Estudi de paisatge urbà de Can Peguera 
  
  
 
 
 Contingut 
  
  
 
 
 Objectius i Metodologia 
 A. Des de la HISTÒRIA i els seus GENERADORS D’ IDENTITAT 
 
 Introducció i evolució històrica narrativa 
 Jaciments Arqueològics i Traçats Subjacents 
Patrimoni Arquitectònic i Ordinari 
Patrimoni ordinari de l’aigua 
Patrimoni i Patrons nítids de paisatge 
B. Des de la FORMA 
C. Des del ÚS/ ACTIVITAT 
Vocacions del terciari i del viari 
Xarxes de transport públic 
Valors socials i identitat 
Planejament urbanístic 
D. Des de la PERCEPCIÓ 
OBJECTIUS DE QUALITAT PAISATGÍSTICA. Reflexions estratègiques sobre la UPU de Can Peguera 
BIBLIOGRAFIA 
DOCUMENTACIÓ GRÀFICA 
 
Objectius i Metodologia A. Des de la HISTÒRIA i els seus GENERADORS D’ IDENTITAT  
  
Dins el marc de les directrius extretes dels Estudis previs per a l’elaboració del Catàleg per a la redacció de la Carta del Paisatge Can Peguera és un barri del districte de Nou Barris de la ciutat de Barcelona. Està situat entre el barri del Turó de la Peira i la 
Urbà de Barcelona, el present treball procedeix a analitzar aquells paràmetres que ens permetran la caracterització de la unitat Guineueta, a Nou Barris, i el barri d'Horta, al districte d'Horta-Guinardó. Tipològicament el barri es col·loca entre la vessant nord 
de paisatge urbà de Can Peguera. En aquest cas la delimitació de l’àmbit és poc discutible, per l’excepcionalitat del teixit dins el del Turó de la Peira -abans turó de Montadell- i al peu de Collserola -zona de la muntanya del Notari-, just a tocar del Torrent de 
context de la ciutat de Barcelona. Per fer-ho s’analitzen i cartografien els atributs, valors i generadors d’identitat que Parellada que va a morir al Besòs, després de creuar el Sant Andreu del Palomar. 
caracteritzen Can Peguera com a unitat de paisatge urbà. Tanmateix, en tenir un àmbit de la ciutat coherent, reconeixble i sense El barri és conegut pels seus habitatges promoguts pel patronat de l’Habitatge, les cases barates de Ramon Albó, construïdes 
perspectives de canvi substancial, ens obliga a una lectura permenoritzada, de petits paisatges de referència dins el context de el 1929. Aquestes cases van ser destinades a la població obrera vinguda del creixement urbanístic de Barcelona i dels desnonats 
l’àmbit urbà. de Montjuïc per l'Exposició Universal.  
L’objectiu final de l’anàlisi dels paràmetres de caracterització de la unitat de paisatge de Can Peguera és incidir en els criteris El barri de Can Peguera pren el nom de l'antiga masia que es situava a la vessant nord del turó de Montadell, coneguda així per 
d’intervenció futurs. Creiem que revelar les vocacions del seu micro paisatge urbà ajudarà a establir directrius d’actuació, la fabricació de cola vinculada a la pineda -encara existent- del mateix turó. El nom es va tornar a recuperar al final del segle 
recomanacions i accions dirigides a millorar l’encaix amb el planejament urbanístic i les gestió del Barri en equilibri amb els valors XX per denominar les cases barates  per decisió dels veïns, però fins aquell moment el barri era conegut com a barri de Ramon 
socials, estètics, històrics, simbòlics i ecològics que concorren en el seu àmbit. Albó (cases del Governador) i, més popularment, com les cases barates d’Horta. 
Com a metodologia de treball, es proposa aproximar-se als territoris de Can Peguera des de dues mirades: l’una com a conjunt El Turó de la Peria era una de les propietats del Marquès de Castellbell que senyorejava gran part dels paisatges entre Horta i 
implantat i la seva evolució dins l’urbanisme de la ciutat, l’altra des del reconeixement tipològic del elements que constitueixen Sant Andreu del Palomar. Concretament, en aquest indret tenia la propietat de la totalitat del turó de Montadell: les vinyes a les 
el paisatge ordinari de Can peguera. En aquest sentit, es pren un doble punt de partida que es retroalimenta i permet entendre vessants del Turó, les pedreres al cim del turó, els boscos de pins i les dues hortes de les dues grans masies del turó, Can Peguera 
les subtileses de la implantació des dels tipus i viceversa. al vessant nord i Can Peira al vessant sud,  del qual anys més tard prendria el nom. Aquestes dues masies, juntament amb Can 
L’escala de treball per l’anàlisi és una escala intencionadament petita, a escala de l’arquitectura i l’espai públic generador de Carreres i Can Quintana, es situaven entre el Torrent de Parellada (també dit de Can Quintana) que era bordejat pel camí de 
micropaisatges. Es tracta de l’escala de petit barri, segurament de comunitat. Es plantegen escales d’anàlisi de 1/4.000 i 1/2.000 Sant Iscle de les Feixes al nord i la Riera d’Horta, amb el Camí històric de Sant Andreu del Palomar a Horta, al sud. 
que permeten l’estudi de la identitat del paisatge urbà respecte de la forma urbana, la seva arquitectura, el seus micro paisatges L'antic camí de Sant Iscle, juntament amb el torrent de Parellada, era un dels límits naturals de la propietat del Marquès. El camí 
i la seva geografia humana. Es tracta d’identificar patrons, variacions, sistemes i les seves excepcions. Recuperar les estructures naixia en la confluència de camins que venien d'Horta i de Montcada  -prop de Santa Eulàlia de Vilapiscina- i morien on està la 
subjacents, la memòria històrica i la documentació tècnica que permetrà reconèixer els atributs del seus paisatges. Així mateix, l'ermita romànica de Sant Iscle de les Feixes, indret molt popular on s'hi feien aplecs populars de la gent que venia d'Horta, Sant 
es recollirà informació i s’avançarà en el coneixement des dels  valors reconeguts, els observats i les seves variables per tal de Andreu i Santa Eulàlia de Vilapicina. El Camí de Sant Iscle transcorria per darrera de l'antiga església de Santa Eulàlia de Vilapicina, 
cartografiar els valors del paisatge urbà i expressar els seus potencials i vocacions de futur. Les bases d’aquest anàlisi espacial pel que ara és el carrer de Sant Iscle, carrer que mor a l'actual passeig Urrutia -abans Passeig Universal-, travessant per les terres 
són els recursos open data de l’Ajuntament de Barcelona i el propi planejament urbanístic vigent, així com les directius i valors de Can Peguera. D’allí s’enfilava paral·lel pel torrent can Quintana cap a Collserola fins a l'ermita de Sant Iscle en el terme 
ja consolidats en els altres documents de referència, com el Catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana de Barcelona o el Pla municipal de Cerdanyola del Vallès.  
del verd i de la biodiversitat de Barcelona 2020. El límit de la propietat de marquès es situa al sud, a l’encontre entre La Rambla de Santa Eulàlia (actual Passeig de Fabra i Puig) 
 i el camí de Sant Iscle. Ambdós s’articulaven a l’església de Santa Eulàlia, punt de peregrinació i romeries entre els habitats 
Amb tot, es proposen quatre lectures al mateix cas d’estudi: d’Horta i Sant Andreu. La Rambla de Sant Eulàlia s’estenia fins al costat solei del Turó, convertint-lo en centre d’esbarjo, fontades 
 i mirador de la nova Barcelona que es teixia lentament als seus peus. És per això que amb el temps, el turó pren el nom de la 
Des de la HISTÒRIA  i els seus GENERADORS D’ IDENTITAT masia de Can Peira, ja que era el punt de referència i trobada dins del turó. Aquesta masia, avui desapareguda, era al peu de la 
Des de la FORMA  vessant sud del turó de la Peira que s’estén actualment sobre una superfície de 7,71 hectàrees, que formaven part de l’abans 
Des del ÚS/ACTIVITAT  esmentada propietat de la marquesa de Castellbell a la mort del seu marit.  
Des de la PERCEPCIÓ   La part més planera del vessant nord del Turó, concretament de la finca de Can Peguera, va ser venuda per la  marquesa de 
 Castellbell a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1927. El cim i la vessant en pendent, amb la pineda frondosa, coronada per un 
Cada lectura ens explicarà i detallarà una mirada sobre el territori de Can Peguera ben diversa. Però totes elles són mirador i la gran creu, que pertanyia a la finca de Can Peguera es va convertir en parc públic el 1936.  
complementàries al cap i a la fi. Creiem que la lectura de Can Peguera barri ha d’iniciar-se des de la finca original que donarà lloc a l’emplaçament del projecte 
 de les cases barates d’Horta i, per tant, proposem fer-ho amb l’estudi del document de venta de la Marquesa de Castellbell, ja 
 que aquest s’acompanyava d’un detalladíssim topogràfic a escala 1:500 que ens explica la forma contemporània del barri. És des 
 del topogràfic que acompanya el document de venta de les terres de Can Peguera que podem entendre els límits de la finca 
 resultant, encara visibles, i transmetre el valor de la lectura històrica, que ens permet entendre les desaparegudes traces naturals 
 (torrent de Can Quintana) o antròpiques (Camí de Sant Iscle) successives i, per tant, comprendre el seu valor com a activadors 
 de memòria i d’identitat col·lectiva.  
 

Introducció i evolució històrica narrativa habitants de l’època, ens donaran un segona lectura del lloc, en què les dinàmiques de paisatge s’invertiran i es cristal·litzarà la 
urbanització d’aquest llogarret rural. 
Per entendre l’evolució històrica de Can Peguera, proposem fer un successió de lectures cartogràfiques, històriques, que ens L'Institut Mental de la Santa Creu s'inaugurava l'any 1889 per ordre de l'Hospital de Sant Pau amb capacitat per més de 700 
permetin entendre l’evolució morfològica del barri. Partirem d’un moment inicial a meitats dels segle XIX, en què Can Peguera malalts sota la direcció del Dr. Emili Pi i Molist, un dels pioners en el tractament de les malalties mentals a Espanya. Conegut 
es situa en el context rural, lluny de Barcelona i a mig camí de dos municipis independents: Horta i Sant Andreu del Palomar. La popularment com el Mental o El Manicomi d'Horta, va estar en servei durant cent anys (1886 - 1986). L'edifici es construí en 
primera consideració a fer-se és el valor perifèric de l’indret objecte del nostre cas d’estudi a través de la cartografia històrica terrenys cedits per un benefactor anònim en les terres colindants amb Can Peguera, a l’altre costat del Torrent de Can Quintana 
anterior. i del camí de Sant Iscle. Fou dissenyat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet a partir del projecte del Dr. Pi i Molist, qui entenia 
La vessant nord del Turó de la Montadell és un element poc cartografiat i subsidiari respecte del seu vessant sud.  La vessant l'hospital com una institució d'avantguarda, un espai en el qual els malalts rebrien el millor tracte possible per afavorir la seva 
solei del turó recull les aigües de la riera d’Horta (i del seu afluent el Torrent Mariner) i acull el camí entre els dos nuclis històrics recuperació. Per això s’escollí la vessant de Collserola, just sobre el Torrent Perallada, per a situar l'hospital. Un emplaçament 
més propers: Horta i Sant Andreu del Palomar. La vessant nord és, doncs, un territori amagat, llòbrec, ben irrigat i fèrtil entre el ben ventilat, proveït d'aigua (torrent de Can Quintana) i ben lluny dels nuclis urbans però, alhora, ben comunicat. Cal remarcar 
turó i Collserola, puntejat pel Torrent de Can Quintana i pel pas del Camí de Sant Iscle de les Feixes, però lluny de tota centralitat. que l’equipament es situava estratègicament entre l’antic camí de Sant Iscle i la nova carretera d’Horta que relligava la ciutat 
La primera cartografia en què es localitzen les terres de Can Peguera (vegeu Figura 1) ens explica el moment de partida de les per nord cap a la Vall d Hebron, l’anomenada Carretera de Fogars (veure Figura 4). 
terres objecte del nostre estudi. Distingim els dos nuclis històrics d’Horta i Sant Andreu del Palomar i deduïm la important relació Fetes aquestes dues primeres lectures, podem retornar al topogràfic a escala 1:500 del document de venta de Can Peguera per 
d’aquests amb la Barcelona antiga, mitjançant multiplicitat de camins i carreteres. En aquest primer moment, Can Peguera no entendre bé la casuística del lloc en el moment  de la venta de 1927. Trobem, doncs, un Can Peguera finca en ple rendiment 
és més que una masia envoltada de terrenys agrícoles en un entorn definit pels camins de Sant Iscle i el camí i riera d’Horta. agrícola (vinyes, pinedes i hort), sobradament abastida d’aigua, amb pedrera amb mines (mina d’aigua, basses, pous, pedreres...), 
Horta és ara un barri del districte d'Horta Guinardó de la ciutat de Barcelona, però era un població independent en el moment però en un context progressivament urbà. Podríem dir que la finca té una forma triangular, o que almenys la línia de propietat 
que representa la nostra lectura inicial del territori. Habitada per nobles i mercaders des de el segle XIV, Horta creix al voltant es recolza sobre tres directrius bàsiques: 
del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. El creixement entre els segles XVII i XX  fou a causa de l'abundància d'aigua que La primera directriu es recolza sobre el binomi camí de Sant Iscle/ Torrent Can Quintana, a l’altre costat del Manicomi d’Horta. 
féu possible la instal·lació de nombroses bugaderies i tallers menestrals. La prosperitat de la zona també va créixer quan va La segona directriu, s’adapta a la topografia del vessant del Turó de la Peira, sobre el camí de les pedreres. 
arribar el tramvia l'any 1901.  En interessa aquest moment històric en què Horta s’estén més enllà del nucli antic al voltant de la Finalment, la tercera directriu pren la directriu del Camí entre masies: les dues dels Marquesos de Castellbell (entre Can Peguera 
Plaça Eivissa, gràcies a la creació d’un entramat de nous carrers en retícula ortogonal, a mode d’eixample residencial, amb cases i Can Peira) que connectava també amb Can Carreras i la Masia de Can Quintana.  
d’estiueig i viles modernistes interessants al voltant dels carrers Campoamor, Salses, Mestre Dalmau i Feliu Codina.  Per tant, assistim a la venta de 126.614 metres quadrats de superfície de naturalesa agrícola emmarcada en un teixit productiu 
De fet, l’actual carrer Feliu Codina, era l’eix central planificat com a espina de creixement des del nucli antic a la Masia de Can residual que comença a desdibuixar-se des de la propera Rambla de Can Quintana, gràcies als carrers ja urbanitzats (C/ Congrés, 
Quintana, el propietaris de la qual foren els promotors del projecte. El carrer Feliu Codina era, doncs, l’anomenada Rambla de Passeig Universal, Pi i Molist, Passeig de Santa Eulàlia) on proliferen casetes menestrals i modernistes, que conviuen amb el 
Can Quintana. passat rural de l’indret i es relacionen amb alguns nous grans equipament de ciutat, com el Mental de la Santa Creu. 
Sant Andreu de Palomar, en canvi, era un municipi rural al pla de Barcelona, prop del riu Besòs i del Rec Comtal que proveïa La tercera lectura del territori s’ha de fer un cop realitzada la implantació d’un dels 4 grups de cases barates, l’any 1929. 
d’aigua potable provinent del riu a la ciutat de Barcelona. La vinculació del municipi amb Can Peguera prové del fet que el Torrent A l'àrea de Barcelona van crear-se 4 polígons en aplicació de la Ley de Casas Baratas per l’Instituto Municipal de la 
de Perallada, afluent del Besòs, creuava el nucli de Sant Andreu en la seva baixada des del Turó de la Peira. Sant Andreu era, Vivienda (avui Patronat Municipal de l'Habitatge) per allotjar immigrants, sobretot obrers vinguts del sud d'Espanya i de l'interior 
doncs, un municipi on fins entrada la segona meitat del segle XX es va desenvolupar l’horta de regadiu en paral·lel a l’activitat de Catalunya durant l'expansió industrial de la ciutat de Barcelona. Els polígons desenvolupats varen ser: el d'Eduard Aunós, al 
industrial. A diferència d’Horta, però, abans de la seva annexió amb la Gran Barcelona, la població havia fet una important costat del passeig de la Zona Franca, el de Can Peguera (originàriament Ramon Albó), el de Baró de Viver i el de Bon 
evolució que reteixí el seu nucli històric amb les seves pròpies cases barates i articulà la progressiva incorporació a la Pastor (originàriament Milans del Bosch), tots ells projectats per l’arquitecte Xavier Turull. 
industrialització i al concepte de lleure. D’aquella època en ressalten la planificació de l’actual passeig de Fabra i Puig, que era Les cases barates de Can Peguera són les darreres que queden en peu després de l'enderrocament dels habitatges d'Eduard 
l’abans anomenat Passeig de Santa Eulàlia, que anava a la barriada de Santa Eulàlia, a mig camí entre Sant Andreu i Horta, però Aunós (Zona Franca), les de  Milans del Bosch (Bon Pastor  i Baró de Viver, Sant Andreu). Tots quatre grups consten de cases 
encara dins del terme municipal de Sant Andreu. Actualment el Passeig de Fabra i Puig és reconeixble a Sant Andreu en diferents unifamiliars d'una sola planta, projectades amb dues tipologies arquitectòniques reconeixibles. La majoria d’habitatges, 
noms i formes, a partir del carrer de Concepción Arenal cap a Vilapiscina i Torrellobeta, continua com a Rambla de Fabra i Puig, “anomenats tipus B”,  no passaven de 40 metres quadrats; mentre que en menor proporció es desenvolupen les cases de "tipus 
i, més endavant, a partir del carrer Gran de Sant Andreu a Besòs, com a Rambla de l'Onze de Setembre. A", que tenien 80 metres quadrats segons el projecte de l’arquitecte Xavier Turull.  Es defineixen doncs pels 4 grups, dues 
Entremig d’ambdós municipis,  el camí de Sant Andreu a Horta corria en paral·lel a la riera, i es creuava al nucli medieval de  tipologies arquitectòniques pels  habitatges -tipus edificatoris replicables de molt baix cost- i es determinen unes seccions tipus 
Santa Eulàlia de Vilapicina amb el camí Medieval de Sant Iscle (veure Figura 2). A partir del  20 d'abril de 1897, un reial decret de de viari (4 tipologies) per definir la relació entre viari, espai públic i espais privats.  Així doncs, els petits paisatges creats seran 
la regent Maria Cristina va annexionar a Barcelona sis antics municipis del pla, entre els quals hi havia Sant Andreu de Palomar. molt similars, amb les mateixes proporcions, les mateixes característiques d’espai públic, mateix repertori de mobiliari urbà i 
Pocs anys més tard, el juliol de 1903, el ministre de Governació Antonio Maura i el Rei Alfons XIII, signaren el Reial Decret pel posició de la vegetació per constituir la formalització d’aquests grups en els 4 emplaçament abans esmentats. 
qual Horta passava a formar part de Barcelona. Aquesta annexió no va ser efectiva fins 1904, amb el nou ajuntament republicà.  
A partir d’aquí comença la construcció de la gran Barcelona i amb ella la vocació per relligar el que havien estat els antics La quarta lectura sobre Can Peguera ens remetrà als anys 40, en temps de la postguerra, per entedre com aquesta catalitza 
municipis. Ja des del Pla Jaussely del 1905, podem llegir la vocació d’estirar la Rambla de Santa Eulàlia de Sant Andreu fins a l’extensió de les cases barates en els espais verds del projecte original i com es va reproduint l’habitatge social del barri, se’n 
Horta, potenciant un eix que relligui els dos municipis i a la vegada s’enllaci amb l’eixample Cerdà (veure Figura 3). modifiquen algunes caracaterísiques creant el que s’anomena Tipologia C (que no és més que una actualització de la A) i la D 
 que perverteix el model per aprofitar espai irrelgulars. Aquest moment serà seriosament  transformador, ja que eliminarà 
Tanmateix, el caràcter recondit de les terres del nord sobre d’aquest eix (Rambla Santa Eulàlia, ara Fabra i Puig) es manté en un pràcticament tots els espais verds  de can Peguera, potenciarà la conversió d’espais exteiors en interiors i la progressiva 
paisatge declaradament agrícola que el convertiran en recipient de dues operacions a nivell de ciutat que determinaran el futur privatització dels patis i jardins comunitaris.  
del barri. Ens referim a l’establiment del Manicomi de la Sant Creu 1889 a un costat del Torrent de Can Quintana i d’un dels  
quatre grups de cases barates a l’altre costat del torrent al 1929. La introducció d’aquests dos equipaments poc desitjats pels 
º 
  
