CONSELL TRIBUTARI  MEMÒRIA      2011  Composició del Consell Tributari President José Antonio Pérez i Torrente Vicepresident Joaquim Bisbal i Méndez Vocals Martín Pagonabarraga i Garro Jordi Parpal i Marfà Rafael Entrena i Cuesta Emilio Álvarez i Pérez Maria Mercè Castillo i Solsona Secretari Fernando Frias i Valle 1 Sumari I.- INTRODUCCIÓ 5 II.- LES ORDENANCES FISCALS VISTES A TRAVÉS DE LES RECLAMACIONS Ordenança fiscal núm. 1.1 Impost sobre béns immobles 7 1.- Gestió compartida 7 1.1.- Gestió compartida 7 1.2.- Impugnació del valor i liquidació 7 1.3.- Estimació de recurs de revisió contra liquidacions fermes 8 2.- Notificació de l’alteració de valors cadastrals 8 3.- Bonificació del 90% en el supòsit de nova construcció u obres de rehabilitació integral 8 4.- Aparcaments. Transmissió de la concessió 8 5.- Via de constrenyiment i tutela cautelar 9 Ordenança fiscal núm. 1.2 Impost sobre vehicles de tracció mecànica 10 1.- Alta, transmissió i baixa de vehicles 10 2.- Exempció dels vehicles de persones amb discapacitat 10 3.- Prescripció i notificacions 11 Ordenança fiscal núm. 1.3 Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana 12 1.- Fet imposable i supòsits de no subjecció 12 1.1.- Diferiment de l’Impost d’acord amb el Capítol VIII del Títol VII de la Llei de l’Impost sobre Societats 12 1.2.- Societat patrimonial 13 1.3.- Venda a carta de gràcia 13 1.4.- Venda forçosa 14 2.- Exempcions 15 3.- Bonificacions 15 3.1- Bonificació per raó d’habitatge habitual 15 2 3.2.- Bonificació per transmissió mortis causa del local afecte a activitats empresarials o professionals 16 4.- Base imposable i període de tinença 16 4.1.- Base imposable 16 4.2.- Període de tinença 16 5.- Sancions 17 6.- Questions procedimentals 18 Ordenança fiscal núm. 1.4 Impost sobre activitats econòmiques 19 Ordenança fiscal núm. 2.1 Impost sobre construccions, instal·lacions i obres 21 1.- Fet imposable 21 2.- Subjecte passiu 22 3.- Base imposable 23 4.- Altres qüestions 26 4.1.- Escrit de queixa amb motiu de recurs interposat contra resolucions relatives a l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres 26 4.2.- Devolució d’ingressos indeguts. Defectes de procediment 27 Ordenança fiscal núm. 3.10 Taxes per la utilització privativa del domini públic municipal i la prestació d’altres serveis 28 1.- No utilització de l’espai públic 28 2.- Baixa 29 3.- Altres assumptes 30 Preus públics per la prestació del servei de recollida de residus comercials 31 1.- Duplicitat 31 2.- L’activitat professional no genera residus comercials 31 3.- Quantificació del preu públic 32 4.- Cost del preu públic 32 5.- Advocat incorporat a un despatx col·lectiu SCP 33 6.- Cessament en l’exercici de l’activitat 33 Altres assumptes 34 1.- Taxa de Mercats 34 2.- Multes coercitives 34 3.- Devolució parcial del cost dels avals 35 4.- Terceries de domini 35 5.- Informes 37 5.1.- Informe sobre la naturalesa jurídica de les diverses tarifes satisfetes com a conseqüència del desenvolupament de 3 determinades activitats al districte 22 @ 37 5.2.- Informes sobre els projectes d’Ordenances fiscals i de regulació de preus públics 39 Annex I Expedients tramitats 40 Annex II Classificació per conceptes 42 Annex III Gràfics 43 4 I.- INTRODUCCIÓ L’any 2011 no mostra trets diferencials en l’activitat del Consell que mereixin ser especialment destacats en relació amb els anteriors. Es manté la tendència dels anys precedents de disminució del nombre de recursos informats. En part, això pot deure’s a la disminució de l’activitat econòmica general, però segons la nostra opinió la minva de la conflictivitat radica especialment en la bona coordinació que demostra mantenir l’Institut Municipal d’Hisenda amb aquest organisme en els últims anys. 5 IBI Altres IVTM Assumptes Taxes Via  Plusvàlua Pùblica ICIO IAE 6 II.- LES ORDENANCES FISCALS VISTES A TRAVÉS DE LES RECLAMACIONS Ordenança fiscal núm. 1.1 Impost sobre béns immobles 1.- Gestió compartida A través de diversos informes s’han abordat les relacions entre la gestió cadastral i la gestió municipal de l’impost en els següents termes: 1.1.- Gestió compartida Segons informe de 23 de febrer de 2011 (exp. 10/11) la doctrina del qual es reitera en Informes d’11 de maig de 2011(70/11), 30 de maig de 2011 (93/11) i 6 de juliol de 2011 (99/11) “en la regulació de l’IBI, s’ha de distingir, per una part, la gestió cadastral, atribuïda a la Administració de l’Estat, referent a la formació, conservació, renovació, revisió i la resta de funcions pròpies del Cadastre (Gerència Regional del Cadastre) les resolucions d’aquest són susceptibles de reclamació economicoadministrativa i, en el seu cas, de recurs contenciós administratiu, i d’altra banda, la gestió tributària de l’Impost, atribuïda a l’Administració municipal, relatives a la liquidació, recaptació de l’ IBI i a la revisió dels actes dictats en exercicis de la referida facultat de gestió tributària. Aquesta autonomia quant a l’actuació d’ambdues Administracions, l’estatal i la local, determina que els seus actes hagin de ser objecte d’impugnacions autònomes i independents, sent a més diferent el règim impugnatori previst davant l’establiment i determinació dels valors cadastrals, i el relatiu a les liquidacions girades en aplicació d’aquests”. 