La pandèmia de la covid-19 
S
I ha colpejat les ciutats 
L
O globals amb més capacitat 
P
B A R C E L O N A d’atracció i intercanvi. 
R
T Barcelona ha patit una 
E
M situació excepcional que 
ha posat a prova la seva 
N.115-MAIG.20
capacitat de reacció i 
resistència. Com afectarà aquesta crisi al futur 
de la ciutat? Quins canvis propiciarà en àmbits 
com la política, l’urbanisme o la gestió del temps?
La ciutat després de la pandèmia
ÍNDEX
BARCELONA  METROPOLIS  115 La ciutat després de la pandèmia
Barcelona #desdecasa La platja de la Barceloneta, la Rambla o la 
Aquest és un dels treballs Sagrada Família —llocs que acostumem a 
fotogràfics que a partir del mes de 
maig es poden consultar a l’espai veure plens de turistes—, buits. Les Rondes 
en línia Imatges Barcelona, el nou i les entrades a Barcelona per la Diagonal i 
fons fotogràfic de la ciutat que 
l’Ajuntament obre al públic, un la Meridiana, sense cotxes. Les places i els 
arxiu on es poden veure, compartir carrers dels barris, deserts. Això és el que 
i descarregar més de 4.000 
imatges de la ciutat, classificades s’ha trobat un equip de fotògrafs format per 
per temes i geolocalitzades. Edu Bayer, Laura Guerrero i Isaac Planella. 
Aquests fotoperiodistes han passejat per la 
Barcelona confinada i han recollit la imatge insòlita de la 
ciutat sense gent, només amb la presència dels professionals 
dels serveis essencials. Aquí hi ha una tria de les més de 
set-centes fotografies que s’apleguen sota el títol Barcelona 
#desdecasa amb les quals han deixat constància del moment 
i la situació excepcionals que els barcelonins hem viscut 
durant el confinament.
Una oportunitat Sempre s’ha dit que el futur no està 
de canvi escrit, que depèn de nosaltres i de les decisions que prenem en el present. Hi 
ha moments excepcionals i inesperats 
que tenen la virtut de donar perspectiva al debat sobre què hem de fer. La 
crisis del coronavirus és un d’aquests moments. De sobte hem vist que res 
no ens obliga a viure en una ciutat que s’ofega entre fums i que podem 
organitzar la vida d’una manera menys estressada en un entorn més 
silenciós i més amable. Hem descobert la importància dels vincles socials i 
que justament aquells treballs menys valorats i remunerats, els que tenen 
cura de les persones i dels béns comuns, són els més imprescindibles. I hem 
après que la protecció de cadascú depèn d’allò que fan els altres, que tots 
som responsables de la salut de tots.
No és casualitat que la pandèmia hagi colpejat especialment les 
grans ciutats com Barcelona. Oberta al món, la seva capacitat d’atracció i 
connectivitat l’ha fet més fràgil. La crisi afecta especialment els barris i les 
famílies socialment més vulnerables i ha posat en evidència les enormes 
mancances de l’actual model d’atenció a la gent gran. Revisar-lo de dalt a 
baix ha de ser ara màxima prioritat.
El virus encara és aquí, i potser trigarem a tenir-lo sota control. 
Tots els experts vaticinen que aquesta no serà la darrera pandèmia i 
potser tampoc la pitjor. Haurem d’aprendre a conviure amb la incertesa 
i aprofitar aquesta experiència traumàtica per corregir mancances i fer 
canvis en profunditat. Per exemple, reduir dràsticament la mobilitat 
forçada. Si hem sigut capaços de prendre decisions tan dures com aturar 
l’economia per evitar contagis i salvar vides, hem de ser capaços d’evitar 
que tanta gent continuï emmalaltint i morint a causa de la contaminació. 
Aquestes també són morts evitables. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat 
per repensar la ciutat i construir alternatives que ens permetin avançar 
cap a un model de gestió del temps i de l’espai més sostenible i socialment 
més just. — Milagros Pérez Oliva
Barcelona #desdecasa
Laura Guerrero
Dossier 10-15 28-33
Gemma Tarafa Marta Peirano
La ciutat La nova ciutat que emergeix: Les contradiccions 
després de la una perspectiva des de d’una democràcia indecisa
la salut pública
pandèmia 34-38
16-20 José María Lassalle
Daniel Innerarity Neofeixisme de baixa 
4-9
Com serà el món intensitat, de moment
Joan Subirats
després de la crisi?
Riscos globals, reptes locals. 
40-44
Les ciutats, més enllà 
22-26 Belén Barreiro
del coronavirus
Núria Moliner Antivirals per als nous temps 
Urbanisme i arquitectura polítics
per a una nova normalitat
Riscos globals, Un dels atractius 
reptes locals. de la vida urbana 
Les ciutats, més és la proximitat, la 
enllà del coronavirus vida compartida 
Joan Subirats per molta gent a 
poca distància. Però 
la crisi de la covid-19 ha posat en entredit 
precisament aquesta raó d’ésser de les ciutats, 
que a partir d’ara es veuran obligades també a 
repensar la seva dinàmica econòmica, laboral 
i social, així com la seva estructura urbana.
Mentre escric aquestes ratlles, a finals d’abril del 2020, encara Notes
són moltes les incerteses sobre què ens depara el futur després de 1. Joel Kotkin, “The end 
l’epidèmia de covid-19. Entre les poques certeses que es van afirmant of New York”, Tablet, 7-03-2020, disponible a 
destaca la necessitat de mantenir l’anomenada “distància social” http://ow.ly/8PKq50zzLBk.
mentre no es disposi d’una vacuna que permeti evitar noves onades de 2. Allison Arieff, “The Magic 
contagis. Aquesta situació contrasta amb el raonament sobre el qual les of Empty Streets”, NYT, 
ciutats s’han anat construint i modulant històricament. La proximitat 8-04-2020, disponible a http://ow.ly/Ew3M50zzLLj.
i la vida compartida per molta gent a poca distància han estat sempre 3. Richard Sennett, Construir y 
els grans atractius, si no els principals, de la vida urbana. Per això no habitar. Ética para las ciudades, 
resulta estrany que moltes mirades s’hagin dirigit cap a les ciutats per Anagrama, Barcelona, 2019 
(versió catalana, Arcadia, 
calibrar la seva capacitat de resistir i mantenir el seu fort reclam en Barcelona, 2019).
una època en què els riscos globals no deixen d’augmentar.
Pocs dies després d’iniciar-se l’expansió de la pandèmia 
a Estats Units, ja va haver qui va pronosticar la fi de Nova York1, 
el paradigma de ciutat global. Densitat urbana, alt percentatge de 
residents de tot el món, molt turisme i l’envelliment de la població eren 
característiques que destacaven en casos com els de Nova York, Milan, 
Madrid o Barcelona. Ciutats denses, molt connectades amb l’economia 
global. Però també és cert que altres ciutats amb característiques 
similars, com Hong Kong o Singapur, no han tingut els mateixos 
problemes amb la pandèmia. Per altra banda, les imatges dels carrers 
que abans estaven densament poblats i notablement carregats de 
pol•lució i que ara estan buits2, tranquils i amb l’aire més net que mai, 
formen part del debat sobre els efectes secundaris de la pandèmia al 
futur de les ciutats.
Els pros i els contres de la densitat
És ben sabut que les ciutats sempre han estat a l’ull de l’huracà de 
les epidèmies. Ens consta que així va ser a la Grècia antiga, a l’Edat 
Mitjana, al Londres del segle XIX, amb els efectes de la grip de 1918 o 
els del virus de l’Ebola a les ciutats subsaharianes. En tots els casos, 
els impactes de les epidèmies a les ciutats van ser molt significatius, 
com ho són ara els de la crisi del coronavirus. Com dèiem, la densitat 
de persones, d’activitats, de moviments i d’oportunitats han estat i Joan Subirats. Catedràtic de 
són el gran atractiu de les urbs, però també són el seu principal taló Ciències Polítiques a la Universitat
d’Aquil•les si parlem de transmissió de malalties. Autònoma de Barcelona. Va 
Richard Sennet, al seu darrer llibre, Construir y habitar3, situa fundar i dirigir l’Institut de Govern 
i Polítiques Públiques d’aquesta 
Joseph Bazalgette, l’enginyer responsable del sistema de sanejament mateixa universitat. És regidor 
del Londres del segle XIX, com a un dels grans artífexs del concepte de Cultura, Educació, Ciència 
de ciutat tal com avui l’entenem, juntament amb Ildefons Cerdà i Comunitat a l’Ajuntament de 
(Barcelona), Frederick L. Olmsted (Nova York) o Georges-Eugène Barcelona des de 2019. Autor de nombroses publicacions, les 
Haussmann (París). El gran avantatge que suposa la densitat des del més recents són, entre d’altres: El 
punt de vista mediambiental, en reduir els costos i efectes nocius poder de lo próximo. Las virtudes 
del transport i en evitar (entre d’altres) l’sprawl (o malbaratament de del municipalismo (Catarata, 
2016) i Los (bienes) comunes. 
sòl), podria tenir efectes negatius des del punt de vista sanitari, ja ¿Oportunidad o espejismo? 
que dificulta el confinament i la possibilitat d’assegurar la distància (Icaria, 2017).
5
Joan Subirats 
    
Notes entre persones. Allò que seria bo per la salut (més extensió de la taca 
4. Lee, V.J., et al., “Epidemic urbana per evitar la concentració en alçada), no ho seria per l’emergència 
preparedness in urban 
settings: new challenges and climàtica (ús intensiu de sòl, més problemes de connectivitat, dificultats 
opportunities”, The Lancet, quant a la provisió de serveis i la gestió dels residus). El repte és buscar 
27-03-2020, disponible a dinàmiques d’esponjament urbà i generar espais amb més habitabilitat 
http://ow.ly/qDCB50zzLTa. i menys contaminació (com els que es plantegen amb les superilles de 
5. Richard Florida-Steven Pedigo, 
“How our cities can reopen Barcelona), amb més facilitats per a la mobilitat en bicicleta o fórmules de 
after the Covid-19 pandemic”, transport compartit. Es tracta de buscar solucions4 que incorporin tant el 
Brookings Institution, punt de vista ambiental com el de la prevenció sanitària.
27-03-2020, disponible a Ara estem veient també els avantatges (i les limitacions) de la 
http://ow.ly/78bp50zzMfq.
feina a distància, que pot fer menys necessari tant viure al centre de 
les ciutats com moure’s-hi. Però això exigeix reforçar tecnològicament 
la urbs i democratitzar l’accés i la connectivitat, la qual cosa també pot 
acabar essent beneficiosa en múltiples aspectes de la vida urbana (la 
salut individual i col•lectiva, principalment), com ho va ser en el seu 
moment la xarxa de sanejament, que va impulsar el creixement de les 
ciutats al segle XX.
Reforçar el govern metropolità
Quins efectes generarà la crisi de la covid-19 a les ciutats?5 A Barcelona, 
una primera lliçó és que necessitem reforçar el govern metropolità. I 
és necessari per totes les raons exposades anteriorment i perquè s’ha 
posat de manifest que, entre els governs estatal i català, i el conjunt 
de la conurbació metropolitana, fan falta frontisses, articulacions que 
en moments de crisi assegurin una capacitat de govern eficaç. Això 
que ja tenim en matèria de transport o de residus (ara s’ha demostrat 
com d’important és tenir aquest dispositiu supralocal funcionant a ple 
rendiment), hem de tenir-ho en altres camps com el de la salut, els serveis 
socials o la seguretat. Així ho subratllen les bones pràctiques que poden 
extreure’s de la col•laboració interinstitucional en la posada en marxa 
d’operatius conjunts als pavellons sanitaris annexes als grans hospitals o 
per la millora de les condicions a les residències de persones grans.
En efecte, una de les múltiples derivades d’aquesta situació 
d’emergència és que ha obligat als governs a treballar més des del 
problema que des de les competències, més des de la col•laboració i la 
proximitat que des de la jerarquia i la distància (quan, precisament, 
l’escenari natural de les administracions públiques és el de l’estructura 
piramidal amb una distribució clara de competències). Estem passant per 
situacions en les que ja no val dir allò de “farem una comissió”. Qui mana 
és el problema, i les solucions que es contemplin han d’estar directament 
connectades a ell. És molt diferent veure la coordinació o les alternatives 
a peu de carrer i des de l’epicentre mateix del problema que pensar-hi a 
l’atalaia des d’on cada organització o departament acostuma a relacionar-
se amb la realitat. Allò que guanyem en perspectiva des de la llunyania 
es perd en concreció. En aquest sentit, els cants recentralitzadors que ara 
se senten s’equivoquen profundament.
6
Dossier
Per altra banda, sembla evident que la mobilitat global es veurà 
qüestionada seriosament, i amb ella la hiperactivitat dels grans hubs 
aeroportuaris. Les mesures de seguretat que es van adoptar després dels 
atemptats de l’11S ara s’incrementaran amb controls de temperatura, 
certificats d’immunitat reconeguts 
La mobilitat global es veurà qüestionada internacionalment, equips de protecció personal, distàncies als 
seriosament, i amb ella la hiperactivitat dels accessos i reducció de l’aforament 
grans hubs aeroportuaris. als avions. Altres protocols semblants es podrien traslladar 
als trens i al transport públic en general. Les activitats comercials, 
culturals, esportives i turístiques que suposin aglomeracions de persones 
també hauran de modular-se en funció de les exigències de salut 
que es vagin prescrivint. En cada cas s’hauran de combinar diversos 
paràmetres: els de les autoritats sanitàries; la voluntat per part del públic 
a seguir les indicacions en relació amb els objectius de l’acte (l’equilibri 
entre els incentius per assistir-hi i els desincentius per la quantitat de 
precaucions que s’hauran de prendre); i la capacitat logística de la qual 
disposin les entitats, les empreses o les institucions que organitzin 
l’activitat.
7
Joan Subirats 
Notes Les ciutats es veuran obligades a repensar la seva dinàmica 
6. Mariana Mazzucato, “The econòmica, laboral i social, així com la seva estructura urbana. Això que 
Covid-19 crisis is a chance to 
do capitalism differently”, The aquests dies és un experiment de teletreball a gran escala pot acabar 
Guardian, 18-03-2020, disponible transformant les ciutats i les seves connexions amb l’entorn metropolità. 
a http://ow.ly/LeX550zzMvB. A mesura que s’inverteixi més en la connectivitat de totes les activitats, 
7. “Ante la crisis del COVID19: es veurà reduït l’atractiu potencial de la densitat com a factor d’innovació. 
una oportunidad de un mundo 
mejor”, declaració a favor d’un Malgrat això, les ciutats punteres en coneixement, ciència i innovació 
canvi necessari en el model de tecnològica mantindran tot el seu atractiu, tot i que hauran de repensar la 
cures de llarga durada al nostre vigència de les seves línies d’investigació i la conveniència de buscar nous 
país. Disponible a 
http://ow.ly/cJAd50zzMOv. mecanismes de coproducció i de coresponsabilitat en la relació entre els 
8. Oriol Nel•lo, “La ciudad y la projectes empresarials i les dinàmiques d’inversió pública6.
plaga”, eldiario.es, 31-03-2020, La significació que estan tenint en el moment actual els serveis 
disponible a de primera línia (infermeria, emergència, alimentació, neteja, assistència) 
http://ow.ly/M5ae50zzMXO; 
Richard Florida, “The ha de ser reconeguda no només simbòlicament, sinó laboralment. Hem 
Coronavirus Class Divide in d’afrontar urgentment els límits evidents que presenten les institucions7 
Cities”, CityLab, 7-04-2020, d’acollida de persones grans tot buscant fórmules que permetin als ancians 
disponible a seguir vivint a casa seva i en entorns socials i valorant la lògica de les 
http://ow.ly/p3x450zzN1n.
9. Entrevista a Damien Deville, cures, que requereixen una posada al dia. El mateix passa amb les greus 
Le Vent se Leve, 16-04-2020, carències en la provisió de productes bàsics i en la xarxa d’alimentació de 
disponible a proximitat, que ha posat de manifest la dependència que tenen les ciutats. 
http://ow.ly/v96W50zzN5G. La diversificació de les activitats econòmiques (amb una presència més 
elevada d’indústria tecnològicament avançada) i la incorporació d’espais 
de producció de proximitat (de productes bàsics, especialment alimentaris) 
que redueixin la dependència exterior són plantejaments que s’hauran de 
reconsiderar després d’aquesta situació excepcional.
Impacte desigual
L’impacte de la crisi de la covid-19 no s’ha distribuït de manera 
equitativa8 en el conjunt de les ciutats. Aparentment, ens trobàvem 
davant d’un virus “democràtic” en el sentit que podia afectar per igual 
a persones de qualsevol condició, edat, gènere o lloc de residència. A 
la pràctica, i després de vàries setmanes d’evolució de la pandèmia i 
de confinament, tenim dades més que suficients sobre la incidència 
desigual de la crisi del coronavirus. 
Això que aquests dies és un experiment Els impactes de la malaltia han estat superiors entre les persones 
de teletreball a gran escala pot acabar grans, els nuclis familiars que viuen 
transformant les ciutats i les seves en espais més limitats, aquells qui tenien professions o oficis que 
connexions amb l’entorn metropolità. requereixen més contacte social o 
entre els ciutadans que s’han vist 
obligats a treballar, malgrat la pandèmia, a causa de la seva especialitat. 
Convé repensar la relació entre l’espai privat i l’espai públic a les ciutats. 
Les fórmules que s’estan aplicant en algunes per limitar la sobreocupació 
de l’espai urbà per part dels cotxes, com les superilles de Barcelona, 
poden jugar un paper clau en aquest propòsit.
8
Dossier
Els efectes colaterals de la crisi sanitària, com la pèrdua de 
feina, el tancament d’escoles o la ruptura de lligams de proximitat, 
han provocat una major precarietat i han generat més problemes 
de subsistència bàsica a persones amb feines pitjor remunerades, 
sense estatut legal consolidat o 
Hem de plantejar-nos si es podran mantenir en condicions de connectivitat digital inexistents o molt fràgils. 
els avantatges en mobilitat i qualitat La multiplicitat d’aquest tipus de 
ambiental de les ciutats que la situació factors en una mateixa persona o col•lectiu provoca, com sabem, 
d’emergència ha provocat. situacions de més exclusió social 
i vulnerabilitat. Són situacions 
que, a més, no permeten respostes segmentades, ja que requereixen 
abordatges complexos i personalitzats. Heus aquí la importància de 
projectes d’inversió multifactorial, com el Pla de Barris de Barcelona, que 
permeten abordatges integrals per evitar que les desigualtats augmentin 
i generin bretxes vitals més significatives.
Les fases posteriors a la crisi, de “desescalada” o 
“desconfinament”, també posaran a prova les ciutats. Si no ha estat 
fàcil aconseguir un més que notable seguiment de les recomanacions 
de salut per combatre la pandèmia, pot ser tant o més difícil aconseguir 
+
que tornin a posar-se en marxa els equipaments, comerços, centres 
educatius o espais públics de tot tipus, atenent a les seves peculiaritats, 
als tipus d’activitat, als públics als quals es dirigeixen, etcètera. Per altra 
banda, un altre interrogant que hem de plantejar-nos és si els avantatges 
ja esmentats en termes de mobilitat i de qualitat ambiental de les 
ciutats als quals ha obligat la situació d’emergència podran mantenir-se 
d’alguna manera. Sembla clar que aquesta crisi ens ensenya els errors 
comesos en separar natura i cultura9, tot afavorint l’hegemonia dels 
imaginaris urbans com a sinònim d’innovació i progrés i infravalorant 
Los (bienes) comunes. la importància de mantenir equilibris bàsics entre ciutat i hàbitat. En 
¿Oportunidad o espejismo?   aquest sentit, com en tants altres, ens queda l’interrogant de saber si 
Joan Subirats 
y César Rendueles la “nova normalitat” després de la crisi de la covid-19 anirà cap a la 
Icaria, 2017 resiliència (tot mantenint les nostres pautes i maneres de fer, malgrat 
el xoc produït) o si a conseqüència de la pandèmia i del seu impacte 
brutal en la “normalitat” aconseguirem trencar amb rutines i hàbits, la 
qual cosa ens permetria millorar les nostres condicions de vida urbana i 
afrontar millor les inevitables crisis a les quals haurem de fer front.
La crisi del coronavirus està essent massa costosa en vides i 
penalitats com per parlar-ne com si fos una oportunitat. Però sí que ens 
pot permetre posar de manifest les coses en què val la pena insistir, i la 
ciutat n’és una. Llocs en què la proximitat, el veïnat entre desconeguts, 
la possibilitat de viure junts, de tenir la nostra pròpia autonomia i de ser 
El poder de lo próximo. Las 
virtudes del municipalismo  reconeguts en la nostra diversitat, mantenen tota la seva força i atractiu. 
Joan Subirats Les ciutats obertes són, i han de seguir essent, una expressió de vida 
Los Libros de la Catarata, 2016 concentrada.
9
Joan Subirats 
La nova ciutat La primavera de l’any 
que emergeix: 2020 serà recordada 
una perspectiva com la primavera de 
des de la salut la covid-19, una època 
pública  que ens ha obligat a 
Gemma Tarafa aturar-nos, a prendre 
mesures de prevenció, 
a viure en soledat en un món connectat. El 
confinament ha alterat el ritme de vida de la 
ciutat i ha fet emergir allò essencial: la cura 
de les persones i el sosteniment de la vida.
10
Dossier
No són pocs els articles periodístics que aquests dies assenyalen la Notes
importància de les feines essencials, tot fent visible i dotant de valor 1. Consulteu els informes i 
allò que durant massa temps ha quedat amagat. Sobre els canvis que monogràfics de la Sociedad Española de Salud Pública 
experimenta la ciutat, que inverteixen i ens fan revisar les prioritats, y Administración Sanitaria 
en parlaré més endavant. Abans, però, és necessari introduir algunes (SESPAS).
qüestions generals sobre la covid-19 i sobre el seu impacte a la nostra 2. Carme Borrell, de l’Agència 
ciutat des de la perspectiva i els aprenentatges d’aquells qui treballen de Salut Pública de Barcelona, o Joan Benach, especialista en salut 
a la salut pública. pública de la Universitat Pompeu 
En primer lloc, cal tenir presents els factors socials i Fabra, han aportat coneixements 
mediambientals que condicionen l’estat de salut de la població1. Per científics en aquesta línia.
3. Disponible a https://www.aspb.
parlar del bon o mal estat de salut de la població, hem d’identificar cat/docs/COVID19aldiaBCN/.
els factors que la condicionen, perquè el lloc on es viu, el sexe o la 4. Sobre aquest debat es poden 
professió poden impactar en l’estat de salut2. Les primeres dades llegir les notes de Josep Terrades 
sobre l’impacte de la covid-19 a la ciutat ens indiquen que l’afectació al Centre d’Investigacions Ecològiques i Aplicacions Forestals 
de la malaltia segueix patrons de desigualtat. L’Agència de Salut (CREAF): “Indispensables, de 
Pública de Barcelona (ASPB) ha fet un seguiment de l’afectació vegades letals. Els microbis, els 
de la covid-19 a la ciutat i, des del passat 8 d’abril, ha obert un virus i nosaltres”. Disponibles a 
lloc web on es poden visualitzar les dades diàries de la ciutat3. http://ow.ly/X7K550zAZVC.
Aquesta informació ens mostra que, entre el 13 de març i el 16 
d’abril, a Barcelona hi ha hagut 9.311 casos positius de covid-19, 
amb una major afectació entre la gent gran i un major impacte en 
determinats territoris de la ciutat. Cal assenyalar que aquestes dades 
fan referència als casos més greus de la malaltia, ja que no es poden 
fer proves diagnòstiques a tothom. L’ASPB també ofereix les dades 
dels enterraments de les persones residents a Barcelona. Entre l’1 
de març i el 9 d’abril s'han produït 3.758 defuncions, una xifra molt 
superior a les 1.603 que s’esperaven en aquest període (segons les 
dades dels últims 10 anys). Aquesta variació representa un excés 
de mortalitat de 2.155 defuncions, de les quals més del 80% afecta Gemma Tarafa. Regidora de 
a persones majors de 75 anys. Les dades també mostren que hi ha Salut, Envelliment i Cures de 
l’Ajuntament de Barcelona. 
diferències territorials en la incidència de la malaltia, amb una major Llicenciada en Biologia i 
afectació als barris més vulnerables. Allà on hi ha pitjors indicadors Bioquímica, doctora en Biologia 
socioeconòmics, on les ocupacions de la gent són més manuals, més Molecular per la Universitat de 
essencials i menys “teletreballables”, o allà on els pisos són més petits Barcelona i postdoctorada per la Universitat de Yale. Ha estat 
i amb menor capacitat per aïllar-se en bones condicions, és on la investigadora de l’Institut Català 
covid-19 està tenint més impacte. La salut i les condicions de vida d’Oncologia i subdirectora del 
són les dues cares d’una mateixa moneda. Grup de Recerca en Desigualtats 
en Salut (GREDS-EMCONET) a la 
En segon lloc, l’avenç d’aquesta pandèmia global ha fet Universitat Pompeu Fabra. 
emergir les precarietats i les debilitats del món occidental. Pensàvem És coautora dels llibres La sanidad 
que aquestes afectacions eren fenòmens llunyans que de cap está en venta. Y también nuestra 
manera podien alterar la nostra quotidianitat. En canvi, en un món salud (2012); Com comercien amb la teva salut. Privatització i 
globalitzat, densament poblat, altament urbanitzat i depredador, no mercantilització de la sanitat a 
és tan difícil imaginar que els vectors de transmissió s’incrementen Catalunya (2014); i Sin trabajo, sin 
i que les pandèmies i la transmissió de malalties rares són del tot derechos, sin miedo. Las reformas 
laborales y sus efectos sobre el 
possibles4. Com segurament tampoc serem aliens a un empitjorament trabajo y la salud (2014), tots tres 
de la salut si no som capaços de posar fre al canvi climàtic. Potser publicats per l’editorial Icaria.
11
Gemma Tarafa 
    
ara més que mai s’ha vist la importància de tenir cura de la salut com 
un element col•lectiu i no individual, i que aquest aspecte té molt a veure 
amb com pensem, planifiquem i sostenim la vida a la ciutat.
Algunes qüestions que emergeixen
Des del punt de vista de la política pública i des de l’experiència de 
la gestió d’un ajuntament com és el de Barcelona, la covid-19 ens ha 
posat, sobretot, davant la gestió d’una crisi sanitària. Aïllar per prevenir 
l’avenç, frenar la corba de nous casos i intervenir des del sector públic 
per no col•lapsar el sistema sanitari han estat les prioritats en tot aquest 
procés. És per aquest motiu que les característiques del confinament han 
estat tan excepcionals, amb un aïllament domiciliari i una paralització 
de tota activitat no essencial. Les limitacions que ha decretat l’estat 
d’alarma des del passat 10 de març de 2020 ens han suposat molts 
canvis i necessitarem força temps per avaluar-ne l’impacte; també han 
fet emergir grans debats, límits i contradiccions sobre el món en què 
vivim. La paralització ha fet visibles les grans llacunes i desigualtats 
del nostre model social, productiu i sanitari. Amb el confinament s’ha 
fet evident la duresa de la soledat i 
Les limitacions que ha decretat l’estat de la gestió quotidiana de les cures pròpies i de les persones que tenim a 
d’alarma des del passat 10 de març de 2020 càrrec, i el valor del bé comú i d’allò 
ens han suposat molts canvis i necessitarem públic i col•lectiu. En dos mesos, ha canviat la ciutat i també ho han fet 
força temps per avaluar-ne l’impacte. les prioritats i accions de govern, 
que s’han redirigit per fer front a 
l’impacte de la covid-19 a Barcelona. De ben segur que tots aquests canvis 
no seran provisionals. Alhora, s’obren nous horitzons de canvi que fan 
imprescindible repensar profundament qüestions que tenen un efecte 
directe en la millora de la vida de les persones.
A l’Ajuntament es van activar tots els recursos de què es 
disposava per fer front a la crisi sanitària, i des del primer moment es 
va treballar per impedir que fos també una crisi social. La ciutat s’ha 
preparat per aquest abordatge més ampli, més enllà del sistema de salut, 
tenint molt present les històries de vida dels seus veïns i veïnes, les 
històries de precarietat, d’angoixa, de por i de soledat. La pandèmia ha 
imposat a la població una vida en aïllament per tal de frenar la corba de 
contagis, així com un tancament de la ciutat que ha impactat de forma 
diversa i que pot tenir conseqüències a llarg termini. Tot i les estrictes 
condicions que imposava el decret d’alarma per protegir la població, 
s’han posat en marxa diferents estratègies per permetre que tothom a la 
ciutat pogués dur a terme l’aïllament, sempre mirant de cobrir totes les 
necessitats bàsiques.