Figura 1. Topogràfic Eixample Cerdà (Font: Pla aixecat pel Cos d'Enginyers de l'Exèrcit, 1855. AHCB). Figura 3. Pla d’enllaços Léon Jaussely 1905 (Font: ICGC) 
º 
 
Figura 2. Plano de Barcelona y sus alrededores en 1890 aprobado por el Exemo. Ayuntamiento en sesion del dia 13 de enero de 
1891 (Font: Ajuntament de Barcelona, “Trazado por D. J. M. Serra“, 1890).  
Figura 4. Pla general de Barcelona 1920 (Font: ICGC) 
Concretament l’any 1947, l'Institut Municipal de l'Habitatge va construir 116 cases més de 60 m2 i jardí, anomenades tipus C, al la rambla i convertir-la en un carrer amb quatre vials de circulació deguts al seu paper d’artèria pel viari de la ciutat. Els arbres 
llarg del passeig Urrutia, i el 1949, un nou bloc amb 31 nous habitatges, al costat de l'església, enderrocant  la masia original de es van talar i es va retirar tot el mobiliari urbà que hi havia.  
Can Peguera. Finalment, el futur de Fabra i Puig torna a ser determinant per Can Peguera al tombant del segle XXI, quan el passeig es 
És en aquest punt en què es produeix una real pèrdua dels espais lliures dins del barri i la sobrepoblació es fa siginificativa. redissenyarà i s’estendrà en arc amb un gir de 90 graus fins al Passeig Valldaura, formalitzant la corba de l’antic camí que unia 
Recordem que en aquell moment entre el municipi de Sant Andreu i el nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina -un antic llogaret que Can Peira i Can Peguera amb un traçat que creua el torrent de Quintana, esborra l’antic camí de Sant Iscle, i embolcalla el turó 
data dels segles X que pertanyia a l’antic municipi independent de Sant Andreu abans de ser annexionat a Barcelona- s’estenia de la Peira allunyant-lo d’ Horta i relligant per primer cop amb la Guineueta, Nou Barris. Tanmateix, el canvi de rasant de la via 
l’eix de la Rambla de Santa Eulàlia que ja enllaçava amb Pi i Molist com a eix arbrat d’accés al Manicomi d’Horta. Tanmateix al seu pas per Can Peguera, aïllarà el barri del nivell de circulació rodada, ja que es formalitza un mur per salvar el desnivell 
aquest eix transcorria entre terrenys agrícoles, amb una primera línia de casetes d’estiueig sobre l’eix i grans indústries que d’aproximadament un metre d’alçada. A nivell urbà, aquest trencament topogràfic distanciarà una mica més Can Peguera 
espurnejaven les vores del paisatge. Des de grans peces lligades al sector ferroviari a indústries tèxtils, automobilístiques, d’Horta. L’Antiga Barriada de Can Quintana, a la qual Turull havia relligat els carrers principals de la implantació, quedarà ara 
farineres. Grans peces que seran embegudes pels nous teixits urbans articulats a partir de la Rambla i que amb el temps seran interrompuda. La malmesa continuïtat dels actuals carrers de Congrés, Hedilla i Canigó faran que poc a pocs les cases barates 
absorbides i, finalment, reconvertides en parcs, equipaments o complexes residencials de gran dimensió. Peces que per la seves siguin menys d’Horta i més de Nou Barris. 
proporcions i el patrimoni preservat acabaran determinant el caràcter únic d’aquest transsecte dins el Passeig de Fabra i Puig. Fabra i puig és, doncs, una via amb una història complexa, traçada a batzegades amb diferents intencionalitats des que la mirada 
Casernes militars, Tallers la Maquinista, Terrestre y Marítima, Tallers ferrocarrils El Norte, Hilaturas Fabra y Coats, Hispano del Pla Jaussely  i la seva voluntat  d'encaixar la trama de l' eixample barceloní amb els traçats originals de les viles que envoltaven 
Suiza...No cal dir que totes elles es nodriren de mà d’obra que vivia entre l’actual Sant Andreu, Horta i Nou Barris, explicant la ciutat de Barcelona, la va detectar con una via d’oportunitat. De Sant Andreu a Vilapicina i Torrellobeta, d’allí fins a Horta, en 
també la demanda d’habitatge en aquest punt de la gran Barcelona. l’altre extrem fins a Bon pastor i, finalment, en un gir inesperat fins a Nou barris, pivotant sobre Can Peguera. 
 L’existència d’oferta laboral i les successives onades migratòries, ens porten al següent moment de la lectura de Can Peguera, L'altre gran viari que és rellevant per entendre l’àrea de Can Peguera és la carretera de Cornellà a Fogars de Montclús que 
la cinquena, moment en què mitjançant un Pla Parcial promogut per el Sr Sanahuja, es construeix a base de blocs d’habitatges passava per Pedralbes, Sarrià, Sant Gervasi, Horta i donava accés al Manicomi d’Horta. Aquesta via, que va trigar més d'un segle 
de planta baixa més cinc gran part de la vessant sud del turó, on hi havia hagut un bòbila amb una gran bassa. Aquest creixement a acabar-se, va ser projectada a mitjan segle XIX per Melcior de Palau, que des de 1878 va ser l'enginyer en cap de la Diputació 
urbanístic segellarà el futur de Can Peguera, reduint les dimensions del Parc Públic respecte l’any 1936, i definint els nous de Barcelona. Sarrià i Sant Gervasi, municipis independents en aquell moment, ho van veure com una oportunitat històrica per 
creixements futurs fins a articular-se amb el gran viari que els limitarà a sud, l’abans esmentat carrer de Fabra i Puig. Expliquem millorar les comunicacions entre els dos municipis. Una de les grans dificultats per completar el projecte de la carretera de 
perquè l’obertura d’aquest carrer serà transcendental. Cornellà a Fogars de Montclús en el seu pas per Sant Gervasi, Horta i Sarrià era l'orografia. “En estar situats aquí a la falda de 
 Collserola, hi trobem moltes rieres. Les rieres formen barrancs i, per tant, era molt complicat tenir un camí estable. Es van haver 
El Passeig de Fabra i Puig és un carrer de Barcelona, que recorre un transsecte de la nostra ciutat entre els nuclis històrics d’ de construir ponts, com per exemple, el de la riera de Can Gardenyes, o el de la Riera Blanca. Durant molts anys, la carretera de 
Horta i Sant Andreu. Aquest passeig/rambla era anomenat antigament Rambla de Santa Eulàlia, ja que oferia una passejada Cornellà a Fogars de Montclús va ser una via important per als vehicles de transport que no anaven a Barcelona, sinó que 
entre Sant Andreu i Santa Eulàlia de Vilapicina, on entroncava amb el camí de Sant Iscle cap al el Turó de la Peira i, finalment, viatjaven des del Baix Llobregat cap al Vallès. A més, juntament amb la travessera de Gràcia, eren dos camins històrics 
Collserola. Actualment el traçat del carrer es troba als districtes d'Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu i té aproximadament segurament d’origen romà, que no anava cap al centre de Barcelona i que no eren radials.”  
dos quilòmetres de llargada. El gran equipament del manicomi de la Santa Creu penjava d’aquest eix, i progressivament escoles, hospitals i altres grans peces 
Cap a 1870, l'Ajuntament de l'antic poble de Sant Andreu de Palomar (independent fins 1905) va decidir obrir el primer passeig es van anar col·locant estratègicament al voltant d’aquesta primera ronda de la gran Barcelona.  Tanmateix el 30 de setembre 
del municipi dedicat al lleure dels veïns. La nova rambla es va dissenyar per comunicar el carrer de les Cases Noves (un tram del de 1987, després d'un segle d'existència, el Mental va tancar les seves portes. Avui només en resten tres pavellons ocupats per 
carrer Gran de Sant Andreu actual) amb l'església de Santa Eulàlia, situada a l'antic barri de Santa Eulàlia (actualment el barri de la Seu del Districte i la Biblioteca de Nou Barris que permeten apreciar la monumentalitat i la sobrietat que va caracteritzar l'obra, 
Porta, del districte de Nou Barris). L'obra va obligar a expropiar alguns terrenys a quatre de les famílies propietàries dels camps, realitzada en un estil neoclàssic molt senzill. 
fàbriques i immobles que envoltaven la rambla de Fabra i Puig actual. Entre aquests terratinents hi havia la família Fabra Aquest moment de l’any 1987 constituirà l’altre clau de volta en la història de Can Peguera. L’antiga carretera, ara Passeig de 
propietària de Can Fabra, que va haver d'enderrocar algunes naus de la fàbrica que tenien en aquells terrenys. Inicialment, el Valldaura, serà  l’eix a partir del qual es desplegarà el barri de la Guineueta. I concretament entre el Passeig Valldaura i l’antic 
passeig de Santa Eulàlia no estava empedrat i s'enfangava amb la pluja. Era poc més que un camí endreçat i arbrat on els Torrent de Can Quintana, es jugarà la darrera carta dels límits de Can Peguera. Després de ser envoltada pels blocs del Turó de 
andreuencs sortien a ramblejar els diumenges. A partir de 1880 s'hi van instal·lar bancs, s'hi van plantar plataners de manera la Peira dels finals dels 50, el seu límit per Passeig Urrutia es desdibuixarà completament, destruint també en part les cases 
sistemàtica i s'hi van començar a col·locar les llambordes. També s'hi van començar a construir habitatges nous i, a la part més barates construïdes  a l’altre costa del passeig. L’edifici del Mental va ser parcialment enderrocat degut a la pressió urbanística 
alta del passeig, s'hi van fer unes cases de planta baixa més un pis, conegudes com les cases dels anglesos, perquè tenien un per construir polígons d’habitatges, concretament els habitatges de Barcinova i Calinova, que conquistaven amb gran alçada les 
jardí a la part del davant. terres entre Passeig Urrutia i Valldaura, envoltant les restes de l'antic Institut Mental de la Santa Creu. 
Al 1918 La rambla ja fou definitivament urbanitzada i batejada amb Ferran Fabra i Puig (Barcelona 1866 - 1944), segon marquès Així doncs avancem fins la darrera lectura, de finals dels anys 90, en què després de l’extensió de l’eix de Fabra i Puig cap a la 
d'Alella, que havia estat alcalde de la ciutat durant dos anys. També fou dedicat a Romà Fabra i Puig, primer marquès del Masnou, Guineueta creuant perpendicularment el Torrent de Perallada. El buit urbà entre la Guineueta, Horta i Can Peguera, s’articula 
germà de l'anterior i ambdós gerents de la companyia tèxtil Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats on ens trobem. Amb als voltants de l’antic torrent de Can Quintana, ja trencat, on encara quedaran algunes restes d’ agricultura intensiva sota el pont 
la construcció de les cases barates de Can Peguera i Bon Pastor, el passeig acaba articulant la connexió per vianant directe entre i l’aqüeducte, alguns vestigis del torrent al voltant del passatge Nil i un parell de masies històriques com Can Carreras. Aquesta 
les dues de les quatre barriades de cases barates projectades per Xavier Turull per encàrrec del patronat de l’Habitatge.  és la lectura que fan Arriola i Fiol, per recosir aquest espai en el Parc Central e Nou barris, que defineixen al cap i a la fi com una 
El moment determinant pel nostre cas d’estudi serà durant el Franquisme, en què es decidí destruir el teixit històric de Santa reinterpretació del torrent en forma d’infraestructura verda entre Karl Marx i Llucmajor, que incorpora  el patrimoni ordinari 
Eulàlia per fer arribar la traça rectilínia de Fabra i Puig fins a l’antic municipi d’Horta. Amb aquest gest, el Turó quedarà encaixat amb una proposta de llenguatge contemporani que serà el pulmó verd dels barris adjacents, especialment Guineueta i Can 
sobre la via, perdent la seva vinculació natural amb la Riera d’Horta i, per tant, es construirà amb polígons d’alta densitat -similars Peguera. 
als de l’operació del Turó-  tot el reducte agrícola que ha quedat confinat entre el cim del Turó de la Peira i el Passeig de Fabra i 
Puig. Aquest polígons, no dialoguen amb els esmentats nuclis històrics preexistents, sinó amb aquestes grans peces industrials, 
ferroviàries, automobilístiques lligades a sant Andreu i el Congrés-Indians, barri pràcticament aixecat de nova planta arran del 
Congrés Eucarístic Internacional del 1952. Poc després, s’allargarà l’eix del carrer en direcció oposada, cap a Besòs, amb l’actual 
passeig de l’Onze de Setembre. El passeig va funcionar com a tal fins a 1969. Llavors, l'Ajuntament de Barcelona va decidir retirar 
  
Figura 5. Ortofotoplà 1949 (Font: ICGC) Figura 7. Ortofotoplà 1989 (Font: ICGC) 
  
Figura 6. Ortofotoplà 1956(Font: ICGC) Figura 8. Ortofotoplà vigent (Font: ICGC) 
  
   
 
Jaciments Arqueològics i Traçats Subjacents   
  
En aquest apartat s’ha mapificat la ja esmentada estructura subjacent de camins i torrents, en un intent de cartografiar els 
elements claus de les terres de Can Peguera i així entendre la rellevància i la disposició dels jaciments documentats (vegeu plànol 
A1. de la documentació gràfica). 
L’àmbit de treball pres d’inici, partint del topogràfic de la venta de la Marquesa de Castellbell, al terme municipal d’Horta abans 
de l’annexió a Barcelona, presentava unes traces clares, localitzades sobre els camins principals de Sant Iscle que ens serveixen 
encara de referència. Sobre aquest Camí s’articulaven les masies de Can Quintana i Can Peguera, destruïdes a mitjans del 50, i 
can Carreres, encara existent dins el Parc Central de Nou barris. Can Peguera s'abastia d'aigua de mina d'una font d'on brollava 
abundosa aigua i Can Carreres es trobava a prop del torrent de Can Quintana. 
Al costat solei del turó, en canvi, proliferaven les masies alineades a l’eix de la Riera d’Horta: Can Mir, Can Playa, Can Peira, Can 
Sabastida, Can Bonet, Can Gaig...De totes elles podem encara identificar Can manent, Cal l’Artès i Can Basté, embegudes ara en 
el teixit urbà.  
La carta arqueològica de Barcelona ens parla dels jaciments oberts i no exhaurits de Can Peguera, Can Peira, Can Quintana, Can 
Playa i Can Bonet, a banda de les exploracions més extensives dins la vessant solei de parc. Els jaciments arqueològics més 
rellevants, es situen sota Santa Eulàlia de Vilapicina, entre Can Bastè i Ca l’Artés, després de les basses de Can Peira, enfilant-se   
sobre el que ara és Fabra i Puig. Figura 10. Refugis antiaeris, http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es 
A la vegada que diferenciem aquesta primera estructura de camins entre masies i esglésies, cal destacar, també, la presència de  
les traces de camins de les antigues mines de la pedreres de la part alta del turó, amb el traçat del camí de les pedreres encara 
existent dins el Parc. El turó de la Peira forní les pedres dels antics casals i masos de la contrada i, per tant, la component del 
turó com a pedrera s’ha de recordar (vegeu figura 9). 
 
