Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
1
MEMÒRIA 1997
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
2
SUMARI
Primera part
Pàg.
Consideracions generals
I.- Introducció -------------------------------------------------------------------------------- 8
II.- Recursos---------------------------------------------------------------------------------- 8
III.- Queixes i suggeriments ------------------------------------------------------------ 10
IV.- Els defensors del contribuent -------------------------------------------------- 11
V.- Altres supòsits de defensa del contribuent-------------------------------- 12
Segona part
Les Ordenances fiscals vistes a través
de la impugnació de les seves aplicacions
Ordenança fiscal núm. 1.1-------------------------------------------------------------- 18
----------------------------------------------------------------------------------------- Tributs
sobre béns immobles
I.- Contribució territorial urbana i impost sobre despeses
sumptuàries--------------------------------------------------------------------- 19
II.- Impost sobre béns immobles---------------------------------------------- 20
A.- Informes ----------------------------------------------------------------- 20
B.- Exempcions ------------------------------------------------------------------- 22
B.1.- Fundacions y associacions. Aplicació de la Llei
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
3
30/1994 ---------------------------------------------------------------------- 22
B.2.- Església Catòlica i altres esglésies, confessions i
comunitats religioses que tinguin subscrits acords
de cooperació amb l'Estat espanyol. Aplicació de
la Llei 30/1994------------------------------------------------------ 23
B.3.- ONCE. Aplicació de la Llei 30/1994 ----------------- 25
B.4.- Entitats concessionàries en zona portuària -------- 26
B.5.- Entitats concessionàries d'aparcaments
públics----------------------------------------------------------------- 26
B.6.- Col.legis majors universitaris --------------------------- 27
C.- Bonificacions ---------------------------------------------------------- 28
C.1.- Bonificació a l'empara de la legislació
d'autopistes---------------------------------------------------------- 28
C.2.- Bonificació pels immobles que constitueixin
l'objecte de l'activitat de les empreses
constructores-------------------------------------------------------- 28
a) Determinació del període de gaudi --------------- 28
b) Supòsits de rehabilitació integral
 d'edificis ------------------------------------------------------ 30
D.- No-subjecció. Els usuaris d'un aparcament municipal
en règim de concessió------------------------------------------- 31
E.- Valors cadastrals ----------------------------------------------------- 32
E.1.- Determinació i eficàcia temporal---------------------- 32
E.2.- Notificació de valors cadastrals. Alteració del
subjecte passiu----------------------------------------------------- 32
F.- Problemes de gestió de l'impost -------------------------------- 34
Ordenança fiscal núm. 1.2-------------------------------------------------------------- 35
Impost sobre vehicles de tracció mecànica
A.- Notificacions ----------------------------------------------------------- 35
B.- Impugnació de la provisió de constrenyiment------------ 36
C.- Impugnació d'embargament en compte bancari conjunt -  37
D.- Recursos basats en argumentacions alienes a l'àmbit
  tributari ------------------------------------------------------------------ 37
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
4
E.- Subjecte passiu de l'impost --------------------------------------- 38
F.- Sol.licitud d'exempció o impugnació de la denegació
d'exempció -------------------------------------------------------------- 38
G.- Potència fiscal dels vehicles-------------------------------------- 41
H.- Alta, transmissió  i baixa del vehicle---------------------------- 41
Ordenança fiscal nº 1.3 ------------------------------------------------------------------
Impost sobre l'increment de valor dels terrenys de
naturalesa urbana
I.- Plusvàlua ------------------------------------------------------------------------- 44
A.- Transmissions derivades de separació i divorci ----------- 44
B.- Exempcions d'entitats benèfiques ------------------------------ 44
C.- Base imposable ------------------------------------------------------ 45
D.- Recàrrecs -------------------------------------------------------------- 45
E.- Prescripció ------------------------------------------------------------- 45
F.- Procedimient----------------------------------------------------------- 46
G.- Conclusions------------------------------------------------------------ 46
II.- Taxa d'equivalència ---------------------------------------------------------- 46
Ordenança fiscal núm. 1.4-------------------------------------------------------------- 48
Tributs sobre activitats econòmiques
I.- Impost sobre activitats econòmiques------------------------------------ 48
A.- Les xifres---------------------------------------------------------------- 48
B.- L'aplicació de beneficis fiscals----------------------------------- 49
B.1. La bonificació per inici d'activitat----------------------- 49
B.2. La aplicación de la Llei 30/1994.----------------------- 49
a) El requisit formal de la declaració d'utilitat
    pública------------------------------------------------------ 50
b) L'activitat mercantil principal ------------------------ 51
c) La relació amb els patrons--------------------------- 53
B.3. La aplicació de la disposició transitòria 3a.2
de la Llei 39/1988 ------------------------------------------------- 55
B.4. Les  exempcions de l'article 83.1 de la
Llei 39/1988--------------------------------------------------------- 57
a) Organismes autònoms de caràcter comercial
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
5
i entitats gestores de la Seguretat Social----------- 57
b) Ensenyament concertat i organismes públics
d'investigació------------------------------------------------ 59
c) Associacions i fundacions de disminuïts
físics, psíquics i sensorials ------------------------------ 61
C.- No-subjecció----------------------------------------------------------- 61
D.- Inexistència i cessament d'activitat ----------------------------- 64
E.- Qualificació d'activitat----------------------------------------------- 65
II.- Llicència fiscal ----------------------------------------------------------------- 66
III.- Radicació----------------------------------------------------------------------- 67
IV.- Llicència d'obertura--------------------------------------------------------- 67
Ordenança fiscal núm. 2.1-------------------------------------------------------------- 69
Impost sobre construccions, instal.lacions i obres
Ordenança fiscal núm. 3.2-------------------------------------------------------------- 71
Taxes per serveis de bombers
Ordenança fiscal núm. 3.4-------------------------------------------------------------- 76
Taxes per serveis urbanístics
Ordenança fiscal núm. 3.5-------------------------------------------------------------- 78
Taxes per serveis de neteja
Ordenança fiscal núm. 3.8-------------------------------------------------------------- 82
Taxes per serveis d'inspecció i prevenció sanitària
Ordenança fiscal núm. 5.1-------------------------------------------------------------- 83
Preus públics per utilització privativa del domini públic municipal
Atres assumptes --------------------------------------------------------------------------- 85
Annex I ------------------------------------------------------------------------------ 88
Expedients tramitats
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
6
Annex II ------------------------------------------------------------------------------ 90
Classificació per conceptes
Annex III ------------------------------------------------------------------------------ 92
Percentatges
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
7
Primera part
________
Consideracions generals
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
8
I.- Introducció.
Aquesta és la Memòria anual que, en relació amb les activitats de
l'exercici 1997, presenta el Consell Tributari Municipal de Barcelona, en compliment
d'allò que s'estableix en l'article 17 del seu reglament orgànic.
Comença deixant constància que no hi va haver canvis en la llista de
vocals que el componen, ni en la del personal que tenia assignat per desenvolupar la
seva missió. Aquesta dada referent a la continuïtat de les persones s'estima molt
apreciable i eficaç, atès que permet mantenir criteris i establir doctrines amb
fermesa i seguretat.
La marxa del Consell va ser pacífica i va poder desenvolupar l'activitat
amb normalitat en els tres grups de matèries que s'havien assignat a la seva
competència: recursos, queixes i dictàmens.
El pas del temps i l'exercici de les competències referides obliguen,
tanmateix, a anar matisant molts aspectes del seu contingut, que va ser esbossat en
la primera de les memòries que va emetre el Consell amb referència a les activitats
de l'any 1989. D'altra banda, el desenvolupament paral·lel d'una normativa
encaminada a la protecció del contribuent també obliga a prestar una certa atenció
als problemes que planteja aquesta nova normativa.
II.- Recursos.
Pel que fa a la intervenció del Consell en matèria de recursos s'ha de
repetir que va representar una posada a punt dels ja existents de reposició, a base
d'un intent ben assolit d'omplir el buit produït per la desaparició dels Tribunals
Economico-Administratius en l'esfera local, que havia deixat en pràctica indefensió
els contribuents modestos, perquè encara que teòricament els fos possible acudir a
la jurisdicció contenciosa administrativa, el cost els resultava antieconòmic i el
procés molt llarg i amb perspectives de col·lapse.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
9
S'havia arbitrat per al Consell un procediment especial que completés el
que seguien els recursos d'alçada i de reposició en matèria tributària, per a la qual
cosa s'interrompia el tractament normal seguit pels òrgans de gestió en el precís
moment en què, informats els expedients per aquests òrgans, havien de passar a
resolució de l'Alcaldia. Era aleshores, és a dir, abans de la remissió dels assumptes
a l'Alcaldia, quan es va preveure que aquests passessin al Consell Tributari per tal
que inclogués una proposta de resolució que estigués d'acord amb la normativa
aplicable al cas. Així s'aconseguia que el Consell no es considerés obligat a
defensar els interessos de les dues parts en litigi ni d'una de les parts en particular,
sinó que se li demanava simplement que manifestés la seva opinió respecte a la
legalitat del cas, i es deixava a les seves mans l'aplicació d'un control de legalitat
que, extraient de l'àmbit administratiu la solució dels conflictes provocats per la
gestió administrativa, cridava a proposar la solució d'aquests a un òrgan diferent, el
Consell Tributari, el qual, amb independència de criteri i objectivitat, sense
sotmetiment a cap altra línia que no fos l'estricta legalitat, pogués prefigurar les
respostes que havien de solucionar aquells conflictes amb garanties suficients de
competència tècnica i d'imparcialitat.
L'automatisme d'aquesta intervenció del Consell, que no havia de ser
sol·licitada perquè es produís, completava la clau de la tramitació dels recursos així
renovada i representava també, d'una banda, que els contribuents es consideressin
assistits per un òrgan amb criteris fiables per a tothom, és a dir, no partidista; i, de
l'altra, que l'Alcaldia condicionava les seves facultats decisòries, perquè admetent la
intervenció d'un òrgan aliè a l'Administració executiva, precisament en el moment
anterior a decidir els conflictes, tancava el camí a qualsevol solució que no fos la
proposada pel Consell.
L'èxit d'aquesta figura jurídica i la repercussió que ha tingut en el camp de
la solució de conflictes ha estat indubtable. El Consell ha aconseguit inspirar
confiança en els recurrents i l'Administració també ha pogut recollir fruits no gens
menyspreables com ara la disminució de la litigiositat i una major rapidesa en la
solució dels conflictes plantejats per aquells.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
10
III.- Queixes i suggeriments.
El sistema adoptat per a la resolució dels recursos representava el
complement a una via preexistent, que així quedava reforçada i amb grans
perspectives de viabilitat, tal com ha confirmat el pas del temps.
Però amb això no s'esgotava el tractament de molts casos de
discrepància entre el contribuent i l'Administració que no es podien considerar en
aquell marc. Va ser sens dubte per això que es va pensar en la possibilitat que el
mateix Consell —creat com s'ha assenyalat amb el caràcter d'òrgan consultiu i
assessor— tingués accés, des d'un punt de vista semblant que en els recursos i amb
criteris similars d'independència i objectivitat, a l'admissió i l'estudi de les queixes i
els suggeriments que els contribuents presentessin a l'Administració respecte a
punts concrets de la gestió tributària que representessin possibles supòsits
d'indefensió per als ciutadans.
Aquesta va ser, sens dubte, la raó per la qual a l'article 142 de
l'Ordenança fiscal general de 1989 s'hi va afegir un segon grup de facultats que
s'expressaven així: "La recepció i l'informe de les queixes i suggeriments que facin
directament els contribuents sobre el funcionament dels òrgans de gestió, de
liquidació, d'inspecció i de recaptació d'aquest sector tributari."
Es configurava així un camp d'actuació diferent al dels recursos, amb molt
pocs antecedents en la normativa tributària municipal, que quedava poc definit tant
des del punt de vista orgànic com des del de les normes de procediment, però que,
d'una banda, representava la possibilitat que s'atengués el contribuent en aspectes
que no encaixaven en la matèria de recursos i, de l'altra, permetia un tractament
flexible, que en certa manera jugava amb les possibilitats de rectificació d'actes no
transcendents que les lleis autoritzen a les administracions.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
11
IV.- Els defensors del contribuent.
En aquest plantejament descansa sens dubte la idea que el Consell
Tributari podia ser considerat com a defensor del contribuent i assumir una posició
tutelar esperada durant tant de temps.
Però el Consell va haver de sortir al pas d'aquesta assimilació que des
del principi es va considerar inadequada. I així, en la primera de les memòries
anuals, que com s'ha indicat va ser la corresponent a l'any 1989, va explicar que no
es podia considerar a si mateix defensor del contribuent, perquè això representaria
que fos col·locat permanentment al costat del qui discrepava d'actes o conductes de
l'Administració en matèria tributària, i precisament per assumir i defensar les tesis
dels contribuents discrepants, amb molt possible sentit de parcialitat, deixant buit el
centre del discurs de tal manera que en el tauler jurídic el Consell estaria
necessàriament enfront de l'Administració, que continuaria actuant per pròpia
autoritat sense quedar sotmesa a control de legalitat de cap mena, fins al punt que
tornava a quedar com a àrbitre en la solució dels conflictes d'interessos plantejats.
No era això el que es buscava amb la creació del Consell i és per això
que, en la part general d'aquella Memòria de 1989, es va deixar constància que el
que aquest apartat de queixes autoritzava era un avís a l'autoritat a través del Consell
perquè intervingués en la correcció d'anomalies que no cabessin en l'ordre normal
dels recursos administratius.
Es tracta, per tant, d'una via una mica amorfa que ha d'aprofitar els buits
que li deixa la tramitació reglada perquè el Consell comprovi la certesa i l'abast
d'allò que es denuncia, i proposi, si escau, la solució corresponent.
Tals objectius no poden representar una defensa concreta dels
contribuents, sobretot si es té en compte que a través d'aquesta possibilitat moltes
vegades es tracta de replantejar qüestions ja resoltes en via de recurs, o
abandonades a la cuneta per deixar que caduquin les possibilitats normals de
defensa; i això sense comptar amb la possibilitat que es vulguin portar a aquest
escenari qüestions alienes a l'àmbit de la competència administrativa on s'han de
plantejar. Però no hi ha dubte que representen la possibilitat que aquestes
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
12
sol·licituds, que no tenen camí traçat, siguin conegudes pels òrgans administratius
que detenten les ulteriors possibilitats de millora dels serveis que presten al ciutadà,
fins i tot per donar a les seves solucions un caràcter general que en principi no tenen.
No és estrany, així doncs, que el Consell hagués de declarar, durant
aquests anys, la manca de competència, la cosa jutjada o la caducitat, termes que
impedien buscar una solució aparentment més justa.
IV.- Altres supòsits de defensa del contribuent.
És curiós observar que ha estat la mateixa Administració la que ha
reconegut la necessitat de fer un o més passos endavant per fomentar unes
relacions més normalitzades entre el ciutadà i les administracions, que evitin la
sensació d'indefensió que aquest pateix.
No es pot oblidar, per exemple, que la mateixa Constitució reconeix
expressament el dret de petició individual en els articles 29 i 77.
Que la Llei general tributària, en l'article 93.3, estableix que
l'Administració tributària haurà de prestar als contribuents la necessària assistència i
informació sobre els seus drets i les seves obligacions.
Que el Reial Decret 208/1996, del 9 de febrer, en regular els serveis
d'informació administrativa i atenció al ciutadà recorda, en l'exposició de motius, que
la Llei 30/1992, del 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions
públiques i del procediment administratiu comú, instaura, seguint els dictats de la
Constitució, un nou concepte de les relacions entre les administracions públiques i
els ciutadans, que imposa la necessària posada al dia del Decret 93/1965, del 28
de gener.
Que la indicada exposició de motius del Reial Decret 208/1996 continua
dient que "en aquest sentit, l'esmentada Llei 30/1992, del 26 de novembre, en el
catàleg de drets dels ciutadans que recull en l'article 35, en els paràgrafs a), b) i g)
n'inclou tres que es troben directamet relacionats amb la funció general d'informació,
la regulació i el desenvolupament de la qual cal abordar mitjançant una norma que
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
13
actualitzi i potenciï l'organització, el funcionament i la coordinació dels serveis
administratius la feina dels quals se centra en les tasques d'informació i orientació
als ciutadans, i que estableixi el marc jurídic de la seva actuació, el contingut de la
seva competència, l'atribució de funcions i l'abast de la seva responsabilitat en
l'exercici d'aquelles".
Tampoc no es pot oblidar que el Reial Decret 208/1996, del 9 de febrer,
ja esmentat, desenvolupa en el capítol primer les normes sobre les funcions
d'informació administrativa i d'atenció al ciutadà; en el segon, l'organització de la
informació administrativa; i en el tercer, la creació del llibre de queixes i
suggeriments. I que aquest Reial Decret ha de ser considerat com el precedent o la
preparació del Reial Decret 2458/1996, de creació del Consell per a la defensa del
contribuent, del qual es parlarà tot seguit.
Aquest Reial Decret comença declarant, en l'exposició de motius, que la
millora necessària i constant dels serveis prestats des de l'Administració als
ciutadans exigeix que aquesta es doti dels instruments jurídics i operatius necessaris
per tal de facilitar als administrats la via oportuna que els permeti traslladar a
l'Administració, de manera àgil i eficaç, les queixes, suggeriments i reclamacions
que permetin un real acostament d'aquesta a la realitat quotidiana de les relacions
amb els administrats.
I no és menys substanciós el paràgraf següent de la mateixa exposició de
motius quan diu: "És en aquest marc on s'ha de reiterar la voluntat de facilitar als
ciutadans totes les vies possibles per fer arribar a les autoritats i als responsables
dels diferents organismes públics qualssevol queixes, reclamacions, suggeriments o
propostes que aquells ciutadans desitgin transmetre com a conseqüència de les
relacions amb les administracions públiques i, especialment, en el cas que ens
ocupa, amb la Secretaria d'Estat d'Hisenda responsable, a través de l'Agència
Estatal de l'Administració Tributària, de la gestió del sistema tributari estatal i
duaner, la qual cosa s'emprèn en el present Reial Decret mitjançant la creació d'un
Consell per a la Defensa del Contribuent, que sense perjudici de ser de naturalesa
consultiva, es concep amb caràcter d'independència i representativitat i es dota dels
mitjans professionals i operatius necessaris per assegurar l'eficàcia de la seva
actuació interna; amb aquesta finalitat, de fet, s'estructura una innovadora oficina per
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
14
a la defensa del contribuent encarregada de canalitzar totes les possibles queixes,
reclamacions o propostes dels ciutadans, com també d'assessorar la Secretaria
d'Estat d'Hisenda en totes les qüestions referents a la millor protecció i defensa dels
contribuents en les relacions amb l'Administració tributària de l'Estat."
El Reial Decret 2458/1992, del 2 de desembre, va ser completat per
dues disposicions dictades en la mateixa data, 14 de febrer de 1997, per la
Secretaria d'Estat d'Hisenda, la primera de les quals, que adopta la forma de
resolució, conté el procediment per a la formulació, tramitació i contestació de les
queixes, reclamacions i suggeriments a què fa referència la disposició final única del
Reial Decret 2458/1996, del 2 de desembre, de creació del Consell per a la
Defensa del Contribuent; i la segona, amb categoria d'instrucció, que anuncia que es
referirà a l'establiment i funcionament de la unitat operativa creada en el Reial Decret
esmentat en primer terme, i que contindrà els apartats següents: I. Normes generals;
II. Normes de tramitació; i III. Normes per a l'organització i l'establiment del sistema
de presentació de queixes i suggeriments.
