N.116-OCT.20 El món es transforma,
les crisis se superposen 
S
I i el primer impacte és a les 
L
B A R C E L O N A grans ciutats. La Biennal de 
P
O Pensament debat què han 
R
T de fer per afrontar els canvis. 
E
M Ciutat oberta. 
Els reptes del futur
ÍNDEX
BARCELONA  METROPOLIS  116 Ciutat oberta. Els reptes del futur
Joan Tomás Especialitzat ara en el retrat, al llarg de la 
Barcelona, 1958. Amant de la seva carrera Joan Tomás ha treballat en 
fotografia des dels 11 anys, va ser 
autodidacte abans de formar-se a projectes de tot tipus, des del fotoperiodisme 
Londres a l’Ealing College of Higher fins a la foto de moda i publicitat. A partir del 
Education (1977-80). Va fundar i 
dirigir la galeria fotogràfica Primer 2004 va començar a fer servir la fotografia 
Plano i va ser membre fundador del com a eina per visibilitzar col·lectius i 
Centre de Fotografia Documental 
de Barcelona. L’exposició Papel reivindicar drets. Sota el pseudònim 
activo, dins el festival Docfiel15, Sr Lorenzo ha presentat Mi Barrio, La ciudad 
va mostrar els seus projectes més 
compromesos amb l’activisme tomada, Escolta’m, Encajados i Veus des de la 
social. Ribera, entre d’altres. 
Projecte sense títol és un treball artístic que 
elimina els mitjos tons per quedar-se només en el blanc i 
el negre. En paraules de Tomás, “la radicalitat del contrast 
ens ofereix imatges molt més gràfiques i essencials. El relat 
es potencia i a la vegada es fa més abstracte. Ens planteja 
la veritat de la imatge i la seva continuïtat i relació amb la 
realitat, i ens fa dubtar”.
Pensar les ciutats Quan fa dos anys es va cloure la 
del demà Primera Biennal Ciutat Oberta poc podíem imaginar que la segona 
edició s’hauria d’organitzar en mig 
d’una pandèmia global que ja ha provocat més d’un milió de morts i ha 
alterat tots els paràmetres de la vida pública i privada. Les condicions 
excepcionals en què se celebra aquesta segona Biennal ens recorden 
que als desafiaments ja coneguts hem d’afegir-hi un component nou, 
la incertesa: haver de respondre de sobte a una amenaça imprevista i 
desconeguda que posa a prova tots els engranatges de l’organització social.
L’enorme trasbals econòmic i vital que ha comportat la pandèmia 
ha deixat en segon terme altres crisis no menys importants, com el canvi 
climàtic o l’emergència social derivada de les creixents desigualtats. Però 
la crisis del coronavirus també pot actuar com un catalitzador de grans 
transformacions en curs que, un cop culminades, faran que la realitat 
de demà no s’assembli en res a la d’avui. El teletreball n’és l’exemple més 
evident. 
Allà on aquestes transformacions impactaran primer i amb més 
intensitat és a les grans ciutats. Per això és tan important disposar 
d’oportunitats de reflexió com la que ofereix la Biennal de pensament 
per debatre les grans qüestions que determinaran el seu futur: de quina 
manera s’ha d’afrontar la crisi ambiental; com impactaran la revolució 
digital o la intel·ligència artificial en la vida de la gent; quins instruments 
urbanístics i de disseny de l’espai s’han d’adoptar per fer ciutats més 
resilients, més amables i més justes en la distribució dels recursos, o de 
quina manera s’han de replantejar els models de consum i mobilitat perquè 
siguin sostenibles. Els moments de crisi son també moments de perill 
per a la democràcia. La por al futur pot atiar la temptació d’una resposta 
autoritària. Què hem de fer perquè la democràcia en surti reforçada? Sobre 
aquestes qüestions reflexionen els autors convidats a participar en aquest 
número de Barcelona Metròpolis. — Milagros Pérez Oliva
Joan Tomás — Projecte sense títol
Dossier 26-30 58-62
Fernando Broncano Xavier Casals 
Ciutat oberta. Sobiranies tecnològiques Com definir Vox? Cinc claus 
Els reptes interpretatives 
32-37 
del futur Amparo Lasén Díaz 64-68
L’escolta a la ciutat digital Areti Markopoulou 
Ciutats que aprenen 
4-11
40-45 de la ciència: la resposta 
Emilio Santiago Muíño 
Santiago Alba Rico a una crisi de disseny
Cap a uns vots col·lectius 
La fi del món (comú)
de luxosa pobresa 
70-73 
46-51 Guillermo López Linares
12-16
Míriam Juan-Torres La ciutat està despullada: 
Míriam García García
L’extrema dreta i el populisme la natura com a necessitat 
Imaginem la ciutat simbiòtica
autoritari, reptes per a la 
democràcia liberal 74-80
18-25 
Izaskun Chinchilla
Mike Davis
52-57 Alternatives a la plaça dura.
L’any de la plaga
Estrella Montolío Per la diversitat urbana 
i Sebastián Bonilla i l’empoderament ciutadà 
Retòrica ultra
Cap a uns vots En comptes de pensar 
col·lectius de en la ciutat com una 
luxosa pobresa   realitat condemnada, 
Emilio Santiago com fa cert ecologisme 
Muíño    castastrofista, podem 
veure-la com una 
promesa encara incomplerta que la transició 
ecològica ens pot ajudar a culminar. Això 
dependrà del fet que siguem capaços 
d’articular una nova manera de desitjar, 
un nou plaer de viure ecològicament frugal.
L’economia ecològica ha constatat que avui les ciutats són Notes
autèntics forats negres metabòlics, claveguerons enormes d’energia 1. Gary Gardner, “La ciudad, 
i de materials. El 80% de l’energia mundial i el 75% dels recursos un sistema de sistemas”, a La situación del mundo 2016. Ciudades 
els consumeixen les ciutats. Quant a les emissions, també són sostenibles. Del sueño a la acción. 
responsables del 75%.1 Per dir-ho a l’estil dels titulars, el fenomen FUHEM Icaria, Madrid, 2016. 
urbà és el catalitzador més important de la crisi socioecològica. 2. Jorge Riechmann, Ética 
Com a premissa, abans d’abordar qualsevol ref lexió extramuros. Ediciones UAM, Madrid, 2016.  
seriosa sobre qüestions ecosocials, Jorge Riechmann sol fer una 3. Són nombrosos els autors de 
recomanació metodològica de partida: abandonar la mirada l’ecologisme polític que defensen 
“intramurs” i adoptar una perspectiva “extramurs”.2 És a dir, aquesta tesi de la inviabilitat de 
la civilització urbana en un món 
trencar amb les dissonàncies teòriques, ideològiques i cognitives postcombustibles fòssils. Aquesta 
que tendeixen a confondre l’espai on es juguen les qüestions és la tesi prospectiva fonamental 
polítiques i morals importants amb els límits de la comunitat d’un llibre com En la espiral de la 
habitual (ja sigui el municipi, la regió, la nació o fins i tot la energía, del difunt activista Ramón Fernández Durán i Luis González 
humanitat en tot el seu conjunt, en el cas del pensament més Reyes (Libros en Acción, 2014).
internacionalista). Obligar-se a introduir a l’anàlisi allò que queda 
fora espontàniament; per descomptat, a l’enfora social, però 
especialment a l’enfora natural (els cicles biogeoquímics, la xarxa 
d’ecosistemes, les relacions d’ecodependència).
Aquest consell es pot aplicar perfectament al dilema de 
la ciutat i el seu futur en temps de crisi ecosocial. Perquè la relació 
del fenomen urbà amb l’emergència climàtica o l’exhauriment 
de recursos bàsics pels metabolismes industrials va molt més 
enllà de la ciutat entesa des de la vivència immediata que en 
tenim. Sens dubte, el model alimentari actual —que ha substituït 
els camperols per màquines mogudes per combustibles fòssils, 
buidant així demogràficament els camps— és una conseqüència Emilio Santiago Muíño. Doctor en Antropologia Social per 
del nostre model urbà sense el qual aquest no s’explica. I fins ara, la Universitat Autònoma de 
les millors fites en matèria de sostenibilitat urbana solen incórrer Madrid i màster en Antropologia 
en un vell truc colonial: l’externalització del deute ecològic. A d’Orientació Pública, és 
membre del Grup d’Investigació 
l’altra cara de la postal de les European Green Capitals hi ha la Transdisciplinària sobre Transicions 
Xina, convertida en un infern dickensià, on el dèficit de llum per Socioecològiques i del grup motor 
contaminació atmosfèrica ja ha arribat al punt d’alterar el procés del manifest Última llamada.
de la fotosíntesi. Activista i fundador de l’Instituto de Transición Rompe el Círculo, 
Aquest eixamplament de la mirada que és consubstancial té una dilatada experiència en 
a l’ecologia política i al seu materialisme sembla comportar un la gestió de projectes des dels 
cert pessimisme urbà. Si no ens fem trampes jugant al solitari amb moviments socials. Ha participat 
com a educador popular ambiental 
els comptes ecològics, és temptador pensar que la ciutat moderna en el projecte Huerto en la Terraza 
és una realitat condemnada, metabòlicament inviable. O, si més del Centro de Arte 2 de Mayo de la 
no, intrínsecament excloent.3 Al capdavall, igual que tot al nostre Comunitat de Madrid.
món, les ciutats modernes són filles del premi de loteria energètic És autor, entre d’altres, dels llibres No es una estafa, es una 
que són els combustibles fòssils, els quals van permetre l’existència crisis (de civilización) (Enclave 
dels motors de combustió i dels fertilitzants de síntesi i, al seu torn, de libros, 2015), Rutas sin mapa: 
no només van possibilitar el gigantisme demogràfic i espacial de horizontes de transición ecosocial 
(Catarata, 2016) i Opción cero: 
les nostres urbs, sinó també la seva independència respecte dels el reverdecimiento forzoso de la 
seus agrosistemes circumdants. Revolución cubana (Catarata, 2017).
5
Emilio Santiago Muíño
La ceguesa d’un parpelleig
Però avui sabem que aquesta secessió ecosistèmica va ser il·lusòria. Com 
tants trets antropològics contemporanis, va ser un miratge. Una cosa 
que podríem anomenar, en termes històrics, la ceguesa d’un parpelleig. 
Com si haguéssim considerat definitiva la foscor brevíssima que ens 
suspèn la visió en obrir i tancar els ulls. Però la fi de la matriu industrial 
fòssil, que succeirà per imperatiu geològic al llarg de la primera meitat 
d’aquest segle, i que hem d’accelerar políticament durant la dècada 
vinent per evitar un món climàticament inhabitable, torna a situar la 
ciutat moderna davant d’allò que Mumford en deia “el problema de la 
quantitat”: com sublimar “la massa 
El món haurà de transformar-se física en energia física” per tal de no sucumbir al gigantisme.4
profundament, però no amb la substitució En aquest punt cal fer 
de tecnologies, sinó amb la substitució una anotació tècnica sobre un dels nusos gordians de la transició 
de relacions socials. La relocalització ecosocial que encara es troba en 
productiva i la reordenació del territori seran discussió científica, però de la qual ja és possible extreure’n conclusions 
puntals d’aquesta altra gran transformació. raonables: és gairebé impossible 
que una matriu energètica 100% 
renovable pugui fer-se càrrec del món tal com el coneixem. El món 
haurà de transformar-se profundament, però no amb la substitució 
de tecnologies, sinó amb la substitució de relacions socials. La 
relocalització productiva i la reordenació del territori seran puntals 
d’aquesta altra gran transformació en sentit polanyià. Fonamentalment 
perquè l’electrificació total del transport actual, que avui depèn de 
derivats del petroli en un 95%, a més de ser gairebé irresoluble en certs 
formats (aviació, maquinària pesant), és materialment impossible, ja 
que toparia amb els límits del capital mineral de la Terra.5 Una vegada 
més, aquí la qüestió ecosocial ressona carregada amb els ecos de la vella 
qüestió social; per dir-ho en un tuit, el dilema del segle xxi és: o cotxes 
elèctrics per alguns, o bicicletes per a tots. Allò que en un món ple, 
extralimitat, on l’assumpte Hitler (la lluita pel lebensraum, l’espai vital) 
compta amb condicions molt més propícies per emergir que al segle 
xxi, es podria traduir en un dilema molt més cru: o aprendre a matar a 
una escala sense precedents, o aprendre a compartir a una escala sense 
precedents.
Però fins i tot si assumim les limitacions minerals i d’altre 
índole que comporta el desplegament de les energies renovables, cal 
fer una aproximació menys lúgubre al fenomen urbà a l’era de la crisi 
ecosocial. En primer lloc, anomenar ciutats als entramats urbans en què 
habitem avui és una inèrcia lingüística poc precisa. Seria millor dir-ne 
megalòpolis: autèntics “melanomes urbanístics” —segons l’encertada 
expressió de José Manuel Naredo—6 que arruïnen simultàniament el 
camp i la ciutat en els seus sentits clàssics, com bé va saber veure Guy 
6
Dossier
Notes Debord.7 La dicotomia ciutat-camp, tot i que fonamental en termes 
4. Lewis Mumford, La ciudad en d’alteritat cultural, ha estat metabòlicament una ficció fins l’inici del 
la historia. Pepitas de Calabaza, 
Logroño, 2012. gran hiat material en la història de la espècie que Will Steffen anomena 
5. Per iniciar-se en aquest tema, “la gran acceleració”, Eric Hobsbawm “la fi del neolític” i Pier Paolo 
tan desconegut com essencial, Pasolini “la desaparició de les cuques de llum”, i que comença després 
és recomanable consultar el de la Segona Guerra Mundial. En termes generals, la ciutat històrica 
treball d’Antonio i Alicia Valero, 
científics de la Universitat ha format part del camp: una unitat ecològica, o almenys en profunda 
de Saragossa. “Los límites simbiosi, marcava la relació del burg amb el seu hinterland, el seu entorn 
minerales”, un article divulgatiu proper. L’agricultura urbana, que avui l’activisme ecologista enarbora 
d’Alicia Valero, va ser recollit com una de les seves estrelles programàtiques, ha estat més regla que 
al número 36 de La Maleta de 
Portbou, al dossier “Ecologismo o excepció. El mateix podria dir-se de tot un conjunt d’activitats i usos del 
barbarie”. sòl que avui situaríem dins del sector primari. Deia Borges a Fervor de 
6. José Manuel Naredo i Buenos Aires que, a les fogueres de Sant Joan, “la ciutat recorda que un 
Antonio Montiel Márquez, El 
modelo inmobiliario español y su dia va ser camp”. No ho recorden també l’hodonímia i la toponímia de 
culminación en el caso valenciano. les nostres ciutats, amb noms de carrers i llocs com Huertas o Matadero, 
Icaria, Barcelona, 2011. en el cas de Madrid?
7. Guy Debord, La sociedad del 
espectáculo. Archivo Situacionista 
Hispano. Disponible a https:// Una bona promesa incomplerta
sindominio.net/ash/espect.htm. El fet que la ciutat, com va saber veure Lewis Mumford, estigués 
8. Un bon catàleg d’experiències continguda en límits humans, va ser sempre una precondició de la seva 
urbanes sostenibles a l’Estat funció essencial: ser un lloc de comunió, un nucli d’intensitat social 
espanyol ha estat recollit per 
Fernando Prats, Nerea Morán que fa enlairar, millor que cap altra institució humana, la capacitat de 
i Kois Casadevante al llibre coordinació i de cooperació que és inherent a la cultura en el sentit 
Ciudades en movimiento. Avances antropològic, tot potenciant alhora fenòmens de gran interès polític com 
y contradicciones de las políticas 
municipalistas ante las transiciones el cosmopolitisme ètic i la innovació científica, discursiva, ideològica 
ecosociales. Foro de Transiciones, i artística. Davant les concepcions impugnadores sobre el fet urbà que 
Madrid, 2018. empra cert ecologisme catastrofista, resulta més interessant pensar en la 
ciutat, com feia Mumford, com “una bona promesa encara incomplerta” 
que la transició ecològica ens pot ajudar a culminar. I viceversa: vist 
el pes demogràfic i polític de la ciutat en el conjunt del món, resulta 
inimaginable que la transició ecològica pugui desplegar el tipus de tasca 
històrica que se li requereix sense convertir les ciutats en protagonistes 
del canvi. L’exhortació d’Henri Lefebvre que diu que la revolució serà 
urbana o no serà ha guanyat rellevància a l’era de la crisi socioecològica.
De fet, les ciutats són qui ja estan prenent la iniciativa 
civilitzadora en matèria de transició ecològica, tant en l’àmbit de les 
polítiques públiques municipalistes 
Vist el pes demogràfic i polític de la ciutat com de pràctiques alternatives des de la societat civil organitzada. 
en el conjunt del món, resulta inimaginable Les experiències inspiradores es 
que la transició ecològica pugui desplegar multipliquen en àmbits com la producció distribuïda d’energia 
el tipus de tasca històrica que se li requereix renovable, el compostatge de 
sense convertir les ciutats en protagonistes matèria orgànica o la mobilitat ciclista.8 Però complir la promesa 
del canvi. perduda de la ciutat alhora que 
7
Emilio Santiago Muíño
Notes
9. Per familiaritzar-se amb 
l’horitzó exterminista davant 
la cruïlla ecosocial del segle 
xxi, vegeu Peter Frase, Cuatro 
futuros. Ecología, robótica, trabajo 
y lucha de clases para después 
del capitalismo. Blackie Books, 
Barcelona, 2020. I també Carl 
Amery, Auschwitz, ¿comienza el 
siglo xxi?: Hitler como precursor. 
Turner, Madrid, 2002.
la ciutat ens ajuda a fer un aterratge d’emergència dins dels límits 
planetaris exigeix mutacions de gran calat a la morfologia i la dinàmica 
urbana que avui amb prou feines s’ha explorat. Posar fre al creixement 
tumoral de la megalòpolis —en termes generals que s’hauran d’afinar 
en cada cas específic— passa per posar límits al creixement històric 
extensiu de l’espai urbà. Rehabilitar i redistribuir abans que construir. 
Construir, quan sigui necessari, sota pautes denses, tot revertint el 
model de suburbia, voraç en termes ecològics i espacials. Descentralitzar 
molt més les dotacions i serveis per assegurar vides de proximitat. I, 
naturalment, agraritzar la ciutat, amb un important sector primari 
periurbà que cobreixi amb aliments locals una part no anecdòtica de 
la dieta. Els parcs agraris metropolitans són, en aquest sentit, una 
eina essencial per fer de la relació ciutat-camp “un matrimoni estable, 
i no una simple aventura de cap de setmana”, com volia Mumford. I 
cal que adquireixin, tant en l’ordenació del territori com en la política 
econòmica (formació professional, polítiques actives d’ocupació, compra 
pública alimentària) un pes molt més gran que l’actual.
8
Dossier
Però aquesta agenda de transformació ecosocial dependrà 
dels avenços en dos àmbits: per una banda, la progressiva mutació 
del nostre sistema econòmic cap 
És imprescindible una revolució cultural a una realitat postcreixement i, per tant, en certa manera 
que permeti el desacoblament entre felicitat postcapitalista. Es tracta d’una 
i societat de consum. tasca en què les ciutats han de fer un paper essencial, però que 
desborda de bon tros el marc 
del municipalisme. Per altra banda, és imprescindible una revolució 
cultural que permeti el desacoblament entre felicitat i societat de 
consum. Sense ella, els guanys en ecoeficiència de les nostres ciutats 
es diluiran en un efecte rebot, el decreixement de l’esfera material de 
l’economia serà un objectiu impossible dins el joc democràtic pluralista 
i qualsevol forma de Green New Deal acabarà per convertir-se en una 
volta de rosca que reforçarà l’arquitectura colonial i extractivista del 
comerç internacional.
9
Emilio Santiago Muíño
Notes Luxosa pobresa
10. Tal com constata Mumford, Aquí sí que les ciutats, les seves ciutadanies i els seus governs poden 
durant l’Edat Mitjana, la quantitat 
de dies festius que marcava el i han de fer una contribució imprescindible. Les sortides de la crisi 
calendari anual arribava a ser de ecològica en termes democràtics i igualitaris davant les opcions 
180, la qual cosa contrasta amb exterministes9 depenen de que siguem capaços d’articular una altra 
els 144 dies sense obligacions manera de desitjar. Hem de trobar en un empobriment energètic 
laborals d’una feina actual amb 
bones condicions. i material, relatiu però substancial, una oportunitat per gaudir 
d’altres formes de riquesa col·lectiva, avui deprimides per la frenesia 
compulsiva que imposa el totalitarisme econòmic estructuralment 
imperant: riquesa de temps lliure, de relacions personals, afectives i 
sexuals; riquesa de creativitat i empoderament artístic, d'associativitat 
comunitària; riquesa lúdica i riquesa esportiva. He anomenat aquesta 
proposta, servint-me d’un oxímoron poètic, luxosa pobresa. Bàsicament, 
es tracta d’un horitzó desideratiu i d’una nova economia libidinal en 
què l’autocontenció del consum, 
Hem de trobar en un empobriment ecològicament prescindible, es pugui compatibilitzar amb una 
energètic i material, relatiu però substancial, expansió del gaudi d’allò que 
una oportunitat per gaudir d’altres formes Georgescu-Roegen ens recordava, tot insistint en una cosa òbvia 
de riquesa col·lectiva: riquesa de temps però sempre oblidada, que és la raó 
lliure, de relacions personals, afectives i última del procés econòmic: el plaer de viure. Aquesta sublimació de la 
sexuals. massa física en energia psíquica 
que reclamava Mumford troba el 
seu secret alquímic en la construcció col·lectiva d’un nou plaer de viure 
que sigui ecològicament frugal.
I és que la bretxa entre “com vivim i com podríem fer-ho”, 
com l’anomenava William Morris, pot seguir impulsant la feina 
del vell talp. També en un segle d’empobriment material, declivi 
energètic i adaptació a un món més càlid i climàticament més 
hostil. Per tal que així sigui, toca drenar els coàguls de la nostra 
imaginació utòpica. No és difícil especular amb un horitzó de 
transformació urbana que a més d’ecològicament viable i socialment 
just sigui més desitjable que l’actual. Entorns urbans saludables que 
converteixin les xifres de víctimes per contaminació en peces d’un 
museu dels horrors. Rius desembrossats, llits f luvials naturalitzats 
i grans corredors ecològics interurbans per al gaudi de la natura i 
la pràctica de l’esport a l’aire lliure. Teixits associatius molt densos 
organitzats al voltant de l’autogestió comunitària de passions comunes: 
polítiques, gastronòmiques, lúdiques, científiques, eròtico-festives. 
Robustes escenes musicals i artístiques locals, inserides en un circuit 
descentralitzat d’alegres, generoses i abundants celebracions de barri.10 
Hamacòdroms públics als parcs per acollir-se a la mandra com a dret, 
que diria Paul Lafargue. Cap d’aquestes pràctiques col·lectives no 
exigeix grans inversions energètiques o grans equipaments tècnics per 
10
Dossier
poder desplegar tot el seu potencial 
El pacte ecosocial ha de cedir prosperitat quan es tracta de configurar nous 
energètica i material a canvi de seguretat patrons de vida bona.
econòmica. Una puntualització materialista
Per acabar, un puntualització 
materialista: les “revolucions culturals” i les “reformes morals”, i 
sens dubte el programa de la luxosa pobresa aquí esbossat, no poden 
entendre’s com el resultat de les intencions voluntaristes de subjectes 
polítics. Les formes de vida són fenòmens constituïts estructuralment. 
I serà la modificació de les estructures socials allò que podrà 
tenir efectes contrastables quant a la conformació dels patrons de 
+ subjectivitat de la gran part de la població.
Per arribar a la luxosa pobresa, serà tan important filar una 
nova narrativa utòpica ecologista que construeixi nous imaginaris de 
desig i de vida bona com vital enquadrar totes aquestes resignificacions 
en algunes conquestes populars que marcaran nous horitzons de drets. 
I aquests drets comportaran noves condicions de possibilitat per a la 
vida social. Repartir equitativament temps productiu i reproductiu per 
guanyar llibertat personal, distribuir riquesa per estendre seguretat 
col·lectiva i consolidar allò comú com a principi director per optimitzar 
Opción cero: ecològicament la riquesa existent: aquesta podria ser la tríada bàsica 
el reverdecimiento forzoso 
de la Revolución cubana   de metes que defensaria aquest reformisme revolucionari, tal com en 
Catarata, 2017 deia André Gorz. La renda bàsica universal, la jornada laboral de 30 
hores setmanals, la llicència lliure obligatòria en qualsevol investigació/
desenvolupament amb participació de diners públics i la xarxa de 
cosoteques municipals (biblioteques de préstec ciutadà d’objectes) 
podrien ser les naus capitanes d’un programa que procuri assolir 
aquests objectius.
Moltes de les reformes individualitzades de llibertat de 
consum que van prosperar durant el neoliberalisme, i que van 
servir com a efecte compensatori davant la precarització de la vida 
quotidiana, s’han convertit en privilegis ecològics que atempten contra 
Rutas sin mapa: horizontes 
de transición ecosocial   el principi més bàsic de la democràcia: la universalitat. Un projecte 
Catarata, 2016 de transició ecològica socialment justa ha d’organitzar la supressió 
d’aquests privilegis. Però això només serà políticament viable si, en 
contraprestació, assegurem un gran salt en seguretat material combinat 
amb un horitzó de sentit de vida més seductor. En definitiva, les ciutats 
sostenibles del segle xxi han de posar el seu gra de sorra en la inversió 
del pacte social neoliberal: si aquest últim intercanviava precarietat 
econòmica per consum conspicu de masses, el pacte ecosocial ha de 
cedir prosperitat energètica i material a canvi de seguretat econòmica i 
d’una idea de felicitat nova i més grata, inspirada en una cosa semblant 
a uns vots col·lectius de luxosa pobresa.
No es una estafa, es una crisis 
(de civilización) 
Enclave de Libros, 2015
11
Emilio Santiago Muíño
Imaginem La crisi de la covid-19 ha 
la ciutat estat un xoc antropològic, 
simbiòtica   és a dir, una experiència 
Míriam García terrible per a milions de 
García    persones que marcarà els 
seus records per sempre i 
canviarà el seu futur de manera fonamental. 
I també és una alerta que ens impulsa cap a 
un model de ciutat renovat que satisfaci les 
necessitats de totes les persones dins dels 
límits del planeta.
12
Dossier
Barcelona, 26 d’agost de 2020. Ens ho havien advertit per activa i per Notes
passiva, des de Bill Gates fins Greta Thunberg. Alguns ho havien llegit 1. Els primers dies del 
en revistes científiques i d’altres ho havien sabut pels crits dels joves confinament, el filòsof Bruno Latour va escriure un assaig per 
manifestants al carrer: “És la fi d’una era!”. La gota que ha fet vessar el al diari cultural en línia AOC. 
got ha estat la covid-19, que cruelment ens ha demostrat la interrelació Aquest assaig ha encoratjar 
entre el planeta i el nostre model econòmic, la nostra manera d’habitar. molts a imaginar com de diferent 
podria ser el món si aprenguéssim 
En paraules del filòsof, sociòleg i antropòleg Bruno Latour: “La d’aquesta experiència. Es pot 
primera lliçó del coronavirus és també la més impressionant: ja hem recuperar a CTXT: http://ow.ly/
fet la prova; efectivament, es pot, en poques setmanes, suspendre a tot Q34J50Bfva0.
arreu i simultàniament un sistema econòmic que fins ara ens havien 2. ONU, Global Resources Outlook 
2019: Natural Resources for the 
dit que era impossible d’alentir o redirigir”.1 Future We Want.
Un altre aprenentatge global d’aquesta pandèmia ha estat 3. WWF, Pérdida de naturaleza y 
reconèixer la gravetat de la crisi sistèmica del planeta. I és que, per pandemias. Un planeta sano por la 
primer cop, hem sentit en primera persona les conseqüències de salud de la humanidad, 2020.4. Morton, T., Hyperobjects: 
la intensa activitat humana que resulta del model econòmic que philosophy and ecology after the 
impera a les societats denominades desenvolupades i en vies de end of the world. University of 
desenvolupament. Una activitat que està provocant una tensió sense Minnesota Press, Minneapolis, 
2013.
precedents en els sistemes que sustenten la vida a la Terra. Així, per 
exemple, l’extracció i el processament de materials, de combustibles 
i d’aliments són els causants d’aproximadament la meitat de les 
emissions globals totals de gasos d’efecte hivernacle i de més del 90% 
de la pèrdua de biodiversitat i de l’estrès hídric.2 Com a conseqüència, 
la temperatura mitjana global ja ha augmentat 0,8 °C des de l’època 
preindustrial i anem pel camí de generar un increment de gairebé 
4 °C arribat l’any 2100, si no hi fem res. Les sequeres, els incendis, 
l’erosió del sòl i les inundacions no paren d’augmentar. Actualment, 
una tercera part de la superfície terrestre del món i gairebé el 75% dels 
recursos d’aigua dolça es dediquen a la producció agrícola o ramadera, Míriam García García. Doctora 
amb l’impacte que això suposa per a la conservació dels ecosistemes en Arquitectura, paisatgista, 
naturals. Ja a l’any 2010, l’11% de les espècies havien desaparegut tècnica urbanista i directora de 
Landlab, laboratori de disseny 
a causa de canvis en l’ús de la terra. Precisament la pèrdua de urbà i planificació de paisatges 
biodiversitat es troba a l’origen zoonòtic de la covid-19.3 resilients. Combina la pràctica 
Deia el sociòleg alemany Ulrich Bech que els xocs professional amb la recerca i 
antropològics es produeixen quan moltes poblacions senten que han la docència. La seva feina se centra en el coneixement, la 
estat sotmeses a un esdeveniment terrible que els deixa marques divulgació i el desenvolupament 
indelebles a la consciència, que marcarà els seus records per sempre d’instruments capaços d’afrontar 
i que els canviarà el futur de manera fonamental i irrevocable. Els els reptes de l’escalfament global i 
la pèrdua de biodiversitat.
xocs antropològics proporcionen una nova forma d’estar al món, de Ha obtingut, entre d’altres, 
veure’l, i de fer. En aquest sentit, la covid-19 és, sens dubte, un xoc el premi de la XII Biennal 
antropològic. Les dades són esgarrifoses i no deixen de créixer. A d’Arquitectura i Urbanisme 
mitjans de setembre hi havia més de 29 milions de persones infectades celebrada a Espanya i el primer premi a la XII edició de la 
i 940.000 morts arreu del món. Un virus invisible que tot ho ocupa, un convocatòria Ibérica Arquia/tesis 
d’aquells “hiperobjectes” característics de la condició antropocena dels 2019. És membre de l’Assemblea 
quals parla Timothy Morton.4 Ens trobem, en efecte, al llindar d’un per al Clima Neutral i les Ciutats 
Intel·ligents de la Comissió 
gran canvi. Els innumerables intents de desdibuixar la magnitud i Europea i del Comitè Científic 
l’abast de la catàstrofe posen de manifest què està en joc: el futur. d’Europan Europe.
13
Míriam García García
Notes Nous models d’organització
5. Beck, U., “Emancipatory En aquest context, és interessant reconèixer allò que Beck anomena 
catastrophism: What does it 
mean to climate change and risk “la metamorfosi del risc”.
5 Per ell, no es tracta de contemplar les 
society?”, a Current Sociology, conseqüències negatives de les catàstrofes, sinó d’aprofitar-ne les 
63(1), pp. 75-88 (2015). conseqüències imprevistes, potencialment positives i emancipadores, 
6. L’informe Planetary Boundaries, com ara el sorgiment de nous ordres, estructures i relacions.
redactat el 2009 per la Universitat 
d’Estocolm amb altres científics Fixem-nos, per exemple, en les ciutats, on habita més del 
europeus, nord-americans i 55% de la població del planeta i es genera el 70% dels gasos d’efecte 
australians, identifica una sèrie hivernacle o es consumeix el 78% de l’energia. Faríem bé d’interessar-
de límits planetaris al voltant nos, doncs, per models d’organització nous com els que defensa 
de deu cicles biogeofísics, el 
desbordament dels quals podria l’economista Kate Raworth. El model de Raworth es representa a través 
provocar greus alteracions al d’una imatge molt pregnant: hem de viure dins d’una rosquilla. La 
sistema Terra. Aquests cicles rosquilla que proposa no és una guia de polítiques concretes, sinó una 
són els següents: canvi climàtic, 
biodiversitat, nitrogen, fòsfor, manera d’analitzar el sistema per orientar decisions. Al forat central 
ozó estratosfèric, acidificació de la rosquilla s’hi representen les necessitats bàsiques per al benestar: 
dels oceans, aigua dolça, sòl, aliment, aigua potable, habitatge, energia, sanitat, igualtat de gènere, 
contaminació per aerosols i salari de subsistència i llibertat política. El perímetre exterior de la 
contaminació química.
7. Margulis, L., El origen de rosquilla representa el sostre ecològic. És a dir, els límits planetaris 
la célula. Reverte, Barcelona, identificats com amenaçadors per a la vida, des de la pèrdua de 
1988. (Symbiotic Planet: A new biodiversitat fins l’acidificació dels oceans.6 D’aquesta manera, Raworth 
look at evolution. Weidenfeld & ha aconseguit redibuixar l’economia com un subsistema obert que 
Nicholson, Londres, 1986).
pertany al sistema planetari. Aquest va ser el principal canvi conceptual 
introduït per economistes ecològics com Barbara Ward o Herman Daly a 
la dècada dels 70, tot i que, malauradament, sense èxit.
Per altra banda, l’adaptació, el model de ciutat renovat, sorgirà 
de la nostra capacitat de promoure relacions simbiòtiques noves. La 
simbiosi és un pacte creatiu en el qual, al final, ningú no guanya ni 
perd, sinó que hi ha una recombinació. D’aquesta manera es construeix 
alguna cosa nova com a mecanisme d’adaptació a les pertorbacions. 
Això ho sabem gràcies a la biòloga Lynn Margulis, qui, a la dècada dels 
70, va formular una teoria nova que, tot i no trencar totalment amb 
els postulats de Charles Darwin 
El model de ciutat renovat sorgirà de la basats en la competició, sí construïa un nou marc per comprendre la 
nostra capacitat de promoure relacions innovació evolutiva: la simbiosi (o 
simbiòtiques noves. La simbiosi és un pacte associació física entre organismes d’espècies diferents).7
creatiu en el qual, al final, ningú no guanya Posem ara atenció a 
ni perd, sinó que hi ha una recombinació. les experiències, els prototips i els inicis de noves associacions 
simbiòtiques com a evolució cap 
a una ciutat que satisfà les necessitats de totes les persones, però dins 
dels límits del planeta. Una ciutat com Àmsterdam, on es fomenta la 
creació d’empreses que desenvolupin productes que durin més temps 
i es puguin reparar; on es creïn passaports que comptabilitzin els 
materials reutilitzables a les demolicions i es promogui l’ús de materials 
14
Dossier
més sostenibles en la construcció d’edificis; on les llars i els bars i 
restaurants donin el menjar que rebutgen. Una ciutat com Nova York, 
on la resiliència vers les pertorbacions, tant sanitàries com climàtiques, 
defineix noves infraestructures i espais a la ciutat. Ciutats on es 
fomenta l’associació del consum de productes ecològics i de proximitat. 
Ciutats que han estat capaces d’establir aliances, bancs de terra i cultiu 
amb el seu entorn rural proper. Ciutats com Vitòria, on han incorporat 
l’agricultura, la biodiversitat i la biofilia al tractament de les zones 
verdes.
Sistemes sostenibles
Per tal de frenar la propagació d’aquesta pandèmia, arreu del món 
s’estan implementant mesures estrictes que han dut, per primer 
cop a la història, a una reducció global de l’activitat que s’ha vist 
reflectida en una disminució de la mobilitat i de l’activitat industrial, 
15
Míriam García García
que ha comportat una reducció temporal de la contaminació. Aquesta 
conjuntura ens ha fet reflexionar sobre la importància dels serveis de 
proximitat, de la qualitat de l’aire i de l’espai públic. Moltes capitals 
europees s’han sumat a d’altres —com París, Londres, Berlin, Roma o 
Barcelona— que ja havien apostat per definir zones de baixes emissions 
per reduir les emissions contaminants produïdes en gran part pels 
vehicles, i per reapropiar-se de l’espai públic. Propostes com la “ciutat 
dels 15 minuts”, de l’urbanista Carlos Moreno (defensada per l’alcaldessa 
de París Anne Hidalgo) o les “superilles”, ideades per BCNecologia, 
guanyen ara adeptes a tot el món. Es tracta de models que pretenen 
fer síncrona la transició energètica cap a fonts baixes en carboni i 
renovables amb una política urbana de transformació radical de la 
mobilitat i, així, dels nostres modes de vida.