Una ciutat tancada no només vol dir que s’hagi frenat 
l’economia formal —per la qual l’Estat ja ha previst un mecanisme per 
la protecció dels seus treballadors i treballadores—, sinó que també 
12
Dossier
s’ha frenat l’economia informal, i això ha impactat de ple en la vida de 
moltes persones que vivien de forma precària dins la informalitat. Per 
oferir algunes dades: a Barcelona s’han previst 714 places addicionals 
per tal que les persones sense llar puguin passar el seu confinament; 
s’ha incrementat un 113% el conjunt de programes d’àpats a la ciutat 
(àpats a domicili, àpats en companyia, menjadors socials); i els centres 
de serveis socials han atès en un 
Mai com ara la por a emmalaltir ens ha fet mes i mig el 28% de persones que atenen en tot un any, més d’un 15% 
tan conscients de la importància d’una bona de les quals eren persones usuàries 
salut i de la necessitat de promocionar-la, noves o feia més d’un any que no acudien a un centre de serveis 
de cuidar-la i de fer-ne prevenció. socials. S’ha aturat el cobrament 
del lloguer d’habitatges públics 
municipals a 12.000 famílies i s’ha intentat mitigar la solitud reforçant 
programes adreçats a les persones grans sense companyia, com ara la 
teleassistència, el programa Radars i el programa Vincles.
Més enllà de les actuacions endegades per cobrir l’emergència 
social a la ciutat, cal aturar-se en allò que apareix ara amb més força i 
que haurà de ser la base per repensar, pel que fa a la salut, una ciutat 
post-covid-19.
13
Gemma Tarafa 
1. La salut com un element central de la vida de les persones
L’impacte de la covid-19 ens ha fet prendre consciència de les nostres 
vulnerabilitats, tant les físiques —pel que suposa patir la malaltia— com 
les emocionals —sobreviure a un procés d’aïllament que multiplica la 
sensació de soledat i d’angoixa. Mai com ara la por a emmalaltir ens ha 
fet tan conscients de la importància d’una bona salut i de la necessitat 
de promocionar-la, de cuidar-la i de fer-ne prevenció. Vénen moments 
en què haurem de continuar alerta de les indicacions de salut pública 
per evitar els contagis, i de ben segur haurem de continuar aplicant 
mesures de distanciament, que en cap cas han de conduir a l’aïllament 
total de persones i col•lectius vulnerables. Serà el moment de reforçar 
els programes de promoció de la salut i la salut comunitària, i de situar 
l’atenció primària en el lloc central que li pertoca.
2. Les desigualtats socials i el seu impacte en la salut
Dèiem que l’impacte de la covid-19 ha estat més ampli en les zones més 
vulnerables de la ciutat on es donen alguns o diversos d’aquests factors: 
els tipus de feines més manuals, 
Caldrà revisar el model públic d’atenció de cura, del tot essencials; el tipus d’habitatge, que dificulta seguir 
residencial a la gent gran, després d’haver pautes d’aïllament a domicili i que 
comprovat que requereix un canvi profund suposa més risc per frenar-lo; o les zones amb població més envellida. 
per atendre i cuidar en bones condicions. Tots són factors que han tingut un 
impacte clar en la incidència de la 
malaltia. Les anàlisis des de la salut pública fa temps que ens alerten 
de les desigualtats i el seu impacte en la salut. És el moment d’instaurar 
mesures com ara l’ingrés mínim vital anunciat fa poc pel Govern 
de l’Estat, així com de canviar el marc regulador de les polítiques 
d’habitatge o les lleis d’estrangeria vigents, sense menystenir la 
necessitat d’un nou marc de polítiques laborals per construir un mercat 
de treball menys desigual. Des de la ciutat ens tocarà acompanyar 
els canvis amb polítiques locals de serveis socials que prioritzin i 
redimensionin les noves necessitats de Barcelona.
3. La cura com a part indispensable per la vida
Dèiem a l’inici que la importància de les cures en totes les seves 
dimensions s’ha fet més evident que mai. Les treballadores familiars, 
les dels equips d’espai públic, les dels equipaments de persones sense 
llar, les infermeres, les treballadores de la neteja... totes elles estan 
sostenint la ciutat. Cuidar és imprescindible per la vida, tot i que les 
professions i els espais de la cura no sempre són els més ben vistos, 
reconeguts o valorats. Potser un exemple extrem és el que estem veient 
a les residències de gent gran, on es posa en evidència com la cura de les 
persones més dependents és una situació mal resolta en aquesta societat 
que envelleix.
14
Dossier
La importància d’aquest servei també s’ha fet visible a través 
del debat sobre el temps i la duresa de la cura continuada. El debat 
entorn a la criança i l’educació de nens i nenes durant el confinament 
segurament amaga molts debats en un, i no només la preocupació de 
les famílies per l’aprenentatge dels infants. També ha obert la caixa 
dels trons i ha descobert que les actuals polítiques de conciliació 
+ donen una resposta insuficient a les necessitats de mares i pares per 
atendre els infants, tant si teletreballen com si han d’incorporar-se 
a la feina de forma presencial. S’obre el debat de com afrontar una 
situació de desconfinament per fases sense tenir en compte que 
haurem de fer-ho compatible amb la cura quotidiana de les persones. 
Pot ser un bon moment per replantejar-nos les formes com ens 
organitzem socialment i el temps (i els valors) que hi dediquem.
4. La comunitat
Aquests mesos també hem pogut observar com les veïnes i els 
Com comercien amb la veïns s’han autoorganitzat, tot generant xarxes de suport mutu 
teva salut. Privatització i per ajudar-se en qüestions quotidianes com anar a comprar o tirar 
mercantilització de la sanitat 
a Catalunya    la brossa en temps de confinament, fer-se companyia a través del 
Gemma Tarafa et al. telèfon o connectar amb els serveis públics disponibles per fer front 
Icaria, 2014 a l’emergència. Apareixen històries boniques que estan reforçant la 
vida entre comunitats de veïns i veïnes i que fan la vida a la ciutat 
més amable i més propera. Barcelona és una ciutat rica pel que fa 
al seu teixit social, que ha facilitat l’autogestió en plena crisi de la 
covid-19, i és possible que hagi sumat persones que fins abans de la 
crisi no estaven organitzades. És una experiència única i que haurà 
de tenir un paper rellevant en el futur de la ciutat després de la 
pandèmia.
Sin trabajo, sin derechos, Tot plegat ens obliga a repensar moltes coses, inclosa 
sin miedo. Las reformas l’organització de la ciutat. Cal dissenyar nous projectes que tinguin 
laborales y sus efectos les cures com a element central, com ara les superilles de la cura, 
sobre el trabajo y la salud  que hauran de combinar un ritme diferent de la ciutat amb un paper 
Gemma Tarafa et al.
Icaria, 2014 imprescindible dels serveis públics i una comunitat forta i cuidadora. 
Caldrà revisar tot allò que s’ha constatat que no funciona i donar 
prioritat al més essencial, des de repensar les polítiques públiques de 
salut —tot defensant el reforç públic del nostre sistema sanitari— 
fins a dotar d’importància l’atenció primària. Caldrà revisar el model 
públic d’atenció residencial a la gent gran, després d’haver comprovat 
que requereix un canvi profund per atendre i cuidar en bones 
condicions. I caldrà defensar noves polítiques socials, econòmiques i 
d’habitatge que procurin una vida digna a la ciutat. Des dels municipis 
haurem d’empènyer per generar nous marcs que ens permetin 
La sanidad está en venta. avançar cap a ciutats socialment justes. I haurem de fer-ho de la mà 
Y también nuestra salud   
Gemma Tarafa et al. de polítiques locals que apostin per una ciutat més pausada, amb un 
Icaria, 2012 espai públic que permeti una vida més saludable i més humana.
15
Gemma Tarafa 

Com serà el món La crisi del coronavirus 
després no suposarà el final 
de la crisi?  de la globalització o de 
Daniel Innerarity la integració europea, 
sinó un incentiu 
per a configurar-les d’una altra manera. 
Amb les crisis vénen aprenentatges, però 
també reincidències, reaccions maldestres, 
i extreure conclusions resulta especialment 
prematur. Això no obstant, s’intueix que 
aquesta situació extrema enfortirà la 
tendència cap a un món de béns comuns.
Quan ens preguntem sobre com serà el món després de la crisi del 
coronavirus, quines coses canviaran i en quina mesura, és difícil separar 
la descripció de la prescripció. Mai no és fàcil, i menys en moments com 
aquests, distingir entre allò que creiem que passarà i allò que desitjaríem 
que passés, i garantir que l’anàlisi amb pretensions de neutralitat no 
es barregi amb allò que creiem que hauria de passar. L’objectivitat, la 
normativitat i el desig se solapen encara més en moments d’agitació i 
desconcert. Per si això fos poc, no estem parlant tant d’endevinació com 
de configuració. Les societats modernes no es dediquen a endevinar un 
futur que vindrà inexorablement, sinó que més aviat intenten configurar 
el futur desitjable. A més, també estan les nostres decisions lliures, com 
a subjectes individuals i com a societat, que converteixen qualsevol 
pronòstic en una dèbil aposta.
Tot això succeeix en un moment en què els grans relats 
deterministes han perdut credibilitat i el món es fragmenta 
en turbulències que provoquen moviments diversos i fins i tot 
contradictoris. Amb les crisis vénen aprenentatges, però també 
reincidències, reaccions maldestres i fins i tot fenòmens d’estupidesa 
col•lectiva perquè la nostra intuïció ens inclina en la direcció equivocada. 
És possible descobrir una resultant d’aquesta agitació, una tendència 
17
Daniel Innerarity 
    
més poderosa que les tensions de curt perímetre, una direcció que 
resulti identificable a partir de tot aquest desordre? Podríem tractar 
d’identificar allò que té sentit, la lògica de les coses, l’evolució sistèmica 
de les societats. Hauríem, llavors, de començar per distingir les 
reaccions momentànies de les grans 
Les fronteres més rellevants són les dels tendències, perquè una cosa són les respostes immediates i una altra són 
nostres domicilis i les del turisme interior, les respostes lentes: a curt termini, 
o les de la desigualtat, que separen més veiem l’Estat com a protagonista —keynesianisme de llautó, 
que qualsevol delimitació de l’espai físic. tancament de fronteres, autoritat 
militar i obediència als experts—; 
a llarg termini, potser veurem el contrari. Tal com succeeix amb tot allò 
que no és intuïtiu i quan se sosté que les coses no són el que semblen, ens 
devem una explicació.
Fronteres de la desigualtat
Al meu parer, l’actual crisi del coronavirus no és tan nova com sembla, 
ni per la seva naturalesa ni per les estratègies per combatre-la. Hi ha 
un cert arcaisme en els procediments, unes estratègies sanitàries que 
s’assemblen molt a les emprades en velles pandèmies i tenen molt poc en 
compte els riscos ecològics. La tornada dels límits és provisional com a 
mesura profilàctica (no cura, sinó que frena parcialment el contagi i no 
resulta socialment i econòmicament suportable més enllà d’un període 
de temps limitat). A més, les fronteres estatals no són les més rellevants; 
ho són les dels nostres domicilis i les del turisme interior, o les de la 
desigualtat, que separen més que qualsevol delimitació de l’espai físic.
La tornada de l’Estat és il•lusòria i momentània. Aquesta crisi 
no suposarà el final de la globalització o de la integració europea, 
sinó un incentiu per a configurar-les d’una altra manera. El virus 
sembla haver paralitzat la idea europea; els estats membres tanquen 
les fronteres, limiten les llibertats de la ciutadania i tornen a fer 
Daniel Innerarity. Filòsof i política pel seu compte, en gran part degut a què les competències de 
assagista, és catedràtic de 
Filosofia Política a la Universitat la Unió Europea en matèria de salut són molt limitades. La crítica a la 
de Saragossa i investigador incompareixença europea expressa fins a quin punt hem interioritzat 
Ikerbasque a la Universitat del que la UE és un espai decisiu quan es tracta d’oferir una solució a la 
País Basc. Dirigeix l’Institut de crisi. Durant la crisi del 2008, Europa no semblava absent, sinó massa 
Governança Democràtica. La seva 
investigació se centra en el govern intrusiva. Les recents intervencions d’alguns líders d’estats europeus que 
de les societats contemporànies. qüestionaven la solidaritat no representen els valors europeus sinó tot 
Ha rebut diversos premis, com el contrari, de manera que la nostra reacció no hauria de ser qüestionar 
ara el Premi Nacional d’Assaig 
i el Premi Príncep de Viana de la idea d’Europa, sinó lamentar fins a quin punts alguns no l’han 
Cultura, i és autor de La política en interioritzada prou.
tiempos de indignación (Galaxia Els estats poden tenir la temptació de mantenir aquest 
Gutenberg, 2015) i Una teoría de tancament, però les polítiques de migració segueixen requerint 
la democracia compleja. Gobernar 
en el siglo XXI (Galaxia Gutenberg, cooperació internacional: les duanes no paren els atacs informàtics, i 
2019). les comunicacions i els fluxos financers no s’aturen a cap frontera, per 
18
Dossier
no parlar del canvi climàtic, l’amenaça més global i simètrica vers la 
qual l’Estat representa una escala de gestió completament inadequada. 
La batalla del coneixement també es planteja com una mesura decisiva 
més enllà dels confins de l’Estat nacional. El descobriment i la producció 
de vacunes (tot i les carreres per la competició i el prestigi) exigeixen 
col•laboració transnacional. Les comunitats científiques fa temps que van 
deixar de coincidir amb els límits nacionals.
Tot i que alguns països intentin aprofitar la catàstrofe per 
consolidar les prerrogatives que els ha concedit l’estat d’excepció, el 
poder estatal no recuperarà la seva època de glòria més que de forma 
momentània, i seguirem avançant cap a una forma inèdita de gestió 
compartida dels béns comuns. L’Estat que torna no ho fa de manera 
permanent; no té els recursos econòmics per estendre en el temps 
l’excepció, comparteix la seva autoritat amb altres estats membres en un 
escenari d’interdependència global i obté el coneixement d’una societat 
civil a la qual no controla jeràrquicament. Això s’entén bé si comparem 
la crisi sanitària amb la crisi ecològica. En la lluita contra el coronavirus, 
l’Administració ha assumit el clàssic rol pedagògic dins les fronteres 
nacionals. Tal com ha advertit Bruno Latour, en el cas de la transició 
ecològica la relació és justament a la inversa: és l’Estat qui ha d’aprendre 
a gestionar un poble multiforme, deslimitat, amb escales múltiples i en 
interdependència amb altres, incapaç de dictar mesures des de dalt. Si en 
la crisi sanitària l’Estat recorda a la gent les antigues lliçons d’higiene 
sobre com rentar-se les mans i tossir, en la transició ecològica és l’Estat 
qui es troba en una situació d’aprenentatge en un panorama que li 
resulta desconegut.
Un món de béns comuns
Dins d’un procés d’aquesta complexitat i enmig de desenvolupaments 
que acaben d’iniciar-se, extreure conclusions és especialment prematur. 
M’atreveixo, tot i això, a aventurar que aquesta crisi, lluny de frenar-la, 
enfortirà la tendència cap a un món de béns comuns; per tant, cap a 
un món més integrat en termes de 
Aquesta crisi, lluny de frenar-la, enfortirà regulació i institucionalment. Tot i els retrocessos i les reticències, 
la tendència cap a un món de béns comuns. és el moment d’allò comú. La 
consciència dels béns i les amenaces 
que compartim posa novament de manifest que aquestes bondats i 
maldats col•lectives sobrepassen la capacitat dels estats. Cada cop estem 
menys en un món d’estats sobirans juxtaposats i més en un món d’espais 
connectats i interdependents.
Els grans assumptes polítics s’han dissociat gairebé per 
complet del marc definit pels estats en una triple dimensió: la generació 
del problema (qui o quin tipus de conducta provoca un determinat 
problema), l’impacte del problema (qui pateix quins tipus d’efectes 
negatius) i la solució del problema (a qui competeix la seva resolució 
19
Daniel Innerarity 
i de quina manera). L’origen, l’impacte i la solució de determinats 
problemes no coincideixen amb els límits de la unitat tradicional que 
representaven les societats estatalment organitzades. Tot això defineix 
un quadre d’interdependència o 
S’està modificant la idea que teníem dependència mútua que implica una vulnerabilitat compartida. Els 
dels béns públics, vinculats fins ara a estats i el sistema d’estats sobirans 
una sobirania estatal que s’encarregaria presenten grans dificultats a l’hora de promoure l’estabilitat, la 
de garantir-los. seguretat, la prosperitat i altres béns 
especialment col•lectius.
S’està modificant la idea que teníem dels béns comuns, 
vinculats fins ara a una sobirania estatal que s’encarregaria de garantir-
los. A poc a poc prenem consciència que es tracta de béns que no són 
divisibles entre els estats, com passa amb els que fan referència al 
medi ambient, la seguretat, l’estabilitat econòmica, la salut; aquells 
que no es presten a una gestió sobirana sense provocar greus efectes 
perversos. Les crisis mundials o els riscos globals no afecten únicament 
les comunitats nacionals més directament concernides sinó el conjunt 
de la humanitat a causa de les conseqüències en cadena o dels efectes 
derivats. En la mesura que són béns comuns de la humanitat, els béns 
públics deixen de ser únicament béns sobirans.
Les decisions fonamentals ja no s’adopten en el pla nacional, 
+ des d’on sovint no es decideix més que sobre allò que és necessari. En 
matèria comercial, monetària, fiscal o social, les decisions s’han tornat 
profundament interdependents, la qual cosa inaugura un tipus de 
governança que no només implica un enfortiment de les coordinacions 
intergovernamentals, sinó també la constitució d’espais de mobilització 
i de representació d’interessos, de discussió i de debat públic que 
transcendeixen els territoris nacionals i les lògiques sobiranes.
***
Quan escric això, a 3 d’abril de l’any 2020, la crisi del 
La política en tiempos 
de indignación   coronavirus es troba en una fase que encara no m’atreveixo a qualificar, 
Galaxia Gutenberg, 2015 ja que és una qüestió que només correspondrà als historiadors futurs. 
Em vénen al cap aquests versos del poeta irlandès Seamus Heaney: 
“If we winter this one out / we can summer anywhere”, que vénen a dir 
que, si superem aquesta situació, podrem superar qualsevol cosa. Encara 
no sé en quina estació de l’any ens trobem realment, ni si podem recitar 
aquests versos per animar-nos a resistir enmig de la travessia o com qui 
narra una gesta passada.
Una teoría de la democracia 
compleja. Gobernar en el siglo XXI 
Galaxia Gutenberg, 2019
20
Dossier
Barcelona #desdecasa
Laura Guerrero
Urbanisme i És en moments de 
arquitectura crisi quan es veuen les 
per a una nova mancances i els reptes 
normalitat    del present. Per sort, 
Núria Moliner també en poden sortir 
reforçades les prioritats. 
El confinament per la covid-19 ha fet evident 
que l’arquitectura i l’urbanisme no sempre 
garanteixen el dret al cel, a l’aire i al sol. No 
podríem aprofitar aquesta crisi com un punt 
d’inflexió per replantejar la nostra manera de 
viure la normalitat i la de les nostres ciutats?
22
Dossier
Fa setmanes que estem confinats a casa i, deixant de banda la 
incertesa i la preocupació generada per aquesta situació, que és 
una realitat innegable i aclaparadora, comencem a percebre alguns 
canvis en clau positiva, com els primers rajos de sol després d’una 
tempesta. Com sempre, els problemes ens poden fer aprendre i 
créixer. Necessitem fer-ho, a escala individual i global, i la crisi del 
coronavirus és una gran oportunitat en aquest sentit. I si poguéssim 
interpretar tot el que ha passat per tal de millorar la nostra qualitat 
de vida? I si ho aprofitéssim com un punt d’inflexió per replantejar la 
nostra manera de viure i les nostres ciutats?
En aturar-nos durant una fracció de temps, descobrim nous 
escenaris. Desaccelerem la roda productiva que mai para, baixem el 
ritme constant d’activitat, d’anar d’un lloc a l’altre, i sembla com si 
agaféssim aire. També ho fan les ciutats i la natura. La contaminació 
s’està desplomant fins a uns mínims sense precedents a tota Europa, 
i a Barcelona s’ha assolit un rècord històric. Per primer cop en vint 
anys gaudim del nostre dret de respirar un aire net a la ciutat i 
complim amb les recomanacions de l’Organització Mundial de la 
Salut (OMS) quant als límits de partícules en suspensió a l’aire. Uns 
límits que fins ara se superaven de manera sistemàtica i provocaven 
més de 10.000 morts prematures anuals al territori espanyol. També 
per primer cop gaudim del silenci, un fet més que rellevant si tenim 
en compte que els efectes de la contaminació acústica sobre la nostra 
salut són gairebé tan severs com els de l’atmosfèrica.
Si bé el període d’aturada pot haver reduït les emissions de 
gasos d’efecte hivernacle de manera temporal, la crisi mediambiental 
seguirà sent durant dècades una qüestió clau per a la salut i 
la supervivència de l’espècie. L’emergència climàtica, segons 
l’Organització de les Nacions Unides (ONU), es presenta com una 
amenaça més greu que el coronavirus. António Guterres, secretari 
general de l’ONU, remarcava el passat mes de març que la inquietud Núria Moliner. Arquitecta i 
per la crisi actual no ha de reduir l’esforç mundial en la lluita contra comunicadora. La seva tasca 
la crisi climàtica, ni tampoc hem de sobreestimar la davallada professional se centra en la 
d’emissions actual com una solució: “No combatrem el canvi climàtic investigació i la divulgació de maneres sostenibles, saludables i 
amb un virus”. conscients d'abordar l'arquitectura, 
el disseny i l'urbanisme. És 
El moment de l’urbanisme resilient i regeneratiu presentadora i assessora 
de continguts del programa 
Les ciutats generen el 70% de les emissions de CO2, mentre que el Escala Humana de La 2 de TVE, 
sector de la construcció és responsable del 40% dels gasos d’efecte guardonat amb els premis COAS 
hivernacle, així com del 30% del consum de matèries primeres i Arquitectura & Sociedad i Life 
del 30% de la generació de residus. Dades com aquestes subratllen Habitat. Ha estat investigadora al Laboratori d'Innovació Tecnològica 
la necessitat imminent de situar l’impacte mediambiental al en Edificació Industrialitzada 
centre de l’urbanisme, l’arquitectura i el disseny. Una mirada que i Sostenible de la Universitat 
té molt present Miriam García, doctora arquitecta experta en Internacional de Catalunya (UIC), 
i editora a Actar Publishers i 
urbanisme i canvi climàtic: “Hauríem de parlar de tres crisis que a la plataforma internacional 
estan profundament interrelacionades: la crisi climàtica, la crisi de urbanNext.net.
23
Núria Moliner 
    
biodiversitat i la crisi de la salut. Les tres haurien de ser catalitzadores de 
canvis tant en el planejament urbà com en l’edificació”.
Els problemes ambientals de les ciutats no només afecten el 
sistema urbà mateix. També incideixen en moltes altres regions del 
planeta, aquelles d’on s’extreuen els recursos i també on arriben els 
efectes de les emissions i els residus generats. “Habitem ciutats que són 
sistemes socioecològics que estan indissolublement integrats en entorns 
més amplis. Formem part de la trama de la vida”.
Disminuir els desplaçaments i avançar cap a sistemes de 
mobilitat sostenible, crear una infraestructura ecològica, apostar per 
l’economia circular o repensar el model urbà per tal de mitigar i adaptar-
nos als efectes del canvi climàtic, com ara la pujada del nivell del mar o 
l’increment de les temperatures, són algunes de les mesures de futur que 
ens caldria plantejar-nos i aplicar ja al nostre present. Ara més que mai.
I és que el moment en què ens trobem requereix un nou 
urbanisme resilient i regeneratiu. Com diu Miriam García, la resiliència 
es basa en l’adaptabilitat, en la capacitat de generar nous modes 
d’autoorganització davant les pertorbacions. Una ciutat resilient és 
aquella capaç de gestionar canvis i renovar els seus models ecològics, 
econòmics i socials.
García apunta que són molts els científics que alertaven dels 
efectes sobre la salut que provoquen la pèrdua de biodiversitat dels 
ecosistemes i el vincle amb la propagació de pandèmies. I afegeix: 
“Desitjo profundament que la situació de frenada i l’aprenentatge de 
l’origen de la pandèmia (no només de les seves conseqüències) ens ajudin 
a treballar per a impulsar models de ciutat més justos, saludables i 
sostenibles”.
La creació d’una nova normalitat
Frenar, reduir i recordar que som éssers interdependents i ecodependents 
és justament el que el planeta mateix, els científics i els ecologistes 
portaven dècades reclamant i 
Hem començat a veure que podríem viure que no havíem sigut capaços d’abordar per nosaltres mateixos. 
d’una altra manera, tot reduint Però de poc servirà tot això si en 
el nostre impacte i posant la vida i la salut acabar el confinament tornem a la “normalitat”. I escric normalitat 
al capdavant. entre cometes perquè cada cop 
queda menys clar què és normal o 
què ho hauria de ser.
Naomi Klein, periodista i autora de llibres com Esto lo cambia 
todo. El capitalismo contra el clima (Paidós, 2015), durant una xerrada 
virtual recent declarava el següent: “La gent parla de quan es tornarà a 
la normalitat, però hem de recordar que la normalitat era la crisi. Allò 
que és normal és mortal. És a causa d’aquesta crisi ecològica que s’està 
sacrificant l’habitabilitat del planeta”.
24
Dossier
Hem començat a veure que podríem viure d’una altra manera, 
tot reduint el nostre impacte i posant la vida i la salut al capdavant. 
Tindria sentit fer un pas enrere i actuar com si no hagués passat res? 
O, com reclama Klein, és el moment d’exigir una resposta basada en 
els principis d’una economia i un urbanisme regeneratius, basats en les 
cures i la reparació?
Si ens parem a pensar, ens adonem que no trobem a faltar el 
trànsit d’hora punta ni haver de córrer de bon matí. Ni el soroll dels 
milers de vehicles que atapeeixen les carreteres i colonitzen els carrers 
cada dia. Ni respirar fum. Ni participar d’un consumisme imposat. 
Ni els espais grisos i mancats de verd que sovint pinten els paisatges 
urbans.
Sent honestos, no enyorem les nostres ciutats tal com eren 
fins ara. Perquè els teixits urbans han estat principalment dissenyats 
per a la producció, no per a la vida. I el que ara ens falta, el que més 
necessitaríem, és precisament la vida sana i en societat. El conjunt 
d’interrelacions humanes que neixen a l’espai públic d’escala humana. 
La dimensió social i cultural i, amb ella, el sentiment de pertinença. 
La connexió amb la naturalesa i l’accés a espais inclusius, agradables i 
saludables. 
Arquitectura més enllà de l’estàndard
En temps de confinament, la separació entre espai públic i espai privat 
pesa. Ara que no podem gaudir de llocs oberts o col•lectius, entesos com 
una extensió complementària a la 
De la mateixa manera que tenim dret a nostra unitat d’habitatge, encara valorem més allò compartit. Si 
un lloc on viure, necessitem edificis que perdem l’espai públic i comunitari, 
garanteixin l’accés a l’exterior, la ventilació ens adonem que l’espai privat no ho és tot. Mai ho ha estat.
i la llum natural. Alhora, estar tancats a 
casa ens fa pensar què canviaríem 
dels llocs on vivim i ens veiem legitimats a reclamar millores. De la 
mateixa manera que tenim dret a un lloc on viure, necessitem edificis 
que garanteixin l’accés a l’exterior, la ventilació i la llum natural. El dret 
al cel, a l’aire i al sol des de l’arquitectura. Per qüestions climàtiques i de 
salubritat, però també de benestar. No és d’estranyar que aquests dies 
hàgim recuperat els terrats oblidats o els nostres balcons, si és que en 
tenim.
Al llarg dels anys, el sector immobiliari ha prioritzat els 
números en detriment de la qualitat espacial. L’objectiu era encaixar 
metres quadrats habitables per tal d’obtenir el màxim benefici 
econòmic. Entenent els pisos com a valor de venda i canvi, la majoria 
de promocions han ofert tipologies arquitectòniques i distribucions 
interiors estàndard, ja obsoletes, que no responen al conjunt de realitats 
de la societat, a les nostres necessitats diverses i variables en el temps.
25
Núria Moliner 
Els edificis de pisos dormitori, que històricament han contribuït 
a fer invisibles les tasques de cura i criança a través de la jerarquia 
d’espais, ara hauran d’ajustar-se als nous usos. No només hi descansem, 
també hi vivim, mengem, eduquem, juguem i treballem. Els usuaris 
estan reinterpretant les estances, fent-les seves i utilitzant-les fora del 
preestablert. Entendre aquests canvis, ja sigui per a la creació de nous 
habitatges o per a l’adaptació del que ja està construït, serà un dels reptes 
a assolir des de l’arquitectura, per tal de donar resposta als requeriments 
contemporanis i a l’experiència del confinament.