No són aquests el lloc ni el moment més idonis per fer un estudi detallat
del Reial Decret del 2 de desembre de 1996, creador del Consell per a la Defensa
del Contribuent. N'hi ha prou de moment amb constatar que constitueix, com s'indica
en l'article primer, un pas més en la protecció dels contribuents, que poden acudir-hi
per a la millor defensa dels drets i les garanties del ciutadà en les relacions amb
l'Administració tributària de l'Estat, i que té naturalesa d'òrgan assessor, sense
perjudici de les competències atribuïdes a la seva unitat operativa adscrita. Però sí
que convé tenir en compte que en l'article segon, i en l'enumeració de les seves
funcions, que estan ordenades en les lletres des de la a) a la h), es relacionen amb
amplitud indubtable els casos en què el ciutadà contribuent pot buscar
assessorament per a les situacions de conflicte que tingui sobre assumptes
tributaris, i entre aquestes rebre a través de la Secretaria d'Estat d'Hisenda les
queixes, les reclamacions i els suggeriments dels contribuents pels retards, les
desatencions o qualsevol altre tipus d'actuació que s'observi en el funcionament de
l'Agència Estatal de l'Administració Tributària; rebre les iniciatives o suggeriments
dels ciutadans per millorar la qualitat dels serveis; assistir-los en l'exercici del dret de
petició en l'àmbit tributari, contingut en els articles 29 i 77 de la Constitució;
assessorar el secretari d'Estat d'Hisenda en la solució d'aquelles queixes i proposar,
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
15
si es considera necessari, les reformes que s'estimin adequades; i, finalment, recollir
molts supòsits particulars o generals de millora, entre els quals es poden trobar els
advertiments, les recomanacions i els suggeriments fets pel Defensor del Poble a la
Secretaria d'Estat d'Hisenda, els quals també seran enviats al Consell per a la
Defensa del Contribuent perquè n'arrodoneixi l'entitat i les possibilitats.
S'ha advertit que el tema no s'esgotaria amb un estudi exhaustiu, sinó que
simplement es relacionaria la novetat que representa.
Aquesta novetat no n'és tant si es té en compte que el Consell ha estat
actuant en el mateix terreny des que es va crear, l'any 1988, encara que sigui en el
limitat àmbit de les relacions entre el contribuent i l'Administració municipal, i que el
Reial Decret esmentat es refereix a l'Administració estatal en el si de la qual s'ha
creat el Consell indicat.
Amb posterioritat, per la Llei 1/1998, del 26 de febrer, es va dictar
l'anomenat Estatut del Contribuent, el qual completa així una conducta legislativa
anunciada des de temps enrere i d'intenció plausible.
Però el que s'ha de comentar al respecte és que cap de les disposicions
legals esmentades substitueix o deroga les normes per mitjà de les quals ha actuat
el Consell Tributari en aquesta matèria.
No serà sobrer recordar el caràcter tècnicament consultiu que tenen
aquests organismes; però sobretot convé tenir en compte que l'article 3.3 del Reial
Decret 2458/1996, de creació del Consell per a la Defensa del Contribuent,
estableix amb aquesta finalitat: "Les reclamacions, les queixes o els suggeriments
formulats a l'empara d'aquesta norma davant la Secretaria d'Estat d'Hisenda i
davant el Consell per a la Defensa del Contribuent no tindran, en cap cas, la
consideració de recurs administratiu, ni el fet d'interposar-los paralitzarà o
interromprà els terminis establerts en la legislació vigent per a la tramitació i la
resolució dels procediments corresponents. Aquestes reclamacions, queixes i
suggeriments no condicionen, de cap manera, l'exercici de les accions o els drets
restants que, de conformitat amb la normativa reguladora de cada procediment,
puguin exercitar els que hi figurin com a interessats."
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
16
I acaba aquest incís de l'article 3 amb una altra declaració transcendent:
"Les contestacions emanades de la Secretaria d'Estat d'Hisenda i del Consell per a
la Defensa del Contribuent no seran susceptibles de recurs."
Es pot pensar, per tant, que es produeixin situacions relativament
anòmales si el contribuent, volent assegurar l'èxit de les seves queixes, les canalitza
simultàniament a través dels diferents camins que es van traçant al seu dret de
petició. No obstant això, el final del trajecte haurà de ser el mateix, és a dir, que
s'arribi a l'òrgan capacitat per resoldre el conflicte d'interessos. Però encara que no
sigui així i el contribuent arribi a tenir a les seves mans propostes de resolució
diferents o fins i tot contradictòries, cal pensar que els òrgans que les hagin dictat
són de caràcter consultiu i no vinculant i que contra aquestes propostes no es pot
interposar cap mena de recurs.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
17
Segona part
_________
Les Ordenances fiscals vistes a través
de la impugnació de les seves aplicacions
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
18
Ordenança fiscal núm. 1.1
Tributs sobre béns immobles
L'exercici de 1997 va suposar un increment notable de la conflictivitat
amb relació a l'impost sobre béns immobles, atès que es va passar dels 135
recursos de l'any anterior a 345. Va ser el tribut municipal que va motivar més
recursos el 1997 (en segon lloc es va situar l'impost sobre activitats econòmiques,
amb 298 recursos).
Durant aquest mateix període també es van haver de resoldre 46
recursos relatius a la contribució territorial urbana, i un recurs en matèria d'impost
sobre despeses sumptuàries, recursos que tenien l'origen en provisions de
constrenyiment i embargament.
L'alta conflictivitat en matèria d'impost sobre béns immobles no ha
aportat novetats significatives quant als motius al·legats pels recurrents. Els recursos
reprodueixen qüestions ja abordades pel Consell Tributari, si bé n'hi ha algunes que
han rebut un tractament més profund o amb matisos importants (així, per exemple, la
qüestió relativa a la determinació del termini de bonificació del 90 per cent per
realització d'obres).
Una altra dada general a destacar és l'existència de blocs de recursos
presentats per diversos subjectes en situació idèntica i amb idèntica fonamentació.
Així, els relatius a la situació de concessionaris a la zona portuària, o els relatius als
concessionaris o usuaris de places d'aparcament.
Finalment, destacarem l'emissió de dos informes sol·licitats pel director
adjunt a la Gerència del Sector de Serveis Generals, sobre el contingut dels quals
ens pronunciarem més endavant.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
19
I.- Contribució territorial urbana i impost sobre despeses sumptuàries.
El fet d'agrupar en un mateix i breu apartat la referència a aquests dos
tributs respon a la identitat de qüestions tractades en els recursos informats al
respecte.
En tots els casos examinats s'impugnava la provisió de constrenyiment o
d'embargament, i s'al·legava la prescripció de l'acció de l'Ajuntament per exigir el
pagament dels deutes reclamats. Només en uns quants casos es van al·legar
qüestions de fons, que no van poder ser examinades perquè ho impedia l'article 138
de la Llei general tributària.
En aquells casos en què es va entrar a judicar si s'havia produït la
prescripció, el Consell tributari es va haver d'enfrontar, una vegada més, a la
complexa qüestió de la validesa de les notificacions practicades, per dictaminar si
es complien o no els requisits formals que els atorguen eficàcia interruptiva del
termini de prescripció.
Amb aquesta finalitat, i sense seguir un criteri excessivament formalista
(com indica la STS del 20 de desembre de 1994, Ar. 10141), però sí garantista de la
posició del recurrent, el Consell Tributari va examinar cada cas per proposar-hi
resolució d'acord amb la convicció de si l'acte notificat havia arribat o no a
coneixement del subjecte passiu.
Aquest estudi va permetre constatar la manca generalitzada de
compliment formal dels requisits de les notificacions, incompliment comprensible per
la dificultat real d'aconseguir notificar a ciutadans que es resisteixen a rebre les
notificacions, o que no faciliten la tasca canviant de domicili sense comunicar-ho a
l'Administració. Aquest fet ens reafirma en la conveniència de cridar l'atenció sobre
la necessitat de reflexionar sobre el règim jurídic de les notificacions, en particular de
les rebutjades, i l'efecte interruptiu de la prescripció.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
20
II.- Impost sobre béns immobles.
A.- Informes.
Durant l'any 1997, el Consell Tributari va emetre dos dictàmens a
sol·licitud del director adjunt a la Gerència del Sector de Serveis Generals. En un el
sol·licitant va reiterar en nom propi una sol·licitud prèvia d'informe presentada per qui
no hi estava legitimat, la qual cosa havia motivat una primera resposta del Consell
que en va declarar la incompetència.
a) El primer informe correspon a l'expedient 754/98 i va tenir com a
objecte la qüestió relativa a si l'entitat Barcelona Activa, SA gaudia d'exempció de
l'impost sobre béns immobles amb relació a un immoble determinat de la seva
propietat.
La qüestió plantejada va obligar a examinar la naturalesa jurídica de
Barcelona Activa, SA, que és una societat privada municipal amb un capital social
de 100 milions de pessetes, l'únic titular del qual és l'Ajuntament de Barcelona. Amb
posterioritat a la constitució de la societat, l'Ajuntament hi va aportar l'immoble
objecte del tribut en discussió.
El nucli de debat es va centrar a determinar el valor de l'article 3.1 de la
Llei de règim especial del municipi de Barcelona de 1960, atès que segons aquest
precepte "les entitats municipals autònomes i les societats municipals, a excepció
de les d'economia mixta, estan considerades com a òrgans tecnicojurídics de gestió
de l'Ajuntament, els seran aplicables els beneficis reconeguts a aquest per les lleis i,
especialment, gaudiran de les exempcions i les bonificacions fiscals [...] que
corresponguin a la corporació municipal".
No obstant això, l'exempció que es podia reconèixer qualificant
Barcelona Activa, SA com a òrgan tècnic municipal s'havia de sotmetre a l'examen
de l'adequació al nou marc legal que va imposar la Llei 39/1988.
Des d'aquesta perspectiva, el Consell Tributari va entendre que no es
complien dos requisits essencials per poder reconèixer el dret a l'exempció, que
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
21
l'article 64 de la Llei 39/1988 estableix per als béns que siguin propietat dels
municipis en què estiguin enclavats i que estiguin afectats a l'ús o el servei públics.
Certament, la finca en qüestió era propietat d'una societat anònima, no del municipi. I
encara que es pogués descórrer el vel de la personalitat per arribar a concloure que
el municipi i l'ens instrumental són una mateixa realitat, el cert és que es tracta de
dues persones jurídiques diferents, una de dret públic i l'altra de dret privat. La
referència de la Llei a la propietat del municipi s'havia d'entendre limitada a la
propietat directa de l'ens territorial, no a la propietat dels seus ens instrumentals.
D'altra banda, faltava el requisit de l'afectació del bé a un ús o servei
públics, perquè després d'un estudi acurat dels estatuts de la societat es va arribar a
la conclusió que els fins de Barcelona Activa, SA corresponien a la iniciativa pública
en l'activitat econòmica, però no a la prestació d'un servei públic.
L'informe va concloure afirmant que Barcelona Activa, SA no gaudeix
d'exempció en el pagament de l'impost sobre béns immobles.
b) Va tenir menys transcendència el segon informe, que corresponia a
l'expedient 756/97. De fet, en l'informe es va reiterar un criteri del Consell Tributari ja
exposat en propostes de resolució anteriors.
Aquest informe va tenir com a objecte la pregunta de si les entitats
confessionals no catòliques tenen dret o no a l'exempció del pagament de l'impost
sobre béns immobles.
El Consell Tributari es va limitar a recordar que l'article 64 d) de la Llei
39/1988 va reconèixer l'exempció a les associacions no catòliques legalment
reconegudes, sempre que s'hi establís l'acord de cooperació a què fa referència
l'article 16 de la Constitució.
En el cas de l'entitat afectada per l'informe, la Llei 25/1992, del 10 de
novembre, va complir la condició abans exposada i va formalitzar l'acord de
cooperació, raó per la qual procedia reconèixer l'exempció amb efecte des de l'1 de
gener de 1993, tal com va assenyalar la Llei esmentada.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
22
Amb relació a l'única qüestió que podia resultar conflictiva, és a dir,
l'eficàcia temporal del dret a l'exempció, el Consell Tributari va manifestar que no
procedia reconèixer eficàcia retroactiva per a exercicis anteriors a 1993, atès que
no s'estava davant un cas de possible extensió de l'eficàcia de la sol·licitud a
exercicis anteriors perquè es tractés d'exempcions no rogades, sinó que es tractava
de determinar l'eficàcia temporal d'una Llei, l'eficàcia de la qual s'havia establert
clarament des de l'1 de gener de 1993.
B-. Exempcions.
B.1.- Fundacions i associacions. Aplicació de la Llei 30/1994.
Com ja es va apuntar en la Memòria de l'exercici anterior, la interpretació
de la Llei 30/1994 per reconèixer o denegar el dret a l'exempció es fa especialment
complexa quan s'ha d'atendre el contingut de l'article 42.2. Atès que aquest precepte
estableix que l'entitat sol·licitant no ha d'exercir com a activitat principal una activitat
mercantil, cal precisar, en cada cas concret, si l'activitat desenvolupada és o no
mercantil, concepte aquest no definit ni en la Llei 30/1994 ni en l'ordenament
tributari.
Aquest Consell ja va fixar el seu criteri general en l'exercici anterior,
establint que el concepte d'activitat mercantil de la Llei 30/1994 s'ha d'identificar
amb una activitat practicada mitjançant una contraprestació i en les condicions
pròpies del mercat, és a dir, actuant en concurrència i sense tenir com a finalitat
primordial donar satisfacció a necessitats socials d'interès general.
Durant l'any 1997, en diverses ocasions es va haver d'examinar si l'entitat
sol·licitant de l'exempció desenvolupava o no una activitat mercantil, per a la qual
cosa es va recórrer principalment a l'examen dels balanços de l'entitat.
L'examen acurat de tals balanços va permetre concedir o denegar de
forma motivada l'exempció. Així, a tall d'exemple, es pot citar el fonament jurídic quart
de l'informe emès en l'expedient 4/97, que diu:
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
23
"Entrant en l'anàlisi de l'activitat de la fundació recurrent, s'observa, com
s'ha posat en relleu en els antecedents de fet, que l'objecte, segons es descriu en
l'article 2n dels estatuts socials, consisteix a activitats d'assistència mèdica i
hospitalització, sense que de la redacció de l'article estatutari esmentat es
desprengui cap nota que distingeixi l'activitat de la fundació de la que es podria
portar a terme per qualsevol altra entitat de forma societària amb afany de lucre, per
la qual cosa els destinataris dels seus serveis no difereixen dels que podrien anar a
un altre centre mèdic creat amb fins lucratius. De fet, dels comptes anuals de la
fundació per als exercicis de 1994 i 1995 es desprèn que aquesta exerceix una
explotació econòmica que dóna uns ingressos de 410.241.298 ptes. i 431.866.734
ptes., respectivament, per serveis prestats al centre de la fundació, els quals
constitueixen la part més substancial dels ingressos d'aquesta.
"Aquestes circumstàncies en conjunt permeten concloure que l'activitat
principal de la fundació recurrent està mancada d'aquella vocació altruista tendent a
complir una funció social d'interès general, raó per la qual s'ha de considerar que té
caràcter mercantil en el sentit recollit per l'article 42.2 de la Llei  30/1994; i seguint el
precepte esmentat, aquesta fundació no pot ser considerada com una entitat sense
fins lucratius a l'efecte del títol II de la Llei. En conseqüència, queda fora de l'àmbit
d'aplicació de l'exempció delimitat per l'article 40 de la mateixa Llei".
B.2.- Església Catòlica i altres esglésies, confessions i comunitats
religioses que tinguin subscrits acords de cooperació amb l'Estat espanyol.
Aplicació de la Llei 30/1994.
La determinació del règim jurídic aplicable a aquest tipus d'entitats
religioses planteja alguns problemes per les remissions normatives que la Llei
30/1994 fa en diversos preceptes del seu articulat, per la necessitat de tenir en
compte el Reial Decret 765/1995, del 5 de maig, i per la remissió que aquesta
darrera norma fa a l'Acord de 1979 entre l'Estat espanyol i la Santa Seu.
El Consell Tributari ha entès que quan la disposició addicional cinquena
de la Llei diu que el règim previst en els articles 48 a 58 serà d'aplicació a l'Església
Catòlica, la remissió ha de ser entesa en sentit estricte, de manera que no es poden
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
24
exigir altres requisits diversos a l'Església Catòlica per gaudir dels beneficis de la
Llei. Per tant, la regulació genèrica per a fundacions continguda en els articles 41 a
48, que es basa en la normativa civil d'aquestes, no és aplicable a aquells subjectes
sotmesos a un altre règim jurídic.
El règim de l'Església Catòlica queda remès, d'aquesta manera, a allò
que es disposa en el Reial Decret 765/1995, i en concret a la disposició addicional
segona, que distingeix els requisits segons que es tracti d'entitats de l'article IV o de
l'article V de l'esmentat Acord sobre Assumptes Econòmics de 1979.
Pel que fa a les entitats de l'article IV de l'Acord, es pot concloure que
únicament hauran d'acreditar les dades següents: 1. Justificar la inclusió en el
Registre d'Entitats Eclesiàstiques del Ministeri de Justícia. 2. Justificar la titularitat
dels immobles. 3. Perseguir els fins previstos en l'article 42.1 a) tal com exigeix
l'apartat 1 de la disposició addicional segona del Reial Decret 765/1995. 4.
Acreditar que l'immoble està afectat a les activitats que constitueixen la finalitat
específica de l'entitat, que no s'utilitza en el desenvolupament d'activitats
econòmiques que no constitueixin tal finalitat específica i que no està cedit a tercers
mitjançant una contraprestació.
En aplicació d'aquesta doctrina general, els únics problemes s'han
plantejat en relació amb l'últim dels requisits esmentats, atès que s'ha qüestionat la
manera de provar-ne el compliment.
Segons disposa el Reial Decret 765/1995, l'acreditació de la destinació
de l'immoble es complirà mitjançant l'aportació d'una certificació de l'autoritat
competent, que segons allò que disposa l'apartat 6 de la disposició addicional
segona de la norma esmentada, és el superior o la superiora provincial de qui
depengui l'entitat religiosa.
El dubte sorgeix amb relació al valor d'aquest certificat, perquè la norma
el configura com a requisit necessari, però no li atorga valor de prova "iuris et de
iure". Com a conseqüència d'aquest valor probatori limitat, el Consell Tributari ha
entès que el contingut del certificat es pot destruir a través d'una prova suficient en
sentit contrari. Concretament, en l'expedient 34/97 s'afirma:
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
25
"La redacció del Reial Decret 765/1995 redueix les facultats de
l'Administració per comprovar la concurrència de les circumstàncies determinants de
l'exempció. Això és lògic, atès que la plasmació estatutària dels fins de les entitats
eclesiàstiques no respon als mateixos criteris legals exigits a les fundacions civils.
Per això es permet que sigui una autoritat eclesiàstica i no una autoritat civil la que
certifiqui sobre el compliment dels fins legals, prèvia una imprescindible adaptació a
les categories pròpies de les entitats esmentades. Ara bé, els requisits de
l'exempció estan establerts per la Llei i qui ha d'aplicar-la és l'Administració. El
reglament estableix una prioritat de qualificació, equivalent a una inversió de la
càrrega de la prova, però tal prioritat no exclou, al mateix temps, que l'Administració
no pugui aportar proves sobre les característiques de l'explotació i sobre
l'acomodació a la finalitat protegida i que no pugui qualificar-la a l'efecte de
l'exempció, encara que sigui contradient la qualificació de l'autoritat eclesiàstica.
"És en aplicació d'aquesta facultat que l'Administració, en aquest cas, pot
apreciar que l'activitat que es presta en l'immoble de referència no constitueix una de
les activitats protegides per la Llei 30/1994, ni es troba inclosa entre les recollides
en l'article IV.1.C de l'Acord amb la Santa Seu".
B.3.- ONCE. Aplicació de la Llei 30/1994.
