. . . :" ." - . " -. " . ' . .. '. . , FREDERIC UDINA i MARTORELL L'ESCUT DE LA CIUTAT DE BARCELONA L'ESCUT DE LA CIUTAT DE BARCELONA_ I r MUSEU D'HISTÒRIA DE LA CIUTAT - Núm. 32 - SÈRIE HISTÒRICO-ARTÍSTICA II 1 74 Udina Martorell, Fed Udi L'Escut de la Ex.2 ciutat de Barcelona 1 03037045 FREDERIC DOINA I MARTORELL L'ESCUT DE LA CIUTAT DE BARCELONA r Ajuntament ;jS"��l):> d2 Barcelona Biblioteca General AJUNTAMENT DE BARCELONA Delegació de Cultura - Servei de Publicacions 1 1979 • j ISBN: 84-500-3067-6 Dipòsit legal: B. 3227-1979 1, , PLANTEJAMENT Quan, l'any 1947, l'historiador barceloní Agustí Duran i Sanpere escrivia per a un text radiat relatiu a l'escut heràldic de Barcelona, manifestava que no podia aconsellar la consulta de cap obra determinada per a una descripció exacta de l'escut de la nostra ciutat, puix que semblava que els historiadors i els heraldistes havien defugit sempre l'estudi d'aquesta qüestió.' Efectivament: no podem invocar cap estudi definitiu sobre la matèria, no tan sols amb anterioritat a aquesta data, sinó àdhuc als darrers temps, tret d'un article del mateix senyor Duran, aparegut a la «Revista Barcelona» i que amb el títol «La señal he­ ráldica de Barcelona. Su formación y evolución» dedicava unes poques planes al terna." En la bibliografia que adduïa eren esmentats simplernent articles monogràfics entorn d'alguna qüestió molt concreta, i entre ells era alludit també un treball que publicàrem nosaltres el 1949, relatiu a la llegenda de les «barres» catalanes." De fet, doncs, l'estudi de l'escut de Barcelona ha restat per fer, a desgrat de les direc­ J trius, encertades com a seves, de Duran i Sanpere, i a despit també que les dades que pos- 1. El escudo heráldico de Barcelona. Historia y significado de sus elementos, a «Barcelona. Divulgación Histórica», vol. III, Barcelona, 1947, pàgs. 225-231. (Emissió de Ràdio Barcelona del dia 4 de gener d'aquell any). Aquest article s'ha traduït al català, amb el títol «El senyal heràldic» al recull de Duran i Sanpere «Barce­ lona i la seva història», vol. II, Barcelona, 1973, pàgs. 161-170; la traducció catalana és ampliada. 2. La señal heráldica de Barcelona. Su formación y evolución, a «Gaceta Municipal». Ajuntament de Barcelona, suplement núm. 1. Octubre de 1953, pàgs. 12-17. 3. UDINA, F., En torno a la leyenda de las «Barras» catalanas, a «Hispania», núm. XXXVII (1949), pàgs. 531-565. (L'extret està esgotat.) 7 seïm són abundantíssimes i permeten sens dubte d'arribar a conclusions molt clares respecte a' l'origen i a la formació, així com també al seu desenrotllament a través de més de set­ cents anys." Hem d'avançar, altrament, una qüestió, i és que els escuts en general no responen a una disposició que els crea; llur formació no obeeix a una ordre tallant i clara que ens permeti de situar cronològicament i jurídicament el naixement de l'escut. L'heràldica és en general una disciplina que ens ensenya l'aparició lenta i el desenrotllament detallat de la formació de les armes, i en molt poques ocasions ens pot oferir la partida de naixement dels referits 'escuts. Per tal d'enfocar la qüestió des d'un punt de vista científic haurem de remuntar-nos al naixement de cadascun dels elements que integren l'escut barceloní; és a dir: dels qua­ tre quarters que el formen. Com tots els escuts, té bàsicament uns elements interns que són els que constitueixen els quatre quarters que des de temps immemorials han restat representats en l'escut de Barcelona; la seva descripció heràldica seria: escut quarterejat: primer i quart, una creu, i segon i tercer, pals de güella sobre camp d'or. A posta hem deixat d'assenyalar els colors heràldics que pertanyen al camp de la creu perquè això determinaria ja una definició en una matèria que, com veurem, és difícil de precisar; per la mateixa raó tampoc no donem el nombre de pals que mostra l'escut, per tal com aquesta qüestió (l'anàlisi de la qual ens demanarà força temps) és un dels problemes de l'escut de Barcelona i, per tant, impediria que comencéssim per una definició abans d'aclarir aquest assumpte, bé que en fer l'enunciat sense enumeració dels pals, determinem, ja d'antuvi, que el nombre no n'és essencial en l'escut de Barcelona (n'hi poden haver dos, tres i quatre). 3* Una orientació bibliogràfica, però, pot donar-se amb les següents obres, a les que es refereix DURAN l SANPERE en la traducció ampliada dels seus treballs de 1947 i de 1953 esmentats abans: a més a més de la SigiUografia de FERRAN DE SAGARRA que utilitzem moltíssim a través del nostre estudi, la seva Importancia de la Sigilografía como ciencia auxiliar de la Historia (Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1902), Divisa herál­ dica de Barcelona (informe publicat a «Anuario Estadístico del Ayuntamiento de Barcelona», 1907). Nota aclarato­ ria a la publicación del informe del señor Sagarra, d'IGNASI DE JANER (publicat al mateix «Anuario»). Armonial històrich de Catalunya (obra inèdita guanyadora del Premi Martorell, 1922), Ensenyes nacionals de Catalunya, de LL, DOMÈNECH l MONTANER i F. DOMÈNECH l ROURA, Collecció Costa Brava, Barcelona, 1936. Les tres obres de BAssA l ARMENGOL: Origen de l'escut català, Barcelona, Editorial Millà, 1962; Els comtes-reis catalans, Barce­ lona, Edit. Millà, 1964, i El veritable escut de la ciutat de Barcelona, Barcelona, Millà, 1964. Finalment les nos­ tres publicacions -en gran part incloses en el text d'aquest llibre: Nobiliario de la Corona de Aragón, que diri­ gírem i que en foren autors ENRIC MIRALBELL CONDEMINAS i JOSEP M. SAGALÉS l FONTCUBERTA, i del qual n'han aparegut solament dos vols. relatius a la Casa Reial, editorial Rosàs-Bayer, 1948-1952; En torno a la leyenda de las barras catalanas, a «Hispania», núm. XXXVII, 1949, i Las armas de la ciudad de Barcelona: su origen y desen­ volvimiento, discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1969, que va ésser traduït al ca­ talà i publicat a la revista «Miscellanea Barcinonensia», núms. XXII i XXIII (any 1969). Naturalment i, com hem citat al començament, cal veure els treballs de DURAN l SANPERE que esmentem a les notes 1 i 2. 8 CAPÍTOL I .. LA CREU DEL NOSTRE ESCUT • Comencem, doncs, pels quarters primer i quart, és a dir, per la creu. La qüestió ofe­ reix algunes dificultats limitades en tot cas a esbrinar l'origen d'aquesta creu després de rebutjar el fet que en els seus orígens tingui res a veure amb la de sant Jordi, car la de­ voció a aquest sant i, en conseqüència, l'heràldica corresponent a una tal veneració són més modernes que els primers escuts barcelonins: en les primeres manifestacions de l'escut de Barcelona (de les quals farem esment més tard) trobem ja la creu que, sens dubte, té una tradició dins el comtat de Barcelona,' així com en d'altres territoris d'aquella mateixa èpo­ ca; podríem dir que la creu té íntima relació amb la utilitzada com a signatura documen­ tal pels comtes de Barcelona, i no tan sols per aquests, sinó també per qualsevol dels qui signaven els documents a partir del segle IX. Encertadament ha afirmat Duran i Sanpere 5 que la Creu de Barcelona coincideix en una doble influència: la carolíngia, que duia la creu en les monedes barcelonines de Carlemany, Lluís el Piadós i Carles el Calb, i la local, per la dedicació a la Santa Creu de la Catedral de Barcelona i d'altres institucions més o menys anexes a ella. Sense cap mena de dubte, hem de reconèixer que el primer quarter de l'es­ cut de Barcelona n'és la mostra heràldica més antiga, i segurament la que l'originà. Ho prova, segons la nostra manera de veure, el fet que l'escut de Barcelona més antic que es conserva, que és el segell penjant d'un document del 1289, escrit al Palau Reial arran 4. Efectivament: la creu ha representat no solament la Ciutat, sinó també el Comtat: DURAN, El es­ cudo ... Vegeu làmines, pàgs. 230-231. El segell del Veguer de Barcelona, del 1261, ofereix al seu anvers la creu patada romànica; vegeu CARRERAS CANDI, F., Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona, pà­ gina 560. Vegeu així mateix les làmines entre les pàgs. 160 i 161 de Barcelona i la seva història, vol. II. 5. La señal ... pàg. 12, o pàg. 163 del vol. II qic acabem d'esmentar., 9 2 del tractat signat entre el rei d'Anglaterra i Alfons el Liberal 6 ofereixi un escut sense quarterejar, l'emblema central del qual és la creu. Ben cert que aquesta creu ve cantonada per quatre escutets amb els pals de güella, però, a l'igual que en d'altres escuts de l'època, l'emblema central és el bàsic. ORIGEN DE LA CREU Ara, doncs, ens toca d'esbrinar l'origen d'aquesta emblemàtica; sembla que té un origen eclesiàstic, vinculat, com hem dit, a la dedicació de la Catedral a la Santa Creu. La trobem ja a la piscina de la Basílica paleocristiana, també a la creu visigòtica d'Elpidi Vivas, procedent de la necròpoli de la Plaça del Rei, a impostes, relleus i làpides 6* pre­ romàniques i a tantes i tantes signatures dels documents de l'època comtal catalana; efec­ tivament, aquests ofereixen, des del mateix segle IX, mostres abundoses en les subscripcions d'atorgants, beneficiaris i testimonis. Com a exemples típics podem allegar els documents que recollírem en els nostres estudis dels pergamins que constituïren la base de la nostra tesi doctoral: són dos-cents quaranta-dos documents que en llur majoria mostren la creu.' I bé: la presència i àdhuc la proliferació de la creu en els signes no són suficients per a considerar-la com a motiu típic i privat de Barcelona, puix que en tota la documentació d'aquesta època apareix la creu com a signatura. Documents dels comtats de Vic, Girona, Urgell, Besalú, etc} ens mostren aquesta mateixa característica; això no exclou, nogens­ menys, que la creu pogués passar, en el cas que ens ocupa, a l'emblemàtica heràldica. Vegem, des d'un altre angle, aquest extrem: la creu es troba també en les monedes. Des del punt de vista numismàtic podem seguir aquesta tradició a través de les monedes comtals; efectivament: ja trobem la creu en els diners de quatern del primer comte-rei Al­ fons el Cast, a la segona meitat del segle XII, i sobretot en la moneda que precisament per­ què ostenta una creu és anomenada «croat» i que apareix en temps de Pere el Gran i que després perdura, a través de tots els segles, fins a la supressió de la Seca de Barcelona, al començament del segle XVIII: unes quantes monedes reproduïdes en làmines ens donen una idea exacta dels antecedents numismàtics d'aquest emblema de l'escut de Barcelona." 6. Segell conservat als Arxius Departamentals de Marsella. El lloc de la reunió i del tractat consegüent es troba escrit de dues maneres: mentre els estudiosos sigiHògrafs (Blancard, Sagarra, Duran) en donen la gra­ fia Oléron, els historiadors (Zurita, Rymer, Devic, Soldevila) l'escriuen així: OIaran. Creiem que, efectivament, el cèlebre tractat va ésser signat a la ciutat d'OIaran, al Bearn. 6* Vegeu el nostre estudi La tradició barcelonina de la creu «patada», a «Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad», n.? XIV, pàgs. 87-90. 7. Vegeu els pergamins de la Sèrie Comtal de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, des de Guifré fins a Borrell, i d'una manera especial el nostre Archivo Condal en los siglos IX y X. Barcelona, e.S.Le., 1951, passim. 8. Vegeu els volums de MONSALVATJE: Noticias históricas. Olot, 1889-1919. 