L’arquitectura quotidiana haurà de ser redefinida, tot apostant 
per la flexibilitat, oferint espais per a la vida i per al treball productiu, 
incorporant el verd i fomentant la salut i la convivència. Potser els 
arquitectes hauran de dissenyar 
Això que estem vivint ens canviarà. Marcarà menys. O, més ben dit, redissenyar què entenem per habitatge per tal 
un abans i un després en l’urbanisme d’oferir espais de qualitat oberts 
i l’arquitectura de les nostres ciutats. a la llibertat dels usuaris i que els puguin completar i codissenyar 
a la seva mida. Criteris que ja 
avançaven alguns models alternatius, com les cooperatives d’habitatge: 
comunitat, solidaritat, ecologia, participació en el procés arquitectònic, 
personalització de la distribució interior i possibilitat d’ampliar o reduir 
la superfície segons les necessitats.
Sigui com sigui, això que estem vivint ens canviarà. 
Marcarà un abans i un després en l’urbanisme i l’arquitectura de les 
nostres ciutats. Tant de bo també activi el compromís ètic, social i 
mediambiental en totes nosaltres, i així es catalitzi una transformació 
massiva cap a un sistema basat en la protecció de la vida. Com un procés 
de catarsi que es materialitzi en una renovació i evolució cap a un futur 
millor. Compartit, saludable, sostenible i conscient.
I, sense tornar a la normalitat, crear-ne una de nova.
26
Dossier
Barcelona #desdecasa
Isaac Planella
Les contradiccions Després de la crisi 
d’una democràcia del coronavirus, les 
indecisa    democràcies dèbils 
Marta Peirano anul•laran els drets 
civils i empoderaran 
els seus governants, i les fortes es guanyaran 
la confiança dels seus ciutadans amb 
informació directa, senzilla i lògica. Aviat 
veurem en quina categoria es troba el nostre 
país: si la democràcia sortirà reforçada de 
la pandèmia o si, contràriament, iniciarà el 
camí cap a l’autodestrucció.
28
Dossier
L’ús de dades de geoposicionament per controlar quarantenes en 
absència de proves diagnòstiques produeix la mateixa classe de 
dissonància cognitiva que la informació sobre l’ús de mascaretes, 
amb el qual té una relació estreta. Pot explicar-se als ciutadans que 
les mascaretes no serveixen per protegir-los del virus i, alhora, que 
han de reservar-les pels metges i infermeres perquè treballin sense 
arriscar la salut? Que les mascaretes serveixen perquè els malalts no 
contagiïn el virus però que, alhora, no té sentit que les portem tots 
quan encara no sabem qui està infectat i qui no? Quan surt dels llavis 
dels nostres delegats de Govern, la desinformació és especialment 
destructiva, i no només perquè la repetiran els mitjans de comunicació. 
Els governs democràtics que menteixen als ciutadans destrueixen la 
seva credibilitat a canvi de no res i faciliten la tasca dels intoxicadors 
professionals. De què serveixen els fact checkers quan s’ha contaminat 
la font oficial?
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha felicitat Taiwan, 
Singapur i Corea del Sud per les seves actuacions exemplars en la 
mitigació local de la pandèmia. Els governs dels països asiàtics es van 
activar tan bon punt la Xina va comunicar l’existència del virus i van 
aconseguir evitar milers de morts sense paralitzar del tot l’economia. 
Malgrat que els països occidentals s’han obsessionat amb les 
aplicacions de seguiment, la clau són els protocols d’emergència. Quan 
van arribar els primers infectats locals, Corea del Sud va assegurar la 
producció i disponibilitat de mascaretes i les va distribuir a preu de 
cost i de manera equitativa a través de les farmàcies, a qui el primer 
ministre va titllar de “primer node sanitari sobre el terreny”. També 
van activar tots els laboratoris del país per distribuir la producció dels 
tests i dur a terme els diagnòstics ràpidament sense sobrecarregar els 
hospitals.
Es van enviar estacions mòbils per fer proves a les zones de Marta Peirano. Periodista i 
investigadora. Escriu sobre 
més incidència i més trànsit: el transport públic, els centres comercials tecnologia, art digital i vigilància 
i les oficines de l’Administració. Després, van fer servir dades de en nombrosos mitjans. És 
geoposicionament, targetes bancàries i càmeres de vigilància per col•laboradora a eldiario.es, on 
rastrejar els moviments de les persones que havien donat positiu i va ser adjunta al director i cap de Cultura. Ha fundat el diari 
alertar tots aquells amb qui havien tingut contacte perquè es fessin un ADN, la revista Campobase i els 
test. Un procediment invasiu però segmentat i estrictament circumscrit projectes Copyfight, Cryptoparty 
al període d’incubació i contagi. En resum: la tecnologia ha estat Berlin i Hack/Hackers Berlin. És 
membre del grup de treball per a la 
supeditada a un efectiu protocol d’emergència basat en els tests, les ciberdefensa del Centre Superior 
mascaretes i la informació. Sense aquestes tres coses, la tecnologia no d’Estudis de la Defensa Nacional 
és res més que una invasió de la intimitat. (CESEDEN). Ha escrit llibres sobre 
Hong Kong va fer servir el tipus de polseres electròniques autòmats, sistemes de notació per màquines i formats de producció 
que s’utilitzen pels arrestos domiciliaris per vigilar una sola classe col•lectiva. El més conegut és El 
de ciutadans: els infectats. Taiwan va implementar estacions de Pequeño Libro Rojo del activista en 
diagnòstic i va fer servir dades de geoposicionament per instal•lar una la red (Roca, 2015), prologat per 
Edward Snowden. La seva obra 
“tanca digital” que avisava la policia si algú sortia de les cases posades més recent és El enemigo conoce 
en quarantena, mentre la resta de la població feia vida normal. Ben el sistema (Debate, 2019).
29
Marta Peirano 
    
Thompson, analista nord-americà resident a Taipei, va comentar amb 
els subscriptors del seu butlletí tecnològic Stratechery que les mesures, 
tot i ser brutals, havien resultat alliberadores en comparació amb la 
quarantena total d’altres països. “Els nens van a l’escola, els restaurants 
estan oberts, les botigues estan plenes de coses”. A principis d’abril, les 
xifres de Taiwan resulten envejables: 348 infectats i 5 morts.
Singapur va treure una aplicació que utilitza Bluetooth per 
identificar les persones que han estat en un radi de proximitat de 
dos metres d’un infectat durant almenys 30 minuts. És voluntària 
i no registra la identitat ni la posició de l’usuari, però, per tal que 
sigui efectiva, cal que la facin servir al menys tres quartes parts de 
la població. Una coalició de països europeus ha adoptat aquest model 
i l’està implementant com a estratègia postquarantena, sempre que 
compleixi totes les garanties de privacitat que exigeix el Reglament 
General de Protecció de Dades de la Unió Europea. L’aplicació original 
es diu TraceTogether, mentre que la paneuropea té un nom més lleig 
i políticament correcte: Pan-European Privacy-Preserving Proximity 
Tracing o PEPP-PT.
El nostre model “d’anàlisi de la mobilitat de les persones durant 
els dies previs i durant la crisi” no s’assembla als de Corea, Singapur 
o Taiwan. Si se n’assembla a cap, és al del país en què es va originar 
la pandèmia, que ve precedit pel seu sistema de crèdit social. Xina no 
requereix la col•laboració ciutadana perquè és una dictadura i ja sap qui 
ets i on has estat. Només requereix obediència: si el teu telèfon està verd, 
pots sortir al carrer; si està groc, són set dies de quarantena; i, si està 
vermell, en són més. Per nosaltres és un mal exemple per més d’una raó.
La vigilància com a símptoma
Vigilar els ciutadans és més fàcil que vigilar el virus, però no salva 
més vides. No podem comprovar la veracitat de les xifres oficials que 
surten de Xina, un dels líders mundials en desinformació. Però sí sabem 
una cosa: la vigilància és tan incompatible amb la transparència com 
la dictadura ho és amb la democràcia. Després de la seva traumàtica 
experiència amb el virus SARS l’any 
Vigilar els ciutadans és més fàcil que vigilar 2003, Xina va crear un sistema de vigilància de malalties infecciones 
el virus, però no salva més vides. que connecta els hospitals 
directament amb el govern central 
per activar els protocols necessaris per evitar una epidèmia. Però no va 
funcionar, perquè el mateix règim que l’havia creat va fer servir la seva 
xarxa de vigilància alternativa per evitar que se sabés. Els funcionaris 
del règim a Wuhan no volien que Xi Jinping els responsabilitzés d’una 
nova crisi sanitària, i després va ser el mateix Xi Jinping qui no va voler 
que la resta del món el responsabilitzés a ell. El sistema de vigilància 
de malalties infecciones post-SARS era una bona aplicació, però estava 
dissenyada per un altre sistema operatiu.
30
Dossier
En democràcia, l’estat d’emergència està justificat quan 
l’amenaça és oberta, universal i existencial, i les mesures han de ser 
proporcionades i estar limitades en el temps. En comparació amb 
l’actuació d’altres països, sembla desproporcionat estendre la vigilància 
a tota la població perquè no se sap qui està infectat. Tampoc no sabem 
quant temps serem vigilats ni hi haurà forma de comprovar si ja no ho 
estem sent un cop acabi la quarantena. Les autoritats que recorren a la 
vigilància en moments de crisi sempre es resisteixen a deixar-la anar 
després. En el millor dels casos, és un símptoma molt dolent. Totes les 
crisis —ja siguin sanitàries, econòmiques, mediambientals o polítiques— 
són com les crisis matrimonials: els països amb democràcies fortes 
sobreviuran, tot havent reforçat les seves institucions democràtiques, 
mentre que els països amb democràcies dèbils les destruiran.
El primer exemple ha estat Hongria. Viktor Orbán ha aprovat 
una llei que li permetrà estendre indefinidament l’estat d’excepció per 
crisi sanitària, allargant així uns poders excepcionals fora del període 
excepcional. Suspensió del Parlament, de la llibertat de premsa, de les 
eleccions, etcètera. Si recuperem la metàfora del matrimoni, és just 
dir que ningú apostava ni un cèntim per aquesta democràcia. Uns 
l’anomenaven democràcia il•liberal, un terme trampós i contradictori 
que no li fa cap favor a la democràcia. D’altres la qualificaven de règim 
híbrid: mig democràcia, mig dictadura. El mateix Orbán la va anomenar 
“sistema de cooperació nacional”, un eufemisme que veurem repetit 
en altres països amb fortunes similars. Jo l’anomenava —de broma— 
democràcia trans, perquè transicionava cap a la dictadura. Ara és el forat 
pel qual desapareixerà la Unió Europea.
31
Marta Peirano 
Israel ha decidit fer servir les dades de les operadores de 
forma retroactiva per controlar els ciutadans en quarantena. Una altra 
democràcia qüestionable, amb un territori ocupat per ciutadans sense 
drets. Ara està fora de tota qüestió perquè Netanyahu ha aprofitat la crisi 
sanitària per assumir poders de vigilància sense control parlamentari, 
bloquejar el Congrés i posposar el seu propi judici criminal.
Al Regne Unit, el govern de Boris Johnson ha creat un panel 
de gestió del coronavirus amb Google, Microsoft i Palantir per ajudar la 
Seguretat Social britànica a gestionar millor els recursos. Microsoft allotjarà 
el projecte al seu núvol (Azure), Google gestionarà les dades i la interfície 
la facilitarà Palantir, l’empresa que ajuda l’Agència de Seguretat Nacional 
nord-americana a caçar persones a l’estranger i al Servei d’Immigració i 
Control de Duanes a caçar immigrants i refugiats a Estats Units. Segons 
Bloomberg, Palantir ha ofert els seus serveis també a França, Alemanya, 
Àustria i Suïssa. Empreses com NSO Group o Cy4Gate, conegudes per 
vendre tecnologia invasiva a règims autoritaris, també han ofert els seus 
serveis a democràcies europees. No sabem qui ha comprat què a qui.
La presumpta anomalia alemanya
La prova diagnòstica a partir de PCR (reacció en cadena de la polimerasa) 
analitza material del fons de la gola o del nas de la persona per detectar 
la presència del material genètic del virus (ARN). Les autoritats xineses 
van compartir la seqüència genètica del SARS-CoV-2 el 12 de gener, 
dos mesos abans que l’OMS declarés la pandèmia mundial. L’hospital 
universitari Charité, vinculat a la Universitat Lliure de Berlin i a la 
Universitat Humboldt de Berlin, va fer servir la informació per dissenyar 
un test el model del qual va publicar al seu web uns dies després. Quan 
van detectar el primer infectat a principis de febrer, les autoritats 
sanitàries van poder disposar de tests en dotzenes de laboratoris repartits 
per tota Alemanya. Durant l’abril s’han dut a terme al voltant de 350.000 
test setmanals, molt per sobre de la mitja europea.
La detecció precoç del virus augmenta notablement la 
supervivència dels pacients i descarrega els serveis d’urgències perquè 
puguin atendre també altres tipus de víctimes, com les dels accidents de 
carretera o d’atacs de cor. També 
La detecció precoç del virus augmenta serveix per protegir la integritat del personal sanitari: els hospitals 
notablement la supervivència dels pacients alemanys fan proves regularment 
i descarrega els serveis d’urgències. als seus metges i infermeres per assegurar que es detectin les 
infeccions i es tractin el més 
ràpidament possible. Es va anunciar que a finals d’abril es farien proves 
d’anticossos generalitzades per tal que les persones fora de perill es 
poguessin començar a incorporar a la vida laboral.
“Els tests i el seguiment d’infectats van ser l’estratègia que va 
funcionar a Corea i hem mirat d’aprendre’n”, explicava a The New York 
32
Dossier
Times Hendrik Streeck, director de l’Institut de virologia a l’Hospital 
Universitari de Bonn, en un article sobre l’“anomalia alemanya”. No 
van copiar les tecnologies de vigilància del país asiàtic sinó el seu 
protocol d’emergència: tests, mascaretes i descentralització de la 
producció de material crític. També van mostrar un respecte màxim 
vers la intel•ligència dels ciutadans 
Quan hi ha buits informatius, en les seves comunicacions. Des de l’inici de la crisi, la cancellera 
la desinformació omple ràpidament les Angela Merkel ha anat informant 
esquerdes amb falsedats tranquil•litzadores. personalment des de casa seva sobre les decisions del Govern, oferint 
explicacions senzilles i exemptes de 
contradiccions. I el seu ministre de Sanitat va explicar que tots haurien 
de començar a dur mascaretes, tant per protegir-se a si mateixos com per 
protegir la resta.
Espanya va identificar el primer infectat a finals de gener a 
l’illa de La Gomera. Era un turista alemany. El primer mort va ser un 
pacient de l’Hospital Arnau de Vilanova de València, el 13 de febrer. 
L’estat d’alerta no va arribar fins el 14 de març. A finals d’abril hi havia 
38.000 sanitaris infectats per treballar sense protecció. Quan van 
preguntar al ministre de l’Interior per què Espanya no va començar a 
comprar el material necessari quan els van advertir sobre la gravetat de 
la situació, Grande-Marlaska va respondre: “I per què no va començar 
Itàlia?”. I quan li van preguntar per què les morts a Alemanya eren 
+ notablement inferiors a les d’Espanya amb una taxa similar de contagis, 
el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries 
Fernando Simón va dir que no ho podia explicar. Quan hi ha buits 
informatius, la desinformació omple ràpidament les esquerdes amb 
falsedats tranquil•litzadores: Alemanya menteix en el recompte de morts; 
no es podia saber. I creure-les ens tranquil•litza, però també ens impedeix 
aprendre dels nostres errors i millorar la nostra penosa situació.
El món que trobarem al final d’aquesta crisi serà diferent 
del que deixarem enrere. És important recordar que les crisis són 
El enemigo conoce el sistema    oportunitats, però no només per la vigilància, l’autoritarisme i la 
Debate, 2019 desinformació. Les democràcies dèbils ho aprofitaran per desgastar 
les institucions, anul•lar drets civils i empoderar els seus governants. 
Les democràcies fortes prendran decisions que empoderin les seves 
institucions i els seus ciutadans, i emprendran la reconstrucció d’una 
economia que ajudi a gestionar la crisi climàtica. Els primers recorreran 
a metàfores bèl•liques i faran ús de la força i el càstig per fer obeir la 
població. Els segons es guanyaran la confiança dels seus ciutadans 
amb informació directa, senzilla i lògica. Aviat veurem en quina 
categoria entrem nosaltres, si la nostra democràcia sortirà reforçada de 
la pandèmia o si iniciarà el camí cap a l’autodestrucció. És important 
El Pequeño Libro Rojo 
del activista en la red     escoltar amb atenció i rebutjar les contradiccions, ara que encara podem. 
Roca, 2015 No entrarem mansament en aquesta nova foscor.
33
Marta Peirano 
Neofeixisme de Les lliçons de 
baixa intensitat, la història no 
de moment  ens immunitzen 
José María Lassalle contra el feixisme. 
L’experiència de la 
pandèmia, amb la societat atordida i en xoc, 
introdueix en l’inconscient col•lectiu una 
sensació de por i també de desig de seguretat 
i d’ordre, la qual cosa aguditza el vector 
autoritari que ja ha impulsat en els darrers 
anys els moviments neofeixistes.
34
Dossier
De nou el feixisme projecta les seves ombres sobre el present. Ho fa 
colpejant la serenitat institucional de la democràcia tot arraconant-la 
i posant-la a la defensiva. Ja ens acompanya sense embuts. Ha tornat 
a escena i, a més, normalitza la seva presència en liderar governs, 
participar-hi o simplement donant-los suport mentre estén la seva 
acció política com una taca compacta que guanya simpaties i adeptes 
al nostre país, a la resta d’Europa i a tot Occident.
Fins el moment ha escalat posicions aprofitant-se del 
malestar d’unes classes mitjanes desorientades per l’impacte d’una 
crisi que els ha arrabassat l’estatus econòmic i el rol social. En el 
substrat d’aquest malestar resideix una implosió emocional que ha 
portat a importants segments de les societats occidentals a enyorar un 
ordre reforçat de l’autoritat al voltant de governs populistes i il•liberals. 
Es tracta de quelcom que ja era a l’ambient i progressava com un 
vector del canvi polític, però que els esdeveniments viscuts a tot el 
món durant les últimes setmanes poden estar accelerant i propulsant 
enèrgicament.
La difusió global de la pandèmia de covid-19 i els seus 
inesperats i devastadors efectes econòmics i socials poden conduir-
nos a un moment autoritari més o menys generalitzat a tot Occident 
si la democràcia liberal fa fallida a l’hora de gestionar l’emergència 
sanitària. Ens enfrontem a un fenomen de salubritat pública que 
està difonent els estats d’alarma i d’emergència per tota Europa i 
que ha posat en entredit la viabilitat decisòria de les democràcies 
liberals, ja que els seus complexes models de gestió i els mecanismes 
d’adopció d’iniciatives s’han vist impotents i desbordats en el moment 
d’emprendre iniciatives que continguessin d’una manera eficaç i 
resolutiva l’avançament inicial de la pandèmia.
Les conseqüències que tot això tindrà en la política futura de 
les democràcies liberals està a l’aire, tot i que la temptació autoritària 
es veurà reforçada per la concurrència d’una sèrie de factors que 
contribuiran a desestabilitzar els fonaments de la pau social. Aquí es 
important recordar quelcom que sembla obvi però que oblidem amb 
facilitat: que les lliçons de la història no ens immunitzen contra el José María Lassalle. Director del Fòrum d’Humanisme Tecnològic 
feixisme. Sobretot perquè la capacitat d’oblit és gran i perquè el risc a ESADE i professor de Filosofia 
de propagació autoritària creixerà els propers mesos degut a la por i al del Dret a ICADE. Investiga sobre 
desig de seguretat i ordre que l’experiència col•lectiva de la pandèmia l’impacte polític de la tecnologia 
en la democràcia i sobre filosofia 
introduirà en l’inconscient col•lectiu d’una societat atordida i en xoc. política anglosaxona. Va ser 
secretari d’Estat de Cultura 
Una cultura de ressentiment i Agenda Digital. És autor de 
La crisi sanitària d’aquests dies s’ha transformat en una mena d’11S Ciberleviatán. El colapso de la democracia liberal frente a la 
silenciós que està removent els ciments de les nostres mentalitats tot revolución digital (Arpa, 2019), 
predisposant-les a un anhel d’autoritat sense discussió ni crítica. Una Contra el populismo. Cartografía 
crisi que pot ensorrar els ciments de la nostra malmesa prosperitat de un totalitarismo posmoderno 
(Debate, 2017) i Liberales. 
i alliberar una cultura col•lectiva de ressentiment i indignació que Compromiso cívico con la virtud 
frustri els consensos de la convivència democràtica. Una situació molt (Debate, 2010), entre d’altres.
35
José María Lassalle 
    
semblant al que va succeir a Europa en acabada la Gran Guerra i iniciat 
el període d’entreguerres, especialment durant la famosa hiperinflació 
a Alemanya que, com un altre enemic silenciós, va sembrar la por i la 
ira entre tota una societat que va ser una víctima fàcil, després, de la 
seducció totalitària.
Hi haurà a qui aquestes reflexions els facin reaccionar i 
recordar que el feixisme mai no va marxar del tot, malgrat la seva 
derrota a la Segona Guerra Mundial o la seva neutralització electoral 
durant la postguerra. Alguns, fins i tot, diran que sempre ha estat a 
les entreteles d’una superfície política que l’amagava i el mantenia 
latent a la majoria de països europeus. I no hi ha cap dubte que tenen 
raó. Com podem si no entendre la ràpida consolidació de partits 
neofeixistes on no n’hi havia, 
La ira que ha sorgit al voltant de la pandèmia per exemple a Grècia o Espanya, o la proliferació majoritària de 
desplegarà la teoria de la conspiració fórmules de democràcia il•liberal 
segons la qual les institucions i els als antics països de la Mitteleuropa postcomunista? O és que no ens 
governants van contribuir a agreujar els trobem davant d’experiències 
efectes de la malaltia. col•lectives d’identitat reprimida que han desembocat en 
fenòmens neofeixistes a partir de 
resignificacions nacionalistes que provenien del període d'entreguerres?
L’impacte polític que la pandèmia tindrà sobre la política 
europea durant els propers mesos aguditzarà, sens dubte, el vector 
autoritari que ja impulsava els darrers anys els moviments neofeixistes 
al continent i al nostre país. Ho farà perquè el corrent de malestar que 
els alimentava augmentarà i perquè els seus seguidors seran més dúctils 
per convertir-se, tal com advertia Hannah Arendt, en víctimes d’un 
totalitarisme que no es basa en el convenciment sinó en la psicologia 
ferida per la predisposició a fer-se eco de la falsedat, a no voler distingir 
entre els fets i la ficció, entre què és vertader i què és fals. Un fenomen 
d’al•lucinació ressentida que menysprea els mecanismes selectius de 
racionalitat i que disloca el teixit dels fets en els quals es basa la nostra 
percepció de la vida quotidiana a partir d’un torrent de sentiments que 
circulen impensats per les xarxes socials i que transformen en polític 
allò que és personal.
Així, la ira que ha sorgit al voltant de la pandèmia desplegarà, 
per exemple, la teoria de la conspiració segons la qual les institucions 
i els governants van contribuir a agreujar els efectes de la malaltia 
per destruir conscientment l’statu quo de legalitat i propietat previ a 
la irrupció del coronavirus. I ho farà a espatlles d’aquesta propensió 
a la cerca d’una percepció d’ordre que actua com una constant a la 
història, revestida d’aquesta pulsió crítica que respon inconscientment 
a les experiències de caos que desbaraten el coneixement dels marcs 
definitoris d’allò que està establert.
36
Dossier
Una tensió mítica
Parlem d’una tensió que, tal com va analitzar Georges Balandier, 
és mítica i es relaciona amb l’acreixement de la complexitat i la 
por que provoca en l’statu quo el sorgiment de situacions socials 
que s’interpreten com a caòtiques i que, a més, alteren les capes de 
normalitat que sostenen l’estabilitat i la continuïtat de les comunitats.
El coronavirus està rebentant aquestes capes de normalitat i 
dislocant l’experiència de comunitat degut a les mesures extraordinàries 
que els governs democràtics s’han vist obligats a adoptar per frenar-ne 
la propagació. Aquesta circumstància està alliberant una fam d’ordre 
vers la percepció creixent d’un caos sistèmic que s’estén i que afectarà 
els suports de la pau social si no es redreça el curs de la pandèmia. 
La concurrència d’aquests factors és el que pot impulsar una nova 
experiència del feixisme, que tindrà com a aliada la ira reprimida de la 
gent senzilla que ha complert les regles de confinament i distanciament, 
però que no ha obtingut cap reconeixement pels seus sacrificis en haver 
perdut la feina o no poder fer front al pagament mensual del lloguer o 
de la hipoteca com a conseqüència.
En qualsevol cas, és important mencionar que el feixisme que 
s’està covant no serà una reproducció mimètica del fenomen polític que 
va hegemonitzar violentament el període d’entreguerres, entre altres 
raons perquè aquell feixisme d’uniforme militar ja no és operatiu. La 
violència que encarnava està mancada de capacitat seductora quan 
es tracta de reorganitzar una societat al voltant de l’arquitectura 
identitària d’una trinxera a la línia de front.
El feixisme que pot sobrevenir tindrà l’aspecte d’un 
comunitarisme de nou encuny basat en la mentida com a estructura 
de vida, la por com a psicologia 
El feixisme que pot sobrevenir tindrà col•lectiva i la ira com a actitud selectiva. Un feixisme que 
l’aspecte d’un comunitarisme de nou aprofundirà en el llenguatge bèl•lic 
encuny basat en la mentida com a de les noves guerres culturals iniciades al segle XXI per un 
estructura de vida, la por com a psicologia conservadorisme reaccionari que a 
col•lectiva i la ira com a actitud selectiva. Estats Units i Europa va veure, tot seguint les idees de Leo Strauss i 
els seus hereus neoconservadors, 
que la moderació, el consens i la centralitat eren traïcions ideològiques 
que havien precipitat les democràcies liberals a la decadència moral. 
Sobretot perquè qüestionaven, tot fent seu l’imaginari progressista, 
la tradició que havia sostingut l’hegemonia política a Occident. Un 
fenomen que, actualitzat amb l’experiència traumàtica del coronavirus, 
revifarà la guerra contracultural i decretarà, com apunta Michiko 
Kakutani, la mort de la veritat per culpar els administradors de les 
institucions de perjudicar la gent i d’exposar-la deliberadament a la 
malaltia.
37
José María Lassalle 
Estratègia cohesionada
Per combatre aquest fenomen farà falta adoptar una pedagogia 
que combini la confrontació intel•lectual amb el distanciament 
institucional. Per una banda, caldrà una estratègia que eviti la 
victimització del neofeixisme 
Cal distanciar-se del neofeixisme èticament, sense eludir categoritzar-lo com el que és: una ideologia intolerant, 
però sense desplegar un cordó sanitari que fanàtica, perversa i conduent a 
transmeti la idea que es tem el seu contagi. l’odi i a l’autoritarisme. Per fer-ho, cal posar en evidència les 
seves contradiccions i debilitats 
intel•lectuals, així com les arrels immorals dels seus plantejaments. 
Cal confrontar-lo i demostrar la seva dinàmica falsària, la manca de 
destresa de les seves argumentacions i la perversitat de les seves idees. 
I, per altra banda, cal distanciar-s’hi èticament, però sense desplegar 
un cordó sanitari que transmeti la idea que es tem el seu contagi 
perquè estem mancats de la suficient capacitat de resistència política 
per combatre’l. Això és fonamental, però també s’ha de traduir en no 
cedir a la temptació de normalitzar-lo institucionalment tot acceptant 
els seus suports o col•laborant-hi en la confecció de governs o en el 
desenvolupament de polítiques per raons utilitàries.
+ Europa sencera s’enfronta al repte d’abordar una estratègia 
cohesionada que rebutgi de manera intel•ligent l’amenaça del 
feixisme que s’està incubant com un virus ideològic en la sensibilitat 
de milions de ciutadans que es veuen amenaçats per un inevitable 
empobriment generalitzat en els propers mesos. Per això cal propiciar un 
distanciament vers ell que no es tradueixi en exclusió i un debat que no 
desemboqui en menyspreu intel•lectual. Cal convèncer, amb arguments 
fàctics i raonaments ètics, que el feixisme és falaç, feble i immoral.
Cal reivindicar una democràcia basada en la veritat i 
l’excel•lència, ja que, si no, estarà lligada de peus i mans. I, a més, 
Ciberleviatán. El colapso de la caldrà demostrar al conjunt de la societat que aquesta veritat i aquesta 
democracia liberal frente excel•lència estan relacionades amb uns principis ètics capaços de 
a la revolución digital     
Arpa, 2019 restablir un ordre moral col•lectiu que es fonamenta indiscutiblement en 
la llibertat, la igualtat, la tolerància i la solidaritat.
