MEMÒRIA 2018 CONSELL TRIBUTARI MEMÒRIA 2018 Ajuntament de Barcelona Composició del Consell Tributari President Tomàs Font i Llovet Vicepresidenta María Dolores Arias Abellán Vocals Emili Soler Calucho Antonia Agulló Agüero Jaume Galofré i Crespi Funcionaris adscrits Secretari Fernando Frias Valle Lletrades M. Rosa Cemeli Plensa Carolina González Torres Personal administratiu M. Teresa Lopezosa Alcañiz M. Àngels Alsina i Ribó Pilar Gallardo García © Ajuntament de Barcelona. Consell Tributari barcelona.cat Edició: Consell Tributari Correcció i producció: Direcció de Serveis Editorials D.L.: B. 23.781-2019 Novembre, 2019 Imprès en paper ecològic Pròleg Un any més, tinc el plaer de presentar-vos la Memòria del Consell Tributari de Barcelona, que recull tota la seva activitat d’assessorament i de resolució de conflictes en matèria tributària i d’altres ingressos. Aquest organisme independent i constituït per persones amb gran prestigi i experiència dins de l’àmbit tributari, ha anat consolidant una jurisprudència i una actuació enormement valuosa i útil, especialment per a la ciutadania. Sense cap cost econòmic, els ciutadans i ciutadanes de Bar- celona disposem d’un òrgan que emet resolucions ajustades al dret tributari. També resulta de gran valor per al mateix Ajuntament, que cada vegada sol·licita més dictàmens per tal de millorar la seguretat jurídica de la seva normativa en aquest àmbit: en els darrers dos anys, s’ha duplicat el nombre de dictàmens sol·licitats. L’activitat del Consell Tributari durant el 2018 reflecteix la seva consolidació com a instrument de defensa dels drets de les persones contribuents davant l’activitat tributària de l’Ajuntament. S’ha reduït pràcticament a la meitat el nombre de recursos tramitats pel Consell Tributari. Destaca especialment la disminució en més d’un centenar dels recursos interposats en relació a l’Impost sobre Plusvàlues. Aquesta dada s’explica per l’impacte del dictamen emès pel Consell Tributari el 2017 sobre els efectes de les sentències dictades pel Tribunal Constitucional que proposava la sus- pensió dels procediments tributaris. L’Ajuntament ho va portar a la pràctica per garantir la segure- tat jurídica i els drets de les persones contribuents. Finalment, vull destacar la dedicació i bona feina realitzada per tot el personal del Consell Tributari de Barcelona, com ja és pràctica habitual. Un segell distintiu de la seva activitat, que durant aquest 2019 celebrarà el seu trentè aniversari. Ada Colau Alcaldessa de Barcelona Sumari Pròleg Introducció 8 PRIMERA PART: l’aplicació de les Ordenances Fiscals a través de les reclamacions 11 Ordenança fiscal núm. 1.1. Impost sobre béns immobles 11 1.- Subjecció a l’impost 11 2.- Exempcions 12 2.1.- Exempció parcial del superficiari 2.2.- Exempció de partits polítics 2.3.- Exempció de serveis indispensables per a l’explotació de línies ferroviàries 2.4.- Exempció de béns d’interès cultural 2.5.- Exempcions de la Llei 49/2002, de fundacions i mecenatge 3.- Subjecte passiu 17 4.- Base imposable: valor cadastral 17 5.- Tipus impositiu 18 6.- Bonificació per família nombrosa 18 7.- Recaptació 19 7.1.- Impugnació de la provisió de constrenyiment 7.2.- Impugnació de la diligència d’embargament 7.3.- Inadmissió de la impugnació de requeriment d’informació per a l’embargament 8.- Devolució d’ingressos indeguts 19 8.1.- Efectes retroactius del nou valor cadastral 8.2.- Prescripció del dret a la devolució 8.3.- Rectificació d’ofici Ordenança fiscal núm. 1.2. Impost sobre vehicles de tracció mecànica 21 1.- Subjecte passiu 21 2.- Meritació 21 3.- Autoliquidació 22 4.- Notificacions 23 5.- Recursos 25 Ordenança fiscal núm. 1.3 Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana 27 1.- Subjecció a l’impost 27 1.1.- Inexistència d’increment de valor 1.2.- Aportació de branca d’activitat 1.3.- Divisió de la cosa comú 2.- Exempcions 31 2.1.- Exempcions de les fundacions bancàries 3.- Subjecte passiu 32 3.1.- Dació en pagament d’immoble per a cancel·lació de préstec hipotecari contret pel deutor amb entitat financera 4.- Base imposable 32 4.1.- Fórmula de càlcul errònia 4.2.- Absència de valor cadastral en l’edificació 5.- Període impositiu 33 6.- Bonificacions 35 6.1.- Bonificació per transmissió mortis causa d’habitatge 6.2.- Bonificació per transmissió mortis causa de local afecte a una activitat empresarial o professional 7.- Meritació 36 7.1.- Substitució vulgar 8.- Procediment de gestió 37 8.1.- Autoliquidació 8.2.- Comprovació i inspecció. Nul·litat per absència de procediment 8.3.- Sol·licitud de bonificació i autoliquidació 9.- Procediment sancionador 38 10.- Recursos 40 10.1.- Recurs d’alçada. Extemporaneïtat 10.2.- Extemporaneïtat i causa de nul·litat 10.3.- Recurs extraordinari de revisió extemporani. Inadequació de procediment 11.- Recaptació 42 11.1.- Impugnació de la provisió de constrenyiment Ordenança fiscal núm. 1.4. Impost sobre activitats econòmiques 43 1.- Subjecció i exempcions 43 1.1.- Entitats de dret públic de caràcter anàleg als organismes autònoms 1.2.- Entitats sense ànim de lucre 1.3.- Exempció i volum de negoci. No subjecció 2.- Quantificació 44 2.1.- Forma jurídica i tarifa aplicable 2.2.- Quantificació i activitats complementàries 2.3.- Quantificació i categories hoteleres 2.4.- Element tributari: potència instal·lada i equips de reserva 2.5.- Element tributari: superfície 3.- Bonificacions. Increment de plantilla 50 4.- Meritació 51 5.- Gestió 51 5.1.- Inspecció i reconeixement de bonificacions 5.2.- Inspecció. Col·laboració d’entitats privades 6.- Recursos contra la diligència d’embargament. Notificacions defectuoses 53 7.- Sancions 54 7.1.- Inexistència de responsabilitat i falta de motivació de la resolució 7.2.- Equips de reserva: absència de declaració. Base de la sanció Ordenança fiscal núm. 2.1. Impost sobre construccions, instal·lacions i obres 57 1.- Objecte 57 2.- Exempcions 57 2.1.- Exempció de les universitats 2.2.- Activitats portuàries 3.- Base imposable 58 3.1.- Cost real de les obres 3.2.- Elements auxiliars de l’obra exclosos de la base imposable de l’ICIO 3.3.- Exclusió de les despeses generals i el benefici industrial en la base imposable de l’ICIO. Prova Ordenança fiscal núm. 3.10. Taxes per la utilització privativa del domini públic municipal i la prestació d’altres serveis 60 1.- Meritació de la taxa i període impositiu 60 2.- Quota tributària 60 Preus públics per la prestació del servei de recollida de residus comercials 61 1.- No subjecció. Requisits. Necessitat d’acreditació formal 61 2.- Gestió 63 2.1.- Validesa de notificacions a socis de societats dissoltes i liquidades 2.2.- Legitimació activa i representació en supòsits d’extinció, fusió i absorció d’empreses Altres temes 64 1.- Oposició a la via de constrenyiment per suspensió de l’execució subsidiària d’obra 64 SEGONA PART: informes emesos a petició de l’Ajuntament 65 1.- Informe relatiu a bonificacions en l’IBI per activitats d’interès Municipal. Ordenança fiscal núm. 1.1 65 2.- Informe sobre la proposta de modificació de l’Ordenança fiscal núm. 3.12, relativa a Taxes per l’estacionament regulat de vehicles a la via pública (AREA) 66 3.- Informe sobre la proposta d’Ordenança fiscal núm. 3.17, relativa a Taxes per la utilització privativa o aprofitament especial del domini públic local de les instal·lacions de transport d’e- nergia elèctrica, gas, aigua i hidrocarburs 67 4.- Informe sobre el cobrament ordinari pel concepte de “tramitació gestió documental” per part de Cementiris de Barcelona, SA 74 5.- Informe sobre l’Ordenança fiscal núm. 3.1 pel que fa a gravar amb una taxa el registre de bicicletes d’ús compartit 76 6.- Informe sobre l’Ordenança fiscal núm. 3.10 pel que fa a Taxa per la utilització de bicicletes d’ús compartit 77 7.- Informe sobre el projecte d’Ordenança reguladora de les prestacions patrimonials de caràc- ter públic no tributari pels serveis de cementiris 80 8.- Modificació de l’Ordenança núm. 3.10 per incloure un supòsit de no subjecció a la taxa per la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic municipal 84 9.- Informe relatiu a bonificacions en l’IBI per famílies nombroses. Ordenança fiscal núm. 1.1 86 10.- Informe sobre la proposta de regulació del preu públic per les prestacions de serveis d’a- llotjaments individuals amb serveis col·lectius Tànger 88 11.- Informe sobre la proposta de regulació del preu públic per la prestació del servei públic de transport individualitzat mitjançant bicicletes compartides (Bicing) 92 Annex I. Expedients tramitats 96 Annex II. Classificació per conceptes 97 Annex III. Gràfics 98 Introducció 8 L’any 2018 ha tingut pel Consell Tributari una significació especial. S’ha complert el 30è aniversari de la seva creació, que tingué lloc per Acord Plenari de l’Ajuntament de Bar- celona de 2 de març de 1988. El Consell es constituí el dia 20 de desembre del mateix any, un cop varen ser nomenats el seu President i els seus vocals, i celebrà la seva primera sessió el dia 4 de gener de 1989. La seva creació fou una expressió de l’autonomia local i de la potestat d’autoorganització municipal, per donar garan- tia als contribuents arran de la supressió de la reclamació economicoadministrativa en l’àmbit local, sent pioner del que anys després serien el tribunals economicoadministra- tius municipals. Des d’aleshores el Consell ha actuat amb absoluta independència i rigor, sobre la base d’un profund sentit de la justícia, una alta qualificació tècnica i un ampli coneixement de l’Administració. El Consell és un òrgan superior, que depèn directament de l’Alcaldia, no està sot- mès a jerarquia, i els seus membres són inamovibles durant el seu mandat. Al llarg d’aquests trenta anys el Consell Tributari ha resolt més de 30.000 expedients sobre totes les figures tributà- ries aplicades per l’Ajuntament de Barcelona, ja sigui en via de recurs, ja sigui en via de informe sobre les ordenan- ces municipals, i ha assessorat a sol·licitud municipal sobre les més complexes problemàtiques en la creació i aplicació dels tributs. Per tal de commemorar aquest 30è aniversari, el Consell va adoptar diverses iniciatives. Així, a finals de l’any va celebrar-se un primera trobada amb els antics membres i personal del Consell, així com amb diversos responsa- bles municipals, on es va anunciar l’organització d’una jornada commemorativa, jornada que efectivament tin- dria lloc amb tota solemnitat al Saló de Cent el 29 de març de 2019. També s’ha portat a terme una tasca d’anàlisi de tota l’activitat del Consell Tributari realitzada durant aquest període, que ha donat lloc a una publi- cació que sintetitza aquestes dades, junt amb d’altres referides a la història i a la realitat del Consell. Pel que fa les relacions institucionals del Consell, el dia 15 de febrer de 2018 va tenir lloc una reunió amb el Pre- sident de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sr. Emilio Berlan- ga, i altres magistrats de la Sala, per tal d’intercanviar opinions sobre qüestions d’interès comú en les matèries tributàries que ha dictaminat el Consell i que després coneixen els òrgans de la jurisdicció contenciosa-adminis- trativa. Es va fer oferiment de la Memòria del Consell Tributari de l’any anterior, i es va convidar al Sr. Berlanga a participar en l’esmentat acte commemoratiu del 30è aniversari del Consell, on en efecte va pronunciar una dissertació força interessant, acte del qual correspondrà donar compte en la Memòria de l’any 2019. Per una altra banda, el Consell Tributari va participar en la XIII Trobada d’Òrgans Tributaris Municipals que va tenir lloc a Castelló de la Plana els dies 25 i 26 d’octubre de 2018, i que donaren continuïtat a les organitzades pel Consell Tributari l’any anterior a l’Ajuntament de Barcelona. La posada en comú i l’intercanvi d’experiències entre els diversos òrgans tributaris espanyols, va resultar un cop més força enriquidora de cara a la millora en la seva actuació. Pel que fa a l’activitat desplegada pel Consell en exercici de les seves competències, al llarg de l’any 2018 9 ha tramitat 176 expedients. D’aquests, 165 són dictàmens sobre recursos administratius interposats pels ciutadans, i 11 són informes sol·licitats per l’Ajuntament. Quant als primers, val a dir que com és habitual, la Plusvàlua és l’impost que ha generat major nombre de recursos, tot i que aquest any han disminuït en núme- ros absoluts i relatius, degut a la suspensió dels procediments que va acordar l’Institut Municipal d’Hisenda seguint l’informe 216/17 del Consell emès amb ocasió de la Sentència del Tribunal Constitucional d’11 de maig de 2017 sobre la regulació legal de l’impost. La posterior Sentència del Tribunal Suprem de 9 de juliol de 2018 ha propiciat una aplicació acurada per part del Consell dels principis probatoris en relació a la inexistència d’increment de valor dels terrenys. Quant als Informes sol·lici- tats per l’Ajuntament, s’han duplicat respecte de l’any anterior. Això denota, per una banda, un major ús per part de l’Ajuntament dels instruments fiscals com a medis d’implementar deter- minades polítiques públi- ques. Enguany ha estat molt present, entre altres, la pre- ocupació per les polítiques de mobilitat urbana i d’ocupació de l’espai públic. I de l’altra banda, la creixent sol·licitud d’informes al Consell Tributari denota la confiança que els gestors públics tenen en l’opinió jurídi- ca qualificada, independent, i lleial, d’aquest organisme. És una bona expressió de que la funció consultiva no es projecta tan sols en la vessant del control de la legalitat, sinó també en la vessant de la cooperació en la presa de decisions públiques. En un altre ordre de coses, per Decret d’Alcaldia de 12 de juliol de 2018 es va constituir la Comissió consul- tiva per a la declaració del conflicte en l’aplicació de les normes tributàries, prevista en els articles 15 i 159 de la Llei general tributària i en l’art. 110 de l’Ordenança Fiscal General de l’Ajuntament de Barcelona. La Comissió està presidida per la Vicepresidenta del Consell Tributari, Sra. María Dolores Arias, i també forma part d’ella, com a vocal, la Sra. Antonia Agulló. Enfi, arran d’un expedient en que un ciutadà havia presentat simultàniament un recurs administratiu sot- mès a dictamen del Consell Tributari i una queixa davant la Síndica de Greuges de Barcelona, es posà de manifest la conveniència de coordinar les actuacions dels dos organismes, i en aquest sentit cal deixar cons- tància que s’està treballant en un protocol entre ambdues institucions. En definitiva, durant l’any 2018 el Consell Tributari ha continuat desplegant la seva tasca com a òrgan de garantia dels ciutadans i de la legalitat tributària, subratllant la seva funció de cara a una millor administra- ció municipal, com ha fet al llarg dels trenta anys de la seva trajectòria, i amb un fort compromís de coopera- ció institucional dins i fora de l’Ajuntament de Barcelona. Tomàs Font i Llovet President del Consell Tributari PRIMERA PART: L’APLICACIÓ DE LES ORDENANCES FISCALS VISTA A TRAVÉS DE LES RECLAMACIONS Ordenança fiscal núm. 1.1. 11 Impost sobre béns immobles En l’exercici de 2018, l’Impost sobre béns immobles (IBI), encara que a gran distància de l’Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU), que es situa en primer lloc, ha ocupat el segon lloc en el rànquing de conflictivitat davant el Consell Tributari, amb un 21,21% del total d’expedients que han estat dictaminats durant aquest exercici. 1.- Subjecció a l’impost En el dictamen referent a l’expedient 15/18, l’Autoritat Portuària de Barcelona planteja la no subjecció parcial d’una pluralitat de finques pertanyents a la categoria de Béns de Característiques Especials (BICE), d’acord amb l’article 61.5 a) del Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals aprovat per RD 2/2004 de 5 de març (TRLRHL), per ser d’aprofitament públic i gratuït, el qual, segons la recurrent, no ha de predicar-se de la totalitat de l’immoble. En conseqüència, impugna les liquidacions de l’any 2017 al·legant en essència, error en les superfícies gravades i aplicació del que preveu l’article 63.1 TRLRHL per als supòsits de concurrència de concessionaris. El Consell proposa la desestimació del recurs ja que les liquidacions impugnades han estat girades de conformitat amb les dades del Cadastre i les qüestions al·legades són d’exclusiva competència cadastral. En particular ho és la no subjecció a l’impost, com determina una extensa jurisprudència entre la qual destaca la STS de 8 de maig de 2013 i, amb anterioritat, la STS de 21 de setembre de 2011, recaiguda en un recurs de cassa- ció en interès de Llei, així com la STSJ d’Andalusia de 22 d’octubre de 2014, que distin- geix entre exempcions i supòsits de no subjecció a l’efecte de delimitar les competències dels ajuntaments i del Cadastre, respectivament, de conformitat amb l’article 77.1 del TRLRHL, i altres més recents de diversos TSJ. Així mateix, es rebutja l’aplicació analògica pretesa de l’article 63.1 del TRLRHL, prohi- bida per l’article 14 de la Llei general tributària (LGT); i s’assenyala la consulta de la Sub- direcció General de Tributs núm. V2100-00, de 22/09/2010, que exclou el compliment dels requisits de l’exempció o no subjecció referits a només una part del bé immoble, la qual cosa, en el cas dels BICES, resulta encara més notori per les característiques prò- pies d’aquesta categoria de béns. Concretament, tenint en compte que els BICES constitueixen un conjunt complex d’ús especialitzat de caràcter unitari, integrat per elements de diversa índole, i en el que les diverses superfícies tenen una vinculació funcional a l’ús que suposa el BICE, que impe- deix la possibilitat legal de establir exempcions en funció de la destinació d’una deter- minada part de la superfície de l’immoble que configura el BICE. Sense perjudici de la zonificació que ja contempla la pròpia Ponència de valors del Port, als efectes de tenir en compte la singularitat de les diverses superfícies en la corresponent valoració. Així es desprèn dels articles 8 i 25 del RD Legislatiu 1/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei reguladora del Cadastre Immobiliari (TRLCI), i dels articles 3.1 i 3.3 del RD 1464/ 2007, com declara la STS de 27 de juny de 2013. 12 2.- Exempcions 2.1.- Exempció parcial del superficiari La pretensió d’aplicar parcialment al titular d’un dret de superfície l’exempció del 62.1.a) del TRLRHL, segons la qual, estan exempts els immobles “que sean propiedad del Esta- do de las Comunidades autónomas o de las entidades locales que estén directa- mente afectos a la seguridad ciudadana y a los servicios educativos y penitenciarios, así como los del Estado afectos a la defensa nacional”, a la qual ja ens vam referir extensament a la nostra Memòria del 2016, s’ha tornat a plantejar en aquest exercici en dues ocasions. Concretament, als expedients 29/18 i 67/18. En el primer d’ells, l’expedient 29/18 la recurrent, entitat mercantil titular d’un dret real de superfície sobre un terreny de titularitat municipal, impugna la liquidació de l’exer- cici 2015 i sol·licita l’aplicació de les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Cata- lunya, rec. Apel·lació 162/2012 i 56/2013, per les quals es reconeix a la interessada l’exempció del present impost pel valor del sòl de l’immoble ex art. 62.1.a) del TRLRHL. El Consell, després de resumir la seva posició al respecte, mantinguda, entre d’altres, als dictàmens referents als expedients 202/18, 19/14, 269/16 i 299/16, un cop analitza- des les esmentades sentències del TSJC, inclosa la de 31 de gener de 2018, així com la STS de 12 de desembre de 2017, a les que ja ens referim en la nostra anterior Memòria, i manifestar la seva discrepància respecte a les mateixes, considera que “a pesar de las consideraciones ya referidas (…) la existencia de este criterio jurisprudencial reiterado aconseja reconocer la exención del artículo 62.1.a) del TRLRHL limita- da al suelo”. Al segon d’aquests expedients, el 67/18, el Departament d’Interior de la Generalitat, titu- lar d’un dret real de superfície sobre un terreny del que és propietària una empresa pri- vada, sol·licita així mateix l’aplicació de l’exempció de l’article 62.1.a ) del TRLRHL. En aquest cas però, després de constatar que el supòsit de fet contemplat, titularitat pública del dret real de superfície i titularitat privada de la propietat del sòl, és diferent de l’anterior, titularitat privada del dret real de superfície i titularitat pública de la pro- pietat del sòl, el Consell considera que no li resulta traslladable el criteri jurisprudencial exposat. Dit criteri que, en definitiva, manté l’exempció del sòl públic en els casos en què el subjecte passiu de l’impost és un privat, resulta inaplicable quan el subjecte pas- siu, titular d’un dret real de superfície sobre un sòl de propietat privada, és públic. 2.2.