La covid-19 ha evidenciat també els riscos de la vulnerabilitat 
social i de les desigualtats de gènere, així com la fragilitat i la 
insolidaritat dels models productius 
Cada vegada hi ha més propostes socials i basats en el turisme. Per altra banda, ha posat en valor l’habitatge 
econòmiques que aspiren a un sistema que i l’espai públic com llocs per viure-
tingui com a eix la sostenibilitat de la vida hi i no de consum, la distribució igualitària dels serveis al territori i 
en el sentit més ampli. les xarxes de cura ciutadanes.
En definitiva, cada cop 
hi ha més propostes socials i econòmiques que aspiren a un sistema 
que tingui com a eix la sostenibilitat de la vida en el sentit més ampli. 
En harmonia amb el planeta, respectant-ne els recursos naturals, i en 
harmonia amb les cures que totes les persones necessitem al llarg de la 
vida. Són aquestes formes emergents, d’evolució simbiòtica i creativa, 
en què ens hem de fixar si volem ciutats més resilients, saludables i 
justes. La ciutat del futur ja és aquí. I és una ciutat que no està obligada 
a seguir les lògiques del creixement, ni les normatives, ni l’aparença, 
ni les rutines, ni els horaris ni les congestions de la ciutat d’abans de 
la pandèmia. És una ciutat on es treballa col·lectivament per construir 
hàbitats que facin possible un model econòmic en què es tingui en 
compte la interconnexió del món globalitzat i els límits socioecològics 
del planeta.
+
La reinvención de la costa  
LandLab, 2019
16
Dossier
Joan Tomás — Projecte sense títol
L’any de la plaga L’ebola va ser la primera 
Mike Davis d’un seguit de noves 
malalties que van 
posar a prova els sistemes immunitaris de la 
humanitat a principis dels anys 90. El 1997 
arribaria la grip aviària i el 2002, la SARS. 
Ara, el nou coronavirus entra per la porta 
gran com un monstre familiar. La pandèmia 
posa en evidència, com s’ha vist als Estats 
Units, la necessitat d’un 
model de cobertura 
sanitària universal i 
un programa de 
salut pública 
realment 
internacional.
18
Dossier
El coronavirus és la vella pel·lícula que hem anat veient una vegada i 
una altra des que, el 1994, Richard Preston, en el seu llibre Zona caliente 
(Salamandra), ens va presentar el dimoni exterminador, nascut en una 
misteriosa cova de ratpenats de l’Àfrica Central i conegut com ebola. Va 
ser la primera d’un seguit de noves malalties que van esclatar al “camp 
verge” (aquest és el terme adequat) dels inexperts sistemes immunitaris 
de la humanitat. A l’ebola aviat el seguiria la grip aviària, que va saltar 
als humans el 1997, i la SARS, que va sorgir a finals del 2002: aquests 
darrers casos van aparèixer per primer cop a Guangdong, la principal 
fàbrica del món.
Hollywood va rebre amb luxúria aquests brots i va produir una 
vintena de pel·lícules per esverar-nos i espantar-nos (Contagi, dirigida 
per Steven Soderbergh i estrenada el 2011, destaca per la seva ciència 
exacta i per l’esfereïdora anticipació del caos actual). A més de les 
pel·lícules i de les incomptables novel·les escabroses, centenars de llibres 
seriosos i milers d’articles científics han respost a cada brot, molts d’ells 
posant l’accent en el deplorable estat de preparació a escala mundial per 
poder detectar i donar resposta a malalties tan noves com aquestes.
Ball de xifres
Així doncs, el coronavirus entra per la porta gran com un monstre 
familiar. Seqüenciar-ne el genoma (molt semblant al de la seva ben 
estudiada germana, la SARS) va ser bufar i fer ampolles, tot i que 
encara falta la informació més essencial. Malgrat que els investigadors 
treballen nit i dia per tal de caracteritzar el brot, es troben amb tres 
grans dificultats. En primer lloc, la constant escassetat d’equips 
per fer proves, sobretot als Estats Units i a l’Àfrica, ha impedit 
que es facin estimacions de paràmetres clau com ara la taxa de 
reproducció, la quantitat de població infectada i el nombre d’infeccions 
asimptomàtiques. El resultat ha estat un ball de xifres.
En segon lloc, de la mateixa manera que les grips anuals, el Mike Davis. Sociòleg 
virus va mutant a mesura que circula per poblacions amb diferents estatunidenc (1946, Fontana, 
composicions d’edat i d’estats de salut. La variant que la majoria de Califòrnia), teòric i historiador 
nord-americans segurament contrauran és ja lleugerament diferent urbà, va créixer a Bostonia, un poble ara desaparegut a 
de la del brot original de Wuhan. Les noves mutacions podrien ser l’est de San Diego. Abans de 
benignes o alterar la distribució actual de la virulència, que ara per ara desenvolupar la seva activitat 
augmenta notablement a partir dels cinquanta anys. La “coronagrip” de política i intel·lectual, va treballar 
en escorxadors i com a camioner.
Trump suposa, com a mínim, un perill mortal per a la quarta part dels Considerat el pare del pensament 
nord-americans d’edat avançada, amb sistemes immunitaris dèbils o ciberpunk, és professor de Teoria 
amb problemes respiratoris crònics. Urbana a l’Institut d’Arquitectura 
En tercer lloc, encara que el virus es mantingui estable i del Sud de Califòrnia i membre del consell editorial de New Left 
muti poc, el seu impacte sobre els grups d’edat més jove podria ser Review i de Sin Permiso. Entre els 
radicalment diferent als països pobres i entre els qui pateixen pobresa seus darrers assajos destaquen 
extrema. Fixem-nos en l’experiència mundial de la grip espanyola Urbanismo mágico (Lengua de 
Trapo, 2012), Planeta de ciudades 
del 1918-1919, que es calcula que va matar entre un 1% i un 2% de la miseria (Akal, 2014) i Llega el 
humanitat. Als Estats Units i a l’Europa Occidental, l’H1N1 original monstruo (Capitán Swing, 2020).
19
Mike Davis
va ser més mortal entre els adults joves. En general, això s'explica 
perquè els seus sistemes immunitaris relativament més forts reaccionen 
excessivament a la infecció, atacant les cèl·lules pulmonars i causant-
los pneumònia vírica i xoc sèptic. Tanmateix, més recentment, alguns 
epidemiòlegs han especulat sobre la teoria que els adults de més edat 
podrien haver tingut “memòria immunològica” d’un brot anterior a 
la dècada de 1890 que els hauria 
Les conseqüències desconegudes de protegit. En qualsevol cas, la grip 
les interaccions entre la desnutrició i les va trobar un lloc privilegiat als 
infeccions ens haurien d’advertir que la campaments de l’exèrcit i a les trinxeres dels camps de batalla, on 
covid-19 podria prendre un camí diferent va arrabassar la vida de desenes de 
i més mortal en les denses i malaltisses milers de joves soldats. Aquest va ser un factor important durant la 
barriades de l’Àfrica i del sud d’Àsia. batalla dels imperis. El fracàs de 
la gran ofensiva de primavera per 
part d’Alemanya, el 1918, i, en conseqüència, el resultat de la guerra, s’ha 
atribuït al fet que els aliats, a diferència de l’enemic, podien suplir els seus 
soldats malalts amb les tropes nord-americanes acabades d’arribar.
Però la grip espanyola va tenir un perfil diferent als països 
més pobres. Poques vegades som conscients que gairebé el 60% de 
la mortalitat mundial (és a dir, almenys vint milions de morts) es va 
produir al Panjab, a Bombai i a altres zones de l’oest de l’Índia, on les 
exportacions de cereals a Gran Bretanya i les brutals pràctiques de 
confiscació van coincidir amb una important sequera. La consegüent 
escassetat d’aliments va provocar que milions de persones pobres gairebé 
morissin de gana. Van ser les víctimes d’una sinistra sinergia entre la 
desnutrició —que va suprimir la seva resposta immune a la infecció— i 
una pneumònia bacteriana i vírica descontrolada. En un cas similar, a 
l’Iran ocupat per les tropes britàniques, els diversos anys de sequera, el 
còlera i l’escassetat d’aliments, seguits d’un brot de malària generalitzat, 
van condicionar prèviament la mort d’una cinquena part de la població.
Aquesta història, i especialment les conseqüències desconegudes 
de les interaccions entre la desnutrició i les infeccions, ens haurien 
d’advertir que la covid-19 podria prendre un camí diferent i més mortal 
en les denses i malaltisses barriades de l’Àfrica i del sud d’Àsia. Sobre els 
casos que ara estan apareixent a Lagos, Kigali, Addis Abeba i Kinshasa, 
ningú no sap (i no se sabrà durant molt de temps a causa de l’absència de 
proves) quines sinergies pot crear amb les condicions de salut i amb les 
malalties presents en aquestes zones. Hi ha qui afirma que, com que la 
població urbana de l’Àfrica és la més jove del món, la pandèmia només 
hi tindrà un impacte lleu. Però vista l’experiència del 1918, aquesta és 
una extrapolació absurda, com també ho és el supòsit que la pandèmia, 
com la grip estacional, remetrà amb un clima més càlid (Tom Hanks va 
contagiar-se del virus a Austràlia, on encara era estiu).
20
Dossier
Un Katrina sanitari
D’aquí a un any, quan mirem enrere, contemplarem amb admiració l’èxit 
de la Xina a l’hora de contenir la pandèmia, però amb horror el fracàs dels 
Estats Units (estic fent l’heroica suposició que la declaració per part de 
la Xina referent a la ràpida disminució de la transmissió és més o menys 
certa). La incapacitat de les institucions nord-americanes per mantenir 
tancada la caixa de Pandora no ens ve de nou. Des de l’any 2000, hem 
anat veient com l’atenció sanitària de primera línia s’anava deteriorant.
Les campanyes de la grip del 2009 i del 2018, per exemple, 
van desbordar els hospitals de tot el país, fet que va posar de manifest 
la xocant escassetat de llits d’hospital després d’anys de retallades 
en la capacitat d’ingressos per motius lucratius. La crisi es remunta a 
l’ofensiva empresarial que va portar Reagan al poder i que va convertir 
els principals demòcrates en els seus portaveus neoliberals. Segons 
l’American Hospital Association, el nombre de llits d’hospital per a 
persones ingressades va disminuir un extraordinari 39% entre el 1981 i el 
1999. Es pretenia obtenir més beneficis augmentant el “cens” (el nombre 
de llits ocupats). Però l’objectiu de la direcció d’arribar al 90% d’ocupació 
va implicar que els hospitals ja no tinguessin capacitat per absorbir 
l’afluència de pacients durant les epidèmies i les emergències sanitàries.
Al segle xxi, la medicina d’urgències ha seguit patint retallades 
al sector privat a causa de l’imperatiu “valor per als accionistes” 
d’augmentar els dividends i beneficis a curt termini, i al sector públic a 
causa de l’austeritat fiscal i de les retallades dels pressupostos estatals i 
federals. Així que, actualment, només hi ha 45.000 llits d’UCI disponibles 
per fer front a la possible allau de casos greus i crítics de coronavirus 
(en comparació, a Corea del Sud tenen més del triple de llits disponibles 
per habitant que als Estats Units). 
D’aquí a un any, quan mirem enrere, Segons una investigació del USA Today, “només vuit estats tindrien 
contemplarem amb admiració l’èxit de la prou llits d’hospital per tractar el 
Xina per contenir la pandèmia i amb horror milió de nord-americans de més de seixanta anys que podrien 
el fracàs dels Estats Units pel deteriorament emmalaltir a causa de la covid-19”.
de la seva assistència sanitària. Ens trobem davant d’un Katrina sanitari. Deixar d’invertir 
en la preparació sanitària quan 
tots els experts recomanen augmentar la capacitat vol dir que ens falten 
subministraments elementals i llits d’emergència.
Les existències a escala nacional i regional s’han mantingut 
molt per sota del que recomanen els models epidèmics. Així doncs, el 
desastre dels equips per fer proves ha coincidit amb una escassetat crítica 
d’equips de protecció bàsics per als treballadors sanitaris. Les infermeres 
activistes i la nostra consciència social nacional s’estan assegurant que 
tots entenguem els greus perills que genera la falta de subministraments 
de protecció com les mascaretes N95. També ens recorden que els 
21
Mike Davis 
hospitals s’han convertit en hivernacles per a superbacteris resistents 
als antibiòtics, com el C. difficile, que podrien convertir-se en importants 
assassins indirectes a les sales hospitalàries massificades.
La fractura social
El brot de seguida ha posat de manifest la crua divisió de classes en 
l’assistència sanitària que la Nostra Revolució1 ha inclòs a l’agenda 
nacional. En resum, que a aquells qui tenen un bon pla de salut i poden 
treballar o ensenyar des de casa, se’ls aïlla còmodament sempre que 
segueixin unes determinades precaucions. Els treballadors públics i 
altres grups de treballadors sindicals amb una cobertura digna hauran de 
prendre decisions difícils entre els ingressos i la prevenció. I, mentrestant, 
als milions de treballadors amb salaris baixos, als pagesos, a les persones 
sense feina i a les persones sense llar se’ls llança als llops.
Com tots sabem, la cobertura universal, en qualsevol sentit, 
requereix una prestació universal per als dies de baixa. Actualment, 
s’està negant aquest dret al 45% dels treballadors nord-americans i, per 
tant, es veuen gairebé obligats o bé a transmetre la infecció o bé a tenir 
el plat buit a taula. Així mateix, catorze estats republicans s’han negat 
a promulgar la disposició de la Llei d’Assistència Sanitària Assequible 
(Affordable Care Act) que amplia el programa d’assegurances Medicaid 
als treballadors pobres. És per això que, per exemple, un de cada quatre 
Notes texans no té cobertura i només disposa de la sala d’urgències de l’hospital 
1. La Nostra Revolució del comtat per rebre tractament.
fa referència a la campanya 
progressista sorgida de Bernie Les contradiccions mortals de l’assistència sanitària privada 
Sanders. en temps de pandèmia s’exposen amb més intensitat al sector dels 
22
Dossier
geriàtrics amb ànim de lucre, en els quals viuen 2,5 milions d’ancians 
estatunidencs, la majoria inscrits al programa Medicare. És un sector 
molt competitiu que s’aprofita dels salaris baixos, de la falta de personal 
i de la reducció il·legal de les despeses. Desenes de milers de persones hi 
moren cada any perquè les instal·lacions no respecten els procediments 
bàsics de control d’infeccions 
A moltes residències els resulta més barat i perquè els governs no han responsabilitzat la direcció del que 
pagar les multes per infraccions sanitàries només es pot qualificar d’homicidi 
que contractar més personal. premeditat. A moltes residències, sobretot als estats del sud, els 
resulta més barat pagar les multes 
per infraccions sanitàries que contractar més personal i proporcionar-los 
una formació adequada.
No és estrany, doncs, que el primer epicentre de transmissió 
comunitària als Estats Units fos el Life Care Center, una residència 
d’avis del barri de Kirkland de Seattle. Vaig parlar amb Jim Straub, un 
vell amic que treballa com a organitzador sindical a les residències de la 
zona de Seattle i que actualment està escrivint un article per a Nation. Va 
descriure aquest centre com “un dels que tenen més dèficit de personal 
de tot l’estat”, i tot el sistema de residències de Washington “com el més 
mal finançat del país: un absurd oasi de sofriment auster en un mar de 
diners tecnològics”.
Per altra banda, assenyalava que els funcionaris de la sanitat 
pública estaven passant per alt el factor clau que explica la ràpida 
transmissió de la malaltia del Life Care Center a deu residències d’avis 
23
Mike Davis 
properes: “Els treballadors de les 
A mesura que la revolució dels antibiòtics residències del mercat de lloguer 
es dissipi, les velles malalties ressorgiran al més car dels Estats Units solen tenir més d’una feina, normalment a 
costat de les noves infeccions i els hospitals diversos geriàtrics”. Afirma que les 
es convertiran en mortuoris. autoritats no van saber localitzar ni trobar els noms d’aquests segons 
llocs de treball i, per tant, van perdre 
tot el control sobre la propagació de la covid-19. I encara ningú no s’ha 
plantejat compensar els treballadors exposats per haver-se quedat a casa.
Als Estats Units, desenes o potser centenars de residències 
esdevindran focus de coronavirus. Molts treballadors acabaran optant 
pel banc d’aliments i per quedar-se a casa abans que treballar en aquestes 
condicions. Si fos així, el sistema es podria col·lapsar, i no podrem pas 
esperar que sigui la Guàrdia Nacional qui vingui a buidar els orinals.
Solidaritat internacional
La pandèmia propaga el cas de la cobertura universal i la baixa 
remunerada a cada pas del seu avanç mortal. Els progressistes tenim 
un paper important als carrers, començant per les lluites contra els 
desnonaments, els acomiadaments i els empresaris que es neguen a 
pagar la baixa als treballadors (teniu por de contagiar-vos? Mantingueu-
vos a dos metres dels altres manifestants i encara crearà una imatge més 
potent a la televisió. Però hem de recuperar els carrers).
Tanmateix, la cobertura universal i les demandes que se’n 
deriven són només un primer pas. És decebedor que, en els debats de 
les primàries, ni Sanders ni Warren esmentessin la retirada de les grans 
farmacèutiques de la investigació i desenvolupament de nous antibiòtics i 
antivirals. De les divuit empreses farmacèutiques més grans, quinze han 
abandonat totalment el camp. Són els medicaments pel cor, els calmants 
addictius i els tractaments per a la impotència masculina els que lideren 
els beneficis, i no les defenses contra les infeccions hospitalàries, les 
malalties emergents i els habituals assassins tropicals. La vacuna 
universal per a la grip —és a dir, una vacuna que ataqui les parts 
immutables de les proteïnes de la superfície del virus— ja fa dècades que 
es considera una possibilitat, però mai ha estat prou rendible com per 
considerar-la una prioritat.
A mesura que la revolució dels antibiòtics es dissipi, les velles 
malalties ressorgiran al costat de les noves infeccions i els hospitals 
es convertiran en mortuoris. Fins i tot Trump, de manera oportunista, 
pot clamar en contra dels costos absurds de les receptes, però cal 
un plantejament més audaç que permeti desmantellar els monopolis 
farmacèutics i finançar la producció pública de medicaments essencials 
(així és com solia ser: durant la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit va 
reclutar Jonas Salk i altres investigadors per desenvolupar la primera 
vacuna contra la grip). Com vaig escriure fa quinze anys al meu llibre 
24
Dossier
The Monster at Our Door — The Global Threat of the Avian Flu [El monstre 
a la nostra porta: l’amenaça global de la grip aviària]:
“L’accés a medicaments vitals, incloses les vacunes, els 
antibiòtics i els antivirals, hauria de ser un dret humà, 
accessible i gratuït per a tothom. Si els mercats no poden oferir 
incentius per produir aquests fàrmacs a baix cost, els governs 
i els organismes sense ànim de lucre haurien d’assumir-ne la 
fabricació i distribució. La supervivència de la gent més pobra 
ha de prevaldre en tot moment per sobre dels beneficis de les 
grans empreses farmacèutiques”.
La pandèmia actual duu més enllà l’argument: ara veiem que 
la globalització capitalista és biològicament insostenible en absència 
d’una infraestructura de salut pública realment internacional. Però una 
infraestructura com aquesta no existirà mai fins que els moviments 
+
populars acabin amb el poder de les grans farmacèutiques i de 
l’assistència sanitària privada.
I això requereix un disseny socialista independent per a la 
supervivència humana que vagi més enllà d’un segon New Deal. Des de 
l’època de l’ocupació, els progressistes han posat amb èxit la lluita contra 
la desigualtat d’ingressos i riqueses en primer terme, tot un triomf. Però 
ara els socialistes han de fer un pas més i, amb les indústries sanitària i 
farmacèutica com a objectius immediats, defensar la propietat social i la 
democratització del poder econòmic.
Llega el monstruo   I nosaltres també hem de fer una valoració honesta de les 
Capitán Swing, 2020 nostres febleses polítiques i morals. Per molt que m’hagi emocionat 
l’evolució cap a l’esquerra d’una nova generació i el retorn de la paraula 
“socialisme” al discurs polític, hi ha un element inquietant del solipsisme 
nacional en el moviment progressista que té relació amb el nou 
nacionalisme. Només es parla de la classe treballadora nord-americana 
i de la història radical dels Estats Units (potser oblidem que Debs era 
un internacionalista empedreït). A vegades, això sembla una versió 
d’esquerres de l’America First.
Per fer front a la pandèmia, els socialistes haurien d’aprofitar 
Planeta de ciudades miseria  qualsevol ocasió per recordar als altres la urgència de la solidaritat 
Akal, 2014 internacional. En concret, hem d’animar els nostres amics progressistes 
i els seus ídols polítics perquè exigeixin una ampliació massiva de 
la producció de tests, d’equips de protecció i de fàrmacs vitals per 
distribuir-los de manera gratuïta als països pobres. Ens correspon a 
nosaltres assegurar-nos que ‘Medicare per a tothom’ es converteixi en un 
afer polític extern i intern.
Article publicat el 14 de març de 2020 a Jacobin.
Urbanismo mágico 
Lengua de Trapo, 2012
25
Mike Davis
Sobiranies La democràcia i la 
tecnològiques   tecnologia són dos pols 
Fernando que mantenen relacions 
Broncano    estranyes d’atracció i 
repulsió. Les mateixes 
tecnologies que van facilitar els serveis mínims 
mentre el món estava confinat desperten 
temors i angoixes per un futur d’amenaces a 
la privacitat i de formes abusives de teletreball.
Les tecnologies no són políticament neutres, 
però tampoc són intrínsecament autoritàries 
o democràtiques. Això depèn de qui les 
posseeix i per a què les utilitza.
26
Dossier
Imaginem dos horitzons utòpics: el primer, l’avenç cap a una 
democràcia més participativa, fins i tot assembleària en un temps 
ideal; el segon, l’avenç cap a una societat en què el treball es reparteix, 
especialment el més creatiu, i fins i tot una societat sense la forma 
de treball assalariat en un temps ideal. El mer fet de pensar en una 
democràcia assentada sobre aquestes formes d’organització política 
participativa i d’economia, sense la conversió del temps en mercaderia, 
ens planteja un gran ventall de preguntes de tota mena, moltes d’elles 
polítiques, però també d’altres molt rellevants referides al coneixement i 
a l’entorn tècnic en què es farien realitat aquests desigs.
Lewis Mumford, el gran pensador pessimista de la tècnica, 
sostenia que la forma tecnològica “màquina” denotava alhora una 
singularitat tècnica i una de social. Sospitava que certes formes 
d’organització maquinística conduïen a formes autoritàries de societat, 
a una adaptació perversa de les persones a les funcions tècniques. 
Certes tecnologies, pensava, eren profundament antidemocràtiques 
—i  recordava la construcció de les piràmides i posava la mirada en la 
nova tecnologia nuclear sobre la qual els poders del món començaven 
a recolzar-se—, cosa que alguns seguidors seus, com Langdon Winner, 
encara afirmen. Les tecnologies no són políticament neutres, és cert, i 
cal llegir i escoltar a Mumford amb cautela. Però potser tampoc no són 
intrínsecament autoritàries o intrínsecament democràtiques. Tècnica i 
política s’entrellacen en un teixit atapeït en què la sobirania i els drets 
depenen tant de l’existència de certes tècniques com de qui les posseeix 
i per a què s’empren.
Pensem en la democràcia atenenca, en el seu demos: per una 
banda, tan avançat que obria un conflicte permanent entre aristocràcia 
i plebs; però per l’altra, tan excloent que deixava fora dones i esclaus 
i es fonamentava en l’imperi sobre altres polis. Diverses tecnologies, 
a més de les reformes polítiques i de la institució del sorteig, la 
van fer possible: la tècnica urbana de crear espais per al demos, 
en particular per a l’ekklesia o assemblea, i el desenvolupament de Fernando Broncano. Catedràtic 
tècniques d’oratòria, properes i hereves del teatre (una altra institució de Filosofia de la Ciència a la 
democràtica). L’art de la paraula en públic feia possible i alhora limitava Universitat Carlos III de Madrid. El seu camp general de treball és la 
la democràcia atenenca. Una assemblea depèn de la copresència noció de racionalitat en els seus 
física dels participants i del desenvolupament de tècniques de parla i aspectes teòrics, epistèmics i 
d’escolta. A Atenes, molts conflictes —per exemple, el que va conduir pràctics. Manté una actitud militant 
contra la divisió entre cultura 
a la condemna de Sòcrates— sorgien perquè a l’aristocràcia no li queia científica i humanística. Considera 
bé que hi hagués gent que ensenyés a parlar i convèncer a l’assemblea. que l’experiència és la mesura de 
Acceptaven a contracor la democràcia política, però no la distribució tota activitat humana. Els seus 
democràtica del coneixement. llibres més recents són Cultura es nombre de derrota. Cultura y poder 
Fixem-nos ara en les complexes relacions entre tecnologia en los espacios intermedios (Delirio 
i democràcia avui dia. Quan escric aquestes ratlles, tot és confós Editorial, 2018), Puntos Ciegos. 
sota el cel, com deia l’antiga dita de Mao: les mateixes tecnologies de Ignorancia pública y conocimiento 
privado (Lengua de Trapo, 2019) 
la comunicació que han mantingut la societat en marxa presenten i Espacios de intimidad y cultura 
algunes de les amenaces més greus per a la democràcia. Recentment, material (Cátedra, 2020).
27
Fernando Broncano
Donald Trump s’enfronta a xarxes socials com TikTok, la qual anima els 
joves a resistir a les seves fanfarronades i a no assistir als seus actes; o 
a Twitter, on els tuits del president es qualifiquen com a perillosos; tot i 
que Trump també ha estat capaç de convèncer Facebook que no censuri 
les seves notícies falses, la qual cosa ha motivat una repulsa general 
contra la plataforma per part de grans anunciants. Aquestes tecnologies, 
que han mantingut els serveis mínims mentre el món estava confinat, 
desperten temors i inspiren angoixes sobre un futur d’amenaces a la 
privacitat i d’un treball al domicili encara més exigent quant a temps 
i atenció. Els darrers mesos, les converses diàries i els mitjans de 
comunicació s’han omplert d’una barreja d’escatologies totalitàries 
i previsions optimistes sobre les possibilitats de les tecnologies 
informacionals.
Una decisió comuna
El propòsit de la meva reflexió és recordar no només que la democràcia 
i la tecnologia estan entreteixides en el seu destí, sinó que per entendre 
aquestes relacions no n’hi ha prou amb preguntar-se quina tecnologia 
fem servir, sinó també, i sobretot, qui la posseeix, qui l’elabora i 
l’aplica. Els humanistes i molts moviments socials han mostrat 
preocupació per les conseqüències ecològiques, socials i humanes de 
certes tecnologies, però no han 
Potser no és possible una sobirania investigat suficientment sobre la formació social que les fa possibles. 
democràtica sense una sobirania I ara urgeix plantejar-se si potser 
tecnològica, sense una decisió comuna la construcció d’un subjecte democràtic que decideixi sobre 
sobre quines capacitats permetran els plans el seu propi destí pot ser aliena a 
de vida i de futur. la sobirania tecnològica que farà possible no només la construcció 
externa d’allò real, sinó també la 
construcció mateixa d’aquest subjecte. Perquè la sospita és que potser 
no serà possible una sobirania democràtica sense sobirania tecnològica, 
sense una decisió comuna sobre quines capacitats permetran els plans 
de vida i de futur.
En aquests mesos de pandèmia, hem avançat significativament 
en l’àmbit de la interconnexió a la feina, a l’escola i als serveis socials; 
mentre tantes coses s’han enfonsat, internet ha sostingut l’esforç social. 
Hem sentit repetir aquesta idea una vegada darrere l’altra. Però de 
qui són les plataformes que tan alegrement fem servir per mantenir 
converses i videoconferències i treballar a distància? Cal que ens 
adonem que són propietat de macroempreses que adquireixen un poder 
autònom i geoestratègic fins i tot sobre els estats i defineixen les formes 
que adoptaran els pròxims antagonismes mundials. Gairebé tots els 
progressos en què se sosté la interconnexió informàtica del món van ser 
d’origen procomú, de codi obert: els protocols que permeten internet, 
28
Dossier
el sistema operatiu Linux. Els nous programes de videoconferència que 
d’uns mesos ençà fem servir tan freqüentment estan desenvolupats en 
HTML 5 (HyperText Markup Language, versió 5), un llenguatge obert. 
I, això no obstant, el món de la comunicació s’ha apropiat de tots aquests 
desenvolupaments i ha creat un entorn dominat per grans empreses 
que sustreuen les macrodades que produeix el tràfic d’informació. Les 
universitats espanyoles s’han afanyat a fer servir en l’ensenyament 
a distància la plataforma 
El món de la comunicació ha creat un Blackboard, que emmagatzema les dades al núvol d’Amazon; 
entorn dominat per empreses enormes que les reunions de gestió a tots els 
s’apropien de les macrodades que produeix nivells d’organització se celebren a Google Meet o Zoom; els correus 
el tràfic d’informació. electrònics mateixos de moltes 
universitats ja s’emmagatzemen 
als colossals dipòsits de dades de Google. Sorprèn la facilitat amb què 
una tecnologia disponible per a tots ha donat lloc a aquesta immensa 
màquina d’obtenció de macrodades formada per les plataformes. Molt 
poques vegades s’ha fet servir Jitsi Meet, una multiplataforma per a 
videoconferències grupals de codi obert que no exigeix cap vinculació 
amb un compte ni la instal·lació del programa a l’ordinador com a font 
de dades.
Filosofia política
Els serveis públics, les administracions i la política s’han afanyat en 
fer servir aquestes eines que facilitaven les microempreses alhora que 
l’ús de les xarxes socials ja s’ha generalitzat com un dels instruments 
més importants de propaganda política. És innocu, tot això? És neutral 
pel que fa a la formació d’un cos polític, d’allò que anomenem el demos 
com a subjecte sobre qui recolza la sobirania democràtica? No ho és. 
Recorreguem a la història un cop més per trobar analogies amb allò que 
està succeint. Així, per exemple, pensem en el Barroc i la Il·lustració com 
les èpoques en què es van formar els estats moderns i en què, a mode 
de resistència, es van anar formant els subjectes polítics que haurien de 
dur a terme la superació de l’estat estamental. Tot això queda reflectit 
en la filosofia política que hem après de Hobbes, Montesquieu, Locke i 
tants d’altres. Aquest relat no sol explicar que el món estava caient a les 
mans de les companyies d’Índies que controlaven el comerç mundial, 
colonitzaven el planeta i establien els fonaments de la civilització 
moderna, basada en un contracte racial de supremacia blanca: la 
Companyia Britànica d’Índies Orientals, creada el 1599 i convertida en 
societat anònima en 1602; la Companyia Holandesa d’Índies Orientals; 
la Companyia Francesa d’Índies; la Companyia Danesa d’Índies; 
l’Associació Internacional del Congo, creada pel filantrop Leopold II 
pel seu benefici personal. Podríem entendre la complexa política del 
segle xix i dels dos segles anteriors, les tensions de classe i les múltiples 
29
Fernando Broncano 
revolucions sense l’esclavisme, sense 
Tota la trama en què neix i es desenvolupa aquestes companyies enormes tant 
la sobirania política necessita una sobirania o més poderoses que els mateixos estats en què s’assentaven? Tampoc 
tecnològica per tal que la seva presència no és possible entendre la història 
històrica sigui real. de la tècnica sense la presència d’aquestes multinacionals avant la 
lettre.
S’ha criticat moltes vegades el concepte filosòfic de subjecte 
cartesià, s’ha injuriat fins l’infinit la tècnica moderna depredadora 
de la natura. Però és molt difícil trobar en aquests manifests alguna 
al·lusió històrica als opulents subjectes de poder que determinaven el 
naixement del capitalisme i orientaven la història vers l’etnocentrisme 
i la supremacia blanca. No hauria estat possible l’autoritat d’aquestes 
macrocompanyies sense els progressos tècnics en navegació —per 
derrotar les esquadres dels imperis peninsulars—, o sense les armes 
automàtiques —que van permetre que petits exèrcits professionals 
dominessin les poblacions d’Àsia, Àfrica i Amèrica del Nord—. 
Les tecnologies i les sobiranies es van entrellaçar per forjar el món 
contemporani.
Tornem ara al nostre món. Caldria estendre això que he afirmat 
sobre les plataformes de videoconferència a l’entorn tècnic complet sobre 
el qual construïm les societats. Quan pensem en el subjecte de la política, 
pensem en les institucions i els dispositius de l’Estat, en les institucions 
+ internacionals, en els partits i sindicats, i també en els moviments 
socials, en el teixit d’associacions de base que sostenen la resistència 
a les diverses formes d’exclusió. Tota aquesta trama en què neix i es 
desenvolupa la sobirania política necessita una sobirania tecnològica 
per tal que la seva presència històrica sigui real: sense apropiar-se de 
les capacitats de transformar tècnicament el món, sense una distribució 
justa del coneixement, la voluntat política sempre dependrà del poder 
epistèmic i tècnic-hegemònic i dels seus senyors.
Espacios de intimidad 
y cultura material    
Cátedra, 2020 Referències bibliogràfiques
Mumford, Lewis, El pentágono del poder. Pepitas de Calabaza, Logroño, 2016.
Winner, Langdon, La ballena y el reactor. Una búsqueda de los límites en la era de la alta 
tecnología. Gedisa, Barcelona, 2009.
Puntos ciegos. Ignorancia 
pública y conocimiento privado 
Lengua de Trapo, 2019
30
Dossier
Joan Tomás — Projecte sense títol
L’escolta a la Si els presents i els futurs 
ciutat digital   de la nostra quotidianitat 
Amparo urbana es fan i es desfan 
Lasén Díaz    en els embulls digitals, és 
crucial saber-los escoltar. 
Però el dret a l’escolta comporta també el 
dret al silenci, a desconnectar i a protegir-nos 
dels algoritmes d’opressió i vigilància 
que perpetuen les normes d’exclusió. 
32
Dossier
Avui, les nostres vides quotidianes estan enredades en dispositius 
mòbils, aplicacions, xarxes socials i altres plataformes digitals, tant pel 
que fa a les seves banalitats, vulgaritats, frivolitats, dolors, emocions i 
intensitats —on emergeixen també l’extraordinari i l’inquietant—, com 
pel que fa als ordenaments socials i les normes sobre què és apropiat 
que es fan i desfan en el pla quotidià. Aquests embulls de l’ordinari 
digital contribueixen també a fer i desfer la ciutat i allò urbà, en una 
construcció col·lectiva, en xarxa, dinàmica, conflictiva i en procés, que 
implica a diferents entitats, humanes i no humanes. Per tant, la ciutat 
i els usos i pràctiques digitals són el resultat d’agències compartides 
i distribuïdes, de coreografies i fregades, entre diferents persones, 
col·lectius, entitats, cossos i materialitats.
L’escolta de l’urbà, a més d’estar mediada digitalment, 
requereix escoltar els sons i els silencis, les presències i les absències 
dels embulls digitals quotidians. L’escolta és atenció en tensió: entre 
objectes i subjectes, entre contextos i continguts, i entre diferents temps 
(el present, la història i el record de les escoltes passades, i el futur 
que es configura en les expectatives i esperes que recolzen en aquesta 
memòria). Escoltar implica intensificació i alerta, curiositat o inquietud. 
Atendre i tendir a un sentit possible que no és immediatament 
accessible. Entrar en una especialitat (en aquest cas urbana i digital) 
que ens penetra, alhora per dins i per fora, parteix d’una vibració, 
d’una ressonància. Aquesta és també la posició d’investigar i d’habitar 
la ciutat. L’escolta es revela per tant com una acció profundament 
política lligada a relacions de poder, així com a l’organització i a les 
experiències d’allò públic.
