Consell Econòmic i Social de Barcelona
Memoria Socioeconòmica de Barcelona 2006
Crèdits            2
Presentació: Rosa Virós, Presidenta del CESB       3
Introducció: Artur Saurí, degà del Col·legi d’Economistes      4
Capítol 1. Situació econòmica l’any 2006
 
 1.1 Marc econòmic internacional        8 
 1.2 Situació econòmica a Espanya        13 
 1.3 Situació econòmica catalana        19 
 1.4 L’activitat econòmica a la ciutat        24 
Capítol 2. Mercat laboral 2006
 
 2.1 Evolució de la població activa        31 
 2.2 Evolució de l’ocupació         32 
 2.3 Població aturada         35
 2.4 Contractació          39 
 2.5 Prestacions per desocupació        42 
 2.6 Sinistralitat laboral         42 
 2.7 Les polítiques actives per a l’ocupació       43       
 2.8 Mediació, negociació i baixos salaris       60
 2.9 Anàlisi dels salaris baixos a Catalunya        64
Capítol 3. Qualitat de vida
 
 3.0 Monogràfic. Perfil de la ciutat per districtes      67 
 3.1 Població i immigració 2006        74 
 3.2 Educació i formació. Dades del fracàs escolar a Barcelona     76
 3.3 Cultura i oci          80 
 3.4 Medi ambient i sostenibilitat        81
 3.5 Mobilitat          81 
 3.6 Benestar social         84
 3.7 Percepció de la ciutat         89 
 3.8 Habitatge           90 
        
Capítol 4. Perspectives 
	
	 <La plataforma de transport del delta del Llobregat. Miquel Valls    96
	 <La Síndica de Greuges, pels drets i les llibertats dels ciutadans. Pilar Malla   100
	 <L’habitatge a Barcelona. La cerca de respostes al problema dels preus i a les noves 
  necessitatssocio demogràfiques. Antón Costas      104 
 <L’atenció a la dependència a Espanya. Reptes del futur. 
  Gösta Esping-Andersen i Sebastià Sarasa      110
	 <El repte de la millora dels resultats del sistema educatiu. Joaquim Prats   115
	 <Empreses, canvi climàtic i ciutat. Alba Cabañas      118
	 <El sindicalisme davant els nous escenaris i les noves polítiques. Dionís Oña, i Llorenç Serrano 119
Capítol 5. Prospectives
 <Activitat econòmica         122
 <Mercat de treball         123
 <Qualitat de vida          125
Versió en castellà
 
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Crèdits 
La Memòria Socioeconòmica de Barcelona 2006 ha estat aprovada per la Comissió Executiva del Consell Econò-
mic i Social de Barcelona de 22 de juny de 2007.
Presidenta: Rosa Virós
Vicepresident(e)s: Àngel Crespo, CCOO del Barcelonès, Montserrat Ballarín, Ajuntament de Barcelona, Neus 
      Munté, UGT de Catalunya, Agustí Bonavia, FTN
Secretari general: José A. Fernández
El grup de treball ha estat format per: Agustí Bonavia, Vicenç Tarrats, José Miguel Beneroso, Neus Munté, Lluís 
Viñas, Pilar Solanes, Dolors Cotrina, José A Fernández i Pascual Bayarri
 
Amb la supervisió i col·laboració extraordinària del degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Artur Saurí
 
Recollida de dades i redacció dels capítols I, II i III: 
Gabinet Tècnic de Programació i Barcelona Economia, Ajuntament de Barcelona.
Consell Municipal de Benestar Social de Barcelona, Ajuntament de Barcelona. 
Amb la participació de: 
Gabinets tècnics i departaments de formació de CC.OO., UGT i FTN; Barcelona Activa, Consell de la Formació 
Professional i Consell Municipal de Persones amb Discapacitat de Barcelona, de l’Ajuntament de Barcelona; 
CIDEM, Servei   d’Autoempresa i Servei d’Ocupació (SOC), de la Generalitat; i Delegació provincial de l’INEM.  
I la Secretaria Tècnica del CESB.
Col·laboracions especials per al capítol 4:
<Miquel Valls, president de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona.
<Pilar Malla i Escofet, síndica de Greuges de Barcelona.
<Antón Costas, catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona. Director del Llibre Blanc de 
        l’habitatge a Barcelona.
<Gösta Esping-Andersen i Sebastià Sarasa, Universitat Pompeu Fabra.
<Joaquim Prats, president del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu.
<Alba Cabañas Varales, directora del Departament de Medi Ambient.
     Foment del Treball Nacional.
<Dionís Oña i Martín, secretari de Medi Ambient i Salut Laboral de la UGT de Catalunya, i Llorenç Serrano i 
        Giménez, secretari de Salut, Ambient i Treball de CC.OO. de Catalunya.
  
Direcció editorial i coordinació: José A. Fernández 
Memória Socioeconómica de Barcelona
Disseny: sSB. 
Maquetació: David Corral
Impressió: Ajuntament de Barcelona. Imatge i Producció Editorial
Imprés en paper ecològic
D.L.: 
www.bcn.cat/cesb
Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Presentació
Rosa Virós i Galtier, Presidenta del Consell Econòmic i Social de Barcelona
El CESB presenta aquest any la Memòria Socioeconòmica de Barcelona 2006 amb l’objectiu, com sempre, de 
donar a conèixer les principals dades socioeconòmiques i ocupacionals a la nostra ciutat. 
Crec que aquesta memòria manté l’esperit de millora constant per part del CESB i de les persones i institu-
cions que hi han col·laborat amb anàlisi i propostes.
De fet, pretén anar més enllà d’una simple presentació i recollida de les dades relatives a l’activitat econòmi-
ca, el mercat de treball i els indicadors de qualitat de vida de la ciutadania, per la qual cosa també inclou elements 
de prospectiva amb relació als reptes cabdals que Barcelona ha de resoldre o millorar substancialment, com ara 
el fracàs escolar, la plataforma aeroportuària o l’habitatge.
La Memòria Socioeconòmica de Barcelona contextualitza l’activitat econòmica de la ciutat en els marcs inter-
nacional, d’Espanya i de Catalunya, un exercici ambiciós però necessari per entendre les coordenades on es mou 
Barcelona. 
Amb relació al mercat de treball, cal destacar que les dades procedents dels registres oficials d’afiliació a 
la Seguretat Social, atur i contractació presenten un millor comportament que les de població activa i ocupació, 
segons l’EPA. 
La nota més negativa és el preocupant increment de l’accidentalitat després de la reducció que va experimen-
tar en els exercicis econòmics anteriors. En aquest mateix capítol s’inclouen les polítiques actives adreçades al 
foment de l’ocupació, el manteniment i creació d’empreses i cooperatives i l’R+D, gestionades a la ciutat per les 
organitzacions que constitueixen el CESB i pels diferents organismes de la Generalitat.
L’apartat de qualitat de vida conté les dades de població, habitatge, cultura, ensenyament, medi ambient, mo-
bilitat i serveis socials. Cal destacar com a novetat el monogràfic sobre el perfil sociodemogràfic de la població 
de Barcelona per districtes, que ens dóna una visió força precisa de la diversitat territorial de la ciutat. També 
s’ha aprofundit en l’apartat d’habitatge, atesa la importància que aquesta qüestió té per als habitants de la ciu-
tat. Finalment, fem especial èmfasi en l’apartat d’educació i formació, que aquest any conté, a més de les xifres 
habituals de matriculació, dades sobre el nivell de fracàs escolar a la ciutat i avança una relació de les polítiques 
creades i posades en pràctica per pal·liar-lo. 
 
En el capítol de perspectives s’aborden sis temes d’interès per a la ciutat: la visió de la Cambra de Comerç 
sobre la situació de la plataforma aeroportuària de Barcelona, el paper de la Sindicatura de Greuges de la ciutat, 
la situació de l’habitatge segons el Llibre Blanc presentat recentment, la creació de llocs de treball en relació amb 
la Llei de dependència, el fracàs escolar a Catalunya i les seves possibles solucions i, finalment, el posicionament 
dels agents socials sobre el medi ambient.
En el darrer capítol, els agents econòmics i socials que formen el CESB fan la seva anàlisi i formulen propos-
tes de futur.
Hem d’agrair la supervisió de la Memòria que ha portat a terme Artur Saurí, nou degà del Col·legi d’Economistes 
de Catalunya, que ens aporta, com els seus antecessors, el rigor del seu coneixement professional i contribueix 
a situar la Memòria Socieconòmica de Barcelona com un element de referència per a l’anàlisi de la realitat bar-
celonina.
3 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Introducció
Artur Saurí, Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
L’any 2006 va tornar a ser un bon exercici per a l’economia mundial, amb un creixement superior al de 2005 
i el segon en magnitud des de l’any 2000. Segons el Fons Monetari Internacional (FMI), el PIB va experimentar 
un augment d’un 5,4% en termes globals, mentre que el 2005 va ser del 4,9%. Aquest comportament positiu va 
ser generalitzat, però cal remarcar que el dinamisme dels països emergents va ser clarament superior, amb els 
casos destacats, un vegada més, de la Xina i de l’Índia. El conjunt de països emergents i en desenvolupament van 
registrar un creixement d’un 7,9% durant el 2006, taxa que es va situar en el 9,4% en el cas del continent asiàtic. 
La Xina, per exemple, va experimentar una pujada del seu PIB d’un 10,7%. El dinamisme també es va mantenir 
a un ritme elevat a l’Amèrica Llatina, en particular a l’Argentina i Mèxic. D’altra banda, entre els grans països in-
dustrialitzats cal assenyalar la recuperació i les bones perspectives de la Unió Europea i del Japó, mentre que als 
Estats Units el creixement es va estabilitzar en taxes superiors a les dels anteriors. Es pot apuntar, al respecte, 
que el PIB de les economies avançades va experimentar globalment un increment d’un 3,1%, mentre que el 2005 
va ser del 2,5%. Dins d’aquestes, els Estats Units van créixer un 3,3%, l’eurozona un 2,7% i el Japó un 2,2%.
Amb tot, aquesta bona marxa de l’economia mundial va continuar sense beneficiar els països més pobres, als 
quals sembla que no arriben els beneficis de la globalització, palpables a escala mundial. Una dada poc optimista 
al respecte és que durant el 2006 els ajuts al desenvolupament dels països pertanyents a l’OCDE van patir una 
contracció d’un 5,1%. A més, el volum d’ajuts concedits per aquests països va representar un 0,3% de la seva 
renda nacional bruta (RNB) acumulada, lluny del 0,7%, objectiu fixat per l’ONU. Cal, per tant, posar en marxa un 
ventall de mesures, ja prou estudiades, que permetin a aquests països sortir de la pobresa.
En paral·lel al fort ritme d’expansió de l’economia mundial, el comerç internacional va continuar creixent al 
llarg de l’any 2006 a una taxa elevada, del 9,2% en volum, gairebé el doble que la de l’economia. És evident que 
l’obertura dels mercats i la major competència que aquest fet genera, és a dir la globalització, en són causa di-
recta i, consegüentment, és interessant mantenir aquest procés. Ara bé, no tothom en surt beneficiat, atès que 
hi ha sectors productius dels països industrialitzats, i també col·lectius salarials, per als quals l’increment de la 
competència té efectes desfavorables. La reacció immediata és demanar la restauració de barreres al comerç, 
a través de l’adopció de polítiques proteccionistes. Tanmateix, la manera d’evitar aquest retrocés en el procés 
globalitzador és procurar pal·liar aquests efectes desfavorables mitjançant polítiques adequades, dirigides tant 
a debilitar els arguments dels lobbies empresarials proteccionistes, com a compensar els perjudicis sobre els 
treballadors per mitjà de polítiques actives que facilitin la recol·locació.
Un tret que va continuar caracteritzant el bon comportament generalitzat de l’economia mundial el 2006 va 
ser la contenció en l’augment dels preus. La pujada dels preus al consumidor –índex de preus al consum (IPC)– es 
va mantenir en l’àmbit internacional al mateix nivell que el 2005, com també a la Unió Europea i a la zona euro, 
i va enregistrar, fins i tot, un lleuger descens d’un parell de dècimes als Estats Units. La novetat més destacada, 
si pot merèixer aquesta qualificació, és que el Japó va experimentar un increment de l’IPC, després d’anys de 
descensos, tot i que la pujada va voltar el zero. 
Certament, la contenció dels preus es va produir en un context de tensions alcistes en els preus de les pri-
meres matèries. Les matèries industrials van créixer, segons l’índex The Economist, un 46,1%, arrossegades, 
en bona part, per la pujada d’un 62,0% dels metalls. Aquests estan enregistrant increments significatius des de 
l’estiu de 2003. Per la seva banda, el preu del petroli en la varietat brent del mar del Nord va augmentar un 21,6%, 
taxa inferior, això no obstant, al 44,8% de 2005. Al respecte, cal recordar els nivells rècord superiors a 70 dòlars/
barril assolits durant l’estiu de 2006, fruit de les tensions geopolítiques a l’Orient Mitjà.
Dins d’aquest conjunt relativament optimista cal mencionar que l’element negatiu van ser els desequilibris 
en les balances per compte corrent, que van ser, i són, més grans que mai. En canvi, el creixement dels ingres-
sos fiscals, conseqüència de la bona marxa de l’economia, va comportar que es continuessin reduint els dèficits 
públics. D’altra banda, un tret que va continuar present en el sistema econòmic mundial va ser l’abundància de 
liquiditat, la qual cosa explica tant el baix nivell dels tipus d’interès com l’alça induïda dels preus dels actius reals, 
l’habitatge en particular, així com dels mercats borsaris. En aquest sentit, cal assenyalar que al llarg de 2006 va 
continuar el progressiu enduriment de la política monetària, amb cinc pujades del tipus d’interès oficial per part 
del Banc Central Europeu, que va passar del 2,25% al principi de l’any al 3,50% al mes de desembre. Per la seva 
banda, la Reserva Federal Nord-americana va elevar els tipus d’interès de referència en quatre ocasions, del 
4,25% al 5,25%.
Un altre element preocupant per a l’economia comunitària durant el 2006 va ser la feblesa del dòlar nord-
americà i del ien japonès respecte de l’euro en els mercats internacionals de divises. Aquest es va apreciar un 
11,4% amb relació al dòlar i un 10,3% amb relació al ien i va anotar registres històrics. L’evolució de la cotització 
4 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
de la moneda comunitària respecte a les altres divises va erosionar la competitivitat de les empreses europees 
en els mercats internacionals i va entorpir la presència en tercers països, sobretot en aquells que operen sota la 
influència del dòlar. 
Les previsions que fan els organismes internacionals són bones a mitjà termini. L’FMI estima un creixement 
del PIB mundial d’un 4,9% el 2007 i el 2008 i d’un 4,8% de mitjana en el període 2009-2012. Tot i així, hi ha riscs. 
Els de tipus econòmic es poden concretar en la continuada pujada del preu de l’energia i en l’elevació dels tipus 
d’interès llargs si les polítiques monetàries intensifiquen el signe restrictiu.
Pel que fa a Espanya i Catalunya, el balanç econòmic és positiu, i no només d’acord amb l’indicador usual del 
ritme de creixement del PIB, sinó també per altres aspectes, com ara, fonamentalment, els relacionats amb l’inici 
o reforçament del procés de correcció de desequilibris. El dinamisme de l’economia de 2006 va superar el de 2005, 
va excedir totes les previsions fetes per organismes internacionals i va quedar per sobre, una altra vegada i de 
manera clara, de l’enregistrat tant a la zona euro com al conjunt de la Unió Europea, tot i la forta acceleració de 
les taxes de creixement palesa en ambdós casos. Concretament, el PIB estatal va experimentar un augment del 
3,9% el 2006, el mateix increment que el corresponent al Principat. 
Pel cantó de la demanda, cal remarcar que la demanda interna va continuar sent el principal puntal de 
l’expansió espanyola i catalana, però el 2006 es va trencar la tendència a l’increment del desequilibri entre aques-
ta i la demanda exterior perquè es va produir un augment de l’aportació positiva d’aquesta darrera al PIB. El factor 
determinant va ser el fort creixement de les exportacions, el qual va compensar en part el també important dina-
misme de les importacions. Aquelles van augmentar un 6,2%, mentre que el 2005 van pujar un 1,5%. 
Una nota addicional positiva sobre les vendes a l’estranger de 2006 va ser la redistribució geogràfica d’aquestes, 
atès que es van duplicar les exportacions dirigides fora de la Unió Europea. Juntament amb aquest millor compor-
tament de la demanda externa, cal assenyalar que dins de la demanda interna l’any 2006 es va produir un notable 
creixement de la inversió en béns d’equipament, a una taxa de gairebé el 10%. Es va avançar, així, cap a un model 
de creixement de l’economia menys basat únicament en el consum i en la inversió en construcció. El pes guanyat 
per la demanda externa i la inversió en béns d’equipament va millorar les esperances d’assegurar la continuïtat 
del bon creixement de l’economia a mitjà termini. Convé destacar que, finalment, el 2006 es va produir el tan desi-
tjat canvi de model de creixement i que es va assolir una base més sana i sòlida, que garanteix la sostenibilitat 
del dinamisme.
No es pot oblidar, però, que el dèficit per compte corrent espanyol és un dels més elevats del món. És cert que 
és conseqüència, en bona part, del fort ritme de creixement de l’economia i que, a més, té una importància relativa 
atès que Espanya forma part de la Unió Europea, de la mateixa manera que no preocupen els dèficits dels estats 
federats dins dels Estats Units. Però sí que s’ha de prestar atenció a aquest dèficit en la mesura que hi incideixin 
factors com la feble productivitat de l’economia espanyola, el menor component tecnològic dels seus sectors pro-
ductius o la més baixa competitivitat.  
L’anàlisi de l’economia espanyola des de la perspectiva de l’oferta revela que el resultat més positiu de 2006 va 
ser la recuperació experimentada per l’activitat del sector industrial, la qual cosa, juntament amb una moderació 
del creixement de la construcció, va permetre que l’expansió econòmica fos més equilibrada. De tota manera, el 
ritme d’augment d’aquesta darrera branca va continuar sent el més fort dels quatre grans sectors econòmics, 
amb un futur en el qual mantindrà taxes elevades, tant per l’impuls de les infraestructures, com per una demanda 
d’habitatges que, tot i l’existència d’un cert component especulatiu, té una base estructural molt forta. La princi-
pal diferència que va presentar la composició sectorial del creixement del PIB entre Espanya i Catalunya va ser el 
millor comportament del sector agrari en el cas del Principat. 
Cal remarcar que la positiva evolució de l’activitat econòmica a Espanya i a Catalunya va anar acompanya-
da per millores substancials en el mercat de treball, expressades tant en l’increment de la població activa i de 
l’ocupada, com en la reducció de l’atur, la taxa del qual es va situar el 2006 en un 8,5%, nivell per sota del de 2005 
i del d’alguns dels grans països europeus. Aquests bons resultats del mercat laboral van coincidir amb la conti-
nuació de l’expansió demogràfica provocada pel fort flux immigratori.
Un altre factor favorable de l’evolució de l’economia espanyola i catalana de 2006 va ser la moderació en el rit-
me d’augment de la inflació. L’increment de l’IPC, del 2,7%, va ser un punt percentual inferior al de 2005 gràcies, 
principalment, a la baixada dels preus de l’energia i també a la moderació de la demanda interna. Cal destacar al 
respecte que el tradicional creixement de la inflació catalana per sobre de l’espanyola, que havia estat la norma 
des de fa anys, es va anul·lar pràcticament el 2006. L’IPC català va ser superior en només una dècima. Una altra 
conseqüència positiva del creixement de l’economia va ser l’increment del superàvit en els comptes del sector 
públic espanyol, atès que es van incrementar els ingressos per impostos. Finalment, també es va enregistrar una 
millora en la productivitat, tot i que es va mantenir en un nivell allunyat del de la Unió Europea i encara més del 
dels Estats Units. 
5 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Malgrat la bona marxa de l’economia catalana, cal ser conscients dels problemes que encara es palesen. En 
aquest sentit, es poden mencionar els resultats de l’enquesta Situació econòmica que fa el Col·legi d’Economistes 
de Catalunya entre els seus col·legiats tres vegades l’any. De manera continuada, els dos problemes més im-
portants que té l’economia catalana, en opinió dels economistes, són les infraestructures i comunicacions i les 
reformes estructurals. La primera dificultat va ser assenyalada per tres de cada quatre col·legiats en l’enquesta 
practicada al principi de 2007 i la segona pel 51,9%.
Des del punt de vista socioeconòmic, l’any 2006 cal destacar, a Espanya i a Catalunya, l’aprovació al final de 
l’exercici de l’anomenada Llei de dependència per part del Govern central, fet que representa un important salt 
endavant en l’Estat del benestar. Però la rellevància d’aquesta llei no rau només en la possibilitat de donar cober-
tura a tota una sèrie de necessitats que hi ha a la nostra societat (envelliment, sanitat, conciliació feina-família, 
immigració...), sinó que també s’ha de considerar des de l’esfera de la generació de nous llocs de treball i de nova 
riquesa. 
L’any 2006, l’economia barcelonina i de la regió metropolitana va prosseguir la inèrcia positiva dels darrers 
exercicis i va enregistrar un augment del PIB conjunt d’un 3,8% aproximadament. El model de creixement va ser 
més equilibrat, atès que al dinamisme combinat de les activitats de la construcció i del terciari es va afegir la 
recuperació de la indústria, que no només permet continuar la favorable evolució del passat, sinó també conso-
lidar-la sobre unes bases fermes i sòlides per al futur. D’altra banda, els serveis d’alt valor afegit i coneixement 
van continuar guanyant pes específic dins de l’estructura de la ciutat, alhora que el turisme es consolidava i este-
nia els seus efectes al conjunt de l’entramat econòmic barceloní i dels municipis propers.
Finalment, cal fer esment de tres reptes importants als quals ha de fer front en l’actualitat i, sobretot, en els 
propers anys el món i que tindran un destacat impacte econòmic. El primer correspon als canvis demogràfics que 
s’estan produint de manera simultània: reduït creixement poblacional en els països desenvolupats i augment en 
els emergents, fenomen migratori, envelliment de la població mundial, aparició d’una nova classe mitjana en els 
països en desenvolupament i increment de la urbanització dels països. El segon repte fa referència a l’anomenat 
canvi climàtic i les seves repercussions en la vida humana i econòmica del món. I, finalment, el problema de 
l’energia i dels recursos, incloent-hi l’aigua, que estaran sotmesos a unes tensions permanents tant des de la 
perspectiva de l’oferta com de la demanda.
6 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
1.1 Marc econòmic internacional       8
1.2 Situació econòmica a Espanya       13 
1.3 Situació econòmica catalana       19
1.4 L’activitat econòmica a la ciutat       24 
 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
1.1 Marc econòmic internacional
L’expansió de l’economia mundial s’ha mantingut ferma al llarg de 2006 i, amb una taxa de creixement que el 
Fons Monetari Internacional estima en el 5,4%, s’han encadenat quatre anys consecutius de creixement superior 
al 4%. La moderada acceleració del creixement que s’ha registrat en 2006, en superar en cinc dècimes la taxa de 
l’any anterior, prové tant de la represa de l’impuls de les economies avançades com de la sostinguda trajectòria 
ascendent de les economies emergents, que creixen un 3,1% i un ,9% respectivament. Per la seva banda, tant el 
comerç com el turisme internacional registren avanços considerables, tal com correspon a la creixent globalit-
zació planetària. 
Les dades indiquen que els avanços d’aquest cicle econòmic tan perllongat i expansiu, que està aportant 
molta prosperitat material a molts ciutadans i moltes àrees del planeta, no està suposant una reducció excessiva 
i efectiva de la pobresa ni la desigualtat, persistint situacions de pobresa estructural i crisis humanitàries deri-
vades de guerres o catàstrofes naturals, que generen un increment de la immigració clandestina. D’altra banda, 
hi ha més veus que tampoc comparteixen l’optimisme sobre la situació econòmica internacional, com són les que 
consideren que la forma d’obtenció d’aquest creixement ataca l’equilibri mediambiental fins a uns extrems que 
amenacen la pròpia supervivència del planeta. 
Producte Interior Brut. Taxa real de variació. Mitjanes anuals 
 2004 2005 2006
Alemanya 1,2 0,9 2,7
França 2,3 1,2 2,2
Italia 1,2 0,1 1,9
Regne Unit 3,3 1,9 2,8
Espanya 3,2 3,5 3,9
Zona Euro 2,0 1,4 2,7
Unió Europea-25 2,4 1,7 2,9
Estats Units 3,9 3,2 3,3
Japó 2,7 1,9 2,2
Font: Eurostat
Com s’aprecia als gràfics i taules adjunts, la pràctica totalitat de les grans economies avançades ha experi-
mentat un salt endavant en 2006, amb taxes de creixement al voltant o per sobre del 2%. Dins d’aquest to domi-
nant positiu, els Estats Units han mantingut un nivell de creixement semblant  al de l’any anterior, al voltant del 
3,3%. Una taxa superior a la registrada al Japó o la Unió Europea –principalment de la mà d’Alemanya, França i 
Regne Unit-, que, no obstant, representen un ferm avanç en comparació amb les taxes de l’any precedent. 
Producte Interior Brut (evolució anual)(%)
4,0 3,8 4,0
3,6
Espanya 3,7
3,0 3,2
2,8 3,1 3,1
2,8 2,8 2,5
EEUU 2,4
1,7
1,2 0,5
Japó 0,3
0,2 0,5
Alemanya
2002 2003 2004 2005 2006
D’entre les economies emergents, persisteixen els forts ritmes de creixement tant a Xina com a l’Índia, dos 
països que cada cop ocupen un paper més destacat en l’espai productor i comercial internacional. De la resta 
d’àrees del planeta, és significatiu el moderat impuls de l’economia russa –amb una sòlida demanda interna-  i 
de la sud-americana, amb una remuntada palpable d’Argentina i Mèxic, i, en menor mesura, de Brasil, després de 
l’ensopegada de l’any anterior, atribuïble a la fortalesa de la demanda interna i de les exportacions, mentre que 
els països africans han mantingut un ritme d’avanç molt similar al del bienni anterior. 
 
Una aproximació en detall a la trajectòria de l’economia dels Estats Units al llarg de 2006 revela interessants 
diferències entre les dues meitats de l’any. Mentre que durant els primers mesos el perfil va ser de ràpid avanç, 
8 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
el segon semestre va acusar un notable alentiment, amb especial incidència en els indicadors del mercat immo-
biliari. De fet, l’augment de la morositat dels préstecs hipotecaris, en especial en l’anomenat sector d’alt risc, ha 
generat una veritable crisi del sector que, uns mesos després d’haver-se declarat, continua provocant incertesa 
sobre el possible contagi a d’altres sectors. Pel que fa a les grans partides de demanda, la bona marxa del mercat 
laboral ha propiciat l’impuls del consum privat al llarg de l’any, mentre que el consum públic s’ha mantingut ferm, 
en línia amb les voluminoses partides destinades a despeses en defensa militar. El capítol d’inversió en béns 
d’equipament ha experimentat un retrocés moderat, mentre que la inversió immobiliària també ha retrocedit però 
de forma més accentuada, es especial a les darreries de l’any. Del sector exterior, en canvi, les notícies són més 
positives, en produir-se de forma paral·lela una reducció de les importacions i un augment de les exportacions.  
 
 Preus del consum        Taxa d’atur
Taxes de variació en % En % sobre població activa
 2004 2005 2006  2004 2005 2006
Alemanya 1,8 1,9 1,8 Alemanya 9,5 9,5 8,4
França 2,3 1,9 1,9 França 9,6 9,7 9,4
Italia 2,3 2,2 2,2 Italia 8,0 7,7 6,8
Regne Unit 1,3 2,1 2,3 Regne Unit 4,7 4,8 5,3
Espanya 3,1 3,4 3,6 Espanya 10,6 9,2 8,6
Zona Euro 2,1 2,2 2,2 Zona Euro 8,8 8,6 7,9
Unió Europea-25 2,1 2,2 2,2 Unió Europea-25 9,0 8,7 7,9
Estats Units 2,7 3,4 3,2 Estats Units 5,5 5,1 4,6
Japó 0,0 -0,3 0,2 Japó 4,7 4,4 4,1
Font: Eurostat i OCDE     Font: Eurostat
Les dades d’inflació reflecteixen una sostinguda moderació en els darrers mesos de l’any, tant en l’índex ge-
neral com en la subjacent, fruit de la davallada del preu del petroli. En els darrers mesos, cal anotar un lleuger 
repunt del component de preus de lloguer, derivat del major atractiu d’aquesta opció en una situació de crisi im-
mobiliària. Pel que fa al mercat de treball, manté un dinamisme que contrasta amb la moderació d’altres indica-
dors, que es palesa tant en el ritme de creació de nous llocs de treball com en el nivell extraordinàriament baix de 
la taxa d’atur, del 4,6%. Per últim, el dèficit per compte corrent s’ha moderat lleugerament en el quart trimestre 
de l’any, però això no ha impedit un nou augment dels valors anuals fins a representar en 2006 el 6,5% del PIB.   
Un canvi de coordenades que ens traslladi a Àsia mostra un escenari molt diferent. D’una banda, la potent 
economia japonesa -que a ulls de molts és el principal contribuent a finançar del dèficit nord-americà- està 
travessant una llarga fase expansiva, potser no molt intensa, però sí força sostinguda. Amb un avanç del PIB del 
2,2%, el sector exterior ha estat un dels que més novetats positives ha aportat, amb una notable acceleració de 
les exportacions –fins al 9,6%, gairebé tres punt més que un any enrera-, i una substantiva moderació de les im-
portacions. En conjunt, la demanda interna ha mantingut un perfil de creixement similar al de l’any anterior, si bé 
dins d’aquesta es computen comportaments dispars; d’una banda, la inversió productiva empresarial ha empès 
a l’alça, amb una taxa del ,%, mentre que la inversió privada residencial ha crescut poc però suficient per a 
recuperar-se dels valors negatius de 2005. Pel que fa a la demanda del sector públic s’ha mantingut instal·lada 
en valors propers al zero o clarament negatius, com és el cas de la inversió pública que després de retrocedir un 
6,3% en 2005, ho ha fet en un ,6% en 2006. L’evolució dels preus sembla demostrar que s’ha deixat enrera la fase 
deflacionista, amb un avanç mitjà del 0,2%, mentre que en el mercat de treball -caracteritzat per una demografia 
a la baixa i, en contrast amb la resta d’economies avançades, sense immigració significativa-, la taxa d’atur ha 
tornat a retrocedir fins a tancar l’any amb un 4,1%, la més baixa de les gran economies del planeta. 
L’altre pol d’interès a l’Àsia el constitueixen Xina i Índia. Amb un ritme de creixement molt elevat –del 10, i 
9,2% respectivament en 2006-, ambdues economies, però sobretot la xinesa,  s’han situat per dret propi en un lloc 
privilegiat a qualsevol valoració de l’economia mundial. En particular, resulta molt atractiu el cas de Xina com a 
potència demogràfica, productora o comercial. Després de pràcticament tres dècades de creixement anual mitjà 
del 10%, exhibeix un model propi de transició cap a una economia de mercat que inclou unes aliances comercials 
i unes estratègies polítiques molt flexibles. 
Aquestes estratègies inclouen aceptar revisions de la situació dels drets humans dins de les seves fronteres, 
aconseguir organitzar els jocs olímpics de 2008 –en el que s’espera serà un aparador dels progressos recents-, 
i, alhora, admetre que l’avanç social té un ritme inferior al material, ja que en termes de l’Índex de desenvo-
lupament humà que calcula l’ONU, ha passat del lloc 96 de l’any 2000 al 81 en 2004, una posició encara molt 
baixa si es té en compte l’evolució econòmica dels darrers anys. A banda d’aquests aspectes, Xina s’enfronta a 
diversos reptes, entre els quals hi ha l’adaptació de les ciutats a les onades migratòries –s’estima que entre 150 
i 200 milions de persones han abandonat l’entorn rural i s’han traslladat a les ciutats en els darrers vint anys, 
segons l’Organització Mundial del Treball-, les noves aliances comercials –com les recents amb Àfrica oriental 
i el Magrib-, o trobar un sistema d’innovació que li permeti allunyar-se del creixement basat exclusivament en 
9 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
les exportacions. Pel que fa a l’Índia, les taxes de creixement són més moderades, però s’han intensificat en els 
darrers quatre anys, passant d’una mitjana del 5,1% en el quadrienni 1999-2002 a una mitjana del 8,4 en el qua-
drienni 2003-2006.
La situació econòmica a Europa s’ha de qualificar a finals de 2006 com a molt més favorable que la d’un any 
enrera. El 2,9% de creixement mitjà del PIB assolit per la Unió Europea és la xifra més elevada des de l’any 2000, i 
reflecteix una recuperació sòlida en la que l’impuls de la demanda interna -recolzada en la millora de la confiança 
dels consumidors i en el bon moment de l’ocupació-, la moderació de la inflació, el repunt de les exportacions, la 
creixent tendència alcista de l’euro enfront del dòlar i el pas gradual de tipus d’interès baixos a moderats són els 
trets principals. 
El creixement del PIB ha estat molt desigual per països, però en tots els casos domina el signe positiu. Com ja 
va passar l’any anterior, alguns dels països que s’acaben d’incorporar exhibeixen taxes de creixement de dos dí-
gits, com Letònia i Estònia -superiors a l’11%-, mentre que del bloc que agrupa les grans potències econòmiques 
i demogràfiques, l’espanyola és al que continua oferint una trajectòria més sòlidament expansiva. 
Creixement del PIB a Europa. 2006
Pel que fa al PIB per càpita, a grans trets es mantenen els perfils de l’any anterior, amb lleugeres diferències 
quant a la classificació per països. Luxemburg continua encapçalant la llista i en termes de paritat de poder de 
compra (UE=100), supera els 250 punts, cinc vegades més que Polònia. Espanya no ha variat gaire ni de posició ni 
de puntuació en relació amb l’any 2005, i es manté en una posició intermitja, impulsada a l’alça pel creixement del 
PIB però penalitzada per una demografia creixent. Per últim, ressenyar que els sis països que tanquen aquesta 
classificació es troben entre els deu primers en termes de creixement global del PIB. 
PIB per càpita 2006 (en paritat de poder adquisitiu UE 25=100) 
,0 Àrea Euro
57
2 Resta de la UE15
Resta de la UE25
8,9
13
5,6
3,0
12 2 2,0 8,3 ,2 ,1 3,1 ,2
1 ,1
12 1 17 16 1 10
1 1 1 07
1 1 1 99,5
97,6
8,4
8 5,2
3,68 8 6,0
7 1,5 0,3
7 5,07 6 3,4
6 60,2
54,8 3,3
5 1,3
5
           2001-2002            2003-2004   2005-2006
La reactivació de l’economia europea no hauria estat possible sense el revifament experimentat per Alemanya, 
amb un impuls molt notable en comparació amb l’esmorteïda evolució del darrer quinquenni. Els eixos d’aquesta 
10 Inici
Luxemburg
Irlanda
Països Baixos
Àustria
Dinamarca
Bèlgica
Regne Unit
Suècia
Finlàndia
Alemanya
França
Itàlia
Espanya
Xipre
Grècia
Eslovènia
Rep. Txeca
Malta
Portugal
Estónia
Hongria
EsElsolvoavqauqiuaia
Lituània
Letònia
Polònia
 
Consell Econòmic i Social de Barcelona
recuperació pivoten tant sobre la demanda interna com sobre l’externa; pel que fa a la primera, és tota una nove-
tat després d’un període contractiu del consum privat, caracteritzat per la pèrdua de confiança dels consumidors 
atemorits davant la perspectiva d’afrontar reformes estructurals que podien minvar sobretot les pensions. En 
bona mesura, la bona marxa de l’ocupació ha frenat aquest pessimisme. Per la seva banda, la inversió ha mani-
festat una fortalesa creixent, tant en la vessant fabril com en construcció. Del conjunt de sectors, l’industrial és el 
que ha remuntat de forma més notable, gràcies al bon comportament de les exportacions, un fet que ha contribuït 
a eixamplar el superàvit comercial. 
De la resta de grans economies europees, la francesa ha avançat un punt més que un any enrera, un impuls 
substancial que es recolza en el consum intern, afavorit, com a la resta de països europeus, per una conjuntura 
laboral molt favorable, amb elevats ritmes de creació d’ocupació i baixes taxes d’atur i beneficiat, a més, per una 
inflació molt continguda. El costat més fosc és el de la producció industrial, que continua en hores baixes, mentre 
que el dels serveis presenta una sòlida trajectòria a l’alça. Itàlia, per la seva banda, presenta una millora enfront 
dels minsos resultats de l’any anterior, de forma particularment intensa en el darrer trimestre de l’any. La fortalesa 
de les exportacions i l’impuls de la formació bruta de capital fix han forçat l’impuls a l’alça de l’economia, mentre 
la despesa privada, deteriorada per la pèrdua de confiança dels consumidors, presenta un perfil molt pla. Fora de 
l’àrea de l’euro, l’economia britànica exhibeix un elevat ritme d’activitat, i amb un creixement del 2,8% -nou dècimes 
més que un any enrera-, arriba fins i tot a generar tensions inflacionistes. La base d’aquest renovat impuls prové de 
diversos flancs, i engloba tant el repunt del consum privat,  beneficiari d’unes taxes d’atur molt baixes, com de la in-
versió empresarial, destinatària d’una part dels elevats beneficis empresarials. Del conjunt de sectors productius, 
els serveis i la construcció evolucionen de forma expansiva, mentre que la producció manufacturera es mostra molt 
més estàtica. L’augment de la inflació és una de les conseqüències indesitjables de l’acceleració del creixement, 
una situació que les autoritats monetàries han decidit combatre augmentant  el tipus d’interès de referència.    
Perspectives econòmiques per a 200
Després d’un trienni en el que l’economia mundial ha mantingut un ritme de creixement a l’entorn del 5% 
anual, les previsions que difonen i amb les que treballen la pràctica totalitat d’institucions i organismes inter-
nacionals contemplen que durant el 200 i 2008 es mantindrà, a grans trets, la mateixa trajectòria expansiva en 
termes globals. El principal repte que es planteja actualment és el de fer compatible aquesta conjuntura excep-
cionalment expansiva amb un desenvolupament territorialment més equilibrat i sostenible. A la majoria de les 
previsions macroeconòmiques –que s’haurien de revisar lleument a l’alça pel que fa a 200 en funció dels resul-
tats dels primers mesos ja transcorreguts- es preveu un creixement més equilibrat que el dels darrers anys entre 
les dues grans potències econòmiques del món occidental. D’una banda, es preveu que l’economia dels Estats 
Units alenteixi el ritme de creixement fins al 2,5%, alhora que la de la UE s’acostarà al 3%, la taxa més elevada 
del que va de segle.
PIB. Previsions macroeconòmiques per al 2007 i 2008 Taxa de creixement real en %
OCDE FMI Comissió Europea The Economist
 2007 2008 2007 2008 2007 2008 2007 2008
Alemanya 1,8 2,1 1,8 1,9 1,2 2,0 2,2 2,1
França 2,2 2,3 2,0 2,4 2,3 2,1 2,1 2,2
Italia 1,4 1,6 1,8 1,7 1,4 1,4 1,8 1,6
Regne Unit 2,6 2,8 2,9 2,7 2,6 2,4 2,7 2,6
Espanya 3,3 3,1 4,6 3,4 3,4 3,3 3,3 2,8
Zona Euro 2,2 2,3 2,3 2,3 2,1 2,2 2,3 2,2
Unió Europea -- -- -- -- 2,4 2,4 -- --
Estats Units 2,4 2,7 2,2 2,8 2,3 2,8 2,6 2,9
Japó 2,0 2,0 2,3 1,9 2,3 2,1 2,2 2,3
Xina 10,3 10,7 10,0 9,5 9,8 9,7 9,8 9,7
Fonts: OCDE, FMI i Comissió Europea i The Economist
Per assolir el creixement previst pel conjunt de l’economia mundial es confia en què les dinàmiques econo-
mies asiàtiques, bàsicament Xina i Índia, seran capaces de repetir les taxes de creixement properes al 10% del 
darrer any i arrossegar, al seu torn, l’activitat econòmica de països veïns i dels productors de primeres matèries 
d’Àfrica i Amèrica del Sud. Si es manté aquesta conjuntura de creixement intens, els principals exportadors de 
petroli i gas natural s’afegiran, un any més, al conjunt de les economies més expansives.
Perquè aquestes previsions s’ajustin raonablement al que serà finalment la realitat es requereix un entorn 
d’estabilitat dels preus de l’energia i primeres matèries que contribueixi a un creixement moderat de la inflació. 
Una hipòtesi condicionada un any més a l’evolució dels grans conflictes político-militars que hi ha latents a diver-
ses zones estratègiques del món, especialment a l’entorn del Golf Pèrsic. 
11 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Inflació. Previsions macroeconómiques per al 2007 i 2008. Taxa de variació en %
OCDE FMI Comissió Europea
 2007 2008 2007 2008 2007 2008
Alemanya 1,9 1,0 2,0 1,6 2,2 1,2
França 1,4 1,6 1,7 1,8 1,8 1,9
Italia 1,9 2,0 2,1 2,0 2,0 1,9
Regne Unit 2,0 1,9 2,3 2,0 2,2 2,0
Espanya 2,7 3,2 2,6 2,7 2,8 2,7
Zona Euro 1,9 1,8 2,0 2,0 2,1 1,9
Unió Europea -- -- -- -- 2,3 2,0
Estats Units 2,3 2,3 1,9 2,5 2,5 1,9
Japó 0,3 0,8 0,3 0,8 0,4 0,7
Xina -- -- 2,2 2,3 2,1 2,2
Nota: Els països europeus, la dada correspon a l’índex de preus de consum harmonitzat, mentre que per als Estats Units i 
Japó, és l’índex de preus de consum nacional
Fonts:OCDE, FMI i Comissió Europea
Perquè aquestes previsions s’ajustin raonablement al que serà finalment la realitat es requereix un entorn 
d’estabilitat dels preus de l’energia i primeres matèries que contribueixi a un creixement moderat de la inflació. 
Una hipòtesi condicionada un any més a l’evolució dels grans conflictes político-militars que hi ha latents a diver-
ses zones estratègiques del món, especialment a l’entorn del Golf Pèrsic. 
Pel que fa a l’evolució del preu del petroli, després de més de dos anys de creixement intens, d’ençà la segona 
meitat de 2006 s’ha estabilitzat lleument per sota dels màxims històrics. Manté però una tendència de fons lleu-
ment a l’alça en consonància amb l’evolució prevista de la demanda. Possiblement s’hagi de buscar en aquesta 
relativa estabilització del preu del petroli la base de les previsions que parlen d’inflació continguda a les princi-
pals àrees econòmiques. 
Preu del petroli ($/barril Brent)
70
60
50
40
30
20
10
1988 1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2003 2004 2005 2006
Demanda de petroli (en milions de barrils per dia)
90
80
70 Resta del món
60
50
Xina
40 Japó
30 Europa
20
10 Estats Units
0
12 Inici
1990
1991
1992
1993
1994
1995
1996
1997
1998
1999
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Un element d’incertesa que pot començar a jugar un paper determinant és que aquestes previsions de creixe-
ment de la producció i dels preus s’han de fer compatibles amb un escenari de progressiu encariment del preu del 
diner. Si s’avança en aquesta línia, el creixement previsiblement serà sectorialment més selectiu. La productivitat 
i l’ús eficient dels recursos s’ha de situar com a objectiu destacable per aconseguir un desenvolupament més 
sostenible arreu del món. 
 
1.2 Situació econòmica a Espanya
El llarg període de bonança que viu l’economia espanyola va tenir en 2006 un bon exponent en créixer més que 
l’any anterior, més que la majoria dels grans països europeus i més del que havien apuntat les previsions fetes 
per diverses institucions solvents en l’àmbit internacional. No sorprèn, en aquest escenari, el clima d’optimisme 
que envolta qualsevol lectura dels indicadors econòmics en relació amb una major prosperitat material. També 
és cert que algunes d’aquestes valoracions són replicades i esquitxades amb ombres referides tant a la distri-
bució com a la forma de creació d’aquesta riquesa i, en concret, per la forta dependència de sectors econòmics 
madurs.   
El gràfic adjunt il·lustra aquest llarg cicle d’expansió econòmica i la moderada però sostinguda acceleració re-
gistrada d’ençà 2003. La valoració econòmica dels anys recents exigeix tenir molt present que s’ha produït en un 
context de fort creixement demogràfic per la via de l’entrada d’immigrants que, segons l’INE, ha impulsat la xifra 
de població empadronada fins als 45 milions de persones a començament de 200, un 10,4% més que l’any 2000. 
En l’àmbit econòmic, el resum dels progressos de 2006 ha de començar necessàriament per l’avanç del PIB, 
amb un més que positiu increment mitjà del 3,9%, quatre dècimes més que en 2005 i el més elevat des del “cim” 
assolit  l’any 2000. El balanç en titulars es completa amb la desacceleració dels preus, la millora de la productivi-
tat, la reducció dels desequilibris –en especial, per la menor contribució negativa del sector exterior-, l’augment 
de la inversió en béns d’equipament, l’avanç de l’ocupació i l’activitat en el mercat de treball, el suau i progressiu 
augment dels tipus d’interès, els bons resultats empresarials, i, pel que fa als comptes de les Administracions 
Públiques, la disminució del deute i la consolidació del superàvit públic. 
Evolució del PIB 1985-2006 (variació anual en %)
6
Espanya
4
UE
2
0
-2
1985 1988 1991 1994 1997 2000 2003 2006
Fonts INE i Eurostat
Com en anys anteriors, el ritme de creixement de l’economia espanyola mostra un dinamisme superior al de 
les economies de l’entorn. Amb una lleugera reducció del diferencial de creixement, es manté a força distància 
de les grans economies europees, i supera en 1,3 punts el creixement mitjà de la zona euro i en un punt el de la 
Unió Europea 25.
Des del punt de vista dels components de la demanda, el principal puntal del creixement continua sent la de-
manda nacional, amb la novetat que en 2006 s’ha trencat la tendència de creixent desequilibri entre la demanda 
interna i l’externa que es palesa al gràfic adjunt. D’una banda, la demanda interna ha frenat lleugerament la seva 
contribució al creixement econòmic per la desacceleració de la despesa en consum final, tant de les llars com de 
les administracions públiques. 
Per l’altre cantó, la dimensió exterior de l’economia incorpora novetats positives per la reducció de l’aportació 
negativa de la demanda externa al creixement del PIB. Al llarg de 2006 les mercaderies exportades han augmen-
tat un 5,6%, un impuls notable si es considera l’estancament de l’any anterior i el pobre comportament dels anys 
precedents. Més important encara és la distribució geogràfica d’aquestes exportacions: les destinades fora de 
13 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
la Unió Europea han crescut a un ritme que duplica al registrat dins de les fronteres europees, el mercat tradi-
cional de les manufactures espanyoles. Tot un avanç en el procés de diversificació i accés a mercats emergents i 
molt dinàmics de les manufactures espanyoles que competeixen en el mercat global, afavorit durant 2006 per un 
context econòmic internacional propici. Encara en el capítol exportador, cal destacar que també s’ha accelerat el 
creixement dels serveis, principalment de la mà dels serveis no turístics. 
PIB i components de la demanda (contribució al creixement)
6
Demanda interna
4
PIB
2
Demanda externa
0
-2
2001 2002 2003 2004 2005 2006
Font: INE
Pel que fa a les importacions, com en anys anteriors s’han mantingut llançades amb un ritme de creixement 
molt elevat, del 8,4%, superior en 1,4 punts al registrat en 2005 i en plena sintonia amb l’augment de la població 
per la via de la immigració i per la moderada acceleració que va experimentar el creixement del PIB al llarg de 
l’any.  El desequilibri entre els intercanvis d’Espanya amb l’exterior, emfatitzats en l’actual fase del creixement 
per la fortalesa de les importacions, han convertit el dèficit exterior en un dels més elevats del món en termes 
absoluts així com en percentatge sobre el PIB, un 8,8%. Un fet que habitualment s’interpreta com un indici de la 
baixa competitivitat de l’economia espanyola però en el què també intervenen elements derivats de la conjuntura 
demogràfica expansiva i els seus efectes sobre la demanda i les importacions. 
Pel que fa a la inversió, també en aquest camp hi ha una novetat interessant, com és el fet que la destinada a 
construcció ha moderat el seu ritme d’avanç mentre que s’ha reactivat el capítol de béns d’equipament, de forma 
particularment intensa en els darrers mesos de l’any, i en sintonia amb els bons resultats empresarials, la forta-
lesa de la demanda interna, la millora de les exportacions o el cost encara relativament baix del finançament. 
Producte Interior Brut a preus constants 2006. Demanda. Variació interanual (%)
I II III IV 2006
 Consum final
-Desp. en consum final de les llars 3,9 3,8 3,8 4,0 3,9
-Desp. en consum final de les AAPP 3,7 3,6 3,6 3,7 3,7
FBCFG 6,3 6,2 6,4 6,4 6,3
-Béns d’equipament 8,6 9,1 9,6 11,4 9,7
-Construcció 5,8 5,8 6,2 5,7 5,9
Variació d’existències1 0,0 0,1 0,1 0,0 0,1
Demanda nacional1 4,8 4,8 4,8 4,9 4,9
Exportacions de béns i serveis 9,5 4,9 3,4 7,3 6,2
Importacions de béns i serveis 11,6 7,3 6,0 8,8 8,4
PIB a preus de mercat 3,7 3,8 3,8 4,0 3,9
1: Aportació al creixement del PIB a preus de mercat
Nota: Dades corregides d’estacionalitat i calendari. Volum encadenat de referència 2000
Font:INE
Aquest avanç sostingut de la inversió productiva enllaça, en l’anàlisi de l’evolució de l’economia espanyola des 
de la perspectiva de l’oferta, amb el ferm avanç de les branques industrials, que amb un progrés sostingut al llarg 
de tot any semblen consolidar-se de forma particularment notable en els dos darrers trimestres, en línia amb 
l’evolució de l’Índex de Producció Industrial o de la capacitat productiva utilitzada.
Pel que fa a les branques primàries, és significatiu l’impuls registrat durant el quart trimestre de l’any, un fet 
que ha permès capgirar el signe negatiu que havia predominat en el darrer trienni. Quant al sector de la construc-
ció, el ritme d’avanç ha estat el més potent del conjunt de branques productives amb un 5,3%, però a final d’any 
14 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
s’ha detectat un sensible temperament, de tal forma que el balanç global és inferior en una dècima al de l’any 
anterior. Aquesta moderació en el ritme de creixement, lligat amb l’impuls de la indústria i els serveis, apunta cap 
a un model de creixement més equilibrat que el que ha predominat en aquests darrers anys, en el que les febleses 
derivades del que s’anomena “monocultiu de la construcció” representaven una seriosa amenaça que enterbolia 
l’horitzó del creixement a mitjà termini.
Producte Interior Brut a preus constants 2006. Oferta Variació interanual (%)
I II III IV 2006
Agricultura i pesca -3,2 0,1 -0,5 4,3 0,3
Energia 3,2 3,2 3,9 -2,1 2,0
Indústria 1,9 2,8 4,0 4,4 3,3
Construcció 6,3 6,2 6,4 6,4 6,3
Serveis 8,6 9,1 9,6 11,4 9,7
PIB a preus de mercat 5,8 5,8 6,2 5,7 5,9
Nota: Dades corregides d’estacionalitat i calendari. Volum encadenat de referència 2000
Font:INE
Així, tot considerant els indicis de moderat alentiment del creixement, l’activitat dins d’aquest sector al llarg 
de 2006 ha estat molt robusta, i s’ha mantingut arrelada en les obres d’infraestructures –en especial viàries i 
ferroviàries- i en l’edificació residencial. Pel que fa a la licitació oficial, al llarg de l’any s’ha produït un avanç no-
table, del 31,2%, que ha estat potenciat principalment per les inversions en obra civil de l’Administració Central i, 
en segona instància, de les Comunitats Autònomes. Catalunya ha estat en 2006 la comunitat autònoma que més 
adjudicacions ha acumulat, un 1,3% del total, amb un increment del 45,6% en relació a 2005. 
Pel que fa a l’edificació residencial, tant l’oferta com la demanda han mantingut una posició de fortalesa que 
s’interpreta com el darrer impuls abans de l’esgotament de la inèrcia que ha caracteritzat totes dues durant els 
darrers anys, a l’espera de constatar com incideixen en el mercat  el repunt dels tipus d’interès i la recent desac-
celeració dels preus de venda. 
Habitatges lliures iniciats i tipus d'interès hipotecaris
700 18
600 Tipus d’interès hipotecari
16
500
400 12
300 8
200
4
100
0 0
1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006
Font: Ministeri de l’Habitatge i Banc d’Espanya
Quant a la producció d’habitatges, 2006 ha representat un nou rècord absolut d’iniciats al mercat lliure, asso-
lint-se les 665.000 unitats, un 4,2% més que un any enrera. En paral·lel, els tipus d’interès han virat gradualment 
a l’alça, però no amb prou virulència com per a frenar la demanda de crèdit ni per a impedir un nou màxim his-
tòric en el volum de recursos cedits pel sector financer, reflectit, al seu torn, en l’elevat nivell d’endeutament de 
les famílies. Pel que fa als preus, al llarg de l’any s’ha refermat la desacceleració al mercat lliure a la major part 
de comunitats. En termes mitjans, les dades palesen un significatiu alentiment del ritme de creixement per al 
conjunt del mercat lliure, que s’ha situat en un 9,1% interanual durant el quart trimestre de l’any, encara consi-
derable però notablement inferior al 1,2% de 2004 o el 12,8% de 2005. De fet, es tracta de la taxa d’augment més 
baixa dels darrers cinc anys, i reflecteix una certa preocupació de promotors i intermediaris per l’allargament 
dels terminis de col·locació dels productes. 
Per acabar aquesta revisió de l’economia espanyola des de la perspectiva de l’oferta, restar dir que l’activitat 
en les branques de serveis s’ha desaccelerat en relació amb l’any anterior, passant d’un avanç del 4,4% en 2005 
al 3,6% en 2006. Aquesta desacceleració prové de la frenada dels serveis de mercat, entre els quals els que han 
presentat un perfil de creixement més intens són els vinculats a la intermediació financera i a les tecnologies de 
15 Inici
Habitatges iniciats a Espanya (milers)
Tipus d’interès (%)
Consell Econòmic i Social de Barcelona
la informació i les telecomunicacions. El sector del comerç també ha registrat taxes de creixement significatives, 
en sintonia amb l’evolució de la despesa privada. 
En l’àmbit del turisme Espanya ha consolidat en 2006, segons la Organització Mundial del Turisme, la seva 
posició com a segona potència mundial en nombre de visitants –58,5 milions de persones- i volum d’ingressos. 
L’evolució ha estat positiva tant en turistes com en visitants –amb taxes del 4,5% i 3,8% respectivament-, si bé 
palesen un alentiment en relació amb l’any anterior. Les pernoctacions hoteleres han augmentat un 6,3%, més 
per l’impuls dels estrangers –6,6%- que dels nacionals –5,8%. El trànsit aeri, per la seva part, ha crescut un 6,% 
en termes de viatgers transportats, el que significa un alentiment en relació al 9,2% registrat en 2005. Finalment, 
els serveis de no mercat han intensificat notablement el seu creixement al llarg de l’any.
Evolució del tràfic aeri i de les pernoctacions hoteleres (taxa de variació en %)
12
8
Tràfic aeri
4 Pernoctacions
hoteleres
0
-4
1998 2000 2002 2004 2006
Font: INE i Aena
En sintonia amb el ferm ritme d’avanç de l’activitat econòmica, el mercat de treball ha tingut en 2006 una 
evolució molt favorable. Els principals indicadors que prenen el pols a l’ocupació, l’activitat i l’atur reflecteixen 
la continuació de la trajectòria dels darrers anys, caracteritzada per un intens nivell de creació d’ocupació i pel 
descens de les taxes d’atur a nivells europeus. Aquesta trajectòria es recolza, entre d’altres elements, en el di-
namisme de l’economia, en l’existència d’una oferta de mà d’obra abundant i barata procedent de la immigració, 
en la progressiva flexibilització de les condicions de contractació laboral, en la millora de les finances públiques 
i en la moderació salarial.
Actius, ocupats i aturats (en milions de persones)
22
20 Actius
16 Aturats
12 Ocupats
8
4
0
1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
Font: INE
Així, un cop assimilats els canvis metodològics aplicats en 2005, la població ocupada segons l’EPA va superar 
a finals de 2006 els vint milions de persones, un 4,1% més, en mitjana anual, que l’any anterior. Per la via dels 
immigrants i de la sostinguda incorporació de les dones al mercat laboral, la població activa també va registrar un 
nou avanç, fins a quedar situada durant el quart trimestre de l’any a fregar dels 22 milions de persones. La sèrie 
d’assalariats, per la seva banda, s’emmarca en la mateixa senda de creixement, amb un increment del 4,6%, ori-
ginat gairebé en exclusiva en el sector privat. En 2006 també s’ha detectat una millora de la productivitat aparent 
per ocupat, conseqüència del major ritme d’avanç del PIB en relació amb l’ocupació. En els últims mesos de l’any 
també s’ha detectat una lleu acceleració tant de la remuneració d’assalariats com del cost laboral unitari després 
d’uns anys de marcada moderació.
16 Inici
20
15
10
5
0
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Taxa d'atur per sexes (en % de la població activa)
30
Dones
25
Total
20
Homes
15
10
5
1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
 