1.2.- Impugnació del valor i liquidació Del que s’ha exposat deriva una primera conseqüència, que se subratlla a tots els informes referits: en aplicació dels arts. 12.4 i 29.4 del Text Refós de la Llei del Cadastre Immobiliari la impugnació dels valors cadastrals no és obstacle perquè puguin servir de base a les corresponents liquidacions atès que la interposició de la reclamació economicoadministrativa no suspèn l’executorietat dels actes aprovatoris d’aquells, “sense perjudici que en cas de prosperar la reclamació economicoadministrativa, o, si s’escau, el recurs contenciós administratiu, s’adeqüin les liquidacions als valors que finalment s’estableixin”. Tesi que ha estat sustentada per aquest Consell amb anterioritat, entre altres ocasions, en informes emesos en els expedients 270/4 i 58/6. 7 1.3.- Estimació de recurs de revisió contra liquidacions fermes En congruència amb el que s’ha exposat, en informe de 26 d’octubre de 2011 (exp. 156/11) el Consell es va pronunciar a favor de l’estimació de recurs extraordinari de revisió plantejat conforme a l’art. 118.2 de la Llei 30/1992, en redacció donada per Llei 4/1999, de 13 de gener contra una liquidació que havia adquirit fermesa, a l’haver-se estimat la reclamació economicoadministrativa formulada contra l’acte aprovatori dels valors que van servir de base per a la pràctica de l’esmentada liquidació. 2.- Notificació de l’alteració de valors cadastrals En informes de 8 de juny de 2011 (exps. 239/10 a 268/10 i 278/10 a 306/10) i 19 d’octubre de 2011 (exp. 86/10), el Consell, seguint la línia en la que s’inserta la Sentència del Tribunal Suprem de 23 de gener de 1999, aplicada en anteriors informes va sostenir que la valoració cadastral d’un immoble ha de ser notificada al subjecte passiu que correspongui en el moment de produir-se l’establiment o revisió d’aquella o es produeixi qualsevol modificació que no vingui establerta per Llei i sigui merament percentual, sense que sigui obligat tornar a notificar la referida valoració als successius subjectes passius per a la validesa de les liquidacions que a aquest es girin amb posterioritat a la seva alta en el Padró del Tribut i sense que aquesta absència de notificació del valor cadastral, anteriorment establert o revisat, produeixi indefensió. 3.- Bonificació del 90% en el supòsit de nova construcció u obres de rehabilitació integral En estricta aplicació dels arts. 74 LHL, segons la redacció establerta per Llei 39/1988, de 28 de desembre, i de l’art. 9 de l’Ordenança Fiscal Reguladora de l’Impost en l’any 2004, en informe de 4 de juliol de 2011 (exp. 99/10) es considera improcedent l’atorgament de bonificació al no haver-se acreditat que es sol·licités abans que s’iniciessin les obres. 4.- Aparcaments. Transmissió de la concessió En consideració a l’establert en el Plec de Condicions d’una concessió administrativa i en aplicació de l’art. 61 TRLHL, segons informe de 22 de juny de 2011 (exp. 4/11) “les successives transmissions de les places d’aparcament han comportat modificacions en la titularitat originaria de la concessió traslladant-se la condició de concessionari, de forma que els successius titulars són considerats titulars d’un dret de concessió administrativa subjecta a l’impost, i, en conseqüència, subjectes passius del mateix”. 8 5.- Via de constrenyiment i tutela cautelar Amb fonament en el principi de tutela cautelar, els informes de 14 de febrer de 2011 (exp. 276/10) i 28 de febrer de 2011 (exp. 277/10), van aplicar la doctrina establerta en anterior informe de 15 d’octubre de 2008, (exp. 353/7), del següent tenor “Tercer.- El Tribunal Suprem ha dictat diverses sentències, relacionades sempre amb el principi constitucional de la tutela judicial efectiva, en les quals es propugna d’alguna forma la total eficàcia de les sol·licituds de suspensió d’efectes de les liquidacions tributàries, fins a tant no resolgui sobre elles l’ordre jurisdiccional, fins i tot en supòsits en els quals no s’havia aportat garanties, el que no succeeix precisament en el cas examinat, en el qual la recurrent va aportar aval bancari. Quart.