-;;t ui¡ CD l''- ~ .¡:¡: .~ ~fECiï Ol Ol Ciïe e e §E ::E ::e 1.5 1.7 1.1 Àrea Olímpica de la.Oiagonal/1992 O. Clos, M. Rubert, E. Tous, - J. M. Fargas, J. Salve ..J. Carsi, R. Aurín, M. Raventós, R. Vaccaro+ Zona Universitària. L-3 1.2 Jardins de la ViI·la Cecília /1986 E. Torres, J. À. Martínez Lapeña, F. López Bus. 34, 66 1.3 Avinguda J. V. Foix /1994 J. M. Aguilera, J. M. Llapis (¿;) Reina Elisenda 1.4 Jardí de les Tres Torres / 1995 D. Febles (¿;) Bonanova 1.5 Plaça Molina / 1995 J. Garcés, E. Sòria, A. Montes (¿;) Plaça Molina 1.6 Jardins del Dr. Hahnemann / 1990 . M. L. Aguado, M. Polo Bus.6,7,33,34i66 1.7 Jardí d'Olga Sacharoff / 1994 M. Gabàs, C. Casamor Bus. 6, 33, 34 i 66 1.8 Rambla Numància / 1992 M. Gabàs Bus. 7 1.16 j 1.9 Plaça de Les Corts / 1988 C. Fiol+ Plaça del Centre. L-3 1.10 Avinguda Josep Tarradellas / 1995 M. L. Aguado Bus. 6, 7, 33 i 34 1.11 Places dels Països Catalans i Joan Peiró / 1983-92 A. Viaplana, H. Piñón+ Sants-Estació. L-3 i L-5 1.12 Passeig de Sant Antoni / 1994 J. Artigues, M. Roig, E. Julián+ Sants-Estació. L-3 i L-5 1.13 Carrer Brasil/ 1996 O. Tarrasó, J. Henrich+ Badal. L-5 1.14 ·Parc de l'Espanya Industrial/1985 L. Peña Ganchegui, F. Rius, A. Alsina, A. Caro, E. Casanovas, P. Palazuelo, Peresejo+ Sants-Estació. L-3 i L-5 1.15 Carrer Tarragona / 1996 M. Gabàs+ Espanya. L-1 i L-3 1.16 Parc de Joan Miró /1985 M. Quintana, B. Galí, A. Solanas, A. Arriola, J. Miró+ Espanya. L-1 i L-3 1 .,¡- IQ • CI) CI) • CD CD •O O v'" I!ld'Hebron Mon.bau Itinerari 6 Ajuntament de Barcelona Projectes Urbans 1981-1996 Tinents d'Alcalde i regidors: Josep Miquel Abad, Mercè Sala, Jordi Parpal, Josep Maria Serra i Martí, Lluís Armet, Joan Clos, Xavier Casas, Antoni Santiburcio Delegats, coordinadors i gerents: Oriol Bohigas, Josep Maria Vegara, Manuel Tuñi, Josep Maria Alibès Directors: José Antonio Acebillo, Rafael de Cáceres, Ignasi de Lecea, Julio Laviña Equip actual de tècnics: Josep Maria Llauradó, Josep Maria Aguilera, Elisabeth Aluja, Manuel Buenaño, Ramon Cardona, Carles Casamor, Juan Corominas, Jordi Farrando, María Dolares Febles, Carlos Fuente, Marta Gabàs, Jaume Graells, Jordi Henrich, Eva María Julián, José Manuel Llapis, Ramon Marquès, Isidoro Martín, Antonio Montes, Modest Mor, Elpidi Pedreny, Enrie Pericas, Montserrat Periel, Julián Ríos, Miguel Royo, Esteve Sitjà, Olga Tarrasó, José Manuel Vázquez Tècnics que han estat anteriormente membres de l'equip: María Luisa Aguada, Andreu Arriola, Jaume Artigues, Ramón Auset, Josep Barjuan, Pedro Barragán, Jaume Camps, Pere Casajoana, Rosa Maria Clotet, Josep Lluís Delgada, Paulí Ferrusola, Carme Fiol, Beth Galí, Santiago Gassó, Leonardo Hereter, Cinto Hom, Josep Maria Julià, Joan de León, Bernat Martorell, Judith Massana, Lluís Mestras, Juan Miras, Diego Navarro, Estrella Ordóñez, José Paniello, Màrius Quintana, Anna Ribas, Carme Ribas, Fernando Ruiz de la Casa, Ramon Sanabria, Amadeu Saura, Bernardo de Sola, Miquel Roig, Pepita Teixidor, Ignasi Udina, Pasqual Vidal, Enric Vintró Edició: Juny 1996 Ajuntament de Barcelona ' Sector d'Urbanisme Direcció de l'edició: Olga Tarrasó, Ignasi de Lecea, Sílvia Calavera Disseny gràfic: Ferran Cartes / Montse Plass Fotografia: Josep Gri, Cb-Foto, F, Català-Roca Base cartogràfica: Pedro Monzo Fotomecànica: Brum, SL Impressió: Novatesa gràfiques, SL Els espais públics de Barcelona han estat des de 1981 un dels elements més destacats de la nova política urbanística de la ciutat Aquesta s'inicià poc després de les primeres eleccions democràtiques municipals, el 1979, L'alcalde que aleshores en sortí elegit, Narcís Serra, i l'arquitecte que fou el seu delegat d'urbanisme, Oriol Bohigas, la impulsaren amb força, L'alcalde actual, Pasqual Maragall, els regidors que més tard hi han tingut competències i els arquitectes que successivament han estat al capdavant dels projectes urbans, José Antonio Acebillo, !Rafael de Cáceres, Ignasi de Lecea i, ara, Julio Laviña, han mantingut aquesta mateixa voluntat original d'intervenir amb empenta en els espais públics, Els equips d'arquitectura i d'enginyeria del Servei de Projectes Urbans de l'Ajuntament de Barcelona, les agències especialitzades que es van integrar en el holding olímpic (AOMSA, IMPUSA i VOSA), i els serveis tècnics dels districtes, han estat la clau, amb la contribució de nombrosos professionals externs, per al desplegament d'una nova cultura sobre el projecte de l'espai públic