MEMÒRIA CONSELL TRIBUTARI 2009 Composició del Consell Tributari President José Antonio Pérez i Torrente Vicepresident Joaquim Bisbal i Méndez Vocals Martín Pagonabarraga i Garro Jordi Parpal i Marfà Rafael Entrena i Cuesta Emilio Álvarez i Pérez Maria Mercè Castillo i Solsona Secretari Daniel Seco i Adxerà ________________ 1 SUMARI Pàg. I.- INTRODUCCIÓ ................................................................................... 5 II.- LES ORDENANCES FISCALS VISTES A TRAVÉS DE LES RECLAMACIONS Ordenança fiscal núm. 1.1 Impost sobre béns immobles 1.- Subjecte passiu i fet imposable ...................................................... 6 1.1.- Adjudicació en subhasta amb cessió de la rematada a favor de tercer no identificat............................................................. 6 1.2.- Arrendaments “ad meliorandum” a Mercabarna ..................... 6 1.3.- Dret de superfície i dret de propietat ....................................... 7 2.- Exempcions .................................................................................... 7 2.1.- Requisits. Congregació religiosa inclosa a l’apartat 1 de la disposició addicional novena de la Llei 49/2002 ..................... 7 2.2.- Aplicació temporal de les exempcions reconegudes a la Llei 49/2002 ................................................................................... 7 2.3.- No subjecció. Béns de domini públic marítim que siguin d’aprofitament públic i gratuït .................................................. 8 2.4.- Aplicació temporal de l’exempció. Paralització del procediment imputable a l’Administració ..................................................... 9 3.- Valors cadastrals ............................................................................ 9 3.1.- Pendència de reclamació econòmicoadministrativa contra el valor cadastral ..................................................................... 9 4.- Prescripció i absència de notificacions .......................................... 9 4.1.- Caràcter subsidiari de la notificació edictal ............................. 9 4.2.- Notificació simultània de l’anul·lació de liquidacions inicialment girades i de noves liquidacions. Economia processal. Inexistència de duplicitat ......................................................... 10 4.3.- Alteració del valor cadastral. Ha de notificar-se al subjecte passiu que correspongui en el moment en què es produeix .. 10 5.- Altres qüestions .............................................................................. 11 5.1.- Recurs extemporani. Còmput del mes natural ........................ 11 2 5.2.- L’Ajuntament no té competència per resoldre sobre el valor cadastral assignat a la finca del recurrent ...................... 11 5.3.- Bonificació en la quota pels immobles que constitueixin l’objecte de l’activitat de les empreses d’urbanització, construcció i promoció immobiliària ........................................ 11 5.4.- Bonificació del 50% de la quota íntegra de l’impost per als .... habitatges de protecció oficial ................................................. 11 5.5.- Bonificació per a habitatges de protecció oficial. Habitatge .... 12 no equiparable ........................................................................ Ordenança fiscal núm. 1.2 Impost sobre vehicles de tracció mecànica 1.- Alta, transmissió i baixa dels vehicles ......................................... 13 2.- Exempció dels vehicles de minusvàlids ...................................... 13 3.- Prescripció i absència de notificacions........................................ 14 4.- Altres qüestions .......................................................................... 14 Ordenança fiscal núm. 1.3 Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana 1.- Fet imposable i supòsits de no subjecció ....................................... 16 1.1.- Fiducia cum creditore .............................................................. 16 1.2.- Divisió de cosa comuna .......................................................... 16 1.3.- Diferiment de l’impost d’acord al capítol VIII del títol VII de la Llei de l’impost sobre societats ............................................... 17 2.- Exempcions .................................................................................... 17 2.1.- Edifici d’interès cultural ........................................................... 17 2.2.- Fundacions privades ............................................................... 18 3.- Bonificacions ................................................................................. 18 3.1- Residència efectiva del causant ............................................... 18 3.2.- Parentiu amb dret a deducció ................................................. 19 3.3.- Càlcul del valor cadastral a efectes de la bonificació .............. 19 4.- Subjecte passiu .............................................................................. 20 5.- Base imposable i període de tinença ............................................. 20 5.1.- Base imposable. ...................................................................... 20 5.2.- Període d’imposició ................................................................. 21 6.- Prescripció ..................................................................................... 21 7.- Infraccions i sancions ..................................................................... 22 Ordenança fiscal núm. 1.4 Impost sobre activitats econòmiques ........................................................... 23 Ordenança fiscal núm. 2.1 Impost sobre construccions, instal·lacions i obres 1.- Fet imposable ................................................................................. 27 2.- Base imposable .............................................................................. 27 3 Ordenança fiscal núm. 3.1. Taxes per serveis generals .......................................................................... 30 Ordenança fiscal núm. 3.10 Taxes per la utilització privativa del domini públic municipal i la prestació d’altres serveis ............................................................................................. 31 Ordenança fiscal núm. 3.16 Taxa per la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic municipal, a favor d’empreses explotadores de serveis de telefonia mòbil 1.- Introducció ...................................................................................... 34 2.- Sobre l’Ordenança núm. 3.16 ........................................................ 35 Preus públics per la prestació del servei de recollida de residus comercials .................................................................................................... 40 Altres assumptes 1.- Terceries de domini ................................................................................ 41 2.- Costos d’execució subsidiària en expedient de disciplina urbanística. Nul·litat del constrenyiment per suspensió de la liquidació impugnada ... 41 3.- Liquidació de costes judicials .................................................................. 42 4.- Reemborsament del cost de les garanties .............................................. 42 5.- Queixes .................................................................................................. 42 6.- Informes sobre els projectes d’Ordenances fiscals i de regulació dels preus públics ........................................................................................... 43 Annex I Expedients tramitats ................................................................................... 44 Annex II Classificació per conceptes ......................................................................... 46 Annex III Gràfics ........................................................................................................ 47 _________________ 4 I.-INTRODUCCIÓ. El Consell Tributari ha continuat exercint durant l’exercici 2009 les funcions que li corresponen, fixades definitivament per l’article 47 de la Llei 1/2006, de 13 de març, de règim especial del municipi de Barcelona, entre les quals destaca la de dictaminar les propostes de resolució de recursos interposats contra els actes d’aplicació dels tributs i preus públics i de recaptació dels ingressos de dret públic. Durant l’exercici indicat, l’aplicació del dret efectuada pel Consell s’ha caracteritzat per basar-se en lleis la interpretació de les quals i consegüent aplicació s’ha consolidat pel transcurs dels anys, i en una jurisprudència que ha acabat per donar estabilitat a l’aplicació del dret tributari local, llevat d’algun cas molt concret que encara està pendent de pronunciament definitiu. L’exercici 2009 ha estat, doncs, pel que fa a l’activitat del Consell, un exercici de continuïtat. Això s’adverteix en el fet que els informes emesos no són particularment nous, exceptuant alguns casos que es mencionaran en aquesta Memòria, sinó que es basen en la doctrina tradicional, civil i administrativa, que dóna cos i fonament a les normes tributàries i a l’aplicació d’aquestes normes, siguin la Llei General Tributària, el Reglament de recaptació o les Ordenances fiscals municipals, en els mateixos termes que ja venien essent interpretats pel Consell en anteriors exercicis. En aquest sentit el Consell Tributari ha contribuït a la seguretat jurídica dels contribuents barcelonins. 5 II.- LES ORDENANCES FISCALS VISTES A TRAVÉS DE LES RECLAMACIONS. Ordenança fiscal núm. 1.1. Impost sobre béns immobles. 1.- Subjecte passiu i fet imposable. 1.1.- Adjudicació en subhasta amb cessió de la rematada a favor de tercer no identificat. En un informe emès a l'expedient 333/7, el Consell analitza, a efectes de determinar el subjecte passiu, un cas en el que a 28 d'abril de 2003, en execució de la sentència ferma arrel d'un judici de menor quantia que declarava la divisió de la cosa comuna, va tenir lloc la subhasta de la finca, en la qual els executants van oferir la seva millor postura i van manifestar la seva intenció de cedir la rematada a favor d'un tercer, la identitat del qual no van facilitat en aquell moment. Posteriorment, es va produir la cessió a favor del Sr. A. en data que no consta, i per interlocutòria de 13 de gener de 2004 es va aprovar la rematada a favor del cessionari. En vista d'aquests fets, i degut a que la recurrent, que pretenia que la transmissió es va produir el 28 d'abril de 2003, no va donar resposta al requeriment que se li va formular perquè acredités la data de la compareixença judicial del cessionari per acceptar la cessió, entén el Consell en aplicació dels arts. 647.3, 655.1, 670.1 i 2 i 674.1 de la Llei 1/2000, d'enjudiciament civil, que aquesta interlocutòria constitueix la condició suspensiva en què es basava l'eficàcia de l'acte processal d'alienació forçosa. Per la qual cosa a 1 de gener de 2004, data en que es va produir la meritació de l'impost, el subjecte passiu era la recurrent i no el cessionari, encara que la subhasta se celebrés el 28 d'abril de 2003. 1.2.- Arrendaments "ad meliorandum" a Mercabarna. Seguint la pauta d'informes emesos en anteriors expedients, entre d'altres els números 762/3 i 983/4, i d'acord amb la reiterada doctrina jurisprudencial, el Consell afirma en un informe de l'expedient 112/8 que els titulars d'arrendaments "ad meliorandum" subscrits amb Mercabarna són subjectes passius de l'impost, ja que l'actora ha construït a les seves expenses un edifici la titularitat del qual li correspon, i la Llei atribueix la condició de subjecte passiu no només als titulars de drets reals sinó també al concessionari, i si l'actora qualifica el contracte com un arrendament atenent les seves característiques, per les mateixes raons es podria qualificar com una concessió, igualment sotmesa a l'IBI, particularment si es té en compte la dada essencial que la raó de fons -la causa jurídica- del negoci està en la consecució d'una activitat concreta 6 relacionada amb l'interès públic i no amb un simple interès onerós com succeeix al contracte privat d'arrendament. 1.3.- Dret de superfície i dret de propietat. En aplicació de l'art. 63.2, en relació amb el paràgraf 1 del mateix precepte i amb l'art. 61.1 TRLRHL, en un informe emès a l'expedient 202/8, es manté la tesi que encara que la propietat del bé objecte de l'IBI correspongui a l'Ajuntament, el subjecte passiu serà la mercantil recurrent, que ostenta un dret de superfície sobre aquest bé. 2.- Exempcions. 2.1.- Requisits. Congregació religiosa inclosa a l'apartat 1 de la disposició addicional novena de la Llei 49/2002. Els requisits de l'exempció que estableix l'article 15.1 de la Llei 49/2002 són dos: 1) que l'entitat sol·licitant sigui titular dels béns gravats per l'impost sobre béns immobles; i 2) que els béns no siguin afectes a explotacions econòmiques no exemptes de l'impost sobre societats. L'apartat 1 de l'art. 14 i l'apartat 4 de l'art. 15 agreguen a aquests requisits el que les entitats sense ànim de lucre exercitin formalment l'opció pel règim fiscal previst a la Llei i comuniquin a l'Ajuntament l'exercici de tal opció, a l'efecte que sigui aplicable als tributs locals. Interpretant aquestes exigències respecte d'una congregació religiosa inclosa a l'apartat 1 de la disposició addicional novena de la Llei 49/2002, entén el Consell, en un informe emès a l'expedient 15/8, que aplica la doctrina seguida en informes anteriors, reiterada a l'informe 278/8, i que emana del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que la titularitat de l'activitat no exempta de l'impost sobre societats que podria ser la causa per a denegar l'exempció s'ha de referir a la que realitzi l'entitat propietària i no a la que desenvolupin els seus llogaters. Així mateix, sosté que en trobar-se la congregació religiosa recurrent inclosa en l'apartat 1 de la disposició addicional novena de la Llei 49/2002, no està obligada a complir el requisit formal d'exercici de l'opció i la seva comunicació a l'Ajuntament. 2.2.