- Així, la sentència de 29 d’abril de 2005 va considerar el següent: ‘Por descontado que las providencias de apremio no debieron dictarse por la Administración tributaria en el período de tiempo en que las liquidaciones impugnadas se encontraban suspendidas preventivamente por estarse a la espera de una resolución expresa del TEAR sobre la petición de suspensión de las liquidaciones practicadas. El período ejecutivo debió entenderse en suspenso tras la solicitud de suspensión del acto administrativo impugnado por la sociedad recurrente’. En la mateixa línia, la sentència de 16 de març de 2006 diu el següent: ‘…la suspensión de la ejecución de la liquidación había sido solicitada ante el Tribunal Económico-Administrativo Central pero aún no se había resuelto sobre la misma. Y ya hemos dicho en varias ocasiones (por ejemplo, en la Sentencia de 29 de abril de 2005, por citar una de las más recientes) que la Administración no puede iniciar la vía ejecutiva en tanto la decisión sobre la suspensión penda de los órganos económico-administrativos. Lo mismo cabe decir en los supuestos en que la solicitud de suspensión se produzca en vía judicial. Existiendo una obligación de resolver por parte de la Administración, su inactividad nunca puede perjudicar a la reclamante que ejercita el derecho a solicitar la suspensión sin obtener una respuesta en Derecho por parte de la Administración. Ello conecta directamente con la idea de la tutela cautelar, que impide la ejecutividad del acto administrativo en tanto penda la decisión de una petición de suspensión. Resulta, pues, totalmente improcedente la vía de apremio cuando está pendiente de resolución la solicitud de suspensión de ejecución de la liquidación que sirvió de base para dictarla’ ”. 9 Ordenança fiscal núm. 1.2 Impost sobre vehicles de tracció mecànica 1.- Alta, transmissió i baixa de vehicles A la proposta relativa a l’expedient núm. 378/10 es recorda que l’art. 33.1 del Reial Decret 2822/1998, de 23 de desembre, pel que s’aprovà el reglament general de vehicles disposa que tota persona natural o jurídica que sigui titular d’un vehicle matriculat a Espanya i el lliuri per la seva posterior transmissió a un venedor de vehicles amb establiment obert per aquesta activitat haurà de sol·licitar, dins del termini de 10 dies a comptar des del lliurament, la seva baixa temporal. Si el transmetent incompleix aquesta obligació continuarà sent considerat titular del vehicle transmès als efectes de la legislació sobre trànsit, fins que el vehicle no s’inscrigui a nom d’un altra persona a sol·licitud d’aquesta, tot acompanyant el corresponent document probatori de l’adquisició. Doncs bé, en el cas plantejat, atès que l’art. 95 de la Llei 39/1988, d’Hisendes Locals -aplicable per raons temporals- determina que són subjectes passius de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica les persones físiques i jurídiques i les entitats sense personalitat jurídica de l’art. 33 de la Llei General Tributària de 1963 -aplicable també por raons temporals- i que, llevat que es tracti de la primera adquisició del vehicle, l’impost es merita el primer dia del període impositiu, es conclou que el recurrent tenia la condició de subjecte passiu i obligat al pagament del dit impost relatiu als exercicis de 1997 i 1998, ja que la baixa d’un dels vehicles a que fa referència el cas consta inscrita a la Prefectura Provincial de Trànsit el 30 de desembre de 2002 mentre que l’altre vehicle encara estava inscrit a nom del recurrent. Per la seva part, la proposta corresponent a l’expedient núm. 134/11 reitera el criteri, ja expressat pel Consell Tributari en altres propostes, de que l’existència d’un document privat de compravenda del vehicle, aportat pel recurrent, no es pot admetre com a prova en contrari de la regla prevista a l’art. 94 del text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals segons la qual són subjectes passius de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica les persones físiques, jurídiques i les entitats a que fa referència l’art. 35.4 de la Llei 58/2003, General Tributària, a nom de les quals consti el vehicle al permís de circulació. 2.- Exempció dels vehicles de persones amb discapacitat En relació a l’exempció dels vehicles matriculats a nom de persones amb discapacitat pel seu ús exclusiu, prevista al paràgraf segon de la lletra e) de l’art. 93.1 del text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals de 2004, les propostes referents als expedients núms. 375/10, 9/11 i 42/11 aborden la qüestió de si l’acte de reconeixement d’aquest benefici pot tenir efectes retroactius, vinculats a l’existència dels pressuposts materials de l’exempció –en especial, la discapacitat- respecte de liquidacions fermes i amb independència del moment 10 en què l’interessat hagi formulat la corresponent sol·licitud. Les dites propostes reiteren que la concessió de l’exempció del paràgraf segon de la lletra e) de l’art. 93.1 del text refós no només requereix que el vehicle estigui matriculat a nom d’una persona amb una minusvalidesa igual o superior al 33% i que sigui pel seu ús exclusiu, sinó que també és necessari que es compleixi amb l’exigència formal, establerta per l’Ordenança Fiscal General, segons la qual la petició d’exempció, pel període impositiu de que es tracti, s’ha de formalitzar dins del període d’exposició al públic del padró o de l’ingrès de la quota tributària en voluntària. 3.