Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
ACTA DE LA SESSIÓ PLENÀRIA DEL CONSELL DE CIUTAT
(aprovada en Sessió Plenària de 17 de juliol de 2006)
Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona
Vint-i-dos de novembre de 2005
Al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el dia vint-i-dos de novembre de dos mil cinc,
s’hi reuneix en sessió ordinària el ple del Consell de Ciutat, sota la presidència de l’Excm. Sr.
Alcalde, JOAN CLOS i MATHEU. Hi concorren com a ponents l’Im. Sr. JOSÉ IGNACIO
CUERVO i ARGUDIN, Quart Tinent d'Alcalde i President de la Comissió de Presidència,
Hisenda i Coordinació Territorial; la Ima. Sra. ASSUMPTA ESCARP i GIBERT, Regidora de
Participació ciutadana, solidaritat i Cooperació; la Ima. Sra.  MONTSERRAT BALLARÍN i
ESPUÑA,  Regidora ponent d’Hisenda i el Sr. JOSEP RAMONEDA MOLINS en representació
del Centre de Cultura Contemporània, membre del Consell de Ciutat i  responsable de l’informe
sobre Espai públic i convivència a Barcelona.
En representació dels Grups Municipals:
Im. Sr. Jordi PORTABELLA I CALVETE representant del Grup Municipal d’Esquerra República
de Catalunya; Ima. Sra. Immaculada MAYOL I BELTRÁN representant del Grup Municipal
d’Iniciativa Verds Esquerra Unida i Alternativa; Im. Sr. Pere ALCOBER SOLANAS representant
del Grup Municipal Socialista; Ima Sra. Joana ORTEGA I ALEMANY representant del Grup
Municipal de Convergència i Unió;  Im. Sr. Alberto VILAGRASA I GIL representant del Grup
Municipal del Partit Popular.
En representació dels Consells Ciutadans de Districte i dels Consells Sectorials de
Ciutat
Consells ciutadans de districte:
Sr. Enric SÁNCHEZ ARIAS, Federació d’Associacions i Entitats del Raval, Eix Comercial del
Raval, en representació del Consell Ciutadà del Districte de Ciutat Vella; Sra. Trinitat
CAPDEVILA BURNIOL, A. Veïns Esquerra de l’Eixample, en representació del Consell Ciutadà
del Districte de l’Eixample; Sr. Antonio GUILLEN MARTINEZ, Unió d’Entitats Marina-Zona
Franca, en representació del Consell Ciutadà del Districte de Sants-Montjuïc; Sr. Joan ESTAPÉ
MIR, Ass. Comerciants del Mercat de les Corts, en representació del Consell Ciutadà del
Districte de Les Corts; Sra. Roser VALLHONESTA MOLINS, Coordinadora d’Entitats d’Horta,
en representació del Consell Ciutadà del Districte Horta-Guinardó; Sr. Josep ORTIZ
SACRISTAN, Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris, en representació
del Consell Ciutadà del Districte de Nou Barris; Sr. Jordi GRAS MATEU, Federació Entitats del
Clot-Camp de l’Arpa, en representació del Consell Ciutadà del Districte de Sant Martí.
Consells sectorials de ciutat:
Sr. David Carceles Prujà, Cooperació, en representació del Consell d’Associacions de
Barcelona; Sr. Jordi ROGLÀ DE LEUW,  Caritas, en representació del Consell de Benestar
Social; Sr. Emili SARRIÓN AVINENT,  Fed. Associacions BarnaCentre, en representació del
Consell Ciutat i Comerç; Sr. Antoni GUTIÉRREZ DELGADO, Associació Usuaris de bancs,
caixes i assegurances de Catalunya, en representació del Consell de Consum; Sr. Eduard
SOLER CUYÀS, Farmacèutics Mundi, en representació del Consell de Cooperació
Internacional per al Desenvolupament; Sra. Victòria SAU SÁNCHEZ, en representació del
Consell de les Dones; Sr. Àngel CRESPO SÁNCHEZ, CCOO, en representació del Consell
Econòmic i Social; Sr. Jordi RUF VILCHES, Associació Joves Estudiants de Catalunya, en
representació del Consell de la Formació Professional de Barcelona; Sr. Manuel COLÓN
SOLER, Associació de la Comunidad Dominicana a Catalunya en representació del Consell
d’Immigració; Sra. Beatriz ESPEJO, Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya, en representació
del Consell Municipal de Gais, Lesbianes i homes i dones transsexuals; Sr. Antoni NAVARRO
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 1
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
MONTEYS,  Centre Cívic Sagrada Família en representació del Consell Assessor de la
Gent Gran de Barcelona; Sra. Clara MUÑOZ,  Associació de Casals de Joves de Catalunya ,
en representació del Consell de Cent de Joves de Barcelona; Sr. Francisco AGUILERA
NUÑEZ,  Associació Cultural Gitana de la Cera, en representació del Consell del Poble Gitano;
Sr. Lluís LUQUE POLO, Fundació Altarriba, en representació del Consell de Protecció i
Defensa dels Animals; Sr. Francesc Xavier TOMÁS GOYENA, Transprime, en representació
del Pacte per la Mobilitat; SRA. Francesca LLORENS ALBIÑANA, Associació Catalana
Promoció Persones Sordes, en representació de les Entitats de persones amb Disminució; Sr.
Enric PIQUET MIQUEL, Federació Catalana Bàsquet, en representació de les entitats del Pla
Estratègic de l’Esport.
En representació de les Institucions més significatives de la ciutat, nomenades pel Plenari
del Consell Municipal de data 20 de febrer de 2004:
Sr. Fabià MOHEDANO MORALES, en representació del Consell de la Joventut; Sr. Alejandro
GOÑI FEBRER, en representació de PIMEC - Petita i Mitjana Empresa de Catalunya; Sr.
Francisco NEIRA LEON, (UGT) i Sr. Àngel CRESPO SANCHEZ, (CCOO), en representació
dels Sindicats; Sra. Eva FERNANDEZ LAMELAS en representació de la Federació
d’Associacions de Veïns de Barcelona; Sr. Tono ALBAREDA TIANA en representació de la
Federació Catalana d’ONG pel desenvolupament; Sr. Josep RAMONEDA MOLINS, en
representació del Centre de Cultura Contemporània; Sr. Julio RIOS GAVIRA; en representació
de la Federación de Casas Regionales y Entidades Culturales en Catalunya; Sr. Eduard
PALLEJÀ de la Universitat Politècnica de Catalunya i Excm. i Mgfc. Sr.Tomàs de MONTAGUT i
ESTRAGUÉS, Vice-rector de la Universitat Pompeu Fabra,  en representació de les
Universitats; Sr. Albert MUSSONS, en representació del Col·legi de Periodistes.
En representació de les entitats més votades del Fitxer General d’Entitats Ciutadanes,
per eleccions celebrades el dia 15 de març de 2004:
Sra. Begoña SANCHEZ ESPINOSA  en representació de SOS Racisme; Sra. Francina
ALSINA CANUDES en representació de Federació Catalana de Voluntariat Social; Sra.
GEMMA SANCHEZ RUIZ  en representació de la Coordinadora Gai-Lesbiana; Sra. ROSA
BALAGUER BUENO en representació del Casal dels Infants del Raval; Sr. Amadeu
QUINTANA JALONG en representació de la Coordinadora d'Entitats del Poble Sec; Sra. Eulàlia
PERARNAU CLARASÓ en representació del Secretariat d'Entitats DE Sants, Hostafrancs i La
Bordeta; Sr. Ferran CEBRIAN RAIMUNDO en representació de la Federació d'entitats del Clot-
Camp de l’Arpa; Sra. Concepció PUJOLÀ CONTIJOCH en representació de l’Associació de
familiars Alzheimer Barcelona; Sr. Josep ORIOL PUJOL HUMET  en representació de la
Fundació Pere Tarrés; Sr. Antoni SANSALVADÓ TRIBÓ en representació de la Fundació Banc
dels Aliments; Sra. Felisa PEREZ ANTON en representació de l’ Associació Benestar i
desenvolupament;  Sr. Enric FRANCES GASPAR en representació de l’Associació d'entitats
Excursionistes del Barcelonès; Sra. Maria MORÓN MARTIN en representació de Ca La Dona;
Sr. Joan BAGUÉ PIETX  en representació de l’Associació Catalana d'Integració i
Desenvolupament Humà – ACIDH.
Persones d’especial rellevància ciutadana, nomenades pel Plenari del C. Municipal a
20/2/04
Sr. Arcadi OLIVERES I BOADELLA; Sr. Joffre VILLANUEVA I BELTRAN; Sra. Núria
NAVARRO I  EDO; Sr. Miguel Angel FRAILE I VILLAGRASA; Sr. Albert VIDAL I MORENO.
Persones escollides aleatòriament del Registre Ciutadà, per sorteig celebrat a 1/1/04
Sra. Silvia BALLESCÁ I LASPLASAS; Sra. Cristina DACRUZ I ROVIRA; Sr. Enric ESTRENJER
MORTES; Sr. José María GARCIA MEDINA; Sra. Elisenda RIUS I BERGUA; Sr. Ramon ROYO
PRADAS; Sra. Joana MARIA TORRES I RAMOS.
Assisteix la senyora CARME BLASI CARRERA, Secretaria Tècnica del Consell de Ciutat.
Han excusat la seva assistència en aquesta sessió:
Sr. Albert PALUZIÉ PONS DE VALL; Sr. Salvador BARRAU VIÑAS; Sra. Pepita FERRANDO
MADRIGAL; Sr. Carles GRÀCIA MARTÍNEZ; Excm. i  Mgfc. Sr. Lluís FERRER CAUBET;
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 2
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Excm. i Mgfc. Sr. Marius RUBIRALTA ALCAÑIZ; SR. Sebastià SALVADÓ PLANDIURE;
Sr. Miquel VALLS MASEDA; SR. Josep PLA BUXÓ; Sr. Oriol BOHIGAS GUARDIOLA; Sr. Joan
ROSELL LASTORTRAS; SR. Josep BASELGA I TORRES; SR. Ramón FOLCH I GUILLEM;
SR. Alfonso RODÈS I VILÀ; SRA. María SALVO I IBORRA; Sr. Oscar TUSQUETS I BLANCA;
SRA. Anna FIGUERAS IBAÑEZ; SRA. Rosa GIL I GARCIA; SR. Miquel ROCA I JUNYENT.
Tots ells assistits pel Secretari General de la Corporació, senyor Jordi CASES I PALLARÈS.
Constatada l’existència de quòrum legal, l’alcalde obre la sessió a les divuit hores i vuit minuts,
passant a tractar els diferents punts de l’ordre del dia.
1. Aprovació de l’acta de la sessió anterior
Pertocaria, en primera instància, donar compte i aprovar, si s’escau, l’acta de la darrera sessió
–que s’ha distribuït. Si no hi ha cap intervenció en contra, la donaríem per aprovada.
El Sr. Ramón Royo Pradas, del registre ciutadà, indica que hi ha irregularitats pel que fa al
registre d’assistència. El secretari respon que ja s’han corregit. El Sr. Ramon Royo continua
dient: a més, les manifestacions que vaig fer jo han sigut retallades. Han posat solament la
quarta part. O es posa tot o no es posa tot. L’alcalde indica que faci arribar nota al secretari i el
Sr. Royo respon que la secretaria ja té la nota.
El Sr. Ramón Royo Pradas demana aclariment sobre si hi ha quòrum. L’alcalde reitera que hi
ha vuitanta-dues persones i que per tant, hi ha una àmplia majoria, el quòrum es dóna amb un
terç. Per tant, es procedeix a l’aprovació de l’acta.
2. Informe de Presidència
Proposta d’elecció de la Vice-presidència del Consell
En referència a l’elecció dels vice-presidents, l’alcalde dóna la paraula a la Sra. Assumpta
Escarp.
La regidora de Participació Ciutadana, Solidaritat i Cooperació, Sra. Assumpta Escarp i
Gibert.
Bona tarda, gràcies a tots per la vostra assistència al Consell de Ciutat.
Com sabeu, vam aprovar el Reglament del Consell de Ciutat sota uns criteris d’una certa
flexibilitat, de manera que l’aplicació del Reglament i del funcionament del Consell tingués la
màxima representativitat i pogués fomentar la participació i el treball de cada un dels seus
membres. En aquest sentit, pel que fa a la vice-presidència, es fa proposta de nomenar dues
vice-presidències del Consell de Ciutat, de forma similar a la que ja es preveu en alguns
consells sectorials, en les normes reguladores de participació. S’han presentat dues
candidatures: una encapçalada pel senyor Fabià Mohedano, en representació del Consell de la
Joventut de Barcelona, i l’altra pel senyor Alejandro Goñi, en representació de la Petita i Mitjana
Empresa de Catalunya. Una proposta que ells presenten conjuntament, que vol sumar la
representació de dos sectors importants d’aquest Consell de Ciutat i que també ha de ser una
eina per reforçar la xarxa de col·laboració entre les institucions i entitats existents a la ciutat.
En principi –si no hi hagués res en contra, alcalde–, proposaríem al Consell l’aprovació de les
dues vice-presidències i el nomenament de les dues persones esmentades.
L’alcalde, havent constatat que no hi ha proposta alternativa, procedeix a ratificar la proposta
de vice-presidències dels senyors Mohedano i Goñi, i els dona la paraula.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 3
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
El Sr. Fabià Mohedano Morales, representant del Consell de la Joventut de Barcelona.
Gràcies, alcalde. Regidora Escarp. Em sembla que no sorprèn a ningú si dic que avui és un dia
especial per al Consell de la Joventut de Barcelona –i compreneu que em passaria tot el temps
de què disposo explicant com és d’important un reconeixement com aquest. Però no sóc aquí
per parlar del meu llibre, per apassionant que em sembli la seva lectura.
Al CJB ens apassiona la nostra ciutat, i reclamen que la veu dels joves s’escolti, perquè
nosaltres ens declarem ciutadans i ciutadanes de ple dret, i tenim un projecte de ciutat. I
celebrem que se’ns reconegui, com vàrem celebrar la creació del Consell de Ciutat en el seu
moment, perquè interpretem que Barcelona encara una nova etapa de la seva història, després
dels anys vuitanta, dels olímpics noranta i l’ambiciosa projecció global que ha vingut al darrere.
I la nova etapa que s’obre, inevitablement i inexorable, és la de la participació real. I el futur de
la ciutat dependrà de la nostra capacitat com a ciutat –Ajuntament i societat civil– d’interpretar
què vol dir això.
Qui vulgui liderar la ciutat els propers anys ho haurà de fer construint consensos i sumant
majories. Entenem que en la democràcia no hi ha cap altra manera de fer les coses. La
democràcia ha assajat moltes formes fins ara, i segur que encara n’hem d’assumir moltes
altres, perquè la democràcia no es pot considerar mai plena, no té culminació possible, és un
punt de partida. El Consell de Ciutat hauria estat un somni per a molta gent fa anys, i ara és
una realitat. Però això no ens farà deixar de somiar noves idees i traduir-les en propostes.
S’imaginen una ciutat civil satisfeta i acrítica? S’imaginen una gent jove –torno al CJB–
conformista i complaent? La democràcia parteix de l’acceptació del conflicte i la conversió
d’aquest en tensió creativa. No esperem, doncs, una arcàdia feliç, ni solucions miraculoses. La
història no té final possible.
He parlat de participació real, i algú es pot preguntar si n’hi ha de fictícia. Com que la política és
un joc de percepcions i els homes –i perdoneu-me que no apliqui el llenguatge políticament
correcte a Shakespeare– «som de la matèria que són fets els somnis», sempre hi ha el risc que
això passi. Per nosaltres, la participació es basa en les íntimes conviccions democràtiques
d’una ciutadania madura i organitzada, i requereix d’algunes condicions mínimes, que
enumeraré: la participació és informació; la participació és opinió; la participació és decisió; la
participació és lleialtat com a valor indispensable en la vida política. És l’exercici d’aquests
drets i aquestes condicions el que busquem.
I permeteu-me que acabi, citant el llibre del CJB. «El Consell va aprovar fa uns anys un
document on es reclamava i s’oferia un gran pacte entre institucions i societat civil per evitar
l’exclusió social de la gent jove. Em sembla que des de la vice-presidència del Consell de
Ciutat hem de recuperar aquest esperit i ampliar-lo. Sumem. Fem-ho tots plegats.». Gràcies.
El Sr. Alejandro Goñi Febrer, representant de PIMEC.
Excel·lentíssim senyor alcalde de Barcelona, il·lustríssims regidores i regidors, consellers i
conselleres del Consell de Ciutat. És per a mi un honor, en nom de PIMEC, patronal de la
Petita i Mitjana Empresa de Catalunya, acceptar el nomenament de la nostra organització en el
càrrec de vice-president segon d’aquest Consell de Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona,
Consell que aconsegueix reunir, per debatre i consensuar les polítiques municipals, els
representants dels ciutadans elegits democràticament en els comicis electorals i també els
representants que sorgim de l’ampli concepte de la societat civil de la nostra ciutat.
Senyor alcalde, Barcelona és la marca que ens uneix, és la màxima ensenya municipal del
nostre país i la millor representant de la nostra manera de ser i de pensar. És també ciutat
d’acollida, de reptes importants i de grans realitzacions assolides amb èxit. Aquesta realitat és
també quelcom complex de dirigir. Cada dia apareixen, com vostè sap molt bé, nous objectius
a aconseguir i noves problemàtiques a eradicar. Només des de la unió, el treball en equip i
mantenint un perfecte equilibri entre tots serem capaços d’assolir els nous reptes i deixar als
nostres fills una ciutat millor de la que nosaltres hem trobat.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 4
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Des de PIMEC estem convençuts en avançar en la participació ciutadana, entenent
participació com s’ha d’entendre: ser capaços, els qui tenen la responsabilitat de decidir –
perquè així ho han escollit els ciutadans–, de cercar el consens en totes aquelles actuacions
que suposen punts de partida de futur de la nostra ciutat i dels ciutadans i ciutadanes que la
integren. Barcelona només pot continuar pel bon camí si la treballem plegats. Aquest Consell
de Ciutat és, sens dubte, un exemple d’aquest model de participació ciutadana i un clar
manifest de l’Ajuntament de Barcelona de governar des del consens.