9. BOTET l SISÓ, JOAQUIM, Les monedes catalanes. Barcelona, LE.e., 1909, 3 vols. 10 En fer referència a aquesta creu hem de manifestar també que al segle XIII, i potser amb anterioritat a l'esmentat document tocant al tractat d'OIaran, a l'escut que el monarca concedí a l'Orde de la Mercè són recollits els dos elements bàsics de l'escut de Barcelona, i així aquest escut de la Mercè constitueix una altra forma del mateix escut de la Ciutat: el monarca, segons el privilegi que més tard confirmà Pere el Cerimoniós, atorgà als mer­ cedaris 10 l'ús de les armes pròpies de la Catedral Basílica on fou erigit l'Orde, i les pròpies armes del monarca: d'aquest escut, no ens n'interessa ara el segon quarter, sinó el primer, és a dir, la creu, que en aquest cas, i sense cap mena de dubte, obeeix a un origen ecle­ siàstic i prové, per tant, de la creu de l'advocació a què era dedicada, probablement des dels temps paleocristians, la Basílica barcelonina. L'ús de la creu apareix com a propi de la Ciutat no solament en aquest escut que es troba a Barcelona a partir del segle XIII, sinó també en d'altres institucions com, per exem­ ple, a la Cort del Veguer de Barcelona, que empra així mateix la creu en la mateixa forma i en la mateixa disposició que trobem a les monedes." LA CREU A L'ESCUT DEL 1289 La creu, per tant, és pròpia de la Ciutat i, com acabem de veure per la darrera nota esmentada, es troba a l'escut del Veguer de la Ciutat; és a dir, que la trobem amb an­ terioritat als pals o barres i tan sols en la forma romànica o patada. Veiem, doncs, que el primer element de l'escut de Barcelona -la creu- se'ns ofereix, tot sol, anteriorment a les «barres». Això no obstant, abans de continuar voldríem estudiar a fons la creu de l'escut més antic que posseïm, és a dir, el de l'esmentat document referent al tractat entre el rei d'An­ glaterra i Alfons el Liberal, segell que trobem penjant d'un document desat als Arxius De­ partamentals de Marsella i que reproduïm en aquest treball,12 tant el segell com l'escriptura, i donem així mateix la transcripció del document referit. La descripció del segell podria ésser la següent: Una creu patada, i als seus angles, quatre escutets amb els pals o «bar­ res» en nombre de tres. La llegenda diu: + : : VNIVERSITATIS BARCH ... (tal com la 10. Emprem mercedaris i no mercenaris, seguint el mot viu de la nostra llengua, malgrat que correcta­ ment hauria de dir-se mercenaris, però la llengua viva dóna la primera forma. 11. Efectivament, aquesta autoritat empra també la creu: DURAN, La señal ... , pàg. 13. Vegeu nota 4 esmentada, així com les làmines de les pàgs. 160-161 de DURAN, vol. 11. 12. Vegeu SAGARRA, FERRAN DE, Sigillograiia catalana. Barcelona 1916-1932 (3 vols.), vol. II, núm. 916, descripció i làmina. També BLANCARD, Iconograpbie des sceaux et bulles des Archives Départementales des Bou­ ches-du-Rhóne. Marsella i París 1860, pàg. 116 i núm. 7 de la làmina 62. Vegeu el nostre apèndix. 11 ! desenrotlla Sagarra). Aquest autor, tanmateix, no anomena la creu patada, com li correspon en heràldica, sinó grega. El segell és, com hem dit, penjant, i és adherit al pergamí per unes cintes grogues i vermelles. El revers és llis. Fixem-nos que en aquest primer segell -fins ara el més antic conegut- ja hi figu­ ren els dos elements fonamentals del nostre escut: la creu i les «barres», però sense quar­ terejar. Això vol dir que l'escut és incipient (potser n'és la primera mostra). Cal subratllar la presència desigual de creu i pals, però ara ens interessa d'estudiar i d'analitzar tan sols la creu, com a primer, element del nostre escut barceloní. Aquest element té una forma molt concreta: és una creu, com. ja hem definit, patada; és a dir, cadascun dels braços té un eixamplament a l'extrem, i, de més a més, són tots iguals. Amb aquesta característica la creu ens recorda clarament, d'una banda, la de la Basílica de Barcelona des dels seus orígens (recordi's la forma de la piscina del Baptisteri paleocristià) i de l'altra, la dibuixada en les monedes de l'època, especialment en els «croats» que· apareixeran dins la segona mei­ tat del segle XUI. De fet, ambdues mostres de la creu responen al tipus de creu romànica. I heus ací que se'ns posa ja el primer problema de l'escut de la nostra Ciutat, i, cer­ tament, és important. L'origen d'aquesta figura, naturalment remot, és, sense cap mena de dubte, el sentit cristià que pot ésser endevinat de seguida, però ens agradaria de trobar una ascendència més pròxima i més concreta. Es tracta, sens dubte, de la creu genèrica­ ment parlant, la mateixa que trobem a les monedes comtals. La qüestió radica, doncs, a saber si aquesta creu consta com a emblema cristià o si respon a una creu ja emprada per alguna institució barcelonina: volem referir-nos a la creu de la Basílica cristiana de Barcelona que ja apareix al Baptisteri paleocristià. Aquí ensopeguem amb un escull, puix que no tenim proves per a inclinar-nos en­ vers aquesta posició; però, malgrat tot, hauríem de suposar que existeix una influència evident de la creu basilical, bé que puguem suposar que aquells qui començaren d'usar-la no tinguessin consciència d'allò que feien. Moltes vegades l'historiador va massa lluny en voler cercar influències i sotjar causes dels fets; vol crear antecedents massa exactes de les coses: una filiació aplicada a una realitat històrica apareix molt sovint inconscient per a aquells qui l'han adoptada. Provem de trobar una mica de llum a través d'un escut un xic més modern que el que estudiem i en el qual figura, per cert, una creu: ens referim a l'escut de la Mercè. Quan és fundat l'Orde li són concedides unes armes: les reials, i en cap la creu catedra­ lícia. Aquest escut, que obeeix certament a una concessió concreta i escrita, ha usat des d'aleshores les armes que li foten atorgades, i respecte a la creu podem comprovar com ha dibuixat la creu patada catedralícia. Els mercedaris, doncs, a través dels segles, aliens a les modes i a l'evolució de la forma artística de la creu, han romàs fidels a la forma externa de la creu que la pròpia catedral els concedí. Ara: sembla que és indubtable que la creu que consta en l'esmentat tractat és així mateix la romànica; que sigui la de la Ba- 12 ! sílica no és improbable. Creiem que al moment d'ésser format l'escut de Barcelona, fosI per la necessitat de fixar-lo en el dit document, a corre-cuita, o bé dibuixat per primeravegada per altres causes, hom pensà en la creu basilical, car, si certament en les monedes ja figurava la creu, no és menys cert que no hi tenia la forma típica que té en el segell del document que ara comentem. Per tant, estem autoritzats a suposar que la creu que ori­ ginàriament hi havia a l'escut de la nostra Ciutat era la de la Basílica barcelonina. Aquest adverbi que acabem d'escriure ens permet de perllongar encara més aquest comentari: diem originàriament perquè la creu del nostre escut deixà de tenir amb el temps aquesta forma romànica o patada; es modernitza, diríem que apareix una altra creu, que no s'ajusta als cànons i a les formes romànics. Assenyalem, per exemple, la diferència que existeix entre els escuts barcelonins del segle XIII (el del 1289 i el de la Mercè), fidels sempre a la forma de la creu basilical, i els del tres-cents; com a conseqüència d'aquesta comprovació, veurem de seguida que, mentre que en els de la Mercè la creu patada s'ha 13 conservat, en els de la nostra Ciutat ha esdevingut una creu regular, de braços iguals i simples, sense cap eixamplament a llurs extrems. «MODERNITZACIÓ» DE LA CREU Esgotant encara més els nostres comentaris, voldríem esbrinar per quines raons s'ar­ ribà a produir aquest fet: pèrdua de la consciència de l'origen «basilical» de la creu o simple modernització estilística d'aquesta creu. Ambdues coses? Potser sí. No ens sembla, això no obstant, que hi hagi intervingut una altra qüestió que hom podria allegar: la in­ fluència de la creu de sant Jordi. Ens semblaria prematura aquesta influència, atesa l'ex­ tensió del culte i la devoció al sant de Capadòcia, car, amb anterioritat a ella, és a dir, a partir del segon segell que coneixem," ja apareix la creu en la forma «moderna». Els es­ 15 cuts del segle XIV ofereixen ja aquesta creu distinta: ja no és la romànica o patada; el segell que serva l'Arxiu de la Corona d'Aragó 16 i que correspon al Consell de la Ciutat ens mostra una creu regular, de traces gairebé iguals i sense cap eixamplament: són les matei­ xes característiques que les dels altres segells del segle XIV.17 t Cal subratllar, altrament, una particularitat: els emblemes ja són quarterejats, però en el segell esmentat primerament," la creu és als quarters segon i tercer i no al primer i al I 13. SAGARRA, núms. 917-919. 14. Segell conservar a l'Arxiu de la .Corona d'Aragó, en dos exemplars; també SAGARRA, núm. 918. 15. SAGARRA, núms. 917-919. 16. ídem, núm. 917. 17. ídem, núms. 918 i 919. 18. ídem, núm. 917. 13 quart, com correspondria. Aquest fet (que obeeix, sens dubte, a una equivocació) té la seva importància, perquè ocorre en el segell que podríem considerar dels més antics: l'error provingué de la vaciHació en quarterejar els primers segells. Aquest escut, i sobretot el de l'any 1332,19 que coincideix amb el començ del regnat de Pere el Cerimoniós, ja mostra la nova creu en un moment que l'escut de sant Jordi, les confraries sota el seu patronatge i la mateixa devoció han nascut de sobres." LA CREU DE SANT JORDI Un document del 134521 ens parla d'una concessió reial de maces per als consellers de Barcelona: els autoritza per a poder representar-hi els escuts reials i el de la Ciutat: «signo nostro et signo dictae civitatis», i en comentar aquestes frases, el pare Ribera diu: «las quales maças de la Ciudad siempre han sido gravadas i como oy se ven con la cruz roxa en campo blanco que son las primitivas antiquíssimas armas de la Ciudad y las ba­ rras». Segons Ribera, doncs, l'escut de Barcelona ha estat sempre així. Ens dol molt de no disposar d'un element heràldic que ens aclariria potser per sem­ pre l'origen concret d'aquesta creu: voldríem endevinar els esmalts i els colors d'aquests escuts barcelonins i sobretot aquells que hi hagués hagut en el segell penjant del docu­ ment del 1289 (si és que als segells hi havia esmalts i colors), car, sabent bé com sabem quins eren els esmalts i els colors de l'escut catedralici (els del primer quarter de l'escut mercedari), que són una creu blanca sobre camp de güella, llavors no tindríem cap dificul­ tat a identificar l'escut barceloní, els esmalts i els colors del qual, contràriament, surten ja transformats des del mateix segle XIV, car, com sabem, es tracta de la creu vermella sobre camp d'argent. Colors que, certament, són els propis de la creu de sant Jordi. Ens trobem, llavors, amb uns color 22 que erradament ens farien creure en l'origen geor­ già dels quarters primer i quart, que, existint al darrer terç del segle XIII (el segell de l'esmentat document del 1289) i compost ja de creus (almenys una i barres), les devia tenir imitades de la Basílica o potser com a senyal comú de la Ciutat o del comtat (recordem que les monedes amb la creu pertanyen a la Seca de Barcelona, però que tenen vigència mo­ netària a tot el comtat, i, per tant, l'emblema de la creu pot ésser relacionat amb la Ciu­ tat i també amb tot el comtat). 19. SAGARRA, núm. 918. 20. RIBER, LLORENÇ, Els sants de Catalunya ... Barcelona, Editorial Catalana 1920; VINCKE, JOAN, El culte a Sant Jordi en les terres catalanes i El escudo ... 227. Gran... , en «La Paraula cristiana», abril 1933, DURAN, , pàg. Enciclopèdia Catalana, vol. 8, pàg. 778. 21. Manuscrit 96 de la nova Sèrie de l'A.C.A., fol. 15. 22. Quant als colors tot el que diem és un xic hipotètic, car als primers escuts no hi surten. 14 Així, doncs, ens decantem a creure que en un moment donat la creu -orIgmana­ ment paleocristiana, basilical de la Catedral de Barcelona- es modernitza i al seu damunt pesa la influència de la creu de sant Jordi. Amb la devoció i el culte al sant de Capadòcia, i amb la creació d'alguns Ordes militars i de les Confraries dedicades a sant jordi," la creu, que en el seu origen tenia una forma romànica -la creu patada-, pren la forma dels bra­ ços iguals i regulars com si fos la creu de sant Jordi, i a partir d'aquest moment creiem que s'originà una certa confusió entre la creu original de la Basílica de la Santa Creu i Santa Eulàlia de la Catedral de Barcelona, i el signe heràldic de sant Jordi. I a favor d'això suposem que fou deguda la publicació de les ordenances dels consellers barcelonins per a l'organització de l'host veïnal de l'any 1395,24 per la qual els consellers ja nomenats es comprometen a fabricar un plafó amb el senyal de sant Jordi, i afegeixen: «la creu verme­ lla en camp blanc, que és el senyal de la Ciutat»." Però nosaltres hem de dir que en realitat aquestes armes no eren les pròpies de la Ciutat, sinó les de la creu patada, derivada, a pa­ rer nostre, de la Basílica barcelonina. Així, doncs, a la darreria del segle XIV s'havia perdut per complet -segons creiem­ la idea de l'origen exacte de la creu de l'escut de Barcelona, ja que els consellers diuen pa­ lesament -esmentant, de més a més, els colors- que el senyal de la Ciutat és la creu de sant Jordi. A partir d'aquesta data no hi ha cap dubte: els quarters primer i quart foren organitzats, i continuen essent-ho, així, sense que ja mai existeixi vacillació, creu de braços iguals de güella sobre camp d'argent. Això no obstant, d'altres institucions han conservat fidelment la creu patada o romànica: la mateixa Basílica, l'Hospital de la Santa Creu, a la porta del qual, del carrer de l'Hospital, hom pot encara observar bé les armes de la ins­ titució: escut en cairó: partit: primer: creu patada; segon: quarterejat; primer i quart: creu de braços iguals, i segon i tercer: dos pals. És fàcil adonar-se de com les creus de les dues parts de l'escut són diferents: la pri­ mera correspon a la Basílica i és patada, i l'altra és 'ja la de sant Jordi. Així mateix la creu patada figura a l'escut de la casa de la Pia Almoina, porta situada a la plaça de Crist Rei; i també en les nombroses que figuren a la Catedral, esculpides i llavorades arreu. Això pot ésser observat també a les vidrieres. Ben darrerament, han aparegut distints escuts de Bar­ celona policromats a les claus de volta de la cripta de Sta. Eulàlia i a la girola." 