- Exempció de partits polítics A l’expedient 108/18, CDC reclama l’aplicació als partits polítics de l’exempció prevista a l’article 15.1 de la llei 49/2002 per a les fundacions i entitats sense ànim de lucre inclo- ses en l’àmbit d’aplicació d’aquesta llei, en virtut de la remissió genèrica a l’aplicació sub- sidiària de les normes tributàries generals i, en particular, de les previstes per a les entitats no lucratives, que realitza l’article 9.2 de la llei orgànica 8/2007, de 4 de juliol sobre finan- çament dels partits polítics. Al·lega la recurrent a favor seu, la sentència 322 de 22 de desembre de 2016 del JCA 13 núm 8, un informe de la DGT de 30 de desembre de 2009 i el caràcter aïllat del dic- tamen núm 75/12 d’aquest Consell. El Consell, en desenvolupament de la seva doctrina anterior (CT 75/12 i CT 448/15) i a la vista de les decisions administrativa i judicial al·legades, confirma la posició de l’IMH, segons la qual “la finalitat d’aquesta remissió genèrica de l’article 9.2 és l’aplicació supletòria pel cas que la Llei orgànica tingui alguna llacuna li sigui aplicable la normativa tributària general i en particular de la normativa que regula les entitats sense afany de lucre. Però, en cap cas l’article 9.2 de la LO 8/2007 fa referència a que als partits polítics els hi sigui directament aplica- ble la Llei 49/2002. Així, si la pròpia Llei orgànica 8/2007 conduís a l’aplicació directa i inequí- voca de la Llei 49/2002, seria del tot innecessari i reiteratiu el contingut de l’article 10.1 de la Llei Orgànica 8/2007 relatiu a les rentes exemptes de l’im- post sobre societats, ja que l’article 6 de la Llei 49/2002 ja regula aquesta qüestió. També, resultaria incongruent el contingut de l’article 12 de la Llei orgànica 8/2007 que diu que “a las donaciones a que se refiere el artículo 4º, efectuadas a los partidos políticos, les serán de aplicación las deducciones previstas en la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de Régimen Fiscal de las Entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al Mecenazgo”, ja que si realment fos apli- cable directament la regulació de la Llei 49/2002, en aquesta qüestió de les donacions, seria innecessari aquesta apreciació ja que directament es tindria dret a aplicar-se les deduccions previstes en aquella norma”. Interpretación a la que se llega “tant atenent a la seva literalitat i sistemàtica, com a la vista dels principis de reserva de llei expressa pel reconeixement de les exempcions i d’interpretació restrictiva a les remissions a d’altres normes quan aquestes es fan amb caràcter supletori.”(CT 75/12 FJ 7º). En conseqüència, “Respectant la fonamentació mantinguda en aquestes deci- sions administrativa i judicial entén l’òrgan que ara es pronuncia que l’exis- tència mateixa d’aquesta disparitat de criteris posa de manifest les diferents solucions que, en ocasions, cap en la interpretació d’un mateix precepte. L’ar- ticle 9 de la LO 8/2007 ha generat, en efecte, diferents interpretacions per part de les administracions aplicadores del mateix, tal i com es desprèn del propi expedient, i en la sentència referenciada en la qual se sustenta una decisió basada en l’aplicació del criteri literal d’interpretació que també és utilitzat pel Consell Tributari en els dictàmens en els que s’ha pronunciat sobre aques- ta qüestió i que estan incorporats a l’expedient. Aquesta situació porta a aquest Consell a ratificar-se en la seva posició sobre la base de l’aplicació de l’article 3 del Codi civil en el qual partint de la lletra de la llei es pot concretar el man- dat dels termes utilitzats en la norma amb el criteri sistemàtic i contextual. Això sense perdre de vista que l’article 133.3 de la CE estableix un estricte prin- cipi de la reserva de llei en matèria d’exempcions que porta com a conseqüèn- cia la interpretació també estricta de les normes de remissió a altres normes jurídiques màxim quan aquestes últimes han de ser aplicades de forma suple- tòria.” (FJ 4º). 14 2.3.- Exempció de serveis indispensables per a l’explotació de línies ferroviàries Una de les exempcions del TRLRHL que ha dona lloc a un major número de pronuncia- ments administratius i jurisprudencials és la continguda en l’article 62.1.g) del TRLRHL, que afecta als “terrenos ocupados por las líneas de ferrocarriles y los edificios encla- vados en los mismos terrenos, que estén dedicados a estaciones, almacenes o a cual- quier otro servicio indispensable para la explotación de dichas líneas”, y en la que se especifica que “ No están exentos por consiguiente, los establecimientos de hos- telería, espectáculos comerciales y de esparcimiento, las casas destinadas a vivien- das de los empleados, las oficinas de la dirección, ni las instalaciones fabriles.” En l’expedient 310/16, la qüestió controvertida en aquesta ocasió gira entorn de l’apli- cació de l’esmentada exempció a les superfícies destinades a oficines, menjador labo- ral i aparcament dels empleats de RENFE, tenint en compte que els espais de la finca objecte de recurs, destinats a menjador laboral, no estan oberts al públic ni es tracta d’establiment d’hostaleria, i que els dedicats a vestuaris i aparcaments són indispensa- bles, bé perquè els treballadors es canviïn de roba ja que treballen amb uniforme de tre- ball, per la revisió i manteniment, preventiu i correctiu de vehicles, bé per permetre l’aparcament de vehicles dels treballadors dins de les instal·lacions, ja que no existeix espai fora del recinte. Pel que fa a la superfície de l’immoble destinat a oficines, al·lega que no són oficines de direcció ni d’alta gestió dels recursos, sinó de control de l’acti- vitat de reparació i manteniment i que en la resolució impugnada s’inclou dins de les oficines, un espai destinat a gabinet sanitari, on s’atenen immediatament els accidents laborals i els reconeixements laborals obligatoris. Pel que sol·licita ampliar el percen- tatge d’exempció del 86,27% reconegut en el seu dia, incorporant els esmentats espais. En línia amb la fonamentació de la Resolució en aquest cas impugnada, que considera que la llei condiciona el reconeixement d’aquesta exempció a què es tracti d’immobles en què es dugui a terme serveis que siguin indispensables per a l’explotació de les línies de ferrocarril, amb independència que la recurrent hagi d’acatar, com a centre de tre- ball, la normativa laboral i de seguretat i higiene a la qual al·ludeix, destacant el caràc- ter indispensable del servei prestat per l’explotació de la línia de ferrocarril, com a condició objectiva de caràcter general per al gaudi de l’exempció, tal com ha vingut sent exigida pel Tribunal Suprem, entre d’altres, en la Sentència de 27 de maig de 1998, en relació amb la contribució territorial urbana, i pel TSJC en relació amb el text avui vigent per a l’IBI, entre d’altres, en la STSJC de 24 de febrer de 2011, a la qual es refereix la Resolució impugnada, el Consell destaca: la inseparabilitat del servei i de la seva ade- quada explotació com a elements de la condició objectiva d’indispensabilitat esmenta- da; així com el reconeixement de la independència de les exigències de la legislació laboral dut a terme pel TEAR de Biscaia en resolució de 24 de setembre de 2002 en relació amb la norma foral d’idèntic contingut a l’aquí examinada. Finalment, afegeix el Consell d’acord amb la doctrina jurisprudencial abans transcri- ta, que “no és suficient demostrar que els serveis indicats no encaixen en cap dels supòsits expressament exclosos de l’àmbit de l’exempció”, ja que “només la prova relativa a la inseparabilitat del servei ferroviari i de la seva adequada explotació resulta rellevant, corresponent la càrrega de la prova a qui pretén el benefici fiscal, segons l’article 105 de la LGT, circumstància que no concorre en el present cas”. “Així el fet que el menjador laboral no estigui obert al públic, de manera que 15 no pot ser qualificat d’establiment d’hostaleria i, en conseqüència, exclòs de l’àmbit de l’exempció, que argumenta la recurrent, o la circumstància que les oficines ubicades a l’immoble es dediquin al control administratiu de les acti- vitats desenvolupades en la superfície exempta, i no a serveis de més entitat que puguin ser qualificats de direcció, com també argumenta la recurrent, resulten clarament insuficients. I la mateixa consideració mereixen les refe- rències al caràcter indispensable dels serveis de vestuari i gabinet sanitari i sala de reconeixement per dur a terme les revisions mèdiques obligatòries dels empleats. Aquests serveis poden ser prestats de forma autònoma i separada dels que ocupen l’activitat (prestació del servei ferroviari) objecte de l’exempció.” (FJ 3r in fine). En conseqüència, es proposa desestimar el recurs presentat. 2.4.- Exempció de béns d’interès cultural L’article 62.2.b) del TRLRHL preveu l’exempció, prèvia sol·licitud, dels béns decla- rats d’interès cultural que és objecte del dictamen referent a l’expedient 251/17. Es tracta per tant d’una exempció de caràcter pregat, el que determina l’obligació legal de sol·licitar expressament l’exempció amb independència del dret que invoca el recurrent a no presentar documents que estiguin en poder de l’Administració. Aques- ta obligació està, a més, subjecta als terminis que estableix OFG, amb els efectes que s’hi indiquen. 2.5.- Exempcions de la Llei 49/2002, de fundacions i mecenatge L’aplicació en l’àmbit local de la llei 49/2002, de fundacions i mecenatge planteja nom- brosos dubtes i ha donat lloc, així mateix, a una extensa controvèrsia. Sobre algunes d’aquestes qüestions, el Consell va tenir oportunitat de pronunciar-se en el seu infor- me 290/4 i, amb posterioritat, amb motiu de bon nombre de recursos. En el present exercici destaquen els que s’exposen a continuació. 2.5.1.- Aplicació temporal de l’exempció de l’IBI En l’expedient 16/18, el recurs presentat per una fundació privada va ser declarat inadmissible per extemporani. No obstant això, a títol informatiu, i reiterant la doc- trina establerta en els seus dictàmens 278/8 i 29/9, el Consell delimita l’aplicació tem- poral de l’exempció de l’IBI que contempla la Llei 49/2002, en el sentit de mantenir la diferència entre els efectes temporals de l’opció per l’aplicació del règim especial previst en aquesta llei i els de la seva renúncia, mantenint la distinció que efectua al respecte el Reglament i que es considera adequada a la finalitat de la norma, malgrat el diferent criteri de la STJC de 22 de novembre de 2007 (núm. 1196/2007), atès que no existeix jurisprudència consolidada sobre aquesta qüestió. Diu el Consell als anteriors dictàmens als quals fa referència que segons la indicada sentencia, “quan la norma es refereix al període impositiu que finalitzi després de la presentació de la declaració censal s’està referint al període que així mateix comenci després de la presentació de la declaració (...)”. No obstant això, considera el Consell, atès que no existeix jurisprudència consolida- da sobre aquesta qüestió, que s’ha de mantenir el criteri d’aplicació de l’exempció al 16 mateix exercici en què es presenta la declaració censal, “en primer lloc, perquè l’arti- cle 75 del text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals estableix que el perío- de impositiu coincideix amb l’any natural, i l’article 1.2 del Reglament aprovat pel Reial Decret 2523/2003, de 10 d’octubre, es refereix no a l’inici sinó a la finalitza- ció del període impositiu. I en segon lloc, perquè el mateix Reglament ha volgut fer la distinció, pel que fa a l’aplicació del règim fiscal especial, entre els actes de decla- ració de l’opció pel règim fiscal i els de renúncia a aquest règim, establint criteris diferents per a cada supòsit. Així, en el primer paràgraf de l’article 1.2 s’estableix que el règim especial s’aplicarà al període impositiu que finalitzi amb posteriori- tat a la declaració que contingui l’opció, mentre que en el segon paràgraf es dispo- sa que la renúncia produirà efectes a partir del període impositiu que s’iniciï amb posterioritat a la seva presentació. El Reglament, de forma precisa, ha regulat de manera diferent ambdues situacions, establint l’aplicació del règim especial al mateix període impositiu en què es presenti la declaració censal i no al següent, com ha disposat per al cas de la renúncia.” En conseqüència, s’entén que “no existeix altra interpretació possible, no només per la literalitat de la norma, sinó també pel principi segons el qual on la Llei distin- geix resulta obligat distingir, i a més a més per una interpretació finalista, doncs és clar que la redacció del precepte respon a la voluntat del Reglament de que les entitats sense fins lucratius puguin gaudir del règim fiscal especial des del moment de l’inici de les seves activitats, si presenten la corresponent declaració censal, la qual cosa només es pot produir amb l’aplicació de l’esmentat règim al període impo- sitiu que finalitzi amb posterioritat a la presentació de la declaració, ja que en cas contrari no es podria aplicar al primer any. De la mateixa manera, el règim fis- cal especial s’ha d’aplicar a l’impost sobre activitats econòmiques amb la mateixa possibilitat que es pugui gaudir des de l’inici de l’activitat, i per tant, si la decla- ració censal es presenta dins de l’exercici d’inici, és aplicable a aquell exercici per ser el que finalitza després de presentar la declaració.” 2.5.2.- Aplicació del règim fiscal especial a les entitats de l’apartat u de la disposi- ció addicional novena de la Llei 49/2002 A l’expedient 17/18, la qüestió controvertida consisteix en la subjecció de l’Església recur- rent a l’obligació de comunicar a l’Ajuntament l’opció pel règim fiscal especial i la conse- güent aplicació de l’esmentat règim només després d’aquesta comunicació, tal com estableixen els dictàmens d’aquest Consell 278/8 i 29/9. El Consell proposa tanmateix en el present cas, l’estimació del recurs tenint en compte que <> En conseqüència, “l’aplicació de l’exempció no només es produeix ope legis, sinó amb 17 independència del moment en què, si és el cas, se sol·liciti l’aplicació del règim fis- cal especial de la Llei 49/2002, sempre que resulti acreditat que es tracta d’una de les entitats de l’apartat u de la disposició addicional novena de la Llei 49/2002. El que implica la seva extensió a tots els períodes impositius en el moment de forma- litzar la sol·licitud posterior a l’entrada en vigor de la Llei 49/2002.” 3.- Subjecte passiu Als expedients 187/16, 65/18 i 265/17 les entitats reclamants al·legaven no ser propietà- ries dels immobles gravats en el moment de la meritació de les quotes exigides. En els dos primers casos es va proposar la desestimació dels recursos, no només per la conformitat de les liquidacions amb les dades cadastrals que, com és sabut, gaudeixen de presumpció de certesa, sinó també pel conjunt de la prova practicada, sense perjudici de la prescripció d’una de les quotes impugnades que es va apreciar d’ofici en el primer d’ells. En l’últim però, en què la recurrent al·legava la prova impossible d’un fet negatiu i la pro- bable existència d’una altra societat del mateix nom, el Consell va concloure la impossi- bilitat que la recurrent pogués adquirir la finca objecte del tribut en la data que constava en el Registre de la Propietat, a l’haver estat provat que en aquesta data, ni l’entitat recur- rent ni la seva predecessora existien. 4.- Base imposable: valor cadastral La disconformitat amb el valor cadastral que constitueix la base imposable d’aquest impost ha motivat durant el 2018 dos tipus de reclamacions: Impugnació de liquidacions per dis- conformitat amb el valor aplicat, de les que ens ocuparem en aquest apartat; i sol·licituds de devolució d’ingressos indeguts en els quals se sol·licita l’aplicació amb efectes retroacti- us dels nous valors cadastrals aplicats, que seran objecte d’anàlisi en l’apartat corresponent. Així doncs, cenyint-nos a la impugnació de liquidacions de l’IBI per disconformitat amb el valor cadastral aplicat, els motius concrets d’impugnació al·legats han estat els següents: a) Falta de motivació de la liquidació (CT 2/18) b) Valor cadastral impugnat davant el TEAR (CT 94/18) o, en reposició, davant la Gerència territorial del Cadastre (CT 75/18) c) Absència de notificació del valor cadastral (CT 40/18) d) Desigual aplicació del nou valor en dos immobles idèntics (CT 36/18) En tots ells, partint de la de les diverses competències de la gestió cadastral i de la ges- tió tributària, un cop ateses les circumstàncies del cas concret, les propostes de resolu- ció han estat desestimatòries. Així, en l’expedient 2/18, en què el nou valor aplicat era resultat d’una declaració d’alte- ració cadastral que també havia estat recorregut davant el TEAR, un cop comprovat que la notificació de la liquidació complia tots els requisits exigits per la LGT, donada l’absèn- cia d’efectes suspensius de la impugnació del valor cadastral, es va proposar desestimar el recurs presentat. 18 De la mateixa manera, en els expedients 94/18 i 75/18, la proposta va ser desestima- tòria del recurs formulat donada l’absència d’efectes suspensius de la impugnació del valor cadastral. En l’últim d’aquests expedients, a més, el 75/18, el recurs de reposi- ció davant el cadastre en expedient d’alteració cadastral ja havia estat desestimat el moment de la resolució del recurs. En l’expedient 40/18, el Consell reitera la doctrina mantinguda en els seus dictàmens 2/10 i 3/10, en els quals es fa ressò de la doctrina del TS en matèria de notificació indi- vidualitzada del valor cadastral. En conseqüència, el Consell conclou que “atès que la notificació del valor cadastral de la finca en el moment de la seva alta en el Cadastre es va realitzar a l’entitat jurídica que constava com a titular cadas- tral de la mateixa, en aplicació de la doctrina legal del Tribunal Suprem, no és obligatori notificar la mateixa als posteriors titulars”, pel que procedeix deses- timar el recurs corresponent. Finalment, en l’expedient 36/18, després d’assenyalar les diverses competències de la gestió cadastral i de la gestió tributària, es va proposar la desestimació del recurs davant l’existència d’una resolució cadastral ferma i consentida. 5.- Tipus impositiu A l’expedient 25/18, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya planteja la disconformitat amb el tipus impositiu incrementat aplicat a la seva seu, al qual anomena IBI comer- cial, al·legant el caràcter mínim de l’activitat econòmica allà desenvolupada, i la seva naturalesa de corporació de dret públic, assimilable a una Administració Pública. Després d’analitzar la normativa aplicable i puntualitzar la naturalesa del tipus impo- sitiu incrementat de l’IBI, el CT proposa desestimar el recurs amb base en els usos cadastrals de l’immoble que són els que determinen l’aplicació del tipus incrementat de l’IBI, sent irrellevant l’existència d’activitat econòmica, així com en la no concur- rència en la recurrent de la naturalesa d’Administració Pública requerida, no obstant el caràcter bifront dels Col·legis Professionals a què fa referència la STC 89/1989, de 11 de maig. 6.- Bonificació per família nombrosa A l’expedient 11/18, s’impugna la resolució del gerent de l’IMH parcialment estima- tòria de la sol·licitud de bonificació per família nombrosa per als exercicis 2007 a 2014, basada en la sol·licitud extemporània de l’interessat i en la seva no aplicabilitat a actes ferms i consentits, havent sol·licitat l’interessat la seva aplicació als exercicis ante- riors al 2014, per ser una bonificació que s’havia d’aplicar d’ofici, i, en conseqüència, la corresponent devolució d’ingressos indeguts. A l’expedient es va constatar però, l’existència d’una sol·licitud de l’interessat prèvia als exercicis reclamats, per la qual cosa es va proposar la devolució d’ingressos inde- guts amb el límit de la prescripció. 7.- Recaptació 19 Les reclamacions davant l’IBI del 2018 motivades en la recaptació d’aquest impost per- meten la seva sistematització en els següents apartats: 7.1.- Impugnació de la provisió de constrenyiment A l’expedient 28/18, Santander Consumer EFC, SA, impugna la provisió de constrenyi- ment de l’IBI, al·legant nul·litat de les liquidacions impugnades, per errònia aplicació del valor cadastral. El Consell va proposar la desestimació del recurs d’acord amb la juris- prudència del TS sobre la impugnació de la provisió de constrenyiment, informant, a més a més, de la conformitat de la liquidació amb les dades censals de l’immoble. 7.2.- Impugnació de la diligència d’embargament A l’expedient 78/18 es va presentar recurs davant de la diligència d’embargament, al·legant haver designat béns diferents per a l’embargament practicat. Aquest recurs es va inad- metre per extemporani, sense perjudici de la informació relativa al caràcter no vinculant d’una designació de béns per a l’embargament que, a més, en el present cas, ni tan sols eren propietat del reclamant. 7.3.- Inadmissió de la impugnació de requeriment d’informació per a l’embargament Als expedients 91/18 i 111/18, el Consell va proposar la inadmissió dels recursos presen- tats per inimpugnabilitat dels actes administratius de tràmit impugnats amb base entre altres, en les SSTS de 18 de març de 2014 i 20 de juny del 2011. 8.- Devolució d’ingressos indeguts 8.1.- Efectes retroactius del nou valor cadastral Com ja s’ha fet referència a l’apartat relatiu a la base imposable, l’aplicació de nous valors cadastrals ha motivat en el 2018 la presentació de diverses sol·licituds de devolució d’in- gressos indeguts en què es pretenia l’aplicació retroactiva d’aquests valors. A excepció del dictamen corresponent a l’expedient del Consell Tributari 24/18, en el qual el Consel qua- lifica l’error que ha donat lloc a la rectificació de la valoració com a error de fet, en la resta dels casos examinats els nous valors eren conseqüència de sengles procediments d’esme- na de discrepàncies en què no concorria error de fet, de manera que el Consell va propo- sar la desestimació dels corresponents recursos amb base a una doctrina ja consolidada. Amb tot, val la pena destacar, per la seva especial complexitat, l’expedient relatiu a error en la superfície (39/18), així com als expedients relatius a les diferències de valoració per tipologia de la construcció (121/18) i per incorrecta aplicació de factor corrector (250/17). A l’expedient 121/18, s’ha d’assenyalar, a més, que l’obligat tributari va presentar en paral·lel al recurs plantejat i amb el mateix objecte, escrit de queixa davant la Síndica de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona. 20 8.2.- Prescripció del dret a la devolució Interessa destacar, així mateix, l’expedient 11/18, al qual ja s’ha fet al·lusió a l’apartat 6, en què el Consell va apreciar d’ofici la prescripció del dret a la devolució d’ingressos indeguts. 8.3.- Rectificació d’ofici Finalment, a l’expedient 3/18, el Consell va apreciar l’error a les liquidacions impugna- des consistent en la no deducció dels pagaments ja realitzats per l’obligat corresponents a cada exercici, reconeixent d’ofici el dret a la devolució de l’ingrés indegut amb base a l’article 220 de la LGT. Ordenança fiscal núm. 1.2. 