de la ciutat L'interès d'aquestes realitzacions prové tant dels seus valors propis, com a objectes arquitectònics en si mateixos, com de la seva capacitat per transcendir-ne els límits i esdevenir peces rellevants en el procés de transformació de Barcelona, Tot recuperant una tradició oblidada durant una bona part d'aquest segle, els nous espais urbans es conceben com a temes unitaris de projecte, Els diferents aspectes sectorials que han caracteritzat l'obra pública durant molts anys -i que encara avui la caracteritzen a moltes ciutats del món- s'integren a Barcelona sota un mateix criteri qloballtzador. Trànsit, enllumenat, sanejament o vegetació deixen de ser temes tractats independentment per assumir-se com a parts d'un tot que va més enllà de la suma dels seus components, Aquesta integració de les intervencions dels especialistes en un conjunt homogeni serà bàsica per comprendre'n els resultats i donarà lloc a espais radicalment diferents dels que es produïen abans, Però més enllà de la capacitat renovadora, des de la disciplina mateixa del projecte, .sorqeix una possibilitat desconeguda fins aquell moment perquè l'espai públic actuï com a motor dels nous processos urbanístics, Amb la intenció de reequilibrar la ciutat, d'evitar que el centre continuï sent la zona més privilegiada i que la perifèria segueixi sense tenir estructura de ciutat, els nous espais urbans impliquen una decidida aportació pública per a la transformació d'algunes àrees, . Una primera etapa es pot caracteritzar per l'actuació sobre una sèrie de punts escollits estratègicament d'acord amb les seves capacitats potencials, La intervenció sobre un seguit de petits espais dispersos obeeix sovint a la voluntat de ser una primera actuació capaç de provocar-ne altres de posteriors per part d'agents ja no necessàriament públics, Després, aquests punts aniran configurant una xarxa cada vegada més complexa on les intervencions efectuades arran dels Jocs Olímpics de 1992 tindran una influència decisiva, Des del començament, la recuperació de l'escultura com a element simbòlic essencial en la caracterització de la ciutat, ha estat objecte d'especial atenció, La col-laboració entusiasta o'excel-lents artistes ha estat una peça clau en el desplegament d'aquesta nova cultura de l'espai urbà, EI fet d'agrupar en itineraris els espais urbans que s'han realitzat en els últims anys respon a raons de tipus pràctic per facilitar el recorregut al visitant La majoria dels itineraris recorren àrees de frontera entre diferents teixits de la ciutat; són les zones on s'han produït les transformacions més importants al llarg d'aquests anys, Així, els itineraris permeten que el territori sobre el qual transcorren o la classe d'intervencions que inclouen tinguin un grau raonable de diversificació, Però aquest sistema d'organització també implica servituds notables que obliguen a deixar fora algunes realitzacions, A continuació, l'usuari -no necessàriament professional ni coneixedor de la realitat barcelonina- trobarà un plànol general de la ciutat on s'indiquen els itineraris establerts, cadascun dels quals s'identifica amb un color diferent Un índex general d'espais li permetrà de localitzar una obra concreta i unes breus descripcions dels itineraris li serviran per situar-se, Aquestes explicacions aporten una primera informació sobre el fragment de ciutat en què . es basa l'itinerari, subratllen sobretot l'estructura del seu espaí urbà i expliquen les característiques de les intervencions que s'han dut a terme, Tot i el necessari esquematisme divulgador, creiem que r aquestes informacions han de permetre un ús més profitós 'd'aquest desplegable, Cada itinerari -localitzable pel seu color- disposa d'un plànol que indica la situació de les obres, dóna les dades identifícatives dels espais i la data d'acabament de les obres, i informa del mitjà de transport públic per accedir-hi. Itinerari 1 Les Corts i Sants van ser municipis independents fins a finals del segle passat. Sarrià va ser el darrer municipi que es va annexionar a Barcelona el 1921. Aquests tres nuclis tenen però una estructura social ben diferent. Sarrià, d'origen agrícola, va ser un dels llocs preferits d'estiueig de la burgesia barcelonina-de meitat del segle passat i també s'hi van instat-lar les comunitats religioses. Les Corts és un híbrid on alternen les installacions industrials amb les colònies obreres i les "quintas de