Consell Tributari
Expedient: 220/4
El Consell Tributari, reunit en sessió de 30 de maig de 2005, coneixent dels
recursos presentats per la senyora I.A.R., ha estudiat la proposta elaborada pel ponent
designat a l’efecte, adoptant el següent acord:
ANTECEDENTS DE FET
Únic.- La senyora I.A.R. interposa dos recursos, els dies 29 de desembre de
2003 i 12 de gener de 2004, el primer contra la resolució del director gerent de l’Institut
Municipal d’Hisenda de 10 de novembre de 2003, que desestimà la sol·licitud d’exempció
de l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys acreditat el 23 de novembre de 2002
per la transmissió hereditària dels immobles situats al c/ ..., núm. ..., baixos i principal 1a, i
el segon contra les liquidacions girades per dita transmissió. Al·lega falta de signatura de
qui ha dictat la resolució impugnada; procedència de l’exempció per tractar-se de la
transmissió hereditària d’un pis i un local pertanyents a un edifici catalogat com a bé
cultural d’interès local, inclòs al Catàleg del Patrimoni Cultural Català i al Catàleg del
Patrimoni Historicoartístic de la Ciutat, en el que s’han efectuat obres de rehabilitació pels
seus propietaris, per la qual cosa li correspon l’exempció prevista a l’art. 3.d) de
l’Ordenança fiscal del tribut; error en el càlcul dels interessos per no tenir-se en compte
que el termini voluntari va acabar sis mesos desprès de la defunció del causant; i procedir
l’aplicació de la reducció prevista a l’art. 9.3 de l’Ordenança fiscal per tractar-se
d’immobles afectes a una activitat empresarial que pertanyien a l’espòs de la recurrent.
FONAMENTS DE DRET
Primer.- Respecte a l’al·legació referent a la falta de signatura de la resolució
impugnada per part de l’òrgan competent, cal indicar que, tal i com consta en els folis 53 i
57 de l’expedient, la resolució està signada pel director-gerent de l’Institut Municipal
d’Hisenda en data de 10 de novembre de 2003 (relació núm. T82), sense que en la
notificació de l’acte hagi de constar dita signatura, per la qual cosa no s’ha produït cap
infracció del procediment administratiu i la resolució és perfectament vàlida i eficaç.
1
Segon.- Per decidir sobre l’exempció sol·licitada a l’empara de l’article
106.1.d) de la Llei 39/1988, d’hisendes locals, i l’article 3.d) de la Ordenança fiscal 1.3,
reguladora de l’impost en l’exercici 2002, cal  tenir en compte que els dos locals en qüestió
pertanyen a un edifici inclòs en l’àmbit del Pla Especial de Protecció del Patrimoni
Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona, amb la categoria o classificació
B, això és, bé cultural d’interès local, d’acord amb la Llei catalana 9/1993, del patrimoni
cultural català.
El règim de beneficis fiscals per als béns integrants del patrimoni cultural està
determinat, amb caràcter general, a la Llei 16/1985 de 25 de juny, del patrimoni històric
espanyol, i a la Llei catalana 9/1993, del patrimoni cultural català, que es remeten a la
legislació reguladora dels diferents impostos, en aquest cas la Llei 39/1988, d’hisendes
locals. L’art. 106.1.d) d’aquesta Llei estableix l’exempció de l’impost sobre l’increment de
valor dels terrenys per a les transmissions de béns que es trobin dins del perímetre
delimitat com a conjunt historicoartístic o hagin estat declarats individualment d’interès
cultural, segons allò que estableix la Llei 16/1985, quan els propietaris acreditin haver
realitzat al seu càrrec obres de conservació, millora o rehabilitació, en els termes que
estableixin les Ordenances fiscals.
Tercer.- Per consegüent, el benefici fiscal no s'atorga a qualsevol bé que pugui
tenir un interès històric, artístic o cultural, sinó tan sols a aquells que estan expressament
definits per la Llei 39/1988 i l'Ordenança d'aplicació, és a dir, els que es trobin dins del
perímetre d'un conjunt declarat historicoartístic o hagin estat declarats individualment
d'interès cultural.
