M La revolució digital, la 
E robòtica i la intel·ligència 
T
R artificial estan canviant la 
O
P manera de treballar. La crisi 
B A R C E L O N A
L que pateix el món laboral 
I
S només és el preludi dels 
grans canvis que vindran.
Els futurs del treball
ÍNDEX
Paola de Grenet Durant l’estat d’alarma per la covid-19 Paola 
Milà, 1971. Va començar la seva de Grenet va experimentar sentiments 
carrera com a fotògrafa l’any 1999, 
després d’estudiar Disseny Gràfic diferents i contradictoris. D’una banda, va 
al Camberwell College of Arts de viure una llarga llista de pors: de l’aïllament, 
Londres, i l’any 2003 es va establir a 
Barcelona. Ha publicat la seva feina de la convivència amb familiars les 24 hores 
en mitjans com The Guardian, The del dia, de no poder fer petons i abraçar, de 
Observer, Fuera de Serie (El Mundo), 
El País i The New York Times. També la responsabilitat dels estudis dels fills, de la 
ha exposat la seva obra a CaixaForum, pèrdua de la feina, del contagi... D’altra banda, 
PhotoMiami, Berniler Liste i Art Madrid, 
entre d’altres. va sentir que la llibertat és un estat mental i 
que el silenci permet escoltar la “veu interior”. 
D’aquesta veu va sorgir el projecte Vivint amb la covid. Va convertir la seva família 
en model i subjecte d’aquesta sèrie perquè, segons la fotògrafa, “tots estàvem 
vivint una realitat comuna on la família va esdevenir tot el nostre món.” El món 
intern era el món extern. Amb ironia i de manera crítica, ens convida a pensar en 
els canvis profunds que ha produït la pandèmia i les vivències que hem compartit.
Un nou John Maynard Keynes va viatjar a Madrid l’any 
contracte 1930, convidat a impartir la conferència “Les possibilitats econòmiques dels nostres nets”. 
social No li agradava fer prediccions a llarg termini, 
però va vaticinar que, en cent anys, gràcies 
als increments de la productivitat, l’ingrés per capita creixeria entre quatre i vuit 
vegades, i que es crearia prou riquesa com per guanyar-se la vida treballant només 
15 hores a la setmana. La primera part s’ha complert, però perquè es complís la 
segona faria falta que la riquesa i el treball es distribuïssin de manera molt més 
equitativa. I el que està passant és justament el contrari. La riquesa es concentra 
cada cop més i el treball està perdent la seva funció com a principal element 
d’incardinació de les persones a la vida econòmica i social.
El món laboral es troba en plena metamorfosi. La inteŀligència artificial 
i la robòtica estan en condicions d’assumir bona part de les feines repetitives i 
feixugues que fan els humans. Les tecnologies digitals destruiran molts llocs de 
treball, però, com ha passat en altres revolucions, també se’n crearan de nous. No 
sabem encara quin serà el balanç final, però sí que sabem que som a les portes 
d’un nou ecosistema laboral i que el gran repte és repartir el treball i la riquesa de 
manera que es pugui garantir una vida digna per a tothom.
De moment, quan mirem de predir el futur del treball, trobem més elements 
d’inquietud que d’esperança. La perspectiva d’una feina segura per a tota la 
vida s’està esvaint: no només haurem de canviar diversos cops de feina, sinó 
possiblement de professió. La inseguretat i precarietat laborals s’han instaŀlat en 
la vida de bona part de la població. El sistema productiu s’està esmicolant en 
una interminable fragmentació de tasques, i els processos d’externalització i 
deslocalització estan canviant la fisonomia de les empreses. El nou sistema deixa 
milions de treballadores i treballadors fora de les xarxes de protecció social fins 
ara vinculades al treball. Convertits en mercaderia i creixentment aïllats, passen 
a ser considerats els únics culpables dels fracassos laborals que no poden evitar. 
Cada cop és més evident que, si volem construir un futur del treball digne i just, 
necessitem un nou contracte social. — Milagros Pérez Oliva
Paola de Grenet — Vivint amb la covid
 
Fear of Contagion. La por del contagi. M’han fet reflexionar els vestits estrafolaris que les persones han creat durant el 
confinament per sortir al carrer i sentir-se protegides.
Dossier 18-23 36-40
Ignacio Muro Benayas Oriol Estela Barnet
Els futurs  Les entranyes de  Treballar en la metròpoli
del treball l’economia digital:  postcovidentre el nou taylorisme
i la disciplina social 42-45
Ángel Serrano de Ceballos
4-8 24-29 Híbrid, flexible i distribuït:
Albert Cañigueral Esther Paniagua l’espai laboral del futur
Redefinint la feina, la força Quan els robots no ens van 
laboral i l’espai de treball prendre la feina 46-49
Laura Mora  
10-17 30-34 Cabello de Alba
Laëtitia Vitaud Xavier Orteu L’ecologia del treball: 
Les set tendències que Efectes de la transformació nou paradigma laboral
marcaran el futur del treball del treball
4
Dossier
Redefinint la feina, “El vell món es mor. El
la força laboral i nou triga a aparèixer.
l’espai de treball I en aquest clarobscur
Albert sorgeixen els monstres”.
Cañigueral    Ho deia el filòsof italià
Antonio Gramsci
sobre els canvis. Avui vivim canvis que ens 
generen preguntes i és normal tenir dubtes 
sobre els futurs del treball. Però cal tenir clar 
que arribar a un futur desitjable no succeeix 
de manera automàtica. Cal construir-lo.
Sempre que parlem de futur cal parlar de futurs en plural, de
possibles futurs. Per analitzar, de manera àmplia, els possibles futurs
del treball i els seus impactes, faré servir tres eixos o dimensions:
la feina o les tasques, l’organització de la força laboral i l’espai
de treball. En anglès es parla en termes de work, workforce i
workplace1. Si teniu una bona inteŀligència espacial, ho podeu
imaginar com un cub tridimensional o un diagrama d’eixos X, Y i Z.
Per a cada una d’aquestes dimensions podem situar dos punts
extrems: la visió clàssica i la visió més innovadora, rupturista o
futurista.
La dimensió “feina”, és a dir, el conjunt de tasques a Albert Cañigueral. Enginyermultimèdia per la Universitat 
desenvolupar, ha tingut tradicionalment un fort component humà. Ramon Llull. Explorador dels 
Hem necessitat persones per fer la feina. Les persones aprenen i futurs dels treballs i de les 
s’especialitzen, creant un avantatge competitiu respecte als altres tecnologies digitals. Connector 
en el moment de fer una determinada feina. A l’altre extrem per a Espanya i l'Amèrica Llatina del col·lectiu Ouishare 
d’aquesta dimensió hi situem l’automatització de la feina amb des del 2012 i vicepresident de 
màquines o algoritmes. No hi ha intervenció humana i es pot l’associació Ouishare Espanya.
generar desocupació tecnològica. Tenim exemples que van des de Ha publicat El trabajo ya no es lo que era (Conecta, 2020). 
robots industrials dins les fàbriques dels nous models de cotxes Col·labora amb el Banco 
elèctrics, robots que fan de repartidors i robots domèstics per parar Interamericano de Desarrollo, 
taula i posar el rentaplats fins a algoritmes que escriuen articles per la Digital Future Society, la 
al diari The Guardian o fins i tot algoritmes creatius que dissenyen Fundación COTEC i Ideas For Change, entre d’altres 
mobles inspirats en un alvocat. Recomano el minidocumental       organitzacions.
5
Albert Cañigueral 
©©  LLaaiiaa  AAllbbeerrtt
l
Notes Mi Empleo, Mi Futuro2, de la Fundación COTEC, per entendre les 
1. “What is the future of work?: possibilitats i els límits de l’automatització. Pel que fa a la dimensió “força 
Redefining work, workforces, and 
workplaces”  laboral”, la manera tradicional de construir-la ha estat a partir d’empleats 
http://ow.ly/zbMp50DOZPE amb una relació laboral de llarga durada a partir de les habilitats que 
2. http://ow.ly/L6sV50DOZIB necessita l’empresa per crear els productes o serveis. La idea és tenir els 
3. http://ow.ly/BgWw50DP0av empleats “en propietat”, no compartits amb altres empreses, de la mateixa 
4. http://ow.ly/18h350DP0ff
 manera que com a família ens comprem un vehicle. A l’extrem contrari, 
rupturista, hi trobem les plataformes digitals laborals (Glovo, Deliveroo, 
Rover, Voice123, Malt, Fiverr, Etsy, etc.), on la força laboral que entrega el 
producte o el servei és externa, en una relació de treball autònom. Aquest 
extrem és possible gràcies a les tecnologies digitals que redueixen de 
manera dràstica els costos de coordinació i transacció. Puc aconseguir 
el talent que necessito, quan el necessito i allà on el necessito de manera 
ràpida i eficient. La naturalesa de l’empresa canvia3.
En la dimensió de “l’espai de treball”, des de l’aparició de les 
 fàbriques i les oficines, la idea d’anar a treballar ha implicat 
Els anomenats “centaures” són persones desplaçar-se fins a un centre 
treballadores que augmenten les seves de producció on compartim espai i temps de treball amb els 
capacitats de treball gràcies a sumar en companys i les companyes. Avui 
comptes de competir. dia, i de manera accelerada pels efectes de la pandèmia de la 
covid-19, ens hem situat a l’altre 
extrem en treballar des de casa. Per a molta gent, en els últims mesos, 
anar a treballar ha volgut dir travessar el menjador o un passadís. Hi ha 
qui ha agafat el costum de fer un passeig fora de casa abans de tornar a 
entrar per començar la jornada laboral (el que s’anomena fake commute o 
fals desplaçament) i hi ha qui ni surt del dormitori i treballa des del llit, 
del Work from Home (WFH) al Work from Bed (WFB).
Explorem els híbrids, els punts intermedis
Un cop identificats i contraposats els extrems (A vs. B), cal incloure 
en l’anàlisi de futurs possibles els punts intermedis entre A i B. Com 
va escriure Vitalik Buterin en un tuit: “Un dels aspectes (i beneficis) 
més mal explicats de pensar com un economista és veure les coses no 
en termes de categories en blanc i negre, sinó en termes de quantitats, 
pendents i taxes de canvi. No compareu ‘tot A amb tot B’, sinó compareu 
‘un 1% més d’A amb un 1% més de B’”. Aquests espais híbrids són 
fantàstics per fer volar la imaginació i fomentar la innovació.
Des d’aquesta perspectiva, en la dimensió “feina” el que trobem 
és la suma d’inteŀligències (humana + artificial) i de forces i habilitats 
(humana + mecànica). Els anomenats “centaures”4 són persones 
treballadores que augmenten les seves capacitats de treball gràcies a 
sumar en comptes de competir. En termes de suma d’inteŀligències 
podem pensar en l’ús de Google Maps per part de conductors de taxi o 
6
Dossier
Notes en l’ús d’un algoritme d'inversions per part d’un operador de borsa. En 
5. “The Future of Work Is termes de suma de forces podem pensar en exoesquelets o “cobots” com 
Through Workforce Ecosystems” 
http://ow.ly/k34I50DP0u6 el YuMi de l’empresa ABB en una fàbrica industrial. Un efecte secundari 
6. “The Open Talent Economy” d’aquesta hibridació és que el factor diferencial, l’avantatge competitiu de 
http://ow.ly/me8250DP0xk la persona, queda reduït. S’equalitzen les capacitats de totes les persones 
7. “El futuro del trabajo: del 
modelo remoto a uno híbrido” treballadores i es crea una bretxa per a aquelles que no saben o no poden 
http://ow.ly/aVDP50DP1nw jugar a sumar forces i inteŀligències.
 En la dimensió “força laboral”, des de l’escola de negocis MIT 
Sloan ho tenen clar: “El futur del treball passa pels ecosistemes de la 
força de treball”5. Aquests ecosistemes estan formats per una barreja6 
d’empleats propis, treballadors d’altres empreses que s’apunten a un 
projecte concret, subcontractes de serveis (per exemple, la neteja), 
freelancers que l’empresa fa servir de manera recurrent (per exemple, 
un/a dissenyador/a) i personal que es troba a través de plataformes 
digitals laborals. Aquí caldrà integrar també la força laboral no humana. 
L’empresa deixa de ser una suma d’empleats per ser una suma de talents 
i capacitats. De la mateixa manera que moltes famílies ja no es compren 
un cotxe i fan ús de solucions de Mobility as a Service (MaaS) agregant 
un ecosistema de serveis, en termes d’empreses i força laboral podem 
parlar del Talent as a Service (TaaS). Aquí el repte és que, d’una banda, les 
empreses, de tota mida, siguin capaces de desenvolupar una estratègia de 
talent pel al segle XXI i, a la vegada, que no acabem tractant les persones 
com a recursos intercanviables que competeixen abaixant el preu del seu 
treball.
Finalment, en la dimensió de “l’espai de treball” diversos 
estudis apunten a solucions híbrides7 amb un treball a l’oficina uns 
quants dies al mes i en remot la resta de dies. Sembla que això agrada 
tant a empreses com a treballadors. A qui no agrada tant és als grans 
gestors d’espais d’oficina, que veuen reduïda la demanda de metres 
quadrats. Aquest treball en remot no cal que sigui a casa, on molts cops 
no hi ha espais adients i la conciliació amb altres usos de l’espai resulta 
complicada. En el contínuum d’aquest eix apareixen tercers espais que 
 encaixen perfectament amb la narrativa de la ciutat dels 
L’empresa deixa de ser una suma d’empleats per 15 minuts: coworkings, hotels 
ser una suma de talents i capacitats. que acullen treballadors i reunions d’empresa, promocions 
immobiliàries que inclouen 
espai de treball compartit, etc. Cal no oblidar-nos de destinacions com les 
illes Canàries o Madeira, que es posicionen de manera activa per atraure 
treballadors i treballadores en remot. Si només he d’anar a l’oficina de 
Londres 5 dies al mes, puc viure a les Canàries? Del Work from Home al 
Work from Anywhere (WFH), amb solucions com ZityHub per fer-ho tot 
més fàcil. Si ens posem una mica futuristes afegim dues observacions 
addicionals. D’una banda, hi ha feines presencials que es podran fer 
mitjançant telepresència. De la mateixa manera que els cirurgians ja 
7
Albert Cañigueral 
Notes operen a distància amb el robot Da Vinci, un operari de supermercat 
8. “El Metaverso, Fortnite, el 5G podrà treballar controlant un robot a distància per posar productes a les 
y la ‘realidad’ de Ready Player 
One: el camino hacia el nuevo lleixes. D’altra banda, el metavers
8 serà també un espai laboral on per 
Internet”:  “anar a treballar” només ens haurem de calçar unes ulleres de realitat 
http://ow.ly/RjtU50DP1rt virtual o similar. 
9. “Data Rights are Labour 
Rights” (Mozilla Foundation): 
http://ow.ly/LCAL50DP1xj Un moment ideal per fer-nos preguntes sobre futurs desitjables
10. “Checkpoint episode with Encara pensem i debatem els futurs dels treballs de manera esbiaixada, 
Lisa Gansky: Ecosystems - sota un prisma molt tradicional. Per exemple, reduir el concepte de 
between the ‘no more’ and the 
‘not yet’”:   persones treballadores només a les assalariades agrupades en un centre 
http://ow.ly/XEPr50DP1CA de producció físic. Aquest és només un dels punts possibles al llarg dels 
tres eixos que hem repassat abans. Podem començar a fer combinacions 
entre els tres eixos: força laboral híbrida de persones i màquines, algunes 
en remot i d’altres a l’oficina, algunes assalariades i d’altres freelancers. 
Explorar el cub tridimensional obre un ventall quasi infinit de maneres de 
treballar i maneres de viure que tindrà múltiples i forts impactes sobre les 
ciutats, les metròpolis i el territori en general.
També caldrà posar al dia tot allò que envolta aquest cub: diàleg 
social, sistemes de protecció per a les persones treballadores, dret laboral, 
esquemes fiscals, sistema formatiu, definició de carrera laboral, etc. que 
han estat pensats i dissenyats des del punt de vista tradicional i que ja han 
demostrat mancances en d’altres escenaris. Tampoc ens podem oblidar de 
l’impacte de totes les noves tecnologies i els nostres drets digitals9.
Ens trobem en un impàs, en una transició crítica. En paraules de 
l’emprenedora americana Lisa Gansky, “between the no more and the not 
+ yet”10, és a dir, entre allò que ja no serà i allò que encara no acaba de ser.
El filòsof italià Antonio Gramsci escriu sobre els moments de 
canvi: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur 
sorgeixen els monstres”. És normal estar desorientats. És normal tenir 
dubtes, tenir por. En un moment de canvis tenim molt clar tot el que 
deixem enrere i no tenim ni claredat ni certesa sobre les possibles millores 
que ens pot oferir la nova destinació. Mantinguem la calma. Les maneres 
de treballar i de viure han evolucionat constantment al llarg de la història 
de la humanitat. Ara també.
El trabajo ya no es lo que era Un moment de canvis és un moment ideal per fer-nos preguntes 
Conecta, 2020 sobre els futurs dels treballs, per tal que siguin futurs desitjables. Hem 
de tenir clar que arribar a un futur desitjable no succeeix de manera 
automàtica. Els futurs es construeixen. Les nostres decisions, individuals i 
coŀlectives, importen. Els futurs no existeixen, només les nostres decisions 
existeixen. Les decisions que, aquí i ara, prenem, i les que deixem de 
prendre. Els futurs o bé els dissenyes tu mateix o te’ls dissenyen per tu o, 
en el pitjor dels casos, en contra teva. T’hi apuntes?
Vivir con menos
Conecta, 2014
8
Dossier
Paola de Grenet — Vivint amb la covid
 
Regina de Rotoloni. Les compres compulsives m’han desconcertat. Segueixo sense entendre el pànic tan exagerat a 
quedar-se sense paper higiènic durant els primers dies i setmanes de l’estat d’alarma.
Les set La pandèmia ha 
tendències que accelerat molts canvis 
marcaran el futur en la nostra manera 
del treball de viure i treballar. 
Laetitia Vitaud    Ha demostrat que 
cada cop hi ha 
més empleats que poden treballar des 
de qualsevol indret amb una connexió a 
internet, que hi ha massa treballadors sense 
protecció social i que són les dones les qui 
eixamplen les fronteres del treball. Cada 
crisi arriba amb amenaces i oportunitats que 
hem de saber aprofitar.
La pandèmia ha posat de manifest i ha accelerat molts canvis que 
afecten la nostra manera de viure i treballar. Ha demostrat que casa 
nostra és un lloc de producció, que cada cop hi ha més treballadors 
que poden treballar des de qualsevol indret amb una connexió a 
internet, que hi ha massa treballadors que no es beneficien de les 
proteccions assolides al llarg del segle XX, que les noves aspiracions 
culturals estan transformant les empreses i que hem d’aplicar una 
perspectiva de gènere per entendre realment quines són totes les 
forces que hi ha en joc.
Moltes d’aquestes tendències no són noves, però ara són 
innegablement més visibles. Cada cicle de transformacions arriba 
amb unes amenaces i unes oportunitats. I són aquestes oportunitats 
les que, com a individus i com a coŀlectiu, hem de saber aprofitar. 
Depèn de nosaltres. Depèn de nosaltres decidir crear un millor pacte 
social per tal de construir un futur més inclusiu. Com a treballadors, 
gestors, escriptors, inversors o organitzadors, tots i totes podem 
Laetitia Vitaud és escriptora i 
millorar el futur del treball. I la millor manera de predir aquest futur divulgadora. Investiga sobre el 
és creant-lo. futur del treball i ha publicat tres 
llibres a França, entre els quals 
1. L’artesania guanya terreny entre els treballadors destaca Du labeur à l’ouvrage [Del treball a l’artesania] l’any 2019. 
Atesa la manca de compensacions atractives, com la seguretat laboral Escriu sobre les transformacions 
i la identitat social, cada vegada són més els treballadors que s’han en l’àmbit laboral i els recursos 
cansat del model sense sentit i alienant de l’era del fordisme, al qual humans a la publicació digital 
Welcome to the Jungle i en el seu 
també s’acusa de destruir tant el planeta com la nostra cohesió social. butlletí d’informació Laetitia@
Ja no hi ha una única manera de treballar. Cada cop més treballadors Work.
decideixen inventar-se la seva pròpia manera de treballar, de ser més 
creatius, de buscar sentit a la feina, d’aprendre de manera contínua i de 
tenir un impacte positiu en el planeta i en la comunitat.
Cada cop són més els treballadors que no volen rebre ordres i 
opten per convertir-se en autònoms. S’identifiquen amb els tres pilars 
del treball artesà: responsabilitat, autonomia i creativitat. Aquests 
tres conceptes no s’apliquen només a treballs artesans manuals (com 
l’ebenisteria, per exemple). De fet, escriure un codi o un text també és 
un treball artesà. El món dels mitjans de comunicació, el disseny i la 
creació de continguts ha vist néixer en els darrers anys la revolució de 
l’anomenada “economia de la passió”: els creadors busquen la interacció i 
els ingressos directes dels consumidors i eliminen els intermediaris.
Tot això implica que la gestió científica i la divisió del treball 
tenen cada cop més reptes. La gestió científica només pot ser acceptable 
per als treballadors si va acompanyada de bones feines (segures i ben 
pagades), però la realitat és que gairebé sempre va acompanyada de 
precarietat i dependència. Sens dubte, molts treballadors estan atrapats 
en aquestes feines per manca d’opcions millors. Si poguessin triar, 
ben pocs donarien suport a l’alienació combinada amb la inseguretat 
econòmica.
Aquesta tendència ofereix als individus l’oportunitat de 
dependre menys d’una organització, els ofereix la possibilitat d’establir 
relacions personals amb altres individus i de desenvolupar les seves 
carreres professionals d’una manera més satisfactòria i enriquidora. Per a 
aquests, el repte és produir alguna cosa única i desenvolupar les relacions 
personals suficients que els permetin viure d’allò que produeixen. Per 
aconseguir-ho, és necessari aplicar a l’individu les lliçons de l’estratègia 
empresarial. Però no tothom n’és capaç.
2. Quan es tracta del futur del treball, les dones trenquen fronteres
Si considerem l’impacte de la pandèmia en el treball de les dones, 
podríem pensar justament el contrari: que el futur del treball és 
qualsevol cosa menys femení. L’any 2020, només als Estats Units, més 
de 2,2 milions de dones van haver de deixar de treballar per manca 
d’opcions per tenir cura dels fills. De la mateixa manera, a la resta de 
països, molts treballadors eventuals (la majoria dones) van perdre la seva 
feina, i els treballs relacionats amb serveis de proximitat van ser els més 
afectats (hoteleria, neteja, turisme…). Amb tota la raó, a aquesta crisi se 
l’anomena la crisi de la shecession, en un joc de paraules en anglès entre 
she (ella) i recession (recessió).
Sigui com sigui, es preveu que aquests serveis que donen feina 
principalment a dones segueixin creixent en el futur. La demanda 
de treballadores socials, cuidadores, infermeres, metgesses i mestres 
és alta; de fet, la pandèmia ha evidenciat encara més que no n’hi ha 
suficients. La crisi sanitària d’aquest 2021 al Regne Unit, per exemple, 
és conseqüència del fet que el Servei Nacional de Salut no ha contractat 
12
Dossier
prou personal nou, i la població envelleix ràpidament. A Europa es 
necessitaran milions d’infermeres més els propers anys.
Els treballadors del sector de les cures no han de ser només 
dones, és clar. Però, actualment, la majoria de les persones que es 
dediquen a les cures de persones grans i d’infants ho són. Sens dubte, 
el repte serà atreure més treballadors masculins cap a aquests sectors 
en creixement. El pes del passat i de la cultura pot ajudar a explicar per 
què algunes d’aquestes feines han quedat obstinadament segregades 
per sexes: potser encara es percep com un fet “transgressor” que els 
homes s’incorporin a professions sanitàries i d’assistència social. Fer-ho 
suposaria un desafiament a la seva identitat cultural.
Hi ha moltes raons per les quals podem considerar que les 
dones trenquen fronteres: les feines que fan tenen futur (ja que són 
difícils d’automatitzar), el futur del treball sindical l’estan inventant 
les cambreres i les treballadores de la llar (dones como Ai-Jen Poo, de 
l’Aliança Nacional de les Treballadores de la llar dels Estats Units), 
les “habilitats toves” que s’ensenyava a valorar en les dones (empatia, 
atenció, inteŀligència emocional) són les habilitats del futur, i, finalment, 
els sectors en què les dones estan poc representades (tecnologia i 
 finances) necessitaran més personal 
Un senyal que algunes de les formes femení per innovar i expandir-se.
d’activisme s’han convertit en tendència és 3. L’activisme desafia les velles 
l’apropiació dels seus missatges per part estructures de poderEl 2020 es pot considerar l’any de 
del món de la publicitat. l’activisme. Després de l’assassinat 
de George Floyd als Estats Units, es 
van desencadenar a tot el món nous 
moviments socials que desafiaven l’herència racista d’Amèrica i Europa 
(esclavitud i colonialisme). Com a conseqüència del moviment #metoo, 
han sorgit molts moviments i xarxes feministes nous que desafien les 
velles estructures de poder patriarcals i exigeixen més participació de les 
dones. En els mons corporatiu i polític, les quotes ja no són un tabú.
Un senyal que algunes de les formes d’activisme s’han convertit 
en tendència és l’apropiació dels seus missatges per part del món de 
la publicitat. Les empreses han utilitzat l’activisme per netejar la seva 
imatge. En molts sentits, els quatre anys de la presidència de Trump van 
impulsar el feminisme i l’antirracisme als Estats Units i al món. Moltes 
marques senten la necessitat de “dibuixar una línia vermella” perquè, 
com vaig escriure fa uns quants anys, “l’era del màrqueting massiu de 
dalt a baix, on s’havia de tenir tothom content, s’ha acabat”.
Després del 2020, l’activisme impregnarà cada cop més el 
món laboral. D’inici, ja ha començat a transformar Silicon Valley. 
Tradicionalment, les companyies tecnològiques han fet promeses buides 
quan es tracta de diversitat i inclusió, però hi ha raons per creure que 
hem arribat a un punt d’inflexió. Com a ecosistema, Silicon Valley ja 
13
Laetitia Vitaud 
no serà mai més igual (ara ja s’estén per múltiples territoris). I ara que 
hi ha més consciència del biaix (racista) en el camp de la inteŀligència 
artificial, és d’esperar que, en bona part, això es corregeixi en el futur.
L’activisme no només té a veure amb la diversitat i la inclusió, 
també està cada cop més relacionat amb el canvi climàtic. Hi ha més 
treballadors (i consumidors) que esperen una major transparència sobre 
l’impacte (i la petjada) de la seva feina en el planeta. Això explica, per 
exemple, que la certificació B Corp, que avalua el “rendiment social i 
mediambiental”, sigui cada cop més popular entre les empreses. Els nous 
emprenedors creen “negocis sostenibles” i defensen un “capitalisme 
verd” que tingui en compte les externalitats negatives.
4. Els nous riscos exigeixen noves mesures de protecció per als 
treballadors
Al llarg dels anys he escrit molt sobre la “desagregació de les feines”, un 
fenomen que va començar fa cinc dècades i que ha alterat profundament 
la naturalesa del treball i les compensacions que atreien els treballadors 
cap al món empresarial (i viceversa). En l’antic “paquet” fordista, a canvi 
de la subordinació i la divisió del treball, tenies un conjunt de beneficis 
 que incloïa seguretat laboral, 
Els contractistes, els emprenedors i els accés a l’habitatge (crèdit bancari), assistència sanitària, una pensió i 
autònoms ja no són una part petita i sindicats forts.
insignificant de la mà d’obra. Ara n’hi ha Com bé ha palesat la pandèmia, un nombre cada vegada 
milions, i la seva situació exigeix un nou més alt d’estrangers, nouvinguts al 
contracte social. mercat laboral, no tenen manera de demostrar la seva solvència. Milions 
de treballadors es queden al marge 
de la xarxa de seguretat. Un exemple: hi ha xifres que indiquen que al 
voltant de tres milions de persones al Regne Unit (el 10% de la mà d’obra) 
van quedar excloses dels paquets d’ajudes econòmiques del Govern, la 
qual cosa evidencia que la xarxa de seguretat no estava pensada per 
satisfer les necessitats dels treballadors que havien deixat de complir els 
requisits.
Els contractistes, els emprenedors i els autònoms ja no són una 
part petita i insignificant de la mà d’obra. Ara n’hi ha milions, i la seva 
situació exigeix un nou contracte social. La pandèmia ha fet que sigui 
més urgent que mai respondre a la següent pregunta: què s’ha de fer per 
tal que l’assistència sanitària i l’habitatge assequible siguin universals? 
Si els treballadors no poden accedir a un habitatge i a serveis sanitaris 
mitjançant el treball, no s’haurien de proporcionar aquests drets a tots 
els individus, sigui quina sigui la seva situació laboral?
I, per últim, però no per això menys important, han sorgit 
nous riscos relacionats amb la prolongació de la vida laboral i amb la 
ràpida transformació de l’economia. És probable que al llarg de la nostra 
14
Dossier
existència passem per múltiples transicions professionals; però el cost 
d’una transició professional és elevat: no només hem de renunciar als 
ingressos per poder aprendre un nou ofici, sinó que la mateixa formació 
per aprendre aquest ofici pot ser cara. Malauradament, les escoles, les 
universitats i els centres de formació encara estan dissenyats en gran 
mesura per atendre les necessitats dels més joves, i no per tenir en 
compte persones de totes les edats.
5. Els treballadors i les treballadores del futur hauran de 
desenvolupar una “mentalitat d’immigrant”
Si els futurs treballadors han de passar per més transicions professionals, 
necessitaran desenvolupar els seus “actius transformacionals”, és a dir, 
la seva capacitat d’adaptar-se als canvis que se succeiran al llarg de la 
seva vida. Aquest concepte el van desenvolupar Lynda Gratton i Andrew 
Scott en el llibre The 100-Year Life: Living and Working in an Age of 
Longevity, en el qual argumenten que l’augment de la longevitat obligarà 
els treballadors a ser hàbils per reinventar-se.
Per fer més fàcils aquestes transicions, els treballadors hauran 
de ser capaços de crear noves xarxes, algunes de les quals estaran 
fora dels seus cercles personals i professionals actuals. També hauran 
de seguir incorporant nous hàbits per mantenir una bona plasticitat 
cerebral. Per sort per a ells, els neurocientífics estan convençuts que els 
nostres cervells són molt més maŀleables del que pensàvem. El cervell 
adult també té la capacitat de produir noves neurones. Gran part del 
nostre potencial no ve determinat pels nostres gens, sinó per la capacitat 
que tinguem d’exercitar el nostre cervell.
Aquests treballadors hauran d’aprendre a conèixer-se millor, 
a saber de què són capaços, i sobretot hauran de saber què volen i què 
no volen a la vida. Hauran d’aprendre a ocupar-se del seu propi futur 
(preparant-se per a futures transicions i estalviant per a la vellesa). Com 
diuen Gratton i Scott, “les qüestions d’identitat, elecció i risc són centrals 
quan ens preguntem com afrontar una vida llarga. D’aquesta manera, 
hauràs de pensar en la teva identitat d’una manera diferent a com ho 
feien els que et van precedir”.
