Consell Tributari
MEMÒRIA 1998-1999
1
Consell Tributari
SUMARI
Primera part
Pàg.
Consideracions generals
I.- Introducció ................................................................................................................... 6
II.- Un tema especial a tractar: les autoliquidacions ............................................. 7
III.- Tractament dels posibles errors del contribuent i de l'Administració ...... 10
Segona part
Les Ordenances Fiscals des del punt de vista
de la impugnació de les seves aplicacions
Ordenança fiscal núm. 1.1 ............................................................................................ 12
Tributs sobre béns immobles
I.- Impost sobre béns immobles........................................................................ 12
1.- Introducció ................................................................................................. 12
2.- Exempcions ............................................................................................... 12
2.1.- Fundacions. Llei 30/1994, de 24 de novembre, de
fundacions i d'incentius fiscals a la participació privada en
activitats d'interés general........................................................................ 12
2.2.- Associacions i federacions esportives .......................................... 13
2.3.- L' ONCE. Aplicació de la Llei 30/1994 .......................................... 15
2.4.- Béns afectes als serveis públics educatius .................................. 15
2.5.- Béns situats en la zona portuària .................................................. 16
2.6.- Entitats concesionàries d'aparcaments públics. Els usuaris
com a "subconcesionaris"........................................................................ 16
2.7.- Béns declarats d'interès cultural.................................................... 17
2.8.- Altres supòsits................................................................................... 17
3.- Bonificacions ............................................................................................. 18
3.1.- Bonificació a l'empara de la legislació d'autopistes.................... 18
3.2.- Immobles que constitueixen l'objecte de l'activitat d'empreses
 constructores............................................................................................. 18
2
Consell Tributari
4.- Valors cadastrals ...................................................................................... 19
5.- Gestió de l'impost. La derivació de l'acció tributària contra
béns afectes al pagament de deutes pendents por aquest impost........ 20
II.- Contribució territorial urbana ....................................................................... 22
Ordenança fiscal núm. 1.2 ............................................................................................ 23
Impost sobre vehicles de tracció mecànica
1.- Prescripció i absència de notificacions ................................................. 23
2.- Alta, transmissió i baixa del vehicle ....................................................... 24
3.- Sol·licitud d'exempció o impugnació de la seva denegació .............. 25
4.- Recursos no admesos............................................................................. 25
Ordenança fiscal núm. 1.3 ............................................................................................ 26
Impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa
urbana
I.- Plusvàlua ......................................................................................................... 26
1.- Actes subjectes......................................................................................... 26
2.- Exempcions ............................................................................................... 29
3.- Subjecte passiu......................................................................................... 31
4.- Base imposable ........................................................................................ 31
5.- Sancions .................................................................................................... 32
6.- Interessos de demora .............................................................................. 34
7.- Prescripció................................................................................................. 35
8.- Subvencions .............................................................................................. 36
II.- Taxa d'equivalència ...................................................................................... 36
Ordenança fiscal núm. 1.4 ............................................................................................ 38
Tributs sobre activitats econòmiques
I.- Impost sobre activitats econòmiques.......................................................... 38
1.- Consideracions generals ......................................................................... 38
2.- Qualificació de l'activitat i elements tributaris ...................................... 38
3.- Beneficis fiscals: ....................................................................................... 40
3.1.- Aplicació temporal de la bonificació per inici d'activitat.............. 40
3.2.- Reducció per obres a la via pública .............................................. 42
3.3.- Exempcions ....................................................................................... 43
a) Fundacions i associacions de disminuïts psíquics ..................... 43
b) Ensenyament pre-escolar no  concertat........................................ 44
c) Centre sanitari concertat amb el Servei Català de la Salut ....... 45
d) Empresa pública............................................................................... 47
e) Entitats religioses acollides a la Llei 30/1994 .............................. 48
4.- Supòsits de no subjecció ........................................................................ 50
II.- Llicència fiscal................................................................................................ 51
III.- Arbitri sobre la radicació ............................................................................. 51
IV.- Llicència d'obertura ..................................................................................... 51
Ordenança fiscal núm. 2.1 ............................................................................................ 52
3
Consell Tributari
Impost sobre construccions, instal·lacions i obres
Ordenança fiscal núm. 3.2 ............................................................................................ 53
Taxes per serveis de bombers
Ordenança fiscal núm. 3.4 ............................................................................................ 57
Taxes per serveis urbanístics
Ordenança fiscal núm. 3.5 ............................................................................................ 59
Taxes per serveis de neteja
Ordenança fiscal núm. 3.10.......................................................................................... 62
Taxes per servei d'eliminació de residus sòlids urbans
Ordenança fiscal núm. 4 ............................................................................................... 63
Contribucions especials
Ordenanza fiscal núm. 5.1 (1998) i Ordenança fiscal núm. 3.11 (1999)............ 64
Precus públics (1998) i taxes (1999) per la utilització
privativa del domini públic municipal
Altres assumptes ............................................................................................................ 66
Annex I ................................................................................................................. 69
Expedients tramitats
Annex II ................................................................................................................. 71
Clasificació per conceptes
Annex III ................................................................................................................. 72
Porcentatges
_________________
4
Consell Tributari
Primera part
________
Consideracions generals
5
Consell Tributari
I. Introducció.
La Memòria que ara presentem acusa certes diferències respecte de
les anteriors. Una d’elles és que no es tracta d’un resum rigorosament anual de
l’activitat del Consell en matèries de la seva competència contemplant l’any 1998,
sinó de l’examen de la labor realitzada des de l’1 de gener de 1998 al 31 de
desembre de 1999, és a dir durant els dos últims anys.
