Consell de Ciutat
ACTA DE LA SESSIÓ PLENÀRIA DEL CONSELL DE CIUTAT
Aprovada en sessió plenària de 19 de desembre de 2007
Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona
Dotze d'abril de 2007
Al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el dia dotze d'abril de dos mil set, a les
dinou hores, s’hi reuneix en sessió ordinària el ple del Consell de Ciutat, sota la
presidència de l’Excm. Sr. Alcalde, JORDI HEREU i BOHER.
Hi concorren com a ponents:
l'Im. Sr. F. Xavier CASAS i MASJOAN, Primer Tinent d'Alcalde i president de la
Comissió d'Urbanisme, Infrastructures i Habitatge; el Dr. Anton COSTAS COMESAÑA,
Expert a càrrec del Llibre Blanc de l'Habitatge a Barcelona i Catedràtic Economia UB;
el Sr. Ricard FRIGOLA, gerent de l'Institut Municipal d'Urbanisme; la Sra. Glòria
FIGUEROLA, gerent de Serveis Personals; la Sra. Eva Fernández, presidenta de la
Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.
En representació dels Grups Municipals:
Im. Sr. Pere ALCOBER SOLANAS, Grup Municipal Socialista; Ima. Sra. Immaculada
MAYOL BELTRAN, Grup Municipal d'Iniciativa Verds Esquerra Unida i Alternativa; Ima.
Sra. Joana ORTEGA I ALEMANY, Grup Municipal de Convergència i Unió; Im. Sr.
Ricard MARTÍNEZ, Grup Municipal d'Esquerra Republicana de Catalunya; Im. Sr.
Alberto VILLAGRASA GIL, Grup Municipal del Partit Popular.
En representació dels Consells Ciutadans de Districte i dels Consells Sectorials
de Ciutat
Consells ciutadans de districte:
Enric SÁNCHEZ ARIAS, Consell Ciutadà del Districte de Ciutat Vella; Trinitat
CAPDEVILA BURNIOL, Consell Ciutadà del Districte de l' Eixample; Enric PERA,
Consell Ciutadà del Districte de Les Corts; Salvador BARRAU VIÑAS, Consell Ciutadà
del Districte de Gràcia; Roser VALLHONESTA MOLINS, Consell Ciutadà del Districte
d'Horta-Guinardó; Josep ORTIZ SACRISTÁN, Consell Ciutadà del Districte de Nou
Barris; Jordi GRAS I MATEU, Consell Ciutadà del Districte de Sant Martí.
Consells sectorials de ciutat:
M. Purificació CANALS VENTIN, Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat;
Manuel COLON SOLER, Consell Municipal d'Immigració; Fanny LLORENS ALBIÑANA,
Entitats de persones amb discapacitat; Mª Dolors MARTÍ SOLÀ, Consell Escolar
Municipal de Barcelona; Antoni NAVARRO MONTEYS, Consell Assessor de la Gent
Gran; Josep  FIGUERA, Pla Estratègic de l’Esport; Jordi ROGLÀ DE LEUW, Consell
Municipal de Benestar Social; Jorge SOLANA, Consell Municipal de Consum; Francesc
Xavier TOMÁS GOYENA, Pacte per la mobilitat; Núria TORRES DOMÍNGUEZ, Consell
Consell de Ciutat
de Cent de Joves de Barcelona; Rosa VIRÓS GALTIER, Consell Econòmic i Social de
Barcelona; Josep  MOLINA AYALA, Consell de l'Habitatge Social de Barcelona; Carles
GINER, Consell de la Cultura de Barcelona.
En representació de les Institucions més significatives de la ciutat, nomenades
pel Plenari del Consell Municipal de data 20 de febrer de 2004:
Núria GALAN, Consell de la Joventut de Barcelona, vice-presidenta primera del Consell
de Ciutat; Alejandro GOÑI FEBRER, PIMEC - Petita i Mitjana Empresa de Catalunya,
vice-president segon; Oriol BOHIGAS GUARDIOLA, Ateneu Barcelonès; Àngel
CRESPO SÀNCHEZ, CCOO; Eva FERNÁNDEZ LAMELAS, FAVB - Federació
d’Associacions de Veïns de Barcelona; Albert MUSSONS, Col·legi de Periodistes;
Marius  RUBIRALTA ALCAÑIZ, UB - Universitat de Barcelona; Tomàs de MONTAGUT
ESTRAGUÉS, UPF - Universitat Pompeu Fabra; Francisco NEIRA LEÓN, UGT - Unió
General de Treballadors; Eduard IBÁÑEZ, Federació Catalana d'ONG per al
Desenvolupament.
En representació de les entitats més votades del Fitxer General d’Entitats
Ciutadanes, per eleccions celebrades el dia 15 de març de 2004:
Joan CRESPO BERTRANA, Associació Catalana d'Integració i Desenvolupament
Humà- ACIDH;  Rosa BALAGUER BUENO, Casal dels Infants del Raval; Enric
FRANCÈS GASPAR, Ass. d' Entitats Excursionistes del Barcelonès; Eulàlia
PERARNAU CLARASÓ, Secretariat d' Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta;
Felisa PÉREZ ANTÓN, Associació Benestar i Desenvolupament; Josep Oriol PUJOL
HUMET, Fundació Pere Tarrés; Concepció PUJOLAR CONTIJOCH, Associació de
Familiars Alzheimer de Barcelona (AFAB); Amadeu QUINTANA JOLONCH,
Coordinadora d' Entitats del Poble Sec; Ramon SALLA ARDÈVOL, Federació d'
Entitats del Clot-Camp de l' Arpa; Begoña SÁNCHEZ ESPINOSA, SOS Racisme;
Antoni  SANSALVADÓ, Fundació Banc dels Aliments; Mª Assumpció VILÀ PLANES,
Federació Catalana de Voluntariat Social.
Persones d’especial rellevància ciutadana, nomenades pel Plenari del C.
Municipal
Carles DUARTE MONTSERRAT; Miguel Àngel FRAILE VILLAGRASA; Rosa GIL
GARCIA; Núria NAVARRO EDO; Arcadi OLIVERES BOADELLA; Joffre VILLANUEVA
BELTRAN.
Persones escollides aleatòriament del Registre Ciutadà, per sorteig celebrat a 1
de gener de 2004
Sílvia BALLESCÀ LASPLASAS; Cristina DACRUZ ROVIRA; Enric ESTRENJER
MORTES;  Carmen FISSE SEGARRA; José Maria GARCIA MEDINA; Jacint RIBAS
DEIX; Elisenda RIUS BERGUA; Ramon ROYO PRADAS; Emilio RUIZ PÉREZ; Joana
Maria TORRES RAMOS.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 2
Consell de Ciutat
Regidors convidats per la seva vinculació amb el tema de l’Habitatge:
l'Im. Sr. Eugeni FORRADELLAS i BOMBARDÓ, Regidor Ponent de Sòl i Habitatge;
l'Im. Sr. Ricard  GOMÀ, Regidor Benestar Social.
Van assistir, en tant que observadors, algunes persones membres del grup de treball
d'Habitatge del Consell de Ciutat, que havien contribuït a l'elaboració del document de
reflexions i propostes del Consell de Ciutat.
Assisteix la senyora CARME BLASI CARRERA, Secretaria Tècnica del Consell de
Ciutat.
Han excusat la seva assistència en aquesta sessió:
Rosa  BADA; Beatriz ESPEJO;  Lluís LUQUE POLO; David PRUJÀ CARCELES;
Francisco AGUILERA NÚÑEZ; Pepita FERRANDO MADRIGAL; Antonio GUILLÉN
MARTÍNEZ; Joan ROSELL LASTORTRAS; Lluís FERRER CAUBET; Alfons LÓPEZ
CARRETE; Antoni GIRÓ ROCA; Francesc PÉREZ RODRÍGUEZ; Sebastià SALVADÓ
PLANDIURA; Josep RAMONEDA MOLINS; Miquel VALLS MASEDA; Maria MORÓN
MARTÍN; Antoni GUIRADO HERRERA; Josep PLA BUIXÓ; Josep BASELGA
TORRES; Anna CABRÉ PLA; Joaquim CALVO JAQUES; Ramon FOLCH GUILLEM;
Miquel ROCA JUNYENT; Alfonso RODES VILÀ; Maria SALVO IBORRA; Oscar
TUSQUETS BLANCA; Ruth AGUDO PÉREZ; Anna FIGUERAS IBAÑEZ; María José
PEDREROL THORNBERG.
Tots ells assistits pel Secretari General de la Corporació, senyor Jordi CASES I
PALLARÈS.
Im. Sr. F. Xavier Casas i Masjoan, Primer Tinent d'Alcalde i president Comissió
d'Urbanisme, Infrastructures i Habitatge
Informant que l’alcalde s’incorporarà tot seguit, dona inici a la sessió tot reservant la
benvinguda de les persones que s’incorporen i el reconeixement de les que ens han
deixat en el darrers mesos, a la intervenció del president.
1. Aprovació de l’acta de la sessió anterior
No havent-hi cap esmena es dóna l’acta per aprovada.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 3
Consell de Ciutat
2. Presentació de conclusions del Llibre blanc de l’habitatge a Barcelona
El primer Tinent d’Alcalde recorda el compromís adquirit amb el Consell, de presentar
l’informe de progrés del Pla d’Habitatge a dia d’avui, abans d’entrar de ple en les
conclusions del Llibre Blanc. Demana al gerent de l’Institut Mpal. d’Urbanisme faci
breument l’exposició.
Presentació Informe de gestió IMU
El Sr. Ricard Frigola, gerent de l’Institut Municipal d’Urbanisme
En la documentació lliurada tenen amb detall l’informe de progrés que presentem.
Recordar que en el Pla d’Habitatge es fixaven com objectius generals: en primer lloc,
millorar l’accés a l’habitatge digne i adequat dels ciutadans de Barcelona, tenint en
compte la visió metropolitana de la realitat de l’habitatge de la ciutat; el segon,
promoure la rehabilitació i el foment dels barris a la ciutat utilitzant l’instrument
d’habitatge; i, finalment, coordinar totes les actuacions de les administracions a la
nostra ciutat, en els temes d’habitatge.
Es treballa en l’impuls de quatre eixos clau:
 Planejament i política de gestió de sòl
 Programa de promoció de nou habitatge de protecció
 Programa de rehabilitació: ”Fem barri, fem habitatge”
 Atenció al ciutadà i ajuts al lloguer social.
Comptem amb un instrument per a la promoció d’habitatge, el Consorci d’Habitatge a
Barcelona, que està funcionant amb nous estatuts i mecànica molt més reforçada.
Finalment, es feia un requeriment de nous plans d’habitatge de l’Estat i la Generalitat.
A continuació analitza els indicadors més rellevant dels quatre eixos esmentats en el
que es destaca:
 6 milions de metres quadrats de sostre per habitatge, el 52 per cent del conjunt del
planejament de la ciutat s'ha destinat a habitatge de protecció.
 s'han impulsat 10.000 nous habitatges. Un 86% estan acabats o en obres, en l’altre
14% la llicencia està en tràmit i en construcció a finals del 2007.
 dels habitatges protegits, un 73% s'han destinat a la creació de noves llars i el 27%
restant a reallotjament. El percentatge de lloguer assequible se situa en el 45%.
 intervenció amb programa de rehabilitació en 32 barris, amb un àmbit d’actuació de
27.000 edificis i 260.000 habitatges, distribuïts per 15 barris que formen part de les
àrees de rehabilitació integral, 6 barris d’atenció especial, 10 barris de remodelació,
i finalment el barri del Carmel com a àrea extraordinària de rehabilitació integral.
 atenció al ciutadà: nou oficines d’habitatge a la ciutat i posta en marxa de la web
(710.000 consultes).
S’informa també dels ajuts al lloguer social mitjançant el Consorci d’Habitatge de
Barcelona (4.200 ajuts - 9,7 milions d’euros) i el perfil dels beneficiaris (67,3% dones,
39% persones de més de seixanta-cinc anys, 23% joves fins a trenta-cinc anys).
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 4
Consell de Ciutat
L’alcalde
M’incorporo al Consell de Ciutat, i m’excuso pel retard. Per tal de no interferir en el
ritme iniciat, seguim amb l’ordre del dia. El professor Costas, del qual no faig la
presentació ja que tots vostès, em consta, han treballat conjuntament en el darrer any
el tema d’habitatge, ens exposarà les conclusions del Llibre Blanc de l’habitatge.
Presentació Llibre Blanc de l'Habitatge
Dr. Anton Costas Comesaña. Expert a càrrec del Llibre Blanc de l’habitatge a
Barcelona i catedràtic d’Economia a la UB.
Gràcies, alcalde. Bona tarda a tothom. Vengo a dar cuenta del trabajo realizado a lo
largo de más de un año y a presentar los resultados del encargo que en su momento
me hicieron el alcalde Clos y el teniente de alcalde Xavier Casas, y después renovado
por el actual alcalde Jordi Hereu.
