I N T R O D U C C I Ó JOSEP BOHIGAS 65 RONDALLES 67 Introducció RONDALLES. ADRIÀN CRESPO, Rondalles MARTA TORRENT 69 Ana Cañete / Zona Franca 73 Jordi Ham-man / Port de Barcelona 78 Ricard Rodríguez / El Morrot 82 Assumpta García / Poblenou 87 Xavier Claramunt / Diagonal Mar 91 Carmen Galindo / La Mina Amb aquest llibre sobre les rondes, Barcelona s’uneix a la 96 Rosa Deulofeu / Santa Coloma reflexió que altres ciutats del món ja han iniciat sobre el fu- 100 William Benítez / Nus de la Trinitat tur de les autopistes urbanes que encerclen o seccionen 105 Pilar Laborda / Torre Júlia Enric Steegman / Avinguda Tibidabo les ciutats. Amsterdam, Boston, Berlín, Moscou i París, en- 109 116 Xavier Pérez / Ronda de Dalt tre d’altres, ja fa anys que reflexionen sobre els seus anells viaris per mit- jà de tallers, processos participatius i informes tècnics, que, de vegades, han derivat en concursos internacionals d’estratègies, plans i projectes constructius. La circumstància de cada ciutat és excepcional i represen- 121 TERRITORI RONDES ta una oportunitat concreta per resoldre certes mancances i urgències, 123 Introducció però totes elles es beneficien del convenciment compartit que un canvi 125 Les Rondes: Una agenda de futur de paradigma en temes de mobilitat és imminent. L’adaptació urgent de 132 Cap a un nou model del litoral de les ciutats a aquest canvi provocarà un replantejament de la forma que Barcelona. MIQUEL PYBUS tenen aquestes artèries i de la funció que desenvolupen. 136 El Besòs en l’imaginari urbà i Amb 37 km de llargada i 68 entrades i sortides, les rondes de Barcelona metropolità de Barcelona. CARME RIBAS 140 Collserola: un bé comú. IOANNA SPANOU són una infraestructura urbana de gran capacitat i intensitat de trànsit. 144 A ponent de Montjuïc, a redós del La seva funció principal és fer de connector arterial metropolità, i es des- port, a llevant de l’aeroport: els reptes tinen pràcticament en exclusiva a la mobilitat privada de persones i mer- de la plataforma econòmica del delta caderies. Per les rondes hi circulen diàriament 760.000 vehicles i, apro- del Llobregat. MARC A. GARCÍA ximadament, un milió de persones, la qual cosa les converteix en una de PROJECTES BARCELONA REGIONAL les vies més emprades de tota l’àrea metropolitana. A aquesta dada, cal 150 Marina del Prat Vermell sumar-hi també els 310.000 habitants que viuen al voltant i que pertanyen 156 Peu de Montjuïc a una seixantena de barris de sis municipis diferents. 158 Parc de la Ciutadella Port Olímpic Algunes veus estableixen una comparació pertinent entre aquesta infra- 162 168 Litoral Besòs estructura i les muralles del segle XIX que encerclaven la ciutat i la sepa- 174 Les vores del riu Besòs raven de les altres ciutats del pla. «¡Abajo las murallas!», clamaven els as- 178 Polígons del marge dret del riu Besòs fixiats ciutadans de llavors. Avui, la situació no sembla tan apressant per 182 Collserola-Barcelona reclamar-ne la supressió, però sí que hi podríem trobar certs paral·lelis- 186 Front de Ronda mes, almenys pel que fa al salt d’escala, del que podria comportar vèncer 187 Corredors verds entre Montjuïc les limitacions de la Ronda. Un salt físic, però també un salt psicològic per i el Llobregat al ciutadà, per superar un llindar que segrega teixits i limita la possibilitat 188 Accessos al Port de Barcelona de crear un espai metropolità menys frontera i més frontissa per als bar- 190 La Ronda és…? MARC MONTLLEÓ ris que la voregen. 65 N R O N D E S I N T R O D U C C I Ó ÍNDEX A D R I Á N C R E S P O , T E X TO S M A R TA TO R R E N T , F OTO G R A F I E S 105 109 116 100 PILAR LABORDA ENRIC La nostra STEEGMAN Florida El fantasma XAVIER PÉREZ del Tibidabo WILLIAM Sobre la mida BENÍTEZ relativa de Travessar la carretera el Besòs 96 82 ROSA ASSUMPTA DEULOFEU GARCÍA La casa a la Fes-me cas, llera del riu nena 91 69 78 87 73 CARMEN GALINDO Carta ANA CAÑETE al regidor Dues velocitats RICARD XAVIER RODRÍGUEZ CLARAMUNT JORDI L’àncora A partir HAM-MAN enfonsada d’una imatge JOSEP BOHIGAS ARNAU. Director general de Barcelona Regional. En Frank a l’asfalt del segle XXI Sobotka no enganya ningú ZO N A F R A N C A R O N D A D E D A LT P O R T D E B A R C E LO N A E L M O R R O T P O B L E N O U AV I N G U D A T I B I D A B O S A FA R E TJ O S , D I A G O N A L M A R S A N TA C O LO M A T O R R E J Ú L I A L A M I N A N U S D E L A T R I N I TAT N R O N D E S I N T R O D U C C I Ó La Ronda és... La Ronda és ciutat, la Ronda és metropolitana, la Ronda és connector i la Ronda és frontera. La Ronda representa un model de ciutat passat i un model de futur en transformació. La Ronda és un espai viscut, obert, sofert, de relació, que connecta, separa i ofega. Les rondes són diverses i construeixen múltiples relats i rondalles urbanes segons les experiències de cada ciutadà. La Ronda és, també, la suma d’aquestes Rondalles. Pel seu caràcter multiescalar, la modificació dels paràmetres de les ron- des provoca canvis físics i profunds en els confins de la ciutat i, en con- seqüència, en les vides de les persones que hi habiten o les usen. Les Rondalles són relats construïts a partir de la mirada subjectiva d’11 pro- tagonistes que viuen la infraestructura i el seu territori en el seu dia a dia. WILLIAM L’objectiu del capítol és sobrepassar l’anàlisi tècnica i urbanística per con- BENÍTEZ nectar amb l’experiència humana de l’espai, i aprofundir en la idea que les Travessar el Besòs rondes són una realitat quotidiana, multidimensional i complexa. De la mà de Marta Torrent (fotògrafa) i Adrià Crespo (escriptor i periodis- ta) ens endinsem en una narració calidoscòpica de la ciutat metropolita- na feta de bocins de vides i de circumstàncies específiques. Les imatges «posen el focus» en els caràcters dels protagonistes i la relació que man- tenen amb el territori, i il·lustren unes rondalles d’històries quotidianes que aporten gruix de vida allà on la infraestructura penetra. A la Rosa i a en Francesc, en William, l’Enric, en Xavi, l’Ana, la Sumta, en Jordi, en Ricard, en Xavier, la Carmen i la Pilar, gràcies a totes i a tots per deixar-nos crear uns retrats intencionats de les vostres vides. Per a no- saltres ha estat un plaer i una revelació poder incorporar-vos en aquest llibre d’urbanisme sobre un territori i una infraestructura que es pensa i s’usa a 80 km/h i on sovint costa frenar per incorporar la mirada atenta dels qui l’habiten i la pateixen. CARMEN GALINDO Carta al regidor JOSEP BOHIGAS ARNAU. Director general de Barcelona Regional. 67 R O N DA L L E S 68 A N A C A Ñ E T E Dues velocitats ZO N A F R A N C A D ivendres a la tarda i aquí tothom ha fotut el camp. A excep- ció de l’Edu, un informàtic que encara treballa, està sola protegint l’edifici de Barcelona Regional ↗. Són seus els pas- sadissos, els despatxos i el silenci. A la porta d’entrada, un home jove passa la targeta identificativa i accedeix al recinte amb naturalitat. «Bona tarda», li diu. Ella li res- pon de manera automàtica i veu com es dirigeix cap a la sala gran al fons del passadís. Segueix empenyent el carro, però el seu cap fa un clic: no coneix aquella cara, no sap qui és. S’atura i es gira, i el que potser ve d’una territorialitat ben bàsica però que ella defineix com a «morro» l’empeny, sense negar la por, a treure el cap per la porta de la sala. I allà és ell, amb l’armari obert amb clau, i enduent-se un por- tàtil, robant un portàtil. L’home no l’ha vist, però ella, l’ensurt, ja se l’ha endut. «Mare meva», diu cap endins, i agafa el carro i torna a enfilar passadís amunt. L’Edu ja ha acabat de pencar i se’l troba amb la bossa a l’espatlla, acomia- dant-se. «Ana, vinc a dir-te que me’n vaig». I ella, com qui no vol la cosa, fa la pregunta pertinent: «Escolta, avui no estàs sol». L’informà- tic diu que no. «D’acord», replica. I assenyala la sala al fons. «És que ha entrat una persona i és allà dins». Tots dos, envalentits pel suport de l’altre, pel sol fet de tenir una presència humana al costat, tant se val la mida i la força, tornen a la sala i es planten a la porta davant l’intrús. «I tu qui ets?», li pregun- ten, i veuen que té l’ordinador amagat ja a l’interior de la jaqueta. «Fes-me el favor de donar-me el que dus a sobre», diu ella. I el noi es veu atrapat i obeeix. Però quan l’Edu li diu a l’Ana que baixi a avi- sar els de seguretat i ella corre ja cap a la porta, el lladre clava una empenta a l’informàtic, surt com una bala pel passadís i intenta avan- çar la dona. No hi arriba a temps, però, que ella li tanca la porta de sortida als nassos i l’aguanta perquè no pugui sortir. Ell s’hi baralla, clava puntades de peu al vidre i fa força per obrir-la, però en aquell ⬏ Al llarg del capítol es remarquen als laterals de les pàgines alguns enllaços a altres pàgines del volum, amb els quals hi ha una relació de contingut. En el text ve marcat amb una fletxeta negra (↗). → 121, Territori Rondes 69 R O N DA L L E S 70 N O U B A R R I S 71 R O N DA L L E S moment l’Ana pensa en l’Edu, que encara és a dins. «I si aquest paio canvia d’idea? I si treu una navalla i se’n va cap a ell?».Llavors obre la porta i l’intrús fuig cames ajudeu-me. Sense l’ordinador, si més no. Més tard i passat el neguit, l’Edu i l’Ana, l’informàtic i la dona de fer feines, riuran de la seva ocurrència: a qui se li acut plantar cara