23. Ens referim a la Confraria creada per Pere el Cerimoniós. Vegeu nota 20. 24. Vegeu nota 21. 25. Com ja diguérem el ms. del P. Ribera ens dóna moltes dades de gran interès. 26. Com ha pogut observar-se sempre hem emprat, en aplicar a la creu de braços iguals però eixamplats als extrems, el mot «patada», malgrat que tal vegada haurien estat més correctes les paraules «Creu de Malta» o tal volta cua de palaia, mot que sembla que respondria al que empren els ferrers; vegeu L'Art català, de Josep Mainar, Barcelona, Aymà, 1958, vol. III «Les arts decoratives». (Nota que devem i agraïm al senyor Joan Bta. Xurriguera Parramona.) Vegeu mostres d'aquesta i d'altres creus a les làmines que segueixen a la part del text. 15 CAPÍTOL II .. EL QUARTER DELS «PALS DE GUELLA» Estudiat el primer quarter del nostre escut, passem ara al segon, és a dir, al que os­ tenta pals de güella en camp d'or, emblema estudiat des de punts de vista distints, i al qual dedicàrem el treball esmentat més amunt, en extenses planes de la revista «Hispania», en parlar de la llegenda de les «barres» catalanes. En el referit article (que per cert s'exhaurí fàcilment i ha estat repetidament sollicitat) es planteja la qüestió de l'escut que duu, en camp d'or, uns pals vermells i que usaren des del segle XII els comtes-reis de Catalunya­ Aragó. S'hi abordaren tres qüestions distintes: data d'aparició, com s'ha format i procedèn­ cia catalana o aragonesa de l'escut. Aquests tres problemes estan molt relacionats entre ells, i amb més motiu quan una llegenda que ha sobreviscut durant quatre segles pretén d'ex­ plicar-los en dir que els pals de güella foren donats a Guifré el Pilós, comte de Barcelona, l'any 873,27 per l'emperador Carles el Calb, en mèrit als serveis prestats en la guerra con­ tra els normands. En conseqüència, la llegenda ens brinda una data i un origen, i fixa, sense cap mena de dubte, la seva procedència francesa. A continuació reproduïm l'esmentat article. LA LLEGENDA DE L'ORIGEN Per tal de poder tractar cadascun dels tres problemes amb un rigorós criteri històric, cal abans que res deixar de banda la llegenda i, un cop degudament rebutjada, tornar a plantejar aquestes qüestions, sense que amb això pretenguem cap altra cosa que no sigui 27. DrAGO, Historia de los victoriosísimos condes ... , ed. 1603, llibre 2, cap. 8.°, fol. 63 V., i FELIU DE LA PEÑA, Anales de Cataluña, tomo I, 265, donen la data del 874. 17 3 esclarir-les. La nostra modesta contribució consistirà especialment en tres aportacions: sin­ tetitzar en aquestes planes l'estat de la qüestió en el moment actual (cosa molt necessària, car no existeix cap estudi de conjunt sobre la matèria); rectificar, en segon lloc, la gènesi de la llegenda (amb l'explicació del seu naixement i el seu desenvolupament fins a arribar a les formes perfectes dels segles XVII-XIX), i, com a conseqüència de l'estudi, poder afir­ mar que la llegenda dels pals de güella sobre camp d'or, hom no la troba a l'Edat mit­ jana, sinó als primers anys del segle XVI. Finalment, i en tercer lloc, aportar diversos i con­ cloents testimonis documentals per tal de provar la procedència catalana dels bastons vermells. Però abans que res ens ocuparem de la llegenda per tal de rebutjar-la. El qui pri­ mer, amb un just criteri, s'hi ha referit ha estat Sans i Barutell, el qual, en un acabat es­ tudi," desféu del tot la narració llegendària de les «barras sanguinolentas». L'il:lustre acadè­ mic es limità a la més pura crítica històrica i al:legà, com a primera raó, la distància de sis segles entre el fet explicat i la narració -en això seguia el mètode crític de Mabillon-c-," i va començar la destrucció de la llegenda tot soscavant-ne els dèbils fonaments. Els argu­ ments que serviren -fa ja més d'un segle- a Sans i Barutell per a destruir la talllegenda, que pot ésser llegida en la versió que en transcrivim als Apèndixs, són avui confirrnats per noves dades que la història ha aportat de mica en mica; actualment, atesos els coneixe­ ments que hom té de l'heràldica i dels seus orígens, d'una banda, i, d'altra banda, dels fets de Guifré el Pilós i de Carles el Calb, la tasca és molt més fàcil. En efecte: la llegenda no pot ésser acceptada per les raons següents: 1) Pel silenci dels autors coetanis i immediatament posteriors, durant set segles; res no en diuen els Gesta Comitum (escrits durant el segle XII) ni cap de les quatre Cròniques catalanes (Jaume I, Desclot, Muntaner i Pere el Cerimoniós). Així mateix no l'esmenten els cronistes del segle xv (del cas de Bernat Boades, en parlarem més avall), i no apareix a les fonts diplomàtiques medievals conegudes fins ara. És a dir, que la llegenda de les «bar­ res» no fou coneguda en la historiografia de l'Edat mitjana. 2) La ciència del blasó no era constituïda encara a l'època dels primers comtes bar­ celonins, i no podem parlar de la seva existència fins ben entrat el segle XI, o al comença­ ment del XII. 3) És totalment desconeguda la intervenció de Guifré en les lluites contra els nor­ mands i d'altres de sostingudes al costat de l'emperador o rei dels francs, i la crítica mo­ derna rebutja la seva fugida a Flandes, les seves relacions amb la filla del comte i el seu matrimoni amb ella, fets en Íntima relació amb la llegenda. 28. Memoria sobre el incierto origen de las barras de Aragón, a «Memorias de la R. A. de la Historia», any 1.832, vol. VII, pàgs. 201-235. 29. Op. de SANS I BARUTELL, pàg. 210, citant MABILLON, Estudios monásticos, part. 1, cap. 8. 18 4) La gènesi de la narració que ens ocupa -explicada, com farem després, a base de dur el text de Boades al segle XVII- ens demostrarà ben palesament que es tracta sim­ plement d'una llegenda i, en conseqüència, d'una narració fabulosa. No ens entretindrem a puntualitzar les tres primeres raons, per tal com poden ésser fàcilment comprovades en la bibliografia moderna sobre aquestes distintes qüestions; 30 sí que farem, altrament, un estudi a fons de la quarta, perquè es tracta d'un assumpte nou i que canvia completament la gènesi de la llegenda. Partint del -fet, com hom ha cregut fins ara, que la introducció de la llegenda en la historiografia catalana ha estat feta per mitjà del Libre dels Feyts d'armes de Catalunya." atribuït a Bernat Boades i acabat d'escriure l'any 1420, el desenrotllament de la narració es presenta de faisó molt singular, puix que compareixeria al començament del segle xv amb molta maduresa, no seria esmentada durant tota la resta del segle i, a partir de l'inici del XVI, després d'una tímida aparició, començaria el seu desenrotllament cada cop més reeixit, i no hauria d'assolir el nivell de la narració de Boades gairebé fins al segle passat, amb les dar­ reres produccions històriques de 1 'època romàntica. Aquest recorregut anòmal i rar pot ésser comprovat a base dels textos històrics que a partir del Libre dels Feyts (en el supò­ sit que sigui de la primera meitat del segle xv) recullen o silencien la llegenda." Vegem­ los: en primer lloc, l'aHudit Boades (vegeu l'Apèndix V), i a partir d'ell, bé que anterior en uns pocs anys, el pròleg de la Traducción de los sermones de San Bernardo, escrit pel P. Joan Montsó per ordre del rei Martí; en aquesta obra hom desconeix la llegenda de les «barres», car les atribueix místicament a Nostre Senyor jesucrist." Els cronistes catalans d'Alfons i de Joan II (Tomic, Puigpardines i Turell) 34 tampoc no la recullen. 30. LAVISSE ET RAMBAUD, Histoire Générale du IVème siècle à nos [ours. París, 1893-1901, 12 vols. Vo­ lum I, pàgs. 421 i 492. GALBREATH, D. L., Manuel du Blason. Lausana, 1942, pàgs. 23 i ss. WAGNER, A., He­ raldry in England. Londres i Nova York, 1946, pàg. 6. ROVIRA I VIRGILI, ANTONI, Història Nacional de Cata­ lunya. Barcelona, 1922-34, 7 vols. Vegeu-ne el volum III, pàgs. 154-213. ABADAL: Els primers comtes catalans. Barcelona, 1956, capítols V i VI. SOLDEVILA: Història de Catalunya. Barcelona, 1962, vol. I, pàg. 60. 31. BERNAT BOADES, Libre dels Feyts d'Armes de Catalunya, edició d'Enric Bagué. Col. «Els Nostres Clàssics», 5 vols. Barcelona 1930-48. Al quart volum hi ha un extens estudi degut a Miquel Coll i Alentorn, en el qual és demostrada la falsificació d'aquest llibre per Roig i Jalpí. 32. I els tres primers són TOMIC, PUIGPARDINES i TURELL, dels quals parlarem tot seguit; tots tres la silencien. 33. BOFARULL, PRÓSPERO DE, Los Condes de Barcelona vindicados. Barcelona, 1836, 2 vols. Introducció, pàg. XII. 34. TOMIC, PERE, Històries e conquestes dels Reys de Aragó e Comtes de Barcelona. Barcelona, «La Re­ naixensa», 1886. PUIGPARDINES, BERENGUER DE, Sumari de la població d'Espanya e de les conquestes de Cata­ lunya e de on devallen los comptes de Barcelona; és un manuscrit inèdit, l'índex de capítols del qual, i algun extracte, podem veure a: MONSALVAT]E, Noticias históricas del condado de Besalú, vol. V, pàgs. 124-127 i Apèn­ dix XVIII; interessen els capítols 43 i 44 del Sumari. TURELL, GABRIEL, Recort historial de algunas antiquitats de Catalunya, Espanya y Franza. Barcelona, «L'Avenç», 1894. 19 El valencià Beuter (nat entre 1490 i 1495, i mort el 1555), el qual, com veurem, és de fet l'introductor de la llegenda en la historiografia catalana, i potser l'inventor, n'ofe­ reix una versió que, bé que no és extensa, n'enclou substancialment les dades essencials, com podem veure a l'Apèndix 1,35 de la Historiografia. No la recullen -si és que la conegueren- Carbonell," Tarafa," Zurita," i Blancas," entre els historiadors més destacats del segle xvr." Ja al segle XVII el P. Diago la incorpora a la seva Historia de los victorosísimos con­ des 41... (vegeu l'Apèndix II) i li dóna més extensió que Beuter; a més, suposa que l'em­ perador que donà les armes a Guifré fou Carles el Calb i no Lluís, com va creure l'esmen­ tat autor valencià. Més tard; breument resumida però amb elements nous, la narra Bosch al seu Summari 42 (vegeu l'Apèndix III), i més extensament el cronista Pujades (vegeu l'Apèndix IV).43 Un segle després dels autors precedents, l'ofereix també Feliu de la Peña 44 (vegeu l'Apèndix VI). Garma," cap a mitjan segle, accepta que Carles el Calb donà al comte Gui­ fré les armes que més tard ostentaren els seus successors en ocasió de la ferida rebuda en lluita contra els normands. El savi historiador Antoni Campillo," en incorporar plenament totes les llegendes de Guifré, recull també la de les «barres». L'annalista aragonès Abar­ ca," ensems amb d'altres historiadors de la regió veïna, no accepta la llegenda, i segueix en això Pellicer." Enfront d'aquesta posició -que participava del moviment general his- 35. BEUTER, PERO ANTÓN, Crónica general de España ... València, 1604. Segon llibre, pàg. 70. 36. CARBONELL, Chroniques de Espanya ... , ed. de 1547. (Al foli xxxxvii són narrades les llegendes de Guifré; de la de les «barres», res no n'és dit.) 37. TARAFA, FRANCESC, De origine ac rebus gestis regum Hispaniae liber ... Anvers, 1553. 38. ZURITA, JERÓNIMO, Anales de la Corona de Aragón. Zaragoza, 1610, 6 vols. Vegeu volum I, fol. 11 v., on parla de Guifré. 39. BLANCAS, JERÓNIMO DE, Aragonensium rerum commentarii. Saragossa, 1588. 40. CARBONELL, si l'hagués coneguda, l'hauria incorporada, puix que recollí les relatives a l'educació de , Guifré a Flandes, etc.; malgrat el sa criteri historicista de Zurita, creiem que s'hauria referit a la llegenda -si l'hagués coneguda-, bé que sense donar-li crèdit, com fa amb les altres narracions que sobre Guifré eren cone­ gudes aleshores, i afegeix, per exemple, un «afirman» o un «escriben». 41. Vegeu nota 27. J 42. BOSCH, ANDREU, Summari, Index o epitome dels ... titols de honor de Cathalunya, Rossello y Cer­ danya. Perpinyà, 1628, pàg. 166. 43. PUJADES, JERÓNIMO, Crónica Universal del Principado de Cataluña. Barcelona, 1829-32, 8 vols. Tom VI, pàgs. 289-290. 