Inscripcions digitals i canvis en els règims de l’atenció
El digital influeix i configura com ens fem públics i públiques, com 
fem que alguna cosa sigui pública i com fem allò que és públic, en una 
creixent inscripció digital d’espais, pràctiques, cossos, relacions, idees, 
conflictes, debats, iniciatives, desitjos, subjectivitats, transaccions i 
mobilitzacions, en forma d’imatges, sons i textos, i també de dades 
i metadades, registrades i combinades pels algoritmes, compartides Amparo Lasén Díaz. Professora 
i emmagatzemades en dispositius, plataformes i servidors. Aquestes de Sociologia de la Universitat 
inscripcions digitals produeixen dos canvis importants a les nostres Complutense de Madrid i 
vides quotidianes urbanes i en els seus règims d’atenció: membre del grup d’investigació 
Sociología Ordinaria.
• La materialització i inscripció d’allò que solia ser efímer i Va doctorar-se a la Sorbona 
volàtil, i d’allò ignorat en la seva banalitat habitual, fora del radar de la (París) i ha estat investigadora al 
nostra consciència. Centre d’Études de l’Actuel et le 
• L’increment consegüent de la potencialitat i de la capacitat de Quotidien  de París, a la London School of Economics i al Digital 
reflexivitat i de vigilància d’aquestes inscripcions. World Research Centre de la 
Aquesta extensió de l’àmbit d’allò que pot ser vist, escoltat, University of Surrey. Els seus 
atès i conegut augmenta les possibilitats de vigilància i control principals camps d’investigació 
són la cultura digital, la vida 
(inter)personals, col·lectius, institucionals, comercials i automatitzats. quotidiana, la intimitat, els afectes 
S’intensifiquen les pedagogies de la transparència; per exemple, en les i les relacions de gènere.
33
Amparo Lasén Díaz
mediacions digitals de la intimitat, on s’articula amb l’optimisme cruel 
—descrit per Laurent Berlant— de les relacions familiars, de la parella i 
de la sexualitat, focus de les expectatives i desitjos de la consecució de la 
bona vida, però que no deixen de donar-nos mala vida. Perquè la crueltat 
d’aquest optimisme sorgeix de la desatenció a l’antic refrany feminista 
que diu que el personal és polític, inevitablement travessat per conflictes, 
desigualtats i relacions de poder. La pedagogia de la transparència 
modula també les nostres relacions amb les institucions públiques (això 
no és nou) i amb les empreses digitals que comercialitzen i exploten 
les nostres inscripcions, transformades en dades la transparència de 
les quals contrasta amb l’opacitat de les infraestructures i regulacions 
digitals, dels algoritmes, de la selecció d’allò que veiem i sentim, de què 
esdevenen i com s’utilitzen les nostres dades.
Aquests canvis en els règims d’inscripció i atenció també 
creen possibilitats i ocasions per a que sorgeixin desacords, 
conflictes, malentesos (inherents a qualsevol forma de comunicació) 
i malestars, i també per a que siguin visibles i audibles. Discordances, 
controvèrsies, sentiments trobats 
Les notícies falses, les campanyes de que desestabilitzen normes, expectatives, comportaments 
desinformació, els assetjaments i els i percepcions ordinàries. 
trolejos, que sovint es presenten com L’ambivalència d’allò digital en unir la constitució d’espais i dispositius 
exercicis de llibertat i dret d’expressió, són de control i vigilància —amb 
actes antidemocràtics perquè no respecten un potencial desestabilitzador d’ordenaments en donar cabuda, 
el dret a l’escolta. escolta i possibilitat d’atenció a una 
pluralitat de cossos i veus, també 
a aquells que es troben en posicions de poder subalternes, excloses i 
vulnerables— és un tret que comparteix amb la ciutat (dispositiu de 
vigilància i control, i espai de vida diversa i controvèrsia), així com amb 
la democràcia.
Aquests dos aspectes d’allò digital també es relacionen amb 
el reforçament i el qüestionament de l’estratificació social de l’atenció, 
en funció de gènere, classe, raça, nacionalitat, (dis)capacitats..., on el 
requisit democràtic de ser igualment audible col·lideix amb les creixents 
desigualtats i lògiques d’exclusió. Les notícies falses, les campanyes de 
desinformació i les intoxicacions mediàtiques i digitals, els assetjaments 
i els trolejos, que sovint es presenten com exercicis de llibertat i dret 
d’expressió i opinió, són actes antidemocràtics perquè no respecten 
ni executen el dret a l’escolta (Taylor, 2020). La manca d’atenció i 
l’obstaculització explícita de l’escolta de les veus, presències, imatges i 
cossos d’aquells i aquelles a qui no reconeixem ni respectem —perquè 
no es corresponen amb les expectatives normatives, racials, nacionals, 
sexuals, capacitistes, cisgènere...— es tradueixen en rebuig, hostilitat, 
fàstic i mal, tant a les xarxes socials com al carrer, i suposen una greu 
34
Dossier
limitació i crisi per a la democràcia. Davant d’això, silenciar, bloquejar, 
apagar, distreure’s, deixar d’atendre, treure el so de la transmissió quan a 
les pantalles apareixen certs subjectes amb veus i declaracions danyoses, 
són gestos de la gestió ètica de l’escolta digital, així com de protecció i de 
cura, i en ocasions de supervivència.
El dret a l’escolta comporta el dret al silenci, ja que per tal que 
escoltar i atendre siguin possibles, es requereixen ritmes i alternances 
amb el silenci, la desatenció, la distensió i la distracció. Els contextos 
urbans i digitals hipermediatitzats, de comerç i vigilància constants, 
entren en conflicte amb una ètica de l’escolta que precisa interrompre i 
ritmar l’atenció, l’activitat i la tensió, tant en els espais digitals com en 
els urbans, amb la finalitat d’alliberar-nos també de l’atabalament i de 
l’embós de les demandes d’atenció 
El dret a l’escolta comporta el dret al silenci, constants. Com crear aquests ritmes, així com les condicions 
ja que per tal que escoltar i atendre d’aquesta igualtat en l’escolta i en 
siguin possibles, es requereixen ritmes les formes d’habitar i moure’s a la ciutat en el digital? Qui fa l’esforç 
i alternances amb el silenci, la desatenció, d’escoltar a qui? Quines són les 
la distensió i la distracció. expectatives de ser o no escoltada? Quin poder i potestat mobilitzen els 
35
Amparo Lasén Díaz
 
i les que parlen? I quina és la potestat de l’escolta? Quins són els efectes 
(i els afectes) de no ser escoltat, de l’absència de resposta i de diàleg, 
d’influència i participació en la conversa, dels gestos i mediacions que 
ens indiquen que se’ns escolta i se’ns atén? I com afecta no ser escoltat 
en aquest ordinari digital, alhora que se’ns vigila, mesura i registra per 
mitjà d’algoritmes d’opressió, en paraules de Safiya Noble, que reforcen i 
perpetuen normes i criteris d’estratificació i exclusió?
Futurs urbans de l’ordinari digital
Els embulls digitals configuren presents i futurs amb la seva inevitable 
incertesa, més encara si et trobes al costat xungo de la desigualtat. Els 
relats moderns de progrés convoquen el solucionisme tecnològic per 
controlar la incertesa, com és el cas de l’smart city —que no escolta 
els embulls, tensions i interessos contraposats que configuren tant 
l’urbà com el digital—, a diferència de les distòpies i previsions de 
futurs catastròfics freqüentment associats també a allò tecnològic i 
que, units a les experiències ambivalents de la vida urbana i la seva 
sociabilitat pública intensa, ha propiciat sempre imaginaris de contagi, 
malaltia i mort. La seva versió més recent serien les denúncies dels 
suposats vincles entre la pandèmia i el 5G i els atacs a les antenes. 
Un altre exemple és la por a la deshumanització tecnològica, un 
reconeixement, parcial i inquietant, dels embulls de l’humà amb el 
no humà, de les agències compartides amb les materialitats i cossos 
diversos amb què convivim. Que 
En lloc de la insistència tecnocràtica en les nostres accions, actuacions i subjectivitats es produeixin en 
allò ‘smart’, que remet a l’optimisme cruel xarxa i embolicades amb objectes i 
(la promesa de la bona vida que no deixa altres éssers no sorgeix del digital, sinó que forma part de la nostra 
de donar-nos mala vida), pot resultar útil interdependència ontològica, davant 
atendre a la dimensió idiota de la cultura la qual les ideologies modernes de l’ésser autònom han fet les 
digital, a l’humor, els memes i la creativitat desenteses des de fa segles, amb 
col·lectiva que pot desplegar. conseqüències catastròfiques. En lloc de la insistència corporativa 
tecnocràtica en allò smart, que 
remet a l’optimisme cruel (la promesa de la bona vida que no deixa de 
donar-nos mala vida) d’aquest solucionisme pharmakon, on el remei 
és el verí (de la vigilància, el control, els biaixos de l’automatització, 
l’obsolescència programada, el malbaratament energètic insostenible, 
etcètera), pot resultar útil atendre a la dimensió idiota de la cultura 
digital que analitza Olga Goriunoce, tant juvenil com adulta, desplegada 
en l’humor, les paròdies, l’absurd, en la creativitat col·lectiva digital 
de mems, (re)tuits, vídeos, tutorials i GIFs, en la força idiota d’allò 
viral, dels continguts fugaços dels stories, de xarxes com Snapchat o 
TikTok, en l’èxit i l’atracció de les coreografies compartides i mediades 
36
Dossier
digitalment, on l’escolta temporal, la dansa, l’agència compartida amb 
els dispositius i espais digitals, generen també nous usos i sentits pels 
repertoris d’acció i actuació, individuals i col·lectius, tant als espais 
íntims de les nostres llars com als espais públics urbans que participen 
d’aquestes gravacions.
Si els presents i els futurs de la nostra quotidianitat urbana es 
fan i es desfan en els embulls digitals, és crucial escoltar aquests espais, 
així com atendre als règims i disciplines que faciliten o impedeixen 
l’escolta i l’atenció que s’hi donen i configuren. I escoltar també el 
desplegament de responsabilitats, d’habilitats de resposta (quant a tret 
+
fonamental de la vida en comú, tal i com la defineix Audre Lorde), no 
com un conjunt de similituds sinó com una comunitat de diferències 
que encoratgen maneres creatives de superar les condicions d’opressió, 
en la interdependència dels reconeixements, sense requerir consens ni 
renunciar a les peculiaritats i rareses (queer) pròpies; una comunitat on 
la diferència pugui forjar connexions i aportar la seguretat suficient per 
poder actuar, fer, intervenir.
Mediaciones tecnológicas: 
cuerpos, afectos Referències bibliogràfiques
y subjetividades    
Elena Casado i Amparo Lasén Berlant, L., Cruel optimism. Duke University Press, Durham, 2011. (Traducció parcial a 
(ed.) “Optimismo cruel”, a Debate Feminista, 45, 2012, pàgs. 105-136. http://debatefeminista.
CIS, 2014 cieg.unam.mx/df_ojs/index.php/debate_feminista/article/view/899/800).
Goriunova, O., “New media idiocy”, a Convergence, 19 (2), 2013, pàgs. 223-235.
Lasén, A., “Lo ordinario digital: digitalización de la vida cotidiana como forma de trabajo”, 
a Cuadernos de Relaciones Laborales, 37 (2), 2019, pàgs. 313-330. 
https://revistas.ucm.es/index.php/CRLA/article/view/66040.
Lorde, A., La hermana, la extranjera. Artículos y conferencias. Traficantes de Sueños, 
Madrid, 2002.
Jóvenes y comunicación. Noble, S., Algorithms of oppression. How search engines reinforce racism. New York 
La impronta de lo virtual    University Press, Nova York, 2018.
Diversos autors
FAD, 2014 Pardo, C., “Capitalismo, sonidos y procesos de subjetivación en la ciudad 
contemporánea”, a Panambí. Revista de investigaciones artísticas, 4, 2007, pàgs. 111-124. 
Taylor, A., “The right to listen”, a The New Yorker, 27 de gener de 2020. 
https://www.newyorker.com/news/the-future-of-democracy/the-right-to-listen.
A contratiempo. Un estudio de 
las temporalidades juveniles  
Amparo Lasén
CIS, 2000
37
Amparo Lasén Díaz
 
Joan Tomás — Projecte sense títol

La fi del món El terraplanisme 
(comú)   i altres utopies 
Santiago Alba Rico  negacionistes són 
l’expressió radical 
d’un disgust cada cop més estès davant la 
descomposició mental i material del món 
comú. No volen viure en un món com aquest. 
El gran repte és salvar el món comú.
40
Dossier
L’abril passat, durant el moment més sever del confinament a Itàlia, 
una parella veneciana de mitjana edat es va desplaçar il·legalment 
fins a Palerm, a Sicília, on es van vendre el cotxe per comprar 
una barca. Dies més tard van haver de ser rescatats al mar pels 
guardacostes en un estat lamentable: assedegats, exhaustes, a punt 
de naufragar. On volien anar? Terraplanistes convençuts, volien 
verificar a ull nu els límits del planeta, un finis terrae que, segons 
les llegendes medievals, es trobaria a l’illa de Lampedusa. Van 
errar el rumb i van ser recollits a Ustica, prop de Palerm, i els van 
obligar a fer quinze dies de quarantena al port. Les conviccions 
de la parella, però, eren fermes, i el seu valor, militant, admirable 
en si mateix, digne d’una causa millor. Dues vegades van intentar 
escapar i reprendre la seva aventura, i dues vegades, immobilitzats 
pels corrents, van haver de ser salvats del naufragi. Quan finalment 
es van relaxar les mesures sanitàries i van tornar a Venècia —per 
a la tranquil·litat de Salvatore Zichichi, responsable portuari de 
Sanitat— es van endur a casa, si altra cosa no, la prova que tenien 
raó. És veritat que no havien vist la vora del disc terrestre, però no 
l’havien vist perquè els carrabiners i els guardacostes, amb l’excusa 
de rescatar-los, els havien impedit arribar-hi.
Podem fer broma sobre la bogeria d’una parella de friquis, 
però és preferible extraure algunes lliçons més generals. D’entrada, 
val a dir que no es tracta de dos sonats. Al congrés terraplanista 
Santiago Alba Rico. Escriptor i 
celebrat a la mateixa ciutat de Palerm el maig de 2019, més de cent assagista. Va estudiar Filosofia 
persones van pagar 20 euros per cap per assistir a les demostracions a la Universitat Complutense 
apodíctiques —amb ampolles d’aigua i boles del món retallades— de Madrid. Als anys vuitanta, va 
d’Agostino Favari i Albino Galuppini, tots dos llicenciats per ser guionista del mític programa de televisió La bola de cristal i 
facultats tècniques i tots dos exmembres del partit 5 Stelle, avui ha publicat més de vint llibres 
al govern de coalició d’Itàlia. El mateix fundador del partit, el sobre política, filosofia i literatura, 
conegut còmic Beppe Grillo, havia anunciat la seva presència, tot així com tres contes infantils i 
una obra de teatre. Traductor 
i que finalment no es va presentar. Des de llavors, el moviment de l’àrab, col·labora també 
terraplanista, a l’abric de la pandèmia de la covid-19, no ha parat habitualment amb diversos 
de sumar adeptes; els seus llocs web i canals de YouTube compten mitjans de comunicació com 
literalment amb milions de subscriptors i seguidors, la majoria d’ells Público, Cuarto Poder, CTXT, Diari Ara i El País.
occidentals de classe mitjana amb estudis, desencantats amb la Ha publicat els assajos Las 
dreta i amb l’esquerra, amb el catolicisme i el comunisme, que han reglas del caos: Apuntes para 
acabat per enfilar al mateix collaret el terraplanisme, el rebuig cap una antropología del mercado 
(Anagrama, 1995), finalista del 
a les xarxes 5G, la insubmissió contra les vacunes i el negacionisme premi Anagrama d’assaig, i, 
sanitari. Es consideren a si mateixos rebels i antisistema; jutgen més recentement, Islamofobia. 
“dogmàtica”, si no còmplice, la ciència i els seus principis; i Nosotros, los otros, el miedo 
denuncien una conspiració elitista —de Gates a Soros, de la NASA (Icaria, 2015), Nadie está seguro con un libro en las manos: lecturas 
al papa Francesc— orientada a construir i reproduir un holograma inconvenientes (Catarata, 2018) 
interessat, com a El show de Truman, que ens amaga la realitat. i Última hora. Los cuentos de 
De la història novel·lesca de la parella veneciana, i del Carne Cruda (Arrebato, 2019) on 
compila les seves col·laboracions 
moviment terraplanista en general, en podem extraure unes radiofòniques amb el programa 
conclusions molt serioses que tenen a veure amb l’erosió mental Carne Cruda.
41
Santiago Alba Rico 
i material del món comú. Vegem: podria pensar-se que a l’adhesió al 
terraplanisme i al complotisme en general hi ha un impuls de distinció, 
un desig de separar-se de la comunitat per afirmar un saber superior, 
més exclusiu i vertader, que converteix els seus iniciats en els únics 
receptors —davant de la incomprensió d’un món alienat o manipular— 
del missatge salvador. La qual cosa n’és un component, és indubtable, 
i evoca, per cert, el context de decadència civilitzacional en què va 
néixer el cristianisme, una llarga agonia en què desenes de sectes 
religioses —gnòstics, neoplatònics, maniqueus— reclamaven un accés 
directe i transparent a la veritat. Però el més decisiu, al meu parer, no 
és la “separació” sinó, al contrari, 
Allò decisiu en els terraplanistes és el desig el desig de constitució, en paral·lel, d’un veritable món comú davant del 
de constitució d’un veritable món comú qual se separen precisament perquè 
davant del qual se separen precisament no és comú; perquè no ho ha estat mai. Ara bé, aquesta impugnació 
perquè no és comú ni ho ha estat mai. radical només és possible per mitjà 
de la més audaç de les ruptures; si 
el seu rebuig de la rodonesa de la Terra ens sembla hilarant i gairebé 
patològic és perquè es tracta de l’adquisició científica més antiga i més 
assentada de la història de la humanitat. Com bé explica el paleontòleg 
Stephen Jay Gould, el caràcter esfèric del planeta va ser demostrat pels 
grecs i recollit sense ser qüestionat pel pensament mainstream cristià 
—Beda, Agustí, Bacon—; ningú no el va posar mai en dubte. Va ser la 
ideologia cientista del segle xix la que va atribuir al món medieval, per 
emfatitzar la idea de progrés, una creença ridícula que només havien 
defensat Lactanci i Cosme Indicopleustes, dos outsiders de la cultura 
oficial del seu temps. Tots pensem, doncs, que els nostres avantpassats 
creien en la planor de la Terra perquè d’aquesta manera podem mesurar, 
davant d’ells, amb una condescendència indulgent, els nostres avenços 
i avantatges. Escollir, per tant, aquest saber adquirit com a objecte 
de demolició pressuposa una formidable audàcia nihilista i revela la 
desesperació d’un món fet bocins. Si l’única cosa de què no es podia 
dubtar tampoc no és certa, si l’única dada majoritàriament compartida 
—la rodonesa de la Terra— es revela falsa o si més no incerta, què queda 
llavors que sigui col·lectiu i comú a les nostres ments? El terraplanisme 
nodreix la fi del món comú sense cap objecció possible, però sobre 
tot l’evidencia amb una acuïtat radical. És l’expressió extrema d’un 
disgust cada cop més estès entre els humans: els terraplanistes no volen 
viure en aquest món, no volen viure en un món com aquest. Quan se 
l’imaginen pla, en realitat se l’imaginen diferent, imaginen un altre 
món. El seu deliri inexpugnable té, doncs, una dimensió impugnativa i 
una altra d’utòpica. La impugnativa és total, radical, sense excepcions: 
no es limita a rebutjar els bancs, les farmacèutiques, els exèrcits, les 
tecnologies, les grans fortunes: impugna la seva forma mateixa, falsejada 
durant segles pels bancs, les farmacèutiques, el exèrcits, etcètera. Però 
42
Dossier
alhora té una vessant utòpica, ja que reivindica un altre món físic; 
afirma literalment l’existència d'un altre planeta en què no caldria estar 
tota l’estona donant voltes per tornar al mateix punt. Una Terra plana, 
serà més fàcil de gestionar? Més lliure, més còmoda, més lleugera, 
menys opaca de cara als seus habitants?
Verificar la veritat
Inseparable d’aquesta ruptura, l’altra lliçó de la història de la parella 
veneciana ens ensenya que, en un món on ja no hi ha ni dades ni terres 
compartides —en què s’ha destruït la comunitat mental i material dels 
humans—, és necessari descendir fins el cos mateix com a única prova 
de l’existència de la realitat exterior; s’imposa el més baix i solipsista 
dels empirismes. Els terraplanistes han de verificar amb els seus propis 
ulls la veritat (igual que els negacionistes sanitaris el mal: “No hem 
vist el virus!”), convençuts que tota mediació i tota representació són 
un engany, la qual cosa implica la 
En un món on ja no hi ha ni dades ni terres demolició de tot el saber heretat, matriu de la realitat compartida, 
compartides és necessari descendir fins el en favor d’una ingènua, impossible 
cos mateix com a única prova de l’existència i perillosa relació immediata i transparent amb l’objecte de 
de la realitat exterior. coneixement.
43
Santiago Alba Rico 
Diguem que tot saber, per molt que s’ocupi d’un ítem 
independent de la nostra voluntat, és una relació entre humans. Pot ser 
de dos tipus: fiduciari o acumulatiu. El fiduciari, al seu torn, pot ser 
abstracte o concret. De l’abstracte en diem Déu i, fins que Nietzsche no 
va desmuntar-ne la maquinària, servia fonamentalment per assegurar-
nos una correspondència entre les paraules i els significats. Del concret 
se’n diu societat i comença molt a baix i molt a prop, a la confiança amb 
què —que diria Chesterton— creiem de petits que les abelles piquen 
perquè ens ho ha dit la mare, així com creiem que l’herba és verda i el 
cel blau pel mateix motiu; sense aquest lleuger i emocionant ciment 
antropològic no creuríem més endavant en els nostres amics ni en els 
nostres amants ni en els nostres col·legues; ni tan sols en el vianant 
desconegut a qui preguntem l’hora al carrer. Quant al coneixement 
acumulatiu, primer tenim la memòria institucional; el fet que la major 
part de les coses que sabem, també d’una manera pràctica, ens les han 
explicat els nostres mestres, els nostres mitjans de comunicació, els 
nostres representants polítics; o ens les proporcionen materialment 
instàncies submergides en l’ombra: la llum, l’aigua, els diners, el dret, 
la salut. L’altre coneixement acumulatiu, a la fi, és el de la comunitat 
científica que, treballosament i sempre de manera provisional, redueix 
mil·limètricament la foscor del món, sense poder evitar que cadascuna 
de les seves fogonades il·lumini, sobretot, l’amplària creixent de les 
tenebres restants; per això la ciència sempre té les de perdre davant la 
superstició delirant: a la ciència, a diferència del deliri paranoic, mai no 
encaixen totes les peces.
L’instrument més insegur
El coneixement, en definitiva, és un vincle entre humans assumit 
de forma rutinària, igual que assumim el terra sota els peus. Ara 
bé, el terraplanisme, com a utopia negacionista radical, il·lumina la 
catastròfica pèrdua d’aquests vincles indispensables per a la nostra 
supervivència mental i material. I si 
El coneixement és un vincle entre no podem confiar en un déu absent, en una societat desarticulada, en 
humans assumit de forma rutinària, igual unes institucions fallides, en una 
que assumim el terra sota els peus. El ciència de vegades còmplice del capitalisme, acabem per recórrer, 
terraplanisme, com a utopia negacionista per tal de conèixer, al propi cos nu, 
radical, il·lumina la catastròfica pèrdua solitari i vulnerable, a l’instrument més insegur, més enganyós i menys 
d’aquest vincle. perspicaç. Si el cos en soledat 
no és capaç de distingir el color 
vermell del verd, com ha de poder reconèixer els límits, les dimensions, 
la forma del planeta? Hi ha alguna cosa tràgicament fràgil en aquesta 
confiança en els propis ulls i en la transparència del món com a darrer 
refugi davant la catàstrofe col·lectiva: qui només té el seu cos per 
44
Dossier
conèixer és com qui només té el seu cos per donar-se a conèixer, com 
li passa a l’immigrant que, desposseït de passaport, reduït a la seva 
existència humana nua, queda exposat a totes les violències. Quan s’ha 
deixat de confiar en els sabers fiduciaris i en els sabers acumulatius i 
s’està a mercè de la pròpia existència, es pot creure en qualsevol cosa. 
Paradoxalment, el màxim escepticisme és el llindar de la màxima 
credulitat. I la màxima credulitat és la maledicció gnoseològica d’un cos 
vulnerable i sense companyia.
El terraplanisme, amb totes les seves concomitàncies 
conspiradores, és l’expressió radical, com dèiem, del disgust general 
envers la descomposició mental i material del món comú. Com es pot 
defensar aquest món? S’ha de comprendre, d’entrada, que no s’ha 
descompost tot sol; que els antisistema d’avui, com els comunistes 
+ d’antany, fan bé de desconfiar de les farmacèutiques, dels grans poders 
econòmics, de la iatrogènesi mèdica. La diferència és que el comunisme, 
amb tots els seus errors i supersticions polítiques, coneixia més i millor 
perquè si més no era un projecte col·lectiu intel·lectualment poderós i 
podia distingir, almenys de vegades, entre la història del capitalisme 
i la història de la ciència. Aquesta diferència entre el terraplanisme 
i el comunisme, per cert, mesura bé l’envergadura de la deterioració 
civilitzacional que estem vivint. Com podem, doncs, defensar als nostres 
Última hora. Los cuentos caps un món comú que ha estat salvatgement erosionat a l’exterior? 
de Carne Cruda     Així com sabem què s’ha destruït, sabem què s’ha de reconstruir; i 
Arrebato, 2019 si la destrucció ha estat material, sabem que la reconstrucció també 
ha de ser-ho. Hem de reconstruir materialment les condicions en què 
puguin tornar a donar-se relacions de coneixement entre humans, 
tant fiduciàries com acumulatives. Hem de salvar les famílies perquè 
només l’amor vertader (que requereix sostre, son, salut, aliment digne) 
pot prendre’s la molèstia d’explicar-li a un nen que les abelles piquen. 
Hem de salvar les institucions perquè només una democràcia veritable 
(que necessita un Estat social i de dret) pot fer creïbles les paraules dels 
polítics i les notícies dels diaris. I hem de salvar les grans conquestes 
Nadie está seguro con un científiques perquè només una veritable comunitat de coneixement 
libro en las manos: lecturas (incompatible amb el capitalisme destituent i les seves hybris 
inconvenientes  tecnològiques) pot fer creïbles les mesures sanitàries i les fonamentades 
Catarata, 2018 alertes sobre la fi del món (comú).
Hi ha una cosa que sí sabem tots, inclosos els terraplanistes, i 
és que les criatures rodones són més fràgils que les planes.
Islamofobia. Nosotros, 
los otros, el miedo     
Icaria, 2015
45
Santiago Alba Rico 
L’extrema dreta L’aparició de grups 
i el populisme polítics d’extrema 
autoritari, dreta o de l’anomenat 
reptes per a la “populisme autoritari” 
democràcia liberal  a Estats Units 
Míriam Juan-Torres i algunes parts 
d’Europa sembla 
contradictòria, ja que està sorgint a les 
anomenades “democràcies consolidades”. 
Però aquesta irrupció respon a una lògica 
històrica: apareix en un context de crisi 
econòmica i de descens del nivell de vida.
46
Dossier
L’apogeu de l’extrema dreta o del populisme autoritari a gran part dels 
països europeus i a Estats Units (per no citar també Índia o Brasil) 
sorprèn en part, però en certa manera sembla una conclusió lògica d’un 
procés històric de progrés discontinu en “temps agitats”.
Allò que sorprèn de la presència (aparentment indefinida) 
de grups polítics d’extrema dreta al sistema polític d’aquests Estats és 
que s’està produint a les anomenades “democràcies consolidades”, és a 
dir, Estats que han gaudit d’un tipus de govern democràtic durant més 
de catorze anys i que ofereixen certes garanties quant als drets i les 
llibertats fonamentals, inclosos els de les minories. Des de la Segona 
Guerra Mundial, i especialment des del final de la Guerra Freda, molts 
autors i comentaristes havien relegat al passat els grups de la ideologia 
que avui defensen polítics com Orbán a Hongria, Santiago Abascal 
a Espanya, Matteo Salvini a Itàlia, Marine Le Pen a França o Jair 
Bolsonaro a Brasil.
El cert és que aquests partits, líders polítics i moviments es 
diferencien d’alguna manera de l’extrema dreta i dels feixismes del 
passat. És important remarcar-ne les distincions i definir el fenomen 
que tenim davant.
Una extrema dreta particular
Tot i que se sol fer referència a l’apogeu de l’extrema dreta, en cert 
sentit aquests partits polítics i moviments no sempre proposen 
polítiques que s’han associat tradicionalment amb la dreta. Alguns 
d’ells, en la seva vessant més populista, presenten polítiques 
econòmiques redistributives més típiques de l’esquerra que de la política 
econòmica conservadora.
Alguns partits com Agrupació Nacional, liderat per Marine 
Le Pen a França, o el Partit per la Llibertat, a Holanda, han assumit 
una posició de defensa dels drets de la dona i de la comunitat LGTBI, 
arguments que esgrimeixen per defensar aquests col•lectius de 
“l’amenaça de l’islam” o dels musulmans.
A França, la teoria del grand remplacement, que suposa 
una amenaça per a la igualtat de gènere, està molt desenvolupada. 
Aquesta teoria de la conspiració —que ha calat entre l’extrema dreta Míriam Juan-Torres. Màster en 
autoritària— defensa que la població de França (o bé d’Europa o del país Relacions Internacionals per la 
en qüestió) està essent progressivament reemplaçada per persones no Universitat de Yale i llicenciada en 
Dret per la Universitat Autònoma de 
europees (especialment àrabs o musulmans subsaharians) a través de la Barcelona. És investigadora sènior 
migració, els canvis demogràfics i la caiguda de l’índex de natalitat amb a l’organització More in Common 
la complicitat de les elits “reemplacistes”. (Regne Unit) i professora associada 
Una altra innovació o element distintiu de l’extrema dreta a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els seus camps d’estudi 
actual, o dels líders d’aquests moviments en alguns països, és la principals són la polarització social 
defensa de la protecció del medi ambient i dels territoris. Només cal i política, l’apogeu del populisme 
sentir el discurs que Marion Maréchal (neta de Jean-Marie Le Pen i autoritari, els conflictes, la violència 
política i els drets humans. Ha estat 
líder intel•lectual de l’extrema dreta francesa) va pronunciar l’octubre consultora de l’ONU a Ghana i a 
de 2019, en el qual deia que “la protecció del medi ambient és, en Colòmbia.
47
Míriam Juan-Torres
essència, conservadorisme”. Així mateix, també s’està començant a 
parlar d’ecofeixisme. El terrorista que va atemptar contra una mesquita 
a Christchurch, Nova Zelanda, es qualificava a si mateix d’ecoterrorista. 
També l’homicida de l’atemptat que es va cometre a El Paso, Estats Units, 
contra la comunitat hispana de Texas feia referència a la teoria del grand 
reemplacement i als problemes de recursos limitats que posen Estats 
Units sota pressió.
El populisme autoritari modern
A banda de la seva tendència política conservadora, el que és indiscutible 
és que es tracta de partits i moviments que encaixen a la perfecció 
dins del que s’entén per “populisme autoritari”: un “populisme” que, 
mitjançant un estil retòric propi, reflecteix els principis de primer ordre 
sobre qui ha de governar, tot al•legant que el poder legítim recau sobre 
“el poble” i no sobre les elits. Se’l 
Alguns populistes autoritaris, com Viktor considera també “autoritari” perquè dona prioritat a la seguretat “dura” 
Orbán, defensen obertament una democràcia per tal de protegir un grup definit 
il•liberal, una democràcia sense drets. com a “propi” de les amenaces d’un grup “forà” (considerat inferior), així 
com al compliment de les normes 
convencionals del grup i a l’obediència lleial als líders.
Els populistes autoritaris plantegen un repte per la democràcia 
liberal. Alguns, com Viktor Orbán, defensen obertament una democràcia 
il•liberal, una democràcia sense drets. Però si bé es tornen il•liberals, amb 
tendència a deshumanitzar la població a qui presenten com amenaçadora 
(per exemple, els comentaris de Rocío Monasterio, de Vox, amb què es 
va referir als menors no acompanyats com a “manadas”), en la majoria 
d’ocasions promouen l’ús de mecanismes purament democràtics. De 
vegades defensen amb força la democràcia directa, sense passar pels 
límits i els controls que comporta la democràcia representativa.
A diferència dels moviments del passat, segons les 
investigacions dutes a terme per l’organització Institute for Strategic 
Dialogue, ara l’extrema dreta es coordina internacionalment. Ha 
creat un ecosistema internacional (que ja no es troba circumscrit 
únicament a l’àmbit nacional) que comparteix tàctiques i estratègies 
entre diferents partits i moviments, és sofisticat a nivell tecnològic i 
recluta grups que trenquen amb les línies tradicionals dels seguidors 
de l’extrema dreta. 
El populisme autoritari pren formes diverses i es troba en 
diferents fases de desenvolupament a cada país. Està més consolidat a 
Hongria o Turquia —on ja es pot parlar d’una democràcia il•liberal—, 
i menys en altres països com França, Itàlia o Espanya, on avui dia 
representa una força important en el panorama polític però encara no 
ha aconseguit assolir el poder. Tot i les diferències, no és casualitat que 
aquest moviment estigui guanyant suport, atès que l’apogeu li ve d’un 
48
Dossier
context global compartit, malgrat les manifestacions diverses que adopta 
a cada realitat nacional.
Ascens del populisme autoritari
El moviment populista autoritari s’ha desenvolupat en un context de crisi 
econòmica i de descens del nivell de vida. Tot i la recuperació (d’alguns 
Estats) després del crac del 2007, les condicions de vida anteriors no s’han 
restablert. De la mateixa manera, els avenços en l’automatització de la 
indústria i el potencial de les noves tecnologies com ara la intel•ligència 
artificial poden comportar nous reptes dels quals aquests actors 
podrien aprofitar-se. Així mateix, ens trobem en una època de canvis 
demogràfics importants: poblacions envellides en països de l’Europa 
continental, un augment de la multiculturalitat i una major visibilitat 
dels fluxos migratoris.
També es tracta d’un moment d’una profunda crisi de confiança 
en totes les institucions polítiques i socials en les quals es recolza la 
democràcia liberal. A Europa i a Estats Units s’observen nivells molt 
baixos de confiança en els governs, en els mitjans de comunicació i en 
les empreses, així com un menor compromís amb la democràcia com a 
sistema de govern. Aquesta desconfiança sorgeix especialment en països 
en els quals s’han viscut anys de corrupció que ara han sortit a la llum, 
tot i que la fatiga vers les institucions i el sentiment antielitista són factors 
comuns a tots els països en què s’observa un major èxit de l’extrema dreta.
A això cal afegir l’aparició i la preponderància actual de les 
xarxes socials. A banda del fenomen de la intervenció exterior en els 
processos electorals i de les notícies falses, els partits d’extrema dreta 
49
Míriam Juan-Torres 
han demostrat que són altament competents en l’ús de les xarxes 
per tal de difondre el seu missatge. No ajuda que els algoritmes de 
plataformes com Facebook explorin les vulnerabilitats psicològiques dels 
consumidors i contribueixin a la polarització i a la radicalització.