El professor Costas recorda i remarca els punts de referència de l'encàrrec per
analitzar, a continuació, com s’ha conduït el procés d’elaboració. Seguidament
expressa el seu agraïment al conjunt de persones i institucions que han col·laborat en
les aportacions del Llibre Blanc de l’Habitatge de Barcelona. De manera detallada
anomena a tots i cadascun dels col·laboradors,  que es resumeix en:
 El Consell de Ciutat, especialment el grup de treball específic d’habitatge, els vice-
presidents i la secretaria tècnica.
 Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona UAB, Centre d’Estudis
Demogràfics UAB, Centre de Política del Sòl i Valoracions UPC, Gabinet Tècnic de
Programació de l'Ajuntament de BCN, Grup de Polítiques Públiques i Regulació
Econòmica UB
 Grup d’Experts (relació en la documentació adjunta)
 Grup de Treball de la càtedra de Política Econòmica UB
Paso a apuntarles cuáles son las aportaciones que creo que pueden encontrar en el
Libro Blanco.
En primer lugar, hemos intentado dar respuesta a las cuestiones que se nos habían
planteado por parte de la alcaldía. Es decir, recuerden, por un lado ver cómo está
evolucionando el problema de la accesibilidad a la vivienda en Barcelona; segundo,
identificar a los colectivos que pueden estar teniendo mayores dificultades; y, en tercer
lugar, hacer una serie de recomendaciones.
Pero también encontrarán respuestas, a una serie de preguntas que surgieron en los
primeros momentos de las reuniones con el Consell de Ciutat y también a raíz de una
encuesta dirigida a un grupo de personas muy relacionadas de diversas formas con el
mercado de la vivienda. Preguntas, temores que surgían en el Consell de Ciutat, y
también en esa encuesta, acerca de si Barcelona no estaría expulsando a una parte de
sus residentes por problemas de precios de vivienda; temores relacionados con si no
se estarían produciendo fenómenos de polarización y de segregación social como
consecuencia del mercado inmobiliario y de la fuerte inmigración de estos años; o
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 5
Consell de Ciutat
también preguntas relacionadas con la cuestión de si el número de viviendas vacías en
Barcelona es o no muy elevado.
Y, por último, en el Libro Blanco encontrarán también datos nuevos, yo creo que
relevantes en muchos casos, pero ante todo un análisis que ha intentado salir de lo
que son las medias, es decir, los siete años como media de esfuerzo económico para
acceder a una vivienda en Barcelona, ¿se distribuyen homogéneamente entre todos
los grupos sociales, o hay realmente muchas diferencias en ese esfuerzo de acceso,
según sea el grupo social considerado?
Hasta ahora esa pregunta no era posible responderla porque no teníamos datos de
rentas desagregadas a nivel micro. Pero hemos podido manejar una base de rentas –
limitada pero importante– que nos permite saber cuáles son los ingresos de todo
ciudadano, de todo residente en Barcelona, haga o no declaración de renta;
cuáles son los ingresos laborales y por prestaciones sociales, es decir, por desempleo,
por pensiones o por cualquier otro tipo de prestación social. Al tener esos datos
desagregados microeconómicos, eso es lo que nos ha permitido obtener una serie de
resultados que ustedes verán que podré comentarles a continuación.
El Libro Blanco tiene tres partes. La primera contiene el informe ejecutivo y las
recomendaciones. Estas no son estándar, cada una va acompañada de un comentario
que intenta  justificar esa recomendación.
En la parte segunda, están los estudios que han hecho los expertos sobre el tema de
vivienda en Barcelona. Y en la parte tercera está lo que ha sido el debate en el Consell
de Ciutat, y la encuesta a ese grupo de líderes de opinión, por decirlo de alguna
manera, de Barcelona, sobre el problema de la vivienda.
Yo creo que esa parte tercera es un material excelente para todos aquellos, que estén
interesados en conocer cuáles son las percepciones, los temores y también las
propuestas que emergen  en forma de consenso ciudadano en la ciudad de Barcelona.
Explica com  la possibilitat d'accedir a les dades agregades de les declaracions de
renda de tots els ciutadans de Barcelona, (per persona i llar) ha permès desagregar
l’stock d’habitatge a la ciutat en quatre grups per fer  el càlcul de l’evolució de l'esforç
econòmic i  financer per accedir a un habitatge. Aclareix, com acadèmic, el fet que en
aquest apartat es treballi amb dades del 2004, ja que aquestes no estan disponibles
pels anys 2005-2006
Permítanme  comentar algunos de los resultados y las recomendaciones.
Precios, renta y accesibilidad a la vivienda
 En primer lugar, como primera conclusión, han aumentado mucho más los
precios de las viviendas y los alquileres de las viviendas más económicas. El
25% de las viviendas de menores ingresos son aquellas que han incrementado
más el esfuerzo de compra, que ha pasado de 15 (2001) a 22 años (2004)
 Segundo dato importante, nos aparece un 25% de hogares con ingresos más
bajos de los que preveíamos.
Sin embargo, me interesa hacer en este momento una consideración para no deducir
de ese dato consecuencias que pueden no ser ciertas. Afirmar que el 25 % de hogares
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 6
Consell de Ciutat
en Barcelona, en estos años, tiene ingresos muy bajos, que –como verán– difícilmente
dan para poder acceder a una vivienda, no significa que dentro de este colectivo no
haya muchos hogares, o personas, que tienen vivienda en propiedad o que pueden
perfectamente llegar a tenerla.
Anticipándoles un dato, que fue para mí una sorpresa, nos encontramos con que – en
pregunta directa – a los jóvenes que viven emancipados en Barcelona, hay alrededor
de un 30% que dice no pagar nada por alquiler ni por hipoteca, y están viviendo en una
vivienda de Barcelona. ¿Qué nos debe estar reflejando este dato? Que naturalmente
las rentas que utilizan muchas personas para acceder, en este caso jóvenes, a una
vivienda, no son exclusivamente los ingresos procedentes de los ingresos laborales.
Hay otros mecanismos, como son la ayuda de los padres o de familiares, o riqueza
acumulada que probablemente sirve para hacer este mecanismo.
Segundo, en ese 25% hay muchos hogares formados por personas de edad mediana o
mayores que tienen ya vivienda, pero lo que dice el dato es que, si hoy tuviesen que
acceder a una vivienda tendrían verdaderas dificultades para poder hacerlo. Pero,
insisto, quiero hacer esta distinción, porque si no, la conclusión que se podía sacar del
primer dato sería errónea.
¿Cómo medimos normalmente la accesibilidad, el esfuerzo de accesibilidad?
A través de lo que llamamos «esfuerzo económico», que es el número de años que un
hogar o una persona tendría que utilizar toda su renta para poder comprar una vivienda
a los precios actuales de la vivienda. Si trabajásemos con indicadores de esfuerzo
medio, eso está alrededor, en el año 2005, de ocho y pico de años para Barcelona,
muy similar de cualquier otra ciudad equivalente a Barcelona. Lo que tiene interés para
la política de vivienda es ver qué sucede cuando lo desagregamos por cuartiles,
entonces podemos analizar cuánto representa la cuota hipotecaria sobre los ingresos
de ese 25% con menos ingresos, repito con los datos del 2004, prácticamente el cien
por cien del ingreso es la cuota hipotecaria. Yo creo que esto es el dato significativo.
Esto nos sucederá en cualquier otra ciudad en que pudiésemos manejar datos
similares, lo que estamos haciendo aquí es respondiendo a la pregunta que el alcalde
nos había hecho de intentar identificar cuáles son los colectivos que tienen más
necesidades, no los datos medios que valen muy poco para efectos de políticas de
vivienda adecuadas.
 Una conclusión primera: estos datos me llevan a afirmar que la opción más
eficaz para facilitar el acceso a la vivienda para este colectivo, o al menos
para muchos de los hogares que están dentro de este colectivo con menores
rentas, es el alquiler. Difícilmente con los ingresos con los que nos encontramos
estos hogares pueden llegar a comprar una vivienda en el mercado libre, pero es
que no llegan tampoco a poder comprar, en condiciones asequibles,  una
vivienda del régimen general  de protección oficial.
 Otra segunda conclusión: hay que ser muy selectivos con las políticas de
vivienda. No vale fijar colectivos genéricos amplios como objetivo de las
políticas de vivienda –los jóvenes como jóvenes, o los mayores como mayores–,
porque dentro de esos colectivos las realidades son muy diferentes, y si la política
sólo se dirige a colectivos corporizados de esa forma, probablemente aparecen
problemas de equidad importantes.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 7
Consell de Ciutat
En ese grupo de hogares con rentas bajas está surgiendo, todo un nuevo conjunto de
hogares unipersonales, personas divorciadas, etc que hace de ese grupo de
menores rentas una realidad compleja, realmente un laboratorio de experimentación
social realmente complejo. Las condiciones de acceso a las ayudas habrían de
tener en cuenta esta diversidad para poder dirigir los recursos a quien realmente
lo necesita y no a quien representa una falsa o momentánea situación de
dificultad.
Qué efectos tienen los incentivos fiscales sobre los diferentes tipos de hogares.
Las bonificaciones fiscales son el principal instrumento de política de vivienda. El gasto
en vivienda es lo que un economista diría «gasto fiscal», es decir, son aquellos
ingresos que la hacienda pública no ingresa como consecuencia de las deducciones
que los individuos o los hogares hacen por compra de vivienda. A quien benefician?
Fíjense: primer cuartil, les aparece en blanco. Es decir, el grupo de menores rentas de
Barcelona no se beneficia en absoluto de las deducciones en el impuesto sobre la
renta. ¿Quién se beneficia especialmente de la deducción? Las clases medias,
especialmente en términos de proporcionalidad.
 La tercera conclusión: aquellos que están más necesitados de apoyo por
parte de la política de vivienda no son ayudados a través del mecanismo más
importante que tiene cualquier estado o gobierno para incentivar a sus
ciudadanos a acceder a la vivienda. Las bonificaciones fiscales penalizan
comparativamente las rentas más bajas.
 Un mercado estable y amplio de alquiler requiere incentivos fiscales, tanto
positivos como negativos.
¿Cuáles tendrían que ser los precios asequibles de acceso a la vivienda en
Barcelona?¿Cómo diseñar políticas de vivienda que puedan ser más eficaces
para aquellos que más lo necesitan?
Hay que definir un precio asequible, ya sea de compra o de alquiler. De hecho, países
desarrollados del entorno europeo hoy obligan ya a que toda su normativa sobre
vivienda incorpore específicamente cuál es el criterio de asequibilidad, ya sea de
compra o ya sea de alquiler.
Definimos precio o alquiler asequible de vivienda como el porcentaje de los ingresos
mensuales o anuales que una familia debería pagar como máximo para no entrar en
situaciones de riesgo financiero. Esto es cómo define el riesgo financiero cualquier
institución financiera que da créditos hipotecarios.
Analizando las distintas gráficas que les presento, en cuanto a precios y alquileres
asequibles en Barcelona se concluye:
 El precio asequible, situado en el 35% de la renta, es una buena guía para la
política de VPO.
 Para el 25% de las familias de menores ingresos, los precios de la vivienda de
protección de régimen general son superiores al que tendrían que pagar
como precio asequible.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 8
Consell de Ciutat
 Para las familias de renta media la VPO es efectiva como política de
accesibilidad.
 Un problema de equidad: La VPO de compra no beneficia a quien más lo
necesita. En el caso de régimen especial o se complementan con importantes
ayudas directas a la compra o bien es necesario articular otro tipo de ayudas
como el alquiler social.
 El alquiler protegido, a pesar de incorporar nuevas categorías de vivienda de
alquiler social para colectivos específicos, esta por encima del alquiler
asequible que correspondería a las viviendas de menor renta.
Quiero matizar este ultimo comentario con respecto a la política del Ayuntamiento de
Barcelona. De hecho, las nuevas tipologías de vivienda protegida de alquiler que se
están desarrollando en los últimos años tienen un precio de alquiler que ya es inferior
al precio de alquiler asequible que calculamos de acuerdo con esas rentas. Yo creo
que este es el camino, pero si tomásemos lo que es el alquiler protegido de la vivienda
general, el que fija la política estatal, esos alquileres protegidos son superiores aún hoy
a lo que sería el alquiler asequible –insisto– calculado de esa forma.
Estamos ante cambios sociales en la ciudad de Barcelona, en este caso, muy
profundos, muy dinámicos, muy novedosos, que están dando lugar a
necesidades de vivienda y, por lo tanto, a demandas de tipología de vivienda
probablemente bastante diferente a la que hasta ahora estábamos
acostumbrados de acuerdo con lo que era la tipología de hogares.
