b.mm | N. 66 | TARDOR 2005 | www.bcn.es/publicacions | PVP 2,70 EUROS
ARCELO
B N
metròpolis mediterrània A
66
b.mm | N. 66 |
TARDOR 2005
PVP 2,70 EUROS
QUADERN CENTRAL Ateneu i ciutadania
OPINIÓ REPORTATGE
Projecte APTM: reblar el clau De “gossera municipal” 
6 6 L’ENTREVISTA o abonyegar la superfície? a parc d’animals 
FREDERIC RODA DANIEL CID MORAGAS de companya
“El teatre es va crear per INFORME ENTREVISTA 2
8 400214 062238 investigar la naturalesa humana” El Bornet, de la realitat a la tela David Jou
b.mm TARDOR 2005
EDITORIA1 L
Un segle després
A les vigílies del 2006, B.MM ha volgut associar-se als prepa- historicista hagi de tenir un paper abassegador en l’Any de
ratius del que serà l’Any de l’Ateneu: la commemoració del l’Ateneu. El passat, el més honorable i el més gris, només es
primer centenari del trasllat d’aquesta entitat ciutadana al pot comprendre com cal des de l’anàlisi de cada context ciu-
seu casal del carrer de la Canuda. Tot i haver estat fundat el tadà i nacional específic. El que pretén substancialment la
1872, l’arrelament ciutadà d’aquesta institució privada no es commemoració és, doncs, descobrir i debatre el paper que
va produir fins al 1906, quan, després d’una etapa marcada pot tenir –i ha de tenir– l’Ateneu en les circumstàncies
per la itinerància i la precarietat, l’Ateneu va ocupar el Palau actuals i en la perspectiva del segle que comença. Des d’un
Savassona i va esdevenir des d’aleshores un dels espais més punt de vista molt general, l’Ateneu, i els ateneus que per-
dinàmics de la vida cultural catalana. De fet, l’any vinent farà viuen i els que han nascut en els darrers temps, representen
un segle de tot un seguit d’efemèrides de gran transcendèn- un batec col·lectiu que s’ha de cuidar i potenciar des de la
cia política i cultural, moltes de les quals van trobar en societat civil i des de les administracions, ja que suposen l’ex-
l’Ateneu un punt de referència capital o, fins i tot, l’escenari pressió d’una sociabilitat enriquidora, amenaçada, cada dia
principal de l’esdeveniment. El professor Joaquim Coll i més, per dues tensions disgregadores que es donen a les grans
Amargós, bibliotecari de la Junta Directiva de l’Ateneu i conurbacions de les societats més avançades: la tensió que
comissari de la commemoració del 2006, n’esmenta, entre convida a fomentar la individualitat, l’aïllament i la suggestió
d’altres, l’acte que va tenir lloc al nou “saló de càtedres” en del cau domèstic, cada cop més connectat electrònicament
homenatge als diputats i senadors que havien participat en la amb l’exterior, i la tensió que provoquen ofertes i hàbits que
manifestació multitudinària del 20 no troben cap altra raó plausible per
de maig en contra de la Llei de prosperar si no és en el foment de la
Jurisdiccions. “En aquest acte –recor- massificació, el gregarisme i la uni-
da Coll– va ser definit el paper de formitat. En democràcia i en un gran
l’Ateneu com l’espai dels intel·lec- marc urbà com Barcelona, tan plural
tuals i professionals que apostaven i complex, l’Ateneu pot ser el lloc on
pel realisme i la praxi política enfront cada dia s’encengui la flama de l’ide-
dels encartonaments doctrinaris i les al lliurepensador susceptible de
polèmiques estèrils”. D’un caire per- manifestar-se en la confrontació de
sonal, per bé que culturalment de criteris personals i immediats. Sense
molta rellevància, el comissari asse- mitjancers ni intermediaris. La pre-
nyala el fet que aquell 1906 Eugeni sidència actual de l’Ateneu, en mans
d’Ors iniciés la publicació del seu d’Oriol Bohigas, ho entén així en
Glossari, “uns textos que Xènius afirmar el propòsit de fer de l’entitat
redactaria sovint des de la mateixa l’element “incitador i l’altaveu del
biblioteca de l’Ateneu Barcelonès”. debat públic i el subministrador de
L’evocació d’una crònica retrospecti- judicis solvents sobre la vida col·lecti-
va, políticament i culturalment des- va, la cultura i la política”. I, tot ple-
tacada, o el recordatori amb noms gat, amb la necessària independència,
propis del gran nombre de ciutadans afegeix. És a dir, sense cotilles parti-
il·lustres vinculats a l’entitat, no distes ni gremialismes interessats.
suposa, de cap manera, que el vessant B.MM
Lluís Sans
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
“Ateneu Barcelonès: (...) Cada dia a l’hora del te parlo de tu i de la major part dels nostres
amics amb José Junoy, el pintor Sunyer, l’escultor Casanovas i un pintor francès, Mortier,
que et coneix. Prenem el te a uns grans magatzems de la Rambla (...).”
Valéry Larbaud (Vichy, 1881), escriptor. Carta al poeta Léon-Paul Fargue. 66
http://www.bcn.es/publicacions
1 EDITORIAL
28 3 OBSERVATORI
QUADERN CENTRAL 6 OPINIÓ
El 2006 fa un segle de la Projecte APTM: reblar el clau o
instal·lació de l’Ateneu abonyegar la superfície? DANIEL CID
Barcelonès al carrer de la 8 INFORME
Canuda. Una bona ocasió El Bornet pintat RAMON ARÚS
per revisar la història de 18 L’ENTREVISTA 
l’entitat i les propostes de Frederic Roda: “El teatre es va crear per
renovació que planteja la investigar la natura humana”
seva actual junta directiva. NÚRIA ESCUR
26 L’OPINIÓ DE JOAN CLOS 
L’Ateneu, caixa de ressonància de la
6 OPINIÓ ciutat
L’historiador del disseny Daniel 28 QUADERN CENTRAL
Cid Moragas defensa el projecte Ateneu i ciutadania
APTM, que explora les condicions 72 REPORTATGE
de l’habitatge assequible. De “gossera municipal” a parc 
Construir apartaments de 30 m2
d’animals de companyia J. CASANOVAS
com a opció de lloguer per a una 76 ENTITATS
sola persona és viable des del punt JORDI CASANOVAS
de vista arquitectònic. 80 DES DEL CAMPUS
JOSEP PLAYÀ MASET
18 L’ENTREVISTA 81 LLIBRES
Frederic Roda ha estat impulsor 82 ENTREVISTA-2
de molts projectes en els àmbits David Jou SÍLVIA COLL
de l’art, de la sociologia i fins i tot 85 PREMSA INTERNACIONAL
de la política. El teatre català no 86 REPORTATGE-2
hauria estat el mateix sense la seva Rellotges a la vista DANIEL ROMANÍ
intervenció. 93 EXPOSICIONS/NOMS 
PROPIS
72 REPORTATGE 96 ÚLTIMA PÀGINA
Barcelona té una normativa Joan Guerrero, el fotògraf solidari
pionera sobre la protecció dels XAVIER MORET
animals de companyia. El Centre PORTADA: Activitats en el jardí de
d’Acollida de Collserola planeja l’Ateneu Barcelonès, una entitat que
convertir-se en un parc per treballa per adaptar-se als nous temps
facilitar les adopcions i millorar la en el centenari de la seva instal·lació a
vida dels gats i els gossos. la seu del carrer de la Canuda. 
Foto: Eva Guillamet
BARCELONA. METRÒPOLIS MEDITERRÀNIA NÚMERO 66 TARDOR 2005
Editor: Direcció de Comunicació Corporativa i Qualitat de l’Ajuntament de Barcelona. Edició: Imatge i Producció Editorial. Passeig de la Zona Franca, 60. 08038 Barcelona. Tel. redacció: 93 402 31 11/ 04 / 05.
Secretaria de direcció: Tel. 93 402 33 18. Fax: 93 402 30 96. Adreces electròniques: bcnrevistes@mail.bcn.es, http://www.bcn.es/publicacions. Direcció: Joan-Anton Benach. Coordinació editorial: Carme
Anfosso. Coordinació Quadern Central: Jordi Casanovas. Seccions fixes: Josep Playà Maset, Núria Escur, Imma Muñoz. Col·laboradors: Bertomeu Marí, Albert Garcia Espuche, Jordi Castellanos, Daniel Cid
Moragas, Ramon Arús, Xavier Moret, Daniel Romaní, Sílvia Coll, Jordi Casanovas, Oriol Bohigas, Josep Faulí, Joaquim Coll, Daniel Venteo. Consell d’Edicions i Publicacions: Ferran Mascarell, Enric Casas, Alfredo
Jorge Juan, Màrius Rubert, Joan Conde, Glòria Figuerola, Joan A. Dalmau, Oriol Balaguer, Josep M. Lucchetti, José Pérez Freijo. Selecció citació sumari: Lluís Permanyer. Disseny original: Pintó Fabregat Pinós.
Maquetació: Santi Ferrando, Olga Toutain. Fotografia: Antonio Lajusticia, Eva Guillamet, Carlos Bosch, Ana Portnoy, Rafael Escudé, Lluís Sans, Pepe Encinas, Pere Virgili, Albert Fortuny, Anna Boyé, Laura Cuch, Dani
Codina. Arxius: AHCB-AF, Institut del Teatre, Arxiu Català-Roca, Arxiu Mas, Xarxa de Consum Solidari, Fundació Solidaritat UB, UPC, EFE. Il·lustració: Silvia Alcoba. Correcció i traducció: Tau Traductors, L’Apòstrof,
SCCL. Edició de web: Miquel Navarro. Disseny i maquetació de web: Elisenda Bonet. Fotomecànica i impressió: Impremta Municipal. Subscripcions: M. Àngels Alonso. Administració: Ascensión
Garcia. Tel. 93 402 31 10. Distribució: Tel. 93 402 31 30. Passeig de la Zona Franca, 60. Dipòsit legal: B. 37.375/85 ISSN: 0214-6223 BARCELONA. METRÒPOLIS MEDITERRÀNIA s’edita en castellà i català.
Informació: Tel. 93 402 31 30. Els articles de col·laboració que publica B.MM expressen l’opinió dels seus autors, la qual no ha de ser necessàriament compartida pels responsables de la revista.
L’OBSERVATOR3 I
Muntadas
On Translation: 
i Giardini
cions domèstiques romanes o àrabs, amb un reix una nova referència a la noció de territo-
espai central principal entorn del qual s’orga- ri i de les desigualtats –o relativisme– que
nitzen les sales perifèriques, que l’envolten. En suposa aquesta centenària cartografia políti-
aquestes sales, es presenten treballs existents co-cultural. La presència i la propietat de la
TEXT Bertomeu Marí
de la sèrie On Translation segons un criteri Biennal, així com la representació que consti-
Comissari del Pavelló Espanyol de la
temàtic i d’adequació a l’espai. tueix, són típiques d’una confrontació inter-
Biennal d’Arts Visuals de Venècia
On Translation: I Giardini transforma la sala nacional d’un altre temps. La Biennal s’orga-
central del pavelló en un espai híbrid on es nitza segons el format dels pavellons nacio-
combinen característiques dels llocs d’espera nals i es desenvolupa ja des de principis del
A principis del mes de juny d’aquest any dels aeroports o estacions, dels centres d’in- segle passat inspirant-se en els pavellons
es va inaugurar la 51a edició de la formació o de les agències immobiliàries. Un temàtics de les exposicions universals. Potser
Biennal Internacional d’Arts Visuals quiosc d’informació ofereix imatges dels és aquest desig d’universalitat típic del segle
de Venècia. Aquest esdeveniment, de més de pavellons nacionals, tant els que trobem a dins XIX el que fa de la Biennal un laboratori
cent anys d’antiguitat, s’ha convertit en una del recinte dels jardins com els que s’han anat anacrònic, fora de temps, però laboratori, al
mena de model imitat gairebé pertot arreu, escampant per la ciutat de Venècia. Al darrere capdavall.
però irrepetible. En efecte, la Biennal es va del quiosc podem trobar-hi la llista dels països
instaurar en els Giardini di Castello, jardins que no participen en aquesta edició de la
construïts per decret de Napoleó com a àrea Biennal, segons la llista de països reconeguts
d’esbarjo al cor d’un barri treballador de la per l’ONU actualment.
ciutat. A través d’uns telèfons d’informació, el visi- El Centre Cultural del
Antoni Muntadas, -Premi Nacional d’Arts tant-usuari pot escoltar, en anglès i en italià, la
Plàstiques 2005-, per a aquesta edició va història de cada pavelló i el seu estatut immo- Born
transformar el pavelló espanyol en el pavelló biliari –si és propietat del país, si és arrendat,
On Translation, tot inserint-lo en la sèrie de si és llogat, si és compartit amb altres lloga-
treballs que porta a terme des de fa més de deu ters…–, a més de la història dels Giardini. Al
anys. Així, doncs, el Pavelló de la Traducció centre de la sala, seients típics d’aeroport per- TEXT Albert García Espuche
conté una obra específicament concebuda per meten el repòs, l’espera… Una doble pantalla Director Científic del Projecte del
a l’ocasió i motivada directament pel context de televisió ofereix informació visual sobre la Centre Cultural del Born
físic on se situa. Aquesta obra, que l’artista transformació dels pavellons, les seves faça-
defineix com un ambient, ocupa l’espai cen- nes, les modificacions que han experimentat,
tral d’un pavelló que recorda les construc- etc. i, a més, una sèrie de missatges escrits que Las ciudades no las componen las piedras, sino
fan referència a la quantificació del món en el los habitantes.
qual vivim: estadístiques, quantitats de mani- Narcís Feliu de la Penya
festants, de morts en accidents, de passatgers,
de visitants de museus, etc., així com pregun- ots aquells que han pogut contemplar
tes típiques del visitant de Venècia. A les
parets, una sèrie de caixes de llum presenten T el magnífic conjunt actual del Born,
format per l’edifici obra de l’arquitecte
grans fotografies de gent fent cua a llocs i Fontserè i l’enginyer Cornet i el jaciment
situacions diverses: la cua davant d’una ofici- arqueològic de l’inici del segle XVIII, han
na d’immigració a Barcelona, la cua per treu- constatat un fet insòlit: al Born gaudim d’una
re les entrades per al cine, la cua per entrar al ciutat dins un edifici.
MoMA, per esperar l’arribada del vaporetto a L’origen d’aquesta sorprenent i brillant realitat
Venècia… física està, com sabem, en la derrota de l’11 de
On Translation: I Giardini s’articula entorn de setembre de 1714. El primer element de con-
diferents eixos concèntrics. D’una banda, tingut a explicar en el Centre Cultural del Born
entorn de l’anacronisme de les representa- és, lògicament, aquest punt de partida i tot el
cions nacionals en el context de la Biennal que va suposar per a la ciutat i per al país.
mateix. En efecte, l’art, avui més que mai, no Els altres dos elements de contingut els donen
obeeix a criteris o raons de pertinença a una les dues realitats materials que són presents en
nacionalitat o una altra, ni de l’espectador ni aquest singular paisatge: l’edifici del vell mer-
del públic. D’altra banda, la similitud dels cat i el jaciment arqueològic. El primer, mag-
Giardini amb un mapamundi incomplet ofe- nífic exemple d’arquitectura de ferro del segle
Eva Guillamet
NÚMERO 66 TARDOR 2005  B.MM
4 L’OBSERVATORI
XIX, remet a la Barcelona de la industrialitza- cop de la dictadura franquista va ser molt dur i,
ció i de l’Eixample que el van fer possible. El durant anys, va anar fent la viu-viu personalit-
segon, el jaciment arqueològic més important zat gairebé en la figura del Dr. Aramon.
del període a tot Europa, ens ajuda a explicar la L’Institut En arribar la democràcia, tot i que un decret
ciutat medieval i, sobretot, la del segle XVII i reial li ampliava les competències pel que fa a la
l’inici del XVIII. llengua a totes les terres de parla catalana,
Cal ser conscients d’una altra condició insòlita d’Estudis l’Institut ja no podia plantejar-se en els termes
del conjunt del Born: el coneixement associat a inicials ni en els que havia anat prenent en els
ell en fa una peça cultural única. En efecte, Catalans anys trenta. La investigació, les grans infraes-
sabem qui vivia a cada casa, quin ofici o activi- tructures de la investigació, són actualment a
tat econòmica tenia cadascú, quins mobles i a frec del centenari les universitats, aquí i a tot arreu, i és en relació
objectes es trobaven en cada un dels habitat- amb l’àmbit universitari que s’ha de plantejar
ges, etc. Caminar, avui, per aquesta ciutat del la recerca, perquè, llevat d’unes poques mino-
Born no és fer-ho només entre pedres, sinó ries, la connexió amb la docència i la formació
entre ciutadans i activitats, entenent el contin- TEXT Jordi Castellanos de nous investigadors resulta inevitable. És en
gut físic de cada casa, cambra a cambra, però Membre de l’IEC aquest sentit que l’Institut ha tingut una autèn-
tenint en compte, també, l’alimentació i la tica refundació en aquests darrers anys, una
salut, la medicina i la farmàcia, el joc i la festa,
la indumentària i el transport, la guerra i el viat, el 2007, farà cent anys de la crea-
treball..., el treball realitzat per desenes d’oficis ció de l’Institut d’Estudis Catalans.
diferents en els tallers i botigues d’aquest espai A Cent anys d’una institució científica
singular. que, com tantes coses que haurien hagut de for-
La història que aquí es pot explicar, en relació mar part de la normalitat cultural d’aquest país
amb el jaciment i el mercat, és, sens dubte, la nostre, ha passat gairebé la meitat de la seva
més propera a nosaltres, la que més ens inte- vida en la clandestinitat i, si no, en unes condi-
ressa a tothom: la història dels ciutadans. Tots cions precàries que no li han permès de realit-
els temes d’interès que sorgeixen de la visita a zar les funcions per a les quals va ser creat.
aquest conjunt són temes de present i de futur. L’IEC és, de fet, una acadèmia d’acadèmies.
De la mateixa manera, el Centre Cultural del Tota acadèmia és sempre, poc o molt, acadèmia
Born serà, partint de la mirada històrica, un d’autoritats, és a dir, una institució que dicta,
centre de present i de futur. Quatre grans sales, en el seu camp, la norma a seguir, per part dels
dedicades a exposicions i a d’altres activitats ciutadans o de les institucions polítiques i
culturals, permetran una reflexió sobre les socials. Però l’Institut, en el moment de la seva
qüestions socials, culturals i econòmiques, creació, més que acadèmia d’autoritats pretenia
Eva Guillamet
actuals i futures, que tenen a veure amb ser un centre de recerca, en un moment en el
Barcelona i les altres ciutats del món. Així, el qual els estudis històrics i arqueològics (amb la refundació que probablement haurà de conti-
conjunt de l’oferta cultural, que des de l’anàli- descoberta de les pintures romàniques i nuar ara sota la presidència de Salvador Giner,
si del passat es projectarà al present i al futur, d’Empúries) prenien un relleu i una presència i també en el futur .
garantirà el primer objectiu del Centre considerable en el procés de renovació i de L’any passat va morir sobtadament el Dr. Josep
Cultural del Born: que un espai que durant sociabilització de la identitat catalana a l’entra- Laporte, sense poder acabar el seu mandat pre-
segles va ser un barri molt actiu de Barcelona i da del segle XX. Era, també, un moment en el sidencial. Havia recollit un Institut carregat de
després un equipament urbà essencial torni a qual la universitat, anquilosada, tancava les deutes, entre d’altres, els que provenien del no
ser dels ciutadans. portes als estudis catalans (les càtedres propo- pagament per part del Govern central, alesho-
sades pel Congrés Universitari Català havien res en mans del PP, de la part que els correspo-
començat a funcionar al marge de la universi- nia en la rehabilitació de l’edifici del carrer del
tat, dins els Estudis Universitaris Catalans). Carme. Això havia provocat un endeutament
L’Institut, doncs, va ser un autèntic motor de la que, per sort, amb els canvis polítics, s’ha
modernització científica i, després de la seva pogut resoldre. El Dr. Laporte ens ha deixat la
ampliació el 1911, amb la creació de dues altres institució sanejada i preparada per al futur.
seccions, entre elles la Filològica, va impulsar, Què és, què ha de ser, l’IEC en la societat cata-
sota la direcció de Pompeu Fabra, la reforma lana del segle XXI? La ciència, la recerca, són
ortogràfica. Lentament, a través de les seccions activitats universals que s’han de fer des d’una
i de les organitzacions filials (Institució perspectiva universal, però s’han d’impulsar i
Catalana d’Història Natural, Societat Catalana aplicar dins d’àmbits concrets. Doncs bé:
de Biologia, Societat Catalana de Filosofia, aquest punt de connexió amb l’àmbit català és
Societat Catalana de Ciències Físiques, bo que estigui a les mans d’una institució que
Químiques i Matemàtiques i moltes d’altres, no depèn ni del Govern, ni de les polítiques
sortides de subdivisions o de noves creacions), universitàries ni dels grups de recerca; una ins-
va arribar a convertir-se en la columna verte- titució que reuneix un conjunt d’investigadors
bral de la recerca científica a Catalunya. Però el i els fa conscients del marc social en el qual
Rafael Escudé
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005 
L’OBSERVATORI 5
realitzen la seva feina, de les implicacions con- protagonisme de la construcció ha estat i conti-
cretes que aquesta feina té, en la llengua i en el nua sent també incontestable, igual que el pes
territori. Per a fer-ho, necessita recursos, dels fluxos migratoris i el seu impacte en la
necessita ser un factor que impulsi determina- demanda agregada de consum. En conseqüèn-
des orientacions de la recerca, necessita inter- cia, si no podem associar les majors tensions
venir en la formació d’investigadors, necessita, inflacionistes al creixement econòmic, s’han de
al capdavall, ser una autèntica acadèmia cien- considerar altres possibilitats com ara la pèrdua
tífica. Ni per sobre ni per sota les universitats de capacitat explicativa de les dades davant de
(que són, de fet, les que paguen els sous dels la rapidesa dels canvis en els productes i serveis
científics), independent d’elles, però en estret oferts, uns canals de distribució i comercialitza-
contacte amb el que s’hi fa. ció menys eficients a Catalunya o, fins i tot, un
De fet, hi ha algunes activitats de l’IEC que perfil de consumidor, el català, escassament crí-
tenen una gran repercussió pública, sobretot tic, captiu de les marques i del comerç tradicio-
quan actua com a acadèmia d’autoritats i pro- nal. Probablement, hi ha una mica de tot això.
posa reformes ortogràfiques o publica el
Diccionari de la Llengua Catalana. És bo que, Carlos Bosch
en aquests casos, la polèmica es faci present, Sense valorar si es tracta d’un fenomen més
perquè tota activitat científica s’oxigena en el estructural que conjuntural, dels darrers set
debat. De vegades, es fa present amb declara- anys, només el 2001 –l’últim de circulació de la
cions que afecten, també, la situació de la llen- pesseta– mostra un perfil inflacionista sem- 30
gua. Però l’activitat científica de l’IEC va molt blant tant a l’àrea de Barcelona com a
més enllà: n’hi ha prou amb repassar les publi- Catalunya i Espanya. I la realitat és que les de setembre
cacions i els actes que deriven de les seccions i dades del primer terç d’enguany insisteixen en
de les filials. Són moltes, moltíssimes. Potser el manteniment d’aquest biaix de preus. Mig
amb una relativa repercussió pública. I és que punt percentual de diferència a les taxes anuals,
l’Institut potser necessita, també, de trobar la que darrerament han oscil·lat entorn del 3,5%, TEXT Joan-Anton Benach
manera de fer-se més pròxim al ciutadà. No pot semblar, equivocadament, una desviació
dubto, però, que, després de les dificultats d’a- irrellevant. Dic equivocadament, perquè la per-
quests últims anys, lentament (aquesta mena sistència d’aquest diferencial equival que l’in- a història s’escriu en majúscula o en
de màquines acadèmiques es mouen molt a crement acumulat de l’IPC a Espanya durant L minúscula. I segons com torni de
poc a poc), acabarà demostrant que, perme- un quinquenni s’assoleixi a l’àrea de Barcelona Madrid el projecte d’Estatut de
teu-me que copiï una frase d’Eugeni d’Ors, i a Catalunya en poc més de quatre anys. Això Catalunya, se sabrà si el 30 de setembre del
“serveix perquè serveix”. implica una pèrdua evident de capacitat adqui- 2005 haurà estat una data històrica, en
sitiva per a les rendes de residents en aquests minúscula i per anar tirant, o caldrà recordar-
àmbits, indexades segons l’IPC espanyol, i, de la com el dia que es van començar a recon-
retruc, un cop baix a la competitivitat del siste- querir, amb fonaments jurídics decisius, les
ma productiu català. llibertats nacionals arrabassades el 1714. Si és
A l’hora d’explicar l’existència del diferencial de així, caldrà donar-li en el futur el màxim
Barcelona creixement dels preus de consum respecte de la relleu en tots els manuals de la Història del
Unió Europea, la majoria d’experts apunten la país. Des de l’òptica dels poders locals, el pro-
i Catalunya, singularitat del model de creixement –recolzat jecte estatutari té, evidentment, una importàn-
gairebé en exclusiva en el consum i la construc- cia cabdal. En el capítol VI, i en els articles
ció– i l’escassa competència imperant en una compresos entre el 83 i el 88, es confirmen i
més cares? bona part dels serveis, fet que afavoreix el tras- s’amplien les competències dels ajuntaments,
llat als preus de l’augment dels marges empre- alhora que el principi de “l’autonomia muni-
sarials. En el cas de l’àrea de Barcelona, a cipal” es garanteix plenament. Entre d’altres
TEXT Xavier Güell i Ferrer aquests elements hom hi afegeix també l’im- salvaguardes, els acords dels consistoris es
Economista pacte de l’augment del turisme estranger, majo- preserven de la ingerència de qualsevol altra
ritàriament europeu i, en conseqüència, amb administració que vulgui emparar-se en un
una capacitat adquisitiva mitjana superior a la “control d’oportunitat” (art. 86, 4) i es reco-
A més del publicitat diferencial d’inflació dels residents. neix solemnement el dret dels municipis “a
entre Espanya i la mitjana de la Unió Contràriament, l’argument que el diferencial associar-se amb d’altres i a cooperar entre ells”
Europea –provocat pel major ritme de d’inflació que suporta Barcelona en relació amb (art. 87, 2). El futur metropolità té, doncs, un
creixement que registra l’economia espanyola la resta del país va associat a la creixent tercia- aval inestimable, mentre que el Règim
en relació amb l’europea i també per l’accelerat rització de la base productiva trontolla escan- Especial del Municipi de Barcelona queda
procés de convergència amb el nivell de preus dalosament davant l’evidència que la inflació a sòlidament establert en l’article 89, amb el
de la zona euro–, els darrers anys s’ha posat de Madrid és similar o fins i tot lleument inferior reconeixement d’una forta capacitat d’inicia-
manifest, i sembla que comença a preocupar, a l’espanyola. Sorprenent, atès que tant el crei- tiva per part del govern de la ciutat. Cal con-
l’existència d’un persistent diferencial d’inflació xement del PIB com el pes del terciari és equi- fiar que, en aquests punts, mai no arribi el
entre Catalunya i la resta d’Espanya. valent o fins i tot superior al de Catalunya. El moment de les rebaixes.
NÚMERO 66 TARDOR 2005  B.MM
L’6OPINIÓ
El projecte APTM –apartament mínim– explora les condicions
espacials i ideològiques de l’habitatge assequible, i ofereix idees perquè
les empreses i les normatives desenvolupin nous conceptes de confort.
Fer apartaments de 30 m2 per a una sola persona és possible des del
punt de vista arquitectònic. El dubte és si les administracions
públiques –que han demostrat una incompetència flagrant en matèria
d’habitatge– estan preparades per gestionar un règim de lloguer que
asseguri una ocupació rotatòria.
Projecte APTM: reblar el clau 
o abonyegar la superfície?
● Aquesta vegada l’arquitectura ha sortit de les pàgines la majoria amb una durada inferior a sis mesos). Però
de cultura per anar a les de societat, economia o a la sec- aquesta situació no només afecta els més pobres; també
ció de cartes al director. I tot gràcies al projecte APTM les classes mitjanes estan hipotecades fins al coll. Per con-
–apartament mínim–, organitzat per Construmat i dirigit tra, i davant d’aquest panorama, el paradigma neoliberal
per Josep Bohigas. És lògic que hagi estat així. Per a la governa, fins que no es demostri el contrari, les polítiques
població, afectada per l’elevat cost de les cases i l’escasse- en matèria d’habitatge. I mentre la corrupció política es
tat d’habitatge social, aquest tema és extremadament sen- mescla amb els negocis immobiliaris, la Constitució
sible. Els darrers anys s’ha viscut una inflació sense prece- declara que tot espanyol té dret a un habitatge digne. Les
TEXT dents del sistema immobiliari. El que és un dret s’ha con- grans empreses dedicades a la construcció i venda de
Daniel Cid vertit en un bé d’inversió. Espanya és capdavantera pel pisos han viscut un dels seus millors moments, afavorides
Moragas que fa a percentatge de pisos en propietat a Europa, jun- per les bones condicions del mercat monetari, però
Historiador del tament amb països com Grècia, Itàlia, Irlanda i Portugal, també perquè pràcticament ha desaparegut l’habitatge
disseny i 
co-comisari de i, alhora, és un dels països amb menor pes de lloguer protegit i de promoció pública, i també gràcies a una
Barraca Barcelona social, igual que Itàlia, Irlanda o Portugal. A Holanda, hi oferta de lloguers escassa i cara.
IL·LUSTRACIÓ ha uns 140 habitatges de lloguer social per cada 1.000 La incompetència de les administracions públiques en
Silvia Alcoba habitants: la mitjana europea és 100, i l’espanyola, 15. La matèria d’habitatge ha estat flagrant, fins i tot inoportuna.
FOTO realitat és que cada vegada són més els joves o ancians Només cal recordar les paraules d’aquell ministre del PP
Ana Portnoy que viuen de forma precària; són moltes les persones, o que assegurava que l’habitatge no era un problema perquè
famílies senceres, que, atrapades pels preus dels habitat- els espanyols el podien pagar, o quan l’Ajuntament de
ges, estan en risc d’exclusió. A Barcelona, segons entitats Barcelona, amb el famós sorteig de pisos de lloguer per a
com Arrels i Raixa, entre 2.000 i 4.000 persones dormen joves, va reduir un problema tan greu a un simple show
al carrer. Però aquesta és la cara més visible. El perfil de la mediàtic. Però a aquest anecdotari hi podríem afegir el
pobresa a Barcelona és el d’una dona gran que viu sola i debat oportunista i manipulat deliberadament sobre la
amb una pensió insuficient. Un terç de les persones sepa- idoneïtat o no dels pisos de 30 m2, l’APTM. Sovint, la
rades o divorciades, amb una proporció molt elevada de pesada lentitud de la nostra cultura fa que ens desconcer-
dones amb nens al seu càrrec, estan també en situació de tem davant d’allò més elemental. A través de sis propos-
precarietat econòmica. Un de cada tres barcelonins atu- tes d’apartaments mínims, aquest projecte presentat a
rats o amb contractes precaris a temps parcial viuen en la Construmat ha explorat alternatives d’habitatge amb
pobresa (segons el Consell Econòmic i Social, el 85% dels l’objectiu d’activar un debat que fa més de trenta anys
contractes signats el 2003 a Barcelona van ser temporals, que està estancat. Ha anat a la recerca d’una casa flexible,
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
L’OPINIÓ 7
“Cal
democratitzar
l’arquitectura
i pensar
més en
l’habitatge.
L’esforç i el
talent s’han
posat aquesta
vegada a
buscar com
millorar les
condicions de
vida de la
gent menys
afavorida”.
però sobretot assequible. És cert que en aquest tipus de
temes el disseny ha d’estar al final. La solució vindrà de
la política. Però si la solució és política, també ha de ser
possible fer bona arquitectura sense gastar massa i no
caure en excessos estètics. Cal repolititzar l’arquitectura,
democratitzar-la, i la manera de fer-ho és pensant més en
l’habitatge. Aquesta vegada no s’ha assistit una vegada
més a la presentació d’una arquitectura per a arquitectes
i polítics, embadalits per les estrelles mediàtiques de la
professió que van circulant pel món aprofitant-se de les
oportunitats d’una economia globalitzada per realitzar
audàcies cada vegada més insospitades. L’esforç i el talent
s’han posat a buscar maneres de millorar les condicions
de vida de la gent amb menys recursos. Solucions senzi-
lles, però, per descomptat, formalment belles. La gent no
viu en els materials, sinó en els edificis, diu Philippe
Vassal. Per tant, cal buscar solucions més senzilles –“més
barat és més”–, però més poètiques. apartaments de 30 m2, habitacle per a una sola persona, és
Aquesta tasca requereix una actitud molt humil i la màxi- possible des del punt de vista arquitectònic. El dubte és si
ma receptivitat davant tota mena de suggeriments. El les administracions estan preparades per gestionar un
ressò mediàtic que l’APTM ha provocat és una prova de règim de lloguer que asseguri una ocupació rotatòria que
la multiplicitat d’interessos que s’hi mesclen. Cal buscar eviti l’amuntegament. A Espanya dos terços dels joves
la implicació de tots els agents que hi intervenen perquè menors de trenta anys viuen a casa dels seus pares. És una
aviat pugui ser una realitat. Els governs autonòmics i dada alarmant, i alguns sociòlegs indiquen que l’existèn-
municipals han de promoure l’habitatge social i, després, cia dels minipisos podria ser el primer salt per indepen-
gestionar-lo adequadament. I l’arquitectura, en lloc d’es- ditzar-se. Segons el cens, un de cada cinc pisos està ocu-
tar preocupada per subministrar un patró de mínims for- pat per un sol habitant; fa deu anys era la meitat. I hi ha
tament regulat, ha d’estar atenta a les transformacions un col·lectiu nou, els separats amb molt poca capacitat
que les darreres dècades s’han produït en les formes de d’estalvi. Aquests són alguns dels grups socials que neces-
sociabilitat i incorporar-les. L’APTM, a través dels arqui- siten aquest tipus de casa. Per tant, cal entendre aquestes
tectes Gustau Gili, Lacaton & Vassal, Ábalos Herreros i propostes no com la solució, sinó com una solució possi-
Santiago Cirujeda, i dels estudiants d’arquitectura o de ble. De fet, no importa si l’APTM ha reblat o no el clau;
disseny de l’espai (Cortés, García, García i Miquel Suau), tampoc el projecte ho buscava: el que és important és que
ha explorat noves condicions espacials i ideològiques de ha abonyegat la superfície.
l’habitatge assequible, prefigurant futurs que les noves
normes i les empreses promotores i constructores podran
recollir com a idees per al futur concepte de confort. Fer
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
IN8 FORME
El Bornet, el passeig del Born, ha estat immortalitzat i ha
esdevingut inspiració i escenari de la realitat de molts
artistes, sobretot a partir de la segona meitat del segle
XIX, moment en què la fascinació per aquest indret i per
la ciutat vella va ser tema i objecte pictòric. Al Born hi
trobem les traces del que va ser, però també d’altres
gairebé esborrades pel pas del temps, que queden
desapercebudes per l’observador poc atent.
Arxiu de l’IAIB
El Bornet, 
de la realitat a la tela
TEXT ● Marmanyer/a: 1. m i f OFIC Dit de la persona que revèn ria històrica que passa desapercebuda per a l’observador
Salomé Rekas la verdura, la fruita, els ous, etc., que porten els pagesos de distret i fins i tot per als nouvinguts inquilins del barri. A
i Mussons fora a les places o carrers. 2. f fig Dona xerraire i embullosa.1 simple vista, el Born és una plaça rectangular allargada on
Ramon Arús i
Masramon van a parar els carrers que integrarien el barri de Santa
Institut d’Art i “Gira el món...” i, en retornar, les marmanyeres ja han Maria del Mar, anomenat actualment el barri de la Ribera.
Investigació de desaparegut; únicament cal que t’escapis durant mig segle En un principi, aquesta forma allargada va fer pensar que a
Barcelona fora de Barcelona i les parades de mercat que hi havia al sota s’hi devien trobar els vestigis d’un circ romà, però no
voltant de Santa Maria del Mar ja no s’hi troben; s’ha con- va néixer ben bé així. El barri era conegut com l’antiga
vertit en una altra mena de mercat, més polit, més població de Vilanova de Mar –per això hi trobem aquests
endreçat, i el Bornet (el passeig del Born) s’obre pas amb carrerons estrets i recòndits, com els que hi ha al barri gòtic
tant d’espai..., res no obstaculitza la visió de Santa Maria de Barcelona–; la “vilanova” es trobava fora les muralles de
del Mar, que ha quedat ara més sola! Ha nascut el barri Barcelona a mig camí del mar 3 i s’hi allotjaven els pescadors
fashion i els locals i botigues més in s’escampen entre el de la ciutat almenys fins al segle XIII.
passeig i els carrers: de Montcada, de Calders, de la Vilanova va passar a integrar-se dins de les muralles de la
Vidrieria, de la Formatgeria i del Rec. Allò que havien ciutat durant el regnat de Jaume I i el segle XIII va ser el
estat els límits de la ciutat un dia ara és cèntric i totalment seu moment de riquesa, ja que amb la construcció del
turístic, ni cols, ni naps, ni tomàquets, ni peres... Que carrer de Montcada van aconseguir comunicar el barri
d’allà on va néixer tot un reguitzell d’expressions ben pin- comercial de la Bòria (població creada a tocar de l’antic
toresques 2, també en van sortir un seguit d’imatges fami- camí cap a Roma) amb l’antiga Vilanova; es van unir, així,
liars i reconeixedores (entre gravats, dibuixos, escrits i comerciants i pescadors, just en el moment d’expansió
pintures), caracteritzades per l’ebullició de personatges i territorial i econòmica del regne català.
objectes, tot dintre d’un cert caos, però amb un eix: l’es- S’ha de precisar que el Bornet era una plaça molt més
glésia de Santa Maria del Mar hi sobresurt, a vegades, gran de la que resta ara. Durant l’edat mitjana i la moder-
posant ordre. na havia estat una esplanada on se celebraven els torneigs
En mirar el Born hi trobem les traces del que va ser, però i d’aquí en va venir el nom: “bornejar” és “tornejar” i
d’altres d’esborrades pel temps, ja que consta d’una memò- “born” serà “torneig” o “justa”. A Montcada s’hi van cons-
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
INFORME 9
truir els palaus senyorials, així doncs, els voltants del adquirir aquesta importància i aquesta imatge mítica al
Bornet tenien un aire entre mercantil i senyorívol. De jus- llarg del segle XIX i va ser als darrers decennis que va cri-
tes, se n’expliquen moltes: algunes consistien en l’enfron- dar l’atenció per la seva vitalitat i tradició. La ciutat en
tament d’un nombre de cavallers contra uns altres els aquesta darreria de segle va experimentar canvis substan-
vencedors del qual oferien les joies guanyades a les dames. cials urbanísticament, els quals van afectar les proximitats
Al segle XVI l’activitat comercial va anar a la deriva res- del barri. La ciutat es va obrir al mar amb l’enderroca-
pecte d’altres ports; s’ha de tenir en compte que el comerç ment de les muralles (1874), però més directament el
amb les Índies i a l’Atlàntic va ser prohibit. Bornet es va veure transformat gràcies a l’Exposició
Com tot bon espectacle, a vegades se substitueix per un de Universal de 1888: es van aixecar nous edificis, així com es
menor qualitat, ja que els torneigs a partir de 1714 –amb va destruir la fortalesa de la Ciutadella (1868) per fer-hi
l’entrada de Felip V i després de bombardejar l’estàtua els Jardins del General i el passeig de Sant Joan, que van
que hi havia enmig de la plaça i fer-la enderrocar– van ser la delícia dels barcelonins i contemporanis curiosos 4.
desaparèixer per poder plantar-hi una tarima amb l’ob- Si bé la fortalesa no va ser mai apreciada pels ciutadans 5,
jectiu de fer-hi “humiliar” els clergues. I tot escurçant el tampoc cal esmentar que no es troben gaires artistes amb
passeig del Born, el rei castellà va fer construir la fortale- l’ànsia d’immortalitzar-la.
sa de la Ciutadella (1725), on va emplaçar el Palau del El 1876 també s’esdevé una nova aparició en el paisatge del
Governador, l’Arsenal i una capella, per controlar passeig del Born: el Mercat Central, realitzat per Josep
Barcelona. Cal destacar que l’obra va manllevar un Fontseré i J.M. Cornet i Mas, una construcció de ferro feta
terreny de més de mil cases del barri, que d’ençà d’alesho- per obra i gràcia de La Maquinista Terrestre i Marítima. El
res han desaparegut sense rastre. Al mateix temps, va néi- mercat servia a l’engròs, i les parades de mercat exterior, al
xer el barri de la Mercè, amb la seva església i el seu carrer detall. El cas és que el Born tenia un bon assortiment de
Ample, que va coincidir amb l’obriment del comerç amb productes de tota mena i el barri en si donava tot allò que
ultramar, i d’aquesta manera el comerç i l’accés al port pogués mancar. Per exemple, es diu que s’hi trobava man-
van quedar desplaçats a ponent. tega vinguda dels Pirineus a l’hivern i que a l’estiu s’hi
Si mirem el passeig avui en dia, podem veure les restes venia roba. Entre altres, i pel que fa al gènere, s’hi trobaven
d’algun palau senyorívol, la casa amb el número 17, record setze dels divuit magatzemistes de pesca salada que hi
del segle XIV, i, és clar, l’orgull dels seus habitants: Santa havia a Barcelona; també deu de dotze magatzemistes de
Maria del Mar. drogueria i quaranta dels setanta magatzems d’importació
de productes colonials; és pertinent, doncs, descriure el
EL BARRI ENTRE 1800 I 1900 mercat del passeig com el principal abastador de la ciutat.
Més enllà de “tornejar”, el Bornet serveix per “mercade- El mateix Santiago Rusiñol el descriu a L’Auca del Senyor
jar”: el mercat ja existia almenys des del segle XV, però va Esteve (1907): “O es venia a l’engròs i es vivia molt bé, o
El barri al segle XIII,
segons un dibuix de
Sanpere i Miquel
reproduït a “El barrio de
Ribera y su ordenación”,
separata de la revista
“Barcelona” d’agost i
setembre de 1957.
A la pàgina anterior,
fragment de “Passeig
del Born”, pastel
d’Arcadi Mas i Fondevila
(c. 1908)
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
10 INFORME
“La imatge del Born era la d’un passeig 
pintoresc i vigorós; és versemblant, doncs, 
que juntament amb la Rambla constituïssin 
els puntals de la vida de la ciutat”.
es venia mig a l’engròs als entresòls o s’era el botiguer
clàssic que explotava la parròquia, ja no a pams sinó a
metres”.
A part de “l’espectacle” que ja era en si el mercat, l’am-
bient també acompanyava a crear un nou reclam de caire
més festívol: els carnavals de Barcelona, creats gràcies a la
Societat del Born, els membres de la qual s’arreplegaven
directament d’entre els habitants del Bornet. La família
Junyent 6 va ser partícip de la “Societat” i també va ajudar
a cremar uns quants Senyors Carnestoltes enmig del pas-
seig. Entre aquests vells costums i tradicions dels quals ara Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas
potser no podem gaudir, cal esmentar també les nits de Bornet que dóna vida a tot aquell que el traspassa. Això Justes Reials d’Alfons IV
d’Aragó, el 6 d’agost de
caliu en què s’anava a prendre una barreja servida pels porta a pensar que hi havia una certa familiaritat entre els 1421, a la plaça del
carregadors del Bornet; la barreja, aconseguida gràcies a la artistes i el barri, sia perquè alguns hi vivien a tocar, o bé Born. Gravat reproduït
al llibre “Barcelona
fortor del vi dolç i l’anís o bé la mistela i l’aiguardent, era perquè algunes de les botigues eren de molta anomenada. antiga i moderna”, de Pi
un bon remei contra el fred i la humitat. Artistes tan diferents com Ramon Martí i Alsina, Arcadi i Arimon.
És a dir, la imatge del Born era la d’un passeig pintoresc i Mas i Fondevila, Lluís Rigalt, Santiago Rusiñol o Dionís
vigorós; és versemblant, doncs, que juntament amb la Baixeras han deixat una visió del Born, alguna més sub-
Rambla constituïssin els puntals de vida de la ciutat, i jectiva que una altra; d’altres, simplement realistes.
més encara que algun pintor del moment s’esforcés a
retenir la imatge d’aquest barri, vell i històric, enfront del L’EIX DEL BORN: SANTA MARIA DEL MAR
pas del temps. Es fa estrany reconèixer el passeig del Born sense l’esglé-
En general, els artistes sempre han estat benèvols amb el sia: si, pensant-ho bé, no hi fos en un dels extrems, seria
Bornet, tant per adscriure’l a la història mitjançant la pràcticament impossible afirmar que allò és el Bornet. Per
imatge de les justes, com en considerar els carnestoltes això, la imatge clàssica a què es fa referència és aquella que
com un bon gènere per al gravat 7. Però hi ha almenys dos la inclou com a matrona dins el paisatge, com a eix de la
aspectes a destacar i que es converteixen en un recurs composició o deixant caure algun dels seus elements al
expressiu i el tema central d’aquestes pintures i dibuixos descobert entre totes les parades del mercat.
que n’han deixat constància: l’un és l’església de Santa La primera que ens ve a la memòria és l’oli de Ramon
Maria del Mar i l’altre el mercat i les botigues amb para- Martí i Alsina (1826-1894), El Born vell (1866), on l’esglé-
da. L’església, òbviament, representa la història mateixa sia apareix en posició central dins el quadre i com a fons
del barri que l’ha vist créixer o s’ha afanyat a alçar, sempre del mercat. La perspectiva de Martí i Alsina és agafada
present fins i tot en els seus inicis gairebé quan era tan sols més enllà del carrer del Rec (es distingeix clarament per-
una petita església de port, Santa Maria de les Arenes (any què encara ara presenta el mateix aspecte, amb els porxos
877). L’església fa venir a la memòria l’antiga esplendor per posar-hi “de vendre” i la terrassa-cantonada amb la
medieval, així com també evoca la tendresa del barri cap terrissa) i deixa al descobert el mercat, però no pas l’en-
a ella, i fins i tot l’orgull plaent de les mirades dels que trada de l’església. La vista del mercat és a nivell de terra,
l’observen cada dia, però també dels que la copsen per el punt d’atenció s’escapa de dalt –reconeixement de
primer cop; diguem que s’imposa, sense poder guardar- Santa Maria del Mar– a baix –el mercat i la gent. L’obra de
se’n, davant per davant en el paisatge del Bornet. Martí i Alsina fa un repàs a tot el batibull del mercat, des
Per altra banda, tenim les parades, les flors, la fruita i la dels carregadors, les marmanyeres i les clientes, fins a la
verdura..., tot un conjunt bulliciós, tot allò que pintaran tinya. Si fem referència a la tinya, és perquè així eren cone-
els pintors, perquè és el Bornet real i contemporani, el guts els lladres del mercat que aprofitaven el bullici per fer
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
INFORME 11
MNAC / Calveras, Mérida, Sagristà
MNAC / Calveras, Mérida, Sagristà
“dolenteries” i perquè hi ha quelcom de sospitós en un
personatge que s’amaga darrere una dona de la dreta del
quadre, que està ajupit i sembla estar a l’aguait. Però la
infinitat de persones que copsa fa perdre l’ull sota els ten-
dals de les parades; així, la vista se’n va cap al fons, on
retrobem l’església. La llum deixa a la penombra l’espec-
tador i recau en el Bornet de ple. En resum, és una imat-
ge costumista, on es poden contemplar lloc i acció i tots
els seus implicats en plenitud, i pel que fa al punt de vista,
insereix l’observador del quadre en el mateix mercat, així
pot adonar-se de la funció de situació que fa l’església i de
com roman silenciosa i distant enfront del rebombori de
les parades; s’estableix un equilibri per a l’ull. Aquesta
obra podria haver format part d’un conjunt destinat a
l’Exposició Universal de 1867 8.