En resum, els treballadors necessitaran una “mentalitat 
d’immigrant” (tot i que en realitat no canviïn de país). Efectivament, 
 l’acte de migrar en si mateix 
Les persones necessitaran més formació implica un desig de risc i de canvi. Els immigrants es qüestionen 
perquè viuen i treballen més anys. Aquesta la seva identitat, creen noves 
formació haurà d’estar repartida al llarg del xarxes de suport heterogènies, desenvolupen habilitats cognitives 
temps i no pas concentrada en la primera i resiliència, i s’enfronten a una 
etapa de la vida. cultura completament diferent a la qual s’adapten. Els seus 
actius transformacionals, la seva 
inteŀligència intercultural i la seva empatia són incomparables. Tots i 
totes hauríem de tenir aquesta mentalitat.
6. En aquests temps de longevitat i transició tecnoeconòmica, la vida 
en tres etapes s’ha acabat
Molts dels majors de 30 anys hem estat educats amb la idea d’un 
enfocament tradicional en tres etapes de la nostra vida laboral: primer 
la formació, després la feina i, per últim, la jubilació. Però aquest 
enfocament deixa de ser aplicable a mesura que l’esperança de vida 
augmenta i els generosos sistemes de pensions van desapareixent. Cada 
cop hi ha més persones que compaginen diverses carreres i transicions 
vitals; i cada cop més companyies hauran d’eliminar el requisit de l’edat 
dels seus processos de contractació, ja que la població envelleix cada 
vegada més de pressa.
“Les persones necessitaran més formació perquè viuen i 
treballen durant més anys. Aquesta formació addicional haurà d’estar 
repartida al llarg del temps i no pas concentrada en la primera etapa de 
la vida. I si l’aprenentatge ja no es concentra en la primera etapa de la 
vida, el que hem d’aprendre en aquesta primera etapa s’haurà de centrar 
menys en habilitats específiques i més a aprendre a construir les bases 
per a una vida en constant aprenentatge”, escriuen Gratton i Scott en el 
seu llibre The New Long Life.
Si els individus i les institucions (corporacions, sindicats, escoles 
i governs) no aborden la qüestió de la longevitat d’una manera més 
àmplia, hi haurà més persones pobres entre els avis del demà. Tanmateix, 
16
Dossier
la longevitat no s’ha de tractar com un “problema” o una “càrrega”. 
És, sobretot, un regal. L’edat és més maŀleable del que crèiem fins ara; 
les persones de 50, 60, 70 i 80 anys són capaces de ser més creatives i 
innovadores del que ens pensàvem al segle XX.
Els futuristes poques vegades tenen en compte l’aspecte de la 
demografia. Tot i això, si d’alguna cosa estem segurs és que ens farem 
vells coŀlectivament i que segurament viurem i treballarem durant més 
anys. En aquests moments, la discriminació per raó d’edat en el mercat 
laboral és un gran problema i dificulta que els treballadors als quals es 
demana que treballin durant més anys puguin rebre una pensió. Per tal 
que hi hagi un canvi, s’ha d’abordar cada element del sistema: formació, 
protecció social, habitatge, ocupació, reclutament, formació de nou, 
infraestructures...
7. El teletreball està transformant la gestió i les relacions laborals
L’augment del teletreball és anterior a la pandèmia, però la pandèmia 
l’ha accelerat almenys una dècada. Depenent del país, entre un 30% i un 
50% de totes les feines es poden fer remotament amb una bona connexió 
a internet. El repte que va sorgir amb la pandèmia va ser decidir quines 
feines i tasques es podien fer a distància. Com i on volem treballar en el 
futur? Com treballarem junts com a equip? Aquestes són preguntes que 
tots els equips de treball s’han de plantejar avui dia.
Crec que aquesta tendència tindrà un impacte profund en 
l’organització del treball i en el teixit jurídic i cultural de les empreses. És 
+ probable que la gestió tradicional d’ordre i control es qüestioni cada cop 
més, i el treball asíncron serà cada vegada més freqüent. La flexibilitat 
que s’ofereix als treballadors es convertirà, finalment, en un argument 
per captar talent. Alguns treballadors, però, descobriran que poden tenir 
més flexibilitat convertint-se ells mateixos en contractistes.
“Deixar enrere la farsa de les feines de 9 a 5” suposa alguns 
reptes, però també fantàstiques oportunitats d’empoderament i 
creativitat. L’oficina virtual pot donar a persones diferents l’oportunitat 
d’expressar-se (en concret en l’escriptura, ja que el treball a distància 
Welcome to the Jungle : 100 asíncron es basa, en bona mesura, en la comunicació escrita). El 
idées innovantes pour recruter teletreball desafia les estructures de poder tradicionals perquè el treball 
des talents et les faire grandir és més eficaç quan el poder es distribueix horitzontalment.
Vuibert, 2020 Les dones tenen molt a guanyar amb l’auge de les 
organitzacions en favor de la igualtat. A més, quan la flexibilitat es 
converteix en la norma dins d’una organització, hi ha molt poques 
raons per discriminar aquells que demanen flexibilitat, perquè són 
precisament els que més la necessiten. L’economista del comportament 
Iris Bohnet escriu: “Amb l’augment de la demanda de flexibilitat, podem 
(i hem de) preveure que els mercats laborals competitius s’ajustaran a les 
preferències dels treballadors i deixaran de discriminar les persones que 
Du labeur à l’ouvrage busquen flexibilitat”.
Calmann-Levy, 2019
17
Laetitia Vitaud 
Les entranyes El taylorisme digital 
de l’economia canvia els processos de 
digital: entre el producció (amb la dada 
nou taylorisme com a matèria primera) 
i la disciplina i les formes d’explotació 
social del treball impulsades 
Ignacio Muro pel capitalisme digital. 
Benayas    Però cal trencar amb 
els monopolis del poder 
privat que s’apropien de les dades i dels 
perfils humans per convertir-los en font de 
beneficis, i fan créixer les desigualtats.
18
Dossier
Ningú pot prefigurar les característiques del sistema social i econòmic 
que definirà la postpandèmia. Són massa les incògnites sobre la 
recuperació i massa els desequilibris de deute i desigualtat que deixarà 
com a herència. No obstant això, els impulsos vers les organitzacions 
verdes i digitals ja formen part d’un nou consens en el qual, a més de 
les ONG i les forces socials, les elits globals i els centres de pensament 
estratègic se senten còmodes, al costat de les grans corporacions 
tecnològiques i els antics oligopolis energètics.
D’alguna manera, els centres de poder assumeixen que les 
immenses injeccions de diner públic (que ja superen el 15% del PIB 
global) procedents dels estats són una gran oportunitat per rellançar 
una nova onada d’acumulació de capital que permeti superar les pors 
de viure una fase prolongada d’“estancament secular”. Recordem que 
aquest concepte, recuperat el 2013 per l’economista Larry Summers, 
preveia una dècada caracteritzada per baixes taxes d’inversió privada 
i escasses expectatives de guany. Quan l’estat assumeix riscos 
d’emprenedor, l’optimisme torna als centres de poder.
Hi ha consens sobre la direcció que ha de prendre el camí, 
la qüestió és qui l’hegemonitza. La clau de volta és com això afecta 
el mercat de treball, o, encara millor, com resol la depressió de la 
demanda agregada associada a un consum constret per les baixes 
remuneracions i la depreciació del treball. Ens endinsem en una 
època apassionant que s’està descrivint de diverses maneres, unes més 
precises que altres. Entendre les tendències de fons és l’única manera 
d’embridar-les i capgirar-les en els seus aspectes més negatius.
Podem definir el moment actual a partir del terme economia 
de dades, però, si ho fem, neutralitzem i embellim els components 
socials que impliquen, en bolcar-ho tot en un canvi de la matèria 
primera, la dada, presentada com un element abstracte desconnectat Ignacio Muro Benayas. 
del ciutadà-treballador, com a objecte d’expropiació. D’altra banda, Economista i analista social, 
expert en l’anàlisi de la gestió 
la denominació capitalisme de vigilància emprada per Shoshana de la globalització, nous 
Zuboff té la virtut de connectar el moment present amb un canvi models productius i transicions 
en la lògica del poder, però acaba posant l’accent —segons la meva digitals. Professor honorari de 
opinió, en excés— sobre el consumidor, obviant les conseqüències Comunicació a la Universidad Carlos III, durant 18 anys va ser 
que té sobre els processos productius i l’explotació del treball. El director de l’Agència EFE (1987-
concepte de nou taylorisme (o taylorisme digital) és més a prop d’unir 2005) en diversos departaments 
totes dues perspectives, integrant-les en els canvis en els processos i ha col·laborat com a articulista 
a El País, Cinco Días, Público 
productius (amb la dada com a matèria primera) i en les noves lògiques i El Diario.es, entre altres 
d’explotació del treball impulsades pel capitalisme digital. publicacions.
Forma part del grup impulsor 
Taylorisme: depreciació del treball i acumulació de capital d’Economistas Frente a la Crisis i és membre de la fundació 
El taylorisme va ser i és molt més que un conjunt de tècniques Economistas Sin Fronteras. És 
productives. Consisteix en una autèntica filosofia que impulsa una vicepresident de l’Instituto para la 
manera de produir i unes relacions socials determinades. Si fa cent Innovación Periodística, del qual 
va ser impulsor, i president de 
anys va donar lloc al capitalisme fordista, avui és el sustentacle del Poli-TIC / Asociación Información 
capitalisme digital. Si la sistematització de les tasques mecàniques a y Conocimiento.
19
Ignacio Muro Benayas 
través de l’anàlisi exhaustiva de les seves seqüències i els seus processos 
va permetre, a finals del segle XIX, optimitzar la relació entre l’obrer i les 
màquines, ara qualsevol feina inteŀlectual subjecta a rutines està oberta 
a l’automatització total o parcial.
Mentre les millores del taylorisme industrial facilitaven 
la revolució dels processos simples in situ, el digital facilita la 
descomposició i la deslocalització de tasques complexes en xarxa. 
Les tasques inteŀlectuals més diverses, com ara traduir un llibre, 
impartir classes virtuals, interpretar un escrit legal o desenvolupar 
la telemedicina, ara es poden descompondre i esberlar, de manera 
que les seves parts més simples s’externalitzin en un robot o en 
subcontractacions de valor baix per tot el món. Tots dos taylorismes 
acaben mostrant unes conseqüències socials similars: més control 
sobre els processos productius i els temps del treballador, és a dir, més 
intensitat en l’explotació del treball directament connectada amb una 
nova onada d’acumulació de capital.
És l’essència del canvi actual. Ens enfrontem a un nou 
salt qualitatiu en la fragmentació de tasques i en l’externalització i 
deslocalització productives. Noves rutines assumibles per aplicacions 
digitals, sota el paraigua de la inteŀligència artificial, executades 
per persones aïllades però connectades des de fora dels perímetres 
organitzatius de les empreses, ubicades en qualsevol lloc, proper o 
llunyà: aquest serà el perfil dominant del nou sistema productiu.
Taylorisme: avenços científics i disciplina social
L’augment de la intensitat en l’explotació del treball s’ha d’explicar i 
justificar amb arguments científics i morals. La desigualtat que generen 
els processos d’acumulació de capital s’ha de justificar perquè sigui 
tolerable.
Quan Taylor afirma, a principis del segle XX, que “la ganduleria 
representa el mal més agut de tots els mals que afecten els obrers 
d’Anglaterra i d’Amèrica”, o que “els 
Ens enfrontem a un nou salt qualitatiu en la augments de sou per sobre del que és imprescindible acaben afavorint 
fragmentació de tasques i en l’externalització l’alcoholisme i disminuint la 
i deslocalització productives. producció”, no es troba gaire lluny dels arguments que es fan servir per 
justificar l’eliminació de subsidis o 
de les declaracions dels països del nord d’Europa per desqualificar els 
ociosos del sud. Es tracta d’emparar i amagar de manera convenient la 
voluntat de controlar i disciplinar el més pobre o el més dèbil i, com a 
extensió, de responsabilitzar i culpabilitzar la gent de la seva situació.
Tot i que els separen més de cent anys, tots dos taylorismes 
comparteixen la vocació de presentar-se com a “impulsors del progrés 
i la llibertat humana”. Si el taylorisme industrial va introduir, cap al 
1900, els sistemes de retribució variable i el pagament de primes al 
20
Dossier
Notes rendiment plantejats com a mecanismes de motivació, ara el taylorisme 
1.   http://ow.ly/iyHF50DP2em digital introdueix noves formes de retribució, com passa amb els riders 
o amb el pagament per microtasques, que es venen com a manifestació 
de la “llibertat” del nou treballador, quan no són més que una altra 
justificació de noves formes de dependència humana.
Per això mateix és fonamental justificar els nous canvis amb 
el prestigi del que és científic. Si el taylorisme industrial va apeŀlar a 
l’“organització científica del treball” per maximitzar l’eficiència de la 
mà d’obra a través del seguiment detallat dels moviments del treballador 
en cada instant i el cronometratge de les operacions, ara el tractament 
de les rutines cognitives s’associa a nous avenços científics vinculats a 
l’“ús d’algoritmes i la inteŀligència artificial”.
L’explotació del treball esdevé més intensa a través de 
la traçabilitat del treballador1,  considerat com a mercaderia, en 
totes les seves variables essencials. Hi ha instruments i aplicacions 
que permeten accedir a gran part del seu històric laboral (origen, 
formació, experiències laborals, participació en conflictes, absentisme, 
incidències...); hi ha aplicacions que permeten rastrejar el seu 
recorregut present (on és en cada moment; quant de temps ha dedicat a 
desplaçar-se, a cada tasca i a descansos) o mesurar-ne la contribució (la 
productivitat minut a minut, indicadors d’eficàcia i qualitat, avaluació 
de la feina...).
El que és excepcional d’aquest moment és que aquest 
capitalisme no esgota la generació d’excedents en els processos 
productius, sinó que els perllonga a qualsevol moment de la vida 
21
Ignacio Muro Benayas 
Notes humana a través d’instruments que envaeixen la seva intimitat, 
2.  L’Informe CYD 2017 dissenyats per detectar els gustos i influir i condicionar els 
(Fundación Ciencia y Desarrollo) 
establia que, a la Unió Europea, el comportaments. Qualsevol ciutadà que tingui un dispositiu i navegui 
23% dels graduats duien a terme per internet ja és “un producte traçable”. Qualsevol comentari en veu 
les seves tasques en llocs de baixa alta, qualsevol recerca... identifiquen una necessitat que provocarà 
qualificació (un 37% a Espanya), 
i a això s’hi havia d’afegir que un que, des d’aquell instant i de manera insistent, li apareguin anuncis en 
altre 16% ho feia a temps parcial. totes les notícies que llegeixi o en totes les pàgines web que visiti. El 
3.  L’augment del deute segueixen al miŀlímetre. És la conseqüència de l’anomenada “publicitat 
estudiantil als Estats Units, programàtica”, que es basa en algoritmes que estableixen coincidències 
que afecta 45 milions de nord-
americans i suposa 1,54 bilions instantànies que li reclamen l’atenció, sigui on sigui i faci el que faci.
d’euros, un 20% superior al PIB 
espanyol, és el símptoma més Inteŀligència artificial, empobriment humà
evident que el mercat no valora El vocable inteŀligència artificial permet evocar les característiques 
la inversió en coneixement (font: 
agència Moody’s i Student Debt d’una societat superior que s’enllaça amb la idea de la “societat del 
Crisis). coneixement”. Però la realitat és que està associada a l’empobriment 
d’àmplies majories.
Els neoliberals van propagar el mite que ens endinsàvem en 
un període històric en el qual la inversió en formació era la inversió més 
rendible per a qualsevol ciutadà. Tant si hagués nascut a Califòrnia com 
a Espanya o a Egipte, la formació implicaria oportunitats universals 
de millora i una satisfacció creixent en l’ocupació, semblant a la que 
s’associava al treball creatiu de les classes mitjanes tradicionals. Però el 
mite va caure. Hi ha dues manifestacions que evidencien aquest fracàs: 
d’una banda, el pes creixent de la subocupació i la sobrequalificació 
dels professionals2; de l’altra, la crisi dels crèdits per finançar títols 
universitaris, especialment greu als Estats Units3. 
La realitat és que, en contra d’allò que pronosticava el mite 
de la societat del coneixement, el 
El sistema econòmic actual necessita menys sistema econòmic actual necessita, a escala global, un volum decreixent 
coneixement viu associat a la feina dels de coneixement per produir béns 
humans, i el supleix amb més coneixement i serveis. O, més concretament, necessita menys coneixement viu, 
mort, en forma d’aplicacions i sistemes. associat a la feina dels humans, i 
el supleix amb més coneixement 
mort, entès aquest com la part del saber que es condensa i cristaŀlitza en 
aplicacions i sistemes, o en robots i inteŀligència artificial.
Dit d’una altra manera, les tecnologies digitals permeten 
extreure una gran part del coneixement humà, entès com a qualitat 
del treball, i el capitalitzen en aplicacions i sistemes, el converteixen en 
capital. El coneixement humà segueix la mateixa lògica que el treball 
manual: s’acaba substituint per capital i alimentant l’acumulació segons 
una lògica, que Marx va descriure amb una frase tan precisa com cruel: 
“El capital és treball mort que, com si fos un vampir, necessita treball 
viu per seguir vivint”. Tan sols una minoria molt qualificada, dedicada 
a identificar problemes i a dissenyar i oferir solucions imaginatives, 
22
Dossier
serà capaç de revalorar la seva feina. 
Qualsevol ciutadà que tingui un dispositiu Però aquesta minoria s’ubicarà 
i navegui per internet ja és “un producte principalment a Califòrnia o en algun dels centres tecnològics d’uns 
traçable”. pocs països del món (Alemanya, la 
Xina, el Japó, Corea del Sud...).
Deia Adam Smith, pare de l’economia política, a La riquesa de les 
nacions, que, amb les màquines, “el treball s’acaba reduint a unes quantes 
operacions ben senzilles: normalment, una o dues”, i que aquesta rutina 
esdevé autodestructiva i acaba deteriorant el treballador fins al punt 
que acaba “tornant-se tan estúpid i ignorant com pot arribar a ser-ho un 
ésser humà”. I en aquest punt ens trobem.
El somni d’un món millor
Una màxima atribuïda a Louis Blanc, socialista utòpic a mitjans del 
segle XIX, representa encara avui la manera més justa d’imaginar la 
creació i el repartiment de la riquesa. Diu això: “De cadascú segons les 
seves capacitats a cadascú segons les seves necessitats”. Quan Marx 
es preguntava en quines condicions materials seria possible el seu 
desenvolupament, es respon: “(…) Quan l’antítesi entre treball mental 
i físic hagi desaparegut (...). Quan, paraŀlelament al desenvolupament 
global de l’individu, hagin augmentat les forces productives i les fonts de 
la riquesa coŀlectiva brollin a doll”.
El que és curiós és que aquesta aspiració pugui definir el 
+ moment actual. Un temps que reclama un volum d’informació exhaustiu 
per, primer, detectar les capacitats i necessitats de cadascú i, després, 
atendre-les puntualment al llarg de les diverses etapes de la vida de 
cada persona. La capacitat per gestionar milions de dades de manera 
instantània i descentralitzada, i de conèixer i traçar detalladament les 
necessitats socials, ens permetria afrontar amb èxit aquest repte.
També és evident que ens trobem en un moment en què “les 
fonts de la riquesa coŀlectiva brollen a doll”, prou com per satisfer i 
resoldre els reptes més ambiciosos del món. El que cal, senzillament, 
No es economía, es ideología és trencar amb els monopolis del poder privat que s’apropien de les 
Economistas frente a la crisis dades i dels perfils humans per convertir-los en font de beneficis fins a 
Deusto, 2012 consolidar la desigualtat com a característica social. Això és tot el que cal.
Esta no es mi empresa
Ignacio Muro
EcoBook, 2008
23
Ignacio Muro Benayas 
Quan els robots no La pandèmia de la 
ens van prendre la covid-19 ha accelerat 
feina l’automatització 
Esther Paniagua   i la digitalització. 
Desplaçaran els 
robots i la intel·ligència artificial la feina 
humana? Quins nous rols i demandes 
sorgiran? Quin serà el saldo entre la destrucció 
i la creació de llocs de treball? Les respostes 
conviden al pessimisme i a l’optimisme. Som a 
temps de crear un futur del treball pròsper.
24
Dossier
Barcelona, 2030. La població envelleix, la força laboral es redueix Notes
i no arriben els robots que s’havien promès. L’automatització no ha 1. “What if robots don’t take all 
avançat tan de pressa com algunes persones es pensaven. Els països the jobs? A different dystopia: July 2030”, The Economist, 2019. 
no hi han invertit prou i no s’ha avançat tant en les capacitats de la 2. “The Future of Work. OECD 
inteŀligència artificial (IA) com perquè faci tasques amb empatia. Employment Outlook 2019”. 
Davant l’escenari distòpic de destrucció de llocs de treball de la OCDE, 2019.
3. “The Future of Jobs Report 
dècada passada, avui se n’albira un de molt diferent: el d’un món en 2020”. World Economic Forum, 
el qual no hi ha massa robots, sinó massa pocs. 2020.
Sembla creïble? Una cosa semblant relatava The Economist1 
en el seu especial “The World If” del 2019, un exercici d’imaginació 
de futurs possibles més o menys immediats. En aquest assaig, The 
Economist afirmava que ens amoïnem per una cosa equivocada o, si 
més no, que exagerem la capacitat de les màquines per desplaçar la 
feina humana. L’evidència d’una imminent apocalipsi de l’ocupació 
avui és “notablement deficient”, diu l’article, atès que “en el món 
ric, l’ocupació va assolir nivells rècord el 2019, mentre que el 
creixement de la productivitat en molts països va ser anèmic”.
En aquesta mateixa línia, l’estudi del MIT “The Work of 
the Future: Shaping Technology and Institutions” (2019) assenyala 
que la probabilitat que els robots, l’automatització i la IA eliminin 
grans sectors de la força laboral en un futur proper és exagerada. 
Tant The Economist com el MIT creuen que una part de l’explicació 
rau en l’envelliment de la població i en el bloqueig de la immigració. 
“Avancem que, a causa de la desacceleració de les taxes de 
creixement de la força laboral, l’augment de la proporció de jubilats 
i unes polítiques d’immigració cada vegada més restrictives, en les 
properes dues dècades els països industrialitzats tindran més llocs 
de treball que adults sans que els puguin ocupar”, diuen.
Sembla que aquestes prediccions contradiguin una de 
les estadístiques més citades en la relació entre automatització 
i destrucció de llocs de treball. Es tracta d’un estudi del 2013 Esther Paniagua  Periodista i 
de la Universitat d’Oxford segons el qual el 47% de les feines autora especialitzada en ciència i 
estatunidenques tindrà un alt risc d’automatització a mitjans de la tecnologia. Col·labora amb El País, 
dècada del 2030. L’estudi fa referència al percentatge de llocs de El Español (D+I), Xataka o Muy Interesante, entre d’altres mitjans. 
treball més vulnerables, la qual cosa no vol dir que necessàriament És professora del Màster Executiu 
s’automatitzin, tal com han matisat nombroses vegades els seus en Intel·ligència Artificial de 
autors, sense gaire èxit. l’Instituto de Inteligencia Artificial.
Va ser reconeguda com una de les 
L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament “Top 100 Dones Líders d’Espanya” 
Econòmics (OCDE) estima que, en els propers 15 o 20 anys2, el el 2019 i inclosa en la llista dels 
14% de les feines en països desenvolupats podria desaparèixer a “100 espanyols més creatius en el 
causa de l’automatització. També és probable que el 32% de les feines món dels negocis” per la revista Forbes España. És autora dels 
canviï radicalment per l’automatització de determinades tasques. informes Inteligencia artificial, 
Un informe més recent del Fòrum Econòmic Mundial3 (WEF) big data, el poder de los datos i 
esmenta un escenari de doble disrupció laboral per la confluència Modelos de negocio disruptivos 
publicats pel Future Trends Forum 
de l’automatització i la recessió provocada per la pandèmia. La WEF de la Fundación Innovación 
preveu que, de cara al 2025, el temps dedicat a les tasques actuals a la Bankinter.
25
Esther Paniagua
Notes feina per part dels humans i les màquines serà el mateix, i que llavors 
4. “The future of work in s’hauran desplaçat 85 milions de llocs de treball però s’hauran creat 
Europe. Automation, workforce 
transitions, and the shifting 97 milions de nous rols. Si és així, la xifra de treballs creats excedirà 
geography of employment”. la xifra dels treballs destruïts. Però també constata que la tendència a 
McKinsey, 2020. crear ocupació s’alenteix, mentre que la destrucció s’accelera.
5. Gray, M. L., Ghost Work: How to Una anàlisi de McKinsey4 apunta que les feines que 
Stop Silicon Valley from Building a 
New Global Underclass. Houghton la pandèmia ha posat en risc són particularment vulnerables 
Mifflin Harcourt, 2018. a l’automatització. Estima que un 94% de les feines en serveis 
d’allotjament i alimentació, i prop d’un 70% de les del comerç majorista i 
minorista podrien desaparèixer. En la mateixa línia del WEF, McKinsey 
prediu que els nous llocs de treball compensaran els que s’han perdut, i 
pensa fins i tot que Europa es podria enfrontar a una escassedat de mà 
d’obra qualificada a causa de l’envelliment de la població.
Obligats a cotreballar
El desig d’eliminar el treball humà genera noves tasques per als 
humans. Es allò que l’antropòloga Mary Gray defineix com “la paradoxa 
de l’última milla d’automatització”5: el motiu és que els algoritmes que 
mouen les màquines i la inteŀligència artificial són prou imperfectes 
com per no poder prescindir dels humans, igual que passa amb els 
robots i altres tipus de software.
La majoria de les tasques automatitzades necessiten diverses 
persones que les controlin i tinguin cura dels processos les 24 hores 
del dia. Centenars de milions de persones ja fan tasques de computació 
humana necessàries per al desenvolupament i el funcionament de llocs 
web i aplicacions que tots fem servir. TripAdvisor, Match.com, Google, 
Twitter, Facebook o Microsoft 
Els treballadors fantasma són part del que són algunes de les empreses que recorren a treballadors i 
s’anomena economia sota demanda o de les treballadores online, els quals 
minifeines: la gig economy. contracten a través de plataformes com Amazon Mechanical Turk. 
Són aquells a qui Gray anomena 
treballadors fantasma. Fan tasques d’etiquetatge per a sistemes 
d’inteŀligència artificial, moderen contingut, escriuen recomanacions 
falses o resolen CAPTCHA, aquelles proves tan molestes —que 
consisteixen a reconèixer o escriure els nombres i les lletres que 
apareixen distorsionats a la pantalla— que es presenten com a pas final 
en les transaccions online.
Els treballadors fantasma són part de l’anomenada economia 
sota demanda o de les minifeines: la gig economy. L’esquema és senzill: el 
necessito ara, el demano ara, el tinc ara. I la feina la farà qui, en aquell 
moment, estigui disponible. És una altra derivada de la digitalizació. 
Passem de la feina per a tota la vida a la contractació per projectes, 
sovint a través de plataformes online. És el cas dels repartidors a 
domicili o dels conductors de transport privat.
26
Dossier
Notes Treballar per als robots
6. “Collaborative Robot (Cobot) L’automatització feia la promesa que els robots treballarien per als robots, 
Market by Payload, Component 
(End Effectors, Controllers), però ha passat tot el contrari: som els humans els qui sovint treballem 
Application (Handling, per a ells. O per als algoritmes. Si no “per a ells”, com a mínim, “amb 
Assembling & Disassembling, ells”. Mentre les màquines no facin la nostra feina, haurem de treballar-
Dispensing, Processing), hi si no la volem perdre.
Industry (Electronics, Furniture 
& Equipment), and Geography La coŀlaboració entre persones i màquines serà cada vegada 
– Global Forecast to 2026”. més freqüent malgrat els reptes, que no són tan nous. En totes les 
MarketsandMarkets, 2020. etapes d’adopció de tecnologia ens hi hem hagut d’adaptar. Primer vam 
aprendre a fer servir eines, després màquines, després ordinadors i ara, a 
mesura que els sistemes informàtics simulen que són inteŀligents, passem 
de fer-los servir a treballar-hi. En el món connectat no només se’ns 
demana conèixer les noves tecnologies, sinó també coŀlaborar-hi. Se’ns 
demana que canviem els nostres coneixements i les nostres dinàmiques, 
que ens adaptem a les eines que han nascut per complementar-nos, per 
augmentar-nos i, en molts casos, per substituir-nos.
El futur del treball ja és aquí per a una gran majoria de la força 
laboral online. La pandèmia ha obligat molts treballadors a digitalitzar-
se a marxes forçades. El 84% dels ocupadors diu que està a punt per 
digitalitzar ràpidament els processos de treball i moure el 44% dels 
seus empleats per operar de manera remota, segons l’informe esmentat 
del WEF “The Future of Jobs Report 2020”. Aquí els reptes són la 
productivitat i el benestar: crear un sentit de la comunitat, connexió i 
pertinença a través de les eines digitals, i proporcionar nous tipus de 
serveis i ajudes adaptats a les necessitats del teletreball.
Incorporar a la pràctica diària l’ús de les tecnologies i els 
sistemes informàtics d’automatització és un repte que es pot percebre 
com una barrera. Demana modificar rutines diàries i pràctiques molt 
arrelades, o fins i tot definir rols. Les empreses estimen que al voltant 
del 40% dels seus treballadors necessitaran una recapacitació, segons 
dades del WEF. El repte de recapacitar i redistribuir desenes de milions 
de treballadors de mitjana edat no és menor: el 37% dels treballadors 
europeus ni tan sols té habilitats digitals bàsiques, segons assenyala la 
coalició europea The Digital Skills and Jobs. El desafiament augmenta 
si a l’equació li sumem un robot, que tant pot ser un braç mecànic per 
assistir una cirurgia com un cobot. Els cobots (o robots coŀlaboratius) 
estan dissenyats per interactuar físicament amb humans en un mateix 
espai de treball. Per exemple, en una fàbrica, per a l’acoblament conjunt 
de productes. Tenen una presència creixent en empreses de totes les 
mides, fins al punt que es calcula que el volum d’aquest mercat es 
multiplicarà per vuit d’aquí al 20266.
El creixement vertiginós d’aquesta indústria necessitarà 
persones per construir, capacitar i mantenir els cobots. Aquestes 
màquines substituiran la feina de moltes persones que, alhora, hauran 
d’aprendre a fer tasques molt més tècniques. La coŀlaboració entre 
humans i màquines assegura que alliberarà les persones de les tasques 
27
Esther Paniagua
Notes repetitives i alienants, per tal que es puguin centrar en altres feines 
7. Lund, S. i Manyika, J., “Five de més valor afegit, que poden ser tècniques, inteŀlectuals, creatives, 
lessons from history on AI, 
automation, and employment emocionals o d’assistència i de cures. Així mateix, l’automatització 
November”. McKinsey, 2017. assegura que augmentarà les capacitats humanes, una cosa que en certa 
mesura ja fan aquests petits dispositius que tots portem a la butxaca.
Tendències reversibles
Malgrat tot, si hi ha una cosa que és certa és que en la cursa entre 
les tecnologies que substitueixen i aquelles que habiliten estan 
guanyant terreny les primeres. És la conclusió de Carl Frey, un dels 
autors de l’estudi d’Oxford “The Technology Trap: Capital, Labor, 
and Power in the Age of Automation” (2019), després de revisar 
diversos desenvolupaments tecnològics recents, com ara l’aprenentatge 
automàtic, la visió artificial, els sensors, diversos subcamps de la IA o 
la robòtica mòbil. Si bé aquestes tecnologies generaran noves tasques 
que faran servir mà d’obra, encara predominen les tecnologies de 
substitució. Aquesta tendència —assegura Frey— és creixent, i això 
no és gaire encoratjador en termes d’ocupació per a una classe mitjana 
ja colpejada, les feines de la qual són les que estan més exposades a 
l’automatització.