Per tot això, la confrontació amb el feixisme no serà fàcil. No 
ho va ser durant el període d’entreguerres i no ho serà després de la 
pandèmia. Això no obstant, el desenllaç ja s’està forjant si assumim que 
les accions i les reflexions que plantegem en aquests moments crítics 
tindran una influència determinant sobre el futur que ens espera. I en 
això han de començar a treballar ja aquells qui assumeixin la decisió de 
neutralitzar l’assalt a la raó que vindrà.
Contra el populismo. 
Cartografía de un totalitarismo 
postmoderno 
Debate, 2017
38
Dossier
Barcelona #desdecasa
Edu Bayer
Antivirals per La pandèmia del 
als nous temps coronavirus, malgrat 
polítics  l’impacte que 
Belén Barreiro molts vaticinen, no 
generarà una crisi 
generalitzada de desafecció com la que va 
provocar la Gran Recessió si les reaccions 
d’uns i altres es mantenen en la línia de 
la solidaritat i la generositat, els principals 
antivirals en aquests nous temps polítics.
40
Dossier
Més enllà del dolor que pateixen tantíssimes persones per la pèrdua de 
familiars i amics i pel trauma de no poder ni tan sols acomiadar-se’n, 
l’aturada provocada per la pandèmia amenaça amb sacsejar la nostra 
economia de manera virulenta. Des de l’inici del confinament, quan 
encara ens estàvem acostumant a viure sense sortir de casa, els estudis 
d’opinió van detectar un canvi ràpid a la ciutadania: de sobte, tres 
quartes parts de la població van començar a consultar diversos cops al 
dia les notícies sobre el virus. Pocs assumptes han provocat un consum 
d’informació tan extens i intens, i de manera tan abrupta, com el 
coronavirus durant les primeres setmanes de tancament. Confinats a 
les nostres llars, amb les fronteres del país tancades i barrades, la crisi 
sanitària —un esdeveniment de conseqüències impredictibles— està 
deixant una petjada profunda a la nostra societat.
Amb el record encara massa proper de la Gran Recessió, 
la preocupació per una nova crisi econòmica —present de forma 
incipient en els darrers mesos— es va disparar durant les setmanes 
de tancament. La por a la recessió i a la manca de feina constitueixen 
ara les principals preocupacions dels espanyols i eclipsen altres 
assumptes que fins fa no gaire ocupaven un gran espai al debat públic, 
com el conflicte català, el canvi climàtic, la igualtat real entre homes 
i dones o el futur de les pensions. Avui, el 70 % dels ciutadans creu 
que el coronavirus tindrà un impacte negatiu i durador a l’economia 
espanyola. Els ciutadans temen també per l’economia de les seves llars: 
només el 20 % opina que no tindrà gairebé impacte, i una mica 
més d’un terç pensa que afectarà la seva economia familiar 
de manera permanent, bé perquè s’ha perdut la feina o 
bé per una reducció salarial.
Són les persones més vulnerables a 
qui més espanten els efectes econòmics del 
coronavirus: el contagi és transversal, però, 
sens dubte, les seves conseqüències 
no ho són. Els estudis duts a terme 
per 40dB ens estan donant les 
primeres pistes: 
Belén Barreiro. Sociòloga i 
fundadora i CEO de l’empresa 
40dB d’estudis demoscòpics i 
investigació social. Va presidir 
el Centre d’Investigacions 
Sociològiques (2008-2010).
41
Belén Barreiro 
    
les classes socials baixes i mitjanes-baixes són les més afectades per 
les conseqüències econòmiques de la pandèmia i, d’aquestes, els danys 
materials s’aguditzen entre les famílies que tenen fills al seu càrrec, així 
com entre les monoparentals.
Moltes llars espanyoles s’estan preparant per una “economia de 
guerra”. Així, prop d’un 40 % dels ciutadans ja ha endarrerit o paralitzat 
una inversió, una despesa o una compra prevista (un cotxe, per exemple). 
Una proporció similar reconeix que controlarà en major mesura les 
seves despeses quan acabi el confinament. I un terç reconeix que, a 
l’hora de fer la compra de productes 
Molts joves hauran d’esperar encara més d’alimentació, begudes, productes de neteja i d’higiene personal, està 
per construir els seus somnis i arribar a ser més atent als preus i es fixa més 
allò que vulguin ser. en les ofertes i les promocions. Una part important dels consumidors 
reprèn així els hàbits austers que 
van caracteritzar els anys de la Gran Recessió. Renúncies que ja crèiem 
oblidades, com deixar de comprar carn i peix o anul•lar una consulta 
urgent al dentista, s’estenen a més velocitat de la desitjada en aquests 
temps de pandèmia.
Pel que fa als joves, que afronten amb un cert sentiment 
d’invulnerabilitat un virus que a ells no els mata, són plenament 
conscients dels efectes del coronavirus sobre la seva situació laboral, 
ja que són ells els primers en caure a les empreses amb contractes 
temporals, que a Espanya en són la majoria. Colpejada per la crisi del 
2008 i ara per la pandèmia, la generació precària s’enfrontarà a més 
obstacles dels que ja tenia. Molts d’ells hauran d’esperar encara més per 
construir els seus somnis i arribar a ser allò que vulguin ser.
Enuig social
Què podem esperar del futur? Tornaran els temps de la darrera crisi 
econòmica, aquella que va provocar tants danys materials i emocionals? 
Ens porta el coronavirus cap a la desafecció política i institucional? Els 
primers estudis sobre l’impacte de la pandèmia mostren que algunes 
coses podrien arribar a ser ben diferents. La Gran Recessió va provocar 
un enuig social sense precedents. En un país amb escassa tolerància a 
la desigualtat, la crisi econòmica va fracturar la societat i va separar els 
ciutadans pertanyents a una elit socioeconòmica i política percebuda 
com a poderosa i privilegiada que va reaccionar, a ulls de la majoria, amb 
indiferència vers els problemes dels ciutadans, d’esquenes a la societat. 
Durant aquells anys d’“austericidi” es va forjar una rebel•lió contra les elits 
que va malmetre la legitimitat tant dels sistema polític com de l’economia 
de mercat. La insatisfacció vers el funcionament de la democràcia es va 
disparar i la confiança en les diferents institucions de l’Estat va caure 
en picat. No se’n va lliurar cap: el Govern, el Parlament, les institucions 
autonòmiques, l’exèrcit o la policia. El tradicional europeisme dels 
42
Dossier
espanyols també es va ensorrar. Sens dubte, la manifestació més clara 
de la fractura ciutadana amb les elits va ser la crisi que va sacsejar el 
bipartidisme en aquells anys, de la qual en naixeria temps després el 
sistema actual format per cinc partits amb més del 10 % dels vots.
La desafecció no només va afectar la política, també es va 
estendre a l’economia, i el suport al capitalisme es va enfonsar; Espanya 
va passar de ser un dels països del món més favorables a l’economia de 
mercat a ser-ne un dels més crítics. Es va desplomar la valoració de les 
grans empreses i dels bancs, a qui molts ciutadans feien responsables 
de l’hecatombe econòmica. La crisi va provocar un autèntic rebuig cap 
“els de dalt” que es va traduir en allò que alguns van denominar la 
“bancofòbia”. Van ser els anys dels “consumidors rebels”, els quals van 
arribar a representar una quarta part del total de la ciutadania: eren 
aquells qui sentien un rebuig frontal per l’economia de mercat i els seus 
protagonistes.
La crisi del coronavirus, tot i el cop econòmic que molts 
vaticinen que provocarà, està despertant actituds molt diferents en 
la societat. A diferència del que va passar durant la Gran Recessió, on 
els ciutadans culpaven uns de la crisi (sobretot, els bancs) i uns altres 
de no haver sabut reaccionar-hi (sobre tot, els governs), en aquest cas 
no s’ha assenyalat cap culpable de la pandèmia. Ara, a més, hem après 
la lliçó: davant del patiment ciutadà, la recepta no és cap altra que fer 
pinya. Durant aquestes darreres setmanes, això és el que han fet moltes 
institucions i col•lectius. Hem vist contribucions generoses per part de 
grans empreses per comprar material sanitari (mascaretes, respiradors, 
bates...), així com també a la policia i a l’exèrcit tot assegurant que el 
confinament es compleix i que s’empara a qui ho necessita. Com a 
conseqüència, durant les setmanes 
Tot i el cop econòmic que provocarà, de confinament, la reputació de moltes institucions i col•lectius, 
la crisi del coronavirus desperta actituds aquest intangible tan valuós, va 
molt diferents a les de la Gran Recessió augmentar. Ara no només estan millor valorats els sanitaris, sinó 
del 2008. també les cadenes de supermercats, 
els bancs i les grans empreses, així 
com l’exèrcit, la policia i altres institucions com els ajuntaments, que ara 
se situen entre els primers als rànquings de reputació.
És des d’aquesta òptica de la generositat i la solidaritat des d’on 
cal interpretar el descens de reputació de la Unió Europea, l’organisme 
que més ha caigut des de l’inici de la crisi sanitària. La manca d’acord 
sobre l’establiment dels “coronabons”, un instrument amb què poder 
fer front als enormes costos econòmics de la pandèmia i que Espanya 
ha reclamat als fòrums supranacionals, ha desencadenat una crisi de 
reputació de la UE, vista per molts ciutadans com un organisme que 
camina cap el bàndol dels insolidaris en un moment en què s’espera que 
tothom col•labori.
43
Belén Barreiro 
Polarització de percepcions
En aquests temps difícils, què observem pel que fa a la valoració del 
Govern? Benevolència o desafecció? Els estudis internacionals no tenen 
bones notícies per l’executiu espanyol. Aquest se situa, juntament amb 
el francès, com el pitjor valorat entre els executius europeus. Això no 
obstant, cal examinar les dades i analitzar-les amb més detall. Així, 
la valoració del Govern del nostre país millora si la comparació té en 
compte els períodes posterior i anterior a la crisi sanitària, no inclosa als 
estudis internacionals. Aquesta millora de la reputació es deu sobretot 
a les valoracions més positives dels ciutadans progressistes, tant si són 
del PSOE com d’Unidas Podemos. A 
Durant els moments més durs de la més, es detecta igualment que són els ciutadans en situacions de major 
quarantena, hi ha hagut un clar suport de la vulnerabilitat aquells qui veuen amb 
població a les mesures preses pel Govern. millors ulls l’executiu, que guanya en reputació durant aquesta crisi, 
però segueix rebent molts suspensos 
per part dels votants dels partits conservadors, tant del PP i Ciutadans 
com de Vox. És molt probable que aquesta polarització de les percepcions 
no es produeixi en altres països del nostre entorn, on la dinàmica política 
no pateix tanta crispació com la que vivim al nostre país.
Per altra banda, crida l’atenció que les mesures del Govern 
rebin un suport massiu de la ciutadania, al marge de l’opció partidista 
de cadascú. Així, durant els moments més durs de la quarantena, hi 
ha hagut un suport clar pel que fa al confinament estricte dels nens, 
a la prohibició dels acomiadaments mentre duri l’estat d’alarma, a la 
prohibició de fer esport a l’aire lliure o sortir a passejar, o a l’aprovació 
d’una renda bàsica pels col•lectius en una major situació de vulnerabilitat. 
La crítica al Govern no sembla centrar-se tant en allò que fa com en allò 
que és: un govern de coalició entre un partit socialdemòcrata i un altre 
situat en posicions marcadament d’esquerres.
La crisi del coronavirus, en suma, no generarà una crisi 
generalitzada de desafecció com la que va provocar la Gran Recessió si 
les reaccions d’uns i altres es mantenen en la línia de la solidaritat i la 
generositat, els principals antivirals en aquests nous temps polítics. Els 
moviments en la intenció de vot durant les setmanes de confinament, 
amb més suport per un Ciutadans cooperatiu i menys per un PP que 
una part de la ciutadania percep com a mesquí, semblen indicar que la 
generositat es premia tant com es castiga l’egoisme. Si seguim ajudant 
aquells qui estaran pitjor, no tornaran els temps en què els “de dalt” 
vivien encapsulats en una realitat paral•lela, insensibles als danys 
materials i emocionals d’una part importantíssima de la societat. Evitar-
ho és a les nostres mans.
44
Dossier
Barcelona #desdecasa
Laura Guerrero

Ramón López La intel•ligència 
de Mántaras artificial (IA), un 
“Un bon sistema terme encunyat 
d’intel•ligència a finals dels anys 
artificial anticiparia cinquanta del 
en dues o tres segle passat, és 
setmanes l’eclosió un tema freqüent 
d’una nova pandèmia” quan es parla del 
futur del treball i 
de les ciutats. Les possibilitats d’aplicació de 
la IA són infinites però, alhora, plantegen 
reptes ètics sobre la privacitat i el dret a 
la intimitat. López de Mántaras viu en la 
primera línia d’aquest àmbit de coneixement 
des de mitjans dels anys setanta. És un 
pioner a Espanya i, de fet, amb Luc Steels, ha 
sigut impulsor de la Declaració de Barcelona, 
un manifest que proposa un ús adequat de 
la IA a Europa. Conversem sobre el perquè 
del protagonisme actual de la IA, els mites 
que l’acompanyen, els perills que suposa per 
la privacitat i com pot ajudar a planificar 
ciutats intel•ligents i sostenibles.
47
Entrevista
Ramón López de Mántaras és professor Què explica l’entusiasme i la gran presència 
d’Investigació del Consell Superior mediàtica de la intel•ligència artificial (IA) dels 
d’Investigacions Científiques i fundador darrers anys?
i exdirector de l’Institut d’Investigació La història arrenca el 2012. Aquell any es van 
en Intel•ligència Artificial (IIIA). Doctor conèixer uns resultats sorprenents al voltant de 
en Física per la Universitat Paul l’aprenentatge profund (deep learning, en anglès), una 
Sabatier de Tolosa (França), Master de les especialitats de la IA. Un grup d’investigadors 
of Science en Enginyeria Informàtica canadencs va desenvolupar una xarxa neuronal 
per la Universitat de Califòrnia- artificial de moltes capes que podia reconèixer a 
Berkeley i doctor en Informàtica gran velocitat objectes d’una base de dades d’imatges. 
per la Universitat Politècnica de ImageNet és una base de dades amb 14 milions 
Catalunya. Ha estat editor en cap de d’objectes de categories diferents on cada imatge 
la revista AI Communications i editor està etiquetada. Es va entrenar la xarxa neuronal 
associat d’Artificial Intelligence, la amb 150.000 d’aquestes imatges, corresponents a 
publicació de referència en l’àmbit mil categories d’objectes. Un cop entrenada, se li 
de la IA. És membre dels consells de presentaven imatges que pertanyien a aquestes mil 
redacció de sis revistes científiques categories, però que eren diferents de les imatges 
internacionals. Autor de gairebé tres- d’entrenament, i les reconeixia amb un encert del 85%.
cents articles sobre ciència, l’any 1982 
va rebre el Premi Ciutat de Barcelona Fins aleshores, els millors algoritmes assolien com 
d’Investigació i, el 2018, el Premio a màxim un 70%. En els anys següents a l’aparició 
Nacional de Investigación Julio Rey d’aquesta xarxa neuronal, altres grups van arribar 
Pastor que atorga el govern espanyol, a un 95% d’encert. The Guardian va publicar una 
entre moltes altres distincions. notícia que va donar la volta al món: “Les màquines 
La seva recerca actual se centra en són millors que les persones a l’hora de reconèixer 
com aconseguir que els ordinadors i els objectes”, afirmava el titular1.
robots humanoides aprenguin a partir Més enllà de la gran exageració del titular, el fet és que 
de l’experiència, i en la intel•ligència en poc temps s’havia fet un gran salt en la capacitat de 
artificial aplicada a la música. les xarxes neuronals de generalitzar, fer abstraccions i 
captar l’essència dels objectes que se’ls presentaven.
El secret d’aquesta fita de la IA l’explica la gran quantitat de dades 
incorporades al sistema?
L’explica la gran quantitat de dades de la base ImageNet i també que els 
algoritmes es van implantar en màquines potentíssimes, d’altíssimes 
prestacions i amb una gran velocitat de càlcul. Una base de dades 
immensa i un hardware molt potent expliquen que un algoritme de dues 
dècades de vida agafés protagonisme global. Els primers en adonar-
se de les possibilitats econòmiques d’aquest salt de la IA van ser els 
gegants tecnològics (Facebook, Google, Baidu...) i des d’aleshores aposten 
a fons per l’aprenentatge profund. Van tenir clar que disposaven de la 
matèria més valuosa —infinites dades per entrenar els algoritmes— i 
destinen molts recursos a la tasca investigadora capdavantera en aquest 
camp. Per exemple, Google va adquirir de seguida l’empresa DeepMind 
Notes
1. Disponible a i va convertir en multimilionaris a un grup de joves emprenedors. 
http://ow.ly/p9xL50zzNBm. L’entusiasme actual per la IA té fonaments sòlids.
48
Entrevista
Aquest moment tant “calent” i l’interès dels gegants tecnològics 
en la IA són bones notícies pels investigadors? Queda espai per a 
una recerca orientada al bé comú?
L’interès actual per la IA suposa que hi hagi més recursos per la 
investigació, ja que ha passat a ser una àrea prioritària de recerca als 
Estats Units i a la Unió Europea. Però hem de procurar no donar falses 
expectatives i ser prudents sobre la capacitat de la IA de resoldre problemes 
socials complexos. El món acadèmic té moltes menys possibilitats de 
disposar de grans quantitats de dades i d’accedir a enormes capacitats 
de càlcul. No tenim els recursos ni els sous que ofereixen els gegants 
tecnològics a les ments més brillants de les universitats.
Tot i això, el món de la IA és molt ampli i queden nínxols 
per al tipus de recerca que no busca únicament el benefici econòmic. 
L’aprenentatge profund és una de les moltes branques de la IA. Hi ha 
molts altres àmbits de recerca que interessen poc a Google, Facebook, 
Baidu i altres empreses. La benzina de l’aprenentatge profund són 
les dades, però també hi ha aspectes que centren l’atenció en el 
coneixement. Per tant, tenim un espai per desenvolupar sistemes de 
raonament, crear híbrids entre coneixements i dades o desenvolupar 
sistemes multiagents que podrien ser útils en molts àmbits.
El creixent interès per la IA ha escampat un seguit de mites 
que, segurament, cal matisar. Li proposo, per tant, un exercici 
de desmitificació de la IA. Primer mite: la intel•ligència artificial 
treballa d’una manera molt similar al cervell humà. Això és cert?
És fals. Els sistemes de xarxes neuronals profundes, que alguns 
equiparen al funcionament del cervell humà, en realitat modelitzen 
un aspecte ínfim del processament de la informació en un cervell. 
Avui sabem que quan la neurona es dispara i emet un senyal, aquest 
no és només de naturalesa elèctrica. De fet, hi ha molta informació que 
processa el cervell que és de naturalesa química. La neurociència ha 
demostrat que les cèl•lules glials, que formen part del sistema nerviós, 
tenen un paper clau en el processament d’informació cerebral. I això no 
s’incorpora en cap model neuronal artificial. Per tant, afirmar que les 
xarxes neuronals artificials són semblants al cervell humà és inexacte. 
En realitat, fins avui, la IA ha aconseguit desenvolupar models 
matemàtics simples i poc precisos de la neurona biològica.
Per tant, la denominació “intel•ligència artificial” és una 
exageració, en el sentit que està lluny de la capacitat de la 
intel•ligència humana?
El nom ha triomfat, sens dubte. I seguirà entre nosaltres. De fet, el 
terme “intel•ligència artificial” té la seva història. A principis dels anys 
Lluís Reales, entrevista cinquanta s’utilitzava el terme “cibernètica”, formulat per Norbert 
Curro Palacios Taberner, Wiener. Però Wiener, considerat el pare de la cibernètica, i un altre 
fotografia especialista, John McCarthy, no tenien bona química personal. 
49
Ramón López de Mántaras  
L’any 1957, McCarthy va organitzar un seminari a la Universitat de 
Dartmouth, una de les més antigues dels Estats Units, i no va voler 
convidar Wiener. Allà va ser on va inventar-se el terme “intel•ligència 
artificial” com si es tractés d’una nova àrea de coneixement.
La nova denominació de la cibernètica ha quallat, però no 
sempre ha tingut la bona imatge que té ara, en bona part a causa de les 
expectatives que alguns científics i tecnòlegs van generar. A mitjans 
 dels anys noranta, la IA tenia mala premsa. El 1997, el software Deep 
“La IA no sempre ha tingut la bona imatge Blue d’IBM va guanyar una partida 
que té ara, a causa de les expectatives que d’escacs a Garri Kaspàrov. Quan preguntaven als directius d’IBM 
alguns científics van generar.” si Deep Blue era un exemple d’IA, 
ho negaven. Tenien por d’espantar 
els seus clients. Avui el terme s’ha posat de moda, però si exagerem les 
expectatives, podríem tornar a viure un nou “hivern” de la IA.
Segon mite: les màquines intel•ligents aprenen per si mateixes.
És una afirmació molt exagerada. En primer lloc, el software no té 
un objectiu ni una intencionalitat. No aprèn per si mateix sinó que es 
programa. I aquesta programació és molt costosa —quant a recursos, 
professionals qualificats, recopilació de dades i definició de la tasca 
específica del sistema— i requereix ajustar milions de paràmetres, i 
totes aquestes tasques són dutes a terme per programadors humans. Una 
intel•ligència artificial no deixa de ser un programa d’ordinador.
Tercer mite: la intel•ligència artificial pot arribar a ser 100% 
objectiva. No té biaixos. És així?
Clarament, no és així. Un sistema d’aquest tipus necessita exemples per 
ser entrenat; les decisions que ha de prendre (classificar una imatge, 
conduir un cotxe autònom) s’aprenen a partir de dades generades 
per humans. És el cas d’una màquina que fa diagnòstics mèdics: els 
metges generen dades sobre una malaltia que són les que condicionen 
els resultats. La realitat és que les dades poden ser esbiaixades. És el 
cas, per exemple, del sistema que es va implementar a Estats Units que 
aconsellava concedir o no la llibertat condicional a presos en funció de 
la probabilitat de reincidència. Darrere hi havia un algoritme que es va 
demostrar que discriminava els afroamericans. Per què? Perquè les dades 
que van entrenar al sistema tenien biaixos que discriminaven aquest 
col•lectiu. Un pres afroamericà no conforme amb la decisió va apel•lar i 
va demanar que li expliquessin els arguments de la denegació de llibertat 
condicional i no ho van poder fer. El jutge, per estalviar-se feina, no va 
anar més enllà del “consell” de la màquina. El pres va guanyar l’apel•lació 
i es va posar en qüestió tot el sistema. No sóc contrari a aquests sistemes 
per ajudar a prendre decisions, però abans s’ha de fer una anàlisi dels 
possibles biaixos, determinar quins són i si es poden corregir. Aquests 
50
Entrevista
sistemes no es poden treure al mercat de manera precipitada; abans 
haurien de passar una mena d’ITV per algoritmes.
Quart mite: la intel•ligència artificial substitueix els humans 
únicament en les feines més simples. És una idea que s’ha de 
matisar?
No és ben bé així. Hi ha feines simples que no les pot dur a terme 
una màquina donat que requereixen destreses manuals inabastables 
per un aparell. Per exemple, algunes feines que fa un electricista 
o moltes feines domèstiques (netejar o posar una rentadora). Són 
tasques que semblen simples però que requereixen força destresa.
També hi ha feines intel•lectuals que podria fer una màquina. 
Per exemple, la tasca d’un advocat quan prepara una defensa 
judicial a través de la consulta de bases de dades o la redacció 
d’un article periodístic estàndard... Això ho pot fer una 
màquina d’IA?
Ho pot fer. I fins i tot imitar un determinat estil periodístic, sempre 
que disposi de prou textos per construir patrons. Una màquina 
pot analitzar ràpidament un cos de dades extens. Però hem d’anar 
amb compte: més dades no equival a més intel•ligència. La clau 
està en la qualitat de les dades. Prendre bones o males decisions no 
depèn només de la quantitat sinó principalment de la qualitat de 
les dades. Les dades incoherents, que incorporen soroll, el que fan 
és empitjorar les decisions. La intel•ligència artificial pot substituir, 
per tant, la feina rutinària, tant si és manual com intel•lectual, més 
que la simple. Ara bé, si estem davant de situacions imprevistes, 
incertes, indeterminades i que no responen a patrons, les màquines 
no tenen gran cosa a fer. En canvi, els humans sí que sabem 
respondre, millor o pitjor, a les situacions imprevistes.
El darrer mite: la persona que treballa en el sector primari, 
l’agricultura o la ramaderia, i que afirma que això de la 
intel•ligència artificial no l’afecta, s’equivoca?
La intel•ligència artificial és molt horitzontal. Pensem en un 
empresari agrícola que hagi de gestionar molta informació i que 
faci servir drons per controlar la collita o tenir en compte dades 
del mercat, o fins i tot variables climàtiques per prendre millors 
decisions. De la IA no se n’escapa ni el món de l’art.
Vol dir que hi ha màquines que es programen per ser creatives?
Ho poden ser, en certa mesura. La creativitat no és una activitat 
dual, sinó que té graus. Està clar que les màquines actuals no 
poden trencar regles i inventar-se un nou estil musical o pictòric 
com van fer els cubistes o els inventors de la música atonal. En 
canvi, a partir de l’anàlisi exhaustiva d’un estil musical o pictòric, 
51
Ramón López de Mántaras  
els sistemes d’aprenentatge profund poden extreure els patrons de 
l’estil d’un pintor com Rembrandt, d’un músic com Bach o de qualsevol 
artista. Un cop la màquina ha captat el model, és capaç de generar 
quadres o composicions noves. Això ja s’ha fet. Es pot afirmar que això 
és creativitat? Moltes persones defensen que això no és creatiu, però 
realment són obres originals i valuoses. Jo crec que és indiscutible que 
tenen, si més no, un cert valor artístic.
Desenvolupar algoritmes té un aspecte creatiu, però alhora 
desperta reticències pels biaixos que pot incorporar. De fet, vostè 
és un dels impulsors de la Declaració de Barcelona que estableix 
el terreny de joc ètic a l’hora de desenvolupar algoritmes. Quins 
haurien de ser els principis ètics pel que fa al desenvolupament de 
la intel•ligència artificial?
En primer lloc, la prudència. Per exemple, no desplegar aplicacions 
abans de determinar els biaixos que té. En segon lloc, l’obligació de retre 
comptes. Els sistemes no poden ser caixes negres i els processos establerts 
per justificar les decisions haurien de ser transparents. I, sobretot, no 
oblidar-se de l’ésser humà, és a dir, no substituir una màquina per una 
persona basant-se únicament en criteris de rendibilitat. A més, s’ha 
demostrat que de la col•laboració persona-màquina sorgeixen millors 
decisions que d’una màquina sola. Això ho hem vist en el camp de 
la medicina. No obstant això, en altres àmbits, té tot el sentit fer una 
substitució radical. És el cas del cotxe autònom de nivell 5 que, quan sigui 
majoritari —encara trigarà— estalviarà milers de morts a la carretera. 
En aquest cas, el benefici pel conjunt de la societat és indiscutible.
Es pot avaluar si els algoritmes estan nets de biaixos?
No sempre és fàcil, però es pot fer. El més aconsellable seria verificar-
los i fer proves abans de desplegar-los. El biaix pot estar present no 
només en les dades sinó també en el propi algoritme. Els programadors 
de l’algoritme poden haver introduït el biaix intencionadament o no a 
l’hora d’escriure el codi que programa l’algoritme. Si el codi és complicat, 
no és fàcil de desxifrar. A més, quan l’algoritme té molta complexitat 
i requereix de milers o fins i tot milions de línies de codi, programar 
és un treball d’equip, sovint nombrós, que va integrant, pas a pas, els 
diversos components del programa que s’ha fet coralment.
Veu factible acordar una ètica global sobre la intel•ligència artificial?
No ho crec. Excepte en qüestions molt bàsiques, no podem parlar d’una 
ètica universal independent dels països i les cultures. Si tingués la 
solució al problema de l’ètica en la IA, seria portada de la revista Time. 
Hi ha propostes interessants, com la que fa el professor Stuart Russell, de 
la Universitat de Berkeley, en el seu llibre Human Compatible, tot i que la 
seva proposta per garantir el control de les futures màquines, per molt 
intel•ligents que siguin, ratlla la ciència-ficció.
52
Entrevista
Finalment, la responsabilitat és dels dissenyadors i dels 
programadors, i també dels usuaris. Aquí és on hem de posar l’èmfasi i 
el control. I, així mateix, caldria incorporar més continguts d’ètica en 
els estudis científics i d’enginyeria. De fet, l’ètica tindrà presència en 
els nous graus d’intel•ligència artificial que preparen les universitats 
catalanes. Seran graus tècnics en què els aspectes humanístics i ètics 
seran fonamentals. Fem tard, però finalment estem posant fil a l’agulla.