Les tendències autoritàries: “Us vs. Them” o tribalisme polític
L’acadèmica Karen Stenner parla de la dinàmica autoritària des del punt 
de vista de la psicologia social aplicada a la ciència política. Des d’aquesta 
perspectiva, aquesta dinàmica es dona quan la tendència autoritària 
(un tret psicològic subjacent present en un 30% de la població) s’activa 
en casos d’amenaça normativa. Aquesta amenaça es pot relacionar 
fàcilment amb un ritme accelerat de 
Les persones més propenses a donar canvi com el que vivim actualment i està lligada a la necessitat cognitiva 
suport als grups d’extrema dreta són també d’unitat i igualtat. Les persones que 
les qui perceben que la seva identitat està presenten aquesta tendència solen tenir més dificultats pel que fa al 
desapareixent. canvi i prefereixen l’homogeneïtat; 
i, aparentment, ara ens trobem en 
un moment en què aquestes tendències s’han activat, promogudes en 
part pels populismes.
Mentre les elits cosmopolites parlaven de la defunció de l’Estat 
nació i de l’erosió de les fronteres, oblidaven que les identitats grupals i, 
primordialment, la identitat nacional, acompleixen una funció cognitiva 
important en respondre a les necessitats de pertinença a un grup que 
es troben arrelades a la psicologia de tot ésser humà. Els estudis sobre 
opinió pública duts a terme per More in Common a Itàlia, Grècia, 
Alemanya, França, Holanda i Estats Units constaten que les persones 
més propenses a donar suport als grups d’extrema dreta són també 
les qui perceben que la seva identitat està desapareixent o se senten 
estranyes al seu propi país.
Els actors d’extrema dreta han trobat en aquest context un 
terreny extremadament fèrtil per tornar a concepcions de l’Estat nació 
excloents i redefinir el propi grup, un “nosaltres” (in-group) davant 
d’un “altres” (out-group) diferent i al qual es presenta com amenaçador. 
Aquest “altres” l’ha conformat, en la majoria de casos, la població 
migrant. No sorprèn, doncs, que els populistes autoritaris siguin capaços 
d’instrumentalitzar el fenomen migratori i la crisi del Mediterrani 
(o de la frontera sud, en el cas d’Estats Units), un recurs que sembla 
caracteritzar tots aquests moviments polítics, els quals troben en les 
persones migrades o en les minories una amenaça contra l’ordre, la llei i 
l’execució de la voluntat del poble al qual diuen representar.
Els reptes per a la democràcia liberal i la polarització
El populisme autoritari planteja reptes reals per a la democràcia liberal 
tal com la coneixem. El seu apogeu sorgeix en el mateix moment en què 
50
Dossier
també han augmentat els delictes d’odi. Aquests moviments fomenten i 
es beneficien de la polarització, un fenomen més patent a Estats Units 
actualment, però que també s’està desenvolupant a Europa. Per exemple, 
a Nord Amèrica hi ha l’anomenada “polarització temàtica” (issue-based 
polarization), en la qual, vers una multiplicitat de temes —com per 
exemple l’avortament, la immigració o la tinença d’armes—, trobem 
diferents grups polítics que remen en la mateixa direcció; aquells qui 
defensen la legalització de l’avortament solen ser els mateixos que 
estan a favor de restriccions sobre la tinença d’armes i d’una política 
migratòria liberal.
A més d’aquesta polarització temàtica, també trobem la 
“polarització afectiva”, la qual presenta més reptes i és de la que més 
es beneficien els populistes autoritaris. El cas del Brexit n’és un clar 
exemple: en aquesta qüestió particular, cada grup veu positivament el 
propi i sent aversió cap a “l’oponent”, a qui tendeix a caricaturitzar i fins 
i tot deshumanitzar. Al Regne Unit, els més partidaris de romandre a la 
Unió Europea veuen a la resta de remainers favorablement i als leavers 
(partidaris del Brexit) desfavorablement i de forma caricaturesca, i 
viceversa. No importa que estiguin d’acord en moltes altres qüestions, el 
fonamental és la divergència en aquestes identitats que s’han format.
En les societats polaritzades és més difícil fer front als 
reptes col•lectius i arribar a un compromís, el qual és clau per al bon 
funcionament de la democràcia. Els populistes autoritaris, a través de la 
polarització, poden activar les seves bases, atraure a aquells que no són 
els seus adeptes i agitar als qui no els donen el seu suport de manera 
que es radicalitzin cap a l’altre extrem. Quan això succeeix, la veritat i 
els fets perden importància perquè interpretem la realitat des del punt 
de vista de la identitat i del que aquesta representa per a les nostres 
afiliacions grupals. La veritat passa a estar supeditada a allò que convé al 
grup i a la causa. En aquest punt ens trobem ens molts països europeus i 
a Estats Units, i aquest és el repte al qual hem de fer front.
Referències bibliogràfiques
Chatterton Williams, T., “The French Origins of ‘You Will not Replace US’.” The New 
Yorker, 27 de novembre de 2017.
Davey, J. i Ebner, J., “The Fringe Insurgency – Connectivity, Convergence and 
Mainstreaming of the Extreme Right.” Institute for Strategic Dialogue, octubre de 2017.
Duffy, B. et al., “Divided Britain? Polarisation and fragmentation trends in the UK.” 
King’s College London, setembre de 2019.
Gardiner, B., “White Supremacy Goes Green.” The New York Times, 28 de febrer de 2020.
More in Common, publicacions 2017-2020.
Stenner, K., The Authoritarian Dynamic. Cambridge University Press, Cambridge, 
Regne Unit, 2005.
51
Míriam Juan-Torres 
Retòrica ultra La retòrica ultra 
Estrella Montolío és una nova 
i Sebastián Bonilla reencarnació 
de la retòrica 
sofista. Col•loca les fake news —una versió 
tecnològica de les fal•làcies clàssiques— en el 
nucli del seu programa comunicatiu, el qual 
se centra en denigrar l’enemic i qüestionar 
de manera radical els consensos democràtics 
amb l’objectiu d’esquerdar-los i fer del caos 
una oportunitat per ser i per influir.
52
Dossier
Des del punt de vista de l’antiga retòrica clàssica, res del que 
comuniquin els éssers humans contemporanis resultarà inèdit, 
inaudit o inconcebible. Ans al contrari, tot allò que es diu i s’escriu 
avui presenta cert aire de familiaritat reconeixible: l’oratòria de J. 
F. Kennedy encaixa com la mà al guant de la retòrica aristotèlica, la 
qual proposa l’equilibri discursiu entre allò que és racional, allò que 
és ètic i allò que és emocional; Martin Luther King revitalitza l’art 
sagrat de la predicació medieval; Obama és l’orador ideal imaginat 
per Ciceró. En aquest mateix sentit, la retòrica ultra és l’enèsima 
reencarnació de la ben coneguda retòrica sofista.
Les figures retòriques, enteses com a tàctiques per 
estructurar de manera efectiva el discurs i aplicades com a estratègia 
per persuadir les audiències, s’utilitzen com a suport en tots els 
discursos solvents documentats en la història. Clarament en oposició 
a l’àmplia gamma de repertoris de figures retòriques que serveixen 
per construir discursos ètics, la retòrica ultra, tal com històricament 
feu abans la sofista, utilitza la fal•làcia i el sofisme com a motors 
dels seus discursos intencionadament desestabilitzadors en temps 
d’incertesa.
L’actual marc mental conspiranoic, el qual ha donat una 
nova oportunitat a la retòrica sofista, ara ultra, per irrompre i influir Estrella Montolío. Catedràtica de 
en la conversa pública d’una manera espectacular, apareix ben Llengua Espanyola a la Universitat 
descrit al capítol vuitè sobre conspiració de La nueva edad oscura. En de Barcelona i assessora en 
aquest treball, James Bridle proposa una explicació interessant sobre comunicació. Ha dirigit el projecte Manual de escritura académica 
l’actual crisi dels relats que abans creaven marcs mentals coherents, y profesional (2014) i és autora, 
substituïts ara pel triomf demolidor de les fake news, una mena entre d’altres, de Tomar la palabra 
de reencarnació tecnològica de les fal•làcies clàssiques. La ciència (2019), una selecció d’articles 
sobre comunicació apareguts a la 
cognitiva demostra que l’ésser humà sempre ha intentat comprendre premsa, i Cosas que pasan cuando 
el món per mitjà d’històries coherents i ha pretès organitzar-lo tot conversamos (2020). 
connectant relats amb cosmovisions (Vilarroya, 2018). Això, no 
obstant, en l’etapa d’irreflexió “adolescent” en la que encara es troba 
l’actual societat de la hiperconnexió (Schwab, 2016), l’incessant 
tsunami d’informació que ens inunda no genera, en paraules de 
Bridle, claredat i sentit, sinó confusió, soroll i relats orfes que 
competeixen entre ells per l’atenció de les audiències, la qual cosa fa 
que siguin enrevessats i inconclusos i que obrin cismes en la manera 
en què les masses geolocalitzades i algoritmitzades pel Big Data 
perceben la realitat.
  
Fabricar l’enemic
Tal com apunta Bridle, “el símptoma prototípic de la paranoia Sebastián Bonilla. Professor de Retòrica i Oratòria a la Universitat 
clínica és la creença que algú ens vigila, però aquesta creença ara és de Barcelona. Assessor de 
raonable”. En un món en què ja hi ha més smartphones que persones comunicació en empreses i 
i on cada telèfon intel•ligent és un sistema d’espionatge eficaç que organitzacions. És autor del 
capítol “Escritura Web” inclòs a 
recopila automàticament informació personalitzada sobre què fem, Manual de escritura académica y 
on anem i què desitgem, tot condueix al marc mental de la paranoia profesional (2014). 
53
Estrella Montolío · Sebastián Bonilla
i la conspiració. I d’aquest marc es nodreix la retòrica ultra, addicta a la 
fabricació de l’enemic, a qui es construeix lingüísticament com un model 
sinistre de maldat contra el qual estan justificats la mentida, l’insult o 
qualsevol arma de desinformació massiva.
Donald Trump ha piulat en múltiples ocasions —sempre sense 
aportar proves o raonaments, només mitjançant enunciats-exabruptes 
autojustificats per la sospita—, que l’escalfament global és una conspiració 
contra les empreses estatunidenques, probablement algun tipus d’intriga 
xinesa; o ha sostingut a les xarxes que Obama mai ha estat ciutadà 
estatunidenc i, per tant, mai no hauria d’haver sigut president del país. 
Amb l’objectiu de justificar la seva crida a aixecar un mur per evitar que 
les colles de mexicans “assassins i violadors” envaeixin Estats Units, i 
tot i disposar del servei d’intel•ligència estatal més sofisticat del món, 
Trump va preferir, al mode sofista, recórrer a vídeos pobres, d’indubtable 
impacte viral i cuinats en llocs web conspiranoics com a prova de càrrec.
Seguim el recorregut d’una fal•làcia ultra a Espanya. El líder de 
Vox, Santiago Abascal, va anunciar la seva proposta d’un “pin parental 
per defensar els nens menors de sis anys de l’adoctrinament en jocs 
eròtics. Afirmem que l’ensenyament de jocs eròtics es troba lluny de 
l’educació i al costat de la corrupció de menors”. Aquest pseudoargument, 
potenciat per l’assertivitat i la vehemència amb què el defensava l’orador 
que l’estava propagant, aconsegueix col•locar en la mateixa frase les 
paraules “educació”, “adoctrinament”, “jocs eròtics” i “corrupció de 
menors”, tot creant en la ment de qui l’escolta una xarxa semàntica, 
un món imaginable pel simple fet d’haver estat enunciat. L’impacte als 
mitjans va ser immediat i es va convertir en l’objecte de debats televisius 
durant setmanes i de topades parlamentàries sonades. Del no res, la 
54
Dossier
retòrica ultra va saber com inocular quelcom que no formava part de 
l’agenda informativa en un ecosistema mediàtic que actualment està 
mancat d’anticossos eficaços contra la propaganda ultra. El cicle de 
vida de la fal•làcia va culminar uns dies després, quan Pedro Fernández, 
regidor de Vox a Madrid, va elevar el sofisme a argumento ad hominem, 
és a dir, a la categoria d’insult i agressió verbal, en la seva intervenció 
a la seu parlamentària contra els progressistes electes: “Miri, sap què li 
dic? Aparti... aparti aquestes mans brutes seves del meu fill, aparti els 
seus desitjos marxistes i els seus apetits sexuals del meu fill i, sobretot, 
no li permetré, i perdi tota esperança... perdi tota esperança d’adoctrinar 
els nostres fills per convertir-los en malalts com vostès. Moltes gràcies”. 
La retòrica ultra assenyala, assetja, denigra els seus enemics i arremet 
contra els consensos democràtics per tal d’esquerdar-los i fer del caos una 
oportunitat per ser i influir.
Exercir la mentida
Richard Dawkins va deixar d’assistir a debats amb creacionistes per 
no prestar-los l’eco que el seu prestigi com a científic promovia entre 
l’atenció pública, assenyalant així el camí cap el tractament mediàtic 
conegut més eficaç contra l’exercici de la mentida: el silenci, una figura 
retòrica radical d’aïllament i indiferència que despulla i deixa sol el 
polemista amb les seves fal•làcies, les quals ja ningú escolta ni respon. 
Ciceró ja va posar en pràctica 
Aristòtil va fer front als sofistes amb els aquesta figura retòrica en ignorar els sofistes al fòrum públic i deixar 
seus arguments racionals, igual que els que s’ofeguessin en l’absurditat del 
periodistes fact-checkers fan avui contra les seu propi verí oratori. Abans que ell, Aristòtil va fer front als sofistes amb 
fake news de la retòrica ultra. els seus arguments racionals basats 
en proves, igual que els periodistes 
fact-checkers fan avui contra els falsos rumors, les veritats alternatives i 
les fake news de la retòrica ultra.
Les xarxes socials creen gàbies de Faraday que aïllen els 
“mateixpensants” en bombolles d’informació autosuficients que, tot 
servint-se d’un flux de confirmació multimèdia en constant renovació, 
retroalimenten els seus biaixos, la qual cosa provoca polarització social. 
La retòrica ultra centra el seu arsenal de fal•làcies i sofismes en la 
destrucció d’allò que Bridle anomena “la zona gris”, l’espai discursiu 
de coexistència i cooperació entre persones, sensibilitats i comunitats 
diferents, el qual ara s’ha convertit en una zona de guerra comunicativa 
en la qual s’atrinxeren els fets indemostrables i les falsedats versemblants 
que la retòrica ultra dissemina mitjançant fluxos d’informació 
aclaparadors amb l’objectiu de fer que el sistema d’informació 
globalitzada s’esbotzi, sobresaturat de tanta entropia.
En aquest mateix sentit, Christian Salmon afirma a La era 
del enfrentamiento que la retòrica ultra persegueix minar la confiança 
55
Estrella Montolío · Sebastián Bonilla 
Notes de les persones en el llenguatge, una desconfiança crítica que ja havia 
1. Per a una anàlisi retòrica mostrat Mark Thompson al seu assaig Sin palabras. Aquesta suspicàcia 
i oratòria del minut d’or dels 
candidats i portaveus de l’últim ciutadana vers el valor de les paraules comporta la impossibilitat de 
debat electoral, vegeu el nostre diferenciar entre veritat i mentida. És per això que Trump ja no explica 
treball “Nueva política, nueva històries, no és un narrador coherent amb un projecte comprensible; 
y vieja retórica” a Archiletras, 7, és un especulador que fomenta la inestabilitat amb la seva incontinent 
pàgs. 144-155, 2020.. producció de piulades colèriques per entretenir els seus seguidors mentre, 
en silenci, desregula l’economia nord-americana. Utilitza una retòrica 
ultra per avançar un programa econòmic liberal.
Practicar el disfemisme
Per poder entendre millor els mecanismes lingüístics que explota aquest 
tipus de retòrica ultra, centrem-nos ara en l’anàlisi del minut d’or del 
debat del 10N del candidat de VOX, Santiago Abascal1.
La figura retòrica clau de la intervenció d’Abascal és el 
disfemisme, una fal•làcia prototípica tant dels discursos sofistes de 
l’antiguitat clàssica com dels ultres d’avui, que consisteix a “anomenar 
una realitat amb una expressió pejorativa o amb intenció de rebaixar-
ne la categoria” (DRAE) i a “fer servir paraules o expressions 
deliberadament despectives o directament insultants en lloc d’altres de 
més habituals i neutrals” (Viquipèdia). Així, per exemple, “medicastre” és 
el disfemisme de “metge”, “caixa tonta” l’és de “televisor” i “sudaca” l’és 
de “ciutadà d’un país de Sud-Amèrica”.
En aquesta línia, l’expressió d’Abascal “la dictadura progre que 
pretén que les dones s’enfrontin als homes i que vol que els néts hagin de 
condemnar els seus avis” constitueix un doble disfemisme: per una banda, 
de les polítiques d’igualtat en vigor 
En la seva incontinent producció de piulades aprovades per un ampli consens de majories parlamentàries; i, per un 
colèriques per entretenir els seus seguidors, altre, de la llei de Memòria Històrica 
Trump utilitza una retòrica ultra per avançar ratificada al Parlament. Les seves paraules sobre “el malbaratament 
un programa econòmic ultraliberal. autonòmic” són un disfemisme 
de l’organització territorial en 
comunitats autònomes que consagra la Constitució, en el mateix sentit 
en què la frase “l’espoli fiscal que pateixen les classes mitjanes i populars 
espanyoles” és un disfemisme de l’organització tributària constitucional.
Com a nucli de la retòrica ultra, la fal•làcia del disfemisme apunta 
a dos fronts; per una part, a la denigració de l’enemic (“la dictadura 
progre”) i, per una altra, al qüestionament radical dels consensos 
democràtics (“malbaratament autonòmic” i “espoli fiscal”). Aquests són 
dos dels recursos verbals centrals del seu programa comunicatiu.
Parem atenció en l’ús dels verbs amb significat bèl•lic que 
Abascal fa servir en la seva intervenció: jutjar, defensar, il•legalitzar, 
combatre, discriminar, dividir, enfrontar i condemnar. L’escenari polític 
que dibuixen aquests verbs de gran intensitat semàntica és el d’una 
56
Dossier
emergència nacional davant els 
La retòrica ultra de Vox utilitza termes que múltiples perills que amenacen el 
sobredimensionen la dissenció i la ubiquen país. Aquesta retòrica persegueix provocar en l’audiència l’impacte 
en el marc mental de l'enfrontament bèl·lic. que produeix aquest tipus de lèxic 
emfàtic, que sobredimensiona 
la dissensió fins a ubicar-la en el mateix marc mental ja no de la 
discrepància, sinó de l’enfrontament bèl•lic.
En el tancament d’aquest minut final d’Abascal, guanya 
protagonisme la figura retòrica de la refutatio (refutació), la qual 
consisteix en desacreditar els arguments que són contraris o resulten 
desfavorables a les tesis pròpies.
Al clímax del seu discurs, Abascal clama per restaurar un ordre 
+ institucional suposadament trencat, per tornar a l’estat central totes 
les competències autonòmiques, per liquidar les polítiques d’igualtat. 
Seguint el programa comunicatiu estàndard de la retòrica ultra, el polític 
proposa durant el seu discurs la refutació global de l’ordre democràtic 
constitucional tal com el coneixem avui dia. I al mode retòric ultra 
prototípic, sosté la seva pseudoargumentació amb fal•làcies que han 
estat repetidament desacreditades per les dades estadístiques oficials 
aportades pels serveis de comprovació de fake news dels principals 
mitjans de comunicació, en dir per exemple que “la immigració il•legal 
Cosas que pasan cuando omple els nostres carrers de delinqüents”.
conversamos En les darreres eleccions celebrades al nostre país, VOX va 
Ariel, 2020 rebre 3.640.063 vots i es va convertir en la tercera força parlamentària. 
Aquestes són les xifres objectives que mesuren el grau de penetració 
actual de la retòrica ultra en la ment de la ciutadania.
Referències bibliogràfiques
Abascal, S., minut d’or al debat del 10N. Madrid, 2019.
https://www.youtube.com/watch?v=NHtCw7A8OUE.
Tomar la palabra Bonilla, S. i Montolío, E., “Nueva política, nueva y vieja retórica”, a Archiletras, 7, 
Edicions UB, 2019 pàgs. 144-155. Madrid, 2020.
Bridle, J., “Capítulo 8. Conspiración”, a La nueva edad oscura. La tecnología y el fin del 
futuro. Cátedra, Madrid, 2020. 
Salmon, C., La era del enfrentamiento. Del storytelling a la ausencia del relato. Península, 
Madrid, 2019. 
Schwab, K., La cuarta revolución industrial. Debate, Madrid, 2016.
Thompson, M., Sin palabras. ¿Qué ha pasado con el lenguaje de la política? Debate, 
Madrid, 2017.
Manual de escritura académica 
y profesional Vilarroya, Ò., Somos lo que contamos. Cómo los relatos construyen el mundo en que 
Ariel, 2014 vivimos. Ariel, Barcelona, 2019.
57
Estrella Montolío · Sebastián Bonilla
Com definir Vox? Els vaivens electorals 
Cinc claus de Vox indiquen 
interpretatives que la seva base no 
Xavier Casals és tan sòlida com 
sembla. Aquest partit, 
que s’assenta sobre una estructura vertical, 
una teorització ideològica escassa i una 
penetració elevada a les xarxes socials, és 
una força “en construcció” capaç d’efectuar 
girs imprevisibles. Per ara, només ha plantejat 
propostes i qüestions per polaritzar l’opinió 
pública i obtenir així una gran visibilitat.
Des que Vox va emergir institucionalment a les eleccions andaluses del 
2 de desembre de 2018 (2D), tant periodistes com analistes i acadèmics 
han qualificat aquest partit d’ultradreta de neofranquista, feixista, 
neofeixista o “nativista”. Però és difícil determinar-ne la naturalesa, 
perquè Vox encara ara desplega la seva ideologia i existeixen escassos 
estudis sobre ella.1 Per obtenir aquesta informació, hem considerat més 
útil oferir cinc claus al respecte, les quals exposarem a continuació.
Un gran suport a les urnes que pot resultar volàtil
Vox va experimentar un ascens espectacular en un any. El 2D de 
2018 va deixar de ser marginal en atraure el 10,9% del vot andalús. Va 
entrar al Congrés el 28 d’abril (28A) de 2019 (10,3%), i a la triple cita 
electoral del 26 de maig (26M) va aconseguir representació europea Xavier Casals. Doctor en Història 
(6,2%), autonòmica (a nou parlaments) i local (es va presentar en 646 Contemporània i professor de 
municipis i va aconseguir 530 regidors). I el 10 de novembre de 2019 la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat 
(10N) va esdevenir el tercer partit espanyol (15,1%). Tot i això, el Ramon Llull. Ha centrat la major 
creixement va ser irregular, ja que en tan sols un mes (del 28A al 26M) part dels seus estudis en l’evolució 
va perdre el 48,1% dels vots. Segons el CIS, el juliol de 2019 el suport a de l’extrema dreta, el populisme i 
la violència política.
Vox va caure fins el 3,4%, però el partit va remuntar i augmentar els És autor, entre altres obres, 
vots el 10N en capitalitzar l’oposició a l’exhumació de Franco i liderar de Neonazis en España. De las 
el rebuig a la protesta secessionista contra la sentència del judici als audiciones wagnerianas a los 
líders independentistes. skinheads (1966-1995), (Hojas Nuevas, 1995); La tentación 
En síntesi, la gran caiguda del vot a Vox el 26M indica que neofascista en España, (Plaza 
la seva base electoral no és tan sòlida com sembla. D’aquí que, tot i la & Janés, 1998); Ultrapatriotas. 
tendència a l’alça que presenta, no es pugui descartar un retrocés (el Extrema derecha y nacionalismo 
de la guerra fría a la era de la 
baròmetre del CIS de setembre de 2020 li atorgava un 11,7%). globalización, (Crítica, 2003); 
Ultracatalunya. L’extrema dreta 
Una escissió del PP capaç de redefinir el marc de la dreta a Catalunya: de l’emergència del 
Vox no és el resultat de l’evolució de l’extrema dreta espanyola, sinó “búnker” al rebuig de les mesquites (1966-2006), (La esfera de los 
de la mutació ideològica d’una escissió del PP. El seu origen llunyà libros, 2007); El pueblo contra el 
el trobaríem en dos àmbits d’aquesta formació. Per una part, en l’ala parlamento. El nuevo populismo 
més intransigent radicada al País Basc, amb figures com Jaime Mayor en España, 1989-2013, (Pasado 
y Presente, 2013) i La Transición 
Oreja, María San Gil o qui esdevindria el futur líder de Vox, Santiago española. El voto ignorado de las 
Abascal. Aquest àmbit, que va actuar sota la dura amenaça d’ETA i es armas, (Pasado y Presente, 2016).
59
Xavier Casals 
    
Notes va identificar amb el lideratge de José Mª Aznar, va desenvolupar un 
1. Vegeu Ferreira, C., “Vox como nacionalisme espanyol defensiu. Ho va demostrar Abascal en promoure 
representante de la derecha 
radical en España: un estudio el 2006 la Fundación de Defensa de la Nación Española (DENAES), que 
sobre su ideología”, a Revista es va convertir en una mena de think tank ideològic del que acabaria 
Española de Ciencia Política, convertint-se en Vox. Per altra banda, a Vox també hi haurien quallat 
51 (noviembre de 2019), pàgs. una sèrie de tesis sorgides en el si del PP de la Comunitat de Madrid 
73-98; Hernández Conde, M. i 
Fernández García, M., “Partidos associades a sectors “neoconservadors” que van emergir durant el 
emergentes de la ultraderecha: lideratge d’Esperanza Aguirre, presidenta de la comunitat (2003-2012) i 
¿fake news, fake outsiders? Vox del PP d’aquesta comunitat (2004-2016). Vox hauria assumit l’estratègia 
y la web Caso Aislado en las 
elecciones andaluzas de 2018”, a desenvolupada per aquests “neocon” si ens cenyim a la descripció del 
Teknokultura. Revista de Cultura terme establerta a l’assaig col•lectiu Spanish Ñeocon (2012):
Digital y Movimientos Sociales, (…) (1) el contraatac a l’hegemonia cultural de l’esquerra, 
16(1) (2019), pàgs. 33-53; Turnbull- (2) l’afirmació dels valors morals davant d’una concepció de la 
Dugarte, S. J., “Explaining the 
end of Spanish exceptionalism realitat com un espai agonístic i amenaçador, (3) la persuasió 
and electoral support for Vox”, a i la mobilització social com a forma i estratègia de creixement i 
Research and Politics, 6-2 (abril- (4) el neoliberalisme (amb matisos) com a política econòmica.2
juny de 2019), pàgs. 1-8; Barrio, 
A., “Vox, la fin de l’exception 
espagnole”, Fondapol, París, L’origen proper de Vox ens remetria a la plataforma 
2019. També resulten d’interès J. reconversion.es, que es va constituir l’any 2012 i va preconitzar una 
Müller (coord.), La sorpresa Vox, reforma recentralitzadora de l’Estat. Entre els seus impulsors hi havia 
Planeta, Barcelona, 2019; Urbán, 
M., La emergencia de Vox, Sylone, Aleix Vidal-Quadras, José Antonio Ortega Lara i Abascal, els quals van 
Barcelona, 2019; i González constituir Vox el desembre de 2013. La citada reforma en va ser l’eix 
Cuevas, P. C., “Vox”, a La Tribuna programàtic, i el partit va presentar-se als comicis europeus de l’any 
del País Vasco, San Sebastián, 2014 amb Vidal-Quadras com a candidat. VOX pretenia encarnar el PP 
2019.
2. Carmona, P., García, B. i genuí en argüir que Mariano Rajoy l’havia desvirtuat ideològicament i 
Sánchez, A. (Observatorio dirigia “un govern de socialdemòcrates emboscats”. Malgrat el suport 
Metropolitano), Spanish Ñeocon, del Consell Nacional de la Resistència iranià (800.000 euros), Vox es 
Traficantes de Sueños, Madrid, 
2012, pàgs. 157-158. va quedar sense escó (1,5%). Vidal-Quadras va abandonar el partit el 
febrer de 2015 per discrepàncies, ja que va defensar aproximar-se a Cs i 
a UPyD, i va ser substituït per Abascal.
En suma, diversos elements essencials del discurs i l’estratègia 
de Vox es van desenvolupar al si del PP. Això va facilitar que una part del 
seu electorat es pogués reconèixer 
Diversos elements essencials del discurs en el partit d’Abascal i, alhora, aquest pogués marcar posteriorment 
i l’estratègia de Vox es van desenvolupar l’agenda d’un PP obsessionat per 
al si del PP. aturar la fuga de votants cap a Vox.
Una síntesi ideològica innovadora
Sota el lideratge d’Abascal, Vox va radicalitzar el seu discurs i va 
participar en els comicis andalusos de març del mateix 2015 amb 
components islamòfobs. El mal resultat obtingut (0,4%) es va repetir a 
les eleccions legislatives de 2015 i 2016 (0,2% en tots dos casos). Aquesta 
tendència no va canviar fins el 2D de 2018, quan la seva ideologia era 
ja molt diferent de la dels seus inicis. I és que Vox havia configurat una 
síntesi ideològica nova fonamentada en quatre pilars.
60
Dossier
Notes Un dels pilars el conformaven qüestions que el PP havia abordat 
3. Abascal, S., Hay un camino a la i no havia incorporat a la seva agenda, com el rebuig de l’avortament i de 
derecha, Stella Maris, Barcelona, 
2015; Altozano, G. i Llorente, J., lleis com la de la memòria històrica o del matrimoni homosexual, així 
La España Viva, Kalma, Madrid, com de propostes de devolució de competències autonòmiques. Un altre 
2018; Sánchez Dragó, F., Santiago pilar eren les qüestions tradicionals de la dreta radical o la ultradreta, 
Abascal. España vertebrada, com són l’oposició a l’independentisme o la reivindicació de l’espanyolitat 
Planeta, Barcelona, 2019.
4. Dades a 15 de setembre de Gibraltar. Un tercer pilar comprendria causes de la ultradreta 
de 2020. europea, com la denúncia de les suposades amenaces de l’expansió de 
l’islam, el rebuig a la immigració il•legal o l’euroescepticisme dels països 
de l’anomenat Grup de Visegrád (constituït pels països excomunistes 
Eslovàquia, Hongria, Polònia i República Txeca). Un quart pilar el 
configurarien certs elements trumpistes, com ara la consigna de Vox de 
“Fer Espanya gran de nou” o la proposta de construir un mur fronterer a 
Ceuta i Melilla.
Així, Vox se situa en una zona de frontera entre el PP i l’espai 
que s’estén a la dreta d’aquest, alhora que pot homologar-se amb la nova 
ultradreta occidental amb trets propis.
Un partit de xarxes
Oficialment, Vox tan sols ha generat tres llibres d’entrevistes.3 Això 
significa que el seu ideari el conformen els programes electorals i les 
declaracions dels dirigents. Aquesta 
Com que no compta amb assaigs ni amb un qüestió és essencial perquè Vox s’estructura de forma vertical i 
grup d’intel·lectuals que el teoritzi, l’ideari de centralitzada, de manera que la 
VOX es pot reduir a una sèrie d’idees força cúpula controla el partit sense fissures. Com que el seu ideari no ha 
fàcils d’adaptar a les xarxes socials. estat encara desenvolupat en assaigs 
ni disposa d’un grup d’intel•lectuals 
propis o afins que el teoritzi per tal de dotar-lo de certa densitat, es pot 
reduir còmodament a una sèrie d’idees força fàcils d’adaptar a les xarxes 
socials. Aquestes són el canal essencial de difusió del seu discurs.
En aquest sentit, Vox és el partit líder a Instagram (584.800 
seguidors, tot i que Abascal en té 728.000) i també és el partit amb més 
seguidors a YouTube (357.000). En canvi, la seva presència a Twitter 
(421.000) és inferior respecte de la resta de partits.4 Així mateix, el febrer 
d’aquest any va obrir comptes a TikTok i, significativament, a Gab (xarxa 
similar a Twitter que la ultradreta estatunidenca va promoure perquè és 
lliure de censura). Vox es pot moure en elles amb gran agilitat i plantejar 
amb eficàcia les seves “guerres culturals” sobre el feminisme, la violència 
de gènere (“violència intrafamiliar”) o la censura paterna (“pin parental”). 
Així és com desplega el seu ideari per vies políticament rentables i evita 
dependre dels mitjans de comunicació per arribar als seus seguidors i 
interactuar-hi sense filtres.
En definitiva, la combinació d’una organització vertical, una 
teorització ideològica escassa i una penetració elevada a les xarxes ha 
61
Xavier Casals 
fet que el discurs de Vox el caracteritzin la flexibilitat, l’agilitat i una 
significativa capil•laritat social.
Una xarxa d’aliats en definició
Aquesta plasmació progressiva de l’ideari de Vox es va fer palesa quan 
el partit no va concretar la seva xarxa de partits europeus afins fins 
que es va adscriure al grup de Conservadors i Reformistes Europeus 
d’Estrasburg i no al d’Identitat i Democràcia, liderat per la Lliga italiana i 
que pertany al Reagrupament Nacional que dirigeix Marine Le Pen.
L’elecció de grup parlamentari europeu per part de Vox no va ser 
un gest menor, ja que el distancia del lepenisme, quan aquesta força ha 
servit de far per a la ultradreta espanyola des que, als comicis europeus 
de 1984, el Front National de Jean-Marie Le Pen va aconseguir l’11% dels 
+ vots. En canvi, Vox sembla tenir com a referent primordial l’ultracatòlic 
Partit de la Llei i la Justícia (PiS) que governa Polònia. Aquest febrer 
va arribar fins i tot a adoptar la mesura estel•lar del PiS: una subvenció 
estatal mensual de 100 euros per fill fins els 18 anys. Aquesta decisió va 
distanciar Vox dels seus plantejaments neoliberals, ja que concedir aquest 
subsidi requeriria entre 9.600 i 8.000 milions d’euros anuals, la qual cosa 
xoca amb el seu afany de rebaixar impostos. Així mateix, Vox és pro-
Trump (un 45% del seu electorat simpatitzaria amb aquest president) i 
pro-Israel, quan l’extrema dreta espanyola anterior havia estat en gran 
La Transición española. El voto 
ignorado de las armas   mesura antiestatunidenca i antisionista.
Pasado y presente, 2016 Així, Vox teixeix la seva xarxa de forces afins sobre la marxa 
i amb alguna sorpresa, com la topada amb Basta, el partit d’ultradreta 
portuguès que va aconseguir un escó el 2019. Vox podria haver-s’hi 
apropat per configurar un eix ideològic peninsular, però va optar per fer 
el contrari. Així, el gener passat Vox va difondre un mapa d’Espanya que 
incloïa Portugal, cosa que va indignar el líder de Basta, André Ventura 
(que prèviament havia felicitat Vox pel seu èxit el 10N). L’episodi va 
reflectir com Vox pot assumir l’iberisme com a tema de manera sobtada 
i introduir-lo al debat públic alhora que defineix la seva xarxa europea 
d’aliats i enemics.
El pueblo contra el parlamento. 
El nuevo populismo en España, 
1989-2013  Un partit “en construcció”?
Pasado y presente, 2013 Atenent-nos a les dades exposades, constatem que Vox, malgrat que es 
projecta com un partit d’ideari monolític, i donada la seva estructura 
piramidal, és capaç de ser dúctil quan es tracta de modificar el seu discurs 
i captar-se suports per mitjà de les xarxes socials. Això el permet introduir 
propostes i qüestions que polaritzen l’opinió pública i li atorguen una gran 
visibilitat. En aquest escenari, tot qualificatiu que s’empri per definir-lo 
tindrà un valor limitat, ja que Vox és una força “en construcció”. En dona 
testimoni la creació d’un laboratori d’idees propi (la fundació Disenso) i la 
promoció d’un sindicat vinculat al partit (Solidaridad). I tot i que sembli 
Ultracatalunya que està assentat fermament a les institucions, no es pot descartar un 
La esfera de los libros, 2007 eventual retrocés a les urnes.
62
Dossier
Joan Tomás — Projecte sense títol
Ciutats que aprenen El coronavirus s’ha 
de la ciència: propagat més ràpid 
la resposta a una als nuclis urbans 
crisi de disseny densos, la qual cosa 
Areti Markopoulou    hi ha ocasionat més 
mortalitat que a les 
zones rurals. Havent dibuixat el diagrama de 
comportament del virus i la seva propagació 
a les ciutats ens adonem que, a més d’una 
crisi sanitària, això que experimentem avui 
és també una crisi de disseny, de la forma 
en què hem planejat i construït les nostres 
ciutats i habitatges.