- Aplicació temporal de les exempcions reconegudes a la Llei 49/2002. En un informe emès a l'expedient 197/8, la doctrina del qual es reitera en informes dels expedients 278/8 i 29/9, sosté el Consell, seguint la tesi mantinguda en ocasions anteriors, que el dret al benefici fiscal que reconeix l'art. 15.4 de la Llei 49/2002, no neix amb la comunicació a l'Agència Tributària de l'exercici de l'opció, sinó que, tractant-se d'un tribut local, s'origina en el moment en què es comunica a l'Ajuntament haver exercitat l'opció; i de conformitat amb l'art. 1.2 del Reglament aprovat per RD 2523/2003, de 10 d'octubre, el règim fiscal especial s'aplicarà a partir del període impositiu que finalitzi posteriorment a la data de comunicació de l'opció exercitada mitjançant la presentació de la 7 declaració censal en la que aquesta es contingui, mentre l'entitat no renunciï al règim. En conseqüència, si l'exercici de l'opció es comunica a l'Ajuntament el 20 de setembre de 2005, sent el període impositiu que finalitza amb posteritat a aquesta data el de 2005, és procedent reconèixer l'exempció amb efectes des de l'esmentat exercici. El Consell és conscient que raonant d'aquesta manera s'aparta de la doctrina sostinguda per la Sala del Contenciós-Administratiu, Secció 1a, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en sentència de 22 de novembre de 2007, segons la qual quan la norma es refereix al període impositiu que finalitzi després de la presentació de la declaració censal s'està referint al que així mateix comenci després de la presentació de la declaració: tesi que en aquest cas donaria lloc a l'aplicació de l'exempció a partir de l'exercici 2006. L'actitud del Consell obeeix, en primer lloc, a que no existeix una jurisprudència consolidada sobre la qüestió; en segon lloc, a que segons l'art. 75 TRLHL el període impositiu coincideix amb l'any natural i l'art. 1.2 del Reglament citat es refereix no a la iniciació sinó a l'acabament del període impositiu, i, finalment, que el mateix Reglament ha volgut fer la distinció pel que fa a l'aplicació del règim fiscal especial entre els actes de declaració de l'opció per l'esmentat règim i els de renúncia al mateix, establint criteris diferents per a cada un d'ambdós supòsits. Així segons el primer paràgraf de l'art. 1.2, el règim especial s'aplicarà al període impositiu que finalitzi amb posteritat a la declaració que contingui l'opció, mentre que en el segon paràgraf es disposa que la renúncia produirà efectes a partir del període impositiu posteriorment a la seva presentació. Per la qual cosa, en distingir la Llei, l'intèrpret que l'aplica està obligat a atribuir un règim jurídic diferent a cada un dels supòsits que en ella es regulen. A això s'hi ha d'afegir el principi d'interpretació finalista, ja que està clar que la redacció del precepte respon a la voluntat del Reglament que les entitats sense ànim de lucre puguin gaudir del règim fiscal especial des del moment d'inici de les seves activitats, si presenten la corresponent declaració censal. 2.3.- No subjecció. Béns de domini públic marítim que siguin d'aprofitament públic i gratuït. Mentre conforme a l'art. 64.a) " in fine" de la Llei 39/1988, reguladora de les hisendes locals, segons la redacció donada per l'art. 21.2 de la Llei 13/1996, tenien exempció de l'impost els béns de domini públic marítimo-terrestre que siguin d'aprofitament públic i gratuït, a partir d'1 de gener de 2003 en tal supòsit ens trobaríem amb la figura de la no subjecció, conforme a l'art. 62.5 de la mateixa Llei a la redacció establerta per l'art. 6 de la Llei 51/2002. En qualsevol cas, adverteix el Consell en un informe emès a l'expedient 281/8, que tant per a l'exempció com per a la no subjecció són requisits necessaris: 1) que es tracti de béns pertanyents al domini públic marítimo-terrestre, i 2) que els esmentats béns siguin objecte d'un aprofitament públic i gratuït. Per la qual cosa no es presenta tal circumstància en el cas d'un edifici situat en el domini públic marítimo-terrestre i destinat a allotjar els serveis del Centre Meteorològic Territorial de l'Institut Nacional de Meteorologia. 8 2.4.- Aplicació temporal de l'exempció. Paralització del procediment imputable a l'Administració. En el cas previst, la fundació recurrent, en sol·licitar l'exempció a data 23 de març i 18 de juliol de 2006, no va aportar el certificat acreditatiu d'haver exercitat l'opció davant de l'Agència Tributària; exigència que va complir el 21 de novembre de 2007, en virtut de requeriment formulat per l'Ajuntament el 29 d'octubre anterior. Malgrat això, en un informe emès a l'expedient 29/9, seguint la línia establerta dels que consten als expedients 173/7 i 279/8, sosté el Consell que com que l'expedient va estar paralitzat des del seu inici fins que es va practicar el requeriment, la demora produïda no pot imputar-se a l'interessat ni traduir-se en perjudici per al mateix, tenint en compte que si l'esmentat requeriment s'hagués practicat tempestivament, en els termes establerts per l'art. 71.1 de la Llei 30/1992, la fundació sol·licitant hauria pogut acreditar davant de l'Administració dins de l'exercici 2006 que havia exercitat l'opció preceptiva per gaudir de l'exempció. Raonament en virtut del qual els efectes de l'exempció, en aplicació de l'art. 1.2 del Reglament aprovat per RD 1270/2003, de 10 d'octubre, s'hauran de remuntar al període impositiu que finalitza a l'exercici en el qual es va efectuar l'opció: és a dir, al que s'inicia l'1 de gener de 2006, i no a l'exercici 2007 com es va establir en la resolució impugnada. 3.- Valors cadastrals. 3.1.- Pendència de reclamació economicoadministrativa contra el valor cadastral. D'acord amb el que estableix l'art. 12.4 del text refós de la Llei del cadastre immobiliari, aprovat per RDLeg 1/2004, de 5 de març, el Consell, en informes emesos als expedients 225/8 i 233/8, assenyala que el litigi de reclamació economicoadministratiu contra el valor cadastral sense que consti acordada la suspensió del mateix, no impedeix a l'Ajuntament de pronunciar-se sobre el recurs interposat contra la liquidació, el qual s'ha de desestimar en haver- se practicat la liquidació recorreguda partint dels valors aprovats i impugnats, sense perjudici de la seva revisió i de la devolució de les quantitats que resultin indegudament ingressades en cas que es redueixi el valor cadastral com a conseqüència de la reclamació formulada. 4.- Prescripció i absència de notificacions. 4.1.- Caràcter subsidiari de la notificació edictal. En un informe emès a l'expedient 143/8 es posa en relleu, una vegada més, el caràcter subsidiari de la notificació edictal, en assenyalar que "como ha venido manifestando este Consell Tributari, la doctrina del Tribunal Constitucional, recogida por la jurisprudencia del Tribunal Supremo, establece que no cabe la práctica masiva de notificaciones a través de edictos, salvo en el supuesto para el 9 que está previsto en la legislación, dado que las notificaciones domiciliarias están dotadas de una superior fuerza garantizadora del derecho a la defensa constitucionalmente consagrada por ofrecer la seguridad de la recepción por el destinatario (STC 156/1985, de 15 de noviembre). Según dicho Tribunal, del artículo 24 CE se desprende que la vía de la notificación por anuncios sólo puede utilizarse subsidiariamente cuando después de una actividad indagadora, adecuada y suficiente, por parte de la Administración no se ha podido notificar personalmente al deudor. A estos efectos, para que proceda justificadamente la notificación edictal o por anuncios, será preciso que la Administración acredite, con la debida suficiencia y según las circunstancias, que no ha podido practicarse la notificación personal, sin que en el presente caso haya quedado acreditada la realización de dicha actividad, que podría haberse llevado a cabo consultando, por ejemplo, los datos del Registro Mercantil como exige la sentencia del Tribunal Supremo de 23 de febrero de 1996 (RJ 1739), así como las sentencias del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña de 16 de febrero de 1999 (JT 394) y 13 de junio de 2001 (JT 1561)". 4.2.- Notificació simultània de l'anul·lació de liquidacions inicialment girades i de noves liquidacions. Economia processal. Inexistència de duplicitat. Entén el Consell (exp. 220/8) "que la Administración no actuó de forma incorrecta cuando, fundándose en el principio de economía procesal, incluyó en un único acto la notificación de las nuevas liquidaciones y de la anulación de las inicialmente giradas, identificando los motivos y las resoluciones de que traían causa las nuevas, no habiéndose, en consecuencia, producido indefensión ni perjuicio alguno a la entidad recurrente, máxime teniendo en cuenta que la resolución de la regidora de Hacienda de 8 de enero de 2008 estaba suspendida en vía contencioso-administrativa". 4.3.- Alteració del valor cadastral. Ha de notificar-se al subjecte passiu que correspongui al moment en què es produeix. En informe recaigut a l'expedient 239/8 el Consell segueix la doctrina establerta pel Tribunal Suprem en sentència dictada en interès de la Llei el 23 de gener de 1999, recurs 5470/1998, del següent tenor literal: "La valoración catastral de un inmueble ha de ser notificada en tiempo y forma al sujeto pasivo que corresponda, en el momento de producirse el establecimiento o revisión de aquél o se produzca cualquier modificación que no venga establecida por ley y sea meramente porcentual, sin que sea obligado volver a notificar la referida valoración a los sucesivos sujetos pasivos para la validez de las liquidaciones que a éstos se giren con posterioridad a su alta en el padrón del tributo y sin que esa ausencia de notificación del valor catastral, anteriormente establecido o revisado, produzca indefensión". 10 5.- Altres qüestions. 5.1.- Recurs extemporani. Còmput del mes natural. En un informe de l'expedient 19/8 es considera extemporani un recurs d'alçada interposat el dia 4 de maig de 2005, contra una resolució notificada el dia 1 d'abril anterior, per entendre que es va presentar "fuera del plazo de un mes contado desde el día siguiente al de la fecha de la notificación, según lo exigido por el artículo 46.1 de la Ley 1/2006, de 13 de marzo, por la que se aprueba el régimen especial del municipio de Barcelona, y el art. 14.2 c) del Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley reguladora de las haciendas locales, en relación con el art. 48.2 y 3 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de régimen jurídico de las administraciones públicas y del procedimiento administrativo común, ya que el cómputo por meses naturales debe hacerse de fecha a fecha, lo cual significa que el último día de plazo es el inmediato anterior al mismo día del mes siguiente que aquel en el que se inició el cómputo, y si dicho día es inhábil el plazo se entiende prorrogado al primer día hábil siguiente. Por tanto, iniciado el cómputo el 2 de abril de 2005, el último día para interponer el recurso era el 2 de mayo de 2005, primer día hábil siguiente al de finalización del plazo por ser éste inhábil". 5.2. L'Ajuntament no té competència per resoldre sobre el valor cadastral assignat a la finca recurrent. Així es declara a l'informe emès a l'expedient 105/8 en base als articles 77.5 TRLHL i 4 TRLCI, per ser competència exclusiva de la Gerència Regional del Cadastre. 5.3.- Bonificació en la quota pels immobles que constitueixin l'objecte de l'activitat de les empreses d'urbanització, construcció i promoció immobiliària. El Consell, a l'informe recaigut a l'expedient 275/8, proposa la desestimació del recurs interposat contra la resolució denegatòria de la bonificació del 90% en la quota íntegra de l'impost sobre els immobles que constitueixin l'objecte de l'activitat de les empreses d'urbanització, construcció i promoció immobiliària per considerar que, en contra del que s’exigeix a l'apartat 1 de l'art. 73 de la Llei 39/1988, segons la redacció establerta a la Llei 51/2002, no s'acredita que la bonificació fos sol·licitada pels interessats abans de l'inici de les obres. 5.4.- Bonificació del 50% de la quota íntegra de l'impost per als habitatges de protecció oficial. Partint de l'examen conjunt de l'art. 5.3 de l'Ordenança fiscal 1.1 de 2002, aplicable al cas, i l'art. 53. b) de l'Ordenança fiscal general per al mateix exercici, entén el Consell, en un informe que consta a l'expedient 116/8, que en 11 ser l'impost sobre béns immobles una exacció objecte de padró el període de pagament voluntari del qual s'inicia l'1 de febrer i finalitza l'1 d'abril, és evident que la interessada, en realitzar la seva petició de bonificació en data 10 de gener de 2005, es trobava dins del termini de tres anys establert sobre això per a l'aplicació del benefici a l'esmentat exercici, únic per al qual és procedent concedir la bonificació; no així respecte als anteriors per haver finalitzat, en quant a aquests, el termini dins del qual havia d'efectuar-se la petició. 5.5.- Bonificació per a habitatges de protecció oficial. Habitatge no equiparable. En examinar, a l'expedient 53/9, la pretensió del recurrent que se li reconegui el dret a la bonificació del 50% de la quota per tractar-se d'un habitatge equiparable als de protecció oficial, d'acord amb el què disposa l'art. 73.2 TRLRHL, es pronuncia el Consell en sentit contrari, argumentant que tant aquest precepte com l'art. 9.3 de l'Ordenança fiscal 1.1 "coinciden en exigir, para que exista el derecho a la bonificación, que nos hallemos ante una vivienda de protección oficial o equiparable conforme a la normativa de la respectiva comunidad autónoma, sin que este concepto se pueda extender a las actuaciones declaradas como protegidas a que se refiere el art. 3 del RD 1/2002, porque tal forma de interpretación sería contraria a la prohibición de aplicación analógica en el ámbito del hecho imponible, de las exenciones y de otros beneficios o incentivos fiscales, que establece el art. 14 de la Ley 58/2003, de 17 de diciembre, General Tributaria". 12 Ordenança fiscal núm. 1.2. Impost sobre vehicles de tracció mecànica. 1.