Creu que la intel•ligència artificial i la robòtica són fonamentals si 
volem preservar l’Estat del benestar?
La intel•ligència artificial té un potencial extraordinari per millorar el 
benestar de les nostres societats. De fet, moltes aplicacions ja ajuden els 
metges a prendre decisions. Si anem per aquest camí o no dependrà de 
la voluntat política i d’invertir els recursos necessaris.
I en el cas de la covid-19, què s’hauria pogut fer amb IA que no 
s’ha fet?
La IA, contràriament a allò que hem llegit en algunes notícies, no va 
fer una detecció millor que la dels especialistes humans. Però encara 
som a temps de què sigui útil per diagnosticar casos i tractaments i, 
especialment, per ajudar i accelerar el desenvolupament d’una vacuna. De 
fet, hi ha molts grups arreu del món que treballen amb el suport de la IA.
En un futur, en un altre cas de pandèmia, es podria detectar 
i anticipar que alguna cosa estranya està passant. Si es disposen de 
moltes dades d’alta qualitat —comentaris de fonts fiables a les xarxes 
 socials i informacions veritables 
“Encara som a temps que la IA sigui útil provinents de centres mèdics— es podrien detectar patrons que no es 
per diagnosticar i tractar la covid-19 i, corresponen amb patrons normals 
especialment, per trobar una vacuna.” de comportament. Això permetria una detecció precoç d’episodis com 
el de la covid-19. El següent pas 
seria la interpretació per part dels experts de les dades proporcionades 
pel software i la confirmació d’un comportament anormal i la seva 
gravetat. Es podrien guanyar fins i tot setmanes abans de l’eclosió.
Però aquesta monitorització massiva té una cara fosca: l’amenaça 
a la privacitat.
Aquest seria el perill. En principi, caldria rebre informació dels mòbils 
dels ciutadans. Ens diuen que hi ha sistemes que treballen en base a 
informació agregada i anonimitzada però, de fet, la informació agregada 
sobre grups de població s’obté a partir d’informació de cada dispositiu 
mòbil individual i inclou el lloc on es troben les persones. El problema 
deriva del fet que això es fa de manera centralitzada i té riscos, com 
ara que qui rebi la informació la faci servir amb finalitats de vigilància 
o comercials. L’alternativa seria crear un sistema descentralitzat que 
53
Ramón López de Mántaras  
recollís la informació de tal manera que cada individu gestionés les 
seves dades. Aquest sistema podria monitoritzar si es presenta algun 
símptoma de la malaltia i, també, gràcies al Bluetooh, si ha estat a 
prop d’altres persones anb símptomes. Finalment, la persona decideix 
voluntàriament descarregar les seves dades i incorporar-les al sistema 
de seguiment de la propagació de l’epidèmia.
De la salut a les ciutats. Quin és el potencial de la intel•ligència 
artificial per millorar la vida a les ciutats?
No hi ha dubte que la intel•ligència artificial té un gran potencial per 
millorar les ciutats. Però cal una condició prèvia: sensors per tot arreu. 
Hauríem d’instal•lar sensors a l’espai públic per detectar comportaments, 
i això topa de nou amb els drets i les llibertats. Si la finalitat és, per 
exemple, disposar d’informació sobre mobilitat tant de vehicles com de 
vianants, serien suficients els sensors que respecten completament la 
privacitat. En aquest cas, es tractaria de descartar els sistemes de visió 
per computadors que llegeixen matrícules i que, fins i tot, arriben a 
detectar cares.
La mobilitat, l’energia i la seguretat són els tres gran àmbits 
per implantar la IA a ciutats com Barcelona. El denominador comú de 
la intel•ligència artificial és desenvolupar algoritmes que optimitzin 
decisions. De fet, la IA, a partir de dades i/o coneixements, intenta 
54
Entrevista
prendre millors decisions d’una manera flexible i dinàmica. Alguns 
exemples serien: regular millor els semàfors en funció del volum de 
trànsit, ajustar la intensitat dels autobusos, fomentar l’aparcament 
intel•ligent o regular la il•luminació dels carrers. I allò que canviarà 
radicalment la mobilitat a les ciutats a mig termini seran els cotxes 
autònoms. Si ho gestionem bé, augmentarà l’eficiència, estalviarem 
energia i disminuiran les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
La intel•ligència artificial pot millorar el govern de les ciutats i 
enfortir la participació dels agents socials en la presa de decisions?
Un cop més, el potencial existeix però cal que hi hagi voluntat política 
i recursos. Es podrien dissenyar sistemes multiagents i agregadors 
d’opinions en base a arguments i contraarguments. El sistema d’IA es 
 podria enganxar a un simulador 
“Tenim grups de recerca excel·lents. que desplegués diferents escenaris 
en funció de les decisions preses. 
Formem part del club dels 15 països Seria una manera de fer més 
més competitius en IA a escala global.” atractiva la participació vers els 
ciutadans; fins i tot es podria 
incentivar la participació a través 
de recompenses, com ara rebaixes impositives a les persones que 
participin activament.
Quin és l’estat de salut de la recerca en intel•ligència artificial a 
Catalunya i a Espanya?
Tenim molta massa crítica. Tenim grups de recerca excel•lents que 
publiquen a les millors revistes, tant sobre IA com sobre visió per 
computador. A escala europea, diria que només ens superen clarament 
Gran Bretanya, Alemanya, França, Països Baixos i Itàlia, i també ens 
supera Israel. Si ens fixem en tot el món, hi ha uns cinc o sis països més 
que ens superen. Formem part del club dels 15 països més competitius 
en IA a escala global.
I pel que fa a empreses?
No estem gens malament. Un estudi francès recent situa Espanya 
com el quart país europeu pel que fa a la creació de noves empreses 
centrades en IA. Estan sorgint un gran nombre de start-ups, sobretot a 
Catalunya. Esperem que moltes es consolidin.
Per acabar: avui, la intel•ligència artificial està més orientada al 
benefici o al bé comú?
Darrerament, el gran motor de la IA és, sense dubte, el benefici. La 
prioritat de les grans empreses tecnològiques és guanyar diners, encara 
que diguin que la seva prioritat és desenvolupar la IA per construir un 
món millor. Per altra banda, els poders públics i el món acadèmic tenen 
un gran ventall d’oportunitats per fer moltes coses pel bé comú.
55
Ramón López de Mántaras 
Alessandro Baricco La primera conversa 
El virus i el ‘Game’ internacional sobre 
el coronavirus 
es desenvolupa, no podia ser de cap altra 
manera, virtualment. Alessandro Baricco 
ens explica que el dinamisme de les 
veritats és avui més important que la seva 
exactitud, i que en aquest context el virus, 
tant informàtic com biològic, surfeja a una 
velocitat ultrasònica.
56
En trànsit
© MTSlanzi
Som dilluns, 16 de març, i el segell italià Ponte alle Grazie acaba 
de publicar Virus, de Slavoj Žižek, un diari sobre les mutacions que 
provoca la crisi que és, en sí mateix, un llibre mutant. L’ebook anirà 
creixent dia a dia i els qui el comprin podran descarregar de franc les 
successives actualitzacions. No m’estranya que es publiqui a Itàlia el 
primer llibre en un idioma occidental sobre la pandèmia, no només 
perquè el seu sistema editorial és particularment veloç, sinó perquè 
aquest país estrany —que uneix com cap altre l’esperit clàssic i la 
picaresca atemporal, la il•lustració i el catolicisme— s’ha convertit, 
per la resta de països europeus i americans, en el nostre futur 
imminent. De manera que la meva conversa d’avui amb Alessandro 
Baricco és una conversa amb demà passat.
Com ha succeït amb tot durant les darreres setmanes, 
aquesta entrevista en públic ha passat per diverses fases, i moltes 
d’elles han durat tan sols unes hores. Estava anunciada des de feia 
mesos com una activitat del Centre de Cultura Contemporània. 
Havíem quedat una hora abans per conèixer-nos en persona i, per 
després de la conversa, teníem una reserva a un restaurant proper. 
Però la setmana passada ja semblava difícil que Baricco vingués des 
de Torí perquè havien començat els confinaments per la covid-19 
en algunes regions del nord d’Itàlia. Quan ja vam tenir clar que no 
vindria, encara ens vam plantejar fer l’acte per Skype i amb públic. 
Després es van cancel•lar els vols amb Itàlia. Es van tancar les escoles 
i els centres culturals. Vam decidir que jo aniria al CCCB i que 
gravaríem allà no només l’entrevista, sinó també l’espai buit com un 
estrany i —a la seva manera— eloqüent document. Però llavors va 
començar el confinament i el consegüent teletreball. Al final, vam fer 
proves perquè la conversa fos a distància, i així ha començat un xat 
múltiple que ens permetrà assegurar-nos que la gravació s’ha realitzat 
correctament per al fals directe d’aquesta tarda.
Baricco apareix a la meva pantalla despentinat i amb 
una gran ampolla d’aigua a la mà; la deixa fora de camp, s’asseu i 
comença a tocar acords clàssics en un teclat. Després de saludar-nos, 
no li pregunto si això que toca és el teclat d’un orgue o d’un piano, 
si l’estic veient a través de la càmera d’un ordinador o del telèfon 
mòbil: prefereixo saber si està veient ZeroZeroZero, la nova adaptació 
d’un llibre de Roberto Saviano. “No miro sèries”, em respon, la qual 
cosa em sorprén, perquè Los bárbaros i The Game són dos assajos que Jorge Carrión. Escriptor, 
expliquen l’essència de les xarxes socials, els videojocs, les sèries de periodista i codirector del Màster 
televisió, els discursos i les interfícies estrictament contemporanis. en Creació Literària de la UPF-
Em diu que sí que va veure alguns capítols de Gomorra, que li van BSM. Escriu regularment als diaris The New York Times i La 
semblar boníssims, però que ell en realitat és un lector clàssic, del Vanguardia. Els seus darrers llibres 
novecento, tot i estar enormement interessat en el segle xxi. d’assaig publicats són Librerías 
El tècnic del CCCB compta des de deu fins a zero i comença (Anagrama, 2013), Barcelona. Libro 
de los pasajes (Galaxia Gutenberg, 
a gravar. Començo presentant Baricco, afirmant que ens trobem 2017) i Contra Amazon (Galaxia 
en un context històric terrible i, això no obstant, fascinant, en el Gutenberg, 2019). 
57
Jorge Carrión
© Beto Gutiérrez
qual el concepte de viral ha tornat al camp que li correspon, el de la 
biologia, tot i que —com aquesta conversa— no s’entén sense el de les 
pantalles. Em dona la raó: “Per a la ment de l’intel•lectual, el que està 
succeint, malgrat la pena, és una festa, perquè tot el que veus està 
canviant el món”. I a continuació fa servir una metàfora molt pròpia de 
Paul Virilio: “Hem tingut un accident de cotxe, un accident de cotxe 
global, els implicats som tots, encara estem intentant treure els morts 
 i els ferits de la ferramenta en 
Diu Baricco que “la democràcia ara mateix què s’ha convertit el monstruós vehicle en què viatjàvem, després 
funciona com un sistema d’emergència, començarem a preguntar-nos com 
és l’ambulància”. va poder passar, si el vam poder evitar, si hi haurà una propera 
vegada”. Amplia la metàfora: “La democràcia, ara mateix, funciona 
com un sistema d’emergència, és l’ambulància; d’aquí la confiança que 
de sobte li tenim, venim d’anys d’una profunda crisi de confiança en 
la classe política i científica, i de sobte és l’únic que tenim. I això està 
sent només un assaig general. Passarem els propers cinquanta anys 
així. El planeta s’està acabant”. Si la Guerra Civil espanyola va ser el 
pròleg de la Segona Guerra Mundial, el coronavirus —simultani a un 
hivern inusualment càlid o als incendis australians— és la introducció 
a la radicalització del nou ordre climàtic. O del desordre mediambiental, 
cada vegada més caos.
Experiència del límit
No té sentit que aquesta crònica sigui un resum complet de la conversa 
perquè el vídeo ja estarà penjat al web del CCCB quan algú llegeixi 
aquestes línies: parlem de la seva obra, que des de Seda crea estructures 
més pròpies d’internet que de la tradició literària; de la seva admiració 
per autors com Emmanuel Carrère o Javier Cercas, perquè segons ell 
la seva manera de dissenyar els llibres frega la perfecció; del concepte 
d’obra mestra, que segons Baricco ha deixat de tenir sentit perquè ara 
tots busquem sèries, constel•lacions, no artefactes únics, esfèrics; de 
la llibreria que va obrir fa vint anys a Torí on només es venien vint-i-
vuit llibres, triats amb molta cura i recomanats per altres grans lectors 
(en àudios que els clients podien escoltar, molt abans que es posessin 
de moda els podcasts); o de l’Scuola Holden, el centre d’ensenyament 
d’escriptura i humanitats, clàssiques i sobretot digitals, que lidera 
a Torí. El que sí té sentit és deixar aquí un testimoni de la que molt 
probablement hagi estat la primera conversa internacional sobre el 
coronavirus, quan encara ens trobàvem a les primeres setmanes de la 
crisi. Perquè aquesta experiència del límit exigeix registre, autocrítica i 
record.
Entre Seda i The Game, a través de Los bárbaros i molts altres 
dels llibres de Baricco, hi ha un fil conductor que cohesiona l’obra: el 
58
En trànsit
▲
Un moment de la conversa 
virtual entre Alessandro Baricco 
i Jorge Carrión, organitzada pel del viatge. En tots els seus textos hi ha un elevat grau de moviment i 
CCCB el passat 16 de març. Es d’inquietud. En el capítol sobre Google a Los bárbaros llegim: “És com 
pot recuperar en aquest enllaç: si el Sentit, que durant segles va estar unit a un ideal de permanència, 
https://youtu.be/7k17QRpRmh0. sòlida i completa, hagués marxat a buscar un hàbitat diferent, dissolent-
se en una forma que és més aviat moviment, llarga estructura, viatge. 
Preguntar-se què és alguna cosa significa preguntar-se quin camí ha 
recorregut fora de sí mateix”. Tot buscant la nova lògica dels cercadors, 
intentat comprendre com han alterat les formes en què ens informem, 
aprenem, coneixem, gairebé reescriu Ítaca, el poema de Cavafis. Ja no 
importa la pregunta i la seva resposta, el problema i la seva resolució: 
s’imposa ara la ruta de vincles, desviaments, trobades, troballes, 
distraccions, descobriments.
Li pregunto si trobarem en el segle xx les claus per entendre 
què està passant. Si els supervivents de la Segona Guerra Mundial i de 
l’extermini nazi o els filòsofs i els crítics culturals que van analitzar 
la guerra de Vietnam o la caiguda del Mur de Berlin ens ajudaran a 
comprendre la pandèmia i els seus canvis probablement radicals. Sé que 
a The Game afirma que els informàtics, els inventors, els programadors, 
els profetes de Silicon Valley van crear el nou paradigma en el qual 
vivim com una forma de rebuig més o menys conscient dels valors que 
van defensar els pensadors i els escriptors del cànon, com la profunditat 
59
Jorge Carrión  
© Curro Palacios Taberner
 o la memòria. Per això no em 
El virus ha lliscat com cap altre per la sorprèn que em respongui: “No, 
membrana pixelada i per les autopistes no, tot el que està passant és típic del Game”. El bo tant com el 
de la globalització, per les plataformes i dolent: gràcies als dispositius, a 
pels aeroports, per les xarxes socials i pel les eines o a les xarxes socials es consciencia més ràpidament, se 
turisme. I la seva velocitat ultrasònica es deu salven moltes vides.
precisament a la seva baixa densitat. “Allò que segurament ha passat al Game, atesa la seva baixa 
densitat, és que el dinamisme 
de les veritats s’ha tornat més important que l’exactitud. En termes 
elementals: val més una veritat inexacta, però amb un disseny adequat 
per creuar el Game, que una veritat exacta però lenta de moviment i 
incapaç de desenganxar-se del punt en què ha nascut”, escriu Baricco 
en el seu llibre, on parla del disseny de l’storytelling al segle xxi com 
d’una enginyeria que ha de ser aerodinàmica per captar atenció en 
el nou ecosistema. El virus ha lliscat com cap altre per la membrana 
pixelada i per les autopistes de la globalització, per les plataformes i 
pels aeroports, per les xarxes socials i pel turisme. I la seva velocitat 
ultrasònica es deu precisament a la seva baixa densitat, a la seva 
capacitat de fer surf, imprecís, desconegut. Per molt que tinguem el seu 
mapa genètic, encara no el coneixem bé. Els símptomes que provoca 
són variables. Gairebé la meitat dels tests que es fan surten negatius, 
tot i que el virus sí hagi inoculat els cossos. Ni tan sols el nom s’ajusta 
+ a la veritat: li diem coronavirus, però el patogen en realitat ni tan sols 
es diu covid-19, sinó SARS-CoV-2. Durant massa setmanes vam dir 
que era una grip. Ara s’ha convertit en sinònim d’una altra paraula: 
guerra. És esquiu, aerodinàmic, posvertader. Una criatura amb una 
genètica molt anterior a la paraula “virus” o a la seva etimologia grega 
(toxina, verí). Un campió de l’evolució i de l’adaptació que es propaga 
amb la mateixa facilitat per les pells humanes que per les superfícies 
del Game.
The Game   
Anagrama, 2019
Seda  
Anagrama, 1996
60
En trànsit
Barcelona #desdecasa
Edu Bayer
Pla d’usos de Des de 1992 s’han 
Ciutat Vella: protegir implantat diferents 
la vida veïnal Plans d’usos a 
Jordi Rabassa Ciutat Vella per 
i Santi Ibarra  regular les activitats 
econòmiques i les 
llicències urbanístiques. El darrer, aprovat el 
2017, posa èmfasi en la promoció del comerç 
de proximitat. Aquesta eina és indispensable 
per millorar la qualitat de vida i garantir que 
els veïns puguin continuar al barri. 
62
Visions urbanes
© Paola de Grenet.
La millora urbana del centre històric de Barcelona ha estat una 
prioritat dels governs municipals des de la recuperació de la 
democràcia, i sota aquesta premissa s’han impulsat polítiques de 
transformació socials, urbanístiques i econòmiques. S’han promogut 
planejaments urbanístics i s’han desenvolupat accions socials, entre 
les quals destaquen les intervencions en el parc d’habitatges, la 
construcció d’equipaments i la creació de nous espais públics a la 
ciutat. Pel que fa a les polítiques públiques focalitzades a aconseguir 
una transformació econòmica, s’han dut a terme una successió de 
plans especials de concurrència pública, hoteleria i altres activitats 
coneguts amb el nom de Pla d’usos. Es tracta d’una eina urbanística Jordi Rabassa. Llicenciat en 
que regula les condicions d’implantació de les noves llicències en un Història, diplomat en Estudis 
territori en base al seu impacte en l’espai públic i que incideix en el Avançats i certificat en 
fre o la promoció de models econòmics i socials. Suficiència Investigadora, tots 
per la Universitat de Barcelona. 
Aquesta eina resulta essencial a Ciutat Vella, el districte És autor de diversos llibres i 
central i històric de Barcelona, un espai que genera un gran interès publicacions centrats en la 
entre els visitants i causa una sobresaturació de persones, així com història contemporània local del 
moltes tensions amb els residents i el comerç. Aquesta gran afluència barri de Sant Andreu i de la ciutat de Barcelona. Ha estat fortament 
de visitants fa que el districte sigui molt atractiu per promoure implicat en la vida associativa i 
activitats culturals, comercials, d’oci, d’hoteleria i de restauració, veïnal de Sant Andreu i del casc  
la qual cosa genera una especialització econòmica que provoca la antic. Entre el 2015 i el 2019, va 
ser conseller tècnic del districte 
desaparició de les activitats orientades a donar servei als veïns i de Ciutat Vella i, des del 2019, és 
veïnes, i ocasiona certes molèsties als residents que fins i tot acaben regidor del mateix districte.
afectant la seva salut.
Per revertir aquesta situació, el primer Pla d’usos de Ciutat 
Vella es va implantar l’any 1992 amb l’objectiu de regular les activitats 
econòmiques i resoldre les problemàtiques que generaven. Va ser 
el primer de la ciutat i, posteriorment, n’hi ha hagut set més, fins 
l’actual. Aquests primers plans, promoguts per governs socialistes, 
van restringir les activitats —provocant així un efecte de contenció 
del creixement— i van limitar la concessió de llicències d’apartaments 
turístics. Però no va ser fins el Pla d’usos de 2010 que la regulació 
va suposar un fre real a les noves llicències amb la introducció d’un 
element regulador cabdal: la densitat màxima d’establiments. Santi Ibarra. Llicenciat en 
Malauradament, aquesta tendència es va modificar durant Arquitectura i màster en Projectes 
el mandat convergent. El Pla d’usos de 2013 va liberalitzar les noves Arquitectònics. Ha sigut professor 
llicències en molts indrets del districte, un fet que es va justificar tot d’arquitectura i urbanisme durant 
10 anys a ETSALS. Membre de la 
apel•lant a la necessitat de donar resposta a la crisi econòmica. La revista Quaderns d’Arquitectura 
naturalesa reguladora d’aquesta eina urbanística es va pervertir i es i Urbanisme i comissari de 
va utilitzar com un pla de desenvolupament econòmic adreçat a les l’exposició Arquitectures sense 
activitats relacionades amb el turisme. Aquesta contradicció va fer lloc, ha escrit articles sobre la relació entre l’urbanisme, 
que els jutjats l’acabessin declarant nul de ple dret. els moviments socials i les 
institucions. Soci fins el 2015 de 
Comerç de proximitat Sio2 Arch, oficina especialitzada 
en habitatge i equipaments 
L’any 2015, des del nou govern de Barcelona en Comú, ens vam públics, és conseller de districte a 
proposar modificar el Pla d’usos vigent amb una clara voluntat de Ciutat Vella des del 2015.
63
Jordi Rabassa · Santi Ibarra
suprimir els efectes negatius que certes activitats provoquen a l’espai 
públic i d’afavorir la diversitat comercial, posant especial èmfasi en el 
comerç de proximitat.
Es va encarregar l’Estudi dels usos urbans a Ciutat Vella, tipus 
i conflictes (Estudi 300.000Km/s, 2017), una innovadora cartografia 
dels moviments de les persones, els usuaris de locals d’oci i els visitants 
del districte. Els resultats obtinguts van evidenciar la vulnerabilitat 
social, la fragilitat del teixit residencial, els processos d’expulsió deguts 
 a l’excessiva orientació del teixit 
El gran repte era aconseguir un equilibri econòmic cap al visitant, i la conflictivitat derivada de l’exercici 
entre el desenvolupament de l’activitat de les activitats, principalment 
econòmica i la salut de les persones relacionades amb els problemes de soroll nocturn a l’espai públic.
residents en el territori. D’altra banda, l’Agència 
de Salut Pública de Barcelona 
va desenvolupar l’Estudi de valoració de l’impacte del soroll procedent 
d’activitats relacionades amb l’oci nocturn sobre la salut de les persones a 
Ciutat Vella (Ajuntament de Barcelona, 2017), del qual es van obtenir 
uns resultats que evidencien la relació entre la contaminació acústica i 
l’afectació greu sobre la salut de les persones que viuen al districte.
Els resultats d’aquests dos estudis van ressituar les nostres 
prioritats polítiques en la redacció del nou pla, en el qual es va definir 
com a objectiu principal la protecció de la vida dels veïns i les veïnes de 
Ciutat Vella. Perquè, malgrat que el territori pateix una desmesurada 
pressió turística i la seva vida veïnal ha estat oblidada molt sovint per 
part dels diferents governs municipals, Ciutat Vella segueix sent un 
districte residencial. Així doncs, es va considerar essencial preservar 
la vida dels seus barris com un element central per tal de garantir que 
el veïnat de Ciutat Vella continués vivint al districte. El gran repte 
era aconseguir un equilibri entre el desenvolupament de l’activitat 
econòmica i la salut de les persones residents en el territori.
Entre l’equip de tècnics municipals, l’equip redactor extern i 
la ciutadania vam dur a terme un diagnòstic crític dels plans anteriors, 
tot aportant millores normatives i consistència jurídica, i censant per 
primera vegada i de forma molt acurada totes les activitats que tenien 
lloc al territori. Així mateix, vam evidenciar amb rigor la prevalença de 
l’ús residencial, la fragilitat del teixit urbà i la vulnerabilitat residencial, 
tot definint el llindar de saturació de les activitats compatibles 
amb la qualitat de vida del veïnat. Per fer-ho, vam creuar les dades 
d’acumulació de llicències amb els gràfics d’exposició al soroll dels 
diferents sonòmetres instal•lats a la via pública.
Aquest llindar de saturació va ser clau per justificar la 
restricció de noves llicències a zones saturades. L’element més 
innovador del treball dels urbanistes va ser la capacitat de prognosi 
de l’aplicació de la normativa; l’equip redactor va crear una eina capaç 
64
Visions urbanes
de simular escenaris de saturació basant-se en l’aplicació de diferents 
paràmetres de regulació.
Per tots aquests motius, el Consell Superior de Col•legis 
d’Arquitectes d’Espanya va atorgar el Premi d’Urbanisme Espanyol 2019 
al Pla d’usos de Ciutat Vella, el màxim reconeixement per part de la 
professió en l’àmbit del planejament urbà.
Participació ciutadana
Dèiem que la ciutadania també va col•laborar en la redacció del pla 
mitjançant un procés participatiu conduït per la cooperativa Raons 
Públiques. El procés va comptar amb la participació de diferents sectors 
implicats en l’àmbit veïnal i econòmic. Els resultats obtinguts van 
constatar l’afectació que la saturació de les activitats econòmiques 
orientades al turisme produïa sobre la vida de les veïnes i els veïns que 
viuen al districte i la necessitat de simplificar-ne la regulació.
Des de l’inici dels treballs que van desembocar en el Pla d’usos 
de 2017 sabíem que, tot i que la liberalització de les activitats havia 
tingut un desplegament rapidíssim a Ciutat Vella, la restricció tindria 
uns efectes molt més lents, ja que els plans d’usos sempre actuen 
Un camió recull sobre allò preexistent. Per tant, és cert que el model econòmic no s’ha 
les escombraries en un carrer modificat, però sí que podem constatar que el monocultiu econòmic no 
de Ciutat Vella.
▼
65
Jordi Rabassa · Santi Ibarra
© Curro Palacios Taberner.
▲
Un comerç obert 
a Ciutat Vella.
ha augmentat i que la tendència de sol•licitud de noves llicències s’ha 
capgirat: ara mateix són majoritàries les peticions de llicència de comerç 
de proximitat, mentre que les de restauració i les d’activitats dirigides 
al públic turista són gairebé residuals. Això ens situa en un escenari 
futur en el qual s’incrementaran les activitats econòmiques destinades al 
públic local i es reduiran les turístiques.
Amb tot, un pla d’usos pensat per protegir la població que viu 
a Ciutat Vella no és suficient per canviar el model. És una peça més 
d’un engranatge en què s’han d’incloure elements ja aprovats en el 
darrer mandat i desenvolupats també en aquest: el pla de dinamització 
econòmica i comercial, la territorialització dels serveis de Barcelona 
Activa, un pla d’inspeccions proactiu i eficient —acompanyat d’un 
reforç de l’aparell de serveis jurídics— i un urbanisme pensat amb la 
participació del veïnat per al seu propi benefici.
Barcelona ha de ser una ciutat que cuida la vida de barri: amb 
unes veïnes i uns veïns que tinguin dret a participar dels processos 
de construcció ciutadana i una Administració que tingui el deure de 
garantir aquesta participació i la vida comunitària. Aquest és l’esperit 
del Pla d’usos de Ciutat Vella de 2017.
66
Visions urbanes
© Clara Soler.
Barcelona #desdecasa
Edu Bayer
Barcelona en dades Participar en la vida cultural 
Viure la cultura va més enllà d’assistir a alguna 
de les activitats, de pagament 
o gratuïtes, que ofereix la ciutat. És anar a veure 
espectacles, visitar exposicions o llegir un llibre. Però 
també és formar part d’associacions culturals, actuar en 
obres de teatre amateur o pintar un quadre.  
L’Institut de Cultura de Barcelona ha elaborat 
l’‘Enquesta de participació i necessitats culturals de 
Barcelona’ amb l’objectiu de conèixer les inquietuds 
culturals i el valor que els ciutadans atorguen a la 
cultura. Els resultats confirmen desigualtats en l’accés 
i en la participació, però també mostren que tota la 
ciutadania valora positivament la cultura.
Marga Pont, textos Astrid Ortiz, infografia
68
Dossier
© Marc Gómez.