a un home que ves a saber si anava armat o quines hòsties els podria haver clavat si se li arriben a creuar els cables? «Sap el que buscava», diu l’Ana. «Ha entrat a robar però ha ant directe a la sala, on hi havia l’or- dinador». En un edifici com aquell, perdut al mig de la Zona Franca. D’allò fa deu o dotze anys. Però malgrat les reformes, els canvis de mobiliari i els despatxos que hi eren i ja no hi són, podria haver estat ahir mateix. Encara veu córrer l’intrús pel passadís, encara recorda les mil·lèsimes de segon que es van convertir en llargs minuts quan es va treure el portàtil de dins de la jaqueta i els hi va atansar; encara sent el cor bategar frenètic i els pulmons esbufegar, amb una mà al pit i l’altra recolzada al vidre de la finestra, quan l’home ja havia mar- xat i tot s’havia acabat. El dia a dia dins d’aquest edifici no s’assem- bla gens a aquell record. En el seu dia a dia no hi ha moviments bruscos ni sorolls estri- dents. En el seu dia a dia no passa el temps; de fet, no ha passat el temps en els darrers divuit anys, d’ençà que l’empresa de neteja per a la qual treballa va decidir que aquell seria el seu lloc, en torn de tarda i de dues a deu. Mentre ella endreça les taules dels despatxos i frega el pis, han passat ja cinc mandats municipals, quatre alcaldes de Barcelona i tres caps de Barcelona Regional. Personal que entra i que surt a la velocitat de la llum, cares noves i sovint més joves, cada cop més joves, acomiadaments i comiats, reformes de dalt a baix i noves maneres de fer, tot mentre ella encara no ha acabat de netejar un vidre. A un ritme frenètic que a partir de les tres, quan ella ja ha començat el torn, s’esvaeix i la deixa sola. En calma, per fi. La història del lladre és l’única alteració substancial que hi ha hagut en el seu recés de jornades idèntiques. L’única protuberància a un pla infinit perfecte, al mig del qual hi és ella, el seu carro, les tau- les i els terres, i a través de la finestra la ronda litoral. El carro, com a únic company de feina real; els terres i les taules, com a eterns adver- saris en la rutina diària; la ronda, com a aliada necessària per tornar a casa cada nit. Quinze minuts de trajecte de Sant Boi fins aquí, amb la precaució d’evitar els monumentals embussos a Bellvitge a partir de les tres de la tarda. Una aliada de la qual es fa un fart de dir a qui 72 A N A C A Ñ E T E la vulgui escoltar que cal ampliar, que cal fer gran. La resta, les per- sones i els seus gadgets són efímers. Tothom marxa i no torna, al cap- davall. Fins i tot el senyor Acebillo va acabar marxant. I quan ja no quedi ningú, el divendres definitiu, ella romandrà allà, tenint cura d’una institució que és evident que no se sap cuidar sola i que, ben mirat, no seria tanta institució sense la seva presència i el seu bon ull. J O R D I H A M - M A N En Frank Sobotka no enganya ningú P O R T D E B A R C E LO N A «El port és una ciutat en si mateixa», deixa caure el nostre estibador. Una ciutat potser més real. Allà on passen les coses que han de passar perquè a Barcelona puguem fer les nostres vides sense fer-nos preguntes. I això no vol dir necessàri- ament que hagin de ser preguntes incòmodes, però tampoc no vol dir que sovint no ho siguin. Més real perquè un cop creuada la ronda lito- ral, allà on els treballadors portuaris són els únics que poden entrar, la brisa marina i l’olor de fuel piquen sense obstacles a la cara i sor- geix en tota la seva cruesa el monstre global. Els contenidors plens de mercaderies fabricades per mà d’obra esclava de Bangladesh, ferralla procedent del Japó post-Fukushima, bodegues plenes de fruita tro- pical on es colen insectes que vint anys enrere ningú no havia vist i vint anys després posaran en perill la fauna endèmica, mariners amb sous i condicions laborals incomprensibles fins i tot per als nostres estàndards més baixos. «El control de seguretat està cada cop més lluny», ens diu en Jordi mentre amb una mà agafa el volant i amb l’altra treu la targeta identi- ficativa. Ve cada dia de la Barceloneta, d’on són molts estibadors com ell. Un barri amb una llarga tradició portuària que sembla a prop, però que cada dia queda més lluny d’aquest submón. Els pares i els 73 R O N DA L L E S 74 N O U B A R R I S 75 R O N DA L L E S avis d’en Jordi eren peixaters i ell, per força, ha estat sempre vinculat al mar. La seva pell ens ho vol recordar amb desenes de tatuatges old school de referències marineres. Traç gruixut, colors bàsics, sirenes, àncores i vaixells. Si algú té dret a Barcelona a dur els braços així, és en Jordi. A la dreta, deixem enrere la ronda i la pedrera de Montjuïc, que, amb el riu Llobregat i la Zona Franca, són els dos grans murs que aïllen el port de la ciutat ↗; a l’esquerra, comencen a créixer estruc- tures de metall de dimensions sobrehumanes, construccions per emmagatzemar monstres, muntanyes de ferralla, grues i vaixells gegantins, i hom pensa en les dones i els homes que hi operen, peons insignificants sota la mà invisible del mercat. Ens diu en Jordi que al Port de Barcelona treballen mil dos-cents estibadors, mil dues-cen- tes formigues al formiguer, en torns de sis hores matí, tarda i nit, encarregats de la càrrega i descàrrega de mercaderies als vaixells. És una feina més arriscada del que sembla: les bodegues dels vaixells poden fer trenta metres d’alçària i qualsevol pas en fals pot significar mesos d’hospital o la mort. «Un cosí meu es va ofegar quan descarre- gava un cotxe», ens explica. «De nit, amb la calitja, al Port es produ- eix l’efecte mirall. Molta gent cau a l’aigua perquè no veus on s’acaba la terra i comença el mar». Al començament de cada torn en Jordi s’adreça a la seu d’Estibarna i des d’allà es dirigeix amb els companys al vaixell en qüestió. Esti- barna és la Sagep de Barcelona, la societat anònima de gestió de tre- balladors portuaris, és a dir una mena d’ETT que té en cartera exclu- siva els mil dos-cents estibadors del Port de Barcelona i que ordena i distribueix la feina. Aquesta empresa està sota la supervisió de l’Autoritat Portuària i en mans de les mateixes empreses d’estiba: la xinesa Hutchison, Grimaldi o José Mestre, el gran empresari portuari local. Mestre va obrir informatius fa un temps després de ser detin- gut i condemnat a nou anys per narcotràfic, en un exemple paradig- màtic que la realitat, si no supera la ficció, si més no la iguala, i ens recorda aquella segona temporada de The Wire on Frank Sobotka i The Greek fan que el capitalisme global funcioni ben lubricat també pel seu cantó fosc. Amb l’afer Mestre vam assistir a una sobredosi de realitat: un home que malgrat ser condemnat pels seus negocis fora de la llei, ens explica en Jordi, seguia, segueix i seguirà llevant-se cada dia a les sis del matí per anar al port a treballar, això sí amb el seu cotxe de luxe. Aquesta, també per a l’empresari exconvicte, és la 76 → 128, Territori Rondes J O R D I H A M - M A N seva vida. Mentrestant, al vessant sud, a la vorera del Llobregat, s’es- tén l’imperi xinès de Hutchison Ports, que gestiona en solitari des del 2011 la nova terminal de contenidors. I comença el seu torn com a capatàs. Hi ha gruistes; hi ha confron- tadors, que comproven la càrrega; hi ha mecànics, i hi ha bords, que duen a terme el treball més manual i de força. Sobre seu, a banda de platines, cordes, maquinària i mercaderies, penja l’amenaça cons- tant de la liberalització del sector, motiu pel qual han anat a la vaga en incomptables ocasions. Darrere de tot plegat, la voluntat per part de les institucions europees de posar fi al monopoli del treball de l’estiba i introduir competència en un sector, amb una afiliació sin- dical del cent per cent, que es resisteix al fet que les seves condicions empitjorin. En Jordi ens recorda que és un treball perillós i que cal preparació i especialització, és a dir professionalització, perquè el Port no es con- verteixi en un escorxador a força d’accidents laborals. Ell, a l’estiba, a banda del fet que el seu barri era ple de treballadors portuaris, hi va entrar per caparrut. I no va ser gens fàcil. Amb només divuit anys ja feia d’eventual en puntes de feina i es va presentar a oposicions per primer cop. Va ser a la quarta, el 2003, quan se les va treure. Havia aconseguit entrar a Mossos d’Esquadra, en una de les promocions del desplegament del cos per tot Catalunya, però sa mare el va atu- rar: finalment era a les llistes del Port. Després d’innombrables tests físics, de coneixement i psicotècnics, seria estibador. Avui, després de dinou anys i tota una vida dedicada a la seva pro- fessió, en Jordi confessa que la seva relació amb la feina s’assembla a la seva relació amb la dona: hi ha èpoques millors i pitjors, dificultats i recompenses, alt i baixos. Però allà hi són totes dues, i no se’n pensa desfer. L’estiba és com és i la resistència dels estibadors durant la vaga, que van poder parar la Península amb una participació de gai- rebé tota la plantilla, només s’explica si mirem cap a la ciutat i ente- nem el que significa la frontera de la ronda. Els aïlla de la resta i con- verteix el Port en el que ens deia en Jordi: «Una ciutat en si mateixa». Amb les seves normes, les seves tradicions i la seva comunitat. 