- Alta, transmissió i baixa dels vehicles. En els expedients 130/8, 134/8 i 231/8, el Consell Tributari recorda, novament, que d'acord amb el que disposen els articles 93 i 95 de la Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les hisendes locals, i els articles 92 i 94 del text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, aprovat per Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, l'impost sobre vehicles de tracció mecànica grava la titularitat dels vehicles d'aquesta naturalesa aptes per a circular per les vies públiques, qualsevulla que sigui la seva classe i categoria. Es considera com a vehicle apte per a circular el matriculat en els registres públics corresponents mentre no hi hagi causat baixa, essent subjecte passiu de l'impost la persona a nom de la qual consti el vehicle en el permís de circulació. Com a conseqüència del que disposen aquests preceptes, en els esmentats expedients es reitera que el simple canvi de titularitat civil del vehicle no té efectes en relació a l'exacció de l'impost mentre el transmissor no hagi tramitat aquest canvi en la Prefectura Provincial de Trànsit. D'altra banda, en l'expedient 124/8, el Consell, enfront a l'al·legació que el vehicle objecte del recurs tenia una antiguitat considerable i ja no circulava des de feia dos anys, posa de manifest que allò que determina l'exigibilitat de l'impost és que el vehicle sigui apte per circular, aptitud que es manté mentre el vehicle no causi baixa en el registre de la Prefectura Provincial de Trànsit per alguna de les causes previstes en els articles 35 i 36 del Reglament general de vehicles, entre elles, la baixa definitiva a petició del seu titular. Només en el cas d'inexistència del vehicle per desballestament suficientment acreditat, supòsit en el qual falta el substrat material del fet imposable, és possible prescindir, als efectes de l'impost sobre vehicles de tracció mecànica, de les dades registrals, atès que aquest no és un impost que gravi la mera matriculació o inscripció registral dels vehicles sinó la manifestació de capacitat econòmica que suposa la seva circulació real o potencial, si bé assumida públicament per part de qui consta com a titular en la Prefectura Provincial de Trànsit. En aquest sentit, en l'expedient 26/9, el Consell Tributari proposa la devolució de les quantitats ingressades pel recurrent amb base a l'aportació per part d'aquest d'un document en el que el concessionari oficial certifica que el desballestament del vehicle es va produir amb anterioritat a la meritació de l'impost. 2.- Exempció dels vehicles de minusvàlids. En els expedients 76/9, 82/9, 94/9 i 97/9, el Consell Tributari es pronuncia sobre l'abast de la prohibició legal de gaudir de l'exempció referent als 13 vehicles matriculats a nom de minusvàlids per al seu ús exclusiu per més d'un vehicle simultàniament, prevista en els arts. 94.1.d) de la Llei 39/1988 i 93.1.e) del text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals. El Consell entén que el requisit consistent en la impossibilitat de gaudir de l'exempció per més d'un vehicle simultàniament es compleix en aquells casos en què el titular del vehicle pel qual es sol·licita l'exempció ho és alhora d'un altre vehicle exempt, si bé només durant el període de temps necessari per fer els tràmits corresponents a la transferència del segon vehicle, circumstància que porta a afirmar que la titularitat dels dos vehicles exempts s'ha produït de forma successiva i no simultània. 3.- Prescripció i absència de notificacions. En els expedients 135/8 i 26/9, el Consell declara que s'ha produït la interrupció del termini de prescripció de determinats deutes tributaris al haver-se efectuat dos intents de notificació personal en dos dies diferents i en hores diferents, amb el resultat d'absent, intents als quals va seguir la corresponent publicació en el Butlletí Oficial de la Província. Tanmateix, en l'expedient 135/8 es declara la prescripció amb base a una doble circumstància: la providència de constrenyiment es va notificar una vegada transcorreguts més de quatre anys des de la finalització del termini de pagament en voluntària, i en l'acusament de rebuda d’una notificació anterior no consta el DNI del receptor i hi figura una signatura il·legible que no coincideix amb les que consten en els acusaments de rebuda de diverses notificacions practicades al recurrent per altres motius. D'altra banda, en l'expedient 134/9, es declara prescrit el dret a liquidar l'impost, ja que la notificació col·lectiva de la liquidació sense que prèviament s'hagués notificat de forma individual la liquidació corresponent a l'exercici d'alta del recurrent en el padró de l'impost, era nul·la i no va interrompre el termini de prescripció. 4.- Altres qüestions. En l'expedient 76/9, s’aplica novament la línia jurisprudencial segons la qual, tot i que els articles 167.3 i 170.3 de la Llei 58/2003, General Tributària, limiten els motius d'oposició a la via de constrenyiment als supòsits previstos en aquests preceptes (extinció del deute; prescripció; ajornament, fraccionament o compensació en període voluntari; suspensió del procediment de recaptació; falta de notificació de la liquidació o de la providència de constrenyiment; error o omissió en el contingut d'aquesta que impedeixi la identificació del deutor o del deute constret; i falta de compliment de les normes reguladores de l'embargament), s'admet la procedència d'examinar la concurrència dels pressupòsits materials i jurídics de la via de constrenyiment en els casos de nul·litat de ple dret de les liquidacions constretes, i fins i tot d'anul·labilitat, com són l'absència de fet imposable, l'aplicació de la via de constrenyiment a qui no té la condició de subjecte passiu i la inexistència d'obligació tributària. Es considera que aquests supòsits es poden reconduir a alguns dels motius taxats d'oposició a 14 la via de constrenyiment previstos en aquells articles, atès el seu fonament idèntic o concorrent. En l'expedient 99/9, el Consell reitera que, de conformitat amb els arts. 93 i 98 de la Llei 39/1988, reguladora de les hisendes locals, la retirada del vehicle de les vies públiques no constitueix per ella mateixa causa de no subjecció a l'impost, sinó que ha d'anar acompanyada de la baixa del vehicle en el registre de la Prefectura Provincial de Trànsit. En conseqüència, en els casos d'exportació d'un vehicle no és suficient, per tal que el seu titular quedi alliberat de l'obligació de pagament de l'impost, que s'hagi produït l'exportació, sinó que és necessari que aquesta circumstància es comuniqui a la Prefectura Provincial de Trànsit, sol·licitant la baixa definitiva del vehicle per trasllat a un altre país, la qual cosa comporta l'anotació de "anul·lat" en el permís de circulació. D'altra banda, el municipi que està facultat per a l'exacció de l'impost, segons disposa el Reial Decret 1576/1989, de 22 de desembre, pel qual es dicten normes per a l'aplicació del tribut, és el del domicili legal del propietari del vehicle. Finalment, en l'expedient 134/9, el Consell entén que el fet que en l'exercici 2000 no estigués previst un procediment especial per a la concessió de la bonificació relativa als vehicles d'interès històric, no constitueix un impediment perquè es tramiti la sol·licitud formulada en relació al vehicle objecte del recurs, atès que la bonificació estava prevista a l'Ordenança fiscal d’aplicació. 15 Ordenança fiscal núm. 1.3. Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana. 1.- Fet imposable i supòsits de no subjecció. 1.1.- Fiducia cum creditore. A l'expedient 359/7 es va pretendre la no subjecció a l'impost per la circumstància de tractar-se d'una transmissió realitzada amb caràcter fiduciari en garantia d'un crèdit de la transmissora, la qual tenia dret a reclamar la retransmissió de l'immoble i, per tant, li era d'aplicació el que disposa l'article 10.3 de l'Ordenança fiscal per als casos en els quals es declari o reconegui judicialment que ha tingut lloc la nul·litat, la rescissió o la resolució del contracte que va determinar la transmissió del dret. L'Audiència Provincial de Barcelona, en sentència de 23 de febrer de 2005, havia reconegut el dret de la recurrent a obtenir la retransmissió del domini. El Consell va recollir la doctrina de la sentència del Tribunal Suprem de 17 de setembre de 2003, a la qual es remetia precisament l'esmentada de l'Audiència Provincial, segons la qual el negoci fiduciari “no transmite más que formalmente la propiedad al acreedor, pero para los terceros de buena fe existe una transmisión real, no han de sufrir las consecuencias de unos pactos internos sobre la auténtica finalidad de aquella transmisión que desconozcan (sentencias de 15 de junio de 1999, 17 de julio y 5 de diciembre de 2001, entre otras)”, i va entendre que l'Ajuntament havia de ser considerat com un tercer de bona fe al que no afectaven els pactes interns dels contractants, pel que d'acord amb la citada doctrina va proposar desestimar el recurs tendent a la devolució de l'impost. 1.2.- Divisió de cosa comuna. A l'expedient 160/8 es va tractar, entre altres temes, de l'adjudicació en pública subhasta d'una finca a un dels comuners en exercici de l'acció de divisió de la cosa comuna. El Consell va mantenir la doctrina tradicional que no es tracta en aquests casos d'una transmissió, sinó d'un procediment d'especificació dels drets de cada cotitular mitjançant el procediment de pública subhasta previst en el Codi Civil per als casos de béns indivisibles o que desmereixin per la seva divisió. En canvi, a l'expedient 97/8 es va plantejar el cas de la subhasta d'un condomini del qual va resultar adjudicatari un tercer. El Consell va distingir entre el supòsit d'extinció del condomini amb adjudicació d'un bé indivisible a un dels copropietaris i el supòsit de venda conjunta dels copropietaris a un tercer. En aquest últim cas es va inclinar per la subjecció a l'impost. 16 1.3.- Diferiment de l'impost d'acord amb el capítol VIII del títol VII de la Llei de l'impost sobre societats. S'han plantejat dos temes relacionats amb els requisits que exigeix l'esmentada Llei per a reconèixer la remissió de l'impost. En primer lloc, el compliment dels requisits formals, i en segon lloc, la consideració específica sobre si els llibres de comerç portats per persones físiques han de ser objecte de legalització al Registre Mercantil. Pel que fa a la primera qüestió, l'informe que consta a l'expedient 17/9 va resumir novament els requisits necessaris per al reconeixement de la remissió de l'impost, sense la concurrència del qual no pot reconèixer-se tal dret, i que són els següents: “a) que se trate de transmisiones de terrenos por operaciones relativas al régimen especial establecido en el capítulo VIII del título VII del Real Decreto Legislativo 4/2004 y, para los de su artículo 94, que se integren en una rama de actividad económica; b) que, en todo caso, la entidad adquirente opte expresamente por dicho régimen especial, lo que deberá constar en el acuerdo social y en su defecto en la escritura pública en que se documente el acto o documento de que se trate; c) que una vez ejercida la opción en la forma antes vista, se comunique tal ejercicio al Ministerio de Economía y Hacienda; y d) que en el supuesto de tratarse de actividad efectuada por aportante que sea contribuyente del impuesto sobre la renta de las personas físicas, se acredite que llevaba su contabilidad con arreglo al Código de Comercio”. En el cas concret, no s'havia comunicat l'opció i no es va entrar en el compliment dels requisits enumerats restants. Sobre el tema de si la subjecció a les normes del Codi de Comerç de la comptabilitat portada per persones físiques que pretenguin accedir al règim especial, implica que els llibres de comptabilitat estiguin legalitzats al Registre Mercantil, el Consell Tributari s'ha inclinat clarament per aquesta exigència en diversos expedients (248/8, 114/8, 241/7) i, per tant, ha proposat denegar la declaració de no subjecció en aquells casos en que el particular no tingui legalitzats els seus llibres de comptabilitat ja que entén que aquesta legalització és requisit necessari per considerar que la comptabilitat es du a terme d'acord amb el Codi de Comerç. 2.- Exempcions. 2.1.- Edifici d’interès cultural. L'article 106.1.b) de la Llei reguladora de les hisendes locals, a la redacció donada per la Llei 51/2002, de 27 de desembre, va reconèixer l'exempció de l'impost a les transmissions de béns declarats individualment d'interès cultural quan els seus propietaris acreditessin que havien realitzat al seu càrrec obres de conservació, millora o rehabilitació dels esmentats immobles, i va atribuir a les respectives ordenances fiscals la facultat d'establir els aspectes substantius i 17 formals de l'exempció. En ús d'aquesta autorització l'Ordenança fiscal número 1.3 de l'Ajuntament de Barcelona va establir alguns requisits relatius a l'import de les obres, que havia de ser equivalent com a mínim a l'increment de valor, i al límit de les rendes de l'immoble, que no podien superar el percentatge igual a l'interès legal més un punt en relació amb el valor cadastral. La qüestió veritablement rellevant era que la finca havia estat objecte d'arrendament financer. La transmissió per la qual es meritava l'impost era el retorn de l'entitat llogatera financera a l'arrendatària, anterior propietària de l'immoble. El Consell Tributari va informar en contra de l'estimació del recurs, ja que les obres no havien estat realitzades per l'entitat financera propietària aleshores de la finca, sinó per l'arrendatària, i per tant no donaven a aquesta dret d'exempció. Tampoc les rendes obtingudes no complien els requisits de l'Ordenança, segons l'opinió del Consell, que no va admetre a aquests efectes la divisió del preu de l'arrendament entre càrrega financera i recuperació del cost (exp. 59/7). 2.2.- Fundacions privades. A l'informe de l'expedient 411/7 es van determinar els requisits per a gaudir de l'exempció, d'acord amb el que disposen els articles 14 i 15 de la Llei 49/2002: 1) Que l'obligació legal de satisfer l'impost recaigui sobre una entitat sense ànim de lucre. 2) Que quan es tracti de transmissions de terrenys efectuades a títol onerós, com era el cas, tals terrenys compleixin el requisit, establert a l'article 15.1 de l'esmentada Llei, de no trobar-se afectes a explotacions econòmiques no exemptes de l'impost sobre societats. 3) Que l'entitat comuniqui a l'Ajuntament haver exercit l'opció davant de l'Administració de l'Estat pel règim fiscal establert a la Llei. En aquest mateix sentit es va pronunciar el Consell a l'expedient 162/8. 3.- Bonificacions. Les bonificacions que s'han sol·licitat tenen totes elles com a element comú referir-se a transmissions "mortis causa" Els temes discutits han estat tres: 3.1.