Font: INE
L’evolució de la població activa i de l’ocupada ha permès una nova retallada en 2006 de la taxa d’atur, fins a 
nivells històricament baixos i perfectament comparables a les taxes europees. En conjunt, la mitjana espanyola 
s’ha situat en un 8,5%, la xifra més baixa des de l’any 199 i per sota de països com França, Grècia o Polònia. És 
important destacar que els descensos de les taxes d’atur han estat generalitzats, per ambdós sexes, per a totes 
les franges d’edat i per a totes les comunitats autònomes excepte Canàries, Rioja i Ceuta i Melilla, on s’han 
repetit els valors de l’any anterior. La taxa femenina -11,6%- continua sent significativament més elevada que la 
masculina  -6,3%- i, després de tres anys d’escurçament de la distància entre ambdues taxes, en 2006 aquest 
diferencial ha augmentat una dècima. Per edats, el col·lectiu més castigat continua sent el de joves d’entre 16 i 
24 anys. 
Per branques productives, la més potent en creació d’ocupació ha tornat a ser la construcció, amb un incre-
ment del nombre d’ocupats del ,9%. En termes absoluts, els ocupats sectorials sumen més de 2,5 milions de 
persones, un milió més dels comptabilitzats en 1999. Enfront del descens registrat a l’agricultura –del 5,6%- i de 
l’estancament de l’ocupació industrial –0,4%-, el sector dels serveis ha manifestat un comportament molt viu, en 
especial en el serveis d’informàtica i I+D i en el segment de serveis personals i de lleure. Sense abandonar encara 
en el mercat de treball, és preceptiu almenys esmentar alguns avanços en matèria sòcio-laboral, com els acords 
signats per tal d’incentivar la contractació indefinida, els límits a l’encadenament de la contractació temporal, el 
procés de normalització de treballadors estrangers, l’augment del salari mínim o la llei d’igualtat efectiva entre 
homes i dones.
Per una vegada, la inflació aporta una de les novetats més positives i significatives de l’evolució recent de 
l’economia espanyola. La reducció al llarg de l’any ha estat força intensa i concentrada en la segona meitat, fins 
a tancar-se el desembre amb un 2,%, un punt menys que un any enrera i una xifra sensiblement més baixa que 
el 3,5% obtingut de mitjana anual. La contenció dels preus energètics i d’altres matèries primeres ha estat el 
principal element que ha frenat les tensions inflacionistes que havien caracteritzat els preus durant el darrer 
trienni, però també cal apuntar d’altres factors de base, com la suau desacceleració de la demanda interna en un 
context de moderat augment dels tipus d’interès. Pel que fa a la inflació subjacent –que no considera l’energia ni 
els aliments no elaborats-, també ha seguit una trajectòria descendent però menys accentuada, acabant l’any en 
un 2,5%, quatre dècimes menys que l’any anterior.  
IPC i diferencial d'inflació amb la UE
%
5 IPC Espanya
4
3
2
1
0
1993 1995 1997 1999 2001 2003 2005
Diferencial d’inflació amb la UE
Nota: Les dades són mitjanes anuals. Font: INE
1 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
El diferencial de preus amb la Unió Europea s’ha eixamplat en dues dècimes en termes homogenis de mitja-
nes anuals, però cal precisar que mentre que a començament d’any aquest diferencial va assolir el màxim des què 
Espanya es va incorporar a l’euro, a final d’any s’ha mantingut al voltant de les sis dècimes, un dels valors més 
baixos de la dècada. Una notícia positiva de cara a la competitivitat dels productes a l’exterior que, no obstant, 
queda enterbolida pel fet que el diferencial amb els principals socis comercials espanyols, França i Alemanya, no 
ha retrocedit.
L’evolució de l’activitat econòmica del sector públic ha estat destacada per l’Eurostat com una de les més posi-
tives d’entre els països de la Unió Europea. Segons aquest organisme, és una de les economies amb els comptes 
públics més sanejats, un fet atribuïble al rigor pressupostari que ha regit durant aquest llarg període de bonança 
econòmica. El superàvit de 1.898 milions d’euros, equivalent a l’1,8% del PIB, millora en  dècimes el resultat 
obtingut en 2005 –el primer superàvit després de trenta anys de dèficit-, així com les previsions del Programa 
d’Estabilitat, que el situaven a l’entorn de l’1,4%. Aquesta millora prové de l’augment dels ingressos públics i, en 
especial, dels procedents de la recaptació impositiva en un context de cicle expansiu amb un protagonisme des-
tacat de la demanda interna. 
Deute i Dèficit/Superàvit públics en % del PIB
% %
70 4
60 Dèficit / Superàvit 2
0
50
-1
40 -3
30 -5
1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
Deute
Font: INE
 
El gràfic adjunt mostra el descens sostingut del deute públic en relació al PIB que s’ha registrat en els darrers 
anys fins a situar-se en 2006 en un 39,9% del PIB, el més baix dels darrers vint anys, de les cinc gran potències 
econòmiques d’Europa i gairebé trenta punts per sota de la mitjana de la zona euro. De totes les administracions, 
només les corporacions locals queden excloses de la situació de superàvit, mentre que el persistent augment de 
les cotitzacions  de nous treballadors estrangers afiliats consolida la capacitat financera de la seguretat social. 
Abans d’analitzar en detall l’evolució de l’economia de Catalunya i de Barcelona, dedicarem un breu apunt a 
assenyalar que, des del punt de vista territorial, les darreres dades de comptabilitat regional d’Espanya presen-
tades per l’INE palesen un avanç del PIB a totes les comunitats autònomes en 2006, no homogeni però sí gene-
ralitzat i superior al 3% en tots els casos. Entre 2000 i 2006, el ritme mitjà de creixement anual per al conjunt 
d’Espanya és del 3,34% en termes reals. Catalunya se situa lleugerament per sota d’aquesta mitjana (3,21%), i 
força equidistant dels extrems superior (Múrcia, amb un augment del 3,88%) i inferior (Balears, 2,30%).
Saldo de les Administracions públiques
 2003 2004 2005 2006
Administració Central -0,3 -1,1 0,5 0,8
Comunitats Autònomes -0,5 -0,1 -0,3 0,0
Corporacions Locals -0,2 0,0 -0,1 -0,2
Seguretat Social 1,0 1,0 1,1 1,2
Total 0,0 -0,2 1,1 1,8
Font:Ministeri d’Economia i Hisenda Font: INE
18 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Creixement Anual Mitjà del PIB (2000-2006). Variació en termes reals (%)
3,5
2,5
1,5
Més interessant és l’evolució del PIB per habitant, en el sentit que s’aproxima més a una mesura de benestar 
dels residents en un territori. Madrid encapçala la classificació, amb 28.346 €/habitant i any, i juntament amb el 
País Basc (28.346€), Navarra (2.861€) i Catalunya (26.124€) són les úniques comunitats que superen la mitjana 
de la UE (24.500€). El mapa reflecteix els valors del PIB/càpita per a totes les comunitats en base Espanya=100, 
amb un rang que oscil·la entre el 68 d’Extremadura i el 130,2 de Madrid. 
PIB per cápita 2006 (Espanya=100)
1.3 Situació econòmica a Catalunya
Creixement del Producte Interior Brut
El dinamisme que ha registrat l’economia catalana el 2006 s’ha traduït en un creixement nominal del PIB de 
més del ,5% per segon any consecutiu. Descomptat l’efecte de la inflació, el creixement es situa en el 3,9% se-
gons les darreres estimacions disponibles. Una taxa que consolida la tendència alcista iniciada tres anys abans 
alhora que s’assoleix el punt de més intensitat que ha registrat el creixement econòmic d’ençà el 2000. A destacar 
que aquest enfortiment de la taxa de creixement s’ha produït en paral·lel a una desacceleració de les tensions in-
flacionistes. També ha incidit positivament en la correcció del dèficit exterior i en un augment del PIB/càpita. Tres 
aspectes que permeten entreveure que l’economia catalana comença a corregir alguns dels perfils insostenibles 
que han caracteritzat el model de creixement dels darrers anys.
Tot i que l’evolució de 2006 s’ha de contextualitzar en la tendència clarament expansiva que registra l’activitat 
econòmica d’ençà 2004, el detall trimestral no abona aquesta interpretació. Si hom esperava un perfil a l’alça de 
les taxes de creixement de principi a final d’any, la realitat mostra una evolució plana o lleument descendent. El 
creixement mitjà anual coincideix amb les taxes dels dos semestres.
19 Inici
Múrcia
Andalusia
Castella - La Manxa
Madrid
Extremadura
Cantàbria
Canàries
Ceuta
ESPANYA
Comunitat Valenciana
Aragó
Melilla
Catalunya
Navarra
Castella  - Lleó
País Basc
Galícia
La Rioja
Astúries
Illes Balears
 
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Les sis dècimes que ha augmentat la taxa de creixement del PIB en només un any són imputables exclusi-
vament a la represa que registren la producció industrial i l’agro-ramadera. La construcció continua exercint de 
motor econòmic i repeteix taxa de creixement mentre que el terciari és incapaç de mantenir la intensitat de la 
trajectòria expansiva d’un any abans. A grans trets, la composició sectorial que reflecteix l’evolució del PIB durant 
2006 és molt més equilibrada que la d’anys anteriors. Un tret esperançador de cara al manteniment de la trajec-
tòria expansiva a mitjà termini.     
Producte Interior Brut a preus constants, 2006. Oferta. Catalunya
2005 I II III IV 2006
Agricultura -2,6 2,5 4,1 3,2 5,4 3,8
Indústria -0,1 2,7 2,1 3,1 3,6 2,9
Construcció 5,4 6,3 5,7 5,0 4,6 5,4
Serveis 4,3 4,2 3,8 3,7 3,5 3,8
PIB a preus de mercat 3,3 4,1 3,8 3,8 4,0 3,9
Nota: Dades corregides d’estacionalitat. Font: Idescat
La sorpresa més agradable del creixement sectorial del PIB català ha estat la recuperació de la trajectòria 
expansiva del sector primari. Deixant de banda que es tracta d’una activitat molt sensible a les canviants condicio-
ns climàtiques –el repunt d’aquest darrer any s’explica bàsicament perquè no s’ha repetit la situació de sequera 
de 2005- els bons resultats de 2006, igualant la taxa de creixement del conjunt de l’economia, permeten frenar 
momentàniament la constant pèrdua de pes relatiu d’aquest sector sobre el total de la producció de l’economia 
catalana. Una bona notícia que, malauradament, no sovinteja.    
Evolució del PIB a la Indústria (%) 
4
Catalunya
Espanya
3
2
1
0
-1
I.05 II.05 III.05 IV.05 I.06 II.06 III.06 IV.06
Sense ser estrictament una sorpresa, la tendència a l’alça que ha mantingut la producció industrial aquest 
darrer any s’ha de considerar un dels trets més destacats de la conjuntura econòmica de final de 2006. Era una 
evolució anunciada a mesura que es consolidava la represa de l’economia dels principals països de la Unió Eu-
ropea. La forta dependència de la producció manufacturera catalana del creixement de la demanda europea i 
més concretament del comerç interindustrial –més de la meitat en valor de les exportacions catalanes són béns 
intermedis- ho feia molt previsible. Amb independència que darrerament, aprofitant l’augment sostingut del co-
merç mundial, les empreses catalanes s’han esforçat per ampliar el ventall de països interessats en adquirir els 
seus productes. Una estratègia inevitable si es vol compensar la quota de mercat europeu perduda a mans dels 
nous països membres de la UE. En aquesta línia, la revalorització de l’euro en relació amb el dòlar resta potencial 
exportador als productes catalanes d’escàs valor afegit. 
En el cas de la construcció, els resultats trimestrals de 2006 dibuixen una trajectòria de moderat alentiment 
del ritme de creixement. Per contra, si l’anàlisi es basa en les mitjanes anuals, la conclusió és de manteniment 
de la taxa de creixement. En el que no hi ha dubte és que, es miri com es miri, la construcció ha liderat, per setè 
any consecutiu, el creixement en termes relatius del PIB de Catalunya. Un període en el que el PIB/càpita en ter-
mes reals ha crescut escassament un ú per cent de mitjana anual acumulativa. Un resultat més aviat escàs –les 
alertes sobre la baixa productivitat de l’ocupació creada i la pèrdua de competitivitat via diferencial d’inflació han 
estat tan constants com ignorades- atès que correspon aproximadament a només una tercera part del creixement 
anual mitjà del PIB.   
20 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Evolució del PIB a la Construcció (%)
7 Catalunya
6 Espanya
5
4
3
2
1
0
I.05 II.05 III.05 IV.05 I.06 II.06 III.06 IV.06
Dels quatre grans sectors que tradicionalment s’utilitzen per agrupar les activitats productives, el terciari, 
de lluny el més important en capacitat productiva i valor de la producció, ha estat l’únic que durant el 2006 ha 
moderat el seu ritme de creixement. De començar l’any creixent a un ritme del 4,2% ha passat, tres trimestres 
després, a una taxa del 3,5%. En mitjanes anuals, el descens es limita a mig punt percentual. Aquesta evolució 
s’ha d’explicar també per l’esgotament del model de creixement –basat en excés en serveis d’escàs valor afegit i 
llocs de treball precaris i escassament qualificats- i pel protagonisme creixent dels serveis que operen al marge 
del mercat, proveïts pel sector públic. Els més dinàmics en la creació d’ocupació han estat, a banda de les acti-
vitats informàtiques, els serveis a les empreses, els de transport, els immobiliaris, l’administració pública, els 
serveis sanitaris i l’ensenyament.     
Evolució del PIB als Serveis (%)
5
Catalunya
Espanya
4
3
2
1
0
I.05 II.05 III.05 IV.05 I.06 II.06 III.06 IV.06
Quan s’analitza l’evolució del PIB des de la vessant de demanda, el tret que més destaca en relació amb la 
situació d’un any abans és el notable alentiment del creixement de la despesa en consum, tan privat com públic. 
També es modera, però menys, el creixement de la inversió en béns d’equipament. Un fet que contrasta amb el 
manteniment de la taxa de creixement de la construcció. En conjunt, la demanda interna acaba creixent un 4,6%, 
força menys que els dos anys anteriors però encara per sobre del creixement del PIB. 
Malgrat la desacceleració de la demanda interna, el conjunt de la producció ha crescut sis dècimes percen-
tuals més que un any abans. Una variació que s’explica per la reactivació del ritme de creixement de les exporta-
cions. També hi ha contribuït, però menys, el suau alentiment de l’expansió de les importacions, provocat per la 
contenció de la demanda interna. L’aportació del saldo exterior al creixement del PIB continua sent negativa però 
s’ha situat en els mínims del darrer quinquenni.  
Si des de la vessant de l’oferta s’observen diversos trets específics que poden explicar el diferencial d’increment 
del PIB en relació amb un any abans, des del cantó de la demanda l’únic element remarcable és la reactivació 
–tot i que relativament continguda- de les exportacions. El protagonisme que manté la demanda interna segueix 
recolzat, un any més, en l’augment de la població i dels llocs de treball. I en la disponibilitat –gairebé il·limitada- 
de crèdit bancari. Una combinació que perd atractiu a mesura que s’endureixen les condicions de finançament i la 
qualificació mitjana dels nous llocs de treball no supera la dels existents.   
21 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Producte Interior Brut a preus constants. Catalunya. Per components de la Demanda. Variació interanual
2002 2003 2004 2005 2006*
Demanda interna 3,2 4,0 5,2 5,7 4,6
Consum privat 3,2 3,1 4,5 4,5 3,6
Consum públic 5,1 3,5 6,6 7,7 4,9
Form. bruta de capital 2,5 4,9 5,2 7,2 6,4
-Béns d’equipament i altres -0,7 4,7 4,0 8,9 6,7
-Construcció 5,3 5,5 4,8 6,0 6,0
Saldo exterior -0,7 -0,7 -1,7 -2,1 -0,5
-Exportacions 2,5 4,9 2,1 3,5 6,4
-Importacions 4,1 6,3 7,6 8,1 7,3
PIB a preus de mercat 2,5 2,9 3,1 3,3 3,9
Nota: El saldo exterior inclou el saldo amb l’estranger i amb la resta d’Espanya i equival a l’aportació al creixement
* Les variacions de 2006 són provisionals. Font: Idescat
Que el saldo viu del crèdit del sistema financer en mans del sector privat creixi, per quart any consecutiu, a 
l’entorn o per sobre del 20%, triplicant l’increment anual del PIB i en un context de progressiu encariment del 
diner, respon tant al dinamisme inversor de les empreses com a l’elevat endeutament que suporten les econo-
mies familiars. Endeutament que majoritàriament s’arrossega del “boom immobiliari residencial” que ha viscut 
aquest país els darrers anys aprofitant la política de màxima disponibilitat de crèdit hipotecari a tipus d’interès 
en mínims històrics.
Crèdit al sector privat. (Variació del saldo viu %)
30
Espanya
25
Catalunya
20
15
10
5
ds.2000 ds.2001 ds.2002 ds.2003 ds.2004 ds.2005 ds.2006
El 6,% que la Comptabilitat Nacional estima com a creixement de la inversió empresarial en béns 
d’equipament, 2,2 punts percentuals menys que un any abans, s’ha de relacionar amb l’increment que registra el 
deute creditici del sector productiu. Deixant de banda el crèdit en mans de promotors i empreses immobiliàries, 
amb creixements al voltant del 50% per al conjunt d’Espanya, les empreses industrials i de serveis han incremen-
tat el seu endeutament amb el sector financer a l’entorn del 15%. Un ritme que no s’assolia d’ençà final del segle 
passat i que s’ha d’associar tant a l’augment de la inversió per fer front a la represa de l’activitat industrial com a 
la necessitat de les entitats de crèdit de diversificar el seu risc, excessivament concentrat en el sector immobiliari 
residencial.
Comerç exterior de béns
Durant el 2006 Catalunya ha exportat mercaderies per valor de 4.129 milions d’€, un 10,4% més que durant 
el 2005. Pel que fa a les importacions, que han sumat gairebé 5.000 milions d’€, el creixement anual ha estat 
pràcticament idèntic en termes relatius al de les exportacions. Això ha permès mantenir inalterable la taxa de 
cobertura a l’entorn del 63%
Tot i que en termes de Comptabilitat Nacional el dèficit exterior s’ha moderat notablement, el saldo deficitari 
de la balança comercial amb l’exterior –sense considerar els serveis- continua creixent. Segons les primeres 
dades difoses, el dèficit acumulat al llarg de 2006 suma prop de 2.00 milions d’€, un 10,3% més que un any 
abans. Una magnitud que equival a poc més del 15% del PIB. A banda que hom pugui associar aquesta evolució 
a la pèrdua acumulada de competitivitat dels productes catalans i al fort creixement de la demanda interna, no 
és menys cert que és un resultat fins a cert punt inevitable en una economia immersa en un procés accelerat de 
terciarització del teixit productiu.
22 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Comerç exterior de Catalunya. En milions d’euros
2003 2004 2005 2006 06/05 (%)
Total exportacions 37.649 39.485 42.703 47.129 10,4
-Béns de consum 13.385 13.747 15.213 18.435 21,2
-Béns de capital 4.621 4.978 6.025 4.563 -24,3
-Béns intermedis 19.643 20.761 21.466 24.131 12,4
Total importacions 54.345 60.731 67.813 74.816 10,3
-Béns de consum 15.920 18.147 20.364 23.443 15,1
-Béns de capital 7.153 8.925 9.873 6.822 -30,9
-Béns intermedis 31.272 33.660 37.576 44.551 18,6
Saldo comercial* -16.696 -21.246 -25.110 -27.687 10,3
Font: Idescat. Elaboració pròpia. * Dades provisionals
La consolidació d’aquest saldo negatiu, integrat en la resta de saldos amb l’exterior, continua restant poten-
cial de creixement al PIB de Catalunya. Força menys que durant els dos anys anteriors gràcies, d’una banda, al 
repunt de les exportacions i de l’altra, a una reducció de les importacions de gas natural i derivats del petroli com 
a conseqüència d’un menor consum d’aquests inputs, comparativament cars, en la generació d’energia elèctrica. 
Això ha estat possible perquè durant la major part de l’any ha estat disponible la pràctica totalitat de la potència 
instal·lada d’origen nuclear, hidroelèctric i eòlica per satisfer una demanda creixent d’energia final. 
A banda de la ja esmentada pèrdua de competitivitat que afecta a la major part de la producció manufacturera 
catalana, agreujada en alguns subsectors per processos de relocalització de plantes productives, una de les raons 
que frenen la correcció del creixent dèficit exterior és l’excessiva dependència del mercat europeu pel que fa a 
les exportacions. El revifament del creixement econòmic de la Unió Europea relega a un segon terme aquesta 
qüestió, especialment en una conjuntura en la que el tipus de canvi de l’euro resta competitivitat als productes 
catalans fora del seu mercat tradicional.  
Preus i salaris
La moderació de les tensions inflacionistes viscuda al llarg de 2006 gràcies, en primera instància, a l’evolució 
dels preus del petroli i altres primeres matèries, ha permès retallar 1,5 punts percentuals a la taxa de l’IPC de 
final d’any –fixada en el 2,8%- en relació amb el 4,3% de final de 2005. Després de més de 25 mesos en els que 
la taxa interanual de l’IPC s’ha mantingut ancorada per sobre del 3,5%, durant el darrer terç de 2006 ha retornat 
a valors propers a 2,5%, més ajustats a l’entorn europeu. L’efecte més evident ha estat la pràctica desaparició 
de la diferència de més d’un punt relatiu entre l’índex general i el de l’anomenada inflació subjacent a més d’una 
notable reducció –equivalent a unes dues terceres parts- del diferencial de preus amb la mitjana de la UE.
Salaris i preus de consum. Catalunya (Variació anual %)
4,5
4,0 IPC
3,5
Salaris pactats en conveni
3,0
2,5 IPC (UE)
2,0
1,5
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
Segons les variacions acumulades a final d’any, els components de despesa més inflacionistes a Catalunya han 
estat l’habitatge, l’ensenyament i el turisme i restauració. Els mateixos que els dos anys anteriors amb l’excepció 
del transport i les begudes alcohòliques i tabac. A l’altra plat de balança, els preus dels serveis de comunicacions 
–correus i telefonia bàsicament- són els únics que mostren una retallada significativa de la mitjana dels preus. 
Una evolució que ha esdevingut habitual els darrers anys. La despesa en lleure i cultura s’ha beneficiat també 
d’un descens dels preus quasi inapreciable.  
En relació amb la mitjana de la UE, els components amb un diferencial clarament més positiu –que equival a 
increments de preus més elevats a Catalunya- han estat el vestit i calçat, l’hosteleria i restauració i el parament 
de la llar. Per contra, components que un any abans havien mostrat un diferencial molt marcat, aquest darrer any 
han crescut pràcticament amb la mateixa intensitat. És el cas de l’alimentació i begudes no alcohòliques, trans-
port i lleure i cultura.
23 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Segons estadístiques oficials, l’increment salarial mitjà pactat en conveni durant 2006 supera el tres per cent, 
amb un increment de dues dècimes en relació amb el d’un any abans. Per sectors, les increments més elevats 
s’han registrat a la indústria –en línia amb la reactivació de l’activitat i una major proporció d’ocupació qualifi-
cada- mentre que els serveis i especialment la construcció, els dos sectors que han generat més ocupació, han 
ajudat a moderar la tendència a l’alça dels salaris en una conjuntura d’inflació especialment elevada durant la 
primera meitat de l’any. 
Mercat de treball
Per acabar de completar aquesta síntesi dels principals resultats de l’economia catalana durant el 2006 farem 
una breu referència a l’evolució de les principals magnituds del mercat de treball. La constància i la intensitat que 
ha mostrat el creixement del PIB al llarg de l’any ha tingut el seu reflex en les principals magnituds del mercat 
de treball. Així, els 3,34 milions d’afiliats en situació d’alta a la Seguretat Social a final de 2006 –50.000 més que 
un any abans- equivalen a un increment anual del 2,4%. Una taxa de creixement condicionada per l’excepcional 
evolució d’un any abans –un saldo de 120.000 nous afiliats i un increment del 5,8%- com a conseqüència de la re-
gularització extraordinària de treballadors estrangers. Sigui com sigui, són ja dotze anys consecutius d’augment 
del nombre d’ocupats.
Aquest increment de l’ocupació al mercat regulat és només un dels factors explicatius del creixement del 
38% que han registrat els contractes indefinits tramitats durant aquest darrer any. El principal te a veure amb les 
bonificacions de quotes a la conversió de contractes temporals en indefinits. Una proposta molt imaginativa per 
reduir les ratios de precarietat de l’ocupació entesa com el pes relatiu de contractes temporals sobre el total de 
contractes però d’impacte limitat mentre es mantingui inalterable el model de creixement que incentiva més la 
quantitat dels llocs de treball generats que no pas la qualitat.      
En consonància amb l’augment del nombre d’ocupats, l’atur registrat retrocedeix menys d’un ú per cent. La 
reducció no és tan significativa com seria d’esperar atès l’augment del PIB i dels actius afiliats a la Seguretat 
Social, perquè l’EPA ha estimat, a final d’any, un increment relativament elevat -el 2,8%- del nombre d’actius. La 
combinació d’ambdós factors ha incidit però en una retallada de tres dècimes de la taxa d’atur, fins al set per cent. 
D’altra banda, el creixement més intens de la població activa femenina –pràcticament ha doblat el de la mascu-
lina en termes relatius- explica el lleu augment de les dones registrades com aturades a les oficines públiques 
d’ocupació. 
 
1.4 Situació econòmica a Barcelona
Evolució general de l’economia
Les primeres estimacions apunten que durant el 2006 el PIB de la ciutat i de la regió metropolitana ha cres-
cut a l’entorn del 3,8%. Un increment lleument inferior però en la línia del que s’ha registrat tant a Catalunya 
com a Espanya i que permet consolidar i accentuar la tendència expansiva mantinguda el darrer lustre amb un 
creixement anual mitjà del 3,1% en termes reals. A diferència d’anys anteriors, l’expansió de l’economia europea 
ha propiciat un augment de l’activitat manufacturera metropolitana que, sumat al dinamisme del terciari de la 
ciutat central, ha dotat d’una major intensitat a un creixement sectorialment més equilibrat però que ha continuat 
liderat per la construcció.
Variació del PIB. (Preus constants %)
4
2
0
2002 2003 2004 2005 2006
Barcelonès RMB Catalunya Espanya UE
A mesura que la globalització de les relacions econòmiques avança de manera accelerada i la indústria més 
tradicional i de baix contingut tecnològic és substituïda per una àmplia gamma d’activitats amb un marcat ca-
ràcter terciari, més o menys estratègic, tant de serveis a les empreses com a les persones, la  modernització de 
la base econòmica de la ciutat i entorn metropolità esdevé un procés absolutament necessari per a no perdre 
presència en un escenari mundial cada dia més competitiu. La inversió indiscriminada en actius immobiliaris no 
24 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
sembla pas la via més eficient. Especialment si l’augment persistent de la capacitat productiva de la construcció 
més enllà d’un límit que s’intueix ja sobrepassat, es tradueix en un afebliment de la productivitat del conjunt de 
l’economia.  
L’objectiu a mitjà i llarg termini ha de ser superar l’estretor del mercat local i disminuir el risc derivat de 
l’excessiva dependència tant d’una sola àrea econòmica com d’un model productiu que, per massa polaritzat 
en activitats intensives en mà d’obra, acaba per esdevenir poc competitiu. No està de més recordar que un 
dels objectius ha d’ésser la de potenciar la diversitat d’activitats econòmiques sense renunciar a uns mínims 
d’especialització. Res de tot això serà possible sense un esforç important i continuat d’inversió en formació i en 
infrastructures de suport a l’activitat econòmica, l’única recepta que pot garantir els guanys continuats de produc-
tivitat per ser present de manera competitiva a la majoria dels mercats internacionals.
Preus i altres indicadors de consum
L’esgotament de la capacitat de crèdit de les economies familiars a mesura que s’encareix el finançament es 
comença a fer notar en un estancament de les xifres de matriculació d’automòbils. Al conjunt de la província de 
Barcelona, durant el 2006 es van matricular gairebé un % menys de turismes que un any abans. Una davallada 
parcialment compensada per la compra de motos. El segment de vehicles industrials i comercials va registrar un 
retrocés inapreciable. En conjunt es van matricular uns 285.000 vehicles, gairebé un dos per cent menys que un 
any abans.
L’augment de l’índex de preus de consum a la província de Barcelona acaba 2006 amb una taxa interanual 
del 2,8%, 1,6 punts percentuals menys que un any enrere. Una retallada més intensa que la registrada a la resta 
d’Espanya i que permet aparcar, si més no puntualment, la preocupació pel sostingut diferencial inflacionista de 
Catalunya. En termes de mitjana anual però, la retallada ha estat només de tres dècimes, que és molt si es té en 
compte que al conjunt d’Espanya n’ha augmentat una. El més destacat és que alhora que afluixaven les tensions 
inflacionistes, es moderava el diferencial de preus amb la Unió Europea. Sembla que la desacceleració del con-
sum privat que reflecteixen les magnituds macroeconòmiques ajuda a contenir els preus de venda. Una política 
afavorida també per la revalorització de l’euro. 
Matriculació de vehicles. (Província milers)
300 Matriculacions
Baixes
250
200
150
100
50
0
1996 1998 2000 2002 2004 2006
Sectors productius
Evolució del nombre d’empreses i de treballadors
El dinamisme mostrat per l’activitat econòmica a la ciutat i entorn metropolità durant el 2006 explica l’increment 
que ha registrat tant el nombre de treballadors com d’establiments productius que reflecteixen els registres de la 
Seguretat Social. Amb dades de final d’any centrades en l’àmbit metropolità per reduir l’efecte de seu social que 
sobrevalora el pes de la ciutat central sobre el total, el nombre d’afiliats en situació d’alta a la Seguretat Social 
ha crescut un 2,2% en relació amb un any abans i el de centres de cotització, assimilats a establiments amb algun 
treballador assalariat, només un 0,8%. Creixements que contrasten amb el 5,5% i el 4,6% respectivament de 2005 
i que responien a la magnitud de la regularització extraordinària de treballadors estrangers fins aleshores en 
l’economia submergida.
25 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Nombre d’establiments empresarials i de treballadors a la RMB
des.2003 des.2004 des.2005 des.2006 06/05 %
Total (establiments) 173,158 175.216 183.335 184.810 0,8
Indústria 25.162 24.406 23.786 22.930 -3,6
Construcció 19.986 20.336 136.217 23.278 2,3
Serveis 127.348 129.939 136.217 138,037 1,3
Total (treballadors) 2.118.890 2.168.720 2.288.300 2.338.954 2,2
Indústria 442.911 429.448 418.102 404.187 -3,3
Construcció 178.603 184.163 203.304 214.103 5,3
Serveis 1.452.156 1.510.186 1.589.533 1.655.153 4,1
Font: Departament de Treball i Indústria de la Generalitat. Elaboració de Barcelona Economia
Era d’esperar que després de l’aflorament d’un nombre tan important d’actius ocupats, les variacions al mer-
cat laboral corresponents a 2006 tornarien, tot i la magnitud del creixement econòmic, als valors previs al mo-
ment de la regularització. I així ha estat. D’una banda, l’ocupació industrial ha continuat a la baixa, fins i tot amb 
més intensitat que un any abans. Una conseqüència tant de la modernització dels processos i estructures produc-
tives que s’ha traduït en un augment de les externalitzacions com de la tendència globalitzadora de l’economia 
que està obligant a una reestructuració a fons del teixit fabril present a Catalunya. Les activitats d’escàs valor 
afegit són les més vulnerables al fenomen de la deslocalització de teixit productiu.    
El conjunt del terciari acaba l’any amb un increment de més de 65.000 ocupats, un 4,1% més que a final de 
2005. Una variació força generalitzada a la majoria de subsectors però que s’ha centrat especialment en els ser-
veis a les empreses i també en els personals, especialment els de no mercat, proveïts pel sector públic. Però el 
creixement estel·lar en termes relatius ha correspost novament a la construcció. Gairebé 11.000 nous ocupats, 
xifra que equival a un 5,3% més que un any abans. Una taxa de creixement que més que dobla la de la resta de 
sectors i que és especialment remarcable perquè es produeix tot just un any després de que el sector augmentés 
la seva mà d’obra en més d’un deu per cent com a conseqüència del procés extraordinari de regularització.
A mesura que augmenta el potencial industrial dels nous socis de la Unió Europea l’economia metropolitana 
aposta per sectors que operen preferentment en l’àmbit local i relativament al marge de la competència externa 
com és el cas de la construcció i els serveis.
Activitat industrial
Sense ser especialment intensa, la represa de l’activitat industrial metropolitana durant 2006 contrasta amb 
la situació d’atonia d’un any abans i mostra la capacitat de reacció que encara manté quan milloren alguns dels 
factors condicionants. Així, i en comparació amb un any abans, només ha canviat l’orientació alcista dels preus 
del petroli per una situació més estable i, especialment, el revifament del creixement econòmic al conjunt de la 
Unió Europea. En termes agregats sembla que la millora de les exportacions ha estat suficient per compensar els 
símptomes d’alentiment del creixement que deixa entreveure la demanda de consum de l’economia espanyola i 
deixa en un segon pla les preocupacions dels empresaris autòctons per la creixent competència a tots els mercats 
dels productes originaris de les noves economies industrials.
Evolució de l'activitat industrial metropolitana
Saldos
15
10
5
0
-5
-10
Producció Vendes totals Exportacións Preus venda Ocupació Estocs
2003 2004 2005 2006
26 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Segons els resultats de l’enquesta industrial metropolitana, durant el 2006 han estat majoria les empreses 
que han declarat millores significatives, ja sigui en volums de producció o en vendes. Els resultats, com es veu en 
el gràfic corresponent, contrasten notablement amb la situació d’un any abans quan el resultat era pràcticament 
d’empat entre les empreses amb una xifra de negocis a l’alça i les que declaraven tot el contrari. La magnitud 
dels saldos positius possiblement s’hagi de relativitzar fins que els volums confirmin que el canvi de conjuntura 
es consolida.    
Els saldos francament positius declarats pel que fa a producció i vendes, incloses les exportacions, contrasten 
amb la persistent pèrdua d’ocupació directa del sector manufacturer. Òbviament, una part d’aquesta pèrdua res-
pon a l’externalització de serveis i activitats que no formen part del nucli estratègic de les empreses industrials 
i que no s’hauria de comptabilitzar com a pèrdua neta d’ocupació. Alhora però, són cada cop més les empreses 
que desvien una part de la seva producció a l’exterior per aprofitar-se d’uns costos productius més baixos. Una 
pràctica irrenunciable des de l’òptica de millorar la competitivitat de les empreses autòctones però que té el cost 
d’afeblir cada dia una mica més, la diversificació i la capacitat productiva del teixit industrial català. És el que 
reflecteix el constant creixement del saldo negatiu de la balança comercial amb l’exterior.   
Transport de mercaderies
El tràfic de mercaderia pel port de Barcelona durant el 2006 ha sumat més de 46 milions de tones, un nou 
màxim històric i un 5,9% més que un any abans. A diferència de l’any passat però, aquest creixement ha estat 
lleument inferior al registrat pel comerç mundial. Afegit a la trajectòria expansiva dels darrers anys, l’evolució 
del tràfic comercial pel port és un bon indicador del dinamisme i la competitivitat de la plataforma aeroportuaria 
de Barcelona i de les empreses logístiques que hi operen. 
Tràfic de mercaderies pel port de Barcelona (en tones)
Entrades Sortides Total variació 05/06 (%)
Dolls líquids
Cabotatge 1.059.102 76.645 1.135.747 -4,4
Exterior 9.205.615 195.013 9.400.628 -17,1
Total 10.264.717 271.658 10.536.375 -15,9
Dolls sòlids
Cabotatge 485.425 30.882 516.307 8,1
Exterior 3.182.785 408.490 3.591.275 0,5
Total 3.668.210 439.372 4.107.582 1,4
Càrrega general
Cabotatge 1.918.071 4.523.843 6.441.914 13,9
Exterior 13.077.326 4.631.370 8.093.968 17,2
Total 14.995.397 16.766.766 31.762.163 16,5
Total
Cabotatge 3.462.598 4.631.370 8.093.968 10,5
Exterior 25.465.726 12.846.426 38.312.152 4,9
Total 28.928.324 17.477.796 46.406.120 5,9
Nota: Dades provisionals. Font: Port de Barcelona 
A diferència d’anys anteriors, l’augment del tràfic portuari al llarg de 2006 en 2,5 milions de tones s’ha 
d’imputar tant al tràfic exterior, amb 1,8 milions, com al de cabotatge, amb 0, milions, equivalent a un creixe-
ment relatiu del 10,5%. La mercaderia de càrrega general ha liderat el creixement del tràfic portuari amb un 
increment del 16,5% i ha concentrat més de dues terceres parts del tràfic mesurat en pes. Contràriament, la 
importació de dolls líquids, bàsicament gas natural i carburants derivats del petroli, ha registrat una davallada 
de gairebé el 16% com a reacció als forts increments d’anys anteriors i també a l’encariment que han registrat. 
Al seu torn, els dolls sòlids, el tercer gran agregat de la mercaderia que passa pel port, ha sumat poc més de 4,1 
milions de tones, majoritàriament d’entrada com els dolls líquids, i un creixement testimonial de l’1,4%.
Per tipologia de productes, els més expansius han estat els materials de construcció, inclòs el ciment i clínker, 
els productes metal·lúrgics, els químics, els automòbils i els seus components i alguns productes alimentaris. Els 
descensos s’han concentrat en els ja esmentats productes energètics i en l’alimentació animal, ja que durant el 
2005 havien crescut molt les importacions de pinso i farratges per compensar els efectes de la sequera.   
En paral·lel a l’extraordinari creixement de la càrrega general, el tràfic de contenidors ha superat àmpliament 
la xifra de 2,3 milions de teus anuals,  equivalent a un creixement anual del 12%. A destacar que aquest fort ritme 
expansiu es deu en exclusiva i per segon any consecutiu, al tràfic internacional.
Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
El pes creixent del tràfic exterior –que representa poc més del 82% del total anual- no s’ha repartit de manera 
homogènia entre les grans àrees geogràfiques amb les que el port de Barcelona manté els intercanvis comercials 
més intensos. Així, al costat de retrocessos com els registrats en els fluxos comercials amb els ports mediterranis 
d’Europa i Àfrica i també els atlantics d’Amèrica del Nord, els més expansius han estat els intercanvis amb la costa 
atlàntica d’Amèrica del Sud, la resta d’Àfrica i tot el sud i sud-est asiàtic des del Mediterrani Oriental fins al Japó. 
Transport de viatgers 
L’expansió que ha caracteritzat el tràfic de mercaderies per la plataforma aeroportuaria de Barcelona s’ha 
repetit també en el segment del trànsit de viatgers. Durant el 2006, l’aeroport i el port de Barcelona han registrat, 
en conjunt, més de 32,5 milions d’operacions d’embarcament o desembarcament de passatgers. Una xifra que 
equival a un increment anual del 10,9%, repetint per segon any consecutiu una taxa de creixement de dos dígits. 
Un fet relativament extraordinari després de més de deu anys d’expansió intensa i sostinguda. Una tendència que 
no hauria estat possible sense les corresponents inversions en l’ampliació i millora de les instal·lacions que ha 
permès incrementar i diversificar l’oferta de serveis.
Tràfic de passatgers per l’aereoport de Barcelona
Milions
16
Interior
Internacional
12
8
4
0
1996 1998 2000 2002 2004 2006
En el cas de l’aeroport, amb un protagonisme creixent de les línies de “baix cost”, el nombre de viatgers ha 
augmentat en 2,9 milions, un 10,5% en només un any. A diferència de l’evolució de 2005, el tràfic interior, espe-
cialment el pont aeri amb Madrid, ha cedit protagonisme al tràfic l’internacional. La competència del Tren d’Alta 
Velocitat es comença a fer notar. 
Pel que fa al trànsit de passatgers pel port, el segment dels creuers, amb l’excepció dels creuers en trànsit, 
ha protagonitzat la major part de l’augment del nombre de viatgers. Les xifres de 2006 mostren la contundència 
amb la que els creuers en trànsit perden presència al port de Barcelona a favor dels que hi han instal·lat la seva 
base operativa. Sens dubte una molt bona notícia per a la major part dels serveis complementaris que ofereix la 
ciutat a aquest tipus de viatgers.
Pel que fa al nombre d’usuaris del transport públic a l’àmbit de l’ATM, durant el 2006 ha continuat creixent i ja 
supera els 910 milions de viatges validats. S’estima un creixement del 2,6% que no hauria estat possible sense la 
constant millora del servei i l’ampliació de l’oferta de places per satisfer la demanda associada a unes necessitats 
creixents derivades d’una demografia, un mercat laboral i el segment de visitants a l’alça.
Activitat turística i hotelera
Segons Turisme de Barcelona, durant 2006 s’han assolit nous màxims històrics pel que fa a visitants i activitat 
hotelera. Cal no perdre de vista que darrerament aquesta estadística s’ha vist sotmesa a canvis metodològics que, 
malgrat totes les precaucions, trenquen l’homogeneïtat de la sèrie. Feta aquesta advertència, dir que el nombre 
de visitants que han fet estada a la ciutat s’estima en ,2 milions i que les pernoctacions hoteleres sumen més de 
12,1 milions. En ambdós casos es tracta de creixements anuals a l’entorn del 20%. Aquestes xifres, provisionals 
en el moment de tancar aquesta edició, parlen de la capacitat d’atracció de la ciutat, ja sigui per fer-hi negocis o 
turisme, i també del procés de modernització i ampliació de l’oferta hotelera que s’ha viscut i es viu a la ciutat. 
Un dels aspectes més positius d’aquest augment del nombre de visitants és la progressiva desestacionalit-
zació de l’activitat turística i de la resta de serveis relacionats amb l’acollida de visitants. Una evolució lligada a 
l’abundant oferta hotelera i a l’augment constant de les connexions aèries, majoritàriament operades per com-
panyies de baix cost, amb nous mercats europeus. S’hi ha d’afegir també la creixent demanda dels passatgers de 
creuers i de ferris regulars que uneixen Barcelona amb diferents ports italians. 
28 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
No s’observen canvis apreciables en relació amb anys anteriors pel que fa al perfil del visitant que pernocta 
a Barcelona. Igual que es manté relativament estable la distribució de pesos relatius corresponents a les àrees 
geogràfiques de procedència. Els visitants de la resta d’Espanya van perdent pes relatiu a mesura que augmenta 
la presència d’originaris de la resta d’Europa. La proporció el 2006 ha estat del 30% i de quasi el 51% respectiva-
ment. Els procedents del continent americà representen prop del 12% del total.
Indicadors d’activitat hotelera a Barcelona
Milions
12
Pernoctacions
Visitants
8
4
0
1996 1998 2000 2002 2004 2006
L’activitat congressual ofereix dues cares. D’una banda, el nombre de congressos i convencions celebrats a 
Barcelona l’any 2006 ha estat lleument inferior al d’un any abans, quan va créixer un 18,1%. S’ha de considerar 
un any de consolidació dels màxims assolits. Contràriament, el nombre d’assistents, especialment de congres-
sos, ha augmentat de forma espectacular i es fixa un nou màxim anual prop del mig milió, que supera en un 36% 
l’anterior màxim assolit l’any del Fòrum.
Sistema financer
L’imparable procés d’endeutament del sector privat, protagonitzat especialment per les economies familiars 
com a conseqüència bàsicament de l’augment del nombre d’hipoteques formalitzades i de l’import mitjà de les 
quantitats compromeses, però darrerament també per les empreses que afronten noves inversions, situa un any 
més el sector financer com un dels més beneficiats per l’actual model de creixement de l’economia basat en el 
consum, la construcció i, en menor mesura, en la renascuda inversió en béns d’equipament. 
El saldo viu del crèdit del sistema financer al sector privat de la província de Barcelona a final de 2006 era un 22% 
superior al d’un any abans. Un creixement que triplica el del PIB i que dóna continuïtat a gairebé una dècada de tra-
jectòria fortament expansiva. Una situació que esdevé molt preocupant a mesura que augmenta el preu del diner.
Nombre d’oficines de les entitats de crèdit
2003 2004 2005 2006 variació (%) 05/06
Barcelona 2.066 2.068 2.056 2.076 1,0
Resta provincia 3.232 3.235 3.486 3.642 4,5
Resta Catalunya 2.034 2.075 2.140 2.215 3,5
Catalunya 7.332 7.478 7.682 7.933 3,3
Madrid 2.896 2.950 3.055 3.140 2,8
Resta provincia 2.015 2.126 2.351 2.552 8,5
Espanya 39.750 40.602 41.978 43.690 4,1
Font: Banco de España. Boletín estadístico. Elaboració de Barcelona Economia
Aquest creixement sostingut del negoci bancari sumat a l’augment del parc immobiliari i demogràfic és la 
principal raó per explicar el fort augment del nombre d’oficines operatives de bancs i caixes. Fins i tot a Barcelona 
s’ha trencat la tendència dels darrers anys d’estancament o lleu retrocés i s’ha tancat l’any amb un increment 
de l’ú per cent. Però els increments més importants s’han continuat registrant fora del nucli central metropolità 
aprofitant l’escassa dotació d’oficines del sistema financer a les zones més deficitàries. En conjunt, A Catalunya 
el creixement ha estat del 3,3%, el més intens de les darreres dècades. Una variació singular que respon a una 
altra dada singular com són els 420.000 habitatges construïts els darrers quatre anys.    
29 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
2.1 Evolució de la població activa      31 
2.2 Evolució de l’ocupació       32 
2.3 Població aturada        35
2.4 Contractació         39 
2.5 Prestacions per desocupació      42 
2.6 Sinistralitat laboral       42 
2.7 Les polítiques actives per a l’ocupació    43       
2.8 Mediació, negociació i baixos salaris    60
2.9 Anàlisi dels salaris baixos a Catalunya     64
30 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
2.1 Evolució de la població activa
A Barcelona, la població activa s’ha situat en 812.600 persones al quart trimestre de 2006. Això significa una 
disminució de 15.400 persones respecte al mateix període de 2005, que trenca la tendència alcista observada du-
rant els anys anteriors. En percentatge, el total d’actius a la ciutat ha disminuït un 1,86%. A Catalunya i a Espanya, 
en canvi, la població activa ha continuat augmentant si bé més moderadament que l’any anterior (2,8% i 3,11%, 
respectivament). 
Evolució de la població activa a Barcelona (per trimestres)
Milers
850
810
770
730
690
650
Població activa per àmbits territorials 2006. En milers de persones
 Barcelona Catalunya Espanya
 Nombre Taxa Nombre Taxa Nombre Taxa
I trimestre 832,6 77,4 3.619,5 76,2 21.335,9 71,5
II trimestre 810,5 76,7 3.650,1 76,4 21.530,1 71,8
III trimestre 806,7 75,9 3.672,6 76,6 21.660,6 72,0
IV trimestre 812,6 77,8 3.699,1 76,8 21.812,4 72,2
Mitjana anual 815,6 77,0 3.660,3 76,5 21.584,8 71,9
Variació IV 06/IV 05 (%) -1,86 2,80 3,11 
             
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona. Nota: la taxa d’activitat es calcula per al col·lectiu de 16 a 64 anys
 
Malgrat aquesta disminució de la població activa, la taxa específica d’activitat (calculada sobre la població de 
16 a 64 anys) ha evolucionat positivament i s’ha mantingut en tots els trimestres de 2006 per sobre dels valors de 
l’any anterior. En concret, per al quart trimestre de 2006 la taxa ha estat del 77,8 davant el 76,9 de 2005, superior 
a la de Catalunya (76,8%) i més de cinc punts superior a la d’Espanya (72,2%). D’altra banda, la taxa d’activitat de 
la ciutat també se situa per sobre de la taxa de la UE-151 (71,0%).  
Per sexes, la taxa d’activitat ha pujat en el cas de les dones i passa del 68% del quart trimestre de 2005 al 
70,1% del quart trimestre de 2006, mentre que la taxa d’activitat masculina ha disminuït del 86,4% al 85,3%. A 
Catalunya, la taxa d’activitat masculina és del 85,8% i la femenina del 67,5%, a Espanya, 82,4% i 61,8% i a la Unió 
Europea 77,8% i 62,5%, respectivament.   
Evolució trimestral de la taxa d’activitat per sexes (2006)
90
Homes
85
80 Total
75
Dones
70
65
60
I trimestre II trimestre III trimestre VI trimestre
1 Segons l’informe Employment in Europe 2006. Dades corresponents a l’any 2005
31 Inici
I / 2002
II / 2002
III / 2002
IV / 2002
I / 2003
II / 2003
III / 2003
IV / 2003
I / 2004
II / 2004
III / 2004
IV / 2004
I / 2005
II / 2005
III / 2005
IV / 2005
I / 2006
II / 2006
III / 2006
 IV / 2006
Consell Econòmic i Social de Barcelona
En el quart trimestre de 2006, el pes de les dones sobre el total de la població activa entre 16 i 64 anys era 
del 44,6%, inferior al del mateix trimestre de 2005 (45,2%), encara que superior als corresponents a Catalunya 
(43,2%), Espanya (42,3%) i la Unió Europea (44,5%). 
Població activa per sexes i àmbits territorials
IV trimestre 2006 Total Homes Dones % Dones/ Total 
Barcelona 812,6 449,8 362,8 44,6
Catalunya 3.699,1 2.100,5 1.598,6 43,2
Espanya 21.812,4 12.595,1 9.217,3 42,3
UE 180.421,0 100.057,8 80.363,2 44,5
 
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona
Quant a la població activa per edats, els menors de 24 anys s’han reduït un 7,2% respecte al quart trimestre de 
2005, el col·lectiu de 25 a 54 anys ha disminuït un 1,3% i el de majors de 55 anys un 1,1%.  
Població activa a Barcelona per grups d’edat. 2006
Barcelona menys de 24 anys 25-54 55 i més
IV trimestre 2006 76,800 612,400 123,400
IV trimestre 2005 82,800 620,400 124,800
Variació (%) -7,2 -1,3 -1,1
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona
2.2 Evolució de l’ocupació
Les estadístiques d’ocupació parteixen de dues fonts metodològicament diferents que proporcionen dades 
trimestralment: l’Enquesta de Població Activa (EPA) i el Registre d’afiliats a la Seguretat Social. L’EPA recull la 
situació laboral dels ocupats que resideixen a cada municipi, amb independència d’on exerceixen l’activitat, men-
tre que l’afiliació reflecteix la dinàmica dels llocs de treball localitzats en cada municipi, estiguin o no ocupats per 
residents al seu territori. 
Població ocupada segons l’EPA
L’Enquesta de Població Activa del quart trimestre de 2006 situa en 761.600 persones el nombre d’ocupats a la 
ciutat, xifra que representa una reducció de 7.000 efectius, un 0,9%, respecte a l’exercici anterior. A Catalunya, les 
persones ocupades van créixer un 2,7% i a Espanya un 3,5%.
Població ocupada per àmbits territorials de 2006. En milers
 Barcelona Catalunya Espanya
 Nombre Taxa Nombre Taxa Nombre Taxa
I trimestre 771,3 71,6 3.365,8 70,8 19.400,1 65,0
II trimestre 752,3 71,1 3.413,9 71,5 19.693,1 65,7
III trimestre 761,7 71,6 3.443,2 71,7 19.895,6 66,1
IV trimestre 761,6 72,8 3.452,0 71,7 20.001,8 66,2
Mitjana anual 761,7 71,8 3.418,7 71,4 19.747,7 65,8
Variació IV 05/IV 04 (%) -0,91 2,76 3,56
             
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona      
El quart trimestre de 2006, la taxa d’ocupació específica va arribar al 72,8%, superior a la de Catalunya (71,7%) 
i a la d’Espanya (66,2%). 
Taxes d’ocupació femenina
(Mitjana anual) 2001 2002 2003 2004 2005 2006
Barcelona 54,3 54,6 56,6 58,7 60,2 63,4
Espanya 43,8 45,1 47,0 49,0 51,9 54,0
UE 55,0 55,6 56 56,8 57,4  
Objectiu europeu 2010 60 60 60 60 60 60
32 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
La taxa d’ocupació femenina a Barcelona ha experimentat un important increment en els darrers anys. Des de 
2001 ha guanyat més de nou punts (ha passat del 54,3% al 63,4%) i es manté molt per sobre de les mitjanes espan-
yola (54%) i europea1 (57,4%), de manera que supera l’objectiu previst a la cimera de Lisboa per a 2010 (60%).
Comparació de taxes d’ocupació femenines 2001-2006
70
Objectiu europeu 2010
60
Unió Europea
Barcelona
50
Espanya
40
2001 2002 2003 2004 2005 2005
La taxa d’ocupació masculina del quart trimestre de 2006 a Barcelona va baixar gairebé un punt respecte al 
quart trimestre de 2005 (del 81,6% al 80,8%). La femenina va pujar més de tres punts, i s’escurça la distància en-
tre ambdues taxes des dels 20 punts del quart trimestre de 2005 als 16,2 punts del quart trimestre de 2006. 
 