64
Dossier
La crisi de la pandèmia que ha trastornat el món és molt més que 
una crisi sanitària. Les ciutats superpoblades, el transport de llarga 
distància de persones i mercaderies, així com un augment de malalts 
amb deficiències respiratòries degudes a la contaminació ambiental 
o interior han estat les principals causes del creixement exponencial 
del nou virus. La covid-19 s’ha desplaçat igual de ràpid que es 
mouen els productes de consum d’una part del món a una altra. I 
s’ha propagat més ràpidament a les ciutats denses, la qual cosa ha 
ocasionat un percentatge més elevat de mortalitat en comparació 
amb les zones rurals.
L’alta densitat de les ciutats i la cerca del benefici 
immobiliari més gran possible, anteposat a la qualitat de l’espai, 
també ha comportat l’existència d’una gran quantitat d’edificis 
“malalts” i superpoblats. Les unitats domèstiques, els habitatges i els 
blocs urbans sencers que no disposen de l’orientació, l’exposició al sol 
i la ventilació natural adequades, donen lloc a un efecte addicional al 
del virus: el deteriorament de la salut mental i física de les persones 
pel fet d’estar confinades i aïllades en cases totalment interiors i 
diminutes. Avui dia, aquest tipus d’edificacions s’ha convertit en una 
norma comú a les ciutats, les quals a més semblen planificades per 
obligar els ciutadans (o els productes) a invertir grans quantitats de 
temps per arribar a la seva destinació, tant en transport públic com 
privat. Són ciutats basades en economies d’escala, la producció de les 
quals sovint se centralitza a través de fàbriques remotes obsoletes.
Havent dibuixat el diagrama del comportament del virus 
i la seva propagació a les ciutats ens adonem que, a més d’una 
crisi sanitària, això que estem experimentant avui és també una 
crisi de disseny. Els problemes socials i de salut imprevistos que el 
nostre món afronta avui i els reptes socials i econòmics addicionals 
(probablement més greus) que afrontarem durant i després de la 
recuperació sanitària ens insten a repensar i reestructurar moltes Areti Markopoulou. Arquitecta, 
de les tradicions del disseny dels edificis i de la mateixa ciutat, investigadora i tecnòloga urbana. 
així com les bases sobre les quals han operat durant les dècades Treballa a la intersecció entre 
recents. Replantejar el disseny tot combinant-lo amb la ciència l’arquitectura i les tecnologies digitals. És la directora acadèmica 
multidisciplinària per donar prioritat a la qualitat de vida de les de l’Institut d’Arquitectura 
persones és un camí poderós per aconseguir que l’arquitectura innovi Avançada de Catalunya (IAAC), 
i, per tant, generi un canvi i un impacte positiu en l’entorn construït i on també dirigeix el Grup 
d’Arquitectura Avançada, un 
la societat que hi habita. grup de recerca multidisciplinari 
que explora l’impacte positiu 
La biologia i la natura com a model del disseny i la ciència en la 
Si aprèn de la biologia (sintètica) i de la natura en si mateixa, el transformació dels espais i la forma en què vivim i interactuem.
disseny arquitectònic pot innovar redefinint l’entorn construït i les És fundadora de la pràctica 
ciutats com organismes vius; organismes que poden filtrar l’aire, multidisciplinària Design Dynamics 
autoregular la pròpia temperatura o proporcionar nivells elevats Studio i coeditora d’Urban Next, 
una xarxa global centrada en 
d’oxigen i ventilació de qualitat. Si tenim en compte que, arreu del repensar l’arquitectura en l’àmbit 
món, aproximadament set milions de morts a l’any s’atribueixen urbà contemporani.
65
Areti Markopoulou
als efectes conjunts de la contaminació de l’aire a la llar i a l’ambient, 
s’apel·la al disseny arquitectònic per tal que redefineixi el rendiment 
dels edificis i de la ciutat i generi un canvi positiu, no només en la 
qualitat espacial sinó també en el benestar físic dels seus habitants.
Hi ha més funcions biològiques que podem agregar al nostre 
entorn construït, com ara la producció de recursos dins d’una xarxa de 
nodes interconnectats. Els edificis i les ciutats poden convertir-se en 
fractals de cèl·lules hiperconnectades, capaces de produir i proporcionar 
recursos localment, com aliment o energia, i distribuir-los entre les 
cèl·lules. La pandèmia actual ens 
La pandèmia actual ens ha demostrat que ha demostrat que dependre de sistemes externs no és ni sostenible 
dependre de sistemes externs no és ni ni resilient. L’entorn construït 
sostenible ni resilient. L’entorn construït hauria de ser més autosuficient en la producció dels recursos que 
hauria de ser més autosuficient en la necessita i més intel·ligent en la 
producció dels recursos que necessita. forma en què utilitza els seus “subproductes”, com ara el rebuig. 
La natura, per exemple, no reconeix 
la noció de “rebuig”; tots els productes es converteixen en recursos per 
tal que un altre sistema funcioni i visqui. L’entorn construït productiu 
es converteix, així, en un sistema viu que opera en un metabolisme 
circular, impulsat pels principis de producció de recursos, reutilització i 
cicle ascendent.
L’aposta per materials naturals i orgànics
Davant el fet que els nostres edificis actuals són els principals agents 
contaminants de CO2 i consumidors d’energia, i que el sector de la 
construcció és el principal generador de residus del món, s’insta a 
l’arquitectura a redefinir el metabolisme d’edificis i ciutats. Si aprèn 
de la ciència dels materials, el disseny arquitectònic pot promoure la 
creació d’ambients interiors més saludables tot evitant el plàstic, el 
plom i altres materials tòxics emprats tradicionalment en la construcció 
d’interiors. Els compostos bio, naturals i orgànics nous o renovats (que 
inclouen terra, biomassa, ceràmica i certs tipus de fusta) poden millorar 
la qualitat de l’aire interior i reduir les malalties respiratòries alhora 
que contribueixen al refredament i a l’escalfament passius, la qual cosa 
mitiga, per tant, la necessitat d’augmentar els interiors hermètics que, al 
seu torn, poden provocar la concentració d’àcars de la pols.
En lloc de materials sintètics d’alta enginyeria, cal que 
insistim en un nou paradigma pels materials de construcció derivats 
de recursos naturals o creats per fluxos de rebuig orgànic, els quals 
poden transformar-se en recursos nous per crear productes d’enginyeria 
per a la construcció i l’arquitectura que contribueixin a una nova 
cadena de valor on el rebuig o el contingut orgànic siguin els recursos 
principals. També hauríem de parar més atenció als artesans locals 
66
Dossier
o a les comunitats de fabricants i makers que estan contribuint a la 
creació d’una varietat de “receptes” i tècniques de bricolatge DIY (“do it 
yourself”, o “fes-ho tu mateix/a” en català) per produir nous compostos 
reciclats o de base natural i bio. Potenciats per la cultura del codi obert 
i d’internet, els individus i les comunitats locals poden personalitzar 
aquestes noves biblioteques de materials per construir els seus propis 
refugis de productes “circulars”.
Algoritmes i intel·ligència col·lectiva, eines per planificar
Finalment, es pot aprendre de la ciència de dades i de les ciències 
socials. El disseny arquitectònic i l’anàlisi urbà poden integrar models 
estadístics i algoritmes per predir fenòmens, incloses les epidèmies o els 
desastre naturals, entre d’altres. L’Internet de les Coses, les tecnologies 
de sensors i les aplicacions mòbils s’han convertit en eines fonamentals 
durant la crisi pandèmica per monitorar, predir i prevenir brots del 
virus. I també poden preveure altres crisis, com la climàtica. En una 
societat digital accelerada, les dades 
En una societat digital accelerada, les recopilades de milers de milions de dispositius i les nostres empremtes 
dades recopilades de milers de milions digitals són el combustible més 
de dispositius i les nostres empremtes valuós per fer funcionar els motors de la planificació sostenible.
digitals són el combustible més valuós per Però encara aprendrem 
fer funcionar els motors de la planificació més si observem i analitzem la intel·ligència integrada en 
sostenible. les decisions desorganitzades 
dels usuaris en el nostre entorn 
construït. En superposar les dades quantificades amb les dades 
qualitatives dels desitjos de les persones, podem planificar solucions 
basades en les necessitats reals dels ciutadans de cara al nostre entorn 
urbà futur. Així, cal que invertim en models de disseny d’intel·ligència 
col·lectiva que vagin més enllà de la intel·ligència cognitiva o artificial. 
La combinació de big data, intel·ligència artificial i saviesa col·lectiva 
(crowd intelligence) obre possibilitats úniques per a la cocreació i la 
planificació centrades en l’ésser humà, i impulsa dissenys adaptatius 
i en temps real que serveixen tant per les persones com per crear 
estratègies de resiliència en l’entorn que habiten.
Ara se’ns insta a canviar la noció de la materialització, la gestió 
i l’edificació del nostre entorn construït. El concepte d’“edificis i ciutats 
duradores i consumidores” hauria de donar pas a espais construïts que 
produeixin, gestionin i reutilitzin o transformin recursos, i que operin 
en simbiosi amb els seus usuaris i el medi ambient. També se’ns apressa 
a interpretar la crisi sanitària actual com una crisi de disseny, amb 
la creativitat i la innovació a l’epicentre del nostre entorn construït i 
les nostres ciutats. Les ciutats i els edificis que planegem i construïm 
avui donen forma als ciutadans i a la societat. En lloc d’explorar només 
67
Areti Markopoulou 
estratègies i tecnologies per predir 
El disseny i la planificació han de plantejar brots o per vigilar la societat, cal 
les preguntes apropiades per tenir que el disseny i la planificació busquin la innovació i plantegin les 
un impacte positiu radical en la forma preguntes apropiades per tenir un 
en què vivim i interactuem. impacte positiu radical en la forma en què vivim i interactuem avui, i 
sobretot, pensant en demà.
El disseny i les tecnologies multidisciplinàries es converteixen 
aquí en aliats en una batalla sense precedents per restaurar els efectes 
de l’impacte de la nostra construcció en un món que, al seu torn, està 
canviat a velocitats mai concebudes fins ara.
Referències bibliogràfiques
Jacobs, J., The Death and Life of Great American Cities. Vintage, Nova York, 1992 
(publicat originalment el 1961). Edició en castellà: Muerte y vida de las grandes ciudades. 
Capital Swing, 2011.
Surowiecki, J., The Wisdom of Crowds. Anchor, Nova York, 2005. Edició en castellà: 
Cien mejor que uno. Urano, 2005.
Markopoulou A., Yuan P., "Design Integration: Global Technological Advancement and 
Local Culture" a Sheil B., Ramsgaard Thomsen M., Tamke M i Hanna S. (eds.) Design 
Transactions: Rethinking Information Modelling for a new Material Age. UCL Press, 
Londres, 2020 (pàg. 92-98).
McDonough, W. i Braungart, M., Cradle to Cradle: Remaking the Way We Make Things. 
North Point Press, Nova York, 2002. Edició en castellà: Cradle to cradle. Rediseñando la 
forma en que hacemos las cosas de la cuna a la cuna. McGraw-Hill, 2005.
Pauli, G., The Blue Economy: 10 Years, 100 Innovations, 100 Million Jobs. Paradigm 
Publications, Taos, 2010. Edició en castellà: La economía azul / The Blue Economy: 
10 años, 100 innovaciones, 100 millones de empleos. Tusquets, 2011.
Armstrong R., Soft Living Architecture, An Alternative View of Bio-informed Practice, 
+ Bloomsbury Visual Arts, Londres, 2018.
Gausa, M., Markopoulou, A., Vivaldi, J., Black Ecologies. Actar Publishers, Barcelona, 
2020.
Recursos digitals
Ellen MacArthur Foundation 2012, “Towards the Circular Economy: an economic and 
business rationale for an accelerated transition” a Journal of Industrial Ecology, Illa de 
Wight, consultat el 4 de febrer de 2020. http://ow.ly/DSaF50BwqIx.
Black Ecologies (IAAC Bits 9)  
Gausa, M; Markopoulou, A; Directiva 2010/31/UE del Parlament Europeu i del Consell, relativa a l’eficiència 
Vivaldi, J. energètica dels edificis, Diari Oficial de la Unió Europea, consultat el 4 de febrer de 2020. 
Actar, 2020 http://ow.ly/U9C950BwqL1.
68
Dossier
Joan Tomás — Projecte sense títol
La ciutat està Amb el confinament 
despullada: provocat per la pandèmia 
la natura com hem descobert els punts 
a necessitat   dèbils de la vida urbana 
Guillermo tal com la coneixíem. El 
López Linares    món rural ofereix ara la 
calma i el contacte amb 
la natura que no trobem a l’entorn urbà però, 
paradoxalment, la població es concentra cada 
cop més a les ciutats. Alguna cosa deu fallar 
a les idees que sostenim quan ens fan actuar 
en contra de les nostres necessitats i els 
nostres valors.
70
Dossier
El desgavell general provocat per la pandèmia de la covid-19 ha posat 
davant el mirall l’escala de valors per la qual es regien els ciutadans 
de l’any 2020. Algunes de les creences més afermades en l’imaginari 
col·lectiu, com la necessitat d’acudir presencialment al lloc de treball, 
ja s’han revelat com infundades, mentre que altres aspectes de les 
nostres vides que potser no valoràvem com es mereixen s’han revelat 
insubstituïbles, com és el cas de la interacció en persona amb la 
família i els amics: les videotrucades, senzillament, no són el mateix.
Entre aquests darrers, el confinament forçós a les nostres 
(petites) llars de ciutat ens ha recordat que, com animals que som, 
a part d’aliment i refugi, seguim tenint necessitats relacionades 
amb l’espai. Necessitem moure’ns, tal com va demostrar l’allau de 
corredors ocasionals que va inundar les voreres el primer dia que 
es permetia la pràctica esportiva. I, sobretot, necessitem contacte 
amb la natura. Els espais oberts amb vegetació i vida que esquitxen 
els mapes de les ciutats no són guarniments o recursos fàcils 
d’urbanistes amb poca imaginació, sinó una font d’esbarjo que cap 
estímul electrònic pot substituir. No és casualitat que una de les 
crítiques més feroces dirigides contra la gestió d’alguns ajuntaments 
fos que triguessin a reobrir els parcs urbans: la gent necessitava 
arbres.
De la necessitat de contacte amb tot allò que és verd, que 
sembla haver sorprès molts animals humans, en tenim proves de 
sobres al nostre voltant. La més evident és l’“amenaça de fuga”. En 
quantes converses postdesescalada hem sentit la frase “el proper 
confinament no m’enganxa a la ciutat”, si és que no l’hem dita 
nosaltres mateixos? Sense necessitat de recórrer al poble, els portals 
immobiliaris avisen de la pujada en la demanda de cases a la perifèria 
amb jardí i més metres quadrats.
També hi ha reaccions purament fisiològiques. La 
dermatòloga a qui vaig anar a veure la setmana passada per la meva 
sobtada pèrdua de cabell em va confirmar que no era l’únic: l’estrès 
del tancament forçós i la manca de vitamina D estan deixant calba 
gran part de la població. El fet de seguir necessitant els raigs directes Guillermo López Linares. 
del sol per completar els nostres cicles bioquímics ens recorda que, tot Llicenciat en Ciències Ambientals 
i els nostres coets espacials i les nostres apps per demanar menjar a per la Universitat de Granada i 
domicili, no som tan diferents d’un gerani. màster en Gestió Ambiental de 
l’Empresa. Ha desenvolupat la seva 
En matèria econòmica també trobem senyals evidents. trajectòria al voltant de la creació 
Mesos abans de les vacances d’estiu les empreses de lloguer de continguts per projectes en 
d’autocaravanes tenien ja tota la flota reservada; la idea de tornar a línia i al món dels mitjans de 
tancar-se entre quatre parets sembla que és l’últim que ve de gust a comunicació i de la publicitat.Director de la revista Salvaje, 
molts estiuejants. Pel que fa al petit comerç, la meva amiga florista centrada en el món rural, és també 
em va confessar amb certa culpabilitat que la pandèmia havia estat un dels fundadors de Libros 
beneficiosa per al seu negoci: tan bon punt ens van deixar sortir, del K.O., una editorial que busca 
recuperar el llibre com a format 
la gent va córrer a les botigues de plantes a buscar alguna cosa periodístic i fomentar la crònica 
verda i viva per fer casa seva més habitable. I jo mateix ho he pogut periodística com a gènere literari. 
71
Guillermo López Linares
comprovar en primera persona: el número de Salvaje —la revista sobre 
el camp que dirigeixo— que vam publicar durant el confinament es 
va exhaurir abans que cap dels anteriors, malgrat les dificultats que 
plantejava el confinament per aconseguir-lo. Les ganes de gastar diners 
van trobar un objectiu perfecte en una revista amb una flor a la portada.
Hem descobert el punt dèbil de la vida urbana tal com la 
coneixíem. En cap moment ha perillat el subministrament d’aliments, 
d’aigua o medicaments, i el virus tampoc no ha enfonsat els sostres 
sobre els nostres caps, tot deixant-nos a la intempèrie. La presència 
de riders que portaven menjar a domicili ens ha recordat que la nostra 
situació material estava molt 
Les ciutats han pogut subministrar sense allunyada de la precarietat d’una zona afectada per un conflicte 
problemes els béns materials, però s’han bèl·lic o una catàstrofe natural. I, 
revelat impotents a l’hora de cobrir les això no obstant, tot i tenir aquestes necessitats “bàsiques” cobertes, 
“altres” necessitats menys tangibles el confinament urbà ha estat un 
dels seus habitants. període d’angoixa col·lectiva que ha deixat una marca indeleble a 
la psique individual i comunitària 
les conseqüències de la qual encara desconeixem. Les ciutats, com a 
màquines d’eficiència econòmica que són, han pogut subministrar sense 
problemes els béns materials, però s’han revelat impotents a l’hora de 
cobrir les “altres” necessitats, menys tangibles i sovint oblidades, dels 
seus habitants.
La felicitat és a fora
Igual que va passar amb la producció d’aliments, fa temps que les ciutats 
van externalitzar el contacte amb la natura i la pausa a altres espais. 
En la mateixa dinàmica metropolitana està implícit que, per “baixar 
el ritme” o “prendre’s un respir”, els ciutadans han de marxar fora, a 
la platja, a la muntanya o a un poble i, després d’uns dies, tornar “amb 
les piles carregades” per reintegrar-se al ritme incessant de l’economia 
accelerada.
Però en el moment en què la mobilitat es veu restringida (com 
ha passat a la població general durant la pandèmia, però també com 
passa la resta del temps als col·lectius de menor poder adquisitiu) i els 
recursos de natura i calma deixen d’estar disponibles, el model urbà 
demostra les seves carències. En situacions com aquestes s’accentuen 
les diferències entre els estils de vida del medi rural i de l’urbà, i és 
possible que aquest contrast sigui l’origen d’aquestes “amenaces” de 
fuga que mencionàvem. És ben sabut que, als pobles, a més de gaudir 
de més autosuficiència alimentària, és molt més senzill cobrir aquestes 
necessitats “immaterials” de proximitat amb la natura i de ritmes menys 
frenètics senzillament perquè ja formen part de la seva idiosincràsia; tot 
i això, és allà on normalment acudir per “desconnectar”.
72
Dossier
En aquestes fantasies de fugida al món rural, els pobles 
apareixen com llocs capaços de satisfer totes les necessitats a què 
no arriben les ciutats. Paradoxalment, i malgrat com d’esteses estan 
aquestes idealitzacions, el percentatge de persones que viuen a les 
ciutats és cada vegada més elevat. Alguna cosa deu fallar a les idees que 
sostenim quan ens fan actuar en contra dels nostres marcs de valors.
Idees noves per a ciutats noves
Més difícil que identificar la carència és posar-hi remei. Quan parlem 
de replantejar el disseny i la funció de les ciutats de milions d’habitants, 
les escales de les mesures necessàries intimiden. Tot i això, ja comencen 
a aparèixer al discurs públic propostes que no són noves, però que han 
trobat una nova oportunitat de ser escoltades gràcies a la crisi.
Les superilles o “ciutats de quinze minuts” que ara estan 
sorgint al discurs públic, amb les seves apostes per una major 
autosuficiència, més espai pels vianants i zones verdes, o llocs de 
trobada social sense finalitat mercantil, poden sonar interessants als 
llecs en matèria urbanística com jo, però, a risc de caure en el cinisme, 
en el fons no pretenen replicar el mode de vida que ja es practica als 
pobles? Poden ser punts de partida que cal prendre en consideració, però 
des del meu desconeixement crec que corren el risc de ser insuficients 
si els canvis urbanístics no venen acompanyats d’idees anàlogues a 
aquelles que fan funcionar la vida diària al medi rural.
Si aconseguíssim incorporar al marc mental urbà la percepció 
rural que no existeix una frontera entre l’espai habitat per l’home i la 
resta, sinó que tot forma part d’un 
Si aconseguíssim incorporar al marc mental continu, crec que començaríem a plantejar solucions per satisfer 
urbà la percepció rural que no existeix una la necessitat de natura a la 
frontera entre l’espai habitat per l’home i la ciutat mateixa, sense necessitat de desplaçar-les a altres espais 
resta, començaríem a plantejar solucions i recórrer a les “escapades”. Si 
per satisfer la necessitat de natura a la comencem a considerar les ciutats no només com a generadores 
ciutat mateixa. d’economia i cultura, sinó també 
de benestar i de calma, potser la 
propera crisi sigui menys dura. I si en lloc de desplaçar-nos als pobles en 
busca de proximitat amb els veïns, ritmes assossegats i vinculació amb 
el món natural portem aquests elements a les ciutats, potser acabarem 
amb la falsa dicotomia de ciutat o poble, riquesa o benestar. Poblifiquem 
les nostres ciutats i apropem la natura per tal que no calgui triar entre la 
felicitat i tota la resta.
73
Guillermo López Linares
Alternatives En disseny urbà, 
a la plaça dura. la “plaça dura” es 
Per la diversitat considera una solució 
urbana i per urbanitzar un espai 
l’empoderament públic de superfície 
ciutadà extensa, normalment 
Izaskun Chinchilla construïda en granit 
o formigó, quasi sense 
vegetació i amb un mobiliari urbà escàs. 
Sempre ha estat motiu de polèmica perquè 
és un exemple d’una de les moltes fractures 
entre els criteris tècnics d’arquitectes i 
urbanistes i els desitjos de la ciutadania.
74
Dossier
L’exemple per antonomàsia sobre el qual es va construir el model 
de plaça dura és la plaça dels Països Catalans a Barcelona —obra 
dels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón, amb la col·laboració 
d’Enric Miralles—, símbol del nou urbanisme que als vuitanta 
posava la capital catalana en el mapa internacional. L’any 1984, 
va rebre el premi FAD d’Arquitectura i el 2019 va ser seleccionada 
per l’Ajuntament de Barcelona com un dels béns del seu patrimoni 
cultural que mereixen, per tant, una protecció especial.
La plaça ordena una àrea de més de dues hectàrees 
d’extensió i no compta amb cap zona enjardinada, en part perquè 
es va construir sobre una immensa platja de vies ferroviàries. El 
disseny original hi incorpora dues marquesines. La central, de més 
alçada, no protegeix dels elements climatològics a causa de la seva 
enorme esveltesa i la seva coberta transparent. L’altra, ondulant, 
de menys alçada, travessa la plaça linealment i, tot i que compta 
amb un mobiliari limitat (menys d’una desena de bancs amb 
taules integrades), sembla més aviat destinada a protegir el flux 
de passatgers que es dirigeix a l’estació de tren. Tot i que la plaça 
constitueix l’entrada a l’Estació de Sants, la qual porta dècades 
rebent més de 10.000 viatgers diaris, la sòbria provisió de bancs 
del disseny original es completava amb prop de trenta bancs que 
formaven una línia serpentejant, sense protecció del sol o la pluja i, 
curiosament, situats a la perifèria de la plaça, molt propers a l’artèria 
circumdant de més trànsit, el carrer de Viriat.
La plaça dura i el model Barcelona
La plaça dura sorgeix en un context històric, polític i econòmic que 
convé recordar per comprendre les virtuts que perseguia. L’any 1979, 
amb una democràcia tot just estrenada, el PSC (Partit dels Socialistes 
de Catalunya), en aliança amb el PSUC (Partit Socialista Unificat de 
Catalunya), va arribar al poder a l’Ajuntament de Barcelona. La 
dècada dels vuitanta es va caracteritzar per una important escassedat Izaskun Chinchilla. Arquitecta. 
de recursos, deguda a l’inici del somni olímpic, que va acabar per Dirigeix el seu propi despatx des 
fer-se realitat el 1992, i a un potent moviment veïnal que en moltes de l’any en què es va graduar. Els seus projectes i recerques 
ocasions no aconseguia entendre’s amb l’Ajuntament. El 1980 arriba aborden aspectes com l’ecologia, 
a la Delegació d’Urbanisme l’arquitecte Oriol Bohigas. La seva decisió la sociologia o la ciència i els 
quant a com revitalitzar Barcelona va consistir en una forta aposta modes de vida contemporanis. La 
seva obra construïda de més gran 
per la construcció d’espais públics de mida limitada i en múltiples envergadura és la rehabilitació 
barris. Va treure els cotxes de la plaça Reial, va enderrocar una illa del Castillo de Garcimuñoz 
al Raval i va impulsar les places de Sants i Gràcia. Davant d’altres a Conca per instal·lar-hi una 
models de gestió municipal que van apostar per un Pla General, com mediateca pública. És professora a l’Escola d’Arquitectura de 
Madrid, o per concentrar la inversió en carrers paradigmàtics i en Madrid, a l’Institut Empresa de 
elements singulars, aquest urbanisme dispers pel territori suposava Madrid i a l’Escola d’Arquitectura 
també que el pressupost per cadascuna d’aquestes places fos limitat. Bartlett de Londres. Ha guanyat 
múltiples premis i ha participat a 
A més dels condicionaments polítics i econòmics, la plaça fòrums i conferències a més de 
dura parteix d’un ambient conceptual a la construcció del qual va vuitanta destins internacionals.
75
Izaskun Chinchilla
contribuir singularment Ignasi de Solà-Morales. Els seus escrits ens 
ajuden a comprendre millor l’agenda de disseny implícita en aquest tipus 
de solucions. Al capítol “Lugar: permanencia o producción” del seu llibre 
Diferencias. Topografía de la Arquitectura Contemporánea, s’oposava 
a un concepte estàtic i sagrat de lloc i el substituïa per idees de flux, 
dinàmica, conjunts d’esdeveniments i punt de trobada d’energies. A més, 
Solà-Morales defensava que allò que anomenava terrain vague —espais 
semiabandonats sense definició funcional— eren l’essència veritable 
d’allò urbà, ja que proporcionaven una llibertat anònima que el ciutadà 
podia exercir sense la determinació capitalista de la resta d’espais de 
la ciutat, que dictaminaven què s’hi havia de fer també com un acte 
d’imposició de consum.
Les grans crítiques a l’anomenat model Barcelona, en la síntesi 
i articulació del qual Oriol Bohigas va tenir un paper protagonista (se li 
atribueix haver tingut tant poder decisori com Hausmann a París o Otto 
Wagner a Viena), són aplicables 
La manca de diàleg amb els moviments també a la plaça dura. Josep Maria Montaner destaca la manca de 
veïnals, l’escassa protecció i apreciació diàleg amb els moviments veïnals, 
pel patrimoni històric i la falta d’integració l’escassíssima protecció i apreciació pel patrimoni històric (es van 
de criteris de sostenibilitat són crítiques enderrocar, per exemple, quatre 
que ha rebut la plaça dura. naus d’Elies Rogent considerades bressol del modernisme per obrir la 
Ronda Litoral, i el mateix Bohigas 
ha dit en diverses ocasions que el millor destí per la Sagrada Família 
seria convertir-se en un baixador de Renfe) i la manca d’integració de 
criteris de sostenibilitat. A la llista, des d’una perspectiva actual, poden 
afegir-s’hi altres crítiques com la nul·la integració d’una perspectiva de 
gènere o la no contribució a una visió del placemaking que inclogui una 
veritable observació, escolta i integració de les necessitats i desitjos dels 
usuaris dels espais.
Per tal d’aprofundir en la distància entre arquitectes i societat, 
la plaça dura i l’exemple de la plaça dels Països Catalans podrien ser 
estudis de cas de gran valor. José Mansilla, antropòleg urbà i membre 
de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), va dur a 
terme un estudi el 2017 dins de l’assignatura d’Introducció a la Sociologia 
i Psicologia del Turisme per mitjà d’una pràctica breu d’observació 
participant amb els usuaris. La majoria dels qui van participar a 
l’estudi no pensaven que el lloc fos una plaça; la percepció que tenien 
era d’un espai lleig, brut, de pas i amb poc ús. Quan se’ls preguntava 
quins elements hi afegirien, responien que dotarien l’escena de més 
color, zones verdes que permetessin respirar al passejant; bancs i espais 
de descans col·lectius per limitar els equipaments individuals que 
impedeixen la conversa; i, finalment, la distinció de zones infantils, 
zones per a gossos i un entorn delimitat en exclusiva per a skaters. En un 
76
Dossier
Notes context més ampli, els participants reclamaven pacificar el trànsit tot 
1. Centre per a la Xarxa reduint la presència de vehicles en general i connectar la zona amb la 
Internacional d'Informació sobre 
les Ciències de la Terra (CIESIN)/ propera avinguda de Roma.
Universitat de Columbia, 2016, Dos anys després d’aquest estudi, la plaça és catalogada pels 
Illa de calor urbana global (ICU), experts com patrimoni cultural i, per tant, es podria haver imposat 
conjunt de dades, 2013. Palisades, la conservació en un estat tan similar a l’original com fos possible. És 
Nova York, Centre de Dades i 
Aplicacions Socioeconòmiques una de les moltes mostres de les fractures entre els criteris tècnics i els 
(SEDAC) de la NASA. https://doi. desitjos de la ciutadania. Allà on alguns veuen un exemple de patrimoni 
org/10.7927/H4H70CRF. arquitectònic que cal conservar per la posteritat d’altres no acaben de 
reconèixer-hi una plaça o un lloc mínimament confortable. Sembla, no 
obstant això, que l’atenció a l’experiència ciutadana comença a produir-se 
a les administracions i l’estudi d’arquitectura RCR, a qui s’ha encarregat 
un projecte per reformar la plaça, ja anuncia que incorporarà mesures 
per calmar el trànsit i proposarà una presència més gran de verd.
Tot això no ha impedit que la plaça dura hagi estat un model 
enormement exitós que encara es replica a molts emplaçaments urbans 
que no són sobre platges de vies i on l’enjardinat és extremament 
senzill. Només a Madrid, les places de Callao, Ópera, Puerta del Sol, 
Tirso de Molina, Lavapiés, Santo Domingo, Pedro Zerolo, Chueca o 
 de los Cubos segueixen aquest 
Allà on alguns veuen un exemple de model. Les reaccions d’indignació entre la ciutadania han estat molt 
patrimoni arquitectònic que cal conservar nombroses i, en algunes ciutats, com 
per la posteritat, d’altres no acaben Sevilla, especialment contundents. El periodista Carlos Colón escrivia 
de reconèixer-hi una plaça o un lloc per al Diario de Sevilla el 2016: “Les 
mínimament confortable. places dures d’Armas i de Santa Justa van ser dissenyades per fotre 
els ciutadans, desubicar-los, rostir-
los i reduir-los de manera kafkiana a insectes que les travessen en un 
desemparament desolador i abrasador”.
Places com a suport de la biodiversitat
Si la plaça dura s’havia guanyat una gran quantitat d’enemics, és 
possible que amb el canvi climàtic acabi el seu prestigi entre arquitectes 
i tècnics municipals. Les places dures contribueixen extraordinàriament 
al conegut efecte illa de calor, fenomen segons el qual la temperatura 
a les ciutats resulta reiteradament més elevada durant tot l’any que la 
registrada en una àrea rural situada a 10 km a la rodona. A la majoria de 
les principals àrees urbanes espanyoles (Madrid, Barcelona, València), 
l’augment de temperatures s’ha consolidat, de manera permanent els 
darrers anys, en un rang d’entre 2 i 3 ºC.1 
La conscienciació ciutadana, institucional i tècnica que diu 
que les ciutats han de donar suport a la biodiversitat podria ser l’element 
crític final que ens convencés, com a ciutadania, per rebutjar aquest 
model. Els llocs que poden suposar un suport a la biodiversitat a la 
77
Izaskun Chinchilla
ciutat són molt limitats. Entre ells, es troben: el paisatge natural que 
s’ha preservat dins les ciutats; els descampats —els quals, en molts 
casos, poden contribuir només de manera temporal—; els parcs i jardins 
públics; els patis i jardins privats; i també alguns balcons i algunes 
cobertes o teulades verdes.
Per tal que aquest conjunt limitat d’espais formi un suport 
eficaç per a la biodiversitat, hi ha paràmetres addicionals que s’han 
de complir, com ara la mida, la qualitat, el patró, la connectivitat i la 
diversitat. La mida és un dels aspectes més crítics. La fragmentació i 
l’aïllament dels espais urbans verds han estat ben definits al Regne 
Unit, on s’estima que tan sols el 13% dels arbres urbans es troben en 
espais verds de més de 0,25 hectàrees. Aquesta mesura estadística 
contrasta amb la indicació que només les àrees d’entre 10 i 35 hectàrees 
són capaces de donar, per sí mateixes, suport a les espècies urbanes 
(tant les qui les fan servir de manera temporal com les qui les habiten 
permanentment).
Quan aquests grans espais naturals d’entre 10 i 35 hectàrees no 
existeixen en una àrea extensa de la ciutat, el suport només pot venir 
d’una xarxa d’espais menors, la mida i la proximitat dels quals resulten 
 fonamentals. Optar per places dures 
A la ciutat, els elements singulars no són suposa privar d’un espai de més de dues hectàrees (com la de Països 
només places, cantonades, monuments o Catalans, a Barcelona) o d’una 
espais verds, sinó que són part d’una xarxa hectàrea (plaça de la Encarnación, a Sevilla) a centres urbans on el 
que pot permetre o no la preservació de la suport a la biodiversitat depèn 
salut col·lectiva o del medi ambient. de la construcció d’una xarxa normalment mancada de nodes. 
En zones com el districte Centro 
de Madrid, només el conjunt que constituirien totes les places, amb la 
de Callao (0,5 ha), la Puerta del Sol (1,2 ha), la plaça de Santo Domingo 
(0,35 ha) i la plaça Mayor (1,2 ha), entre d’altres, podrien apropar-se molt 
tímidament a la construcció d’un suport eficaç de la biodiversitat.
A la ciutat, els elements singulars no són només places, 
cantonades, monuments o espais verds, sinó que són part d’una xarxa 
que pot permetre o no la preservació de la salut col·lectiva o del medi 
ambient. Els espais oberts de la ciutat, vistos des d’una agenda que 
defensi la biodiversitat urbana, han de formar part d’una estructura 
matricial on els “pedaços urbans” es converteixin en els nodes d’una 
xarxa (Breuste 2008, Wu 2008). L’estratègia és generar una malla amb 
el major nombre de creuaments possibles i articular-los entre ells per 
mitjà de relacions de proximitat i diversitat. Per fer-ho, cal que hi hagi 
un canvi en la visió de la ciutat: comprendre el patró que els diversos 
elements formen per sobre de la naturalesa de cada peça. Un bon 
exemple de la necessitat d’un canvi en la forma d’observació i anàlisi de 
la ciutat ens el proporciona la recent polèmica generada als mitjans de 
78
Dossier
comunicació sobre si la pròxima reforma de la Puerta del Sol de Madrid 
hauria d’incloure arbres. Els arguments es basaven en la necessitat de 
celebrar esdeveniments, en la importància de veure les façanes senceres 
en un entorn històric i, fins i tot, amb certa justícia, culpaven els 
arquitectes de no saber sobre paisatgisme. Entre les raons exposades, a 
ningú se li va acudir mirar quina era la distància fins l’espai d’ombra, la 
font i l’espai verd més propers, i si formaven un patró espès o si la seva 
continuïtat depenia de la Puerta del Sol. La supervivència, o al menys 
el mínim confort, de moltes espècies de la ciutat inclouria entre d’altres 
una porció d’espècie humana que presenta condicionants d’edat, salut o 
disponibilitat econòmica i depèn biològicament de la solidesa d’aquesta 
xarxa.
