Consell Tributari 
   
 
 
 
 
 
Expedient: 310/16 
 
 
El Consell Tributari, reunit en sessió de 17 de gener de 2018, coneixent del recurs 
presentat per RENFE-Operadora, ha estudiat la proposta elaborada pel ponent designat a 
l’efecte, adoptant el següent acord: 
 
ANTECEDENTS DE FET 
 
1.- En data 31 de maig de 2016 l'entitat RENFE-Operadora interposa recurs d'alçada contra 
la resolució del gerent de l'Institut Municipal d’Hisenda (IMH), dictada el 20 d'abril de 
2016 en l'expedient núm. 2014/0126331, desestimatòria de la sol·licitud d'exempció de 
l'impost sobre béns immobles de la finca situada al c/ Palomar, 41-43, acordant denegar 
l'exempció per a les superfícies destinades a oficines, menjador laboral i aparcament dels 
empleats, i mantenir el percentatge d'exempció del 86,27% reconegut en el seu dia. 
 
2.- La recurrent al·lega que procedeix reconèixer l'exempció per als espais de la finca 
objecte de recurs, destinats a menjador laboral, que no està obert al públic ni es tracta 
d'establiment d'hostaleria i a vestuaris, indispensable perquè els treballadors es canviïn de 
roba ja que treballen amb uniforme de treball, per a la revisió i manteniment, preventiu i 
correctiu de vehicles. 
 
Manifesta així mateix que a causa que en l'immoble es treballa a torns, l'empresa ve 
obligada a permetre l'aparcament de vehicles dels treballadors dins de les instal·lacions, ja 
que no existeix espai fora del recinte. Quant a la superfície de l'immoble destinat a 
oficines, al·lega que no són oficines de direcció ni d'alta gestió dels recursos, sinó de 
control de l'activitat de reparació i manteniment i que en la resolució impugnada s'inclou 
dins de les oficines, un espai destinat a gabinet sanitari, on s'atenen immediatament els 
accidents laborals i els reconeixements laborals obligatoris. 
 
Tenint en compte que els espais citats són indispensables en la finca de referència, en base 
de les obligacions empresarials fixades en la normativa laboral i de seguretat i higiene en el 
treball d'aplicació, i d'acord amb les declaracions sobre aquesta matèria, efectuades en 
1 
 
diverses sentències pel Tribunal Suprem, sol·licita l'anul·lació de la resolució debatuda i el 
reconeixement de l'exempció tributària per a les citades superfícies. 
 
3.- L'Institut Municipal d'Hisenda proposa la desestimació del recurs, en considerar que  
l'art. 14 de la Llei general tributària estableix que no s'admet l'analogia per estendre més 
enllà dels seus termes estrictes, l'àmbit del fet imposable, les exempcions i altres beneficis 
o incentius fiscals. 
 
FONAMENTS DE DRET 
 
Primer.- El recurs presentat el 31 de maig de 2016, ha estat interposat dins del termini 
establert en l'art. 14 del Text refós de la Llei d'hisendes locals, aprovat per RDLg. 2/2004, 
de 5 de març i art. 46 de la Llei 1/2006 de 13 de març, que regula el Règim especial del 
municipi de Barcelona. 
 
Segon.- El Text refós de la Llei d'hisendes locals, aprovat per RDLeg. 2/2004 de 5 de 
març, determina en el seu art. 62: 
 
“1.-Estarán exentos (del impuesto sobre bienes inmuebles), los siguientes inmuebles: 
(…) 
 g) Los terrenos ocupados por las líneas de ferrocarriles y los edificios enclavados 
en los mismos terrenos, que estén dedicados a estaciones, almacenes o a cualquier 
otro servicio indispensable para la explotación de dichas líneas. No están exentos 
por consiguiente, los establecimientos de hostelería, espectáculos comerciales y de 
esparcimiento, las casas destinadas  a viviendas de los empleados, las oficinas de la 
dirección, ni las instalaciones fabriles.” 
 
Tal com conclou l'IMH el text refós citat, d'aplicació en el cas que s'examina, condiciona el 
reconeixement de l'exempció al fet que es tracti d'immobles en què es dugui a terme, 
serveis que siguin indispensables per a l'explotació de les línies de ferrocarril. Amb 
independència que la recurrent hagi d'acatar, com a centre de treball, la normativa laboral i 
de seguretat i higiene a la qual al·ludeix. 
 
El caràcter indispensable del servei prestat per a l'explotació de la línia de ferrocarril, com 
a condició objectiva de caràcter general per gaudir de l'exempció ha vingut sent exigida pel 
Tribunal Suprem, entre d’altres, en la Sentència de 27 de maig de 1998, en relació amb la 
contribució territorial urbana, i pel TSJC en relació amb el text avui vigent per a l'IBI, entre 
d’altres, en la STSJC de 24 de febrer de 2011, a la qual es refereix la resolució impugnada. 
2 
 
  
 
   
Consell Tributari 
   
 
 
 
L'esmentada STSJC de 24 de febrer de 2011, amb cita de la seva anterior sentència de 18 
de juny de 1993, i en línia amb la STSJ d'Astúries, 485/2000, de 8 de maig, que 
desenvolupa així mateix el concepte de “adequada explotació”, després de destacar el tenor 
exemplificatiu dels supòsits inclosos i exclosos expressament en el text de l'exempció, 
assenyala, d'acord amb la STSJ de la Comunitat Valenciana de 10 de novembre de 2000, 
que “el elemento decisivo para la calificación como “elemento indispensable” para la 
explotación de las líneas de ferrocarriles habrá de ser la inseparabilidad del servicio 
ferroviario y de su adecuada explotación. Y que para su concreción en cada caso habrá de 
estarse a las pruebas que consten en cada proceso”. L'exempció, recorda el tribunal, no es 
remiteix ni té perquè coincidir amb la definició legal d'infraestructura ferroviària, no 
obstant el caràcter indiciari de la normativa sectorial urbanística i ferroviària, a la qual 
remet la STSJ de la Comunitat Valenciana de 10 de febrer de 2010, i que també s'afirma de 
la normativa i de la qualificació cadastral (FJ 4t i 5è STSJC de 24 de febrer de 2011). 
 