Evolució de les taxes d’ocupació per sexes a Barcelona. 2006
 Homes Dones Total
I trimestre 80,0 63,8 71,6
II trimestre 79,9 62,4 71,1
III trimestre 80,5 62,6 71,6
IV trimestre 80,8 64,8 72,8
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona
El pes de les dones dins de la població ocupada de Barcelona en el quart trimestre de 2006 s’ha mantingut 
pràcticament estable respecte al quart trimestre de 2005 (44,0%). Aquest percentatge continua sent superior a 
l’existent a Catalunya (42,6%) i a Espanya (40,8%), i similar al de la UE-151 (44,1%).
Per edats, la taxa d’ocupació s’incrementa durant el 2006 al voltant de tres punts en els grups de 20 a 24 anys 
i en el de 25 a 54. En el segment de 16 a 19 anys i el de majors de 55 anys la taxa es redueix significativament.
Taxes d’ocupació per edats a Barcelona
 IV 2001 IV 2002 IV 2003 IV 2004 IV 2005 IV 2006
De 16 a 19 anys 15,6 9,6 15,4 15,0 21,7 19,7
De 20 a 24 anys 57,6 53,8 58,1 56,9 58,6 61,7
De 25 a 54 anys 74,8 74,5 78,2 77,9 82,0 84,9
55 anys i més 15,3 15,7 18,5 19,3 24,4 21,5
Total* 46,8 46,8 50,9 51,2 56,7 55,9
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona
 Ocupats a Barcelona per sectors econòmics 2006 
Agricultura
Indústria 0,2%
Construcció 14,6%
8%
Serveis
77,1%
33 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Pel que fa a la distribució sectorial de l’ocupació, a diferència d’anys anteriors, la indústria i la construcció 
guanyen pes respecte al total (4 i 7 dècimes, respectivament, respecte al IV trimestre de 2005), mentre que els 
serveis perden un punt.
El registre d’afiliats a la Seguretat Social
Segons les dades del registre d’afiliats de la Seguretat Social, a Barcelona el nombre de treballadors assala-
riats (que cotitzen al règim general) i ocupats per compte propi (règim d’autònoms) era d’1.058.149 persones al 
final de 2006, un 3,17% més que el 2005.
El volum d’assalariats va augmentar en 30.996 nous afiliats que, sumats als 1.472 treballadors per compte 
propi, fan que la xifra total de creació de llocs de treball a la ciutat sigui de 32.468 persones (6.638 menys que 
l’any anterior). Percentualment, el nombre total d’afiliats al règim general augmenta un 3,43% i el dels autònoms 
un 1,22%. 
Afiliació a la Seguretat Social a Barcelona, per grans sectors. IV trimestre 2006
 Agricultura Indústria Construcció Serveis Total
Nombre      
- Règim general 1.734 106.484 51.973 775.740 935.931
- Règim especial d’autònoms 159 10.074 10.213 101.772 122.218
Total 1.893 116.558 62.186 877.512 1.058.149
Variació IV  05 / IV 06 (%)      
- Règim general 4,21 -4,79 2,89 4,70 3,43
- Règim especial d’autònoms 1,92 -3,21 4,02 1,57 1,22
Total 4,01 -4,65 3,08 4,33 3,17
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona.
Pel que fa als grans sectors econòmics, deixant al marge l’agricultura per l’escàs pes que té dins el total, el 
sector dels serveis és el que presenta una dinàmica més positiva, amb un increment del 4,33%, seguit de la cons-
trucció, amb un 3,08%. La indústria perd un 4,65%.
El grau de terciarització de la població assalariada ocupada és força elevat a la ciutat, ja que el terciari repre-
senta el 83% del total de llocs de treball, percentatge que ha anat creixent de forma contínua en l’última dècada, 
al contrari que la indústria que ha perdut pes fins a situar-se en l’11% del total.
Si analitzem l’evolució dels afiliats al règim general en els diferents àmbits territorials, veiem que en el con-
junt de l’RMB  el ritme de creixement de 2006 és inferior al de la ciutat (un 2,9% en conjunt i un 2,5% si comptem 
l’RMB sense la ciutat). Un 48,8% dels afiliats de l’RMB estan localitzats a Barcelona. Catalunya presenta una taxa 
de variació dels afiliats al règim general similar al de la ciutat, un 3,3%.
Evolució dels afiliats al règim general de la Seguretat Social a Barcelona (1986-2006)
950.000
900.000
850.000
800.000
750.000
700.000
650.000
600.000
34 Inici
1986
1987
1988
1989
1990
1991
1992
1993
1994
1995
1996
1997
1998
1999
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Afiliats al règim general de la Seguretat Social a Barcelona. Estructura per sectors
 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
Indústria 17,0 16,3 15,7 14,6 14,0 13,7 13,1 12,4 11,4
Construcció 5,0 5,4 5,6 5,4 5,6 5,5 5,2 5,6 5,6
Serveis 78,0 78,3 78,8 79,9 80,4 80,9 81,7 82,0 83,0
Total 100 100 100 100 100 100 100 100 100
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona
Evolució dels afiliats al règim general de la Seguretat Social per àmbits territorials 
 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
Barcelona 820.913 832.548 841.322 855.341 866.964 904.935 935.931
RMB 1.651.332 1.685.863 1.704.468 1.740.669 1.780.982 1.861.948 1.916.608
Catalunya 2.224.486 2.284.506 2.347.764 2.395.824 2.464.413 2.588.601 2.672.993
               
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona
Per grans sectors productius, s’observa el caràcter eminentment terciari de la ciutat, on els treballadors afiliats 
als serveis representen el 82,9% del total davant del 62,3% de la resta de l’RMB. Per contra, destaca la notable 
presència industrial de la resta de l’RMB, que suposa més del 26% del total de la seva ocupació, davant l’11% a la 
ciutat, i una major participació de la construcció, que representa el 10,8% del total, davant del 5,5% a la ciutat.
Afiliats al règim general de la Seguretat Social a Barcelona i l’RMB
2.000.000
1.500.000
1.000.000 RMB-Barcelona
500.00 Barcelona
0
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
Afiliats al règim general de la Seguretat Social a Barcelona i a l’RMB per sectors econòmics. IV trimestre 2006
 Barcelona RMB-Barcelona RMB
Agricultura 1.734 2.813 4.547
(en %) 0,19 0,29 0,24
Indústria 106.484 260.695 367.179
(en %) 11,38 26,58 19,16
Construcció 51.973 106.020 157.993
(en %) 5,55 10,81 8,24
Serveis 775.740 611.149 1.386.889
(en %) 82,88 62,32 72,36
Total 935.931 980.677 1.916.608
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona
2.3 Població aturada
Les estadístiques sobre població aturada també provenen de dues fonts diferents: l’Enquesta de Població 
Activa, que dóna dades trimestrals i estimades –atès que es tracta d’una enquesta–, i el registre de persones 
aturades que proporciona mensualment el Departament de Treball de la Generalitat. 
Atur estimat
Segons l’Enquesta de Població Activa, al final de 2006 el total d’aturats a la ciutat era de 51.000 persones, amb 
una reducció de 8.400 persones respecte al quart trimestre de 2005 (un 14,1% menys). La taxa d’atur de l’últim 
trimestre de 2006 era del 6,3%.  
Comparant els àmbits territorials, a Barcelona l’evolució de l’atur ha estat més favorable que a la província 
de Barcelona i a Catalunya, on l’atur estimat ha augmentat un 5,2% i un 3,4%, respectivament. A Espanya, l’atur 
35 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
ha disminuït un 1,7%. En el darrer trimestre de 2006 la taxa d’atur de la ciutat (6,3%) és similar a la de Catalunya 
(6,7%) i a la de la província (6,8%) i dos punts inferior a la d’Espanya (8,3%). 
Evolució de la taxa d’atur a Barcelona (2001-2006)
15,0
14,0
13,0
12,0
11,0
10,0
9,0
8,0
7,0
6,0
5,0
Taxes d’atur per àmbits territorials 
 Barcelona Província Catalunya Espanya
2006/I 7,4 7,0 7,0 9,1
2006/II 7,2 6,4 6,5 8,5
2006/III 5,6 6,4 6,3 8,2
2006/IV 6,3 6,8 6,7 8,3
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona
La reducció del nombre d’aturats de 2006 a la ciutat ha afectat els dos sexes de manera diferent, mentre que 
l’atur masculí ha disminuït en 1.000 persones, un 4,1%, el femení ho ha fet en 7.400 persones, un 21,3%. La taxa 
d’atur masculina al final de 2006 era del 5,3% mentre que la femenina era del 7,6%, 2,3 punts més, tot i que durant 
l’any la diferència entre ambdues taxes s’ha reduït.
El comportament de l’atur també és diferent segons les franges d’edat. Es redueix un 7% a les franges de 16 a 
19 anys, un 30,1% a la de 20 a 24 anys, un 19,6% a la de 25 a 54 anys i un 37,5% a la de majors de 55 anys. Al final 
de 2006, les taxes d’atur dels diversos grups d’edat se situen en el 31,2% per als menors de 19 anys, l’11,5% per 
al grup de 20-24 anys, el 5,2% per al grup de 25-54 anys i el 6,3% per als majors de 55 anys.
Evolució trimestral de la taxa d’atur 2001-2006 (per sexes)
160.000
140.000 Dones
120.000
100.000
80.000
Homes
60.000
40.000
20.000
0
I
1/ /II
I
2/I /II
I I I I
3/ /II 4/ /II
I
5/I I
/II 6/I /II
I
200
001 00 02 00 03 0 4 0
2 0 2 0 20 00 20 005 00 06
2 2 2 2 2 2 20
36 Inici
2001/I
2001/III
2002/I
2002/III
2003/I
2003/III
2004/I
2004/III
2005/I
2005/III
2006/I
2006/III
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Taxes d’atur a Barcelona per sexes
 Total Homes Dones
2006/I 7,4 6,1 8,8
2006/II 7,2 5,5 9,3
2006/III 5,6 4,6 6,8
2006/IV 6,3 5,3 7,6
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona.
Atur registrat
L’atur registrat a Barcelona al desembre de 2006, segons les dades publicades pel Departament de Treball de 
la Generalitat, es va situar en 53.229 persones, amb una disminució respecte al gener de 2006 de 2.135 individus, 
un 3,9% menys. A Espanya l’atur registrat va baixar un 6,8% i a Catalunya un 3,4%. 
Evolució de la taxa d’atur per sexes, 2006 (%)
9,5
9,0
8,5
Dones
8,0
7,5
7,0
Total
6,5
6,0
6,0 Homes
5,5
5,0
r
ne re
r ç l e
e b ar i
br
Maig ny iol re r re
G e M A Ju l
Ju ctu
b b
m b
F e m
O
Nov
ese
D
La taxa d’atur va oscil·lar entre el 6,6% i el 6,9%, amb una mitjana anual del 6,7%, inferior a la de la província 
(7,5%), la de Catalunya (7,1%) i la d’Espanya (9,5%). Per sexes, la taxa d’atur masculí passa del 5,7% del gener al 
5,4% del desembre, mentre que la taxa femenina passa en el mateix període del 7,7% al 8,0%, amb un diferencial 
de 2,6 punts entre les taxes d’atur de desembre dels dos sexes. 
Evolució de la taxa d’atur per sexes, 2006
Homes Dones Total
Gener 5,7 7,7 6,6
Febrer 5,8 7,9 6,8
Març 5,8 8,0 6,8
Abril 5,6 8,3 6,8
Maig 5,4 8,2 6,7
Juny 5,3 8,2 6,6
Juliol 5,3 8,7 6,8
Agost 5,4 8,9 6,9
Setembre 5,3 8,3 6,6
Octubre 5,3 8,1 6,6
Novembre 5,4 8,1 6,6
Desembre 5,4 8,0 6,6
Mitjana anual 5,5 8,2 6,7
Font: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya
Per grups d’edat, el de menys de 20 anys és el que presenta la major reducció percentual entre gener i des-
embre de 2006, un 19,3%, juntament amb el grup de 20-24 anys amb un 12,3%. En la resta de segments de po-
blació també s’observen reduccions, encara que menys significatives: el grup de 25-39 anys es redueix un 3,8% i 
el col·lectiu 40-54 anys un 2,8%. El grup de 55 anys i més només es redueix un 1,4%. El pes dels joves menors de 
25 anys dins de l’atur total registrat se situa en el 7,8%; el 67% del total té entre 25 i 54 anys i el 25,2% 55 anys i 
més.
37 Inici
Agost
Septem
bre
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Variació del nombre d’aturats a Barcelona, per edat i sexe (2006)
 Homes Dones Total
Menys de 20 -18,7 -20,5 -19,3
20-24 -13,1 -11,4 -12,3
25-39 -2,8 -4,7 -3,8
40-54 -4,4 -1,7 -2,8
55 i més -5,8 2,5 -1,4
Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona
L’atur registrat baixa durant el 2006 en tots els sectors, especialment en el de la construcció, amb un decre-
ment del 8,8%, i el de la indústria, amb un 7,8%. El pes de l’atur del sector serveis sobre el total és del 74,5%, 
seguit de la indústria amb 14,2% i la construcció amb 5,8%.
Nombre d’aturats per grups d’edat i sexe (desembre 2006)
Milions
12.000
10.000 Homes Dones
8.000
6.000
4.000
2.000
0
Menys de 20 20 a 24 25 a 39 40 a 54 55 i més
Nombre d’aturats per grans sectors. Desembre 2006
 Gener 2006 Desembre 2006 % variació
Agricultura 345 253 -26,7
Indústria 8.202 7.563 -7,8
Construcció 3.401 3.103 -8,8
Serveis 40.476 39.634 -2,1
Sense ocup. Ant. 2.940 2.676 -9,0
Total 55.364 53.229 -3,9
Font: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya
Segons el nivell d’instrucció dels aturats, l’atur es redueix per a tots els grups a excepció del grup sense estu-
dis, que puja un 14,6%, i el dels universitaris de primer cicle, que ho fa un 0,9%. La reducció més significativa es 
dóna en el grup d’educació general (5,5%) i en el d’universitaris de segon cicle (5,7%). 
Distribució de l’atur per nivell d’instrucció. Desembre 2006
 
Gener 2006 Desembre 2006 % variació
Sense estudis 103 118 14,6
Estudis primaris incomplets 1.486 1.456 -2,0
Estudis primaris complets 3.015 3.248 --
Programes de formació professional 4.020 3.994 -0,6
Educació general 35.247 33.294 -5,5
Tècnics professionals superiors 3.558 3.471 -2,4
Universitaris primer cicle 2.579 2.603 0,9
Universitaris segon cicle 5.269 4.967 -5,7
Altres estudis postsecundaris 87 78 --
Total 55.364 53.229 -3,9
   
Font: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya
38 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Distribució de l’atur per grans sectors, desembre 2006 (%)
Sense ocup. anterior
Indústria 5%
14,2%
Construcció 5,8%
5%
Sense ocup. anterior
Serveis
74,5%
2.4 Contratació
El nombre de contractes formalitzats l’any 2006 a la ciutat va arribar a 912.761, xifra que suposa un increment 
del 2,9% respecte a 2005. El nombre de contractes indefinits ha augmentat un 30%, mentre que els temporals han 
disminuït un 1,2%. Tot i això, els contractes temporals suposen el 83,5% del total, davant del 16,5% dels indefinits. 
Contractació laboral a Barcelona l’any 2006 per mesos i tipus de contracte
 Indefinits Temporals
 Nombre % s/total Nombre % s/total Total
Gener 11.744 16,31 60.255 83,69 71.999
Febrer 11.586 16,12 60.267 83,88 71.853
Març 12.976 16,17 67.258 83,83 80.234
Abril 10.734 16,41 54.688 83,59 65.422
Maig 11.387 14,05 69.679 85,95 81.066
Juny 10.531 13,24 68.997 86,76 79.528
Juliol 11.515 13,35 74.709 86,65 86.224
Agost 8.020 14,05 49.067 85,95 57.087
Setembre 14.012 17,95 64.047 82,05 78.059
Octubre 17.316 18,75 75.035 81,25 92.351
Novembre 16.307 19,44 67.556 80,56 83.863
Desembre 14.089 21,65 50.986 78,35 65.075
Total 150.217 16,46 762.544 83,54 912.761
Variació 05/06 (%) 30,01 -1,19 2,87
Font: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya
L’increment de la contractació ha estat més intens en el cas dels homes, amb un 3,8%, que en el de les dones, 
amb un 2,1%. En termes absoluts, el volum de contractació total formalitzada per les dones continua superant el 
dels homes, concretament en 45.599 contractes. 
Contratació indefinida
La contractació indefinida ha experimentat un increment del 30% a la ciutat i ha afectat pràcticament totes les 
modalitats de contractes. La tipologia de “foment de la contractació indefinida” augmenta un 82% i la de “contrac-
tes convertits en indefinits” un 47,8%. L’única modalitat que pateix una reducció és la de “minusvàlids”, que baixa 
un 12%, encara que el seu pes en el total és molt poc significatiu. 
L’increment de la contractació indefinida ha afectat de manera pràcticament igual els homes i les dones (29,3% 
i 30,8%, respectivament). Els contractes ordinaris continuen sent més habituals entre els homes (un 58% del to-
tal), mentre que en les dones ho són els de foment de la contractació indefinida (un 69%).
Tipologia dels contractes indefinits a Barcelona. Per sexe 2006
 Homes Dones
Contractes indefinits  Nombre % s/total modalitat contracte Nombre % s/total modalitat contracte Total 
Ordinari 33.749 57,86 24.582 42,14 58.331
Minusvàlids 348 52,73 312 47,27 660
Foment de la contractació indefinida 8.151 31,14 18.024 68,86 26.175
Convertits en indefinits 32.665 50,21 32.386 49,79 65.051
Total 74.913 49,87 75.304 50,13 150.217
Variació 05/06 (%) 29,3% 30,8% 30,0%
Font: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya
39 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Contratació temporal
A Barcelona, els contractes temporals van disminuir en conjunt un 1,2% el 2006. Els contractes de pràctiques i 
de formació pugen un 3,4% i un 8%, respectivament, i els de relleu un 14,6%. La contractació temporal disminueix 
en ambdós gèneres, però és més important en el cas de les dones (un 1,9%, per un 0,3% dels homes). 
Tipologia dels contractes temporals a Barcelona. Per sexe 2006
 Homes  Dones
 Nombre % s/total modalitat contracte Nombre % s/total modalitat contracte Total
Contractes temporals      
Obra o servei 148.225 53,87 126.951 46,13 275.176
Eventuals 174.750 48,83 183.140 51,17 357.890
Interinitat 28.664 24,74 87.215 75,26 115.879
Minusvàlids 467 61,37 294 38,63 761
Inserció 28 82,35 6 17,65 34
Relleu 639 51,45 603 48,55 1.242
Jubilació parcial 705 60,93 452 39,07 1.157
Substitució jubilació 64 anys 26 68,42 12 31,58 38
Pràctiques 2.379 46,23 2.767 53,77 5.146
Formació 1.294 72,33 495 27,67 1.789
Altres 1.491 43,44 1.941 56,56 3.432
Total 358.668 47,04 403.876 52,96 762.544
      
Variació 05/06 (%) -0,3%  -1,9%  -1,2%
Total contractes 433.581 47,50 479.180 52,50 912.761
Variació 05/06 (%) 3,8%  2,1%  2,9%
Contractes indefinits sobre total (%) 17,3%  15,7%  16,5%
Font: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya
Comparació amb altres àmbits
L’any 2006 s’ha produït un increment en nombre de contractes total en tots els àmbits i de manera més intensa 
que a Barcelona ciutat. A l’RMB l’increment ha estat del 6,7%, a la província de Barcelona del 7,3%, a Catalunya 
del 7,5% i a Espanya del 7,9%.
El percentatge de contractació indefinida és similar a Barcelona, a l’RMB, a la província i a Catalunya, al voltant 
del 16,5%, però superior al d’Espanya, que se situa en l’11,8%. La contractació indefinida augmenta el seu pes en 
tots els àmbits respecte a 2005. 
Contractació laboral per àmbits territorials 2006
 Barcelona RMB Província Catalunya Espanya
Contractes indefinits 150.217 323.760 352.006 472.770 2.177.245
Contractes temporals 762.544 1.675.993 1.801.860 2.394.557 16.349.527
Total 912.761 1.999.753 2.153.866 2.867.327 18.526.772
% variació 2005/2006 2,9 6,7 7,3 7,5 7,9
Indefinits (% s/total) 16,5 16,2 16,3 16,5 11,8
Font: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya
Contractació laboral per sexe a l’RMB 2006
 Barcelona RMB RMB-Barcelona
 Homes Dones Total Homes Dones Total Homes Dones Total
Contr. Indefinits 74.913 75.304 150.217 171.625 152.135 323.760 96.712 76.831 173.543
Contr. Temporals 358.668 403.876 762.544 852.688 823.305 1.675.993 494.020 419.429 913.449
Total 433.581 479.180 912.761 1.024.313 975.440 1.999.753 590.732 496.260 1.086.992
Indefinits (% s/total) 17,28 15,72 16,46 16,76 15,60 16,19 16,37 15,48 15,97
Dones (% s/total)   52,5   48,8   45,7
Font: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya
A Barcelona, el 52,5% dels contractes formalitzats el 2006 van ser per a dones, mentre que a la resta de l’RMB 
aquest percentatge baixa fins al 45,7% i al conjunt de l’RMB al 48,8%. 
40 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
La contratació a Barcelona: una anàlisi per grups d’edat
Pel que fa a la contractació considerada de forma global, els grups que més creixen són el de 30 a 44 anys 
i el de majors de 45 anys, amb un 7,22% i un 5,32%, respectivament, mentre que el segment de 20 a 24 anys es 
redueix un 2,57%. 
Dins l’apartat de contractació indefinida, les pujades són significatives per a tots els grups d’edat i hi destaca 
el segment de 30 a 44 anys. Els contractes temporals baixen per a tots els grups, excepte per als de 30 a 44 anys 
i de més de 45. El grup 30-45 anys és el que acumula un percentatge més gran de nous contractes, amb el 35,1% 
del total, seguit del grup de 25-29 anys, amb el 23,2%, i del de 20-24 anys, amb el 22,6%.
Evolució de la contractació a Barcelona. Per grups d’edat 2006
 2005 2006
 Nombre % s/total Nombre % s/total Variació%
Menys de 20 60.095 6,8 60.274 6,6 0,30
20-24 anys 211.867 23,9 206.432 22,6 -2,57
25-29 anys 208.736 23,5 212.007 23,2 1,57
30-44 anys 298.892 33,7 320.645 35,1 7,28
Més de 45 107.679 12,1 113.403 12,4 5,32
Total 887.269  912.761  2,87
 
2005 2006 % de variació
 Indefinits Temporals Indefinits Temporals Indefinits Temporals
Menys de 20 4.761 55.334 6.190 54.084 30,0 -2,3
20-24 anys 19.968 191.899 25.542 180.890 27,9 -5,7
25-29 anys 29.519 179.217 37.385 174.622 26,6 -2,6
30-44 anys 44.222 254.670 59.452 261.193 34,4 2,6
Més de 45 17.059 90.620 21.648 91.755 26,9 1,3
Total 115.529 771.740 150.217 762.544 30,0 -1,2
Font: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya
La temporalitat continua sent important el 2006, si bé baixa tres punts i mig respecte a 2005. El percentatge 
de contractes temporals sobre el total és del 83,5%, amb un paper destacat, com ja és habitual, dels grups més 
joves: 89,7% els menors de 20 anys i 87,6% el grup 20-24 anys. La resta de grups estan per sota de la mitjana. 
Distribució de la contractació laboral per grups d'edat (2006)
Més de 45
12,4%
30 a 44 anys Menys de 20
35,1% 6,6%
20 a 24 anys
25 a 29 anys 22,6%
23,2%
Evolució del grau de temporalitat a Barcelona. Per grups d’edat
 2005 2006
Menys de 20 92,1 89,7
20-24 anys 90,6 87,6
25-29 anys 85,9 82,4
30-44 anys 85,2 81,5
Més de 45 84,2 80,9
Total 87,0 83,5
 
Font: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya
41 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
2.5 Prestacions per despcupació
L’import total de les prestacions per desocupació que els serveis de l’INEM van pagar a la ciutat de Barcelo-
na al llarg de 2006 va ser de 336,6 milions d’euros, amb un total de 535.839 rebuts. Aquesta quantitat suposa el 
26,22% de l’import que es paga a la província de Barcelona. Malgrat que l’import de les prestacions a la ciutat s’ha 
incrementat un 4,44% respecte a l’any anterior, el seu pes sobre el total de la província ha baixat quasi un punt 
(del 27,18% al 26,22%). 
Distribució de les prestacions per desocupació a Barcelona (2006)
 Total anual
Oficines Nombre rebuts Import
Barcelona Ciutat 535.830 336.576.072,70 
Barri Gòtic 42.986 27.040.235,40 € 
Guineueta 71.572 43.130.522,59 € 
Lesseps 51.659 33.282.628,62 € 
Sants 49.635 31.114.684,64 € 
Verneda 39.425 24.275.155,65 € 
Castella 48.523 30.114.227,50 € 
Aragó 37.828 25.258.817,40 € 
Berlín 32.010 21.754.598,22 € 
Sant Andreu 48.252 29.700.902,32 € 
Dante 45.625 28.004.491,66 € 
Zona Franca 29.907 18.812.899,30 € 
Poblenou 38.408 24.086.909,40 € 
Barcelona província 2.061.277 1.283.548.801,29 € 
% Barcelona ciutat / Província 26,00 26,22
Per la seva banda, les prestacions abonades pel Servei Públic d’Ocupació Estatal a Barcelona es van distribuir 
de la manera següent: 
Prestacions abonades pel Servei Públic d’Ocupació Estatal (SPEE) a la província de Barcelona (2006)
Prestació Nombre beneficiaris Nombre rebuts Import íntegre
Contributives 107.605 1.594.063 1.181.909.820,94 €
No contributives 36.818 466.380 170.200.582,56 €
Altres (exportats) 834 765.418,70 €
Total 144.423 2.061.277 1.352.875.822,20 €
 
Nota:
<Les prestacions contributives inclouen l’atur LPD (Llei de protecció a la desocupació) i l’atur agrícola. En ambdós casos 
corresponen a persones que han contribuït prèviament i que han estat contractades.
<Prestacions no contributives inclouen el subsidi d’atur, el subsidi agrícola i la renda activa d’inserció (RAI). Es tracta de 
prestacions a determinats col·lectius que no han cotitzat o que tenen un nivell de cotització baix i que, atès el nivell de renda, 
edat o situació familiar, són candidats a una ajuda pública. 
<Les prestacions d’exportats són prestacions d’atur que l’INEM paga per delegació d’altres països de la UE a persones que 
han traslladat la seva prestació al nostre país. 
2.6 Sinistralitat laboral
El nombre d’accidents amb baixa produïts al lloc de treball a la província de Barcelona, –àmbit més proper per 
al qual es disposa d’informació– ha augmentat un 6,4% el 2006, després de la disminució produïda en els dos anys 
anteriors. Els accidents mortals també han experimentat un increment notable respecte a 2005 i han passat de 61 
a 106. Pel que fa al nombre d’accidents in itinere, han augmentat un 6%. Sectorialment, és en el sector de la cons-
trucció on s’ha incrementat més els nombre d’accidents amb baixa, un 15,8%, mentre que en el de serveis ho ha 
fet un 6% i en  la indústria un 2,1%. Pel que fa als accidents mortals, són els serveis els que presenten l’augment 
més important, amb el 78,6%, seguits de la indústria amb el 71,4% i la construcció amb el 66,7%. 
Per tant, després de dos anys de treva, la sinistralitat laboral torna a mostrar una evolució poc optimista, raó 
per la qual cal continuar aprovant mesures i vigilant-ne l’aplicació per tal de consolidar una tendència a la baixa 
que ens acosti a la resta de la UE. 
42 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Evolució (1996-2006) del nombre d’accidents laborals amb baixa
160.000
140.000
Accidents amb baixa
120.000
100.000
80.000
60.000 Serveis
40.000 Indústria
20.000
Construcció
0
96 97
9 9 998 99 00 01 2 3 4 5 6
1 1 1 19 20 20 200 00 00 0 0
2 2 20 20
Sinistralitat laboral a la província de Barcelona (1996-2006)
Variació
 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2006/1996 2006/2005
Accidents amb baixa* 94.728 103.037 116.725 131.157 141.198 144.664 139.985 129.677 120.022 114.155 121.415 28,2% 6,4%
Construcció 13.209 14.518 18.553 22.650 24.698 25.858 25.025 23.900 21.321 20.499 23.728 79,6% 15,8%
Indústria 42.055 44.549 48.181 51.296 53.461 52.902 48.650 43.787 41.381 38.446 39.256 -6,7% 2,1%
Serveis 37.867 42.580 48.226 55.444 61.284 64.416 65.011 60.894 56.160 54.088 57.336 51,4% 6,0%
Accidents mortals* 101 116 110 114 110 108 114 106 99 61 106 5,0% 73,8%
Construcció 24 30 31 31 33 27 33 28 32 18 30 25,0% 66,7%
Indústria 34 34 25 30 21 28 25 26 21 14 24 -29,4% 71,4%
Serveis 39 50 52 53 56 51 54 52 44 28 50 28,2% 78,6%
Accidents in itinere 6.347 6.710 7.966 10.094 9.574 9.524 9.666 10.671 14.212 14.531 15.409 142,8% 6,0%
2.7 Polítiques actives d’ocupació i d’empresa
2.7.1 Ajuntament de Barcelona
Obrim aquest capítol de polítiques actives per a l’ocupació gestionades a la ciutat de Barcelona amb els pro-
grames i les accions portats a terme per l’Ajuntament de Barcelona mitjançant Barcelona Activa, el Consell de la 
Formació Professional i l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat. 
4Barcelona Activa
Barcelona Activa és l’Agència de Desenvolupament Local de l’Ajuntament de Barcelona que té com a missió 
promoure ocupació i empreses de qualitat i amb sentit de futur. L’any 2006, Barcelona Activa va atendre mitjançant 
els seus programes i activitats un total de 154.573 usuaris i usuàries, a través de set línies d’activitat.
Resum de participació als programes de Barcelona Activa
Línia d’activitat Participants
Promoció de la iniciativa emprenedora 39.260
Consolidació de noves empreses 9.273
Noves oportunitats d’ocupació 36.170
Accés, inclusió i millora de l’ocupació 17.292
Formació i millora competencial 2.379
Divulgació i capacitació tecnològica 50.629
Total 154.573
a) Programes per a la promoció de la iniciativa emprenedora
Les persones amb iniciativa emprenedora aporten un impuls essencial al progrés de la societat. La creació de 
nous projectes empresarials promou activitat econòmica i ocupació i afavoreix el creixement econòmic i la cohe-
43 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
sió social. Barcelona Activa és al costat dels emprenedors i les emprenedores des de fa vint anys i els proporciona 
eines i recursos físics i virtuals per facilitar-los el pas des de la idea de negoci a la creació de l’empresa viable 
i amb sentit de futur, mitjançant accions presencials i virtuals on conèixer el que cal saber per emprendre, re-
bre complements formatius en gestió empresarial i noves tecnologies, disposar d’assessorament personalitzat, 
avaluar la idea de negoci amb l’aplicació Test-Idea, elaborar el pla d’empresa amb l’aplicació Pla d’Empresa On 
Line, analitzar la viabilitat del projecte amb el suport d’experts, disposar d’informació econòmica i empresarial, 
accedir a xarxes de cooperació empresarial i rebre assessorament en la cerca de finançament. 
Programes de promoció de la Iniciativa Emprenedora
Usuaris atesos 39.260
Participació femenina 47,4%
Projectes empresarials acompanyats 1.182
Participants Centre de Recursos per Emprendre 9.896
Participació femenina 46%
Participants en programes a mida 137
Participants en formació per a emprenedors 347
Participants en sessions informatives 5.118
Participants en la Setmana de l’Estudi de Mercat 277
Participants accions difusió cultura emprenedora 549
Barcelona Activa ofereix una sèrie de programes a mida que s’adapten a les necessitats específiques de di-
versos col·lectius o que ofereixen una especialització per emprendre en determinats sectors. Durant l’any 2006, 
l’agència va impulsar quatre  programes a mida amb 137 participants: el Programa de gestió i creació d’empreses 
per a persones en situació d’atur, el programa Crea per a dones emprenedores, el programa Idees Madures per 
a persones majors de 40 anys i el programa Barcelona Emprèn en Igualtat per acostar la creació d’empreses als 
col·lectius amb més dificultats i facilitar-los l’accés al microcrèdit. 
b) Programes per a la consolidació de noves empreses
Barcelona Activa aposta pels entorns d’innovació on la cooperació empresarial té un paper fonamental per a 
la consolidació de noves empreses i els complementa amb un conjunt d’iniciatives que afavoreixen l’acceleració 
del seu creixement. En aquest sentit, Barcelona Activa proporciona tres entorns d’innovació on créixer en condi-
cions: el viver d’empreses Glòries, situat al primer equipament 7@ de Barcelona, el Parc Tecnològic Barcelona 
Nord i BarcelonaNETactiva, la comunitat virtual d’emprenedors. Durant els 3 anys que, com a màxim, poden estar 
instal·lades al viver d’empreses Glòries, les empreses disposen d’uns espais adaptats a les seves necessitats, 
amb els serveis logístics, administratius i de telecomunicacions que necessiten per dur a terme la seva activitat, 
a més d’assessorament tècnic permanent, accés a xarxes de cooperació, formació contínua i accés a la informació 
més actualitzada. Això permet que l’índex de supervivència al quart any de les empreses instal·lades superi el 
80%. L’any 2006, el viver d’empreses Glòries va acollir 74 empreses acabades de constituir, que van crear ocupa-
ció per a 341 treballadors i treballadores (el 38% de les empreses pertanyia al sector TIC, el 18% proveïa serveis 
de consultoria i un 12% serveis logístics i operacionals). Cal destacar l’esperit innovador d’aquestes petites em-
preses, la meitat de les quals va fer activitats d’R+D+i. 
El Parc Tecnològic Barcelona Nord, que forma part de les xarxes catalana (XPCAT), estatal (APTE) i internacio-
nal  (IASP) de parcs científics i tecnològics, acull un teixit de petites empreses i microempreses de base tecnolò-
gica orientades a la innovació i els ofereix serveis avançats de suport a la innovació, avançades infraestructures 
amb serveis comuns, així com relacions formals i operatives amb la universitat, centres d’investigació i altres ins-
titucions d’educació superior que estimulen la transferència de coneixement i el creixement de noves empreses 
de base tecnològica. L’any 2006, el Parc Tecnològic Barcelona Nord va acollir la instal·lació de 48 empreses, totes 
dedicades a l’àmbit de les noves tecnologies, que van crear llocs de treball per a 525 persones.
Durant l’any 2006, la Xarxactiva d’empreses va ampliar les activitats per a l’impuls de la cooperació empresa-
rial amb 84 activitats multiformat que van permetre als 2.761 participants intercanviar coneixements, aprendre i 
fer negocis. Al final de l’any, un total de 525 empreses eren membres d’aquesta xarxa.
Per altra banda, el Dia de l’Emprenedor va arribar a la seva cinquena edició i es va ampliar per primer cop a 
dos dies, el 30 i 31 de maig. Promogut, novament, pels governs local, autonòmic i estatal, juntament amb la Cam-
bra de Comerç, va tenir la col·laboració de 19 entitats: Aijec, Barcelona Emprèn, Comissions Obreres, EOI, ESADE, 
Esfera UAB, FCTC, FESALC, Foment-Cecot, IESE, Parc d’Innovació  La Salle, Pimec, Programa Innova-UPC, Cecot, 
UB-Fundació Bosch i Gimpera, UdG-Trampolí Tecnològic, UGT, UPF i UOC. La Caixa i el Consorci de la Zona Franca 
van patrocinar l’esdeveniment. Els 3.784 participants van poder assistir a prop de dues-centes activitats, de la mà 
de més de 270 ponents de renom.
44 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
L’any 2006 Barcelona Activa va dissenyar i posar en marxa un nou i ambiciós programa per facilitar el creixe-
ment de les petites empreses i les microempreses de la ciutat: Barcelona Accelera el Creixement Empresarial 
SALT, el qual inclou 12  iniciatives que donen resposta a les empreses en quatre àmbits: suport en la gestió, inter-
nacionalització, millora de la capacitat de vendes i accés a finançament. En aquest darrer àmbit trobem iniciatives 
com ara el programa Invesat, per acostar les empreses del sector aeroespacial al finançament, o el programa 
Detect-It, per facilitar l’accés amb garanties de les pimes a les línies de finançament per a R+D+i del VII Progra-
ma marc de la Comissió Europea. Barcelona Activa va promoure la internacionalització de les pimes a través de 
dos programes: els ponts tecnològics i d’innovació a altres regions innovadores del món i el programa EurOffice 
Services, per facilitar l’accés de les empreses als mercats internacionals a través de la xarxa dels millors vivers 
i parcs científics i tecnològics d’Europa.
Principals resultats de la línia de consolidació de noves empreses
Total participants 9.273
Empreses participants 3.363
Empreses acompanyades 301
Empreses en els entorns d’innovació 122
c) Programes per a l’ocupació
Els programes per a l’ocupació de Barcelona Activa posen a disposició de les persones en recerca acti-
va d’ocupació una completa oferta de mesures per donar resposta a les necessitats d’ocupació dels diferents 
col·lectius: des d’informació i orientació per a l’ocupació, fins a la contractació en activitats emergents i serveis 
d’interès social. Es tracta de programes dissenyats de tal manera que en tot moment conjuguen les necessitats 
de les persones i les de les empreses. 
En aquest sentit, Barcelona Activa manté una relació fluïda amb el teixit empresarial de la ciutat i la seva àrea 
d’influència amb un doble objectiu: d’una banda, facilitar la inserció laboral dels usuaris i usuàries dels progra-
mes d’ocupació i, de l’altra, incrementar i consolidar la responsabilitat social de les empreses. La metodologia de 
Barcelona Activa està basada en el disseny de diferents programes a mida per tal de facilitar la inserció laboral 
en determinats sectors creadors d’ocupació a la ciutat o bé per qualificar professionalment col·lectius amb difi-
cultats específiques per accedir al mercat de treball.
L’any 2006 l’agència municipal va atendre 17.292 usuaris i usuàries a través dels seus programes d’accés, 
inclusió i millora de l’ocupació, 8.039 dels quals van ser usuaris dels sistemes d’informació i autoús. Del total, el 
49% van ser dones, el 23% menors de 25 anys i el 41% majors de 40 anys. L’any 2006, la participació de persones 
immigrants en aquests programes va assolir el 34,6% del total d’usuaris. 
En aquesta direcció, cal citar el programa Barcelona Avança en Ocupació i Inclusió (cofinançat per la subvenció 
global del Fons Social Europeu – Objectiu 3 i a través del Ministeri d’Administracions Públiques), amb l’objectiu de 
capacitar professionalment  persones en situació d’atur amb necessitats especials (persones immigrades extra-
comunitàries, persones amb discapacitat, víctimes de maltractaments, joves amb fracàs escolar tutelats, entre 
d’altres) interessades a treballar en diferents perfils professionals amb demanda a la ciutat de Barcelona. Durant 
l’any 2006, 330 persones van iniciar itineraris per qualificar-se professionalment en 23 ocupacions dels sectors 
de serveis, comerç, comunicacions, diversos oficis, hostaleria i neteja. 
Amb el programa Noves oportunitats d’accés de la dona al mercat laboral (NOA), l’any 2006 43 dones es van 
qualificar professionalment en sectors en els quals estan poc representades, com ara la instal·lació de telecomu-
nicacions o el transport urbà de passatgers (conductora de taxi o autobús). Des de Barcelona Activa també es va 
impulsar l’Aula de Simulació Empresarial SEFED per incrementar la qualificació professional i les oportunitats 
d’ocupació de persones en procés de recerca de feina, especialment dones i joves, en la professió administrativa. 
Les activitats formatives fetes en el marc d’aquesta empresa simulada, amb despatxos físics a les instal·lacions 
de Can Jaumandreu, van tenir 188 participants. Durant l’any 2006, l’agència municipal va apostar novament pels 
programes experiencials que combinen formació amb experiència laboral, mitjançant la contractació de la per-
sona aturada per fer obres o serveis d’interès col·lectiu amb l’objectiu d’afavorir l’adquisició de noves compe-
tències,   va conduir quatre escoles taller, dues cases d’oficis i dos tallers d’ocupació, i va ocupar 504 persones a 
través del programa Plans d’ocupació. En total, van participar en aquests programes de Barcelona Activa 1.146 
participants.
No obstant l’esforç per aconseguir la màxima cobertura possible dels programes d’ocupació, hi ha uns 
col·lectius determinats que presenten dificultats molt específiques que van més enllà de la manca de qualificació 
professional, persones menys autònomes que necessiten un acompanyament molt personalitzat i una tutorit-
zació contínua en les diferents fases del procés d’inclusió laboral. En aquests casos acostumen a caldre accions 
45 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
prelaborals de motivació per tal de seguir un programa que els porti a obtenir una feina. Amb aquesta finalitat, 
durant el 2006 l’agència municipal va dur a terme programes específics, com el programa d’inserció sociolaboral 
per a persones derivades dels serveis socials; el Pla jove formació-ocupació per als joves que han acabat l’etapa 
d’educació secundària obligatòria i abandonen el sistema educatiu sense haver acreditat aquest nivell acadè-
mic; o un programa d’accions específiques per afavorir la reinserció sociolaboral de les persones que fan venda 
ambulant no autoritzada a la ciutat, en el marc de l’ordenança municipal de Mesures per fomentar i garantir la 
convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona. Un total de 3.198 usuaris i usuàries amb dificultats especials 
d’accés al mercat laboral es van beneficiar de les accions impartides des dels programes d’inclusió de Barcelona 
Activa. 
d) Programes per a la formació i millora competencial
Barcelona Activa porta a terme diferents programes de formació ocupacional i contínua adreçats a persones 
aturades i treballadors en actiu, respectivament. A través d’aquesta línia, que té un caràcter transversal, i ges-
tionant la formació impartida des de les diferents línies, l’any 2006 Barcelona Activa va dissenyar i implementar 
un total de 150 accions formatives que van suposar 33.839 hores de formació i en les quals van participar 2.379 
alumnes.
La formació ocupacional de Barcelona Activa està destinada a qualificar professionalment les persones en 
situació d’atur i a facilitar-los la inserció o reinserció al mercat laboral, tot adequant els perfils professionals a 
les demandes de les empreses per garantir el seu manteniment al mercat de treball. En aquest sentit, l’any 2006 
l’agència municipal va organitzar una completa oferta amb 122 accions formatives en què, a través de 32.123 
hores de formació, van participar 1.996 alumnes. Per especialitats, la que va concentrar més accions formati-
ves va ser la d’informàtica i noves tecnologies (25%), seguida, amb un 23%, pels serveis a les persones (gerent 
d’empreses d’economia social, treballador/a familiar, auxiliar d’infermeria en hospitalització o monitor/a socio-
cultural), d’administració i oficines (17%) i d’hostaleria (11%).
D’altra banda, la formació contínua oferta per l’agència es caracteritza per l’especialització de qualitat en 
noves tecnologies i gestió empresarial. Durant l’any 2006, Barcelona Activa va impartir 28 accions formatives a 
383 alumnes, que van totalitzar 1.716 hores de formació. Sis de les 28 accions corresponen a l’àmbit de la gestió 
empresarial (accions com ara estratègies de creixement i consolidació, habilitats directives i negociació o creació 
i direcció d’equips de treball) i les 22 restants es van dur a terme en l’àrea de les noves tecnologies, amb propostes 
com ara administració de xarxes (routing o switching), Oracle, programació d’aplicacions web, etcètera.  
e) Programes per a la capacitació i divulgació tecnològica. Cibernàrium
Les noves tecnologies de la informació són un factor necessari i estratègic per a la millora professional de 
les persones i per a la competitivitat de les empreses. El Cibernàrium duu a terme la seva tasca de divulgació i 
capacitació digital al voltant de tres àmbits d’actuació: els espais per a la difusió i divulgació d’internet i les no-
ves tecnologies a través de la navegació autònoma, el programa d’accions de formació de curta durada adaptat 
als diferents nivells de domini de les noves tecnologies i els itineraris d’alfabetització digital a mida de diferents 
col·lectius.
Pel que fa a les accions per a la divulgació tecnològica, el Cibernàrium posa a l’abast de la ciutadania els 
espais de navegació on i off line, que permeten consultar més de 130 elements multimèdia sobre les eines i 
conceptes d’internet. Des d’aquest equipament, Barcelona Activa també organitza un ampli programa d’accions 
formatives de curta durada per a la capacitació tecnològica. L’any 2006, el programa de capacitació tecnològica 
del Cibernàrium va incrementar la seva oferta de temàtiques d’una manera important, fins a oferir 60 càpsules i 
tallers diferents, i amb un enfocament més professionalitzador. Aquesta completa oferta d’accions per a la capa-
citació tecnològica se sotmet a una constant revisió i actualització per tal d’oferir uns continguts permanentment 
al dia que incorporen les darreres novetats que es van generant en el món de les TIC.
L’any 2006, el Cibernàrium va redissenyar la seva oferta de capacitació d’internet a mida per a grups amb 
activitats de més llarga durada i personalitzant els continguts en funció del perfil del grup i de les competències 
que cada grup desitgi treballar.
 
Resultats de la línia de divulgació i capacitació tecnològica
Total participants 50.629
Accions de capacitació tecnològica 2.460
Participants accions de capacitació tecnològica 25.478
Participants en accions i espais de divulgació digital 25.151
Itineraris a mida per a grups (entitats recerca feina, centres educatius...)
178
(5.172 persones, 396 activitats) 
46 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
f) Programes per ampliar les noves oportunitats d’ocupació i els sectors emergents. Porta22
Porta22, Espai de Noves Ocupacions és l’equipament de darrera generació que Barcelona Activa va posar en 
marxa l’any 2003 per ampliar les oportunitats professionals que les noves cultures del treball, les noves ocupa-
cions i els sectors econòmics emergents ofereixen. 
L’any 2006, les seves activitats van registrar un total de 36.170 participants, 11.764 dels quals van ser atesos 
a través de 587 visites grupals. A Porta22, Espai de Noves Ocupacions, Barcelona Activa posa a l’abast de la ciu-
tadania un espai de lliure accés amb 35 punts d’autoconsulta (amb informació sobre més de 700 perfils profes-
sionals, 15 interactius multimèdia i més de 150 vídeos sobre sectors emergents i ocupacions amb futur), serveis 
d’assessorament personalitzat,  llibres, publicacions i diversos punts d’accés a internet. Així mateix, ofereix un 
programa d’activitats amb uns continguts i una metodologia absolutament innovadors en l’àmbit de l’orientació 
professional i la recerca de feina: tallers, conferències, xerrades, col·loquis i seminaris on descobrir en què con-
sisteixen moltes noves ocupacions, quines competències i habilitats es requereixen en diferents feines i com 
millorar-les, i com optimitzar la recerca de feina. Amb més de 300 activitats organitzades el 2006, el programa 
d’activitats de Porta22 va tenir 5.434 participants. 
g) Promoció de la Innovació
L’agència de desenvolupament local impulsa les polítiques d’innovació de l’Ajuntament de Barcelona amb un 
triple objectiu: contribuir a posicionar Barcelona en el mapa de les ciutats innovadores d’Europa, contribuir a 
la posada en valor dels actius de la innovació a Barcelona i fomentar la innovació en les pimes i la innovació en 
col·laboració (open innovation). Aquests eixos programàtics s’han traduït en un ampli conjunt de programes i ac-
cions que s’han portat a terme en col·laboració directa amb els agents del sector i altres operadors, així com amb 
institucions públiques que tenen competències en l’àmbit de la innovació. Amb vista a la promoció de Barcelona a 
Europa en el camp de la innovació, Barcelona Activa ha fet accions al voltant de quatre eixos estratègics: coorga-
nització d’actes internacionals, elaboració d’estudis sobre el grau d’innovació a la ciutat en relació a altres ciutats 
i regions europees, participació en activitats per al foment de la innovació impulsades per altres institucions i 
entitats, i participació en la Comissió del Pla Estratègic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Entre aquestes ac-
cions destaquen la coorganització i el patrocini d’e-Challenges 2006, el principal esdeveniment sobre la societat 
del coneixement organitzat per la Comissió Europea, o la col·laboració en la trobada anual de l’Associació Europea 
d’Empreses de Capital Risc (EVCA).
Per tal de contribuir a la posada en valor de la innovació existent a la ciutat, l’agència municipal va apostar per 
quatre productes de gran abast i impacte: la web Barcelona Innova, posada en marxa l’octubre de 2006 amb múl-
tiples serveis per a la comunitat innovadora; la Guia de la Innovació, que recull itineraris d’interès per descobrir 
la ciutat innovadora; el llibre Pensat a Barcelona, que es publicarà el 2007; i el programa de BarcelonaTV “Barce-
lona Innova” que, a partir de 2007, acostarà la innovació als ciutadans i ciutadanes per mostrar espais, persones 
i iniciatives d’innovació a peu de carrer. 
Consell de la Formació Professional de Barcelona
El Consell de la Formació Professional de Barcelona és un instrument de la ciutat que promou l’Ajuntament 
de Barcelona per a fomentar la relació entre la formació professional i l’entorn productiu, amb l’objectiu de po-
tenciar una formació adequada i compatible amb les necessitats canviants del sistema productiu i de facilitar la 
transició al món del treball i la plena integració laboral. Aquest objectiu s’aconsegueix des de la qualitat de la 
formació professional de la ciutat, des de la integració dels tres subsistemes de la formació professional i des 
de la total implicació dels entorns educatiu, econòmic i social. Està dissenyat des d’una projecció Metropolitana.
metropolitana oberta a la participació de tots els agents educatius, econòmics i socials i està format pels agents 
socials Comissions Obreres i Unió General de Treballadors; l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya; la 
Cambra oficialOficial de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya; el Consell Econòmic i Social de Barcelona; la 
Diputació de Barcelona; les patronals Foment del Treball Nacional i Pimec; tots els Centres Públics amb centres 
públics de formació professional de la ciutat; , i més de 664 empreses i associacions empresarials dels diferents 
entorns professionals i el propi , a més a més de l’Ajuntament de Barcelona.
Els serveis que presta aquest Consell estan diferenciats en set camps: 
< El funcionament d’un observatori de la formació professional i transició al món del treball a Barcelona.
< La integració laboral del jovent de Barcelona a través d’un dispositiu d’inserció.
< L’acostament del professorat de formació professional a les empreses a través d’un procés de formació del 
professorat a les empreses en l’àmbit empresarial. 
< La potenciació de la transició escola-empresa a través de les pràctiques a les empreses del jovent en for-
mació professional.
< Afavorir els processos de transició escola-treball del jovent de la ciutat i potenciar la figura de l’aprenent 
en els diferents sectors a través del Pla Jove Formació-Ocupació.
47 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
< Incorporar metodologies a la formació professional com ara la realització de Projectesprojectes a les Em- 
preses empreses que incrementin l’oportunitat de connectar els elements teòrics amb l’aplicació pràctica.
< Contribuir a través de la formació professional, en el concepte de Barcelona, territori obert a Europa 
mitjançant la potenciació de les Pràctiquespràctiques del jovent en formació professional aen empreses ubicades 
a ciutats de la Unió Europea.
a) Observatori de la formació professional i transició al món del treball a Barcelona 
El Consell de la Formació Professional de Barcelona, conscient de la importància de l’educació, la innovació i 
la participació per mitjà de la professionalització dels joves, ha impulsat un procés de treball a través d’un obser-
vatori permanent de la formació professional i de la transició al món del treball. Aquesta observació permanent 
serveix per posar sobre la taula aspectes com ara les necessitats formatives que es detecten a la regió metro-
politana; la valoració que fan les empreses de la formació professional ; la relació entre les competències que 
ha d’adquirir l’alumnat de formació professional i les seves estades en pràctiques a les empreses; com també la 
situació de l’alumnat un cop acabats els estudis.
Fins aquest momentara s’han elaborat els informes següents informes:
< Detecció de necessitats de competències i formació a l’Àrea Metropolitana de Barcelona en el sector de 
Logística.
< Detecció de necessitats de competències i formació a l’Àrea Metropolitana de Barcelona en el sector 
d’activitats turístiques i hoteleria
< Formació en centres de treball
< Formació Professional, Universitat i Treball
< Formació professional, universitat i treball
< Avaluació de la formació en centres de treball per part de les empreses
< La qualitat per a la Formacióformació en centres de treball a la ciutat de Barcelona.
< Detecció de necessitats de Competènciescompetències i Formacióformació a l’Àrea Metropolitana de Bar- 
       celona
< Formació Professional Estudisprofessional, estudis i Treballtreball
b) Dispositiu d’inserció 
Aquest servei és per donardóna resposta a les ofertes de treball que sorgeixen a les empreses associades 
al Consell i, a la vegada dona, ofereix la possibilitat d’accedir a les demandes de treball que sorgeixen de les 
empreses associades al Consell al jovent que ha participat en accions de formació a través dels diferents actors 
que formen part del Consell de la Formació professionalProfessional de Barcelona, d’accedir a les demandes de 
treball que sorgeixen de les empreses associades al Consell. Es disposa. Disposa de:
< Manteniment d’una base de dades amb els currículums dels joves en recerca de feina.
< Funcionament d’una intranet específica que gestiona l’oferta i demanda de treball a nivell a escala nacional 
i internacional.
< Selecció d’ofertes de treball adequades als perfils professionals dels joves en recerca de feina a en empre-
ses que ofereixen llocs de treball. 
< Seguiment dels diferents processos de selecció, que permet conèixer els factors que intervenen en la 
decisió de la contractació i, d’altra banda  permet, aplicar mesures correctores per a posteriors processos de 
selecció
< Suport institucional de currículums davant d’empreses seleccionades pels propismateixos joves, oferint 
per tal d’oferir a les empreses la possibilitat de la seva contractació contractar-los.
 