 
Figura 9. Pedrera al cim del Turó (Font: Ajuntament de Barcelona).  Figura 13. Planta 1:500 dels refugis de  Can Peguera  (Font: AHMB, Ajuntament de Barcelona). 
 
  
Per últim, no podem tancar el capítol de jaciments, amb els contemporanis refugis antiaeris que varen aprofitar el gran mur de  
contenció a la vessant nord del Turó per obrir galeries de protecció per la societat civil durant els bombardejos. Els més coneguts  
en la barriada de Can Peguera es conserven en bastant bon estat, encara que han sofert algun esllavissament de terres a causa  
de les filtracions d'aigües freàtiques de la muntanya. Resten tapiats i no són visitables. (vegeu figura 10)  
  
   
 
 
 
 
 
 
Patrimoni Arquitectònic i Ordinari 
 
En aquest apartat es busca una lectura sistèmica que relacioni patrimoni arquitectònic/arqueològic catalogat i ordinari amb les 
infraestructures i traçats subjacents abans esmentats, que articulen els territori de Can Peguera i expliquen, per tant, les seves 
relacions. Destaquem tres moments històrics rellevants (vegeu plànol A2 de la documentació gràfica). 
 
El primer moment considerat ens parlaria del temps en què l’entorn de Can Peguera eren terres agrícoles, com es van mantenir 
fins a finals del segle XX. En aquest escenari hi ha dos pols de patrimoni existent encara ara a considerar: 
L'església de Santa Eulàlia de Vilapicina, amb el seu nucli històric i l’enfilall de masies que bordejaven la riera d’horta en un 
extrem i, en l’altre, Sant Iscle de les Feixes. Entre ells, turó i muntanya de vegetació frondosa, i extensions agrícoles al voltant de 
les masies que espurnegen el camí. Aquest és el paisatge visible des de Can Peguera, amb horitzons persistents clars que resten 
immutables. 
 
L'ermita de Sant Iscle i Santa Victòria és romànica i actualment queda amagada enmig del bosc,  al terme municipal de Cerdanyola 
del Vallès. Es va construir sobre un temple anterior del segle XI i el cementiri de tombes antropomorfes que el voltava. Al llarg  
dels segles va patir diferents reformes que van transformar el seu aspecte original però en motiu del seu mil·lenari, es va 
restaurar i, en la prospecció arqueològica, es van trobar una gran quantitat de tombes i sitges de diferents èpoques. 
 
La Santa Eulàlia de Vilapicina actual és un santuari del segle XVIII, que forma un conjunt històric, catalogat com a bé cultural 
d'interès local, juntament amb la masia de Can Bastè -actualment centre cívic-, l'antic hostal de Ca n'Artès i dues cases 
adossades, que conformen el nucli de l'antic llogaret de Santa Eulàlia de Vilapicina. 
Tanmateix, sota el santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina es conserven restes de l'anterior temple romà, aixecat, al seu torn, amb 
elements constructius d'època romana, cosa que fa pensar que des de l’imperi Roma, aquest indret era habitat com a Vila 
productiva. Sembla clar que des de l’època romana ha estat un creuament de camins, i, de fet, aquest punt amb el pont que 
connecta l’església a Can Bastè, es denominava en l’època medieval com "quatre camins", ja que era el punt d’intersecció entre 
el camí a Sant Iscle i el D’horta  a Sant Andreu. Com que els camins eren difícils i poc segurs, existien hostals on els passatgers hi  
descansaven, passaven la nit i/o canviaven els cavalls. Un d'aquests Hostals era el que encara avui existeix a Vilapicina al costat 
de l'església de Sta. Eulàlia, Ca l'Artés. 
 
 
Figura 12. Jaciment arqueològic no exhaurits de Can Peguera, Can Peira i Can Quintana (Font: Ajuntament de Barcelona, 2009). 
  
Figura 11. Església antiga de Vilapicina www.NouBarris.Net  
 CAN QUINTANA 
 Can Quintana era una masia molt antiga. En temps passats la masia regnava enmig de camps i vinyes i estava situada a la banda 
En el camí a Sant Iscle per costat nord del Turó de la Peira, passant per terres de Can Peguera, trobem les abans esmentades dreta del Pg. Universal, ara Passeig Urrutia. Lindava amb les terres de la Marquesa de Castellbell de Can Peguera. Els seus 
masies de Can Quintana, Can Carreras i el mateix Can peguera (vegeu figura 12). propietaris a finals del XIX van vendre els terrenys on es van construir torres per a estiuejants que principalment provenien de 
la Barceloneta, tot articulant les parcel·les al voltant de l’esmentada Rambla de Can Quintana. La masia fou enderrocada però 
d’ella hem d’esmentar un passatge que baixava fins el torrent de Can Quintana, on hi ha l’ aqüeducte de tres arcs que queda 
encastat en els fonaments d'una de les cases del carrer dels Pirineus. Darrera l'aqüeducte hi trobem la Font de Can Quintana, 
que es manté en la memòria gràcies a la toponímia del lloc. La finca es proveïa d'aigua d'una beta natural que naixia a la vessant, 
de la mina de Can Masdeu, una finca de la serralada del Collserola que també alimentava la font Baliarda. La masia va ser MENTAL DE LA SANTA CREU 
enderrocada un maig de 1958 per ampliar la Residència de la Mercè per a persones amb desordres mentals. No podem tancar aquest apartat de patrimoni històric sense posar de relleu la importància del complex arquitectònic del 
 l’Institut Mental de la Santa Creu de Barcelona. Com hem explicat anteriorment, era el manicomi construït al final del segle XIX 
CAN CARRERAS  en una finca de 50 hectàrea,  vinculat orgànicament a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Tenia places per a més de 700 malalts 
Als límits d'Horta amb Sant Andreu i prop del torrent de Can Quintana hi havia i continua existint la Masia de Can Carreras. repartits en dotze pavellons envoltats per uns terrenys de més de 100 hectàrees. Dins la propietat hi havia masies, com Can Rius, 
Coneguda en l'antiguitat com Mas Sala, des de finals dels segle XIX passà a anomenar-se Can Carreras i les seves terres fèrtils i que amb els seus terrenys agrícoles i pastures proveïa el manicomi. 
planeres al nord del torrent Perallada eren les finques que es van vendre l’any 1880 per a la construcció de l'Institut Mental.  Al principi dels anys setanta, l’Hospital de la Santa Creu es va vendre el patrimoni rústic i tot seguit una ala sencera de la institució.  
L'any 1947, es venen la resta de terres, cosa que va propiciar la construcció del petit barri de Can Carreres, en què van proliferar Aquesta va ser destinada a ser enderrocada, després de múltiples lluites veïnals. Finalment, el 30 de setembre de 1987 i va 
cases d’auto-construcció i baixa qualitat que desapareixeran amb l’obertura del Parc Central de Nou Barris. Actualment  la masia començar l’enderroc.. Avui només en resten tres pavellons, ocupats per la Seu del Districte i la Biblioteca de Nou Barris, que 
de Can Carreres, es troba al centre del parc, el gran projecte urbanístic amb 16 hectàrees que es situa al cor del barri. permeten imaginar les dimensions de l’equipament i la seva qualitat arquitectònica, d’un neoclàssic molt senzill. 
 
CAN PEGUERA 
Can Peguera i Can Peira eren propietat dels marquesos de Castellbell, estaven ben connectats entre ells pel costat del Torrent 
mariner i, en la seva època d'esplendors, presentaven grans jardins i vinyes, un gran bosc de pins en el turó, així com una font 
d’aigua de mina molt anomenada al peu d’un mur de contenció de terres, sota el camí de les pedreres. 
La masia era de planta quadrada; a la planta baixa hi havia les habitacions dels treballadors, el primer pis la sala gran i habitacions 
i al pis superior les golfes.  
 
 
Figura 14. Imatges de Can Peguera abans i després d ela construcció de les cases barates, Arxiu Fotogràfic de Barcelona 
 
El segon moment a considerar ens parlaria del temps del projecte i la construcció de les cases barates de Can Peguera. 
A Can Peguera es va proposar la construcció de 534 habitatges, 200 de tipus A i  334 de tipus B en una superfície de 10,47 ha. 
Dels quatre grups de cases barates projectades (Eduardo Aunós, Milans del Bosch, Baró de Viver i Ramón Albó) és l’únic en què 
s’entreveu en el projecte original una reflexió urbanística pel que fa a la implantació i intent d’integració urbana i topogràfica. 
De fet, hem localitzat dues versions del mateix projecte: l’un previ al traçat de Passeig Urrutia i l’altre posterior, l’executat 
definitivament i que conservem avui dia.  
És interessant fer desenvolupar la lectura i comparativa entre les dues propostes per tal de ressaltar les modificacions 
urbanístiques i dels equipaments que en els fons determina l’estudi històric de Can Peguera. 
Cal constatar com en la primera versió del projecte s’elabora seguint les directius destacades en el topogràfic de venta de la 
Marquesa de Castellbell.  
 La primera directriu d’implantació d’habitatges de tipus B es recolza sobre el binomi camí de Sant Iscle/ Torrent Can Quintana, 
Figura 13. Imatges de Can Peguera abans i després d ela construcció de les cases barates, Arxiu Fotogràfic de Barcelona a l’altre costat del Manicomi d’Horta. 
 La segona directriu d’implantació dels habitatges de tipus A s’adapta a la topografia del vessant del Turó de la Peira, sobre el 
camí de les pedreres i el mur de contenció de la mina d’aigua de Can Peguera 
 Finalment, la tercera directriu d’implantació de la tipologia B, pren la directriu del Camí de Sant Iscle.  
 Entenem, doncs, que l’arquitecte Turull desfà la rigidesa de la trama ortogonal de Baró de Viver per tal d’anar adaptant-se a la 
 topografia i als nous traçats dels carrers dissenyats des de la Rambla de Can Quintana (carrer del Congrés Hedilla). El primer 
projecte imagina l’entrada al conjunt des del Camí Històric de Can Iscle, concretament encarant-lo amb els hemicicles de l’extrem 
de l’edifici del Manicomi de Pi i Molist. Una entrada clara, que recull el flux i el recorregut del Camí medieval i articula els blocs 
sobre les tres directrius esmentades, creant un espai central comú en el punt més pla de les terres de Can Peguera. 
Aquest primer projecte no contempla el traçat del Passeig Urrutia, ni cap tipus d’equipament lligat als habitatges. Preveu, això 
si, un espai per preservar l’entitat de la Masia de Can Peguera. 
La segona proposta de l’arquitecte presenta un canvi substancial en les directrius que articulen la proposta, tot i que la triple 
directriu no es perd, només es suavitza. En aquest cas, la proposta s’endreça per deixar pas al Passeig Universal, que corre 
paral·lel al Torrent Perallada i que connectarà l’avinguda Pi i Molist d’accés principal al Mental de la Santa Creu amb la Rambla 
Quintana i més enllà fins la Carretera Cornellà a Fogars de Montclús. L’obertura d’aquest passeig marca la fi de la importància 
del Camí medieval de Sant Iscle, que queda interromput pel torrent i pel Passeig en el mateix punt. El pas d’aquest eix viari 
principal de nova planta s’emmarcarà amb cases tipus A banda i banda colmatant el límit de la finca de Can Peguera i envoltant 
la plana al voltant de la Masia que ocupaven els antic jardins i l’Hort. En canvi, la part de vinyes de la finca es reservarà als 
habitatges de tipus B que continuaran alineant-se amb el Camí de Sant Iscle, buscant l’accés principal per la traça del trencall del 
Camí de Sant Iscle que conduïa a l’antiga masia de Can Peguera. Aquesta proposta reconeix també la voluntat d’establir una 
zona d’equipaments escolar en el límit més alt de la finca en el turó. Aquest equipament escolar, de fet, es trobava també en 
moment de projecte a mans d’un altre arquitecte, Josep Goday, que proposarà un centre escolar molt vinculat al contacte amb 
la naturalesa que pot oferir el Turó Montadell.  
Per tant, la proposta definitiva s’articula sobre la directiu del passeig Urrutia, la directriu dels murs de la mina de Can Peguera i 
la del Camí de Sant Iscle. El fet que les dues primeres siguin tan similars, fa pensar en una implantació sobre dues directius, però 
els espais irregulars residuals en els punts d’encontre entre les tres trames ho emfatitzen i els eixos de perspectiva sobre punts 
centrals del Mental ho posen de relleu. Cal fer també esment de la dificultat topogràfica del solar, que obligarà a treballar les 
seccions dels carrers i la disposició general de les dues tipologies d’habitatges. La trama sobre la directriu dels murs de Can  
Peguera s’estableix en 3 carrers longitudinals i 8 blocs de cases tipus B, buscant els pendents mínims i generant les Figura 15. Imatges del llibre Barcelona, les cases barates p.45 
infraestructures de contenció necessàries per a la implantació.  
La trama sobre Passeig Urrutia combina tipus A i B i treballa el desnivell a l’interior de les illes construïdes. Finalment la trama 
sobre la directiu de Sant Iscle defineix dos grans eixos longitudinals respecte els quals es reparteixen els habitatges. 
Tot i ser un dels 4 grups amb més superfície, no s’ocupa totalment i, per tant, en el moment de la construcció, el conjunt està 
dotat d’espais públics urbanitzats i d’altres de lliures sense urbanitzar. Al seu límit sud, la finca de Can Peguera es confon amb la 
Pineda del Turó i el límit est era contundent gràcies al camí de Sant Iscle, el torrent i la presència del Mental. A l’oest la realitat 
de l’extensió d’Horta, gràcies a la Rambla Quintana, ofereix certa continuïtat del teixit urbà amb les petites casetes de cos que 
la menestralia està ocupant en les immediacions. Bàsicament cal reconèixer la voluntat de Turull de fer coincidir els eixos 
longitudinals de la seva implantació (actual carrer Vila Seca i Marçà) amb els seus corresponents viaris de l’extensió d’Horta 
(carrer Congrés i Hedilla). Això si, les edificacions del barri alt, eren més sofisticades i de major qualitat. El punt més dèbil dels 
límits del projecte de Turull és el seu àmbit nord, que ha estat límit del barri fins a dia d’avui. D’un costat, la finca original, colinda 
amb l’espectacular jardí de Can Raquesens, del qual encara podem observar el mur de tàpia. Aquesta finca era resultant de 
l’obertura de passeig Urrutia i, amb el temps, es convertirà en una estructura suburbana de poca qualitat, que tanca i deixa 
desnivellada la plana dels jardins de Can Peguera. De l’altre costat del Passeig Urrutia la implantació de cases barates, en contacte 
amb el torrent, variable i desprotegit del traçat del camí, es presenta com el punt més dèbil del projecte i, finalment, l’objecte 
de destrucció parcial del patrimoni inicial de les cases barates. 
El projecte aprovat constarà de quatre espais públics clars que, dos a dos, presenten diferent jerarquia i dimensions. D’un costat 
dues places  elongades amb font-làmpada central davant de l’antic Can Peguera i a l’actual carrer Darnius. D’altre costat dues 
centralitats menor, amb font central a l’encontre entre Espiagua i Cabanelles (a les envistes dels jardins de Recasens) i l’altre 
entre carrer Riells i Rocabruna. Així mateix, es preveuen tres zones verdes arbrades en els espai residuals triangulars. La resta 
d’equipament, per contra, no estan considerats en la proposta, però des del moment de la construcció del projecte es situarà 
dins el recinte una església i una caserna de la Guardia Civil, que complementaran els serveis del barri, més enllà del seu gran  Figura 16. Imatges del llibre Barcelona, les cases barates p.45 
equipament escolar. Així doncs, sabem que ja l’any 1935 existia l’església de Sant Francesc Xavier, situada costat per costat de  
la Masia de Can Peguera i començaren les romeries a la Verge de Fàtima al cim del Turó, on sempre havia esta la creu que L’escola es caracteritzava per ser molt activa estimulant els alumnes amb projectes innovadors, amb laboratoris 
presidia la muntanya. Posteriorment apareix la Caserna de la Guardia Civil, estratègicament situada en el punt més alt, sobre el d’experimentació i de construcció del saber cooperatiu. Els mestres dialogaven constantment amb els alumnes, aquests seguien 
mur de contenció, a la mateixa plaça de Can Peguera. A l’altre extrem del mur, el grup escolar Giner de los Ríos, inaugurat l’any els programes de la Institución Libre de Enseñanza però, alhora, tenien llibertat per afegir les seves afeccions particulars. Les 
1932, obre tres pavellons de parvulari, una escola i un menjador que articulen un equipament de grans dimensions que vol fer 
barri, i on s’escolaritzen els fills de les cases barates, els de la nova extensió d’Horta i de Vilapicina.  
classes alternaven activitats a l’interior dels aularis i a l’exterior, al turó de Can Peira. La composició socioeconòmica del barri era 
de treballadors humils, però el centre escolar de 800 places donava cabuda a nens dels barris adjacents.  
 