Senyor alcalde, no cal dir-li que amb PIMEC hi té un aliat. Pot comptar amb totes les persones
que conformem la patronal de la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya per portar a terme els
reptes de la nostra ciutat. Ho farem, com crec que ho hem fet fins ara, des del compromís
personal i col·lectiu, des de la lleialtat i des del respecte institucional. Accepti per part nostra la
reiteració del nostre agraïment pel nomenament de vice-president segon d’aquest Consell de
Ciutat, i sàpiga que treballarem cada dia per estar a l’alçada d’aquesta responsabilitat.
Barcelona s’ho mereix i no la defraudarem. Gràcies.
L’alcalde dóna les gràcies i passa al següent punt de l’ordre del dia.
3. Informe de progrés del debat Espai Públic i convivència
L’alcalde
Fa ara ja un temps –una mica més d’un any– vàrem posar tres debats en circulació: un sobre la
immigració, a càrrec dels senyors Jordi Sánchez i López Burniol; un altre sobre habitatge, a
càrrec del catedràtic de la Universitat de Barcelona professor Costas, i l’altre sobre espai públic
i convivència, que el vàrem encarregar a Josep Ramoneda. Avui escoltarem, doncs, l’informe
dels treballs fets fins avui per part del Josep Ramoneda, i tindrem també coneixement de les
propostes de treball a partir d’ara en la reflexió i amb el debat sobre aquest tema. Tots tres
continuen sent temes importantíssims de debat a la nostra ciutat. El tema de la immigració: la
seva integració, la convivència amb la immigració, la garantia i els drets i deures per a tota la
ciutadania i també per a la immigració. Espero que en una propera edició del Consell puguem
centrar-nos en aquest informe. El tema de l’habitatge: ja hi ha hagut diverses reunions amb
algunes persones que han volgut participar en el grup de treball directament des del Consell de
Ciutat; també tindrem ocasió de parlar-ne amb certa profunditat en els mesos que ve.
Avui, doncs, parlarem d’espai públic i convivència. És un debat oportú perquè –com saben
vostès– tal com vam anunciar en el Consell Plenari Municipal, s’han tirat endavant diverses
mesures i instruments, i en aquest sentit, estem avançant en la redacció d’una ordenança per
la convivència. A més tenim un seguit d’elements molt importants a desenvolupar, sobretot a
partir de l’any 2006, d’una forma molt especial a través de la justícia de proximitat.
La Carta municipal de Barcelona presenta una innovació importantíssima a tot el territori
nacional, que és la creació de la justícia de proximitat. S’entén com aquella justícia que
entendrà, que podrà tractar els temes de les faltes –no dels delictes– i també els conflictes de
convivència. Per tant, serà un element més dins el conjunt de respostes institucionals per a la
resolució de conflictes entre ciutadans. És un tema pel qual vetllarem amb molta cura. Esperem
que la Carta municipal, en el tràmit actual en el Congrés dels Diputats a Madrid, s’aprovi al més
ràpidament possible, a partir de llavors podrem gaudir de la justícia de proximitat. La concebem
com uns equipaments de justícia, uns jutjats de proximitat que, com a primera proposta,
estaran presents a cada districte –depenent del seu tamany. Estaran acompanyats d’altres
serveis complementaris per treballar i per avançar en la resolució de conflictes de veïnatge.
En aquest sentit, el tema de l’afectació de la seguretat entre els nostres ciutadans ha tingut
diversos vaivens en la història recent de la nostra ciutat. Vam patir un màxim d’inseguretat per
l’entorn dels anys 81, 82, 83, amb el primer esclat del consum d’heroïna, vàrem arribar a un
índex de victimització d’un 25 per cent. Arran d’aquí, vàrem endegar un conjunt d’actuacions
policials i també preventives –el propi Consell de Seguretat en va ser una resposta– i se’n va
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 5
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
derivar un pacte concret entre l’Ajuntament de Barcelona i el Govern de l’Estat per tal de
constituir la justícia ràpida a Barcelona. Primer es va instaurar com a experiment a la nostra
ciutat, ha estat funcionant des de l’any 90-91. Més tard, fa ara un o dos anys, s’han posat en
pràctica les previsions de generalització a tot l’Estat. Ha donat un resultat jo crec que molt
favorable a casa nostra.
Això i altres mesures va fer que l’índex de victimització arribés fins a un 14 o un 15 per cent els
millors anys –a l’entorn del 95, 96, 97–. A partir del 97 estem assistint a un increment
progressiu, fins a arribar a la darrera xifra coneguda, el 2004, de l’entorn d’un 20 per cent. És
un índex del qual no ens sentim satisfets i continuem demanant, primer, a través de la Carta
municipal de Barcelona, que es posi en funcionament la justícia de proximitat, que és un
element més per treballar en aquesta direcció, i, d’altra banda, demanem a la Generalitat i a
l’Estat que, pel que fa a cada una de les seves responsabilitats, tot el sistema de justícia, de
prevenció i de reinserció, funcioni adequadament.
Donats els canvis que s’estan produint a la nostra societat, l'obertura al trànsit lliure de tots els
ciutadans en els països del tractat de Schengen, els canvis sociològics, formatius i educatius,..
tot plegat té com a resultant aquest índex de victimització que no era el que estàvem habituats
a tenir a casa nostra. Comparant-ho amb altres països, tampoc podem dir que estem molt per
sobre, comença a ser en certa forma habitual. Igualment, hem d’aconseguir un nivell de
seguretat el més elevat possible com a garantia de l’expressió de les llibertats dels ciutadans.
La reflexió sobre l’espai públic i la convivència sorgeix com una reflexió estratègica, sobre els
nous reptes de la convivència a la ciutat. És a dir, la ciutat es fa més densa, en sentit econòmic
–hi ha més activitat, més prosperitat, més activitat econòmica, comercial, etcètera, més
visitants, més immigrants, ... hi ha més quasi de tot: trànsit, comerç, hotels, bars... I comencem
a detectar una major eclosió dels conflictes de convivència. Conflueix –de vegades
conflictivament– la gent que vol dormir i la que vol fer gresca, o  festa; la gent que demana poc
soroll i la que vol fer soroll. Podríem fer una llarga llista de temes de conflicte diguem legítim.
Sobre el conflicte legítim, s’hi afegeix una certa pressió delictiva sobre l’ús de l’espai públic,
pels interessos particulars d’uns quants –sigui per fer negoci, o pel que sigui–, arribant algunes
vegades a dificultar la convivència amb els veïns. Per això vam considerar, fa temps, que calia
dotar-nos d’una reflexió col·lectiva que ens permetés reorientar les nostres pròpies conviccions
sobre la convivència per als anys i les dècades que vénen.
Vam demanar a en Josep Ramoneda que elaborés un document que ens permetés a tots
plegats tenir una base de discussió qualitativa per avançar en aquest debat: una reflexió
estructurada sobre la convivència i l’espai públic a la ciutat de Barcelona. Això és el que avui
ens presentarà, i a partir d’ara, les propostes per avançar en altres direccions, per continuar a
partir d’aquí. Endavant.
Presentació document - reflexió
El Sr. Josep Ramoneda Molins, del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Gràcies, alcalde; gràcies per tenir l’oportunitat de dirigir-me avui en aquest Consell de Ciutat,
institució emblemàtica de la ciutat i expressió de la voluntat de participació ciutadana.
Des del moment que l’alcalde em va encarregar una reflexió sobre la qüestió l’«espai públic»,
vam posar en marxa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona un seminari per
debatre i estudiar sobre aquesta qüestió. Aquest seminari ha debatut ponències d’alguns dels
seus membres: del geògraf Francesc Muñoz; del professor de Ciència Política, Joan Subirats;
de l’expert en seguretat, Amadeu Recasens; de l’antropòleg Miquel Aramburu; del sociòleg
Jordi Sánchez; de l’arquitecte Lluís Ortega, i també d’alguns diguem-ne invitats externs –només
per la seva ponència–, com el sociòleg Joan Roca, el catedràtic d’Administratiu Carles Pareja, i
el regidor d’aquest Ajuntament, Ricard Gomà. Tots aquests materials estan ara, un cop
discutits, en fase de reelaboració, i encara durant unes dues o tres sessions de seminari més,
discutirem el que podria ser el balanç final de la nostra feina, que ens permetrà donar un
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 6
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
document tancat –conclusions més precises– com a material per començar a discutir amb
tots vosaltres.
Avui, per tant, el que explicaré, i no voldria generar cap frustració, no són grans conclusions ni
grans resultats, sinó fonamentalment l’esperit, l’índex –jo quasi diria la «fulla de ruta»– del
treball que hem estat fent fins ara, i que continuarem fent amb vosaltres, quan tinguem una
cosa –diguem-ne– “decent” per presentar-vos.
En primer lloc, com a premissa: l’espai públic és essencial per poder parlar de ciutat en els
termes en què Barcelona s’entén el que és una ciutat. La pregunta per l’espai públic, a més, ve
motivada per la preocupació sobre l’estat de la convivència democràtica. El lloc simbòlic en què
ciutadania, ciutat, democràcia i política es troben és l’espai públic. Si aquest es debilita, vol dir
que les quatre figures estan debilitades i que alguna cosa falla en la relació col·lectiva. Ens
resistim a apuntar-nos als discursos sobre la mort de l’espai públic. Una ciutat sense espai
públic no existeix; com a màxim, seria un espai urbanitzat, i no és desitjable –al meu entendre
que anem cap a ciutats convertides en purs espais urbanitzats, el que se’n diu a vegades una
«ciutat difusa». L’espai públic, com a espai de tots, és inevitablement un lloc on es donen
situacions de conflicte, però és també un espai ideal en la mesura en què ningú hi té més dret
que un altre per generar formes de relació i d’autogovern cívic. La inseguretat és una expressió
de crisi de l’espai públic, però l’espai públic no es reconstrueix només amb estratègies de
seguretat. La càrrega simbòlica de l’espai públic és molt gran, més encara en una ciutat com
Barcelona, que ha fet d’ell gairebé el seu emblema. L’espai públic és la clau de la convivència
ciutadana, i polítics i mitjans de comunicació haurien de ser prudents en el tracte dels espais
públics. La magnificació dels problemes potser doni vots i electors, però estigmatitzar un espai
públic és condemnar els que viuen al seu entorn.
Com deia Olivier Mongin, «l’espai públic és el punt d’equilibri entre la solitud i la massificació».
Dic aquestes coses –que poden semblar una mica genèriques i una mica lapidàries– perquè
em sembla que d’aquesta manera dono el to, dono la música de quina ha estat la nostra
actitud. Parlem, per tant, en defensa de l’espai públic.
Em sembla que val la pena acotar una mica el concepte, la definició, perquè estem parlant –en
concret– de l’espai públic urbà. Hem de distingir entre tres tipus d’espai, encara que a vegades
la diferenciació no sigui del tot neta: espai col·lectiu, espai privat, espai públic. Són espais
col·lectius aquells que tenen ús i significació pública, encara que siguin de propietat privada –
els centres comercials i els estadis, per exemple. En algunes ciutats ja funcionen com a
substitut d’un espai públic inexistent –ciutats americanes o sud-africanes.
L’espai públic pròpiament dit es pot definir per l’accés, per la funció i pel fi. L’accés. Seria públic
l’espai en què tothom pot accedir en igualtat de condicions, independentment del seu origen,
gènere, poder o classe social. Així són, aparentment, els llocs públics per excel·lència: places,
parcs, cantonades, carrers.
La funció. A l’espai públic s’estableixen relacions que creen comunitat. Una ciutat dominada per
l’individualisme, sense que el privat tingui sentit al públic, camina cap a l’anòmia, de la mateixa
manera que una ciutat en què el públic engolís allò privat seria totalitària. La vitalitat
democràtica significa que el privat opera amb sentit i consciència d’allò comú, i que en l’espai
públic es crea teixit social. La pluralitat de fins és el fonament de l’espai públic com a garantia
de la pluralitat real de la ciutat. En l’espai públic la gent comparteix –per grups, per afinitats, per
proximitat. No pot ser mai un lloc d’exclusió. L’espai públic és un espai d’interrelació.
És l’espai públic un privilegi de la vella Europa? Fins quan? En moltes ciutats hi ha estratègies
socials i polítiques de destrucció de l’espai públic. Però això, al nostre entendre, equival a
acabar amb la ciutat. Permeteu-me que faci un cert –molt ràpid– recorregut per les etapes de la
petita història de la recent democràcia a Barcelona. L’atenció ciutadana a l’espai públic sembla
intacta, per això el sentim com un problema –si no ens interessés, no ens en preocuparíem.
El consens social sobre el que es va fer a la Transició i es va construir la Barcelona actual està
en crisi, perquè els seus actors principals han canviat. «Resideixen a Barcelona les classes
que van legitimar el consens? Han marxat al Vallès o a Calafell? O han emigrat sense moure’s
del seu habitatge perquè l’entorn ha canviat?», es preguntava un dels ponents. Estic al·ludint al
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 7
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
problema de l’habitatge, que encara que sigui indirectament, incideix de manera important
en l’espai, en la qüestió de l’espai públic.
Però permeteu-me recordar, molt breument, tres etapes:
 Primera etapa: 1974-1985. Estat feble i inexistència de poder català. Impuls cívic de la
Transició: pacte urbanístic i social; l’espai públic com a element de referència –festa,
places i parcs, equipaments de barri. Sobre ella es construeix el consens –embelliment de
l’espai públic, polèmica de les places dures. L’espai públic com referència.
 1985-1992: canvi d’escala en les actuacions. Transformació general de la ciutat pels Jocs;
consolidació de la descentralització; cooperació públic-privat amb fort lideratge públic;
expansió de l’espai públic. La desaparició de la Corporació Metropolitana impedeix fer
política metropolitana –un dèficit que s’arrossegarà sempre més.
 1992-2004: del projecte urbà als projectes –en plural. Augment del lideratge dels inversors
privats; procés de terciarització. Es produeix la dissociació entre espai públic i espai edificat
–apareixen espais oberts entre objectes. Consolidació de la ciutat com a destí turístic.
Carta municipal. Després d’una aturada de més de vint anys, a partir de 1995 comença
l’explosió immigratòria. La saturació del centre metropolità agreuja les contradiccions en
l’espai públic. Crisi del consens, aparició dels nous actors.
L’espai públic, per tant, és una referència des de l’inici del procés democràtic. Però amb el
temps, ens n’hem anat allunyant una mica, i ara se’n ressent.
Però qui són aquests nous actors a què m’he referit abans i que estan condicionant el que
passa a l’espai públic? Unes classes populars i mitjanes que ja no són el que eren, més
fragmentades i amb més dificultat d’organització? Un turisme de masses que impacta
directament sobre un nombre concret d’espais de la ciutat, sobre una zona determinada, fins a
posar en dificultat la seva sostenibilitat? Una onada immigratòria intensa i molt diversificada?
Uns agents internacionals sortits del procés de globalització que acostumem a reconèixer com
a màfies –el crim és sempre el que es globalitza més ràpid? Nous fenòmens de contestació,
ocupació o moviments antiglobalització? Noves i velles formes de marginalitat?
Amb aquest context, l’espai públic, avui, està sota forta pressió.
 Per la concurrència d’usuaris amb objectius i cultures diverses. Per dir-ho gràficament: com
fer compatibles en una plaça els "skaters", els nens que juguen acompanyats de les seves
mares, els immigrants que volen jugar a "criquet", els turistes que fan fotos i els avis que
surten a prendre el sol? És una manera gràfica de plantejar un problema que em sembla
que és real. Dificultats, per tant: escassa relació entre les parts, idees diferents de l’espai
públic –per a alguns no hi ha distinció entre la casa i allò que comença a la porta, perquè
han viscut sempre al carrer–, manca d’uns valors cívics compartits.
 Per la pressió de la privatització. La tendència a ocupar l’espai públic per agents privats
que hi fan negoci, de manera que s’introdueix un factor de discriminació, i la tendència de
sacrificar espai públic a l’interès privat.
 Pel procés d’individualització. L’interès individual pesa cada cop més sobre els interessos
compartits, amb una gran piràmide d’edat invertida, i el benestar es fa exigent i poc
comprensiu amb els altres: l’espai públic fa nosa, és sorollós i està ple de gent.
 Per la important presència de certes formes d’il·legalisme: mendicitat, tripijocs, venda
il·legal, prostitució, petita delinqüència urbana.
 Per les dinàmiques generals de la societat en canvi: pèrdua de referències bàsiques,
relacions líquides, canvis constants que fan difícil fixar teixit social, idea creixent i imprecisa
de risc.
 I pel propi procés de globalització. L’actual procés ha invertit el camí, de les metròpolis als
espais lliures colonials a de les colònies a les metròpolis, i del camp a la ciutat. La ciutat
s’ha convertit en contenidor de tots els problemes i, especialment, dels residus humans –
per dir-ho amb una dramàtica expressió de Zygmunt Bauman– que el nou ordre, com tot
ordre, per caòtic que sigui, genera: noves oportunitats, noves desigualtats.
Qui opera sobre aquest espai públic?
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 8
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Aquí tornem a fer una descripció una mica impressionista: els veïns directes de l’espai, els
veïns més propers al barri, empresaris i concessionaris d’empreses i serveis que usen l’espai,
entitats, partits, sindicats, associacions de veïns que l’usen en certes ocasions, venedors
ambulants amb o sense permís, usuaris dels espais de les diferents formes, clients, usuaris
passius, usuaris dels metres quadrats per activitats –"skates", bicicletes–, usuaris temporals
que fan activitats específiques –festes, espectacles–,  ciutadans de tot Barcelona, ciutadans de
fora de Barcelona. Una enumeració que només vol expressar la complexitat.
Per aquests diferents usuaris, els espais públics són: espais físics, que permeten superar
estretors d’habitatge, mancances de llum i d’aigua; espais d’activitat econòmica, i espais
d’interacció social i d’activitat cultural.
Però hi ha uns quants riscs que hauríem d’evitar davant de la problemàtica de l’espai públic:
 Que la convivència es faci impossible i que l’espai s’acabi degradant. És un procés de
difícil retorn, quan això passa. El conflicte redueix la diversitat d’usuaris de l’espai públic, i
el deixa, sovint, en mans dels sectors més conflictius, la qual cosa comporta el
deteriorament i l’estigmatització del lloc, amb els corresponents costos socials i econòmics.
 La fractura ciutadana. Els mecanismes d’exclusió funcionen i els espais es tanquen.
Apareixen els anomenats «barris en crisi» i els "guetos" potencials, amb punts d’especial
inseguretat que es van aïllant de la resta del teixit urbà. Alain Touraine, ahir, aquí a
Barcelona, parlant de la desintegració de França, dels problemes actuals a França, deia:
«Hi ha un problema de desintegració, de replegament de la gent cap a l’espai privat i, per
tant, cap a un major control familiar i cap a una conflictivitat primària.» Sembla que és un
tema que mereix ser reflexionat.
