Consell Tributari
Expedient: 39/3
El Consell Tributari, reunit en sessió de 10 de setembre de 2003, coneixent
del recurs presentat per C., S.A., ha estudiat la proposta elaborada pel ponent designat a
aquest efecte, adoptant el següent acord:
ANTECEDENTS DE FET
Únic.- C., SA interposa recurs contra resolució que desestima la sol·licitud
de devolució d’ingressos indeguts efectuats per la liquidació del segon semestre de 1998
de la taxa de clavegueram, referència TC-1999-2-03-..., d’import 2.422.958 ptes,
al·legant la nul·litat de la liquidació ja que la mateixa resulta incomprensible en
multiplicar dos quantitats sense indicar el seu origen i fonamentació legal, i tenint en
compte que la taxa s’ha de fonamentar en la contraprestació d’un servei, en aquest cas el
manteniment de la xarxa de clavegueram, mentre que el càlcul del seu import s’ha fet en
funció del consum de l’aigua realitzat per la recurrent sense tenir en compte que no tota
l’aigua que utilitza s’aboca a la claveguera, sinó que la major part va destinada al
producte final de la seva activitat, per la qual cosa l’import liquidat és molt superior al
cost del servei.
FONAMENTS DE DRET
Primer.- L’Ordenança fiscal reguladora de la taxa de clavegueram en
l’exercici de 1998 estableix que el fet imposable està determinat per la prestació dels
serveis de vigilància especial, neteja, explotació, conservació i desenvolupament de la
xarxa municipal de clavegueram, amb independència en tots els casos de la intensitat i
la freqüència de la seva utilització. És a dir, el fet imposable es configura en relació amb
els serveis necessaris per a posar a disposició dels ciutadans la xarxa de clavegueram i
la possibilitat de la seva utilització, ja que es tracta d’una taxa exigible per la prestació
de serveis públics municipals i no per la utilització privativa del domini públic. Per tal
motiu, el fet imposable consisteix precisament en la prestació del servei de
clavegueram, és a dir, que es posi a disposició de tots el consumidors d’aigua, amb
1
independència, tal i com diu l’Ordenança, de la intensitat i freqüència de la seva
utilització.
Segon.- En segon lloc, s’ha de tenir en compte que l’equilibri necessari entre
el cost real o previsible del servei prestat i l’import de la taxa establerta, realçat per la
prohibició que la recaptació superi el citat cost, segons estableix expressament l’article
24.2 de la Llei 39/1988, reguladora de les hisendes locals, fa referència a la recaptació i
cost totals de la taxa, cosa que és especialment predicable en el present cas, ja que es
tracta de la prestació d’un servei e caràcter general per a tot el municipi, i d’un cost
d’impossible imputació individual. Així ho estableix la jurisprudència, entre altres, la
sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 29 de novembre de 1991,
quan diu que “la reiteració legal d’aquest criteri, que determina com a límit màxim de
l’import estimat de les taxes el cost real conegut o previsible del servei o activitat
(“base imposable de la taxa”, “límit màxim infranquejable de la recaptació total que
s’obtingui” segons autoritzades expressions doctrinals) es converteix així en un dels
elements del tribut...”. Per això, s’ha de concloure que sempre que l’import global de la
taxa no superi el cost del servei, justificat en els estudis i documents que exigeix
l’article 25 de la Llei 39/1988, aquest està justificat en aquest aspecte, sense que sigui
necessària la comparació individualitzada entre costos i servei, que d’altra banda són un
càlcul impossible en un servei de tipus general com el de manteniment i conservació del
clavegueram, en el qual és impossible conèixer els abocaments que efectuen els
diferents usuaris.
Tercer.- Establert aquest principi, la doctrina i la jurisprudència han resolt
també les qüestions relatives a la quantificació individualitzada de l’import de la taxa a
càrrec de cada usuari. La naturalesa tributària d’aquesta taxa exclou la seva consideració
com a preu o contraprestació per la prestació d’un servei, no obstant la confusió que
aporta la dicció literal de l’art. 26 de la Llei General Tributària, segons ha assenyalat el
Tribunal Constitucional en pronunciar-se sobre la naturalesa no tributària del preus
públics. És d’interès citar la sentència 43/1991, de 27 de febrer de 1991, de la Sala de
Revisió del Tribunal Suprem (recurs 442/1989), quan diu que “per a la fixació de les
tarifes de les taxes les característiques de les quals ho permetin s’ha de tenir en compte
la capacitat econòmica de les persones que han de satisfer-les, element patrimonial que,
a part de permetre la convivència dins el sistema de les citades taxes, té en compte la
consideració dels costos i introdueix un factor d’estabilitat en el si d’aquest tribut,
2
susceptible d’eludir, concretament en la taxa del clavegueram, la dificultat de calcular la
mitjana exacta de la tarifa amb les seves especials característiques, acudint a altres
sistemes de proporcionalitat” (citada en STS Castella la Manxa de 9 de desembre de
1993). De la mateixa manera es pronuncia, entre altres, la sentència del Tribunal
Suprem d'1 d’octubre de 1994 (Art. 7.557). I en tal sentit, l’article 24.4 de la Llei
reguladora de les hisendes locals estableix la possibilitat de preveure criteris genèrics de
capacitat econòmica per a la determinació de la quantia de les taxes.
Quart.- En el present cas, en primer lloc, és evident que es realitza el fet
imposable d’una taxa correctament delimitada en l’Ordenança fiscal d’aplicació amb
arranjament a la normativa vigent, cosa que per altra banda no nega la interessada; i en
segon lloc, és igualment clar que la base imposable establerta en l’Ordenança fiscal
resulta així mateix ajustada a dret, d’acord amb les consideracions exposades en els
fonaments anteriors. L’adopció del consum d’aigua com a base imposable no suposa
cap contradicció amb al configuració del fet imposable, que és la prestació del servei
“amb independència de la intensitat de l’ús o utilització”. I això perquè existeix una
relació directa entre el consum i potencialitat de l’ús, no ús efectiu, del servei la
prestació del qual origina la taxa. El consum d’aigua com a base imposable suposa
introduir un factor d’estabilitat en la consideració dels costos del servei que s’ha de tenir
en compte per a la quantificació individualitzada de la taxa d’acord amb el principi de
capacitat econòmica, susceptible d’eludir les dificultats de càlcul exacte del cost
individualitzat, en la línia assenyalada pel Tribunal Suprem precisament en relació amb
la taxa de clavegueram en la sentència citada en l’anterior fonament jurídic. Tal consum
és un índex de capacitat econòmica expressament mencionat en l’article 24.4 de la Llei
d’hisendes locals, i en aquest cas concret constitueix un element que indica la capacitat
econòmica de l’empresa, pel fet de ser demostratiu de la seva producció industrial, amb
independència de l’abocament real a la xarxa de clavegueram, per altra banda
d’impossible comprovació. En conseqüència s’ha de considerar ajustada a dret la
liquidació practicada.
Cinquè.- Pel que fa a la pretesa falta de motivació de la liquidació, s’ha de
dir que aquesta conté tots els elements necessaris per a la seva validesa, ja que a més
d’incloure les dades relatives al subjecte passiu, domicili, lloc de l’activitat i import
liquidat, consigna el cabal d’aigua utilitzat i la tarifa aplicable segons l’Ordenança
3
fiscal, necessaris per a la determinació de la quota, complint amb això els requisits de
motivació establerts per l’article 124 de la Llei General Tributària.
Per tot això, i coincidint amb l’informe de l’Institut Municipal d’Hisenda,
ES PROPOSA
DESESTIMAR el recurs interposat.
4