Dades del dispositiu d’inserció 
Currículums disponibles 1.124
Demandes de les empreses 2.137
c) Formació del professorat a les empreses 
El Consell de la Formació Professional de Barcelona impulsa un procés de reciclatge de professat professorat 
de formació professional per mitjà d’estades aen empreses associades al Consell. La finalitat d’aquest servei és 
facilitar al professorat la possibilitat de realitzarfer la tasca docent d’acord amb les noves tecnologies que actual-
ment les empreses desenvolupen, i que els ajudiutilitzen actualment per tal d’ajudar-los a conèixer la situació 
real del món empresarial actual. A través d’aquesta formació a les empreses, el professorat :
< Incorpora nous coneixements.
< Viu un apropamentacostament a la realitat de l’empresa.
< Adquireix una visió global del funcionament i la dinàmica de l’empresa.
48 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
< Adquireix una visió global i concreta de l’activitat professional.
< S’incorpora a les tasques habituals dels diferents departaments de l’empresa.
< Incorpora nous valors en elal treball.
< Incorpora experiències aplicables a l’activitat docent.
d) Transició escola-empresa a través de les pràctiques a les empreses
Cal destacar, com a actuació relacionada amb la formació en centres de treball que realitzaporta a terme el 
Consell de la Formació Professional de Barcelona, la / Planificació de pràctiques a les empreses. Respecte a la 
planificació de pràctiques a l’empresa, la secretaria del Consell s’adreça a les empreses associades amb la fina-
litat de planificar les pràctiques de l’alumnat de formació professional, ocupacional i de garantia Social. Es lliu-
rasocial. Des de la web-intranet, es lliuren a totes les empreses del Consell unes fitxes dossier on es consideren 
totes les possibilitats de pràctiques dels diferents entorns professionals des de la web-intranet i a continuació 
es donadóna resposta les demandes formulades per les empreses a través dels centres de formació associats al 
Consell a les demandes formulades per les empreses.
Dades del servei de pràctiques a les empreses
Empreses contactades l’any 2006 616
Demandes per a la formació reglada 368
e) Pla Jove Formació-Ocupació
El Durant l’any 2006, el Pla Jove Formació-Ocupació, creat per afavorir els processos de transició escola-tre-
ball del jovent que ha finalitzatacabat l’etapa d’educació secundària obligatòria i abandonenabandona el sistema 
educatiu sense haver acreditat aquest nivell acadèmic, ha tingut, l’any 2006, el següent objectiu: facilitarfacilitat 
la transició a la vida professional activa d’aproximadament 1.000 joves, principalment entre els 16 i 18 anys, mit-
jançant un sistema d’acolliment, orientació professional, accés als recursos de formació, recolzament del i suport 
al seu itinerari personal d’inserció, amb un procés de tutoria individualitzada. 
Evolució del Pla Jove Formació-Ocupació durant  l’any 2006
2.340 joves adscrits, el 31’56% dels quals un 31’56 % són joves immigrants
37’56 % en fase d’inserció, i 26’25 % s’han reinsertat al% reinserits en el sistema educatiu
S’ha treballat directament amb 62 IES I, 57 centres concertats i 4quatre centres de necessitats educatives especials (NEE (Necessitats Educatives Especials)
f) Projectes a les empreses
Els Projectesprojectes a les Empresesempreses són l’aplicació d’una metodologia que possibilita treballar de 
manera conjunta els crèdits de formació als centres de treball i els de síntesi en dels cicles formatius de grau su-
perior, sota la perspectiva d’un projecte a desenvolupar a l’empresa i que per realitzar-lo requereixi, la realització 
del qual requereix desenvolupar les competències més significatives del cicle formatiu corresponent. 
< És un treball en equip en el qual participen l’empresa, el centre de formació, l’alumne/a, el tutor/a d’empresa 
i el tutor/a del centre de formació.
< Ofereix l’oportunitat de connectar els elements teòrics que s’aprenen al centre, amb l’aplicació pràctica que 
s’assoleix en aquest tipus de projectes.
< Els projectes els proposa l’empresa.
< Possibilita treballar coordinadament el crèdit de formació a l’empresa i el crèdit de síntesi.
< Participen en l’avaluació el centre de formació, l’empresa, el Consell de la Formació Professional de Bar- 
celona i la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona.
Relació de cicles formatius implicats en els diferents projectes:
Activitats Artístiques: Disseny d’interiors.
Administració: Administració i finances, Secretariat.
Arts gràfiques: Producció en indústries d’arts gràfiques.
Comerç i màrqueting: Comerç internacional, Gestió comercial i màrqueting, Gestió del transport, Serveis al 
consumidor.
Edificació i obra civil: Desenvolupament i aplicació de projectes de construcció.
Electricitat i electrònica: Instal·lacions electrotècniques, Tècnic superior en Sistemessistemes de regulació i 
control automàtics.
Fabricació mecànica: 
Desenvolupament de projectes mecànics, Producció per mecanització.
49 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Fusta i moble: Fabricació a mida i instal·lació de fusteria i moble.
Hoteleria i turisme: Agències de viatges, Informació i comercialització turístiques.
Informàtica: Desenvolupament d’aplicacions informàtiques.
Química: Anàlisi i control, Fabricació de productes farmacèutics i afins.
Sanitat:  Laboratori de diagnòstic clínic, Documentació Sanitària.
g) Pràctiques del jovent en formació professional a en empreses ubicades a situades en ciutats de la Unió 
Europea
La projecció de les pràctiques a en empreses i institucions emplaçades en altres ciutats de la Unió Europea 
s’ha fet a través de l’Associació Xarxa FP i amb la col.·laboració de vint-i-dues ciutats que en formen part (Ant-
werpAnvers, Barcelona, Berlín, DèniaDénia,  Gandia, GenèveGinebra, Göteborg, KölnColònia, Kristiansund, La 
Rochelle, Leeds, LyonLió, Madrid, Mislata, Moscou, Munic, Pargas, Roma, Rovaniemi, Sète, Sheffield, TorinoTorí 
i Toulouse), amb l’objectiu de desenvolupar en altres països i en altres llengües les capacitats i les experiències 
que s’aconsegueixen en la formació en alternança a les empreses. El principal repte d’aquesta iniciativa és as-
solir la millor preparació professional per part de l’alumnat per facilitar-li la seva incorporació al món laboral en 
les millors condicions possibles.
Dades dels alumnes en pràctiques 
Alumnes de Barcelona que han fet estades de pràctiques aen ciutats de la Unió Europea 103
Alumnes de diverses ciutats de la UE que han fet estades de pràctiques a Barcelona 95
4Institut Municipal de Persones amb Discapacitat
Les polítiques actives per a l’ocupació gestionades per l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat es 
poden resumir en el quadre següent:
Polítiques actives gestionades per l’IMPD
Curs d’inserció laboral Aula de formació oberta
Inici 4/9/2006  Fi 9/3/2007 Inici 4/9/2006  Fi 9/3/2007
Discap.. Home Dona Contracte Discap.. Home Dona Contracte
Física 1 1 Física 14 5 6
Psíquica 11 5 7 Psíquica 3 2 5
Auditiva 1 1
Mental 4 1 5
Total 12 6 7 Total 21 9 17
2.7.2 Agents econòmics i socials
Els agents econòmics i socials de Barcelona gestionen diversos programes de formació i inserció per a les 
persones actives, les que treballen i les que cerquen feina.
4Comissions Obreres del Barcelonès
a) Activitat d’orientació i inserció
L’objectiu general de les oficines d’assessorament a l’ocupació (ASSOC) és contribuir a la millora de l’ocupabilitat 
i de les possibilitats d’inserció o promoció en el mercat de treball de les persones que es troben en pitjors condi-
cions per enfrontar-se al mercat laboral, mitjançant entrevistes inicials ocupacionals, accions d’assessorament 
legal i tutoria i seguiment individualitzat en el procés d’inserció. També es fan activitats com l’organització del 
Club de la Feina o la dinamització de la Borsa de Treball. Actualment hi ha registrats 310 usuaris. Hi ha més 
participació d’homes (54%) que de dones (46%). Tot i que pot semblar una contradicció amb la realitat del mercat 
de treball actual, on l’atur afecta molt més les dones que els homes, cal dir que aquesta circumstància s’explica 
perquè l’ASSOC del Barcelonès atén un percentatge molt alt de persones immigrades, la majoria de les quals són 
homes. Així, del total de persones ateses, el 57% son homes i 16% dones. Quant a la variable edat, gairebé el 61% 
de les persones que utilitzen el servei d’orientació tenen entre 18 i 44 anys, fet que s’entén en la mesura que les 
persones d’aquesta franja es troben més freqüentment en fase de canvi, ja sigui d’una ocupació a un altra, d’una 
empresa a un altra o bé de l’ocupació a l’atur i viceversa.
b) Activitat de formació 
L’activitat formativa de la fundació a la ciutat de Barcelona corresponent a l’any 2006 ha implicat un total de 
2.212 alumnes, que han participat en 146 cursos, amb un total de més de 5.840 hores. Cal diferenciar entre els plans 
finançats per la Fundació Tripartita per a la Formació i l’Ocupació, els plans finançats sobre la base de l’Acord per a 
la formació contínua en les administracions públiques i els plans finançats per la Generalitat de Catalunya. La dis-
50 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
tribució entre homes (59%) i dones (41%), tot i no ser equitativa, és un reflex de la realitat laboral del nostre mercat 
de treball, en què la taxa d’ocupació masculina supera la femenina. Pel que fa a l’edat, la major part de participants 
en les accions formatives del Pla intersectorial són treballadors i treballadores d’entre 25 i 44 anys. 
Formació contínua
Pel que fa a la formació contínua, s’han atès 2.240 persones a la ciutat de Barcelona, 1.412 de les quals eren 
homes i 828 dones. És important ressaltar la tendència que s’ha anat observant darrerament en el sentit que el 
nivell formatiu de les persones que cerquen orientació ocupacional és més elevat. Cal destacar que la meitat de 
les persones ateses tenien un nivell equivalent o superior a l’educació secundària. Els usuaris tenen nivells mit-
jans o superiors, fet que no es correspon amb els nivells generals de formació de la població ocupada. En aquest 
sentit, no es pot oblidar que el pla interadministratiu es dirigeix a sectors de la Generalitat amb predomini de 
professionals amb titulacions de grau mitjà o superior i que, d’altra banda, les persones amb nivells més baixos 
de formació són les que tenen més dificultats per accedir a la formació continuada. 
Així doncs, Comissions Obreres considera que, en certa manera, potser l’actual sistema d’accés a la formació 
contínua no és un bon mecanisme per a la compensació de les desigualtats de partida i que els col·lectius de baix 
nivell haurien de fer cursos per ampliar la base a fi de millorar el procés inicial. 
Dades de formació continua, comarca del Barcelonès. Any 2006
Nombre d’usuaris dels plans 
Usuaris Nombre Percentatge
Pla interadministratiu
<Homes 293 28,8%
<Dones 723 71,2%
Total 1.016
Pla intersectorial
<Homes 335 38,8%
<Dones 528 61,2%
Total 863
Pla sectorial
<Homes 316 32,4%
<Dones 659 67,6%
Total 975
Nivell de formació dels usuaris
Nivell educatiu Pla interadministratiu Pla intersectorial Pla sectorial
Sense alfabetització 0% 0% 0%
Primària incompleta 0% 0,3% 0,7%
Certificat primària 0,4% 3,5% 7,1%
Graduat primària 8,5% 23,2% 23,8%
FP1 4,5% 13,3% 12,2%
FP2 12,9% 9,5% 9,7%
BUP 7,0% 11,4% 10,4%
COU 4,2% 7,8% 6,9%
Universitari 1r cicle 33,2% 13,1% 13,0%
Universitari 2n cicle 22,3% 13,1% 9,8%
Universitari 3r cicle 5,6% 3,8% 3,5%
Altres 1,4% 1,0% 2,9%
Edat dels usuaris
Edat Pla interadministratiu Pla intersectorial Pla sectorial
16-24 1,7% 3,9% 3,7%
25-34 33,4% 20,7% 27,2%
35-44 29,8% 30,9% 26,8%
més de 45 35,0% 44,5% 42,3%
Altres 0,1% 0% 0%
51 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Àrees funcionals dels cursos
Àrea funcional Pla interadministratiu Pla intersectorial Pla sectorial
Direcció 1,3% 3,7% 0,6%
Administració 13,1% 4,8% 23,3%
Comercial 0% 14,7% 5,3%
Manteniment 1,7% 59,9% 17,3%
Producció 82,4% 16,9% 53,5%
Altres 1,5% 0% 0%
4Foment del Treball Nacional
El Centre de Formació de Foment del Treball Nacional és un dels serveis que la patronal catalana posa a dispo-
sició de les empreses per contribuir a millorar-ne la competitivitat a través de la qualificació dels seus recursos 
humans i a afavorir-ne la internacionalització. Amb més de 29 anys d’experiència acumulada, té per objecte oferir 
activitats formatives i serveis a les empreses que facilitin l’adaptació dels treballadors als continus canvis que, de 
forma accelerada, s’imposen en totes les àrees d’activitat i que afecten de forma transversal els llocs de treball 
de tots els sectors de l’activitat empresarial. A través del coneixement privilegiat de les necessitats formatives de 
les empreses durant els darrers anys, tant en l’àmbit sectorial com en el territorial, s’ha pogut elaborar un ampli 
programa d’activitats formatives que dóna resposta a les exigències de millora de la competitivitat i la gestió de 
les empreses, especialment les pimes. Els programes es renoven permanentment per adequar-los a les necessi-
tats de les empreses i dels mercats i es potencia la vinculació a altres organitzacions i entitats capdavanteres en 
formació contínua per al desenvolupament dels projectes conjunts de caràcter innovador que eleven el nivell de 
qualitat i que mantenen com a referència el Centre de Formació.
a) Formació presencial
” a.1 Formació continuada de treballadors en actiu
S’ofereixen amplis programes dirigits a treballadors en actiu, modulars, que cobreixen les àrees següents: eco-
nomicofinancera, recursos humans, comerç exterior, qualitat, gestió de pimes, producció i logística, informàtica, 
etc. De la mateixa manera, cal remarcar les àrees específiques següents, que per les seves característiques són ob-
jecte de programació independent: vigilants d’explosius i escortes privats, idiomes (anglès), medi ambient (mòduls 
generals i vectorials com ara aigües, residus, atmosfera i sòls) i salut laboral (prevenció de riscos laborals).
” a.2 Formació ocupacional 
Programa dirigit a persones en atur que comprèn les diferents temàtiques que afecten de forma transversal 
les diferents àrees empresarials amb l’objectiu de facilitar la inserció professional dels participants. L’oferta for-
mativa respon a mòduls de certificats de professionalitat que inclouen competències professionals específiques 
de la gestió empresarial: gestió economicofinancera, gestió de recursos humans, gestió comercial, ofimàtica, 
programació d’aplicacions informàtiques... 
b) Formació a distància
És inqüestionable que la utilització  de les noves tecnologies en l’entorn formatiu ha comportat un desplaça-
ment de la demanda cap el camp de la formació a distància. Aquesta tendència, que s’accentua any rere any, s’ha 
vist igualment reflectida en les accions formatives portades a terme per Foment en modalitats assistides per 
noves tecnologies a través de sistemes telemàtics, com ara ensenyament assistit per ordinador i internet, mit-
jançant un important suport tutorial, imprescindible per a un total aprofitament de l’alumne.
c) Formació in company i gestió integral. formació a l’empresa
El Centre de Formació de Foment ofereix solucions específiques i a mida de les necessitats de cadascuna de 
les empreses per tal de possibilitar l’adaptació permanent dels treballadors a l’entorn de treball. Aquest servei 
està avalat per una àmplia experiència en matèria de formació i per la col·laboració de professionals de prestigi 
reconegut que treballen conjuntament en la definició de programes formatius adaptats a cada situació concreta. 
De la mateixa manera, s’ofereix assessorament a les empreses i organitzacions en el desenvolupament dels seus 
plans de formació, ja sigui integralment o parcialment en qualsevol de les fases requerides.
d) Jornades i seminaris
Els departaments tècnics de Foment, amb el suport d’institucions i entitats econòmiques i formatives, or-
ganitzen seminaris i jornades sobre temes específics de l’actualitat econòmica, laboral, fiscal, mediambiental, 
logística, noves tecnologies, internacional, etc. d’interès per a les empreses.
e) Borsa de treball
Com a complement als programes de formació, es posa en funcionament una Borsa de Treball que permet a 
les empreses cobrir les demandes de determinats perfils professionals adequats a un lloc de treball a fi d’oferir 
52 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
un servei d’intermediació entre les necessitats de les empreses i els alumnes formats periòdicament en diverses 
especialitats i categories professionals. 
Finalitats de les accions formatives de FTN
Els resultats que es poden esperar de l’oferta formativa estan en consonància amb els objectius assenyalats 
respecte a les accions formatives proposades i, especialment, amb la formació per a l’adaptació a les noves tec-
nologies i a les diferents normatives en matèria de qualitat, medi ambient i prevenció de riscos laborals. S’espera 
incidir en el manteniment de la competitivitat de les empreses, promoure la incorporació de les innovacions 
tecnològiques i millorar els perfils professionals dels treballadors. Es pretén formar professionals en matèries 
d’aplicació específica que afecten de forma transversal diverses àrees d’activitat empresarial, a fi d’afavorir la 
incorporació i adaptació a les noves tecnologies i als canvis organitzatius que afecten totes les fases de l’activitat 
productiva. Així mateix, es pretén superar la cota del 50% de participació de dones i tenir un rol actiu en la for-
mació vinculada als nous jaciments d’ocupació que sorgeixen amb l’ús massiu de les noves tecnologies de la 
informació i la comunicació, així com en aspectes mediambientals i/o d’adaptació a noves normatives, processos 
d’homologació, etc. Un altre objectiu és ampliar i enriquir els llocs de treball amb la incorporació de noves reali-
tzacions professionals, com ara competències transversals, tant des de el punt de vista horitzontal (proveïment, 
autocontrol de la qualitat, funció comercial, informàtica, etc.), com des del punt de vista vertical (responsabilitat 
en l’organització del treball, presa de decisions, coresponsabilitat en el compliment dels objectius, etc.).
Experiència en formació. dades 2006 
Les activitats formatives són en gran part objecte de finançament de l’Administració autonòmica, segons la 
distribució que s’assenyala a les taulesn.
Evolució del nombre total d’alumnes. Any 2000-2006
20.000
Total alumnes
10.000
Exponencial (total alumnes)
0
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
Accions subvencionades per la Generalitat de Catalunya
Cursos Alumnes
Formació desocupats 22 330
Total 22 330
Pla de formació 2006. Accions subvencionades pel Consorci
Organitzades per Foment 408 7614
Organitzades per organitzacions sectorials i territorials 847 13.446
Total 1.255 21.060
Les activitats s’han anat incrementant tal com s’aprecia en el gràfic.
4UGT de Catalunya
a) Orientació professional
La UGT de Catalunya té, des de fa més de deu anys, un servei d’orientació professional per a treballadors i 
treballadores destinat a afavorir la recerca de feina sistematitzada i la millora professional. En aquest sentit, el 
desenvolupament d’itineraris d’orientació professional, mitjançant la figura de tutors i tutores personalitzats, el 
coneixement de les capacitats i actituds pròpies, així com les característiques del mercat de treball i les eines de 
recerca de feina per accedir-hi, són elements del tot necessaris. Cal destacar que la UGT de Catalunya prioritza 
les actuacions amb aquells col·lectius que presenten més risc d’exclusió amb relació al mercat laboral, sense 
detriment de la resta de persones en situació d’atur. En el transcurs de l’any 2006, la UGT de Catalunya ha atès un 
total de 1.039 persones usuàries que han accedit als serveis d’orientació a Barcelona. El 62,60% d’aquestes per-
sones han estat dones i el 37,40% homes. El col·lectiu amb més presència en aquest servei és el de les persones 
de 25 a 35 anys d’edat.
53 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Distribució d’usuaris del servei
Edat
Menors de 25 anys 63
De 25 a 35 anys 424
De 35 a 45 anys 293
Majors de 45 anys 259
Total 1.039
b) La formació
La formació és un dels elements clau per fer front a les noves característiques que presenta el mercat de 
treball actual, el qual exigeix un grau elevat de competitivitat i adaptabilitat dels treballadors i les treballado-
res. L’aprenentatge permanent és la garantia de l’actualització constant dels nostres coneixements. La UGT de 
Catalunya imparteix cursos per a treballadors i treballadores ocupats i en situació de desocupació, cursos per 
obtenir el graduat escolar o accedir a la universitat, formació lingüística en diferents llengües i formació en noves 
tecnologies. Aquesta formació té, entre altres objectius, reduir les diferències socials que poden presentar certs 
col·lectius i possibilitar que aquestes persones s’integrin en la societat tenint les mateixes oportunitats que la 
resta de la població.
” b.1 Formació ocupacional
L’any 2006, la UGT de Catalunya ha fet un total de cinc cursos de formació ocupacional per a treballadors i 
treballadores en situació de desocupació, amb una durada total de 1.526 hores. Pel que fa al sector professional 
dels cursos, tres han estat d’informàtica, un de sanitat i un d’administració i oficines.
” b.2 Formació contínua
Pel que fa a la formació contínua, durant l’any 2006 la UGT de Catalunya ha organitzat un total de 369 cursos, 
entre formació sectorial i formació intersectorial per a treballadors i treballadores ocupats. Això ha suposat un 
total de 19.046 hores de docència i 3.550 alumnes formats. Pel que fa als sectors professionals dels cursos de 
formació contínua per a 2006, la distribució ha estat la següent:
Distribució dels cursos de formació contínua
Distribució per sectors
Formació ectorial Formació intersectorial
Administració i finances 2 Administració i oficines 11
Administració i oficines 3 Comerç 2
Docència i investigació 37 Formació a distància 8
Formació a distància 40 Idiomes 23
Idiomes 6 Indústria alimentació 3
Indústria alimentació 1 Informàtica 77
Informàtica 16 Informàtica programació 3
Logística i transports 7 Manteniment i reparació 2
Prevenció de riscos 3 Prevenció de riscos 19
Sanitat 50 Recursos humans i organització empresarial 36
Serveis a les empreses 4 Sanitat 3
Turisme i hostaleria 1 Serveis a les empreses 4
Vigilants de seguretat 6 Tècniques de gestió emergents 2
Total sectorial 176 Total intersectorial 193
Total cursos formació contínua: 369
Total hores de docència: 19.046
Total alumnes: 3.550
” b.3 Formació de persones adultes
La UGT de Catalunya porta a terme la formació de persones adultes al centre d’Autoformació Maria Rúbies. 
L’oferta formativa engloba tant ensenyaments inicials i formació bàsica (castellà, català i graduat d’educació se-
cundària) com ensenyaments no reglats (reciclatge de coneixements, preparació per a les proves d’accés als 
CFGM, preparació per a les proves d’accés als CFGS, accés a la universitat per a majors de 25 anys, informàtica 
bàsica d’usuari i internet, anglès i francès, activitats complementàries, Punt ÒMNIA, que enguany ha tingut 532 
participants, intercanvis lingüístics i voluntariat lingüístic català, amb un total de 40 participants durant l’any 
2006). Així mateix, el centre ofereix la possibilitat de seguir els estudis en la modalitat a distància a aquelles per-
sones que tenen dificultats (per raons personals o laborals) per assistir-hi amb freqüència. Les 892 persones que 
s’hi van inscriure durant l’any 2006 es van repartir, segons el curs, de la forma següent:
54 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Distribució dels cursos de formació de persones adultes
Formació Assistents Formació Assistents
Etapa instrumental 16 GES 38
Accés universitat 73 Català 250
Francès 26 Castellà 221
Anglès 76 Accés a CFGS 99
Informàtica 60 Accés a CFGM 33
” b.4 Formació sindical
D’altra banda, la formació sindical adreçada a delegats i delegades de comitès d’empresa, delegats i delega-
des de personal i delegats i delegades sindicals és fonamental a l’hora de millorar les habilitats que els represen-
tants dels treballadors i treballadores necessiten per exercir les seves funcions d’una manera òptima i adequada. 
A Barcelona, durant el darrer any, s’han fet uns 74 cursos, amb un total aproximat d’uns 950 alumnes.
Els col·lectius
Les dones
La UGT de Catalunya té un ampli bagatge en la defensa dels drets de les dones i en la lluita contra la preca-
rietat del mercat laboral, atès que ha donat suport, promogut i portant a terme accions que signifiquen canvis 
qualitatius i quantitatius respecte a la millora de les condicions tant d’accés com de qualitat dins el món laboral. 
En aquest sentit, el Servei d’Informació, atenció i mediació per a les dones (SIAM), en el qual participa la UGT de 
Catalunya, durant l’any 2006 s’han atès un total de 568 consultes relacionades amb l’aplicació de la Llei d’igualtat, 
problemes d’assetjament sexual, reduccions de jornada, lactància, excedències i aspectes relacionats amb la 
cotització a la Seguretat Social.
Els joves
Els joves estan representats a l’organització per AVALOT-Joves de la UGT de Catalunya, que impulsa la crea-
ció de la Xarxa d’Assessorament i Mediació Sociolaboral Juvenil (EIXAM), nascuda l’any 2000 amb el propòsit 
de proporcionar als joves tots el recursos necessaris que els puguin ser d’utilitat per aconseguir una inserció 
laboral satisfactòria. En aquest línia, la col·laboració entre AVALOT i el Centre d’Informació i Assessorament per 
a joves de l’Ajuntament de Barcelona (CIAJ) permetent oferir un servei de qualitat i una eina per a la resolució de 
conflictes laborals dels joves de la nostra ciutat. Així doncs, el nombre de persones ateses ha estat de 221 amb 
una presència majoritària de dones (60%). Tant en el cas de les noies com en el dels nois, la franja d’edat més 
representativa en el servei es troba entre 21 i 30 anys. 
Les persones immigrades
El fenomen migratori, amb la consegüent arribada de persones immigrades al nostre país, és un fet que es 
produeix des de fa anys a Catalunya i que deixa de ser una situació aïllada per passar a formar part de la nostra 
vida quotidiana. En aquest sentit, la UGT de Catalunya, mitjançant l’Associació d’Ajuda Mútua a Catalunya (AMIC), 
porta a terme iniciatives, projectes, serveis i activitats per aconseguir la integració sociolaboral de les persones 
immigrants que viuen a Catalunya i dóna suport i assessorament a aquelles que es veuen afectades per les situa-
cions problemàtiques originades per la immigració. Els serveis que ofereix són els següents: assessorament jurí-
dic en estrangeria, orientació sociolaboral, treball comunitari i mediació intercultural, sensibilització i formació. 
Durant l’any 2006, AMIC ha atès un total de 2.467 visites i 3.091 consultes a Barcelona. El nombre total d’usuaris 
i usuàries és de 1.722, 922 dels quals han estat homes i 800 dones. Així mateix, mitjançant el Servei d’Atenció a 
Immigrants, Estrangers i Refugiats (SAIER), AMIC col·labora amb l’Ajuntament de Barcelona per oferir informació 
i orientació laboral i formativa. L’any 2006 s’han atès 422 persones, 266 de les quals eren homes i 206 dones. Pel 
que fa a la procedència, cal destacar que la majoria de les persones usuàries provenen d’Amèrica del Sud i de 
l’Àfrica, amb un 36% i un 37%, respectivament. Quant als països en concret, hi ha una clara majoria de persones 
usuàries provinents del Marroc.
Col·lectius amb dificultats especials 
La UGT de Catalunya també disposa del Servei Institucional Social (SIS), servei d’orientació, informació i as-
sessorament sobre temes socials que vetlla per la reducció de les diferències socials mitjançant la promoció de 
la igualtat i la integració social i laboral, amb especial incidència en aquells col·lectius que tenen més dificultats. 
Durant l’any 2006, el total de consultes que s’han formulat al SIS a la ciutat de Barcelona ha estat de 125. 
Les iniciatives comunitàries
Al llarg de l’any 2006, la UGT de Catalunya ha continuat participant i liderant diferents projectes vinculats amb 
diverses administracions (autonòmica i locals), així com amb entitats i organitzacions amb les quals comparteix 
la voluntat de millorar la qualitat de l’ocupació i promoure la igualtat d’oportunitats en l’accés al mercat de tre-
55 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
ball. Amb aquesta finalitat, la UGT de Catalunya participa de manera activa en la Iniciativa Comunitària EQUAL, 
finançada pel Fons Social Europeu, formant part de les Agrupacions de Desenvolupament de 13 EQUAL arreu del 
territori Català. Cal destacar la participació de la UGT de Catalunya com a membre de l’Agrupació de Desenvolu-
pament de l’EQUAL Barcelona emprèn en igualtat, liderat per Barcelona Activa. Així mateix, destaca el lideratge 
de la UGT de Catalunya, juntament amb la Fundació Maria Aurèlia Capmany, en l’EQUAL Vèrtex, que té com a ob-
jectiu estudiar la segregació horitzontal i vertical a les empreses. Per poder comparar les realitats empresarials 
viscudes en funció del gènere s’han pres com a referència per a l’estudi de la temàtica tres sectors: la sanitat i la 
indústria farmacèutica, clarament femenins, i l’automoció, un sector tradicionalment masculinitzat.
2.7.3 Generalitat de Catalunya
La Generalitat de Catalunya porta a terme un ampli seguit de polítiques actives a la ciutat de Barcelona, tant 
de promoció de l’ocupació com de suport a les empreses que estan instal·lades o es volen instal·lar a la ciutat, 
que es canalitzen de la forma següent:
4Servei d’Ocupació de Catalunya
Les accions del SOC a la ciutat de Barcelona durant l’any 2006 són les següents:
Accions del SOC a la ciutat de Barcelona. Any 2006
Àrea Programa Accions Atorgat Beneficiaris previstos 
Accions complementàries 55 3.433.169,59 € ---
Accions d’estudi i millora del sistema
Unitats de promoció i desenvolupament 5 2.278.991,32 € 124
Total 60 5.712.160,91 € 124
Agents d’ocupació per al desenvolupament 9 543.890,51 € 21
Empreses qualificades (I+O) 35 470.351,35 € ---
Foment de l’ocupació
Pactes territorials per  a l’ocupació 167 2.354.253,69 € 12.541
Plans d’ocupació 2 8.461.120,87 € 1.101
Total 213 11.829.616,42 € 13.663
Accions integrades 33 3.393.741,44 € 1.054
Igualtat d’oportunitats Contrac. disminuïts 893 3.035.319,51 € 893
Igualtat oportunitats 24 1.790.030,47 € 676
Total 950 8.219.091,42 € 2.623
Informació i orientació Itineraris personals d’inserció 26 6.127.729,36 € ----
Total 26 6.127.729,36 € ----
Altres (FSE) 1 345.730,00 € ---
Aturats 834 28.269.744,06 € 12.450
Contractes programa 79 68.356.625,98 € 162.390
Qualificació professional
Noves qualificacions 27 475.654,80 € 405
Prog. garantia social 46 1.831.652,10 € 669
Reciclatge 215 1.774.028,45 € 2.982
Total 1.202 101.053.435,39 € 178.896
Cases d’oficis 4 10.434.919,81 € 2.173
Compromís contractació 19 496.815,25 € 280
Treball i formació
Escoles taller 12 3.507.926,88 € 544
Tallers d’ocupació 13 3.424.401,36 € 372
Total 48 17.864.063,30 € 3.369
Total general 2.499 150.806.096,80 € 198.675
4CIDEM- Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial
El CIDEM té set programes destinats a contribuir a la millora de la competitivitat empresarial a Catalunya 
mitjançant el foment de la innovació, la transferència i la difusió de tecnologia, el desenvolupament empresarial 
i el foment i l’atracció d’inversions empresarials productives, tot tenint en compte els criteris de reequilibri terri-
torial, respecte al medi ambient, desenvolupament regional i creació d’ocupació. Aquests programes són:
a) Foment de la innovació empresarial
Aquest programa comprèn totes les accions i tots els instruments destinats a incrementar la competitivitat 
de les empreses catalanes mitjançant l’estímul de la innovació en els vessants estratègic i operatiu, en qualsevol 
punt de la cadena de valor i en tots els processos de l’empresa. 
< Programa d’innovació en producte. Impulsa actuacions per promocionar el disseny com a eina estratègica 
en l’àmbit de la innovació en producte, per tal d’aconseguir que les empreses catalanes creïn productes inno- 
vadors i tinguin a la seva disposició els procediments i les eines més avançats per aconseguir-ho. 
56 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
< Programa d’innovació en procés. Les innovacions en procés procuren reduir els costos unitaris de 
producció o subministrament, incrementar la qualitat, i produir o subministrar productes i serveis nous o millors.
Així doncs, la innovació en procés ajuda les empreses a ser més flexibles, més productives i més àgils perproduir 
productes de més qualitat amb un cost més petit.
< Programa de foment d’ús de les TIC. L’objectiu d’aquest programa és impulsar l’ús de les TIC entre el teixit 
empresarial català, amb la certesa que aquestes tecnologies tenen un paper clau en l’augment de la competitivitat.
Ordres de subvenció del Pla de competitivitat i consolidació pime. 2006 
Projectes presentats Projectes aprovats Cost subvencionable total Import ajut
Alt Penedès 15 12 566.561 114.779
Baix Llobregat 65 49 2.529.883 723.170
Barcelonès 242 164 6.639.875 2.467.994
Garraf 8 5 78.352 32.423
Maresme 34 27 1.023.566 379.588
Vallès Occidental 144 126 3.406.538 1.047.416
Vallès Oriental 37 24 609.206 150.050
Total AMB 545 407 14.853.982 4.915.419
Ajuts R+D+I del CIDEM i de la Secretaria d’Indústria i Empresa. Àrea metropolitana de Barcelona, 2006
Àmbit territorial Presentats Aprovats Cost subvencionable Import ajut
Alt Penedès 39 25 3.992.497,88 748.561,24
Baix Llobregat 181 106 16.074.183,04 4.036.379,89
Barcelonès 584 325 52.751.659,28 13.918.554,08
Garraf 19 11 1.399.699,31 308.508,20
Maresme 65 43 2.993.005,18 825.121,03
Vallès Occidental 386 249 36.991.805,11 8.146.662,58
Vallès Oriental 110 55 7.023.641,99 1.597.116,87
Àrea metropolitana 1.384 814 121.226.491,79 29.580.903,89
b) Suport financer
Aquest programa té per objecte impulsar la posada en marxa, el creixement i la sostenibilitat de les empreses 
catalanes. Les empreses reben assessorament sobre bones pràctiques de mercat i eines de finançament que 
s’adapten millor a les seves circumstàncies. Això es tradueix en la difusió de la cultura emprenedora i de risc.
< Escoles de Business Angels del CIDEM. Formació per a inversors privats que el CIDEM promou en 
col·laboració amb diferents escoles de negocis, amb l’objectiu de reduir la por a la inversió, així com la promoció 
del networking entre els assistents. 
< Fòrum d’Inversió. És un dels punts de trobada anuals més importants d’Europa entre emprenedors amb 
necessitats de finançament, directius, entitats financeres i inversors.
< Esmorzars CIDEM Emprenedoria i Finançament. Trobades mensuals de treball que tenen l’objectiu d’oferir 
elements de reflexió als assistents, en relació amb les seves estratègies d’inversió i de recerca de finançament.
< Xarxa d’Inversors Privats del CIDEM. Impulsa l’emprenedoria i la inversió privada a Catalunya a través dels 
inversors privats, canalitzant aquests recursos cap a empreses innovadores i en etapes inicials per assegurar-ne 
el creixement i la competitivitat. 
< Fons de capital participats pel CIDEM. El CIDEM té participacions públiques en diversos fons per promoure 
les inversions en diferents fases i tipologies d’empreses.
c) Foment de l’emprenedoria
Aconseguir la creació i millora d’un entorn de recerca, empresarial i financer adequat per facilitar de manera 
sistemàtica la generació, el creixement i la consolidació de noves empreses de base tecnològica. La Xarxa de 
Trampolins Tecnològics, formada per universitats i escoles de negoci, té com a objectiu fomentar la transferència 
de tecnologia mitjançant l’impuls a la creació de noves empreses de base tecnològica i l’explotació de la propietat 
industrial. La XTT disposa de nou trampolins, set dels quals estan ubicats a l’AMB (IESE, ESADE, UB, UAB, La 
Salle, UPC i UOC).
d) Transferència tecnològica
La missió del Programa de transferència tecnològica és dissenyar, coordinar i gestionar un model sistemàtic 
de transferència tecnològica a Catalunya. En aquest sistema s’han d’incloure els instruments necessaris que 
permetin fomentar la integració dels coneixements científics i tecnològics i, per tant, augmentar la quantitat i 
qualitat de la gestió tecnològica a les empreses.
57 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
< Xarxa de Centres Tecnològics (XCT). Els membres de la XCT fan activitats de recerca aplicada, desenvolupa-
ment precompetitiu i serveis, i estan especialitzats en un tipus de tecnologia o sector. Està formada per nou cen-
tres, sis dels quals són a l’AMB (ASCAMM, CETEMMSA, LEITAT, Centre d’innovació Barcelona Media UPF, Centre 
Tecnològic de la Construcció i CTAE).
< Xarxa de Centres de Difusió Tecnològica (XCDT). Aquests centres tenen com a objectiu acostar a les empre-
ses les tecnologies aplicables al seu sector. Actuen de manera complementària entre els diferents centres i xar-
xes de transferència tecnològica i donen cobertura a tot el territori. A Barcelona hi ha tres CDT: Fundació Eduard 
Soler, INCAVI i Fundació Privada CECOT Innovació.
< Xarxa d’Assessors Tecnològics (XAT). La XAT està formada per especialistes sectorials en innovació. A 
l’AMB es troben nou dels deu assessors de la xarxa, que donen assessorament en els sectors següents: alimen-
tari i agroalimentari de segona generació, automoció, logística, maquinària elèctrica, components electrònics, 
electrònica de consum i TIC, maquinària, equips mecànics i béns d’equipament, aeronàutica, tèxtil i confecció, TIC, 
transformador de cautxú i plàstic i motlles i matrius.
< Xarxa de Centres de Suport a la Innovació Tecnològica (XIT). Constituïda per unitats i grups de recerca que 
ofereixen serveis d’R+D a les empreses. Al Barcelonès hi ha 57 centres d’innovació tecnològica.
e) Desenvolupament empresarial
El Programa de desenvolupament empresarial té una doble missió: canviar la base competitiva de les empre-
ses i dels sectors productius al territori català a partir del canvi del model estratègic i de l’estructura dels sectors 
madurs, d’una banda, i de la potenciació dels sectors emergents i l’aplicació de polítiques d’innovació sectorials i 
territorials amb criteris de proximitat i personalització, de l’altra.
< Xarxa de Punts d’Innovació CIDEM (PIC). Els PIC són els aliats del CIDEM al territori i tenen com a missió 
assumir el lideratge dels diferents clústers, mantenir-ne la dinàmica, desenvolupar plans d’actuació i innovació 
locals i executar proves pilot de tecnologies i mètodes de gestió innovadors. La Xarxa té 12 punts d’innovació a 
l’àrea metropolitana de Barcelona.
< Línia d’ajuts per a noves oportunitats de negoci. Pretén la reorientació d’activitats productives, la diversi-
ficació de producte, la creació de producte propi i l’adopció de models de negoci emergents o d’èxit probable per 
part de les pimes catalanes. L’any 2006, el 59% dels projectes aprovats van estar localitzats a l’AMB (un total de 
49 projectes).
f) Atracció d’inversions
El programa d’atracció d’inversions es duu a terme a través de l’Agència Catalana d’Inversions, que té com a 
missió impulsar les inversions empresarials, nacionals o estrangeres, que siguin econòmicament i tecnològica-
ment sòlides i, consegüentment, generadores de riquesa, oportunitats de subcontractació i ocupació estable i de 
qualitat.
Projectes d’inversió gestionats per l’Agència Catalana d’Inversions a Catalunya
Gestionats 2006 Materialitzats 2006 Oberts el 31.12.2006
Nombre de projectes 141 29 84
Volum d’inversió (en milions d’euros) 2.119,30 118,20 1.835,30
Llocs de treball nous 6.423 1.010 4.348
Llocs de treball que es mantenen 8.270 728 6.885
g) Programa Créixer
Té per objecte impulsar el canvi organitzatiu i el creixement de les microempreses i petites empreses per tal 
de professionalitzar-ne la gestió en tots el àmbits (innovació, productivitat, comercialització...), consolidar-les i, 
alhora, millorar-ne la competitivitat com a mesura d’anticipació a possibles problemàtiques.
< Diagnosi empresarial. Té com a objectiu analitzar la situació de la microempresa i la petita empresa per tal 
d’establir possibles millores en el seu funcionament. 
< Projectes d’implementació. Destinats a implementar les accions de millora i incorporació de coneixements 
i sistemàtiques de treball a l’empresa per solucionar una problemàtica concreta.
< Xarxa de consultors validats. La xarxa està formada per consultors especialistes segmentats tant des del 
punt de vista sectorial com territorial. Actualment, la xarxa està formada per 153 consultors externs validats per 
practicar les diagnosis. 
58 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Sol·licituds de diagnosi empresarial i projectes d’implementació a l’AMB
Comarques 2006
Alt Penedès 2
Baix Llobregat 11
Barcelonès 46
Maresme 8
Vallès Occidental 15
Garraf 3
Baix Penedès 0
Vallès Oriental 9
Total AMB 94
Subdirecció General de Programes d’Autoempresa 
El Servei de Creació d’Empreses de la Subdirecció General de Programes d’Autoempresa té com a finalitat 
difondre la cultura d’empresa, fomentar la creació de l’activitat empresarial i donar suport a la consolidació de 
la microempresa i la petita empresa, així com als treballadores autònoms i a les persones emprenedores. Així 
mateix, preveu dissenyar i impulsar plans de comunicació, promocionar la recerca i el desenvolupament de noves 
metodologies d’orientació, assessorament i formació a les persones emprenedores, i donar suport a la xarxa 
d’entitats col·laboradores del Servei de Creació d’Empreses i altres entitats col·laboradores del Departament de 
Treball. El Servei de Creació d’Empreses desenvolupa les línies següents:
1. Línia Motiva. L’objecte d’aquesta línia és la motivació i sensibilització per emprendre, mitjançant eines 
d’incentivació, formació i difusió de la cultura i les bones pràctiques de creació d’empreses. En aquesta línea, 
l’any 2006 es van iniciar els seminaris de generació d’idees i creació d’empreses.
2. Línia Crea. L’objecte de la línia Crea és informar, orientar, assessorar, formar i oferir facilitats de finança-
ment a les persones emprenedores que tenen una idea de negoci i volen avaluar-ne la viabilitat per crear-la 
i posar-la en funcionament. En aquesta línea, l’any 2006 es va iniciar l’assessorament de més de 23.000 per-
sones emprenedores i es van crear més de 2.000 empreses, que van comportar la creació de més de 3.800 
llocs de treball. També es va iniciar un programa experimental de suport a dones emprenedores. El Servei 
de Creació d’Empreses disposa d’una xarxa de més de 300 entitats col·laboradores amb experiència en crea-
ció d’empreses, que ofereixen un assessorament individualitzat a les persones emprenedores, les ajuden a 
conèixer millor el seu projecte i a analitzar-ne la viabilitat, així com a tenir en compte els aspectes més vulnera-
bles. També informa i assessora sobre els tràmits, subvencions, ajuts i recursos existents en matèria de creació 
d’empreses, així com sobre condicions de finançament avantatjoses per dur a terme les iniciatives empresa-
rials. Es pot accedir al servei mitjançant el telèfon 012 o en www.gencat.net/treball
3. Línia Transforma. L’objecte de la línia Transforma és ajudar i contribuir al creixement i la consolidació de la 
microempresa i la petita empresa i donar suport al treballador/a autònom/a. En aquesta línea col·labora amb el 
programa Créixer que impulsa la micro, petita i mitjana empresa catalana, en especial les empreses d’economia 
cooperativa per ajudar-les a créixer i consolidar-se.
4. Línia Suport a les estructures. L’objecte de la línia Suport a les estructures és la implementació d’eines que 
permetin el disseny i l’impuls de la comunicació, la publicitat i la difusió de la xarxa d’entitats col·laboradores 
del Servei de Creació d’Empreses. L’any 2006 es van fer més de 20 cursos dirigits a assessors d’entitats 
col·laboradores del Servei de Creació d’Empreses i es van publicar fullets, una guia per a l’elaboració del pla 
d’empresa, catàlegs de productes de suport a l’emprenedoria, un llibre verd sobre la creació d’empreses a Cata-
lunya i un estudi sobre el servei de creació d’empreses, entre altres actuacions.
A més, anualment es convoquen subvencions per a la promoció de l’ocupació autònoma destinades a donar 
suport al finançament dels projectes de constitució de treballadors autònoms o per compte propi i de persones en 
situació d’atur que figurin inscrites a les oficines d’ocupació.
Hi ha tres tipus d’ajuts:
< Subvencions financeres per a la reducció de les quotes dels préstecs concedits amb la finalitat de finançar 
els projectes.
< Subvencions a fons perdut o rendes de subsistència, que contribueixen a garantir uns ingressos mínims a 
l’inici de l’activitat (per obtenir aquesta subvenció s’ha d’haver obtingut la subvenció financera en el mateix exer-
cici en el qual s’ha sol·licitat)
< Ajuts per a assistència tècnica per subvencionar estudis de viabilitat o assessorament que facilitin l’ocupació 
autònoma.
59 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Foment de les cooperatives i societats laborals
L’experiència recollida en els darrers anys demostra la conveniència de fomentar les empreses cooperatives 
i les societats laborals per diverses raons, com ara: l’aportació que aquestes entitats fan a la creació d’ocupació 
estable, la capacitat de donar resposta a les noves necessitats socials i el grau d’innovació que aporta el model 
als mercats i sectors econòmics. D’acord amb aquesta perspectiva, la nova Ordre de línies d’actuació de les sub-
vencions destinades al foment de l’economia cooperativa té com a objectiu oferir un suport integral a aquest tipus 
d’economia.
Entre les actuacions impulsades d’acord amb aquesta nova l’Ordre, la línia Motiva ha fomentat les produc-
cions i els actes que han divulgat les bones pràctiques de l’economia cooperativa i els programes de foment del 
cooperativisme en el món educatiu. Dins de la línia Crea, s’ha donat suport a projectes d’economia cooperativa 
durant els tres primers anys d’existència d’aquests. La línia Transforma ha volgut contribuir a la consolidació 
de les empreses de més de tres anys d’antiguitat. Finalment, la línia adreçada al suport a les estructures i les 
xarxes d’economia cooperativa ha incentivat la implicació del conjunt de la societat i del sector en el foment de 
l’economia cooperativa.
Durant l’any 2006, les subvencions del Pla de foment de l’economia cooperativa a cooperatives i societats 
laborals han estat de 756.599,86 euros. D’altra banda, continua el finançament de les empreses d’economia coo-
perativa mitjançant les línies d’avals amb l’Institut Català de Finances i l’Institut de Crèdit Agrari. Per reforçar 
encara més aquesta àrea de finançament s’ha creat la línia Avalis, una nova línia d’avals que es conforma amb 
aportacions del 4% sobre el valor de les operacions i destinada a cobrir l’aval en el moment d’accedir al crèdit. En 
aquest sentit, la quantitat s’aporta previ estudi de la viabilitat comercial, tècnica i financera del projecte d’inversió. 
Aquesta mesura ha de suposar no deixar cap projecte viable sense finançament.
Informació sobre el Servei de Creació d’Empreses a Barcelona l’any 2006
Usuaris del Servei de Creació d’Empreses 
Per sexe Per sector econòmic
Home Dona Total Agricultura Indústria Construcció Serveis Total
2.057 1.979 4.036 19 215 129 3.673 4.036
 
Empreses creades amb l’assessorament d’entitats col·laboradores del Servei de Creació d’Empreses
Per sexe Per sector econòmic
Home Dona Total Agricultura Indústria Construcció Serveis Total
87 62 149 0 11 8 130 149
Llocs de treball per sector econòmic
Agricultura Indústria Construcció Serveis Total
0 27 11 276 314
Informació sobre les subvencions a empreses d’economia cooperativa
Imports concedits per línia
Incorporació  socis Assistència tècnica Inversions Activitat difusió
169.018,19 117.397,87 267.533,52 202.650,28
2.8 Mediació, negociació col·lectiva i salaris a Catalunya
Aquest apartat presenta tres articles. El primer, elaborat per Foment del Treball Nacional, tracta sobre la 
mediació. El segon, que presenta les dades de negociació col·lectiva, ha estat redactat per Comissions Obreres 
del Barcelonès. Finalment, incorpora com a novetat un article sobre els salarials a Catalunya, presentat per la 
UGT de Catalunya.
Mediació laboral
En el marc de les relacions laborals, el conflicte d’interessos entre les parts del contracte és continu. Però 
hem viscut una clara evolució en el pensament i la filosofia de les organitzacions sindicals i empresarials, les 
quals han vist en el consens, més que en el enfrontament, la millor eina per a la defensa dels seus interessos 
60 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
respectius. La negociació col·lectiva ha regulat amb èxit evident aspectes normatius de les relacions laborals 
de determinats sectors o empreses que només les representacions dels empresaris i dels treballadors, pel co-
neixement i l’experiència de què disposen i valorant en conjunt els precedents i conseqüències que les normes 
acordades comporten, poden determinar i aplicar posteriorment. 
Tot aquest procés d’aproximació i assumpció de la cultura del consens (de la concertació i el diàleg social, en 
definitiva), en detriment de la menys desitjable de la conflictivitat, va evolucionant des de 1986 amb tota una sèrie 
de pactes de naturalesa jurídica diversa, entre els quals cal assenyalar l’Acord interprofessional de Catalunya 
(AIC), l’Acord interconfederal per a la negociació col·lectiva 2006” (ANC 2006), i “l’Acord estratègic per a la inter-
nacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana”.
A Catalunya, amb una gran tradició pactista, el procés de concertació generat durant l’últim període ha posat 
de manifest les possibilitats d’acord entre els agents socials sobre la base de l’esforç comú per tal de buscar els 
punts de coincidència. A més de la participació activa dels agents socials en l’evolució i l’origen de les normes 
consensuades que han de regir les relacions laborals, també ha estat molt important la intervenció, igualment 
directa, dels empresaris i els treballadors en la solució de conflictes, mitjançant mecanismes com ara la media-
ció laboral. En aquest context, i fruït de l’Acord interprofessional de Catalunya (AIC), que va ser subscrit el 7 de 
novembre de 1990 i publicat al gener de 1991, va néixer, entre d’altres mesures, el Tribunal Laboral de Catalunya, 
que funciona regularment des de maig de 1992 com a  instrument de resolució de conflictes de treball. 
El Tribunal Laboral de Catalunya ha permès, d’una banda, la consecució d’una veritable desjudicalització dels 
conflictes col·lectius, amb la qual cosa s’ha aconseguit un estalvi de temps considerable i una fórmula positiva 
d’eludir la crispació que, en determinats casos, les discrepàncies laborals produeixen en el si de les empreses. 
I de l’altra, les solucions aportades, fruit de l’experiència dels mediadors i de la voluntat de diàleg i negociació 
de les parts, han permès reinstaurar la normalitat laboral a les empreses mitjançant l’aportació de fórmules 
consensuades, coherents i oportunes que només estan a l’abast dels qui coneixen els secrets de l’empresa: tre-
balladors i empresaris.
Els resultats de l’experiència iniciada el 1992 amb la instauració del Tribunal  Laboral de Catalunya són alta-
ment significatius. Així, per a l’exercici 2006, tenim:
< Amb relació als conflictes col·lectius, s’han desconvocat 34 vagues que han suposat 86.152 hores de vaga 
desconvocades.
< S’han presentat un total de 868 expedients, entre conciliacions i arbitratges.
< El 54% de les 699 tramitacions efectives de conciliacions han resultat amb avinença, fet que ha afectat 3.142 
empreses i 83.127 treballadors.
< Per Províncies, a la de Barcelona s’ha gestionat el 83% del total de procediments, amb 723 expedients que 
afectaven a 3.544 empreses i 188.920 treballadors.
< Per comarques, el Barcelonès ha generat el 36% dels procediments de tot Catalunya, amb 309 expedients, 
per davant del Vallès Occidental (amb un 19%) i del Baix Llobregat (amb un 13%).
< I, finalment, a la ciutat de Barcelona, el 51,10% de les 182 conciliacions tramitades van ser amb avinença 
(l’any 2004 van ser el 63% amb avinença i  l’any 2005 el 50%).
Evolució de l’activitat del TLC
900
800
700
600
500
400
300
200
100
0
1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006
61 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Dades Tribunal Laboral per al conjunt de Catalunya. Any 2006
Concepte Nombre Empreses afectades Treballadors afectats
Expedients presentats 868 3.707 202.663
1/ Arbitratges 42 45 3.342
2/ Conciliacions 826 3.662 199.321
Tramit. Efectives 699 353 188.384
-amb avinença 377 3.142 83.127
-avinença parcial 13 13 2.520
-sense avinença 309 375 102.647
Tramit. No efectives 127 132 10.937
-sense efecte 81 81 6.312
-desistides 32 37 3.439
-arxivades 14 14 1.186
Font: TLC
Dades Tribunal Laboral per províncies. Any 2006
Àmbit provincial Procediments Empreses Treballadors
Barcelona 723 3.544 188.920
Girona 109 126 9.610
Lleida 7 7 398
Tarragona 29 30 3.735
Total 868 3.707 202.663
Dades Tribunal Laboral. Barcelona ciutat. Any 2006
Total expedients 221
Arbitratges 4
Conciliacions 217
Conciliacions
Tramitacions efectives 182 Tramitacions no efectives 35
 Amb avinença 93 Intentades sense efecte 24
 Sense avinença 89 Desistides 8
Arxivades 3
Hores de vaga desconvocades
2005 2006
Vagues desconvocades         26         34 
Hores desconvocades (*)       9.672     86.152 
Convocatòries indefinides desconvocades             7             7 
Valor mensual de les hores desconvocades (**) 1.084.134,48 1.072.592,40 
(*) No inclou les corresponents a vagues indefinides desconvocades
(**) Hores desconvocades, a 12,45 euros/hora, d’acord amb el cost salarial mitjà per hora efectiva, per comunitat autònoma, 
any 2005. Font: Ministeri de Treball i Assumptes Socials
Negociació col·lectiva 2006
Context global
El procés de negociació col·lectiva de l’any 2006 s’ha portat a terme en un context econòmic  que torna a mos-
trar els riscos de la continuïtat d’un model econòmic i de competitivitat basat en activitats d’escàs valor afegit, 
d’ocupació precària i no qualificada i d’estratègies excessivament centrades en els costos i en la desregulació la-
boral. Cal destacar dues característiques de la situació que ens acompanyen i, previsiblement, ens acompanyaran 
durant els propers anys:
< L’enorme diversitat de situacions i perspectives en què es troben els diferents sectors d’activitat econòmica 
i les empreses, en particular. Sectors d’activitat amb una bona posició, en general, que tenen subsectors i empre-
ses concrets  amb dificultats, i sectors d’activitat amb problemes que tenen subsectors i empreses concrets amb 
molt bones expectatives. 
62 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
< El procés de globalització econòmica, l’acceleració dels processos d’integració de l’Europa dels vint-i-cinc, 
la liberalització del comerç mundial i l’ascens dels nous països en desenvolupament –malgrat les seves dificul-
tats i contradiccions– són  fenòmens dinàmics amb els quals cal conviure.
El creixement econòmic en el segon trimestre de 2006 se situa en el 3,7% a Espanya  i en el 3,6% a Catalunya. 
Observem una reactivació de les economies de la zona euro, amb un creixement del 2,6%. Això és especialment 
important per a les empreses exportadores de Barcelona i de Catalunya, que situen a la UE el 75% de les ex-
portacions. No han desaparegut els problemes del nostre model de creixement, sostingut excessivament en la 
construcció (5,7%), en el consum i en l’endeutament de les famílies. Els serveis mantenen un creixement del 4% i 
la indústria, amb l’1,3% millora les seves expectatives. Cal destacar el creixement de les exportacions, en l’àmbit 
català, amb el 10,8% i la producció de béns d’equip que va créixer el 8%.
L’any 2005, la productivitat va experimentar una lleugera millora només del 0,4%. En el segon trimestre de 
2006 era del 0,5%. Millorem molt lentament, i aquesta tendència a la millora conviu amb una intensa creació de 
llocs de treball nets que contribueixen a minorar la taxa de productivitat. En l’aspecte fonamental, però, la feble-
sa dels indicadors de  la productivitat constitueix una manifestació més d’un model que descansa en els costos 
laborals i en l’ús intensiu de mà d’obra, i no en la inversió productiva, la modernització i la innovació. Això explica 
el nostre diferencial  amb la zona euro, que aquest any arribarà a una productivitat mitjana de l’1,25%.
La tendència al creixement de l’ocupació es manté, tant a Catalunya com a Espanya. A Catalunya, en el tercer 
trimestre de 2006, ha crescut el 3,59% respecte al mateix trimestre de 2005, dada aquesta que va aparellada a un 
descens de la taxa d’atur, fins i tot en un context de creixement de la població activa. No obstant això, la taxa d’atur 
de les dones ha augmentat l’1,5%, fins a situar-se en el 8,17%, és a dir, el 58% del total. La contractació indefinida 
ha experimentat una evolució positiva, amb un augment, l’octubre de 2006, de gairebé el 60% de contractes indefi-
nits respecte a l’octubre de 2005. La taxa de temporalitat, però, continua situada en el 27% a Catalunya i en el 35% 
a Espanya, molt lluny de la taxa mitjana europea del 14%. Cal dir també que el 93% de l’augment de l’ocupació en 
els darrers dotze mesos se situa en les branques d’activitat menys productives (construcció, comerç, hostaleria, 
servei domèstic, neteja, seguretat...).
Negociació col·lectiva
Increments salarials: Amb dades d’octubre de 2006, l’increment nominal del salaris ha estat del 3,15%, una mica 
superior al d’octubre de 2005, que era del 2,92%. Per sectors d’activitat, destaquen els increments del 3,84% de 
l’agricultura, el 3,80% de la indústria, la moderació dels increments salarials a la construcció, amb el 2,80%, i 
l’ascens dels salaris en els serveis, amb el 2,90%. Territorialment, els increments són del 3,15% a Barcelona, el 
3,20% a Girona, el 3,23% a Tarragona i el 3,29% a Lleida.
Clàusules de revisió salarial: Les clàusules de revisió han experimentat un lleuger creixement respecte a l’any 
2005. Protegeixen actualment al 83,9% dels treballadors i 463 convenis col·lectius, mentre que l’any 2005 el 72% 
dels treballadors tenien conveni. Els treballadors coberts amb clàusula de revisió completa i retroactiva són el 
55,7%, davant del 45,48% de l’octubre de 2005. Els convenis sense clàusula de revisió han pactat increments ini-
cials superiors al conjunt dels convenis amb clàusula (el 3,93% davant del 3%). Els convenis amb clàusula sense 
retroactivitat han estat els que han pactat increments més alts, del 4,09%. Els convenis amb clàusula retroactiva 
completa han pactat increments del 2,45%.
Evolució del temps de treball: Les dades generals indiquen una tendència a l’ampliació de la jornada anual. L’any 
2004 la jornada anual era de 1.757,57 hores; el 2005, era de 1.752,57 hores i al principi d’octubre de 2006 de 1.764 
hores. Cal dir que, de totes maneres, es manté en la majoria dels convenis negociats l’any 2006 la tendència a la 
disminució de la jornada anual. S’ha desaccelerat, però, la reducció en els sectors industrials, tot i que les reduc-
cions de jornada més significatives es donen en convenis del sector serveis amb jornades més prolongades.
Es produeixen els fenòmens següents:
< S’incrementa l’ocupació significativament en els sector econòmics de serveis i altres que tenen jornades 
més prolongades que al sector industrial, on, al seu, torn, disminueix.
< Augmenta l’ocupació afectada per convenis sectorials, amb jornades més llargues, mentre que disminueix 
l’ocupació afectada per convenis d’empresa, amb jornades més reduïdes.
< Es diversifiquen les fórmules i les tècniques de reducció del temps de treball (dies addicionals de vacances, 
permisos i llicències, dies d’assumptes personals, ampliació de descansos compensatoris en els sistemes flexi-
bles, descansos retribuïts dins de la jornada, etc.).
La mobilitat sostenible als centres de treball: L’any  2005 va inaugurar una nova etapa, en què la presència dels 
aspectes relatius a mobilitat, i també a medi ambient, ha començat a ser significativa en la negociació col·lectiva. 
Sens dubte, els acords en matèria  de mobilitat de l’Acord estratègic i l’Acord interprofessional de Catalunya han 
donat la sortida a aquestes noves línies de negociació. Durant l’any 2006 s’han obert negociacions multilaterals 
63 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
amb sindicats,  empresaris i administracions i s’han assolit els primers acords: al polígon de la Zona Franca, al 
polígon Pratenc, a Can Sant Joan i a Almeda.
El Tribunal Laboral de Catalunya: L’any 2006 ha estat un període de gran activitat al TLC. El 10 de novembre de 
2006 les dades indiquen que s’ha intervingut en 722 conflictes que afecten 134.304 treballadors i treballadores de 
770 empreses. El 98% han estat conflictes col·lectius i el nivell d’acords ha estat del 56%.
Mesures socials: En matèria de previsió social complementària, continua el procés d’extensió i renovació dels 
plans de pensions d’empresa, que es converteixen en objecte permanent de negociació col·lectiva i consoliden la 
seva naturalesa de salari diferit. A Catalunya hi ha 500 plans, que afecten més de 375.000 treballadors. Aquest 
període ha comportat, seguint les dinàmiques d’anys anteriors, un període d’extensió de noves regulacions de 
convenis sobre certs problemes d’igualtat de gènere. Així, en la majoria dels convenis s’inclouen tractaments 
específics per a l’assetjament sexual, millores en el tractament de la lactància, millores en els permisos de 
maternitat i vacances, i millores en les reduccions de jornada i excedències. En alguns acords apareixen els pro-
blemes de les persones amb disminucions, regulacions referents a la conciliació de la vida familiar i laboral, el 
reconeixement de les parelles de fet, protecció davant la violència de gènere i altres mesures de contingut prou 
divers que reflecteixen un cert creixement en la aplicació a la negociació col·lectiva d’aspectes de tipus social que, 
al capdavall, també  condicionen les relacions laborals en el marc d’una societat moderna .
2.9 Anàlisi dels salaris baixos a Catalunya 
A Catalunya, 1.215.000 persones cobren salaris inferiors a 1.000 euros i, en alguns casos, poden arribar fins 
i tot al voltant de 530 euros bruts al mes. Són treballadors i treballadores que se situen en sectors, edats, perfils 
professionals i nivells d’estudis diversos, fonamentalment en les categories d’ajudant, auxiliar i peó, i en ocupa-
cions com la d’administratiu/administrativa, dependent/dependenta i telefonista.
Així, els casos més extrems els podem trobar en categories com la de peó/ajudant/dependent del Conveni 
d’empreses d’hostesses i promotors/es amb un salari de 540,90 euros al més, la de peó/ajudant/dependent i te-
lefonista/auxiliar administratiu del Conveni de manufactures de muntures d’ulleres, amb 535,7 euros al mes, i la 
de peó/ajudant/dependent de tintoreries i bugaderies no industrials, amb 541 euros mensuals.
Aquests treballadors i treballadores ja no són mileuristes: ens trobem amb un nou col·lectiu, el dels submi-
leuristes. I no es pot parlar d’un societat que progressa en justícia si condemnem a l’oblit una part important del 
conjunt de treballadors del nostre país. Si ja és difícil mantenir un nivell de vida digne amb un salari mensual de 
1.000 euros, la situació esdevé molt més complexa per a aquells que han de viure per sota d’aquesta xifra.
L’actual cost de la vida a Catalunya, especialment si ens referim al nivell de preus dels béns de primera ne-
cessitat, fa pràcticament impossible que cap treballador pugui mantenir un nivell de vida digne o un mínim nivell 
de poder adquisitiu amb aquests ingressos. En aquest sentit, de l’anàlisi de la despesa mitjana mensual dels ca-
talans i catalanes es desprèn el que suposa viure amb menys de 1.000 euros al mes, tenint en compte que gastem 
una mitjana de 245 euros mensuals en l’habitatge habitual, incloent-hi aigua, electricitat i altres combustibles; 
125 euros mensuals en alimentació; 43 euros en vestit i calçat; fem una inversió en mobiliari, parament de la llar 
i conservació de l’habitatge de 29 euros al mes; gastem uns 79 euros al mes en transport; 16 euros en salut; 19 
euros en comunicació i uns 10 euros en ensenyament.
Totes aquestes despeses sumen un total de 566 euros mensuals, i tot això considerant una persona que faci 
una vida austera, que es limiti a sufragar estrictament les despeses habituals i més necessàries.
Comptabilitzar també algun altre tipus de despesa no considerada més amunt elevaria molt més el pressupost 
mínim necessari mensual i, per tant, la necessitat mínima d’ingressos per poder viure. En aquest sentit, podríem 
afegir-hi, per exemple, els 57 euros/mes que de mitjana inverteix cada persona a Catalunya en hotels, cafès i res-
taurants; els 48 euros/mes de mitjana en despeses de lleure, espectacle i cultura; els 15 euros/mes de mitjana en 
begudes alcohòliques i tabac, o els 48 euros/mes en “altres béns i serveis” que, sumats als 566 euros anteriors, 
fan un total de 734 euros mensuals, quantitat molt superior al salari dels submileuristes. Aquesta situació, a més, 
s’agreuja si tenim en compte les diferències entre homes i dones. En aquest sentit, el 54% de les dones ocupades 
a Catalunya són submileuristes, percentatge que duplica percentualment el d’homes ocupats que cobren menys 
de 1.000 euros. Així, a Catalunya hi ha més de 720.000 dones que perceben al voltant de 1.000 euros al mes.
Si prenem com a referència, no ja el treballador individual, sinó les despeses mitjanes de cada llar, ens tro-
bem amb la mateixa problemàtica: per a unes despeses mínimes necessàries de 1.570 euros, dos sous de dos 
mileuristes que visquin junts amb prou feines arriben a poder cobrir aquesta quantitat, i encara menys si els sous 
estan situats per sota dels 1.000 euros.
64 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
La UGT de Catalunya considera que és del tot imprescindible sensibilitzar i instar a la reflexió sobre aquesta 
altra cara del nostre mercat de treball, que no és menys real pel fet d’haver estat més o menys invisible en els 
darrers anys. Les dades són incontestables: més enllà del tipus d’activitat professional o del grau de qualificació, 
cap treballador no hauria de percebre un salari inferior a 1.000 euros, salari mínim que haurien de recollir els 
convenis col·lectius vigents a Catalunya.
Totes aquestes dades posen en evidència, si és possible fer-ho encara més, que la competitivitat de la nostra 
economia es basa en els salaris baixos i no en la recerca i producció de qualitat i amb valor afegit. El tan anomenat 
canvi de model productiu és una aposta per al futur de la nostra economia, però també perquè les xifres confir-
men que una part molt important de la nostra societat pot quedar fora del progrés. I això no ens ho podem per-
metre. Per aquest motiu, la UGT de Catalunya està treballant per portar a terme i consensuar amb l’Administració 
i amb la resta d’agents econòmics i socials polítiques i actuacions que facin front a aquesta situació, com també 
per garantir la igualtat en el món del treball i per superar la precarietat instal·lada en certs nivells d’ocupació, 
especialment en alguns sectors productius i col·lectius específics de població.
65 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
3.0 Monogràfic. Perfil de la ciutat per districtes    67  
3.1 Població i immigració 2006       74  
3.2 Educació i formació. Dades del fracàs escolar a Barcelona  76
3.3 Cultura i oci          80  
3.4 Medi ambient i sostenibilitat       81
3.5 Mobilitat          81  
3.6 Benestar social         84
3.7 Percepció de la ciutat        89  
3.8 Habitatge           90
66 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
3.0 Monogràfic: Perfil població de Barcelona, per districtes
Aquest apartat sintetitza els principals resultats del document Perfil de la població de Barcelona, elaborat pel 
Gabinet Tècnic de Programació de l’Ajuntament de Barcelona, on es fa una radiografia de la població de la ciutat i 
dels seus districtes a través de l’anàlisi dels principals indicadors demogràfics, socioeconòmics i familiars. 
a) Aspectes demogràfics
Densitat de població
La densitat de població és de 158 habitants per hectàrea, una de les més altes d’Europa. Aquesta xifra és en-
cara més elevada si es considera la densitat neta (645 hab./ha), és a dir, els habitants per hectàrea de superfície 
ocupada per habitatges, de manera que es descompta la superfície forestal, la de les platges... que no pot ser, de 
fet, habitada.
La densitat mitjana de la ciutat és molt superior a Sant Martí, Ciutat Vella, Sants-Montjuïc i Sant Andreu, amb 
més de 800 habitants per hectàrea de sòl residencial. A l’altra extrem se situen les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, on 
la densitat és la meitat de la mitjana de Barcelona.
Densitat (hab./ha. de sòl residencial)
895
883
68
8
25 Àrea del Euro
8
Resta de la UE15
Resta de la UE25
708 1
70
45
6 09 01
6 6
463
10
3
Les zones estadístiques més denses es troben als districtes més densos, especialment a Sant Martí i Ciutat 
Vella, tot i que hi ha zones d’aquests districtes amb densitats molt baixes com és el cas de Diagonal Mar (277 
hab./ha), de la plaça Vila de Madrid (236 hab./ha) i de Tallers-Pelai (261 hab./ha), zones més comercials que re-
sidencials. Les zones menys denses de la ciutat corresponen a Pedralbes (23 hab./ha) i Vallvidrera (38 hab./ha), 
però són una excepció atès que la major part de les zones superen els 200 habitants per hectàrea.
Zones estadístiques més denses de la ciutat 
Zones estadístiques Districtes Densitat
Catedral Ciutat Vella 6.337
Perú Sant Martí 2.274
Cervera-Aixada Ciutat Vella 2.021
Besòs-Paraguai Sant Martí 1.696
Sant Sebastià Ciutat Vella 1.625
Churruca Ciutat Vella 1.578
Pl. de la Palmera Sant Martí 1.545
Barceloneta centre Ciutat Vella 1.496
La Pau Sant Martí 1.416
CE Júpiter Sant Martí 1.407
Característiques de la població
La meitat de la població de Barcelona es concentra en quatre districtes: el 16,5% viu a l’Eixample, el 13,9% a 
Sant Martí, l’11,2% a Sants-Montjuïc i el 10,7% a Horta-Guinardó.
Estructura d’edats
Analitzant el pes dels diferents grups d’edat, s’observa que el pes de cadascun d’ells és molt semblant al 
de la població del districte en el conjunt de la ciutat. Tanmateix, cal destacar el pes del grup dels majors de 80 
anys a l’Eixample, que representa el 21,3% de la ciutat, i també el dels infants de 0-14 anys a Sarrià-Sant Gervasi 
(11,5%), per sobre del 8,8% que representa aquest districte en la població de Barcelona.
67 Inici
Sant Martí
Ciutat Vella
Sants - Montjuïc
Sant Andreu
Nou Barris
Eixample
BARCELONA
Horta - Guinardó
Gràcia
Les Corts
Sarrià
 