 La conversió de determinades zones en parcs temàtics que queden en mans, estrictament,
dels visitants i perden tota l’atenció urbana.
 La privatització d’espais que pel seu emplaçament i funció haurien de ser públics o
plenament oberts a l’ús públic.
 I un tractament escèptic de l’espai públic, que li tregui la vitalitat en nom d’una idea molt
estreta de l’ordre i de la convivència. Per entendre’ns, no podem permetre que Barcelona –
en fi, crec que no passarà mai– es pogués convertir en Ginebra.
Voldria, tanmateix, parar una mica d’atenció sobre dues qüestions que són les que més es
parla: la qüestió de la immigració i la qüestió de la seguretat.
Sobre la immigració: les pulsions racistes que tota societat té, el vell mite de l’homogeneïtat
social, la tendència a buscar sempre un culpable als problemes –i si pot ser estranger, millor–
fan que la immigració estigui en el punt de mira, també, dels problemes de l’espai públic. Els
responsables policials, en canvi, expliquen que la majoria d’accions d’incivisme de les que es
parla tant darrerament han estat obra de ciutadans d’aquí de tota la vida, i no pas d’immigrants.
Però de poc serveix la veritat, sobretot quan hi ha discursos polítics i mediàtics que alimenten
sense parar el rebuig del foraster.
Tanmateix, la població que prové de la immigració estrangera és prou nombrosa com perquè
sigui també “actora” d’alguns dels problemes relacionats amb l’espai públic –dit sigui entre
parèntesis, l’atorgament del dret de vot als immigrants sembla un factor d’incorporació a la
societat que podria ser bàsic. Cal tenir en compte, per tant, algunes qüestions.
 Hi ha, en molts casos, una concepció diferent de l’espai públic entre immigrants i autòctons
–la qual cosa no té per què ser inamovible–, i la convivència acabarà produint, com
sempre, una tendència dels immigrants a assumir els comportaments usuals aquí, i alguna
modificació dels comportaments dels autòctons, fruit de l’intercanvi d’experiències.
 Els immigrants fan un ús bastant intensiu de l’espai públic, per raons culturals però també
per les condicions de vida –quan es comparteix un pis amb altres quinze o vint persones,
és normal que es passin moltes hores al carrer. Com sempre, darrere dels problemes de
convivència, apareixen problemes socials. Podem aplicar aquí el principi d’aglomeració
compensatòria. L’espai públic està unit a altres espais per vasos comunicants. Quan hi ha
restricció d’accés a un d’aquests espais –per exemple, l’habitatge– pot produir-se una
aglomeració compensatòria a l’espai públic. I això passa amb les condicions d’habitatge,
però també quan es tenen problemes d’accés a equipaments –per raons de preu, de
discriminació o altres–, o quan es manca d’equipaments comunitaris apropiats.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 9
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
 Barcelona no té un problema significatiu de "guetos"; la immigració està molt repartida.
De fet, podríem dir que l’únic "gueto" urbà que hi ha a Barcelona, entenent com a tal un
espai reservat a un grup ètnic social i econòmic, seria Pedralbes –no ens hem pas
d’enganyar, els rics sempre són els primers que se’n van a territoris tancats. Sí que hi ha,
tanmateix, alguns llocs d’una certa centralitat ètnica –centres d’oració, botigues
especialitzades, etcètera–, i això pot reforçar la concentració d’un grup en algun espai
públic determinat.
Els problemes de convivència amb immigrants a l’espai públic tenen, per tant, molt a veure amb
problemes clàssics de caràcter social, que es donen també entre classes d’una mateixa ètnia o
cultura. Voldria assenyalar-ne tres, que són especialment significatius en una ciutat:
 Un és la relació "insiders" versus "outsiders" –els de dins versus els de fora. Des d’un
famós estudi de Norbert Elias els anys cinquanta, sabem que l’augment sobtat de
nouvinguts a un barri genera reaccions virulentes de rebuig, fins i tot quan els nouvinguts
són de la mateixa nacionalitat i classe social dels nadius –i aquí, l’augment de la immigració
ha estat molt ràpid.
 Adults versus joves. El comportament dels joves als espais públics genera, per part dels
adults i, sobretot, de les persones més grans, que poden sentir-se incòmodes pels hàbits
de sociabilitat dels joves, una certa por i incomoditat. En molts barris d’immigració conviu
una població autòctona envellida i una població immigrada jove.
 Gènere. Quan el col·lectiu que ve de fora està molt masculinitzat o feminitzat, es poden
donar situacions conflictives. Per exemple, la predominància dels homes en el col·lectiu
musulmà pot donar una percepció d’assetjament a les dones autòctones i ser font de
conflicte –i no oblidem que el control de la sexualitat femenina és una de les causes
tradicionals de la guerra primitiva.
Sovint es dóna la tendència a evitar espais identificats amb immigrants, però és una actitud que
es fomenta en el prejudici més que en el coneixement real. Es fa sense saber si tenen o no
comportaments incívics, de la mateixa manera que les classes altes eviten els espais de les
classes baixes.
Alguna consideració sobre el tema de la seguretat. La tendència a l’ús, en temps en què l’Estat
sembla ja no quedar-li gaire més que l’ordre públic, és centrar el debat de l’espai públic al
voltant de la qüestió de la seguretat. No estic segur que sigui una manera interessant i
productiva, a mig termini, d’afrontar-ho.
 A l’espai públic es donen problemes de seguretat –això és una obvietat– i les institucions
han de complir i fer complir lleis i normes. Però la primera garantia de seguretat d’un espai
públic és que funcioni com tal, és a dir, que la gent se’l senti seu i l’utilitzi.
 Hi ha problemes de seguretat general que afecten els espais públics, i aquests els ha de
tractar la policia com qüestions globals, no particulars: tràfic il·legal, conductes mafioses,
violència organitzada, etcètera.
 Discursos com la «tolerància zero», a més de tenir les característiques del discurs
populista –prometre per demà coses impossibles d’aconseguir–, tenen un efecte negatiu,
en el sentit que transmeten a les forces de seguretat una sensació d’impunitat –tot està
permès mentre sigui a fi de bé–, que sovint es tradueix en excessos, en comportaments
racistes, en discriminacions que, com deia el vice-comissionat del Servei de Policia
Metropolitana de Londres, Brian Hayes, «poden donar resultats a curt termini, però fan
perillar la convivència i l’ordre en el futur» –a França en saben alguna cosa.
 Partint de la idea que la funció de la policia no és només reprimir el delicte, sinó també
contribuir a la producció social del benestar, la policia de proximitat té un paper gran a
jugar: presència continuada en els barris, interlocució amb els representants i agents
socials, elaboració compartida de plans de prevenció, ajut a les estratègies de mediació.
Què es pot fer?
L’espai públic és de tots. El seu conreu correspon, òbviament, a les autoritats públiques, però
també als ciutadans. No hi ha millor garantia per a un espai públic que la implicació i l’activisme
ciutadà, disposat a buscar solucions quan hi ha un problema i a construir mecanismes de
mediació.
 En primer lloc, doncs, cal defensar el model de ciutat compacta enfront de la ciutat difusa,
com a veritable motor de ciutadania. És la distinció que Ulrich Beck, el sociòleg alemany, fa
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 10
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
entre “ciutat de la i” i “ciutat de la o”. La ciutat de la o és la ciutat de la no-integració –«o
aquest o l’altre»–, i, per tant, és una ciutat de segregació, de separació, sense espai públic;
en canvi, la ciutat de la i  –«l’altre i l’altre i l’altre...»– és aquella que està dissenyada per
assolir la diversitat, producte de la individualització, i integrar-la a l’espai col·lectiu generant
noves identitats socials. La ciutat compacta és molt millor protectora dels espais públics
que la ciutat difusa. Barcelona té l’avantatge de ser una ciutat de tradició compacta,
condició que difícilment li faran perdre els intents d’especialització o tematització d’algunes
de les seves zones, i aquest és un capital a conservar.
 Cal estimular la cooperació, i això vol dir no restar protagonisme als actors socials i evitar
l’excessiva burocratització de la presa de decisions.
 Cal afavorir tots els mecanismes de mediació possible, i per aquesta feina ningú està en
millor posició que els propis ciutadans. Els poders de proximitat han de crear les condicions
per facilitar-la.
 Cal dotar els poders locals. Els problemes de l’espai públic s’han de tractar fonamentalment
a nivell municipal. Ningú té més elements per percebre les subtilitats dels problemes que la
institució que viu més directament la vida quotidiana. Però això vol dir dotar millor el poder
municipal en recursos i en instruments legals.
 Cal ser conscient de la complexitat d’alguns problemes i no prendre la part pel tot. Els
problemes de l’espai públic són sovint epifenomens d’altres de molta més envergadura.
 Cal definir estratègies en temes de gran impacte sobre l’espai públic, com el turisme. El
triangle turisme-medecina-cultura és un potencial enorme per Barcelona.
 Cal pensar el problema de l’espai públic en clau metropolitana global, i això requereix
institucions de govern adequades.
 Cal saber entomar les energies que vénen de la societat. Si realment el nou paradigma del
món ja no és politico-social, sinó cultural; si l’espai públic hauria de ser un lloc d’expressió
d’aquest canvi d’aprenentatge de l’art de viure permanent en la diferència –com diu
Bauman que serà el món ja sempre més–, hem d’estar molt pendents a les energies que
vénen de la societat.
 Cal defensar activament l’espai públic com lloc de convivència en temps que és dominant
la ideologia de la por i en què es volen negar, en nom de cert individualisme, els lligams
societaris.
Gràcies, això és el que tenia per dir-los avui.
L’alcalde
Moltes gràcies. Si alguna persona vol fer algun comentari del text que ens ha explicat el senyor
Ramoneda, obriríem un torn de paraules.
En tot cas, Josep, ens podries dir les següents coses que faríem a partir d’ara.
El Sr. Josep Ramoneda Molins
Nosaltres tindrem un document per presentar jo diria, com a màxim, en el curs del mes de
gener. Llavors, a partir d’aquest moment, el procediment ja el marqueu vosaltres, és a dir,
nosaltres estem a disposició del Consell de Ciutat per tots els passos, calendaris i camins que
pugueu seguir.
L’alcalde comenta que si algú vol fer aportacions, escriure algun text que pugui ser d’utilitat per
a la redacció de la proposta, es pot fer arribar a la Secretaria del Consell que ho traslladarà a
l’equip redactor. El Sr. Ramoneda alega que algú ja ho ha fet.
La regidora de Participació Ciutadana, Solidaritat i Cooperació, Sra. Assumpta Escarp.
A l’última reunió de la Permanent es va comentar que després d’aquesta presentació també
activaríem el grup de treball que el propi Consell té sobre espai públic, i a partir d’aquí
aprofundir. Seria a partir d’aquest primer informe i del document, que treballaríem conjuntament
amb el grup de treball per elaborar l’informe final que presentaríem en aquest Plenari.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 11
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
L’alcalde dóna pas al torn de paraules.
El Sr. Ramón Royo Pradas, del Registre Ciutadà.
Supongo que el señor Ramoneda se ha referido a la ordenanza de convivencia. Esta
ordenanza, al señor alcalde se le ha caído de las manos, se le ha ido volando como agua
hirviendo, no hay nada de lo que se ha oído que pueda tener efectos en la sociedad
barcelonesa. Los problemas de Barcelona son: la inmigración –que hay barrios con hasta
80.000 personas viviendo; que la Oficina de Empadronamiento empadrona cuarenta personas
en el mismo domicilio; que los robos y atracos están a la orden del día. Y lo peor de todo, otro
punto no nombrado, las famosas «narcosalas», se gasta un dineral en atender a unos señores
para facilitarles la droga, cuando lo que tendría que hacerse es rehabilitarlos en lugares
adecuados y que no volvieran a recaer otra vez. Pero no, se les da una «narcosala»: van allí,
les dan droga,, y cada día trescientas jeringuillas de presupuesto, cuando hay ancianos y
personas mayores que no tienen para vivir. El comentario que ha hecho el señor Ramoneda,
pues es «per fer volar coloms» y que la gente se distraiga y no esté por el asunto.
Sobre otras conductas “permeses a l’espai públic”, las de ciertas señoritas de atención social y
sexual al ciudadano. He leído que la Guardia Urbana las multa igual que a los coches, que
multe a los vehículos que circulan por las calles del casco antiguo en dirección contraria, que
son muchos. Pero no, si les requieres, la GU te dice: «Mire, hágase usted guardia urbano y los
multa usted», esto no se puede decir a un anciano!. Hay tres mil prostitutas que están en la
picota, tres mil señoritas de atención social que practican el oficio más antiguo del mundo y que
hacen un gran bien a la sociedad. Si no existieran estas señoritas, el volumen de agresiones
sexuales sería muchísimo mayor. La prensa dice que las agresiones sexuales se disparan y
hay una cada dos días. Pero el parámetro es diferente porque se produce entre drogadictos y
alcohólicos, se agreden sexualmente. Estas señoritas, que realizan un trabajo como
trabajadoras autónomas, se las quiere introducir que no estén en la calle. Tendrán que estar en
casas de lenocinio, cotizando para el proxeneta de turno. ¡Por favor, hay una libertad en la
calle! Si una señorita quiere estar plantada, puede hacerlo, no vengamos con los tiempos del
fascismo, hubo un ministro de Franco que dijo que la calle era de él. Aquí parece ser que
también alguien quiere que la calle sea suya.
La Sra. Gemma Sánchez Ruiz, representant de la Coordinadora Gai-Lesbiana
Voldria fer un comentari al senyor Ramoneda i a la taula. Quan he sentit qui ha fet aquest
document, potser no ho he escoltat bé, però no he sentit cap dona. Com es pot fer un
document i dir que està complet quan si estem parlant d’espai públic, o privat, o col·lectiu, la
dona és important, som, com a mínim, el cinquanta per cent de la població? Aleshores no
entenc si és que no hi ha cap dona experta, suposo que això no és veritat; sinó que hi hagi
dones que tinguin alguna cosa a dir i que se les escolti. Com a dona, no m’hi veig reflectida, en
aquest document, manca quelcom molt important, que és el tema del gènere.
La Sra. Victòria Sau Sánchez, representant del Consell de les Dones.
Jo faré una reflexió molt personal, referent a les prostitutes. La prostitució és l’última esclavitud
que queda en el món occidental. Hem de tendir a que desaparegui. I, evidentment, tancar les
dones és posar-les en mans exclusivament dels seus proxenetes i dels seus amos.
Un comentari relatiu a la immigració, em sembla que tenim una benevolència molt gran cap a la
immigració. Una cosa és que els immigrants tinguin els seus drets, però també han de tenir els
seus deures. Per exemple, referint-me al que ha passat últimament a França, un diari seriós
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 12
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
comentava que a sota de tot allò que apareixia en primer terme, hi havia coses més
ocultes, com la poligàmia, els matrimonis forçosos, la mutilació genital, i jo hi afegeixo
l’escolaritat femenina reduïda, les nenes abandonen molt aviat l’escola i no hi tornen, i això és
fatal. Jo tinc la meva teoria, el problema de la relació jerarquitzada entre els sexes –de
dominància masculina– és l’eix que vertebra totes les dolenteries de la societat. I hem
d’atendre els efectes de tot això, però també hem de cercar les causes, perquè si només
agafem recursos i lleis, i cada vegada a la gent també «l’acogotem» més d’alguna manera,
amb això sol no es resoldrà mai, si no anem per l’altre extrem, també, a buscar les causes.
El Sr. Miguel Àngel Fraile i Villagrasa, persones rellevants.
L’ anàlisi que ha fet el senyor Ramoneda em sembla molt encertada. Nosaltres, des del Consell
de Gremis del Comerç de Barcelona, ja hem fet una sèrie d’aportacions. Entenem que l’espai
públic és un espai de convivència, però és un espai que s’ha d’ordenar i en el qual també
tothom sàpiga quines són les regles de joc a seguir i en positiu. Aquest espai, en alguns
moments, haurà de tenir elements de control o fins i tot –encara que la paraula potser és molt
dura– de repressió d’activitats incíviques. En un estat democràtic tots hem de ser conscients –
potser el terme «tolerància zero» no és una paraula molt agradable-, però sí és cert que davant
d’unes situacions que no són absolutament acceptades per la majoria de la societat, hem
d’estar al costat d’aquells que en principi ens han de protegir i ordenar, en aquest cas,
l’autoritat política, administrativa i, evidentment, els cossos i forces de seguretat de la Guàrdia
Urbana.
Per tant, creiem que el document és un avanç molt important. Jo no tinc cap problema perquè
siguin homes o dones qui el redactin; el que m’interessa és que realment aporti totes les
particularitats i característiques de les situacions que es produeixin a l’espai urbà i, a partir
d’aquí, tots i totes puguem fer les aportacions que calgui. Per tant, suport a aquesta iniciativa i
suport, lògicament, a l’ordenança, que després en tot cas parlarem.
La Sra. Beatriz Espejo, representant del Consell Municipal de Gais, Lesbianes i Homes i
Dones Transsexuals.
Con respecto al discurso del señor Ramoneda, en general, me parece muy bien, fantástico. Lo
que pasa que es contradictorio cuando se lleva a la práctica con proyectos como la ordenanza
municipal. Espero debatir sobre el proyecto de la ordenanza, más adelante, y quiero dejar claro
que me parece que las libertades no se defienden con medidas punitivas, a lo mejor se
protegen los intereses de unos sectores, pero ahora mismo, en esta ordenanza hay sectores
que no sólo es que estén desprotegidos, sino que están penalizados en el uso de esa libertad.
El Sr. Josep Ortíz i Sacristán, representant del Consell Ciutadà del Districte de Nou Barri,
Primer, demanar perdó, fa poc que estic aquí. Estem, possiblement, al major òrgan de
participació de la ciutat, però hi ha un problema: hi ha gent que no podem estar aquí a les sis
de la tarda. Per tant, demano un altre cop que comenci més tard, per poder participar.
Estem davant d’unes ordenances –que són això, ordenances, és a dir: «jo ordeno que»– i a
vegades no poso els mitjans perquè això no sigui així. Em sembla que els nostres joves tenen
problemes, però a la vegada hi ha col·legis que estan tancats a les sis de la tarda, per exemple.
Hi ha problemes, doncs, d’incivisme –i ara em perdonareu–: gent que pixa als carrers; però és
que resulta que no hi ha on poder pixar, si no és al carrer; hi ha gent que no pot aguantar; o
gent que no té sostre i serà difícil que no continuï dormint al carrer.