No se sap del cert quina relació directa hi havia entre Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas
Ramon Martí i Alsina i el Bornet; sembla que durant un estar molt orgullós, d’aquesta obra, per ser capaç de A l’esquerra, de dalt a
baix: “Born vell”, 
cert temps va tenir un estudi al carrer de la Riera de Sant copiar-la un altre cop. També podem suposar que el tema primera versió (1866)
Joan (carrer desaparegut per la construcció de la Via tornava a ser d’actualitat donats els canvis que es van fer d’un tema que Martí i
Alsina repetiria el 1878 a
Laietana 9, però el tema no s’acaba aquí. El 1878 en va fer a la Ciutadella i al Mercat en aquells darrers anys. “El Bornet” i, des d’una
una còpia; ja no era El Born vell, sinó directament El Hi ha també un altre oli de Martí i Alsina que corrobora altra perspectiva, a
“Mercat del Born” (a dalt
Bornet, i era una còpia millorada, més perfeccionista pel l’entusiasme de l’artista i aquest tipus de gènere: fa una i a la dreta).
que fa al mercat i també pel que fa a les cases del passeig, visió més pròxima del mercat i en ressalta el colorit dels Damunt d’aquestes
línies, la porta de Santa
i si es prova de localitzar el lladre d’abans, ja s’ha mogut productes i les tendes, però des d’una altra perspectiva: no Maria del Mar de la
banda del Born, en una
de lloc: no queda tan soterrat darrere la senyora, potser ja apareixen l’església ni l’arc, sinó les marmanyeres i el caliu fotografia de 1917.
ha fet el furt. La vista se’n va per allò que sembla una sor- de la clientela.
tida: l’arc que comunicava la capella del Carme amb la Si comparem el mercat de Martí i Alsina amb el que fa
plaça Palau, destruït el 1975. En donen fe els seus esbos- Santiago Rusiñol (1861-1931), el panorama és desolador
sos per a Born vell, on gairebé tan sols es pot distingir pel que fa al mercat, però Santa Maria del Mar adquireix
l’arc, més que l’església, que s’entreveu entre els detalls importància (Rincón de Santa Maria del Mar, 1883)10.
dels balcons i els tendals; amb la inserció de multitud, fa Santiago Rusiñol és fill del barri de la Ribera, va créixer al
pensar en l’afany de versemblança i naturalisme. En devia carrer de la Princesa i va estudiar a l’escola del carrer de la
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
12 INFORME
“Santa Maria del Mar era la ‘catedral de la
peixateria’. El bacallà es transforma en un símbol
del barri i marca determinades tradicions, com
ara que per Pasqua es penjava el bacallà sec”.
Roig i Soler (1852-1909), ja que aquest va retratar el port
de Barcelona des de diverses perspectives, en una de les
quals sobresurt Santa Maria del Mar (1883)12. El Bornet
de Rusiñol és solitari i trist, sec i entregat tal com és, tal
com a vegades presenta els carrers parisencs. Però en
aquesta obra l’estretor dels carrers pot més que un paisat-
ge nu i sembla que el pintoresquisme resta arc enllà en
aquesta imatge inèdita d’un Bornet mullat per la pluja.
Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas Cal notar el detallisme en la descripció de Santa Maria del
Mar: conserva les finestres penjades de les monges (que
posteriorment seran cremades durant la crema de con-
vents, el 1936) i les botigues del Fossar encara hi són, cosa
que ara ja no. Aquestes parades o “barracons” (tal com
alguns les han anomenades) van ser adossades a l’església
el 1708 i fins al 1926 no van ser extretes “por feliz acuer-
do del Ayuntamiento”13.
EL BORNET DELS BOTIGUERS
Els últims trenta anys del segle XIX es reforça la imatge de
la ciutat com a capital i com a ciutat generadora de noves
empreses editorials. Juntament amb l’empenta que hi
dóna l’Exposició Universal de 1888, es difon la imatge de
la ciutat a través d’estampes en l’última dècada del segle.
Hi havia hagut pocs turistes de fora; en canvi, hi ha una
certa demanda autòctona d’aquestes imatges. Apareixen
dos àlbums: Barcelona a la vista (1896) i una col·lecció de
postals de l’empresa Hauser & Menet (1892-97)14. El 1908
A dalt de la pàgina, Barra de Ferro. El mercat i l’entorn polític i social d’a- s’organitzen concursos de dibuix promoguts per
fotografia del passeig
datada el 1908. A sota, quest barri 11 el marcaran per sempre, així com els seus l’Ajuntament per tal de plasmar la Barcelona que havia de
el carrer de Santa Maria carrers estrets, que intentarà retrobar a Girona o París. La desaparèixer, però ja abans hi ha una certa profusió dels
en dos dibuixos de
Dionís Baixeras, recollits visió del Bornet de Rusiñol és des d’un punt elevat, com paisatges urbans i no urbans, d’allò que és símbol de la
al llibre “Barcelona vista la vista d’un balcó que dóna a l’església o a l’arc. Ha apro- Catalunya medieval 15.
por Dionisio Baixeras”,
editat per l’Ajuntament ximat l’ull distant i general de Martí i Alsina al carrer de Lluís Rigalt (1814-1894), Dionís Baixeras (1862-1943) i
el 1949. Santa Maria del Mar i la mateixa església i es reconeixen Josep Calvo Verdonces (1841-1924) són, entre altres que
millor les botigues –on comença l’una i on acaba l’altra. sorgeixen en aquells anys, els dibuixants d’aquesta
Rusiñol no és tan populista com Martí i Alsina en aquest Barcelona en extinció, una Barcelona canviant. Així
cas; l’edifici i el seu misticisme s’imposen. La calma i la doncs, el Born no serà l’única temàtica d’aquests autors,
serenor es traspuen en la llum del quadre, no hi ha cap ans al contrari: carrerons i monuments de tota la ciutat
focus de claror; possiblement és un dia gris o acaba de s’equipararan en magnitud i el barri de la Ribera serà
ploure, així ho fan pensar les ombres dels caminants en el també digne de ser dibuixat des de tots els punts de vista.
paviment, la porta tancada de l’església o els inexistents Els racons més insospitats del Bornet van arribar a ser
raigs de llum als seus murs; fins i tot es poden intuir uns més interessants que el mateix passeig: el carrer de Santa
quants llots enfangats a terra. Maria del Mar escau per la quantitat de botigues a banda
L’interès de Rusiñol per retratar els “racons” de Barcelona i banda del carrer i es reconeix per l’arc que el travessa;
ve donat per l’interès suscitat pel pintor luminista Joan des d’allí és més fàcil distingir les parades. El gran nombre
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
INFORME 13
de botigues fa més difícil la tasca del dibuixant, que inten-
ta plasmar l’aspecte del carrer real a fi de reconèixer-lo
sense dificultats: la precisió s’observa en cada una de les
lluïssors dels fanals, en cada un dels plecs dels tendals, en
cada grisor de les portes i gairebé en cada una de les
pedres de la façana de l’església que aconsegueix matisar.
És cert que cada un dels dibuixants esmentats fa èmfasi en
un petit aspecte del Bornet, però altres vegades en fa una
panoràmica magnificada. Aquest és el cas de Lluís Rigalt,
on la plaça sembla eixamplar-se cap a l’espectador.
Aquesta visió clàssica, ja que segueix l’esquema de Martí i
Alsina –però és menys bulliciosa–, és molt nítida, tant pel
que fa a l’església que és al fons com a les cases dels late-
rals en penombra.
No és així un altre dibuix pres in situ des del cantó de
l’arc, en què Rigalt treballa els objectes en primer pla:
l’escut que penja, la botiga de bacallà i les parets de l’es-
glésia. Després de la bacallaneria, la plaça s’estendrà més
enllà sense un límit cert; senzillament l’espai s’obre sense
cases, com en una extensió infinita, és a dir, la perspecti- Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas
va s’eixampla 16. A dalt, el carrer de
Amb aquesta bacallaneria també s’hi va divertir Dionís Santa Maria del Mar, en
una fotografia sense
Baixeras: es tracta d’una de les bacallaneries més impor- datar on es veuen les
tants de tot el Bornet i, si tenim en compte que Santa sastreries amb la lluna
representant de
Maria del Mar era la Catedral de la Peixateria –perquè s’hi l’establiment del mateix
nom. A l’esquerra, el
trobava vinculada la confraria dels peixaters i arenga- vaixell que anunciava la
ders 17, el bacallà es transforma en tot un símbol del barri, sastreria El Barco ha
sobreviscut fins als
a més de marcar determinades tradicions, com ara que nostres dies.
per Pasqua es penjava el bacallà sec. La bacallaneria en
qüestió és la de Cal Peiró, una família de peixaters molt
rica, tan rica que es podia permetre fer les piques de mar-
bre. Baixeras dóna una imatge pràcticament fotogràfica
de la botiga de bacallà, pren just el moment en què la pei-
xatera està servint una senyora i embolica el peix en un
paper; l’arc continua intacte, encara, al fons.
Baixeras fa una clara referència als negocis i els cartells de
les botigues que pengen a les façanes. En un altre dibuix
del carrer de Santa Maria del Mar, sempre amb l’arc al
fons, però des de l’altre cantó (la plaça de Santa Maria del
Mar), es poden observar uns cartells curiosos per a l’ull
contemporani: hi ha una lluna i un vaixell (“barco”) que
pengen 18. La Lluna i el Barco eren dues sastreries, les sas-
treries famoses del barri: la Lluna, concretament, es dedi-
cava a vendre roba d’home. Al voltant d’aquestes sastreries
també s’hi trobaven carnisseries (allà on hi havia el fossar),
Eva Guillamet
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
14 INFORME
“Allò que atrau els artistes sempre és allò més “Passeig del Born i
pintoresc i enrevessat, allò que són indicis de Santa Maria del Mar”, oli
de 1908 d’Arcadi Mas i
temps passats, com si de cop i volta haguessin Fondevila. A sota, el
descobert la ciutat i la volguessin ressuscitar”. passeig en l’actualitat.
i ja a la plaça una altra botiga de robes, Cal Negrito.
Actualment en queda el “barco” que penja, però ja no és
una sastreria. La mateixa perspectiva la pinta De Soto,
uns quants anys més tard, on es veuen clarament la Lluna
Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas
i la “cistella” de ferro de la cantonada de l’església on es
posava una torxa encesa: és el record de l’enllumenat
medieval del barri.
I tan medieval és també el dibuix de Josep Calvo
Verdonces que ofereix diferents vistes dels palaus i esglé-
sies de la ciutat, i la façana est de Santa Maria del Mar
tampoc se n’escapa.
Aquests paisatges urbans són tan vàlids com els rurals; i
encara més, tenint en compte que alguns d’aquests dibui-
xants i pintors potser no podien desplaçar-se gaire més
lluny de la ciutat de Barcelona, donats els mitjans de
transport. De totes maneres, allò que els atrau sempre és
allò més pintoresc i enrevessat, allò que són indicis de
temps passats que no s’han d’oblidar, com si de cop i volta
haguessin descobert la ciutat i la volguessin ressuscitar i Eva Guillamet
fer pública als ulls de tothom 19, un fet del qual el Born no “Comestibles” correspondria a un tipus de botigues “reco-
queda pas de banda. llides” on cada cosa és al seu lloc: era una cansaladeria on
també s’oferien altres productes, l’anomenada Les Àni-
RETORN AL BORNET I A SANTA MARIA DEL MAR mes. Les Ànimes tenia molta clientela i el seu nom era
Si, per una banda, teníem un Born, segons Martí i Alsina, degut al fet que estava decorada amb un gran mural del
en plenitud; un Born inhòspit amb Rusiñol, i un Born Judici Final. Mas i Fondevila volia fer recordar el mercat
mític i que mereixia ser conservat pels dibuixants realis- en vida, però amb nous aires.
tes, al principi del segle XX, el Born mostra un altre aspec- En aquesta visió general del passeig trobem també una
te: el Mercat Central del Born ja s’ha instaurat i, a poc a aquarel·la de Miquel Bernabeu (1920), que recorda la
poc, el mercat del passeig es recull cap a les botigues, és perspectiva de Rusiñol, però en un dia assolellat, i també
més “net i polit” i la vida urbana es transforma en “vidrie- un oli de Josep Perrín Baulies, on el mercat es troba més
res lluminoses”, “aparadors enganyívols, llum elèctrica i desembarassat de coses, encara que la seva visió és més
estufes”20. Arcadi Mas i Fondevila retorna a la visió tradi- impressionista.
cional del passeig del Born amb una Santa Maria del Mar Curiosament, el 1934 el dibuixant i caricaturista Xavier
que el custodia i n’actualitza la visió. La llum del sol que Nogués (1873-1941) fa una nova versió, d’inspiració
entra per l’esquerra il·lumina tota l’església i la cantonada directa, en diríem, de l’oli de Martí i Alsina. Nogués dis-
de la placeta de Montcada, on hi ha una botiga de “comes- tribueix els elements de l’escenari del Bornet, tal com
tibles”, recorda la llum de Sitges, clara i pura, que sembla havia fet Martí i Alsina –tendes i teles, Arc de Palau, con-
que escalfi els murs de l’edifici. Es té constància de dos centració de gent, carros, perspectiva des del carrer del
quadres del Born del mateix autor i en la mateixa posició, Rec, etc.–, fins i tot amb les figures vestides d’època (les
un oli de 1908 i un pastel. Tant l’un com l’altre presenten dones amb els mocadors al cap o a les espatlles, els homes
el mateix tipus d’il·luminació (ombres i raigs), cosa que amb boines o barret de copa i alguna armilla), però s’ha
ens permet dir que estan fets a la mateixa hora del dia, de considerar que el 1934 el mercat ja no presenta aquest
però corresponen a dies diferents, ja que en l’oli hi ha aspecte, encara que l’escenifiqui a la perfecció. Aquest
unes floristes i fruiteres en primer terme i en el pastel unes interès de Nogués pel quadre i la representació típica del
compradores descansen en el banc. La botiga de Mercat del Born podria ser degut a l’acostament de
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
INFORME 15
A l’esquerra de la
pàgina, “Absis de Santa
Maria del Mar”,
aquarel·la sobre paper
de Miquel Bernabeu
(1920). A sota, “Passeig
del Born”, oli de Josep
Perrin Baulies, i
“El mercat del Born”
dibuix de 1934 de
Xavier Nogués. Al costat
d’aquestes línies, “Santa
Maria des del Born”,
d’Alexandre Cardunets.
Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas
Nogués i alguns altres artistes noucentistes als vells cos-
tums populars catalans (en aquest cas, anar a mercat i
fruir de l’ambient del Born); per aquest motiu els perso-
natges del quadre anirien representats tradicionalment.
ELS FAMILIARITZATS AMB EL BORNET
Segurament qui primer es pot arribar a enamorar d’un
barri i fixar-s’hi són els seus habitants mateixos, que el
viuen cada dia i hi treballen. Així doncs, comentàvem que
Rusiñol hi va passar la infantesa i Martí i Alsina hi tenia
Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas l’estudi molt a prop; encara més, també va créixer al barri
de Santa Maria del Mar amb la seva mare, al carrer de les
Semoleres. Altres exemples de veïns pintors del barri són
Alexandre Cardunets (1871-1944), Joan Cardona (1877-
1957) i Oleguer Junyent (1876-1956), els quals paren
atenció a altres aspectes i detalls del Bornet.
Cardunets recorda Baixeras, almenys pel que fa al retrat
de Barcelona amb tot el seu rigor. Així doncs, ens mostra
un passeig del Born sense església, però amb un nou ele-
ment: el Mercat Central del Born vist des d’un terrat del
mateix passeig. L’arquitectura del mercat de Fontseré és
dibuixada amb tots els ets i uts i el passeig està entapissat
d’arbres, no de tendals; sembla que el Mercat Central
domina la ciutat. Aquest mercat pot ser vist i no vist, si es
vol, perquè Cardunets no fa un sol retrat del passeig del
Born, sinó que també gira l’esguard cap a l’església.
L’església, tal com hem vist fer amb el Mercat Central, està
detallada de tal manera que sembla també tan nova com
la construcció modernista. Cardunets situa el seu punt de
vista més elevat que el de Martí i Alsina o Mas i Fondevila,
perquè els arbres, a vista de vianant, no deixen veure la
imponent Santa Maria del Mar. És a dir, les dues cons-
truccions, l’una del segle XIV, l’altra del XIX, s’equiparen,
i constitueixen així els dos vèrtexs del Bornet, el vell i el
nou, el mercat al detall, el mercat a l’engròs. El Mercat
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
16 INFORME
A l’esquerra de la
pàgina, el carrer de la
Volta dels Tamborets en
un dibuix de Joan
Cardona i en una
imatge d’ara.
Al costat d’aquestes
línies, “Santa Maria del
Mar”, oli de Ramon de
Capmany de 1967.
A sota, el carrer del Rec
en l’actualitat.
Arxiu de l’IAIB Eva Guillamet
en la preparació de la representació de L’auca del senyor
Esteve al Liceu, adaptada al teatre el 1917, Junyent va fer
els decorats basant-se en el que sempre havia vist de petit:
el carrer del Rec, carrer on representa que està situada La
Puntual, la botiga de vetes i fils del senyor Esteve. És un
carrer del Rec real, però amb un toc d’imaginació: té les
seves habituals porxades, plenes de botigues amb parada i
les terrisses al primer balcó que fa cantonada amb el pas-
seig del Born, que suposem més enllà.
L’ADMIRACIÓ DEL “PINTOR DE BARCELONA” 
Cent anys després de les primeres imatges del Bornet fetes
Eva Guillamet pels artistes contemporanis, apareix Ramon de Capmany,
anomenat i cofoi de fer-se anomenar “El pintor de
Central del Born va deixar d’estar en actiu quan es va Barcelona” 23. Capmany és, sens més, el pintor que va
construir Mercabarna i s’hi va traslladar el 1971. retratar amb autèntica devoció el passeig del Born i els
Per altra banda, les marmanyeres i les clientes encara seus carrerons. Sempre amb la intenció de ser al màxim
poden ser vistes al costat del carrer de la Volta dels d’objectiu, dóna mostres d’un barri en el vessant diürn,
Tamborets, segons el dibuix costumista de Cardona, on però també nocturn, des del terra i des dels terrats, des
encara es pot veure la volta que travessa per sobre el dels raconers a les cantonades, des d’aquell angle i des de
carrer. Aquestes voltes van ser la solució al problema de l’altre de més enllà, a vegades impossible de demostrar si
manca d’habitatge d’aquest barri extramurs del centre de és algun carrer propi de la Ribera o del Gòtic o fins i tot
la ciutat provocat al segle XVIII per la destrucció d’una de París! Tot i així, hi ha imatges que corresponen indub-
part del barri de la Ribera i l’augment de població urba- tablement al Born.
na. Així doncs, es van guanyar “habitacions” entre les Si s’ha esmentat París no és per una simple comparació
cases i per sobre el carrer construint aquestes voltes i ele- amb la capital de la bohèmia del final del segle XIX i prin-
vant dos o tres pisos més els edificis 21: per això l’aspecte cipi del segle XX, sinó perquè veritablement Capmany
més decadent i fosc dels carrers que, per efecte visual, van creia que el Born podria ser com Montmartre i Santa
esdevenir estrets; per tant, el barri va acabar sent més Maria del Mar un símbol com el Sacre Coeur. Però tot i la
pintoresc. relació que hi pogués haver entre Montmartre i el Born
Però obscur o no, qui feia la fila d’haver enyorat aquest –cap a 1960 començava a haver-hi un nombre elevat de
barri amb escreix era Oleguer Junyent, que després de galeries d’art pels voltants–, és la sensació que transpira
“girar” pel món, va retornar al Born i va “topar” “amb els l’ambient el que vol copsar, un barri etern, en el qual no
costums de sempre, amb les inflexions dolces a l’orella, la sembla passar el temps; simplement no caurà mai en l’o-
tornada a la llar, passant pel Born, el pobre Born dels blit, no s’extingirà mai 24. Com tampoc s’extingeix Santa
meus avis!” 22 el 1910. Aquest viatger meravellat també Maria del Mar, incansable i immortal: Capmany la situa
tenia dots de pintor i, sobretot, d’escenògraf; així doncs, en cada un dels quadres, com a centre que respira latent a
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
INFORME 17
l’altre cantó del passeig. En el Born de Capmany encara
resta una part del mercat, un mercat com el de Mas i
Fondevila, amb parades en els baixos de les cases i al cantó
de l’església, alguns carros que carreguen sacs, alguns cot-
xes, i alguns fanals i arbres que competeixen en verticali-
tat amb l’església, que fins ara havia estat sempre l’únic
element ascendent, en contraposició a l’horitzontalitat del
mercat, sempre a sota, sempre amb rebombori.
El Bornet de Capmany està en pau amb si mateix, així és
en l’oli fet des dels terrats (1960): una calma aparent des
de dalt, però que fa pensar en tot el seu passat eferves-
cent; l’església que el corona i una vista, feta de pinzella-
des, pel que fa als petits detalls del passeig; la resta es
perd entre carrerons, terrats i teulades que no deixen dis-
tingir els carrers. Capmany vol immortalitzar-lo en una
visió nostàlgica, rememorant el París conegut abans de la
guerra.
Nostàlgia és segurament allò que sentim quan parlem d’a-
quest Bornet pintat, potser perquè després de Capmany
ha perdut la gràcia de ser pintat i “ja no és el que era”.
Aquest Born llampant dura gairebé un segle, un segle en ballaven, perquè bàsicament ha desaparegut la convivèn- “La comitiva del
què a poc a poc va perdent tots els atributs que el feien cia local, la gent que poblava el Born en tots els sentits. Carnestoltes travessant
el Born”, de Lola
especial, d’això en donen constància els diferents artistes. Ara potser el barri és més apreciat per aquell forà que va Anglada.
Les coses es mouen i la ciutat canvia. En tenim un exem- amb pantalons curts, ulleres de sol i una càmera, que deu
ple en el mateix fanal que hi havia davant de Santa Maria retratar també allò que li sembla i deu pensar que el fanal
del Mar i que està retratat per Capmany. Avui en dia està té una posició ideal; el cas és que si observem aquests
una mica més enrere i no dóna llum a l’església, ara “bornets pintats” és justament per fer venir a la memòria
il·lumina el passeig, però, qui sap, potser era més útil per i plasmar el que segurament canviarà, i si és que canvia
baixar les escales..., era útil per als que hi vivien i hi tre- més, almenys que canviï per bé.
Notes
1 Gran Diccionari de la llengua catalana,  Enciclopèdia catalana, Barcelona, 1998. 13 De Carmelo, R., Estampas Históricas de Barcelona, Ediciones Hélice Publicitaria,
2 Com ara: “Diuen les dones del Born/ que per la boca s’escalfa el forn” o “Com va la llei?/ Barcelona, 1943. De Carmelo assenyala que aquelles parades constituïen “un verdadero
com vol el Rei!” o el ja conegut  “Roda el món i torna al Born”. Amades, Joan, Històries i lle- adefesio que mermaba el valor artístico del edificio”.
gendes de Barcelona, vol. II , Edicions 62, Barcelona, 2a edició: 1985. 14 Retrat de Barcelona, volum II, CCCB, Ajuntament de Barcelona, 1995, pàg 27.
3 El naixement de Vilanova, així com d’altres poblacions que s’escampaven fora del recinte de 15 Prefaci de F. Fontbona, “Lluís Rigalt i la seva visió de Barcelona”, dins de Durà,V., Vistes
la ciutat, és degut a la presència del camí que eixia cap a mar; al voltant dels camins i les cape- de la Barcelona antiga. Lluís Rigalt i Farriols 1814-1894, Reial Academia Catalana de Belles
lles exteriors, com la de Marcús, es van establir tals nuclis de població. Arts de Sant Jordi.
4 Víctor Balaguer va qualificar el Jardí d’“amè” i “delitós”.  Soldevila, C., Barcelona vista pels 16 Segons les característiques de Lluís Rigalt esmentades a la conferència del 2 de desem-
seus artistes, 1957,  pàg. 80. bre de 1899 al centre excursionista de Catalunya, dins de Casellas, Raimond, “El dibuixant
5 Conten que el carrer dels Petons, prop del Parc actualment, vol rememorar amb el seu nom païsista Lluís Rigalt”, Barcelona Tip, L’Avenç, 1900, pàg. 18.
els últims besos que donaven els condemnats a mort a les seves famílies. 17 També es diu que els parroquians de l’església eren batejats amb aigua de bacallà i que
6 Consta que tant l’avi com el pare de Sebastià (pintor) i Oleguer (pintor, escenògraf i viatger) l’olor del peix els seguia tota la vida. Amades, J., Històries i Llegendes de Barcelona, vol. II,
Junyent, així com ells mateixos, van ser els encarregats d’organitzar les festes. Amades, J., pàg. 883.
Històries i  llegendes de Barcelona, Edicions 62,  Barcelona, 2a edició: 1985, pàg. 858. 18 L’ús d’aquests cartells era molt estès en època medieval-moderna i estaven destinats a
7 Amades, J., op cit., gravats pàg. 856 i 857, extrets de l’Institut Municipal d’Història i col·lec- aquells que no sabien llegir: era una manera de reconèixer-ho de lluny.
ció particular. 19 Conferència del 2 de desembre de 1899 al Centre Excursionista de Catalunya, dins de
8 Cien años de paisajismo catalán, Centenario de la muerte de Rigalt, Martí Alsina y Joaquim Casellas, Raimon, “El dibuixant païsista Lluís Rigalt”, pàg. 17.
Vayreda, Ed. AUSA, MNAC, Barcelona, 1994, pàg. 148 20 Rusiñol, Santiago, L’Auca del senyor Esteve, Ed. 62 i “La Caixa”, Barcelona, 1979, pàg.
9 La construcció de la Via Laietana data de 1908. 125-127.
10 Segons Isabel Coll a S. Rusiñol (Ed. AUSA, Sabadell), l’any d’execució és el 1883, però 21 “El barrio de Ribera y su ordenación”, tiratge a part dins de la revista Barcelona,
també s’ha datat el 1887 a Retrat de Barcelona, vol. II, CCCB, Ajuntament de Barcelona, 1995. Ajuntament de Barcelona, agost i setembre de 1957.
El quadre està sense datar. 22 Junyent, O., Roda el món i torna al Born, Ed. La Magrana, Barcelona, 1981, pàg. 163.
11 El 1868 es produeixen diverses manifestacions polítiques. Hi ha, enfrontats, per una banda, 23 Sempronio l’anomena així en els seus escrits, Ramon de Capmany, Ed. Destino,
els republicans i, per l’altra, la coalició progressista-unionista-liberal-demòcrata-monàrquica. Al Barcelona, 1959.
mateix temps se succeeixen diversos pronunciaments militars. Fabre, Jaume; Huertas Claveria, 24“El barri de Santa Maria del Mar, per exemple, amb una mica de ‘tino’ podria convertir-se
Josep M., Tots els barris de Barcelona. en un conjunt seductor com el vell Montmartre”. Salcedo MilianiI, A., Ramon de Capmany,
12 Coll, I , S. Rusiñol, Ed. AUSA, Sabadell. Ed. AUSA, Sabadell, 1994, pàg. 107-113.
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
L’18ENTREVISTA
Frederic Roda és un d’aquells homes que ho han fet
gairebé tot, a la vida i a la ficció. Nascut a Barcelona el
1924, llicenciat en Dret, Roda no va encaminar la seva
vida cap a les lleis, però va intentar mantenir el sentit de la
justícia en tot allò que emprenia, que va ser molt. Ningú
no es posa d’acord a definir el seu veritable paper. Hi ha
qui el recorda a l’escenari, figura imponent, representant
Pigmalió, d’altres prefereixen destacar el seu vessant com a
pacifista, alguns reconeixen que ha estat un personatge
incòmode, el preu dels lliures. Gairebé sense voler-ho, la
seva independència l’ha convertit en un ésser genuí, el
destí del qual semblava, com ell mateix reconeix, el
d’“acomodador”.
Frederic Roda:
“El teatre es va crear per
investigar la natura humana” 
ENTREVISTA ● Roda ha estat, en l’art, en la sociologia, fins i tot en la qui han requerit la seva tasca com a conseller i assessor:
Núria Escur política, la llavor de molts projectes, l’ideòleg, creador, fun- Seix i Barral, Banco de Vizcaya, Fomento de Inversiones,
RETRATS dador, iniciador, assessor, pioner, promotor... per després Mèdica Barcelona, Difusora Internacional, Reial
Anna Boyé apartar-se del camí i deixar que altres conreïn la resta men- Automòbil Club de Catalunya, Col·legi d’Enginyers de
tre ell s’asseu a l’ombra d’un pi a reflexionar. Aquesta ha Ponts i Camins... Un ventall d’intervencions, gairebé un
estat la seva grandesa i complexitat, la dels qui posseei- do d’ubiqüitat que s’amplia espectacularment en l’uni-
xen l’habilitat de teixir fils i sintonies a costa de resultar vers de les associacions. Ha deixat el fruit de la seva feina
alguna vegada criticats. El teatre català no hauria estat com a director de l’ADB (Agrupació Dramàtica de
el mateix sense la seva intervenció. Els càrrecs que con- Barcelona), vicepresident de la secció espanyola de Pax
figuren la seva biografia aclapararien qualsevol. Christi, membre de la comissió permanent de Justícia i
Escollim-ne només alguns: en el món institucional ha Pau i membre fundador i secretari general de l’Institut
exercit de director de serveis d’Òmnium Cultural, sub- Víctor Seix de Polemologia, conseller de l’Institut de
director de l’Institut del Teatre, director del Centre Drets Humans de Catalunya, president de l’Organització
d’Estudis Pirandellians; en el docent, de professor de Consumidors i Usuaris de Catalunya...
adjunt de Dret Polític de la UB a creador de la
Universitat Internacional de la Pau; en el periodisme, de Per què no ha volgut mai escriure les seves
crític teatral de Catalunya Exprés, Destino i La memòries?
Vanguardia. En l’àmbit empresarial han estat molts els Perquè sempre he tingut molt de respecte a l’escriptura. Per
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
L’ENTREVISTA 19
escriure bé cal tenir ofici. Prefereixo donar una opinió que bre sobre la repressió franquista a Mallorca i això li obre els
explicar la meva vida. Però és veritat que amb Rosa Férez he ulls. La història es repeteix sempre i es resumeix en una cer-
estat preparant un llibre que crec que es dirà Frederic Roda, tesa provada: en cas de guerra... tu amb qui vas? Doncs amb
conversaciones autorizadas; es pot considerar un bon epíleg. els que no et maten.
Tot i que al seu DNI hagi figurat molts anys la Vostè sempre explica que deu la seva educació
paraula “advocat” –durant el seu doctorat va viure estètica al Tècnic Eulàlia, on recala des dels set
a Madrid a la mateixa habitació on havia mort anys fins al principi de la guerra civil.
Bécquer– vostè ha anat molt més lluny... Una essència pedagògica que no em va abandonar mai
Passa que jo, més que buscar, he trobat. I he trobat pel camí més. Aquella Catalunya influenciada per poetes i mestres!
moltes coses que m’interessaven i m’apartaven de la meva Sempre m’ha quedat nostàlgia d’aquesta pedagogia inaca-
professió acadèmica. Quan vaig acabar la carrera em vaig bada. Referències de Betania, de Tagore, de Ramon Fusté...
dedicar al dret polític, seguint la benèvola amistat del pro- Vocacions pedagògiques. Per a mi, l’estètica és molt impor-
fessor Semir. Però, encara sense exercir, la meva formació tant, l’estètica en majúscules.
de base és jurídica, en el sentit d’entendre l’altra gent.
Gràcies a això sempre ha vist la política com un
teatre.
Uns homes que pugen a un escenari i fan el seu paper, sí.
Han canviat gaire les seves conviccions polítiques?
Jo neixo en una dictadura i visc en una dictadura i, per tant...
sóc antidictatorial. Gairebé per supervivència. Però això no
significa cap opció alternativa. Quan acaba una guerra el
guanyador inicia una nova legitimitat. I amb aquesta legiti-
mitat vivim. No tens cap altra opció. La veritat és que des-
prés de la dictadura no vaig ser un resistent heroic. Tenia la
sensació que allò seria provisional, no m’ho creia... Per això,
quan em diuen, al·ludint l’època, “aquells quaranta anys de
foscor”, a mi em molesta, “escolti, què diu? En aquells qua-
ranta anys ‘de foscor’ jo vaig fer coses, vaig gaudir, vaig esti-
mar, llegir aprendre, viure... Aquells anys, no me’ls supri-
meixi, no me’ls esborri, perquè són meus”.
Entre el record d’un avi que tocava el piano pels cafès i un
padrí que era advocat i maçó confés, Frederic Roda Pérez
va viure una infantesa liderada per una àvia tempera-
mental “i masclista. Sempre deia a les meves germanes:
‘Porteu una cadira per al vostre germà’” i una mare que
va ser, segons confessa, “una dona primitiva, agraïda a
Franco”, sens dubte l’ésser de qui Roda ha heretat aques-
ta ironia que voreja el sarcasme. De la mateixa manera
que Joan Oliver es definia com “poeta de circumstàncies”,
Roda s’anuncia com un “home de circumstàncies”.
La seva va ser una família burgesa, amb una mare
nascuda a Benabarre, un pare diputat de la Lliga
Regionalista i un final de guerra que els porta a
França.
Al meu pare, per sort, no l’assassinen els anarquistes a la
Rabassada perquè aconsegueix escapar-se. La meva mare
passa una setmana dins d’una “txeca”. Ens n’anem a França
i, d’allí, a Sant Sebastià. Després em fiquen als jesuïtes de
Bilbao, d’on, per cert, m’expulsen dues vegades. Aleshores
el meu pare és un home de Cambó que un dia llegeix un lli-
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
20 L’ENTREVISTA
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
L’ENTREVISTA 21
Més que la moral? “Crec, com poder existeix. Això no es pot negar. Es pot canalitzar, però
L’estètica i la moral sempre van juntes. Per això, quan Mitterrand, no negar.
reprenem a un nen una acció li diem que això que fa és que el
“lleig”. nacionalisme Quin d’aquests conflictes actuals el preocupa
és la guerra. més?
Vostè ha tingut vuit fills i setze néts. Què voldria Des d’un Crec que el nacionalisme és la guerra.
que heretessin? enfocament
L’únic que he volgut és que s’entenguessin entre ells. He cristià no es Vostè sempre ha dit que no és nacionalista perquè
intentat encomanar-los la idea de la força i la importància pot ser la nació no existeix, no és un valor absolut; cal
que tenen les seves pròpies aliances, la família, les seves nacionalista. “creure que s’hi creu”...
dones. Cada tres o quatre anys dibuixo un quadre amb El concepte Nació és una paraula perillosa i ambigua. Així com l’estat
unes coordenades i faig que els meus fills l’omplin: es trac- ‘patriòtic’, és una de les creacions més perfectes de l’ésser humà
ta d’endevinar el grau d’afinitat amb els seus germans –“Et aquest sí que –aquesta piràmide de lleis, deures i obligacions–, la nació
cau bé, regular o indiferent?”– i calculem, mirem. He tingut l’admeto”. no: la nació és una voluntat. A la nació l’hem utilitzat per
quatre germanes, i això vol dir que he estat el consentit. ficar-li tot a la força: la religió, la llengua, la cultura, el
Consentit per les dones de la família i... clima i la tomba dels teus pares. Per això crec, com
Mitterrand, que “el nacionalisme és la guerra”. Des del
... i després per les altres. punt de vista cristià, en el sentit més profund de la parau-
És veritat. L’element femení, a la meva vida, ha estat sempre la, no es pot ser nacionalista. Com respon un nacionalista
molt important. Però tornem a la meva activitat política... portat a l’extrem? Com un xenòfob. El concepte “patriò-
El primer va ser el CC, una mena de Comunitat Cristiana tic”, aquest sí que l’admeto.
de Catalunya, o similar.
Això deu haver-li creat molt enemics entre els
Allí coneix Jordi Pujol i Raimon Galí. polítics.
Galí és un dels pocs militaristes que he conegut. A mi m’in- I entre persones en general.
teressa molt el vessant militar de les coses. Galí formava
part d’aquella actitud militarista nietzscheana els exem- Vostè ha admès moltes vegades que parla en
plars més nefastos de la qual van arribar fins al nazisme, català, castellà o francès, indistintament, i que el
però els elements vitalistes de la qual van ser impressio- podrien acusar d’indiferència lingüística.
nants. La unió de la joventut, les forces vitals en alça. D’allí És veritat: de vegades parlo d’un llibre i em pregunten en
va sorgir la meva primera formació cristianopatriòtica: quin idioma l’he llegit. Ni idea. Tant se val. Però d’aquí a dir
quan descobreixo Europa per primera vegada, quan veig el que sóc un “indiferent lingüístic”... Bé, estimo la meva cul-
món, quan m’adono que els anarquistes no mosseguen i tura, m’agrada el català, però totes les llengües són igual de
són gent com nosaltres. vàlides com a vehicle comunicacional.
Després va arribar la influència de Víctor Seix. Quan una llengua ja no està prohibida, no neces-
Quan mor Víctor Seix s’inicia l’Institut de Polemologia. sita protecció?
Quan una llengua és prohibida s’ha de defensar amb totes
El que alguns anomenen “Irenologia”? les armes. El que no té sentit és intentar defensar-la després,
Exacte, perquè Irene vol dir pau en grec. És l’estudi de la quan no la censura ningú, no la prohibeix ningú; això és
resolució de conflictes en temes de pau. Nosaltres volíem absurd. Preservar-la a la força és un error. La prova del cotó
polemitzar, traspassar el que era propi de l’àmbit juridico- és fàcil: si una llengua conté elements culturals, subsistirà;
moral a l’àmbit sociològic; per això ens vam inventar si no, no. Ara mateix estic llegint un llibre sobre el
l’Institut. No n’hi ha prou de dir que la guerra és dolenta, Kurdistan. Hi tinc una amiga i expliquen que pràcticament
no n’hi ha prou de dir que la guerra és injusta. Cal pregun- cada tribu té la seva llengua. No acabaríem mai! Tres mil
tar-se per què. Hi ha alguna possibilitat de prevenir-les? A llengües, quatre mil: qui les manté?
veure... no sóc pas un pacifista ingenu.
Vostè hauria donat la vida per alguna cosa o per
Fins i tot ha gosat dir que la pau no existeix: “Per algú?
què instrumentalitzen la paraula pau? De pau en Suposo que la resposta és presumptuosa perquè hauria de
parlen fins i tot els terroristes”. dir que pels meus fills. És clar que ho faria, però no per
En tots els naixements de nacions, a totes les èpoques, a tots gust. I, per un ideal? A veure, donem-hi la volta: per evitar
els racons del món, hi ha conflictes violents. No existeix ni la proliferació de certs ideals, sí. El fanatisme, per exemple.
un sol país a l’univers que no hagi guanyat o perdut una No donaria la vida en pro de res; donaria la vida en contra
guerra. La força és constitutiva de la societat; la lluita pel d’alguna cosa.
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
22 L’ENTREVISTA
Com distribueix el seu temps? Encara va al teatre?
La meva vida, ara, és avorrida. Estic ficat en un parèntesi Poc, molt poc. La meva època, la meva relació amb el tea-
de malalties que m’han fet sentir molt disminuït. Ho he tre es va acabar. Després de fer-ne molt, de dirigir-ne, de
passat malament, em molesta haver d’assumir que quan gestionar-ne, i tot molt vitalment, es va acabar.
escric no escric exactament com vull, que quan parlo no
dic exactament el que vull... que expressar-me és un Els qui el coneixen expliquen que la seva irrupció a
repte. L’animaló humà que porto a dins no em respon. Jo l’Institut del Teatre va ser providencial, que va trencar
sempre havia pensat que a una edat molt madura em amb tot i que ho va qüestionar tot. Sembla que al director,
retiraria al “jardí dels dubtes” de Voltaire, però veig que un tímid i discret Bonnín, li va servir de molt la carismà-
m’he retirat “al jardí dels cirerers”, que és molt més tica figura d’un subdirector com Frederic Roda. Roda va
melancòlic. quedar horroritzat per la facilitat amb què s’admetien
alumnes a l’entitat. El poc rigor el va espantar fins al punt
Frederic Roda és home de sentències, frases curtes i de pronunciar aquella famosa frase: “Hi ha gent que surt
idees lúcides. Provocadores, de vegades. Influïdes per d’aquí sense saber què és un sonet. Això s’ha d’acabar”. I
aquells que, com sant Tomàs, li agraden “perquè estan es va acabar. Va voler exigir més als alumnes i va elevar el
mal vistos”. Repeteix, per exemple, que els idiomes es nivell acadèmic, va insistir que la professió, sense tècnica,
defensen sols, que la vida és un contracte que tots esta- no és res. Aleshores, alguns van manifestar el seu legítim
blim sense signar en un paper, que els polítics abusen de desacord amb l’enduriment. Però Roda no es va donar
la masturbació intel·lectual, que un pacifista no pot ser per vençut.
nacionalista. Que només pots estimar allò que coneixes,
que la llengua catalana deu a Franco tanta admiració No li va agradar mai que li diguessin que el seu
com genera, que hi deu haver vint o trenta formes dife- teatre era de resistència.
rents de ser amic. Sap per què ho deien? Perquè era en català, només per això.
Per a ells, l’única resistència possible era el català.
Manté correspondència a la manera antiga amb
els seus amics? Recorda especialment algun episodi amb la cen-
Sí, amb tres o quatre. A mi m’agrada molt escriure cartes, sura?
cosa que la gent ja no fa, sembla que està en desús. Ja no Una vegada s’atorgaven els premis de teatre a la nit de Santa
escriu ningú. Jo, amb la màquina d’escriure, m’hi barallo; Llúcia. El jurat es reunia en una habitació de l’Hotel Colón,
l’ordinador, ni el faig servir, de manera que el que de veri- una habitació que era al costat del lavabo. Ferran Soldevila
tat m’agrada és l’epístola manual, donar una opinió, citar es va aixecar per anar-hi. Al cap d’uns segons en va tornar
un autor, comentar una obra: això. Tampoc no em sembla amb la cara desencaixada: “Frederic –em va dir– ens han
que estigui de moda la cultura de la conversació, a l’estil del precintat el vàter!”. Aquesta era la metàfora correcta i
saló francès. demostrativa del que va ser l’opressió acèrrima. Aquesta era
l’anècdota, però els qui patien de debò la censura eren les
classes populars, els comunistes. Nosaltres érem un altre
món, ens tenien fitxats; però, als seus ulls, no passàvem de
ser uns petits burgesos. El que era veritablement nefast de
la dictadura va ser la sensació difusa, inconcreta, de por,
que t’immobilitza, que t’impedeix fer coses.
Aleshores, vostè no va ser un heroic per la causa
demòcrata.
No. Total, què vam fer? Quatre interrogatoris i prou. A mi
em faria vergonya signar en un paper una llista de mèrits
antifeixistes. Perquè això no era resistència... Nosaltres ens
En diàleg amb Jordi
Sarsanedas sobre el
teatre de Ferran
Soldevila. Institut del
Teatre, desembre de
1995.
Arxiu de l’Institut del Teatre
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
L’ENTREVISTA 23
Què va aprendre als escenaris?
Que el teatre és el sistema que la humanitat va crear per
investigar la natura humana. Solament ha pogut ser substi-
tuït per la psicoanàlisi. N’hi ha prou de fixar-se en una cosa:
quan un psicòleg o un psiquiatre vol definir una dolença,
una síndrome, una fòbia, sempre busca i troba les referèn-
cies en el món del teatre: el complex d’Edip, el mite de
Cassandra... Tot ja ho van explicar els grecs a les seves
tragèdies i al seu teatre.
I per què aquesta passió per Pirandello?
Perquè un dia vaig descobrir que Pirandello era un autor
maleït. Perquè havia tingut èxit, i això no es perdona.
Pirandello era premi Nobel, l’autor més seductor d’Itàlia,
Greta Garbo era protagonista de les seves obres i tot el som-
reia. I, a més, un dia em vaig adonar d’una cosa: si un matí
desapareguessin de la Terra totes les obres de teatre que
s’han escrit fins ara, si només quedés present, real, Sis per-
sonatges en busca d’autor, de Pirandello, les futures genera-
cions, amb aquesta única obra, podrien arribar a saber què
és el teatre.
El fascina el doble joc de persona/personatge.
Sí, perquè t’ensenya com la persona es modifica, el perso-
natge cristal·litza, una cosa molt pròpia de Pirandello, un
home singular... que sis mesos abans de morir comet l’error
d’enviar un telegrama a Mussolini! Un home mal entès, un
home mal vist...