- Residència efectiva del causant. En diverses ocasions es tractava de transmissions de pisos en els quals no vivia el transmissor, ja que aquest cohabitava amb els seus fills o havia ingressat en una residència geriàtrica, i per aquest motiu s'havia denegat la bonificació. El Consell va advertir que aquests canvis de residència es devien, o bé a la impossibilitat que el causant fos atès al seu domicili, la qual cosa justificava el seu ingrés en una residència geriàtrica, o bé al fet que la ubicació del Centre d'Atenció Primària de la Seguretat Social feia que fos més còmoda la seva atenció si residia a casa d'un fill proper a l'esmentat Centre. Es tractava en tot cas de circumstàncies que no responien a un canvi voluntari de domicili, sinó que 18 venien forçades per la situació de salut del causant. El Consell ha recollit als seus informes la doctrina civil segons la qual la residència habitual no es basa exclusivament en la presència física en un determinat lloc, sinó en la voluntat de convertir-lo en lloc habitual de residència, i per tal motiu ha entès que la nova residència física motivada per raons de salut pot considerar-se com a derivada de causa de força major, a la consideració del qual contribueix el fet que el causant no hagi cedit a tercers ni per via d'arrendament el pis objecte de l'impost. També ha estudiat a l'efecte les conseqüències que pot tenir l'empadronament al lloc, i ha recollit (exp. 100/8) que la sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem de 10 de juny de 1966 delimita negativament el concepte a l'expressar, en referència a les sentències de 20 de novembre de 1906 i 17 d'abril de 1907, que la residència habitual s'ha de determinar “con absoluta independencia del empadronamiento o demás exigencias de orden administrativo a los efectos de su concreción en un término municipal, siempre que no se trate de una residencia accidental o pasajera, como también se dijo por esta misma Sala en las SS. de 1 junio y 30 abril 1909 y en las de 31 diciembre 1890 y 20 febrero 1893”. Aquest criteri s'havia aplicat als expedients 100/8, 154/8, 51/9 i 71/9. Es pot agregar que l'Ordenança fiscal de 2009 ha tingut en compte aquesta doctrina, si bé fixant un termini per a la residència fora de l'anterior habitatge. 3.2.- Parentiu amb dret a deducció. L'expedient 204/8 va plantejar el problema de si una descendent per afinitat, filla de l'esposa del causant, tenia dret a gaudir de la bonificació regulada a l'article 108.4 del text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals. En aquest es preveu que les ordenances fiscals podran regular una bonificació del 95% de la quota en les transmissions realitzades a títol lucratiu a causa de mort a favor dels descendents i adoptats, els cònjuges i els descendents i adoptants. Deixa, tanmateix, a l'ordenança fiscal la regulació dels aspectes restants substantius i formals de la bonificació. En el nostre cas, l'Ordenança fiscal aplicable reconeixia el dret a la bonificació segons una fórmula peculiar que incloïa els ascendents o descendents per naturalesa o adopció. Era aquesta una formula extreta del Codi Civil de Catalunya, que podia interpretar-se que excloïa els descendents per afinitat. El Consell Tributari va entendre que la distinció entre descendents per consanguinitat i afinitat no resultava de la Llei estatal que establia la bonificació i que la distinció no podia establir-se en l'ordenança fiscal, hagut compte que el precepte legal reservava a aquesta la regulació dels restants aspectes substantius i formals, però no el de la naturalesa del parentiu, i que alguna doctrina estén a incloure en el parentiu per naturalesa tant el derivat de la consanguinitat com de l'afinitat, i que tot això justificava una interpretació favorable a que es concedís la bonificació. 3.3.- Càlcul del valor cadastral a efectes de la bonificació. La bonificació de l'article 108 de la Llei 39/1988 per raó de transmissió "mortis causa" de l'habitatge habitual, equivalent a l'esmentada en l'apartat 19 anterior, es va articular en l'Ordenança fiscal a l'hora d'aplicar dos percentatges diferents, segons el valor cadastral del terreny. A l'expedient 131/8 es va transmetre una meitat indivisa d'un pis i es pretenia prendre com a base de càlcul la meitat indivisa del valor cadastral a l'efecte d'obtenir la màxima bonificació. El Consell va entendre que el càlcul per establir el percentatge de la bonificació havia de fer-se sobre el total valor del terreny i no sobre la part indivisa transmesa. 4.- Subjecte passiu. Una qüestió singular es va plantejar a l'expedient 208/8. El recurs es dirigia contra la liquidació practicada a un contribuent per la venda en pública subhasta d'una participació indivisa en un immoble. El recurrent al·legava que el pis subhastat l'havia alienat anteriorment a una altra persona. No obstant això, es va advertir que la finca havia estat objecte d'anotació preventiva d'embargament amb anterioritat a l'esmentada transmissió i que l'ordre judicial d'adjudicació incloïa un mandat de cancel·lació de la mateixa. El Consell va concloure que l'esmentada compravenda no va tenir efectes legals, per tant calia considerar el recurrent com a titular de la meitat indivisa en el moment de la transmissió judicial i, per tant, subjecte passiu de l'impost. 5.- Base imposable i període de tinença. 5.1.- Base imposable. A l'expedient 47/9 es discutia no només la base imposable aplicada a un cas d'expropiació forçosa, sinó fins i tot la subjecció al tribut de tal supòsit. El Consell va recollir la doctrina del Tribunal Suprem (sentència de 12 de juny de 1997) que a partir de l'entrada en vigor de la Llei 39/1988, de 28 de desembre, totes les transmissions realitzades amb motiu d'expropiacions es troben subjectes a l'impost. Encara que el recurs era extemporani, el Consell va entrar també en el tema de la determinació de la base imposable, i va recordar al seu informe que l'article 107.1 del text refós estableix que la base imposable la determina el valor del preu just, llevat que el valor determinat a efectes de l'impost sobre béns immobles fos inferior. Aquest havia estat el criteri aplicat per l'Institut Municipal d'Hisenda. L'expedient 190/7 plantejava el tema que el valor cadastral resultant d'una revisió, per efecte d'aplicar les reduccions legals, resultava inferior a l'atribuït a l'immoble abans d'aquesta. El Consell ja s'havia pronunciat sobre la qüestió en exercicis anteriors, en el sentit que la norma legal tenia un valor d'equitat però no podia significar un benefici addicional per al titular dels béns. En aquest cas, va aplicar la redacció introduïda per la Llei 51/2002 a l'article 108 de la Llei 39/1988, segons la qual “el valor catastral reducido en ningún caso podrá ser inferior al valor catastral del terreno antes del procedimiento de valoración colectiva”, i va reiterar el seu criteri de que tal precepte no tenia caràcter 20 renovador de la legislació anterior, sinó que era interpretatiu del seu sentit i finalitat autèntiques i tenia, per aquest motiu, efectes retroactius. Als expedients 560/6 i 312/7 es va debatre el tema de quin era el valor aplicable en els casos en els quals es transmet un terreny, es construeix un edifici i es divideix aquest en règim de propietat horitzontal. Quan es tracta de la transmissió de les unitats hipotecàries singulars en què es va dividir l'edifici, s'adverteix que sorgeixen resultats diferents si es calcula el valor de la transmissió pel percentatge derivat de la transmissió del terreny, pel percentatge derivat del valor de l'edifici construït, o bé pel valor concretament atribuït a cada element hipotecari resultant de la divisió. Es produeix a més la circumstància que en el moment de la transmissió és normal que s'hagi aprovat un valor per a la totalitat de la construcció, però no per a cada un dels elements en què posteriorment es divideix. Dels tres valors en presència, el Consell Tributari s'ha inclinat per l'últim dels esmentats, recollint el que estableix l'article 107.2 de la Llei reguladora de les hisendes locals, segons el qual “cuando el terreno… en el momento del devengo del impuesto no tenga determinado valor catastral en dicho momento, el ayuntamiento podrá practicar la liquidación cuando el referido valor catastral sea determinado, refiriendo dicho valor al momento del devengo”. De conformitat amb aquest criteri, i d'acord amb alguna sentència d'un jutjat del contenciós administratiu de Barcelona, entén que el valor cadastral del qual es parteix ha d'incorporar les alteracions físiques que hi hagi hagut. 5.2.- Període d'imposició. Una comunitat de propietaris va desafectar com a element comú la porteria d'un edifici i posteriorment la va transmetre a un tercer. En aquesta transmissió va pretendre que el període impositiu s'iniciés en la data de la desafectació, la qual cosa no va ser admesa pel Consell, qui va entendre que la desafectació no comporta una transmissió subjecta al pagament de l'impost, ja que si bé l'antic element comú es converteix en element privatiu, en un primer moment i fins que es produeixi la seva transmissió continuarà pertanyent en copropietat al conjunt dels propietaris de l'immoble. Per tant, ha de considerar-se, com a punt de partida del període, la data d'entrada de cada propietari a la comunitat mitjançant l'adquisició del pis o local corresponent, amb el consegüent naixement de forma simultània del dret exclusiu sobre aquell i del dret de copropietat sobre el bé desafectat i després transmès (exp. 367/7). 6.- Prescripció. Dels casos de prescripció examinats, té interès el contemplat a l'expedient 234/8. Un matrimoni havia venut el seu pis en document privat i temps després es va formalitzar l'escriptura pública de venda, de tal manera que l'impost estava prescrit si es prenia com a data de transmissió la del pagament del preu i lliurament de claus i no ho estava si es partia de la data de l'escriptura notarial. L'Institut Municipal d'Hisenda havia aplicat el que disposa l'article 1227 del Codi 21 Civil, segons el qual la data d'un document privat no es comptarà respecte de tercers sinó des del dia en el qual hagués estat incorporat o inscrit en un registre públic, des de la mort de qualssevol dels que el van firmar o des del dia en què es va lliurar a un funcionari públic per raó del seu ofici. El Consell va recollir la doctrina expressada pel Tribunal Suprem en les seves sentències de 20 de març de 1997, 25 de gener de 2002 i 24 de juny de 2005, segons la qual la prevenció de l'article 1227 del Codi Civil només és aplicable quan no existeixen altres mitjans de prova que justifiquin la realitat de la data consignada al document. En el cas examinat, les declaracions per impost sobre la renda de les persones físiques i per impost sobre el patrimoni del venedor justificaven que la data de la transmissió era anterior a la data de l'escriptura pública, per la qual cosa es va proposar aplicar la prescripció sol·licitada. 7.- Infraccions i sancions. En aquesta matèria tenen interès els informes emesos als expedients 37/9 i 38/9, que partien d'un supòsit de fet molt similar i que van comportar una presa de posició del Consell sobre el concepte d'"ocultació" que conté l'article 184.2 de la Llei General Tributària. Aquest precepte tipifica l'existència d'ocultació "cuando no se presenten declaraciones o se presenten declaraciones en las que se incluyan hechos u operaciones inexistentes o con importes falsos, o en las que se omitan total o parcialmente, operaciones, ingresos, rentas, productos o bienes o cualquier otro dato que incida en la determinación de la deuda tributaria, siempre que la incidencia de la deuda derivada de la ocultación en relación con la base de la sanción sea superior al 10 %”. L'article 4.1 del Reglament general del règim sancionador tributari, afirma que “se entenderá que existe ocultación de datos a la Administración tributaria cuando se produzcan las circunstancias previstas en el art. 184.2 de la Ley 58/2003, de 17 de diciembre, General Tributaria, aún cuando la Administración tributaria pudiera conocer la realidad de las operaciones o los datos omitidos por declaraciones de terceros, por requerimientos de información o por el examen de la contabilidad, libros o registros y demás documentación del propio sujeto infractor”. D'aquí va deduir el Consell que hi havia una distinció implícita entre els casos que l'Administració tributària pogués conèixer per declaracions de tercers la realitat de les operacions o de les dades omeses, i aquells altres en els quals tal coneixement fos fruit de les declaracions del propi subjecte passiu. Aquesta circumstància concorria en ambdós casos, ja que, si bé les recurrents no havien practicat autoliquidació, tanmateix per diversos conductes van donar a conèixer a l'Administració municipal l'operació. La inexistència d'ocultació convertia en lleus les infraccions tributàries. 