Penso que estem posant els cavalls per davant del carro. Demano a l’Ajuntament que hi hagi
mes inversió per a tota aquella gent més feble, perquè això no passi. Per exemple, les
prostitutes. Entenc que no han d’estar al carrer, però tampoc poden estar sota el domini dels
seus «macarres» –i perdoneu la paraula. O se’ls dóna feina o hauran d’exercir aquest ofici –tot
i que coincideixo que és l’última esclavitud que hi ha actualment– allà on puguin. Demano que
es posin mitjans abans que ordenances, i demanaria, davant de tot, que això que portem avui
aquí pugui arribar a l’abast del senyor Joan i de la senyora Maria, que estan a la seva casa.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 13
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Com a mínim, que hi hagi una audiència pública on es pugui debatre d’una manera menys
selectiva.
La Sra. Francesca Llorens Albiñana, representant de les entitats de persones amb
disminució
Quisiera que el señor Ramoneda hiciera mención especial en su informe a la necesidad de
tener en cuenta la presencia de personas con discapacidad en el espacio público –y no hablo
sólo de sillas de ruedas, sino de diversas discapacidades -, y a las posibles muestras de
civismo que la ciudad puede manifestar. Todos podemos hablar en un grupo de trabajo, pero
me gustaria que constara en el documento.
La Sra. Maria Morón Martín, representant de Ca la Dona.
Gràcies. Referent encara al tema del grup de treball que està elaborant el document, tot i que
una companya ja s’ha expressat, vull que quedi constància que és una opinió compartida. Que
en aquesta comissió no estigui representada cap dona professional em sembla una manca de
compliment, per part de l’Ajuntament, del seu Pla de polítiques de dones, aprovat pel propi
Ajuntament, en el qual es preveu que la paritat sigui present en les diferents comissions, grups
de treball, etcètera, que en el si de l’Ajuntament s’organitzin.
Per tant, per a mi sí que és important que aquest document estigui elaborat a partir de diferents
experiències de la ciutat. Homes i dones, en funció dels nostres rols, tenim usos i experiències
del territori diferents, crec que aquesta experiència –igual que les d’altres col·lectius- han de
quedar recollides en aquest document que ens ha de servir per reflexionar plegats. Per tant,
convido l’Ajuntament que en aquest grup de treball s’hi incorporin altres veus que representen
altres coneixements, altres formes de saber i altres experiències.
La Sra. Assumpta Escarp, Regidora de Participació Ciutadana, Solidaritat i Cooperació.
Només voldria matisar que una cosa és el grup d’experts que han fet aquesta primera diagnosi
en el grup de treball de seminari amb en Josep Ramoneda, a través del CCCB, i l’altra és el
grup de treball que es crea en el Consell de Ciutat, que, com sabeu, és obert, hi ha molta gent
apuntada i hi ha representació de tothom. Per rol de gènere, però també dels diferents consells
sectorials, territorials o dels ciutadans escollits. Una cosa diferent és que hagin participat en
aquest seminari alguns experts determinats.
La Sra. Eva Fernández Lamelas, representant de la Federació d’Associacions de Veïnes i
Veïns de Barcelona.
El treball que ens ha presentat el senyor Ramoneda és molt suggerent. Nosaltres també hem
trobat a faltar aquesta perspectiva de gènere. Pensem que les dones hem estat les grans
excloses en el disseny de la ciutat, malgrat que hem estat sovint en la primera línia de les
lluites veïnals i que molts dels equipaments i de la conformació actual de la ciutat de Barcelona
s’ha aconseguit gràcies a lluites protagonitzades essencialment per dones. Donem suport a la
demanda que totes aquestes comissions, o grups d’experts, incorporin sempre una sensibilitat
especial envers la perspectiva de gènere i siguin el més paritàries possible.
Voldria destacar una de les qüestions que ha dit el senyor Ramoneda –que compartim
plenament– i és que demanar a un col·lectiu que està privat de drets,  que assumeixi deures i
responsabilitats ens sembla que porta a una situació perversa. Entenem que el dret de vot de
les persones immigrades seria una bona eina per a la seva incorporació i, essencialment, en
aquella administració que el representa de forma més immediata,  l’Ajuntament.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 14
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
El Sr. Alejandro Goñi Febrer, en representació de PIMEC - Petita i Mitjana Empresa
de Catalunya
Barcelona és una gran ciutat, complexa de dirigir, i segurament amb unes problemàtiques
incisives i dures. Aquest Consell és un bon element perquè les parlem, les meditem i les
solucionem, si cal. El senyor Ramoneda ens està parlant de l’element clau, l’espai comú, l’espai
de convivència comuna, on podem trobar solucions o on podem trobar dificultats.
Dins del tarannà positiu que jo estic veient aquí, m’agradaria que entenguéssim tots que la
regulació de vegades és necessària per garantir la llibertat de tots els ciutadans. No anar en
contra de ningú, sinó que totes les llibertats es vegin contemplades amb la regulació. Des de
PIMEC, creiem en l’educació i el sentit comú, però no sempre s’actua amb educació i sentit
comú. Per tant, jo no crec que haguem de veure una ordenança de convivència com un
element de repressió, sinó com un element per a regular i protegir les llibertats de tothom, per
tant, des de PIMEC hi donarem suport. Gràcies.
El Sr. Tomàs de Montagut i Estragués, Vice-rector de la Universitat Pompeu Fabra,
representant de les Universitats
Em sembla molt correcta la metodologia utilitzada a través d’aquesta exposició del professor
Ramoneda, elabora un pensament crític sobre un tema que ha de servir per donar les línies
mestres dels principis rectors d’una normativa, sense que aquesta normativa, com moltes
vegades passa, vingui des de dalt, i sense estar sotmesa a unes fases on sigui possible fer-hi
més aportacions i crítica. Aquest mateix Consell és una mostra que es pot enriquir i modificar.
El propi tema de l’espai públic i la convivència ens posa de manifest que això ha estat una
conquesta en la nostra civilització. Antigament les persones resolien els seus conflictes
privadament. Hi havia ofenses, venjances, i no hi havia justícia dirigida des dels poders públics.
L’origen de la comunitat pública està, precisament, molt vinculada a aquest espai públic i es
basa, en definitiva, en les prestacions que fan els membres que les componen, que són
públiques i que al mateix temps les identifiquen.
En aquests moments aquests valors estan alterats per totes les circumstàncies que ha posat
de manifest el senyor Ramoneda. Cal tenir en compte, a l’hora de regular, fer-ho integrant totes
aquestes sensibilitats i voluntats de diversos col·lectius i sectors a la nostra ciutat, que –estic
d’acord– és una societat compacta i ha de continuar sent-ho. En aquest sentit, crec que té molt
d’interès la mediació com a solució dels conflictes. A través de l’instrument de la mediació es
vol arribar a fer veure on està la causa dels conflictes i a generar uns valors compartits que
puguin donar lloc a una identitat.
Res més, felicitar el senyor Ramoneda, i també dir que crec que estem en la bona línia.
La Sra. Rosa Balaguer Bueno, representant del Casal dels Infants del Raval.
M’ha semblat molt interessant el que plantejava el Sr. Ramoneda. Nosaltres, com a entitat, no
ens considerem uns experts, però sí que podem parlar des d’una expertesa de la pràctica. Des
de fa tres anys que justament estem treballant per millorar la convivència a l’espai públic
d’alguna plaça concreta del Raval, on realment hi havia una situació greu de conflicte. Hem vist
que es pot regular, a través d’un treball social i educatiu, conjuntament amb els veïns i usuaris
de la plaça, persones ciutadanes anònimes, a qui interessa poder gaudir de l’ espai públic i
sentir-se segurs.
El resultat d’aquesta intervenció crec que està donant molt bons fruits. Aleshores, quan es fa
aquesta reflexió, em pregunto si també es tenen en compte les pràctiques reals que s’estan
duent a terme a la ciutat en aquest sentit –que no són teories sinó realitats–. Hi ha gent que
estem fent un gran esforç per demostrar que treballar la convivència és viable i és viable des
de la quotidianeïtat i des dels propis veïns que s’impliquen en aquest tema amb la seva ciutat.
Per tant, jo demanaria més recursos d’intervenció educativa i social i que es tinguin en compte,
des dels experts, que hi ha un altre tipus d’expertesa, que és la pràctica, i no només d’entitats
com nosaltres, sinó dels propis veïns que hi han participat.
L’alcalde dóna la paraula a la senyora Escarp per presentar del projecte d’ordenança.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 15
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Presentació de l’Ordenança de convivència
La regidora de Participació Ciutadana, Solidaritat i Cooperació, Sra. Assumpta Escarp i
Gibert.
Gràcies. Us hem lliurat el text del projecte de l’Ordenança a tots els membres, junt amb un
resum. Es va aprovar inicialment a la Comissió del Plenari del 9 de novembre, i ara ens trobem
en el procés de debat i de presentació d’al·legacions, que acaba el 17 de desembre.
Paral·lelament a aquests tràmits legals, que són els que garanteixen de l’elaboració
democràtica i transparent de la norma, estem en un procés de presentació i de debat en la
major part d’espais de participació possibles: en els consells ciutadans de districte, el Consell
Econòmic i Social, els grups de treball del Consell de Benestar Social, i també s’han mantingut
reunions i es continuaran mantenint amb entitats que així ho han demanat: la Federació
d’Associacions de Veïns, el col·lectiu de transsexuals, associacions de barri, de districte i de
comerciants.
En aquest procés ens ha arribat la proposta de celebrar una audiència pública, l’Ajuntament
recull la demanda i articularà en el seu moment la millor manera de poder realitzar el debat dins
de l’audiència pública.
Un parell de raons del perquè de l’ordenança:
Primer, l’obligació municipal. L’Ajuntament té l’obligació de garantir la convivència a l’espai
públic, i de fer-ho amb tots els instruments de què disposa, que són molts i diversos: els
serveis, la neteja, el manteniment, la inversió en espai públic –una manera de fer ciutat–, la
inversió en equipaments, també tota una política social –serveis socials d’atenció primària,
educació...–, en col·laboració i conjuntament amb altres administracions, el Pla d’inclusió social,
i molts altres serveis. I als serveis diaris, cal sumar esforços com els del Pla de civisme, el pla
de xoc, la campanya d’inspeccions de locals, la campanya de soroll, el creixement de la
Guàrdia Urbana i el conveni de col·laboració amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra i,
el que es comentava a l’inici d’aquesta sessió, l’impuls per una futura justícia de proximitat.
I, evidentment, les ordenances. Les ordenances són un instrument més que la llei ens atorga.
Des de l’Ajuntament n’hem fet un ús de forma intensa i periòdica per treballar temes relacionats
amb la convivència. Així tenim: l’ordenança de paisatge urbà, la de medi ambient, la d’usos de
la via pública. L’ordenança que avui es presenta és, doncs, un instrument més dins d’un
conjunt de serveis, programes i polítiques. Vol ser un instrument eficaç en el foment pel que fa
a la pedagogia, la difusió, els deures, la creació de l’observatori -per exemple-, però sobretot en
la garantia de la convivència.
Segon aspecte, molt lligat amb el contingut del debat anterior: l’actual situació de l’espai públic.
Sense ser catastrofistes, però tampoc sense negar les realitats existents. En la presentació es
deia: Barcelona, com altres ciutats europees, està vivint, en aquests moments, una situació de
pressió sobre l’espai públic amb orígens molt diversos, però que tenen tots un mateix efecte.
Alguns membres d’aquest Consell han afirmat: «Cal regular l’ús de l’espai públic, ja que la vida
de la ciutat n’ha canviat molt l’ús, i estem davant de situacions més complexes.» Barcelona ha
treballat sempre perquè el seu espai públic sigui un lloc de convivència. Fa trenta anys, amb
l’arribada de la democràcia, els ciutadans i ciutadanes recuperàvem el carrer. Durant tots
aquests anys, hem estat treballant per dignificar-lo, dotar-lo de serveis i guanyar-lo per als
veïns i veïnes, i ara ens hem d’enfrontar a nous reptes i noves realitats.
En aquest sentit, es va plantejar per part de l’Ajuntament –i és un compromís en ferm- elaborar
una nova ordenança de foment i de garantia de la convivència, complementària a altres
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 16
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
ordenances ja existents i a altres mesures i programes –com deia–, i que tractés de forma
transversal l’àmbit de la convivència en l’espai públic.
L’ordenança tracta de coses que tots coneixem, algunes d’elles clarament incíviques: el
vandalisme, la realització de necessitats fisiològiques a l’espai públic, l’explotació de menors,
l’embrutar, pintar parets o el mobiliari urbà; i d’altres que, senzillament, realitzades en l’espai
públic afecten la convivència: beure alcohol en grup, l’exercici “excloent” de la prostitució, la
venda ambulant, els netejavidres i altres. L’ordenança no es dissenya com un instrument
independent dels altres, la seva gènesi i la seva aplicació presenten bàsicament la
transversalitat com una de les seves característiques principals. Per tant, implica i implicarà a
tots els serveis de la casa.
Us hem adjuntat a la carpeta la resposta a un qüestionari preparat des de la Secretaria del
Consell, per conèixer l’estat d’opinió. Agraïm la resposta, que pot facilitar la discussió de
l’ordenança.
L’objectiu d’aquesta ordenança és protegir els drets dels ciutadans i ciutadanes a utilitzar
l’espai públic, i protegir també la qualitat i la dignitat d’aquest. El sumari de l’ordenança és clar
en aquest sentit.
Seguidament la regidora procedeix a fer un breu resum de l’ordenança i els seus 12 capítols en
el Títol II, destacant la importància del Títol tercer sobre disposicions comunes, que intenta
introduir elements novedosos: 1) mesures alternatives a la sanció: la mediació, la reparació de
danys, els treballs substitutoris a la comunitat; 2) el pagament immediat o el procediment
administratiu abreujat adreçat a les persones no residents; 3) elements de política social: en
relació al Pla d’inclusió o l’elaboració d’un pla integral per a la prostitució.
L’ordenança estableix com a deure general de tothom, l’obligació d’utilitzar correctament els
espais públics: els serveis, les instal·lacions i el mobiliari. Un deure de tothom, de l’Ajuntament i
dels ciutadans i ciutadanes. Ens ha de permetre dotar-nos a tots –ciutadans, serveis municipals
i agents de l’autoritat– d’una guia detallada per a determinar quan algunes actuacions es
considera que poden afectar la convivència.
Som conscients que en aquesta ordenança hi ha temes que han tingut més ressò mediàtic i
altres menys, per això he volgut fer esment als dotze capítols, perquè crec que val la pena
tractar de la seva globalitat.
Voldria fer un breu esment al tema de la prostitució. En cap cas l’ordenança intenta abordar la
regulació de l’exercici del treball sexual. Es tracta de regular estrictament quan aquestes
conductes generen una exclusió de les altres activitats en l’espai públic; per tant, quan hi ha
una ocupació que fa difícil mantenir la coexistència amb altres activitats en l'espai públic. No es
tracta estrictament de regular o establir la norma, sinó d’establir també un mecanisme de pla
integral sobre l’abordatge de la prostitució des de l’àmbit municipal. El professor Ramoneda ho
deia: és en l’àmbit municipal on hem de poder treballar, on hem de poder tenir competències,
però també amb mesures com actuar, primer i molt clarament, en l’advertiment, abans d’entrar
en la sanció pecuniària. He volgut fer aquest esment perquè ha estat un dels temes que ha
sortit ara en el debat i que crec que ha tingut més reacció mediàtica.
L’ordenança és bàsicament una ordenança de convivència, no de civisme, i així ho hem volgut
ressaltar en el títol. Ho hem fet perquè creiem que hi ha conductes que poden ser qualificades
de cíviques o incíviques. A algunes n’hem fet referència –des de fer grafits fins a actes
vandàlics, o la realització de necessitats fisiològiques–, però hi ha conductes en què no hi ha
cap tipus de judici moral, sinó que, senzillament, es regulen en tant que la seva activitat es
desenvolupa en l’espai públic i, per tant, pot trencar o generar problemes de convivència.
En definitiva, i ja per acabar, tres característiques d’aquesta ordenança:
És una eina per normalitzar i –com el seu títol diu– ens dota de normes per fomentar i garantir
la convivència. És important remarcar que amb la inclusió de normes de foment, l’Ajuntament
també es dota d’obligacions al respecte: la promoció, la difusió, el control i l’exercici. Tots ens
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 17
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
dotem d’obligacions respecte a la nostra ciutat i l’espai públic, que és el bé comú a
protegir amb aquesta norma. L’ordenança –ja ho hem dit– és una eina transversal que implica
a tots els sectors d’aquest Ajuntament, i intenta donar un tractament integral de la realitat i les
conseqüències a l’espai públic que es donen a la ciutat. Vol ser una eina eficaç a través d’un
treball intens i profund. Cerca establir els fonaments de dret en cada cas, què cal protegir, i
quines són les normes de conducta que ho garanteixen.
Aquesta és la realitat, molt esquemàtica i molt ràpida, crec que ja hem facilitat tota  la
informació. L’ordenança vol contribuir, al costat de molts altres instruments, i també de la
necessària reflexió, a instaurar valors de convivència, en el benentès que això significa la
llibertat d’exercitar drets, però també que s’ha de ser conscient dels límits que aquest exercici
representa, així com dels deures que tota convivència comporta.
L’alcalde
Moltes gràcies. Recordo, tal com ha anunciat la senyora Escarp, que a més d’aquest procés es
farà una audiència pública, que algunes institucions, com la FAVB i altres, han demanat. Per
tant, d’aquí a l’aprovació definitiva, completaríem el procés de consulta pública a través d’una
audiència pública.
La Sra. Beatriz Espejo, representant del Consell Municipal de Gais, Lesbianes i Homes i
Dones Transsexuals.
Estoy aquí también en representación del colectivo de Transexuales de Cataluña, hay un
sector importante al que afecta parte de estas normativas, y en concreto me refiero al capítulo
5 sobre la utilización del espacio público para la oferta y demanda de servicios sexuales, que
creo que es uno de los temas más polémicos de la ordenanza.
Se ha dicho que se pretende regular el espacio público, ordenar cómo convivimos los
ciudadanos. Pero respecto a este tema no es cierto que se regule nada relativo al espacio
público. Se regula cómo nos relacionamos los ciudadanos, y eso es más grave, porque ¿qué
es la prostitución?  Desde el punto de vista del derecho responde a un principio muy simple: es
el derecho que tenemos los ciudadanos a pactar cuál es la relación que queremos tener. O
sea, dentro del derecho encaja perfectamente. Los ciudadanos tenemos el derecho de pactar
la relación que nos de la gana y no tenemos porqué responder ante ningún ayuntamiento ni
ante los curas, ni ante el Papa.
