ÍNDEX INTRODUCCIÓ 3 ARBRAT 5 GRUPS ARBUSTIUS I TANQUES VEGETALS 43 GESPES, PRATS I HERBASSARS 83 HORTS URBANS 135 AMBIENTS AQUÀTICS I BASSES 173 PENYA-SEGATS, MURS I MITGERES 221 PATIS, PETITS JARDINS, BALCONS, TERRASSES I COBERTES VEGETALS 255 BIBLIOGRAFIA 299 3Un jardí, un hàbitat La jardineria a la ciutat és una pràctica que aporta beneficis remarcables, tant si es tracta de jardineria pública com privada. El verd públic dóna un ampli ventall de serveis: socials, ambientals, de regulació, culturals… Els espais verds són es- pais privilegiats de salut, de gaudi, de trobada i de relaxació. El verd privat aporta també serveis ambientals i ecològics a la ciutat i permet, amb la pràctica de la jardineria, una interacció especial amb la natura. El conjunt de verd de la ciutat és, per tant, un actiu a favor d’una vida urbana amb qualitat. La ciutat de Bar- celona impulsa un increment del verd i una manera de gestionar-lo a favor dels serveis ecosistèmics i de la conservació de la biodiversitat. És en aquest context que s’ha elaborat aquest manual amb el títol Bones pràc- tiques de jardineria a Barcelona: conservar i millorar la biodiversitat. Es tracta d’un instrument tècnic per a la difusió de bones pràctiques que ajudin a man- tenir espais verds de qualitat treballant-ne, sobretot, l’estructura amb l’objec- tiu que millorin la seva condició d’hàbitat i, d’aquesta manera, col·laborar en el desenvolupament de la flora i de diferents grups animals, tant de vertebrats com d’invertebrats. S’afavoreix, doncs, la conservació i millora del patrimoni natural i alhora un contacte més ric de la ciutadania amb la natura urbana. Les propostes que conté poden ser aplicables tant en l’àmbit públic com privat. El contingut està organitzat en set grans capítols: arbrat; grups arbustius i tan- ques vegetals; gespes, prats i herbassars; horts urbans; ambients aquàtics i bas- ses; penya-segats, murs i parets mitgeres; patis, petits jardins, balcons, terras- ses i cobertes vegetals. Cadascun dels capítols conté accions de conservació i de millora de la biodiversitat. L’estratègia de conservació és bàsica i és la que permet no perdre riquesa de flora i fauna. Per exemple, als horts urbans, no uti- litzar productes fitosanitaris de síntesi química és una acció de conservació; en canvi, crear marges amb arbustos i herbes per enriquir l’hàbitat és una actuació de millora. La ciutat és un refugi d’una flora valuosa i de moltes espècies de fau- na protegida, que requereixen una gestió sensible i que ens aporten una funció ecològica útil, com és el control de les poblacions d’insectes urbans, d’interès directe per a la ciutadania, però també pel fet de contenir determinades plagues. El manual aprofundeix en les relacions que es produeixen en tot ecosistema na- tural entre el sòl, la vegetació i la fauna, i en les mesures que podem prendre per gestionar a favor dels processos naturals i de les relacions entre els seus elements. Es tracta de potenciar una estratègia de naturalització de la ciutat que la converteixi en un ecosistema més equilibrat, cosa que ha de revertir en la con- servació de la biodiversitat i en el benestar i la salut de tothom. INTRODUCCIÓ 5ÍNDEX INTRODUCCIÓ 6 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Utilització de tractaments fitosanitaris biològics 8 Selecció de l’època d’aplicació dels tractaments fitosanitaris 10 ACTUACIONS DE MILLORA Diversificació de les espècies d’arbres viaris 12 Selecció d’espècies d’arbres 14 Cal fer compatible la poda amb la presència de fauna 18 Gestió de les masses forestals 20 Deixar drets alguns arbres secs 22 Gestió de la fusta morta 24 Manteniment de les cavitats dels arbres 26 Plantació d’espècies vegetals als escocells dels arbres 28 ANNEX 1 Control biològic a Barcelona 30 ANNEX 2 Biodiversitat associada als arbres: ocells i mamífers 32 A R B R A T 7INTRODUCCIÓ Un dels components més destacats del medi urbà és l’arbrat. Els arbres ocupen parcs, places, jardins i, de manera molt especial, carrers i avingudes, formant fi- leres que es poden arribar a estendre al llarg de diversos quilòmetres. Barcelona és una de les ciutats d’Europa on la seva presència es fa més evident, amb uns 160.000 exemplars d’arbrat viari que ajuden a compensar la falta d’espais verds de grans dimensions en alguns districtes com l’Eixample. D’altra banda, alguns parcs de la ciutat —Montjuïc, el Laberint d’Horta o el parc del Guinardó— conte- nen importants masses forestals. L’arbrat proporciona beneficis ambientals al conjunt del sistema urbà: fa que disminueixin els efectes de la contaminació atmosfèrica; regula la temperatura mitigant l’escalfament resultant del fenomen “illa de calor urbà” i evitant la pèr- dua de calor a l’hivern; captura CO2, que és el gas que més contribueix a l’efecte d’hivernacle i augment de la biodiversitat. Pel que fa a aquest darrer aspecte, els arbres dels carrers fan la funció de connectors entre espais verds, ja que fa- ciliten el desplaçament de la fauna i cada exemplar constitueix en si mateix un focus d’atracció per a diversos animals, especialment per a invertebrats i ocells. Des del punt de vista de la biodiversitat del mateix arbrat, actualment als car- rers de Barcelona es poden trobar més de 150 espècies. El plàtan és, amb dife- rència, la més abundant. Cal recordar que molts plàtans que encara es poden veure a l’espai públic daten de la segona meitat del segle XIX. Els darrers anys, s’està reduint el pes del plàtan en favor d’altres espècies, tot i que es manté com a arbre identitari a les grans avingudes. Les raons són que el seu domini a la ciu- tat implica un risc molt elevat per a l’arbrat en cas d’una malura generalitzada i també presenta problemes d’adaptació en un context urbà (sequera, contami- nació, etcètera). Estratègia de diversificació La diversificació de l’arbrat de Barcelona, juntament amb un criteri identitari, s’ha convertit en una estratègia a llarg termini que s’aplica des del 1995 amb la finalitat de protegir i millorar aquest patrimoni natural. Es vol un arbrat que s’adapti bé a les condicions climàtiques mediterrànies —i en aquest sentit que no tingui grans requeriments d’aigua i d’adob—, que sigui capaç de resistir la pressió pròpia de l’ambient urbà i que s’adeqüi a les característiques concretes de l’espai al qual està destinat, de manera que proporcioni els màxims serveis ambientals. A aquestes consideracions se suma el criteri de donar preferència a les espècies autòctones o bé a aquelles que fa molt de temps que s’han adaptat correctament al nostre clima. Igualment, cal tenir en compte altres aspectes que afavoreixen la biodiversitat a l’hora de seleccionar les espècies, com per exemple la fructificació, que estimula la presència de fauna. Sense oblidar que els arbres grans i vells formen cavitats que solen ser ocupades pels ocells. Gestió de l’arbrat La gestió de l’arbrat viari ha de tenir en compte qüestions com ara la poda i l’ús de productes fitosanitaris. En ambdós casos la tendència és la moderació, de manera que es redueixen les podes massa fortes i s’evita l’abús de determinats productes per controlar plagues i malures. En general es tracta d’una gestió complexa perquè implica un tipus de tasques amb un gran impacte en l’espai públic i també perquè té conseqüències molt visibles en un àmbit com és el paisatge urbà. La intervenció en els arbres de la ciutat ha de buscar un equilibri entre la funcionalitat i la millora ambiental, amb el propòsit d’obtenir un arbrat sa, ben inserit en cada context, que aporti serveis ambientals i que es mantingui com un pilar essencial de la biodiversitat. 6 98 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació > S’aposta per la lluita biològica. Aquesta estratègia consisteix a combatre les plagues i malures de l’arbrat a través dels seus enemics naturals, ja siguin depredadors, parasitoides o patògens. Es tracta, doncs, d’utilitzar organis- mes (fauna útil) que actuïn sobre la plaga i que permetin reduir-ne els nivells poblacionals. Per citar alguns exemples de control biològic per depredació directa es pot esmentar el que duen a terme la marieta de set punts (Coc- cinella septempunctata) sobre el pugó (fam. Aphididae) o la rodolia (Rodolia cardinalis), una altra marieta, sobre la caparreta acana- lada (Icerya purchasi). La fase larvària dels sí- rfids (mosques amb aspecte de vespa) també depreda el pugó. La cales (Cales noacki), una petita vespa, actua com a parasitoide contra la mosca blanca (Aleurothrixus floccosus) i Marieta de set punts (Coccinella septempunctata) Utilització de tractaments fitosanitaris biològics per conservar la biodiversitat esdevé clau en el control biològic d’aquesta plaga en el cultiu de cítrics. També és conegut l’ús d’una xinxa depredadora (Anthocoris nemoralis) per combatre la plaga del tigre del plàtan (Corythuca ciliata), tot i que val a dir que els resultats obtinguts a les ciutats no acaben de ser del tot satisfactoris. En canvi, la mateixa xinxa mostra resultats molt efectius per combatre la psil·la del cercis (Cacopsy- lla pulchella), una plaga que afecta l’arbre de l’amor (Cercis siliquastrum) i que excreta una secreció enganxosa, la melassa, que embruta cotxes, mobiliari urbà i voreres. Tots ells són exemples de control biològic. (Vegeu annex 1: Control biològic a Bar­ celona). > S’utilitzen insecticides biològics: s’empren per combatre plagues i malures a través de l’ús directe d’éssers vius o també productes d’origen natural (s’exclouen els productes de síntesi química). Cal tenir en compte, però, que determinats in- secticides biològics com el bacteri Bacillus thuringiensis, molt utilitzat per com- batre la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa), no són selectius i, per tant, també poden afectar negativament els depredadors naturals de la plaga. > S’utilitzen feromones, inhibidors o repel·lents per combatre plagues i malu- res. A la ciutat de Barcelona, però, és cert que algunes incidències adquireixen ca- ràcter d’urgència i, per tant, demanen una resposta ràpida. En aquest sentit, la gestió integrada que combina mètodes químics i lluita biològica esdevé l’estra- tègia més adequada en el context urbà on ens trobem. Tanmateix, però, cal donar preferència als mètodes de control biològic, i deixar l’ús de plaguicides com a recurs final. El Reial decret 1311/12, en el qual s’estableix el marc d’actuació per a un ús sos- tenible dels productes fitosanitaris, i el Registre de Productes Fitosanitaris auto- ritzats del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient són els documents de referència que cal seguir. Aphidus colemani. Foto: Xelo Ribes 10 11 Descripció/aplicació > S’ha de tenir en compte els cicles vitals de les espècies de fauna associada a l’arbrat. S’ha d’actuar fora de l’època de cria dels ocells i ratpenats (de març a juliol) i fora de l’època d’aparellament dels ratpenats (d’agost a octu- bre). També cal intentar evitar dur a terme ac- tuacions en arbres on s’han detectat colònies d’hivernada de ratpenats. Aquests mamífers utilitzen diferents substrats de nidificació al llarg de l’any. Així, a la primavera busquen refugis càlids per formar les colònies de cria mentre que a l’hivern utilitzen altres refugis per passar l’època desfavorable formant les colònies d’hivernada . (Vegeu annex 2: Biodiversitat associada als arbres: cicle anual ratpenats). Mallerenga blava (Cyanistes caeruleus) Pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus). Foto: Sergi Garcia. Selecció de l’època d’aplicació dels tractaments fitosanitaris per tal que no interfereixin en els cicles vitals de les espècies ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Per tant, abans de fer un tractament cal tenir ben present l’època de l’any i, en tot cas, si l’actuació adquireix caràcter d’urgència, fer una revisió exhaustiva per tal d’advertir la presència de fauna associada a l’arbrat que es vol tractar. En cas d’urgència i de detectar que hi hagi cria d’ocells i ratpenats protegits, caldrà avi- sar el Cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya (consulteu les espècies protegides de la fauna salvatge autòctona del Decret legislatiu 2/2008 pel qual s’aprova el text refós de la Llei de protecció dels animals. Generalitat de Catalu- nya). ocells ratpenats gener febrer març abril maig juny juliol agost setembre octubre novembre desembre Època de cria d’ocells i ratpenats Època d’aparellament de ratpenats Hibernació de ratpenats 12 13 Descripció/aplicació > L’Ajuntament de Barcelona disposa d’un programa de diversificació d’espèci- es vegetals que té per objectiu que l’any 2062 cap espècie d’arbrat viari no superi el 15 % del total d’arbres de la ciutat. D’aquesta manera es pretén evitar que la presència d’espècies dominants faciliti l’aparició de plagues i malures, o que qualsevol altra alteració ambiental pugui afectar negativament el patrimoni ar- bori de la ciutat. > En l’arbrat viari, sovint els interessos del mateix arbre es veuen limitats per les característiques físiques del seu emplaçament i obliguen a dur a terme tas- ques de poda per tal d’afavorir la convivència entre l’arbre i la ciutat. Cal desta- car, en aquest punt, la importància de la selecció d’espècies d’arbrat viari i de les podes de formació per tal que l’arbre s’adapti bé a l’espai disponible. Arbrat viari del passeig de Sant Joan Diversificació de les espècies d’arbres viaris per evitar la vulnerabilitat associada a espècies dominants ACTUACIONS DE MILLORA > S’ha de posar en relleu el paper ecològic que desenvolupen com a connectors d’espais verds de la ciutat, com a substrat de nidifica- ció per als fringíl·lids (principalment caderne- res, verdums i gafarrons) que durant la prima- vera fan niu entre el seu brancatge, i oferint, quan són arbres vells i grans, cavitats ocupa- des pel pardal comú (Passer domesticus), la mallerenga carbonera (Parus major), el dragó comú (Tarentola mauritanica), les sargantanes i també els ratpenats, entre d’altres. Mascle de pardal comú (Passer domesticus) criant en una cavitat. Parc de la Ciutadella 14 15 Descripció/aplicació Els criteris de selecció d’espècies d’arbres depenen de molts factors. Alguns d’ells són criteris generals com poden ser el clima, l’entorn, la sostenibilitat, la convivència, la durabilitat i la permanència; i els altres, més relacionats amb la mateixa biologia de l’arbre (consulteu el Manual de gestió de l’arbrat viari de la Direcció d’Espais Verds i Biodiversitat). En aquest sentit, i per tal de potenciar la biodiversitat associada, cal parar especial atenció a determinats criteris de selecció: > S’han de plantar espècies autòctones ja que permeten una interacció més gran amb la fauna local. Com a exemple, i entre d’altres, es pot citar l’olivera (Olea europaea), l’alzina (Quercus ilex), el pi blanc (Pinus halepensis), el roure martinenc (Quercus pubescens), el llorer (Laurus nobilis), el cirerer (Prunus avium), el ma- graner (Punica granatum), la morera (Morus alba) o el lledoner (Celtis australis), aquest últim, planta nutrícia de la papallona del lledoner (Lybithea celtis). Parc del Laberint d’Horta Oliveres del parc de la Trinitat Reina zebrada (Iphiclides feisthamelii). Foto: Wikimedia Selecció d’espècies d’arbres per millorar la qualitat de l’hàbitat ACTUACIONS DE MILLORA Les femelles adultes d’aquesta papallona busquen els lledoners per fer-hi la posta per- què els seus estadis larvaris s’alimentin de les seves fulles. També l’arç blanc (Crataegus monogyna) és planta nutrícia d’una bonica papallona, la reina zebrada (Iphiclides feist- hamelii). Són molts els exemples que mostren aques- ta relació entre flora autòctona i fauna, per bé que amb el temps les espècies s’adapten i fan ús dels recursos que els ofereixen deter- minades espècies al·lòctones. És conegut, per exemple, el fet que un gran nombre d’ocells, entre ells els tallarols, s’alimenten dels fruits de la troana (Ligustrum lucidum) o que les merles incorporen a la seva dieta les llavors del pitòspor (Pittosporum tobira). 1716 > S’han de potenciar les espècies que presenten flors atractives per als insec- tes pol·linitzadors. Arbres com l’auró blanc (Acer campestre), l’auró negre (Acer monspessulanum), l’arç blanc (Crataegus monogyna), l’olivera (Olea europaea), el cirerer (Prunus avium), el pisardi (Prunus cerasifera) i el til·ler (Tilia platyphyllos), entre d’altres, presenten floracions amb un contingut de nèctar o pol·len elevat, que queda a disposició dels insectes pol·linitzadors. > Cal afavorir espècies d’arbres amb un bon desenvolupament de capçada per tal que siguin utilitzats com a substrat de nidificació de caderneres (Carduelis carduelis), verdums (Carduelis chloris) i gafarrons (Serinus serinus), entre d’al- tres, quan les dimensions de l’emplaçament ho permetin. Val a dir, però, que es- pècies de port petit o mitjà que presenten un fullatge dens, com ara la perera de Callery (Pyrus calleryana) o el cirerer del Japó (Prunus serrulata), per posar-ne dos exemples, també poden ser utilitzats per ubicar-hi el niu. > Descartar l’ús d’espècies invasores que per la seva facilitat de propagació i rebrot suposin un risc de degradació dels espais naturals propers. En són un exemple la robínia (Robinia pseudoacacia) i l’ailant (Ailanthus altissima). Consul- teu l’Estudi d’espècies invasores a la ciutat de Barcelona i proposta d’espècies alternatives al web corporatiu. Til·ler (Tilia tomentosa) del parc del Laberint d’Horta Arbre de l’amor (Cercis siliquastrum) de la Plaça Joanic Plàtans de la carretera de Montjuïc Alzines de l’avinguda Diagonal > Cal afavorir les espècies productores de fruits interessants per a la fauna. Lledoners, alzines i roures, aranyoners, avellaners, etcètera, i fruiters en general, presenten fruits que són utilitzats per la fauna ornitològica de la ciutat. Els lle- dons, o fruits del lledoner, són utilitzats per tot un seguit d’ocells com el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), la merla (Turdus merula), el tord (Turdus philome- los) i el pit-roig (Eritachus rubecula), entre d’altres, però també per petits ma- mífers, com a font d’alimentació. Per tant, és un bon exemple d’arbre que s’ha adaptat perfectament a la ciutat i que a més ens ofereix interaccions amb la fau- na local, de manera que augmenta la complexitat dels hàbitats. No obstant això, en alguns casos, cal valorar la idoneïtat d’aquest criteri, sobretot quan es tracta d’arbrat viari i la caiguda del fruit suposa un augment dels esforços de neteja. En aquest cas, es pot optar per plantar aquestes espècies en parcs i jardins. Parc del Laberint d’Horta Fruits d’arç blanc (Crataegus monogyna) i aranyoner (Prunus spinosa) 18 19 > Evitar les podes dràstiques, sempre que sigui possible, ja que debiliten l’arbre i eviten la presència de grans capçades per a molts ocells. Per tant, cal fer ús d’aquest tipus de poda únicament quan sigui necessari i per qüestions de seguretat ciutadana. És cert, però, que aquestes podes dràstiques (broca- des i tercejats) han originat un gran nombre de cavitats que ocells com pardals i malleren- gues utilitzen de bon grat per ubicar-hi el niu. En qualsevol cas, aquestes podes continua- des han acabat afectant el vigor de l’arbre i la seva capacitat de compartimentació dels talls produïts. > La cotorra argentina o de pit gris (Myiopsitta monachus) és una espècie ori- ginaria d’Amèrica del Sud que, a conseqüència d’alliberaments accidentals o vo- luntaris i de la seva gran capacitat d’adaptació al nostre entorn, ha aconseguit nivells poblacionals d’aproximadament 5.000 exemplars a la ciutat de Barcelona (dades 2015 Agència de Salut Pública de Barcelona). La utilització de diferents substrats per nidificar, l’adaptació a diferents tipus de menjars, un gran èxit re- productor i la falta de depredadors naturals són alguns factors que expliquen l’alt nivell poblacional d’aquesta espècie. Al Reial decret 630/2013 s’inclou la cotorra argentina dins el catàleg espanyol d’espècies exòtiques invasores i, per tant, cal estudiar i planificar una gestió adequada per tal de reduir-ne la població. Plàtans del parc de la Ciutadella. Cotorra argentina (Myiopsitta monachus) alimentant-se a la gespa. Niu de cotorra argentina en una palmera datilera (Phoenix dactylifera). Treballs de retirada de nius de cotorra (Phoenix dactylifera). Descripció/aplicació > Quan es duguin a terme tasques de poda en verd durant el període de reproducció (primavera), cal te- nir especial cura en detectar nius a les capçades o també cavitats i escletxes que poden allotjar aus, co- lònies de ratpenats o esquirols. (Vegeu annex 2: Bio­ diversitat associada als arbres). Actualment, l’Ajun- tament de Barcelona treballa en l’elaboració d’un procediment intern que planteja aturar les tasques de poda si s’observen nius ocupats per ocells. Si cal, es pot posar una senyalització informant el ciutadà dels motius de la no-actuació. > Durant la campanya hivernal cal tenir cura de la presència d’escletxes i cavitats en arbres forestals, de parcs i jardins que puguin contenir colònies hi- vernants de ratpenats, les quals aprofiten aquest substrat com a lloc d’hibernació. És cert, però, que la majoria dels ratpenats presents a Barcelona solen buscar, durant aquesta època de l’any, refugis fora de ciutat per hivernar en cavitats profundes i aïllades en les quals no hi hagi variacions de temperatures. Gamarús (Strix aluco). Parc de les Heures. Foto: David Garcia. Cal fer compatible la poda amb la presència de fauna per afavorir la biodiversitat Niu de garsa (Pica pica). ACTUACIONS DE MILLORA 20 21 Descripció/aplicació > Cal encaminar la gestió de les masses forestals de la ciutat per respectar la successió natural i promoure la presència de boscos urbans madurs que com- pleixin els requisits d’hàbitat per a moltes espècies de diferents grups faunís- tics. La maduresa del bosc és el resultat de la dinàmica d’envelliment de la co- bertura arbrada, que porta associada una sèrie de processos com la formació de cavitats, el tancament de capçades i l’obertura de clarianes, a causa de pertor- bacions ambientals, i la descomposició de la fusta morta. > Es recomana, per tant, gestionar els boscos per disposar d’arbres de més grandària, amb diversitat d’espècies arbòries i amb una bona estructura vertical de la vegetació de manera que l’estrat herbaci, l’arbustiu, el lianoide i l’arbori hi estiguin ben representats. Gestió de les masses forestals per disposar de boscos urbans madurs Zona forestal del parc del Laberint d’Horta Foto: Andrés Flajszer ACTUACIONS DE MILLORA 22 23 Descripció/aplicació La presència d’arbres morts per competència amb altres arbres, per envelliment, per trencament a causa del vent i per altres causes naturals acompleix impor- tants funcions ecològiques generadores de biodiversitat. Deixar drets alguns arbres secs per potenciar la biodiversitat Arbre sec dels jardins del Mas Ravetllat Picot verd (Picus viridis). Foto: Wikimedia ACTUACIONS DE MILLORA > Un arbre sec de certa grandària que es manté en peu és utilitzat com a substrat d’ali- mentació per moltes espècies d’aus insectívo- res i, també, com a substrat de cria de diverses espècies ocupants de cavitats d’arbres. Espè- cies com el picot verd (Picus viridis) o el picot garser gros (Dendrocopos major) seleccionen arbres morts i desbrancats per a l’excavació del niu, ja que presenten una textura més tova. Els picots són ocells territorials que acos- tumen a canviar de niu cada any i, per tant, deixen tot un seguit de cavitats a disposició d’ocells com la mallerenga carbonera (Parus major), la mallerenga blava (Cyanistes caeru- leus), la mallerenga emplomallada (Lophopha- nes cristatus) i el raspinell comú (Certhia brac- hydactyla), entre d’altres, però també algunes espècies de ratpenats i esquirols (Sciurus vul- garis). En boscos joves o en pinedes (que pro- dueixen menys cavitats que roures, alzines i pollancres) els nius vells de picots esdevenen molt importants. > Es recomana, doncs, escollir àrees molt precises en zones forestals lluny de la fre- qüentació ciutadana per deixar drets alguns arbres morts tot tancant l’accés a aquestes zones per no posar en perill la seguretat de cap persona. Amb aquesta mateixa finalitat un tècnic analitzarà els possibles riscos de caiguda i, per tant, la viabilitat d’aquesta ac- ció. També, pot ser convenient practicar podes de reducció en aquests arbres secs i minimit- zar, així, el risc de caiguda de branques. En qualsevol cas, aquesta acció permetrà oferir oportunitats per a l’alimentació a diferents grups faunístics i per a l’excavació de nius a diferents espècies d’aus. Raspinell comú (Certhya brachydactyla) cercant aliment a l’escorça d’un arbre de l’amor (Cercis siliquastrum) 24 25 Descripció/aplicació La fusta morta constitueix un hàbitat per a la supervivència de moltes espècies de fongs, molses i diferents invertebrats saproxílics (s’alimenten de fusta morta en descomposició), la presència dels quals està directament relacionada amb aquesta disponibilitat de fusta morta que els ofereix el bosc. Alguns d’aquests grups participen en els processos de descomposició de la matèria orgànica i re- ciclatge de nutrients i d’altres són també l’aliment per a grups faunístics de ni- vell superior dins la cadena tròfica, principalment ocells com picots, raspinells i mallerengues, però també rèptils i mamífers com musaranyes i eriçons, entre d’altres. Gestionar una acumulació de fusta morta, per tant, permet generar biodiversitat. Altra cosa, i d’efectes molt diferents, són les pertorbacions excepcionals de cai- guda i mort massiva d’arbres que poden provocar perill de proliferació de plagues forestals i malalties. Cal vetllar per tal que no se superi la capacitat de càrrega de l’ecosistema per processar aquesta fusta morta. Gestió de la fusta morta per potenciar la biodiversitat Tronc descompost al jardí de les Hespèrides > Es recomana garantir la presència de fus- ta morta a les zones forestals tot mantenint la que es genera de manera natural. És una mesura senzilla que no precisa de cap inter- venció. > En boscos joves i poc madurs, que no dis- posen de fusta morta, es poden aprofitar les estassades i les tasques de poda per aportar certa quantitat de llenya morta que es pot re- partir uniformement al llarg de la superfície intervinguda o bé fer petits cúmuls de troncs. La quantitat òptima necessària per potenciar la biodiversitat és difícil de precisar. Factors com la qualitat (grau de descomposició), la productivitat en funció del tipus de bosc, la climatologia, etcètera, són variables que difi- culten establir una resposta en aquest sentit i que actualment s’està estudiant. ACTUACIONS DE MILLORA 26 27 Descripció/aplicació > La disponibilitat i qualitat de les cavitats arbòries és un factor limitant per a la fauna que les utilitza com a substrat de cria, refugi i hibernació. Nombrosos ocells, però també mamífers com ratpenats i rosegadors, rèptils i molts inverte- brats (cargols, llimacs, aranyes, escarabats, papallones nocturnes, etcètera) en són usuaris habituals. > En zones forestals amb dèficit de cavitats hi ha una forta competència entre espècies per ocupar les cavitats de més qualitat. Les espècies menys competi- dores hauran d’escollir cavitats de menys qualitat, és a dir, cavitats pròximes a terra amb el risc de depredació que això comporta o cavitats de cambra petita o amb forats d’entrada massa grans. És convenient, per tant, que les zones fores- tals presentin un gran nombre de cavitats repartides uniformement, ja que molts animals les canvien d’una temporada de cria a l’altra, per tal de reduir el risc de depredació o la presència de paràsits. > Així, es recomana respectar les cavitats presents en l’arbrat forestal que s’ori- ginen per la caiguda o el tall d’una branca, per malformacions o problemes de compartimentació, sempre que no es comprometi la seguretat ciutadana. Cavitat en un Acer negundo. Noteu la presència d’un dragó comú Cavitat en plàtan Manteniment de les cavitats dels arbres per afavorir la biodiversitat, sense posar en perill la seguretat ciutadana ACTUACIONS DE MILLORA 28 29 Descripció/aplicació > Constitueix una bona mesura en favor de la biodiversitat plantar espècies vegetals d’interès als escocells de l’arbrat viari, especialment en zones de la ciu- tat on es faci control biològic. Treballar amb plantes que ens ofereixin floraci- ons perllongades amb un contingut nectarífer interessant i prou rústiques com per suportar la pressió de l’entorn urbà ens permetrà disposar d’un reservori de fauna útil disposat a combatre les plagues i malures de l’arbrat. (Vegeu Horts Urbans. Annex 1: Plantes útils per a la fauna auxiliar). Plantació d’espècies vegetals als escocells dels arbres per afavorir la presència de fauna útil Alfals (Medicago sativa) als escocells, Montjuïc Parc de les Rieres d’Horta Escocell amb herbes espontànies Plantació d’espígol (Lavandula officinalis) en escocells. Ceràmiques Vicenç ACTUACIONS DE MILLORA 30 31 ANNEX 1 CONTROL BIOLÒGIC A BARCELONA Unitats arbrat viari tractats Espècie Plaga Enemic natural Efectivitat 5000 Platanus x hispanica Corythuca ciliata Anthocoris nemoralis Mitjana 9200 Styphnolobium japonicum Aphid sp. Aphidius colemani Alta 2843 Tipuana tipu Platycorypha negrivirga Anthocoris nemoralis Mitjana 4725 Robinia pseudoacacia Aphid sp. Aphidius colemani Alta 2927 Cercis siliquastrum Cacopsylla pulchella Anthocoris nemoralis Alta 2673 Jacaranda mimosifolia Aphis gossypii Aphidius colemani Alta 1407 Tilia sp. Eucallipterus tiliae Aphidius colemani Alta 933 Catalpa bignonioides Aphid sp. Aphidius colemani Alta 911 Hibiscus syriacus Aphis gossypii Aphidius colemani Alta Total 30619 Dades Departament de Gestió de l’Arbrat 2014. Direcció d’Espais Verds i Biodiversitat. Ajuntament de Barcelona Pugó (Aphis catalpae) junt a una larva de marieta en fulla de catalpa. Foto: Xelo Ribes Control biològic per combatre el tigre del plàtan (Corythuca ciliata) 32 33 ANNEX 2 BIODIVERSITAT ASSOCIADA ALS ARBRES: OCELLS I MAMÍFERS PICOTS Els picots (família pícids) són un grup d’ocells que s’alimenten en troncs i branques (sovint en fusta morta) i que construeixen els nius perforant els arbres amb el seu potent bec. Se’ls pot observar grimpant pel tronc i pel brancatge, tot i que algunes espècies també baixen a terra per cercar-hi aliment. La principal espècie de picot que podem observar a les zones forestals del vessant sud de Collserola és el picot verd (Picus viridis). Cal destacar també la tímida incursió que sembla protago- nitzar el picot garser gros (Dendrocopus major) al parc del Laberint d’Horta els darrers anys. PICOT VERD (Picus viridis) Característiques: és un ocell gran d’uns 30 cm de llarg, caracteritzat per- què té un plomatge de color verdós. A la part superior del cap presenta una franja vermella. També llueix una taca en forma de bigotis, vermella en els mascles i negra en les femelles. Hàbitat: és una espècie ubiqüista que ocupa gran varietat d’hàbitats ar- brats, des de boscos madurs fins a espais oberts amb arbres. Prefereix boscos amb disponibilitat de fusta morta i amb presència d’arbres de fusta més tova on pot excavar el niu, ja que no és un excel·lent perfora- dor de nius. En aquest sentit, prefereix foradar arbres debilitats o morts de pi blanc (Pinus halepensis) o de fusta tova com pollancres (Populus nigra) i trèmols (Populus tremula). Alimentació: s’alimenta d’una gran quantitat d’insectes que captura amb la seva llarga i enganxosa llengua. Mostra predilecció per les formigues i per les seves larves i ous, tot i que també consumeix fruits i llavors. Sovint busca l’aliment a terra. Comportament: té un característic vol ondulant i un crit d’alerta que recorda la rialla d’una persona. El mes de març i abril en podem sentir el tamborinar dels cops de bec amb l’arbre per a la construc- ció del niu. Acostumen a canviar de niu cada any. Niu: el forat d’entrada al niu té uns 6 cm de diàmetre. Distribució: és sedentari i nidifica a Catalunya. Foto: Wikimedia RASPINELLS I MALLERENGUES Tots ells són ocells insectívors sense capacitat d’excavar nius als troncs dels arbres i, per tant, de- pendents dels nius vells de picot i d’altres cavitats que els ofereixen els arbres per fer el niu. RASPINELL COMÚ (Certhia brachydactyla) Característiques: és un ocell de color marronós que presenta com a tret distintiu un bec fi, molt llarg i lleugerament corbat. En destaquen també les ungles del dits, especialment la del dit posterior, que és molt llarga i que li serveix per agafar-se bé als troncs dels arbres. Hàbitat: viu en tot tipus de boscos, com rouredes, pinedes i boscos de ribera, i també en parcs i jardins de la ciutat de Barcelona, sempre que hi hagi arbres vells i d’escorça rugosa on pugui cercar aliment. Alimentació: tot tipus d’insectes i aranyes. Comportament: presenta un comportament de cerca d’aliment força curiós, ja que el raspinell comú busca l’aliment entre l’escorça i les es- querdes dels troncs que captura amb el seu bec i ho fa començant per la base del tronc i progres- sant cap amunt en moviments helicoïdals al llarg del tronc. Un cop ha recorregut la totalitat del tronc principal es desplaça volant cap a la base d’un altre arbre proper. Niu: utilitza esquerdes i forats de troncs d’arbres per ubicar-hi el niu, els quals són fets a base d’herba, arrels, fragments d’escorça i plomes. També pot ocupar nius vells de picot verd. Distribució: és sedentari i nidifica a Catalunya. Foto: Wikimedia 34 35 LES MALLERENGUES Les mallerengues (família pàrids) són petits ocells forestals insectívors que s’alimenten principal- ment en les capçades dels arbres, tot i que algunes espècies ho fan entre els arbustos i també a terra. Utilitzen una gran varietat de cavitats per criar i viuen en ambients diversos. No obstant això, cada espècie de mallerenga mostra preferència per un tipus de bosc. La mallerenga emplomallada (Lophophanes cristatus) i la mallerenga petita (Periparus ater) ocupen boscos de pins, mentre que la mallerenga blava (Cyanistes caeruleus) prefereix les rouredes, els alzinars i els boscos mixtos. La mallerenga carbonera (Parus major), en canvi, és la més generalista de totes elles i pot ocupar qualsevol tipus de bosc. MALLERENGA CARBONERA (Parus major) Característiques: ocell inconfusible per la presència d’una fran- ja negra molt vistosa que li divideix el pit groc de dalt a baix i que permet diferenciar els mascles, amb una corbata més ampla, de les femelles, amb una corbata més estreta. Hàbitat: és l’espècie més generalista quant a hàbitat, tot i que mos- tra preferència pels boscos poc densos. A Barcelona es pot observar als parcs i jardins de la ciutat, però també a zones més urbanes que presenten un arbrat viari madur amb disponibilitat de cavitats. Alimentació: s’alimenta d’insectes, sobretot escarabats i aranyes, i també de fruits a l’hivern. La seva dieta inclou les erugues de la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa). Comportament: sembla que les femelles tendeixen a aparellar-se amb aquells mascles que pre- senten plomatges amb colors més vistosos quant a to i intensitat, els quals són indicatius d’un règim alimentari de més bona qualitat i, per tant, d’un millor estat sanitari de l’individu. Niu: fa un niu en forma de cassoleta amb molsa, branquetes, plomissol i altres elements que tro- ben els adults com poden ser pèls i fils de llana, i que situa en forats d’arbres o de murs de pedra. Accepta molt bé les caixes niu amb forats d’amplada de 30 mm (més grans que els que utilitza la mallerenga blava). Distribució: és sedentari i nidifica a Catalunya. Foto: Pau Núñez MALLERENGA BLAVA (Cyanistes caeruleus) Característiques: presenta la cua, les ales i la part superior del cap de color blau. Té una franja negra que li travessa l’ull des de la base del bec fins al clatell. Les galtes són blanques. El pit és de color groc amb una petita franja negra longitudinal.. Hàbitat: mostra preferència per boscos oberts mixtos o caducifolis com els que podem trobar a parcs i jardins de Barcelona. Alimentació: s’alimenta d’insectes i de les seves larves, aranyes i també menja fruits carnosos. Niu: acostumen a fer niu en cavitats d’arbres, però també en un context urbà sol ocupar altres subs- trats, com murs i parets de pedra. Construeixen el niu amb molsa i plomes. Ocupen les caixes niu quan els forats són escassos amb diàmetres d’entrada de 27 mm. Distribució: és sedentària i nidifica a Catalunya. MALLERENGA EMPLOMALLADA (Lophophanes cristatus) Característiques: al cap té una cresta que la fa inconfusible i que aixeca o baixa per defensar el territori o quan està en estat d’alerta. Hàbitat: mostra preferència pels boscos de pins. Alimentació: s’alimenta d’insectes i aranyes i complementa la dieta amb pinyons fora de l’època de cria. Guarda l’aliment en escletxes de l’escor- ça dels arbres. Niu: nidifica als forats dels arbres i construeix un niu a base de pèls, llana i plomes. És un dels inquilins habituals de les caixes niu, les quals han de presentar forats d’entrada de 28 mm de diàmetre. Distribució: és sedentària i nidifica a Catalunya. Foto: Guillem Pascual Foto: Wikimedia 36 37 MALLERENGA PETITA (Periparus ater) Característiques: té el cap de color negre amb una taca blanca al clatell i a les galtes. Hàbitat: la podem observar a les zones forestals dels parcs i jardins de la ciutat, especialment a les zones de pins. Alimentació: és un ocell bàsicament insectívor que s’alimenta de petits escarabats, vespes, abelles i aranyes, però també de llavors de pi a la tardor i a l’hivern. El seu bec fi li permet trobar aliment entre les acícules dels pins i les escates de les pinyes sovint amb postures acrobàtiques. A la tar- dor emmagatzema aliment a les escletxes de l’escorça de troncs, en nius vells, en forats i en altres llocs, de manera que quan hi ha una forta davallada dels recursos tròfics a l’hivern fa ús d’aquests magatzems. Niu: fa el niu amb molses, pèls i plomes en forats d’arbres i murs de pedra. Pot utilitzar també cai- xes niu amb diàmetres d’entrada de 25 mm. Distribució: és sedentari i nidifica a Catalunya. XOT (Otus scops) Característiques: és un petit mussol que presenta un plomatge mi- mètic de tons marrons i grisos que dificulta en gran mesura la seva observació. Hàbitat: es pot trobar en ambients diversos tal com planes agríco- les, espais en mosaic i zones forestals. Fa el niu en forats dels ar- bres i també pot aprofitar els forats de picots. Alimentació: s’alimenta d’insectes. Distribució: és estival i nidifica a Catalunya. GAMARÚS (Strix aluco) Característiques: és un mussol de mida mitjana i de color variable, des de gris fins a marró vermellós. De fet, quant al plomatge, pre- senta una fase grisa i una fase vermella. Té els ulls negres. Hàbitat: és un rapinyaire nocturn que principalment cria i caça dins el bosc, tot i que també utilitza els espais oberts propers per ca- çar. Cria en boscos mixtos o caducifolis, com ara boscos de roures, grans parcs i jardins i avingudes d’arbres que ofereixen cavitats adi- ents per criar. Se’l pot observar al capvespre i, a vegades, durant el seu repòs diürn posat en alguna branca com el cas de la foto, feta en una troana (Ligustrum lucidum) del carrer de Verdi. Alimentació: s’alimenta principalment de petits mamífers (ratolins de bosc, musaranyes, etcètera) i, per tant, desenvolupen un paper clau com a reguladors de les poblacions d’aquests animals. No obstant això, l’espècie mostra una dieta relativament variada i incorpora petits ocells, granotes i alguns invertebrats. Distribució: és sedentari i nidifica a Catalunya. MALLERENGA CUALLARGA (Aegithalos caudatus) Característiques: té el cos petit i arrodonit amb una cua de color negre i blanc