A continuació el professor Costas exposa i comenta els gràfics corresponents a altres
qüestions sorgides a partir de la investigació duta a terme:
Quant a joves:
 Una nova patologia social: el retard en l'emancipació dels joves. La formació de
parella deixa de ser el principal motiu d’emancipació.
 Es crea un biaix entre les noves necessitats residencials dels joves i l’oferta
d’habitatge existent
Canvis en la tipologia de llars i noves necessitats d’habitatge
 Augmenten intensament les llars unipersonals i les llars sense parentiu
 Disminueix la parella tradicional amb fills
Quant a gent gran
 Barcelona té una població relativament més envellida del que li correspondria. En
contraposició, els demògrafs diuen que no envellirà més, mentre que a les altres
ciutats sí.
 Aquesta població es composa de persones soles o amb parella, que habiten en
pisos de superfície relativament gran
 El principal inconvenient dels habitatges de la població de 65 anys i més és
l’absència d’ascensor, problema que s’accentua si distingim entre tinença en
propietat o lloguer
 Existeix un gran volum d’habitatges amb fortes necessitats de rehabilitació
De manera més detallada remarca
 Desajustos entre necessitats habitacionals de la gent gran i característiques dels
seus habitatges. Riscos d’infrahabitatge i “mobbing”, necessitat de rehabilitació.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 9
Consell de Ciutat
 El parc potencial d’habitatges substituïbles procedents de la gent gran, planteja les
possibilitats de la hipoteca inversa per millorar les condicions de vida de la gent
gran. Yo sólo les he hecho la pregunta: ¿cómo se podría utilizar ese capital
inmobiliario que tiene la gente mayor para mantener su calidad de vida,
naturalmente sin sacarle la propiedad de su vivienda? Y creo que en este terreno,
el Ayuntamiento, y en particular el Ayuntamiento de Barcelona, por su tradición y su
magnitud, tiene un terreno importante a desarrollar. Pero, insisto, sólo lo apunto.
Quant a la immigració
 Barcelona torna a guanyar població. Els barris que més creixen són els de la
primera immigració
 Gran dinamisme del mercat de reposició d’habitatges als barris on més ha
augmentat la immigració
 La cultura de la propietat com a factor d’integració dels immigrants
S’analitzen dades de la investigació sobre segregació i polarització, així com
concentració i sobreocupació, ja siguin transitòries o estructurals.
Analitzats determinats sectors de població, el ponent segueix comentant dades sobre
enquestes encarregades per l’elaboració del Llibre Blanc.
Les decía, algunos temores que aparecían en un primer momento de inicio del trabajo.
Sobre que Barcelona estuviese expulsando una parte de su población de
residentes por motivos de falta de vivienda, falta de suelo, precios elevados.
¿Qué nos encontramos?  y es encuesta directa. Pues con una sorpresa: Barcelona
tiene una capacidad de retención de su población cuando cambia de vivienda. La
pregunta es: «¿usted ha cambiado de vivienda en los últimos cinco años?» «¿Dónde
está ahora?». El resultado es que prácticamente el 50% –44%– de las personas –
hogares, personas– que han cambiado de vivienda, se han quedado en el mismo
barrio. La capacidad de retención que tiene el barrio en Barcelona es singular.
Si ampliamos un poquito más, resulta que la gente que ha cambiado de vivienda y se
ha quedado en su propio barrio o en otro barrio de Barcelona llega a ser el 71%. Este
porcentaje no lo da ninguna otra ciudad: el 71% de la gente que cambia de vivienda
en Barcelona se queda en la propia Barcelona. Insisto, es una capacidad de
autocontención que nos ha sorprendido, por lo tanto, podríamos decir que Barcelona
no expulsa tanto como aquellos temores iniciales nos hacían temer.
En todo caso, ese 29% que al cambiar de vivienda se va de Barcelona ciudad, ¿por
qué lo hace? ¿Por necesidad o por capacidad de elegir? Un porcentaje muy
significativo, el mayoritario, se va por hacer una elección personal de un entorno mejor,
de una vivienda con mayor superficie..., y esto se puede apreciar cuando además
analizamos el perfil de renta de las personas que se van. Cuando es bajo se va a los
municipios que tocan a Barcelona, es decir, el contagio por vecindad. Sin embargo, si
el nivel de renta es un poquito más alto se va a la segunda, tercera corona. Por lo
tanto, en todo caso, si pudiésemos hablar de "expulsión", es por decisión, por
capacidad de escoger más que por necesidad.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 10
Consell de Ciutat
¿Qué le pasará a la población de Barcelona de aquí a dentro de diez años? Saben
que ningún economista sensato, ni ningún demógrafo habla más allá de diez años, y ya
con diez años te equivocas sistemáticamente. Nosotros hacemos tres hipótesis que
surgen de esa dinámica social que hemos visto.
 Estimamos que en los próximos años se va a producir un aumento en la tasa de
emancipación de los jóvenes por motivos de independencia, no de formar pareja.
 Segunda hipótesis: estimamos que va a aumentar la propensión a la formación
de hogares en edades adultas centrales, entre 50 y 66 años, por motivos de
divorcio y nuevas tendencias. Esa dinámica es muy fuerte en Barcelona.
 Y estimamos, también, un creciente incremento en la autonomía residencial de
las personas mayores.
Esto nos lleva a la pregunta de: ¿es capaz Barcelona de dar respuesta a esas
necesidades de formación de un mayor número de hogares? Estimamos que de
aquí al 2016 hacen falta en Barcelona ciudad alrededor de, 70-90.000 hogares.
¿Es posible desde la actual planificación de Barcelona dar respuesta a esta
necesidad? Según nuestras previsiones el potencial que ofrece el planteamiento
urbanístico actual vendría a dar –según los cálculos que también verán en la parte 2–,
unas 50.000 viviendas, por lo tanto hay un diferencial. Sin embargo, y creo que es más
que una hipótesis, la estimación es que si la rehabilitación de una gran parte de ese
stock de vivienda que les decía anteriormente, especialmente de edad más avanzada,
se puede llevar adelante, la capacidad de producción de nueva vivienda sumada a la
que tiene el actual planteamiento urbanístico, da cantidades muy similares al número
de hogares que hemos calculado nuevos en este horizonte.
Finalmente y de forma muy rápida, ya que me he excedido en el tiempo asignado, no
voy a entrar en un resumen de las recomendaciones, las tienen ustedes encima de la
mesa, solo quiero decirles  tres flashes muy rápidos. Las recomendaciones las baso
en una conclusión básica de todo el trabajo, lo que yo he llamado  «la tijera de la
vivienda». El problema de la vivienda se puede especificar como una tijera en que las
dos hojas se han ido abriendo, separando, a lo largo de estos últimos años. Por un
lado, una hoja corresponde a las rentas de los hogares, que prácticamente están
estancadas, con una ligerita tendencia a la alta, y la otra hoja son los precios. Esa es
la tijera.
¿Qué se puede hacer desde la política pública ante una realidad, un mercado,
como éste?
 Uno podría decir: «Pues mire, tirar la hoja de los precios de la tijera hacia abajo,
presionarla hacia abajo, e intentar la de las rentas subirla hacia arriba.» La de las
rentas, desde el ámbito municipal difícilmente algo se puede hacer. Hay que actuar
sobre a hoja de arriba. ¿Cómo se puede hacer? Uno, actuando en el equilibrio
entre nueva vivienda libre o vivienda de protección oficial. Por lo tanto,
aumentando más la vivienda de protección oficial que lo que se ha hecho en los
últimos años, porque eso hace que la hoja de los precios para los segmentos más
necesitados pueda bajar.
 Segundo, que dentro de la vivienda de protección oficial, se modifique el
equilibrio actual aumentando el número de viviendas de protección oficial en
alquiler, porque son a las únicas a las que pueden acceder, con un esfuerzo, los
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 11
Consell de Ciutat
segmentos de población con menores rentas. Y disminuir –no digo anular– el
porcentaje de viviendas de protección oficial de compra. Por tanto: Segunda
recomendación: vivienda de protección oficial de compra y vivienda de protección
oficial de alquiler, la idea es que hay que aumentar, el equilibrio hay que decantarlo
hacia alquiler.
Dicho esto, dos cosas adicionales. Yo creo que hay dos objetivos claros:
 Uno es focalizar la política de vivienda, sesgarla hacia los colectivos con más
necesidades;
 El segundo, sesgar la política urbanística en general hacia la recuperación de
la función residencial de la ciudad, es decir, hacia la rehabilitación. Porque
esas dos prioridades tienen cierta capacidad para corregir en parte el problema.
 En último lugar, esto como un criterio básico: me es muy difícil pensar que sólo a
través de la actuación de las administraciones públicas podamos hacer frente, tanto
en Barcelona como en Cataluña o el conjunto de España, al problema que tenemos
delante. Creo que es necesaria una colaboración muy intensa entre las
diferentes administraciones y entre las administraciones y el sector de
promoción inmobiliaria tanto público como el privado. Si no se produce esa
colaboración mutua, difícilmente el problema de la vivienda puede resolverse.
Déjenme, una sugerencia final. Hubiese sido ideal poderles traer hoy los datos del
2005. No ha podido ser así por problemas estadísticos. Eso me lleva a hacer una
recomendación,  que a través de cualquier tipo de mecanismo, llámesele plataforma,
grupo, observatorio,  dentro del Consell de Ciutat o fuera de él, que el trabajo que se
ha hecho hasta ahora pueda continuarse con otro responsable. Por mi parte estoy
agradecido, he hecho lo mejor que he podido este trabajo y como les decía al principio,
vengo a rendir cuentas y a presentar balance. Eso es lo que he intentado hacer, les
agradezco la atención, y la esperanza de que cuando lean los documentos puedan
encontrar cosas de su interés.
Muchas gracias. Nada más.
Torn de paraules sobre conclusions del Llibre Blanc de l’habitatge
L’alcalde
Molt bé, professor Anton Costas. Jo també volia agrair el treball del Llibre Blanc, un
document seriós i tècnicament molt sòlid, així com la capacitat de fer un procés de
participació que ha estat realment molt rigorós. Aquí hi ha dades que són bastant
inèdites i, per tant, que porten llum en el debat.
Com saben, per l’Ajuntament de Barcelona l’accés a l’habitatge és un dels reptes més
importants a continuar treballant, és un repte de tots, i recollint la darrera recomanació
del professor Costas quant a la necessària col·laboració entre administracions i el
conjunt d’agents públics i privats,  cal avançar en la consolidació d’un gran pacte per
l’habitatge, coordinant-nos amb l'àmbit metropolità, el govern de Catalunya, el de l’Estat
i els diferents sectors implicats.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 12
Consell de Ciutat
Iniciem el debat, en el benentès que aquesta documentació ens aporta dades per la
reflexió i les conclusions que avui podrem debatre, però també per més endavant, de
com poder encarar las noves realitats que s’imposen a la nostra ciutat.
Ima. Sra. Imma Mayol i Beltran, representant del Grup Municipal d’Iniciativa Verds
- Esquerra Unida i Alternativa
Voldria fer una pregunta per afinar més una de les moltíssimes coses interessants que
han sortit. I jo també vull agrair de veritat la feina feta, crec que és molt útil per a totes
les persones que ens interessa la ciutat.
La pregunta concreta és: quan es parla de la capacitat de retenció de Barcelona,
efectivament amb les dades és molt important la capacitat de retenció, en el propi barri
i en general. Jo crec que aquí l’equívoc pot estar, per no confondre, que només estem
parlant de la gent que té capacitat de canviar-se de domicili. I per tant, el que això
d’alguna forma no deixa entreveure és que hi ha un percentatge molt important de gent
que no pot canviar-se, i per tant la capacitat de retenció ve en sectors que tenen
capacitat i que tenen possibilitat de modificació de les seves condicions vitals. I el que
no sabem és aquesta franja que no té possibilitats, que és bastant alta –entenc–, té la
capacitat de retenció que hi hauria modificant algunes de les condicions de vida a
Barcelona. Gràcies.
El Dr. Anton Costas Comesaña
La respuesta tiene que ajustarse siempre a los datos que ha manejado, y los datos son
de gente que ha cambiado de vivienda. Puede haber –es verdad– muchos hogares,
muchas personas que deseando cambiar de vivienda, porque las condiciones de su
vivienda no son las adecuadas para ellos... –piensen en lo que he dicho sobre hogares
mayores con problemas de ascensor, estarían dentro de ese grupo. Sin embargo, hay
una posibilidad de acercarse a esa pregunta de otra manera, que es viendo dónde hay
más rotación en la compra de vivienda. Los niveles más elevados de retención me
aparecen en los barrios de primera inmigración. Este dato es cualitativo, no es
cuantitativo. Ese dato sería coherente con otro que no he introducido en el estudio
porque no tengo autorización, pero que sí que he manejado, con datos del sector
financiero preguntado sobre qué tipología de personas pedía hipotecas.