El tercer moment en què analitzem el patrimoni arquitectònic i ordinari es fixa en l’actualitat, fent balanç dels valors que han 
persistit al llarg del temps i que, per tant, creiem que cal valoritzar més enllà dels béns catalogats. 
D’un costat, creiem important subratllar la importància del valor patrimonial de can Peguera com a conjunt. No és la unitat 
d'habitatge el valor patrimonial sino els recursos arquitectònics de la tipologia que amb la seva repetició creen patrons de 
paisatge reconeixibles. Tanmateix, cal reivindicar la figura de l’ arquitecte Xavier Turull,  que l’any 1931 fou admès en el GATCPAC 
(Grupo de Artistas y Técnicos Catalanes para el Progreso de la Arquitectura contemporània), posteriormentnomenat arquitecte 
de la Junta Provincial de Barcelona.  
Amb la postguerra, el barri es mantindrà en latència, sense modificacions constructives i sota una normativa estricta. Durant els 
primers anys d'aquest polígon, als carrers se'ls va assignar un número, però el 1945 els números van ser canviats per noms de 
diferents pobles de les comarques gironines.  Figura 18. L’edifici de parvulari de Giner de los Rios o postal de l’Església de Francesc Xavier 
Lamentablement les cases originals a l’altre costat de passeig Urrutia van ser enderrocades i, per tant, no podem parlar de la  
totalitat de la implantació original. Així mateix, cal explicar que l’any 1947, l’Instituto Municipal de la Vivienda va portar a terme 
la construcció de  116 nous habitatges dins la mateixa finca. La distribució continuava les pautes marcades, anar colmatant la 
trama parale.la a Urrutia per exhaurir tots els espais lliures abans esmentats. Els habitatges es varen fer segons una nova 
tipologia, la tipus C, que reprenia la tipus A del 1929 però augmentant les dimensions 8 metres quadrats, fins arribar a 60,10m2 
de superfície construïda (recordem, enfront del tipus A original de 54,32 m2 i la tipus B de 43m2). 
La darrera extensió va ser feta dins el recinte de la finca, sacrificant l’antiga masia de Can Peguera l’any 1947 i construint en el 
mateix emplaçament un bloc de pisos de 30 habitatges. Així doncs, l’any 1956 s’inaugurarà un bloc de pisos. I en última instància, 
l’any 1956, es construïren 31 habitatges més, de tipus C i D, que bàsicament construeix les zones verdes triangulars abans 
anomenades amb una adaptació del tipus B (vegeu plànol A2 de la documentació gràfica). 
A nivell d’equipaments han sobreviscut l’embat del temps l’església i part de la caserna després d’una restauració d’ampliació. 
Així mateix, del conjunt escolar, que després de la guerra va passar a ser Escuela Nacional Ramiro de Maeztu, es manté en peu 
l’edifici de l’escola i el menjador i, aproximadament, les volumetries de dos dels seus parvularis. Tanmateix, la duresa i el caràcter 
totalitari del nou tarannà de l’escola durant la postguerra va canviar la relació oberta entre el Parc Públic del turó i l’escola. Així 
sorgiran murs i tanques que aniran confinant l’equipament en un laberint d’escales, murs i tanques, amb patis tancats a diferents 
nivells, que desvirtuen l’arquitectura original.  El contacte entre les cases Barates i el turó, però, es mantindrà mitjançant les 
processons cap a la muntanya dins l'esborany de la pedrera principal, on van fer un altar amb una mare de Déu de Fàtima i la 
imatge de la Bernadette.  
 
 Figura 19. Plano Martorell 1930 (Font: ICGC) Equipaments en rosat. 
Figura 17. L’edifici central de Giner de los Ríos durant la República F. Brangulí. AHCB-AF  
 
 
Figura 22. Vista des complex escolar Ginés de los Ríos  AHCB-AF 
  
Figura 20. Vista des del camí de Sant Iscle Foto de Ricard Cidoncha. Grup Fotos de Can Peguera Facebook 
 
 
    
Figura 21. Vista des Passeig Universal  Foto de Ricard Cidoncha. Grup Fotos de Can Peguera Facebook Figura 23. Vista des aèria de Ramón Albó en construcció  AHCB-AF 
   
 
 
  
Patrimoni ordinari de l’aigua  
 
El nostre àmbit de treball es caracteritza per la seva riquesa en aigua, cosa que l’ha fet habitable i l’ha delimitat com a finca, i 
després com barri. La proximitat amb l’aigua ha estat sempre un element de prosperitat pels seus habitants. Les dues valls que 
reguen en el nostre àmbit de treball corren en paral·lel a banda i banda del Turó de la Peira. Al sud, la riera d’Horta (i el seu 
afluent el Torrent mariner) transcorre d’Horta fins a mar en un gir topogràfic, metre que el torrent Romanet /Perallada/de Can 
Quintana o de Can Carreres, és un afluent del Besòs, i seguint el seu curs s’arriba a Sant Andreu del Palomar.  
Per tant, la importància de l’aigua era determinant i s’assenyala com un dels elements clau per escollir l’emplaçament d’aquest 
grup de les cases barates. Avui dia les aigües de rieres i torrenteres, que amb el temps han estat canalitzades sota els carrers, 
han desaparegut però sovint la toponímia ens recorden la seva presència. Així doncs, podem destacar (vegeu plànol A3 de la 
documentació gràfica) els valors patrimonial de les traces dels carrers que per toponímia recorden i commemoren els antics 
traçats: carrer de Sant Iscle, del Carrer de Can Torrent mariner, Passatge Nil, Camí font d’en Quintana, Carrer del Torrent de 
Can Carreras... 
La memòria de l’aigua també és molt rellevant al voltant del Torrent Mariner i el Torrent Perallada en la seva forma més material, 
i per això, en relació aquesta, cal significar les traces de les infraestructures hidràuliques que puntegen el que abans era el torrent 
Quintana. Destaquen l’aqüeducte de Dosrius o de Montcada i l’aqüeducte del Baix Vallès (vegeu figura 11). 
 
 
Figura 24 Aqüeducte de Dosrius Servicio de Aguas (Font: AHMB, Ajuntament de Barcelona). 
 
Figura 20. Aqüeducte de Montcada i l’aqüeducte del Baix Vallès (Font: Ajuntament de Barcelona). 
 
L’aqüeducte del baix Vallès és l’aqüeducte del Parc Central de Nou Barris, integrat avui dia com a pont en un dels llacs. És una 
de les restes de l’antic abastament d’aigües que tenia la ciutat, a finals del segle XIX, quan la població de Barcelona creixia i l’antic 
rec Comtal i els pous resultaven insuficients per satisfer la creixent demanda d’aigua. Per aquest motiu van sorgir iniciatives 
públiques i privades per proveir d'aigua la ciutat. A Nou Barris es van dur a terme dos actuacions importants: les conduccions 
privades d’aigües del Baix Vallès i de Dosrius, i l’aqüeducte públic Alt de Montcada integrat dins l’esquema general del nou 
sistema d’Aigües de Montcada (1914-1920). 
D’un costat aquest pont, situat al Parc Central de Nou Barris, ara considerat “Bé Cultural d'Interès Local”, formava part de 
l’aqüeducte de Dosrius. Una enorme infraestructura hidràulica de més de 50 quilòmetres que anava de la riera d’Argentona del 
municipi de Dosrius, al Maresme, fins a Gràcia, i que creuava l’actual districte de Nou Barris. Aquesta operació d’enginyeria 
hidràulica va ser promoguda per empreses privades, concretament l'empresa Palau, Garcia i companyia, reconvertida en la 
Société Générale des Eaux de Barcelone, per abastir la ciutat. Es va explotar el canal fins a mitjans dels anys 50, moment en què 
la ciutat va superar els 1,5 milions d'habitants i es va iniciar la canalització del riu Ter. 
D’altre costat, l'aqüeducte alt de Montcada es va construir entre finals del segle XIX i principi del XX. L'aqüeducte tenia dos ramals 
i un d’ells anava des de les captacions de Montcada i creuava la Vall d'Horta. Anava per sobre de can Brasó i, arribant al passeig   
de la Vall d'Hebron, hi havia una derivació en una galeria de mina que duia l'aigua fins a la Font d'en Marcel·lí. Figura 25. Aqüeducte de Montcada Servicio de Aguas (Font: AHMB, Ajuntament de Barcelona). 
Patrimoni i Patrons nítids de paisatge  
 
L’estudi de paisatge urbà de Can Peguera s’encamina cap a una auscultació permenoritzada dels paisatges urbans confluents en 
aquesta Unitat de Paisatge del districte de nou barris de la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, l’estudi dels patrons de paisatge 
dins l’àmbit estricte de les cases barates de Can Peguera, proporciona una primera conclusió que desgranarem a continuació. 
Es detecten 7 patrons de paisatge nítids, que s’identifiquen gràcies al mode d’implantació de les diferents tipologies edificatòries 
a l’emplaçament. 
 
Del reconeixement d'aquestes sub-tipologies morfològiques parteix el convenciment que els criteris d’intervenció a seguir, pel 
que fa a paisatge urbà, han de recollir i modular aquestes variacions, dins d’una paleta de solucions que harmonitzi el conjunt. 
Treballarem al voltant de les tipologies A, B, C i D acordades com a punt de partida amb tots els equips des de la MPGM i que 
ens remetrem a les dues tipologies habitacionals bàsiques, agrupades segons extensió en metres quadrats habitables en relació 
als períodes de construcció del barri: A, B (1929), C i D (1947). Tanmateix, proposem filar més prim per entendre les variacions 
d’aquestes tipologies a nivell d’evolvent i com la seva morfologia condiciona la relació amb la via pública, en uns gradients, a 
vegades poc clars, entre espai públic i privat. 
 
Així doncs, proposem reconèixer dos valors dins cadascuna de les abans esmentades classificacions. Parlem, doncs, de les  
tipologies A.1, A.2, B.1, B.2, C.1, C.2 i D.1 
 
Tipologia A  
Recordem que la tipologia A té una parcel·la de 80,50m2 (100m2 els habitatges en cantonada), dels quals 60m2 són ocupats per 
un habitatge distribuït en 3 habitacions, menjador-sala d'estar-cuina i un bany de 5m2 al pati interior. 
Dins aquesta tipologia, detectem els següents matisos: 
 
Les sub-tipologia A.1 té una implantació en illes de vuit cases (en dues files de quatre cases que treballen a diferents cotes   
adaptant-se al pendent del Turó de la Peira) que presenten sempre l’accés a l'habitatge en el seu alçat frontal longitudinal i Figura 26. Bar Munich, A.1 (Font: AHMB, Ajuntament de Barcelona). 
s’adapten a la topografia descendent cap al riu Besòs amb un retranqueig seqüencial de 30cm. Presenten la peculiaritat d’oferir 
portes en arc de mig punt de força amplada i han allotjat, tradicionalment, les activitats del barri. La tipologia A.1 s’adaptava 
millor a la residència/petit comerç, del qual són testimoni obsolet el bar actual i dues farmàcies operatives. També mitjançant la 
memòria històrica d’alguns dels seus veïns i les imatges d’arxiu (com les emblemàtiques del bar Munic) veiem la repetició del 
binomi activitat comercial-residència dins la petita unitat, com a característica representativa de les set illes de vuit cases, 
situades sobre els eixos viaris de major vocació pública: passeig Urrútia i l’eix del carrer Darnius, tangent a la plaça entre Vila 
Seca i Espinagua. 
 
La sub-tipologia A.2, en canvi, presenta portes d’entrada rectangulars convencionals, d’amplada considerable, i conforma la 
major part de model A. És reconeixible en onze blocs de dotze cases cada un (que treballen a diferents cotes en dues files de 
sis). La implantació de la illa és majoritàriament longitudinal –paral·lela  a Passeig Urrútia–, si bé també trobem una illa de dotze 
habitatges perpendicular, davant la plaça de Sant Francesc Xavier. 
 
La tipologia A presenta, en tots dos casos, coberta a dues aigües i era originalment de teula àrab. Tanmateix, la gran majoria de 
les cobertes han estat rehabilitades i actualment domina la teula alacantina. L’especificitat de la coberta, la repetició de les 
entrades centrals a la distribució dels habitatges i l’especificitat dels accessos pels frontals longitudinals de la illa, jerarquitzen 
clarament el viari que es constitueix amb la seva implantació. 
Els alçats frontals en el sentit longitudinal prenen totalment el protagonisme als alçats laterals d’illa. Aquests darrers són 
composicions arquitectòniques subsidiàries que, orfes d’accés i de composició arquitectònica, presenten un contacte fragmentat 
mitjançant mitgera entre les dues files de cases a diferents cotes, però no ordenen ni dialoguen amb l’espai públic. En canvi els 
alçats longitudinals a les files de quatre o sis cases, eren intencionadament projectats per obrir-se al carrer i ho fan encara (tant 
per A.1 com A.2) amb portes de grans amplades, finestres de dimensions considerables (1,6x1,09m) protegides, això si, per 
barrots tornejats amb doble travesser.    
Figura 27. cases tipus A.2 amb jardí obert (Font: AHMB, Ajuntament de Barcelona). 
 
 
Aquestes façanes constituïen, doncs, els eixos principals dins el petit barri i, segons les imatges històriques, eren sovint plantats humil, tant per l’extensió exterior com per l'austeritat de l'alçat conjunt. Apuntem que aquest tipologia no jerarquitza el viari que 
en alineació amb escossells centrals a l’eix del carrer. El port vertical d’aquests eixos centrals arbrats es complementava a nivell es constitueix amb la seva implantació. Els alçats frontals i laterals, es conformen amb composicions elaborades i tancades en si 
de carrer, amb una seqüència de jardineres rectangulars dins la vorera. Les jardineres quedaven il·luminades per uns elements mateixes, treballades en alçada,  dialogant amb l’espai públic amb el mateix registre ponderat per les diferencials amplades de 
d’enllumenat característics a pell de façana de les cases.  Cal destacar el progressiu procés de privatització de l’espai públic que carrer. 
a portat a compartimentar i privatitzar les esmentades jardineres i, per tant, hem passat a denominar el tipus A com a tipologia 
amb jardí frontal, tot i no ser una característica del projecte de l’arquitecte Turull. 
 
Figura 28. Alçats tipus de les tipologies A.1 i A.2 (Font: Elaboració pròpia). 
 
Tipologia B  
 La tipologia B treballa amb una parcel·la de 50m2, tot i que la superfície original de l’habitatge en planta era de 40m2 amb un 
pati interior de deu. En el projecte disposaven del mateix nombre de peces que la tipologia anterior però de menor dimensió, 
per tant 3 habitacions, sala-cuina- menjador amb inodor i safareig exteriors. L’exigüitat de les peces ha portat a la majoria dels  
llogaters a redistribuir, eliminant una de les habitacions i construint en alçada la majoria de patis. És el tipus edificatori que ha Figura 29. Cases tipus B.1 (Autora: Colita, Font: AHMB, Ajuntament de Barcelona). 
sofert més canvis, incloent la generalització de remuntes incentivades als anys 80 pel patronat de l’habitatge, que oferiren en 
primer pis habitació i banys. 
Tanmateix, proposem reconèixer els següents matisos dins la tipologia B: 
Les sub-tipologia B.1, té una implantació similar a la A.1, majoritàriament en illes de vuit cases (deu illes en dues files de quatre 
cases que treballen a diferents cotes adaptant-se al pendent del Turó de la Peira, dues illa de dotze i quatre en illa de setze cases), 
però a diferència de la primera, presenten accessos centrals als habitatges per tots els alçats, oferint simetria de composició 
sobre els dos eixos. Això comporta una implantació indistinta sobre les dues directrius –Passeig Urrútia i Passeig Fabra i Puig–, i 
la conseqüent homogeneïtzació dels caràcters dels carrers circumdants. Així doncs, en el seu alçat frontal, s’adapten a la 
topografia descendent cap a Besòs amb un retranqueig de 30cm seqüencial com en el cas A.1, amb les diferència que les cases 
de cantonada tenen l’accés per l’alçat lateral d’illa. En canvi els alçats laterals, amb els caps de les dues files, expliquen com 
aquesta tipologia menuda es composa amb accessos i patis entre les dues fileres. Per tant la A.1 treballa amb mitgeres i la B.1 
amb el pati, com a material de contacte entre les dues fileres de cases de cada illa.  
Finalment, de la mateixa manera que a la sub-tipologia A.1, podem identificar-les ràpidament per l'amplada de porta com a tret 
distintiu, les portes en el cas B són sempre rectangulars però extremadament estretes i elongades amb un graó a l’accés. 
La sub-tipologia B.2, en canvi, és reconeixible en deu blocs de dotze a vint cases  cada un (que treballen a cotes molt diferents 
en dues files de sis, vuit, nou o deu). La implantació de la illa és majoritàriament longitudinal a Passeig Urrútia i, per tant, 
voluntàriament tangent a l'antic camí de Sant Iscle per projecte. Tanmateix la implantació concreta de la illa sobre el terreny no 
s'adapta a la topografia amb successius retranqueigs com les subtipologies anteriors, sinó que implanta un patró d'alçades definit 
pel conjunt. Concretament, en la filera de cases a cota alta de la illa, els dos habitatges als extrems són sempre baixos  en contrast 
amb la resta de filera. En canvi, en la filera de cases a cota baixa dins el paquet illa, els dos habitatges als extrems són alts,  en 
contrast amb la resta de filera. Es proposa, doncs, un treball d'alçades a nivell d'illa que defineixen un patró de paisatge peculiar,  
on els habitatges en cantonada acaben definint el perfil de la illa. Figura 30. Cases tipus B.2 (Font: AHMB, Ajuntament de Barcelona). 
 L'element definitori de patró de la tipologia B, més subjecte a variacions i, per tant, que més desdibuixa la seva essència, és sens 
La tipologia B en ambdós casos presenta la coberta a tres aigües, en contrast amb el tipus A, i era originalment de teula àrab. dubte al pati interior. Aquest, més enllà de les consideracions tipològiques i d’ús a nivell de l'habitatge, configura façana a carrer 
L’especificitat de la coberta, la repetició de les entrades centrals a les cases flanquejades de finestres quadrades petites – en els alçats laterals i malauradament també en els frontals en els nombrosos punts en què s'han fet remuntes,  marquesines o 
dimensió estàndard de 1,1m per 1,05m– amb reixa de barrots tornejats però amb un sol travesser, en constitueixen el tipus més noves cobertes, que tanquen volumetria i trenquen la intencionalitat del projecte de Turull. En paral·lel, és també la tipologia B, 
concretament la B.2, la que ha sofert més transformacions volumètriques degut a les remuntes d'un pis abans esmentades, la B.2, està molt condicionada per la seva implantació tangent al mur de contenció inferior al Turó de la Peira. Aquesta 
autoritzades en diferents moments pel Patronat.  particularitat d’implantació, que deixa les cases enfonsades respecte el vial superior, resol pitjor que la tipus B.2  l’encontre amb 
 el carrer superior, degut a l’abans esmentada jerarquització que el tipus produeix quan no es dona accés a cap habitatge en 
 l’alçat lateral. Per tant, podem dir que un dels punts més conflictius pel que fa a espais públic i paisatge urbà es dona en els 
carrers del tipus C.2 i l’encontre del passatge paral·lel a Vilaseca davant del mur de contenció del carrer Ribelles. 
 