recreo" i Sants és una de les àrees on es van implantar indústries tèxtils durant la revolució industrial catalana -el parc de l'Espanya Industrial està construït sobre una d'aquestes i encara manté alguna de les edificacions originals. Lloc de residència obrera, ha conegut un teixit associatiu important i ha estat escenari de bona part de les lluites obreres de la Barcelona moderna. Aquests tres nuclis s'organitzen en l'eix de camins històrics d'accés a Barcelona, que avui mantenen les traces sobre la ciutat: el passeig de la Bonanova-Reina Elisenda, que era l'antiga carretera de Cornellà a Fogars de Tordera, la travessera de Gràcia i la carretera de Sants-carrer de la Creu Coberta. Els buits entre el desplegament de l'Eixample i l'expansió d'aquests tres nuclis van ser ocupats aviat psrInstal-lacions com l'escorxador municipal o l'estació de ferrocarril de Sants. L'Exposició Internacional de 1929 i la urbanització de la Gran Via són les primeres actuacions que es van dur a terme per tal de "cosir" l'Eixample amb els antics municipis. Aquesta tasca es completarà, més al nord, amb la conslrucció del nou palau reial a la Diagonal, els anys vint, l'obertura de la Diagonal per al Congrés Eucarístic Internacional de 1952 -any en què també es va inagurar l'avinguda que ara rep el nom de Josep Tarradellas- i els anys seixanta amb l'obertura del I Cinturó o ronda del Mig. La major part d'aquest sector s'omple d'edificacions residencials, sovint en blocs aïllats, que s'han anat construint des dels anys cinquanta fins ara. Les actuacions que s'assenyalen a l'itinerari tenen per objecte la recuperació per a l'ús públic d'espais obsolets, com ara el parc de l'Espanya Industrial o l'antic escorxador (parc de Joan Miró); la millora de les infraestructures construïdes els anys seixanta, com l'entorn de l'estació de ferrocarril de Sants (plaça dels Països Catalans, plaça de Joan Peiró i passeig de Sant Antoni) o d'arteries urbanes com el I Cinturó, amb la cobertura i urbanització del carrer Brasil, i l'avinguda Josep Tarradellas amb el seu nou passeig central. Una altra actuació remarcable és la qualificació de nous eixos d'activitat terciària amb qualitat urbana que vertebressin la ciutat residencial i allunyessin la pressió terciària sobre la ciutat central: el nou carrer Tarragona o els edificis al costat del jardí de les Tres Torres serien exemples d'aquest urbanisme on els promotors privats han assumit les despeses d'una urbanització d'alt nivell de qualitat. Finalment l'Àrea Olímpica de la Diagonal urbanitza el darrer buit rellevant de l'enllaç entre la ciutat central i els antics municipis. Itinerari 2 Montjuïc és la muntanya que domina l'angle sud-oest de Barcelona. Bruscament tallada pel vessant del mar, baixa amb més suavitat pel costat del la ciutat. Parcialment habitada des del neolític, el seu punt més alt (175 m) disposa d'una fortificació que va perdre el caràcter exclusivament militar el 1960. Amb els materials que s'extreien de les seves pedreres es van construir molts edificis de Barcelona, mentre que les seves nombroses fonts van ser llocs populars d'esbarjo. Les operacions d'urbanització de la part septentrional s'iniciaren amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929. L'arquitecte Amargós en traçà l'ordenació general, Puig i Cadafalch s'ocupà de diverses peces d'arquitectura, Forestier de la jardineria i Nicolau M. Rubió i Tudurí dirigí les plantacions. Es construïren dues-centes hectàrees de jardins que combinaven tipologies diverses i s'adaptaven a les condicions de la muntanya. Amb les actuacions fetes arran dels Jocs Olímpics de 1992, que tenien l'escenari principal a la muntanya, s'ha completat pràcticament la urbanització del parc, sobretot en el sector meridional. Entre Montjuïc i l'Eixample es troba el Poble Sec. Aparegut a la segona meitat del seg, XIX, els espais públics hi són molt escassos i els carrers són estrets i amb un pendent accentuat. A l'altra banda de la muntanya, s'ha iniciat un procés de vertebració d'una sèrie de barris inconnexos, que està vinculat a la zona industrial veïna. L'itinerari permet seguir les actuacions que s'han dut a terme a Montjuïc i el seu perímetre. En primer lloc es visiten dues intervencions realitzades al Poble Sec molt allunyades en el temps, i després, la remodelació de l'avinguda Mistral, una de les traces històriques de sortida de la ciutat, superposada a la geometria de