Es trenca amb això el sistema anual que tenien aquestes Memòries,
però és necessari justificar el canvi per dues raons importants: d’una banda,
haver-se creuat en el camí de la Memòria de 1998 la preparació d’un treball que,
patrocinat per la Fundació Carles Pi i Sunyer, fou encarregat al Consell i editat per
l’esmentada Fundació amb el títol: "EL CONSELL TRIBUTARI MUNICIPAL DE
BARCELONA-DIEZ AÑOS DE ACTIVIDAD Y DE INTERPRETACIÓN DE LAS
NORMAS TRIBUTARIAS EN LA HACIENDA MUNICIPAL: 1989-1998.
BARCELONA 1999", obra en la qual varen col.laborar tots els membres del
Consell.
I la segona raó del canvi fou la nova redacció que es donà al
Reglament Orgànic del Consell Tributari, aprovat inicialment per acord del Consell
municipal de 22 de desembre de 1999 i definitivament el 23 de febrer de 2000, en
el qual es preveu la possibilitat que el Consell sigui reclamat per intervenir en la
preparació de les futures Ordenances fiscals, a través dels informes que se li
sol.licitin.
El ritme canvia però no el contingut, ja que no quedarà cap buit en
l’examen de la labor del Consell, que en aquest cas cobrirà les dues anualitats
que tenia pendents d’examen.
La marxa del Consell en aquests dos anys fou, un cop més,
essencialment pacífica, tant en les seves relacions internes com respecte de les
de l’Alcaldia i de les comptades ocasions en què ha estat cridat a fer acte de
presència en el món administratiu.
En 1998 varen ser passats per a informe 1125 expedients procedents
de recursos plantejats pels particulars, 2 queixes relatives a la marxa d’aquest
tipus d'expedients, i 2 informes sol.licitats en forma adequada pels òrgans que
tenen institucionalitzades dites facultats i estan legitimats per fer tals peticions.
Respecte a l’activitat del Consell en 1999 els números a declarar contabilitzen
solament els dictàmens emesos fins el 31 de desembre, a diferència dels anys
anteriors en què es varen incloure tots els expedients entrats durant l'exercici,
havent-se informat 538 expedients i 2 queixes. Tot això serà comentat en la
segona part d’aquesta Memòria.
Respecte a la composició del Consell, s’ha de lamentar la baixa del
vocal senyor Joaquim Tornos i Mas que s’havia integrat al Consell des del principi
6
Consell Tributari
i que demostrà en tot moment la seva capacitat i la seva il.lusió perquè aquest
òrgan singular acomplís els objectius que se li havien proposat. Això, junt amb la
ponderació de les seves ponències i l’exquisit tracte amb els companys, farà que
el seu record al Consell perduri com a exemplar.
II. Un tema especial a tractar: les autoliquidacions.
Arribant a aquest punt, el Consell ha sentit tots els anys la necessitat
de destacar algun tema d’especial interès entre els que es troben a la
corresponent Memòria, i així altres anys s’ha posat l’accent en temes com la
naturalesa del Consell, les notificacions, l’anomenada taxa d’equivalència, la taxa
pel servei de bombers i l’impost sobre activitats econòmiques.
En aquesta ocasió es dóna la circumstància d’haver-se apreciat la
concurrència de dos temes en certa manera enllaçats doctrinalment i s’ha cregut
oportú cridar l’atenció sobre ells per tal de millorar el seu tractament.
Comença la història amb el cas reiterat del contribuent que acudeix a
l’oficina liquidadora forçat pel mandat legal de que s’ha d’autoliquidar un impost,
que podria ser el d’increment de valor dels terrenys.
El contribuent, que sembla acostumat a aquesta tasca, procura reunir
totes les dades precises i es presenta davant l’oficina corresponent amb una sèrie
completa dels documents que creu que farien falta per liquidar; a l’oficina se li diu
que, en efecte, el seu expedient està complet havent-se presentat dins del termini
previst per la llei. La liquidació que ha preparat és correcta. S’ha tractat d’una
autèntica autoliquidació i passa immediatament a abonar el seu import, amb la
qual cosa queda complerta la seva obligació tributària.
Però cal no enganyar-se perquè el cas que s’ha presentat no és normal
sinó singular. El més habitual és que qui acudeix a l’oficina per complir amb la
seva obligació tributària no té idea de res i té que preguntar per totes de les dades
que ha d’omplir a l’imprès que li faciliten a la pròpia oficina.