Figura 32. Alçats tipus de les tipologies C.1 i C.2 (Font: Elaboració pròpia). 
 
Tipologia D  
El darrer patró edificatori consensuat entre els equips de treball, el tipus D, es presenta només en 7 habitatges entre el carrer 
 Ribelles i Vila-Seca. Tanmateix, a nivell de patró de paisatge proposem integrar dins el tipus D una illa considerada com a C, però 
Figura 31. Alçats tipus de les tipologies B.1 i B.2 (Font: Elaboració pròpia). amb qui comparteix problemàtiques: la situada al carrer Riells entre Montagut i Rocabruna. Es tracta d’una tipologia C però amb 
 pati frontal que ha privatitzat l’espai públic d’un verd residual triangular al llarg dels anys. Així doncs, una successió de patis 
Tipologia C  frontals abans esmentats i posteriors, característics de les 7 cases de tipus D, defineixen els alçats visibles des del carrer. Dins la 
Aquesta tipologia s’introdueix vint anys després del projecte original del 1929, es tracta de les darreres cases construïdes a Can tipologia de cases amb accés frontal però descentrat i servint-se del model tipològic C, són aquests patis irregulars –i la seva 
Peguera als anys 50. El tipus C intenta recuperar les dimensions i trets fonamentals de la tipologia A, per tant es referència amb vegetació– el que les identifica i ens dóna una peculiar relació d'espai públic i espai privat obert a l'espai públic. 
la coberta a dues aigües i la successió d'accessos frontals des del carrer longitudinal que jerarquitza el viari que li dona servei. 
Són de fet una variació del tipus A, que mantenen la superfície edificable de 60 m2 amb serveis a pati interior però millorant la 
distribució amb una característica entrada descentrada a l’habitatge i renovada ventilació amb reixetes visibles a façana. 
Tanmateix, també detectem els següents matisos dins la tipologia C: 
Com recordàvem, la tipologia C, desplega un altre repertori formal però distingim clarament una sub-tipologia C.1, que té una 
implantació en illes de dotze cases (en dues files de sis cases que treballen a diferents cotes adaptant-se al pendent en grups de 
dos). Aquesta característica agrupació dual composa façanes de dos a dos, adaptant-se seqüencialment al pendent en unitats  
de dos, cosa que defineix la sub-tipologia i accentua la gran diferència amb el tipus A. Així doncs, les composicions en alçat Figura33. Alçats tipus de la tipologia D (Font: Elaboració pròpia). 
presenten elements comuns com la xemeneia i el porxo de teula àrab que recull les dues portes d'entrada a cada una de les  
cases del paquet de dos dins la illa. El patró de porta central flanquejada de dues finestres d’igual dimensió, tant emblemàtica  
en les cases barates –no només de Ramón Albó sinó també d’ Eduardo Aunós o Baró de Viver–, dona pas a porta lateral amb 
dues finestres  quadrades (com en tipus B) però de major dimensió (com el tipus A) i sense reixa de barrots tornejats. 
El retanqueig d’alçada per equips de dues cases, permet  al l'illa d’adaptar-se  al suau pendent longitudinal del Passeig d’Urrútia, 
però el mateix model també pot implantar-se  en perpendicular i adaptar-se a pendents més abruptes, com en el carrer 
Montagut. Cal destacar que els alçats laterals del tipus C.1 són asimètrics i proposen un composició amb cobertes a 3 aigües de 
la casa situada en cantonada en la filera de cases a cota superior, i coberta de dues aigües en la casa cantonera de la filera de 
cases a cota inferior. Així doncs, l’efecte es significativament diferent al del tipus A, tot i que els dos tenen el contacte entre les 
fileres longitudinals per mitgera. 
Les sub-tipologia C.2  que proposem, en canvi, presenta la mateixa tipologia edificatòria en planta que la seva anterior, però 
treballa a una sola cota els alçats, sense retranqueigs. Presenta doncs un alçat continu, amb cornisa correguda imperant, que 
tanca illa de manera formal mitjançant un estucat en forma de carreus en les seves cantonades.  El sub-tipologia C.2, igual que 
B. Des de la FORMA  
 
La lectura des de la morfologia del Barri de Can Peguera  i els seu encaix territorial ens cartografiarà la morfologia dels factors 
biòtics i abiòtics dels espais lliures. Ens interessen les dinàmiques  del paisatge de les dues valls (riera d’Horta i antic Torrent de 
Can Quintana) i el valor connector que encara ara tenen aquestes dins l’estratègia del Verd 2020 de l’Ajuntament de Barcelona. 
Es tracta, doncs, d’un conjunt de cartografies analítiques que evidencien trets i formes que generen el caràcter del barri (vegeu 
la sèrie B de la documentació gràfica). Aquests corredors verds posen en contacte les àrees naturals perifèriques amb la trama 
urbana i vertebren la infraestructura ecològica de la ciutat a partir d’incorporar-hi els espais verds i potenciar la biodiversitat.  
Veiem, doncs, com la cartografia de la infraestructura verda ens porta un pas més enllà i explica com la continuïtat del corredor 
ecològic corresponent a l’antic Torrent funciona entre Parc central de nou barris i Collserola és ara real i consolidada malgrat els 
pendents abruptes i progressiva edificació. En canvi, la seva continuïtat fins al Besòs per Sant Andreu és més fràgil i difícil de 
veure a mig termini. 
Per altre costat, al curs de l’antiga riera d’Horta, tal i com el Pla del verd i la biodiversitat de Barcelona 2020 reconeix, es 
ressegueix només en el tram alt (pels carrers Lisboa i Tajo) fins al turó de la Peira. Després es proposa un gir argumental al voltant 
del turó i creuant Can Peguera transversalment per atansar-se al Passeig Urrutia i, per tant, al Parc Central de Nou Barris.  Així 
com el parc pot ser una bona intersecció, creiem que potser el pas seguint Fabra i Puig, podria ser una bona alternativa, ja que 
un renovació de la urbanització de la via, amb la canòpia ja consolidada, podria fer més efectiu el corredor entre Turó i Parc 
Central. 
 
D’un costat es presenta una cartografia dels pendents del domini públic al voltant del Turó de la Peira i Can Peguera. Amb 
aquesta s’explica la complicada orografia de turó-vall des dels carrers, espais públic urbans, parcs i jardins. La caracterització de 
pendents i relleus ens descriu la fragmentació dels barris, i la dificultat de la implantació del grup de Ramon Albó utilitzant les 
mateixes tipologies emprades en els altres grups en terrenys molt més planers. Com hem vist en els patrons de paisatge 
resultants, les tipologies d’habitatges i carrers obliguen a configuracions espacials ben diverses, que emfatitzen la dominància 
de les directrius que condueixen les escorrenties d’aigua, hereves dels torrents i camins històrics descrits a l’apartat anterior.  
 
Per altra banda, ens ajudem de la cartografia de la forma urbana per comunicar els atributs de la configuració espacial dels teixits 
urbans que formen el continu de Can Peguera.  Més enllà de les grans diferencies tipològiques de les cases barates amb els seus 
entorn immediats, és mitjançant l’expressió de les intensitats edificades i la seva relació amb el vial de referència o la densitat 
de la presència de parets mitgeres que ens permeten copsar la seva naturalesa i els seus patrons (vegeu plànol B.1 de la 
documentació gràfica). 
 
Addicionalment, una entrada des de la topologia de la xarxa viària al cor  de la nostra àrea d’estudi, ens posa de manifest els  
resultats de la mesura de centralitat anomenada betweenness, per a un radi d’acció de 1000m –explicitant la noció d’indret més Figura 34. Pla del verd i la biodiversitat de Barcelona 2020 (Font: Ajuntament de Barcelona, 2013). 
concorregut per a desplaçaments de proximitat de fins a 1000m dins aquest àmbit–, tot explicant la seva posició perifèrica  
respecte dels dos gran cinturons (Passeig Urrutia i Fabra i Puig) però desvelant les contradiccions del canvis de rasant de l’aparent 
continuïtat viària (vegeu plànol B.2 de la documentació gràfica). 
 
Finalment, es realitza caracterització de l’estat actual dels elements compositius de l’edificació que inclou: acabat de les 
cobertes, material de les tanques, paviments i permeabilitat del patis, cromatisme de façanes i cornises i barreres 
arquitectòniques (vegeu plànols B6,7,8,9,10,11). 
 
. 
C. Des del ÚS/ ACTIVITAT  
 
La lectura pel nostre territori de Can Peguera des de l’ús i l’activitat ens proposa un anàlisi dels sectors terciari, el transport 
públic, els equipaments i landmarks generadors d’identitat, que ens apropen a l’activitat i a com aquesta condiciona els paisatge 
urbà. 
Una primer entrada des del terciari, ens descriu bé per absència les vocacions de les plantes baixes de l’entorn. Tots els teixits 
circumdants de Can Peguera presenten activitats diverses, poc segmentades, que expliquen les dinàmiques de barri que trobem 
presents a la Guineueta i a Horta. En canvi, un anàlisi de les vocacions de terciari explica poc de l’activitat a l’interior (ja que al 
barri actualment només compta amb dues farmàcies i un bar). No obstant això,  l’ús que els seus habitants fan del seu espai 
públic, existeix de manera no formal, no consolidada. Creiem que l’ús ve molt condicionat en aquest cas per les dimensions dels 
carrers i la seva urbanització, que són la única variable en joc, en un entorn de tipologies arquitectòniques repetides 
inexorablement. L’objectiu és, doncs, reconèixer els conductors de moviment, els carrers com a espais condensadors d’activitat-
catalitzadors socials. Entenem, així, que més enllà de com hem caracteritzat els habitatges segons les seves façanes, cal ara fer 
entrar en joc les tipologies de viari per tancar la caixa que conforma l’àmbit de percepció dels paisatges de Can Peguera. 
 
Vocacions del terciari i del viari 
El projecte original de Xavier Turull treballava amb 4 tipologies arquetip que eren el repertori comú pels 4 grups de cases barates  
de Barcelona.  Lluny de configurar un barri uniforme i repetitiu, les infinites combinacions entre les 4 tipologies de seccions de  
carrer i les abans esmentades 7 subtipologies, creen uns petits paisatges de gran riquesa i complexitat.  
En primer lloc, una secció de carrer de 15 metres i voreres de 1,2m, amb enllumenat i clavegueram central, que no correspon a 
cap via interior del barri de Can Peguera però que a nivell de jerarquia i dimensió seria de referència el Passeig Universal en 
aquell moment, actual Passeig Urrutia. 
Seguidament, els carrers amb vocació de centralitat i continuïtat, es definien amb una secció de 10 metres i voreres de 1,2m. En 
aquesta categoria s’incloïen, segons els projecte original, el Carrer Vilaseca i Riells, que s’entroncaven amb els ramals del Camí 
de Sant Iscle i connectaven amb el Carrer Congres el camí del Torrent Mariner respectivament. També es donava importància 
cabdal al carrer Darnius, perpendicular a Passeig Universal i  plantat amb escossells centrals en la seva part baixa (fins a les 
escales de Ribelles) i al carrer de Montagut, que també amb plantat central, obria perspectives de l’edifici escolar a l’eix del 
Mental i era pensat com accés principal al recinte de Can Peguera, inicialment vallat. 
La següent jerarquia viària, treballava amb un secció de 8 metres i voreres de un metre. La proporció de la secció de carrer és, 
en aquest última, més ample que alta i constitueix la tipologia majoritària que abraça tots tipus de tipologies, tant A com B.  
En canvi, la darrera secció, proposa una calçada de 6 metres i voreres de 0,60 cm. En aquest cas la proporció del carrer coincideix 
amb la proporció de l’interior dels habitatges i les voreres passen a ser simbòliques. Aquesta secció només es dóna entre cases 
del tipus B entre elles, o entre habitatges i mur de contenció. 
 
 
Figura 34. Seccions Tipus. Arxiu Municipal Contemporani, Ajuntament de Barcelona.  
 
 
 
 
Figura 36. Envelat de Sant Joan, Memòria dels barris i imatge de Albert Garcia diari EL País 
  
Figura 35. Seccions Tipus. Arxiu Municipal Contemporani, Ajuntament de Barcelona.  En general es pot concloure que la singular morfologia del barri ha generat una distorsió de la relació entre espai públic i privat. 
Es bo destacar que és justament en aquests carrers més estrets on es dóna la major activitat informal a carrer. En el cas dels El grau de privacitat respecte de l’espai públic és, en molts casos, anòmal. Els carrerons que donen a mur són gairebé privatius, 
passos entre cases i mur de contenció (carrer Cornudella) o carrers estrets entre tipus B (Carrer Celrà), els espais exteriors acaben han proliferat els espais públics directament privatitzats amb jardins o ampliacions de jardins, s’han construit estenedors, 
sent apropiats pels veïns, que els escombren com si fossin propis, hi treuen mobiliari i a la llarga l’utilitzen com a ampliació dels coberts, marquesines i tot tipus de colonitzacions en alçada del patis interiors...És degut a aquesta peculiaritat que hem de 
habitatges tipus B. Són comportaments heretats de temps en què els veïns compartien estenedors, carpes per projeccions de considerar que, a Can Peguera, l’espai públic és, de fet, sempre el paisatge urbà. I, per tant, aquest llindar entre públic i privat, 
cine, productes, mobiliari, embalats de festa que cobrien els carrers i jardins comunitaris (que no eren privatius). ha de ser estudiat i harmonitzat més enllà de cadascun dels elements que el componen i les seves variacions (jardins, ràfec, 
És important observar que hi ha més relació i intersecció entre els veïns de les cases tipus B que ens les de tipus A, en què els reixes, tanques...), és el propi paisatge urbà i la identitat de barri el que està en joc.  
moments de lleure exterior queden en els jardins privatius.   
Així mateix, les noves urbanitzacions que han substituït les calçades i voreres de 60cm per calçada única, han incrementat  
l’activitat a l’exterior i l’efecte mirall en els colors de les façana i certa jardineria privativa compartida. 
 
Xarxes de transport públic 
 
Per tal de definir les mobilitats dins l’àmbit de treball, hem considerat els accessos en transport públic de Metro, Bus i Bus de 
Barri que abasteixen la zona. En aquest sentit, s’explica bé la definició d’una unitat funcional i com can Peguera queda fora de 
tot recorregut, però prou proper al metro d’Horta i de Nou Barris com per no estar completament aïllat. La mobilitat i 
l’accessibilitat a l’interior del barri queden com a grans temes a resoldre.  
L’accessibilitat dels habitatges queda sovint compromesa per les pendent fortes havent d’accedir en gran part dels habitatges 
amb un o més graons o desnivells des dels jardins d’entrada. La mobilitat és també un aspecte peculiar a Can Peguera, on l’espai 
dedicat a vianants es un 45% i l’espai dedicat a cotxes un 55%.  
 