21 Impost sobre vehicles de tracció mecànica Durant l’exercici 2018 s’han dictaminat 17 expedients relatius a l’Impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM). 1.- Subjecte passiu El dictamen referent a l’expedient 20/18 estudia el problema de determinació del sub- jecte passiu del tribut, i ratifica que aquest és qui figura com a titular del vehicle en el Registre de la Direcció General de Trànsit. En el supòsit examinat, l’Ajuntament recla- mava al recurrent el pagament de les quotes de l’impost en relació a uns vehicles que, d’acord amb les seves manifestacions, pertanyien a una societat de la seva propietat, tot i que no havia fet el canvi de titularitat d’aquests vehicles. Posteriorment, el recurrent va transmetre la societat a través d’un contracte privat i va fer entrega de les claus i de la documentació dels vehicles a una gestoria, podent-se deduir de les seves manifesta- cions que els vehicles formaven part de l’actiu de la societat i van passar a mans dels adquirents de la societat. El Consell proposa la desestimació del recurs en tant que el contracte privat de compravenda només acredita que el recurrent va transmetre les par- ticipacions socials de l’empresa, però no acredita res respecte als vehicles que són objec- te de controvèrsia, essent, a més, el recurrent, i no la societat mercantil, qui figura com a titular registral dels vehicles. 2.- Meritació El dictamen referent a l’expedient 32/18 examina un supòsit de meritació del tribut. L’in- teressat reclamava a l’Ajuntament la devolució de la quota de l’impost corresponent a l’any 2014, al·legant que havia transmès el seu vehicle el dia 30 de desembre de 2013, però el comprador no va gestionar el canvi de titularitat en el Registre de la Direcció General de Trànsit fins el dia 13 de gener de 2014. En l’expedient no constava cap docu- mentació que acredités que hagués tingut lloc la transferència o el canvi de titularitat del vehicle, ni tampoc que el recurrent hagués complert las seves obligacions respecte a la comunicació a la Direcció General de Trànsit de la transferència o, en el seu cas, de la baixa del vehicle. L’única documentació que figurava a l’expedient era la consulta als Registres de la Direcció General de Trànsit, de la que resultava que la comunicació de que el vehicle va ser objecte de transmissió era de data 13 de gener de 2014, és a dir, un cop s’havia meritat la quota de l’impost corresponent a l’any 2014, tenint en compte que, d’acord amb el que estableix l’art. 92 del TRLRHL, l’impost es merita el primer dia del període impositiu. El dictamen de referència recull la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Cata- lunya de 27 de setembre de 2002, dictada en el recurs núm. 1147/1997 que, en la part que aquí interessa, diu el següent: “El impuesto a que nos referimos grava la titularidad de los vehículos de tracción mecánica, de conformidad con los establecido en el art. 93 de la Ley 39/88, dispo- niendo el art. 95 de la Ley 39/88 que la titularidad corresponde a la persona o enti- dad cuyo nombre figure en el permiso de circulación de aquél. 22 Esta formulación origina múltiples problemas cuando quien figura como titular del vehículo en el permiso de circulación no es ya su propietario por haberlo transmitido. A este respecto procede indicar que, cuando se procede a la transmisión de un vehícu- lo, el vendedor estaba obligado a comunicar la transferencia a la Jefatura Provincial de Tráfico y, por su parte, el comprador está obligado a solicitar que se inscriba a su nombre, teniendo en cuenta que desde el instante en que la transmisión es comunica- da oficialmente a la Jefatura Provincial de Tráfico, el anterior titular queda desvincu- lado de las posteriores incidencias fiscales. En el supuesto de autos, aparece como titular del vehículo a que alude la resolución impugnada la recurrente sin que conste que la misma haya notificado a la Jefatura Provincial de Tráfico transferencia alguna por lo que, en supuestos como el de autos, cuando exista una divergencia entre quien figure como titular del vehículo en el per- miso de circulación y quien ostente la verdadera titularidad del vehículo, la condición de sujeto pasivo la tiene la persona que figura en el permiso de circulación, sin que las controversias que puedan existir entre los particulares puedan ser trasladadas a la Administración Municipal”. En ser el recurrent qui constava en el corresponent Registre com a titular del vehicle el dia 1 de gener de 2014, data de meritació del tribut, el Consell Tributari va proposar la desesti- mació del recurs. 3.- Autoliquidació El dictamen referent a l’expedient 247/17 va examinar un supòsit de manca d’autoliquidació. En aquest cas, l’Ajuntament havia dictat provisió de constrenyiment per la manca de paga- ment d’una liquidació que contenia les quotes de l’ IVTM dels exercicis 2011 a 2014 en rela- ció al vehicle objecte del tribut. L’interessat al·legava que va adquirir el vehicle l’any 2010 i el va transmetre l’any 2014, i que durant aquest període mai va rebre cap notificació relativa a l’IVTM. D’altra banda, entenia que li era d’aplicació la bonificació prevista en l’OF correspo- nent als vehicles històrics. En relació a la primera de les al·legacions, el Consell proposa la seva desestimació en tant que les successives Ordenances fiscals de l’Ajuntament de Barcelona en matèria de l’IVTM han previst, en regular la gestió de l’impost, que aquells que sol·licitin davant de la Prefectura Pro- vincial de Trànsit la matriculació o certificació d’aptitud per circular d’un vehicle, hauran de practicar prèviament l’autoliquidació de la quota corresponent a la primera meritació, d’acord amb la forma i els efectes que l’Ordenança fiscal general estableix. En aquest cas, resulta amb claredat de l’expedient administratiu que fou degut precisament a la manca de presentació per la interessada de la corresponent autoliquidació i la conseqüent manca d’inclusió de l’ob- jecte tributari en el padró corresponent, que l’Administració tributària municipal va haver de practicar la liquidació pertinent determinant el deute tributari per als exercicis 2011 a 2014. Relacionada amb la falta de presentació de l’autoliquidació resulta la improcedència de l’apli- cació de la bonificació, doncs un cop practicada la liquidació per l’Administració tributària, i notificada aquesta, qualsevol petició de beneficis fiscals formulada transcorreguts els termi- nis previstos en l’OF reguladora del tribut és extemporània. Tot això sens perjudici de que, en aquest cas, d’ofici es reconegués la prescripció respecte a la quota corresponent a l’any 2011. 4.- Notificacions 23 El dictamen referent a l’expedient 76/18 va analitzar una qüestió relativa a la validesa de notificacions practicades a un domicili de Barcelona. Durant molts anys, entre 2000 i 2013, l’Ajuntament va intentar notificar a la recurrent les actuacions relatives al cobra- ment dels deutes de l’IVTM reiteradament a la mateixa direcció i es va posar de mani- fest que la persona a qui es volia notificar estava absent o era desconeguda. Després de cadascun dels intents de notificació se citava a la interessada per a la compareixença a través de la corresponent publicació al BOP. Finalment, es va poder comprovar que en el padró municipal constava que el dia 1 de juny de 1998 la interessada havia traslladat el seu domicili al municipi d’Esparraguera. No obstant això, la interessada no va comu- nicar a l’Ajuntament el canvi de domicili fiscal, com exigeix l’art. 48.3 LGT. En el seu dictamen el Consell Tributari va recollir la Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 26 de novembre de 2012 (RJ 2013\416), que cita la STS de 6 d’octubre de 2011 (RJ 2011\7581), que estableix jurisprudència. Diu aquesta Sentència: “Con carácter general y, por lo tanto, también en el ámbito tributario, la eficacia de las notificaciones se encuentra estrechamente ligada a las circunstancias con- cretas del caso, lo que comporta inevitablemente un importante grado de casuis- mo en la materia. Ahora bien, esta precisión de partida no impide que se puedan establecer una serie de parámetros que permitan abordar la eficacia de las notificaciones tributarias con un cierto grado de homogeneidad en su tratamiento, como ha venido en seña- lar esta Sala en recientes Sentencias de 2 junio 2011 (RJ 2011\4248), 26 mayo 2011 (RJ 2011\4741), 12 mayo 2011 (RJ 2011\4169) y 5 mayo 2011 (RJ 2011\3947). Admi- tido, de acuerdo con la consolidada doctrina constitucional, que en el ámbito de las notificaciones de los actos y resoluciones administrativas resulta aplicable el derecho a tutela judicial efectiva (Sentencia Tribunal Constitucional (STC) de 16 marzo 1998 (RTC 1998/59), en el mismo sentido SSTC 221/2003, de 15 diciembre (RTC 2003/221, debemos recordar que, como presupuesto general, lo trascendente en el ámbito de las notificaciones es determinar si, con independencia del cumpli- miento de las formalidades legales, el interesado llegó a conocer el acto o resolu- ción a tiempo para - si lo deseaba - poder reaccionar contra el mismo, o, cuando esto primero no sea posible, si, en atención a las circunstancias concurrentes, debe presumirse o no que llegó a conocerlas a tiempo. Pues bien, el análisis pormenorizado de la jurisprudencia de esta Sala y Sección en materia de notificaciones en el ámbito tributario - inevitablemente muy casu- ística - pone de relieve que, al objeto de determinar si debe en tenderse que el acto administrativo o resolución notificada llegó o debió llegar a conocimiento tempes- tivo del interesado, los elementos que, con carácter general, deben ponderarse, son dos. En primer lugar, el grado de cumplimiento por a Administración de las for- malidades establecidas en la norma en materia de notificaciones, en la medida en que tales formalidades van únicamente dirigidas a garantizar que el acto llegue efectivamente a conocimiento d su destinatario. Y, en segundo lugar, las circuns- tancias particulares concurrentes en cada caso, entre las que necesariamente deben destacarse tres: a) el grado de diligencia demostrada tanto por el interesado como por la Administración; b) el conocimiento que, no obstante el incumplimiento en 24 su notificación de todas o alguna de las formalidades previstas en la norma, el interesado haya podido tener del acto o resolución por cualesquiera medios; y, en fin, c) el comportamiento de los terceros que, en atención a la cercanía o pro- ximidad geográfica con el interesado, puedan aceptar y acepten la notificación. (…) En la Sentencia de fecha 29 septiembre 2011 (RJ 2011\1001), tras reiterar la doctrina expuesta más arriba, insistimos en que era necesario exigir la buena fe de la administración a la hora de hacer uso de la notificación edictal: <> La mateixa sentència determina que correspon al subjecte passiu de l’IIVTNU provar la inexistència d’una plusvàlua real, conforme a les normes generals sobre la càrrega de la prova previstes en la Llei 58/2003, General tributària. Respecte a la forma d’ acre- ditar la inexistència d’increment de valor el Tribunal Suprem diu expressament que “para acreditar que no ha existido la plusvalía gravada por el IIVTNU podrá el sujeto pasivo (a) ofrecer cualquier principio de prueba, que al menos indicia- riamente permita apreciarla, como es la diferencia entre el valor de adquisición y el de transmisión que se refleja en las correspondientes escrituras públicas, (b) optar por una prueba pericial que confirme tales indicios, o (c) emplear cual- quier otro medio probatorio ex artículo 106.1 LGT que ponga de manifiesto el decremento de valor del terreno transmitido y la consiguiente improcedencia de girar liquidación por el IIVTNU. Precisamente- nos interesa subrayarlo- fue la diferencia entre el precio de adquisición y el de transmisión de los terrenos trans- mitidos la prueba tenida en cuenta por el Tribunal Constitucional en la STC 59/2017 para asumir- sin oponer reparo alguno- que, en los supuestos de hechos examinados por el órgano judicial que planteó la cuestión de inconstitucionali- dad, existía una minusvalía.” En un sentit similar, i per al cas que el subjecte passiu aporti les escriptures públiques de transmissió i adquisició de l’immoble, la sentència del Tribunal Suprem núm. 1248/2018 de data 17 de juliol de 2018, dictada en resolució del recurs de cassació núm. 5664/2017 reitera el que va interpretar en la sentència de 9 de juliol i, a més, declara amb valor de doctrina que: “(...) los valores consignados en las escrituras públi- cas, en tanto sean expresivos de que la transmisión se ha efectuado por un pre- cio inferior al de adquisición, constituyen un sólido y ordinario principio de prueba que, sin poseer un valor absoluto- que no podemos establecer con carác- 29 ter abstracto en sede casacional- sí que bastarían, por lo general, como fuente de acreditación del hecho justificador de la inaplicabilidad del impuesto que, no debemos olvidar, hace solo objeto de gravamen las plusvalías o incrementos de valor. En otras palabras, tales datos, a menos que fueran simulados, deberían ser suficientes desde la perspectiva de la onus probandi, para desplazar a la parte contraria, al Ayuntamiento gestor y liquidador, la carga de acreditar en contra- rio, de modo bastante, que los precios inicial o final son mendaces o falsos o no se corresponden con la realidad de lo sucedido.” Amb fonament en l’anterior jurisprudència, i examinant la situació particular que es presenta en cada cas concret, en els dictàmens referents als expedients 122/18, 126/18 i 129/18 el Consell Tributari examina la subjecció o no a l’IIVTNU de les transmissions realitzades en funció que en aquestes s’hagi posat de manifest l’existència o inexistèn- cia d’increment de valor del terreny. Així, en el dictamen 122/18, coincidint amb l’Institut Municipal d’Hisenda, el Consell proposa la desestimació del recurs en base a que el recurrent no ha acreditat l’absèn- cia d’increment de valor del terreny en no aportar cap prova acreditativa del valor de l’immoble en la data d’adquisició, tot i ser requerit per l’Ajuntament, als efectes de la resolució del recurs, perquè aportés còpia de l’escriptura pública d’adquisició per part de la causant de la finca que ara es transmet a títol d’herència. En aquest sentit, el dictamen afirma: <<(...) En aquest sentit, cal recordar que l’art. 105.1 de la Llei general tributà- ria, estableix que: “En los procedimientos de aplicación de los tributos quien haga valer su derecho deberá probar los hechos constitutivos del mismo” En aquest context i fins que el legislador no defineixi els supòsits d’absència d’in- crement de valor, els valors reals d’adquisició i transmissió consignats en les escriptures públiques, en la mesura en què, tot i la seva lliure fixació pels par- ticulars i sense detriment de la possible comprovació administrativa, són un reflex de l’estat del mercat que reflecteixen el possible increment o no després del transcurs de diversos anys, i resulten elements de prova que poden evitar una tributació d’una riquesa inexistent. Per tant, davant l’absència d’aportació de la prova documental requerida (escrip- tura d’adquisició atorgada per la causant el 6/04/1964), no ha estat possible des- virtuar la presumpció de l’increment de valor del terreny experimentat durant el període comprès entre el 14/04/1963 (data d’adquisició) i el 31/07/2016 (data de transmissió), pel que procedeix desestimar la inexistència d’increment de valor esgrimida (...)>> Per contra, en el dictamen 126/18 el Consell Tributari, coincidint igualment amb la pro- posta de l’Institut Municipal d’Hisenda, proposa estimar el recurs interposat pel con- tribuent: “En haver aportat la interessada declaració relativa a l’Impost de Successions per l’adquisició de l’immoble i l’escriptura pública de transmissió del mateix, 30 que acrediten un valor d’adquisició molt superior al de transmissió, i en tant que no existeix en l’expedient administratiu cap prova que acrediti que qualse- vol d’aquests valors- d’adquisició i de venda- reflectits en la documentació apor- tada per la interessada no es corresponen amb el seu valor real o són falsos o simulats, s’ha d’estar als valors declarats i, en conseqüència, a la inexistència d’increment de valor del terreny experimentat durant el període comprès entre la data d’adquisició i la data de transmissió” En el mateix sentit, però referit a una transmissió entre vius, havent aportat la recur- rent a l’expedient administratiu les escriptures públiques d’adquisició i transmissió de l’immoble, i no existint cap prova en contrari, el dictamen 129/18 proposa l’estimació del recurs. 1.2.- Aportació de branca d’activitat En el dictamen referent a l’expedient 356/16 el Consell examina un supòsit d’al·lega- cions de no subjecció a l’impost per transmissió de béns que formen part d’una bran- ca d’activitat. En aquest dictamen s’analitzen, tant des del punt de vista de la legislació aplicable com a nivell jurisprudencial, i portant a col·lació anteriors dictàmens del mateix Consell, els requisits que han de concórrer perquè l’immoble o immobles trans- mesos constitueixin una unitat econòmica susceptible de funcionar amb autonomia i d’integrar la categoria legal de branca d’activitat, concloent que, en el cas concret, no resulta d’aplicació aquest règim fiscal especial en tant que els immobles aportats van formar part del patrimoni particular de la persona física, no afecte al desenvolupa- ment de cap activitat econòmica, des del moment en què li van ser adjudicats, per dis- solució de la comunitat de béns de la que formava part la interessada, fins que aquesta es va donar d’alta de l’activitat econòmica d’arrendament en qualitat d’empresària indi- vidual, resultant afectes a l’activitat empresarial desenvolupada per la recurrent durant un període inferior a tres anys anteriors a la data en que va tenir lloc l’aportació a la societat mercantil. Per aquest motiu no poden considerar-se immobles afectes al des- envolupament de l’activitat empresarial i, en consonància amb la proposta de l’IMH, resulta procedent la desestimació del recurs. 1.3.- Divisió de la cosa comú Finalment, en el supòsit de fet analitzat pel dictamen referent a l’expedient 107/18 la causant havia adquirit els diferents percentatges de titularitat sobre l’immoble objec- te de transmissió que li corresponien, mitjançant diferents actes i negocis jurídics i en diferents moments, estant la recurrent disconforme amb les dates d’adquisició de l’im- moble que s’havien tingut en compte per la Inspecció municipal a l’hora de practicar les liquidacions de l’IIVTNU. El Consell avala les liquidacions practicades, i la propos- ta de resolució de l’IMH, en tant que, en relació al percentatge que la causant va adqui- rir amb ocasió del cessament en la indivisió de l’immoble que aquesta compartia amb altres cotitulars, ens trobem davant d’un supòsit de divisió de la cosa comú i adjudi- cació d’un bé indivisible, amb compensació per l’adjudicatari a la resta de partícips que, d’acord amb la jurisprudència majoritària i la doctrina de la Direcció General de Tributs, no té naturalesa trasllativa, sinó que es tracta d’una mera especificació o con- creció d’un dret abstracte preexistent i no està subjecta a l’IIVTNU. 2.- Exempcions 31 2.1.- Exempcions de les fundacions bancàries Entre els expedients examinats pel Consell Tributari l’any 2018 relatius a les exemp- cions de l’IIVTNU, destaca el recurs plantejat per la Fundació Bancària Caixa d’Es- talvis i Pensions de Barcelona, que ha estat objecte del dictamen 100/18. En aquest expedient, al·legava la recurrent la procedència de l’exempció prevista a l’article 105.2.c) del TRLRHL, així com a l’article 8, apartat 2, lletra e) de l’Ordenan- ça Fiscal 1.3, per tractar-se d’una entitat benèfica sense ànim de lucre. Després d’un minuciós anàlisi de l’evolució normativa d’aquestes fundacions, el Con- sell va considerar que, si bé amb anterioritat a la promulgació de la Llei 26/2013, de 27 de desembre, de caixes d’estalvis i fundacions bancàries, les fundacions bancà- ries podien acollir-se al que disposa la Llei 49/2002 de règim fiscal de les entitats sense fins lucratius i dels incentius fiscals al mecenatge, sempre que complissin els requisits assenyalats en la referida Llei 49/2002 per sol·licitar l’exempció de l’IIVT- NU, aquesta possibilitat ha desaparegut després de la modificació introduïda per la Disposició final quarta de l’esmentada Llei 26/2013, en la Llei 50/2002, de 26 de desembre, de fundacions. Segons la Disposició addicional vuitena de la Llei 50/2002, de 26 de desembre, de fundacions, introduïda per la Llei 26/2013 esmentada, les fundacions bancàries estan subjectes a la regulació continguda en la seva pròpia norma, la Llei 26/2013, de 27 de desembre, de caixes d’estalvis i fundacions bancàries, la qual disposa en el seu article 49 que “1. Las fundaciones bancarias tributarán en el régimen general del Impuesto sobre Sociedades y no les resultará de aplicación el régimen fis- cal especial previsto en la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo.” Doncs bé, tot i que la redacció d’aquest precepte pogués generar algun dubte inter- pretatiu, el Consell Tributari va estimar “que una interpretació literal de l’art. 49 de la Llei 26/2013, de 27 de desembre, de caixes d’estalvis i fundacions bancà- ries ha de conduir necessàriament a entendre que la Llei 49/2002, de 23 de desembre, de règim fiscal de les entitats sense fins lucratius i dels incentius fiscals al mecenatge, no resulta ja aplicable a les fundacions bancàries, de manera que les mateixes queden subjectes al règim fiscal general. I abunda en aquesta línia la interpretació sistemàtica de la norma, atès que la Llei 26/2013, de 27 de desembre, de caixes d’estalvis i fundacions bancàries estableix en les seves Disposicions Finals Primera, Segona, Tercera i Cinquena regles espe- cials per a determinats impostos, fins i tot de naturalesa local, entre les que no es recull cap regla específica que prevegi un règim especial per al IIVTNU”. En conseqüència, “tampoc els és aplicable a les fundacions bancàries el contingut de l’article 8.2 de l’Ordenança fiscal 1.3 de l’Ajuntament de Barcelona de l’IIVT- NU en tant que per determinar l’exempció remetia expressament al contingut i compliment de la Llei 49/2002 de règim fiscal de les entitats sense fins lucra- tius i dels incentius fiscals al mecenatge.” 