44. FELIU DE LA PEÑA, NARCISO, Anales de Cataluña ... Barcelona, 1709, 3 vols. Tom I, pàgs. 265 i ss. 45. GARMA y DURÁN, FRANCISCO J. DE, La Adarga catalana. Barcelona, 1753, 2 vols. Tom I, pàg. 13. 46. CAMPILLO, ANTONI, Disquisitio Methodi consignandi annos aerae christianae ... Barcelona, 1766, pà­ gina 232. 47. ABARCA, S. J., PEDRO, Los Reyes de Aragón en anales históricos. Madrid, 1682, llibre I, fol. 199. 48. PELLICER DE TOVAR, JOSÉ, Idea del Principado de Cataluña. Anvers, 1642, pàgs. 249 a 261. tòric en relació amb l'alçament dels catalans contra Felip IV- s'aixeca Roig i Jalpí, el qual, en «copiar» el manuscrit del Libre dels Feyts, que assegura haver trobat escrit per Rafael Ferrer i Coll per ordre de Jaume Ferrer de Blanes, referma la llegenda i, per dir-ho així, la 49 consagra en reproduir-la (vegeu l'Apèndix V). Així, doncs, ja hem vist com la incorporen els erudits del segle XVIII (Feliu, Garma i Campillo). Al segle passat, quatre autors silenciaren o rebutjaren la llegenda: Sans i Ba­ rutell, Pròsper de Bofarull 50 Antoni de Bofarull 51 i Pi i Arimon.52 Finalment, Víctor Bala­ guer,53 que, com a bon romàntic, no va poder deixar d'incorporar-la, l'enriquí amb nous ele­ ments, i per aquesta raó, i considerant que aquesta narració clou el cicle llegendari de l'escut de les «barres», la reproduïm a l'Apèndix VII. (Quan diem que Víctor Balaguer clou aquest cicle llegendari deixem, naturalment, al marge totes les manifestacions poèti­ ques i literàries de la llegenda.) De la lectura lenta i de la verificació de les set versions que oferim (Boades, Beuter, Diago, Bosch, Pujades, Feliu i Balaguer) es desprèn que allò que ha estat apuntat, és a dir, que la llegenda, seguint aquest singular procés de formació, devia tenir -inversament al que s'esdevé en totes les manifestacions llegendàries- un començ molt reeixit, per a pros­ seguir després silenciada per aquells qui la degueren conèixer i aparèixer novament amb pocs detalls i encara de reduïda extensió, inferior, evidentment, als seus inicis. Això seria -si les coses haguessin anat d'aquesta manera- molt sorprenent, contrari, a més, a l'evo­ lució de tota llegenda. Per això els qui modernament la van estudiar ja observaren que, en aparèixer, manifestava formes massa reeixides: així, Valls i Taberner afirmava l'any 19.32 que Sans i Barutell creia que a la fi del segle XIV la llegenda no era encara coneguda, i afegia, en considerar la maduresa assolida en aparèixer: «Jo em decantaria a creure que fou a les darreries d'aquest segle quan ella va ésser creada; llavors que Boades la recollí estava ja ben constituïda i essencialment amb afegidures i desdoblaments posteriors quant a detalls va restar sempre més inalterada, un cop hagué assolit en l'Edat Moderna la seva difusió»." En efecte: el malaguanyat i doctíssim historiador va raonar encertadament, car que la versió que ens en dóna Boades demostra una composició molt perfecta: tots els ele- I 49. ROIG I JALPÍ, Fr. JUAN GASPAR, Epítome histórico de la muy ilustre ciudad de Manresa. Barcelona, 1692, pàg. 116. 50. Los Condes de Barcelona vindicados. Vegeu notes 38 i 33. 51. BOFARULL, ANTONIO DE, Historia crítica civil y eclesiástica de Cataluña. Barcelona, 1906-10, 30 vols. Tom IV, pàgs. 72 a 83. 52. PI I ARIMON, ANDRÉS AVELINO, Barcelona antigua y moderna. Barcelona, 1854, 2 vols. Tom II, pà­ ginas 349 a 352. 53. BALAGUER, VÍCTOR, Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón. Barcelona, 1860-63, 5 vols. Tom I, pàgs. 284 a 288. 54. VALLS TABERNER, FERRAN, Matisos d'història i de llegenda. Barcelona, Editorial Balmes, 1932, pà­ gines 57 i ss. ments i els detalls, i el diàleg entre l'emperador i el comte hi són del tot elaborats. Per això Valls va pensar que la llegenda devia ésser coneguda almenys vint anys abans que Boades l'escrivís, ja que la trobava clarament formada en aquest autor, i per això al capda­ vall afirma que va restar ja inalterable en relació amb les versions més modernes. I és que, en el fons, Valls, sense adonar-se'n, sospitava -amb molt d'encert- de la versió de Boades. Ja fa uns quants anys, Jiménez Soler exposà la idea que el Libre dels Feyts d'armes de Catalunya era del segle 55XVII; aquesta opinió, que, si hagués estat confirmada, hauria can­ viat molts extrems de la llegenda dels pals de güella, fou rebutjada totalment i considerada inadmissible." Avui, al contrari, sembla ben palès que, efectivament, Jiménez Soler tenia raó i que l'esmentat llibre del pseudo Bernat Boades va ésser escrit, a mitjan segle XVII, per Joan Gaspar Roig i jalpí." Contribueix avui a considerar apòcrif aquest llibre, la gè­ nesi de la llegenda de les «barres»: si co1:loquem, altrament, el Libre dels Feyts dins la se­ gona meitat de la centúria setzena, veurem que la narració dels pals de güella s'ha format amb tota naturalitat. Vegeu ara als Apèndixs els textos que d'ençà del segle XVI han in­ corporat la llegenda, disposats per l'ordre, que és el que per endavant els hem donat, com els correspon davant aq�esta rectificació de la data d'aquest repetidament esmentat Libre. 55. JIMÉNEZ SOLER, ANDRÉS, La Edad Media en la Corona de Aragón. Barcelona, Editorial Labor, 1930, pàg. 353, i La crónica catalana de Bernardo Boades, a «Homenaje a... D. Miguel Artigas». Santander, 1931, Volum L 56. BAGUÉ, ENRIC, l SALAS, XAVIER DE, El Libre dels Feyts d'armes de Catalunya, a «Revista de Cata­ lunya», any 1931, vol. XIII, pàgs. 296 a 307. 57. Tocant a la falsedat de l'obra de Boades, el qui primer cridà l'atenció sobre aquest punt fou Jimé­ nez Soler, el qual, l'any 1930, en publicar La Edad Media en la Corona de Aragón (Editorial Labor), afirmava que versemblantment Boades encobria un pseudònim d'una falsificació històrica del segle XVII. Ja anteriorment havia cridat l'atenció de Massó i Torrents i d'altres (Exposició d'un Pla de publicació de les cròniques catalanes, LE.C., Barcelona, 1912), l'aire renaixentista -avançat- del seu estil. Més tard, el mateix autor aragonès pu­ blicà un documentat estudi sobre el particular en «Homenaje a Artigas», que citem a la nota 55; les raons ad­ duïdes per Jiménez Soler a la primera de les seves dues obres esmentades no foren ateses per Bagué i Salas (nota 56), però als ulls de Benito Sánchez Alonso són suficients per a donar la qüestió com a resolta en dir «no es, pues, creíble, que nadie se allane en adelante a ver en el Libre dels Feyts una crónica del siglo XV, sino una muestra más, admirablemente forjada, de los falsos cronicones del siglo XVII» (vegeu nota 60 i pàg. 329 de l'obra de Sánchez Alonso). Novellament ha aparegut un estudi, en línies generals definitiu, de Miquel Coll i Alen­ torn, escrit el 1942 i publicat després, titulat: El problema de l'autenticitat del Libre dels Feyts d'Armes de Catalunya, extret del volum IV de l'edició del dit llibre feta per Enric Bagué el 1930, l'últim volum de la qual, el cinquè, termina l'obra. Amb anterioritat a tots els autors esmentats, Ximénez de Embrún (en Ensayo ... Orí­ genes de Aragón Saragossa, 1878) sembla que ja sospità de l'obra de Boades, ja que en esmentar-la diu en... , nota: «B.N., manuscritos. Está en duda su autenticidad» (pàg. 24). Esmentem (de més a més) encara més darre­ rament un estudi filològic del Libre, a càrrec de Martí de Riquer (Bol. R.A.B. Lletres de Barcelona, XXI, 1948, pàgs. 247-274), titulat: Examen lingüístico del Libre dels Feyts d'Armes de Catalunya de Bernat Boades, que prova plenament que des del punt de vista Iingüístic no podem pensar en l'autenticitat de l'obra boadiana. En alludir a Sánchez Alonso vegeu la nota 60. 22 I llavors veurem que, tímidament nascuda (en Beuter, Apèndix I del B] Historiografia), es desenrotlla gradualment (en Diago, Bosch i Pujades, Apèndixs II, III i IV també de la Historiografia, així com els següents), madura plenament (en el llibre apòcrif de Roig, Apèndix V) i continua l'evolució de la llegenda (en Feliu, Apèndix VI) fins a cloure's el cicle llegendari (amb Balaguer, Apèndix VII). A les raons que la crítica moderna ha adduït per demostrar que l'autor del Libre dels Feyts no va pertànyer al segle xv, sinó al XVII, i que, per tant, l'autor no en fou Boades, sinó Roig i Jalpí, hi afegim avui la que aportem. A jutjar només per la inclusió d'aquesta llegenda al llibre esmentat, podríem opinar, amb d'altres autors, que no és possible l'atribució de l'obra al segle xv. Però si la llegenda no ha estat introduïda per Boades i l'autor del Libre dels Feyts és del segle XVII, ¿qui fou l'introductor en la historiografia catalana de la tal llegenda? Des­ prés d'haver repassat els annals, les cròniques i les històries des dels Gesta Comitum Bar­ chinonensium (segle XII), hem arribat a esclarir la qüestió: la llegenda no es troba en cap cronista ni historiador medieval; el qui primer la duu és el valencià Pere Antoni Beuter." Hem assolit aquest resultat després dels estudis efectuats, i l'hem comprovat, de més a més, per un autor aragonès que, en impugnar l'origen català dels pals de güella, deia que «esta no tiene más antiguo origen que referirlo Beuter, cual dize que lo halló escrito»." Igualment citen Beuter: Diago, Bosch i Pujades, o sigui que per als historiadors dels segles XVI-XVII l'autor valencià esmentat era l'introductor de la narració. ¿En fou Beuter, així mateix, l'inventor? Bé ho sembla, si tenim en compte que és cer­ tament el qui primer en parla, bé que -si donem crèdit a les seves paraules- la trobà escrita en uns «quaderns de mà» (vegeu l'Apèndix de la part B). ¿Quin abast podem donar a aquestes paraules? És difícil de dir-ho; Beuter no és de fet un crític, i malgrat les seves protestes de recollir només allò que els autors li brinden i de fer servir una abundosa bi­ bliografia, es complau --com diu Sánchez Alonso 60_,_ a escollir el més fabulós sense cap mena de crítica. Acostuma, és cert, a referir-se als autors dels quals poua, però no sempre, i de vegades esmena aquesta falta amb relacions d'obres consultades, com fa al final del segon llibre, del qual gairebé són absents les citacions bibliogràfiques. En el cas que ens ocupa, per bé que és cert que no allega cap autor, cita, tanmateix, una font manuscrita; això no obstant, sempre hi cap el dubte que potser l'esmenta com a pretext i en realitat no existeix, o bé es tracta d'un manuscrit d'alguna crònica. De tota manera, com digué Pellicer en la seva Idea del Principado de Cataluña." Beuter es refereix 58. Vegeu la nota 35 i l'Apèndix I de la part B) Historiografia. 59. Pàg. 252 de l'obra citada de PELLICER (nota 48). 60. SÁNCHEZ ALONSO, BENITO, Historia de la historiografía española. Madrid, 1941-44, 2 vals. Vol. I, pàgs. 378-80. 61. Pàg. 261. 23 a uns quaderns manuscrits «sin dezir cuyos son y dónde los halló», els quals «han sido dichosos pues han arrastrado casi todos los que escribiendo después del, .. » han tractat so­ bre la matèria. I bé: aquests «quaderns de mà», ¿podrien haver estat folis d'un manuscrit degut a la ploma de Bernat Boades? Certament: si donem crèdit a Beuter i pensem que l'autor valencià pouà la notícia d'un manuscrit, ¿podríem creure que, efectivament, existí un ma­ nuscrit produït el 1420 per Bernat Boades? En aquest cas el manuscrit devia ésser reduït i devia caure a les mans de Roig i Jalpí, el qual el devia interpolar i ampliar bo i desfigu­ rant-lo del tot: així la llegenda de les «barres» devia haver nascut, com hom havia cregut fins ara, en Boades (no pas en el Libre dels Feyts, publicat per Roig), amb una relació més breu encara que la de Beuter. Aquesta narració devia haver estat desconeguda per Tomic i Turell, però devia arribar, d'altra banda, a les mans de Beuter, que recollí l'espècie; més tard, i recolzant-la en aquest, l'ampliaren Diago, Bosch, Pujades i Feliu, i finalment vingué Roig i Jalpí, el qual li donà la forma definitiva en interpolar el petit manuscrit que trobà a Blanes, amb dades de la historiografia anterior, ultra algunes de la pròpia collita. Però si això hagués anat així, ¿com s'explica que un manuscrit existent en un arxiu rural (a Blanes) hagués anat a raure a les mans d'un valencià? Hi cabria una possibilitat, però ens sembla que això suposa forçar massa els arguments: que el manuscrit de Boades hagués estat copiat i que una de les còpies hagués arribat a les mans de Beuter. Les possibilitats que ara apuntem amb referència al procés evolutiu de la llegenda dels pals de güella en relació amb la suposada falsificació del>llibre de Boades, tindrien una im­ portància decisiva per al problema general del Libre dels Feyts; si hom podia arribar a pro­ var o a posseir més indicis que no hem dit en aquestes darreres línies, l'honorabilitat his­ tòrica de Roig i Jalpí restaria un xic més salvada i no seria, com resulta ara, un simple falsari. Tanmateix, els indicis que apuntem per a suposar l'existència d'un breu manuscrit degut a Boades, escrit al segle xv, són, històricament parlant, tan minúsculs, que no ens sembla pas que puguem arribar a dir -a base d'aquests- que Roig fos un simple interpo­ lador, sinó quelcom més: un falsari. Però, tornant a Beuter, ens preguntem: ¿quin interès havia de tenir un valencià del segle XVI -bé que els reis descendissin de Guifré- a inventar per al dit comte una narració com la que ens ocupa? Per descomptat, aquesta narració, bé que breu, és comple­ ta, i l'autor no pretén pas d'atribuir-se un descobriment tan elevat de l'origen de l'emble­ ma; sobre aquest origen, torna a insistir-hi més tard en ponderar que si és il:lustre el de les armes franceses (les flors de lis), una més gran brillantor tenen «las quatro rayas de sangre en campo de oro que Sinofre ganó en la batalla contra los normandos, como arriba dixi­ mos, que mucho más alto quilate tiene la sangre humana, que no las flores quantas hay en el mundo, y derramada tan valerosamente sirviendo al emperador contra los rebeldes» (pàg. 153 del llibre 2n.). 