molt llarga en proporció al cos. Hàbitat: viu en zones boscoses i arbustives i en camps de fruiters. Alimentació: menja insectes, aranyes i llavors. Niu: el construeix amb líquens, molsa i teranyines i l’acostuma a fol- rar amb plomes. Té forma de globus amb un petit forat d’entrada lateral. El situa tant als arbustos com als arbres. Distribució: és sedentari i nidifica a Catalunya. Foto: Wikimedia Foto: Wikimedia Foto: Lluís Maria Güell Foto: Wikimedia MUSSOLS Amb el nom genèric de mussols es fa referencia a un conjunt d’ocells rapinyaires nocturns que s’alimenten de petits insectes, micro-mamífers i petits ocells. En les zones forestals de la ciutat destaquen: 38 39 OCELLS DE CAPÇADA Dins les espècies que podem trobar associades als arbres destaquen tot un seguit d’ocells fores- tals que crien i s’alimenten a les capçades dels arbres, lloc on troben el menjar necessari en forma de fruits, de llavors o d’invertebrats. En són exemple d’aquest grup el tudó (Columaba palumbus), la tòrtora turca (Streptopelia decaocto), el bruel (Regulus ignicapillus) i el pinsà comú (Fringilla co- elebs). Tots ells localitzen el niu entre les branques dels arbres o d’arbustos alts i el construeixen a base de branquillons en forma de cassoleta de mida diferent segons l’espècie. La dieta de molts d’aquests ocells forestals és insectívora, tot i que durant la tardor i l’hivern incorporen una part im- portant de fruits i llavors. És el cas del gaig (Garrulus glandarius), un altre ocell típicament forestal, fàcil de veure i, sobretot, fàcil d’escoltar perquè emet uns característics crits d’alerta quan alguna persona s’apropa als seus dominis. Pertany a la família dels còrvids i té la particularitat que durant la tardor enterra glans i altres fruits a terra fent petites reserves d’aliment que li permetran afron- tar l’època desfavorable de baixes temperatures i escàs aliment. No sempre es recorda d’aquests magatzems i per tant actua com a agent disseminador de fruits. Cal destacar també els fringíl·lids, una família de petits ocells que presenten cants i plomat- ges vistosos i que nidifiquen sovint en l’arbrat ornamental de la ciutat de Barcelona. Són gra- nívors, es a dir, que s’alimenten de gra i llavors de plantes herbàcies d’espais oberts. Tot i que s’associen a espais preferentment oberts, no és difícil observar-los i escoltar-ne els cants als parcs i jardins de la ciutat. La cadernera (Carduelis carduelis), el verdum (Carduelis chloris) i el gafarró (Serinus serinus) són algu- nes de les espècies que es poden trobar nidifi- cant a les capçades dels arbres grans, mitjans o petits. A l’hivern els podem observar alimen- tant-se a herbassars urbans i periurbans de la ciutat, sovint formant grups força nombrosos. Tudó (Columba palumbus). Foto: Xavier Ferrer Gafarró (Serinus serinus). Foto: Xavier Ferrer Tòrtora turca (Streptopelia decaocto) Verdum (Carduelis chloris). Foto: Wikimedia Gaig (Garrulus glandarius). Foto: Wikimedia Cadernera (Carduelis carduelis). Foto: WikimediaBruel (Regulus ignicapilla). Foto: Wikimedia Mascle de pinsà comú (Fringilla coelebs) 40 41 RATPENATS OCUPANTS D’ARBRES PIPISTREL·LA COMUNA (Pipistrellus pipistrellus) És un ratpenat fissurícola i que, per tant, es refugia en tot tipus d’esquerdes de cases, arbres, ro- ques, etcètera. És comú trobar-lo en habitatges rere persianes, teulades i canalons pluvials. Li agrada caçar en boscos, bosquines, parcs i zones urbanes on és freqüent veure’l caçar els capves- pres sota els fanals dels parcs i jardins de la ciutat. És un del ratpenats més petits d’Europa amb un pes de 4 a 7 g. PIPISTREL·LA NANA (Pipistrellus pygmaeus) És un ratpenat fissurícola present a tot tipus d’edificis que també podem observar fàcilment en parcs i jardins, sobretot si tenen basses i estanys, caçant petits insectes. A la ciutat és mes habitual que el ratpenat comú. Acostuma a refugiar-se en escletxes i fissures d’edificis, però també en forats d’arbres on també hiverna. PIPISTREL·LA DE VORES CLARES (Pipistrellus kuhlii) Caça preferentment en espais arbrats o a la llum dels fanals on van molts insectes atrets per la llum. A l’estiu es refugia i cria sota l’escorça dels arbres, als forats dels arbres o a les esquerdes dels edificis propers. > Cicle anual dels ratpenats Els ratpenats tenen un cicle anual que respon a la disponibilitat d’aliment (insectes) de l’entorn on es desenvolupen i a l’època de l’any. A la tardor mascles i femelles es troben en refugis temporals per aparellar-se. Normalment la femella guarda l’esperma fins a la primavera següent per iniciar el procés de gestació. A l’hivern els ratpenats busquen els anomenats refugis d’hivernada on resten inactius tot esperant el bon temps. A la primavera, quan les temperatures comencen a pujar, els ratpenats deixen els refugis d’hivern. Les femelles comencen a anar cap als refugis de cria o d’estiu, a vegades passant per refugis temporals fins a la ubicació definitiva del refugi de cria. És en aquest moment quan es produeix la fecundació de l’òvul, de manera que s’inicia el procés de gestació, que dura entre sis i vuit setmanes. Els mascles no participen de la cria. A la tardor s’inicia altra vegada el cicle. gener febrer març abril maig juny juliol agost setembre octubre novembre desembre Refugis d’hivern Refugis temporals Refugis d’estiu ALTRES MAMÍFERS ASSOCIATS ALS ARBRES ESQUIROL (Sciurus vulgaris) Característiques: associat als arbres també hi tro- bem l’esquirol (Sciurus vulgaris), de vida arborícola i activitat diürna. Hàbitat: boscos de pi. Alimentació: s’alimenta fonamentalment de fruits i llavors, amb els pinyons com a base de la seva dieta. Cal destacar, en aquest sentit, el paper del pi blanc (Pinus halepensis) com a gran productor de pinyons (pràcticament al llarg de l’any) els quals presenten un elevat contingut calòric. Comportament: si tenim una mica de sort podem sorprendre algun esquirol grimpant pel tronc dels arbres o saltant de branca en branca. El que sí que és fàcil de trobar són els rastres de pinyes rose- gades que deixen en alimentar-se dels pinyons. Cal saber, però, distingir les pinyes que han estat rosegades per l’esquirol i les que ho han estat pel ratolí de bosc (Apodemus sylvativus). Si trobem la pinya amb fils i amb un gran nombre d’escates pel voltant, és obra d’un esquirol. En canvi, si trobem pinyes rosegades en la seva totalitat i sense fils podem saber que ha estat un ratolí de bosc perquè es mengen no només els pinyons, sinó també la fusta de les escates. Niu: fa nius esfèrics, recoberts de branques, fulles, molses i pèl, que col·loca a les forquilles dels grans arbres. Distribució: a Barcelona se’l pot observar als pins del roserar del parc de Cervantes, als jardins del Pa- lau de Pedralbes, al parc del Putget, al parc del Cas- tell de l’Oreneta i al Laberint d’Horta. Foto: Josep Piqué Pinyes rosegades per ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) 43 ÍNDEX INTRODUCCIÓ 44 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Conservació del sotabosc 46 Conservació del port natural de l’arbust 48 Limitació de l’ús de plantes invasores 50 Limitació de l’ús d’espècies resinoses 52 ACTUACIONS DE MILLORA Potenciació de l’ús d’espècies de flora autòctona 54 Foment de la presència de fullaraca i altres refugis de fauna 60 Adaptació de les tasques de manteniment als cicles naturals de la flora i la fauna 62 Creació de tanques vegetals mixtes 64 Vegetació de les tanques 66 ANNEX 1 Llistat d’espècies invasores 68 ANNEX 2 Ocells i mamífers de sotabosc 70 ANNEX 3 Planta arbustiva d’interès per a la fauna 76 Mates arbustives d’interès per a la fauna 78 ANNEX 4 Calendari de fructificació d’arbustos 80 Calendari de fructificació de plantes enfiladisses i bardisses 80 G R U P S A R B U S T IU S I TA N Q U E S V E G E TA L S 44 45 INTRODUCCIÓ La vegetació arbustiva és característica de la regió mediterrània i té una impor- tant presència al nostre país. Actualment, segons dades del Departament de Territori i Sostenibilitat, ocupa més de 400.000 ha a Catalunya. Això fa que sigui el tercer tipus d’hàbitat, després de les terres agrícoles i àrees antròpiques, i dels boscos de coníferes. Els arbustos no solen passar dels cinc metres i la seva alçada dins aquest límit pot ser molt variable. De fet, les tipologies de vegetació arbustiva són força diverses (brolles, garrigues, màquies) i cadascuna posseeix unes característiques ben marcades. Així, per exemple, la brolla cobreix menys el sòl si es compara amb la màquia, que és més densa. La bardissa presenta més desenvolupament vertical que el matollar i a les zones urbanes la vegetació arbustiva es fa omnipresent en places, carrers, parcs i jardins, en totes les seves variants; Aquesta vegetació apareix arreu fent funcions ornamentals —un cas paradigmàtic és el dels rosers—, però també marcant camins o separant espais, ja sigui dins un parc o a la via pública. Un exemple clar d’aquesta darrera funció —que conviu amb l’ornamental— serien les tanques vegetals que es poden ob- servar en grans avingudes com la Gran Via. Autèntics hàbitats A les funcions esmentades anteriorment, cal sumar les que són pròpies d’un hà- bitat. Des d’aquest punt de vista, la potenciació de l’estrat arbustiu en els parcs i jardins té repercussions directes en la biodiversitat. A banda de proporcionar una millor estructura i enriquir el mosaic paisatgístic, la vegetació arbustiva ac- tua com a connectora de zones verdes i ofereix llocs de nidificació, refugi i ali- mentació a insectes i altres invertebrats, petits ocells i mamífers. Precisament la gran quantitat d’arbustos que hi ha a la ciutat fa que la seva contribució a la biodiversitat tingui molta transcendència i sigui equiparable a la dels arbres. Per la seva diversitat, la vegetació arbustiva permet moltes combinacions estè- tiques amb contrastos de formes, de colors i d’olors. Alhora aquestes combinaci- ons poden configurar indrets atractius per a la fauna. En el cas que siguin fileres o tanques formades per una sola espècie ho són menys, si bé això es pot pal·liar amb espècies de fruits carnosos. En general, de cara a afavorir la biodiversitat, es recomana no uniformitzar els espais i mantenir sempre que es pugui una bona diversitat. Criteris sòlids però flexibles Treure el màxim partit de la contribució dels grups arbustius i de les tanques vegetals a la biodiversitat exigeix la fixació de criteris sòlids que n’organitzin el manteniment i la millora. Però, alhora, aquests criteris han de ser suficientment flexibles per adaptar-se als requeriments de cada espai i també de cada espècie, atesa l’heterogeneïtat que aquest grup vegetal conté. La biodiversitat com a ob- jectiu és compatible amb la consecució d’ambients on els contrastos cromàtics i olfactius tinguin presència. Una gestió dels grups arbustius que tingui en compte tots aquests aspectes enriquirà encara més el medi urbà. Parc Turó del Putget 46 47 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació El sotabosc, format per espècies herbàcies i arbustives, ofereix llocs de nidifica- ció, refugi i alimentació per a la fauna. Al mateix temps desenvolupa importants funcions ecològiques, ja que facilita el desplaçament de fauna. > En els espais forestals en general no s’ha d’eliminar el sotabosc. En cas que un espai presenti cobertures importants i es decideixi actuar, es poden practicar cada cert temps estassades selectives respectant un cert nombre de peus de les diferents espècies d’arbustos i lianes, de manera que l’estrat arbustiu quedi reduït a un 30 o un 40 % (com a màxim) i a una alçada entre 1 i 2 metres. Es ga- ranteix, així, el manteniment de l’estructura arbustiva. La selecció es fa peu per peu de manera que el sotabosc llenyós quedi uniformement repartit al llarg de la superfície intervinguda i en tot cas es poden concentrar les estassades més fortes en llocs d’elevada freqüentació (camins transitats, etcètera). Cal afavorir les espècies productores de fruit. > En aquells parcs i jardins on és habitual la presència dels senglars (Sus scrofa) i que, per tant, pateixen les conseqüències de les seves furgades, és interessant dur-hi a terme des- brossaments intensos en la zona d’influència del parc o del jardí per eliminar la cobertura arbustiva de l’entorn que fa de refugi i dificul- tar-ne, així, el desplaçament cap a la zona en- jardinada. Així mateix, per motius de protecció contra els incendis i d’acord amb la normativa (Decret 123/2005) s’ha de mantenir neta una franja de 25 metres en el límit entre la ciutat i el parc de Collserola. Quan hi hagi risc d’incendi, cal reduir les espè- cies llenyoses més inflamables com les este- pes (Cistus sp.) i els brucs (Erica sp.) i en gene- ral totes aquelles espècies que contenen olis essencials i altres compostos volàtils infla- mables. En canvi, caldrà potenciar la presèn- cia d’espècies de fusta densa i alta capacitat calòrica que necessiten absorbir molta calor per encendre’s, com són el boix (Buxus sem- pervirens), el llentiscle (Pistacia lentiscus), la noguerola (Pistacia terebinthus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’arçot (Rhamnus lycioi- des), el matapoll (Daphne gnidium), el marfull (Viburnum tinus), el garric (Quercus coccifera), el ginebró (Juniperus communis), l’arboç (Ar- butus unedo), el ginestó (Osyris alba) i altres arbustos. > Les actuacions puntuals de desbrossa- ment i poda, així com les estassades selecti- ves, es duran a terme preferentment a l’hivern i sempre evitant el període de nidificació dels ocells (primavera). Consultar Llei 5/2003 de prevenció d’incendis forestals desenvolupada en el Decret 123/2005. Sotabosc del parc del Laberint d’Horta Conservació del sotabosc per potenciar la biodiversitat i la connectivitat biològica Bruc d’hivern (Erica multiflora) Estepa de fulla de romaní (Cistus clusii) 48 49 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació > Cal evitar les pràctiques de poda de realçat de l’arbust per mantenir el seu port natural. En el cas que aquests arbustos se situïn en zones de pas o en parterres on s’observi una acumu- lació de deixalles, es pot optar per real çar la primera línia arbustiva i facilitar, així, les tas- ques de neteja. > Cal evitar la poda de realçat. > Cal evitar la poda dràstica. Marfull (Viburnum tinus). Pl. Gal·la Placídia Evònim (Evonymus japonicus) Arboç (Arbusto unedo) Conservació del port natural de l’arbust per afavorir el refugi i la nidificació de la fauna 50 51 Descripció/aplicació Considerar la llista de plantes invasores. (Vegeu annex 4: Estudi d’espècies in­ vasores a la ciutat de Barcelona i proposta d’espècies alternatives) a l’hora de prendre decisions sobre la renovació o la creació d’una plantació. Algunes d’aquestes plantes estan incloses al catàleg espanyol d’espècies exòtiques i in- vasores (Reial decret 630/2013). És el cas de la budleia (Buddleja davidii) que, atesa la seva capacitat de rebrot i la facilitat de dispersió a través de la llavor, genera problemes als marges fluvials de molts indrets. És cert que la budleia és visitada per un gran nombre de papallones per l’elevat contingut nectarífer de la seva floració, però, en qualsevol cas, no cal oblidar el seu comportament invasor i els efectes negatius que causa en comunitats naturals. També s’ha de considerar el potencial invasor de determinades espècies que, tot i que no estan catalogades com a plantes invasores, es comporten com a tal en determinats indrets. És el cas del pitòspor (Pittosporum tobira) al parc de Coll- serola. Les seves llavors serveixen d’aliment a tords (Turdus philomelos), merles (Turdus merula) i altres ocells que actuen com a agents dispersadors de llavors i contribueixen a la propagació de l’espècie per les zones naturals. Cal, doncs, evitar la plantació de pitòspors i altres espècies vegetals amb potencial invasor a la franja barcelonina en contacte amb el Parc de Collserola. Limitació de l’ús de plantes invasores per evitar que es propaguin en els ecosistemes Pitòspor (Pittosporum tobira) Budleia (Buddleja davidii) ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ GRUPS ARBUSTIUS I TANQUES VEGETALS 52 53 Descripció/aplicació Limitar, en tanques o en grups arbustius, la presència d’espècies productores de resina (xiprers i altres coníferes), les quals acidifiquen en excés el sòl i no perme- ten el desenvolupament d’invertebrats entre la fullaraca. Limitació de l’ús d’espècies resinoses per evitar l’acidificació del sòl Tanca de xiprer (Cupressus sempervirens) Tanca de Thuja occidentalis Tanca de llentiscle (Pistacea lentiscus) Acumulació de pinassa ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ 54 55 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Sovint les tanques vegetals acostumen a estar formades per espècies com el llorer cirerer (Prunus laurocerasus), l’evònim (Euonymus japonicus), la tuia (Thuya orientalis), el pitòspor (Pittosporum tobira) i altres arbustos que pel seu fullat- ge dens i persistent i la seva resistència a les podes freqüents, han estat molt emprats en jardineria. No obstant això, i en relació amb la biodiversitat associa- da, es pot afirmar, de manera genèrica, que l’ús d’espècies vegetals autòctones permet una interacció més gran amb la fauna local d’un espai, de manera que s’augmenta la complexitat de l’ecosistema o de l’hàbitat. Independentment de les espècies utilitzades, l’estructura arbustiva és per ella mateixa un factor important que cal tenir en compte, ja que ofereix llocs de nidificació per als ocells de sota- bosc, cobertura arbustiva pel desplaçament de la fauna i zones d’acumulació de fullaraca. >Foment de la presència d’ocells: Cal triar arbustos o bardisses que fructifiquin a la tardor-hivern, com per exemple l’arboç (Arbutus unedo), el llentiscle (Pistacia lentis- cus), el marfull (Viburnum tinus), l’esbarzer (Rubus ulmifolius), el roser silvestre o caní (Rosa canina), l’englantina (Rosa sempervi- rens) o el roser rubiginós (Rosa rubiginosa). Els pics de maduració d’aquestes plantes te- nen lloc a la tardor-hivern, coincidint amb l’ar- ribada d’ocells migrants i hivernals, que tenen elevats requeriments energètics per fer front a les llargues migracions i a les baixes tempe- ratures. D’aquesta manera s’afavoreix la dis- ponibilitat d’aliment per als ocells frugívors i per a molts insectívors que durant l’època desfavorable canvien la dieta perquè les bai- xes temperatures no permeten el desenvolu- pament de la fauna invertebrada. Tots aquests fruits seran utilitzats per merles, tords, pit- roigs, tallarols i papamosques. Es tracta, per tant, d’oferir a través de la fructificació, pos- sibilitats d’alimentació en un període de l’any amb pocs recursos tròfics. (Vegeu annex 4: Calendari de fructificació). Al mateix temps, els ocells actuen com a agents dispersors de les llavors d’aquests fruits carnosos i, per tant, desenvolupen una funció ecològica de primer ordre. Així, la merla (Turdus merula) i el pit-roig (Erithacus rubecula), per exemple, són agents dispersors de l’heura, els fruits de la qual re- presenten gran part de la seva dieta hivernal. Sota el nom d’ocells de sotabosc s’agrupa tot un seguit d’espècies que es mou per aquest estrat arbustiu i que l’aprofita per amagar-hi el niu i alimentar-se de tot tipus d’invertebrats i fruits que els ofereixen les diferents espèci- es d’arbustos i lianes. En destaquen el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), el cargolet (Troglo- dytes troglodytes), el pit-roig (Erithacus rube- cula) i la merla (Turdus merula). (Vegeu annex 2: Ocells i mamífers de sotabosc). Can Mestres Parc del Laberint d’Horta Mores d’esbarzer (Rubus ulmifolius) Fruits de galzeran (Ruscus aculeatus) Mascle de merla (Turdus merula) Pit-roig (Erithacus rubecula). Foto: Wikimedia Mascle i femella de tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). Foto: Wikimedia Potenciació de l’ús d’espècies de flora autòctona per atraure fauna local 56 57 >Foment de la presència de papallones: Cal fer ús d’arbustos autòctons que seran utilitzats com a planta nutrícia per algunes espècies de papallones. L’arboç (Arbutus unedo), per exemple, atrau la papallona de l’arboç (Charaxes jasius), una de les més espectaculars de la nostra fauna i considerada la papallona diürna més gran d’Europa. El color verd fluores- cent travessat per una línia lateral groga a ambdós costats del cos i un cap amb quatre protuberàncies en forma de banyes permeten diferenciar perfectament l’eruga d’aquesta papallona, la qual s’alimenta exclusivament de fulles d’arboç. L’aladern (Rhamnus alaternus) és un altre exemple d’arbust que és utilitzat com a planta nutrícia per la papallona cleòpatra (Gonepteryx cleopatra) i la llimonera (Gonepteryx rhamni). (Vegeu Patis, petits jardins, balcons, terrasses i cobertes vegetals. Annex 2: Papallones diürnes). >Foment de la presència d’insectes pol·linitzadors: Hort de Collserola. Marfull, romaní i espígol. Diabló de la malva (Lixomorphus algirus) Bufaforats (Macroglossum stellatarum) libant flors d’espígol Estepa blanca (Cistus albidus) Adult i eruga de la papallona de l’arboç (Charaxes jasius). Foto: Wikimedia Flor i fruit de l’arboç (Arbutus unedo) La marroneta de l’alzina (Satyrium esculi) té el garric (Quercus coccifera) i l’alzina (Quercus ilex) com a planta nutrícia Cleòpatra (Gonepteryx cleopatra) 58 59 Es farà ús de plantes com les estepes (Cistus sp.) o el matabou (Bupleurum fruti- cosum) i de les aromàtiques com la farigola (Thymus vulgaris), el romaní (Ros- marinus officinalis) o l’espígol (Lavanda officinalis), les floracions de les quals ofereixen alts continguts de pol·len i nèctar als insectes pol·linitzadors a canvi de la seva tasca pol·linitzadora. També, els rosers (Rosa sp.) són molt atractius per a la fauna, especialment si es tracta d’espècies silvestres portadores de flors senzilles en lloc de dobles, ja que faciliten l’accés dels insectes pol·linitzadors al nèctar de les flors. (Vegeu Gespes, prats i herbassars. Annex 3: Flora apícola). Els seus fruits són aliment per als ocells. >Es recomana, també, potenciar l’estrat arbustiu a la perifèria de parcs i jar- dins com a llocs d’alimentació i refugi, i com a connectors de zones verdes, utilit- zant espècies d’elevat valor ecològic i potser menys estètiques. Mereix especial atenció el cas dels esbarzers, sovint poc valorats i víctimes de les tasques de manteniment, però molt interessants perquè produeixen fruits i ofereixen refugi a insectes i invertebrats, en general, a ocells propis del sotabosc i a mamífers com l’eriçó fosc o europeu (Erinaceus europaeus). Potenciar la presència en àrees verdes d’espècies com l’esbarzer (Rubus ulmifolius) és treballar en favor d’una millor estructura del mosaic paisatgístic, garantint, alhora, refugi i alimentació per a molts grups faunístics. Esbarzers dels horts de Can Cadena Zona arbustiva del Palau Reial Flor i fruits de roser silvestre (Rosa canina) Floració del llorer (Laurus nobilis) Floració del marfull (Viburnum tinus) Floració del corniol (Cornus sanguinea) 60 61 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació >És interessant no retirar la fullaraca de les zones menys freqüentades del jardí per per- metre que la fauna invertebrada es desenvo- lupi. Cal destacar que els invertebrats ocupen la base de la cadena alimentària i, per tant, una posició clau per tal que els animals insec- tívors se’n puguin alimentar. Es contribueix, al mateix temps, a incorporar matèria orgànica al sòl, tancant el cicle dels elements. >Cal practicar l’encoixinat als rodals arbus- tius per crear hàbitat per als invertebrats. >S’han d’aprofitar les estassades arbustives en zones forestals i poc freqüentades per fer petits cúmuls de troncs, branques i fullaraca d’un o dos metres de diàmetre i d’una alçada aproximada d’un metre. Aquests cúmuls es distribuiran al llarg de la zona intervinguda en una densitat que no comporti risc d’incendi. Es creen així refugis i llocs d’alimentació per a invertebrats, per a ratolins de bosc (Apodemus sylvaticus), per a petits mamífers com l’eriçó fosc o europeu (Erinaceus europaeus) i per a ocells de sotabosc, compensant la pèrdua de sotabosc llenyós. També és interessant col·lo- car troncs buits o pedres entre la vegetació arbustiva tot creant forats i espais al seu in- terior. Aranya de la creu (Araneus diadematus) habitual als jardins Foment de la presència de fullaraca i altres refugis de fauna per potenciar la biodiversitat 62 63 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació >Cal respectar el cicle biològic d’aquells ar- bustos rellevants des del punt de vista de la fructificació, ja que proveeixen aliment per a la fauna. >S’han de concentrar les podes dels grups arbustius i les tanques vegetals durant el període hivernal (de desembre a febrer). D’al- tra manera poden implicar el fracàs reproduc- tiu d’algunes aus. L’objectiu és que les podes no coincideixin amb el període primaveral de nidificació de les aus. >Cal evitar podar tota la zona arbustiva en un mateix any per tal de disposar d’arbustos amb diferent grau de desenvolupament i oferir en tot moment espais de refugi per a diferents espècies. >Cal fer la poda de manteniment de vorades un cop l’any (entre octubre i febrer) i la poda de formació d’arbustos una sola vegada en perí- ode hivernal. Totes aquestes qüestions es poden tractar en un pla de manteniment que estableixi les di- rectrius que cal seguir en cada cas i que ne- cessàriament haurà de ser compatible amb els criteris ornamentals de cada indret. Poda de pitòspor (Pittosporum tobira) Jardins de Rubió i Tudurí Laberint d’Horta Jardí dels Boixos. Laberint d’Horta Adaptació de les tasques de manteniment als cicles naturals de la flora i la fauna per evitar interferències en el seu desenvolupament Llentiscle (Pistacia lentiscus) 64 65 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació >Cal valorar l’ús de diferents espècies arbustives per a la formació de tanques mixtes, ja que són més semblants a les vorades que es troben en un bosc natural. Aquestes tanques atrauen més diversitat de fauna. >Per a la creació de tanques monoespecí- fiques (formades per una sola espècie) i que són les més habituals en jardineria, es tindrà en compte l’ús d’una espècie arbustiva que si- gui interessant des del punt de vista faunís- tic, com l’arboç (Arbutus unedo), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el llorer (Laurus nobilis) o el marfull (Viburnum tinus), entre d’altres. És important, en aquests casos, que les tasques de poda associades respectin els cicles de floració i fructificació de les espècies utilit- zades disposant, així, d’un estrat arbustiu de qualitat. >En aquells parcs i jardins on la tipologia i els criteris ornamentals estiguin associats a un manteniment intens quant a tasques de poda, és preferible l’ús d’espècies al·lòctones amb llarga tradició en jardineria ornamental per a la creació d’aquestes tanques arbusti- ves. Les plantes autòctones sotmeses a po- des intenses i contínues no donen el resultat estètic esperat per a aquests casos. L’evònim (Euonymus japonicus), la troanella (Ligustrum ovalifolium), el teucri blau (Teucrium fruti- cans), el llorer cirerer (Prunus laurocerasus), l’eleagne punxent (Eleagnus pungens), l’es- calònia (Escallonia rubra) i altres en són una bona alternativa. Per tant, la creació de tan- ques arbustives amb plantes autòctones hau- rà de respectar els cicles naturals de floració i fructificació respectant tant com sigui possi- ble el seu port natural. (Vegeu annex 3: Planta arbustiva d’interès per a la fauna). Creació de tanques vegetals mixtes per potenciar la biodiversitat Marge arbustiu de marfull, teucri blau i llentiscle Marge arbustiu de coronil·la, limoniastre o ajocagripaus i marfull 66 67 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació >Es pot recobrir d’enfiladisses les tanques seques tipus brucs i canyes o també les tan- ques metàl·liques per tal que adquireixin més interès per a la fauna. (Vegeu annex 4: Calen­ dari de fructificació de plantes enfiladisses i bardisses). Flors de lligabosc (Lonicera implexa) Paret vegetada amb (Ficus repens) Paret vegetada amb glicina (Wisteria sinensis) Paret vegetada amb glicina australiana (Hardenbergia comptoniana)Fruits de lligabosc (Lonicera implexa) Vegetació de les tanques per potenciar la biodiversitat 68 69 ANNEX 1 LLISTAT D’ESPÈCIES INVASORES Font: “Estudi d’espècies invasores a la ciutat de Barcelona i proposta d’espècies alternatives”. Consulteu l’estudi al web corporatiu: http://cort.as/d1YE Nom científic Nom comú Lantana camara Lantana de jardí Ligustrum lucidum Troana Lonicera japonica Lligabosc del Japó Nicotiana glauca Tabac Opuntia aurantiaca Opuntia dilenii Opuntia ficus-indica Figuera de moro Opuntia maxima Opuntia stricta Parthenocissus quinquefolia Vinya verge americana Parthenocissu tricuspidata Vinya verge del Japó Pennisetum villosum Penniset pelut Phytolacca americana Arbre de la tinta Pittosporum tobira Marrubí Prunus laurocerasus Llorer-cirer Phyracanta angustifolia Piracant de fulla estreta Robinia pseudoacacia Robínia Senecio angulatus Enfiladissa de ramell groc Senecio inaequidens Seneci de cap Senecio mikanioides Senecio pterophorus Nom científic Nom comú Acacia dealbata Mimosa comuna Acacia saligna Mimosa blava Acer negundo Negundo Agave americana Atzavara Ailanthus altissima Ailant Aloe maculata Àloe de sabó Araujia sericifera Miraguà de jardí Arundo donax Canya Azolla sp. Buddleja davidii Budleia comuna Carpobrotus edulis Bàlsam Carpobrotus acinaciformis Bàlsam menut Cortaderia selloana Cortadèria Cotoneaster lacteus Cotoneàster lacti Cotoneaster pannosus Cornera de jardí Cylindropuntia sp. Cyperus involucratus Paraigüets Eschscholzia californica Rosella de Califòrnia Fallopia baldschuanica Gomphocarpus fruticosus Arbre de la seda Helianthus tuberosus Nyama Ipomoea indica Campaneta gran 70 71 ANNEX 2 OCELLS I MAMÍFERS DE SOTABOSC Són ocells i mamífers que utilitzen l’estrat arbustiu per cercar-hi refugi, llocs de nidificació i aliment en forma de petits invertebrats i fruits que els proporcionen les diverses espècies d’arbustos i lianes. TALLAROLS, MOSQUITERS I CARGOLETS Els tallarols són el grup d’ocells més directament relacionats amb l’estrat ar- bustiu. La major part de la seva activitat es desenvolupa entre el brancatge d’ar- bustos i esbarzers, sempre que els ofereixin suficient cobertura per trobar llocs on instal·lar el niu i alimentar-se de petits invertebrats. Tenen un comportament discret i això fa que habitualment els puguem localitzar a partir del seu cant. En l’àmbit urbà i periurbà en destaquen les següents espècies: TALLAROL DE CASQUET (Sylvia atricapilla) Característiques: el mascle es reconeix fàcilment perquè pre- senta la part superior del cap (casquet) de color negre, mentre que la femella presenta un casquet de color vermell marronós. Hàbitat: viu en zones boscoses amb abundant sotabosc ar- bustiu. Habitual, també, en parcs i jardins de la ciutat. Alimentació: és un ocell insectívor, tot i que a la tardor i a l’hi- vern, i a causa de la poca disponibilitat d’invertebrats, com- pleta la seva dieta amb fruits del bosc. Distribució: es considera nidificant sedentari a Catalunya, per bé que a l’hivern n’augmenta la po- blació amb l’arribada d’individus procedents del centre i del nord d’Europa que busquen tempera- tures més suaus per passar l’època desfavorable. TALLAROL CAPNEGRE (Sylvia melanocephala) Característiques: l’espècie presenta colors discrets, una llarga cua i potser el tret més distintiu és la presència d’un anell exterior al voltant de l’ull molt vistós de color vermell. Hàbitat: el podem trobar en conreus, brolles, bardisses o pine- des, sempre que presentin un bon desenvolupament arbustiu. Comú en els parcs i jardins de la ciutat. Alimentació: a la primavera i a l’estiu menja invertebrats (es- carabats, cucs, mosques, papallones i aranyes) i a la tardor i a l’hivern s’alimenta de fruits del bosc. Distribució: és nidificant sedentari a Catalunya i també n’augmenta la població a l’hivern amb l’arri- bada d’individus del centre i del nord d’Europa. Mascle de tallarol de casquet 72 73 CARGOLET (Troglodytes troglodytes) Característiques: és un ocell petit de color marronós que es caracteritza perquè té una cua curta que normalment duu aixecada. Té un comportament molt bellugadís i se’l pot ob- servar pujant i baixant de les branques dels arbustos, ama- gant-se entre les fulles i tornant a sortir a la recerca de petits insectes. Hàbitat: viu en zones arbustives i boscoses i en jardins. L’afa- voreix l’abandonament de brancatge amuntegat que utilitza ja sigui per buscar-hi aliment com per a la construcció del niu. Niu: el situa en arbustos o forats de paret. El mascle construeix diversos nius a base de molsa, herbes i fulles i la femella en selecciona un que folra amb plomes per iniciar el procés reproductiu. Alimentació: menja insectes, larves, aranyes i petites llavors. Distribució: és nidificant sedentari a Catalunya i també n’augmenta la població a l’hivern amb l’arri- bada d’individus del centre i del nord d’Europa. PIT-ROIG (Erithacus rubecula) Característiques: és un ocell petit i arrodonit que destaca perquè presenta una gran taca ataronjada que li omple la cara i el pit. És fàcilment observable pel seu comportament con- fiat davant la presència humana, fet que respon al caràcter territorial de l’espècie que manté al llarg de l’any. A l’hivern, mascles i femelles defensen les seves parcel·les d’alimenta- ció amb els seus cants amb l’objectiu de marcar territori. A la primavera, en canvi, són principalment els mascles els que canten per atreure les femelles i dissuadir, al mateix temps, altres mascles d’ocupar el seu territori, missatge que es reforça a través de l’exhibició de la taca taronja del pit. La intensitat del color taronja es relaciona amb la dominància de l’individu. Hàbitat: viu als boscos humits i també se’l pot veure en horts, parcs i jardins de la ciutat, sempre que disposin de racons humits amb bardisses i de sòl nu on es pugui alimentar. Niu: en forats de pedra o en cavitats d’arbres. Alimentació: insectes, cucs de terra, fruits i restes de menjar. Distribució: és sedentari i nidifica a Catalunya. Durant l’hivern arriben molts pit-roigs del centre i el nord d’Europa. MOSQUITER COMÚ (Phylloscopus collybita) Característiques: és un petit ocell de color marró verdós per sobre i blanquinós per sota. Destaca la presència d’una franja blanca per sobre l’ull a guisa de cella. La cua és curta i les potes, fosques. Hàbitat: prefereix boscos caducifolis humits amb un bon desenvolupament arbustiu per ubicar-hi el niu. Per tant, a Catalunya el trobem com a nidificant a les zones humides del país. A l’hivern, però, arriben un gran nombre d’individus pro- cedents del centre i el nord d’Europa, els quals són menys exigents quant a hàbitat, de manera que amb facilitat els podrem observar en parcs i jardins de la ciutat. Alimentació: insectes i aranyes que troba entre fulles i branques d’arbres i arbustos. Distribució: és nidificant sedentari a Catalunya (en zones humides). PIT-ROIGS I MERLES Algunes espècies d’ocells de sotabosc aprofiten de forma complementària l’es- trat arbori o el terra per alimentar-se de cucs, erugues, cargols i aranyes. Foto: Wikimedia 74 75 MERLA (Turdus merula) Característiques: el mascle és de color negre amb el bec groc i presenta un cercle de color groc que li envolta l’ull, mentre que la femella és de color marronós (sense el bec ni l’anell ocular groc). Hàbitat: viu en boscos humits i també és molt freqüent en parcs i jardins de la ciutat, on és fàcilment observable cami- nant i saltant a batzegades a la recerca d’aliment. De fet, és una espècie molt ubiqüista que ocupa també conreus i zones obertes amb matolls, arbustos i ar- bres. Niu: el construeix amb terra i petites branquetes a les forquilles d’arbustos alts o arbres baixos. Té forma de tassa grossa. Alimentació: omnívora i, per tant, s’alimenta d’insectes, cargols, fruits, restes de menjar... Tot i això, mostra preferència pels cucs de terra, fet que en facilita l’observació en parterres de gespa, es- pecialment quan s’han regat recentment, ja que obliga els cucs de terra a pujar a la superfície per respirar. Distribució: és sedentària i nidifica a Catalunya. Les poblacions de merles augmenten a l’hivern amb l’arribada d’individus procedents del centre i el nord d’Europa. Les poblacions de merles aug- menten a l’hivern amb l’arribada d’individus procedents del centre i el nord d’Europa. ERIÇÓ FOSC O EUROPEU (Erinaceus europaeus) Hàbitat: és un mamífer insectívor d’hàbits nocturns que viu en zones amb una bona cobertura herbàcia o arbustiva que li ofereix possibilitats de desplaçament, alimentació i nidifi- cació. Els marges de boscos humits amb cobertura arbusti- va esdevenen llocs ideals per a aquesta espècie. En aquest sentit, l’heterogeneïtat estructural de la vegetació esdevé un element clau per al seu desenvolupament i la conservació de bardisses i herbassars propers a zones forestals pren espe- cial importància. La presència de murs de pedra i de punts d’aigua són altres factors determinants per a l’establiment d’aquest petit mamífer. Alimentació: principalment a base de petits invertebrats com ara cargols, cucs, llimacs i escara- bats, tot i que no desaprofita les restes de menjar ni el pinso de gats i gossos. Niu: té forma esfèrica i està fet a base de gespa, palla, pèls i altres elements que troba. Acostuma a ubicar el niu sota troncs i pedres o en mig de densos esbarzers. Es pot veure afavorit per l’acumu- lació de brancatge com a llocs on ubicar el niu. Localització: cal destacar la presència d’eriçons al parc de la Ciutadella, al Laberint d’Horta i al Pa- lau de les Heures. MAMÍFERS Foto: Sergi Garcia Eriçó en estratègia defensiva. Foto: Sergi GarciaEriçó fosc o europeu (Erinaceus europaeus). Foto: Sergi Garcia 76 77 ANNEX 3 PLANTA ARBUSTIVA D’INTERÈS PER A LA FAUNA Nom científic Nom comú Insolació Floració Nectarífera Fruits Planta nutrícia Anthyllis cytisoides Albada Sol P/E Sí No Arbutus unedo Arboç Sol/mitja ombra T/H Sí Sí Papallona de l’arboç Bupleurum fruticosum Matabou Sol P/E Sí No Mitjana Buxus sempervirens Boix Indiferent P Sí Sí Alta Calluna vulgaris Bruguerola Sol E/T Sí No Cornus sanguinea Sanguinyol Mitja ombra P Sí Sí Crataegus monogyna Arç blanc Indiferent P Sí Sí Reinazebrada Erica arborea Bruc boal Sol/mitja ombra H/P Sí No Erica multiflora Bruc d’hivern Sol T/H Sí No Ilex aquifolium Boix grèvol Indiferent P/E Sí Sí Juniperus communis Ginebró Sol/mitja ombra P No Sí Juniperus oxicedrus Càdec Sol H/P No Sí Juniperus phoenicea Sabina Sol H/P No Sí Laurus nobilis Llorer Mitja ombra P Sí Sí Lonicera implexa Lligabosc Sol/mitja ombra P Sí No Sí Ligustrum vulgare Olivereta Sol/mitja ombra P/E Sí Sí Lycium europaeum Arç de tanques Sol P/E Sí Sí Myrtus communis Murtra Sol/mitja ombra P/E No Sí Ononix natrix Gavó Sol P/E Sí No Phillyrea angustifolia Aladernde fulla Sol/mitja ombra P No Sí Nom científic Nom comú Insolació Floració Nectarífera Fruits Planta nutrícia Phillyrea latifolia Aladern fals Sol/mitja ombra P No Sí Pistacia lentiscus Llentiscle Indiferent P Sí Sí Prunus spinosa Aranyoner Sol H/P Sí Sí Quercus coccinea Garric Sol P Pol·len Sí Rhamnus alaternus Aladern Indiferent P Pol·len Sí Papallona cleòpatra Papallona llimonera Rhamnus lycioides Arçot Sol P No Sí Rosa canina Roser silvestre Sol/mitja ombra P Sí Sí Rosa sempervirens Englantina Sol/mitja ombra P Sí Sí Rubus idaeus Gerdera Mitja ombra P/E Sí Sí Rubus ulmifolius Esbarzer Sol P Sí Sí Sí Ruscus aculeatus Galzeran Mitja ombra P No Sí Sambucus nigra Saüc Sol/mitja ombra P Sí Sí Sarothamnus scoparius Gòdua Sol P Sí No Spartium junceum Ginesta