Hay más datos, que no he utilizado por falta de tiempo, el de viviendas vacías. A mí
me salen muy pocas, y les aseguro que las he visto del derecho y del revés, de todos
los lados, y me sale que en Barcelona no hay más de –para cubrirme en salud–, no
hay más de entre 3 y 4% de viviendas vacías, y definiendo vacías de una manera muy,
muy estricta. Pero no los he utilizado porque probablemente cuando uno dice esto da
la impresión de que estás un poco amañando los datos, ¿no?  He preferido decirlo en
un artículo público, responsabilizándome yo, y no diciéndolo exactamente en el
informe, pero a nivel personal lo he dicho.
La Sra. Eva Fernández Lamelas, representant de la Federació d’Associacions de
Veïns i Veïnes de Barcelona.
Reconeixent i agraint la qualitat del treball que presenta el doctor Costas, hi hauria
alguns elements que m’ha suggerit i que voldria comentar. Per una banda, quan es
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 13
Consell de Ciutat
parla de la nova patologia social, el retard en l’emancipació dels joves, jo voldria
apuntar la repercussió que aquest retard en l’emancipació té sobre les tasques
reproductives que habitualment porten a terme les dones. I en aquest sentit, en les
recomanacions, en la mesura en què entenc que les polítiques d’habitatge no poden
anar deslligades d’altres polítiques més transversals, cridar l’atenció sobre quines
polítiques es podrien implementar per minimitzar aquest impacte, important en un
sector de la població, les dones, que cada vegada més enganxa la cura dels fills i filles
amb la cura de la generació anterior, i per tant, pateix clarament una sobrecàrrega que
ja ha estat diagnosticada i sobrerament estudiada.
Quan es planteja la qüestió –molt interessant– de l’observatori, jo suggeriria si en les
estadístiques que s’estableixin, i en les que es generin, es pot fer una bona
desagregació per gènere, per tal de visibilitzar l’impacte que tenen sobre les dones de
forma específica el pes de la compra o el lloguer d’un habitatge, la capacitat que tenen
en aquestes famílies que s’acostuma a anomenar malament monoparentals, quan en
realitat majoritàriament són monomarentals. Podria permetre integrar també polítiques
de gènere en aquest sentit.
També, des del punt de vista de la FAVB, hi ha un tema que ens preocupa de forma
molt important des de fa ja molt de temps. I és, entenem i compartim plenament que a
Barcelona cal portar polítiques de rehabilitació important i som conscients que hi ha
un parc important d’habitatge que requereix aquestes polítiques i el senyor Frigola ja
ens havia explicat també abans tos els projectes de barris. Però la nostra experiència
és que quan es donen aquestes polítiques de rehabilitació, apareix com un efecte
secundari no desitjat el tema de l’assetjament immobiliari, i entenem que seria
important que l’Ajuntament adoptés fórmules decidides de lluita contra aquest fenomen.
I en aquest moment –des del nostre punt de vista– la Llei d’urbanisme, en el seu article
146, permet la declaració, que també recollirà –o esperem– el projecte de llei
actualment en discussió sobre l’habitatge en els articles 16 i 40, el portar a terme la
definició d’àrees preferents de tempteig i retracta, de manera que l’Ajuntament
pogués intervenir per evitar aquestes maniobres especulatives.
El Sr. Josep Ortiz Sacristán, Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de
Nou Barris, representant del Consell Ciutadà de Nou Barris
Agraeixo aquesta tasca –ja ho vaig dir a l’anterior Consell de Ciutat–, però des dels
barris veiem coses que no quadren massa amb aquest informe. Es diu que els joves
dels barris –i jo estic parlant evidentment des de Nou Barris– s’acostumen a quedar als
barris. Bé, la realitat no és pas aquesta, o almenys la realitat més propera que
nosaltres coneixem. De vegades sí que s’hi queden, és cert, però s’hi queden a casa
dels pares perquè és que no poden sortir d’allà. Això és una realitat. Si això és quedar-
se, estem d’acord.
Segona. Abans, fent comptes, es deia que amb un salari de família podien calcular-se
en vuit anys. Bé, doncs a mi els comptes tampoc no em tornen a sortir, perquè hi ha
quantitat de joves que estan cobrant 1.000 euros o menys. Si hi hagués una parella
podrien sortir, si no vaig errat, uns setze milions. Hi ha algú que em digui on es pot
comprar a Barcelona un pis per setze milions? Vull dir, hi ha coses que no m’acaben de
quadrar.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 14
Consell de Ciutat
La Sra. Rosa Gil García, persona d’especial rellevància ciutadana
En primer lugar, señor Costas, felicitarle por el trabajo realizado y por su larga
exposición.
En segundo lugar quisiera hacer una pregunta que no sé si corresponde directamente
al tema. Parlaré de Ciutat Vella que es la part que jo conec. Hi ha molts edificis de més
de dos-cents anys d’antiguitat, la rehabilitació dels quals està en mans d’un privat que
ho compra, fent-hi després un mínim d’inversió i ho ven. No hi ha cap manera que un
tercer  garanteixi la seguretat de l’edifici i no et trobis que després de la compra hagis
de fer una gran despesa perquè la casa no s’enfonsi com el cas de l'edifici on vivim.
L’alcalde
Molt bé. Si els sembla farem cada tres intervencions una resposta.
El Dr. Antón Costas Comesaña
 Señora Eva Fernández, es una buena cuestión, recojo esta aportación y lamento
profundamente que no se me haya ocurrido. Con los datos que tenemos se puede
hacer una desagregación por género, como lo hemos hecho por edades. Hay ahí
una sobrecarga indudablemente en el ámbito de mujeres
 En segundo lugar, mobbing inmobiliario. No hemos podido acercarnos a eso,
tanto en los documentos del Consell de Ciutat, como en lo que es la encuesta
aparece ese problema por lo tanto de forma cualitativa está recogido, pero no
tenemos datos en los que apoyar eso. Sí que en las recomendaciones hay
propuestas similares a las que me hacía.
 Señor Ortiz, ocurre muchas veces que los análisis procedentes de datos, no casan
muy bien con tu experiencia cotidiana. Yo le vuelvo a decir que en el caso de
retención eso es lo que nos dan los datos. Datos de encuesta directa, que se llevan
haciendo cada cinco años desde el año 80, por lo tanto es una buena serie.
 Sin embargo, tengo que hacer una aclaración importante a la segunda cuestión que
ha hecho, y que ahí estamos de acuerdo. Si tiene a mano los gráficos, fíjense que
yo desde el principio dije que «no voy a trabajar», decía, «con datos de esfuerzo
medio, porque no dicen nada». El 8%. Fíjese en ese dato, en el de la izquierda, le
está diciendo que en el año 2004 el esfuerzo económico que significa dedicar
toda la renta del año, todo lo que uno obtiene, a pagar la vivienda, para el
segmento de menores rentas en Barcelona significa del orden de veintitrés años.
Espectacular. Siento no haberme parado más un poco en esta cuestión. Aquí sí
que estamos de acuerdo, su percepción y los datos. En el primero nada más que
señalar que le comprendo pero que eso es lo que me sale, los datos.
 Doña Rosa Gil me ha asustado, me ha dicho que he estado hablando una hora y
media y me ha asustado. Yo tengo anotados cuarenta y ocho minutos, que es lo
que normalmente acostumbro a dar en una clase.
En las recomendaciones, especialmente para el ámbito de rehabilitación, hablamos
de la conveniencia de que se cree algún tipo de mecanismo de certificación de
calidad. Verá que su sugerencia está recogida de una manera concreta y extensa,
ya que fue un problema que nos hemos encontrado.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 15
Consell de Ciutat
Im. Sr. F. Xavier Casas i Masjoan, Primer Tinent d'Alcalde
En tot cas, per complementar la petició de la Rosa, hi ha un instrument, que són els
anomenats TEDI – abreviat, els tests de l’edificació... etc –, que es poden realitzar
gratuïtament demanant-ho a l’Administració de la Generalitat de Catalunya vehiculant-
ho a través de les oficines de rehabilitació de la ciutat. Diagnostiquen els estats de
patologia dels diferents edificis. Aquests TEDI serveixen per després poder demanar
els ajuts econòmics per a la rehabilitació. Clar, què passa, si algú ho fa privat i no vol
demanar ajut i no demana el TEDI, doncs no hi ha aquesta anàlisi. Però tanmateix,
persones que hi visquin poden, evidentment, acollir-se a la petició d’aquests estudis
que complementarien aquesta informació que potser no es disposaria en cas de no fer-
los.
La Sra. Francesca Llorens Albiñana, Associació Catalana Promoció Persones
Sordes, representant de les entitats de persones amb discapacitat
Represento a entidades de discapacitados mentales, físicos, sensoriales y psíquicos.
A lo largo del estudio de este Libro Blanco he hecho diversas aportaciones en cuanto a
la discapacidad. Cuando salga de aquí yo no sé qué decirles a mi grupo, en ningún
sitio he sabido entender que se nos considere. Lo veo todo dirigido a personas
"normales" –entre comillas. No sé, si hay alguna respuesta para esto quizás está en el
libro de recomendaciones, que no he tenido tiempo de leer porque se ha entregado al
llegar aquí. No sé si ha contemplado las personas con discapacidad. Quiero decir
también que yo soy una persona totalmente sorda que está hablando, por lo tanto hay
que entender la discapacidad en su diversidad.
El Sr. Josep Molina, Consell de l’Habitatge Social, representant la Plataforma pel
Dret a l’Habitatge Digne
Agrair la intervenció i el treball del senyor Costas. Nosaltres, o jo personalment
considero que és un treball amb rigor quant al diagnòstic i quant a les recomanacions.
 He de dir que més o menys les línies que apunta el senyor Costas ja fa molts anys
que en els diferents fòrums en què s’ha parlat d’habitatge ja marcaven la línia del
lloguer i de l’augment de l’habitatge de protecció, perquè més o menys el
diagnòstic era en aquesta línia, que el preu dels habitatges de lloguer anaven a la
tendència zero i l’habitatge de protecció oficial també anava a la tendència zero. Jo
crec que han passat els anys i aquesta línia no ha estat neutralitzada, és a dir que
l’Ajuntament de Barcelona també hem de dir que ha fet una inversió en el tema de
política de sòl i habitatge, però que no s’ha pogut abordar en tota la seva amplitud
el problema de l’habitatge donat que de moment surt aquest 25 per cent d’un sector
de la població que té moltes dificultats.
 Estem d’acord en focalitzar les polítiques cap als col·lectius més necessitats i en el
planejament i la funció de la rehabilitació, però hi ha molts edificis que s’estan
declarant en ruïna i són objecte d’especulació i d’expulsió dels llogaters. Jo crec
que s’haurien d’articular els mecanismes legals per poder utilitzar el dret de
tempteig per arribar a temps que aquesta especulació no continuï avançant.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 16
Consell de Ciutat
 En relació a la hipoteca inversa, un company de la gent gran de la FAVB em deia
–amb tota la raó– que és un instrument pervers en mans de les entitats financeres,
davant d’una situació de precarietat econòmica. Des de les administracions
públiques s'hauria de poder fer alguna proposta d’utilitzar aquest mecanisme del
patrimoni que té la gent gran i que té precarietat econòmica perquè no sigui
utilitzat d’una forma perversa des d’un punt de vista financer.
El Sr. Arcadi Oliveres Boadella, persona d’especial rellevància ciutadana
Sí, gràcies. Bona tarda. Bé, poques coses a afegir a l’informe del senyor Costas, que
és absolutament ben documentat i penso que bastant aclaridor.
 El que passa és que tinc una por que voldria plantejar per haver vingut ja en altres
sessions del Consell de Ciutat. Recordo que fa un parell d’anys, el senyor Josep
Ramoneda va fer un magnífic informe sobre els problemes socials de la ciutat de
Barcelona, i després les ordenances cíviques que van sortir no tenien pràcticament
res a veure amb aquell informe inicial. La meva cautela rau en que no voldria que
en aquest cas passés el mateix, que d’un magnífic informe n’acabi sortint una
política final equivocada. Això en termes generals.
 La segona qüestió té a veure amb una pregunta que el mateix senyor Costas ha
respost en una resposta a d’altres qüestions, i que la veritat és que m’ha estranyat,
que és aquest percentatge escassíssim de pisos buits que hi ha a Barcelona. Jo
em pregunto si aquí no hi haurà també amagat el que en podríem dir segones i
terceres residències; gent de fora de Barcelona, gent que no està empadronada a
la ciutat però que malgrat tot està ocupant un pis, però que, és clar, aleshores,
quan ho compares amb el número d’habitants que té la ciutat, resulta que estan
ocupats però en realitat estan ocupats per gent de fora. Aquesta és una pregunta
que sí que li voldria formular.