24 A despit de tot el que hem dit, i tenint en compte les poques qualitats crítiques de l'autor, ens decantaríem a pensar que ell és el pare de la faula. No volem finir aquest punt sense fer allusió a la posició que adopta el cèlebre mos­ sèn Jaume Febrer en les seves Trobes ... en que tracta dels Llinatges de la conquista de la ciutat de València sobre l'origen dels pals de güella. Sobre l'autenticitat d'aquesta obra, com hom ja sap, s'aixecaren els mateixos dubtes que pel que fa a la de Boades, i avui no pot ésser sostingut que l'obra sigui deguda a una ploma contemporània de la conquesta de la ciutat, sinó segurament del mateix segle XVII. Tocant als pals de güella, el pseudo Fe­ brer recull la llegenda: «Jofre el Pelos, Compte en Barcelona, pasá afavorir contra los normandos, a Lluís piadós que infestaben Franza ab rigor fogós. En una batalla que ab ells va tenir restá mal nafrat; e el Emperador trobantse en la cura li volgue estancar la sanch ab la ma (sens tenir horror). Demprés la torca en lo escut de or de lo mateix Compte; e dix: pots usar de estes Barres rotjes que yo et vull donar.» (Troba VIII) Però a la troba següent diu que el té per «patranya» e vana ficcio», i rebutja, en con­ seqüència, l'explicació anterior basant-se en el fet que Guifré posseïa ja d'altres armes (les ' d'Habsburg l.f Rebutjada la narració llegendària de l'origen de l'escut dels pals de güella, hem po­ gut afermar-nos en la idea que es tractava d'una llegenda pel procés evolutiu de la seva formació, i aquest mateix procés ens ha servit per a insistir en la falsedat de l'atribució del Libre dels Feyts a un autor del segle XV.62* Hem de confessar que no deixàrem de restar molt estorats quan llegírem les planes del nostre bon amic Manuel Bassa i Armengol, que escrivint el 1964 (després de les planes dels grans historiadors d'Abadal i Soldevila, i sobretot d'aquest, així com de Miquel Coll Alen­ torn sobre l'origen de Catalunya i les llegendes a l'entorn del qual) intenta de nou demostrar 62. Sobre la falsedat de l'obra de Febrer vegeu la tesi doctoral de MANUEL DE MONTOLIU, Les Trobes de Jaume Febrer, treball publicat a la «Revue Hispanique», vol. XXII, pàgs. 285-389. 62* Malgrat el que diem s'han publicat recentment algunes obres que recullen la llegenda. 25 4 l'autenticitat de la llegenda de Guifré i el rei de França que grava les barres amb la sang del comte. Més encara també després dels estudis sobre la llegenda que indirectament fa Coll Alentorn i nosaltres mateixos directament a l'estudi que el mateix Bassa esmenta. Els mots expressats per aquest autor són certament sorprenents ... «La llegenda de les quatre barres és una pedra bàsica de la nostra història i a justificar la possibilitat de la seva certesa ... no hem fet més que refermar el nostre convenciment de la seva veracitat». El sub­ ratllat és del mateix Bassa qui en nota diu: «El posar "llegenda" entre cometes, és per ex­ pressar el qualificatiu, que donen a l'origen de les quatre barres de sang alguns historiadors», Jo només esmentaré el plorat Ferran Soldevila, del qual m'he honorat d'haver-ne estat dei­ xeble i després coHega, el qual a la Història de Catalunya, edició del 1934, és a dir, quan encara hom creia en la veracitat de Bernat Boades, i tractant-se d'un autor (Soldevila) d'en­ tusiasme nacionalista, diu respecte a Guifré « ... sense una escendència carolíngia, sense les seves amors, ... sense la llegenda de les quatre barres, Guifré ens apareix igualment i pot­ ser més» (el subratllat és nostre). Les afirmacions més inversemblants de Bassa i Armengol les podreu trobar a les planes 107, 110, 128, 129 ... de la seva obra «Origen de l'escut, català. Estudi històric», Barcelona, Millà, 1962. A les planes 167 i 168 trobareu la biblio­ grafia que ha consultat, però sense destriar-la. Ara pertoca de posar -destruïda com resta la llegenda- els tres problemes que enun­ ciàvem al començament: data de l'aparició de l'escut, origen -és a dir, com es forma i per quines causes- i la seva procedència catalana o aragonesa, o sigui indret on apareix. Aquests problemes seran estudiats segons allò afirmat ja en aquell treball, que ara prosseguim i després ampliarem amb noves dades, car la consulta d'un manuscrit degut al gran historiador P. Ribera 63 ens ofereix més dades, a les quals nosaltres n'afegirem d'al­ tres, tretes de diverses procedències. Això no obstant, insistim en el fet que l'enfocament general de la qüestió seguirà les línies de l'esmentat treball. DATA D'APARICIÓ DE L'EMBLEMA Partim, per a determinar i resoldre aquest primer problema, de' testimoniatges fe­ faents a base de monuments ja coneguts pels nostres erudits, més que no pas de citacions sobre la historiografia. Prescindim, per tant, de les teories que han estat formulades i que ens duen a dates en les quals no existia la ciència del blasó; considerant que aquest neix, a tot estirar, al segle XI, no podem en cap cas remuntar l'origen de les barres a temps ante­ riors al govern del comte barceloní Ramon Berenguer III (o bé, suposant-les aragoneses, a l'època d'Alfons el Batallador). En cap d'aquests dos regnats no trobem cap deixalla artís- 63. Vegeu nota 21. 26 tica, diplomàtica o monumental que pugui donar-nos tan sols un vestigi d'aquelles armes. Ens cal arribar al govern del comte Ramon Berenguer IV el Sant -després d'haver-se casat amb Peronella d'Aragó, retirat ja al monestir Ramir el Mónjo i, en conseqüència, després de la unió del comtat i el regne- per a trobar una empremta, per cert ja eloqüent, d'uns pals sobre l'escut: són els segells de l'esmentat comte els que donen, bé que de faisó ru­ dimentària, aquell emblema que més tard apareixerà clarament i plenament en els regnats d'Alfons el Cast i de Pere el Catòlic. Que aquells pals que mostren llurs segells dels anys 1157 i 116964 ho són veritablement, i no simples reforços d'un escut (encara que potser aquest n'és l'origen, tal com assenyalarem després), no és pas una senzilla apreciació nos­ tra: ho creuen així Muñoz Romero," el qual afirmà que aquests segells són els «monu­ mentos más antiguos que ostentan las barras de Cataluña», i també l'heraldista aragonès García Ciprés, que diu que l'esmentat comte usà l'escut llistat," i Duran i Sanpere diu que el referit segell duu «indicis del seu repartiment en pals verticals, la qual cosa seria la ma­ nifestació més antiga de les anomenades barres catalanes o aragoneses»." Això no obstant, hom ha adduït que aquests pals no són més que reforços de l'escut, a l'igual que la redona que hi apareix a la banda central-superior; però el fet de figurar en els segells del príncep esmentat i, a partir d'ell, en els dels seus immediats successors (i en­ tre ells èn 68un segell de l'infant Sanç, que fou comte de Provença, on, segons diu García Ciprés," la manifestació dels pals es fa molt més ostensible en Alfons el Cast i en Pere el Catòlic)/o autoritza a pensar que no foren reforços en els de Ramon Berenguer IV. En tot cas, hom podria admetre que en un moment donat foren reforços i que després restaren com a emblema, en el qual cas els esmentats segells d'aquest darrer sobirà continuarien essent manifestacions clares de l'escut llistat barceloní. Sans i Barutell, en l'estudi ja esmentat, creu poder afirmar que (atès que els com­ tes catalans Berenguer Ramon II el Fratricida i Ramon Berenguer III el Gran tingueren 64. SAGARRA, FERRAN DE, Sigiflograjia catalana. Barcelona, 1916-32, 3 toms en 5 vols. Vol. l, núms. 1 i 2 de la làmina primera. 65. Los. sellos de Ramón Berenguer IV, a «El Arte en España», vol. IV, any 1866, pàg. 169. 66. Notas heráldicas del Monasterio de Xixena, a l'«Anuario Heráldico», 1917, pàgs. 22 i ss. 67. DURAN I SANPERE, AGUSTÍN, El escudo heráldico de Barcelona, a «Barcelona. Divulgación históri­ ca», Barcelona, Aymà, 1945-48, 5 vols. Volum III, pàg. 227, mots que donem traduïts al català. Es poden tro­ bar les mateixes afirmacions a l'edició catalana d'aquest text, publicat a Barcelona i la seva història. 68. Vegeu el dit segell a la collecció sigillogràfica dels Arxius Departamentals de Marsella (reproduït a SAGARRA, op. cit. Volum I, figura núm. 178). 69. Vegeu nota 66. 70. Segells dels dits monarques en les colleccions sigillogràfiques dels Arxius Històric Nacional i de la Corona d'Aragó, reproduïts a SAGARRA, op. cit. Vol. I, i els del primer Arxiu a MENÉNDEZ PIDAL, RAMÓN, Ca­ tálogo: l. Sellos españoles de la Edad Media. Madrid, Archivo Histórico Nacional, 1921. Vegeu el més recent Catálogo de sellos ... , d'aquell Arxiu, redactat per A. Guglieri, Madrid, 1974, vol. I, núms. 347-355 i següents. 27 íntima relació amb la monarquia francesa i el primer anà a morir en terres de Croada, on -juntament' amb els torneigs, nascuts a l'Europa occidental- tingué origen el blasó) Ra­ mon Berenguer III, el comte ja esmentat, fou «probablemente quien comenzó a usarlas (les barres) como a blasón de su escudo»." Les raons que addueix l'iHustre acadèmic no tenen, tanmateix, cap resposta entre els monuments d'aquella època que es conserven; recordeu que no resten empremtes esfragístiques d'aquell temps i que els segells no es troben, pot­ ser, fins al regnat de Ramon Berenguer IV.72 Consegüentment al que hem referit fins aquí, i movent-nos sempre dins allò que les restes ens mostren, podríem arribar a la conclusió següent: el comte-príncep Ramon Be­ renguer IV, al temps que ja s'havia casat amb Peronella d'Aragó i que, per tant, havia unit els seus Estats als d'ella, empra ja l'escut llistat o de pals. Així, doncs, podem situar al 1157 la data més antiga d'aparició del referit escut." Ara: un monument sigillogràfic que fins ací no ha estat adduït ens mena a situar la clara aparició de l'emblema llistat set anys abans: es tracta d'un segell de Ramon Berenguer IV, del 1150, en el qual figura així ma­ teix l'emblema llistat. O sigui que podem concloure la primera qüestió que hem posat ací dient que la data d'aparició de l'escut que duu en camp d'or quatre pals de güella no pot ésser -atenint-nos a restes segures- posterior al 1150.74 ORIGEN DE LES ARMES «BARRADES» En aquest apartat pensem d'extractar molt breument tot allò que ha estat dit sobre la manera com' surt i com es forma aquest escut. Des de la fantasia de la narració de Beuter, amb els seus seguidors, fins a les rares explicacions de Puelles," per exemple, hi hauria material abundant per a anar escrivint línies i, més línies. , " 71. SANS I BARUTELL, Memorias sobre el incierto origen de las barras de Aragón, en «Memorias de la R.A. de la Historia». Any 1882, vol. III, pàgs. 201-235. 72. Això no obstant, recordeu que consta que hi hagué segells en temps anteriors; potser els tingué la comtessa Ermessendis, bé, que no ho creiem gens probable. Ramon Berenguer III és molt possible que sí, que els hagués tinguts. 73. És pels volts d'aquesta data, però una mica abans, quan apareix l'heràldica a tot Europa. Vegeu ANTHONY WAGNER, Heraldry in England. Londres, 1946, pàg. 6: «Between 1135 and 1155 seals shon the emer­ gence of heraldry in England, France, Germany, Spain and Italy». 74. El segell en qüestió és guardat als Arxius Departamentals de Marsella i catalogat a BLANCARD, Ico­ nograpbie des bulles et sceaux des Archives Départementales des Bouches-du-Rhóne. Marsella i París, 1960, là­ mina 2, figura núm. 1; la llegenda d'aquest segell anomena Ramon Berenguer IV «comes Barch. Princeps Aragon». 