22 Ordenança fiscal núm. 1.4. Impost sobre activitats econòmiques. La tendència clarament decreixent del nombre d’expedients examinats sobre aquest impost des que es produí la dràstica reducció del conjunt de subjectes passius a partir de l’exercici 2003, com a conseqüència de l’entrada en vigor de la reforma de la LRHL, efectuada per la Llei 51/2002, de 27 de desembre, la qual, com és sabut, declarà exempts de l’IAE, d’una banda, a totes les persones físiques, i de l’altra, a totes les persones jurídiques l’import net de la xifra de negocis de les que sigui inferior a un milió d’euros, ha arribat enguany al seu punt gairebé mínim, podent-se afegir a més que en aquest període tots els recurrents han estat persones jurídiques, a diferència dels períodes anteriors en els quals encara eren vius alguns expedients relatius a persones físiques. En els expedients examinats, llevat d’un que no comentarem perquè l’anàlisi es circumscrivia a qüestions relatives a la notificació i prescripció, allò que es debatia fonamentalment era l’exempció de l’IAE pretesa per l’entitat recurrent. En la majoria es tractava de casos, en certa mesura, ja considerats pel Consell Tributari en d’altres ocasions. Aquests expedients els comentarem a continuació, reservant per al final un cas que presenta una certa novetat, ja que es tractava d’analitzar l’exempció basada en el conveni per evitar la doble imposició subscrit entre l’Estat espanyol i la República Federal Alemanya. Dels esmentats expedients només convé destacar per la seva singularitat el cas considerat a l’expedient 305/5. Es tractava d’un recurs deduït per una entitat religiosa que sol·licitava l’exempció corresponent a les activitats emmarcades a l’epígraf 683 de l’annex I del Reial Decret Legislatiu 1175/1990, que aprovà les tarifes de l’impost (“servicios de hospedaje en fondas y casas de huéspedes”), i que duia a terme dita activitat en una residència d’estudiants. La recurrent sostenia que, atesa la seva condició d’entitat religiosa, era beneficiària de l’exempció a l’empara de la disposició addicional novena de la Llei 49/2002, de 31 de desembre, ja que li era d’aplicació, a causa d’aquesta disposició, allò previst a l’article 7.7 de la referida Llei per a les entitats sense afany de lucre, en la mesura que les activitats residencials al·ludides havien de ser considerades com explotacions econòmiques auxiliars de l’activitat exempta que constituïa la seva activitat principal: l’ensenyament en aquest cas. Aquest argument, indiscutible en abstracte, tanmateix no permeté dictaminar favorablement la pretensió, per la senzilla raó que l’entitat recurrent no tenia cap centre d’ensenyament a Barcelona, sinó a Madrid i València, de manera que difícilment podia entendre’s que les activitats residencials desplegades a Barcelona fossin considerades auxiliars de les d’ensenyament, requisit essencial per al gaudi de l’exempció pretesa. Altres expedients considerats no tenen significació especial. En un d’ells es proposà estimar els recursos deduïts contra les liquidacions que la 23 recurrent entenia improcedents per no haver-li estat reconeguda l’exempció, atès que amb efectes anteriors a aquesta fou donada de baixa de la matrícula de l’IAE per l’Administració Tributària de l’Estat. I en altres es tractava senzillament d’esbrinar si la xifra de negocis de les recurrents no ultrapassava el milió d’euros, requisit exigit per l’article 82.1.a) del TRLHL per al gaudi de l’exempció pretesa, havent-se, però, comprovat en un cas que aquesta xifra era superior, i en un altre que era inferior, i per tant, es proposà desestimar el recurs en el primer supòsit i estimar-lo en el segon. L’últim expedient rellevant fou el 391/7, en el qual, com ja hem avançat, l’entitat recurrent, una societat de responsabilitat limitada alemanya, sostenia l’exempció de l’IAE per les activitats dutes a terme en una oficina ubicada a Barcelona a l’empara del “Convenio Hispano-Alemán, suscrito para evitar la doble imposición y prevenir la evasión fiscal en materia del impuesto sobre la renta y sobre el patrimonio”, de 5 de desembre de 1966, ratificat per Instrument de 13 de juliol de 1967 (BOE de 8 d’abril de 1968), atès que, de conformitat amb aquest Conveni, una empresa d’un estat contractant només pot resultar gravada (també per l’IAE) en un altre estat contractant si en aquest darrer duu a terme activitats mitjançant un “establiment permanent”, la qual cosa, a criteri de la societat recurrent, no era el cas, ja que el local al·ludit només era un lloc fix de negocis que per les activitats desplegades (publicitat, subministrament d’informació, etc.), de conformitat amb la lletra “e” de l’article 5.3. del citat Conveni, no podia ser considerat “establiment permanent” a aquests efectes. La qüestió, doncs, es referia en última instància a la qualificació jurídica de les activitats dutes a terme per l’empresa alemanya a la ciutat de Barcelona, i en aquest sentit val la pena transcriure quina fou l’opinió del Consell Tributari: “Segon.- L’article 2 del Conveni en qüestió determina els impostos a què s’aplica, dient concretament que a Espanya és d’aplicació a l’impost sobre activitats i beneficis comercials i industrials i als impostos futurs de naturalesa idèntica o anàloga que el substitueixin, és a dir, en el nostre cas, l’impost sobre activitats econòmiques. “Tercer.- L’article 5 del mateix Conveni ens diu el següent: En el seu apartat 1, que “la expresión “establecimiento permanente” significa un lugar fijo de negocios en que la empresa efectúe toda o parte de su actividad”. En el seu apartat 3-e), que “el establecimiento permanente no comprende el mantenimiento de un lugar fijo de negocios con el único fin de hacer publicidad, suministrar información, realizar investigaciones científicas o desarrollar actividades similares que tengan carácter preparatorio o auxiliar, siempre que estas actividades se realicen para la propia empresa”. I en el seu apartat 4, que “una persona que actúe en un Estado Contratante por cuenta de una empresa del otro Estado Contratante, salvo que se trate de un agente independiente comprendido en el párrafo 5” -que no és el nostre cas- “se considera que constituye establecimiento permanente en el Estado primeramente mencionado si tiene y ejerce habitualmente en este Estado poderes para concluir contratos en nombre de la 24 empresa, a menos que sus actividades se limiten a la compra de bienes o mercaderías para la misma”. “Quart.- L’article 7 del referit Conveni estableix que “los beneficios de una empresa de un Estado Contratante solamente pueden someterse a imposición en este Estado, a no ser que la empresa efectúe operaciones en el otro Estado por medio de un establecimiento permanente situado en él (…), pero sólo en la medida en que puedan atribuirse al establecimiento permanente”. “Cinquè.- En 10 de febrer de 2004, la societat recurrent, domiciliada a Alemanya, atorga l’escriptura pública notarial d’establiment d’oficina de representació a Espanya, en la que es diu textualment: “Primero, establecimiento de la oficina de representación. La compareciente, según interviene, deja constituida una oficina de representación en España, que se denominará “[…] Oficina de Representación en España”, y cuyo domicilio queda fijado en la calle […] de Barcelona. Segundo, otorgamiento de poderes. Se nombra a Don […], como Gerente de la Oficina de Representación que tendrá las siguientes facultades: 1. Representar a la Sociedad en el desarrollo de sus actividades comerciales en España. Esta potestad incluye la capacidad para poder desempeñar las siguientes funciones en nombre de la Sociedad: a) Celebrar con los clientes de la Sociedad contratos o acuerdos de todo tipo –sin limitación alguna- destinados a comercializar y hacer publicidad de los productos o servicios de la Sociedad”. “Sisè.- Segons les dades obrants a l’arxiu informàtic municipal relatiu a l’IAE de l’entitat “[...] GMBH”, aquesta figura donada d’alta en l’esmentat impost el 26 de febrer de 2004, per l’epígraf 631 de la secció I, amb domicili a [...] de Barcelona. I d’acord amb les tarifes de l’esmentat tribut, aprovades pel RD Legislatiu 1175/1990, de 8 de setembre, el citat epígraf es refereix als intermediaris del comerç, contenint una nota que diu: “Este epígrafe comprende las actividades cuyo objeto exclusivo o principal consiste en poner en relación a comprador y vendedor o bien en realizar actos de comercio por cuenta de sus comitentes, en todas las fases de la comercialización de toda clase de productos”. “Setè.- La sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Madrid de 3 de febrero de 1998, ha dit el següent per a un supòsit d’una oficina de representació d’una entitat bancària, amb referencia precisament a l’aplicació del Conveni Hispano-Alemany de doble imposició, de 5 de desembre de 1966, de què es tracta: “Sobre la cuestión de si las oficinas de representación de una sociedad extranjera, están o no sujetas al impuesto” -es referia a l’IAE- “tratamos en nuestra sentencia 815/1997 en la que destacábamos, como hacemos en la presente, que el informe ampliatorio de la Inspección se refiere a consultas de 28 de diciembre de 1992 y 18 de mayo de 1994 en que la Subdirección General de Tributos Locales del Ministerio de Economía y Hacienda (números 473 y 1016) repuso que las oficinas de representación de Entidades extranjeras quedan sujetas al impuesto puesto que suponen la ordenación por cuenta propia de medios de producción o distribución de bienes o servicios estando clasificada la actividad en el epígrafe 842 de la Sección 1ª de las Tarifas (…)” (fonament de dret 3er). I “la doble imposición tendría en cualquier caso que realizarse de algún 25 modo, lo que no sucede si en Austria se grava la actividad bancaria y en España la de representación” (últim paràgraf del fonament de dret 4rt). “Vuitè.- En el nostre cas, de les dades obrants a l’expedient resulta el següent: La entitat recurrent, “[…] GMBH”, de nacionalitat i residencia alemanya, actua a Espanya a través d’una Oficina de Representació establerta a Barcelona, amb domicili a […], constituïda com a tal mitjançant escriptura pública notarial atorgada el 10 de febrer de 2004, en compliment del corresponent acord d’aquella societat. I en la pròpia escriptura pública de 10 de febrer de 2004, de constitució de l’oficina de menció, en el seu atorgament segon, es diu expressament que el Gerent de l’oficina tindrà com a facultat la de: “Representar a la Sociedad en el desarrollo de sus actividades comerciales en España. Esta potestad incluye la capacidad para poder desempeñar las siguientes funciones en nombre de la Sociedad” -entre altres-: “a) Celebrar con los clientes de la Sociedad contratos o acuerdos de todo tipo -sin limitación alguna- destinados a comercializar y hacer publicidad de los productos o servicios de la Sociedad (…)”. Per la qual cosa, essent aquestes les activitats a realitzar a l’establiment, s’ha de considerar aquest com a permanent a l’Estat espanyol, d’acord amb el que determina l’article 5, apartat 4, del Conveni subscrit entre la República Federal Alemanya i l’Estat espanyol de 5 de desembre de 1966, i no com a no permanent, com pretén l’entitat recurrent, segons el paràgraf 3-e) del mateix precepte del Conveni. “En conseqüència, s’ha de concloure que la societat recurrent, “[...] GMBH” ha de quedar subjecta a l’impost sobre activitats econòmiques per les realitzades a l’oficina de representació a Espanya situada al carrer [...] de Barcelona, quant a l’epígraf 631 de la secció I de les tarifes de l’impost (intermediaris de comerç), al tractar-se d’establiment permanent seu a l’Estat espanyol, d’acord amb al que determina l’article 7.1 del citat Conveni internacional, i d’acord també amb la doctrina recollida en la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (Sala del contenciós administratiu), de 3 de febrer de 1998, haguda compta, en tot cas, que no s’ha acreditat per l’entitat recurrent concurrència de doble imposició. Per tot això s’ha de estimar procedent la pràctica per l’Ajuntament de les liquidacions impugnades”. 26 Ordenança fiscal núm. 2.1. Impost sobre construccions, instal·lacions i obres. 1.- Fet imposable. En l’expedient 1/7 el recurrent havia sol·licitat llicència d’obres per a la “substitució d’aparells sanitaris, de mobiliari de cuina, d’alicatats de cuina i d’alicatats de bany, reparació de la instal·lació elèctrica i de la fontaneria i pintura”. La directora de Serveis Tècnics del Districte va concedir la llicència i l’interessat va satisfer la taxa corresponent, si bé al rebre la liquidació de l’ICIO la va recorre al·legant no haver efectuat les obres. De l’expedient no resultava acreditat si aquelles s’havien dut a terme. Davant la dificultat de la prova de caràcter negatiu, i d’acord amb el que determina l’article 223.4 de la Llei General Tributària, s’acudeix a una qüestió no plantejada pel contribuent però que resultava de directa aplicació al cas examinat, derivada de la lletra d) de l’article 4 de l’Ordenança fiscal 2.1, vigent en l’exercici 2004, segons la qual no estan subjectes a l’impost les obres interiors que no comportin cap canvi en les obertures, els murs, els pilars i els sostres, ni tampoc en la distribució interior de l’edifici. Aquesta no subjecció es fonamenta en el fet que tal tipus d’obres no requereix llicència ni tan sols la “comunicació” establerta a l’Ordenança municipal d’obres menors i equiparada a la llicència als efectes del fet imposable establert a l’article 2 de l’Ordenança fiscal. En canvi el règim de “assabentat”, al qual podien acollir-se les obres de què es tractava, segons l’annex 3 de l’Ordenança municipal d’obres menors, no s’equipara a les obres que requereixen llicència en l’Ordenança fiscal, per la qual cosa no estan subjectes a l’ICIO. Per aquesta raó es va proposar l’anul·lació de la liquidació de l’impost. 2.- Base imposable. En l’expedient 85/9 el recurrent pretenia l’exclusió en la base imposable del benefici industrial i les despeses generales del contractista, calculats en funció dels percentatges establerts a l’article 68.a) del Reglament general de contractació, aprovat pel Decret 3410/1975. A aquest respecte, el Consell va dir textualment als fonaments de dret tercer a cinquè del seu informe: “Tercer.- En les obres de caràcter privat, en canvi, els conceptes i quanties del benefici empresarial i de les despeses generals no es regeixen per allò que preveu la legislació reguladora de la contractació administrativa. El Tribunal Suprem ja va distingir entre les obres de caràcter públic i les de caràcter privat en les seves sentències de 24 de maig de 1999, 14 de maig de 1997 i 2 d’abril de 1996. En les de caràcter públic va excloure les partides de despeses generals i de benefici industrial de la base imposable, i en les de caràcter privat va negar que s’incorporessin aquestes partides. Tal com deia la sentència de 14 de maig de 1997 ‘... tratándose de obras cuyo dueño es un particular, hemos declarado en sentencias de 2 y 29 de abril de 1996 que ha de atenerse al presupuesto presentado al solicitar la licencia, pues no hay dato que permita 27 suponer que el mismo no corresponda al que realmente vaya a ser ejecutado, ni existe razón alguna que justifique que aquél sea incrementado en un determinado porcentaje en función de unos criterios que ... sólo tienen explicación cuando se trata de obras públicas’. És clar, doncs, que el mateix argument que serveix per no incrementar la base amb el benefici industrial en les obres particulars per falta d’imposició o definició legal d’un percentatge, ha de servir per no reduir l’import de les factures que representin el cost d’execució, si no s’hi especifica quin és el benefici empresarial del contractista. No hi ha cap regla legal que determini que una factura girada entre particulars contingui un determinat benefici, i per tant, no s’ajusta a dret fer cap deducció que no sigui justificada. El mateix raonament pot utilitzar-se en el cas de les despeses generals del contractista, que poden haver estat considerades dintre del pressupost i les certificacions d’obra com a part integrant dels preus ofertats i certificats, formant part indissoluble del cost de l’obra, però que si en les certificacions no figuren desglossades no poden ser deduïdes per falta de justificació. “Quart.