Els treballadors altament qualificats tampoc no s’alliberen 
d’aquesta dinàmica, estan especialment exposats a la IA —capaç 
de completar tasques que demanen planificació, aprenentatge, 
raonament, resolució de problemes i predicció—, en front de les 
feines de qualificació baixa i 
Els treballadors altament qualificats estan mitjana, que estan més exposades als robots i al software. De fet, 
especialment exposats a la IA, en front de l’empresa consultora i de recerca 
les feines de qualificació baixa i mitjana, que de tecnologies de la informació Gartner prediu que el 69% del 
estan més exposades als robots i al software. treball rutinari que fan actualment 
els gerents s’haurà automatitzat del 
tot d’aquí al 2024.
Si aquestes tendències s’accentuaran o es reduiran és quelcom 
que encara s’ha de definir. El balanç entre l’eliminació de l’ocupació, la 
substitució de tasques, la modificació de rols o la creació de noves feines 
depèn de múltiples factors, sobre els quals encara es pot intervenir.
Totes les economies avançades han experimentat unes 
transformacions profundes en l’àmbit laboral. El pes del sector agrícola 
en l’ocupació total dels Estats Units va disminuir del 60% el 1850 a 
menys del 5% el 19707. A la Xina, un terç de la seva força laboral va 
abandonar l’agricultura entre el 1990 i el 2015.
Fa més d’un segle i mig que l’automatització està desplaçant 
unes feines i creant-ne d’altres en noves indústries i nous negocis. Tal 
com assenyala l’estudi del MIT que esmentava en començar aquest 
article, els antecedents històrics immediats conviden a l’esperança: 
28
Dossier
Notes entre el 1940 i el 1980, els accelerats avenços tecnològics i les 
8. “Enquesta de població activa institucions van generar una productivitat creixent i una distribució 
(EPA). Sèrie històrica (dades en 
milers de persones)”. INE, 2021. ràpida dels salaris de manera relativament uniforme. El problema és 
9. “Unemployment statistics”. que aquesta dinàmica es va trencar a partir del 1980: només aquells 
Eurostat, 2021. treballadors amb títols universitaris i de postgrau de quatre anys es van 
http://ow.ly/Lc7r50DPaxS poder beneficiar d’un creixement sostingut dels ingressos.
Qualitat abans que quantitat
Segons el MIT, aquesta tendència es pot evitar a través d’estratègies 
de creixement de la productivitat i la distribució d’ingressos amb 
mesures educatives, regulacions laborals, inversions públiques, 
polítiques tributàries, etc. que previnguin els errors del passat. Ara que 
la tecnologia ens ha alliberat del treball físic i del treball de càlcul, i 
que comença a prendre decisions per nosaltres, es parla d’invertir en la 
qualitat de l’ocupació, no en la quantitat de llocs de treball.
I la qualitat, precisament, sembla que no millora. The Economist 
tenia raó: la taxa mundial de desocupació s’ha reduït en els països amb 
alts ingressos, i això pot servir com a refutació de les afirmacions que 
el canvi tecnològic està provocant pèrdues massives de llocs de treball. 
Malgrat tot, tal com puntualitza l’Organització Internacional del Treball 
(OIT) en l’informe “World Employment and Social Outlook. Trends 
2020”, la creació de llocs de treball s’ha concentrat sobretot en el sector 
de serveis, on el valor afegit mitjà per treballador és relativament baix. I 
a això s’hi ha d’afegir la generalitzada precarització de les minifeines de 
l’economia sota demanda i els treballs fantasma.
Paraŀlelament, hi ha països d’ingressos mitjans que han patit 
crisis econòmiques en els darrers anys que encara tenen unes taxes 
d’atur elevades. Les males perspectives per a l’economia mundial no 
auguraven cap millora abans, i menys ara amb la covid-19. Amb una 
taxa d’atur superior al 16%8, Espanya no pot presumir gaire quan la 
taxa mitjana d’atur a la Unió Europea és la meitat9.
La pandèmia ha accelerat la digitalització, l’automatització i 
la robotització. Les noves tecnologies i les més emergents ofereixen el 
potencial de millorar la qualitat de vida i les condicions laborals. Que 
s’aprofitin o no les oportunitats depèn de les institucions, del lideratge 
públic i privat, diu el MIT, “per transformar la riquesa agregada en més 
prosperitat compartida en lloc de fer-ho en una desigualtat creixent”. 
Si ho aconsegueixen, i ho aconseguim, quan el 2030 mirem enrere no 
parlarem de quan els robots ens van prendre la feina, sinó de quan 
l’automatització i la digitalització van dur-nos un món millor.
29
Esther Paniagua
Efectes de la En un moment de 
transformació  falta de treball, 
del treball   una orientació 
Xavier Orteu    individualista que 
centra la gestió d’allò 
públic en els interessos particulars porta a 
competir pels llocs de treball i culpabilitzar 
qui en queda exclòs. No som davant d’una 
crisi puntual sinó d’un procés general de 
desestabilització de la condició salarial. La 
transformació del mercat laboral ens permet 
repensar la nostra relació amb el treball.
30
Dossier
No és la fi del treball sinó la seva transformació
No es tracta d’un plantejament catastrofista. Segueix havent-
hi una societat del treball, però han canviat radicalment les 
condicions. Es produeix una modificació profunda de la condició 
salarial. Entrem en una societat de plena activitat però no de plena 
ocupació, la qual cosa vol dir que hi ha molta feina però no tothom 
hi té accés.
Apareix una tendència a la polarització entre persones 
altament ocupades i altres amb greus problemes per accedir a 
una feina. Però ens trobem en una època postindustrial, no de 
posttreball. No ha canviat la centralitat del treball sinó la manera 
d’entendre aquesta centralitat i, per tant, també, la manera 
d’incorporar-la en la narrativa vital. Per exemple, quin és el pes 
que dona cadascú a l’element treball en el projecte personal de vida 
o com creu que li permetrà assolir els propis ideals.
L’orientació actual del treball tendeix a desfer la dimensió 
coŀlectiva
El debat sobre el pes social del treball i les regulacions per fer-ho 
possible tenen una llarga trajectòria. L’important d’aquesta qüestió 
és com es té en compte la possibilitat d’existir en el camp de l’altre; 
com es fa possible l’adquisició d’un sentiment d’utilitat envers el 
conjunt de la societat i com es reforça la complementarietat dels 
individus.
Les transformacions que pateix el treball tendeixen a 
desfer aquesta dimensió coŀlectiva, garant de l’orientació a l’altre. Es 
desenvolupen noves formes d’organització del treball que apunten 
a un enfocament narcisista i a una interiorització de la causa 
de l’empresa. L’anomenada economia de plataforma n’és un bon 
exemple: els treballadors es troben amenaçats per una exposició 
cada cop més directa a les fluctuacions del mercat de treball, i això 
els afecta en el salari, les proteccions i els estils de vida. En aquesta Xavier Orteu. Director 
línia, podem situar tres factors que incideixen en la construcció del d’Insercoop, cooperativa 
projecte professional. El primer té a veure amb el temps. La persona d’iniciativa social que treballa per a la inserció i l’orientació 
ha de manegar-se en relacions a curt termini, passant d’una feina a laboral. És professor del màster 
una altra contínuament, sense possibilitat de pensar a llarg termini; en Ocupació i Mercat de Treball: 
el segon factor té a veure amb la necessitat de canviar la base Intervenció i Coaching en l’Àmbit 
Laboral de la UOC. Participa 
dels mateixos coneixements, desenvolupant contínuament noves com a investigador en el Grup 
habilitats vinculades amb noves demandes del mercat de treball; el de Recerca en Educació Social 
tercer factor, finalment, implica haver-se de desprendre del propi (GRES).
passat, que la persona torni a néixer, laboralment parlant, tantes És autor de diversos llibres: La construcción de itinerarios de 
vegades com ho requereixi la seva inclusió laboral. inserción laboral (Gedisa, 2007), 
Trabajo y vínculo social (UOC, 
La precarització 2012) i Desafíos en un mercado 
laboral en transformación (UOC, 
Potser un dels termes que ha aconseguit expressar millor els 2017). Col·labora habitualment en 
efectes que genera en les persones aquesta nova situació és el de el digital Social.cat.
31
Xavier Orteu
precariat, condició social que relacionem amb aquelles persones que 
tenen males condicions laborals. Però aquest és només un dels aspectes 
del precariat. L’altre és la manca de suport comunitari. Aquest segon 
aspecte té una incidència fonamental en la configuració d’aquesta 
nova categoria. Podem dir que la precarietat laboral és un reflex de 
la precarietat dels llaços socials, però també ho podríem formular 
a l’inrevés: la fragilitat social comporta fragilitats en l’ocupabilitat. 
L’esborrament dels antics rols socials articulats en relació amb el treball 
provoca l’exclusió no únicament de qui no té feina, sinó també de qui 
no disposa d’ancoratges socials. Cal tenir en compte que el treball està 
en el centre de la visió del món que hem construït; ha estat el principal 
element d’identitat personal i social, ha estructurat l’activitat social, ha 
condicionat l’urbanisme, ha determinat les ideologies, ha regulat els 
cicles de vida, ha incidit en els sistemes d’aprenentatge, ha atorgat rols...
La connexió entre la precarietat laboral i la dels llaços socials 
ens permet entendre que, en realitat, es tracta d’una precarietat 
simbòlica. Actua reduint el marc mental en el qual era possible pensar i 
articular un projecte de futur, d’imaginar-lo, de projectar-lo. El resultat 
final és la dificultat en la producció de sentit i, per tant, en com ocupar 
un lloc protagonista en la nova realitat laboral. Però això no afecta 
tothom igual, atès que la possibilitat de representar-se en un món del 
treball fragmentat està desigualment repartida. Sense un mínim de 
cultura i sentit crític, l’adquisició i el domini de certs coneixements 
només tenen un valor limitat. La prova és que cada cop hi ha més títols, 
però cada cop tenen menys valor social.
Destrucció de l’experiència coŀlectiva
Els processos de precarització provoquen la destrucció de l’experiència 
coŀlectiva, ja que l’espai en el qual era 
possible articular allò individual i allò 
Sense un mínim de cultura i sentit crític, coŀlectiu es dilueix. La desregulació 
certs coneixements només tenen un valor del mercat de treball canvia el valor de la pròpia trajectòria laboral i 
limitat. La prova és que cada cop hi ha més professional, altera la manera de 
títols, però cada cop tenen menys valor. mobilitzar l’esforç de la persona i transforma la matèria de què està 
feta la possibilitat d’inscriure’s 
subjectivament en un determinat lloc de treball.
L’esborrament del marc en què les persones poden articular la 
dimensió individual en la social comporta una falta d’identitat, una crisi 
del relat ocupacional. Suposa quedar fixat en un estatus que no ofereix cap 
possibilitat de carrera professional.
L’espai social on esdevenien les construccions compartides s’acaba 
convertint en un espai inestable i fragmentat, que no orienta. D’acord amb 
aquest fet, cada cop augmenta més el volum de persones que no només no 
tenen feina, sinó que no s’adapten a les noves lògiques laborals.
32
Dossier
Una visió només en clau productiva
La majoria de les polítiques d’ocupació tendeixen a ubicar la persona 
en relació amb la seva capacitat productiva. Es tracta d’una mirada que 
genera nous processos de segregació en nom de la productivitat. La 
desocupació s’apodera de la idea de treball i s’organitza sota la consigna 
de recuperar un ideal perdut, i el resultat frustrat d’aquest intent sempre 
recau sobre la persona sense feina, fixant-la en aquest lloc de fracàs.
Les polítiques neoliberals han traslladat els criteris de gestió 
del treball de les empreses a les poblacions, però això és una trampa per 
a les persones. S’ha fomentat el concepte d’ocupabilitat per justificar 
que tothom ha de ser ocupable, i ara estem assistint a un nou procés 
de culpabilització dels desocupats. D’aquí sorgeixen les “competències 
líquides”, coneixements altament obsolescents pensats perquè l’individu 
pugui competir amb altres per accedir a una feina. El problema és 
que les persones caduquen al ritme que ho fan els seus coneixements 
superficials, i en el mercat de la precarietat, com més buit de saber, més 
ocupable ets.
La dimensió comuna del treball
L’equilibri entre economia i justícia social està en crisi, i els seus efectes 
no només són la pèrdua d’ocupació, sinó també l’orientació social envers 
el treball. Es pensa més en la lògica d’utilitat pública que d’interès 
comú: mentre que el públic és la 
Les persones caduquen al ritme que ho fan gestió d’aquest equilibri des de la perspectiva de la suma dels 
els seus coneixements superficials, i en el interessos individuals, el comú 
mercat de la precarietat, com més buit de és la gestió d’aquest equilibri des de la perspectiva dels interessos 
saber, més ocupable ets. coŀlectius. En el primer cas, el 
problema s’anomena desocupació i 
afecta cadascú individualment; en el segon, es tracta del valor social de 
la persona a través del treball i és un problema de la comunitat.
Què se n’ha fet del treball en tant que bé comú? Malgrat 
aquesta crisi, trobem nombroses pràctiques i experiències que conceben 
el treball com una activitat lligada al bé comú. Moltes han nascut 
amb l’objectiu de fer economia de manera diferent. Són iniciatives que 
reparteixen la propietat, la presa de decisions i l’organització del treball 
entre totes les persones implicades. Les cooperatives en són un bon 
exemple.
En altres àmbits de la vida podem trobar aquesta orientació 
cap al bé comú. Vegem-ne alguns exemples: projectes on es 
comparteixen i intercanvien objectes i coneixements sense una 
finalitat mercantil; propostes que estableixen models no especulatius 
d’accés a l’habitatge i que generen noves dinàmiques entre els veïns; 
iniciatives comunitàries autogestionades que busquen satisfer 
necessitats comunes com ara la criança compartida dels fills, els horts 
33
Xavier Orteu
urbans o els grups de consum; activitats laborals compromeses amb 
l’impacte social i ecològic de les seves pràctiques, o iniciatives que fan 
visible i posen en valor l’economia de les cures.
En totes aquestes propostes, el que és comú no es limita només 
a la copropietat de les coses sinó que s’amplia a la coactivitat, és a dir: 
una activitat compartida que té la voluntat de transformar la nostra 
relació amb el treball i amb l’economia.
En un moment de falta de treball o de treball precari, una 
orientació individualista, que centra la gestió d’allò públic en els 
interessos particulars, ens porta a acceptar els riscos de competir 
pels llocs de treball existents i a donar la culpa a qui en queda exclòs. 
En aquesta lògica, l’exclusió serà vista com un resultat “natural” del 
funcionament del mercat. D’aquesta manera veiem com la millora 
de l’ocupació basada en la competència no impedeix que es generin 
majors exclusions d’aquells menys preparats. Això és important 
tenir-ho en compte perquè habitualment hom pensa que la millora 
de l’ocupabilitat és el revers de l’exclusió laboral, quan, segons quin 
sigui l’enfocament que s’hi doni, és només el discurs que la legitima. 
Acceptar la competència com a marc regulador de la participació en el 
mercat laboral obliga tothom a sotmetre’s a la màxima neoliberal de ser 
productiu o rebre’n les conseqüències.
A mode de conclusió
La transformació del mercat laboral ens dona la possibilitat de repensar 
la nostra relació amb el treball: o segueix sent un bé privat que genera 
+ precarietat i exclusions, o es tracta com un bé comú i fa possible la 
integració per la via de la utilitat social. O dimitim davant del relat 
neoliberal o acceptem el repte de generar noves formes de treballar. 
Aquest és l’escenari al qual ens convoca la transformació del treball.
Referències bibliogràfiques
Bauman, Z., Trabajo, consumismo y nuevos pobres. Gedisa, Barcelona, 2003.
Castel, R., La metamorfosis de la cuestión social. Plaza Edición, Buenos Aires, 2002.
Desafíos en un mercado laboral 
en transformación Laval, C. i Dardot, P., Común. Ensayo sobre la revolución del siglo XXI.  
EUOC, 2017 Gedisa, Barcelona, 2014.
Sennett, R., La cultura del nuevo capitalismo. Anagrama, Barcelona, 2006.
Standing, G., El precariado. Una nueva clase social. Pasado y Presente, Barcelona, 2013.
Trabajo y vínculo social
UOC, 2012
34
Dossier
Paola de Grenet — Vivint amb la covid
 
Panic Buying. Pànic per comprar. El risc que, per manca de transport, els supermercats poguessin quedar-se amb escassa 
mercaderia va ser real durant el confinament. Va despertar la por de perdre aquelles coses que, per efímeres que siguin, ens 
donen certa il·lusió de seguretat.
Treballar en  La pandèmia 
la metròpoli  ha accelerat la 
postcovid   implantació del 
Oriol Estela Barnet  teletreball i s’han 
multiplicat les 
reflexions sobre com aquest canvi transforma 
la ciutat. Moltes persones ja no hauran de 
treballar al mateix lloc i al mateix temps, 
cosa que implica repensar els espais de 
treball més enllà de l’oficina tradicional. Però 
tampoc hem d’oblidar que, per a una part 
molt important de treballadores i treballadors, 
aquesta modalitat no és aplicable.
L’any 2008, l’arquitecte britànic Frank Duffy va publicar Work 
and the City, un llibret on especulava sobre les implicacions que té 
la introducció de les tecnologies digitals en l’organització espacial 
del treball. El teletreball, sobre el qual es va començar a parlar en 
els anys setanta, havia començat a fer-se una realitat a finals dels 
noranta gràcies a internet i la telefonia mòbil, i el primer símbol en 
va ser la BlackBerry.
En el centre de l’anàlisi de Duffy es plantejava que les 
persones d’una mateixa organització no necessitaven treballar al 
mateix lloc i en el mateix moment, i que, per tant, calia molta més 
flexibilitat en els usos dels edificis i en les formes de treballar.
L’australià James Calder, també arquitecte, va concretar el 
2009 en el document 14-Hour City una proposta per organitzar el 
treball en dos torns de set hores, per tal de treure el màxim profit 
de la infraestructura construïda. La proposta buscava millorar-ne 
l’amortització econòmica, però també ambiental, ja que s’estima que 
els edificis són els generadors del 30% de les emissions de gasos 
d’efecte hivernacle.
Ha passat més d’una dècada, i la dinàmica d’un mercat 
de treball cada cop més digitalitzat, accelerada per l’impacte de 
la covid-19, fa posar en dubte fins i tot que el parc urbà d’oficines 
pugui estar ocupat en la clàssica franja 9 to 5, com cantava Dolly 
Parton a començaments dels vuitanta.
Cap a on anem, doncs? Quins són els principals efectes 
sobre el teixit urbà que podem albirar amb l’esclat de la digitalització 
i l’auge del teletreball que estem vivint? Es reforçarà o es diluirà el 
poder dels centres urbans com a grans imants d’activitat econòmica 
i ocupació?
Estratègies de les ciutats i les empreses
Cal admetre que potser encara és massa d’hora per aventurar quins 
seran els efectes reals a mitjà i llarg termini sobre els entorns 
urbans. Com sempre, tot dependrà en gran part de les estratègies 
que segueixin tant les ciutats com les empreses, però algunes 
reflexions es poden fer sobre la influència del teletreball i la 
flexibilització d’horaris en els llocs que habitem.
La generalització del treball a distància té com a 
principal conseqüència la reducció de la mobilitat obligada per Oriol Estela Barnet. Economista 
motius laborals. Al seu torn, la major flexibilitat horària hauria i geògraf. Professional del 
de permetre distribuir de manera més eficient el trànsit i l’ús del desenvolupament econòmic 
transport públic, evitant les hores punta i els embussos. Fins aquí, local des de 1995, primer a la consultoria privada i posteriorment 
tot positiu. Un primer interrogant es troba, però, en com evitar que a la Diputació de Barcelona. En 
els desplaçaments, presumiblement més esporàdics, amb propòsits l’actualitat és coordinador general 
diversos i, per tant, més distribuïts (enfront dels desplaçaments del Pla Estratègic Metropolità de 
Barcelona i coordinador tècnic 
lineals llar-feina), afavoreixin una major utilització del vehicle de la Càtedra Barcelona-UPF de 
privat. L’altre repte per a la gestió de la mobilitat a la metròpoli serà Política Econòmica Local.
37
Oriol Estela Barnet
com assegurar la viabilitat econòmica del transport públic si es redueix 
el nombre d'usuaris.
El treball remot també obre noves oportunitats per al 
desenvolupament de les ciutats petites i mitjanes, fins i tot per als 
entorns rurals. Les empreses podran utilitzar models com el hub and 
spoke o xarxa en estrella, amb una seu central més reduïda i altres 
centres distribuïts pel territori, sovint basats en espais de coworking (una 
opció socialment millor que la del teletreball domèstic). Per afavorir-ho, 
els teixits urbans amb mixtura d’usos i una oferta variada de serveis 
accessibles sense necessitat de transport motoritzat, rebatejats com “la 
ciutat dels 15 minuts”, s’hauran de combinar amb una bona connectivitat 
en transport públic amb els principals nuclis urbans que concentrin els 
serveis més especialitzats (“la regió dels 45 minuts”).
La digitalització també tindrà el seu impacte en l’activitat 
econòmica a peu de carrer. L’enèsima crisi del comerç minorista 
l’obligarà a reinventar-se per enèsima vegada. En aquesta ocasió sembla 
que el comerç de barri i el de nuclis urbans petits, de la mà del teletreball, 
ha sortit més ben parat que la resta. Mentrestant, molts locals comercials 
de llocs cèntrics s’estan reconvertint en punts d’abastiment per a riders, 
tant de mercaderies com de menjar (les anomenades ghost kitchens) o de 
qualsevol altra cosa que s’hagi de servir a domicili. Molts locals, doncs, 
tindran activitat, però no de cara al públic.
La ciutat autosuficient
Un cas particular seran els espais de fabricació, on els anomenats 
makers, ja siguin neoartesans manuals o equipats amb impressores 3D, 
impulsin la revolució de l’anomenada Fab City, la ciutat que tendeix a 
l’autosuficiència integrant tecnologia i economia circular en la fabricació 
a petita escala.
Alguns d’aquests 
Alguns locals derivaran cap a allò que locals derivaran cap a allò que 
s’anomena tercers llocs: espais híbrids que s’anomena tercers llocs: espais híbrids que combinen feina, 
combinen feina, lleure, acció comunitària, lleure, acció comunitària, 
serveis públics i restauració en dosis serveis públics i restauració en dosis variables, i que seran una 
variables. alternativa essencial a l’hora de 
trencar l’aïllament del teletreball 
domèstic. No és descartable que tercers espais a gran escala siguin 
els nous revitalitzadors de determinats centres urbans o de polígons 
industrials. En aquest sentit, un interrogant important és si els grans 
centres comercials reviuran, especialment els situats en emplaçaments 
suburbans, tenint en compte que ja hi havia una tendència de 
tancaments progressius en els països anglosaxons.
Finalment, tots aquests canvis també suposen redoblar la 
importància de l’espai públic com a lloc de trobada i els espais naturals 
38
Dossier
com a protagonistes més quotidians 
Les mesures sanitàries o la solidesa del del lleure.
sistema de salut tindran un paper clau en Es dibuixa, així, una metròpoli veritablement en xarxa, 
l’elecció d’on establir-se. Posicionar-se en si les inversions en connectivitat 
aquests àmbits serà tant o més important (física i digital), en dotació de serveis i en deslocalització de 
per atraure talent com ho havien estat fins grans equipaments (culturals, 
ara el clima o l’oferta de lleure. per exemple) hi acompanyen. Com reclama el moviment de la 
Foundational Economy, cal articular 
un “contracte espacial” entre territoris, anàleg al que va significar el 
contracte social, que garanteixi una dotació suficient d’infraestructures 
a tots els territoris per fer possible l’aprofitament ple de les seves 
capacitats.
En qualsevol cas, l’auge del teletreball no ens ha de fer oblidar 
que, per a una part molt important de treballadores i treballadors, 
aquesta modalitat no és aplicable i que, malgrat que la localització dels 
seus llocs de treball pot variar de la mà de les transformacions generals, 
la vida els canviarà poc o gens. Com explica l’economista Tim Bartik, 
quan la feina comporta mobilitat no és tan important trobar llocs de 
treball en el mateix barri com dins d’una regió ben interconnectada i, de 
nou, la disponibilitat de transport públic és el factor decisiu per millorar 
les opcions d’aquesta població.
Més enllà de les dimensions de barri i de regió, el teletreball i la 
flexibilitat horària potencien, en darrer terme, els moviments internacionals 
de certes categories professionals. Allò que Richard Florida anomenava 
classe creativa ja no es caracteritza avui per on viu i treballa (i els salaris 
que allà es paguen), sinó pel fet que pot viure allà on vulgui i durant el 
temps que vulgui, treballant per a qualsevol (gran) empresa del món o per 
lliure. Per això és clau ressituar com a centrals les connexions ferroviàries 
i aèries amb ciutats del centre i el nord d’Europa amb les quals sembla més 
factible l’establiment d’unes relacions de commuting internacional. Cal 
tenir en compte, també, que l’eficàcia en les mesures sanitàries o la solidesa 
del sistema de salut tindran un paper clau en l’elecció d’on establir-se. 
Posicionar-se en aquests àmbits serà tant o més important per atraure talent 
com ho havien estat fins ara el clima o l’oferta de lleure.
En conclusió, el dilema se situa ara en quina estratègia adoptar: 
¿incentivar la major explotació dels edificis d’oficines, com proposava 
Calder, mantenint els grans centres urbans com a nuclis fonamentals de 
l’activitat econòmica, o bé promoure una major distribució de l’activitat 
en el territori, afavorint la proximitat? Dit en altres termes, ara la 
pregunta ja no és fins on es poden explotar les economies d’aglomeració 
abans d’arribar al coŀlapse, sinó quin és el mínim de massa crítica 
requerit per obtenir-ne els beneficis.
39
Oriol Estela Barnet
Referències bibliogràfiques
Bartik, T. J., “How Long-Run Effects of Local Demand Shocks on Employment Rates 
Vary with Local Labor Market Distress”, W. E. Upjohn Institute for Employment 
Research, Upjohn Institute Working Paper, 21-339, gener de 2021.
Berbel, S. (coord.), El treball i el futur de les ciutats. Reflexions per a una nova política 
econòmica local. Barcelona Activa, 2018.
Diez, T., “Dels ‘fab labs’ a les ‘fab cities’”. Barcelona Metròpolis, núm. 93, pàg. 10-11, 
2014.
Duffy, F., Work and the City. Black Dog Publishing, 2008.
Krauss, G. i Tremblay, D. G., Tiers-lieux. Travailler et entreprendre sur les territoires: 
espaces de coworking, fablabs, hacklabs… PU Rennes, 2019.
Schafran, A., Smith, M. N. i Hall, S., The Spatial Contract: A New Politics of Provision for 
an Urbanized Planet. Manchester University Press, 2020.
Paola de Grenet — Vivint amb la covid
 
Warpred Sense of Time. Sentit del temps deformat. Les nostres reaccions davant d’una situació tan estranya són 
increïbles; observar-les és una oportunitat per conèixer-nos millor. Les circumstàncies em sorprenen entre el pànic i 
l’excitació.
Híbrid, flexible i Els espais de treball 
distribuït: l’espai s’estan transformant 
laboral del futur de manera accelerada 
Ángel Serrano  a causa de la 
de Ceballos pandèmia. Ja ningú 
no dubta que el 
coronavirus ha estat un agent de canvi 
que ha generat un nou paradigma social i 
econòmic. Però el gran motor de la mutació 
dels espais de treball són les tecnologies.
Si repassem l’evolució natural de les oficines, aquestes han passat de 1. “What Is an Office For?”, Scott 
ser un espai per produir a ser un lloc on innovem, cocreem, resolem Berinato. Harvard Business 
problemes, socialitzem i treballem en equip. Per entendre aquesta Review, 2020.  http://ow.ly/UqHd50DP9Ol
evolució, ens hem de fixar sobretot en el sector tecnològic i en els 
canvis estructurals que van començar fa poc més de dues dècades. 
Tal com indica Jennifer Magnolfi Astill en una entrevista a la 
Harvard Business Review: “Es produeix un canvi quan un ecosistema 
d’empreses competeix activament durant un període de temps per 
desbloquejar el potencial d’una innovació tecnològica.”1
A l’ecosistema tecnològic empresarial s’hi han observat 
tres canvis estructurals. El primer, amb l’arribada d’internet als 
anys noranta, va provocar que l’espai de treball canviés en termes 
de disseny (dels cubicles als espais diàfans); que s’introduïssin noves 
eines de treball digitals, com el correu electrònic, la qual cosa va 
propiciar que els treballadors comencessin a estar interconnectats, 
o l’arribada de la World Wide Web de Tim Berners-Lee, que va 
desencadenar un veritable canvi de paradigma en la comunicació.
El següent gran canvi va arribar amb la tecnologia mòbil i 
el núvol, quan els espais de treball van anar més enllà de l’oficina i es 
va començar a treballar des de qualsevol lloc. Aquest fet no és trivial, 
ja que va motivar l’aparició del coworking, dels lloguers d’espais 
més accessibles i temporals, de la innovació oberta, de nous perfils 
professionals i dels primers nòmades digitals.
El canvi en què ens trobem ara, i que ha accelerat 
la pandèmia, va començar cap al 2016 amb l’arribada de la 
inteŀligència artificial a les empreses i la coŀlaboració entre humans 
i màquines. És el moment en què es comencen a repensar els espais 
de treball i les organitzacions necessiten reunir els seus equips 
per abordar els aspectes més complexos, treballar la creativitat, 
compartir aprenentatges, prendre decisions conjuntes o adquirir 
Ángel Serrano de Ceballos 
nous coneixements. Es comença a parlar dels espais d’oficines Arquitecte. Director general de 
infrautilitzats, dels excessius temps de desplaçament per treballar o negoci i director d’arquitectura 
de l’impacte en el medi ambient de les reunions de negocis. per al sud d’Europa a Savills 
Aguirre Newman. Abans, havia 
treballat amb Bruce Gilbreth 
Les dues cares de la feina en remot durant la pandèmia Architects com a arquitecte en 
Aquest nou repte ha tingut moltes implicacions. Algunes han estat el desenvolupament de parcs 
positives, com la feina en remot, que, a més de permetre’ns mantenir empresarials a Londres i amb la 
firma DEGW, especialitzada en 
l’activitat econòmica en molts sectors, ha demostrat bons nivells de planificació d’espais.
productivitat a les empreses i ha fet que moltes companyies que mai És expert en recerca, disseny i 
s’ho havien plantejat estiguin definint la implementació d’aquesta execució d’espais de treball per 
dinàmica en els seus processos organitzatius i operacionals després a grans corporacions. Ha liderat els projectes més importants de 
de la pandèmia. A més, el fet de desplaçar-nos menys també té unes planificació d’espais i disseny 
implicacions beneficioses, com la reducció de la contaminació o de noves seus corporatives 
tenir més temps lliure i millorar la qualitat de vida. d’importants empreses 
espanyoles i internacionals a 
Ara bé, tot i que és cert que la feina en remot ha vingut Madrid i Barcelona.
per quedar-se, això no vol dir que no vulguem treballar mai 
43
Ángel Serrano de Ceballos
més fora de casa, sobretot els perfils més joves, que necessiten un 
aprenentatge continu. Com a aspectes negatius, durant aquests mesos 
hem vist les conseqüències de l’aïllament social, la necessitat de moltes 
persones de fer desplaçaments falsos per desconnectar o les dificultats 
de concentració dels treballadors 
Tot i que és cert que la feina en remot ha perquè els habitatges, tot i estar una mica reconfigurats a les 
vingut per quedar-se, això no vol dir que no noves necessitats, encara no estan 
vulguem treballar mai més fora de casa. preparats per treballar-hi tantes hores. D’altra banda, no hem 
d’oblidar l’impacte econòmic que 
han patit aquells negocis situats als centres financers, ja que, com que 
les oficines estaven buides, han hagut de posar fi a la seva activitat. La 
descentralització de les ciutats és un element que encara hem de veure, i 
trigarà un temps a saber-se quines conseqüències i implicacions tindrà.