L'ONCE gaudeix d'una exempció subjectiva específica, en virtut d'allò que
es preveu en la disposició addicional quarta de la Llei 30/1994, disposició que
reconeix a l'ONCE el règim previst en els articles 48 a 58, tots dos inclosos, per a les
fundacions.
En els casos de sol·licitud d'exempció per al pagament de l'impost sobre
béns immobles, els únics problemes s'han plantejat pel que fa a l'acreditació de la
titularitat de l'immoble, la seva destinació i la vinculació als fins de l'ONCE. En
aplicació d'allò que es disposa en el Reial Decret 765/1995, l'Ajuntament va analitzar
la destinació real del bé afectat i la vinculació als fins propis de l'ONCE, recollits en
l'article 2 del Reial Decret 358/1991, del 15 de març. El Consell Tributari va proposar
resoldre de conformitat amb allò que s'estableix en l'informe municipal.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
26
B.4.- Entitats concessionàries en zona portuària.
La interpretació de l'article 64 a) de la Llei 39/1988, en reconèixer
l'exempció de l'impost sobre béns immobles per a les "carreteres, els camins, els de
domini públic maritimoterrestre i hidràulic i les altres vies terrestres que siguin
d'aprofitament públic i gratuït", va suscitar un ampli debat doctrinal i una
jurisprudència contradictòria.
Aquest Consell ja va dictaminar en anys anteriors (com recullen les
memòries dels anys 1993 i següents) diversos expedients denegant l'exempció en
els casos d'utilització privativa i no gratuïta. S'entenia que la referència final: "que
siguin d'aprofitament públic i gratuït", es referia a tots els béns abans esmentats i no
només a les vies terrestres.
El debat es pot entendre tancat després de la publicació de la Llei
13/1996, del 30 de desembre, l'exposició de motius de la qual assenyala que
"aclareix els dubtes interpretatius que pogués suscitar la redacció anterior i
manifesta clarament la que sempre va ser la voluntat del legislador i de la norma:
condicionar aquest benefici fiscal al fet que els béns esmentats siguin d'aprofitament
públic i gratuït". Amb aquesta finalitat es va redactar de nou l'article 64 a), de manera
que ja no hi ha dubtes sobre el sentit del precepte, que reconeix l'exempció als béns
de domini públic maritimoterrestre sempre que siguin d'aprofitament públic i gratuït.
Aquesta interpretació legal ha permès resoldre d'una forma encara més
fundada diversos expedients en els quals entitats concessionàries de la zona
portuària reclamaven el dret a l'exempció.
B.5.- Entitats concessionàries d'aparcaments públics.
Diverses entitats concessionàries d'aparcaments públics van impugnar la
denegació de les exempcions sol·licitades. Al·legaven que atès que la concessió
requeia sobre béns exempts se n'havia de reconèixer el dret a l'exempció (articles
64.b i 65 de la Llei 39/1988).
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
27
El Consell Tributari va informar en sentit negatiu la sol·licitud d'exempció,
perquè va estimar que els béns destinats a aparcament no estan afectats ni a un ús
públic ni a un servei públic.
Certament, la qüestió més discutible és la qualificació o no d'aquesta
activitat com a servei públic. Els arguments que van dur el Consell Tributari a negar
aquest caràcter de servei públic als aparcaments es troben en el mateix contingut
del contracte concessional i en la inexistència d'un acord municipal que declari la
"publicatio" de l'activitat, la converteixi d'aquesta manera en servei públic i l'extregui
de la lliure iniciativa econòmica. Per tot això, es va considerar que l'activitat
d'explotació d'un aparcament es pot qualificar com a activitat privada d'interès
general, però no com a servei públic, raó per la qual no es complia el requisit per
gaudir de l'exempció.
B.6.- Col·legis majors universitaris.
En memòries anteriors el Consell Tributari ja va retre compte de la seva
posició contrària al dret de les universitats al gaudi de l'exempció en el pagament de
l'impost sobre béns immobles. L'article 53 de la Llei orgànica de reforma
universitària no té rang de llei orgànica, de manera que l'exempció que va reconèixer
a les universitats va ser derogada per la disposició addicional novena de la Llei
39/1988.
Alguns col·legis majors també van sol·licitar el dret a l'exempció a
l'empara de la disposició addicional quarta de la Llei orgànica de reforma
universitària, Llei 11/1983, en la qual s'estableix que els col·legis majors gaudiran
dels beneficis i les exempcions fiscals de la universitat a la qual estiguin adscrits.
Aquesta referència al règim general de les universitats comporta que
s'hagi de denegar el dret a l'exempció per les raons abans exposades. Com que
s'ha derogat el precepte que reconeixia l'exempció a les universitats, els col·legis
majors tampoc no gaudeixen d'aquest benefici fiscal.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
28
C.- Bonificacions.
C.1.- Bonificació a l'empara de la legislació d'autopistes.
Aquest Consell ja es va manifestar en l'expedient 597/95 en sentit contrari
al dret a gaudir de bonificació en l'impost sobre béns immobles en el cas
d'autopistes concessionàries de la Generalitat de Catalunya, perquè va estimar que
la comunitat autònoma estava mancada de competència per establir el benefici
fiscal.
Aquesta postura va ser reiterada en l'expedient 1214/97. Posteriorment a
la resolució d'aquest, la sentència del Tribunal Suprem del 9 de desembre de 1997,
dictada en un recurs de cassació en interès de la Llei, va confirmar la tesi del
Consell Tributari mantenint que la Generalitat de Catalunya no té competències per
establir per si mateixa beneficis fiscals sobre els tributs locals creats per lleis de
l'Estat i, si escau, ha de reconèixer tals beneficis de conformitat amb els requisits de
fons i forma establerts en la legislació estatal.
C.2.- Bonificació pels immobles que constitueixin l'objecte de l'activitat de
les empreses constructores.
a) Determinació del període de gaudi.
En diversos expedients es va haver de fer front al problema relatiu al
període de gaudi del benefici reconegut en l'article 74 de la Llei 39/1988. La norma
legal estableix que el període de gaudi comprendrà "el temps d'urbanització o de
construcció i un any més a partir de l'any d'acabament de les obres", i afegeix en el
paràgraf tercer del mateix article que "el termini de gaudi a què fa referència l'apartat
anterior no podrà excedir de tres anys comptats a partir de la data de començament
de les obres d'urbanització i construcció".
Per a la interpretació de la norma legal es va partir de la idea que la
bonificació es basa en elements objectius, és a dir, el termini de construcció i un any
més, amb el límit legal de tres anys. Aquesta finalitat s'hauria de respectar, sense
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
29
que el particular pogués resultar perjudicat per raó del moment en què formuli la
petició.
Partint d'aquesta idea general, el Consell Tributari va fixar el seu criteri en
els termes següents:
"En defecte d'una norma específica que es refereixi a la sol·licitud de
bonificació, cal basar-se en les regles generals referents a les declaracions per
aquest impost. L'única regla que fa referència al tema es troba en l'article 77.2 de la
Llei reguladora de les hisendes locals, segons el qual "en els casos de
construccions noves, els subjectes passius estaran obligats a formalitzar les
declaracions corresponents dins el termini que reglamentàriament es determini".
Aquest termini va ser fixat pel Reial Decret 1448/1989, de l'1 de desembre, en "dos
mesos comptats a partir de l'endemà de la data d'acabament de les obres". Quant a
això, cal observar que la norma fa referència a l'acabament de les obres, qualsevol
que sigui la naturalesa d'aquestes, per la qual cosa no és obligatori formular
declaracions per les successives modificacions de l'estructura física de la finca al
llarg del procés d'enderroc o moviment de terres i construcció o urbanització.
"Aquesta regla obliga a interpretar, al nostre entendre, que si el subjecte
passiu presenta la declaració d'alta de nova construcció abans del termini de dos
mesos des de l'endemà de la data d'acabament de les obres, i formula en aquest
mateix termini la sol·licitud de bonificació, té dret a la concessió d'aquesta durant tot
el període regulat en la Llei i no solament durant el temps que manqui per concloure'l
a partir de l'exercici següent. No tindria sentit, en efecte, que el compliment de les
obligacions tributàries per part del subjecte passiu tingués conseqüències negatives
per a ell, sobretot quan, com s'ha esmentat, ni legalment ni reglamentàriament s'ha
habilitat un termini específic per formular la sol·licitud de bonificació. Aquest és,
d'altra banda, el criteri del mateix article 50.1 a) de l'Ordenança fiscal general, que
indica que quan es tracti de liquidacions que tinguin origen en les declaracions dels
subjectes passius, el benefici fiscal s'haurà de sol·licitar en formular la declaració.
"No és impediment del que s'ha dit que l'article 75.3 de la Llei estableixi
que les variacions que es produeixin en els béns gravats tindran efectivitat en el
període següent a aquell  en què tinguin lloc, si això es volgués interpretar en el sentit
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
30
que la bonificació només pot produir efectes des de l'any següent a la sol·licitud o bé
des de l'any següent al començament de les obres. Aquí no s'està discutint sobre la
modificació dels valors cadastrals, sinó sobre la concessió d'una bonificació que
s'aplica sobre la quota. D'altra banda, entendre que la bonificació ha de produir
efectes des de l'any següent al començament de les obres contradiu la regla que la
bonificació es gaudeix durant el temps de la construcció."
D'aquesta manera, sempre que la bonificació se sol·liciti en els dos
mesos següents a la data d'acabament de les obres com a termini màxim, es
reconeix la bonificació des del començament i per exercicis complets, amb el límit
màxim de tres anys.
b) Supòsits de rehabilitació integral d'edificis.
La bonificació establerta en l'article 74 de la Llei 39/1988 també va
plantejar el problema de la precisió dels requisits establerts per poder-ne gaudir.
Concretament, l'article esmentat exigeix que es tracti d'obres d'urbanització o
construcció, cosa que va suscitar el problema de determinar si unes obres de
rehabilitació es podien enquadrar o no en els supòsits previstos per la Llei.
En un cas concret, després d'un estudi acurat, el Consell Tributari va
estimar que es tractava d'una rehabilitació integral d'un edifici anterior, atès que es
tractava d'"una obra de rehabilitació i reforma d'un edifici entre mitgeres amb
anterior destinació hotelera, per construir-hi 6 plantes i un àtic, 14 habitatges, un
local per a oficines i un local d'aparcament, amb 15 places, i consta que es tracta de
14 habitatges de nova planta".
El supòsit de rehabilitació integral s'equipara a obres de construcció i es
reconeix el dret a la bonificació.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
31
D.- No-subjecció. Els usuaris d'un aparcament municipal en règim de
concessió.
La utilització dels aparcaments municipals ha donat lloc a un altre tipus de
problemes diversos dels analitzats en l'apartat B.5 d'aquest capítol. Si allí vèiem els
problemes relatius a la posició del concessionari que explotava l'aparcament i
reclamava el dret a l'exempció, en una altra sèrie molt nombrosa d'expedients es van
analitzar els recursos interposats pels usuaris de l'aparcament als quals es va girar
la liquidació de l'impost sobre béns immobles. En aquests casos, la qüestió central
va ser determinar qui era el subjecte passiu de l'impost per la plaça d'aparcament
gravada.
Per resoldre la qüestió es va haver d'examinar l'exacta posició que
ocupen l'usuari de la plaça i recurrent, d'una banda, i la societat concessionària, de
l'altra, com també la relació entre la concessionària i l'Ajuntament.
Després de l'estudi del contracte concessional i del contracte privat entre
concessionari i usuari, es va arribar a la conclusió que no s'havia produït trasllació en
favor de l'usuari de la condició de concessionari, perquè la seva posició era la de
titular mitjançant cessió d'ús. El Consell Tributari, a més, va assenyalar que estimar
que la cessió de la plaça d'aparcament tenia efectes trasllatius de la condició de
concessionari suposaria "entendre que la societat concessionària ha subdividit la
concessió en tantes partícules com places es cedeixin a residents, i que s'ha creat
d'aquesta manera una mena de col·lectiu de concessionaris que davant l'Ajuntament
tindrien una posició jurídica concurrent idèntica amb aquella societat, si bé referida
en cada cas a la plaça d'aparcament concreta que respectivament tinguessin
assignada. Aquesta situació no tan sols no té cabuda en les condicions de la
concessió concreta de què es tracta, sinó que la mera idea repugna a la naturalesa
mateixa del contracte de concessió".
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
32
E.- Valors cadastrals.
E.1.- Determinació i eficàcia temporal.
En un nombre important de recursos s'al·legava que l'Administració
donava una eficàcia retroactiva "contra legem" als valors cadastrals notificats en un
exercici posterior. En virtut d'allò que disposa l'article 70 de la Llei 30/1988, segons
el qual la notificació dels valors cadastrals produirà efectes en l'exercici següent, els
recurrents entenien que no es podien liquidar exercicis anteriors a la notificació del
valor.
El Consell Tributari va entendre que l'article 70 és un precepte limitat a
organitzar en termes generals l'establiment i la revisió dels valors cadastrals, i la
interpretació que se'n faci ha de tenir en compte aquesta finalitat. Per consegüent, la
regla que la notificació dels valors cadastrals produirà efectes en l'exercici següent
s'ha d'entendre referida a la notificació derivada d'una revisió del cadastre. En els
casos restants, en què la notificació respon a circumstàncies singulars del fet
imposable o del subjecte passiu, diferents del cas d'una revisió general, l'article 70
no hi és d'aplicació. Si ho fos, afegia el Consell Tributari, s'estaria introduint una
modificació substancial en les regles de prescripció i caducitat, perquè s'impediria
liquidar a l'Administració al marge de les regles generals de la prescripció del dret a
girar una liquidació.
D'altra banda, la interpretació de l'article 70 esmentat no pot comportar un
buit de tributació, perquè només es determina el moment en què entrarà en vigor una
revisió cadastral. Mentre no s'assoleixi aquest moment es continuaran aplicant les
bases anteriors, sense que es pugui pretendre un règim de no-subjecció.
E.2.- Notificació de valors cadastrals. Alteració del subjecte passiu.
El Consell Tributari va informar que en els casos de modificació de
titularitat de l'immoble i, per tant, del subjecte passiu de l'impost, fins i tot sense que
hi concorri la modificació de cap altra característica física o econòmica, era
procedent la notificació individual de la liquidació, sense que aquesta notificació
pogués ser substituïda per la col·lectiva.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
33
Concretament es va entendre que:
"Des d'una perspectiva formal es pot observar que el segon paràgraf de
l'apartat 2 de l'article 77 de la Llei reguladora de les hisendes locals disposa que
"els subjectes passius estaran obligats a comunicar les variacions que puguin sorgir
per alteracions d'ordre físic, econòmic o jurídic referents als béns gravats", i l'apartat
3 següent preveu que "la inclusió, exclusió o alteració de les dades contingudes en
els cadastres, resultants de revisions cadastrals, fixació, revisió i modificació de
valors cadastrals, actuacions de la inspecció o formalització d'actes i
comunicacions, es consideraran actes administratius i comportaran la modificació
del padró municipal de l'impost".
"El fet que la consignació de les modificacions d'ordre jurídic, atès que ha
de ser objecte de comunicació, sigui considerada acte administratiu indueix a
pensar aquestes que han de ser objecte de notificació expressa, en especial si es té
en compte que l'article 77.2 de la referida Llei d'hisendes locals equipara a aquests
efectes les alteracions d'ordre jurídic amb l'alta de construccions noves o amb les
alteracions d'ordre econòmic o físic, i per tal motiu obliga a interpretar l'article 124.3
de la Llei general tributària en sentit extensiu, és a dir, obliga a referir-lo no solament
a les altes de solars o de construccions en el padró, sinó a totes aquelles operacions
que reben un tractament equivalent en la Llei específica de l'impost.
"D'altra banda, el canvi de titularitat de l'immoble suposa la subrogació
d'una persona diferent en la relació jurídica tributària, i és lògic que s'ofereixi a
aquesta la informació pertinent sobre les seves obligacions tributàries, que la mera
notificació col·lectiva del padró no pot subministrar de forma adequada. Cal
entendre, per tant, que la notificació col·lectiva està justificada en aquells casos en
què no s'introdueix cap notificació amb relació a allò que el subjecte passiu ja
coneixia o havia de conèixer per la seva relació anterior amb l'Administració o per
una disposició legislativa d'aplicació general, mentre que qualsevol de les dades
que siguin noves per al subjecte passiu ha de ser objecte d'una notificació individual,
i entre aquestes els elements de la tributació de l'immoble dels quals no tenia notícia
oficial abans d'esdevenir subjecte passiu de l'impost. Per tant, cal notificar en forma
individual la liquidació de l'impost sobre béns immobles corresponent a 1996, i
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
34
aquesta notificació també s'haurà de practicar en relació amb les liquidacions
posteriors girades fins a la data, atès que, segons la redacció de l'article 124.3 de la
Llei general tributària, encara no estan emparades per una notificació individual."
F.- Problemes de gestió de l'impost.
Durant l'exercici de 1997 es van reproduir els recursos en què es posen
de manifest els problemes derivats de la gestió de l'impost. Novament, les
notificacions defectuoses van comportar l'estimació de molts recursos per
prescripció de l'acció de l'Administració per exigir el pagament del deute, i novament
també els recurrents van patir els problemes propis de la gestió compartida de
l'impost, en particular els derivats de l'existència de dues instàncies diverses per
recórrer les liquidacions i els valors cadastrals que constitueixen la base imposable.
Com a problema a destacar es pot assenyalar que, de fet en forma de
queixa, es va plantejar dins un recurs impugnant la via de constrenyiment d'una
liquidació, una qüestió relativa a una determinada pràctica administrativa (segons la
versió del recurrent). El particular deia en el seu escrit que quan es disposava a fer
efectiu el pagament del deute de forma voluntària, encara que fora de termini,
l'Administració li va exigir el pagament amb el recàrrec del 20 per cent, expedint-li "in
situ" la notificació de constrenyiment.
Si això fos cert, l'article 127 de la Llei general tributària deixaria de tenir
aplicació, perquè impediria l'ingrés del deute de forma voluntària fora de termini.
Amb la cautela de posseir només la informació del recurrent, el Consell
Tributari va posar en coneixement de l'Administració municipal els fets relatats.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
35
Ordenança fiscal núm. 1.2
Impost sobre vehicles de tracció mecànica.
La tendència a la baixa registrada els quatre anys anteriors es va veure
interrompuda el 1997 per un increment sobtat del nombre d'expedients entrats en el
Consell Tributari (202), gairebé el doble que els registrats el 1992 (110), que era fins
ara el més alt en la història del Consell.
Aquest augment dels recursos va ser causat per una major activitat de
gestió executiva per part de l'Ajuntament, que va tenir reflex en un gran nombre de
recursos interposats amb motiu d'embargament de comptes corrents. En molts
d'aquests casos, la relació de dèbits acumulats en els procediments executius
n'incloïa alguns que no formaven part dels darrers anys, i va provocar així que la
resposta del contribuent es manifestés mitjançant la interposició de recursos basats,
entre altres motius, en manca de notificació de la liquidació o de la provisió de
constrenyiment, prescripció dels conceptes constrenyits, baixa o transmissió a
tercers del vehicle objecte de gravamen, o exempció que es creia automàticament
aplicada.
A.- Notificacions.
Això va obligar el Consell a rescatar els instruments d'anàlisi de les
notificacions, escassament utilitzats els darrers anys, perquè hi va haver 88 recursos
l'estimació o desestimació dels quals va dependre exclusivament de l'examen de la
validesa de les notificacions practicades, ja fos per apreciar la prescripció —com va
succeir en 75 ocasions, que contrasten amb les 4 que s'havien produït en conjunt els
3 darrers anys—, o la procedència del procediment de constrenyiment —en 13
ocasions més.