- Prescripció i notificacions Tractant-se de la impugnació de vàries providències de constrenyiment, la proposta de l’expedient núm. 378/10 assenyala que, en el cas plantejat, no es pot al·legar la falta de notificació de les quotes de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica, ja que una vegada autoliquidat l’impost corresponent al període impositiu en el que determinats vehicles es van donar d’alta al registre de la Prefectura Provincial de Trànsit, les liquidacions dels exercicis següents es van notificar de forma col·lectiva, en els termes previstos per l’art. 124.3 de la Llei General Tributària de 1963, aplicable per raons temporals. 11 Ordenança fiscal núm. 1.3 Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana 1.- Fet imposable i supòsits de no subjecció 1.1.- Diferiment de l’Impost d’acord amb el Capítol VIII del Títol VII de la Llei de l’Impost sobre Societats En l’expedient 101/10 es va plantejar el problema de conèixer si els immobles aportats a una Societat estaven integrats en una branca d’activitat, requisit exigit per calcular l’exempció, per la Disposició Addicional Segona 3 del Text Refós de la Llei de l’esmentat Impost en relació amb l’article 94.2 del mateix. L’aportació tenia per objecte tres locals, a un dels quals se li havia reconegut l’exempció, però no a la resta. La documentació que obra a l’expedient sobre condicions tècnic sanitàries, llicència d’activitat per a la industria de brioixeria i superfície anteriorment afecta a efectes de l’IAE apuntava clarament a que fins al moment de l’aportació l’activitat es desenvolupava exclusivament en el local al que ja s’havia reconegut el benefici fiscal. El Consell va entendre que el concepte fiscal de “branca d’activitat” exigeix que l’activitat econòmica de l’entitat es desenvolupi prèviament en tots els béns transmesos. De la prova practicada va resultar acreditat que només en un dels tres locals transmesos es realitzava l’activitat, per la qual cosa l’exempció només podia beneficiar a aquest local i no als altres dos. En l’expedient 103/10, en canvi, es va examinar l’aportació d’una finca juntament amb altres immobles i el Consell Tributari, davant les proves presentades i, en especial, l’escriptura de constitució de la societat beneficiaria va entendre que, tant des del punt de vista de la societat aportant com de la receptora, el conjunt dels immobles entre els quals es trobava l’indicat constituïa una unitat econòmica i per tant una branca d’activitat. El benefici fiscal es va denegar per l’Institut Municipal d’Hisenda en una ocasió, perquè la societat aportant no s’havia donat de baixa de l’epígraf de lloguer de locals de l’IAE, que era l’activitat empresarial i d’aquí l’oficina gestora deduïa que el que s’havia realitzat era una aportació no dinerària dels immobles i no l’aportació d’una branca d’activitat ja que la transmitent continuava donada d’alta d’aquesta activitat. El Consell va entendre que la baixa de l’IAE no era un requisit exigit pel Text Refós de l’Impost de Societats per concedir el benefici i que el termes en que es realitzava l’aportació, amb assumpció dels deutes hipotecaris, contractes d’arrendament, drets i obligacions laborals de la transmitent demostrava que s’havia transmet en la seva totalitat la branca d’activitat (exp. 29/11). 12 1.2.- Societat patrimonial Com ja s’ha comentat en anteriors memòries, la Disposició Transitòria 24a del Text Refós de la Llei de l’Impost sobre Societats va disposar que no es meritaria l’Impost d’Increment de Valor dels Terrenys en els actes d’adjudicació als socis de societats que haguessin tingut la consideració fiscal de patrimonials, sempre que en els sis primers mesos de l’inici del primer període impositiu que començarà en 1 de gener de 2007 s’adoptés vàlidament l’acord de dissolució amb liquidació i en els següents sis mesos es realitzaran tots els actes o negocis necessaris per a la seva inscripció en el Registre Mercantil. La Societat recurrent en l’expedient 190/10 havia atorgat escriptura pública en la qual es feia constar que l’acord de dissolució amb liquidació s’havia adoptat en 1 de juny de 2007 i l’acord de liquidació i extinció s’havia pres en 7 de desembre de 2007, de sort que aquesta segona fase del procés havia incomplert el termini de sis mesos regulat en la Llei entre l’acord de dissolució i la liquidació definitiva. La recurrent va presentar escriptura notarial de rectificació, en la qual es feia constar que l’acord de dissolució s’havia adoptat en 14 de juny de 2007 i no s’havia recollit així en la primera escriptura per una errada de transcripció. L’escriptura de rectificació havia estat inscrita en el Registre Mercantil. El Consell va proposar l’estimació del recurs. 1.3.