77 R O N DA L L E S R I C A R D R O D R Í G U E Z L’àncora enfonsada a l’asfalt E L M O R R O T R esignació. Si fos un monjo d’una ordre amb vot de clausura, l’indret on treballen seria més adequat a la seva missió a la Terra, però ben al contrari, el que l’església busca d’ell, la raó per la qual en Ricard va passar de laic a clergue, és el tracte amb la gent de mar, la tasca social dins del peculiar món portuari. Envoltat d’asfalt i trànsit, en l’angle agudíssim i escarit que formen la carre- tera de Miramar i la ronda Litoral, on el Morrot pren el relleu a la ciu- tat i substitueix els darrers vianants per turismes i camions, s’aixeca l’Stella Maris, seu de l’Apostolat del Mar, que rep els mariners arri- bats a port des d’arreu del món. En Ricard governa la institució i jutja la localització d’on es troben sense bri de retret ni d’insatisfacció. «És evident que no és una localització de disseny», rebat, «però en aquesta vida, quan no tens diners per adquirir un edifici, has d’aga- far el que et donen». Resignació i pragmatisme cristians. Fins al 1992, l’any que ho va canviar tot, l’Stella Maris oferia els seus serveis al final del passeig Joan de Borbó, a prop del moll dels Pesca- dors. Amb la reforma olímpica «tot allò havia d’acabar i ja ens anavabé; ens en vam aprofitar perquè allà estàvem fora del trànsit comercial», explica el Ricard. El Port els va oferir un magatzem que era gairebé un búnquer, «sense finestres, només amb lluernes». El van reformar de dalt a baix i d’ençà de llavors aquell vell edifici d’obra vista entre fums i motors fa de residència per a mariners a port sense lloc on anar. I de club social. «És un servei de l’Església catòlica però no és religiós», explica amb veu rotunda, projectada a través d’una frondosa i arquetí- pica barba de llop de mar, poc freqüent entre el clergat de terra endins. «Donem suport a la gent de mar; busquem cobrir totes les seves necessitats com a persones i ens adrecem tant a catòlics com a evan- gelistes, musulmans, jueus o ateus. L’únic requisit és que siguin per- sones de l’àmbit marítim». «Quan un té un problema, fins i tot més important que trobar-ne una solució, és tenir una persona al costat que t’escolti i s’interessi per 78 R I C A R D R O D R Í G U E Z tu. I això a grans trets és el que fem nosaltres». La tasca la resumeix el lema internacional de l’organització: «Your home away from home». Ens explica que iniciatives cristianes de suport a la gent de mar n’hi ha des del segle xvii perquè el mariner sempre ha estat vulnerable i ha necessitat assistència. De manera oficial, amb reconeixement ins- titucional de Roma, l’Apostolat del Mar es crea a Glasgow l’any 1920 i arriba a Barcelona set anys després. Cada centre, cada Stella Maris a cada port dels quatre-cents i escaig on són presents, depèn de l’esglé- sia local, en aquest cas de l’Arquebisbat. Ajuden els mariners a poder sortir del vaixell, a comunicar-se amb la seva família i «a escampar la boira per la ciutat». En tot el que diu, en el seu respecte a les diver- ses maneres de pensar i a les diferents cultures,en el seu humanisme poc doctrinal, es respiren aires del Concili Vaticà Segon. De fet, si ell, pare de família, va poder esdevenir diaca i director de l’Apostolat, va ser gràcies al progressisme conciliar que va per- metre ordenar homes casats. Encara avui treballa amb vestit laical i ens fa notar que són uns hàbits que tornen a quedar relegats entre el clergat jove, que prefereix vestir amb alçacoll. Signes dels temps. En Ricard havia estat capità de la marina mercant, però va deixar la mar després de vuit anys dedicant-s’hi per poder fer vida a casa. «Amb dues filles, no pots tenir una família itinerant». Va estudiar Teolo- gia i l’any 83, ja ordenat, el cardenal Jubany, llavors arquebisbe de la ciutat, va considerar que un home amb la seva experiència, com a mariner i diaca, per força havia de dirigir una institució que ha regit durant les darreres tres dècades. A mig camí de la vida a terra ferma i el mar. Des de l’Stella Maris, en Ricard i els treballadors i voluntaris que dediquen les seves hores a l’Apostolat, envien furgonetes al Port cada dia, per escampar la seva tasca i oferir-se als mariners que ho neces- sitin. Si s’organitzen amb temps, a més, poden muntar fins i tot casa- ments o partits de futbol a la ciutat; han de creuar la frontera urbana per fer esport perquè la pista de bàsquet, encaixonada entre vies ràpides, ja no fa el mateix servei que abans. Només algú de tant en tant entra a la gàbia per fer tirs lliures. Dins del bloc, tenen una tren- tena de llits disponibles on no només s’allotja tripulació amb vaixell amarrat a port; també mariners que venen a Barcelona a fer gesti- ons, portuaris que viuen fora de la ciutat però s’han de quedar prop del port per fer guàrdies, pescadors sense família... Tot són persones de mar amb circumstàncies molt diferents que, com l’edifici, es tro- 79 R O N DA L L E S 80 N O U B A R R I S 81 R O N DA L L E S ben a mig camí entre els dos mons ↗. Així i tot, en Ricard reconeix que, si avui l’Stella Maris tornés a obrir del no-res, probablement no hi hauria llits. Aquest servei residencial va tenir lògica fins a la pri- mera meitat del segle xx, quan «era freqüent que els mariners anes- sin de port en port a la recerca de feina i necessitaven un lloc on viure fins que la trobaven». Ara això ha passat a la història: cap vaixell con- tracta un mariner a peu de port. Eixordats pel trànsit del voltant, entren i surten de l’edifici alguns d’aquests homes dels quals ens ha parlat en Ricard. «Els mariners», ens diu, «són persones molt obertes: respectuosos i tolerants amb altres creences. És gent que sovint també és religiosa pel contacte amb la natura, que els atorga una dimensió transcendent i els fa estar més a prop de l’experiència mística». En qualsevol cas, ateus o cre- ients, espirituals o terrenals, són persones de rostre cansat i de cuir, de mirada eixuta i procedència indeterminada. Són la «gent de mar» que necessita una llar lluny de la seva i que per aquelles coses de la vida a Barcelona l’han trobat allà, a la frontera del port, lluny també de la mateixa ciutat però ben ancorada i a recer de la tempesta. A S S U M P TA G A R C I A Fes-me cas, nena P O B L E N O U A quí on ho veus, nena, aquesta casa no és meva, és de l’ajun- tament. Fa molts anys els terrenys on som pertanyien als comtes de Calvell, que eren uns empresaris que no sé si eren comtes però així els dèiem, i una mica més enllà tenien una fàbrica de cordes. La meva mare treballava d’ajudant de cuina per a la seva família i quan va començar la guerra va voler portar els meus avis de Terol, perquè allà, al camp, estava sent tot molt difícil. Nena, les guerres són molt dolentes, ningú no té dret a matar ningú; ho saps això, oi? Doncs els Calvell tenien aquí una casa pairal, aquesta on som ara, i ens van deixar quedar-nos amb els meus avis. Ells van 82 → 156, Territori Rondes A S S U M P TA G A R C I A arribar l’any 36, i com que trobaven a faltar la vida allà, van fer-hi un granja on tenien animals i un pou de noranta mil litres d’aigua dolça. En aquesta casa, s’hi han fet moltes reformes. La part de dalt, nena, la va fer la meva mama per quan el meu pare tornés de la guerra. I, a la banda que ara és la rambla del Poblenou, hi havia els animals. L’any 47, va haver-hi una explosió al passatge Aymà, aquí al costat, a un local de productes inflamables, i moltes casetes petites es van veure afectades. Davant d’aquest desastre, l’Ajuntament es va quedar el terreny i hi van construir barraques per allotjar els veïns. Aquesta casa nostra també va passar a ser propietat de l’Ajuntament i llavors ens van dir que ens donaven un pis. Però nosaltres vam dir que ens volíem quedar aquí, i d’aleshores ençà hi hem viscut arrendats, per- què no ha estat mai en venda. Mai ha estat nostra. Ja ho saps, nena, el que diu el Testament: «Nada has traído al mundo y nada te llevas de él. Teniendo sustento y con qué cubrirte tienes suficiente, porque el amor al dinero es raíz de todos los males». Als anys cinquanta l’Instituto Municipal de Vivienda va fer ja aquests blocs d’aquí al darrere: els Tupolev aquests famosos, els ano- menàvem així perquè semblen coets rusos. Al començament els que hi vivien pagaven un lloguer molt econòmic, però després els van posar en venda. Els pisos costaven vuitanta mil pessetes i els inqui- lins pagaven dues-centes pessetes cada mes fins que en van ser pro- pietaris. Ara, mira, cobren una milionada, perquè tothom els vol, perquè estan a primera línia de mar. I han anat venint veïns nous, i ara aquí ja no conec ningú. És allò que diuen que val més un vecino cerca que un hermano lejos. Doncs ara ja no. Aquí els que compren són tots estrangers. Són suïssos, italians... I no em preocupa, perquè cadascú és cadascú, però ara l’ambient és més fred. Aquests són aus migratòries, no fan arrels. I, si no hi ha arrels, la casa no s’aguanta. A mi també em volen fer ofertes per la casa. Ahir em diu la Lourdes, l’amiga brasilera que viu amb mi, que han vingut dos americans que la volien comprar. I jo els dic que per què no se la compren a Brook- lyn? Amb lo bé que estic jo aquí. Sí, la casa no és meva, però no dono explicacions a ningú perquè no les hi he de donar. I la Ronda, dius, nena? És clar que me’n recordo de quan la van cobrir. El parc que hi han fet a sobre sí que m’agrada, perquè abans això era un