 La tercera cosa té a veure amb la pròpia possibilitat que hi hagi –no sé si això
correspon a les recomanacions o correspon després a una actuació municipal–
totes les mesures fiscals que es podrien prendre per tirar endavant això que em
sembla excel·lent, que és la promoció d’habitatges de lloguer, si el municipi té
capacitat legislativa i si pot fer alguna cosa per incidir en aquest tema.
 I la quarta i última qüestió, molt al final de la intervenció, el senyor Costas ha dit i
em sembla molt bé, que s’hauria de col·laborar no només per part de l’Ajuntament,
sinó també sobretot amb empreses immobiliàries, amb aquelles que tenen una
cosa a dir en aquest tema. Això és cert, però jo també el que voldria dir és que no
s’oblidi per altra banda la col·laboració amb les altres administracions. En
aquest moment la Generalitat està preparant una llei de l’habitatge, penso que és
un tema que val la pena tenir present. I sobretot m’atreviria a dir que hi ha un altre
tipus de col·laboració, que és la col·laboració amb l’Administració central, sobretot
des d’un punt de vista molt important, el de la fiscalitat. No fa gaire sortia l’informe
del Ministeri d’Hisenda dient que les empreses immobiliàries espanyoles havien
enganyat al fisc 5.000 milions d’euros l’últim any, cosa que vol dir que ens ha pres a
cada un dels ciutadans 125 euros. Aquesta sí que és una col·laboració que s’hauria
de demanar per tal que s’intervingués amb força, en col·laboració amb la hisenda
pública davant de les immobiliàries.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 17
Consell de Ciutat
El Dr. Anton Costas Comesaña
 A la señora Fanny Llorens. No, todo lo contrario, lo que lamento es que a veces al
seleccionar un poco las informaciones que quieres transmitir dejes de lado
cuestiones tan importantes como las que me ha señalado. Tanto en el informe
como en las recomendaciones se tiene en cuenta. En la documentación facilitada
vera una recomendación dirigida especifícame al grupo de personas a las que
usted representa en este Consell. No podría ser de otra forma después de haber
participado con usted a lo largo de varias reuniones donde ese problema estuvo
encima de la mesa.
 Con respecto a lo que me decía el señor Josep Molina, nos pasa casi siempre. Es
decir, un buen estudio no viene nada más que a corroborar aquello que ya está en
el ambiente. Lo que hemos intentado es ponerle detrás, a esas percepciones, y a
esas propuestas, nuevos análisis que confirman un poco lo que usted está
diciendo. También recogemos en las propuestas de manera concreta el derecho de
tanteo en situaciones muy específicas y muy controladas.
También hay una pequeña referencia a la hipoteca inversa en el sentido en el que
usted lo ha señalado. Es decir, hay que ir con mucho cuidado... Este es un
mecanismo que en los países anglosajones lleva muchos años ya, pero por eso,
porque lleva muchos años, y donde no hay desconfianza, al menos general, con
respecto a la conducta que puede tener el sistema financiero al operar con este
mecanismo, en nuestro país hay que ir con mucha calma. Y creo que si se llega a
la conclusión de que aquí hay un buen instrumento, las administraciones públicas,
los poderes públicos tienen –como usted ha dicho– un papel muy importante
durante muchos años. Pero, con todo, me gustaría quedarme en esta reflexión.
 Déjeme que haga ahora, a propósito de esto, una manifestación. Nosotros no
hemos querido hacer un decálogo de recomendaciones que las autoridades
hayan de seguir. Lo que hemos hecho es una sistematización de actuaciones, en
algún caso con cierta contradicción entre ellas, pero porque parto de un supuesto:
que nunca es labor de los expertos diseñar las políticas, sino en todo caso, dar
datos, dar análisis y sugerir posibilidades, y después es el propio juego decisional
de la política el que tiene que optar por prioridades de objetivos e instrumentos. Por
ello no he entrado casi en las recomendaciones, porque no es nuestra función
hacer políticas.
 Señor Arcadi Oliveres, deseo que la primera reflexión no se cumpla en este caso.
Pisos vacíos. Hay lo que afirmó el censo del 2001, habría del orden de 100.000,
un poquito más de viviendas vacías en Barcelona. Pero es que los años siguientes
el propio Instituto Nacional de Estadística ha venido insistiendo en que en ese
número probablemente hay muchas segundas viviendas y situaciones de viviendas
que no están en uso. Hemos hecho dos tipos de estudios. Uno, cogiendo una
muestra aleatoria del 10% de esas 100.000 viviendas e ir a ver qué pasaba
realmente. Y la sorpresa fue mayúscula, porque en gran parte esas viviendas que
en el censo, por decisión del agente censal, ponía vacías, el resultado era que no
llegaban al 3%. Yo he utilizado otros datos recientes, y me sale que se mueve entre
un 3% y un 5%, utilizando incluso datos de consumos de servicios básicos en las
viviendas de Barcelona. Cuidado con esta afirmación, porque aunque fuese cierta
no estoy diciendo... –y creo que nos equivocaríamos–, el problema de la vivienda
tal como lo entendemos y tal como aquí lo he identificado, ni se basa en la
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 18
Consell de Ciutat
existencia de pisos vacíos, sea esta mayor o menor, ni su solución se va a obtener
por la vía de la utilización de esos pisos vacíos.
En otra reunión les puedo exponer con más detalle todos los datos, la metodología
utilizada, no para que compartan conmigo el resultado, sino para que sepan cómo
se ha hecho. Vuelvo a insistir: con todo, sea el 3%, sea el 5%, lo que nunca puede
ser son 100.000. Es que no entra en el sentido común que sobre un stock de
viviendas que hay en Barcelona de unas 700.000 pudiese haber –en sentido pleno
de la palabra– ciento y pico mil viviendas. ¡No puede ser! Como economista no soy
capaz de entenderlo, pero puede ser mi incapacidad como economista. Insisto: el
problema de la vivienda ni es originado por las viviendas vacías ni su solución
vendrá por las viviendas vacías. Muchas gracias.
El Sr. Jorge Solana, Consell Municipal de Consum
Buenas tardes. Agradecer su trabajo y el de todo su equipo, señor Costas, y en
especial algo que no es habitual en los tiempos que corren, que es una defensa de la
propiedad, como usted ha hecho, frente al alquiler o frente a otro tipo de cuestiones.
 Desde un enfoque de los consumidores, desde el Consell Municipal de Consum,
tenemos que decir que efectivamente estamos de acuerdo con usted en que los
problemas de vivienda probablemente como mejor se afrontan es desde
perspectivas administrativas, como es el ámbito fiscal o como es el ámbito del
precio del suelo. Pero esto no nos corresponde a nosotros como asociaciones de
consumidores, sino que más bien debemos afrontar la realidad que tienen los
ciudadanos frente a las empresas, la cual nos lleva directamente al tema
hipotecario. Entonces recomendaría vivamente a todos los asistentes la lectura de
las recomendaciones 49 y 50, que hablan de la hipoteca inversa en particular y
que creemos que, tal y como se ha mencionado con unas palabras muy claras, es
decir, es un auténtico atropello en el que las entidades financieras, frente a unas
rentas bajas, aprovechan para vender un producto por necesidad. No sé si la idea
de crear un fondo sería buena, en cualquier caso sí que quería aportar la
posibilidad de que este fondo partiese de las entidades financieras con un carácter
más social, como puedan ser las cajas de ahorros. Sería una buena ocasión para
diferenciarse de las otras entidades financieras. La hipoteca inversa no viene a ser
sino una manera de cobrar hipoteca a una persona dos veces, primero mientras la
compra y después cuando la tiene que recomprar por las rentas que le han dado.
Es decir, ni es una hipoteca ni es inversa.
 Por otro lado, en la recomendación 50 se habla de una posibilidad –como se hace
en Dinamarca– de dar créditos a los jóvenes sobre posibles rentas futuras.
Bueno, sería el colmo. Es decir, sería la posibilidad de las entidades financieras de
dar créditos a setenta años. Es decir: «Hipotéquese usted a los dieciocho años con
los réditos que tendrá, hipotéquese usted hasta los setenta.» Bueno, en ese sentido
al señor Costas, apreciando el trabajo que usted y su equipo y las personas
presentes del consejo han realizado, simplemente decir que estas dos
recomendaciones 49 y 50 parecen quizá –como usted decía–, quizá un punto de
partida, pero sí que habría que tocarlas con muchísimo más sentido y con
muchísima más profundidad porque tienen unas conclusiones importantes.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 19
Consell de Ciutat
 En la recomendación cuarta, cuando se habla del concepto de vivienda
asequible, hablamos del porcentaje de renta que hay que dedicar para afrontar
una vivienda. En realidad, sólo depende del plazo hipotecario o de la esclavitud
hipotecaria que queramos asumir. Si asumimos una esclavitud hipotecaria a
cincuenta años el porcentaje de renta que tendremos que dedicar cada mes o cada
año evidentemente será menor, si afrontamos un préstamo a diez años, el
porcentaje se va a ir por las nubes. Con lo cual estamos dejando en manos de las
entidades financieras, que son las empresas que actualmente más dinero están
ganando en concepto de beneficios en nuestro país, la posibilidad de determinar
qué es una vivienda asequible.
El Sr. Francisco Neira Leon, UGT, representant dels sindicats
Volia sumar-me també a les felicitacions a l’equip de treball i al senyor Costas. Penso
que és una eina molt útil, molt positiva. Per un costat ens ajuda a donar forma científica
a impressions que ja tenim, encara que així i tot amb algunes sorpreses, com per
exemple les dades referides a la caiguda de l’índex d’emancipació. Passar en tants
pocs anys del 75 al 50 és espectacular; és un problema important i que d’alguna
manera penso que explica algunes de les aparents contradiccions de l’informe.
 La dada més preocupant –jo crec– és la que fa referència al 25 per cent. Aquest
25% que, jo no he pogut llegir encara les recomanacions, però veig que no té
solució, perquè si les estisores s’obren més o no es tanquen, això vol dir que
aquest 25% no té ara ni tindrà mai capacitat d‘arribar ni a polítiques de lloguer ni de
compra, ni tan sols a compra d’habitatge de protecció oficial. Com vostè ja va dir
que no volia entrar en política, en alternatives o propostes, sí que voldria posar
sobre la taula, a l’equip de govern actual i futur, aquest element: la necessitat de
buscar eines, instruments que siguin capaços de resoldre el problema d’un
col·lectiu tan important com és el 25% que no tenen a curt termini capacitat
d’accés a l’habitatge, d’acord amb les expectatives i les perspectives que surten
de l'estudi.
La Sra. Felisa Pérez Anton, Associació Benestar i Desenvolupament
En primer lugar felicitar por el trabajo de análisis, diagnóstico y recomendaciones
realizado por el señor Costas y al Ayuntamiento por haberlo encargado. Mis preguntas
son dos simplemente, creo que bastante sencillas.
 Una, solamente saber dónde están contemplados los jóvenes o parejas que
comparten vivienda, aunque sea uno el que alquile y los otros los que paguen a
éste; si están en «Llars sense parentiu» o están en «Altres», o no están.
 Por otro lado, si ha podido en este estudio tener en cuenta las personas sense
sostre. Porque –si mal no he entendido yo– han hecho el estudio sobre las
personas que han hecho la declaración, las que no hacen declaración pero sí que
tienen ingresos aunque no hagan la declaración. Si han podido tener en cuenta las
personas sense sostre, porque sí que hay centros de acogida y albergues donde
quizá se podrían haber hecho encuestas a este tipo de población.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 20
Consell de Ciutat
El Dr. Antón Costas Comesaña
 Comparto las reflexiones del señor Solana, y la observación de ir con cuidado con
algunas de las sugerencias que se pueden hacer. Por eso decía también que
nuestra pretensión, no ha sido jamás intentar diseñar la política, sino sugerir un
conjunto de posibilidades, unas más formuladas que otras, otras que
probablemente hay que comenzar a ver cómo se podría caminar a través de ellas,
y las que usted ha señalado yo creo que son de este grupo. Recojo la observación
y el comentario amable que hace.
En todo caso, déjeme también recordar, que por eso siempre comienzo, cuáles
eran los términos de referencia que se me hizo del informe. Y eran básicamente
buscar los problemas de accesibilidad y la identificación de los grupos con mayores
problemas, nunca abordar lo que de una manera más o menos amplia se puede
llamar el problema o el comportamiento del mercado inmobiliario.
 El señor Neira. En un informe de esta naturaleza algún tipo de contradicciones
encontrarán, yo mismo las encuentro. Es inevitable. Porque se trabaja con datos
que cualquier experto serio, le ponen muy nervioso, porque no son datos buenos.