Desde este punto de vista, vulnera el derecho al propio cuerpo, el derecho a la libertad sexual,
etcétera. Pero no hay que olvidar que se expone también a una realidad compleja; que tiene
que ver con la exclusión, con la pobreza, con la marginación. En esta normativa no hay ningún
punto que asuma nada de esto. Se centra en la penalización de aquello que no es delito, está
claro que lo que se penaliza no es el proxenetismo, por ejemplo; se penaliza el uso del espacio
público de una señora simplemente porque están ahí. Los fundamentos sobre este tema se
basan en hechos de valor sexistas y machistas.
No cuentan con los principales protagonistas, que son las trabajadoras del sexo. La normativa
cuarta –libertades– es ilegal y anticonstitucional; no tiene en cuenta las realidades sociales, de
las cuales son parte responsable la propia Administración y el propio Gobierno. Tengo que
recordar que llevamos muchos años proponiendo medidas para combatir la discriminación
social de las personas transexuales. Y no nos han hecho caso.
Los puntos, además, se prestan a todo tipo de arbitrariedades.
No se pretende penalizar los delitos, ni el proxenetismo, por mucho que haya un artículo que
hace declaraciones de intención sobre este tema.
Es cierto que hay conflictos, pero eso no se soluciona penalizando una de las partes y
pisoteando sus derechos. Lo lógico sería que  trataran este tema con las asociaciones y grupos
implicados, que podríamos hacer de mediadores entre vecinos, trabajadoras sexuales, y llegar
a acuerdos en caso de que de verdad exista un conflicto y éste sea razonable; a mí no me
resulta razonable que haya gente que no le guste ver prostitutas en la calle; es más, me parece
discriminador, sexista y racista hacia este colectivo.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 18
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Yo creo que ustedes han hecho mal con esta normativa poniéndola aquí. No se puede
proponer una norma penalizadora, con unos principios fascistas. Además me parece proxeneta
directamente. Paradójicamente, fomenta el ejercicio en los locales, quitando a las prostitutas de
la calle, que es donde se da mayor autonomía, y regulando los locales, que es donde se
funciona con el principio de proxenetismo.
De los otros capítulos, hay muchos temas con los que no estoy de acuerdo, aunque me centro
en este.
Les aconsejo sinceramente, que si quieren tratar el tema de la prostitución, quiten los
apartados penalizadores y se queden con el artículo 41 de intervenciones específicas, que,
aunque sean declaraciones de principios, puede servir.
L’alcalde comenta que les propostes amb modificacions específiques es facin arribar com
al·legacions i s’estudiaran.
El Sr. Josep Oriol Pujol Humet, representant de la Fundació Pere Tarrés.
Aquesta ordenança de convivència ve motivada per unes dificultats que es detecten a la ciutat.
Els principis generals que la infonen els compartim majoritàriament. Però hi ha unes causes
que ens porten a aquesta ordenança: una d’elles és la marginalitat; una altra podria ser l’interès
turístic de la nostra ciutat, i una tercera és l’educació de la gent i de la gent jove.
Penso que a més de l’ordenança de convivència, l’Ajuntament s’hauria de plantejar
seriosament una acció preventiva, una major incidència en l’àmbit de l’educació i especialment
de l’educació en el lleure. Hi ha una feina molt important de suport a la gent jove, a l’esplai, a
l’escoltisme, que fan una acció necessària de vertebració social, d’integració social, cultural i
lingüística de molts joves, que si no s’integren en la nostra societat, si no incorporen uns valors
i aquests principis de civisme i de convivència que l’ordenança vol regular, després acaben
tenint actituds marginals i que provoquen problemes.
Per tant, demanaria que es procuri que la nostra ciutat inverteixi en educació, en educació en el
temps lliure, en alternatives reals, positives, perquè els nois i les noies ocupin la nit. Hem de
ser el màxim de creatius. Penso que les empreses privades, que obtenen beneficis importants
de l’oci de la gent jove i, de moltes persones, d’unes formes que no són massa enriquidores per
elles, haurien de revertir part del seu benefici en altres activitats més positives, educatives en el
lleure, que portin els nois i les noies  a fer seus uns valors de civisme, de convivència, que
revertiran en tota la societat.
El Sr. Arcadi Oliveres i Boadella, persones rellevants.
Jo no negaré pas que a Barcelona hi ha manca de civisme. Ho acabo de constatar, a la plaça
Reial, mai l’havia vist tan bruta. Però li asseguro que qui feia navegar amb cervesa a Barcelona
eren els "hooligans" del Werder Bremen, que es passejaven per assistir a la nit al futbol. Amb la
qual cosa, jo proposo una solució immediata: “cal retirar el Barça de la Lliga de Campions”.
Entrant ja més seriosament en el tema, diria que la falta de civisme va originar una raonable
preocupació per part de l’Ajuntament, però jo penso que es va espantar, massa d’hora.
L’exposició del grup de treball del senyor Ramoneda ha estat extraordinàriament positiva. Però,
en lloc de fer això com a primera part i després continuar veient on estan les arrels del
problema, procedint en aquestes audiències públiques, s’ha volgut actuar crec jo que massa de
pressa en l’aprovació d’aquesta ordenança.
En aquesta ordenança, veig dues parts. Una que busca les arrels de la problemàtica social,
amb la qual finalment generem accions incíviques. Tractar-les és sens dubte positiu, però jo
crec que això ja és tractat en el Pla de la inclusió social. Per tant, per aquesta primera part,
l’ordenança no caldria.
La segona part és destinada a les sancions, les qüestions que seran sancionables no
m’acaben de convèncer. N’hi ha algunes que potser sí, però...
Respecte els grafits: no sé en quina mesura els grafits són o no creacions artístiques. O els
anuncis en el parabrisa d’un cotxe, m’atabala molt més la publicitat constant dels grans
magatzems pels carrers. Quant als netejavidres, diu: «Et fan pagar serveis no requerits.» El
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 19
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
«servicio de grúa», evidentment, és un servei no requerit que pago, perquè comprenc que
m’he comportat malament, i pago. Però serveis no requerits, no sé... Es prohibeix la venda
ambulant, moltes vegades és la manera de sobreviure per molta gent. En tot cas, ja es
preocuparan les editores de discos i altres, de mirar com surt la competència deslleial. Que la
plaça Catalunya estigui ocupada per venedors “top manta” no em preocupa. Em preocupa més
que estigui ocupada per uns grans magatzems que, “sense respectar la dignitat de les
persones”, estan explotant a treballadors del Marroc. Quant a la sanció per dormir al carrer,
moltes vegades és una absoluta necessitat. Aconsellaria una política diferent, la d’augmentar
l’IBI sobre els pisos buits, de manera que es poguessin oferir als que tenen necessitat.
En fi, és una ordenança que té una doble característica. Es necessita efectivament d’un pla
d’inclusió social i, per tant, a la primera part estaria d’acord, però penso que ja s’obren altres
vies, i amb la segona part penso que no cal fer-ho.
Què faria, per tant, jo? El mateix que demana la Federació d’Associacions de Veïns. Retornaria
el projecte, començaria un debat amb profunditat –l’audiència pública podria ser un primer
element–, buscaria tots els interlocutors vàlids en aquest cas i tampoc enfocaria el tema –el
senyor Ramoneda ho ha apuntat al final de la seva intervenció– des de l’òptica de la seguretat.
Permetin-me que expliqui un esdeveniment amb poc ressò, arran de les qüestions succeïdes a
París. Quan el senyor Lionel Jospin va arribar al poder, es va adonar que la ràtio de policia als
Camps Elisis era superior a la de les ciutats perifèriques, va intentar invertir-ho i ho va haver
d’anul·lar degut una vaga general de la policia.
Estic d’acord, ja s’ha dit, en què cal augmentar l’educació, cal donar dret a vot. Si ho fem i si
estudiem els problemes amb profunditat, a la llarga tindrem una solució més bona que aquesta,
que tot i que té bones intencions, té una intervenció municipal a la curta i fruit una mica de
l’espai que es va produir sobretot aquest estiu.
El Sr. Miguel Àngel Fraile i Villagrasa, persones rellevants.
Una ordenança com aquesta és molt complexa. Ens agradaria viure en una situació d’estat pur
de llibertat i d’ordre, però la societat és molt complexa i lògicament requereix d’unes normes del
joc, les quals votem democràticament. Elegim uns ajuntaments perquè ens governin, i si no ens
agraden, a les pròximes eleccions els intentem canviar amb el nostre vot.
En el tema cívic i de l’espai públic el debat és constant i la complexitat  sempre és una situació
evident, «novedosa». La ciutat és el que és, de molta gent que conviu i que hi és. El que no és
possible és que la llibertat d’un afecti els interessos o la llibertat d’altres. L’activitat comercial,
per exemple. El fet de que hi hagi gent que, d’una manera il·legal o alegal, actua venent
productes i articles, que fins i tot són articles robats o falsificats, o de dubtosa procedència. Si
darrere d’aquests venedors hi ha problemes socials, hem d’intentar trobar-hi solucions, però no
afavorint il·legalitats.
És evident que hi ha persones explotades. Darrere hi ha màfies organitzades, molt ben
estructurades, és molt important el volum de negoci que mouen, ja no entrem en el frau social a
persones, de les quals poden perillar els llocs de treball. Crec que no és mai respectable. La
societat i les administracions estan dotades per trobar les solucions a qualsevol problema
social amb immigrants o persones desafavorides que els exploten. Per això estem aquí, i
pensem que hem de dotar recursos. Ara, no posem les coses fora d’ordre. Les normes de
convivència i l’ordre social s’han de mantenir, i això es fa mitjançant normes, lleis, autoritat
democràtica i compliment. L’incompliment ha de tenir un càstig o una recuperació d’aquelles
persones que han actuat incívicament.
Vostè diu que un grafit pot ser una cosa interessant, artística. Bé, potser que ho facin a casa
seva. Ara, no en el bé públic o privat, i en edificis, fins i tot els que són molt emblemàtics. Crec
que poden haver-hi moltes maneres d’expressar-se però no utilitzant aquest espai.
Insisteixo, crec que és un avanç l’ordenança, podria ser millorable, hi han aspectes que ja
s’han dit per part de molts grups, totes les aportacions han de ser considerades, però el que no
hem de perdre de vista és que estem davant d’una situació complexa que requereix una
resposta i, per part del col·lectiu dels comerciants de Barcelona, molt ampli i important a la
ciutat, reclamem que hi hagi una ordenança que pugui regular tots, o quasi tots aquests
aspectes.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 20
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Perquè es pugui complir, ja sap l’alcalde que sempre insisteixo que hi hagi una bona
dotació de cossos de seguretat, de la Generalitat i de la Guàrdia Urbana, que estigui motivada,
que els ciutadans de Barcelona estiguin al seu costat. Si alguna cosa no funciona, si algun
d’ells fa una actuació incorrecta, hi ha mecanismes. Estan al servei nostre i dels ciutadans.
Gràcies.
La Sra. Eva Fernández Lamelas, representant de la Federació d’Associacions de Veïns
de Barcelona.
Hem estat una de les entitats que hem demanat l’audiència pública, pensem que un debat tan
sensible i tan complex com és l’ús de l’espai públic requeria aquest escenari. I ens congratulem
que l’Ajuntament agafi el compromís de celebrar l’audiència pública.
Ja hem fet pública la nostra posició de preocupació profunda per les actuals ordenances, per
tant, no entrarem a debatre el contingut, sí que plantejarem dos temes en relació amb el
procés.
Entenem que és important que aquest procés es faci des de la participació i des del consens, i
les entitats i els ciutadans i ciutadanes necessitem molt temps –o molt més temps que el
polítics–, per reflexionar, per debatre, per estudiar a fons aquests temes. Tots som conscients
que Barcelona necessita una regulació i, sobretot, que la ciutadania s’identifiqui amb la defensa
d’aquest espai públic com un bé comú. I això només es pot aconseguir donant un espai, un
temps suficient per a aquest debat.
Proposaríem la retirada del Plenari Municipal del dia 23 de desembre de la discussió de les
ordenances, que es posposés aquesta discussió i que al procés que s’està duent a corre-cuita
en els consells de districte també es donés un espai molt més llarg de temps, tant a nivell
central, com dels districtes.
El Sr. Alejandro Goñi Febrer, representant de PIMEC.
Contestant una de les intervencions anteriors, considero que si la plaça Reial està «anegada»
amb cervesa, retirar el Barça de la Champions és un error. És un error el plantejament –i sé
que és un plantejament de «butade»–, atacar uns grans magatzems o una petita botiga, per
afavorir un comerç totalment il·legal, que sabem tots a darrere el que comporta. M’ha produït
una sensació de malestar. Això és un consell de ciutat, on tothom pot dir el que vol dins d’unes
normes i d’una educació. M’agradaria molt que quedés clar que estem intentant millorar
situacions de la ciutat.
El Sr. Emili Sarrión Avinent, representant del Consell Ciutat i Comerç.
Només puntualitzar dues coses. Una, per part de la institució que represento, és una vella
aspiració que teníem poder disposar de les ordenances de convivència. Nosaltres, que, com
d’altres presents, representem els comerciants, no sols treballem d’aparadors cap a dintre, sinó
cap enfora. I precisament el carrer és un espai de convivència. Últimament, degut a l’èxit de
Barcelona, s’ha pogut deteriorar. Jo diria que es llibertats que tenim algunes vegades hi ha
gent que no les sap mesurar.
El Consell de Ciutat i Comerç recolza totalment aquestes ordenances i que es puguin posar en
funcionament al més aviat possible. L’Ajuntament té l’obligació de garantir l’espai públic a tots
els ciutadans. Barcelona són els ciutadans, és la gent. És  molt important, alcalde, que tinguem
la garantia de la convivència d’aquest espai.
La Sra. Trinitat Capdevila Burniol, representant del Consell Ciutadà del Districte de
l’Eixample.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 21
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Voldria fer una prèvia: penso que s’ha d’anar amb compte amb les paraules que es diuen,
m’he llegit tot el projecte d’ordenança amb atenció i no he sabut trobar cap article orientat al
feixisme ni cap idea d’aquestes. Aquestes paraules, davant de molta gent que hem lluitat per
aconseguir justament enderrocar el feixisme al nostre país, tenen tot un significat. Així doncs,
personalment, m’he sentit molesta.
Dit això, jo vinc en representació del Consell Ciutadà del Districte l’Eixample, i el que volem és
començar a debatre sobre l’ordenança, ho farem a partir de demà. Entenem que hi ha moltes
coses que es poden millorar i fins al dia 17 hi ha temps per presentar al·legacions.
Sobretot la gent que treballem en el moviment veïnal, sabem que s’ha de donar resposta a
situacions que et plantegen els veïns. Hi ha exemples que es donen a tots els barris, en espais
que l’Ajuntament ha guanyat per als ciutadans, però quan aquest espai està recuperat allà
s’instal·la el "botellón", pregunteu als veïns què suposa això cada cap de setmana en el seu
viure quotidià.
Per tant, entenem que la normativa ha d’existir, i evidentment jo estic amb la Federació quan
diu que s’ha de debatre, però pensem que això és un inici. Potser seria tirar endarrere retirar-
ho del tot i començar a partir de zero. Aprofitem el que és bo d’aquest projecte i, en tot cas,
amb l’aportació de totes les entitats de Barcelona, i del moviment veïnal, vegem còm la poden
millorar.
El Sr. Josep Ortíz i Sacristán, en representació del Consell Ciutadà del Districte de Nou
Barris
Penso que l’Arcadi ha dit tota una sèrie de veritats, amb unes paraules que qui el coneixem
sabem que és el seu tarannà.
Penso que la gent més feble de la nostra ciutat –des de l’immigrant al jove, o a la prostituta, o
al del top manta– es reflecteixen sobre ella. Abans parlàvem de París, o Lió; no en fem un altre,
si us plau! No podem continuar penalitzant la gent més feble de la nostra ciutat No m’imagino a
un pobre indigent havent de pagar una multa. Fan falta espais per grafits. Quan diem que els
joves estan pel carrer: què fan els col·legis públics a les sis de la tarda tancats? I un llarg
etcètera.
M’alegro que s’hagi acceptat l’audiència pública, però penso que és insuficient. Jo m’afegeixo
al que ha dit la FAVB, demano també una pròrroga, no cal córrer tant per començar a executar-
ho l’1 de gener. No dic que retirem les ordenances, penso que hi ha coses vàlides, que és
necessària una ordenança, però que s’ha de debatre seriosament.
El Sr. Àngel Crespo Sánchez, representant del Consell Econòmic i Social.
Des de Comissions Obreres del Barcelonès, considerem que aquesta ordenança dóna la
sensació de que està feta a la defensiva, amb precipitació, es veu bastant clar el poder dels
mitjans de comunicació. A partir d’una campanya de premsa determinada, la reacció immediata
és anar per aquesta via, quan, per una altra banda, havíem iniciat un procés de reflexió. El
lògic seria que ara estiguéssim en la fase de discutir, per després passar a fer l’ordenança.
Dos. Ningú pot amagar que hi ha, no tant un relaxament, sinó noves pressions sobre un model
de ciutat que estem construint. Una ciutat que passa de mig milió a deu milions de
pernoctacions anuals, amb uns nivells de densitat per sobre de la majoria de les ciutats
europees. És un impacte molt fort, més tots els altres fenòmens que el senyor Ramoneda
situava. Per tant, cal acabar aquesta reflexió i prendre les mesures correctes per afrontar-ho.
Però penso que les mesures no poden estar en una línia exclusivament sancionadora, que és
la que planteja l’ordenança, excepte en aquells apartats generals al segon bloc, que parla de la
mediació i d’altres elements. A més, té alguns aspectes de discrecionalitat a l’hora d’exercir
aquesta autoritat municipal. En la graduació hi intervé molt l’agent que en aquell moment faci
l’actuació. Temes com el de la prostitució o la mendicitat no poden estar dins d’aquesta
ordenança. Si calen espais de regulació, hauríem de veure-ho d’una altra forma. No podem,
moralment, qüestionar als altres. Hi ha espais que de vegades no tenen més remei, fins i tot
pels jocs de la gent. És lògic que per practicar alguns jocs tinguin un element d’exclusivitat.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 22
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Hem de ser conscients que l’espai públic, que és de tots, també necessita regulacions i
especificitats per a què es puguin practicar determinades coses. Hi ha coses molt absolutes. El
tema dels grafits, doncs depèn: si és a la porta d’un comerç em sembla horrible; si és a una
paret sense pintar o pintada de blanc, pot fer més agradable l’expressió de la ciutat. Més
agressiva em sembla tota la publicitat que hi ha a la ciutat, visualment i també els missatges.