32 3.- Subjecte passiu 3.1.- Dació en pagament d’immoble per a cancel·lació de préstec hipotecari contret pel deutor amb entitat financera En l’expedient 19/18, el Banc Sabadell, SA, va plantejar una qüestió relativa a l’àmbit d’a- plicació del Reial decret 6/2012, de 9 de març, de mesures urgents de protecció de deu- tors hipotecaris sense recursos, per negar la seva consideració de substitut del contribuent encara que hagués acceptat la dació en pagament de l’immoble per a la cancel·lació del préstec hipotecari contret pel deutor amb l’entitat financera. De conformitat amb l’IMH, el Consell va proposar l’estimació del recurs degut a que l’immoble transmès no consti- tuïa l’habitatge habitual del transmetent. L’expedient administratiu revela que si bé l’immoble va ser originalment adquirit per habi- tatge habitual, i així consta expressament en l’escriptura de compravenda que obra a l’ex- pedient, en el moment de la dació en pagament i en els dos anys anteriors a aquesta dació, el mateix ja no constituïa l’habitatge habitual del transmetent, com es desprèn de les dades del Padró municipal d’habitants i de la pròpia escriptura de dació en pagament. 4.- Base imposable 4.1.- Fórmula de càlcul errònia Cal assenyalar que en l’anterior Memòria, corresponent a l’any 2017, ja s’indicava en trac- tar de la determinació de la base imposable, que la disconformitat amb la fórmula de càl- cul de la base imposable de l’IIVTNU que estableix l’article 107 del TRLRHL, en la mesura que determina un increment de valor que no es correspon amb el que hauria de ser gra- vat per aquest impost, havia estat objecte de diversos dictàmens en els quals els recur- rents en les seves al·legacions negaven la realització del fet imposable per absència d’increment o plusvàlua gravable, i sol·licitaven l’aplicació de resolucions judicials que oferien solucions diverses al problema plantejat. Així mateix s’indicava que el Tribunal Constitucional en estimar la qüestió d’inconstitucionalitat núm. 4864 2016, va declarar que els articles 107.1, 107.2.a) i 110.4 del TRLRHL, de 5 març de 2004, són inconstitu- cionals i nuls, però únicament en la mesura que sotmeten a tributació situacions d’ine- xistència d’increment de valor. En aquest mateix sentit, es poden citar els dictàmens del Consell Tributari de l’exercici 2018 (números d’expedient 256/17, 257/17, 258/17, 271/17, 274/17, 281/17, 61/18 i 74/18). Té especial rellevància el dictamen 74/18 que sobre aquesta qüestió assenyala: “L’increment de valor es quantifica a efectes de la determinació de la base imposa- ble, mitjançant una regla de valoració descrita en el TRLRHL, d’acord amb la qual, a partir del valor cadastral del terreny en el moment de la meritació, ponderat segons uns coeficients i antiguitat en l’alienació, queda determinada la plusvàlua del ter- reny de naturalesa urbana. Això és, a diferència del que succeïa amb anteriors dis- posicions reguladores del tribut, en les quals l’increment patrimonial quedava establert en consideració a ponències de valors aprovades pels Ajuntaments amb la corresponent possibilitat que tenia l’interessat d’aportar prova en contra. La regulació actual d’aquest impost estableix aquesta regla de valoració que, pel fet 33 de venir imposada en la Llei, es converteix en norma d’obligada aplicació, de mane- ra que si el terreny objecte de transmissió té assignat un valor cadastral a efectes de l’Impost sobre béns Immobles, la regla de valoració opera amb tots els seus efectes. (...) En conseqüència, el Consell entén que la fórmula de càlcul que estableix l’art. 107 del TRLRHL, s’ha d’interpretar en el sentit que ens trobem en presència d’una regla de valoració d’ineludible compliment, l’establiment de la qual per Llei impedeix que l’Administració tributària municipal pugui modificar el valor que resulti de la cor- recta aplicació de les regles contingudes en l’art. 107. Així doncs, del contingut d’a- quest precepte, s’ha de concloure que “Impost = valor cadastral final x nombre d’anys x coeficient d’increment x tipus de gravamen”, utilitzada per l’Ajuntament per al càl- cul de l’increment de valor experimentat per les transmissions de referència, s’ajus- ten plenament a la literalitat de la norma.” Criteri que ha estat recentment confirmat pel Tribunal Suprem que en sentència de data 27 de març de 2019 sosté que la possible prova d’inexistència d’increment s’ha de realit- zar provant que no hi ha plusvàlua en el moment de la transmissió, però un cop verificada aquesta, la fórmula que estableix l’article 107 del TRLRHL cobra tot el seu vigor i és una opció legislativa constitucionalment vàlida. 4.2.- Absència de valor cadastral en l’edificació En els dictàmens del Consell Tributari referents als expedients 7/18 i 8/18, es considera que: “Si en el moment de la meritació de l’impost existia una valoració general cadastral del terreny, però no en concret de l’immoble urbà de referència, no és correcta una valoració resultant efectuada sobre la base d’aplicar el coeficient de participació en el valor del sòl segons s’expressi en l’escriptura de compravenda, ja que l’edificació afegeix un altre valor diferent i superior al del coeficient assenyalat inicialment en efectuar l’escriptura de divisió horitzontal de la finca. És a dir, l’edificació afegeix més valor al del solar sense edificar. Per tant en aquest cas, no resultava ajustat a dret aplicar el coeficient de participació en els elements comuns al preu del solar. Havia de haver-se esperat a la modificació del valor efectuat pel Cadastre que inclou no només el solar, sinó també l’edificació, amb els efectes a partir del dia següent de la seva fixació. De la mateixa manera, l’article 107.2.a) in fine del TRLRHL determina que quan el terreny en el moment de la meritació de l’impost, no tingui determinat valor cadas- tral en aquell moment, l’ajuntament podrà practicar la liquidació quan el referit valor cadastral sigui determinat, referint l’esmentat valor al moment de la meritació.” 5.- Període impositiu El dictamen emès pel Consell Tributari en data 3 d’octubre de 2018, expedient 60/18, ana- litza quan s’inicia el període impositiu de l’IIVTNU, en el supòsit que la transmissió s’hagi realitzat per contracte privat, elevat a escriptura pública anys després. L’entitat venedo- ra, en aquest cas, era l’INCASOL, que havia actuat a través del Patronat Municipal de l’Ha- bitatge de Barcelona. 34 La regulació aplicable a aquest problema es conté a l’art. 10 de l’Ordenança fiscal regu- ladora de l’impost, que estableix el següent: “L’impost es merita: a) Quan es transmet la propietat del terreny, sigui o no a títol onerós o a títol gratuït, inter vivos o mortis causa, en la data de la transmissió (…). 2. A efectes d’allò que disposa l’apartat anterior, es considera data de la transmissió: a) En els actes o en els contractes inter vivos, la de l’atorgament del document públic o la de la resolució judicial i, si es tracta de documents privats, la de la incorporació o inscripció en un registre públic o la del lliurament a un funcio- nari públic per raó del seu ofici, o bé des de la data en què l’adquirent vingui tributant per l’impost sobre bens immobles.” En el supòsit objecte del dictamen la transmissió per document privat s’havia realitzat el 21 de gener de 1992 i s’havia elevat a escriptura pública el 13 d’octubre de 2015, un cop pagat el preu ajornat. Independentment, però, de la data d’accés de la transmissió a un registre públic, també constava a les actuacions, de forma indubitada, que la recurrent figurava com a propietària de l’immoble en el Padró de l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) des de l’exercici de 1992 i que s’havia comprovat en les bases de dades sobre tri- buts de l’Institut Municipal d’Hisenda que l’esmentada interessada havia pagat l’IBI de la finca discutida, quant menys, des de l’any 2001 a l’any 2016, data en que la va transme- tre. Per tant, en aplicació del transcrit precepte de l’Ordenança fiscal d’aplicació, deter- minar que el període impositiu s’inicia en la data en que consti que es tributa per l’IBI és correcte i així ho havia fet l’Administració. El Consell va arribar a aquesta solució tot i que es pogués entendre que el contracte va tenir efectes enfront tercers amb anterioritat, si aquest va quedar incorporat al Registre de l’INCASOL des del moment en que va tenir lloc l’efectiva ocupació i, en conseqüèn- cia, complida la condició suspensiva incorporada al mateix. Una altra qüestió que es planteja sovint és l’examinada en el dictamen del Consell Tribu- tari de 31 d’octubre de 2018, referent a l’expedient 105/18. L’entitat recurrent era una empresa que havia absorbit a una altra que havia esdevingut propietària dels terrenys pel títol d’adjudicació realitzada al seu favor en un Projecte de Compensació, a través de la corresponent escriptura pública. Aquesta empresa, un cop iniciada la construcció en els terrenys adjudicats, va procedir a atorgar la declaració d’obra nova i divisió en règim de propietat horitzontal. L’entitat absorbent va transmetre posteriorment un pis i unes places d’aparcament i va procedir a l’autoliquidació i ingrés de les quotes corresponents a l’IIVTNU, consignant com a iniciació del període impositiu la data en què s’havia realit- zat la declaració d’obra nova i divisió en règim de propietat horitzontal. La qüestió, per tant, estava en determinar si era correcte considerar com a data de l’anterior adquisició i, per tant, l’inici del període impositiu, aquella en què s’havia procedit a les esmentades declaració d’obra nova i divisió en règim de propietat horitzontal. El Consell ja s’havia pronunciat en relació a aquesta qüestió. Així, en el dictamen que ara s’examina es feia una remissió a l’emès en l’expedient 75/16, que deia el següent: “La determinació del moment en què es produeix la transmissió de l’immoble o immo- bles de referència es configura com un element fonamental de l’IIVTNU, ja que d’e- lla depèn tant la meritació de l’impost com la fixació del període impositiu, entès 35 com el període de temps que transcorre entre la data d’adquisició de l’immoble i la de la seva posterior transmissió, amb el límit de 20 anys. I, en aquest sentit, cal diferenciar entre els supòsits en què realment té lloc una transmissió i aquells en els el títol d’adquisició que s’esgrimeix té un caràcter merament especificatiu o determinatiu d’un dret adquirit en un moment anterior, tal com succeeix, entre d’altres supòsits, en els de divisió de la cosa comuna” Per tant, en el cas concret examinat i aplicant la transcrita doctrina, es va considerar que l’inici del període impositiu no estava en el moment de la declaració d’obra nova i divisió en règim de propietat horitzontal, que no és un acte subjecte a l’impost, sinó en el moment de l’adquisició de l’immoble, que es va produir per títol d’adjudicació realitzada en el pro- jecte de Compensació. 6.- Bonificacions 6.1.- Bonificació per transmissió mortis causa d’habitatge La bonificació en els casos de transmissió de l’habitatge habitual del causant planteja nor- malment el problema de la prova. L’Ordenança fiscal d’aplicació estableix la presumpció iuris tantum de que el domicili d’una persona és aquell en el qual figura empadronat. Ara bé, per tractar-se d’una presumpció iuris tantum aquesta primera constatació admet la prova en contrari. En el dictamen referent a l’expedient 294/17 del Consell Tributari, de 14 de març de 2018, es va analitzar aquesta qüestió. En front de l’empadronament del causant en un domicili diferent al de la finca transmesa, objecte del tribut, els interes- sats van demostrar que el pare causant vivia amb la filla a la finca de referència, i així s’havia fet constar a les declaracions de l’IRPF dels anys 2010-21013; i que en les esmen- tades declaracions el domicili on estava empadronat el causant resultava per a ell una renda imputable, d’acord amb l’art. 85 de la Llei 35/2006, reguladora de l’IRPF, per la qual tributaven, precisament, per no constituir el seu habitatge habitual, raons per les quals es va estimar el recurs amb anul·lació de les liquidacions impugnades. 6.2.- Bonificació per transmissió mortis causa de local afecte a una activitat empresarial o professional En el dictamen referent a l’expedient 308/17, d’11 d’abril de 2018, es va examinar un assumpte més complex. El que va ser objecte de recurs varen ser les sancions imposa- des. La recurrent, hereva i vídua del causant, va procedir a presentar la corresponent autoliquidació, en la què es va aplicar la bonificació corresponent, per tractar-se d’un local on el causant desenvolupava una activitat professional. L’Administració tributària municipal va entendre que no s’havia provat que s’exercís cap activitat professional en el local de referència i, per tant, l’autoliquidació es va considerar incorrecta, fonamen- talment per no haver acompanyat amb l’autoliquidació els justificants acreditatius de la bonificació, com exigeix l’art. 11.2 de l’Ordenança fiscal 1.3 per a 2012 reguladora del tri- but. Iniciat el procediment sancionador, la interessada va provar documentalment, amb factures i rebuts que, efectivament, el causant exercia en el local l’activitat comercial de venda de roba. El Consell Tributari va proposar l’estimació del recurs contra les sancions pel fet de que l’autoliquidació presentada el seu dia era correcta, considerant que el fet de que no s’hagués acreditat en el mateix moment l’exercici d’una activitat pel causant 36 era una infracció de caràcter formal, diferent d’aquella per la que se li havia incoat el pro- cediment sancionador, ja que com estableix l’art. 191.1 de la LGT, “Constituye infrac- ción tributaria dejar de ingresar dentro del plazo establecido en la normativa de cada tributo la totalidad o parte de la deuda tributaria que debiera resultar de la correcta autoliquidación del tributo, salvo que se regularice con arreglo al art. 27 o proceda la aplicación del párrafo b) del apartado 1 del art. 161, ambos de esta ley”. Com la interessada havia presentat l’autoliquidació i efectuat el pagament, no exis- tia la infracció que se li havia imputat. També era un recurs contra una sanció el que es va examinar en el dictamen referent a l’expedient 53/18, de 28 de juny de 2018. La vídua i hereva del causant va presentar la corresponent autoliquidació amb bonificació del 95% de la quota pel fet de que en el local transmès s’ hi exercia una activitat professional. El problema va néixer pel fet de que qui exercia l’activitat professional no era el causant sinó una altra persona - la seva esposa, llavors recurrent -. El Consell Tributari va proposar estimar el recurs en entendre que la interessada havia fet una interpretació raonable de la norma per una raó fonamental: L’Ordenança fiscal de l’any 2010, que era la d’aplicació, en el seu art. 9e.2 establia que “pel que fa a les transmissions mortis causa de locals afectes a activitats empresarials o professionals, exercides a títol individual, sempre que els adquirents siguin el cònjuge, els descendents o adoptats o els ascendents o adoptants i el convivent en les unions esta- bles de parella, constituïdes d’acord amb les lleis d’unions d’aquests tipus, es podrà gau- dir, també, d’una bonificació d’un 95% en la quota”. És a dir, l’ordenança en cap cas exigia que qui exercís l’activitat fos el causant, fet que va donar lloc a algun conflicte i a la neces- sitat d’aclariment de quina era la voluntat municipal. Aquest aclariment es va dur a terme en l’Ordenança fiscal del tribut corresponent a l‘any 2011, que va adequar la seva redac- ció amb l’objectiu de circumscriure aquesta bonificació als supòsits en que l’activitat empresarial o professional en el local afecte fos exercida pel causant, en establir que “pel que fa a les transmissions mortis causa en les quals el causant, a títol individual, exercia efectivament de forma habitual, personal i directa activitats empresarials o professio- nals….”, redacció que clarificava l’aplicació de la bonificació examinada. 7.- Meritació 7.1.- Substitució vulgar En l’expedient 306/17 el Consell Tributari s’ha pronunciat sobre la meritació de l’IIVT- NU a propòsit d’una institució regulada en el Codi Civil amb important transcendència sobre el naixement de l’obligació tributària en què es concreta aquest impost. Es tracta de la substitució vulgar. La posició d’aquest Consell s’ha mantingut en diversos dictàmens dins de la mateixa línia, que és: en aquests casos només hi ha una transmissió, la produ- ïda entre el primer causant i els hereus del premort. Així s’assenyala expressament en aquest dictamen en el qual, després d’analitzar la doctrina jurisprudencial així com d’ex- posar la mantinguda per l’Administració, es conclou que: “No obstant això, seguint el criteri mantingut per aquest Consell Tributari en el dictamen 136/17, així com la doctrina i jurisprudència esmentades, que ens por- ten a determinar l’existència d’un única transmissió de l’immoble - la que va direc- tament del primer causant a l’hereu transmisari -, cal concloure que la transmissió del dret de propietat de la meitat indivisa de la finca de referència que era titu- 37 laritat del pare del recurrent, mort el 9 de juny de 2004, i que aquest i el seu germà van adquirir per dret de transmissió amb motiu de l’acceptació d’herèn- cia de la seva mare, morta el 17.08.2012, s’ha produït directament des del pri- mer causant (el pare) cap al recurrent i el seu germà, motiu pel qual i de conformitat amb el que preveu l’art 66 i següents de la Llei general tributària, el dret de l’Ajuntament per determinar el deute tributari i exigir el seu paga- ment es troba prescrit respecte a la meritació de l’IIVTNU produït per la trans- missió “mortis causa”, el 9 de juny de 2004, del dret de propietat de la meitat indivisa de les finques titularitat del pare del recurrent.” Amb posterioritat a l’emissió d’aquest dictamen, i com ja es va afirmar en la memòria del Consell Tributari referida a l’exercici 2017, aquesta qüestió ha estat definitivament resolta, en relació amb l’impost sobre successions, per la Sentència del Tribunal Suprem de data 5 de juny de 2018 (Sentència número 936/2018; recurs núm. 1358/2017) en el mateix sentit en què ho havia fet aquest Consell Tributari, concloent que es produ- eix una sola adquisició hereditària i, per tant, un sol fet imposable, no dos fets impo- sables ni dos meritacions de l’impost. 8.- Procediment de gestió 8.1.- Autoliquidació En l’expedient 70/18 es resol una qüestió que afecta la tècnica establerta en l’ordena- ment jurídic per complir amb les obligacions derivades de la realització del fet impo- sable. En concret es planteja si l’autoliquidació es pot substituir per la presentació d’una sol·licitud amb efectes alliberadors dels deures nascuts respecte d’aquest impost. Doncs bé, el Consell Tributari resol que d’acord amb la normativa aplicable a Barcelo- na no hi ha aquesta possibilitat i en conseqüència procedeix la imposició de la sanció corresponent a la infracció comesa per manca de presentació de l’autoliquidació cor- responent. 8.2.- Comprovació i inspecció. Nul·litat per absència de procediment En els expedients 30 i 63/18, i 282, 283, 284, 285 i 299/17 es tracten qüestions relacio- nades amb la nul·litat per absència de procediment. El Consell s’ha pronunciat reite- radament sobre la necessitat que l’Administració en l’exercici de les seves potestats tributàries de liquidació, comprovació i recaptació respecti les normes reguladores dels procediments a través dels quals aquestes potestats es manifesten. Precisament perquè l’incompliment d’aquest deure pot en ocasions tenir com a conseqüència la nul·litat absoluta de les actuacions d’acord amb l’article 217.1 i) de la LGT. Doncs bé, tots els dictàmens corresponents als expedients assenyalats declaren la nul·litat dels actes dictats amb absència total de procediment administratiu, és a dir, aquells en què no s’ha dictat ni acte d’iniciació ni de cap instrucció ni tampoc se li ha donat audièn- cia a l’interessat, requisits tots ells essencials l’absència dels quals suposa que l’Admi- nistració ha prescindit total i absolutament del procediment previst legalment. Tot això sense perjudici de la possibilitat d’iniciació d’un nou procediment si l’obligació tri- butària no ha prescrit d’acord amb els articles 66 i següents de la LGT. 38 8.3.- Sol·licitud de bonificació i autoliquidació En els expedients 12 i 13/18 s’analitzen els requisits exigits en la normativa regula- dora de l’impost respecte de la realització del pressupost de fet de la bonificació pre- vista en relació amb l’habitatge habitual del causant. En les propostes realitzades s’arriba a idèntica conclusió: la necessitat que en l’autoliquidació presentada en ter- mini se sol·liciti la bonificació i s’apliqui provisionalment la mateixa. S’assenyala, així, la importància del compliment del deure d’autoliquidar en el termini establert ja que en cas contrari no es realitzaria el pressupost de fet de l’esmentada bonificació. Con- verteix així l’OF el compliment temporani d’un deure formal en requisit objectiu de l’exempció, situació que comporta la conseqüència de la inaplicació de la mateixa si no es compleix l’esmentat deure en els termes establerts. 9.