El funcionari ajuda el contribuent facilitant-li la informació que precisa
per tal d'autoliquidar l’impost, però arriba un moment que li resulta més fàcil
preguntar al deutor obligat si porta els  papers, i davant la seva resposta
afirmativa els agafa i omple l’imprès directament; l’autoliquidació està ja preparada
i el resultat  arrodonit i complet.
No ha fet el funcionari altra cosa que complir amb la seva obligació
informativa, però l’ha complert tan bé que el contribuent no té que fer altra cosa
que firmar l’autoliquidació i pagar-la. En realitat s’ha volgut utilitzar un camí similar
al que marca l’article 73.2 de la Ordenança fiscal general quan diu: "L'Ordenança
fiscal particular podrà establir, quan la compleixitat de l'exacció així ho requereixi,
que per practicar l'autoliquidació el subjecte passiu efectuï una sol.licitud prèvia en
7
Consell Tributari
la qual es facilitarà la documentació acreditativa del fet imposable i de les bases
imposable i liquidable"; afegint el paràgraf 3 del mateix article: "Els òrgans gestors
giraran, si s'escau, una liquidació complementària d'acord amb les dades
consignades en la declaració, els documents que l'acompanyen i els antecedents
que hi hagi a l'Administració". I continua dient: "En cas que el subjecte passiu hagi
incorregut en una infracció tributària, instruiran l'expedient sancionador
corresponent ".
S'utilitza, doncs, aquest camí, però de forma abreujada i sense
garanties per al contribuent, al qual en la pràctica no se li demana que presenti
cap sol.licitud ni se li concreten els documents que ha d’aportar, i no se li
relaciona el gest de lliurar la documentació a efectes de consulta amb cap
vinculació que hagi de suportar l’Administració per intervenir en la fase inicial de
l’autoliquidació, fase no prevista tampoc d’aquesta forma als preceptes de
l’Ordenança fiscal.
Fins aquí no caldria oposar moltes objeccions en el cas del segon
contribuent (el que havia anat en realitat a demanar ajuda) a l’actuació del
funcionari que l'ajudà, excepte que no es va complir estrictament el que preveu
l’Ordenança fiscal general. El problema pot presentar-se al desembocar aquesta
pràctica en quelcom habitual, perquè la situació pot alterar-se profundament si el
contribuent o el funcionari incorren en omissions o errors sobre dades essencials
que no són captades en aquesta fase abreujada de preparació autoliquidatòria. Es
poden presentar diversos supòsits per falta de dades necessàries que estiguin en
poder del contribuent o bé per errors materials no observats amb anterioritat, o en
definitiva per errors en l’aportació de dades, no subsanats per part del funcionari
que ajuda a la suposada autoliquidació.
El cert és que el descans que produeix en el contribuent el compliment
de l’obligació tributària es veu pertorbat poc després per una liquidació
complementària que provoca la Inspecció d’Hisenda municipal per tal d'adequar
les normes al cas considerat.
Aleshores, el contribuent protesta al.legant amb raó o sense que no
tenia més dades que facilitar i que si confià en el funcionari fou perquè va creure
que aquest tenia a la seva disposició més dades de les que va incloure en
l’anomenada autoliquidació, i que al no utilitzar-les adequadament produeix
perjudicis a qui confià en la seva professionalitat i es veu correspost d’una banda
amb una quota complementària del tribut i d'altra banda per una liquidació
d’interessos de demora.
La resolució que s’ha vingut donant a aquestes situacions és recordar
al contribuent que es tractava d’una autoliquidació equivalent a una liquidació
provisional, la qual cosa representa que l’obligat tributari havia d'estar sempre
atent a vetllar pels seus interessos, i que si no li havien encertat el càlcul de la
liquidació i de la quota no podia protestar ja que l'afectava només a ell com una
8
Consell Tributari
cosa personal. I és per aquesta raó que recorre en alçada per tal que es rectifiquin
els possibles errors i se l'eximi dels interessos de demora.
Certament, les omissions o equivocacions que es produeixen en el
càlcul de l'autoliquidació poden obeir a la conducta del contribuent, que no pot
exclamar-se davant la reacció dels òrgans de gestió tributària que doni aquesta
sortida a la seva actuació insuficient o incompleta. Però pot passar que les
omissions o errors comesos al preparar l’autoliquidació siguin atribuïbles al
funcionari gestor, és a dir a l’Ajuntament, que tenint al seu abast totes les dades
no les aplicà en el moment inicial de contacte, deixant indefens a l’interessat.
S’explica perfectament que les esmentades operacions deixin una mala
impressió als dos sectors de la reclamació administrativa, i que tant en la pràctica
de les reclamacions com en la resolució de recursos es vagin buscant altres
sortides més properes als errors de fet, encara que això sigui molt discutible en
algunes ocasions.