Crec que hauríem de madurar una mica més alguns d’aquests aspectes. No negar que hi ha
problemes que hem d’afrontar. Però demanant molta més implicació a la gent. Espero que en
tot cas, l’audiència pública, el Consell de Ciutat, les al·legacions que presentem diverses
entitats, serveixin perquè s’escolti i després ho veiem també traslladat en alguna mesura als
textos definitius de l’ordenança. Crec que aquesta és també una voluntat de participació: no
substituir l’autoritat municipal, però sí que se’ns tingui en compte. Gràcies.
El Sr. Antoni Navarro Monteys, representant del Consell Assessor de la Gent Gran de
Barcelona.
Voldria començar fent un prec: que el material, la documentació que se’ns lliura la poguéssim
rebre amb una antelació superior, de manera que poguéssim posar-nos en contacte amb la
resta de membres dels consells i arribar aquí portant una veu més comuna. Jo em sentiria molt
mes legitimat si pogués portar la veu dels deu districtes, on hi ha sensibilitats molt
diferenciades.
Escoltant al senyor Ramoneda, i pensant que paral·lelament estem debatent una ordenança de
convivència, em sembla que és una mica de contrasentit. Jo formo part del grup de treball
Inèdit, que hem de debatre el tema. Com que l’ordenança serà revisable d’aquí dos anys,
aleshores potser podrem recollir el treball que haguem fet el grup i els experts. Aleshores,
potser sí que serà el moment de fer una audiència pública amb una ordenança ben qualificada i
definida.
Vaig contestar el qüestionari sobre el projecte de l’ordenança, en aquest vaig fer constar que
sembla que queden alguns “supòsits” que en l’ordenança no s’han contemplat, com pot ser el
tema de les manifestacions. Prenc com referència el capítol desè, de l’ús impropi de l’espai
públic, en l’article 58, i el capítol cinquè, article 35, punt quart, i vagi per endavant la meva
absoluta convicció que tenim un dret legítim a manifestar-nos. Salvat això, quan ho vaig llegir
vaig pensar que podia afectar les manifestacions. Però es referia a l’ocupació de l’espai públic
per conductes que adopten formes de mendicitat. Home, manifestacions de pidolaires encara
no n’hem vist gaires, no? Jo m’he trobat no més enllà de vint persones obstruint totalment el
trànsit, inclosa una possible ambulància. Penso que és un altre aspecte a tenir en compte, el
respecte mutu de manera que tothom es pugui manifestar segons els seus drets ben legítims,
però respectant l’exercici dels drets legítims dels altres.
Tocant el tema de la pobresa, crec que cal fer una distinció entre la pobresa, sovint
"vergonyant", que cal atendre per tal d’eradicar-la en la mesura del possible, i la indústria de la
mendicitat, que en el fons és una forma com una altra d’explotació. A avinguda Gaudí/Provença
una furgoneta diàriament descarrega i recull dones amb criatures. És dolorós que hagin de
sortir del seu país per venir a demanar caritat, però són persones explotades i és una cosa
també a tenir en compte. Moltes gràcies.
El Sr. Jofre Villanueva i Beltran, persones rellevants.
M’ha xocat bastant el fet que les intervencions que han defensat més aferrissadament
l’ordenança vinguessin del col·lectiu de comerciants, que jo entenc que són els beneficiaris de
l’èxit de la ciutat en aquests moments, i que les intervencions més crítiques amb les
ordenances vinguessin dels col·lectius més vulnerables.
Si el Consell de Ciutat és una representació de la ciutat i els estaments, és preocupant que els
col·lectius més vulnerables s’expressin críticament cap a les ordenances.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 23
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Em van convidar ja fa temps a formar part de la Comissió del Civisme, una altra comissió
que existeix. Faig constar que no s’ha reunit per parlar d’aquest tema. No sé molt bé com és
que hi ha hagut aquest trencament d’una línia que se seguia de debat més general sobre el
tema. Ja sé que les ordenances són sobre la convivència i no sobre el civisme, però em
sembla que té bastant a veure.
Em pregunto si realment a Barcelona tenim un problema de civisme. Penso que estem a
vegades veient l’ampolla mig buida, més els problemes derivats de l’èxit que no pas els èxits en
sí. Exemples: avui recull molta més gent les cagades del gos que fa deu anys; ja no fa falta el
cartell de «Prohibido escupir» al metro; es demana permís abans d’encendre un cigarret. Per
tant, ha progressat el comportament cívic i de respecte entre les persones. Un altre exemple:
les festes de la Mercè d’aquest any, han sigut un èxit de civisme, de convivència. L’únic que ha
fet falta és instal·lar més lavabos.
Per tant, no veig que hi hagi un problema insalvable ni una situació tan caòtica. Estic d’acord
que hi ha una campanya mediàtica. Em sembla que atempten més contra la convivència
segons quins titulars de diari que segons quines actituds individuals.
També s’ha de tenir present que encara que les dotacions de Guàrdia Urbana en aquests
moments a Barcelona no són molt àmplies, “no se’n va la ciutat en orris”. Ho valorem
positivament. Barcelona té una població massivament ordenada, responsable, cívica, que no
genera problemes, és suficient una o dues dotacions de Guàrdia Urbana per tot un districte.
Els "skaters". Tinc la sensació que de vegades hem fet una ciutat potser no a la mesura de les
persones. Si es fan uns bancs que són una “mole” de granit o una plaça dura, doncs és lògic
que la gent l’utilitzi per fer “skate”, de fet, és l’únic ús que pot tenir.  Per tant, diríem que en la
mesura en què la ciutat està feta a la mida de les persones, les persones també en fan un ús
més responsable.
Penso també que s’ha de fer una certa pedagogia de l’espai públic. El Barça és un referent
social, i ho tolerem, o fins i tot ho estimulem, encara que col·lapsi una part de la ciutat. Doncs
potser que anem a buscar uns referents socials que quan facin determinades coses –soroll, ...–
, a la gent els sembli bé en comptes de semblar-los una aberració.
En tant que persona que ve del moviment associatiu,  jo recalco que s’ha de donar suport a les
entitats. Són gent que exerceix el seu compromís cívic dia a dia, sovint se senten una mica
sols.  La gent que s’associa segurament fa un ús de l’espai públic més responsable, fa una
pedagogia de l’ús de l’espai públic que considero que ajuda a que la ciutat funcioni millor i
haurien de ser un referent social.
La Sra. Felisa Pérez Anton, representant de l’Associació Benestar i Desenvolupament.
Nosotros estamos por que haya audiencia pública, pensamos que quizás esta ordenanza
puede penalizar a los más desfavorecidos, a los indigentes, a los sense sostre, a los
drogodependientes en extrema marginalidad, a los enfermos mentales, que difícilmente podrán
no dormir en la calle si no tienen lugar donde dormir; o no hacer sus necesidades fisiológicas
en la calle si no hay servicios donde hacerlos.
Propongo aumentar los recursos sociales: albergues, salas de consumo higiénico, centros de
tratamiento, talleres, duchas, wáters. El que no tiene lugar donde poder entrar –ni bares, ni
espacios privados ni espacio público– difícilmente cumplirá la norma o incluso pagará la multa.
En cuanto a la prostitución, los Empresarios del Sexo están ganando cantidades de dinero
increíbles y el o la que tiene seguridad social es la que se lo paga; se pagan los
autónomos.Tendrian que pagar una seguridad social como cualquier empresario. En el tema
del sexo, quizás tengamos que profundizar muchísimo más.
El Sr. Enric Sánchez Arias, representant del Consell Ciutadà del Districte de Ciutat Vella.
Bona nit. Molt ràpid, ja s’ha parlat molt de tots els temes.
Nosaltres, a Ciutat Vella, i en concret el comerç que represento, al Raval, vam fer una reunió
degut a molts problemes que tenim al Raval, i sé que a Ciutat Vella en general. Totes les
entitats vam creure que s’havia de recolzar totalment l’ordenança perquè realment a Ciutat
Vella és molt urgent i ens fa falta.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 24
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
La Sra. Maria Morón Martín, representant de Ca la Dona.
Gràcies. Em congratulo que la proposta d’ audiència pública hagi estat acceptada.
En relació al Projecte d’ordenança, des de la nostra entitat no estàvem d’acord ni amb el
procés ni amb el contingut. Possiblement sí que alguns elements, necessiten de certa
regulació, però molts altres no i molt menys de la manera que s’ha fet.
En el procés: no ha estat present la ciutadania de Barcelona, en la formulació de la diagnosi.
Ens hem deixat portar per certes campanyes de mitjans de comunicació o veus alarmistes, que
ens fan veure abans l’ampolla buida que la plena. La ciutat de Barcelona té molts elements per
elogiar, de convivència, de molta gent treballant per aquesta convivència. És cert que en una
ciutat plural i amb la pressió demogràfica i cultural que té, es produeixen situacions i moments
de conflicte, però no pensem que hagin de tenir la filosofia que porta a aquestes ordenances.
Per tant, participarem en l’audiència pública i esperem que sigui un espai més de participació,
més àmplia que la que representem al Consell de Ciutat. Gràcies.
La Sra. Clara Muñoz, representant del Consell de Cent Joves de Barcelona.
Hola. Volia fer una reflexió. Jo penso que per garantir la convivència en una ciutat són
essencials quatre potes: 1) l’educació; 2) mesures d’inclusió social; 3) foment dels espais de
participació col·lectiva –quan participem de la ciutat ens la sentim nostra i la respectem–; 4)
quan tot això ja s’ha provat i funciona, sí que faran falta les sancions. Entenc que aquesta
ordenança «contempla» la part de les sancions, però potser ens hauríem de preguntar si ja han
fet prou en les altres tres potes o es pot fer molt més.
Aquesta ordenança té un article que prohibeix jugar al carrer. Per tant, prohibeix que els infants
juguin a l’espai públic. On han de jugar els infants quan els caps de setmana les escoles estan
tancades, i entenc que les cases no són un espai per jugar?
A més està redactat d’una manera una mica ambigua perquè es prohibeix jugar en el cas que
“provoqui molèsties de certa intensitat als veïns”. Això és una mica arbitrari, no sé qui marca la
intensitat de les molèsties i si hi ha un mesurador.
Ja han sortit veus que defensaven la tasca educativa que fan certes entitats –moltes treballen
el cap de setmana: agrupaments i esplais–. No tenen espais per fer la seva activitat i les fan a
l’espai públic, i a través del joc. Si els prohibim jugar, còm fem aquesta activitat?
Si bé és necessari que hi hagi una ordenança amb sancions, hauríem de vigilar que les
sancions anessin realment a resoldre els problemes i no a causar-ne de més grans.
El Sr. Enric Estrenjer Mortes, registre ciutadà.
Molt curt. Vaig tenir la gran sort que en sorteig em toqués participar en aquest Consell en tant
que ciutadà. Tots vosaltres m’heu fet pensar molt avui. Jo he tingut la influència també de la
premsa aquests últims mesos, i potser sí que he estat pressionat. Potser seria bo fer un espai
més de reflexió. No dic retirar-les, però ajornar-les, estudiar-les més aquestes ordenances.
La Sra. Elisenda Rius i Berga, registre ciutadà.
Estic en la línia del que diu l’Enric. Només afegir una cosa: a les disposicions finals, en el punt
4, diu que fareu en un termini de tres mesos un pla integral per a la prostitució, un pla de
reinserció social. És impossible fer-ho en tres mesos, si vols fer un bon pla, un bon diagnòstic,
una metodologia qualitativa. Demanaria que amplieu el termini a sis o a nou mesos per anar
bé.
L’alcalde dóna per acabat el debat i atorga la paralula a la Sra. Assumpta Escarp.
La regidora de Participació Ciutadana, Solidaritat i Cooperació, Sra. Assumpta Escarp i
Gibert.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 25
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Molt breument, perquè, com s’ha dit, tindrem altres espais per continuar el debat. Només
m’agradaria puntualitzar quatre o cinc coses.
En primer lloc, l’Ajuntament ha elaborat i ha aprovat, a través del seu Consell Plenari, un pla
d’inclusió social molt abans d’haver elaborat la present ordenança sobre la convivència. És un
marc a tenir en compte respecte algunes de les intervencions.
En segon lloc, és evident que l’ordenança no ho és tot. És un instrument més al costat dels
molts treballs que s’estan fent: un pla d’inclusió social, un pla de civisme que està tirant
endavant, un Projecte educatiu de ciutat...
Sovint hem fet el paral·lelisme amb les normes de circulació. Són normes necessàries, no
estan fetes per criminalitzar ningú, sinó per sancionar aquells que a vegades amb la seva
conducta malmeten o poden malmetre un dels béns protegits més preuat, la vida. No tothom
les compleix, i continuem tenint accidents de trànsit. Però és evident que no genera
criminalització. Senzillament, estableix mesures dissuasòries en relació a uns drets i deures a
complir, i sobretot estableix un règim de sancions per a aquells que incompleixen la norma. En
aquest sentit, l’ordenança no criminalitza cap grup de persones, en cap cas fa referència a
persones; en tot cas, parla sempre de conductes que portades a l’espai públic poden generar
problemes de convivència. Parlar de convivència vol dir parlar de civisme, de benestar social i
de benestar econòmic, d’autoritat i de participació. I em sembla que són els termes en els que
avui el Consell de Ciutat de manera molt diversa s’ha expressat.
L’Ajuntament porta treballant en l’ordenança i en el Pla de civisme un any i mig, en el Pla
d’autoritat sobre l’espai públic i sobre els locals també fa més d’un any, i en l’ordenança fa
bastant temps. Difícilment haguéssim pogut fer una ordenança amb uns principis jurídics sòlids,
amb uns fonaments de dret molt ben treballats, com a resposta a un ressò mediàtic. És
possible que hagi coincidit el debat en el temps, però no l’elaboració ni la preocupació sobre el
civisme i la convivència en la ciutat. Jo crec que la ciutat té uns valors de convivència i de
civisme –i estic d’acord amb algunes de les intervencions–, que existeixen i que ningú posa en
dubte. L’únic que es fa és establir una norma per a aquells que trenquen aquests valors.
Només un tema concret: l’ordenança no prohibeix el joc ni que els esplais utilitzin de manera
raonable l’espai públic. De vegades el got es pot veure mig ple o mig buit, i de vegades també
les lectures es poden fer de moltes maneres diverses. Prou temps tindrem per debatre-ho i
abordar totes les qüestions que es plantegen.
L’alcalde
Moltes gràcies. Deixin, que faci uns breus comentaris sobre el debat de l’ordenança. Estem
davant d’una ordenança que té els seus procediments en el propi Ajuntament de Barcelona per
a la seva aprovació. L’oferim al debat públic més obert i transparent perquè tothom hi pugui
aportar les seves idees i exercir la nostra responsabilitat democràtica d’aprovar els instruments
que creiem oportú.
Les referències que algú ha fet sobre les campanyes de premsa, també em sembla que
planegen una miqueta sobre tots nosaltres. Estigueu tranquils: no prohibim el joc, no està
prohibit jugar al carrer. Tampoc prohibim la prostitució, ni la mendicitat. S’han fet
manifestacions reiterades com si entréssim en una fase de prohibició. No som qui per prohibir.
No tindria cap sentit que l’Ajuntament prohibís.
Es tracta d’una ordenança sobre la convivència i l’ús de l’espai públic, i el que es regula són
certes ocupacions excessives de l’espai públic –per exemple la prostitució–. Sols en aquests
casos és quan l’Ajuntament podrà intervenir. No correspon a l’Ajuntament resoldre la qüestió,
no tenim capacitat per decidir si la prostitució s’ha de posar als prostíbuls o en el carrer. El que
volem és tenir l’instrument jurídic per actuar quan en determinats llocs es produeixen conflictes
greus amb els veïns. A la ronda Sant Antoni, al carrer Sant Ramon, els ciutadans residents
estan absolutament afectats per aquesta ocupació excessiva de l’espai públic. Nosaltres no
resoldrem el problema de la prostitució. L’ha de tractar el Parlament, el Congrés dels Diputats.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 26
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
Pel que fa a la mendicitat, també sembla que ara vulguem perseguir els pobres. No, al contrari,
fem tot el que podem per ajudar-los. Tota la política social de l’Ajuntament és precisament a
favor de la integració. El que volem és evitar unes certes màfies que s’han instal·lat a
Barcelona, que provenen de diversos països d’Europa, que exploten aquestes persones sense
recursos. La nostra voluntat és impedir això per resoldre els conflictes de convivència. Aquells
que dormen al carrer perquè no tenen altra possibilitat, els volem buscar un alberg. És el que
estem fent ja. Però hi ha determinada gent que es nega a ser atesa. Reclamem la possibilitat
que a aquestes persones els puguem portar a un centre de serveis socials per fer una
valoració. En aquests moments l’Ajuntament no té instruments jurídics per poder fer-ho.
També estem en contra de cert turisme agressiu, d’estiu, que va amb gossos normalment, que
molesten els veïns. Hem de poder impedir-ho
En el cas dels “top manta”, cal diferenciar. Segurament haurem de fer més «mercadillos», a
diversos barris de la ciutat, perquè hi puguin treballar, sempre que estiguin regulats i amb
mercaderia no robada. El que volem impedir, de nou, és que hi hagi xarxes internacionals que
comercialitzen fora dels circuits fiscals, fent una ocupació també il·legítima de l’espai públic. No
volem que aquestes xarxes utilitzin la venda ambulant per a la seva explotació.
Els grafits. L’Ajuntament de Barcelona és el més grafitero que hi ha al món! Tenim moltes
parets destinades als grafiteros, als diferents districtes, i fins i tot en alguns casos i espais els
animem. Per tant, dol que et rebentin el metro havent-hi la possibilitat d’expressar-se en espais
que posem a disposició.
Pel que fa a beure al carrer. És evident que ajudem tots els alcohòlics a través dels nostres
serveis, però el que volem impedir és el consum ostentós i que hi hagi gent èbria a la via
pública molestant els veïns. L’únic que farem serà donar-li l’atenció deguda, i que no molesti la
resta de veïns. Si algun guàrdia s’extralimités, hi ha sistemes per denunciar aquests mals
comportaments. No podem detenir si no hi ha un delicte. No pensin que estem introduint un
règim autoritari, és molt baixa la capacitat d’actuació autoritària que té l’Ajuntament de
Barcelona, i això l’ordenança no ho canvia.