Com és la participació cultural a Barcelona  
La ciutadania participa en la cultura de formes molt diverses i també amb 
grans desigualtats d’accés a les diferents activitats. La lectura és la pràctica 
cultural més estesa. Només el 15,6 % diu que no llegeix llibres mai o gairebé 
mai. Al voltant d’una de cada cinc persones assisteix a espectacles de dansa 
(22,4 %) i a activitats relacionades amb la literatura (22,3 %). Més de la meitat 
de la població (62,4 %) accedeix a algun tipus d’activitat cultural, i gairebé una 
de cada quatre persones (39,7 %) practica alguna activitat. Només una de cada 
deu persones practica de forma intensa activitats com fer fotografies, escriure, 
pintar o tocar un instrument.
La participació cultural no es limita a les activitats d’allò que s’ha anomenat 
“cultura legitimada”, sinó que es desenvolupa a través d’altres activitats no sempre 
reconegudes com a culturals. Un 70,6 % dels enquestats participa en aquests 
tipus d’activitats, gairebé un 10% més que les persones que accedeixen a activitats 
legitimades (62,4 %). Passejar per la ciutat (70,6 %) o per la natura (43,4 %) i anar a 
restaurants (43,5 %) són les més esteses.
% DE PARTICIPACIÓ EN ACTIVITATS CULTURALS LEGITIMADES
ACCÉS / ASSISTÈNCIA
Llegir llibres 52,2 32,2 15,6
Visitar exposicions, museus 15,9 48,4 35,7
Anar al cinema 17,1 43,0 39,7
Anar a concerts 7,9 35,4 56,6
Anar al teatre 7,0 32,4 60,6
Veure espectacles de dansa 2,4 20,0 77,5
Activitats relacionades amb la literatura 6,6 15,7 77,6
PRÀCTICA
Fer fotografies o creacions artístiques 13,8 19,7 66,4
Escriure 13,7 17,9 68,4
Pintar, dibuixar, fer escultures 11,1 15,8 73,1
Tocar instruments, cantar, fer música 11,3 12,8 75,9
Ballar o fer dansa de qualsevol tipus 7,4 13,0 79,6
Participar en obres de teatre 1,5 3,2 95,3
% DE PARTICIPACIÓ EN ACTIVITATS DE CULTURA NO LEGITIMADA
Passejar per la ciutat 70,6 24,7 4,7
Anar a restaurants, bars, etc. 43,5 48,0 8,5
Passejar per la natura 43,4 41,5 15,1
Visitar fires i mercats 21,4 59,0 19,6
Practicar esports o jocs en grup 41,5 24,2 34,3
Actes tradicionals o populars col·lectius 15,7 34,6 49,6
Activitats relacionades amb l’artesania 22,1 23,1 54,8
Explicar contes o històries 18,5 19,8 61,7
Anar a discoteques, sales de ball, etc. 7,3 23,0 69,6
Activitats religioses o espirituals en grup 11,8 13,8 74,3
  Sovint o molt sovint      De tant en tant      Mai o gairebé mai      NS/NC
69
Barcelona en dades
Els factors de desigualtat  ASSISTÈNCIA O PRÀCTICA D’ACTIVITATS CULTURALS 
en l’accés  (SEGONS NIVELL DE RENDA FAMILIAR DISPONIBLE)
La renda i l’entorn familiar són els % DE PERSONES QUE SOVINT O MOLT SOVINT ASSISTEIXEN A ACTIVITATS CULTURALS
principals condicionants de les 
desigualtats a l’hora de participar Renda baixa Renda mitjana Renda alta Mitjana ciutat
en la vida cultural. Els habitants de 49,7 % 68,4 % 71,9 % 62,4 %
barris de rendes baixes assisteixen 
menys a activitats culturals i fins i tot 
practiquen menys activitats culturals 
no legitimades que la mitjana de la 
població.
El fet que la mare practiqui més 
activitats culturals també és un factor 
condicionant a l’hora d’accedir a la % DE PERSONES QUE SOVINT O MOLT SOVINT PRACTIQUEN ACTIVITATS CULTURALS 
cultura. Quan la mare fa dues o més 
activitats culturals, la meitat dels Renda baixa Renda mitjana Renda alta Mitjana ciutat
descendents declaren practicar-ne 33,8 % 44,5 % 38,3 % 39,7 %
una, dues o més. En canvi, en el cas 
de les mares que no fan cap activitat 
o només una, el 67,2 % dels seus fills 
o filles no participen en cap activitat 
cultural.
% DE PERSONES QUE SOVINT O MOLT SOVINT FAN ACTIVITATS DE CULTURA NO LEGITIMADA
Renda baixa Renda mitjana Renda alta Mitjana ciutat
58,4 %  77,9 % 75,7 % 70,6 %
PRÀCTICA D’ACTIVITATS CULTURALS SEGONS LA PRÀCTICA DE LA MARE
PRÀCTICA INTENSA PRÀCTICA NO MITJANA CIUTAT
DE LA MARE INTENSA DE LA MARE
51,6 % 48,4 % 32,8 % 67,2 % 39,7 % 60,3 %
% de fills que practiquen una o més activitats % de fills que no practiquen cap activitat 
70
Dossier
Les necessitats % DE PERSONES QUE VOLDRIEN % DE PERSONES QUE VOLDRIEN 
culturals  ASSISTIR A MÉS ACTIVITATS PARTICIPAR MÉS EN ACTIVITATS CULTURALS (SEGONS EL NOMBRE CULTURALS (SEGONS EL NOMBRE 
Tothom voldria dedicar més temps a D’ACTIVITATS A QUÈ JA D’ACTIVITATS EN QUÈ JA 
les activitats culturals, tant els qui ja ASSISTEIX) PARTICIPA)
en fan com els qui no en fan cap. Les 
persones amb menys oportunitats TRES O MÉS ACTIVITATS TRES O MÉS ACTIVITATS
i recursos, és a dir, les que viuen en Barris renda baixa ...............................26,9% Homes ........................................................1,2%
barris de renda baixa, manifesten 
més necessitat de participar en Barris renda mitjana ...........................19,2% Dones ..........................................................3,8%
activitats culturals (legitimades i no Barris renda alta ................................... 20,0% Mitjana ......................................................2,6%
legitimades). En el cas de la pràctica, Mitjana barris ..................................... 22,1%
els qui fan més activitats són els DUES ACTIVITATS
qui voldrien fer-ne encara més. DUES ACTIVITATS
D’altra banda, l’accés a l’educació en Homes ........................................................ 5,5%
expressions artístiques també està Barris renda baixa ............................... 21,8% Dones .......................................................... 7,4%
condicionat per la renda. Barris renda mitjana .......................... 18,2% Mitjana ......................................................6,6%
Homes i dones mostren 
necessitats culturals similars quan Barris renda alta ................................... 19,6% UNA ACTIVITAT
es tracta de practicar i d’assistir a Mitjana barris ......................................19,7%
activitats culturals. Les persones Homes .....................................................23,6%
que fan menys activitats són les UNA ACTIVITAT Dones .......................................................28,6%
que tenen més necessitat de fer-ne. 
En concret, el 69,6 % dels homes Barris renda baixa ............................... 33,9% Mitjana ...................................................26,3%
i el 64,5 % de les dones que no Barris renda mitjana .......................... 30,8%
practiquen cap activitat desitjarien CAP ACTIVITATBarris renda alta ...................................24,6%
participar activament en alguna.
Mitjana barris ..................................... 30,9% Homes .....................................................69,6%
Dones .......................................................60,2%
CAP ACTIVITAT
Mitjana ...................................................64,5%
Barris renda baixa ................................ 17,4%
Barris renda mitjana .......................... 31,8%
Barris renda alta ....................................35,7%
Mitjana barris ......................................27,4%
% DE PERSONES AMB FORMACIÓ EN ACTIVITATS ARTÍSTIQUES 
(SEGONS RENDA FAMILIAR DISPONIBLE)
31,0
27,0
25,2
24,0
22,5 23,4
20,4 20,3
19,2 18,7
17,5 16,9
15,2 15,814,7
13,4 14,3 13,1 12,9
11,1 11,3
9,6 8,7
7,1
Música Pintura, dibuix, Dansa Arts escèniques Escriptura Fotografia,
escultura audiovisuals
Barris renda baixa Barris renda mitjana Barris renda alta Mitjana ciutat
71
Barcelona en dades
Els espais per a la cultura COM CREU QUE AFECTARIA AL BARRI EL TANCAMENT DE LA BIBLIOTECA 
Els equipaments públics millor O EL CENTRE CÍVIC?*
valorats són les biblioteques i els BIBLIOTECA CENTRE CÍVIC
centres cívics. Una gran part de la 
població valora com a actius culturals Barris renda baixa ...................................... 7,6 Barris renda baixa ......................................8,3
espais que no sempre són reconeguts Barris renda mitjana .................................8,2 Barris renda mitjana .................................8,2
com a tals, com les places, els parcs i 
les platges (41,7 %). Barris renda alta .......................................... 7,8 Barris renda alta ..........................................8,0
Un hipotètic tancament de la Mitjana gent del barri .............................7,9 Mitjana gent del barri ............................8,2
biblioteca o del centre cívic afectaria 
més a títol individual als residents COM CREU QUE L’AFECTARIA PERSONALMENT EL TANCAMENT 
dels barris de renda baixa. Aquestes DE LA BIBLIOTECA O EL CENTRE CÍVIC?*
diferències no s’observen quan es 
BIBLIOTECA CENTRE CÍVIC
pregunta sobre com afectaria el 
tancament a la gent del barri (i no Barris renda baixa ......................................6,4 Barris renda baixa .......................................7,0
a les persones a títol individual). En 
termes generals, tots els enquestats Barris renda mitjana ................................. 5,7 Barris renda mitjana .................................5,4
consideren que el tancament tindria Barris renda alta ..........................................5,0 Barris renda alta ..........................................5,2
un impacte molt important per a la Mitjana entrevistat ..................................5,9 Mitjana entrevistat ..................................5,9
gent del barri (per sobre de 8 en una 
escala de 0 a 10). *Els enquestats han respost en quin grau els afectarien aquests supòsits valorant amb una puntuació entre 0 i 10, 
en la qual els punts signifiquen: 0-4 gens, 5-6 poc, 7-8 bastant, 9-10 molt.
ESPAIS IMPORTANTS PER A LA VIDA CULTURAL DE LES PERSONES* 
ESPAIS CULTURALS CLÀSSICS
Biblioteca Centre cívic, Teatre, espai Cinema Sala d’exposicions Altres
45,1 % casal de barri, etc. de concerts 10,2 % o museu 2,3 %
45,3 % 14,0 % 7,0 %
ALTRES ESPAIS DE VIDA CULTURAL
Plaça, parc Equipaments Escola, institut, Cafeteria Mercat, Casal de gent Altres
o platja esportius llar d’infants o bar centre comercial gran 4,4 %
41,7 % 11,0 % 7,9 % 6,5 % 6,1 % 5,5 %
*Les persones enquestades han respost a la pregunta: “Quins són els tres espais o llocs més importants per a la vida cultural del barri?”.
72
Dossier
Barcelona #desdecasa
Edu Bayer
La cultura no és Les dues paraules 
per a mi? Diversitat clau de la primera 
i desigualtats enquesta sobre 
en la participació participació i 
cultural        necessitats culturals 
Nicolás Barbieri   a Barcelona 
són diversitat i 
desigualtat. De l’enquesta es desprèn que el 
desig de participar no es limita als actes de la 
cultura legitimada i que per atendre totes les 
necessitats culturals cal situar l’equitat en el 
centre de les polítiques públiques. Equitat 
no vol dir homogeneïtat, sinó intervencions 
específiques segons les necessitats.
74
Barcelona en dades
© Antonio Lajusticia. © Pepe Navarro.
© Carlota Serrarols. © Antonio Lajusticia.
Per què fer una enquesta sobre participació cultural a Barcelona1? A les Notes
ciutats es discuteix amb intensitat sobre les desigualtats en la renda, 1. Aquest article interpreta 
en la salut, en l’educació o en l’accés a l’habitatge, però es parla poc de els resultats de la primera Enquesta de participació i 
les desigualtats en les polítiques culturals. Correm el risc de beneficiar necessitats culturals de Barcelona, 
desproporcionadament les persones que més oportunitats culturals desenvolupada per la Secretaria 
tenen i que més recursos culturals públics utilitzen. En el marc de la Tècnica de l’lnstitut de Cultura 
mesura de govern “Cap a una política pública de cultura i educació”2, es de Barcelona (Observatori de dades culturals de Barcelona). He 
va detectar la necessitat de disposar d’un coneixement més profund de format part de l’equip impulsor 
la realitat cultural de la ciutat per elaborar i avaluar polítiques culturals de l’enquesta, juntament amb 
amb el suport d’evidències rigoroses. Montse Tort i Assumpta Manils, 
a qui agraeixo molt especialment 
aquesta oportunitat. 
Una enquesta innovadora i rigorosa Enllaç a l’enquesta: 
Les enquestes de participació cultural han de fer front a alguns reptes http://ow.ly/Qu5S50yNADc 
clau. Un dels riscos més importants és homogeneïtzar, és a dir, reduir la 2. http://ow.ly/TZzV50yNAIQ 
diversitat de formes en què participem en la vida cultural a la ciutat. És 
evident que aquesta homogeneïtzació no es limita només a les activitats 
promogudes per les institucions culturals, però moltes enquestes 
consideren la participació únicament des del punt de vista del consum o 
de l’assistència a les activitats promogudes pel sector cultural, centrant-
se sobretot en les categories de públic o audiència. Per això, el primer 
repte de l’enquesta sobre participació i necessitats culturals a Barcelona 
és abordar no només l’accés o l’assistència als esdeveniments, sinó també 
la pràctica cultural (creació, formació) i la participació en comunitat.
Un altre repte és evitar reproduir les jerarquies que genera el 
sistema cultural mateix. Així, es qualifiquen determinades pràctiques 
com a “no culturals” o s’etiqueten de “no participants” persones que, 
potser, intervenen en la vida cultural de la ciutat de manera diferent. 
Evidentment, l’enquesta ha de prestar atenció a allò que la literatura 
acadèmica anomena “cultura legitimada”: activitats reconegudes per i 
generades amb el suport de les institucions públiques o d’altres agents 
del sector cultural amb més poder de prescripció. Però aquestes activitats 
són una part molt específica i formalitzada dels hàbits culturals. Per 
això, l’enquesta també posa atenció en altres activitats i pràctiques 
informals, comunitàries, populars, etcètera, que formen part de la vida 
quotidiana i que contribueixen al desenvolupament dels drets culturals. Nicolás Barbieri. Investigador i 
Finalment, moltes enquestes de participació cultural es limiten professor associat de la Universitat 
a mesurar la demanda (allò que fem) i molt poques qüestionen les Autònoma de Barcelona. Doctor 
en Ciència Política i graduat en 
necessitats (allò que voldríem fer) i les valoracions (la importància d’allò Humanitats. La seva recerca es 
que fem). Per això, la present enquesta va més enllà de la noció de cultura concentra en l'anàlisi i l’avaluació 
com a luxe i aborda la participació cultural com el que és: un dret humà. de les polítiques culturals i socials, 
particularment en l'àmbit dels 
drets culturals i les desigualtats 
Els resultats: de la diversitat a les desigualtats socials. Ha publicat llibres i 
Com és la participació cultural a Barcelona i quins factors n’expliquen articles en revistes internacionals 
les desigualtats? Quines necessitats culturals es poden detectar entre la i ha contribuït a la planificació, 
implementació i avaluació de 
població? Com valora la població la participació en la vida cultural de projectes culturals i educatius. És 
la ciutat? Aquestes són les tres grans preguntes que aborda l’enquesta. autor del blog ubicarse.net.
75
Nicolás Barbieri 
En primer lloc, l’enquesta evidencia que la participació 
cultural a la ciutat és extensa i diversa, i que no es limita a les activitats 
promogudes per les institucions i les organitzacions culturals. Participar 
culturalment no és només participar en la cultura legitimada. La vida 
cultural a la ciutat es desenvolupa també a través d’activitats no sempre 
reconegudes com a tals, i l’enquesta així ho corrobora.
Ara bé, no només participem de manera diferent, sinó que la 
nostra participació cultural també està condicionada per desigualtats 
importants. El codi postal, l’entorn familiar, el nivell d’estudis, l’origen, 
el gènere o l’edat són factors significatius per entendre les oportunitats 
i els resultats en l’exercici del dret a participar en la vida cultural 
de la ciutat. I parlem de desigualtats perquè hi ha diferents graus de 
participació que s’associen sistemàticament a determinats factors i 
condicions socials, en particular 
La nostra participació cultural està el barri de residència i la pràctica cultural en l’entorn familiar.
condicionada per desigualtats importants, En segon lloc, l’enquesta 
que s’associen sobretot al barri de recull que la població de Barcelona manifesta necessitats culturals 
residència i a la pràctica cultural familiar. de forma generalitzada. Les 
necessitats són transversals al 
conjunt de la ciutadania: tant les persones que participen sovint en 
activitats com les que no ho fan voldrien dedicar-hi (més) temps. Però 
les necessitats culturals també estan marcades per certes desigualtats. Si 
ens referim a l’assistència o a l’accés a activitats de cultura legitimada, 
les persones que participen menys en aquest àmbit manifesten més 
necessitat de fer-ho. Fins i tot les que han tingut menys oportunitats i 
recursos manifesten més necessitat o voluntat de participar. A més, les 
dones declaren més necessitat i voluntat de participar que els homes. 
Els resultats de l’enquesta qüestionen la idea, força estesa en el sector 
cultural, que “qui no participa és perquè no vol”. Així, la participació 
cultural no és exclusivament una expressió de la subjectivitat personal, 
sinó també de complexes relacions socials, materials i simbòliques. I, a 
més, s’ha de tenir en compte la desconnexió entre l’oferta d’activitats 
institucionals i les necessitats de la ciutadania.
La formació en les arts i les expressions culturals també és una 
necessitat a Barcelona. Es tracta d’un dret cultural novament condicionat 
per les desigualtats. Viure en un barri de renda mitjana o alta, tenir un 
nivell d’estudis més alt, una pràctica cultural familiar (i materna) més 
intensa, haver nascut a la resta de la Unió Europea o ser més jove implica 
haver tingut més oportunitats quant a l’educació artística i cultural.
En tercer lloc, l’enquesta reflecteix el gran valor de les 
expressions culturals en la vida de les persones, la comunitat i la 
ciutat. A diferència de la participació i les necessitats, no es perceben 
desigualtats significatives. Les persones, independentment del seu barri, 
origen, gènere i edat, atorguen molta importància i valors diversos a 
76
Barcelona en dades
Notes les arts i la cultura. També és transversal l’elevada importància que 
3. En aquest sentit, em permeto la població atorga als ensenyaments artístics que es desenvolupen en 
citar la recerca L’equitat en les 
polítiques culturals, que hem els centres educatius. En aquest sentit, un altre aspecte innovador 
desenvolupat amb el Centre de l’enquesta és la incorporació del concepte “actiu cultural” per 
d’Estudis i Recursos Culturals identificar espais de referència per a la participació cultural a la ciutat. 
(CERC) de la Diputació de Una gran part de la població valora com a actius culturals espais no 
Barcelona i els municipis del Prat 
de Llobregat, Sabadell, Igualada i sempre reconeguts com a tals (places, centres educatius o equipaments 
Tiana. Accessible a: esportius). Per la seva banda, les biblioteques i els centres cívics tenen 
https://www1.diba.cat/llibreria/ un impacte important en la vida de les persones i destaquen pel 
pdf/61960.pdf reconeixement del seu valor públic.
Les polítiques culturals: de les desigualtats a l’equitat
L’enquesta sobre participació i necessitats culturals a Barcelona hauria 
de ser una eina rellevant per a qualsevol agent de la ciutat quan es tracta 
de prendre decisions que influeixen en el dret a participar en la vida 
cultural. No existeixen receptes o polítiques úniques i reproduïbles en 
tots els contextos. Si sumem el coneixement generat en l’enquesta i en 
altres recerques3, podem suggerir línies estratègiques d’actuació.
Cal situar l’equitat en el centre de l’agenda de les polítiques 
culturals. Disposem d’experiències, projectes i iniciatives molt rellevants, 
però ens falten polítiques estructurals. Ara bé, hem d’entendre que 
promoure l’equitat en la participació cultural no significa “una mateixa 
cultura per a tothom” administrada i subministrada per les mateixes 
institucions i organitzacions. Equitat no equival a homogeneïtat, com 
tampoc a segregació: una política basada en la idea de “cadascú amb 
la seva cultura, però ben separats” tampoc permetrà fer front a les 
desigualtats.
El concepte d’equitat en polítiques culturals vol dir fer 
intervencions específiques en funció de necessitats col•lectives diferents, 
amb l’objectiu de reduir les desigualtats en l’exercici del dret a participar 
en la vida cultural. Cal fer-ho, a més, en comú, des del (re)coneixement 
de la diversitat de capacitats i de formes de participar de les persones i 
les comunitats, alhora que s’assumeixen responsabilitats i es despleguen 
+ polítiques públiques. L’equitat, però, no s’ha d’entendre com a “cultura 
a demanda”. Aquesta perspectiva serà rellevant si ens interpel•la com 
a societat: els drets culturals seran drets reclamats per la ciutadania 
o no seran. Les organitzacions culturals tenen molt per fer pel dret 
de les persones a participar en la vida cultural de la ciutat. Però els 
agents educatius, el sistema de salut o les polítiques econòmiques (entre 
d’altres), també. Ens hem de preguntar plegats què ha de canviar per 
construir una societat on puguem dedicar temps a participar en allò 
que considerem culturalment valuós i significatiu. Hem de pensar 
L’equitat en les polítiques quins canvis estructurals són bàsics per donar suport a les persones i 
culturals   comunitats en la seva vida cultural. Perquè els drets culturals avancen a 
Nicolás Barbieri 
i Yunailis Salazar mesura que avancen la resta de drets, i la democràcia també esdevé més 
Diputació de Barcelona, 2019. real i sòlida quan s’exerceixen els drets culturals.
77
Nicolás Barbieri 
Barcelona #desdecasa
Edu Bayer
Plec Una vida normal
de cultura Fa poc temps vam perdre una forma de 
viure. Va quedar enfonsada sota una 
Debat
Sant Jordi contra el coronavirus muntanya de lletres i de llàgrimes. Avui 
Rescatar les llibreries 
i salvar els llibres l’evoquem en les nostres converses, surt als 
per Francesc Bombí subtítols de les notícies i, sobretot, somiem 
Entrevista
Belén Funes amb ella. Quan ens pensàvem que era 
“Volia ensenyar la Barcelona 
dels qui ho tenen més difícil” l’últim que podíem perdre, va desaparèixer. 
per Joan Burdeus L’anomenàvem “una vida normal”.
Llibres
● La gent del carrer Montcada. Sara, la protagonista de La hija 
Una història de Barcelona 
(segles  a ) de un ladrón, s’enfronta a tot per trobar XIII XVIII
Albert García Espuche
per Ramon Alcoberro aquesta forma de viure. A ella, l’hi han 
● Barcelona: títol provisional. 
Un viatge literari per la ciutat negat. A l’òpera prima de Belén Funes, a 
Andreu Gomila i Diego Piccininno 
(Ed.) qui entrevistem en aquestes pàgines, la 
per Ada Castells lluita de la Sara és a peu de carrer, sortejant 
obstacles, i està feta de coses simples i 
propòsits no massa llunyans. L’únic que desitja aquesta jove mare 
és tenir “una vida normal”.
També Barcelona, dona lluitadora i vital, es troba avui 
perduda en aquesta recerca. Ha viscut el seu Sant Jordi en silenci, 
amb les llibreries tancades i sense roses als carrers. Temorosa. Però 
ella, per fortuna, té els seus llibres per no sentir-se desemparada, 
com podem llegir a les pàgines de Barcelona: títol provisional, que 
destaquem en aquesta secció. Ningú millor que els autors que l’han 
relatat, des de Rodoreda a Casavella, per apropar-nos el batec 
d’aquesta ciutat, que avui només somia amb tenir de nou 
“una vida normal”. 
79
Cultura
Sant Jordi 
contra el coronavirus
Rescatar les llibreries 
i salvar els llibres
23 d’abril del 2020. Com 
cada any, Sant Jordi ha de 
matar el drac, però enguany 
la història pren un altre 
camí i l’enemic ha mutat 
en un virus que no es veu 
a simple vista ni es menja 
una princesa, però que ha Ha passat el dia de Sant Jordi amb les llibreries tancades. 
arrasat el panorama social El sector del llibre ha fet tot el que ha pogut però, abans i després, queda la incertesa. Les llibreries són un dels 
i cultural sense cap remei comerços a qui s’ha permès reobrir des de la fase 0 del desconfinament. Així i tot, el primer dia que era possible 
a l’horitzó. L’heroi potser reprendre l’activitat, només una de cada dues va decidir aixecar la persiana, segons dades del Gremi de Llibreters. 
s’haurà d’aliar amb el drac No se sap per a quantes el confinament acabarà suposant un tancament definitiu. S’han succeït iniciatives d’urgència 
per derrotar la malaltia com el projecte Llibreries Obertes i se n’han redescobert d’altres com Libelista; s’ha impulsat la venda als grans 
i esperar que el sector magatzems en línia (Amazon, però també Fnac, Abacus, La Casa del Llibre o El Corte Inglés), així com les comandes a 
resisteixi el seu embat per les llibreries independents a través dels webs, per e-mail i per telèfon, i les vendes en quioscos i supermercats. 
reprendre la lluita anual, Abans que arribés Sant Jordi, cada jornada que passava es difonien iniciatives i campanyes, acompanyades d’algunes 
potser al juliol, potser polèmiques i cert malestar per com s’han gestionat, però ja es pot dir que si bé han servit per afeblir l’estocada, la 
a l’octubre. O potser el ferida encara és oberta. Ara la idea és celebrar la gran festa del llibre el 23 de juliol, en ple estiu, sota un núvol 
cavaller podrà salvar els d’incertesa vírica que tot ho amara i invitacions constants d’ajornar la celebració. I, si no es pogués, es diu de moure-
llibres amb visites massives la a l’octubre. Per alguns, serà massa tard.El president de la Generalitat mateix ja va assegurar 
a les llibreries i un pla que s’intentaria reactivar l’activitat de les llibreries “com més aviat millor” i que calia “prioritzar un sector cultural 
redemptor que contribueixi molt tocat, devastat”, motiu pel qual es va acordar crear una comissió per elaborar un pla de rescat en una reunió 
a posar ordre a la baula entre la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, i representants del sector: Xavi Ramiro (APIC), Bel Olid 
més feble del sistema (AELC), Àngels Gregori (PEN Català), Montse Ayats (Associació d’Editors en Llengua Catalana), Maria Carme 
editorial. Ferrer (Gremi de Llibreters), Patrici Tixis (Cambra del Llibre de Catalunya i Gremi d’Editors), Martí Romaní (Gremi de 
80
Debat
que arribaran a terra ferma i miraran de remuntar, en millors 
o pitjors condicions, però també n’hi haurà que s’hauran 
enfonsat. De moment, ja hi ha hagut alguns impagaments, i 
n’hi haurà més si no es troba liquiditat, i això sense comptar 
que algunes empreses han hagut de recórrer a expedients 
de regulació temporal d’ocupació.
Es mantindrà el ritme de comandes en línia a les 
llibreries independents i s’evitarà la temptació del servei 
asèptic, però puntual, dels grans d’internet? O continuarà 
pujant el llibre digital, ara que més i més lectors hi han 
entrat de ple?
En el capítol de les receptes, l’escriptor i editor 
d’Apostroph Bernat Ruiz Domènech, expert en el 
sector editorial i autor del llibre publicat l’any passat 
Desencadenats. Un nou mercat per al llibre independent 
(Saldonar, 2019), ha elaborat al seu blog (http://www.
bernat-ruiz.com) un itinerari amb una sèrie de propostes 
que creu que contribuirien a fer sortir el sector d’allò que 
ell ha anomenat “primavera negra”. Presenta un pla en tres 
fases: rescat, reforç i reconversió.
Distribuïdors) i Jesús del Hoyo (Col•legi Professional de La festa del llibre (i de la rosa, també) 
Disseny Gràfic de Catalunya).