l'Eixample en el seu límit. Ja a Montjuïc, accedint des de la plaça Espanya, s'han recondicionat els espais inclosos dintre del recinte de la Fira, els quals havien estat organitzats amb motiu de l'Exposició de 1929 (avinguda de la Reina Maria Cristina, plaça de l'Univers), el nou sistema d'escales mecàniques d'accés bastit el 1992 i els espais urbanitzats llavors a la zona Migdia, on es troba l'esplanada olímpica, el memorial del Fossar de la Pedrera al cementiri de Montjuïc, i els nous vivers municipals. A la Zona Franca, al peu de Montjuïc, hi trobem nous jardins com el de Can Sabaté o el parc de la Font Florida, crescuts entre l'edificació. Finalment el Raval, on s'ha dut a terme el primer eixamplament de la ciutat antiga, en el procés d'higienització, amb l'obertura de nous espais i la requalificació de l'habitatge i dels espais públics. Itinerari 3 EI fragment de ciutat que comprèn aquest itinerari inclou tres subsectors: l'antiga vila de Gràcia; el sector de l'Eixample al voltant de la Sagrada Família, que es va desenvolupar, sobretot, els anys cinquanta i seixanta juntament amb el vessant meridional del Guinardó, zona d'estiueig dels barcelonins de principis de segle i d'assentament posterior de barraques de la immigració dels anys cinquanta i seixanta; i el sector dels turons centrals -el Park Güell, el Carme I i la Creueta del Coll-, sectors heterogenis pel que fa al desenvolupament urbà però que tenen en comú la topografia accidentada i la proximitat geogràfica. Gràcia és un nucli urbà del segle XIX incorporat definitivament al municipi de Barcelona el 1897. La seva estructura física prové de la successiva urbanització de les trenta finques agrícoles que configuraven el territori sobre el qual s'assenta. Malgrat que va ser un procés que va durar gairebé un segle i mig, el grau d'homogeneïtat que presenta permet indentificar-Ia clarament dintre del conjunt de Barcelona. Cada nova urbanització arrencava sovint de la creació d'una plaça, de la qual partien uns carrers estrets, rectilinis i espaiats amb certa regularitat. Les intervencions més conegudes realitzades recentment a la zona són precisament les que rehabiliten aquestes petites places, de vegades amb aparcaments soterrats. Totes van ser objecte d'un projecte de conjunt que es va desenvolupar després a cadascuna. Les intervencions s'han anat completant amb un tractament específic dels carrers que estructuren el barri, amb solucions formals que estableixen una jerarquització de les vies i possibiliten la convivència entre vehicles i vianants sense perdre la desitjada imatge unitària. La zona que s'estén al nord-oest de Gràcia i que va fins al peu del Tibidabo està ocupada per un conjunt de turons que dominen el pla, que inclouen l'antic municipi d'Horta, incorporat a la ciutat el 1904, i els nuclis dispersos que, a finals del segle XIX i principis del xx, urbanitzaren una part de les muntanyes centrals. L'ús intensiu d'aquesta zona accidentada va tenir lloc, però, amb els fluxos migratoris de fa trenta o quaranta anys, moment en el qual s'edificaren intensivament terrenys que, en teoria, havien d'esdevenir un gran parc. La manca de reflexió sobre com havia de ser la ciutat que abandona el pla i s'enfila per les muntanyes, donà lloc a un urbanisme absolutament mancat d'estructures en les quals recolzar-se. La zona és actualment una barreja de cases antigues d'estiueig, blocs d'escassa qualitat i algun grup . d'autoconstrucció encara en peu. Els problemes d'urbanització apareixen pertot arreu. Un nombre important dels projectes realitzats tenen com a origen precisament la necessitat d'introduir un mínim de rigor en el disseny de les vies i els espais lliures quan aquests es produeixen en un entorn urbà muntanyenc. Les escales de Sales i Ferrer i les del carrer Gènova són dos exemples, distanciats en el temps, de la nova actitud adoptada davant d'aquest problema. L'itinerari del carrer Calderon de la Barca es preocupa d'establir models d'urbanització que garanteixin l'accessibilitat i la comoditat d'ús de 'l'espai públic en un territori d'orografia complexa. La plaça de Salvador Allende, els jardins de Santa Rosalia o la plaça de la Font Castellana, altrament, il-lustren el treball que converteix solars residuals de pendent accentuat en un recorregut amb valor intrínsec dins de la ciutat. EI parc de la Creueta del Coll, en canvi, s'ocupa d'un dels turons que encara es pot