És important que es llegeixin atentament l’ordenança. El que diem és que volem tenir la
capacitat d’actuar quan es produeix una ocupació de l’espai públic que provoca conflictes de
convivència. No prohibirem quasi res. El que volem únicament amb l’ordenança és dotar-nos
de la capacitat jurídica per actuar en el cas que creiem imprescindible actuar. L’ordenança no
serà un instrument que canviï el tarannà de la ciutat de Barcelona. Únicament volem evitar
mals més greus; prevenir, de cara al futur, evolucions que estan emergint i que hem de saber
contrarestar. Ja he comentat al principi, que un dels problemes que tenim ara amb l’espai
Schengen és que hi ha una total mobilitat de persones per Europa. Entre aquestes, hi ha una
petita part -un zero coma u per cent- que vénen atrets per ocupar l’espai públic i aprofitar-se’n.
Són xarxes de tota mena. Si no ens dotem d’algun instrument, ens queda sols el dret penal.
Però, independentment de la tasca de la policia, l’Ajuntament ha de tenir legitimitat democràtica
per poder intervenir quan hi ha conflictes d’interessos amb els veïns. I aquesta legitimitat la
tenim en base a unes ordenances. De fet, crec que molt pocs heu dit que no hi hagi ordenança,
quasi tothom ha dit que està d’acord amb part o amb tota l’ordenança i que s’han de regular
algunes coses.
Algú de vosaltres ha dit: «La norma permet massa arbitrarietat.» Bé, sobre aquest tema ja vaig
dir que seria el tema de fons d’aquesta ordenança: l’acusació que se’ns faria de la
discrecionalitat. És un tema que poso a reflexió. És molt delicat, tota la jurisdicció anglosaxona
es basa en el bon judici de l’autoritat; en canvi, la legislació napoleònica i continental, que és la
que ens regeix, es basa en l’exhaustivitat de la norma. Crec que en els conflictes de
convivència del segle XXI, l’exhaustivitat és una falsa solució. De seguida trobes una paraula
que pots capgirar, fer-la servir amb un sentit absolutament contrari a l’esperit de la norma. Per
tant, és molt important aquest procés de participació, ens hem de fer confiança mútua política i
socialment. En fi, heu de confiar que el nostre exercici de la norma serà proporcionat. I si no ho
és, hi ha mecanismes de participació ciutadana per criticar-lo.
No em diguin, perquè no és cert, que prohibim la prostitució, en general. I si així ho creuen
vostès és que hi ha un error. Si vostès estan d’acord que jo tingui l’autoritat, com a alcalde, de
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 27
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
poder impedir que passi el que passa al carrer Sant Ramon o a la Ronda Sant Antoni –i
els convido a anar-hi a veure-ho–, llavors estem d’acord.
Sobre posar multes o no, això es pot perfilar i millorar tot el que convingui. Però, la qüestió és la
capacitat d’exercici d’una autoritat democràtica legitimada a través d’una norma per poder
intervenir; no intervenir també té el seu cost democràtic.
 Se’m fa difícil entendre certes interpretacions que s’han fet, com que es vol prohibir la
mendicitat. Potser està mal expressat a l’ordenança, doncs modifiquem el redactat. Potser la
redacció agafa un to que no ve derivat tant de les intencions de fons, sinó de la necessitat de
convertir l’ordenança en operativa.
Sortosament ha passat l’època en que les lleis ens les dictaven. Ara podem participar-hi, i a
l’Ajuntament de Barcelona, volem que hi participeu, i farem el millor per adaptar-ho a les
circumstàncies.
Us demano que en el procés que queda de participació, pugueu valorar tots aquests temes.
Crec que per als ciutadans és una tranquil·litat saber que el seu ajuntament té capacitat
d’actuar si és necessari. Us ofereixo que fem aquesta audiència pública, que tothom hi aporti
coses, que tothom es llegeixi l’ordenança, que si les coses estan mal escrites, les canviem i les
millorem, però que ens dotem d’aquest instrument.
Un instrument que serà evidentment avaluable. Em comprometo a que, en un termini raonable,
puguem tornar a fer un debat sobre com ha funcionat l’ordenança una vegada estigui aprovada
i en funcionament. Si hi ha algun excés, o alguna cosa que perjudica, o que canvia o que
trenca l’esperit de convivència de Barcelona, ho tornarem a canviar.
Per tant, els que esteu espantats, tranquils. No canviarem l’estil de vida de Barcelona. Als joves
els continuarà agradant venir, perquè és una ciutat molt atractiva. Ens agrada el model de
ciutat que tenim, el sistema de ciutat mediterrània.
Ara bé, quan alguns grups de persones, nacionals o estrangers, es passen, hem de tenir la
capacitat d’actuar, com a Ajuntament. És clar que el Casal del Raval fa bé, i per això li donem
suport des de fa molts anys. Però això no treu que si hi ha un «gamberro» que ve a provocar, a
les quatre de la nit, a les festes majors de Gràcia, «espitat», tirant botelles, provocant la policia,
que a aquest li puguem posar una multa.
És evident que hem de continuar treballant per l’estat del benestar, nosaltres i el Govern
autònom i el l’Estat, les lleis generals, les pensions. Però això no treu un altre tema, molt
rellevant: la capacitat, l’autoritat legítima i democràtica d’actuar en casos,  com per exemple els
trilers. És un delicte, però a la policia li és difícil de perseguir: s’ha de fer l’habeas corpus, costa
molt provar-ho, provar la quantia, els que són afectats no volen ser acusadors. Bé, és
complicat. En la pràctica el resultat és que hi ha trilers al carrer. Com a Ajuntament podrem
aplicar l’ordenança i la nostra capacitat d’intervenció com a dret administratiu. Perquè
l’ordenança és sols dret administratiu –que ningú es pensi que és dret penal, nosaltres no
penalitzem res, el Plenari no té capacitat penal. Per tant, podrem aplicar el dret administratiu
per posar multes, i si desobeeixen, detenint-los, en el cas dels trilers.
Passa el mateix amb les xarxes de prostitució, -sabem que moltes d’elles vénen de l’Est
d’Europa–, i amb tots aquests nous delictes que estan sorgint a molts països. La policia fa
investigacions que poden trigar vuit o deu mesos per aconseguir la prova i al final desmantellen
la part de la xarxa que han aconseguit provar. Però mentrestant, nosaltres en aquests casos,
quan s’ocupa a més d’una forma desaforada l’espai públic, podrem actuar administrativament.
És una actuació absolutament menor, l’únic que pot fer la sanció administrativa és posar una
multa, res més. Si a més és insolvent, no es pot cobrar. Ningú deixarà d’exercir la prostitució a
Barcelona per aquesta ordenança.
Molts em direu: «si hi ha conflicte d’interessos, mediem.» La mediació ja està contemplada en
l’ordenança, i s’aplicarà al màxim. Però en última instància hem de poder actuar, quan ja els
mediadors han esgotat les seves possibilitats.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 28
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
És un tema molt important per a la convivència de Barcelona, perquè tothom hi pugui viure
lliurement, expressar les seves llibertats, però sols amb una condició: amb respecte als demés.
I qui arbitra aquest respecte als demés? Doncs l’Ajuntament. No prohibim la prostitució, ni
prohibim la pobresa. Al contrari, ens agradaria que la pobresa no existís, i per això treballem.
Per això som al govern, intentem fer i fem el que fem: biblioteques, casals d’avis i moltíssimes
més coses, cada dia més. Per això fem espai públic i traiem espai als cotxes i donem més
espai als vianants, per un determinat model de ciutat. Ara bé, aquest determinat model de
ciutat està sotmès a unes pressions noves derivades en certa forma de la globalització. I es
tracta –si esteu d’acord– que el vostre ajuntament democràtic tingui capacitat d’intervenir en
determinats moments quan hi ha conflicte d’interessos amb els veïns. I aquesta és la pregunta.
Molt bé. Moltes gràcies. Passem, doncs, si us sembla, al pressupost.
4. Pressupostos municipals i Ordenances fiscals 2006
Pressupostos municipals 2006
Im. Sr. José Ignacio Cuervo i Argudin, Quart Tinent d'Alcalde i President de la Comissió
de Presidència, Hisenda i Coordinació Territorial.
El Sr. Cuervo fa menció a la documentació tramesa a tots els membres del Consell de Ciutat
relativa a aquest punt de l’ordre del dia: els pressupostos municipals i el resum aportat per
facilitar la seva lectura. Resum de la seva intervenció, presentant els pressupostos municipals
per l’exercici del 2006:
En primer lloc, destaca que l’esmentat pressupost, lleugerament expansiu, reflexa la bona
marxa econòmica de la ciutat, la qual cosa permet augmentar les despeses corrents un 6,2 per
cent, amb una previsió d’inflació del 3 per cent, mantenint el que han sigut els paràmetres
bàsics de la gestió pressupostaria d’aquesta ciutat en els darrers temps. Especifica que el
pressupost de l’Ajuntament és de 1.845 milions d’euros, el de la Generalitat de 30.000 i el de
l’Estat de 10 bilions d’euros, tot dient que la capacitat d’intervenció és proporcional als recursos
atorgats.
Resumeix les principals magnituds del pressupost 2006 de la següent manera:
- Ingressos corrents  1.845 milions d’euros. Variació 5,9%
- Despeses corrents  1.344 milions d’euros. Variació 6,2%
- Estalvi brut        501 milions d’euros. Variació 5,2%
- Ingressos de capital                 55 milions d’euros. Variació 120,6%
L’estalvi total es destina als següents conceptes: inversions reals, 501 milions d’euros;
inversions financeres, 3 milions d’euros; i amortització de deute, 52 milions d’euros.
Ingressos corrents: 1.845 milions d’euros, que corresponen a: impostos locals, 720; taxes i
altres ingressos, 271; i transferències (principalment de l’Estat), 854.
Despeses corrents: 1.344 milions d’euros. S’han previst per a fer front a despeses habituals de
l’activitat ordinària de l’Ajuntament. Es dóna  prioritat a tres àrees d’actuació municipal: els
serveis a les persones, en especial el benestar social, la convivència en l’espai urbà i el
transport públic.
L’endeutament es reduirà en 52 milions d’euros, la qual cosa farà que el deute municipal a 31
de desembre de 2006 se situï en 1.076 milions d’euros.
Finalitza la seva intervenció dient que es un pressupost equilibrat, en el que no augmenta la
pressió fiscal i per tant el defineix com estable econòmicament i equitatiu en el sentit que
intenta atendre les demandes quotidianes de la ciutadania, però també intenta finançar el
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 29
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
projecte de futur d’aquesta ciutat. L’ambició del projecte és més igualtat, creixement
econòmic més gran per repartir i també projecció ciutadana.
Ordenances fiscals 2006
Ima. Sra.  Montserrat Ballarín i Espuña,  Regidora ponent d’Hisenda
La Sra. Ballarin fa al·lusió igualment a la documentació tramesa a tots els membres del Consell
de Ciutat: les Ordenances Fiscals i el resum aportat per facilitar la seva lectura. Resum de la
intervenció presentant les ordenances fiscals 2006:
Àmbit material: Les Ordenances fiscals es refereixen als impostos locals i a les taxes. S’inclou
al pressupost d’ingressos en els capítols 1, 2 i part del capítol 3. Limitacions: no ho podem
regular com voldríem ja que estan molt limitades per la llei estatal (LHL).
Estructura dels ingressos corrents locals: són els que ha esmentat el tinent d’alcalde, jo em
referiré al que són els impostos locals i taxes, per tant, suposen un 41,99 per cent dels
ingressos corrents de l’Ajuntament de l’any 2006.
Calendari de tramitació i procés participatiu: es va iniciar amb l’aprovació inicial per la Comissió
de Presidència el dia 5 d’octubre i acabarà el dia 23 de desembre amb l’aprovació definitiva pel
Plenari. Es pot veure en la projecció que són moltes les oportunitats que se’ls dóna als
ciutadans i ciutadanes de Barcelona, a títol individual o a títol de representació, per participar
en l’elaboració d’aquestes ordenances.
Característiques: no introdueixen cap canvi substantiu ni destacable respecte les actuals. Les
úniques novetats responen a algunes millores tècniques: hem actualitzat les tarifes de les taxes
(IPC previst), i hem incrementat alguna bonificació (famílies nombroses en IBI). Per tant, les
característiques que millor qualifiquen aquestes ordenances són: «estabilitat» i «continuïtat».
Es plasmen tant als criteris que s’han seguit per aprovar aquestes ordenances, com en els
objectius que persegueixen.
Criteris: disminució de la pressió fiscal; suficiència financera: per desenvolupar les polítiques
municipals que la ciutat necessita, tant de present com de futur; i participació ciutadana.
Objectius. A més d’aportar recursos per pagar la despesa pública, dóna prioritat a: política
social; sostenibilitat ambiental; i impuls a l’autoritat i el civisme.
Disminució de la pressió fiscal: la pressió fiscal (PF) s’entén com la relació entre els ingressos
tributaris que rep la ciutat i el PIB nominal. La disminució és contínua des de l'any 1999, llevat
d'una petita excepció, l'any 2003, en que va haver-hi un petit repuntament de 0,18 per cent.
Figures tributàries locals:
- Impostos directes (Cap. I): I. Bens immobles (IBI), I. Activitats econòmiques (IAE), I. de
vehicles (IVTM), I. de plusvàlues (IIVTNU).
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 30
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
- Impostos indirectes (Cap. II): I. Construccions (ICIO)
- Taxes (Cap. III): de dos tipus
- una per prestació serveis: quan l’Ajuntament presta serveis pot exigir taxes, on es té en
compte quin és el cost del servei.
- per ocupació del domini públic: per ex. quan un quiosquer utilitza part del carrer o quan
s’utilitza per aparcar...
Distribució de la procedència dels ingressos: l’IBI, amb un 40,19 %, suposa la part majoritària i
al document es pot veure quin percentatge tenen cadascun dels diferents impostos.
L’IBI és l'impost més important, aportarà gairebé 350 milions d'euros al pressupost de la ciutat
de l'any 2006. Està molt mediatitzat pel fet que l'any 2002 va entrar en vigor una revisió
cadastral a la nostra ciutat. Per tal d’evitar que hi hagués un increment excessiu i no desitjat
per ningú, ciutadans i Ajuntament, hi ha diferents elements dins del tribut: 1) Contenció de la
base liquidable mitjançant reduccions, es difereix l’increment del valor cadastral  - en endavant
VC - en deu anys. 2)  Distinció entre tipus de gravàmen (la llei permet arribar a un màxim d’un
1,4%): el tipus general és del 0,75 per cent  per immobles residencials i el tipus específic és de
0,85% pel 10% d’immobles d’altres usos amb major VC. 3) Com que, a més a més de baixar
l'IBI, entenem que encara hi ha disfuncions, apliquem el que s’anomena «topalls», gràcies als
quals el tipus que suporta el contribuent es inferior al 0,75%. 4) Bonificacions per famílies
nombroses (efecte progressiu): 75 euros, el general, i 95 euros en famílies nombroses amb
algun membre amb disminució.
Els topalls són una bonificació d’increments màxims. Vol dir que la quota que es paga un any
no pot pujar més d’un determinat percentatge que l’any anterior. Es bonifica tot allò que passa
del topall fins al que correspondria per aplicació del tipus. Es mantenen gairebé igual que l’any
passat, a excepció del topall d’aparcaments de major VC. Varien segons usos i trams de valor
cadastral.
- Habitatges: a VC de fins a 60.000 euros se’ls aplica un topall del 4 per cent; si el VC és
més de 60.000 euros, el topall és del 6 per cent.
- Aparcaments: si el VC és fins a 15.000 euros, s’aplica un topall del 10 per cent, si és
superior a 15.000 euros –que són molt poquets– no s’apliquen topalls.
- Altres usos: n’hi ha tretze més –comercials, etc. Si el VC és de fins a 60.000 euros, s’aplica
un 10%;  si és superior, un 20%.
Efectes dels topalls: 1) posen una limitació a l’increment de la quota líquida, 2) disminueix, en
la pràctica, el tipus impositiu que suporta el contribuent. 3) el que és més important des del
nostre punt de vista és que darrere d'aquests topalls, hi ha una protecció de la família –els
topalls són més baixos per als habitatges–. També es procura un menor increment de l’IBI a
través dels topalls per aquells contribuents amb menors recursos.
Impost sobre vehicles: ens aporta uns 68 milions d’euros. No hi ha cap canvi especial, algunes
bonificacions recollides en el document. Cal recordar que la llei obliga a la notificació de canvi
de domicili o de titular.
Impost d’activitats econòmiques: ens aportarà gairebé 84 milions d'euros. Tampoc existeixen
cap modificació respecte a la regulació d’aquest any.
Plusvàlues: es manté també sense canvis. Recordar dues coses importants.
- Reducció del 40% de la base imposable (VCS): Ocasionada per la revisió cadastral del
2002, en la qual es va establir que durant els cinc anys següents, per tant, el 2006 acabarà,
la plusvàlua no s'aplica sobre el que és el valor cadastral del sòl, sinó que hi ha una
reducció que pot ser variable; en el cas de l'Ajuntament de Barcelona el tenim en el 40 per
cent.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 31
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
- Bonificació per transmissions de mortis causa a familiars directes: quan el valor del sòl
dels immobles és inferior a 45.000 euros, bonifiquem el 95 per cent de la quota i quan és
superior a 45.000 euros, la bonificació és del 25 per cent.
Impost de construccions, instal·lacions i obres: uns 34 milions d’euros. Hem fet també algunes
millores tècniques, amb major transparència.
Taxes per prestació de serveis públics: suposen uns 70 milions i mig d’euros, l’increment
respecte al 2005 és exclusivament l’IPC previst llevat d'alguna petita excepció. Hem eliminat
una taxa per desconnexió d’alarma disparada.
Taxes per utilització del domini públic: ens aporten gairebé 79 milions d’euros,  increment
general de l’IPC previst, excepte, la taxa d’estacionament regulat, que té un increment del zero
per cent, per tant, a la pràctica tindrà un descens de l’IPC.
S’obre el torn de paraules sobre pressupostos i ordenances fiscals
Sr. Arcadi Oliveres i Boadella, persones rellevants.