- En aquesta línia es pronuncien, entre d’altres, les sentencies del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, Sala del Contenciós-Administratiu, Secció 4a., núms. 861/2002, de 6 de setembre; 1222/2006, de 24 d’octubre; i 517/2002, de 21 de maig; la darrera de les quals diu en el seu fonament de dret tercer: ‘Se solicita también la exclusión de los costes generales y el beneficio industrial, pero al respecto se ha de significar que pese a ser dichos conceptos excluibles, en el presente caso no se ha acreditado que tales costes se hayan facturado expresamente por su concepto, sino que ni en el presupuesto ni en la certificación de la Dirección Facultativa se encuentran especificados tales costes y por lo tanto no existen como partidas deducibles; debiendo añadirse que, a los efectos de establecer la base imponible del impuesto, que opera sobre el presupuesto de ejecución, no es posible entender que las partidas que lo integran, incluyan un porcentaje de beneficio industrial y gasto general habitual en el mercado, pues el presupuesto de ejecución material es el resultante obtenido por la suma de los productos del número de cada unidad de obra por su precio unitario y de las partidas alzadas (art. 68 del Decreto 3410/1975, de 25 de noviembre), y ello es exactamente el contenido del presupuesto y certificaciones obrantes en autos, que no incluyen coste alguno de los alegados.’ “Cinquè.- En el cas present, tractant-se d’una obra encarregada per un promotor privat, ens hem de remetre com a prova a la certificació final d’obres aportada, que ha servit per determinar la base imposable de l’impost en la liquidació recorreguda, en la qual consten totes les partides que configuren el cost real i efectiu de l’obra, sense incloure’n cap en concepte de despeses generals o benefici empresarial. Per la qual cosa aquests conceptes no poden ser exclosos, ja que no s’han especificat en el pressupost ni s’han facturat expressament i, per tant, no existeixen com a partides deduïbles.” En l’expedient 299/7, a més d’insistir en el que s’ha dit sobre el benefici industrial i les despeses generals, s’entra en la pretesa exclusió dels béns independents i separables de l’obra, com ascensors, aparells climatitzadors, transformadors i maquinària o equips industrials en general, i referint-se al seu 28 informe anterior número 298/7, el Consell esmenta la sentència del Tribunal Suprem de 5 d’octubre de 2004, dictada en recurs de cassació per a unificació de doctrina, en la qual es menciona l’existència d’una consolidada jurisprudència que, a l’objecte de determinar quines partides d’obra s’han d’integrar o no en la base imposable de l’impost, acull no només el criteri de la “consubstancialitat”, “estructuralitat” o “inseparabilitat” de l’obra de forma expressa, sinó també el de la “inherència al caràcter de l’obra”, que en el cas de què es tractava era de naturalesa residencial. En aquest sentit, l’esmentada sentència al·ludia a “les condicions precises per al compliment de la finalitat a què la construcció es dirigeix” i a la provisió dels “serveis essencials per a la seva habitabilitat o utilització”. 29 Ordenança fiscal núm. 3.1. Taxes per serveis generals. A l'expedient 8/9 es tractava d'una taxa pel servei de grua per a la retirada d'un vehicle abandonat a la via pública i la seva permanència en el dipòsit municipal. Es van efectuar correctament les oportunes notificacions al subjecte passiu, i en no satisfer-se la taxa en període voluntari ni en executiu, es va practicar diligència d'embargament, moment en què recorre la interessada al·legant que havia lliurat el vehicle per a la seva venda a un taller, el qual va desaparèixer sense donar-li explicacions de la gestió de venda que li havia encarregat. Es proposa la desestimació del recurs ja que la recurrent no havia comunicat a la Prefectura Provincial de Trànsit la transmissió del vehicle i constava com a titular del mateix en el moment de la seva retirada per la grua municipal i posteriorment fins al seu desballestament, i no havia justificat ni presentat cap prova sobre la possible transmissió o robatori del vehicle, malgrat el requeriment formulat a l'efecte pel Consell Tributari. En aquest mateix sentit, per falta de justificació de la sostracció del vehicle, es va procedir a l'expedient 5/9. 30 Ordenança fiscal núm. 3.10. Taxes per la utilització privativa del domini públic municipal i la prestació d’altres serveis. A l'expedient 72/8 es posa de manifest que, segons estipula l'article 54 de l'Ordenança sobre l'ús de les vies i espais públics de Barcelona, “las licencias caducan por transcurso del plazo especifico o general a que estén sometidas o por renuncia expresa o tácita al ejercicio de la ocupación o de la actividad realizada”. En el cas plantejat, la llicència d'ús comú especial de la via pública que es va atorgar a la recurrent es referia a un període de sis mesos, sense que en la mateixa es preveiés la possibilitat de pròrroga. En conseqüència, en no desprendre's de l'expedient una efectiva ocupació de la via pública durant tot el període anual, es va proposar anul·lar la liquidació recorreguda i, partint dels termes de la sol·licitud formalitzada per la recurrent, que s'havia de reputar com una manifestació de la seva voluntat d'ocupar la via pública només durant els mesos de maig a octubre, ratificada en diversos escrits presentats, procedir a girar liquidació per l'esmentat període. L'expedient 73/8 contempla el recurs interposat contra la providència d'embargament relativa a un deute en concepte de taxa per la utilització d'un gual durant l'exercici 2005, i contra la liquidació del mateix tribut de l'exercici 2006, al·legant que es va presentar la baixa de l'activitat al local davant el qual es trobava el gual, i l'alta en un altre local, segons s'acreditava mitjançant còpia del model 036. El Consell Tributari va entendre que la comunicació del canvi de domicili a efectes d'un altre impost, efectuada a una Administració diferent, no podia considerar-se justificació suficient per a anular una taxa municipal que recau específicament en la utilització del domini públic municipal. Tanmateix, es va atendre la pretensió formulada, encara que per motius jurídics diferents dels al·legats, ja que segons es desprenia de la matricula de l'impost sobre activitats econòmiques, el local estava ocupat l'any 2005 pel titular d'una activitat diferent que no guardava relació amb la recurrent, el que va permetre donar per acreditat que aquesta va deixar d'utilitzar el gual a l'exercici 2004. L'expedient numero 1/9 correspon a un recurs d'alçada contra liquidació i providència de constrenyiment relatives a la taxa de l'exercici 2008 per la terrassa annexa a un establiment, al·legant el recurrent que havia traspassat el bar i causat baixa en la matricula de l'impost sobre activitats econòmiques, com acreditava amb el contracte de lliurament de paga i senyal pel traspàs, i amb la declaració censal de baixa, model 036, presentada el 13 de juny de 2007 a l'Agència Tributària. El Consell va considerar que la meritació de la taxa no s'estableix en relació amb la vigència formal de la llicència, sinó amb l'utilització real del domini públic, encara que caldria entendre que en el cas examinat ambdós fets coincidien. L'article 54 de l'Ordenança sobre l'ús de les vies i espais públics de Barcelona no només determina que el cessament de la llicència es produirà per renúncia expressa, si no també per una renúncia tàcita. La simple retirada dels vetlladors o el fet que aquests siguin d'una altra persona suposa una 31 renuncia tàcita. Per tant, la qüestió es redueix a un problema de prova. En el cas consistia a determinar si efectivament la recurrent, després d'haver declarat la baixa en l'impost sobre activitats econòmiques per cessament del negoci de bar que exercia, havia instal·lat vetlladors a la via pública. La càrrega de provar els fets positius de què es derivés que no hi va haver renúncia tàcita s'havia de traslladar a l'altre interlocutor, el Districte de l'Eixample. Aquest no va demostrar que la recurrent hagués utilitzat l'espai públic després de la seva baixa en l'impost sobre activitats econòmiques, ja que basava el seu informe només en el fet d'una falta de comunicació. Per tant, davant de la falta de prova en contrari que l'espai de referència fos utilitzat per la recurrent, el Consell va proposar estimar el recurs. L'expedient 2/9 es refereix a un recurs d'alçada contra la providència de constrenyiment per una taxa relativa a l'exercici 2008, al·legant el recurrent que va tancar el negoci el 31 de desembre de 2007 i que el dia 21 de maig de 2008 va entrar un nou llogater, qui va fer el canvi de titularitat i va abonar la taxa per la terrassa. De les dades que consten a l'expedient resultava que el recurrent no havia presentat a l'Ajuntament la sol·licitud de baixa de l'ocupació fins al 28 de maig de 2008, i encara que en el recurs manifestava que va cessar la seva activitat el desembre de 2007, només acreditava tal cessament acompanyant còpia del contracte privat d'arrendament subscrit entre la propietat del local i la persona que va continuar amb el negoci, on en el seu document hi constava com a data d'inici de l'arrendament el 21 de maig de 2008. En conseqüència, es va concloure que no era procedent la liquidació de la taxa per la total anualitat de 2008 i es va proposar la seva anul·lació i la pràctica d'una altra pels dies d'ocupació compresos entre l'1 de gener i el 20 de maig de 2008. A l'expedient 9/9 es tractava d'un recurs contra la diligència d'embargament practicada per a la recaptació de la taxa per l'ocupació de la via pública amb vetlladors a l'exercici 2007, en el que s'al·legava haver traspassat el local el 10 de novembre de 2006, a l'efecte del qual s'acompanyava còpia del document privat de venda del negoci de bar. Resultava de l'expedient que l'any 2007 la recurrent no exercia activitat a l'esmentat local ja que la liquidació del preu públic pel servei de recollida d'escombraries de l'esmentat exercici girada al seu nom havia estat anul·lada per baixa de l'activitat. En conseqüència, la valoració dels elements probatoris assenyalats va permetre considerar que l'any 2007 la recurrent no va instal·lar els vetlladors, pel que no va realitzar el fet imposable de la taxa ni n'era subjecte passiu. A l'expedient 10/9 es recorria la providència de constrenyiment per una taxa relativa a l'ús comú especial de la via pública amb una reserva d'estacionament per a càrrega i descarrega de materials d'obra, derivada d'una llicència concedida pel període comprès entre el 9 d'octubre de 2006 i el 9 d'abril de 2007. El recurrent al·legava no haver pagat aquesta taxa ja que amb posterioritat es va canviar l'amplada de l'estacionament, formulant-se així una nova sol·licitud, que va comportar l'emissió d'una altra liquidació que ja s'havia 32 abonat. En conseqüència, considerava que la que ara se li exigia constituïa una duplicitat. Es va proposar l'estimació del recurs ja que no hi havia constància de la notificació de la llicència d'ocupació que facultés per a l'ús especial de domini públic durant l'esmentat període, ni s'havia acreditat que durant el mateix la recurrent, de conformitat amb el que estableix l'article 4.1 de l'Ordenança, utilitzés el domini públic en benefici particular, tal com es desprenia de l'informe del Districte de l'Eixample emès a petició del Consell Tributari. Es va proposar, per tant, anul·lar la providència de constrenyiment recorreguda i la liquidació de la taxa que constituïa el seu objecte. L'expedient 13/9 es refereix a un recurs d'alçada contra la providència de constrenyiment dictada per a la recaptació de la taxa per la utilització privativa de domini públic municipal amb vetlladors a l'exercici 2007. Al·legava l'empresa recurrent haver cedit durant l'esmentat exercici el negoci que regentava a una altra societat, per la qual cosa sol·licitava que se li imputés la part proporcional del tribut en funció del temps en què havia estat titular del negoci. Es va proposar estimar el recurs, ja que s'aportava el contracte privat subscrit el dia 26 d'abril de 2007, en el qual s'estipulava la cessió del contracte d'arrendament, i la comunicació de l'esmentada cessió a la llogatera del local, indicant com a data de la cessió l'1 de juny de 2007. D'altra banda, hi havia constància que a partir de l'1 de juny de 2007 el recurrent no exercia cap activitat al local, ja que el preu públic pel servei de recollida de residus corresponent al període d'1 de juny a 31 de desembre de 2007 es va girar a la cessionària. En conseqüència, es podia concloure que a partir del dia 1 de juny de 2007 la recurrent no havia utilitzat el domini públic. 33 Ordenança fiscal núm. 3.16. Taxa per la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic municipal, a favor d’empreses explotadores de serveis de telefonia mòbil. 1.