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Pes de la població de Barcelona per districtes (%) 
Pes de la població dels districtes en el conjunt de Barcelona, per grups d’edat
Ciutat Vella L’Eixample Sants-Montjuïc Les Corts Sarrià-Sant Gervasi Gràcia Horta-Guinardó Nou Barris Sant Andreu Sant Martí Total
Total 7,0% 16,5% 11,2% 5,2% 8,8% 7,5% 10,7% 10,4% 9,0% 13,9% 100,0%
0-14 5,5% 15,4% 10,9% 5,2% 11,5% 7,1% 10,5% 10,3% 9,1% 14,6% 100,0%
15-29 8,6% 15,8% 11,4% 5,3% 8,0% 7,3% 10,3% 10,5% 9,2% 13,6% 100,0%
30-44 8,9% 16,0% 11,5% 4,4% 8,2% 7,6% 10,4% 9,9% 8,8% 14,3% 100,0%
45-64 5,5% 16,7% 11,0% 6,0% 8,9% 7,6% 10,9% 10,0% 9,4% 13,9% 100,0%
65-79 5,6% 16,7% 11,1% 5,0% 8,2% 7,5% 11,6% 12,1% 8,5% 13,6% 100,0%
+79 6,3% 21,3% 10,3% 4,9% 10,0% 8,9% 9,9% 9,0% 7,5% 11,9% 100,0%
Si s’analitza l’estructura d’edat de cada districte, destaca el pes de la població de més de 65 anys a l’Eixample 
i a Nou Barris, amb més del 22%, dos punts per sobre de la mitjana de la ciutat (20,7%). La resta de districtes se 
situen al voltant de la mitjana (tant per sobre com per sota), excepte Ciutat Vella, que és el districte amb menys 
població gran (17,2%). 
D’altra banda, el pes de la població menor de 15 anys és especialment alt a Sarrià-Sant Gervasi (15,2%), 3,5 
punts superior a la mitjana de la ciutat. Entre la resta de districtes destaca Ciutat Vella, on els menors de 15 anys 
només representen el 9,3% de la població.
L’anàlisi per Zones de recerca petita mostra uns percentatges de població entre 0-14 anys molt per sobre de la 
mitjana a Sarrià-Sant Gervasi, als nous barris de Sant Martí i en alguns barris de Nou Barris i Sant Andreu. Ciutat 
Vella és el districte amb l’estructura d’edat més singular si es compara amb la resta de districtes i el conjunt de 
la ciutat. Així, mentre que el grup entre 0-14 anys (9,3%) té el percentatge més baix de Barcelona, el pes del grup 
entre 15-64 anys puja fins al 73,5%, mentre que a la mitjana de la ciutat és del 67,7% i a la resta de districtes se 
situa entre el 64% i el 69%. 
Ciutat Vella és, doncs, el districte on més potencial de població activa hi ha i on l’índex de dependència1 és 
més petit. Aquestes característiques de la població s’expliquen en bona part pel pes de la immigració en aquest 
districte de la ciutat. Sarrià presenta l’índex de dependència més alt (55,7%), principalment a causa del pes de la 
població menor de 15 anys, mentre que l’índex d’envelliment és el més baix de la ciutat. Els índexs de dependèn-
cia també són alts a Nou Barris i a l’Eixample, on hi ha així mateix un alt índex d’envelliment2
1 Relació que mesura la proporció de població entre 0-14 anys i els més grans de 65 anys en la població de 15-64 anys.
2 Relació entre la població de més de 65 anys i la població entre 0-14 anys.
68 Inici
Les Corts
Ciutat Vella
Gràcia
Sarrià - Sant Gervasi
Sant Andreu
Nou Barris
Horta - Guinardó
Sants - Montjuic
Sant Martí
L‘Eixample
 
6,5
1
3,9
1
1,2
1
0,7
1
10,4
9
8,8
7,5
7
5,2
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Índex d’envelliment i dependència per districtes
0-14 15-64 +65 Índex d’envelliment Índex de dependència 
Barcelona 11,7% 67,7% 20,7% 176,6% 47,9%
Ciutat Vella 9,3% 73,5% 17,2% 186,3% 36,0%
Eixample 10,9% 66,5% 22,6% 206,9% 50,5%
Sants-Montjuïc 11,5% 68,4% 20,2% 175,8% 46,2%
Les Corts 11,8% 68,4% 19,9% 168,8% 46,2%
Sarrià-Sant Gervasi 15,2% 64,2% 20,6% 134,6% 55,7%
Gràcia 11,0% 67,4% 21,7% 197,7% 48,4%
Horta-Guinardó 11,5% 67,0% 21,5% 187,8% 49,3%
Nou Barris 11,6% 66,1% 22,4% 192,7% 51,3%
Sant Andreu 11,9% 69,1% 19,0% 159,7% 44,7%
Sant Martí 12,3% 68,1% 19,5% 158,2% 46,8%
Altres indicadors demogràfics
L’esperança de vida és un indicador del nombre d’anys que un nascut viuria si les pautes de mortalitat del 
moment del naixement es mantinguessin invariables durant tota la seva vida. Com més alta és, millors són les 
condicions sociosanitàries i més qualitat de vida hi ha. L’esperança de vida de Barcelona és una de les més altes 
del món, amb gairebé 80 anys de mitjana. Ciutat Vella és l’únic districte amb una esperança de vida clarament 
inferior, fet que prové principalment de la menor esperança de vida que tenen els homes (cinc anys menys que en 
el conjunt de la ciutat), ja que pel que fa a les dones la diferència es redueix a dos anys. En canvi, l’esperança de 
vida més alta es registra a les Corts i a Sarrià-Sant Gervasi, sobretot pel que fa als homes.
Esperança de vida
Total Homes Dones
Barcelona 79,9 76,4 83,1
Ciutat Vella 76,2 71,5 81,3º
Eixample 80,9 77,4 83,7
Sants-Montjuïc 79,4 75,7 82,8
Les Corts 81,5 78,5 84,0
Sarrià-Sant Gervasi 81,4 78,5 83,6
Gràcia 80,2 76,7 83,1
Horta-Guinardó 80,2 76,8 83,3
Nou Barris 80,0 76,1 83,7
Sant Andreu 80,2 77,3 82,8
Sant Martí 79,8 76,3 83,1
Les taxes de natalitat més elevades es registren a Sarrià-Sant Gervasi i Sant Martí i les més baixes a les Corts, 
que també presenta la mortalitat més baixa. En canvi, la taxa de mortalitat més alta és dóna a l’Eixample, que és 
el districte amb més gent gran, i també a Gràcia i Ciutat Vella. 
Taxes de natalitat i mortalitat per districtes (%)
12
10
8
6
4
2
0
Natalitat Mortalitat
b) Aspectes socioeconòmics  
Els censos de població ofereixen informació detallada sobre el nivell d’instrucció de la població per sexes i 
grups d’edat. La formació de la població esdevé una variable fonamental per al desenvolupament de qualsevol 
societat i, en general, proporciona més renda i una millor posició en el mercat de treball. Aquí es descriu el nivell 
de formació per al conjunt de població entre 16-64 anys, que és la potencialment activa. El cens també permet 
conèixer la situació laboral de la població resident en un territori i determinar la proporció d’actius (ocupats i 
aturats) i inactius, així com el motiu de la no-participació en el mercat de treball.
69 Inici
Barcelona
L‘Eixam
ple
Les Corts
Gràcia
Nou Barris
Sant Martí
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Nivell d’estudis
A l’Eixample, les Corts, Sarrià i Gràcia, el nivell de formació superior és el predominant en el tram de pobla-
ció de 16-62 anys, que supera el 40% i arriba fins al 56,5% a Sarrià. A la resta de districtes, en canvi, el nivell 
d’instrucció més freqüent correspon al d’ensenyament obligatori, amb valors que van des del 41,3% d’Horta al 
49,8% de Nou Barris. En el conjunt de la ciutat, la població amb estudis obligatoris representa el 37,4%, seguida 
d’un 33,1% que té estudis superiors.
Població de 16 a 64 anys segons nivell d’estudis
22,4
26,9 19,9
Formació superior 33,1 28,0 26,6 26,9
42,7 45,3 40,8
56,5
21,4 20,5
23,9 23,6 23,6
23,4
Batxiller superior i FP 23,9
25,9 25,6
26,1
44,9
24,5 49,8
Ensenyament obligatóri 37,4 43,2 43,7 43,2
41,3
28,7 26,2 30,6
17,5
Instrucció insuficient 11,3
5,6 6,0 9,8
2,8 2,4 1,5 3,0 7,1 6,1 6,5
Les diferències de nivells de formació entre districtes són especialment elevades pel que fa a la formació su-
perior, atès que Sarrià registra un valor molt superior a la mitjana. També hi ha una diferència important entre el 
districte amb més percentatge de població amb estudis obligatoris (Nou Barris) i el que en té menys (Sarrià), i és 
novament aquest districte el que marca la diferència, amb un valor força inferior a la mitjana. El nivell d’instrucció 
insuficient és especialment baix a Sarrià, les Corts, l’Eixample i Gràcia, mentre que a l’altre extrem figura Ciutat 
Vella, on l’11,3% de la població no té un nivell de formació suficient.
Pel que fa al nivell de formació superior, hi ha una gran igualtat entre els sexes a tots els districtes. En aquest 
nivell d’instrucció, el pes de les dones supera lleugerament el dels homes a tots els districtes menys a Ciutat 
Vella i les Corts. Les diferències entre ambdós sexes són, però, encara importants en els grups amb un nivell de 
formació inferior. Així, entre les persones amb un nivell d’instrucció insuficient (quasi 55.000 en el conjunt de la 
ciutat), les dones són el grup predominant als districtes de les Corts, Sarrià, Gràcia i l’Eixample. En aquests ca-
sos, la meitat de les dones amb aquest nivell d’instrucció són més grans de 55 anys. Les diferències entre sexes 
superen la mitjana de Barcelona (13 punts) i van des de 28 punts a les Corts fins a 19,6 punts a l’Eixample. La 
resta de districtes se situen al voltant de la diferència mitjana de la ciutat i només a Ciutat Vella el percentatge 
d’homes amb instrucció insuficient (52%) supera el de dones (48%). També s’observen diferències pel que fa a 
l’ensenyament obligatori, en què les dones també tenen una representació més gran que els homes, sobretot a 
Sarrià i les Corts. Ciutat Vella és l’únic districte on el pes dels homes supera el de les dones (9 punts) en aquest 
estrat formatiu. 
70 Inici
BARCELO
C N
i A
utat Vel
E la
S ix
a a
n m
ts p
 - le
 Montj
S u
a i
L c
rri e
à s -  C
 S oa r
n ts
t Gervasi
Hor Gta r
 à
- c
G ia
uinar
N d
o ò
u Ba
S ra r
n is
t Andr
S eu
ant Martí
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Situació laboral
La taxa d’activitat específica, entesa com la població entre 16-64 que participa en el mercat de treball com a 
ocupat o buscant feina (aturat), és del 71% en el conjunt de la ciutat, amb una distribució molt semblant a tots els 
districtes. La taxa supera lleugerament aquesta mitjana a Gràcia, l’Eixample i Ciutat Vella, on se situa al voltant 
del 73%, i es troba per sota de la mitjana a Nou Barris, les Corts i Sarrià, amb el 69% aproximadament.
Nivell d’estudis de la població, per sexe i districte
D D
48,2 56,6 on 45,8 51,6 o
e n
s es
59,8 51,8 43,4 54,2 48,4
56,6 56,3 52,1
Ho H
m 43,4 43,7 o 47,9
40,2 m
es es
56,3 Nivell d’instrucció 56,9 51,8 Ensenyament 50,1
43,7 43,1
unsuficient 48,2 49,9
obligatori
Les Corts
Sant Martí 64,1 35,9 42,2 42,1 48,4
57,8 57,9 51,6
L‘Eixample 38,4 39,9 39,6 45,3
Horta - Guinardó
61,6 60,1 60,4 54,7
Gràcia
Sarrià - Sant Gervasi
Nou Barris
D D
Ciutat Vella 46,9 47,9 on 49,6 50,2 o
e n
s es
Sants - Montjuïc 53,1 52,1 47,8 50,4 49,8
Sant Andreu 50,3 50,9 50,5
Ho H
49,7 m 52,2 49,1 om 49,5
es es
48,4 51,6 Batxiller superior 47,6
52,4 50,5 49,5 Formació superior 48,2 51,8
48 51,6 51 48,7
52 48,4 49
45,7 51,3
50,2 49,8 48,1
54,3 49,8 50,2 51,9
Entre els districtes amb taxes d’activitat més altes, Gràcia i l’Eixample mostren un pes dels ocupats més alt 
que Ciutat Vella, de manera que el pes dels aturats dins d’aquest districte és superior. Els aturats a Ciutat Vella 
representen el 10% de la població entre 16-64 anys, el valor més alt de la ciutat. Aquest és també l’únic districte 
on el fenomen de l’atur afecta més els homes que les dones, atès que el 57,7% del total d’aturats són homes per 
Situació laboral de la població de Barcelona
100
80
60 Població no activa
Població activa
40
20
0
un 42,3% de dones. Els percentatges més alts de població no activa es registren a les Corts, Sarrià i Nou Barris. 
Mentre que a les Corts i Sarrià el principal grup de no actius el formen els estudiants (14%, el valor més alt de la 
ciutat), a Nou Barris l’activitat més escassa prové d’un pes més elevat de les persones que fan tasques de la llar, 
mentre que el pes dels estudiants és del 8,1%, el valor més baix després de Ciutat Vella.
71 Inici
BARCELONA
Ciutat Vella
Eixample
Sants - Montjuïc
Les Corts
Sarrià
Gràcia
Horta - Guinardó
Nou Barris
Sant Andreu
Sant Martí
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Població no activa. Pes sobre la població entre 16-64 anys
Estudiant Feines llar
a a le s
lon ell p ant rts rià ciao r rià ris eu
à r r r artí
ce t V m S a
ar ta ixa s C S
e Gr Sa a nd  M
B iu ‘E L ou B t A
t
C L N n San
Sa
c) Aspectes familiars  
Dins d’aquest apartat es recull el detall de la composició de les llars i les relacions familiars entre les perso-
nes que conviuen en llars familiars, d’acord amb la informació del darrer cens de població i habitatge de 2001.
Estructura de les llars
El 69,5% de les llars de la ciutat estan formades per una sola família (llars unifamiliars). Per sobre d’aquest 
valor es troben els districtes de Nou Barris (75,6%),     Sant Andreu (75,1%), Horta (74,1%), les Corts i Sant Martí 
(73,8%). Un 26,2% de les llars són unipersonals, percentatge que arriba fins al 38,3% a Ciutat Vella, el valor més 
alt, seguit per Gràcia (30,8%) i l’Eixample (30,2%). 
Si s’observa l’estructura de les llars amb una sola família, quasi el 47% estan formades per una parella amb 
fills i el 30,6% per una parella sense fills. Les llars monoparentals representen el 15,4% i estan formades majo-
ritàriament per una mare amb fills. Per districtes, les famílies constituïdes per parelles amb fills representen la 
meitat de les llars unifamiliars a les Corts, Sant Andreu, Sant Martí i Horta. Els percentatges més baixos es regis-
tren a l’Eixample (43,8%) i, sobretot, a Ciutat Vella (33,1%). A Ciutat Vella és on hi ha més percentatge de parelles 
sense fills (34,9%) i també més famílies monoparentals (19,1%).
Estructura de les llars (%)
Adult sol Una familia
na
ellao ple nts rtsl ià V ia ta is u
e m rtí
rc at a Sa Co ar àc or rr re a
a iut ix
 
es S
L Gr H a d M
B ‘E u B t A
n t 
C n
L No n Sa
Sa
Característiques dels habitatges familiars
La distribució dels habitatges familiars a la ciutat està relacionada lògicament amb la distribució de la població 
entre els districtes. Tanmateix, quan s’analitza el detall segons la grandària dels habitatges, les diferències són 
importants. Així, a Ciutat Vella, es localitzen el 6% dels habitatges familiars de la ciutat, però quasi un 31% dels 
que tenen menys de 30 m2. En canvi, a Sarrià s’ubiquen la meitat dels pisos de més de 150 m2 de Barcelona.
72 Inici
 
10,3
26,2
8,7
69,5
7,5
38,3
6,9
50,6
11,4
30,2
7,1
65
9,4
26,5
9,2
68,9
14,5
22,7
8,6
73,8
14,1
26,4
8
69,1
11
30,8
7,2
65
9,2
22,8
9,8
74,1
8,1
21,4
11,7
75,6
10
21,8
9,7
75,1
9,3
22,7
9,7
73,8
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Distribució de les llars unifamiliars
(%)
4,3 30,6 49,6 13,7 1,8
4,1 29,9 50,9 13,5 1,7
4,2 32,0 47,9 14,0 1,9
4,1 30,9 49,3 14,1 1,6
5,9 32,2 43,5 16,9 1,5
5,4 26,1 48,6 18,2 1,8
4,5 26,6 51,5 15,8 1,6
5,2 31,3 46,7 14,8 2,0
6,5 31,0 43,8 17,1 1,7
10,1 34,9 33,1 19,1 2,8
5,2 30,6 47,0 15,4 1,8
Sense nucli Parella sense fills Parella amb fills Monoparentals Dos o més nuclis
Característiques habitatges principals familiars segons superfície
Districte Total Fins a 30 m2 De 31 a 60 m2 De 61 a 90 m2 De 91 a 120 m2 De 121 a 150 m2 +150 m2
Barcelona 100,0 0,6 26,4 50,7 15,9 3,4 3,1
1. Ciutat Vella 100,0 2,8 47,4 34,6 10,4 2,8 1,9
2. Eixample 100,0 0,5 16,2 48,8 25,3 5,2 3,9
3. Sants-Montjuïc 100,0 0,6 31,2 56,2 10,6 0,9 0,5
4. Les Corts 100,0 0,4 12,9 47,4 27,1 6,9 5,3
5. Sarrià-Sant Gervasi 100,0 0,3 11,7 27,3 27,7 14,0 18,9
6. Gràcia 100,0 0,7 26,8 50,2 16,9 3,1 2,3
7. Horta-Guinardó 100,0 0,3 33,6 52,8 10,7 1,5 1,0
8. Nou Barris 100,0 0,3 39,5 53,2 6,4 0,4 0,2
9. Sant Andreu 100,0 0,3 24,1 62,8 11,4 0,9 0,5
10. Sant Martí 100,0 0,3 25,3 60,2 12,6 1,1 0,4
Font: Cens de Població i Habitatges 2001. Institut Nacional d’Estadística. IDESCAT.
La meitat dels habitatges de la ciutat tenen una superfície entre 60 i 90 m2, el 27% són habitatges de menys 
de 60 m2 i el 6,5% tenen més de 120 m2. Novament, destaquen Ciutat Vella i Sarrià com els districtes més diver-
gents amb aquesta mitjana. En el cas de Ciutat Vella pel predomini d’habitatges de menys de 60 m2, la meitat dels 
existents al districte, i a Sarrià per l’alt percentatge d’habitatges de més de 120 m2, que representen un terç del 
total. Els habitatges de menys de 60 m2 també superen la mitjana de la ciutat als districtes de Sants-Montjuïc, 
Gràcia, Horta-Guinardó i Nou Barris, mentre que entre els de superfície més gran, a part de Sarrià, superen la 
mitjana les Corts i l’Eixample.
El 68% dels habitatges familiars de Barcelona són de propietat i el 28,5% de lloguer. La modalitat del lloguer 
és dominant a Ciutat Vella (57,9%) i també supera la mitjana de la ciutat a l’Eixample, Sarrià i Gràcia. Els percen-
tatges més baixos es registren a Nou Barris i Sant Martí, amb valors inferiors al 19%
Règim de propietat dels habitatges segons el padró 
Districte Total Total propietat De lloguer Cedida Altra forma
Barcelona  100,0 68,1 28,5 1,4 2,0
Ciutat Vella 100,0 39,2 57,9 1,0 1,9
Eixample 100,0 60,5 35,8 1,7 2,0
Sants 100,0 70,5 26,8 1,1 1,6
Les Corts 100,0 74,0 21,9 1,7 2,3
Sarrià 100,0 61,0 33,7 2,5 2,7
Gràcia 100,0 59,8 36,8 1,4 2,0
Horta 100,0 73,4 23,3 1,1 2,2
Nou Barris 100,0 80,0 16,8 1,1 2,1
Sant Andreu 100,0 75,3 21,6 1,1 2,0
Sant Martí 100,0 78,4 18,7 1,0 1,9
 
73 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
3.1 Població i immigració 2006
La població de Barcelona va superar el milió sis-cents mil habitants l’any 2006, amb un increment del 0,8% 
respecte a l’any anterior i del 7,3% des de l’inici de la dècada.
Població total
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 % variació 2000-06
1.496.266 1.505.325 1.527.190 1.582.738 1.578.546 1.593.075 1.605.602 7,3
Nota: xifres oficials de població l’1 de gener de cada any.
L’expansió demogràfica ha estat lligada a l’arribada de la població estrangera, especialment intensa entre 
els anys 2000 i 2002. Des de llavors, el ritme de creixement del fenomen migratori es va alentir i ha estat fins i 
tot negatiu entre gener de 2006 i gener de 2007 a causa dels efectes de l’aplicació de la nova Llei d’estrangeria. 
El nombre d’estrangers empadronats el gener de 2007 era de 250.789 persones, que representen el 15,6% de la 
població de Barcelona.
Evolució del pes de la població estrangera
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007
Població estrangera 53.428 74.019 113.809 163.046 202.489 230.942 260.058 250.789
% pob. estrang./total 3,5 4,9 7,6 10,7 12,8 14,6 15,9 15,6
Nota: xifres oficials de població l’1 de gener de cada any
El pes de la població estrangera en la població de cada districte disminueix, excepte a Nou Barris, on 
s’incrementa lleugerament. A Ciutat Vella, a Sants-Montjuïc i a l’Eixample el pes dels estrangers supera la mi-
tjana de la ciutat (15,6%), amb un paper destacat de Ciutat Vella, on resideix el 37,1% del total de la població 
estrangera. Sants-Montjuïc (17,2%) es converteix en el segon districte quant a pes d’estrangers sobre la població 
i l’Eixample (15,8%) passa a la tercera posició. 
Increment anual de la població estrangera a Barcelona (%)
53,8
43,3
30,6 35,5
24,4
14,1 12,6
-3,6
1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
Distribució de la població immigrada per districtes
2007 2000
% total % s/població % s/total % s/població
Ciutat Vella 15,1 37,1 22,8 15,5
Eixample 16,7 15,8 18,3 4,3
Sants-Montjuïc 12,4 17,2 11,3 3,9
Les Corts 3,4 10,4 5,0 3,6
Sarrià-Sant Gervasi 6,1 10,7 9,0 4,0
Gràcia 6,5 13,6 6,7 3,4
Horta-Guinardó 7,5 11,1 6,2 2,1
Nou Barris 9,4 14,1 6,2 2,1
Sant Andreu 6,5 11,3 5,2 2,2
Sant Martí 11,8 13,1 9,3 2,6
Barcelona 100 15,6 100 3,5
74 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Entre la població estrangera, gairebé la meitat és d’origen llatinoamericà (48%). Els procedents de la UE-25 
són el 21,4% i els asiàtics el 15,8%. Els immigrants procedents d’Àfrica suposen el 7,6% i són el col·lectiu que més 
ha caigut en termes de pes relatiu.
 
Origen de la població estrangera
2007 2001
Europa 28,6 22,0
 Unió Europea (25) 21,4 17,8
 Europa Central i Oriental 6,2 3,4
 Resta 0,6 0,8
 Àsia 15,8 16,4
Àfrica 7,6 13,6
Amèrica 48,0 47,7
 Amèrica Central i del Sud 46,8 46,2
 Amèrica del Nord 1,2 1,6
Oceania 0,1 0,1
Total 100,0 100,0
En valors absoluts, el nombre d’estrangers total ha disminuït amb relació a l’any anterior en totes les na-
cionalitats, excepte en les corresponents a la UE-25 i altres països europeus (Noruega, Suïssa, Islàndia), que 
s’han incrementat. Els immigrants de països de la UE, tant del grup de la UE-15 com del conjunt dels 25, man-
tenen una tendència a l’alça des de l’any 2000 de manera ininterrompuda. Aquest fet reflecteix el creixent grau 
d’internacionalització de la ciutat. En canvi, els europeus procedents de països de l’Europa Central i Oriental han 
caigut aquest any per primer cop des de l’any 2000, probablement per l’aplicació de la nova Llei d’estrangeria. 
La nacionalitat equatoriana es manté com la predominant, tot i que tant en termes absoluts com relatius ha 
disminuït. Ara hi ha 25.351 equatorians, que suposen el 10% del total d’estrangers. El segon grup el formen els 
procedents d’Itàlia (7% del total). Aquest col·lectiu fa dos anys que creix dins del conjunt de la ciutat i inclou per-
sones que procedeixen de l’Argentina però amb ciutadania italiana. Els altres grups amb més representació són 
els bolivians (6,5%), els peruans (5,8%) i els marroquins (5,3%).
El nombre d’alumnes de nacionalitat estrangera entre els matriculats a la ciutat ha pujat fins a gairebé el 10% 
el curs 2005-2006, concentrats majoritàriament en centres públics (74,8%), tot i que s’ha incrementat lleugera-
ment el percentatge de matriculats en centres privats.
Percentatge d’alumnes estrangers en total de matriculats
12
9,8
9
8,1
8
6,3
4,4
4 2,9
0
2000-01 2001-02 2002-03 2003-04 2004-05 2005-06
Pes de la població estrangera per grups d’edat
 0-14 15-29 30-44 45-64 65 i més 0-14 15-64 65 i més
BARCELONA 14,8 26,7 24,1 7,6 1,8 14,8 18,8 1,8
Ciutat Vella 39,3 60,0 52,7 23,7 3,2 39,3 47,0 3,2
L’Eixample 13,6 30,3 26,2 8,2 2,1 13,6 20,7 2,1
Sants-Montjuïc 18,8 30,4 27,4 8,6 1,7 18,8 21,6 1,7
Les Corts 11,3 17,4 19,1 5,7 2,2 11,3 13,0 2,2
Sarrià-Sant Gervasi 7,9 18,4 18,8 7,3 3,3 7,9 14,3 3,3
Gràcia 11,6 25,7 22,3 6,5 1,6 11,6 17,5 1,6
Horta-Guinardó 12,7 19,4 17,1 5,3 1,0 12,7 13,3 1,0
Nou Barris 17,3 23,4 20,3 5,9 1,0 17,3 16,0 1,0
Sant Andreu 12,5 18,6 17,2 5,2 1,3 12,5 13,1 1,3
Sant Martí 13,0 22,7 19,9 6,2 1,4 13,0 15,7 1,4
 
75 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Les dades per grups d’edat existents són de l’any 2006. Quasi la meitat de la població en edat de treballar 
(entre 15-64 anys) de Ciutat Vella és de nacionalitat estrangera. A la resta de districtes, el pes dels immigrants 
dins d’aquest tram està situat entre el 13% de les Corts i el 21,6% de Sants-Montjuïc.
Ciutat Vella també és el districte on el pes dels immigrants menors de 14 anys és més alt, amb el 39,3%, seguit 
de Sants-Montjuïc amb quasi el 19%. De fet, aquests dos districtes, que són els que concentren més immigrants, 
també són els que tenen un pes més alt entre la població més jove. Cal recordar que la major part de la immigra-
ció està constituïda per persones joves, amb una edat mitjana de 32 anys.
3.2 Educació i formació3 
Aquest any, i atesa la importància de l’àmbit educatiu per a la ciutat, el CESB ha considerat rellevant que 
l’apartat d’Educació aprofundeixi especialment en el fracàs escolar a Barcelona. Per tant, al marge de l’article 
que apareix sobre aquesta qüestió al capítol IV, s’ha volgut incloure dins d’aquest capítol III un estudi especial 
sobre el mateix tema. 
Distribució de l’alumnat de 3-16 anys, segons sectors: públic i privat
A la ciutat de Barcelona, l’ensenyament públic ha estat tradicionalment minoritari respecte al concertat. 
Aquesta va ser la tendència durant tot el franquisme i no ha estat invertida durant les últimes dècades. Tímida-
ment, el creixement del sector públic s’ha produït als barris perifèrics. 
Les taxes de graduats de secundària a Barcelona
<Els percentatges de graduats de secundària augmenten espectacularment el curs 2004-05. A la ciutat de 
Barcelona, el sector públic supera el sostre del 60% i en el curs 2004-05 el percentatge de graduats de secundària 
se situa en el 68%. Per la seva banda, el sector privat, que mantenia un creixement constant durant el període 
2000-04, en què va passar del 80% fins al 83%, fa un salt qualitatiu en el curs 2004-05 i arriba al 87% .
Evolució de la distribució de matrícula de l’alumnat de 3-16 anys
Espanya
34% 34% 34%
66% 66% 66%
Catalunya
43% 42% 40%
57% 58% 60%
Barcelona - Ciutat
37% 38% 38%
63% 62% 62%
2001-02 2003-04 2005-06
Sector públic Sector privat
<El sector privat té un percentatge de graduats de secundària superior al públic. La distància entre un sec-
tor i l’altre, malgrat el creixement, continua sent molt gran. De totes maneres, s’ha de fer l’observació següent: 
respecte a la ciutat de Barcelona, la tendència des del període 2000-04 va ser d’augment continu de la distància, 
que va passar de 19 punts en el curs 2000-01 fins a 24 punts en el curs 2003-04. Aquesta tendència s’ha invertit 
en el curs 2004-05 i la diferència ha tornat a ser de 19 punts. Com es pot observar, la reducció és de 5 punts, però 
encara no se supera el sostre del curs 2000-01.
<El percentatge de joves que obtenen el graduat de secundària a Barcelona és superior al de Catalunya i al 
d’Espanya. El percentatge de joves amb graduat se situa a Barcelona en el 81% el curs 2004-05 i supera, per pri-
mera vegada, el sostre del 80%. El creixement, en comparació amb els cursos anteriors, ha estat de 6 punts.
3 Les reflexions i les dades d’aquest article procedeixen de l’estudi L’èxit escolar per a tothom, un objectiu de la ciutat de 
Barcelona (Nacho García de la Barrera i Xeni Rodríguez Laborda), encarregat per l’Institut Municipal d’Educació (IMEB) i 
publicat per l’Editorial Octaedro (maig 2007).
76 Inici
           2001
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Percentatge graduats de secundària obligatòria / alumnat matriculat. Barcelona ciutat
90
Catalunya
80
Espanya
70 Barcelona-ciutat
60
Total alumnat
50
2000-01 2001-02 2002-03 2003-04 2004-05
90
80
Espanya
70 Barcelona-ciutat
Catalunya
60
Alumnat públic
50
2000-01 2001-02 2002-03 2003-04 2004-05
90
Catalunya
Espanya
Barcelona-ciutat
80
70
60
Alumnat privat
50
2000-01 2001-02 2002-03 2003-04 2004-05
77 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Malgrat els resultats positius del curs 2004-05, que obren esperances per a un canvi de tendència, continua 
sent molt preocupant que el percentatge de graduats de secundària en el sector públic de Barcelona sigui només 
del 68%, molt lluny encara de les xifres d’èxit escolar recomanades per la Unió Europea per a 2010. Ben al con-
trari del sector privat que ja ha superat el sostre de graduats del 85%. El creixement d’aquest últim any no pot 
ocultar la situació en la qual ens trobem encara. Aquesta afirmació no disminueix el nostre ple reconeixement als 
esforços dels professionals d’ambdós sectors educatius, sinó que fa referència al model de sistema escolar que 
s’aplica a la ciutat.
Mesures preventives per a l’èxit escolar en l’ensenyament obligatori
Per mesures preventives s’entenen aquelles que han de compensar les desigualtats d’oportunitats escolars 
que es produeixen entre l’alumnat per raó de l’origen familiar o social. Aquestes mesures s’adrecen al temps 
que els alumnes passen fora de l’escola, que és quan es donen desigualtats més evidents. Aquest plantejament 
preventiu no és ni molt menys nou. Les entitats socioculturals dels barris i els centres cívics fa molt de temps que 
organitzen activitats educatives i de lleure a les tardes, després de l’escola. 
La novetat no rau en l’activitat en si mateixa, sinó en l’organització i en les intencions: posar remei a les dificul-
tats de coordinació entre l’escola i l’acció educativa del territori. El fet que siguin les administracions educatives 
les que abordin aquesta necessitat –aportant recursos, demanant compromisos i liderant l’avaluació dels resul-
tats– fa que les expectatives d’incidència en el funcionament escolar augmentin.
Els dispositius de caràcter preventiu procedents de les tres administracions que, de diferents maneres i en 
diferents graus, intervenen en l’acció educativa a Barcelona són els següents:
<Programa PROA del Ministeri d’Educació i Ciència: programa d’acompanyament escolar en els centres 
d’educació primària i en els centres d’educació secundària.
<Pla de llengua i cohesió social de la Generalitat de Catalunya: plans educatius d’entorn i estudi assistit
<Projecte EXIT de l’Ajuntament de Barcelona: actuació 1 adreçada a les escoles i els instituts que formen un 
itinerari escolar.
Aquests dispositius, diferents en alguns aspectes i amb recursos i abast incomparables, estan destinats a 
incidir en l’èxit escolar i es basen en quatre principis fonamentals:
1. El reforç escolar és necessari per recuperar un segment important de la població escolar en risc de fracàs. 
Aquest segment, que es troba al voltant del 15%, es troba en el llindar amb l’èxit i és possible recuperar-lo.
2. Els exalumnes –o, en defecte d’aquests, l’alumnat universitari– són l’eina més adequada per portar a terme 
el reforç escolar. Són el referent més positiu per a l’alumnat que necessita reforç escolar.
3. Sense la implicació del professorat, els recursos de reforç escolar per atendre aquest alumnat perden efecti-
vitat. Per implicació s’entén participació en la concreció del dispositiu: selecció de l’alumnat receptor, definició 
dels continguts del reforç escolar i propostes per a la formació dels monitors/es.
4. La necessitat urgent d’ajudar les famílies perquè puguin exercir les seves funcions educatives. Aquest ajut ha 
de ser pràctic, realitzable per tothom i tenir conseqüències immediates en el rendiment escolar dels fills i filles.
Distribució dels programes per districtes
PROA Estudi assistit Pla educ.  d’entorn Projecte EXIT Total
Ciutat Vella X X X X 4
Eixample X 1
Sants-Montjuïc X X X 3
Les Corts 0
Sarrià-Sant Gervasi X 1
Gràcia X X X 3
Horta-Guinardó X X 2
Nou Barris X X X X 4
Sant Andreu X X X 3
Sant Martí X X X X 4
Total 5 9 4 7
78 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Grau d’atenció dels programes per districtes
Districtes molt atesos
A Ciutat Vella, Nou Barris i Sant Martí actuen els quatre programes. 
 
Districtes suficientment atesos
A Sants-Montjuïc, Gràcia i Sant Andreu intervenen tres programes. A Horta-Guinardó, dos.
Districtes poc atesos
L’Eixample i Sarrià-Sant Gervasi estan atesos per un programa i Les Corts no en té cap.
Districte més atès
Ciutat Vella, i especialment el barri del Raval, és la zona de la ciutat amb més cobertura de programes de 
prevenció del fracàs escolar. Els quatre programes de les administracions actuen en tots els centres educatius, a 
més dels recursos procedents de les entitats socioeducatives del barri.
Districte menys atès.
Les Corts. No hi ha presència de cap programa de prevenció a les escoles i instituts del districte.
Èxit escolar i alumnat estranger
A la ciutat de Barcelona el sector públic escolaritza el 37% de la població total en edat escolar i el sector privat 
el 63%. Tanmateix, aquestes dades s’inverteixen quan considerem la distribució de l’alumnat estranger, un 74,6% 
del qual està escolaritzat al sector públic i un 25,4% al sector privat.
El percentatge d’alumnat estranger a la ciutat de Barcelona el curs 2004-05 era del 9%; en xifres absolutes, 
20.595 alumnes. Si el 74,6% d’aquest total està escolaritzat al sector públic (15.364 alumnes) i el 25,4% al sector 
privat (5.231 alumnes), es pot concloure que el percentatge d’alumnat estranger al centres públics de Barcelona 
és del 18%, mentre que al sector privat és del 3,6%. En el pas del curs 2003-04 al 2004-05, el creixement del 
Alumnat segons la titularitat dels centres. Curs 2004-2005
Total alumnat Alumnat estranger
Sector públic Sector privat
37,1% 24,4%
Sector privat Sector públic
62,9% 74,6%
Evolució del percentatge de graduats de secundària a Barcelona
100,00
87,00
Sector privat
82,00 84,00 83,00
80,00 Tot
81,00
75,00 76,00 75,00
ctor públic
Se 68,00
60,00 62,00 61,00
59,00
40,00
2001-02 2002-03 2003-04 2004-05
Evolució de l’alumnat estranger a Barcelona
11,0
9,0%
9,0 8,1%
7,0 6,3%
5,0 4,4%
2,9%
3,0
1,0
2000-01 2002-03 2002-03 2003-04 2004-05
79 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
percentatge de graduats de secundària ha estat de 5 punts més en el sector públic que en el privat. Atès que 
l’increment d’alumnat estranger s’ha continuat produint, podem concloure que la presència d’alumnat estranger 
a les aules –especialment a les de l’ensenyament públic– no té, fins ara, repercussió negativa en l’èxit escolar del 
conjunt de l’alumnat.
Conclusions 
1.Es constata un alt percentatge de fracàs escolar en acabar l’ensenyament secundari obligatori. Aquest  reco-
neixement no implica qüestionar els principis que configuren el nostre sistema educatiu actual ni, molt menys, 
es tracta de fer una millor valoració de la situació anterior.
2.Tal com indiquen els estudis psicopedagògics, els problemes escolars més greus afloren als 10 anys i, a partir 
d’aquí, es produeix un increment fins als 16 anys, quan es manifesta amb més força la desafecció d’alguns joves 
envers el sistema escolar.
3.Hi ha àmplia experiència i coneixement sobre quins són els mecanismes i els processos amb què l’alumnat, 
o una part de l’alumnat, es va situant amb relació al sistema educatiu al llarg de l’escolarització obligatòria. Se 
sap que la pèrdua d’interès i el procés de desafecció cap al sistema escolar és acumulatiu i que augmenta en 
proporció geomètrica. 
4.El progressiu allunyament d’una part de l’alumnat és molt difícil de recuperar; en tot cas, requereix tenir me-
canismes i capacitats per intervenir-hi a temps. Tanmateix, cal tenir en compte que aquest “a temps” no és el 
mateix per a tothom. En la mesura que no hi ha intervenció, aquest procés, a curt o mitjà termini, condueix cap 
al fracàs escolar o l’abandonament de l’escolarització. 
5.Els continguts dels aprenentatges no sempre segueixen un procés lineal i progressiu i és evident que la com-
plexitat dels aprenentatges en l’etapa de l’ESO requereix unes bases mínimes i sòlides, que han de ser prèvia-
ment assolides durant l’etapa de primària i que és indispensable haver adquirit en acabar-la.
6.La implantació de l’escolaritat obligatòria fins als 16 anys, tot i respectar la separació entre etapes educatives, 
no hauria de ser cap factor de ruptura respecte a la continuïtat educativa i pedagògica de l’alumnat, encara que 
l’ensenyament es faci en centres educatius diferents
7.De la mateixa manera que es reconeixen els efectes positius dels factors que intervenen en la formació dels 
infants i joves quan els resultats són satisfactoris, també cal establir i determinar quins són els factors i com 
s’assumeixen les responsabilitats quan hi ha fracàs escolar o abandonament.
 