L’heterogeneïtat és un altre aspecte clau en el disseny d’espais 
urbans biodiversos. Moltes espècies necessiten espais naturals diferents 
per subsistir. Les estacions marquen una diferència important en les 
necessitats dels éssers vius: és possible que a l’estiu requereixin ombra i 
humitat i, a l’hivern, el contrari. Aquestes necessitats diferents afecten 
les espècies animals també al llarg de les diferents etapes vitals. Si 
produïm entorns heterogenis, els éssers vius poden construir, segons les 
seves necessitats, un recorregut vital amb temps d’ús variats als diversos 
79
Izaskun Chinchilla 
entorns. En aquest sentit, l’estratègia que és bona per a les abelles, els 
pardals o els esquirols, ho és de manera idèntica per als éssers humans, 
els quals presenten necessitats variables segons l’estació i l’etapa vital.
Solucions heterogènies en contra de solucions netes
Els qui exerceixen l’arquitectura han estat educats per homogeneïtzar 
l’entorn, entre d’altres raons perquè, des del punt de vista de qui 
dissenya, és un procés molt més econòmic (trobo una solució que em 
sembla bona i la repeteixo), en contra de l’aposta per l’heterogeneïtat 
(no només he de pensar diverses solucions, sinó que he de barallar-me 
 amb els problemes que sorgeixen 
L’elecció de la plaça dura ha de ser en barrejar-les). Tant regidors com professionals de l’arquitectura s’han 
contestada per la ciutadania de manera posicionat sistemàticament a favor 
militant, perquè suposa un inconvenient de les “solucions més netes”, tal com les defineix l’actual alcalde 
greu per a la seva salut i el seu benestar i de Madrid, José Luis Martínez-
per a la subsistència de les espècies vives Almeida, com ara la solució per reurbanitzar la Puerta del Sol, tant 
de la ciutat. extremadament dura que proposa 
una absència total de vegetació. 
Aquest projecte va ser l’objecte d’un concurs organitzat pel Col·legi 
d’Arquitectes de Madrid el 2014, guanyat per Linazasoro & Sánchez 
Arquitectura.
Per defensar aquest tipus de propostes s’utilitzen arguments 
com la necessitat de preservar el patrimoni històric, però hem de 
recordar que la plaça Mayor de Madrid va comptar, com tantes 
altres, amb arbres i fonts fins el 1927. L’elecció de la plaça dura ha de 
ser contestada per la ciutadania de manera militant perquè suposa 
un inconvenient greu per a la seva salut i el seu benestar i per a la 
subsistència de les espècies vives de la ciutat. O és que la covid-19 no 
ens ha ensenyat res sobre la conveniència de primar l’economia per 
sobre de la salut i el medi ambient? Els arguments tècnics (estructures 
subterrànies) o històrics són tots qüestionables i superables. Les úniques 
raons de pes per fer prevaler la plaça dura són, un cop més, situar 
les activitats productives (neteja, seguretat, control de l’ordre públic, 
publicitat, comerç i organització d’esdeveniments lucratius) per sobre 
dels ciutadans, del medi ambient i de la salut, una fórmula que aquest 
article vol convidar a discutir com a errònia i, si es vol ser més pervers, 
a entendre com una manera de preservar una cultura visual d’ordre 
i neteja que permet els arquitectes educats en el Moviment Modern 
distingir les seves preferències estètiques de les del poble ras.
80
Dossier
Joan Tomás — Projecte sense títol

Carme Portaceli Carme Portaceli serà 
“És pel cor que es la propera directora 
trastoca la ment del Teatre Nacional 
de l’espectador” de Catalunya, amb 
la qual cosa es 
convertirà en la primera dona que dirigeix la 
institució des de la seva fundació. L’octubre 
d’enguany s’incorpora a l’equip del TNC 
per començar a preparar la programació de 
la temporada 2021-22. La seva trajectòria, 
les seves produccions i la seva bona gestió 
al capdavant del Teatro Español de Madrid 
l’avalen a l’hora d’encarar el nou repte. 
El teatre en què creu Portaceli parla de 
les persones, de les pors i de les angoixes, 
tot buscant crear il·lusió i esperança. El seu 
propòsit és un TNC hospitalari, que aculli 
tothom: des de la gent que ja hi ha donat 
suport i l’ha fet créixer, fins als artistes 
que no hi han treballat mai i el públic que 
encara no l’ha descobert.
83
Entrevista
Carme Portaceli (València, 1957) Qui la va portar al teatre per primera vegada? Té 
va fundar la Factoria Escènica un primer record teatral?
Internacional el 2006, un espai No gaire. La meva primera influència teatral va ser la 
d’investigació i desenvolupament per meva cunyada Teresa Lozano, la dona del meu germà 
a la creació d’espectacles i activitats gran. Ella feia teatre i és el que a mi em va portar 
paral·leles que ajudin a contextualitzar directament al món del teatre.
i a situar l’espectador en una actitud 
activa. Al llarg de la seva dilatada M’agradaria començar parlant una mica de la seva 
trajectòria, ha dirigit tant obres família.
d’autors clàssics universals com Jo vinc d’una família de classe social més aviat alta. 
Shakespeare, Gorki, Bertolt Brecht Una família on tothom ha estudiat una carrera i 
o García Lorca com de dramaturgs molts d’ells són metges. De broma, molts cops em 
europeus contemporanis, com Bernard- diuen “doctora Portaceli”. Tinc dos germans grans, jo 
Marie Koltès, Heiner Müller o Thomas vaig ser la filla esperada molt temps després. Un és 
Bernhard. També adaptacions de arquitecte i l’altre, metge. Com et deia, una família de 
clàssics com Mrs. Dalloway de Virginia carreres.
Woolf o Frankenstein de Mary Shelley, 
una producció aquesta última amb la Va tenir una educació molt artística?
qual va exhaurir entrades a la Sala Gran No he tingut una educació convencional. La meva 
del Teatre Nacional. Portaceli s’ha fet mare, que era una dona convencional, educada 
càrrec de la direcció escènica de l’òpera convencionalment, era molt ambiciosa amb els seus 
L’enigma di Lea, de Benet Casablancas, fills. Per exemple, a mi, amb dotze anys, em van 
al Gran Teatre del Liceu. El seu últim enviar a Londres durant tres mesos amb una família 
espectacle, No passa cada dia que algú perquè aprengués l’anglès. Més endavant em van 
ens necessiti (de fet, no és gens habitual enviar a una altra família a Dublín i després vaig anar 
que algú ens necessiti) s’ha estrenat al a Londres a la universitat. La meva mare pensava que 
Festival Grec 2020. era una manera d’educar-me i posar-me en un nivell 
en el qual jo havia d’estar, i de conèixer la llibertat.
I quin impacte li va produir aquesta llibertat?
Recordo la primera vegada a Londres, l’impacte de veure, tots barrejats, 
negres, indis, xinesos. Jo venia d’un lloc on tots érem iguals, tant 
a Barcelona com a València, perquè jo passava la meva vida entre 
aquestes dues ciutats. I recordo que vaig pensar: “Això és el món, d’on 
jo vinc no és el món”. I aquesta va ser més o menys la meva educació.
La seva primera escola va ser a València?
Primer vaig anar a una escola a València, però sóc de família materna 
catalana i de molt jove ja vaig venir a viure a Barcelona. El meu germà 
va venir a estudiar arquitectura i de sempre era la ciutat on jo volia 
viure, perquè era un lloc on es respectava la meva llengua i la meva 
cultura, i a València no es respectaven tant en aquell moment.
Així, qui li va ensenyar a escriure en català?
Quan era petita, al meu col·legi a València no t’ensenyaven català, però 
jo l’estudiava a casa meva. Encara recordo que amb dotze anys ja vaig 
84
Entrevista
anar a la llibreria de l’Eliseu Climent, la 3 i 4, famosa perquè l’extrema 
dreta la cremava dues o tres vegades l’any. Hi vaig demanar una 
gramàtica per aprendre català, ja que sabia parlar-lo però ningú me 
l’ensenyava gramaticalment i a l’escola estava prohibit.
I amb quina edat va aterrar a Barcelona?
Quan tenia disset anys vaig venir a estudiar Història de l’Art a la 
Universitat de Barcelona, i quan ja estava acabant la carrera vaig 
entrar a l’Institut del Teatre i vaig començar a dirigir amb uns cursos 
que hi havia de direcció d’actors per càmera, perquè a mi m’agradava 
molt el cinema. I amb aquesta experiència vaig veure que el teatre 
era el que més m’interessava del món i vaig començar a treballar com 
a ajudant de direcció. He tingut el gran privilegi d’aprendre direcció 
 al costat de Fabià Puigserver i de 
“El que més he après de Fabià Puigserver Lluís Pasqual, que han estat els meus mestres.
i de Lluís Pasqual és que, al teatre, la m i la 
a no fan “ma”. La clau és des d’on es diuen Què va aprendre de Fabià Puigserver?
les coses, saber amb quin to s’han de dir Ell em deia que el teatre era una 
perquè arribin al cor.” manera de viure, i quan m’ho deia jo no ho entenia. Ara sí que 
ho entenc. És una manera de fer introspecció cap endins i de mirar el 
món des d’un lloc. Sempre em deia una cosa molt bonica: “Portaceli, 
si tu vols fer creure que un elefant vola a l’escenari, si ho fas bé, la 
gent s’ho creurà”, i és veritat. Es tracta d’entendre aquesta capacitat 
d’abstracció que té el nostre ofici i com del no re vas creant amb les 
paraules, entenent on van les paraules. El que més he après del Fabià i 
també del Lluís Pasqual és que, al teatre, la m i la a no fan “ma”. Quan 
els meus alumnes han de fer alguna frase com ara “t’estimo”, ells diuen 
directament “t’estimo”, però jo els pregunto, “per què t’estimo?”. Pot ser 
que ho diguis a algú perquè estàs a punt de matar-lo o de suïcidar-te, 
perquè no l’estimes, perquè l’acabes d’enganyar… La clau és des d’on es 
diuen les coses, saber amb quin to s’han de dir perquè arribin al cor. És 
pel cor que es trastoca la ment de l’espectador.
També s’ha format a l’estranger.
Sí, després em van concedir una beca i me’n vaig anar a París. Allà 
vaig fer una assistència amb l’Antoine Vitez, un home d’una cultura 
extraordinària, l’últim dels humanistes. Potser no feia el teatre que a 
mi m’hauria agradat fer, però sí que vaig aprendre d’ell el respecte pel 
text. Vam fer Electra, i amb una llibertat sense límits. Vaig entendre 
que el teatre clàssic es pot fer d’una manera moderna si ets capaç 
d’agafar-ne l’essència. Anys més tard, quan vaig fer L’auca del senyor 
Bernat Puigtobella, entrevista
Esteve al Teatre Nacional, el besnét del Santiago Rusiñol va venir 
Clara Soler Chopo, fotografia emocionat després de la funció i em va dir: “Hem plorat, hem rigut i 
85
Carme Portaceli 
© Laia Serch
només puc pensar que si el meu besavi fos aquí, diria que aquesta és la 
seva obra al segle xxi”. No s’ha de tenir por dels clàssics i cal anar-hi 
sempre amb un respecte total, però els has de portar a la nostra visió, 
perquè és la que tenim, no en tenim cap altra.
També va conèixer Bernard-Marie Koltès, un dels autors que l’ha 
marcat i de qui ha muntat quatre obres. Com era com a persona?
Era molt vital, tot i que el vaig conèixer quan començava a estar 
malalt i encara no sabien què tenia. Em va regalar els drets de la seva 
obra Combat de negre i de gossos. Quan vaig tornar a Barcelona la vaig 
muntar a l’Espai B del Mercat de les Flors. Fins a aquell moment ningú 
hi havia fet teatre, jo el vaig obrir com a sala de teatre. Aleshores un 
dia va venir el Fabià a veure l’assaig. Li acabaven de denegar la plaça de 
toros de plaça d’Espanya i va descobrir aquell espai. Koltès volia venir a 
Barcelona a veure l’estrena, que va ser el 27 o 28 de setembre del 1988, 
però no va poder perquè estrenava El retorn al desert a París el mateix 
dia. I al cap d’uns mesos va morir.
Al llarg de la seva carrera ha estrenat autors germànics com Marius 
von Mayenburg, Botho Strauss, Heiner Müller, Elfriede Jelinek o 
Thomas Bernhard. D’on li ve aquesta tirada pels autors alemanys?
N’he tingut molta, de tirada, però ara no en tinc tanta. El que a mi 
m’agradava era la seva llibertat. Tenen sempre una gran llibertat en el 
moment de fer les coses i d’explicar-les com les expliquen. Ara no estic 
tan a prop d’aquesta tendència, tot i que continua interessant-me. Ara 
al nostre país estan passant coses molt boniques dramatúrgicament 
parlant, hi ha gent extraordinària que ha de tenir l’oportunitat 
de continuar creixent. Per la meva relació amb els meus col·legues 
europeus, m’interessa molt el que està passant a algunes zones d’Itàlia, 
a Portugal… Comencen a sorgir moviments que m’atreuen moltíssim.
I com va detectant aquest talent a l’estranger?
Ho he vist liderant Between Lands, un projecte europeu que està 
destinat a treballar per la defensa de la cultura i de l’Europa de les 
cultures i tots els valors que això suposa. El continuaré impulsant des 
del Teatre Nacional de Catalunya.
Between Lands ha de promoure l’intercanvi de les obres d’un país 
amb un altre?
Sí, però que viatgin no des d’un punt de vista comercial, com un simple 
intercanvi de cromos, sinó anant més enllà. Hem de posar sobre la taula 
els temes fonamentals que ens interessen. Durant el confinament hem 
estat parlant i discutint amb altres directors sobre quin paper ha de 
jugar la cultura com a servei públic avui dia. Això també ho dic perquè 
seré directora del Teatre Nacional de Catalunya i ho he sigut del Teatro 
Español. El que has de fer es crear il·lusió, confiança i esperança cap 
86
Entrevista
a la cultura, i aquest és el nostre servei. I com ho has de fer? Doncs 
posant sobre la taula temes fonamentals. De què parla el teatre? De 
nosaltres, de les nostres pors, de les coses que ens angoixen, que ens 
omplen o que ens generen incertesa, com el moment que estem vivint… 
 El teatre no parla de zombis, sinó 
“De què parla el teatre? De nosaltres, de de l’ésser humà i del seu interior. Hem de posar en comú aquests 
les nostres pors, de les coses que ens temes fonamentals entre els sis 
angoixen, que ens omplen o que ens països que participen al programa Between Lands. Hem de veure com 
generen incertesa, com el moment que fer una programació conjunta, de 
estem vivint…” manera que un espectador pugui tenir un “bonus de viatge” i que, 
si ens proposem parlar de fronteres, pugui anar a veure obres sobre 
fronteres a Bèlgica, França, Portugal, Catalunya…
Així doncs, no es tracta tant que els espectacles girin, sinó que hi 
hagi un diàleg entre produccions…
Sobretot que hi hagi un diàleg entre produccions i dramaturgs. Per 
exemple, que treballin en una producció francesa un dramaturg d’allà 
i un d’aquí, en una obra que parli sobre fronteres o qualsevol temàtica 
que ens interessi, sempre defensant la cultura braç a braç davant 
d’unes qüestions polítiques que hem abandonat una mica.
87
Carme Portaceli  
El teatre no es pot desvincular 
del tot de la política. Dins de 
la nova funció que tindrà en un 
teatre públic, com pensa que 
pot integrar aquesta dimensió 
política que té el teatre en una 
institució d’abast nacional i en un 
context polític tan complicat?
Jo estic segura que no tindré cap 
problema, perquè el que crec que 
he de fer en un teatre nacional és 
que sigui un teatre per a tothom. 
Per tant, l’hospitalitat ha de ser la 
nostra línia de conducta. Aquesta 
serà la nostra gran política, 
mantenir tot el públic que existeix 
al TNC i que ha mantingut aquest 
teatre any rere any. Però alhora 
hem d’obrir les portes. El TNC ha 
d’oferir una via d’entrada per a 
artistes que mai hi han treballat 
i també portar-hi un públic més 
obert a noves franges d’edat, sense 
condicionants de classe ni de 
gènere.
Vostè serà la primera dona que dirigirà el Teatre Nacional. Fins ara 
cap dramaturga catalana viva ha estrenat cap obra a la Sala Gran i 
potser ja toca...
Amb mi no hi haurà cap problema. Ho tinc en ment i als gens. No cal 
cap explicació, un teatre és el mirall del món i al món hi ha homes i 
dones, i per tant al teatre hi ha d’haver el mateix.
Un dels grans maldecaps per a qualsevol director del TNC ha 
estat omplir la baluerna de la Sala Gran. Vostè va demostrar 
amb Frankenstein que és capaç d’omplir les 800 butaques. No 
s’hi pot fer un muntatge massa intimista, perquè s’ha d’arribar a 
l’espectador de l’última fila i per aconseguir-ho calen ingredients 
èpics i una certa expansió.
Hi ha d’haver una expansió, sí, però jo crec que és una qüestió interior. 
Com a dramaturg has d’estar preparat per arribar amb el teu cor al cor 
de la gent. Has de tenir una història vital, i alguns joves ja la tenen, 
però crec que es va guanyant amb l’edat. Si aquesta història vital ja està 
en camí, se l’ha d’acompanyar perquè al cap del temps el dramaturg 
pugui fer aquest salt. Jo tinc un projecte, que encara no puc explicar, 
que ha d’ajudar a preparar els dramaturgs per a la Sala Gran.
88
Entrevista
Vol dir que s’ha de fer un acompanyament als dramaturgs abans 
de tirar-los allà, enmig dels lleons.
En principi crec que s’ha d’acompanyar, i no sóc ningú per dir qui 
vindrà i qui no, però sí que pots intuir quines persones poden tenir 
més predisposició per trencar aquest sostre de vidre i arribar a les 800 
butaques. I se les pot preparar amb exercicis, perquè vagin fent aquest 
camí fins a desembocar un dia a la Sala Gran.
Com creu que es podria rejovenir el públic del TNC?
Tinc molts projectes i iniciatives que surten del teatre cap a fora. 
 Anirem a barris a treballar amb 
“Anirem a barris a treballar amb adolescents. adolescents. I farem unes lectures d’obres d’encàrrec que parlen de 
I farem unes lectures d’obres d’encàrrec que la invisibilitat de les dones, per 
parlen de la invisibilitat de les dones.” exemple. Si t’acostes a aquests nous públics, després són ells que 
et venen a veure. En aquest sentit, 
l’experiència del Teatro Español ha estat extraordinària.
Expliqui’m aquesta experiència.
Nosaltres en dèiem "Lectura del español en los barrios". Fèiem 
lectures teatrals els caps de setmana a centres cívics o biblioteques 
de barri. Amb la gent que hi participava es creaven unes sinergies 
extraordinàries.
Que es van reflectir en la xifra d’ocupació del Teatro Español...
Quan vaig entrar, la mitjana d’ocupació del Teatro Español era del 28%. 
En cinc mesos vaig augmentar-la al 67% del còmput total d’ocupació i 
vaig acabar amb un 80%. Em van fer fora després.
La van fer fora per raons polítiques?
Jo tenia un contracte de tres anys, prorrogables a tres més, un 
contracte habitual. I em van comunicar per telèfon que no continuaria 
després dels primers tres anys. Això sí, em van respectar la darrera 
temporada.
Aleshores no van incomplir el contracte, simplement 
no li van renovar?
En el meu cas hi havia dos cicles i no es va renovar. És el mateix que 
dir que em van fer fora. Però bé, això és el que va passar i vam acabar 
amb un 80% d’ocupació, una bona xifra tenint en compte que al Teatre 
Español hi ha unes seixanta butaques de visibilitat reduïda.
Vostè que ha treballat a Madrid i ha pogut comparar el que es fa 
allà amb el que es fa aquí, hi ha tanta diferència entre la cultura 
teatral d’una i altra ciutat?
89
Carme Portaceli  
N’hi havia fa uns anys, jo crec que ara ja no. A Madrid hi ha sales 
alternatives i un panorama teatral interessant, més que fa uns anys.
De Madrid ens arriben sobretot musicals, un producte de gran 
inversió, molt diferent.
Sí, és com si diguéssim “el teatro” de la Gran Via, que és tota una altra 
cosa, com aquí el Paral·lel quan hi havia el Paral·lel.
Reculant una mica, m’agradaria que em parlés de la Factoria 
Escènica Internacional (FEI) que va fundar i de la qual ha estat la 
directora artística. La FEI va arrencar l’any 2006 amb la producció 
de L’agressor, de Thomas Jonigk.
Com succeeix amb gairebé tots els meus projectes, el sentit de la FEI 
era aglutinar una sèrie d’artistes (de la música, el teatre, el moviment), 
que és el que a mi m’agrada fer, per tal que poguéssim compartir una 
sèrie de projectes i que la gestió anés de la mà de la creació des del 
 primer dia. Érem el Dani Nel·lo, 
“La Factoria va ser pionera de moltes coses. la Marta Carrasco i jo mateixa, entre d’altres. En aquell moment, 
Vam coproduir per primera vegada amb el la Factoria va ser pionera de 
TNC, amb el Teatre Lliure, amb el Grec…” moltes coses. Vam coproduir per primera vegada amb el TNC, amb 
el Teatre Lliure, amb el Grec… 
Era una empresa privada petita i començava a fer aquest tipus de 
coproduccions, que aleshores no eren habituals. Ara, això ja és el més 
normal. Assajàvem a la Nau Ivanow, que era un espai que jo havia 
descobert quan vaig preparar les funcions de Gènova, un espectacle 
produït pel Fòrum de les Cultures el 2004, que incorporava música en 
viu, i on assajava fins a hores que molestaven els veïns. Llavors vam 
buscar la possibilitat de canviar de lloc i ens van dir que hi havia una 
persona que tenia una nau a la Sagrera i vam anar allà de casualitat, 
vam quedar-nos a assajar i a mi em va agradar molt. Vaig trobar 
que era com una mena de nau alemanya, semblava que estiguessis a 
Berlín, i vaig preguntar si els faria res que ens establíssim allà. Hi vam 
representar L’agressor pensant que no vindria ningú i vam omplir.
I ara en aquests moments la Factoria es troba en pausa?
Jo vaig deixar la FEI quan vaig començar a treballar al Teatro Español. 
M’hi hauria pogut quedar pel tipus de contracte que tenia, però vaig 
trobar que era legal, però no bonic.
En qualsevol cas, si repassem totes les seves produccions, ha 
conservat aquesta voluntat de risc, de fer un teatre experimental, 
de buscar noves fronteres…
És el que faig. Francament, crec que és el que fem la majoria dels 
artistes: busques un llenguatge propi que et satisfaci, que et permeti 
90
Entrevista
explicar allò que vols dir i que arribi directe al cor. I això es el que 
he fet des del principi, vaig començar a treballar la música en viu 
i el moviment a escena, i això m’ha fet investigar molt el tipus de 
llenguatge en un espai escenogràfic més conceptual i abstracte. Es 
tracta que del no res vagi sortint la situació i es vagi transformant tot.
La paraula ens permet construir mons a escena en un espai 
abstracte, però també és cert que darrerament hi ha hagut una 
irrupció del món audiovisual als escenaris. Creu que l’abús de les 
pantalles podria arraconar la paraula?
És cert que jo també utilitzo molt l’audiovisual des que vaig fer Gènova 
l’any 2004, en un moment en què encara no s’utilitzava gaire. Jo me’n 
vaig servir com un recurs més per arribar al cor i per explicar coses 
amb les imatges. Però no crec que l’audiovisual estigui barallat amb 
l’essència del teatre, que és la paraula, perquè és des de la paraula que 
tu crees el món.
De fet, en el seu darrer espectacle, estrenat al Festival Grec 
aquest estiu passat, la paraula regna per damunt de tot. I demana 
a l’espectador una escolta molt atenta, perquè és un collage de 
textos, entre els quals hi ha una llarga entrevista al filòsof coreà 
Byung-Chul Han publicada a El País.
91
Carme Portaceli 
Sí, però eren fragments molt petits i quedava molt clar què diu Byung-
Chul Han. Vivim en l’era de la comunicació i durant el confinament hem 
estat tot el dia hiperconnectats via Zoom, Skype o WhatsApp, però de cop 
i volta ens adonem que no fem comunitat. Què passa amb els rituals, que 
són els que fan comunitat, i per què no els estem celebrant? I nosaltres 
sabem de què parlem, perquè vivim en un país en què no s’han enterrat 
bé els morts d’una part de la guerra. Sabem molt bé com n’és de greu 
saltar-se els rituals. I després Han encara deia una altra cosa interessant 
que només vam apuntar i que és tota aquesta teoria de l’autenticitat: ara 
resulta que hem de ser autèntics, hem de dir el que sentim o pensem, el 
que ens ve a la boca i ens dona la gana. En canvi, Han defensa que hi 
ha unes normes de convivència i que no podem dir qualsevol cosa que 
ens passi pel cap. I d’això en diuen sinceritat o autenticitat, però és tot 
el contrari. L’ego sempre es troba al centre de tot això, com si el que tu 
penses fos molt important; i no ho és, moltes vegades és millor estalviar-
t’ho i no fer mal. La meva amiga Pepa López sempre diu: “La sinceritat 
s’ha de reservar pel que és bo, no pel que és dolent”.
Ara que parlem de rituals, el teatre n’és un, i durant el confinament 
hi ha hagut la temptació de fer teatre virtual. En la seva darrera 
temporada al capdavant del TNC, Xavier Albertí incorpora 
l’espectador en línia. Vostè creu que l’streaming pot substituir les 
arts escèniques en viu? No creu que la presencialitat forma part 
del ritual del teatre i que és insubstituïble?
És insubstituïble perquè la presencialitat és el que fa comunitat. 
L’essència del teatre és aquesta comunitat, i és també l’essència de la 
comunitat humana. Allò que ens fa estar preparats per la convivència 
i la tolerància és seure junts mentre mirem el mateix, i bategar junts, 
i després ja parlarem de si t’agrada o no t’agrada, perquè no és el més 
important. El més important és assistir junts a una situació i bategar 
i respirar plegats. Jo sempre dic als meus alumnes: “No m’interessa 
què penses, ni si t’ha agradat o no”; l’important és que em diguis què 
pensaves mentre eres al teatre, i a partir d’aquí podem parlar. No faig 
classe per saber si t’ha agradat o no, no podem ser sempre tan importants.
Hi ha res més que li faci por en aquesta nova etapa que enceta?
Ara mateix, no. Conec molt bé la gent que treballa al Teatre Nacional 
i no són dels que deixen caure el llapis a les cinc de la tarda. A mi 
m’agrada treballar en equip, escoltar, discutir i aglutinar la gent. Al 
TNC hi ha els millors equips tècnics, gent intel·ligent amb moltes ganes 
de fer coses i ens hem de posar al dia amb aspectes com la tecnologia 
i l’anglès. Potser sóc molt ingènua i em trobaré amb tots els problemes 
del món, com a tots els teatres públics, però crec que entro a treballar 
amb un equip de professionals de primera, i això em dona confiança.
92
Entrevista
Joan Tomás — Projecte sense títol
Allà on la ciutat A Linde, el projecte 
es guanya tots fotogràfic de Myriam 
els seus noms Meloni i Arnau Bach, 
Gerardo Santos  hi veiem la Barcelona 
de l’altra banda de 
les rondes. La del Rec Comtal i de l’antiga 
carretera de Ribes. La que tot usuari de 
rodalies relaciona amb la imatge del bar 
Fandila, des de la finestreta del tren. Més 
que apropar Barcelona, les fotografies donen 
la benvinguda als primers barris de la ciutat.
94
Visions urbanes
▲
Vista general de la sortida 
de Barcelona per la Meridiana, 
amb el barri de Vallbona a la dreta 
Myriam Meloni i Arnau Bach ofereixen, amb el seu treball Linde, del pont i Ciutat Meridiana 
un profund retrat fotogràfic contemporani —gairebé etnogràfic— i Torre Baró a l’esquerra.
dels quatre barris fronterers de l’extrem nord de la ciutat: “El 
primer interès és retratar fotogràficament els límits de Barcelona, 
i Nou Barris és el districte més allunyat del centre”, apunta el 
coautor del llibre, Arnau Bach. En aquest districte, els quatre barris 
que marquen la darrera línia de la ciutat i donen nom a aquesta 
frontera són Canyelles, Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana. 
Són barris en què, si et despistes mentre camines per les boscúries 
o les rampes inclinadíssimes, o pels rius d’autopistes, surts, 
físicament, de Barcelona.
Aquest llibre és el resultat d'un any i mig de treball de 
camp de Meloni i Bach en què han fotografiat els protagonistes 
de les petites grans històries que s’expliquen a Linde i escoltat 
les seves glòries i misèries. La coautora Myriam Meloni explica 
quin mètode va seguir per aproximar-se als barris i a la seva gent: 
“Primer vam acudir a les associacions de veïns, perquè són qui més 
relació tenen amb el teixit social de cada barri, però a partir d’aquí 
vam procurar no cenyir-nos a ser portaveus dels seus reclams, sinó 
a fluctuar entre diferents posicions, generacions, entre diferents 
procedències, que sens dubte ens aportarien una visió més Gerardo Santos,
completa i, de vegades, contradictòria”. periodista.
95
Gerardo Santos
Històricament, en aquests barris s’han trobat gents de 
procedències molt diverses i amb unes possibilitats econòmiques 
força baixes. Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró, en aquest 
ordre, són els tres barris amb la renda familiar mitjana més baixa 
de la ciutat. Canyelles se situa en la desena posició pel final. Quant 
al número d’habitants, Vallbona i Torre Baró no sumen ni 5.000 
veïns. A Canyelles en són gairebé 7.000 i, a Ciutat Meridiana, 
més de 10.000. Aquest darrer barri presenta a més una densitat 
de població de 28.000 persones per kilòmetre quadrat. Una 
animalada, tot i que queda lluny de la densitat de població del barri 
de La Florida, a L’Hospitalet de Llobregat, que amb més de 74.000 
habitants per kilòmetre quadrat, és la més alta d’Europa. Les cases 
també són diferents segons el barri. A Torre Baró i a Vallbona 
destaquen els habitatges autoconstruïts, baixos. A Canyelles i a 
Ciutat Meridiana predominen els edificis rusc, desenvolupistes i 
enormes, molts d’ells mancats de condicions per viure-hi dignament.
Passat (i present) de lluita veïnal
▲ Filiberto Bravo és una institució a Ciutat Meridiana. Històric 
L’Esperanza va passar de viure en president de la seva associació de veïns, el seu patrimoni de lluita 
una barraca al Carmel a un pis 
de Canyelles que, per ella, veïnal és una enciclopèdia oberta per a qualsevol que hi parli: “La 
“era un palau... I encara ho és”. visió del barri que té Filibert és la de la unió i la lluita social, però 
la visió de Ciutat Meridiana que pot tenir una dona que acaba de 
L’històric president de migrar des d’un poblet del Marroc és la de sensació de llibertat 
l’associació de veïns de Ciutat —explica Myriam Meloni—. Per aquesta veïna, disposar d’una 
Meridiana, Filiberto Bravo. comunitat propera on es cuiden els uns als altres però que alhora 
▼ no es fica en la vida de l’altre és bàsic per al desenvolupament 
personal en llibertat”. Ciutat Meridiana, el Bellvitge de la frontera 
nord de Barcelona, és llibertat i és lluita i, tal com recorda un dels 
testimonis recollits a Linde, el d’Esperanza, també és dignitat de 
classe: “Quan ens van proposar venir a viure a Canyelles, vam 
acceptar perquè ens va agradar. [...] A la nit, només podia pensar 
en el pis —Esperanza vivia amb la seva família en una barraca al 
Carmel—, en com estava fet, la galeria... Una casa humil de classe 
obrera, però per mi era un palau... I encara ho és”.
Tot i que denunciar la injustícia social ha ajudat a 
mantenir viu el sentiment d’arrelament entre els veïns després de 
tantes generacions, caure en mostrar Ciutat Meridiana únicament 
com el barri dels desnonats (Villadeshaucio), lluny de conscienciar, 
estigmatitza. I així ha sigut des de fa moltes dècades, i la x de 
l’equació ja la va aïllar Candel a Els altres catalans: “En realitat, els 
immigrants formen una societat a part aquí, de la mateixa manera 
que la formaven allà. És el trist destí de la seva condició de baix 
proletariat”. A Linde, l’aproximació a la realitat de quatre dels 
barris més pobres de Barcelona procura articular-se a través de la 
bellesa i sense caure en dramatismes. A més, s’allunya també de les 
96
Visions urbanes
►
El pont del Congost de Besòs, 
inaugurat a finals de 2005, uneix 
el barri de Vallbona amb Torre Baró 
i Ciutat Meridiana. Algunes famílies 
aprofiten per reunir-s’hi a sota 
i compartir un àpat.
constants revisions historicistes que es fan dels ara tretze “nou barris”. 
Més enllà de la precarietat, les realitats dels quatre barris retratats al 
llibre s’entremesclen en un tot narrativament més ric.
“És fàcil caure en la pietat, en l’exaltació de la pobresa, en 
el paternalisme i en l’estigmatització —assumeix Meloni—, però a 
Linde no hem pretès parlar de l’altre de manera objectiva, sinó fer una 
pinzellada dins d’una realitat molt més complexa”. Quan un periodista 
 ha de cobrir una història sobre 
A Linde, l’aproximació a la realitat de quatre precarietat, sempre li hauria de saltar el ressort que avisa del perill 
dels barris més pobres de Barcelona de rendir-se a la romantització de la 
procura articular-se a través de la bellesa pobresa. Les històries de precarietat es transmeten oralment per part de 
i sense caure en dramatismes. la persona afectada; el periodista 
les escolta, les interioritza i 
les contextualitza (o, al menys, hauria de fer-ho); després plasma 
aquesta història, o bé amb paraules o bé amb imatges; i, finalment, 
la publica per a l’escrutini i el judici de l’opinió pública. Però aquesta 
història no acaba aquí, ni amb la publicació ni amb la factura que 
ingressa el periodista, sinó que segueix sent la realitat única i present 
d’aquella persona i el seu entorn. El gran malabarisme consisteix en 
explicar la història d’una manera conscient de l’alteritat, i això només 
s’aconsegueix amb temps i amb un tracte honest amb les fonts, entre 
97
Gerardo Santos
d’altres coses: “La idea principal era 
entendre i comprendre el dia a dia 
d’aquests barris, que acaben sent la 
perifèria de la perifèria quan ni ho 
són ni haurien de ser considerats 
com a tal. Ni en sentit social ni en 
sentit polític”, diu Myriam Meloni.
Barris guanyats casa a casa
Més enllà de la realitat econòmica 
i de la deixadesa històrica vers 
aquests barris, hi ha un altre factor 
que explica com es vertebra la 
idiosincràsia dels seus veïns i com 
s’ha solidificat aquí el sentiment 
d’arrelament: tots quatre són barris 
recents, construïts en molts casos 
▲ pels mateixos veïns que encara hi 
Un adult i un nen asseguts sobre viuen. O, si no, pels seus fills, els 
un pont improvisat que travessa 
el Rec Comtal en passar per quals han heretat les cases que van 
Vallbona, l’únic tram al descobert construir els seus pares. En moltes ocasions, s’aixecaven quatre parets 
d’aquest rec i que encara proveeix i un sostre durant la nit per tal que els guàrdies, al dia següent, no 
d’aigua els horts urbans de la zona. poguessin tirar per terra la construcció, ja que era una casa habitada. 