Ara com ara, el Consell ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre
aquests temes en un informe en què es diu: "De la documentació obrant a
l'expedient es constaten dos fets: En primer lloc que la referència cadastral que
figura a la escriptura és la mateixa que la que consta als rebuts de l'impost sobre
béns immobles. I en segon lloc, que la forma en què s'han omplert els impressos
d'autoliquidació demostra que els càlculs s'han efectuat pels serveis municipals",
afegint que "ambdues circumstàncies porten a la convicció que són certes les
manifestacions del recurrent de que l'error en l'autoliquidació és imputable als
serveis municipals". I es continua dient: "Això planteja el problema de determinar
quina és la funció i la responsabilitat de aquestes oficines municipals. No es
discuteix que les liquidacions que inicialment s'hi practiquen tenen caràcter
provisional i poden ser objecte de revisió. El problema està en dilucidar si els
errors que poden cometre aquestes oficines o, senzillament, les liquidacions que
practiquin sense disposar de suficients dades de fet han de repercutir o no en
perjudici dels contribuents en forma de sanció o d'interessos de demora".
A l’esmentat informe s’insisteix en que "l'autoliquidació és
responsabilitat del contribuent, però per altre banda és lloable l'interès de
l'Ajuntament de facilitar al subjecte passiu el compliment de les seves obligacions
tributàries en un impost de certa complexitat conceptual i tècnica, i aquesta
intervenció no modifica legalment aquella responsabilitat. No es pot, tanmateix,
desconèixer que amb l'ajuda que presta l'Ajuntament crea davant al particular una
aparença de regularitat de l'actuació tributària d'aquest, ja que el contribuent, si no
se l'ha fet cap observació especial, surt de les dependències municipals amb la
sensació d'haver complert els seus deures tributaris. Encara que la pràctica de
l'autoliquidació sigui responsabilitat del subjecte passiu, no pot exigir-se-li el
mateix rigor desprès d'acudir a l'oficina municipal, per voluntària que aquesta
sigui, que en el cas de no acudir-hi, entre altres motius perquè si s'ha creat tal
oficina és perquè es parteix de la idea, per altre banda justificada, de la dificultat
9
Consell Tributari
tècnica de la liquidació de l'impost, i es persegueix la finalitat d'evitar al subjecte
passiu que hagi de recorre a professionals amb la consegüent despesa
addicional".
III. Tractament dels possibles errors del contribuent i de l’Administració.
Com a complement d’aquests plantejaments singulars es pot portar a
primer terme el recent cas d’un expedient en què s’aixecà acta de conformitat que
donà lloc a una liquidació definitiva, la qual resultà ferma a l’acceptar-la el
contribuent, que va abonar la liquidació. Tan mateix, mesos més tard l’Ajuntament
practicà una liquidació complementària al.legant que havia comès un error de fet a
l’aixecar l’acta esmentada, i cursà dita liquidació complementària a l’empara del
que preveu l’article 156 de la Llei general tributària.
Es van utilitzar multitud d’arguments per part del contribuent, que
recordà d'antuvi la fermesa de la liquidació i que no s'havia interessat per part de
l’Ajuntament una rectificació del suposat error, que no apareixia de moment
qualificat com a numèric, material o de fet, però que podria ser-ho també com de
dret.
Es pot pensar que és prevalent el que disposa l’article 156 de la Llei
general tributària?
En el conflicte de lleis que s’apunta, pot entendre’s que el privilegi de
què gaudeix l’Administració en aquest punt té força excloent de la bilateralitat que
suposen les actes de conformitat, les quals obliguen per igual a ambdues parts
concertants?
Es pot dir que la teoria dels actes propis no és aplicable en aquests
casos a l’Administració?
La doctrina de la concurrència i de la compensació de culpes apuntada
ja per l’Audiència Nacional en recent sentència de 10 de setembre de 1999 per un
cas de doble prescripció per inactivitat, constitueix o no un nou camí per regular
les relacions entre l'Administració i el contribuent utilitzant criteris de equitat?
10
Consell Tributari
Segona part
Les Ordenances Fiscals des del punt de vista
de la impugnació de les seves aplicacions
11
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 1.1
Tributs sobre béns immobles
I.- Impost sobre béns immobles.
1.- Introducció.
Durant el període de temps a què es refereix aquesta Memòria ha
disminuït el nombre de recursos dictaminats pel Consell amb relació als informats
el 1997, els quals s’han acostat als nivells anteriors a l’any esmentat.
De la mateixa manera que en d’altres exercicis, algunes de les
qüestions resoltes ho són amb motiu de recursos interposats de forma coincident
per múltiples interessats, amb unitat d’objecte i fonamentació, com és el cas dels
concessionaris de la zona portuària. A més, es reprodueixen en aquest cas les
al·legacions efectuades idènticament en anteriors recursos, fins i tot reincidint
sobre aspectes totalment pacífics avui, com és que la zona portuària no està
exclosa del terme municipal i, per tant, està subjecta a les potestats municipals.
2.- Exempcions .
Una gran part dels dictàmens del Consell relatius a l’impost sobre béns
immobles tenen per objecte la determinació del dret a les exempcions legalment
establertes, a les quals ens referirem a continuació.