3.3 Cultura i oci
L’any 2006 es va aprovar el nou Pla estratègic de cultura de Barcelona, on es considera la cultura com a ar-
gument, com a finalitat i no sols com a mitjà. Tot i reconèixer els beneficis externs que poden tenir les polítiques 
culturals (econòmics, socials, tecnològics), es pretén posar la cultura com a finalitat de les polítiques culturals i 
adaptar-la als canvis socioeconòmics dels darrers anys: la diversitat, la revolució tecnològica, la creixent urbani-
tzació, la convivència, etc. L’horitzó temporal del nou pla és el 2015 i preveu la creació del Consell de Cultura de 
Barcelona com a òrgan que assumirà el lideratge en el procés d’implantació dels programes inclosos en el pla.
L’activitat cultural al llarg de l’any ha mostrat una evolució positiva. El nombre de visites a les biblioteques de 
la ciutat s’ha situat en 4,9 milions, amb un increment de l’11% amb relació a 2005. El nombre de punts de lectura 
i serveis ha augmentat un 6% i se situa en 4.455.
Els museus han registrat un increment del 15% en el nombre de visitants i han superat els 14 milions durant 
l’any 2006. Aquest percentatge ha augmentat un 29% en el cas dels museus municipals i concertats, pels quals 
han passat quasi 5 milions de visitants. L’any 2006, el CosmoCaixa va rebre el premi al millor museu europeu 
per part del Fòrum Europeu de Museus (Consell d’Europa), que va valorar l’esperit renovador, la creativitat i la 
bellesa de la institució.
El nombre d’espectadors d’arts escèniques ha tornat a superar els 2,1 milions després del descens que va 
patir l’any 2005. Pel que fa als espectadors que han assistit als grans auditoris (Auditori, Palau de la Música i Gran 
Teatre del Liceu), han estat més d’1,3 milions, amb un increment del 19% amb relació a 2005. En canvi, el nombre 
d’espectadors de cinema ha caigut un 8% i ha baixat de 10 milions a 9,3 milions el 2006.
Barcelona ha estat seu del rodatge de 27 grans films, com el de Bigas Luna. L’oficina Barcelona Plató Film 
Commission, gestionada per l’ICUB, ha promogut Barcelona des de l’any 1996 com a espai per a rodatges. Des del 
mes de febrer de 2006, aquesta tasca s’ha estès a tot Catalunya amb el naixement de la Barcelona-Catalunya Film 
Commission, mitjançant un conveni entre l’ICUB i l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC).
80 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
3.4 Medi ambient i sostenibilitat
El nombre de residus urbans generats a la ciutat ha crescut en el darrer any el 2,3%, mentre que la recollida 
selectiva ho ha fet un 5%. Aquest tipus de residus representen el 30% del total de residus urbans, amb un impor-
tant creixement des del principi de la dècada (11% l’any 2000).
Evolució de la recollida selectiva
900.000 35,0
800.000 Residus sòlids urbans (tones) 30,0
25,0
700.000 % Recollida Selectiva s/total residus
20,0
600.000 15,0
500.000 10,0
2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
A les platges, l’increment de residus recollits de les papereres ha estat important. El 74% dels residus gene-
rats a les platges de la ciutat han estat recollits a les papereres, mentre que el 26% restant han estat recollits a 
la sorra. L’any 2004, en canvi, el 39% de les deixalles es van recollir a la sorra. Aquestes dades encara són més 
significatives si es té en compte que el volum de residus a les platges s’ha incrementat com a conseqüència de 
l’augment del nombre d’usuaris, que han arribat a uns 2,7 milions de persones.
Residus a les platges
2004 39 44 17
2005 35 38 27
2006 26 45 29
Sorra Papereres Envasos
Al començament de l’any 2006 es va iniciar la primera fase del projecte d’instal·lació de centrals fotovoltai-
ques en equipaments municipals repartits per tots els districtes, per tal de potenciar l’ús dels recursos energè-
tics renovables. El projecte preveu 17 noves instal·lacions, amb un augment de 2.200 m2 de superfície de plaques 
solars. Juntament amb les 17 instal·lacions ja existents, suposaran un estalvi de 209 tones d’emissió de CO2 a 
l’atmosfera. Caldria un any perquè un bosc equivalent a 25 illes de cases de l’Eixample convertís en oxigen aques-
ta quantitat de CO2.
Durant aquest any s’ha projectat la creació de 10 noves àrees de joc infantil, una per districte, accessibles i in-
tegradores, amb un espai mínim de 500 m2 i situades en entorns naturals, terrenys plans o que salven desnivells 
i que es troben a prop de parades de transport públic accessibles.
Finalment, en els nous grans parcs de la ciutat el regatge s’ha connectat a la xarxa freàtica, de manera que el 
18% de l’aigua amb què es reguen els jardins procedeix d’aquesta xarxa.
 3.5 Mobilitat
L’enquesta de mobilitat en dia feiner a la Regió Metropolitana de Barcelona de l’any 2006 presenta les princi-
pals característiques de la mobilitat dels residents a la ciutat i a l’entorn metropolità.
Segons aquesta enquesta, els residents a Barcelona fan una mitjana de 3,4 desplaçaments per persona en 
dia feiner, la qual cosa suposa un total de 4,7 milions de desplaçaments al dia. El nombre de desplaçaments que 
fan els barcelonins representa el 33,6% del total de desplaçaments diaris en el conjunt de la Regió Metropolitana 
(14,1 milions). Un 24,4% dels desplaçaments els fan residents d’altres llocs de la primera corona metropolitana i 
el 42% restant residents de la resta de la Regió Metropolitana. 
El 84,4% dels 4,7 milions de desplaçaments que fan els residents de Barcelona corresponen a viatges 
interns, és a dir, amb origen i destinació a la ciutat. Hi ha, per tant, un alt grau d’autocontenció. Els desplaçaments 
externs dels barcelonins es reparteixen homogèniament entre la resta de la primera corona i la resta de la Regió 
Metropolitana4.
81 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Desplaçaments a l’RMB
Residents Barcelona Residents resta 1ª Corona
A resta RMB Altres Altres
A resta RMB 4%
A resta 1ª corona 5% 3% 6%
6% A Barcelona
22%
Interns Interns
86% 68%
Residents resta RMB
A resta 1ª corona Altres
A Barcelona 3% 5%
8%
Interns
84%
En canvi, Barcelona és la principal destinació dels desplaçaments externs que fan els residents tant de la 
resta de la primera corona (21,5%) com de la resta de l’RMB (8,4%).
Dels 4,7 milions de desplaçaments dels barcelonins, un 44,3% es fan a peu o amb bicicleta, és a dir, són des-
plaçaments no motoritzats. Un 31,9% més es fan amb transport públic i el 2,9% es fan amb transport privat. A 
mesura que ens allunyem de la ciutat, l’ús del vehicle privat s’incrementa i el del transport públic disminueix.
Models de transport segons residència. Any 2006
Privat
Públic Evolució dels accidents
No mtoritzat
Barcelona Resta 1ª Corona Total 1ª Corona Resta RMB Total RMB
La mobilitat per motius personals o mobilitat no obligada representa el 30,5% dels desplaçaments relacionats 
amb Barcelona. Un 25,5% estan motivats per feina i estudis (mobilitat obligada) mentre que el 44% restant corres-
pon als desplaçaments de tornada a casa.
L’any 2006, les dades sobre intensitat de trànsit en dia feiner mostren una tendència a la reducció de vehicles 
a les principals vies de la ciutat i un increment en els accessos a Barcelona i a les rondes. Pel que fa al transport 
públic, tots els mitjans han guanyat passatgers, excepte els trens de rodalies com a conseqüència de la cadena 
d’incidències que va afectar la xarxa en el darrer trimestre de l’any. 
L’any 2006 es van registrar a Barcelona 10.875 accidents de trànsit, de manera que es manté la tendència a la 
baixa iniciada l’any 2000 i interrompuda per l’increment que s’havia produït el 2005. El nombre de ferits en acci-
dents també ha disminuït, així com el nombre de morts.
4 La primera corona la formen elsB 1C8N municRipeis tian t1eªgratsT eonta ll’ à1mª bit Rde s lt’aE nRtMitaBt MTeottraol pRoMliBtana del Transport. La Regió 
Metropolitana de Barcelona està integrada pCero r1o6n3a municCipoirso n a
No  mo to r itz a t T.  Pú b lic T . Pr iv a t
82 Inici
44,3 31,9 23,9
46,2 20,7 33,1
45,1 27,2 27,8
39,6 9,1 51,3
42,8 19,6 37,7
 
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Evolució del trànsit i el transport públic
 
2005 2006 % 2005/2006
Intensitat de trànsit (vehicles en dia feiner):
- Principals vies de la ciutat (mostreig 17 carrers) 4 886.456 873.156 -1,5
- Accessos de Barcelona 1.173.779 1.201.723 2,4
- Ronda Litoral (Poblenou) 108.421 109.399 0,9
- Ronda de Dalt (Collserola) 164.374 166.192 1,1
Nombre de viatgers transport públic (milions): 886,7 910,2 2,7
- Metro 345,3 353,4 2,3
- Autobús 330,9 339,7 2,7
- Ferrocarrils Catalans 75,0 78,0 4,0
- Rodalies 122,6 122,2 -0,3
- Tramvia 13,0 16,9 30,0
Pautes de mobilitat. Any 2006
Mobilitat
obligada
25,5%
44% Tornar
30,5% a casa
Mobilitat
personal
Estudis 16,2% 18,4% Altres
Treball 83,3%
32,3% Gestions, metge
26,9% Ocii, passeig
25,5% Compres
Malgrat el descens generalitzat d’accidents, el nombre de motos implicades ha pujat un 13,7% respecte a l’any 
2005. Aquest tipus de vehicle és el que registra l’increment més notable en el total d’accidentats i té una relació 
directa amb l’augment de matriculacions i la possible inexperiència dels nous conductors. Entre les motos impli-
cades en accidents, les que tenen menys d’un any d’antiguitat són les que experimenten un increment més gran.
Evolució del nombre d’accidents, 1990-2004 
16.000
13.000
10.000
7.000
1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004
83 Inici
>
Consell Econòmic i Social de Barcelona
3.6 Benestar social 
Balanç del Pla municipal per a la inclusió social
Consell Municipal de Benestar Social
I. Introducció
L’any 2006, el Consell Municipal de Benestar Social de Barcelona ha estat format pels grups de treball sobre 
Acció Comunitària, Dona, Drogodependències, Famílies, Gent Gran, Infància, Pobresa i Salut, els quals –com ha 
estat habitual–  han reflexionat i han elaborat propostes per a una Barcelona més inclusiva i solidària. 
Aquestes propostes tenen un marc programàtic comú que ve donat pel Pla municipal per a la inclusió social, 
que l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa el març de 2005 en compliment dels compromisos assumits en el 
Programa d’actuació municipal 2004-2007 i en el plenari del Consell Municipal de Benestar Social de Barcelona.
El Consell Municipal de Benestar Social de Barcelona, i especialment el grup de treball sobre Pobresa, és un 
dels instruments cabdals per promoure el desenvolupament del Pla municipal per a la inclusió social i fer-ne el 
seguiment.
El pla fixa el marc on s’articula el conjunt de polítiques municipals orientades a prevenir les dinàmiques 
d’exclusió, a atendre les persones i col·lectius socialment vulnerables i a promoure els itineraris personals 
d’inserció que permetin la recuperació de l’autonomia i dels vincles de convivència. 
Pel que fa als perfils socials, el Pla municipal per a la inclusió social constata, d’una banda, la millora evo-
lutiva del desenvolupament humà i la reducció de les desigualtats entre territoris a la ciutat. Així, per exemple, 
al llarg de l’última dècada, la taxa d’atur cau més d’un 50%, les persones amb titulació superior creixen un 62%, 
l’analfabetisme es redueix un 54% i l’esperança de vida en néixer augmenta 3 anys. L’índex sintètic de desigual-
tat entre barris mostra una evolució sòlida cap a la cohesió territorial. D’altra banda, el Pla posa de manifest 
l’existència de tot un ventall de col·lectius de població socialment vulnerables o en situació d’exclusió per raó de 
la fragilitat laboral (precarietat), econòmica (18,2% de les persones amb una renda inferior al 60% de la mitjana), 
residencial (persones sense sostre), formativa (fracàs escolar), sociosanitària (dependències no ateses) o rela-
cional (solitud i aïllament social). 
Entre el pla i el conjunt de serveis que el despleguen se situa un nivell intermedi de programació, constituït 
pels programes municipals que van estructurant l’estratègia d’inclusió social en àmbits concrets d’actuació. 
Al llarg de l’any 2005 es van posar en marxa: 
<El Programa de millora dels serveis socials d’atenció primària 
<El Marc municipal per a l’acció comunitària
Al llarg de l’any 2006 s’han aprovat:
<El Programa municipal per a la gent gran 2006-2010
<El Programa municipal d’atenció social a les persones sense sostre
Al llarg de l’any 2007 s’aprovaran:
<El Programa municipal de famílies
<El Programa municipal d’infància
<El Pla de millora de l’atenció primària
II. Cap a un nou sistema de serveis socials 
El Pla municipal per a la inclusió social 2005-2010 fa una aposta clara per un model públic i universal de 
serveis socials, promoció de l’autonomia i atenció a la dependència. Alhora, reconeix que aquesta aposta s’ha de 
concretar per mitjà de les lleis i les polítiques públiques necessàries en els nivells d’administració competents 
(Generalitat i Estat).
L’Ajuntament de Barcelona ha construït un sòlid bagatge en defensa d’un model de serveis socials que ha 
de garantir-hi l’accés com a dret de ciutadania, orientat a la prevenció i al desenvolupament comunitari, d’alta 
qualitat i gestionat des de la proximitat. En la mesura que el nucli competencial bàsic continuï en bona part en 
mans de l’Administració autonòmica, l’Ajuntament de Barcelona –d’acord amb el que estableix el Pla Municipal 
per a la Inclusió Social– ha desplegat un paper proactiu tendent a tancar un conjunt d’acords amb el Govern de la 
Generalitat, orientats a: 
<Ampliar substancialment els nivells de cobertura pública en els serveis socials a la ciutat de Barcelona, per 
tal d’avançar en la perspectiva del model universal.
84 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
<Generar el marc institucional que permeti la transferència de competències i serveis a l’Ajuntament, per tal 
de fer efectiu el model de proximitat.
1. Acord de constitució del Consorci de Serveis Socials de Barcelona
El Consorci de Serveis Socials, previst en la Carta Municipal, té com a objectiu desenvolupar, en l’àmbit de 
Barcelona, els serveis, establiments, programes i activitats de prevenció, atenció i promoció social. Entre les 
seves funcions cal destacar la capacitat de proposar la planificació general de tota la xarxa de serveis socials a 
Barcelona, així com la programació i la gestió dels serveis socials especialitzats adreçats als col·lectius de dones i 
infants en risc, persones amb discapacitat i persones drogodependents. El 27 d’abril de 2006, el DOGC publica els 
estatuts del Consorci després de l’aprovació final per ambdues institucions. El juliol de 2006 se celebra la sessió 
constitutiva del Consorci, amb el nomenament dels membres del Consell de Govern i la Comissió Mixta. 
2. Acord d’equipaments d’atenció social especialitzada a Barcelona
El 13 de juliol de 2005, l’Ajuntament i la Generalitat signen un conveni per a la construcció, al llarg del període 
2005-2007, de 51 nous equipaments de serveis socials a Barcelona. Aquest acord implica una inversió pública 
aproximada de 100 milions d’euros, la creació de més de 2.600 noves places d’atenció social especialitzada i 
l’increment de la cobertura d’atenció social a un nombre de 4.300 persones. La distribució territorial es fa als 10 
districtes de la ciutat.
Dades de l’Acord d’equipaments
 
1) 35 equipaments públics
<Persones grans
10 residències assistides
10 centres de dia
<Persones amb discapacitat i malaltia mental
2 residències de persones amb discapacitat psíquica profunda
2 residències de persones amb discapacitat psíquica lleugera o mitjana 
1 residència de persones amb gran discapacitat física
1 llar residència de persones amb malaltia mental
<Infància
2 o 3 centres residencials de primera acollida
5 centres residencials d’acció educativa
1 centre residencial d’acció educativa intensiva
Total: 2.000 noves places
 
2) 15 equipaments concertats amb la iniciativa social
<Persones amb discapacitat i malaltia mental
2 residències per a persones amb discapacitat psíquica profunda
1 residència per a persones amb discapacitat psíquica lleugera o mitjana 
6 residències per a persones amb gran discapacitat física
2 centres de dia d’atenció especialitzada
4 llars residència per a persones amb malaltia mental
Total: 600 noves places
 
3) Compromís d’increment dels ajuts
Ajuts per a l’acolliment residencial assistit fins a 1.366 persones
Ajuts per a llars residències de persones amb discapacitats fins a 368 persones.
Total: 1.734 persones beneficiades
En el decurs de 2006, l’Ajuntament ha cedit vuit solars per a la construcció de residències per a la gent gran: 
Viladomat (Eixample), Via Favència (Nou Barris), Augusto César Sandino (Sant Andreu), casernes de Sant Andreu 
(Sant Andreu), Can Ferrero (Sants), Benavent-Can Bacardí (les Corts), mercat del Guinardó (Horta-Guinardó), 
avinguda Pare Claret (Horta-Guinardó). D’altra banda, s’han adjudicat els projectes de l’illa Skoda (Viladomat), Via 
Favència (Carrer Molí) i Augusto César Sandino.
També s’han cedit nou solars per a centres de dia, vuit dels quals estaran ubicats als mateixos edificis de les 
residències i el novè se situarà al carrer Marquès de Campo Sagrado. 
85 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Finalment, per a l’atenció de la infància en risc s’han cedit dos solars on es posaran en funcionament dos 
equipaments amb 60 places en total (Mas Pins i Aiguablava).
3. Acord de finançament dels serveis socials per mitjà del conveni marc 
Cada any, l’Ajuntament i la Generalitat signen un conveni marc per mitjà del qual la Generalitat aporta un 
volum determinat de recursos per tal de finançar parcialment els serveis socials d’atenció primària i especialit-
zada que gestiona l’Ajuntament. Al llarg dels anys 2001 a 2004, el conveni marc es va incrementar en una mitjana 
anual del 7,4%. L’any 2005, l’Ajuntament i la Generalitat arriben a un acord d’increment plurianual sostingut de 
les aportacions autonòmiques. Com a conseqüència d’aquest acord de finançament, l’evolució de les aportacions 
de la Generalitat al conveni marc amb l’Ajuntament en els anys 2005 i 2006 han estat les següents:
Dades del conveni marc
2004 2005 % increment2005 2006 % increment 2006
Atenció primària 6.632.703,00 8.464.456,32 27,6% 11.635.746,00 37,47%
Atenció especialitzada 2.788.164.60 3.682.219,10 32,06% 5.942.872,92 61,37%
<Infància 1.742.499,28 1.888.725,20 8,38% 2.733.945,29 44,75%
<Discapacitats 1.045.665,32 1.207.660,45 15,4% 1.776.335,23 47,09%
Altres (gent gran) ---------- 585.833,45 Nou 1.432.591,40 144,78%
Total 9.420.867,60 12.146.675,42 28,9% 17.578.618,92 44,72%
Així doncs, al llarg dels anys 2005 i 2006 el conveni marc ha passat de 9.420.086 euros a 17.578.618 euros, 
xifra que representa un increment acumulat del 86% i, el que encara és més important, ja s’acosta al ritme de 
creixement necessari per al compliment de l’objectiu de 2014, consistent que la Generalitat arribi a finançar dues 
terceres parts del cost dels serveis socials d’atenció primària a Barcelona.   
III. Balanç de recursos, professionals, equipaments, persones ateses i implicació social 
 
El primer any de desplegament del Pla municipal per a la inclusió social ha suposat un clar enfortiment de les 
dinàmiques de creixement pel que fa a recursos materials, serveis professionals, equipaments, persones ateses 
i participació del teixit d’entitats i de la ciutadania.
1.Increment de la despesa en serveis vinculats a la inclusió social
Entre els anys 2003 i 2005, el volum de despesa municipal en inclusió social creix un 20,1% i passa de 58,8 a 
Dades de l’Acord d’equipaments
70,6 milions d’euros. Atès que l’aprovació del Pla d’inclusió té lloc el mes de març de 2005, el pressupost de 
2006 és el primer que reflecteix directament l’impacte de les dinàmiques d’execució del Pla.
L’any 2006, la despesa d’inclusió s’eleva a 81,7 milions d’euros, xifra que representa un increment del 15,7% 
respecte a 2005. El pressupost per a 2007 preveu 93.230.284 euros per a serveis d’inclusió, un 14,07% més que el 
2006. L’increment acumulat se situa, doncs, en el 31,9% des de l’aprovació del Pla i en el 58,4% al llarg del període 
2003-2007.
Despesa en serveis del Pla d’Inclusió
2003 2004 2005 2006
Despesa en serveis vinculats al Pla d’inclusió 58.826.948 61.934.598 70.635.048 81.727.246
Pel que fa a la pauta de distribució de recursos entre serveis i col·lectius, el desplegament del Pla ha esta-
blert cinc àmbits d’atenció prioritària: a) les persones grans fràgils; b) les persones sense sostre o en situació 
d’exclusió intensa; c) les persones nouvingudes en procés d’acollida; d) els infants i adolescents vulnerables en 
contextos de desestructuració familiar, i e) les persones amb discapacitat. 
Tots els percentatges acumulats se situen en una franja que oscil·la entre el 30 i el 70% (del 29,2% de creixe-
ment en serveis d’atenció social a la discapacitat, fins al 63,9% en l’àmbit dels sense sostre o el 69,7% d’atenció 
domiciliària).
La inversió municipal en equipaments de ciutat directament vinculada al Pla d’inclusió se situa al voltant dels 
8,1 milions d’euros per al període 2005-2007. D’aquests, 5,4 milions corresponen a equipaments d’atenció social 
primària i 2,7 milions a centres d’atenció especialitzada. 
86 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Despesa en serveis
2004 2005 2006
  Serveis a les persones grans fràgils
<Atenció domiciliària   9.154.489 12.447.000 15.537.000
<Altres serveis socials 12.859.910 15.955.949 19.038.656
  Serveis d’atenció a les persones sense sostre   5.718.557   7.187.992   9.360.706
  Serveis d’immigració i  interculturalitat   5.717.007   6.401.180   8.220.180
  Serveis d’atenció a la infància en risc   4.039.392   4.612.249   5.474.505
  Serveis d’atenció a persones amb discapacitat   5.449.429   6.215.109   7.045.104
Així, el 2006, el grau d’execució de les inversions s’acostarà ja al 100% i cal destacar la posada en marxa de 
tres nous centres integrals, dos centres d’acolliment nocturn i dos centres de dia d’atenció a persones en situació 
d’exclusió, així com la remodelació integral i ampliació de la xarxa d’equipaments de suport a la inclusió (el centre 
municipal d’atenció a les urgències socials i els menjadors socials municipals).
2. Professionals i equipaments: enfortiment dels dispositius de treball per la inclusió   
Pel que fa als equips socials, cal destacar la incorporació, al final de 2005, de 22 nous professionals a la xarxa 
bàsica, 24 nous educadors/es que han reforçat els equips de medi obert (atenció a persones sense sostre, acció 
socioeducativa amb grups de joves i espai públic), 41 nous professionals de perfils diversos incorporats a equipa-
ments ampliats o de nova creació i 16 nous educadors/es que, el 2006, s’han incorporat als equips d’atenció a la 
infància i l’adolescència. Un total de 103 nous  professionals de la intervenció social al servei de la població més 
vulnerable de la ciutat. A més, la posada en marxa, l’1 de juliol de 2006, de la segona fase del nou model d’atenció 
domiciliària ha suposat un total de 289 noves contractacions per part de les empreses i entitats gestores del ser-
vei, per tal d’afrontar els increments previstos en el nombre de persones ateses. 
Pel que fa als equipaments, el desplegament del Pla ha comportat un impuls decisiu a la xarxa, amb dos 
col·lectius d’atenció prioritària: les persones en situació d’exclusió intensa, amb cinc nous centres per a persones 
sense sostre i 18 nous habitatges d’inclusió; i les persones grans fràgils, amb nou noves promocions d’habitatges 
dotats de serveis. D’altra banda, s’ha consolidat una extensa xarxa d’equipaments de proximitat, orientats a 
l’acció socioeducativa i a la inclusió relacional d’infants i de gent gran: 42 casals i ludoteques infantils i 57 casals 
i espais municipals de gent gran (amb sis casals nous entre 2004 i 2006).
Dades d’equipaments
Equipaments 2004 2005 2006 Evolució 2004-2006
Equipaments d’atenció social primària 6 9 14   8 nous equipaments
Equipaments d’atenció social especialitzada 14 21 23 9 nous equipaments
Equipaments de promoció social 93 98 99   6 nous equipaments
3. Persones ateses: enfortiment dels nivells de cobertura de la població en risc
Cal destacar tres tendències d’enfortiment:
1 La consolidació a l’alça de les persones ateses a la xarxa conformada pels 33 centres de serveis socials 
i l’expansió de les persones cobertes per l’atenció domiciliària (SAD) i la teleassistència. El 2005, les diferents 
modalitats del SAD ja arribaven a 9.170 persones i el 2006 12.116 persones grans i amb discapacitat gaudien del 
servei de teleassistència, tres vegades més que el 2004.
2 Increment de cobertura rellevant pel que fa als cinc col·lectius d’atenció prioritària: un total de 91.588 per-
sones vulnerables ateses, amb un increment del 45,2% respecte de les 63.080 ateses el 2003.
3 Durant l’any 2006 s’han dut a terme 14 plans comunitaris als diferents barris i districtes de la ciutat, just el 
doble que el 2003. Aquests 14 PDC promouen avui dia un conjunt divers de 89 projectes que, sumats als 41 pro-
jectes comunitaris dinamitzats pels serveis socials, suposen que a la ciutat operin 130 projectes comunitaris que 
generen 138 activitats de diversa índole.
4. Ciutadania activa: enfortiment de la participació en les polítiques d’inclusió 
El Pla municipal per a la Inclusió social conté una aposta nítida per a la participació ciutadana i el treball en 
xarxa entre l’Ajuntament i el teixit associatiu. Així doncs, no només polítiques municipals d’inclusió més potents, 
sinó també més participades i amb més elements de coresponsabilitat.  
87 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Persones ateses en serveis d’inclusió de caràcter general (adreçats al conjunt de la població en risc o situació d’exclusió)
 Dimensió d’inclusió material 2003 2005 2006
Persones ateses a la xarxa bàsica de SSAP 39.456 41.793   48.444
Persones ateses en diferents tipus de SAD 6.659 9.170 12.116
Persones ateses amb servei de teleassistència 4.024 6.985 16.438
Plans de desenvolupament comunitari: acord sobre el Marc d’acció comunitària de Barcelona 
L’any 2005, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat van acordar situar els plans de desenvolupament comu-
nitari en un marc de cooperació interinstitucional. En aquest sentit, l’Ajuntament va elaborar el Marc municipal 
per a l’acció comunitària, com a concreció, a Barcelona, del document Catalunya: civisme i convivència per mitjà 
del qual la Generalitat regula l’acció comunitària en l’àmbit nacional. Les dues institucions van acordar el nombre 
de plans als quals donar suport, la distribució territorial d’aquests i l’assignació de recursos econòmics. Ajunta-
ment i Generalitat assumeixen el cofinançament dels plans al 50%.  
Plans de desenvolupament comunitari
Districte Plans de desenvolupament comunitari
Ciutat Vella Pla integral del Casc Antic (PICA)
Horta-Guinardó Pla comunitari del Carmel “Carmel Amunt”
Nou Barris Pla comunitari de Roquetes
PDC de continuïtat:
Nou Barris Pla comunitari de Trinitat Nova
Previs a l’aprovació del Marc municipal
Nou Barris Pla comunitari de Verdum
Nou Barris Pla comunitari de Torre Baró
Sant Andreu Pla comunitari de Baró de Viver
Ciutat Vella Pla integral de la gent gran de la  Barceloneta
Sants-Montjuïc Pla comunitari del Poble Sec
PDC posats en marxa el 2005
Gràcia Pla comunitari del Barri de la Salut
Sant Martí Pla comunitari del Besòs “Fem Besòs, fem Ciutat”
Les Corts Pla comunitari de les Corts
PDC posats en marxa el 2006 Nou Barris Pla comunitari de Ciutat Meridiana
Sant Martí Pla comunitari de Poblenou “Acostem-nos”
Les accions comunitàries d’intercanvi i solidaritat són pràctiques que enforteixen les solidaritats quotidianes 
que, de retruc, proporcionen unes de les bases fonamentals del capital social del barri. En conjunt, durant el 2006 
han funcionat 34 accions comunitàries d’intercanvi i solidaritat. D’aquestes, 15 són accions d’intercanvi en les 
diverses modalitats. Hi han intervingut 16 entitats, s’han fet unes 700 intervencions mensuals i s’hi hi han vinculat 
al voltant de 1.500 persones. Pel que fa als projectes de promoció del voluntariat, hi han participat 1.400 volunta-
ris i voluntàries, s’han atès unes 7.300 persones i s’han prestat al voltant de 15.200 serveis.
Accions comunitàries
Districtes / Ciutat Accions comunitàries d’intercanvi Accions comunitàries de solidaritat Total
Bancs del temps Altres modalitats Voluntariat social Bon veïnatge
Ciutat Vella 2 - 2 2 6
Eixample - 2 1 - 3
Sants-Montjuïc - - 2 1 3
Les Corts - 1 - 1 2
Sarrià-Sant Gervasi - 1 1 - 2
Gràcia 1 1 1 - 3
Horta-Guinardó - 1 1 1 3
Nou Barris - 1 1 2 4
Sant Andreu 1 1 - - 2
Sant Martí 1 1 - 1 3
Convenis sector 1 - 2 - 3
Total 6 9 11 8 34
Els consells de participació social (Benestar, Gent Gran, Poble Gitano) i l’Associació Barcelona per l’Acció 
Social (ABAS) també han estat espais de referència per al desplegament participatiu del Pla. A títol il·lustratiu, 
el Consell Municipal de Benestar Social, al llarg del curs 2004-2005, ha aplegat 535 persones, 140 entitats i 10 
grups de treball estables amb 384 participants. Ha impulsat, alhora, la celebració de cinc jornades monogràfiques 
de treball i la realització d’una recerca d’avaluació a l’entorn de l’impacte del Consell en les polítiques socials 
88 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
municipals. L’ABAS, finalment, ha estat l’espai participatiu –amb presència de més de 60 entitats associatives, 
acadèmiques i professionals– on s’ha situat el procés d’elaboració del Marc estratègic de benestar social que es 
completarà al llarg dels primers mesos de l’any 2007.  
La signatura de l’Acord ciutadà per una Barcelona inclusiva, el 5 d’abril de 2006, ha esdevingut l’eix vertebra-
dor per tal de concretar aquests principis. Actualment, 375 entitats han signat l’Acord i s’han constituït tres xarxes 
d’acció entre l’Ajuntament i diferents operadors socials: centres oberts d’infància, inserció sociolaboral, atenció 
a persones sense sostre, i se n’han previst tres més: acollida i interculturalitat, famílies cuidadores i la xarxa B3 
(entitats i empreses amb programes de responsabilitat social). S’han signat 44 nous convenis per tal de dotar 
d’estabilitat la relació i el treball de l’Ajuntament amb les entitats de les xarxes i s’han incrementat un 56,6% els 
recursos destinats a finançar aquests convenis, que en dos anys han passat de 1.257.000 a 1.970.000 euros. 
IV. Barcelona inclusiva. Àmbits d’actuació: síntesi del balanç (xifres corresponents a l’últim any)
<12.116 persones grans o amb discapacitat ateses en les diferents modalitats d’atenció domiciliària i 16.438 
en el servei municipal de teleassistència.
<3.070 nens i nenes atesos pels equips d’infància en risc. 3.947 joves vinculats al programa A Partir del Carrer.
<3.270 persones sense sostre ateses. Cinc nous centres d’acolliment i tres nous centres de dia. 656 places 
nocturnes i 170 diürnes. 18 habitatges d’inclusió.
<21.037 persones immigrades ateses al SAIER. 1.200 intervencions en l’àmbit de la mediació intercultural i 
60 projectes de mediació veïnal i comunitària. 7.395 persones nouvingudes en els serveis d’acolliment lingüístic.
<14 Plans de desenvolupament comunitari, 41 projectes comunitaris impulsats per l’atenció social primària 
i 34 accions comunitàries, d’intercanvi i de solidaritat.
<3.126 nens i nenes inscrits en casals i ludoteques municipals. 57 casals i espais per a la gent gran distribuïts 
per tots els barris de la ciutat.
 
3.7 Percepció de la ciutat
Problemes de Barcelona i Catalunya segons els ciutadans de Barcelona
nt es
r lic e e t
e b b ism ció
ó
tg te
ja ci ta
am  o  pú iv ula ta e ra re
rc ies rt  c
i
rc ab N ig
i m egu
Apa st po  de ’h s
olè s C  l m n
an nca I I
s a
M Tr a céM Ac
at
t icsli nya icst rts als ció at
í o r a et ge
t
a
er nòm pa l a
o Es  po nsp bo
igr ur it
en g
c  es ra  las m se ’hab
 G . e . at ct /t
ió ob a e ia cio
n Im In  a l
ste Pr e C Asp àr i s
d  vi d cé
G ix xa /co
n Ac
nca r r
E Xa u
At
2004 2005 2006
89 Inici
1,8 1,3
 2,1      2,5
    2,6  1,8
                 7,3 0,5
                   7,6           2,9
4,3        2,4
            8,1 2,9
                                    12,3      4,0
5,9       4,1
2,4 3,1
                5,3                 6,8
                     6,3   3,6
               9,9                        12,5
 7,6 7,4
7,3         9,3
      7,3                     13,1
6,4 8,4
       7,5                                             18,8
                 13,1                      10,6
               12,8                9,0
10,3 5,6
7,5                
    8,4 11,0
                                    14,1
        7,3 17,1
5,8                                  24,8
                                                     15,4                        22,3
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Els barcelonins valoren positivament el caràcter de Barcelona com a ciutat oberta i cosmopolita, la seva gent, 
l’ambient i el mar. Els llocs simbòlics de la ciutat són un altre dels aspectes positius que destaquen en la valoració 
d’enguany. Entre les principals preocupacions tenen la inseguretat i el problema de l’accés a l’habitatge, el qual 
ha crescut força amb relació a l’any anterior. En canvi, els problemes associats a la immigració pràcticament no 
varien des de 2005 i els relacionats amb la manca de civisme disminueixen amb relació a l’any anterior. Els ciuta-
dans de Barcelona creuen que els problemes més greus que pateix Catalunya també són l’accés a l’habitatge i la 
seguretat, tot i que en proporcions diferents.
3.8 Habitatge
Construcció d’habitatges 
Les dades relatives a la construcció residencial a Barcelona durant l’any 2006 han donat mostres d’una relati-
va estabilitat respecte a l’any anterior, com es pot veure en el gràfic següent, tant pel que fa als habitatges iniciats 
com als acabats. 
Construcció d’habitatges a Barcelona
Euros/m2
7.000
6.000 Habitatges iniciats
4.000
Habitatges acabats
2.000     
Habitatges protegits acabats
      
0
1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006
Els 5.803 habitatges iniciats a la ciutat, un dels volums més elevats dels darrers anys, representen una re-
ducció moderada del 0,7% respecte a 2005, que contrasta amb el notable impuls de la dinàmica constructiva que 
hi ha hagut a la resta de Catalunya, tant a l’AMB, on ha crescut el 12,7%, com a la regió metropolitana (14,3%) i al 
conjunt de Catalunya (17,9%), on els més de 127.000 habitatges visats han constituït una xifra rècord.
La baixa disponibilitat de sòl lliure a Barcelona fa que, tot i ser el municipi que més habitatges promou de Ca-
talunya, tingui un dels índexs de construcció més baixos, amb només 3,6 habitatges iniciats per 1.000 habitants, 
quan a Catalunya la mitjana ha estat de prop de 18 habitatges, la ràtio més elevada mai assolida. Al conjunt de 
l’AMB, l’índex de construcció s’ha acostat a 6 habitatges per 1.000 habitants, nivell que és considerat suficient per 
assegurar les necessitats de creixement demogràfic i que pot afavorir la tendència al reequilibri territorial de la 
població dins l’anomenada ciutat real. Pel que fa als habitatges acabats, i després d’un any de forta caiguda, les 
3.675 unitats de l’any 2006 representen un lleuger augment del 2,3% a Barcelona, una mica inferior al de l’AMB 
(6,5%) i el de Catalunya (3,5%). Aquestes xifres no acaben de reflectir la intensa activitat que els visats d’obres 
han anat mostrant en els darrers anys, de forma que en el període 1997-2006 el nombre d’habitatges acabats a la 
ciutat ha suposat només el 75% dels iniciats, de forma semblant a la resta d’àmbits.
Construcció d’habitatge protegit
Els nombre d’habitatges acabats amb algun tipus de protecció a Barcelona l’any 2006 ha estat de 898 unitats, 
amb un augment del 5% respecte a 2005, i la quota de protecció representa gairebé el 25% respecte al total dels 
acabats, per sobre de la del conjunt de l’AMB (15,5%) i molt més alta que la mitjana de Catalunya (4,9%). En el qua-
dre següent s’analitzen les dades relatives als habitatges iniciats i acabats dels dos quinquennis anteriors (1997-
2001 i 2001-2005) per a Barcelona ciutat i per al conjunt de Catalunya, així com el pes dels habitatges protegits.
Gràcies a l’impuls que l’Ajuntament de Barcelona ha donat a l’habitatge protegit des de l’any 1996 amb la polí-
tica de sòl i l’establiment de les reserves mínimes del 25% en els nous planejaments, i juntament amb l’actuació 
d’altres operadors públics i sense finalitat de lucre, la quota de protecció dels habitatges iniciats a la ciutat, que ja 
era del 21% de mitjana en el quinquenni 1997-2001, ha augmentat fins al 25,6% en el període 2002-2006. De forma 
semblant, la quota de protecció dels habitatges acabats ha pujat del 22,7% fins al 27,6% en el darrer quinquenni. 
90 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Habitatges iniciats i acabats i % d’habitatges protegits
Habitatges iniciats Habitatges acabats
  1997-2001  2002-2006 % variació  1997-2001  2002-2006 % Variació
Barcelona (ciutat)       
Total protegits (1) 5.991 6.919 15,5% 4.742 5.740 21,0%
Total habitatges (2) 28.083 27.035 -3,7% 20.891 20.828 -0,3%
% protegits (1)/(2) 21,3% 25,6% 4,3* 22,7% 27,6% 4,9*
Catalunya       
Total protegits (1) 32.688 34.475 5,5% 31.172 24.815 -20,4%
Total habitatges (2) 354.657 494.579 39,5% 261.008 357.452 37,0%
% protegits (1)/(2) 9,2% 7,0% -2,2* 11,9% 6,9% -5,0*
(*) Variació  en punts percentuals
(1) Habitatges protegits: qualificacions provisionals i definitives de protecció oficial de la DGAH i habitatges de promoció pública
(2) Habitatges iniciats i acabats: visats d’obra nova i certificats finals d’obra. Habitatges lliures i protegits
Font: Gabinet Tècnic de Programació de l’Ajuntament de Barcelona. Dades de la Direcció General d’Habitatge de la Generalitat
A Barcelona, el volum d’habitatges amb qualsevol tipus de protecció ha crescut a un ritme molt superior al 
dels habitatges lliures. Així, els 5.740 habitatges protegits acabats a la ciutat en aquest darrer quinquenni re-
presenten un augment del 21% respecte al període anterior, mentre que el nombre d’habitatges lliures fins i tot 
ha disminuït. Les dades de Barcelona contrasten amb les del conjunt de Catalunya, on la quota de protecció en 
el darrer quinquenni no ha superat el 7%. La lleugera recuperació que des de l’any 2003 s’ha donat en el volum 
d’habitatges protegits iniciats, que augmenten un 5,5% en el quinquenni 2002-2006, queda dissolta en el si del 
fort augment de l’habitatge lliure, bona part del qual correspon a residències secundàries i turístiques. 
El 20% dels habitatges protegits iniciats a Catalunya en el període 2002-2006 es troben al municipi de Barce-
lona, percentatge que arriba fins al 23% en el cas dels acabats, mentre que el volum total de la construcció resi-
dencial a la ciutat no arriba al 6% del total de Catalunya. Caldrà esperar els propers anys per començar a notar en 
el conjunt de Catalunya els efectes de la Llei 10/2004, d’urbanisme, i del reglament que la desenvolupa (en vigor 
des de l’1 de setembre de 2006). 
Evolució dels preus
L’any 2006 s’ha mantingut la tendència alcista dels preus del mercat residencial iniciada a la fi de la dècada 
dels noranta tant a Barcelona com a la resta de Catalunya i també a Espanya. 
Com es pot veure en el quadre, el preu mitjà d’oferta dels habitatges lliures de nova construcció a la ciutat se 
situa en 5.791 euros/m2 en el segon semestre de 2006, amb un augment del 14% en termes corrents amb relació 
a l’any anterior, inferior al que hi ha hagut a la resta de l’AMB (16,4%) i a la resta de Catalunya (18,2%), on els 
nivells de preus són sensiblement menys elevats i, per tant, disposen de més recorregut. Quant als habitatges de 
segona mà, el preu mitjà se situa en 5.007 euros/m2, amb un augment de l’11,9% respecte a l’any 2005, inferior 
al dels habitatges nous. 
Preu mitjà d’oferta dels habitatges
 Euros/m2 % variació
(Dades del 2n semestre) 2005 2006 2006/05
Nova construcció    
<Barcelona1 5.082 5.791 14,0%
<resta AMB2 3.732 4.345 16,4%
<resta Catalunya1 2.687 3.176 18,2%
Segona mà3  
<Barcelona 4.476 5.007 11,9%
Lloguer3  
<Barcelona 12,01 13,08 8,9%
Font: (1) Tecnigrama. Dades publicades per la DGH, de la Generalitat de Catalunya
(2) Gabinet Tècnic de Programació. Ajuntament de Barcelona (dades de Tecnigrama)
(3) Departament d’Estudis Fiscals. Ajuntament de Barcelona
Malgrat els importants augments del darrer any 2006, hi ha un cert alentiment en el ritme de creixement dels 
preus dels habitatges de nova planta, que l’any anterior havien arribat a presentar pujades per sobre del 20%, 
tant a Barcelona com a la resta d’àmbits. El canvi de tendència en aquest segment del mercat s’ha començat a 
91 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
registrar a la ciutat durant el darrer semestre de 2006, en què els preus s’han començat a reduir lleugerament 
amb relació al primer semestre, alhora que l’estoc d’habitatges nous en oferta ha augmentat de forma important, 
fet que sembla indicar unes majors dificultats de comercialització i un cert alentiment del ritme de venda dels 
habitatges.
Sembla, doncs, que ens trobem davant d’uns primers senyals de refredament de la demanda, tant pels nivells 
de preus assolits com per l’enduriment de les condicions de finançament, amb un augment dels tipus d’interès 
reals que durant l’any 2006 han passat a ser positius i han provocat l’empitjorament de les condicions d’accés.
Preus en el mercat immobiliari de Barcelona
Euros/m2 Tipus d’interès (%)
6.000 16,0
Preu de nova construcció
Tipus d’interès hipotecaris
4.000 10,0
Preus de segona mà
2.000     6,0
      
0 0
1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006
 
En el quadre següent s’analitza l’augment dels preus d’oferta dels habitatges a Barcelona al llarg del darrer 
decenni. Com es pot veure, el segment de nova planta és el que presenta els creixements més forts en el conjunt 
del període 1996-2006, en què els preus s’han multiplicat per quatre en termes corrents, seguit de prop pel mer-
cat de segona mà. Els augments més forts en tots els segments del mercat s’han donat en el darrer quinquenni 
2001-2006. El mercat de lloguer ha experimentat un augment més moderat, tot i que els preus s’han doblat en el 
conjunt del decenni. L’increment dels lloguers l’any 2006 (8,9%) s’inscriu en un context d’estancament del nombre 
de contractes a la ciutat (uns 24.000) per segon any consecutiu. 
Evolució del preu mitjà d’oferta dels habitatges a Barcelona
    Euros /m2 % variació 1996 =100
(Mitjanes anuals) 1996 2001 2006 2006/2001 2001/1996 2006
Nova construcció1 1.433 2.431 5.824 139,6% 69,6% 406,3
Segona mà2 1.291 2.388 4.948 107,2% 85,0% 383,2
Lloguer2 5,83 8,38 12,67 51,2% 43,7% 217,3
Font: (1) Tecnigrama; (2) Departament d’Estudis Fiscals. Ajuntament de Barcelona
 