El tercer lloc per treballar
Com deia Aristòtil en el seu llibre Ètica a Nicòmac, en el terme mitjà 
es troba la virtut. Ara que comencem a treballar més en xarxa i s’estan 
definint els nous models de ciutat, treball i força laboral, els usos dels 
espais comencen a ser híbrids i f lexibles.
En aquesta línia, el model hub and spoke, on les empreses tenen 
el centre corporatiu (hub) i una xarxa d’espais distribuïts (spoke) per tota 
la ciutat, ofereix als treballadors la possibilitat de treballar més enllà de la 
seva residència, com pot ser en coworkings, hotels, edificis d’oficines, cafès 
i nous espais adaptats per treballar-hi.
Als anys vuitanta va sorgir el concepte de tercer espai de 
Ray Oldenburg per fomentar les relacions interpersonals entre els 
professionals. Actualment, aquest terme creat pel sociòleg americà 
ha passat a ser el tercer lloc i va més enllà, ja que ofereix també la 
possibilitat de compartir coneixement, aprendre, innovar i conèixer 
professionals d’altres sectors i empreses.
Això no obstant, cal subratllar que aquesta evolució dels espais 
de treball comporta un canvi en la cultura de l’empresa (moltes de les 
quals, avui dia, no estan preparades). Ara que ens hem vist obligats a 
abandonar l’oficina, arriba una oportunitat exceŀlent per convertir-la en 
centre corporatiu i un entorn exceŀlent en el qual connectar les quatre 
ces: cultura, companys, clients i creativitat.
Una oportunitat que les ciutats no poden deixar passar
Actualment, un gran nombre de companyies està analitzant l’impacte de 
la feina en remot en la seva petjada immobiliària, a la recerca d’una bona 
cohesió funcional entre la residència, l’oficina i el tercer lloc. I moltes 
ciutats, després d’aquesta reconfiguració dels usos dels espais de treball, 
s’estan tornant més sostenibles, pràctiques, còmodes i atractives per als 
qui les habiten.
44
Dossier
2. “What the Rise Of Digital Si analitzem una tendència que als Estats Units ha crescut 
Nomads Means For Destination Real en un any un 49%, segons la revista Forbes,2 els nòmades digitals, 
Estate”, Rodolfo Delgado. Forbes, 
2021. http://ow.ly/Nhby50DP9UD professionals que treballen en remot durant llargues temporades a 
diferents llocs del món, són una gran oportunitat per a ciutats com 
Barcelona, València o Madrid, i més quan desafortunadament les visites 
de turistes internacionals van baixar un 77% el 2020, segons l’Institut 
Nacional d’Estadística (INE).
Les nostres ciutats s’han de postular com a hubs de la feina en 
remot per tal d’atraure coneixement, talent i un turisme professional 
corporatiu de qualitat. A Espanya ja ho estan fent a les illes Canàries 
o Màlaga, i també hi ha països que estan liderant el canvi, com ara 
Portugal o Croàcia. Perquè això passi cal crear mecanismes, com el visat 
digital d’Estònia, noves polítiques públiques i regulatòries, alternatives 
fiscals o una estratègia de captació 
Les nostres ciutats s’han de postular des de l’Administració pública amb l’ajut del sector privat. I és que som 
com a hubs de la feina en remot per tal davant d’una oportunitat única per 
d’atraure coneixement, talent i un turisme convertir-nos en el hub europeu de nòmades digitals i de professionals 
professional corporatiu de qualitat. corporatius que poden treballar en 
remot. No la deixem passar.
L’ecologia del El dret del treball 
treball: nou hauria de marcar 
paradigma laboral el camí perquè el 
Laura Mora treball s’orienti 
Cabello de Alba  envers una producció 
de riquesa que 
sostingui les necessitats i els desitjos 
humans. I en aquesta cerca del sentit, que 
pugna per posar límits a l’explotació, és on 
es troba un fil de connexió entre el treball i 
l’ecologia.
46
Dossier
Són temps en què cauen les màscares, temps de contradiccions 
immenses sobre la taula “global” per la pandèmia i la seva lupa 
d’augment. No hi ha ningú que no parli de crisi, molt sovint 
banalitzant-la amb frases que ja són comunes, frases que dibuixen 
un cercle poc virtuós de diàleg sord retroalimentat de tòpics que 
no duen enlloc, ni tan sols al desfogament desitjable, perquè les 
paraules tornen en forma de desesperació, impotència, ràbia... com 
un maleït bumerang. Paraules que tornen obstinadament i que, en 
fer-ho, adverteixen que potser s’hauria d’intentar escoltar i mirar 
d’una altra manera tot allò que està passant.
Diu María Moliner, en el seu Diccionario del uso del 
español, que una crisi és “un canvi molt marcat en alguna 
cosa”. Etimològicament, deriva del verb grec krinein, que vol dir 
‘separar’, ‘jutjar’, ‘decidir’. Així doncs, podríem dir que la crisi és 
un moment de canvi, de separació d’allò que fins ara havia estat 
i de decisió sobre el rumb que cal seguir. No suposa aturar-se en 
el camí o l’anhel d’una antiga normalitat, sinó una necessitat de 
transformació. Quan aquesta advertència afecta tant les relacions de 
producció i el mateix concepte de treball com les relacions d’homes 
i dones entre ells i amb ells, i la salut dels seus cossos i els seus 
territoris, és possible que la crisi també suposi un canvi civilitzatori. 
I un canvi de civilització vol dir que una part fonamental de la 
manera de viure i de relacionar-se amb els éssers humans està 
canviant i no tornarà a ser mai més com abans. El jove sistema 
d’explotació capitalista està en ruïnes a causa de la pandèmia, el 
canvi climàtic i l’esgotament de les energies fòssils; està tenint lloc 
una revolució de les dones, que han decidit governar els seus cossos 
i els temps i els espais que vulguin i no només aquells assignats, des 
de fa milers d’anys, pel (des)ordre patriarcal. Aquest canvi suposa 
una transformació: molta crisi i moltes possibilitats. D’una banda, 
les maneres de viure i de treballar dominants es revelen com a 
contradiccions insalvables; de l’altra, s’intueix la possibilitat de fer 
món des d’un lloc pacífic, curós, respirable, a la manera en què les Laura Mora Cabello de Alba. 
dones han fet que la vida es mantingui durant els segles malgrat les Professora de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la 
guerres, l’explotació i la violència. Universidad de Castilla-La 
En particular, s’estan produint unes transformacions Mancha. Les seves principals 
profundes en el món del treball, on cal explicar què està passant àrees d’estudi inclouen una 
resignificació del concepte de 
i oferir un horitzó en aquest moment de fragilitat. El treball no és treball, l’explotació infantil, la 
tan sols allò que les normes diuen que és. Inclou tot un món que reconciliació de la vida familiar 
es troba fora dels confins d’allò que enuncia el dret del treball; és i laboral, i el perill per a la salut 
un seguit de realitats diferents que sovint no es reconeixen com a de les dones d’incorporar-se al món laboral declinat en masculí. 
experiències laborals, i que generen un fenomen, massa corrent, Ha publicat, entre d’altres, el 
de fugida del dret del treball (que s’aguanta precisament quan es llibre Un derecho del deseo, un 
nega la laboralitat del fet de treballar). Temps de negar el que és derecho sexuado (Icaria, 2015) 
i ha dirigit l’obra col·lectiva La 
evident, fent servir una enginyeria jurídica pobra que, de manera ecología del trabajo (Bomarzo, 
banal però amb la força del poder econòmic, nega sense més ni 2015).
47
Laura Mora
més les institucions laborals bàsiques i inqüestionades per fugir de les 
garanties del suposat treball stricto sensu. Fa uns quants anys, l’uruguaià 
Óscar Ermida ho va qualificar de transvestisme laboral, fent referència 
a aquelles disfresses que es volen posar a la relació de treball amb la 
finalitat d’emmascarar-la. Un fenomen que “disfressa treballadors amb 
la vestimenta d’empreses autònomes, unipersonals, d’arrendament de 
serveis i fins i tot de societat de responsabilitat limitada i cooperatives”. 
Convivim amb la falsa vestimenta d’autònoms al servei de plataformes 
digitals, on també els patrons es volen fer passar per emmascarats. Si 
no hi ha empresa no hi ha feina. 
Convivim amb la falsa vestimenta El súmmum del despropòsit. Així mateix, en els darrers mesos el 
d’autònoms al servei de plataformes digitals, Tribunal Suprem espanyol ha 
on també els patrons es volen fer passar declarat la laboralitat dels riders de les empreses de distribució 
per emmascarats. de menjar a domicili. També ha 
passat a Alemanya, Itàlia i el Regne 
Unit, un país, aquest últim, la Cort Suprema del qual ha dictaminat 
que els conductors d’Uber són assalariats. En aquest sentit, sembla que 
les inspeccions de treball i els tribunals dels països del nostre voltant 
i d’alguns de l’Amèrica Llatina estan protagonitzant un moviment de 
compensació respecte a les polítiques del treball com a “privilegi” de les 
darreres dècades, que tant de mal han fet incrementant la precarietat 
laboral i que han expulsat nombroses treballadores i treballadors de la 
protecció del dret del treball. Aquest moviment compensatori s’hauria 
d’integrar en un nou Estatut del Treball del segle XXI, allà on hi hagi la 
força per legislar en aquest sentit.
Les polítiques laborals i les seves lleis haurien d’oferir més 
consistència a un concepte de treball més complet i més proper a la 
realitat. El treball com a creació humana o artificial, dirigida per l’ésser 
humà, es troba en el centre de la vida. No només des de la modernitat, 
que el va situar al nucli de l’ordre social com a carta de natura de drets 
i obligacions, i en l’ordre familiar com a clau de recreació invisible de 
l’existència, sinó des de sempre, perquè el treball, en un sentit original, 
és la potència bàsica de l’ésser per satisfer les seves necessitats. Si, tal 
com proposa la física, el treball és un trànsit d’energia, cap a on es 
dirigeix aquesta energia?, es demanaria una ciència humana com el dret 
del treball. Un trànsit cap a qualsevol lloc? No, cap a un lloc amb sentit, 
és a dir, un treball orientat a la producció de riquesa que sostingui les 
necessitats i els desitjos humans.
I en aquesta cerca del sentit, que pugna per posar límits a 
l’explotació, a la idea que el treball és una mercaderia que s’allunya d’allò 
humà per ser simplement venuda, és on es troba un fil de connexió entre 
el treball i l’ecologia, la ciència que tracta la relació dels éssers vius —i les 
seves creacions— entre si i amb la natura, a la recerca d’un equilibri que 
mantingui la vida. Una ecologia que, tal com ha après del feminisme, sap 
48
Dossier
i reconeix que les dones han estat, al llarg de la història, grans ecòlogues 
(garantint la reproducció de la vida humana), les qui s’han fet càrrec, 
dins i fora de casa, d’entendre paraules com riquesa, producció, economia, 
benefici, necessitat i treball d’una manera sustentable i enfocada realment 
al desenvolupament dels pobles; paraules de part de la vida.
El present necessita urgentment un canvi, dolençós de tanta 
injustícia i depredació d’allò que no té recanvi i d’allò que potser sí que 
es pot arreglar, només si es canvia el rumb de destrucció massiva en el 
qual es mou el desordre dominant patriarcal capitalista. És necessari un 
canvi de paradigma productiu en un sentit ampli, al voltant de la creació 
de riquesa, d’allò que està al servei de viure, en pau i harmonia, entre tot 
allò que habita el planeta.
L’ecologia del treball és, per tant, un límit ineludible a l’alienació 
laboral, no només d’aquells que treballen sinó dels mateixos llocs de 
treball i dels mercats on la riquesa material o immaterial creada es posa 
a disposició d’altres éssers humans, també susceptibles de ser explotats 
juntament amb les matèries primeres i les energies fòssils necessàries 
per fer-ho, perquè ens recorda que hi ha un equilibri originari que cal 
protegir i restaurar perquè la vida segueixi endavant. Així doncs, no hi 
ha cap dubte que cal tornar a pensar aquesta activitat humana bàsica 
que és treballar, i ancorar-la en un nou model que tingui com a clau de 
volta el sosteniment de la vida.
En realitat, l’ecologia del treball com a nou paradigma no és una 
tria, encara que s’hagi d’assumir políticament en cada acció o omissió. 
No és tampoc un invent ni cap joc de paraules. És l’instrument polític 
en el qual el treball se situa com a eix de convivència en un ecosistema 
sa i sostenible. En aquest final d’època, amenaçat per la malaltia, l’única 
sortida és treballar per canviar el sentit del treball, perquè la manera en 
què l’entenem i el mirem s’ampliï, perquè el dret al treball i els drets del 
treball s’estenguin, perquè la riquesa que genera es reparteixi, perquè el 
seu temps s’alleugereixi, es calmi i equilibri el pes quan l’esforç costa de 
suportar, perquè es reconegui el valor del treball en femení i en masculí, 
i perquè es desterri el treball que destrueix la riquesa en comptes 
de crear-la. D’això va l’ecologia del treball, com un punt de partida 
+ ineludible i una línia de sentit urgent que uneix el present, les destrosses 
de dos segles, la barbàrie dels darrers cinquanta anys i la possibilitat de 
viure bé treballant.
És per això que molts homes i dones sabem que és un moment 
decisiu, que ens hi juguem la pau i que lluitem per transformar des de 
dins i des de fora el món del treball reconegut com a tal, eixamplant-ne 
els confins i les garanties. I imaginem un dret del treball que no només 
funcioni a la defensiva, sinó que se situï més enllà de la crisi, que cada 
vegada siguin més les persones a qui protegeix. Un dret del treball i uns 
La ecología del trabajo sistemes de seguretat social que facilitin i acullin els nous camins d’una 
El trabajo que sostiene la vida política i una economia que posin al centre la preservació de la vida.
Editorial Bomarzo, 2015
49
Laura Mora

Sílvia Pérez Cruz Tot i la incertesa 
“És bonic estimar la general en el món 
música que ets en de la cultura i els 
cada moment de la canvis constants 
teva vida” en la seva agenda 
de concerts, Sílvia 
Pérez Cruz trepitja amb força el 2021 amb 
dos nous treballs publicats durant el 2020, 
Farsa (género imposible) i MA. Live in Tokyo, 
i la seva música a la banda sonora de Josep, 
punyent peŀlícula d’animació sobre l’exili 
durant la dictadura franquista del dibuixant 
Josep Bartolí. Parlem amb la cantant i 
compositora de Palafrugell del moment en 
què es troba com a compositora i intèrpret, 
de la seva relació amb les altres arts, de 
com abraça la llibertat creativa i de totes 
les cançons d’aniversari per a amics que va 
compondre durant el confinament.
51
Entrevista
El músic uruguaià Jorge Drexler va dir La pandèmia condiciona la possibilitat de fer 
d’ella que era “una veu que marca una concerts i que els músics pugueu desenvolupar una 
generació”. I, de fet, el seu estil tan activitat normal. Com vius aquesta inestabilitat?
característic i únic ha marcat un punt És un moment molt bèstia. Per una banda, sento que no 
d’inflexió en la cançó mediterrània de em puc queixar des del punt de vista personal perquè 
l’última dècada. Educada en la música sé que soc de les primeres opcions que contractaran 
clàssica, el jazz i la tradició popular, quan es pugui; però, d’altra banda, crec que m’he de 
Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983)  queixar en nom de tots. No vull personalitzar-ho, però 
va començar la seva carrera professional tinc la sensació que, tot i tenir bolos programats, és 
com a cantant del grup de flamenc Las com si els anéssim empenyent cap endavant perquè ara 
Migas el 2004, i alhora en l’àmbit de la no es poden fer. A banda, és una situació que afecta 
cançó d’autor al costat del guitarrista econòmicament tothom.
Toti Soler i també en el jazz, amb el 
contrabaixista Javier Colina. El 2012 va Creus que la pandèmia ha posat en evidència la 
debutar com a compositora i solista amb fragilitat sobre la qual viu i sobreviu la cultura?
11 de novembre, un disc autobiogràfic Sí, absolutament. Gairebé tots els meus amics són músics 
que va despertar l’entusiasme de públic o artistes, persones acostumades a viure al dia, sense 
i crítica, i va catapultar una trajectòria cap seguretat, i a anar fent concerts. Potser la màxima 
ascendent marcada per la versatilitat seguretat que pots tenir són les classes. La pandèmia 
i la varietat de gèneres i formats, amb ha evidenciat que tot és molt fràgil i que ens hi hem 
treballs com Granada (2014), Domus acostumat, però no hauria de ser així. A més, estem al 
(2015) o Farsa (género imposible) (2020), costat de França. Quan veus com cuiden l’artista allà, et 
el més recent. Els darrers anys també sents molt desemparat. Moltíssimes persones que viuen 
ha participat en diversos projectes de de la cultura fa molt temps que no han ingressat res.
dansa, teatre i cinema, que l’han portat a 
debutar com a actriu, guanyar diversos Se sol dir que l’artista està acostumat a viure amb 
premis —com ara dos Goya a la millor aquesta incertesa constant.
cançó (2013 i 2017)— i signar bandes Una cosa és la part creativa i l’altra, l’ofici. A vegades 
sonores, com la del film d’animació Josep, hi ha confusió en tot plegat. Durant els mesos de 
estrenat el 2020. pandèmia hem estat defensant la importància de la 
cultura per a la societat. Cal cuidar-la i entendre que és 
molt important perquè les persones se sentin lliures, es puguin replantejar 
les coses i se’ls trenquin els esquemes. De remoure les emocions, la cultura 
en sap molt. Per això s’ha de cuidar com un bé per a tots. Però, d’altra 
banda, s’ha d’entendre també que la cultura és un ofici, que hi ha gent 
que viu d’això. En el meu cas, estic gaudint moltíssim d’assajar. Em fa 
molt feliç aquesta part creativa del fet de compartir, d’entendre com ens 
relacionem els humans mitjançant la música. Descobreixes tantes coses 
quan estàs fent un assaig... La part creativa és molt nutritiva per a l’ànima, 
però per a l’estómac cal un altre camí.
A Farsa (género imposible) (2020), el teu darrer disc, reculls algunes 
de les coŀlaboracions que has fet amb artistes d’altres disciplines, 
com la dansa i el teatre, en els últims tres o quatre anys. Com ha estat 
aquest procés de seleccionar i gravar de nou aquestes cançons?
Ha estat molt interessant perquè totes aquestes cançons es van crear en 
52
Entrevista
companyia, sentint el que volia l’altra part i pensant-les per acompanyar la 
dansa o el cinema. Quan les separes d’això, ja les pots tractar només com a 
música, com a cançó, i poden canviar moltes coses. Pots omplir, pots buidar. 
Pots afegir els músics que creus, els instruments que vols... Pots somiar. He 
pogut, per exemple, retrobar-me amb amics i tocar amb músics amb qui 
tenia moltes ganes de tornar a tocar. El moment de gravar el disc —no tant 
en la composició sinó en els arranjaments, en el so i en la manera de gravar-
lo— representa molt el moment en què em trobava.
Posa-me’n un exemple.
Crec que on es representa més això és en les parts instrumentals. Hi ha 
 petits moments amb textures sonores 
“Quan tinc ganes de fer una cançó em que són el que potser em venia més de gust fer en aquest moment. Volia 
pregunto: ‘A veure, com vull que soni?’. És experimentar. És molt interessant 
una pregunta que implica acceptar moltes entendre que, depèn d’on estàs, pots ocupar un espai o un altre, i anar 
coses d’un mateix que costen molt.” comprenent com va evolucionant.
Ser lliure a l’hora d’afrontar una cançó o de buscar un nou enfocament 
es pot relacionar amb la teva formació jazzística? Els estàndards de 
jazz no deixen de ser variacions d’un tema original.
Sí, de fet, el que he fet amb Farsa són versions diferents de les cançons 
originals; la diferència en aquest cas és que en les dues hi estava 
involucrada. Ara puc fer versions d’una manera més lliure perquè em puc 
permetre centrar-me en la part sonora i musical. Quan fas una versió el 
bonic no és pensar que la teva ha de ser millor que les anteriors. Quan 
tinc ganes de fer una cançó em pregunto què puc aportar jo i em llenço a 
fer aquest viatge. Em pregunto: “A veure, com vull que soni?”. Jo crec que 
és una pregunta molt curta, però que implica acceptar moltes coses d’un 
mateix que costen molt. És un viatge que has de fer de manera constant 
com a persona i com a músic. És a dir, preguntar-te: “I jo, què sento?”. Cal 
acceptar com em sento ara i saber que això canviarà amb el temps. 
Cert, les persones anem canviant al llarg de la vida.
A la vida has de comptar que vas fent les coses com per fascicles, i que avui 
estàs en un estat, però que canviaràs de parer més endavant sobre algunes 
coses. I la teva música canviarà, i és bonic que t’estimis la música que ets 
en cada moment. Ens fixem molt en el que volem ser i després només 
veiem tots els defectes del que fem. Tampoc dic que s’hagi de fer tot el que 
li passa a un pel cap, però cal veure com ets de veritat, no aquella cosa on 
t’emmiralles. Cal veure com sona el que un sent en aquell moment i deixar-
te espai per poder ser.
Olga Àbalos, entrevista Aquest exercici de sinceritat sembla que suposi una enorme 
Alex Rademakers, fotografia exposició personal.
53
Sílvia Pérez Cruz 
Absolutament. De fet, el títol del disc, 
Farsa, ve d’aquesta vulnerabilitat, no 
tant d’ensenyar les coses perfectes 
sinó de mostrar que som alguna 
cosa molt imperfecta. Entendre la 
bellesa de la imperfecció i la bellesa 
de la vulnerabilitat. De fet, hi ha una 
cançó que vaig compondre durant 
el confinament que es diu “La flor”, 
que està basada en una cosa que 
una amiga meva em va explicar. Jo 
li parlava molt de la natura perquè 
durant el confinament m’hi havia 
fixat encara més, en tots els cicles 
que té i en com funciona. Ella em 
va començar a fer el paraŀlelisme 
amb una flor: em deia que per poder 
florir s’ha de trencar. Hi ha un 
moment de dolor i, llavors, es floreix. 
Després ve l’exposició a la llum, 
que és un moment de vulnerabilitat 
màxima. I, a més, tot el procés tan 
solitari que ha de patir la llavor. 
Em va semblar molt bonic i molt fàcil d’entendre. Cal acceptar aquests 
trencaments i aquesta vulnerabilitat.
Tornant a Farsa, hi ha cançons que han nascut al costat de la ballarina 
Rocío Molina fent l’espectacle Grito Pelao; n’hi ha de compostes per 
a l’obra de teatre Cyrano, interpretada per Lluís Homar, d’altres, per a 
la peŀlícula Josep... Compondre en coŀlaboració amb altres arts havia 
estat habitual en tu fins llavors?
D’una banda, estar en contacte amb altres disciplines és una cosa natural 
en mi de sempre, per la manera com se m’ha educat a casa. Sempre he 
estat envoltada de diferents artistes i ho tinc molt en compte de manera 
natural. No és que sigui una persona gaire culta, però sí que crec que tinc 
sensibilitat. M’agrada molt la part que consisteix a mirar, escoltar i entendre 
com sona una fotografia, quin color té una cançó. Si ho dius així és com que 
no té sentit, però es tracta d’entendre l’equilibri de la bellesa en l’expressió 
artística. Així que, per aquesta banda, ja era una cosa que acostumava a fer.
I per l’altra banda?
Per l'altra banda, ara tinc l’oportunitat de conèixer gent que admiro i 
gent a qui li agrada el meu treball, i fer coses que abans no podíem fer 
perquè no ens coneixíem. Com a intèrpret més que des del punt de vista 
compositiu, va arribar un moment en què necessitava nodrir-me de la 
manera com altres artistes expressaven les emocions. Necessitava trobar 
54
Entrevista
nous camins, tornar una mica al punt zero, i la dansa em va ajudar 
moltíssim. En el terreny creatiu m’ajuda a trobar coses que no hagués 
pensat, a fer composicions sobre temes que sola mai hagués pogut fer, 
en relació amb la temàtica o inclús d’estil. Per exemple, el tango és un 
gènere que jo no hagués fet mai, però gràcies a fer l’espectacle amb la 
Rocío Molina va sortir, perquè els pares de la mare de la Rocío ballaven 
tango. La Rocío deia que es volia quedar embarassada in vitro com a 
mare soltera, i vam decidir que en l’espectacle havíem de parlar de tots 
els temes i el vam incloure. També va sortir el tema de l’absència del 
pare, i just llavors em topo amb “For a Fatherless Son”, el poema de Sylvia 
Plath que també està en el disc. I aquell poema em va fer compondre 
d’una manera diferent, profunda, estructuralment diferent. Tot ho faig 
passar després pel meu filtre, però el camí ve de llocs que no m’havia 
imaginat abans.
El disc es va publicar l’octubre del 2020. Estava gravat abans del 
primer confinament?
Sí, ja estava acabat i s’havia d’haver estrenat el 24 d’abril... Durant el 
confinament em van dir: “Sílvia, no es pot treure ara, el traurem el 2 
d’octubre”, i vaig decidir avançar el llançament d’un altre disc que havia 
de sortir al desembre, que és MA. Live in Tokyo.
El disc en directe a duo amb el pianista Marco Mezquida...
Sí, vam estar parlant i, com que ja el teníem gravat, vam decidir treure’l 
en plena pandèmia, ja que estàvem en un moment molt fràgil, vivint en 
un espai molt limitat, cadascú a casa seva. Aquest disc és en directe i 
és el que és: només nosaltres dos en una sala petita amb públic japonès. 
Va ser una decisió d’última hora, però m’alegro molt d’haver-ho fet, ja 
que volíem compartir aquesta música amb la gent perquè sabem que 
la música pot curar. I, a nosaltres, des d’un punt de vista creatiu, fer la 
mescla ens va alliberar.
Has pogut compondre durant el confinament?
Doncs recordo que un dia, durant el confinament, algú em va preguntar 
si havia compost i vaig dir que no. Però em vaig adonar que sí! I és que 
ho vaig fer de manera tan natural que el verb “compondre” no em venia 
al cap. El que vaig fer són unes sis cançons per als meus amics i que són 
regals d’aniversari. De fet, són les cançons que tocaré en un espectacle 
previst al Festival de Jazz de Barcelona amb músics joves.
Això és música popular i quotidiana!
Sí, totalment. Són fruit d’un procés supernatural. És que és la meva 
manera d’expressar-me! Em vaig adonar que l’educació creativa és molt 
important, no per arribar a ser un professional d’allò, sinó simplement 
per expressar-nos, per transmetre-ho als nens. Per tenir recursos creatius 
i poder gaudir del temps d’una altra manera. Si hi ha algun moment en 
55
Sílvia Pérez Cruz 
 què no saps què fer, poder tenir 
“L’educació creativa és molt important, aquesta inventiva per crear, tenir la 
no per arribar a ser un professional imaginació activa i crear coses és molt saludable.
sinó simplement per expressar-nos, per 
transmetre-ho als nens.” De fet, en la teva música també hi ha molta cançó d’arrel tradicional 
i popular, des de fados fins a 
havaneres, com “Vestida de nit”, 
que va compondre el teu pare. Notes que hi ha hagut un despertar 
general d’aquestes músiques en les noves generacions de músics, 
incloent-hi el pop i el rock?
Totalment. De fet, en diversos llocs de la Península està com de moda 
recuperar el propi llegat. Recordo quan em preguntaven, al principi de la 
meva carrera, que què hi trobava, en la música tradicional. Contestava que 
són estructures musicals que han durat molt de temps, han sigut polides, 
han resistit el pas del temps i estan molt resumides, i són com axiomes 
musicals, amb lletres molt contundents i una harmonia molt clara, i una 
melodia que no es trenca. Quan les toques saps que allò no es trencarà, i hi 
pots afegir el teu imaginari i el que vulguis, que gairebé sempre funcionarà. 
Han superat tantes coses, tants climes, tantes persones, que tenen aquesta 
cosa d’immortal i et donen molta llibertat per fer. Tens un peu a terra i amb 
l’altre pots volar.
Al llarg de la teva trajectòria hi ha hagut altres coŀlaboracions que 
han estat determinants, com el disc En la imaginación (2011), amb el 
trio del contrabaixista de jazz Javier Colina, i Granada (2014), amb el 
guitarrista i productor Raül Fernández.
Sí, en la meva carrera identifico dos camins. Un seria el de la composició 
pròpia, format pels discos 11 de novembre, Domus i Farsa, i cada cert temps 
en publico un. Jo sempre vaig component de manera natural i després 
arriba un moment en què dic: “Això ja és un disc”. Per exemple, 11 de 
novembre té relació amb la mort del meu pare, i la meitat del repertori són 
cançons que havia anat fent fins a la seva mort i l’altra meitat eren per 
digerir la mort. Domus va sorgir a partir d’una peŀlícula —Cerca de tu casa, 
d’Eduard Cortés—, però va ser una manera de donar sortida a tot aquell 
imaginari musical que tenia, i amb Farsa passa igual. I l’altre camí és el de 
les versions i la interpretació, que són coses molt més animals!
Ah!
La composició és un procés més solitari, més pausat. El punt de partida 
també és orgànic, però després hi ha tota una part d’elaboració, d’anar 
cuinant les coses a foc lent, i de pensament. Evidentment que hi ha una 
part també d’interpretació del que tu compons, però versionar cançons 
d’altres m’ha ajudat moltíssim a descobrir la meva part interpretativa, com 
m’expresso cantant. I tant si és meva com si és d’un altre, al final, quan 
56
Entrevista
gaudeixo, no penso de qui és la 
cançó. I de les coŀlaboracions amb 
altres persones és d’on més aprenc, no 
tant dels estils, sinó de les persones 
amb les quals et vas creuant. Al 
Colina, per exemple, jo l’admirava 
molt abans de poder-hi tocar. Era un 
dels meus somnis musicals, fins que 
em va trucar. Amb el Colina, almenys 
un cop l’any hem de fer un concert, 
que és com si féssim un cafè i llavors 
tot es posa a lloc.
En la imaginación era un disc 
emmarcat en el jazz. Quina és la 
teva relació actual amb aquest 
gènere?