Crida l'atenció que en 71 ocasions el Consell apreciés la prescripció
d'alguna o de diverses liquidacions impugnades, si no de totes, per l'absència de
notificacions practicades en forma que permetés atribuir-los els efectes interruptius
de la prescripció previstos en l'article 66 de la Llei general tributària; o que, pels
mateixos motius, el Consell proposés en 13 ocasions l'anul·lació de les actuacions
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
36
seguides en el procediment de constrenyiment, incloent-hi l'embargament, i la
correcta notificació de la provisió de constrenyiment.
A aquests 88 expedients, referits a notificacions individuals, s'hi han
d'afegir els 16 recursos en què l'única al·legació consistia en la manca de notificació
de la liquidació per a l'ingrés en període voluntari. Al contrari del que s'esdevenia pel
que fa a les notificacions individuals, la manca de notificació era tan sols aparent en
15 ocasions, en les quals hauria passat inadvertida al recurrent pel fet d'haver estat
practicada mitjançant edictes, de conformitat amb l'article 124.3 de la Llei general
tributària, i només en un cas va merèixer l'estimació del recurs.
Aquestes xifres no es poden prendre com una classificació estricta que
defineixi una distinció clara entre els diferents grups. Així, per exemple, dels 71
expedients en els quals s'ha aplicat la prescripció, en la majoria només resultaven
afectats alguns dels exercicis reclamats, i no necessàriament els més antics, perquè
en ocasions una notificació practicada anys enrere ha iniciat novament el còmput per
a les liquidacions anteriors, mentre que el termini de les següents continuava corrent
sense interrupció. Així mateix, en tots aquests recursos es va confirmar en
nombroses ocasions la provisió de constrenyiment de les liquidacions no prescrites,
pel fet de trobar-se correctament notificades al recurrent.
En definitiva, doncs, el rellevant no és la xifra concreta d'expedients de
cada grup, perquè la classificació efectuada no és determinant ni exclou altres
possibles resultats tenint en compte criteris diferents, sinó que el significatiu és una
tendència global que ha d'invitar a la reflexió, perquè posa de manifest un total de
105 recursos —més de la meitat— en els quals les qüestions plantejades no tenen
res a veure amb el contingut de les liquidacions, ni amb el fons dels actes
administratius impugnats, sinó que se centren únicament en la forma en què aquests
actes arriben a coneixement dels interessats.
B.- Impugnació de la provisió de constrenyiment.
A més dels recursos interposats contra resolucions de constrenyiment
basades en l'absència de notificació de les liquidacions, hi va haver tres recursos
més que tenien aquest mateix objecte, si bé no es basaven en defectes de
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
37
procediment, sinó en la inaplicabilitat del procediment de constrenyiment perquè la
recurrent era una entitat de dret públic. En aplicació d'allò que disposen els articles
44.1 de la Llei general pressupostària i 106.3 del Reglament general de recaptació,
es va proposar l'anul·lació de la provisió de constrenyiment i que es procedís a la
compensació del deute segons allò que preveu l'article 165 del reglament esmentat.
C.- Impugnació d'embargament en compte bancari conjunt.
Es va veure un recurs contra l'embargament d'una llibreta d'estalvi a nom
de tres persones, els fons de la qual van ser retinguts en més d'una tercera part per
deutes d'un d'ells. El Consell va entendre que l'embargament infringia allò que
s'estableix en els articles 132.2 de la Llei general tributària i 120.4 del Reglament
general de recaptació i, en conseqüència, va proposar l'anul·lació de la suma
embargada en excés.
D.- Recursos basats en argumentacions alienes a l'àmbit tributari.
Al llarg de l'exercici va sorgir un nou tipus de recursos que sembla
adquirir una importància considerable perquè s'ha repetit en 10 ocasions i marca
una tendència que sembla apuntar a un augment progressiu.
Es tracta de recursos —qualificats impròpiament en ocasions com de
revisió— amb al·legacions extenses que no guarden cap relació amb l'objecte
impugnat, atès que tota l'argumentació gira al voltant d'un suposat expedient
sancionador per infracció de trànsit, i les al·legacions no pretenen sinó desautoritzar
l'actuació de l'agent que va posar la denúncia, o insisteixen en la manca de prova
dels fets denunciats o en la prescripció del deute pel transcurs del termini de dos
mesos previst per a les multes de trànsit.
En la majoria d'aquests casos es diria que el recurrent manca dels
mínims coneixements per distingir una liquidació tributària d'una multa de trànsit, o
no hi ha prestat prou atenció. Probablement les dues circumstàncies concorren en
l'autor de tals recursos, perquè la forma i el contingut d'aquests permeten suposar
que la seva feina s'ha limitat a introduir les dades del recurrent i del vehicle en una
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
38
plantilla prèviament confeccionada en un processador de textos, i donar l'ordre
d'impressió del recurs.
El resultat és un despropòsit jurídic que, sense temor a la incongruència o
manca d'integritat de la resolució, eximeix d'entrar en el coneixement d'unes
al·legacions no traslladables a l'àmbit tributari.
I no dóna més mèrit a aquests recursos el fet que en alguna ocasió —
concretament en dos dels deu expedients— es proposi estimar-los per apreciació
de la prescripció dels càrrecs impugnats, perquè això no succeeix per efecte de les
al·legacions contingudes en el recurs, que certament al·leguen la prescripció del que
entenen com a multes de trànsit, sinó més aviat per aplicació de l'article 67 de la Llei
general tributària, que obliga a apreciar la prescripció d'ofici.
E.- Subjecte passiu de l'impost.
En dos recursos la qüestió versava sobre la condició de subjecte passiu
del recurrent.
Un va merèixer una proposta estimatòria perquè es van acceptar les
al·legacions d'una ONG, que al·legava haver assumit la titularitat del vehicle donat
per un particular únicament de forma instrumental per facilitar-ne l'enviament a
Bòsnia, circumstància que quedava acreditada en l'expedient.
I en l'altre, el Consell va manifestar que era irrellevant la circumstància que
el titular del vehicle i subjecte passiu de l'impost, en aquest cas una vídua que l'havia
rebut en herència del seu difunt espòs, no tingués permís de conduir, raó per la qual
va proposar la desestimació del recurs, que pretenia l'anul·lació de la liquidació per
absència de subjecte passiu.
F.- Sol·licitud d'exempció o impugnació de la denegació d'exempció.
El nombre d'expedients en els quals se sol·licitava l'exempció de l'impost
o bé s'impugnava la resolució denegatòria de tal sol·licitud es va mantenir en la línia
dels últims anys, i es va situar en 26, un punt intermedi entre els 34 de 1995 i els 19
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
39
de 1996, cosa que mostra una constant aliena als acusats alts i baixos en el nombre
de recursos referents a altres qüestions.
Novament, la pràctica totalitat dels expedients es referia a l'exempció
establerta en l'article 94.1 d) de la Llei 39/1988, que correspon als cotxes de
minusvàlids i als adaptats per a la conducció per minusvàlids, a excepció d'un de
sol, en el qual es va accedir a la petició de l'exempció prevista en l'apartat f) del
mateix article, referida a vehicles agrícoles.
Dels 25 expedients restants, es va proposar l'estimació de nou per la
mera constatació de la concurrència dels requisits legals, principalment el
d'adaptació del vehicle, que no havia estat degudament acreditada quan es va
sol·licitar l'exempció per primera vegada davant els òrgans de gestió de
l'Ajuntament.
En vuit expedients més no quedava prou acreditada la concurrència de
les circumstàncies que permeten el reconeixement de l'exempció quant a l'adaptació
del vehicle a les necessitats de conducció del seu titular. I és que el text legal
estableix uns requisits que afecten tant el titular —la condició de minusvàlid
d'aquest— com al vehicle. En concret, es refereix a vehicles de minusvàlids,
pràcticament desapareguts avui dia, o a vehicles adaptats per a la conducció per
aquells, i presta més atenció a la transformació mecànica del vehicle que a les
dificultats físiques del titular. Sembla que la llei concep l'exempció com una
compensació del cost afegit que suposa per al minusvàlid la necessitat de fer
l'adaptació, sense tenir en compte la missió que acompleix el vehicle per a una
persona amb impediments físics per desplaçar-se pels seus mitjans o utilitzar el
transport públic.
En conseqüència, a la llum del precepte legal, els casos en què el
minusvàlid pot conduir un vehicle sense necessitat d'adaptació o, contràriament, en
què la minusvalidesa és tan acusada que li impedeix la conducció per si mateix i
obliga que el vehicle sigui conduït per terceres persones, no estan compresos en
l'exempció, per la qual cosa el Consell va haver de proposar la desestimació del
benefici fiscal.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
40
Així, igual que en anys anteriors, en un dels recursos no es va poder fer
altra cosa que proposar-ne la desestimació per trobar-se el recurrent en tal cas: el
vehicle no estava adaptat atesa la total impossibilitat del recurrent per a la
conducció, de manera que havia de ser conduït pels seus familiars.
Per contra, també en una ocasió, com en anys precedents, es va
reafirmar la doctrina del Consell de donar per acreditat aquest requisit en cas que el
minusvàlid hagi hagut d'optar per un vehicle amb embragatge automàtic a causa de
les dificultats que patia per a la conducció, i es va proposar, en conseqüència,
l'estimació del recurs i el reconeixement de l'exempció.
D'altra banda, l'any 1977 hi va haver 5 recursos (12 el 1995 i 3 el 1996)
en què la denegació de l'exempció va ser motivada per la circumstància que el
vehicle excedís la potència de 12 CV, màxima admesa per a la concessió de
l'exempció, encara que fos tan sols per decimals. El límit legal va pujar a 13,5 CV
amb efectes des de l'1 de gener de 1997, però els recursos vistos es referien
principalment a liquidacions d'exercicis anteriors, de manera que al ser la potència
superior al límit antic van haver de ser desestimats.
Finalment, en 3 recursos més (4 menys que el 1996) va tenir especial
rellevància el moment des del qual s'havia de donar efectes a la concessió de
l'exempció, tenint en compte el seu caràcter rogat, expressament establert per
l'article 94.2 de la Llei reguladora de les hisendes locals. Com en anys precedents,
el Consell va mantenir el criteri de donar a l'escrit d'interposició del recurs el caràcter
de sol·licitud del benefici, i en cas de ser merescuda l'exempció es va aplicar sense
altre límit temporal que el relatiu a aquells exercicis en què s'hagués deixat
transcórrer el termini d'impugnació de les liquidacions sense recórrer-les.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
41
G.- Potència fiscal dels vehicles.
En relació amb la qüestió apuntada abans sobre la potència del vehicle,
l'any 1997 no va ser una excepció a la tònica dels darrers anys, i en algun recurs es
va plantejar la disconformitat amb la tarifa per haver-li estat aplicada la corresponent
a vehicles de potència superior. L'origen del problema, com es va exposar en
memòries anteriors, prové de la disparitat de normes aplicables a l'expressió de
decimals per reflectir la potència fiscal del vehicle, que s'ha de transcriure amb dos
decimals (article 260 del Codi de la Circulació), però que permet ometre'ls en la
targeta d'inspecció de vehicles (Reial Decret 2140/1985). El Reial Decret
1576/1989 resol el conflicte quant a fiscalitat, remetent-se directament a l'article 260
del Codi de la Circulació, raó per la qual el Consell va proposar la desestimació de
l'únic recurs interposat per aquest motiu.
H.- Alta, transmissió i baixa del vehicle.
Sota la influència de la tramesa d'embargaments abans referida va
augmentar considerablement el nombre de recursos en els quals s'al·legaven
circumstàncies relatives a l'alienació i a la baixa del vehicle objecte de gravamen,
perquè el recurrent, en comprovar els conceptes pels quals es practicava
l'embargament, reacciona davant els càrrecs que li són reclamats per un vehicle
antic que creia correctament transmès o donat de baixa.
Mantenint els criteris establerts en anys anteriors, el Consell va proposar
l'estimació en els casos en què es va acreditar que el vehicle havia deixat de circular
per haver estat sostret o lliurat a la Guàrdia Urbana per ser desballestat, amb
retroacció dels efectes fiscals al moment en què es demostrés que s'havia produït tal
circumstància, entenent que no s'havia realitzat el fet imposable, sense perjudici de
l'obligació del recurrent de procedir a la baixa del vehicle davant la Prefectura
Provincial de Trànsit. Contràriament, la mera afirmació d'aquesta circumstància per
part del recurrent no es considera bastant per a l'anul·lació de les quotes de l'impost.
En total hi va haver 16 recursos en què es va plantejar aquesta qüestió,
dels quals 10 van haver de ser desestimats, si bé aquesta xifra no és rellevant, com
tampoc ho és la del nombre de recursos totalment o parcialment estimats, perquè
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
42
depèn de forma gairebé aleatòria del moment en què es pugui provar que el vehicle
va deixar de circular i dels exercicis inclosos en la provisió de constrenyiment.
Mereix ser destacada l'estimació d'un recurs, amb anul·lació de les
liquidacions posteriors a la declaració de baixa presentada per l'interessat davant
l'Ajuntament en comptes de fer-ho davant la Direcció Provincial de Trànsit, perquè es
va considerar que el silenci de l'Ajuntament, que no va advertir la seva
incompetència per tramitar la baixa, deixava el recurrent en una situació
d'indefensió.
De forma diferent succeeix en els casos en què s'al·lega la transmissió
del vehicle, en els quals no n'hi ha prou amb la mera acreditació de la transmissió
sinó que aquesta exigeix la formalitat suficient per permetre practicar les futures
liquidacions al comprador. El Consell va considerar l'existència d'aquests requisits
formals des del moment en què la compravenda va ser declarada davant la
Prefectura Provincial de Trànsit, encara que no hagués tingut reflex en el padró de
l'impost, perquè una vegada complerts pel venedor els tràmits exigits per la llei, no
se l'ha de fer dependre de la major o menor celeritat de l'Administració per donar
curs al canvi de titular.
Això provoca que en molts casos el padró no reflecteixi determinades
transmissions de vehicles, especialment si han estat comunicades a la Prefectura
Provincial de Trànsit en dates properes al final de l'exercici. En tots aquests casos,
es va estimar el recurs interposat pel venedor del vehicle.
En concret, hi va haver 37 recursos que van versar sobre aquesta qüestió,
dels quals se'n van estimar 12 i desestimar 25, sense que novament aquestes xifres
tinguin especial significació atès que depenen del conjunt d'anys constrenyits i, en
especial, de si els exercicis acreditats amb anterioritat a la venda es trobaven
ingressats o no.
En molts dels recursos s'al·legava, o es denunciava, la intermediació d'un
concessionari que va adquirir el vehicle antic i va ometre declarar la transmissió, la
qual cosa va provocar que un temps després el venedor es veiés sorprès pel
constrenyiment de liquidacions practicades correctament al seu nom per
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
43
l'Administració, però que en justícia correspondrien al concessionari, que es
desentenia així d'unes liquidacions la càrrega de les quals passava al seu client.
Contràriament, el destacat nombre de recursos interposats any rere any per un
concessionari concret (6 el 1997), revela l'exemplar procedir d'aquest, consistent a
declarar sistemàticament l'adquisició dels vehicles usats dels seus clients, encara
que això li suposi en ocasions la necessitat d'impugnar liquidacions posteriors a la
revenda quan aquesta alienació, tot i haver estat declarada, no s'arriba a reflectir en
el padró de l'impost.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
44
Ordenança fiscal núm. 1.3
Impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana.
I.- Plusvàlua.
La plusvàlua continua estabilitzada. Se'n van informar 109 reclamacions,
cosa que no és exagerada tenint en compte que l'ingrés pressupostari per aquest
concepte és d'11.662 milions de pessetes per a 1999.
Ens referirem a determinades qüestions plantejades.
A.- Transmissions derivades de separació i divorci.
Els 8 recursos presentats per aquest concepte van ser estimats d'acord
amb la interpretació àmplia de l'apartat 1) de l'article 106 de la Llei 39/1988 i, en
algun cas, perquè es va entendre que l'adjudicació extintiva d'una comunitat de béns
no és un acte trasllatiu, sinó especificatiu.
B.- Exempcions d'entitats benèfiques.
Se'n van plantejar 14 i se'n van denegar 4. La doctrina general
mantinguda pel Consell es resumeix així:
"A la llum de l'article 106.2 c) de la Llei 39/1988, així com de l'article 58.1 i
la disposició derogatòria única de la Llei 30/1994, es poden formular dues
alternatives: a) entendre que els entitats benèfiques han desaparegut com a tals de
l'ordenament jurídic vigent per disposició expressa de la Llei 30/1994 (disposició
transitòria primera i disposició derogatòria única) cosa que deixa sense contingut
l'exempció, formalment no derogada, de l'article 106.2 c) de la Llei 39/1988, que
esdevé inacceptable; i b) entendre que les entitats benèfiques preexistents
subsisteixen com a tals, encara que adaptant la normativa a la Llei 30/1994, la qual
cosa permet l'aplicació efectiva de l'exempció esmentada, si bé amb un àmbit
d'aplicació més reduït per efecte de la modificació de l'ordenament jurídic general,
és a dir, amb un àmbit d'aplicació reduït a les entitats benèfiques que ja van gaudir o
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
45
haurien pogut gaudir d'aquest benefici fiscal abans de l'entrada en vigor de la nova
Llei, que són les úniques que poden tenir aquesta qualificació." El Consell es
decantà per la segona alternativa.
C.- Base imposable.
Es va mantenir amb fermesa la identitat de la base amb el valor
cadastral, i es va rebutjar que la liquidació se'n separi al·legant diferències entre el
valor real i el que figura en el cadastre.
D.- Recàrrecs.
Es van presentar 29 reclamacions que impugnaven els recàrrecs i les
liquidacions d'interessos per demora en l'autoliquidació del tribut. Van predominar
les liquidacions per actuació de la Inspecció.
En els seus informes, el Consell es va pronunciar sobre algunes
qüestions interessants: que la pròrroga del termini per a l'autoliquidació s'ha de
demanar davant l'Ajuntament, sense que serveixi la presentació davant l'oficina de
l'impost de successions; que la petició d'una pròrroga de 3 mesos es pot entendre
que és la reglamentària de 6 mesos; que l'error d'una caixa d'estalvis en assenyalar
la data d'ingrés s'ha de rectificar; o que el termini de presentació comença a partir
de l'acte de declaració d'hereus.
En aquest apartat s'ha de fer esment de la major intervenció de la
Inspecció, amb l'aixecament d'actes en les quals es fa constar la no-presentació de
les autoliquidacions.
E.- Prescripció.
Es va denegar en 11 casos i es va acceptar en 4.
L'acceptació fa referència en general a liquidacions complementàries, i la
problemàtica consisteix a determinar si tals liquidacions es van notificar
reglamentàriament.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
46
En algun cas la desestimació es produeix perquè s'entén que la reserva
de domini no suposa que la data del document privat, encara que es pogués
comptar a efecte de tercers, fos la de l'acreditació, perquè el còmput de la
prescripció només comença des que la reserva cessa.
El Consell també va entendre que el pagament de l'impost sobre el tràfic
d'empreses i de l'impost sobre béns immobles no suposa coneixement de la
transmissió per part de l'Ajuntament, atès que no s'acredita que el canvi de titular
s'hagi produït per la inscripció del document privat en un registre públic o pel
lliurament d'aquest a un funcionari públic per raó del seu ofici.
F.- Procediment.
Es van continuar reiterant les reclamacions per errors en el subjecte
passiu, en la finca o en el període impositiu.
G.- Conclusions
1.- S'ha simplificat el sistema de fixació de les bases i tipus, i s'ha
observat una disminució de les impugnacions.
2.- Donada la naturalesa d'aquest impost, es manté la complexitat dels
temes objecte de recurs.
II.- Taxa d'equivalència.