Les dades ens permeten comparar el nivell de preus de Barcelona i de l’AMB dins del context espanyol. Les dades, 
basades en els valors de taxació dels habitatges lliures, engloben tant els habitatges nous com els de segona mà. 
Cal tenir en compte que la proporció d’aquest darrer segment dins el conjunt és molt elevada, especialment a 
Barcelona i l’AMB, on representa prop del 90% del nombre de taxacions.
Preu mitjà de l’habitatge lliure. Rànquing de capitals de província
 /m2 2005 /m2 2006 % variació 
Sant Sebastià 3.534,43 4.033,98 14,13%
Madrid 3.503,80 3.700,58 5,62%
Barcelona 3.087,00 3.470,78 12,43%
AMB (*) 2.787,25 3.128,13 12,23%
Catalunya 2.012,78 2.256,55 12,11%
Espanya 1.761,00 1.944,28 10,41%
(*) 20 Municipis de l’AMB, incloent-hi Barcelona
Font: Gabinet Tècnic de Programació de l’Ajuntament de Barcelona, a partir de dades del Ministeri d’Habitatge
92 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Si es comparen àmbits territorials homogenis (l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el municipi de Madrid, és 
a dir, àmbits de la mateixa superfície –600 km2– i població –al voltant de 3 milions d’habitants–) la metròpoli de 
Barcelona no és la més cara d’Espanya, ni en cap cas més cara que Madrid, ni pel que fa a l’habitatge nou, ni al de 
segona mà, ni al conjunt del mercat, com es pot veure en el quadre anterior. El municipi de Barcelona tampoc no 
és el més car d’Espanya si es té en compte el conjunt del mercat de l’habitatge lliure, i se situa per darrere de Sant 
Sebastià i Madrid, que tenen els nivells de preus més alts. Únicament en el cas de l’habitatge nou, que a Barcelona 
representa poc més del 10% del mercat, els preus són superiors als de la resta de municipis d’Espanya. 
Política d’habitatge protegit 
Els nivells de preus de l’habitatge lliure contrasten amb els màxims vigents dels habitatges de protecció ofi-
cial, cada cop més importants dins l’oferta de nova construcció en el mercat residencial de la ciutat. 
Preus màxims de venda dels habitatges protegits
Pla d’habitatge (Decret 244/2005) Règim especial Règim  general Preu concertat Hab. usats 
Preus en vigor de l’11/11/2005 al 10/1/2007 euros / m2 euros / m2 euros / m2 euros / m2
Zona A1- Barcelona 1.557,23 1.779,69 2.377,55 2.113,37
Els agents dinamitzadors de l’habitatge protegit a la ciutat -–Ajuntament de Barcelona i altres promotors 
públics i sense finalitat de lucre– continuen concentrant la seva activitat en els règims general i especial, com 
també, i cada cop més, en el règim de lloguer. En canvi, la nova modalitat de preu concertat, creada per afavorir 
l’accés a l’habitatge protegit de la població amb ingressos fins a 6,5 vegades l’IPREM, després del primer any de 
vigència encara no ha començat a funcionar a la ciutat, ateses les dificultats dels promotors privats per obtenir 
sòl a preus sostenibles dins del sostre màxim.
Una de les principals conclusions del Llibre Blanc de l’habitatge encarregat per l’Ajuntament de Barcelona 
fa referència a les dificultats del segment del 25% de població de la ciutat amb menys ingressos per accedir a la 
compra d’un habitatge, fins i tot de protecció oficial. Una de les recomanacions proposades pel Llibre Blanc és la 
potenciació dels habitatges de lloguer social.
En aquest sentit cal dir que, en els tres primers anys d’aplicació del Pla d’habitatge de Barcelona 2004-2010, i 
d’acord amb l’objectiu de prioritzar els col·lectius amb més necessitats socials, gairebé la meitat dels habitatges 
protegits acabats a la ciutat han estat en règim de lloguer (48%), majoritàriament per a gent jove i també amb 
serveis per a la gent gran, mentre que la resta ha estat habitatge en venda de règim general i especial (35%) i, 
en una proporció més petita, promocions públiques per a les persones amb dret a reallotjament per processos 
d’intervenció urbanística i barris en remodelació (17%).
La constitució del Consell d’Habitatge Social, que ha tingut lloc recentment en el marc del Consorci format 
per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, serà un nou espai de participació ciutadana i un instrument per 
generar propostes a l’entorn de la política d’habitatge a la ciutat i aplegarà els diferents sectors que intervenen 
en aquest àmbit. També es troben entre les seves funcions el seguiment i l’avaluació de les actuacions públiques 
en matèria d’habitatge.   
Política de rehabilitació 
La política de rehabilitació que duu a terme el govern municipal, tan important per una ciutat densa i mancada 
de sòl com és Barcelona, s’ha consolidat durant l’any 2006 amb el manteniment de les línies de col.laboració i con-
certació entre totes  les administracions públiques. Els convenis signats l’any 2006 per l’Ajuntament de Barcelona 
amb el Ministerio de la Vivienda i la Generalitat de Catalunya suposen una inversió de més de 26 milions d’euros 
destinats tant a la remodelació de barris com a la rehabilitació d’habitatges dins les ARI (Àrees de Rehabilitació 
Integral). 
El conveni per a la remodelació de barris afavoreix els habitatges dels polígons del Turó de la Peira, Via traja-
na, Polvorí, Besòs, Trinitat Nova i Governador, amb una inversió de 5 milions d’euros. El mateix conveni inclou les 
operacions de rehabilitació del barri del Carmel, amb una inversió de 6 milions d’euros i també del Bon Pastor, 
amb 9,3 milions d’euros. 
Un altre dels convenis signats contempla l’ampliació del nombre d’Arees de Rehabilitació Integral a la ciutat, 
de les tres ja existents (Ciutat Vella, Poble Sec i el nucli antic de Gràcia), fins a nou. Les sis noves ARI correspo-
nen als nuclis antics de Sants, Sant Andreu, Horta, Poblenou i Clot, així com a l’àrea de Prosperitat.  La política 
de rehabilitació s’amplia, d’aquesta forma, a zones que no són nuclis antics. En conjunt, i d’acord amb el conveni 
per l’any 2006, les nou àrees de rehabilitació hauran rebut una inversió per part del Ministerio de la Vivienda de 
93 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
6,3 milions d’euros per actuar en més de 1.200 habitatges. Les subvencions cobreixen, de mitjana, un 40% del 
cost de les obres que realitzen els particulars en aquestes zones, essent la subvenció mitjana de 5.000 euros per 
habitatge. 
Aquesta política d’ajuts a la rehabilitació ha produït l’any 2006 un important impuls de les actuacions especí-
ficament protegides, ja que prop de 5.800 habitatges de la ciutat han estat afectats per obres subjectes a algun 
tipus d’ajut públic. 
També cal esmentar les més de 3.200 actuacions de millora patrimonial en edificis residencials subvenciona-
des per l’Institut del Paisatge Urbà, quan es compleixen 22 anys de la campanya ‘Barcelona, posa’t guapa’. 
A la vegada, el programa d’ajudes que preveu la Llei de barris de la Generalitat també s’ha continuat imple-
mentant, amb l’aprovació durant l’any 2006 de dos nous projectes a Barcelona: Trinitat Vella i Torre Baró-Ciutat 
Meridiana, que s’afegeixen als de Roquetes, Santa Caterina i el Poble Sec aprovats en convocatòries anteriors. 
D’aquesta forma ja hi ha cinc barris de Barcelona amb necessitats d’atenció especial que s’han vist afavorits amb 
l’aplicació d’aquesta llei de millora dels escenaris d’habitabilitat i qualitat de vida que, pel fet de corregir els 
desequilibris existents a l’àrea urbana, contribueix en certa manera a frenar l’augment de la dispersió dels preus 
dels habitatges per zones, evita la segregació residencial i, en definitiva, millora la cohesió social. 
94 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
La plataforma de transport del delta del Llobregat. Miquel Valls     96
La Síndica de Greuges, pels drets i les llibertats dels ciutadans. Pilar Malla   100
L’habitatge a Barcelona. La cerca de respostes al problema dels preus
i a les noves necessitats socio demogràfiques. Antón Costas     104  
L’atenció a la dependència a Espanya. Reptes del futur. 
Gösta Esping-Andersen i Sebastià Sarasa        110
El repte de la millora dels resultats del sistema educatiu. Joaquim Prats    115
Empreses, canvi climàtic i ciutat. Alba Cabañas       118
El sindicalisme davant els nous escenaris i les noves polítiques. Dionís Oña, i Llorenç Serrano 119
95 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
La plataforma de transport del delta del Llobregat
Miquel Valls
President de la Cambra oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona
El delta del Llobregat, amb el port de Barcelona i l’aeroport internacional del Prat com a peces clau, presenta 
un gran potencial com a plataforma de transport i logística a escala europea. Les raons d’aquest potencial són 
clares. Tant el port com l’aeroport es troben immersos en un procés d’ampliació sense precedents. A més, la gran 
proximitat física entre port i aeroport –i altres instal·lacions complementàries–, i les sinergies que se’n deriven, 
permet parlar de l’existència d’una “porta d’entrada global” a Catalunya i el sud d’Europa, tant per a passatgers 
com per a mercaderies. Finalment, la situació geogràfica i l’estreta relació amb el centre de producció i consum 
definit per la regió metropolitana de Barcelona reforcen el seu paper estratègic. 
El port de Barcelona constitueix un veritable motor econòmic de Catalunya; la comunitat logística portuària 
aporta més de 1.000 MEUR al VAB català i genera més de 16.000 llocs de treball. Addicionalment, més de tres 
quartes parts del comerç exterior marítim català i una quarta part de l’estatal utilitzen el port de Barcelona. 
Per la seva banda, l’aeroport internacional del Prat és avui dia un element clau per a la competitivitat del 
nostre territori. En el marc de l’economia global, les decisions sobre la localització de les activitats econòmiques 
es basen en factors com la disponibilitat de connexions aèries directes i eficients amb els clients.
El port i l’aeroport ens connecten amb els mercats i amb els socis estratègics de la nostra economia i asse-
guren les nostres possibilitats de desenvolupament.
El port de Barcelona
L’ampliació de les instal·lacions
Amb un tràfic total superior a 46 milions de tones l’any 2006, el port de Barcelona és un dels tres més im-
portants d’Espanya, juntament amb Algesires i València, i un dels principals de la Mediterrània pel que fa al 
transport de contenidors.
L’estratègia del port de Barcelona consisteix a desenvolupar el seu potencial com a porta d’entrada al sud 
d’Europa de les mercaderies de països tercers. Aquesta estratègia es fonamenta, en una primera fase, en el des-
envolupament del Pla Director, que implica un procés d’ampliació molt ambiciós, actualment en plena execució, i 
que donarà pas a la duplicació de la superfície terrestre amb dues noves grans terminals de contenidors.
Amb tots aquests canvis ja en marxa, el port de Barcelona s’ha fixat com a objectiu, dins del marc del Segon 
Pla Estratègic 2003-2015, l’expansió del hinterland del tràfic de contenidors. S’estima que el compliment d’aquest 
objectiu suposarà un tràfic de 3,9 milions de TEU i 69 milions de tones de mercaderies l’any 2015. La capacitat 
màxima de les instal·lacions, però, s’aproxima a 150 milions de tones i 10 milions de TEU. 
Els nous accessos terrestres
El creixement actual del tràfic de mercaderies del port l’ha situat més de cinc anys per davant de les previsio-
ns del Pla Director. Tanmateix, el port està funcionant amb uns accessos terrestres poc adequats: d’una banda, 
un sistema ferroviari molt deficitari, que situa al tren en una posició molt poc competitiva i, de l’altra, uns acces-
sos viaris de capacitat limitada per al gran nombre de camions que entren i surten diàriament del port. El trànsit 
de camions del port, a més, es barreja amb el trànsit d’aproximació a la ciutat de Barcelona i amb tot el generat 
pel conjunt de la plataforma logística del delta del Llobregat. 
Per tal de complir els seus objectius estratègics i aprofitar tot el potencial dels mercats peninsular i europeu, 
el port de Barcelona requereix un accés ferroviari ben connectat amb les xarxes ferroviàries ibèrica i europea, 
que permeti constituir una oferta de transport competitiva, fonamentada en la intermodalitat. A banda del ferro-
carril, s’ha de considerar que determinats tràfics marítims, com el de curta distància (short sea shipping), també 
necessitaran accessos viaris de gran qualitat.
Malauradament, el projecte dels nous accessos terrestres (viaris i ferroviaris) al port de Barcelona es troba 
molt endarrerit: fins a l’estiu de l’any 2006 no es va produir la sortida a informació pública del corresponent estu-
di informatiu. Encara estan pendents la declaració d’impacte ambiental (DIA), la redacció del projecte constructiu 
i la contractació i execució de les obres. D’acord amb els terminis usuals en aquest tipus d’actuacions, no es pot 
preveure que entrin en servei fins a l’any 2012 o 2013.
Per la seva banda, les obres d’ampliació del port estan força avançades: l’any 2009 es preveu que entri en 
servei la nova terminal de contenidors Moll Prat i l’any 2011 la nova terminal de transport marítim de curta dis-
tància.
96 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Cosegüentment, es produirà un desfasament entre la inauguració de les terminals (que implicarà un increment 
notable del tràfic de mercaderies del port) i l’entrada en servei dels accessos terrestres (fonamentals per donar 
sortida al tràfic addicional).
La gestió portuària
L’actual sistema de gestió del port de Barcelona és el resultat d’una evolució que arrenca fa trenta anys. Fins 
a l’any 1978, la gestió dels ports estava centralitzada en la Junta de Ports. A partir d’aquell moment van aparèixer 
els anomenats ports autònoms: Huelva en primer lloc, i després València, Bilbao i Barcelona. 
El Port Autònom de Barcelona es va consolidar com a proveïdor d’infraestructura i sòl portuari, que regula 
la utilització de les instal·lacions del port com a domini públic, s’autofinança mitjançant l’aplicació de taxes als 
usuaris i atorga, en règim d’autorització o concessió, la prestació dels serveis a operadors privats.
La Llei de ports de 1992 va iniciar un nou procés centralitzador, coordinat per l’Ens Públic Ports de l’Estat 
(EPPE), que va convertir els ports d’interès general, incloent-hi els ports autònoms, en autoritats portuàries. El 
Ministeri de Foment nomenava els presidents de les autoritats portuàries i l’EPPE en nomenava els directors. Des 
d’aquell moment, 27 autoritats portuàries gestionen els 44 ports d’interès general.
La Llei de ports de 1992 no va afectar, però, l’estructura diferenciada entre el proveïdor d’infraestructura i sòl 
i els prestadors del serveis, ni tampoc el sistema d’autofinançament mitjançant taxes.
Posteriorment, la nova Llei de ports de 1997 va donar accés a les comunitats autònomes a participar en la 
gestió dels ports. En virtut d’aquella llei, actualment els governs autonòmics, que tenen majoria en els conse-
lls d’administració, designen els presidents i aquests, per la seva banda, nomenen als directors. La llei, però, 
plantejava un greu problema tarifari i, seguint la doctrina constitucional establerta per la sentència del Tribunal 
Constitucional 185/95 (sobre prestacions patrimonials imposades de caràcter públic), es va haver de definir, l’any 
2003, una nova llei de règim econòmic i de prestació de serveis als ports d’interès general per configurar els preus 
privats com a taxes. La nova llei, que va representar un pas enrere en l’autonomia de gestió portuària, està en 
tràmit de revisió al Congrés dels Diputats. 
Malgrat tots aquests canvis legislatius, el port de Barcelona constitueix un model de referència pel que fa a la 
gestió econòmica, que s’ha posat de manifest en el finançament de les obres d’ampliació, cobertes en un 70% amb 
capital propi de cash-flow i fons europeus, i en un 30% amb aportacions privades.
Tanmateix, en els últims anys el context de mercat en què es troba el port ha evolucionat a gran velocitat cap 
a una escala internacional i globalitzada, la qual cosa està sotmetent els ports europeus del Mediterrani a un alt 
nivell de competència per tal de captar tràfics de països tercers, sobretot del sud-est asiàtic. En aquest nou context, 
ja no n’hi ha prou de ser un port autofinançat i rendible; s’ha de ser competitiu, i per aconseguir-ho s’han de portar 
a terme estratègies comercials específiques, amb una oferta de preus i serveis adaptada als requeriments dels 
tràfics que es vol captar. 
Això requereix fer un pas endavant en l’evolució del model de gestió portuària, que permeti dos canvis fona-
mentals: flexibilitzar la fixació dels preus dels serveis per part de les autoritats portuàries i incorporar criteris i 
instruments empresarials en la gestió, amb una col·laboració més directa de les empreses prestadores de serveis 
portuaris.
Val la pena comentar, pel que fa a la llibertat de preus, que la llei actual no la permet. I, malgrat que el nou 
projecte de llei de ports en tramitació introdueix certes millores en aquest sentit, no són suficients. Ha de ser pos-
sible, però, definir una nova fórmula que permeti implantar una major flexibilitat de preus, respectant la condició 
del port com a bé públic. Només fent aquest últim canvi en el model de gestió, el port podrà desenvolupar la seva 
estratègia per assolir una posició destacada dins del comerç marítim internacional, en benefici del paper com a 
motor econòmic de Barcelona i Catalunya.
L’aeroport de Barcelona
L’ampliació de les instal·lacions
L’aeroport internacional del Prat ha triplicat el nombre de viatgers durant els darrers quinze anys, avançant-
se als creixements previstos en el Pla Director i mantenint un ritme de creixement anual superior al de la majoria 
d’aeroports europeus. L’any 2006 va superar per primer vegada els 30 milions de passatgers, amb un creixement 
del 10% respecte a l’any anterior, i es va situar en el vuitè lloc del rànquing europeu d’aeroports per volum de viat-
gers. El nombre màxim d’operacions diàries també es va incrementar significativament i va assolir més de 1.065 
vols en un sol dia. Aquest creixement espectacular fa indispensable l’ampliació en marxa, dins del marc del Pla 
Barcelona, que constitueix una operació sense precedents en la infraestructura de l’aeroport, molt superior a les 
que s’havien portat a terme els anys 1968 i 1992. 
97 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
El Pla Barcelona va arrencar l’any 1999, amb l’aprovació del Pla Director de l’aeroport per part del Ministeri de 
Foment. Preveia la modernització de les infraestructures existents, la construcció d’una tercera pista, una nova 
àrea terminal, nous accessos viaris i ferroviaris i la urbanització de més de 300 hectàrees com a zona de serveis.
La modernització de la infraestructura ja està executada des de l’any 2003. El setembre de 2004 es va inaugu-
rar la tercera pista de l’aeroport i el mes de febrer de 2007 va entrar en servei la nova torre de control. Es preveu 
que les obres de la Terminal Sud (edifici, instal·lacions, etc.) estiguin enllestides el mes de juny de 2008, tot i que 
no podrà entrar en servei fins que no es facin les proves d’integració necessàries, potser cap al primer trimestre 
de 2009. 
La nova terminal, distribuïda en cinc plantes, disposarà d’una gran superfície, 525.500 metres quadrats, molt 
superior a l’actual, que té 130.000 metres quadrats, i assolirà una capacitat de 55 milions de passatgers en una 
primera fase i 70 milions en una segona fase. 
Els nous accessos terrestres
Si be l’execució de les noves instal·lacions aeroportuàries està força avançada, els accessos terrestres estan 
molt endarrerits, tal com passa al port. Els diferents trams i ramals es troben encara en fase d’estudi, projecte 
o, en el millor dels casos, en una fase d’obra molt inicial. Les connexions terrestres de l’aeroport ampliat, que 
inclouen l’accés viari des de la variant de la C-31, la línia 9 de metro, la línia de rodalies i la línia d’alta velocitat, 
resulten de vital importància per poder assumir l’increment de demanda que experimentarà l’aeroport durant 
els propers anys. Si no s’agiliten suficientment els projectes i obres d’aquestes connexions, el potencial de des-
envolupament de l’aeroport i el seu posicionament futur dins del mercat aeri europeu i mundial quedaran com-
promesos. 
Accés viari
El Ministeri de Foment va adjudicar, el 17 de gener de 2007, la construcció de l’accés viari a la nova Terminal 
Sud de l’aeroport des de la C-31. El termini d’execució previst és de 42 mesos i, per tant, el nou vial no entrarà 
en servei fins a mitjan 2010. Davant la necessitat d’assegurar una connexió viària per a la nova terminal, s’haurà 
d’establir una solució provisional: enllaçar-la amb l’eix viari intern de l’aeroport (l’anomenat vial estructurant) 
per connectar-la amb l’accés viari actual.
Línia 9 del metro
El mes de maig de 2006 es va iniciar la primera fase del túnel entre Fira II i l’aeroport, el tram Fira-Parc Logís-
tic. Tanmateix, hi ha altres trams que estan molt més endarrerits: la proposta final d’accés de la L9 a l’aeroport es 
va treure a informació pública el mes d’agost de 2006 i encara s’està redactant el projecte constructiu. La Genera-
litat preveu que les obres del túnel entre Fira II i l’aeroport acabin al final de 2010, al mateix temps que entrarà en 
servei la resta de la línia. Des d’un punt de vista tècnic, els endarreriments acumulats i el ritme habitual d’aquest 
tipus d’obra fan pensar que el termini pot allargar-se dos anys més, fins a l’any 2012.
Ferrocarril de rodalies
El febrer de 2007 el Ministeri de Medi Ambient va aprovar la DIA corresponent al nou accés de rodalies a 
l’aeroport, fins a la terminal sud. El Ministeri de Foment ja ha iniciat el projecte constructiu i, d’acord amb els ter-
minis habituals d’execució, es pot preveure l’entrada en servei d’aquest accés ferroviari a mitjan 2011. La inversió 
corresponent a aquesta obra (166 MEUR) figura en el conveni firmat l’any 2006 entre el Departament de Política 
Territorial i Obres Públiques i el Ministeri de Foment per a la inversió en la xarxa ferroviària catalana durant els 
pròxims sis anys.
La línia de l’AVE a l’aeroport
La connexió de l’AVE a l’aeroport de Barcelona ha quedat pendent d’un estudi específic a càrrec de la Gene-
ralitat, que no té data de realització. Mentrestant, els viatgers de l’AVE que vulguin arribar a l’aeroport hauran 
de connectar amb la línia de rodalies o amb la línia 9 de metro a la futura estació intermodal del Prat. Aquest 
projecte és de vital importància per poder configurar l’aeroport de Barcelona com un node multimodal estra-
tègic, perquè permetrà ampliar la demanda de l’aeroport, estendre el seu àmbit d’influència a distàncies molt 
superiors a les actuals i afavorir que es consolidi com a aeroport central de l’euroregió i com a hub euromedite-
rrani. L’establiment de serveis ferroviaris directes entre l’àmbit d’influència de l’aeroport i la nova Terminal Sud 
ajudarà a reduir el nombre de vols de curta distància que actualment asseguren aquesta connexió, amb el con-
següent increment de capacitat de l’aeroport que podrà ser dedicada als vols de llarg radi. Addicionalment, una 
bona coordinació entre els serveis ferroviaris d’aportació i els vols de llarga distància és una oportunitat perquè 
les companyies aèries ofereixin bitllets combinats tren-avió, amb facturació d’origen a destinació (incloent-hi el 
trajecte ferroviari), tal com succeeix en altres països.
98 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
La gestió aeroportuària
El desenvolupament de l’aeroport, en ple procés d’ampliació, requereix una redefinició urgent dels seus objec-
tius a mitjà i llarg termini, per potenciar un paper més rellevant en el mercat internacional, amb un major nombre 
de connexions intercontinentals. 
Aquest canvi de rumb de l’aeroport implica, però, decisions estratègiques i comercials molt difícils de portar 
a terme amb l’actual sistema de gestió centralitzat en AENA. 
AENA constitueix l’autoritat reguladora i ordenadora, i és també el proveïdor de serveis de navegació aèria i 
gestor aeroportuari, fet que entra en contradicció amb els criteris establerts pel dret europeu, que separa clara-
ment els àmbits de regulació i gestió.
Més enllà d’això, té una estructura centralitzada, que no deixa cap autonomia als aeroports i no presta atenció 
a les demandes i potencialitats específiques dels seus territoris ni a l’aplicació de criteris d’eficiència empresarial 
en la seva gestió.
El nou model de gestió haurà d’incorporar quatre elements fonamentals:
<Reconèixer que la competència aeroportuària s’estableix a escala continental, no local, i entre aeroports 
individuals, no entre sistemes aeroportuaris, de manera que les estratègies específiques de cada aeroport (infra-
estructurals, comercials, tarifàries, etc.) són clau per al seu posicionament. 
<Assegurar que l’estratègia de l’aeroport es determina d’acord amb les necessitats de l’entorn socioeconò-
mic i obté el suport d’altres estratègies locals (infraestructures d’accés, instal·lacions logístiques, etc.), a més de 
considerar el seu paper clau en el sistema productiu i logístic. 
<Garantir una gestió amb criteris i instruments empresarials, mitjançant la definició de societats mixtes de 
gestió altament professionalitzades. 
<Separar els papers de regulador i gestor, que actualment acumula AENA, seguint les indicacions del dret 
comunitari i el sentit comú més elemental. 
Cal, per tant, un canvi en el sistema de gestió dels aeroports, que permeti una gestió individualitzada i autò-
noma, convenientment orientada des del territori, amb la intervenció directa dels ens de govern autonòmic i local 
i dels agents econòmics, i molt professionalitzada des del punt de vista empresarial
99 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
La Síndica de Greuges de Barcelona, pels drets i les llibertats dels ciutadans
Pilar Malla i Escofet
Síndica de Greuges de Barcelona
Des del gener de 2005 Barcelona té una Sindicatura de Greuges local. Aquests dos anys de treball han permès 
posar en marxa la nova institució i, alhora, centrar l’atenció en aquells temes en què els drets dels ciutadans 
encara no estan garantits de forma suficient. 
La figura del síndic local està creada i definida per la Llei municipal i de règim local de Catalunya i és –en 
l’àmbit municipal– anàloga a la del Síndic de Greuges de Catalunya, del Defensor del Poble, o a la d’altres om-
budsman locals promoguts per la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat (CSD), també 
coneguda com Carta de Saint-Denis, que va ser ratificada per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2000. La figura del 
síndic local o defensor de la ciutadania ja és present en més de trenta ajuntaments catalans que han aprovat la 
incorporació d’aquest organisme a l’estructura municipal. La relativa novetat d’aquesta institució local demana 
una presentació més detallada dels seus objectius i funcionament, abans de centrar-se en els aspectes que afec-
ten directament la vida dels ciutadans i sobre els quals s’ha intervingut durant el 2006.
La supervisió de l’Administració municipal
La Sindicatura de Greuges és una institució unipersonal, personalitzada en la figura de la Síndica de Greuges, 
encarregada de la supervisió de l’Administració municipal i d’aquells organismes que en depenen. Així, la Síndi-
ca de Greuges té el deure de defensar el ciutadà per un greuge als seus drets des de l’òrbita municipal, i també 
el deure de vetllar per aquests drets de tothom a través d’una funció de prevenció general davant projectes o 
omissions de l’Ajuntament. Aquesta funció s’ha de portar a terme amb independència i objectivitat. Per això, no té 
dependència jeràrquica; només es deu al ciutadà i a l’esperit de la llei, i ret comptes al Ple Municipal, que és qui 
la nomena amb un mandat de cinc anys independent dels cicles electorals. És una forma de garantia democràtica 
paral•lela als recursos administratius i contenciosos judicials. 
És gairebé impensable que en un entorn administratiu democràtic es puguin produir atemptats als drets 
humans. I, si fos així, hi ha els mitjans ordinaris de garantia jurídica per neutralitzar-los. Per això, la Sindicatura 
de Greuges no és una institució creada per interferir en els processos administratius o judicials, i no li és permès 
anul·lar resolucions administratives. I tampoc pot intervenir en els casos pendents d’una resolució judicial. Però 
pot cercar solucions de consens voluntari, proposar alternatives, tenir accés a la documentació administrativa 
sobre els casos estudiats i posar de manifest possibles defectes procedimentals que hagin perjudicat el ciutadà o 
que justificarien una revisió de la resolució per part de l’Administració. 
L’objectiu de la Sindicatura és procurar que les normes s’apliquin ajustant-les a les circumstàncies de les per-
sones. I no és que la Síndica de Greuges tingui més capacitat que altres instàncies per aconseguir solucions jus-
tes per al ciutadà, és simplement que la Síndica de Greuges les pot perseguir per tal de trobar solucions d’equitat 
i no solament de dret formal. Donant la raó o no al ciutadà que s’ha sentit agreujat per una actuació municipal, la 
Síndica pot garantir que el procediment i l’aplicació de la norma han estat ajustats a dret, o, si no ho han estat, pot 
proposar la revisió o la reparació a la qual el ciutadà tingui dret.
Els drets dels ciutadans
Els drets emparats per la Sindicatura de Greuges es poden enunciar en tres grans conjunts. En primer lloc, 
els drets més identificables com a drets fonamentals i llibertats públiques, o sigui aquells que han d’assegurar 
la igualtat davant la llei i evitar qualsevol tracte inhumà o degradant, o que fereixi la dignitat. Això inclou els 
drets de llibertat ideològica i religiosa, de llibertat de residència i moviment pel territori, de participació en els 
afers públics i d’accés a la funció pública, o de llibertat d’expressió, entre molts d’altres fixats en la Constitució 
espanyola. 
Un segon grup són els drets socials, l’exercici dels quals requereix legislació, programació i desenvolupament 
des dels poders públics. El grau d’exercici i gaudi d’aquests drets depèn de la regulació legal i del reconeixe-
ment de prioritats pressupostàries, però també del sentit de justícia social dels poders públics; independentment 
d’això, són uns drets exigibles pel fet de ser consubstancials amb la condició humana. Aquests drets constitucio-
nals inclouen, per exemple, la protecció social, econòmica i jurídica de la família i els infants; la promoció de les 
condicions favorables per al progrés social i econòmic; l’habitatge; els serveis socials per a la gent gran; la tutela 
de la salut pública, o l’accés a la cultura. La Síndica de Greuges ha de vetllar perquè, en la part que sigui de com-
petència de l’Ajuntament, el reconeixement i la protecció d’aquests drets presideixi tota l’actuació municipal.
Finalment, un tercer conjunt que ha de ser objecte d’atenció de la Sindicatura de Greuges és el dels drets i 
principis relatius a la bona administració, la importància dels quals és fer viables els altres dos. El dret a tenir una 
bona administració –previst en el projecte de Constitució europea– comporta l’exigència d’un bon i eficient exer-
100 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
cici de les competències municipals incloses en la legislació de règim local, i això tant pel que fa a les garanties 
dels procediments, com pel que fa a l’eficiència dels resultats. Aquí cal recordar que les competències municipals 
inclouen àmplies temàtiques, com ara la participació ciutadana; la sostenibilitat ambiental; la gestió territorial; 
la cohesió social; la mobilitat; la seguretat en llocs públics; l’ordenació del trànsit; la protecció civil; la disciplina 
urbanística; els parcs i jardins; les vies públiques urbanes; el patrimoni historicoartístic; la protecció del medi; 
els mercats; la salubritat pública; els serveis funeraris; la neteja; el transport públic; les activitats culturals, es-
portives i de lleure; el turisme; l’ensenyament; la igualtat en l’accés als serveis públics. En definitiva, tota mena 
d’activitats i serveis públics que contribueixin a satisfer les necessitats i les aspiracions de tota la població.
Alhora, el camp d’intervenció municipal és inesgotable, perquè la Carta Municipal de Barcelona també diu que, 
en tot cas, l’Ajuntament pot promoure tota classe d’activitats i prestar tots els serveis públics que afectin l’interès 
general dels ciutadans i que no estiguin expressament atribuïts a altres administracions públiques. 
El procediment
Quan es considera que algun d’aquests drets ha estat vulnerat per una actuació municipal, tota persona resident 
a Barcelona, que hi treballi o hi sigui de pas té la possibilitat de presentar una queixa a la Sindicatura de Greuges. La 
Síndica de Greuges també pot intervenir preventivament d’ofici, una intervenció que és justificada per la impossibi-
litat de fer-ho el mateix interessat, o perquè el perjudici a un ciutadà és ofensa a tots els ciutadans. És evident que 
la competència de la Síndica de Greuges en relació amb la supervisió de l’activitat municipal no és exclusiva. Poden 
concórrer en la investigació d’un mateix assumpte el Síndic de Greuges de Catalunya o el Defensor del Poble. 
Les intervencions de la Sindicatura han de seguir un procediment formal i les seves decisions s’han d’ajustar als 
principis constitucionals garantistes per a tothom. Però el procediment a seguir no és el procediment administratiu 
general sinó l’específic, anomenat dret de petició, i les normes reglamentàries municipals. Per això, les decisions 
de la Síndica de Greuges no estan subjectes a recurs administratiu ni judicial.
Seguint aquest model, el procediment s’inicia amb l’atenció a la persona que exposa el sentiment de greuge. 
Se li ofereix informació i assessorament i, si escau, és derivada a l’òrgan gestor adequat, sigui municipal o d’una 
altra administració, previ contacte amb aquest si és convenient. Posteriorment, s’admet a tràmit i s’assumeix la 
investigació de les queixes. Segons els requeriments del cas, la Síndica de Greuges i el seu equip d’assessors 
estudien la documentació, porten a terme la comprovació presencial, entrevisten responsables municipals, fan 
la petició d’informes tècnics o jurídics, i consulten especialistes –tant interns com externs– que puguin ajudar a 
comprendre millor el problema.
Finalment, s’adopta la decisió estimatòria o desestimatòria de la queixa, que és fonamentada en termes de 
dret i equitat, i es comunica a l’interessat, a l’alcaldia i a l’òrgan afectat. La decisió pot comportar, a més d’aquesta 
declaració, la formulació de suggeriments, recomanacions o advertiments als òrgans investigats.
L’estudi de la queixa d’un ciutadà o d’un assumpte obert d’ofici també pot comportar la necessitat de plantejar 
recomanacions més àmplies i preventives. És el que es recull cada any en l’informe anual; a més, com a mínim un 
cop l’any, també se’n dóna compte al Plenari Municipal. Sigui per un cas concret, o en relació amb aspectes més 
generals, les recomanacions, els suggeriments i els advertiments de les decisions de la Síndica de Greuges cons-
titueixen la veritable raó de ser de la institució. Són l’eina per procurar esmenar les situacions insatisfactòries 
descobertes amb la investigació. 
Les mancances en drets socials
Una mirada a l’informe de la Síndica de Greuges de Barcelona de 2006 i les recomanacions que s’hi recullen 
permet aproximar-se a alguns reptes de la ciutat. Les aportacions i reflexions de la Síndica de Greuges no són un 
retret ni un instrument al servei del govern o de l’oposició municipal. S’ofereixen com una col·laboració per oferir 
el millor servei als ciutadans. Per això, es pretén fer-les des del realisme tenint present el que es fa i mostrant 
el que queda per fer. 
Les queixes rebudes al llarg d’aquests dos anys mostren que els drets i les llibertats fonamentals formals 
estan ben garantits per a la majoria de les persones que viuen a Barcelona. Però, en canvi, la lectura no pot ser 
la mateixa quan parlem de drets socials. Bona part d’aquesta situació s’explica per un problema endèmic, que 
afecta totes les administracions, i que mai s’acaba de solucionar. Els serveis socials que hi ha a la ciutat pateixen 
un dèficit de finançament que no garanteix els drets socials de les persones com seria desitjable. Els avenços 
legislatius anunciats fan témer que, en molts casos, els serveis socials es continuaran prestant no en funció de 
les necessitats dels ciutadans sinó en funció de la disponibilitat de places i de pressupost. I així molts serveis i 
prestacions podran continuar funcionant segons el que es podria dir un “règim de cua”, en què quan s’acaba el 
pressupost ja no hi ha dret a la prestació. Cap Administració no pot denegar l’accés a l’escolarització o a l’atenció 
mèdica al·legant que s’ha esgotat la partida pressupostària; en canvi, l’accés a serveis i prestacions socials com 
101 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
ara beques, escoles bressol, atenció domiciliària, habitatges de protecció oficial, residències de gent gran, pen-
sions dignes... és un dret sense cobertura universal. 
La insistència en aquest aspecte és fonamental, perquè no es tracta només de prestacions dedicades a ajudar 
els pobres, sinó de disposar d’una veritable xarxa de serveis socials que garanteixi efectivament l’exercici dels 
drets de tots els ciutadans i la igualtat d’oportunitats.
Aquests aspectes s’han repetit constantment en les queixes rebudes durant aquests dos anys a la Sindicatu-
ra. Un dels exemples més clars i coneguts d’aquests drets no garantits és l’accés a l’habitatge. Cal augmentar 
l’oferta d’habitatge protegit, però, a més, cal garantir l’accés a l’habitatge protegit a les persones que amb els 
barems actuals en queden excloses. 
D’una banda, hi ha tota la població que ha de viure amb rendes de menys de 600 euros al mes, persones a les 
quals els és impossible accedir al mercat de l’habitatge. Es tracta de persones que cobren el salari mínim (570 
euros), o que estan per sota d’aquesta quantitat perquè ingressen prestacions com les pensions mínimes, les no 
contributives o les rendes mínimes d’inserció. Per a aquests col·lectius, l’oferta actual d’habitatge social com la 
que ofereix el Patronat Municipal de l’Habitatge és notablement insuficient per atendre la gran demanda existent. 
Però, alhora, hi ha una àmplia població amb sous per sobre del salari mínim, però que no arriben als 1.000 euros 
al mes, que té molt difícil accedir a les promocions d’habitatge públic. Tot i que els preus siguin protegits i limi-
tats, aquesta franja de població moltes vegades no té els ingressos mínims ni l’estabilitat econòmica necessaris 
per accedir als habitatges de promoció pública. A més, el fet d’arribar a complir els barems establerts tampoc no 
els garanteix l’accés, ja que les promocions s’adjudiquen per sorteig. 
Altres institucions han estudiat més àmpliament el problema de l’accés a l’habitatge a la ciutat de Barcelona, 
però les queixes que s’han estudiat a la Sindicatura de Greuges retraten una greu mancança en el gaudi d’aquest 
dret constitucional. En els darrers anys, el nombre d’habitatges protegits a la ciutat de Barcelona ha crescut, però 
la demanda i necessitat d’aquests ha crescut encara més.
Hi ha altres qüestions que mostren la insuficiència de les prestacions socials que tenen els ciutadans de 
Barcelona. Però una de les queixes més clares que hem rebut en aquest àmbit és la manca de beques per als 
menjadors escolars. El curs 2006-2007, a Barcelona només hi havia 5.444 infants que rebien aquests ajuts i la 
demanada era gairebé el doble. Aquesta situació provoca que les famílies que es queden sense aquesta beca 
que ofereix el Departament d’Educació de la Generalitat recorrin als serveis socials de l’Ajuntament, que han 
d’acabar assumint ajuts de suplència; a més, no se segueixen els mateixos criteris en tots els districtes. 
Finalment, en l’àmbit dels serveis socials, també s’han rebut queixes sobre la qualitat d’alguns dels serveis 
socials adjudicats a empreses privades. No es tracta de formular a priori si funciona millor un servei gestionat 
des de l’Administració pública o des de l’empresa privada. Però en aquest tipus de serveis no es pot perdre mai 
el que és essencial: la proximitat, la solidaritat, el respecte, la responsabilitat, el bon tracte. I normalment això 
ho ofereixen millor les petites empreses o les entitats sense finalitat de lucre, en les quals els gestors tenen una 
experiència més pròxima a la gent que han d’atendre. 
És per això que cal una revisió dels criteris, tant tècnics com econòmics, que s’utilitzen per a l’adjudicació 
dels serveis residencials o d’ajuda a domicili (atenció i cura personal, àpats, neteja) a empreses externes a 
l’Ajuntament, com també un control i un seguiment acurats dels serveis contractats, perquè cal assegurar-se 
que el que hi ha escrit en els plecs de condicions es fa realitat. 
El funcionament de l’Administració
El seguiment de tots els procediments administratius que té oberta una Administració com l’Ajuntament de 
Barcelona és inabastable per a una institució com la Sindicatura de Greuges. Des les multes de trànsit fins a 
l’expropiació d’un edifici, es generen milers de procediments anualment. Però les queixes que arriben a la Sin-
dicatura permeten detectar aquells problemes que es repeteixen o aquelles mancances en determinats tipus de 
procediments. 
Els temes més importants que reflecteixen les queixes són mancances en l’execució de les resolucions o de 
les inspeccions, i les respostes administratives insuficients o inexistents. 
Independentment del nombre, la manca d’eficàcia de les resolucions administratives o la manca d’inspecció 
sempre crea greuges. Són queixes que no existirien si l’actuació administrativa i inspectora hagués estat 
l’adequada. I a vegades això pot ocasionar greuges greus. Per exemple, amb relació a l’habitatge, hi ha casos en 
què una execució contundent de la normativa municipal hauria evitat la degradació d’un edifici i, per tant, hauria 
estat una eina preventiva de l’assetjament immobiliari. També és un problema greu quan la manca d’eficàcia 
administrativa permet que hi hagi locals o activitats comercials que no compleixen les condicions necessàries i 
102 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
que causen molèsties als veïns. Quan es produeixen aquestes situacions, a més del greuge que generen, el que 
acaben percebent els ciutadans és la sensació d’estar desemparats pel dret i per l’Administració. Per això són 
fonamentals el rigor i la celeritat en la resolució dels procediments administratius que s’inicien. I també que, 
preservant les garanties de procediment, siguin procediments comprensibles per als ciutadans.
La convivència
Un dels aspectes clau que es detecten als carrers de la ciutat és la contaminació sonora. Hi diverses causes 
que acaben remetent a aquest tipus de problemes: trànsit, aparells d’aire condicionat, espais de lleure, celebra-
cions festives als carrers, serveis com la recollida d’escombraries. Atesa la concentració de persones i d’activitats 
que hi ha en qualsevol ciutat, és inevitable que es repeteixin les queixes per soroll. Però sí que hi ha exemples de 
situacions que són evitables. 
Un dels que ha arribat més clarament a la Sindicatura de Greuges és el soroll dels aparells d’aire condicionat 
que no compleixen la normativa. Ja s’ha comentat la manca d’execució de les inspeccions o dels procediments 
administratius. Però, la Sindicatura també ha insistit a responsabilitzar els instal·ladors de l’incompliment de la 
normativa corresponent. Qualsevol servei tècnic que no faci correctament una instal·lació té una responsabilitat 
sobre aquell servei professional, encara que els propietaris siguin els responsables dels aparells. 
Un altre motiu de conflicte per soroll és l’ocasionat pels locals o les activitats econòmiques i lúdiques que no 
s’adeqüen a la normativa i provoquen molèsties als veïns: instal·lacions industrials, locals d’oci i actes festius i 
fires al carrer. Les queixes que arriben a la Sindicatura sovint no es deuen tant al soroll com al fet que els veïns 
consideren que l’Ajuntament no ha actuat amb la contundència o amb l’agilitat necessàries. No sempre s’ha donat 
la raó als veïns, però sí que hi ha prou casos per recomanar una millora del control de la contaminació acústica. 
Però dins de les queixes que genera l’ús de l’espai públic n’hi ha que són més difícils de gestionar en una gran 
ciutat, com els problemes que sorgeixen quan l’exercici d’un dret impedeix o dificulta l’exercici d’un altre dret. 
En són un exemple els problemes referents al soroll que no tenen a veure directament amb la vulneració d’una 
ordenança municipal. Per exemple, quan els veïns veuen alterat el seu dret al descans perquè d’altres exerceixen 
el seu dret al lleure o quan es porten a terme activitats que són inevitables i necessàries en una ciutat, com la 
recollida d’escombraries. Però, a més del soroll, hi ha altres exemples d’aquest problema en altres àmbits, com 
quan uns veïns reclamen l’eliminació d’una colònia de gats i d’altres reclamen que s’atengui aquests animals.
Tots aquests exemples, en àmbits i problemes molt diferents, il·lustren que l’exigència de l’exercici d’un dret 
també s’ha de ponderar amb l’exercici dels drets dels altres. Aquest ha estat i s’ha volgut que sigui un criteri trans-
versal en les resolucions i recomanacions de la Sindicatura de Greuges. Però aquesta confrontació d’interessos 
legítims i de defensa dels drets de tots els ciutadans no sempre té una solució absoluta. Per això cal optar per 
buscar sortides raonables, possibles i equitatives, però que no sempre deixen plenament satisfets tots els impli-
cats. 
L’Administració, en primer lloc, ha de complir i fer complir les normatives i la legalitat vigents que regulen 
qualsevol d’aquests aspectes. Però, a més, en aquests casos ha d’assumir una altra funció: mediar i oferir solu-
cions per trobar una sortida adequada. I, en qualsevol cas, ha d’impedir que es vulnerin els drets dels més des-
protegits. I trobar solucions viables també depèn dels ciutadans implicats. Quan no hi ha una actitud comprensiva 
i ponderada envers els arguments, les necessitats i els drets dels altres no hi ha sortida. Igualment, tampoc és 
possible resoldre aquestes qüestions si l’exercici dels drets no s’acompanya d’una assumpció responsable dels 
deures envers els altres i el conjunt de la ciutat. 
Afavorir aquesta responsabilitat compartida que faci possible la convivència a la ciutat també és un dels serveis 
que vol oferir la Sindicatura de Greuges de Barcelona.
103 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
L’habitatge a Barcelona. La cerca de respostes al problema dels preus i a les noves 
necessitats sociodemogràfiques
Antón Costas
Catedràtic de Política Econòmica, UB. Director del Llibre Blanc de l’habitatge a Barcelona
Cerca de consensos sobre diagnòstics i prioritats en política d’habitatge 
L’habitatge s’ha convertit en la principal preocupació ciutadana a Barcelona, igual que en la resta de les prin-
cipals ciutats espanyoles i en el conjunt del país. Responent a aquesta preocupació, l’alcalde em va encarre-
gar l’elaboració d’un Llibre Blanc de l’habitatge a Barcelona, centrat especialment en l’anàlisi dels problemes 
d’accessibilitat a l’habitatge dels grups socials amb majors problemes, així com en la recomanació de propostes 
d’acció que consideressin un ampli suport ciutadà. El Llibre Blanc és el resultat del treball d’un grup d’experts i 
d’una àmplia discussió ciutadana mantinguda fonamentalment al Consell de Ciutat. La publicació, al mes d’abril 
de l’any 2007, permet aprofundir en els trets més destacats del problema de l’habitatge a la ciutat, dels quals es 
deriven un conjunt de propostes d’acció que tenen un ampli consens entre experts i ciutadania.
Les causes bàsiques d’aquest problema són l’augment dels preus i l’emergència d’un conjunt de transforma-
cions sociodemogràfiques que fan de Barcelona un extraordinari laboratori de canvi social i familiar que exigeix 
una transformació profunda de la tipologia d’oferta per tal de donar respostes a aquestes noves necessitats 
d’allotjament.
El Llibre Blanc conté un conjunt variat de propostes que es resumeixen en dues prioritats bàsiques i en set 
línies d’acció que, en forma de pilars, poden permetre construir un nou model d’habitatge assequible i sostenible 
per a Barcelona.
Les dues prioritats bàsiques per a la política d’habitatge a Barcelona, recomanades pel Llibre Blanc són: 1) 
l’opció per l’oferta d’habitatge de lloguer assequible, tant públic com privat; i, 2) la rehabilitació i renovació de la 
ciutat construïda, que permeti atendre les noves necessitats d’allotjament que plantegen aquelles transforma-
cions sociodemogràfiques que està experimentant la ciutat sense la necessitat de consumir nou sòl.
La rehabilitació del parc d’habitatge existent a Barcelona i la renovació de la ciutat a partir de la recuperació 
d’antics espais d’activitat productiva són polítiques que permeten la recuperació de les funcions residencials. 
Aquesta política és respectuosa amb la riquesa arquitectònica i cultural, és sostenible mediambientalment, efi-
cient econòmicament i progressista des del punt de vista social, perquè permet injectar diversitat i cohesió en 
el conjunt de la ciutat, sense necessitat de creació de nous barris d’habitatge social que puguin convertir-se en 
nous guetos. 
La rehabilitació i la renovació urbanes permeten, a través de l’opció pel lloguer assequible, respondre tant al 
problema dels preus com a les noves necessitats d’allotjament que es deriven de l’enorme canvi social i demogràfic 
que està experimentant la ciutat en la darrera dècada, amb l’aparició d’un nou perfil de residents (joves, professio-
nals, solters i divorciats) i de noves tipologies de famílies (unipersonals, sense nucli i parelles sense fills) que en 
l’actual constitueixen més de la meitat del total de famílies. 
En les notes que segueixen s’analitzen una mica més l’evolució dels preus i els ingressos a la ciutat i aquelles 
transformacions sociodemogràfiques que permeten entendre millor les recomanacions del Llibre Blanc.
Les tisores dels preus i els salaris
Una bona forma d’acostar-se al problema de l’habitatge a Barcelona és imaginar unes tisores en les quals la 
fulla superior representa l’evolució dels preus dels habitatges i la fulla inferior l’evolució dels ingressos (salaris 
i prestacions socials de pensions, atur, etc.). Quan les tisores estan tancades significa que els ingressos coinci-
deixen amb els preus i el mercat és capaç d’oferir habitatge adequat a cada nivell d’ingressos; al contrari, quan 
les tisores s’obren indica que els preus de l’habitatge se separen cada cop més dels ingressos dels residents i 
provoquen que molts d’ells tinguin dificultats per accedir a un allotjament, ja sigui de propietat o de lloguer.
Tal com es veu al gràfic anterior, les tisores dels ingressos i dels preus de l’habitatge a Barcelona s’han anat 
obrint en els últims anys i això ha fet que cada cop siguin més els residents que tinguin dificultats per accedir a 
un habitatge, especialment si només disposen dels seus ingressos laborals i de prestacions socials. Els preus del 
mercat lliure que més han crescut, tant de compra com de lloguer, han estat els dels habitatges més econòmics. 
Aquest fet ha contribuït a empitjorar el problema per a les famílies amb ingressos baixos.
Amb les dades sobre preus d’habitatges i ingressos dels residents a la ciutat (per a l’any 2004, any més recent 
quant a dades oficiales) en el Llibre Blanc es fa el càlcul de l’esforç econòmic i financer que ha de fer una família 
tipus de Barcelona per accedir a un habitatge. Comptabilitzant-ne només els ingressos, l’any 2001 necessitava 
104 Inici
%
%
Consell Econòmic i Social de Barcelona
dedicar tots els ingressos durant 5,9 anys per comprar un habitatge, mentre que l’any 2004 aquest esforç havia 
augmentat fins a 7,9 anys.
Increment de preus i rendes a Barcelona (var. %)
300
€/m2
200
Rendes
100
0
1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005
El problema és als extrems
Però l’esforç mitjà que ha de fer una família tipus no ens dóna gaire informació sobre la intensitat del problema 
de l’habitatge per a les famílies amb ingressos baixos. Un 25% de població resident a Barcelona té ingressos molt 
baixos. Amb dades de l’any 2004, el més recent per al qual es disposa de dades d’ingressos a escala individual, 
els ingressos d’aquest 25% de la població no arriben a 10.000 euros. Si només disposessin d’aquests ingressos, 
aquestes famílies difícilment podrien avui, amb els preus actuals, accedir a un habitatge.
Renda familiar (% any)
€/any var. %
10.000 10
2001
2004
2005
Creixement anual (%)
5.000 €/m2 5
Rendes 
0 0
1er quartil 2on quartil 3er quartil 4art quartil
 Això no significa que moltes de les famílies compreses en aquest 25% d’ingressos baixos no disposin ja d’un 
habitatge en propietat comprat anys enrere; o que no el puguin comprar en el futur, si disposen d’ajudes de fami-
liars. De fet, més d’un 25% dels joves que viuen emancipats a Barcelona declaren no pagar ni lloguer, ni hipoteca 
per l’habitatge on resideixen, fet que suggereix que tenen ajudes o s’allotgen en habitatges de familiars.
Esforç de compra: ràtio preu/renda
(Preu/RF) 2001
2004
25 16
20 14
15 12
10 Creixement anual (%) 10
5 8
0 6
1er quartil 2on quartil 3er quartil 4art quartil
105 Inici
  
%
%
%
Consell Econòmic i Social de Barcelona
El que ens diuen aquestes dades de distribució d’ingressos a la ciutat de Barcelona és que aquells que no-
més disposen d’ingressos propis per accedir a un habitatge han de fer un esforç gairebé impossible per als seus 
recursos. Com veiem en el gràfic, el 25% de famílies amb ingressos baixos haurien de dedicar tots els ingressos 
durant més de 20 anys a accedir a un habitatge en propietat. 
Si veiem ara quins són alguns dels col·lectius que han de fer un esforç més gran, ens trobem que el problema 
és als extrems de la distribució d’ingressos. Com mostra el gràfic següent, els joves i la gent gran són els qui 
s’enfronten a unes majors dificultats. L’any 2005, l’esforç que havien de fer els joves representava un 100% dels 
seus ingressos. Per tant, un dels sous de la família per pagar la hipoteca i l’altre per viure.
Esforç financer compra: quota hipotecària/renda
Quota/RF (%) Var. (%)
1 2001 0,12
2004
0,8 2005 0,10
0,08
0,6 €/m2 
0,06
Creixement anual (%)
0,4 0,04
Rendes Rendes 
0,2 0,02
0 0
Menors de 25 de 26 a 35 de 36 a 55 de 56 a 65 Majors de 66
La política d’habitatge no beneficia qui més ho necessita 
Es podria pensar que, almenys, el preu dels habitatges de protecció oficial haurà estat a l’abast de les famílies 
amb menys ingressos, i que els ajuts oficials a l’habitatge les hauran afavorit més que a d’altres grups socials 
amb més renda. Però tot i que la sort els afavorís en el sorteig d’un habitatge de protecció oficial (HPO), el preu 
d’un habitatge del règim general d’HPO està per sobre del que haurien de pagar com a preu assequible les famí-
lies amb menys ingressos, tal com s’observa en la gràfica.
Preu assequible de compra
Preu (€)
700.000
600.000
500.000
400.000 2001
2004
300.000
200.000
100.000 HPO general (2004)
0 HPO especial (2004)
1er quartil 2on quartil 3er quartil 4art quartil
La gràfica ens permet veure que, en realitat, el que està fent la política d’HPO és possibilitar l’accés a la pro-
pietat a les classes mitjanes i acomodades, però no a les famílies amb ingressos més reduïts. Aquesta conclusió 
es consolida quan observem l’efecte de les deduccions en l’IRPF, que constitueixen la principal ajuda pública, a 
gran distància dels recursos invertits en habitatge públic i en ajuts directes a les famílies. Tal com s’observa en la 
gràfica, les deduccions a la compra d’habitatge en l’IRPF ajuden menys qui més les necessita. 
El “xec” fiscal que el Govern concedeix mitjançant deducció permet a les classes mitjanes i altes disminuir el 
cost d’accés a l’habitatge, però deixen de banda el 25% de famílies amb rendes més petites.
Efecte de les deduccions de l'IRPF. Reducció en pp de l'esforç financer de compra
0
-2
-4
-6 2001
-8 2004 (sense fills)
-10 2004 (amb fills)
2on Quartil 3er Quartil 4rt Quartil
106 Inici
  
 
%
%
Consell Econòmic i Social de Barcelona
La solució és el lloguer assequible
L’accés al lloguer social és, això no obstant, assequible per a la majoria d’aquestes famílies amb ingressos 
baixos que trobem a la ciutat de Barcelona. Les noves tipologies d’habitatge de lloguer (de 40 m2) amb serveis o 
tutelades (per a joves i gent gran) que està impulsant l’Ajuntament de Barcelona tenen un preu no superior a 200 
euros al mes, que és inferior al preu del lloguer assequible, és a dir, que poden pagar moltes d’aquestes famílies 
sense veure compromesa la seva solvència financera.  
Lloguer assequible
Preu/RF (%) Var. (%)
3000 2001 6
2004
2005
Creixement anual (%)
2000
1500 5
1000
500
0 4
1er Quartil 2on Quartil 3er Quartil 4rt Quartil
El problema és que encara hi ha poca oferta d’aquest tipus d’habitatge de lloguer assequible. A la vista de 
l’evolució que han tingut els preus de l’habitatge i de la distribució d’ingressos existent a la ciutat, l’opció més eficaç 
per facilitar l’accés a l’habitatge als grups socials amb majors problemes d’accessibilitat és l’habitatge de lloguer 
assequible. És a dir, el lloguer que representi entre el 35 i el 40% dels ingressos de les famílies, percentatge que 
consideren les polítiques d’habitatge social dels països avançats. 
El lloguer assequible així calculat comença a ser una directriu bàsica en tota política d’habitatge d’aquests 
països, que han d’incorporar totes les administracions públiques a les seves polítiques respectives. El lloguer 
assequible, tant públic com privat, és una política que permet enfortir la cohesió social i millorar la qualitat de 
vida de les famílies, a més d’afavorir la productivitat i el creixement econòmic pel fet de facilitar la mobilitat social. 
Però cal un esforç continuat de les polítiques d’habitatge al llarg dels propers anys, o potser dècades, per tal de 
legitimar el lloguer com una opció vàlida per a una gran part de la població.
La nova tipologia familiar de Barcelona: el predomini de les llars unipersonals
L’opció de la política d’habitatge per al lloguer assequible resulta encara més necessària quan s’analitzen, a 
més dels preus i la distribució d’ingressos, les tendències socials, demogràfiques i familiars que estan sent do-
minants a la ciutat de Barcelona. 
Com es veu a la gràfica, la taxa d’emancipació de la població jove de Barcelona ha descendit d’una forma 
espectacular des de 1985. L’any 2006, el 74,1% dels joves vivia emancipat, mentre que l’any 2001 aquesta taxa 
havia disminuït al 52%. Aquest endarreriment en l’emancipació constitueix una veritable anomalia, tant en termes 
històrics com comparats.
El lloguer social assequible pot ser l’instrument més potent per trencar aquesta patologia social en els propers 
anys, ja que permetrà als joves construir una vida pròpia.
Evolució dels indicadors d’activitat i de la taxa d’emancipació
de la població de 25-34 anys a Barcelona 
100
Taxa activitat
50
Taxa emancipació
0 Taxa d’atur
1985 1990 1995 2000
Font: Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, 1985, 1990, 1995, 2000. IERMB
107 Inici
  
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Ara bé, la formació de parella ha deixar de ser el principal  motiu per a l’emancipació. Aquest canvi en les 
pautes de formació de llars implica noves necessitats d’allotjament, vinculades a l’habitatge de dimensions més 
petites i de lloguer, per afavorir la mobilitat durant aquesta primera etapa del cicle vital. 
Un altre canvi social amb gran impacte en les necessitats d’habitatge és el que està succeint amb la tipologia 
de les llars a la ciutat de Barcelona.
Motiu pel qual té previst emancipar-se la població 25-34 anys a Barcelona
1995 2000
Formació nova parella 71,4 43,4
Independitzar-se 25,2 47,5
Altres  3,4 9,1
Total 100 100
Font: Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població 1995, 2000. IERMB
Mentre que l’any 1991 la suma de les llars unipersonals, les llars sense parentiu i les de parelles soles repre-
sentaven només el 38% del total de llars de Barcelona, l’any 2001 aquest percentatge representava ja prop del 
60%. En els darrers anys s’ha accentuat aquesta tendència a la formació de llars unipersonals.
Estimació del nombre de llars de la població de 25-34 anys emancipada 
de Barcelona, segons tipologia de la llar (%)
1991 1996 2001
Unipersonals 10,4 17,3 22,9
Llars sense parentiu 4,8 9,2 13,5
Parella sola 23,7 23,1 21,4
Parella amb fills 48,7 32,5 28,6
Altres 12,5 17,8 13,7
Total 100 100 100
Llars unipersonals i sense parentiu 15,2 26,5 36,3
Parella sola i parella amb fills 72,4 55,6 50
Font: Estimació feta a partir de dades del Cens de població i habitatges, IDESCAT, i de l’Enquesta de la regió de Barcelona 
1990, 1995, 2000. IERMB
Aquesta tendència a la formació de llars unipersonals s’està veient accentuada en els darrers anys pel fet 
que Barcelona atreu especialment joves, professionals, solters i divorciats procedents de la resta de Catalunya, 
Espanya i Europa, mentre que, al contrari, els casats amb fills són els que manifesten més propensió a sortir de la 
ciutat, incloent-hi els immigrants, cap a municipis limítrofs, de la resta de l’àrea metropolitana o més allunyats. 
El resultat d’aquesta dinàmica sociodemogràfica, en la qual els forts fluxos migratoris han tingut un paper 
essencial, converteix la ciutat de Barcelona en un veritable laboratori social amb forta implicació per a la polí-
tica d’habitatge. De forma creixent, Barcelona necessita una nova tipologia d’oferta d’habitatge que respongui 
a aquestes necessitats d’allotjament. El lloguer assequible torna a ser una opció molt adequada per a aquesta 
realitat social i familiar emergent.
Les projeccions de població, formació de llars i necessitats d’allotjament que es fan en el Llibre Blanc per a 
l’horitzó 2006-2016 es basen en tres hipòtesis que, si es compleixen, accentuen aquesta tendència a la formació 
de llars unipersonals o de parella sola. Així, estimem que en els propers anys: 1) augmentarà l’emancipació 
dels joves per independitzar-se sense que el motiu sigui la formació de parella; 2) augmentarà la propensió a la 
formació de llars en les edats adultes centrals com a conseqüència de l’augment de la ruptura de parelles, i 3) 
s’incrementarà l’autonomia residencial de la gent gran.
 
L’aposta per la recuperació de les funcions residencials de la ciutat existent
Si la política d’habitatge de la ciutat de Barcelona vol respondre als reptes que plantegen aquests canvis de-
mogràfics i socials, ha d’apostar fortament per una nova política d’habitatge que integri les estratègies residen-
cials dins de l’espai més ampli de la ciutat metropolitana.
Dins el sistema residencial metropolità, Barcelona està especialitzada en habitatge antic, gran i de quali-
tat, encara que en molts casos necessita una adequació per adaptar les seves condicions d’habitabilitat (manca 
108 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
d’ascensors, aïllament deficient, manca d’aigua calenta i gas, etc.). A més a més, en molts d’aquests habitatges grans 
i necessitats d’algun tipus de rehabilitació dèbil resideix gent gran que viu sola o en parella.
Malgrat les seves mancances, aquest estoc d’habitatge existent a Barcelona és molt favorable per a una política 
que busqui donar respostes a les noves necessitats d’allotjament a partir d’una política activa de rehabilitació i de 
renovació urbana. 
La recuperació de les funcions residencials dels habitatges i les edificacions existents a través de la rehabilitació, 
i la renovació de la ciutat a partir de canvis d’usos del sòl existent, acompanyades de la modificació de certs aspectes 
de la normativa urbanística per facilitar aquesta rehabilitació i renovació, són instruments capaços de donar resposta 
a les noves necessitats d’allotjament que hem detectat a la ciutat, sense necessitat d’utilitzar sòl nou, escàs com a 
norma general. 
La rehabilitació, en molts casos de tipus dèbil o light, dels habitatges i les edificacions existents i la renovació 
urbana d’usos del sòl permet injectar diversitat social en tota la ciutat construïda. La rehabilitació és, per tant, una 
política que compleix els principis que demana la nova cultura de les ciutats: és innovadora, solidària, sostenible i 
eficient.  
Dues prioritats, un criteri i set pilars per a la nova política d’habitatge a Barcelona
L’evolució de mercat immobiliari, els canvis socials, demogràfics i familiars, i la tipologia de l’estoc d’habitatge 
a Barcelona són els elements de base que han portat a proposar en el Llibre Blanc una nova política d’habitatge as-
sequible i sostenible basada en: 
<Dues prioritats bàsiques
1) Opció per l’habitatge de preu assequible, tant públic com privat. 
2) Opció per la rehabilitació i la renovació de la ciutat existent, més que per l’ús de nou sòl, escàs normalment.
<Un criteri director 
La col·laboració intensa entre administracions i entre les administracions i el sector de promoció immobiliària, 
tant el privat com el social, que sens dubte tindrà un paper creixent.
<Set pilars d’actuació
1) Constitució d’un parc d’habitatge de lloguer social. 
2) Avançar en el disseny d’un sistema més transparent d’adjudicació d’HPO.
3) Formació d’un parc municipal de sòl per a usos residencials.
4) Promoció activa de la rehabilitació i la renovació urbanes.
5) Cohesió a partir del barri, que evita els riscos d’exclusió i segregació.
6) Major vinculació de la política d’urbanisme i la política d’habitatge.
7) De la ciutat municipi a la ciutat metropolitana.
109 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
L’atenció a la dependència a Espanya. Reptes del futur
Gösta Esping-Andersen i Sebastià Sarasa
Universitat Pompeu Fabra
Introducció
L’any 2040 hi haurà a Espanya dos milions de persones majors de 79 anys, les quals s’hauran duplicat en pro-
porció al conjunt de la població espanyola1. D’altra banda, la taxa d’ocupació femenina haurà augmentat seguint 
la dinàmica dels darrers anys, en què ha passat del 25% al començament dels anys vuitanta fins al 35% en acabar 
el segle XX, encara molt per sota de la mitjana europea. Cal esmentar l’escassa incorporació de generacions jo-
ves pel fet que Espanya té, des de fa anys, la taxa de naixements més baixa del món. Ateses aquestes previsions, 
podem preveure una crisi del model actual d’atenció a la gent gran.
L’envelliment demogràfic ha portat la qüestió de l’atenció sociosanitària de la gent gran a un lloc preferent en 
l’agenda política de molts estats de l’OCDE. En la majoria de països es percep un augment de les persones grans 
que viuen soles i una disminució de les llars on conviu més d’una generació, alhora que augmenta la proporció de 
dones que treballen fora de la llar. Això no impedeix que les dones continuïn fent-se càrrec de la gent gran que 
no viu amb elles (Sundström, 1994). 
Però encara que la dona continuï assumint aquestes tasques de cura, l’augment de la taxa de dependència 
reduirà la capacitat de la família per atendre les persones dependents, ja que la proporció de dones en edat com-
presa entre 45 i 69 anys és cada cop menor comparada amb les persones majors de 70 anys (Comissió Europea, 
1993). En conseqüència, cal esperar que hi hagi un augment de la despesa pública en atenció a les persones de-
pendents i una discussió sobre la manera d’atendre les persones dependents per part dels governs. Els dilemes 
sobre els diversos models d’organització deriven en efectes diferenciats en el mercat de treball, l’equilibri fiscal 
del pressupost públic i el benestar de les persones dependents i les seves famílies.
L’atenció a les persones dependents: una necessitat creixent
La utilització de serveis sanitaris i d’atenció a la dependència és especialment elevada en la vellesa. La des-
pesa sociosanitària per habitant en la població d’edats compreses entre 65 i 69 anys és gairebé quatre vegades 
superior a la mitjana i es deu, especialment,  al consum de serveis estrictament sanitaris i de fàrmacs, però entre 
els 70 i 75 anys la despesa per habitant creix fins a deu vegades la despesa sociosanitària de tota la població, 
concentrada en serveis residencials, d’atenció a domicili i de rehabilitació (Rochon, 1998). 
Cal esperar, per tant, que un augment de l’envelliment demogràfic repercuteixi en una major necessitat de 
recursos per atendre les persones dependents.
Tanmateix, l’envelliment demogràfic té dues causes amb efectes diferents en el volum de persones depen-
dents. D’una banda, l’envelliment demogràfic respon a un augment de l’esperança de vida que fa créixer la pro-
porció de gent gran. En canvi, en molts països la progressió de l’esperança de vida ha anat acompanyada d’una 
progressió en l’esperança de vida sense incapacitat severa. És a dir, la mitjana d’anys per persona en situació 
d’incapacitat es manté estable. A més a més, el gruix de la despesa sanitària es produeix en el darrer any de vida 
de les persones, sigui quina sigui la seva edat (Lubitz i Prihoda, 1984), raó per la qual s’estima que un augment 
de l’esperança de vida té com a conseqüència un endarreriment de la despesa en el cicle vital, sense que això 
repercuteixi en un augment significatiu del total de despesa consumida al llarg de la vida d’una persona (Zweifel, 
1990). 
De fet, s’ha estimat que l’impacte de l’envelliment de la població en el creixement de la despesa sanitària 
observat des de l’any 1960 als països de la OCDE ha estat molt escàs. Alhora, hi ha evidència que la prevalença 
d’incapacitats cròniques entre els majors de 65 anys tendeix a disminuir en els darrers decennis en diversos 
països. Possibles factors adduïts són la millora en la capacitat preventiva de la sanitat pública, en la qual s’inclou 
l’atenció a domicili que endarrereix la transició cap a la incapacitat total, i la incorporació a la vellesa de cohor-
ts més ben educades que adopten estils de vida  i mesures preventives més saludables. Ahan et al. (2003), per 
exemple, mostra com en només quatre anys, entre 1993 i 1997, es va reduir la proporció de persones majors de 
64 anys que manifestaven tenir dificultats per fer les activitats de la vida quotidiana a Espanya. Si això fos cert, es 
podria esperar que l’augment de l’esperança de vida no hauria de significar un volum de despesa sociosanitària 
dedicada als incapacitats severes d’intensitat igual a l’actual. 
Un altre motiu de l’envelliment demogràfic és la caiguda de les taxes de fecunditat, que fan augmentar la pro-
porció de persones grans respecte a les joves. El resultat net d’ambdues tendències és incert i, tot i que es podria 
esperar que el risc individual de patir alguna discapacitat es redueixi en el futur, aquesta reducció serà d’alguna 
manera compensada en termes agregats per la major proporció de gent gran en el total de la població.
1 Segons projeccions de població d’OECD Social Statistics
110 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Atenció a la dependència i estratificació social a Espanya
Considerant que una persona és dependent de l’ajuda de terceres persones quan pateix alguna discapacitat 
per fer alguna de les activitats bàsiques o instrumentals de la vida quotidiana2, les dades de l’Enquesta de De-
ficiències i Discapacitats realitzada per l’INE l’any 1999 permet estimar que a Espanya hi ha més d’un 6% de la 
població major de 6 anys amb alguna d’aquestes discapacitats.
Però aquesta xifra creix ràpidament a partir dels 65 anys. La distribució de les discapacitats està concentrada 
en la població major de 65 anys, que té deu vegades més risc que els més joves de patir una discapacitat i es ma-
nifesta molt més aguda entre els majors de 75 anys. 
La concentració de les discapacitats en la població més anciana podria fer pensar que serien les classes so-
cials més acomodades les que més es beneficiarien d’un sistema nacional de dependència universal, atès que són 
les que tenen una esperança de vida més llarga i, per tant, més probabilitats d’arribar a la senectut. No obstant 
això, el pitjor estat de salut relatiu associat als estrats socials més baixos provoca que, amb independència de 
l’edat, el risc de patir una discapacitat sigui el gradient de l’estratificació social en sentit invers.
Tant en la vellesa com en l’edat laboral, hi ha una relació lineal quasi perfecta entre el nivell d’estudis assolit i 
el risc de patir una discapacitat i és entre els estrats socials més baixos on hi ha una prevalença més alta de dis-
capacitats (Sarasa, 2007). El biaix classista de les discapacitats té efectes perversos sobre el risc d’exclusió social 
de les llars si l’oferta de serveis públics és deficient. Segons dades del Panel de les llars de la Unió Europea, les 
dones empleades en el mercat laboral que dediquen més de 14 hores setmanals a tenir cura d’una persona adulta 
dependent tenen una probabilitat elevada de passar a la inactivitat, a l’atur o a feines marginals després d’un any 
des del moment d’iniciar les tasques de cura; a Espanya, la probabilitat que una dona d’edat compresa entre 35 
i 59 anys comenci a tenir cura d’un adult durant més de 14 hores setmanals entre els anys 1994 i 2001 era cinc 
vegades superior a la que tenia una dona danesa, el país europeu més avançat en la provisió pública de serveis 
d’atenció a la dependència (Sarasa, 2006). Al quadre 4.3 es pot observar que a Espanya més del 70% de les dones 
que tenen cura d’adults hi dediquen 20 hores o més  la setmana, una dedicació incompatible amb una bona feina 
remunerada, mentre que aquesta dedicació la tenen escassament un 20% de les dones daneses. 
Distribució comparada de l’atenció prestada per les llars a persones adultes 
dependents segons el país i la quantitat d’hores setmanals
1 a 4 hores 5 a 9 hores 10 a 19 hores 20 a 44 hores Més de 44 hores Total
País
Dinamarca 39,76 20,36 19,52 12,39 7,97 100,00
Espanya 2,90 4,96 20,54 37,28 34,31 100,00
 
Font: Panel de les llars de la Unió Europea, 1998
A Espanya, com a la resta de països del sud d’Europa, el principal proveïdor de serveis d’atenció a la dependèn-
cia és el mercat, que actua com a cuidador principal en el 16% dels casos. Per la seva banda, els serveis públics 
només ho fan en el 7% dels casos i el voluntariat ocupa la posició marginal, inferior al 4% (Sarasa, 2007). No és 
estrany que el consum de serveis tingui al sud d’Europa un biaix en favor de les classes socials més acomodades 
que l’oposat al biaix en favor de les classes socials populars existent als països escandinaus.  
En el quadre següent s’ofereixen dades comparades de l’ús de serveis professionals d’ajuda a domicili que 
fan els majors de 50 anys amb algun tipus de discapacitat o malaltia, tant públics com privats. Es pot observar 
que al sud d’Europa el 50% més ric de la població té fins i tot més accés a serveis, la majoria privats, que els 
seus homòlegs a Escandinàvia, mentre que el 20% més pobre té a Escandinàvia cinc vegades més probabilitats 
d’utilitzar serveis que al sud d’Europa gràcies a l’extensa oferta de serveis públics.
Una major oferta de serveis públics està associada a un nombre d’hores més reduït que les famílies han de 
dedicar a la cura de gent gran, però seria un error pensar que aquesta dedicació més petita de les famílies equival 
a un afebliment dels llaços familiars. 
Ben al contrari, quan l’atenció a les persones dependents representa una càrrega tan pesada per a les famílies 
com succeeix a Espanya, el normal és que una de les filles es faci càrrec de la persona gran, però a canvi que la 
resta de fills es desinteressin del problema. No és el cas dels països amb serveis d’atenció a la dependència més 
accessibles. Si comparem Espanya i Dinamarca, observem que a Espanya una de cada quatre persones majors de 
69 anys viu amb algun dels seus fills, mentre que a Dinamarca només ho fan un 2%.
2 Definim com a activitats bàsiques o instrumentals de la vida quotidiana aquelles accions com, per exemple, canviar les posicions 
del cos; llevar-se del llit i estirar-se; desplaçar-se dins de la llar; rentar-se; controlar les necessitats; vestir-se, desvestir-se i 
arreglar-se; menjar i beure; deambular sense mitjà de transport; cuidar-se de fer la compra; fer els àpats; fer la neteja i planxar 
la roba; manteniment de la casa; tenir cura del benestar de la resta de membres de la família.
111 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Aparentment, els espanyols són els més solidaris amb pares i mares, però aquesta apreciació canvia quan con-
siderem les visites, contactes i ajuda que els pares reben dels seus fills quan no conviuen plegats. A Espanya, només 
un 12% de la gent gran rep alguna ajuda dels seus fills, mentre que a Dinamarca l’ajuda arriba al 20 per cent3. 
Probabilitat de rebre ajuda professional pública o privada segons règim de benestar i renda
Percentils de renda Escandinàvia Sud d’Europa
Fins al 20% 7,50% 7,5% 1,40%
del 20 al 50% 3,00% 2,00%
del 50 al 80%  1,50% 2,30%
del 80 al 100% 1,70% 2,80%
  