Finalment, en aquesta mateixa línia d'exigir com a requisit per a l'aplicació d'aquesta 
exempció de naturalesa objectiva, el caràcter de servei indispensable per a “la explotació 
de la línia”, amb independència de les exigències de la legislació laboral, s'ha pronunciat 
el TEAR de Biscaia en resolució de 24 de setembre de 2002 en relació amb la norma foral 
d'idèntic contingut a l'aquí examinada. 
 
Segons el TEAR: 
 
“De conformidad con la citada normativa para que el inmueble goce de exención 
debe estar dedicado a estación, almacén o a cualquier otro servicio indispensable 
para la explotación de las líneas de ferrocarril, circunstancias que no concurren en 
el caso que nos ocupa, ya que el edificio está destinado a dormitorio de agentes, y 
por lo tanto ni está dedicado a estación, ni almacén, ni se puede considerar como 
indispensable para la explotación de la línea, con independencia de que la 
normativa que regula la prestación del servicio y la laboral prevean la existencia de 
lugares de descanso y de que el mismo pueda o no tener la consideración de 
vivienda, supuesto éste último, en caso de respuesta afirmativa, expresamente 
excluido de la aplicación de la exención, procediendo, en consecuencia, declarar la 
improcedencia de la pretensión formulada por el reclamante” 
 
3 
 
Tercer.- Aplicant l'anterior doctrina jurisprudencial al cas aquí examinat s'ha de concloure 
que en l'expedient no resulta acreditat que els serveis situats en les finques l'exempció de 
les quals se sol·licita resultin indispensables per a l'adequada explotació de la línia de 
ferrocarril, en el sentit de “inseparabilitat” del servei ferroviari que exigeix la 
jurisprudència abans citada. 
 
Com encertadament assenyala la resolució impugnada: 
 
“las superficies discutidas, destinadas a comedor laboral y a aparcamiento de los 
trabajadores, son espacios necesarios que por diversas circunstancias, dan 
respuesta a la normativa laboral inherente al edificio considerado o facilitan en el 
caso de los aparcamientos, las condiciones de trabajo y el entorno laboral de los 
empleados. No obstante y a efectos tributarios, no se trata de espacios inseparables 
del servicio ferroviario y su adecuada explotación, en el que se incluyan las 
operaciones de mantenimiento preventivo y correctivo de vehículos autopropulsados 
que se llevan a cabo en la base de mantenimiento de Barcelona–San Andrés Condal, 
y no están dichas superficies directamente vinculadas a la prestación del citado 
servicio público de ferrocarriles, de manera que sin la concurrencia de tales 
espacios, el servicio indispensable de mantenimiento preventivo y correctivo de los 
vehículos autopropulsados que se lleva a cabo en el inmueble, esencial para las 
líneas de ferrocarril, se llevaría igualmente a término” 
 
El mateix cal dir respecte a les superfícies destinades a vestuaris, oficines i gabinet sanitari. 
 
Referent a això, importa assenyalar d'acord amb la doctrina jurisprudencial abans 
transcrita, que no és suficient demostrar que els serveis indicats no encaixen en cap dels 
supòsits expressament exclosos de l'àmbit de l'exempció. D'igual manera que tampoc 
resulten determinants les exigències de la normativa laboral, les quals van dirigides a la 
correcta ordenació del centre de treball. 
 
Només la prova relativa a la inseparabilitat del servei ferroviari i de la seva adequada 
explotació resulta rellevant, corresponent la càrrega de la prova a qui pretén el benefici 
fiscal, segons l'article 105 de la LGT, circumstància que no concorre en el present cas. 
 
Així el fet que el menjador laboral no estigui obert al públic, per la qual cosa no pot ser 
qualificat d'establiment d'hostaleria i, en conseqüència, exclòs de l'àmbit de l'exempció, 
que argumenta la recurrent, o la circumstància que les oficines situades en l'immoble es 
dediquin al control administratiu de les activitats desenvolupades en la superfície exempta, 
4 
 
  
 
   
Consell Tributari 
   
 
 
i no a serveis de major entitat que puguin ser qualificats de direcció, com també argumenta 
la recurrent, resulten clarament insuficients. I la mateixa consideració mereixen les 
referències al caràcter indispensable dels serveis de vestuari i gabinet sanitari i sala de 
reconeixement per dur a terme les revisions mèdiques obligatòries dels empleats. Tals 
serveis poden ser prestats de forma autònoma i separada del que ocupen l'activitat 
(prestació del servei ferroviari) objecte de l'exempció. 
 
Quart.- Finalment, s'ha d'assenyalar que l'article 14 de la LGT, prohibeix l'aplicació 
analògica de les normes reguladores del fet imposable i de les exempcions. 
 
Per la qual cosa, i coincidint amb l'informe de l'Institut Municipal d’Hisenda, 
 
ES PROPOSA 
 
Desestimar el recurs presentat i confirmar la resolució impugnada. 
5