“Sóc un diletant, i això molesta”, vostè va escriu-
re una vegada. Per què ha tingut els enemics que
públicament ens consta que ha tingut?
Perquè dec haver suscitat gelosia. I potser perquè en algun
moment de les seves vides em van envejar una mica. No
perquè jo tingués voluntat de protagonisme, sinó perquè
em veien com... em deien, bé... que era un frívol, vaja!
Però a mi, les coses em sorgien, em sortien sense anar a
buscar-les.
limitàvem a fer teatre com si estiguéssim vivint una època “Sempre Deu haver tingut facilitat per resoldre conflictes,
normal. havia pensat per moure fils, per trobar-se al lloc oportú en el
que em moment oportú.
Frederic Roda s’aixeca i entra a casa. Una casa de Bellaterra retiraria al Sempre dic que tinc un primer quart d’hora brillant, però
la porta de la qual és oberta a tothom, gairebé totes les ‘jardí dels quan passen tres quarts d’hora em vaig repetint i es nota
hores del dia. Una casa envoltada d’un jardí amb roses ver- dubtes’ de que no m’ho passo bé. Molts creien que no tenia prou
melles “que es cuiden soles”, insisteix, deixant clar que, a Voltaire, però voluntat de feina. Sóc treballador sense ser constant.
ell, no li agraden els animals ni el preocupen l’ecologia i el veig que m’he
medi ambient. En surt uns quants minuts després –sense retirat al Tanmateix, si hom repassa la seva biografia,
l’ajuda d’aquell bastó que es resisteix a utilitzar– amb una ‘jardí dels vostè ha estat el creador d’una pila de movi-
antiga revista a la mà, datada el 1948. A la portada, una foto cirerers’, que ments, accions, associacions... Ha estat la llavor
de Dalí i una altra de Miró, i una referència a les seves cor- és molt més ideològica de molts grups tot i que després no
bates. “Veu aquesta revista? És un primer número. El melancòlic”. hagi volgut deixar constància d’aquesta patent. 
segon, ja la van tancar. I no he sabut mai què hi van veure Perquè, quan aquestes idees meves comencen a prendre
de dolent, de perillós. Ja veu... Articles sobre l’Ànec forma, o acaben com una societat anònima o començo a
Donald. Tots hi escrivien amb pseudònim, excepte jo”. avorrir-me. La meva manera d’actuar és una “poètica”...
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
24 L’ENTREVISTA
Potser se’ns ha rifat a tots... “L’Església, I Ratzinger?
No se n’oblidi: la vida és com el teatre, és un joc. I reco- com a Ratzinger... m’hauria de semblar malament. Ara podria
nec que he guanyat bastants vegades. organització, esmentar-li una llista de set o vuit errors que comet
és igual que la l’Església. Alguns són tremends, però els seguirà come-
Quines partides li queden per guanyar? General tent, com totes les institucions.
Bé, morir-me amb el sistema aquest que anomenen Motors. Hi ha
“eutanàsia passiva”. No vull fer res excepcional per allar- unes lleis que Que els revisin.
gar la meva vida. Espero, simplement, realitzar el trànsit serveixen tant Però és que no es poden revisar. Perquè hi ha una cosa
d’aquesta vida a l’altra, que serà diferent però que exis- per a un que es diu “costum” i el costum té molta força. Per què les
teix, segur. La mort no és un punt i final, és un punt i negoci com dones no poden ser ordenades capellans? S’ho mereixen.
seguit. per a un altre, Però hi ha el costum que no sigui així. Per què els homes
i l’Església és no portem faldilles? Doncs perquè no n’hi ha el costum.
Vostè va decidir ser cristià perquè, segons que un negoci”. I a la parcel·la més prestigiosa del costum en diuen tradi-
explica, és el sistema religiós i filosòfic que li ció, cosa que eleva automàticament la seva categoria. Així
dóna més llibertat. que Ratzinger m’hauria de semblar malament, però té
Si hagués trobat un altre que el superés, tant si hagués una lluminositat especial. Crec que és un home molt
estat budista o hinduista, no hauria dubtat a acollir-m’hi. intel·ligent; penso què va passar perquè ell i Hans Küng,
Si ara entren aquí els musulmans i em convencen de les que eren molt amics, van partir de la mateixa base. De
meravelles de l’islam, jo m’hi apunto. No tinc pas manies. vegades, els grans canvis els fan els conservadors perquè
Però jo, que sempre m’he interessat per l’espiritualitat, he els revolucionaris acaben aixecant guillotines.
arribat a una conclusió: em quedo amb el cristianisme
Què té en contra de les revolucions?
El problema de les revolucions és que cristal·litzen, i una
revolució cristal·litzada és un horror.
De l’amor, de la passió, del sexe, prefereix no parlar-ne.
Tot i que a un home intel·ligent, bell i culte, no cal expli-
car-li res sobre això. Un extrem sentit de la discreció li
impedeix verbalitzar totes aquelles intenses històries
que, intuïm, ha protagonitzat: “Procuro ser respectuós
amb això”. I encara que li citin noms, de la Piqué a Nacha
Guevara passant per Ornella Vannoni i seguint per veus
femenines anònimes, de la seva boca no surt res que no
siguin genèrics. Però recorda que la seva fascinació pel
que és femení ja va néixer amb el primer llibre que va
comprar a la seva vida: La muerte viene hacia el arzobis-
po, de Willa Cather, una sufragista nord-americana.
A tots dos costats de l’aparcament s’obren les portes
d’uns petits habitacles a manera de golfes on guarda
part dels seus llibres. A la dreta, els de teatre. A l’esque-
rra, alguna col·lecció completa i antiga. D’una de les
prestatgeries, en un lloc preferent, Roda escull un qua-
dre d’Eleonora Duse, el perfil d’una dona que el fascina,
la mateixa que amb a penes quatre anys ja interpretava
perquè et deixa decidir, només et proclama “tu mateix Cossette, la nena de Les Misérables.
amb la teva consciència”. Tinc una adhesió personal a un
senyor que va viure fa milers d’anys, un fill de fuster que Vostè deu haver enamorat moltes dones, a la
va dir quatres coses i... vaig apostar-hi. seva vida.
M’han agradat molt. Em suggereixen una paraula que
I l’Església? només acudeix a la meva ment amb la religió: misteri. La
Tota aquesta història de l’Església s’admet perquè, com a meva experiència en el descobriment del seu misteri sem-
organització, és igual que la General Motors. Hi ha unes pre ha estat bona. Sempre he trobat dones estupendes.
lleis que serveixen tant per a un negoci com per a un
altre, i l’Església és un negoci. Per això no m’escandalitza Eren elles les que el perseguien?
res del que els passa. Era jo qui els anava al darrere.
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
L’ENTREVISTA 25
Per a Frederic Roda,
“Sis personatges en
busca d’autor”, de
Pirandello, és el
compendi del teatre.
A la imatge, una escena
de l’obra en el muntatge
que va presentar
l’Escola d’Art Dramàtic
de Moscou al Mercat de
les Flors, el 1989.
Albert Fortuny
I quines són les claus per entendre aquest “mis- nant a les creences religioses: de vegades em diuen: “El
teri”? cristianisme té 2.000 anys, bé, però és que el budisme en
Les dones responen a un esquema trinitari. té 5.000”. Cadascú escull. N’hi ha que creuen que el destí
és cosa de Zaratustra; jo crec que és cosa del senyor de
Com? Galilea.
La veritat, la bondat i la bellesa. Pare, fill i esperit sant.
Com pot comprendre, això és un joc que m’he muntat, Què li manca a la seva vida?
però n’estic convençut. Conversa. No em vénen a veure. De vegades truco als
meus amics per telèfon i els dic: “Maria... per què no
I quin d’aquests valors prefereix? m’estimes?”
La veritat la desaprenen, la bondat els perdura i la belle-
sa... L’ideal de bellesa al món, per descomptat, és femení. Potser estan ficats en un engranatge on el
No és que la bellesa s’esgoti en les dones, és clar que es temps lliure és difícil de trobar...
pot trobar bellesa en altres llocs, en un quadre, en una Tots diem que estem en aquest engranatge, però tots ens
peça musical, però la bellesa en estat pur és exclusiva- trobem el mateix dia a l’autopista de Tarragona, a l’hora
ment femenina. I la força que se’n desprèn és tot un camp punta, en ple agost. Ens agrada.
a estudiar i descobrir el segle que ve.
Per què es defineix com a místic?
La vida de la dona ha canviat molt en les últimes Digues-ne intuïció, energia, inspiració, genialitat... És
dècades. una cosa que no es pot definir correctament però que és
En aparença. Encara s’assembla massa a la dels homes. evident que mou el món. Totes les civilitzacions han
topat amb aquesta força. Potser per això no em fa por la
Té molta confiança en el futur. mort. Tinc un aneurisma; però, com em va advertir el
Fins i tot més enllà del futur. Després d’una existència metge, aquesta és “una mort dolça”. A la làpida que hi
d’espai i temps com és la nostra vida real estic convençut posin: “Frederic Roda. Un noi que promet”.
que hi ha d’haver altres dimensions. N’hi ha prou de
tocar el ressort corresponent per entrar-hi. I un es fica de
ple en el paradís de Mahoma...! No, sense bromes i tor-
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
L’2O6 PINIÓ DE JOAN CLOS
L’Ateneu, caixa de ressonància
de la ciutat
● És una excel·lent iniciativa repassar la història de l’Ateneu L’Ateneu Barcelonès, que és la fusió de dues entitats preexis-
Barcelonès, una d’aquestes entitats que resumeixen el millor tents, neix burgès en el moment que la burgesia industrial
de Barcelona, que és la capacitat d’existir entorn del diàleg, de estava plenament compromesa amb Barcelona. És la classe
la trobada entre persones, de la cultura i del debat. L’Ateneu, dirigent de la construcció de l’Eixample, de la projecció inter-
ja més que centenari, va néixer com naixien les entitats d’a- nacional, de la ciutat innovadora i dinàmica, de la ciutat abo-
questa mena: de la vocació associativa d’una elit amb inquie- cada a la cultura; també de la ciutat convulsa, polititzada i
tuds i amb temps per reunir-se. En una societat, a la recta tensa socialment. I és perquè aquesta classe dirigent, junt amb
final del segle XIX, on no hi havia cap mitjà de comunicació els capdavanters culturals, fa seu l’Ateneu que la seva tribuna
de masses, cap nutrient de l’esperit que no fos el llibre o la esdevé un lloc simbòlic, un dels referents barcelonins de més
càtedra, cap propagador d’idees que no fos la tertúlia, era pes. Només cal recordar que quan la Lliga, el partit que vehi-
lògic que el sector més cultivat de la societat necessités espais cularà almenys durant dues o tres dècades aquest impuls
on trobar-se i intercanviar. Així van néixer els ateneus selec- polític de la burgesia, guanya les eleccions fundacionals del
tes, que ràpidament, en poques dècades, trobarien el seu 1901 amb la candidatura dita dels “Quatre Presidents”, un
mirall en els ateneus populars, adreçats a menestrals i obrers, d’ells és president de l’Ateneu i l’altre ho serà també en un
ansiosos també de bastir-se una cultura que els era negada a altre moment. No són noms banals. L’un és Lluís Domènech
les aules. I no diguem en els “casinos fraternals” de tants i Montaner, l’arquitecte, dissident de la Lliga pocs anys des-
TEXT pobles i viles catalans! Avui l’accés a la cultura s’ha democra- prés d’aquella candidatura, home d’esquerres i incòmode per
Joan Clos titzat i s’ha estès a tot l’espectre social, de manera que els ate- l’agudesa del seu judici; home, en definitiva, compromès amb
Alcalde de neus obrers s’han transmutat en centres cívics, casals i clubs la ciutat i amb el país (i permeteu-me que digui que Oriol
Barcelona d’afeccions diverses; i els ateneus abans selectes han obert les Bohigas, que ocupa actualment la presidència de l’Ateneu, és
portes a tota mena de persones, sempre guiades per la inquie- un digne hereu del mateix perfil). L’altre és el doctor Robert,
tud cultural i el compromís ciutadà. eminent figura de l’època i la persona que, en sanejar el cens
És el cas de l’Ateneu Barcelonès, una entitat que, amb els anys electoral municipal, clava la punta al caciquisme enquistat en
i per pròpia voluntat, ha anat deixant la seva aurèola mítica les estructures catalanes. Aquesta victòria de la Lliga és la
per guanyar en eficàcia i en capacitat d’acollida. Però que con- posada de llarg del catalanisme polític, de la institucionalitza-
tinua sent un referent de la societat civil, aquesta difusa reali- ció de la cultura i de la projecció de la Barcelona hereva de
tat que a vegades ens costa de definir amb precisió però que l’Exposició del 88, la ciutat que esdevé gran metròpolis, capaç
hauria de constituir una tercera via, i més lliure i més agosa- de competir de tu a tu amb les capitals europees. L’Ateneu
rada, davant del poder polític i del poder econòmic. La socie- està al mig de tot això, com a observatori privilegiat.
tat civil que, lluny de la responsabilitat de la gestió política i de Però m’agradaria anar una mica més enrere d’aquesta època
l’interès sovint esquerp de l’economia, pot anar més enllà en daurada per explicar una anècdota situada en els orígens de
la utopia, en el pensament crític, en el desig. La societat civil, l’Ateneu i que em sembla significativa. L’Ateneu, com corres-
els ateneus, l’Ateneu que interpel·la, col·labora, discuteix, pon al moment històric, va néixer conservador, a les acaballes
reclama i acaba sent, al capdavall, el referent de l’estat moral del segle XIX. El debat entre conservadors i progressistes,
de la societat. Perquè això resulti veritat, calen plataformes de entre foscor i Il·lustració, és el debat sempitern de la societat
discussió i espais de trobada. L’Ateneu ha estat sempre això i catalana i de totes les societats. Es tracta de fixar el grau d’in-
tinc la impressió que avui s’ha revaloritzat aquest paper, per- fluència que la societat està disposada a atorgar al pensament
què la societat civil vol recuperar el seu protagonisme. progressista o al conservador, perquè el pensament inspirava
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
L’OPINIÓ DE JOAN CLOS 27
aleshores –i m’atreviria a dir que també ara–des de la política debat dels pròxims mesos. Aquesta empenta, paral·lela a la de
social, llavors tutelada per la caritat, la cultura. Per a la classe la societat, continua fins a l’ensulsiada civil de la guerra, que
“benpensant”, el pensament conservador era el garant de l’or- s’endú tot el que l’Ateneu representa: la cultura, la paraula, la
dre, el seu vertebrador, però és que el pensament conservador tertúlia, l’empenta ciutadana. Però malgrat que el 1939
era més conservador que veritable pensament. Era immobilis- l’Ateneu es vesteix la camisa blava – des de Luys Santamarina
ta. Així doncs, en aquella Barcelona que s’anava despertant, el fins a Ignasi Agustí passen per la presidència, que continua
debat a l’Ateneu era si s’havia de cedir la tribuna per fer-hi sent un lloc cobejat i de referència social–, a poc a poc torna
conferències sobre positivisme! El positivisme, que recorria a ser el que havia estat, el batec de la ciutat, el racó de la lli-
Europa com un vendaval, sacsejant-ho tot, introduïa el mèto- bertat i la cultura, i és al voltant del preciós jardí o als salons
de científic en l’observació del món, desplaçant la visió reli- silenciosos on tornen, abans que la llibertat torni al carrer, el
giosa, que tant de pes tenia entre nosaltres. Ras i curt, la tri- debat, el diàleg, la matèria prohibida. Incloent-hi els impres-
buna de l’Ateneu es tancà en banda. Manuel Duran i Bas cindibles Estudis Universitaris Catalans, bandejats de la grisa
n’era president. universitat oficial.
Els ofesos, orfes institucionalment, funden després de diver- Avui l’Ateneu torna a ser un referent social i ciutadà, potser
sos avatars un Ateneu Lliure, que inaugura el seu president, el perquè Barcelona, que s’està transformant, necessita la refle-
metge Joan Giné i Partagàs, amb una conferència sobre el xió i el debat. La societat civil vol establir una relació més igua-
Entrada a la biblioteca
i un cartell amb els
integrants de la junta
directiva que va
encapçalar Domènech i
Montaner.
Lluís Sans
Índice higiénico, moral e intelectual de un pueblo, que intenta- “Barcelona litària amb el poder polític i amb el poder econòmic i última-
va establir un paral·lelisme quantitatiu entre higiene i políti- necessita la ment veiem com les entitats, que fa temps que es belluguen
ca de salut, per una banda, i el desenvolupament intel·lectual reflexió i el inquietes, tornen a ser plataformes d’opinió, d’interpel·lació, i
i cultural, per una altra. Res que ens sorprengui des d’una debat i prenen posicions més agosarades i més fermes. Oriol Bohigas
perspectiva actual. L’interessant és que això situa Giné i l’Ateneu torna representa molt bé aquest canvi, però no és pas l’únic. Així
Partagàs a la colla dels higinistes que tant van contribuir a a ser un doncs, l’Ateneu, que fa anys que es va obrir a la societat, de la
fundar la Barcelona moderna, gent com García Faria i Pere- referent. La mà de l’enyorat Jordi Maragall, que es va consolidar amb la
Felip Monlau. societat civil feina incansable de Jordi Sarsanedas, avui referma el seu paper
Els dissidents van haver d’esperar pocs anys, fins que l’entitat vol establir cívic, intel·lectual i cultural. Torna a la seva vocació primigè-
es va treure de sobre la carcúndia fundacional i va començar una relació nia, perquè la ciutat està reclamant aquesta veu.
a ser de debò una tribuna ciutadana. Un dels membres cons- més igualitària I, mentrestant, homes i dones, joves i venerables jubilats, seu-
picus de l’Ateneu Lliure, Valentí Almirall –el pare del catala- amb el poder ran al jardí, veuran el caminar lent de la tortuga –hi és, enca-
nisme federal i d’esquerres– seria president de l’Ateneu polític i amb ra?–, jugaran a escacs, llegiran la premsa, consultaran
Barcelonès. Aquesta és la clau: el vell ateneu tornava a ser l’a- l’econòmic”. l’esplèndida biblioteca, faran tertúlia, escoltaran, aprendran...
glutinador del pensament ciutadà. Així és la vida a l’Ateneu. La plaça de la Vila de Madrid llueix
Avui no cal tornar a aquelles sessions inaugurals a les quals també vestit nou, les ruïnes romanes contemplen el pas del
tothom anava vestit de frac, tal com ens ensenyen les fotogra- temps, ineluctable. Però les institucions de Barcelona són
fies (estaven vedades, les senyores?) i escoltava la dissertació com la mateixa ciutat: canvien i es fan permanents. Ens inter-
del president convençut que s’hi estaven posant les bases del roguen, ens acompanyen.
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
qc
Aquest Quadern Central vol ser una contribució de Barcelona. Metròpolis
Mediterrània a la preparació de l’Any de l’Ateneu, amb què el 2006 se celebrarà el
centenari de la instal·lació de l’entitat a la seva seu actual del carrer de la Canuda.
L’efemèride té un doble caràcter, ja que la commemoració del passat coincideix
amb el plantejament d’una sèrie de projectes per donar a l’Ateneu una nova
empenta amb els ulls posats en el futur, i aquestes són també les línies que mar-
quen el contingut dels articles. D’una banda, presentem uns textos de caràcter
històric com els de Joaquim Coll, bibliotecari de Junta i comissari de l’Any de
l’Ateneu; del periodista i historiador Daniel Venteo, i del també periodista Josep
Faulí, que situen què és i què ha estat l’entitat, mitjançant un repàs als seus ante-
cedents i amb referències específiques a la seva biblioteca, la més important de
Catalunya de caràcter privat; mitjançant una descripció del paper de les penyes 
–i més en particular de la que va ser la penya per antonomàsia, la presidida pel
doctor Joaquim Borralleras, vista a través dels ulls de Josep Maria de Sagarra i
Josep Pla–, i amb un resum de la trajectòria del premi Crexells, precedent i inspira-
dor del premi Nadal i de la Nit de Santa Llúcia.
La mirada retrospectiva es justifica com a fonament necessari de les propostes de
treball per als pròxims anys, que constitueixen la segona part d’aquest quadern. El
president de l’actual junta, Oriol Bohigas, i el mateix Joaquim Coll parlen dels rep-
tes actuals i dels instruments per afrontar-los, entre els quals destaca especialment
el Pla Estratègic de la Biblioteca, amb el qual es pretén posar l’Ateneu Barcelonès
a l’alçada del segle XXI en una operació que, com diuen els mateixos autors, ha
de comportar una autèntica refundació de la històrica institució ciutadana.
Ateneu i ciutadania
30 QUADERN CENTRAL
La vocació pública d’un club cultural
Maria Birulés
● Sovint, en voler explicar què és un ateneu i quin és encara el seu paper
cultural i la seva referència social, ho fem recorrent a la història i accep-
tant una continuïtat i àdhuc una permanent estabilitat, afegint-hi només
les ineludibles adaptacions del tipus d’usuari, de la temàtica i del funcio-
nament. Però això em sembla equívoc perquè no explica la realitat evi-
dent i, a més, crea, en la mateixa gestió de l’entitat, unes perilloses
tendències cap a la nostàlgia, i el desarrelament i el cripticisme. És cert
TEXT Oriol Bohigas que avui els ateneus segueixen volent ser aquelles associacions científi-
President de la Junta Directiva de
l’Ateneu Barcelonès ques i literàries dedicades a “augmentar el nivell intel·lectual dels asso-
ciats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures”, com diuen
els diccionaris i proclamaven els primers athenées del París il·lustrat,
engrescats amb la Revolució de 1789. I també volen assimilar les diverses
derivacions històriques cap als ateneus populars que van assumir el paper
de l’educació de la classe obrera, dins els moviments pròxims a l’anarco-
sindicalisme i en contraposició als ateneus més burgesos i universitaris.
Però es veu de seguida que aquests objectius, aquests mitjans i aquests
usuaris són ara bastant diferents i que per assolir uns resultats del mateix
nivell cal pensar com s’interpreten ara la Il·lustració, la Revolució, els
intel·lectuals, la classe obrera i la Universitat. En poques paraules, cal res-
tablir una relació autèntica entre els nous ateneus i la societat actual. Però
cal reconèixer que això –en major o menor escala, amb les excepcions
inevitables– s’ha produït de manera natural al llarg dels últims anys i
s’han creat, així, uns ateneus relativament nous però arrelats en els antics.
A Catalunya mateix n’hi ha molt bons exemples, amb orientacions varia-
des, com els que s’han especialitzat en el manteniment d’una biblioteca,
els que han desenvolupat una tasca docent concreta, formalitzada i inscri-
ta a l’ordenació oficial, i els que s’han dedicat a les tasques culturals que
més mancaven a la localitat i a la comarca. En aquests casos ha quedat
palès un fet decisiu: les activitats s’han projectat molt més cap a l’exterior
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 31
Façana de l’antic casal neoclàssic dels barons
de Savassona, on l’Ateneu va traslladar la
seva seu l’any 1906.
cies, cursos i lectures” –i unes quantes coses més– amb uns objec-
tius d’autoformació i, al mateix temps, de creació d’opinió pública.
Les famoses tertúlies que van assolir un punt culminant les dècades
d’abans de la guerra civil han mantingut fins ara aquestes dues
finalitats amb formats no gaire diferents. Abans, les tertúlies –les
“penyes”– aglutinaven les personalitats més sobresortints de la
intel·lectualitat catalana. Hi eren tots i hi eren gairebé cada dia per-
què el seu nivell de feinada quotidiana era comparativament alt,
però no massa feixuc en termes absoluts, ni els tertulians tenien
tants espais de concentració habitual. Hi eren cada dia i ells matei-
xos escrivien quasi cada dia el corresponent article a la premsa que
sovint sorgia del mateix contingut de les penyes. Provocació, diàleg,
discerniment i ressò mediàtic eren una sola operació immediata
amb la coincidència dels mateixos protagonistes. Ara la situació és
diferent. Els intel·lectuals d’ofici tenen massa feina –i escassa con-
vocatòria– per dedicar tardes i nits a l’Ateneu. Les “penyes” són mcés
breus i els actors han canviat una mica: menys establerts i menys
joves, més pròxims a les edats de jubilació. I, alhora, el ressò medià-
Eva Guillamet tic funciona per altres vies més ràpides que les de l’acció aleatòria
amb impactes importants sobre l’opinió pública, s’han provocat dels mateixos tertulians. Però l’eficàcia del diàleg pot ser la mateixa
debats col·lectius d’abast ciutadà i s’han ofert nous serveis públics, si la institució s’esforça a reequilibrar l’escenari, tant en la temàtica
de manera que han estat superats els límits d’una autoformació com en els nivells d’edat.
tancada en si mateixa que ja no és tan prioritària perquè avui té Aquesta referència a l’edat dels socis no té cap to pejoratiu, al con-
altres canals programats oficialment. Aquesta és la línia de moder- trari. El negatiu és el desequilibri, però no la presència i la partici-
nització: aconseguir que es mantinguin els principis de les antigues pació de gent gran. No podem oblidar el rerefons d’aquesta situa-
associacions científiques i literàries però que s’estenguin cap a un ció: l’edat mitjana en la nostra estructura social ha augmentat molt
servei col·lectiu més obert i més directe. i la densitat de jubilats s’està intensificant. Aquest sector, doncs, pot
Vull dir, doncs, que en un ateneu, per ser eficaç avui en dia, hi han ser el més decisiu en l’organització del sistema de vida i en la dis-
de conviure dues activitats paral·leles però complementàries. Per tribució de la cultura i el lleure. I això s’ha de reflectir per força a
una banda, cal que segueixi sent un club cultural d’autoformació l’estructura de l’Ateneu. L’Ateneu Barcelonès té molts socis grans –i
permanent. Però, per l’altra, cal ser l’incitador i l’altaveu del debat se n’honora perquè són magnífics testimonis i estan al centre de les
públic i el subministrador de judicis solvents sobre la vida col·lec- discussions més lúcides i experimentades–, però això no vol dir que
tiva, la cultura i la política. En certa manera, l’ateneu pot ser el lloc siguem un club de jubilats. Les activitats programades –més de vint
adequat perquè la societat s’expressi lliurement, un espai obert a la o vint-i-cinc mensuals– ho demostren a bastament, perquè oferei-
política però no sotmès a cap partit polític i obert a la cultura però xen un temari que respon a la diversa realitat col·lectiva i que és, per
no sotmès a cap gremialisme. tant, la via de transició que porta d’un club privat a una institució
L’Ateneu Barcelonès ha tingut sempre –oscil·lant segons les èpo- de caràcter públic. Però això exigeix una sèrie de coses potser
ques i les sotragades polítiques– aquesta doble vocació i l’ha secundàries però molt importants, com modernitzar la gestió, els
modernitzat. És, evidentment, un club de “discussions, conferèn- instruments i l’ambient de relació, docència i diàleg; renovar l’am-
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
32 QUADERN CENTRAL
“El més important és programar actes que responguin a
situacions clau de la cultura i la política. Són els que
expliquen que, paral·lelament al club privat, al carrer de la
Canuda existeix també una entitat de servei col·lectiu”.
bient antiquat i vetust de moltes dependències (un estil neoisabelí
carrincló a preus de batalla dels anys del ple franquisme i restes
modestes de la Renaixença), i restaurar, en canvi, els àmbits artís-
tics autèntics (els fragments setcentistes que resten del Palau
Savassona, el tresor del jardí romàntic i, sobretot, els magnífics tes-
timonis de la reforma feta per l’arquitecte Josep M. Jujol l’any
1906).
Una cosa que pot esdevenir simptomàtica és la supressió d’una
bona part de la pretesa col·lecció d’art que pul·lula per les
dependències i la seva substitució per peces que valorin l’actualitat.
A part dels retrats oficials de finals del XIX i principis del XX –tots
ells de qualitat minsa però que requereixen atenció i restauració–,
les pintures que figuren a l’Ateneu són bastant tristes i semblen
acreditar que, a casa nostra, el gust artístic dels intel·lectuals –i,
sobretot, dels escriptors– és bastant miserable. Encara és un mira-
cle que quedin tres quadres certament dignes: un nocturn de
Eva Guillamet
c
Lluís Sans
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 33
Un aspecte de la biblioteca de l’Ateneu, la
més important de Catalunya en l’àmbit privat.
En la pàgina anterior, sessió de l’Escola
d’Escriptura i una de les sales de lectura
i tertúlia de la planta baixa.
Lluís Sans
Modest Urgell, una marina riallera de Roig i Soler, i un plafó deco- creació i el manteniment de la gran biblioteca, la biblioteca privada
ratiu d’Alexandre de Riquer amb una bella al·lusió romàntica a la més important de Catalunya, amb un 40% de fons que no es pot
lectura. Aquests últims mesos l’Ateneu ha començat una campanya trobar a les altres biblioteques. És cert que no és públic perquè està
de substitució dels residus d’aquesta pintura trista i endiumenjada reservat als socis, però s’ha ofert sempre a qualsevol estudiós que
amb els magnífics donatius de Tàpies, Llena, Perejaume, Peyrí. No necessiti el seu contingut. La biblioteca mereix una recensió espe-
ho puc demostrar encara, però penso que el rejoveniment dels cial i, per tant, no cal que ara m’hi entretingui. Només vull recorcdar
àmbits físics pot mantenir i reforçar la joventut dels socis, aquells que durant molt temps s’ha anticipat a les grans operacions oficials
que enriqueixen l’edat amb la força de la intel·ligència viva i activa. i n’ha substituït les mancances. En realitat, podríem dir que va ser
De moment, els resultats semblen plausibles. el precedent de la Biblioteca de Catalunya. Després de la guerra
civil, va acollir tots els estudiants universitaris que no disposaven ni
PROGRAMACIÓ D’ACTES de biblioteques ni de lloc d’estudi a les respectives facultats.
Però, com he dit abans, el més important és programar actes que Finalment, una consideració que pertany més aviat a temes econò-
responguin a situacions clau de la cultura i la política. Són els que mics i de gestió, però que serveix per acabar d’explicar l’entrellat
expliquen que, paral·lelament al club privat –o semiprivat, cal real de l’Ateneu. Com que és alhora club privat i servei públic, el
reconèixer-ho–, al carrer de la Canuda existeix també –i amb prio- seu finançament ha de respondre a aquest fet. Podríem dir que els
ritat– una entitat de servei obertament col·lectiu. Per tradició i per socis han de pagar les despeses del club i que les administracions
determinació estatutària els actes són programats per l’anomenada públiques i els patrocinadors privats han de participar en les des-
Comissió de Cultura, presidida pel vicepresident primer, en la qual peses ocasionades pels serveis que s’ofereixen a la col·lectivitat. No
s’agrupen deu seccions –Història, Llengua i literatura, Estudis polí- és ben bé això, però la tendència va cap a aquest equilibri. Amb
tics, jurídics i socials, Filosofia, Ciència i tecnologia, Economia, 3.000 socis, aproximadament, es poden fer molts esforços i aconse-
Arts plàstiques, Cinema i teatre, Música i Escacs–, cada una de les guir equilibrar el pressupost, perquè, en realitat, tots ells tenen
quals és dirigida per un ponent elegit directament pels socis. consciència de la seva responsabilitat cultural i ciutadana. I mani-
Aquesta aparent autonomia té l’avantatge de donar suport a les festen voluntat de servei.
diferències de tema i opinió, però té el perill de la divisió i potser la
dispersió temàtica. És fonamental, doncs, que la Junta Directiva
aglutini els grans temes centrals i n’organitzi la promoció i la difu-
sió si volem mantenir la coherència d’un servei públic ben orientat.
No hi ha dubte que, al llarg de més d’un segle, la major mostra de
servei públic d’interès general de l’Ateneu Barcelonès ha estat la
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
34 QUADERN CENTRAL
Una història de l’Ateneu Barcelonès
Ana Portnoy
● L’Ateneu Barcelonès neix, l’any 1872, en un context de gran dinamisme
de la societat barcelonina, en un període històric en el qual la configuració
de l’Estat espanyol i l’encaix de Catalunya en aquest experimentaven anys de
grans vicissituds. Institucions com ara l’Ateneu pretenien aplegar en una
mateixa entitat figures preeminents d’àmbits molt diversos amb la voluntat
comuna de contribuir al ressorgiment de la personalitat política i cultural
de Catalunya.
TEXT Daniel Venteo Un any després del renaixement a la capital espanyola de l’Ateneo de Madrid
Historiador i periodista
el 1835, a Barcelona s’havia intentat, infructuosament, la creació d’un
Ateneu de Barcelona, que fins i tot tenia el suport del cèlebre governador
civil José Melchor Prat, que s’havia destacat pel seu suport a les institucions
culturals i científiques barcelonines. Fins i tot el Diario de Barcelona l’abril
de 1836 informava de l’aprovació dels Estatuts de l’entitat, que no va arri-
bar mai a constituir-se realment.
Va haver de passar prop d’un quart de segle perquè el 1860 es recuperés la
vella idea de crear un ateneu a Barcelona. El 21 de maig de 1860 s’inaugura-
ven oficialment les activitats de la nova entitat, presidida pel científic Joan
Agell i Torrents.
Durant la Renaixença, l’Ateneu va jugar un paper similar al que va tenir
durant les dècades anteriors l’Acadèmia de Bones Lletres des de la Revolució
Liberal fins a la dècada dels seixanta del XIX, com a entitat de referència en
temes de cultura per a institucions, com el mateix Ajuntament de Barcelona.
De fet, va ser un membre de l’Acadèmia de Bones Lletres i regidor munici-
pal, Ramon Anglasell i Serrano, un dels màxims impulsors de la nova enti-
tat i qui en va redactar el discurs inaugural. En el seu Discurso escrito para el
acto de la constitución del Ateneo Catalán –que no va llegir personalment
perquè no va poder assistir a l’acte fundacional d’aquest primigeni Ateneo,
i que en el seu lloc ho va fer el jurista i escriptor Francesc Permanyer, que
aquell mateix any presidia els Jocs Florals de Barcelona i, poc després, el
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 35
“A mitjan segle XIX a Barcelona ja hi havia nombrosos
ateneus, sobretot obrers, com l’Ateneu Català de la Classe
Obrera. Tanmateix, el nou Ateneo Catalán, precedent del
Barcelonès, es dirigia a les classes benestants”.
Els ateneus populars van assumir l’educació
de la classe obrera. A l’esquerra, l’Ateneu
Popular de Sants, abans Ateneu Enciclopèdic
Sempre Avant, fundat el 1933, al carrer de
Riego d’aquest barri barceloní.
A la dreta, el polític i banquer Manuel Girona,
president de l’Ateneu Barcelonès els cursos
1883-84 i 1885-86.
Fototeca.com AHCB-AF c
1864, seria nomenat ministre d’Ultramar–, Anglasell afirmava que comercio, la difusión de los conocimientos, el planteamiento de insti-
l’objectiu de la nova entitat era “reunir el mayor número posible de tuciones útiles y cuanto pueda favorecerlas y reanimarlas: en beneficio
los elementos del bien, que en nuestra sociedad vagan dispersos, para de los propietarios, manufactureros, comerciantes, hombres de letras y
aunarlos y dirigirlos desinteresadamente hacia un común aprovecha- profesores de las artes liberales, a combatir todo exclusivismo, a poner
miento”. en armonía todos los intereses, a hermanar todas las clases, a estudiar
L’Ateneo Catalán era –tal com va explicar Jordi Casassas a L’Ateneu sus necesidades, y a buscar, discutir y plantear, si es posible, los medios
Barcelonès. Dels seus orígens als nostres dies (1986), que encara avui de satisfacerlas”.
és el treball acadèmic de referència sobre la història de la institució– De les sessions de l’Ateneo Catalán, en van sorgir algunes de les
un intent per enfortir ideològicament la societat burgesa i indus- propostes que després van ser algunes de les actuacions més desta-
trial: “Falta formar la nueva atmósfera, falta dar respuesta al indivi- cades de la vida local barcelonina, com ara la promulgació d’una
duo, falta reconstituir la familia comerciante, falta en fin llenar en nova llei de propietat industrial; la construcció d’un gran palau
este punto, com en todos, los vacíos que experimentamos. […] Para d’exposicions artístiques i industrials; l’acabament de la façana de
propagar las doctrinas morales, para enseñar la ciencia y el arte, la Catedral de Barcelona (feta realitat gràcies al banquer i polític
para estudiar, discutir y convencernos, para comunicarnos los senti- Manuel Girona a finals de segle); la restauració del monestir de
mientos y las ideas, para oírnos, conocernos, sufrirnos recíproca- Ripoll; la demanda de la creació d’una junta provincial de protec-
mente y llegar a amarnos individuos y clases, pueblos y provincias, ció del patrimoni per assessorar els ajuntaments, etc. Els últims
basta ponernos en contacto, y animados de buenos deseos unirnos, anys d’existència de l’Ateneo Catalán van estar marcats per les con-
asociarnos”, afirmava Anglasell. vulsions polítiques arran de la revolució de 1868. Un dels homes
A mitjans del segle XIX a Barcelona ja hi havia nombrosos ateneus, que van sovintejar l’Ateneu en aquell període era Narcís Monturiol,
sobretot obrers, com ara l’Ateneu Català de la Classe Obrera (1861- que al llarg de quatre sessions va presentar a l’antic palau dels mar-
1874). El nou Ateneo Catalán, tanmateix, es dirigia a les classes quesos de Castelldosrius al carrer dels Escudillers, que acollia les
benestants. Així ho reconeixia el mateix Anglasell: “¿A dónde vamos? activitats de l’Ateneo, el seu assaig El arte de navegar por debajo de
Vamos, Señores, a hacer el bien en todas las esferas: a procurar en bene- las aguas.
ficio de la propiedad rústica y urbana, de la industrial fabril y del Per la seva part, el Centro Mercantil Barcelonés era el resultat de la
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
36 QUADERN CENTRAL
AHCB-AF
fusió del Casino Barcelonés (c. 1844) i el Círculo Mercantil (1864), ta a l’Ateneu d’Alfons XII, el 4 de març de 1877. Durant l’any
una entitat patrocinada per la Llotja amb la finalitat de reflexionar següent, a l’Ateneu es van produir baixes de socis, dimissions de jun-
csobre aspectes econòmics. tes i una crisi institucional que va portar, l’11 de febrer de 1878, a la
constitució de l’Ateneo Libre de Cataluña, encapçalat pel metge
L’ATENEU BARCELONÈS I L’ATENEU LLIURE Joan Giné i Partagàs i Valentí Almirall, entre altres socis escindits
La nit de l’11 d’abril de 1872, reunides les juntes de l’Ateneo Catalán ideològicament del Barcelonès. El detonant havia estat la decisió de
i del Centro Mercantil Barcelonés, es va acordar la fusió de les dues la junta de l’Ateneu d’impedir a mig curs el desenvolupament d’un
entitats en una de sola: l’Ateneu Barcelonès, la primera junta del qual cicle sobre el positivisme. Inaugurat el 20 de març següent, aquest
es va elegir el 8 de maig següent sota la presidència de Duran i Bas. ateneu progressista es definia a si mateix com “una institución que
La preeminència en la nova entitat de membres de l’antic Ateneo viene al mundo llena de ardor y firme en el propósito de servir a la
Catalán es fa palesa en l’adopció dels vells estatuts d’aquest per part ciencia con la libertad y a la libertad con la difusión ilimitada de la
de l’Ateneu Barcelonès i en el nombre de socis que aporta cadascu- ciencia” (discurs Índice higiénico, moral e intelectual de un pueblo). A
na: 107 els del Centro davant dels 444 ateneistes del Catalán. la memòria del curs 1879-1880, presidit pel metge Tomàs Lletget,
La nova entitat va fixar la seva seu a la Rambla dels Caputxins, 36- s’insistia que, al costat de les entitats de tipus conservador, “existe
38, en un pis que també ocupava la primera planta del Teatre otra de tendencias más amplias, de libre discusión, que se inspira en la
Principal, on ja es reunien els membres del Mercantil. verdad y dice al país, sin empero, desalentarle, el estado de atraso en
Per dinamitzar la vida acadèmica de la nova entitat, la seva junta va que se encuentra, los elementos que ha de crear y las corrientes en que
donar més autonomia a les diverses seccions que la componien per debe inspirarse. A esta escuela pertenece el Ateneo Libre de Cataluña”
organitzar cicles de conferències i de debats, concedir premis, (Memoria y discurso leídos en la sesión inaugural del Ateneo Libre de
col·laborar amb els Jocs Florals de Barcelona, etc. Cataluña celebrada el 22 de noviembre de 1879. Barcelona, Tip. La
En el camp de les publicacions, ben aviat l’Ateneu va impulsar ini- Academia, 1879).
ciatives de gran interès, com ara un homenatge a Miguel de I amb aquesta voluntat progressista és com cal entendre les seves
Cervantes, celebrat l’abril de 1873, i la reedició de la primera edició activitats. El 12 de setembre de 1878, gràcies al Lliure es mostrava a
del Quixot segons la tècnica del fotogravat, introduït a Espanya pel Barcelona, per primera vegada, el fonògraf creat per Edison. I uns
militar i geògraf barceloní Francesc López Fabra, que esdevindria mesos després, com a cloenda del curs acadèmic, una demostració
president de l’Ateneu dos anys després. de llum elèctrica generada per una màquina de vapor.
Al llarg de la resta de la dècada de 1870, al si de l’Ateneu es van pro- El vessant social de la nova entitat, en contraposició amb l’Ateneu
duir unes disputes ideològiques entre els membres més conserva- Barcelonès, també va quedar a bastament palès amb el tipus de con-
dors i els més liberals que van caracteritzar bona part de la seva ferències i activitats que organitzaven al seu local, primer un
història. La situació més problemàtica es va viure després de la visi- entresòl de la Rambla de Santa Mònica, 7, i després al Borsí del
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 37
carrer d’Avinyó cantonada amb la plaça de la Verònica. Algunes d’a- Barcelonès, però, ja s’havien produït canvis. El 1879 era elegit presi-
questes conferències van ser, per exemple, la de Conrad Roure sobre dent de l’entitat l’advocat Joan Sol i Ortega, membre destacat del
la situació dels nens orfes a Espanya; la de Manuel de Lasarte sobre Partit Republicà Progressista. El “període republicà” de l’Ateneu,
consideracions sobre l’ensenyança primària; la de Valentí Almirall primer amb Sol i Ortega i després amb l’escriptor i periodista
–que entre 1871 i 1875 havia dirigit la Casa de la Caritat– sobre els Manuel Angelón, va permetre que a les seves sales es discutís sobre
asils de beneficència (aquest autor també va fer una altra conferèn- la necessitat del divorci, la conveniència de la separació entre
cia amb el títol El toreo en Espanya), i d’altres sobre diversos aspec- l’Església i l’Estat i temes de salut pública que abans haguessin estat
tes de salut pública i mental, com ara les xerrades sobre psiquiatria impensables. I alguns dels socis escindits, com Pompeu Gener o el
de Giné, qui va contribuir de manera destacada a introduir aquesta mateix Almirall, van arribar a ocupar càrrecs de responsabilitat. Un
disciplina a Espanya. altre metge vinculat a l’Ateneu Lliure, el cèlebre Dr. Bartomeu
Durant el curs 1880-1881, presidit pel matemàtic i músic figuerenc Robert, va arribar fins i tot a la presidència de l’entitat.
Santiago Mundi Giró, l’Ateneu Lliure va patrocinar un estudi sobre
els enllaços ferroviaris entorn de Barcelona en un moment de gran CATALANISME I CENTRALISME
expansió urbana del conjunt de l’àrea metropolitana. L’Ateneu va El 8 de novembre de 1886 el discurs inaugural del curs acadèmic pro-
formar una comissió de treball, presidida per Josep Roig Minguet i nunciat pel president de l’Ateneo de Madrid, Gaspar Núñez de Arce,
integrada per Josep Pellicer, Leandre Pons, Antoni Terri, Joan Martí que criticava durament l’incipient catalanisme polític, va provocar
i Thomàs i Celestí Teixidor, que al llarg de l’any 1880 va preparar un una reacció de protesta en els ambients “regionalistes” de Barcelona.
dictamen que va ser llegit públicament el 12 de febrer de 1881. En el Els atacs anaven dirigits, especialment, contra el Centre Català i, en
treball també hi van participar Juan Nieto, Manuel Lasarte, Josep particular, contra Valentí Almirall, que aquell any publicava la seva
Ricord, Josep Feliu i Codina, Demetri Dañans i Agustí Pujol, que a decisiva obra Lo Catalanisme. Va ser l’homòleg barceloní de Núñez de
més de soci del Lliure era secretari general de la companyia de ferro- Arce, el president de l’Ateneu Barcelonès, el republicà empordanès
carril de Valls-Vilanova-Barcelona. El text, publicat amb el títol Joan Tutau i Vergès, qui pocs dies després, el 22 següent, replicaria
Enlace de los ferrocarriles de Barcelona (Tip. La Academia, 1881), es aquest discurs centralista. A la seva rèplica defensava el paper que
va trametre al Ministeri de Foment. Les reflexions de l’Ateneu Catalunya havia de jugar en la regeneració del panorama polític
Lliure, en lletra impresa, van arribar efectivament a la capital espa- espanyol. Tot i que allunyat de la vida política en actiu, Tutau havia
nyola: dels exemplars del Lliure conservats a la Biblioteca Nacional, estat un federalista destacat i ministre amb la Primera República el
a Madrid, un va pertànyer a Valentí Almirall –la sessió inaugural de 1873 i havia signat, deu anys després, el projecte republicà de consti-
1879– i un altre a Francesc Pi i Margall –sobre els ferrocarrils. tució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola. La vinculació de
Els problemes econòmics per finançar l’Ateneo Libre, però, el van Tutau amb l’Ateneu és prou il·lustrativa dels intel·lectuals progressis-
portar al fracàs abans d’acabar el curs 1881-1882. A l’Ateneu tes del segle XIX, activament implicats en el panorama cultural bcar-
Socis de l’Ateneu al jardí de l’entitat, l’any
1902, quan encara compartia edifici amb el
Teatre Principal –pàgina anterior– i el Café de
las Delicias, als números 36 i 38 de la Rambla
dels Caputxins. A la pàgina anterior, a la dreta,
coberta de “Lo Catalanisme”, de Valentí
Almirall. L’obra va ser durament criticada pel
president de l’Ateneo de Madrid, Núñez de
Arce, i l’Ateneu Barcelonès va sortir en la seva
defensa per boca del president Joan Tutau.
Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
38 QUADERN CENTRAL
celoní a redós de l’Ateneu Barcelonès en funció de la seva orientació país i de la seva llengua, Guimerà afirmava que no “us diré ara aquí,
ideològica. Quan l’Ateneu Català editava el seu Almanaque Literario, senyors, la manera d’assegurar-li el pervindre a la llengua de
de factura conservadora, Tutau col·laborava amb l’Almanaque Catalunya. Per a dir-vos-ho us hauria d’exposar ara tot un pla de
Democrático i més tard va formar part de l’escissió de socis que van política a la catalana, i jo no he vingut aquí a parlar-vos de política,
crear el Lliure, de la junta del qual també va ser integrant. sinó de llengua i de literatura. Mes sigui com sigui, pel camí dret o
Una repassada d’alguns dels temes que es tractaven a les sessions de pel camí tort, vingui per la convicció d’Espanya o per la imitació
l’Ateneu Barcelonès d’ara fa un segle permet copsar l’interès que dels estrangers, estic segur de que tornarà a ésser la nostra llengua
despertaven i que molts continuen vigents cent anys després. Del a Catalunya el que sabem que ha estat per la història”. I el poeta i
curs acadèmic 1894-1895 destaca, per exemple, un cicle de con- dramaturg nascut a Santa Cruz de Tenerife afirmava: “esperant-ho,
ferències sobre la transformació urbanística del centre històric de senyors, veiem com aquesta llengua es parla de cada dia més i més
Barcelona, amb la participació de Victoriano Felip, Adolf Mas Yebra, a Catalunya; que és tothom en aquesta terra, fins ignorant-ho molts
Agustí Ferrer i Pagès i Modest Fossas i Pi, que es van centrar, sobre- d’ells, els que fan que creixi i es propagui: la indústria movent les
tot, en les dificultats tècniques per finançar el projecte. Al costat d’a- seves màquines; el comerç fent-se el transportador general de tot el
questes conferències, l’altra convocatòria que va despertar molt que surt i tot el que entra a Espanya; tots els interessos que bate-
interès, i així ho va recollir l’advocat i polític Jaume Carner a la seva guen en aquesta terra, i no indirectament, senyors, fent augmentar
memòria anual com a secretari de l’Ateneu, va ser la De la prostitu- la riquesa i la importància del país, sinó indirectament, fent acudir
ción reglamentada. Consideraciones filosóficas, morales y sociales, a al Principat la gent sobrera d’altres províncies; que aquesta gent
càrrec de Manuel Font i Torné (9 i 15 de març de 1894). “La regla- arriba parlant la llengua castellana i la llengua de Bascònia i la llen-
mentación –explica Carner– fue duramente combatida. Es inmoral, gua de Galícia, constitueix famílies, i tots els fills que els hi neixen
dijo el orador, porque convierte al Estado en un tercero; inicua, porque parlen la llengua catalana”.
cuida sólo de la higiene del explotador, despreciando la salud y el dere- Feia anys que el catalanisme exigia un major compromís de
cho de la explotada; contraproducente, porque ata a la mujer al carro l’Ateneu amb la llengua pròpia de Catalunya. El 18 de gener de
del vicio con mil cadenas inquebrantables”. I afegia que “la nota carac- 1888, des de les pàgines de La Renaixensa s’havia denunciat la
terística del trabajo del señor Font fue la censura violenta de la con- impossibilitat de pronunciar conferències en català a l’Ateneu.
ducta de esta sociedad moderna, cuya hipocresía llega hasta el punto El discurs en defensa de la llengua catalana pronunciat en català per
de hacer fácil y cómodo para todos este mismo vicio, que luego conde- Guimerà va marcar un referent irreversible. Al temps que es pro-
na y maldice con frase apocalíptica”. duïen sonades renúncies de socis històrics, desenes i desenes de
c joves catalanistes s’integraven a l’Ateneu.
L’ATENEU I LA LLENGUA CATALANA Un dels assistents al discurs, el jove Francesc Cambó, recorda a les
La catalanització definitiva de la vida de l’Ateneu va començar seves memòries que aquell dia “hi hagué a l’Ateneu cops de puny i
arran del discurs inaugural del nou president, el poeta i dramaturg cops de cadira”, tot i que “malgrat l’actuació dels pertorbadors,
Àngel Guimerà, el 30 de novembre de 1895, que dirigia una nova Guimerà pogué prosseguir i acabar el seu discurs”.
junta que comptava amb la presència de personalitats destacades A Guimerà, un any més tard, el va succeir Valentí Almirall, amb
en la recuperació de la cultura catalana, com ara el poeta Joan Enric Prat de la Riba com a secretari. En el seu discurs d’inaugura-
Maragall, com a secretari general, i l’erudit Jaume Massó i Torrents, ció del curs acadèmic, Prat de la Riba es vantava del cop d’efecte de
com a vicesecretari. Després d’evocar poèticament la història del les paraules de Guimerà d’un any enrere, que havien provocat una
AHCB-AF / F.Ballell AHCB-AF
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 39
A l’esquerra, imprès amb la Junta presidida
per Àngel Guimerà, primer a defensar la
incorporació del català a l’Ateneu. A la dreta,
la biblioteca els anys 30, amb Josep Maria de
Sagarra –segon per l’esquerra– i Pompeu
Fabra –primer per la dreta– entre els
assistents.
A la pàgina anterior: Prat de la Riba, secretari
de la Junta presidida per Valentí Almirall, amb
qui l’Ateneu va ingressar en el moviment
catalanista. La conquesta catalanista de
l’entitat va ser descrita per Josep Pla dins del
llibre “Francesc Cambó. Materials per a una
història”. A la dreta, Joan Maragall, que amb
el seu discurs “Elogi de la paraula”, l’octubre
de 1903, va refermar l’adopció de la llengua
catalana per part de l’Ateneu.
Pere Català-Roca
discòrdia momentània que “era discordia de buen agüero”, afirmava, Elogi de la paraula, l’Ateneu experimenta la seva definitiva adopció
perquè demostrava que a ningú no li eren indiferents la bona de la llengua catalana, fins i tot durant la dictadura de Primo de
marxa de l’Ateneu i la seva significació en la cultura barcelonina. Rivera, tot i que no durant el franquisme, quan hi va renunciar no
En el seu discurs, Almirall –que per segona vegada en la història de només pel context polític sinó per elecció pròpia.
l’Ateneu es pronunciava en català, fet habitual en els anys succes- Des de l’1 d’agost de 1897 l’Ateneu es regia per uns nous estatuts.
sius– defensava que calia passar del catalanisme doctrinari a l’acció “No es tractava de corregir defectes de procediment –afirmava el
científica. Un altre dels defensors d’aquesta necessitat era, precisa- secretari de l’entitat, Josep Rogent i Pedrosa–, sinó de donar una
ment, Prat de la Riba, que uns anys més tard esdevindria president orientació nova a la vida de l’Ateneu”. I aquesta nova orientació es
de la Mancomunitat de Catalunya. “El Regionalisme […] lluny de traduïa en l’adopció de la llengua catalana com a oficial de l’entitat,
voler combatre les varietats, les fomenta com elements de lluita i de fet que evitaria, segons Rogent, “el ridícul espectacle dels acords pre-
vida, i, armonitzant-les totes, pretén arribar a l’unitat pel camí de sos en català i redactats en llengua castellana”.
la unió lliure i espontània, basada en els mutus avantatges i conve-
niències. Lluny de ser una aspiració raquítica i encongida, és l’ide- L’ENTRADA DEL SEGLE XX
al més generós i expansiu que s’ha concebut fins avui”, va exposar Amb l’entrada del nou segle i l’eclosió del catalanisme polític, que
Almirall, que definitivament va participar plenament en l’ingrés de triomfa a les eleccions municipals de Barcelona de 1901, l’Ateneu
l’Ateneu en el moviment catalanista. passa a un segon terme i fins i tot experimenta un procés d’apolictit-
De fet, Josep Pla ha recordat al text La conquista de l’Ateneu –dins zació que es tradueix, tanmateix, en l’esllanguiment de la seva vida
l’obra Francesc Cambó. Materials per a una història (Barcelona, acadèmica. Minven la qualitat de les seves activitats i la participació
1928-1930)– que “la conquista d’aquest establiment cultural, que en el si de l’entitat, tot i que a principi de l’any 1903 es viu una nova
havia estat sempre unitari i d’un provincialisme ofensiu, tingué, per etapa de floriment amb l’advocat i polític Raimon d’Abadal i
les conseqüències que comportà, una gran transcendència. Hi havia, Calderó com a president. Al llarg dels primers anys del segle XX el
certament, a la casa un nucli intel·lectual simpatitzant. Però aquest nombre de socis de l’Ateneu no para de créixer, i passa de 1.183 l’es-
nucli no tenia, en definitiva, cap importància social. En realitat, la tiu del 1900 a 1.340 tres anys després.
transformació de l’Ateneu es produí el dia que s’establí un contacte En un moment efervescent de la política catalana i espanyola, en el
entre els senyors [Ildefons] Sunyol, Carner [Jaume] i Roca, i el nucli qual es debatia la nova Llei de règim local, i de la mateixa vida urba-
Prat-Duran [Ventosa]”. Més enllà del dibuix falsament homogeni de na a Barcelona, el 12 d’octubre de 1906, en el transcurs de la inau-
l’Ateneu al llarg de l’últim terç del segle XIX, Pla descriu detallada- guració del nou curs acadèmic de l’Ateneu, el seu president, l’advo-
ment el desembarcament catalanista a l’Ateneu, que té en el discurs cat i polític catalanista republicà Ildefons Sunyol, es va posicionar
de Guimerà una de les puntes de l’iceberg. “La conquista de la pre- obertament a favor de l’enfortiment del govern de les ciutats.
sidència anà precedida de l’entrada dels catalanistes a la secció de Suñol va defensar, per exemple, que “és indispensable sobretot con-
Ciències Morals i Polítiques, entrada dirigida personalment per cedir llibertat financera als Municipis, sense la qual, senyors, totes
Pompeu Fabra i Casas i Carbó. […] El discurs de Guimerà és ple les llibertats resulten falses i enganyoses. La seva esfera d’acció creix
d’errors històrics, però féu un efecte enorme i fou una veritable sín- cada dia, i amb ella les necessitats a què ha d’atendre. L’Estat nacio-
tesi dels sentiments del catalanisme literari i romàntic. Fou, per altra nal, abdicant de certes funcions que avui exerceix no prou deguda-
part, el punt de partida de l’entrada de les noves idees en l’estament ment, ha de renunciar a alguns dels seus impostos a favor del
intel·lectual. Paral·lelament encara, es produïren les primeres guspi- Municipi, ha de permetre-li crear-ne d’altres justificats per les trans-
res que presagiaren l’adaptació al catalanisme en l’ambient mercan- formacions econòmiques modernes, com l’impost sobre millores de
til i industrial”, afirma Pla. terrenys, que de rústics passen a urbans, i ha de facilitar-li la recons-
Del discurs de Guimerà al de Joan Maragall el 15 d’octubre de 1903, trucció d’un patrimoni propi que, com diu el Dr. Torras i Bages,
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
40 QUADERN CENTRAL
dóna valor i dignitat, emancipa de la submissió a les pretensions El primer terç del segle XX suposa l’inici de l’època daurada de les
indegudes dels Governs, i és una base de posició econòmica per a les penyes, de la vida interior de la institució en detriment de la seva
classes desvalgudes i una ferma garantia d’ordre i de tranquil·litat acció pública. El cas de Lluís Domènech i Montaner és representa-
social”. Sunyol creia que Barcelona ja estava en condicions de “rea- tiu. Home d’acció política evident i d’una profusa obra arquitectò-
litzar totes aquestes transcendents finalitats del gran Municipi, de nica des de la dècada de 1880 i fins a la seva mort el desembre de
complir una missió política, social i patriòtica dins de Catalunya i 1923, Domènech va ser l’ànima de l’anomenada “penya dels vells” o
dins d’Espanya. […] Ella ha d’expandir pertot arreu el sentit “dels venerables”, que va dominar la vida oficial de l’Ateneu ben bé
autonòmic de la seva vida pública, el sentit positiu i pràctic de la fins a l’inici de la dictadura de Primo de Rivera. Al temps que aban-
seva vida industrial. El Municipi, si vol seguir accentuant la pròpia donava l’acció política i se centrava en els estudis històrics i arque-
personalitat, té encara aquí una altra obra capital a realitzar, la de ològics, Domènech i Montaner s’abocava a la vida de l’entitat.
donar un vigorós impuls a la cultura de la ciutat, la de fomentar per En plena revolució social, l’Ateneu tanca les portes. Després de la
tots els medis el conreu de les lletres i de les arts, no prou estimades Setmana Tràgica de juliol de 1909 confirma el seu replegament con-
encara en certes esferes a on hi dominen en absolut les preocupa- servador en determinades presidències. Al final del 1911 Domènech
cions de caràcter econòmic”. Sunyol exposa magistralment en i Montaner torna a ocupar la màxima responsabilitat. En el seu dis-
aquestes línies la política municipal barcelonina de les corporacions curs inaugural del curs acadèmic, el 23 de febrer de 1912, Domènech
de la primera dècada del segle XX. recupera el to que havia fet de l’Ateneu un lloc de trobada. Amb el
“A les classes econòmiques se’ls ha d’infundir novament el vigorós títol de Conservació de la personalitat de Catalunya, Domènech fa
esperit col·lectiu, l’amor intens a la cosa pública de que històrica- des de la qualificada tribuna de l’Ateneu una crida a la unitat, des-
ment tenen donades tantes proves, per a que pugui tornar a renéixer prés de l’agitació social i política arran de la Setmana Tràgica i en ple
sobre les seves cendres de tants segles aquell lluminós patriciat bar- domini de l’Ajuntament de Barcelona pels radicals lerrouxistes.
celoní, intel·ligent en els negocis, il·lustrat i cultíssim en les arts i les “La depressió atueix els esperits. Per damunt de la ciutat vençuda
ciències, savi, prudent i patriota en el govern del poble”, afirmava s’aplana una boira trista que tanca l’horitzó. Sembla el capvespre
Sunyol en plena eclosió del modernisme a la ciutat de tot just ara fa d’un jorn que no espera matinada nova. Els que havien dut a la llui-
un segle. “Perquè l’estimem i ens n’enorgullim, l’hem de continuar ta els ciutadans han tractat amb l’enemic: de llur particular hisenda
la seva història. No la vulguem una Barcelona immòbil, ofegada per n’han tret lo que han pogut, i se’n són anats cadascú amb el seu par-
administracions absorbents que no la deixen viure amb llibertat, tit i el seu rei, deixant abandonats terra, llengua i costums”. Així ini-
sinó autònoma, civilitzada, progressiva, forta, estesa de riu a riu,
cenlairada fins al cim de les muntanyes que la volten, perquè des d’a-
llí pugui portar terres endins l’alè del mar i amb ell l’esperit de la
civilització d’Europa”, concloïa Sunyol.
L’ATENEU AL CARRER DE LA CANUDA: LES PENYES
El primer gran acte que es va celebrar a la nova seu de l’Ateneu al
carrer de la Canuda va ser una reunió carregada de significació polí-
tica. El 25 de maig de 1906 es feia un homenatge als diputats i sena-
dors de l’innovador moviment de la Solidaritat Catalana.
L’estrena de la nova seu va confegir a l’Ateneu una estabilitat que, a
diferència de les dècades anteriors, va provocar una certa davallada
de la seva activitat cultural i també, cal dir-ho, de la seva projecció
ciutadana, especialment durant els anys vint.
L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va ser
president diverses vegades entre 1898 i 1913,
a més d’ànima de la penya “dels venerables”,
que va dominar la vida de l’Ateneu fins a la
dictadura de Primo de Rivera.
A la pàgina següent, dos destacats membres
de la penya de Joaquim Borralleras: Josep M.
de Sagarra, en un dibuix recollit per Pere
Ynglada –integrant d’un volum publicat per
l’Ateneu el 2005–, i Eugeni d’Ors.
Archivo del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 41
“El posicionament públic de l’Ateneo de Madrid davant
del cop d’estat de Primo de Rivera no es va repetir a
Barcelona. La junta, tot i el desacord de Pere Rahola, es
va oposar a tota manifestació contrària al règim militar”.
ciava el seu discurs el cèlebre arquitecte, ja retirat de la vida políti- [sota la presidència del qual, per cert, s’havia acceptat l’ingrés de la
ca en actiu. primera dona com a sòcia] se turnaron en la presidencia, ejerciendo,
Més endavant afirmava que “L’agrupació d’homes d’idees socials ellos y su grupo, un paternalismo no sé si de caciques o de dictadores,
avançades i nacionals catalanes alhora és una força imprescindible pero mereciendo toda la consideración debiéndoles el Ateneo muchísi-
en el funcionament polític de la personalitat de Catalunya. En el mo, a nosotros nos parecía algo pasado de moda, y algo que pugnaba
temps actual, i en terra de tan grans i agitades masses populars com con el espíritu de los nuevos aires, de las nuevas ambiciones y de las
la nostra, la idea de la personalitat nacional estaria mancada de vita- nuevas ilusiones de entonces”. La pugna entre modernistes i noucen-
litat i pervenir si fos exclusivament conservadora i històrica. Mai tistes expressada aquí en paraules de Josep M. de Sagarra va ser pre-
seran prou considerats i es farà prou lloc pels mateixos conservadors sent a la vida de l’Ateneu de la primera dècada del segle XX.
catalans als homes de bona fe, vers creients i entenimentats, que al
davant de les masses democràtiques combatin per les idees republi- L’ASSALT NOUCENTISTA
canes i socials, unint-les entranyablement amb la personalitat nacio- Sagarra formava part de la penya integrada també per Eugeni d’Ors
nal. Ells hi comuniquen esperit de renovació, l’associen a la idea de i Francesc Pujols i encapçalada per Joaquim Borralleras, de qui el
les reformes socials que desitja tota ànima justa, i finalment hi apor- grup va prendre el nom. “Nuestras ideas sobre la marcha del Ateneo
ten les grans multituds que per a triomfar en les modernes ciutats llegaron a un punto de madurez y en el año 1919 decidimos dar la
ens són precises. A ells, potser més que a tots nosaltres, els serà batalla: nos apoderamos de la voluntad de las secciones, triunfamos en
donat, en moments propicis de renovament, alçar la personalitat una Junta general y desde entonces la presidencia y la directiva de la
c
AHCB-AF
catalana al goig de plena autonomia i en nom d’ella imposar ordre i casa dependió de nosotros”: així explicava el 1960 Josep M. de Sagarra
inspirar unió a tots els catalans”. La cita de Domènech i Montaner l’assalt noucentista.
reflecteix prou bé la personalitat d’aquest gran personatge, que pati- L’abril de 1921 s’acorda l’augment de les quotes mensuals de socis i
ria, com tants d’altres, l’envestida d’una nova generació. s’aprova l’emissió dels bons de reforma. L’Ateneu, tot i la gran ines-
L’any 1960, en què s’esqueia centenari de la fundació de l’Ateneo tabilitat social barcelonina, viu una època dolça. Però no durarà
Catalán, l’entitat va commemorar el centenari de l’Ateneu. Entre els gaire. L’advocat i polític regionalista Pere Rahola, en el seu discurs
actes que es van dur a terme destaca el discurs oficial que va pro- presidencial del 3 d’abril de 1923, Notes i observacions a la qüestió
nunciar Josep M. de Sagarra. L’escriptor, que havia ingressat a social, afirma que “enfront dels principis essencials de la democrà-
l’Ateneu el 1911, reconeixia que “Vivimos […] el dominio de los que cia, sistema el més adaptable a totes les evolucions de la societat
llamábamos los viejos y los venerables de la casa, y en todo aquel perí- humana, sense els sotracs de la violència, no hi caben més que, o la
odo don Luis Doménech y Montaner y D. José María Roca y Heras (passa a la pàgina 44)
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
42 QUADERN CENTRAL
EL PREMI CREXELLS, UN GUARDÓ PIONER
Ana Portnoy
Amb la creació del Premi Crexells, d’homenatge a un amic: tant l’opor- història de gairebé vuitanta anys.
l’Ateneu Barcelonès va fer una tunitat de la creació –venia poc des- L’Ateneu dels anys vint del segle
aportació fonamental als premis lite- prés del debat sobre “una genera- passat mantenia la tradició de les
raris catalans. Tot i que, al seu ció sense novel·la”– com les cir- penyes, entre les quals destacava la
moment (1927), no se’n podia tenir cumstàncies posteriors van conver- que es reunia entorn del metge,
prou consciència, la història poste- tir aquell homenatge en una creació però sobretot ateneista, Joaquim
rior ha confirmat, més d’una vega- plena de repercussions. I ara enca- Borralleras, coneguda pel nom d’a-
da, la transcendència d’aquella ra, tot i que el Premi Crexells conti- quest i, fins i tot, de vegades amb
aportació. Anoto, si més no, dos nua la seva història, el seu nom va una denominació sens dubte
fets cabdals que expliquen l’excep- lligat a canvis i realitzacions que excessiva, com Penya de l’Ateneu.
TEXT Josep Faulí
cionalitat d’aquest guardó en la superen la seva realitat, ja prou Joan Crexells, que aleshores ja era
Periodista
història dels nostres premis literaris: important, no cal dir-ho, amb una més que una sòlida promesa
1) En plena República, quan la
Generalitat crea els seus premis ofi-
cials, incorpora el Premi Crexells per
a la novel·la.
2) A la postguerra, el record d’a-
quell guardó fa que la nit de Santa
Llúcia centri la concessió de molts
premis destacats des del 1951
(també el Premi Nadal de novel·la
castellana havia estat creat sota la
c influència d’aquell record d’abans
de la guerra). Si hem pogut parlar
tantes vegades de la festa literària
de Santa Llúcia, és només perquè
Joan Crexells va morir un 13 de
desembre, festivitat de la santa.
La influència és doble: d’una banda,
“mitifica” la data del 13 de desem-
bre, perquè és la de la mort de
Joan Crexells, i, com a conseqüèn-
cia d’això, és la que trien els crea-
dors del guardó per a la concessió
del premi; d’altra banda, es genera-
litza el sistema de votacions suc-
cessives per a l’atorgament dels
premis literaris. És indubtable que
tant entre els que creen el Premi
Crexells com entre els que inicien
els Nadal i entre els gestadors de la
festa de Santa Llúcia, que, en la
segona meitat del segle XX, es va
fer tradicional, la referència més
concreta era –tots eren força
francòfils– la del Goncourt.
El Premi Crexells va néixer, a
l’Ateneu Barcelonès, com un acte
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 43
intel·lectual, n’era un dels mem- miar una novel·la, va preferir no interrupció fins a 1938. Després
bres i segurament ni el més actiu atorgar el guardó, que sí que va del llarg parèntesi de la dictadura,
ni el més destacat; la seva mort, ser concedit un any després. la junta de l’Ateneu no el va res-
però, el 13 de desembre del El primer Premi Crexells de la taurar fins al 1982. El premi va
1926, el va convertir en protago- història atorgat va ser el de reaparèixer, allunyant-se del 13
nista perquè els seus companys 1929, i ho va ser per un jurat for- de desembre, aleshores ja massa
van decidir recordar anualment mat per Just Cabot (secretari), ple de premis literaris, el 19 de
aquell dia amb la creació d’un Agustí Calvet, Pompeu Fabra novembre d’aquell any, dia en
premi literari amb el nom del (president), Josep M. Junoy, què un jurat format per Guillem
company mort. Gràcies a la Josep M. López-Picó, Carles Díaz-Plaja (president), Xavier
Llibres i objectes personals de Joan Crexells,
en una vitrina que l’Ateneu dedica al record rellevància d’aquella penya, la ini- Rahola i Carles Riba. D’acord Fàbregas (secretari), Josep Faulí,
d’aquest membre de la penya Borralleras, ciativa va ser acollida per l’Ateneu amb un suggeriment de Calvet Nèstor Luján, Joaquim Ventalló,
mort prematurament l’any 1926. A la pàgina
anterior, Crexells amb la seva dona en un i va tenir el seu suport. És Jordi acceptat per la Junta de l’Ateneu Antoni Vilanova i Joan B.
retrat pres el dia en què van contraure Casassas qui va fer servir el mot i pel jurat, el veredicte va ser lle- Xuriguera va premiar Les avenctu-
matrimoni.
“iniciativa” en historiar aquell fet, i git per Narcís Oller. Era un vere- res del cavaller Kosmas, de Joan
Enric Jardí, en la biografia del dicte que, a més d’atorgar el Perucho. 
mateix Joaquim Borralleras, premi a El cercle màgic de Joan D’aleshores ençà aquest premi
empra el mateix mot quan explica Puig i Ferreter, explicava totes ha esdevingut un guardó habitual
que la creació del premi va ser aquestes coses: per premiar la millor novel·la de
”una de les iniciatives més impor- - S’havien pres en consideració l’any, la qual, abans, era recom-
tants que van sorgir de la cèlebre “les obres inèdites presentades i pensada amb una obra d’art, fins
tertúlia” (em sembla que, si no les publicades de l’1 d’octubre que, en la darrera convocatòria
fos per la seva eterna discreció, de 1928 al 30 de setembre de (2004), va ser acompanyada
podia haver escrit sense embuts 1929”. d’una bossa de 6.000 euros. La
“la més important”). - Puig i Ferreter havia tingut els nova Junta ha expressat diverses
El guardó no va tenir un bon vots de Calvet, Fabra, López- vegades la idea de revitalitzar el
començament, ja que, en la seva Picó, Rahola i Riba. guardó, però és una mica difícil,
primera convocatòria, que va ser - Fanny, de Carles Soldevila, en el panorama de 2005, recu-
la corresponent a 1928, no va ser havia tingut el vot de Cabot, i perar l’excepcionalitat de 1928.
adjudicat. Tot i que, en aquell Entre flames, de Joaquim Ruyra, En una línia doble d’actualització
moment, es parlava del millor lli- el de Junoy. i de popularització, s’ha recupe-
bre publicat durant l’any i d’obres El guardó, dotat aleshores amb rat l’acte públic de concessió de
inèdites presentades expressa- 5.000 pessetes, que pagaven lliurament del guardó i s’ha vestit,
ment, sembla que el jurat, com mitjançant una subscripció socis fins i tot, amb mitja hora de
que no es veia amb cor de pre- de l’Ateneu, es va concedir sense música de Carles Santos.
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
44 QUADERN CENTRAL
(ve de la pàgina 41)
monarquia de dret diví, o els esclats de la demagògia, o una dicta-
dura oligàrquica”.
Pocs mesos després, Primo de Rivera instaura el seu directori mili-
tar, que frustra durant la resta de la dècada els avenços del procés
polític espanyol.
El posicionament públic de l’Ateneo de Madrid davant del cop
d’Estat, que va ocasionar el tancament de l’entitat madrilenya, no va
tenir la mateixa traducció a Barcelona. La junta, tot i el desacord de
Rahola, es va oposar a tota manifestació contrària al nou règim mili-
tar. Rahola va dimitir del seu càrrec de president de l’Ateneu en soli-
daritat amb el de Madrid.
El nombre de socis, tal com es reconeix a les actes dels successius
secretaris al llarg dels anys vint, no parava de disminuir, tot i que
s’havien acordat mesures encaminades a evitar-ho, com ara deixar
de percebre les quotes d’entrada per captar nous socis. I així va ser…
almenys en els primers anys: de 1.257 socis que hi havia el 30 de juny
de 1922 es va passar a 1.515 tot just un any després i a 1.599 l’any
Pere Català-Roca
TOTS ELS PRESIDENTS DE L’ATENEU (1860-2005)
Ateneo Catalán Manuel Girona (1883-1884; 1885-1886) Pompeu Fabra (1924-1925; 1925-1926)
Joan Agell (1860; 1866) Joan Tutau (1886-1887) Jaume Massó Torrents (1926-1927; 1927-1928)
Pau Milà i Fontanals (1861) Josep Coroleu (1888-1889) Pere Coromines (1928-1929; 1929-1930)
cRamon Anglasell (1862) Frederic Nicolau (1890-1891) Ferran de Sagarra i de Siscar (1930-1931; 
Ramon Ferrer i Garcés (1863) Josep Domènec i Coll (1891-1892) 1931-1932)
Pau Valls (1864) Josep Yxart Moragas (1892-1893) Lluís Nicolau d’Olwer (1932-1933; 1933-1934)
Josep Ferrer i Vidal (1865) Josep Pella i Forgas (1893-1894) Eduard Fontserè i Riva (1934-1935; 1935-1936)
Manuel Duran i Bas (1867) Josep Mascaró i Capella (1894-1895) Amadeu Hurtado (juliol 1936-febrer 1937)
Francesc Barret (1868) Àngel Guimerà (1895-1896) Joaquim Borralleras (juliol 1936-gener 1939,
Josep de Letamendi (1869) Valentí Almirall (1896-1897) Delegat del Govern de la Generalitat)
Timoteu Capella (1870) Joan J. Permanyer (1897-1898) Josep Pous i Pagès (febrer 1937-desembre
Joaquim Cadafalch (1871) Lluís Domènech i Montaner 1938, Associació d’Ateneistes)
(1898-1899; 1899-1900; 1904-1905; Josep Andreu i Abelló (desembre 1938-
Ateneu Barcelonès* 1905-1906; 1911-1912; 1912-1913) gener 1939, Associació d’Ateneistes; 1977-1985)
Manuel Duran i Bas (1872-1873) Ramon Picó i Campamar (1901-1902) Ignasi de Despujols (abril 1939)
Melcior Ferrer (1873-1874) Raimon d’Abadal i Calderó (1902-1903) Luys Santamarina (abril 1939-1952)
Josep Ferrer i Vidal (1874-1875) Joan Maragall i Gorina (1903-1904) Pedro Gual Villalbí (1952-1961)
Francesc López Fabra (1875-1876) Ildefons Suñol i Casanovas (1906-1907) Ignasi Agustí (1962-1971)
Manuel Duran i Bas (1876-1877) Joaquim Lluhí i Rissech (1907-1908) Andreu Brugués (1971-1977)
Ignasi M. de Ferran (1877-febrer 1878) Josep M. Roca i Heras (1908-1909; Jordi Maragall i Noble (1985-1989)
Josep Ramon de Luanco (febrer-abril 1878, 1909-1910;1914-1916) Heribert Barrera (1989-1998)
interínament; 1889-1890) Lluís Marian Vidal i Carreras (1910-1911) Jordi Sarsanedas i Vives (1998-2003)
Joaquim Cadafalch (1878) Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (1917-1918; Oriol Bohigas i Guardiola (desembre 2003)
Narcís Carbó (1878; 1887-1888) 1918-1919)
Domènec Valls i Castillo (1879) Francesc Matheu i Fornells (1919-1920)
Joan Sol i Ortega (1879-juliol 1880) Antonio Martínez Domingo (1920-1921)
Manuel Angelon (juliol 1880-1881) Pere Rahola Molinàs (1922-1923; 
* Les dates corresponen al curs acadèmic de l’Ateneu,
Bartomeu Robert (1881-1882; 1900) 1923-març 1924) la sessió inaugural del qual tenia lloc habitualment el
Lluís Góngora (1882-1883; 1884-1885) Comte de Lavern (març-juliol 1924, interínament) mes de novembre.
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 45
1924. Però després la dinàmica es va invertir: el 1925 hi va haver ríode de gran activitat abans de la proclamació de la Segona
menys socis, 1.507. Algunes de les baixes corresponien a destacats República.
socis que havien mort, com ara Guimerà, Josep Roca i Roca i Elies L’octubre de 1929 Coromines va liderar, amb èxit, una ofensiva
Rogent, entre d’altres. La baixa més espectacular de socis es va pro- davant del governador civil de Barcelona, Joaquim Milans del
duir l’any següent: el 30 de juny de 1926 l’Ateneu tenia 1.277 socis i Bosch, que pretenia prohibir que el president de l’Ateneu pronun-
en va perdre en pocs mesos centenars a causa de l’augment de les ciés el seu discurs inaugural en català. Coromines, però, va desple-
quotes acordat el 5 de febrer anterior. El juliol de 1927 –l’any en què gar la seva diplomàcia personal i finalment va aconseguir fer-ho.
es va crear el Premi Crexells– el nombre s’havia reduït a 1.147 socis, L’any següent, el 21 de març de 1930, Coromines expressava davant
a 1.063 un any després, a 1.049 el 1929 i a 1.037 el 1930, xifra simi- de la junta l’agraïment de l’entitat als intel·lectuals castellans que
lar a la de l’època de la Primera Guerra Mundial. “Això és de doldre, s’havien destacat per la defensa de la cultura catalana durant la dic-
però no cal oblidar que el que succeeix a l’Ateneu succeeix també a tadura. L’Ateneu Barcelonès no s’havia posicionat públicament per
quasi tots els clubs i societats del món”, es consolava Manuel temor a represàlies davant del tancament de l’ateneu madrileny uns
Alfonso, secretari de l’entitat el 1928. “La Junta Directiva estudia anys abans. El discurs de Coromines concloïa que “l’Ateneu
aquest problema amb la detenció deguda, sobretot perquè té en Barcelonès, que vol viure per damunt de les lluites polítiques, ha
compte que cada dia és més reduït el nombre de socis joves, que cregut que precisament la seva posició franca i desinteressada li
innegablement, i com és natural, són els que donen vida i empenta permetia dir-vos també com qualsevol altre què hi ha en el pensa-
a entitats com la nostra”, reconeixia Alfonso. ment dels catalans que us donen la mà. Tant de bo que la nostra
veritat s’organitzi en determinacions de pau i amistat en la volun-
PERE COROMINES A L’ATENEU tat vostra”.
L’Ateneu va recuperar una intensa activitat sota la presidència de El cert, però, és que la vida de l’Ateneu al llarg dels anys trenta es va
Pere Coromines, a finals dels anys vint, coincidint amb l’Exposició anar polititzant cada vegada més fins a arribar als màxims extrems
Universal de 1929 i la fi de la dictadura, que va donar pas a un pe- en el context de la Guerra Civil. Les conferències polítiques van
començar a sovintenjar a partir de 1930 i l’Ateneu es va implicar en
la demanda de llibertats públiques i el moviment social a favor de
l’amnistia dels presos polítics, entre ells alguns socis ateneistes. Al
principi de 1931, l’Ateneo de Madrid era tancat novament pel seu
compromís públic amb les llibertats durant els mesos previs a la
proclamació de la República. L’Ateneu Barcelonès, novament, no va
mostrar la seva solidaritat amb els seus col·legues madrilenys fins
després del seu restabliment.
A l’interior de l’entitat la divisió ideològica de tots els colors dels
seus socis no va fer més que augmentar any rere any, i aquest pcro-
cés no va estar exempt de moltes tensions. Una d’aquestes va ser,
sens dubte, l’expulsió del lerrouxista Emiliano Iglésias, després que
l’Ateneu acollís una conferència del doctor Estadella, membre del
grup Acció Radical Catalana, en la qual criticava Esquerra
Republicana. Tot plegat va fer que, a proposta de Ferran Valls i
Taberner –sota la presidència de l’historiador Ferran de Sagarra–, la
junta acordés no autoritzar actes polítics a les seves instal·lacions.
Ja amb la República va assumir la presidència l’humanista Lluís
Nicolau d’Olwer, que havia format part del primer govern provi-
Durant la República, l’Ateneu es va implicar
decididament en la construcció del nou règim.
A l’esquerra, proclamació de la República
Catalana el 14 d’abril de 1931.
A la pàgina anterior, la penya Borralleras el 9
de juliol de 1930. Entre els assistents hi ha
Lluís Llimona, Pompeu Fabra, Antoni Colomer
i Josep Maria de Sagarra.
AHCB-AF
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
46 QUADERN CENTRAL
“El 26 de gener, mentre les tropes franquistes entraven
per la Diagonal, un escamot falangista ocupava l’Ateneu.
D’aquell acte heroic en van deixar constància en una acta
de lletra gran i agitada que es conserva a l’arxiu”.
Per tot això, Tarradellas proposava la necessitat de “posar-la a l’abast
del poble, i no tan sols de qui gràcies al pagament d’una quota,
pogués aprofitar-se’n exclusivament. Però cal fer-ho sense desvir-
tuar la seva finalitat ni malbaratar l’esperit de sociabilitat cultural
que hi imperava”. La seva biblioteca va passar a ser considerada d’ús
públic, amb el nom de Biblioteca de Barcelona, i a integrar-se al
Servei de Biblioteques Populars de Catalunya, econòmicament a
càrrec de l’Administració autonòmica. D’aquesta es deia que havia
d’esdevenir “el centre sempre ben al corrent de la producció literà-
ria moderna, i és en aquesta direcció on la seva personalitat quedarà
ben marcada dins del conjunt de les biblioteques barcelonines i
correspondrà, al mateix temps, a allò que els nostres treballadors de
la ploma esperen i necessiten d’ella”.
Tarradellas va col·locar al capdavant de l’Ateneu un bon coneixedor
de l’entitat, Joaquim Borralleras, que des del final de la Primera
Guerra Mundial havia exercit un paper dominant en la vida diària
c de l’entitat assentat a la seva “penya gran”.
Davant de la imminència de l’entrada de les tropes franquistes a
Barcelona, la Generalitat va tornar la titularitat de l’Ateneu als antics
socis –representats per la Societat d’Ateneistes– amb un decret pro-
mulgat el 4 de gener de 1939. Al text, signat pel president Companys
i Carles Pi i Sunyer en qualitat de conseller de Cultura, es recordava
que “la Generalitat de Catalunya, desitjosa de salvaguardar i assegu-
Lluís Sans rar el funcionament de les nostres institucions culturals més impor-
sional en qualitat de ministre d’Economia. Al llarg de la resta de la tants, va apropiar-se, per Decret de 24 d’octubre de 1936, de
dècada, l’Ateneu es va implicar de manera decidida en la construc- l’Ateneu Barcelonès, convertint al mateix temps en pública la seva
ció del règim republicà. Biblioteca”.
Tot i que el decret de reintegració argumentava que la vida cultural
LA GUERRA CIVIL catalana cada vegada era més intensa i que per això calia tornar-li la
El juliol de 1936 l’Ateneu és ocupat per les Joventuts Llibertàries. Un seva autonomia plena, el fet és que a ningú no se li escapava que la
dels membres que més es van destacar per salvaguardar-lo va ser el permanència de l’entitat sota la tutela de la Generalitat, condemna-
llavors tresorer de l’entitat, un jove Josep Tarradellas, que uns quants da a desaparèixer amb l’ocupació de Barcelona, podia posar en perill
mesos després, el setembre, seria nomenat conseller primer de la l’existència del mateix Ateneu.
Generalitat fins al maig de 1937, i després responsable de Finances.
En el decret promulgat el 22 d’octubre del mateix any, pel qual L’ABRAÇADA DEL FRANQUISME
l’Ateneu passava a mans de la Generalitat, s’afirmava que “l’Ateneu El mateix 26 de gener, mentre les tropes franquistes entraven per la
Barcelonès té una significació altíssima en la cultura catalana. La Diagonal, al carrer Canuda un escamot falangista ocupava l’Ateneu.
seva Biblioteca ha estat durant molts anys l’única que oferia possi- D’aquell acte heroic van deixar-ne constància en una acta manus-
bilitats d’informació actual i moderna als nostres estudiosos. Els crita de lletra gran i agitada que es conserva a l’arxiu de l’entitat. El
nostres escriptors i publicistes hi han trobat no sols la informació seu text és: “¡Arriba España! ¡Viva el Generalísimo Franco! En la ciu-
llibresca i periodística necessàries, sinó també un ambient espiritual dad de Barcelona a 26 de enero de 1939 - 3º año triunfal. Los abajo fir-
favorable al treball. Tampoc no es pot oblidar que des de fa molts mantes han tomado posesión en nombre de España […] el local ocu-
anys l’Ateneu ha estat un reducte on l’esperit català i liberal s’ha pado por el Ateneo Barcelonés colocando en el balcón principal del
defensat en les èpoques de persecució i atuïment”. mismo la Gloriosa enseña Nacional, lo que hacen constar por la pre-
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 47
Cataluña española! Barcelona 9 febrero III Año Triunfal”. Entre els
signants hi ha, en primer lloc, el periodista Carles Sentís – que el dia
17 publicava el seu ¿Finis Cataloniae? El ‘fin’ de una película de
‘gangsters’, simplemente a La Vanguardia Española–, i a continuació
Valls i Taberner –exdiputat de la Lliga durant la República, que el dia
15 publicava al mateix diari La falsa ruta catalana en què condemna
el catalanisme–, Pere Pruna, August Matons, Carles Fages de
Climent i Martí de Riquer, sense oblidar Andreu-Avel·lí Artís,
Sempronio.
La primera junta directiva després de la fi de la Guerra Civil es cons-
titueix l’11 d’abril de 1939 sota la presidència d’un militar: el gene-
ral Ignasi de Despujol, que havia estat l’últim governador civil de
Barcelona abans de la proclamació de la Segona República.
El primer acord és “enviar telegramas de entusiasta adhesión al
Generalísimo y a los señores ministros de Educación Nacional y de
Gobernación”. Després d’aprovar la sol·licitud de suport econòmic
AHCB-AF de l’Ajuntament, la Diputació i l’Estat, a més de la Falange, s’acorda
l’inici d’un procés de depuració de socis: “Considerando necesaria la
depuración de socios se nombra una Comisión compuesta de los seño-
res Gallart, Navarro Sedó, Junyent, Fages de Climent, Noguera,
Gifreda y Echevarría, para que propongan los expulsables. A los expul-
sados, y a aquellos cuyo paradero actual sea desconocido, les serán
abiertos, en presencia de notario, los cajones que tengan alquilados.
[…] Se procederá también a la depuración del personal al servicio de
la casa, el cual deberá presentar una declaración jurada y una instan-
cia para la readmisión por una Comisión nombrada al afecto. Quedan
dados de baja los empleados Juan Dols, Manuel Morón, Luis Morón y
Enrique Alonso”. Unes quantes setmanes després, a la junta del 9 de
El periodista, historiador i polític Antoni Rovira juny, es determinarà que la resta de personal “es adicto al
i Virgili, en un retrat de Ferran Callicó. La
primera junta franquista de l’Ateneu va intentar Movimiento”. A les declaracions jurades dels interrogatoris de depu-
confiscar la seva biblioteca per engrandir la de ració dels treballadors de la casa els interessats declaren els seus actes
l’entitat. A dalt, entrada de les tropes de
Franco per la Diagonal, el 26 de gener de per sumar-se a l’Alzamiento, com ara “sabotajes al régimen marxcista
1939. A la pàgina anterior, imatge actual de la
biblioteca. y auxilio a necesitados blancos” (Montserrat Casamada Faus, respon-
AHCB-AF sable de catalogació de la biblioteca, 1939).
sente acta que firman y rubrican…” i signen, entre d’altres, Miguel DEPURACIÓ DE LA BIBLIOTECA I CONFISCACIONS
Sánchez del Castillo i Mariano Bent. A part de la depuració dels socis i de l’espoli de les seves pertinences
L’endemà, el 27 de gener, a les onze del matí, l’Ateneu és confiscat més personals, “en presencia de notario”, com es remarca al docu-
totalment, ara per alguns socis de la institució, com ara el poeta ment original, calia procedir a la depuració de la joia de l’entitat: la
empordanès Carles Fages de Climent i Eloy Robuste Rosés, auxiliats biblioteca. Aquesta depuració va ser encarregada a Ferran Valls i
per membres tradicionalistes. En l’acta mecanografiada que Fages i Taberner, que era el responsable de la nova junta. Amb l’exili forçat
Robuste també aixequen afirmen que “hallan dicho edificio en apa- de molts dels socis, la nova junta –a proposta de Joan Ramon
rente estado de conservación, así como la Biblioteca y demás valores Masoliver, cap provincial de Propaganda del règim, rellevat per
literarios y artísticos. En ausencia del personal, socios y elementos Martí de Riquer el març de 1940– es va afanyar a demanar l’ingrés a
directivos hallan únicamente en su lugar al fiel y digno Mayordomo, D. l’Ateneu de les biblioteques requisades. Aquest va ser un tema recu-
Julio Garcés Allué, el cual, requerido por los firmantes, promete desde rrent a les sessions de la junta de l’Ateneu al llarg dels anys següents:
su puesto cuidar y vigilar todo cuante se halle en este momento en confiscar biblioteques de membres de l’associació d’ateneistes fugits,
dicho edificio”. d’advocats fugits, etc. Fins i tot es va elaborar una llista, amb noms,
Pocs dies després, el 9 de febrer, seixanta intel·lectuals lligats a cognoms i adreça completa, de les biblioteques en les quals s’havien
l’Ateneu signen un telegrama d’adhesió al dictador Franco. El text posat els ulls. En aquesta hi figuren els noms de Carles Riba, Ferran
literal de l’adhesió, en la versió mecanografiada original conservada Soldevila, Rovira i Virgili, Amadeu Hurtado, Pau Romeva, Claudi
a l’arxiu, diu literalment: “Ateneo Barcelonés a Generalísimo Franco. Ametlla, Joaquim Xirau, August Pi i Sunyer, Bosch i Gimpera,
Ateneo Barcelonés con motivo liberación total del Principado eleva a Pompeu Fabra, Feliu Elias, Pere Coromines, Josep Tarradellas, Lluís
V.E. entusiasta testimonio respeto agradecimiento y admiración y Nicolau d’Olwer, Serra Húnter i Xavier Benguerel, entre d’altres. Per
augura una nueva era en nuestra historia. ¡Arriba España! ¡Viva aconseguir-les, l’Ateneu, a través del seu president, Luys
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
48 QUADERN CENTRAL
“Un altre acord vergonyós de la junta va ser lliurar a les
autoritats militars la correspondència privada dels socis
‘por ignorarse el paradero de sus destinatarios’. Es van
fer tres llistes de socis: bons, dolents i desconeguts”.