convertir en parc i mostra les possibilitats de transformar el forat provocat per una pedrera situada en un barri perifèric en un equipament suficientment atractiu perquè sigui d'interès general per a tota la ciutat. La resta d'actuacions, ja en la la xarxa de l'Eixample o en els seus límits, tenen lloc en zones no tan accidentades. La plaça d'Alfons el Savi significa la reconversió d'una autopista a l'interior de la ciutat en una via molt més respectuosa amb l'entorn urbà, capaç d'integrar les diverses peces que hi ha al seu voltant en lloc de mantenir-se com una barrera segregadora. Els jardins del Príncep de Girona, els jardins de la Indústria o l'avinguda Gaudí són exemples de la requalificació d'aquest Eixample perifèric. Itinerari 4 Aquest itinerari comprèn la ciutat històrica, primer desenvolupament de la ciutat romana; el sector de la Barceloneta, construït pels enginyers militars el segle XVIII; el nou tractament urbà de la part més antiga del port, el port vell, i finalment la part més antiga de l'Eixample, l'expansió de la ciutat després de l'enderroc de la muralla a meitat del segle passat. EI barri antic de Barcelona acumula el patrimoni llegat per més de dos mil anys d'història. Dins d'aquest recinte, que va ser . emmurallat tres vegades successives, hi conviuen antics i grans edificis públics i habitatges privats altament densificats. Tant els uns com el altres són avui objecte d'ambiciosos plans de transformació i millora, que s'han paguI veure, en part, en el recorregut que s'ha fet en l'itinerari 2, pel sector del Raval. Els carrers són, en general, estrets i poc assolellats. Les places provenen sovint dels antics cementiris parroquials i acostumen a ser de dimensions reduïdes, no gaire nombroses i poques vegades fruit d'operacions projectuals prèvies. Entre els carrers, La Rambla és sens dubte la via més famosa; ocupa el que era un antic curs de sortida de les aigües i ressegueix el perímetre de la muralla del segle XIII. Va ser urbanitzada a finals del segle XVIII i aviat esdevingué un passeig aglutinador de la vida de la ciutat. EI carrer de Ferran és una obra del primer terç del segle XIX que pel seu traçat rectilini i la unificació de façanes, contrasta amb la xarxa medieval de l'entorn. La Via Laietana, per la seva banda, va ser oberta els primers anys d'aquest segle per enllaçar els nous habitatges de l'Eixample amb el port i servir d'assentament a les noves activitats econòmiques. Entre les places, la de Sant Jaume és una obra de 1823 que engrandeix la placeta original a l'encreuament dels dos carrers principals de la ciutat romana. La plaça Reial és, en canvi, una construcció neoclàssica de mitjan segle XIX que transformà, a partir de la desamortització, un convent en un conjunt residencial. Els espais urbans objecte d'intervenció en els darrers anys són, amb freqüència, espais existents que es trobaven notablement degradats. La majoria han recobrat un interès nou gràcies a treballs que centrant-se sovint en el pla horitzontal de base, han sabut redefinir el caràcter dels espais. EI nou tractament de l'avinguda de la Catedral i de l'avinguda del Portal de l'Àngel introdueixen conceptes contemporanis a les zones més desestructurades de la ciutat antiga. En altres ocasions, la voluntat de millorar les condicions generals d'aquest teixit urbà tan densificat ha portat a l'enderroc d'alguns edificis per crear nous espais públics. És el cas de la plaça de la Mercè o de la plaça de George Orwell. La Barceloneta va ser el primer barri construït fora de les muralles de la ciutat. Bastit per enginyers militars el segle XVIII, ha estat un barri amb un fort lligam amb el mar, la pesca, el bany i l'activitat portuària. EI trasllat de l'activitat de càrrega i descàrrega del port, cada vegada més al sud, ha permès d'afrontar una millor integració del port vell amb la ciutat, i de la Barceloneta amb la ciutat i el mar. Els nous espais del malli de Bosch i Alsina, el nou arranjament del moll d'Espanya, el passeig de Joan de Borbó, comte de Barcelona, el nou passeig Marítim de la Barceloneta i el nou parc de la Barceloneta, on hi havia la primitiva fàbrica de gas, han estat elements essencials d'una nova relació de Barcelona amb el mar. L'Eixample és un teixit clarament indentificable. Correspon a la quadrícula de 133.33x133.33 m projectada per Ildefons Cerdà i adoptada per decisió reial el 1859, com a proposta per al desenvolupament