- Procediment sancionador Un problema que s’ha reiterat és el de determinar quan es pot aplicar la reducció, prevista legalment, del 30% de l’import de la sanció, en el cas que els interessats s’ha- gin aquietat davant la liquidació tributària i no l’hagin recorregut. En alguns supòsits l’Administració tributària en la proposta d’imposició de sanció, amb la què s’inicia el procediment sancionador, ha informat a l’interessat sobre la possibilitat de la reduc- ció de la quantia de la sanció en un 30%, en el cas de que, en el termini de quinze dies concedit per a formular al·legacions, aquell doni la seva conformitat de forma expres- sa a la liquidació de l’impost i no formuli recurs en contra d’ella. L’esmentat proble- ma neix quan els interessats no responen al requeriment formulat per l’Administració i llavors aquesta els hi aplica la sanció sense la repetida rebaixa del 30%. El Consell Tributari ha analitzat aquesta qüestió en els dictàmens referents als expe- dients 264/17, de 24 de gener de 2018, 293/17, de 31 de gener de 2018, 21/18, de 18 d’abril de 2018 i 50/18, de 12 de juny de 2018. En tots aquests supòsits, en els què els interessats no havien recorregut les liquidacions, ha proposat l’estimació parcial del recurs, en el sentit de que s’havia d’acollir la reducció de la quantia de la sanció en un 30%. L’argumentació jurídica ha estat la següent: <> En no haver-se fet el requeriment en els assumptes estudiats dins d’aquell tràmit proce- dimental de regularització tributaria, el Consell va proposar l’estimació dels recursos pel que feia a la reducció de la quantia de la sanció. En el dictamen referent a l’expedient 51/18 es va examinar un problema de notificació. La liquidació s’havia intentat notificar a l’interessat en un domicili del municipi de Vila- decans i també en el mateix lloc s’havia intentat notificar la incoació de l’expedient san- cionador. En ambdós supòsits el resultat va ser d’absent o desconegut. Finalment, la liquidació es va poder notificar en un domicili de Barcelona que figurava com el del inte- ressat al padró municipal. Però la incoació de l‘expedient sancionador es va tornar a noti- ficar al domicili de Viladecans quan ja era conegut per l’Ajuntament que l’obligat tributari tenia un domicili a Barcelona que, a més, era el que figurava al padró. En no haver pro- duït efecte les notificacions d’incoació dels expedients sancionadors la conseqüència va ser que el Consell Tributari proposés l’anul·lació de les resolucions sancionadores. El dictamen referent a l’expedient 81/18 també va examinar un problema de notifica- cions, en aquest cas realitzades conjuntament per regularització de l’IIVTNU, i el corres- ponent procediment sancionador, i per l’IBI. Respecte al primer, que és el que en aquest apartat interessa, va resultar que no va quedar acreditada la notificació de la liquidació originàriament girada ni la de la incoació de l’expedient sancionador. La manca de noti- ficació dels actes precedents no només invalida aquests, sinó també tots els actes pos- teriors que portin causa d’aquells, de manera que han de reputar-se nuls tots els actes del procediment voluntari, així com el de constrenyiment i la fase d’embargament. En el cas estudiat, a més, també havia transcorregut el termini de prescripció de quatre anys. El dictamen referent a l’expedient 66/18 va reiterar la doctrina de que contra les provi- sions de constrenyiment només es poden invocar els motius d’oposició que contemplen els arts. 167.3 i 170.3 de la LGT (extinció del deute; prescripció; ajornament, fracciona- 40 ment o compensació en període voluntari; suspensió del procediment de recaptació; manca de notificació de la liquidació o de la provisió de constrenyiment; anul·lació de la liquidació i error o omissió en el contingut d’aquesta darrera que impedeixi la identifica- ció del deutor o del deute constret i incompliment de les normes reguladores de l’em- bargament). En els supòsits, com l’estudiat a l’esmentat dictamen, en el qual no concorre ni s’invoca cap dels motius senyalats, procedeix desestimar el recurs. 10.- Recursos 10.1.- Recurs d’alçada. Extemporaneïtat En els expedients 41/18, 44/18, 52/18 i 99/18 el Consell analitza qüestions relacionades amb la presentació fora de termini dels recursos d’alçada. En aquests supòsits es tracta de la regularitat de les notificacions a efectes de l’aplicació del que disposa l’article 46.1 de la Llei 1/2006, de 13 de març, per la qual s’aprova el règim especial del municipi de Barcelona, en relació amb l’article 14.2 c) de l’TRLRH, així com amb l’article 30.4 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques. Constatat el compliment d’aquests preceptes s’inadmeten els recursos cor- responents per extemporaneïtat. En particular, es constata que les notificacions corresponents s’han realitzat amb com- pliment de tots els requisits previstos en les normes que les regulen i en conseqüència es declara l’extemporaneïtat dels mateixos. En l’expedient 99/18, en concret, l’obligat tributari presenta el recurs contra un docu- ment emès per l’Administració i que reprodueix la notificació de l’acte de liquidació. Sobre la naturalesa d’aquest document es pronuncia el Consell assenyalant, al FJ1º de la seva proposta, que: “L’interessat no va interposar el recurs d’alçada previst a l’article 46.1 de la Llei 1/2006, de 13 de març, per la qual s’aprova el règim especial del municipi de Barce- lona. En conseqüència, es tracta d’un acte ferm i consentit constituint el document emès el 6-4-2017 una reproducció del mateix. No és admissible així el recurs d’alça- da presentat respecte d’aquest document per tractar-se d’un acte que reprodueix un altre anterior definitiu i ferm al no haver estat recorregut en temps i forma.” En conseqüència, el recurs d’alçada s’inadmet per extemporaneïtat. 10.2.- Extemporaneïtat i causa de nul·litat En els expedients 48/18 i 49/18 es tracta el tema de la presentació d’un recurs fora de termini, però en el qual es constata una causa de nul·litat de ple dret. Doncs bé, en aquests supòsits entén el Consell que, d’acord amb la darrera jurisprudència del Tribunal Suprem (Sentència de 11 de maig de 2015, rec. 2073/2013), ha de declarar-se la extemporane- ïtat. Tot i això, assenyala que procedeix analitzar la possible causa de nul·litat relaciona- da amb el procediment de liquidació tributària documentat en l’expedient als efectes que l’Administració iniciï el procediment legalment establert a l’article 217 de la LGT. Així es llegeix, en el FJ2º de tots dos expedients, que: “Segon.- No obstant això, el fet que la liquidació tributària hagi esdevingut ferma 41 i consentida per no haver estat recorreguda dins el termini legalment establert, no impedeix la seva revisió en via administrativa, que podrà tenir lloc per mitjà dels procediments especials de revisió que preveu l’article 216 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària (en endavant LGT) o mitjançant la interposició per l’interessat del recurs extraordinari de revisió, en els casos i en les circumstàn- cies previstes per la mateixa norma. En aquest sentit, l’article 217.1 de la LGT permet declarar la nul·litat de ple dret dels actes dictats en matèria tributària que hagin posat fi a la via administrativa o que no hagin estat recorreguts en termini, en els supòsits taxats que contempla expressament. Un d’ells és el previst en la lletra e), referit als actes que hagin estat dictats prescindint totalment i absolutament del procediment legalment establert per a això. Si tenim en compte que, com anem a analitzar a continuació, en aquest cas con- cret no consta la iniciació ni tramitació de cap procediment, la liquidació de l’IIVT- NU que regularitza la situació tributària de la recurrent incorreria en aquesta causa de nul·litat de ple dret.” 10.3.- Recurs extraordinari de revisió extemporani. Inadequació de procediment En l’expedient 114/18 es pronuncia el Consell sobre l’admissió d’un recurs extraordina- ri de revisió interposat fora de termini. Analitzat aquest extrem, es declara la inadmissió per extemporaneïtat. No obstant això, adverteix que, en aquest cas concret i partint que els arguments esgrimits pel recurrent són certs, en aquest cas concret per l’existència d’una sentència judicial ferma que afectava el subjecte que s’havia d’entendre obligat tri- butari, l’Administració competent ha d’adoptar els acords que procedeixin en dret però en el si del procediment que correspongui i no, com es pretén, en la proposta de resolu- ció d’un recurs. En aquest sentit assenyala en la seva proposta de resolució que: “Pel que fa al primer dels problemes plantejats en l’anterior apartat, és evident que no es pot obviar l’obligació de resoldre quantes impugnacions formulin els interes- sats davant de les administracions públiques. Així ho estableix, amb caràcter espe- cífic, l’art. 103 de la LGT i, amb caràcter general, l’art. 21 de la Llei 39/2015, de procediment administratiu. És ineludible, per tant, resoldre el recurs extraordi- nari de revisió objecte del present dictamen, resolució que no pot ser una altra que la seva inadmissió, en haver-se interposat extemporàniament, com s’ha posat de manifest. Amb aquesta resolució d’inadmissió finalitza el procediment correspo- nent al recurs, sense perjudici que pugui ser impugnada davant la jurisdicció cor- responent. Per això, els acords que proposa adoptar l’IMH, a l’inadmetre el recurs, no poden adoptar-se en el mateix procediment. Tot això ens porta al segon dels problemes esmentats sobre la possibilitat d’adoptar acords en un recurs d’inadmissió, considerant el Consell que els acords que propo- sa l’IMH s’han d’adoptar en un procediment diferent al del recurs, la naturalesa i contingut haurà de decidir al seu inici l’òrgan competent. En cap cas correspon al Consell Tributari formular propostes de resolució diferents de la de resolució dels recursos, d’acord amb el que estableix l’art. 2 del seu reglament orgànic.” 42 11.- Recaptació 11.1.- Impugnació de la provisió de constrenyiment En l’expedient 106/18 s’impugna una provisió de constrenyiment. El recurrent al·lega el compliment de totes les obligacions derivades de l’adquisició de l’immoble respecte de l’IIVTNU. De la documentació incorporada a l’expedient, especificada a la proposta de l’IMH, es deriva que el subjecte és obligat tributari per una doble transmissió de l’immo- ble de referència. És a dir realitza dos fets imposables dels quals neixen sengles obliga- cions respecte de les que s’han de complir tots els deures legalment establerts. En el cas objecte del recurs es tracta de la transmissió onerosa del citat immoble respecte de la qual no consta l’esmentat compliment. Procedeix doncs l’Administració a la regularitza- ció de la situació del subjecte fruit de la qual es dicta la provisió de constrenyiment impug- nada. Constatat que la regularització es realitza amb total respecte a l’ordenament jurídic, analitza el Consell la concurrència de les causes que poden motivar l’oposició a l’esmen- tada provisió i, examinades cadascuna d’elles tant a la llum de la legalitat establerta com de la doctrina jurisprudencial, declara que: “Examinant la notificació de la liquidació es pot comprovar que consta en l’expe- dient que aquesta va ser objecte de dos intents de notificació en el domicili situat al carrer ... –que és el domicili consignat per la recurrent en totes les autoliquida- cions i recursos presentats davant l’Ajuntament i on s’han practicat les notifica- cions d’altres actes amb resultat positiu–, els dies 28 i 29 de novembre de 2016, amb el resultat d’absent, realitzant-se la notificació per compareixença mitjançant publi- cació de l’anunci de citació en el BOE de 9 de desembre de 2016, tal com disposen els articles 110 i 112 de la LGT. En haver-se practicat la notificació de la liquidació en la forma legalment establer- ta no s’ha generat indefensió i no resultaria procedent examinar en aquesta fase de constrenyiment cap vici de nul·litat que pogués afectar la liquidació que, d’altra banda, no concorren en aquest procediment ni han estat al·legats per la recurrent.” Ordenança fiscal núm. 1.4. 43 Impost sobre activitats econòmiques El Consell Tributari ha examinat 19 expedients relatius a l’Impost sobre activitats eco- nòmiques (en endavant IAE), durant l’any 2018. En els dictàmens corresponents s’ha estudiat i proposat resolució respecte de les següents matèries: 1.- Subjecció i exempcions 1.1.- Entitats de dret públic de caràcter anàleg als organismes autònoms En l’expedient 312/17 s’analitza l’aplicació de l’exempció regulada en l’article 82.1a) del TRLRHL segons la qual estan exempts l’Estat, les Comunitats autònomes i les Entitats locals, així com “les entitats de dret públic d’anàleg caràcter de les Comunitats autòno- mes i de les entitats locals”. Pretén la recurrent l’aplicació d’aquesta exempció ometent en el seu escrit d’al·legacions l’incís “de caràcter anàleg” que segons el Consell resulta essencial ja que significa que la norma restringeix estrictament l’exempció a les entitats assimilades als organismes autònoms. Doncs bé, en aquest cas concret, atesa la doctri- na del TSJCat i la del propi Consell, expedient 344/7, coincident amb la doctrina admi- nistrativa, assenyala que: “En el cas que ens ocupa, de l’anàlisi de la normativa que resulta d’aplicació es desprèn amb tota claredat que la naturalesa jurídica del Servei Meteorològic de Catalunya no és la d’un organisme autònom, per la qual cosa, de cap manera li és d’aplicació l’exempció que pretén. El Servei Meteorològic de Catalunya va ser creat per Llei 15/2001, de 14 de desem- bre, com a entitat de dret públic de la Generalitat amb personalitat jurídica prò- pia i plena capacitat i es regeix en el seu funcionament, segons l’article 1 dels seus Estatuts, aprovats per Decret 172/2002 de 11 de juny, per la seva llei de creació i per la Llei 4/1985, de 29 de març, de l’Estatut de l’empresa pública catalana. En conseqüència, la normativa vigent aplicable al Servei és la que figura a l’apartat b.1 de la lletra b) de l’article 1 del Text refós de l’Estatut de l’Empresa Catalana, que contempla a les “entitats de dret públic amb personalitat jurídica pròpia que són sotmeses a la Generalitat, però que han d’ajustar la seva activitat a l’ordenament jurídic privat”, entitats que en cap cas es poden considerar de caràcter anàleg als organismes autònoms, que són de caràcter administratiu.” 1.2.- Entitats sense ànim de lucre En l’expedient 26/18 s’estudia l’exempció de la qual són titulars les entitats sense ànim de lucre segons el que estableix la Llei 49/2002, de 23 de desembre. Entén la recurrent que l’activitat que realitza d’acord amb l’epígraf 662.2 de l’IAE, comerç al detall de tota classe d’articles, suposa l’obtenció d’uns ingressos inferiors al vint per cent dels ingres- sos totals de la fundació, a més d’estar estretament lligats als ingressos de l’activitat prin- cipal, activitats culturals, fet que determina la consideració de l’activitat desenvolupada com a complementària de la principal i, en conseqüència, suposa l’exempció de l’activi- tat per aplicació de l’article 7.11 de la llei esmentada. Doncs bé, a la vista del que asse- 44 nyala la recurrent i de la documentació incorporada a l’expedient, considera el Consell que no s’han provat suficientment els requisits exigits en la norma que estableix l’exemp- ció en la mesura que es limita a afirmar en escrit de 25 de març de 2014, sense aportar cap tipus de documentació, que la xifra d’ingressos de la seva activitat global del comerç era, segons el seu parer, d’una quantia molt inferior al vint per cent dels ingressos totals. Declaració del subjecte sense cap suport documental que segons la proposta no pot ser considerada prova suficient per aplicar l’exempció pretesa. 1.3.- Exempció i volum de negoci. No subjecció En l’expedient 104/18 s’analitza el recurs presentat per un contribuent que entén que no ha realitzat el fet imposable a Barcelona en haver-se donat de baixa en l’exercici de l’ac- tivitat econòmica amb anterioritat al període impositiu del deute exigit per l’IMH. Subsi- diàriament al·lega que en el cas que no s’atengui la seva petició respecte de la no subjecció, es tingui en compte que no va superar la facturació exigida en la normativa vigent i que, en conseqüència, està exempt. Doncs bé, en l’expedient consta la documentació que acredita que el recurrent reuneix tots els requisits legalment establerts per considerar-lo subjecte obligat -per realitzar el fet imposable-, així com a subjecte no exempt en superar la facturació prevista per exigir- li el import del deute corresponent. En concret, l’Agència Estatal d’Administració Tribu- tària (AEAT) a la base de dades inclou al recurrent com obligat perquè està donat d’alta en l’exercici d’una activitat econòmica i a més no exempt respecte del període impositiu controvertit per superar el volum de negoci previst per ser considerar exclòs del paga- ment del deute. En conseqüència, entén el Consell que en haver-se girat la liquidació de l’impost sobre activitats econòmiques a partir de la informació continguda en la matrí- cula de l’impost, i no sent competent per analitzar la correcció o no de les dades contin- gudes en el cens, procedeix la desestimació del recurs. Tot això sense perjudici del procediment de revisió o rectificació que el subjecte pugui instar davant l’Administració tributària de l’Estat si considera que les dades que obren en el cens de l’impost no són correctes i, en conseqüència, s’adeqüin les liquidacions a les dades que finalment s’esta- bleixin o, si escau, s’insti la revisió de la sol·licitud d’exempció i de la devolució d’ingres- sos per les quotes indegudament ingressades. 2.- Quantificació 2.1.- Forma jurídica i tarifa aplicable En l’expedient 1/18 s’incorpora un recurs en el qual es planteja la conseqüència que té la modificació de la forma jurídica d’un subjecte respecte de la tarifa de l’impost. En parti- cular, el recurrent considera que la transformació d’una mutualitat en societat anònima suposa una simple variació jurídica, és a dir, un canvi en l’epígraf corresponent, i en cap cas la baixa en una concreta activitat i l’alta d’una nova activitat empresarial. Qüestió aquesta última que té transcendència respecte del període impositiu en què aquestes situa- cions de modificació tindrien efectes. L’Administració entén que s’ha produït una baixa de l’entitat mutual i l’alta corresponent com a societat mercantil el que suposa un incre- ment del deute tributari. Doncs bé, després d’analitzar la normativa aplicable a les trans- formacions d’aquest tipus de societats i les pròpies de les societats mercantils, es conclou que el tractament jurídic del concepte de transformació ha de ser el mateix en els casos 45 que preveu l’RDLeg. 6/2004, de 29 d’octubre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’or- denació i supervisió de les assegurances privades que en la Llei 3/2009, de modificacions estructurals de les societats anònimes, el que té com a conseqüència que la transforma- ció operada en aquest cas concret en cap cas s’ha d’entendre com dissolució de la mutua- litat, sinó la seva transformació en societat mercantil. En conseqüència, des del punt de vista de l’aplicació de la tarifa de l’impost discutit ha de tenir el tractament de variació jurídica, sent doncs aplicable la regla prevista per a aquestes situacions en la Regla 14 del RDLeg 1175/1990, de 28 de setembre, per qual s’aproven les tarifes de l’IAE. 2.2.- Quantificació i activitats complementàries En l’expedient 191/17 s’incorpora un recurs en el qual l’obligat al·lega que realitza acti- vitats econòmiques complementàries de la principal, activitat d’hostaleria, pel que pro- cedeix l’aplicació de la reducció, prevista en les tarifes de l’impost, per quantificar l’import concret de la seva quota. Entén que aquesta última ha de ser la resultant d’addicionar a la quota mínima municipal l’import de la resultant per l’element superfície, aplicant la reducció del cinquanta per cent al resultat d’aquesta suma. En definitiva, considera que el concepte de quota utilitzat en les normes aplicables comprèn no només la quota d’ac- tivitat sinó també la de superfície. Doncs bé, davant d’aquesta situació, s’assenyala en la proposta de resolució aprovada que és fonamental concretar la interpretació del terme “quota” que estableix la norma a aplicar als efectes de delimitar el sentit en el que s’està utilitzant. Així, partint de la lite- ralitat dels termes utilitzats en la regla examinada, estima que l’expressió relativa a la “quota de cada un d’ells” prevista a la norma interpretada està referida a la quota de cada un dels serveis complementaris, és a dir, a la quota d’activitat o de rúbrica, la de l’epí- graf, sense incloure doncs l’element superfície, que a més, prossegueix la proposta, coin- cideix amb un informe de la DGT en què s’interpreta amb caràcter general el sentit en què s’ha de entendre aquest terme. 2.3.