Valors socials i identitat 
 
Entre 1929 i 1932 es va construir la primera fase de 534 cases que es van entregar de forma gradual a mesura que s’anaven 
construint. Progressivament, el barri va ser habitat per veïns que van arribar de la Barceloneta, el Raval i la Rivera d’un costat, i 
immigrants del sud d’Espanya que havien vingut a treballar per l’Exposició Universal de l’any 1929.  
Ramón Albó era en aquella època un barri rebel, on molts dels nous veïns militaven amb el sindicat revolucionari i, de fet, molts 
d’ells es van convertir en milicians de la causa durant la Guerra Civil Espanyola. És per aquest motiu que les autoritats traslladen 
la caserna de la guàrdia civil del Carmel a la vora de l’església de San Francesc Xavier, sobre el mur de contenció, per controlar 
als insurrectes i agitadors. Així mateix, quan l’any 1931 es declarà la República, l’edifici de l’església, encara per acabar, es 
convertí en la Casa del Pueblo: el local social del sindicat anarquista CNT. Amb la República també va arribar el primer canvi de 
nom del barri, que va passar a anomenar-se Giner de los Rios, per extensió del nom del grup escolar de nova planta inaugurat al 
1932. La primera gran mobilització del barri es produeix ja al 1932, quan els veïns suspenen el pagament dels lloguers. Els fets 
tenen les arrels al març de 1930 quan uns obrers no van poder pagar el lloguer per manca d’ingressos. Al 1931 també s’inicia la 
reivindicació per l’obertura de les escoles que encara estaven tancades i l’enllumenat del carrer. La vaga de lloguers va ser 
impulsada pel líder de la CNT Santiago Bilbao i va desproveir d’una font important d’ingressos al Patronat. Aquesta vaga sonada 
de lloguers a la que van dedicar més d’un reportatge als diaris de l’època va durar anys.  
La segona gran mobilització es produeix amb l’enterrament de Durruti, una de les figures més rellevants de l'anarquisme 
espanyol i de l'organització sindical CNT al capdavant d'una formació de milicians coneguda en el seu nom com columna Durruti.  
Durant la guerra civil espanyola (1936-1939) el barri, com tot el país, va passar per autèntiques situacions de dramatisme. Les 
penúries de la guerra obliguen als veïns a talar gran part de la vegetació de la riera de Can Quintana tot i que la responsabilitat 
col·lectiva fan que els veïns no recorrin a tallar llenya del bosc del Turó per escalfar-se durant l’hivern i per fer funcionar la cuina 
econòmica de llenya de la qual disposaven les cases barates. Barcelona és bombardejada sistemàticament i els veïns de Can 
Peguera s’organitzen per excavar els refugis antiaeris al mur de contenció de terres de la part alta del barri. Al 1936 es van 
construir els túnels antiaeris que encara avui resten en peu seguint les instruccions del comitè de defensa que va decretar-ne la 
construcció, els veïns van cobrir les galeries amb totxanes. Els túnels feien dos metres d’alt per dos metres d’ample i s’evitaven 
els espais més amplis per por als esfondraments.  El mes conegut es el refugi 647, situat al carrer Cornudella, format per dos 
túnels que s’endinsen dins del Turó de la Peria. Ambdós tenen dues entrades separades per poc més d’una cinquantena de 
metres, amb dues galeries que hi penetraven perpendicularment i es comunicaven pel final, amb forma de ferradura. Als voltants 
de Can Peguera hi havia més refugis, com els d’Horta o els de la Prosperitat, el de la Riera de Sant Iscle (situat a sota del Passeig 
Urrutia), el de via Júlia, al carrer Flor de neu, etc. Els de Can Peguera, però, són els únics de Nou Barris que resten conservats, si 
bé no visitables.  
Acabada la guerra, amb la instauració del nou règim dictatorial i feixista del General Francisco Franco, comencen les depuracions 
i amb elles un canvi demogràfic dels veïns d’abans de la guerra, ja que molts van ser executats, caiguts en servei de guerra, 
empresonats o exiliats, que mai van tornar a Can Peguera. 
Durant la postguerra, el barri s’estendrà amb un conjunt de 116 habitatges nous destinats a acollir als desallotjats de l’avinguda 
Garcia Morato amb les noves vivendes. Recordem també  que llavors el barri era flanquejat per dues esglésies, a dreta i esquerra. 
La de Sant Francesc Xavier i a partir dels anys 50, a l’altre banda del barri hi havia Mare de Déu de Fàtima, que a l’espera que se 
 li concedís un espai on ubicar el seu centre va ocupar el pavelló superior de l’escola Ramiro de Maeztu, anteriorment 
 Hermengildo Giner de los Rios. No va ser fins als anys 70 que se li va concedir la ubicació actual, al carrer Aneto número 19.  
Figura 37. Vida als llindars de les portes de Can Peguera. Memòria dels barris i l’accent.  
 
resultat va implicar una major continuïtat i connexió amb el Passeig Maragall però la pèrdua de gran part de la zona verda original 
sobre el vessant sud del Turó. Can peguera, doncs, tot i les grans operacions de densificació apuntava cap a una millor expectativa 
d’integració i es beneficià de l’augment de serveis de  transport públic (metro de Vilapiscina) i de continuïtat en la trama urbana 
que han fet possible la seva supervivència. 
Amb els anys 70 i la relaxació del règim, es crea l’associació de Veïns del Turó de la Peira-Vilapicina-Porta-Ramón Albó que 
considerarem com la tercera gran mobilització que conforma per primer cop la cristal·lització de l’esperit de col·lectiu en una 
entitat capaç d’interpel·lar les administracions. Es tracta d’una associació veïnal que engloba els barris de la zona nord i sud del 
Turó i que més endavant esdevindrà l’actual districte de Nou Barris gràcies  al compromís i la lluita dels veïns. L’Abril de 1975 va 
sortir al carrer el primer número de Nuestra Voz, revista de l’esmentada l’AVV, que actualment continua publicant l’AVV del Turó 
de la Peira.  
Amb la creació de la Entidad Municipal Metropolitana de Barcelona que té com a objectiu elaborar el Pla General Metropolità 
comença la gran lluita del barri, que segurament genera el ressorgir de la identitat social i el sentiment de col·lectivitat, pal·liat 
pels silencis i les distorsions de la memòria històrica del règim franquista. 
EL PGM contempla l’enderrocament del Can Peguera per donar a  l’espai nous usos que generin beneficis a l’ajuntament. Aquest 
és el primer i el gran repte dels veïns de l’associació, posar fre a una actuació urbanística. El PGM contemplava l’enderrocament 
total de les Cases Barates i també afectava àmplies zones de Vilapicina, del barri de Porta i alguna part del Turó de la Peira. El 
temor contra el PGM va servir de catalitzador per aglutinar els veïns sota una mateixa plataforma. Tanmateix, la complexitat dels 
efectes del PGM que van donar lloc a la Coordinadora d’AVV i Entitats de Nou Barris, es van anar disgregant per donar lloc a una 
subestructura veïnal centrada en els barris en el sentit més estricte, com es el cas de Can Peguera. La nova AVV va aconseguir 
 que se’ls cedís les antigues oficines de cobrament de lloguers que el patronat tenia al barri per reunir-se un cop per setmana i, 
Figura 38. Ricardo Cidoncha, La Peguera n 20 en un segon moment, van aconseguir que l’Església de Sant Francesc Xavier renunciés als antics tallers abandonats que posseïa 
al carrer Vilaseca, i el Patronat els hi va cedir en lloguer fins a l’actualitat. 
 
Durant els anys vuitanta, els habitants de Can Peguera van reclamar una solució pels històrics problemes estructurals (humitats, 
goteres, esquerdes...) degut als materials barats. El Patronat respon llavors amb un Pla per a la millora de tots els immobles que 
té sota règim de lloguer. Aquest pla contemplava una sèrie d’actuacions tipus (substitució de la teula àrab per teula alacantina, 
integració d’enllumenat i pèrgola semicircular a les entrades dels habitatges, sanejament i establint de codis de colors a la façana) 
per intentar posar al dia un barri desconsiderat per la gestió municipal fins llavors. És interessant destacar que era un pla de 
millora a la carta, en què es vinculava el preu del lloguer a pagar el cost de la rehabilitació escollida. 
En algunes cases els inquilins només van fer una millora de serveis i instal•lacions, en canvi a d’altres es van reparar les teulades 
o es van modificar la distribució interior dels espais. En alguns casos els veïns van optar per construir segones plantes - les 
anomenades “remontas”- i passar dels 50 m2 a 70m2 de superfície útil. 
 
El 18 gener 1984 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la nova divisió municipal de Barcelona en 10 districtes, i el barri de Ramon 
Albó (Giner de los Ríos durant la república) va passar a formar part del districte Nou Barris, conjuntament amb altres nuclis i 
polígons que es trobaven a cavall entre els antics nuclis d‘Horta i Sant Andreu. Amb el canvi de nom, comença una remodelació 
del barri sota l’embat de l’especulació privada i les darreres accions de l’ajuntament per acabar amb el barraquisme a la ciutat. 
Al 1985 es van enderrocar les cases del carrer Ogassa, amb intenció de crear un nou edifici (l’actual edifici de Can Carreres), i les 
lluites veïnals contra l’especulació es desplacen a l’entorn del Mental de la Santa Creu .  
La quarta gran lluita veïnal centra la seva batalla en la preservació de l’antic mental que tant havia configurat el caràcter del Can 
 Peguera i les seves immediacions. En els anys 76, l’Administració de l’Hospital, anomenada MIA (Muy Ilustre Administración) va 
Figura 39. Ricardo Cidoncha, La Peguera n 20 donar permís per començar a trinxar la finca de Pi i Molist i va revendre parcel•les a empreses constructores. Gràcies a l’anome-
 nat pla parcial de Can Ensenya es van requalificar aquells terrenys i també enderrocar parts edificades del pental. Ràpidament 
Al 1955 el Patronat realitza un concurs per premiar la casa millor condicionada amb una màquina de cosir Singer, i un any més als voltant de l’edifici històric van començar a proliferar nous blocs de pisos. L’edifici hauria desaparegut completament si no 
tard se celebra la “Fiesta del árbol” que serveix per ampliar i arranjar les zones verdes del barri, quasi totalment absorbides per hagués estat per la lluita veïnal, que promogué la ocupació i tancada d’un mes que van portar a les converses per mantenir part 
les noves extensions. A partir d’aquest moment, el parc del Turó de la Peira -públic de de l’any 1936- també es converteix en de l’edifici històric per acollir equipaments de barri. 
espai de referència de l’espai verd del barri, autèntic cor de Can Peguera on els veïns pugen sovint durant el seu temps lliure per  
realitzar àpats i altres activitats a l’aire lliure, prop del xiringuito ara desaparegut.  
El 23 de gener de 1959 s’aprova el Pla Parcial del Turó de la Peira, redactat per a desenvolupar blocs de promoció privada. En 
aquest document s’hi incorporarà el barri de Ramón Albó i el parc urbà amb l’objectiu de reformar tot un conjunt homogeni. El 
És així com s’equipa el barri al voltant de can Peguera, de manera indirecta gràcies al  Fòrum Nord de la Tecnologia que s’inaugura 
l’Abril de 1995,  a la primera part del Parc Central al voltant d’aquests edifici i el que encara resta del Mental on avui es troba 
situada la Biblioteca Central de Nou Barris i la Seu del Districte. El parc central va patir posteriors ampliacions (en 2003 i 2007) 
que van anar engrandint-lo fins connectar les 17 hectàrees actuals.  
A partir d’aquell moment, Can Peguera i els seus veïns gaudiran de dos grans espai verds, parcs urbans en els seus límits 
longitudinals : el Turó i el Parc central. Aquesta situació no deixa de ser privilegiada, respecte dels altres grups de cases barates 
i la majoria de barris de la ciutat. Per això, dues places seran remodelades, la Plaça Sant Francesc Xavier -del 2001 al 2003- i la 
plaça Darnius (2007), que canviarà totalment la seva forma inicial (amb espai central) i es concertarà en la  “Rambla entre parcs” 
que uneix el parc central amb el parc del Turó de la Peira.  
 
L’any 2011, a l’antiga Caserna de la Guardia Civil, es va inaugurar el centre de dia pels jubilats i al març del 2013 s’inaugura el 
CRAE (Centre residencial d’acció educativa Urrutia), situat al carrer Urrutia1-11. Però la gran lluita que cohesiona el veïns 
continua essent la desafecció definitiva del PGM.  
Es lloable com els veïns s’organitzen llavors, en una darrera mobilització, la més recent per construir el Pla de futur de Can 
Peguera,  dissenyat amb la veu i vot de tots i totes els que viuen i defensen els carrers de Can Peguera. Es tracta, doncs, d’un 
procés de participació ciutadana impulsat pel grup motor del barri -format AVV, Grup de dones, parròquia de Sant Francesc, 
Peña blaugrana, Tronada, Cosa Nostra, Grup de Gent gran, Can Ensenya i el mateix Ajuntament de Barcelona- a partir del 2008. 
El pla vol definir estratègies per les futures intervencions a partir de la diagnosi dels Consells de barri i les Comissions de 
Seguiment. 
 
Aquesta mobilització organitzada i productiva ha permès conèixer i recollir les necessitats i voluntats dels veïns. Els resultats del 
Pla de Futur són, doncs, al centre del document de 2015, per l’elaboració d’una Modificació del Pla General Metropolità de Can 
Peguera. El MPGM text refós juliol 2015, recull i sistematitza els resultats del Pla proposant la desafecció i assumint la conservació 
 del patrimoni tangible i intangible que representa Can Peguera per la ciutat de Barcelona. A partir d’aquí cal treballar per 
Figura 40. Colita, La Peguera n 20 plantejar el model de rehabilitació i com es pot compaginar respecte al patrimoni ordinari amb l’actualització necessària de les 
qualitats constructives i les necessitats de futur de Can Peguera. 
  
Figura 41. Colita, La Peguera n 20 Figura 42. Lluita veïnal, La Peguera n 20 
  
Planejament urbanístic   
 
El planejament urbanístic s’ha sobreposat en l’àmbit per tal d’entendre l’estat de consolidació del teixit urbà que ens configura 
la nostra àrea d‘estudi. Concretament, discernirem entre les claus de qualificació urbanística, fent, però, especial atenció als  
Àmbit de Gestió i al seu estat de tramitació inicial o definitiva (vegeu plànol C.5 de la documentació gràfica). 
El planejament vigent parteix de la MPGM del 2015 que té per objectiu principal preservar l’estructura bàsica i edificatòria del 
barri de cases barates de Can Peguera, fomentant la seva rehabilitació i valorant les necessitats urbanístiques. Aquest proposa 
actuacions de millora i de dotació del barri en el marc del manteniment general mentre proposa introduir una certa 
jerarquització i caracterització dels espai públics i la vialitat. Finalment, el planejament estableix la regulació zonal i edificatòria 
per l’adequació a les característiques específiques de Can Peguera. 
Actualment des de l’Ajuntament de Barcelona es proposa enfocar la qüestió urbanística per fases.  
En primer lloc es treballa en la racionalització del balcó d’equipament sobre del mur de contenció a la part nord de Can Peguera. 
Repensar el funcionament dels espai públics al voltant del Centre de Dia Pi i Molist, el Casal de barri la Cosa Nostra, la associació 
Juvenil la Tornada, Can l’Ensenya, el Casal de la Gent Gran i l’escola Josep Pla, es de fet tornar als valors del projecte inicial, per 
recosir l’espai públic del parc dl Turó amb les cases barates i els seus equipaments. 
 
En segons lloc, l’Ajuntament treballa en un seguit de diagnosis (tipològica, constructiva, socioeconòmica i metabòlica) que 
ajudaran a fer l’estratègica operació d’intervenció per la conservació que el barri reclama. Com hem esmentat en l’apartat 
anterior, és important destacar que en el cas de Can Peguera, és  justament el planejament urbanístic el que ha funcionat com 
agent catalitzador i aglutinador del veïnat per defensar el seu patrimoni ordinari.  
 
 
Figura 43. MPGM Plànol d’equipaments proposats. 
 
 
 
 
 
 
Figura 43. Línia temporal de la història del Barri. La Peguera n 20 
 
  
D. Des de la PERCEPCIÓ   
 
La darrera lectura sobre Can Peguera, ens acosta al barri des de la seva visibilitat. Entrem doncs al món de la 
percepció del paisatge com a territori percebut. El mateix Conveni europeu del paisatge —el document marc que 
orienta la pràctica totalitat de les polítiques de paisatge al continent des de l’any 2000— ho entén així quan 
defineix el paisatge com «una àrea, tal com la percep la població, el caràcter de la qual és el resultat de l’acció i la 
interacció de factors naturals i/o humans».  
Es treballen les visibilitats generades des del món digital sobre un model de l’envolupant real de l’entorn de Can 
Peguera. Buscarem entendre la percepció del barri des de dins i des de fora, per explicar el contrast entre la realitat 
percebuda pels seus habitants i la percebuda pels veïns del barri, que no habiten dins can Peguera mateix. 
Creiem que can Peguera, te una façana per Passegi Urrutia i Fabra i Puig, que representa la imatge que el barceloní 
té del barri, ja que difícilment la gent s’endinsa en el seus carrers sense propòsit. Per tant, en vistes de les visibilitats, 
el gran aparador de Can Peguera per la seva façana lindant amb el passeig Urrutia i el Parc central de nou barris. És 
des d’allí en es presenta una façana frontal que absorbeix tota visibilitat, deixant entendre l’extensió del barri només 
per les cobertes que s’enfilen muntanya amunt. 
En canvi la visió interior, des  de la multiplicitat de carrers del barri, ens explica una diversitat de vistes, de 
profunditats i perspectives, que fa interessant els fons escènics diversos que es presenten. D’un costat es torna a 
il·luminar l’eix d’accés projectual a Can Peguera, pel carrer de Montegut i la seva perspectiva cap a l’edifici del Mental. 
Són igualment transcendent els fons escènic de la plaça de Sant Francesc i el extrem del carrer Cabanelles sobre al 
traça de suburbana. 
Entendre l’exposició sobre els edificis de Can peguera des de diferents punts planteja la representació de les 
visibilitats des de tota la xarxa viària de referència, que ens aproximaran a les visibilitats col·lectives i sistèmiques. I 
les expressarem en una gradació d’intensitat de les més exposades a les menys exposades. Buscarem, també, la  
visibilitat mare en la vista zenital des del camí de les antigues pedreres. És, de fet, des del balcó sobre el mur de 
contenció on es situen els equipament que  Can Peguera s’ofereix en la seva imatge més icònica des de l’espai públic. 
Els horitzons persistents ens parlen, a Can Peguera, de com l’enclau es situa entre la vessant nord del Turó de la Peira 
i Collserola. Per tant, retrobar la carena de la serra i el mar a l’altre extrem, és un del elements que més ajuden a 
entendre on som. Lamentablement, només es percep la muntanya des d’una alçada considerable dins el turó perque 
les edificacions circumdants són de tanta alçada que bloquegen les referencies geogràfiques. 
Els fons escènics, en canvi, parlen de plans mitjos, que confereixen atributs qualitatius a l’espai urbà: porositat, 
transparència, llum, frondositat...Ens mostren la importància dels materials, dels detalls constructius, de les qualitats 
dels mobiliari urbà o la frondositat de la vegetació. Entenem que aquest conjunts s’haurien de treballar a nivell de 
paisatge urbà per tal de preservar/regenerar els seus components i, per tant, poder comunicar la història del barri i 
la seva evolució. La construcció d’una narrativa pel barri és crucial en un indret que tant ha evolucionat i que patirà 
encara transformació addicionals amb el temps. 
Per últim, es desenvolupa el tema de les visibilitats respecte del temps passat, per entendre quines visuals, fons 
escènics i horitzons persistents formen la imatge mental i, per tant, la identitat del barri. Aquest exercici, es fa 
contraposant les imatges històriques del barri, que mostren la seva morfologia i la percepció que se’n podia tenir fa 
cent anys, per tal de comprovar, sobre el terreny, si encara són persistents. Aquest exercici, lent i laboriós, ens ha   
portat a analitzar centenars de fotografies i descartar tots aquells punts de vista que ja no existeixen, ja que s’han Figura 45. Fons escènic a preservar. La peguera n 20. 
edificat. Cal dir que son la majoria d’imatges i, per tant, només el plans curts mantenen la qualitat de les atmosferes  
originals.  
 