de Barcelona després de l'enderroc de la muralla. Malgrat la densificació i els canvis que ha sofert al llarg dels anys, encara conserva molts dels seus valors originals. EI valor més clar de l'espai públic existent és la configuració mateixa de la xarxa de carrers. EI carrer-patró generador de la trama té vint metres d'amplada i destina una superfície igual al trànsit rodat i al de vianants; el seu encreuament dóna lloc a xamfrans -octàgons regulars-, que eixamplen l'espai públic i constitueixen places virtuals. A aquest carrers-patró, s'hi afegeixen una trentena de quilòmetres de vies d'unes altres característiques. Unes són avingudes que respecten l'ortogonalitat de la trama base però que, gràcies a la seva amplada més gran, jerarquitzen la retícula de partida. És el cas del passeig de Lluís Companys. D'altres, també amb amplades superiors a la del carrer-patró, travessen aquesta retícula d'extrem a extrem, com la Diagonal, que s'ha pogut recórrer en l'itinerari 1, i resolen problemes de connectivitat general. Toles elles s'ocupen del trànsit amb seccions que, en la major part del casos, són també respectuoses amb els usuaris no motoritzats. EI jardí de la Torre de les Aigües va ser el primer intent realitzat en aquest període per tal d'aconseguir recuperar per a ús col·lectiu uns patis d'illa que, segons la proposta original, no havien de ser edificats -se n'ha vist un de més recent a l'itinerari 2. Cal dir que les noves regulacions d'edificació pretenen augmentar aquests tipus d'intervencions. Itinerari 5 L'àmbit que inclou aquest itinerari correspon a una de les parts de la ciutat d'aparició més recent. Tot i l'existència d'alguns nuclis habitats ja durant el primer terç d'aquest segle, el seu creixement espectacular s'esdevingué amb la forta immigració dels anys cinquanta i seixanta. Són desenvolupaments aïllats, de promoció pública o privada, sense estructura urbana. Aquest és sens dubte l'itinerari on queda més palesa la capacitat de l'espai públic com a regenerador del teixit urbà. Si, en alguns dels itineraris descrits, els treballs que s'han dut a terme sobre l'espai públic són un primer pas important per encoratjar intervencions posteriors, aquí, pas a pas, les actuacions realitzades converteixen un racó oblidat de Barcelona en una autèntica peça de la ciutat. La transformació de la Via Júlia en una veritable espina dorsal del sector és clau per explicar l'èxit del procés endegat. Gràcies a un projecte que no se centra exclusivament en el trànsit i sap assumir tota la complexitat de funcions de què s'ha de dotar un carrer, la nova via converteix un espai quasi residual, ple de problemes topogràfics, en un instrument generador d'urbanitat, símbol que la ciutat ha arribat al territori. Després d'aquesta operació fonamental, se n'han realitzat d'altres que inicien la configuració d'uns recorreguts urbans articuladors del barri. L'eix Layret-Conflent-Pestaña intersecciona la Via Júlia en el seu punt mig i va a parar a una creu de la qual parteixen dues directrius fonamentals. Espais com la plaça de Llucmajor hi són clarament vinculats. L'Àrea Olímpica de la Vall d'Hebron i la ronda de Dalt són dues grans actuacions, decisives per a aquest sector, que es van acabar l'any 1992. La ronda de Dalt es planteja com un element urbà de gran escala que connecta i ordena tot aquest seguit de promocions aïllades i les integra d'una manera clara en el conjunt de la ciutat. EI fAt de concebir les calçades laterals com un carrer més, ordenar les superfícies cobertes com un element de lligam de les dues vores i tractar d'integrar aquests elements a la ciutat és un intent de superar l'experiència de les autopistes urbanes europees dels anys seixanta i setanta, en la tradició cultural dels projectes anteriors. Paral·lelament, cal esmentar la tasca de requalificació de l'espai públic interior d'una de les promocions públiques d'habitatge dels primers anys seixanta: el polígon de la Guineueta, el nou parc de Canyelles, les petites intervencions al barri de Roquetes o el conjunt de la plaça Roja i les noves escales mecàniques a Ciutat Meridiana són exemples de la continuïtat d'aquests tipus d'intervencions d'escala mitjana o petita que acaben transformant sectors importants de la ciutat. Itinerari 6 L'eix d'aquest itinerari són les intervencions realitzades a la Vila Olímpica dels Jocs de 1992. Tot i així s'estén també a zones perifèriques a l'actuació