abocador d’escombraries ↗. Hi passava la via del tren i no estava tapada ni res. Quan havíem d’anar a la platja, creuàvem → 132, Territori Rondes 83 R O N DA L L E S 84 N O U B A R R I S 85 R O N DA L L E S pel pas de nivell, allà al carrer Jonquera, que era l’única manera de fer-ho.I et trobaves ja al mar: qué poderío. Però, ai, ja fa molt que no hi vaig. A fer un passeig, sí, però a l’aigua ja fa anys que no m’hi fico: quan tens una edat el cos ja no t’ho demana. Abans, quan era petita, hi anàvem molt. Però ara, que em perdonin, és tot una porqueria. Bé, el barri no n’és el culpable. De fet, escolta, està tot molt ben arreglat: mira la rambla del Poblenou, que van obrir al mar. O el jardinet que m’han fet aquí al darrere. El problema és el gentuzo que hi ha, que no respecta res. I nena, si a la vida no hi ha respecte, sardines miau. Ho anorreen tot: borratxos, drogats, viciosos. I aquí, sense entrar en política, perquè els testimonis de Jehovà hem de ser apolítics, nena, però el turisme ha crescut massa. Depenem del turisme i, és clar, aquí s’hi fica tot. Portes un euro? A mi tant me fa que siguis un des- graciat, borratxo, mentre afluixis la pasta, tant se val. Aquest gentuzo d’ara, turistes o catalans, tornen de borratxera i em deixen les ampo- lles aquí a fora, a la porta. I pel que fa al que em deies de la casa… Doncs no sé, nena, quan jo falti què passarà. A mi el de l’Ajuntament em va dir que mentre jo vis- qui no hauré de marxar d’aquí. I quan em mori… Tothom està molt preocupat amb la casa, i em diuen: «Assumpta! La casa! Firmarem per- què no volem que la tirin». I jo callo. I penso que burro mort, civada a la cua. Com diu l’Eclesiastés, «todo lo que tengas que hacer, hazlo, por- que en la sepultura, no hay obra, ni ciencia, ni sabiduría». Jo la casa no me l’enduc a la tomba. I quan em mori… doncs és el que hi ha. 86 X AV I E R C L A R A M U N T A partir d’una imatge del segle XXI D I A G O N A L M A R D escoberta recentment a les excavacions del sector HJ342, aquesta imatge no és només una de les poques que tenim del subjecte 83, que els contemporanis anomenaven Xavier Claramunt, sinó també un document indispensable per conèixer millor la vida als barris de vora mar de l’antiga Barcelona, així com la Ronda, aquesta infraestructura que ha fet pensar tant els historiadors. En aquesta fotografia el subjecte 83 apareix dins d’una càpsula de mobilitat, probablement quan es dirigia al llançador aeri (aero- port) del Prat un matí qualsevol. Com sabem per diversos documents escrits, va ser un arquitecte obsessionat per la innovació que va par- ticipar en diferents projectes d’abast global i que esdevé, per tant, un exemple perfecte de subjecte econòmic del seu temps, abans del Gran Replec Regional de finals del segle xxii. Tenia oficines a Madrid, a la Xina i als Emirats Àrabs (avui Neo-Pèrsia) i en aquell temps probable- ment hi viatjava amb molta regularitat. És també un habitant tipus de certs barris benestants de Barcelona: poc arrelat i amb una menta- litat molt pràctica respecte al territori. Habitar i moure’s no eren per aquells individus d’alta qualificació verbs de significats distants. De fonts escrites, entrevistes i memòries, sabem que el subjecte 83 vivia en aquella època a la ciutat només perquè era un node d’interconne- xió i un acumulador de capital humà ideal per als seus negocis. De fet sabem que va acabar els seus dies a Igualada, la petita ciutat de pro- víncies on va néixer, avui desapareguda, al sector HJ411. A l’esquerra, però, podem observar on vivia llavors. Un gratacel, segons la terminologia de l’època, on ens consta que també hi havia, per altres excavacions al mateix sector, veïns vinguts d’arreu del món i d’estrats alts de la societat. Diplomàtics, esportistes o gent de nego- cis no sempre transparents. Sabem per textos oficials que en dèca- des anteriors es parlava de «recuperar el litoral» perquè certs barris 87 R O N DA L L E S 88 N O U B A R R I S 89 R O N DA L L E S de l’interior de la ciutat, on habitaven classes mitjanes i baixes, tin- guessin una porta al mar ↗. Aquesta fotografia s’afegeix als indicis que demostren que el pla original va ser abandonat. D’una entrevista a un individu encara per identificar però que se sospita que podria ser el mateix subjecte 83 sabem que l’entramat urbà a la zona s’allu- nyava molt del concepte de barri que tenien els contemporanis: «No hi ha barri, no hi ha una puta botiga» (sic); «els veïns gairebé no exis- teixen». Sembla que aquesta última cita pot fer referència a les inte- raccions dins el mateix edifici, on sabem que hi havia un espai teòri- cament comunitari gairebé deshabitat. Entenem que els veïns feien més vida cap a fora, carretera enllà, que cap a dins. Aquesta imatge pot aportar, d’altra banda, informació sobre l’ús de les càpsules de mobilitat a començaments del segle xxi. Sabem que més tard, davant l’explosió demogràfica urbana, es van confondre amb les càpsules habitacionals, però encara no hi ha indicis conclo- ents sobre els usos mixtos en aquella època. Si recordem els treballs de Wong i Masdeu sobre els models de producció i la cadena de valor a la indústria de l’època, el subjecte 83 apareix com un dels introductors de la producció en cadena pròpia de l’antiga indústria automobilística aplicada a la construcció d’habitatges prefabricats.El seu èxit quedà palès amb la consolidació a partir dels anys trenta del seu segle de la zona suburbial de Collsuspina, al sector HJ892, amb més de quatre mil càpsules habitacionals instal·lades per la seva empresa, Smart Living. Com dèiem, al fons de la imatge apareix també la Ronda, via indis- pensable per a la connexió d’alguns barris benestants de Barcelona amb la resta del globus. El subjecte 83 és un exemple tipus dels usu- aris que hi circulaven des de la zona de vora mar, i probablement un d’aquells crítics amb aquesta infraestructura dels quals parlàvem en conferències anteriors: si quan es va construir la Ronda va signifi- car un avenç espectacular pel progrés de la ciutat, dues dècades des- prés ja havia quedat petita, si jutgem els comentaris trobats en dife- rents documents de l’època. L’èxode massiu de molts sectors de la població local a altres zones del territori va alleugerir substancial- ment aquesta sobrecàrrega de la infraestructura. Aquesta estampa del subjecte 83, en definitiva, resumeix bé les pràctiques de mobilitat de la ciutat en crisi, i és, a més, una metàfora perfecta per entendre la dialèctica entre habitatge i transport que tan rellevant és encara avui per als historiadors interessats en els segles xxi i xxii. 90 → 168, Territori Rondes C A R M E N G A L I N D O Carta al regidor L A M I N A Il·lustríssim senyor regidor, M’ adreço a vostè, com moltes altres vegades, per exposar-li de nou el que no és sinó la preocupació de tants veïns de la Mina, deixats de la mà de déu i les autoritats compe- tents. Com probablement recorda, perquè no és la primera vegada que parlem, passa que jo, a banda de ser la presidenta de la Plata- forma d’Entitats, de l’Associació de Veïns i membre de la Coordina- dora de Medi Ambient, visc en un sisè pis del carrer Llevant i, si així m’ho deixa dir, gaudeixo una visió privilegiada de la problemàtica concreta que aquí li vull exposar. Permeti’m que el posi en context. Quan vaig venir d’Almeria acabada de casar no ens va quedar altre remei que anar a viure a les barraques de Can Tunis. La meva mare plorava com una Magdalena quan va saber que havia marxat d’An- dalusia, on potser érem pobres però entre quatre parets i un sostre, per anar a petar a un campament a l’ombra de Montjuïc. Malgrat tot, i potser perquè érem joves, recordo aquells anys amb alegria. L’es- perit de comunitat entre tots els barraquistes era sòlid com el pòrt- land, i quan hi havia festa, la festa era deu vegades millor. Però van passar els anys i la ciutat va créixer, i Barcelona va decidir que allà on vivíem, als límits de tot plegat, hi havia d’anar una via ràpida. I ens van fer fora per construir la ronda Litoral. Ens van portar aquí a la Mina, a un altre límit de la ciutat, més lluny potser però encara verge ↗. També de records i d’estereotips. Arribàvem al nou pis de protecció oficial exaltats pel nou futur per- què tot estava per fer, però ens vam trobar una realitat que no era aquella per la qual pensàvem que lluitàvem. Eren quatre parets, sí, però poca cosa més. Vam haver de treballar moltíssim, amb un prés- tec que van concedir al meu marit a la feina, a la Fecsa, per endreçar el pis i convertir aquell forat en casa nostra. Llavors érem els meus primers tres fills, el meu marit i jo. I a la resta de la finca, a la resta → 136, Territori Rondes 91 R O N DA L L E S 92 N O U B A R R I S 93 R O N DA L L E S del barri, altres barraquistes de Can Tunis, del Camp de la Bota, del Somorrostro. Però un dia, anys més tard, la Ronda que ens va fer acomiadar del barraquisme va tornar a aparèixer del no-res i se’ns va clavar davant dels nassos. Sentíem de cop i volta tronar les excavadores i els mar- tells picadors que feien gemegar les parets de fireta de casa, i vam veure caure els edificis del barri de la Catalana des de la finestra la meva habitació. S’escolava la pols i el soroll d’aquell terreny entre la Mina i el riu, que esdevenia pastura del progrés. Quan van haver aca- bat les