- Venda a carta de gràcia La venda a carta de gràcia és una institució peculiar del Dret civil català, en virtut de la qual el deutor d’una obligació, derivada normalment d’un préstec, transmet al seu creditor una finca en garantia d’aquella. El deutor té dret a redimir, és a dir, a recuperar la finca durant un període de trenta anys , si reemborsa al creditor l’import de l’obligació juntament amb altres despeses accessòries, com poden ser interessos o despeses de conservació. En altre cas, el creditor la fa seva definitivament. Com és obvi, la institució és contrària al regle prohibitiu de la lex comissoria que regeix en el Dret comú. La institució es configura a més com a un domini dividit, doncs tant deutor com creditor poden transmetre la seva posició jurídica, com respectius titulars d’un dret de redempció, que és de caràcter real, o d’un domini resoluble, que també es configura com a dret real. Aquest nou i interessant assumpte es va examinar en l’expedient 237/10, el qual partia a més d’una complicada intervenció judicial. En efecte, l’escriptura de venda s’havia atorgat com de venda pura i simple, però a demanda del deutor que pretenia recuperar la finca, el Jutjat, en una sentència molt bé fonamentada, va declarar que la venda peca de simulació relativa i que encobria una compravenda a carta de gràcia, per la qual cosa va concedir al primitiu venedor el dret a recuperar la finca per una quantitat que equivalia a la suma del principal del préstec inicial i els seus interessos. El titular del domini resoluble, que havia de transmetre la finca, era lògicament el subjecte passiu de l’impost, ja que l’operació tenia caràcter onerós. Va recórrer 13 contra la meritació de l’Impost, al·legant que la venda havia estat com a garantia d’un préstec, que la finca mai s’havia transmès efectivament i que la seva titularitat era merament nominal mentre no es retornés el préstec concedit. Sobre el caràcter transmissor de la figura, el Consell Tributari va recollir la doctrina de les Sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 29 de maig de 1991 i 13 de maig de 2010 en les quals s’afirma que en la carta de gràcia hi ha verdadera transmissió del domini erga omnes e inter partes a diferència d’altres figures, com la difucia cum creditore, la qual en la configuració atribuïda en Dret comú no produiria efectes transmissors entre deutor i creditor fiduciaris. Determinat que la institució produïa efectes de transmissió del domini i que, per tant, es trobava subjecta a l’Impost, el Consell es va plantejar el problema de com havia de ser la base imposable. Per una part, no havia regle específic sobre aquest punt ni en la Llei ni en les Ordenances fiscals. Per altra, semblava injust liquidar sobre la base del valor cadastral, com en termes generals estableix l’article 107 de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, ja que el que es transmet no és un domini ple, sinó un domini dividit de contingut resoluble. El Consell va observar que l’article 107 del Text Refós utilitza el valor cadastral de l’immoble no només com a base imposable, sinó com a element de referència per a la determinació de la base imposable, com succeeix en drets limitats, tals com els drets de vol, superfície o usdefruit. Va deduir que si en alguns casos la Llei fiscal permetia tenir en compte la naturalesa i contingut dels drets segons criteris de Dret civil, això era també possible per analogia en el present cas, analogia d’altra banda no prohibida per l’article 14 de la Llei General Tributària, ja que aquest només l’exclou per determinar el fet imposable i qualssevol beneficis fiscals. Sota aquest criteri, va decidir aplicar el que disposa l’article 323 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya que, en defecte d’una altra valoració, atribueix al domini gravat un valor equivalent a les dos terceres parts del valor de la propietat lliure de gravamen. En conseqüència, va informar que la transmissió del domini resoluble havia de tributar sobre la base de les dos terceres parts del valor cadastral. 1.4.- Venda forçosa En l’expedient 373/10 es va examinar la data de meritació de l’Impost en els casos de venda forçosa. Es va recollir la doctrina de les Sentències del Tribunal Suprem de 6 de setembre de 2001 i 21 de juliol de 1005, segons la qual “el acta o resolución judicial aprobatoria del remate reúne, por sí sola, todos los condicionantes necesarios para su estructura formal, por las personas intervinientes y por su contenido material para la plasmación en este acto jurisdiccional de los dos elementos que en el plano “ius privatista” integran el título y el modo de adquisición del dominio”. 14 2.- Exempcions En l’exercici examinat només es va contemplar un cas d’exempció, concretament, el sol·licitat per una Fundació en relació amb una adquisició mortis causa gravada per aquest impost (exp. 54/11). L’entitat complia els requisits subjectius de l’exempció, però la concessió d’aquesta quant als tributs locals està condicionada per l’article 15.4 de la Llei 49/2002 de 23 de desembre que estableix la càrrega que les entitats sense fins lucratius comuniquin a l’Ajuntament l’exercici de l’opció pel règim fiscal especial davant l’Agència Estatal Tributària. Per altra part, l’apart 3 de l’article 1 del Reglament aprovat per RD 1270/2003 de 10 d’octubre, estableix que el benefici fiscal s’aplicarà al període impositiu que finalitzi amb posterioritat a l’exercici de l’opció, el que ha d’entendre’s referit a la totalitat dels requisits exigits. La transmissió mortis causa es va causar en 30 de juny de 2008, i la comunicació a l’Ajuntament es va produir en 18 de març de 2009, per la qual cosa va produir efecte en relació amb els fets imposables ocorreguts en 2009, però no amb anterioritat. En conseqüència, es va desestimar el recurs. 