Sol P Sí No Blaveta dels pèsols Ulex parviflorus Gatosa Sol P Pol·len No Sí Viburnum tinus Marfull Sol/mitja ombra H/P Sí Sí Vitex agnus-castus Aloc Sol/mitja ombra P/E Sí No P = primavera, E = estiu, T = tardor, H = hivern 78 79 MATES ARBUSTIVES D’INTERÈS PER A LA FAUNA Nom científic Nom comú Insolació Floració Nectarífera Planta nutrícia Aster sedifolius Indiana Sol T Sí Asparagus acutifolius Esparreguera Sol E Sí Cistus albidus Estepa blanca Sol P Pol·len Verdeta d’ull blanc Cistus monspeliensis Estepa negra Sol P Pol·len Cistus salviifolius Estepa borrera Sol P Pol·len Verdeta d’ull blanc Dorycnium pentaphyllum Botja d’escombres Sol P/E Sí Globularia alypum Foixarda Sol P Sí Reinazebrada Helichrysum italicum Sempreviva borda Sol E Sí Helichrysum stoechas Sempreviva borda Sol E Sí Hyssopus officinalis Hisop Sol E/T Sí Lavandula angustifolia Lavanda Sol E Sí Lavandula stoechas Cap d’ase Sol P Sí Lithospermum fruticosum Sanguinària blava Sol P Sí Marrubium vulgare Marrubí Sol P/T Sí Melissa officinalis Tarongina Sol/ombra P/E Sí Origanum vulgare Orenga Sol P/E Sí Phlomis herba venti Venterola Sol P/E Sí Rosmarinus officinalis Romaní Sol P/E/T Sí Blaveta estriada Ruta chalapensis Ruda de bosc Sol P/E Sí Papallona reina Salvia officinalis Sàlvia Sol P Sí Santolina chamaecyparissus Espernallac Sol P/E Sí Satureja calamintha Rementerola Sol E/T Sí Satureja montana Sajolida Sol E Sí Thymus vulgaris Farigola Sol H/P Sí Blaveta de la farigola Thymelaea tinctoria Bufalaga tintòria Sol H/P Sí P = primavera, E = estiu, T = tardor, H = hivern Aromàtiques al Park Güell Espernallac (Santolina chamaecyparissus) 80 81 ANNEX 4 CALENDARI DE FRUCTIFICACIÓ D’ARBUSTOS Nom científic Nom comú Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre Arbutus unedo* Arboç Buxus sempervirens Boix Cornus sanguinea Sanguinyol Crataegus monogyna* Arç blanc Ilex aquifolium Boix grèvol Juniperus communis Ginebró Juniperus oxycedrus Càdec Juniperus phoenicea Sabina Laurus nobilis Llorer Lycium europaeum Arç de tanques Myrtus communis Murtra Phillyrea angustifolia Aladern de fulla estreta Phillyrea latifolia Aladern fals Pistacia lentiscus Llentiscle Prunus spinosa Aranyoner Quercus coccinea Garric Rhamnus alaternus* Aladern Rhamnus lycioides Arçot Ruscus aculeatus Galzeran Sambucus nigra Saüc Viburnum tinus Marfull *Planta nutrícia papallones. Rangs de fructificació aproximats. CALENDARI DE FRUCTIFICACIÓ DE PLANTES ENFILADISSES I BARDISSES Nom científic Nom comú Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre Asparagus acutifolius Esparre- guera Clematis vitalba Vidalba Hedera helix Heura Lonicera implexa Lligabosc Rosa canina Roser silvestre Rosa sempervirens Englantina Rubia peregrina Rogeta Rubus ulmifolius Esbarzer Smilax aspera Arítjol Vitis vinifera Vinya 83 ÍNDEX INTRODUCCIÓ 84 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Conservació dels herbassars en solars sense ús 86 Conservació dels erms 90 S’ha de dirigir la sega des del límit del prat cap a la zona arbustiva 92 ACTUACIONS DE MILLORA Definició de tipologies de gespes, prats i herbassars associades a un manteniment determinat 94 Adaptació del manteniment de les gespes 98 Selecció dels espais susceptibles de convertir-se en prats o herbassars 100 Naturalització de gespes i talussos 102 Aplicació de la sega diferenciada 106 Plantació de grups arbustius o arbres fruiters en gespes i prats 108 Plantació de parterres amb espècies alternatives a la gespa 109 Sembra d’herbassars 110 Actuacions complementàries en gespes i prats 112 Divulgació dels nous criteris 113 ANNEX 1 Vegetació ruderal d’interès per a la fauna 114 ANNEX 2 Abelles i vespes solitàries 120 ANNEX 3 Flora apícola 126 ANNEX 4 Prats secs mediterranis 130 G E S P E S , P R A T S I H E R B A S S A R S 84 85 INTRODUCCIÓ La denominació gespa fa referència a una coberta densa i uniforme formada per un conjunt d’espècies de gramínies, lleguminoses o barreja d’aquestes, que tendeix a segar-se periòdicament. Els prats, formats per diferents espècies her- bàcies, reben un manteniment menys intensiu, de manera que tenen associades freqüències de sega i desbrossament més baixes que les gespes. Quan en un prat hi apareixen espècies herbàcies altes i de fulla gran es parla d’herbassar, el qual té associat un manteniment molt baix. Segons el manteniment que re- bin, per tant, les gespes poden evolucionar cap a prats i herbassars. Els espais oberts com ara prats i herbassars tenen un gran valor per a la biodiversitat, ja que són hàbitat d’una gran quantitat d’invertebrats que són la base de la cadena tròfica de molts grups faunístics. Tant a les ciutats com al medi natural la seva presència disminueix. Barcelona no es caracteritza per tenir grans extensions de gespa, però en alguns parcs històrics (Ciutadella, Montjuïc, Palau de Pedralbes) tenen una presència notable. Les darreres dècades, i coincidint amb la creació de nous parcs i jar- dins a tots els districtes, ha augmentat la superfície destinada a la gespa. Es podrien esmentar, en aquest sentit, el parc de l’Estació del Nord o el parc de la Trinitat com a exemples de parcs amb espais generosos de gespa. Pel que fa als herbassars, aquests es troben en espais periurbans i també en solars dintre del casc urbà a l’espera d’un nou ús (edificació o enjardinament). La gespa és un es- pai apreciat per la ciutadania ja sigui per a jocs, trobades, celebracions o repòs. Una gestió més sostenible Una gestió urbana més sostenible implica canvis que fan referència a la raciona- lització en l’ús dels recursos. El manteniment de la gespa genera demandes im- portants d’aigua i de recursos (personal, manteniment, etcètera), de manera que és interessant evolucionar cap a nous criteris que siguin coherents amb la sos- tenibilitat. Cal definir, per tant, una gradació de tipologies de verd (gespes, prats i herbassars) en funció del seu manteniment. Les espècies herbàcies existents, la ubicació d’aquests espais i l’ús que en fa el ciutadà determinaran el mante- niment associat a cada tipologia de verd. Això suposa fer compatible el mante- niment habitual en parcs i jardins de la ciutat amb la naturalització en indrets seleccionats, que implica deixar evolucionar les gespes. Aquest tipus de mante- niment implica moderar intervencions com ara la sega, el reg i el desbrossament, de manera que, sense baixar la qualitat estètica i funcional d’aquests espais, es generi un nou model de tractament que ha de servir alhora per fer una gestió dels recursos més sostenible i per incrementar la biodiversitat. La naturalització comporta l’increment del nombre d’espècies herbàcies i l’afa- voriment de la fauna. Aquest tipus d’iniciatives s’assagen en parcs amb gran extensió de gespa, com el de la Trinitat. Actualment es treballa per poder expor- tar aquests tipus de pràctiques a altres parcs, amb la idea d’adequar-les a les necessitats específiques de biodiversitat i estalvi de recursos. El canvi de paradigma s’ha de fer amb un diàleg permanent que permeti explicar a la ciutadania el sentit que hi ha al darrere de cada actuació. A vegades, les pràc- tiques de naturalització tendeixen a confondre’s amb deixadesa o manca de man- teniment, fet que genera rebuig o, com a mínim, escepticisme. Per aquesta raó cal relacionar els nous criteris amb un objectiu de millora del verd urbà i de la biodi- versitat i, per extensió, de la qualitat de vida i del compromís amb la sostenibilitat. Herbassar de llengua de bou (Echium vulgare) a Montjuïc. 86 87 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació En l’àmbit periurbà, però també dins la ciutat, trobem herbassars que s’estableixen en solars sense ús. Aquests herbassars estan formats per tot un seguit de plantes herbàcies anuals, com són les olivardes, els cards, els fonolls, els blets i les gramínies, totes elles adaptades a viure en ambients alterats i que colonitzen de manera natural aquests espais oberts. Aquests herbassars desenvolupen un paper ecològic de vital importància: > S’hi estableixen una gran quantitat d’in- vertebrats que enriqueixen, per tant, la bio- diversitat de l’espai i proporcionen, alhora, un recurs alimentari per a amfibis, rèptils, ocells insectívors i alguns mamífers. Els herbassars ofereixen, també, protecció a les fases larvà- ries i a les postes de molts invertebrats que passaran l’hivern refugiats en aquests espais. De retruc, tota aquesta biodiversitat benefici- arà l’equilibri natural i la qualitat del paisatge. > Durant l’hivern són espais productors de gran quantitat de llavors que serviran d’ali- ment per a la cadernera (Carduelis cardu- elis), el verdum (Carduelis chloris), el gafar- ró (Serinus serinus) i el pardal comú (Passer domesticus), entre d’altres, en una època de l’any on els recursos tròfics escassegen. Els herbassars també esdevenen importants a la primavera, ja que aquestes espècies d’ocells granívors durant l’època de cria alimentaran la seva descendència amb petits insectes. (Vegeu annex 1: Vegetació ruderal d’interès per a la fauna.) Solar sense ús del carrer de la Mare de Déu del Coll Uromenus rugosicollis Xinxa ratllada (Graphosoma lineatum) sobre pastanaga borda (Daucus carota) Bernat pudent (Nezara viridula) Fructificació de l’olivarda (Dittrichia viscosa) Floració de l’olivarda (Dittrichia viscosa) Conservació dels herbassars en solars sense ús per preservar la biodiversitat 88 89 > Constitueixen l’hàbitat de molta fauna auxiliar que participa en el control bio- lògic de les plagues i malures dels parcs i jardins. És el cas dels sírfids (mosques en forma de vespa). Se’ls reconeix pel seu vol estacionari. Les fases larvàries s’alimenten de pugons. Cal, doncs, vetllar per conservar aquests espais i, en aquest sentit, és impor- tant evitar les deixalles (sovint associades a la presència de rates), que donen un aspecte degradat i marginal que no es correspon amb la seva importància ecològica. Es pot acompanyar l’actuació de conservar els herbassars amb una senyalització adequada per tal de difondre el valor natural d’aquestes comuni- tats herbàcies. > La floració primaveral d’aquests herbassars permet atraure una gran quanti- tat d’insectes pol·linitzadors. (Vegeu annex 2: Abelles i vespes solitàries i vegeu annex 3: Flora apícola). Blanca de la col (Pieris brassicae) libant pa de cucut (Oxalis pes-caprae) Cleòpatra (Gonepteryx cleopatra) libant llengua de bou (Echium vulgare) Ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) Roselles (Papaver rhoeas) i sàlvia (Salvia officinalis) Família sírfids 90 91 Descripció/aplicació Els erms, definits com a espais de grans di- mensions amb poca cobertura herbàcia, es- devenen espais amb gran valor natural, ja que constitueixen l’hàbitat per a moltes espèci- es d’ocells que s’alimenten a terra. És el cas del tudó (Columba palumbus), que, tot i que presenta una dieta a base de brots de fulles d’arbres, també s’alimenta d’una gran varietat de llavors i fruits que troba a terra. La cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), la cuereta blanca (Motacilla alba) i sobretot a l’hivern espècies d’ocells pertanyents a la família dels fringíl·lids com el pinsà (Fringilla coelebs) uti- litzen aquests erms amb poca cobertura her- bàcia per alimentar-se de llavors. Es recomana conservar els erms i evitar que siguin utilitzats com a espais per a l’abo- cament de runes i deixalles atès el seu gran valor natural. Es pot treballar la senyalitza- ció per informar el ciutadà de la importància d’aquests espais. Erm del carrer de la Farigola Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) Cuereta blanca (Motacilla alba). Foto: Xavier Ferrer Conservació dels erms per preservar la biodiversitat ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ 92 93 Descripció/aplicació Quan s’hagi de segar o desbrossar un prat o un herbassar es farà de tal manera que s’ofereixin vies d’escapatòria per a la fauna cap a zones refugi, com poden ser grups arbustius, parterres de flor o rocalles. Es tracta de començar a segar des de la zona més freqüentada i dirigir les passades del tallagespa o la desbrossa- dora cap a les zones de refugi. Aquesta actuació també pot ser considerada quan s’hagin de desbrossar franges de protecció contra incendis. En el cas concret de la foto inferior és preferible començar a desbrossar de baix cap a dalt i no crear illes de gespa que dificultin la fugida de la fauna. Jardins de Joan Brossa Jardí de Petra Kelly. Montjuïc Parc de la Trinitat Cal dirigir la sega des del límit del prat cap a la zona arbustiva per preservar la fauna ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ 94 95 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Cal establir un programa per definir di- ferents tipologies de gespes de manera que cada una estigui associada a un nivell de manteniment determinat. Paràmetres com la freqüència i l’altura de sega ens permetran disposar des de gespes que reben un mante- niment convencional (situades en llocs em- blemàtics, històrics o que la pressió ciutadana demanda com a espais de lleure) fins a prats i herbassars, els qual requereixen menys ne- cessitats de manteniment. > Barcelona disposa actualment de diferents tipologies de gespa. D’una banda, les gespes de clima temperat (C3) i les gespes de cli- ma càlid (C4) i, de l’altra, els prats. És objecte d’aquest document aprofundir en el concepte de prat i establir-ne diferents categories ba- sant-nos en criteris de gestió, principalment freqüència de sega, altura de sega i reg. Així doncs, i a l’efecte d’aquest document, es proposen les tipologies següents: Gespes de clima temperat (C3): presenten un cost de manteniment important i una elevada exigència en recursos hídrics. Estan formades per barreges de lla- vors de tres o quatre gramínies rústiques que ofereixen vigor al llarg de l’any i resistència al trepig, a la sequera i a l’entollament puntual. Les combinacions de Festuca arundinacea, Lolium perenne i Poa pratensis són habituals en parcs públics, i s’afegeix Cynodon dactylon a les zones de temperatures més suaus i Festuca rubra en gespes més ombrívoles. El seu òptim de desenvolupament se situa en temperatures de 12 a 24 °C. Necessiten un manteniment intensiu que varia en funció de les espècies que conformen la gespa, de l’ús que en fa el ciu- tadà i de la ubicació, entre altres factors. Gespes de clima càlid (C4): resisteixen millor la sequera i les altes temperatures que les gespes de clima temperat i, per tant, tenen associat menys requeriment hídric i menys tasques de manteniment. A més de tenir el seu òptim de desenvo- lupament a temperatures altes (25-35 °C), toleren perfectament la sega i reque- reixen menys aportació d’adobs i fertilitzants que les gespes C3 de clima tempe- rat. A l’hivern entren en un període de latència i presenten un aspecte groguenc. Zoysia sp., Paspalum sp. o Cynodon sp. són algunes de les espècies que solen conformar les gespes de clima càlid. Prats ornamentals, prats naturals i herbassars: es formen a partir de l’evolució de les gespes de clima temperat o càlid i es passen a gestionar amb un programa de manteniment menys intensiu que es defineix a la taula següent: Parc de la Trinitat Paràmetres de manteniment orientatius extrets de la Norma Tècnica de Jar- dineria NTJ 14 G Manteniment de gespes no esportives i prats Carrer de Montevideo. Herbassar Prat a la Plaça de les Glòries Catalanes Definició de tipologies de gespes, prats i herbassars associades a un manteniment determinat per potenciar la biodiversitat Altura de sega recomanada (mm) Freqüència de sega Freqüència de reg Prats ornamentals 80 (després de la floració) 6-7/any 1 reg setmana/primavera-tardor 2 regs setmana/estiu Prats naturals 120 1-3/any 1 reg setmana/estiu Herbassars 120 1 biennal No 96 97 Cas especial del senglar (Sus scrofa) > Els darrers anys i cada cop amb més fre- qüència, el senglar està protagonitzant incur- sions en la trama urbana. Aquest fet té com a conseqüència que molts espais verds, i espe- cialment els parterres de gespa amb reg au- tomàtic, es vegin afectats per l’aixecament de les catifes de gespa perquè el senglar troba en aquests espais un grau d’humitat apropiat per furgar el terreny a la cerca d’arrels, bulbs i in- vertebrats, com ara cucs de terra. Els aguaits nocturns i les batudes per contro- lar la població de senglars del parc de Collse- rola (actualment estimada en prop de 1000 exemplars) i les captures dels senglars con- flictius a la trama urbana esdevenen actuaci- ons imprescindibles de cara a la resolució del problema. En relació amb aquest últim punt, cal dir que els senglars poden fer grans des- plaçaments amb pocs dies (desenes de quilò- metres) i que un cop habituats a alimentar-se de la gran oferta tròfica que els ofereix la ciu- tat (pinso de gat, papereres, contenidors de brossa, etcètera) difícilment canviaran aquest comportament i es mostraran reincidents en les seves incursions en la trama urbana mal- grat se’ls reubiqui a l’entorn natural; entre al- tres motius perquè ja de ben petits aprenen de la mare a alimentar-se d’aquesta manera tot generant, alhora, situacions de risc per a la ciutadania. No obstant això, el problema del senglar adquireix una complexitat prou impor- tant com perquè aquestes actuacions s’hagin d’acompanyar d’altres accions que dificultin l’entrada del senglar a la ciutat: Senglar (Sus scrofa) i rallons. Foto: Sergi García Paperera amb tapa per evitar l’accés del senglar a les restes de menjar Tanca del jardí domèstic del parc del Laberint d’Horta Tanca perimetral del parc del Laberint d’Horta Pas canadenc. Parc de les Heures Cal eliminar sotabosc en zones de conflicte Cal allunyar els punts d’alimentació de gats i treballar-ne el disseny Furgades de senglar al jardí domèstic del parc del Laberint Furgades de senglar a la Creu de Pedralbes Cal reduir l’oferta alimentària • S’ha d’evitar l’existència de punts d’alimen- tació de gats en zones properes al parc de Collserola • Redissenyar les menjadores per evitar l’ac- cés del senglar a l’aliment de gat. • Realització de campanyes de sensibilització ciutadana per tal que no es donin aliments als senglars. • S’han de reforçar els contenidors de brossa amb sistemes antibolcada. • Fixació i disseny tancat de les papereres de la zona periurbana per evitar-ne la bolcada i l’accés a les restes de menjar que puguin contenir. Cal dificultar l’accés del senglar a la ciutat • Desbrossament de la cobertura arbustiva de les zones de conflicte, ja sigui amb mitjans mecànics o bé a través del pasturatge de ra- mats d’ovelles o cabres. • Reforç de les tanques perimetrals, si pot ser amb base de formigó, que impedeixi l’accés del senglar als parcs afectats. • Ús de pastors elèctrics per reforçar les tan- ques perimetrals. • Instal·lació de passos canadencs. Canvi de la tipologia de la vegetació • Canvi de gestió dels parterres de gespa pro- pers al vessant barceloní del parc de Coll- serola. La proposta és que aquests espais siguin substituïts paulatinament per prats secs, sens dubte menys atractius per a aquest mamífer. (Vegeu annex 4: Prats secs mediterranis). 98 99 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Les gespes són concebudes com a espais per al lleure i, per tant, estan sotme- ses a una forta pressió ciutadana que requereix d’importants esforços per al seu manteniment. Aquest manteniment intens fa que les gespes siguin espais de poc interès faunístic, tot i que cal dir que espècies d’ocells generalistes com el tudó (Columba palumbus), la merla (Turdus merula) o la cuereta blanca (Motacilla alba), entre d’altres, acostumen a cercar-hi aliments. > Malgrat les segues periòdiques a què estan sotmeses les gespes de clima temperat i les de clima càlid, sempre que els nivells de manteniment associats ho permetin i s’observi la presència d’espècies vegetals de floració interessant, constitueix una bona mesura de gestió en favor de la biodiversitat retardar la primera sega primaveral per tal de respectar la floració i permetre que els insec- tes puguin disposar de nèctar i pol·len el més aviat possible. Els jardins del Palau de Pedralbes Adaptació del manteniment de les gespes per potenciar la biodiversitat Tudó (Columba palumbus). Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer 100 101 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Cal seleccionar els espais adequats per rebre aquest tractament diferencial per con- vertir-se en prats o herbassars. Així, seguint uns criteris generals d’ubicació, superfície, ús de l’espai per part de la ciutadania, insolació, proximitat de punts d’aigua, manteniment i risc d’incendis, se seleccionaran els espais on es poden dur a terme programes de naturalit- zació, ja sigui en parcs urbans, grans i petits jardins, talussos, espais naturals o bé en vies i nusos de circulació. Herbassar de Montjuïc Prat natural del carrer dels Jocs del 92 Prat natural del Parc de Diagonal Mar Selecció dels espais susceptibles de convertir-se en prats o herbassars per augmentar-ne l’interès natural 102 103 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Cal deixar evolucionar gespes i talus- sos, poc atractius per a la fauna, cap a prats o herbassars, incorporant la funció d’hàbitat en favor de la biodiversitat. No és necessari mantenir l’homogeneïtat de les espècies her- bàcies. Si l’espai es deixa evolucionar cap a prat o herbassar, amb el temps hi haurà una colonització de diverses espècies herbàcies, cadascuna de les quals tindrà una floració i la seva fauna associada i anirà augmentant, així, el valor ecològic de l’espai. Aquests espais esdevenen molt importants a la primavera i a l’estiu, quan allotgen una comunitat inver- tebrada de vital importància per a diferents grups faunístics, i també a principis d’hivern, amb la granació d’espècies herbàcies que ali- menten molts ocells granívors. Jardins de Joan Brossa Herbassar de les feixes de Collserola Naturalització de gespes i talussos per afavorir la biodiversitat > Disminució de la freqüència de sega: un cop seleccionats els espais, cal cen- trar la gestió en la sega. El tipus de manteniment que rebrà cada espai dependrà de la decisió de convertir-lo en prat ornamental, en prat natural o bé en herbas- sar. Prat ornamental: el manteniment consisteix a dur a terme entre sis i set segues per any. Cal dir que l’emplaçament del prat, les espècies herbàcies que el formen, els recursos disponibles i altres factors com la pluja i la humitat acabaran de determinar el calendari de sega. A títol orientatiu: gener febrer març abril maig juny juliol agost setembre octubre novembre desembre Les restes de sega s’han d’incorporar a la superfície dels prats, excepte els casos que puguin provocar risc d’incendi. Prat natural: el manteniment consisteix a dur a terme entre una i tres segues per any. Aquesta sega menys intensiva ha de respectar la floració primaveral i la gra- nació de tardor (octubre), de manera que un programa de manteniment correcte haurà de consistir en una sega al principi de març i no tornar a segar fins a la tardor-hivern. Molts prats naturals necessiten més d’una sega durant el període d’abril a maig. Cal dir que aquestes segues primaverals proveeixen el prat de flors a l’estiu. A títol orientatiu: gener febrer març abril maig juny juliol agost setembre octubre novembre desembre Les restes de sega s’han d’incorporar a la superfície dels prats, excepte els casos que puguin provocar risc d’incendi. Herbassar: el manteniment consisteix en una sega biennal per mantenir la condició herbàcia del prat. Zones d’herba alta i flors silvestres aportaran un hàbitat d’alimentació i reproduc- ció per a papallones i altres invertebrats, de manera que constituirà la base de la cadena tròfica a partir de la qual s’alimentarà la resta de grups faunístics. = opcional 104 105 > Disminució de la freqüència de reg: els prats i els herbassars, en general, no volen massa aigua i cal centrar la gestió en la sega. Això ens permetrà, doncs, un estalvi del consum d’aigua. Prats ornamentals: es regaran d’acord amb les seves necessitats i el període de l’any. S’aportaran les dosis adequades de reg que es determinin. A títol orientatiu: un reg setmanal a la primavera i a la tardor i dos regs setmanals a l’estiu. Peri- òdicament es tindrà cura de desbrossar els espais propers a aspersors i altres elements de reg a fi i efecte que puguin projectar l’aigua sense destorb. Prats naturals: es regaran un cop a la setmana durant el període estival. Herbassars: no es regaran. > Augment de l’altura de sega: les alçades de tall altes permeten respectar la floració d’espècies com el trèvol blanc (Trifolium re- pens) o les margaridoies (Bellis perennis), to- tes dues de port baix i molt interessants per la seva floració rica en nèctar i pol·len. Unes alçades de tall altes permeten, també, mante- nir certa humitat del prat, fet que beneficia la fauna invertebrada i redueix, al mateix temps, la freqüència de reg. Margaridoies (Bellis perennis) Safranera de l’alfals (Colias crocea) libant trèvol (Trifolium sp.) Altura de sega recomanada (mm) Prats ornamentals 80 Prats naturals 120 Herbassars 120 Parc de la Trinitat 106 107 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Cal trencar la uniformitat de l’espai aconse- guint diferents estrats herbacis basant-se en criteris estètics i funcionals. > Cal crear camins segats o desbrossats dins els prats o els herbassars per dirigir el pas de les persones i evitar el trepig de les zones na- turalitzades i d’altra banda acostar el ciutadà a l’observació de la biodiversitat associada a aquests espais. Alhora aquestes franges, i en funció de la seva amplitud, poden actuar com a franges de protecció antiincendis. > Creació d’estrats herbacis a diferents al- çades en funció de la seva proximitat a zones més freqüentades i establir, així, un gradient de menor a major alçada a mesura que ens allunyem de les zones de pas (camins, carre- teres, instal·lacions, etcètera). Per exemple, al costat d’un camí de pas o zona molt freqüen- tada els primers dos o tres metres es poden segar a 10 cm. A partir d’aquí, i a mesura que ens allunyem de la zona de pas, es poden crear noves franges herbàcies tot incrementant-ne l’altura progressivament. > S’han d’incorporar elements geomètrics o franges de vegetació sinuoses amb funció pai- satgística. > Cal crear figures geomètriques al voltant dels troncs dels arbres de manera que així s’eviti l’impacte del fil de la desbrossadora amb l’escorça de l’arbre i es redueixin, al ma- teix temps, esforços de manteniment. > Aquesta sega diferenciada pot implicar redistribuir els usos ciutadans de determina- des zones. Per exemple el pícnic o la lectura no es podran practicar en els espais on l’herba és més alta. Es recomana l’ús de senyalització per conduir els usos del ciutadà en aquests espais. Herbassar del Sot del Migdia. Montjuïc Parc de la Trinitat Jardins de Joan Brossa Parc de la Trinitat Parc de la Trinitat Pradera del Turó Park utilitzada com a àrea de gossos Pícnic. Passeig de Sant Joan Practicants de ioga. Parc de la Ciutadella Aplicació de la sega diferenciada per millorar el paisatge i la biodiversitat, atenent els usos 108 109 ACTUACIONS DE MILLORA ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Cal augmentar la complexitat estructural de les gespes o prats amb la presència de ro- dals arbustius (llentiscles, alocs, rosers, es- barzers, etcètera) o d’arbres fruiters com ci- rerers, pruneres, pomeres, entre d’altres, que puguin ser utilitzats com a llocs d’alimentació, de refugi i de reproducció per a la fauna sil- vestre. Jardins de William Shakespeare Oliveres (Olea europaea). Parc de la Trinitat Plantació de grups arbustius o arbres fruiters en gespes i prats per afavorir la biodiversitat Descripció/aplicació > Com a alternatives a la gespa es pot plan- tejar l’ús de plantes entapissants que reque- reixen una despesa d’aigua menor. En general, les entapissants suporten el trepig moderat, són estètiques i en alguns casos presenten floracions atraients per a les abelles i altres pol·linitzadors. Es poden fer combinacions molt atractives. Exemple: Lippia nodiflora i Achillea crithmifolia. La primera fa un tapís a l’estiu de petites fulles verdes i abundants flors blanques i roses, molt mel·líferes, i la se- gona mostra un desenvolupament vigorós du- rant l’hivern. Una altra opció, ja present a la ciutat, és la plantació d’heura en parterres però també es pot optar per plantar espècies com la vin- ca gran (Vinca major) o l’esparreguera de jardí (Asparagus densiflorus), entre d’altres. Parterres d’heura (Hedera helix). Parc del Laberint d’Horta Carrer de Mandri amb la ronda del General Mitre Plantació de parterres amb espècies alternatives a la gespa per afavorir la biodiversitat 110 111 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Quan ens plantegem la creació d’un her- bassar mitjançant sembra directa, cal tenir cura d’escollir plantes interessants per a la fauna. Algunes espècies d’ocells mostren pre- ferència per unes herbes determinades. Així, per exemple, als fringíl·lids i als pardals els agraden l’olivarda, els blets, els cards i les cru- cíferes en general, com la ravenissa blanca. > En espais on es preveu un ús puntual per part de la ciutadania en forma d’activitats và- ries, resulta interessant la sembra de camps d’alfals, ja que d’una banda la planta ofereix un contingut nectarífer prou interessant per a la fauna pol·linitzadora i, de l’altra, gràcies a la seva gran capacitat rebrotadora, suporta dos i fins i tot tres desbrossades anuals, fet que facilita el manteniment d’aquests espais. Coberta de la Biblioteca Zona Nord, a Nou Barris Herbassar format per fonoll, albellatge i d’altres Parc de Montjuïc Sembra d’herbassars per afavorir la biodiversitat Herbassar format per fonoll, albellatge i d’altres Parc de Montjuïc Camps d’alfals (Medicago sativa). Plaça de les Glòries > Si es vol comptar amb la presència de pa- pallones en aquests herbassars cal: • Cultivar la planta nutrícia adequada per a cada espècie de papallona. Així, per exemple, la papallona atalanta (Vanessa atalanta) uti- litza la parietària (Parietaria officinalis) o les ortigues (Urtica sp.) com a plantes nutrícies mentre que la blaveta comuna (Polyommatus icarus) utilitza l’alfals (Medicago sativa) i el lot corniculat (Lotus corniculatus), entre d’altres. Cal destacar el fet que moltes espècies de papallones presenten un grau important d’especificitat perquè utilitzen una espècie concreta o bé espècies d’una mateixa família botànica com a plantes nutrícies. Es recomana plantar espècies autòctones i complementar les plantes nutrícies amb flo- ra rica en nèctar, com la centàurea, l’escabi- osa i la llengua de bou o també anomenada herba viperina, entre d’altres. • Sembrar plantes amb floracions nectaríferes perquè els adults se’n puguin alimentar. A la ciutat moltes flors que serveixen per atrau- re adults són espècies al·lòctones, les quals ofereixen un nèctar de característiques semblants a les de les plantes autòctones. Per tant, així com sí que hi ha una clara de- pendència de les papallones a l’hora de fer la posta en plantes autòctones, pel que fa a l’alimentació dels adults no hi ha, de manera genèrica, diferències significatives en relació amb el contingut nectarífer d’unes i altres. Papallona cleòpatra (Gonepteryx cleopatra) Llengua de bou (Echium vulgare) Blaveta comuna (Polyommatus icarus) Centàurea (Centaurea sp.) 112 113 ACTUACIONS DE MILLORA ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Instal·lació d’hotels i espirals d’insectes per afavorir la fauna pol·linitzadora. > Instal·lació de piràmides de fusta per afa- vorir els insectes xilòfags. > Atesa l’escassetat de fang en el context urbà, es poden utilitzar determinades zones de gespes i prats per crear-hi fangars per a orenetes i que aquestes puguin obtenir mate- rial per a la construcció del niu. La presència de punts d’aigua propers determinarà la via- bilitat d’aquesta actuació. Piràmide de fusta a Mas Ravetllat Actuacions complementàries en gespes i prats per afavorir la biodiversitat Espiral d’insectes Bosc de Turull Descripció/aplicació > A través de material divulgatiu és bo rela- cionar la naturalització de les zones de gespa i el tractament diferenciat amb l’increment de la biodiversitat i la racionalització de la gestió urbana. I aquests aspectes amb la millora de la qualitat de vida. Divulgació dels nous criteris per obtenir la complicitat i el suport ciutadà davant les noves intervencions 114 115 ANNEX 1 VEGETACIÓ RUDERAL D’INTERÈS PER A LA FAUNA La vegetació ruderal està formada per un conjunt d’espècies herbàcies que apareixen de manera oportunista en sòls alterats com a conseqüència de movi- ments de terra, incendis, solars abandonats i altres causes. En termes ecològics aquestes espècies herbàcies presenten una estratègia reproductiva oportunista o també anomenada estratègia R. Són plantes dotades d’un elevat potencial re- productiu que els permet ser les primeres a colonitzar els espais que han patit alguna alteració gràcies a l’elevada producció de llavors durant el seu cicle anual. Són, per tant, espècies pròpies de les primeres fases de colonització. Els individus especialistes o de l’estratègia de la K, en canvi, tenen un poten- cial reproductiu menor, però es reprodueixen durant el seu llarg cicle biològic. Aquestes espècies tenen una complexitat més elevada que els permet competir millor pels recursos, de manera que en ambients estables acaben desplaçant les espècies oportunistes. En qualsevol cas, per a la fauna, aquest tipus de vegetació ruderal és de vital im- portància, ja que molts insectes i també ocells se n’alimenten directament. Així, per exemple, la migradora dels cards (Vanessa cardui) en el seu estadi adult s’ali- menta del nèctar de les flors dels cards i, a més, té com a planta nutrícia l’ortiga, la malva o la llengua de bou, entre d’altres. El gafarró (Serinus serinus) i el ver- dum (Carduelis chloris) mostren gran predilecció per les llavors de la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) i de la ravenissa groga (Erucastrum nasturtiifolium) i la cadernera (Carduelis carduelis) té un bec especialment adaptat per accedir a les llavors dels cards. Són alguns dels molts exemples que demostren que les plantes ruderals tenen una funció de primer ordre en relació amb la biodiversitat. Alguns exemples de plantes ruderals interessants per a l’alimentació d’insectes pol·linitzadors: Migradora dels cards (Cynthia cardui) sobre buguenvíl·lea Nom científic Nom comú Alyssum maritimum Cap blanc Artemisia vulgaris Altamira Borago officinalis Borratja Brachypodium phoenicoides Fenàs de marge Calendula arvensis Boixac de camp Centaurea sp. Card Centaurea aspera Bracera Centaurea paniculata Centàurea Cirsium vulgare Lloba-carda Convolvulus arvensis Corretjola Daucus carota Pastanaga borda Diplotaxis erucoides Ravenissa blanca Echium vulgare Llengua de bou Epilobium hirsutum Matajaia Eryngium campestre Panical comú Foeniculum vulgare Fonoll Galactites tomentosa Calcida blanca Galium aparine Apegalós Galium lucidum Espunyidella Lotus corniculatus Lot corniculat Malva sylvestris Malva Melilotus sp. Melilot Mercurialis annua Melcoratge Psoralea bituminosa Trèvol pudent Reichardia picroides Cosconilla Scabiosa atropurpurea Escabiosa Senecio vulgaris Xenixell Sinapsis alba Mostassa blanca Silybum marianum Card marià Sonchus oleraceus Lletsó gros Sonchus tenerrimus Lletsó petit Taraxacum officinale Dent de lleó Urospermum dalechampii Amargot Urtica dioica Ortiga 116 117 Alguns exemples de plantes ruderals interessants per a l’alimentació d’ocells granívors: Nom comú Nom científic Ocell Blets Chenopodium album, Chenopodium murale, Amaranthus retroflexus, Amaranthus albus, etc. Gafarrons i verdums Cards Sylibum sp., Centaurea sp., Cardus sp., Cirsium sp., Onopordum sp. Cadernera Ravenissa blanca Diplotaxis erucoides Gafarrons i verdums Ravenissa groga Erucastrum nasturtiifolium Gafarrons i verdums Olivarda Dittrichia viscosa Cadernera Pastanaga borda (Daucus carota) amb coleòpter (Chlorophorus varius), visitant habitual d’umbel·líferes i compostes Ortiga (Urtica dioica) Trèvol pudent (Psoralea bituminosa) Fenàs o albellatge (Hyparrhenia hirta) Bracera (Centaurea aspera) Fonoll (Foeniculum vulgare) Melcoratge (Mercurialis annua) 118 119 Ravenissa groga (Erucastrum nasturtiifolium) Panical comú (Eryngium campestre) Calcida blanca (Galactites tomentosa) Boixac de camp (Calendula arvensis) Borratja (Borago officinalis) Malva (Malva sylvestris) Caps blancs (Alyssum maritimum) Corretjola (Convolvulus arvensis) Blet punxent (Amaranthus retroflexus) Lletsó (Sonchus sp.) 120 121 ANNEX 2 ABELLES I VESPES SOLITÀRIES Les poblacions d’insectes pol·linitzadors pa- teixen una regressió arreu del món amb con- seqüències importants per al funcionament dels nostres ecosistemes. De fet, es considera que el 80 % de les flors silvestres i el 70 % de les plantes cultivades depenen directament de l’activitat pol·linitzadora d’aquests insec- tes, principalment abelles i vespes, però tam- bé escarabats, papallones i d’altres. Quan fem referència a les abelles, el cert és que ràpidament pensem en l’abella de la mel (Apis mellifera), l’abella més coneguda per tots nosaltres, o potser també en els borinots (Bombus sp.); però, en qualsevol cas, no són els únics representants de l’ordre del hime- nòpters que duen a terme tasques pol·linit- zadores, sinó que s’han d’afegir dins aquest ordre moltes altres espècies d’himenòpters conegudes amb el nom d’abelles i vespes soli- tàries. Aquestes no viuen en ruscs formant co- lònies ni tenen l’organització social de l’abella de la mel o del borinot i cal dir que tenen un paper igual d’important en la pol·linització de la flora. Moltes d’aquestes espècies d’abelles i vespes solitàries s’han anat rarificant amb el temps a causa de l’ús de pesticides en l’agricultura, la pèrdua d’hàbitats herbacis de qualitat i la fragmentació d’hàbitats i, només durant els darrers anys, estan començant a obtenir el reconeixement quant al seu valor ecològic. A l’Estat hi ha al voltant d’un miler d’espècies d’abelles i més de 700 vespes que són solità- ries. Cada una d’aquestes espècies té unes característiques concretes que fan que s’ali- mentin de flors diferents i utilitzin substrats de nidificació determinats. Així, la majoria d’aquestes espècies fan el niu directament a terra, ja sigui en sòls nus o amb certa cobertu- ra herbàcia, depenent de l’espècie, per bé que també hi ha altres espècies que utilitzen ma- terials secs, com poden ser tiges de plantes herbàcies o troncs, per ubicar-hi el niu. Les abelles i vespes solitàries dediquen bona part del temps de la seva vida a trobar un bon lloc per fer-hi el niu i pondre els ous. Les abelles i vespes no es queden a viure al niu, sinó que fan la posta i proporcionen aliment perquè els estadis larvaris es puguin desen- volupar adequadament. La femella mor abans de l’emergència de la següent generació i el mascle només té finalitats reproductives i, per tant, té una vida encara més curta. Les abelles aprovisionen els nius amb aliment d’origen ve- getal (pol·len i nèctar) i participen, doncs, en la pol·linització de moltes plantes, mentre que les vespes ho fan amb aliment d’origen animal (insectes i aranyes) i controlen, per tant, les poblacions d’insectes plaga al mateix temps que ajuden a mantenir l’equilibri dels ecosis- temes. Algunes espècies d’abelles del nostre entorn: Abella de la mel (Apis mellifera) en flor de glicina (Wisteria sinensis) BORINOT (Bombus terrestris) Hàbits: un cop passat el fred de l’hivern, la reina busca un cau abandonat sota terra o forats d’arbres i parets per fer-hi el niu. Les reines són les úniques femelles