- Introducció. Durant l’any 2009 el Consell Tributari examinà alguns expedients relatius a la taxa corresponent a l’ús privatiu o aprofitament especial del domini públic municipal a favor d’empreses explotadores de serveis de telefonia mòbil. Ara bé, com és sabut, no fou fins el període 2008 que l’Ajuntament de Barcelona disposà d’una Ordenança referida exclusivament a aquesta taxa, dictada a l’empara de la nova redacció de la LRHL en aquesta matèria, duta a terme per la Llei 51/2002, de 27 de desembre, que entrà en vigor l’1 de gener de 2003. Doncs bé, tots els expedients, excepte un, es referien a liquidacions de la taxa que havien de satisfer les empreses explotadores de serveis de telefonia mòbil, corresponent a exercicis anteriors al de 2003 i, per tant, de conformitat amb la redacció dels preceptes de la LRHL anteriors a la reforma indicada. Les al·legacions formulades en aquests casos per les entitats recurrents eren bàsicament: (i) no subjecció a la taxa durant els exercicis liquidats, perquè la prestació de serveis de telefonia mòbil, amb caràcter general, no reuneix els requisits exigits per l'article 24.1 de la LRHL en la seva redacció vigent amb anterioritat a la reforma de 2002, atès que els serveis de telefonia mòbil no comporten la utilització privativa o l'aprofitament especial del domini públic local, com, en canvi, exigeix aquest article, en la mesura que aquests serveis no tenen necessitat de disposar de xarxes que comportin la utilització o l'aprofitament del sòl, subsòl o vol, ni d'haver d'accedir-hi; i (ii) el caràcter merament explicatiu de la reforma de la LRHL de 2002, la qual vindria només a explicitar, tal i com sostenien les entitats recurrents, allò que s’acaba de dir, ja què aquesta reforma estableix en el paràgraf III de l’article 24.1.c) de la LRHL que “no se incluirán en este régimen especial de cuantificación de la tasa los servicios de telefonía móvil”, juntament amb el gir que conté la seva exposició de motius, segons el qual "se extiende la actual tasa del ‘1,5 por 100’ (de los ingresos brutos de facturación) a las entidades que emplean redes ajenas para efectuar sus suministros, aclarando expresamente que no se incluyen en este régimen los servicios de telefonía móvil”. Aquestes al·legacions varen ser rebutjades pel Consell Tributari de conformitat amb la jurisprudència consolidada en aquests extrems, i en els mateixos termes que s’havia fet en relació a expedients similars considerats en exercicis precedents, a la Memòria dels quals ens remetem: (i) les empreses explotadores de serveis de telefonia mòbil duen a terme el fet imposable de la taxa i (ii) la reforma de 2002 no tingué caràcter merament explicatiu. 34 2.- Sobre l’Ordenança núm. 3.16. Tanmateix, durant l’any 2009 el Consell Tributari ha tingut ocasió d’examinar un expedient el qual estava referit a liquidacions de la taxa que ens ocupa corresponents a exercicis en què estava ja en vigor la reforma de la LRHL, i en particular, en vigor també l’Ordenança núm. 3.16 destinada a regular expressament la taxa per la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic municipal a favor d’empreses explotadores de serveis de telefonia mòbil. En aquest context, i deixant a banda la discussió sobre si la nova redacció transcrita de l’article 24.1.c) III de la LRHL (“no se incluirán en este régimen especial de cuantificación de la tasa los servicios de telefonía móvil”), implicava la no subjecció d’aquestes empreses a la referida taxa, com fou plantejada en determinats àmbits, la qüestió central ha radicat en la forma de quantificar aquesta taxa, atès que la interpretació majoritària del precepte citat és que, exclosa la possibilitat de procedir mitjançant el sistema de quantificació establert a la lletra c) de l’article 24.1 de la LRHL (l’1,5 per cent dels ingressos bruts procedents de la facturació), aquesta quantificació ha d’ajustar-se als criteris de càlcul indicats en les lletres a) o b) d’aquest mateix article, en els termes que estableixi la corresponent Ordenança. Per il·lustrar aquesta qüestió, i mostrar quina ha estat la posició del Consell Tributari durant el període 2009 en relació a la forma de quantificar la taxa que es conté en l’Ordenança núm. 3.16, val la pena transcriure el fonament de dret segon de l’expedient 266/8, el qual, com hem dit, es considerava l’aplicació de la taxa en el nou context normatiu (les al·legacions de la recurrent es dedueixen sense esforç d’aquest fonament) . «SEGUNDO.- Por el orden señalado, procede dar respuesta ahora a la segunda de las alegaciones formuladas por la recurrente, referida a la cuantificación de la tasa. «Sostiene literalmente [ésta] que “no cabe la imposición de un método de cuantificación de la tasa, como hace la Ordenanza Fiscal, que directa o indirectamente dé lugar a un importe similar al que resulta de la aplicación del régimen especial del 1,5 por ciento, ya que [...] prestando servicios de telefonía móvil, no realiza ninguna utilización intensiva del dominio público local como la que podría hacer, por ejemplo, una compañía eléctrica. […] ya que no obtiene de ninguna forma un aprovechamiento especial del cableado que discurre sobre el dominio público local”. Por lo que, concluye, “el método de cuantificación resulta desproporcionado y [...] el importe del mismo [del tributo] debería ser considerablemente inferior”. «De entrada hay que señalar que la recurrente no aclara en su conclusión ni en qué grado resulta “desproporcionado” el método, ni en cuánto debería ser, a su juicio, inferior el tributo. Sentado esto, inmediatamente se puede advertir fácilmente que la reprobación de la cuantificación de la tasa se apoya en dos argumentos: (i) la similitud de la cuantía de la tasa con el resultado que se 35 obtendría de aplicar el método de cálculo del art. 24.1.c) del TRLRHL, del cual, naturalmente, la recurrente está excluida; y (ii) el no efectuar la telefonía móvil utilización privativa o aprovechamiento especial alguno del dominio público local. «Pues bien, ninguno de estos dos argumentos, en nuestra opinión, es admisible. El último es derechamente descartable, puesto que con él no se aduce otra cosa que la no realización del hecho imponible, de lo cual resultaría que la cuantificación de la tasa sería lógicamente imposible. Pero la realidad es que ya ha quedado claro, por lo que se ha dicho en el anterior fundamento, y por constituir a estas alturas doctrina consolidada, que los servicios de telefonía móvil, con independencia de la titularidad de las redes físicas y de las partes de éstas que se precisen para la prestación de los mismos (salvo, naturalmente, que no precisen de ninguna parte, extremo difícilmente admisible en un operador dominante como la recurrente), llevan a cabo el aprovechamiento especial del dominio público local en el sentido del art. 20 del TRLRHL, y por consiguiente, realizan el hecho imponible. Para ilustrarlo, basta recordar simplemente lo declarado recientemente por la STS (Sala 3ª) de 16 de febrero de 2009, FD 5º, al respecto: “La reforma que de la Ley 39/1988, reguladora de las Haciendas Locales, hizo la Ley 51/2002, tenía un objetivo bien definido: afirmar que las empresas que prestan servicios de telefonía móvil quedan sujetas a la tasa por utilización privativa o aprovechamientos especiales del dominio público local, aunque sea con sujeción al régimen general de determinación de su cuantía, previsto en el art. 24.1.a) de la Ley. Porque para la prestación de dichos servicios de telefonía móvil se utilizan las redes de telefonía tendidas en el dominio público local -tanto las tendidas por los operadores de servicios móviles, como las líneas de telefonía fija, a las que se accede en virtud de los correspondientes derechos de interconexión y acceso-, realizándose de ese modo el hecho imponible de la tasa que nos ocupa.” «El otro argumento, consistente en denunciar la similitud de la cuantificación efectuada de la tasa con los resultados que se alcanzarían si se hubiera aplicado el régimen previsto en el art. 24.1.c) del TRLRHL, del cual está expresamente excluida la recurrente, tampoco, como decimos, puede aceptarse. De entrada conviene señalar que la similitud de resultados a los que conduce la aplicación del método (o de la “regla”, para ser respetuosos con la literalidad del art. 24 del TRLRHL) contemplado en la letra “a)” del art. 24.1 del TRLHL, con los derivados de la aplicación del método recogido en la letra “c)” del mismo precepto o, si se quiere, con los obtenidos con la aplicación de la regla residual de la letra “b)” para el caso de licitación, no es en abstracto motivo para la reprobación del primer método señalado. «Adviértase que estamos en el ámbito de las tasas, e igual que las relativas a la prestación de servicios públicos tienen como referencia (y límite) el coste de los mismos en virtud de lo establecido en el art. 25 del TRLRHL, las correspondientes a la utilización privativa o al aprovechamiento especial del dominio público local -como es el caso de la que aquí nos ocupa-, en virtud de ese mismo artículo, tienen como referencia (y límite) el valor de mercado de esa utilización o aprovechamiento. Otra cosa son las reglas de cálculo disponibles jurídicamente para la determinación de ese valor; y en este sentido, en principio, 36 ninguna sorpresa debe producir el hecho que, en determinados supuestos, los resultados a los que conduzca la aplicación de una de ellas sea similar a los que se obtendrían con la aplicación de cualquiera de las otras, ya que el fin instrumental perseguido en ambos casos es siempre el mismo. Dicho en otros términos, la cuestión central no está en los resultados, que es un extremo adjetivo, sino en la correcta elección de la regla que la ley exige en cada supuesto. «Esto es precisamente lo que viene declarando nuestro Alto Tribunal cuando, en un plano general, ha tenido que afrontar argumentos similares en relación a la cuantificación de la tasa que nos ocupa, siendo la alternativa planteada “el valor de mercado de la utilidad derivada del aprovechamiento” o el “1,5 por ciento de los ingresos brutos procedentes de la facturación”. Véase al respecto, por todas, la STS de 9 de mayo de 2005, cuando en el FD 5º señala: “Existe una clara relación entre la utilidad dimanante del aprovechamiento del dominio público local y la facturación de la empresa que lo disfruta, de modo que el importe de los ingresos obtenidos por la empresa de servicios permite medir la intensidad del uso del dominio público que fundamenta la exigencia de la tasa.” Y añade, teniendo en cuenta que la recurrente era una empresa de servicios de suministros, que, no obstante, por no afectar a la generalidad del vecindario, la tasa se calculaba teniendo en cuenta el valor de mercado de la utilidad derivada del aprovechamiento del dominio público local: “Frente al argumento de la sociedad recurrente de que el establecimiento del sistema de cuantificación escogido supone una referencia a una cantidad variable, cual es la facturación, ha de tenerse en cuenta que la facturación no hace más que reflejar la cantidad de suministros servidos por cada comercializadora en el término municipal y, por tanto, la intensidad del aprovechamiento especial que realiza cada una del demanio local, lo que, en definitiva, repercute en el valor de mercado que tendrá la utilidad obtenida. Por ello, no puede repugnar en absoluto al criterio del art. 24.1, párrafo primero, de la LHL –en la redacción que le dio la Ley 25/1998, de 13 de julio–, un sistema de cálculo de la tasa que suponga un aumento de su importe en el caso de un aumento de facturación, porque éste supone un correlativo aumento de la intensidad y valor del aprovechamiento especial realizado.” «Pues bien, si la similitud del resultado no es motivo suficiente para reprobar la cuantificación aquí practicada, tampoco hay motivos para dudar de la legalidad de la concreta fórmula adoptada por la Ordenanza fiscal de este municipio para determinar tal cuantía, en la medida en que no toma como base de cálculo “los ingresos brutos procedentes de la facturación” obtenida en el término municipal, como requiere, ineludiblemente, la regla contenida en el art. 24.1.c) del TRLHL, inaplicable a los servicios de telefonía móvil. Téngase en cuenta, además, que la fórmula adoptada por dicha Ordenanza fiscal ya ha sido plenamente admitida por el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña en dos sentencias, en las que si bien se examinaban ordenanzas de municipios distintos (Barcelona y Mataró), la fórmula que éstas ordenanzas contenían era la misma. Se trata de las SSTSJCat. de 6 de noviembre y 18 de diciembre de 2008. En la primera de ellas, ilustrativa en este caso puesto que resuelve precisamente el 37 recurso deducido contra la misma Ordenanza fiscal que aquí se pretende impugnar y en el mismo extremo que aquí se hace, se afirma en el FD 5º: «‘La impugnación se centra en la cuantificación de la tasa que, se afirma, aplica el art. 24.1.c) del Texto Refundido de la Ley de Haciendas Locales, siendo así que la aplicación procedente es el núm. 1 a) del precepto. El núm. 1 c) fija la tasa "en el 1,5 por ciento de los ingresos brutos procedentes de la facturación que obtengan anualmente en cada término municipal [las] referidas empresas". El núm. 1 a) determina que el importe de la tasa se fijara "Con carácter general tomando como referencia el valor que tendría en el mercado la utilidad derivada de dicha utilización o aprovechamiento si los bienes afectados no fueren de dominio público". «‘Es obvio que el "valor en el mercado" se refiere a un valor económico, y por ello se relaciona con los ingresos que puede proporcionar el aprovechamiento. La exclusión de los servicios de telefonía móvil del sistema de determinación del apartado 1 c) exige que no se tome por base del porcentaje los ingresos brutos, pura y simplemente, pero no puede obviar el factor de ingresos como medida del valor económico del aprovechamiento. «‘La ordenanza refiere el cálculo a los ingresos medios anuales de la empresa por las operaciones correspondientes a la totalidad de las líneas de comunicación móviles de los abonados que tengan su domicilio en el término municipal de Barcelona. Tales ingresos medios son el resultado de multiplicar el número de líneas post-pago de la empresa explotadora del servicio de la telefonía móvil, en el término municipal de Barcelona, por los ingresos medios anuales por línea de la misma empresa a nivel estatal. Y para la obtención de esta segunda media se dividirá la cifra de ingresos anuales por operaciones del operador en todo el territorio estatal por el número de líneas post-pago en el Estado del citado operador. «‘Vemos pues que, pivotando el cálculo sobre los ingresos -valor económico- sin embargo introduce como factores de cálculo el número de líneas post-pago en el término municipal de Barcelona, lo que se relaciona con la extensión del aprovechamiento, y los ingresos medios anuales por línea a nivel estatal, es decir el general y no territorializado beneficio de cada línea. Lo cual ofrece un modelo que podrá responder con más o menos fidelidad al valor en el mercado del aprovechamiento pero que en modo alguno responde pura y simplemente a los ingresos brutos de facturación en el término municipal de Barcelona, como se reprocha.’» No obstant, el Consell Tributari és conscient que la qüestió relativa al sistema de quantificació de la taxa no es pot considerar resolta definitivament en el terreny jurisprudencial, a la vista del variat sentit de les resolucions dictades sobre aquest extrem. És cert que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de forma general, explícita i inequívoca, s’ha seguit pronunciat en favor de la validesa del sistema de quantificació de la taxa que ens ocupa establert a l’Ordenança núm. 3.16 de l’Ajuntament de Barcelona, reblant el criteri d’aquest Consell. Però també és cert que el Tribunal de Justícia de Madrid i altres han 38 resolt en sentit contrari sobre ordenances que establien un sistema de quantificació en tot idèntic al del nostre municipi. 