Recuerde lo que hemos hecho con las rentas por primera vez en Barcelona. Quiero
creer que el núcleo básico de lo que afirmo es cierto, pero si uno entra en los
detalles observaremos más de una contradicción. El problema está en el 25%. Yo
estoy de acuerdo en eso, y eso es lo que he querido resaltar y eso es lo que creo
que se me pedía.
Acerca de la afirmación suya «es que nunca podrán de por vida», hombre!, no..., no
puedo entrar en esa valoración; lo que sí creo es que hay un cambio de
sensibilidad en las autoridades y, en general, en la sociedad en los últimos años. Mi
forma particular de ver la evolución del problema inmobiliario, es que creo que hay
un cambio de sensibilidad importante, probablemente en el último año. Pero
durante muchos años, probablemente desde la entrada en el euro, la caída de los
tipos de interés, del precio del dinero ha sido tan espectacular..., y unido a esto la
innovación que se ha producido en el sistema financiero alargando el período de
vida de los créditos, excesivamente... Esto ha dado lugar, durante unos años, a la
idea de que el mercado, como mezcla de los productores de vivienda y el sistema
financiero, estaba en situación de facilitar a cualquiera su acceso a la vivienda,
fuese cual fuese su nivel de ingresos. Esto era un error, pero creo que compartirán
conmigo que era una idea muy potente, muy extendida en la sociedad, y creo que
es lo que puede explicar porqué, durante estos dos años, la vivienda de protección
oficial se haya encogido más que haber aumentado.
Yo creo que eso cambió a la altura de los años 2005, 2006. Comenzamos todos a
ser conscientes del peligro de que no era cierto que el mercado pudiese resolver
todas las situaciones, de que no era cierto que las deducciones en el impuesto
sobre la renta pudiesen ayudar a todo el mundo a poder pagarlas. Desde hace dos
años, creo que el cambio en la percepción, en la sensibilidad, es importante, y creo
que en las políticas también.
Acabo diciendo, tengo la esperanza, no sé si es por… por optimismo a secas, pero
tengo la esperanza de que este cambio en las políticas ayude a resolver sino... todo
el problema, gran parte del problema de ese 25% de rentas más bajas.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 21
Consell de Ciutat
 Por último, doña Felisa Pérez... Tengo que decir lo mismo que había dicho
anteriormente. Tema importante: personas sin techo. No puedo ofrecerle datos.
Hoy mismo en una reunión que tuve previa a esta con todo el grupo de expertos,
uno de ellos daba un dato para Barcelona y decía: «...cada tantos días hay una
persona sin techo más en Barcelona».
Como académico, como científico, no como ciudadano, aquí tengo que decir:
«Mire, lamento, no puedo dar ese tipo de datos porque no lo tengo.» Ahora, si hay
posibilidad de acceder a él, le aseguro que, con toda honestidad intelectual, los
buscaré, en lo que usted me decía que parece que hay algún tipo de posibilidad.
 La primera pregunta: –y acabo– es, sí, están en hogares en parentesco.
Muchas gracias.
La Sra. Sílvia Ballescà i Lasplasas, ciutadana
Volia donar-li les gràcies pel seu estudi, molt interessant, i fer-li una pregunta.
Ha dit que, en principi, no li semblaven bé les polítiques orientades a grups com els
joves i la gent gran perquè realment a vegades no reflectien els grups que tenien més
necessitats. Però jo penso que a la nostra població hi ha una franja de població entre
els trenta i els quaranta i pico d’anys, parelles, que a la millor sí que tindrien rendes
per pagar el pis, però el problema és que es redueixen molt les seves possibilitats de
tenir descendència –com és normal en aquesta edat– donat que estan totalment
hipotecats. De manera que potser, amb els números a la mà, no són una població que
li corresponguin ajuts, perquè econòmicament potser arribaria, però mirant de cara al
futur de la població de la ciutat sí que seria interessant poder-los tenir en compte i
possibilitar la descendència...
Voldria saber si a les seves recomanacions, això, s’ha tingut en compte.
El Sr. Jordi Roglà de Leuw, Caritas, representant del Consell Municipal de
Benestar Social
Vagi, en primer lloc, la meva felicitació, tant a l’Ajuntament de Barcelona com al senyor
Anton Costas, per aquest estudi i aquesta presentació.
 Comparteixo totalment la inquietud del senyor Ortiz, i simplement li volia fer una
petita pregunta tècnica. Em crida molt l’atenció aquest esforç, crec que vostè ha dit
«esfuerzo de accesibilidad». Quan comparem diferents anys, es té en compte el
factor de possible reducció de la superfície de l'habitatge? Perquè, és clar, si jo
tinc un any que estic en un factor de vuit i al cap de cinc anys continua el factor de
vuit, però la vivenda que compro té la meitat de superfície...  no m’ha quedat clar.
 La segona pregunta és pel tema del primer quartil. Vull ratificar la inquietud de la
senyora Pérez, aquest quartil ens preocupa molt. I si em deixa, jo, naturalment ni
sóc economista ni puc fer prediccions, però en les premisses que vostè ha fet per a
la projecció a deu anys, hi ha un factor que ens temem que pot incrementar la
inquietud de la senyora Pérez: és l’increment del col·lectiu de perceptors de rendes
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 22
Consell de Ciutat
no contributives. Per què? Perquè precisament en aquesta projecció que vostè fa
en l’any 2016, començarem a tenir la incorporació de les persones de seixanta-cinc
anys o més que han sigut víctimes de la crisi econòmica dels anys vuitanta i que
van estar molts anys sense poder cotitzar i que arribaran a la seva jubilació.
Fa poques setmanes, Caritas –jo sempre dic desgraciadament– va haver
d'inaugurar un nou centre d’atenció a persones sense sostre. Ja que vostè parla
de projeccions de deu anys, li diré que aquest centre va ser inaugurat perquè
s’havia quedat petit l’altre. L’altre fa deu anys ateníem un dia a la setmana, era
suficient per a sis persones. Hem tingut un nou centre al cap de deu anys per
atendre vint persones cada dia, ja l'hem inaugurat, no en tenim suficient i estem
pensant solament per aquesta població d’ampliar amb un nou centre.
El Dr. Anton Costas Comesaña
 El sentido de mi reflexión, que deducía de los datos, era no nos concentremos
mucho cuando hablamos de sectores o colectivos que tienen dificultades de acceso
a la vivienda, con variables como la edad, ésta no me está definiendo en algunos
casos la situación futura que pueda tener esa persona. Le pongo dos ejemplos.
 Primero: colectivo de jóvenes. Imaginemos, dos jóvenes de veinticinco años
ahora, y los dos en este momento con el mismo nivel de ingresos,
«mileuristas». Y tenemos un piso de protección oficial en propiedad y hemos de
asignarlo. Son dos, un solo piso y una moneda al aire, le toca al joven A.
Vayamos ahora diez años para adelante. Yo me puedo encontrar que ese joven
A, a los treinta y cinco años –déjeme exagerar!– está como alto ejecutivo con
unos ingresos estupendos, y le hemos dado un piso en propiedad de protección
oficial. Y el segundo joven, que tenía en el momento inicial la misma edad, el
mismo ingreso, diez años después lo puede encontrar como mileurista.
Por eso hablaba de la selectividad. Las ayudas no pueden ir dirigidas hacia
colectivos definidos por la edad, sino hacia personas, hogares, en función
de sus necesidades y sus niveles de renta. Ahí me asocio a lo que Ud. decía
 Sin embargo, en las personas mayores, sí que la edad define mucho ya las
condiciones de futuro. Porque si hoy me encuentro a una persona mayor o a un
hogar, a una pareja de sesenta y cinco años, con unos determinados ingresos,
yo puedo predecir, con bastante seguridad, que dentro de cinco años van a
tener más o menos la misma situación que ahora. Es decir, en esa franja, la
edad me dice mucho, pero en la franja de joven, la edad no me dice nada.
Si yo estoy haciendo política de protección oficial hacia los jóvenes todo en
propiedad, estoy entrando en problemas de iniquidad muy importantes, porque
muchos de ellos van a estar muy bien dentro de diez años. En este segmento de
edad conviene más la vía del alquiler –no digo suprímase la VPO en propiedad–,
pero decantemos el equilibrio, al menos en los próximos años, hacia el alquiler y
no cometeremos tantos problemas de equidad.
Al señor Roglà, el factor de superficie. Me permite, además, responder a otra
pregunta anterior. Todo indicador tiene que ser homogéneo; a la hora de calcular
el esfuerzo financiero de acceso a la vivienda estoy tomando siempre al menos
tres variables estándar: la superficie del piso es una. Es decir, cuando yo digo que
el esfuerzo económico de acceso a la vivienda para los colectivos de rentas
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 23
Consell de Ciutat
inferiores es de veinte, veintidós años, estoy tomando un piso de 70 m2 con un
crédito hipotecario –según el caso– para el 2004 al 3,5% de interés durante 25
años. Siempre comparamos con eso: si modifico cualquiera de estos tres
parámetros tengo que volver a recalcular todo. Los indicadores, en general, sólo
valen cuando comparas un año con otro, porque la tendencia te la dan; los valores
absolutos son siempre peligrosos, pero es bueno si puedes tener la tendencia.
 La segunda, las premisas proyección, al hacer proyecciones de población y de
hogares y de demanda siempre hay que basarse en unas hipótesis y unas
premisas. Yo he intentado rodearme de expertos. Los que han hecho las
proyecciones de población es el Centro de Estudios Demográficos de la
Universidad Autónoma, que dirige la señora Anna Cabré, que de hecho son los que
hacen la mayor parte de proyecciones de este tipo para todo tipo de gobiernos en
España. En este caso me tengo que acoger a la reputación de ellos y decir que lo
mío es sentido común en este terreno, en todo caso, las proyecciones si están mal
hechas se lo echaremos en cara dentro de diez años a ellos. Pero eso son las
estimaciones.
3. Bases per a l’elaboració del Pla d’equipaments de Barcelona
L’alcalde
Si us sembla, com que és tard, passaríem a l’explicació de les bases per a l’elaboració
del Pla d’equipaments, un altre document, us ben asseguro, que també important per al
futur desenvolupament d’aquesta ciutat.
Li dono la paraula a la presidenta de la FAVB, la senyora Eva Fernández.
Sra. Eva Fernández Lamelas, representant de la Federació d’Associacions de
Veïns i Veïnes de Barcelona
Bé, bona tarda, gairebé bona nit. Prometo que intentaré ser tan breu com sigui possible
i voldria, en primer lloc, fer dos agraïments. El primer seria l’oportunitat de presentar
aquest treball i la part que, d’alguna manera, ens correspondria com a Federació
d’Associació de Veïns i Veïnes, perquè presentar-la en aquest context representa un
bucle, un retorn, com entendreu un cop us expliquem quin és el procés que hem anat
seguint al llarg del treball en aquests criteris per a l’elaboració del Pla d’equipaments de
Barcelona. Però entenc que també cal fer un altre agraïment –i que és important– a les
persones que han liderat aquest procés per part de l’Ajuntament per la capacitat de
treball que han tingut, en concret a Glòria Figuerola i Xavier Bobi, i també a totes les
persones, les tècniques i els tècnics, que han contribuït a fer aquests documents que
entenem que tenen un gran interès.
El Pla d’equipaments és una de les reivindicacions cabdals i històriques del moviment
veïnal de Barcelona. En aquest moment, malgrat que després Glòria Figuerola
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 24
Consell de Ciutat
explicarà el procés que s’ha seguit i les diferents fases i el que representen cadascuna
d’elles, sí que voldria començar situant en quin moment de l’elaboració d’aquestes
bases estem. S’ha fet el primer document, de Coneixement – llibret vermell –, en la
segona fase s'han treballat els Elements d’anàlisi. En aquest moment estem encetant
la tercera fase i final que serien els Escenaris de futur.
I també em sembla important remarcar que fer aquesta pausa i aquesta presentació
sense que tot el treball estigui completat té un sentit perquè, d’alguna manera, el que,
com a Federació d’Associació de Veïns i Veïnes de Barcelona, voldríem demanar seria
la seva col·laboració i la seva complicitat en l’elaboració d’aquest tercer document.
Malgrat ser una reivindicació històrica de la FAVB, aquest procés comença el
novembre de 2004 quan celebrem un fòrum veïnal barcelonès centrat de forma
específica en el Pla d’equipaments de Barcelona. Una jornada de treball a la que
assisteixen més de cent persones, un 50% pertanyents al moviment veïnal, i un altre
50% pertanyents a diverses entitats de la ciutat. És una fórmula que havíem utilitzat en
els fòrums veïnals anteriors i que ens sembla que és molt interessant, perquè permet el
contrast entre les opinions del moviment veïnal i altres opinions del teixit associatiu.
El mes de desembre, amb les conclusions dels tallers que es duen a terme, elaborem
un manifest que es presenta a l’Ateneu Barcelonès, i que rep el suport de quaranta
entitats de la ciutat, moltes d’elles estan aquí representades, des de Comissions
Obreres, SOS Racisme, Ca la Dona, fins a moltes altres, algunes com la FAPAC, que a
la vegada n’agrupen a moltes més.