Pérez de Rozas / AHCB-AF Pérez de Rozas / AHCB-AF
Santamarina, va fer gestions amb el Departamento de Ediciones y servat aquestes llistes, que serien molt valuoses per dibuixar, en
Publicaciones del règim, a Burgos. A Barcelona, aquest departament negatiu, el perfil humà del primer Ateneu franquista.
cva habilitar un magatzem on va recollir “las bibliotecas particulares de A la següent sessió de la nova junta, el 3 de maig, es va acordar l’ex-
determinadas personas sospechosas de disconformidad con el Glorioso pulsió dels socis inclosos a la llista B, al temps que es feia un record
Movimiento Nacional”. L’Ateneu, no sense molts esforços, va aconse- dels socis assassinats a la rereguarda republicana durant la guerra.
guir la Biblioteca Cabot el mateix 1939 i part de la de Coromines Van ser Ramon Casamada, Alfons Par Tusquets, Josep Segura, Josep
l’any 1940. Torra, Salvador Tayà, Josep Bassedas, Rossend Moncunill, Josep
Va ser el mateix Masoliver, precisament, qui uns dies després reme- Codolà, Manuel Clausells, Andrés Calzada, Francisco Suárez Bravo
tia a Valls i Taberner 418 llibres de la desapareguda Comissaria de i Joan Puig de la Bellacasa. A més de la depuració de socis, Valls i
Propaganda de la Generalitat per a la biblioteca de l’Ateneu –llibres Taberner també va informar de la depuració de la Biblioteca, que
que majoritàriament haurien de ser, en teoria, “depurats”. A més de “según las disposiciones vigentes, afectan a los libros de propaganda
la concessió de llibres, també es va acordar, de manera eufemística, comunista y marxista, y de tendencias separatistas”.
“gestionar un donativo de muebles, solicitándolo del Teniente Coronel Una de les mesures preses en aquests primers temps va ser la cap-
señor Coll”. tació de nous socis. En primer lloc, es va convidar a reintegrar-se a
l’entitat aquells que ho havien deixat de ser durant la guerra.
BONS, DOLENTS I DESCONEGUTS Aquest va ser el cas de Josep M. Junoy, Josep F. Ràfols o el traduc-
Un altre dels acords vergonyosos de la junta va ser lliurar a les auto- tor Enrique Massaguer, que en agrair la invitació contestava amb
ritats militars la correspondència privada dels socis que es guardava una eloqüent missiva en què deia: “Brazo en alto, Enrique Massaguer
a l’Ateneu “por ignorarse el paradero de sus destinatarios”. Aquestes Fabre, socio del Ateneo desde hace 32 años y a quien se cerraron sus
cartes pertanyien, entre d’altres, a Rovira i Virgili, Aurora Bertrana, puertas en 1937, por su conocido españolismo y su aversión a la polí-
Francesc Pujols, Pompeu Fabra i l’escriptor Max Aub. tica separatista. ¡Viva Franco! ¡Viva España!”.
Per “depurar” els socis es van elaborar tres llistes, A, B, i C. A la pri- Es van establir mesures per atreure els estudiants, amb la creació
mera hi estaven inclosos els que, segons s’afirmava, es donaven “per d’una categoria específica, per a joves entre disset i vint-i-tres anys
bons”. En un segon grup, els que calia donar de baixa, “o sea a todos que havien de pertànyer al sindicat universitari SEU i només
aquellos cuya actuación durante el dominio rojo los hace incompatibles podien utilitzar els serveis de la biblioteca amb una quota mensual
con la vida del Ateneo incorporado a la vida nacional de España”. I, de quatre pessetes. Així hi entrava el 14 de novembre del mateix
finalment, un tercer grup que calia revisar novament. En un esbo- 1939, per exemple, Maria Aurèlia Capmany.
rrany de la mateixa acta es parla d’aquests grups en els termes de Fins als anys cinquanta no van tenir lloc regularment actes cultu-
“buenos, malos y desconocidos”. rals públics a l’Ateneu. La seva quotidianitat era més aviat magra.
Malauradament, sembla que als arxius de l’Ateneu no s’han con- La bonança econòmica –gràcies a la posició estratègica del presi-
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 49
dent d’honor de l’Ateneu, Pedro Gual Villalbí, que era ministre pre- exigien públicament la democratització de l’Ateneu. Hi havia hagut
sident del Consell d’Economia de l’Estat– va fer possible el vell cos- un intent frustrat de canviar les coses el 1970, però els entrebancs de
tum de l’Ateneu, mantingut en les èpoques daurades, d’editar les la junta presidida per Ignasi Agustí –que moriria un any després– ho
seves memòries anuals, que són tan profitoses per als estudiosos de van impedir. El 1975, però, els fets es van precipitar davant de la
l’entitat. El nombre de socis va créixer gradualment fins a arribar al imminència de la caiguda del règim. La tasca de l’oposició als grups
miler a principis de la dècada. dirigents tradicionals de l’Ateneu i l’irrefutable dia a dia de l’entitat,
El 1960, tal com reconeixia Sagarra, l’Ateneu gaudia de subvencions dominat per la presència de nombrosos joves i professors universita-
estatals, provincials i municipals i s’hi respirava comoditat econò- ris que maldaven per la liquidació del franquisme, van propiciar l’en-
mica, al temps que es lamentava que “una gran emigración de inte- trada de socis renovadors a la junta, com ara Montserrat Roig.
rés ciudadano hemos sufrido en los últimos años; nuestra ciudad ha Les primeres eleccions democràtiques a l’Ateneu després de la dic-
crecido enormemente, pero nuestra riqueza moral ha decrecido en la tadura franquista van ser acordades en una assemblea extraordinà-
misma proporción”. Les dècades centrals de la dictadura són també ria que es va fer esperar però que va donar resultats esperançadors
els anys probablement del major conservadurisme social que havia per al futur de la institució: s’aprovaven els nous estatuts, instituint-
viscut l’Ateneu al llarg del segle XX, una centúria marcada per la se el sufragi directe universal i secret i l’establiment del català com
progressiva obertura de l’entitat al conjunt de la societat durant la llengua oficial.
bona part de les quatre primeres dècades. A les eleccions, celebrades el 16 de novembre de 1977, es van pre-
sentar dues candidatures: “Salvem l’Ateneu” i “Un Ateneu per la
LA LLUITA PER LA DEMOCRÀCIA Democràcia”. La llista de “Salvem l’Ateneu” estava encapçalada per
A Sagarra també li va tocar viure un nou assalt a l’Ateneu. I aques- Agustí de Semir, Mercè Tatjer, Edmon Vallés, Joaquim Molas,
ta vegada ell no formava part del front, sinó dels “vells i venerables” Ismael Pitarch i Jordi Castellanos, mentre que a la candidatura de
que calia jubilar. A finals dels seixanta hi van ingressar molts joves, concentració democràtica, dirigida per Andreu Brugués, hi figura-
majoritàriament universitaris, que van protagonitzar una silencio- ven Joaquim Ventalló, Enric Jardí, Ramon Trias Fargas, Rafael
sa revolució al si de la institució i que va desembocar en els proces- Borràs, Joan Bassegoda, Josep Tarín Iglesias i Carles Sentís.
sos democratitzadors de l’entitat ja abans de la fi de la dictadura. Les eleccions les va guanyar la candidatura “Un Ateneu per la
Uns mesos abans de la mort de Franco, el 2 de març de 1975, 161 socis Democràcia” i, com ja s’havia pactat, la presidència la va ocupar el
que havia estat l’últim president de l’Ateneu quaranta anys abans,
abans de la fi dramàtica de la República: Josep Andreu i Abelló, con-
sensuat per les dues candidatures com a president de la primera
junta democràtica després de la dictadura franquista.
Un acte carregat d’emoció de la nova etapa va ser la inauguració, el
16 de desembre, del curs acadèmic 1977-1978, presidida per
Andreu i Abelló i Josep Tarradellas, president de la Generalcitat
democràtica restablerta, soci de l’entitat des de 1919 i antic conse-
ller que l’any 1936 es va encarregar de protegir l’Ateneu de la des-
trucció de la rereguarda.
L’Ateneu buscava un lloc en el panorama cultural barceloní i català
per recuperar la seva significació pública en la nova etapa històrica
que s’obria. Una mostra representativa, sens dubte, va ser la con-
ferència pronunciada per l’historiador Josep Termes el 2 de febrer
de 1978 sobre la tradició federal catalana, en un moment, precisa-
ment, en el qual s’estava debatent i elaborant la Constitució espan-
yola. En els mesos següents, l’Ateneu va convocar a les seves sales
oradors com ara Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé Tura, redactors
Imprès amb els integrants de la primera
junta democràtica, presidida per Josep
Andreu i Abelló.
A la pàgina anterior, dues imatges d’activitats
durant el franquisme: conferència del
subsecretari de Treball, el maig de 1942,
i el jurat dels premis Ciutat de Barcelona,
el gener de 1953.
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
50 QUADERN CENTRAL
c
Imatge actual de l’escalinata d’accés al primer
pis. El casal neoclàssic del baró de
Savassona, construït el 1779, ha estat
remodelat diverses vegades des que s’hi va
instal·lar l’Ateneu. Una de les últimes
propostes de reforma, que afectava
el jardí, va motivar la campanya
“Salvem les palmeres” (pàgina següent). 
Eva Guillamet
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 51
“El gran canvi té lloc amb l’inici del segle XX
i la publicació d’una obra fonamental: el volum
‘La ciutat de Barcelona’ dins del conjunt ‘Geografia 
general de Catalunya’, de Francesc Carreras Candi”.
constitucionals, per debatre sobre la nova carta magna i l’Estatut de
Catalunya.
La nova convocatòria d’eleccions, el novembre de 1981, va signifi-
car la consolidació del projecte progressista d’Andreu i Abelló, que
va refermar el seu caràcter obert i integrador. La seva candidatura
va rebre el suport públic de socis com ara Vicente Cacho Viu, Oriol
Bohigas, Narcís Serra, Josep Termes i Manuel Vázquez Montalbán,
entre d’altres, i va ser reelegida majoritàriament.
Entre el 1977 i el 1981 l’Ateneu creix en més de sis-cents nous socis.
Al llarg de la dècada dels vuitanta l’Ateneu experimenta un relleu
generacional, que en algunes ocasions està marcat per algunes
morts de socis que Martí Sans Orenga relata a la seva Breu història
de l’Ateneu Barcelonès, publicada el 1983 i reeditada el 1987 en el
marc del centenari de l’Exposició Internacional de 1888. Sans
Orenga recorda els suïcidis, entre d’altres, de Josep Margalef,
empleat del Banc de Bilbao que va llegar els seus estalvis a l’Ateneu;
Salvador Maset, i Josep Palau i Claveras, fill del famós llibreter bar- Lluís Sans
celoní Antoni Palau Ducet, que es va llançar per un pati interior de
la seu del carrer de Canuda el 2 de desembre de 1985. de feia uns anys de més espai al local de la Rambla, després de la
A finals dels vuitanta l’Ateneu va viure una de les crisis més decisi- dissolució del Círculo Ultramarino, amb el qual compartia espcai,
ves de la seva història recent. La proposta de la junta presidida per l’Ateneu necessitava una seu pròpia. L’oportunitat es va presentar la
Jordi Maragall de construir una sala d’actes a sota del jardí, fet que primavera de 1884, quan la Guàrdia Civil pretenia abandonar la
implicava fer algunes reformes en l’espai que s’havia fet cèlebre per caserna que ocupava a la Rambla dels Caputxins, en l’antic Col·legi
les seves palmeres, va provocar l’airada reacció de certs sectors de de Sant Àngelo dels Carmelites Calçats. L’Ateneu Barcelonès, a tra-
l’Ateneu. Immediatament, es va impulsar la campanya Salvem les vés de Manuel Girona, va proposar una permuta. L’Ateneu –de fet,
palmeres, que, a propòsit del projecte de reforma, va evidenciar la Girona a títol particular– edificaria una nova seu per a la Guàrdia
divisió ideològica al si de l’entitat. L’enrenou generat va portar, Civil a canvi de la cessió de l’edifici de la Rambla. Van anar passant
l’any 1989, Heribert Barrera a la presidència de l’Ateneu i a l’inici els anys i, efectivament, Girona va fer construir un nou edifici pen-
d’un període marcat per la regressió i l’estancament del procés d’o- sat per a la Guàrdia Civil, al carrer d’Ausiàs March a tocar de
bertura social que s’havia iniciat en els últims anys. Un signe ine- l’Estació del Nord. Pràcticament deu anys després d’iniciar-se el
quívoc de la crisi al llarg dels noranta és l’acusat descens de socis, procés, però, la permuta encara no havia estat realitzada, a causa de
que passen de ser quatre mil a dos-mil cent el novembre de 2003. la diferència de taxacions entre els pèrits d’ambdues parts, fet que
Uns quinze anys després, el soci que formava part de l’antiga junta va propiciar que el 1891 s’abandonés la iniciativa d’aconseguir l’e-
de Maragall en qualitat de conservador, l’arquitecte Oriol Bohigas, difici de la Rambla.
era elegit per àmplia majoria president de l’Ateneu, inaugurant un Amb motiu de l’Exposició de 1888, el local de l’Ateneu va experi-
nou i decisiu capítol en la història de l’entitat. mentar algunes millores a les seves instal·lacions, que continuaven
sent molt modestes. Pocs anys abans, sense anar més lluny, el
LES SEUS HISTÒRIQUES novembre de 1886 s’havia descartat la instal·lació de llum elèctrica
Abans d’arribar al carrer de la Canuda, l’Ateneu va fer un periple per falta de mitjans. La llum no arribarà a la biblioteca, les sales
per palaus de benefactors i espais llogats que conferien a l’entitat d’estudi i les sales de càtedres fins al febrer de 1892. Uns quants
una personalitat prou estable davant de la societat. Des de principi anys més tard, amb Valentí Almirall com a president, el curs 1896-
de la dècada de 1880, almenys des de 1882, les juntes tracten en 1897 es renova l’interès de l’Ateneu per disposar de la seva pròpia
diverses ocasions la qüestió de la seu social. Tot i que disposava des seu. El 1905 es va acordar la compra de l’antic palau del baró de
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
52 QUADERN CENTRAL
La façana de la plaça Vila de Madrid va ser
reformada el 1968 segons un projecte de
Joan Bassegoda i Adolf Florensa.
A la pàgina següent, la biblioteca, instal·lada a
la planta noble del antic palau, que conserva
al sostre les pintures originals de Francesc
Pla, “el Vigatà”, i el vestíbul del primer pis,
amb una de les obres d’art contemporani
col·locades els últims mesos.
Eva Guillamet
Savassona, Antoni de Ferrer de Llupià i Vila-Savassona, al carrer de plaça, que comparteixen color i formes amb la façana lateral de
Canuda, al seu propietari, Julio María de Parellada. l’Ateneu.
Bastit el 1779, Ferrer va seguir l’exemple del virrei Amat, que el Les obres dirigides per Bassegoda van permetre l’ampliació de la
c1776 havia construït el seu palau a la propera Rambla. Poques dèca- biblioteca, la creació d’un nou saló d’actes i nous espais per a acti-
des després de la seva construcció, el 1796 es modificaven la façana vitats, així com l’augment de dues plantes de l’edifici, que en prin-
principal i el pati principal. El 20 de maig de 1905, finalment, cipi estaven destinades a habitatges particulars a Barcelona per als
l’Ateneu signava l’escriptura de compravenda de l’edifici. Al llarg responsables del Ministerio de Información y Turismo.
de l’any següent, sota la presidència de Domènech i Montaner, l’ar-
quitecte Josep Font i Gumà, auxiliat per Josep M. Jujol, va dirigir la LES DIFICULTATS PER AL SOSTENIMENT ECONÒMIC
remodelació de l’edifici, que va conferir al palau neoclàssic un cert Com tantes altres institucions culturals i científiques de la ciutat,
to modernista, que ha perdurat fins als nostres dies. l’Ateneu també ha patit la desatenció de l’Estat pel que fa al
L’adequació de l’edifici per acollir la creixent biblioteca va motivar finançament de les seves activitats. L’Ateneu barceloní s’ha finançat
successives reformes al llarg dels anys següents. El 1921 s’impulsa- històricament amb les quotes dels socis.
va una nova ampliació de la biblioteca, convertida ja en el nucli L’any 1875, poc després de la seva fundació, la quota mensual era
central de l’Ateneu; el 1924 es van fer reformes al pati, l’escala i de vint rals de velló. Poc més de trenta anys després, el 1906, ja era
l’entresòl de l’edifici. A mitjan 1929 es van remodelar algunes de 2,5 pessetes. Abans de la guerra, el 1936, era de 12,50 pessetes i
dependències al segon pis i a l’entresòl per hostatjar nous fons ja sota la dictadura franquista, de 15 pessetes. L’aspiració clàssica de
bibliogràfics. totes les juntes sempre ha estat finançar el 100% del seu pressupost
A principi de la dècada dels cinquanta, amb motiu de la celebració amb les quotes de socis, cosa que no ha aconseguit mai.
del 53è Congrés Eucarístic de Barcelona el 1952 –que va deixar una L’Ateneu va aplicar en la seva organització les iniciatives que altres
profunda petjada urbanística arreu de la ciutat que albirava el institucions, com ara l’Ajuntament de Barcelona, estaven aplicant
desenvolupament desarrollista dels anys posteriors–, a l’Ateneu per superar les estretors del marc financer general. Així doncs, el
també s’hi van dur a terme unes obres de millora. 1909, al temps que l’Ajuntament feia realitat un dels grans projec-
El març de 1968 comencen les grans obres de reforma de l’edifici, tes de reforma de la ciutat, l’obertura de la primera de les avingu-
dirigides per Joan Bassegoda juntament amb Adolf Florensa des del Pla de Reforma de la Ciutat Vella, la Gran Via A –batejada
–factòtum de la reforma de la Ciutat Vella durant el franquisme–, el 1911 com a Via Laietana a proposta de Carreras Candi–, gràcies
centrades en els treballs de la nova façana a la plaça de la Vila de a la signatura d’un conveni amb el Banc Hispano Colonial i l’emis-
Madrid. No en va Florensa havia estat el responsable del redisseny sió de bons de subscripció pública, l’Ateneu també emetia les seves
de la plaça, amb la configuració arquitectònica tant de les restes obligacions hipotecàries i bons de reforma per sufragar la compra i
arqueològiques de la necròpolis romana com de la imponent pro- remodelació de la seva nova seu. Se’n van fer diverses emissions,
moció d’habitatges de la Caixa de Pensions a la part baixa de la destinades exclusivament als socis. La primera, amb el títol
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 53
“Com tantes altres institucions culturals i científiques de
la ciutat, l’Ateneu també ha patit la desatenció de l’Estat
pel que fa al finançament de les seves activitats.
Històricament s’ha finançat amb les quotes dels socis”.
“Obligació hipotecària”, va ser aprovada a la junta general del 27 de
març de 1909 –exactament dos anys després de celebrar-se la junta
en la qual es va acordar la compra de l’edifici– i amb el seu capital
es pretenien cancel·lar els préstecs entre el Banco Vitalicio i l’antic
propietari del Palau de Sabassona, Julio M. de Parellada, per un
valor de quatre-centes mil pessetes en total, i en els quals l’Ateneu
s’havia subrogat per adquirir l’edifici. Les cent mil pessetes restants
eren per cancel·lar quatre pagarés de vint-i-cinc mil pessetes cadas-
cun girats a favor de Parellada el 25 de maig de 1905, pocs dies des-
prés de tancar la venda de l’edifici.
Es van emetre mil obligacions –editades en versió bilingüe castellà-
català– per un valor de cinc-centes pessetes cadascuna, amortitza-
bles en un període de quaranta anys a un interès del quatre i mig
per cent a cobrar semestralment a partir de l’1 de gener de 1911.
Tal com reconeixia el secretari de l’entitat, Santiago Gubern i
Fàbregas, “per a reunir les 500.000 pessetes a què ascendia el total
del deute, es presentaven dues solucions: la solució d’acudir a una
entitat bancària i concertar una operació a llarg temps, amb quota
fixa d’amortització i interessos, o la d’oferir aquesta combinacióc als
mateixos socis de l’Ateneu per si era possible fer-la dintre de la casa.
És inútil afegir que la preferència no era dubtosa per a la Junta
Directiva, i que quan, per medi de converses i gestions confiden-
cials, va haver explorat l’ànim de molts bons ateneistes, traient-ne
la convicció d’un resultat favorable, va posar tot seguit mans a l’o-
bra, desentenent-se de tota intel·ligència amb elements estranys a
Lluís Sans l’Ateneu. […] Des d’aquell dia la situació econòmica de l’Ateneu
depèn d’ell mateix i dels seus socis”.
El 27 de juny de 1921 la junta general acordava una nova emissió de
bons de reforma. Constava de 871 obligacions de dues-centes pes-
setes cadascuna. L’interès era del 7,5% anual, a cobrar per semestres
vençuts el 30 de juny i el 31 de desembre al llarg d’un període de 29
anys. Amb aquesta segona emissió l’Ateneu es va proposar aconse-
guir 174.200 pessetes per fer obres de reforma a l’edifici i millores
en els serveis. Una mica després, però, el maig de 1923 pactava amb
els socis tenidors de bons l’ajornament per deu anys de la seva
amortització, davant les dificultats econòmiques de l’entitat, que
fins i tot es plantejava una nova emissió.
Al valuós arxiu institucional de l’Ateneu encara es conserven algu-
nes desenes d’aquests bons encara intactes, que de ben segur van
sobrar perquè tant les obligacions com els bons de reforma es van
adjudicar tots, i abans de les dates previstes.
Anualment, al principi dels seus pressupostos, les juntes de
Eva Guillamet
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
54 QUADERN CENTRAL
Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme,
visita l’Ateneu el febrer de 1968. A la imatge,
Fraga entre el president de l’entitat, Ignasi
Agustí, i el governador civil Garicano Goñi.
A la pàgina de la dreta, les cèlebres tortugues
que van viure al jardí fins a la remodelació de
1991 i que hi han tornat definitivament.
Pérez de Rozas / AHCB-AF
l’Ateneu assignaven una quantitat en el capítol de “Ineludibles” per En tot cas, l’emissió de les obligacions hipotecàries van permetre a
al pagament dels cupons dels bons. l’Ateneu encarar amb recursos els anys següents. Així ho mostren
Els cupons es van anar pagant periòdicament, tot i les dificultats les memòries anuals del secretari, en les quals exercici rere exercici
cdels períodes més difícils. El maig de 1939, per exemple, com cons- econòmic s’afirma que hi ha superàvit, que es destina al pagament
ta a l’acta de la junta del dia 3, un antic soci, el químic Antoni extraordinari de bons de reforma.
Ferran Degrié, va demanar ser readmès a l’Ateneu després d’estar L’Ateneu va rebre subvencions continuades tant de l’Ajuntament de
sense cotitzar durant els anys de la guerra per manca de mitjans. Barcelona com del Ministerio de Instrucción Pública, que es van
El Dr. Ferran, molt conegut popularment per la seva botiga a la interrompre durant la segona meitat de la dècada dels vint, fet que
Rambla, era soci de l’Ateneu des de l’1 de gener de 1902. Proposava va ocasionar greus problemes a la trajectòria financera de l’entitat,
com a pagament de les quotes dues obligacions hipotecàries de que continuava satisfent les amortitzacions ordinàries, i extraor-
1909 i vuit bons de reforma de 1921 que havia adquirit al seu dinàries, dels bons de reforma de 1909. Manuel Alfonso, secretari
moment. La seva proposta va ser inicialment acceptada, i així va de l’Ateneu el 1929, reconeixia que, tot i les renúncies continuades
constar inicialment a l’acta, però després es va rebutjar l’oferta per- de socis, “la merma de quotes i la manca absoluta de subvencions
què no beneficiava “a los intereses económicos del Ateneo”, tot i que oficials i particulars, avui podem dir que la nostra situació econò-
probablement els motius per no acceptar Ferran fossin d’una altra mica ha millorat notablement”. Les penúries econòmiques no van
naturalesa. A la carta que va adreçar a la junta el Dr. Ferran desitja- impedir que la programació d’actes, conferències i vetllades musi-
va no veure’s “privado de acabar mi vida sin el consuelo de la dulce cals fos de gran qualitat.
acogida de esta Casa”, desig que no es va acomplir, ans al contrari. Les dificultats econòmiques es van accentuar durant la Segona
Les mensualitats sense satisfer anaven creixent, fins al punt que va República. A principi de 1935, la llista de socis morosos superava
ser requerit per la junta de l’Ateneu per pagar-les o ser expulsat, fet els cent-cinquanta. Un cop acabada la guerra, les juntes van fer tot
que Ferran va lamentar “muy de veras un final tan poco en armonía el possible per rebre les subvencions que l’Ajuntament concedia
con el espíritu de comprensión y de hermandad que esperaba encon- anteriorment a moltes entitats que havien desaparegut, com ara
trar en esta casa después de la tormenta pasada” (carta del 12 de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Així es recull una vegada i una altra
desembre de 1939). a les sessions de les juntes.
La consulta de les actes de les sessions de la junta mostra, tanma- Durant el primer franquisme va ser el Ministerio de Educación
teix, una absoluta arbitrarietat en aquest aspecte. En altres casos sí Nacional qui va donar subvencions a l’Ateneu, almenys des de 1941
que s’acceptaven condicions especials, com ara en el procés d’ex- fins a 1952. No va ser fins a aquesta última data, amb l’entrada del
pulsió de Miquel Capdevila per manca de pagaments (una mà anò- ministre Pere Gual Villalbí, que presidia el Consejo de Economía
nima va afegir “Éste no!” al costat del seu nom) o d’Enrique Nacional, com a president de l’Ateneu, que l’entitat va viure una
Piferrer, que el 2 d’octubre de 1940 és eximit de pagar unes quotes etapa amb majors recursos econòmics gràcies a les ajudes del
pendents, a diferència del que va succeir amb el Dr. Ferran. Ministerio de la Información y Turismo, primer amb Gabriel Arias
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 55
al capdavant; en els anys seixanta, amb Manuel Fraga, i en els setan- que ara hi ha en curs, com les millores a la biblioteca –l’Ateneo de
ta, amb Alfredo Sánchez Bella. Aquestes subvencions van permetre Madrid ofereix la consulta de centenars de publicacions històriques
les obres de reforma que es van fer a l’edifici a principi de la dèca- en format digital, algunes editades pel mateix Ateneu Barcelonès en
da dels cinquanta, poc abans de la celebració del Congrés Eucarístic el segle XIX, a través del web www.ateneodemadrid.com–, l’ade-
a Barcelona. quació de l’edifici als usos i normatives de seguretat actuals, etc. Tot
L’abril de 1977 es rebia una nova ajuda del Ministerio de plegat s’està fent amb un respecte encomiable per l’ambient i el
Información y Turismo d’onze milions de pessetes. El 1978 les sub- patrimoni atresorat al llarg de dècades. La reforma de l’edifici n’és,
vencions del ministeri no arribaven, i això posava en perill la viabili- sens dubte, un bon exemple. I és d’agrair, perquè en reformes
tat econòmica de l’entitat. Va ser llavors també que l’Ateneu va subs- recents d’edificis històrics de les mateixes característiques, com la
criure una hipoteca amb la Caixa de Pensions, que després va ser que s’ha dut a terme al Centre Bonnemaison del carrer de Sant Pere
condonada, segons Sans Orenga, per la mateixa institució bancària. més Baix, desgraciadament no ha estat així, ja que s’ha esborrat
part de la rica petjada noucentista de la seva biblioteca.
L’ATENEU DEL SEGLE XXI La biblioteca i el seu arxiu corporatiu, molt important, no solament
La història de l’Ateneu és la història de la seva progressiva obertu- es modernitzen, sinó que creixen, amb la donació de nous fons par-
ra cap a tota la societat, més enllà de les elits benestants que el van ticulars, com el Joan Crexells, feta pels néts del filòsof el novembre
fundar. En l’actualitat, la modernització de l’Ateneu és irreversible. de 2004.
Els projectes en marxa així ho confirmen. Van començar tímida- L’Ateneu vol tornar a convertir-se en un espai de crítica, capaç de
ment durant la presidència de Jordi Sarsanedas i, des de desembre donar veu als grups de pressió dels grans projectes de la ciutat. Es
del 2003, han pres una volada insospitada amb la d’Oriol Bohigas. tracta, en definitiva, de fer de l’Ateneu “l’altaveu de l’opinió públi-
L’any 2006, coincidint amb el centenari de la instal·lació de l’entitat ca”, “la societat privada més extravertida de Catalunya”, en paraules
a la seu del carrer Canuda, l’Ateneu plasmarà molts dels projectes d’Oriol Bohigas. La vocació pública de la nova etapa és a bastament
manifesta.
Sens dubte, una de les primeres mesures preses per la junta actual,
que està permetent fer realitat el primer dels articles dels estatuts,
és la supressió de l’aval de dos socis per esdevenir membres de l’en-
titat. La desaparició d’aquest condicionant anacrònic que restringia
enormement l’accés de la ciutadania està donant uns resultats
òptims: el maig de 2005 el nombre de socis era de 2.810, set-cents
més que un any i mig abans. I el perfil de bona parts d’ells corres-
pon a joves i dones. Avui fins i tot es pot sol·licitar fer-se’n soci a
través del web de l’entitat: www.ateneubcn.org.
En els últims temps, fins i tot les cèlebres tortugues que havienc fet
cau al jardí –on van viure fins a la remodelació de 1991– hi han tor-
nat per quedar-s’hi, sembla que durant molt de temps.
Com tants altres edificis monumentals de la ciutat, l’Ateneu també
integrarà les seves prestigioses instal·lacions en el circuit d’espais
singulars que es lloguen per a rodatges de pel·lícules i l’organitza-
ció d’actes corporatius. A més, el seu íntim jardí acollirà, les nits
d’estiu, propostes musicals, com ara jazz, que de ben segur es con-
vertiran en un reclam per obrir l’entitat a la ciutat i convertir-la en
un lloc més de l’imaginari col·lectiu de tots els barcelonins.
L’Ateneu Barcelonès torna a estar en el mapa. I ho està intentant fer
de bracet de les institucions públiques, que haurien d’implicar-se
decididament en el finançament econòmic dels grans projectes que
té en marxa, i també de les empreses privades, que poden vincular-
s’hi com a patrocinadors.
Amn vista al centenari de l’establiment al carrer de la Canuda,
l’Ateneu prepara una novíssima història de l’entitat, que esperem
que esdevingui un exercici de memòria crítica, imprescindible per
encarar els propers anys amb plena consciència de la seva vàlua
històrica, política i social.
Eva Guillamet
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
56 QUADERN CENTRAL
Un pla ambiciós per a la biblioteca civil
privada més important de Catalunya
Ana Portnoy
● La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès és la biblioteca privada civil més
important de Catalunya, tant per la seva riquesa bibliogràfica com pel seu
significat en la història cultural del país.
La col·lecció bibliogràfica existeix d’ençà de la mateixa constitució de
l’Ateneu, l’any 1872. La nova entitat va ser fruit de la fusió del Centro
Catalán (1860) i del Casino Mercantil Barcelonés (1869), que provenien
d’altres refoses associatives succeïdes al llarg del segle XIX. Tant el Centro
TEXT com el Casino disposaven ja de petites biblioteques o gabinets de lectura de
cJoaquim Coll i Amargós
Bibliotecari de Junta i comissari revistes i diaris, relativament importants en el marc d’una Barcelona on pre-
de l’Any de l’Ateneu dominaven encara les col·leccions privades i la vida social entorn dels salons.
L’Ateneu va aglutinar ràpidament els diferents nuclis burgesos de la ciutat,
fet que li va permetre assolir un pes i un ressò ciutadà força notables. El
1875, la biblioteca comptava ja amb més de sis mil volums i rebia per subs-
cripció 42 diaris i setanta revistes. Cinc anys més tard, disposava de 8.300
volums, dels quals 2.700 corresponien a publicacions periòdiques, segons
que relata el seu bibliotecari, el notable historiador Salvador Sanpere i
Miquel (1840-1915). El 1891 es va fer per primera vegada públic el seu catà-
leg general, gràcies al qual sabem que comptava amb 18.000 volums.
Tanmateix, el persistent creixement de la biblioteca es va veure durant molt
de temps limitat per problemes d’espai, ja que l’Ateneu ocupava inicialment
un local de lloguer, situat als números 36-38 de la Rambla dels Caputxins,
que compartia edifici amb el Teatre Principal i, en els baixos, amb el Café de
las Delicias, el futur Lyon d’Or.
Després de l’assalt catalanista (1895) a l’entitat, amb juntes presidides succes-
sivament per Àngel Guimerà, Valentí Almirall i Lluís Domènech i Montaner,
l’Ateneu va passar a ocupar un paper central en relació amb el nucli polític,
periodístic i intel·lectual que estava posant en marxa el catalanisme polític.
En els convulsos anys de final de segle XIX, l’entitat va afegir-se al moviment
de desobediència ciutadana conegut com el tancament de caixes. Tots aquests 
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 57
“Els fons van anar creixent gràcies a les adquisicions
pròpies, mitjançant el pressupost ordinari de l’entitat,
però també gràcies a les donacions de molts socis
i a d’altres de caràcter extraordinari”.
La primera catalogació de la biblioteca es va
publicar el 1891. Aleshores disposava ja de
18.000 volums.
Al costat d’aquestes línies, l’historiador i
bibliotecari Salvador Sanpere (1840-1915),
i llibres antics del fons bibliogràfic de l’Ateneu.
Carlos Bosch AHCB-AF
sotracs socials i polítics no van impedir, però, prendre decisions tan biblioteca nacional. Cal tenir en compte que la Biblioteca de
rellevants per a l’enriquiment del fons patrimonial com l’adquisició Catalunya, creada el 1914 com a suport als treballs de l’Institut
per 15.000 pessetes de la biblioteca Amer, formada per 6.000 volums d’Estudis Catalans, no es posaria a un mínim nivell pel que fa a la
i que contenia una col·lecció important de manuscrits, incunables i quantitat i al valor del seu fons bibliogràfic fins als anys vint. De
llibres antics. totes maneres, més enllà del nombre de volums, l’obertura i els
El 1906, després de successius intents per adquirir un local propi horaris de l’Ateneu, que no tancava gairebé mai durant l’any i que
suficientment ampli, l’Ateneu es va traslladar al carrer de la Canuda restava obert cada dia fins a altes hores de la nit, constituïa un gcran
núm. 6, a l’antic Palau Savassona, que des de llavors és seu de l’enti- atractiu per a la intel·lectualitat i la classe política catalana que es
tat. La biblioteca es va estatjar a la planta noble del Palau, que data trobaven en el marc de nombroses penyes i tertúlies, la més famosa
del darrer terç del segle XVIII i que comptava amb importants pin- de les quals va ser la que presidia el doctor Borralleras. La bibliote-
tures barroques de Francesc Pla, conegut com “el Vigatà”. Les obres ca acollia així una vida riquíssima, i va ser freqüentada per prime-
d’acomodament i reforma indispensable es van encarregar als ríssimes figures de la cultura i les lletres catalanes, com ara Santiago
arquitectes Josep Font Gumà i Josep Maria Jujol. La intervenció es Rusiñol, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Eugeni d’Ors, Josep
va realitzar en el sector a l’entorn del jardí romàntic i en els accessos Pla, Pompeu Fabra, Francesc Pujols, Jaume Massó i Torrents, Josep M.
a la biblioteca, i l’ala del carrer de la Canuda va quedar per al fun- López-Picó, Pere Coromines, Just Cabot, etc.
cionament de la sala d’actes. Més endavant, a finals dels anys sei- Pel que fa estrictament al fons de la biblioteca, aquest va continuar
xanta, es va crear una nova sala d’actes a la planta superior, fet que creixent gràcies a les adquisicions pròpies, mitjançant el pressupost
llavors va permetre ampliar l’espai de lectura de biblioteca tal com ordinari de l’entitat, però també amb l’ajut de les nombroses dona-
es coneix avui. cions que feien molts socis o a d’altres de més extraordinàries pel
Originàriament, doncs, la biblioteca ocupava la meitat del primer que fa a la quantitat o a la singularitat dels llibres. D’entre les que es
pis, amb una capacitat per acollir-hi a la vista uns 75.000 volums. van produir als anys vint i trenta, hi podem destacar les de López-
Cal subratllar que la intervenció arquitectònica del duet Jujol-Gumà Picó, Frederic Rahola, l’editor Gustau Gil o Oller i Bosch. El 1921 es
va ser magnífica i que, amb el pas del temps, la biblioteca de va encarregar la catalogació moderna dels fons al bibliòfil Joan
l’Ateneu ha estat valorada com una autèntica joia noucentista i que Givanel, tasques per a les quals periòdicament l’entitat va haver
per aquesta raó el conjunt de l’edifici va ser declarat monument his- d’habilitar pressupostos específics, ja que sovint els llibres s’acumu-
toricoartístic nacional segons el Reial decret 476/1981. La biblioteca laven durant massa temps.
figura també al Catàleg de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, A mesura que les tensions socials i polítiques posteriors a la Primera
en categoria A. Guerra Mundial van anar assolint una quotidianitat palpable,
Dit això, podem afirmar que a partir del tombant del segle XX la l’Ateneu va intentar restar una mica al marge d’aquelles convulsions
biblioteca de l’Ateneu va quedar configurada gairebé com una i radicalitats creixents. Malgrat tot, sempre va ser considerat com un
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
58 QUADERN CENTRAL
La biblioteca de l’Ateneu, situada a la planta
noble de l’edifici -en primer pla, a la imatge de
l’esquerra– presenta actualment un retard
notable pel que fa a l’actualització del fons
bibliogràfic i patrimonial, i seriosos
inconvenients en relació amb la consulta del
catàleg i la comoditat dels espais.
A la pàgina següent, vista general de la sala
de consulta i les lleixes dels fitxer.
Abelló, va ser tancar a la caixa forta els documents administratius en
curs i llençar la clau a una claveguera. Fet això, va marxar cap a l’e-
xili. Del 26 de gener a l’1 d’abril de 1939 l’Ateneu va ser clausurat.
Durant aquests mesos hi havia la possibilitat que l’entitat fos lliura-
da a la Falange, com ho havien de ser poc després altres institucions
culturals i socials ciutadanes. En el cas de l’Ateneu això finalment no
es va produir, però la biblioteca va ser purgada i els llibres subversius
posats fora de l’abast del públic. Aquest va ser el cas aproximada-
ment de 15.000 volums, que al llarg de les gairebé quatre dècades
que va durar el franquisme van ser a poc a poc restablerts a les seves
lleixes. Tanmateix, el 1971 encara restaven uns 4.000 volums segres-
tats; això és, entorn d’un 3% del total de la biblioteca.
La primera junta del franquisme va ser presidida pel general
Despujol i, passats uns mesos, per Luys de Santamaria, al costat d’al-
c tres ateneistes que havien entrat a Barcelona amb les tropes de
Franco, com Carles Sentís, Fages de Climent, Valls i Taberner o
Martí de Riquer. Fins al començament dels anys cinquanta, l’Ateneu
va viure uns anys de foscor i grisor intel·lectual que no van
començar a ser superats de manera clara fins als anys seixanta. Pel
que fa a la biblioteca, cal destacar l’impuls que van donar com a res-
ponsables des de la junta Joan Ramon Masoliver i, sobretot, a partir
Eva Guillamet de 1971, Miquel S. Salarich.
La biblioteca compta avui, aproximadament, amb un fons bibliogrà-
reducte liberal, especialment durant la dictadura de Primo de fic de 300.000 documents i prop de 1.800 títols de revistes. El fons
Rivera. Tanmateix, a partir dels anys trenta l’entitat ja no va aconse- de reserva forma una de les col·leccions més valuoses del país: 20
guir reflectir la intensitat de la vida cultural barcelonina i en molts incunables, 50 títols de manuscrits i prop de 3.000 obres de llibre
períodes va manifestar una gran apatia. El mateix va passar amb la antic (351 del s. XVI, 590 del s. XVII i 2.013 del s. XVIII).
biblioteca, que va començar a perdre de forma evident el caràcter Tanmateix, la part patrimonial més significativa és la que correspon
capdavanter que havia tingut fins llavors. El tall més important es va als documents del segle XIX i principis del XX (entorn de 120.000
produir amb l’esclat de la guerra civil i la immediata confiscació de documents): llibres de i sobre modernisme, renaixença i romanti-
l’edifici per part de la Generalitat a fi que no fos ocupat i saquejat cisme; llibres originals sobre la Revolució Francesa; llibres de i sobre
per les forces revolucionàries més extremistes. El desembre de 1936 Cervantes; col·leccions de Reculls de Fets (que formen i reflecteixen
es va constituir el Patronat de la Biblioteca, integrat pel Govern, la episodis singulars de la cultura catalana), i una important col·lecció
Universitat Autònoma i l’Associació d’Ateneistes de Barcelona, enti- de revistes d’època vuitcentistes i noucentistes, catalanes, espanyoles
tat que simbolitzava la continuïtat i que legalment representava els i europees.
propietaris de tots els béns que contenia l’immoble, d’entre els quals
hi havia allò més preuat: els llibres. EL PLA ESTRATÈGIC
L’entrada de les tropes franquistes a Barcelona va culminar l’ensul- Malgrat la importància del fons bibliogràfic i patrimonial de la
siada republicana i la consolidació del nou règim va significar una biblioteca, el cert és que aquesta presenta actualment un estat d’en-
autèntica ruptura en tots els ordres. El darrer acte simbòlic que va darreriment visible i unes fortes incomoditats pel que fa a la consul-
fer el president de l’Associació d’Ateneistes i, per tant, en realitat de ta del catàleg i, en general, al confort dels espais. Per aquesta raó, la
la continuïtat històrica de l’Ateneu Barcelonès, Josep Andreu i junta escollida a les eleccions de desembre de 2003, que presideix
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 59
Lluís Sans
9. Manca d’espai que pugui absorbir el creixement vegetatiu del fons.
10. Instal·lació física deficient de la biblioteca, tant a les sales de lec-
tura i consulta com a l’espai de catalogació.
11. Condicions de conservació i de seguretat de les instal·lacions de
la biblioteca deficients i perilloses.
12. Manca de política de difusió i de promoció de la biblioteca entre
els socis i de cara enfora.
13. Aïllament de la biblioteca, com a institució de recerca i especia-
litzada, dins de la comunitat bibliotecària catalana i internacional.
FONAMENTS PER A UNA NOVA BIBLIOTECA
Tot i les greus limitacions actuals, els fonaments per a una nova
biblioteca, per repensar-la a fons, són bons: c
• La col·lecció patrimonial és important, rica i variada. Entorn d’un
40% d’aquest fons no es troba enlloc més de Catalunya. Per tant, en
Lluís Sans
bona mesura podem afirmar que es tracta d’una col·lecció única.
Oriol Bohigas, va decidir posar en marxa un Pla Estratègic a fi de • Aquest fet justifica l’aposta de les administracions públiques i pri-
redreçar aquesta situació i situar la Biblioteca a l’alçada del segle XXI. vades per salvaguardar el fons bibliogràfic patrimonial. Un exemple
La diagnosi actual de la biblioteca podria resumir-se en els punts és l’ajut de la Diputació de Barcelona per engegar el procés d’inte-
següents: gració del nostre catàleg al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de
1. Indefinició de la biblioteca respecte de l’Ateneu. Catalunya (www.cbuc.es).
2. Manca de coneixement quantitatiu exacte sobre el seu fons. • L’edifici de l’Ateneu i, molt especialment, les sales on s’ubica la
3. Manca de coneixement qualitatiu i interpretatiu sobre el fons i les Biblioteca tenen un reconegut valor arquitectònic, com a expressió
col·leccions, fet que dificulta establir-ne una política de compra d’una època a cavall entre el modernisme i el noucentisme.
coherent. • Malgrat la situació deprimida de l’Ateneu i de la seva biblioteca,
4. Manca d’un catàleg fiable i d’un inventari exhaustiu de l’arxiu l’entitat conserva encara un prestigi, un nom social, i li és reconegut
històric de l’entitat. un paper important en la història cultural i política catalana durant
5. Manca d’un dipòsit que permeti acollir la part patrimonial i asse- tot el període de la Restauració. Diguem-ne que l’Ateneu és una de
gurar-ne la conservació. les entitats fundadores de la modernitat civil catalanista.
6. Barreja indiscriminada de fons bibliogràfics de recerca i patrimo- • A hores d’ara hi ha la impressió que el moment és propici per
nials amb els fons d’ús i de referència general. Aquest fet impossibi- afrontar un canvi radical, una etapa de refundació de l’entitat i de la
lita l’obertura d’una part de la biblioteca a l’autoconsulta. biblioteca.
7. Existència d’una quantitat important de llibres objectivament • Mai com ara no hi havia hagut una junta directiva tan clarament
obsolets. compromesa amb la millora radical de la biblioteca, malgrat les difi-
8. Barreja d’usuaris a les sales de lectura, fruit d’una manca de defi- cultats organitzatives i econòmiques manifestes.
nició dels espais. • El personal, malgrat les seves justificades demandes, també mani-
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
60 QUADERN CENTRAL
“L’edifici requereix una intervenció urgent que permeti
dignificar i tornar a oferir al conjunt de la societat
catalana un dels espais fonamentals del seu patrimoni
cívic i cultural”.
festa una actitud compromesa i entusiasta davant d’aquest procés de
transformació.
• Hi ha en marxa un projecte de restauració, reforma i adequació
arquitectònica que es durà a terme entre el 2006 i el 2007 amb la
intervenció de la Generalitat i els ens locals (Ajuntament i Diputació
de Barcelona) per valor de dos milions d’euros.
LA MISSIÓ I ELS VALORS DEL SERVEI Lluís Sans
El Pla Estratègic té en compte els avenços que s’han fet en el camp de
les biblioteques públiques i universitàries al llarg de la darrera dècada
al nostre país. La biblioteca pública ha reforçat els seus continguts i les
possibilitats de servei i ha aconseguit uns nivells de penetració social
molt importants. Per la seva banda, les biblioteques universitàries
s’han posat al dia pel que fa a sales, horaris, fons bibliogràfics i serveis
multimèdia. Igualment, les biblioteques, arxius i hemeroteques de
recerca públics han fet notables passes endavant en la qualitat del ser-
cvei i el confort dels espais.
Tenint en compte aquestes circumstàncies, la biblioteca de l’Ateneu
ha de trobar un perfil propi i definir la seva singularitat en el marc
d’aquest ric i competitiu teixit bibliotecari barceloní i català.