que sobreviuen a l’hi- vern. En aquest niu construeix una bola feta a base d’herba, pol·len i nèctar que li servirà per col·locar-hi la posta. També construeix un recipient amb cera on desa el nèctar i el pol·len per alimentar els estadis larvaris de la seva descendència. D’aquesta primera posta, a partir d’ous fecundats, apareixen les primeres obreres infèrtils que surten a buscar aliment per tal d’alimentar les noves larves. Al final de l’estiu, quan la co- lònia ha assolit un desenvolupament important, la reina pon ous no fecundats que donen lloc a mascles i, també, a ous fe- cundats dels quals sortiran noves reines (fèrtils). Els mascles no formen part de la colònia i només tenen com a finalitat fe- cundar les noves reines. Amb l’arribada del fred moren tots aquests borinots, excepte les noves reines que, ja fecunda- des, busquen un nou cau per passar l’hivern i formar una nova colònia amb l’arribada del bon temps. Ecologia: pol·linitzen de 25 a 30 flors per minut i es mantenen actius per sobre dels 5 graus de temperatura. Són, per tant, grans pol·linitzadors i molt útils en l’agricultura. ABELLES FUSTERES Hàbits: es caracteritzen perquè són les úniques abelles que poden perforar nius en fusta tova de branques i troncs grà- cies a unes potents mandíbules. Construeixen un llarg túnel on dipositen la posta juntament amb pol·len i nèctar barrejat per alimentar les larves. També reutilitzen nius. Un exemple d’abella fustera és el borinot negre (Xylocopa violacea), fàcil- ment identificable pel color blau metal·litzat de les seves ales i pel brogit característic del seu vol. Borinot negre (Xylocopa violacea) 122 123 VESPES Hàbits: la vespa paperera (Polistes dominulus) i la vespa comuna o germànica (Vespa germanica) són dues de les espècies presents a la ciutat. Aspectes morfològics i els seus hàbits permeten diferenciar les dues espècies. Així, la vespa comuna o germànica presenta antenes de color negre, potes grogues i un patró groc i negre de l’abdomen molt característic format per un triangle negre i dos punts, també negres, a banda i banda de cada segment. La vespa paperera, en canvi, té les antenes i les potes ataronjades, un dibuix abdominal diferent i quan vola es pot observar com porta les potes posteriors despenjades, sense plegar. La vespa paperera forma colònies més aviat petites. Els nius estan fets a base d’una barreja de fibres vegetals i saliva i s’uneixen per un peduncle a parets, arbustos, teu- lades i altres llocs arrecerats que li ofereixin certa pro- tecció. S’alimenta principalment d’insectes i aranyes i en menor mesura de nèctar i substàncies ensucrades que sovint obté de la fruita madura. La vespa comuna o germànica construeix vespers de grans dimensions que normalment situa a terra, ja sigui totalment o parcialment enterrats. També pot aprofitar caus abandonats. S’alimenta d’insectes i d’aranyes, de nèctar i de substàncies ensucrades. Té un comportament més agressiu que la vespa paperera. Cal destacar, però, que dins l’ordre dels himenòpters tro- bem una gran diversitat de famílies de vespes, algunes d’elles depredadores i, per tant, consumidores d’insectes i d’aranyes; i d’altres, endoparàsites, com els icneumò- nids, les femelles dels quals, a través d’un llarg fibló, fan la posta a l’interior dels animals que parasiten (aranyes i erugues de papallones). En resum, és un grup molt inte- ressant en la lluita contra les plagues dels nostres espais verds. ABELLES TALLADORES DE FULLES Hàbits: els substrats de nidificació varien molt segons l’espècie, però mostren preferència per fer el niu en ca- vitats de fusta tova que revesteixen amb trossos de fu- lla que elles mateixes tallen tot reduint-ne la superfície foliar. Aquesta acció, en general, no suposa un problema important per a la planta. Les tiges de plantes crasses o el terra són altres substrats de nidificació. Com a curiositat es pot dir que, a diferència de les abelles de la mel i dels borinots, que transporten el pol·len a les cistelles de les potes posteriors, les abelles talladores de fulles transpor- ten el pol·len a la part ventral de l’abdomen gràcies a la presència d’uns pèls especialitzats per a aquesta funció. La majoria de les seves espècies s’alimenten de pol·len i nèctar i es considera un dels grups més eficients en la pol·linització. Alguns dels principals gèneres són Osmia, Megachile i Anthidium. ABELLES CUCUT Hàbits: s’anomenen així perquè aquestes abelles entren als nius d’espècies recol·lectores de pol·len i nèctar i po- nen els ous a les seves cel·les. Quan la larva de l’abella cucut surt de l’ou, s’alimenta del pol·len emmagatzemat i de la larva de l’espècie parasitada. Fan el niu a terra. Al- guns dels principals gèneres són Halictus, Lasioglossum, Sphecodes. Detall de fulles d’arboç (Arbutus unedo) retallades Abella cucut (Halictus sp.) Abella talladora de fulles (Megachile sp.). Foto: Wikimedia Vespa paperera (Polistes dominulus) Vespa comuna o germànica (Vespa germanica) Niu de vespa paperera (Polistes dominulus) Niu de vespa comuna. Foto: Wikimedia 124 125 MESURES PER AFAVORIR LES ABELLES I VESPES SOLITÀRIES: • Conservar els herbassars. També a l’hivern perquè siguin utilitzats com a espais de refugi d’abelles i vespes • Deixar les tiges seques de les plantes herbàcies un cop han florit perquè siguin utilitzades com a substrat de cria • Conservar zones sense cobertura herbàcia (sòls nus) • No utilitzar productes fitosanitaris • Potenciar la presència de fauna auxiliar • Plantar flora apícola en llocs assolellats • Potenciar l’ús de plantes autòctones • Diversificar les espècies vegetals i tenir en compte el rang de floració per cobrir la major part de l’any • Evitar l’ús de plantes invasores i també de plantes ornamentals dobles i multipètales que sovint no tenen nèctar o són de difícil accés • Instal·lar hotels per a abelles i vespes solitàries • Instal·lar espirals d’insectes per afavorir les abelles solitàries que nidifiquen al sòl • Instal·lar abeuradors • Deixar determinades zones dels parcs i jardins en repòs per potenciar la floració de les plantes i afavorir, així, els insectes pol·linitzadors. • Disminuir la freqüència de sega i augmentar l’altura de tall 126 127 ANNEX 3 FLORA APÍCOLA ARBRES ARBUSTOS I PLANTES ENFILADISSES Nom científic Nom comú Acer campestre Auró blanc Acer monspessulanum Auró negre Acer negundo Negundo Acer opalus Balada Acer platanoides Erable Ceratonia siluqua Garrofer Citrus aurantium Taronger amargant Citrus limon Llimoner Eucalyptus camaldulensis Eucaliptus de fulla estreta Eucalyptus globulus Eucaliptus comú Olea europaea Olivera Populus alba Àlber Populus × canadensis Pollancre del Canadà Populus nigra Pollancre Populus tremula Trèmol Prunus armeniaca Albercoquer Prunus avium Cirerer Prunus cerasifera Pisardi Prunus domestica Pruner Prunus dulcis Ametller Prunus mahaleb Cirerer bord Prunus persica Presseguer Pyrus communis Perer Pyrus malus Pomera Quercus cerrioides Roure cerrioide Quercus faginea Roure valencià Quercus ilex Alzina Quercus pubescens Roure martinenc Quercus robur Roure pènol Quercus suber Alzina surera Robinia pseudoacacia Acàcia blanca Salix alba Salze blanc Salix atrocinerea Gatell Salix babylonica Desmai Salix elaeagnos Salze, sarga Tilia cordata Tell de fulla petita Tilia platyphyllos Til·ler de fulla gran Nom científic Nom comú Anthyllis cytissoides Albada Arbutus unedo Arboç Asparagus officinalis Esparreguera Bupleurum fruticosum Matabou Buxus sempervirens Boix Calluna vulgaris Bruguerola Cistus albidus Estepa blanca Cistus clusii Estepa de fulla de romaní Cistus crispus Estepa crespa Cistus ladanifer Estepa ladanífera Cistus monspeliensis Estepa negra Cistus salviifolius Estepa borrera Crataegus monogyna Arç blanc Dorycnium pentaphyllum Botja blanca Erica arborea Bruc Erica multiflora Bruc d’hivern Hedera helix Heura Hyssopus officinalis Sajolida borda Ilex aquifolim Boix grèvol Laurus nobilis Llorer Lavandula angustifolia Espígol Lavandula latifolia Espígol de fulla ampla Lavandula stoechas Cap d’ase Marrubium vulgare Marrubí Prunus spinosa Aranyoner Quercus coccifera Garric Rhamnus alaternus Aladern Rosa canina Gavarrer, roser salvatge Rosa rubiginosa Englantina Rosa sempervirens Englantiner Rosmarinus officinalis Romaní Rubus ulmifolius Esbarzer Salvia microphylla Sàlvia de flor vermella Salvia officinalis Sàlvia Sarothamnus scoparius Gòdua, ginestell Satureja montana Sajolida Font: www.floracatalana.net/llistes/flora-apicola 128 129 PLANTES HERBÀCIES Nom científic Nom comú Asphodelus fistulosus Cebollí Borago officinalis Borratja, pa i peixet Centranthus ruber Herba de Sant Jordi Chichorium intybus Xicoira Daucus carota Pastanaga borda Dittrichia viscosa Olivarda Diplotaxis erucoides Ravenissa blanca Echium vulgare Llengua de bou Erucastrum nasturtiifolium Ravenissa groga Galactites tomentosa Card blanc, calcida blanca Hyssopus officinalis Hisop, sajolida borda Medicago sativa Alfals Melilotus albus Melilot blanc Melissa officinalis Tarongina Mentha suaveolens Menta borda Mentha pulegium Poliol Ocimum basilicum Alfàbrega Origanum vulgare Orenga Origanum mejorana Marduix Papaver rhoeas (pol·len) Rosella Tanacetum vulgare Herba cuquera Taraxacum officinale Dent de lleó Trifolium arvense Trèvol Trifolium pratense Trèvol de prat Nom científic Nom comú Spartium junceum Ginesta Thymus serpyllum Farigola de muntanya Thymus vulgaris Farigola Ulex parviflorus Argelaga blanca Vitex agnus-castus Aloc Font: www.floracatalana.net/llistes/flora-apicola Font: www.floracatalana.net/llistes/flora-apicola Aladern (Rhamnus alaternus) Herba St. Jordi (Centranthus ruber) 130 131 ANNEX 4 PRATS SECS MEDITERRANIS Els prats secs són comunitats vegetals de gran interès biològic i paisatgístic molts dels quals, com que es troben en zones periurbanes, poden semblar espais empobrits i degradats. Però el cas és que aquests espais oberts sovint presenten una heterogeneïtat paisatgística on s’inclouen altres formacions vegetals, com ara restes d’antics conreus agrícoles, bardissars, pinedes de pi pinyer (Pinus pinea) i nuclis urbanitzats, de manera que tots ells constitueixen un mosaic de vegetació d’alt interès per a la biodiversitat. L’exposició solar és el factor que determina la presència dels prats secs mediter- ranis i que dóna lloc a unes condicions d’altes temperatures i una forta sequera estival que condiciona l’aparició de gramínies perfectament adaptades a aquest clima. Aquestes comunitats tenen com a màxims representants l’albellatge (Hyparrhenia hirta) i el llistó (Brachypodium retusum). Constitueixen respectiva- ment, els prats secs d’albellatge i els llistonars, comunitats vegetals associades a la sabana africana i que troben a Catalunya el seu límit de distribució al nord. Formen dos estrats herbacis: un de més alt dominat per l’albellatge i un segon, més baix, dominat pel llistó i que ocupa la resta dels espais lliures que deixa l’al- bellatge. Les dues comunitats es caracteritzen perquè presenten una coloració estival groguenca que cal reivindicar com a part del nostre paisatge mediterrani. Associades a aquestes comunitats apareixen altres espècies que en són repre- sentatives, entre les quals cal destacar: • Fonoll (Foeniculum vulgare) • Ruda (Ruta chalepensis) • Ginesta (Spartium junceum) • Estepa borrera (Cistus salviifolius) • Matapoll (Daphne gnidium) • Gavó (Ononis natrix) • Crespinell (Sedum sediforme) • Ullastre de frare (Phagnalon saxatile) • Calcida blanca (Galactites tomentosa) • Foixarda (Globularia alypum) • Corretjola (Convolvulus althaeoides) Prats secs d’albellatge (Hyparrhenia hirta). Tres Turons Prats secs d’albellatge del penya-segat de Montjuïc. Foto: Teresa Franquesa Llistó (Brachypodium retusum)Prats secs mediterranis als marges de la carretera de les Aigües. Collserola Albellatge (Hyparrhenia hirta) 132 133 Pel que fa a la fauna, cal destacar que aquests ambients oberts esdevenen es- pais de gran interès per a molts grups faunístics. Així, per exemple, són espais on els rèptils troben llocs adequats per insolar-se. La sargantana comuna (Podarcis liolepis), el sargantaner gros (Psamodromus algirus), la serp blanca (Rinenchis sacalaris) i la serp verda (Malpolon monspessulanus) són espècies que podem observar en aquests ambients. Ocells insectívors com el bitxac comú (Saxicola torquata) i el trist (Cisticola juncidis) són propis d’aquests ambients, sense obli- dar la cadernera (Carduelis carduelis), el gafarró (Serinus serinus) i altres fringí- l·lids que també utilitzen aquests espais, especialment a l’hivern, per alimen- tar-se de les llavors produïdes per la vegetació i que s’agrupen a tal efecte en grans estols. El xoriguer comú (Falco tinnunculus), un petit rapinyaire, també està molt relaci- onat amb aquests ambients oberts, els quals li ofereixen possibilitats d’alimen- tació a base de ratolins, sargantanes i insectes. És freqüent observar el xoriguer fent l’aleta (capacitat de mantenir-se quiet en l’aire) mentre detecta la seva presa. Crespinell (Sedum sediforme) Foixarda (Globularia alypum) Xoriguer comú (Falco tinnunculus) Gavó (Ononis natrix) 135 ÍNDEX INTRODUCCIÓ 136 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ No utilització d’herbicides ni fitosanitaris 138 Pràctica del compostatge 140 ACTUACIONS DE MILLORA Creació de marges arbustius i herbacis 142 Poda amb moderació de l’estrat arbustiu i l’arbrat de l’entorn 144 Pràctica de l’agricultura ecològica 145 Repòs d’algunes parcel·les de cultiu 146 Potenciació de murs i cavitats 148 Potenciació de la presència d’abelles 149 Instal·lació de caixes niu o torres de ratpenats 150 ANNEX 1 Plantes útils per a la fauna auxiliar 152 ANNEX 2 Vegetació de marges i tanques 160 ANNEX 3 Associació de cultius 162 ANNEX 4 Sistemes de rotació 166 ANNEX 5 Encoixinats i fems 170 H O R T S U R B A N S 136 137 INTRODUCCIÓ Els horts configuren ecosistemes rics per la presència d’una gran varietat de plantes i animals. En el marc urbà i periurbà aquests indrets són particularment interessants perquè configuren àrees verdes que se sumen als parcs i jardins i així amplien els espais per al desenvolupament de la biodiversitat. Els horts atra- uen tot tipus de fauna: invertebrats, ocells, petits mamífers, etcètera. Aquesta presència, lluny de ser una nosa per als horts, contribueix de manera decisiva a assolir l’equilibri d’aquest hàbitat. Així, per exemple, alguns ocells s’alimenten de larves o d’insectes que resulten perjudicials per a les hortalisses. Igualment, amfibis, rèptils i mamífers, així com alguns insectes –com la marieta– ajuden a mantenir a ratlla les plagues hortícoles. Per tal que l’equilibri esmentat pugui ser viable, cal aplicar un seguit de normes bàsiques que comencen per afavorir unes determinades condicions al voltant de l’hort que atrauen la fauna: La presència i disposició apropiada d’arbustos, arbres fruiters i plantes ruderals als marges de l’hort contribueixen de mane- ra clara a aquesta finalitat. Igualment, cal evitar l’ús d’herbicides i plaguicides que tenen com a conseqüència la introducció d’elements tòxics en la vegetació i la mort de petits invertebrats, de manera que les cadenes tròfiques queden alterades. Sense totes aquestes normes i les pràctiques que se’n deriven, les interaccions necessàries per a aquest ecosistema quedaran afeblides o no es produiran. Protagonisme dels usuaris La gestió correcta dels horts urbans depèn principalment dels usuaris. Tam- bé hi tenen responsabilitat els treballadors municipals que hi fan tasques de manteniment, tot i que en aquest cas amb un pes menor: només intervenen en la vegetació situada al voltant de l’hort. Tant les actuacions dels primers com dels segons s’han de desenvolupar en un marc de coherència si es vol beneficiar l’hort en el seu conjunt. El protagonisme ciutadà en la gestió dels horts suposa un gran avantatge a l’ho- ra d’estendre la consciència sobre la importància de la biodiversitat a la ciutat. Barcelona va iniciar a la fi de la dècada de 1990 un programa de participació destinat a les persones més grans de 65 anys. L’objectiu ha estat incorporar-les a activitats de millora ambiental a través del conreu d’hortalisses en una xarxa de 15 horts urbans, seguint els principis de l’agricultura biològica. Aquesta xarxa s’enriqueix amb onze horts situats en solars desocupats gestionats per entitats de la ciutat i per altres horts comunitaris o familiars situats a patis, terrasses i balcons, sense oblidar els més de 200 horts escolars que es desenvolupen en el marc del Programa Escoles + Sostenibles. Tot plegat consolida uns espais de lleure, de socialització i també de pedagogia sobre una activitat que semblava gairebé oblidada en l’escenari urbà, després dels grans canvis econòmics i ur- banístics del segle XX. Amb els horts urbans la ciutat es connecta amb un passat no gaire llunyà i ben documentat, en el qual l’activitat agrícola ocupava el pla de Barcelona i bona part del propi casc urbà. En un món globalitzat, el sentit d’aquesta activitat compor- ta una aportació alimentària, però sobretot propicia el contacte de la ciutadania amb la natura, en un context que afavoreix la civilitat i el coneixement. Hort de la Trinitat Can Cadena 138 139 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació Es tracta d’afavorir la presència i el desen- volupament de poblacions de fauna auxiliar per combatre les plagues i malures que pu- guin aparèixer als cultius. L’estat fitosanitari del cultiu depèn, en gran mesura, del grau de desenvolupament d’aquesta fauna auxiliar, la qual manté les poblacions d’insectes perjudi- cials a uns nivells acceptables mitjançant la depredació directa o el parasitisme. L’èxit de la fauna auxiliar depèn de molts factors, com el desenvolupament de la vegetació de l’en- torn, el mateix cultiu, el clima... Però el factor més important és evitar l’ús d’herbicides i de productes fitosanitaris que n’afecten negati- vament el desenvolupament. > Conservar marges, herbassars i bardisses presents a l’hort i que constitueixen un reser- vori de fauna auxiliar. Les crisopes, per exemple, són insectes fàcil- ment reconeixibles perquè presenten el cos allargat de color verd, unes ales transparents amb nervis molt marcats, uns ulls daurats i prominents i unes antenes llargues. Formen part d’aquesta fauna auxiliar de gran interès per a l’horticultura, ja que els seus estadis larvaris s’alimenten de moltes de les plagues que solen afectar els horts (pugó, mosca blan- ca, aranya roja, trips, caparretes i erugues de papallones). En el seu estadi adult, algunes espècies de crisopes són depredadores i d’al- tres, en canvi, s’alimenten de nèctar i pol·len. S’ha de valorar, doncs, la vegetació ruderal que sovint acompanya els horts urbans. Man- tenir aquest tipus de vegetació vol dir treballar per potenciar la biodiversitat de l’hort que ens permetrà controlar les plagues dels cultius. En aquest sentit, cada grup faunístic compleix una funció de control sobre els altres, de ma- nera que s’assoleix l’equilibri natural de l’eco- sistema. (Vegeu annex 1: Plantes útils per a la fauna auxiliar). Les tasques de manteniment d’aquests mar- ges es duran a terme en el període d’aturada vegetativa. Si fos necessària una actuació fora d’aquest període, caldrà evitar l’època de flora- ció i, en cas de presència de bardisses, l’època de nidificació dels ocells (de març a juliol). > Controlar les poblacions de la fauna inver- tebrada a través de la presència d’ocells in- sectívors i, en especial, de ratpenats, que són grans consumidors d’insectes. Cal que l’hort disposi d’una estructura vegetativa atraient per a ocells insectívors i, si és possible, col- locar caixes niu per a ratpenats. Augmentem, així, la complexitat de l’ecosistema i contribu- ïm al manteniment d’un equilibri natural entre els diferents grups faunístics. > Plantar espècies vegetals que actuïn de reclam de la fauna auxiliar, ja sigui dins el cul- tiu o a l’entorn de l’hort. (Vegeu annex 1: Plan­ tes útils per a la fauna auxiliar). > Arrencar manualment o amb ajuda d’un magalló les herbes no desitjades que aparei- xen dins la parcel·la de cultiu. És recomanable retirar aquesta vegetació no desitjada abans de la seva granació. Solar Germanetes No utilització d’herbicides ni fitosanitaris per potenciar la presència de fauna útil als horts i als seus marges Horts urbans de Can MestresCrisopa (Chrysopa sp.) Calèndula (Calendula officinalis) Camamilla (Matricaria recutita) Horts urbans de Can Soler 140 141 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació En el procés de descomposició de la matèria orgànica participa tot un seguit d’invertebrats com ara cucs, escarabats, miriàpodes i altres insectes, els quals, en alimentar-se d’aquesta fracció orgànica, la disgreguen i l’esmicolen, i faciliten que microorganismes, principalment fongs i bacteris, en completin el procés de descomposició i s’obtingui humus com a producte final. Val a dir que la mateixa acció d’aquests microorganismes ja allibera nutrients al sòl, els quals són assi- milats directament per les plantes i, d’altra banda, que a partir de la formació d’humus tindrà lloc un procés de mineralització que acabarà contribuint, també, a augmentar la fertilitat del sòl. Quan s’incorpora matèria orgànica al sòl també s’incorpora fauna edàfica de gran interès l’activitat de la qual millora l’estructura del sòl (capacitat de retenció de nutrients, aireig, drenatge, etcètera) i n’augmen- ta la fertilitat al mateix temps que es potencia la base de la cadena tròfica. > Habilitar un lloc per a compostadors no gaire lluny del conreu de cara a facilitar el transport de la matèria. El procés d’obtenció del compost dura entre set i nou mesos. Horts urbans de Can Soler Hort de Torre Melina Pràctica del compostatge per disposar d’adob orgànic que millori l’estructura del sòl i potenciï la presència de fauna edàfica 142 143 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Aconseguir que aquests marges presentin una estructura vegetativa diversa amb presència de vegetació herbàcia, arbustiva i, si és possi- ble, d’arbres fruiters. Es tindran en compte els criteris següents: • La utilització d’espècies vegetals autòcto- nes, les quals proporcionen més interacció amb la fauna local. • La creació de diversitat utilitzant diferents espècies vegetals. Hort de l’Avi Creació de marges arbustius i herbacis per disposar d’una vegetació que afavoreixi la biodiversitat > La plantació d’arbres al voltant dels horts per tal que protegeixen els cultius dels efectes del vent reduint la taxa d’evapotranspiració i, per tant, augmentant la productivitat. A més, les fruites madures proporcionen aliment a molts grups faunístics. (Vegeu Grups arbustius i tanques vegetals. Annex 3: Planta arbustiva d’interès per a la fauna i Horts Urbans. Annex 2: Vegetació de marges i tanques). Horts urbans de Can Mestres Horts de Mas Ravetllat Hort de Can Mestres 144 145 ACTUACIONS DE MILLORA ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Cal proporcionar llocs de nidificació, hiberna- ció, refugi i alimentació a diverses espècies animals, tant d’invertebrats com de verte- brats. > S’ha de podar la vegetació de l’entorn de manera que l’estructura vegetal mantingui en tot moment les funcions de refugi de fauna. Quan el gran desenvolupament d’aquesta ve- getació demani una actuació de contenció, es planificarà en dues actuacions en un període de cinc anys, de manera que es mantinguin zones sense podar que actuaran com a refugi de fauna. > Aquestes tasques de poda, i en general qualsevol tasca de manteniment, es duran a terme a l’hivern. Si fos necessària una actua- ció en altres èpoques de l’any, caldrà evitar el període de nidificació dels ocells. > Cal dur a terme tasques de neteja en la vegetació de l’entorn quan s’observin cúmuls de deixalles. Quan les característiques de l’emplaçament ho permetin, durant aquestes tasques de neteja s’evitarà retirar les fulles per afavorir la presència d’invertebrats entre la fullaraca. > Encoixinament: consisteix a cobrir el terra de cultiu amb una capa protectora preferent- ment composta per matèria orgànica. (Vegeu annex 5: Encoixinats i fems). > Aportació de matèria orgànica per millorar l’estructura i la fertilitat del sòl. Quan incor- porem matèria orgànica en forma de compost o de fems estem activant la seva biologia en inocular tot un seguit de fauna (bacteris, fongs i invertebrats) que participaran en els proces- sos de formació de sòl. Horts urbans de Can Mestres Poda amb moderació de l’estrat arbustiu i l’arbrat de l’entorn per tal que l’hort obtingui els beneficis derivats de la presència de la fauna Descripció/aplicació Es tracta de dur a terme un seguit de pràcti- ques agrícoles que permeten millorar l’estruc- tura del sòl i la seva fertilitat i, al mateix temps, combatre l’aparició de plagues i malures en els cultius. Se’n recomana, doncs, l’aplicació. > Associació de cultius: consisteix a culti- var diverses espècies vegetals en la mateixa parcel·la, obtenint a la vegada un benefici pro- ductiu més gran. (Vegeu annex 3: Associació de cultius). > Sistemes de rotació: consisteix a alternar les espècies cultivades dins una mateixa par- cel·la de cultiu. (Vegeu annex 4: Sistemes de rotació). Horts de Can Mestres Pràctica de l’agricultura ecològica per millorar la fertilitat del sòl i mantenir l’equilibri natural de l’ecosistema 146 147 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Cal deixar, si és possible, franges o parcel- les de cultiu en repòs durant una o vàries tem- porades. Aquestes parcel·les seran colonitza- des per comunitats herbàcies que serveixen per alimentar ocells, invertebrats i petits ma- mífers. S’han de fer tasques de manteniment de desbrossament de la parcel·la, segons convingui, però tenint en compte que la flo- ració de primavera és interessant per als in- sectes pol·linitzadors, i que a la tardor també esdevenen espais de gran interès per a l’ali- mentació dels ocells granívors. Horts urbans de Can Mestres Nòduls en arrels de faves Repòs d’algunes parcel·les de cultiu per millorar l’equilibri ecològic > Una altra opció és la de sembrar alfals (Medicago sativa) o altres plantes de la famí- lia de les fabàcies (lleguminoses) en aquestes parcel·les de cultiu en repòs. Aquestes plan- tes lleguminoses tenen la capacitat de captar el nitrogen atmosfèric i fixar-lo al sòl en forma assimilable per a les plantes. Ho fan gràcies a la presència d’uns petits bonys a les seves arrels que reben el nom de nòduls, els qual allotgen al seu interior un bacteri simbiòtic del gènere Rhizobium res- ponsable de dur a terme aquesta fixació. Es pot, doncs, utilitzar l’alfals o altres llegumi- noses (faves, pèsols, trèvols de prat, etcète- ra) com a adob verd incorporant la part aèria de les plantes al sòl per tal de millorar-ne la fertilitat. Si s’utilitza la planta com a adob verd, és recomanable que la sega es produeixi abans de la floració, ja que és en aquest mo- ment quan la planta conté un nombre més alt de nutrients. Horts urbans de Can Soler 148 149 ACTUACIONS DE MILLORA ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Cal evitar que es malmetin elements que poden servir de refugi per a la fauna, com ara murs, cavitats, troncs, que seran utilitzats per insectes, aràcnids i altres invertebrats, però també per sargantanes i petits ocells. Si aquests elements no hi són, se’n pot plantejar la creació acumulant pedres de mides diferents. Mur de pedra. Horts de Can Soler Jardins d’Elvira Farreras Valentí Potenciació de murs i cavitats per assegurar la disponibilitat de refugis per a la fauna Descripció/aplicació Barcelona disposa de dos apiaris de gestió municipal que allotgen les abelles provinents de les incidències que s’originen a la via públi- ca de la ciutat. En qualsevol cas, cal destacar la funció ecològica que duen a terme les abe- lles en la pol·linització de plantes i cultius i, per tant, es recomana potenciar la seva presència. > És bo instal·lar apiaris sempre que la nor- mativa vigent ho permeti i quan les caracterís- tiques ecològiques de l’indret siguin adequa- des. En l’emplaçament dels apiaris cal tenir en compte els factors següents: • És important orientar els apiaris cap al sud o sud-est perquè aquests rebin la màxima insolació i es mantingui, així, la temperatura a l’interior de les caixes. És important, tam- bé, situar els apiaris en zones protegides del vent i mantenir nets els espais de davant de les caixes (lliures de vegetació) per facilitar l’entrada i la sortida de les abelles. Potenciació de la presència d’abelles per afavorir la pol·linització • Cal col·locar les caixes en bancals o en altres estructures per evitar el contacte directe amb el terra i evitar que les colònies d’abe- lles es vegin afectades per la verroa (Verroa destructor), un àcar que les parasita, i altres malalties associades a la humitat. • S’han de situar els apiaris en espais oberts que disposin de floracions importants. És re- comanable que aquestes floracions estiguin a menys d’un quilòmetre de cara a augmen- tar la productivitat de l’apiari i evitar els des- plaçaments excessivament llargs. • És recomanable, també, disposar de punts d’aigua propers a l’apiari. Les abelles donen diferents utilitats a l’aigua, entre les quals en destaquen l’alimentació de les cries i de la reina i, també, la refrigeració de la colònia. En absència de punts d’aigua, es poden ins- tal·lar abeuradors i en aquest cas cal afegir elements flotants com el suro per evitar que les abelles s’ofeguin. Apiari del Viver Tres Pins 150 151 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Constitueix una bona mesura en favor de la biodiversitat instal·lar caixes niu en edificis propers a l’hort urbà o bé, en la seva absència, instal·lar torres especí- ficament dissenyades per a aquests mamífers. Els ratpenats són grans consu- midors d’insectes, ja que en una sola nit són capaços de consumir el 60 % del seu pes en insectes i, per tant, duen a terme una important funció ecològica en la regulació de les poblacions d’insectes, algunes de les quals poden esdeve- nir plagues dels cultius hortícoles i dels espais verds en general. D’altra banda, també desenvolupen una funció ecològica molt destacable eliminant els virus que transporten els mosquits dels quals s’alimenten. Potenciar la presència de ratpenats a la ciutat és treballar en favor de la biodiversitat urbana i és contribuir alhora a millorar la salut i el benestar de la ciutadania. Torre niu de ratpenats a l’Hort de Can Cadena. Caixa niu de ratpenat Pipistrel·la comuna. Foto: Xavier Puig Instal·lació de caixes niu o torres de ratpenats per afavorir l’equilibri natural de l’hort 152 153 ANNEX 1 PLANTES ÚTILS PER A LA FAUNA AUXILIAR CAPS BLANCS (Alyssum maritimum) Descripció: És una planta herbàcia anual de distribució mediterrà- nia i que apareix de manera espontània en vores de camins. Les flors són petites, de color blanc i s’agrupen en inflorescències. Poden aparèixer tot l’any, però sobretot a la tardor i a l’hivern. Acció: És una planta recomanable per plantar als marges dels horts perquè atrau insectes pol·linitzadors, principalment dípters de la família dels sírfids, l’estadi larvari dels quals s’alimenta depredant pugons. Els adults d’aquestes mosques troben als caps blancs una font de pol·len i nèctar important en una època complicada com és la tardor-hivern, on no sol haver-hi gaire abundància de flors. HERBA DE SANT JAUME (Senecio jacobaea) Descripció: És una planta rústica que floreix durant l’època esti- val. Les flors d’un color groc s’agrupen en inflorescències i tenen un alt contingut de pol·len i nèctar. Acció: Serveix de font d’alimentació directa a pol·linitzadors en general i indirectament a depredadors polífags com els coccinè- l·lids i vespes parasitoides. MENTA (Mentha sp.) Descripció: És una planta que es desenvolupa a partir de rizo- mes que s’estenen ràpidament amb exposicions ombrívoles, condicions d’humitat i sòls més aviat argilosos. Les flors s’agru- pen en inflorescències de color blau. Acció: La floració de les mentes ofereix una quantitat de pol·len i nèctar que atrau una gran varietat d’insectes, des de pol·linitza- dors fins a depredadors, passant per himenòpters parasitoides. És útil, doncs, reservar dins una parcel·la de cultiu un espai om- brívol per a la menta. Cal controlar-ne la propagació plantant-ne, per exemple, als escocells dels arbres fruiters. D’altra banda, s’ha comprovat que l’associació de les mentes amb les cols dins una parcel·la de cultiu és altament favorable, ja que els olis essencials de la menta actuen com a repel·lent per a la coneguda papallona de la col (Pieris brassicae), les erugues de la qual s’alimenten de les fulles de les cols. OLIVARDA (Dittrichia viscosa) Descripció: És una planta semillenyosa, molt rústica, de distribució mediterrània que podem trobar a les vores dels camins, als camps abandonats i a les terres remogudes. No necessita manteniment; de fet es desenvolupa perfectament en sòls pobres en nutrients i té pocs requeriments hídrics. Es considera una planta colonitzadora a causa de l’elevada toxicitat de les seves fulles, que provoca el rebuig dels herbívors, i del fet que les seves arrels tenen la capacitat de segregar substàncies fi- totòxiques que dificulten la presència d’altres espècies vegetals. Es recomana, doncs, situar-la en marges on la vegetació es deixi evolucionar. Presenta unes flors grogues que apareixen a la tardor i això permet que la fauna auxiliar disposi d’aliment (pol·len i nèctar) en una època en què els recursos tròfics són escassos. Les fulles enganxoses, que donen nom a l’espècie, proporcionen una estratègia en el control de l’eva- potranspiració, ja que aquesta viscositat proporciona a la planta una elevada resistència a la sequera. Acció: La presència de l’olivarda és interessant en els cultius d’olivera i cítrics, ja que aquesta plan- ta és utilitzada per un insecte (Myopsites stylata) de la mateixa família que la mosca de l’olivera (Bractocera oleae) i la mosca de la fruita (Ceratitis capitata) el qual utilitza l’olivarda per desenvolu- par els seus estadis larvaris dins una gal·la. Aquests estadis larvaris són parasitats per tot un seguit de vespes que en el seu estadi adult parasiten la mosca de l’olivera i la mosca de la fruita i, per tant, contribueixen a mantenir les poblacions d’aquestes plagues agrícoles a uns nivells acceptables. D’altra banda, la floració de l’olivarda atrau un gran nombre d’insectes, alguns d’ells depredadors de la mosca blanca, que contribueixen a assolir l’equilibri natural entre les poblacions d’invertebrats. 154 155 ROMANÍ (Rosmarinus officinalis) Descripció: És una planta arbustiva i perenne, originària de la zona mediterrània i molt interessant pel que fa a la floració. En aquest sentit, és evident que l’època de floració de les plantes constitueix un factor molt important a l’hora de dissenyar estra- tègies per atraure la fauna auxiliar i el romaní n’és un bon exem- ple. La seva floració esglaonada es perllonga pràcticament al llarg de tot l’any i ofereix moltes possibilitats per fomentar la presència de fauna auxiliar en el nostre cultiu. Acció: El romaní és una planta mel·lífera que, a més de l’abella de la mel (Apis mellifera), atrau una gran quantitat de pol·linit- zadors i parasitoides de plagues. La seva floració també atrau depredadors de trips i àcars que utilitzen el romaní com a plan- ta per al refugi o l’aliment. Els olis essencials de la planta actuen com a repel·lents davant de diferents plagues de l’hort com la mosca blanca. BORRATJA (Borago officinalis) Descripció: Planta anual pròpia de marges, horts, herbassars i ambients alterats, utilitzada des d’antic com a verdura. Presen- ta floració primaveral. Acció: La borratja és especialment atractiva per als insectes pol·linitzadors, ja que es considera una de les plantes més mel- líferes de la zona mediterrània. Disposa d’unes flors amb un alt contingut de nèctar que atrau pol·linitzadors com l’abella de la mel i també himenòpters parasitoides i depredadors generalis- tes d’insectes perjudicials per al nostre cultiu. En aquest sentit, és una de les millors plantes per acompanyar els nostres cultius pel poder que exerceix en l’atracció de fauna auxiliar. LLENGUA DE BOU (Echium vulgare) Descripció: Planta anual i autòctona de la zona mediterrània que trobem en vores de camins i terrenys alterats. Se la coneix, també amb el nom popular de viborera per la sem blança dels fruits amb el cap d’un escurçó. Presenta floració primaveral, on les seves flors blaves atrauen una gran quantitat d’insectes pol·linitzadors. Presenta toxicitat com a mecanisme de defensa davant dels herbívors i dels insectes fitòfags. Acció: L’alt contingut de pol·len i nèctar que presenten les seves flors fa que aquesta planta sigui visitada per una gran quantitat d’insectes pol·linitzadors, que a la vegada atrauen tot un seguit d’aràcnids, els quals constitueixen un dels grups més impor- tants en la regulació de les poblacions biològiques d’insectes plaga que poden afectar els nostres cultius. FARIGOLA (Thymus vulgaris) Descripció: Planta perenne, llenyosa i de port baix que presenta fulles que desprenen una aroma característica per la presèn- cia d’olis essencials. Les seves flors de color rosa blanquinós apareixen a la primavera. És una planta rústica perfectament adaptada al clima mediterrani i que es desenvolupa a ple sol en terrenys pedregosos i alcalins. Acció: La presència d’olis essencials a les seves fulles actua com a repel·lent d’alguns insectes perjudicials per als cultius, com són el pugó, la mosca blanca i la papallona de la col, entre d’altres. Al mateix temps la farigola actua com a atractor de tot un seguit d’insectes pol·linitzadors i para- sitoides. Alguns d’aquests parasitoides són vespes solitàries l’estadi adult de la qual presenta una dieta a base de pol·len i nèctar; però quan ha d’alimentar a la seva descendència, aleshores captura diversitat d’invertebrats com saltamartins, erugues de papallones i d’altres, que seran transportats al seu niu (normalment situat a terra) i serviran d’aliment per a les seves fases larvàries. 