 
 
 
Figura 46. Fons escènic a preservar. La peguera n 20. 
 
  
Figura 47. Fons escènic a preservar. La peguera n 20. 
 
 
  
OBJECTIUS DE QUALITAT PAISATGÍSTICA. Reflexions estratègiques sobre la UPU de Can Peguera 
 
L’estudi dels valors, les potencionalitats i les fragilitats de Can Peguera i del seu entron  abans desgrandes, ens ajuden a proposar 
objectius de qualitat paisatgística tant en l’espai públic, com en l’espai privat comformat per les cases barates d’Horta (vegeu la 
Figura 50. Taula d’Objectius de Qualitat Paisagísitca de la UPU Can Peguera) 
 
A continuació, es detallaran els objectius de qualitat paisatgística per a les diferents tipologies d’habitatge identificades. 
 
Tipologia A  
A nivell d'intervencions futures, la tipologia A hauria de treballar a fons el gran repte que representen aquests patis frontals a 
l’habitatge, ja que amb el temps s’han convertit en espais complexos, condensadors de pertorbacions del patró nítid: recullen 
àrees d’emmagatzematge, d’instal·lacions, estenedors, tendals, vegetació de jardí, espai per pàrquing exterior o vocabulari de 
terrassa, sinó espais pràcticament privatius formant volum, segons el cas.  La proliferació de tanques a posteriori i la seva 
improvisació/personalització, acaben oferint el pitjor repertori de materials i colors dels darrers 80 anys i són segurament un dels 
elements més pertorbadors de la imatge de les cases barates. Sembla molt complicat revertir ara un procés de privatització dels 
patis, potser fet amb el vist i plau de Patronat de l ‘Habitatge. Per tant, la bateria de criteris podria incloure els següents punts de 
partida: 
 Potenciar l’activitat dins la tipologia A.1 i vincular-la a l’eliminació de l’espai de jardí privatiu per incorporar-la visualment 
a l’àmbit de carrer. De fet ja és així en el cas de la farmàcia històrica Judith Barceló i Giró i podríem dir que reforça el 
punt 6.2.2 MPGM que reclama definir una zona d'activitats i de serveis dins el barri de Can Peguera. 
 Harmonitzar les dimensions i el vocabulari constructiu de les tanques. Es proposa donar carta de naturalesa als 
tancaments d’obra amb una acabat arrebossat i pintat clar, que combinen mur opac amb part translúcida, composta   
de materials vegetals. Figura 48. Detalls de les cases barates. ACMB. 
 Seria important eliminar completament del repertori els llenguatges més extrems als tancaments: els aplacats de pedra 
i de rajola vitrificada. Igualment, s’aconsella anar afinant la imatge final mitjançant la substitució dels tancament d’obra 
vista o prefabricat de formigó, que banalitzen el paisatge ordinari de Can Peguera amb solucions constructives 
al·lòctones. 
 Restitució de la forma de la porta corresponent a la sub-tipologia d’origen. Només hi ha una excepció, però es important 
no perdre el patró porta que sempre va acompanyant d’un graó a l’accés de 15 cm. 
 Eliminació dels “colomars” en les edificacions que s’han construït els patis interiors, especialment els que han conformat 
volum per sobre l’envolvent de l’habitatge original. Caldrà eliminar, en general, tots aquells terrats, marquesines i 
edificacions amb forta presència des de  l’espai públic.  
 Regularitzar el tractament de les cobertes, cornises i trobades verticals de les edificacions. Es proposa recuperar la teula 
àrab, tot i que podria mantenir la teula alacantina dins un compromís d’harmonitzar el colors d’ambdues teules amb el 
temps. 
 Seria bo reproduir els esmentats elements d’enllumenat d’època (en queden 5 en el tipus A.2) i fer-les extensives a tot 
aquest tipus, com a recurs per dotar d’identitat un espai públic que és, a dia d’avui, un repertori de solucions. 
 Recuperar la reixa de brèndoles original del tipus A (tornejat amb doble travesser) i reproduir-la en les cases en què ja 
s'ha substituït. 
 S'establirà una carta de colors (blancs i grisos) i materials, que en la mesura del possible s'anirà implementant per 
controlar el color de les teules, façanes, cornises i obertures. 
 Caldria reconsiderar també els espais públics en relació a les seccions de carrer de tipus A, jerarquitzant els eixos 
longitudinals sobre els transversals, que fàcilment podrien tenir un caràcter cívic, pacificat o completament lliure de 
transit rodat. Caldria recuperar la plantació amb escossells centrals originals, que ha quedat desdibuixada en diversos 
punts. 
 
 
Figura 49. Detalls de les cases barates. ACMB. 
 
  
Tipologia B   Seria important eliminar del tipus C els llenguatges sobre imposats o inventats: eliminació de porxos, o cornises, 
A nivell d'intervencions de futur, la tipologia B, hauria de treballar específicament el repte dels patis interiors, ja que amb el temps aplacats de pedra, introducció de colors estridents o façanes dibuixades que banalitzen el paisatge ordinari de Can 
s’han convertit en espais quasi interiors, que allotgen estances, cambres de bany, àrees d’emmagatzemat, d’instal·lacions, Peguera. 
estenedors, colomars, tendals, o passos elevats en vocabulari de terrassa. Així mateix, cal donar consistència a les remuntes per  Regularitzar el tractament de les cobertes, cornises i trobades verticals de les edificacions. Es proposa consolidar la 
recuperar la composició arquitectònica dels alçats abans esmentats.  Per tant, la bateria de criteris pel que fa a paisatge urbà, teula àrab com a distintiva del tipus C en les futures rehabilitacions, ja que forma conjunt amb la coberta del porxo que 
podria incloure els següents criteris: protegeix les portes d’accés als habitatges. 
 Potenciar l’eliminació de volums disconformes i materials precaris dels patis interiors, propiciant la connexió visual  Potenciar l’eliminació de volums disconformes i materials precaris dels patis interiors, propiciant la connexió visual 
entre patis interior d’una mateixa illa i permetent la diferenciació amb alçada limitada d'aquests espais oberts des de entre patis interior d’una mateixa illa i permetent la diferenciació amb alçada limitada d'aquests espais oberts des de 
carrer, a través dels alçats laterals, que haurien d’inspirar-se en els originals.  carrer, a través dels alçats laterals, que haurien d’inspirar-se en els originals.  
 Un tractament homogeni i diferenciat d'aquest paraments de tancament dels patis interior d’illa és essencial ja que  Potenciar les decisions preses per que fa a la vialitat i la relació dels carrers d’accés al tipus C.1. Els cinc blocs de C.1, a 
conformen façana. Recomanem harmonitzar el material –als tancaments d’obra amb una acabat arrebossat i pintat diferencia dels tipus A comentats anteriorment, s'han urbanitzat de tal manera que els carrers entre illes de la mateixa 
clar– i les dimensions –alçada màxima igual a la de la porta d’accés a l’habitatge–. Creiem que aquestes accions subcategoria formen tots espais públics introvertits, molt lligats a l'activitat de les cases –a mode de pati frontal 
ajudarien a explicar la tipologia i a enriquir la dimensió visual dels espais públics /privats i com aquests es relacionen.   comunitari– i amb un ús veïnal intensiu, sense trànsit rodat. Es proposa potenciar aquest caràcter per poder-lo 
 Entenem que el paraments laterals de tancament de pati, en cap cas poden ser de més alçada que la cornisa dels reprendre en tot l’entorn de Can Peguera, formant unes “super illes” que treballin la cohesió social dels conjunts, 
habitatges, ja que mai  van ser projectats per formar un volum addicional.  Es proposa, així mateix,  diferenciar aquests segurament introduint la vegetació com a element comú. 
paraments en gelosia, cosa que també facilitaria l'aplicació de la normativa de ventilació pels patis.  En les subtipologies C.2, caldria trobar un caràcter interessant i diferenciat pel passatge entre la illa de cases del carrer 
 La tipologia B.1 quan es presenta en una repetició d'illes, com la seqüència de vuit illes de 8 cases adjacents als dos mur Vilaseca i el mur de contenció del carrer Ribelles, mur que de per sí necessita també d'algun tipus de tractament. 
de contenció, defineix  un caràcter reconeixible, molt vinculat a l’encaixonament del conjunt que podria treballar-se  Restitució de la forma i acabats de la porta d’accés als habitatges corresponent a la tipologia C i restauració de les 
amb una urbanització específica que introduís el verd en els plans verticals del mur. porxades i cornises modificades. 
 Les remuntes concentrades en la tipologia B.2, s'haurien de reconsiderar redissenyant els alçats com a conjunt de  Restitució de la forma de les ventilacions característiques tot i que no siguin funcionals, entenent que defineixen el 
façanes de cada illa, per donar sentit i llegibilitat des de carrer, repetint la lògica de composició d’alçats per illes. patró del tipus C. 
 S'establirà una carta de colors (blancs i grisos) i materials, que en la mesura del possible s'anirà implementant per  Caldrà proposar una reixa per harmonitzar els acabats dels tancament, ja que no és defineix reixa en projecte, però 
controlar el color de les teules, façanes, cornises i obertures. sembla ser necessària ja que tothom en té.  Es podria reproduir el del tipus A a nivell de proposta. 
 Seria important eliminar del llenguatge  del tipus B els tancaments aplacats de pedra, la introducció de colors estridents   
o façanes dibuixades que banalitzen el paisatge ordinari de Can Peguera i del seu tipus més menut i simbòlic. 
 Seria bo restaurar i reproduir les pèrgoles de porxada introduïdes pel Patronat el 1981, per tal d'harmonitzar la 
protecció de les portes, ja que sembla una problemàtica generalitzada a afrontar. Dins el tipus B.2, aquestes pèrgoles 
són encara majoritàries, tot i que diferenciadament customitzades. En tot cas, cal homogeneïtzar els petits porxos 
d'entrada amb els materials i estructura originals per tal de tenir un únic model que doni solució als veïns. 
 Restitució de la forma de la porta corresponent a la tipologia d’origen i reconsideració de l'amplada mínima pel tipus 
B.1, perquè tot i mantenir la seva característica estretor permetés millorar l’accessibilitat. 
 La tipologia B.1, es presenta sovint de la mà d’una xarxa elèctrica de baixa tensió, telefonia i enllumenat públic aèria, 
per pals de fusta o grapada sobre les façanes, generant sensació de precarietat i desordre, tot puntejant els alçats 
longitudinals amb una alçada impròpia. 
 La tipologia B2 és, a causa de la seva implantació topogràfica i/o de l’alçada dels edificis del voltant, la més damnificada 
amb instal·lacions de telecomunicació. Cal resoldre de forma conjunta el tema de les antenes de Tv, que en alguns 
punts es presenten amb una densitat desmesurada en l’àmbit de la tipologia b.2. 
 Recuperar la reixa de brèndoles tornejada original del tipus B amb una sol travesser i reproduir-la en les cases en què 
ja s'ha substituït. 
 Regularitzar el tractament de les cobertes, cornises i trobades verticals de les edificacions. Es proposa mantenir i 
consolidar la teula alacantina com a distintiva del tipus B. Es pot mantenir la teula alacantina dins un compromís 
d’harmonitzar el color de la mateixa teula. 
 
Tipologia C  
En aquest cas, doncs, de teixit urbà més recent,  els criteris d'intervenció per millorar el paisatge urbà, podria incloure els 
següents condicionants: 
 Cal reivindicar una tipologia que és molt clara, treballant els cromatisme i materials en conjunts de dos, perquè a 
diferència de la resta, la continuïtat de colors i materials en les cases que comparteixen porxada és vital per llegir el 
patró. 
 S'establirà una carta de colors (blancs i grisos) i materials, que en la mesura del possible s'anirà implementant per 
controlar el color de les teules, façanes, cornises i obertures. 
Tipologia D  El soterrament dels serveis urbans, juntament amb un treball acurat de la senyalètica del lloc, ajudarien a treure el “soroll” visual 
En aquest cas, doncs, de teixit urbà i espais privatitzats, els criteris d'intervenció podrien ser més estrictes però en tots els casos que ha anant desvirtuant l’essencia de Can Peguera. 
caldria:  
 Cal reconsiderar els espais de jardí privatitzats i eliminar els volums, marquesines i altres que han colonitzat l’espai Amb tot, es decanten dues classificacions de l’espai públic no excloents que fan referència a les recomanacions en relació als 
lliure. elements d’urbanització i a la funció que aquest exerceix en el si del teixit de Can Peguera. 
 Cal plantejar una gestió conjunta de la vegetació per donar una resposta d’aquest tipus sobre l’espai públic colindant.  
  Cal reivindicar una tipologia que és molt clara, treballant la continuïtat de cornises i cobertes i del cromatisme i Pel que fa als elements d’urbanització s’estableixen les categories Z,Y,X,W i V que es corresponen amb les amplades dels carrers, 
materials en conjunt per llegir el patró. recollint l’esquema del projecte original (vegeu plànol A6.) 
 S'establirà una carta de colors (blancs i grisos) i materials, que en la mesura del possible s'anirà implementant per  
controlar el color de les teules, façanes, cornises i obertures Tipologia Z 
 Seria important eliminar del tipus D els llenguatges sobre imposats o inventats: eliminació de porxos, o cornises, Can Peguera requereix d’una entrada clara, que encara no ha estat definida. D’un costat seria lògic emfatitzar l’entrada 
aplacats de pedra, introducció de colors estridents o façanes dibuixades que banalitzen el paisatge ordinari de Can projectada en el projecte original de Turull per carrer Montagut. És la més clara connexió als equipaments i la futura pujada al 
Peguera. parc i podria ser una connexió verda entre Parc del Turó de la Peira i Central de Nou Barris. Així mateix el proper esventrament 
 Regularitzar el tractament de les cobertes, cornises i trobades verticals de les edificacions. Es proposa consolidar la previst a Passeig Urrutia amb Cabanelles, podria oferir un segon magnífic accès que a més connectaria amb una de les placetes- 
teula àrab com a distintiva del tipus D, ja que forma conjunt amb la coberta del porxo que protegeix les portes d’accés font que cal dignificar i recuperar.  
als habitatges.  
Finalitzem, doncs, amb una reflexió general sobre la necessitat de caracteritzar els 7 patrons de paisatge nítids que s’identifiquen. Englobem dins aquesta categoria les Places i carrers plaça recolllits als projecte del 1929 i que, per tant, comporten la recuperació 
Més enllà de la restauració arquitectònica i la urbanització convenient dels espai públics, és el treball sobre els paisatges urbans de les fonts o font-lampara, l’arbrat perimetral dels 4 espais centrals i la seva pavimentació/restauració diferencial. 
com a conjunt el factor que permet millorar substancialment la qualitat de la nostra ciutat.  
No cal dir que en raríssimes ocasions es pot incidir en l’envolupant edificat i cal confiar la qualitat del paisatge urbà al nivell Les recomanacions es concreten en: 
d’urbanització, la inversió en instal·lacions i infraestructures i  la gestió dels espai verds. Per això és cabdal que Can peguera sigui  Estudi permenoritzats de la relació calçada-vorera/plataforma únca 
exemplar i treballi coordinadament tots els valors, potencials i fragilitats que poden incidir sobre el paisatge urbà, inclosa  Manteniment i/o restitució de l'arbrat perimetral 
l’edificació.  Conservació de l'arbrat actual amb progressiva substitució cap a espècies que caracteritzin la tipologia 
És per això que creiem important fer intervencions per emfatitzar la importància dels paràmetres que reflexionen sobre  Conservació i/o resistitució de l'enllumenat original del 1929 
la identitat i la singularització d’un teixit, que sota una primera impressió pot semblar un conjunt homogeni. La  Estudi global del paisatge nocturn i progressiva harmonització de les lluminàries 
personalitat de Can Peguera resideix en una intencionalitat d’encaix topològic del projecte inicial i un treball complex  Restitució del mobiliari urbà originals: fonts i fonts-làmpara 
en les variacions de les tipologies edificatòries. Creiem que l’èxit d’una futura intervenció rau en el reconeixement de  Progressiu soterrament de l'estesa de serveis urbans 
les subtileses d'aquestes sub-tipologies i d’una bona interpretació 
  
 Tipologia Y 
A continuació es detallen els objectius de qualitat paisatgística en relació als carrers i l’espai públic. Els carrers amb vocació de centralitat i continuïtat que es definien amb una secció de 10 metres segons els projecte original com 
 el Carrer Vilaseca i Riells, que s’entroncaven amb els ramals del Camí de Sant Iscle, podrien ser recuperats com 
Els objectius de qualitat relacionats amb l’espai públic es treballen des de 5 seccions de carrer tipus que expliciten la relació preservant/recuperant la secció amb arbrat central. Aixi mateix, i en la linia de trebal recollida en diferents documents (el mateix 
entre tipologia edificatòria i espai urbà. Cadascuna de les 5 seccions reprenen a grans trets aquelles tipologies utilitzades pel MPGM, l’estratègia del verd per Barcelona 2020) explicant la necessitat de treballar transversalment la peça de Can Peguera 
disseny primigeni de Can Peguera. Cada secció vol recuperar una identitat pròpia, diferenciada, però en relació amb les amb corredors verds, podriem afegir-hi aquests carrers transversals de secció irregular en la tipologia Y. 
subtipologies edificatòries esmentades. Per tant, proposem que la vocació  sigui anar harmonitzant mobiliari urbà, posició i  
selecció d’espècies vegetals, enllumenat públic i la senyalètica per arribar a una imatge de conjunt que, amb certs matisos, ajudin També es vol recuperar la importància cabdal del carrer Darnius mitjançant un marc de plantació a eix de calçada, fins a al carrer 
a referenciar-nos i definir el perfil de Can Peguera de Montagut, que conserva aquesta configuració de l’arbrat.  
  