obres, ens vam adonar que vèiem i sentíem els cotxes a tocar, que els operaris marxaven i allà no hi havia cap barrera d’insonorit- zació instal·lada. Des de llavors, des de l’any 92, les hores punta dels dies d’estiu el soroll dels cotxes i el tren eclipsa els crits, els jocs i les baralles al carrer que venen de l’altra banda de l’edifici. Vint-i-sis anys, regidor. Vint-i-sis anys convivint amb un soroll que ningú mai s’ha preocupat d’amortir ↗. A vegades, quan tanco els ulls per fer la migdiada amb les finestres obertes, el brunzit de fons em fa pensar que el paisatge mai no canvia per a la gent com nosaltres, que vam fugir de la Ronda per acabar tornant-hi a caure de morros. Tot i que potser el problema no és que ens atrapés per no córrer prou, sinó que la fugida era impossible dins d’aquest cercle de dimensions mons- truoses. Avui la Mina viu una degradació inveterada i sobre ella, com una capa de greix, l’estigma de la mateixa degradació, que es confon amb l’anterior i fa encara més difícil desterrar-la. Hi ha droga, però no és només la droga; hi ha famílies mafioses, però no són només les famí- lies mafioses; hi ha les pel·lícules de José Antonio de la Loma, però no és només el mite. Fa més de deu anys que esperem que el Bloc Venus vagi a terra, que es trobi una solució per a aquell edifici ruïnós i per als que hi malviuen. No, el problema no són les baralles entre clans, ni les ocupacions ni la marginalitat. Això en tot cas en deu ser la conseqüència. Ara, si mirem per la finestra des del menjador, cap a Barcelona, i aixequem la vista més enllà del que passa al nostre carrer, al fons tro- bem uns edificis de luxe als quals no es pot accedir: podem dir-ne la Mina pija. Una comunitat tancada amb piscina i facilitats inversem- blants al nostre barri que ha aparegut com un bolet i que pel que sem- bla allotja xinesos de molts diners del mercat majorista de Badalona. A l’altra banda de casa, cap al nord, més enllà de la Ronda i sobre les 94 → 34, n Rondes C A R M E N G A L I N D O runes de l’antiga fàbrica Bultaco, sobre les restes dels magatzems i els camps de conreu desallotjats, comença a aixecar-se la nova Cata- lana. Un barri a la riba del Besòs que per la seva proximitat al mar i les bones connexions amb la ciutat i el món serà una joia immobilià- ria de primer ordre. I nosaltres aquí al mig. En els darrers anys el preu del sòl al barri ha pujat fins a un qua- ranta per cent i aviat s’acabarà el període de cinquanta anys durant el qual els nostres blocs de protecció oficial no es poden desqualifi- car. Aviat, ben aviat, tothom podrà vendre lliurement, i el mercat ja s’està fregant les mans tot pensant com aconseguir el botí. D’aquí ens voldran tornar a fer fora, com és natural, però ves a saber si jo ho arri- baré a veure. Mentrestant, la Ronda segueix allà. I la via del tren. I els centenars de cotxes, entre ells potser el seu, que circulen sense descans tres- cents seixanta-cinc dies l’any. Il·lustríssim senyor regidor, em jugo una fideuà que quan la Mina i el Besòs hagin canviat de dalt a baix, quan comenci a arribar de Bar- celona i d’arreu del món nova gent amb més poder adquisitiu, amb carrera universitària i bons amics al centre de la ciutat, això que avui li demano jo amb aquesta missiva no necessitarà ni quatre línies de text ni una lleugera protesta al carrer. Estic convençuda que quan tot això passi la Ronda s’acabarà insonoritzant sense que ningú pre- gunti res. Així doncs, si s’ho para a pensar, només li demano una cosa ben fàcil: que avancem la feina. Que facin vostès el que calgui per antici- par-se al que de ben segur acabarà passant tant sí com no i es cobreixi la Ronda en vida nostra d’una santa vegada. ↗ Atentament, Carmen → 42, n Rondes 95 R O N DA L L E S R O S A D E U LO F E U La casa a la llera del riu S A FA R E TJ O S , S A N TA C O LO M A F red i silenci a la casa. Els rellotges són una dotzena escam- pats en pocs metres quadrats de paret i emeten l’únic soroll que és capaç d’eclipsar el brunzit monòton dels cotxes que travessa el riu. Un tic-tac de tarda de tardor tota l’estona. La Rosa posa l’aigua per al te al foc. Treu la tassa i el sucre dels armaris men- tre nota el fred del novembre al nas i el silenci del pas del temps a l’esquena. Fora l’avi, encara jove, pica pedra i neteja el solar per aixecar els fonaments de la casa. La mare, una nena, recull pedres del riu i ajuda amb la sorra. Les tietes, més petites, porten totxos del car- rer i els netegen com poden. Passen tres o quatre minuts, l’aigua del te comença a bullir i l’àvia ha establert l’herboristeria al primer pis, plena dels manats que els caps de setmana recullen al Berguedà. Ara la mare ja és gran, s’ha casat, i abandona la casa de la família, que s’aixeca humil però ferma sobre la llera esquerra del riu Besòs. Se’n va a viure amb el pare al carrer de la Mercè, al centre de Barcelona, però hi tornen els caps de setmana i les festes de guardar. Agafen el metro a l’estació de Correus i a Urquinaona el 70 que els deixa a la carretera de Sant Adrià. De moment Santa Coloma queda lluny i al voltant de la casa només hi ha camps i turonets. La Rosa, però, ja ha nascut. El sol comença a caure i els avis han mort. Se serveix el te i seu, mentre fora, a l’hort, ella mateixa quaranta anys més jove cull els fruits que la seva tieta hi va plantar. Patates, pèsols, blat de moro. Encara no ha conegut en Francesc. Dalt, al primer pis, un cosí trenca per accident el moble modernista que l’àvia tenia a l’herboristeria. La fusta esdevé cendra i després pols en qüestió de segons. Ara en Fran- cesc ja hi és, i l’acompanya a buscar aigua a la font de Safaretjos ↗. I van a banyar-se al riu i beuen de l’aigua que baixa sense parar-hi esment. I després de dinar pugen fins a Can Butinyà, a prop de Santa Coloma, on viuen uns amics de la colla sardanista. És la nit de Cap d’Any i al voltant de la llar de foc s’acomiaden del 1965. 96 → 235, Des-cobrir les rondes R O S A D E U LO F E U Ara, després del primer glop de te que encara crema, en Francesc i la Rosa són casats i viuen a un pis a Barcelona, a la Diagonal entre Nàpols i Sicília, a prop de la Sagrada Família. Però la casa és el refugi de natura i pau dels caps de setmana. De dilluns a divendres ella tre- balla en una passamaneria i a les tardes fa de dauradora. El temps s’estén sense límit mentre col·loca el pa d’or sobre la fusta amb els pinzells de pèl de marta. Gairebé com quan rega les plantes de l’hort els divendres al vespre. Neixen els seus tres fills. Una generació més omple la casa a la llera del riu. Santa Coloma i Sant Adrià es confo- nen, els carrers s’encavalquen i milers de nous veïns els envolten. De sobte és diumenge i la tieta que hi viu rep els nebots per dinar. En Francesc baixa al pati a preparar l’arròs mentre a la taula ja parada dues dotzenes de mans fan desaparèixer les olives, les patates i fins a dues ampolles de coca-cola. El dinar entre acudits i cançons dura mesos, potser anys. Després de les postres la tieta espolsa les esto- valles i de les restes sis ocells baixen a picotejar-ne les engrunes. La Rosa s’acaba el te. Deixa la tassa a la pica, i rere els turons de Mont- cada veu els penúltims raigs del sol desaparèixer. A l’altra banda del riu la indústria creix a un ritme frenètic i tapa l’horitzó de la ciutat. És 1991. La llera barcelonina és un daltabaix d’asfalt ↗, roca i pneu- màtic, i les obres ensordidores de la Ronda canvien la fesomia del Besòs per sempre. Els sis, vint, cent cinquanta ocells, espantats pel terratrèmol a l’altra banda, no tornaran. I les sargantanes que pugen pel llorer i les serps que ningú no veu entre les roques i els plàstics desapareixen d’un dia per l’altre. La Rosa torna a seure a la cadira mentre arriba la nit. La tieta ja no hi és. Ara són ella i en Francesc els que habiten la casa i fan d’avis. Cap dels dos no fan el que un cop feren. Ella ja no treballa de daura- dora sinó de cuinera; ell segueix sent un manetes però treballa en un magatzem. Sobre els seus caps l’amenaça de blocs de pisos a la façana del riu, l’expropiació de la casa i una nova Santa Coloma gairebé futu- rista que no admet horts ni plantes baixes. Malgrat tot allà seguei- xen, a l’espera que caigui sobre ells un pla urbanístic en suspens. De moment és dissabte al matí i esperen que el seu net acabi per anar a correcuita a l’entrenament de futbol. El quarto del llit turc on fins fa uns moments dormia el cosí de la Rosa ara és el lavabo on en Fran- cesc pica a la porta. «Va, que anem tard», crida. I des de dins el nen diu que ja va, que encara tenen temps. Surten tots tres esperitats i tanquen la porta → 42, n Rondes, → 174, Territori Rondes 97 R O N DA L L E S 98 N O U B A R R I S 99 R O N DA L L E S de cop. Sembla que anaven bé, però no te n’adones i el temps passa volant. La Rosa s’aixeca un altre cop de la cadira i busca la rebequeta que ha deixat al sofà. A la taula de la sala comprova que l’espelma segueix encesa. Il·lumina la fotografia emmarcada d’ells dos, quan en Fran- cesc encara hi era. I al costat un grapat de fotografies escampades sobre l’hule, un grapat de records dins d’aquella casa que aviat farà noranta anys. W I L L I A M B E N Í T E Z Travessar el Besòs N U S D E L A T R I N I TAT «A prendre pel sac!». Tanca la porta de casa sense dir res però amb un violent