Segons l'article 9 de la Llei 16/1985, la declaració de conjunt històric o de bé
d'interès cultural requereix la prèvia incoació i tramitació d'un expedient i es fa per Reial
Decret. I l'article 15 estableix que els béns integrats en el patrimoni històric espanyol
poden ser declarats monuments, jardins, conjunts o béns històrics, així com zones
arqueològiques. És a dir, la definició d'interès cultural que dóna aquesta Llei fa referència a
determinats béns d'especial interès a nivell estatal que gaudeixen d'unes característiques
arquitectòniques, històriques o artístiques que els fan objecte d'un grau de protecció
màxima, a diferència d'aquells altres inclosos en catàlegs urbanístics municipals o plans
urbanístics, l'interès dels quals, si bé pot ser important, no és suficient perquè gaudeixin de
la declaració d'interès cultural per part de l'Estat. Així, aquest nivell de protecció estatal,
que suposa una limitació dels drets dels propietaris, està subjecte a un procediment regulat
per la Llei i a una declaració individualitzada, bé com a edifici únic o bé com a conjunt
històric, mitjançant Reial Decret, així com a la seva inclusió en el corresponent registre
2
públic. Es pot concloure, doncs, que els béns objecte de protecció per la Llei 16/1985 són
totalment diferents d'aquells altres que poden estar inclosos en catàlegs de protecció o
plans urbanístics determinants del seu interès local, però que no tenen la qualificació de
béns d'interès cultural definida per l'esmentada Llei per gaudir de l'exempció prevista a
l'article 106.1.d) de la Llei d'hisendes locals.
En aquest cas, tot i estar acreditada la inclusió de l’edifici en el Catàleg del
Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de la Ciutat amb el nivell de protecció que allí se
l’atribueix, no consta que hagi estat declarat bé d'interès cultural d'acord amb la Llei
16/1985, del patrimoni històric espanyol, per la qual cosa la transmissió de dos dels locals
de l’edifici no pot tenir cabuda en el supòsit d'exempció de l'esmentat precepte.
Quart.- En igual situació es troben els locals en qüestió respecte a la Llei
catalana 9/1993, de 30 de setembre, reguladora del patrimoni cultural català, l'article 59 de
la qual diu: "Els propietaris i els titulars de drets sobre béns culturals d'interès nacional i
sobre béns culturals catalogats gaudiran dels beneficis fiscals que, en l'àmbit de les
competències respectives, determinen la legislació de l'Estat, la legislació de la Generalitat
i les Ordenances locals". Per tant, l'única norma que pot donar cobertura a un benefici
fiscal referent a impostos locals ha de ser de caràcter estatal, el que remet igualment a
l'article 106.1.d) de la Llei d'hisendes locals.
D'altra banda, l'article 59 de la Llei 9/1993 fa referència exclusivament als béns
declarats com a béns culturals d'interès nacional o béns culturals catalogats, definits els
primers a l'article 7 de la Llei i els segons a l'article 15, entre els quals no es troba inclòs
l'edifici de què formen part els locals objecte del recurs, ja que no s'enquadra en la
definició de béns protegits per no haver estat objecte de la declaració de bé cultural
d'interès nacional. I la disposició addicional primera de l’esmentada Llei 9/1993, adduïda
per la recurrent i citada en el certificat del Registre General del Patrimoni Cultural de la
Generalitat, es limita a atorgar la consideració dels béns a què afecta com a “béns culturals
d’interès local”, per la qual cosa no gaudeixen de la condició d’interès nacional, necessària
per gaudir de l’exempció. Al mateix temps, dita disposició addicional estableix que els
béns quedaran inclosos en el catàleg del patrimoni cultural català, el qual, segons l’article
15 de la mateixa Llei, inclou “els béns integrants del patrimoni cultural català que, tot i llur
significació i importància, no compleixen les condicions pròpies del béns culturals
d’interès nacional...”.