A més gran escala, es vol vetllar per a la connectivitat ecològica, establint el límit de Fabra i Puig com a gran corredor verd entre Les recomanacions es concreten en: 
el parc del Turó de la Peira i el parc Central de Noubarris. Això vol dir, també, treballar els espais públics a menor escala introduint  
el verd, gràcies a la recuperació de la secció de viari tipus amb arbrat central i la plantació lateral dels espais amb vocació de  Estudi permenoritzats de la relació calçada-vorera/plataforma únca 
plaça. La vegetació (caduca davant les cases) pot millorar el comportament energètic de les cases barates i ajudar a recuperar el  Manteniment i/o restitució de l'arbrat a eix de calçada segons secció original 
to, més proper a la natura del projecte original.   Conservació de l'arbrat actual amb progressiva substitució cap a espècies que caracteritzin la tipologia 
  Conservació i/o resistitució de l'enllumenat original del 1929 
La protecció del patrimoni ordinari de Can Peguera ha de passar, així mateix, per la recuperació dels elements de mobiliari urbà  Estudi global del paisatge nocturn i progressiva harmonització de les lluminàries 
original. Concretament es considera necessari recuperar les dues fonts i les dues fonts-lluminària que es situaven en els quatre  
espais públic que constituïen les microcentralitats del barri. Segurament amb una restitució dels elements i la restauració adient Tipologia X 
dels seus pedestals seria suficient per fer homenatge a la memòria històrica del lloc. La següent jerarquia viària treballa amb un secció de 8 metres. La proporció de la secció de carrer és més ample que alta i 
 constitueix la tipologia majoritària que abraça i recus els carrers entre diferents tipologies d’habitatges. 
 
Les recomanacions es concreten en: 
 
 Estudi permenoritzats de la relació calçada-vorera/plataforma únca 
 Conservació de l'arbrat actual amb progressiva substitució cap a espècies que caracteritzin la tipologia 
 Conservació i/o resistitució de l'enllumenat original del 1929 
 Estudi global del paisatge nocturn i progressiva harmonització de les lluminàries 
 Progressiu soterrament de l'estesa de serveis urbans 
 
Tipologia W 
En canvi, aquesta secció tipus, hereva de les seccions més petites utilitzades per Turull, proposa una calçada de 6 metres i 
plataforma única. Es replica aquí la solució per vies d’aquesta amplada dins el Tipus C1 edificatori. En aquest la proporció del 
carrer coincideix amb la proporció de l’interior dels habitatges i les voreres de projecte (de 0,6m) no són acceptables. Aquesta 
secció es podria estendre entre tipus C2, B1 i B2. A més cal un treball de soterrament de linies electriques i de telecomunicacions. 
 
Les recomanacions es concreten en: 
 
 Conversió i/o manteniment de la plataforma única 
 Conservació de l'arbrat actual amb progressiva substitució cap a espècies que caracteritzin la tipologia 
 Estudi global del paisatge nocturn i progressiva harmonització de les lluminàries 
 
Tipologia V 
La darrera tipologia compren passos o passatges, que entenem haurien de tenir un tractament diferenciat, ja que la caixa de 
secció és delimitada a un costat per mur de contenció. Hi ha treball a fer amb els murs de formigó que podrien donar nova 
idnetitat i major qualitat de vida als habitants de Can Peguera. 
 
Les recomanacions es concreten en: 
  
 Conversió i/o manteniment de la plataforma única Figura 49. Vista aèria actuald e Can Peguera,  La peguera n. 20. 
 Conservació de l'arbrat actual amb progressiva substitució cap a espècies que caracteritzin la tipologia   
 Incorporació de vegetació als murs de contenció 
 Estudi global del paisatge nocturn i progressiva harmonització de les lluminàries 
 Progressiu soterrament de l'estesa de serveis urbans 
 
 
Quant a les funcions dels carrers i l’espai públic s’afegeix una segona capa de complexitat que identifica les tipologies 1 i 2 (vegeu 
plànol A6.). En el primer cas es planteja potenciar el rol d’”Enfilall d'epais públic singular i equipaments”. En el segon cas es tracta 
de potenciar el “Rol estructurant connector entre barris: Horta-Turo de la Peira i Guineueta-Vilapicina”. 
La Figura 50. Condensa les propostes encaminades a assolir els Objectius de Qualitat Paisatgística de la Unitat de Paisatge Urbà 
de Can Peguera. 
 
 


DOCUMENTACIÓ GRÀFICA DOCUMENTACIÓ GRÀFICA 
  
A1. Jaciments Arqueològics i Traçats Subjacents A1. Jaciments Arqueològics i Traçats Subjacents 
A2. Patrimoni Arquitectònic i Ordinari A2. Patrimoni Arquitectònic i Ordinari 
A3. Patrimoni ordinari de l’aigua A3. Patrimoni ordinari de l’aigua 
A4a. Patrons nítids de l’edificació. Planta A4a. Patrons nítids de l’edificació. Planta 
A4b. Patrons nítids de l’edificació. Alçats A4b. Patrons nítids de l’edificació. Alçats 
A4.1. Patrons nítids: Tipologia A1 A4.1. Patrons nítids: Tipologia A1 
A4.2. Patrons nítids: Tipologia A1 A4.2. Patrons nítids: Tipologia A1 
A4.3. Patrons nítids: Tipologia A2 A4.3. Patrons nítids: Tipologia A2 
A4.4. Patrons nítids: Tipologia A2 A4.4. Patrons nítids: Tipologia A2 
A4.5. Patrons nítids: Tipologia A2 A4.5. Patrons nítids: Tipologia A2 
A4.6. Patrons nítids: Tipologia B1 A4.6. Patrons nítids: Tipologia B1 
A4.7. Patrons nítids: Tipologia B1 A4.7. Patrons nítids: Tipologia B1 
A4.8. Patrons nítids: Tipologia B1 A4.8. Patrons nítids: Tipologia B1 
A4.9. Patrons nítids: Tipologia B2 A4.9. Patrons nítids: Tipologia B2 
A4.10. Patrons nítids: Tipologia B2 A4.10. Patrons nítids: Tipologia B2 
A4.11. Patrons nítids: Tipologia B2 A4.11. Patrons nítids: Tipologia B2 
A4.12. Patrons nítids: Tipologia B2 A4.12. Patrons nítids: Tipologia B2 
A4.13. Patrons nítids: Tipologia B2 A4.13. Patrons nítids: Tipologia B2 
A4.14. Patrons nítids: Tipologia C1 A4.14. Patrons nítids: Tipologia C1 
A4.15. Patrons nítids: Tipologia C1 A4.15. Patrons nítids: Tipologia C1 
A4.16. Patrons nítids: Tipologia C2 A4.16. Patrons nítids: Tipologia C2 
A4.17. Patrons nítids: Tipologia D A4.17. Patrons nítids: Tipologia D 
A5. Evolució A5. Evolució 
A6. Patrons nítids de l’espai públic A6. Patrons nítids de l’espai públic 
A7.1 Elements d’urbanització A7.1 Elements d’urbanització 
A7.2 Elements d’urbanització A7.2 Elements d’urbanització 
  
B1. Teixits urbans B1. Teixits urbans 
B2. Topologia de la xarxa viària B2. Topologia de la xarxa viària 
B3. Pendents de la xarxa viària i els espais lliures B3. Pendents de la xarxa viària i els espais lliures 
B4. Relleu  B4. Relleu  
B5. Infraestructura verda B5. Infraestructura verda 
B6. Cobertes B6. Cobertes 
B7. Tanques B7. Tanques 
B8. Patis B8. Patis 
B9. Colors façana B9. Colors façana 
B10. Colors cornisa B10. Colors cornisa 
B11. Barreres arquitectòniques B11. Barreres arquitectòniques 
    
C1a. Activitat a les plantes baixes C1a. Activitat a les plantes baixes 
C1b. Activitat a les plantes baixes  C1b. Activitat a les plantes baixes  
C2. Planejament urbanístic C2. Planejament urbanístic 
C3. Xarxes de transport públic C3. Xarxes de transport públic 
  
D1. Visibilitats des dels carrers interiors D1. Visibilitats des dels carrers interiors 
D2. Visibilitats des dels carrers exteriors D2. Visibilitats des dels carrers exteriors 
D3. Visibilitat des del camí de les pedreres  D3. Visibilitat des del camí de les pedreres  
  
cle
t I
s
an
de
 S
al 
iev
ed
í m
amC
ent Ma
riner
Torr
Can Rius
Can Quintana
Can Carreres
Can Peguera
Torrent de Can Quintana
090/06
Can Manen
Troballa: Turó de la Peira 059/07
086/07
Cal Playa Cal Bonet
Ca la Peira Can Sabadell
020/09
Ca l'ArtésCan Basté
Cal Garibaldi
554/1991
012/09 R
Nucli històric: Horta ie
ort
a ra 
'H
d'H omarl
a d ort  de P
a 024/12
ier a Can Gaig t Andr
eu Can Santaló
R a San 
'Hort
a 024/12
012/09 amí dC

ariner
Torren
t M
Parc de la Guineueta
C/ de la Gasela
Jardins de la Segona República
interior
Parc Central de Nou Barris
Parc Central de Nou Barris
Font Sidney del Parc Central de Nou BarrisParc Central de Nou Barris
Font Triangular del P Cent. de Nou Barris Parc Central de Nou Barris
Parc Central de Nou Barris
Parc Central de Nou Barris
Llac del Parc Tecnològic BCNord - Fòrum N Triangular 2 del Fòrum Nord - Costat Besòs
Triangular 3 del Fòrum Nord - Costat Llobr
Escultor Ordoñez
Triangular 1 del Fòrum Nord - Costat Mar
Cabanelles Font de la Plaça de César Vallejo Alcudia
Pl. Madres Plaza de Mayo
Espinagua
Rocabruna Pl. Josep M Jaen
Pg de Fabra i Puig
Turó de la Peira
Torrent de Can Quintana
Turó de la Peira
Turó de la Peira
Turó de la Peira
Turó de la Peira Pl d'Olof Palme Andratx
Maladeta
Turó de la Peira Turó de la Peira
Turó de la Peira
Parc Turó de la Peira
Parc Turó de la Peira
Parc Turó de la Peira Turó de la Peira
Teide Cadí
Ptge. Pi i Molist / Escultor Ordoñez
Galla
R Graui
a era
'Ho
rt  d'
a d
Ho
r rta Miquel Ferra
Rie Santa Amàlia Font de la Plaça del Virrei Amat
Pl Paul Claudel
593
594
595
592 596 597 411
587
588 598
412
413
589
590 418
414
591 607 599 416
600 415 406
608 601
417 403
579 602 404
575 606 605 609
405
576 409
577 604 407581 578 603 425 421 408
302
582 610
583 580 420 410
303
304
584
585 426
419 305
568 301
586 423
401
566 422 394393 300 288550 565 424 392 299 287
549 564 402 306
548 574 563 398397 391399
289
547 573543 567 396 317310 298
290
546 572 291
539 571 395400 309308 297 292
540 545 570 433 296 106
541
560 569
429 318315 307 295 107
542 428 314313 316 294 108544 559 434 427 278 293
105
558 431 312 277 116
109
557 382 311 115
110
520 562 111556 430 381 276 114
518 551 552 555
432 375 286
517 383 350 285
275274 113
516 553 284 273272 127
112 611
521 515 554 441 376
342
343 283282 271 121 612
522 519 561 440 384 335 333 128 122523 439 377 334 281279 123 613
524 437 438 385
344
336 332 280
120 124 614
525 538 436 378 319 119537 125 615526 536 435 386
345
337 331
118 616
527 535 442
379 320 117
387 346 330 140 126 617
528 534 380 338 321 264
529 533 347 265
129
130 618
530 388 329450 390 339348 322 263
266 139 131
531 132
497 532
444 389 328 267 136
443 340 323 262349 268
137
135 102
491 269445 449 341 327 261260324 270 134
97
96
498 490
446 259
489 447 243 326 245
133 103 95
492 242 325
101
488487 448 246
258 157 138 100 94
499 483 217 241
257 92
462 251 247
153
484 460 240 248 158 154
99
493 486 461
218 239 98
485 256 86
500 459 226 238
155 93
458 225 255 249
147
250 146 156
85
494 456 454 457 224 237 254 152 84
478477 455 236 145 91 83
502 476 453452 374
223 235 253 166 144 90 82
495 451 367 222 234
252 151
165 143 150 89 80
479480
475 372 221 148 88
514 501 481 463 369
359 220 169
512 219 170
164163 142141 87
511 496 482
363 81
464465 373 233
510 466474 370
360 171 162 149
513 472 468 371 364
351 232 172 161 79
509 473 467 355
503 368 361 352 231 173 160
78
504 508 471 365 356 209 230 174362 159
61 77
505
506 470
469 366 353
213
210 229 175
167 62 76
357 75
507 214 201 228354 176
63 74
358 211
205 168 64
215 202 193 227 58 65
73
212 206 197 47 66 72
216 203 207 194 59
46 67 71
204 198
185 56 45 68 60
208 195
189
199 186 55
44 69
184 43 70 8
196 190 177 54 42 9
200 187 183 53191 178 52 41 17
10
188 182 51 40 7
11
192 50 57 6 12179
181 49 5
13
180 48 20 4 14
28 3 15
37 27 2 16
36 26 1 18
35 25 0
34 24 19
33 23
32 22
31 21
30 38
29
39

Legend
Legend
Legend

















C/ de la Gasela
interior
Parc Central de Nou Barris
Parc Central de Nou Barris
Font Sidney del Parc Central de Nou BarrisParc Central de Nou Barris
Font Triangular del P Cent. de Nou Barris
Parc Central de Nou Barris
Llac del Parc Tecnològic BCNord - Fòrum NParc Central de Nou Barris
Cabanelles
Font de la Plaça de César Vallejo
Espinagua
Rocabruna Pl. Josep M Jaen
Pg de Fabra i Puig
Turó de la Peira
Turó de la Peira
Turó de la Peira
Turó de la Peira








Estudi de paisatge urbà de
Can Peguera
. Color façana
×
0 20 40 80 120 160
Estudi de paisatge urbà de
Can Peguera
. Color cornisa
×
0 20 40 80 120 160



18 7a
7a 18
18 13b
6b 18 7a
6a
18
18 18
18hs 18 6a 18
18
6b 18
20a/10 6a
20a/10 6a 18 6a
6 18
18 7a_GUI18 1818
18 5b VP 13b
6a
7a
18 VP7b 7a_CAP VP 18
6 VP 18
6b 18
20a/10 7a_ENS7a
20a/8
18
VP
VP
7a 7a_5 18 VP
20a/8 7a_3 18
HD/7-g 18
6
HD/7-j VP
7b 18
20a/8 VP18hs_B
20a/8 7a_6
14cp_BELL 6 18
18
20a/8 6b
6 VP 18
14cp_BELL
14cp 18 VP7b VP 1818
14cp 14cp 6b
6b VP
20a/8 20a/8 14cp 14cp
18
18
14cp 1814cp VP VP
14cp 13b 6b
5b 14cp 6b 14cp
6b 5b 14cp7a 6b 18hp/6b 7a14cp
20a/8 18
14cp 6a
7a 14cp
14cp 14cp 14cp 6b 18
18p
6b6b 13b14cp
14cp 7b/6b/5b 18
18
13b 6b
7a
6/7 14cp 6b
6a 18 18p20a/8 187a 14cp 18
6a6a
6a 18p6a 7a 6b18hs 13b 18p
20a/8 7a 7a
6b 18 18
5b18 18hs 6b
18 17/7
5b 18 6b18 13b
13b 20a/8 18 18hs 7a
6a 13b
13b 13b
18 18hs
13b
20a/8 18 7a
13b 13b
18 18hs 18
18 13b18 13b
13b 18 7a VP
13b
7a
VP 7a
13b 18 13b
18
12 18 18
18hs_C
6a
13b 18 18hs_C
17/7 18hs 6
12 7a
12 17/7 12 13b
12 18 6b 13b7b
18 7a(p)C
18 12
13b 4 12(p)C 7a
7a
18hs_F
6a 6 12 12(p)C 7a(p)B12 6 6
7a 13b
6a
12 13b15_5
12(p)_4812_4812_48 13b
13b
13b 13b 13b15(p)_5 13b 13b 13b
13b
13b 13b 14b* 13b 13b
13b 13b 6a 15_5 13b 13b 13b
Pl. Karl Marx Pg. Valldaura - Guineueta
Pg. Valldaura - Fabra i Puig
Pg. Valldaura - Mercat de la Guineueta
Mercat de la Guineueta
Pg. Valldaura - Rambla Caçador
Pg. Valldaura - Pg. de Verdum
METRO (L4) - LLUCMAJOR (Pg. del Verdum)-
METRO (L4) - LLUCMAJOR-
METRO (L4) - LLUCMAJOR (Pl. del Jardins d'Alfàbia)-
METRO (L4) - LLUCMAJOR (Pg. del Verdum)-
Doctor Pi i Molist - MaladetaDoctor Pi i Molist - Orduña
METRO (L5) - VILAPICINA-
Doctor Pi i Molist - Fabra i Puig
METRO (L5) - VILAPICINA (C. de Canfranc)- Doctor Pi i Molist - Pl. Virrei Amat
METRO (L5) - VILAPICINA (Pg. de Fabra i Puig)-
METRO (L5) - VIRREI AMAT (C. del Doctor Pi i Molist)-
METRO (L5) - VILAPICINA (Pg. de Fabra i Puig)-
METRO (L5) - VIRREI AMAT (Pg. Fabra i Puig)-
METRO (L5) - HORTA (Pl. d'Eivissa)-
METRO (L5) - VIRREI AMAT (Pg. de Fabra i Puig)-
METRO (L5) - HORTA-
METRO (L5) - VIRREI AMAT-