Vaig començar amb el jazz perquè 
quan estudiava el saxo clàssic 
als 18 anys, al meu poble, a Palafrugell, tocava les peces clàssiques i les 
canviava, perquè fer-les tota l’estona igual no ho veia gens natural. També 
suposo que ho feia pel que jo vivia a casa, perquè vivia amb l’aspecte més 
popular de la música, la música per comunicar-se, per fer festa. Un dia, el 
meu professor em diu: “Saps que hi ha una música que es diu jazz i que 
canvia les melodies?”. I em posava solos transcrits perquè entengués què 
era aquella música. Per a mi, allò va representar la llibertat, la llibertat de 
compondre al moment el que sentia i també la llibertat des del punt de vista 
harmònic. Tot i que ara potser estic en un moment en què necessito molts 
menys acords: fent cançons amb tres acords soc feliç. Però sí que crec que, 
en un nivell profund, el jazz és la música en la qual sí que hi ha aquesta 
llibertat de base, d’expressar el que sentia al moment. I això és una cosa 
que sempre, sempre, la tinc present, encara que això signifiqui canviar tan 
sols una nota. Per a mi això també vol dir improvisar i canviar el que s’ha 
decidit i que sigui possible canviar-ho, que tots els que som allà a l’escenari 
sapiguem que, si ens ve de gust, es poden canviar coses.
Llavors, quan actues, sempre deixes aquesta porta oberta per 
improvisar i ser flexible?
Totalment. Hi ha cançons que són més quadrades, però et tires a la piscina 
i dius: “Després d’aquesta part, que passi el que hagi de passar!”. Quan som 
moltes persones a l’escenari s’ha d’organitzar més, però, per exemple, en el 
cas dels concerts amb el Marco Mezquida, hi ha moltíssima improvisació. 
De fet, és un format que gairebé hem assajat.
Del jazz passem al flamenc, un altre gènere molt present en el teu 
repertori i en els teus inicis amb el grup Las Migas. També el vius amb 
57
Sílvia Pérez Cruz
 aquesta llibertat?
“En el flamenc, hi ha una part de llibertat Sí, sí, el flamenc també té aquesta 
que està relacionada amb una cosa que no llibertat i, a la vegada, una de les coses que em va sorprendre més 
es pot estudiar i que no es pot comptar, en el flamenc quan el començava a 
perquè s’ha de respirar.” conèixer és que en el fons tot està estudiat. Al principi va ser com una 
decepció, però després vaig entendre 
que la llibertat es troba en altres 
llocs, en ser capaç de posar-te a ballar allà enmig, en saber reaccionar en els 
cierres, en aquesta llibertat rítmica que, per als que venim del clàssic i del 
jazz, que ho volem comptar tot d’una manera més matemàtica, ens sembla 
màgica. I hi ha una part d’aquesta llibertat que està relacionada amb una 
cosa que no es pot estudiar i que no es pot comptar, perquè s’ha de respirar.
Fa gairebé deu anys, quan presentaves el teu primer disc en solitari, 
11 de novembre, deies en una entrevista que et sorprenia com una 
música que consideraves tan poc comercial hagués arribat a tantes 
mans. Una dècada més tard, la teva música ha arribat a un públic 
internacional. Encara creus que fas música poc comercial?
Uau! Ara m’he emocionat molt perquè recordo perfectament el moment 
d’aquella entrevista. Jo sabia que 11 de novembre podria ser un disc molt més 
comercial, fins i tot la gent que em seguia esperava que fos un disc molt més 
de cantant, però jo tenia una necessitat diferent. Sempre he tingut aquesta 
relació amb la música en la qual sento que no puc mentir, que és diferent 
de la mentida artística, de crear-te un personatge, per exemple. Amb aquell 
disc m’hi jugava molt: estava en joc la meva manera d’entendre la vida i un 
espai on em sento feliç i on em retrobo amb mi mateixa. Tenia molt clar 
+ que això no ho volia pervertir i vaig fer el que necessitava. És un disc molt 
fràgil, tan vulnerable... Jo estava feliç perquè ho necessitava fer i ho faig fer. 
Era com una festa de la vida, un renaixement. I, de cop, em trobo amb una 
rebuda espectacular contra pronòstic.
Va ser un punt d’inflexió per a tu?
A partir d’aleshores es va obrir una manera de ser, de cantar, d’un 
cantar més d’aquí, més ibèric, i, a la vegada, moltes possibilitats per a la 
Farsa (género imposible) composició. Recordo que em deien: “Sílvia, t’has de centrar, no facis tants 
Universal Music, 2020 estils diferents”. Però després em van premiar amb l’Altaveu el 2014 per 
la versatilitat i el risc [riures]. Llavors tot això de barrejar es va començar 
a acceptar molt més. Però tornant a si la música és comercial o no, crec 
que a vegades tractem el públic com si només volgués menjar ràpid, i és 
superbonic i important valorar el públic, perquè són persones, i la gent 
reconeix quan les coses estan cuidades i són autèntiques, i el que està fet 
des del cor. Si nosaltres podem detectar aquestes coses, el públic, que no 
MA. Live in Tokyo deixa de ser una suma de tots nosaltres, també.
Universal Music, 2020
58
Entrevista
Paola de Grenet — Vivint amb la covid
 
Living in a Fish Tank II. Vivint dins d’una peixera II. La llista de pors és llarga... La por que sentim d’estar amb nosaltres 
mateixos, de l’aïllament, de la convivència 24/7 amb familiars. Són temps de canvis profunds i aquesta pandèmia ens ha 
propulsat en el futur.
Barcelona en dades El 2020, Barcelona va 
Demografia en evolució batre el rècord històric de 
persones centenàries: 863, 
el 85% de les quals eren dones. L’envelliment, juntament 
amb la dificultat dels joves per emancipar-se, l’auge 
dels matrimonis civils i una població estrangera jove i 
congregada als barris perifèrics són algunes de les claus 
que ens aporten les dades per conèixer com viuen i es 
transformen els seus habitants.
 La irrupció de la covid-19 ha marcat un abans i 
un després; de moment, l’impacte de la pandèmia ha fet 
que es registrin 4.217 defuncions més de les esperades 
per al 2020, però molt possiblement aquesta experiència 
canviarà les maneres de viure i conviure a la ciutat.
Laura Navarro Soler i Eli Vivas Textos, dades i gràfics  Albert Martin Disseny (Storydata) 
60
Barcelona en dades
© Ajuntament de Barcelona / Vicente Zambrano
Evolució de la població EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE BARCELONA (1900-2019)
La població de Barcelona la formen, Any 1900 Any 1979 Any 2000 
segons l’última lectura del padró, La població a la ciutat amb prou Màxim històric de Primera gran davallada,
feines supera els 500.000 habitants 1.906.998 habitants 1.496.266 habitants
1.666.530 habitants. En poc més 
d’un segle la ciutat ha multiplicat 
per tres la seva població. Segons 
el Departament d’Estadística i 
Difusió de Dades de l’Ajuntament de 
Barcelona, a principis de l’any 1900 
la ciutat tenia poc més de 500.000 
habitants. A partir de llavors va 
començar a créixer de manera 
significativa, però, contra el que 
podria semblar, el creixement no és 
continu. També hi ha retrocessos.
Des del 1979, la ciutat ha patit una 
forta davallada i una progressiva 
recuperació. Si parlem estrictament 
del nombre d’habitants, la 2000
Barcelona de 2020 és molt similar a 
la d’inicis dels noranta. L’Eixample EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE BARCELONA PER DISTRICTES (1970-2019)
és el districte més poblat des de 
fa, com a mínim, quaranta anys. 
El segueix de prop Sant Martí i, 
després, Sants-Montjuïc, Horta i 
Nou Barris. Ara bé, el que millor 
representa un dels problemes 
sobrevinguts de la ciutat, la 
gentrificació, és el districte de 
Ciutat Vella, que, des del 1970, ha 
perdut el 42% de la seva població. 
La seva mitjana d’edat, l’1 de gener 
de 2019, era de 27 anys.
2000 2005
EIXAMPLE SANT MARTÍ SANTS-MONTJUÏC NOU BARRIS HORTA-GUINARDÓ
CIUTAT VELLA SARRIÀ-SANT GERVASI GRÀCIA SANT ANDREU LES CORTS
Font: Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Evolució total i per districtes.
L’envelliment arrela
La població gran té cada cop més EVOLUCIÓ POBLACIÓ JOVE I MAJOR DE 65 ANYS (1986-2020)
pes dins la metròpoli. Una de cada 
cinc persones que viuen a la ciutat té 
60 anys o més. Es calcula que, cap al 20%
2030, serà una de cada tres, i que el 
66% de les persones més grans de 
80 anys seran dones. La proporció de 
joves, en canvi, és cada cop menor. 
Des de principis dels anys noranta, 
mentre la població gran augmentava, 0%
la jove anava disminuint. Actualment, 
2000 2005 2020
segons el portal estadístic Open Data 
BCN, el percentatge d’habitants de 15 65 ANYS O MÉS
anys o menys no arriba al 14%. Font: Elaboració pròpia amb dades de l’Idescat. Estructura per edats, envelliment i dependència.
61
Barcelona en dades
La població autòctona POBLACIÓ SEGONS SEXE POBLACIÓ SEGONS NACIONALITAT
envelleix; l’estrangera, 
equilibra 95-99 95-99
A mesura que augmenta el rang 90-94 90-94
d’edat, també ho fa la presència 85-89 85-89
de població femenina respecte a 80-84 80-84
la masculina. L’any 2020, la ciutat 75-79 75-79
va batre un màxim històric de 863 70-74 70-74
residents de cent anys o més, 65-69 65-69
un 11% més que l’any anterior. 60-64 60-64
55-59 55-59
D’aquests, un 85% eren dones (736) 
50-54 50-54
i un 15% homes (127).
45-49 45-49
Un dels grans trets diferencials dels 40-44 40-44
habitants que arriben de l’estranger 35-39 35-39
és, sens dubte, l’edat. Les dades 30-34 30-34
del portal Open Data BCN indiquen 25-29 25-29
que, en conjunt, el grup d’edat més 20-24 20-24
nombrós a Barcelona és el de 40 a 
44 anys. No obstant això, es veuria 
fortament descompensada si no 05-09 05-09
fos pel gran pes de la població 00-04 00-04
immigrant jove, que fa que creixi el 
nombre d’habitants de 20 a 30 anys. 60.000 20.000 0 0 20.000 60.000 60.000 20.000 0 0 20.000 60.000
Sense població estrangera, el grup HOME DONA ESPANYOLA ESTRANGERA
d’edat més nombrós seria el de 45 a 
49 anys. Font: Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona.
La meitat dels barcelonins ON HA NASCUT LA POBLACIÓ DE BARCELONA
neixen fora de la ciutat
El 2020, gairebé un 30% dels POBLACIÓ ESPANYOLA
habitants de la ciutat tenia 78,3%
nacionalitat estrangera. D’aquests, 
un de cada dos procedia d’un RESTA DE 
CATALUNYA
país no comunitari. La població 7,2%
autòctona era el 47,9%, la qual cosa 
significa que, a dia d’avui, més de la 
meitat dels habitants de Barcelona 
no han nascut a la ciutat. BARCELONA ESTRANGERA49,3% 27,8%
POBLACIÓ ESTRANGERA
27,8%
NO UE UE
70% 30%
Font: Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Dades de 2020. 
62
Barcelona en dades
POBLACIÓ ESTRANGERA A BARCELONA PER ÀREA ESTADÍSTICA BÀSICA RÀNQUING DE NACIONALITATS 
EN PERCENTATGE RESPECTE AL TOTAL, L’1 DE GENER DEL 2020 MÉS FREQÜENTS A BARCELONA
PADRÓ DEL 2020
ITÀLIA
39.863
PAKISTAN
22.749
XINA
22.477
FILIPINES
9.656
ARGENTINA
9.203
REGNE UNIT
9.025
DE 30% A 45%
MÉS DE 45%
Font: Departament d’Estadística 
de l’Ajuntament de Barcelona.
SEGONA NACIONALITAT MÉS FREQÜENT A BARCELONA PER AEB La població estrangera 
A L’1 DE GENER DEL 2020 es distribueix de forma 
irregular
Certes àrees de Ciutat Vella, el 
Raval i una en particular del barri de 
Provençals del Poblenou tenen un 
percentatge d’estrangers del 45% 
o més. La nacionalitat estrangera 
predominant és la italiana, repartida 
de manera homogènia per la zona 
central de la ciutat. La pakistanesa és 
ITÀLIA 40 la segona, establerta principalment 
XINA 33 al llarg del riu Besòs. La xinesa és 
HONDURES 20 la tercera i està posicionada en 
PAKISTAN 2 els límits del Llobregat i del Besòs. 
FRANÇA 7 L’hondurenya, la quarta, es concentra 
FILIPINES 5 al nord de la ciutat, on també 
MARROC 4 conflueixen altres nacionalitats 
COLÒMBIA 3 d’Amèrica del Sud i també la 
VENEÇUELA 2 marroquina i la pakistanesa.
BOLÍVIA 2 Així, com més perifèrica és la zona, 
EUA més diversitat de nacionalitats s’hi 
BANGLADESH troben. Cal destacar també l’agrupació 
JAPÓ de població francesa al nord-oest de 
PERÚ la ciutat, corresponent als barris de les 
RÚSSIA Corts, Pedralbes, Sarrià-Sant Gervasi, 
Font: Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes.
63
Barcelona en dades
Les dones viuen fins a sis MITJANA DE L’ESPERANÇA DE VIDA A BARCELONA, PER BARRIS
anys més
A la ciutat de Barcelona, l’esperança 
de vida en néixer és de 83,9 anys. 
Si es té en compte el sexe, però, 
les dones viuen una mitjana de sis 
anys més (87,1) que els homes (81). 
Si a més del sexe es té en compte el 
barri de residència, les xifres tornen 
a variar i, encara que ens els darrers 
anys s’han escurçat, segueixen 
mostrant importants diferències.
L’esperança de vida més baixa 
correspon al barri de Trinitat Nova, 
on les dones viuen 84 anys i els 
homes, 76, seguit de Vallvidrera, el 
Tibidabo i les Planes, la Barceloneta 
i Montbau. L’esperança de vida més 
alta es troba al barri de la Maternitat 
i Sant Ramon, on les dones viuen fins 
als 90 anys i els homes, fins als 84. 80-82 ANYS
>82-84 ANYS
>84-86 ANYS
>86-88 ANYS
SENSE DADES
Font: Open Data BCN. Esperança de vida de la ciutat de Barcelona 2017.
Cada cop menys NAIXEMENTS I DEFUNCIONS CREIXEMENT NATURAL DE LA 
naixements A BARCELONA (2009-2019) POBLACIÓ DE BARCELONA
Fa anys que el creixement 
vegetatiu o natural de la ciutat (la 0
diferència entre els naixements i 
les defuncions) és negatiu i amb 
tendència a la baixa. Això significa 
que moren més habitants que no 
pas en neixen. En els últims deu -2.000
anys, les defuncions a Barcelona 
s’han mantingut entre 15.000 i 
16.000 a l’any, mentre que la natalitat -3.000
ha caigut en picat. Si a principis de 
2010 hi havia 338 defuncions més NAIXEMENTS DEFUNCIONS DIFERÈNCIA NAIXEMENTS  I DEFUNCIONS
que no pas naixements, el 2019 la Font: Idescat. Naixements, defuncions Font: Diputació de Barcelona. Indicadors 
diferència era de 2.213. i matrimonis. Municipals d’Habitatge de la demarcació de 
Barcelona. Observatori Local.
L’empremta de la covid-19 DEFUNCIONS DURANT LA COVID-19
D e ben segur que la pandèmia 
200
deixarà empremta a la població de 
Barcelona. Tan sols durant el 2020 
es van produir 4.217 defuncions 
més de les esperades, la majoria 
d’elles entre els mesos de març i 
abril. En alguns dies dels mesos més 50
crítics es van arribar a observar 200 
morts diàries per sobre dels valors 0
habituals.
OBSERVADES ESPERADES
64
Barcelona en dades
COMPOSICIÓ DE LES LLARS Els joves tenen difícil emancipar-se
Els habitatges de Barcelona tenen una superfície mitjana de 61 a 75 m² i el més 
freqüent, segons el cens d’habitatge de 2011, és que hi visqui una persona sola (29%) 
o una parella amb fills (25,8%). Les parelles sense cap fill arriben al 22,4% i les llars 
monoparentals són el 9,8%. D’aquestes, 3 de cada 4 corresponen a mares soles. El 
36% de les persones que viuen soles són dones majors de 65 anys. L’emancipació és 
una quimera per a molts joves. Les dades revelen que el 64,5% de la població d’entre 
18 i 24 anys viu amb el pare i/o la mare; en canvi, el percentatge cau al 24% entre els 
joves de 25 a 34 anys. Ara bé, emancipar-se no vol dir viure sol/a. La principal forma de 
convivència entre els joves de 25 a 34 anys és en parella i el 22,1% comparteix pis.
Matrimonis catòlics en extinció
La majoria dels matrimonis a Barcelona són civils (85,4%). Acabada l’etapa franquista, 
UNIPERSONALS MONOPARENTAL el nombre de matrimonis va minvar i s’ha mantingut, però ha canviat la proporció entre 
matrimonis catòlics i civils, i ara el catòlic és minoritari. També hi ha hagut una lleu 
PARELLA PARELLA 
SENSE FILLS AMB FILLS davallada de divorcis i separacions des del 2007, quan va arribar a un dels seus màxims 
històrics (5.480). La reforma de la legislació de 2005 que facilitava la ruptura sense 
Font: Departament d’Estadística 
de l’Ajuntament de Barcelona. haver de passar per una separació prèvia va fer augmentar els divorcis un 56% entre 
2005 i 2006. Des d’aleshores, quasi totes les dissolucions acaben en divorci. Pel que 
fa als matrimonis del mateix sexe, destaca la tendència general a l’alça i l’augment de 
matrimonis entre dones.
FORMES DE CONVIVÈNCIA  TIPOLOGIA DE MATRIMONI A BARCELONA (1975-2019)
DELS JOVES
Menys emancipació
PARE/MARE
(O PARELLA MARE/PARE)
64,5
AMICS/COMPANYS
ALTRES FAMILIARS 2000 2005
CATÒLIC CIVIL ALTRES
7,6 Font: Idescat. Matrimonis segons el tipus de celebració. 2019.
PARELLA DIVORCIS I SEPARACIONS A BARCELONA (1992-2017)
Any 2005
Reforma de separacions i divorcis
30,7
SOL
4,4
PARELLA AMB FILLS
9,7
Més emancipació 2000 2002 2004 2006 2008
DE 25 A 35 ANYS SEPARACIONS DIVORCIS
Font: “Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020”. Font: Elaboració pròpia amb dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. 
Ajuntament de Barcelona. Inscrits al Registre Civil de Barcelona, residents o no.
65
Barcelona en dades
Les desigualtats 
als districtes 
de Barcelona
84,4 25.483 € 35,4 m
SARRIÀ-SANT GERVASI
86,5 2 .637 € 09,3 m
LES CORTS
84,5 7.754 € 92,  m
EIXAMPLE
73,6 3.432 € 76,8 m 
SANTS-MONTJUÏC
ESPERANÇA DE VIDA MITJANA RENDA MITJANA SUPERFÍCIE MITJANA DELS HABITATGES
POBLACIÓ 50.000- 00.000 00.000- 50.000 50.000-200.000 200.000-250.000 250.000-300.000
66
Barcelona en dades
84 6.948 € 86,3 m 76 3.998 € 87,7 m
GRÀCIA HORTA-GUINARDÓ
64,8 .374 € 68,4 m
NOU BARRIS
72,7 3.798 € 86,8 m
SANT ANDREU
8 ,7 0.66  € 70,  m 76,2 4.262 € 79,  m
CIUTAT VELLA SANT MARTÍ
67
Barcelona en dades
Barcelona, mirall La ciutat és la història 
del nostre temps de les persones que 
Marina Subirats  l’han habitada i 
l’habiten, de les seves 
feines, dels seus afanys. La gent neix i mor, 
i mentre viu dona forma a l’entorn, marca 
el territori materialment i culturalment. El 
ritme de les arribades i les desaparicions ens 
parla del que és ara Barcelona, tan distinta 
de fa 50 anys, tan diferent d’aquí a 50.
68
Barcelona en dades
© Ajuntament de Barcelona / Goroka
Imaginem les ciutats a partir de la seva estructura de pedra, els carrers 
—la part que canvia més lentament—, els llocs singulars, els comerços 
i els restaurants, que cada vegada varien més ràpidament. Fa un segle 
els llocs veien passar la gent, eren testimonis de les trajectòries de 
la infància a la mort; ara, és més aviat el contrari: som les persones 
les que veiem florir un cafè, una botiga i, poc després, els veiem 
desaparèixer; som testimonis de l’efímera vida de les coses, en una 
societat inquieta i canviant.
De fet, però, la ciutat és la història de les persones que l’han 
habitada i l’habiten, de les seves feines, dels seus afanys. Per a mi la 
demografia és la ciència que ens acaba donant una mena de diagnòstic 
de l’estat d’una ciutat, de les tendències passades i futures. La gent 
neix i mor, i mentre viu dona forma a l’entorn, marca el territori 
materialment i culturalment. Mirar el ritme de les arribades i les 
desaparicions ens parla clarament del que és ara Barcelona, tan distinta 
del que va ser fa 50 anys, tan diferent d’allò que serà d’aquí a 50.
Abans d’entrar a donar un cop d’ull a les xifres cal fer un 
advertiment. El municipi de Barcelona és una ciutat falsa, si tenim 
present la població. Per una sèrie de raons que crec que, globalment, 
podem considerar afortunades, els límits territorials no s’han expandit 
amb el creixement humà, de manera que gran part de la població 
que viu a l’aglomeració metropolitana no és comptabilitzada com a 
població barcelonina, malgrat que, des del punt de vista econòmic, 
laboral o cultural pertany al conglomerat barceloní. I, d’altra banda, 
les característiques del conjunt de la població metropolitana no són 
homogènies en el territori, és a dir, la composició social de l’àrea 
metropolitana, per exemple, és prou diferent de la de Barcelona ciutat; 
el que podem observar en aquest article és només un fragment del 
teixit social real. El fragment més gran, el nucli aglutinador, sens 
dubte. Però no la totalitat de la societat barcelonina, per les raons ja 
comentades.
Nous temps, nous models: cal canviar la mirada
Marina Subirats és sociòloga 
Les dades que presentem ens indiquen que Barcelona és ja plenament especialitzada en sociologia de 
una ciutat del segle XXI, amb uns reptes i unes característiques l’educació i de la dona. Va ser 
totalment diferents dels que podia tenir fa un segle. Ara bé, els valors directora de l’Institut de la Dona 
que, d’una manera més o menys imprecisa, seguim evocant per pensar del Ministeri d’Afers Socials de 1993 a 1996. A l’Administració 
una ciutat d’èxit estan encara llastrats per una mirada antiga. Durant municipal barcelonina ha estat 
molt temps s’ha considerat que una ciutat d’èxit és aquella que creix regidora d’Educació, presidenta 
constantment en nombre d’habitants, que s’expandeix en el territori, de consells de districte i cinquena 
que elimina els seus jardins i boscos per construir indústries o blocs tinenta d’alcaldia.És autora, entre altres obres, de 
d’habitatges, i que té una població relativament homogènia des del Barcelona: de la necessitat a la 
punt de vista racial i cultural. Així va ser Barcelona des de finals del llibertat. Les classes socials al 
segle XIX; l’arribada de gent jove disposada a treballar de valent, a fer tombant del segle XXI (2012), Forjar 
un hombre, moldear una mujer 
créixer carrers, barris i places era l’èxit, allò que va fer de la nostra (2013) i Coeducació, aposta per la 
ciutat el motor de l’economia espanyola. llibertat (2017).
69
Marina Subirats
L’any 2021 ens trobem en una situació totalment diversa: 
pel que fa al creixement numèric, la ciutat va augmentar fins a finals 
dels anys setanta; després va perdre població i es va estancar, amb 
moments de davallada o de remuntada, en funció de les conjuntures 
 econòmiques i de l’arribada 
La mitjana d’edat a la ciutat se situa en d’immigrants. Comparada amb altres ciutats del món, Barcelona és una 
els 44 anys, una mica més alta que la de ciutat relativament petita, sobretot 
Catalunya i la d’Espanya. si oblidem la regió metropolitana. Tampoc no és una ciutat amb una 
població jove; ans al contrari, la mitjana d’edat augmenta fins a 44 
anys, una mica més alta que la de Catalunya i la d’Espanya. L’edat 
mitjana ha crescut en 3 anys, malgrat la injecció de població jove 
migrant que ha vingut a viure amb nosaltres i que tendeix a rejovenir 
el conjunt. El grup que més creix és el dels majors de 60 anys, que 
arriba ja al 20%, aproximadament, i s’estima que cap al 2030 pot 
arribar a constituir un terç de la població. Alhora, la davallada 
de la natalitat que fa temps que s’experimenta, malgrat l’arribada 
d’immigrants amb altres hàbits reproductius, fa que proporcionalment 
vagi disminuint la població infantil i juvenil: el grup de menors de 
15 anys no arriba al 14%. És a dir, ni creixement numèric ni població 
jove. Tampoc homogeneïtat cultural: l’arribada de tantes persones —el 
20,1% són de procedència estrangera, italianes, xineses i hondurenyes 
en els tres primers llocs— va produint una societat mestissa, típica dels 
moviments de població de l’etapa de globalització que estem vivint.
Es tracta d’una ciutat decadent, atenent-nos als criteris antics? 
Des del meu punt de vista és totalment el contrari. Desgraciades les 
ciutats amb una piràmide d’edats d’amplíssima base i d’estreta cúpula: 
aquesta figura ens diu que s’hi viu prou malament, que la vida humana 
hi és curta, dura i difícil; la gent n’escapa si pot, malgrat les incerteses 
de la migració. Barcelona, en canvi, té unes condicions que permeten 
una vida llarga als seus habitants. Sobretot a les barcelonines, que són 
 els dos terços de la població major de 60 anys, i que tenien el 2017 
Barcelona permet una vida llarga als seus una esperança de vida de 87,1 anys, 
habitants. Sobretot a les barcelonines, que enfront d’una esperança de vida masculina de 81. Aquesta diferència,  
són el dos terços de la població major de  però, es deu bàsicament a l’evolució 
60 anys. desigual dels gèneres com a models socials prescrits en funció del sexe, 
tema en el qual ara no entraré.
Ciutat madura, per tant, capaç de sostenir la vida, de tenir-
ne cura; i, a més, d’un tarannà democràtic i progressista. Només des 
d’una mentalitat oberta es pot construir una ciutat capaç d’adaptar-se 
a les noves conjuntures i de comprendre que ara el model adequat 
ja és un altre, que cal reconquerir i preservar la natura, i refer les 
70
Barcelona en dades
Notes condicions per a una vida sostenible i saludable, per a una ciutat mestissa 
1. Segons dades de l’Enquesta però cohesionada, on no hi hagi guetos ni grans desigualtats. I, en aquest 
Metropolitana 1985-86.
aspecte, sí que hi ha encara molt a fer, perquè algunes característiques 
demogràfiques mostren tendències socials negatives.
Una d’elles és la profunda penetració de l’individualisme: la 
família ha estat, a Catalunya, el recurs més sòlid per mantenir la vida, 
especialment en les etapes de dependència, infància i vellesa. I ara ha 
entrat en un procés d’afebliment. Ens ho mostra l’evolució de la grandària 
de les famílies, que ha passat a Barcelona de 3,03 membres l’any 19851 a 
2,34 l’any 2011, i que, per tots els indicis, segueix caient. Aquesta caiguda 
seria superior si les generacions joves poguessin emancipar-se més d’hora, 
cosa cada vegada més difícil a causa de l’atur juvenil, els baixos salaris i 
el preu de l’habitatge. La tendència a viure sols s’accelera, sobretot entre 
la gent d’edat avançada, especialment dones; un tret comú a la majoria de 
les grans ciutats europees que ens mostra que, com a societat, donem més 
importància al projecte individual, sigui professional o de lleure, que a la 
construcció d’una vida en comú, com havia estat habitual en el passat. 
Enyorem la comunitat, però de moment en fugim, empesos pels mil reclams 
que ens ofereix l’actual forma de vida.
L’altra feblesa evident és l’augment de les desigualtats, tan visible 
si tenim en compte, per exemple, les diferències d’esperança de vida per 
barris. En dades del 2017, l’esperança de vida més elevada de la ciutat era 
la del barri de la Maternitat i Sant Ramon, de 87,3 anys de mitjana, enfront 
+ dels 80,1 de Trinitat Nova, la més reduïda. Set anys és una mesura molt 
concreta de les diferències de qualitat de vida que, globalment, tenen els 
barcelonins i barcelonines d’aquests dos barris. Cal dir que en els anys 
anteriors al 2020 aquesta diferència s’havia anat reduint, dada molt 
esperançadora, perquè havia arribat a ser de més d’11 anys de distància. 
És molt possible que amb la pandèmia la desigualtat hagi tornat a créixer, 
perquè per altres indicadors sabem que als barris pobres els contagis han 
estat molt més nombrosos.
I encara un altre repte de la nostra ciutat: les possibilitats 
que ofereix a la gent jove, tant per viure-hi com per treballar-hi. Atur i 
Coeducació, aposta  
per la llibertat enormes desigualtats econòmiques són avui, des del meu punt de vista, 
Octaedro, 2017 els reptes majors d’una Barcelona que es transforma i fa front als canvis 
de conjuntura i d’objectius prioritaris que ens planteja la globalització i 
el deteriorament de les condicions ecològiques del planeta. Però que té 
encara coses a modificar: obrir possibilitats a la gent jove, perquè altrament 
l’envelliment serà excessiu; obrir noves vies de producció, més basades 
en la recerca i la innovació tecnològica que en el retorn de la indústria o 
l’expansió del turisme, i, sobretot, impedir la formació de guetos derivats de 
les grans desigualtats i anivellar les oportunitats i les formes de vida de tota 
la població barcelonina, per avançar cap a una etapa menys conflictiva i 
Barcelona: de la necessitat a la amb un major consens i cohesió social en relació amb el nostre futur comú.
llibertat. Les classes socials al 
tombant del segle XXI 
L’Avenç, 2012
71
Marina Subirats
Un primer tast L’empresa pública 
de sobirania Barcelona Energia 
energètica agafa embranzida 
Ariadna Trillas en el nou mapa 
d’operadors alternatius 
amb acompanyament, preus competitius i 
sensibilitat energètica, però encara se situa 
molt lluny del seu potencial. A més, les grans 
empreses del sector també han fet un gir i 
trepitgen ja fort en el terreny de les renovables.
72
Visions urbanes
©Ajuntament de Barcelona / Vicente Zambrano
En el món de l’energia hi estan passant coses. I en passaran unes 
quantes més. Triar el sol, el vent i d’altres fonts energètiques netes en 
comptes del carbó, el petroli o el gas comporta canvis tecnològics que 
permeten un model descentralitzat i més democràtic: cada persona 
usuària pot tenir-hi un paper actiu.
“Ara pots tenir la teva pròpia producció i una petita 
distribució de manera separada, i et pots posar d’acord amb altres 
usuaris per compartir l’electricitat que generis. Les regles del joc 
estan canviant i apareixen nous actors”, resumeix el consultor David 
Serrano, director d’Energia Local.
La transformació no és només tecnològica. Venim d’un món 
d’abonats desvinculats entre si, amb poc marge per a la queixa, en un 
mercat oligopolístic on l’energia era escassa, i avancem envers un altre 
món on trobem una ciutadania més conscienciada i sensibilitzada pel 
canvi climàtic, hiperconnectada per les xarxes socials, on les males 
praxis tenen efecte multiplicador. “Tot això, en un marc de fonts 
energètiques excedentàries, accessibles. Recordem que els costos de 
les plaques solars fa 30 anys eren un 85% més elevats”, contextualitza 
Serrano.