75. PUELLES y PUELLES, ANTONIO M.a DE, Símbolos nacionales de España. Esquema de sus historiales, desde los orígenes milenarios. .Cádiz-Madrid,' 1941,' pàgs. 55 i ss. 28 Les teories per tal d'explicar -o intentar d'explicar- com s'ha format l'escut llistat catalana-aragonès són molt diverses. Amb l'objecte de sistematitzar-les un xic les agrupa­ rem de la faisó següent: la que reconeix un origen eclesiàstic (romà) als pals de güella; la que creu en un origen relacionat amb els islamites, i, finalment, la que propugna una procedència germànica o franca. Notem que a l'escut que estudiem li han estat donades explicacions de tres tipus, de les tres fonts d'on procedeixen en general les institucions dels nostres regnes medievals. A «Hispània» vegeu el nostre article (nota 3*). La darrera de les teories que ha estat llançada és la que ha recollit fa poc temps An­ toni M. Puelles i Puelles, el qual, amb la seva exposició, cau dins el grup esmentat ante­ riorment, puix que reconeix per als bàculs o pals vermells un origen visigòtic: pensa que la creu sobre les tres gradetes que ja apareixen en les monedes visigòtiques originà l'em­ blema català en collocar les dites tres línies horitzontals en les banderes de combat de for­ ma vertical (pàg. 60 de l'esmentada obra de Puelles). La tesi de l'origen franc vindria de­ fensada per la cèlebre llegenda ja tractada, o bé per aquells qui volguessin esgotar algun reflex de la veritat històrica en la dita llegenda. Creuen en un origen romana-eclesiàstic aquells qui opinen que l'emblema llistat fou recollit per Pere el Catòlic quan estigué a Roma i hi infeudà el seu regne al Papa: D'altres opinen que la cosa anà al revés: que l'Església adoptà els colors de l'emblema del monarca i usà successivament el groc i el vermell alternats. Cap de les dues coses no és certa, ja que quan Pere anà a Roma, el seu pare Alfons el Cast i el seu avi Ramon Berenguer IV ja havien usat els pals en llurs segells; i, d'altra banda, l'Església no pogué prendre aquests colors del rei aragonès perquè consta que al començament del segle XIII (i és possible que ja a la darreria del XII) usava el «conopeo» llistat, segons un mosaic en què és representat el papa sant Silvestre." No ha mancat la teoria que relaciona l'origen del nostre blasó amb els àrabs, però és de tan poca consistència que únicament l'esmentem aquí perquè no hi manqui, al costat de les opinions referides, no pas per la seva vàlua. Els qui opinen així pensen que repugnava als sarraïns o que tenien prohibit l'ús i la combinació dels colors groc-or i vermell, i, en conseqüència, els cristians, sabedors d'això, adoptaren com a bandera de llurs exèrcits aquests l. dos colors, d�vant els quals els sarraïns fugien. L'explicació és, a més a més d'inexacta, pue­ I ril; són moltes les mostres de l'art de l'emirat, califal i taifa, en les quals surten combina­ cions d'ambdós colors i, per cert, amb una riquesa extraordinària. Finalment, la teoria que, al marge de l'agrupació que hem fet, ha gaudit d'un més gran crèdit, és la de Sentenach," que creu que el pal és senyal de domini en un territori i, en 76. Mosaic de Sant Silvestre, del segle XII. Vegeu ROVIRA l VIRGILI, Història Nacional de Catalunya. Barcelona, 7 vols. Tom IV, pàg. 435. 77. El escudo de España. Madrid, 1916, 2.a edició. 2,9 consequencia, dos, tres o quatre bastons indiquen que el posseïdor de l'escut domina sobre dos, tres o quatre territoris. A base d'aquesta teoria l'autor estudia els distints escuts dels nostres reis i els distints comtats o regnes sobre els quals exercien domini, i troba generals coincidències entre el nombre de pals i el d'Estats que governaven. Un estudi més detin­ gut de la matèria mena, això no obstant, a la conclusió que la qüestió és molt difícil i que en molts de casos Sentenach es veu obligat a certs equilibris per a poder mantenir ferma la seva teoria. Malgrat això, es fixaren també en el nombre de pals l'esmentat acadèmic Sans i Barutell i d'altres autors que posteriorment han tractat de la matèria. PROCEDÈNCIA DE LES ARMES Intentem de demostrar que els pals de güella han estat tinguts, a través del temps, com a emblema familiar dels referits comtes (i, en conseqüència, com a escut barceloní, ca­ talà): per a fer-ho disposem d'abundants testimoniatges medievals i moderns. Tan sols amb la historiografia escrita en els segles XVI-XVIII podríem resoldre la qüestió, però si acudim, de més a més, a fonts diplomàtiques dels segles XII al XV, podrem esclarir-la d'una manera terminant. Rebutjats els autors que, en incorporar la llegenda de les barres, han atribuït, natu­ ralment, l'escut als comtes de Barcelona, recollirem l'opinió dels historiadors que amb una base més certa han tractat del tema. Jerónimo Zurita afirma clarament que les armes llista­ des pertanyien a aquells comtes quan diu que, en ésser efectuada la unió foren preferides «como más principales, las (armas) de Cataluña, por descender los reyes por línea de va­ rón, de aquellos príncipes»." Carbonell, anterior a Zurita, referint-se també a Ramon Be­ renguer IV, diu que aquest usà sempre de l�s seves armes, és a dir, de «quatre pals ver­ mells o fogajants, en camp d'or»." L'ORIGEN CATALÀ DE LES «BARRES» SEGONS LA DOCUMENTACIÓ Però al marge d'aquests dos historiadors i àdhuc d'algun de modern, com ara l'arago­ nès Jiménez Soler, el qual també admet que les barres són barcelonines," els mateixos historiadors posteriors a- aquells i que incorporaren la llegenda dels pals vermells en parlar 78. ZURITA, JERÓNIMO, Anales de la Corona de Aragón. Saragossa, 1610. Vol. I, foli 58 v. 79. CARBONELL, Chroniques de Espanya ... , ed. del 1547, fol. 53 v. 80. La Edad Media en la Corona de Aragón. Barcelona-Buenos Aires. Labor, 1930, pàg. 107. 30 • de la unió dels dos regnes segueixen Zurita i Carbonell, i es començà a divulgar llavors l'espècie que en els capítols matrimonials concertats entré Peronella i Ramon Berenguer IV es parlava de la qüestió i es resolia que el príncep i els seus descendents usarien els pals propis del Principat. Però aquest extrem, com ja afirmà Garma i Duran," no es .troba en els referits capítols. O sigui que res no fou determinat aleshores, i, en conseqüència, no po­ dem fer cap deducció en aquest sentit. A part d'aquestes fonts o d'altres de més directes, hom podria allegar, a favor de la filia­ ció catalana de les «barres», una raó molt convincent: la tradició, la llegenda i la histo­ riografia en general han considerat sempre que l'escut que duu en camp d'or quatre pals de güella és originari del Principat de Catalunya. Però d'on podem treure proves definitives i en abundància és de les fonts documen­ tals de la mateixa Edat mitjana, a base d'estudiar de quina manera els reis mateixos consí­ deraven les armes que ens ocupen; des del primer monarca catalano-aragonès, i especial­ ment des de Jaume I el Conqueridor) passant pel segon d'aquest nom a Pere el Cerimoniós sobretot, i d'aquest a Martí l'Humà, podem adduir una sèrie de testimonis que arriben fins al regnat de Ferran el Catòlic. Totes aquestes dades són definitives i afirmen inqüestiona­ blement que els pals vermells sobre camp d'or constitueixen ensenya heràldica familiar prò­ pia, heretada dels comtes de Barcelona. Uns testimoniatges 'ho demostraran d'una manera palesa i categòrica, mentre que d'altres ho declararan per exclusió, però els uns i els altres vénen recollits directament de la mateixa documentació, traient-los dels registres de la Can­ celleria Reial custodiats al ric Arxiu de la Corona d'Aragó." A la darreria del segle XII el rei Alfons el Cast atorgava un document, datat a Gi­ rona, als habitants del Millau, al Llenguadoc, i els concedia la seva bandera, el seu emble­ ma; els parla en primer lloc del segell: «concedimus namque sigillum commune ... », i tot seguit afegeix: « ...et etiam vexillum nostrum»." Aquest emblema era constituït pels pals de güella, puix que encara avui el Millau té aquest 'escut. Subratllem, per a posteriors de­ duccions, que Alfons el Cast anomena «nostrum» 84 el «vexillum». A la centúria següent trobem d'altres dades, amb motiu de la fundació de l'Orde de Nostra Dona de la Mercè; és instituït l'Orde, i el monarca li dóna les seves armes: «signi nostri regium [scutum] », segons que consta en el privilegi que molts anys després con­ firmarà el rei Pere el Cerimoniós) primer, i després, Martí 1. El document de Jaume és del 16 de setembre de .1256, que en confirma al seu torn un altre d'anterior, i s'hi diu que concedeix i confirma l'hàbit de l'Orde «sive signum illud quod de cetero deferatis scutum, 81. GARMA y DURÁN, FRANCISCO JAVIER DE, La Adarga catalana. Barcelona, 1753. Vol. I, pàg. 21. 82, Ha estat consultada també la sèrie de Pergamins. 83. Document esmentat per MIRET l SANS a l'Itinerario de Alfonso I, pàgs. 441-442. Publicat al «Bole­ tín de la Real Academia de Buenas Letras», vol. 2, any 1903. 84. Sovint trobarem les paraules nostre, nostrum referint-se a l'escut propi dels comtes-reis. 31 scilicet, signi nostri regium et crucem desuper positam albam»; és a dir, l'emblema heràldic reial i la creu del capítol catedralici. Des d'aleshores els mercedaris empraren l'escut que duu en camp d'or quatre pals vermells i al damunt, sobre camp de güella, creu patada d'argent." O sigui que per al rei Conqueridor les armes pròpies eren els pals vermells; la dada que donem, a l'igual que la corresponent a Alfons el Cast, no és encara concloent i no pressu­ posa pas que les armes llistades siguin catalanes, però quan mostrarem les mateixes parau­ les en boca de monarques posteriors, acompanyades d'altres, llavors sí que podrem valorar exactament l'abast del .«signi nostri»." Bé que no indiquin si són o no són propis de Catalunya els colors que esmenta el monarca, per tal de fer palès que en temps de Pere el Gran eren tinguts com a colors reials el vermell i el groc, adduïm el document del 1292, expedit pel rei ordenant a Pere de Sant Climent 87 que els segells penjants havien de dur vint fils, deu de vermells i deu més de grocs. Jaume II disposa que els segells que hauran d'usar certs funcionaris que cita en el document, tots ells de Catalunya, ostentaran els pals de güella." Del temps d'aquest mo­ narca tenim un testimoniatge eloqüentíssim, que ja ha estat esmentat: al començament del segle XIV, Jaume II acomiadava el seu fill, Alfons el Benigne, el qual se n'anava a la con­ questa de Sardenya, i en animar-lo per a l'empresa li lliurava la bandera antiga del Princi­ pat de Catalunya, tot dient-li: «Fill, jo us do la vandera nostra antigua del Principat de Cathalunya ... ».89 Quina era, aquesta bandera? No cal dir que Jaume II no pogué referir-se a cap altra que no fos la llistada, i encara més quan digué «vandera nostra»; sobretot si relacionem aquest adjectiu, esmentat d'aquesta mateixa faisó per d'altres monarques (re­ cordeu també el que hem dit d'Alfons el Cast). Però el regnat més ric en dades i testimoniatges fefaents és el de Pere el Cerimoniós, tan fecund, des de tots els punts de vista, i especialment des del protocoHari i palatí, Les Ordinacions que aquest rei promulga el 1344 ens mostren una gran abundor de dades, unes referents a les armes d'Aragó, i unes altres a les de Catalunya. , Respecte als segells que la Cancelleria ha d'usar: un que tingui «de l'altra part un escut en 10 qual sien les armes d'Aragó, que son aytals; una creu per mig del escut e 85. Arxiu de la Corona d'Aragó, Reg. 2193, fol. 58: doc. de 25 de setembre de 1399, que copia el de Jaume I donat a Saragossa el 22 de setembre de 1256. Emprem el mot mercedari i no el de mercenari. 86. Aquest extrem vindrà confirmat especialment en parlar de les Ordinacions de Pere el Cerimoniós. 87. Arxiu de la Corona d'Aragó, Reg. 44, fol. 152. Diu així: «Post modum mandavit dictus dominus rex Petra de Sancta Clemente scriptori suo quad in qualibet bulla plumbi quad de cetero fieret ponentur xx. fila, videlicet, x. de colore rubeo et de colore croco, decem et non plus nec rninus». 88. Arxiu de la Corona d'Aragó, Reg. 124, fol. 107. 89. GARMA, op. cit. Vol. I, pàg. 19. Però, Pere el Cerimoniós diu: «La bandera de la Casa reyal d'Ara­ gó» (Crònica, ed. Pagés, pàg. 22). 