A hores d’ara, davant la incertesa, el sector aguanta no és un premi, sinó una taula de salvació 
la respiració. Com avançarà el desconfinament? Quines a la qual el sector s’agafa cada any.
conseqüències tindrà l’aturada? Passades les primeres 
setmanes de desescalada, recordarà la gent que la 
cultura en general i els llibres en particular els han ajudat Rescat per mitjà de la compra de llibres
a passar els dies i acudirà en massa a les llibreries? Si Primer, doncs, cal fer un rescat que ha d’incloure compres 
per superar la pandèmia hem estat els ciutadans qui ens massives a les llibreries per part de les biblioteques: “La 
hem fet responsables tot quedant-nos a casa, ens farem principal mesura de rescat ha de ser ràpida i aplicada a 
també responsables de la recuperació o esperarem que la baula més feble, les llibreries, amb tres objectius: que 
siguin els governs i les institucions els qui ho arreglin tot? en tanquin tan poques com sigui possible, que recorrin 
Certament, no hi ha respostes. a les devolucions el menys possible i que reprenguin les 
De moment, aquest esglaó feble de la cadena fa el cor comandes immediatament”. Ruiz Domènech concreta que 
fort. Montserrat Úbeda, directora de la llibreria Ona, que aquesta compra de llibres ha d’incloure totes les llibreries 
havia d’obrir precisament al mes d’abril per estar rodada amb “mecanismes de redistribució de l’esforç; el volum 
per Sant Jordi, explicava que “aquesta aturada ens anirà de compra a cada llibreria s’ha d’establir comparant la 
bé per replantejar-nos la manera com comprem els llibres facturació de l’any anterior amb l’any corrent. A major 
i com consumim en general”. Lluís Morral, de Laie, creu descens, més compra, però amb un límit de facturació 
que com a mínim aquest any “s’ha salvat la cara”, en part màxima. En aquesta fase cal salvar-ne tantes com 
perquè els lectors han dirigit les comandes al web com sigui possible, i per fer-ho cal introduir mecanismes 
mai fins ara. Isabel Sucunza, de La Calders, tuitejava per correctors que beneficiïn els petits i mitjans”. “La compra 
què s’havia pogut salvar relativament de la suspensió de des de les biblioteques és l’única manera ràpida i legal 
Sant Jordi: “Fa uns anys vam decidir que la parada d’aquell d’injectar diners a la cadena, ja que els crèdits tous i les 
dia la muntaríem sempre en un lloc (l’Antic Teatre) fora del desgravacions fiscals, que han de tenir el seu paper en la 
mogollón per seguir mantenint el contacte amb els nostres fase de reforç, no arribaran a temps”, rebla.
clients habituals en un entorn que ho facilités”. Pel que fa al pressupost de la mesura, creu que 
Aquesta meravellosa festa també ha posat (encara s’ha de repartir en els diversos nivells (Estat, Generalitat, 
més) al descobert una feblesa, i és que precisament el fet Diputació i ajuntaments), però han de ser els municipis els 
que en un sol dia es venguin tants exemplars no és quelcom qui l’executin per assegurar la distribució dels recursos. 
extraordinari si es repeteix cada any i si la facturació total L’Ajuntament de Barcelona ja va anunciar que hi destinarà 
del sector en depèn en gran mesura. En massa casos, la un milió d’euros. A més, cal que les dades de facturació 
festa del llibre (i de la rosa, també) no és un premi, sinó una mensuals siguin d’accés públic: “Per mesurar l’esforç que 
taula de salvació a la qual s’agafen cada any. I, aquest any, les arques públiques haurien de dur a terme, necessitem 
això que ha passat és un naufragi en tota regla, i n’hi haurà comparar la facturació de l’any anterior, que és el més 
81
Debat
© Vicente Zambrano
semblant i pròxim que tenim a un any “normal”, amb els La burocràcia s’ha de simplificar entenent que, qui més qui 
mesos durant els quals les llibreries estaran tancades”. menys, tothom sortirà d’aquesta crisi sense tenir tots els 
Insisteix que les dades s’han de fer públiques. “No només papers en regla. Finalment, el període de carència ha de 
n’han de disposar les administracions implicades, s’han ser d’un mínim de dos anys, perquè necessitem un cicle 
d’obrir perquè tot el sector conegui, com més aviat millor sencer “normal” per consolidar la recuperació del sector.”
i de manera actualitzada, quina és l’evolució i l’abast de Ruiz Domènech també creu que cal prendre una 
la crisi. Els ciutadans en general també han de poder mesura que no agradarà a molts: l’anul•lació de totes 
verificar amb quin criteri s’inverteixen els seus diners. La les subvencions a la producció de llibres durant el 2020. 
transparència no és un do de qui posseeix la informació, és Explica que “encara que d’aquesta crisi en sortirem amb 
un dret dels ciutadans”. un gran augment del dèficit, els diners no creixen als 
En aquest punt, recorda que no ha parlat encara arbres i cal limitar la despesa en qüestions que, ara mateix, 
d’autors, agències, professionals per compte propi, editors no són estructurals. Un exemple són les subvencions 
i distribuïdors. “La qüestió és que, si injectem els diners a la producció de llibres i de publicacions similars, que 
necessaris en el moment adequat i a la baula que més ho podrien anul•lar-se durant el que resta del 2020, fins i tot 
necessita, aquests fluiran per tota la cadena: els llibreters aquelles que ja haguessin estat aprovades”. Va fort, però 
reprendran les comandes molt abans, tornaran menys assegura que a Espanya “el llibre no pateix un problema de 
llibres als distribuïdors i això tindrà un impacte positiu en producció i podem desincentivar-la durant un any. A més, 
el negoci dels editors ja que, arribat el moment, podran les subvencions es reparteixen de forma tan atomitzada 
pagar i tornar a encarregar projectes als professionals per que no posarem en perill cap editorial, però la suma total 
compte propi, i liquidaran més drets a agències i autors”. és suficient com per a què, utilitzada en el moment i lloc 
adequats, se’n noti l’efecte”.
Si s’injecten els diners necessaris a Reconversió inajornable del sector
les llibreries, aquests fluiran per tota I, per últim, ja a llarg termini, cal escometre una reconversió: “Una vegada hem rescatat i reforçat el sector perquè 
la cadena: els llibreters reprendran les torni a una cosa semblant a la normalitat, hem d’afrontar 
comandes molt abans, tornaran menys la reconversió. Caldrà començar a desplegar aquestes mesures durant els propers dotze mesos i completar-les en 
llibres als distribuïdors i això tindrà un dos anys”. Una reconversió tan profunda com la del llibre 
impacte positiu en el negoci dels editors. no es resumeix en uns centenars de paraules, però Ruiz Domènech n’apunta els aspectes essencials.
En primer lloc, cal abordar una reforma del sistema 
institucional de gremis i associacions: ha de ser més 
Reforç per mitjà de crèdits tous a llibreries, distribuïdors senzill, democràtic i horitzontal. En segon lloc, s’ha 
i editors d’establir l’obligatorietat i gratuïtat de l’ús i la participació 
Després caldrà entrar en una fase de reforç: “Durant el d’eines d’informació com LibriRed i DILVE, entre d’altres. 
rescat hem aplicat un desfibril•lador perquè el pacient En tercer lloc, cal desenvolupar un sistema d’indicadors 
no mori, o no quedi postrat amb danys irreparables. Una del llibre que publiqui les dades mensuals en diferents 
vegada estabilitzat el sector, necessitem reforçar-lo rangs i subsectors, seguint els exemples alemany i 
perquè remunti l’activitat com més aviat millor i les arques brasiler (entre d’altres). Per últim, s’ha d’elaborar un pla de 
públiques no hagin de fer-se càrrec d’una muntanya de reconversió industrial i comercial del llibre, amb una sèrie 
subsidis d’atur, entre altres prestacions socials. Aquestes de mesures que aconsegueixin els següents objectius: 
mesures haurien de començar a desplegar-se en tres desincentivar la publicació de novetats i moderar-ne el 
mesos i executar-se en sis o vuit”. ritme; mesurar i reduir la quantitat de títols vius; fomentar 
Algunes d’aquestes mesures són les que ja reclamen l’adopció, per part dels editors, de tecnologies i processos 
els estaments del sector, i sembla que les administracions a favor de l’eficiència; racionalitzar la distribució tendint 
estan disposades a implementar-les, i fins i tot en certa a l’estoc zero mitjançant l’aplicació de les tecnologies i 
mesura ho estan fent. Ruiz Domènech, però, és ben els processos d’impressió sota demanda ja disponibles al 
específic: “Crèdits tous dirigits a llibreries, distribuïdors i mercat; fomentar la gestió d’audiències per part d’editors 
editors. Com en el cas anterior, també cal limitar la suma i llibreters; i fomentar el tancament de les llibreries que 
màxima que es pot deixar per vessar-ne més als més febles aportin una contribució social i cultural menor.
i que menys accés tenen al crèdit privat. Els habituals Ara bé, Ruiz Domènech està convençut que el sector 
crèdits tous de l’Institut de Crèdit Oficial i institucions se’n sortirà, però molt tocat, “més que en altres grans 
afins no són el que semblen des de fora: la burocràcia mercats europeus com l’alemany, el francès o l’italià, perquè 
és l’habitual, el calendari pot allargar-se massa i el nivell la rendibilitat i la liquiditat del mercat espanyol són força 
de garanties sol exigir-lo un banc, que és qui gestiona inferiors, fins i tot en comparació amb les italianes. En un any 
el crèdit. En aquest context, necessitem que l’Estat veurem força tancaments de llibreries, alguns tancaments 
assumeixi el 100% del risc davant les entitats bancàries. d’editorials, i fins i tot és possible que algun distribuïdor 
82
Debat
En un any veurem força tancaments de 
llibreries, alguns tancaments d’editorials, 
i fins i tot algun distribuïdor mitjà haurà 
d’abaixar la persiana.
ha pesat molt i s’ha notat qui havia tingut cura de les xarxes 
socials, la comunicació, la venda en línia, i qui no. Això no 
assegura la viabilitat, però permet encarar el problema 
d’una altra forma, amb més opcions. Del paper de les 
administracions no se’n pot dir gran cosa perquè gairebé 
no fan res útil. Si ens comparem amb França, veiem que 
aquí no es fa res, excepció feta d’alguns ajuntaments, com 
el de Barcelona, que han posat diners damunt la taula per 
comprar llibres a les llibreries destinats a les biblioteques, 
una decisió encertada perquè reforça la baula més feble. Jo 
trobo a faltar, com a mínim, copiar el que fan a França, a la 
nostra mida i amb els nostres recursos”.
Pel que fa al futur, “la distribució de llibres de paper 
haurà de diversificar la seva oferta de serveis. Alguns 
distribuïdors ja han començat a fer-ho, però la majoria, 
per exemple, no ofereix servei d’impressió sota demanda. 
També ens hem de preguntar per què el meu distribuïdor 
de llibres digitals m’informa, amb un retard de només 48 
hores, de les vendes dels meus ebooks (si ho gestiono 
directament amb Amazon, se m’informa el mateix dia) i 
per què la majoria dels distribuïdors de llibres de paper ho 
fan a mes vençut i no sobre vendes en ferm per part dels 
lectors, sinó només de les comandes dels llibreters. La 
cadena de valor tradicional porta deu anys sense fer els 
deures. Hi ha hagut avenços, però insuficients”.
Pel que fa a les llibreries, creu que el seu paper 
—quelcom que les més noves i les que s’han sabut 
Imatges de la primera celebració de la Nit de les llibreries l’octubre de 2018. reconvertir ja estan fent— és ser magatzems de cultura. “El 
producte principal serà el llibre, però embolicat amb una 
oferta cultural sense la qual el negoci no se sostindrà. N’hi 
mitjà hagi de baixar la persiana. La recuperació, a més, haurà menys i, excepte les cadenes i els grans magatzems, 
serà molt lenta. No podem esperar reprendre l’activitat les llibreries seran més petites. No crec que sorgeixin 
on la vàrem deixar, el ritme serà lent. Si no passa res més, propostes radicalment noves durant el confinament. 
la tardor serà de recuperació i potser arribarem al Nadal Veurem la continuació d’allò que hem vist fins Sant Jordi, 
amb un ritme força bo, però, trigarem un any a recuperar poca cosa més. No està malament, però no hem de caure 
el terreny perdut. A més, els editors estan posposant en triomfalismes: fins i tot Llibreries Obertes, que ara 
llançaments i compra de drets, per tant, tot això també anirà funciona bé i ha venut uns 50.000 llibres, encara no ha 
més lent. Ara veurem llançaments que van quedar pendents venut des del 23 de març l’equivalent a dos dies normals 
abans del confinament i potser tindrem una certa sensació de facturació abans de la crisi. Amb sort, s’està venent el 
de normalitat, però serà per simple acumulació”. 10% del que seria normal. És una catàstrofe”.
Una catàstrofe que obligarà a obrir les portes, a 
L’element tecnològic esperar que s’hagi pogut injectar liquiditat en el sistema i 
En tot cas, Ruiz Domènech valora les propostes que s’estan que els lectors (respectant les mesures de distanciament 
fent des del sector mateix com a “voluntarioses, però social, és clar) omplin les llibreries perquè el valor flueixi 
fan curt. Han tingut un èxit irregular que ajudarà molt a cap a totes les baules de la cadena del sector editorial. 
alguns però molt poc a la majoria. És normal. No totes les Així, potser, Sant Jordi, la princesa i el drac derrotaran el 
llibreries, per exemple, han arribat a aquesta crisi amb les virus del confinament i tornaran a reprendre el combat no 
mateixes eines. Algunes han sabut i pogut moure les seves l’any que ve, ni al juliol, ni a l’octubre, sinó dia rere dia.
comunitats, i d’altres no perquè no les havien treballat mai 
massa. En el context del confinament, l’element tecnològic Francesc Bombí, periodista
83
Debat
© Goroka / Ajuntament de Barcelona © Goroka / Ajuntament de Barcelona
Belén Funes és 
directora de cinema. 
La seva primera 
pel•lícula, La hija de 
un ladrón, s’ha endut, 
entre d’altres, el Goya 
a Millor Direcció 
Novell i el Gaudí a 
Millor Pel•lícula en 
llengua no catalana. 
En aquesta òpera 
prima, Funes narra 
un fragment de la 
vida de la Sara (Greta 
Fernández), mare 
soltera de vint-i-dos 
anys que aspira al que 
ella en diu “una vida 
normal”: una llar per 
al seu germà petit i el 
seu nadó, una feina 
per arribar a final de mes i potser tornar amb l’exnòvio 
i pare de la criatura per formar una família sense que el 
seu propi pare, criminal acabat de sortir de la presó, ho 
engegui tot enlaire. 
Belén Funes  
“Volia ensenyar la Barcelona 
dels qui ho tenen més difícil”
84
Entrevista
Formada a l’ESCAC, Belén Funes (Barcelona, 1984) Barcelona dels que ho tenen més difícil. Havíem arribat 
encapçala una nova onada de cineastes catalanes, dones a un moment en què semblava que el cinema català era 
i joves. Com a directora de cinema ha decidit enfocar la sinònim del cinema de Cesc Gay. A mi m’encanten les 
seva mirada cap a l’altra Barcelona, la dels marges. La hija seves pel•lícules, En la Ciudad em flipa. Però el que mostra 
de un ladrón és una obra profundament política, sòbria i aquest cinema és un estrat social completament diferent 
intel•ligent que marca un nou estàndard per al futur del del que jo volia mostrar. Hi havia cineastes movent-se 
cinema social a casa nostra, empeltant-lo amb la millor per uns determinats ambients i em venia de gust anar a 
tradició europea d’autors com Ken Loach o els germans altres espais. Combrego molt més amb la forma d’escollir 
Dardenne. Parlem al bar Amsterdam de Ciutat Meridiana, localitzacions de directors com Isaki Lacuesta o Isa 
una localització que apareix al film, tot just sortint de la Campo, i volia fer un retrat de l’altra gent.
parada de Torre Baró i a tocar del pis de protecció oficial 
on viu el personatge de la Sara. Igual que en el seu cinema, 
en el discurs de Funes es barregen realitat i ficció, i la visió 
del que hauria de mostrar una càmera relliga amb una idea “El concepte de normalitat canvia segons 
política de com hauria de ser el món. amb qui estiguis parlant. El normal per a 
No recordem pel•lícules que passin a Ciutat Meridiana. nosaltres —sostre, família, feina— és tota 
Tens alguna relació personal amb el lloc que expliqui una epopeia per a persones com la Sara.”
l’elecció?
Vaig créixer a Ripollet i venia molt sovint a Ciutat Meridiana 
a visitar gent que s’hi havia mudat. A part d’aquesta relació A la pel•lícula, quan aquesta “altra gent” s’ha de definir 
personal, vaig voler situar l’acció de la pel•lícula aquí a si mateixa, ho fan dient que són “gent normal”.
perquè m’agradava alló que transmet aquest barri, aquests Això neix d’un moment molt emocionant per a mi, quan 
edificis tan alts que expressen estèticament la solidaritat vaig veure Rosetta (1999), dels germans Dardenne. Hi ha 
veïnal que veiem a la pel•lícula. A més, volia mostrar una una seqüència en què la protagonista és al seu llit i s’està 
Barcelona diferent de la que veiem sovint al barri de Gràcia dient a si mateixa que es diu Rosetta, que té un amic i que 
o al Passeig de Gràcia: aquella és una Barcelona molt és normal. Em va impressionar molt veure aquella nena 
legítima, però no és l’única que hi ha. que l’únic que volia era la normalitat i em va fer pensar en 
què volia dir ser “normal”. El concepte de normalitat canvia 
Trobaves a faltar alguna cosa en el cinema social espanyol segons amb qui estiguis parlant i per on s’estigui movent. 
que hagis aconseguit mostrar amb la teva pel•lícula? Em vaig adonar que el normal per a nosaltres —tenir un 
Tinc referents molt importants del cinema social espanyol. sostre, una família i una feina— és una epopeia per a molta 
Barrio (Fernando León de Aranoa, 1998) és una pel•lícula gent com la Sara, la protagonista de la meva pel•lícula. 
que m’encanta. També m’entusiasmen Días contados Hi ha un mur al voltant de la classe mitjana que no deixa 
(Imanol Uribe, 1994) o Historias del Kronen (Montxo entrar molta gent, s’ha tornat gairebé infranquejable. Això 
Armendáriz, 1995). Em venia de gust fer una pel•lícula és el que la Sara es repeteix com un mantra tota l’estona, 
en espais que aparentment no són cinematogràfics i no a veure si així, a còpia de repetir-s’ho, la seva vida acaba 
acostumem a veure al cinema malgrat que formen part sent normal. En realitat la seva vida és extraordinària en el 
de les nostres vides. M’atreia la idea que l’acció d’una millor i en el pitjor dels sentits. Aquest personatge té unes 
pel•lícula transcorregués als marges de la ciutat perquè em aspiracions tan petites que a molta gent li poden semblar 
semblen territoris inexplorats i molt interessants. A part de insignificants, però per a mi expressaven tot el pes del 
l’amabilitat de la gent, de com ens va rebre i ajudar a fer la moment que ens ha tocat viure. 
pel•lícula, Ciutat Meridiana és un lloc molt interessant per 
viure i molt bonic. Els discursos que diuen que ja hem superat la crisi no 
tenen res a veure amb el que has observat?
Què has descobert d’aquest barri fent la pel•lícula? Ni amb el que jo he observat, ni amb el que m’explica la 
He descobert el mateix que he intentat plasmar: hi ha gent, ni amb el que es viu al barri dels meus pares, ni amb 
un teixit social que serveix de matalàs quan la gent té res de res. La crisi ni s’ha acabat ni s’acabarà aviat i només 
problemes. Jo havia escrit una sèrie de conflictes en un guió ha servit perquè les classes que ja tenien problemes en 
i un cop aquí em vaig adonar que tot era veritat, que tot això tinguin encara més.
estava passant. Aquest país ha travessat una crisi salvatge: 
determinats estrats socials que eren classe mitjana han La gent de Ciutat Meridiana se sent deixada de banda 
passat a ser classe supervivent. De sobte, vaig veure que per Barcelona?
tot això és real, que encara passa i que a molts llocs la No he pogut parlar-ho amb ells. Si penso en el meu poble, 
situació només és sostenible gràcies al suport veïnal. Ripollet, és una localitat de 46.000 habitants que no té ni 
estació de tren i per agafar-lo has d’anar a Cerdanyola. 
La decisió de mostrar aquesta Barcelona és política? Si això no és tenir una part de la gent abandonada, ja em 
La fonamentació és política: la inquietud d’ensenyar la diràs què és. En aquest gran sistema que és el capitalisme, 
85
Entrevista
el centre l’ocupen uns pocs mentre que la majoria Vaig rodar aquest moment, però després no el vaig muntar. 
queda als marges. Això es veu en termes de mobilitat i Mentre ho filmàvem, tot l’equip notava que alguna cosa 
infraestructures, però també en termes socials. Hi ha molta grinyolava. Havíem rodat una pel•lícula que transcorria 
gent a qui s’abandona perquè no encaixa en els canons de en el present, i tot just arribar a casa ho vaig tenir molt 
mascle home blanc amb els seus privilegis. La Sara sempre clar: aquella seqüència no formava part de la pel•lícula. 
repeteix que ella és normal però, si la mires de prop, de La vaig rodar perquè era com un salvavides. En cas que 
seguida t’adones que aquesta noia és de tot menys normal. l’espectador desconnectés i no entengués res, podia posar-
Té una minusvalidesa auditiva, que no li impedeix haver la, però preferia no fer-ho. Vaig explicar als actors tot el que 
de fer el que hauria de fer si no la tingués, és mare soltera, havia passat per arribar fins aquí perquè, evidentment, jo 
té dues feines... La seva èpica és tan extraordinària que sí que ho sé, i ells van ser molt valents. L’Eduard em va dir: 
et sap greu que digui que és normal. Hauria de dir “sóc la “No et traeixis, si penses que podem explicar la història 
puta hòstia”. des del present, hem de ser forts. Si queden llacunes o 
caps per lligar, formarà part de la decisió ètica. El públic 
està fart de veure imatges i d’interpretar-les”.
“M’interessava molt que fos el 
personatge qui t’introduís en la seva Una de les seqüències importants passa en un judici i sembla basada en fets reals.
realitat, que no fos l’espectador el que Em vaig passar uns quants matins a la Ciutat de la Justícia: 
l’envaís amb la càmera i l’esperés dins.” els funcionaris et deixen entrar molt amablement als judicis amb audiència oberta. Però la seqüència de la pel•lícula 
neix d’una conversa amb el nostre advocat, que ens va 
explicar que als judicis es produeix sempre un interrogatori 
Com vas construir el personatge de la Sara? on acostuma a aflorar l’emoció de la gent. Són preguntes 
Per escriure la Sara ens vam entrevistar amb noies que molt íntimes, molt petites, tan concretes que costa 
havien estat en circumstàncies semblants. El moment clau respondre-les. Vaig ser en un judici en què obligaven a una 
va ser quan una noia que s’havia quedat embarassada en noia a treure’s la bossa de mà que duia abans de declarar. 
un centre de menors em va explicar que quan queia la nit i Algú despullant-te de les teves coses perquè parlis... Em va 
apagaven les llums treia el seu nadó del bressol i el ficava semblar increïble.
al llit amb ella. Això no es pot fer perquè se suposa que 
malcries a la criatura, però aquell era el seu moment preferit Com jugues amb la línia fina que separa ficció de 
del dia perquè era quan se sentia menys sola, les úniques documental?
hores que sentia que hi havia algú més al seu costat. És el gran desafiament d’aquesta pel•lícula: com mantens 
Després de tot el dia presa per l’angoixa, era el moment la sensació de realitat inventant-ho tot. Tota l’estona 
en què respirava. Vaig sentir que la pel•lícula que estàvem jugàvem a deixar les portes obertes perquè entrés aire. La 
fent era la d’aquella noia i d’aquell nadó. Vam començar a pel•lícula està plena de gent que s’interpreta a ella mateixa, 
escriure la pel•lícula a partir d’aquella imatge, després va des de netejadores a bàrmans que també ho són a la vida 
aparèixer Greta Fernández, l’actriu protagonista, li vam real. Sempre fèiem servir localitzacions naturals. Només 
cremar els cabells i de cop ja era la Sara. una part és inventada i amb la resta calia veure si el que 
inventàvem floria a la vida real o no. Jo crec que tot ens 
Veiem molt els cabells cremats de la Sara. Com és que va florir, però podria haver mort. Per a un director, sempre 
la filmeu tant des del darrere, que veiem gairebé tant el és un repte jugar amb aquests híbrids, però és la part del 
seu clatell com la seva cara? cinema que més m’interessa.
D’entrada, perquè no m’agrada gaire la idea que tot ha de 
gravar-se des de la frontalitat. Em sembla que hauríem de Creus que el cinema és una eina capaç de transformar la 
començar a deixar això de banda. A més, m’interessava realitat i la ficció la millor eina per fer-ho?
molt que fos el personatge qui t’introduís en la seva Jo faria documental però sóc massa covarda. Em fa massa 
realitat, que no fos l’espectador el que l’envaís amb la por el fet que no hi hagi res a què agafar-me. No faig 
càmera i l’esperés dins. Era una forma de permeabilitzar la documental perquè em sembla un art dificilíssim. Pel que fa 
realitat de la Sara perquè fos ella la qui expliqués els llocs al cinema, no crec que pugui canviar el món. Pot canviar a 
per on es movia. Va ser una decisió que vam prendre amb l’espectador els minuts durant els quals dura una pel•lícula, 
la directora de fotografia per ser molt fidels a l’estil i al ficar-se dins del seu cap i dir-li “estan passant coses i te 
personatge, per tal de no violar la seva intimitat i que fos les estic explicant”. A mi m’ha passat. Vaig anar a veure 
ella qui ens digués: “Vine, entra, jo et porto”. I, Daniel Blake, de Ken Loach, i hi ha un moment en què una 
dona és a un centre de Càritas i es queixa que mai hi ha 
Una decisió important de la pel•lícula és que mai tampons. Des d’aleshores, cada vegada que hi ha el Gran 
coneixem del tot el món del qual parles. No s’explica el Recapte, compro i dono tampons, gràcies a Ken Loach! 
passat de la Sara, què ha passat amb el seu pare, amb el Durant una hora i mitja, el cinema pot canviar la percepció 
seu exnòvio... tot queda fora de camp. de l’espectador, aixecar-lo, remoure’l, recordar-li que estan 
86
Entrevista
passant coses que ell potser no coneix. Pot passar que el 
cinema canviï el món, com va passar amb Rosetta, gràcies “No faig documental perquè em sembla 
a la qual a França es va fer l’anomenada “Llei Rosetta” per 
a la inserció de menors en situació de precarietat. Però és un art dificilíssim. Em fa massa por el fet 
difícil, molt difícil. que no hi hagi res a què agafar-me.”
Amb l’auge de plataformes com Netflix, creus que 
l’audiovisual està virant cap a l’entreteniment i oblidant d’una política de gènere. Crec que la universitat hi té molt 
el compromís social? a veure, perquè allà ets un alumne, ni home ni dona, on 
Jo crec que es polaritzarà moltíssim. Tindrem cinema de tens unes notes en què el gènere no té cap paper. Hem 
crispetes o política dissident, sense punt mig. Dins de començat a empènyer i caldrà seguir empenyent. Sovint 
l’entreteniment, trobem propostes treballades i altres em diuen que el personatge de la Sara és molt feminista, i 
que no ho estan i no m’interessen. Hi ha tota una part de jo penso que en el seu lèxic ni tan sols existeix la paraula 
cinema que s’esforça per connectar amb l’espectador i que “feminista”. Però és clar que és feminista: és una dona amb 
alhora el vol tractar com si fos part de l’obra, no com un poder, forta, que creu en la sororitat i la solidaritat i que 
mer consumidor. Aquesta és la part que més m’interessa s’està emancipant de tots els homes de la seva vida. La 
del cinema, amb propostes com Estiu 1983 (Carla Simón, Sara és un d’aquests referents que m’agradaria arribar a ser 
2018), que m’encanta; i amb altres encara més arriscades, i possiblement no seré perquè em manca la seva força.
com El año del descubrimiento (Luís López Carrasco, 2020), 
o O que arde (Óliver Laxe, 2019), que està oberta a tothom. Una paradoxa del cinema social és que, malgrat la 
En el futur haurem d’aprendre a decidir com d’oberta o voluntat transformadora eminentment d’esquerres, 
de tancada ha de ser la visió que el cinema ens doni de la mostra gent com la Sara i el seu voltant, persones i 
circumstància que ens ha tocat viure. personatges que acaben votant a l’extrema dreta.
Crec que la gent acabarà votant el que vulgui. Mai 
Què en penses de la nova fornada de joves cineastes m’atreviria a dir si un vot és vàlid o no. Però veig la Sara i 
catalanes de la qual formes part? gent com ella amb un component decididament apolític. 