En aquest nou paisatge creixen, es consoliden o irrompen 
tota mena d’iniciatives: cooperatives de consum energètic, rescats 
ciutadans de plantes renovables, compres coŀlectives per part 
d’associacions de consumidors, comunitats locals d’energia o els nous 
gestors de la demanda, anomenats agregadors.
En paraŀlel, proliferen cada cop més comercialitzadores que 
compren i venen electricitat certificada com a “verda” per la Comissió 
Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). I un dels actors 
que agafa embranzida en aquest context és el dels operadors públics 
a escala local, el major dels quals és Barcelona Energia. Aquesta 
comercialitzadora d’energia renovable opera a través de l’empresa de 
tractament i selecció de residus Tersa, i la seva creació va ser aprovada 
el març del 2017 pel plenari de l’Ajuntament de Barcelona, amb el vot 
favorable de tots els partits tret del PP, que es va abstenir. El seu abast 
arriba als 36 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).
Barcelona Energia es va engegar centrada a garantir el 
subministrament de mercats, biblioteques, cementiris, enllumenat... 
tots els edificis de titularitat pública. És la primera parada on s’atura Ariadna Trillas és redactora i 
el trajecte de les comercialitzadores públiques, com la que també sòcia treballadora de la revista Alternativas Económicas des 
perfila Palma o com la que va planejar Pamplona, frenada l’estiu del seu llançament, el 2013, en 
passat. Saragossa i Còrdova són altres municipis que estudien com fer la qual va coordinar el número 
el pas. En el cas de Cadis, hi participa Endesa. extra Transición energètica. 46 
A partir del subministrament per al consum propi, hi ha propuestas. Anteriorment havia treballat per a altres mitjans 
camp per córrer. En el cas de Barcelona Energia, el 2019 va obrir el escrits, com l’Ara, El País, 
servei a la ciutadania. Per llei, les empreses públiques poden realitzar Actualidad Económica i l’Avui, 
el que es coneix com encàrrecs de gestió amb un topall de negoci en el fent informació internacional i 
econòmica. Durant sis anys va 
sector privat del 20%. Aquest percentatge inclou qualsevol encàrrec ser corresponsal a Brussel·les.
73
Ariadna Trillas
que no provingui dels seus accionistes, en aquest cas l’Ajuntament de 
Barcelona i l’AMB.
D’acord amb aquesta limitació, Barcelona Energia podria fer 
uns 20.000 contractes, però ara mateix només en té 3.000, una xifra que 
queda encara lluny del seu potencial i que ha donat munició als grups 
de l’oposició municipal. L’acusen d’haver inflat les expectatives i de fer 
demagògia parlant de sobirania energètica.
Poc? Iu Gallart, director de l’empresa pública, es declara “molt 
satisfet” amb aquesta xifra. “Pràcticament hem duplicat el nombre de 
clients en un any. Som una de les comercialitzadores que, en termes 
relatius, creix més a tot Espanya, al 100%, i figurem entre les deu primeres 
dins l’àrea metropolitana. Si ens comparem amb projectes ja consolidats, 
concloem que estem en una posició equivalent o millor que la que aquests 
projectes tenien després de dos anys de vida”. A principis del gener 
d’enguany, coincidint amb l’onada de fred i l’apujada de preus al mercat 
majorista, Barcelona Energia va comunicar que havia multiplicat per 8,5 
les contractacions.
No va ser l’única empresa que va notar un increment. “Cada 
cop que hi ha notícies relacionades amb el sector elèctric que indignen 
l’usuari, la gent es mou. No sabíem com aniria la cosa amb la pandèmia, 
74
Visions urbanes
©Ajuntament de Barcelona / Equip d’audiovisuals
però només entre finals de desembre i gener vam registrar quasi 3.000 
contractes”, explica Eduard Quintana, soci i portaveu de mercats elèctrics 
de la cooperativa sense ànim de lucre Som Energia. Aquesta societat, 
que va néixer fa just una dècada i que opera a tot Espanya, ha tingut un 
creixement que defineix com a “lineal”, fins als actuals 124.000 clients 
que gestiona. Som Energia és una de les 19 cooperatives de la Unión 
Renovables, que inclou iniciatives com La Corriente, a Madrid, fins a 
GoiEner, que preferentment opera a Euskadi i Navarra.
Val a dir que parlem d’actors molt petits que només semblen 
fer pessigolles als grans grups energètics, que continuen marcant el pas 
al mercat. Segons dades de la CNMC, a Espanya hi ha 29,6 milions de 
subministraments actius, dels quals 18,6 milions s’han passat al mercat 
lliure (fora de la tarifa regulada). Representen un 63% del total. Però 
d’aquests 18,6 milions, un 83,6% està copat pels cinc grans (Endesa, 
Iberdrola, Naturgy, EDP i Viesgo/Repsol). Ara bé, fa tres anys retenien un 
89,5% de la quota. En el cas del mercat del gas, el control dels cinc grans 
és del 95,4%.
Estalvi en CO2 i en diners
Tanmateix, Barcelona Energia remarca que, més enllà de créixer, té altres 
objectius, socials i mediambientals. “En dos anys i mig, després del canvi 
de contracte amb Endesa, hem aconseguit un estalvi d’1,3 milions d’euros 
i de més de 100.000 tones d’emissions de CO2, la qual cosa equival a fer 
14.000 voltes al planeta amb un cotxe dièsel”, emfatitza Gallart.
L’empresa pública de Barcelona treu pit dels preus competitius 
que pot proposar —estima que pot aconseguir un estalvi d’entre un 20% 
i un 30% sobre els 650 euros anuals que, de mitjana, paga una llar—, 
perquè declara com a meta prioritària “acompanyar la ciutadania de 
l’àrea metropolitana cap a la transició energètica amb un assessorament 
personalitzat”, no guanyar diners. “Ni tampoc perdre’n”, puntualitza el 
seu director. El 2019, Barcelona Energia va registrar 1,5 milions d’euros 
de beneficis. Els resultats del 2020 no s’han tancat, però des de l’operador 
s’apunta que també seran positius, i es reinvertiran.
 Als qui demanen 
Coincidint amb l’onada de fred i l’apujada del assessorament, se’ls fa un estudi dels 
rebuts de la llum per optimitzar la 
preu de la llum d’enguany, Barcelona Energia potència segons les seves necessitats 
va comunicar que havia multiplicat per 8,5 i, un cop transcorreguts tres mesos, 
s’analitza el seu perfil de consum i 
les contractacions. se’ls aconsella la tarifa més adient. 
Si té plaques a la teulada, la tarifa 
solar; si vol més estabilitat, la fixa; si busca un preu més competitiu i està 
disposat a arriscar-se a les osciŀlacions del mercat, la variable; si vol un 
híbrid entre fixa i variable, l’eficient, que incentiva l’estalvi energètic. No 
ofereix tarifa plana perquè considera que aquesta fórmula no promou un 
menor consum. Les organitzacions de consumidors han carregat sovint 
75
Ariadna Trillas
 
contra les tarifes planes perquè 
Les organitzacions de consumidors han acaben sortint més cares. 
carregat sovint contra les tarifes planes Ni al sector ni als grups 
d’oposició al govern municipal els ha 
perquè acaben sortint més cares. passat desapercebuda la inversió en 
publicitat, pressupostada en 250.000 
euros, i més en relació amb el resultat. Quan se li pregunta sobre això, 
Gallart ho justifica. “Veient el grau de satisfacció dels usuaris i l’estalvi 
aconseguit, consideràvem que havíem de comunicar més els beneficis, 
a favor d’una nova campanya per una energia 100% renovable, 100% 
honesta. Si oferim un bé econòmic i mediambiental per a la ciutadania, 
seguirem així”.
Quin sentit té que, en un marc de liberalització, els ajuntaments 
entrin en competició? “Des de l’economia social, el retret que se’ls pot 
fer és que busquin un espai que ja ocupen entitats com cooperatives, 
que funcionen amb valors democràtics”, apunta Mario Sánchez-Herrero, 
director d’Ecooo, una empresa de no lucre que treballa per un altre 
model de transició ecològica i que es presenta com “el Robin Hood de 
l’energia”. Ecooo adquireix plantes que tenien dret a elevades primes 
i que van atraure nombrosos inversors amb grans capitals sense una 
especial consciència ecològica, amb la finalitat de socialitzar-les entre 
persones amb sensibilitat pel medi ambient. Ven participacions a partir de 
100 euros, amb una rendibilitat del 4,5%. En total, ja ha socialitzat o ha 
comprat 150 plantes arreu d’Espanya. La societat té un acord per cedir a 
d’altres cooperatives —principalment, Som Energia— la producció de les 
seves plantes, certificada per la CNMC.
Sánchez-Herrero, però, sí que troba altres utilitats als operadors 
públics municipals: dotar-se de gent experta en el sector que ajudi 
els ajuntaments a estalviar perquè aprenen a comprar energia verda 
més barata, promoure l’autoconsum —tant als edificis públics com 
l’autoconsum compartit amb el veïnatge dels voltants— i fomentar 
polítiques públiques socials davant els problemes de les llars més 
vulnerables.
Barcelona Energia vol, en aquest sentit, esdevenir un operador 
360 graus, és a dir, oferir tot el ventall de serveis energètics. Subministrar 
energia renovable a particulars i a empreses, gestionar excedents (vendre’n 
al sistema) i, enguany, començar a oferir un nou servei de projectes “clau 
en mà” per a la instaŀlació, el manteniment i l’explotació de plaques 
fotovoltaiques. Estudia també participar en una comunitat energètica local 
i actuar com a agregador de la demanda [vegeu l’article complementari 
“Consum, autoconsum i no-consum d’energia”].
El límit del bo social
“Està molt bé que hi hagi comercialitzadores que no segueixin la lògica 
de mercat, perquè l’electricitat és un servei bàsic per a una vida digna. 
Però cal reconèixer que el conjunt de grups alternatius als grans no 
76
Visions urbanes
suposa més de 200.000 contractes. I, per a les llars amb dificultats, els 
operadors municipals no són necessàriament l’opció més interessant”, 
opina Sergio Tirado, des de l’Associació de Ciències Ambientals (ACA), 
que ha anat fent informes sobre pobresa energètica a Espanya. Ho diu 
malgrat que els operadors públics puguin tenir més sensibilitat per 
evitar talls de subministrament. Es refereix al fet que, en no tractar-se 
de comercialitzadores de referència, no poden oferir el bo social, que 
suposa descomptes d’entre el 25% i el 40%, segons els casos, i que és l’eina 
principal amb què ara es fa front al problema.
Barcelona Energia remarca que part de la seva tasca és detectar 
llars amb dificultats, consultar els serveis socials del municipi i orientar 
els clients que truquin amb un problema de pobresa energètica. Com que 
els llindars de renda per poder accedir al bo social, regulat per l’Estat, són 
molt baixos (11.279 euros per a una unitat familiar sense fills), tal com 
lamenta l’Aliança Contra la Pobresa Energètica, l’operador públic mira 
de garantir el subministrament de les llars que se situen en la franja de 
 consumidors que estan entre 
la situació de vulnerabilitat 
L’operador públic mira de garantir el que marca el bo social i la 
subministrament de les llars que estan en que marca la llei 24/2015 
sobre l’emergència en matèria 
situació de vulnerabilitat. d’habitatge i contra la pobresa 
energètica de Catalunya.
Eduard Quintana apunta la rellevància d’aquests operadors 
públics: “És important que existeixin actors que contrarestin el poder 
de grans grups que copen el mercat, igual que ho fan les cooperatives”. 
El portaveu de mercats elèctrics de Som Energia considera “a títol 
personal” que “cal vigilar que aquests operadors no s’acabin convertint 
en macroempreses on els llocs de responsabilitat estiguin destinats a 
personalitats que són allà per facilitar-los la jubilació i no tant per mèrits 
propis”. La cooperativa també ha impulsat per diferents vies projectes per 
generar energia, tot i que la proporció del que produeix respecte del que 
comercialitza no arriba al 7%.
Barcelona Energia s’ha dotat d’un consell ciutadà de caràcter 
consultiu per involucrar els clients en la marxa del negoci, en el que 
sembla un intent d’emmirallar-se amb les assemblees de les cooperatives. 
La participació és un repte a què fan front les mateixes cooperatives a 
mesura que van creixent.
Tot plegat, un tast de sobirania energètica.
77
Ariadna Trillas
Consum, autoconsum i 
no-consum d’energia
La transició energètica suposa canvis importants en la excedentaris produïts i, la tercera, aprofitant l’expertesa 
generació de l’electricitat, però també en el consum que que dona a l’Ajuntament de Barcelona la gestió de 
se’n faci. Dels canvis en la producció se’n parla sovint, plaques fotovoltaiques des del 2009, com l’emblemàtica 
però no tant dels canvis en la demanda. I tanmateix, són instaŀlació del Fòrum, per gestionar projectes “clau en mà” 
igualment essencials en el procés de transformació del d’autoconsum a qui els demani.
model en què Barcelona Energia contempla participar. “Som davant d’una gran transformació, i la 
Se sap que els generadors d’electricitat regulació ha de permetre que tothom que vulgui pugui 
l’ofereixen al mercat i se’ls retribueix per fer-ho. Però participar-hi per evitar que l’activitat continuï concentrada 
també hi ha la possibilitat de ser retribuït per l’energia que en les mateixes mans. Però tampoc no cal caure en la 
no es consumeix. Per exemple, si una fàbrica pot reduir ingenuïtat; la gran transformació la faran els que tenen 
el consum (desconnectar una part de la seva càrrega) grans capitals, que són els mateixos que els tenien fa 20 
durant determinades hores i ofereix al sistema aquesta anys. Grans empreses, grans inversors, family offices...”, 
no-càrrega, i resulta que el sistema (en aquest cas, Red comenta, un punt escèptic, l’expert energètic David Serrano, 
Eléctrica) necessita que en aquelles determinades hores conscient que les grans empreses del sector han fet un 
no es consumeixi tant —per garantir l’estabilitat de la xarxa gir i trepitgen ja fort en el terreny de les renovables. Des 
o evitar sobrecàrregues—, el sistema podria aleshores d’Energia Local, Serrano també avisa que funcionem a cop 
retribuir la fàbrica per aquest no-consum. de modes i de “febres”. “Va passar amb la cogeneració, 
Com que tot això és un embolic i és difícil que la amb les plantes solars i ara ho veiem amb el vector de 
ciutadania i les empreses sàpiguen com fer-ho, apareix l’hidrogen, que encara no és una tecnologia madura però sí 
la figura fonamental de “l’agregació”. Un agregador és una prometedora alternativa per emmagatzemar excedents 
una mena de representant que s’encarrega d’aplegar la d’energies renovables i per al transport pesat”.
demanda de diferents consumidors per oferir al sistema el 
seu no-consum: en una franja de temps informa que pot 
desconnectar un nombre concret de quilowatts. I si li cal, el 
sistema ho retribueix; l’agregador cobra un cànon per aquesta 
intermediació o gestió de la demanda. Les comercialitzadores 
estan abocades a fer aquest paper, perquè ja tenen les dades 
de consum. Però n’hi pot haver d’independents.
Així, el sistema pot retribuir els usuaris per dues 
vies: la producció d’instaŀlacions d’autoconsum, que no s’ha 
fet servir, i la que deixa de consumir de la xarxa en moments 
d’alta demanda.
Una altra de les figures previstes en la nova 
regulació, on l’operador públic Barcelona Energia estudia 
intervenir, són les “comunitats d’energia”. Són grups de 
persones, associacions, pimes, entitats i/o autoritats, 
que constitueixen una entitat jurídica, per fer una gestió 
coŀlectiva de l’energia que ells mateixos produeixen, 
pensant en la sostenibilitat i en finalitats socials. No 
es creen per fer negoci financer. Els membres que 
voluntàriament hi participin no poden estar a més de 500 
metres de la instaŀlació.
Aquestes comunitats tenen punts de 
coincidència amb l’autoconsum compartit, però estan 
pensades per a projectes a una escala major, com ara un 
barri o un gran polígon, que una comunitat de propietaris 
que munta una instaŀlació comuna per estalviar en el 
rebut, reduir emissions de CO2 i deslligar part de l’energia 
generada de possibles apujades de preus.
Barcelona Energia explica que impulsa 
l’autoconsum per tres vies: la primera, oferint la tarifa solar 
per a qui té plaques i autoconsumeix la seva electricitat; 
la segona, oferint serveis de retribució dels quilowatts 
78
Visions urbanes
©Ajuntament de Barcelona / AL PHT Air Picture TAVISA
Paola de Grenet — Vivint amb la covid
 
Dont’t Touch, Wash your Hands. No us toqueu, renteu-vos les mans. La idea de no poder sortir de casa durant un temps 
indefinit ha despertat en mi molts sentiments diferents i de vegades contradictoris, com ara no poder fer petons i abraçar 
lliurement davant la por del contagi a tu mateix, als teus familiars i als amics llunyans i propers.
Paola de Grenet — Vivint amb la covid
 
Screen Heads III. Caps de pantalla III. Penso en internet com l’extensió de nosaltres mateixos i, en aquest cas, com 
l’ampliació de les nostres pors, que s’han vist amplificades per l’efecte de les xarxes socials. És com si la nostra por 
s’hagués traslladat a una realitat augmentada. 
Plec La vacuna de la cultura
de cultura Un any després de l’esclat de la pandèmia, 
Barcelona viu moments convulsos. Les 
Debat
Turisme i cultura després de la protestes per l’empresonament de Pablo Hasél 
pandèmia
per Bernat Puigtobella han fet aflorar un malestar entre els joves i han 
Entrevista obert la porta a actes vandàlics d’elements 
Julio Manrique
“Si ets original, millor. Però, per descontrolats que sobrepassen els límits del 
sobre de tot, has de ser personal.”
per Andreu Gomila dret a la protesta. El cas Barçagate ha sacsejat 
Exposició una institució emblemàtica i un dels pols 
La pintura just davant del precipici
per Marta Ricart Masip   d’atracció de Barcelona abans de la pandèmia. 
Llibres El festival Primavera Sound ha decidit ajornar la 
 Barcelona sense GPS
Maria Rubert de Ventós seva pròxima edició al 2022. Són tres mostres, 
per Maria Sisternas
Dilluns ens estimaran de signe molt diferent, de les dificultats que té  
Najat El Hachmi
per Valèria Gaillard la ciutat per remuntar en uns moments en  
 Simón
Miqui Otero què la crisi del coronavirus ha deixat molt 
per Julià Guillamon
Per una educació en llibertat. tocats tant el sector cultural com el turístic. 
Barcelona i l’escola. 1908-1979 
Antoni Nicolau Martí (coordinador) En aquest Plec de cultura hem abordat 
per Xavier López Ortín la necessitat de repensar el model turístic 
de Barcelona a partir d’una aposta per la 
creativitat i la cultura. En un moment dramàtic en què artistes, actors i 
músics han de recórrer al banc dels aliments, la inversió de la ciutat en 
cultura es multiplica amb beques i ajuts per tal de donar oxigen a un 
sector que pot ser una de les claus de la solució. La cultura cus ferides 
i és reparadora. La cultura ha de ser un antídot contra la ultradreta i el 
feixisme. Ens trobem en plena campanya de vacunació. La cultura és 
l’altra vacuna que necessitem. — Bernat Puigtobella
81
Cultura
Turisme i cultura  
després de la pandèmia
El fòrum de debat “Ciutat, turisme 
i cultura: una oportunitat conjunta” Marta Lacambra 
—organitzat des de la Regidoria de Directora general de Fundació Catalunya La Pedrera.
Turisme i Indústries Creatives amb Hi ha un turisme de quantitat que 
la coŀlaboració de la Sisena Tinència aporta poc valor afegit, mentre que el turisme de qualitat, que hi és i és 
d’Alcaldia de l’Àrea de Cultura, molt rellevant, no s’ha valorat prou. Convindria buscar un nou 
Educació, Ciència i Comunitat de model turístic perquè la ciutat del futur serà inevitablement turística. 
l’Ajuntament de Barcelona— ha Cal un nou model de ciutat seguint el concepte New Lab que la projecti 
discutit propostes per millorar la cap al futur a través de la creativitat i la cultura.
interacció entre turisme i cultura a Si amb una feina constant i rigorosa s’ha posat la gastronomia 
la ciutat. El fòrum, que ha aplegat i els seus creadors de primer nivell en l’imaginari que acompanya la 
més de cent experts, s’ha articulat promoció de Barcelona com a destinació, per què no fer-ho de 
en grups focals al voltant de 10 manera ordenada però intensa tant amb la producció cultural com amb la 
ponències, presentades per deu cultura patrimonial? Em preocupa molt recuperar els 
gestors, que recollim aquí. visitants de Barcelona. No serà fàcil; i sí, tenim una oportunitat per evitar 
errors, però crec que el que hem 
de fer primer és un discurs positiu, 
La crisi de la covid-19 ha tingut un És l’hora d’incorporar el propositiu i aglutinador. 
impacte demolidor en el turisme, atès potencial del visitant en la formulació Cal comunicar millor a la 
que l’economia del visitant aportava d’estratègies culturals a Barcelona. ciutadania l’impacte positiu que té el 
un 15% dels ingressos de Barcelona. És evident que la solució no passa per turisme des del punt de vista social, 
La pandèmia ens obliga a repensar produir continguts culturals pensats ja que els ingressos que genera 
un model que abans d’aquesta crisi ja exclusivament per als visitants ni reverteixen en programes educatius 
donava senyals d’esgotament. I aquí hi tampoc per segregar la cultura local i culturals. I vull que Barcelona 
té molt a dir la cultura, entesa en un en circuits aliens a l’interès dels recuperi l’ambició amb majúscules de 
doble sentit: “Aquella que configura la visitants. Cal evitar que ciutadans ser destinació de qualitat amb una 
manera barcelonina d’entendre el món i i visitants visquin experiències profunda vocació social. Ningú no 
de gestionar la pròpia ciutat i aquella que culturals dissociades. s’hauria de quedar enrere. 
crea, produeix i difon continguts que Barcelona ha d’apostar per la 
volen i poden interessar a ciutadans de qualitat del turisme i no per la quantitat, 
tot el món”, diu l’impulsor del fòrum, i ha d’adequar els fluxos de viatgers als 
Xavier Marcé, regidor de Turisme i requeriments de l’Agenda 2030. Si volem 
Indústries Creatives. promoure un turisme compromès, 
El visitant que s’allotja a Barcelona, de qualitat, sostenible, resilient i, 
i sobretot el 40% que repeteix, es mostra en definitiva, més aspiracional, és 
receptiu a la cultura que s’hi fa. Són imprescindible establir ponts entre 
gairebé nou milions de persones l’any turisme i cultura.
(dades de 2019), una xifra que demostra 
que Barcelona no és una destinació Bernat Puigtobella,
purament de vacances. coordinador del Plec de cultura
82
Debat
Ángel Díaz Anna Silyunas  Albert Guijarro  
President d’Advanced  Directora general de la Fundació Director del Primavera 
Leisure Services. Casa de Rússia Barcelona. Sound.
Cal ampliar el focus de l’activitat És important anar més enllà d’una A Barcelona creixen iniciatives 
turística, que tradicionalment hem visió reduccionista per abordar la culturals amb esperit global, 
dividit en turisme de vacances i qüestió turística des d’una major aparentment minoritàries però 
turisme de negocis, per començar a transversalitat i sense pensar que el amb unes programacions sòlides, 
parlar de l’economia del visitant, que turisme de sol i platja és incompatible diverses, arriscades i obertes, amb 
inclou tota l’activitat generada per amb el cultural. Cal pensar nous valors molt integrats a la ciutat, i 
la gent que ens visita, per qualsevol atractius, adaptats també a les noves que atrauen gent d’altres llocs, en 
motiu. El màrqueting i la promoció de generacions. contraposició amb d’altres ciutats 
continguts de la destinació són un En la dinàmica de creixement que basen la seva programació 
element clau per potenciar els nostres continuat del turisme es valora la cultural en grans museus o 
factors diferencials, treballar alineats quantitat, però cal passar a una esdeveniments on es recorre a grans 
per aconseguir el compliment de mètrica de la qualitat, quan allò que noms com a atracció turística.
l’Agenda 2030 de Desenvolupament es quantifica és el que es gasten les Festivals com el Sónar, l’IN-EDIT,  
Sostenible de les Nacions Unides persones visitants. el Manga Barcelona o el Primavera 
contra el canvi climàtic i alhora Cal diferenciar entre “consumir Sound, entre molts altres, serien 
maximitzar el retorn de l’activitat per al cultura”, que és el que fan les impensables en altres ciutats 
conjunt de la destinació. Volem anar a persones visitants quan venen a espanyoles i imaginables en no gaires 
buscar, en qualsevol mercat geogràfic, Barcelona i que engloba un estil d’europees. Les programacions de tots 
aquelles persones que valoren d’una de vida, i “consumir equipaments ells recauen en valors que són molt 
manera especial allò que som i oferim culturals”. Hi ha centres culturals “Barcelona”, i això enforteix l’orgull local 
i, per tant, disposades a pagar més com la Casa de Rússia de Barcelona i l’estima dels ciutadans cap a la seva 
perquè allò que se’ls està oferint té un que, gràcies a les activitats que ciutat en una acció recíproca.
valor diferencial. habitualment s’hi programen, Els visitants volen veure ciutats 
És imprescindible tenir clar permeten millorar el coneixement originals amb ànima, una ànima que 
l’imaginari, els continguts que volem de molts ciutadans i ciutadanes es percep en la seva manera de fer 
promocionar i comunicar, i els nostres sobre els països que aquests centres i d’entendre el seu entorn social. 
segments objectius específics per representen. El seu esforç té un El visitant, així, participa de la seva 
arribar-hi a través de totes les eines retorn en benefici de la riquesa contemporaneïtat. Només tenint 
disponibles mitjançant el big data i la cultural de la ciutat. en compte els usuaris locals es pot 
inteŀligència artificial. Hem d’identificar Barcelona no compta amb aconseguir això; els turistes vindran 
empreses i activitats, moltes d’elles esdeveniments culturals de primer després.
privades, que puguin formar part ordre, com ara exposicions potents Hem de ser capaços de 
d’aquest imaginari, i treballar en xarxa i a l’estil de les que s’anuncien a París transmetre autenticitat com 
de manera coŀlaborativa. i Londres, capaces de captar un a resultat de desenvolupar 
Cal una visió a curt termini, per turisme cultural, i aquest és un nínxol valors autòctons i no escenaris 
sobreviure, i una a llarg termini, per de turisme de qualitat que s’hauria petrificats, crear una ciutat 
mantenir la competitivitat i rendibilitat d’explorar. dinàmica culturalment parlant 
de l’activitat, per tal d’esdevenir i no una closca buida. Hem de 
una destinació urbana atractiva, fomentar la creativitat i la producció 
responsable, sostenible, resilient i de noves obres que seran el 
digital. patrimoni del futur sense oblidar 
que els veritables protagonistes 
“Cal diferenciar entre ‘consumir cultura’, que és el que fan les de la cultura són els ciutadans com a creadors, organitzadors 
persones visitants quan venen a Barcelona i que engloba un d’esdeveniments, conservadors i 
estil de vida, i ‘consumir equipaments culturals’.” transmissors dels valors, productors i comercialitzadors.
Anna Silyunas.  Fundació Casa de Rússia Barcelona.
83
Debat
Jordi Sellas i Ferrés José Antonio Donaire Benito Pep Salazar 
Gestor cultural. Professor de la Universitat de Girona. Director executiu d’OFFF Barcelona.
Barcelona és una ciutat No és possible entendre la ciutat Assistim a un desànim desconegut 
sobrevalorada. Forma part de les de finals del segle XX i principis del fins ara: el dels ciutadans que veuen 
deu ciutats del món preferides per XXI sense incorporar-hi el turisme. com de cop el seu entorn ha quedat 
viatjar i per viure en tota mena de L’activitat turística ha creat “cicatrius buit de turistes i no identifiquen 
llistes d’èxits globals. Cada any, però, de memòria”, fragments, edificis, aquesta nova “postal” de la seva 
s’aguditza la sensació de formar part rutines, activitats que només es poden ciutat. Els barcelonins han de 
d’un producte intercanviable; un entendre des de la mirada turística. retrocedir 30 anys per sentir aquesta 
posicionament que pot dur a deixar De fet, el turisme forma part de la sensació de ciutat no presa pels 
de ser el destí de moda en favor identitat de Barcelona com ho són turistes. 
d’una nova i agradable ciutat mitjana les velles indústries del Poblenou, les És un moment de xoc, però 
d’algun altre indret del món. esglésies barroques o les restes dels també una oportunitat per a la 
Barcelona viu dels rèdits de palaus medievals. És un dibuix més del cultura d’activar els públics locals i 
tres moments del passat: la ciutat palimpsest que és la ciutat. aplicar processos d’innovació real. 
medieval, la ciutat del tombant del L’activitat turística ha creat També per redescobrir i adaptar les 
segle XIX i la ciutat olímpica. Són elements patrimonials que han de ciutats a un ritme més pausat i més 
moments històrics d’una potència ser preservats. Seran els edificis i els identitari del lloc. És el moment que 
social, econòmica i cultural tan espais que visitaran els turistes del el turisme busqui en la cultura el seu 
elevada que encara ara en sentim futur. Són espais de memòria, que hem aliat, i no a la inversa com ha succeït 
els efectes, ja que van crear la llavor de començar a inventariar, catalogar fins ara. El ciutadà local també pot 
del que avui són els seus màxims i, en alguns casos, preservar. Hem de recuperar la seva essència turística. 
atractius culturals per al visitant reivindicar el patrimoni turístic de la Cal generar valor afegit amb la 
internacional. Ara bé, sense una nova ciutat. cultura i passar a un model que ens 
i autèntica definició de qui som i com El turisme altera els accessos diferenciï dels grans pols d’atracció 
volem ser percebuts, la realitat ens a determinades àrees urbanes, turística. 
pot acabar retornant una acumulació de manera que esdevenen més Avui és imprescindible 
de tòpics, llocs comuns i refregits atractives per a un perfil de residents i entendre la capacitat de la 
d’idees passades. inaccessibles per a d’altres. El turisme tecnologia de la connectivitat 
La dinàmica política de la canvia, per tant, la forma com s’usen les per estar presents en un món 
darrera dècada ha contribuït a ciutats i s’ocupen els espais públics. global. La internacionalització de 
invisibilitzar alguns dels majors Les ciutats contemporànies la cultura generada a Barcelona, 
potencials culturals i creatius de la no són turístiques o no turístiques. com a visió interna de la ciutat, és 
ciutat i del país. Seria interessant Són atractives o invisibles. El turisme un eix imprescindible per explicar 
recuperar aquella vella i potent és un vector més d’un procés de les als visitants què hi trobaran quan 
idea que defineix Catalunya com ciutats globals, que atrauen residents, decideixin tornar a visitar-la. En 
una xarxa de ciutats mitjanes de estudiants, immigrants iŀlegals, artistes, definitiva, la promoció dels públics 
la qual Barcelona és capital. Una professionals liberals congressistes, locals és l’avantsala de l’èxit 
xarxa no és un sistema jeràrquic pacients i, naturalment, turistes. El internacional.
vertical, sinó una connexió de nodes turisme és una derivada més dels 
autònoms que, cadascun amb els processos de globalització (persones, 
seus potencials, poden esdevenir capitals i idees) de les grans ciutats 
més sòlids treballant plegats. La internacionals, que la covid-19 ha 
capitalitat cultural de la ciutat de interromput de manera sobtada. 
