Consell Tributari 
Expedient: 85/9 
 
 
 
El Consell Tributari, reunit en sessió de 9 de desembre de 2009, coneixent 
del recurs presentat per I.I., SA, ha estudiat la proposta elaborada pel ponent designat a 
l’efecte, adoptant el següent acord: 
 
ANTECEDENTS DE FET 
 
Únic.- En 4 de desembre de 2008, la Sra. S.S.L., actuant en nom i 
representació d’I.I., SA, interposa recurs de reposició contra  la resolució del cap de la 
Inspecció d’Hisenda Municipal de 5 de novembre de 2008 i contra la liquidació 
definitiva practicada en virtut de dita resolució, relatives a l’impost sobre construccions, 
instal·lacions i obres acreditat per les obres de reforma de la finca situada al carrer ..., 
núm. ... (rebut CI-2008-...). Al·lega que no s’ha exclòs de la base imposable el benefici 
industrial i les despeses generals del contractista que va efectuar les obres, incomplint-
se allò que preveuen l’article 102.1 del text refós de la Llei reguladora de les hisendes 
locals i l’article 8 de l’Ordenança fiscal reguladora del tribut, en relació amb el Reial 
Decret 1098/2001, de 12 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament general de la Llei de 
contractes de les administracions públiques, i en contra de la doctrina del Tribunal 
Suprem i de la Direcció General de Tributs en la consulta núm. V0203-08, de 4 de 
febrer de 2008. En aquest sentit considera que, un cop aportat el pressupost d’execució 
material de l’obra, del que resulten dits conceptes deduïbles, així com el contracte 
d’execució de l’obra, la Inspecció d’Hisenda Municipal disposava de tota la 
documentació necessària per tal d’aplicar la deducció en base als percentatges establerts 
en el Reial Decret 1098/2001, atès que ni la Direcció General de Tributs ni el Tribunal 
Suprem exigeixen la presentació de cap altra documentació, ni se li va demanar cap 
altre document per part de l’òrgan inspector. D’altra banda, al·lega que la resolució 
impugnada no te la suficient fonamentació jurídica, atès que no cita els preceptes legals 
ni reglamentaris en què es fonamenta i només es limita a citar una sola sentència del 
Tribunal Suprem aïllada, fent referència genèrica a manifestacions del Consell Tributari 
de l’Ajuntament però sense identificar-les ni citar la seva data ni el seu número.   
 
 1
 
 
 
 
 
 
 
FONAMENTS DE DRET 
 
Primer.- La Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les hisendes 
local, en implantar l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres, va establir al seu 
art. 103.1 que la base imposable de l’impost estava constituïda pel “cost real i efectiu de 
la construcció, instal·lació o obra”. Aquesta definició legal va ser objecte 
d’interpretacions diverses, havent-se determinat per la jurisprudència els conceptes que 
havien d’integrar la base imposable resolent les múltiples qüestions suscitades. Una 
d’aquestes qüestions era la que plantejava si el benefici industrial i les despeses generals 
del contractista havien de formar part o no del cost real i efectiu de les obres, i va ser 
resolta pel Tribunal Suprem en sentit favorable a la seva exclusió. La doctrina 
jurisprudencial va ser recollida per la Llei 51/2002, de 27 de desembre, de reforma de la 
Llei reguladora de les hisendes locals, que va modificar l’article 103.1 de la Llei, 
establint que “no forman parte de la base imponible (...) el beneficio empresarial del 
contratista ni cualquier otro concepto que no integre, estrictamente, el coste de 
ejecución material”, redacció que es manté en l’art. 102.1 del text refós de la Llei 
reguladora de les hisendes locals. 
 
Segon.- Tanmateix, és important fer esment, en aquest punt, que la 
jurisprudència produïda sobre l’exclusió en la base imposable del benefici industrial i 
les despeses generals del contractista calculats en funció dels percentatges establerts a 
l’article 68.a) del Reglament general de contractació de l’Estat, aprovat per Decret 
3410/1975, de 25 de novembre, que invoca la recurrent, es refereix a supòsits 
d’adjudicacions d’obres per part de les Administracions públiques, en els que es 
distingeix entre el pressupost d’execució material i el pressupost d’execució per 
contracta que s’obtindrà incrementant aquell en els següents conceptes: a) del 13 al 17 
per 100 de despeses generals, i b) el 6 per 100 pel benefici industrial del contractista.  
 