olímpica. L'any 1848 es va inagurar ia primera línia ferroviària espanyola que enllaçava Barcelona amb Mataró gairebé arran de la costa. En el seu entorn, a l'empara del port i ara del nou ferrocarril, es va implantar un conjunt important d'indústries que va ser qualificat com la "Manchester catalana". La xemeneia que s'ha conservat prop de la plaça dels Voluntaris és un record d'aquest passat industrial de la zona. AI voltant de les fàbriques, seguint la trama del Pla Cerdà, s'estructura el Poblenou, un barri obrer situat en l'antic municipi de Sant Martí de Provençals. L'obsolescència de bona part d'aquestes indústries i la voluntat de recuperar el mar van implicar que els anys seixanta es realitzessin diferents propostes d'intervenció en aquesta àrea: En ocasió dels Jocs Olímpics de 1992, es planteja aquest territori per situar la Vila Olímpica. Remodelar el traçat ferroviari i regenerar la costa eren elements essencials perquè la proposta reeixís. Finalment, aquesta intervenció, finançada amb capital públic i capital privat, va significar l'actuació sobre cent trenta hectàrees de la ciutat i la creació d'un motor potent per al desenvolupament i la qualificació d'un sector urbà molt més ampli. Sobre un pla global redactat pels arquitectes Martorell, Bohigas, Mackay i Puigdomènech, en el projecte dels edificis i dels espais públics de la Vila Olímpica, hi ha participat un gran nombre d'arquitectes i enginyers. Les actuacions més rellevants des del punt de vista de l'espai públic són les que es recullen en l'itinerari. En qualsevol cas, és interessant recórrer el conjunt. En l'itinerari s'inclouen també operacions realitzades en el teixit que limita l'Eixample: el parc de l'Estació del Nord, situat sobre l'antiga platja de vies d'una estació ja en desús per al trànsit ferroviari, el nou pont del carrer Sardenya, les places de Pablo Neruda i de la Hispanitat i la potent estructura de la plaça de les Glòries; actuacions de millora dels barris més antics com el Clot i el Poblenou (el parc del Clot, la rambla del Poble Nou, la plaça Prim) i l'inici del que es preveu com una de les àrees de nova transformació de la ciutat en els propers anys (la prolongació de la Diagonal des de la plaça de. les Glòries fins al mar). Itinerari 7 Juntament amb la prolongació 'de l'avinguda Diagonal fins al mar, l'entorn de l'actual estació ferroviària de mercaderies a la Sagrera serà un sector de la ciutat objecte d'importants transformacions en els propers anys. La construcció d'e la nova estació del tren de gran velocitat permetrà la requalificació urbana d'aquest sector. Les actuacions que es recullen en aquest itinerari gairebé tenen la futura estació com a centre geomètric. EI territori d'aquest itinerari és ampli i heterogeni. Inclou dos nuclis antics: Sant Andreu i Sant Martí de Provençals, originàriament dividits en subnuclis que, actualment, es reagrupen en dos districtes que mantenen els noms històrics, i també l'eixample ordenat però molt dens de la Barcelona dels anys seixanta i la part meridional de Nou Barris, el sector que s'ha recorregut a l'itinerari 5. EI teixit urbà mostra aquí clarament el conflicte provocat per la superposició entre les trames originals dels diversos barris existents i la retícula del Pla Cerdà. La presència d'un sector industrial a la zona marítima més propera al centre i els "polígons" d'habitatges dels anys cinquanta, seixanta i setanta en el sector de llevant -que ocupen precisament els terrenys que Cerdà destinava per al gran parc del Besòs- afegeix encara més confusió a un territori profundament dispar. Les obres que s'han dut a terme en aquests últims anys no han estat més que un primer pas per modificar profundament una àrea de la ciutat que necessita transformacions importants. Ara per ara, la plaça Sòller, la plaça del General Moragues, la plaça de la Palmera, la plaça del Doctor Serrat, la plaça d'Islàndia, el parc de la Pegaso, el parc de Sant Martí, o la urbanització dels espais públics del barri de La Pau, han aconseguit requalificar els àmbits urbans immediats dins dels quals s'inscriuen. EI pont de Felip li-Bac de Roda, la rambla Prim i la rambla de Sant Andreu i l'enllaç Aragó-Guipúscoa, ja han iniciat, en canvi, requaliticacions' d'una altra escala. EI pont ha permès l'aparició d'un eix mar-muntanya que ha modificat substancialment les relacions entre dues parts de la ciutat, que fins al moment de la