La biblioteca neix històricament com una eina de suport a la tasca
cultural i científica que realitza i promou l’entitat, especialment des
de les seccions que la conformen, alhora que intenta satisfer els inte-
ressos particulars de cada soci. Avui es caracteritza per aplegar una
col·lecció amb més de 130 anys d’existència, és a dir, pel fet de ser una
biblioteca i un arxiu històricament singular. Atesa la tardana creació
de la Biblioteca de Catalunya i els avatars socials polítics del segle XX,
la biblioteca de l’Ateneu ha fet funcions de suplència de biblioteca
nacional. La importància del seu patrimoni bibliogràfic així ho corro-
bora. En aquest context, la missió de la biblioteca és quàdruple:
1. Ser una moderna biblioteca de recerca basant-se en el seu ric fons
bibliogràfic i en l’important arxiu històric de l’entitat, estretament
vinculada a les línies de recerca de les universitats i dels centres inves-
tigadors en el camp de les humanitats.
2. Ser un centre dinamitzador de les activitats culturals de l’entitat i
de les associacions que acull.
3. Atendre convenientment els interessos bibliogràfics generalistes
dels socis de l’entitat i de llurs seccions.
4. Ser un còmode i confortable espai de lectura i consulta, particular-
ment de diaris i revistes, ben adequat a les tecnologies de la informa-
ció i la comunicació.
Malgrat que formalment és una institució privada, la consulta dels
fons patrimonials no pot ser un privilegi exclusiu dels socis de l’enti-
tat. Com a biblioteca de recerca especialitzada, està completament
Lluís Sans
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 61
Al costat d’aquestes línies i a la pàgina
anterior, imatges dels espais de consulta i un
detall de les pintures del sostre, obra de “el
Vigatà”, originals de l’època de construcció
del palau Savassona.
Lluís Sans Lluís Sans
oberta al públic investigador. La restricció d’ús se situa en les altres Tots aquests canvis estructurals comportaran altres intervencions a
visions o objectius: la consulta de diaris i revistes, l’ús de les sales per l’edifici més enllà de la mateixa planta de la biblioteca. c
a la lectura de llibres d’ús i de consulta general, els serveis multimè- 4. L’adequació funcional de tots els espais d’acord amb les exigències
dia, l’assessorament bibliogràfic, etc. De totes maneres, no es descarta que avui demanen els usuaris i a partir dels valors que es marquen per
la possibilitat d’obrir noves línies d’associació amb la biblioteca, com a la biblioteca.
ara un carnet restringit a la consulta dels diaris i revistes o orientat als 5. Creació d’un magatzem per al fons bibliogràfic patrimonial i l’ar-
aspectes tecnològics. xiu de l’entitat.
6. Finalment, la recuperació del patrimoni pictòric i mobiliari de les
LES ACCIONS NECESSÀRIES sales de l’antiga biblioteca i de l’antiga sala d’actes.
Ja fa molt de temps que l’estructura i la conservació de l’edifici de
l’Ateneu Barcelonès requereixen una intervenció urgent que permeti COL·LECCIÓ I RECURSOS DOCUMENTALS
dignificar i tornar a oferir al conjunt de la societat catalana uns dels Qualsevol reflexió sobre aquest punt ha de partir de la base que un
espais fonamentals del seu patrimoni cívic i cultural. La intervenció 50% del fons de la col·lecció és patrimonial. Conseqüentment, la defi-
arquitectònica, en sintonia amb la redefinició de la missió i els valors nició d’una política de col·lecció s’ha de fer coneixent en profunditat
de la biblioteca que planteja el Pla Estratègic, ha d’enfrontar-se a sis l’especificitat d’aquest patrimoni bibliogràfic. Avui sabem de la
grans aspectes: importància de molts dels títols que conté, sobretot perquè ha estat
1. L’adaptació a la normativa vigent i molt especialment a les normes una biblioteca molt consultada sobre la qual s’han fet un nombre con-
de seguretat i protecció contra incendis. siderable de recerques en humanitats. Malauradament, però, no dis-
2. La consolidació estructural del conjunt dels espais per preservar posem d’una visió detallada del conjunt de la col·lecció ni d’una refle-
els elements pictòrics dels sostres i garantir l’estabilitat general del xió que ens contextualitzi el patrimoni bibliogràfic en el marc d’altres
conjunt. col·leccions públiques i/o privades, sobretot en relació amb la
3. L’adequació de les instal·lacions de forma que permetin l’accés a les Biblioteca de Catalunya. A tot això cal afegir-hi que les darreres inter-
tecnologies de la informació i la comunicació i garanteixin la confor- vencions a l’edifici i el mateix pas del temps han conduït a la desclas-
tabilitat dels espais durant tot l’any i les condicions per a la conserva- sificació de molts títols del fons.
ció del llegat bibliogràfic. Per tant, sense un coneixement descriptiu de la col·lecció i una refle-
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
62 QUADERN CENTRAL
“La història de la cultura catalana contemporània no es
pot explicar sense fixar correctament el papel que hi ha
fet l’Ateneu com a espai de sociabilitat intel·lectual i
burgesa”.
xió comparativa en relació amb altres fons patrimonials, resulta a revistes o llibres espanyols o estrangers que no figurin en cap altra
hores d’ara impossible de detallar quina hauria de ser la política de biblioteca catalana, especialment a la Biblioteca de Catalunya, i que
desenvolupament de la col·lecció patrimonial. Sens dubte, l’actual tinguin un clar vincle temàtic amb les col·leccions de l’Ateneu.
procés de catalogació informàtica del fons bibliogràfic permetrà El criteri fonamental ha de ser el de singularitzar al màxim possible
acostar-se a aquesta descripció imprescindible del fons. el fons bibliogràfic en relació amb els altres fons del país. Ara bé, cal
Malgrat això, sí que ens atrevim a indicar algunes línies generals de evitar la competència amb les altres biblioteques i mirar d’establir-
la política de col·lecció i de noves adquisicions bibliogràfiques: hi un treball en xarxa i d’intercanvi d’informació.
1. Compra de llibre antic, fonamentalment del segle XIX i primeres 2. Reedicions crítiques d’obres d’època de la col·lecció, o d’obres que
dècades del segle XX. Els criteris que han de guiar aquestes adquisi- no hi figurin però que hi haurien de ser.
cions haurien de ser, en primer lloc, completar col·leccions de revis- 3. Obres de recerca històrica, literària, filològica o biogràfica sobre
tes catalanes o espanyoles que ja figuren a la biblioteca; completar la temes, revistes o autors del fons.
bibliografia d’autors catalans o espanyols amb primeres edicions o 4. Obres d’història, biografia o memòries dels àmbits català, espa-
edicions valuoses i singulars, i ampliar el fons patrimonial amb nyol o europeu des del segle XIX fins a l’actualitat.
5. Obres de filosofia, ciències socials i assaig de relleu especial.
6. Obres de i sobre llengua, literatura i cultura catalana, espanyola i
europea en general de relleu especial.
7. Obres de consulta general, com diccionaris, enciclopèdies, guies,
atles, etc., de tots els àmbits de les ciències i les arts.
Pel que fa a la secció de diaris i revistes, la futura biblioteca de
l’Ateneu Barcelonès ha de mantenir bona part de les subscripcions
c actuals, ampliant-les als formats on-line, que ofereixen millors i nous
serveis. En cap cas l’objectiu no és crear una col·lecció d’hemeroteca,
sinó oferir uns recursos d’interès per als socis actuals i futurs. Una
bona gestió d’aquesta secció i una encertada difusió de l’oferta poden
atreure més usuaris i convertir-se en un element de prestigi.
L’ARXIU HISTÒRIC
Pel que fa a l’arxiu, l’interès d’aquest fons documental és indubta-
ble i va més enllà de la història estricta de l’entitat. La història de la
cultura catalana contemporània (els debats, les tendències, els per-
sonatges, els relleus generacionals, etc.) no es pot explicar sense
fixar correctament el paper que hi ha fet l’Ateneu com a espai de
sociabilitat intel·lectual i burgesa. Malauradament, la conservació
de l’arxiu presenta –malgrat l’existència d’un primer inventari i
d’un estat de presentació molt digne– certes deficiències de catalo-
gació i conservació. Aquest fet recomana establir un full de ruta que
permeti fixar un calendari de catalogació, restauració i estudi.
La reforma que es va fer a l’edifici quan s’hi va
instal·lar l’Ateneu, obra de Josep Font i Gumà
i Josep M. Jujol, va aportar un cert aire
modernista al palau neoclàssic. La junta actual
aspira a modernitzar la gestió i renovar les
instal·lacions, tot preservant els àmbits més
genuïns i de més valor artístic. En aquesta
pàgina i la següent, la sala de lectura i un altre
dels sostres de “el Vigatà”.
Lluís Sans
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 63
c
Lluís Sans
Podem apuntar un clar compromís de la Sotsdirecció General donava entrada o negava la permanència a ella. Es cuidava de rebre
d’Arxius de la Generalitat mitjançant la contractació d’un arxiver i repartir les caixes de ‘puros’ en les festes onomàstiques, d’organit-
per dur a terme aquesta tasca. D’altra banda, l’any 2006, el cente- zar els àpats quan en Llimona o altres contertulis portaven trofeus
nari del trasllat de l’Ateneu al carrer de la Canuda, constitueix una de caça. Ell fou qui s’encarregà de recollir les quantitats quan es
bona ocasió per promocionar l’estudi de l’arxiu i de la mateixa fundà el ‘Premi Crexells’. Com també, fins a la seva mort, de recollir
història de l’entitat. A hores d’ara hi ha en marxa una Novíssima personalment donatius per a la dependència”. D’en Josep M. de
Història de l’Ateneu Barcelonès, 1872-2004, a càrrec d’un grup d’his- Sagarra també Guillén en té records deliciosos, com ara el fet que
toriadors sota la direcció del catedràtic Jordi Casassas, que sortirà “cap a l’any 1950, en els lavabos de l’Ateneu es veia sovint dibuixa-
al carrer a mitjan any vinent. da el símbol comunista de la falç i el martell. Una persona que jo
Dels canvis viscuts a l’entitat n’ha escrit interessants pàgines de crec identificar amb en Josep M. de Sagarra, per la raó que feia un
record, farcides d’anècdotes, el bibliotecari de sala més veterà que moment l’havia vist sortir-ne, havia escrit al peu de l’esmentat ana-
mai hagi tingut l’Ateneu, Jeroni Guillén Peña (1909-1986), amb sei- grama comunista aquests versos:
xanta anys ininterromputs de servei a la casa. En aquestes memòries ‘Si en un lloc tan sagrat
retrata els personatges que feien vida a l’Ateneu, d’entre els quals hi com és el de fer les vostres feines,
ha en Joaquim Borralleras, de qui escriu: “Era una de les persones dibuixeu aqueixes eines
més importants i apreciades de l’Ateneu, encara que no figurà mai per salvar l’Humanitat,
en cap Junta Directiva. Era el coordinador de la famosa penya, el qui recony, esteu ben sonat!’”
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
64 QUADERN CENTRAL
Nicolai de Lira Usatges de Barcelona e
EL MILLOR Postilla. Super/psalterium una Constitucions de Cathalunya
DEL PATRIMONI cum canticis Barcelona: Pere Miquel i Diego
BIBLIOGRÀFIC Johannem Pinard, 1500 de Gumiel, 1495
Rolenvick, Wernero Valera, Diego de
Fasciculus temporum Crónica de España
COL·LECCIÓ Argentina: Johannem Pryfs, Tolosa: Henrico Mayer, 1489
D’INCUNABLES 1487
Agustí, sant Savonarola, Johannes Michael
Sermones Sancti Agustini ad De omnibus mundi balneis
heremitas Venècia: Cristoforum de Pensis,
Venècia: Symonem Biuilaqua, 1496
1495
Savonarola, Johannes Michael
Moralia beatus
De pulsibus urinis et egestionibus
Venècia: Cristoforum de Pensis,
Histories e conquestes de Cathalunya
Bernardus Clarevallensis 1497
Modus bene vivendi
Venècia: Bernardinum de Siso, Daniel Vincentius
Benalijs, 1494 Grammaticale compendium Speculum historiale
Saragossa: Pablo Hurus, 1490 Venècia, 1494
Brunus Aretinus, Leonardus
Historiae Florentini populi Stephani, Johanis
Venècia: Iacomo de Rossi, 1476 Liber elegatiarum COL·LECCIÓ
Venècia: Juno Venetiaruz, 1489 DE MANUSCRITS
c Constitucions i altres disposicions:
Philosophia pauperum 1486-1547 Suetonis Tranquilus, Gaius Abd Allah al-Sarisi al-Hassar 
Suetonis cum commento Al-Tiraz fi sarh...
Albertus Magnus Venècia: Damianum de
Philosophia pauperum Mediolano, 1493 Ab_ Muhammad Abad al-Haqq
Barcelona: Petrum Rosa, 1482 Kit_b al-yami al-muharrar al
Tomic, Pere sahih...
Bartholomeus, Anglicus Histories e conquestes de
De propietatibus rerum Cathalunya Aledo, Francisco
Estrasburg: Drucker des Barcelona: Johan Rosembach Anales Menorquines
Jordanus, 1491 Alamany, 1495 Segle XIX
Sophologium
Euclides
Elementa
Venècia: Erhardus Ratdolt, 1482
Gregori, sant
Moralia beatus
Venècia: Raynaldum de
Novimagio, 1480
Jacobus Magnus
Sophologium
París: Ulrich Gering, Martin
Crantz i Michael Friburger, 
1472-1473
Constitucions i altres disposicions Kit_b al-yami al-muharrar al sahih...
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 65
Eiximenis, Francesc Loa para el auto Sacramental del
Llibre dels Angels Nacimiento de Cristo
Segle XVIII 
Fabra, Pompeu
78 cartes manuscrites Loa para el Nacimiento de
Jesucristo y los Pastores en Belén
Fernández de Oviedo, Gonzalo Segles XVIII-XIX
Oficios de la Casa Real
Figueras Moragas, Estanislao
Cartas de D. Estanislao Figueras
Moragas a su primo D. Joaquim
de Gassol y Moragas
Liber Catonis de contemptu mundi
Cançoner del segle XV Libre de notas de tots los actes
Arxiu dels Consuls de la Llotja de Comedie de los Pastorells tant antichs com moderns, rebuts
Mar de Barcelona Segles XVIII-XIX en poder de diferents notaris
24 vol. espectants ...
Comes, Joan Segle XVIII
Bertran Rubio, E. Llibre de algunes coses assenya-
El doctor Storn lades Llibre d’actes del Gremi
2 vol. d’Apotecaris
Cuadro histórico y cronológico de Segle XVI Obras de Ramon Llull y Bernat Metge
Branca, Gavino la Iglesia desde su origen hasta
Jardí de ramelleres nuestros días Llibre en lo qual es fan conti- Manjarrés y de Bofarull, 
Segle XIX nuades les Ordinacions fetes Josep de
Cançoner del segle XV per los Magnifichs conselles de Esencia y carácter del Arte con-
Darnius, Francisco de la present ciutat de Barcelona a temporáneo
Breve compendio de Bendiciones favor dels mestres de la
sacadas de diferentes partes Confraria dels Cordes de Misteri de la Passió c
Cordas de viola Segle XVIII 
Doctrina de Escornalbou
Llibre gremial dels Espasers Notes per a Tintoreria
Dos documents notarials barcelo-
nins del segle XV Llull, Ramon, i Metge, Bernat Ordinacions de la Casa Real
Obres d’Aragó
Elementos de la Matemática y
definiciones de la Geometría, por
un maestro de Badalona
Especulo o aransel dels papers del
Gremi de Pallers, quals son passat
Arxiu dels Consuls de la Llotja de Mar de Barcelona a la Confraria dels Sastres...
Segle XVIII
Capmany, A. de
Annotationes juris Esther y Casanovas, Fernando
Segle XVIII Glorias resumidas de Cataluña en
2 vol. verso endecasylabo
Castillo et Vintimilla Esther y Casanovas, Fernando
Extractum breve ex rituali Sumario geográfico y político de
Barcinonem ab episcopo... las quatro partes del mundo en
Segle XIX verso endecasylabo
78 cartas manuscritas de Pompeu Fabra
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
66 QUADERN CENTRAL
Torme y Liori, Alberto Esop Goya y Lucientes, Francisco
Miscellaneos Historicos y Fabulae La Tauromaquia: 42 aiguaforts.
Políticos sobre la guerra de Leiden: B. Arnalletum, 1502 Barcelona: Victoria, 1944. – [43] p.
Cataluña desde el año de 1639 de gravats.
Lucano, Marco Anneo
Tractat d’artilleria i de la fabricació Civiles belli Goya y Lucientes, Francisco
de la pólvora. Cròniques Venteéis: A. Mense, 1502 Obras: Àlbum de reproduccions
sense text ni portada.
Utilitat dels Ordres Religiosos Marquilles, Jaume
Comentaria Jacobi Marquilles Riquer i Inglada, Alexandre de
Vallfogona, Ambrós de super Usaticis Barchiñ Ex-Libris
Exercici per cada dia per Fra Barcelona: J. Luschner, 1505 Barcelona: J. Thomas, 1903
Ambrós de Vallfogona
Nebrija, Antonio
Ventallol, Joan Introdutciones in Latina
Pratica mercantivol composta e gramaticon
ordenada per en Joan Ventallol Barcelona: [s.n.], 1523
Llibre d’actes del Gremi d’Apotecaris
de la ciutat de Mallorques
Paleografía Española o sea Arte 1521 Dant
de leer escritos Hispano-anti- Commedia di Dante insieme con
guos, desde el tiempo de los Vida de Fr. Joseph, de S. Benito. uno diálogo circa el sito…
Romanos hasta el año 1700 Llamado: el Picapedre. Religiosso Florència: Philippo di Giunta,
Segle XIX lego de Ntra.Sª de Montserrate. 1506
Leáse com cuidado, porque el
Petrarca, Francesco que la trasladó, cometió algunos Llull, Ramon
Trionfi del Petrarca amb comen- yerros, que con dificultad seàn Divi Raymuni Lulli Doctoris
taris en català podido corregir illuminatis. Ars inventiva veritatis
c Segle XVII València: Didacus de Gumiel,
Platicas doctrinals 1515
Verdedera relació de la pació, y
Ex-Libris d’Alexandre de Riquer
Preparació per a la Confessió mort de Christo Nostre Señor
Segle XVIII (1770) EDICIONS ESPECIALS
Rocha, Manuel de la Censal de pensió nominal d’en
Copia original de las Informaciones Vocabulario Hispano-Yloco, en Goya y Lucientes, Francisco Damià Montserrat
hechas al Señor D. Manuel de la donde va puesta la raiz del... Los desastres de la guerra. Pergamí datat el 1504.
Rocha Caballero de la Real y Col·lecció de 80 làmines
Distinguida Orden Española de gravades a l’aiguafort. Dibuixos i apunts fets per gent de
Carlos III. Como consta del Real TÍTOLS DESTACATS DEL Madrid: Aragón, 1863 la Penya Gran o per Grau Sala a
Decreto del Rey. 1796 FONS DEL SEGLE XVI París
Ateneu Barcelonès, 2005
Sera, Francesch Brugnolo, Benedicto
Comedia famosa del Niño Jesús Ac mirifice coccinnatum an tabula Llibre Verd de Barcelona
perdido en Jerusalén, hallado en prioribus aliis… Edició facsímil. Pròleg de Jaume
el Templo por la dolorida madre Venècia: Joannem de Tridio, Sobrequés i Gallicó; estudi de
María Santísima, y Sn Joseph su 1501 Sebastià Riera i Viadre [et al.]
Esposo Ajuntament de Barcelona, 2004
Calça, Francisc
Taverner y de Ardena, José De Catalonia liber primus Beatus de Liébana, Códice de
Historia de los Condes de Barcelona: Cendrat, 1588 Girona
Ampurias y Perelada Edició facsímil. Barcelona: M.
Homiliario en el qual se contienen Moleiro, 2004
Terrassa, Guillermo ciento y treinta Y seis Homelias o
Anales de la Isla y Reyno de sermones... Psalterium Glosatum
Mallorca dispuestos por la València: J. Navarro, 1503 Edició facsímil
Chronologia de los años Barcelona: M. Moleiro, 2004
Los desastres de la guerra
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 67
De compartir afinitats i divergències, de celebrar controvèrsies i acords, les
sales de l’Ateneu en saben un munt. Tradicionalment, el palau del carrer de
la Canuda ha estat punt de trobada de penyes i tertúlies que posaven en
comú les curiositats, preocupacions i matèries més diverses. Cap d’elles,
però, no havia d’assolir la notorietat, el prestigi i la significació ciutadana de
la tertúlia que va organitzar Joaquim Borralleras i Gras (1880-1946) i que,
inicialment, es va reunir en un pis-taller de la plaça de l’Oli, conegut com La
Guayaba, es va traslladar després al Lyon d’Or i finalment es va instal·lar a
l’Ateneu.
A l’opuscle Quim Borralleras i els seus amics, editat per la Delegació de
Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1979), Enric Jardí explica la forma-
ció, la peregrinació i les vicissituds de la cèlebre tertúlia, de la qual Josep
Maria de Sagarra i Josep Pla, dos dels seus membres més distingits, van dei-
xar testimonis literàriament esplendorosos. Aquesta n’és una selecció.
La “penya gran”, segons Sagarra i Pla
Josep Maria de Sagarra. Joaquim Borralleres, o simplement Quim, pare pedaç i parallamps de la nostra penya.
Memòries, volum II, “Les millors que, sense que ell s’imposés ni fes cap Joaquim Borralleres, que era metge, que
obres de la literatura catalana”. pas, de mica en mica, i com la cosa més posseïa una sòlida intel·ligència i manejà
Edicions 62 i “la Caixa”. natural del món, s’erigí –o l’erigírem– en una de les sensibilitats més fines, vist amb
director, animador, conseller, confessor, les ulleres de la burgesia local no fou altra
Pàgina 82 i seg. cosa que un gandulàs sublim, un terrible ci
(...) Ha arribat l’hora d’entrar de ple en el monstruós cul de cafè. Llevat el moment
local que des que vaig abandonar el col·legi que la seva precària hisenda l’obligà a fer
es convertí en el meu segon domicili. Em alguna cosa i li donaren el càrrec de secre-
refereixo a l’“Ateneu Barcelonès”. Vaig tari de la Junta de Museus, es passà els
ingressar-hi com a soci al mateix temps que millors quaranta anys de la seva vida sense
Carles Riba; Lluís Valeri ja feia un any que fer absolutament res d’allò que la gent con-
n’era; ell ens en cantava les excel·lències i siderava d’utilitat pràctica. És més: per pura
ell i Joaquim Borralleres signaren la meva gentilesa i per servir els amics, va perdre
sol·licitud d’entrada, el mes d’octubre de gairebé tota la seva fortuna personal, que
l’any 1910. no era molta, però que li hauria permès
(...) Fou la nostra penya una expressió d’aire anar tirant d’una manera còmoda.
més o menys intel·lectual que a Barcelona És evident que Quim Borralleres, judicat
aconseguí un pes considerable. Moltíssimes amb el criteri de qualsevol senyora de la
coses i esdeveniments de tots els ordres, que casa, fou un pèssim ciutadà, que se n’ana-
la gent del carrer ni remotament no podia va a dormir a la matinada i es llevava a mig-
suposar com es maquinaren, on s’engendra- dia; que amb prou feines li tocava el sol;
ren ni d’on sortí la idea inicial, és seguríssim que es passava l’existència seient, xerrant i
que van tenir l’arrel en la nostra penya. fumant; que al vespre començava a tastar
(...) La manera de ser especialíssima d’a- la beguda i que, passada mitjanit, potser en
quell grup tan heterogeni es va deure en portava un excés; que no practicava cap
gran part a la providencial presència de religió; que si convenia renegava com un
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
68 QUADERN CENTRAL
oriol; que no feia vida de societat ni enviava Josep Pla. seu al fons del local. M’acull amb una cor-
rams de flors a ningú; i que, relapse de la El quadern gris. dialitat que em demostra que Plana m’ha fet
més negra solteria, vivia sol com un mussol, Edicions Destino el llit. Després, Borralleres em presenta als
en un piset del carrer del Bisbe; un piset presents. Recordo el doctor Dalí, Enric
sense presentació, on solia encauar-se fasti- Pàgina 472. 12 de gener de 1919 Jardí, Eugeni d’Ors, Francesc Pujols,
guejat de tot i amb una mena de problemes Em donen d’alta a l’Ateneu Barcelonès -soci Camps Margarit, Josep M. de Sagarra, Pere
morals i sentimentals, gratuïts per a qualse- transeünt: 7,50 ptes. mensuals. La casa Rahola, Antoni Homar, Andreu Barber, el
vol persona de païdor corrent, però que a ell m’agrada. Sensació agradable de tenir un doctor Mainou, Lluís Valeri, Lluís Llimona,
el torturaven i el perseguien sempre, com un refugi. La primera cosa que hom desitja en Estanislau Duran, Teodor Saló, Màrius
gran vol de rates-pinyades. viure en una gran ciutat és trobar una mane- Aguilar, el pintor Labarta, el professor Tayà,
ra d’estar sol. (...) De tota manera, no sé Solé de Sojo, Miró i Folguera, Magí
Pàgina 89 i seg. pas si l’Ateneu és el lloc més adequat per a Sandiumenge, el mestre Pahissa, Joan
[Francesc Pujols] tenia un no sé què de brui- estar sol. Creixells, Josep Barbey...
xot amb facultats transmigratòries que en
diverses èpoques hagués picat quatre olives Pàgina 542. 11 de març de 1919 Pàgina 546. 15 de març de 1919
entre els estoics, hagués fet un gran bumbum Havent dinat, trobo Alexandre Plana a la El mecanisme de la penya. La primera per-
de ciris i de sil·logismes amb els escolàstics, Biblioteca. M’agafa pel braç i em porta a la sona que sol arribar a la tertúlia, havent
hagués dit quatre procacitats a la majordona penya de l’Ateneu per antonomàsia, que és dinat, és Enric Jardí. Arriba caminant pausa-
d’un convencional i, en un farigolar de les la coneguda també per la penya del doctor dament, portant sobta el braç dos diaris:
Guilleries, fent la gara-gara al bandoler Borralleres. Baixem l’escala del primer pis, “L’Action Française” i “L’Humanité”. És un
Serrallonga, s’hagués tombat una importan- travessem la sala de premsa estrangera i home que segueix amb una gran lucidesa i
tíssima cuixa de be; i semblava que, de totes entrem al local, tan baix de sostre, de la un agut esperit dialèctic els moviments
aquelles aventures pel camp de la història i de cèlebre tertúlia. extrems de les idees -únics que en definitiva
la moral, n’hagués extret el seu llenguatge Plana em presenta al doctor Borralleres, que tenen un pes. (...) Jardí demana cafè, s’as-
cfilosòfic, on es projectava amargament i cíni-
cament el solatge grotesc de la infinita bestie-
sa dels homes, barrejant-lo amb un celestial
somiqueig de merlot, o amb un raig de poesia
pura, que tant podia situar-se en el tremolor
de un presseguer florit como en la rotunda
imparcialitat d’un cementiri.
Pàgina 96 i seg.
Si Eugeni d’Ors i Francesc Pujols represen-
taven aleshores els dos lleons de la nostra
penya, Enric Jardí hi mantenia la seguretat,
el repòs, l’honestedat i el seny conservador
d’un elefant ideòleg, que mesura les parau-
les, fuma cada dia els mateixos cigarrets i
beu exactament els mateixos glops d’aigua.
(...) Només remenant un parell d’idees, o ence-
nent una discussió per enganxar-s’hi una mica,
aquell home era escandalosament feliç; allò per
a ell constituïa la sal i l’amaniment de la pròpia
existència, i quan podia riure ho feia tan de
gust, i reia d’una manera tan sana i tan de cria-
tura, esprement tot el suc i insistint sobre la
comicitat de la cosa, que venien ganes d’a-
braçar-lo. En aquell riure net i deixat anar, Jardí
demostrava l’excel·lència de la seva ànima.
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 69
En aquesta pàgina i a les anteriors:
caricatures de Joaquim Borralleras i Josep
Maria de Sagarra, i apunts humorístics sobre
la vida de la penya, recollides en un llibre de
Pere Ynglada editat per l’Ateneu.
seu i encén un cigar que fuma amb un bro- patia, com la que aquests dos homes es ves, de Pujols davant del complicat desen-
quet curt. (...) De seguida apareix el doctor tenen. Aquest és un dels fenòmens més volupament col·loquial de Xènius.
Rafael Dalí, metge municipal, amb la seva complexos que he presenciat en la meva
mola imponent, esbufegant. M’ha semblat vida. Pàgina 664. 3 de juny de 1919
comprendre -malgrat conèixer-lo tan poc- Són, com deia, radicalment diferents. Ors és Borralleres té ara trenta-set anys, però se
que el doctor Dalí és un excel·lent gourmet i un actoràs que representa permanentment li’n podrien fer molts més. És un home alct,
un home molt entès en qüestions de la un o altre paper. Pujols és un home directe, de complexió plena –de jove estigué gras-
taula. natural, d’un contacte immediat i fresc. síssim–, barbamec, amb els cabells tirats
El doctor Joaquim Borralleres sol ésser el Externament, es detesten, es menyspreen. enrera. Té unes faccions normalíssimes,
tercer d’arribar. És l’ànima de la tertúlia, la Algunes discussions entre Ors i Pujols han però el conjunt de la seva cara sembla una
seva espina dorsal, el qui n’assegura la con- contingut les displicències més sanguinà- màscara pàl·lida sobre la qual destaquen
tinuïtat. És metge, solter, petit rendista i ries, les incisions més diabòlicament imperti- els ulls, fatigats, indiferents, sense passió,
desvagat. Però és un desvagat curiosíssim: nents que de molts anys s’han produït a voltats dels cercles violacis de les ulleres.
és un desvagat que no es pot girar de feina, Barcelona. (...) Porta un barret d’ales tirant a amples, coll
que viu absolutament submergit en el tre- Però després hi ha l’altre aspecte. Pujols fa alt i planxat, i vesteix de blau gairebé sem-
ball. Hi ha dues coses, en la seva vida, que una immensa gràcia a Ors; Ors és per a pre; sabates fortes, rosses, excel·lents. El
considera com dues obligacions: la penya i Pujols un tipus importantíssim. No hi ha pas barret i el coll són reminiscències del
la música; i dues altres coses a les quals res absolutament explícit que permeti de modernisme. Li he sentit dir que vol substi-
aplica un diletantisme molt sensible: la pin- veure el que acabo de dir. S’ha de desco- tuir-los per objectes més còmodes i més
tura i la literatura. brir. S’ha de descobrir, en el curs de diàlegs posats al dia.
indiferents i intrascendents, en vagues mira-
Pàgina 611. 9 d’abril de 1919 des d’autèntic entendriment, en els petits
Penya de l’Ateneu. No crec que hi pugui somriures que inclouen una enorme compla-
haver dos homes més radicalment diferents ença, rapidíssimament ofegats (com si es
que Ors i Pujols –com no crec, així mateix, tractés d’un pecat descobert) però delicio-
que n’hi pugui haver dos que es tinguin una sos, d’Ors davant el simple parlar de Pujols;
més profunda, íntima, secreta, mútua sim- i de les rialles nervioses, una mica convulsi-
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
70 QUADERN CENTRAL
L’Any Ateneu, record i celebració de la trajectòria de l’entitat
Centenari d’una data fundacional
TEXT ● La celebració de l’Any Ateneu vol festejar, d’una banda, el centenari del
Joaquim Coll i Amargós
trasllat de l’entitat –fundada el 1872– al carrer de la Canuda, número 6, al
Palau Savassona, en un moment d’eclosió del catalanisme polític i d’inici
del moviment noucentista. Aquesta coincidència reflecteix un fet substan-
cial de la història de l’Ateneu Barcelonès, que no és altre que la seva indis-
cutible centralitat en tant que és un espai social i cultural vertebrador de
la vida barcelonina i catalana en general durant el primer terç del segle
XX.
c D’altra banda, la celebració de l’Any Ateneu vol posar de manifest que el
1906 és una data fundacional de la Catalunya contemporània, en l’època
en que es produeix el naixement de la moderna societat de masses, amb
unes noves morals col·lectives i l’esclat de nous moviments socials. A tall
d’exemple, cal recordar que en el camp cultural s’inicia el Glossari
d’Eugeni d’Ors, uns textos que Xènius redactaria sovint des de la mateixa
biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. O que Josep Carner, un altre conspicu
ateneista, publica aquell any Els fruits saborosos i Miquel Costa i Llobera
dóna a conèixer Horacianes, treball que és comparat amb l’obra de
Carduci per Rubió i Lluch, Bofill i Matas i Manuel de Montoliu en un acte
de gran importància cultural que tingué lloc al mateix Ateneu.
En el camp polític, no podem oblidar l’impacte d’una obra teòrica com La
nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba, l’home que deu anys enrere
havia dissenyat i executat, en aliança amb les penyes republicanes i moder-
nistes, l’assalt catalanista a l’entitat, moment a partir del qual les juntes
van ser presidides per figures com Àngel Guimerà, Valentí Almirall,
Domènech i Montaner, Bartomeu Robert o Joan Maragall. L’obra de Prat
de la Riba surt a la llum precisament en un any en què es constitueix el
moviment polític transversal més ampli i rotund, Solidaritat Catalana. En
aquest sentit, cal subratllar que el primer acte de transcendència que té
lloc al nou saló de càtedres de l’Ateneu, al carrer de la Canuda, és en
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
QUADERN CENTRAL 71
Al costat d’aquestes línies, el bar de l’Ateneu.
A sota, cobertes de “Els fruits saborosos”, de 
Josep Carner, conspicu ateneista, obra
apareguda el mateix any del trasllat de
l’Ateneu a la seva seu actual, i “La nacionalitat
catalana”, d’Enric Prat de la Riba, que va tenir
un gran impacte en la societat del moment.
Lluís Sans
En definitiva, el 1906 és un any en què es realitzen grans definicions
en tots els camps (cultural, literari, polític, institucional), al mig de
les quals l’Ateneu Barcelonès ocupa un espai privilegiat de trobada,
d’exposició i de debat. O, si volem fer servir una metàfora: l’entitat
funciona com a baròmetre capaç de prendre el pols a totes aquelles
“palpitacions del temps present”, per fer servir una inconfusible
expressió orsiana.
El 1906 l’Ateneu abandona l’antic local de lloguer que des dels orí-
gens ocupava a l’edifici del Teatre Principal, a la Rambla dels
Caputxins, i s’estableix en un palau construït a finals del set-cents a
tocar de la plaça de Catalunya i que compta amb frescos barrocs de
Francesc Pla, conegut com “el Vigatà”. L’Ateneu s’ubica, doncs, a la
part vella de la ciutat però ben a prop del nou espai urbà i símbol de
la modernitat barcelonina: l’Eixample. El 1906 és un any que, per
acabar de reblar el clau de les coincidències, comença la construcció
de La Pedrera, d’Antoni Gaudí. Sens dubte, no és tampoc casual qcue
en la reforma del Palau Savassona per acomodar-hi l’entitat hi parti-
cipés de forma molt destacada un dels col·laboradors habituals de
homenatge als diputats i senadors que havien participat a la multi- Gaudí que, amb el pas del temps, han estat més ben valorats: Josep
tudinària manifestació del 20 de maig de 1906 en contra de la Llei Maria Jujol. La seva intervenció en el primer pis del palau per acollir
de Jurisdiccions, amb la participació destacada del republicà Nicolás la nova biblioteca va produir una autèntica joia artística, i en el ves-
Salmerón. En aquest acte va ser definit el paper de l’Ateneu com l’es- tíbul de la planta baixa va llegar-nos un notable conjunt simbòlic de
pai dels intel·lectuals professionals que apostaven pel realisme i la quatre columnes jòniques, una de les quals destaca per dur gravada
praxi política enfront dels encartonaments doctrinaris i les polèmi- la data de 1906.
ques estèrils. Tenint en compte totes aquestes circumstàncies, fixar el 2006 com a
A l’últim, en el camp cultural i lingüístic sobresurt la col·laboració de l’Any Ateneu no constitueix cap excés retòric sense fonament, sinó la
l’Ateneu en els actes i conferències que van envoltar el I Congrés constatació d’un fet històric indiscutible: que l’entitat va ser el vehi-
Internacional de la Llengua Catalana, amb la participació destacada cle més important i destacat de la modernitat civil catalanista.
d’un altre notable ateneista, Pompeu Fabra. També a la tardor de 1906 Avui, cent anys després, l’Ateneu ha canviat, com també la societat
es van iniciar als locals de l’Ateneu Barcelonès els cursos dels Estudis catalana al llarg d’aquest temps. De fet, la Catalunya d’avui s’assem-
Universitaris Catalans, amb classes d’història, literatura, llengua i bla ben poc a la de l’inici del segle XX. Tanmateix, l’Ateneu
dret, a càrrec de les figures intel·lectuals més destacades del país, des- Barcelonès es reivindica un altre cop com a espai obert a la discussió,
prés del rebuig del govern espanyol a la catalanització de la universi- com a punt de trobada de la societat civil catalana compromesa amb
tat oficial. A aquest fet no és aliena una característica de primer ordre el país i els seus reptes socials, polítics, culturals i econòmics.
de l’Ateneu: la importància de la seva biblioteca, que llavors exerceix L’Ateneu Barcelonès s’afirma com a entitat certament privada però
un paper de suplència davant la manca d’una biblioteca nacional. Ja marcada per l’extraversió en relació amb els debats sobre el present i
aleshores la biblioteca de l’Ateneu disposava d’un fons de prop de el futur del planeta, de la ciutat i del país; per la transversalitat ide-
75.000 volums i rebia les grans publicacions periòdiques europees, ològica, social i cultural dels seus associats, i pel caràcter interdisci-
com ara la Revue des Deux Mondes o la italiana Nuova Antologia. plinari de les seves seccions de treball i coneixement.
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
R7E2 PORTATGE
Barcelona té una normativa capdavantera pel que fa a la
protecció d’animals de companyia. El centre d’acollida
de Collserola ha fet un gran esforç per adaptar-se a la
llei i per respondre a la nova sensibilitat social. Ja no s’hi
sacrifiquen gats i gossos a causa de la sobresaturació,
controlada gràcies al descens dels abandonaments i a la
promoció de les adopcions. Amb vista al 2007, el centre
planeja convertir-se en un gran parc d’animals de
companyia en un nou indret de Collserola.
De “gossera municipal” 
a parc d’animals de companyia
TEXT ● La creixent sensibilització de la societat envers els ani- donar temps als centres d’acollida d’animals a adaptar-s’hi.
Jordi mals s’ha esdevingut simultàniament, a Catalunya i a L’eutanàsia com a sistema d’evitar la sobresaturació dels
Casanovas Barcelona, a una legislació proteccionista capdavantera. En centres quedarà, doncs, prohibida en tot el territori català a
FOTOS tan sols quinze anys, el Parlament ha aprovat tres lleis de partir d’aquell any i les administracions locals s’hauran
Laura Cuch
protecció dels animals. La darrera, que va entrar en vigor el d’esmerçar a aplicar mesures compensatòries, bàsicament
juliol de 2003, estableix mesures sense precedents a la promoció de les adopcions, la persecució dels abandona-
Espanya, que acompleixen algunes de les demandes més ments, les campanyes de tinença responsable i, en el cas
reiterades de les entitats proteccionistes. Entre elles, com concret dels gats, el control del creixement de les colònies
s’explica al preàmbul de la llei, “la prohibició del sacrifici de mitjançant campanyes d’esterilització.
tots els gossos i els gats que han sofert abandonaments per A Barcelona, però –i en altres poblacions catalanes com
manca de responsabilitat de llurs propietaris i que, malgrat Reus, Vilanova o Mataró–, aquesta nova política ja és una
això, mereixen que la seva vida transcorri en condicions realitat. La ciutat es va avançar al termini establert per la llei
dignes i sigui respectada”; d’altres destinades a “aconseguir amb una ordenança municipal, datada al desembre del
que els ciutadans que voluntàriament adquireixen animals mateix 2003, que estableix la prohibició de sacrificar els
se’n responsabilitzin, en tinguin cura i, sobretot, els respec- animals als centres d’acollida, “llevat d’aquells casos que
tin els drets i no els abandonin”; normes reguladores i limi- sigui dictaminat sota criteri veterinari atenent conductes
tadores de la cria de gossos i gats per part de particulars, i marcadament agressives envers les persones o altres ani-
la prohibició de maltractar-los, abandonar-los, tenir-los en mals, o estats patològics que impliquin sofriment per a l’a-
instal·lacions indegudes o practicar-los mutilacions. nimal o que suposin un risc de transmissió de malalties
La prohibició del sacrifici dels animals de companyia aban- contagioses greus”.
donats s’estableix a l’article 11: “Es prohibeix el sacrifici de
gats i gossos a les instal·lacions per al manteniment d’ani- PRÀCTIQUES SUPERADES
mals de companyia, i als nuclis zoològics en general, excep- I així es fa ja al Centre d’Acollida d’Animals de Companyia
te pels motius humanitaris i sanitaris que s’estableixin per de Barcelona (CAAC), situat a Collserola des de fa trenta
via reglamentària”, i sempre amb control veterinari. anys –la coneguda popularment com a “gossera munici-
L’entrada en vigor d’aquest punt s’ajornava fins al 2007, per pal”–. Josep Maria Armengou, director de la Divisió de
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
REPORTATGE 73
Vigilància i Serveis de l’Agència de Salut Pública (ASP),
organisme autònom creat l’any 2002 per l’Ajuntament i la
Generalitat per gestionar els centres i serveis de salut
pública de la ciutat, explica que “encara el 1997 entraven al
centre uns 6.000 gossos a l’any, cosa que obligava a practi-
car moltes eutanàsies... No hi havia ni temps de pensar en
altres formes d’abordar el problema. Pràcticament l’únic
que feia el centre era recollir els animals abandonats a la
ciutat i també a la resta de la província, com a fruit de l’a-
cord que es tenia amb la Diputació, i sacrificar”.
Arriba un moment, el 1997, quan es constitueix l’Institut
Municipal de Salut Pública, en què es produeix un canvi d’o-
rientació radical, com a fruit tant de la pressió dels protec-
cionistes com del creixement de la consciència ciutadana i de Josep M. Armengou,
director de la Divisió de
la mateixa Administració municipal.“Aquesta transformació Vigilància i Serveis de
comença per la creació, un any després, del Consell l’Agència de Salut
Pública, que gestiona el
Municipal de Convivència, Defensa i Protecció dels Animals, centre, i el seu
responsable directe, el
on estan representats tots els organismes de l’Ajuntament veterinari Alejo García.
que treballen en aquest àmbit, a més dels col·legis professio- A la pàgina anterior,
dues de les voluntàries
nals i les entitats proteccionistes que s’hi vulguin adherir, i el que col·laboren a treure
Comitè de Qualitat del CAAC, format per un representant a passejar els gossos.
dels veterinaris, un de les associacions proteccionistes i dos
de l’Agència de Salut Pública. A partir de llavors es comença rinària d’urgències que funciona les 24 hores del dia–, el
a reduir el nombre d’eutanàsies i es plantegen campanyes de CAAC ofereix també serveis temporals d’allotjament a peti-
promoció de les adopcions i de la tinença responsable. La ció de l’autoritat judicial –com en casos de desnonaments–,
Diputació va començar també a desenvolupar els seus propis dels cossos de seguretat i també dels districtes municipals,
recursos, de manera que ja només ens vam haver de fer per a circumstàncies especials com van ser els esfondraments
càrrec dels animals de la ciutat. Finalment, l’entrada en vigor del Carmel. La realitat, de tota manera, és que molt poques
de la llei i de l’ordenança de 2003 ens va fer accelerar el pro- persones d’aquest barri van aprofitar aquesta possibilitat.
cés per adaptar-nos-hi en pocs mesos i vam buscar la
col·laboració d’una entitat proteccionista com la Fundació AFAVORIR LES ADOPCIONS
Altarriba, que, entre d’altres coses, ens facilitava una vincu- El descens de la cabana del centre s’ha pogut aconseguir
lació directa amb les xarxes d’adopció.” gràcies a la combinació de campanyes de tinença responsa-
La nova normativa es va començar a aplicar amb l’esmen- ble i d’una política agressiva d’adopcions, sense oblidar
tada fundació com a responsable de la gestió del centre, que mesures per impedir els abandonaments al mateix lloc. “És
després va recuperar l’ASP. “Entre l’experiència d’Altarriba un fet comprovat que a Catalunya hi ha hagut un estanca-
i la nostra anterior hem aconseguit que el CAAC funcioni ment en la xifra d’animals abandonats –afirma
molt bé, tot complint la prohibició legal d’eutanasiar ani- Armengou–. Al centre ho hem notat. Durant els últims tres
mals”, afirma Josep Maria Armengou. Des del mes d’agost anys, hem fet una proposta íntegra d’intervencions entorn
de 2004 fins a l’abril de 2005 el volum total de la cabana del dels diferents aspectes de la tinença d’animals, amb parti-
centre s’ha situat entre els 170 i els 190 gossos i gats. Durant cular insistència en els districtes i en l’àmbit escolar. S’ha
aquests mesos n’hi van entrar 1.280 i se’n van adoptar 919, fet una campanya intensiva de control als parcs i jardins, i
mentre que uns altres 302 van ser rescatats pels seus pro- s’han promogut la tinença i la compra responsable, per
pietaris. Només 78 van ser sacrificats, sempre en els supò- reduir les adquisicions compulsives”. Pel que fa als gats, la
sits legals d’estats patològics greus o conductes marcada- política que es va introduint a Barcelona i a altres localitats
ment agressives. és la del control sanitari de les colònies de carrer, amb la
A més d’acollir els gossos i gats trobats ferits, perduts o aban- col·laboració d’entitats privades com Progat –present en
donats a la ciutat, pels serveis de recollida que té establerts diverses poblacions catalanes– o la Fundació Altarriba.
l’Agència de Salut Pública –entre ells una ambulància vete- Amb les campanyes de control sanitari de les colònies de
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
74 REPORTATGE
A l’esquerra, gats de
pocs dies recollits o
nascuts al centre, el
quiròfan, un voluntari de
tornada de passejar un
gos i una auxiliar
alimentant un bebè-gat.