3.- Bonificacions 3.1.- Bonificació per raó d’habitatge habitual El Consell ha mantingut el criteri ja manifestat en exercicis anteriors que l’article 108.4 del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals habilitava als Ajuntaments per regular no només els aspectes substantius de la bonificació per transmissió mortis causa de l’habitatge habitual, sinó també els aspectes formals, entre els quals l’Ajuntament de Barcelona va imposar en les seves Ordenances fiscals el requisit que la bonificació es sol·licités dintre del termini establert per practicar autoliquidació. En conseqüència, no poden gaudir de bonificació les autoliquidacions no presentades o presentades fora de termini (exp. 20/10). La falta d’autoliquidació no pot aprofitar-se de la practicada per un altre parent per altra meitat indivisa de la mateixa finca (exp. 350/10). Tampoc eximeix d’aquest requisit la suposada negligència d’un mandatari (exp. 64/11), ni produeix l’efecte desitjat l’autoliquidació presentada després d’haver-se iniciat expedient sancionador per falta de presentació en termini (exp. 65/11) o l’escriptura en que es conté la sol·licitud presentada a l’Ajuntament a requeriment d’aquest per haver transcorregut el termini legal (exp. 360/10). També s’ha mantingut el criteri que l’habitatge no perd el caràcter de residència habitual quan el causant ha hagut de traslladar-se a una residència o al domicili dels fills per motius de salut (exp. 44/11). S’ha de tenir en compte que les Ordenances Municipals, des de l’exercici 2009, limiten aquesta absència a dos anys. En els expedients 269-273/10, la transmissió hereditària afectava a diversos cossos de l’edifici comunicats entre si on habitaven diversos membres de la 15 família. L’Institut Municipal d’Hisenda va aplicar la bonificació només a un d’ells on constava empadronat el causant i la va desestimar quant als restants edificis i pisos, criteri compartit pel Consell donat que segons l’article 16 de la Llei 4/1996, de 10 de gener, del Padró Municipal d’Habitants, que va modificar la Llei 7/1985 de Bases del Règim Local: “1.-El Padrón municipal es el registro administrativo donde constan los vecinos de un municipio. Sus datos constituyen prueba de la residencia en el municipio y del domicilio habitual en el mismo. Las certificaciones que de dichos datos se expidan tendrán carácter de documento público y fehaciente para todos los efectos administrativos.” 3.2.- Bonificació per transmissió mortis causa del local afecte a activitats empresarials o professionals En aplicació de l’article 108.4 del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals l’Ordenança fiscal corresponent de l’Ajuntament de Barcelona va reconèixer una bonificació del 95% a les transmissions mortis causa a favor del cònjuge, ascendents i descendents de locals afectes a activitats empresarials o professionals exercides a títol individual. Els recursos presentats amb fonament en aquesta bonificació pretenen que aquesta s’estengui a tots els locals que constituïssin objecte de l’activitat d’arrendament exercida pel causant. El Consell Tributari ha rebutjat que en aplicació d’aquesta bonificació hagin d’aplicar-se criteris interpretatius basats en l’Impost sobre la Renda, en l’IAE o en l’Impost de Successions i Donacions, ja que es tracta d’una regla establerta únicament en l’Ordenança municipal. Ha distingit entre local afecte a l’activitat, com local des d’on s’exerceix l’activitat empresarial i locals objectes de l’activitat, que són els objectes d’arrendament, per denegar la bonificació a aquests últims (exps. 367/10, 370/10, 371/10 i 372/10). 4.- Base imposable i període de tinença 4.1.- Base imposable En l’expedient 71/10 es va plantejar el problema de valoració d’una finca de la qual s’havia segregat una petita superfície que va ser cedida gratuïtament a l’Ajuntament. L’IMH va liquidar pel valor cadastral, però el Consell va entendre que després de la segregació la finca resultant no tenia valor cadastral i, per aplicació del que disposa el paràgraf tercer de l’article 107.2.a) del TRLRHL va proposar anul·lar la liquidació i practicar els tràmits oportuns perquè es fixés un nou valor cadastral. En un cas de transmissió de la nuda propietat a favor de l’usufructuaria, es va determinar que el valor d’aquélla no era el valor que tenia en el moment de la seva adquisició (que en el seu cas hagués hagut de ser tingut en compte per a una hipotètica consolidació del domini), sinó el valor real del dret en el moment de la transmissió (exp. 215/10). 16 4.2.