- Quantificació i categories hoteleres En l’expedient 310/17 es documenta un recurs en el qual el recurrent s’oposa a l’aplica- ció de la tarifa realitzada per l’Administració en la liquidació definitiva mitjançant la qual es posa fi a un procediment d’inspecció. L’Administració, interpretant una resposta a una consulta de la DGT, entén que quan un establiment hoteler està classificat, des del punt de vista de la normativa reguladora de les activitats hoteleres i de turisme, amb el terme “superior”, ha de tributar dins de la quota corresponent a la categoria immediatament més gran. Així, en el cas concret, es tracta d’un hotel de quatre estrelles “superior”, que segons l’IMH, d’acord amb la interpretació assenyalada, considera que ha de tributar com si fos un hotel de cinc estrelles. Doncs bé, el Consell assenyala que: “Als efectes tributaris interessa ressaltar que l’anomenada quota de tarifa s’esta- bleix de forma indubtable en relació amb les diferents categories hoteleres concre- tant les que són transcendents a aquests efectes. És a dir, el legislador tributari ha establert les que s’han de tenir en compte per quantificar la quota de tarifa corres- ponent sense que es pugui disposar de la mateixa i, en conseqüència, sense que la qualificació administrativa sembli que tingui conseqüències en les quotes de l’im- 46 post. El legislador ha distingit les categories, respecte de les quotes de tarifa respec- tives, i només existeixen aquestes categories. En aquest sentit, cal ressaltar que la lletra de la norma no ofereix cap dubte: hi ha hotels d’una, dues, tres, quatre, cinc estrelles i cinc estrelles gran luxe. La qual cosa porta com a conseqüència que qual- sevol altra categoria hagi de subsumir en una d’elles.” Tenint en compte els criteris d’interpretació que estableix l’article 12 de la LGT en rela- ció amb l’article 3 del CC conclou que: “En aquest cas concret, la norma tributària utilitza uns termes, quatre estrelles, el significat del qual no presenta cap mena de dubte ja que només cal atribuir-los una accepció, és a dir, tenen un sentit unívoc de manera que no sembla que pugui ponderar quina sigui, d’entre les possibles accepcions, la utilitzada per la norma interpretada. La llei no ha distingit diferents graus dins de la categoria ni ha esta- blert altres associades a ella, cosa que sí fa respecte de la categoria cinc estrelles establint una separada, cinc estrelles gran luxe, assignant-li una quota diferent. La llei ha establert una quota de tarifa aplicable a tots els hotels de quatre estrelles i dos quan es tracta d’hotels de cinc estrelles: la corresponent a la de cinc estrelles en sentit estricte i la que es refereix a la de cinc estrelles gran luxe. Que la Gene- ralitat de Catalunya en l’exercici de les seves competències i amb els efectes propis associats a les mateixes hagi classificat als hotels de quatre estrelles, d’una banda, i quatre estrelles superior, d’un altre, no té incidència en l’àmbit de l’aplicació l’IAE en la mesura que la norma legal tributària que estableix la quota corresponent a l’activitat de servei d’allotjament en un hotel de quatre estrelles és única sense que pugui distingir-se una categoria diferent dins d’ella. No es tracta que no hi hagi norma aplicable a una classificació administrativa sinó que la norma legal tribu- tària ha previst una sola classificació en què subsumir totes les categories hotele- res que tinguin relació amb ella en constituir especificacions de la mateixa. Classificació que constitueix un element determinant, directament, de la quantia del deute tributari que com a tal ha d’estar establert a la llei.” En relació amb l’objecte d’aquesta proposta de resolució, i posteriorment a la seva apro- vació pel Consell, la DGT ha emès resposta a consulta sobre idèntic objecte en la qual es manté igual posició que l’acordada pel Consell Tributari. 2.4.- Element tributari: potència instal·lada i equips de reserva En l’expedient 286/17 es plantegen diverses qüestions relacionades amb la prescripció de l’obligació tributària, el temps de durada del procediment inspector del qual es deri- va la liquidació recorreguda, l’aplicació de l’element potència instal·lada establert en la normativa de l’impost per quantificar la quota corresponent i finalment la sanció impo- sada. Sobre aquesta última es pronuncia el Consell en l’epígraf 7.2. Respecte de la primera d’elles entén el recurrent que, d’acord amb la LGT, s’ha produït la prescripció del dret a liquidar el tribut com a conseqüència del transcurs del termini de quatre anys previst en aquesta última llei. En efecte, l’obligació tributària prescriu si no s’exerceixen les potestats previstes per quantificar el seu import en els termes que estableix l’ordenament jurídic. Des d’aquesta perspectiva resulta fonamental determinar quin és el dies a quo per al còmput d’aquests quatre anys. En el cas d’autos es constata que el subjecte no tenia el deure de declarar i segons la LGT, en aquests supòsits aquest 47 fonamental dia és el de realització del fet imposable, que en el supòsit concret coincideix amb el primer dia del període impositiu, és dir, de l’any natural. Iniciat aquest termini cal comprovar que no s’ha produït una causa d’interrupció del mateix. Doncs bé, queda pro- vat de la documentació incorporada a l’expedient que l’Administració va procedir a la notificació legal de la liquidació en els terminis previstos en l’ordenament jurídic, produ- int-se la interrupció de la prescripció al·legada. En conseqüència, es declara que no ha prescrit l’obligació en el moment temporal en què l’IMH inicia legalment el procediment inspector dirigit a la regularització de l’obligat tributari respecte d’aquest impost. Tam- poc concorre la causa esmentada en la segona de les al·legacions del recurrent, ja que el termini dels dotze mesos de durada del procediment inspector ha estat interromput legal- ment segons documentació aportada per l’Administració, sense que es pugui acollir l’es- mentada al·legació. Afirma el recurrent que en la liquidació resultant de la comprovació s’ha inclòs en la quota tributària, respecte de l’element potència instal·lada, la corresponent als equips de reser- va que la normativa de l’impost exclou en determinats supòsits. D’acord amb la norma- tiva en vigor, s’assenyala en la proposta de resolució que: “No és controvertit que la potència instal·lada que correspon als equips de reserva és de 256,20Kw. Així cons- ta en l’informe elaborat pels tècnics de la inspecció, incorporat a l’expedient, en el qual s’inclou un llistat amb el desglossament detallat de tots i cadascun dels ele- ments que conformen la maquinària instal·lada afecta a l’activitat de tractament d’olis i greixos per a usos industrials, tal com l’obligat tributari reconeix. No obs- tant això, de l’esmentat expedient no es dedueix que aquest últim hagi acreditat la seva declaració com a tals davant l’Administració Tributària, motiu pel qual, d’a- cord amb el règim legal de l’element potència instal·lada, s’inclouen en el còmput total de l’esmentat element tributari. Entén la recurrent que la inspecció, un cop comprovada l’existència d’aquests equi- ps, ha de minorar la potència dels mateixos a efectes de la seva quantificació. No obstant això, no es pot obviar el tenor literal de la norma que indica amb total cla- redat que no constituiran element tributari quan es declarin com a tals a l’Admi- nistració, circumstància que no s’ha produït en el present cas. Així les coses, la manca de declaració impedeix la seva exclusió del còmput de la potència instal·lada tributable a efectes de l’impost, amb independència que s’hagi acreditat la seva existència durant la inspecció efectuada a les instal·lacions de la recurrent.” Respecte d’aquest mateix element també addueix el contribuent que no es prova sufi- cientment que la potència instal·lada sigui la determinada per l’Administració. La pro- posta, davant aquesta al·legació, assenyala que: “Doncs bé, en data 30.12.1996 l’obligada va declarar una potència de 989,21Kw en sol·licitar la llicència d’activitats. A l’efecte de l’IAE va declarar 300kW en data 4.03.1998, potència per la qual venia tributant durant els exercicis objecte de regu- larització, davant els 1.605,40Kw descoberts per l’acció inspectora duta a terme per l’Administració, segons es dedueix de l’expedient, sense que la recurrent hagi aportat cap documentació que acrediti que la potència afecta el procés de produc- ció durant els anys discutits sigui diferent de la comprovada per l’acció inspecto- ra acreditada en l’expedient mitjançant l’informe realitzat pels tècnics municipals. 48 Informe tècnic que, de manera detallada, desglossa cadascun dels elements que for- men els equips industrials la potència dels quals es comprovava assignant-los la potència concreta a cada un d’ells i incloent els elements tinguts en compte per dur a terme aquesta tasca. Sense que consti en l’expedient que la recurrent aportés cap prova ni proposat proves addicionals que desvirtuessin les conclusions que els tèc- nics especialistes recullen en l’informe de referència.” En l’expedient 85/18 s’inclou un recurs en el qual la principal al·legació es refereix a la quantificació d’un dels elements tributaris establerts per determinar la base sobre la qual es determina la quota d’activitat. Es tracta de l’element potència instal·lada. Impugna el contribuent les quotes corresponents als períodes impositius de 2016 i 2017. Interessa aclarir aquesta última dada pel que es dirà més endavant. Al·lega bàsicament que s’inclou en la liquidació la potència corresponent als equips de reserva, sent que l’ordenament jurídic estableix expressament que els equips de reser- va no constitueixen element tributari quan es declarin com a tals a l’Administració tri- butària. La qual cosa vol dir que, quan es constati la realització del pressupost de fet corresponent, la potència relativa a aquests equips de reserva no pot incloure’s a la base de la qual es parteix per quantificar la quota tributària. Doncs bé, es declara en la proposta de resolució aprovada que la recurrent havia estat objecte d’una inspecció de l’impost respecte dels deutes corresponents als períodes impo- sitius compresos entre 2011-2015, documentant-se en l’Informe emès per la inspecció, que consta a l’ expedient, que aquestes màquines que el recurrent considera i declara el 2015 com equips de reserva, era maquinària utilitzada habitualment en l’activitat desen- volupada. Amb la qual cosa no es realitza el ja esmentat pressupost de fet, és a dir, no pot considerar-se maquinària de reserva ja que es va comprovar per la inspecció que les màquines controvertides estaven en ple funcionament, sense que es destinaran a suplir màquines avariades, que ni es van apreciar ni es van al·legar. Entén així el Consell que l’informe emès per la inspecció no s’ha desvirtuat per cap prova per part de l’obligat tri- butari, que es limita a afirmar que va presentar la declaració exigida respecte dels equi- ps de reserva. En l’expedient 86/18, referit a la mateixa obligada tributària, s’inclou un recurs en el qual s’impugnen les liquidacions corresponents als períodes impositius 2011-2015. En primer lloc, al·lega el contribuent que respecte de l’element potència instal·lada s’ha inclòs la corresponent als denominats equips de reserva, que estan expressament exclosos del còmput quan s’hagin declarat a l’Administració tributària, cosa que segons el seu criteri ha realitzat per escrit presentat el 18 de desembre de 2015. En segon lloc, entén el con- tribuent que la quantificació de l’element superfície realitzat per l’òrgan competent ha estat superior a la que es correspon amb la realitat. Com a qüestió prèvia, manifesta la seva disconformitat amb la participació d’una empresa aliena a l’organització municipal, que ha practicat actuacions, a més d’informes jurídics, que només poden ser realitzades per funcionaris públics. Aquesta última qüestió s’analitza separadament en l’epígraf 5.2. Així mateix, l’obligat presenta recurs contra les sancions imposades adduint la prescrip- ció, la inexistència d’elements per a considerar-lo responsable de la mateixa i l’absència de motivació a la resolució. El Consell es pronuncia sobre aquestes al·legacions en l’epí- graf 7.1. Doncs bé, quant al fons de l’assumpte, s’analitzen, d’una banda, els problemes plantejats 49 respecte de l’element potència instal·lada. En la documentació incorporada a l’expedient s’inclou l’informe elaborat per l’actuari, després de visita presencial, en el qual, partint de la maquinària declarada l’any 1991 com maquinària de reserva, que és la qüestió con- trovertida, s’assumeix la proposta que conté a l’entendre provat que o bé la maquinària declarada com a reserva ja no existeix, o ha estat substituïda per una altra, o ha estat modificada augmentant considerablement la seva potència. A més, es comprova que algu- na d’aquesta maquinària estava plenament en funcionament en el moment de la visita de l’actuari, sense que s’apreciés avaria alguna o reparació de maquinària. Per la qual cosa es considera ajustada a dret la inclusió en el còmput de la potència instal·lada la corres- ponent a la maquinària considerada de reserva per la recurrent. D’altra banda, en relació amb l’element superfície, entén l’obligat que hi ha determina- des zones dels locals en què es realitza l’activitat subjecta que no es poden incloure a efectes del còmput de la superfície d’acord amb la normativa vigent. Així, al·lega que hi ha una zona destinada a vials, una altra a l’emmagatzematge i una tercera destinada a menjador i vestidor que, segons el Consell, són superfícies totes elles necessàries per al desenvolupament de l’activitat de fabricació de què es tracta i a les que obligatòriament s’ha d’estendre el concepte d’instal·lació a què es refereix la normativa reguladora, que no pot cenyir-se exclusivament a les naus i tallers on efectivament es realitza l’activitat, sinó que ha d’incloure la totalitat de la superfície destinada i necessària per a la realitza- ció i consecució de la activitat. 2.5.- Element tributari: superfície En l’expedient 307/17 s’estudia un recurs en què l’obligat qüestiona la quantificació realit- zada per l’Administració, en un procediment d’inspecció, de l’element superfície. En efec- te, al·lega que els metres assignats als locals en què exerceix la seva activitat econòmica en els períodes impositius inspeccionats no coincideixen amb la realitat. El Consell es pronuncia en primer lloc sobre la competència per realitzar actuacions inspectores res- pecte de la comprovació de les dades censals que figuren en els padrons de l’impost, fos- sin inclosos per error o ho fossin per omissió de l’obligat en les seves declaracions fiscals, així com de la competència per a realitzar les rectificacions que siguin procedents d’a- questes dades censals i les regularitzacions tributàries que d’aquestes rectificacions es derivin, sempre amb el límit de la prescripció. En relació amb aquesta qüestió, assenya- la que el municipi té atribuïda, per delegació, la competència de comprovació i inspec- ció que s’empara en la normativa general de l’impost i, en particular, en l’OF reguladora del mateix d’acord amb el seu article 10. Respecte de l’objecte del recurs, l’aplicació de l’element superfície, es considera que s’a- justa a dret la comprovació realitzada en la mesura que es desprèn de l’expedient l’efec- tiva comprovació dels metres del local d’acord amb la pròpia declaració de l’obligat i de l’informe tècnic emès per l’òrgan competent després de fer fins i tot una inspecció ocu- lar dels locals la superfície dels quals es comprova. En conseqüència, considera provat el mesurament realitzat per l’òrgan municipal i, sobre la base de la presumpció de vera- citat de les actuacions inspectores realitzades pels funcionaris públics d’acord amb l’ar- ticle 77.5 de la LPACAP i la doctrina dels actes propis recollida a l’article 108.4 de la LGT, desestima el recurs presentat al concloure que les liquidacions efectuades i impugnades s’adeqüen totalment a dret. 50 3.- Bonificacions. Increment de plantilla A l’expedient 68/18 s’analitza l’aplicació de la bonificació de la quota per increment de plantilla establerta en l’OF reguladora de l’impost. Desestimada la sol·licitud de l’esmen- tada aplicació, el recurrent al·lega, en seu de recurs d’alçada, que hi ha un error sobre el contingut d’un dels documents incorporats a l’expedient, en particular l’informe emès per la Tresoreria de la Seguretat Social, de vida laboral del codi de compte de cotització de l’empresa per al període comprès entre l’1 de gener de 2014 i el 31 de desembre de 2015, perquè, segons el seu parer, els treballadors que apareixen com indefinits l’any 2014, en realitat no ho van ser fins 2016, data en què van passar a tenir un contracte inde- finit per transformació d’un contracte temporal. Error que es deu al fet que, en el citat informe, consta el tipus de contracte vigent a la data de sol·licitud del mateix. Per afer- mar la seva posició el recurrent aporta còpia de l’última pàgina de la comunicació del contracte de treball de transformació a temps complet/parcial sense bonificació al Siste- ma Públic d’Ocupació Estatal i els Informes de dades per a la cotització de treballadors per compte aliè, sent, tots ells, els corresponents a aquests treballadors. Doncs bé, assenyala el Consell que: <> 4.- Meritació A l’expedient 72/18 s’aborda una qüestió relacionada amb la meritació de l’impost, que regula l’article 89.1 i 2 del TRLRHL, en què es preveu el prorrateig de les quotes d’acord amb les dates d’alta i baixa en l’exercici de l’activitat econòmica el mer exercici de la qual constitueix el fet imposable, tenint en compte que l’impost es merita el primer dia del període impositiu i aquest últim coincideix amb l’any natural. És a dir, tot i que la norma estableix el caràcter irreductible de les quotes, s’estableix un sistema de prorrateig que, en el cas de baixes d’activitat durant el període impositiu, suposa que aquest prorrateig es realitzi per trimestres naturals, exclòs aquell en el que es produeix aquest cessament. En aquest cas hi ha la sol·licitud de la devolució de la part de quota corresponent als tri- mestres naturals en què no s’hagi exercit l’activitat amb el límit assenyalat. Doncs bé, en el cas objecte d’aquest dictamen s’analitza un supòsit concret en què el recurrent es dóna d’alta i de baixa successivament d’activitats econòmiques en diferents epígrafs. Analit- zats cas per cas cadascuna de les altes i baixes de referència i que estan documentades, s’assenyala en la proposta aprovada que el subjecte ha satisfet totes les quotes degudes d’acord amb la llei, sent així improcedent la devolució prèvia i parcialment efectuada, segons les al·legacions del contribuent. Acaba aquesta proposta considerant que, d’acord amb la prohibició legal de reformatio in peius, no cap sinó ratificar la resolució dene- gatòria de l’IMH contra la qual es presenta el recurs. 5.- Gestió 5.1.- Inspecció i reconeixement de bonificacions A l’expedient 287/17 s’estudia l’abast de les actuacions inspectores i la seva repercussió en les facultats de comprovació de les bonificacions tributàries. L’obligat tributari va sol·licitar el reconeixement d’una bonificació per increment de plantilla indefinidament seguint el que estableix l’OF reguladora de l’impost. Entre la data de sol·licitud de l’es- mentada bonificació i la resolució del procediment corresponent, es va iniciar un proce- diment d’inspecció, en l’acte d’iniciació del qual no es concretava l’abast, general o parcial, de les actuacions que es durien a terme, tal com estableix la LGT. Acabat el procediment d’inspecció amb l’acte de liquidació definitiva, en el qual s’inclou la bonificació practica- da provisionalment, es notifica la denegació d’aquesta última en entendre l’Administra- ció que no reuneix l’obligat els requisits establerts en l’esmentada ordenança. Aquest acte administratiu és el que es recorre. Doncs bé, davant d’aquesta situació en què es regularitza la posició tributària del recurrent mitjançant el procediment d’inspecció, aca- 52 bat amb liquidació definitiva reconeixent el dret a la bonificació i l’acte de denegació dic- tat en el si d’un procediment específic de gestió, assenyala la proposta de resolució apro- vada que: “En cap moment s’informa a l’obligat tributari que aquestes actuacions es refereixin específicament a algun dels elements de l’obligació tributària, o que algun d’aquests elements resulten exclosos, respecte de l’objecte de la comprovació, per la qual que s’ha d’entendre que les actuacions practicades en el procediment inspector tenen caràcter general i es refereixen a la comprovació de la totalitat dels elements de l’obligació tributària, entre els quals, sens dubte, s’ha d’incloure la comprovació del compliment dels requisits exigits per a la aplicació de la de la bonificació del 20% en la quota de l Impost sobre Activitats Econòmiques per a l’e- xercici 2013, prevista a l’article 7.6 de l’Ordenança Fiscal número 1.4, regulado- ra de l’Impost sobre Activitats Econòmiques.” Per aquest motiu, entén el Consell que l’Administració ja tenia a la seva disposició, durant la tramitació del procediment inspector, tota la informació relativa al corresponent de gestió per comprovar el compliment dels requisits per a l’aplicació de la bonificació sol·lici- tada, que havia conclòs que la recurrent no complia amb els requisits assenyalats en l’or- denança per a la seva aplicació. Sent això així, res impedia a la inspecció tributària tenir en compte aquesta circumstància en les actuacions inspectores i incloure-les en l’acta que regularitzava la situació tributària de l’obligat, sense que es pugui admetre que les actuacions inspectores s’havien limitat parcialment a l’anàlisi de determinats aspectes de l’obligació tributària, amb ignorància de la resta, cosa aquesta última sobre la qual no es va informar, reconeixent expressament el caràcter parcial a les actuacions respecti- ves com estableix la LGT. Per tot això conclou la proposta que: “En definitiva, el prin- cipi de seguretat jurídica obliga al manteniment de la situació tributària del subjecte passiu derivada de l’acta de conformitat que va documentar el resultat de l’actua- ció inspectora.” 5.2.- Inspecció. Col·laboració d’entitats privades A l’expedient 86/18 planteja el recurrent l’anul·lació del procediment d’inspecció al·legant la participació en la instrucció d’una entitat aliena a l’estructura administrativa pròpia de la inspecció municipal. Doncs bé, la proposta de resolució aprovada es pronuncia en els següents termes: <> A més, entrant en la tasca concretament realitzada pel personal col·laborador, declara que, en els informes inicial i complementari, no consta cap qualificació de caràcter jurí- dic, sinó únicament i exclusivament la constatació, de contingut tècnic, dels elements tributaris configuradors de la base imposable. Conclou, així, que en aquest expedient totes les actuacions realitzades per l’empresa col·laboradora són actuacions de caràcter material, d’assistència tècnica i de preparació, que no han implicat exercici d’autoritat, ni actes administratius reservats al funcionari i per tant no impliquen, de cap manera, exercici de potestats públiques reservades en tot cas a l’Administració. 6.