A la pàgina següent, un
gat dels pisos del
Carmel i un gos en la
zona d’habitacles
canins. Només els gats
en estada temporal o en
quarantena ocupen
gàbies, ja que la resta
viuen en semillibertat.
gats, els animals són tornats al seu medi després de ser des- Amb l’objectiu d’augmentar aquest nombre, s’estudia un
parasitats i esterilitzats. pla de col·laboració amb el Servei de Mesures Penals
Per a l’adoptant que s’adreci al centre de Collserola per Alternatives del Departament de Justícia i Interior de la
buscar un animal de companyia tot són facilitats, un cop Generalitat, per oferir el CAAC com a destinació perquè
s’ha estudiat la seva situació familiar i personal a fi i efecte condemnats a penes menors puguin complir-les en forma
d’assegurar-se que serà un adoptador responsable. Els cos- de serveis a la comunitat.
tos de l’adopció s’han reduït fins a una quantitat pràctica- El pressupost del CAAC ha crescut de manera considerable
ment simbòlica. La taxa que cobra el CAAC és de 14,72 els últims anys: dels 513.453 euros del 2003 s’ha passat als
euros per animal, en la qual s’inclouen l’esterilització, el 774.804 del 2005. Però les instal·lacions actuals són petites i
microxip, la desparasitació i les vacunes necessàries. A més antiquades, ja que responen a conceptes superats del tracta-
n’estan exemptes les persones posseïdores de la targeta ment dels animals abandonats. Això és patent molt espe-
rosa i aquelles que acreditin una renda familiar inferior al cialment a l’antiga àrea destinada als gats, en desús des de fa
salari mínim interprofessional. temps, que està formada per un munt de gàbies de dimen-
sions reduidíssimes.
QUINZE PERSONES MÉS ELS VOLUNTARIS L’extensió del centre és de 2.500 m2, distribuïts entre la zona
Al CAAC hi treballa un equip de quinze persones, entre d’habitacles per als gossos –112–, la zona d’allotjament de
elles tres veterinaris i nou cuidadors, sota la responsabilitat gats –dues habitacions comunicades amb un espai exterior
del veterinari Alejo García. Cada dia, sobretot els caps de que es va obrir quan la Fundació Altarriba gestionava el
setmana, s’hi pot veure, a més, un cert nombre de persones, centre–, un pati d’exercici per als gossos i els locals admi-
els voluntaris, que hi van a passejar els gossos pels voltants nistratius, de serveis i auxiliars. L’evolució que ha experi-
o que ajuden en altres tasques. N’hi ha 34 que han firmat mentat el tractament dels gats, quaranta dels quals viuen ara
un acord de col·laboració amb el centre, tot i que els habi- en una situació de semillibertat, marca en certa manera la
tuals són només una desena. L’Agència de Salut Pública té pauta del que es vol fer també per als gossos: “L’objectiu és
contractada una assegurança col·lectiva per cobrir qualse- tenir a punt un nou centre l’any 2007, molt més gran, d’u-
vol accident que es pugui produir durant el desenvolupa- nes dues hectàrees de superfície, a la mateixa serra de
ment de la seva activitat i ha començat també a organitzar Collserola –informa Armengou–. Estem considerant diver-
uns cursos de formació sobre etologia dels gats i els gossos. ses localitzacions, però encara no hi ha res decidit. En essèn-
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
REPORTATGE 75
“Els últims anys s’ha obert pas la concepció que
els animals domèstics són una font de felicitat
per la companyia que donen i també de salut
psicosocial i física per a determinats col·lectius”.
cia, es tracta de construir un parc d’animals de companyia,
amb una àrea perquè els gossos puguin córrer lliurement i
zones on els visitants, voluntaris i possibles adoptants
puguin estar amb els animals, de manera que es pugui fer
un treball pedagògic per a les escoles i la població en gene-
ral. En definitiva, serà com un nucli zoològic però d’animals
abandonats”.
UNA HISTÒRIA DE 130 ANYS
Aquesta serà la culminació d’un procés d’adaptació pro-
gressiva de la política municipal a l’evolució de la mateixa
societat. “La relació dels estaments de salut pública de la
ciutat amb la problemàtica dels animals domèstics data de
finals del segle XIX. Aleshores és quan es creen el
Laboratori Municipal, el 1887, i l’Institut Municipal
d’Higiene, el 1891, organismes precedents de l’ASP. En
aquella època els animals es consideraven fonamentalment
des del punt de vista de la zoonosi, de les malalties que
podien transmetre –explica Armengou–. Més tard, a partir
del primer terç del segle XX, els animals van entrar pro-
gressivament a les cases i es van integrar en la vida familiar,
de manera que van sorgir altres reptes i consideracions: la
reproducció incontrolada, les al·lèrgies, els canvis en les
situacions familiars, etc., van donar lloc als abandona-
ments. Continuaven, per tant, sent una matèria de salut
pública. Però els últims anys s’ha obert pas la concepció
que els animals domèstics són una font de felicitat per la
companyia que donen i també una font de salut psicosocial
i física per a col·lectius com la gent gran i altres de persones
afectades per determinades malalties o trastorns del com-
portament. I això s’ha produït paral·lelament a un gran
creixement de la sensibilització ciutadana”.
Segons les enquestes trimestrals que fa l’Ajuntament, dos
terços de la població està al corrent de les principals notí-
cies referides als animals de companyia. A Barcelona hi ha
més persones vinculades a associacions proteccionistes que
a ONG d’ajuda al Quart Món.
Dades de contacte
Centre d’Acollida d’Animals de Companyia. Carretera de Sant Cugat, 250
(carretera de l’Arrabassada). Tel.: 93 428 31 25 / 93 428 44 17. 
Web: http://www.aspb.es/quefem/animalscia/
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
E7N6 TITATS
Xavier Montagut
Xarxa de Consum Solidari 
l’Equador, el Marroc, Cuba i Brasil. Una
col·laboració que no es limita a la com-
pra de productes, sinó també a l’execu-
ció de projectes de desenvolupament
econòmic i social, sovint de manera con-
junta amb altres ONG i amb suport
econòmic d’administracions catalanes i
espanyoles a diferents nivells. Durant el
2004, la Xarxa de Consum Solidari va
dedicar a aquests projectes més de mig
milió d’euros.
Gràcies al contacte amb les organitza-
cions locals, la Xarxa ha posat en marxa
recentment una oferta de turisme solida-
TEXT ● La Xarxa de Consum Solidari es va com, cosa que representa una garantia ri –concretament, a l’Equador i al Brasil–
Jordi crear a Barcelona el 1996 per iniciativa de qualitat. És el que en diem la traçabi- que dóna al viatger l’oportunitat de
Casanovas de diferents entitats i grups de litat del producte, social, ecològica i pel conèixer de prop protagonistes i expe-
RETRATS Catalunya, com a eina per treballar en que fa al procés d’elaboració”. riències de comerç just. “Nosaltres
Anna Portnoy l’àmbit del comerç just i el consum sos- La cooperativa, situada a la plaça de Sant venem el viatge i la gent d’allà organitza
tenible. Actualment en formen part més Agustí Vell, té una dimensió de barri, i hi el programa –explica Xavier Montagut.
de 180 associacions i grups implicats poden comprar tant els socis com el El tracte i la relació amb el país és molt
tant en la difusió i sensibilització de la públic en general. Hi estan associades diferent del que pots trobar en un viatge
societat envers aquests principis com en cinc entitats de característiques similars de turisme clàssic, ja que pots conèixer
la distribució de productes procedents de tot Catalunya i una vintena a de prop com viu i s’organitza la gent de
de cooperatives del Tercer Món o de Espanya. Els productes comercialitzats les comunitats que es visiten. Cal aclarir,
pagesos locals, sovint elaborats d’acord per la Xarxa, no obstant això, arriben a però, que no es tracta d’un turisme de
amb els criteris de l’agricultura biològi- molts més establiments i entitats de con- motxilla; en realitat no és barat”. Són
ca. La Xarxa ha anat ampliant progressi- sum, uns 180 punts de venda en total. estades bastant llargues, de tres setmanes
vament l’abast de les seves actuacions en “Els nostres aliats naturals són el petit més una de lliure. “Els que opten per
tota una sèrie d’àrees connectades: fun- comerç, la cooperativa i les botigues aquesta mena de turisme acostumen a
“No tenim ciona com a cooperativa de consum, biològiques –assegura Montagut–. I al ser professionals, molt en particular de
bones com a distribuïdora de productes a d’al- contrari, no tenim bones relacions amb l’ensenyament, d’uns 30 a 45 anys”,
relacions amb tres cooperatives i establiments associats, les grans cadenes alimentàries, que con- informa Montagut.
les grans i a la vegada participa en projectes de siderem que estan fent un paper molt A Catalunya, la Xarxa col·labora amb
cadenes cooperació internacional amb comuni- negatiu, destrossant el comerç tradicio- cooperatives agrícoles i petits productors
alimentàries, tats de productors, sense oblidar la par- nal d’una banda i, alhora, contribuint a centrats en l’agricultura ecològica. “A
que estan ticipació o promoció de campanyes la pèrdua de qualitat dels productes”. més de participar en accions conjuntes,
destrossant el sobre el consum crític. Els contactes amb els productors dels com per exemple les que s’han fet en
comerç Com a cooperativa i distribuïdora, expli- països del Tercer Món i les prioritats de contra dels transgènics, tenim amb ells
ca Xavier Montagut, president de la cooperació s’estableixen a través de la acords per comprar-los la producció,
tradicional Xarxa, “no busquem tant vendre com IFAT (Federació Internacional del particularment la fruita i les verdures
i, a la vegada, contribuir a modificar els hàbits de con- Comerç Alternatiu), on estan representa- –explica el president de la Xarxa–. La
contribuint a sum. Enfront del sistema industrialitzat des totes les entitats del comerç just. pagesia catalana està cada vegada més
la pèrdua de de producció i distribució, proposem Actualment la Xarxa té relacions de malament. O bé entren en la dinàmica
qualitat dels uns productes perfectament identificats, col·laboració constant i consolidades de la producció industrialitzada, o bé
productes”. que sabem d’on vénen, qui els ha fet i amb organitzacions i cooperatives de opten per actituds més ecologistes, de
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
ENTITATS 77
La Xarxa de Consum
Solidari manté
relacions estables
amb organitzacions
i cooperatives
de l’Equador
–a les imatges–,
el Marroc, Cuba i Brasil.
cura de l’entorn, però això darrer és
molt dur”.
El sistema industrialitzat incideix directa-
ment en la pèrdua de qualitat dels pro-
ductes agrícoles: “És un sistema oposat a
la tradició del mercat local, on hi havia
una relació directa entre productor i con-
sumidor. En aquest context, el pagès
acaba convertit en una mena d’empleat
del gran empresari alimentari, que és qui
li marca què ha de produir i com, i
només pot sobreviure si al seu torn ell Marión / Xarxa de Consum Solidari
també industrialitza el procés productiu.
Un procés que implica molt poc respecte organitzacions com Vía Campesina que
per la natura, i que alhora es basa en la reivindiquen que l’alimentació és un dret
mà d’obra barata. Per això mateix és un i no una mercaderia i que l’agricultura ha
model que s’està esgotant, ja que la recer- de produir aliments i no béns de mercat.
ca de l’abaratiment constant dels costos Treballem a favor de la sobirania ali-
laborals porta a la deslocalització de la mentària, que pensem que és el camí per
producció: primer al Marroc, però des- acabar amb la fam i la malnutrició i
prés a la Xina...” garantir la seguretat alimentària per a tots
Durant el 2004, l’activitat econòmica de els pobles.
la Xarxa es va incrementar un 32%, i per “- Entenem que els nostres esforços per
al 2005 esperen aconseguir un augment comercialitzar productes d’organitzacions
d’entre el 40% i el 60%. “Tenim ganes de populars del Sud són només una part d’a-
créixer, però ho volem fer a poc a poc, quest combat. Participem en el moviment
mentre anem creant consciència i sensibi- de resistència a la globalització (...).
lització envers aquestes qüestions”, con- Creiem en el poder de la societat civil
clou Montagut. com a generadora de noves alternatives.
Pensem que el comerç just no és un sec-
Principis d’una acció política tor d’activitat, sinó part d’un procés de
La Xarxa de Consum Solidari resum en construcció d’una altra societat.
aquests quatre punts els principis que “-Creiem que el comerç just és una qües-
orienten la seva intervenció política: tió tant de responsabilitat col·lectiva com
“- Creiem que la lluita per un comerç just d’actuació individual; és a dir, una qües-
és la lluita per canviar les injustes estruc- tió de ciutadania. Creiem que el consumi-
tures del comerç internacional, on unes dor és un actor potent en la nostra socie-
quantes empreses transnacionals que tat i per això els nostres esforços s’enca-
dominen organismes multilaterals com el minen a la construcció d’un moviment
Fons Monetari Internacional, el Banc social de ciutadans conscients i crítics.”
Mundial i l’Organització Mundial del
Comerç i les polítiques agràries i comer-
cials dels principals governs estan impul- Dades de contacte: 
sant un model agrícola, comercial i de Xarxa de Consum Solidari. Plaça de Sant Agustí
consum injust i insostenible. Vell, 15. 08003 Barcelona. Tel. 93 268 22 02.
“- Donem un total suport a aquelles http://www.xarxaconsum.org
Marión / Xarxa de Consum Solidari
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
78 ENTITATS
Xavier López
Fundació Solidaritat UB
● Va néixer el 1996 com a fruit d’un explica que “la idea inicial era sobretot com en el de la formació. La Facultat de
acord entre la Universitat de Barcelona i organitzar un sistema per facilitar la parti- Dret, per exemple, ha posat en marxa un
la Fundació Món-3, una ONG que va cipació dels estudiants en el treball social projecte per donar assistència jurídica a
crear fa vint anys a la Facultat en diverses àrees de la ciutat. Però ens ho persones de sectors socials desfavorits,
d’Econòmiques un grup d’estudiants i vam replantejar, perquè moltes entitats amb baixos nivells de renda o immi-
professors interessats a debatre el model ciutadanes ja compten amb els seus propis grants.
de societat actual i l’existència del Tercer voluntaris, i ens vam centrar en l’aspecte de En aquest àmbit del voluntariat, la
Món. Els seus objectius fundacionals la formació. I d’aquesta manera vam crear Fundació Solidaritat UB també ha orga-
són fomentar la solidaritat, promoure la una Escola de Formació del Voluntariat, nitzat la participació estudiantil en cam-
participació social i canalitzar accions que està reconeguda per l’Institut Català panyes solidàries com les relacionades
de cooperació per al desenvolupament i del Voluntariat”. amb el vessament del Prestige, la guerra
per la defensa dels drets humans. En el de l’Iraq, el deute extern dels països del
seu Patronat estan representats tots els Cursos de voluntariat Sud o el tsunami del sud-est asiàtic.
estaments de la comunitat universitària Els cursos que imparteix l’escola, en
(professors, estudiants i personal d’ad- col·laboració amb les entitats dels res- Pau i drets humans
ministració i serveis), l’Associació pectius àmbits, comprenen temes com la Pel que fa al segon eix de treball, la pau i els
Catalana de Professionals per a la discapacitació física i psíquica, els pro- drets humans, la fundació va posar en
Cooperació i l’esmentada Fundació blemes de la immigració, de la gent gran, marxa l’Observatori de la Solidaritat, que
Món-3. dels nens malalts... Com a fruit d’aquesta té com a objectiu recollir, descriure, analit-
Segons informa el seu director, Xavier iniciativa es van posar en marxa els pro- zar i denunciar situacions de violació dels
López Arnabat, els eixos de treball de la grames “La UB al carrer”, que, com l’ac- drets humans en tot el món, juntament
fundació són tres: el voluntariat, la pau i tual dedicat al Raval, pretenen, d’una amb una sèrie de factors que gairebé sem-
els drets humans i la cooperació al banda, donar a conèixer la realitat del pre hi estan presents, com ara la lluita pel
desenvolupament en el terreny propi barri a la comunitat universitària i, de control dels recursos, la dualitat centre-
d’una universitat: la recerca i l’assistència l’altra, posar els recursos universitaris al perifèria i el model de globalització.
tècnica. servei de les entitats i els col·lectius En col·laboració amb l’Institut de
En relació amb el voluntariat, Xavier López locals, tant en l’aspecte de l’assistència Ciències de l’Educació i amb la Regidoria
“En altres
universitats és
fàcil portar un
control del
que es fa en
matèria de
cooperació,
però a la UB
encara no
hem pogut ni
identificar
tots els grups
que hi ha en
actiu”.
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
ENTITATS 79
Solidaritat UB col·labora
en el projecte de
promoció
socioeconòmica i
recuperació del
patrimoni cultural de
Walata, a Mauritània,
desenvolupat per la
Fundació Món-3 des de
l’any 2001.
Fundació Solidaritat UB
de Participació, Solidaritat i Cooperació l’avaluació de projectes i l’assessorament tar un control de tot el que es fa en matè-
de l’Ajuntament, l’Observatori de la sobre la seva posada en marxa. La feina ria de cooperació i solidaritat, però
Solidaritat ha creat el projecte Paula (Pau realitzada a partir de 2001, en particular nosaltres, a la UB, ni tan sols arribem a
a l’Aula), un servei adreçat al professorat durant 2003 i 2004, ha convertit l’entitat conèixer tots els grups en actiu i totes les
de tots els nivells per facilitar la seva en la principal agència avaluadora i de activitats que s’hi fan. Per això ens van
tasca educativa en relació amb la pau, els consultoria en matèria d’avaluació a proposar fer una base de dades com a
drets humans i els conflictes. Paula s’or- Catalunya. punt de partida per intentar arribar
ganitza en cinc itineraris que suposen Així mateix, participa en temes de recer- algun dia a coordinar-ho tot. En aquest
una aproximació a l’actualitat mundial a ca i assistència tècnica en projectes com camí, de moment, donem suport a les
partir de temes comuns a diferents reali- el pla de desenvolupament durable que iniciatives que surten de la comunitat
tats: l’aigua, l’islam, els drets humans, la es va fer a Figuig, al Marroc, o el de pro- universitària i posem en contacte a gent
guerra vista pels nens i la immigració. moció socioeconòmica i recuperació del que treballa en les mateixes àrees”.
patrimoni cultural de Walata, a La Fundació Solidaritat UB es finança a
Cooperació Mauritània, que la Fundació Món-3, través de les aportacions de la universi-
“Donada l’existència de tantes ONG i implicada des dels seus orígens en pro- tat, la prestació dels serveis d’assessora-
institucions implicades en iniciatives de jectes d’aquest país africà, porta a terme ment a les administracions i altres sub-
cooperació, ens vam proposar anar amb des de l’any 2001. vencions i activitats. A més, els estudiants
molt de compte per no trepitjar el En l’àmbit de la cooperació, com en la hi poden aportar voluntàriament tres
terreny de ningú i buscar els possibles resta d’àmbits, el món associatiu català és euros en el moment de formalitzar la
espais buits cap a on enfocar la nostra molt ric i divers. “La falta de competèn- matrícula. Aquest curs hi van contribuir
actuació –explica Xavier López–. I cies polítiques ha dut la societat civil a uns 9.000 estudiants.
aquests espais els vam trobar en el suport organitzar-se per compensar aquestes
tècnic als projectes de cooperació al mancances, i per això han sorgit històri- Dades de contacte: 
desenvolupament”. En aquest sentit, la cament gran quantitat d’entitats de tota Fundació Solidaritat UB. Carrer Balmes, 21.
Fundació Solidaritat UB col·labora amb mena –valora Xavier López–. En altres 08007 Barcelona. Tel. 93 403 55 38.
les administracions locals i les ONG en universitats espanyoles és molt fàcil por- http://www.ub.es/solidaritat/
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
R8E0 VISTA BREU
DES DEL CAMPUS
La Universitat Politècnica posa en marxa
l’ordinador més gran d’Europa
El MareNostrum, considerat com el
quart ordinador més gran del món,
utilitza un sistema operatiu Linux i té
4.564 processadors. La seva capacitat
de processament li permet fer fins a 40
bilions d’operacions per segon.
També es preveu que pugui ser utilitzat per l’em-
presa privada.
El MareNostrum està considerat com l’ordinador
més gran d’Europa i el quart del món. Utilitza un
sistema operatiu Linux i compta amb 4.564 pro-
cessadors. La seva extraordinària capacitat de
processament, que li permet fer fins a 40 bilions
d’operacions per segon, el converteix, segons
asseguren els experts, en una eina indispensable
per avançar en estudis sobre el genoma humà, la
realització de simulacions i prediccions climàti-
ques, l’anticipació de catàstrofes naturals, els
informes d’impacte mediambiental o aplicacions
en la indústria aeroespacial, automobilística i far-
macèutica, que són també alguns dels grans rep-
tes que es planteja la comunitat científica en el
segle XXI. Es calcula que la seva capacitat de qua-
ranta teraflops equival a les operacions que una
persona amb una calculadora tardaria a resoldre
en un milió d’anys.
Universitat Politècnica de Catalunya Els primers estudis que s’han fet per posar a prova
A la nau central d’una antiga capella i dins un especialitzats en supercomputació. El seu pressu- el MareNostrum han estat sobre la relació entre
cubicle de vidre transparent, com si fos un objec- post per als primers quatre anys de funcionament proteïnes amb finalitats mèdiques, sobre el mapa
te de culte, es troba des de principis de 2005 l’or- ha estat estimat en uns setanta milions d’euros. europeu de la contaminació atmosfèrica a través
dinador més gran d’Europa. És el que ha instal·lat Actualment és una de les grans instal·lacions de del vent i sobre les turbulències que pateixen les
la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) a recerca de Catalunya, al costat del Parc Científic, el ales dels avions.
l’edifici de Torre Girona, situat al costat del Parc Biomèdic i, en el futur, el sincrotró que s’ha Una altra de les característiques d’aquest superor-
Campus Nord de Barcelona, que serveix també de de posar en marxa al costat de la Universitat dinador és la seva memòria, que supera gairebé la
seu del rectorat. Autònoma. nostra imaginació. Disposa de nou terabytes, que
S’anomena MareNostrum, ha estat desenvolupat La missió del BSC-CNS és investigar i desenvolu- representen més de 18.000 vegades la memòria
i construït per la companyia IBM, i és gestionat par activitats científiques en dos àmbits: la recerca estàndard d’un ordinador domèstic de 512
per Barcelona Supercomputing Center-Centro en supercomputació i arquitectura de computa- megabytes. I tot això en un aparell que ocupa tan
Nacional de Supercomputación (BSC-CNS), un dors, on recull l’experiència del Centre Europeu sols 160 metres quadrats, l’equivalent d’un pis
consorci format pel Ministeri d’Educació i Ciència de Paral·lelisme de Barcelona (CEPBA), i la recer- gran de l’Eixample, un espai vint vegades inferior
(que hi participa amb un 51%), el Departament ca en altres àrees de la ciència no relacionades amb al que ocupa l’Earth Simulator, del Japó, conside-
d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació la tecnologia de la informació, però que necessiten rat l’ordinador més potent del món. Ara bé, es
de la Generalitat (amb un 37%) i la UPC (amb un una gran capacitat computacional per avançar. tracta d’un moble més aviat pesant, ja que a la bàs-
12%), i està dirigit pel catedràtic Mateo Valero. Inicialment s’han engegat treballs en ciències de la cula marca quaranta tones i consumeix de forma
BSC-CNS es va constituir el dia 1 d’abril de 2005 i vida i en ciències de la terra. En un futur no gaire moderada uns 600 kilowats, xifra que equival al
centra la seva activitat en la supercomputació al llunyà es preveu la creació d’altres grups vinculats consum de 6.000 bombetes de 100 wats. A més a
servei de la recerca multidisciplinària. És a dir, ser- a la física i l’enginyeria i a la química i la ciència més, no requereix sistemes de refrigeració addi-
virà per desenvolupar projectes de recerca de gran dels materials. Tot i que el superordinador fa pocs cionals. Aquestes dimensions expliquen la decisió
complexitat i qualitat científica, tant en l’àmbit mesos que està en funcionament, ja té una llista de col·locar-lo dins una gàbia de vidre, ja que d’a-
català com d’Espanya i de la resta del món. Això d’espera de més d’un centenar de projectes que questa manera es facilita el seu accés i una presen-
significa que hi treballaran investigadors altament hauran de ser examinats per un consell científic. tació més didàctica als escolars.
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
REVISTA BREU 81
Aquesta joia de la supercomputació té una llarga Ja molt més recentment, el 1991, la UPC crea el Des de la mateixa IBM es va reconèixer que els
història al darrere. Gabriel Ferraté, actual rector CEPBA, amb el suport del Ministeri i la dos factors que havien decantat la balança
de la Universitat Oberta de Catalunya i exrector Generalitat. I l’any 2000 la UPC i IBM signen un havien estat l’interès de l’Administració central i
de la UPC, recorda com a finals dels anys cin- conveni per a la creació del CEPBA-IBM Research l’experiència i el nivell de l’equip de Mateo
quanta va entrar en contacte amb el primer ordi- Institute (CIRI), que se centra precisament en la Valero, un altre expert amb llarga trajectòria
nador real, que era precisament un IBM que hi recerca en supercomputació, i amb Mateo Valero dins la UPC. Mateo Valero, nascut a Alfamén
havia al centre de càlcul de l’Escola d’Enginyers com a responsable. El març de 2004, el Ministeri (Saragossa), el 1952, és enginyer de telecomuni-
Industrials, dirigit pel professor Martí Vergés: “Em d’Educació compra a IBM el superordinador cacions, professor de la UPC des de 1974 i
sembla que era un 1620 que funcionava amb MareNostrum, ja amb la intenció d’instal·lar-lo a catedràtic del Departament d’Arquitectura de
memòries de ferrita i cinta perforada i ocupava un Catalunya com havia anunciat solemnement el Computadors des de 1983. Ha estat també degà
enorme espai”, assenyala Ferraté, que va entrar mateix president del Govern espanyol, José M. de l’Escola d’Informàtica el 1984-85 i és autor de
com a professor a la UPC el mateix any que es cre- Aznar, en plena campanya electoral. Aquest fet va més de 350 articles publicats a revistes de reco-
ava una assignatura sobre automàtica i calculado- provocar inicialment alguns recels, i més quan negut prestigi. Des de l’11 d’abril passat és, a
res. L’any 1965 es va convertir en el primer semblava que la Generalitat quedava fora del pro- més, director d’una de les instal·lacions més
catedràtic d’Automàtica d’Espanya. En menys de jecte, però posteriorment es va arribar a un acord rellevants dins l’àmbit de la recerca i, sens dubte,
mig segle, l’automàtica ha fet un salt que no té entre les diverses institucions. La presidenta una peça clau dins una ciutat que ha volgut fer
comparació amb altres branques de la ciència. El d’IBM, Amparo Moraleda, va afirmar el dia que es una aposta per la innovació.
mateix Ferraté va impulsar la creació del va fer efectiva la compra que era un exemple de
Laboratori d’Automàtica, que el 1975 es va unir col·laboració entre empreses i institucions i va
amb el CSIC per donar pas a l’Institut de recordar que havien rebut propostes de trenta paï-
Cibernètica. sos per quedar-se aquest superordinador. Josep Playà Maset
Passejant pels carrers que s’estenen cultura. Es tracta d’una adaptació de
LLIBRES fins al ventre de la Barcelona vella, l’avi les converses mantingudes amb una
mostrarà al nen les veritats de la vida i vintena de representants dels dife-
de la naturalesa humana, un món for- rents àmbits d’aquest món al Museu
mat per una galeria de personatges i d’Història de Catalunya entre el febrer
històries delirants que li ha estat ama- i el juliol de 2003, en què s’evoquen
DOCTOR PASAVENTO gat pels seus pares. L’obra suposa fets directament viscuts i es reflexiona
Enrique Vila-Matas una defensa agosarada i tendra d’una sobre l’ambient i les circumstàncies
Anagrama Barcelona carregada d’humanitat però de la vida cultural barcelonina dels
388 pàgines irremeiablement tocada de mort. anys quaranta i cinquanta, així com
sobre les figures d’altres personatges
L’autor ha explicat que la idea del llibre avui desapareguts com Nèstor Luján,
es va originar en una pregunta que LA POSTGUERRA CULTURAL A Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa
algú li va fer als cursos d’estiu de BARCELONA (1939-1959) o Manuel de Pedrolo.
l’Escorial: “Quan pensa vostè des- Patrícia Gabancho
aparèixer?” Doctor Pasavento és una Meteora
reflexió sobre la fama i l’anonimat. La 350 pàgines BARCELONA
novel·la gira al voltant del tema de la Joan Barril i Pere Vivas de Barril, “encara ens sorprenguem
desaparició en un joc metaliterari, a la La recuperació dels anys difícils de la Ajuntament de Barcelona i Triangle d’una ciutat que és capaç de mante-
vegada divertit i tràgic, en què el prota- postguerra, una etapa silenciada fins Postals nir les pedres ben posades i que fa
gonista i narrador aspira a apartar-se fa ben poc i que només amb grans 425 pàgines que els balcons i els carrers llueixin
del món seguint l’exemple del seu esforços va tornant a sortir a la llum, colors ben diferents”.
admirat Robert Walser, mestre en l’art va ser l’objectiu que es va marcar Magnífiques fotografies de la
de convertir-se en no res, que va morir l’autora, centrant-se en el món de la Barcelona més nova i dels indrets de
retirat en un sanatori psiquiàtric suís. sempre, però vistos amb uns nous BARCELONA AMB BICICLETA
Quan per fi aconsegueix desaparèixer, ulls, atents als canvis –progressius i Gabriel Pernau
s’adona que no el troben a faltar i de poc perceptibles en uns casos, ràpids Columna
mica en mica se li va imposant la cer- i contundents en d’altres– que la ciu- 250 pàgines
tesa que ningú no pensa en ell. tat ha experimentat durant els últims
anys i que l’assimilen, com indica El periodista Gabriel Pernau, autor de
Joan Barril en el seu text introductori, diversos llibres de viatges i apassionat
HERETARÀS LA RAMBLA a un autèntic palimpsest, el manuscrit de la bicicleta, facilita als amants d’a-
Alfred Bosch que conserva empremtes d’una quest ecològic mitjà de transport el
Planeta escriptura anterior. Es tracta d’imatges descobriment de la ciutat, o el simple
196 pàgines que ajuden a entendre com Barcelona trasllat a través d’ella, amb una selec-
ha arribat a ser el que és i les raons ció de vint itineraris que inclouen la
El protagonista d’aquesta narració, dels nous projectes urbans encara per descripció dels elements urbans d’in-
Silvestre Guillamet, que es fa dir mar- desenvolupar; en definitiva, un testi- terès, juntament amb consells de
quès d’Escudellers, és un expolicia moni gràfic d’un creixement que, al lli- caràcter pràctic sobre les dificultats
racista i malcarat que un dia s’inventa bre, s’atura a les dates del Fòrum de que el ciclista es pot trobar al seu
un regal per al seu nét de deu anys: les Cultures, però del qual s’endevina pas. Un llibre útil per aprendre a cir-
deixar-li com a herència el barri que ell la necessària continuació, en un pro- cular per Barcelona en bicicleta i per
ha conegut i estimat abans que la cés de mutació constant que fa que ajudar a gaudir d’una passejada agra-
modernitat acabi per esborrar-lo. els barcelonins, segons les paraules dable pels seus carrers i barris.
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
82 ENTREVISTA-2
ENTREVISTA Sílvia Coll
“M’agradaria que a Barcelona hi hagués més físics 
que s’interessessin per la biologia”
David Jou
Com puc dir-ne fredor si m’ha encès tan sovint, La figura d’Albert Einstein és indissociable conscient del que aporta a la cultura pel que fa a la
si tants cops m’ha inundat de desig i de vida, de la història de la física. Quin és el secret reflexió sobre la naturalesa.
si m’ha fos al seu foc –la raó feta instint– d’aquest èxit científic i social?
i m’ha obert tot un món amb tan sols un bolígraf? L’èxit d’Einstein, en primer lloc, va ser que va titu- Hi ha altres objectius més concrets d’aquest Any
lar la seva teoria “teoria de la relativitat”, seguint la Internacional de la Física?
Fragment del poema Física. David Jou, de L’èxtasi i teoria de Galileu. La teoria de la relativitat diu que Sí, també voldríem aconseguir directament tenir
el càlcul la velocitat de la llum és absoluta; és a dir, et fa una mica més d’estudiants, perquè n’hi ha molt
renunciar a aquelles coses que tu consideraves abso- pocs. Però n’hi ha pocs a França, a Anglaterra, als
David Jou és catedràtic de Física a la UAB i poeta. lutes, que eren l’espai i el temps. Si hagués titulat la Estats Units, a Alemanya. Això és preocupant, per-
Ha publicat uns 150 articles a revistes internacio- seva teoria “teoria dels invariants”, la seva populari- què hi ha futurs alumnes que en lloc d’anar a Física
nals i diversos llibres i ha rebut així mateix diver- tat seria molt més baixa. trien directament carreres com Telecomunicacions
sos premis de recerca. Destaca la seva activitat o Informàtica, que, de fet, són aplicacions en certa
com a divulgador des de fa molts anys. Ha donat Aleshores, Albert Einstein va buscar com manera de la física. Són camps que han nascut de la
un centenar de conferències per a públic general i provocar els científics de l’època? física i que han guanyat una vida pròpia. Mirant
ha publicat diversos assaigs de divulgació com El No va ser intencionat, sinó que dintre de la física revistes com Physics Today, de la Societat Americana
temps i la memòria en la ciència contemporània o hi havia la tradició de la relativitat galileiana; és a de Física, i Physics World, de la Societat Britànica de
Ciència, fe, poesia. David Jou també va ser dir, que el moviment és relatiu. Llavors, d’això se’n Física, des de fa quinze anys aquest problema surt
col·laborador del suplement de ciència i tecnolo- va dir relativitat. Les seves recerques van estar rela- de manera recurrent.
gia de La Vanguardia. cionades amb l’univers, un univers en expansió.
L’any 2005 ha estat declarat per la UNESCO Any També va aportar la idea d’una persona que tren- Quin creu que és l’origen d’aquesta crisi de
Mundial de la Física, per tal d’estimular la divul- cava la física newtoniana, que obria una nova vocacions en el món de la física?
gació i la reflexió pública sobre aquesta branca de mentalitat sobre l’univers. I, finalment, hi va haver D’una banda, s’ha diversificat l’oferta, i ara hi ha
la ciència. El pretext és el centenari de la publica- l’esclat de la bomba atòmica, en la qual ell va tenir més opcions, a part de la física. I, d’una altra, estem
ció dels articles d’Einstein sobre la teoria de la molt poc a veure, però que en certa manera venia en una cultura que prioritza els resultats immediats,
relativitat i sobre la naturalesa quàntica de la d’unes equacions que havia descobert feia molts que es veuen més en la tecnologia i en l’economia.
llum. anys. Aleshores, es pot dir que es van produir Quan expliques als estudiants les aplicacions de la
alguns esdeveniments que van canviar la marxa de física, pensen que potser seria més fàcil treballar-hi
Quins tipus d’activitats s’han organitzat per la societat, la visió de l’univers, la visió de l’espai i directament (informàtica, telecomunicacions), i
a l’Any de la Física? del temps. És lògic, a més, que una persona així, així també trobarien feina més aviat. Parlar tant de
Activitats ben diverses: conferències a la UAB i al que només es manifesta a favor de la pau i en con- les aplicacions està bé, però també decanta la gent
Cosmocaixa, exposicions tant a la Universitat com tra del militarisme, tingui molt d’encant per al cap a aquesta part de la física. És una de les servituds
a la mateixa ciutat. Després s’han organitzat con- públic. de la física, i també un dels honors de la física, el fet
ferències i activitats entorn de la figura d’Einstein de poder obrir tants camps.
a Espanya i d’altres sobre diferents camps de la físi- Què esperen els físics de l’Any
ca. Al Parlament de Catalunya també es va fer una Internacional de la Física? En el cas de la biologia, els resultats no es
sessió dedicada a la física a la qual es va convidar Els físics esperem que la societat sigui més sensible veuen immediatament, però en canvi els
dos físics per parlar de la recerca, dos més per par- a la física i, per tant, més conscient del que aporta estudiants continuen triant aquesta carrera.
lar d’ensenyament i uns altres dos per parlar sobre a la societat. La gent no és conscient d’aquest fet, La biologia està de moda, sempre ha tingut molta
el paper de la física en la cultura. En aquesta darre- però sí que ho és del que aporten la química, les més gent que la física perquè no espanta tant, la
ra part hi vaig participar jo. L’endemà vam fer un matemàtiques, la biologia o la geologia. La física gent sap de què li parlen. La física costa d’identifi-
manifest sobre l’Any de la Física. Volíem que els està relacionada amb les energies, els electro- car, però la biologia, no tant. Té un subjecte que és
polítics fossin més conscients de la importància de domèstics, l’energia nuclear, l’armament, la nano- més agraït, no poses les matemàtiques entre el món
la física. L’Ajuntament de Barcelona, el 18 d’abril, tecnologia, etc. Els telèfons mòbils, el televisor, les i tu, sinó que observes més directament el món. I
dia en què feia cinquanta anys de la mort fibres òptiques, els ordinadors, les xarxes d’ordina- actualment a això hi hem d’afegir que la biologia
d’Einstein, també va fer un homenatge a Einstein, dors, són beneficis que provenen de la física. Tot el està obrint molts camps nous, especialment en bio-
recordant la seva presència al Saló de Cent de món en què estem vivint té física al darrere. logia molecular, enginyeria genètica, neurobiologia,
l’Ajuntament. D’altra banda, també ens agradaria que la gent fos tots camps interessantíssims.
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
ENTREVISTA-2 83
Ana Portnoy
Però la física també té un paper important estàvem saturats i que el país no invertiria més en la situació és més preocupant. Si no hi ha gent que
en el futur. investigació. La meitat dels 900 són físics que no sàpiga física, si és un biòleg qui n’imparteix, li farà
La física té un paper importantíssim en el futur. tenen posicions fixes, però són investigadors. més respecte. Li costarà innovar, és lògic, perquè
Entre els anys 1945 i 1990 va tenir una funció no és el seu camp. Això va en detriment del nivell
estratègica de primer ordre a través de l’armament D’on surt aquest increment tan gran? de l’ensenyament de la física.
nuclear, i ara el segueix tenint però gràcies a les L’augment del 50% surt de la fundació de nous
comunicacions. Per exemple, s’ha passat d’un CD a instituts (Institut de Física d’Altes Energies, Seria positiu que la biologia i la física unis-
un DVD a través d’un desenvolupament de la física Institut de Ciències Fotòniques, Institut d’Estudis sin esforços i treballessin conjuntament en
que permet compactar quatre vegades la informa- Espacials de Catalunya, etc.), centres especials tots els àmbits: educació, recerca, etc.?
ció. És ben clar que un petit desenvolupament com d’investigació de bioelectrònica i nanotecnologies, Sí, crec que seria interessant. Barcelona, per exem-
aquest té una gran importància. Estem movent una el Laboratori de Llum del Sincrotró, on hi ha sei- ple, es vol convertir en un pol biomèdic i em sem-
quantitat immensa de diners, però la gent no és xanta persones treballant, etc. Després també hi ha bla que fa bé, perquè té una tradició biomèdica
conscient del que hi ha al darrere de les telecomuni- el programa ICREA d’investigadors de la molt interessant. La física hi pot ajudar molt. La
cacions. Els satèl·lits del GPS estan basats en una Generalitat i el programa Ramon y Cajal, conduït biologia molecular ha nascut de la física: la res-
física sofisticada, que fa intervenir fins i tot la relati- per investigadors consolidats a Catalunya per fer sonància magnètica nuclear, els mètodes nous de
vitat general. Els telèfons mòbils estan basats en la recerca. I, finalment, també es participa més en les visualització, els làsers, la radioteràpia, la teràpia
microelectrònica i en les ones electromagnètiques. xarxes europees, cosa que permet que investiga- amb prions, la tomografia d’electrons i positrons
Però aquestes aplicacions no són immediates. La dors que han acabat el doctorat a Europa puguin en són exemples. La física funciona molt bé en el
gent veu que en la biologia, per exemple, l’aplicació venir a Catalunya i altres que l’estan acabant camp de la medicina i la biologia. Per exemple, en
immediata és la medicina. puguin tornar a llegir la seva tesi a Catalunya. Això la biologia d’ara s’estan estudiant aspectes molt
dóna molt valor a la recerca catalana. Encara que interessants, com la manera d’observar els òrgans,
La recerca en física viu aquesta manca de ens queixem, el fet és que hi ha molta gent jove que on la física juga una funció essencial. M’agradaria
vocacions a Catalunya? ha entrat a la recerca i que està treballant amb que a Barcelona hi hagués més físics que s’interes-
Vaig participar en el projecte Reports, realitzat per ganes. sessin per la biologia.
l’Institut d’Estudis Catalans, en relació amb la
recerca en física a Catalunya durant els anys 1990 a És en un estadi de la carrera professional i Actualment no existeix aquest interès dels
1996 i 1996 a 2002. Vam comparar els dos períodes acadèmica més avançat on es desperta físics per la biofísica?
i vam obtenir resultats sorprenents. S’havia passat l’interès per la física? Sí, hi ha un grup de físics, per exemple, que ha
de 600 investigadors a 900. El 1996 semblava que ja Sí, es pot dir així. Pel que fa a l’ensenyament mitjà, estat treballant a Berkeley amb un equip capda-
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
84 ENTREVISTA-2
Ana Portnoy
vanter que fa experiments amb les molècules troben als hospitals, i aleshores s’introdueixen en patx. Jo també voldria poder-ho fer, sense inte-
d’ADN i amb proteïnes. Les agafen d’una a una l’organisme i es desintegren. Si cal tractar un rrupcions.
amb microscopis de força atòmica, les estiren i en tumor a una profunditat determinada, es regula
miren les propietats elàstiques i electrostàtiques; l’accelerador perquè recordi dintre de la carn Però la divulgació és una manera de tenir
poden mesurar la força que fan els motorets aquesta distància, es calcula l’energia i, d’aquesta visibilitat i ajuda a aconseguir fons.
moleculars utilitzats en medicina, i d’aquesta manera, s’aconsegueix que només afecti les Sí, però ara tinc entre mans un llibre entretingut
manera poden mesurar la força muscular. Això cèl·lules on esclatarà. S’actua amb una radioterà- sobre termodinàmica de processos irreversibles.
ho combines amb la nanotecnologia, que permet pia molt més eficaç. Es tracta d’un retrat de la situació de la termo-
fer maquinetes a aquesta escala, i pots jugar a Si la física sentís aquestes aspiracions de la biolo- dinàmica en els últims quinze anys, l’estat de la
combinar biologia i tecnologia. gia com a coses pròpies, també hi guanyaríem. qüestió. Si no em dediqués a totes aquestes tas-
Ens podríem ajudar i impulsar més Barcelona. ques de divulgació, ja estaria a l’editorial des de fa
Quins són els reptes de futur de la física? tres mesos: ho hauré de sacrificar quatre mesos
La nanotecnologia i la biofísica són dos dels grans Què opina de la divulgació científica que més, però també penso que val la pena fer el que
reptes de la física, però també n’hi ha d’altres com es fa actualment? faig. És bonic, perquè aprens dels altres i d’altres
l’univers, les partícules elementals, la física quàn- A la premsa té poc espai, ara, a diferència de fa camps de la física.
tica, les energies, els nous materials, la ciència de alguns anys, quan es podia fer un seguiment dels
la terra, de la vida. Per exemple, hi ha un 70% de temes científics en el suplement de La I després de la seva activitat com a físic i
la matèria de l’univers que no es coneix. Hi haurà Vanguardia. Ara no pot ser. A més, els nivells dels com a divulgador, encara li queda temps
una gran revolució en el món de la física quan es mitjans de comunicació han anat baixant i el per a la poesia? 
tingui aquesta informació. nombre d’espais dedicats a ciència es va reduint. Sí, perquè em sorprenen moltes coses. Ara, fa
Confiava molt en la televisió pública. M’irritava poc, vaig escriure el poema Tonyina, xip, satèl·lit.
Quines podrien ser les aplicacions d’a- que no es deixessin crear televisions privades, En un diari anglès es va publicar la trajectòria
quest descobriment? perquè pensava que això seria un estímul, i el fet d’una tonyina. Li van implantar un xip, la van
Encara no ho sabem. Però les partícules elemen- és que ha estat un estímul a la baixa. Es podria fer anar seguint per un satèl·lit i aleshores van veure
tals, els prions, que són partícules inestables, es una divulgació relacionada amb el factor humà a que la tonyina travessava Gibraltar, continuava
fan servir en medicina. Els prions serviran per fer partir del punt de vista de la investigació, la filo- cap a Anglaterra, passava per les costes angleses,
una radioteràpia més eficaç. sofia, la història, etc. travessava l’Atlàntic, rondava brownianament
Un dels principals problemes de la radioteràpia per les costes americanes, després tornava aquí i,
actual és que crema les cèl·lules bones i les dolen- L’Any de la Física està servint per cons- al final, la pescàvem una altra vegada.
tes. Però, en canvi, els prions són partícules que cienciar els físics de la importància de la
es desintegren a una distància determinada. Es divulgació de la seva feina?
poden produir amb acceleradors petits que es Els físics prefereixen estar treballant al seu des-
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
PREMSA INTERNACIONA85L
Mark Mulligan. Especial Barcelona Mark Mulligan. Especial Barcelona Doreen Carvajal
13 d’abril de 2005 13 d’abril de 2005 11 d’abril de 2005
International 
LES TRADUCCIONS AJUDEN A QUADRAR
Financial Times ELS COMPTES DEL NEGOCI EDITORIAL Herald Tribune
Barcelona, amb la seva tradició liberal en les arts
i la seva base industrial, és des de fa molt la capi-
tal de les publicacions en llengua espanyola i la A ESPANYA, HORRORWOOD 
que més interès suscita a escala mundial per la S’ENFRONTA A HOLLYWOOD
traducció dels seus autors i dels autors llatino- Julio Fernández presideix un sinistre món on
americans. esquelètics Rottweilers fan miques les seves pre-
Alhora, la popularitat entre els lectors castellano- ses amb els seus ullals d’acer i els homes llop
parlants dels autors internacionals  preferits pel preparen el sabó amb exòtics ingredients
públic com ara Ken Follet, Stephen King i J.K. humans.