Per tot l’exposat, s’ha de concloure que els béns objecte del recurs no poden
gaudir de l’exempció prevista en l’article 106.1.d) de la Llei d’hisendes locals, ni tampoc
d’acord amb la legislació catalana sobre el patrimoni cultural català.
3
Cinquè.- La reducció al·legada en el recurs de 12 de gener de 2004 està
establerta a l’article 9.3 de l’Ordenança fiscal de l’impost per a “les transmissions mortis
causa de locals afectes a activitats empresarials o professionals, sempre que els adquirents
siguin el cònjuge, els descendents o els ascendents”, reducció que deriva de l’establert a
l’article 109.4 de la Llei d’hisendes locals, en la redacció aprovada per la Llei 50/1998, de
30 de desembre.
El fet que la redacció de l’Ordenança no mencioni cap condició referent a la
relació entre el causant i la titularitat de l’activitat empresarial o professional que es
desenvolupa en el local, podria donar lloc, en una interpretació estrictament literal, a la
conclusió que la reducció s’aplica per qualsevol local propietat del causant la possessió del
qual pertanyia a ell mateix o a un tercer per qualsevol títol, mentre es destinés a una
activitat empresarial o professional.
Aquest Consell, tanmateix, considera que l’afectació exigida per la norma està
establerta en relació al causant i la seva activitat empresarial o professional, i per tant,
només s’aplicarà la reducció a les transmissions “mortis causa” de locals en el quals el
causant hagi exercit l’activitat (en el mateix article de l’Ordenança, quan s’estableix la
bonificació per l’immoble que constitueixi la vivenda habitual del causant, s’evidencia la
necessitat de la relació directa del causant amb l’habitatge i no amb qualsevol habitatge del
que sigui propietari).
Sisè.- Aquesta interpretació ve fonamentada en les regles d’interpretació
establertes en l’article 4 del Codi Civil, segons el qual les normes s’interpretaran segons el
sentit propi de les paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius
i la realitat social del temps en el qual han de ser aplicades, atenent fonamentalment a
l’esperit i finalitat d’aquelles. Així, cal recordar que la reducció de què es tracta deriva de
la norma introduïda per la Llei 50/1998, de mesures fiscals, per adequar la legislació
d’hisendes locals al conjunt de mesures legislatives destinades a protegir la família,
l’empresa familiar i la petita i mitjana empresa, que ja havien estat aprovades per a altres
impostos, especialment l’impost sobre la renda de les persones físiques, l’impost sobre el
patrimoni i l’impost sobre successions, i no tenien reflex en la legislació tributària local.
En aquest sentit, l’article 20.2.c) de la Llei reguladora de l’impost sobre
successions estableix una reducció del 95 per 100 del valor d’una empresa individual o
d’un negoci professional inclosos en la base imposable d’una adquisició “mortis causa” per
part del cònjuge, descendents o adoptats del causant, sempre que l’adquisició es mantingui
durant els deu anys següents a la mort del causant. En el mateix sentit, l’art. 2.1.d) de la
4
Llei 21/2001 del Parlament de Catalunya, de mesures fiscals i administratives. I l’article 4,
apartat vuit, de la Llei 19/1991, de 6 de juny, reguladora de l’impost sobre el patrimoni,
declara exempts els bens i drets de les persones físiques necessaris per al desenvolupament
de la seva activitat empresarial o professional, sempre que aquesta s’exerceixi de forma
habitual, personal i directa pel subjecte passiu.
Queda clar, doncs, que en el conjunt de mesures de protecció de la petita i
mitjana empresa i del patrimoni empresarial familiar, en el cas de l’impost sobre
successions i l’impost sobre el patrimoni solament són aplicables dites mesures quan els
béns (especialment en l’impost sobre el patrimoni) estan afectats directament a l’activitat
empresarial o professional del causant.