Molt breument. Li vull donar les gràcies al senyor Cuervo perquè l'any passat vaig demanar
més detalls en els pressupostos; veig que aquest any han donat una relació entre l’any anterior
i l'any present, excepte en la classificació econòmica detallada, que allà només hi ha l’any
present. Si l’any que ve ho tornem a millorar, ja tindrem la informació tota completa.
Quant a les ordenances. Una cosa queda clara, els impostos moltes vegades vénen donats,
primer perquè mana el Govern central i després, sobretot, per la realitat: si hi ha més o menys
habitatges, construccions. Però des del punt de vista de la filosofia pressupostària hi ha una
cosa que a mi no m'agrada: els impostos directes augmenten un 4,22 per cent i els indirectes
un 8,31 per cent. M’havien ensenyat que perquè una societat fos més justa, havien de ser
sempre més grans els impostos directes que els indirectes, sembla que aquí estiguem corrent
un camí a la inversa, tot i que reconec que això ve donat per les circumstàncies que he dit.
Potser per augmentar els directes seria bo, a més de les rebaixes que té l'IBI en moltes
condicions i molts topalls, que incrementessin notablement l'IBI per als habitatges desocupats.
Penso que aquesta hauria de ser una novetat financera que es podria introduir de cara a l’any
que ve.
Sr. Enric Francès Gaspar, en representació de la ASS. D'ENTITATS EXCURSIONISTES
DEL BARCELONÈS.
Sobre el pressupost, una curiositat. Quan parlem de l’estructura de les despeses corrents i
també de les inversions hi ha un apartat, en el primer, que és el 15 per cent dels districtes i en
les inversions reals, el 28 per cent. La pregunta és: hi ha algun criteri de distribució entre els
districtes? Còm es fa? En funció de la població o de les peticions de cadascú?
Sr. Àngel Crespo Sánchez, en representació del Consell Econòmic i Social.
1. Tema dels impostos: tot i sabent els límits, crec que com a filosofia no és bo parlar de
rebaixar la pressió fiscal i menys si la rebaixem especialment sobre els que més tenen, que
crec és aquest cas. Com a filosofia des d’una posició progressista, no crec que sigui tan vàlida,
en tot cas, també és contagi de les polítiques liberals que ens contaminen una mica a tots. Si
volem poder distribuir i tenir serveis potents a la societat, cal recaptar impostos i recaptar-los de
qui més té, per tant, a partir dels impostos directes.
2. En la mateixa línia: no crec que necessàriament sigui positiu la reducció del deute públic. Sé
que hi ha uns límits entorn del tema, però es lògic endeutar-se per fer habitatge. De vegades
l’endeutament, dins d’uns marges,  no és negatiu tampoc com a filosofia.
3. No sóc un expert, però em sembla que el 28 per cent als pressupostos són transferències a
organismes autònoms de l’Ajuntament. No he sabut veure com es desglossen els ingressos i
despeses d’aquests, sobretot les despeses. Seria bo que en la informació que ens facilitessin
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 32
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
tinguéssim una mena de pressupost consolidat del conjunt de l’Ajuntament, perquè és una
quarta part o més del total; si més no, disposar d’una síntesi. Són organismes que generen,
també, tot un seguit de polítiques com Educació, Parcs i Jardins, etcètera.
Sra. Elisenda Rius i Bergua, registre ciutadà.
Al senyor Cuervo, en el tema pressupostos, agrair-li que ho ha fet molt millor que l’any passat,
ha sigut molt més concís, molt més pedagògic.
Respecte a les ordenances fiscals, és una curiositat: heu dit que hi ha hagut una audiència
pública i que s’ha fet un procés participatiu. Voldria saber si hi ha hagut molta participació.
Respecte als pressupostos, voldria saber si us heu plantejat que alguna partida sigui oberta a
fer pressupostos més participatius. La ciutadania moltes vegades no en sabem dels conceptes,
però potser hi ha la possibilitat d’obrir una mica en alguna decisió molt concreta, referent a
equipaments, per exemple, partint sempre d’un pressupost disponible.
Im. Sr. José Ignacio Cuervo i Argudin, Quart Tinent d'Alcalde i President de la Comissió
de Presidència, Hisenda i Coordinació Territorial
A la Sra. E. Rius: Sobre la participació en els pressupostos, tenim l’exemple de Nou Barris. El
Pla d’inversions a principis de mandat es discuteix amb la coordinadora d’entitats, es publica la
relació d’actuacions contemplant les necessitats dels barris i del districte, en base al PAD. Es
parteix del pressupost disponible i es va concretant. En el cas de Nou Barris hem acordat les
inversions al cent per cent. En la despesa corrent no és tant.
Sobre la participació en l’Audiència pública, va tenir molt poca participació, van assistir 11
persones, és una llàstima perquè es prepara; no obstant, potser cal més temps, suposa una
democràcia molt avançada. De fet, la part d’impostos locals, si bé influeixen molt en la vida
quotidiana, és només una petita part del  total que paga la ciutadania (no més d’un 10%).
Lògicament la gent és més sensible a l’IRPF, etc. De tota manera es fa el possible per fer-los
participatius, s’annexen al web...
Al senyor Oliveres i al Sr. Crespo: En el document del pressupost que s’ha tramès poden trobar
informació dels organismes autònoms. Per més informació, al web municipal ho trobaran.
Mirarem d’ampliar al màxim la informació que s’envia per escrit. Sobre les dificultats que diu el
Sr. Oliveres, hi coincideixo, és una dificultat que hem d’anar resolent, és un tema complex. Si
hom fa servir les normes legals de la comptabilitat pública, cal determinar com es presenta: per
programes, per objectius, el funcional per sectors de despesa. Jo estic obert a que la
presentació al Consell de Ciutat i als òrgans de participació es faci per programes, ja que és
més interessant saber el destí final de la despesa.
Sobre el deute, estic d’acord, i ho hem practicat. Aquesta ciutat ha suportat durant molts anys
grans transformacions al deute. Durant molt de temps vam haver de portar a sobre la creu de
que érem la ciutat que tenia més deute de tota Espanya. Ara fa molt de temps que ja no la
tenim, però no deixem de fer coses per perjudici a endeutar-nos. Cal actuar sempre amb visió
de futur de còm ho pagarem. No podem fer deute i el que vingui darrere ja ho pagarà. S’ha
demostrat que el deute és un instrument econòmic de primer ordre i que cal fer-lo servir. Per
això, en aquest cas el Patronat Municipal de l’Habitatge fa aquest increment.
En una altre ordre de coses, voldria destacar una novetat en aquest pressupost, com efectes
de la Carta municipal, pel que fa a transferències de capital, que augmenten el 5,20 per cent.
L’Estat ens ha reconegut una única cosa, que es plasma ja en aquests pressupostos. Es tracta
de que les institucions culturals de Barcelona, per contrast amb les de Madrid, estaven
pagades exclusivament pels ciutadans de Barcelona, cada vegada més amb la col·laboració de
la comunitat autònoma, però tampoc gaire. Des de sempre ha estat una discussió en la Carta
Municipal les aportacions a equipaments supralocals, al final va ser irrefutable. Tot això s’ha
traduït doncs en què, per primera vegada, ens han reconegut uns trenta milions d’euros, que
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 33
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
no van a més estalvi, sinó que es destina a tenir una política cultural i de museus més
important i a augmentar la qualitat cultural de l’oferta a la ciutat. Per tant, la partida d’ingressos
de capital augmenta el 120 per cent.
Ima. Sra.  Montserrat Ballarín i Espuña,  Regidora ponent d’Hisenda
Al senyor Oliveres: dir-li que agraeixo, també, i comparteixo amb ell la preocupació per l’equitat
i la redistribució dels impostos, però ell, que és un gran economista, sap que precisament els
impostos locals són molt poc adequats per desenvolupar polítiques de caràcter redistributiu,
això està molt més lligat als impostos globals sobre la renda i no pas a impostos de la quantia
dels impostos locals, i més, tenint en compte les característiques dels impostos locals, que són
reals, objectius, poc personalitzables. A més, en l’àmbit local la redistribució la fem via la
despesa, com és normal fer-ho.
Pel que fa als habitatges desocupats: nosaltres fa dos anys que tenim inclòs a l’Ordenança la
possibilitat del seu gravamen; però estem pendents, en aquest cas també, de la normativa
estatal. La llei estatal preveu l’aprovació d’un reglament per part del Ministeri, que no ha estat
aprovat. Per tant, si s’aprova o se’ns dóna algun altre instrument legal per tirar endavant
l’aplicació d’aquest recàrrec, doncs ho tenim previst a l’ordenança i ho haurem de fer així.
Al senyor Crespo: em sap greu, perquè normalment coincideixo molt amb el senyor Crespo,
però en les observacions que m’ha fet avui sento no coincidir absolutament en res, perquè
parla de la disminució de la pressió fiscal precisament sobre els que més tenen, els més rics.
La disminució de la pressió fiscal es calcula en global, és una relació entre els ingressos
tributaris i el PIB, per tant, no sé com pot dir que és sobre els més rics quan, a més, l’impost
més general i el que afecta més gent i més diners aporta a l’Ajuntament, que és l’IBI, ja he
explicat el tema dels topalls, que justament està pensat per a habitatges residencials i per a
menors valors cadastrals. Per tant, em costa veure d’on treu la conclusió que aquesta
disminució de la pressió fiscal es fa justament amb els més rics. Més aviat tot el contrari, no?
I pel que fa a l’augment de taxes, tampoc veig malament que vagin pujant les taxes, recauen
sobre aquells que fan servir els diferents serveis, per tant, els que ocupen el domini públic. I no
és una pujada indiscriminada, sinó individualitzada. Per tant, sí, evidentment, tenim molta cura
de no exigir taxes per serveis si hi ha gent que no les pugui pagar. Però si són serveis que han
de ser cobrats a un preu més baix que el sector privat i, a més, són per coses que no
imprescindibles, doncs, veiem molt bé que vagin imposant-se un any rere l’altre.
Im. Sr. José Ignacio Cuervo i Argudin, Quart Tinent d'Alcalde i President de la Comissió
de Presidència, Hisenda i Coordinació Territorial
A nivell informatiu sobre el tema, voldria destacar que, considerant els valors reals de mercat
comparats amb els valors cadastrals, els topalls ja contemplen la redistribució equitativa en la
mesura del possible, i sempre tenint en compte les limitacions donades per la llei estatal.
La Sra. Assumpta Escarp, agraeix a tothom la seva participació i dóna pas al proper punt de
l’ordre del dia.
5. Precs i preguntes
El Sr. Francesc Xavier Tomás Goyena, en representació del Pacte per la Mobilitat.
Sobre el tema de la mobilitat, dos coses.
Una, vaig haver d’anar a l’Hospital de Sant Pau, a la part nova. Resulta que no hi ha servei
públic, excepte el metro Guinardó, que està al mateix nivell, però no té escales automàtiques i
és un pendent molt alt. Penso que seria molt bo que l’Ajuntament es preocupés d’aquest tema.
Segon tema: sobre la regió metropolitana. Fa molt temps que parlem d’aquesta qüestió, però
no acabem de solucionar el problema, i penso que tampoc és tan complicat. Demano que
l’ATM ens expliqui com té aquest producte, què ha solucionat, què fa. Ahir va haver-hi el Ple
del Pacte per la Mobilitat, es parlava de qüestions sense concretar la solució: el “park and ride”,
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 34
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
el tren, el pàrquing de les estacions del tren. És important, ja es va dir en l’anterior
Consell, que cada vegada la gent jove, sobretot, va a viure més a l’àrea metropolitana perquè
el pis és molt més barat que a Barcelona. Cada vegada tenim més cotxes que es mouen a
l’àrea metropolitana, perquè realment tenim un tren que és un desastre, tant el que va a la part
de Vilafranca del Penedès com el que va a Mataró. Crec que, independentment del “park and
ride”, hauríem de tenir un tren en condicions, ràpid, net. S’ha de millorar si no volem tenir els
problemes que hi ha als matins per poder entrar o sortir de Barcelona. Penso que val la pena
que ens en preocupem seriosament d’aquesta qüestió. Jo estic a la vostra disposició, a
col·laborar.
El Sr. Arcadi Oliveres i Boadella, persones rellevants.
Sí, és molt tard, però no podria marxar tranquil si no fes referència a una notícia que posava La
Vanguardia, el dia 10 de novembre, deia: «La Guardia Urbana sustituye su viejo revólver por
pistolas de dieciséis balas.» Acabem de passar d’una pistola vella de la casa Astra que tenia
sis bales a una que sembla que es diu Walter P-99, que en té setze. Com que jo sóc partidari
que la Guàrdia Urbana vagi, com els bobbies anglesos, només amb una porra, doncs voldria
fer constar el meu desacord per aquesta decisió.
El Sr. Ramon Royo Pradas, registre ciutadà.
El Reglamento de Régimen Interior dice que el actual mandato de los miembros durará hasta
que haya las próximas elecciones, dentro de unos dos años. Yo me pregunto, si el alcalde
dimitirá antes, nuestra situación ¿cómo quedará? ¿También tendremos que dimitir?
La Sra. Assumpta Escarp, Regidora de Participació ciutadana, solidaritat i cooperació.
Sobre el tema de la mobilitat: aquest any i durant tot el 2006 s’està treballant amb el Pla
d’accessibilitat de totes les estacions de metro que actualment encara no són accessibles.
Haureu “patit” algunes de les obres. És veritat que en aquesta estació queda un tram, però a la
línia 4 ja s’està treballant en algunes estacions. La idea és arribar a 31 de desembre del 2006
amb l’acompliment no només el programa d’accessibilitat pel que fa als guals de la ciutat, sinó
també a les estacions de metro, i anar substituint la flota d’autobusos per la que permet
l’entrada tant de cadires de rodes com de persones amb mobilitat més reduïda.
Im. Sr. José Ignacio Cuervo i Argudin, Quart Tinent d'Alcalde i President de la Comissió
de Presidència, Hisenda i Coordinació Territorial.
Sobre l’Àrea Metropolitana: independentment de les discussions que puguin desenvolupar-se
en el marc del Pacte per la Mobilitat, és una preocupació permanent per mi molt important des
del punt de vista d’Hisenda. En el pressupost dediquem 90 milions d’euros al finançament del
transport públic. En les discussions amb Madrid –és una de les coses que no ens han sortit,
per tant coincideixo amb vostè– volíem incloure dintre del conjunt de la subvenció i les
inversions el que són les rodalies de Renfe. A Madrid, és la seva línia de metro. De totes
maneres, alguna cosa hem aconseguit, que l’Estat hi aporti 20 milions més d’euros, és quasi
d’un 30 per cent més per al contracte programa. Hi ha un programa molt ambiciós de l’Autoritat
del Transport Metropolità -trigarà un temps en veure’s, s’està fent-, de millora de l’accessibilitat
a la ciutat de Barcelona i als llocs de treball en transport públic –metro, tramvia o autobusos.
Al senyor Oliveras: crec que això del bobby també pertany molt al mite. A Londres al metro
hem vist molta policia carregats de tot tipus de “ferralla”. En tot cas, coincideixo, que per a una
policia com la Guàrdia Urbana, aquest ha de ser l’últim recurs. L’arma no hauria de ser notícia.
La Sra. Assumpta Escarp, Regidora de Participació ciutadana, solidaritat i cooperació.
Però, en canvi, ho podria ser la quantitat d’inversió en serveis tecnològics de la Guàrdia Urbana
que ajuden molt en el funcionament normal i en canvi no ho és massa.
La Sra. Elisenda Rius i Bergua, registre ciutadà.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 35
Ajuntament de Barcelona Consell de Ciutat
En una reunió que vam tenir amb el Registre Ciutadà va sortir el tema de la zona verda. No
entrarem a valorar, simplement volíem fer-vos la proposta de si havíeu pensat fer una zona
d’àrea verda única per als ciutadans de Barcelona, o una tarifa especial. Si ets d’un barri i t’has
de traslladar en un altre, et toca pagar el mateix, quan ets ciutadà de Barcelona i pagues els
impostos. Que paguessin els que vinguessin de fora.
Im. Sr. José Ignacio Cuervo i Argudin, Quart Tinent d'Alcalde i President de la Comissió
de Presidència, Hisenda i Coordinació Territorial.
Això seria contradictori amb un dels objectius de l’Àrea Verda, que és evitar la mobilitat en
transport privat dintre de la ciutat, i facilitar el desplaçament en transport públic, que és útil a
gairebé tothom. Alguna gent de fora que ve a treballar, ens diu que la seva empresa està
localitzada aquí, paga l’IAE, però malgrat tot mantenim aquesta política de funcionament. Ja
s’avaluarà, però des del punt de vista fiscal, de la recaptació, el 99 per cent dels ciutadans
paguen l’euro regularment. Per sort, hem de posar molt poques multes. Els ingressos
provinents de la gent de fora, en aquest moment són entre el 3 i el 4 per cent. Ja donarem les
xifres perquè es vegi que no hi havia gaire voluntat recaptatòria, en cas contrari no ho
posaríem més car que els pàrquings. De fet, és el que es vol evitar, l’aparcament al carrer, per
facilitar la mobilitat.
El Sr. Tomàs Goyena reitera la seva demanda de sobre l’accessibilitat al metro a l’Hospital de
St. Pau proposant que si ja està programat es prioritzi. Respon la Sra. A. Escarp dient que es
tindrà en compte, es parlarà amb Transports Metropolitans de Barcelona, i amb l’ATM.
El Sr. Francesc Xavier Tomás Goyena
Tornant a l’àrea metropolitana: qui és el que ha de fer el projecte, perquè a l’ATM no es fa res.
Potser s’incideix més en el port, però això també és prioritari. Si no posem a l’ATM un
programa, estarem vint anys més i no tindrem res. Penso que l’Ajuntament pot col·laborar per
"apretar" aquesta qüestió.
Im. Sr. José Ignacio Cuervo i Argudin, Quart Tinent d'Alcalde i President de la Comissió
de Presidència, Hisenda i Coordinació Territorial.
Compartim la inquietud, i «apretarem». També és evident que el port, l’aeroport, la zona
d’activitats logístiques, també una zona sensible, la del delta del Llobregat, són qüestions
prioritàries, ocasionen cues terribles, hi ha interessos a preservar des del punt de vista
ambiental. En fi, s’han de buscar solucions de les dificultats que té una ciutat. Hi ha una gran
aposta pel transport ferroviari, ja ho sap vostè. Agraïm la seva observació.
La Sra. Assumpta Escarp, tanca la sessió, a les vint-i-dos hores i quinze minuts, tot agraint la
participació.
Acta de la sessió Plenària del Consell de Ciutat de 22 de novembre de 2005 36