Exposaré breument els criteris que hem treballat en aquestes dues fases i amb quins
encetem  la dels escenaris de futur.
 Un dels primers criteris és que, sigui quina sigui la gestió dels equipaments,
aquests han de tenir unes característiques que garanteixin el seu caràcter públic:
les centràvem amb la universalitat, l’equitat, l’accessibilitat, la participació, el
compromís i la transparència.
 Entenem que els equipaments han de constituir espais d’inclusió, han d’ajudar a
fer ciutat i, en cap moment, no generar desigualtats. I, per tant, s’han de tenir
present eixos, els eixos de desigualtat a l’hora d’analitzar la utilització, i, quan
parlàvem abans d’accessibilitat, també enteníem l’accessibilitat entesa, no només
des del punt de vista mecànic –que també–, sinó també des del punt de vista que
sigui accessible a tota la població.
 Contemplar criteris de sostenibilitat i d’ equilibri territorial. És a dir, per a
nosaltres era i segueix sent una preocupació important que els equipaments
estiguin repartits d’una forma equitativa i solidària en el conjunt dels barris de la
ciutat, i que no se sobrecarreguin determinades zones –un cas emblemàtic podria
ser el cas del Raval, que al llarg de molts anys ha anat rebent tots els, diríem,
equipaments adreçats a població vulnerable–, i que, d’alguna manera, hauríem
d’evitar en el planejament futur que aquestes situacions es repetissin.
Aquells equipaments que no són considerats com equipaments desitjables, s’hauria
de poder fer un desplegament molt clar en la ciutat de manera que es veiés
clarament que es compleixen aquests criteris de solidaritat entre diferents barris i
districtes. Un cas molt clar, en el que nosaltres hem vingut sol·licitant aquest
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 25
Consell de Ciutat
element, és el tema del desplegament del Pla de drogues de Barcelona, per
exemple, de tal manera que s’evitin fenòmens d’insolidaritat com els que
malauradament, en alguna ocasió, hem viscut a la ciutat.
 Contemplar la perspectiva de gènere que, d’alguna forma, canviï la mirada sobre
la ciutat. Entenem que aquesta ciutat s’ha construït a partir d’una mirada
essencialment masculina, una ciutat molt construïda cap a elements vinculats a la
producció, tant pel que fa a la mobilitat, als desplaçaments com a les prioritats que
s’han seguit i que, d’alguna manera, caldria introduir aquests criteris correctors des
d’una perspectiva de gènere i que posés en primer pla totes les necessitats
derivades de la cura a les persones. Posaré un exemple:
En un moment donat, existien centres de dia per a gent gran que estaven en un
50% de la seva ocupació, i això era degut, no a que no hi hagués una necessitat
d’aquests centres, sinó que no s’havien previst els transports adequats per portar
les persones. Per tant, d’alguna manera, en el disseny dels equipaments i en el
tema de l’accessibilitat s’ha de tenir present tot allò que es deriva de la cura a les
persones com un element, com a mínim tan important com les necessitats de
producció a les ciutats.
 Tenir presents els criteris de flexibilitat que permetin adaptar l’ús i els objectius als
canvis. I, en aquest sentit, volia destacar una xifra, que ja trobaran en els
documents –en aquest cas, en el document de coneixement–, que il·lustra molt la
complexitat i els canvis als que estem al·ludint. Per una banda, en el Pla General
Metropolità de 1976 s’havien definit vint-i-sis tipologies d’equipaments que
corresponien a cinc categories i alguna d’elles, per exemple, es considerava com
equipaments els centres religiosos. El 2007, en aquest document, apareixen
quaranta-vuit tipologies d’equipaments que corresponen a onze categories; una,
per exemple, és la de la sostenibilitat. Per tant, hauríem de tenir present que els
equipaments poden ser modificats, les necessitats de les persones es modifiquen, i,
per tant, els serveis i els equipaments haurien també d’incorporar aquests criteris
d’adaptació. I d’una altra banda, també és important, poder fer un ús d’equipaments
d’una manera més transversal. Aquí, en el segon document, en el document
d’anàlisi, per exemple, hi ha el treball dedicat als nous usos del temps que il·lustra
bastant bé aquest element.
 Una altra de les reivindicacions veïnals que s’ha produït moltes vegades és que allà
on hi ha actuacions urbanístiques que signifiquen la construcció d’un alt nombre
d’habitatges, els equipaments, de vegades, han sigut la «torna», allò que s’ha fet en
un segon terme, de vegades, amb un decalatge de temps molt important. Nosaltres
enteníem que era important que, al mateix temps que es planifica l’habitatge,
s’incorpori també la previsió dels espais dedicats als equipaments.
Aquestes propostes que estem treballant arriben en un moment en què des de
diferents districtes ja s’havien començat a fer uns plans d’equipaments d’aquests
districtes que, d’alguna manera, respectessin les ràtios que ja estaven establertes.
Cal dir, que hem arribat a molts punts d’acord, però també hem mantingut punts
de desacord. Punts de desacord que no ens han impedit seguir treballant, però que
entenem que és de justícia plantejar-los també. Des del moviment veïnal de Barcelona
seguim mantenint que ni els habitatges per a joves ni els pisos tutelats per a persones
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 26
Consell de Ciutat
grans han de ser considerats com a equipaments, sinó que haurien d’estar considerats
com a habitatge i no condicionar, en cap cas, els espais destinats a equipaments.
Garantir les necessitats presents i futures, és, en definitiva, l’objectiu clau per al
qual s’elabora un pla d’equipaments. El treball que en aquest moment s’està duent a
terme aniria perfectament en aquesta línia. Enteníem que és important que es faci des
del treball conjunt amb les associacions de veïns, però també amb la resta d’entitats
que estan en el territori i que, d’alguna manera, aquest procés quedi documentat en
una memòria participativa. En aquest sentit, el segon document –el d’anàlisi– ve
acompanyat d’un annex,  que hauria de ser un element que permetés el debat.
Quan vàrem estar discutint aquests elements, estàvem d’acord que seria tan equivocat
que aquests quadernets s’omplissin –per entendre’ns– en els despatxos dels tècnics
com que s’omplissin únicament en la junta d’una associació de veïns. Entenem que ha
de ser un tipus de treball, de document que es faci des de les xarxes associatives de
cada territori i en el qual estigui implicat la màxima quantitat de mirades i de
sensibilitats i, d’una manera molt específica, la mirada i la perspectiva de gènere.
Gràcies.
L’alcalde
Molt bé. Moltes gràcies, Eva Fernández. Doncs li passaria la paraula a la gerent dels
Serveis Personals, Glòria Figuerola.
La Sra. Glòria Figuerola, gerent de Serveis Personals
Després del treball del professor Anton Costas, jo diré que el treball que hem fet amb la
FAVB és discret. Sí que per a nosaltres hem tingut la sensació que construíem una
eina. Una eina que ens havia de permetre avançar en el diàleg de la construcció
de la ciutat, i a més, ens ha permès a nivell de l’Ajuntament, que tot un seguit de
professionals, dels diferents departaments de la casa, hi participessin, veient els
problemes que comportava fer una anàlisi d’una manera o d'una altra, i compartir-ho
amb la FAVB, que eren els que, finalment, el dia a dia anem discutint la ciutat.
Faré una història molt breu. Com deia la presidenta de la FAVB, quan des d’alcaldia
se’ns fa l’encàrrec de reflexionar sobre el Pla d’equipaments, nosaltres partim de la
reflexió que ells havien fet al tercer Fòrum Veïnal i d’un número de la revista el carrer
on, després d’haver consultat totes les associacions de veïns, detallaven tot el que
creien que faltava o les mancances que tenia la ciutat.
En aquest sentit, vam constituir la Comissió; d’una banda, hi havia els directius de la
FAVB i d’altra, els diferents tècnics municipals en funció del tema que es tractava, tot
acordant que allò important era analitzar conjuntament. Nosaltres hem insistit molt en
definir plegats les bases de qualsevol pla, entenent que partíem d’una ciutat que és
molt gran,  diversa i, sobretot, complexa. Tenim un seguit d’administracions que hi
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 27
Consell de Ciutat
tenen a veure, que treballen i que fan coses a la nostra ciutat; i també, tenim un
Ajuntament que ha optat per una descentralització amb tota la riquesa i amb tota la
complexitat que això suposa (existència de plans sectorials i territorials:  Pla de
biblioteques, d’escoles bressol, Districte d’Horta, de Sants, el nou barri de la Marina...).
Tots aquests elements, com a Ajuntament,  els intentem definir, cada quatre anys, amb
un Programa d’Actuació Municipal que finalment s’acaba concretant en un
Programa d’Inversions  i que, a més, en el moment que ho fem, hem intentat acordar
amb les administracions com ho farem.
Per tant, una vegada vam analitzar això, vam arribar a una conclusió, que crec que
compartim amb l’Eva, que entre aquell número del carrer i  el que havíem dit al PAM
com a Ajuntament, no hi havien tantes diferències. Calia era ajustar les prioritats.
Deixi'n me explicar alguns aspectes que em semblen importants.
En el llibret que anomenem coneixement, vam començar definint què era un
equipament. No va ser tan fàcil, calia definir molt bé quan parlàvem d’equipament què
dèiem. Després vam agafar el Catàleg del Pla general metropolità i vam veure que hi
havien unes qualificacions que no tenien res a veure amb el que passava a la nostra
ciutat i vam fer l’actual catàleg. Catàleg en que es va definir tres tipus d’equipaments:
dèiem que hi havien uns equipaments de proximitat, que identifiquem amb el barri,
aquells que necessàriament han d’estar molt a prop dels nuclis de població petits; uns
altres que eren els de desconcentració, aquells que solem identificar amb districte i
que tenen una certa homogeneïtat a tota la ciutat; i els de centralitat, de ciutat. Des de
la política que hem fet conjuntament amb els veïns, hem intentat que aquesta
centralitat la puguem posar a molts llocs de Barcelona, de manera que hi hagin molts
diferents punts de centralitat.
En el catàleg d’equipaments hem fet com una mena de diccionari i atles alhora:
 una definició bàsica i descripció dels serveis,
 l'apartat de referències (llei o normativa que els situa),
 la definició d' estàndards, que caldrà matisar quan parlem dels equipaments de
proximitat, perquè no és el mateix un casal d’avis a l’Eixample amb una trama
urbana plana que quan aquest casal d’avis el posem al Carmel, amb uns carrers i
amb unes pendents, que fan que es revisin els metres de distància.
Per tant, en les reunions amb la FAVB teníem sobre la taula uns elements objectius
que ens permetien acabar decidint quin era l’equipament prioritari que calia fer o que
posàvem en primer lloc.
El coneixement és fonamental, però cal analitzar els elements que configuraran les
dificultats i els conflictes del futur.
 En la segona fase es va proposar una possible conducció de l’anàlisi de factors
vinculats al triangle necessitat-servei-equipament  previ a l’exercici de concretar la
planificació sobre el mapa, el pressupost i el calendari. Per tant en el llibre
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 28
Consell de Ciutat
d’Elements d’anàlisi, aportem criteris i fonts de recerca per el tractament i l'anàlisi
d’aspectes clau en la visió estratègica, en la planificació de futur.
Tot aquest treball el vam presentar molt més extensament, en una sessió a Fort Pienc
fa escassament un mes i mig. I aquell dia dèiem que nosaltres tenim molt clar que
presentem un treball que té tota la voluntat de ser quelcom viu i que ha de servir
com un instrument per al debat i sobretot per al diàleg cara la construcció de la
ciutat.
Finalment, vull agrair molt a la FAVB el treball que hem fet conjuntament, ha estat molt
intens. Entre altres coses, aquesta feina ha servit perquè els diferents tècnics
municipals, que tenim uns requisits a  complir - la normativa, els pressupostos, el
Programa d’actuació municipal -, puguem entendre que tot això cal també posar-ho en
comú i veure com la norma ha d’existir –som una administració– i que cal matisar-la i
ajustar-la a la realitat dels veïns amb els que construïm la ciutat.
Res més. Moltes gràcies i perdoneu perquè tan de pressa em costa parlar. Em feia
patir l’hora
L'alcalde obre un torn de paraules.
El Sr. Jordi Roglà de Leuw, Caritas, representant del Consell Municipal de
Benestar Social
Jo voldria en aquest moment, al final de la legislatura, en primer lloc, felicitar el senyor
Hereu per la proximitat que ha demostrat envers els temes d’acció social.