156 157 ALTRES PLANTES ATRAIENTS DE FAUNA ÚTIL: • Alfàbrega (Ocimum basilicum) Atrau les abelles i repèl la mosca blanca de les tomaqueres. • Anet (Anethum graveolens) Atrau sírfids. • Àster (Aster sp.) Atrau les crisopes, l’estadi larvari de les quals s’alimenta de diferents espècies de pugó, trips, caparretes i erugues de papallona, així com també ous de diferents insectes. L’adult de les crisopes pot ser depredador i, si no ho és, s’alimenta de nèctar i de pol·len. • Apegalosa (Galium aparine) Repèl el mosquit verd (fam. cicadèl·lids) que sovint ataca les plantes aromàtiques com el romaní i la farigola. • Angèlica borda (Angelica sylvestris) Atrau insectes de la família dels sírfids. El seu estadi larvari és depredador de pugons, mentre que els adults són pol·linitzadors. • Boixac (Calendula officinalis i C. arvensis) Atrau himenòpters parasitoides com les vespes, les quals parasiten diferents espècies de pugó. Les seves flors contenen nèctar i, per tant, atrauen multitud d’insectes pol·linitzadors com les abelles. També repèl nematodes. • Botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum) El contingut mel·lífer de les seves floracions atrau molts insectes pol·linitzadors. • Caputxina (Tropaeolum majus) Constitueix una bona mesura plantar caputxines als escocells dels arbres fruiters o entre les plantes de l’hort perquè actua com a repel·lent de pugó, mosca blanca, xinxes, cargols i nematodes. Atrau insectes pol·linitzadors. • Clavell de moro (Tagetes patula) Es pot plantar entre plantes hortícoles i fruiters per lluitar contra nematodes i, també, com a atraient de crisopes. • Espígols (Lavandula sp.) Atrauen insectes pol·linitzadors i actuen com a repel·lents de plagues com la del pugó del roser. • Fonoll (Foeniculum vulgare) Atrau insectes de la família dels sírfids. Caputxina (Trapaeolum major) Boixac (Calendula officinalis) Camamilla (Matricaria recutita) Clavell moro (Tagetes patula) 158 159 • Hisop (Hyssopus officinalis) Repèl erugues, pugons i cargols. El nèctar de la seva floració atrau multitud d’insectes pol·linitzadors com abelles i papallones. • Camamilla (Matricaria recutita) Atrau sírfids i abelles. Gran productora de pol·len. • Gavó groc (Ononis natrix) És un arbust mel·lífer que atrau molts insectes pol·linitzadors. Atrau fauna auxiliar, com les xinxes, algunes d’elles depredadores de plagues. També es pot utilitzar com a planta hoste de plagues com el pugó. Constitueix, per tant, una bona mesura plantar aquesta espècie als marges dels horts perquè, d’una banda, concentra la plaga i evita la seva presència en les plantes hortícoles i, de l’altra, afavoreix la presència de depredadors de plagues, com les marietes i les crisopes. • Lletsó (Sonchus arvensis) La seva floració atrau multitud d’insectes pol·linitzadors. Actua com a planta hoste de plagues de cultiu. • Marduix (Origanum majorana) La seva floració atrau abelles i papallones. • Tarongina (Melissa officinalis) La seva floració atrau abelles. • Milfulles (Achillea millefolium) És una bona planta atraient per a la fauna útil com els sírfids depredadors de pugons i les crisopes. La seva floració atrau abelles, entre d’altres. Estimula la producció d’olis essencials de les plantes aromàtiques. • Pastanaga borda (Daucus carota) La seva floració produeix nèctar que atrau els sírfids depredadors de pugons i mosca blanca. • Ruda (Ruta graveolens i R. chalepensis) Actua com a repel·lent de pugons, llimacs, mosques, mosquits i nematodes, entre d’altres. La seva floració atrau sírfids. • Sàlvia (Salvia officinalis) La seva floració atrau abelles i borinots. Es pot plantar entre cols pel seu efecte repel·lent contra erugues de la papallona de la col (Pieris brassicae). Hisop (Hyssopus officinalis). Foto: Wikimedia Sàlvia (Salvia officinalis) Margarites (Aster sp.) Fonoll (Foeniculum vulgare) Tarongina (Melissa officinalis) Font: Control biològic Bichelos. www.bichelos.com 160 161 ANNEX 2 VEGETACIÓ DE MARGES I TANQUES Arbustos Fauna associada Aranyoner (Prunus spinosa) El seu fruit és aliment d’ocells. La seva floració nectarífera atrau papallones, abelles i altres insectes. Lilà (Syringa vulgaris) La seva floració atrau insectes. Marfull (Viburnum tinus) El seu fruit és aliment d’ocells. La seva floració atrau insectes. Sanguinyol (Cornus sanguinea) El seu fruit és aliment d’ocells. Saüc (Sambucus nigra) El seu fruit és aliment d’ocells. La seva floració atrau insectes. Lianes Fauna associada Arítjol (Smilax aspera) El seu fruit és aliment per als ocells. Heura (Hedera helix) Permet la nidificació i alimentació de diferents espècies d’ocells i a més és utilitzat com a refugi de fauna per diferents grups faunístics (invertebrats i vertebrats). Vidiella (Clematis flammula) És utilitzat com a refugi per molts invertebrats. Vinya (Vitis vinifera) El raïm és aliment per a molts invertebrats i vertebrats. Esbarzers i mates baixes Fauna associada Esbarzer (Rubus ulmifolius) Permet la nidificació i alimentació de diferents espècies d’ocells i a més és utilitzat com a refugi de fauna per diferents grups faunístics (invertebrats i vertebrats). Esparreguera boscana (Asparagus acutifolius) Atrau els insectes. Galzeran (Ruscus aculeatus) El seu fruit és aliment d’ocells. La seva floració atrau abelles i altres insectes. Roser caní (Rosa canina) El seu fruit és aliment d’ocells. La seva floració atrau abelles i altres insectes. Roser englantiner (Rosa sempervirens) Permet la nidificació i alimentació de diferents espècies d’ocells i a més és utilitzat com a refugi de fauna per diferents grups faunístics (invertebrats i vertebrats). Herbes Fauna associada Fenàs (Brachypodium retusum) Diferents espècies d’ocells granívors s’alimenten de la seva llavor. La seva floració atrau insectes. Lloba-carda (Cirsium vulgare) Diferents espècies d’ocells granívors s’alimenten de la seva llavor. La seva floració atrau abelles i altres insectes. Margall bord (Hordeum murinum) Diferents espècies d’ocells granívors s’alimenten de la seva llavor. La seva floració atrau els insectes. Ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) Diferents espècies d’ocells granívors s’alimenten de la seva llavor. La seva floració atrau insectes i altres invertebrats. Font: “Manual de la conservació de la biodiversitat en els hàbitats agraris”. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. 162 163 ANNEX 3 ASSOCIACIÓ DE CULTIUS Hi ha plantes que s’ajuden quan es posen en contacte (i aleshores parlem d’asso- ciació positiva) i n’hi ha d’altres que es perjudiquen, ja sigui per competència di- recta o bé perquè les arrels d’algunes plantes segreguen substàncies que afecten negativament el desenvolupament de les plantes amb qui comparteixen espai: aleshores parlem d’associació negativa. Així, per exemple, és coneguda l’associació positiva entre plantes hortalisses i algunes aromàtiques que permet mantenir a ratlla insectes no desitjats, a partir de l’acció repel·lent dels seus olis essencials. És el cas de l’alfàbrega (Occimum basilicum) o la ruda (Ruta graveolens), que eviten la proliferació de pugó en to- maqueres i pebroteres. O el del clavell moro (Tagetes patula), el qual té un efecte repel·lent sobre el pugó i la mosca blanca. En aquest cas, la seva acció és triple, ja que la seva olor és un element dissuasiu per a la mosca blanca, les seves ar- rels alliberen productes químics repel·lents i finalment atreuen marietes, sírfids i vespes a través de la producció de nèctar, els quals exerceixen una acció depre- dadora sobre els àfids (pugons) i els seus estadis larvaris. El julivert (Petroselinum crispum) també té efectes repel·lents sobre la mosca blanca i, per tant, és una bona idea plantar-ne alguns exemplars en la parcel·la de cultiu. Així doncs, l’objectiu és aprofitar les interrelacions entre les plantes i entre les plantes i els animals per obtenir un benefici a la parcel·la de cultiu mitjançant els criteris següents: > Optimització de l’espai: s’augmenta la densitat de plantació i s’utilitzen plantes d’es- tructura diferent (cultius de creixement ver- tical i cultius de creixement horitzontal) de manera que es permet una millor cobertura del sòl i una millor captació de la llum solar tot mantenint una humitat constant a la parcel·la. Exemples: Blat de moro + carabasses, monge- tes d’emparrar + cogombres. > Optimització temporal: es planten plantes hortícoles de cicle curt als espais lliures que deixen les plantes de cicle llarg. Exemples: en- ciams + tomaqueres, cols + faves. • Plantes amb necessitat nutricionals com- plementàries o plantes amb sistemes radi- culars diferents. Permet aprofitar millor els nutrients del sòl. Exemples: • Cols i coliflors es combinen bé amb faves, pèsols o mongetes. Les lleguminoses apor- ten nitrogen al sòl, que ajudarà al desenvolu- pament de la part vegetativa de les primeres. • Si associem pastanagues i enciams, les pri- meres es desenvoluparan en els 50 cm del sòl, absorbint principalment potassi, mentre que les arrels dels enciams ho faran en els primers 30 cm buscant nitrogen. Recordeu: – Hortalisses d’arrel: necessiten potassi. – Hortalisses de fulla: necessiten molt ni- trogen per tal de desenvolupar fulles grans i sanes. – Hortalisses de fruit: necessiten fòsfor per a la producció de fruits grans i gustosos. Julivert (Petroselinum crispum) Hort urbà de Can Mestres Hort urbà de Can Mestres 164 165 > Associació amb lleguminoses: captació de nitrogen. Exemples: és també habitual plantar dins una mateixa parcel·la mongetes, blat de moro i ca- rabasseres. Les mongetes aporten nitrogen al sòl, el blat de moro és utilitzat com a tutor per a les mongeteres, mentre que les carabasse- res entapissen el sòl mantenint un grau d’hu- mitat constant gràcies a l’ombra que projec- ten. Plantes útils acompanyants dels cultius per obtenir avantatges fitosanitaris: • Plantes parany: són més atraients per a una determinada plaga que no per al cultiu asso- ciat. • Plantes protectores: serveixen de refugi o de font d’aliment a la fauna útil fomentant la seva presència i activitat. • Plantes repel·lents: alliberen substàncies que resulten repel·lents per a les plagues. Taula d’algunes plantes protectores i repel·lents: Taula d’algunes plantes parany Font: ”Guia pràctica d’horticultura ecològica: l’hort escolar”. Ajuntament de Barcelona.Agenda 21 Escolar. Planta Efectes beneficiosos Alfàbrega Repel·lent d’insectes en general Camamilla Atrau himenòpters paràsits de plagues Caputxina Controla la mosca blanca Clavell de moro Acció repel·lent contra nematodes, pugó i mosca blanca. També atrau sírfids, vespes i marietes a través de la producció de nèctar Lli comú Repel·lent de l’escarabat de la patata Menta Controla formigues i la mosca blanca de la col Sàlvia Repel·lent de la papallona de la col i de la mosca de la pastanaga Planta Efectes beneficiosos Albergínia L’escarabat de la patata mostra preferència per aquesta planta en cultius de patata. Blat de moro En cultius de tomaquera es pot utilitzar la preferència que té el cuc del tomàquet (Heliothis armigera) pel blat de moro. Tabac Atrau moltes plagues. (Vigileu-ne la plantació en hivernacles, ja que pot ser font d’oïdi). Mas Ravetllat 166 167 ANNEX 4 SISTEMES DE ROTACIÓ Les rotacions permeten mantenir l’equilibri de nutrients de les parcel·les de cul- tiu i també dificulten l’establiment de plagues i malures, ja que no es repeteixen cultius d’una temporada a l’altra. En tot cas, els sistemes de rotació requereixen una organització de la zona de cultiu en quatre parcel·les perfectament delimi- tades. Bàsicament hi ha dos tipus de rotacions: Famílies botàniques Es basa en establir un calendari de plantació per a cada parcel·la en cicles de quatre anys, agrupant les plantacions anuals per famílies botàniques. Cada fa- mília botànica presenta uns requeriments nutricionals determinats de manera que, si no repetim una plantació en una parcel·la fins al cap de quatre anys, man- tenim la fertilitat del sòl. Aquest és el sistema que proposa el mètode de les parades en crestall de Gaspar Caballero de Segovia. Així, a la parcel·la 1 només hi farem una plantació anual a l’inici de la primavera amb plantes de cicle llarg. No obstant això, a l’hivern podem preparar la terra per tal que es vagi fertilitzant. A la parcel·la 2, hi podrem fer diverses collites de pastanagues i cebes perquè són de cicle més curt i, de la resta, en farem una collita. A la parcel·la 3, a la tardor, hi podem sembrar els espinacs i les bledes, que són de cicle llarg; diverses collites d’enciams i, un cop vingui el bon temps, cogom- bres i carbassons. Finalment, a la parcel·la 4, hi sembrarem les faves i els pèsols a l’inici de la tardor i també les cols i coliflors. El següent any farem una rotació de cultius de manera que les plantacions fetes a la parcel·la 1, passaran a fer-se a la parcel·la 2; les plantacions fetes a la parce- l·la 2 passaran a fer-se a la parcel·la 3; les de la 3, a la 4, i les de la 4, a la 1. Parcel·la Primer any Segon any Tercer any Quart any 1 Solanàcies Lleguminoses Crucíferes Compostes Quenopodiàcies Cucurbitàcies Umbel·líferes Liliàcies 2 Umbel·líferes Liliàcies Solanàcies Lleguminoses Crucíferes Compostes Quenopodiàcies Cucurbitàcies 3 Compostes Quenopodiàcies Cucurbitàcies Umbel·líferes Liliàcies Solanàcies Lleguminoses Crucíferes 4 Lleguminoses Crucíferes Compostes Quenopodiàcies Cucurbitàcies Umbel·líferes Liliàcies Solanàcies Parcel·la 1 Solanàcies Tomàquets, pebrots i albergínia Parcel·la 2 Umbel·líferes Pastanaga, api i julivert Liliàcies Ceba, porro i all Parcel·la 4 Lleguminoses Mongeta, pèsol i fava Crucíferes Col, coliflor, bròquil i rave Parcel·la 3 Compostes Enciam i escarola Quenopodiàcies Bleda i espinac Cucurbitàcies Cogombre i carbassó Font: ”Guia pràctica d’horticultura ecològica: l’hort escolar”. Ajuntament de Barcelona. Agenda 21 Escolar. 168 169 Requeriments nutricionals El segon mètode proposa una rotació de quatre anys basat en els requeriments nutricionals de cada tipus de planta, tenint en compte que hi ha plantes molt exi- gents a escala nutricional, d’altres mitjanament exigents, d’altres poc exigents i, finalment, cultius que milloren la fertilitat del sòl. Parcel·la Primer any Segon any Tercer any Quart any 1 Alts Mitjans Baixos Cultius millorants 2 Mitjans Baixos Cultius millorants Alts 3 Baixos Cultius millorants Alts Mitjans 4 Cultius millorants Alts Mitjans Baixos Plantes amb requeriments nutricionals alts Tomàquets, patates, carabasses, carbassons, cogombres, blat de moro, espàrrecs, bledes, apis, cols, coliflors, carxofes, maduixes, porros, julivert. Plantes amb requeriments nutricionals baixos Escaroles, mongetes, faves, llenties, pèsols, cigrons, soja. Plantes amb requeriments nutricionals mitjans Albergínies, pastanagues, cebes, espinacs, enciams, pebrots, melons, síndries, alls, raves, xirivia, remolatxa. Cultius millorants que aporten nitrogen al sòl Adobs verds: trèvols, consoldes o alfals. Font: ”Guia pràctica d’horticultura ecològica: l’hort escolar”. Ajuntament de Barcelona. Agenda 21 Escolar. Cebes a Can Soler Hort Trinitat Bledes a Mas Ravetllat 170 171 ANNEX 5 ENCOIXINATS I FEMS Encoixinats Fems Cal tenir en compte que les fulles dels faigs, pins i altres coníferes acidifiquen el sòl, per tant no es recomana utilitzar aquests materials per a l’encoixinat, excep- te que treballem amb plantes acidòfiles. No és convenient practicar l’encoixinament en parcel·les de cultiu en els casos següents: • Quan s’han de dur a terme sembres directes. Les llavors necessiten terra nua i ben exposada a la llum solar. Cal esperar-se, doncs, fins que les plantes hagin germinat i assolit uns quants centímetres d’alçada • En zones de clima fred i humit, on convé que la radiació solar pugui escalfar la terra de cultiu. • En zones de pluges dèbils i escasses, si no es disposa d’un bon sistema de reg, les poques precipitacions que cauen només humitegen l’encoixinament orgànic i no arriben a penetrar en el sòl. Materials Capacitat de descomposició Gruix de capa Observacions Restes de poda triturada Baixa 5 cm Fulles i herba seca esmicolada Mitjana 3-5 cm Gespa tallada, restes verdes de l’hort Alta 1 cm S’ha d’aplicar superficialment i passats de 5 a 10 dies barrejar amb els primers 5 cm. de terra Palla Molt baixa 2-3 cm Recomanat per evitar l’excés d’humitat a la base de la tija Compost Molt alta 2-3 cm Millora l’estructura del sòl Tipus de fems Característiques Dosi Observacions Ovella Molt ric i equilibrat en nutrients 0,5-2 kg/m2 Cal fermentar-lo per eliminar llavors i agents patògens. Fresc pot cremar les plantes. Cabra Semblant al d’ovella però més fort 0,5-2 kg/m2 Cal fermentar-lo abans d’aplicar o bé barrejar-lo amb fems de cavall per fer- lo més suau. Gallinassa Molt ric en nitrogen i molt fort. Conté molta quantitat de calci i, per tant, no convé abusar- ne en sòls calcaris. Molt bo en terres àcides 0,05.-0,3Kg/m2 Cal que estigui fermentat i usar-lo en poques quantitats per evitar cremar les plantes. És millor NO usar els fems de granges intensives (contenen antiparàsits, antibiòtics, etcètera). Conill És un fem fort si l’utilitzem fresc i força àcid 0,1-0,4 kg/m2 Cal que estigui ben fermentat. El podem barrejar amb palla o fulles per tal que fermenti millor. Si l’apliquem sol millor fer-ho a la tardor per tal que es curi fins a la primavera. Cavall, mula o ase És un bon fem, té grans quantitats de microorganismes i fermenta ràpid, però és una mica pobre en nutrients. Ric en aigua 1-5 kg/m2 És ideal per barrejar-lo amb altres fems com el d’ovella o gallinassa. Va molt bé per a les terres argiloses perquè els dóna esponjositat. Font: ”Guia pràctica d’horticultura ecològica: l’hort escolar”. Ajuntament de Barcelona. Agenda 21 Escolar. 173 ÍNDEX INTRODUCCIÓ 174 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Neteja de la bassa minimitzant l’impacte sobre l’hàbitat 176 Control de l’excés de matèria orgànica a la bassa 178 Control o eliminació d’espècies exòtiques 180 Vigilància de l’equilibri de la fauna en l’ecosistema 182 No aplicació de productes fitosanitaris ni químics 184 Potenciació de la fauna invertebrada de les basses 186 Naturalització de les basses 190 Recirculació superficial de l’aigua de les basses naturalitzades 191 ACTUACIONS DE MILLORA Millora dels entorns 192 Poda de la vegetació de l’entorn en diferents fases 193 Afavoriment de la flora i la fauna d’interès 194 Introducció de plantes aquàtiques 196 Gestió de l’accessibilitat de la fauna a la bassa 198 Gestió de l’accessibilitat de les persones a la bassa 199 Informació a la ciutadania 200 ANNEX 1 Planta aquàtica del Viver Tres Pins 202 ANNEX 2 Fauna d’interès de les fonts i basses de Barcelona 210 ANNEX 3 Relació de jardins amb basses naturalitzades a Barcelona i la seva fauna associada 218 A M B IE N T S A Q U À T IC S I B A S S E S 174 175 INTRODUCCIÓ A la natura els ecosistemes aquàtics tenen funcions ambientals de primer ordre, com la provisió d’aigua per a la terra i el subsòl i la creació d’hàbitats per a nom- broses espècies vegetals i animals. Les zones humides estan considerades com un dels ecosistemes més rics en biodiversitat i tenen un paper destacat en la preservació dels amfibis, que es troben en regressió arreu del planeta. En el medi urbà els ambients aquàtics naturalitzats, i particularment les basses, constitueixen un hàbitat amb un important valor ecològic que, tot i les limitaci- ons pròpies del lloc, contribueix de manera destacada a mantenir i a potenciar la biodiversitat a la ciutat. A Barcelona el nombre de basses i ambients aquàtics vinculats als parcs i als jardins sobrepassa els dos centenars. És un conjunt amb una gran diversitat de tipologies relacionades amb la mida, la ubicació i el grau de naturalització. Se’n troben de grans dimensions, com per exemple l’estany del parc de la Ciutadella i de dimensions més modestes, repartits per parcs, jardins i places, a tots els barris i districtes. Actualment una vuitantena de basses i fonts ornamentals de la ciutat segueixen un programa de naturalització que té per ob- jectiu assolir un equilibri natural a través de la seva fauna i flora i fer que el ma- teix sistema aquàtic s’autoreguli, tot potenciant al mateix temps la biodiversitat. Naturalització La diversitat esmentada reclama una atenció específica a la singularitat de cada cas. No obstant això, hi ha algunes idees generals sobre una bona gestió. Una primera idea és dur a terme un tipus de neteja moderada que alteri el mínim possible l’hàbitat. La naturalització de les basses és garantia de biodiversitat i representa una alternativa de gestió davant la cloració. S’ha de vetllar per l’as- pecte endreçat que espera la ciutadania i pel respecte a l’equilibri natural de l’espai. Un altre aspecte decisiu de la gestió és la vigilància de les comunitats vege- tals i animals fent especial atenció a aquelles que poden alterar negativament l’ecosistema. Per assolir un ecosistema madur i complex cal que hi estiguin re- presentats tots els nivells tròfics. D’aquí la importància de preservar algues, in- vertebrats, plantes i especialment amfibis (alguns són d’espècies protegides) i, per altra banda, de controlar espècies exòtiques que malmeten l’hàbitat, com poden ser carpes i carpins o tortugues de Florida. El concepte d’equilibri també s’aplica a la matèria orgànica, la presència de la qual és necessària per a la vida, però fins a cert punt, en excés provoca una reducció dels nivells d’oxigen que fa disminuir la biodiversitat. Espai exterior L’espai situat al voltant de l’estany o bassa és important per la seva influència directa en la qualitat dels ambients aquàtics. Cal recordar que els amfibis es desenvolupen en dos hàbitats. La presència i disposició de l’arbrat o d’arbustos així com altres elements –murs, roques, testos, cobertura vegetal, etcètera– pot afavorir la biodiversitat per mitjà de la creació de refugis i espais de continuïtat entre l’aigua i la terra, que propicien la interacció pròpia de tot ecosistema. Las tasques de jardineria, per tant, s’hauran d’adequar a aquestes necessitats. Basses i ambients aquàtics són sempre un punt d’especial atracció per als visi- tants, per això esdevenen un espai idoni per subratllar com els valors ecològics se sumen als estètics i els reforcen. La contemplació visual de la flora es veu enriquida per la de la fauna. Un hàbitat aquàtic complet pot atreure més animals d’altres indrets, com els ocells, que uneixen al gaudi de la vista un paisatge sonor de qualitat. Bassa petita del Turó Park 176 177 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació > Cal fer una neteja anual en l’època de me- nor activitat biològica (de novembre a febrer). Aquesta acció consistirà a: - Retirar la matèria orgànica. - Retirar les algues filamentoses. - Retirar o controlar les poblacions de fauna exòtica. És probable que la proliferació d’algues fila- mentoses demani actuacions de neteja més freqüents. En aquest cas s’actuarà quan con- vingui, a excepció del període entre abril i juli- ol, corresponent a l’època de reproducció dels amfibis, perquè les algues filamentoses po- den contenir postes. > S’han d’aprofitar les neteges anuals per fer tasques de manteniment, divisió i plantació de planta aquàtica. (Vegeu annex 1: Planta aquàtica del Viver Tres Pins). > S’ha de buidar la bassa un cop a l’any per dur a terme tasques de neteja i manteniment, tot preservant-ne la biota i tornant-la a posar dins la bassa tal com s’estableix en la Instrucció Àrea de Medi Ambient IA/02.02: Gestió de fau- na en fonts ornamentals. Cal dir, però, que un seguiment acurat al llarg de l’any, controlant els diferents factors que poden alterar l’equilibri de la bassa, pot fer innecessari el buidat anual. > S’ha d’evitar retirar tot el sediment de la bassa per tal d’afavorir l’arrelament de l’asprella (Chara sp.) una alga autòctona amb valors ecològics molt interessants. Bassa petita del Turó Park amb presència d’algues filamentoses (gènere Cladophora) Plantació de jardineres a la bassa de Can Cadena Neteja superficial de la bassa de reg del Monestir de Pedralbes Neteja de la bassa minimitzant l’impacte sobre l’hàbitat per evitar-ne la destrucció gener febrer març abril maig juny juliol agost setembre octubre novembre desembre Neteja anual Reproducció dels amfibis 178 179 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació La matèria orgànica d’un sistema aquàtic es descompon mitjançant l’activitat dels microorganismes de l’aigua (principalment fongs i bacteris). Com a resultat final d’aquest procés s’alliberen nutrients al medi. Un excés de matèria orgànica provoca una elevada concentració de nutrients dissolts a l’aigua (eutrofització), els quals queden a disposició d’algues i altres organismes que ràpidament en fan ús augmentant en gran mesura les seves poblacions. D’una banda, l’activitat de tots aquests organismes consumeix oxigen i, per tant, l’oxigen de l’aigua s’aca- ba esgotant, fet que dóna lloc a condicions anòxiques (manca d’oxigen), que són responsables de generar toxicitat i males olors. De l’altra, aquests creixements excessius de les algues filamentoses impedeixen l’entrada de llum solar, fet que dificulta el procés fotosintètic de les plantes aquàtiques. Cal, doncs, no superar la capacitat de càrrega que té una bassa per processar certa concentració de matèria orgànica. > S’ha de retirar setmanalment la fullaraca superficial mitjançant un salabre. Cal observar, també, si hi ha restes orgàniques de menjar i retirar-les. > Cal evitar que els visitants alimentin la fauna de les basses (augment de ma- tèria orgànica). S’han de reforçar els advertiments amb senyalització. > Cal evitar la plantació d’arbres a prop de la bassa perquè no hi caiguin fulles. Si els arbres ja hi són, cal podar-los convenientment. Si es tracta d’arbres caducifolis es pot plantejar l’opció de col·locar una xarxa durant el període de caiguda de fulles. > S’han de crear estructures naturals (vegetació) o artificials que dificultin l’en- trada de matèria orgànica a la bassa. Neteja de l’estany dels nenúfars del Turó Park Llac de Diagonal Mar amb presència de carpins Control de l’excés de matèria orgànica a la bassa per evitar l’eutrofització i les males olors 180 181 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació En aquelles basses naturalitzades amb pre- sència d’amfibis, caldrà eliminar les poblaci- ons de carpes (Cyprinus carpio) i de carpins (Carassius carassius), de tortugues de Florida (Trachemys scripta), de crancs de riu ameri- cans (Procambarus clarkii), de gambúsies (Gambusa holbrooki) i en general de qualse- vol espècie exòtica que afecti negativament aquests ecosistemes. En basses naturalitza- des sense amfibis es proposa el control de les poblacions de carpes, carpins i tortugues de Florida mitjançant captures periòdiques tot reduint-ne la població al 10-15 %. > Cal retirar les espècies exòtiques. Cal fer- ho com especifica la Instrucció Àrea de Medi Ambient IA/02.02: Gestió de fauna en fonts or- namentals. > S’han de retirar aquestes espècies exòti- ques de la bassa tan aviat com sigui possible. > En aquelles basses que, per les seves ca- racterístiques i el context urbà on es troben, no permetin dur a terme programes de natu- ralització es pot optar per mantenir la fauna exòtica. El llac gran del parc de la Ciutadella o el safareig del Laberint d’Horta en són bons exemples. Espècies com el bernat pescaire (Ardea cinerea) les utilitzaran com a punts d’alimentació. Malgrat que en determinades basses es pot optar per conservar poblacions de carpins o de tortugues de Florida, el cert és que la seva presència resulta molt perjudicial per a la bio- diversitat de la bassa, ja que aquests animals tenen un comportament depredador molt acusat i devoren les postes d’amfibis, cap- grossos petits, fases larvàries d’invertebrats aquàtics i, en el cas dels peixos, el zooplànc- ton. Alhora afecten negativament la qualitat i la transparència de l’aigua en eliminar el zoo- plàncton i perquè la pròpia activitat d’aquest animals augmenta la concentració de matè- ria orgànica en forma d’orins i excrements. A més, en desplaçar-se pel fons de la bassa re- mouen els sediments del fons alliberant, així, els nutrients sedimentats i repartint-los per tota la columna d’aigua. Aquests nutrients en superfície provoquen un creixement descon- trolat de bacteris, algues unicel·lulars i fila- mentoses que augmenten considerablement la terbolesa de l’aigua. Per tant, es pot dir que la presència de peixos i tortugues és incompatible amb qualsevol programa de naturalització de basses, un dels objectius del qual és precisament potenciar la biodiversitat d’aquests sistemes aquàtics amb certs paràmetres de qualitat i transpa- rència de l’aigua que exigeix el context urbà on ens trobem. Tortugues de Florida (Trachemys scripta) Bernat pescaire (Ardea cinerea). Safareig del Laberint d’Horta Carpins (Carassius carassius) Bassa del monestir de Pedralbes amb presència de carpins Control o eliminació d’espècies exòtiques per evitar els efectes negatius sobre la fauna autòctona i l’ecosistema 182 183 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació > Cal tenir especial atenció a les colònies de gats properes a les basses naturalitzades per tal d’evitar les depredacions d’individus adults d’amfibis. De fet, la depredació per part de gats domèstics constitueix una de les prin- cipals amenaces per a la biodiversitat urbana d’amfibis, però també i especialment de rèp- tils, ocells i petits mamífers. Per tant, es recomana el trasllat d’aquestes colònies de gats cap a altres ubicacions i, si no és possible, caldrà allunyar de la bassa els punts d’alimentació de la colònia tant com si- gui possible. > S’ha de prestar especial atenció, també, a la presència d’ànecs a les basses naturalit- zades. Afecten negativament les poblacions d’amfibis quan s’alimenten d’algues que molt sovint contenen postes o capgrossos ama- gats, sobretot durant l’època de reproducció dels amfibis (d’abril a juliol). Afecten, també, la qualitat de plantes aquàtiques en alimen- tar-se’n directament o en utilitzar-les com a plataformes de repòs i, finalment, també afec- ten negativament la qualitat de l’aigua perquè l’embruten. Sovint la presència d’ànecs va as- sociada, també, a una entrada de matèria or- gànica (pa i aliments aportats pels visitants) que provoquen desequilibris importants en l’ecosistema. En cas que els ànecs desequilibrin el sistema, se’n recomana la captura i posterior trasllat cap a zones convingudes. Si es tracta d’espècies cinegètiques com ara l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), caldrà demanar autorització de captura als Serveis Territorials del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de Barcelona de la Generalitat de Catalunya. > En basses naturalitzades urbanes es po- den trobar espècies autòctones que no són pròpies d’aquests ambients, com ara tortu- gues de rierols (Mauremys leprosa), tortugues d’estany (Emys orbicularis) o, també, alguns peixos autòctons. Són fruit de reintroduccions o abandonaments i no d’una colonització na- tural. En aquest cas els animals seran trans- portats al Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya (CRARC). Gat en una bassa del Viver Tres PinsFemella d’ànec collverd i polls al llac del Palau Reial. Foto: Xavier Ferrer Vigilància de l’equilibri de la fauna en l’ecosistema per preservar l’hàbitat i la biodiversitat A les basses dels jardins de Mossèn Cinto Verdaguer s’ha observat com el gavià argentat (Larus michaellis) depreda exemplars adults de granota verda (Pelophylax perezi) Mascle d’ànec collverd al llac del Palau Reial. Foto: Xavier Ferrer 184 185 Descripció/aplicació No s’han d’aplicar productes fitosanitaris ni productes químics a l’hora de controlar les poblacions algals o quan apareguin plagues en la planta aquàtica. Cal evitar, també, la clo- ració de l’aigua. Fer-ho suposaria canviar les propietats fisicoquímiques de l’aigua i això provocaria la mortalitat de capgrossos i dels invertebrats aquàtics presents a la bassa. No aplicació de productes fitosanitaris ni químics per preservar els processos naturals dels ecosistemes Nenúfar (Nymphaea sp.) Pontaderia cordata Granota verda (Pelophylax perezi) ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ 186 187 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació Una bassa ben constituïda i a ple rendiment biològic conté tot un seguit de fauna invertebrada i vertebrada que manté sota control les larves de mosquits del sis- tema aquàtic i, per tant, redueix de manera important la presència d’adults alats als entorns de la bassa. Aquesta acció beneficiosa és deguda a la presència de tot un seguit d’espècies d’invertebrats que, com les larves de mosquits, són detritívores (s’alimenten de matèria orgànica) i que, per tant, exploten el mateix recurs tot reduint, així, la disponibilitat d’aliment a disposició de les larves de mosquits. Capgrossos, car- gols aquàtics, puces d’aigua i larves d’efímeres, entre d’altres, són detritívors que competeixen amb les larves de mosquits. Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer Estadi larvari libèl.lula Capgròs de tòtil (Alytes obstetricans) Espiadimoni (Ischnura graellsi) Potenciació de la fauna invertebrada de les basses per controlar problemes de mosquits > D’altra banda, les xinxes aquàtiques, tam- bé anomenades nedadors d’esquena, les larves de libèl·lules i espiadimonis i les tres espècies d’amfibis (especialment el tòtil) efectuen una depredació directa sobre les larves de mosquits. A més, la gran quantitat d’insectes aquàtics que en la seva fase adulta surten i volen en els entorns de la bassa atrau molts ocells insectívors i també ratpenats, que s’alimentaran dels mosquits que acon- segueixin arribar a la seva fase adulta. No és cert, doncs, que l’única manera de no tenir mosquits en una bassa és mitjançant la intro- ducció de peixos. > El mosquit tigre (Aedes albopictus) no uti- litza com a hàbitat de posta grans làmines d’aigua, sinó que mostra preferència per em- bornals, arquetes de reg i altres punts que acumulin aigua permanent, com plats de reg o tapes de dipòsits. En qualsevol cas, en ser d’activitat diürna i de vol baix, els ocells insec- tívors i les libèl·lules i els espiadimonis cons- titueixen els seus únics depredadors. 188 189 Cal, doncs, potenciar-ne la presència oferint una estructura vegetativa interessant a l’en- torn de la bassa per tal que els ocells insec- tívors hi puguin trobar protecció i substrats de nidificació i, d’altra banda, potenciar els substrats de posta per a les libèl·lules i els espiadimonis a través de la presència de planta aquàtica. > Per evitar la presència de larves de mos- quits a la bassa és interessant que aquesta disposi d’un sortidor d’aigua que, en projectar el raig, generi moviment en la capa superfici- al de la làmina d’aigua. Es trenca d’aquesta manera la tensió superficial de l’aigua i s’im- pedeix que els mosquits utilitzin la bassa com a substrat de posta perquè l’aigua està en constant moviment. És important, però, que el moviment de l’aigua es transmeti a tots els ra- cons de la bassa i s’eviti, així, crear zones d’ai- gua estancada susceptibles de ser utilitzades pels mosquits. En aquest sentit, els sortidors que projecten l’aigua imitant l’efecte de la plu- ja asseguren un continu degoteig per tota la superfície de la bassa i es mostren realment efectius. Naturalització de la bassa de reg de Can Cadena Sympetrum fonscolombi. Foto: Guillem Pascual Puça d’aigua (Daphnea sp.) L’asprella (Chara vulgaris) forma praderes que serveixen de refugi a molts invertebrats Espai de cria del mosquit tigre (Aedes albopictus). Cal evitar els cúmuls d’aigua estancada Moviment de l’aigua que es transmet per la superfície 190 191 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació La presència de zooplàncton en una bassa fa que l’aigua es mantingui transparent perquè redueix la càrrega bacteriana i el fitoplàncton del sistema aquàtic en alimentar-se’n direc- tament per filtració. La puça d’aigua (Daphnia sp.) és un representant d’aquest zooplàncton i resulta molt interessant en la gestió d’aques- tes basses naturalitzades perquè la seva ac- ció filtradora permet mantenir uns nivells de transparència destacables. En el context urbà on ens trobem, aquest pa- ràmetre de transparència esdevé un factor clau que, si més no, cal considerar, ja que so- vint genera queixes per part de la ciutadania. D’altra banda, la presència de fauna detritívo- ra (cargols aquàtics i altres) ajuda a processar ràpidament la matèria orgànica en descompo- sició evitant problemes d’anòxia (falta d’oxi- gen) associats a l’augment de la terbolesa de l’aigua per augment de la càrrega bacteriana. Cargol aquàtic (Lymnaea stagnalis) Puça d’aigua (Daphnia sp.) Naturalització de les basses per mantenir la qualitat de l’aigua Descripció/aplicació Per mantenir una bassa neta i transparent és important que la concentració de nutrients dissolts en l’aigua sigui més aviat baixa per evitar creixements desmesurats de les pobla- cions algals. Això s’aconsegueix, en gran me- sura, vetllant per tal que la columna d’aigua mantingui l’estratificació i així els nutrients quedin confinats al sediment de la bassa i fora de l’abast de les algues (necessiten la llum so- lar per fer la fotosíntesi i, per tant, es desen- volupen en superfície). Qualsevol sistema de recirculació i filtratge d’aigua que remogui el fons de la bassa i provoqui una homogeneïtza- ció de la columna d’aigua donarà lloc a condi- cions d’eutròfia que alteraran l’equilibri natu- ral de la bassa. Recirculació superficial de l’aigua de les basses naturalitzades per mantenir l’estratificació de la columna d’aigua Bassa del Viver de Tres Pins > És interessant promoure en aquestes bas- ses naturalitzades una recirculació superfi- cial que mantingui l’estratificació de l’aigua i al mateix temps faciliti l’intercanvi de gasos i eviti la presència d’aigües estancades. > Si les basses o fonts ornamentals natura- litzades estan dotades de sistemes de recir- culació cal dimensionar les bombes en funció de la capacitat del vas per tal d’evitar recir- culacions internes i, en tot cas, evitar que la propulsió d’aigua s’efectuï des del fons de la bassa. 192 193 Descripció/aplicació > Cal habilitar o preservar zones de refugi i alimentació a partir de la creació de rocalles, murs o altres elements com cúmuls de troncs, testos i teules, i també a partir de la planta- ció d’espècies rizomàtiques com l’agapant (Agapanthus africanus) o el lliri blau (Iris ger- mànica), les quals ofereixen moltes possibili- tats d’amagatall i repòs als amfibis. Les plantes arbustives que proporcionin certa cobertura també poden ser utilitzades per a tal efecte. > Cal mantenir la fullaraca de l’entorn en la mesura en què sigui possible. Suposa una font de matèria orgànica que acabarà des- composta en forma d’humus, de manera que es tancarà el cicle dels elements minerals. A més, això permet el desenvolupament de tota una comunitat d’invertebrats que participa d’aquesta descomposició i que constitueix, en si mateix, un recurs alimentari per a amfibis i altres grups faunístics. Millora dels entorns per augmentar la biomassa i la idoneïtat de l’hàbitat Plantació de bulbs del gènere Fritillaria. Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer ACTUACIONS DE MILLORA ACTUACIONS DE MILLORA Plantació de lliris a l’entorn de les basses del Viver Tres Pins Descripció/aplicació > Quan siguin necessàries podes en la vege- tació de l’entorn cal planificar-les en diferents fases i espaiades en el temps per poder oferir en tot moment zones de refugi per a la fauna. Es tracta de preservar zones de no-interven- ció amb prou massa vegetal per assegurar que els amfibis i altres grups faunístics s’hi puguin refugiar. Quan la zona podada hagi assolit, amb el pas del temps, un desenvolupament important i, per tant, proporcioni una cober- tura adequada, aleshores procedirem a podar la zona que fins ara havia actuat com a refugi. Poda de la vegetació de l’entorn en diferents fases per mantenir zones de refugi de la fauna Viver Tres Pins 194 195 Descripció/aplicació > Cal tenir cura d’aquestes espècies: • Tòtil (Alytes obstetricans almogavarii). Petit gripau d’hàbits nocturns. Durant tot l’any se’n poden observar els capgrossos a la bassa. Espècie protegida pel Decret legislatiu 2/2008 sobre la protecció dels animals de la Generalitat de Catalunya. • Reineta (Hyla meridionalis). Granota que viu a la vegetació de l’entorn de la bas- sa i que, per tant, és molt sensible als canvis de vegetació (podes dràstiques). Els seus capgrossos només s’observen durant l’època de reproducció. Espècie protegida pel Decret legislatiu 2/2008 sobre la protecció dels animals de la Ge- neralitat de Catalunya. • Granota verda (Pelophylax perezi). Granota que viu tot l’any a la bassa. Al llarg de l’any se’n poden observar els capgrossos. • L’asprella (Chara sp). Alga verda autòctona d’aigua dolça pròpia d’ambients lèn- tics i d’aigües amb pocs nutrients pertanyent a la família de les caràcies. Té funcions ecològiques molt interessants. Presenta un creixement més aviat lent, però en condicions estables és capaç de desplaçar les algues filamento- ses. (Vegeu annex 2: Fauna d’interès de les fonts i basses de Barcelona). Afavoriment de la flora i la fauna d’interès per preservar la biodiversitat Granota verda (Pelophylax perezi) Asprella (Chara sp.)Mascle tòtil (Alytes obstetricans) carregant posta. Foto: Guillem Pascual Reineta (Hyla meridionalis). Foto: Guillem Pascual ACTUACIONS DE MILLORA 196 197 Descripció/aplicació > Cal posar plantes aquàtiques a les basses naturalitzades. A banda del seu valor estètic, aquestes plantes desenvolupen funcions eco- lògiques de primer ordre i de vital importàn- cia per assolir l’equilibri natural del sistema aquàtic: • Capten nutrients de l’aigua per al seu meta- bolisme i, per tant, aquest nutrients deixen d’estar a disposició de les algues unicel·lu- lars i filamentoses. • Oxigenen l’aigua a través de la fotosíntesi, tot augmentant la concentració d’oxigen dissolt en l’aigua. • Creen biòtops per als invertebrats i per als amfibis de la bassa. • Les floracions d’algunes espècies de planta aquàtica atrauen insectes pol·linitzadors. > Quan s’hagin de preparar testos o jardine- res de planta aquàtica és important no utilit- zar o, si més no, reduir al màxim les aporta- cions d’adobs orgànics. Un excés d’adob pot generar eutròfia i afavorir el desenvolupament de les algues filamentoses. Cal evitar, també, l’ús de compost i d’altres terres vegetals com a substrat de plantació pels mateixos motius. Per a tal efecte, caldrà utilitzar materials com el sauló i les graves. > Cal dur a terme la divisió de planta aquàti- ca entre gener i febrer, si correspon. > En el procés de construcció d’una bassa cal ubicar-la en una zona que rebi llum solar, almenys una part del dia, per tal que les plan- tes aquàtiques puguin fer la fotosíntesi. És cert, però, que exposicions massa assolella- des provoquen un augment de la temperatura de l’aigua i una acceleració de tots els proces- sos biològics que hi tenen lloc, de manera que se’n dificulta la gestió i el manteniment. > Tradicionalment, en la construcció de bas- ses naturals s’han utilitzat algunes espècies de plantes aquàtiques atesa la seva capacitat depuradora. No s’ha tingut en compte, però, que algunes d’elles són plantes exòtiques i amb un comportament molt invasor que causa danys importants als sistemes naturals. Cal, doncs, evitar l’ús d’espècies com Azolla filicu- loides, Elodea canariensis o el jacint d’aigua (Eichhornia crassipes), totes elles exòtiques i invasores, i utilitzar la gran diversitat d’espè- cies autòctones del nostre entorn. (Vegeu an­ nex 1: Planta aquàtica del Viver Tres Pins). Totes aquestes espècies exòtiques estan in- closes al catàleg espanyol d’espècies exò- tiques invasores pel seu potencial invasor i perquè constitueixen una amenaça per a la nostra flora local. Introducció de plantes aquàtiques per crear biòtops per a la fauna Bassa del Viver Tres Pins ACTUACIONS DE MILLORA Bassa de l’Escola del Bosc de Montjuïc Bassa del parc del Laberint d’Horta Elodea canadensis. Foto: Wikimedia Azolla filiculoides. Foto: Wikimedia Jacint d’aigua (Eichhornia crassipes). Originària d’Amèrica del Sud, és molt utilitzada per la seva capacitat de retenir metalls pesants en els seus teixits. Foto: Wikimedia 198 199 Descripció/aplicació > Cal habilitar accessos naturals o artifici- als a la bassa per tal que els amfibis els facin servir i puguin completar el seu cicle biològic. Aquestes estructures també facilitaran la sor- tida dels animals que hi caiguin accidental- ment. Descripció/aplicació > Cal adaptar vies de pas que permetin el gaudi de la bassa per part de la ciutadania, de manera que sigui compatible amb la preserva- ció de l’hàbitat (en aquelles basses en què, per les seves dimensions, sigui possible). Gestió de l’accessibilitat de la fauna a la bassa per tal que els amfibis en puguin sortir Gestió de l’accessibilitat de les persones a la bassa per buscar l’equilibri entre ús ciutadà i desenvolupament natural Font de l’Àngel. Monestir de Pedralbes Basses dels jardins de Mossèn Cinto Verdaguer ACTUACIONS DE MILLORA ACTUACIONS DE MILLORA 201200 Descripció/aplicació > Cal desenvolupar una senyalització que permeti transmetre el valor de l’hàbitat, el concepte de naturalització i els efectes posi- tius que aquesta comporta. Informació a la ciutadania per crear consciència del valor d’aquests hàbitats i afavorir el contacte de les persones amb la natura ACTUACIONS DE MILLORA 202 203 ANNEX 1 PLANTA AQUÀTICA DEL VIVER TRES PINS ASPRELLA (Chara sp.) Descripció: és una alga verda autòctona d’uns 50 cm de longitud que es caracteritza perquè presenta unes fulles que creixen a partir dels nusos de la tija i que adopten una disposició verticil·lada molt característica. En el sentit més estricte, les algues no tenen ni arrel, ni tija, ni fulles, sinó unes estructures similars que reben els noms de rizoi- de, cauloide i fil·loide respectivament. Distribució: pluriregional. Hàbitat: aigua dolça calcària estagnant. Plantació: durant les tasques de neteja caldrà evitar retirar els sediments de la bassa en la seva totalitat per tal de facilitar-ne l’arrelament. Valor ecològic: es desenvolupa en aigües netes i pobres en nutrients (oligotròfiques) i conseqüent- ment la seva presència va associada a aigües de bona qualitat. És, doncs, una espècie bioindica- dora. Forma extenses catifes submergides on es refugien molts organismes, tots ells necessaris per assolir l’equilibri de l’ecosistema aquàtic. Contribueix, també, a depurar l’aigua, ja que té una capacitat de captació de nutrients destacable, mantenint-la transparent i, fins i tot, pot limitar la presència de mosquits a la bassa, atès que allibera substàncies larvicides. CÀREX PÈNDUL (Carex pendula) Descripció: presenta fulles acintades llargues i d’un color verd intens. Desenvolupa grans tofes que sovint sobrepassen el metre d’alçada (60-150 cm). Floreixen a la primavera i les flors s’agrupen en espigues que tenen un gran valor ornamental i que es poden mantenir a la planta fins a l’octubre. Aquestes espi- gues, de 10 a 15 cm de llargada, creixen erectes però de seguida es van corbant a mesura que es desenvolupen. Distribució: eurosiberiana. Hàbitat: boscos de ribera, marges de rierols i estanys. Exposició mitja ombra. Plantació: a la primavera a una profunditat de 0-10 cm per sota la superfície de l’aigua. Resistent a temperatures de fins a -20 ºC. És de fàcil implantació i de creixement ràpid. No és invasiva. Valor ecològic: Captació de nutrients (inclosos metalls pesants) i, per tant, és recomanable en trac- taments de depuració de l’aigua. Presenta al·lelopatia negativa inhibint el creixement de les algues a partir de l’exsudació de substàncies químiques a través de les seves arrels. Crea biòtop per a amfibis i invertebrats. ESPARGANI (Sparganium erectum) Descripció: presenta fulles llargues i acintades que assoleixen una alçada de 100-150 cm. Floreixen entre juny i agost. Flors blanques i perfumades. Els fruits tenen forma de glomèrul. Distribució: pluriregional. Hàbitat: estany d’aigües lentes i poc profundes. Exposició asso- lellada o mitja ombra. Plantació: a una profunditat de 20-60 cm per sota la superfície de l’aigua. Resistent a les gelades fortes. Invasiva. Adequada per plantar en sediments. Valor ecològic: Indicadora d’aigües poc contaminades. Captació de nutrients. Crea biòtops per a amfibis i invertebrats. 204 205 LLIRI GROC (Iris pseudacorus) Descripció: presenta fulles acintades de color verd glauc que assoleixen alçades de 50 a 120 cm. Floreix entre maig i juliol. Flors abundants i molt vistoses de color groc. Distribució: pluriregional. Hàbitat: jonqueres, maresmes i vores d’aigua. Exposició assole- llada tot i que també admet la mitja ombra. Plantació: a una profunditat de 4 a 10 cm per sota la superfície de l’aigua. Es reprodueix vegetativament a partir de rizomes. Té un creixement ràpid. Resisteix les fortes gelades. No és invasiva. És adequada per a la plantació en sediments o en jardineres aquàtiques. Valor ecològic: Captació de nutrients. S’utilitza per a la depuració d’aigües perquè pot absorbir me- talls pesats. Pot viure en aigües amb gran quantitat de nutrients (eutròfiques). Crea biòtops per a amfibis i invertebrats. Les flors atrauen les abelles. NENÚFAR GROC (Nuphar lutea) Descripció: planta aquàtica flotant, perenne, d’arrels rizomato- ses amb fulles planes i ovalades, tot i que més petites i punxe- gudes que el nenúfar blanc. L’escotadura de la fulla és menys profunda que la del nenúfar blanc. Floreix de juny a setembre. Flors de color groc de 6 cm de diàmetre. Distribució: Euràsia. Hàbitat: llacs i estanys d’aigua dolça. Viu tant en zones assole- llades com de mitja ombra. Plantació: a la primavera, a una profunditat de 60-100 cm. Cobertora de superfície. S’aconsella plantar en recipients espaiosos i periòdicament fer-ne divisió de mata. També es pot multiplicar per llavors. Suporta temperatures de fins a -1 ºC. Valor ecològic: No es veu afectat pel pugó del nenúfar. És el nenúfar autòcton. Crea biòtops per a amfibis i invertebrats. La seva flor atrau insectes. JONC (Juncus inflexus) Descripció: és una planta perenne de tiges cilíndriques que as- soleix una alçada de 40-120 cm. Floreix entre maig i agost. Distribució: pluriregional. Hàbitat: jonqueres i zones humides amb aigües lleugerament àcides. Viu en ambients tant ombrívols com assolellats. Plantació: a una profunditat de 2 a 10 cm per sota la superfície de l’aigua. S’aconsella la seva plantació en densitats elevades per obtenir un valor més estètic i proporcionar al mateix temps una zona d’ombra. Suporta temperatures baixes. Té cert com- portament invasor. Es pot plantar en sediments i en jardineres. Valor ecològic: Depuradora d’aigües per captació de nutrients. Crea biòtops per a amfibis i inver- tebrats. LISIMÀQUIA (Lisimachia vulgaris) Descripció: és una planta perenne que presenta les tiges, de secció quadrangular, ramificades. Les fulles són sèssils i grans. Assoleix alçades de 50 a 150 cm. Floreix entre juny i agost, i les flors s’agrupen en inflorescències de color groc. Distribució: eurosiberiana. Hàbitat: canyissars i herbassars de sòls inundats o molt humits. Exposició assolellada tot i que també admet la mitja ombra. Plantació: a una profunditat de 0 a 6 cm per sota la superfície de l’aigua. Resisteix les gelades fortes. No és invasiva. Es pot plan- tar en sediments i en jardineres. Valor ecològic: Captació de nutrients. Crea biòtops per a amfibis i invertebrats. La seva floració atrau abelles i papallones. 206 207 PONTADERIA (Pontaderia cordata) Descripció: planta perenne de fulles estretes i lanceolades de color verd fosc brillant. Assoleix una alçada de 60 a 130 cm. Flo- reix de juny a setembre. Flors agrupades en espigues de color blau-lila. Distribució: pluriregional. Hàbitat: estanys i llacs, a ple sol. Plantació: a una profunditat de 15 a 30 cm per sota el nivell de la superfície de l’aigua. Resisteix fortes gebrades. No té comporta- ment invasor. Presenta creixement ràpid. Generalment es planta en testos. Valor ecològic: Captació de nutrients. Crea biòtops per a amfibis. És excel·lent per atreure i criar libèl·lules. Les flors atrauen papallones, abelles i altres invertebrats. POTAMOGÈTON ACOLORIT (Potamogeton coloratus) Descripció: planta perenne i rizomatosa de fulles, de 5 a 10 cm de llargada, flotants, ovalades i de color verd vermellós. Asso- leix alçades de 10 a 50 cm. Floreix d’agost a octubre. Distribució: pluriregional. Hàbitat: estanyols, sèquies i rierols d’aigües lentes i poc profun- des. Preferència per aigües riques en calci, però pobres en nutri- ents. Sol moderat. Plantació: a una profunditat de 20 a 60 cm per sota la superfície de l’aigua. Valor ecològic: Crea biòtops per a amfibis i invertebrats. NENÚFAR BLANC (Nymphaea alba) Descripció: planta aquàtica flotant, perenne, d’arrels rizoma- toses que presenta unes fulles flotants circulars de color verd fosc i vermelloses pel revers, de 10-30 cm de diàmetre, amb una escotadura estreta i profunda. Assoleix alçades de 5-10 cm. Floreix de juliol a setembre. Flors blanques, molt grans, de 10 a 20 cm, oloroses, flotants i pedunculades. Distribució: pluriregional. Hàbitat: estanys i aigües quietes. Preferència per ambients as- solellats, per bé que també admet la mitja ombra. Plantació: de 50 a 120 cm per sota la superfície de l’aigua. Co- bertora de superfície. No tolera temperatures inferiors a 5 ºC Divisió dels bulbs a la tardor. Adequa- da la seva plantació tant en sediments com en jardineres aquàtiques. Valor ecològic: Captació de nutrients. Crea biòtops per a amfibis i invertebrats. L’ombra que projecta limita l’aparició d’algues. Flors atractores d’abelles. PARAIGUA (Cyperus alternifolius) Descripció: planta perenne que normalment assoleix alçades de 40 a 120 cm. A l’extrem de les tiges es disposen les fulles en forma de paraigües. Floreix de maig a setembre. Flors de poc interès visual, de color blanc grogós que s’agrupen en raïms. Distribució: introduït. Originari de Madagascar. Hàbitat: propi dels marges de riu i cursos d’aigua. Exposició as- solellada o mitja ombra. Plantació: de 0 a 10 cm per sota la superfície de l’aigua. No to- lera temperatures inferiors a 5 ºC Es pot podar a final d’hivern cada dos anys. No invasiva. S’associa bé amb nenúfars i ponta- deries. Adequada la seva plantació tant en sediments com en jardineres aquàtiques. Valor ecològic: Captació de nutrients. Crea biòtops per a amfibis i invertebrats. 208 209 LOTUS SAGRAT DE L’ÍNDIA (Nelumbo nucifera) Descripció: planta aquàtica rizomatosa de fulles grans i rodo- nes de color verd blavós. Assoleix alçades de 60 a 90 cm. Floreix de juny a agost. Flors grans generalment blanques o roses. El fruit té forma de con invertit amb valor estètic. Hàbitat: exposició al sol moderada. Plantació: necessita una profunditat mínima de 60 cm per de- senvolupar-se. Plantació a la primavera. Multiplicació per rizo- mes a la primavera-tardor i per llavors. Si se sembren llavors cal escarificar-les amb un paper de vidre i submergir-les en aigua. Amb una setmana germinaran i podran ser trasplantades en testos grans que permetin el creixement de les arrels. S’acon- sella retirar les fulles seques per evitar un excés de matèria or- gànica a dins la bassa. No suporta baixes temperatures i, de fet, per sota els 5 ºC ja mostra problemes. Valor ecològic: Captació de nutrients. Crea biòtops per a amfibis i invertebrats. Les seves grans fulles proporcionen ombra i, per tant, limiten el creixement de les algues. Curiositats: és la flor nacional de l’Índia. Simbolitza puresa, be- llesa, majestuositat, fertilitat, abundància, riquesa, saviesa i se- renitat. Ha estat, des d’antic, símbol de bon auguri en la cultura índia. SALICARIA (Lythrum salicaria) Descripció: planta perenne semiaquàtica de fulles lanceolades de color verd fosc. Assoleix alçades de 60 a 120 cm. Floreix de maig a setembre. Les flors s’agrupen en espigues de color porpra. Distribució: pluriregional. Hàbitat: herbassars de sòls humits de rius i rierols. Exposició al sol moderada. Plantació: a una profunditat de 0 a 10 cm per sota la superfície de l’aigua. Multiplicació per llavor o per divisió de mata a la primave- ra. Resisteix les fortes gelades. No és invasiva. Adequada la seva plantació tant en sediments com en jardineres aquàtiques. Valor ecològic: Les flors atrauen abelles i papallones. Curiositats: Lythrum prové del grec lythron, que significa sang. Això fa referència al color de les flors i també als efectes antihemorràgics que presenten algunes espècies d’aquest gènere. Per això a Catalunya també se l’anomena estroncasang, estroncaculs o en relació amb les seves propietats astringents, herba de les cagarrines. TÀLIA (Thalia dealbata) Descripció: és una planta perenne amb fulles ovalades i sostin- gudes mitjançant llargs peduncles. Floreix de juny a agost. Les flors són de color violeta i s’agrupen en espigues. Distribució: pluriregional. Hàbitat: creix en sòls humits o en aigües poc profundes a ple sol. Plantació: a una profunditat de 10 a 60 cm per sota la superfí- cie de l’aigua. La multiplicació és per divisió dels tubercles a la primavera. Resisteix les fortes gelades. No és invasiva. Adequada per plantar tant en sediment com en jardineres aquàtiques. Valor ecològic: Captació de nutrients. Crea biòtops per a amfibis i invertebrats. Les flors atrauen les abelles. Flor i fruits del lotus de l’Índia (Nelumbo nucífera) 210 211 ANNEX 2 FAUNA D’INTERÈS DE LES FONTS I BASSES DE BARCELONA PUÇA D’AIGUA (Daphnia sp.) Descripció: les puces d’aigua són petits crustacis filtradors que per- tanyen a la família de les dàfnids. Fan entre 1 i 3 mm de llargada i, per tant, són visibles a l’ull humà. Ecologia: viuen en aigües dolces de basses, estanys i llacs. Se’ls ano- mena popularment puces d’aigua per la seva manera de desplaçar-se. Tenen un parell d’antenes que els serveixen per efectuar braçades gràcies a les quals es desplacen per la columna d’aigua a impulsos. La vida d’una puça d’aigua és d’aproximadament dues setmanes. Reproducció: es reprodueixen per partenogènesi i, en aquest sentit, val a dir que són animals molt prolífics. En condicions òptimes, una femella pot donar lloc a 10.000 milions d’ous en un període de 60 dies. Els ous poden viatjar a les plomes o a les potes d’ocells aquàtics com els ànecs i desplaçar-se a un altra bassa. Alimentació: són animals filtradors que s’alimenten d’algues unicel·lulars, bacteris i restes orgàni- ques microscòpiques. La seva acció filtradora permet mantenir a ratlla les poblacions algals de la bassa i la càrrega bacteriana, de manera que augmenten la transparència de l’aigua. CARGOLS AQUÀTICS (Physella acuta, Lymnaea stagnalis, Radix peregra, An- cyllus sp., etc.) Ecologia: aquestes espècies de cargols aquàtics presenten una alimentació detritívora i, per tant, tenen un paper molt important en el processament de la matèria orgànica (fullaraca, branque- tes i restes de menjar) de la bassa. Un excés de matèria orgà- nica pot provocar l’aparició d’organismes anaeròbics, els quals, en alguns casos, generen toxines perjudicials per a la biota de la bassa i males olors. Aquest excés de matèria orgànica també genera terbolesa a l’aigua com a conseqüència d’un augment de la càrrega bacteriana. És important, doncs, que les poblacions de cargols aquàtics estiguin ben representades i vetllar per la seva conservació. Reproducció: crien de primavera a final d’estiu. Normalment ubiquen les postes entre la vegetació aquàtica o a sota de les fulles d’aquestes. Nota: no totes les espècies de cargols aquàtics són detritívores; n’hi ha d’altres que s’alimenten de material vegetal (algues i fulles de plantes aquàtiques). MOSQUIT D’EIXAM (Chironomus sp.) Descripció: se’ls coneix amb aquest nom perquè, quan són adults, formen grans núvols al voltant de l’aigua. Els estadis lar- varis d’aquests mosquits presenten una coloració variable en funció de l’espècie i alguns d’ells, en presentar el cos de color vermell, també es coneixen popularment amb el nom de mos- quits vermells. Aquest color és degut a la presència d’un pig- ment respiratori, l’hemoglobina, que els permet capturar l’oxigen dissolt a l’aigua quan aquest es troba en concentracions molt baixes. Ecologia: les larves viuen en el sediment de la bassa i s’alimenten de restes de matèria orgànica. La presència de quironòmids a l’aigua s’utilitza com a bioindicador de la seva qualitat. Aquesta presència respon a baixes concentracions d’oxigen normalment atribuïbles a aigües estancades amb elevada concentració de matèria orgànica i, per tant, de no gaire bona qualitat. A diferència de les femelles adultes de mosquit comú no piquen perquè no s’alimenten de sang; de fet, moltes d’aquestes espècies no s’alimenten durant la seva etapa adulta, la qual té finalitats reproductives. INVERTEBRATS Foto: Guillem Pascual Foto: Guillem Pascual Foto: Guillem Pascual 212 213 EFÍMERES (Cleon sp.) Descripció: es caracteritzen perquè l’estadi larvari presenta al final de l’abdomen tres cues molt llargues i unes brànquies al costat de l’abdomen que li permeten respirar sota l’aigua. L’es- tadi adult presenta dues cues també llargues i unes ales amb uns nervis molt marcats que pleguen cap enrere. Ecologia: el seu nom fa referència al poc temps que dura la seva etapa adulta alada (un sol dia). De fet, quan són adults no tenen boca i, per tant, no s’alimenten sinó que utilitzen el poc temps de vida per reproduir-se. Les larves són aquàtiques i es mouen pel fons i les parets de la bassa tot alimentant-se de restes orgàniques. Són importants en el cicle de la descomposició de la matèria orgànica. LIBÈL·LULES I ESPIADIMONIS (Anax imperator, Sympetrum striolatum, Ischnura graellsii) Descripció: els espiadimonis es caracteritzen per tenir un cos allargat i prim i els ulls separats l’un de l’altre. En canvi, les libè- l·lules tenen un cos més gruixut i els ulls molt junts. No obstant això, el tret distintiu que permet diferenciar millor els espiadimo- nis de les libèl·lules és que els primers, en repòs, pleguen les ales cap enrere i, en canvi, les libèl·lules mantenen les ales obertes. Ecologia: tenen una vida curta (vàries setmanes) que aprofiten per reproduir-se. La femella pon els ous a l’aigua, d’on surt una larva que viurà alimentant-se d’invertebrats aquàtics, petits capgrossos i alevins de peixos, tots ells capturats mitjançant una forta mandíbula desplegable. Cal destacar, en aquest sentit, la gran capacitat depredadora d’aquest estadi larvari. Després de nombroses mudes, la larva passa a nimfa que finalment sortirà de l’aigua pujant per la tija d’una planta aquàtica i trencarà l’exú- via (esquelet extern) per sortir com a adult. El cicle complet pot durar fins a dos anys, segons l’espècie. Libèl·lules i espiadimonis en fase adulta s’alimentaran d’una gran varietat d’insectes vola- dors, com ara mosquits. BARQUERS O XINXES AQUÀTIQUES O NEDADORS D’ESQUENA (Notonecta maculata, etc.) Descripció: neden per la superfície de l’aigua, d’esquena, ajudats per les potes posteriors, més llargues que les altres i que fan servir de rems. Les potes mitjanes els serveixen per agafar-se a la vegetació submergida i, juntament amb les potes anteriors, capturen les preses. A sota les ales protectores hi tenen ales funcionals que els permeten volar i desplaçar-se cap a noves basses quan aquestes s’assequen. Ecologia: els barquers viuen en basses, en estanys i en tota mena de llocs que acumulin aigua estancada. Tenen un aparell bucal pi- cador-xuclador que utilitzen per alimentar-se de petits invertebrats, com ara larves de mosquits i mosques i, d’altra banda, de vertebrats, com petits capgrossos i alevins de peixos. La seva condició de depredador els situa en un paper important dins la cadena tròfica, ja que re- gulen les poblacions tant d’invertebrats com de vertebrats i, per tant, contribueixen a mantenir l’equilibri de la bassa. Foto: Guillem Pascual Anax imperator. Foto: Guillem Pascual Libèl·lula Crocothemis erythraea. Un al- tre visitant habitual de les basses. Foto: Guillem Pascual Exúvia de libèl·lula Foto: Guillem Pascual 214 215 TÒTIL (Alytes obstetricans) Descripció: és un petit gripau d’aproximadament 5 cm de lon- gitud, de color bru i de pell granulada amb petits tubercles. Té la pupil·la vertical i l’iris daurat amb taques negres i un musell arrodonit amb dos orificis nasals visibles. El capgròs d’aquesta espècie és gran i robust, amb el musell també arrodonit, i acos- tuma a moure’s pel fons de la bassa. Ecologia: d’hàbits nocturns, viu entre la fullaraca, les rocalles i les plantes rizomatoses properes a la bassa. A diferència de la resta d’espècies d’amfibis, efectua la posta fora de l’aigua de manera que, un cop la femella expulsa els ous, el mascle els fecunda i se’ls entortolliga a les extremitats poste- riors transportant-los durant aproximadament tres setmanes, que és el temps necessari per tal que els capgrossos estiguin a punt de néixer. En aquest moment, el mascle busca punts d’ai- gua com ara basses, estanys, fonts i rierols per tal d’alliberar els capgrossos perquè puguin continuar amb el seu desenvolupa- ment. Pot portar postes de diferents femelles i cada posta sol contenir de 20 a 60 ous. Reproducció: a l’inici de la primavera els mascles atrauen les femelles mitjançant un cant molt característic que pot recordar el cant d’un petit mussol insectívor estival que rep el nom de xot (Otus scops). A les nits humides de primavera en podem sentir els seus raucs. En qualsevol cas, presenten dos pics de reproducció, un a la primavera més important i l’altre, a la tardor. Això fa que puguem veure capgrossos a la bassa durant tot l’any, ja que alguns dels capgrossos nascuts a la tardor passaran l’hivern a l’aigua (capgrossos metamòrfics) completant, així, la seva metamorfosi l’any següent. Alimentació: els adults s’alimenten de cucs, aranyes, cargols, llimacs i altres invertebrats. Els cap- grossos, en canvi, són detritívors i s’alimenten de matèria orgànica en descomposició, per bé que la seva dieta també pot incloure larves de mosquit. Localització: Barcelona compta amb poblacions històriques a les basses del Viver Tres Pins, als jar- dins del Laberint d’Horta, a l’antic Jardí Botànic, al Teatre Grec i als jardins de Laribal, entre altres ubicacions. AMFIBIS Tòtil. Observeu l’iris vertical amb pupil·les daurades i els orificis nasals REINETA (Hyla meridionalis) Descripció: és una petita granota d’uns 5 cm de longitud, de pell llisa i que destaca pel seu color verd lluent i perquè presenta una franja negra al rostre. De fet, és aquesta franja la que permet diferenciar la reineta d’una altra granota del mateix gènere present a la península Ibèrica que rep el nom de reineta de Sant Antoni (Hyla arborea); en aquesta últi- ma, la franja negra es presenta al llarg dels seus costats arribant fins a les extremitats posteriors. La zona ventral és blanquinosa i té la pupil·la horitzontal. El capgròs d’aquesta espècie és petit i delicat. Destaca per la presència d’uns ulls grans i prominents en relació amb la mida del cos. Es mou en profunditat a través de la columna d’aigua. Ecologia: la reineta adulta es troba normalment en la densa ve- getació popera a la bassa que utilitza per prendre el sol durant la primavera i l’estiu. És de caràcter grimpador. A l’hivern, en canvi, se sol refugiar entre la fullaraca i els troncs per passar l’època d’in- activitat. Els mascles són territorials i, per tant, competeixen entre ells per fer-se un lloc dins la bassa i poder atraure les femelles mitjan- çant els seus raucs. Aquesta espècie només utilitza la bassa per reproduir-se. Reproducció: té lloc des de la primavera fins a final d’estiu. Des- prés de l’aparellament les femelles fixen les postes en la vegeta- ció submergida de la bassa. A partir d’aquí els capgrossos com- pleten el seu procés de metamorfosi, de manera que a partir de l’agost ja es poden veure les primeres granotes juvenils fora de la bassa. Alimentació: els adults s’alimenten de petits invertebrats, com ara mosquits, petits escarabats, formigues i mosques. Els cap- grossos s’alimenten d’algues i de plantes aquàtiques. Localització: a Barcelona es reprodueixen en basses artificials al Jardí d’Aclimatació de Montjuïc, als jardins del Palau Reial, al Viver Tres Pins, als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer i al Laberint d’Horta, entre altres llocs. Foto: Guillem Pascual Foto: Guillem Pascual Amplexus de reineta. Observeu la diferència de mida: la femella més gran a sota i el mascle, a sobre, més petit. Foto: Guillem Pascual 216 217 GRANOTA VERDA (Pelophylax perezi) Descripció: és una granota que presenta coloracions molt va- riables que poden anar des del verd fins al marró o al gris amb taques fosques. La part ventral és blanquinosa amb taques. Presenta dimorfisme sexual quant a la mida: les femelles po- den fer fins a 11 cm de longitud, mentre que els mascles són una mica més petits i solen presentar longituds de 8 cm apro- ximadament. Té la pupil·la horitzontal i l’iris daurat. El capgròs és gran i ro- bust amb el musell més punxegut que els capgrossos de tòtil i sense orificis nasals visibles. Es mou principalment pel fons i les parets de la bassa. Ecologia: la granota verda viu tot l’any a l’aigua, encara que pot fer incursions esporàdiques en el medi terrestre per cercar aliment i desplaçar-se cap a noves basses. De les tres espècies, és la més lligada al medi aquàtic, fins al punt que normalment hiverna dins la bassa enterrada en el sediment. Reproducció: presenta una activitat reproductora tardana, ja que s’inicia a la fi de la primavera i s’allarga fins a la fi de l’estiu. Situa les postes en la vegetació aquàtica. Els seus capgrossos poden passar l’hivern a la bassa, de la mateixa manera que ho fan els capgrossos de tòtil i, per tant, en podem trobar a la bassa al llarg de tot l’any. Alimentació: s’alimenta d’una gran varietat d’invertebrats tant terrestres com aquàtics i també de petits vertebrats, com ara capgrossos metamòrfics de la mateixa espècie o d’altres espècies. Els capgrossos ho fan de detritus i de material vegetal. Localització: a Barcelona hi ha poblacions històriques als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, al Viver Tres Pins, al Turó Park i al Laberint d’Horta, entre altres indrets. GUIA PER A LA IDENTIFICACIÓ DE CAPGROSSOS CAPGRÒS DE TÒTIL Trets distintius Mida Fins a 90 mm Posició dels ulls Ulls dorsals i junts Posició de l’espiracle Al mig del ventre (més a prop de la boca que de l’anus) Posició de l’anus A la zona ventral en posició central Cua Amb taques fosques Musell Arrodonit Comportament Es mou pel fons i les parets de la bassa CAPGRÒS DE REINETA Trets distintius Mida Fins a 40 mm Posició dels ulls Ulls laterals prominents Posició de l’espiracle Al mig del ventre (més a prop de la boca que de l’anus) Posició de l’anus A la zona ventral en posició dreta a prop del cap Cua Presenta una cresta caudal que neix rere l’ull, molt alta i convexa a dalt i a baix i que acaba en punxa Musell Arrodonit Comportament Es mou per la columna d’aigua de la bassa CAPGRÒS GRANOTA VERDA Trets distintius Mida Fins a 110 mm Posició dels ulls Ulls dorsals i separats Posició de l’espiracle A la zona lateral esquerra del cap Posició de l’anus A la zona ventral en posició dreta Cua Presenta una cresta caudal amb taques fosques i grosses. S’observa a la cua una línia fosca central longitudinal Musell Punxegut Comportament Es mou per la columna d’aigua de la bassa Font: Guia d’identificació dels capgrossos de Catalunya. www.gno.cat/media/ambits/guiacapgrossos2.pdf 218 219 ANNEX 3 RELACIÓ DE JARDINS AMB BASSES NATURALITZADES A BARCELONA I LA SEVA FAUNA ASSOCIADA JARDÍ FAUNA ASSOCIADA Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer Granota verda, reineta, libèl·lules i altres invertebrats aquàtics Jardí d’Aclimatació Reineta, granota verda i invertebrats aquàtics Jardins del Teatre Grec Tòtil i invertebrats aquàtics Jardins de Laribal Tòtil, granota verda i invertebrats aquàtics, com la planària (Schmidtea mediterranea) Turó Park Granota verda, tòtil i invertebrats aquàtics Jardins del Palau de Pedralbes Reineta, granota verda, tòtil i invertebrats aquàtics Jardins de la Tamarita Tòtil, reineta i invertebrats aquàtics Jardins del Laberint d’Horta Tòtil, reineta, granota verda, fartet, serps d’aigua i invertebrats aquàtics Viver de Tres Pins Tòtil, granota verda i invertebrats aquàtics Bassa de Can Cadena Granota verda i invertebrats aquàtics 221 ÍNDEX INTRODUCCIÓ 222 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Conservació dels penya-segats 224 Gestió de la vegetació en murs i parets 225 Preservació de les cavitats/escletxes dels murs o parets 226 ACTUACIONS DE MILLORA Elaboració d’inventaris i seguiment de murs i parets 228 Foment de la presència de vegetació en murs i parets de poc interès faunístic 230 Adequació de la mida de les cavitats de murs i parets 232 Adequació de cavitats a diferents alçades de murs i parets 234 Realització de les obres de rehabilitació dels edificis en períodes adequats 235 Foment de la instal·lació de nius artificials en edificis 236 Elaboració de plans de gestió per als penya-segats 238 ANNEX 1 Murs de pedra 240 ANNEX 2 Fauna en edificis 250 P E N Y A -S E G A T S , M U R S I M IT G E R E S 222 223 INTRODUCCIÓ Els penya-segats són formacions rocoses amb un fort pendent –a vegades són completament verticals– que es troben tant en els punts de contacte entre la terra i el mar com a la muntanya. Aquestes formacions són interessants per as- pectes geològics, paisatgístics i també per la presència de flora i fauna rupícola (de roques). A la depressió litoral catalana els penya-segats no són gaire fre- qüents, si bé a la ciutat de Barcelona n’hi ha tres de destacats: el del Morrot, al vessant sud-oriental de Montjuïc i al costat del port comercial i, més a l’interior, el del parc de la Creueta del Coll i el dels Tres Turons. Les activitats extractores de roca durant molts segles van acabar formant hàbi- tats rupícoles amb funcions equivalents als penya-segats naturals i avui enri- queixen la biodiversitat ornitològica urbana amb espècies d’escassa presència a la ciutat, com la merla blava, el mussol o el xoriguer i el falcó pelegrí (Morrot). Aquest darrer espai presenta una gran varietat ornitològica que es complemen- ta amb la presència de rèptils i petits mamífers. És interessant destacar que els xoriguers del Morrot van formar una colònia de nidificació, tot i que habitualment no tenen aquest comportament gregari. Per tant, és un indret que té un gran potencial com a punt d’atracció per als ob- servadors d’ocells. Murs i parets Els murs de pedra i les parets, com a formacions artificials, poden albergar diver- ses espècies vegetals i contribueixen a la presència d’invertebrats, rèptils, ocells i petits mamífers. De murs de pedra n’hi ha moltíssims i alguns, especialment en parcs i espais més recents, adopten la forma de gabions, és a dir, contenidors de pedres retingudes amb una malla de filferro. Les parets i els murs llisos (sense cavitats ni escletxes), atesa la història i la configuració de la ciutat, es troben també per centenars. La vida associada als murs de pedra depèn de l’entorn on es localitza, de l’orientació, del substrat geològic i de l’altura. Allà els animals hi troben refugi i lloc per criar, per alimentar-se i per hibernar. Cal preservar esclet- xes i cavitats si es vol mantenir la biodiversitat, un objectiu més senzill en els murs de pedra que en les parets llises. En aquests darrers la fauna pot aprofitar elements com els forats de ventilació per a la mateixa finalitat. Les parets mitgeres ofereixen també oportunitats per a la biodiversitat que es poden aprofitar, per exemple, amb la instal·lació de nius artificials integrats du- rant obres obres de rehabilitació o vegetant-les. De fet, algunes d’elles estan co- bertes totalment o parcialment per plantes que faciliten la presència de fauna. Cal distingir, però, entre mitgeres que poden ser efímeres a causa del procés de construcció de nous immobles i aquelles que han adquirit la condició de perma- nents. En qualsevol cas, les accions que es poden emprendre en aquests espais estan plenes de matisos i s’han d’avaluar cas per cas. L’inventari de murs i parets, així com els plans de gestió de penya-segats, són dues grans tasques que han de contribuir en gran mesura als objectius expo- sats. 225224 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació És important donar valor a aquests espais na- turals, ja que constitueixen un hàbitat rupíco- la poc freqüent en un context urbà i amb fun- cions ecològiques molt destacables. Allotgen un seguit de comunitats vegetals i animals pròpies d’aquests ambients que cal conservar i potenciar com a punts d’especial interès per a l’enriquiment de la biodiversitat. > Cal fer neteges periòdiques per impedir l’acumulació de deixalles que poden perjudi- car el patrimoni natural o causar incendis. Descripció/aplicació Cal estudiar les diferents possibilitats d’ac- tuació en el manteniment de la vegetació en funció de les característiques de cada mur o paret i la seva biodiversitat associada. Es plantegen diferents opcions: > No vegetar els murs de pedra o parets si ja de per si acullen biodiversitat. L’establiment de colònies de pardal comú (Passer domesti- cus) o la presència de nius de mallerenga car- bonera (Parus major), per exemple, són motius per no plantejar-se cap enjardinament i evi- tar, així, l’accés de depredadors no desitjats, com les rates. > Si el mur ja disposa de vegetació enfila- dissa i és utilitzat per a la nidificació o refugi d’ocells, caldrà fer actuacions de poda (fora del període de nidificació dels ocells) per con- tenir aquesta vegetació. > Quan calgui eliminar la vegetació amb fi- nalitats ornamentals, la neteja es durà a ter- me preferentment durant el període hivernal i s’evitarà, si calguessin més actuacions, el període de nidificació dels ocells. Per tant, cal una valoració prèvia per tal que les actuacions de manteniment no vagin en detriment de la biodiversitat. Conservació dels penya-segats per evitar la degradació d’aquests espais Gestió de la vegetació en murs i parets per potenciar-ne la biodiversitat Penya-segat de Montjuïc Gabions al Parc de les Aigües Viver de Tres Pins. Montjuïc 226 227 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació Cal evitar l’obstrucció de cavitats o l’eliminació d’escletxes per tal que aquests espais perme- tin la presència de fauna. En cas que els murs de pedra siguin de nova construcció s’aconse- lla, si és possible, la construcció de murs de pedra seca que ofereixen una gran durabilitat i grans beneficis ambientals, com ara frenar els processos erosius del sòl i crear hàbitats per a moltes espècies animals i vegetals. (Vegeu annex 1: Murs de pedra). En tot cas, cal evitar l’ús de ciment i formigó per tapar escletxes i cavitats o, si més no, deixar-ne a consciència algunes sense arrebossar. Preservació de les cavitats/escletxes dels murs o parets per afavorir que diferents espècies hi trobin refugi i lloc de nidificació Niu de pardal comú (Passer domesticus) Viver Tres Pins Parc de Joan Raventós 228 229 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Cal tenir en compte factors clau com l’orien- tació, el substrat geològic o les alçades on se situen les cavitats i d’altres, com el grau d’in- solació, que és molt rellevant per als rèptils. L’inventari també ha d’incloure el tipus d’es- pècies més freqüents a la zona que poden uti- litzar l’espai estudiat com a hàbitat. Es trac- ta, doncs, de conèixer les característiques de murs i parets de la ciutat per poder dissenyar actuacions a favor de la biodiversitat i fer-ne un seguiment. Aquesta tasca ha de servir per marcar les directrius generals de les quals es derivaran les actuacions concretes i compro- var-ne posteriorment els resultats. Elaboració d’inventaris i seguiment de murs i parets per dissenyar actuacions a favor de la biodiversitat Murs de pedra. Horts de Pedralbes Murs de pedra a Mas Ravetllat Passeig de Turull 230 231 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Cal vegetar els murs i parets que no presenten cavitats ni escletxes per fer-los més atractius per a la fauna i oferir, d’aquesta manera, pos- sibilitats d’alimentació, refugi i nidificació. En alguns casos serà convenient no cobrir total- ment el mur o la paret, deixant zones desco- bertes per facilitar la presència de depreda- dors desitjats com el dragó comú (Tarentola mauritanica), el qual té en aquestes zones lliu- res de vegetació els seus territoris de caça. Cal seleccionar espècies de plantes enfiladis- ses que interactuïn amb la fauna local. Exem- ples: > L’heura (Hedera helix) és una bona elecció perquè desenvolupa una gran densitat de fu- llatge, fet