Per aquest concepte van ingressar 24 expedients. En virtut d'allò que es
disposa en la Llei 39/1988, del 28 de desembre, (disposició transitòria 5a. 1) la taxa
es va deixar d'exigir i es va liquidar per última vegada el 31 de desembre de 1989.
L'escàs nombre de reclamacions posa de manifest l'extinció de la taxa i,
a més, són de quantia poc important.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
47
De les 21 reclamacions estimades, la classificació dels motius és la
següent: per prescripció (11); per error en el títol (6); per exempcions de l'Església i
beneficència (3); per exempció en virtut del conveni de cooperació cultural amb
França (1).
En definitiva, la taxa d'equivalència ha desaparegut i no donarà lloc a
liquidacions "mentre no aparegui un altre tipus d'imposició decennal", com diu la
sentència del Tribunal Suprem del 13 de maig de 1994.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
48
Ordenança fiscal núm. 1.4
Tributs sobre activitats econòmiques.
I.- Impost sobre activitats econòmiques.
A.- Les xifres.
Dels 298 expedients relatius a l'impost sobre activitats econòmiques
examinats durant l'any 1997, 181 es van referir a beneficis fiscals. Els van seguir en
importància els recursos per incidències del procediment recaptatori, en nombre de
47, dels quals 31 es referien a defectes de notificació, 13 a improcedència de la via
de constrenyiment i 3 a prescripció. I van ocupar el tercer lloc les reclamacions
d'inconstitucionalitat (16 recursos).
La resta de reclamacions es repartien entre impugnacions de sancions i
recàrrecs per liquidacions extemporànies sense requeriment previ de l'article 61.2 (8
recursos); problemes de gestió (3 recursos), i problemes de qualificació de l'activitat
(3 recursos), als quals cal afegir 5 expedients de devolució d'ingressos indeguts i un
informe sobre la subjecció a l'impost sobre activitats econòmiques de la venda al
detall dels productes propis per part dels agricultors.
Així doncs, al marge del problema dels beneficis fiscals, que examinarem
més endavant, i de la pervivència de les protestes d'inconstitucionalitat, podem
afirmar que la conflictivitat específica d'aquest impost durant l'exercici de 1997 es va
centrar en les reclamacions per inexistència o no-subjecció de l'activitat gravada,
qüestions que remeten, respectivament, als problemes típics de la gestió dels
impostos de padró, concretament a la gestió de les baixes i dels cessaments i
canvis d'activitat, i al problema ja clàssic de l'objecte de l'impost o, el que és el
mateix, de la delimitació de l'activitat gravada.
Pel que fa als problemes de procediment i, en general, a aquells que no
són específics d'aquest impost, com ara impugnació de sancions, recàrrecs,
liquidacions provisionals o provisions d'embargament i de constrenyiment,
destaquen poderosament les impugnacions relatives a defectes de notificació,
problema ja abordat en memòries anteriors.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
49
B.- L'aplicació de beneficis fiscals.
B.1.-La bonificació per inici d'activitat.
Una vegada més, igual que va succeir en l'exercici anterior, la bonificació
per inici d'activitat de l'article 83.3 de la Llei 39/1988, introduïda per la Llei 22/1993,
del 29 de desembre, va generar el major nombre de reclamacions durant aquest
període amb 146 recursos. Tanmateix, en la major part d'aquests recursos es
reiteraven els problemes ja detectats en les memòries de 1995 i 1996, sense que es
puguin destacar novetats apreciables quant als criteris elaborats amb anterioritat i
dels quals ja es va retre compte en les memòries esmentades. La dificultat en la
major part d'expedients durant aquest període va ser la reconstrucció del supòsit
fàctic, més que l'elaboració de directrius.
B.2.- L'aplicació de la Llei 30/1994.
Amb un nombre d'expedients molt inferior, 14 recursos, el segon grup de
reclamacions relatives a beneficis fiscals es referia a la també conflictiva Llei
30/1994, del 24 de novembre, de fundacions i mecenatge, l'article 58.2 de la qual
preveu l'exempció de l'impost sobre activitats econòmiques per a les fundacions i
associacions declarades d'utilitat pública que, a més de complir els requisits
generals dels articles 42 a 47 d'aquesta Llei, desenvolupin una activitat que en
constitueixi l'objecte social o la finalitat específica, entenent que aquesta
circumstància es dóna quan les activitats esmentades persegueixin el compliment
dels fins previstos en els articles 2.4 i 42.1 a) de la Llei, no generin competència
deslleial i tinguin com a destinataris col·lectivitats genèriques de persones.
Tanmateix, en la pràctica totalitat dels casos examinats el motiu principal
de desestimació va ser l'incompliment dels requisits de caràcter general,
especialment el d'absència de desenvolupament amb caràcter principal d'una
activitat mercantil, exigida per l'article 42.2 de la Llei 30/1994.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
50
a) El requisit formal de declaració d'utilitat pública.
Dels recursos interposats davant resolucions desestimatòries de
sol·licituds d'exempció de l'impost sobre activitats econòmiques formulades a
l'empara de l'article 58.2 de la Llei 30/1994, van ser desestimats la pràctica totalitat
dels presentats per associacions (6 expedients) per absència del requisit formal de
la declaració d'utilitat pública, tot i que l'objecte pogués ser considerat d'interès
general. És el cas de diverses confederacions i federacions de caràcter sindical,
atès que perquè una associació tingui dret al règim de beneficis fiscals indicat de la
Llei 30/1994 cal que hi concorrin dos tipus de requisits: en primer lloc, el formal
d'haver estat declarada associació d'utilitat pública i, en segon lloc, els requisits
materials exigits en els articles 42 i següents d'aquesta Llei.
En aquests expedients, el Consell va considerar que "atès que la Llei
30/1994 exigeix que l'associació hagi estat declarada d'utilitat pública, és evident
que aquest requisit és previ i antecedent, de manera que si la recurrent no ha
obtingut tal declaració no pot gaudir en cap cas dels beneficis reconeguts per la Llei,
encara que reuneixi els requisits materials exigits en aquesta, la qual cosa, d'altra
banda, no ha justificat. Cal insistir, però, per tal d'aclarir el sentit de la regulació legal,
que tot i que l'associació hagués justificat que reunia la totalitat dels requisits exigits
en els articles 42 a 47 d'aquesta Llei, si no ha rebut la declaració d'utilitat pública pel
procediment regulat en l'article 4 de la Llei d'associacions, no té dret a l'exempció, i
només a partir del moment en què per Ordre li sigui concedida tal declaració tindrà
dret al benefici, sempre que, a més a més, en aquell moment justifiqui la
concurrència dels altres requisits legals. Per tot això, no es pot accedir a la petició
d'exempció, ni tampoc a la de suspensió cautelar" (221/97).
Va ser atesa, en canvi, la reclamació presentada per una associació
d'utilitat pública i de caràcter benèfic (111/97).
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
51
b) L'activitat mercantil principal.
Pel que fa a les fundacions, dels 7 recursos examinats, els 4 que van ser
estimats corresponien a fundacions de caràcter beneficoassistencial l'activitat
principal de les quals, fos o no gratuïta, en cap cas no podia ser considerada
mercantil. L'existència d'activitat mercantil amb caràcter principal va ser així mateix
la causa de la desestimació de 2 recursos més.
En aquests casos, després d'arribar a la consideració que la "noció
d'activitat mercantil utilitzada en la Llei 30/1994 s'ha d'identificar de forma general i
abstracta amb la que es fa mitjançant contraprestació en les condicions pròpies del
mercat, és a dir, actuant en concurrència i sense tenir com a finalitat primordial donar
satisfacció a necessitats socials d'interès general", les propostes derivaven de
l'anàlisi practicada en les memòries d'activitats i els balanços aportats per les
entitats recurrents.
Així, en l'expedient 565/97, fonament jurídic 7è.3, el Consell va considerar
que "l'anàlisi de la memòria i de les dades resultants en la liquidació del pressupost
per a 1994-1995 —adjuntades per la recurrent— ens ofereix que aquesta
desenvolupa activitats de caràcter empresarial de les previstes en l'impost sobre
activitats econòmiques i que, si bé pot tenir caràcter d'interès general a l'efecte dels
articles 1 i 42.1 a) de la Llei 30/1994, i encaixar en els propis de les entitats sense
fins lucratius considerades en aquesta Llei com a fundacions, el cert és que es
desenvolupen en concurrència amb les altres entitats que actuen en el mercat, tant
pel que fa als beneficiaris de l'activitat, els anomenats alumnes, com per les
contraprestacions que se'ls exigeixen, en general les dissenyades com a preus en la
memòria, per a les quals es diu textualment que "són de nivell mitjà o en tot cas es
troben en la franja mitjana-baixa en relació amb els normals en el mercat per a
l'ensenyament privat", i cal destacar a partir de les dades ofertes que els ingressos
per tal concepte van ser, en l'exercici econòmic de 1994-1995, de 146.546.770
ptes., xifra que suposa el 72 per cent del total d'ingressos de l'entitat. En
conseqüència, hem de concloure que ens trobem davant un supòsit que es pot
considerar com d'una entitat que desenvolupa una activitat principal consistent en la
realització d'activitats mercantils, a l'efecte de l'article 42.2 de la Llei 30/1994, per la
qual cosa no pot ser considerada com a entitat sense fins lucratius a l'efecte dels
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
52
beneficis fiscals del Títol II de la Llei 30/1994 abans esmentada, sense que obsti a
això el desenvolupament d'altres actuacions de mecenatge, com ara l'atorgament de
beques o subvencions de caràcter no principal ni predominant".
Contràriament, en l'expedient 80/97, el Consell va estimar: "1. Entrant en
l'anàlisi de l'entitat recurrent, cal dir que, com resulta dels estatuts, la seva activitat
consisteix en la promoció, la millora i el perfeccionament de la qualitat i el
funcionament dels serveis, tant públics com privats, en favor de les persones grans,
mitjançant la realització d'estudis, campanyes d'informació, investigació i altres, en la
concessió de beques, subvencions i ajuts en general, així com en la col·laboració en
la direcció i la gestió de centres d'acollida i d'assistència de persones grans,
mitjançant concerts o acords amb altres persones públiques o privades, i també en
la creació de centres propis i d'ajuda a totes aquelles actuacions i iniciatives que es
portin a terme, adequades a les finalitats fundacionals, segons el parer del
protectorat.
"2. La resolució del recurs obliga a atendre, així mateix, la realitat
actual de la fundació, i a examinar les funcions que desenvolupa i les condicions
mitjançant les quals porta a terme aquesta activitat.
"3. En aquest sentit es pot afirmar que la fundació ha passat a
integrar-se, com a entitat concertada, en l'activitat de serveis sociosanitaris que
presta la Generalitat de Catalunya, a través de l'Institut Català d'Assistència i Serveis
Socials; i que finança les activitats amb les contraprestacions dels usuaris i amb la
retribució fixada en el concert amb l'ICASS.
"4. Ens trobem, per tant, davant una entitat que porta a terme una
actuació prestacional identificada en les normes de l'impost sobre activitats
econòmiques —epígraf 951— i que actua en règim de concert, sotmesa a les
disposicions dictades al respecte per la Generalitat de Catalunya.
"5. Aquest fet, pel qual rep una contraprestació, no suposa, segons
el nostre parer, que l'entitat porti a terme una activitat mercantil. L'entitat recurrent no
actua en condicions de mercat, sinó sotmesa a les regles prèvies establertes per
l'Administració encarregada dels serveis socials. L'entitat recurrent, mitjançant els
acords i els convenis de dret públic subscrits amb les administracions, s'integra en el
sistema públic de serveis socials, i coadjuva a aconseguir unes finalitats d'interès
general. Aquesta entitat manté unes finalitats originàries, si bé ha procedit a integrar-
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
53
se en la xarxa pública de serveis socials. Però aquesta integració i la percepció
d'una retribució no suposen exercir una activitat mercantil en concurrència.
"6. D'altra banda, de la mateixa anàlisi es pot concloure que el
finançament de les activitats no significa competència deslleial, perquè es
despleguen integrades en el règim de concert amb subjecció a les normes de la
Generalitat de Catalunya, i els seus destinataris són col·lectivitats genèriques de
persones, tal com exigeix l'article 58.2 de la Llei 30/1994.
"7. En definitiva, l'atorgament del benefici fiscal a l'entitat recurrent
respon plenament a allò que vol el legislador amb la Llei 30/1994, que és —com
assenyala en l'exposició de motius— aprovar un règim d'incentius fiscals a la
participació privada en activitats d'interès general."
c) La relació amb els patrons.
Només en un cas (921/97) la desestimació del recurs es va basar tant en
l'existència amb caràcter principal d'una activitat mercantil, deduïda de l'examen de
la documentació aportada, com en l'incompliment d'allò que preveu l'article 43 de la
Llei 30/1994.
En aquest expedient el Consell va considerar que: "De la documentació
tramesa per la delegació a Barcelona de l'Agència Estatal de l'Administració
Tributària, en especial de l'informe de data 18 de desembre de 1995, i de la
documentació comptable relativa a l'exercici 1994, resulta que els serveis prestats
per l'entitat no són gratuïts. Es cobren quotes als alumnes, que el 1994 van
representar el 89 per cent dels ingressos de la fundació. Tenint en compte, a més,
que la fundació imparteix estudis per a un títol de graduat universitari en virtut d'un
conveni amb la Universitat de Barcelona, es pot concloure que la seva activitat no es
pot classificar pròpiament com a activitat orientada a satisfer necessitats socials
d'interès general. La fundació no cobreix una tasca d'ensenyament a la qual no pot
arribar l'Administració, ni imparteix ensenyament a qui està mancat de mitjans. La
fundació imparteix un ensenyament superior no obligatori, ensenyament especialitzat
en matèria audiovisual. Per tant, des d'aquesta perspectiva, s'ha de confirmar la
denegació de l'exempció.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
54
"L'article 43 de la Llei 30/1994, per la seva banda, estableix que per
gaudir del règim previst en aquest títol, els càrrecs de patrons de les fundacions i de
representant estatutari de les associacions hauran de ser gratuïts, sense perjudici
del dret de ser reemborsats de les despeses degudament justificades que
l'acompliment de la seva funció els ocasioni. Així mateix, tals persones hauran
d'estar mancades d'interès econòmic en els resultats de l'activitat, per si mateixes o
a través d'una persona interposada.
"De les dades que obren en l'expedient es pot destacar, amb relació a
aquest precepte, el següent:
"a) En l'escriptura fundacional, atorgament tercer, s'estableix: 'A més de
les aportacions dineràries expressades en l'expositiu anterior [...] aporten el dret de
la "Fundació Privada [...]" a obtenir el descompte del 50 per cent sobre la facturació
de tots aquells serveis i prestacions que cadascun d'ells faci a la fundació
esmentada pel compliment dels seus objectius. La base sobre la qual s'aplicarà el
descompte serà el preu tarifa dels serveis i treballs fets que normalment s'apliqui als
clients de cadascuna d'aquestes companyies. Aquest dret de descompte tindrà una
vigència de quatre anys a partir de la data de constitució de la fundació i es traduirà
en una quantitat que, en proporció directa entre l'esmentat 50 per cent de descompte
i els treballs encomanats, no sigui inferior a un milió de pessetes per cadascuna de
les empreses esmentades, i s'establirà un límit màxim, en les mateixes proporcions
indicades, de quatre milions de pessetes, també per a cadascuna, durant el període
total de quatre anys de durada d'aquest dret'.
"D'altra banda, dels comptes corresponents a 1994 i 1995, entre les
partides incloses com a despeses en resulta la definida com 'treballs realitzats per
altres empreses-Conveni [...]', que assoleix la xifra de 14.828.877 ptes. el 1994 i de
19.100.000 ptes. el 1995, que van representar sobre les despeses de la fundació el
87,05 per cent i el 90,82 per cent respectivament.
"Les especials relacions entre els patrons i la fundació per a la prestació
dels serveis o treballs propis d'aquesta suposa una vulneració de l'article 43 de la
Llei de fundacions".
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
55
B.3.- L'aplicació de la disposició transitòria 3a. 2 de la Llei 39/1988.
El tercer grup de reclamacions relatives a beneficis fiscals el formen les
impugnacions motivades per la pèrdua de beneficis fiscals, una vegada acabat el
període de pròrroga establert per la disposició transitòria 3a. 2 de la Llei 39/1988.
Així, la definitiva desaparició, el 1996, de la bonificació del 95 per cent de
la quota, de què gaudien els centres d'ensenyament —procedent de l'article 280.1 b)
TRRL/1986, relativa a la llicència fiscal i aplicable transitòriament a l'impost sobre
activitats econòmiques, en virtut de la disposició transitòria 3a. 2 de la Llei 39/1988,
prorrogada per la Llei 42/1994, del 30 de desembre, disposició addicional 27a., va
provocar diversos recursos que van haver de ser desestimats totalment, atesa la
claredat de les normes al respecte, i malgrat les protestes de desigualtat respecte
als centres d'ensenyament sense afany de lucre i en règim de concert educatiu,
exempts en virtut de l'article 83.1 d) de la Llei 39/1988.
L'aplicació de la disposició transitòria 3a. 2 esmentada de la Llei
39/1988 també va ser objecte d'examen en altres expedients, on es plantejava,
respectivament, el problema de la solució de continuïtat en el gaudi de beneficis
fiscals procedents de la legislació anterior (435/97), i la possibilitat d'assimilar a
aquests efectes benefici fiscal i tributació amb quota zero (255/97).
En aquesta ocasió, el Consell Tributari va decidir, en el primer cas,
respectar el criteri de l'Administració, que havia aplicat la pròrroga del benefici
malgrat la solució de continuïtat en la subjecció a l'impost en el moment d'entrar en
vigor la nova normativa, si bé computant aquest període com a temps de gaudi; i
negar l'aplicació de la bonificació per inici d'activitat prevista en el nou impost, en
primer terme, per evitar la "reformatio in peius" i respectant al màxim la legalitat
vigent, i en segon lloc, per mantenir la coherència amb la solució anterior.
Així, en l'expedient 435/97 es va estimar que: "Segons la disposició
transitòria 3a, apartat 2 de la Llei 39/1988, reguladora de les hisendes locals,
continuaran gaudint de qualsevol benefici fiscal aquells que en gaudissin en la
llicència fiscal d'activitats professionals en la data de començament d'aplicació de
l'impost sobre activitats econòmiques". Raó per la qual la pretesa bonificació de què
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
56
va gaudir el recurrent durant l'any 1991 no li podia ser d'aplicació en entrar en vigor
el nou impost, precisament l'1 de gener de 1992, perquè en tal data el recurrent ja no
estava d'alta i no podia gaudir de tal benefici en el nou impost durant 1992 ni 1993,
atès que no hi estava subjecte per no-desenvolupament d'activitat. I en donar-se
d'alta el 18 d'abril de 1994 s'havia produït una situació de solució de continuïtat que
no permetia aplicar-li el benefici que li hauria pogut correspondre si hagués continuat
en l'exercici de l'activitat. Això no obstant, i com resulta de l'expedient, li va ser
aplicada la bonificació a l'empara de la disposició transitòria esmentada fins a
l'exercici de 1995, amb aquest inclòs, però no pot continuar en el benefici l'any 1996
perquè l'any 1995 és el cinquè i últim exercici d'aplicació en la llicència fiscal,
d'acord amb l'article 311.2 del reial Decret Legislatiu 781/1986, atès que el benefici
es va iniciar el 1991.