90 cascun carte un cap de sarray»; parlant del segell majestàtic, diu: «de l'altra part un ca­ valler amb 91corona en lo cap armat sobre cavall d'armes de nostre senyal reial»; amb re­ ferència al segell comú, afegeix que ha d'ostentar l'«escut de nostres armes»," i en parlar dels fils de què penjaran els segells, afirma: «la corda aquesta en la qual lo segell penja­ va ... deurà ésser de seda, ço és grogua e vermeyla ... de nostres armes reyals»." O sigui que per el monarca que promulgà les Ordinacions les armes pròpies d'Aragó eren les que duen en camp de güella creu d'argent cantonada de quatre caps de moro; les «nostres re­ yals», els pals, car així figura en els segells majestàtic i comú que d'ell coneixem," diferen­ ciant-se clarament les armes d'Aragó i les pròpies; i finalment, ben palesament hom diu que els colors vermell i groc són els propis reials (recordeu que aquests colors ja els es­ mentava Pere el Gran). Si relacionem els testimoniatges adduïts fins aquí veurem que les armes pròpies reials J són els pals (segells majestàtics i comú de Pere el Cerimoniós), que aquestes armes pròpiesreials són vermelles i grogues (disposició damunt les cordes dels segells, del mateix rei)i que aquestes «nostres armes» són les mateixes que constituïren per a Jaume II la bandera «nostra antigua del Principat» i per a Jaume I i Alfons el Cast el «scutum nostri signi regium» i el «vexillum nostrum», respectivament. Però les Ordinacions de la casa reial són encara més explícites. En parlar dels frens dels cavalls el rei afirma «quatre selles palafrenals ab llurs frens, de las quals dues ab nos­ tre senyal real; e les altres dos ab lo senyal de Sant Georgi e altre ab senyal antich del rey d'Aragó», i en tractar dels departaments del palau reial hom diu: «ornats de nostre senyal real, del senyal antich dels reys d'Aragó e de Sant Jordi».95 D'aquests dos darrers tex­ tos es dedueix clarament que per al Cerimoniós i per a aquella època existien escuts distints: el de sant Jordi, el d'Aragó antic i el propi dels sobirans, és a dir, el que duu en camp d'ar- 90. Ca. Do. In., Arxiu de la Corona d'Aragó, 48 vols., vol. V, pàg. 208. 91. Id., íd., pàg. 209. 92. ra, íd., pàg. 209. 93. ra, íd., pàg. 210. 94. Segells reproduïts a SAGARRA: op. cit., núms. 55 a 67. 95. Ca. Do. In., Arxiu de la Corona d'Aragó, vol. V, pàgs. 172 (<' " ;' "" /'\. / -, r-"---, // / 1 r----------- - -r---/....' / , I I I I 1------- ('_ -I -II 1'- -I I 1L J o .., 2. E$(!AL-A ":SO 111111111,1'1111'1,,1 69 I 1 1 Consagració feta per Gotmar, bisbe de Vic, de l'Església de Sant Martí del Congost, aixecat per l'abadessa de Sant Joan de les Abadesses. Tocant les signatures apareix la creu «patada». Datat el 5 d'agost de 898. (A.C.A., Perg. Guifré I, núm. 8.) � 70 ;.. I :'ir I J I'� I f . J)f- C,).( , . ..-. -\ r �'/J>l t->t1'\"4 . l-u.¡"" � p.L d .. """,,........__.. 1 j, \ r '"\ 'J ',."",t ',' i Església de Sant Pere de les Puelles. Relleu en pedra de Montjuïc, amb la creu i l'A. i w invertits. Correspon a darrers del segle IXè o començament del Xè. � Sant Pau del Camp. Imposta a la porta principal: s'hi pot veure la creu «patada» juntament amb d'altres motius ornamentals. 73 10 Sant Pau del Camp. Làpida sepulcral del comte Guifré II, mort el 26 d'abril de 911, gravada al revers d'un cippus funerari romà, de marbre. Trobada el 1596 en obrir-se una claveguera al carrer de Sant Pau. Creu patada a dalt, esquerra. 74 Venda que ja Borrell JI, comte i marquès, a Vivas, d'unes terres situades En les signatures apareix la creu «pa�a�arceDIOnta, al terme de Provençals.a». a ada el 29 de març de 989. (A.C.A., Perg. Borrell JI, núm. 47.) I 1:. ; t 75 Dibuix del segle XIVè, que representa el comte Ramon Berenguer en un combat, el distintiu del qual és la creu. Còdex Z, III, 14. Biblioteca de l'Escorial. I ---+ 1 Sant Pau del Camp. Llinda de la porta principal amb la creu «patada» al centre, inscrita en un cercle i als braços horitzontals, l'A. i OJ. Primera meitat del segle XIlè. �. r r / ! .;// (_. I \ * --_ I � . �- ..... Anvers i revers del segell original de Ramon Berenguer IV, com a comte de Barcelona i príncep d'Aragó, amb línies que formen una creu. (Reproducció de Blancard: Iconographie des sceane ... , làm. 2, fig. 1.) I '1- 78 Judici celebrat a la Cúria del comte Ramon Berenguer IV amb la creu en les signatures que ha deixat de ser «patada»: fins i tot la del bisbe de Barcelona. (A.C.A., R. Berenguer IV, p. 237.) '�,¡ (lrl1� �� fru". �: I: llú' IwnnflJt �1t1.Ulk__,lem � :f. "ú· tr�lig:4flí t�rukí. c,-.' {� n,lUutnúJ, rpoj(t... ,J.,,;.' .uJIC"".r. �rrí{",.,.,J. r.Hn¡{�. ., f. uJlJ, ,r� r.t1<\ Jom�l<\ )��r)J Á ',-1);¡ ��'- .\).�,\�\:\{�J""n"'N /�}4yêta Q."qlT.fo.i ICI� fACJI)lL�)4t C4J""4 �orÀC10)\lf , co llkêl1t.'11) b�C62M�<\, Lu,�� JL,Cl'lt, m� ho'l" , f.l."'lq"n�, 1\\')\(1 '\ l\'(}Y\!:<\)\;>'\ \I�\'lr-Al è : ,-r �ro�o � tom ,(h �¡tr�Ò)1'At"" ",¡4 m4.lAn el... tll� O<Ïr òe- mà.(;� 1'14 I.l.C�<\ ' S '"F � ..,:\2t L"j"ó btll,9' ',m"l"tu.C-c H"'� c,,,- 'r� ,..í[''' � 'I òo Ar' é�C�O ,k \'�� \ I)r �ri\fí"f' -11"0 'Ip� Ikrttol) q j: I b<\CI'.-I'1 U"') 'I 1% l1'<1"'t�tl �'re¡-4-I tn._yJ\.\.\4 ",'li "f"'''''' .fa.." �4��ttz�lty, . "<>C\"J"" " :.pr� mÒ� o,,;s ;� "òl¡¡iàw;- -r�O""4r-- r 4-f10J.I)"5 "l"", "'N ���[ltA� 'i �e-U\� ",' r�'�-oY"� SeU C« � ;:¡� t tJ· -$,'f)'l �1rÈ\ "II-r- �')ci I1m',,- Cu. }I" - -, ce e ",\", fe .11" �'"lf·1h N 1"'1" ,......,.. "',1;' 1'(", ;YC»'\"'l l"f'?: ... . � [�\tr)\ bJ AJ1� . �MI.,y l-4Jj;: 7 ')J4Jè1."'J ¿�,,1CI�,' I Document de concessió d'una heretat per Alfons I, en el signe del qual apareix la creu «patada». (A.C.A., perg. Alf. I, 242.) � Monedes «croats» de Jaume II, de Pere el Cerimoniós, de Martí l'Humà, de Felip IV (de l'època de l'alçament contra Felip IV) encunyades a Barcelona, sempre amb la creu «patada». (Procedents del M.H.C., llevat la del Cerimoniós, que es conserva al G.N.C.) 81 11 Catedral de Barcelona. Capella de Santa Eulàlia. Clau de volta de la cripta amb la Verge i Santa Eulàlia, decorada amb els escuts reial, la creu de la Catedral i el de la Ciutat. 82 El rei Pere lI, miniatura del Roll genealògic dels reis de la Corona d'Aragó. Al pom la creu «patada». Monestir de Poblet. j , g.;¡. f: • I pu •• " J' :h / �lfultfo:;= ........ 83 .. 4> Porta de la Pia Almoina. A la part superior uns relleus i l'escut del Capítol de la Catedral, amb la creu. Obra del segle XVè. ----? Tractat d'Oloron, del 1289, en el qual el Municipi de Barcelona autentica el document amb el segell de la Ciutat -el més antic que es coneix­ i que exhibeix la creu «patada» al centre com a element principal; als quatre cantons de la creu, escudets amb les barres. (Marsella, Archives Départ., perg. B. 386. Sagarra ... , núm. 916.) � I I Segell del Veguer de Barcelona, amb la representació de la Cort del Veguer i, al revers, la creu «patada», en un document de 1261. 86 (Sagarra: SigiHografia catalana, n.: 861.) Catedral. Porta de Santa Eulàlia. Obra de la primera meitat del segle XVè. Realitzada gràcies a la generositat del bisbe Francesc Climent Çapera, i és per això que hom pot veure el seu escut tocant el del CapítoL, amb la creu. 88 Catedral de Barcelona. Clau de volta de les naus del claustre, amb uns àngels que sostenen l'escut del Capítol: la creu. Segle XVè. 89 12 Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. Antiga Casa de Convalescència. Porta principal, obra del segle XVIIè. A la part superior central, l'escut de l'Hospital en cairó: partit, 1) la creu «patada» de la Catedral; 2) de la ciutat. Quarters, 1) i 4) la creu; i 2) i 3) els dos pals. Detall. 90 La Verge de la Mercè amb dos religiosos. Obra de Zurbarán, vers 1636. Coliecciá de S.A.R. la Srma. Duquessa de Montpensier, Marquesa de Valdeterrazo. Escut amb la creu. 91 b- I , � Escut de fra Gaspar Castelló, de l'Orde de la Mercè, que estava encarregat del culte de la Capella de Santa Agata. Any 1638. Escut amb la creu «patada». I r { f Gravat al metall de la Verge de la Mercè rodejada de sants mercedaris, coronant una vista de-Barcelona des del mar. Obra de Franciscc-Gaztin, del 1691. Escut amb la creu «'patada» en la darga de la Mercè (a dalt) i de braços iguals (a baix) en la darga de Barcelona. � «Mapa o plànoL de la làpida antiquíssima de què es tracta en aquest resum dels Actes de la seva compulsa treta per menor exactament el qui està en Actes.» La làpida commemora la fundació del primer monestir de l'Orde de la Mercè l'any 1218. Reproducció d'una làpida que estigué en un mur del convent de la Mercè, de Barcelona, on consta la data de la seva fundació, el lO d'agost de 1218 (d'una relació del segle XVIllè). (A.C.A., Monacals de Finances, vol. 2678.) ... Reial Patronat dels del Reial i Militar Orde de Nostra Senyora de la Mercè. Redempció de Captius (Barcelona, Pau Campins, 1725.) Obra de Manuel Marià Ribera, exemplar amb nota manuscrita indicant haver estat ofert pel propi autor a la Llibreria del Convent de Sant Agustí, de Barcelona, any 1725. Biblioteca Universitària. Creus «paituies». CELESTE REAL ,PATRONATO , , DE EL REAL, y MILITAR ORDEN - DE NUESTRA SENOR� t ,DE LA MER�C'ED I REDENCI'ON - -- D E=�=" CAVTIVOS CHRISI1;\NOS . .:;" J, Imatge de Sant Jordi, vestit de guerrer, amb casc i escut amb la creu, muntat a cavall i matant el drac. Relleu a la façana gòtica de la Generalitat. Obra de començament del segle XVè (1418) que devem a Pere Johan. Creu de braços iguals. _,. 96 . -. � .,; .. . ........, � � .(,. '" ... Porta principal de l'edifici de l'antic Hospital de la Santa Creu. Començament del segle XVlè. Escut amb la creu «patada» de la Catedral i la simplificada del de Barcelona. � En relleu, dos àngels que sostenen un escut amb la creu de Sant Jordi, propi de la Generalitat de Catalunya, en els murs del Palau dels Virreis, actual estatge de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Obra del segle XVlè. 98 I 11 LES «BARRES» A L'ESCUT REIAL I Segell de Pere III (any 1337) penjant d'un document relatiu a les capitulacions matrimonials del rei amb la infanta Maria de Navarra. A l'anvers i al respatller del tron hi ha uns escudets amb tres pals. Al dors, els pals en l'escut i la gualdrapa del cavall. (Sagarra ... , n: 57.) 103 Segell de Pere III, penjant d'un document de 1344. A l'anvers i al respatller del tron, uns escudets amb dos o tres pals. Al dors, un escut de quatre pals segellat de corona reial. (Sagarra ... , nr 58.) 104 Capa pluvial de l'arquebisbe infant Sanç d'Aragó. Obra del segle XlIlè, L'ornament el constitueixen les armes de la seva família alternant amb els pals reials (en aquest cas cinc), els castells, els lleons i les àguiles. Toledo: Catedral. 105 14 Escuts de la reina Elionor, esposa de Pere el Cerimoniós, i de la comtessa d'Empúries; en aquest pergamí consten els capítols matrimonials dels comtes d'Empúries Joan i Joana, datat el 19 de juny de 1372. Escuts amb dos pals. (A.C.A., Perç. Pere JII, n: 2860.) � Pintures murals que decoraven la gran sala del Castell d'Alcanyís. Guerrers del regnat de Jaume I, monarca que s'identifica amb el cavaller, vestit amb «els pals» i de la mateixa manera el cavall. En un altre cavaller, les gualdrapes amb escut de dos pals, quarterejat amb la creu. Segle XJIIè. �lllf.1t\ttífl�b.\lm� },.íltl ��"rH " n�$\$ I�I." . Ò-' � ,b ti Vidriera del segle XIVè, al Reial Monestir de Pedralbes, decorada amb les armes d'Elisenda de Montcada, esposa de Jaume Il i reina que fundà el convent. I L'escut és dividit: 1) dos o tres pals; 2) les rodelles de Montcada. ----+ Escut gòtic de les Drassanes (dos o tres barres). r Llibre «dels Usatges», de Lleida. Fol. 160. A la miniatura hi ha un gran escut. amb dues o tres barres i la ttor de lis. (Lleida. Arxiu de la Paheria. Llibre dels Usatges, tol. 160.) I 'I Miniatura de l'incunable de 1495: Jaume I o Ferran el Catòlic presidint les Corts. Escut reial, amb quatre pals. (A.C.A.) 1 1· I Detall de l'escultura de la reina Elisenda de Montcada que cobreix el seu sepulcre; el seu cap reposa en un coixí amb les seves armes: tres pals i les rodelles. (Monestir de Pedralbes.) -+ Miniatura de Bernat Martorell, del 1448, foli inicial del comentari al llibre «dels Usatges» de Catalunya, de Jaume Mtirquilles. A la part inferior de l'orla, uns escuts amb dos pals. (M.H.C.) Taula del segle XVè, d'autor aragonès. Un gallardet amb dos pals. (Procedeix de la Coüeccio Muntadas.) -7 Armes de la reina Maria de Luna, esposa de Martí l'Humà, en un capitell de la Capella Reial de Santa Àgata, de l'antic Palau Reial Major de Barcelona. En el primer quarter dos (o tres) pals. Santa Maria del Mar. Làpida commemorativa de l'inici de les obres de l'Església, el 1329. A la part inferior, l'Agnus Dei entre els escuts reial i de la Ciutat, amb quatre i cinc pals. I � Rajola de ceràmica catalana, decorada amb blau sobre blanc, amb els quatre pals de les armes reials. Obra d'Onofre Espelta, 1559. 