seva construcció, havien estat desconnectades. EI segon conjunt, la rambla Prim i la rambla de Sant Andreu, ha d'esdevenir el gran eix vertebrador del sector de llevant de la ciutat; l'enllaç Aragó- Guipúscoa ha representat l'enllaç natural d'aquest sector de la ciutat amb l'Eixample central. EI procés de reforma de l'avinguda Meridiana d'autopista urbana a avinguda, -que han possibilitat les noves rondes i que ja es va iniciar amb el parc esportiu de Can Dragó- ha de representar, juntament amb la requalificació del passadís ferroviari, l'eix de la transformació d'aquest sector de la ciutat. Espais Urbans: Alfons Carles Comín, plaça (3.3) Àngels plaça dels (2.18) Aragó-Guipúscoa (7.1) Àrea Olímpica de la Diagonal (1.1) Brasil, carrer (1.13) Calderón de la Barca-Murtra, intervencions al Carmel, (3.6) Can Robacols, plaça de (7.2) Can Sabaté, jardins de (2.8) Casa Bloc, jardins (7.17) Catalunya, plaça (4.2) Catalunya, rambla de (4.1) Catedral, avinguda de la (4.4) Cenicero a Roquetes, plaça (5.11) Centre Glòries, espais públics (6.13) Ciutat Meridiana, escales mecàniques a (5.5) Dalt, ronda de (5.13) Diagonal, prolongació (6.12) Doctor Hahnemann, jardins del (1.6) Doctor Serrat, plaça (7.3) Emili Vendrell, jardí (2.17) Ferran, carrer (4.5) Font Castellana, plaça de la (3.10) Fossar de la Pedrera (2.9) Fossar de Les Moreres (4.14) Francesc Layret- Àngel' Pestaña, eix (5.7) Gaudí, avinguda (3.18) General Moragues, plaça (7.5) Gènova, escales al carrer (3.9) George Orwell, plaça (4.7) Glòries Catalanes, plaça de les (6.15) Guineueta, polígon (5.14) Hispanitat i Pablo Neruda, places (6.16) Icària, avinguda (6.4) Indústria, jardins de la (3.17) Islàndia, plaça (7.4) J.V. Foix, avinguda (1.3) Joan de Borbó, Comte de Barcelona, passeig (4.11) John F. Kennedy, plaça (3.1) Josep Tarradellas, avinguda (1.10) La Pau, polígon (7.9) Les Corts, plaça de (1.9) Les Drassanes, avinguda de (2.14) Les Roquetes, plaça de (5.10) Llobera-Rodrigo Caro, escales (5.12) Llucmajor, plaça (5.8) Lluís Companys, passeig (4.17) Mar i Moll d'Espanya, rambla de (4.10) Marítim de la Barceloneta, passeig (4.12) Marítim de la Vila Olímpica, passeig (6.8) Mercadal, plaça (7.16) Mercè, plaça de la (4.8) Meridiana, avinguda (7.13) Mistral, avinguda (2.3) Modernitat, plaça de la (5.3) Molina, plaça (1.5) Moll de Bosch i Alsina (4.9) Montjuïc, accessos al Parc de (2.5) Montjuïc, esplanada olímpica (2.6) Navas, plaça (2.2) Numància, rambla (1.8) Olga Sacharoff, jardí de (1:7) Països Catalans i Joan Peiró, places (1.11) Palmera, plaça (7.8) Paral-lel, rotonda del (2.13) Parc Canyelles (5.15) Parc de Can Dragó (7.15) Parc de Carles I (6.5) Parc de Joan Miró (1.16) 'parc de l'Espanya Industrial (1.14) Parc de l'Estació del Nord (6.1) Parc de la Barceloneta (4.13) Parc de la Creueta del Coll (3.4) Parc de la Font Florida (2.7) · Parc de la Pegaso (7.12) Parc de la Vall d'Hebron (5.18) Parc de les Tres Xemeneies (2.12) Parc de Sant Martí de Provençals (7.7) Parc del Clot (6.14) Parc del Migdia (2.10) Parc del Poble Nou (6.9) Parc i Nus de la Trinitat (5.1) Park Güell, intervencions al (3.7) Picasso, passeig (4.15) Poble Nou, rambla del (6.11) Poble Romaní, plaça del (3.15) Pont al carrer Potosí (5.2) Pont al carrrer Sardenya (6.2) Pont Felip li-Bac de Roda (7.6) Pont Román Macaya (3.2) Port Olímpic (6.7) Portal de l'Àngel, avinguda del (4.3) Prim, plaça (6.10) Prim, rambla (7.10) Príncep de Girona, jardí (3.16) Reial, plaça (4.6) Reina Maria Cristina, avinguda (2.4) Ria de Janeiro, avinguda (5.6) Roja de Ciutat Meridiana, plaça (5.19) Rovira i Trias, plaça (3.12) Sales i Ferrer, escales al carrer (3.8) Salvador Allende, plaça (3.5) Sant Agustí Vell i Basses de Sant Pere, places (4.16) Sant Andreu, rambla de (7.11) Sant Antoni, passeig de (1.12) Sant Galderic, plaça (2.16) Sant Oleguer, carrer (2.1'5) Sarita Rosalia, jardins (5.17) Setge de 1714, plaça del (2.1) · Sol, plaça del (3.14) Sóller, plaça (7.14) Tarragona, carrer (1.15) Tetuan, plaça (4.19) Torre de les Aigües, jardí de la (4.18) ·Tres Torres, jardí de les (1.4) Trilla, plaça (3.13) Trinitat Vella, plaça de la (5.4) Túnel de la Rovira, boca Sud del (3.11) Unitat, jardins de la (5.16) ·Universitat, plaça (2.20) Via Júlia (5.9) ViI·la Cecília, jardins de la (1.2) · Vila Olímpica, interiors d'illa (6.3) Villarroel-Gran Via-Casanova-Diputació, jardí interior (2.19) · Vivers Municipals de Tres Pins (2.11) Voluntaris, plaça dels (6.6)