Barcelona es projecta, avui, sobre la 
resta de Catalunya per inèrcia i no 
per convicció o projecte.
“La promoció dels públics locals és l’avantsala de l’èxit 
internacional.”
Pep Salazar.  OFFF Barcelona.
84
Debat
© Sílvia Poch
Michael Goldenberg  Nadia Arroyo  Xavier Fina  
Membre del Consell de Diectora de la Fundació MAPFRE Director d’ICC 
Supervisió de Barcelona Global. Barcelona. Consultors.
Barcelona és una de les destinacions La primera vegada que apareix la El repte més important al voltant de 
urbanes més visitades i desitjades del paraula turista en un diccionari és el la reflexió conjunta entre turisme i 
món, amb un desenvolupament del 1800, i es trobava vinculada a la cerca cultura és transformar l’imaginari 
sector turístic altament competitiu  d’una experiència única. Llavors era de la ciutat. Fins a l’arribada de la 
que ha contribuït a millorar la una cosa solitària, però ben aviat — covid-19, hi havia un gran contrast 
connectivitat de la ciutat, facilitant el el 1845— va sorgir el primer viatge entre la vivència cultural dels visitants 
desenvolupament d’altres sectors clau en grup i de seguida la burgesia va i la del públic local. Una oferta 
per al futur, ha millorat els ingressos establir les bases del món laboral i semblava dirigida només al turisme 
fiscals i ha contribuït a posicionar la industrial per desenvolupar el turisme a i l’altra no hi tenia cap presència. 
seva reputació en el món. gran escala. Ara tenim l’oportunitat de Això té diversos efectes negatius. 
Per aconseguir un model tornar a un turisme més especialitzat, En primer lloc, la desconnexió entre 
sostenible per a l’economia del visitant, menys nombrós, més exigent, més la ciutadania barcelonina i alguns 
Barcelona necessita més que mai que diversificat. Aquest plantejament dels seus referents culturals fa la 
la política turística estigui integrada suposa una menor afluència de vivència cultural menys rica i diversa. 
en la “política de ciutat” i no sigui persones, cosa que comporta uns Però també és un problema per 
només una política sectorial. La gestió beneficis econòmics també inferiors. als equipaments —especialment  
de la destinació ha de ser coherent en La situació actual permet cuidar museístics—, que veuen disminuir 
totes les seves dimensions: urbanística, el visitant i que aquest tingui una dràsticament el nombre de visitants 
cultural, de mobilitat, seguretat, neteja, relació més individual amb l’obra quan Barcelona deixa de rebre 
medi ambient, gestió de l’atractiu, d’art. I és el que, en el contacte amb turistes. La pandèmia pot facilitar que 
atracció d’inversions, organització de l’art en directe, en el cos a cos, és aquests equipaments recuperin el 
la promoció i fiscal. I és imprescindible, transformador. Però cal deixar l’espai públic local. 
juntament amb el compromís del perquè es pugui produir aquesta Des del punt de vista cultural, 
sector privat, la implicació de totes les trobada. La persona, quan s’hi troba, hi ha moltes “Barcelones” que no 
Administracions. ho experimenta, ho percep, ho arriben al visitant. Amb una vocació 
La política fiscal i de suport reconeix. Però per aconseguir-ho cal compromesa amb la diversitat, caldria 
a la inversió està encara molt poc que es donin certs condicionants i es definir estratègies per arribar-hi. 
desenvolupada, malgrat el seu necessita cert silenci i certa soledat. Barcelona i les arts en viu. Barcelona 
potencial. Cal una major seguretat En l’origen del turisme es donava i la lectura. Barcelona i els drets 
jurídica de les regulacions municipals i l’experiència de manera assolible, culturals. Barcelona i la creació. 
elaborar un marc de fiscalitat per quan única i memorable. El retorn a Barcelona i la música. Barcelona i el 
el turisme es recuperi, amb un doble aquesta cerca, a aquella experiència, patrimoni industrial. Barcelona i l’espai 
objectiu: adequar el funcionament del necessita també una tasca educativa públic. Barcelona i les indústries 
finançament ICO per als operadors prèvia  que reverteixi l’actual turisme creatives. Sense sortir dels àmbits 
més afectats per la pandèmia a la i, de passada, la societat on vivim. reconeguts com a culturals i sense 
durada de la crisi, que és superior pretensió d’exhaustivitat, aquest és 
a l’esperada, i establir una fiscalitat un possible llistat per construir un 
que incentivi una oferta cultural i imaginari complementari a l’actual. 
de serveis a l’altura d’un destí d’alta I per fer-ho cal comptar amb la 
competitivitat. També cal una oferta complicitat de llibreries, biblioteques, 
cultural renovada durant els mesos de teatres, auditoris, fàbriques de 
menor afluència, com ara el Barcelona “Cal servir-se d’eines creació. Aquesta estratègia només 
Obertura Spring Festival, que combina 
projecció internacional amb una oferta fiscals per elevar el perfil 
serà útil per a la redefinició del 
model turístic en la mesura en què 
de qualitat cultural per a tots els cultural de Barcelona.” sigui consistent i sòlida des de la 
públics. Michael Goldenberg.  perspectiva de la política cultural. 
Barcelona Global.
85
Debat
© Lourdes Delgado
És el director de teatre més premiat de Catalunya i 
el que més gent és capaç d’atraure dins una sala. Ho 
aconsegueix per la seva manera de fer entusiasta, 
enèrgica, contemporània, que brolla en escena i que 
contagia el públic. Seductor, amb una mirada que se’t fica 
dins i un somriure encisador, com a actor ha protagonitzat 
algunes de les pàgines més brillants del teatre català del 
segle XXI. Té clar el que busca quan s’empesca un projecte 
escènic. I no li fa por esperar. Jerusalem, per exemple, va 
estar força anys al calaix fins que va poder dirigir-la. Ara 
ha presentat Les tres 
Julio Manrique germanes al Lliure. Té 
“Si ets original, millor. Però, idees a cabassos...
per sobre de tot, has de ser 
personal.” Andreu Gomila, periodista teatralClara Soler Chopo, retrats
86
Entrevista
En els temps que corren, el teatre té més sentit que mai? alemany i anar a Berlín. Era molt inspirador. Les festes 
Per començar, és dels pocs llocs on pots anar al vespre. al Lliure eren collonudes. Va ser un gran moment per al 
Al marge d’això, que és una tonteria, crec que sempre ha teatrerisme, que és una cosa molt maca, molt de l’ofici, de 
tingut sentit, també en els mals moments. És una trobada la nostra tribu. Això, potser producte de les crisis, s’està 
on pots viure una experiència coŀlectiva amb altra gent desfent una mica. És una pena.
i formar part d’alguna cosa que està passant ara i aquí. 
Aquest ara i aquí tan poderós del teatre, tan balsàmic i Allà et vas poder enlairar?
necessari. Hi vaig ser com a actor i vaig començar a fer de director, 
amb La forma de les coses i American Buffalo, que recordo 
Quina obra que hagis fet t’acosta més al món tan amb molt carinyo. Va ser l’Àlex qui em va convidar a fer-les. 
estrany que estem vivint? I van aparèixer coses molt xules, com el 2666.
No sé quina dir-te, però Txèkhov és un autor que ens 
serveix, per aquesta mirada cap al futur que llancen El Lliure d’aleshores tampoc no tenia gaire més 
sempre els seus personatges. Tot i que, com que sempre pressupost que el d’ara i va saber posar en marxa un 
estem en crisi, ara Txèkhov és recurrent. Això de les coses projecte internacional que va despertar interès, de Sant 
que s’estan esgotant i estan a punt de canviar... Com que Petersburg a Cadis.
fa molts anys que vivim amb aquesta sensació, Txèkhov Sí... El tema dels diners és un tema, però no és el tema. La 
es torna molt eloqüent. Com a Les tres germanes, que mirada de l’Àlex estava aquí, a obrir el Lliure a Europa i al 
acabem de fer al Lliure. Fent-la, vaig tenir la sensació món.
que era una obra per a ara. El mateix plantejament 
escenogràfic, amb els actors tancats darrere uns vidres, 
era previ a la pandèmia. La gent ens deia que era una “Els espectacles sortien fora del Lliure, es 
escenografia “covid”. De sobte, sí, vaig tenir la sensació passejaven per Espanya, per Europa, pel 
que aquesta obra era eloqüent.
món. Valdria molt la pena recuperar-ho.” 
És una família tancada en ella mateixa...
Una família tancada en una bombolla. En vaig parlar molt Quan Rigola va anunciar que plegava del Lliure, el 
amb l’escenògraf, el Lluc Castells. I amb el Marc Artigau teu nom va sonar molt per rellevar-lo, però això no va 
i la Cristina Genebat, quan en fèiem l’adaptació. La passar i vas acabar de director del Romea. T’hauria 
bombolla, la bombolla… I ara estem tots plegats ficats en agradat dirigir el Lliure?
una macrobombolla. No volia fer-ho. No m’hi vaig presentar. Vaig sonar més a 
la premsa que en les converses reals que teníem la gent 
I no ens oblidem del desig de les germanes de canviar, vinculada al Lliure. No m’hi atrevia, en aquell moment. 
de tornar a Moscou... Em semblava un monstre massa gros: tot just estava 
Hem de marxar d’aquí, hem de tornar a començar, això és començant a dirigir espectacles de petit format i pensava 
possible... Però no ho acaben de posar en marxa. Els grans que tenia un recorregut a fer, encara. També volia seguir 
projectes se’ls escapen, els passen per sobre. Queden fent d’actor. No m’hi sentia preparat. El Romea tenia una 
atrapades per les petites coses: la feina de profe, el “m’he altra dimensió, amb només una sala, privat...
enamorat d’aquest”, “no puc amb la meva parella, perquè 
cada dia la trobo més ruca”... Aquestes petites coses que Ara t’hi atreviries?
ens engoleixen. Ara em sento més preparat del que em sentia en aquell 
moment, sí.
Tu vas formar part de la companyia del Teatre Lliure 
en l’època d’Àlex Rigola (2003-2011), potser l’últim El 2006 vas canviar, per primera vegada, el lloc d’actor 
projecte teatral públic amb vocació internacional fet a pel de director, amb Els boscos de David Mamet. Per 
Barcelona. Quins records en tens? què?
Vam voltar molt, de Xile a Austràlia. Sempre passaven Em vaig adonar que pensava molt en com faria les coses 
coses, aquí i allà. Sovint penso: “A veure quan torna, allò”. si jo dirigís l’obra en què estava participant. Després d’un 
El Lliure de Rigola voltava. Els espectacles sortien fora assaig o d’una funció, pensava en com hauria resolt jo 
del Lliure, es passejaven per Espanya, per Europa, pel aquesta o aquella escena; posava en qüestió les decisions 
món. Valdria molt la pena recuperar-ho. Ara estem en preses pel director o la directora de torn. Fins que un dia 
un lloc molt cabró. La gent que gestiona els teatres està em vaig dir a mi mateix: “Para la xerrameca sobre això i, si 
atrapada. Però crec que la mirada hauria d’estar posada a creus que les coses s’haurien de fer de manera diferent, 
recuperar allò... Van ser uns anys molt eufòrics. Teníem 30 fes-les”.
anys, ens estàvem fent, obrint. Era un Lliure molt divertit. 
I va ser molt estimulant tot el que ens va portar, com els Les teves tres primeres obres són dos Mamet i un 
primers espectacles de Thomas Ostermeier. Vam veure LaBute. Tres peces molt gamberres i tota una declaració 
Shopping and Fucking i vam flipar. Tots volíem fer teatre d’intencions: teatre contemporani anglosaxó.
87
Entrevista
Eren obres i autors amb els quals em sentia molt tot, has de ser personal. Jo miro de detectar això: obres 
connectat. Vaig començar per obres que eren molt vives que l’autor ha escrit per aclarir-se, no per demostrar-
d’actors. M’apassionava treballar-hi i continua te tot el que sap; obres que necessitava escriure per 
apassionant-me. Aquestes obres demanaven i feien aprofundir en alguna escletxa, en algun forat.
possible una feina molt a fons amb els actors.
Cada cop intervens més en els textos que portes 
Més Broggi que Rigola, a l’hora de dirigir? a escena. Fins i tot vas escriure, amb els teus dos 
Ni l’un ni l’altre. Crec que els conec molt a bé tots dos. coŀlegues habituals, Artigau i Genebat, una obra de cap 
Molt talentosos, molt diferents, cadascú en el seu món... a peus per a les T de Teatre, E.V.A....
Però crec que hi ha una tercera via. Aprens amb la gent. Jo soc molt respectuós amb els autors. Hi penso molt. 
Això és un ofici, com diu Mamet en llibres com Una Vas a recollir un premi i envies agraïments a la producció, 
profesión de putas, que llegíem als noranta. Insisteix molt als actors... I després penses: “No hem dit res de l’autor!”. 
en això. Jo, com més va, més m’adono que és així, que no I afegeixes: “Coŀlegues, tot això ho hem començat, ho 
és cap rucada. Els oficis es basen en la relació mestre- hem aixecat, ens ha fascinat... per culpa de la història que 
aprenent. Quan estàs començant has de tenir les orelles ha escrit algú!”. Com que no tinc gaire confiança en mi 
molt obertes, cosa que no vol dir que segueixis els seus mateix, en l’escriptura, m’agrada adaptar els textos dels 
passos. El més xulo és quan l’aprenent agafa un altre camí, altres. I m’agrada fer-ho amb un petit equip, amb el Marc i 
on segur que hi ha coses del mestre. la Cris. M’agrada fotre-hi mà per convertir un text que no 
és teatre en una obra de teatre, o per actualitzar una obra 
de teatre clàssica.
“Miro de detectar obres vives que l’autor 
ha escrit per aclarir-se, no per demostrar- No és habitual, en teatre, l’escriptura coŀlectiva.
Si escrius poesia, és impossible. M’agrada molt treballar 
te tot el que sap; obres que necessitava en grup. Sempre m’ha agradat. Potser és una de les raons 
escriure per aprofundir en alguna per les quals em dedico al teatre. A la televisió es fa 
escletxa, en algun forat.” molt més, i també al cinema, on sovint hi ha dues o tres persones que signen un guió. Per què no en el teatre? Per 
què no trencar la idea de l’autor poeta? És una possibilitat: 
hi ha autors que són grans poetes, com Koltès, Mouawad 
Per què costa tant veure’t com a actor, últimament? o Butterworth. En una altra dimensió i en un altre tipus 
A còpia de fer-ho menys, perds la pràctica. Potser estic d’obres, és possible l’escriptura coŀlectiva. Em diverteix 
una mica desentrenat i t’ho mires des de més lluny. Ara molt.
tinc ganes de reprendre la gira d’Una història real, que va 
escriure i dirigir Pau Miró, precisament per posar-me en Què té el teatre anglosaxó que el fa una mica diferent 
risc, per defensar una història. Em convé, per salut. Em de la resta? En l’escriptura dramàtica actual crec que el 
demano a mi mateix: “Has de posar-te el casc i sortir allà”, món es divideix en dos cantons: els anglosaxons i els 
perquè és com la primera línia de batalla. altres.
Són molt bons explicant històries. Sí, poden desconstruir-
Quan assages, ets dels directors que surt a escena i fa les, negar-les, però tot neix en això: que són molt bons 
tots els personatges? explicant històries. I potser és que ho necessiten molt. 
Sí... A Les tres germanes no vaig poder perquè hi havia un Peter Brook deia que els anglesos són els millors actors 
vidre, cosa que els actors van agrair. Soc molt d’anar als del món. Jo no sé si és veritat ni si ell ho pensa de debò. 
actors i tocar-los, i posar-me amb ells i fer-ho amb ells. Però parla sobre el sentimentalisme a l’hora d’actuar i com 
Sempre amb molt de respecte, però, de vegades, és la manegar les emocions. Diu que els mediterranis les tenim 
manera d’explicar-te, en lloc de buscar les paraules. Això molt en primer terme, que hi ballem. En canvi, els anglesos 
és un tema, sempre, per al director: trobar les paraules. són tan maldestres, tenen tants problemes a la vida real 
Peter Brook deia que el més important és saber quan has amb les seves emocions, amb tantes inhibicions i pudors 
de parlar i quan has de callar. I és veritat. De vegades, que, a l’hora d’actuar, van per camins tangencials i acaben 
has de callar i deixar que les coses passin. De vegades, fent interessant la seva actuació. Potser necessiten tant 
però, has d’intervenir-hi. explicar històries perquè la seva interacció personal està 
tan protegida que és a través de la ficció que s’acaben 
Què ha de tenir una obra perquè la facis? d’explicar a ells mateixos.
He fet obres força diferents. Parlo sovint d’ànima i vida: 
aquesta obra està viva, té ànima; aquesta no, perquè Ets dels pocs directors d’aquest país que ha prioritzat 
està construïda molt des del cap o perquè és un pamflet. el teatre contemporani per sobre del clàssic. No has fet 
Notes quan els materials són bons, que no vol dir cap Shakespeare!
necessàriament originals. Crec que era Francisco Brines Perquè el teatre contemporani em parla més directament. 
que deia: “La obligación de un poeta, si tiene alguna, es la Quan llegeixo alguns d’aquests autors que hem comentat o 
de ser personal”. Si ets original, millor. Però, per sobre de d’altres, m’hi connecto amb més facilitat. Ara tot això s’està 
88
Entrevista
“La Brutal s’ha convertit en un actor 
importantíssim en el nostre panorama 
teatral tan petit i tan vilipendiat. Feia 
falta, perquè en aquest país hi ha molt 
poques productores.” 
En els últims anys també has ocupat el lloc de productor. 
El 2014, amb David Selvas, vau crear La Brutal. Per què?
Jo soc un productor molt cutre. Les idees, l’empenta de 
tirar endavant l’empresa, eren sobretot del David. Em 
vaig apuntar al projecte i vaig anar a veure gent. Havia 
de participar-hi, perquè la idea era molt bona. El projecte 
inicial, molt vinculat al teatre contemporani, m’agradava 
molt. Feia falta, perquè en aquest país hi ha molt poques 
productores. Hi ha companyies pobres que treballen molt 
en precari. Però, productores? Fora de Focus, poques. 
Estava molt bé que algú s’hi atrevís, perquè no només 
generava feina per als que la creaven, sinó per a molta 
més gent. Vam tenir un saque molt proactiu. Vam xerrar 
amb molta gent. Amb el temps, me n’he anat desvinculant 
perquè he seguit la meva carrera d’actor i director. Tenia 
ganes de fer coses fora d’allà i el David s’hi ha quedat 
tirant-la endavant. Ha fet una feina...
En només set anys s’ha posat a un nivell molt alt.
La Brutal s’ha convertit en un actor importantíssim en 
movent, potser per l’edat. I em permeto llegir un clàssic el nostre panorama teatral tan petit i tan vilipendiat. És 
com si fos contemporani. He agafat textos contemporanis important que hi sigui.
perquè m’agraden més, sobretot com a director. I no, no he 
fet cap Shakespeare. És una assignatura pendent. A la teva carrera com a director et fa falta fer el salt, 
travessar els Pirineus, portar alguna obra teva a fora o 
Com a actor, molts. dirigir a fora?
Una bona pila: Hamlet, Rei Lear, Timó d’Atenes, Macbeth, Espero que sí. M’agradaria, per seguir fotent-me en 
Romeu i Julieta... I cada vegada, com a actor, he flipat. Com problemes, per seguir creixent i sortir de l’ou. Surts d’un 
a espectador vull veure teatre contemporani, però després ou i te’n fots en un altre. Està bé anar-los trencant... En el 
sempre penso: “Que bé que un director hagi decidit muntar nostre ecosistema s’hauria de pensar seriosament que les 
un Shakespeare i proposar-me que hi sigui”. En canvi, obro coses que neixen aquí surtin d’aquí. S’ha d’intentar... Anar 
Shakespeare i penso: “Quin muntaria? Com ho faria? Potser a dirigir una cosa a fora, amb actors de fora, m’encantaria. 
Hamlet o Rei Lear serien les que faria...”. A les altres hi El camí natural seria, primer, treure alguna cosa que has fet 
trobo sempre algun problema, coses que me’n distancien. aquí, amb la teva gent. Això ja podria haver passat. Tothom 
Com a actor, posar-te allò a la boca és poderós. De sobte, ha de tenir ganes de fer-ho... Ara, les coses ja no surten ni 
t’emociones quan t’adones que aquelles frases que dius de Catalunya, gairebé. No hi ha ni gires estatals. Només 
van ser escrites fa tant de temps... comptades produccions que tenen un perfil molt comercial. 
Els teatres públics no van enlloc. Hi ha moltes obres que 
Crec que a molta gent li agradaria veure un Hamlet dirigit moren massa ràpid.
per tu. No passa gaire que un actor que ha fet de Hamlet 
dirigeixi, anys després, l’obra. El 2005, la companyia del Lliure viatjava per tot arreu. I 
Haurà de passar un temps sense que ningú no la faci pel la del Romea de Calixto Bieito. Però en quinze anys ens 
mig, perquè es tracta d’una obra que es va fent... hem tornat a ficar dins l’ou. Només surt l’avantguarda: El 
Conde de Torrefiel, Agrupación Señor Serrano...
Oriol Broggi, que et va dirigir fent de Hamlet, té al cap Fan servir un llenguatge més exportable, amb produccions 
tornar-la a aixecar... que són exportables. Però hi hauria d’haver la voluntat de 
A l’Oriol li agrada tornar a certes coses. És molt lliure. Fa treure els teatres d’aquí.
poc que la va dirigir Pau Carrió, però, tot i així, si té ganes 
de fer una cosa, la fa.
89
Entrevista
pintar. Però Vicenç Viaplana es va quedar amb el compromís 
des d’una posició ferma; i ara, en aquesta exposició, ens 
mostra clarament com, afrontant el que molts no ens sentíem 
capaços d’afrontar, ha sabut donar la volta a tot plegat i 
transformar una pretesa fi de la pintura en un lloc. 
Els comissaris Àlex Susanna i Natàlia Chocarro han 
reunit per primera vegada tota l’obra de l’artista en una 
exposició que ocupa tots els Espais Volart de la Fundació 
Vila Casas. Aquesta retrospectiva ens permet conèixer un 
procés meticulós de quaranta anys d’ofici que pren la pràctica 
pictòrica com una cerca en si mateixa que no s’acaba en 
la superfície del quadre sinó que va més enllà. En aquest 
recorregut, veiem el procés d’afrontar de ple el llenguatge 
pictòric per conduir-lo cap a un lloc actual i alhora únic. Un 
procés que ens demostra que anar a fons, amb compromís, 
des de la matèria, no és una evasió sinó un acte d’escolta.
Ni referents ni certeses
En un recorregut ordenat cronològicament en set àmbits, 
l’artista ens va conduint a poc a poc cap a un espai 
La pintura just  atmosfèric, un espai sense referents clars ni certeses. Un espai on la realitat es troba desdibuixada i on es fusiona 
davant del precipici el petit i el gran, el minúscul i l’immens, el dins i el fora. Un lloc on es fa present el medi i on la pintura ja no mostra ni 
concreta, més aviat s’obre per transmetre un estat en un 
Marta Ricart Masip— En aquests darrers anys són aparent no-lloc. Aquest estat transmès per l’artista a les 
comptades les vegades que m’he trobat exposicions que seves obres em recorda aquells moments en què, deixant 
em transportin d’una manera tan clara com ho fa l’exposició anar la vista, difuminant la mirada, t’atures i, sense pensar 
Vicenç Viaplana. Els llocs de la pintura. Per a aquells qui venim en res, en una aparent mirada fixa desdibuixada, ets fora de 
dels estudis de Belles Arts de principis dels anys noranta, les l’espai i el temps per uns instants. En les pintures de Viaplana 
primeres obres que trobem a l’exposició ens poden ressonar sents com s’abandona el reconeixement i s’obre un espai 
i interpeŀlar perquè ens retornen al taller, a la matèria i a de calma difosa que comporta una expansió de la mirada. 
una època en què alguns anàvem força desorientats. Un Així, ja no és amb l’aparença de les coses sinó amb una 
moment en què semblava que la pintura no tenia gaire més estructura profunda que l’artista parla amb temps i espai. 
a dir, en què molts també ens sentíem en flames davant els I des d’aquí l’entenc quan diu que la tercera dimensió que 
nusos d’un sistema de l’art tancat, ple d’egos i retòriques trobem als quadres es perd a la pintura fotografiada. Perquè 
buides. Recordo com, davant la desorientació que vivíem la relació directa amb el quadre és necessària per tal que es 
als tallers de pintura de la facultat, preníem dos recursos creï un diàleg viu, un encontre que fa possible la comunicació 
fonamentals per donar sentit a allò que fèiem: la retòrica silenciosa i subtil de la matèria. 
(era molt important saber argumentar) i el personatge (la Viaplana sosté que “una bona pintura ens ha de 
gamma de recursos estètics i/o performàtics que donaven portar sempre just davant del precipici. Ens situa en el lloc 
valor afegit a l’obra). També recordo com aleshores, davant precís en què la ment ha desconnectat del pensament”. En 
el que implicava enfrontar-se a la complexitat del llenguatge l’atmosfera que ell construeix, més enllà de la idea, trobem 
pictòric, molts vam optar per altres llenguatges, com el una exploració meticulosa que demana temps, silenci i 
vídeo o la performance, que ens permetien escapar d’aquella  coneixement profund de la matèria. Així, aconsegueix que 
solitud i incertesa que semblava que anava unida al fet de les obres parlin per si mateixes.
La natura, reflex de la política?
Cal dir que els espais de la Fundació acompanyen l’extensa 
obra de l’artista, possibilitant el trànsit entre diversos períodes 
En aquesta exposició, l’autor ha sabut en un recorregut que es transita en l’espai de dues plantes (un 
donar la volta a tot plegat i transformar dalt i un baix) i que, d’una manera explícita o suggerida, inclou els quatre elements: foc, aire, aigua i terra. Aquesta última, la 
una pretesa fi de la pintura en un lloc. terra, es fa present en un seguit d’obres realitzades enmig del 
Vicenç Viaplana — Els llocs de la pintura
90
Exposicions
bosc a prop de la muntanya del Sui, en 
un moment en què aquí a Catalunya 
estàvem vivint tota la repressió i la 
lluita per decidir un futur en llibertat. En 
aquest moment, l’artista es pregunta: 
“Pot una obra en què aparentment 
hi ha un convuls conjunt de plantes, 
reflectir una dramàtica situació 
política?”. Us recomano escoltar 
l’entrevista que es projecta a la sala 
situada al final de l’exposició, on també 
es mostren fragments del procés de 
treball. En aquest espai, un cop més, 
es fan explícits l’actitud i el compromís 
(amb un mateix, amb els altres i amb la 
pintura) que ha portat Vicenç Viaplana 
tan lluny i alhora tan a prop. 
Un any d’exposicions ▲
Vicenç Viaplana. Els llocs de la pintura, A dalt, obra Sense títol de la sèrie En l’atmosfera que el 
es pot visitar a la Fundació Vila Casas, Vinçon. A sota, En els dies més 
Espais Volart del 22 de gener al 9 de llargs de la sèrie Tache. pintor construeix, més 
maig. El proper mes de març, l’artista enllà de la idea, trobem 
presenta el quadre de gran superfície A la pàgina anterior, una obra de 
que ha realitzat al Museu d’Art de la sèrie Sota el Sui. una exploració meticulosa 
Granollers i que s’acompanya d’una que demana temps, silenci 
banda sonora composta pel músic 
Ramon Solé (Vicenç Viaplana. Pintant i coneixement profund de 
a la 4a planta. Del 25 de març al 9 de la matèria.
maig). A Girona, al Centre Cultural 
la Mercè, es podrà visitar l’exposició 
Vicenç Viaplana. La veritable iŀluminació 
no brilla. I a Barcelona, a la galeria Marc 
Domènech, l’exposició Vicenç Viaplana. 
Cadències. 1970-2000.
Fundació Vila Casas — Espais Volart, del 22 de gener al 9 de maig
91
Exposicions
L’urbanisme i el futur de Barcelona actual (o qualsevol que se n’ocupi en el 
futur), amb els requeriments de fer-hi 
programes culturals viables, que és 
tota una altra qüestió.
Maria Sisternas — Aquest any de Barcelona pam a pam d’Alexandre Maria Rubert de Ventós, que ha 
confinaments, teletreball, visites Cirici, ampliat per Itziar González, estat durant molts anys professora 
restringides i caps de setmana reclosos fins a Barcelona 1929-1979: Guia d’urbanisme a la Universitat Politècnica 
a casa es troba molt a faltar passejar. d’arquitectura moderna, de Patricia de de Catalunya, aborda de manera molt 
És per això que Barcelona sense GPS, Muga i Laura García Hintze, passant sintètica algunes de les qüestions 
de Maria Rubert de Ventós, publicat per pel Barcelona retro d’Oscar Dalmau... sobre les quals ha investigat, com el 
Icaria i l’Ajuntament de Barcelona, és el Llibres sobre Barcelona que són a metro, les estacions i els enllaços, que 
llibre perfecte per evadir-se o perdre’s totes les cases, i no només a les dels és un debat encara molt estancat. 
pels racons de la ciutat. Sobretot, arquitectes. Llibres que són llistats I, com molts dels urbanistes de la 
perquè és un llibre prepandèmic, (acompanyen el “què s’ha de visitar”) i ciutat, revisa la doctrina del 22@, 
editat el gener del 2021, però escrit que són deliciosament prudents (“i si que obertament pretenia substituir 
abans de les restriccions que tot ho goséssim ...?”), perquè cadascú n’hi faci la indústria per oficines, a la llum 
han trastocat. El propòsit del llibre el cas que vulgui. del resultat actual. També aborda la 
és millorar el rendiment de la ciutat, febre constructora, que va omplir de 
“de manera anàloga a com ho fan Pisos a la Pedrera? grues el paisatge entre el 2002 i el 
els metges esportius”, i aconsegueix Per què el carrer Pere IV té uns plàtans 2008. Llavors jo estudiava a l’ETSAB 
aquest objectiu perquè, a través d’un centenaris com els de les velles i ningú no qüestionava les xifres 
índex sistemàtic, cada capítol aporta carreteres de l’Empordà, arribant d’urbanització ni el model econòmic 
alguna dada curiosa i desconeguda a Orfes, a Corçà o a Figueres? Per hipotecari que la suportava. La realitat 
sobre Barcelona.   què utilitzen els urbanistes el recurs d’una crisi social galopant ens va fer 
Els urbanistes no són els de de les mitgeres quan no confien en desaprendre moltes de les consignes 
les grues ni els de les llicències. l’arquitecte que els succeirà? Per què que llavors s’ensenyaven a les facultats. 