- Recursos contra la diligència d’embargament. Notificacions defectuoses A l’expedient 42/18 es documenta un recurs mitjançant el qual s’impugnen no només actes relatius a l’IAE, sinó també actes dictats respecte de l’IVTM, Taxa pel servei de recollida de residus i Preu públic per la prestació del servei de recollida de residus. El recurs es presenta, primerament, contra una diligència d’embargament dictada en el si del procediment de constrenyiment per al cobrament de diverses quotes tributàries cor- responents a cada un dels tributs i Preu públic exigits. Al·lega, bàsicament i respecte de totes elles, la manca de notificació i la notificació defectuosa de les liquidacions corres- ponents i la seva prescripció. En primer lloc, en ser una diligència d’embargament l’acte impugnat, entén el Consell que s’ha de pronunciar sobre l’admissibilitat del recurs, atès que la LGT, article 170.3, estableix les causes concretes per oposar-se a l’esmentada dili- gència, declarant en el fonament jurídic segon de la proposta de resolució que, a la vista que la falta de notificació de la provisió de constrenyiment és un dels motius que preveu el precepte esmentat, procedeix l’anàlisi dels articles 109 a 112 de la LGT en concordan- ça amb l’al·legat per l’obligat. En segon lloc constata el Consell la documentació corresponent a cada un dels actes noti- ficats, així com les dates i forma de les notificacions. D’acord amb aquesta documenta- ció, s’analitza si s’apliquen d’acord amb dret els preceptes reguladors de les notificacions, apreciant la defectuosa notificació d’alguns d’ells per no realitzar-se en el domicili legal- ment declarat a aquests efectes i, en conseqüència, declarant la prescripció en determi- nats casos. Provada la correcta notificació en uns casos o la notificació defectuosa dels actes impugnats per no realitzar-se en el domicili legalment establert, declara la pres- cripció de les obligacions tributàries respectives d’acord amb els articles 66 i següents de la LGT. 54 7.- Sancions 7.1.- Inexistència de responsabilitat i falta de motivació de la resolució A l’expedient 86/18 s’analitza una qüestió relacionada amb la imposició d’una sanció com a conseqüència de la regularització efectuada per l’Administració al detectar-se la inexis- tència d’equips de reserva a efectes de la quantificació de l’element de la tarifa de l’im- post “potència instal·lada”. Al·lega el recurrent que el dret de l’Administració per imposar la sanció ha prescrit. Doncs bé, en la proposta de resolució del recurs es constata, d’una banda, que d’acord amb la LGT s’ha realitzat la infracció en haver-se presentat declara- cions amb dades incorrectes no esmenades pel contribuent, amb el que ha ingressat una quota inferior a la deguda i, d’una altra, que el termini de prescripció s’ha interromput com a conseqüència de l’inici del procediment d’inspecció que està en l’origen d’aquest recurs. Al·lega, a més, que no cap atribució de responsabilitat i que la resolució sancio- nadora no té motivació. Es basa en què els elements tributaris declarats incorrectament se cenyeixen als elements de reserva i que aquests, en no computar-se a efectes de cal- cular la quota, no produeixen menyscapte algun a la hisenda. Referent a això s’assenya- la en la resolució que el fet que motiva la regularització és precisament que després de la comprovació s’ha constatat que la maquinària existent no era de reserva i que, a més, no havia estat declarada. Sumant-se que l’element superfície havia estat incorrectament computat. Quant a l’absència de motivació i de responsabilitat, el Consell, després d’afirmar que, d’acord amb la Sentència de 6 de juny de 2008 del Tribunal Suprem, ambdós motius han reconduir a un de sol, que és la manca de motivació de la resolució sancionadora, diu en la seva proposta de resolució: <<... s’ha de dir que respecte a l’absència de motivació al·legada la jurisprudència assenyala que la motivació “ha de ser necesariamente lo suficientemente amplia como para que se puedan conocer las razones determinantes de la decisión de que se trate; de tal suerte que si la motivación no existe, o se formula en términos tan genéricos e inexpresivos que ninguna luz aporta sobre dichas razones, el acto debe considerarse anulable” (Ss. 13 de juliol de 1998 i 20 de desembre de 2000)”. Però establert això, la mateixa jurisprudència esmentada estableix: “la exigencia alu- dida no puede superar el límite indicado, convirtiendo esa necesidad de sucinta expresión de los motivos en exhaustica expresión justificativa del acto adminis- trativo, y sí basta, por el contrario, que se suministren los elementos necesarios para que el destinatario del mismo pueda conocer suficientemente el razonamien- to lógico y jurídico que ha conducido a la decisión de que se trate” (Ss. 29 d’abril de 1997, 9 de març de 1998 i 16 de desembre de 1997). Traslladant aquest plantejament al nostre cas s’aprecia que segons s’indica en la resolució sancionadora qüestionada, la Inspectora cap ha resolt l’esmentat expe- dient sancionador estimant en part les al·legacions presentades per la recurrent pel que fa a la graduació de la sanció per inexistència d’ocultació de dades, pas- sant de considerar-se inicialment com a infracció greu a lleu. En aquest cas, la manca de motivació esgrimida no arriba ni al simple d’irregu- laritat administrativa prevista a l’art. 215 de la Llei general tributària i l’art. 35 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les admi- 55 nistracions públiques només exigeix, en determinats supòsits, que les resolucions han de ser motivades amb “succinta referència a fets i fonaments de dret.” Així, tenint en compte que, en la resolució sancionadora, consta no només el càr- rec sinó els fets i els fonaments de dret que serveixen de suport a aquesta resolu- ció, és evident que la recurrent disposava de les dades necessàries per a defensar-se davant d’aquesta. Des d’un altre punt de vista, encara en la hipòtesi que no s’ha- gués traslladat a la recurrent la proposta, la veritat és que mitjançant el seu escrit de recurs aquella demostra conèixer els fets i fonaments de dret relacionats, per la qual cosa constituiria un formalisme excessiu, contrari al principi d’eficàcia de l’Administració consagrat a l’art. 103.1 de la CE i que s’estableix amb caràcter gene- ral a l’art. 3 de la Llei 30/1992, el que s’acordés la nul·litat de l’acte per la raó que es tracta. I més si es recorda el principi segons el qual la teoria de les nul·litats, en l’àmbit de l’actuació administrativa, s’ha d’aplicar amb exquisida prudència, par- simònia i moderació. Com a conclusió de tot això s’ha de considerar complerta l’obligació de motivar els actes sancionadors establerta amb caràcter general a l’art. 54.1.a) de la Llei 30/1992 i sobre la transcendència de l’observança ha cridat l’atenció de forma reiterada la jurisprudència del Tribunal Constitucional (STC 7/1998 de 13 de gener, i altres sentències del Tribunal Constitucional citades en la mateixa)>> 7.2.- Equips de reserva: absència de declaració. Base de la sanció A l’expedient 286/17, es recorre la sanció imposada sobre la base d’absència de declara- ció dels equips de reserva, la potència dels quals no forma part de la quota tributària cor- responent, així com de la regularització de la potència instal·lada amb caràcter general. Al·lega el recurrent que no cap la sanció sobre la base d’una interpretació raonable de la norma, donada la seva complexitat. Davant aquesta pretensió es pronuncia el Consell assenyalant que, d’acord amb l’expedient, l’obligat no ha posat la diligència deguda en el compliment dels seus deures. Establert que no es pot excloure la responsabilitat del sub- jecte, es procedeix a l’anàlisi de la qualificació de la infracció, així com a la quantificació de la sanció imposada. Segons la proposta: <> 56 Acaba la proposta de resolució aprovada amb l’estudi d’una qüestió fonamental que afec- ta la quantia de la sanció: la base sobre la qual aquesta última es quantifica. Doncs bé, respecte d’aquesta fonamental qüestió, s’entén que: “Cal ressaltar que el tipus infractor de l’article 192.1 exigeix el perjudici econòmic per a la hisenda pública derivat de l’absència o de la inexactitud de la declaració tributària. La conseqüència que es dedueix d’aquesta tipificació és que aquest tipus no s’aplica a supòsits en què havent inexactituds aquestes no produeixen una menor liquidació de l’impost o produeixen una major o una igual quantia. Tam- poc quan s’omet una declaració de la qual no resulta obligació d’ingrés. Havent perjudici econòmic, la base per aplicar la corresponent sanció, és a dir, la base per quantificar l’import de la sanció, està constituïda per la diferència entre el deute tributari, a ingressar, resultant de la correcta liquidació tributària i la ingressada com a conseqüència de la liquidació resultant d’acord amb la declara- ció incorrecta. És important ressaltar que el primer element a tenir en compte per quantificar la base de la sanció és, com estableix la Llei, el deute tributari derivat d’una liquidació correcta, és a dir, com si s’haguessin declarat els fets realitzats d’acord amb la llei. Traslladant aquesta norma al cas concret, significa que la base de la sanció corres- ponent a la infracció atribuïble al recurrent ha de partir de la potència real instal·lada en els termes que preveu el TR de la LHL, RDLeg. 2/2004, articles 84 i següents, i del RDLeg.1175 / 1990 pel qual s’aproven les tarifes i la instrucció de l’impost, és a dir, tenint en compte la corresponent als equips de reserva tal com es va comprovar per l’Administració. La quantia resultant, és a dir, la derivada d’una liquidació administrativa que hagués aplicat la norma d’acord amb una declara- ció presentada de forma correcta, d’acord amb les normes reguladores de l’IAE, constituiria el primer element per trobar la diferència que, conjuntament amb la quantitat efectivament ingressada, seria la base legal de la sanció respectiva. En conseqüència, en la quantificació de la base de la sanció no es poden incloure els kw corresponents als equips industrials de reserva en la mesura que d’haver-se declarat correctament l’element tributari potència instal·lada no tindria transcen- dència a l’efecte de la quantificació del deute tributària al no ser considerat ele- ment tributari.” Ordenança fiscal núm. 2.1. 57 Impost sobre construccions, instal·lacions i obres Durant l’exercici 2018 s’han dictaminat 7 expedients relatius a l’Impost sobre construc- cions, instal·lacions i obres (ICIO), el que suposa un 4,24% del total d’expedients. 1.- Objecte L’impost sobre construccions, instal·lacions i obres, és un tribut indirecte el fet imposable del qual és la realització de qualsevol construcció, instal·lació o obra per a la qual es reque- reixi l’obtenció d’una llicència amb independència que s’hagi obtingut o no. 2.- Exempcions 2.1.- Exempció de les universitats En el dictamen referent a l’expedient 303/17 es planteja la qüestió de si les universitats estan exemptes de l’impost per les obres realitzades en els seus recintes destinats a activitats d’in- vestigació. Se citen diverses sentències dels Tribunals Superiors de Justícia de diverses comu- nitats autònomes que han anat interpretant l’abast de la vinculació o destinació de l’edificació objecte de l’obra a les finalitats universitàries i en cada cas han anat delimitant aquestes fina- litats docents i de recerca en quant a l’impost a què es refereix l’art. 80.1 de la LOU. Resulta interessant referent a això l’anàlisi que va fer el TSJ de Castilla La Mancha (Alba- cete) en sentència de data 5 d’octubre de 2015, que es recull en el dictamen: “De la lectura de este precepto se desprende la necesaria concurrencia de dos requi- sitos al objeto de poder apreciar la concurrencia de la exención, como son por un lado la existencia de la vinculación entre los actos que integran el hecho imponible y el desarrollo de los fines de la universidad. En el presente caso, si bien es cierto que la Administración apelada negó la existencia de tal relación, lo cierto es que de la propia lectura del alcance de la obra a efectuar en la rehabilitación de la nave 5 del Campus Toledo de la Universidad de Castilla La Mancha ya se desprendía tal vincu- lación, que a su vez quedó ratificada en las actuaciones judiciales en virtud del infor- me remitido por la propia UCLM donde se señala que tras la rehabilitación de las instalaciones de la antigua fábrica de armas de Toledo, la misma se destinará prin- cipalmente a sala auditorio, aula magna para clases magistrales, desarrollo de tesis doctorales, ponencias, cursos y resto de actividades relacionadas con la docencia y actividades propias tanto en la sala principal como en los tres seminarios integra- dos en el mismo. En el presente caso, donde nos encontramos ante una liquidación provisional, es evi- dente que el juicio de vinculación debe realizarse sobre el propio proyecto sin que pueda exigirse una afección de destino efectiva, sino que debe realizarse un juicio previo, siendo lo cierto que del examen de la memoria del proyecto no se objetiva ele- mento alguno que permita entender que la finalidad anunciada por la UCLM no se corresponda al contenido del proyecto.” 58 L’argumentació jurídica es basa en el que s’anomena “judici de vinculació”, això és, l’a- nàlisi de si existeix una vinculació entre l’acte constructiu i les finalitats de la universi- tat, el que es concreta en determinar si l’edificació objecte de les obres es destinarà a una activitat docent, de recerca o altres activitats pròpies de la Universitat. Per tant, en l’estat actual de la qüestió i des del punt de vista de la seva configuració legal, l’exempció prevista a l’art. 80.1 de la LOU arribaria a I’CIO pel que fa a les obres de construcció, rehabilitació i reforma d’edificis de titularitat d’una universitat pública destinades a les finalitats de docència, investigació i altres pròpies de la Universitat. En aquest cas es tractava d’un edifici destinat a parc de recerca i en aplicació de l’es- mentat article 80.1 de la LOU es va estimar el recurs. 2.2.- Activitats portuàries El Consell Tributari en l’expedient 313/17 va dictaminar sobre la sol·licitud d’exempció de l’ICIO per raó d’unes obres de construcció d’una fàbrica de gel per subministrar a embarcacions de pesca al Moll de Balears del port de Barcelona, sobre la base que es troba en zona de domini públic portuari i són obres d’interès general, amb invocació del RDL 2/2011 de 5 de setembre, pel qual es va aprovar el Text refós de la Llei de Ports de l’Estat i de la Marina mercant (TRLPEMM). Revisat aquest text normatiu, no consta que la pesca fresca i, en conseqüència, la seva manipulació i provisió de gel sigui un servei estrictament portuari d’un port comercial declarat d’interès general, gestionat per l’Estat a través de l’Autoritat portuària i al què és aplicable el TRLPEMM, per molt que es desenvolupi obligatòriament i per necessitat del propi servei en zona portuària. Al contrari, en l’esmentat text refós l’activitat pes- quera i els seus serveis auxiliars i complementaris s’exclouen dels serveis portuaris estric- tes i de la Marina Mercant. L’article 3.3 TRLPEMM estableix que “a los efectos exclusivos de esta ley, no tienen la consideración de actividades comerciales portuarias: a) las operaciones de des- carga y manipulación de la pesca fresca excluidas del ámbito del Servicio portua- rio de manipulación de mercancías” 3.- Base imposable 3.1.- Cost real de les obres No formen part de la base imposable de l’ICIO l’IVA i altres impostos anàlegs propis de règims especials, les taxes, els preus públics i altres prestacions patrimonials de caràc- ter públic local relacionades, amb les construccions, instal·lacions o obres, ni tampoc els honoraris professionals, el benefici industrial del contractista, ni qualsevol altre concep- te que no integri, estrictament, el cost d’execució material. En el dictamen referent a l’expedient 45/18, es planteja la qüestió de si la valoració uti- litzada en la base imposable del valor en què l’obra està assegurada, es pot modificar pel contingut d’altres documents aportats a l’expedient administratiu. En aquest cas concret, vistos els precedents del Consell i la jurisprudència, es va arribar 59 a la conclusió favorable en relació a les factures relatives als honoraris professionals acre- ditats a l’expedient. 3.2.- Elements auxiliars de l’obra exclosos de la base imposable de l’ICIO En el dictamen referent a l’expedient 83/18 el recurrent manifesta que la integritat de les partides identificades en aquest recurs no han de formar part de la base imposable de l’impost, però el cert és que aquestes partides formen part com a instal·lacions inhe- rents i vinculades a l’obra realitzada d’acord amb l’activitat comercial projectada en aquest local de joieria. Així que es donen els requisits que la jurisprudència (sentència del TS de 14 de maig de 2010) estableix com a determinants per incloure aquests conceptes dins de la base imposable de l’ICIO, sobretot perquè formen part del projecte per al qual es va sol·licitar la llicència d’obres i perquè els elements i equipaments instal·lats no tenen identitat pròpia i independent respecte de la construcció realitzada. El fet que determi- nades partides no haguessin requerit llicència d’obres d’haver-se realitzat de forma aïlla- da, en res desvirtua el caràcter inseparable i essencial per a la utilització de la construcció d’acord amb el projecte en el qual es troben incloses. 3.3.- Exclusió de les despeses generals i el benefici industrial en la base imposable de l’ICIO. Prova En el dictamen referent a l’expedient 84/18 del Consell Tributari s’analitza també el con- tingut de la base imposable de l’impost. L’entitat interessada, en el recurs presentat, va expressar la seva disconformitat amb la determinació de la base imposable practicada per l’Ajuntament, ja que al·lega que en aquesta quantificació s’han inclòs uns percentat- ges en concepte de benefici industrial i despeses generals quan expressament per la nor- mativa de l’impost aquests conceptes no formen part de la base imposable. La recurrent pretén excloure de la base imposable determinades quantitats que entén que corresponen als esmentats conceptes de benefici industrial i despeses generals, aportant per a això un document en el qual es declara, per part d’una persona física que actua en representació de l’empresa contractista de l’obra, que en l’import pressupos- tat s’incloïa un 13% en concepte de despeses generals i un 6% en concepte de benefi- ci industrial. Sent cert a nivell teòric que el benefici empresarial i les despeses generals no poden inte- grar la base imposable liquidada, no és menys cert i també és clar el criteri jurispruden- cial quant que els esmentats conceptes han de ser exclosos del càlcul de la base imposable sempre que els mateixos estiguin degudament acreditats i documentats. I en el supòsit objecte del dictamen no es va atorgar valor probatori al document abans esmentat, segu- int els criteris del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, en sentència de 21 de novem- bre de 2017, i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en sentència dictada el 7 de febrer de 2018, que rebutgen el valor probatori de documents emesos en forma uni- lateral. 60 Ordenança fiscal núm. 3.10. Taxes per la utilització privativa del domini públic municipal i la prestació d’altres serveis Durant l’exercici 2018 s’han dictaminat 3 expedients relatius a la Taxa per la utilització privativa del domini públic municipal i la prestació d’altres serveis. 1.- Meritació de la taxa i període impositiu El dictamen referent a l’expedient 300/17, de 24 de gener de 2018, a més d’un problema de quota tributària que s’analitzarà a continuació, estudia el supòsit que havent sol·licitat el contribuent una llicència d’ocupació del domini públic per al període comprès entre l’1 d’agost de 2017 i l’1 d’agost de 2018, li va ser concedida a partir del mateix dia d’inici però només fins al dia 31 de desembre de 2017. L’argument de l’Administració tributària, per a aquesta reducció del període respecte al sol·licitat, era que el fet de superar l’any natural suposaria una continuïtat en els pressupostos determinants de l’exigibilitat de la taxa, que portaria a la inclusió automàtica de l’interessat en el Padró de la taxa i la consegüent liquidació de la mateixa en els pròxims anys; era, per tant, atès que es qualificava la llicència com a prorrogable, una solució beneficiosa per al contribuent. Davant aquest argument, el Consell Tributari va dictaminar el següent: “No obstant això, el fet que l’ocupació sol·licitada i autoritzada en el cas que ens ocupa sigui sens dubte una ocupació de naturalesa temporal, determina que no pugui parlar-se en aquest supòsit de “continuïtat en els pressupostos determinants de l’exigibilitat” de la taxa, i que no hi hagi tampoc la inclusió del recurrent en el Padró de la mateixa. En relació amb aquest últim punt, només cal la lectura dels articles 93 i següents de l’Ordenança fiscal gene- ral per advertir que la inclusió o alta en el Padró, que la norma preveu com a facultativa i no com a obligatòria, no tindria cabuda en el supòsit ara examinat, precisament per con- córrer en el mateix una clara nota de temporalitat en el fet imposable.” En conseqüència, el Consell va proposar l’estimació del recurs sobre aquest particular. 2.