Rowling ha sustentat la seva ascensió com a cen- No ens estem referint a l’argument d’una nova
tre de traduccions i de publicacions en un idioma pel·lícula de Hollywood, sinó al passatge del
que no és l’espanyol, així com a seu de les revistes terror de “Horrorwood” a Barcelona. I Fernández
literàries, tècniques i de models de vida que van és el propietari del seu propi imperi de la por
nèixer al Regne Unit i als EUA. amb un estudi de cine en expansió, Filmax, que
Amb la quantitat de facultats d’administració i ha passat de ser una simple distribuïdora de
direcció d’empreses i de disseny, i d’universitats vídeo a convertir-se en una factoria internacional
generals que té, no és gens estrany que la ciutat del cine de terror.
sigui també el principal centre de publicacions Com un dels seus monstres, Filmax ha estès els
acadèmiques per a estudiants hispanoparlants seus tentacles fins a gairebé tots els nivells d’en-
d’arreu del món. Dels 78.000 títols publicats al treteniment per diversificar les inversions i mini-
2003, 23.500 eren llibres de text –un 9 per cent mitzar els riscos. Roden, produeixen i distribuei-
més que al 2002– i més dels 23.000 títols que es xen pel·lícules i programes de televisió alhora
van publicar de no ficció tractaven sobre ciència i que venen música i crispetes.
tecnologia, humanitats i ciències socials. (...) Aquesta transformació va començar el 1983 quan
Fernández va comprar Filmax a una distribuïdo-
Eva Guillamet ra de vídeo. L’any passat, la companyia havia
ingressat més de 103,5 milions d’euros (133,7
FACULTATS QUE ELS ALUMNES NO Frédéric Edelmann milions de dòlars) i les seves pel·lícules les exhi-
29 de maig de 2005
VOLEN DEIXAR MAI bien a 50 països, segons el director de màrque-
Barcelona figura com la destinació més popular ting, Carlos Rojano. Aquesta xifra suposa un
del programa d’intercanvi d’estudiants increment de més del 12 per cent en relació amb
Erasmus. els ingressos de la companyia del 2003, que van
Recentment, les facultats d’administració i de ser de 91,8 milions d’euros, amb guanys de 12,1
direcció d’empreses han tingut molt mala Le Monde milions d’euros abans d’impostos i interessos.
premsa. Els millors cossos docents i estudiants Ràpidament va començar a guanyar premis
internacionals, els primers llocs a les enquestes i Goya, l’equivalent espanyol dels Oscars, per les
tenir pàgines i pàgines de projectes d’investiga- EL MERCAT DE SANTA CATERINA seves pel·lícules d’animació El Cid i Pinocho
ció publicades ja no són una garantia d’èxit. La RENOVAT TORNA A OBRIR 3000. Ara la companyia està en fase de producció
ubicació –a més de la interacció amb les empre- El 10 de maig, el Mercat de Santa Caterina de de tres pel·lícules més en 3-D, incloent-hi
ses i la indústria– és sovint l’única variable que Barcelona va tornar a obrir prop de la catedral, al Donkey Xote, el clàssic de la literatura El Quixot
separa un programa d’un altre. barri gòtic. I tot després de sis anys de treball, en vist des de la perspectiva d’un ase. (...)
A Esade i a IESE, el fet de trobar-se a Barcelona què van sovintejar les revisions del projecte i les
les ajuda. En un país que no destaca per la qua- discussions sobre els dissenys dels arquitectes:
litat de la seva educació, ambdues facultats Enric Miralles, un colós amb molt de talent des-
d’administració i direcció d’empreses han acon- aparegut l’any 2000 a l’edat de 45 anys, i la seva
seguit atraure estudiants, guanyar diners i arri- dona, Benedetta Tagliabue, la qual va aconseguir
bar a estar entre els deu primers llocs en, com a mantenir el despatx sense trair l’esperit inicial
mínim, una taula de classificació i, almenys, en dels projectes.
una categoria. El Mercat de Santa Caterina, concebut amb la
Sense desmerèixer la qualitat dels seus progra- seva dona, haurà constituït una de les obres més
mes, de la seva plantilla i dels seus executius, difícils de fer i de comprendre, fins i tot per als
tant ESADE com IESE estan d’acord que deuen mateixos professionals. Havia d’integrar algunes
part del seu èxit a Barcelona. restes del Convent de Santa Caterina, començat el
No es una hipèrbole. Barcelona apareix sistemà- 1241 i cremat el 1837, i les façanes protegides de
ticament com la destinació més popular del pro- l’antic mercat que el va substituir el 1848 i que el
grama d’intercanvi d’estudiants Erasmus i els van engrandir. La nova construcció, de 3.000 m2
executius internacionals la consideren una de les de superfície, ofereix sobre la seva coberta de
seves ciutats preferides on anar a treballar. (...) 5.500 m2 un sorprenent mosaic de colors, que
s’emmarca en l’estil de la Barcelona de principis
de segle, mentre que defuig d’inspirar-se en les
façanes de Gaudí. (...)
Ana Portnoy
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
R8E6 PORTATGE-2
“Perdoni, que té hora?”. De tant en tant hi ha algú que
ens atura al carrer per demanar-nos l’hora, però cada
vegada menys... I és que els pocs que no duen rellotge
en tenen uns quants a la vista, a Barcelona. Trobem
rellotges de sol en algunes masies que sobreviuen dins
de la densitat urbana, a la façana i coronant edificis
singulars, sobretot del centre de la ciutat. Alguns d’ells
han estat durant una pila d’anys una referència
important per al passejant per saber l’hora exacta. Era el
cas del de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, avui
encara actiu, que donava l’hora oficial a molts
barcelonins i fins i tot als vaixells que atracaven al port.
Rellotges a la vista
TEXT ● Fins ben entrat el segle XX, la part alta de la Rambla, a a vint-i-quatre capitals del món. A més, té un calendari
Daniel Romaní sota de Canaletes, era un lloc força concorregut pels bar- perpetu i un planetari amb signes del zodíac.
FOTOS celonins. Duien la mà a la butxaca i s’aturaven davant de Amb el rellotge de l’Acadèmia de Ciències i Arts hem ini-
Eva Guillamet l’edifici de l’Acadèmia de Ciències i Arts, on hi ha també ciat el nostre recorregut particular pels rellotges a la vista
el Teatre Poliorama. Es treien el rellotge de la butxaca i que hi ha a Barcelona, un nombre significatiu dels quals els
posaven les agulles en la mateixa posició exacta de les del trobem ben a prop d’aquest. Si seguim Rambla amunt fins
rellotge de la façana. a arribar a la plaça de Catalunya, en trobarem tres més: a
El rellotge de l’Acadèmia de Ciències i Arts (la Rambla, l’edifici La Sfera, que havia estat la seu del Banco Central
115) va ser fundat el 1891 per corregir “l’anarquia horà- (Rambla / plaça de Catalunya); a l’edifici La Sud-América,
ria que regnava a la ciutat”. Des d’aleshores diu l’hora ofi- que va fer construir el banquer i polític Manuel Girona
cial. També servia als vaixells que feien escala a (ronda de Sant Pere / plaça de Catalunya) –aquest, però,
Barcelona: els seus cronòmetres els portaven a aturat–, i l’esfèric que va girant al capdamunt de l’edifici
l’Acadèmia, on quedaven dipositats els dies que eren a del BBVA (Bergara / plaça de Catalunya), obra de l’arqui-
port, amb l’objectiu d’estudiar-los i rectificar l’hora si tecte Pedro Candoya, inaugurat el 1952 (el rellotge, però, va
calia. L’artífex del rellotge de l’Acadèmia va ser Carles instal·lar-se uns quants anys més tard). El del Banco Bilbao
Fontserè, meteoròleg i sismòleg. Fins al 1926, l’Acadèmia Vizcaya Argentaria és un rellotge de grans dimensions, tot i
determinava l’hora per observacions astronòmiques des que pel fet d’estar situat tan amunt no ho sembla: les bus-
de les cúpules del seu edifici i, d’aleshores ençà, pels se- ques que marquen les hores fan dos metres de llarg i tot el
nyals horaris transmesos per ràdio. conjunt pesa quasi dues tones. Com que només s’aguanta
A l’interior de l’Acadèmia hi ha una sala amb altres rellot- per la base i en el lloc on és sofreix importants ventades,
ges fantàstics. Hi destaca el realitzat pel suís establert a una sòlida estructura el sustenta. Una de les cares marca les
Barcelona Albert Billeter: es tracta d’un rellotge astronò- hores amb números romans i l’altra mostra el logotip de
mic que marca l’hora, la sortida i la posta de sol, i l’hora l’entitat bancària, que al vespre s’il·lumina.
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
REPORTATGE-2 87
D’esquerra a dreta i de
dalt a baix: l’antiga
foneria de canons, amb
el rellotge restaurat un
cop desaparegut l’escut
franquista; el rellotge
giratori del BBVA;
el de l’Acadèmia de
les Ciències i les Arts
i el de la Central Suiza.
A la pàgina anterior: La
Sfera, antiga seu del
Banco Central.
A l’avinguda del Portal de l’Àngel, 23 (cantonada carrer de port, la Universitat i l’Exposició Universal (1888). A la
Santa Anna), penjat de la façana, hi ha instal·lat des del façana principal hi havia un rellotge, però l’exèrcit, al
1933 un rellotge d’un metre de diàmetre propietat de la final de la Guerra Civil va substituir-lo per un escut fran-
botiga Central Suiza, dedicada als rellotges, la joieria i els quista. L’any 1991 l’Institut del Paisatge Urbà de
objectes de plata. Per la seva forma, recorda els rellotges l’Ajuntament va restaurar la façana i hi va reposar el
que abans es portaven amb una cadeneta enganxats a la rellotge que s’havia instal·lat amb motiu de la conversió
butxaca. Un rellotge suís, de precisió, no podia faltar al cen- de l’edifici en banc, després d’haver convençut els militars
tre de la ciutat, però diuen que ara que és elèctric s’avança de la necessitat de treure l’escut. El rellotge, patrocinat per
lleugerament a causa de les oscil·lacions del corrent, men- Seiko, continua a la vista en aquest edifici de la Rambla,
tre que abans, que era de corda, era molt exacte. números 2-4.
A Ciutat Vella mateix, al capdavall de la Rambla, hi ha
l’antiga foneria de canons, un edifici del segle XVII en el “MENTRE EL SOL EM TOCARÀ”
qual, a més de canons, es feien campanes (com, per exem- A Barcelona sobreviuen algunes masies, especialment a la
ple, la Tomassa, la més gran de la catedral). També va ser zona alta (Horta i les Corts). Ja no hi ha horts al seu entorn
la seu del Banc de Barcelona el 1858, el primer d’Espanya, ni bestiar i gairebé totes tenen un ús diferent de l’original
creat per Manuel Girona, que va ser alcalde de Barcelona –la majoria són ara restaurants. De tota manera, unes
i impulsor de molts projectes de la ciutat, com el nou quantes conserven un dels seus signes identitaris, els rellot-
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
88 REPORTATGE-2
Cinc rellotges de sol.
D’esquerra a dreta i de
dalt a baix: l’astrolabi
de la plaça del Sol, a
Gràcia; el rellotge de
Can Mariner, a Horta;
el bifilar del Bogatell, i el
del passatge del Doctor
Pi i Molist, 15, esgrafiat
en la façana d’una casa
del segle XVII.
A la pàgina següent,
rellotge analemàtic
de la plaça de la Reina
Maria Cristina.
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
REPORTATGE-2 89
ges de sol a la façana, sempre orientada cap al sud. Cal
saber-los llegir, és clar; és molt senzill però cal tenir en
compte la diferència de l’hora solar amb què funcionem a
l’hivern o a l’estiu. Hi ha bonics rellotges de sol, per exem-
ple, a la masia del Barça (Can Planas), del segle XVIII,
situada just al costat del Nou Camp (avui és la residència
dels joves del Barça, els de fora de Barcelona que fan esta-
da a la ciutat); també n’hi ha a Can Calopa de Dalt, una
masia del segle XVI situada a la carretera de Vallvidrera a
Molins de Rei, quilòmetre 5; a la masia de Can Cadena
(carrer de Menorca, 25), que va ser adquirida per
l’Ajuntament perquè el barri pogués fer ús de l’hort, la
façana de la qual té la porta adovellada i un rellotge de sol
amb el clàssic “Carpe diem”; a Can Mariner, a Horta (al
carrer d’Horta, 46, ben a prop de la plaça d’Eivissa), que
havia estat una de les masies més importants del Pla de
Barcelona (“Mentre el sol em tocarà, sabràs l’hora que
serà”, diu el rellotge); a Can Verdaguer (la masia en més
bon estat de Nou Barris, del segle XIV, carrer de Piferrer,
94), i finalment, a la Torre Rodona, situada al carrer del
Doctor Salvador Cardenal darrere l’Hotel Princesa Sofia),
una masia que avui és la seu social del grup hoteler HUSA
i del consolat de les illes Seychelles. “A la Casa a les quatre estacions de l’any: capricorn (hivern), àries
També hi ha altres rellotges de sol singulars a la ciutat que de les Punxes (primavera), balança (tardor) i càncer (estiu), entre els
no són en masies. És el cas del rellotge de sol bifilar situat a hi ha un motius vegetals que emmarquen el rellotge. Al capda-
l’esplanada de l’espigó del Bogatell, entre les platges de la fantàstic munt s’hi pot llegir: “Nun quam te hastilia fallet”, que vol
rellotge de
Nova Icària i del Bogatell. És un rellotge sense busques; la ceràmica amb dir “Tant de bo, gnòmon, no t’equivoquis d’hora”.
lectura és ben curiosa: es fa per la intersecció de les ombres xifres romanes Aquest rellotge de sol és un dels elements distintius de la
de les dues làmines d’acer que integren l’estructura (bifilar dissenyat Casa Terrades, coneguda popularment com la Casa de les
vol dir dos fils; en aquest cas són dues làmines d’acer). A la el 1905 per Punxes, una de les obres emblemàtiques del modernisme
plataforma estan marcades les hores amb línies per a cada l’autor de català, que Puig i Cadafalch va dissenyar gairebé com un
quart d’hora, així com els dotze signes zodiacals. Aquest l’edifici, Puig castell. L’edifici, que ocupa tota una illa de l’Eixample
i Cadafalch.
singular rellotge de sol va ser instal·lat just després dels Jocs És també –per bé que escapçada: és un triangle format pels carrers
Olímpics, el 1993, i va ser dissenyat per Rafael Soler. calendari i té Rosselló, Bruc i la Diagonal–, evoca els palaus medievals
Si ens endinsem al barri de Gràcia descobrirem dos rellot- dibuixos dels contes de fades.
ges de sol ben curiosos. Hi ha un rellotge de sol a la plaça al·legòrics Un altre rellotge de sol molt bonic és el que hi ha al pas-
del Sol, és clar. És un hemisferi buit, fet de bronze, encer- de les quatre satge del Doctor Pi i Molist, número 15, esgrafiat a la
clat pels dotze signes del zodíac, dins del qual hi ha gra- estacions”. façana d’una casa de finals del segle XVIII –una de les
vades les línies horàries. Astrolabi, se’n diu. L’autor és més antigues de Nou Barris. Al costat dels números
Joaquim Camps, que també ha realitzat l’escultura de romans que indiquen les hores hi ha la llegenda següent:
Rovira i Trias que hi ha a la plaça Rovira. El segon rellot- “El cel és ma regla”.
ge de sol destacable del barri és el que hi ha a la façana A la façana principal de l’església de Sant Josep, coneguda
dels Lluïsos de Gràcia (plaça del Nord), entitat cultural de popularment com l’església dels Josepets (plaça de
gran tradició, fundada el 1855; es tracta d’un rellotge de Lesseps), que mira cap al sud-est, hi ha un rellotge de sol
sol pintat en un rectangle de quatre metres d’amplada, vertical, que mostra les hores només els matins (a les tar-
amb dos angelets a banda i banda que el sostenen ima- des ja no hi toca el sol). És esculpit en pedra i està situat
ginàriament. Va ser dissenyat el 1990 per dos germans, immediatament sobre la porta i sota la imatge de la Mare
Jordi i Josep Nogué. de Déu. L’edifici és del 1660 i el rellotge una mica poste-
Finalment, a la Casa de les Punxes, situada a l’Eixample rior. En una altra església, la de la Mare de Déu dels
però ben a prop de Gràcia (avinguda Diagonal, 416-420), Àngels (Balmes, 78, cantonada València), hi ha quatre
hi ha un fantàstic rellotge de ceràmica de xifres romanes rellotges verticals, esgrafiats, situats a les quatre façanes
dissenyat el 1905 pel mateix autor de tot l’edifici moder- del campanar, que miren als quatre punts cardinals. El
nista, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. És també calen- rellotge de la cara orientada a l’est no és visible des del
dari i té dibuixos al·legòrics de les quatre estacions de carrer. Des de la cantonada oposada a l’església es poden
l’any. Hi ha representats quatre signes del zodíac, associats veure, simultàniament, les busques dels rellotges orientats
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
90 REPORTATGE-2
“La torre
del Moll de
pescadors va
ser construïda
el 1772 per
acollir el far
que delimitava
el port.
Però les
ampliacions
posteriors
van acabar
per fer-lo
inoperant, per
la qual cosa
es va
reconvertir en
rellotge”.
al sud i al nord i comprovar que la primera mira a terra i
la segona al cel.
Hi ha, finalment, un rellotge de sol que requereix la
presència d’alguna persona per funcionar, i és que el pal
que marca l’ombra és un mateix. Qualsevol persona que
se situï al mes corresponent projectarà la seva ombra cap
a la fletxa que li donarà l’hora exacta –això sí, sempre que
no estigui núvol. El rellotge es troba dins d’una circum-
ferència de deu metres de diàmetre. També hi figuren les
coordenades de la ciutat –la longitud i la latitud. Al
mateix terra hi ha dibuixats els quatre punts cardinals i
un esquema que indica el seu funcionament. Se’n diu
rellotge analemàtic i es troba a la plaça de la Reina Maria
Cristina (a la confluència de l’avinguda Diagonal i la
Ronda del Mig, banda muntanya).
LA CIÈNCIA DELS RELLOTGES DE SOL
La gnomònica és la ciència que estudia els rellotges de sol
(el gnomon és l’agulla del rellotge de sol). Des del 1988
existeix la Societat Catalana de Gnomònica (carrer de
l’Ateneu, 3, Barcelona, www.gnomonica.org), que reuneix
professionals interessats en els rellotges de sol i té com a
objectiu fonamental fomentar l’estudi i la recerca d’a-
quests instruments antics que, amb el pas dels segles, han
anat superant les tècniques inicials de les societats més
primitives i s’han perfeccionat fins a arribar a l’època
daurada dels quadrants solars, entre el segle XV i el XVIII.
La Societat Catalana de Gnomònica organitza conferèn-
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
REPORTATGE-2 91
El rellotge de la plaça de
Rius i Taulet, instal·lat en
una torre de 33 metres
d’altura. A la pàgina
anterior, els dos
rellotges de paviment
que funcionen amb
punts de llum, obra de
Juan Cabrerizo, situats
al carrer de Rocafort, 2,
i a la Via Laietana, 69.
cies i visites, construeix nous rellotges de sol i impulsa l’e-
dició de llibres d’aquesta temàtica. Així mateix, ha fet un
inventari dels rellotges de sol de Catalunya i de Barcelona
i ha publicat recentment el llibre Rellotges de sol de
Catalunya. Un patrimoni per descobrir (Efadós Editorial),
que recull 175 rellotges de formes, tècniques i materials
ben diferents.
PUNTS DE LLUM AL PAVIMENT
Baixant per la vorera dreta de la Via Laietana, unes dese-
nes de metres més avall de la plaça d’Urquinaona, just en
el número 69, passarem per sobre d’un rellotge que marca
les hores amb punts de llum. Aquest rellotge, de dos
metres de diàmetre, va ser inaugurat el 1935, durant la
Segona República. Obra del rellotger Juan Cabrerizo, va
ser encarregat per la Banca Rosés, aleshores propietària de
l’edifici que ara és la seu de la Conselleria de Governació.
Antonio Lajusticia
Inicialment tenia un carilló de fusta amb altaveus al terrat
que tocava les hores, cosa que el va convertir en un rellot- paper en un aixecament popular el 1870, la Revolta de les
ge molt popular a l’època. Diuen que va quedar malparat Quintes, contra el servei militar. A la campana li va
per la guerra civil, va estar força temps espatllat i final- correspondre tocar a sometent i en la repressió de la
ment va ser restaurat els anys vuitanta. revolta va ser deteriorada. Els fets van prendre una volada
El rellotge de la Via Laietana és la segona versió, gairebé considerable, fins al punt que van passar a formar part de
idèntica, d’un altre que s’havia inaugurat uns anys abans, l’imaginari col·lectiu dels barcelonins i a servir de títol
en ocasió de l’Exposició Universal de 1929, al carrer de d’un dels setmanaris satírics més populars, La Campana
Rocafort número 2 (al costat del Paral·lel). L’antic Banco de Gràcia.
Condal –que hi tenia una sucursal– en va encarregar una De característiques similars és la torre del Moll de
primera restauració en la dècada dels setanta, en la qual Pescadors, el rellotge de la qual és de quatre cares. Situada
va col·laborar l’escultor Josep M. Subirachs. Els desper- a l’àrea dels vaixells de pesca que hi ha després del passeig
fectes que va patir posteriorment van fer impossible una de Joan de Borbó, la torre va ser construïda el 1772 per aco-
nova restauració, per la qual cosa l’Institut del Paisatge llir el far que delimitava el port. Però les ampliacions pos-
Urbà va optar per encarregar la reconstrucció d’un exem- teriors que s’hi van fer, el segle XIX, van acabar per fer-lo
plar idèntic a l’original, que es va inaugurar el mes de inoperant, per la qual cosa la torre es va reconvertir en
febrer passat. rellotge. Des d’aquesta torre, el científic francès Pierre F.
Mechain va fer el darrer mesurament triangular que va
LA CAMPANA DE GRÀCIA I L’ANTIC FAR donar lloc al naixement del sistema mètric decimal el 1799.
A l’altíssima torre, de 33 metres d’alçada, situada al bell
mig de la plaça de Rius i Taulet, dissenyada per l’arquitec- DE SANT MARTÍ A LA PLAÇA DE SANT JAUME
te Rovira i Trias, hi ha un rellotge de quatre cares. Aquest Ca la Vila és el nom popular de la seu del districte de Sant
rellotge va ser ideat per Albert Billeter, suís establert a Martí, que es troba a la plaça de Valentí Almirall. Un dels
Gràcia. Al capdamunt hi ha una campana –que toca trets més singulars de l’edifici és la torre de pissarra rectan-
hores–, que es va fer tristament famosa a partir del seu gular, coronada per un bonic rellotge d’agulles i rodejada
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
92 REPORTATGE-2
El rellotge de
l’Ajuntament, instal·lat el
1852, té la figura d’un
gran pèndol.
d’un balcó de ferro. El projecte inicial de l’edifici va ser rea- plaça de la Universitat, que va ser construïda, com tot l’e-
litzat per l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias difici, al final del segle XIX, per Elies Rogent (1861-
(1816-1889), que va dirigir l’enderroc de les muralles de 1889), autor també de l’edifici del Seminari per a la for-
Barcelona i va guanyar el concurs per a la reforma de mació de sacerdots que hi ha just al darrere (Enric
l’Eixample, tot i que l’Estat va imposar el projecte de Cerdà. Granados / Diputació).
Desembocant a la plaça de Pep Ventura de Vallvidrera, on Finalment, els rellotges de la plaça de Sant Jaume. Al
arriba el funicular, hi ha el carrer de Navarro Reverter; al Palau de la Generalitat hi ha un rellotge carilló. El primer
número 1 hi trobem un edifici que té a cada banda un carilló va ser instal·lat al Pati dels Tarongers. Tenia un
rellotge de sol de colors granat i ocre. “De pressa fugen les nombre reduït de campanes i el 1976 va ser substituït per
hores, de pressa i no tornen més...”, diu el vers de Miquel un carilló de concert, fet de bronze, amb quatre octaves
dels Sants Oliver, al seu interior. La torre és modernista, cromàtiques, 49 campanes i teclats manual i de pedal. Va
estil que va pujar a Vallvidrera a principis del segle XX, ser construït als Països Baixos per Petit i Fritsen. Ara, l’an-
quan unes quantes famílies benestants de Barcelona van tic carilló del Palau de la Generalitat s’exposa al Museu de
instal·lar-s’hi per estiuejar. la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa.
A l’edifici de L’Illa, al barri de les Corts (Numància, 168), a El procés de construcció de l’actual façana de
l’entrada de l’escala que porta a les oficines hi ha un rellot- l’Ajuntament se situa entre els anys 1831 i 1844. En un
ge curiós, sobretot pel seu disseny. Els números, de mida i projecte anterior el rellotge ja sortia dibuixat i situat tal
forma variades, sembla que s’escapin del rellotge, i alguns com es veu avui, i encara que va desaparèixer del dis-
són certament lluny de l’esfera –en aquest cas, caldria dir seny/plànol definitiu, finalment hi va ser instal·lat l’any
“quadrat”. 1852. Segons el Diari de Barcelona de l’11 de juliol de
El rellotge de la Catedral de Barcelona està instal·lat a la 1852, va ser construït pel “Sr. Garçon” i “tiene la figura de
torre de Sant Iu, una de les dues torres prismàtiques una gran péndola y se halla suspendido entre las 4 colum-
quasi idèntiques de finals del segle XV, situades a la part nas del centro”.
posterior de la catedral. Té dues campanes, Honorata, la I per acabar... un fals rellotge. A la cantonada de la Ronda
campana dels quarts, i Eulàlia, la campana de les hores. del Guinardó amb Mare de Déu de Montserrat, a sobre de
Aquestes campanes són elèctriques des de l’Exposició la Ronda del Mig, hi ha un rellotge que sempre marca les
Internacional de Barcelona, celebrada el 1929. tres. Quan es va restaurar la façana es van pintar dues
El rellotge de l’edifici de la Universitat de Barcelona és columnes amb marquesina, unes finestres fictícies i un
un dels elements singulars de la façana que dóna a la rellotge aturat.
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
EXPOSICIONS 93
EXPOSICIONS títol Rembrandt. La llum de l’ombra. La mostra, temes de la identitat primitiva i de la vida de les
comissariada per Gisèle Lambert i Elena de grans metròpolis contemporànies, i viatja per la
Santiago, destaca per la gran qualitat de les proves memòria i per la producció literària que aquest
triades a partir dels fons de les dues biblioteques. trànsit va deixar en els llocs citats, molts dels quals
L’estampa dels cent florins, Les tres creus o Ecce es van convertir en nuclis d’agitació gràcies a la
Homo, extraordinàries creacions de Rembrandt, es
mostren mitjançant diverses proves (papers i/o
estats diferents), on s’evidencien la recerca infatiga-
ble de l’artista i la seva experimentació heterogènia
sobre el llenguatge.
Sala d’exposicions de La Pedrera. Fundació Caixa de
Catalunya
Del 28 de novembre al 26 de febrer
Literatures de l’exili
Les vivències dels centenars d’escriptors i intel·lec-
tuals que es van haver d’exiliar al final de la Guerra
Civil i el reflex d’aquesta experiència en la seva
obra centren argumentalment l’exposició
Literatures de l’exili, organitzada com un itinerari
pels països i els indrets que els van acollir entre
1939 i 1975 i per les principals fites vitals d’aques-
ta diàspora: la fugida inicial a França i el posterior
salt a d’altres països com Anglaterra i Suïssa, en
una Europa sacsejada per la Segona Guerra
Mundial, o a l’altra banda de l’Atlàntic, com la
República Dominicana, Mèxic, Xile o els Estats
Rembrandt repenjat en un ampit. 1639. Aiguafort i punta seca. Empremta Units. A través dels testimonis narrats pels matei-
de la planxa  207 x 161 mm. Biblioteca Nacional, Madrid xos escriptors i de la seva producció literària, s’e-
voca la desaparició d’un món i l’obertura cap a
La recerca incansable de Rembrandt nous horitzons que es traduiria en un gran nom-
Més d’un centenar de gravats, seleccionats dels fons bre d’iniciatives culturals.
de les biblioteques nacionals d’Espanya i de França, L’exposició reconstrueix igualment la relació d’a-
integra l’exposició que presenta la Fundació Caixa quests intel·lectuals amb les societats que els van
Francesc Trabal, Cèsar August Jornada, Xavier Benguerel, Joan Oliver i
de Catalunya, organitzada conjuntament per les acollir al continent americà, en una experiència Domènec Guansé, amb les seves famílies, al vaixell Florida rumb a Xile, el
esmentades biblioteques i aquesta entitat, amb el que enfronta la literatura catalana amb els grans desembre de 1939. Fundació La Mirada, Sabadell.
itinerari PACO CANDEL CLAUDE LÉVI-STRAUSS
6/IV/05 14/V/05
Un dies abans de fer els vui- El president de la
de noms tanta anys, Paco Candel va Generalitat, Pasqual
veure reconeguda la seva tra- Maragall, es va desplaçar
propis jectòria en una mostra organit- fins a París per entregar el
zada pel Col·legi de Premi Catalunya a l’etnòleg 
itinerari Periodistes en què es recollien i filòsof francès Claude 
les seves múltiples facetes: el Lévi-Strauss. El jurat del
guardó va voler agrair la
de noms Angel Díaz / EFE capacitat del pensador per
«fer despertar del dogmatis-
propis JOSEP PALAU I FABRE NÚRIA FRANQUET me» diverses generacions
4/IV/05 13/V/05 d’intel·lectuals i la seva
La inauguració del festival La directora de Promoció aposta per la diversitat com
itinerari Barcelona Poesia ha servit Turística i Tercera Edat del a valor.
aquest any per retre al poeta, Fòrum de les Cultures, 
de noms assagista, traductor i drama- Núria Franquet, és la nova
turg Josep Palau i Fabre un directora del Saló del Llibre
propis doble homenatge: d’una de Barcelona, que celebrarà
banda, una cerimònia institu- Teresa Sanz la primera edició entre el 
cional al Saló de Cent i, de polític, l’escriptor, el periodista, 8 i el 13 de novembre a la
itinerari l’altra, l’espectacle Palau al el dibuixant, l’actor... A més, el Fira de Barcelona. 
Palau, en què una trentena dia del seu aniversari, el 31 de Aquest certamen cultural
de noms d’artistes van desglossar el maig, es va presentar la funda- neix com a successor de la
seu llegat poètic i vital al ció sobre immigració que durà Fira del Llibre del Passeig de
propis Palau de la Música. el seu nom. Gràcia. ...
Ruben Moreno
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
94 REVISTA BREU
coincidència amb exiliats d’altres parts d’Espanya i producte final, que accentua la importància del dents de diversos museus espanyols i europeus.
d’Europa. procés i porta l’inusual a una comunió significati- Caravaggio, mestre del tenebrisme naturalista, va
La mostra té tres comissaris: el crític literari Julià va amb l’ordinari.” trencar convencionalismes i normes a la recerca
Guillamon, responsable dels continguts; Francesc Fundació Miró d’un camí personal que va tenir importants conse-
Abad, que tradueix el relat en una sèrie d’espais Del 25 de novembre al 26 febrer qüències en l’evolució de la pintura, tal com es
expositius, i el cineasta Joaquim Jordà, que va fil- manifesta, entre els artistes espanyols, a Ribera,
mar alguns indrets destacats de l’exili per fer una Velázquez o Zurbarán.
reflexió sobre el temps i la pervivència de la L’italià, considerat per molts com l’iniciador de
memòria. la pintura moderna, té dedicada una sala en
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona exclusiva, en la qual s’han reunit obres cabdals
Fins al 29 de gener com L’Arrencaqueixals, procedent de Florència;
Sant Francesc, de Cremona; La Flagel·lació, de
Nàpols; David vencedor de Goliat, del Prado, o la
La revolució del collage Santa Caterina, de la Fundació Thyssen-
Cent quaranta obres de 42 artistes, europeus i Bornemisza, entre altres, així com una de les
americans, datades entre el 1912 i els anys vuitan- seves primeres obres, Noi mossegat per un llan-
ta del segle passat, integren la mostra Mestres del gardaix, procedent de Florència, i l’última,
collage. De Picasso a Rauschenberg, comissariada Màrtir de Santa Úrsula, de Nàpols. L’exposició es
per Diane Waldman, que va ser subdirectora i con- completa amb obres representatives dels grans
servadora en cap del Solomon R. Guggenheim artistes del Segle d’Or espanyol i de mestres fran-
Museum de Nova York. cesos i italians de l’època.
La comissària planteja un recorregut per les diver- Museu Nacional d’Art de Catalunya
ses formes del collage des dels seus inicis, amb el Fins al 15 de gener
cubisme, seguint pel futurisme, el dadà, l’avant-
guarda russa, el surrealisme i els artistes de la post-
guerra a Europa i els Estats Units, per acabar amb Picasso il·lustrador
Johns i Rauschenberg, que estableixen un pont En el marc de l’Any del Llibre i la Lectura, el
entre l’expressionisme abstracte i el pop art. Se’n Museu Picasso presenta 29 títols del seu fons de
destaca, així mateix, l’ús personal que Joan Miró bibliòfil, datats entre 1911 i 1969, que testimonien
va fer del collage en la pintura i en l’escultura. l’estreta relació que l’artista va mantenir amb
“El collage és un mitjà subversiu que substitueix Ecce homo, 1605. Musei di Strada Nuova. Palazzo Bianco, Gènova alguns dels poetes i escriptors més rellevants del
els temes heroics i els materials sumptuosos de la segle XX. La mostra, titulada Llibres il·lustrats per
pintura i l’escultura tradicionals per imatges poc Caravaggio i el realisme europeu Picasso. La col·lecció del Museu, expressa l’interès
corrents i materials estranys carregats d’una signi- L’obra de Caravaggio i la seva influència sobre la que va sentir l’artista per l’àmbit de l’edició i a la
ficació prèvia –explica Diane Waldman–. És el pintura realista de l’Europa del segle XVII és l’eix vegada permet veure la seva evolució i el seu tre-
resultat d’una nova visió moderna, unida a una temàtic de l’exposició produïda pel MNAC, que ball d’experimentació. Entre d’altres obres desta-
tècnica nova que tant emfasitza el concepte com el inclou un total de més de vuitanta obres proce- cades s’hi inclouen Les métamorphoses, d’Ovidi
...noms propis JOSÉ ANTONIO LLUÍS SOLER
MARTÍNEZ LAPEÑA Y 19/VII/05
JORGE HERRALDE ELÍAS TORRES L’actor català Lluís Soler es
4/VI/05 22/VI/05 va enfrontar al Teatre Grec a
El fundador de l’editorial L’esplanada i la planta foto- un gran repte: interpretar tot
Anagrama, creada el 1960 voltaica del Fòrum de sol la llegenda del conte
i amb més de 2.300 títols, Barcelona, obra dels arqui- Arnau escrita en vers per
va obtenir a Itàlia el premi tectes José Antonio Martínez Josep Maria de Sagarra. El
Grinzane-Editores, que Lapeña i Elías Torres, ha mateix actor s’ha encarregat
s’atorga a una personalitat obtingut el premi FAD de l’adaptació de l’obra: dels
que s’hagi distingit en el Pere Virgili d’Espais Exteriors per, en 10.000 hendecasíl·labs
món editorial internacional. FELIU FORMOSA paraules de Francisco estructurats en deu cants EMILIO MANZANO
Herralde ja va rebre al març 9/VI/05 Manglado, president del n’ha triat i treballat 1.600 28/VII/05
la Creu de l’Excel·lentíssim El Premi d’Honor de les jurat, “convertir un espai que se centren en el triangle El periodista Emilio Manzano
Orde de l’Imperi Britànic Lletres Catalanes ha volgut inservible i no valorat en un d’Arnau, Elvira i l’abadessa ha estat el guanyador del
per la seva trajectòria pro- reconèixer enguany la tasca lloc per estar-hi, optimista i Adelais. Premi Nacional de Periodisme
fessional.  d’un home polifacètic: Feliu ple d’intensitats”. pel programa Saló de Lectura,
Formosa. Poeta, traductor, que dirigeix i presenta a BTV.
assagista i home de teatre També van ser premiats Toti
(com a dramaturg i també Soler (Música), Marta
com a actor ocasional i direc- Carrasco (Dansa), Jorge
tor escènic), el sabadellenc Wagensberg (Pensament i
va ser elegit per unanimitat, i Cultura Científica), Perejaume
va mostrar el seu compromís (Arts Visuals), la Sala Beckett
polític condemnant el dog- (Teatre) i la Fundació per la
mantisme i el totalitarisme de Pau (Cultura Popular), entre
tota mena. d’altres. ...
Maria Birulés Pere Virgili
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005
EXPOSICIONS 95
(1931); Vingt poèmes, de Góngora (1948), o Dans Neil Cummings i Marysia Lewandowska, que
l’atelier de Picasso (1957), de Jaume Sabartés. exploren la creativitat de grups, clubs i comunitats,
En paral·lel a les obres originals, ordenades en un el cinema amateur i l’emergència de certa contra-
recorregut cronològic, l’exposició permet “fulle- cultura en la Polònia d’aquells anys.
jar” digitalment els exemplars en uns punts de Fundació Antoni Tàpies
consulta habilitats per a aquesta funció. Fins al 15 de gener
Museu Picasso
Fins al 9 de gener
L’Art Noveau, una botiga i un moviment
La mostra inclou unes 400 peces representatives
del moviment artístic que va prendre el nom de la
botiga inaugurada el 1895 a París per Siegfried
Bing, marxant d’art, mecenes i promotor que va
ecoratjar artistes i dissenyadors a emprendre
nous camins. Són una petita part de les peces que
van circular pel seu establiment –articles de
vidre, olis, escultures, mobiliari, ceràmica i joies,
realitzats per creadors com Tiffany, Toulouse
Lautrec, Rodin, Meunier, Van de Velde o
Colonna–, que permeten estudiar l’evolució de
l’art nouveau i assistir a la fusió de les arts plàsti-
ques amb les arts aplicades, característica d’a-
quest moviment.
Neil Cummings i Marysia Lewandowska. OFKA Amateur Film Festival, CaixaForum
Oswiecim 1971. Per cortesia de S. Puls, Bydgoszcz Fins al 29 de gener
Gerro de Louis Comfort Tiffany (1848-1933). Musée des Arts décoratifs,
París. CaixaForum, Fundació “la Caixa”
La creativitat de base a la Polònia
comunista La mirada de l’artista dècada dels anys vuitanta fins a l’actualitat. Uslé i
Curts d’animació satírica, pel·lícules experimen- La col·lecció d’art contemporani de l’Obra Social Sevilla són dos dels representants més destacats de
tals, documentals i narracions èpiques presidits pel de “la Caixa” es podrà visitar durant la pròxima la pintura abstracta internacional. Sevilla va
tema de l’entusiasme, i amb el denominador comú temporada en dues exposicions diferents organit- començar la seva trajectòria al final dels anys sei-
d’haver estat realitzats per treballadors polonesos zades per dos artistes actuals, Juan Uslé xanta en l’àmbit de l’abstracció geomètrica, per
de l’època comunista, formen l’exposició que amb (Santander, 1954) i Soledad Sevilla (València, evolucionar cap a una abstracció depurada, ara de
el títol general d’Entusiasme presenta la Fundació 1944). Cada un d’ells seleccionarà les obres trac- sentit naturalista, que aprofundeix en la noció
Tàpies i que han estat distribuïts en tres àrees tant d’establir una relació entre els seus interessos d’atmosfera.
dedicades respectivament a l’amor, el treball i el com a artistes i la revisió que en farien en tant que CaixaForum
desig. La mostra ha estat seleccionada pels artistes comissaris. La col·lecció reuneix obres des de la De gener a maig i de maig a setembre del 2006
...noms propis JORDI MILAN MAYTE MARTÍN
17/VIII/05 22/IX/2005
ALBERT GUINOVART Nuts Coconuts, la versió Onze dies després d’haver
10/VIII/05 anglesa de l’obra de La estat una de les artistes 
El compositor barceloní Cubana Cómeme el coco, elegides per participar en 
Albert Guinovart prepara un negro, va obrir el festival els actes de commemoració
musical sobre la novel·la de d’Edimburg amb una gran de la Diada, la cantaora
Fedor Dostoievski Crim i acollida de crítica i públic. barcelonina Mayte Martín 
càstig, que està previst que L’espectacle du la firma de va celebrar amb un concert
s’estreni al Teatre Nacional La Cubana, que hi aporta tot al Palau de la Música els
de Catalunya en la tempora- el disseny de producció, Pere Virgili Pepe Encinas seus trenta anys de profes-
da 2007-2008. La dramatúr- però el director, Jordi Milan, MARÍA JESÚS BONO MOISÈS BROGGI sió. Per l’emblemàtic esce-
gia d’aquesta “espècie no ha treballat amb els 15/VIII/05 21/IX/2005 nari van desfilar des dels
d’òpera” serà de Sergi actors de la companyia, sinó El Departament de Relacions El cirurgià Moisès Broggi, de pals+ flamencs que Martín
Belbel, que assumirà la amb actors de Gibraltar, Institucionals ha decidit 97 anys, ha publicat la segona broda fins als boleros que
direcció del TNC el juliol del Espanya, el Regne Unit, commemorar de forma part de les seves memòries, va interpretar amb Tete
2006. Austràlia i els EUA. especial el 30è aniversari de titulada Anys de plenitud, en Montoliu.
la mort de Franco: a través què continua el relat de la
del programa del Memorial seva vida allà on va acabar la
Democràtic, coordinat per primera part, Memòries d’un
María Jesús Bono, impulsarà cirurgià, 1908-1945, i arriba
i finançarà la realització d’un fins a l’actualitat. Aquest
documental en què sis direc- segon volum, publicat per
tors nascuts el 1975 o més Edicions 62, és més reflexiu
tard explicaran la primera que el primer, que es va tra-
vegada que van sentir parlar duir al castellà i del qual es van
del dictador. vendre 20.000 exemplars.
Albert Fortuny Albert Fortuny Pere Virgili
NÚMERO 66 TARDOR 2005 B.MM
Ú9L6 TIMA PÀGINA
Joan Guerrero, un dels millors representants de la fotografia
social del nostre país, s’ha jubilat als 65 anys, però no ha
penjat pas la càmera. Fa uns mesos, una exposició a la
Virreina va rescatar una mostra de la seva obra amb el títol
Camino andado, i el juliol passat el Centre de Fotografia
Documental de Barcelona li va retre un homenatge al
CCCB. En els seus treballs destaca un fort compromís social
amarat d’humanitat i de sensibilitat.
Joan Guerrero, 
el fotògraf solidari
● Nascut a Tarifa el 1940 i veí de Santa Coloma de Gramenet. Primer hi escri- o a l’Amèrica Llatina dels desemparats,
Coloma de Gramenet des de fa més de via crítica de cine, enlluernat per l’im- l’objectiu de Joan Guerrero sap copsar
quaranta anys, Guerrero ha decidit pacte que li havien produït pel·lícules sempre la tendresa a vegades oculta
jubilar-se fa poc, però vista la gran acti- com El lladre de bicicletes, de Vittorio d’una gent, la sensibilitat d’unes situa-
vitat que desplega des que ho va anun- de Sica, o Els 400 cops, de François cions en principi molt dures. Si li fas
ciar, segur que no abandonarà mai la Truffaut, però no va trigar a exercir-hi triar una cançó, segur que opta pel
seva incorruptible vocació de fotògraf. de fotògraf, especialitzant-se en el Lamento boricano de Chavela Vargas,
Ana Portnoy I és que, per damunt de tot, és un fotò- reportatge social. En una ocasió va dir: on se’ns explica la història d’un home
TEXT graf vocacional que s’ha fet a ell mateix “Penso que la fotografia pot esgarrapar que va a la ciutat carregat d’il·lusions
Xavier Moret a cops de lluita, a cops d’esforç perso- l’ànima de la gent perquè sigui més per vendre-hi quatre coses, però també
nal, a cops de compromís i a cops de solidària”. Ja és això. En totes les foto- l’atrau el flamenc, Atahualpa Yupanqui,
solidaritat. No ho ha tingut gens fàcil, grafies de Joan Guerrero es pot veure, Serrat i qualsevol lletra que faci olor de
però ell, lluitador i optimista com pocs, a més del compromís que l’envolta, solidaritat.
no és dels que es rendeixen fàcilment. una sensibilitat única, un sentiment Al llarg de la seva vida ha publicat lli-
Per emigrar a Catalunya, amb la gran poètic que lliga amb les obres dels seus bres com Santa Coloma en el corazón,
onada dels primers anys seixanta, es va admirats Antonio Machado i Miguel Imatge i paraula, Santa Coloma, entre la
haver de vendre la seva primera càme- Hernández. vida i la vida i El parc. El seu últim tre-
ra, una Voigtländer, encara que, com li Sigui a Santa Coloma, al barri de la ball li fa molta il·lusió: es tracta d’un
agrada recordar, ja a Andalusia es va Mina, al Raval, a la Galícia del Prestige recull de les seves fotos d’Amèrica
iniciar en l’art de la fotografia amb una Llatina, continent que va visitar per pri-
capsa de llumins amb la qual jugava a mera vegada el 1996, amb textos de Pere
enquadrar la realitat. Casaldàliga. És, evidentment, un llibre
Joan Guerrero ha treballat al llarg dels compromès, com tot el que signa Joan
anys per a El Periódico de Catalunya, Guerrero. L’escriptor Eduardo Galeano
Diario de Barcelona, El Observador i, en firmarà la contraportada i tot plegat
últimament, El País, on sempre ha des- se sumarà al projecte solidari que des de
tacat com un excel·lent company, dis- fa temps Joan Guerrero manté amb
posat a ajudar qui fos i a oferir una pas- Amèrica Llatina, un projecte que el va
tilla Juanola al primer que passava. Els portar a impulsar Imatge solidària, una
començaments, però, no van ser gens col·lecció de làmines fotogràfiques que
fàcils. Després de treballar de peó a la es venen per recaptar fons per al seu
carretera de l’Arrabassada i de passar estimat Equador, un país que, com tan-
uns anys en una foneria, Guerrero va tes altres coses, Joan Guerrero porta
començar a col·laborar a la combativa ben guardat en algun racó del seu
revista Grama, fundada el 1969 a Santa immens cor.
Eva Guillamet
B.MM NÚMERO 66 TARDOR 2005