renec interior. Com una de cada tres vega- des que dinen junts. La sang no arriba mai al riu amb aquestes bronques amb sa mare, però li canvien l’humor tot el dia. I comença a donar voltes al passat, a fa quatre o cinc anys, quan encara vivia al Paraguai però els seus pares ja estaven divorciats. L’un va anar cap a l’Argentina, l’altra va creuar l’Atlàntic. Aquells anys, de bullying a l’escola «per no tenir pares» i el ressentiment contra gai- rebé tothom; els anys vivint amb sa germana i creixent amb la tutela cabdal de la Rosa quan els pares no hi eren i a la qual just abans que el càncer matés va fer una promesa: marxaria de Llatinoamèrica, troba- ria el seu futur a Barcelona i es retrobaria amb sa mare. Sobre el cap, sobre els carrers de Santa Coloma pels quals ara roda amb l’skate, núvols de tempesta d’estiu. S’ha deixat el mòbil a casa. Vol estar sol, vol patinar, i el temps l’acompanya. Hi ha dos skate parks en aquesta banda del riu. A l’antic el van dei- xar d’anar perquè està sempre envaït per escúters, nens petits de patinet amb manillar que no sinó molestar i entorpir les normes bàsi- ques de convivència al parc. Els pares els acompanyen sovint, i això, encara que hauria de ser a l’inrevés, ho fa fins i tot més emprenya- 100 W I L L I A M B E N Í T E Z dor: no els vigilen, passen d’ells i es posen a fumar a la cantonada, i si hi ha algun petit accident, perquè el nen escúter no sap on para i es creua al mig del bowl o a les rampes, només llavors el pare s’aixeca i esbronca l’skater perquè ha d’anar més amb compte. Una plaga. Tra- vessa la ronda de Dalt, que aquí a Santa Coloma es fa dir avinguda Pallaresa, cap al nou skatepark. Trona allà al fons, darrere els turons i entre els blocs rosats del Sin- guerlín. Encara necessita un parell de trucs amb la taula per desem- boirar el cap, i a ell la pluja, si finalment es posa a ploure, l’hi bufa bastant. Però, collons, al nou skatepark avui també hi ha gent, un avi amb els seus nets practicant amb el patinet que s’han fet els amos de l’espai i li compliquen els plans. No li queda altre remei que traves- sar el riu, en la direcció de l’eixam de vehicles que venen del Maresme cap a Barcelona, per patinar al parc de Baró de Viver. De tant en tant, si la circulació no és exagerada, juga a ser un cotxe més amb l’skate i baixa a la calçada per agafar velocitat. Algun dia aprendrà a con- duir, però de moment en té prou amb les quatre rodes de la taula. L’any vinent començarà el PFI de Mecànica per seguir els passos del seu germà gran, tot i que el que vol és acabar muntant, naturalment, una botiga de skates. En vendrien, però també en repararien. No tot- hom es pot permetre tenir sis taules esperant sota el llit, per si un dia amb un mal gest se te’n trenca una i l’has de llençar a les escombra- ries. La gent com ell, que no té un duro, si perd el telèfon, es fa fotre, i si trenca la taula queda a l’espera que una altra caigui del cel. S’ha d’anar amb compte amb el que es fa. Finalment, la soledat del ciment. A l’altra banda del Besòs, i sota el Nus de la Trinitat, aconsegueix el que buscava ↗. Els cotxes passen a molts metres sobre el seu cap, i rugeixen amb ràbia, però ignoren el que hi passa a sota. Un skatepark a la sortida d’una parada de metro on mai no para ningú, només una ànima emergeix de sota terra cada quinze o vint minuts. Qui devia decidir que allà aniria bé una pista de patinatge? Probablement es va idear per eliminació, perquè no hi cabia un edifici, perquè ni un bar ni un centre cívic ni un supermer- cat tenien sentit en aquell forat que no pretén ser res més que un des- campat de disseny. I perquè allà, al mig del no-res, entre matolls, rei- xes i pedra no hi pinten res un grup de nens ni gent amb carros d’anar a comprar. Només patinadors solitaris. I els que s’atreveixen a creuar els pilars de formigó finalment obtenen el que volen: pistes buides, jardins d’asfalt aïllats de l’exterior per la constant caravana de metall → 42, n Rondes 101 R O N DA L L E S 102 N O U B A R R I S 103 R O N DA L L E S i benzina. Ni tan sols la nuvolada fosca del nord sembla que s’atre- veixi a baixar. Ja abans de posar el peu dret sobre la taula, li ha passat l’enuig amb sa mare. Al cap i a la fi són les coses de la convivència, de mares i fills. L’únic que el molesta de debò és quan aquestes esbron- cades i el mal humor afecten la seva relació amb l’Ainara. Empeny la taula i puja i baixa la rampa tres o quatre cops. Sona Skrillex als cas- cos, la música que més li agrada per patinar. Salta sobre la barana i fa un ollie sobre els esglaons. Cau i s’aixeca els cops que facin falta. Santa Coloma s’intueix però no es veu, Barcelona queda molt enllà. I ell, d’on és? A Santa Coloma hi viu, però no és català. Catalana és l’Ainara. Paraguaià? Probablement, però la seva vida, la seva escola, la seva noia, els skateparks per on patina i els carrers que camina són aquí. Llatí probablement seria la paraula; llatí a Catalunya en oposi- ció als catalans que van néixer aquí o que senzillament van arribar abans. Però intueix que el dia que torni al Paraguai serà tot un pèl estrany. El fet és que els catalans, els espanyols –ja ens entenem–, són diferents, pel menjar, per les maneres de fer, per la manera de relaci- onar-se. Aquí la gent crida molt per tot. Els fills als pares, fins i tot. Això a casa seva és impensable: les baralles són d’una altra mena. En tot això pensa abans de tornar a intentar l’ollie ninja amb què fa uns mesos va caure i es va fer mal al genoll. Avui, sense que hi hagi ningú per gravar-lo i pujar-ho a xarxes, ni un testimoni efímer que el gau- deixi, el truc surt bé. De sobte li sobra la soledat i pensa que proba- blement a la plaça d’en Baró, on es troben sempre tota la colla, ja hi haurà gent. Efectivament, cap a dos quarts de sis, ja n’han arribat nou o deu. Estan escoltant trap, que no és el que ell es posaria als cascos tornant sol a casa, però que per riure una estona un dimarts a la tarda està de puta mare. Més tard jugaran a futbol, uns tocs aprofitant que avui el barri està tranquil i les iaies no es creuen. En Will té clar que tard o d’hora tornarà al Paraguai, i que l’Ainara l’hi acompanyarà, que en tres o quatre anys posaran la casa de la mare al seu nom i començarà allà la seva vida adulta, la de debò. La seva vida obeirà a un pla elabo- rat amb seguretat incorruptible. De moment, els dies aquí van pas- sant, el genoll gairebé ja no li fa mal, i ara que els núvols de tempesta han escampat i el sol torna a picar, no es pot queixar de gaire res. 104 P I L A R L A B O R DA La nostra Florida T O R R E J Ú L I A L a fotògrafa i el periodista aconsegueixen seure a la taula de la Pilar després de cent gestions burocràtiques amb l’Insti- tut Municipal de l’Habitatge. Només els ha faltat lliurar una petició signada en papir amb ploma de fènix: l’Ajuntament protegeix el benestar dels veïns de la Torre Júlia amb guant de ferro i un cert hermetisme ↗. És ben comprensible, al capdavall. Són habitatges de protecció oficial per a gent gran amb serveis socials inclosos i s’ha de garantir el dret a no ser importunat pel primer borinot que passi pel carrer demanant entrevistes. Aquest parapet resta invisible de portes endins. La Torre no és cap presó, ni tan sols una residència. I a mesura que la Pilar explica com viu, al periodista i a la fotògrafa en el seu fur intern els va creixent un foc que podríem anomenar enveja i l’absurd desig de fer de cop sei- xanta-cinc anys per tenir dret a un piset. No cal parlar de paradís, ni fer escarafalls amb el que no és més que un digne habitatge de llo- guer protegit, però mirant des del terrat d’aquella torre, des d’una planta disset a l’extrem nord de Barcelona, només es veuen blocs de pisos on la cobdícia del mercat immobiliari estreny la butxaca i el coll dels que hi viuen. Tenir enveja d’una jubilada per culpa de la bombolla del lloguer, on s’és vist. La Pilar ha passat tota la vida al barri de la Prosperitat, relata, a tocar d’on avui s’aixeca la Torre. Va arribar abans de les grans onades migratòries dels seixanta, quan estereotípicament encara tot al seu voltant eren camps. Casetes baixes i garrofers. I baixar a Sant Andreu al mercat tot creuant la via del tren. El barri va canviar entre lluites veïnals. Es va casar, es van comprar un pis al carrer Conveni i quan es va separar del seu marit, que era un home ple de vicis, es va que- dar amb una mà al davant i l’altra al darrere perquè el pis estava a nom d’ell. I se’n va anar de lloguer, amb els fills encara a escola, i les va passar magres per tirar endavant. Sortosament, assegura, tothom sempre l’ha ajudat. → 30, n Rondes 105 R O N DA L L E S 106 N O U B A R R I S 107 R O N DA L L E S Quan va fer seixanta anys es va inscriure a les llistes per rebre un HPO, però la cosa s’allargava. Va entrar al bucle de la paperassa, de la renovació de la documentació cada dos anys, dels trajectes a l’Insti- tut de l’Habitatge allà baix a la Barceloneta, i de la insistència. Molta insistència. I ella amb l’aigua al coll, cada mes pitjor, perquè pagava sis-cents quaranta euros de lloguer i la seva pensió no arribava als sis-cents. Els estalvis estaven a punt d’esvair-se. L’angoixa no la dei- xava viure. Llavors un bon dia es presenta a l’Oficina d’Habitatge del barri, com qui no vol la cosa, i el noi al