Setè.- En aquest sentit es clarificadora la interpretació que fa la resolució de la
Direcció General de Tributs 2/1999, de 23 de març, relativa a l’aplicació de les reduccions
en la base imposable de l’impost sobre successions i donacions, en matèria d’habitatge
habitual i empresa familiar. Diu la resolució: “... Hay que entender que el término utilizado
por la Ley de “empresa individual” está haciendo referencia tanto a la actividad del
empresario como a los bienes y derechos afectos al ejercicio de dicha actividad (el
concepto de empresa implica el desarrollo de una actividad por parte del titular)... El
concepto de empresa individual debe entenderse referido exclusivamente al de actividad
empresarial. La finalidad de las reducciones se encuentra en favorecer a las pequeñas y
medianas empresas, además de relacionarse con las exenciones existentes en el impuesto
sobre el patrimonio, y en este último impuesto (hasta el 1 de enero de 1998) sólo estaban
exentos los bienes y derechos afectos a actividades empresariales. Por el contrario, desde
dicha fecha también se entienden incluidos los negocios profesionales efectuados en forma
individual o societaria” (és a dir, sense personalitat jurídica, tal com estableix la legislació
de l’impost sobre el patrimoni).
Vuitè.- En conclusió, una interpretació de l’article 109.4 de la Llei d’hisendes
locals i de l’article 9.3 de l’Ordenança fiscal 1.3, basada en els principis de l’art. 4 del Codi
Civil, ens porta a concloure que la reducció solament es pot produir en el cas de  la
transmissió “mortis causa” d’un local que estigués afectat a l’activitat empresarial o
professional directa i personalment exercida pel causant.
Novè.- En el cas que es tracta, els locals no estaven afectes directament a
l’activitat empresarial del causant, ja que qui hi desenvolupava la seva activitat era
l’empresa “C.G., SA” com a titular del negoci, la qual estava donada d’alta de l’impost
5
sobre activitats econòmiques i constituïa una entitat amb personalitat jurídica diferent de la
del causant. El fet que el causant sigui titular de la quasi totalitat de les accions de la
societat no autoritza a pensar en un exercici directe i personal de l’activitat “en forma
societària” en els termes de la resolució de la  DGT 2/1999, de 23 de març, esmentada al
fonament jurídic anterior, per part del propietari de la major part (o fins i tot de la totalitat)
de les accions de la societat titular. En el cas de les empreses propietat d’una persona física
són els béns afectes a l’empresa els que es troben exempts, i en el cas de les empreses
propietat d’una societat són les accions o participacions, i no els béns afectes a l’activitat
de dita societat, les que es beneficien de l’exempció. No hi ha dubte, doncs, que qui exercia
l’activitat empresarial en aquest cas era la societat anònima i no el causant, del qual no
consta que exercís cap activitat empresarial o professional en els locals objecte de
transmissió hereditària, per la qual cosa no pot estimar-se d’aplicació la reducció
sol·licitada.
Desè.- Pel que fa referència al càlcul dels interessos, cal acceptar la pretensió
del recurrent. Segons consta a les liquidacions, el període de càlcul s’inicia el 8 de gener de
2003, quant la data de la transmissió, és a dir, la de defunció del causant, va ser el 23 de
novembre de 2002, i al tractar-se de transmissió “mortis causa”, l’obligació d’autoliquidar i
ingressar el tribut segons estableix l’article 11.4 de l’Ordenança fiscal 1.3 de 2002, tenia un
termini de sis mesos des de la data de la transmissió,  per la qual cosa és a partir de la data
de finalització d’aquest termini que s’han de calcular els interessos. En conseqüència,
procedeix estimar el recurs en aquest punt.
Per tot això,
ES PROPOSA
ESTIMAR en part el recurs interposat contra les liquidacions de referència;
ANUL·LAR dites liquidacions; PRACTICAR-NE de noves calculant els interessos de
demora des de la finalització del termini de sis mesos comptat des de l’acreditament de
l’impost, i DESESTIMAR el recurs interposat contra la resolució del director gerent de
l’Institut Municipal d’Hisenda de 10 de novembre de 2003.
6