"Una altra qüestió és la referent a la bonificació del 50 per cent en la
quota, a l'empara de la nota comuna 1a. de la secció 2a. de les tarifes aprovades
per a l'impost sobre activitats econòmiques pel Reial Decret Legislatiu 1175/1990,
del 28 de setembre, nota en la qual es troba integrat l'epígraf corresponent a
l'activitat desenvolupada pel recurrent, per la nova alta en aquest darrer impost el 18
d'abril de 1994; però tampoc li és d'aplicació, perquè el benefici només es refereix
als supòsits d'activitat que s'iniciï a partir de l'1 de gener de 1992, mentre que aquell
la inicià amb anterioritat, el 9 d'octubre de 1991. Quant a això, cal assenyalar que
l'aplicació i interpretació en matèria d'exempcions i beneficis fiscals ha de ser
restrictiva i no extensiva, segons els articles 10 b) de la Llei general tributària, 9.1 de
la Llei 39/1988, de la Llei general pressupostària, i de jurisprudència constant del
Tribunal Suprem".
Pel que fa a l'equiparació entre absència de gravamen i benefici fiscal en
determinades circumstàncies, a l'efecte de l'aplicació de la disposició transitòria 3a.
2 de la Llei 39/1988, el Consell va entendre, en l'expedient 255/97, que: "Encara que
la no-subjecció, en termes generals, no es pot assimilar tècnicament a un benefici
fiscal, atès que no reconeix un benefici sinó que delimita l'àmbit d'aplicació de
l'impost en definir el fet imposable, cal reconèixer, això no obstant, que en
determinades circumstàncies la tècnica de la no-subjecció es posa al servei de
l'exoneració d'activitats d'escassa entitat i compleix, en tal sentit, funcions
equivalents a les del benefici fiscal, atès que l'activitat en si mateixa és totalment
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
57
idèntica a la gravada per l'impost, i l'exclusió del gravamen es deu a elements
circumstancials com ara, en aquest cas i pel que fa a la llicència fiscal, la manca
d'obrers, circumstància que no afecta la naturalesa de l'activitat exercida.
"Entenem que en el present cas l'equitat imposa equiparar la situació
anterior del contribuent a la del gaudi d'un benefici fiscal, per la qual cosa li és
aplicable allò que disposa l'article 2 de la disposició transitòria tercera de la Llei
reguladora de les hisendes locals, en la redacció donada per la Llei 6/1991, de l'11
de març, segons la qual "els qui en la data de començament d'aplicació de l'impost
sobre activitats econòmiques gaudeixin de qualsevol benefici fiscal en la llicència
fiscal d'activitats professionals i d'artistes en continuaran gaudint en l'impost
esmentat en primer lloc fins a la data de l'extinció, i si no tenen termini de gaudi, fins
al 31 de desembre de 1994, inclusivament."
B.4.- Les exempcions de la disposició transitòria 83.1 de la Llei 39/1988.
a) Organismes autònoms de caràcter comercial i entitats gestores de la
Seguretat Social.
En les dues ocasions en què es va plantejar l'aplicació de les exempcions
previstes en les lletres a) i c) de la Llei 39/1988, el Consell va mantenir la doctrina
anterior.
Així mateix, en el cas d'un organisme autònom comercial de la Generalitat
es va negar la possibilitat d'aplicar l'exempció de la llicència fiscal de l'article 279.2
TRRL/1986. Concretament, en l'expedient 1107/97, el Consell va entendre:
"Allò que s'ha exposat en els apartats anteriors permet mantenir la
doctrina d'aquest Consell establerta en la resolució d'altres casos idèntics, malgrat el
que s'estableix en les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del
12 de maig i del 27 de juny de 1994.
"Aquestes dues sentències reconeixen l'exempció sol·licitada amb
l'argument que la Llei 39/1988 reconeix l'exempció als organismes autònoms,
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
58
referència a aquests ens administratius que no apareix en legislació anterior.
Aquesta afirmació no té en compte que la Llei fa referència exclusivament a un tipus
d'organisme autònom, el de caràcter administratiu, és a dir el destinat a
desenvolupar funcions pròpiament administratives i, per això, més fàcilment
equiparable a l'Administració general de la Generalitat.
"El recurrent, tal com s'ha exposat, és un organisme autònom de caràcter
comercial, amb un règim jurídic diferenciat dels organismes autònoms administratius
per raó de les funcions que desenvolupa. Aquesta distinció del legislador català
impedeix estendre l'aplicació d'una exempció que la Llei estatal limita a un tipus
d'organismes autònoms. Extensió de la interpretació normativa especialment
prohibida en aquesta matèria tributària de les exempcions fiscals. En conseqüència,
i sense desconèixer el criteri del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aquest
Consell reitera la seva opció contrària al reconeixement de l'exempció sol·licitada
pel recurrent perquè entén que és una interpretació més correcta de l'ordenament
aplicable.
"Pel que fa a l'aplicació d'exempció de llicència fiscal prevista en l'article
279.2 del Reial Decret Legislatiu 731/1986, del 18 d'abril, estesa a l'impost sobre
activitats econòmiques en virtut de la disposició transitòria, resulta d'aplicació
impossible, atès que l'article 279.2 TRRL/1986 no inclou les comunitats autònomes
en l'enumeració d'ens exempts ni expressament ni tàcitament, i atès que aquelles
difícilment poden ser incloses en el concepte d'entitat local que utilitza generalment el
precepte en qüestió, sense que es pugui al·legar l'existència d'una estructura d'Estat
diferent després de la Constitució de 1978, atès el caràcter postconstitucional de la
norma que s'examina, malgrat el seu caràcter de text refós que incorpora normes
anteriors a la Constitució.
"Finalment, aquest Consell ha reiterat en diferents ocasions la
impossibilitat d'aplicar al sector públic les exempcions atorgades a la Generalitat,
tant per la via hermenèutica, afirmació que corrobora l'extensió expressa que la Llei
fa de les exempcions previstes per a les comunitats autònomes a determinats ens
que formen part del seu sector públic, cosa que implica l'exclusió dels altres, segons
ja ha estat argumentat; com per la via de l'aplicació de les normes de la Generalitat,
que estenen a la totalitat o a una part del sector públic les exempcions que les lleis
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
59
de l'Estat concedeixen a la Generalitat exclusivament, com és el cas de l'article 11.3
de la Llei 4/1980, del 16 de desembre, per la qual es va crear l'organisme recurrent,
atès que la Generalitat no té competència per a la concessió de beneficis fiscals en
tributs la regulació dels quals no sigui de la seva competència."
b) Ensenyament concertat i organismes públics d'investigació.
Dels tres recursos examinats durant l'any 1997, dos van ser estimats. En
un d'ells es tractava d'un organisme públic d'investigació no gratuït (1026/97), i en
l'altre d'un centre d'ensenyament concertat sense afany de lucre (24/97).
Contràriament, va ser rebutjat el recurs formulat per un centre d'ensenyament
concertat que adoptava la forma d'una societat anònima, cosa que implicava el
requisit de caràcter subjectiu d'absència d'afany de lucre de l'article 83.1 d) de la Llei
39/1988 (72/97).
Així mateix, en l'expedient 72/97 es va rebutjar l'assimilació dels centres
d'ensenyament concertats a les fundacions benèfiques, sol·licitada a l'empara de la
Llei orgànica 8/1985, del 3 de juliol, reguladora del dret a l'educació. En aquesta
ocasió el Consell va considerar que:
"Així doncs, tot i que la Llei orgànica 8/1985, del 3 de juliol, atribuís a tots
els centres concertats la mateixa consideració que a les fundacions beneficodocents
a l'efecte de l'aplicació de beneficis fiscals, aquesta regla no es pot entendre
aplicable després de l'aprovació de la Llei d'hisendes locals de 28 de desembre de
1988, atès que en aquesta no es recull una declaració de similar amplitud, sinó que
s'hi especifiquen de forma molt concreta les entitats a les quals s'atribueix el benefici
fiscal, de forma que no n'hi ha prou d'haver subscrit un concert educatiu per gaudir
de l'exempció, sinó que, a més, cal haver adoptat la forma de fundació o
d'associació.
"D'altra banda, cal tenir en compte que la creació de l'impost sobre
activitats econòmiques es va produir el 1988 i que es va implantar, segons allò que
es preveia en la disposició transitòria tercera de la Llei d'hisendes locals, a partir de
l'1 de gener de 1992. No resulta lògic que s'atribueixi a una llei dictada el 1985 una
capacitat de regulació d'impostos que el legislador no va poder tenir presents en el
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
60
moment de definir els beneficis fiscals, atès que encara no existien. Això significaria
tant com limitar la capacitat futura del legislador d'establir impostos sobre principis i
estructures diferents dels anteriorment regulats.
"No és obstacle per a això que la Llei reguladora del dret a l'educació
tingui caràcter orgànic. No s'està dient que la llei reguladora d'hisendes locals hagi
derogat una llei orgànica. Certament, es podria argumentar que les lleis orgàniques
no en són en la totalitat, sinó que només tenen aquesta característica en allò que fa
referència, com diu l'article 81 de la Constitució "al desenvolupament dels drets
fonamentals i de les llibertats públiques" i, òbviament, la consideració de
beneficodocents de les entitats dedicades a l'ensenyament no forma part del nucli
essencial de l'article 27 de la Constitució, relatiu al dret a l'educació i a la llibertat
d'ensenyament. No és aquest, tanmateix, el fonament per raó del qual no es pugui
rebre l'exempció. La raó de la denegació rau en el fet que les lleis orgàniques, tret
de l'objecte i la forma d'aprovació, tenen les mateixes característiques i efectes que
la resta de lleis i han de ser interpretades i aplicades d'acord amb les mateixes
tècniques que les lleis ordinàries. Partint d'aquesta premissa, una declaració tan
general com la continguda en l'article 50 de la repetida Llei orgànica 8/1985 només
es pot entendre referida a les figures fiscals existents en el moment de l'aprovació,
que són les que el legislador podia prendre en consideració en aquell moment,
perquè una altra cosa significaria suposar que el legislador dictava normes sense
conèixer els supòsits als quals s'havien d'aplicar."
Quant al problema de la gratuïtat en relació amb els organismes públics
d'investigació, el Consell, en l'expedient 1026/97, va considerar que: "A aquest
efecte cal observar que de la dicció lateral de l'article 83.1 d) de la Llei 39/1982,
transcrit en el primer d'aquests fonaments de dret, es desprèn que el requisit al·ludit
del finançament íntegrament públic es predica exclusivament del segon tipus
d'entitats que s'esmenten, és a dir, els establiments d'ensenyament en tots els graus,
però no dels ens esmentats en primer lloc, els organismes públics d'investigació i els
establiments d'ensenyament sense afany de lucre en règim de concert educatiu,
respectivament, respecte als quals la Llei no exigeix cap requisit addicional en el
primer cas i, contràriament, enumera una sèrie de requisits específics en el segon."
c) Associacions i fundacions de disminuïts físics, psíquics i sensorials.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
61
Tot i no deixar d'apuntar la facultat dels recurrents per acollir-se a la
possibilitat de gaudir de l'exempció de l'article 58.2 de la Llei 30/1994, de
fundacions i mecenatge, l'aplicació de la qual és de caràcter rogat, en tres ocasions
el Consell va haver de proposar la desestimació dels recursos plantejats, perquè els
beneficiaris de les entitats recurrents no reunien la condició de disminuïts físics,
psíquics o sensorials. Tal és el cas de les dones menors de 30 anys (523/97), els
drogaaddictes i les prostitutes (942/97) i els infants oncològics (1054/97). Sí que es
va estimar el recurs formulat per una associació dedicada a l'atenció de persones
afectades per tics i la síndrome de Tourette (226/97).
La doctrina del Consell sobre el particular queda resumida en el paràgraf
següent, extret de l'informe emès en l'expedient 942/97: "Certament, es poden trobar
similituds entre la situació dels disminuïts físics i sensorials i la dels beneficiaris de
l'activitat de la congregació recurrent, semblances que es particularitzen en
l'existència de necessitats assistencials assimilables, l'atenció desinteressada a les
quals respon a un mateix impuls solidari. No obstant això, no es pot prescindir de la
circumstància que les persones afectades per problemes de drogoaddicció i
prostitució no són exactament disminuïts físics, psíquics ni sensorials. És per això
que la delimitació de l'exempció, en els termes en què es troba establerta pel
precepte esmentat, no en permet l'extensió al present cas, sobretot tenint en compte
que l'article 23.3 de la Llei general tributària prohibeix "l'analogia per estendre més
enllà dels termes estrictes l'àmbit del fet imposable o de les exemcpions o
bonificacions."
C.- No-subjecció.
Durant l'any 1997, el Consell va reiterar en un parell d'ocasions la seva
doctrina sobre la no-subjecció a l'impost dels professionals empleats i altres
treballadors per compte d'altri.
Així, en l'expedient 70/97, on es plantejava la subjecció d'un missatger al
qual la Tresoreria de la Seguretat Social va denegar l'alta com a treballador
autònom, el Consell va estimar que: "Respecte a la segona liquidació, que fa
referència a l'activitat de missatgeria per la qual realment es va donar l'alta i que molt
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
62
probablement va exercir, el que cal preguntar-se, d'acord amb la resolució de la
Tresoreria de la Seguretat Social, és si el recurrent exercia veritablement aquesta
activitat per compte propi, prestant els seus serveis a clients diversos, o en relació
de dependència laboral d'un sol client (en realitat, si fos aquest el cas, l'empleador).
D'aquesta segona manera és com ho va entendre l'Administració laboral, que li va
denegar l'alta com a autònom. Així doncs, tenint en compte el principi d'unitat d'acció
de l'Administració, no seria procedent que l'Ajuntament confirmés una liquidació per
una activitat que segons el Ministeri de Treball no es va arribar a exercir mai, motiu
pel qual va denegar l'alta corresponent. En conseqüència, i pel mateix motiu de faltar
la realització del fet imposable, també s'ha d'anul·lar aquesta segona liquidació per
l'impost sobre activitats econòmiques."
També es va declarar la no-subjecció en el cas d'una associació de
caràcter recreatiu, destinada a incentivar i fomentar la companyonia entre els socis i
que no portava a terme cap activitat econòmica (10/97).
Té més importància l'elaboració d'un informe sobre la subjecció a l'impost
sobre activitats econòmiques dels agricultors que venen els seus productes al detall,
sol·licitat pel director adjunt a la Gerència dels Serveis Centrals de l'Ajuntament, que
té origen en un escrit presentat per la Unió de Pagesos de Catalunya de la comarca
del Baix Llobregat (expedient 755/97).
En aquest cas, després d'assenyalar l'exclusió de les activitats agrícoles
de l'àmbit objectiu d'aplicació de l'impost sobre activitats econòmiques, segons la
Llei 6/1991, que va modificar en aquest sentit l'article 79.2 de la Llei 39/1988, així
com l'exclusió de la mercantilitat de "les vendes que facin els propietaris i els
agricultors o ramaders dels fruits o productes de les seves collites o bestiar o de les
espècies en què els siguin pagades les vendes", en virtut de l'article 326.2 del Codi
de Comerç, i una vegada observat que, segons la interpretació històrica d'aplicació
de la llicència fiscal, precedent de l'impost sobre activitats econòmiques, es podien
donar dos supòsits de no-subjecció sempre que es tractés de vendes per agricultors
i ramaders (venda dels seus productes en el lloc de producció, i venda dels seus
productes feta en qualsevol lloc del territori nacional, directament i sense
establiment, o a través d'una cooperativa i similars) a l'empara de la regla 19 del
Reial Decret del 27 de març de 1981, d'instruccions i tarifes de la llicència fiscal,
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
63
però que "en la normativa vigent no hi ha una referència clara que faci esment de la
delimitació entre activitat agrícola i activitat empresarial, ni s'inclouen preceptes com
el contingut en l'antiga regla 19 del Reial Decret del 19 de març de 1981,
d'instruccions i tarifes de la llicència fiscal", tot i que "sí es fa exclusió taxativa de les
activitats agrícoles, que considera que no tenen la condició d'activitats empresarials
i com a tals no estan subjectes a l'impost", el Consell va entendre que la resposta
donada per la Sotsdirecció General de Tributs Locals a la consulta feta el 26
d'octubre de 1992, en la qual es considerava que, si bé "els titulars d'activitats
agrícoles no havien de satisfer cap mena de quota pel desenvolupament de la seva
activitat, ni per la importació de primeres matèries que integren en el seu procés
productiu, ni per la venda (al major o al detall) o l'explotació dels productes objecte
de la seva activitat, ni per la titularitat de magatzems i dipòsits afectats a les
actuacions anteriors [...], si aquestes vendes tant al major com al detall, fetes pels
mateixos agricultors, es porten a terme fora del lloc de producció, ja sigui mitjançant
un establiment comercial permanent o sense establiment, aquelles haurien de
tributar com a majoristes o minoristes per l'impost de referència", no estava
emparada en cap precepte legal.
Davant aquesta situació, el Consell va tenir en compte que l'article 110 i
els concordants de l'Ordenança municipal de mercats atorguen als pagesos un
"status" personal amb característiques específiques quant al lloc i el tipus de
parades de mercat que poden ocupar, les quals són molt diferents de les parades
fixes, fins al punt que la qualificació d'establiments comercials és dubtosa.
Concretament, aquestes parades han de reunir els requisits següents:
- S'han d'instal·lar en els espais dels mercats que es consideri
convenient assenyalar (article 16 de l'Ordenança de mercats).
- Han de presentar els productes en cistells, que no podran ser més
grans que el lloc establert per a les operacions de venda (article 103 de l'Ordenança
de mercats), definició que suposa una limitació en les possibilitats estructurals
d'aquestes parades i que posa en dubte fins i tot la qualificació com a establiments.
- Tenen limitacions quant a la transmissió, segons l'article 42 de
l'Ordenança de mercats.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
64
Tot això "suposa la concessió a aquestes parades d'unes
característiques que s'arrosseguen a través del temps, les quals només poden ser
variades mitjançant un precepte clar i precís que en reguli la qualificació i que reculli
les possibles variacions que es vagin produint en l'evolució del sector", i connecta
amb l'exclusió de mercantilitat de l'article 326.2 del Codi de Comerç.
En conseqüència, i sense prejudici de millor criteri, el Consell va opinar:
"a) La venda dels fruits de les collites del temps i propis de la terra,
sempre que només es venguin aquests productes, és una activitat agrícola no
subjecta.
"b) Seria convenient, per a una major claredat i davant la possible
evolució del sector, proposar una norma aclaridora com la que hi havia en la regla 19
del Reial Decret del 27 de març de 1981, mitjançant les iniciatives que procedeixin,
per tal de determinar millor la situació de la venda dels seus productes per part dels
agricultors.
"c)  La qualificació de no-subjecció que correspon a la venda dels
seus productes, amb les limitacions de l'article 110 de l'Ordenança de mercats,
s'entén que queda supeditada al compliment estricte per part dels interessats dels
requisits per tenir la condició d'agricultor i de les limitacions específiques que
regulen la seva especial situació."
D.- Inexistència i cessament d'activitat
La majoria dels recursos presentats per aquests motius són reconduïbles
a un problema de prova, la valoració de la qual ha conduït a l'estimació del 50 per
cent d'aquests recursos.
Així, s'ha considerat la inexistència d'activitat en casos de revocació
d'una concessió administrativa (86/97); absència de permís de residència (94/97); o
suspensió jurisdiccional en l'exercici professional (498/97).
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
65
En els supòsits de cessament d'activitat i prorrateig de quotes cal tenir en
compte que el prorrateig només va ser possible a partir de l'1 de gener de 1994, i
que l'Ajuntament va obtenir la delegació de la gestió censal de l'impost per una
Ordre ministerial del 19 de desembre de 1995, amb efectes de l'1 de gener de
1996, cosa que va impedir entrar a considerar els fets esdevinguts amb anterioritat a
tals dates.
E.- Qualificació d'activitat.
La recent competència de l'Ajuntament en matèria de gestió censal va
permetre examinar, en l'expedient 1132/97, una reclamació idèntica a la que ja va
ser desestimada el 1995 al mateix subjecte per absència de competència, sense
entrar en l'anàlisi del fons de l'assumpte.