taulell, que ja la coneixia, li demana el DNI. «Va, doncs ara canvia la cara. Tens un pis a la Via Favència». Li van donar les claus un divendres. El dilluns ja hi vivia. De pagar sis-cents quaranta euros de lloguer a pagar-ne cent sei- xanta. Proporcional per a cada veí a la seva pensió. I viu en un ter- cer pis amb ascensor, amb balcó i amb una habitació més que sufici- ent pel que ella necessita. Espais comunitaris, solàrium, i a la planta baixa, quan s’escau, bingo, concerts i festes diverses. Setmana sí i setmana també. I entre veïns, cap de les misèries que un periodista morbós vol trobar en una comunitat tancada.Ni rastre de La que se avecina ni de La comunidad, ni de 13 Rue del Percebe; poc conflicte i poc esperpent. Només hi ha un ximplet, que és l’home aquell que no para de dir que es morirà dins la finca perquè està tot contaminat. En conjunt, alguns matrimonis i molta gent sola; de seixanta anys en amunt, fins i tot ancians que passen la norantena i que a ulls del món fan de la seva vida una proesa. No de tothom pot ser amiga la Pilar, és clar. El temps no dona per fer-se amb tota l’escala. Però gent amb qui tingui amistat, amb la qual xerri, amb la qual vagi a passejar o a comprar, n’hi ha ben bé una trentena. Uns veïns de dalt volen presen- tar-li un senyor, fins i tot, i no paren d’insistir-hi, però ella va quedar fins als nassos d’homes després del divorci i no vol saber-ne res. Tan bé com s’està sola o amb amigues, jugant a les cartes ara a casa de la Teresa, ara a casa de la Carmen, ara a casa seva quan el seu fill no ve a sopar. També donant-se suport mutu, com quan fa unes setmanes es va morir en Miguel, que es va morir assegut a una cadira, pobret, sense molestar ningú i sense fer soroll, com de costum. Llavors van plorar totes juntes, i van plorar amb en Xavi, el porter, que també el troba molt a faltar, com tots els veïns que el coneixien. I la Pilar acaba de parlar i la fotògrafa i el periodista, enmig d’un silenci que impressiona entre quatre parets de pladur, es refermen en el fet que tothom hauria de poder tenir un pis com aquell en l’últim 108 P I L A R L A B O R DA tram de la seva vida. És la nostra Florida, a Nou Barris, una comuni- tat on sempre són vacances per als jubilats, que s’aixeca disset plan- tes amunt en lloc d’escampar-se pels Everglades. La seva pròpia costa Atlàntica, la seva darrera frontera, és naturalment la ronda de Dalt, a la qual la Torre Júlia intenta viure d’esquena. La Pilar ja ho diu: «A la Trinitat mai no hi va gaire», el seu barri de referència és la Prosperi- tat. Perquè ella ha viscut sempre allà i perquè, no fotem, més enllà a banda del Mercadona no hi ha gaire res. Ara que busquen signatu- res per cobrir-la, ella, encara que no senti un bri de remor de cotxes des de casa seva, signarà ↗. Així s’han aconseguit sempre les coses al seu barri. I llavors, un cop coberta la Ronda, la fotògrafa, potser, però el perio- dista, segur, faran la paperassa que toqui per aconseguir un d’aquells pisos i ser membre d’una plàcida comunitat on sempre fa sol, els dies passen a poc a poc i, posats a barallar-se, només t’has de barallar amb el mal d’esquena i el sintrom. Tots volem jubilar-nos a Florida. E N R I C S T E E G M A N El fantasma del Tibidabo AV I N G U D A T I B I D A B O O ficialment aquella enorme casa a l’avinguda Tibidabo envol- tada d’arbres, palmeres i fullatge no es venia per la perpè- tua remor dels cotxes procedent de la ronda de Dalt, però malgrat que no es donés cap altra explicació pública aleshores, ells sabien que la raó era d’un caire prou diferent. La primera vegada van ser uns matolls que es movien impertinents, malgrat que a la visita se li havia assegurat que allà no hi vivia cap animal de companyia. Un ratolí foraster, potser un pardal o una merla, però el cas és que allà no hi havia res. Més endavant va ser el pou, al bell mig de l’hort. El fill adolescent del matrimoni Sànchez, interessats en la finca, va arribar a correcuita al rebedor per dir-los que allà hi passava alguna cosa estranya. Els somriures condescendents i incòmodes dels pares → 34, n Rondes 109 R O N DA L L E S es van acabar quan repenjats al brocal van comprovar que, efectiva- ment, se sentia un degoteig frenètic al fons quan allà no hi havia cap recipient capaç de vessar aigua. El cop definitiu, el dia que el nostre home va decidir que ja n’hi havia prou, va ser quan tot fent un cafè a la taula de la terrassa del pis principal que dona a l’impressionant jardí, el doctor Garrigosa, potencial comprador, va vessar la tassa en adonar-se que el brunzit de fons del trànsit desapareixia de cop. Però no com si no passessin més cotxes, sinó com si una gegantina bombo- lla els hagués envoltat hermèticament i mai més cap so fos possible. * * * «Aquesta casa la va construir Nicolau Rubió i Tudurí l’any 28 per al seu germà Ferran, que era industrial farmacèutic i fundador dels Laboratorios Andrómaco, que estaven just aquí al davant», ens explica l’arquitecte Enric Steegman. «Rubió era una persona molt eclèctica, molt flexible. No és un modern radical, ni de bon tros, però és un arquitecte molt hàbil en el domini dels estils. Aquesta casa, amb aquest aire British, per dir-ne d’alguna manera, amb l’obra vista emmarcada amb pedra artificial i aquestes finestres de guillotina, no s’assembla agents a altres obres seves. Fet i fet, es va prodigar molt més com a paisatgista que com a arquitecte. Són seus els jardins de la plaça de la Sagrada Família, el Turó Park o aquí a tocar, uns metres més amunt de l’avinguda Tibidabo, el parc de la Font del Racó». Després de la guerra, la casa de Rubió i Tudurí se la queda una asse- guradora, o això creu recordar Steegman. El que és cert és que «l’any 47», ens diu, «el pare de la meva primera dona, industrial tortosí, vol una representació comercial a Barcelona i venen aquí de lloguer». No posseïen una gran fortuna, però l’any 65 la van poder comprar. El sogre sempre recordava que després d’haver de tancar les seves tres fàbriques l’únic que li va sortir bé va ser aquesta casa. A principi dels vuitanta una moto atropella la sogra i mor. Enric Steegman es trasllada llavors a la casa, i al cap de poc, amb la dona i els cunyats decideixen que ha d’esdevenir plurifamiliar i que cada pis allotjarà un germà de la família. «Això anava en contra de l’orde- nança municipal, perquè en aquesta zona les cases només poden ser unifamiliars. Pots muntar una discoteca, unes oficines o una univer- sitat, però si vols una casa, ha de ser unifamiliar. L’objectiu d’aquesta normativa era la preservació del barri: pensaven que si donaven 110 E N R I C S T E EG M A N cabuda a habitatges plurifamiliars, aquestes torres tenien les hores comptades». Però alhora el que va fer això és que l’avinguda Tibidabo s’anés buidant de veïns. «La gent ha deixat de viure aquí». Ara han passat els anys, dos dels germans han estat substituïts per altres llogaters i ell viu amb una altra dona, encara a la primera planta. La casa de Rubió i Tudurí està en venda. A l’avinguda Tibi- dabo, el gran projecte del doctor Andreu, ideòleg de la Barcelona bur- gesa de principis del segle xx, els cognoms de les velles i poderoses nissagues s’han esvaït a poc a poc. «Avui diria que només hi queden els Güell». * * * Va ser a començaments de la tardor del 89. Els Laboratorios Andró- maco, a tocar de la casa, ja havien anat a terra i davant imperava el gran sotrac continu de les obres de les rondes. La rasa creixia per moments i només les palmeres i els matolls més alts protegien el jardí i l’hort de la pols. Era dissabte i el nostre home va ser el primer a lle- var-se per regar i collir els últims tomàquets de l’any, però ni així li desapareixia el mal humor provocat pel soroll de darrere el mur. De fet, aquell matí era fins i tot pitjor que durant la setmana. Se sen- tia una espantosa tremolor procedent del fons de la terra que, a més d’entrar per les orelles, pujava per les cames i es clavava a l’esquena. Va haver de deixar la mànega, tancar l’aixeta i anar a fer el cafè, però tot just quan obria la porta alguna cosa va esclatar darrere seu. Un dels petits murs protegits de la vista per la vegetació havia caigut i el jardí havia quedat ple de runa. Es disposava a sortir a esbroncar qui fos, a qualsevol operari, a l’alcalde Maragall si calia, quan per la cua de l’ull va veure que al jardí hi havia una persona. Va girar el cap esvalotat i no va veure ningú. Els nervis li devien haver fet una broma pesada. Quan finalment va sortir, el carrer era desert, les màquines perforadores estaven abandonades i sobre elles hi havia una capa de pols impossible. Després de llargs minuts intentant comprendre amb un nus a la gola l’estranya situació, va tornar al jardí i es va adonar que d’entre la runa sobresortia un objecte que no tenia cap mena de sentit que hi fos. Un mirall de tocador daurat que semblava que l’es- tava esperant. Mentre l’agafava, se li regirà l’estómac i una tensió vin- guda del no-res li tensà l’espinada. A través del mirall, veié casa seva, una finestra del primer pis, i allà, recolzat a l’ampit amb el seu bigoti 111 R O N DA L L E S 112 N O U B A R R I S 113 R O N DA L L E S i el seu llacet, amb el seu inconfusible posat noucentista, el mateix home que hi havia a les velles fotografies dels llibres on l’havia