Per mi és difícil sentir-me part d’una onada. Jo em sento Ja no creuen en res. Ho he vist amb els meus ulls: gent que 
part d’un grup d’amigues, són totes col•legues meves. Ens no votaria perquè no veuen que cap partit estigui parlant 
passem guions, càstings, col•laborem, elles venen als meus dels seus problemes i no se senten representats per ningú. 
rodatges i jo vaig als seus. No ho sento com una onada Ara està passant: ens estem oblidant de molta gent. A quin 
acadèmica. Sento que són amigues meves i que són els partit votaria la Sara? Crec que la Sara ni votaria, perquè 
meus referents, perquè quan m’he de fixar en algú, em fixo estaria treballant. Forma part de la gent que no té temps ni 
en elles. Alhora és evident que està passant alguna cosa per votar.
amb el cinema de dones. L’altre dia llegia que enguany la 
Berlinale se sosté gràcies al cinema que estan filmant les 
dones, que fan les propostes més interessants. A Catalunya Joan Burdeus, periodista
està passant una cosa semblant gràcies a la implementació Curro Palacios Taberner, retrats
87
Entrevista
500 anys de vida 
al carrer Montcada
Ramon Alcoberro Pericay — La gent del carrer Montcada. als carrers marsellesos en les 725 planes de la seva 
Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII), d’Albert García Histoire universelle de Marseille. De l’an mil à l’an deux 
Espuche (2020), editat per l’Ajuntament de Barcelona en mille [Història universal de Marsella. De l’any mil a l’any 
dos volums de 475 i 725 planes respectivament, és un dels dos mil] (Agone, 2006), però no arriba ni de lluny al 
poquíssims llibres que poden ser considerats “una obra de nivell de precisió documental del llibre que ens ocupa. 
vida” perquè, literalment, ha estat imprescindible dedicar James S. Amelang va donar algunes clarícies sobre la 
tota una vida acadèmica per tirar endavant un projecte vida quotidiana barcelonina a La formación de una clase 
d’aquesta magnitud. García Espuche, qui ja va documentar dirigente: Barcelona 1490-1714 (Ariel, 1989), però el 
exhaustivament la vida quotidiana dels habitants del Born nivell de concreció hiperrealista de García Espuche és 
i els oficis de la ciutat al 1700, ens ofereix ara una obra incomparablement més detallat.
exhaustiva que recull cinc-cents anys de vida d’un dels Els dos volums d’aquest llibre certifiquen el tremp 
carrers més emblemàtics de la ciutat, el carrer Montcada. d’una ciutat que l’endemà d’un bombardeig o d’un incendi 
Nucli avui dia de l’activitat museística, i en bona part ja reconstrueix els casals perquè en això l’hi va la vida. Així 
gentrificat, el carrer Montcada fou durant segles una de les descobrim que després del setge de Barcelona de 1713-
principals artèries de Barcelona. “El carrer Montcada era 1714, la casa dels Nadal i Despujol “quasi del tot arruïnada 
un dels llocs clau de la ciutat on es creaven relacions de de la gran còpia de bales ‘y bombas que dieron en ella 
negocis i s’acordaven enllaços matrimonials entre persones y sólo tiene un cuarto habitable por haberse reparado, 
d’un cert nivell social i econòmic” (vol. I, pàg. 137); García teniendo lo demás de ella gran riesgo de asolarse por 
Espuche, tot acumulant i endreçant una documentació estar las paredes todas abiertas y muy cascadas’” 
ingent, fa la màgia de retornar-nos-el tal com fou al llarg de (vol. II, pàg. 454). O que el 1589, com diu un cronista: 
cinc segles. Una quantitat immensa de documents notarials “Encendiose (sic.) tanto en Barcelona la peste que no 
i altres fonts primàries formen en el seu llibre tot un riu hubo calle corta y pequeña que fuese en la cual aquella 
de vida. Afirmar que de la documentació que ens aporta no penetrase. Y apenas hubo casa secular habitada en la 
en sortiran arguments per a una bona pila de novel•les que no enfermase” (vol. I, pàg. 199). Però també hi trobem 
històriques és pràcticament una banalitat. les festes de Carnaval dels felipistes i els interiors luxosos 
Qualsevol qui, amb una mica de sensibilitat, amb “draps de ras ‘de personatges’, ‘de verdures’, ‘de 
ressegueix la documentació gairebé tota inèdita sobre fullatges’, ‘d’herbatge’ i ‘d’arboledes’” (vol. I, pàg. 152).
compravendes, disposicions testamentàries, préstecs El fru-fru de les sotanes, el bum-bum de les comares, 
i censals que s’esmenta al llibre imagina amb no gaire la remor d’unes vides petites que es tornen immenses, és 
dificultat els batecs i els dies d’homes i dones de segles recollit per García Espuche amb un amor i una delicadesa 
passats que es trobaven amb els mateixos tropells i que traspuen per l’acurada descripció dels aixovars 
alegries que pot tenir un contemporani nostre. Una mort 
sobtada que deixa intestat un vell casal, un negoci que 
no ha funcionat i obliga a empenyorar-se, separacions i 
intrigues familiars... Tot això ho van documentar ahir, com 
avui, legions de notaris, i García Espuche ho converteix 
en un fresc de vida quotidiana. No sé si gaires ciutats 
europees disposen d’un llibre tan exhaustiu sobre un 
carrer, resseguit durant cinc-cents anys. A França, 
Alèssi Dell’Umbria ha documentat la vida quotidiana 
Nucli avui dia de l’activitat museística, i en 
bona part gentrificat, el carrer Montcada 
fou durant segles una de les principals 
artèries de Barcelona.
La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII), Albert García Espuche
Ajuntament de Barcelona, Volum I, 475 pàgines; Volum II, 725 pàgines — Barcelona, 2020
88
Llibres
domiciliaris i de les possessions dels 
diversos propietaris que, segle rere 
segle, van ocupant les diverses cases 
del carrer. La documentació d’arxiu 
que s’exhuma ens permet traçar 
una microhistòria gairebé poètica 
i alhora precisa com pertoca a una 
obra d’ambició exhaustiva. Així veiem 
néixer tallers com el que Jaume 
Codina, el 1530, tenia a casa: “una 
fabrica o obratge de llanes per fer 
draps contrays, mescolats, setzens, 
vernins [teles fines], per la qual La plaça Major del Born, en una pintura anònima datada al voltant de 1775. © MUHBA
fabrica e obra tenia en casa llogats 
per majordom de dita llana e fabrica 
lo senyor Lluís Rossell, paraire” (vol. II, 
pàg. 466) i també morts doloroses o 
viatges incerts.
Tot bon afeccionat a 
l’urbanisme sap que pel que toca a 
la història filosòfica de les ciutats hi 
ha tres llibres que són, com diuen 
a França, incontournables. La ciutat 
antiga, de Fustel de Coulanges 
(1864), La ciutat en la història, de 
Lewis Munford (1961) i El llibre dels 
passatges, de Walter Benjamin Façana de la casa Móra, cap al 1930. © AFB Interior de la casa Taverner, cap al 1936. 
(1927-1942, 1.ª ed., 1982) ens han © AFB
ensenyat que les ciutats, si bé 
produeixen fenòmens inèdits, són també una continuació 
i una recreació del seu passat. Els vells carrers ens Els dos volums d’aquest llibre certifiquen 
expliquen unes històries que són també les nostres. 
Els territoris ciutadans estan units, enllà dels segles, el tremp d’una ciutat que l’endemà d’un 
per un fil civilitzador que ens relliga al passat però que, bombardeig o d’un incendi ja reconstrueix 
inevitablement, en la societat burgesa, resulta del tot 
provisional. els casals perquè en això l’hi va la vida.
Als carrers es troben, sovint a contracor, amos i serfs, 
propietaris i desposseïts, gent de tota la vida i forasters, en García Espuche fa impossible continuar mantenint el 
una peripècia quotidiana i en una confusa barreja de signes mite d’un carrer Montcada d’aristòcrates i grans casals 
gairebé imperceptible per a qui s’hi troba. Però posada sota i ens el mostra curull de dones feineres i homes d’ofici, 
la mirada de l’historiador, i amb la distància dels segles, amb períodes d’ufana i de grisor. Avui, el de Montcada és 
l’amalgama pren un sentit i una coloració magnífica. Com un carrer pres pels turistes i, en bona part, descafeïnat, 
va escriure Walter Benjamin a la seva Crònica de Berlín: “qui com descafeïnada i “higienitzada” ha estat, per a bé i 
pretén acostar-se al seu propi passat ha de captenir-se per a mal, la Barcelona Vella des que fa un segle es va 
com un home que cava [...], perquè els estats de les coses obrir la Via Laietana. Però La gent del carrer Montcada de 
son tan sols emmagatzemaments, capes, que després García Espuche quedarà com un monument historiogràfic 
de la més curosa exploració ens entreguen els autèntics impressionant i com a record i homenatge a la Barcelona 
valors que s’amaguen a l’interior de la terra”. El llibre de popular.
La gent del carrer Montcada de García Espuche és un dels poquíssims llibres que poden ser considerats “una obra de vida” perquè, 
literalment, ha estat imprescindible dedicar tota una vida acadèmica per tirar endavant un projecte d’aquesta magnitud.
89
Llibres
Autors que fan bategar la ciutat El poeta, narrador i cronista David Castillo ens fa viatjar amb 
Juan Marsé, amb qui comparteix 
geografia literària, i es declara més 
Ada Castells — “Una ciutat és un Marta Pessarrodona desmunta afí als anarquistes de Si te dicen que 
organisme viu, inestable”. Llegeixo moltes de les idees que tenim sobre caí que al Pijoaparte d’Últimas tardes 
aquesta frase en ple confinament Mercè Rodoreda amb un exercici con Teresa. Quim Monzó aconsegueix 
per la pandèmia del coronavirus amb de literatura comparada de primer caçar personatges, episodis i indrets 
la certesa que quan va ser escrita nivell, com ja ens té acostumats. d’interès que, si no fos per la seva 
no tenia la mateixa tonalitat que ara, Així, La plaça del Diamant la fa mirada, restarien amagats en una 
però no per això deixava de ser certa. brillar amb la Berlin Alexanderplatz ciutat indiferent. Ho diu el crític Julià 
Me la trobo en la introducció de de Döblin, l’Ulisses de Joyce i Guillamon.
Barcelona: títol provisional, un viatge La senyora Dalloway de Woolf. De Montserrat Roig se 
per la Barcelona contemporània a La traductora eslovena Simona n’encarrega Irene Solà, qui es 
través dels seus escriptors que acaba Škrabec ens endinsa en el territori disposa a “llegir la ciutat amb els 
d’editar l’Ajuntament. de Jaume Cabré i ens recorda una peus”, tot centrant-se en un moment 
Andreu Gomila, crític i autor de les constants d’aquest llibre, que concret amb la certesa que “mirant 
de la ciutat, mallorquí d’origen i “un poeta que es pren el seu ofici una cosa petita, de fet, te les estàs 
barceloní per mèrits propis (és el seriosament es converteix en la mirant totes”. Aquesta cosa petita és 
periodista que ha dirigit l’edició consciència dels llocs on habita”. la nit del casament de l’Encarna a El 
barcelonina de Time Out durant més Del boom llatinoamericà ens temps de les cireres. La poeta Blanca 
temps), s’ha encarregat d’aplegar els en parla, naturalment, el periodista Llum Vidal recorre una Barcelona 
escriptors que ens guiaran a través Xavier Ayén, i ens explica que poques que “no és terra ni escenari sinó 
d’aquells altres que han retratat la ciutats del món tenen una cantonada nervi, substrat i batec”, la de Maria 
ciutat en els últims 100 anys. L’elecció on hagin viscut dos premis Nobel de Mercè Marçal. I, per acabar, Marina 
està feta des del gust. Sense voluntat Literatura: García Márquez i Vargas Espasa ens situa a la Barcelona que 
enciclopèdica. I això es nota des Llosa. Per cert, el primer, en un conte, no existeix, la de més enllà dels rius 
de la primera línia: aquí hi trobem parla de les palmeres del passeig de o la dels qui no tenen veu o la dels 
escriptors parlant intensament dels Gràcia (ningú no és perfecte). També qui viuen als marges, la que retraten 
col•legues que han obert camí. S’hi té tot el sentit que de Manuel Vázquez Pérez Andújar, Núria Cadenes, Javier 
respira una sana i embriagadora Montalbán ens en parli qui li ha agafat Calvo... En aquest capítol hi ha la 
subjectivitat, d’autor a autor, amb el relleu amb la sèrie de Carvalho, prova definitiva que, en parlar de la 
l’amor per la literatura que deixa un Carlos Zanón. Carvalho és un Barcelona que no existeix, els seus 
regust de complicitat. personatge que va buscant el mapa escriptors l’han feta existir, des 
També hi ha una clara voluntat perdut de la seva sentimentalitat, de moltes mirades, racons i veus, 
de trepitjar terreny. No en va, els qui com fa el mateix Zanón en la seva tal com es mereix un organisme 
signen aquestes pàgines ho fan amb obra narrativa i poètica. complex, canviant, viu.
la voluntat de crear mites, que és una La novel•lista Teresa Solana 
de les tasques del gremi de la lletra. és l’encarregada de repassar el 
El llibre es completa amb fotografies, gènere negre, el qual gaudeix a 
amb descripcions destacades, amb Barcelona d’una sòlida tradició des 
un grafisme viu de la mà del seu altre dels anys cinquanta i que tant s’ha 
editor, l’argentinobarceloní Diego revifat amb el Festival Internacional 
Piccininno. BCNegra fundat pel llibreter Paco 
El viatge el comença el mateix Camarasa el 2005. En un altre extrem 
Gomila, qui ens endinsa en la ciutat de l’organisme viu, el crític Ignacio 
del vici, la que paradoxalment ens va Echevarría ens apropa a la figura 
elevar a la categoria de gran ciutat del mexicà de renom internacional 
literària d’Europa, tot proposant- Roberto Bolaño, qui va iniciar la seva 
nos un recorregut que va de Juli carrera literària com a sensepapers 
Vallmitjana a Mathias Énard, sense pels carrers del Districte V i va acabar 
oblidar-nos del Watusi de Casavella. com a escriptor consagrat que 
Aquest inici ja és tota una declaració sopava a Il Giardinetto amb la crema 
de principis: prepareu-vos. literària de la ciutat.
Barcelona: títol provisional. Un viatge literari per la ciutat, Andreu Gomila i Diego Piccininno (Ed.) 
Ajuntament de Barcelona, 142 pàgines  — Barcelona, 2020 
90
Llibres
Barcelona #desdecasa
Edu Bayer
La distància No em feia res 
adequada aixecar-me aviat 
Carlos Zanón per esperar-la a la 
cantonada amb Vinyals 
i acompanyar-la al metro. Eren cinc, 
deu minuts, endarrerint-nos a cada 
semàfor i uns minuts més a la mateixa 
boca del metro. Després, jo marxava al 
gimnàs i ella, a treballar. La Maria treballa 
d’administrativa en un despatx d’advocats.
92
Relat
A la tarda, tret dels dimarts i els divendres, l’esperava a una cafeteria 
a prop del despatx, llogàvem una habitació i passàvem junts un parell 
d’hores. La Maria està casada i té dos fills menors d’edat i jo estic 
casat i en tinc un, però viu fora de casa. Ens vam conèixer gairebé 
de casualitat i, poc després, ja érem amants. Cap dels dos ens sentim 
còmodes amb l’engany. Ella al•lega que els seus fills són petits i jo ho 
assumeixo. M’agradaria que visquéssim junts? Suposo que sí. Crec que 
podria ser feliç, però a vegades dubto, tot i que no ho deixo entreveure. 
I potser hauria de pressionar-la, però, davant la disjuntiva, em fa por 
que opti per no ferir els seus fills. I, també, ho he de reconèixer, em fa 
por tenir-la i que la fantasia se’m faci fàcil. Adonar-me que només sóc 
un mirall: si m’estimen, estimo. Si no m’estimen, m’enamoro.
Una setmana abans que s’acordés el confinament, estàvem 
la meva dona i jo sopant a casa. Vaig treure el tema de les vacances 
d’estiu. La idea era anar a Croàcia, però, atesa la situació, era sensat 
buscar una segona opció, una de nacional:
—No ens van sortir gaire cars. Però crec que els hauríem 
d’anul•lar de totes maneres —va dir la meva dona.
—Per què?
—Perquè, si et sóc sincera, crec que em ve de gust el viatge, 
però no sé si em ve de gust el viatge amb tu. Sento dir-t’ho així. Ja 
n’hem parlat moltes vegades. Anem fent. Res més.
No vaig dir res. De seguida vaig reconèixer tant el sentiment 
de pànic com la voluntat de ser lleial a la meva dona. Tot i això, quan 
vaig obrir la boca, qui va parlar va ser el meu deplorable tactisme: 
—M’estàs enganyant?
—No, però tu sí.
La conversa es va quedar allà, en suspens. No ho vaig 
negar, i així vaig subscriure el que ella havia dit. Podria haver lluitat, 
explicat i, de manera obstinada i absurda, haver intentat convèncer Carlos Zanón (Barcelona, 1966). 
la meva dona que no hi havia cap infidelitat, però no ho vaig fer. Vaig Poeta, novel•lista i crític musical 
acceptar el delicte, la pena i el túnel de fuga: la Maria. i literari. Autor de poemaris com 
Aquella nit, com cada nit, vaig esperar que la Maria m’enviés Algunas maneras de olvidar a 
Gengis Khan (Hiperión, 2004) o 
un missatge al mòbil. Em va explicar com li havia anat el dia i jo li Banco de sangre (Espasa, 2017). 
vaig dir que havíem de parlar. Va voler saber què passava. No l’hi Ha escrit lletres per a músics 
explicaria amb missatges. Va dir que tot aquell misteri l’espantava. com Loquillo, Brighton 64
Vaig intentar tranquil•litzar-la. Em va trucar a l’hora de dinar per o Pájaro. Com a narrador, destaquen els seus llibres 
dir-me que l’enviaven a casa, que a partir de la setmana vinent tothom Tarde, mal y nunca (RBA, 2009), 
faria teletreball però que ella, a causa de les seves crisis asmàtiques, No llames a casa (RBA, 2012), 
era persona de risc i l’hi avançaven. Vam quedar aquella tarda a la Yo fui Johnny Thunders (Premi 
cafeteria habitual: Dashiell Hammett 2015, RBA), Taxi (Salamandra, 2017) i 
—Ens divorciem. Problemas de identidad (Planeta, 
La Maria no va dir res. Amb les dues mans cobria la seva 2019), aquest darrer amb el 
tassa de te verd fumejant. Se la va apropar als llavis i en va beure. És personatge de Pepe Carvalho. 
La seva obra s’ha traduït a Estats 
cert que esperava una altra reacció, però l’entenia. Això és el que em Units, França, Països Baixos, 
deia el cap, però notava l’autoestima ferida. Grècia, Itàlia i Alemanya.
93
Relat
—És cosa meva. No té res a veure amb tu.
—Potser encara ho podeu arreglar...
—Maria, no penso lluitar per aquest matrimoni. Ha estat bé. 
Ens respectem i prou. Sento que et sembli una mala notícia.
—No siguis cínic. És que, ho vulguem o no, això m’afegeix 
pressió. Entén-me. És l’únic que et demano.
La resta de la setmana va transcórrer com sempre. De fet, ens 
vam poder veure més hores. Intentava no semblar ansiós i no vaig tornar 
 a treure el tema. A casa ja havíem 
Just el dia abans del confinament li vaig dir decidit fer valorar el pis i, a partir d’aquí, veure qui se’l podria quedar. 
que estava segur que podíem ser feliços. Que A la Maria no li vaig comentar res 
seria dur al principi, però que tot encaixaria. d’això. Només li vaig dir, el dia abans del confinament, que estava segur 
que ella i jo podríem ser feliços. 
Que seria dur al principi, però que tot encaixaria i que tot allò que ja no 
teníem, compartir una vida amb algú a qui t’estimes i desitges, estaria 
al nostre abast. Em va fer un petó de manera automàtica, sense cap 
prevenció.
—Ets la persona més important de la meva vida —em va dir, i 
m’ho vaig creure.
Al dia següent, el confinament ja havia de ser estricte. A casa 
meva, la decisió sobre la nostra convivència quedava supeditada a quan 
passés tot aquest desastre i, sense gairebé haver de dir-nos res, vivíem 
separats. Ella dormia al dormitori i jo al sofà del menjador. Els àpats 
els fèiem junts, això sí, i junts també fèiem zooms amb el nostre fill i 
assistíem a les notícies igual de sorpresos i confosos.
Amb la Maria, la relació via mòbil es va intensificar. La seva 
situació, quant a la nostra relació, era pitjor, ja que el seu pis era la meitat 
que el meu i ells eren el doble. Per això vam acordar acudir cada dos o tres 
dies a l’únic supermercat que hi ha a la plaça Catalana i veure’ns allà. De 
vegades coincidíem a la cua per entrar, a un metre de distància, i d’altres 
a dins, on perdíem el temps entre les safates de carn o agafant taronges o 
pomes, qualsevol tonteria, com dos adolescents. Ens encantava veure’ns. 
Ens fregàvem amb els guants quan ningú ens mirava i des de sota les 
mascaretes ens dèiem quant ens enyoràvem. Comentàvem les novetats 
sobre tota aquella bogeria i ens preguntàvem quan acabaria tot. Jo sabia 
que ella era grup de risc i em preocupava el seu estat. Fins i tot vaig 
arribar a retreure-li que fos ella qui sortís a comprar.
—Surto per veure’t.
—Algun dia només caldrà que entris a casa per veure’m.
—Sempre hem estat diferents en això. Jo, aferrada a viure 
el present sense pensar en el futur, i tu, instal•lat en el futur com si el 
present fos una molèstia.
—Pot ser. El present s’esgota. O potser és més fàcil. T’estimo. 
Vull estar amb tu. Vull sentir que sóc on he de ser.
94
Relat
—Jo també t’estimo.
Durant els dies següents, la nostra comunicació va ser l’habitual. 
Però, un dia, quan vaig anar al supermercat, puntual, ella no s’hi va 
presentar. Li vaig escriure, però no va contestar. Ho vaig provar durant 
tot el dia. La vaig trucar, però ningú responia el telèfon. Vaig començar 
a preocupar-me. Li vaig escriure al mail. Res. Finalment, vaig comprovar 
que m’havia bloquejat al seu telèfon. Dos dies després, vaig acudir al 
supermercat i vaig comprovar que era el seu marit qui estava comprant. 
No ens coneixíem, així que no podia establir cap conversa sobre el tema.
Tots els meus intents posteriors van ser inútils. Vaig donar voltes 
al voltant del seu bloc de pisos per si sortia a alguna de les finestres, li 
vaig escriure de totes les maneres per tots els mitjans al meu abast, sense 
cap precaució per si obria el mail la persona equivocada, o el seu compte 
 a Twitter. La única explicació lògica 
Però un dia, quan vaig acudir al supermercat, era que s’hagués posat malalta. I que ho hagués fet de tal manera que, 
puntual, ella no s’hi va presentar. Li vaig donada la seva dolència asmàtica, 
escriure, però no va contestar. la cosa hagués anat a pitjor. Potser estava ingressada en aquelles UCI 
caòtiques, sola en un passadís, o 
debatent-se entre la vida i la mort. Tot allò era una absoluta tortura per 
mi. Si moria, no ho sabria mai, o al menys no fins que passés tota aquesta 
bogeria i pogués endevinar a quin despatx d’advocats treballava. Amb tot, 
vaig tractar de calmar-me. Vaig intentar —sense sort— no consultar les 
seves xarxes socials al mòbil. Però, malgrat tot, l’angoixa de no tornar-
la a veure, de si potser estava o bé sola i agonitzant o bé ja morta no em 
+ deixava ni dormir ni viure. Vaig deixar de donar voltes al voltant de casa 
seva i d’acudir al nostre supermercat. Les compres les feia en un de més 
proper a casa meva. I allà la vaig tornar a veure. Estava al mig de la cua 
per pagar, distreta, teclejant alguna cosa al mòbil. Passats els primers 
segons de sorpresa, em vaig dirigir cap a ella sense saber molt bé què dir, 
si recriminar-li la seva actitud o esperar potser una excusa que, por molt 
pobra que fos, volgués admetre. Estava a un parell de metres de la Maria 
quan algú darrere meu em va recordar, de males maneres, que m’havia de 
posar al final de la cua i respectar, com no estava fent en aquell moment, 
Problemas de identidad  la distància adequada. La vaig cridar, però no es va girar. Va deixar de 
Planeta, 2019 teclejar al mòbil, va aixecar el cap i va clavar la mirada al clatell del paio 
que, un metre davant seu, estava a punt de col•locar la compra a la cinta 
de la caixa.
Taxi  
Salamandra, 2017
95
Carlos Zanón
Barcelona #desdecasa
Edu Bayer
Barcelona Metròpolis Coordinació editorial Editor 
Número 115 Marga Pont Ajuntament de Barcelona 
Maig 2020 Edició de textos Edició i producció
César Muñoz Consell d’Edicions i Publicacions:
Direcció Col·laboradors Jordi Martí Grau, Joan Subirats Humet, 
Milagros Pérez Oliva Ramon Alcoberro Pericay, Nicolàs Marc Andreu Acebal, Gemma Arau 
Consell de redacció Barbieri, Belén Barreiro, Francesc Ceballos, Águeda Bañón Pérez, Marta 
Marc Andreu, Águeda Bañón, Bombí, Joan Burdeus, Jorge Carrión, Clari Padrós, Núria Costa Galobart, 
Sara Berbel, Ismael Blanco, David Bravo, Ada Castells, Santi Ibarra, Daniel Albert Dalmau Miranda, Laura Pérez 
Judit Carrera, Najat El Hachmi, Innerarity, José María Lassalle, Núria Castaño, Jordi Rabassa Massons, Joan 
Sonia Fuertes, Mayo Fuster Morell, Moliner, Marta Peirano, Lluís Reales, Ramon Riera Alemany, Edgar Rovira 
Marina Garcés, Oscar Guayabero, Joan Subirats, Gemma Tarafa, Jordi Sebastià i Anna Giralt Brunet.
Ismael Peña López, Sara Moreno Colom, Rabassa, Carlos Zanón. Directora de Comunicació:
Milagros Pérez Oliva, Marga Pont, Disseny editorial Águeda Bañón.
Bernat Puigtobella, Genís Roca, Fons Gràfic Direcció de Serveis Editorials:
Joan Manuel Tresserras Il·lustracions Núria Costa Galobart.
Laura Borràs Dalmau Passeig de la Zona Franca, 66. 
Fotografia 08038 Barcelona. 
Edu Bayer, Paola de Grenet, Marc Telèfon 93 402 31 31 
Gómez, Laura Guerrero, Beto Gutiérrez, Adreces electròniques 
Antonio Lajusticia, MTSlanzi, Pepe Web 
Navarro, Curro Palacios Taberner, Isaac www.metropolis.barcelona
Planella, Carlota Serrarols, Clara Soler, Twitter
Vicente Zambrano. Arxius: AFB, Goroka @bcnmetropolis
/ Ajuntament de Barcelona, MUHBA. Correu electrònic
Infografia bcnmetropolis@bcn.cat
Astrid Ortiz
Correcció i traducció Els articles de col·laboració 
BCNBabel, Glòria Isern expressen l’opinió dels seus autors, 
Producció no necessàriament compartida pels 
Maribel Baños responsables de la revista. 
Distribució Els continguts de Barcelona Metròpolis 
M. Àngels Alonso es troben disponibles al lloc web de la 
Administració publicació sota una llicència Creative 
Jordi Madaula Commons de Reconeixement-No 
Dipòsit legal Comercial-Compartir Igual 2.5 Espanya. 
B. 37.375/85 
ISSN 2340-129X Més informació a 
www.metropolis.barcelona
Dossier 4-9 28-33Joan Subirats Marta Peirano
La ciutat Riscos globals, reptes locals. Les Les contradiccions 
després de ciutats, més enllà del coronavirus d’una democràcia indecisa10-15 34-38
la pandèmia Gemma Tarafa José María Lassalle
La nova ciutat que emergeix: Neofeixisme de baixa intensitat, 
una perspectiva des de la salut de moment
pública 40-44
16-20 Belén Barreiro
Daniel Innerarity Antivirals per als nous temps 
Com serà el món després polítics
de la crisi?
22-26
Núria Moliner
15
Urbanisme i arquitectura 
8 400214 062238 per a una nova normalitat
46-55 56-60 68-77  
Entrevista En trànsit Barcelona en dades
Ramón López de Mántaras Alessandro Baricco Viure la cultura
“Un bon sistema d’intel•ligència El virus i el ‘Game’ de Marga Pont i Astrid Ortiz
artificial anticiparia en dues o de Jorge Carrión La cultura no és per a mi? 
tres setmanes l’eclosió d’una 62-66 Diversitat i desigualtats 
nova pandèmia”, Visions urbanes en la participació cultural 
de Lluís Reales Pla d’usos de Ciutat Vella: de Nicolàs Barbieri
protegir la vida veïnal 
de Jordi Rabassa 
i Santi Ibarra
78-90 92-95 
Plec de cultura Relat 
Debat. Sant Jordi contra el coronavirus. Carlos Zanón
Rescatar les llibreries i salvar el llibre La distància adequada
Entrevista. Belén Funes
Llibres. La gent del carrer Montcada / 
Barcelona: títol provisional
Versión castellana
www.metropolis.barcelona/es
English version
www.metropolis.barcelona/en Número il·lustrat per Insert fotogràfic de  
Laura Borràs Edu Bayer
www. Dalmau Laura Guerrero
metropolis.barcelona Isaac Planella 
BARCELONA  METROPOLIS  115 La ciutat després de la pandèmia