No és l’únic exemple de barris guanyats casa a casa pels seus pobladors: 
Huertas Clavería explica en el seu Barrios de Barcelona com els veïns 
van col·locar uns rudimentaris esglaons per salvar les pendents de Torre 
Baró, autèntics tobogans els dies de pluja. Un altre: durant el segrest 
del bus de la línia 47 el maig del 1978 (que va servir per demostrar a 
l’ajuntament que l’autobús podia pujar les pendents d’aquests barris), 
els veïns van eixamplar a base de pic i pala algunes corbes que eren 
massa pronunciades per al Pegaso Monotral que conduïa Manuel Vital, 
veí del barri. I, avui dia, la gent segueix efectuant petites millores en 
aquests barris, motu proprio, sense demanar ni permís ni perdó: “Aquí, 
el sentiment d’arrelament és molt diferent del d’un barri que es va 
construir segles enrere, per gent ja oblidada, la història de la qual ja 
s’ha perdut”, diu Myriam Meloni.
Són barris aïllats, per bé i per mal. Fins que no van aixecar 
el pont del Congost el 2005, després de dècades de reivindicacions 
veïnals, Vallbona estava separada de Barcelona. Només un camí de 
cabres la connectava amb els barris contigus de Torre Baró i Ciutat 
Meridiana. Diu Arnau Bach que, per aquí, si hi ha un terreny més o 
menys pla, algú prepara tot el necessari i en un parell de dies els nens 
ja hi juguen a futbol. I si hi ha un descampat, els joves l’adequaran per 
assajar coreografies de música urbana: “La legislació és la mateixa que 
a la resta de la ciutat, però potser aquí hi ha més permissivitat. Tampoc 
necessiten canalitzar milers de turistes cada dia”. Remata la reflexió 
98
Visions urbanes
Myriam Meloni: “Allà, a Barcelona (sic), cada tros d’espai públic ha 
estat destinat a un ús, ‘aquí es camina, aquí es creua, aquí hi va la 
terrassa’, però aquí, en aquests barris, no. Acaba sent una qüestió 
d’interès econòmic. A la Barcelona dels turistes, cada tros de ciutat 
té un rèdit econòmic potencial enorme; aquí, no”.
La concepció centralista i productiva de l’aquí i de l’allà 
es difumina en aquests barris. És a dir, l’aquí sol ser la serra, 
el bosc; i l’allà, la resta de Barcelona, allò que s’estén més enllà 
de les autopistes. Per a un veí de la Barcelona a nivell de mar, 
però, Collserola, el Tibidabo, queden allà. Candel es referia a 
aquest tipus de barriades perifèriques amb aquell cèlebre Donde 
la ciudad cambia su nombre, i si bé és cert que els veïns (fins i 
tot la fotògrafa que ha passat més d’un any en aquests barris), 
diuen “anar a Barcelona” quan ja hi són (cosa que també passa als 
barris que fa segles eren vil·les independents), l’anhel històric dels 
veïns de Canyelles, Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana passa 
per superar aquesta alteritat i ser tractats igual que la resta de 
▲ Barcelona.
Blas, veí de Vallbona, 
amb Rosita, un porc senglar femella.
Resignificar espais de vegades monstruosos
La relació amb la natura és molt més estreta en aquestes latituds 
de la ciutat. A Vallbona, per exemple, els joves encara aprofiten els 
últims vestigis del Rec Comtal per banyar-se, i per aquella zona es 
troben també els darrers horts de la ciutat. A Linde coneixem la 
història de Rosita, una femella de porc senglar que ronda la zona: 
“Quan la crido —diu Blas, veí del barri—, sempre ve a veure’m 
i passem l’estona junts. Això és natura pura. Aquesta casa és la 
 meva vida, és tot el que vull”. Blas 
La concepció centralista i productiva de treballa la terra i ha criat animals, sobretot coloms, tot i que ja no ho 
l’aquí i l’allà es difumina en aquests barris. fa per competicions, només per 
És a dir, aquí sol ser la serra, el bosc; i allà, exhibicions. Quan la seva filla va morir, va enterrar les cendres al 
la resta de Barcelona, allò que s’estén més jardí. Tal és el seu arrelament.
enllà de les autopistes. En aquests barris, el paisatge canvia en pocs centenars 
de metres. Dels voltants de la serra passem a l’eixam de carreteres 
(C-17, C-33, C-58, AP-7), el no-lloc per excel·lència de la ciutat 
que ha estat reapropiat pels veïns. Si a Canyelles, Torre Baró, 
Ciutat Meridiana i Vallbona han après a viure al costat de la serra, 
encara han hagut d’aprendre més a viure encaixats entre moles 
de formigó. Les connexions viàries d’entrada a Barcelona pel nord 
han marcat la vida d’aquests barris, tot separant-los de la ciutat 
i els uns dels altres. Ponts, passos elevats, entrades i sortides de 
les autopistes i columnes de diàmetres inversemblants que tot ho 
subjecten s’escorren entre els casots, els hortets i els descampats 
99
Gerardo Santos
▲ ▲
Cases a la muntanya de Collserola, a Torre Baró. L’ascensor inclinat de Ciutat Meridiana comunica 
Moltes van ser aixecades pel seus propietaris l’estació de Rodalies de Torre Baró i la parada de metro 
a mitjan segle xx. de Ciutat Meridiana de la línia 11.
dels barris més septentrionals de Barcelona. Les fotografies d’aquests 
paisatges que trobem a Linde transmeten aquella aclaparadora sensació 
d’insignificança de la mida humana davant unes tals aberracions 
arquitectòniques.
Molts dels veïns que fan servir aquests no-llocs per reunir-
se venen de realitats en què moltes persones havien de conviure en 
 llocs molt petits, de manera que 
Les connexions viàries d’entrada a tota la vida social es feia al carrer, expliquen els autors del llibre. 
Barcelona pel nord han marcat la vida De la mateixa manera, molts 
d’aquests barris, tot separant-los de la resta dels pisos de Canyelles i Ciutat Meridiana són molt petits, i encara 
de la ciutat i els uns dels altres. els habiten moltes persones, sovint 
amuntegades, de forma que, en 
certa manera, no només estan reproduint costums sinó que segueixen 
adaptant-se a les circumstàncies. “Al Raval també es veu això. Gent 
jugant a pilota, a criquet, al carrer. És una cosa molt cultural, i que 
s’hereta, això de l’ocupació de l’espai públic”, recorda Meloni. És una 
reapropiació de l’espai sense massa premsa, però efectiva. Els veïns 
100
Visions urbanes
 d’aquests barris han resignificat 
Els veïns d’aquests barris han resignificat el el no-lloc tot omplint-lo de vida, 
no-lloc tot omplint-lo de vida, reunint-se amb reunint-se amb els seus cercles, aportant-li un ús, negant-li 
els seus cercles, aportant-li un ús, negant-li l’apel·latiu de no-lloc. En definitiva: 
l’apel·latiu de no-lloc. “Es resignifica l’espai exterior dels habitatges per convertir-lo en un 
element a compartir per la comunitat”, explica Meloni.
Sota tones de ciment i miríades de cotxes que surten i entren 
i creuen la frontera de la ciutat en una mobilitat frenètica, sempre 
productiva, infinita i irritant, uns metres més a baix, arran de terra i 
aprofitant l’ombra dels ponts, els veïns fan un pícnic. I llueixen vestits 
regionals que porten setmanes cosint, i ballen, conversen i riuen i, de 
tant ser allà i haver fet seu el lloc, també han interioritzat el soroll 
constant i penetrant de pneumàtics que roden i motors que sonen, i 
això ja no els molesta.
►
Dues integrants del grup de ball 
la Virgen del Quincho, anomenat així 
en honor a una verge molt popular 
a l’Equador, que assagen cada 
diumenge en un descampat de 
Ciutat Meridiana.
+
Linde 
Myriam Meloni i Arnau Bach
Ajuntament de Barcelona, 2020
101
Gerardo Santos
Joan Tomás — Projecte sense títol
Plec Defensar la cultura
de cultura Quin futur li espera a la cultura després de 
la covid-19? En el debat que es presenta en 
Debat
Peus de plom i mirada curta. aquest número, les opinions coincideixen 
El futur de la cultura després 
del confinament en recordar que els problemes de la cultura 
per Clàudia Rius venen de lluny i que la crisi sanitària no ha 
Entrevista
Laura Huerga fet més que evidenciar-los. Formats digitals, 
“Les editorials independents 
aportem diversitat” públic local i noves fórmules econòmiques 
per Joan Safont  són algunes de les solucions, encara que la 
Llibres
● Barcelona. Fotògrafes/Fotógrafas premissa és clara: cal defensar la cultura.
Isabel Segura
per Lourdes Delgado Fernández A l’entrevista, Laura Huerga ens 
● Cuando la riqueza se codeaba 
con el hambre parla del catàleg de la seva editorial Raig 
(Vida nocturna de la Barcelona 
de posguerra, 1939-1952) Verd, que aposta per la diversitat cultural 
Paco Villar
per Lilian Neuman i lingüística i es compromet amb els drets 
● La tradición cosmopolita. 
Un noble e imperfecto ideal humans. L’editora creu que només el vincle 
Martha Nussbaum
per Teresa Hoogeveen entre lectors i llibreters podrà aconseguir 
que el sector editorial sobrevisqui a la crisi.
Destaquem, a més, tres publicacions d’àmbits molt diferents: 
Barcelona. Fotògrafes / Fotógrafas, d’Isabel Segura, el primer llibre 
que recull la història de la ciutat a través de la mirada de les dones, 
concretament de 21 fotògrafes; Cuando la riqueza se codeaba con el 
hambre, de Paco Villar, una impressionant crònica que revela les llums 
i ombres d’una Barcelona que en els anys 40 i 50 no volia dormir; 
i La tradición cosmopolita. Un noble e imperfecto ideal, de Martha 
Nussbaum, un acostament filosòfic al concepte de dignitat a partir 
del mite del “ciutadà del món”.
103
Cultura
A l’hora de plantejar el futur, els 
agents culturals no fixen la mirada 
gaire lluny del present. L’impacte de 
la covid-19 encara no ha passat i, més 
que imaginar escenaris inabastables, 
el sector destaca la importància de 
les accions que s’han dut a terme 
els darrers mesos. Són aquestes 
accions les que marquen el futur 
proper, el qual suposa, entre altres 
preocupacions, la modificació de les 
programacions, el retorn dels crèdits 
que les empreses han necessitat per 
mantenir l’activitat des del març i la 
preparació davant d’un possible rebrot.
Totes les persones de diferents 
entorns culturals amb qui hem parlat 
coincideixen en recordar que els 
problemes de la cultura venen de lluny 
i que l’únic que fa una crisi sanitària 
com l’actual és evidenciar-los. Les 
conseqüències del coronavirus no 
només palesen la necessitat d’afrontar 
els contratemps que provoca aquesta 
malaltia, sinó que a més recalquen 
la importància de defensar els 
Peus de plom i mirada curta artistes, els gestors i, en general, les 
persones que conformen el món de la 
El futur de la cultura cultura; d’oferir-los bones condicions 
contractuals, de fomentar la seva 
després del confinament tasca i, també, de crear un model 
cultural enfocat al veïnat de la ciutat, 
Cancel·lar, ajornar o replantejar. per tal que els veïns i les veïnes, que sempre hi són, els ajudin a superar la 
Aquestes han sigut les opcions entre pandèmia.Així doncs, a partir d’ara, què 
les quals han hagut de decidir les és sostenible i què no ho és dins el sector? Com afronta la crisi 
iniciatives culturals de Barcelona econòmica cada disciplina? Com han de conviure els espais físics i els 
durant la crisi per la covid-19. Cada virtuals? Quines són les demandes que els treballadors de la cultura fan a 
projecte ha escollit el seu camí, les administracions, i com avaluen les respostes de les institucions durant el 
però tots tenen unes preocupacions confinament? Els ho preguntem.
comunes. Compaginar els formats Clàudia Rius
digitals i físics, retrobar-se amb el 
públic local i trobar fórmules per 
sobreviure econòmicament són 
algunes de les prioritats.
104
Debat
Espectacle inaugural del Festival Grec 2020. © Edu Bayer / Ajuntament de Barcelona
Valentín Roma Maria Sevilla Clara Cols 
Director de La Virreina Poeta i coprogramadora Codirectora artística 
Centre de la Imatge. de l’Horiginal. de la Sala Flyhard.
A La Virreina, institució museogràfica L’Horiginal, punt de trobada de la La Flyhard és una sala de teatre de 
situada a Les Rambles de Barcelona, poesia barcelonina, va cancel·lar tota Sants. Arran del coronavirus, en 
la crisi del coronavirus els ha la programació i no ha tornat fins un primer moment es va anunciar 
enganxat en ple aniversari: “Fem 40 al setembre. Des del mes de març, la reducció d’aforament com a 
anys i la nostra idea era reforçar la només ha dut a terme una acció, la mesura, però la Clara Cols i els altres 
línia editorial”, explica Valentín Roma. nit abans de Sant Jordi. “La gent membres del teatre van decidir 
El director especifica que han pogut estava perdent feina, amics i familiars, que no valia la pena fer funcions: 
mantenir la programació expositiva i vam decidir no demanar que fessin “Tenim 45 butaques i, si només 
però que, arran de la covid-19, han coses des de la privacitat de casa podíem ocupar-ne un terç, ens en 
“incrementat els llibres i reduït els seva”. Maria Sevilla, Laia Carbonell quedaven 15; no era viable”. En 
cursos i conferències”. Segons i Raquel Santanera, programadores aquell moment, el sector teatral es 
Roma, si bé la intenció de La Virreina del projecte, estan preocupades per va posar d’acord i va decidir tancar 
ja era reflexionar sobre el lloc que “les formes parametritzades de les portes. “Vam ajornar la programació 
ocupa en l’esfera pública, ara és hora xarxes, en comparació amb el model també perquè els actors no podien 
que totes les institucions facin el directe i performatiu dels recitals”. assajar”, recorda Cols. La Flyhard 
mateix, sobretot tenint en compte Sevilla troba desconcertant pensar si va fer un ERTO, va oferir de forma 
que l’èxit de les iniciatives culturals el model de cultura ha de canviar com gratuïta obres enregistrades i espera 
ja no es podrà mesurar en funció a conseqüència de la covid-19: “Els obrir a la tardor. Sobre el sector, 
del número de persones que les problemes post-covid-19 continuen constata que “la intermitència ens 
visita: “Ve una època en la qual tots sent els mateixos de sempre”, com per afecta moltíssim i fa palesa la situació 
haurem de desenvolupar una relació exemple la dificultat de crear “quan és precària en què ja ens trobàvem 
més complexa amb les institucions”, una activitat perifèrica intermitent de abans”. Per això, Clara Cols demana 
un fet que anirà lligat a l’augment la teva vida”. L’Horiginal és un projecte revisar els drets laborals dels equips 
del públic local i a la baixada del autogestionat, fet que els estalvia teatrals (actors, escenògrafs, 
visitant turista. “Anirem als museus burocràcia però no els permet pagar figurinistes, il·luminadors...) i oferir 
amb més consciència, menys els poetes que participen en recitals. solucions contractuals diferents. 
empatxats per una dinàmica d’oci Malgrat tot, allò que Maria Sevilla Tot i això, afirma que durant la 
acrític, i l’equidistància institucional demana és un canvi en el model de pandèmia de covid-19 “han sorgit 
penalitzarà”. Segons Roma, els ciutat: “En aquests mesos, molts bastantes subvencions i hem notat 
espais petits i modulables podran hem pogut sobreviure sense turisme, més flexibilitat per part de les 
afrontar millor els contratemps del aquest no ha sigut el problema de institucions”. A nivell pressupostari, 
futur, un altre motiu per afirmar que la majoria de projectes culturals; en Cols diu que entén que ara “tot 
“s’acosten temps d’una complexitat canvi, un lloc com l’Antic Teatre està penja d’un fil”, però suplica que 
esperançadora”. sempre en perill”. no es redueixin els pressupostos 
culturals: “Som sales petites que 
havíem començat posant-hi moltes 
hores i que ara havíem arribat a una 
certa estabilitat que ens permetia 
contractar gent i fer produccions 
sense anar a taquilla. Si aconseguim 
arribar a una franja més jove, que 
no és tan vulnerable, i aprenem a 
conviure amb les pantalles, ens en 
sortirem”.
“La intermitència ens afecta moltíssim i fa palesa 
la situació precària en què ja ens trobàvem abans.”
Clara Cols. Codirectora artística de la Sala Flyhard
105
Debat
Víctor Sala Miquel Curanta Isabel Sucunza 
Codirector de Serielizados. Director de l’Institut Català Llibretera de la Calders.
de les Empreses Culturals (ICEC).
Durant el confinament, el consum “Quan la gent va començar a dir: ‘Les 
de les plataformes de vídeo sota “La cultura no ha de canviar, sinó llibreries haurien d’estar obertes, 
demanda va créixer un 53% a escala que està en evolució permanent”, són un servei essencial!’, nosaltres 
global. A Catalunya, l’empresa del diu Miquel Curanta, director de vam dir: ‘No volem!’”, explica Isabel 
sector que va guanyar més abonats l’ICEC. Creu que el sector cultural Sucunza de la llibreria Calders, qui 
va ser Netflix, seguida d’Amazon ha d’afrontar unes preguntes a recorda que, per molt bonic que sigui 
Prime i d’HBO. Enmig de l’èxit de conseqüència del coronavirus que, parlar del retorn de la cultura, els 
l’audiovisual de sofà, els impulsors a la llarga, s’hauria plantejat de totes treballadors també tenen por i han 
del Serielizados Fest van començar maneres. “Com es monetitzen els de cuidar-se. El sector dels llibres ha 
a redefinir el seu esdeveniment, formats en streaming? Com arriben estat un dels més visibles durant la 
que té lloc a l’octubre: “Plantegem les ajudes als artistes que creen crisi de la covid-19, sobretot perquè 
dos escenaris: o tot virtual, o des de casa? De quina manera es va coincidir amb Sant Jordi, un 
majoritàriament virtual amb alguns poden aconseguir enregistraments esdeveniment important pel món del 
actes físics”, explica Víctor Sala. El audiovisuals més immersius? llibre, que en molts casos en depèn. 
sector de les sèries no és el més Els canvis del sector els han de “Aquest Sant Jordi, qui ha perdut més 
perjudicat per la crisi, però sí que decidir els agents culturals, i no són les apostes supervendes que 
anuncia problemes a mig termini: l’Administració de forma reactiva”, es compren només durant la diada”, 
“El moment en què més audiovisual recorda. Des de l’Institut, la gestió especifica Sucunza. A la Calders han 
miràvem era quan menys se n’estava de la crisi s’ha dividit en tres parts: pogut salvar la davallada gràcies 
fent, perquè no es podia gravar, i això “Analitzar com les línies regulars a tenir assegurada una xarxa de 
ho notarem la temporada vinent”. poden contribuir a minimitzar l’efecte proximitat forta: “Per Sant Jordi, mai 
Ara, els membres del Serielizados de la pandèmia; plantejar quines són posem cap parada ni a La Rambla ni 
Fest depenen del possible rebrot les modificacions que podem fer a a Passeig de Gràcia, així que molta 
de la tardor: “No portem convidats les subvencions per tal de no revocar gent que ve ja són clients que també 
internacionals perquè no ens ajudes; i, finalment, proposar un nou han volgut un llibre aquest any, veïns 
podem arriscar a pagar-los; som una paquet de mesures”. Des del sector, i compradors habituals”. Sobre el 
empresa petita i el risc econòmic els han demanat acompanyament i futur, Sucunza és pessimista i creu 
és elevat perquè, a part de les diners addicionals. Sobre els canvis, que no canviarà res pel que fa als 
subvencions, depenem d’una taquilla Curanta demana cap fred i destaca, hàbits culturals, però sí que pateix 
que no sabem com funcionarà”. En entre d’altres, la línia de rescat de pels treballadors del sector: “Ara 
aquest sentit, al sector hi ha una 8 milions d’euros que l’ICEC ha no s’està veient la crisi econòmica, 
escletxa per als petits projectes: posat en marxa per ajudar a cobrir sinó la sanitària”, recorda. “Molta 
“Fins que Estats Units no tingui les despeses estructurals de les gent ha hagut de demanar crèdits i 
estrenes potents, pot haver-hi espai empreses culturals durant el període endeutar-se, i això ho notarem l’any 
per al contingut independent o de de l’estat d’alarma, com el lloguer vinent”. Respecte a l’Administració, 
proximitat”. dels locals o el pagament de quotes i la llibretera creu que “la sensació ha 
subministraments. estat que feien el que podien, però 
els reflexos no eren ràpids”. Com a 
exemple, el Sant Jordi ajornat, que es 
va anunciar que se celebraria el 23 de 
juliol i fins a principis de juny no es va 
informar de com es faria.
“Els canvis del sector els han de decidir els agents 
culturals, i no l’Administració de forma reactiva.”
Miquel Curanta. Director de l’Institut Català 
de les Empreses Culturals
106
Debat
Marta Salicrú Joan Ramon Graell Pepe Serra 
Directora del Radio Director d’espectacles Director del Museu Nacional d’Art 
Primavera Sound. de circ. de Catalunya (MNAC).
Radio Primavera Sound (RPS) és Al Festival Grec d’enguany hem Els museus barcelonins van tancar 
un projecte radiofònic paral·lel al pogut veure Estat d’emergència, un el 13 de març i van començar a obrir 
festival musical que se celebra espectacle de la Producció Nacional a partir de l’1 de juny, incapaços de 
cada estiu a Barcelona. Projectes de Circ que a la tardor farà una gira posar-se d’acord en una mateixa data. 
com aquest han permès als grans per Catalunya si el coronavirus ho Quan Pepe Serra, director del MNAC, 
esdeveniments mantenir la seva permet. Joan Ramon Graell, el seu repassa els darrers mesos, explica 
marca malgrat haver anul·lat o ajornat director, explica que el sector “ha que “hem parlat molt i hi ha hagut 
les edicions d’enguany. Tot i això, viscut el confinament sense saber una saturació de debats, però hem 
els seus promotors asseguren que què fer, per una banda perquè els de ser conscients que encara estem 
el gran format no desapareixerà: bolos s’han aturat en sec, i per l’altra dins de la pandèmia i que no tenim 
“En un futur, continuarà havent-hi perquè, al circ, l’entrenament físic distància per arribar a conclusions.” 
festivals”. En el cas del Primavera és molt important i hi ha tècniques Segons Serra, un fet important del 
Sound (PS), al 2020 no s’ha que no hem pogut assajar a casa”. confinament és que ha permès a les 
celebrat, però l’edició del 2021 ja Quant a la situació dels treballadors, institucions museístiques posar-se 
té les entrades exhaurides. Com sovint els artistes del circ donen a treballar en aspectes que eren 
a novetat implementada durant el d’alta l’activitat econòmica quan importants, però pels quals mai 
confinament, el departament de fan un espectacle, però no quan tenien temps: “la missió expandida 
desenvolupament web del PS ha l’assagen. Per tant, si en el moment digital dels museus, el model de 
creat una plataforma per unificar de la crisi no estaven escenificant sostenibilitat econòmica o la raó 
continguts digitals que també servirà un projecte concret, no han pogut de ser dels nostres espais; tots són 
de cara a la “nova normalitat”. A recórrer a les ajudes. Sobre el futur, debats que hem d’aprofitar i que 
l’agost, el festival ha organitzat una Ramon creu que el sector cultural no podem tancar en fals”. Segons 
tanda breu de concerts amb totes mai ha estat sostenible, i que el el director, la pandèmia —que va 
les mesures de seguretat, fet que debat sobre com ha de ser-ho és generar un impacte immens en el 
Salicrú destaca: “Des del sector de repetitiu: “Només reclamem que les seu moment i que seguirà fins que 
la música en directe estem obeint regles del joc siguin clares, perquè no trobem la vacuna— a llarg termini 
la normativa religiosament, però l’única política cultural que hi ha no serà tan decisiva: “Tot segueix i, 
hi ha un contrast entre la nostra hagut fins ara és la inèrcia”, diu, tot per exemple, en el cas dels museus 
prudència i les actituds que veiem al afegint que “nosaltres hem intentat catalans, la reducció d’aforament 
carrer i a l’hostaleria”. La directora que Estat d’emergència sigui el més no és un gran problema perquè 
de RPS demana coherència a les sostenible possible, hem tingut en normalment no tenim una saturació 
administracions: “Si estem veient compte aspectes mediambientals d’espais com sí té el Louvre”. Per a 
que hi ha una situació de normalitat i econòmics; els discursos van per Serra, el moment és estimulant tot 
a bona part de l’economia, potser es aquí, però també hi han d’anar els i les amenaces que presenta, però 
podria ser una mica menys rígid amb fets”. creu que el sector hi ha de respondre 
la cultura”. conjuntament: “Els museus hauríem 
d’haver obert tots el mateix dia, 
perquè aleshores hauríem pogut fer 
una bona campanya; el que importa 
no és la data, sinó el missatge que 
rep la ciutadania”, sobretot ara que 
“Hem parlat molt i hi ha hagut una saturació de debats, es preveu menys turisme i que els 
però hem de ser conscients que encara estem dins museus estan virant la seva estratègia cap al públic local.
de la pandèmia i que no tenim distància per arribar 
a conclusions.”
Pepe Serra. Director del MNAC
107
Debat
L’editora Laura Huerga 
(Barcelona, 1978) és 
un cas insòlit dins 
el panorama literari 
català. Amb uns inicis 
professionals allunyats 
del tot del món cultural, 
va ser l’hàbit lector i 
l’amor per les llengües 
inoculat des de petita 
el que la va portar, l’any 
2011 i en plena crisi 
econòmica, a fundar 
Raig Verd, un dels 
segells independents 
que ha protagonitzat l’explosió de nous projectes 
editorials que ha sacsejat el mercat català.
Editora en català de la Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx 
i de l’escriptor africà Ngũgĩ wa Thiong’o, Laura Huerga 
ha construït un catàleg que vetlla especialment per 
la diversitat cultural i lingüística i pel compromís amb 
les llibertats i els drets humans. En aquest sentit, i 
convençuda que projectes com Raig Verd han ajudat a 
ampliar el nombre de lectors en català i a oferir noves 
mirades, l’editora creu que només el vincle amb els lectors 
i llibreters podrà fer 
Laura Huerga sobreviure el sector 
“Les editorials independents editorial, posat a prova 
aportem diversitat” per la crisi de la covid-19.
108
Entrevista
Quins són els teus orígens lectors? Quins eren els vostres referents? Teníeu algun model?
Els viatges de Gulliver va marcar l’inici de la meva lectura Teníem clar que no podíem repetir coses que ja s’han 
adulta, perquè és la primera novel·la que em va fer pensar fet. És a dir, no volíem crear un projecte editorial que ja 
que als llibres hi havia alguna cosa més que no pas una existís. Ho dic a tothom qui em ve a demanar consell: no 
forma de passar-m’ho bé. D’aquí vaig passar a Borges i a pots fer un Anagrama avui dia. Per context, per autors, per 
Dostoievski. persones... és impossible repetir una experiència editorial. 
Per això teníem clar que no podíem emular cap projecte 
La teva família era lectora? editorial que ens agradés, sinó que havíem de fer-ho de 
La meva família era molt humil. La meva mare ens va criar bell nou. Havíem de buscar el nostre camí, agafant tot allò 
a la meva germana i a mi amb l’ajuda de la meva àvia, que s’havia fet bé d’altres editorials que ens agradaven, 
treballant de senyora de fer feines. A l’escola s’estimulava com Edicions de 1984, Quaderns Crema o la mateixa 
la lectura, però va ser la nostra mare qui ens va impulsar a Anagrama. És a dir, les editorials que ens van fer lectors.
llegir. Ens portava a la biblioteca i a comprar llibres. Tot i el 
poc que teníem, un llibre era de primera necessitat.
Les teves primeres passes professionals, malgrat tot, no “No sé si som referent, però som 
tenen res a veure amb el món del llibre... accessibles. A tothom qui s’apropa a 
Des dels catorze anys he treballat per guanyar-me la vida, 
però cada feina em permetia aplicar coses que aprenia. nosaltres intentem acollir-lo com van fer 
A Decathlon vaig posar en pràctica el meu coneixement amb nosaltres quan començàvem.”
del francès, a l’òptica vaig aprendre a fer webs i això em 
va permetre entrar al món de la borsa... Però l’objectiu era Ara ja sou vosaltres el referent a qui demanar consell?
sempre guanyar-me la vida. No sé si som referent, però som accessibles. A tothom 
qui s’apropa a parlar amb nosaltres intentem acollir-lo, 
Quin paper han jugat les llengües en la teva vida? aconsellar-lo, ajudar-lo, com van fer amb nosaltres quan 
Les llengües per a mi han estat un instrument d’emancipació. començàvem. Hem de tornar el que ens van donar.
Haver estudiat i ara poder llegir en sis llengües m’ha 
permès tenir un gran instrument d’independència. El primer llibre que vau publicar va ser A dalt tot està 
tranquil, de Gerbrand Bakker. Aquest primer llibre va 
Quan decideixes fer el pas cap al sector editorial? arribar amb un premi sota el braç, el Llibreter 2012. Vau 
El catalitzador d’aquesta decisió va ser el 15M i la crisi començar amb bon peu, doncs.
econòmica que arrossegàvem des del 2007, però que en el Això encara no m’ho crec! Va ser una benvinguda i una 
meu cas es va materialitzar el 2011. El que veia a la borsa acollida molt especial per part del Gremi de Llibreters. 
era dramàtic i em sentia un instrument del capital. Tenia els No sabíem ben bé què significava perquè acabàvem de 
diners, tenia el temps i vaig decidir que no volia dedicar la començar, però quan més temps passa més valor li dono. 
meva vida a treballar a la borsa. Fins i tot més que als premis Nobel, o d’altres premis que 
hem pogut afegir als nostres llibres. El Llibreter ens va 
Per què t’endinses en el món editorial en un moment de posar al mapa literari, amb un premi que guardonava una 
crisi? idea contra corrent, un autor neerlandès, d’una literatura 
Veníem de la crisi del 2007-2008, i el 2011 el mercat pràcticament inexistent entre nosaltres...
editorial s’estava rendint a les normes de la rendibilitat 
econòmica. El sector editorial sempre té una lluita amb De fet, un dels trets distintius de Raig Verd és posar 
què es pot vendre amb més facilitat i el que cal és corregir a l’abast obres, autors i literatures que sovint no ens 
aquest biaix, no rendir-se a la mera rendibilitat. És evident arriben.
que tots, d’una manera o altra, ens acabem rendint a Per nosaltres era i ha estat sempre un eix transversal del 
les lleis del mercat, perquè sense vendre ningú podria projecte. Com tothom, jo també sóc víctima de la invasió 
continuar; però cal fer una certa resistència al teu catàleg, de la literatura i la cultura anglosaxones. La majoria de 
un equilibri entre aquells que permetran editar i aquells la música, del cinema i de la literatura que consumim és 
noms que no ho tenen tan fàcil. Trobar un equilibri òptim és anglosaxona. La majoria del que es tradueix és de l’anglès 
el que volia fer i és la meva feina. i, per més rica que sigui la seva cultura, és impossible 
que la literatura anglesa produeixi tant i tan bo i que, 
Va costar molt arribar a perfilar què havia de ser Raig Verd? per contra, les altres cultures no produeixin res. De fet, 
Durant el primer any, entre que vam crear l’empresa l’any aquesta invisibilitat la patim a casa nostra amb la literatura 
2011 i editar el primer llibre el 2012, vam estar preguntant catalana.
a llibreters, coneixent distribuïdores, escoltant tothom... 
Hi ha molta gent amb moltes ganes d’ajudar. Per exemple, En aquest sentit, per què vau apostar per una editorial 
Javier Cambronero, de la distribuïdora UDL, que va morir en català? Com ho heu combinat amb l’edició en 
l’any 2013. castellà?
109
Entrevista
Amb el temps m’he tornat més activista i militant perquè 
he trobat una necessitat personal, no tan col·lectiva, de “Creiem en les llibreries de proximitat 
fer-ho. Vam néixer amb la idea de fer un catàleg similar en 
català i castellà, però de seguida vam veure que hi havia que creen comunitat i fan tots els papers 
més feina a fer en llengua catalana. Continuem publicant de l’auca. Hem treballat molt a prop 
en castellà, però és evident que som més actius i activistes 
en llengua catalana. De la mateixa manera, el catàleg s’ha d’elles, i cuidar-les ha fet que part de la 
tornat mes òbviament reivindicatiu. seva comunitat sigui també la nostra.”
Parlem, justament, de l’assaig. A l’inici Raig Verd era una ho, com que sóc molt controladora, tindré la sensació que 
editorial bàsicament literària, però heu anat ampliant perdo el control del vaixell i afluixarem el ritme. Al final, hi 
amb llibres de no ficció, de pensament i reflexió. ha editorials que fan seixanta llibres l’any sense perdre la 
No publiquem tants llibres d’assaig, però sí que tenen personalitat. De tota manera, la idea seria mantenir un límit 
molta visibilitat. Són llibres sobre temes actuals, sobre de setze o divuit llibres l’any.
conflictes evidents del nostre entorn (fake news, censura, 
reivindicació del carrer, el paper de les humanitats), que Deies que tot passa per tu. Raig Verd és un projecte molt 
m’enriqueixen i em donen aire. L’assaig m’agrada molt, però personal de Laura Huerga?
em feia molta por. I més, fer assaig en llengua catalana, Una cosa que faig molt bé és envoltar-me de persones 
que pràcticament no se’n fa. Ara puc dir que és una de les molt bones. Tinc la sort de trobar persones molt bones en 
experiències més agradables de la meva tasca. La narrativa la seva feina que li donen el seu toc personal. Que tot passi 
m’encanta i és la base de Raig Verd, però l’assaig s’ha per mi no vol dir que tot Raig Verd sigui jo.
convertit en un estímul i una exploració alhora. Actualment 
publiquem un 80% d’autors estrangers en narrativa, però La figura dels traductors en aquest equip deu ser 
en canvi en assaig és pràcticament 50-50. fonamental.
Per nosaltres són base i, alhora, són amics. Formen part 
Fins i tot heu publicat una tal Laura Huerga... Com va ser d’aquest pensament crític que hi ha darrera l’editorial. A 
el pas d’escriure tu mateixa un llibre? banda de la seva implicació i de fer-los sentir valorats, les 
Tu, calla! neix d’una necessitat en un context on es crea condicions de temps i remuneració tenen a veure amb això 
una llei —la Llei Mordassa— per censurar el ciutadà, en i fan que el seu treball sigui sòlid.
aquesta dicotomia entre llei i justícia, que fa que una llei 
sigui legal, però no necessàriament justa. Amb la Blanca La proximitat amb el lector i amb el llibreter deu ser 
Busquets, amb qui tenim una complicitat molt gran i amb molt estreta.
qui compartíem aquesta inquietud, volíem aprofundir en Gràcies a les xarxes socials tenim un contacte molt proper 
aquesta reflexió. Al final, es va convertir en un llibre perquè amb el lector i hem pogut crear una comunitat estreta. Ara 
crèiem que teníem alguna cosa a explicar. mateix tenim 180 subscriptors a través de la plataforma de 
micromecenatge L’Aixeta que posen diners a l’editorial i 
El compromís forma part de l’estil Raig Verd? reben tres llibres, siguin quins siguin. A banda, hi ha gent 
Penso que al principi era més velat, menys evident. Potser que ens compra cada llibre que traiem. Aquesta xarxa s’ha 
no m’atrevia tant a fer-ho explícit, però s’ha anat fent més pogut crear a través dels llibreters. Creiem en les llibreries 
clar amb el temps i hem convertit l’editorial en una eina de de proximitat que creen comunitat i fan tots els papers de 
reivindicació evident. l’auca. Hem treballat molt a prop d’elles, i cuidar-les ha fet 
que part de la seva comunitat sigui també la nostra.
Quan es parla del vostre catàleg sovint es diu que és 
“literatura exigent”. El vostre naixement coincideix amb l’explosió de les 
Jo al lector no li demano res, i mai he sentit que els autors petites editorials a Catalunya. Com us relacioneu entre 
que tenim li demanin res. Tenim autors molt generosos, que vosaltres?
responen al lector amb una humilitat absoluta. He tingut Crec que nosaltres i altres editorials independents com 
la sort de conèixer la majoria d’autors que he publicat i no Males Herbes i Periscopi, que són de la mateixa època, 
parlaria d’exigència. Al contrari. Exigència, a més, què vol aportem diversitat i, com que no publiquem els mateixos 
dir? Que són més difícils de llegir? Tot dependrà del que llibres, el que fem és ampliar l’oferta. No ens barallem entre 
tu esperis de la literatura. Si només vols passar l’estona nosaltres sinó que estem guanyant lectors a la llengua 
potser els trobaràs exigents... Però tot depèn del llibre, castellana. Estem permetent que lectors catalanoparlants 
també en tenim que et poden fer passa una bona estona! trobin els llibres que els interessen en la seva llengua. 