cone- gut, l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí, mirant-lo sense dir res. * * * «Quan vam venir a viure a la casa, al Pla general metropolità vigent ja hi havia la traça de laRonda, i nosaltres sabíem que ens en salvàvem pels pèls», explica Steegman. ↗ «De fet, la Ronda té una història més llarga. Els plans municipals dels anys cinquanta ja consideraven la introducció d’una via de densitat de trànsit important passant aproximadament per on passa aquesta, i l’any 76 es va concretar». I quan s’hi van posar, ens diu, «ho van fer bastant bé». Al que en deien Operació Vores de les Rondes hi van participar totes les administracions de l’Estat a través de l’Insti- tut Municipal de Promoció Urbanística. «No van expropiar només la traça de la Ronda, sinó les finques senceres afectades. Tu imagina’t quina broma per al propietari, si es quedés amb la meitat del terreny original i a més a tocar de la nova via. Comprar les finques senceres va proporcionar-los una quantitat ingent de sòl amb una edificabilitat latent important». Va intervenir-hi gent molt capaç. Josep Acebillo, Bernardo de Sola i el catedràtic de l’Escola d’Arquitectura, de reco- negut prestigi, Manuel Ribas Piera. Enric Steegman no s’està d’elo- gis: «Es nota la qualitat de la proposta. Està molt ben dissenyada i sap adaptar-se constantment, és atenta als llocs per on passa. Ara s’ha anat desfigurant perquè les pressions veïnals han obligat a cobrir trossos que no estaven coberts i ha perdut caràcter, i tot i que segu- rament s’ha guanyat en confort, les intervencions a posteriori no han estat a l’altura de l’obra original». «La ronda fa molt goig», segueix. «Fa goig des d’un punt de vista, sí, artístic. Si ho compares amb altres autopistes interiors, d’altres ciutats, de llarg la de Barcelona és la més maca». I això es veu en tot: en el disseny de la traça, amb aquests trams on la calçada lateral va muntada sobre la central però sense tapar-la, en els laterals que en alguns trams passen a estar només a una banda, en els detalls constructius, en les baranes, en els ponts, en la incorporació de vegetació al tronc… No veig manera de fer-hi una crítica negativa». I l’única cosa que l’afecta negativament, que és el soroll, diu que està segur que «d’aquí a vint anys haurà desaparegut per la imposició del cotxe elèctric». 114 → 28, n Rondes E N R I C S T E EG M A N * * * Quina era la raó de la presència de Rubió a la casa anys després de la seva mort? Què era el que no deixava descansar aquell home? Per què boicotejava sistemàticament qualsevol intent de venda? El nos- tre home no hi deixava de pensar. La resistència al canvi? La por de la desaparició definitiva de l’antic Tibidabo i tot el que representava? Al capdavall, el primer cop que va aparèixer va ser en el moment més crític de la construcció d’aquella gran rasa que amenaçava l’equili- bri i la pau de l’obra del doctor Andreu. Però ell i la seva família no podien romandre lligats de mans i peus a la casa per tot plegat. Amb el consell d’una experta espiritista, i no sense una comprensible i ben racional reticència, van fer un ritual una nit de novembre. Tot va anar com una seda. Van passar els nadals i uns quants interessats a com- prar la casa, i res més va tornar a alterar la normalitat. Fins que un dimarts de gener després de sopar, el nostre home va voler anar a fer una volta per la vora de la Ronda abans de dormir. Va sortir de casa i en obrir la porta de la tanca que dona al carrer tot d’una va deixar d’entendre el que estava passant. En creuar el portal el que es va tro- bar no va ser el carrer sinó un altre cop l’entrada de casa seva amb el jardí a l’esquerra. I si donava la volta i tornava per on havia vingut i intentava sortir al carrer, estava un altre cop a casa seva, atrapat en un bucle entre dues cases exactament iguals. Després de tres o qua- tre intents va decidir entrar-hi, va obrir la porta del rebedor i res no era com ho havia deixat. Una olor ocre, de porta tancada i brou, ho inundava tot. Fotografies i retrats antics d’altres persones i mobles totalment desconeguts. Què estava passant? On havia anat a parar? O millor dit, quan? Qui vivia allà, si era clar que no era ja la seva famí- lia? Al jardí va sentir soroll i en sortir al balcó va veure una taula parada i una gran família acabant de sopar. Germans, nebots i cosins. Allà al mig tornava a ser-hi ell, amb el seu vestit de tweed, la seva armilla i el seu llacet, amb el seu bigoti ben perfilat i fumant una cigarreta amb la mirada trista i perduda. La mirada de qui sap que tot s’acaba. 115 R O N DA L L E S X AV I P É R E Z Sobre la mida relativa de la carretera R O N D A D E D A LT En Xavi fa tants anys que transporta mercaderies com velles són les rondes. Recorda l’any 86, quan amb divuit anys el seu pare, fundador de l’empresa, el va posar a conduir una furgoneta. Barcelona encara no era global, ni tan sols era del tot olímpica, i la meitat de les grans infraestructures encara estaven per fer. Entrar a deixar un paquet al Poblenou des de Capellades, que és d’on són ell i els seus camions, era una travessia digna d’Anníbal, de Marco Polo, per la qual calia paciència i bona mà. «Quan la Seat encara no era a Martorell», recorda, «havíem d’entrar pel lateral de la Diagonal, pel Princesa Sofía, i baixar per la Gran Via de Carles III fins al passeig de la Zona Franca». Si havies de creuar Barcelona, agafa- ves la Gran Via, General Mitre o la Diagonal fins a Glòries, i d’allà al Poblenou; o per dalt, la carretera d’Esplugues i el passeig de la Bona- nova, a poc a poc, fins a la zona nord de la ciutat; pel litoral, el Para- l·lel, el passeig Colom i l’antiga avinguda Icària. Qualsevol trajecte, per descomptat, amb la càrrega de semàfors i el caos que comportava entrar a una gran ciutat. «Quan es van obrir les rondes va ser una virgueria. Retallaves temps i consum». ↗ Ningú no dubta que pel transport i la logística van ser necessàries, però ara s’han quedat fins i tot petites, perquè el parc automobilístic s’ha multiplicat, però també per la mateixa geografia urbana. «Com es pot créixer», es pregunta en Xavi, «si tenim el mar que limita qualsevol aventura?». I llavors, amb goig i potser un bri d’enveja, posa l’exemple de Madrid amb la M-40, que es va construir quan la gran ronda, l’M-30, va quedar desfasada. Concèntrica a l’an- terior però a deu quilòmetres de la ciutat, tot unint ciutats de la peri- fèria. I encara van considerar que no n’hi havia prou i van fer l’M-50, encara més lluny, a trenta quilòmetres, imprescindible per a trajectes llargs. «Però, és clar, aquí a Barcelona l’anell ja no es pot fer més gran». 116 → 13, n Rondes X AV I P É R E Z En qualsevol cas, parlem de camions petits, ↗ dels únics que poden arribar a la ciutat, perquè els grans, els tràilers, els de més de vint- i-sis tones, no poden trepitjar la ronda excepte amb autoritzacions especials i sempre a hores intempestives, de quatre a sis del matí, per exemple. Per a ells, la seva ronda és l’AP-7 i, si han d’anar a Badalona des del sud, han de passar per Sabadell. Barcelona es va fent gran, gegant, dins d’una armadura geogrà- fica que la constreny, i tard o d’hora molts s’han de plantejar com volen créixer amb ella. A en Xavi, allunyat des de Capellades del gar- buix urbà, no el va vèncer l’ambició i va decidir que amb sis cami- ons en tenia prou. No ofereix serveis internacionals, ens diu, perquè «des que van entrar els països d’Europa de l’Est a la Unió Europea, no podem competir amb els preus de la seva mà d’obra». I ara es dedica a fer transport per Catalunya i la resta de l’Estat amb clients que el coneixen bé. Segueix amb els de tota la vida i amb camioners que fa més de dues dècades que treballen amb ell. Continua conduint les rondes quan els dijous al matí, per exemple, ha de lliurar comandes del seu client paperer de Capellades als cinc Corte Inglés de Barce- lona. «Podríem créixer més, però això implica un seguit de coses que no fan per a la meva filosofia de vida». Al final, la mida de les coses sempre és relativa. → 8, n Rondes 117 R O N DA L L E S 118 N O U B A R R I S 119 R O N DA L L E S ADRIÁN CRESPO ORTIZ MARTA TORRENT ESCALA (Barcelona, 1981). És periodista. Escriu a la És llicenciada en Història per la Universitat Directa i a Vice España sobre temes diversos, de Barcelona. Va cursar estudis de Fotografia, però sovint relacionats amb la vida i la feina Audiovisuals i Joieria. Ha estat docent a a la ciutat de Barcelona. Ha publicat també Elisava-UPF i l’Istituto Europeo di Design. a la revista Diagonal, a Playboy i a Què Fem, Ha publicat fotografies en revistes i llibres, suplement d’oci de La Vanguardia. També i treballat amb editorials, estudis de disseny és màster en Ciència Política per la UAB, i agències de publicitat. Ha participat on va fer recerca en comunicació política, en exposicions individuals i col·lectives, i ha treballat en gabinets de premsa com el i exposat els seus projectes fotogràfics en de la Fundació Banc Sabadell. Avui compa- festivals d’art com el Festival d’Art Contem- gina les seves tasques com a periodista amb porani de Barcelona o el Wedding Kultur el sector turístic i l’afició al pòquer. Festival de Berlín. Les seves joies han estat presents a les últimes edicions de JOIA Barcelona Art Jewellery i Off Joia. Ha exposat a Espanya, la Xina i Alemanya. 120