- Període de tinença El Consell ha mantingut la doctrina que en les transmissions mortis causa la data de meritació de l’impost i la de transmissions anteriors de la mateixa naturalesa, és la data de la defunció del causant o, en el seu cas, la de compliment d’alguna condició suspensiva, però no la de l’escriptura d’acceptació d’herència, ja que l’acceptació té efectes retroactius. No obstant, en l’expedient 41/11, el tema es complicava, perquè en les escriptures atorgades per acceptar l’herència o declarar un pacte de sobrevivència segons el dret català els interessats es contradeien a si mateixos, de sort que en cada cas al·legaven títols no coincidents. El Consell va adoptar la solució d’atenir-se al que s’havia inscrit en el Registre de la Propietat. En el cas d’haver-se acceptat l’herència en virtut d’un dret de transmissió, hi ha dues transmissions i cadascuna d’elles té la seva data inicial de període, en la defunció dels respectius causants (exps. 269/10 a 272/10). En un cas de renúncia d’herència a favor de persona determinada es va entendre igualment que havia dues transmissions, produïda una d’elles en la data de la defunció del causant i l’altra en la data de l’escriptura de renúncia (exp. 40/11). 5.- Sancions L’Ordenança Municipal corresponent a aquest Impost ha establert el sistema d’autoliquidació, tal com autoritza l’article 110.4 del TRLHL. En l’expedient 209/10 es va sancionar la falta de liquidació i ingrés de les liquidacions procedents, malgrat que els interessats adduïen que s’havia presentat l’escriptura a l’Ajuntament. Aquesta presentació l’havia efectuat un altre dels obligats tributaris. El Consell Tributari va informar a favor de l’existència d’infracció tributària, que va qualificar a més d’ocultació, d’acord amb l’article 184.2 LGT, ja que la presentació per altre obligat no supleix l’obligació del titular directe d’una obligació tributària. En l’expedient 182/10 l’interessat al·legava que en comptes de sanció s’havia d’aplicar el recàrrec per declaració extemporània, el que no era admissible doncs l’ingrés de l’autoliquidació es va practicar després que l’Ajuntament hagués practicat liquidació d’ofici i notificat l’inici d’expedient sancionador. Es va reiterar la doctrina de què la diligència deguda del contribuent exigeix practicar l’autoliquidació i ingressar l’impost en temps i forma. En coherència amb aquesta doctrina, també s’ha determinat que la declaració de la transmissió sense l’autoliquidació que preceptuen les Ordenances municipals de Barcelona no eximeix de responsabilitat, que en aquest cas (exp. 76/11) es va limitar a la imposició del recàrrec del 5%. 17 En l’expedient 345/10 es va plantejar la procedència de la reducció del 30% de la sanció, regulada a l’article 187.1.d) de la Llei General Tributària, en un cas de comprovació limitada i la seva compatibilitat amb la reducció del 25% prevista en l’article 188.3 de la pròpia Llei. El Consell va acceptar que es reduís el primer percentatge, ja que l’esmentat article 187.1.d) LGT preveu que s’entendrà produïda la conformitat sempre que la liquidació resultant no sigui objecte de recurs o reclamació economicoadministrativa. Quant a la reducció addicional del 25% la va condicionar a que la interessada procedís a ingressar l’import restant de la sanció, una vegada notificat, en la forma i terminis establerts a l’article 188.3.a) de l’esmentada Llei. En matèria dels elements subjectius de la infracció s’ha mantingut la tesi de la simple negligència i no de l’animus defraudandi com a fonament de la sanció. En el cas examinat en l’expedient 48/11, l’aportació de finques del recurrent a una societat no podia considerar-se aportació de branca d’activitat, perquè no reunia aquestes característiques, ni l’aportant, persona física, duia comptabilitat conforme al Codi de Comerç, ni disposava de local o personal dedicat exclusivament a aquesta activitat, pel que tampoc podia apreciar-se una interpretació raonable de la norma. 6.- Questions procedimentals En l’expedient 381/10 es va anul·lar la liquidació, que havia estat practicada pel procediment de comprovació limitada previst als articles 136 i següents de la LGT per no haver-se donat tràmit d’al·legacions a l’interessat conforme al que disposa l’article 138.3 de l’esmentada Llei. Un problema informàtic no va permetre durant uns dies efectuar l’ingrés de les autoliquidacions per aquest Impost. L’Institut Municipal d’Hisenda no va prendre l’acord de declarar inhàbil l’esmentat període, però de facto va concedir una moratòria a alguns contribuents, per la qual cosa el Consell va considerar més equitatiu i acord al principi d’igualtat, anul·lar el recàrrec que s’havia imposat en el cas recorregut (exp. 72/10). 