Consell Tributari
Expedient: 787/3
El Consell Tributari, reunit en sessió de 17 de novembre, coneixent del
recurs presentat per la Sra. M.M.C., ha estudiat la proposta elaborada pel ponent
designat a aquest efecte, i ha adoptat el següent acord:
ANTECEDENTS DE FET
1.- El 30 de juliol de 1998, la Sra. M.M.C. presentà un recurs contra la
diligència d’embargament (n. 21490399) practicada per a la recaptació de l’impost
sobre béns immobles meritat en els exercicis de 1992 a 1996 per una plaça de
l’aparcament situat a la plaça ..., en el que al·lega que els exercicis 1992 i 1993 estaven
prescrits; que no havia rebut cap notificació de les liquidacions restants; i que ocupava
la plaça en qualitat de “dret d’ús”, i que el propietari és la Societat Municipal
d’Aparcaments i Serveis.
2.- El 7 de març de 2000, el director gerent de l’Institut Municipal
d’Hisenda estimà en part el recurs i anul·là el recàrrec de constrenyiment i els interessos
de demora corresponents a la liquidació de 1993 per estar mal notificada.
3.-  El 26 d’abril de 2000, la interessada presenta un recurs contra aquesta
resolució i al·lega que no era propietària de la plaça, sinó que tenia un mer dret d’ús;que
els anys 1992 i 1993 estaven prescrits; que no havia rebut la notificació de l’alta; que
difícilment podia entendre, com s’indica en la resolució, que la notificació dels exercicis
següents es realitzà de manera col·lectiva un cop notificada correctament la liquidació
de l’alta; que la resolució impugnada inclou els càrrecs de 1997 i 1998, que no es
trobaven entre els esmentats en l’embargament i que foren abonats el 1998 quan rebé la
seva primera notificació; i que en el 1999 i 2000 ha seguit rebent les liquidacions del
tribut.
4.-  De l’informe emès pel Departament de Reclamació de Tributs de
l’Institut Municipal d’Hisenda es desprèn que no fou notificada la liquidació de l’alta de
1992 ni tampoc les provisions de constrenyiment dels càrrecs de 1994 a 1996, ja que es
1
produïren intents fallits, i que la primera notificació que consta efectuada és la de la
provisió d’embargament el 29 de juny de 1998, contra la qual la interessada formulà la
seva primera impugnació, que donà lloc a la resolució recorreguda.
FONAMENTS DE DRET
Primer.- Tal com es recull en els antecedents, no hi ha constància que s’hagi
practicat la notificació individual de la primera liquidació corresponent a l’alta en el
padró de l’impost, per la qual cosa s’ha de considerar que no tenen validesa les
notificacions practicades posteriorment de manera col·lectiva, d’acord amb l’art. 124.3
de la Llei general tributària de 1963. La interessada també presenta un recurs contra les
liquidacions de 1997 i 1998, que satisféu en via executiva. No obstant això, les
actuacions en via executiva són objecte de nul·litat, ja que ni el constrenyiment es basa
en liquidacions notificades, ni l’embargament en notificacions de constrenyiment
vàlides. Posteriorment, el 1999 i 2000 la interessada ingressa en període voluntari les
liquidacions d’aquests exercicis, i encara que les inclou en el recurs de 26 d’abril de
2000, no sembla que es pugui entendre que aquest recurs es refereixi a aspectes de
procediment, ja que el pagament en període voluntari pressuposa la notificació de les
liquidacions. En tot cas, aquesta última reclamació recauria exclusivament sobre el fons
de l’assumpte.
Segon.- Pel que fa als aspectes substantius que es plantegen, la recurrent
al·lega que no té propietat sobre la plaça d’aparcament, sinó que només en té un dret
d’ús, i indica que la propietària és la Societat Municipal d’Aparcaments i Serveis, SA.
A petició d’aquest Consell s’ha incorporat a l’expedient l’escriptura
autoritzada pel notari de Barcelona el Sr. A.C.E. el 24 de maig de 1993, per la qual es
protocol·litza el plec de condicions que regeix la construcció i explotació d’aparcaments
subterranis per a vehicles, en règim de gestió directa de la Societat Municipal
d’Aparcaments i Serveis, SA. En l’article 2 de les condicions generals d’aquest plec de
condicions es defineix la relació dels usuaris amb l’Ajuntament de la manera següent:
“Una vegada s’hagi transmès a les persones interessades la titularitat jurídica del dret
individualitzat i exclusiu de l’ús de la plaça d’aparcament que els pertoqui, la naturalesa
de la relació que vincularà aqueixos amb la Corporació, serà la pròpia d’una concessió
administrativa sobre l’ús d’un bé de domini públic”. L’article 5 es refereix també a “la
concessió que s’esdevingui a favor de les persones a les que la Societat Municipal
2
d’Aparcaments i Serveis, SA els transmeti el seu dret...”  L’apartat 2 de l’article 25 del
citat plec de condicions disposa: “La Societat Municipal d’Aparcaments i Serveis, SA
podrà transmetre a cadascuna de les persones interessades, el dret individualitzat i
exclusiu per a l’ús de la plaça d’aparcament que li correspongui i l’Ajuntament els
atorgarà la pertinent concessió en règim d’indivisió entre tots els titulars d’aquesta”.