A la vegada, li voldria dir al senyor Costas que ell ha parlat de què creu que hi ha un
canvi, que hi ha una sensibilitat diferent en aquest moment. Senyor Costas: no ho
dubti. La sensibilitat, la professionalitat dels equips, tant de Serveis Personals com de
Benestar Social de l’Ajuntament, ningú els qüestiona. Però, senyor Costas, vostè –que
crec que és economista– sabrà que el dèficit que entre totes les administracions s’està
posant a la protecció oficial, i ja no li dic res a la prevenció, és... parla per si mateixa.
Portem acumulats dèficits de PIB en xifres econòmiques.
És per això que, davant de la nova legislatura –i ja que parlem de dèficits econòmics,
no parlem, no dubtem de sensibilitats–, li voldríem demanar en nom del Consell
Municipal de Benestar Social alguns aspectes que creiem que s'haurien de contemplar
amb aquest increment pressupostari, que ha sigut molt important en valors relatius i
que tenim de felicitar per l’esforç que ha fet l’Ajuntament durant aquests anys, però així
i tot el nivell és baix.
Si em permeten una «carta als reis» –al senyor Hereu–:
 El primer seria el tema de la immigració. Senyor Hereu, crec que no podem
continuar amb un únic SAIER centralitzat allà a la plaça Espanya; necessitem més
dotacions i més professionals. Senyor Hereu, a Caritas tenim de fer atenció
primària perquè, en molts casos, ens vénen persones immigrants –i que
m’agradaria aclarir–que ens diuen que no poden ser atesos pels serveis socials de
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 29
Consell de Ciutat
l’Ajuntament fins que no fa dos mesos que estan empadronats. Les llistes d’espera
ens diuen que són llargues i nosaltres els hem d’atendre.
 El voldria felicitar perquè avui he llegit que s’havia compromès a doblar el nombre
de places de escola bressol pública. Simplement m’agradaria que es tingui en
compte que, en molts casos, qui està al càrrec són les famílies monomarentals. Per
tant, si us plau tinguin en compte la conciliació de la vida laboral i familiar.
 Les activitats de lleure infantil: li voldríem demanar que tant centres oberts com
esplais puguin donar activitats durant tot l’estiu, per tal de facilitar el treballar a totes
aquestes persones que no estan en disponibilitat de poder fer cap setmana de
vacances.
 Els Equips d’atenció a la infància i l’adolescència en alt risc social: entenem
molt important augmentar qualitativa i quantitativament aquest servei. En la ment de
tots està el «cas Laia».
 Per últim, senyor Hereu, un tema cada vegada és més preocupant en la situació de
les persones excloses de la ciutat de Barcelona, la salut mental. Els CESMIC els
trobem molt col·lapsats. Les teràpies haurien de ser més freqüents. El nombre de
causes cada vegada és més gran pel tipus de societat on estem: dol migratori, la
integració, l'adaptació curricular, cinc famílies en una vivenda, les famílies
monoparentals amb conseqüències en els fills, etcètera.
No dubti, senyor Casas, s’ha canviat la sensibilitat. S’ha canviat la forma de fer. I felicito
l’Ajuntament per tota la feina feta i per tot el que ha posat de la seva part per
augmentar el treball en xarxa entre totes les entitats.
Moltes gràcies i que tinguin molta sort.
El Sr. Arcadi Oliveres Boadella, persona d’especial rellevància ciutadana
Tornant al tema dels equipaments, em satisfà d’una manera especial que hi hagi hagut
aquest diàleg – si es vol crític, com han dit les dues persones implicades– entre la
Federació d’Associacions de Veïns i la gerència dels Serveis Personals. Penso que
aquesta és una bona manera de treballar que hem demanat des de fa molts anys
aquells que pensem que una ciutat ha de tenir una participació i que això és
veritablement participació. Per tant, estic satisfet i vull expressar-ho d’entrada.
Però també voldria dir una petita cosa, que no sé si és el moment, però, com potser no
hi haurà una altra oportunitat, la vull dir ara. La Sra. Eva Fernández ha dit, amb una
certa sornegueria –que jo, per altra banda, comparteixo–, que en el catàleg de l’any 79
hi havia previsió d’equipaments que es deien «temples» i «centres religiosos». Aquesta
categoria desapareix en el nou catàleg.
Em sembla molt bé perquè una cosa són les confessions privades i una altra cosa és
un estat laic. De totes maneres, vistes les circumstàncies, jo em plantejo –i ho dic
seriosament, no perquè tingui cap postura presa– si no valdria la pena pensar en
equipaments interconfessionals, donat el creixement extraordinari de confessions
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 30
Consell de Ciutat
religioses diferents a casa nostra. No hi ha dubte que cada confessió ha de buscar els
seus propis centres de culte, però també recordo amb una certa frustració aquella idea
que va acompanyar la celebració dels Jocs Olímpics l’any 92 en què es va parlar d’un
centre, que finalment ha acabat com a parròquia catòlica de Sant Abraham, que hauria
pogut ser una magnífica mostra de centre col·lectiu on les confessions religioses
compartissin un cert diàleg.
Aleshores, suggereixo –sense cap coneixement de causa– si valdria la pena reintroduir
aquella antiga idea del catàleg de l’any 79, no com a creació de parròquies –per
descomptat–, però sí com a generació d’un cert diàleg, que penso que avui en dia fa
molta falta entre les diferents confessions.
La Sra. Glòria Figuerola
Tant quan parlem d’àmbits com de tipologies caldrà seguir treballant, veure si trobem
solució per anar introduint realitats que evidentment són diferents i que fa que ara
parlem - per exemple- d’un apartat, com és la sostenibilitat, que no tenia sentit o no
s'havia valorat fa uns anys.
4. Precs i preguntes
No havent-hi intervencions, l'alcalde passa a cloure l'acte.
L’Alcalde
Lamento no haver estat al primer moment, per tant permetin que faci ara les
presentacions de les noves persones que ens acompanyen. Una mostra del dinamisme
de la participació en aquest Ajuntament es la creació de dos nous consells de
participació específics o sectorials que es com denominem els que treballen un àmbit
concret. El de Cultura i el d’Habitatge Social. Volia donar la benvinguda al senyor
Josep Molina, representant del Consell de l’Habitatge, i al senyor Carles Giner, com a
representant del Consell de Cultura. Així com també donar-li la benvinguda a la que és,
en tant que presidenta del Consell de Joventut de Barcelona, la nova vice-presidenta
primera d’aquest Consell de la Ciutat, la Núria Galan. A tots, benvinguts.
També voldria recordar persones que eren membres del Consell de Ciutat i que
malauradament ens han deixat. Un és en Josep Maria Huertas Clavería, que formava
part d’aquest Consell, en representació del Col·legi de Periodistes; però sobre tot com
a persona compromesa, que va fer de la seva professió de periodista una voluntat de
servei constant en defensa dels valors democràtics. L’altra persona que també ens va
deixar fa poques setmanes, és en Joan Garcia, secretari de la FAVB i membre dels
grups de treball del Consell, destacant per la seva implicació personal en defensa dels
drets dels sectors més desfavorits. Els dos eren membres actius del Consell de la
Ciutat perquè eren membres i ciutadans actius de Barcelona, i, per tant, des de feia
molts anys que treballaven per la nostra ciutat. En Joan Garcia concretament es va
morir discutint de política social, d’equipaments, al carrer Padilla, en oficines municipals
a hores molt tardanes, justament parlant dels reptes d’infància. Bé, tots dos em sembla
que són, bons símbols de l’esperit que anima aquest Consell de Ciutat.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 31
Consell de Ciutat
Abans de donar-li la paraula a la Núria Galan, que llegirà una carta d’acomiadament
d’en Fabià Mohedano,  volia agrair les paraules que s’han dit i especialment, el que
hagin estat més de tres hores. Em sembla que l’ordre del dia s’ho valia. Prenc nota
dels temes que s’han expressat en relació als dos treballs presentats i de les reflexions
per part del senyor Roglà.
Voldria expressar que tant el document del Llibre blanc de l’habitatge com aquesta
col·laboració conjunta entre la  FAVB i l’Ajuntament entorn als equipaments, són
treballs que mereixen el meu reconeixement i dono les gràcies a tots els que l’han fet
possible i hi han participat. També remarcar que  el fruit d’aquesta participació, tinguin
ben present i ben segur incidirà en la gestió pública.
Els dos documents són eines que caldrà implementar, contrastar i validar en el
diferents processos en marxa i en el futur. Quant al Llibre Blanc, era bàsic fer una
bona diagnosi amb elements tècnics solvents però també amb les percepcions de còm
afecta a la ciutadania. Els he de dir que la segona preocupació dels ciutadans de
Barcelona és l’habitatge. Les diferents investigacions que ens aporta el llibre ens
permetran trobar el consens sobre les causes, riscos i solucions, que pugui servir
finalment de base per a un pacte social de l’habitatge a Barcelona.
En relació a la bases per al Pla d'Equipaments, les fases presentades de
Coneixement i Anàlisi constitueixen  un  manual pràctic per elaborar futurs plans
d’equipaments en els quals cal tenir en compte tres aspectes clau: visió (curt, mig i
llarg termini), participació i proximitat. Cal destacar la importància de posar-nos
d’acord en els criteris per a la implantació d’equipaments en el territori. Aquesta feina
conjunta de reflexió i discussió simplifica molt la implementació del projecte, alhora que
crea sinèrgies de construcció conjunta de la ciutat.
 No vol dir que el cent per cent sigui estrictament allò que després s’ha de fer, però els
he de dir que tant un treball com l’altre són molt rigorosos i per a nosaltres a tenir en
compte, i en aquest sentit dir que sí que seran una guia per a l’acció futura. A qui li
pertoqui, haurà de prendre decisions en l’àmbit de la decisió política, que és un àmbit
que té també les seves constriccions, però comptarà amb les aportacions sorgides del
teixit associatiu i de la societat civil que vosaltres representeu,  de manera que
influeixen en la presa de decisions per a transformar realitats.
Donat l’hora no vull allargar més la meva intervenció, tot insistint en el meu agraïment
pel treball i la col·laboració de tots vosaltres. Dono la paraula a la Núria Galan.
La vice-presidenta primera Sra. Núria Galan, del Consell de la Joventut
Jo només expressar-vos la satisfacció que tinc de poder ser membre com tots vosaltres
del Consell de Ciutat de Barcelona. I des de la meva perspectiva de dona, jove, i en
tant que associada, desitjo col·laborar estretament en el futur d’aquesta ciutat. I ja molt
breument passaré a llegir una carta que ens ha fet arribar en Fabià Mohedano. Diu:
«Benvolgut alcalde, benvolguts consellers, conselleres.
 La Secretaria del Consell de Ciutat m’ha brindat l’oportunitat d’acomiadar-me com a
membre del Consell de Ciutat i evidentment, malgrat la llunyania, no podia desaprofitar
aquesta ocasió.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 32
Consell de Ciutat
He tingut l’oportunitat de ser el primer vice-president primer –valgui la redundància– del
Consell, en nom del Consell de la Joventut de Barcelona. Com ja sabeu el Consell de
la Joventut de Barcelona és una plataforma independent i unitària formada per la gran
part d’associacions juvenils de la ciutat, de la que una sola cosa puc estar segur i és
que els seus membres sempre són joves. I és en aquest punt que el Consell continua
sent jove, però els seus dirigents necessàriament deixen de ser-ho. És en aquest
sentit, doncs, que el passat 24 de febrer vaig finalitzar la responsabilitat de president
del Consell de la Joventut de Barcelona després de tres anys al capdavant.
Certament me n’emporto molt bon record i la responsabilitat en el Consell de Ciutat
n’és una d’elles. Ara continua la Núria Galan, la noia que teniu asseguda al costat del
Jordi Hereu, que amb tota seguretat ho farà millor que jo i aportarà frescor i dinamisme
necessari, tenint en compte la seva condició de jove i associada.
Molts de vosaltres sabeu que, des del CJB, hem fet en els darrers anys una crítica
responsable i constructiva als processos participatius. Pensem que els òrgans de
participació han de ser veritables espais per a la vertebració de la societat civil, de
l’associacionisme viu que cada dia construeix democràcia, cohesiona barris i administra
i canalitza les demandes de la ciutadania.
I continuarem treballant des de l’associacionisme barceloní perquè així sigui. Amb la
independència vital i necessària, i ho farem des del Consell de Ciutat, però també des
del Consell d’Associacions de Barcelona que el sector estem construint de forma ferma
i decidida.
No vull estendre’m gaire. Gràcies als cinc grups municipals, als diferents regidors que
han coordinat el Consell de Ciutat en aquest dos anys, al vice-president segon –l’amic
Alejandro Goñi –, a la Carme i al seu equip.
Llarga vida al Consell de Ciutat i salutacions des de Londres.
Fabià Mohedano.»
Sense més intervencions, es tanca la sessió a les 22:15 h.
Certifica l’acta:
El Secretari General
Jordi Cases i Pallarès
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 12 d'abril de 2007 33