116 J Detall de l'escut reial a la façana gòtica de la Casa de la Ciutat (any 1400). 118 /.., J I III LES «BARRES» A L'ESCUT DE BARCELONA I 'L 1 Segell del Consell de Cent en cera vermella, escut quarterejat: 1 i 4, els pals; 2 i 3, una creu. Es tracta del segell més antic que es coneix i en el qual s'han invertit els quarters. (Sagarra ... ti:", 917.) Clau de la porta del Saló de Cent amb l'escut de la Ciutat i les dates de 1373 (any de la seva construcció) i de 1929 (any de la seva restauració). Escut amb dos pals. (M.R.C.) 121 16 Casa de la Ciutat. Làpida commemorativa de la primera reunió del «Consell de Cent Jurats», al Saló de Cent, que tingué lloc el 17 d'agost de 1373. Quatre pals al superior i dos al de Barcelona. 122 Església de Nostra Senyora del Pi. Fornícula amb una escultura de la Verge amb l'Infant, i a la part superior l'escut de la Ciutat, amb l'ordre dels quarters invertit. Obra del segle XIVè. Segons sembla, tres pals. 123 Casa de la Ciutat. Façana gòtica construïda per Arnau Bargués el 1400. Ornen l'antiga porta principal sengles escuts reial i de la Ciutat (la creu i tres pals), obra de Jordi Johan i presidint el conjunt artístic una estàtua de l'arcàngel Sant Rafael. Obra anònima atribuïda a Sanglada. -7 f ._;> Casa de la Ciutat. Façana gòtica. Detall de l'escut de Barcelona (obra de Jordi Johan, del 1400), amb tres pals. 124 Casa de la Ciutat. Sostre de l'antiga Sala d'Eleccionc, obra de Jaume Cabrera, 1401. S'hi repeteixen els escuts reial i de la Ciutat, aquest amb dos pals. 126 Casa de la Ciutat. Escut gòtic de la Ciutat, procedent de l'antiga capella municipal. i Il".!..l 127 I- Placa de coure, rodona, amb l'escut de la Ciutat, amb esmalt. Pertanyia probablement a la decoració dels fulls d'un llibre del segle XVè. (Procedeix del llegat Apelles Mestres.) (M.H.C.) 128 Escut de la Ciutat a la porta de l'Escrivania (segle XVè), amb quatre pals. 129 17 Casa de la Ciutat. Sostre de l'Escrivania, obra de Pere Aféainà,-J401, amirels escuts "i'eíat '2 'de la,Ciut'a'tW(I;,", ", ',', I i la inscripció: SALVA:NOS. · 'Casa de la: Ciutat Finestra gòticá'que dóna .. ai Saló de.,-Cent. Segle XV�, amb 'i'escut iie la Ciutat. Santa Maria del Mar. Mènsula amb l'escut de l'obra de construcció de l'església. Segle XVè. Dues barres. 1- I 132 Taula de la Verge dels Consellers, pintada per Lluís Dalmau, segons projecte de 1443, que es conserva al Museu d'Història de Barcelona, per a la Capella de la Casa de la Ciutat. (M.A.C.) En l'enllosat, escuts amb dos pals. 133 Un 'tieuler amb l'escut de la Ciutat en cairó, amb dues o tres barres, d'estil gòtic. (M.R.C.) , )', J 134 Làpida commemorativa de la construcció, pel Consell de Cent, de la capella de Sant Cristòfor al carrer Alt de Sant Pere, per a la fundació d'una capellania, llegat del cosíndic Mateu . Roig. . Les obres s'inictareii el 18' d'octubre de 1568. A la part infe'rio'i'}:a;ò's escuts de la Ciuta't. (M.H.C.) " 135 Santa Maria del Mar. Bací de llautó, obra del segle XVlè; al centre, l'escut de l'obra de Santa Maria: la creu, dos pals i el mar. 136 Finestra del pis superior de la Casa de la Ciutat. Segle XVIIè, amb l'escut amb dues barres. 137 18 Portada d'un llibre amb l'escut barceloní amb cinc barres. I V R I S RESPONSVM PRO SYNDICIS CIVITATIS BA R CINO N.IE, Contra DOCTOREM IOANNEM L VD OVICV M VILE TA. CVM LICE"NTIA Barcinone , Ex Typographia Laurentij Deu I iuxta Domum Reglam, Anna M. DC. XXVI. 138 Pila baptismal, obra de ceràmica policroma. Al centre, l'escut de la Ciutat: la creu i quatre pals, i la data: 1598. 139 I v ". I iI-/ Casa de la Ciutat. Porta d'una dependència del Saló del Trentenari, que desaparegué amb la restauració de 1929 i fou coUocada a la planta baixa. Al centre, dos àngels aguanten l'escut de la ciutat ovalat. Segle Xv I», +- Casa de la Ciutat. Angels aguantant l'escut de Barcelona. Talla policroma del segle XvI«, procedent del Saló del Trentenari, reconstruït en la planta baixa del actual Ajuntament. 1 141 I iI-/ Escut de la Ciutat del segle XVlè, amb tres barres. (Porta de la Casa de la Ciutat.) l 1 i 142 Portada d'un llibre que tracta del privilegi de què gaudien els Consellers de Barcelona, anomenat de «cobertura». Imprès el 1632. Hi ha gravat l'escut de la Ciutat amb la creu i cinc pals. 1 i - 'j -Èsq:Út de l'Escola Militar, del 1639, amb dues «barres» (M.H.C.) 144 Escut de la Ciutat en losange, datat el 1622. (M.H.C.) 145 19 . Plat de cera' mica ca t.a�ana, blau ' de període de transzczó. Mit·Jan segle XVIIé. Escut de la Ciutat, de 1647. Ocupà la part alta de la porta de Sant Antoni, després de la reconstrucció de la muralla feta durant la Guerra dels Segadors. Actualment es troba a l'escala d'honor de la Casa de la Ciutat. 147 Braser de bronze, obra del calderer barceloní Pere Cerdanya, realitzat el 1675 per al Saló de Cent. A la part inferior de cada costat hi ha un escut de la Ciutat, ovalat. (M.R.C.) I I 148 Santa Maria del Mar. Portada del «Libre d'Ordinacions ... dels ojticiols», de l'obra de l'Església de Santa Maria del Mar. Any 1656. A la part superior l'escut de l'obra. «- , , J r Detall de la decoració, jet de plata, del llibre «Ànima de les Bosses», tItlle es. descriu a la plana següent. (M.R.C.) 1 150 � I Llibre «Amma de les Bosses», en què s'inscrivien els noms dels qui podien ser elegits Consellers. Cobertes decorades, amb l'escut de la Ciutat al mig, obra de l'argenter barceloní Bonaventura Fornaguera, el 1689. (M.R.C.) t·· ). r I 1 151 I J I Antiga Casa de Convalescència de l'Hospital de la Santa Creu. Rajoles de València del segle XVIIè i representació de l'escut de la institució: la creu «patada» de la Catedral i la creu amb els pals de la Ciutat. Plat de ceràmica blau de mitjan segle XVIIè, amb l'escut de la Ciutat molt esquemàtic. 153 20 Monedes de Felip III (1614), Felip IV (1641) i de l'Arxiduc Carles (1705), encunyades a Barcelona. Als seus reversos, un escut de la Ciutat. 154 Escut de Barcelona de pedra, en losange amb els quarters inuertits: 1 i 4, dos pals; 2 i 3, la creu. Segle XVIIè. (M.H.C.) 155 Pintura de darrers del segle XVIIè, amb les armes de la Ciutat de Barcelona, rodejades dels escuts dels Estats que van formar part de la Corona d'Aragó. Composició heràldica relativa al tribunal de la Cúria reial per als consulats d'Ultramar. Al centre les armes de Catalunya, partides de les de Barcelona. (M.H.C.) Acció de la Reial Companyia de Comerç. A la dreta i a l'angle superior, un escut de Barcelona. (M.H.t.) 157 «Llibre Inventari de l'Arxiu de la Corona d'Aragó», [ei per Xavier Garma i Duran el 1772. Cobertes amb escuts brodats i, en un extrem, el de la Ciutat amb la creu i els quatre pals. (A.C.A.) � I I r 158 I I 1 Retrat de Nicolau Sibilla, mestre de Vels de Seda i Regidor de la Ciutat: porta la banda i venera amb l'escut de Barcelona. Segle XVIllè (M.R.C.) � I I r 159 ; 1 Mesures de la Ciutat (segles XVIIIè-XIXè). (M.H.C.) _J 160 Escut procedent de la font de la Pl. de Sant Pere, 1885. (M.R.C.) - ..;,1:1.:;,'" � 21 Escut de Barcelona, segons projecte de Josep Planella (segle XIX); amb quatre «barres». (M.R.C.) ._ .. ! " '/ °l- , .,� 162 Cartera per a la firma de documents de l'Alcalde de Barcelona, amb l'escut de la Ciutat i la data de 1835, any que fou adoptada aquesta nova denominació representativa de l'otici. � \ 163 .. Banderí commemoratiu de la proclamació de Isabel II (1843). (M.R.C.) 164 Porta de .. pac�':!'od,aet Justícia_: ten oaim. e�c�rearmiesb quatre barres,a del segle XIX _ • __ ,_' _ í .... 1 Arqueta d'argent i esmalts amb diferents escuts de la Província, encapçalats pel de la Ciutat de Barcelona, amb la creu i els quatre pals. Obra dels Tallers Masriera per encàrrec de la Diputació Provincial. Segle XXè. 166 Cartró del tapís de Josep M: Subirachs, dibuixat el 1960, amb representació de l'escut de Barcelona. r .t­ I Casa molt nova de la Ciutat. Ornamentació d'escuts de la Ciutat alternant la creu i dos i quatre pals. Obra de l'escultor Subirachs (1964). 168 Escut de ferro forjat, executat per l'escultor Rius i Serra, coliocat a la façana del Servei Municipal de Pompes Fúnebres. I - � I I 169 22 Monument construït per la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, a Montjuïc, amb l'escut de la Ciutat, obra de Josep M." Subirachs (1963, inaugurada: 1968). 170 IV FORMES, TIMBRES I SOSTENIDORS Armes de la Ciutat d'estil gòtic, inscrites en una pedra en forma de cairo del mateix estil, a la font de Santa Maria del Mar, de l'any 1402. (Reproducció del M.H.C.) / Ceràmica catalana amb l'escut de la Ciutat, de forma ovalada a la part inferior. L 174 Forma típica de l'escut de la Ciutat: en cczro. Al centre de la testera es reprodueix l'escut de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat (s. XV). Obra d'Enric Monserdà que data del segon decenni d'aquest segle, al Saló de Cent. L 175 ) Escut de Barcelona, en forma de cairó, que reprodueix l'enllosat del retaule de la Verge dels Consellers de Lluís Dalmau. Saló de Cent, obra dirigida per E. Monserdà (1929). 176 Escut ovalat, forma que es divulgà a partir del segle XVI, sostingut per dos àngels, situat a la galeria superior de la Casa de la Ciutat. 177 Escut típic de l'època gòtica, amb la forma de l'escut de guerrer, inscrit en un rossetó lobulat: fou el segell de la Ciutat a les darreries del segle XIV. (Arxiu de la Seu de Barcelona.) Escuts de la Ciutat als segells de 1702 i 1766, dels Consellers de la Corporació, respectivament, amb els dos grius com a tenants o sostenidors dels escuts, que a la vegada van coronats. Escut en forma moderna, arrodonit per la part inferior, del 1769. (Certificat de l'oficina de proveïments de Carn, de l'A.H.C.) 179 23 * Escut de la Ciutat, amb punta a la part inferior, amb corona reial i rat-penat, acompanyat de ramatges. Mesura de grans del segle XVIII. (M.H.C.) t t 180 Escut ovalat, amb tres barres, corona reial i la rata-pinyada, en un ventall ofert a l'esposa del Capità General Llauder (1833-35). (M.H.C.) 181 Escut de forma moderna, acabat en punta, al reliquiari dels cabells de Jaume I, obra de Joaquim Cabot. (Orfeó Català.) 182 Escut ovalat en el coronament de la Casa de la Ciutat, obra de Daniel Malina (1855)., timbrat amb corona i que presenta com a sostenidors un griu. 183 Escut acompanyat de palmes o ramatges, que compareixen a partir del segle XVlI, com s'esdevé en les monedes del temps de Ferran VII i en documents anteriors. Medalla dedicada a Pasqual Madoz, any 1854. Per damunt de la corona el rat-penat o rata-pinyada, típica de la reial. (M.H.C.) 1- Escut en forma de cairó, emprada encara a principis d'aquest segle, com a demostració de la persistència d'aquesta forma. Medalla de l'Ex­ posició Internacional de Barcelona, del 1929 (M.H.C.) 184 Escut de Barcelona, timbrat amb la corona reial, que és la pròpia de les nostres armes. De la medalla commemorativa de la visita d'Alfons XII a Barcelona (1875). Del M.H.C. Escuts de Catalunya, de Sant Jordi i de Barcelona (a més a més dels d'Aragó i de Sicília) a la porta de Sant Jordi de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, de l'escultor Subirachs. Vegeu la corona reial estilitzada que és l'emprada als escuts de Barcelona i aquest al pom de la porta: aquest escut s'ha format de la mateixa manera que es deuria fer quan es formà per primera vegada el nostre escut, es a dir, sobreposant les dues creus dels quarters primer i quart al damunt de les quatre barres, resuiiani aleshores l'organització de les armes: primer i quart quarter, la creu i segon i tercer les dues barres. 188 r INDEX GENERAL PLANTEJAMENT 7 CAPÍTOL I: La creu del nostre escut . 9 CAPÍTOL II: El quarter dels «Pals de Güella» . 17 CAPÍTOL III: Formes de l'escut elements exteriors 49 CONCLUSIONS 55 ApÈNDIX: A) Documents 59 B) Historiografia 61 LÀMINES: 1. La creu de l'escut . 65 II. Les «barres» a l'escut reial 101 III. Les «barres» a l'escut de Barcelona 119 IV. Formes, Timbres i Sostenidors . 171 AQUESTA OBRA BASADA EN EL DISCURS D'INGRES A L'ACADÈMIA REIAL DE BONES LLETRES, DE BARCELONA, DE FREDERIC UDINA I MARTORELL, FORMA PART DEL PLA D'EDICIONS DE LA DELEGACIÓ DE CULTURA DE L'AJUNTAMENT DE BARCELONA. HA TINGUT CURA DE LES IL.LUSTRACIONS MARGARITA TINTÓ I SALA, DIRECTORA DEL SERVEI DE PUBLICACIONS FOU ACABADA D'IMPRIMIR ALS TALLERS DE VDA. FIDEL RODRíGUEZ I FERRAN, EL DIA 12 DE FEBRER DE 1979, FESTIVITAT DE SANTA EULALIA, PATRONA DE LA CIUTAT � Ajuntament �'{"� �?;, , " -J ;'/ c.:.J iJzr:ekm.:. l ._._-' .....1 I ._-- ._--._-) , - . .. , ! AJUNTAMENT DE BARCELONA - DELEGACIO DE. CULTURA - SERVEI DE PUBLICACIONS