Tercer.- En les obres de caràcter privat, en canvi, els conceptes i quanties 
del benefici empresarial i de les despeses generals no es regeixen per allò que preveu la 
legislació reguladora de la contractació administrativa. El Tribunal Suprem ja va 
distingir entre les obres de caràcter públic i les de caràcter privat en les seves sentències 
de 24 de maig de 1999, 14 de maig de 1997 i 2 d’abril de 1996. En les de caràcter 
públic va excloure les partides de despeses generals i de benefici industrial de la base 
 2
 
 
 
 
 
 
imposable, i en les de caràcter privat va negar que s’incorporessin aquestes partides. Tal 
com deia la sentència de 14 de maig de 1997 “(...) tratándose de obras cuyo dueño es un 
particular, hemos declarado en sentencias de 2 y 29 de abril de 1996 que ha de atenerse 
al presupuesto presentado al solicitar la licencia, pues no hay dato que permita suponer 
que el mismo no corresponda al que realmente vaya a ser ejecutado, ni existe razón 
alguna que justifique que aquél sea incrementado en un determinado porcentaje en 
función de unos criterios que (...) sólo tienen explicación cuando se trata de obras 
públicas”. És clar, doncs, que el mateix argument que serveix per no incrementar la base 
amb el benefici industrial en les obres particulars per falta d’imposició o definició legal 
d’un percentatge, ha de servir per no reduir l’import de les factures que representin el 
cost d’execució, si en elles no s’especifica quin és el benefici empresarial del 
contractista. No hi ha cap regla legal que determini que una factura girada entre 
particulars contingui un determinat benefici, i per tant, no s’ajusta a dret fer cap 
deducció que no sigui justificada. El mateix raonament pot utilitzar-se en el cas de les 
despeses generals del contractista, que poden haver estat considerades dintre del 
pressupost i certificacions d’obra com a part integrant dels preus ofertats i certificats 
formant part indissoluble del cost de l’obra, però que si en les certificacions no figuren 
desglossades no poden ser deduïdes per falta de justificació.  
 
Quart.- En aquesta línia es pronuncien, entre d’altres, les sentencies del 
Tribunal Superior de Justícia de Madrid, Sala del Contenciós-Administratiu, Secció 4a., 
núms. 861/2002, de 6 de setembre; 1.222/2006, de 24 d’octubre; i 517/2002, de 21 de 
maig; la darrera de les quals diu en el seu fonament de dret tercer: “Se solicita también 
la exclusión de los costes generales y el beneficio industrial, pero al respecto se ha de 
significar que pese a ser dichos conceptos excluibles, en el presente caso no se ha 
acreditado que tales costes se hayan facturado expresamente por su concepto, sino que 
ni en el presupuesto ni en la certificación de la Dirección Facultativa se encuentran 
especificados tales costes y por lo tanto no existen como partidas deducibles; debiendo 
añadirse que, a los efectos de establecer la base imponible del impuesto, que opera 
sobre el presupuesto de ejecución, no es posible entender que las partidas que lo 
integran, incluyan un porcentaje de beneficio industrial y gasto general habitual en el 
mercado, pues el presupuesto de ejecución material es el resultante obtenido por la 
suma de los productos del número de cada unidad de obra por su precio unitario y de las 
partidas alzadas (art. 68 del Decreto 3410/1975, de 25 de noviembre), y ello es 
 3
 
 
 
 
 
 
exactamente el contenido del presupuesto y certificaciones obrantes en autos, que no 
incluyen coste alguno de los alegados”. 
 
Cinquè.- En el cas present, tractant-se d’una obra encarregada per un 
promotor privat, ens hem de remetre com a prova a la certificació final d’obres aportada 
que ha servit per determinar la base imposable de l’impost en la liquidació recorreguda, 
en la qual consten totes les partides que configuren el cost real i efectiu de l’obra, sense 
incloure’n cap en concepte de despeses generals o benefici empresarial. Per la qual cosa 
aquest conceptes no poden ser exclosos, ja que no s’han especificat en el pressupost ni 
s’han facturat expressament i, per tant, no existeixen com a partides deduïbles. 
 
Sisè.- Pel que fa a l’al·legació sobre la falta de fonamentació legal i 
jurisprudencial de la resolució impugnada, cal fer esment que dita resolució està 
motivada en les disposicions legals i jurisprudencials que l’òrgan que l’ha dictat 
considera aplicables, tenint en compte el contingut de l’acta de disconformitat i 
l’informe complementari de 16 d’octubre de 2008, en resposta a les al·legacions 
formulades per la recurrent. En aquest punt hem de fer constar l’error en què incorre la 
recurrent quan justifica la pretensió de falta de tipicitat i de legalitat de dita resolució en 
base a que “ha aportat a aquest òrgan inspector el pressupost d’execució material de les 
obres, del que resulten els dits conceptes deduïbles”, ja que a l’expedient no consta que 
s’hagi presentat un pressupost d’execució material en el que figurin dits conceptes 
especificats, ni tampoc apareixen aquests en la certificació final d’obres presentada ni 
en el contracte d’execució de l’obra. Qüestió diferent és que no s’estigui conforme amb 
la repetida resolució i es recorri contra ella, com així s’ha fet, però la discrepància sobre 
quines són les normes aplicables no pot portar a considerar que la resolució manqui de 
motivació.  
 
Per tot això, i coincidint amb l’informe de l’Institut Municipal d’Hisenda, 
 
ES PROPOSA 
 
DESESTIMAR el recurs interposat, i CONFIRMAR la resolució i la 
liquidació impugnades.   
 4