- Quota tributària En el mateix dictamen 300/17, així com en el referent a l’expedient 113/18, de 19 de desembre de 2018, el Consell Tributari va resoldre l’al·legació invocada per la mateixa empresa, relativa a la quota tributària, en els respectius recursos d’alçada interposats. Concretament, el recurrent no estava d’acord amb el càlcul de la quota, ja que entenia que el Fac- tor de Correcció per Activitat (FCA), previst en l’art. 7.2.5 de l’Ordenança fiscal 3.10, havia de ser el previst per als “guals permanents”, de 0’17460 i no el d’ “altres ocupacions”, aquest de 2.0. El Consell va resoldre que la instal·lació d’una caseta d’obra fixa, auxiliar de la construcció, amb l’ocupació d’una superfície de 250 metres quadrats, una amplada de 10 metres i una longitud de 25, no és un gual, i que aquesta instal·lació en un espai municipal suposa la privació d’aquest espai a la resta de potencials usuaris durant el temps que duri l’ocupació. Per aquestes raons el Consell Tributari va desestimar ambdós recursos sobre aquest particular, relatiu a la quota tributària. Preus públics per la prestació del servei de recollida de residus comercials 61 Durant l’exercici 2018 s’han resolt 8 expedients relatius a aquest preu públic, el que supo- sa un 4,85% d el total d’expedients dictaminats. 1.- No subjecció. Requisits. Necessitat d’acreditació formal El dictamen referent a l’expedient 103/18, de 10 d’octubre contempla la no subjecció a les tarifes del preu públic d’acord amb l’article 4 de la regulació general dels preus públics municipals així com els preus públics per la prestació del servei de recollida de residus comercials i industrials assimilables als municipals sempre que es donin determinades circumstàncies en la recollida alternativa de residus. Així, no estan subjectes al pagament d’aquest preu públic: 1. Els titulars d’activitats generadores de residus comercials i industrials assimilables als municipals que acreditin que la totalitat de les fraccions residuals generades es lliuren separadament a un transportista que hagi realitzat la comunicació prèvia davant l’Agèn- cia de Residus de Catalunya i estigui inscrit, com a tal, en el registre de transportistes de residus de Catalunya per a cadascuna de les fraccions recollides i que lliuri les diferents fraccions a un gestor/s autoritzat/s per l’ARC (planta/es de tractament a on es transpor- ta cada fracció per a la seva recuperació, valorització o eliminació). Aquesta instrucció també s’aplica a titulars de les activitats generadores que optin per un sistema de logís- tica inversa. 2. Els titulars d’activitats sense superfície declarada. 3. Els titulars d’activi- tats generadores de residus industrials no assimilables als residus municipals. Per la seva banda, l’article 8 b) de la mateixa norma preveia la possibilitat d’una reduc- ció de les tarifes del preu públic per al cas que els titulars d’activitats generadores de residus comercials i industrials acreditessin la recollida selectiva d’alguna/es d’aquestes fraccions residuals generades mitjançant el seu lliurament per separat a un transportis- ta que reunís novament els requisits esmentats, és a dir, (i) que hagués realitzat la comu- nicació prèvia davant l’Agència de Residus de Catalunya; (ii) que estigués inscrit com a tal en el registre de transportistes de residus de Catalunya i (iii) que lliurés les diferents fraccions a un gestor/s autoritzat/s per ARC (planta/es de tractament on es transporta cada fracció per a la seva recuperació, valorització o eliminació). I quant a l’acreditació del lliurament de fraccions a un gestor privat l’article 14 d’aques- ta norma preveia literalment: “1. Als efectes del reconeixement del supòsit de no subjecció contemplat en l’article 4t, apartat 1r, o del supòsit de reducció contemplat en l’article 8è, lletra b), els esta- bliments que vulguin acollir-se per primera vegada a un servei de recollida priva- da o sistema de logística inversa hauran de presentar, prèviament a la implantació del sistema: - Còpia d’un pre-contracte o oferta de servei amb una empresa de transport de resi- dus que hagi realitzat la comunicació prèvia i per tant estigui registrada per l’ARC, amb vigència durant l’any en curs. 62 - Certificat emès per l’empresa de transport de residus conforme lliurarà les frac- cions recollides, a planta/es de tractament per a la seva recuperació, valorització o eliminació. L’establiment pot iniciar el procés de sol·licitud de contractació d’un sistema de recollida privada o de logística inversa qualsevol moment de l’any, presentant aquesta documentació a qualsevol Registre municipal a l’atenció de la Direcció de Serveis de Neteja i Gestió de Residus (DSNGR) de Medi Ambient. L’establiment no podrà acollir-se a aquest sistema fins que la DSNGR verifiqui la documentació. Quan el resultat d’aquesta sigui favorable, la DSNGR informarà a l’establiment de la preceptiva autorització i donarà instruccions perquè, en cas de disposar de recollida comercial municipal, es realitzi la retirada dels bujols cor- responents. A partir de la data d’autorització, l’establiment disposarà de 30 dies hàbils per presentar, via registre, a la DSNGR la següent documentació: - Còpia del contracte o oferta de servei, acceptada per l’establiment, amb una empre- sa de transport de residus que hagi realitzat la comunicació prèvia i per tant esti- gui registrada per l’ARC, amb vigència durant l’any en curs. La DSNGR verificarà la documentació aportada i en cas positiu procedirà a apli- car la reducció del preu públic. En cas contrari es comunicarà a l’establiment que s’haurà d’acollir al servei de recollida selectiva comercial municipal. 2. Els titulars d’activitats generadores de residus comercials i industrials assimi- lables als municipals que siguin beneficiaris, total o parcialment, d’aquesta reduc- ció, hauran de presentar, en el termini d’un mes a comptar des de la finalització del servei, una declaració davant l’Institut Municipal d’Hisenda comunicant el ces- sament de la prestació del servei per part de l’empresa que va emetre el certificat abans referit. Els efectes d’aquesta declaració es produiran de conformitat amb el paràgraf segon de l’art.10.5 d’aquesta ordenança. 3. L’Administració podrà comprovar en qualsevol moment que concorren les cir- cumstàncies que van determinar l’atorgament de la reducció i, si fos el cas, sens perjudici de les responsabilitat en què hagi pogut incórrer l’obligat al pagament del preu públic per incomplir l’obligació abans referida, regularitzar la seva situació.” De l’examen de l’expedient administratiu s’infereix la falta de prova que acrediti que el recurrent ha presentat -en temps i forma oportuns- cap documentació que acredités el seu dret a la no subjecció o a la reducció de les tarifes del preu públic de recollida de residus comercials i industrials corresponent a l’exercici 2013. D’altra banda, a més de no acreditar que en el seu moment hagués complert amb el que disposaven les successives regulacions del preu públic, tampoc es pot considerar cert que el recurrent ha contractat la recollida de residus amb l’empresa AAA SL, com afir- ma en el seu escrit de 17 de març de 2015 -obra al foli 3 de l’expedient administratiu-, ja 63 que a més de no acreditar formalment l’existència d’un contracte amb aquesta empresa, resulta que aquesta ignorava qui havia produït els residus que se li lliuraven, i l’únic que certifica és que un empresari transportista li deia que entre els residus que li lliurava estaven els de l’empresa càrnica recurrent. 2.- Gestió 2.1.- Validesa de notificacions a socis de societats dissoltes i liquidades La qüestió plantejada en els expedients 69/18 de 6 de juny de 2018, i 90/18 de 28 de novembre de 2018, consisteix en la validesa de les actuacions administratives notifica- des als socis de societats dissoltes i liquidades. En tots dos casos, a la vista de les actuacions concretes i citant la jurisprudència del TS al respecte, el Consell Tributari conclou que els afectats han tingut coneixement mate- rial de les actuacions i que, en conseqüència, els possibles incompliments dels requisits previstos per la normativa no tenen força invalidant. 2.2.- Legitimació activa i representació en supòsits d’extinció, fusió i absorció d’empreses El Consell Tributari en el dictamen referent a l’expedient 79/18 es va pronunciar sobre un supòsit de representació: En virtut de l’absorció van quedar extingits els poders ator- gats al representant per l’entitat absorbida, de manera que aquest havia d’acreditar la seva representació en relació amb la societat absorbent, cosa que no va succeir en aquest cas, motiu pel qual el Consell va proposar la inadmissió del recurs. 64 Altres temes 1.- Oposició a la via de constrenyiment per suspensió de l’execució subsidiària d’obra El dictamen referent a l’expedient 275/17 de 7 de febrer de 2018, tracta de si la suspen- sió d’una execució subsidiària comporta igualment la suspensió del procediment de cons- trenyiment. Del que disposa l’article 167.3 de la LGT es desprèn que la suspensió del procediment de recaptació, al·legada per la recurrent, constitueix un motiu taxat d’oposició a la pro- visió de constrenyiment. Procedeix, per tant, analitzar la concurrència o no d’aquest motiu en el cas plantejat. En primer lloc hem de recordar que en el procediment que ens ocupa ja s’havia dictat i notificat una provisió de constrenyiment en relació a la liquidació aprovada per la reso- lució d’1 de juliol de 2013, amb anterioritat a la notificació de la mateixa resolució. L’es- mentada provisió de constrenyiment va ser recorreguda per l’interessat i l’estimació del recurs va motivar que aquesta provisió de constrenyiment fora notificada novament, un cop notificada la liquidació que li va servir de base i atorgat el període voluntari per al pagament de la mateixa. I és aquesta nova notificació de la provisió de constrenyiment, l’acte impugnat en el recurs objecte del present dictamen. De l’examen dels antecedents de fet resulta que, en qualsevol cas, quan es va emetre i notificar la provisió de constrenyiment, l’execució de l’esmentada resolució es trobava suspesa d’acord amb el que disposa l’art. 111.3 de la Llei 30/1992 en no haver-se resolt expressament, dins el termini establert en aquest precepte, la petició de suspensió for- mulada pel Sr. S. en el recurs presentat davant de la resolució d’1 de juliol de 2013. Dit l’anterior, cal determinar l’abast de la suspensió de l’execució de la resolució del Regi- dor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi d’1 de juliol de 2013. Atenent al contingut d’a- questa resolució, s’ha de concloure que la suspensió no només va operar respecte de l’execució subsidiària, a càrrec del recurrent, de la resolució de 12 de gener de 2009, que va ordenar a l’aquí recurrent legalitzar les obres de reforma interior i l’enderrocament del tancament de la balconada galeria del local situat al carrer Mandri, nombre x, 01, sinó també respecte de l’aprovació de la liquidació per un import de 5347 euros corresponent al pressupost provisional del cost d’execució subsidiària, trobant-se necessàriament vin- culada l’executivitat de la liquidació, girada en concepte d’execució subsidiària i, per tant, de caràcter no tributari, a la de l’execució subsidiària, a càrrec del Sr. S. de les esmentades obres. SEGONA PART: INFORMES EMESOS A PETICIÓ DE L’AJUNTAMENT Durant l’exercici 2018 el Consell Tributari ha formulat 11 informes a sol·licitud dels òrgans 65 municipals competents. Els informes sobre els projectes d’Ordenances fiscals constitueixen els preceptius del Consell Tributari, en virtut del que disposa l’article 2.1.b) del seu Reglament Orgànic. En tots ells es formulen les consideracions que susciten les principals qüestions plantejades, relatives especialment a les modificacions introduïdes respecte de les Ordenances vigents. L’examen de les Ordenances fiscals i els preus públics que realitza el Consell es limita a l’anàlisi jurídica dels textos normatius que se sotmeten a l’informe, quedant fora de la seva competència l’estudi de l’expedient administratiu i dels preceptius informes tècnics. 1.- Informe relatiu a bonificacions en l’IBI per activitats d’interès municipal. Ordenança fiscal núm. 1.1 En data 13 d’abril de 2018 es va sol·licitar informe per ampliar les bonificacions a immo- bles de propietat municipal, declarats d’interès o utilitat municipal. El Consell Tributari, en sessió de 2 de maig de 2018 va emetre el següent informe, expe- dient 47/18, relatiu al projecte de modificació de l’article 9, apartats 9 i 10 de la OF 1.1: “A la vista de l’anàlisi efectuada respecte de les bonificacions proposades en l’arti- cle i apartats citats es comprova que es correspon amb el que preveu l’article 74.2 quáter, del Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (TRLRHL), apro- vat pel RDLeg. 2/2004, de 5 de març. En conseqüència, res pot objectar el Consell Tributari en l’àmbit de les seves competències a les alteracions proposades. No obstant això, cal assenyalar que, respecte de la proposta prevista a l’apartat nou de l’article 9è de la dita Ordenança, pot desprendre’s que els termes <<... altres equi- paments municipals i/o participats per l’Ajuntament>> suposen la disjuntiva d’a- questes últimes característiques, de manera que s’hauria de suprimir el terme <> ja que amb la utilització de la <> queden incloses ambdues possibilitats. No obs- tant això, si des de la perspectiva de la legalitat no cap efectuar cap retret a l’es- mentat precepte, apartat nou citat, des de la perspectiva de la interpretació la seva redacció podria plantejar dubtes que dificultarien la seva aplicació. En aquest exclusiu sentit, es podria aclarir, d’una banda, si la titularitat municipal de l’im- moble es requereix únicament en relació amb aquells en el quals es duguin a terme activitats pròpies de les instal·lacions esportives o per contra és un requisit exigi- ble també respecte dels centres cívics i d’altres equipaments municipals o partici- pats per l’Ajuntament; d’un altra banda, podria ser també oportú concretar, respecte dels termes <> si es predica exclusi- vament dels <> o per contra si aquesta condició és també pre- dicable de la resta de les activitats realitzades a la resta dels immobles inclosos en la bonificació. Per acabar, cal afegir que, d’acord amb l’article 74.2 quáter del TRLHL, aquelles que han de ser declarades d’interès o utilitat municipal són les activitats que s’exerceixen en aquests immobles i no els immobles a què s’aplicaria la boni- ficació en la quota de l’ IBI, situació aquesta última que no es reflecteix amb clare- dat en el text del precepte. 66 Respecte de l’apartat deu de l’article 9 de la dita Ordenança és convenient recor- dar així mateix que l’article 74.2 quáter, del TRLHL estableix que són les activitats desenvolupades en els immobles objecte de la bonificació les que han de ser decla- rades d’interès o utilitat municipal i no els immobles mateixos. Hi hauria la pos- sibilitat d’aclarir aquest extrem en idèntics termes als assenyalats en el paràgraf anterior” 2.- Informe sobre la proposta de modificació de l’Ordenança fiscal núm. 3.12, relativa a Taxes per l’estacionament regulat de vehicles a la via pública (AREA) El 22 de maig de 2018 es va sol·licitar informe relatiu a modificacions en les taxes per estacionament de vehicles en la via pública, en matèria de gestió i recaptació. El Consell Tributari, en sessió de 29 de maig de 2018, emet el següent informe sobre el projecte de modificació de l’Ordenança fiscal núm. 3.12, relativa a les Taxes per l’esta- cionament regulat de vehicles a la via pública (AREA), expedient 82/18: <> 3.- Informe sobre la proposta d’Ordenança fiscal núm. 3.17, relativa a Taxes per la utilit- zació privativa o aprofitament especial del domini públic local de les instal·lacions de transport d’energia elèctrica, gas, aigua i hidrocarburs En data 6 de juny de 2018 es va sol·licitar informe relatiu a la nova ordenança 3.17. En l’expedient 93/18, el Consell Tributari va emetre el següent informe: <> 4.- Informe sobre el cobrament ordinari pel concepte de “tramitació gestió documental” per part de Cementiris de Barcelona, SA El 8 de maig de 2018 es va sol·licitar informe relatiu a la naturalesa jurídica dels cobra- ments que realitza Cementiris de Barcelona, SA per tramitació i gestió documental i si s’ajustava a dret la quantia de la facturació realitzada. El Consell entén que no li corres- pon emetre dictamen sobre aquesta qüestió, en tant que aquesta contraprestació no té la naturalesa d’ingrés de dret públic. En l’expedient 96/18, el Consell Tributari va emetre el següent informe en data 4 de 75 juliol de 2018: <> 5.- Informe sobre l’Ordenança fiscal núm. 3.1 pel que fa a gravar amb una taxa el registre de bicicletes d’ús compartit En data 27 de juny de 2018 es va sol·licitar informe relatiu a l’establiment d’una taxa pel regis- tre de les bicicletes d’ús compartit. En l’expedient 97/18, en sessió de 4 de juliol de 2018, el Consell Tributari va emetre el segü- ent informe sobre la proposta d’Ordenança fiscal 3.1 relativa a Taxes per serveis generals d’un gravamen pel registre de Vehicles de Mobilitat Personal (VMP): <> 6.- Informe sobre l’Ordenança fiscal núm. 3.10 pel que fa a Taxa per la utilització de bicicletes d’ús compartit En data 27 de juny de 2018 es va sol·licitar informe relatiu a la taxa per aprofitament especial del domini públic mitjançant motocicletes i bicicletes d’ús compartit en règim d’explotació econòmica. En sessió de 4 de juliol de 2018, expedient 98/18, el Consell Tributari va emetre el següent informe: <> 80 7.- Informe sobre el projecte d’Ordenança reguladora de les prestacions patrimonials de caràcter públic no tributari pels serveis de cementiris En data 11 de juliol de 2018 es va sol·licitar informe relatiu a la nova ordenança de cemen- tiris que va canviar la seva naturalesa fiscal a un nou concepte derivat de la Llei 9/2017, de 8 de novembre de contractes del Sector Públic, que va regular aquestes prestacions com a prestacions patrimonials de caràcter públic no tributari en aquest cas, pels serveis de cementiris. En l’expedient 109/18 el Consell Tributari va emetre el següent informe: <> 8.- Modificació de l’Ordenança núm. 3.10 per incloure un supòsit de no subjecció a la taxa per la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic municipal En data 2 d’octubre de 2018 es va sol·licitar informe sobre la no subjecció a la taxa per utilització privativa o aprofitament especial del domini públic de vehicles destinats a assistència sanitària pertanyents a la Seguretat Social i Creu Roja, així com de reduc- cions de la taxa a persones desocupades. En sessió de 10 d’octubre de 2019 el Consell Tributari emet el següent informe (expe- dient 120/18): <> 9.- Informe relatiu a bonificacions en l’IBI per famílies nombroses. Ordenança fiscal núm. 1.1 En data 12 de novembre de 2018 es va sol·licitar informe als efectes de modificar els cri- teris d’aplicació d’aquesta bonificació de l’IBI que passen de criteris basats en valors cadastrals a criteris fonamentats en la renda dels subjectes passius. El Consell Tributari, en sessió de 21 de novembre de 2018, en l’expedient 128/18 va eme- tre el següent informe: <> 10.- Informe sobre la proposta de regulació del preu públic per les prestacions de serveis d’allotjaments individuals amb serveis col·lectius Tànger El 31 d’octubre de 2018 es va sol·licitar informe sobre preus públics per la prestació de serveis d’allotjament social en el nou equipament que s’inaugurarà al carrer Tànger l’any 2019. En l’expedient 130/18 el Consell Tributari va emetre el següent informe en relació a la proposta de regulació del preu públic per les prestacions de serveis als allotjaments indi- viduals amb serveis col·lectius Tànger: <> 11.- Informe sobre la proposta de regulació del preu públic per la prestació del servei públic de transport individualitzat mitjançant bicicletes compartides (Bicing) En data 6 de novembre de 2018 es va sol·licitar informe relatiu al servei de Bicing perquè passava de preu privat a preu públic degut a un canvi en el sistema de gestió del servei. El Consell Tributari en sessió d’11 de desembre de 2018 en l’expedient 132/18, va eme- tre el següent informe: <> ANNEXOS 96 ANNEX I Expedients tramitats Total expedients 176 Recursos 165 Informes 11 Recursos Estimats 33 Conformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda 9 Disconformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda 24 Estimats en part 17 Conformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda 9 Conformitat amb el Districte de Sant Martí 1 Disconformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda 6 Disconformitat amb el Districte de Sant Martí 1 Desestimats 78 Conformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda 75 Conformitat amb el Districte de Sant Martí 1 Disconformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda 2 Inadmisibles 22 Conformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda 21 Disconformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda 1 Abstenció per cosa jutjada 2 Retornats per incompetència del Consell o per defectes formals 7 Retornats per tramitació suspesa amb ocasió de la STC núm. 59/2017 6 ANNEX II 97 Classificació per conceptes 2014 2015 2016 2017 2018 1.1. Impost sobre béns immobles 62 (13,6%) 245 (46,66%) 39 (10%) 45 (14,75%) 35 (21,21%) 1.2. Impost sobre vehicles de tracció mecànica 15 (3,29%) 22 (4,19%) 20 (5,13%) 14 (4,59%) 17 (10,30%) 1.3. Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana 222 (48,7%) 169 (32,19%) 247 (63,33%) 178 (58,36%) 70 (42,42%) 1.4. Impost sobre activitats econòmiques 44 (9,65%) 23 (4,38%) 21 (5,38%) 24 (7,86%) 19 (11,52%) 2.1. Impost sobre construccions, instal·lacions i obres 22 (4,82%) 12 (2,29%) 22 (5,64%) 9 (2,96%) 7 (4,24%) 3.10. Taxes per utilització privativa del domini públic i prestació d’altres serveis 22 (4,82%) 12 (2,29%) 6 (1,54%) 8 (2,62%) 3 (1,82%) 3.11. Taxes per utilització privativa o aprofitament especial del domini públic a favor d’empreses de serveis de subministrament d’interès general 0 - 0 - 4 (1,03%) 1 (0,32%) - - 3.16. Taxes per utilització privativa o aprofitament especial del domini públic a favor d’empreses de telefonia mòbil 1 (0,22%) 5 (0,96%) 2 (0,51%) - - - - 4. Preus públics per recollida de residus comercials 44 (9,64%) 27 (5,14%) 18 (4,62%) 19 (6,23%) 8 (4,85%) 5. Altres temes 24 (5,26%) 10 (1,9%) 11 (2,82%) 7 (2,29%) 6 (3,64%) Totals 456 (100%) 525 (100%) 390 (100%) 305 (100%) 165 (100%) 98 ANNEX III Gràfics Recursos dictaminats Classificació per conceptes