que proporciona llocs de nidificació i refugi d’espècies com el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), la cuereta blanca (Mota- cilla alba) o la merla (Turdus merula). A més, floreix a la tardor (fet beneficiós per a abe- lles, vespes, sírfids i papallones) i fructifica a l’hivern, de manera que proveeix d’aliment a ocells com l’esmentat tallarol de casquet, la merla, el tallarol capnegre (Sylvia melaonoc- hepala), el pit-roig (Erithacus rubecula) i la cotxa fumada (Phoenicrus ochrus), entre d’al- tres, en una època de l’any en què els recursos tròfics són escassos. S’assegura, també, la presència constant d’insectes i invertebrats, els quals són la base de la cadena tròfica i, per tant, augmenta la complexitat de les relacions tròfiques dels diferents grups faunístics. > Altres plantes autòctones d’interès pels seus fruits i/o floració: taperera (Capparis spinosa), lligabosc (Lonicera implexa), llúpol (Humulus lupulus), vidalba (Clematis vitalba), vidiella (Clematis flammula), esbarzer (Rubus ulmifolius), roser silvestre (Rosa canina), en- glantina (Rosa sempervirens), vinya (vitis viní- fera), arítjol (Smilax aspera), entre d’altres. > També és interessant l’ús de plantes en- filadisses al·lòctones com la glicina (Wisteria sinensis), la glicina australiana (Hardenbergia comptoniana), el gessamí estrellat (Trachelos- permum jasminoide) o la passionera (Passi- flora caerulea), entre d’altres, totes elles amb floracions interessants per als insectes pol·li- nitzadors. Foment de la presència de vegetació en murs i parets de poc interès faunístic per obtenir el grau de vegetació adequat i afavorir la biodiversitat Paret vegetada amb buguenvíl·lea (Bouganvillea glabra) Parc del Centre del Poble Nou Dragó comú (Tarentola mauritanica) amb cua regenerada Heura (Hedera helix) Arítjol (Smilax aspera) 232 233 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Cal potenciar la biodiversitat limitant la pre- sència d’espècies excessivament abundants i oferir oportunitats a les més escasses. Per això és interessant que les cavitats i les es- cletxes siguin de mides diferents. La grandà- ria de les cavitats determina el tipus de fauna que hi accedirà: > Colom roquer (Columba livia): a partir de 8 cm de diàmetre els coloms ja poden entrar en una cavitat rodona (5 x 14 cm en el cas de ca- vitats rectangulars). Tenint en compte la gran població de coloms que hi ha a la ciutat de Barcelona (al voltant dels 85.000 exemplars segons l’Agència de Salut Pública de Barcelo- na, dades del 2015) seria interessant que no proliferessin les cavitats d’aquesta mida per donar més opcions a espècies amb menys presència. En aquest sentit, es pot optar per reduir les dimensions dels forats d’entrada mitjançant reixats metàl·lics que hi impedei- xin l’accés. Limitar els seus llocs de repòs i de reproducció amb elements dissuasius i, tam- bé, limitar els espais d’alimentació són altres mesures que es poden dur a terme, a més de la captura (quan les densitats poblacionals d’aquesta espècie assoleixin nivells que com- portin risc de salut pública). > Gralla (Corvus monedula): és un petit corb present a la ciutat de Barcelona que aprofi- ta els forats i les cambres que proporcionen els edificis del casc antic i de l’Eixample per construir-hi el niu. El principal problema per a la seva conservació és que utilitza forats amb dimensions semblants a les dels coloms i, per tant, cal tenir en compte que en indrets amb poblacions existents de gralla l’opció de tapar forats pot tenir efectes negatius per a aquesta espècie en regressió. Als edificis on nidifica la gralla i en el seu en- torn es pot reduir la dimensió dels forats a 7 cm o a 6 x 12 cm si aquest és rectangular, per dificultar l’accés dels coloms. Adequació de la mida de les cavitats de murs i parets per influir en la presència de determinades espècies Pardal comú (Passer domesticus) Colom roquer (Columbia livia) Adaptació de forats per a gralles.Fàbrica del Sol Gralla (Corvus monedula) 234 235 ACTUACIONS DE MILLORA ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Cal situar les cavitats a diferents alçades per oferir oportunitats d’alimentació, refugi i cria als diferents grups faunístics. Mentre que amfibis, rèptils i alguns micromamífers utilitzen forats i cavitats de la part baixa del mur, d’altres com els ocells eviten forats a to- car de terra per l’accés fàcil que hi tenen els depredadors. Per tant, per a algunes espècies l’alçada de la cavitat és un factor limitant que cal tenir en compte i, en aquest sentit, és una bona estratègia que el mur o la paret presen- tin cavitats a diferents alçades per afavorir la biodiversitat. Descripció/aplicació Cal conèixer prèviament la fauna present a través de la inspecció de l’espai en qüestió. Un cop se sap, es pot programar la interven- ció en el moment que es determini com el més adequat. > En els edificis que s’han de rehabilitar, l’època d’intervenció se situa entre novembre i març, ja que la majoria d’espècies associa- des a edificis (falciots i orenetes) migren a la tardor per tornar a la primavera. Si per les característiques de l’obra es fa impossible acabar-les en aquest termini, caldrà, mitjan- çant xarxes o lones, tapar els forats d’entrada abans que hi arribin els ocells per evitar que hi facin el niu i comencin el procés reproductiu (primavera-estiu). Ara bé, cal dir que per evitar l’accés d’espècies protegides (falciots, orene- tes i ratpenats) als seus nius, o per treure’ls, cal una autorització del Departament d’Agri- cultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de Barcelona de la Generalitat de Catalunya. > En el cas dels ratpenats (quiròpters) cal tenir en compte dos períodes importants. L’hi- vern, durant el qual els ratpenats s’agrupen en refugis que els garanteixen temperatures més o menys constants, i la primavera, quan té lloc la cria en refugis assolellats orientats al sud. Així doncs, les obres que afectin les colònies hivernants es duran a terme a la primavera o a l’estiu; mentre que les obres que afectin co- lònies reproductives s’hauran de fer durant l’hivern. Adequació de cavitats a diferents alçades de murs i parets per fomentar la diversitat d’espècies Realització de les obres de rehabilitació dels edificis en períodes adequats per no interferir en cicles biològics d’animals Colònia de nidificació de pardal comú (Passer domesticus) Obres de rehabilitació al carrer d’Astúries amb l’adequació de forats d’entrada per a falciots en paret mitgera. Foto: Sergi Garcia 236 237 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Els edificis constitueixen un suport per a la biodiversitat urbana perquè diverses espècies, atenent als seus requeriments biològics, els utilitzen com a cingleres o estructures naturals. Els edificis rústics ofereixen llocs de cria en forats i esclet- xes. En canvi, els edificis de nova construcció són, en general i per qüestions es- tètiques i de sostenibilitat, poc aptes per albergar-hi fauna. S’evidencien, doncs, diferents tipus d’actuació: > En la rehabilitació de cobertes i teulades es poden intercalar teules de ven- tilació, les quals disposen d’un forat d’obertura que facilita l’accés de la fauna al seu interior. > En la rehabilitació de façanes o mitgeres es poden deixar oberts els forats de ventilació de les cambres mortes. Si els forats són grans en podem reduir les dimensions per evitar l’entrada de coloms. > Instal·lació de nius artificials integrats en construccions d’obra nova i en re- habilitacions de mitgeres o façanes. (Vegeu annex 2: Fauna en edificis.) Foment de la instal·lació de nius artificials en edificis per afavorir la presència de fauna Teules per a la nidificació de pardals Nius d’oreneta cuablanca. Edifici de Correus. Foto: Sergi Garcia Nius de falciot (Apus apus) al carrer Pavia. Foto: Sergi Garcia 238 239 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Els plans de gestió hauran d’incorporar un seguit d’objectius generals: • Creació d’elements dissuasius d’accés a determinades parts dels penya-segats per afavorir la conservació de la fauna i la flora i atenent raons de seguretat. • Establiment i senyalització d’itineraris. • Posada en relleu dels valors naturals dels indrets amb una senyalització ade- quada. • Evitació de l’acumulació de deixalles per prevenir la degradació de l’espai i els in- cendis. > Els plans de gestió hauran de tenir en compte, també, les especificitats i valors de cada penya-segat: El Morrot de Montjuïc • Barreja de vegetació de prats i matollars mediterranis amb espècies exòtiques natu- ralitzades i gran diversitat ornitològica amb xoriguers i mussols i presència d’espècies no habituals en el context urbà com la merla blava (Monticola solitarius). • Interès geològic: Montjuïc és al catàleg d’es- pais d’interès geològic de Catalunya. • Interès paisatgístic: vistes sobre el port co- mercial. Penya-segats de la Creueta del Coll • Presenten una comunitat vegetal i faunísti- ca en un estat de conservació destacable en el context urbà. • Interès geològic, social i paisatgístic. • Existència d’una massa d’aigua que afavo- reix la presència d’ocells i ratpenats (quiròp- ters). Turó de la Rovira • Interès geològic, social i paisatgístic. • Dos biòtops interessants: prats d’albellatge (prats secs mediterranis) i ambients rupíco- les creats per l’explotació de la pedrera. • Situació d’alineació amb el parc Güell i el parc del Guinardó (eix que facilita la disper- sió i el desplaçament de la fauna). Elaboració de plans de gestió per als penya-segats per preservar-ne i potenciar-ne la biodiversitat Gavià argentat (Larus cachinnans) al penya-segat de Montjuïc El Morrot de Montjuïc Penya-segats de la Creueta del Coll 240 241 ANNEX 1 MURS DE PEDRA Els murs de pedra s’han utilitzat al món rural aprofitant el material que s’obte- nia de despedregar els camps. No obstant això, la darrera meitat del segle XX, la tècnica de construcció dels murs de pedra seca va deixar de ser utilitzada per qüestions principalment econòmiques. És d’interès, però, destacar el gran valor cultural i paisatgístic que tenen els murs de pedra seca, ja que formen part del nostre paisatge mediterrani i també tenen tot un seguit d’avantatges ecològics que no ofereixen altres tipus de murs: • Frenen els processos erosius del sòl. • Ofereixen un paper tèrmic molt important, ja que amorteixen els efectes de la temperatura. • Mantenen la frescor davant les altes temperatures de l’estiu i absorbeixen la calor durant l’hivern. • Retenen humitat al seu interior. Aquestes característiques fan que els murs de pedra seca constitueixin un ve- ritable hàbitat per a moltes espècies de fauna i de flora, les quals hi busquen refugi, llocs de cria i nidificació, aliment i llocs d’hibernació. La riquesa faunística d’una zona es relaciona amb la diversitat d’ambients que ofereix l’entorn i, en aquest sentit, els murs de pedra seca contribueixen a augmentar aquesta bio- diversitat. Murs de pedra seca. Les Gunyoles. Província de Barcelona Escarabat (Blaps lusitanica) Aranya tigre (Argiope bruennichi) Insectes i altres invertebrats Són el grup que mostra una relació més estreta amb els murs de pedra, de mane- ra que gran nombre d’invertebrats busca refugi i espais de cria en aquestes es- tructures. Constitueixen la base alimentària de la qual depenen la resta de grups faunístics i ocupen, per tant, una posició clau en la xarxa tròfica. Desenvolupen, a més, un paper fonamental en el control de plagues. Cucs de terra, centpeus, milpeus, escolopendres, aranyes, cargols, escarabats i saltamartins, entre d’al- tres, són alguns dels invertebrats que podem trobar associats als murs de pedra. 242 243 Dragó comú (Tarentola mauritanica). Foto: Sergi Garcia Dragó rosat (Hemidactylus turcicus). Foto: Sergi Garcia Tòtil (Alytes obstetricans) Mascle de sargantana comuna (Podarcis liolepis) Sargantaner gros (Psammodromus algirus). Foto: Sergi Garcia Reineta (Hyla meridionalis). Foto: Guillem Pascual Rèptils Utilitzen els marges de pedra com a refugis, llocs de cria i alimentació i també com a llocs per insolar-se (són animals poiquiloterms, és a dir, no tenen meca- nismes de regulació de la seva temperatura corporal i, per tant, necessiten banys de sol per activar-se). Dragons i sargantanes són els més ben adaptats a aquest nínxol ecològic, ja que troben condicions ideals de temperatura i humitat. Ocupen un esglaó mitjà dins la cadena tròfica, ja que són al mateix temps, presa d’ofidis (serps) i petits rapinyaires com el xoriguer comú i depredadors d’insectes. Entre els més freqüents hi trobem les espècies següents: Amfibis La utilització dels murs de pedra per part dels amfibis està directament relaci- onada amb la presència d’ambients aquàtics al seu entorn proper. Els utilitzen com a espais de refugi i alimentació, de manera que ocupen un esglaó mitjà dins la cadena tròfica. Són presa de serps i aus, encara que dins el context urbà cal- dria afegir-hi els gats, i al mateix temps són depredadors de petits invertebrats. A Barcelona les espècies que poden fer ús dels murs de pedra són principalment: 244 245 Cotxa fumada. Foto: Wikimedia Mussol comú. Foto: Wikimedia Serp verda (Malpolon monspessulanus). Foto: Guillem Pascual Serp blanca (Rinechis scalaris). Foto: Guillem Pascual Mallerenga blava. Foto: Wikimedia Ocells La condició de verticalitat dels murs dificulta l’accés dels depredadors i ofereix certes garanties a l’hora de trobar llocs adequats de nidificació. A la ciutat, gats i rates es converteixen en la seva principal amenaça, ja sigui per depredació directa o bé per l’alimentació dels seus ous i polls. Alguns ocells crien a les cavitats i les escletxes dels murs i, molts d’altres, els utilitzen com a tala- ia de vigilància, de manera que el seu valor per a aquest grup faunístic és molt destacable. Per bé que no sempre utilitzen els murs de pedra com a substrat de nidificació, no resulta un fet estrany trobar-hi nius de les espècies següents: • Pardal comú (Passer domesticus) • Mallerenga blava (Cyanistes caeruleus) • Mallerenga carbonera (Parus major) • Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) • Pit roig (Erithacus rubecula) • Mussol comú (Athene noctua) Encara que menys habituals, atès el context urbà en què ens situem, tampoc cal oblidar les serps (ofidis), les quals troben en els murs de pedra espais de des- cans i protecció davant de depredadors i llocs d’alimentació per l’elevada quan- titat de preses presents en els murs, com ara micromamífers i petits ocells. Cal recordar que les serps són espècies protegides i que per tant no s’han d’agafar ni molestar. Són espècies inofensives. Dues de les espècies de serps que podem trobar a les parts més forestals de la ciutat són: 246 247 Rata comuna (Rattus norvegicus) Ratolí mediterrani (Mus spretus) Ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) Mussaranya comuna (Crocidura russula) Rata negra (Rattus rattus) Líquens En funció de la naturalesa del substrat que colonitzen els líquens s’agrupen en diferents categories. Una d’elles és la dels líquens saxícoles, que són aquells que es desenvolupen sobre les roques i que podem trobar associats als murs de pe- dra sempre que els nivells de contaminació ambiental ho permetin. Cal recalcar, en aquest sentit, el seu paper com a bioindicadors. Alguns dels líquens que po- dem trobar sobre les roques són: • Xanthoria parietina • Caloplaca flavocitrina • Verrucaria macrostoma Mamífers Si l’entorn del mur presenta un grau de desen- volupament vegetal adequat, aquestes es- tructures són freqüentment utilitzades per petits mamífers. Hi troben espais per emma- gatzemar-hi aliment o de refugi i cria. A la na- tura, els micromamífers són presa d’ofidis, aus rapinyaires i altres mamífers com la guineu o la geneta i, per tant, ocupen un important pa- per dins la cadena alimentària. A la ciutat, les colònies de gats assilvestrats n’afecten ne- gativament les poblacions. Al mateix temps, els micromamífers insectívors, com ara les musaranyes, són depredadors de petits insec- tes i tota mena d’invertebrats, mentre que els micromamífers rosegadors (ratolins) desenvo- lupen un paper ecològic important en la disse- minació de llavors. Les principals espècies associades als murs són: Escales del Laberint d’Horta. Xanthoria parietina 248 249 Capil·lera (Adiantum capillus-veneris) Plantes superiors Hi ha moltes espècies de petites plantes que es relacionen directament amb la presència de murs de pedra. En destaquen les següents: • Picardia (Cymbalaria muralis). Aquesta espècie introdueix els seus fruits a les escletxes dels murs, de manera que les llavors en germinar es troben en condici- ons òptimes per colonitzar el mur de pedra en pocs anys. Falgueres i molses Els murs de pedra seca ubicats en llocs humits són un emplaçament utilitzat fre- qüentment per molses i petites falgueres. Algunes de les espècies de falgueres relacionades amb els murs són: • Capil·lera (Adiantum capillus-veneris) • Dauradella (Ceterach officinarum) • Falzia roja (Asplenium trichomanes) Taperera (Capparis spinosa). Monestir de Pedralbes Morella roquera (Parietaria officinalis) Crespinell gros (Sedum sediforme) Picardia (Cymbalaria muralis) 250 251 ANNEX 2 FAUNA EN EDIFICIS Una de les mesures per potenciar la biodiversitat urbana és la instal·lació de nius artificials per afavorir aquelles espècies que utilitzen els edificis com a lloc de nidificació. Tothom coneix les orenetes i els falciots, espècies d’ocells insectívors i migradors que provinents del continent africà arriben a les nostres latituds a la primavera per criar. Fàcilment els observarem durant l’estiu, sobretot a primera o a última hora del dia, volant per sobre els edificis a la recerca d’insectes voladors i duent a terme una tasca molt important en el control poblacional d’insectes. Serà a final d’estiu o principi de tardor quan emprendran els seus viatges de re- torn al continent africà buscant temperatures hivernals més suaus. Ballesters (Tachymarptis melba) en vol. Foto: Oriol Alemany Orenetes Tenen moltes dificultats per trobar zones enfangades a la ciutat i, per tant, per obtenir material de qualitat per a la construcció dels seus nius i, a més, sovint les parets dels edificis són massa llises per aferrar-hi els nius amb garanties. Constitueix, doncs, una mesura per ajudar les orenetes la de crear fangars en zones obertes dels parcs i jardins i també instal·lar nius artificials en llocs ade- quats. Dins el nom genèric d’orenetes, a la ciutat de Barcelona hi trobem dues espècies: ORENETA VULGAR (Hirundo rustica) Pròpia d’ambients rurals, per bé que no és estrany veure-la a la ciutat en llocs propers a ambients aquàtics o grans parcs. Niu: construeix el niu a base de fang i petites fibres vegetals, en forma de cassoleta que situa en llocs arrecerats com ara coberts, golfes, patis interiors o magatzems. Nidificació: cria a finals de maig amb postes de quatre a sis ous que in cuben durant catorze dies, després dels quals apareixen els pollets que al cap d’un mes aproximadament adquireixen la seva condició de volanders. Pot fer segones postes. És una espècie protegida per la legis- lació autonò mica i, per tant, els seus nius no poden ser destruïts sense autorització del Servei de protecció de la fauna de la Generalitat de Ca- talunya. Actuació: podem ajudar aquesta espècie mitjançant la col·locació de nius artificials situats sota cobert i a més de dos metres d’alçada per evitar l’accés de depredadors. Prefereix llocs arrecerats, però que tin- guin entrada i sortida lliure a cel obert. Els nius han d’estar separats entre 1 i 2 m i també és convenient deixar de 6 a 8 cm entre el niu i el sostre. Niu artificial d’oreneta vulgar. Can Mestres. Foto: Eduard Durany Niu d’oreneta vulgar. Foto: Eduard Durany ORENETA CUABLANCA (Delichon urbica) Principalment cria en façanes d’edificis, a la perifèria de la ciutat, però sempre en llocs propers a espais oberts que li serveixen de llocs d’ali- mentació. Niu: el niu el construeixen sota balcons o ràfecs que normalment agru- pen en colònies. A diferència de l’oreneta vulgar, el seu niu és esfèric i tancat, i únicament presenta un forat d’entrada i sortida en un lateral de la part superior del niu. Nidificació: comença a criar a finals de maig amb postes de quatre a sis ous i els polls triguen menys d’un mes a volar. Pot tenir segones postes. És, també, una espècie protegida per la legislació autonòmica. Actuació: podem ajudar aquesta espècie amb la col·locació de nius artificials en ràfecs i sota balcons a una alçada superior de 4 m aproximadament. Nius d’oreneta cuablanca Foto: Sergi Garcia 252 253 FALCIOT NEGRE (Apus apus) Es diferencia de les orenetes pel plomatge completament fosc i perquè presenta ales més estretes en forma de dalla. Niu: ocupa cambres de ventilació, falsos sostres, mitgeres i al- tres estructures, com caixes de persianes, a les quals accedeix a través de petites escletxes i forats. Les dimensions de l’orifici d’entrada al niu són de 5 cm de diàmetre o de 3 x 7 cm. Fenologia: arriba a la primavera i se’n va a final d’estiu. BALLESTER (Tachymarptis melba) Es caracteritza perquè presenta el ventre i la gola de color blanc separats per una franja pectoral marró, tret que, juntament amb el fet de ser més gran que el falciot negre, permet diferenciar-lo d’aquest darrer. Niu: utilitza preferentment mitgeres pluvials o les parets laterals dels edificis per construir-hi el niu. Forma colònies que poden estar constituïdes per un gran nombre d’individus i també forma joques o dormitoris on s’agrupen centenars d’individus no reproductors com la que es troba al Camp Nou. Les dimensions de l’orifici d’entrada al niu són de 8 cm de diàmetre o de 5 x 10 cm. Fenologia: arriba el mes de març i se’n va a principi de novembre (més tard que el falciot negre). Foto: Sergi Garcia Falciot negre i ballester Són dues de les espècies que trobem a Barcelona i que utilitzen els edificis de la ciutat per establir-hi els llocs de nidificació, normalment situats en falsos sos- tres, envans pluvials, cambres de ventilació i mitgeres, entre d’altres. Són es- pècies completament adaptades a la vida aèria i, de fet, només durant l’època de reproducció utilitzen els edificis per aturar-se i criar. Tenen la capacitat de dormir volant. Cal destacar-ne el valor ecològic en el control de les poblacions d’insectes. Per instal·lar nius de falciots i ballesters, s’han de buscar llocs que tinguin una alçada suficient. En el cas dels ballesters, l’alçada equivalent a un cinquè pis i en el cas del falciot negre, l’alçada de com a mínim un segon pis, per tal que aques- tes espècies puguin reprendre el vol de manera adequada. La llargada de les se- ves ales no els permet aixecar el vol des de terra. En qualsevol cas, hi ha vàries estratègies que es poden seguir per potenciar la presència d’aquests ocells a la ciutat: 1. Aprofitar les obres de rehabilitació o de nova construcció per instal·lar nius ar- tificials integrats a la façana, els quals mostren uns índex d’ocupació superiors als nius artificials externs. 2. Treballar per tal que durant les obres de rehabilitació dels edificis no es mal- metin o no es tapin forats de ventilació i altres estructures que poden ser utilit- zats per aquests ocells. 3. Aprofitar les obres de nova construcció per adequar estructures com a subs- trats de nidificació per a aquestes espècies. Obres de rehabilitació de la mitgera d’un edifici del carrer de Concepción Arenal. Observeu la presència de forats d’entrada per a falciots a la part superior. Foto: Sergi Garcia 255 ÍNDEX INTRODUCCIÓ 256 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Preservació d’escletxes a façanes, parets i murs de pedra 258 Evitació de la presència de gats 259 Moderació de l’ús de segadores i desbrossadores en zones d’interés faunístic 260 Col·locació d’adhesius als finestrals de la zona enjardinada 262 ACTUACIONS DE MILLORA Potenciació de les cobertes verdes i els terrats enjardinats 264 Reforç de la cobertura vegetal en balcons, patis i terrats 266 Potenciació de la creació de jardins verticals 267 Potenciació d’un estrat arbustiu de qualitat 268 Instal·lació de caixes niu 270 Instal·lació de menjadores 272 Instal·lació d’hotels d’insectes 274 Instal·lació d’espirals d’insectes 275 Potenciació de la presència de flora d’interès en patis, jardins i balcons 276 Creació de fangars per a orenetes 278 Naturalització de basses i fonts ornamentals 279 Creació de roquissars 280 Construcció de piles o piràmides de fusta 281 Acumulació de fullaraca 282 Instal·lació d’abeuradors 283 ANNEX 1 Plantes per al jardí de papallones 284 ANNEX 2 Papallones diürnes 288 P A T IS , P E T IT S J A R D IN S , B A LC O N S , T E R R A S S E S I C O B E R T E S V E G E TA L S 256 257 INTRODUCCIÓ Els espais verds en entorns urbanitzats presenten tipologies molt diverses amb dimensions i ubicacions també marcadament diferents. Malgrat aquesta hetero- geneïtat, tenen en comú el fet que sovint són objecte d’un gran nombre de petites intervencions favorables a la vegetació i a la fauna, per part de la mateixa ciu- tadania. La seva condició majoritària d’espais privats afavoreix que les persones que els gaudeixen en tinguin cura de manera especial. Alguns són espais d’ús pú- blic i pertanyen a institucions, universitats o edificis religiosos i com a tals també gaudeixen d’un bon manteniment. Cal destacar en aquest ampli conjunt els més de 50 interiors d’illa recuperats a Barcelona, del districte de l’Eixample, espais que han augmentat la presència del verd urbà en zones altament densificades. Els jardins interiors afavoreixen la biodiversitat quan, a banda de les actuacions més rutinàries, es duen a terme intervencions orientades a potenciar-la. Entre aquestes intervencions destaquen les que permeten a la fauna refugiar-se, criar, alimentar-se o simplement traslladar-se amb facilitat d’un indret a un altre (fun- ció de corredor verd). Tot això és vàlid per als insectes, els ocells, els rèptils, els amfibis i els petits mamífers; en definitiva, l’abast de les intervencions dependrà de les possibilitats de cada indret. Algunes accions necessiten una mica d’espai, com seria el cas de la creació de roquissars o piles de fusta, però d’altres, com les caixes niu, es poden dur a terme en modestos balcons i terrasses. Des del punt de vista de la ciutat no és tan rellevant que les intervencions siguin molt intenses en alguns indrets com que es facin a tot arreu on siguin viables, encara que de manera més modesta. Barcelona compta amb una tradició d’ús de balcons i terrats per a diverses fun- cions que inclou l’enjardinament. L’Ajuntament treballa per impulsar un seguit de condicions normatives i tècniques per promoure la creació de cobertes verdes. Les cobertes verdes representen una nova fase d’avenç en la naturalització de la ciutat que comporta diversos beneficis ambientals, com la captació d’aigua de pluja i l’absorció de CO2, o la mitigació de l’efecte conegut com a “illa de calor urbà”, que fa que la temperatura de la ciutat sigui més elevada que la del seu entorn. Moderar aquest efecte té com a conseqüència una disminució del con- sum energètic derivat de la climatització, a banda de la creació d’un nou paisatge urbà en altura. Coberta verda. Carrer Tarragona, 173 Poble Espanyol 258 259 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació > Cal evitar l’obstrucció de cavitats o l’elimi- nació de les escletxes perquè aquests espais permeten la presència de vida animal i ofe- reixen llocs de cria per a ocells, sargantanes, dragons i invertebrats, entre d’altres. Descripció/aplicació > L’instint depredador dels gats posa en pe- rill la preservació de la biodiversitat urbana i, per tant, cal reubicar-los i allunyar-los dels espais on hi hagi una clara voluntat d’establir programes de conservació i millora de la bio- diversitat. Preservació d’escletxes a façanes, parets i murs de pedra per conservar hàbitats per a ocells, rèptils i invertebrats Evitació de la presència de gats per minimitzar-ne l’impacte sobre la fauna Sargantana comuna (Podarcis liolepis) Colònia de gats 260 261 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació L’ús de segadores o desbrossadores en zones d’interès faunístic, com són els entorns d’una bassa o d’una rocalla, pot provocar mortalitats importants de les poblacions d’amfibis, rèptils i invertebrats. > Cal tenir cura en l’ús d’aquest tipus de maquinària durant els períodes de reproducció de la fauna i executar els treballs de manteniment fora del període reproductor. En tot cas, si cal dur a terme tasques de sega o desbrossament, és convenient considerar el fet de dirigir-les de fora cap a dins per donar possibili- tats de fugida a la fauna cap a les zones de refugi i amb alçades de tall tan altes com sigui possible. Moderació de l’ús de segadores i desbrossadores en zones d’interès faunístic per evitar-ne l’impacte en la fauna 262 263 ACTUACIONS DE CONSERVACIÓ Descripció/aplicació Els últims estudis duts a terme a països del nord d’Europa demostren que el pro- blema de la col·lisió d’ocells en finestres d’edificis és molt més important del que fins ara s’havia considerat i, de fet, se situa com una de les principals causes de mortalitat no natural dels ocells. La transparència i l’efecte mirall que aquests vidres projecten en forma d’imatges del seu entorn, com poden ser capçades d’arbres, jardins o el mateix cel, acaben constituint un parany mortal per a mol- tes espècies d’ocells, ja siguin ocells sedentaris o bé ocells en pas migratori de primavera i tardor. Merles, tallarols, pit-rojos, mosquiters, tords i falciots, entre d’altres, es veuen afectats per aquest problema. > Per evitar aquests impactes cal col·locar al vidre adhesius que permetin tren- car la reflexió del vidre i, en aquest sentit, darrerament s’ha observat que la me- sura més eficaç és la col·locació de cintes adhesives en vertical separades entre elles per uns 10 cm de distància. Tradicionalment els adhesius en forma de silueta de rapinyaire s’han utilitzat per alertar els petits ocells de la presència d’un depredador i evitar, així, l’impacte amb el finestral. Si bé és cert que en finestres petites i amb densitats adequades (10 cm de separació) pot resultar eficaç pel fet de trencar l’efecte mirall, quan parlem de grans superfícies, la mesura esdevé ineficaç. S’evidencia, doncs, l’existència de dues línies de treball. Una per solucionar el problema dels impactes dels ocells en edificis ja existents i l’altra per incorpo- rar nous criteris en el disseny dels edificis de nova construcció per tal d’utilitzar vidres translúcids o que incorporin serigrafies a l’interior visibles per als ocells. Col·locació d’adhesius als finestrals de la zona enjardinada per evitar impactes d’ocells Parc del Centre del Poble Nou Vidres amb serigrafia 264 265 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Les cobertes i els terrats enjardinats que es plantegin com a espais de biodiversitat s’han d’orientar a crear una estructura vegetal den- sa i amb una composició florística interessant, que permeti captar l’interès de la fauna i de- senvolupar, al mateix temps, el paper connec- tor entre espais verds. Són indrets colonitzats per la flora i la fauna de manera espontània i que ràpidament esdevenen espais d’interès quant a la biodiversitat. > En la selecció d’espècies, cal tenir en compte elements com que siguin plan- tes autòctones o ben adaptades al clima mediterrani i, per tant, de baix mante- niment; el tipus de floració i el seu valor nectarífer; la retenció de contaminants atmosfèrics, i el seu potencial invasor o al·lergogen, així com la disponibilitat de sòl, entre d’altres. Calen estudis al respecte sobre quines espècies han de com- pondre aquestes cobertes i terrats; evidentment, les opcions són diverses, però en qualsevol cas l’ús de plantes crasses i bulboses, com per exemple els alls silvestres (Allium sp.) o espècies pròpies dels prats i brolles mediterrànies, cons- titueixen una bona opció. L’albellatge (Hyparrenia hirta), el llistó (Brachypodium retusum), el crespinell (Sedum sediforme), el fonoll (Foeniculum vulgare), la llen- gua de bou (Echium vulgare) i altres en són un bon exemple. (Vegeu Gespes, prats i herbassars. Annex 4: Prats secs mediterranis). > Els beneficis per a la biodiversitat són superiors si el disseny d’aquests es- pais preveu la introducció d’un estrat arbustiu que augmenti la complexitat es- tructural de l’espai, sempre que el sòl disponible ho permeti. Potenciació de les cobertes verdes i els terrats enjardinats per crear un hàbitat biodivers Coberta verda. Fàbrica del Sol Coberta verda. Biblioteca Zona Nord Lliri blau (Iris germanica) Narcís (Narcissus sp.) Espadella (Gladiolus communis) 266 267 ACTUACIONS DE MILLORAACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Cal aprofitar les oportunitats que ofereixen balcons, patis i terrats per establir o reforçar la seva cobertura vegetal i dotar la fauna d’es- pais d’alimentació, cria i repòs tot augmen- tant, al mateix temps, la infraestructura verda de la ciutat. Un hort, per exemple, converteix terrats i balcons en espais que atrauen insec- tes pol·linitzadors i ocells insectívors, entre d’altres, potenciant la biodiversitat i la conne- xió entre espais verds. És, per tant, una opció molt interessant. Per a més informació consultar la guia de Ter- rats vius i Cobertes verdes de l’Ajuntament de Barcelona. http://cort.as/d21u Descripció/aplicació > Cal aprofitar la presència de parets lliures en balcons, patis i terrats per crear microam- bients per tal que invertebrats, rèptils i ocells disposin de refugis i llocs de cria i alimentació. > Cal plantar espècies per potenciar la co- bertura vegetal en forma d’enfiladisses. (Ve­ geu Grups arbustius i tanques vegetals. Annex 1: Planta arbustiva d’interès per a la fauna). Reforç de la cobertura vegetal en balcons, patis i terrats per atreure ocells, rèptils i ratpenats Potenciació de la creació de jardins verticals per millorar l’interès florístic i faunístic de la ciutat Hort urbà al terrat de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes Jardí vertical Treballs de l’Escola de Jardineria Rubió i Tudurí 268 269 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Cal vetllar per tal que els patis, però sobretot els petits jardins, disposin d’una estructura arbustiva de qualitat que ofereixi llocs de cria, alimentació i refugi a la fauna local i que per- meti el moviment de fauna entre els espais verds urbans. > Cal plantar espècies arbustives autòcto- nes amb menys necessitats de manteniment i més interaccions amb la fauna local com el marfull (Viburnum tinus), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’ar- boç (Arbutus unedo) o l’aladern de fulla estre- ta (Phillyrea angustifolia), entre d’altres. (Ve­ geu Grups arbustius i tanques vegetals. Annex 3: Planta arbustiva d’interès per a la fauna). Potenciació d’un estrat arbustiu de qualitat per afavorir-ne la funció de refugi de fauna Coberta verda a Servei Estació Arçot (Rhamnus lycioides) Grup arbustiu d’aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia) Parc del Laberint d’Horta 270 271 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Cal instal·lar caixes niu per oferir oportu- nitats de nidificació a determinades espècies d’ocells insectívors i forestals que, en el con- text urbà, tenen dificultats per trobar llocs de cria principalment per la falta d’un arbrat ma- dur. La mallerenga carbonera (Parus major), la mallerenga emplomallada (Lophophanes cris- tatus), la mallerenga blava (Cyanistes caeru- leus), la mallerenga petita (Periparus ater) i el raspinell comú (Certhia brachydactyla) en són usuaris habituals. Cal aprofitar, també, el po- tencial pedagògic de l’actuació. Les caixes niu s’han d’ubicar en llocs on els ocells puguin criar amb seguretat. Per aquesta raó cal tenir en compte els factors següents: • S’han de col·locar les caixes niu en ple hi- vern. És quan els ocells comencen a buscar llocs adequats per nidificar. • Cal orientar les caixes niu cap al sud o el sud-est, especialment en zones fredes i obagues, per tal de captar els rajos matinals del sol. • S’han de col·locar les caixes niu a una alça- da entre 3 i 7 m. • En el cas dels ocells petits, la caixa niu s’ha de situar allunyada del tronc principal per dificultar l’accés de possibles depredadors. • La mida dels forats determinarà la presèn- cia d’unes espècies o unes altres. • Cal fer un manteniment de la caixa niu. Du- rant el període hivernal cal treure els nius vells de temporades anteriors per evitar l’obturació de la caixa niu i, si és possible, netejar l’interior per evitar la presència de paràsits, bacteris i fongs. > Cal instal·lar nius artificials per a ratpe- nats. La manca de boscos madurs i els nous sistemes constructius suposen una dificultat important perquè aquests mamífers trobin re- fugis adequats en forma de forats i escletxes. Per tant, es poden instal·lar nius artificials per als mesos d’activitat (cria) i per als d’hiberna- ció. El mercat ofereix molts models de caixes niu per a ratpenats de diferents característi- ques però, en qualsevol cas, els criteris gene- rals per a la seva instal·lació són els següents: • Alçada entre 3 i 5 m. • Orientació sud, sud-est. És convenient que la caixa niu rebi entre 5 i 7 hores diàries d’in- solació. • Es poden penjar en arbres o en façanes d’edificis, però sempre en ubicacions lliures d’obstacles per facilitar l’entrada i sortida al niu. Instal·lació de caixes niu per afavorir la presència d’ocells insectívors forestals i ratpenats Caixa niu per a mallerenga carbonera (Parus major) Caixa niu per a mallerengues Caixa niu per a pit-roig Caixa niu per a raspinell 272 273 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació En condicions normals, els ocells troben en el medi natural l’aliment que necessi- ten per al seu desenvolupament. A l’hivern, però, ateses les baixes temperatures i la poca disponibilitat de recursos alimentaris, se’ls pot oferir una font regular de menjar i, així, ajudar els petits ocells a passar l’època desfavorable. Cal aprofitar, també, el potencial pedagògic de l’actuació. > L’alimentació s’ha de dur a terme només durant el període hivernal. Fora d’aquest període, l’alimentació addicional de les menjadores pot ser contrapro- duent, ja que pot crear en els ocells una dependència que cal evitar. > S’han d’ubicar les menjadores fora de l’abast de gats i altres depredadors. > Cal netejar regularment la menjadora. > S’han de proporcionar abeuradors amb aigua neta. > Tipologies de menjar: • Gra i llavors: blat, ordi, blat de moro, mill, etc. Hi ha també preparats co- mercials. Ocells granívors de la família dels fringíl·lids com el verdum, la cadernera o el gafarró, però també el tudó (Columba palumbus) i la tórtora turca (Streptopelia decaocto), en faran ús. • Fruits secs: cacauets, pipes de gira-sol, etcètera. És important que els fruits secs estiguin tractats per tal que resisteixin la intempèrie i amb pro- ductes antifúngics. Seran molt apreciats per mallerengues i fringíl·lids • Fruita dolça. Apreciada per la merla (Turdus merula), el tord (Turdus philo- melos) i el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), entre d’altres • Cuca viva: cucs de terra i larves d’escarabats de la farina per a ocells in- sectívors com la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) o la cuereta blanca (Motacilla alba). • No s’han de proporcionar productes salats ni torrats. Instal·lació de menjadores per oferir aliment als ocells durant el període hivernal Mallerenga blava en menjadora tubular Menjadora casolana aprofitant una closca de coco . És necessari la presència de forats de drenatge per evitar l’acumulació d’aigua. 