L’apartat 4 de l’últim article citat disposa que les places d’aparcament les ha d’adjudicar
la societat municipal esmentada, segons l’ordre que s’hi estableix, i l’apartat 5 preveu
que “les places d’estacionament transmeses segons el punt anterior podran ser cedides
pel seu titular juntament amb la concessió.  Els titulars concessionaris també podran
arrendar la plaça que els ha estat transmesa”. La transmissió de la plaça s’ha de
comunicar a l’Ajuntament, però no a efectes d’autoritzar-la, sinó exclusivament perquè
aquest pugui exercitar el dret de tempteig que li reconeix el plec de condicions.
Tercer.- Segons es desprèn del plec de condicions, la societat municipal
citada no té la propietat de l’aparcament, que correspon a l’Ajuntament. Els usuaris
concrets a qui s‘han transmès les places tenen el títol de concessionaris de l’Ajuntament.
Aquesta és, evidentment, una concessió demanial en la mesura que la fa directament
l’Ajuntament i el seu únic objectiu és l’ús de l’espai autoritzat durant el temps pel qual
es concedí. Per tant és una concessió demanial subjecta a l’impost sobre béns immobles,
segons l’article 61 de la Llei reguladora de les hisendes locals vigent en aquell moment,
ja que té com a fet imposable la titularitat d’una concessió administrativa sobre béns
immobles. Cal afegir que la peculiaritat de la fórmula que utilitza l’Ajuntament per a la
construcció i ús de l’aparcament no permeten l’aplicació directa de les sentències del
Tribunal Suprem referides a aparcaments d’altres ciutats, que tenen uns supòsits de fet i
una qualificació jurídica que no coincideixen amb els exposats.
Quart.- D’altra banda, cal evitar la confusió de conceptes que propicia fins i
tot la terminologia del plec de condicions quan parla de l’ús de la plaça, cosa que la
recurrent recull per a al·legar que només té un dret d’ús. La regulació del cas és
clarament administrativa, pel fet que deriva d’una cessió d’ús de l’Ajuntament amb
caràcter exclusiu, i per aquest motiu és una concessió demanial. Encara que s’intentés
derivar aquesta definició de l’ús als conceptes propis del dret civil, no seria factible
perquè en cap cas la utilització d’una plaça d’aparcament pot tenir la naturalesa d’un
dret d’ús, segons el concepte que el defineix en el dret privat. L’article 524 del Codi
civil estableix que “l’ús dóna dret a percebre els fruits de la cosa aliena que bastin a les
3
necessitats de l’usuari i de la seva família, encara que aquesta augmenti”. Per tant, en
pura sistemàtica civil, el dret a extreure el màxim profit possible d’una plaça
d’aparcament i fins i tot de cedir aquest dret, mereixeria la qualificació d’usdefruit,
figura que també es troba subjecta a l’impost sobre béns immobles, segons l’article 61
de la Llei reguladora de les hisendes locals, vigent en la data de les meritacions de
l’impost successives.
Cinquè.- Per últim, sobre la qüestió relativa a la possible prescripció
d’alguns càrrecs, d’acord amb el que s’exposa en el fonament jurídic primer, s’ha de dir
que els càrrecs corresponents als exercicis 1992 i 1993 estan prescrits perquè han
transcorregut més de cinc anys des de la data de la meritació de l’impost, l’1 de gener de
cada exercici, fins a la data de presentació del primer recurs de l’interessat el 30 de
juliol de 1998, sense que s’hagi produït la interrupció d’aquest termini atesa la nul·litat
de les notificacions efectuades en via executiva. Els càrrecs de 1994 a 1998, en canvi,
no han prescrit ja que s’ha interromput el termini de prescripció amb els recursos de 30
de juliol de 1998 i 26 d’abril de 2000, si bé s’han d’anul·lar les provisions de
constrenyiment i embargament dictades per a la seva recaptació, i s’han de notificar per
al seu pagament en període voluntari. Tot això en virtut dels art. 64 a 66 i 138 de la Llei
general tributària de 1963.
Per tot això,
ES PROPOSA
ESTIMAR en part el recurs; DECLARAR prescrit el dret a liquidar l’impost
a què es fa referència pels exercicis 1992 i 1993; ANUL·LAR les provisions de
constrenyiment i d’embargament dictades per a la recaptació de les liquidacions de 1994
a 1998; NOTIFICAR aquestes liquidacions per al seu pagament en període voluntari, i
RETORNAR les quantitats indegudament ingressades.
4