Font: Survey on Health, Ageing and Retirement in Europe
El nou Sistema Nacional de la Dependència i els seus efectes sobre l’ocupació
No és aquest l’indret per fer una presentació exhaustiva del nou Sistema Nacional de Dependència. Cal dir, 
però, que a la UE hi ha una gran diversitat de respostes institucionals a aquesta necessitat social.
L’opció presa a Espanya amb la nova Llei és un híbrid entre els sistemes escandinaus i el sistema alemany, i 
els seus resultats futurs són bastant incerts. Tant els sistemes escandinaus com l’alemany ofereixen prestacions 
universals, però de diversa naturalesa i intensitat protectora. Els sistemes escandinaus, amb Dinamarca al cap-
davant, donen prioritat a la prestació de serveis, sobretot d’atenció a domicili, i les hores d’atenció rebudes són 
definides cas per cas atenent a les necessitats específiques de cada persona.
Al contrari, el model alemany, encara que doni opció a l’usuari per triar entre prestacions en serveis o presta-
cions en metàl·lic, aquestes últimes tenen un abast hegemònic en el conjunt de les prestacions. D’altra banda, la 
intensitat protectora no és definida ad hoc en funció de les necessitats específiques de la persona com succeeix 
en els sistemes escandinaus, sinó que és definida aplicant uns protocols genèrics que donen lloc a unes presta-
cions estàndard segons el grau de discapacitat.
La definició de nivells estandarditzats de dependència i, per tant, de la intensitat de les prestacions, deixa 
oberta la possibilitat que aquestes prestacions siguin insuficients per a moltes llars. En aquestes circumstàncies, 
els més rics podran continuar comprant els serveis complementaris al mercat i, en aquest sentit, la nova llei 
pot fomentar molt el mercat de les assegurances privades perquè abaratirà el cost de les primes que ara seran 
només per serveis complementaris als finançats pel sector públic. 
Per contra, les llars més pobres per a les quals la prestació estandarditzada sigui insuficient hauran d’acudir 
als serveis socials assistencials o continuar confiant en la família. Obtenir o no aquests serveis dependrà de si les 
comunitats autònomes inverteixen recursos suficients en aquestes prestacions. A més a més, en el nou Sistema 
Nacional de Dependència (SND) espanyol les prestacions econòmiques estan reservades a casos excepcionals 
com ara la contractació d’una assistència personal en el cas dels grans dependents, o quan no hi hagi una oferta 
suficient de serveis.
No obstant això, aquesta darrera condició es pot convertir en un boomerang en contra de la prestació de ser-
veis en si mateixa si els governs, tant el central com els autonòmics, es mostren avars a l’hora de finançar una 
xarxa de serveis suficient.
El resultat final també dependrà de com el Consell Territorial, format per l’Administració general de l’Estat i 
les comunitats autònomes, defineixi qüestions tan importants com els criteris d’avaluació de la dependència, la 
intensitat de la protecció i el règim de copagament per part dels beneficiaris. 
En definitiva, ara per ara no és possible estimar amb precisió quins efectes tindrà la nova llei sobre els be-
neficiaris potencials, sobre la distribució social de la utilització de serveis ni sobre el mercat de treball. Això no 
obstant, hi ha hagut dos intents seriosos de quantificar l’impacte de la nova llei en l’ocupació. El primer es va 
publicar en el Llibre Blanc de la Dependència (LBD) i el segon ha estat avaluat per Herce et al. (2006). Ambdues 
estimacions ofereixen uns resultats que estan molt per sota de les xifres d’ocupació existents en el sector de la 
dependència a Dinamarca.
Els autors del Llibre Blanc de la Dependència estimen un augment de 263.000 llocs de treball només en el 
sector de l’atenció a la dependència sobre els 90.000 dels ja existents arreu d’Espanya. Les seves hipòtesis par-
teixen del supòsit d’aplicar les ràtios de treballadors a temps complet al nombre d’usuaris previstos en cadascun 
3 Dades extretes de Survey on Health, Ageing and Retirement in Europe (SHARE)
112 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
dels recursos típics d’atenció a la dependència. És a dir, els autors s’han basat en les ràtios d’ocupació per perso-
na dependent observats per a cadascun dels tipus de recurs (residències, centres de dia, ajudes a domicili, etc.) i 
cada grau de dependència (gran, moderada, dependència severa i discapacitat). Herce et al. (20006) assumeixen el 
mateix nombre d’usuaris previst en el Llibre Blanc de la Dependència, però fan unes estimacions més modestes i 
estableixen els nous llocs de treball del sector en un interval que oscil·la entre 160.000 i 175.000. Però agreguen 
a aquesta xifra la creació d’entre 20.000 i 25.000 llocs de treball addicionals en altres sectors econòmics com a 
conseqüència de les inversions de capital en la construcció de les residències necessàries per assolir els nivells 
de cobertura previstos.
Però, què passaria si l’SND espanyol fos una institució mimètica del sistema danès d’atenció a la dependència? 
Si prenem el nombre total d’hores anuals de provisió a Dinamarca només en ajuda a domicili de forma perma-
nent, obtenim uns 33.500 llocs de treball a temps complet, que equivaldrien a un treballador/a a temps complet 
per cada 5,3 usuaris permanents d’ajuda de forma permanent. Si tenim en compte que la proporció de cobertura 
d’ajuda a domicili de forma permanent a Dinamarca és del 21,5% entre els majors de 64 anys i l’extrapolem a la 
població espanyola d’aquesta edat prevista per a l’any 2014 (8.279.450 persones segons les projeccions de l’INE), 
obtindríem 1.778.000 usuaris i 335.400 llocs de treball directes en atenció a domicili permanent, una xifra prope-
ra a l’estimada pel Llibre Blanc en el moment d’acabar la implementació de l’SND, l’any 2014. Ara bé, no només 
l’SND ofereix ajuda directa a domicili, sinó que també proveeix serveis de teleassistència, centres de dia i allotja-
ment en residències i pisos tutelats. 
A més a més, en el sector es generen més llocs de treball que els estrictament dirigits a l’atenció directa i per-
sonal de l’usuari. Hi ha equips de valoració, gestors i administradors dels serveis, treballadors socials i sanitaris 
que supervisen l’atenció i altres serveis com ara la provisió d’àpats preparats a domicili.  
Segons les dades oficials publicades per Denmark Statistics, a Dinamarca hi ha un 23,5% dels majors de 64 
anys que són usuaris d’ajuda de forma permanent i un 9,4% que són residents en pisos tutelats o residències de 
tercera edat, els quals donen feina a un total de 99.900 persones, fet que representa un índex de 2,73 usuaris de 
serveis d’atenció a la dependència per cada ocupat en el sector. El quadre 4.5 ofereix una simulació del que pas-
saria a Espanya si tingués un SND similar al danès.
Les dades s’ofereixen per a dos anys, 2007 i 2014, moment en què s’espera haver acabat la instauració del nou 
sistema. La simulació consisteix a aplicar les ràtios de cobertura de serveis i d’ocupats per usuari a la població 
major de 64 anys estimada per l’INE per a aquests dos anys. Els resultats mostren unes dades de cobertura i feina 
molt superiors a les estimades per a l’SND espanyol en la definició actual i s’arriba fins a gairebé un milió de llocs 
de treball l’any 2014.
Estimacions de la població usuària i de l’ocupació en el sector de la dependència. 
Simulació del model danès en la població espanyola
Dinamarca (2006) Espanya (2007) Espanya (2014)
Població estimada major de 64 anys 829.000 7.393.000 8.279.000
Usuaris de SAD 195.000 1.739.005 1.947.413
Cobertura SAD en % 23,5 23,5 23,5
Usuaris de residències 78.000 695.602 778.965
Cobertura residències en % 9,4 9,4 9,4
Total d’usuaris 273.000 2.434.607 2.726.378
Cobertura total en % 32,9 32,9 32,9
Empleats en el sector 99.900 890.906 997.674
Ràtio usuaris/empleats 2,73 2,73 2,73
 
Font: població estimada per l’INE a partir del cens de 2001. Població usuària i llocs de treball estimats segons ràtios daneses  
(Denmark Statistics) aplicades a la població espanyola
Aquesta nova ocupació beneficiaria principalment dones amb escassa formació educativa i grans dificultats 
d’inserció laboral, tot i que no només a elles. El quadre següent mostra com es distribuiria aquesta ocupació entre 
diverses ocupacions del sector, sempre seguint la pauta del que es fa a Dinamarca. 
És obvi que aquestes dades són un simple exercici intel·lectual sense pretensió d’afirmar que un sistema mimè-
tic al danès fos aplicable immediatament en un termini de set anys. A Espanya no hi ha capacitat de generar, en 
un termini tant curt, un volum de serveis tan gran amb una garantia mínima de qualitat, de la mateixa manera 
que possiblement tampoc no hi ha disposició per a una substitució immediata de les atencions informals de ser-
veis en totes les famílies que actualment tenen cura d’una persona dependent. No obstant això, aquest exercici 
ens mostra un punt de referència a seguir, una bona pràctica en l’àmbit de l’atenció a la dependència, i conside-
ra els efectes beneficiosos en l’ocupació i en la distribució equitativa del benestar. 
113 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Distribució de l’ocupació en el sistema d’atenció a la dependència. 
Suposant que el 2014 l’SND espanyol fos equivalent al danès 
Percentatge Llocs de treball (2014)
Gestió i administració 6,8 67.842
Infermeria 6,4 63.500
Fisioterapeutes 3,2 32.354
Pedagogs 1,5 15.248
Treballadors/es socials, sanitaris i familiars 71,7 715.332
Àpats preparats 4,1 41.142
Tasques de neteja i cuina 4,4 43.608
Cuidadors/res personals 1,9 18.923
Total 100 997.674
Aquesta nova ocupació beneficiaria principalment dones amb escassa formació educativa i grans dificultats 
d’inserció laboral, tot i que no només a elles. El quadre següent mostra com es distribuiria aquesta ocupació 
entre diverses ocupacions del sector, sempre seguint la pauta del que es fa a Dinamarca. 
És obvi que aquestes dades són un simple exercici intel·lectual sense pretensió d’afirmar que un sistema mi-
mètic al danès fos aplicable immediatament en un termini de set anys. A Espanya no hi ha capacitat de generar, 
en un termini tant curt, un volum de serveis tan gran amb una garantia mínima de qualitat, de la mateixa ma-
nera que possiblement tampoc no hi ha disposició per a una substitució immediata de les atencions informals 
de serveis en totes les famílies que actualment tenen cura d’una persona dependent. No obstant això, aquest 
exercici ens mostra un punt de referència a seguir, una bona pràctica en l’àmbit de l’atenció a la dependència, i 
considera els efectes beneficiosos en l’ocupació i en la distribució equitativa del benestar. 
Bibliografia 
4Ahn, N., Meseguer, J.A. i Herce, J.A. (2003). Gasto sanitario y envejecimiento de la población en España. Documents de 
Treball, núm. 7. Fundación BBVA.
4Commission of the European Communities,  (1993) “Older People in Europe: Social and Economic Policies”, a The 1993 
Report of the European Observatory. Luxembourg.
4Herce, J.A., Labeaga, JM, Sosvilla, S. i Ortega, C. (2006). Sistema Nacional de la Dependencia. Evaluación de sus efectos en 
el empleo. Madrid: IMSERSO. Colección Estudios: Serie Dependencia núm. 12004.
4Lubitz, J. i Prihoda, R. (1984) “The use and cost of medicare services in the last two years of life” en Health Care Financing 
Review, núm. 5, p.117-31.
4Rochon, M. (1998),  “Impact of the evolution of health expectancy on future public health care expenditures” en T.R. Marmor 
i P.R. De Jong (ed.) Ageing, Social Security and Affordability. Aldershot: Ashgate, p. 305-26.
4Sarasa, S. (2006)” The women’s conciliation of adultcare and employment in different welfare regimes”. Document presen-
tat al Congrés EQUALSOC/EMPLOY_FAMNET workshop. Torí, 27 de gener. 
4Sarasa, S. (2007) “El nuevo sistema para la autonomía y la atención a la dependencia: ¿reducirá les desigualdades en la 
utilización de servicios?” Administración & Ciudadanía, vol. 1(2) (en premsa).
4Sundstrom, G. (1994) “Care by Families: An overview of Trends”, a OECD Caring for Frail Elderly People. New Directions in 
Care. París: OCDE.
4Zweifel, P. (1990) “Ageing: The great challenge to health care reform”, a European Economic Review núm. 34:646-58.
114 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
El repte de la millora dels resultats del sistema educatiu 
Joaquim Prats
President del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu
Des de fa temps hi ha evidències que el sistema escolar de Catalunya presenta dèficits importants de rendi-
ments i resultats, tant en les etapes d’escolarització obligatòria com en els ensenyaments secundaris postobliga-
toris, i això malgrat els esforços, tant financers com organitzatius, que s’han dut a terme en els darrers anys. 
Els canvis rellevants produïts en el sistema educatiu –que ha passat d’una escolarització molt deficitària en els 
nivells bàsics a la plena escolarització en les etapes obligatòries i a un creixement molt considerable dels nivells 
postobligatoris i superiors– no han arribat encara a frenar o disminuir aquests dèficits, que són motiu de preocupa-
ció per a la societat catalana i  l’Administració educativa.  A més, l’arribada d’una onada migratòria de proporcions 
extraordinàries ha posat en tensió tots els serveis públics i molt especialment l’educatiu i el sanitari. El sistema 
educatiu es troba en la necessitat de fer front a aquests reptes al mateix temps que ha de multiplicar els esforços 
amb relació a l’accelerada evolució econòmica i social cap a la societat del coneixement. 
Tot això ens condueix a l’exigència de prioritzar la millora de la qualitat de l’educació i dels seus resultats, 
la qual cosa implica abordar de forma decidida i en profunditat la complexa problemàtica que presenta. Aquesta 
preocupació va ser recollida per l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la com-
petitivitat de l’economia catalana del 16 de febrer de 2005, signat per la Generalitat de Catalunya i les organitza-
cions sindicals i empresarials. En aquest acord, com una de les condicions bàsiques de la competitivitat del país, es 
proposaven diverses mesures de millora de l’educació i, molt especialment, de lluita contra el fracàs escolar. 
Amb aquesta finalitat, el Departament d’Educació, a través del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Edu-
catiu i en cooperació amb els agents socials i econòmics, ha elaborat l’Informe per a la millora dels resultats del 
sistema educatiu a Catalunya, publicat el febrer de 2007, una eina de treball per consensuar, sobretot el diagnòs-
tic, i apuntar les actuacions i propostes oportunes per tal d’implicar els estaments socials i econòmics en la millo-
ra de la situació actual. L’informe ofereix una visió àmplia dels resultats del sistema educatiu, recopila i analitza 
informació fins ara dispersa i heterogènia i articula propostes d’estratègies per millorar-los.  El coneixement del 
sistema educatiu català que proporciona aquest informe ha de servir per fonamentar les actuacions orientades a 
incrementar la qualitat dels resultats escolars que la nostra societat dinàmica i complexa ens exigeix.
Els resultats actuals
Els objectius educatius per als països de la Unió Europea, coneguts com els acords de Lisboa 2010, són prou 
clars respecte a l’èxit que ha de tenir l’alumnat al final de l’escolarització obligatòria. La Unió Europea es planteja 
com a fita per a l’any 2010 disminuir fins al 10% el percentatge de joves entre 18 i 24 anys que només disposen 
de la titulació en educació secundària obligatòria i no continuen amb cap altra formació addicional.  Els resultats 
actuals del sistema educatiu català constaten que l’alumnat de segon cicle d’ESO es troba lluny d’aquests objec-
tius perquè: 
<A Catalunya, la taxa de no-graduació en el curs 2003-2004 va ser del 28%. Els percentatges de certificació 
i de repetició van ser del 13% i el 15%, respectivament, prenent com a referència l’alumnat avaluat. A la ciutat 
de Barcelona aquesta xifra és lleugerament inferior: un 26%; encara que les diferències internes entre la xarxa 
pública i la concertada són molt àmplies. Quasi un 45% del alumnes de la xarxa pública no obtenen el títol.
<Hi ha importants diferències territorials i comarcals quant a taxes de graduació i de repetició de curs. El 
problema es manifesta especialment a les àrees urbanes, atès que en les poblacions de menys de 3.000 habitants 
es registra la taxa de graduació en ESO més gran de Catalunya.
<Hi ha diferències quant al sexe de l’alumnat. El 77% de noies avaluades en el curs 2003-2004 aconsegueix 
graduar-se en aquesta etapa educativa, mentre que en el cas dels nois la taxa baixa al 68%.
 
Les dades sobre l’alumnat de batxillerat posen de manifest que un 75% de l’alumnat avaluat el curs 2003-2004 
acaba amb èxit el batxillerat. A la ciutat de Barcelona aquest percentatge és superior entre tres i cinc dècimes, 
segons la modalitat de batxillerat, excepte en el tecnològic, que quasi se situa en la mitjana de Catalunya (un punt 
per sobre). Respecte als cicles formatius, el nombre d’alumnes en grau mitjà és molt inferior al de batxillerat, 
menys de la meitat a la ciutat de Barcelona, i el nivell d’abandó o no superació tant dels cicles d’un curs com de 
dos és alarmant: dels que inicien el cicle mitjà als centres de Barcelona, el 62% obtenen el títol de grau mitjà, 
i dels que inicien el cicle superior, el 75% obtenen el títol de grau superior. Tot i això són dades millors que la 
mitjana de Catalunya. 
Queda palès que el sistema educatiu català té una baixa capacitat per aconseguir reduir el nombre de joves 
que acaben els respectius cicles educatius sense obtenir la graduació corresponent o la suficiència dels apre-
nentatges cursats. El fet que un 30% de l’alumnat matriculat a 4t d’ESO no obtingui la graduació, o bé que el 25% 
del joves no aprovi el 2n curs de batxillerat, o bé que en l’àmbit de matemàtiques o de llengua anglesa menys del 
115 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
60% de l’alumnat superi les competències bàsiques desitjades, és en si mateix, sense entrar en comparacions 
relatives, un indicador prou consistent de les dificultats del sistema per escolaritzar amb èxit la universalitat de 
les generacions joves.     
Així mateix, hi ha un nombre elevat de joves que no continuen estudiant en acabar l’escolarització obligatòria i 
que s’incorporen al mercat de treball amb nivells baixos de formació. Segons Eurostat, el 2004 el 39,9% dels joves 
de 20 a 24 anys havia assolit com a màxim estudis de secundària obligatòria. Aquesta dada està per damunt de la 
mitjana espanyola (38,2%) i és molt superior a la del País Basc (19,3%) o a la de la Comunitat Autònoma de Madrid 
(29,3%). La comparació internacional tampoc no és gaire favorable. Els valors de Dinamarca i Holanda són 23,9% 
i 25,2%, propers a la mitjana de la UE-15 i de la UE-25, que se situen en el 23,6% i el 21,3%, respectivament. A 
Irlanda, la franja de població de 20 a 24 anys que té titulació secundària com a màxim se situa en el 14,4%, pràc-
ticament un terç del valor de Catalunya.
Factors que influeixen en els resultats
Per poder modificar aquesta situació és imprescindible identificar els factors que debiliten la resposta del 
sistema educatiu als canvis socials i als reptes que signifiquen els seus objectius. Alguns dels elements clau del 
diagnòstic que recull l’informe esmentat són els següents: 
<Es parteix d’una herència històrica d’escàs desenvolupament de l’educació al país, que és un llast per a 
l’evolució positiva de les darreres dècades.
<El capital cultural de les famílies és generalment baix, factor que està fortament correlacionat amb l’èxit 
escolar en tots els estudis d’avaluació.
<S’han produït, en pocs anys, uns canvis culturals molt importants en els valors, comportaments, necessi-
tats i expectatives de les noves generacions.
<Hi ha una forta influència d’elements organitzatius burocràtics i estàtics. El sistema necessita una profunda 
revitalització per poder afrontar els requeriments de futur. 
En aquest sentit, es pot afirmar que el sistema educatiu necessita més energia i més visió de canvi per poder 
situar-se en els escenaris que reclama la societat. Quatre aspectes mereixen l’atenció prioritària des del punt de 
vista organitzatiu:
<No hi ha uns objectius clars de resultats ni una implicació de tots els elements de l’organització per acon-
seguir-los.
<Hi ha mancances notòries quant a formació inicial, actualització permanent i suport al professorat. Cal un 
debat en profunditat sobre el canvi de la funció del professorat en la societat del coneixement.        
<Els equips directius dels centres educatius públics no tenen autoritat suficient per liderar i gestionar els 
projectes educatius ni prou capacitat per prendre les decisions bàsiques sobre els factors clau que intervenen en 
els resultats. 
<Cal modernitzar l’Administració educativa. La dimensió i la complexitat de la gestió del sistema reclama 
una administració eficaç que disposi de criteris, mètodes, instruments i flexibilitat per prendre les decisions ade-
quades per aconseguir els objectius fixats.
<Finalment, és imprescindible treure rigideses normatives al sistema i transferir responsabilitats, protago-
nismes, incentius i reconeixement professional als docents, principals protagonistes i artífexs dels canvis educa-
tius que s’han produït i es produiran. 
La importància d’actuar en els àmbits esmentats és encara més palesa atès l’impacte d’una immigració molt 
important per les seves dimensions i per la diversitat de procedències, que posa clarament en evidència les debi-
litats, limitacions i contradiccions del sistema educatiu de Catalunya. Les dades recents així ens ho indiquen: dels 
més de  cent mils nens escolaritzats al Barcelonès, tant a l’educació primària com a la secundaria obligatòria, 
quasi un 11% eren alumnes provinents de països estrangers, sobretot llatinoamericans. Aquesta xifra continua 
augmentat. El més destacat és que aquest fenomen s’ha produït en poc més de cinc anys, fet que ha provocat 
canvis sobtats en els centres receptors d’aquesta nova població, centres que són, quasi sempre, de titularitat 
pública. 
Propostes de millora
La síntesi de l’orientació operativa que necessita el sistema educatiu de Catalunya passa per impulsar tot el 
sistema cap a la millora, per a la qual cosa cal dotar-lo dels instruments necessaris per reforçar els elements 
més dèbils a fi d’aconseguir una millora general dels resultats globals i que un major nombre de joves obtinguin 
uns resultats excel·lents. 
Les accions que s’emprenguin han d’anar dirigides al cor dels problemes, eliminar les causes que els pro-
voquen i establir les prioritats que les limitacions de perspectiva, recursos, temps i capacitats imposen. Des 
d’aquest punt de vista, l’informe proposa una sèrie de línies estratègiques d’actuació, que són  les següents:   
116 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
1) Aconseguir l’equiparació de la despesa pública educativa a la mitjana europea, al voltant del 6% del PIB.
2) Constituir dos nuclis de reflexió amb finalitats específiques. El primer, de prospectiva, s’hauria de centrar 
en els reptes educatius de la globalització i del canvi econòmic, plantejant escenaris prospectius i estratègies de 
transformació de l’organització i de l’activitat educativa; pel que fa al segon, centrat en la formació i la carrera 
professional del professorat, hauria de promoure una millora substancial de la formació inicial i continuada del 
professorat, així com del suport que el professorat té a la seva disposició.
3) Desenvolupar amb caràcter experimental voluntari un ampli programa d’autonomia de centres, constituint 
una xarxa de centres autònoms amb capacitat per seleccionar els equips de professorat i per redefinir les estruc-
tures i pràctiques organitzatives i didàctiques. 
4) Crear una task force d’alt nivell, interna del Departament d’Educació, amb el suport d’un equip consul-
tor extern, que tingui per missió detectar i analitzar disfuncions i plantejar accions destinades a incrementar 
l’eficàcia del funcionament intern del Departament.
5) Desplegar tan aviat com sigui possible allò que preveu el Pacte Nacional per a l’Educació quant al servei 
públic educatiu per tal d’integrar tots els centres en una única xarxa de centres finançats amb fons públics.
6) Dur a terme una actuació de millora dels resultats educatius, identificar mesures concretes que puguin ser 
aplicables immediatament, especialment en els àmbits de la dotació de recursos i serveis addicionals i de la fle-
xibilització de criteris en l’organització escolar dels centres educatius, començant per actuar en aquells centres 
que presentin una major problemàtica de baix rendiment. 
7) Reestructuració de l’organització administrativa de l’educació en el territori, vers un model més descen-
tralitzat i amb participació de les administracions locals i altres entitats. Això, en el cas de Barcelona, suposa 
potenciar el Consorci que ja està començant a funcionar.
8) Finalment, ampliació de la responsabilitat d’educar al conjunt de la comunitat, organitzant l’acció educativa 
en una xarxa d’entitats públiques i privades. Dit d’altra manera, una educació en xarxa, que permeti una acció 
coordinada i coherent de les entitats de lleure, esportives, cíviques, etc. amb perfecta sintonia i lideratge dels 
centres educatius.
Algunes d’aquestes qüestions han estat abordades en el Pacte Nacional per a l’Educació. Això vol dir que 
s’han posat certes bases per a la tasca àrdua de la millora del sistema. El sistema educatiu ha d’estar en funció 
de l’assoliment d’aprenentatges i de la transmissió dels coneixements que afavoreixin el desenvolupament de 
la personalitat de tots i cadascun dels alumnes i de la comprensió, per part d’aquests alumnes, de la complexa 
realitat de la societat del nostre temps. Alhora, els ha de permetre adquirir les capacitats necessàries per gestio-
nar i transformar aquesta realitat, així com aquelles actituds que afavoreixin la convivència en un context plural 
i canviant, en benefici de l’interès comú. Aconseguir que la ciutadania del futur sigui cohesionada socialment i 
preparada intel·lectualment i laboralment són els grans reptes que no podem de cap de les maneres defugir. 
117 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Els agents socials davant el medi ambient 
Empreses, canvi climàtic i ciutat
Alba Cabañas Varales
Directora del Departament de Medi Ambient. Foment del Treball Nacional
Al mateix temps que assistim al debat sobre la veracitat de les afirmacions que anuncien el canvi climàtic, les 
probabilitats que les conseqüències catastròfiques es facin realitat, o la urgència de la intervenció preventiva per 
aturar els danys potencials sobre el planeta Terra, s’estan implementant en el país, amb un degoteig constant, 
polítiques ambientals amb un alt impacte sobre l’activitat urbana, que no tenen tanta repercussió mediàtica, però 
que si tenen una forta incidència sobre el model de ciutat.
Aquestes polítiques es caracteritzen per una alta transversalitat i per incidir sobre una multiplicitat de sec-
tors econòmics, des del clàssic sector industrial, que amb caràcter general s’està expulsant de l’àrea urbana, al 
sector de la construcció o al turístic, entre d’altres inclosos en el sector serveis.
La idea base d’aquesta reflexió, és que independentment del que finalment s’acordi sobre les causes i con-
seqüències del canvi climàtic, caldrà avançar en la pressa de decisions per resoldre problemes concrets de la 
ciutadania que afecten la vida diària de les persones i que alhora incideixen en la competitivitat de la ciutat com 
a destinació turística i d’inversions empresarials. El disseny i el consens sobre aquest model urbà està per fer, 
però la regulació avança més àgil que el debat en si mateix i configura un escenari en continu moviment. 
El cert és que els vincles entre el medi ambient urbà i les grans polítiques ambientals són cada vegada més 
estrets. Així la necessitat d’aconseguir els nivells de qualitat atmosfèrica desitjables per a la protecció de la salut 
de les persones, i exigibles per la normativa comunitària, obliga a incidir sobre el model de mobilitat de la ciutat 
i alhora, va lligada al debat sobre la manca d’infraestructures de transport adequades per augmentar la garantía 
i l’eficiència de la mobilitat de les mercaderies.
La conciliació entre la mobilitat i la correcció dels perjudicis ambientals que suposen determinats models 
clàssics de transport, i les conseqüències que aquests nous models suposen per a les ciutats des de vessant 
econòmic, és un dels problemes que caldrà consensuar i abordar amb urgència.
 
Una altra qüestió directament relacionada amb l’atmosfera, i que ha travessat la derivada econòmica per en-
trar de ple en el debat ambiental, ha estat el model energètic, en la dimensió urbana del qual encara està oberta 
la discussió sobre les possibilitats reals de fer servir energies renovables per proveir les necessitats energèti-
ques de les ciutats, o la decisió sobre el nivell d’il·luminació urbana adequat a un model de ciutat activa econòmi-
cament i culturalment, sense oblidar la conveniència de conviure amb noves instal·lacions energètiques, com ara 
les centrals de cicle combinat, que pretenen configurar un model energètic més eficient i descentralitzat. 
Nota a part mereix la possibilitat que es limiti la velocitat dels vehicles que accedeixen a la ciutat per reduir 
les emissions a l’atmosfera, o fins i tot la probabilitat de prohibir la  circulació per la mateixa ciutat en dies en què 
la congestió i les condicions climàtiques hagin fet l’aire irrespirable.
L’energia, la mobilitat, les infraestructures o l’edificació són només alguns exemples de com les polítiques 
ambientals estan transcendint cap a d’altres àrees tradicionalment desvinculades de la dimensió ambiental i de 
quines poden ser les conseqüències econòmiques de les diferents decisions adoptades.
Així es configuren les perspectives de la dimensió ambiental de la ciutat de Barcelona en el futur immediat i, si 
a més es confirmen els pronòstics del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic, s’hauran de prendre altres 
decisions, que no seran idèntiques en la quantia, però molt semblants a les que actualment s’estan adoptant en el 
concepte.
118 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
El sindicalisme davant els nous escenaris i les noves polítiques
Dionís Oña i Martín
Secretari de Medi Ambient i Salut Laboral. UGT de Catalunya
Llorenç Serrano i Giménez
Secretari de Salut, Ambient i Treball. Comissions Obreres de Catalunya
És acceptat per tots que la societat evoluciona amb nous valors, amb noves realitats que posen de manifest 
nous escenaris capaços de provocar canvis en els models de societat. En aquest sentit, l’increment de la pres-
sió social contra la degradació del territori, la contaminació ambiental i la producció bruta han creat un context 
nou que inevitablement empeny cap a un canvi de model. D’altra banda, el concepte de drets de ciutadania s’ha 
ampliat als drets socioambientals: entorn saludable, protecció de la diversitat i la integritat biològiques, qualitat 
del medi, etc. Cada dia tenim més exemples de com la pèrdua de qualitat ambiental del nostre entorn ens afecta 
directament. Sense anar més lluny, actualment patim la mala qualitat de l’aire de la regió metropolitana de Bar-
celona a causa dels elevats nivells de partícules en suspensió i NOx, que fins i tot ha motivat la intervenció del 
Govern de la Generalitat amb la l’aprovació del Decret 226/2006. 
Per tant, els grans reptes ecològics i socials del present demanen una nova manera d’abordar i pensar el 
model de desenvolupament i de progrés que volem. Històricament, el model de desenvolupament a Espanya i 
a Catalunya s’ha basat no sols en condicions sociolaborals injustes, sinó també en l’externalització dels costos 
ambientals amb conseqüències molt negatives per al medi ambient  i deixant aquests costos per a l’Administració 
pública, molt sovint amb una escandalosa permissivitat. Per tant, cal un model de desenvolupament econòmic i 
social que faci compatibles la qualitat ambiental, el manteniment de l’ocupació i la millora de la cohesió social. 
El repartiment de les càrregues ha de ser equitatiu, socialment i territorialment i, a més, ha de ser possible la 
universalització d’un model de producció i consum sostenible des del punt de vista socioambiental. Les activitats 
econòmiques han d’estar subjectes al principi de precaució i prevenció, no ens podem permetre danys difícilment 
reparables o esmenables a un cost molt alt.
És en aquesta direcció que l’actuació dels sindicats ha d’esdevenir un element actiu. Des de les organitzacions 
sindicals apostem per un model de desenvolupament més respectuós amb el medi ambient, més equitatiu social-
ment i més solidari amb el conjunt del planeta i amb les generacions futures. Durant els darrers anys, la partici-
pació sindical amb relació a la protecció del medi ambient s’ha dirigit a promoure la necessària conciliació entre 
els processos productius, el desenvolupament sostenible, la rendibilitat, la competitivitat i la salut laboral.
I és que el respecte i la protecció del medi ambient també és garantia de futur. Garantia de futur en dos 
aspectes: primerament, com a ciutadans, perquè hem d’exigir una qualitat de vida millor per a nosaltres ma-
teixos i per a les generacions futures; i en  segon lloc perquè l’adaptació mediambiental de les empreses és una 
garantia de millora de la competitivitat d’elles mateixes i, per extensió, una garantia de conservació de llocs de 
treball de qualitat. En aquest sentit, no podem oblidar que la legislació incrementa progressivament els nivells 
d’exigència ambiental en el nostre espai socioeconòmic. A més, hi ha diversos agents molt actius en la defensa 
del compliment de principis ambientals a les empreses: competidors, ecologistes, sectors amb perspectives de 
negoci, veïns... Fins i tot en un escenari de relaxament administratiu i de certa tolerància social, la no-adequació 
ambiental portaria, tard o d’hora, a l’obsolescència, el cessament d’activitats i la pèrdua d’ocupació. A més a 
més,  l’experiència demostra que –tal com passa amb l’augment del cost del treball– un major grau d’exigència 
mediambiental, especialment amb la implementació i aplicació de sistemes de gestió ambiental, és motiu de més 
innovació i, per tant, de processos més eficients, també econòmicament. 
Consegüentment, des del punt de vista sindical tenim un especial interès per portar a terme processos pro-
ductius que respectin l’equilibri mediambiental i permetin un creixement econòmic on la creació de llocs de 
treball de qualitat sigui un dels objectius integrats en les polítiques mediambientals. Però perquè això sigui 
possible, el reforçament del paper dels sindicats en la gestió mediambiental a les empreses s’ha d’acompanyar 
de mesures concretes de participació dels treballadors. Cal una llei coherent, ferma i decidida, que reguli amb 
caràcter obligatori i amb un grau de desenvolupament suficient, la participació dels treballadors i representants 
sindicals en matèria de medi ambient, en el marc de les relacions laborals. I és que sovint trobem una falta de 
conscienciació dels empresaris envers la utilitat de la col·laboració mútua per garantir la màxima eficàcia de les 
actuacions mediambientals de les empreses. No s’ha d’oblidar que els treballadors som, en moltes ocasions, 
els primers perjudicats pels efectes negatius dels processos productius, que afecten les nostres condicions de 
seguretat i salut en el treball i en el medi ambient. En aquest sentit pensem que el factor humà és peça clau per 
aconseguir la màxima eficàcia en la implantació i funcionament dels canvis que es donin a l’empresa, tant en ma-
tèria tecnològica com de medi ambient. Hem de ser agents actius del canvi, en tots els nostres àmbits d’actuació, 
però sobretot en aquells que ens són més específics. Hem de fer-ho amb formes i continguts propis. La pers-
pectiva sostenibilista és l’única que pot agermanar desenvolupament econòmic i progrés social. La nostra millor 
aportació, i la que ens beneficiarà de manera directa com a persones treballadores, és la que fem com a part que 
condiciona les característiques del procés productiu.
119 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
La nostra actuació com a sindicats té dos vessants diferenciats:
<Com a part que impulsa moviments i plataformes àmplies, generalment de caràcter territorial i reactiu, o 
com a part que s’hi afegeix. 
<Com a representats de treballadors pel canvi cap a una producció més neta i sostenible.
De la mateixa manera que hem après a preocupar-nos pels comptes d’explotació o de les inversions que garan-
teixen la continuïtat de la producció, hem de preocupar-nos perquè es prenguin mesures amb relació a la producció 
més neta. Ens hem d’assegurar i promoure que les nostres empreses obtinguin les certificacions ambientals co-
rresponents. 
Cal impulsar sistemes de gestió ambiental participatius –EMAS–, els quals permeten incidir en l’organització 
del treball de manera semblant a la participació en prevenció de riscos. Hem d’afavorir estratègies sectorials 
de canvi envers tecnologies de la sostenibilitat i de producció més neta, procurant que les inversions a les nos-
tres empreses vagin adreçades a aquests àmbits de futur. Hem de preveure i anticipar les demandes cíviques 
sobre les empreses contaminants i afavorir el canvi des de dintre. Podem orientar sobre les millors tecnologies 
disponibles per a la superació de la producció bruta i sobre els recursos públics per al canvi. Hem de promoure 
l’extensió de bones pràctiques ambientals a les empreses. Així doncs, cal identificar i coordinar totes les estruc-
tures i responsabilitats afectades en cada cas. Hem de contrastar la informació rebuda, sigui de part de l’empresa, 
l’Administració o grups ambientalistes. Aprofitar la nostra capacitat d’anàlisi i de trobar assessorament. Hem 
d’exercir l’autonomia sindical, també respecte de tots els agents presents en el debat ambiental. Sobretot, en la 
dimensió territorial, hem de posar l’accent en un model de desenvolupament que, a més de no ser contaminant 
i de reduir la dependència de recursos finits, posi l’accent en la preservació i l’ordenament d’usos del sòl i en la 
necessitat d’un model alternatiu de mobilitat. No podem deixar de banda que el problema d’un creixement com 
el del model neoliberal actual, que promou el lucre individual per damunt del col·lectiu, és la tendència a empi-
tjorar la desigualtat dels ingressos i oportunitats, així com a generar tensions i conflictes socials que amenacen 
les institucions i acaben entorpint la marxa de l’economia. El model de producció i de consum actual és el prin-
cipal responsable de la crisi ecològica que patim. Per tant, s’ha de generar una nova cultura d’empresa, que ha 
començat a sorgir molt tímidament. 
S’estan començant a rebre estímuls econòmics d’aquest nou mercat, un “incipient capitalisme verd”: és més 
eficient, millora la imatge empresarial i fa guanyar quota de mercat. Les grans empreses ja no competeixen 
mitjançant els preus –moltes els pacten– sinó que competeixen per mitjà de la imatge. Qualsevol emissió conta-
minant recollida i donada a conèixer pels mitjans de comunicació pot fer, fins i tot, enfonsar l’empresa. En aquest 
sentit, els mitjans de comunicació són més controladors que les administracions públiques. L’objectiu és impulsar 
que les empreses catalanes adoptin pràctiques i tecnologies que permetin la prevenció i reducció en origen de la 
contaminació que puguin generar, així com la millora de la gestió ambiental. Més concretament, volem fer espe-
cial referència a les pimes, atesa l’àmplia presència d’aquest teixit industrial a Catalunya (99%) i on treballen la 
majoria d’assalariats del nostre país. En aquestes empreses és on es dóna la situació laboral més precària, tant 
en matèria d’estabilitat com de condicions de treball, per no parlar ja de les limitacions econòmiques que tenen 
davant aquest procés general de transformació ambiental. 
Per això és de vital importància el diàleg del nostre sindicat amb les administracions i els empresaris a través 
d’estructures permanents que garanteixin un seguiment adequat dels problemes que aquesta adaptació mediam-
biental de la indústria catalana pugui anar generant. En aquesta direcció, considerem positiva la inclusió del títol 
sobre producció segura i sostenible introduït en l’Acord interprofessional de Catalunya 2005-2007, signat entre 
Foment del Treball Nacional, UGT i CC.OO.
Per aquests motius, tant individualment, com a treballadors i ciutadans, com de forma conjunta, com a sindi-
cats, hem de prendre part activa en tots aquests canvis, per tal de garantir, d’una banda, els drets que ja tenim 
consolidats, i de l’altra, donar resposta a aquests nous drets socials que, en definitiva, es tradueixen en una major 
qualitat de vida per a tots.
En conclusió, el sindicalisme del medi ambient és sindicalisme necessari.
Notes
1 Segons l’informe Employment in Europe 2006. Dades corresponents a l’any 2005.
2 Relació que mesura la proporció de població entre 0-14 anys i els més grans de 65 anys en la població de 15-64 anys. 
3 Relació entre la població de més de 65 anys i la població entre 0-14 anys.
4 Les reflexions i les dades d’aquest article procedeixen de l’estudi L’èxit escolar per a tothom, un objectiu de la ciutat de Barce-
lona (Nacho García de la Barrera i Xeni Rodríguez Laborda), encarregat per l’Institut Municipal d’Educació (IMEB) i publicat per 
l’Editorial Octaedro (maig 2007).
5 La primera corona la formen els 18 municipis integrats en l’àmbit de l’Entitat Metropolitana del Transport. La Regió Metropo-
litana de Barcelona està integrada per 163 municipis.
120 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Activitat econòmica         122
Mercat de treball         123
Qualitat de vida         125
121 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Sobre l’activitat econòmica
L’any 2006 ha estat de forta empenta a l’economia internacional, i especialment a les grans economies euro-
pees, fet que es fa palès en les taxes de creixement de la zona euro, que s’han doblat respecte a les de l’any pre-
cedent. En aquest context, la política monetària europea s’ha endurit amb pujades de tipus d’interès esglaonades 
en el temps per tal d’evitar  una forta contracció de la demanda, alhora que s’ha assumit un nou escenari de preus 
energètics més elevats. Aquesta recuperació de l’economia europea sembla que s’anirà consolidant en el propers 
anys, una conjuntura que caldrà aprofitar per tal de desplegar l’anomenada Agenda de Lisboa, i afavorir així la 
competitivitat de l’economia europea en un context d’una major obertura i de desenvolupament de la societat del 
coneixement.
La recuperació de l’economia europea es tradueix en la millora del nostres sectors exportadors i, especial-
ment, del sector industrial, atès que aproximadament el 70% del nostre comerç exterior es concentra a la Unió 
Europea. Aquest major dinamisme del sector industrial compensarà la reducció del ritme del sector constructor 
en el vessant d’edificació, com a conseqüència de l’augment de tipus d’interès que es dóna a la zona euro, i per-
metrà aconseguir un creixement més harmònic des del punt de vista de l’oferta.
Malgrat que la conjuntura resulta força positiva, caldrà reforçar les mesures que afavoreixin la competitivitat 
per tal de millorar l’elevat nivell del dèficit exterior per compte corrent, que també passa per suavitzar el diferen-
cial de preus amb el països de la Unió Europea i reduir l’elevat nivell de dependència energètica. Dins d’aquest 
context, en l’àmbit de Catalunya cal assenyalar el desenvolupament i l’adaptació de l’anomenat Acord estratègic 
per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, establert pel Go-
vern de la Generalitat i els agents socials, actualment en fase de revisió. 
Els fronts en què cal actuar són diversos pel contingut, pels efectes que han de produir i per la temporalitat 
i passen, entre altres aspectes, per:
<La millora del capital humà.
<La integració dels subsistemes de formació (reglada i no reglada, sigui ocupacional o contínua).
<La potenciació de la formació professional i el desenvolupament d’un sistema educatiu que millori el grau 
d’eficiència i d’èxit dels estudiants i que desplegui accions per millorar no només els coneixement sinó, i espe-
cialment, les habilitats d’aquests. 
Tot això s’ha de portar a terme amb un paper més actiu del sistema de recerca universitat-empresa, que po-
tenciï la innovació tecnològica i arribi al conjunt del teixit productiu i, de forma destacada, a les petites i mitjanes 
empreses. També s’ha d’afavorir la internacionalització empresarial i la capacitat d’atracció de noves activitats 
d’alt valor afegit al nostre territori. 
Per tal d’afavorir la creació i l’estabilització d’un teixit productiu intensiu en noves tecnologies és imprescin-
dible la responsabilitat de la universitat per promoure la creació d’spin-offs  i la dels diferents agents per a la 
creació d’empreses i institucions de capital risc.  
En aquest sentit, també és imprescindible impulsar l’acabament de les noves infraestructures, com ara 
l’ampliació de l’aeroport i el port, la propera connexió en alta velocitat i la connexió ferroviària en ample interna-
cional amb Europa, factors que permetran establir un pol logístic de primer ordre al nostre país, cosa que exigeix 
la finalització acurada i, especialment, la millora de la gestió de les inversions infraestructurals previstes.
En definitiva, podem gaudir d’una bona conjuntura econòmica, amb un major equilibri sectorial, però que per 
ser sostenible a mitjà termini requereix accions i mesures que afavoreixin el creixement de la productivitat. 
122 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Sobre el mercat laboral
Evolució de la població activa i la població ocupada
A Barcelona, la població activa ha disminuït en 15.400 persones amb relació a l’any anterior, fet que trenca la 
tendència alcista fins ara observada. La taxa d’activitat ha tingut una evolució positiva i s’ha mantingut per sobre 
dels valors dels anys anteriors. El quart trimestre de 2006 ha estat del 77,8%, un punt per sobre que a Catalunya 
i cinc punts per sobre que a Espanya. Per sexes, la taxa d’activitat femenina ha pujat i passa del 68% en el quart 
trimestre de 2005 al 70,1% en el quart trimestre de 2006. A Espanya és del 61,8% i a Europa del 62,5%. 
Segons l’EPA hi ha 761.000 persones ocupades, 7.000 menys que l’any anterior. La taxa d’ocupació femenina 
s’ha incrementat notablement en els darrers nou anys (ara es del 63,4%) i es manté molt per sobre de les mitjanes 
europea (57,4%) i espanyola (54%).
 La distància entre la taxa d’ocupació masculina i la femenina s’ha anat escurçant des dels 20 punts del quart 
trimestre de 2005 als 16,2 punts del quart trimestre de 2006. És especialment significatiu aquest creixement sos-
tingut de la taxa d’ocupació femenina, que avui situa Barcelona per damunt dels objectius previstos en la cimera 
de Lisboa per al 2010 (60%). 
No sembla, però, que haguem arribat encara al sostre amb relació a la població ocupada, atès que el diferen-
cial entre ocupació masculina i femenina suggereix l’existència d’un àmbit on cal afavorir l’augment del creixe-
ment. De totes maneres, si bé Barcelona presenta unes taxes interessants d’ocupació, es mantenen diferències 
entre gèneres que cal abordar de manera específica. 
Segons les dades d’ocupació de l’EPA, s’observa un context de reducció del nombre d’ocupats a la ciutat per 
primera vegada en els darrers anys. Pel que fa a la distribució sectorial de l’ocupació, a diferència d’anys ante-
riors, la indústria i la construcció guanyen pes respecte al total (4 i 7 dècimes, respectivament, respecte al quart 
trimestre de 2005), mentre que els serveis perden un punt. Cal valorar positivament el lleu repunt en el creixe-
ment de la producció industrial. L’augment de la competitivitat de les nostres empreses i les bones expectatives 
a hores d’ara en el terreny de l’exportació haurien de consolidar aquesta tendència. La tendència sectorial que 
mostra l’EPA, en canvi, no es reflecteix a les dades d’afiliació a la Seguretat Social, ja que segons aquest registre 
el sector industrial continua la tendència de pèrdua de llocs de treball, mentre que el sector terciari creix en 
nombre total de treballadors afiliats.
Afiliació a la Seguretat Social
Segons les dades d’afiliació de la Seguretat Social, a Barcelona el nombre de treballadors que cotitzen al règim 
general i ocupats per compte propi (règim d’autònoms) ha crescut un 3,17% respecte a 2005 i ara és d’1.058.149 per-
sones. La xifra total de creació de llocs de treball a la ciutat és de 32.468 persones, 6.638 menys que l’any anterior. 
Pel que fa als grans sectors econòmics, el dels serveis és el que presenta una dinàmica més positiva, amb 
un increment del 4,33%, seguit de la construcció, amb un 3,08%. La indústria en perd un 4,65%. El sector terciari 
representa el 83% del total de llocs de treball, percentatge que ha anat creixent de forma contínua en l’última 
dècada, al contrari que la indústria que ha perdut pes fins a situar-se en l’11% del total.
Atur
Segons l’EPA, al final de 2006 el total d’aturats a la ciutat era de 51.000 persones, amb una reducció de 8.400 
persones respecte al quart trimestre de 2005 (un 14,1% menys). La taxa d’atur de l’últim trimestre de 2006 era del 
6,3%. La taxa d’atur masculina al final de 2006 era del 5,3%, mentre que la femenina era del 7,6%, 2,3 punts més. 
Per franges d’edat, l’atur s’ha reduït un 7% a les franges de 16 a 19 anys, un 30,1% a la de 20 a 24 anys, un 
19,6% a la de 25 a 54 anys i un 37,5% a la de més grans de 55 anys. La mitjana anual de la taxa d’atur va ser del 
6,7%, inferior a la de la província (7,5%), la de Catalunya (7,1%) i la d’Espanya (9,5%). 
L’atur registrat baixa durant el 2006 en tots els sectors, especialment en el de la construcció i el de la indús-
tria. El pes de l’atur del sector serveis sobre el total és del 74,5%, seguit de la indústria amb 14,2% i la construcció 
amb 5,8%. 
Segons el nivell d’instrucció dels desocupats, l’atur es redueix per a tots els grups a excepció del grup de 
sense estudis, que puja un 14,6%, i el dels universitaris de primer cicle, que ho fa un 0,9%. 
L’evolució de l’atur apunta a un mercat de treball en situació propera a l’atur “tècnic” o estructural, sempre 
per sota de la província, de Catalunya i d’Espanya. És significatiu que la tendència a la reducció de l’atur es pro-
dueix en tots els nivells formatius, excepte en el grup de sense estudis. El camí per millorar l’ocupació és el de 
la qualitat, en una ciutat com la nostra, i això exigeix un esforç continuat en formació, qualitat i adaptació a les 
necessitats del nostre mercat de treball.
123 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Crida l’atenció, de totes maneres, i dins del context positiu de l’evolució de les taxes d’atur, el manteniment 
del diferencial que hi ha entre homes i dones, amb un 2,3% més de taxa d’atur femenina. Tot i que el volum de 
la contractació en el darrer any ha representat una tendència creixent pel que fa a les dones, les diferències són 
encara prou notables i cal mantenir els esforços en aquest terreny.
Contractació
El nombre de contractes registrats l’any 2006 a la ciutat ha estat de 912.761, xifra que suposa un increment 
del 2,9% respecte a 2005. El nombre de contractes indefinits ha augmentat un 30%, mentre que els temporals han 
disminuït un 1,2%. Tot i això, el pes dels contractes temporals representa un 83,5% del total, davant del 16,5% 
dels indefinits. El volum de contractació total de les dones continua superant el dels homes, ja que el 52,5% dels 
contractes formalitzats el 2006 van ser per a dones. 
La disminució de la temporalitat (xifrada en un 83,5% dels contractes realitzats), i la necessitat d’aconseguir 
una major qualitat de l’ocupació, especialment en el sector serveis, que és on es concentra la part fonamental de 
l’activitat econòmica a la nostra ciutat, són elements fonamentals per a la competitivitat del teixit productiu de la 
ciutat i un terreny on es demanden esforços i polítiques dissenyades ad hoc.   
Sinistralitat
El nombre d’accidents amb baixa al lloc de treball a la província de Barcelona ha augmentat un 6,4% el 2006, 
després de dos anys amb disminució numèrica. Els accidents mortals han pujat de 61 a 106. Els accidents in itinere 
han augmentat un 6% i, per sectors, és en la construcció on més s’ha notat aquesta tendència a l’alça. Pel que fa als 
accidents mortals, els serveis són els que presenten l’augment més important, amb el 78,6%, seguits de la indústria 
amb el 71,4% i la construcció amb el 66,7%. 
Hem assistit a un creixement dels accidents laborals en tots els terrenys. Un mercat de treball de qualitat, 
evolucionat, competitiu i sostenible és incompatible amb les taxes de sinistralitat que observem a la nostra ciutat. 
En el sector serveis, que té el nombre més gran de treballadors i un pes creixent econòmicament dins del teixit 
productiu de Barcelona, és on es produeixen més accidents mortals amb una tendència a l’alça. 
La complexitat de causes que hi ha darrere dels accidentes ens porta a plantejar la necessitat d’estudiar la 
influència d’altres factors, a part de la temporalitat, com ara l’experiència, el tipus d’ocupació i les condicions en 
què es treballa. 
Des del CESB, creiem necessari disposar d’unes dades estadístiques més completes, que permetin fer anàli-
sis multivariables, a fi de tenir un coneixement més acurat de la situació que ens ajudi a establir solucions especí-
fiques en funció de la realitat del mercat laboral i que condueixin a la supressió dels factors de risc i, per tant, a una 
reducció sostinguda i permanent de les taxes de sinistralitat a la nostra ciutat.
És per això que cal fer una crida a les administracions públiques perquè intervinguin de manera decidida a 
atacar les causes de fons que provoquen aquesta xacra, comptant amb la participació dels agents socials.
124 Inici
Consell Econòmic i Social de Barcelona
Sobre la qualitat de vida
Globalment, es pot afirmar que la ciutat de Barcelona ha sabut assolir amb un èxit notable els objectius de 
diversificació d’usos i cohesió urbana per evitar les situacions d’especialització i segregació que en països del 
nostre entorn han donat lloc a situacions de crisi social generalitzada. Així, si bé hi continua havent diferències 
entre els districtes de la ciutat en variables com ara l’esperança de vida, el nivell d’estudis màxim assolit o la taxa 
d’atur, el comportament dels indicadors que mesura l’evolució de les desigualtats al llarg de temps apunta a una 
convergència.  El CESB considera que s’han de potenciar les polítiques de transformació urbana i de desplega-
ment d’equipaments que contribueixin a aquesta convergència. 
El perfil de població reflecteix, un any més, tres grans noves realitats sociodemogràfiques presents a la ciutat: 
l’envelliment de la població i la creixent heterogeneïtat de les situacions derivades d’aquest fenomen, el creixe-
ment de les noves tipologies de llars i la presència d’un important contingent de residents estrangers. Lògica-
ment, aquests fenòmens generen noves necessitats en matèries com els serveis socials, l’educació o l’habitatge i 
requereixen, per part de les administracions, la definició de noves prioritats i nous programes. Enguany, el CESB 
ha volgut parar atenció a tres àmbits sectorials que durant l’any 2006 han estat presents en el debat públic i que 
comprometen el futur de la cohesió a la nostra ciutat.
En primer lloc, l’aprovació de lleis com ara la de Promoció de l’autonomia personal i de la dependència ha 
estat el tret de sortida al procés de construcció del quart pilar del benestar,  un repte que ha esdevingut inexora-
ble a causa de l’envelliment de la població i els canvis en la composició de les llars i que també respon al procés 
d’assoliment de drets propi de l’Estat de benestar. La iniciativa del legislador no només obre perspectives de 
millora de la qualitat de vida d’aquests col·lectius, sinó que pot tenir un gran impacte en el mercat de treball de 
manera directa (creació d’ocupació) i indirecta (menys càrregues per als familiars en edat de treballar). 
Ara bé, cal restar atents a dos factors que són determinants per garantir un correcte desplegament de la 
norma: d’una banda, el compromís de les diferents administracions per assegurar la viabilitat econòmica del 
model i, de l’altra, la capacitat del mercat de treball de cobrir la demanda de treballadors del sector quinari  amb 
qualificació adequada.
El segon aspecte sobre el qual s’ha volgut posar èmfasi és la situació del nostre sistema educatiu quant a èxit 
escolar, encara lluny d’assolir els objectius fixats a la cimera de Lisboa, circumstància que compromet el futur 
de la nostra competitivitat i la cohesió social. Constatem que a Barcelona, on els nivells d’èxit són lleugerament 
superiors als del conjunt de Catalunya, s’ha experimentat un increment del percentatge de graduats tant als 
centres públics com als concertats, alhora que s’ha reduït el diferencial d’èxit entre la xarxa privada i la pública. 
En aquest sentit, cal potenciar els programes de promoció de l’èxit escolar que s’han demostrat efectius, com 
ara el Pla Jove, gestionat pel Consell Municipal de la Formació Professional, i treballar amb els actors implicats, 
en el marc del Consorci d’Educació de Barcelona i del Pacte local per l’ocupació, a fi de definir els programes de 
qualificació professional inicial per millorar els resultats del sistema educatiu.
Finalment, no podem deixar d’abordar el problema de l’accés a l’habitatge que, segons el baròmetre muni-
cipal, constitueix la principal preocupació dels barcelonins. En efecte, la divergència entre l’evolució dels preus 
de l’habitatge i la dels ingressos familiars ha alterat els patrons d’emancipació dels joves i ha exclòs del mercat 
el segment de la demanda amb una renda més reduïda, tal com assenyalen la Sindicatura de Greuges i el Llibre 
Blanc de l’habitatge. A Barcelona, en resposta a aquesta problemàtica, i malgrat les limitacions derivades de 
l’escassetat de sòl, s’ha fet un esforç important per ampliar l’oferta d’HPO, gràcies al qual s’ha assolit una quota 
de protecció del total d’habitatges acabats molt superior a la de l’àmbit metropolità i cinc vegades a la del conjunt 
de Catalunya. 
Tanmateix, constatem que les polítiques d’habitatge que han centrat els esforços de les diferents adminis-
tracions no afavoreixen prou els grups que més ho necessiten, ja que les rendes més baixes no es beneficien 
dels incentius fiscals en IRPF per a la compra d’habitatge, ni disposen de capacitat de finançament per adquirir 
HPO amb el nivell de preus actual. En aquest sentit, creiem necessari assolir un ampli acord per reorientar les 
polítiques en aquesta matèria en la línia apuntada pel Llibre Blanc de l’habitatge, és a dir, prioritzar el foment a 
la rehabilitació del parc d’habitatges i refermar l’aposta per desplegar una oferta d’HPO de lloguer assequible i 
adequada a les noves tipologies de llars.
125 Inici