En aquesta ocasió, després d'analitzar els límits i els caràcters de la
competència delegada, i d'assenyalar que la instància següent no la constitueix el
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sinó que encara forma part de la via
economicoadministrativa —per la qual cosa correspon al tribunal regional d'aquesta
naturalesa—, el Consell Tributari va procedir a interpretar la regla 14.1 f) de la
Instrucció per a l'aplicació de les tarifes de l'impost, aprovada pel Reial Decret
Legislatiu 1175/1990, del 28 de setembre, la qual subjecta a tributar per una quota
mínima integrada exclusivament pel valor de l'element superfície, sense aplicació del
coeficient corrector regulat en l'apartat e) de la mateixa regla i lletra "als locals en els
quals els subjectes passius per quota mínima municipal no exerceixin directament
les seves activitats respectives, com ara centres de direcció, oficines
administratives, centres de càlcul, magatzems o dipòsits per als quals s'estigui
facultat, etc.", l'aplicació del qual reclamava un comerciant majorista per als seus
magatzems o dipòsits no oberts al públic.
El Consell va entendre que l'apartat transcrit no es refereix en general als
magatzems o dipòsits, sinó a aquells "per als quals s'estigui facultat". Aquesta
expressió remet a la regla 4a. relativa a "facultats". La consideració de magatzems o
dipòsits com a "facultats" es conté en les lletres a), b), d) i e) de l'apartat 2, que es
refereixen a l'exercici d'activitats mineres i industrials, activitats de construcció,
comerç al detall i prestació de serveis, però no es fa referència a aquests en la
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
66
qualitat de "facultats" quan es tracta de les activitats de comerç al major, la qual cosa
demostra que, per a la Instrucció, els magatzems o dipòsits dels comerciants
majoristes no són equiparables als que es refereix l'apartat h) de la regla 14a.1 f)
(1132/97).
II.- Llicència fiscal.
Com que es tracta d'un impost suprimit el 1992, la totalitat dels recursos
es van presentar contra notificacions de constrenyiment o d'embargament.
En gairebé tots s'al·legava la prescripció del deute, i com en altres
impostos en què es produeix la mateixa situació, el Consell va basar el seu criteri en
la validesa de les notificacions practicades segons els justificants de recepció que
obren en els expedients, a fi de determinar si s'havia interromput el còmput del
termini de prescripció, tal com preveu l'art. 66 de la Llei general tributària, tenint en
compte sempre si es podia arribar al convenciment que la notificació havia estat
rebuda pel destinatari, d'acord amb allò que es disposa en la Llei 30/1992 i els
criteris summament formalistes de l'abundant jurisprudència al respecte.
En altres recursos, el que es plantejava era el no-exercici de l'activitat o
haver causat baixa en el cens, cosa que produiria la inexistència del fet imposable.
En tals casos és fonamental la prova dels fets per part del recurrent, i es proposa
l'estimació del recurs si es prova suficientment la manca d'exercici de l'activitat.
Finalment, els recursos que es fonamenten en l'absència de notificació de
les liquidacions per a pagament en període voluntari van haver de ser desestimats
en tractar-se de tribut de cobrament periòdic per rebut i, per tant, objecte de
notificació col·lectiva mitjançant edictes.
III.-Radicació.
Es van informar 19 recursos referits a l'arbitri sobre la radicació i la taxa
d'escombraries, atès que tots derivaven de les liquidacions conjuntes dels dos
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
67
gravàmens i la majoria es van interposar contra providències de constrenyiment i
acumulació o d'embargament
Cal posar en relleu que en la major part de recursos (14) s'al###lega la
prescripció del deute, i que en tots els casos ha transcorregut el període legal de
cinc anys, per la qual cosa el problema es circumscriu a l'existència o no
d'actuacions administratives que haurien interromput el còmput d'aquest termini.
Aquí ens trobem davant el problema de la validesa de les notificacions, al qual es fa
referència en diversos extrems de la Memòria, validesa que es resol segons els
documents que obren en l'expedient. De tal forma, es va proposar estimar els
recursos en què les dades que obraven en el justificant de recepció de les
notificacions no permetien assegurar que aquestes haguessin arribat a coneixement
del contribuent, en la forma regulada per la Llei 30/1992 i la jurisprudència.
El Consell reitera la necessitat de comprovar si abans de l'embargament
s'ha notificat degudament la provisió de constrenyiment, raó per la qual va proposar
estimar diversos recursos en què tal circumstància no s'havia produït, va anul###lar
l'embargament i va ordenar notificar correctament la provisió de constrenyiment.
Finalment, en els casos en què s'havia al###legat la no-realització del fet
imposable per haver cessat l'activitat amb anterioritat a l'acreditació, el Consell
reitera la doctrina de la càrrega de la prova, segons l'article 114.1 de la Llei general
tributària, i desestima aquells recursos en què l'afirmació del cessament no
s'acompanya de cap mena de prova.
IV.- Llicència d'obertura.
Només hi va haver dos recursos informats, cosa lògica atès el caràcter
residual de tals expedients. Els dos casos derivaven d'actes d'inspecció en les quals
s'incloïen altres gravàmens com ara radicació i taxa d'escombraries.
En un dels recursos es va estimar la prescripció al###legada, i en l'altre
es va desestimar una simple petició de reducció graciable de sanció, atès que
aquesta havia estat confirmada per una sentència ferma.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
68
Ordenança fiscal núm. 2.1
Impost sobre construccions, instal###lacions i obres.
Es van informar set recursos sobre l'impost de referència.
En alguns es plantejaven problemes generals no exclusius d'aquest tribut,
com ara l'aplicació dels tipus d'interès establerts per a cada any en comptes
d'operar el mateix tipus per a tot el període liquidat; l'exempció de les universitats,
reclamada en aplicació de la Llei orgànica de reforma universitària, qüestió que es
va informar en sentit desestimatori atès que l'article concret de la Llei que estableix
tal benefici va ser derogat per la Llei d'hisendes locals; o l'exempció plantejada per
fundacions, quan tal benefici en aquest impost no està recollit en la Llei 30/1994.
El principal problema plantejat es referia a la determinació de la base
imposable, atès que la normativa preveu la possibilitat d'aplicar un mètode
d'estimació objectiva o indirecta, mitjançant barems, per determinar el cost de l'obra,
que és la base del tribut.
Amb caràcter general, es va puntualitzar que no hi ha dos sistemes
alternatius per a la determinació de la base imposable de l'impost, sinó un de sol, el
derivat del cost de l'obra, que en defecte de certs requisits es pot substituir per
l'aplicació dels mòduls de l'annex de l'Ordenança fiscal.
En aquest sentit, l'article 104 de la Llei d'hisendes locals preveu que quan
es concedeixi la llicència es practicarà una liquidació provisional d'acord amb el
pressupost presentat pels interessats, i només en el cas que aquest no fos
presentat, "la base serà determinada pels tècnics municipals, d'acord amb el cost
estimat del projecte".
Un cas diferent és el de la liquidació definitiva —la base de la qual es
determina segons el cost real de les obres efectuades—, en què la Llei obliga
l'Ajuntament a la pràctica d'una comprovació administrativa. És a dir, quan la Llei
obliga a tal comprovació per procedir a la liquidació definitiva de l'impost, està
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
69
excloent l'ús d'altres procediments valoratius, com ara els d'estimació indirecta o
objectiva del fet imposable.
En conseqüència, el Consell va estimar que l'aplicació dels mòduls és
correcta per al càlcul de les liquidacions provisionals, però no per al de les
definitives, en les quals la base ha de ser determinada mitjançant una comprovació
administrativa.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
70
Ordenança fiscal núm. 3.2
Taxes per serveis de bombers.
El total d'expedients tramitats durant l'exercici de 1997 va ser de 55, un
nombre superior al de 1996, si bé força distant del màxim assolit l'any 1995. Les
diverses intervencions del Servei d'Extinció d'Incendis i Salvament, determinants de
l'acreditació de la taxa, van tenir els motius següents: sanejament de façanes o
elements constitutius d'immobles (26 recursos); desconnexió d'alarmes (10); fuites
en desguassos o canalitzacions d'aigua (5); retirada de vehicles de la via pública (2);
actuacions diverses, com ara recollida de peces de vestir en arbres o d'antenes
caigudes en situació de perill (3); motius no concretats en la resolució (8); sol###
licituds sense necessitat de prestació de servei (1). Dels expedients esmentats, 34
van motivar una proposta estimatòria, 17 una proposta desestimatòria, 1 una
proposta estimatòria parcial i 3 van donar lloc a una proposta d'inadmissibilitat.
Com ja s'assenyalava en les memòries d'exercicis anteriors, en el de
1997 també va destacar la inexistència de cap recurs amb ocasió de serveis per a
l'extinció d'incendis. Sembla evident, segons ja es va dir en aquelles memòries, que
d'acord amb allò que exigeix l'article 2 a) de l'Ordenança fiscal 3.2 per a la no-
exempció en els casos d'incendi, això obeeix al condicionament que es provi la
concurrència d'intencionalitat o de negligència greu del subjecte passiu o de
terceres persones identificables.
També, seguint la línia de les memòries anteriors, es pot dir que la
majoria de les intervencions tractades correspon al sanejament de façanes o altres
elements exteriors o interiors dels immobles (aproximadament el 50 per cent),
seguides a força distància de les referents a desconnexions d'alarmes. En conjunt
representen un 65 per cent del total, i les dues estan previstes en el paràgraf c) de
l'article 2 (definidor del fet imposable) de l'Ordenança fiscal.
El nombre més gran de qüestions plantejades correspon a la temàtica del
subjecte passiu de la taxa, sense perjudici que en alguns recursos s'addueixin altres
al###legacions. Es poden assenyalar casos en què els recurrents manifesten no ser
beneficiaris dels serveis prestats o no haver-los provocat ni haver sol###licitat el
servei portat a terme pels bombers; i n'hi ha bastants en què la liquidació de taxa es
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
71
va girar a nom dels administradors de les finques. Els informes del Consell parteixen
sempre del contingut dels informes tècnics d'intervenció, que obren en els
expedients amb detall suficient tant pel que fa als serveis prestats com als elements
materials i personals utilitzats, i cal destacar que davant d'això en cap dels casos
debatuts es va aportar prova en sentit contrari per part dels interessats. Després de
considerar el contingut dels informes esmentats, es va aplicar allò que preceptua
l'article 3.1 de l'Ordenança fiscal, en el sentit que són subjectes passius les persones
físiques o jurídiques que apareguin com a beneficiàries del servei, sense que mai
s'hagi hagut d'utilitzar allò que preveu l'apartat 3 de l'article esmentat per als casos
d'intencionalitat o negligència.
Destaquen quant al nombre les propostes que van tenir signe estimatori
per la no-concurrència de la condició de subjecte passiu en el recurrent. D'aquestes,
la major part afectava administradors de finques, que a més a més en alguns casos
no eren administradors dels immobles afectats per la prestació del servei, i s'hi
proposava la pràctica de noves liquidacions a càrrec dels corresponents
beneficiaris, fossin comunitats de propietaris o propietaris individuals dels
immobles, o titulars de locals de negoci. En algun cas, i d'acord amb el criteri seguit
pel Consell en exercicis anteriors, es va acudir a la doctrina resultant dels articles
1902 i següents del Codi Civil i, en especial, de l'article 1907, segons el qual "el
propietari d'un edifici és responsable dels danys que resultin de la ruïna de la totalitat
o d'una part d'aquest, si la ruïna s'esdevé per manca de les reparacions
necessàries".
Les propostes del Consell Tributari sempre s'han produït en el sentit de
determinar la persona física o jurídica en què concorregués la circumstància de ser
beneficiària del servei. Es pot fer esment d'un cas en què de l'informe de la
intervenció no es deduïa qui era el propietari de l'immoble —en el qual requeia la
condició de beneficiari—, ni es va obtenir tal dada del nou informe sol###licitat al
servei de bombers, de manera que la proposta va ser estimatòria atès que el
recurrent va negar la condició de propietari. En un altre cas, el recurrent proposava
que la liquidació de la taxa fos a càrrec d'una entitat asseguradora, cosa que
significava considerar aquesta darrera com a substituta del contribuent, a l'empera
de l'article 3.2 de l'Ordenança fiscal; el Consell, en la seva proposta, no va estimar la
pretensió, dient: "Cal destacar que el risc per al qual la Llei —article 23, paràgraf 2n.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
72
c) de la Llei 39/1988, reguladora de les hisendes locals— estableix el desplaçament
de la condició de pagador o de subjecte passiu a l'asseguradora, no és qualsevol
dels previstos en l'Ordenança fiscal en les lletres a) a k) de l'article 2, sinó només el
primer d'aquests, enunciat amb més concreció encara, perquè en la Llei només es
parla de les taxes establertes per la prestació del servei d'extinció d'incendis,
esdeveniment que, a més a més, cal considerar exceptuat de pagament a Barcelona
per la mateixa Ordenança fiscal en l'article 5.1 a), quan diu que estaran exempts del
pagament de les taxes de referència els serveis motivats per incendis, qualsevol que
en sigui l'origen o la intensitat, tret que es provi la intencionalitat o negligència greu
del subjecte passiu o de terceres persones identificables"; si bé recordava la
possibilitat que l'asseguradora pogués estar obligada a respondre davant el seu
client de les obligacions pactades en la pòlissa corresponent, però no davant
l'Administració municipal com a substitut de qui era beneficiari del servei i subjecte
passiu de la taxa.
En altres casos, els recurrents al###legaven la no-prestació del servei,
per exemple, en les desconnexions d'alarmes; o que no van ser requerits prèviament
perquè adoptessin mesures dirigides al sanejament d'elements de la construcció o
de la façana de l'immmoble; o bé la innecessarietat de les actuacions portades a
terme pels bombers. En tots els casos, el Consell també va partir de les dades
consignades en l'informe de la intervenció sobre la realització i la necessitat de les
actuacions portades a terme, com també de l'encaix d'aquestes darreres en les
previsions establertes per l'article 2 de l'Ordenança fiscal per a la constitució del fet
imposable de la taxa, en aplicació del principi de legalitat i sempre tret de prova en
sentit contrari, que en cap cas va ser aportada pels interessats.
També és interessant fer referència a l'informe relatiu a la intervenció
portada a terme per al sanejament de balcons per manca de manteniment en un
immoble aparentment abandonat, però que va resultar utilitzat per "okupes". En
l'expedient constava que s'havia procedit al sanejament per part del Servei de
Bombers i que n'era beneficiari el recurrent, el qual va al###legar no haver pogut
portar a terme obres de manteniment davant l'ocupació per terceres persones,
perquè havent denunciat els fets a la policia, no va poder entrar a la finca fins que va
obtenir autorització judicial. El Consell va proposar estimar el recurs amb la
motivació següent: "La taxa no s'acredita pel simple fet de la necessitat de la
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
73
intervenció, a manera de responsabilitat de caràcter objectiu del beneficiari, en
aquest cas el propietari de la finca en què es practica el sanejament, sinó que el fet
imposable incorpora un matís subjectiu, consistent en la manca de manteniment
adequat. En aquest cas no sembla just atribuir al propietari negligència en el
manteniment de l'edifici, si s'adverteix que hi tenia impedit de fet l'accés per virtut de
una causa equiparable a força major i que, contràriament, va posar tota la diligència
a aconseguir la recuperació de la possessió que li havia estat arrabassada, segons
es dedueix de les dates dels documents que acompanya".
En tres recursos es torna a plantejar la problemàtica derivada del cost
dels serveis per la utilització de mitjans considerats innecessaris, o simplement
perquè l'import resultant s'entén massa elevat. Només en un cas es va requerir
informació complementària, de la qual va resultar l'adequació dels mitjans utilitzats.
Això no obstant, cal insistir en el que ja es va assenyalar en memòries anteriors pel
que fa als elements a utilitzar en cada cas pel Servei d'Extinció d'Incendis i
Salvament. Es considera convenient una modificació de la regulació d'aquests
serveis, ja sigui en el camp no tributari de l'organització i prestació, o en la mateixa
Ordenança fiscal reguladora de la taxa, per tal d'establir els paràmetres de tributació
que permetin una aplicació de tarifes basada en els mitjans personals i materials
estrictament necessaris, amb independència dels desplaçats preventivament en
cada cas. Tal és el veritable sentit del finançament de serveis mitjançant taxes, que
resulta de l'article 24 de la Llei 39/1988.
Finalment, i amb referència a qüestions no específiques de la taxa, cal fer
esment del major nombre de casos de prescripció en aquest exercici en relació amb
els anteriors (9 en total), dels quals 8 van ser objecte d'un informe favorable a la
declaració de prescripció per defectes en les notificacions practicades, i només en
un es va proposar desestimar la pretensió en haver-se produït la interrupció del
termini prescriptori per notificació vàlida. També es pot referir que en tres
expedients s'intentava recórrer en reposició contra resolucions de recursos anteriors
d'igual naturalesa, que van motivar sengles declaracions d'inadmissibilitat en
aplicació de l'article 162 de la Llei general tributària. És curiós el plantejament d'un
recurs de revisió per error en la identificació de la finca objecte de la taxa, segons
l'article 171 de la Llei general tributària, amb admissió del recurs i la pràctica
d'actuacions inspectores per part de la Guàrdia Urbana, de les quals va resultar que
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
74
el servei havia estat practicat en una finca diferent, tot i que era confrontant, raó per
la qual es va proposar una resolució estimatòria.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
75
Ordenança fiscal núm. 3.4
Taxes per serveis urbanístics.
Es van informar 12 recursos, dels quals 7 amb proposta desestimatòria,
4 estimatòria i 1 estimatòria en part.
Cal posar en relleu que la majoria dels recursos pretenien l'exempció per
part del contribuent, i que tots van ser informats amb proposta de desestimació, atès
que no hi havia cap base legal que justifiqués tal benefici en aquest tribut.
Les universitats continuen insistint en l'exempció subjectiva d'acord amb
allò que s'estableix en la Llei orgànica de reforma universitària, tal com al###leguen
per a altres tributs municipals. Tots els recursos van ser objecte d'informes
desfavorables motivats per la tesi repetidament manifestada per aquest Consell que
la Llei esmentada va ser derogada en aquest extrem per la Llei 39/1988, d'hisendes
locals.
Un altre aspecte reiteradament tractat fa referència al principi de reserva
legal de les exempcions tributàries, que impedeix que l'Ajuntament les estableixi en
convenis o en contractes concessionals. Qüestió a part és que els organismes o els
particulars que se sentin perjudicats per la desestimació del recurs puguin exigir a
l'Ajuntament l'oportuna compensació de conformitat amb tals convenis o contractes.
Amb referència al fet imposable, el Consell insisteix que la taxa s'acredita
en el moment de la sol###licitud de la llicència d'obres, per la qual cosa el fet
imposable es realitza tot i que, una vegada concedida la llicència, l'interessat hi
renunciï, circumstància que diferencia radicalment aquest tribut de l'impost sobre
construccions, instal###lacions i obres, que s'acredita una vegada començades les
obres.
També és diferent el cas de la taxa per ocupació de la via pública i de la
garantia per a la reposició dels elements urbanístics en un expedient de llicència de
tanques, atès que en els dos casos el fet imposable no es realitza si no es porta a
terme la instal###lació de la tanca.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
76
Finalment el Consell va apreciar la impossibilitat que una universitat i un
organisme autònom de la Generalitat de Catalunya siguin objecte d'embargament o
de constrenyiment, atès el seu caràcter d'organismes públics.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
77
Ordenança fiscal núm. 3.5
Taxes per serveis de neteja.