39 Preus públics per la prestació del servei de recollida de residus comercials. En un expedient relatiu a aquest preu públic (núm. 180/8) es planteja el cas del titular d’una activitat que va causar baixa en la matrícula de l’impost sobre activitats econòmiques el 2 de maig de 2005, i a qui s’havia liquidat el preu públic per tot l’any 2005. El Consell va considerar provat que a partir de l’esmentada data no s’havia desenvolupat cap activitat en el local, per la qual cosa es plantejava la qüestió de si la liquidació havia de ser forçosament anual, o podia liquidar-se per un període inferior quan estava provat que l’interessat havia deixat d’utilitzar el servei municipal. Si bé en la regulació del preu públic no es preveu res sobre aquesta situació d’inici o finalització de l’activitat durant l’exercici, el Consell va entendre que, donat el fort component causal que caracteritza els preus públics derivat de la pròpia essència de l’obligació de pagament, que és la prestació del servei, i l’evidència que qui no ocupa un local no hi genera residus, a partir de la data en què es va deixar de prestar el servei no es podia cobrar el preu públic. 40 Altres assumptes. 1.- Terceries de domini. En l’expedient 195/8 es tractava de la terceria de domini interposada per una entitat financera contra l’embargament i posterior ordre de precinte d’un vehicle, que va ser objecte d’un préstec de finançament a comprador. El Consell es va basar en la Llei 28/1998, de 13 de juliol, de venda a terminis de béns mobles, que regula els contractes de préstec amb finançament, distingint entre el préstec de finançament a venedor i el préstec de finançament a comprador. En aquest últim cas la Llei (art. 15) estableix que perquè les reserves de domini siguin oposables a tercers han de ser inscrites en el Registre de Vendes a Terminis de Béns Mobles. El contracte de què es tractava incloïa una clàusula de reserva de domini i va ser inscrit en l’esmentat Registre. Per tant, el Consell, d’acord amb una abundant jurisprudència, va proposar estimar la terceria i ordenar l’aixecament de l’embargament. En l’expedient 287/8, el Consell afirma el criteri mantingut en anteriors informes, en el sentit que perquè es pugui aplicar la doctrina de “l’aixecament del vel” en front d’una terceria de domini, ha d’existir una situació significativa d’una unitat de patrimoni o de decisió entre la persona titular registral de l’immoble embargat i la deutora tributària causant de l’embargament. Per altra banda, el Consell considera que hi ha hagut un abús de dret per part del tercerista, per quant va incomplir l’obligació de comunicar la compra de l’immoble a l’Administració tributària, i és precisament la vulneració d’aquesta obligació la que li ha permès eludir el pagament de l’impost, ja que les liquidacions van ser girades a nom de qui no era subjecte passiu per no ser ja propietari de l’immoble. Tanmateix, les liquidacions no podien ser reclamades al veritable subjecte passiu, ja que havia prescrit el dret a girar-les al seu nom. 2.- Costos d’execució subsidiària en expedient de disciplina urbanística. Nul·litat del constrenyiment per suspensió de la liquidació impugnada. En l’expedient 282/8, es planteja l’aplicació de l’art. 99.1.b) del Reglament general de recaptació, aprovat pel Reial Decret 1684/1990, de 20 de desembre, que estableix com un dels motius d’impugnació de la providència de constrenyiment la suspensió de la liquidació, situació en què es trobava el deute constret després de haver transcorregut trenta dies des de la presentació el 5 de març de 2004 del recurs d’alçada pel qual es va impugnar la resolució que va aprovar l’execució subsidiària i la liquidació del seu cost, i es va sol·licitar la suspensió de l’acte impugnat, sense que s’hagués resolt sobre tal sol·licitud per part de l’Administració, obtenint-se d’aquesta forma la seva concessió per silenci administratiu positiu (art. 111.3 de la Llei 30/1992). Per tant, havent-se dictat el 4 de maig de 2004 i notificat el 14 de juliol següent la providència de constrenyiment, quan estava suspesa l’executivitat del deute, el Consell va concloure la procedència d’anul·lar l’esmentada providència. 41 3.- Liquidació de costes judicials. En l’expedient 177/7 es proposa desestimar la pretensió que el deute per costes judicials sigui compensat amb deutes dels quals el recurrent diu que es acreedor de l’Ajuntament. El Consell va informar que, d’acord amb els arts. 71.1 de la Llei 58/2003, General Tributària, i 55 del Reglament general de recaptació, els deutes es poden compensar únicament si existeix un crèdit reconegut en virtut d’acte administratiu i una identitat subjectiva entre el deutor i el titular del crèdit, i cap d’aquestes circumstàncies es donava en el cas tractat, per la qual cosa no procedia la compensació. Les costes van ser fixades per una interlocutòria del jutjat contenciós-administratiu que no va ser recorreguda, i l’interessat no havia satisfet el seu import, per la qual cosa l’Ajuntament havia actuat correctament, d’acord amb el que disposa l’article 139.4 de la Llei 29/1998, reguladora de la jurisdicció contencios-administrativa, segons el qual “per a l’exacció de les costes imposades a particulars, l’Administració acreedora utilitzarà el procediment de constrenyiment, en defecte de pagament voluntari.” 4.- Reemborsament del cost de les garanties. En l’expedient 456/6, el Consell va recordar que la doctrina conduent al reemborsament de despeses d’avals aportats per garantir la suspensió de deutes tributaris va tenir origen en una jurisprudència basada en la Llei 30/1992, que es va plasmar a l’article 12 de la Llei 1/1998, de 26 de febrer, i després a l’article 33 de la Llei General Tributària. Segons abundant jurisprudència, en tots els casos s’exigeix com a fonament del dret al reemborsament, que existeixi una estimació parcial o total en via administrativa o judicial de la pretensió anul·latòria del deute garantit per l’aval. Circumstància que no es donava en el cas tractat, en el que s’havien anul·lat les liquidacions garantides per motius diferents dels que s’al·legaven en el recurs interposat contra elles. Tanmateix, el Consell va considerar que s’havia pogut incórrer en un funcionament deficient de l’administració per no haver-se comunicat al recurrent l’anul·lació de les liquidacions com a conseqüència de les modificacions introduïdes en les referències de les finques per la Gerència Regional del Cadastre, si bé al tractar- se d’una qüestió que no entrava dins de les competències del Consell no es podia pronunciar sobre la possible procedència d’alguna indemnització. 5.- Queixes. Es va formular una queixa (exp. 271/8) per la falta de notificació d’una resolució que posés fi a la via administrativa en relació a un escrit presentat per l’embargament d’un vehicle. A requeriment del Consell, l’Institut Municipal d’Hisenda va informar que les notificacions efectuades havien estat totes retornades per estar dirigides a un domicili erroni, per la qual cosa havia prescrit el dret a imposar sanció i s’havia resolt anul·lar la multa de trànsit, deixar sense 42 efecte l’expedient sancionador i retornar la quantitat embargada amb abonament d’interessos. 6.- Informes sobre els projectes d’Ordenances fiscals i de regulació dels preus públics. D’acord amb el que estableix l’article 2.1.b) del seu Reglament orgànic, el Consell va informar el projecte d’Ordenances fiscals per a 2010 (exp. 67/9) i els projectes de regulació general dels preus públics, i de regulació dels preus públics pel servei de recollida de residus comercials i industrials assimilables als municipals i pels serveis especials de neteja i recollida de residus municipals per al mateix exercici, formulant les observacions que va considerar pertinents (exp. 129/9). 43 ANNEX I Expedients tramitats 2009 Total expedients -------------------------------------------------------------------------------------- 228 Recursos ------------------------------------------------------------------------------------------------- 225 Informes -------------------------------------------------------------------------------------------------- 2 Queixes -------------------------------------------------------------------------------------------------- 1 Recursos Estimats ------------------------------------------------------------------------------------------------- 45 Conformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda ------------------------------------------------- 12 Disconformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda --------------------------------------------- 27 Disconformitat amb la Direcció de Serveis de Neteja ---------------------------------------- 1 Disconformitat amb el Districte de l’Eixample -------------------------------------------------- 5 Estimats en part ------------------------------------------------------------------------------------- 29 Conformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda ------------------------------------------------- 10 Conformitat amb el Districte de Sarrià-Sant Gervasi ----------------------------------------- 1 Disconformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda --------------------------------------------- 13 Disconformitat amb el Districte de l’Eixample -------------------------------------------------- 3 Disconformitat amb el Districte de Sarrià-Sant Gervasi -------------------------------------- 1 Disconformitat amb el Sector de Prevenció, Seguretat i Mobilitat ------------------------- 1 Desestimats ------------------------------------------------------------------------------------------- 134 Conformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda ------------------------------------------------- 127 Conformitat amb el Districte de Sarrià-Sant Gervasi ----------------------------------------- 1 Conformitat amb el Sector de Prevenció, Seguretat i Mobilitat ---------------------------- 4 Disconformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda --------------------------------------------- 2 Abstenció per cosa jutjada ----------------------------------------------------------------------- 2 44 Arxivats per falta d’objecte ----------------------------------------------------------------------- 2 Declarats inadmissibles --------------------------------------------------------------------------- 9 Retornats per incompetència del Consell --------------------------------------------------- 4 Queixes Estimades ---------------------------------------------------------------------------------------------- 1 45 ANNEX II Classificació per conceptes 2005 2006 2007 2008 2009 1.1 Impost sobre béns immobles 136 94 88 94 62 1.2 Impost sobre vehicles de tracció mecànica 277 179 45 76 35 1.3 Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana 98 96 152 135 82 1.4 Impost sobre activitats econòmiques 90 67 37 40 7 2.1 Impost sobre construccions, instal·lacions i obres 11 4 12 13 6 3.1 Taxes per serveis generals - - - 1 6 3.10 Taxes per utilització privativa del domini públic i prestació d’altres serveis 1 4 7 8 14 3.16 Taxa per utilització privativa o aprofitament especial del domini públic per empreses de telefonia mòbil 3 3 4 - 5 4 Preus públics per recollida de residus comercials 202 370 200 20 2 5 Altres assumptes 41 25 18 21 9 Totals 859 842 563 408 228 Percentatges 2005 2006 2007 2008 2009 1.1 Impost sobre béns immobles 15,83% 11,16% 15,63% 23,04% 27,19% 1.2 Impost sobre vehicles de tracció mecànica 32,25% 21,26% 8,00% 18,63% 15,36% 1.3 Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana 11,41% 11,40% 27,00% 33,09% 35,96% 1.4 Impost sobre activitats econòmiques 10,48% 7,96% 6,57% 9,80% 3,07% 2.1 Impost sobre construccions, instal·lacions i obres 1,28% 0,47% 2,13% 3,19% 2,63% 3.1 Taxes per serveis generals - - - 0,24% 2,63% 3.10 Taxes per utilització privativa del domini públic i prestació d’altres serveis 0,12% 0,47% 1,24% 1,96% 6,14% 3.16 Taxa per utilització privativa o aprofitament especial del domini públic per empreses de telefonia mòbil 0,35% 0,36% 0,71% - 2,19% 4. Preus públics per recollida de residus 23,51% 43,95% 35,52% 4,90% 0,88% 5. Altres assumptes 4,77% 2,97% 3,20% 5,15% 3,95% 46 ANNEX III Gràfics Evolució per conceptes 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0 2005 2006 2007 2008 2009 1.1 IBI 1.2 IVTM 1.3 PV 1.4 IAE 2.1 ICIO 3.1 TSG 3.3 TSU 3.4 TRE 3.10 TUD 3.16 TUDM 4. PPRE 5. ALTRES Abreviatures IBI - Impost sobre béns immobles IVTM - Impost sobre vehicles de tracció mecànica PV - Impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana IAE - Impost sobre activitats econòmiques ICIO - Impost sobre construccions, instal.lacions i obres TSG - Taxa per serveis generals TSU - Taxa per serveis urbanístics TRE - Taxa per recollida de residus TUD - Taxa per utilització privativa del domini públic municipal i prestació d'altres serveis TUDM -Taxa per utilització o aprofitament del domini públic per empreses de telefonia mòbil PPRE - Preus públics per la prestació del servei de recollida de residus comercials 47 RECURSOS DICTAMINATS ESTIMATS Altres 7% Conform.Estimats 27% 20% Estim.  part Desestim. 13% Disconf. 60% 73% ESTIMAR EN PART DESESTIMATS Disconf. 1% Conform. 38% Disconf. 62% Conform. 99% RECURSOS DICTAMINATS EN  RECURSOS DICTAMINATS EN  CONFORMITAT DISCONFORMITAT Estimats 8% Estim.Part Desestim 7% Estim.Part Desestim Estimats 85% 48 49