Abans, tanmateix, recordem amb relació a la seva naturalesa i al seu
caràcter que el Consell ha establert el criteri, i així ho continua mantenint, que el
reconeixement d’una exempció pot fer-se per a exercicis anteriors a la seva
sol·licitud, sempre i quan es donessin ja els requisits determinants de l’exempció.
El Consell afirma que la Llei d’hisendes locals no ha imposat de manera terminant
el caràcter rogatori de les exempcions, i l’Ordenança fiscal, si bé diu que les
exempcions han de ser sol·licitades pel subjecte passiu, no prohibeix de manera
expressa reconèixer el dret des del moment en què concorren els pressupòsits
materials, de manera que la sol·licitud és un requisit de procediment que no té un
abast substantiu.
2.1.- Fundacions. Llei 30/1994, de 24 de novembre, de fundacions i
d’incentius fiscals a la participació privada en activitats d’interès general.
Una de les qüestions que han estat objecte d’anàlisi per part del
Consell és l’aplicació de les exempcions de l’impost sobre béns immobles
previstes a la Llei 30/1994, de 24 de novembre, de fundacions i d’incentius fiscals
a la participació privada en activitats d’interès general.
12
Consell Tributari
De la mateixa manera que en exercicis anteriors, l’exigència que les
entitats no realitzin activitat mercantil amb caràcter principal és la clau que cal
verificar respecte de cada cas dictaminat. I tot això amb un concepte o noció ampli
d’activitat mercantil que es remet a l’actuació en les condicions pròpies del
mercat, actuant en concurrència i sense tenir com a finalitat principal la satisfacció
de necessitats d’interès general.
Així, a tall d’exemple, en un expedient, l’anàlisi de la documentació
comptable aportada per l’entitat portà el Consell a denegar l’exempció quan en
l’exercici estudiat, el 99,96% del total dels ingressos corresponia a ingressos
d’explotació, provinents principalment de la prestació de serveis sanitaris.
A més, ha calgut precisar el requisit que l’immoble pel qual se sol·licita
l’exempció estigui destinat a les finalitats de la fundació. En concret, en un cas en
què s’havia produït la divisió horitzontal de la finca, calgué comprovar que
cadascun dels elements immobiliaris resultants era efectivament destinat a la
finalitat fundacional, sense que fos aplicable l’exempció a aquells elements que
estaven arrendats a tercers.
2.2.- Associacions i federacions esportives.
L’aplicació de les exempcions previstes per la Llei 30/1994 a les
associacions i federacions esportives també ha estat objecte de tractament pel
Consell.
Amb relació a les associacions i clubs esportius, el Consell ha hagut
d’analitzar la concurrència dels requisits subjectius i objectius que s’exigeixen en
cada cas per a l’entitat i per a l’immoble, respectivament.
Pel que fa als requisits subjectius, que aquí ens interessen, el Consell
ha tingut ocasió d’indicar quina és la interpretació que cal donar a la legislació, i
en aquest sentit es pot destacar el següent: "existeixen, tanmateix, dos elements
que requereixen una interpretació casuística per determinar si l’entitat que
sol·licita l’exempció porta a terme alguna de les activitats contemplades a la Llei i
si les esmentades activitats s’exerceixen amb o sense caràcter d’activitat
mercantil. Respecte de la primera de les qüestions assenyalades, l’article 42.1.a)
de la Llei 30/1994 exigeix que l’entitat sol·licitant persegueixi objectius
d’assistència social, cívics, educatius, culturals, científics, esportius, sanitaris, de
cooperació per al desenvolupament, de defensa del medi ambient, de foment de
l’economia social o de la investigació, de promoció del voluntariat social o
qualsevol altra finalitat d’interès general de naturalesa anàloga. L’entitat recurrent
té com a objecte, segons disposa l’article primer dels seus estatuts socials, el
foment de la natació i de les seves especialitats, i també el desenvolupament de
la pràctica continuada de l’activitat física i esportiva. Per tant, es pot dir que es
compleix el requisit finalista definit a l’article 42.1.a) de la Llei 30/1994".
13
Consell Tributari
El Consell ha destacat, com en anys anteriors, l’especial complexitat
que revesteix el fet de determinar si l’activitat desenvolupada posseeix o no
caràcter mercantil. Es parteix de la idea que "el concepte d’activitat mercantil no
està determinat amb precisió a la normativa tributària, sense que es pugui
identificar de manera absoluta amb la realització d’una activitat prestacional
mitjançant remuneració. Un concepte de l’esmentada amplitud impediria de fet
que es poguessin assolir els objectius de la Llei 30/1994, ja que moltes de les
activitats privades que la Llei tracta d’estimular s’exerceixen amb remuneració. En
conseqüència, resulta rellevant determinar si l’activitat que s’exerceix té la seva
causa última en una finalitat altruista de complir una funció social, i si actua al
marge de les lleis de mercat i sense cap voluntat de negoci econòmic".