Es va observar un gran increment en relació amb l'exercici anterior, tot i
que sense arribar al nombre màxim de recursos de 1994, ni tampoc als de 1989 i
1990. El nombre total de recursos dictaminats va ser de 37. Cal destacar que més
del 50 per cent (23 recursos) afectaven la temàtica relativa a la prescripció del dret o
de l'acció municipal a exigir el tribut. D'altra banda, cal assenyalar que van
predominar, precisament per la incidència de la matèria prescriptiva, les propostes
de resolució de natura estimatòria, amb 19 casos, davant els 13 de caràcter
desestimatori i els 5 estimats en part. Tots els expedients van derivar de casos
relatius a la taxa de recollida de residus sòlids, però en una part important es van
haver de considerar conjuntament casos de llicència fiscal, d'arbitri sobre la
radicació, d'impost sobre activitats econòmiques i de preu públic per utilització
privativa del domini públic mitjançant guals, perquè les qüestions de prescripció
apareixien plantejades afectant aquests tributs juntament amb la taxa a través
d'expedients acumulats en via de constrenyiment.
Es van presentar dues peticions d'extinció. En una, una fundació privada
la pretenia a l'empara de l'article 83.1 d) de la Llei 39/1988, precepte referent a
l'impost sobre activitats econòmiques. El Consell, fent menció expressa que ni
l'Ordenança fiscal 3.5 ni la legislació reguladora de les taxes en general o d'aquesta
taxa en concret estableixen cap causa que pugui emparar el reconeixement de
l'exempció, va proposar desestimar el recurs. En l'altra, era l'Hospital Clínic i
Provincial de Barcelona el que, recorrent una provisió de constrenyiment, al###
legava ser una entitat de dret públic i, per tant, no subjecta a la taxa. El Consell va
considerar l'al###legació a la llum de la normativa sobre exempcions, perquè va
entendre que es tractava precisament de tal matèria i no d'un supòsit de no-
subjecció. A tal respecte, va passar a analitzar quina és la veritable naturalesa
juridicoadministrativa de l'entitat, de caràcter certament complex, segons les
disposicions dictades per a la creació, organització i actual situació, fins i tot de
tipus financer. Es va acudir a una anàlisi de la Llei 7/1985, de la Llei 8/1987,
municipal i de règim local de Catalunya, i del Reial Decret Legislatiu 781/1986, del
18 d'abril, text refós del règim local, sense que es trobessin ens ni organismes
municipals o locals de naturalesa igual o semblant a la de l'Hospital Clínic, per la qual
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
78
cosa es va analitzar la possible integració d'aquest en la figura dels consorcis que
estableix l'article 7 de la Llei 30 /1992, de règim jurídic de les administracions
públiques i del procediment administratiu comú, amb vista al desenvolupament
d'activitats de caràcter universitari o d'assistència mèdica pública i de beneficència,
fora de la Seguretat Social, i en va resultar que no pot trobar encaix dins les figures
consorcials de tipus local, regulades en els articles 87 de la Llei 7/1985, 252 i
següents de la Llei 8/1987, i 110 del Reial Decret Legislatiu 781/1986, i també es va
arribar a la conclusió que no era possible l'equiparació a l'Estat o a les comunitats
autònomes. Per tot això, es va acabar establint que la pretensió no es pot emparar
en els paràgrafs a) i b) de l'article 64 de la Llei 39/1988, reguladora de les hisendes
locals, i es va proposar la resolució desestimatòria del recurs.
Hi va haver diversos casos en què els recurrents oposaven el no-
desenvolupament d'activitat o la no-prestació del servei per l'Ajuntament, i adduïen la
inexistència del fet imposable de la taxa. Per als primers es va acudir a la
documentació existent en els expedients: en un, la recurrent va aportar com a prova
de la inactivitat un escrit dels seus veïns per acreditar el període d'inactivitat, mitjà
probatori que no es va estimar suficient, per la qual cosa es va considerar
acreditada la data del cessament en el moment de l'extinció de l'arrendament del
local, que va tenir lloc més tard; en un altre va ser admesa la data provada del
traspàs del local; i en un tercer es va tenir en compte l'informe de la Inspecció
d'Hisenda municipal sobre el cessament en l'ocupació del local de negoci.
En canvi, per als casos de no-prestació dels serveis, les propostes van
tenir en compte els informes dels serveis municipals de neteja, i va prevaler el
principi de presumpció de legalitat en favor de l'Administració si no s'aporta una
prova contrària suficient, com es va esdevenir amb una finca situada dins la zona
portuària, en la qual la prestació del servei de neteja urbana no corria a càrrec dels
serveis municipals, sinó que era competència de l'Autoritat Portuària. Menció a part
requereixen dos casos d'activitat amb residus de caràcter industrial, que queden
fora de la prestació del servei obligatori segons l'article 2.3 de l'Ordenança fiscal; en
un d'aquests recursos es va adduir que la recollida la feia una empresa privada i a
càrrec del recurrent: l'informe evacuat pel Centre Gestor Municipal de Neteja,
Recollida i Eliminació de Residus va determinar que el servei de recollida
domiciliària d'escombraries es prestava de forma general en tota la ciutat, i afegia
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
79
en aquest cas concret que el servei es feia a la zona mitjançant contenidors de 1.100
litres ubicats a la via pública, i que la distància des de tals contenidors a la finca
afectada era de 50 metres, raó per la qual el Consell va considerar que es tractava
d'un servei de recepció obligatòria, segons estableix l'article 2.1 de l'Ordenança, del
qual era beneficiari l'interessat per tots els residus no industrials inclosos en el servei
obligatori, i va proposar resolució desestimant el recurs. Tot això malgrat l'existència
d'una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del 25 de juny
de 1990, perquè el Consell va estimar que es referia a exercicis en què regia una
legislació diferent.
Una qüestió diferent és la relativa als casos de no-subjecció a la taxa
previstos per l'Ordenança fiscal. En l'exercici se'n van plantejar dos. En un, el Consell
va destacar la necessitat que la superfície del local fos inferior a 60 m2,
circumstància que no era acreditada per l'interessat. En l'altre, el recurs versava
sobre la no-subjecció de les activitats professionals incloses en la secció 1a. de les
tarifes de l'impost sobre activitats econòmiques: es tractava d'una associació de
professionals del dret, amb encaix normal a la secció 2a. de les tarifes d'aquell tribut,
però que en constituir-se en forma associativa passaven per prescripció de les
pròpies tarifes a la secció 1a. i perdien, en conseqüència, el dret a la no-subjecció;
criteri que va seguir el Consell amb una proposta desestimatòria del recurs. Cal
assenyalar que l'Ordenança fiscal, a partir de l'exercici de 1997, ja recull com a
supòsit de no-subjecció l'al###legat per aquesta associació d'advocats, però tal
normativa no era d'aplicació en l'exercici a què es referia el recurs.
En dos dels recursos dictaminats, les qüestions plantejades es referien a
la base que s'havia d'utilitzar per practicar la liquidació. En un, el Consell va
dictaminar que l'acreditació de la superfície és determinant per a la no-subjecció
dels locals de menys de 60 m2, a més dels altres requisits establerts en l'Ordenança
fiscal, i no va admetre l'al###legació que el local hagués estat tancat un lapse de
temps durant l'exercici a conseqüència d'un atemptat terrorista, atès que el
tancament va tenir lloc una vegada acreditada la taxa. En l'altre, la qüestió debatuda
era interessant: la liquidació es va practicar sobre la base que en el local es
desenvolupaven dues activitats, hotel i restaurant, per la qual cosa s'aplicava allò que
es preveu en l'article 8.4 de l'Ordenança fiscal com si es tractés d'un sol local amb
exercici conjunt de les dues activitats, però l'entitat recurrent s'hi oposava perquè
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
80
considerava que no es podia entendre que es tractés d'un local únic. El Consell,
després d'una comprovació de la configuració exterior dels locals, practicada pels
seus serveis, amb l'observació que les dependències de cada activitat tenien
entrada per una porta diferent i que hi havia un rètol indicador també diferent, va
establir que no procedia admetre el caràcter conjunt de l'exercici de tals activitats
exigit per l'Ordenança fiscal, i va concloure proposant l'estimació del recurs.
Va destacar el gran nombre de peticions de prescripció (23), no assolit
en exercicis anteriors, i resulta rellevant que en la majoria dels casos es van plantejar
amb motiu de procediments d'embargament i que, a més a més, van afectar altres
tributs relacionats amb els locals o activitats respectius, com la llicència fiscal i
l'arbitri sobre la radicació, entre altres. Van dominar sensiblement les propostes de
caràcter estimatori (16) amb dues més d'estimació parcial, davant les 5 de
naturalesa desestimatòria. El factor determinant va ser la no-validesa de les
notificacions, d'acord amb allò que exigeixen el Reglament general de recaptació, la
Llei general tributària i la Llei 30/1992, reguladora del règim jurídic de les
administracions públiques i del procediment administratiu comú, en relació amb la
doctrina del Tribunal Suprem, que exigeix la presumpció formal que les notificacions
hagin estat rebudes pel destinatari, amb la qual cosa no es va produir en tals casos
la interrupció del termini de prescripció establert per l'article 64 de la Llei general
tributària.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
81
Ordenança fiscal núm. 3.8
Taxes per serveis d'inspecció i prevenció sanitària.
En la mateixa línia que en exercicis anteriors, només es va rebre un
recurs per al dictamen del Consell i va ser objecte d'una proposta en sentit
estimatori. Es tractava d'una sol###licitud d'exempció a l'empara de l'article 4 de
l'Ordenança fiscal, relatiu a la tinença de gossos, en el qual s'estableix que tindran
exempció de la taxa les persones més grans de 60 anys que visquin soles. En el cas
tractat l'exempció havia estat sol###licitada per la recurrent en representació de la
seva mare, que era més gran de 60 anys i tenia un domicili diferent, però la
liquidació havia estat girada amb càrrec a la filla per als exercicis de 1994 i 1995, i
la resolució recorreguda concedia l'exempció en favor de la filla i només amb efecte
per a 1994. En conseqüència, la interessada va interposar un recurs insistint en
l'exempció en favor de la seva mare i amb efecte per als dos exercicis. El Consell,
atesos l'error en el subjecte passiu i la concurrència dels requisits exigits en la
persona de la mare, veritable posseïdora de l'animal des que es va extreure de la
canera municipal, cosa que va fer la filla però amb destinació a l'ús per la mare al
seu domicili, va proposar estimar el recurs i la concessió de l'exempció amb efecte
des de l'exercici de 1994.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
82
Ordenança fiscal núm. 5.1
Preus públics per utilització privativa del domini públic municipal.
El Consell Tributari va emetre 16 informes sobre matèries relacionades
amb aquesta Ordenança.
Tanmateix, només van exigir l'aplicació de conceptes materials de la Llei
39/1988 o de l'Ordenança, 5 dels casos examinats.
En un es va plantejar el tema de la inexistència de fet imposable. Es
tractava d'una autorització per instal###lar terrasses en una zona que era de
titularitat privada encara que d'ús públic. L'Ajuntament va liquidar el preu públic per
aquest concepte, però havent-se demostrat a qui pertanyia el terreny, el Consell va
informar que la titularitat privada del sòl utilitzat exclou l'exigència de preu públic
d'ocupació, perquè aquest només s'acredita quan la utilització privativa ho és del
domini públic, tal com estableixen els preceptes de les Ordenances d'aplicació.
El canvi de subjecte passiu, tot i que no havia estat declarat a
l'Ajuntament, va ser tingut en compte per anul###lar una liquidació en la mesura en
què es dirigia a una persona que havia deixat de ser titular del local al que
pertenyien les terrasses. Es va informar en el sentit que les liquidacions fossin
substituïdes per unes altres a nom del nou titular de l'explotació.
Novament es va suscitar en tres ocasions la qüestió dels guals de les
universitats, i el Consell va reiterar el criteri ja manifestat en exercicis anteriors, que
l'article 53 de la Llei orgànica de reforma universitària eximia de certs tributs, però
no dels preus públics, que aleshores no tenien la consideració legal de tributs; que
no hi havia exempció reconeguda per al cas en la Llei reguladora de les hisendes
locals, i que el supòsit de fet que permetia l'aplicació de l'article 53 de la LORU era
que es tractés de béns propis de la universitat, mentre que el preu públic
s'acreditava per l'ús de béns de propietat municipal, i no de propietat universitària.
Els recursos restants no plantejaven qüestions substantives del tribut, sinó
tan sols de caràcter processal, com ara la manca d'al###legacions o de prova
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
83
suficient d'allò que havia estat al###legat, o bé qüestions pròpies de la provisió de
constrenyiment.
Pel que fa al constrenyiment, tanmateix, mereix assenyalar-se que les
característiques de la recaptació del preu públic van obligar el Consell Tributari a
puntualitzar en quatre ocasions que, de conformitat amb allò que autoritza l'article
124.3 de la Llei general tributària, les liquidacions són objecte de notificació col###
lectiva mitjançant edictes, i no s'han de notificar individualment, a excepció de la
primera liquidació per alta en el padró; així mateix, es va puntualitzar que el full
informatiu individual que remet l'Ajuntament als contribuents no té valor de notificació,
sinó de recordatori enviat als ciutadans per facilitar-los el compliment de les
obligacions tributàries, motiu pel qual la manca d'aquest recordatori no equival a
manca de notificació, que seria una causa de nul###litat de la provisió de
constrenyiment.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
84
Altres assumptes.
1. El director adjunt a la Gerència i delegat d'Hisenda va sol###licitar un
informe sobre la possibilitat de cobrar "in situ", abans de procedir a la retirada de
l'immobilitzador, la taxa relativa a la immobilització de vehicles per procediment
mecànic, prevista en l'Ordenança fiscal 3.1.
L'informe va recollir que la Llei 5/1997, del 24 de març, que havia
modificat el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles a motor i
seguretat vial, incorporava la possibilitat d'immobilitzar vehicles com a competència
ordinària dels Ajuntaments, però aquesta competència no està atribuïda amb
caràcter general, sinó que es limita a determinats supòsits, com ara l'existència d'un
perill greu per a la circulació, les persones o els béns derivats d'un ús del vehicle
amb incompliment dels preceptes legals; la negativa a sotmetre's a proves de nivell
de begudes alcohòliques o estupefaents; la manca de títol que habiliti per estacionar
en zones d'estacionament temporal, mentre no es conegui la identitat del conductor; i
la manca de garantia de la sanció imposada a un no resident. La immobilització no
es vincula en cap cas al pagament d'una taxa, ni les mesures cautelars previstes
s'estructuren com a garantia del pagament de la taxa, a manera de retenció o
penyora.
El Consell també va argumentar que la immobilització de vehicles afecta
drets com ara els de lliure circulació i de propietat, protegits pels articles 19 i 33.1
de la Constitució que, d'acord amb l'article 53 de la Llei suprema, vinculen tots els
poders públics i l'exercici dels quals ha de ser regulat per Llei. Per tant, com que
aquest extrem no es recull en la Llei esmentada, caldria que fos una altra norma amb
rang de llei la que establís aquesta garantia cautelar del pagament de la taxa.
Una regulació de tal naturalesa no es troba ni en la Llei reguladora de les
hisendes locals número 39/1988, del 28 de desembre, ni en els articles 71 a 76 de
la Llei general tributària, relatius a les garanties en favor de la hisenda pública, ni
tampoc en la Llei 8/1989, del 13 d'abril, de taxes i preus públics.
De la qual cosa es conclou que no estava legalment justificat que s'exigís
"in situ" la taxa corresponent com a requisit previ per retirar l'immobilitzador, i que la
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
85
recaptació de la taxa s'havia de regir pels procediments ordinaris establerts al
respecte.
2. En el període considerat, el Consell Tributari va informar un recurs de
queixa presentat per un contribuent, en relació amb una provisió d'embargament d'un
import de 2.491.754 pessetes per liquidacions "multiarbitri", que corresponien a
períodes compresos entre l'1 de gener de 1987 i el 31 de gener de 1988, derivada
d'una acta d'inspecció signada de conformitat el 14 de juliol de 1989 i notificada el
22 d'octubre de 1997, sense que entre les dues dates hi hagués cap mena de
notificació.
L'interessat havia sol###licitat el 31 d'octubre de 1997 la posada de
manifest de l'expedient i una còpia de les notificacions que, segons manifestació
oral, havien estat practicades, a fi de fonamentar el recurs que es proposava
presentar, el termini del qual acabava el 22 de novembre de 1997.
Davant el silenci de l'Administració, el 7 de novembre es va veure obligat
a formular el recurs en condicions d'inferioritat, segons afirmava, atès que no havia
tingut accés a l'expedient. Per tal motiu, va presentar un escrit de queixa.
En el seu informe, el Consell Tributari va partir del dret dels ciutadans,
consignat en l'article 35 a) de la Llei 30/1992, a conèixer en qualsevol moment l'estat
de la tramitació en els procediments en els quals tinguin la condició d'interessats i
obtenir còpies dels documents que s'hi contenen. Va considerar, així mateix, que tal
dret d'informació no tenia un termini específic de resposta, però que aquesta manca
de termini no podia emparar de cap manera una situació d'indefensió per al
peticionari. No obstant això, va concloure que tal indefensió no s'havia produït, atès
que en la tramitació del recurs interposat el contribuent podia reiterar la seva sol###
licitud de posada de manifest de l'expedient per formular al###legacions i, en cas de
no obtenir resposta, aplicar el règim general respecte a actes presumptes i a la
impugnació.
Fetes aquestes consideracions sobre possible indefensió, el Consell,
d'acord amb els principis generals d'informació, va concloure que la queixa
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
86
formulada havia de ser atesa i que s'havia d'instar l'Institut Municipal d'Hisenda al
compliment del tràmit sol###licitat.
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
87
ANNEX I
Expedients tramitats
Total expedients-------------------- 1239
Recursos-------------------------------- 1232
Queixes --------------------------------- 2
Informes--------------------------------- 5
Recursos
Estimats ------------------------------------------------------------------------------------------- 551
Conformitat amb la Unitat Operativa de Recursos Jurídics ------------------------- 309
Conformitat amb el Districte de Sants-Montjuïc----------------------------------------- 1
Conformitat amb el Districte de Sarrià-Sant Gervasi --------------------------------- 2
Conformitat amb el Districte d'Horta-Guinardó ----------------------------------------- 1
Conformitat amb el Districte de Sant Andreu-------------------------------------------- 1
Disconformitat amb la Unitat Operativa de Recursos Jurídics --------------------- 237
Estimats en part ------------------------------------------------------------------------------- 155
Conformitat amb la Unitat Operativa de Recursos Jurídics ------------------------- 71 
Conformitat amb el Districte de Sants-Montjuïc----------------------------------------- 1
Conformitat amb el Districte d'Horta-Guinardó ----------------------------------------- 1
Disconformitat amb la Unitat Operativa de Recursos Jurídics --------------------- 81
Disconformitat amb el Districte de Nou Barris ------------------------------------------ 1
Desestimats ------------------------------------------------------------------------------------- 512
Conformitat amb la Unitat Operativa de Recursos Jurídics ------------------------- 479
Conformitat amb la Direcció d'Edificació i Patrimoni Arquitectònic-------------- 4
Conformitat amb el Districte de Les Corts ---------------------------------------------- 5
Conformitat amb el Districte d' Horta-Guinardó----------------------------------------- 6
Conformitat amb el Districte de Sant Andreu-------------------------------------------- 1
Disconformitat amb la Unitat Operativa de Recursos Jurídics --------------------- 16
Ajuntament de Barcelona Consell Tributari
88
Disconformitat amb el Districte de Sarrià-Sant Gervasi ----------------------------- 1
Inadmisibles-------------------------------------------------------------------------------------- 7
Incompetència del Consell----------------------------------------------------------------- 4
Abstenció per certificació d'acte presumpte--------------------------------------- 3
Queixes
Estimades ---------------------------------------------------------------------------------------- 2
Desestimades ----------------------------------------------------------------------------------- 0
_______________