Depèn de nosaltres la tasca d’ampliar el milió de lectors en 
Quants llibres publiqueu a l’any? llengua catalana i, per això, hem de fer una bona feina.
En publicàvem deu, però aquest any hem hagut de saltar-
nos els propis límits. Al final el límit de veritat és el que jo És aquest el moment d’editorials com Raig Verd?
pugui assumir. Estem fent més llibres, però tots passen per Seria el moment que apareguessin més petites editorials 
les meves mans. En el moment que jo no pugui assumir- independents especialitzades. I quantes més, millor. Però 
110
Entrevista
no perquè una editorial gran o A quin autor et sents més 
mitjana sigui dolenta, sinó per la orgullosa d’haver editat?
diversitat que ofereixen. Si no hagués guanyat el 
Nobel diria l’Aleksiévitx, per 
Parlem dels autors de Raig l’aposta per allò inaccessible i 
Verd. En primer lloc: Svetlana desconegut que comportava. 
Aleksiévitx, Nobel de Literatura Cada any, però, diria un 
2015. autor diferent. Ara et diria la 
Vam estar dos anys treballant per Magdalena Tulli, una de les 
publicar el primer llibre, Temps autores de resistència del 
de segona mà. La fi de l’home catàleg, una de les veus més 
roig, traduït per la Marta Rebón, importants de la literatura 
i quan jo deia a periodistes i polonesa.
editors que havia comprat un 
llibre d’una escriptora russa que Quina importància té apostar 
explicava el pas del comunisme per escriptores. És una 
al capitalisme, tothom arrufava voluntat o una casualitat?
el nas. Em deien: “Ets boja? Això En un moment determinat em 
no és vendrà!”. I de fet, jo creia vaig adonar que havíem publicat 
que en vendria 200 com a molt, molts homes per ser una 
perquè era molt especialitzat. editorial formada per dones. La 
Però portava 100 pàgines en meva biblioteca també està feta 
francès i ja estava decidida a majoritàriament per homes. I per 
publicar-lo. això toca lluitar contra aquesta 
inèrcia que ens porta a publicar, 
I va i guanya el Nobel... a llegir, a comprar llibres escrits 
Va ser una sorpresa increïble. per homes. El que ara fem molt 
Marxava cap a casa i em truquen és investigar, és buscar-les. Les 
de TV3. Jo estava als ferrocarrils, dones que publiquem 
no tenia bateria... Va ser una —Ali Smith, Ursula K. Le Guin, 
odissea. Quan van trucar a l’editorial, les noies es van Magdalena Tulli, Nnedi Okorafor, etcètera— les hem anat a 
posar a celebrar-ho. Va ser molt bonic, però inesperat. buscar.
Un altre autor destacat de Raig Verd és Ngũgĩ wa Parlem del moment actual. Com heu viscut la situació 
Thiong’o. del coronavirus?
És un autor que teníem clar que volíem editar, i que ho És difícil parlar per tot el sector del llibre o inclús de les 
volíem fer en català. Descolonitzar la ment estava publicat editorials independents, però dins el món de la cultura 
en castellà en versió butxaca, però vam fer una campanya som dels menys afectats. S’han tancat les llibreries dos 
de micromecenatge i va tenir, de seguida, una repercussió mesos, coincidint amb Sant Jordi, però som dels menys 
molt important. I després va guanyar el Premi Internacional perjudicats comparats amb els que necessiten un públic 
Catalunya. presencial: cinemes, teatres, concerts. Si ens tornen a 
confinar, podem continuar venent llibres. La meva feina la 
Publicar-lo era una presa de posició, en relació amb el puc continuar fent —malgrat que el confinament afecta 
que deies d’ampliar les veus respecte l’omnipresència la concentració, la conciliació és complicada— però un 
anglosaxona. concert no es pot fer des de casa.
És una elecció conscient i buscada. Intentem fer sempre 
una reflexió crítica sobre nosaltres mateixos i vam veure Com us ha ajudat la vostra comunitat a superar aquest 
que no sabíem ni havíem publicat res sobre l’Àfrica. Ens tràngol?
vam adonar que no es publicava pràcticament res de Potser fins ara no n’era prou conscient, perquè en el 
literatura africana. Ell n’és una de les veus més destacades moment en què hem fet una crida als nostres lectors, ha 
i referents. I és referent també en la qüestió de les estat impressionant. Aquesta consciència dels lectors 
llengües, en la reflexió sobre la importància de les diferents de voler que projectes com els nostres continuïn i de 
llengües que fa a Descolonitzar la ment, per exemple. contribuir-hi comprant els nostres llibres és el que ens 
salvarà. L’any vinent, si podem dir que hem sobreviscut, 
Com és la relació amb els autors? serà gràcies als lectors.
Sé que en el món editorial et trobes de tot, però he tingut 
molta sort de trobar gent generosa, humil, accessible... 
que respon molt al tipus de llibre que fem i als valors que Joan Safont, periodista
busquem. Clara Soler Chopo, retrats
111
Entrevista
La Barcelona 
de les dones fotògrafes
Lourdes Delgado Fernández — Aquestes dues fotografies 
La portada del llibre d’Isabel Segura presenten algunes de les línies 
Barcelona, Fotògrafes/Fotógrafas conceptuals que la historiadora 
mostra un primer pla d’una dona gran, Isabel Segura desenvolupa en 
amb abric d’astracan i arracades de aquest llibre per mitjà de textos 
perla, que sosté amb força un infant a i una selecció d’imatges de 
la mà esquerra mentre, amb la dreta, Barcelona capturades per 21 
filma amb una càmera. Per la serenor dones, majoritàriament espanyoles, 
i destresa que denota la posició de des dels anys previs a la Guerra 
les mans, ens adonem que no es la Civil i fins la dècada dels noranta. 
primera vegada que aquesta dona La primera d’aquestes línies és 
duu a terme cap de les dues accions el concepte mateix de ciutat: a 
—cuidar d’un infant i filmar— i, encara l’autora, l’arquitectura i la ciutat que 
més, que és capaç d’executar-les l’interessa explorar històricament La fotoperiodista Anna Maria Martínez Sagi, a l’esquerra, al front d’Aragó, El Día Gráfico, 26 d’agost 
alhora. Al fons, una ciutat col·lapsada no és la de les postals, sinó la ciutat de 1936, pàg. 7. © AHCB / Anna Maria Martínez Sagi
pel trànsit reforça la tensió de com a vivitori. És a dir, en paraules 
l’escena. La fotografia és de Rosa de Manuel Vázquez Montalbán, 
Szücs del Olmo, membre del Grup a qui cita, “els llocs per treballar, 
Femení de l’Agrupació Fotogràfica llocs per passejar, conversar, jugar, 
de Catalunya (AFC), i va ser feta a la estimar, dormir, morir”. La segona 
dècada dels anys seixanta del segle és que, remunerada o no, la feina 
passat. de les dones s’ha de visibilitzar 
A la imatge de la contraportada, i ha de passar a formar part del 
la protagonista torna a ser una dona nostre imaginari col·lectiu com el de 
gran —en aquest cas, vestida amb qualsevol altre treballador. La tercera 
davantal i espardenyes— que cuida línia conceptual, mostrada de manera 
d’un nen en un espai públic, el Park rotunda a la fotografia de la portada, 
Güell, molt abans de convertir-se destaca que, durant molt de temps, 
en una atracció comercial turística. la dona espanyola va condicionar 
La fotografia la va fer la surrealista les seves aspiracions fotogràfiques Autoretrat, 1959. © AFB / Carme Garcia Padrosa
francesa Dora Maar durant la seva al rol que li marcava la societat. I, 
visita a Barcelona el 1932, i sembla finalment, tal com demostra també 
voler captar la naturalitat amb aquesta imatge i l’existència del llibre través d’un text documentat i amè, 
què la imaginació desbordant de mateix, la constatació del fet que teixeix un context polític, social i 
l’arquitectura d’Antoni Gaudí s’integra aquestes restriccions no van resultar urbanístic de la ciutat de Barcelona 
en el dia a dia dels ciutadans. insalvables: davant del poder, sempre en què insereix eficaçment les 
hi ha hagut la resistència creativa. En expedicions fotogràfiques de les 
conjunt, es tracta d’un posicionament diverses artistes. El primer capítol, 
polític que determina la selecció de “Barcelona s’internacionalitza”, 
L’arquitectura i la ciutat que fotògrafes i d’imatges i que podria mostra els treballs de Margaret 
a Isabel Segura l’interessa sorprendre el lector acostumat als Michaelis, Dora Maar, Gerda Taro, Kati llibres de fotografia de gran format. Horna i Anna Maria Martínez Sagi 
explorar no són les de les Segura divideix el llibre (l’única espanyola d’aquest capítol), 
postals, sinó les dels “llocs en tres capítols que abasten, les portades per El Día Gráfico de respectivament, des de principis de les quals s’han recuperat gràcies a la 
per treballar, per passejar, la dècada dels anys trenta fins el recerca de Segura.
conversar, jugar, estimar, final de la Guerra Civil; la dictadura El segon capítol, “Barcelona franquista; i la Barcelona dels setanta des del terrat”, se centra en el grup 
dormir, morir”. fins la Barcelona preolímpica. A de fotògrafes amateur de l’AFC, a 
Barcelona. Fotògrafes/Fotógrafas, Isabel Segura 
112
Llibres
Parc d’atraccions de Montjuïc, 1971. © Arxiu COAC / Pilar Villarrazo Dona davant l’estació de França, 1932. 
© AFB / Margaret Michaelis 
qui Isabel Segura coneix bé, ja que Al meu parer, el més interessant 
va ser comissària de l’exposició dels capítols és el segon, en el qual Amb les imatges que recull 
Carme Garcia. Des del terrat el 2018, l’aproximació de l’autora inclou una 
i entre les quals destaquen la citada perspectiva històrica de gènere que al llibre, la historiadora 
fotògrafa, Milagros Caturla Soriano, de vegades trobo a faltar en els altres vol posar en relleu que, 
Rosa Szücs del Olmo i Montserrat dos. Per entendre i contextualitzar 
Vidal i Barraquer. També inclou Joana el treball de qualsevol fotògraf, no remunerada o no, 
Biarnés, la fotoperiodista que ha vist podem obviar les circumstàncies la feina de les dones 
la seva rellevància recuperada en els que el van fer possible. Això és 
últims anys per mitjà d’exposicions, el que hem vist fins fa poc a gran s’ha de visibilitzar.
publicacions i premis. part dels estudis històrics, on se’ns 
El darrer capítol, “A peu de presenta els fotògrafs com a “genis” 
carrer”, reuneix el treball, en gran al marge de les condicions en què 
part documental, de fotògrafes van desenvolupar la seva obra. 
que van néixer a les dècades dels Per exemple, al capítol “Barcelona 
quaranta i dels cinquanta i que s’internacionalitza”, seria interessant 
van fotografiar i participar en les entendre per què totes les dones 
protestes antifranquistes, les lluites menys una eren estrangeres i a més 
feministes i els canvis urbanístics jueves, i també què va fer possible 
previs a les Olimpíades de 1992, un que aparegués una excepció com 
altre tema que Segura coneix bé, Anna Maria Martínez Sagí. El valor 
no només com a historiadora sinó de llibres com el d’Isabel Segura, 
també com a activista. Les fotògrafes que és molt, no resideix només en la 
són Pilar Aymerich, Consuelo visibilització “d’oblits”, sinó també, tal 
Bautista, Anna Boyé, Colita, Silvia T. com va indicar la historiadora de l’art 
Colmenero, Roser Martínez Rochina, Griselda Pollock, en l’oportunitat que 
Marta Povo Audenis, Guillermina ens donen de revisar com s’estableix 
Puig, Marta Sentís, Anna Turbau i el cànon, independentment de si els 
Pilar Villarrazo. protagonistes són homes o dones.
Llibre coeditat per l’Ajuntament de Barcelona i La Fàbrica, 208 pàgines — Barcelona, 2020
113
Llibres
La ciutat no dormia, La gent baixa dels seus fabulosos cotxes i els esperen els cambrers que 
o no volia dormir els acompanyen a bells jardins, un d’ells dissenyat per Adolf Florensa. La 
burgesia que quan sopa no s’està de 
res, de l’estraperlo, de les elevades 
Lilian Neuman — D’aquesta vida Arc de Teatre, està ple de soldats. Poc tarifes per a artistes internacionals. El 
insomne, i sobretot dels seus baixos abans d’entrar les tropes franquistes, món de la rauxa dels rics, amb la seva 
fons, n’ha estat i n’és excel·lent l’autoritat militar ordena que s’obrin meravella i la seva depravació.
cronista, espeleòleg i arqueòleg Paco les cases de prostitució. Sí, és la I treuen el cap històries 
Villar (Barcelona, 1961). Deixeble de postguerra de l’etern racionament, d’espionatge que esperen autor: 
Josep María Huertas (1939-2013) de la fam, del fred; de centenars i un gran burgès de la Diagonal fa 
i de Lluís Permanyer, l’any 1996 va centenars de persones sense sostre, festes grandioses amb la flor i nata 
publicar un sorprenent volum titulat de famílies amuntegades en tuguris. de la ciutat, però ningú sap que és 
Historia y leyenda del Barrio Chino. En aquesta ciutat —el món de membre de la resistència francesa. A 
No hi havia hagut un llibre com aquell Francisco González Ledesma— hi ha la Rosaleda, José Luis de Villalonga, 
(amb fotografies magnífiques) ni un mercats al carrer on hom s’hi ven fins Ignacio Agustí i d’altres personatges 
testimoni com el seu des dels temps la mare, però també cartells al Paral·lel notables són testimoni —i prenen 
en què el periodista Francisco Madrid que anuncien La Bella Dorita, la Mae nota— d’aquelles taules on sopaven 
(1900-1952) va anar a passar la nit West de la nostra ciutat. Barcelona vol autoritats del règim, però també 
a una d’aquelles esgarrifoses cases ser feliç i la llista de noms és infinita: on un amic dels aliats era capaç de 
de dormir del carrer Arc de Teatre i Totó, Carmen de Lirio, Maty Mont (de tocar acords de la banda sonora de 
va viure obsessionat amb les xinxes cos espectacular i amb una exigua Casablanca.
durant dies. vestimenta que va ser condemnada No podem viatjar a aquell temps, 
Les seves obres posteriors per les autoritats). El llibre recupera però allà on hi va haver un periodista 
—La criolla, Banys de Mar, Los cafés de tot aquell glamur a la força, i la ploma culte assegut en una taula, i on hi 
Barcelona— estan a l’alçada de l’opinió de Sebastià Gasch descriu en detall va haver un Sempronio admirat de 
de Lluís Permanyer: “Paco Villar és el actuacions, talents i actituds davant les cames de la Mistingett, avui hi 
millor. Investiga i estudia a fons. Tots el públic. I aquesta capacitat de ha un llibre possible. I un de tan bo 
els seus llibres són excel·lents”. certs artistes de fregar allò que és com aquest, amb la banda sonora de 
Amb aquest volum generós prohibit, d’insinuar i burlar-se —o, Joséphine Baker i Antonio Machín, de 
i sorprenent, tant en text com en com a mínim, intentar-ho— de la fèrria Charles Trenet i Maurice Chevalier. 
imatges, torna a rodar per uns carrers censura que alça les celles en sentir la O amb Eva Perón homenatjada per 
que —al meu parer, i alguna cosa paraula “cigala”. Bernard Hilda amb acords de La 
semblant li deu passar a Permanyer— Cumparsita.
en tancar els ulls es poden veure Cap amunt a la ciutat Quin món, aquell.
tal com eren als anys vint, trenta, Aquest cop, Villar va carrer amunt. I 
quaranta... Des del temible carrer de totes dues bandes de l’Eixample 
del Cid fins a Conde del Asalto i arriben les llums i les ombres dels 
Escudellers, quan els Bofarull van anys quaranta i fins els cinquanta. 
inaugurar Los Caracoles. Entre els qui es van quedar sense res 
El 1939, el gran bordell (un edifici i els qui van tornar de fora fins i tot 
sencer) de Madame Petit, del carrer amb caviar. Passem per La Puñalada, 
a la Parrilla del Ritz, i descobrim la 
meravellosa història de Bernard Hilda, 
Amb aquest sorprenent un músic que aconsegueix fugir dels nazis i acaba regnant amb la seva 
volum, Paco Villar torna a orquestra als millors llocs de la ciutat. 
rodar per uns carrers que, Per La Casita Blanca, que ofereix confort i estones agradables, i per 
en tancar els ulls, es poden l’encant de la preciosa plaça Calvo 
veure tal com eren als anys Sotelo i les seves dames que prenen l’aperitiu en una terrassa. Pel Windsor 
vint, trenta, quaranta... Palace i el California i per la Rosaleda. 
Cuando la riqueza se codeaba con el hambre. (Vida nocturna de la Barcelona de posguerra, 1939-1952), Paco Villar 
Ajuntament de Barcelona, 355 pàgines — Barcelona, 2020
114
Llibres
La dignitat de ser ciutadans dels drets humans, però també assenyala que els drets humans 
del món depenen de poder-se aplicar i que, per aquest motiu, requereixen diners. 
De manera convincent i explicativa, 
en el segon capítol del llibre mostra 
Teresa Hoogeveen — En concordança els perills, d’arrel estoica, de reduir 
amb les problemàtiques que tant la dignitat al voluntarisme, és a 
la caracteritzen, Martha Nussbaum dir, a la voluntat de cadascú de 
presenta a La tradición cosmopolita. sobreposar-se als infortunis de la 
Un noble e imperfecto ideal una teoria vida. Aquesta perspectiva té la virtut 
de la justícia basada en la dignitat d’afirmar que fins i tot l’ésser humà 
que respon a una concepció parcial més desafortunat té dignitat, però 
del benestar. La proposta és parcial també el greu defecte de negar 
perquè no pretén dir com s’ha de la importància dels béns externs 
viure en tots els àmbits, sinó indicar per a la vida humana bona i, en 
quins són els requisits bàsics que cal conseqüència, d’eximir-nos de la 
complir perquè cadascú concreti la responsabilitat de respondre als 
vida bona de la manera que li sembli deures mencionats anteriorment.
més adient. Tal com esclareix al final En la mesura que entén que la 
del llibre, aquesta és la seva versió política té com a base un ideal moral, 
del punt de vista de les capacitats Nussbaum es veu obligada a justificar 
humanes, del qual n’és una de les per què els éssers humans han de 
principals propulsores des del comportar-se com ella afirma i, així, 
tombant del segle XXI, conjuntament a aportar una doctrina de psicologia 
amb Amartya Sen. moral convincent. D’altra banda, 
Aquesta obra planteja una conscient de les interrelacions 
revisió del concepte de dignitat com complexes entre les diferents 
a element fonamental de la igualtat parts del nostre món —sobretot de 
humana considerada des del punt de Nussbaum revisa el l’actual, però també del passat—, 
vista moral, és a dir, en relació amb concepte de dignitat com aquesta psicologia moral s’ha de la justícia. L’expertesa en filosofia poder aplicar a escala interestatal, 
clàssica de Nussbaum es fa palesa a element fonamental ha de convèncer els estats perquè 
durant un esclaridor recorregut a 
través de la genealogia de la tradició de la igualtat humana 
mantinguin relacions morals entre 
ells i, per tant, compleixin també 
cosmopolita, la qual ancora en la considerada des del punt els deures de justícia i d’ajut 
resposta que donava Diògenes material. Potser en aquest punt 
el Cínic quan li preguntaven d’on de vista moral, és a dir, en caldria assenyalar que el llibre no 
era i contestava que era kosmo- relació amb la justícia. desenvolupa amb precisió l’analogia 
politês (ciutadà del món). Segons entre l’individu i l’estat-nació, de 
la filòsofa, en aquesta afirmació manera que, en reconèixer i dialogar 
s’hi troba implícitament el concepte i acompanyada de Groci i Adam amb les operacions concretes de 
de dignitat, és a dir, la consideració Smith, la filòsofa i professora d’ètica la política internacional actual, 
que tots els éssers humans són i dret a la Universitat de Chicago s’hi podria detectar una reïficació 
iguals, independentment del lloc de desenvolupa críticament aquests dos acrítica dels estats-nació. Tal vegada 
naixement o de la jerarquia social, i, tipus de deure per tal de mostrar aquesta sigui l’altra cara de la gran 
per tant, que tots han de ser tractats —encertadament, a parer meu— que virtut de Nussbaum: l’habilitat de 
dignament. Seguidament, i de la mà per poder complir amb els deures pensar arran de terra, tot reconeixent 
del De officiis de Ciceró, Nussbaum de justícia, considerats moralment els mecanismes i les dificultats del 
desenvolupa la noció ciceroniana de ineludibles, caldrà primer respondre nostre món, per facilitar-nos la tasca 
justícia i els dos tipus de deures que als deures d’ajut material que els d’acompanyar-la en aquest viatge 
en deriven: els “deures de justícia” seus antecessors solien menysprear. en el temps i de respondre a la seva 
i els “deures d’ajut material”. A Nussbaum presenta la noció de proposta de llegir el passat per 
partir d’aquestes consideracions, dignitat estoica com a predecessora pensar el present.
La tradición cosmopolita: Un noble e imperfecto ideal, Martha Nussbaum 
Ediciones Paidós, 336 pàgines — Barcelona, 2020
115
Llibres
Corrandes Quan els amics van 
del bus nit començar a agafar el 
Anna Ballbona costum de repartir-se 
en taxis per tornar a 
casa, ella va pensar per primera vegada que 
havia de deixar el bus nit. L’escena solia anar 
així: un vespre que s’allarga després de la 
presentació d’un llibre, d’una exposició, 
amb un aplec de gent diversa que comparteix 
un element gens menyspreable: tots disposen 
de llit a Barcelona. I algú que li fa aquella
cara compungida de “I ara com tornes?”. 
“Ara has d’agafar el bus nit? I quanta estona 
hi tens?”. 
116
Relat
I finalment, algú altre, creient molt sincerament que li espera una 
expedició a la muntanya, que ha de sortejar obstacles i bestiar de tota 
mena per arribar al seu poble —de l’àrea metropolitana—, li diu que, 
si vol, es pot quedar a dormir a ca seva.
De primer, aquestes reaccions li feien gràcia, però d’ençà 
que es va convertir en habitual que tothom tornés en taxi a casa 
(és això, fer-se gran? Sorprendre’s enmig d’ambients que no li 
correspondrien?), la seva sort viatgera del bus nit, ja sobrepassada la 
quarantena, la va començar a anguniejar.
Potser era l’edat, sí; potser ja no tenia edat d’agafar el bus 
nit com si tingués la meitat d’anys, o potser finalment s’havia de 
treure el carnet de conduir. Aquí venia l’altre misteri existencial que 
encara no sabia explicar-se (o no s’hi atrevia). Podria argumentar que 
no s’havia tret el carnet de conduir perquè era una avançada al seu 
temps, perquè la consciència ecològica l’havia fiblat des de sempre. 
Però s’ho estaria inventant. La mandra, pedra angular que permet 
explicar mig món, explicava també això. Una mandra elefantíaca.
Les parelles que ha tingut li han servit, entre d’altres coses, Anna Ballbona és periodista 
i escriptora. És autora de les 
per dissimular els efectes d’aquesta mandra. L’han portat cap aquí novel•les No soc aquí (Premi 
i cap allà i li han estalviat unes quantes rondes de nit en autobús Llibres Anagrama 2020) i Joyce 
desmanegat. Però, tot i això, hi ha dies, com aquest divendres, que té i les gallines (Anagrama, 2016), 
un sopar amb companys de feina i ja es veu plantant-se a un quart i dels poemaris Conill de gàbia (Labreu Edicions, 2012) i La 
de dues de la nit a la Ronda de Sant Pere per esperar el bus que la mare que et renyava era un 
portarà a casa després de passejar-la per cinc pobles. robot (Galerada, 2005). Escriu i 
A través dels viatges en bus nit pot repassar la història col•labora en diversos mitjans de 
comunicació, com el diari Ara, 
urbanística i psicosocial dels últims vint anys. De Barcelona i El Temps, Serra d’Or i Catalunya 
rodalies. Les obres de Glòries, les del tren d’alta velocitat i els talls Ràdio.
117
Relat
als pobles que obligaven l’autobús a passar per carreteretes de revolts 
endimoniats (o especialment rabiüts a una certa hora i amb una certa 
densitat etílica a l’estómac i al terrat). Les èpoques de sentir la catipén 
de maria o de haixix, o el clec de les pastilles, o de veure els últims bars 
rònecs oberts, substituïts més tard pels supermercats de paquistanesos. 
De la música mestissa de Manu Chao fins al reggaeton, el xumba-xumba 
techno, la fal•lera brasilera o la Rosalía. De passar de tornar en l’últim 
bus de la nit, el dels ressagats —i la vorera clivellada de perbocades i 
aquell que va de tort i l’altre que es resigna a passar la nit en un portal, 
i els grups de vailets que s’empenyen i es criden, i els primers camions 
al magatzem d’El Corte Inglés—, a córrer per agafar el primer bus de 
la nit i que et comencin a fer nosa les criatures, els altaveus a tot drap, 
la desorientació de sempre sobre si aquest és el bus de Barberà o el de 
Parets.
Mereixen un capítol a part els diàlegs impossibles amb el 
conductor que s’entestava a donar-li conversa i a repassar tota l’actualitat 
pel broc gros: “els fotria tots a treballar, a aquests, ja veuries” i ella anar-
li dient que sí, és clar, quan amb prou feines el sentia del terrabastall 
que feia el bus amb els sotracs. De fet, diria que, amb els anys, la llauna 
dels busos cada cop emet uns sons més exasperants, però això no sap si 
és que l’oïda se li torna fina o que, efectivament, els busos fa anys que 
s’esgavellen. La distorsió o l’engany a què ens sotmet la memòria.
Amb els conductors va desenvolupar una paciència zen amb 
un toc mercantilista: lapses de conversa amable a canvi d’aturar-se a 
la parada fictícia que li quedava més a prop de casa. Després hi ha les 
 visions de la nit: una imatge, a 
A través dels viatges en bus nit pot repassar una certa hora, que li produeix un efecte magnètic, de bellesa dins un 
la història urbanística i psicosocial dels canemàs de lletjor, que només pot 
últims vint anys. De Barcelona i rodalies. veure ella. La fàbrica d’Asland que fumeja com si vetllés per tothom; 
les llumetes arrenglerades dels pisos 
de Santa Coloma com un perfecte quadre elèctric, sense falla; alguna 
ronda de sortida de Barcelona que s’eleva i fa un gir com de simfonia 
harmoniosa... Visions fugaces d’un moment de la nit, un esquitx enmig 
del feix marmori de nits amb ganes d’arribar a casa, que ja s’ha fet tard.
Aquest divendres, mentre els altres companys han anat a buscar 
un taxi que els porti per sobre de la Diagonal, ella ha encalçat el camí cap 
a la Ronda de Sant Pere per agafar un bus nit que la portés cap a la banda 
del Besòs. I en el viatge, després de molt de temps, s’ha tornat a marejar. 
No sap si atribuir-ho al vi —no n’ha begut pas tant, però potser ja no el 
paeix igual?— o a la posició del seient que ha triat a l’autobús 
—un d’aquells seients de quatre, més ensotats, que envien més sotragada 
a la panxa quan hi ha cops de volant— o al conductor de l’autobús —un 
paio a qui no coneixia, que agafava les rotondes com si algú l’estigués 
empaitant—. Ha tingut malsons. 
118
Relat
Amb el batzic-batzac de les virades brusques del conductor, 
es veia vint anys enrere, perdent un bus que li semblava que era el seu. 
Encara no estava avesada a agafar-lo, era tard i li començava a entrar la 
por de no trobar com tornar a casa. Demanava al següent si aquell parava 
a prop del poble i el conductor li feia un sí desmenjat que també li hauria 
 fet si li hagués demanat per anar a 
Amb el batzic-batzac de les virades Roma. Hi pujava i li semblava estar en una nau voladora que, en una 
brusques del conductor, es veia vint anys volta interminable, s’aturava a una 
enrere, perdent un bus que li semblava tirallonga de pobles on mai havia estat. En aturar-s’hi, el conductor 
que era el seu. havia d’insistir perquè uns escollits 
baixessin, sense protestar, i ella 
s’aixecava fent tentines, després d’una lleu capcinada i encara amb una 
agror que li pujava a la boca, i li demanava si faltava gaire pel seu poble 
més proper i el conductor deia que no, tranquil•la, que ja t’avisaré, hem 
de fer més volta encara, el camí més llarg per tornar a casa, sempre, però 
ja arribarem. I sentia com tots els girs terrífics de les rotondes li premien 
la panxa cada vegada més fort, seguits de les frenades en sec per no 
saltar-se una parada, la cridòria dels qui baixen, la frustració dels que hi 
voldrien pujar però aquest tampoc és el seu bus. I totes les metàfores que 
pot encapsular un viatge de nit, tot fosc, només llumetes com llumins 
escampats per polígons i carreteres terciàries. I ella, que ja no sap si és 
encara en un somni o en un conte de Sylvia Plath, comença a pensar que 
és el seu torn de baixar, que ja és hora, que si cal arribarà a peu al poble, 
que la volta dura massa.
+ En un moment del somni de certa tensió espiritual i existencial, 
es diu que ha de fer el seu camí, les seves tries, que a partir d’ara és ella 
qui farà els cops de volant, bé que els pot fer, encara que no gasti carnet 
de conduir; una cosa no treu l’altra. I quan gairebé n’està convençuda se 
li apareix la mare dient-li que no te’l trauràs mai el carnet, a aquest pas, i 
ella mira d’aixecar-se per contestar-li que sí, que va equivocada, just quan 
una rotonda amb una escultura espantosa al mig, l’ha enviat contra la 
finestra i li ha fet anar el mòbil amb els auriculars per terra.
S’ha despertat desorientada i amb aquella temença furtiva de 
No soc aquí  si s’ha saltat el seu poble. Però no, encara en falten un parell fins que hi 
Llibres Anagrama, 2020 arribi. Té una mica de set i el regust de la confusió del somni, que no era 
només un somni. Li sembla que una vegada li va passar, que va agafar 
el bus equivocat i va haver de caminar una hora i mitja per carreteretes 
massa negres, mastegant la por però empassant-se-la, per tornar a casa. 
Quan es van inventar els primers busos nit cap a la seva comarca, va 
pensar que en qüestió d’anys veuríem tothom agafar-los i que s’acabarien 
tants viatges en cotxe. Els vaticinis no són la seva especialitat. Quan 
al cap d’una hora i quart arriba al poble, baixa del bus palpant-se per 
Joyce i les gallines  assegurar-se que no ha perdut res i que està sencera. Camina feixuga. 
Anagrama, 2016 S’adona de sobte que se li ha tornat a fer massa tard.
119
Anna Ballbona
Joan Tomás — Projecte sense títol
Barcelona Metròpolis Coordinació editorial Editor 
Número 116 Marga Pont Algueró Ajuntament de Barcelona 
Octubre 2020 Edició de textos Edició i producció
César Muñoz Consell d’Edicions i Publicacions:
Direcció Col·laboradors Jordi Martí Grau, Joan Subirats Humet, 
Milagros Pérez Oliva Santiago Alba Rico, Anna Ballbona, Marc Andreu Acebal, Gemma Arau 
Consell de redacció Sebastián Bonilla, Fernando Broncano, Ceballos, Águeda Bañón Pérez, Marta 
Marc Andreu, Águeda Bañón, Xavier Casals, Izaskun Chinchilla, Mike Clari Padrós, Núria Costa Galobart, 
Sara Berbel, Ismael Blanco, David Bravo, Davis, Lourdes Delgado Fernández, Albert Dalmau Miranda, Laura Pérez 
Judit Carrera, Najat El Hachmi, Míriam García García, Teresa Castaño, Jordi Rabassa Massons, Joan 
Sonia Fuertes, Mayo Fuster Morell, Hoogeveen, Míriam Juan-Torres, Ramon Riera Alemany, Pilar Roca Viola, 
Marina Garcés, Oscar Guayabero, Amparo Lasén Díaz, Guillermo López Edgar Rovira Sebastià i Anna Giralt 
Ismael Peña López, Sara Moreno Colom, Linares, Areti Markopoulou, Estrella Brunet.
Milagros Pérez Oliva, Marga Pont Montolío, Emilio Santiago Muíño, Lilian Directora de Comunicació:
Algueró, Bernat Puigtobella, Genís Roca, Neuman, Bernat Puigtobella, Clàudia Águeda Bañón.
Joan Manuel Tresserras Rius, Joan Safont, Gerardo Santos. Direcció de Serveis Editorials:
Disseny editorial Núria Costa Galobart.
Fons Gràfic Passeig de la Zona Franca, 66. 
Il·lustracions 08038 Barcelona. 
Raquel Marín Telèfon 93 402 31 31 
Portada Adreces electròniques 
Rafafans Web 
Fotografia www.metropolis.barcelona
Arnau Bach, Edu Bayer, Carme Garcia Twitter
Padrosa, Anna Maria Martínez Sagi, @bcnmetropolis
Myriam Meloni, Margaret Michaelis, Correu electrònic
Clara Soler Chopo, Joan Tomás, Pilar bcnmetropolis@bcn.cat
Villarrazo, Arxiu COAC, AFB, AHCB.
Correcció i traducció Els articles de col·laboració 
BCNBabel, Glòria Isern expressen l’opinió dels seus autors, 
Producció no necessàriament compartida pels 
Maribel Baños responsables de la revista. 
Distribució Els continguts de Barcelona Metròpolis 
M. Àngels Alonso es troben disponibles al lloc web de la 
Administració publicació sota una llicència Creative 
Jordi Madaula Commons de Reconeixement-No 
Dipòsit legal Comercial-Compartir Igual 2.5 Espanya. 
B. 37.375/85 
ISSN 2340-129X Més informació a 
www.metropolis.barcelona
Dossier 4-11 52-57Emilio Santiago Muíño Estrella Montolío
Ciutat oberta. Cap a uns vots col·lectius i Sebastián Bonilla
Els reptes de luxosa pobresa Retòrica ultra12-16 58-62
del futur Míriam García García Xavier Casals
Imaginem la ciutat simbiòtica Com definir Vox? Cinc claus 
18-25 interpretatives
Mike Davis 64-67
L’any de la plaga Areti Markopoulou
26-30 Ciutats que aprenen de la 
Fernando Broncano ciència: la resposta a una crisi 
Sobiranies tecnològiques de disseny
32-37 70-73
Amparo Lasén Díaz Guillermo López Linares
L’escolta a la ciutat digital La ciutat està despullada: 
40-45 la natura com a necessitat
Santiago Alba Rico 74-80
La fi del món (comú) Izaskun Chinchilla
46-51 Alternatives a la plaça dura. 
Míriam Juan-Torres Per la diversitat urbana i 
L’extrema dreta i el populisme l’empoderament ciutadà
16
autoritari, reptes per a la 
8 400214 062238 democràcia liberal
82-92 94-101
Entrevista Visions urbanes 
Carme Portaceli Allà on la ciutat es guanya 
“És pel cor que es trastoca tots els seus noms 
la ment de l’espectador”, de Gerardo Santos
de Bernat Puigtobella
103-115 116-119 
Plec de cultura Relat 
Debat. Peus de plom i mirada curta. El futur de la cultura Anna Ballbona
després del confinament  Corrandes del bus de nit
Entrevista. Laura Huerga 
Llibres. Barcelona. Fotògrafes/Fotógrafas / Cuando 
la riqueza se codeaba con el hambre / La tradición 
cosmopolita. Un noble e imperfecto ideal
Versión castellana
www.metropolis.barcelona/es
English version
www.metropolis.barcelona/en
www. Número il·lustrat per Insert fotogràfic de  
metropolis.barcelona Raquel Marín Joan Tomás 
BARCELONA  METROPOLIS  116 Ciutat oberta. Els reptes del futur