En el cas del club examinat, després de l’examen de l’expedient, es
conclou que no existeix activitat mercantil, i que el club pot gaudir des de la
perspectiva subjectiva del dret a l’exempció. Com a novetat, el Consell ha
destacat que "aquesta conclusió no es contradiu amb la circumstància que la
majoria dels ingressos del club, de fet per sobre del 70%, provinguin de les quotes
dels socis, ja que l’article 42.3 de la pròpia Llei 30/1994 -en redacció introduïda
per l’article 33 de la Llei 66/1997, de mesures fiscals, administratives i d’ordre
social- preveu expressament la possibilitat que gaudeixin de beneficis fiscals les
entitats sense afany lucratiu d’assistència social o esportives compreses a l’article
20.13 de la Llei de l’IVA, el qual es refereix, entre altres supòsits, a entitats o
establiments esportius privats de caràcter social amb quotes d’entrada o admissió
que no superin les 300.000 pessetes i amb quotes periòdiques que no superin les
5.000 pessetes mensuals".
També ha calgut analitzar un altre requisit subjectiu, exigit per l’article
42.3 de la Llei 30/1994, i que consisteix en el fet que els associats i fundadors i
llurs cònjuges o parents fins al quart grau inclòs no siguin els destinataris
principals de les activitats que realitzen les entitats o gaudeixin de condicions
especials per beneficiar-se dels seus serveis. En cas que no es compleixin
aquestes condicions, l’entitat en qüestió perd la seva consideració d’entitat sense
afany de lucre a efectes de l’aplicació dels beneficis fiscals.
El Consell ha pres en consideració que la nova redacció d’aquest
precepte ha afegit, a partir de l’1 de gener de 1998, el segon paràgraf de l’article
42.3 esmentat abans, que mitjançant la remissió a l’article 20 de la Llei de l’IVA
dispensa d’aquesta limitació, entre altres, a les entitats esportives amb quotes que
no superin les indicades.
En el cas concret, el Consell dictaminà: "A la vista de la documentació
acompanyada als diferents escrits presentats, es desprèn que els socis són els
principals beneficiaris dels serveis del club, encara que no es tracti dels únics, ja
que el club col·labora i presta les seves instal·lacions a d’altres activitats d’interès
general alienes a la massa social. Aquesta condició, doncs, impedia l’aplicació del
benefici sol·licitat, i aquesta limitació es manté fins a l’entrada en vigor de la nova
14
Consell Tributari
redacció del precepte, és a dir, l’1 de gener de 1998, moment a partir del qual -
tenint en compte que l’import de les quotes que el club cobra als afiliats és inferior
als límits fixats a la Llei de l’IVA- es pot beneficiar de la dispensa introduïda per
l’article 33 de la Llei 66/1997".
Quant a les federacions esportives, el Consell també ha tingut en
compte la disposició addicional dotze de la Llei 30/1994, que fa un reconeixement
exprés a l’especialitat de les federacions i les allibera de les limitacions fixades per
la Llei per a la concessió de l’exempció.
2.3.- L’ONCE. Aplicació de la Llei 30/1994.
L’ONCE té reconegut un règim fiscal propi (disposició addicional quarta
de la Llei 30/1994) que inclou l’aplicació del règim previst per a les fundacions en
els arts. 48 a 58 de l’esmentada Llei.
De la mateixa manera que en d’altres exercicis, el Consell ha reconegut
el dret d’aquesta organització a l’exempció de l’impost sobre béns immobles, a la
vista de l’acreditació de titularitat del bé, la seva destinació i la vinculació als fins
de l’ONCE. És el cas, per exemple, d’un immoble on tenia instal·lat el taller
d’impremta i enregistrament de cintes per a material especial per a invidents.
2.4.- Béns afectes als serveis públics educatius .
L’exempció de l’impost sobre béns immobles concedida per l’art. 64.a)
LHL afecta els béns que pertanyin a l’Estat, les comunitats autònomes o les
entitats locals sempre que estiguin directament afectats als serveis educatius i
penitenciaris. Seguint la pràctica d’anys anteriors, el Consell ha hagut de resoldre
cas per cas sobre l’abast del destí efectiu de determinats béns als serveis
esmentats.
Així, per exemple, ha considerat que cal utilitzar un concepte ampli
d’educació que comprengui la formació integral de la persona, cosa que permet
incloure "la formació de voluntaris, que els habilita per a la prestació d’uns serveis
socials i els dóna una formació que els capacita per fer que, amb conductes
solidàries i altruistes, els destinataris dels serveis millorin les seves condicions i
qualitat de vida".
2.5.- Béns situats a la zona portuària.
En els últims anys s’ha anat clarificant el règim de tributació dels béns
situats a la zona portuària, especialment després de la redacció donada a l’art. 64
a) de la Llei d’hisendes locals per la Llei 13/1996. El criteri essencial és que
l’exempció de l’impost es vincula a l’ús públic, lliure i gratuït dels béns.
15
Consell Tributari
Això és el que ha informat el Consell respecte dels béns explotats per
concessionaris del domini públic portuari, als quals s’ha denegat l’exempció per
no reunir aquelles condicions. Al mateix temps, ha calgut reiterar la doctrina sobre
la naturalesa distinta de l’impost sobre béns immobles i del cànon d’ocupació del
domini públic portuari per destacar les al·legacions de doble imposició efectuades.