274 275 ACTUACIONS DE MILLORAACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > Moltes espècies d’himenòpters (formi- gues, abelles i vespes) viuen en forats buits i, per tant, se’ls pot proporcionar substrats de nidificació. Hi ha moltes combinacions possi- bles tant en els materials utilitzats (serradu- res, fustes, canyes, argila, materials vegetals, etcètera ) com en els diàmetres dels forats. En funció d’aquests paràmetres s’acullen di- ferents espècies. > Cal tenir en compte el potencial pedagògic d’aquestes construccions quan són fetes amb materials transparents que permeten seguir les postes, el creixement de les larves dins les cel·les de cria i l’emergència dels adults. Descripció/aplicació Els espirals d’insectes són estructures de gran interès per a la biodiversitat que per- meten atraure una gran quantitat d’insectes pol·linitzadors. Amb aquest objectiu és impor- tant treballar amb plantes que presentin flo- racions llargues i amb un contingut nectarífer destacable i, al mateix temps, perfectament adaptables al clima mediterrani. > En l’elecció definitiva de les espècies ve- getals que conformen l’espiral d’insectes cal considerar aspectes com la presència o no de sistemes de reg, el grau d’insolació que rep l’estructura, el criteri ornamental, l’entorn o l’ús que fa el ciutadà de l’espai en qüestió, et- cètera. Ara bé, en qualsevol cas, la plantació d’espècies aromàtiques com l’espígol, el ro- maní, la farigola, la sàlvia, la botja d’escombra, l’hisop, la santolina o la sempreviva borda, en- tre d’altres, resulta del tot interessant. (Vegeu annex 1: Plantes per al jardí de papallones). > La presència d’un mur de pedra seca ofe- reix refugi a una gran quantitat d’invertebrats, a petits rèptils com sargantanes i dragons i a amfibis en cas de presència de làmines d’ai- gua properes i, per tant, tots ells trobaran ai- xopluc entre les esquerdes i cavitats de l’es- piral, de manera que augmentarà de forma considerable la biodiversitat de l’espai. Es pot plantejar, també, l’opció d’inserir petits hotels d’insectes formats per troncs i altres materials vegetals perforats a les parets de l’espiral per tal que abelles solitàries hi trobin substrats de nidificació. > En aquells jardins on es plantegi la instal- lació d’una espiral d’insectes i que per la di- nàmica de l’entorn en un context urbà plantegi dubtes quant a possibles accions de vandalis- me, l’ús dels gabions com a element construc- tiu del mur de pedra pot ser del tot convenient. Instal·lació d’hotels d’insectes per potenciar la presència de pol·linitzadors al pati, jardí o balcó Instal·lació d’espirals d’insectes per potenciar la presència de pol·linitzadors al pati, jardí o balcó Hotel d’insectes. Jardí Botànic Espiral d’insectes. Grup de permacultura Bosc de Turull Hotel d’insectes aprofitant canyes de l’hort 276 277 ACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació La presència de plantes nectaríferes en patis, jardins o petits balcons atrau papallones i al- tres insectes pol·linitzadors. A més, algunes d’aquestes plantes són utilitzades per la pa- pallona adulta com a planta nutrícia. (Vegeu annex 1: Plantes per al jardí de papallones). > Si es planteja la construcció d’un jardí de papallones s’ha de tenir en compte: • Ubicar-lo en un lloc assolellat i protegit del vent. • Agrupar les espècies seleccionades en fun- ció de les necessitats de manteniment, pri- oritzant les plantes autòctones. • Seleccionar espècies que floreixin a la primavera, d’altres que ho facin a l’estiu i d’altres, a la tardor per cobrir un període de floració llarg. • Triar espècies amb floracions de diferents colors. • Posar juntes, com a mínim, tres o quatre unitats de cada espècie vegetal. • Plantar espècies nutrícies, com lleguminoses o gramínies. • Oferir espais buits per tal que puguin establir-s’hi espècies ruderals com els fonolls, els cards i les malves. • Crear petits fangars per tal que les papallones puguin libar sals minerals de terra. Potenciació de la presència de flora d’interès en patis, jardins i balcons per incrementar la presència de papallones i altres insectes pol·linitzadors Jardí per a la biodiversitat. Parc de Joan Miró Echium fastuosum Jardí per a la biodiversitat. Parc de Joan Miró Migradora dels cards (Vanessa cardui) sobre berbena (Verbena bonariensis) Hemerocallis sp. Parc del Torrent Maduixer Blaveta dels pèsols (Lampides boeticus) libant flor de ginesta (Spartium junceum) 278 279 ACTUACIONS DE MILLORAACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació Cada primavera arriben les orenetes procedents d’Àfrica per refer o començar la construcció dels nius i iniciar així el període de nidificació i cria. Per a aquesta finalitat cal que tinguin fang de bona qualitat. > Els fangars s’han de situar en llocs oberts sense gaire vegetació. > És convenient que el fang presenti una textura argilosa per tal que adquireixi consistència quan s’assequi. Descripció/aplicació Cal dur a terme un tipus de gestió basada en el fet que sigui el mateix sistema aquàtic el que s’autoreguli mitjançant l’equilibri natural de la seva fauna i flora. > Si cal, s’han d’instal·lar rampes d’accés i sortida per tal que els amfibis puguin com- pletar el seu cicle vital o que l’altra fauna que hi caigui accidentalment tingui possibilitats de sortida i no mori per ofec. Cal assegurar la presència d’estructures que connectin l’interi- or de la bassa amb l’exterior. Creació de fangars per a orenetes per ajudar-les a construir el niu Naturalització de basses i fonts ornamentals per afavorir la flora i la fauna aquàtiques Bassa de reg del monestir de Pedralbes 280 281 ACTUACIONS DE MILLORAACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació La presència d’un roquissar genera oportuni- tats perquè principalment sargantanes i in- vertebrats colonitzin aquests ambients. Cal buscar ubicacions assolellades. Descripció/aplicació La presència de fusta permet oferir possibi- litats d’alimentació a insectes xilòfags (s’ali- menten de fusta morta), els quals participen en les processos de descomposició de la ma- tèria orgànica i, alhora, són part de la base ali- mentària de molts grups faunístics. > El material per a la seva construcció pot procedir de les restes de poda i es pot optar per fer petits cúmuls de fusta o bé construc- cions més elaborades en forma de piràmides enterrant parcialment la base dels troncs en disposició vertical. En aquest cas, a banda dels aspectes relacionats amb la biodiver- sitat, cal considerar el valor estètic que pot aportar a l’indret. Creació de roquissars per atraure rèptils i invertebrats Construcció de piles o piràmides de fusta per atraure insectes xilòfags Roquissar. Viver Tres Pins Cúmul de fusta. Viver Tres Pins 282 283 ACTUACIONS DE MILLORAACTUACIONS DE MILLORA Descripció/aplicació > S’ha d’acumular la fullaraca en zones poc freqüentades del jardí. D’aquesta manera, s’afavoreixen els processos naturals de des- composició de matèria orgànica i s’augmenta la biodiversitat. Descripció/aplicació > La presència d’aigua al jardí, al balcó o al pati esdevé un factor clau que determina la presència de fauna local. Cal situar-los en llocs accessibles. Ara bé, cal fer-ne un segui- ment de manteniment per evitar que aquests abeuradors esdevinguin punts de reproducció de mosquits. Acumulació de fullaraca per incrementar la fauna invertebrada Instal·lació d’abeuradors per atraure fauna al pati, jardí o balcó Sargantana comuna (Podarcis liolepis) 284 285 ANNEX 1 PLANTES PER AL JARDÍ DE PAPALLONES Nom científic Nom comú Floració Color Valor Alyssum maritimum Cap blanc P/E/T/H Blanc Nèctar Aphyllantes monspeliensis Jonça P Blau Nèctar Aster sedifolius Indiana T Blau Nèctar Asteriscus maritimus Estrella de mar P/E Groc Nèctar Centaurea sp. Card P/E Blau Nèctar i PN de migradora dels cards Centranthus ruber Herba de Sant Jordi P/E/T Púrpura Nèctar Cirsium vulgare Card calcida E Rosa Nèctar i PN de migradora dels cards Crithmum maritimum Fonoll marí P/E/T/H Groc/verd Nèctar Daucus carota Pastanaga borda P/E/T Blanc Nèctar i PN de migradora dels cards reina Diplotaxis erucoides Ravenissa blanca P/E/T/H Blanc Nèctar i PN de papallona de la col, blanqueta de la col, pòntia comuna Dittrichia viscosa Olivarda T Groc Nèctar Echium vulgare Llengua de bou P/E/T/H Blau Nèctar Eryngium maritimum Panical marí P Blau Nèctar Eryngium campestre Panical comú P/E Blanc Nèctar Foeniculum vulgare Fonoll E Groc Nèctar i PN de papallona reina Galactites tomentosa Calcida blanca P/E Rosa Nèctar i PN de migradora dels cards Heliotropium eruropaeum Blet blanc E Blanc Nèctar Hypericum balearicum Estepa joana P/E Groc Nèctar Lathyrus latifolius Pèsol bord E/T Rosa Nèctar Lepidium drava Capellans P Blanc Nèctar i PN de papallona reina, banqueta de la col Lotus corniculatus Lot corniculat P/E/T Groc Nèctar i PN safranera de l’alfals, blaveta dels pèsols, blaveta comuna Malva sylvestris Malva P/E Rosa Nèctar i PN de papallona migradora dels cards Medicago sativa Alfals P/E/T Blau Nèctar i PN de Safranera l’alfals, blaveta dels pèsols, blaveta comuna, blaveta estriada Nom científic Nom comú Floració Color Valor Parietaria officinalis Blet de paret P/E Incolor PN de papallona atalanta Psoralea bituminosa Trèvol pudent P/E/T Blau Nèctar Reichardia picroides Cosconilla P/E/T/H Groc Nèctar Saponaria ocymoides Falsa alfàbrega P/E Rosa Nèctar Scabiosa atropurpurea Escabiosa P/E/T/H Blau Nèctar Sedum album Crespinell P/E Blanc/groc c Nèctar Silybum marianum Card marià E Rosa Nèctar i PN de migradora dels cards Sonchus tenerrimus Lletsó P/E/T/H Groc Nèctar Tropaeolum majus Caputxina E Groc/taro nja PN papallona de la col i blanqueta de la col Trifolium pratense Trèvol de prat P/E/T Blanc Nèctar i PN de Safranera l’alfals, blaveta dels pèsols, blaveta comuna Urtica dioica Ortiga P/E Incolor Nèctar i PN de papallona atalanta Viola alba Viola de bosc P/H Blau Nèctar Plantes herbàcies P = primavera, E = estiu, T = tardor, H = hivern, PN = planta nutrícia 286 287 Nom científic Nom comú Floració Color Valor Foeniculum vulgare Fonoll E/T Groc Nèctar i PN de papallona reina Helichrysum italicum Sempreviva borda E Groc Nèctar Helichrysum stoechas Sempreviva borda P/E Groc Nèctar Hyssopus officinalis Hisop E/T Blau Nèctar Lavandula stoechas Cap d’ase P Blau Nèctar Marrubium vulgare Marrubí P/T Blanc Nèctar Lavandula angustifolia Espígol E Blau Nèctar Lavandula stoechas Cap d’ase P Blau Nèctar Matricaria recutita Camamilla P/E/T Blanc Nèctar Melissa officinalis Tarongina P/E Incolor Nèctar Menta suaveolens Menta borda E Blanc Nèctar Origanum vulgare Orenga P/E Malva Nèctar Rosmarinus officinalis Romaní P/E/T Blau Nèctar i PN blaveta estriada Ruta chalepensis Ruda P/E Groc Nèctar i PN de papallona reina Ruta graveolens Ruda de jardí E Groc Nèctar i PN de papallona reina Salvia officinalis Sàlvia P Blau Nèctar Santolina chamaecyparissus Espernallac P/E Groc Nèctar Satureja calmintha Rementerola E/T Blau Nèctar Satureja montana Sajolida E/T Blanc Nèctar Thymus vulgaris Farigola P Blau Nèctar i PN de blaveta de la farigola Nom científic Nom comú Floració Color Valor Anthyllis cytisoides Albada P/E Groc Nèctar Arbutus unedo Arboç T/H Blanc Nèctar i PN de papallona de l’arboç Bupleurum fruticosum Matabou P/E Groc Nèctar Buxus sempervirens Boix P Blanca Nèctar Calluna vulgaris Bruguerola E/T Rosa Nèctar Cornus sanguinea Sanguinyol P Blanc Nèctar Crataegus monogyna Arç blanc P Blanc Nèctar i PN de reina zebrada Erica arborea Bruc boal P/H Blanc Nèctar Erica multiflora Bruc d’hivern T/H Rosa/blanc Nèctar Hedera helix Heura T Blanc Nèctar i PN de blaveta de l’heura Ilex aquifolium Boix grèvol P/E Blanc Nèctar Laurus nobilis Llorer P Blanc Nèctar Lonicera implexa Lligabosc P Blanc Nèctar i PN de papallona del lligabosc Phlomis herba venti Venterola P/E Groc Nèctar Lycium europaeum Arç de tanques P/E Lila/blanc Nèctar Pistacia lentiscus Llentiscle P Vermell/grocc Nèctar Prunus spinosa Aranyoner P Blanc Nèctar i PN de reina zebrada Quercus coccinea Garric P Groc Pol·len Rhamnus alaternus Aladern P Groc/verd Nèctar i PN de papallona cleòpatra, papallona llimonera Rosa canina Gavarrera P Rosa Nèctar Rosa sempervirens Englantina P Blanc Nèctar Rubus idaeus Gerdera P/E Blanc Nèctar Rubus ulmifolius Esbarzer P Blanc/rosa Nèctar i PN de blaveta de l’heura Sambucus nigra Saüc P Blanc Nèctar Sarothamnus scoparius Gòdua P Groc Nèctar Spartium junceum Ginesta P Groc Nèctar i PN de blaveta del pèsols Ulex parviflorus Gatosa P Groc Pol·len Viburnum tinus Marfull H/P Blanc Nèctar Vitex agnus-castus Aloc P/E Blau Nèctar Nom científic Nom comú Floració Color Valor Asparagus acutifolius Esparreguera E Sí Cistus albidus Estepa blanca P Pol·len Verdeta d’ull blanc Cistus monspeliensis Estepa negra P Pol·len Cistus salviifolius Estepa borrera P Pol·len Verdeta d’ull blanc Dorycnium pentaphyllum Botja d’escombres P/E Sí Planta aromàtica Arbustos, plantes enfiladisses i esbarzers Mates arbustives P = primavera, E = estiu, T = tardor, H = hivern, PN = planta nutrícia P = primavera, E = estiu, T = tardor, H = hivern, PN = planta nutrícia P = primavera, E = estiu, T = tardor, H = hivern, PN = planta nutrícia 288 289 ANNEX 2 Les papallones són considerades bioindicadors perquè són molt sensibles als canvis ambientals. Aquesta característica, conjuntament amb el fet que tenen una gran acceptació social i que són fàcils de monitoritzar, ha motivat l’establi- ment de xarxes de seguiment de papallones. Concretament l’any 1994 es va iniciar un projecte de seguiment de les poblaci- ons de papallones a Catalunya anomenat Catalan Butterfly Monitoring Scheme (CBMS) que consisteix a conèixer els canvis d’abundància de les papallones a partir de la repetició setmanal de censos visuals per relacionar-los amb factors ambientals. Es pot comentar, també, que si bé és cert que no hi ha grans diferències entre les plantes autòctones i les plantes al·lòctones quant al valor nectarífer de les seves floracions, si és cert que les erugues de moltes de les papallones que podem trobar als parcs i jardins de la ciutat utilitzen espècies o famílies concretes de plantes autòctones per alimentar-se’n. Conceptes previs: Voltinisme: és el nombre de generacions que una espècie de papallona presenta al llarg d’un any. Així, segons l’espècie i les condicions climàtiques, es parla de papallones univoltines, bivoltines, trivoltines o polivoltines segons si presenten una, dues, tres o més de tres generacions al llarg de l’any. Encimbellament: és un comportament que presenten els mascles d’algunes es- pècies que consisteix a defensar territoris d’aparellament en zones geogràfica- ment destacades com pot ser un turó o una carena muntanyosa. Un cop esta- blerts els territoris, cada mascle defensa la seva zona amb agressivitat i fa fora qualsevol altre mascle. Les principals espècies que es poden trobar als parcs i jardins de la ciutat de Barcelona són: PAPALLONES DIÜRNES PAPALLONA REINA (Papilo machaon) Descripció: és una de les papallones més espectaculars i fà- cilment identificables per la seva mida, pel seu color grogós amb bandes negres i per la presència a cada ala posterior d’un ocel vermell i groc i d’una cua. És característica, també, la seva forma de volar. Fenologia: univoltina, bivoltina o trivoltina segons la latitud, l’altitud i la climatologia de la temporada. A les nostres lati- tuds: trivoltina Observable de febrer a octubre. Hàbitat: comuna en zones ruderals i camps. La seva presència està condicionada a la planta nutrícia. Planta nutrícia: fonoll (Foeniculum vulgare), pastanaga borda (Daucus carota), matabou (Bupleurum fruticescens), julivert (Petroselinum crispum) i ruda (Ruta graveolens i R. chalepensis), entre d’altres. Curiositats: els mascles d’aquesta espècie fan encimbellament. PAPALLONA ZEBRADA (Iphiclides feisthamelii) Descripció: presenta unes llargues cues acabades amb punta blanca i un dibuix zebrat que la fan inconfusible. Fenologia: a les nostres latituds: bivoltina. Observable de març a final d’agost, tot i que a les zones baixes es pot donar una tercera generació parcial durant el setembre. Hàbitat: molt divers, des de zones arbustives o marges de bosc fins a zones herbàcies i obertes, o també pendents rocallosos. També comuna a zones ruderals i camps de fruiters. Planta nutrícia: espècies del gènere Prunus, com el cirerer (Prunus avium), la prunera (P. domestica) i el presseguer (P. persica), entre d’altres. L’arç blanc (Crataegus monogyna), el perer (Pyrus commu- nis) i la pomera (Malus domestica) també en són planta nutrícia. Curiositats: els mascles mostren comportament d’encimbellament. Família papiliònids Foto: Wikimedia 290 291 BLANCA DE LA COL (Pieris brassicae) Descripció: blanca amb les puntes de les ales anteriors negres. Presenta dimorfisme sexual, ja que les femelles tenen dues taques negres arrodonides a l’anvers de les ales anteriors, ab- sents en els mascles. Fenologia: polivoltina. Observable de març a octubre. Migradora. Hàbitat: molt comuna en jardins, zones de cultiu i zones ruderals amb presència de flors riques en nèctar, com cards i centàurees. Planta nutrícia: moltes crucíferes i també caparidàcies com la taparera (Capparis spinosa) o tropeolàcies com la caputxina (Tropaeolum majus). Curiositats: les seves erugues són plaga dels cultius de cols i es caracteritzen per presentar una coloració aposemàtica, és a dir, d’advertència associada a una defensa química davant l’atac de depredadors. Aquestes larves són parasitades per algunes es- pècies d’himenòpters. BLANQUETA DE LA COL (Pieris rapae) Descripció: es diferencia de la papallona de la col per la mida, que és més petita. És blanca o groguenca i també presenta ta- ques negres a les puntes de les ales. Fenologia: polivoltina. Observable de març a novembre. Hàbitat: molt comuna a les zones obertes de jardins i horts i en ambients ruderals. Planta nutrícia: preferentment crucíferes com la col (Brassica oleracea), però també quenopodiàci- es i caparidàcies, entre d’altres. Curiositats: constitueix una plaga comuna en els cultius de les cols, ja que les erugues s’alimenten de les fulles d’aquesta planta. Freqüentment les erugues són parasitades per himenòpters. Família pièrids Fa la posta al revers de la fulla de la col Foto: Wikimedia SAFRANERA DE L’ALFALS (Colias crocea) Descripció: de color groc ataronjat amb taques negres. Aquesta espècie presenta dimorfisme sexual, ja que els mar- ges negres de les ales tenen taques grogues en les femelles i, en canvi, són absents en els mascles. . Fenologia: polivoltina. Observable de març a novembre. Mi- gradora. Hàbitat: comuna en prats i espais oberts amb floracions abun- dants. Planta nutrícia: gran varietat de papilionàcies com l’alfals (Medicago sativa), el trèvol (Trifolium pra- tense) i altres espècies del gènere Coronilla, Astragalus, Vicia i Anthyllis, entre d’altres. LLIMONERA (Gonepteryx rhamni) Descripció: presenta un dimorfisme sexual quant a la colo- ració, ja que el mascle és d’un color groc llimona i, en canvi, la femella és de color verd pàl·lid. Les femelles són pràcti- cament indistingibles respecte a les femelles de Gonepteryx cleopatra. Fenologia: univoltina. Hiverna com a adult i, per tant, ja des del febrer és observable fins a l’octubre. Hàbitat: molt comuna en zones forestals de caràcter humit, tot i que la seva mobilitat la fa aparèixer també en zones marcadament àrides. Planta nutrícia: l’aladern (Rhamnus alaternus) i altres espècies del mateix gènere. Curiositats: en zones mediterrànies efectua migracions verticals a l’estiu buscant fonts de nèctar de flors de color lila com les de la llengua de bou (Echium vulgare). 292 293 CLEÒPATRA (Gonepteryx cleopatra) Descripció: l’espècie presenta un marcat dimorfisme sexual que permet diferenciar els mascles, amb una gran taca taronja a les ales anteriors absent en les femelles. Els mascles de G. Cleopa- tra es poden distingir fàcilment dels de G. rhamni per la presèn- cia d’aquestes taques taronges. Fenologia: bivoltina. També hiverna com a adult i per tant és ob- servable de febrer a agost. Hàbitat: molt comuna en ambients àrids i secs mediterranis. Planta nutrícia: aladern (Rhamnus alaternus). Curiositats: en zones mediterrànies efectua migracions verticals a l’estiu buscant fonts de nèctar de flors de color lila com les de la llengua de bou (Echium vulgare). PÒNTIA COMUNA (Pontia daplidice) Descripció: és semblant a la marbrada comuna. Per diferenci- ar-les cal fixar-se si el marge superior de les ales anteriors pre- senta ratlles transversals (E. crameri) o no (P. daplidice). El dibuix del revers de les ales també és diferent. Fenologia: polivoltina. Observable de març a octubre. Migradora. Hàbitat: ambients ruderals i àrids. Planta nutrícia: Reseda lutea i diverses crucíferes. MARBRADA COMUNA (Euchloe crameri) Descripció: té la cara superior de color blanc amb taques negres i la cara inferior platejada amb marques grises i verdoses ben de- finides. Fenologia: bivoltina. Observable de febrer a octubre. Hàbitat: apareix en àrees agrícoles i ruderals de terra baixa. Planta nutrícia: diverses crucíferes. BLAVETA COMUNA (Polyommatus icarus) Descripció: és la blaveta més comuna i, de la mateixa manera que la resta de blavetes, les femelles són marrons i més difí- cils de veure i els mascles són de color blau cel elèctric. Fenologia: polivoltina. Observable de març a octubre. Hàbitat: és una espècie capaç de colonitzar ambients molt di- versos com prats, conreus abandonats i zones ruderals, entre d’altres. Planta nutrícia: diverses espècies de papilionàcies com el trèvol (Trifolium pratense), l’alfals (Me- dicago sativa), el lot corniculat (Lotus corniculatus) i la ginesta (Spartium junceum), entre d’altres. BLAVETA DELS PÈSOLS (Lampides boeticus) Descripció: el mascle és blau violeta i la femella, marró grisós. El revers de les ales és marró amb bandes ondulades de color blanc i destaca la presència d’una ratlla blanca molt visible. Destaca, també, la presència de cues a les ales posteriors. Fenologia: polivoltina. Observable d’abril a octubre excepte quan hiverna com adult. Migradora. Hàbitat: comuna en zones de marcada aridesa com brolles i màquies on hi hagi ginestes. També, en zones cultivades i ru- derals amb flors. Planta nutrícia: moltes espècies de papilionàcies com la ginesta (Spartium junceum), l’alfals (Medi- cago sativa) i d’altres. Curiositats: pot ser plaga important del pèsol (Pisum sativum). Mascles amb comportament d’en- cimbellament. Família licènids Foto: Wikimedia 294 295 MIGRADORA DELS CARDS (Cynthia cardui) Descripció: el revers de les ales presenta un color de fons ver- mellós amb taques blanques i negres. El dors és més clar, amb petits ocels blaus a la part inferior. Fenologia: polivoltina. Observable d’abril a novembre. Migra- dora per excel·lència, arriba per reproduir-se a la Mediterrà- nia a la primavera procedent del nord d’Àfrica. Hàbitat: mostra preferència per zones obertes i ruderals amb presència de cards. No obstant això, la seva gran mobilitat fa que la puguem trobar en ambients molt diversos. Planta nutrícia: cards del gènere Cirsium, Cardus, Galactites, però també gèneres com Echium, Mal- va i Urtica, entre d’altres. Curiositats: alguns anys a mitjans de maig es produeix una gran irrupció d’exemplars de pas cap al nord. BLAVETA ESTRIADA (Leptotes pirithous) Descripció: semblant a la blaveta dels pèsols; se’n diferencia perquè és més petita i per l’absència de la ratlla blanca a les ales posteriors. El mascle i la femella presenten els mateixos colors que la blaveta dels pèsols. Fenologia: polivoltina. Migradora. Arriba a Catalunya proce- dent del continent africà el maig o el juny i es pot observar fins a l’octubre. Hàbitat: marges i zones ruderals i també abundant en prats d’alfals i trèvol. Planta nutrícia: alfals (Medicago sativa), trèvol (Trifolium pratense), gatosa (Ulex parviflorus) i roma- ní (Rosmarinus officinalis). Curiositats: tant la blaveta dels pèsols com la blaveta estriada presenten un vol ràpid que en difi- culta la diferenciació. ATALANTA (Vanessa atalanta) Descripció: fons negre amb taques blanques i vermelles. Fenologia: univoltina. Observable de març a octubre. Migra- dora. Hàbitat: molt divers, però comuna en zones humides i rieres. Planta nutrícia: ortigues i parietàries. Curiositats: l’octubre i el novembre s’observa una gran arriba- da d’exemplars procedents de nord i del centre d’Europa que baixen a hivernar a la zona mediterrània. La descendència d’aquests exemplars es desenvolupa durant l’hivern per do- nar lloc a una generació que apareix el març-abril i que poste- riorment colonitzarà el centre i el nord d’Europa. BARRINADORA DEL GERANI (Cacyreus marshalli) Descripció: presenta el dors de color marró i bandes grises i marrons pel revers de les ales. Fenologia: observable d’abril a octubre. Hàbitat: pobles i ciutats on s’utilitzin els geranis com a planta ornamental. Planta nutrícia: geranis (Pelargonium sp.). Curiositats: espècie introduïda de Sud-àfrica a partir de 1990 a través de la importació de geranis a les illes Balears. Les larves prefereixen alimentar-se de flors i gemmes, tot i que poden afectar qualsevol part aèria de la planta. Família nimfàlids 296 297 MARGERA COMUNA (Lasiommata megera) Descripció: de color marró amb taques ataronjades. Fenologia: polivoltina. Observable de febrer a novembre. Hàbitat: molt diversos com prats secs, prats amb flors, zones ruderals, roquissars o clarianes de zones boscoses. Planta nutrícia: gramínies de gèneres diversos com Brachypo- dium, Agrostis i d’altres. Curiositats: és semblant a la bruna del bosc, tot i que la margera comuna mostra preferència per ambients més secs i assolellats. Els mascles presenten comportament d’encimbellament. PAPALLONA DE L’ARBOÇ (Charaxes jasius) Descripció: és la papallona diürna més gran d’Europa i una de les més espectaculars. Cara superior marró amb un ample marge ataronjat i cara inferior amb bandes tigrades. Destaca, també, la presència de dues cues a l’ala posterior. Fenologia: bivoltina. La primera generació és de maig a juliol i la segona, d’agost a octubre. Hàbitat: zones de bosc mediterrani i màquies amb presència d’arboç. És especialment abundant en suredes. Planta nutrícia: arboç (Arbutus unedo). Curiositats: aquesta espècie mostra una forta territorialitat i comportament d’encimbellament. Mascles i femelles són atrets pels alcohols procedents de la fermentació de les cireres d’arboç i això els permet localitzar l’arboç i deixar sobre les seves fulles la posta per tal que les erugues se n’alimentin fins a la formació de la crisàlide. Sovint se les pot veure libant sals minerals sobre ex- crements. SALTABARDISSES CINTADA (Pyronia bathseba) Descripció: té les ales de color taronja amb els marges mar- rons amb un ocel negre a les ales anteriors i també presència d’ocels a les ales posteriors, fet que la diferencia de P. cecilia. El revers de les ales posteriors es caracteritza per la presèn- cia d’una banda de color crema resseguida per ocels molt vi- sibles, fet que també permet diferenciar les dues espècies. Fenologia: univoltina. Observable d’abril a juliol. Hàbitat: prats, matollars i boscos oberts. Planta nutrícia: llistó (Brachypodium retusum), fenàs (Hyparrhenia hirta) i d’altres. BRUNA DE BOSC (Pararge aegeria) Descripció: de color marró amb taques ataronjades. Fenologia: polivoltina. Observable de febrer a novembre. Hàbitat: zones humides, rierols, jardins i boscos. Mostra pre- ferència per zones d’ombra on és freqüent observar els mas- cles, que són molt territorials, prenent el sol sobre fulles o al terra del bosc. Planta nutrícia: gramínies diverses com Brachipodium, Agrostis, Cynodon i d’altres. Foto: Wikimedia Foto: Wikimedia 298 299 SALTABARDISSES DE SOLELL (Pyronia cecilia) Descripció: té les ales de color taronja amb marges marrons i un ocel negre a les ales anteriors. A diferència de P. batsheba, no presenta ocels ni al dors ni al revers de les ales posteriors. Fenologia: univoltina. Observable de juliol a setembre. Hàbitat: matollars i prats secs. Planta nutrícia: fenàs (Hyparrhenia hirta) i llistó (Brachypo- dium retusum). ESCAC IBÈRIC (Melanargia lachesis) Descripció: és de color blanc amb taques negres. Fenologia: univoltina. Observable de maig a juliol. Hàbitat: zones arbustives i zones herbàcies seques amb pre- sència de flors. Planta nutrícia: gramínies de diversos gèneres com Brachipo- dium, Agrostis, Dactylis i d’altres. BIBLIOGRAFIA Genèrica • Barcelona Biodiversitat urbana. Martí Boada, Laia Capdevila. Centre d’Estudis Ambientals. UAB. • Els espais urbans. Manual de gestió d’hàbitats per a la fauna vertebrada. Di- putació de Barcelona. • Fauna de Barcelona. Amfibis, rèptils i mamífers. Ajuntament de Barcelona • Guia de natura de Barcelona. Aproximació a la història de la natura a la ciutat. Margarita Parés i Rifà. • Guia de natura del parc de Collserola. Parc de Collserola. • Guía para atraer a las aves a su jardín. Editorial Tikal. • Inventari dels mamífers, aus, rèptils, amfibis i peixos dels parcs de Barcelona 2008. Galanthus. • Manual de la conservació de la biodiversitat en els hàbitats agraris. Departa- ment de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya. • Natura al teu jardí. Albert Ruhí i Vidal. Editorial BRAU edicions i Oryx. • Ocells de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. • Plan de acción para los parques y zonas verdes urbanas de Santander: Ayun- tamiento de Santander SEO/Birdlife. • Qualitat ecològica dels parcs urbans de la ciutat de Barcelona. Propostes de gestió segons criteris biològics dins el Pla estratègic del verd. Anna Torné, Joan Carles Senar. Museu de Ciències Naturals de Barcelona. ICUB. Arbrat • Ecologia i Conservació dels ocells forestals. Un manual de gestió de la biodi- versitat en boscos catalans. Jordi Camprodon. • Els ratpenats de Catalunya. Carles Flaquer i Xavier Puig. BRAU editorial. • Gestió de l’arbrat viari de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. • Llibre blanc sobre control de plagues en espais verds. Departament d’Agricul- tura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Generalitat de Catalunya. Adreces d’interès: • Animals del nostre entorn: Ocells-Xtec www.xtec.cat • Descobreix els ratpenats www.ratpenats.org • Enemics naturals en els espais verds urbans. Xavier Pons, B. Lumbierres. Uni- versitat de Lleida http://agricultura.gencat.cat/web/.content/de_departament/de10_publicaci- ons_dar/de10_01_agricola/documents/fitxers_estatics/enemics_naturals_es- pais_urbans.pdf • Flora catalana www.floracatalana.net • Galanthus www.asgalanthus.org • Institut Català d’ornitologia (ICO) www.ornitologia.org • Museu de Ciències Naturals de Granollers www.museugranollersciencies.org Foto: Wikimedia 300 301 Grups arbustius i tanques vegetals • Guia dels arbustos dels Països Catalans. Ramon Pascual. Cossetània Edicions. • Plantes mediterrànies. Josep M. Panareda Clopés. BRAU edicions. • Projecte sobre la reducció de la densitat de l’arbrat i estassada del sotabosc en la franja perimetral de baixa combustibilitat de la urbanització Mas Guim- bau (Barcelona). Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals. Adreces d’interès: • Animals del nostre entorn: Ocells-Xtec www.xtec.cat • Estudi d’espècies invasores a la ciutat de Barcelona i proposta d’espècies alternatives. Ajuntament de Barcelona, http://cort.as/d1YE • Flora catalana www.floracatalana.net • Institució Catalana d’Història Natural www.iec.cat/Bages/ • Institut Català d’ornitologia (ICO) www.ornitologia.org Gespes, prats i herbassars • Biodiversidad en espacios urbanos: alternativas al uso extensivo de césped en el contexto mediterráneo. María del Puy Alonso Martínez. Universidad de Évora. • El porc senglar a la ciutat de Barcelona: incidències i recomanacions Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFaS). Ajuntament de Barcelona. • Guia dels enemics naturals en els diferents cultius a Catalunya. Departaments d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. • Norma tecnològica de jardineria: NTJ 08S Sembres i gespes. • Norma tecnològica de jardineria: NTJ 14G Manteniment de gespes no esporti- ves i prats. • Revalorización de la biodiversidad en el espacio urbano mediterráneo. María del Puy Alonso Martínez. Conama 2014 Congreso Nacional del Medio Ambien- te. Adreces d’interès: • Animals del nostre entorn: Ocells-Xtec www.xtec.cat • Diari Apícola Ecolluita www.ecolluita.blogspot.com • Enemics naturals en els espais verds urbans. Xavier Pons, B. Lumbierres. Universitat de Lleida: http://agricultura.gencat.cat/web/.content/de_departa- ment/de10_publicacions_dar/de10_01_agricola/documents/fitxers_estatics/ enemics_naturals_espais_urbans.pdf • Favoriser les abeilles sauvages et la nature en ville. Guide de gestion écologi- que des espaces verts urbans et periurbans http://ec.europa.eu/environment/ life/project/Projects/index.cfm?fuseaction=home.showFile& rep=file&fil=UR- BANBEES_guide_gestion_ecologique_0.pdf • Paisatges vius www.paisatgesvius.org • Ruralcat www.ruralcat.net Horts urbans • Agenda del huerto y el jardín ecológicos. M. Bueno, J. Arnau. Barcelona RBA Integral. • El huerto ecológico fácil. G. Caballero de Segovia. Palma de Mallorca, 2002. • El huerto familiar ecológico: la gran guía práctica del cultivo natural. M. Bueno. Barcelona RBA. • Guia d’integració paisatgística. Horts urbans i periurbans. Ajuntament de Girona. Generalitat de Catalunya. • Guia pràctica d’horticultura ecològica. l’hort escolar. Agenda 21 Escolar. Ajun- tament de Barcelona. • Guia de productes fitosanitaris 2002. Direcció General de Producció Agrària i Innovació Rural. Servei de Sanitat Vegetal del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Generalitat de Catalunya. • L’Hort urbà: plantes aromàtiques. Manual de cultiu de plantes medicinals i aromàtiques en balcons i terrats. Josep M. Vallès. Ediciones del Serbal. • Plantas compañeras en el huerto ecológico. Fertilidad de la Tierra. • Reial decret 1311/12 en el qual s’estableix el marc d’actuació per a un ús sostenible dels productes fitosanitaris i el Registre de Productes Fitosanitaris autoritzats del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. • Un hort per ser feliç. Marc Estévez Casabosch. Editorial Ara Llibres. Adreces d’interès: • Bichelos www.bichelos.com • Botanical-online www.botanical-online.com • Jardí dels bons endreços www.canroldor.blogspot.com Ambients aquàtics i basses • Els espais fluvials. Manual de diagnosi ambiental. Àrea de Medi Ambient. Diputació de Barcelona. • Estudi dels ecosistemes aquàtics de la ciutat de Barcelona. Agència d’Ecolo- gia Urbana de Barcelona. Ajuntament de Barcelona. • La importància ecològica de les basses. 2009. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya. • Les espècies exòtiques de Catalunya. EXOCAT 2012. CREAF, Generalitat de Catalunya. • Reial decret 630/2013, catàleg espanyol d’espècies exòtiques invasores. 302 303 Adreces d’interès: • Animals i biodiversitat a Barcelona: la conservació dels amfibis: http://w110.bcn.cat/portal/site/MediAmbient • Aquàtiques Vilassar www.viveristes.cat • Galanthus www.asgalanthus.org • Garden Alzinar www.alzinar.com • Grup de Naturalistes d’Osona www.gno.cat • Jardí de bons endreços. www.canroldors.blogspot.com.es • Macroinvertebrats II. Consorci per la defensa de la fauna aquàtica de la conca del Besòs www.besos.cat • Projecte Basses del Grup de Naturalistes d’Osona www.ichnosona.iec.cat/ • Projecte Rius www.projecterius.org • Vivers Carex www.carex.cat Penya-segats, murs i mitgeres • Catàleg dels espais d’interès natural de la ciutat de Barcelona. Depana i Ajun- tament de Barcelona. • Criteris orientadors per a actuacions excepcionals davant conflictes generats per la presència de fauna salvatge protegida al medi urbà. Direcció General del Medi Natural. Generalitat de Catalunya. • Edificis i biodiversitat. Ajuntament de Barcelona • Edificis i biodiversitat. Generalitat de Catalunya • El paper biològic dels murs de pedra seca. Naturalea. Albert Sorolla Edo. Adreces d’interès: • Fauna en edificis www.faunaenedificis.gencat.cat • Galanthus www.asgalanthus.org • http://agricultura.gencat.cat/ca/ambits/medi-natural/fauna-flora-ani- mals-companyia/fauna- autoctona/fauna-salvatge-protegida-medi-urba/as- sessorament-tecnic/exemples-nius- artificials-caixes-niu/ • http://agricultura.gencat.cat/ca/ambits/medi-natural/fauna-flora-ani- mals-companyia/fauna- autoctona/fauna-salvatge-protegida-medi-urba/pro- blemes-solucions/criteris-compatibilitzacio-fauna-protegida-edificis/ Patis, petits jardins, balcons, terrasses i cobertes vegetals • Bird-Safe Building guidelines. Audubon Minnesota. • Dossier d’iniciació. Catalan Butterfly Monitoring Scheme • Favoriser les abeilles sauvages et la nature en ville. Guide de gestion écologi- que des espaces verts urbans et periurbans http://ec.europa.eu/environment/ life/project/Projects/index.cfm?fuseaction=home.showFile& rep=file&fil=UR- BANBEES_guide_gestion_ecologique_0.pdf • Guia de Terrats vius i cobertes verdes. Ajuntament de Barcelona. http://cort.as/d21u • Papallones de la Serralada de Marina. Diputació de Barcelona. • Tríptic de les papallones de Collserola Adreces d’interès: • Amics del jardí de papallones de Ca l’Arnús www.alocnatura.org • Animals del nostre entorn: Ocells-Xtec www.xtec.cat • Catalan Butterfly Monitoring Scheme www.catalanbms.org • Descobreix els ratpenats www.ratpenats.org • Flora Catalana www.floracatalana.net • Galanthus www.asgalanthus.org • Institu Català d’Ornitologia www.ornitologia.org • Museu de Ciències de Granollers www.museudegranollersciencies.org/cai- xes-niu/ • Nius-Benvinguts a nius www.nius.cat/ocells-i-boscos • www.sostenibilitatbcn.cat/attachments/article/ Dedicat a tots els jardiners i jardineres de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona, que amb la seva feina contribueixen a la conservació i millora del patrimoni natural de la ciutat. Edita: Àrea d’Ecologia Urbana. Ajuntament de Barcelona. 2016 Director d’Espais Verds i Biodiversitat: Xavier Hernández Contingut tècnic: Octavi Borruel Redacció: Albert Punsola i Octavi Borruel Coordinació tècnica: Teresa Garcerán, Joan Bernat Martín, Margarita Parés, Montse Rivero i Coloma Rull Revisió tècnica: Lourdes Carreras, Xavier Hernández, Izaskun Martí i Esther Murillo Col·laboradors: Jordi Catalán, Sergi García, Xavi Gassó, Àngels Martínez, Mari Pau Navarro, Pep Ordóñez, Guillem Pascual, José Antonio Rodríguez i Josep Rovira Coordinació editorial: Lis Francès Disseny gràfic i maquetació: Endoradisseny Impremta: PrintMakers Imprès en paper cyclus offset de 350 gr la coberta i l´interior en 140 gr. Agraïments: En la redacció d’aquest manual s’han fet consultes als tècnics de Parcs i Jardins i a altres experts. A tothom vagi el nostre agraïment. De manera especial: Lluís Abad, Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona; David Bertran, Jardí Botànic de Barcelona; Xavier Ferrer, Universitat de Barcelona; Sergi Herrando i Marc Antón, Institut Català d’Ornitologia; Santiago Lavín i Jorge López, Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge-UAB; Tomás Montalvo, Agència de Salut Pública de Barcelona; Elena Muñoz, Cos d’Agents Rurals; Quim Muñoz, Museu de Ciències Naturals de Granollers; Javier Quesada, Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de reconeixement (by). Es permet qualsevol explotació de l’obra, també amb una finalitat comercial, així com la creació d’obres derivades, la distribució de les quals també està permesa sense cap restricció, sempre que se’n citi la font. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licen- ses/by/4.0/deed.ca ajuntament.barcelona.cat/ecologiaurbana twitter.com/BCN_Ecologia