Com a ciència a mig camí entre les no repesquem els patis de 50 × 50 com La professió ha mutat, com la ciutat, i 
carreres tècniques (cal dominar els a jardins plantats? I si omplíssim els llibres com aquest demostren que cal 
paràmetres matemàtics i estadístics) i edificis patrimonials per a l’ús per al qüestionar-ho tot, sobretot el que es fa 
les humanitats (fem ciutats per millorar qual es van projectar? I si tornéssim a ara, perquè els efectes dels projectes 
la vida coŀlectiva amb tota la seva fer pisos a la Pedrera i activitat sanitària actuals es notaran d’aquí a vint anys. 
complexitat), l’urbanisme s’exerceix des a l’Hospital de Sant Pau? Quants petits Barcelona sense GPS és un bon llibre 
de la coŀlisió de sabers. I aquest llibre pobles catalans caben dins d’una illa de per a implicar-vos en els futurs de la 
va precisament d’això: de recordar, l’Eixample? Són preguntes importants ciutat, amb coneixement de causa.
d’unir idees, d’ordenar-les, d’escriure- que haurien de ser a l’ordre del dia a 
les i de gosar proposar. Res en concret les comissions i l’activitat plenària, en 
i tot en general; propostes per àmbits, lloc de l’habitual bronca i sordidesa 
sense apriorismes polítics i amb ganes burocràtica. 
d’elevar el nivell de discussió sobre la Hi ha preguntes que interpeŀlen, 
ciutat. també, moltes altres professions. 
Les passejades per la ciutat són Perquè la diferència entre aquest llibre 
un gènere literari agraït. Des del mític i els textos de fa uns anys és que ara ja 
hem après que Barcelona no és només 
la ciutat dels arquitectes. Anoto, doncs, 
El propòsit del llibre és qüestions com la de la plantació de 
500.000 arbres més als carrers de la 
millorar el rendiment de ciutat o les platges sense sorra, per 
la ciutat, i ho aconsegueix saber què opinarien els ambientòlegs 
del potencial impacte d’aquestes 
perquè cada capítol aporta obres sistèmiques. O la urgència 
alguna dada curiosa de recuperar la Monumental, “que 
i desconeguda sobre necessita la implicació dels barcelonins i un programa”. Jo hi afegiria que hi 
Barcelona.   caldrà, també, la mirada del propietari 
Barcelona sense GPS, Maria Rubert de Ventós 
Icaria Editorial i Ajuntament de Barcelona (coedició), 119 pàgines — Barcelona 2021
92
Llibres
El forat negre de la dominació m’hauria estat més fàcil si m’hagués 
dit Anna”— o l’ambient banal de 
masculina cap a les dones la universitat, una bombolla on 
es teoritza molt sense tocar de 
Valèria Gaillard — La condició de de mel i llet (2018) prenia protagonisme peus a terra. Hi ha aspectes ben 
migrant ha ocupat gran part de la la figura ambivalent i complexa de la noveŀlescos, com ara la transformació 
literatura de Najat El Hachmi, que va mare. I és estirant aquest fil femení que a l’estil No sense la meva filla dels 
fer història guanyant el Premi Ramon arriba ara Dilluns ens estimaran, una personatges masculins, i la deriva 
Llull amb El patriarca l’any 2008. Era la noveŀla de tons autobiogràfics escrita cap a un atzucac sexual de l’amiga 
primera vegada que una escriptora —o en castellà, guanyadora del Premi forta. Perquè la sexualitat, de nou, 
escriptor— d’origen magribí rebia un Nadal. Tanmateix, la mateixa autora torna a estar ben present en el llibre 
guardó tan cobejat per la seva dotació n’ha fet la versió catalana, que no es de la també autora de La caçadora de 
econòmica. Que el nom del guardó fos presenta ni tan sols com a traducció cossos (2011), tota una indagació del 
Ramon Llull —filòsof que va destacar en l’edició de 62. La cita que encapçala desig femení i de l’afany de la societat 
pel seu afany d’establir ponts amb la l’obra diu: “A les valentes que van sortir musulmana per controlar-lo inoculant 
cultura àrab— imprimia una dimensió del camí recte per ser lliures. Encara el verí de la culpabilitat. En aquest 
extra a aquest fenomen literari tan que els fes mal”. La noveŀla és, de punt, es pot establir un paraŀlelisme 
sorprenent i sucós, socialment parlant. fet, una carta a una “tu”, l’amiga que amb l’escriptora francesa d’origen 
Està clar que els d’aquí —com diu El esperona la protagonista a sortir d’un marroquí Leïla Slimani, que explica per 
Hachmi— ho veien com una fita, una barri claustrofòbic que intenta, per tots primera vegada a El país dels altres 
prova de la imatge de “país d’acollida” els mitjans, coartar la seva vida com a els orígens de la seva família, i hi fa 
que es malda per forjar des de les dona. aparèixer un personatge, la Selma, que 
institucions. Darrere dels flaixos de Amb un joc ben construït entre es veu atrapada en un cos exuberant, 
l’èxit, però, la realitat és més amarga. les dues amigues, en el qual l’altra pel qual serà castigada. En tots dos 
Així ho recull El Hachmi, que narra, un sembla ser la persona forta, Dilluns ens casos es tracta d’una literatura que 
cop més, què representa guanyar un estimaran s’endinsa en temes com ara ens fa reflexionar sobre l’alteritat i el 
premi que després serveix perquè els la submissió, la culpa, la maternitat, el mestissatge, cert, però sobretot sobre 
periodistes l’interroguin sobre les seves racisme i també la pressió social que la dominació que s’exerceix sobre les 
arrels musulmanes i l’entronitzin com a s’exerceix sobre les dones per ser dones més enllà de la cultura a la qual 
model —fals— d’integració. perfectes i dignes de ser estimades. pertanyin. 
Si a El patriarca l’escriptora I ho fa amb un relat que atrapa per la 
catalana ens introduïa en el món mirada de la protagonista, una jove de 
opressiu de les dones en l’islam a disset anys diferent de la resta perquè 
través de la figura unidireccional del li agrada estudiar, una noia que aspira 
pare, a La filla estrangera (2015) i a Mare a un destí diferent al que li tocaria per 
l’entorn. L’anhel de llibertat en el cas 
de l’amiga —i també el d’una tercera— 
està propiciat, en canvi, per unes 
famílies més modernes. La qüestió és 
que totes tres, cadascuna en el seu 
context, paga un preu per apartar-se 
del camí que la societat havia traçat 
“El Hachmi ens fa per a elles.El Hachmi descriu, amb una 
reflexionar sobre l’alteritat prosa farcida de sarcasme, aquest 
i el mestissatge, cert, barri perifèric de Barcelona que no determina en el mapa, l’ambient 
però sobretot sobre la asfixiant que s’hi respira amb 
dominació que s’exerceix personatges com la Parabòlica, la veïna xafardera i envejosa que tot ho 
sobre les dones més enllà esbomba. També retrata l’ambient 
de la cultura a la qual d’una fàbrica on contracten la 
protagonista per fer dures tasques 
pertanyin.” de neteja en el torn de nit —“tot 
Dilluns ens estimaran, Najat El Hachmi 
Edicions 62, 304 pàgines — Barcelona, 2021
93
Llibres
Barcelona: la Història cansada La noveŀla té un anticlímax violent, quan l’ascensió del noi queda 
tallada. I una part, per a mi, sobrera: 
quan els personatges s’envien correus 
Julià Guillamon — La primera cosa que Aquesta part panoràmica sobre electrònics. Ja entenc que en el joc de 
vull dir, com a escriptor català, és que Barcelona no em sembla la més referències a les noveŀles del mercat 
Simón fa una mica d’envegeta. És una interessant. És fotut parlar dels Jocs de Sant Antoni que llegeix Simón, 
noveŀla realista, sobre Barcelona, amb Olímpics en una noveŀla. La que se aquesta part actualitza la noveŀla 
un component de noveŀla d’aventures n’ha sortit ha estat Núria Cadenes epistolar d’altres èpoques. Però encara 
i uns elements de crítica moderada. És a Secundaris, amb l’estratègia no he trobat cap llibre en el qual els 
una noveŀla que lliga, d’una banda, amb encertadíssima de no parlar-ne gens. correus electrònics tinguin ritme i 
La ciudad de los prodigios de Mendoza, Com que la protagonista era a la interès literari. Potser n’hi ha algun i no 
perquè no té manies a tractar els presó, no ho va viure. I també se’n surt el conec. De l’anticlímax se’n surt bé, 
grans moments de la ciutat (els Jocs Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol, però la noveŀla s’empantana una mica i 
Olímpics, els atemptats de la Rambla que reflecteix l’ambient de la ciutat perd lluentor. Arriba un moment en què 
o el referèndum de l’1-O) i, de l’altra, quan el narrador arriba immediatament l’autor, el lector i els personatges es 
amb les noveŀles de Casavella. Miqui després dels Jocs. Otero fa servir les coneixen tots massa. Simón comença 
Otero cita, en els agraïments finals, Un dues estratègies: la del que no en sap com Pimpinela Escarlata i acaba com 
enano español se suicida en Las Vegas. res i la del que sent una remor de fons Fouché, en una bassa d’antiheroisme. 
Però Simón té un aire indiscutible del que no li interessa. Però com que la Sempre hi ha idees brillants: quan 
Watusi i, fins i tot, d’El triunfo, noveŀles noveŀla també té alguns caramelets Estela diu que la crisi és un líquid de 
de desapareguts mítics. On vull anar còmics, Simón es mig inventa que contrast que fa visible els mals del 
a parar és que la noveŀla realista en una de les noies, Estela, participa a la sistema. “Cuando era adolescente, 
castellà a Barcelona té una base sòlida coreografia i s’ensopega. Simón siempre se había extrañado 
que jo, per desconeixement o per Si la noveŀla no hagués parlat dels de por qué en sus libros la Historia 
ingenuïtat, relaciono amb Baroja, que Jocs, dels atemptats de la Rambla o del con mayúscula conspiraba una y 
és un dels referents de Mendoza i que referèndum de l’1-O, potser no hauria otra vez para ponerse a los pies de 
apareix en l’epígraf inicial de Simón: passat res. Perquè l’encert de Simón determinados personajes y convertirlos 
Zalacaín el aventurero. De manera que són els ambients i els personatges. en héroes, si en la suya, en su propia 
una mateixa font, cada tants anys, va Sobretot, l’ambient del bar gallec, amb historia, la Historia parecía cansada.” 
generant noveŀles noves, amb barreges els taxistes i la clienta que treballa a En aquesta Història cansada vivim. I 
diferents però amb un mateix esperit. El Molino, i el noi que va vestit amb Miqui Otero l’ha explicat de meravella. 
I que, a més, són noveŀles ambicioses samarretes i anoracs de propaganda. 
que troben els lectors. Simón ha tingut T’hi trobes dins. I no se’t fa gens estrany 
èxit i ha estirat, merescudament, les que el personatge de Rico, després 
altres noveŀles de Miqui Otero. Ja d’una nit destructiva, es posi a pelar 
m’agradaria que a nosaltres ens passés patates amb un perol i que les patates 
una cosa semblant, posem per cas, que sobren pelades es facin negres, 
amb Narcís Oller. com la seva desesperació. Està molt bé 
la idea dels personatges que tenen la 
psicologia de figures de jocs de rol. La 
noveŀla fa unes translacions interessants 
entre el món d’aventura dels llibres 
“Si la noveŀla no hagués que llegeix el protagonista i el món 
parlat dels Jocs, dels contemporani. Simón és un Barry Lyndon 
atemptats de la Rambla o que, en lloc d’enrolar-se a l’exèrcit, entra a treballar en un restaurant d’estrella 
del referèndum de l’1-O, Michelin. No era gens fàcil i té molta 
potser no hauria passat gràcia, amb Sid, l’excantant punk que controla el restaurant. Altre cop els 
res. Perquè l’encert de rols! Innocent, reservat, massa viu, 
Simón són els ambients i resignat, amb la sensació que ha de 
cuidar de tot i de tothom, Simón és un 
els personatges.” gran personatge. 
Simón, Miqui Otero
Blackie Books, 448 pàgines — Barcelona, 2020
94
Llibres
L’educació com a eina de d’un ecosistema educatiu de país per reconvertir les desigualtats educatives 
transformació en oportunitats de millora per als sectors més desfavorits; volen situar 
Xavier López Ortín — Per una educació escoles innovadores i d’interès social, l’infant al centre de l’aprenentatge i 
en llibertat. Barcelona i l’escola. amb pràctiques a l’aire lliure, amb garantir la cohesió, la cultura i la llengua 
1908-1979 és una obra coŀlectiva que metodologies vivencials i de recerca catalanes, com també la coeducació, 
recopila un llegat d’articles elaborats impulsades per coŀlectius sensibilitzats l’equitat i la laïcitat.
per reconeguts experts sobre l’evolució en la modernització educativa. Aquest Un alt percentatge de centres 
de l’escola a Barcelona al segle XX, precedent històric és imprescindible educatius apostem per l’educació 
lligada als esdeveniments històrics de per entendre el sorgiment posterior com a eina de creixement personal 
la ciutat i a la realitat política, social i d’iniciatives disposades a trencar i com a agent de transformació 
econòmica del moment. amb l’escola franquista, totalitària social, tal com van fer els nostres 
Editada en format trilingüe i autoritària, que creen centres antecessors de l’Escola Moderna, 
(català, castellà i anglès), exemplifica educatius amb models diversos de l’Escola Nova Unificada, el moviment 
la complexitat de les relacions entre gestió i titularitat, que aposten per dels ateneus llibertaris i altres projectes 
escola pública i privada, i el dèficit d’un projectes democràtics i una pedagogia coetanis. Som centres valents que 
ecosistema d’educació pública a la activa, i que defensen l’educació en fem de la formació del professorat un 
ciutat. També aborda les diferències català. dels pilars de la transformació, que 
entre els centres amb models basats El llibre Per una educació en ens fem preguntes sobre la nostra 
en la coeducació i la igualtat, i els que llibertat també és un marc per repensar praxi i trobem respostes escoltant 
segreguen per gènere i condicionen les polítiques educatives de l’actualitat la comunitat educativa. Compartim 
les expectatives de formació i tenint en compte el llegat de les inquietuds i pors, redissenyem els 
professionals: les masculines, cap a escoles al segle . Les circumstàncies espais perquè esdevinguin entorns XX
especialitats industrials i tecnològiques, que van fer fracassar la proposta de d’aprenentatge i obrim els centres 
i les femenines, adreçades a escoles reforma del model educatiu de l’any educatius al context proper i llunyà. 
d’infermeria i biblioteca, o vinculades 1908 són diferents de les actuals, però, Substituïm els llibres de text per 
als aprenentatges de la llar (economia com llavors, es manté la necessitat projectes de recerca oberts a la 
domèstica, puericultura, labors, etc.). de reforçar i millorar les polítiques vida, perquè des de l’observació i 
El llibre posa en valor la tasca educatives vigents. l’experimentació els infants arribin a la 
pedagògica del lliurepensador Francesc teoria. Sabem que l’èxit d’un sistema 
Ferrer i Guàrdia, jutjat i executat pels Ecosistema educatiu educatiu és garantir que la ciutadania 
fets de la Setmana Tràgica. Ferrer i Ara, més que mai, urgeixen eines estigui preparada per desenvolupar-
Guàrdia va impulsar l’Escola Moderna, i mecanismes pedagògics de país se de manera democràtica i justa, 
un mètode que reflexionava sobre el per fer front a la revolució de canvis sostenible socialment i econòmica 
sentit de l’educació, que qüestionava (tecnològics, digitals, econòmics, per combatre els estereotips. Per una 
a fons els pilars de la societat del socials, climàtics, sanitaris...) provocats educació en llibertat ens interpeŀla, en 
moment i que veia l’educació com a pel moment d’incertesa que vivim. N’és ple 2021, a aquells i aquelles que ens 
eina de transformació imprescindible una evidència per als i les professionals proposem ser millors mestres.
per apoderar la societat. El llegat de de casa nostra que reflexionem 
l’Escola Moderna és un exemple de sobre el sentit de l’educació, des de 
projecte de renovació pedagògica diferents iniciatives de transformació 
dels inicis del segle XX encara vigent: i actualització pedagògica en 
els centres educatius. Iniciatives 
promogudes per l’Associació de 
Mestres Rosa Sensat, la Xarxa de 
El llibre Per una educació Competències Bàsiques, el programa 
en llibertat és un marc per de Lideratge per a l’aprenentatge, els 
Futurs de l’Educació, els Moviments de 
repensar les polítiques Renovació Pedagògica, el Laboratori 
educatives de l’actualitat de Transformació Educativa i la 
tenint en compte el llegat recentment desapareguda Escola Nova 21, entre d’altres. Tots aquests 
de les escoles al segle XX. projectes contribueixen a la creació 
Per una educació en llibertat. Barcelona i l’escola. 1908-1979, Antoni Nicolau Martí (coordinador)
Ajuntament de Barcelona, 289 pàgines — Barcelona 2021
95
Llibres
Carrer de El carreró no té nom i 
l’Oblit, sense ningú no sap ben bé on és. 
número Alguns el situen al voltant 
Marc Pastor de la plaça del mercat, però 
l’Abraham ho atribueix al 
fet que deu ser un dels primers carrers de Sant 
Andreu del Palomar, si no hi era ja abans.
No n’has sentit a parlar o potser no 
ho recordes. Ni tan sols apareix als mapes. 
Oficialment no existeix, ni a l’ajuntament 
en tenen constància. Diu l’Abraham que el 
carreró sembla que no ha de ser gaire llarg ni 
gaire ample. No ha de convidar a entrar-hi.
96
Relat
I no ha de menar enlloc. Ha de ser un cul de sac, una via sense sortida 
en tots els sentits de la paraula. No hi deu viure ningú, tampoc. No 
queda clar si ha de ser un carrer fosc, embotit entre dos edificis alts, o un 
d’aquells on el sol rellisca sobre els terrats de les casetes que l’envolten 
per regar les llambordes de la calçada. No n’hi ha cap fotografia ni 
enregistrament de vídeo.
Fa tres setmanes, l’Abraham va localitzar l’Eugeni, el pintor 
que munta la parada cada dissabte a la plaça del Comerç. Diu que 
té una pintura que s’hi correspon. Es tracta d’un carreró de parets 
emblanquinades, de no més de deu metres de llargària, que acaba en un 
mur on hi ha una porta de fusta tancada. Ves a saber què hi ha al darrere. 
L’Eugeni li va assegurar que un dia va trobar-se que havia pintat el quadre 
(és el seu traç, du la seva firma), però no sap explicar quan ni on el va fer. 
Ningú que l’hagi vist tampoc aconsegueix identificar-ne la ubicació.
—Aleshores, no existeix —li he dit a l’Abraham mentre preníem 
un cafè.
—Legalment, no. Però no només existeix allò que recordem.
Detesto quan es posa misteriós.
L’Abraham m’ha explicat que sí que hi ha algú que assegura 
haver-lo vist.
—No deies que no hi havia testimonis?
—No és exactament un testimoni.
Tot va començar amb una trucada a comissaria fa cosa d’un 
mes. La directora de la Casa Asil del carrer Agustí Milà volia parlar amb 
algú d’investigació perquè estava espantada amb la confessió d’uns dels 
residents. En Bienvenido Carrasco, de vuitanta-tres anys, assegurava 
haver matat setze persones al llarg de la seva vida.
Una agent de la comissaria del barri s’hi va apropar sense 
gaire esperances de treure’n res: les deteriorades facultats mentals d’en 
Bienvenido convidaven a pensar que tot era una fantasia. La directora es 
feia el càrrec dels prejudicis de la policia, i va dir que no els hauria trucat 
si en Bienvenido no fos un pacient especial.
—Què té d’especial? —li vaig preguntar a l’Abraham.
Marc Pastor (Barcelona, 
—Això mateix va dir la compi —glopet al cafè de pausa 1977) és escriptor de gènere 
dramàtica—. Saps què és la hipermnèsia? i treballa a la policia científica 
—No. dels Mossos d’Esquadra. Ha 
—Només hi ha una seixantena de casos a tot el món, i en escrit Montecristo (2007), La mala dona (2008), L’any de 
Bienvenido n’és un. O n’era, fins que va començar a demenciar-se. la plaga (2010), Bioko (2013), 
—Però què és? —m’impaciento. Farishta (2017), Els àngels 
—La capacitat per recordar-ho tot d’un mateix. Cada petit detall em miren (2019) i L’horror de 
de tots els dies que has viscut. N’hi ha que poden remuntar-se fins a la Rèquiem (2020). Totes les seves històries (inclòs el relat 
primera setmana de vida. curt “Carrer de l’Oblit, sense 
L’agent va escoltar la confessió d’en Bienvenido, que repetia els número”, per a la revista 
noms i cognoms de les setze persones i com les havia matat en un carreró Barcelona Metròpolis) estan 
connectades en el Corvovers, 
de Sant Andreu. Una comprovació ràpida va servir per confirmar que un món compartit que 
se’ls estava inventant, que era una fabulació. L’agent va escriure una s’eixampla constantment.
97
Marc Pastor
minuta en arribar al despatx i no hi va fer més atenció. Fins que l’Abraham 
va llegir-la.
—I vaig anar a parlar amb en Bienvenido.
Qui sap si per un cap enterbolit o per remordiments després de 
tants anys, o per totes dues raons, en Bienvenido no volia morir sense deixar 
anar el llast de les setze vides que havia esborrat.
—Esborrat?
—És la paraula exacta que va fer servir.
 De ben menut, en 
“De ben menut, en Bienvenido sentia una por Bienvenido sentia una por terrible cap aquell carrer que hi havia prop de 
terrible cap aquell carrer que hi havia prop de casa i que tothom semblava ignorar. 
casa i que tothom semblava ignorar.” De tant en tant, algú s’hi endinsava per equivocació o per arrecerar-se del 
fred, i desapareixia per sempre més. 
El dia que va descobrir que aquell carrer es menjava l’ànima i el record de les 
persones va ser quan, jugant a fet i amagar, va veure com en Tià s’hi aturava 
al davant, arrufava el nas com si fos el primer cop que el veiés i hi entrava 
d’una revolada per ocultar-s’hi. En Tià no en va sortir mai més, del carreró. 
Ni ningú no el va trobar a faltar, més que en Bienvenido. Cap dels amics va 
preguntar per ell quan van tornar-se’n cap a casa. En Bienvenido deia que 
en Tià havia entrat en un carrer a amagar-se i no n’havia sortit, però la resta 
se’n reien.
—Quin Tià? Ara t’inventes gent, tu?
En Bienvenido va anar a casa dels pares d’en Tià, que no el van 
reconèixer.
—No tenim fills, nosaltres —li van dir, estranyats que aquell 
marrec els parlés com si els conegués de sempre.
Ell era l’únic que el recordava, en Tià. El carrer l’havia esborrat del 
món.
—Déu n’hi do, quina història, per estar demenciat —he dit, 
incrèdul, a l’Abraham.
—A tu no t’agradaven aquestes coses, Víctor?
—Sí, sí. Tu tira. Vull saber com acaba això dels setze assassinats.
L’Abraham va trobar en Bienvenido estintolat en una cadira de 
rodes i connectat a una bombona d’oxigen. Amb la pell apergaminada i els 
cabells blancs repentinats, l’home el va esguardar amb un punt de sorpresa.
—M’han dit que ha fet una confessió, vostè.
En Bienvenido va dubtar uns segons. O potser no va saber què hi 
feia aquell homenot, allà. Va buscar la mirada de la directora com un nen 
menut buscaria l’aprovació de la mare abans de parlar amb desconeguts. La 
directora li va posar una mà a l’espatlla i ell va parlar amb un fil de veu.
—Sabia que ningú no em creuria.
—Els noms que vostè ha donat...
—No existeixen. No hi són. Només els recordo jo. I cada cop 
recordo menys.
98
Relat
—Però van existir —l’Abraham va inclinar el cos endavant, 
disposat a escoltar-lo.
En Bienvenido festejava amb la Lluïsa fins que va aparèixer en 
Narcís. Era un noi de poble amb un somriure murri que es feia veure.
—Totes li feien festes —va dir l’ancià—, però ell es va haver de 
fixar en la Lluïsa. I ella no li va fer fàstics. De la nit al dia vaig quedar-me 
tot sol i ells passejaven de bracet per davant de casa. Quina vergonya. Va ser 
quan vaig pensar en en Tià. Jo el recordava perfectament, en Tià, però es 
veu que era l’únic. Per la cosa aquesta que tinc al cap, sap? Vaig pensar que, 
si aconseguia que en Narcís entrés en aquell carreró, la Lluïsa l’oblidaria i 
tornaria amb mi. Així que un disset de febrer, que era dimarts, vaig esperar 
que hi passés pel davant, el vaig engrapar pels braços i el vaig llençar dins.
—No en va intentar sortir?
—Va semblar desorientat uns segons, però de seguida es va 
tranquiŀlitzar i va asseure’s a terra. L’últim cop que el vaig veure recolzava 
l’esquena contra una paret i es mirava les mans com si fos el primer cop que 
+ les veiés.
—Què va passar amb el seu cos?
—No ho sé. Vaig cansar-me d’esperar i vaig anar a buscar la Lluïsa, 
que va rebre’m estranyada que fes tants dies que no ens vèiem. El següent 
cop que vaig passar per davant del carreró, aquella mateixa tarda, en Narcís 
ja no hi era.
—I els altres quinze?
—És molt difícil resistir-se a un poder tan gran.
L’Abraham va assentir amb el cap.
Cada vegada que tenia un problema, un deute pendent, un soci que 
L’horror de Rèquiem  
Mai Més, 2020 li aixecava la camisa, un capatàs que li feia la vida impossible al taller, en 
Bienvenido recorria al carrer de l’Oblit. Es va convèncer a si mateix dient que 
allò no era un assassinat. No mates ningú que no ha nascut mai. No hi havia 
dolor, ni sang, ni família que plorés cap pèrdua. L’única empremta  
que havien deixat en el món era en els records d’un home que no estava 
disposat a dir-ne mai res. Fins ara.
—Per què ara? —pregunta l’Abraham.
—Ja fa massa temps que els seus fantasmes m’acompanyen.
He mirat l’Abraham amb una certa condescendència.
Els àngels em miren  —No em crec que un iaio demenciat et respongués això.
Amsterdam, 2019 —És curiós que el que no et creguis de la història sigui aquesta 
frase d’en Bienvenido.
—No heu pogut demostrar res.
—No. Tampoc no tindria gaire sentit —l’Abraham ha somrigut 
d’orella a orella—. En penses escriure alguna cosa?
—Em falta un final, per arrodonir-ho.
—Et puc dir que li vaig ensenyar el quadre.
—I el va reconèixer?
La mala dona  Ha negat amb el cap.
Ara Llibres, 2017 —Diu que se’n recordaria.
99
Marc Pastor
Paola de Grenet — Vivint amb la covid
 
Armchair Man. L’home sofà. Els retrats dels meus fills i del meu marit, de sobte, no representen només la meva realitat sinó 
la de moltes famílies, a Barcelona i a ciutats de tot el món, i els objectes que els vesteixen han passat a ser les seves idees i 
els seus sentiments. Ficció i realitat, interior i exterior, natura i cultura se solapen de manera inclusiva.
Barcelona Metròpolis Coordinació editorial Editor 
Número 118 Marga Pont Algueró Ajuntament de Barcelona 
Abril 2021 Edició de textos Edició i producció
César Muñoz Consell d’Edicions i Publicacions:
Direcció Col·laboradors Jordi Martí Grau, Joan Subirats Humet, 
Milagros Pérez Oliva Olga Àbalos, Albert Cañigueral, Oriol Marc Andreu Acebal, Gemma Arau 
Consell de redacció Estela Barnet, Valèria Gaillard, Julià Ceballos, Águeda Bañón Pérez, Marta 
Marc Andreu, Águeda Bañón, Guillamon, Xavier López Ortín, Laura Clari Padrós, Núria Costa Galobart, 
Sara Berbel, Ismael Blanco, David Bravo, Mora Cabello de Alba, Ignacio Muro Albert Dalmau Miranda, Laura Pérez 
Judit Carrera, Najat El Hachmi, Benayas, Xavier Orteu, Esther Paniagua, Castaño, Jordi Rabassa Massons, Joan 
Sonia Fuertes, Mayo Fuster Morell, Marc Pastor, Bernat Puigtobella, Ángel Ramon Riera Alemany, Pilar Roca Viola, 
Marina Garcés, Oscar Guayabero, Serrano de Ceballos, Maria Sisternas, Edgar Rovira Sebastià i Anna Giralt 
Ismael Peña López, Sara Moreno Colom, Marina Subirats, Ariadna Trillas, Laëtitia Brunet.
Milagros Pérez Oliva, Marga Pont Vitaud. Directora de Comunicació:
Algueró, Bernat Puigtobella, Genís Roca, Disseny editorial Águeda Bañón
Joan Manuel Tresserras. Ediciones MIC Direcció de Serveis Editorials:
Il·lustracions Núria Costa Galobart
Maria Corte Passeig de la Zona Franca, 66 
Portada 08038 Barcelona 
Maria Corte Telèfon: 93 402 31 31 
Fotografia Adreces electròniques 
Laia Albert, Sílvia Poch, Alex Web 
Rademakers, Clara Soler Chopo, Vicente www.metropolis.barcelona
Zambrano, Goroka, TAVISA. Twitter
Infografia @bcnmetropolis
Laura Navarro Soler, Eli Vivas, Albert Correu electrònic
Martin (Storydata). bcnmetropolis@bcn.cat
Correcció i traducció 
textosBCN Els articles de col·laboració 
Producció expressen l’opinió dels seus autors, 
Maribel Baños no necessàriament compartida pels 
Distribució responsables de la revista. 
M. Àngels Alonso Els continguts de Barcelona Metròpolis 
Administració es troben disponibles al lloc web de la 
Jordi Madaula publicació sota una llicència Creative 
Dipòsit legal Commons de Reconeixement-No 
B. 37.375/85 Comercial-Compartir Igual 2.5 Espanya. 
ISSN 2340-129X
Més informació a 
www.metropolis.barcelona
Dossier 4-8 30-34
Albert Cañigueral Xavier Orteu
Els futurs del Redefinint la feina, la força Efectes de la transformació  
treball laboral i l’espai de treball del treball
10-17 36-40
Laetitia Vitaud Oriol Estela Barnet
Les set tendències que  Treballar en la metròpoli 
marcaran el futur del treball postcovid
18-23 42-45
Ignacio Muro Benayas Ángel Serrano de Ceballos
Les entranyes de l’economia Híbrid, flexible i distribuït: 
digital: entre el nou l’espai laboral del futur
taylorisme i la disciplina 46-49
social Laura Mora Cabello de Alba
24-29 L’ecologia del treball: nou 
Esther Paniagua paradigma laboral
18
Quan els robots no ens van 
84 00214 062238 prendre la feina
50-58 60-71 72-78
Entrevista Barcelona en dades Visions urbanes
Sílvia Pérez Cruz Demografia en evolució Un primer tast de 
“És bonic estimar la música de Laura Navarro Soler sobirania energètica
que ets en cada moment de i Eli Vivas  d’Ariadna Trillas
la teva vida”  Barcelona, mirall del 
d’Olga Àbalos nostre temps  
de Marina Subirats
81-95 96-100
Plec de cultura Relat
Debat. Turisme i cultura després de la pandèmia Marc Pastor
Entrevista. Julio Manrique Carrer de l’Oblit,  
Exposició. Vicenç Viaplana sense número
Llibres. Barcelona sense GPS / Dilluns ens estimaran 
/ Simón / Per una educació en llibertat. Barcelona i 
l’escola. 1908-1979
a cura de Bernat Puigtobella
Versión castellana
www.metropolis.barcelona/es
English version
www.metropolis.barcelona/en
www. Número iŀlustrat per Insert fotogràfic de  
metropolis.barcelona Maria Corte Paola de Grenet