A més s’han rebutjat les al·legacions, reiteratives i ja desqualificades per la
jurisprudència, que els béns portuaris no formen part del terme municipal.
Juntament amb això, és bo destacar també l’aplicació de la mateixa
doctrina a aquells béns que són explotats directament per la mateixa Autoritat
Portuària: tampoc en aquest cas hi ha un aprofitament públic i gratuït, no hi ha un
ús comú general, que és el que justifica l’exempció, sinó un aprofitament especial
que restringeix la utilització a aquells subjectes que obtinguin les corresponents
llicències i satisfacin les correlatives contraprestacions.
2.6.-  Entitats concessionàries d’aparcaments públics. Els usuaris com
a "subconcessionaris".
Com en anys anteriors, s’ha suscitat la qüestió de la tributació dels
aparcaments subterranis construïts i explotats per empreses privades en virtut de
concessió municipal (arts. 64, b) i 65, d) de la Llei d’hisendes locals.).
Es tracta de veure, d’acord amb la reforma de la LHL de 1993, si es
tracta de béns exempts, segons l’art. 64,b), i si no és així, qui és el subjecte
passiu obligat.
En primer lloc, i d’acord amb l’anterior doctrina del Consell, s’entén que
encara que no es tracti d’una concessió de servei públic que afecti a una activitat
prèviament reservada a ella mateixa per l’Administració, sinó d’una concessió
mixta d’obra pública i de domini públic, té validesa la subjecció general a l’impost
prevista a l’art. 65,d), que es refereix a titulars de concessions administratives
sense distinció.
En segon lloc, el Consell considera que els béns municipals sobre els
quals es concedeix la construcció i explotació de l’aparcament no són béns
afectes a un ús o servei públic -ja s’ha dit que l’activitat no és un servei públic en
sentit estricte-, de manera que no estan exempts de l’impost.
Finalment, el Consell analitza i té en compte el règim concret
d’explotació de l’aparcament fixat a les clàusules del contracte, on es preveu la
"subconcessió" de les diverses places a tercers, els quals les podran transmetre
durant el temps que resti de concessió. L’empresa concessionària es podrà
quedar les que no hagi pogut cedir d’aquesta manera, i aleshores les podrà
explotar en règim d’arrendament.
16
Consell Tributari
A la vista de la regulació de la concessió, el Consell entén que en el
cas concret, a diferència d’altres casos coneguts anteriorment, l’empresa està
subjecta a l’impost en allò referent a les places no cedides en subconcessió, i que
els subconcessionaris són els subjectes passius de l’impost per les seves
respectives places d’aparcament.
2.7.- Béns declarats d’interès cultural.
Entre les diverses qüestions que suscita la tributació dels béns afectats
per declaracions de caràcter historicocultural, el Consell ha assenyalat que la
incoació d’un expedient d’inclusió d’un immoble en la qualificació monumental
historicoartística iniciat el 1975 i encara no resolt comporta els mateixos efectes,
fins i tot els fiscals, que la declaració; en aquest sentit, és procedent declarar
provisionalment l’exempció de l’impost sobre béns immobles.
2.8.- Altres supòsits.
En aquests últims exercicis, el Consell ha dictaminat de manera
continuada sobre el règim d’exempcions que eventualment és d’aplicació als béns
de l’església catòlica i altres confessions i comunitats religioses que tinguin
subscrits acords de cooperació, sense que hi hagi hagut un plantejament de
noves qüestions i limitant-se a l’aplicació als casos concrets de la doctrina
ressenyada en les memòries d’exercicis anteriors.
Es pot dir el mateix respecte de les universitats i els col·legis superiors
universitaris. S’ha reiterat la doctrina segons la qual la Llei d’hisendes locals
derogà la Llei de reforma universitària i, per tant, els beneficis fiscals que aquesta
preveu, tant per a les mateixes universitats com per als col·legis superiors que
tenen adscrits, tenint en compte el principi interpretatiu de caràcter restrictiu i no
extensiu establert a la Llei general tributària i a la mateixa Llei d’hisendes locals.
3.- Bonificacions.
3.1.- Bonificació a l’empara de la legislació d’autopistes.
A la memòria de l’any 1997 ja s’hi van destacar les importants
sentències del Tribunal Suprem de 9 i 10 de desembre de 1997, dictades en
interès de Llei, que reafirmaven la posició del Consell Tributari respecte a dues
qüestions: la manca de competència de la Generalitat per acordar per si mateixa
beneficis fiscals sobre tributs locals, i el fet que els previstos en Lleis de l’Estat
únicament pot acordar-los en la forma i amb els requisits que s’hi estableixen.
Aquestes decisions han tingut com a protagonistes empreses concessionàries
d’autopistes d’acord amb la Llei 8/1972.