18 Ordenança fiscal núm. 1.4 Impost sobre activitats econòmiques La constant, i dràstica, disminució del nombre de recursos deduïts en relació a l’Impost sobre Activitats Econòmiques que es ve observant en els darrers anys, com a conseqüència dels canvis introduïts per la Llei 51/2002, de 27 de desembre a la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, i en especial, per l’amplitud de les exempcions d’aquest impost que aquesta reforma establí, s’ha vist confirmada durant l’exercici 2011, període en el qual aquest Consell Tributari només ha hagut dictaminar, com l’any anterior, quatre expedients dels sis tramitats al respecte, doncs dos d’aquests varen ser objecte d’informe favorable a la proposta de l’Institut Municipal d’Hisenda, sense ulteriors consideracions. D’altra banda, des del punt de vista jurídic, cap dels quatre expedients dictaminats ha plantejat rellevància especial. En efecte, d’aquests quatre expedients, dos d’ells (l’expedient 133/11 i el 146/11) s’han resolt exclusivament amb criteris de caràcter general: el primer per ser extemporani el recurs deduït, i l’altre per plantejar senzillament una qüestió relativa a la prescripció del dret de l’administració per a determinar el deute tributari. Els dos altres expedients, per bé que suscitaven extrems més específics de l’Impost sobre Activitats Econòmiques, les qüestions que plantejaven ja havien estat a bastament tractades per aquest Consell Tributari en molts d’altres expedients i donat compte puntual en anteriors Memòries. Ens referim, en primer lloc, a la qüestió plantejada per l’expedient 83/11 relativa a la interpretació de les tarifes de l’impost als efectes de determinar la concreta incorporació a la matrícula de l’activitat corresponent (en aquest cas la venda al detall d’articles de vestir duta a terme en espais cedits en grans magatzems, essent el titular de l’activitat considerada distint del titular d’aquests). Doncs bé, com ja ha tingut ocasió de senyalar aquest Consell Tributari, aquesta qüestió correspon inequívocament a la gestió censal del tribut, resultant per tant necessari procedir a la desestimació dels recursos que la plantegin (com fou el cas del aquí indicat), atès que, en virtut de l’article 91.2 del Text Refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (TRLRHL), la competència al respecte correspon a l’Administració Tributària de l’Estat. En segon lloc, ens referim a la qüestió plantejada per l’expedient 170/11 sobre l’exempció recollida a l’article 82.1.b) del TRLRHL de la qual gaudeixen els subjectes que iniciïn l’exercici d’una activitat, durant els dos primers períodes impositius; exempció que, com és sabut, el propi article indicat disposa que només beneficia els supòsits d’inici material i real d’una activitat, i no els d’un mer canvi de titularitat d’una activat preexistent, com era el cas considerat en l’expedient referit (un canvi en la forma jurídica de la titularitat de l’activitat 19 hotelera que ja es venia duent a terme en un local determinat i, en última instància, pels mateixos subjectes jurídics). 20 Ordenança fiscal núm. 2.1 Impost sobre construccions, instal·lacions i obres 1.- Fet imposable En l’expedient 15/11, l’entitat recurrent argumenta, en essència que es tracta de construcció al Port de Barcelona, trobant-se subjecta a autoritzacions estatals i de l’Autoritat Portuària, però no a cap regulació urbanística que justifiqui que l’Ajuntament de Barcelona hagi de concedir llicència d’obres, per la qual cosa falta un dels elements que conformen la definició del fet imposable tant de la taxa de serveis urbanístics com de l’impost sobre construccions, instal·lacions o obres. El Consell Tributari examina la necessitat d’intervenció municipal en la matèria de protecció mediambiental i en la de concessió de llicència d’obres en territori de domini públic administrat per l’Autoritat Portuària, examen del qual no resulta exempció de competències municipals. S’analitza detalladament i es transcriu la Sentència del Tribunal Constitucional 77/1984 de 3 de juliol, en el seu fonament jurídic 2, i concretament a la seva referència a les normes urbanístiques del Pla General Metropolità de Barcelona sobre usos i edificació al Puerto de Barcelona. Conclou textualment, en el fonament de dret vuitè de la proposta dient: «El artículo 2.1 de la Ordenanza fiscal municipal número 2.1, reguladora del Impuesto sobre construcciones, instalaciones y obras, delimita su hecho imponible en la siguiente forma: “Constituye el hecho imponible la realización de cualquier construcción, instalación u obra para la que se exija la obtención de la correspondiente licencia de obras o urbanística, se haya obtenido o no dicha licencia, siempre que la expedición corresponda al Ayuntamiento”. Dado que el concepto determinante del hecho imponible no ha de entenderse sólo como una mera licencia de obras, que se ha concedido, sino como una licencia urbanística, en la cual se comprenden también aspectos medioambientales, es obvio que el Ayuntamiento de Barcelona ha ejercido las competencias que legalmente tiene reconocidas y que no puede decirse de ellas, sin ignorar la Ley, que su actividad es innecesaria.» Finalment el Consell Tributari, quant a l’al·legació de l’entitat recurrent de què la instal·lació de la qual es tractava ja formava part del concepte d’ordenació territorial que sostrau a la competència municipal l’atorgament de llicència d’obres i, per tant, a la generació del fet imposable de l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres, ens diu textualment el Consell: <