17
Consell Tributari
En aquests últims exercicis, el Consell s’ha tornat a pronunciar sobre la
qüestió tenint en compte, a més, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya de 15 de gener de 1999, que afirma que la concessió de la bonificació
sobre la contribució territorial urbana seguí essent potestativa segons la Llei
8/1972, però passà a ser graduable novament fins a un màxim del 95%, essent
només atorgable en els termes del plec de condicions i amb l’obligatorietat de
l’informe previ del Ministeri d’Hisenda sobre la conveniència i durada del benefici.
El Consell ha hagut d’aplicar aquesta doctrina al cas de la societat
concessionària del túnel de ... i accessos, en què l’informe del Ministeri
d’Economia i Hisenda era desfavorable. Malgrat la complexitat de les relacions en
joc, tampoc no s’ha estimat aplicable la disposició transitòria segona de la Llei
d’hisendes locals, que permetia mantenir el benefici si en el moment de l’entrada
en vigor de l’impost sobre béns immobles el subjecte passiu gaudia ja del mateix
benefici en la contribució territorial urbana. El Consell, aplicant la doctrina del
Tribunal Suprem, va apreciar que la societat recurrent no era receptora de
l’esmentat benefici en el moment de l’inici del nou impost.
3.2.- Immobles que constitueixen l’objecte de l’activitat d’empreses
constructores.
En aquests exercicis s’han continuat aplicant les regles per determinar
la data d’inici de la bonificació establerta per a aquests casos a l’article 74 LHL,
segons el criteri ja establert pel Consell.
Es tracta d’un criteri reiterat que cal tenir en compte: la sol·licitud es pot
presentar fins a dos mesos després de la data de finalització de les obres, i la
bonificació en aquest cas es pot aplicar durant tot el termini permès per la Llei -
des de l’inici de les obres i per un període màxim de tres anys- i no únicament pel
període que falti a partir de l’any posterior a la sol·licitud. Tal com s’ha dit en altres
ocasions, no s’està discutint sobre la revisió de valoracions cadastrals ni sobre
alteracions dels immobles, sinó sobre la concessió d’una bonificació que s’aplica a
la quota.
4.- Valors cadastrals.
Seguint la tònica d’anys anteriors, són molts els recursos que tenen per
objecte qüestions relatives a la determinació dels valors cadastrals de les finques
objecte de l’impost i la seva aplicació.
El Consell recorda en nombrosos dictàmens quin és l’abast de l’article
70 LHL, quan disposa que l’eficàcia de nous valors cadastrals té lloc l’any
posterior al de conclusió del procés de notificació. Aquesta disposició s’aplica als
casos de revisió de les ponències de valors amb caràcter general, però no en els
18
Consell Tributari
casos de modificacions individuals derivades de l’alteració de les condicions de la
finca.
Així, per exemple, el Consell assenyalà que si en el valor cadastral no
s’hi havia inclòs el corresponent a l’edificació que s’havia construït, l’Administració
tenia la facultat d’actualitzar el valor de l’immoble i reclamar el pagament de la
diferència corresponent als exercicis vençuts i no prescrits.
En un altre sentit, quan se sol·licita la rectificació d’un error de fet en la
valoració per no haver-se tingut en compte la qualificació com a habitatge de
protecció oficial, s’ha d’entendre que la seva estimació té efectes retroactius "in
bonus" als cinc anys anteriors a la sol·licitud.
També s’han informat moltes reclamacions en les quals es formulen
al·legacions relatives a la incorrecció del valor cadastral. El Consell ha reiterat que
no hi pot intervenir l’Ajuntament i que l’article 71 LHL, referit al cas en què el valor
de mercat dels immobles sigui inferior al valor cadastral que tingui assignat el bé,
permet que l’Ajuntament insti les corresponents modificacions.
Així, el Consell recorda que "en aquest sentit és molt clar el conveni
subscrit entre aquest organisme i l’Ajuntament de Barcelona amb data 30 d’abril
de 1993, publicat mitjançant resolució de 21 de maig de 1993 de la Direcció
General del Centre de Gestió Cadastral i Cooperació Tributària. A l’esmentat
conveni, s’hi estableixen una sèrie de delegacions a favor de l’Ajuntament en
matèria de gestió cadastral, i s’exclouen explícitament a la clàusula segona "la
coordinació de valors, la confecció i aprovació de les ponències de valors,
l’emissió de certificats i la realització de notificacions". Igualment, l’apartat c) de la
clàusula tercera disposa que "en cap cas s’entendran compresos en la delegació
objecte del present conveni els actes encaminats a la fixació, revisió o modificació
dels valors cadastrals en els termes previstos en els articles 70 i 71 de la Llei
reguladora de les hisendes locals ...".
5.- Gestió de l’impost. La derivació de l’acció tributària contra béns
afectes al pagament de deutes pendents per aquest impost.
El Consell ha tingut ocasió de pronunciar-se amb detall sobre el règim
d’afecció de béns al pagament de deutes pendents per aquest impost, previst a
l’article 41 de la Llei general tributària. L’interès de la qüestió, tal com la planteja i
resol el Consell, mereix una atenció especial.
En primer lloc, ha estat necessari distingir aquesta figura, amb la
consegüent derivació de la responsabilitat en cas de canvi de titular, d’altres
mecanismes de garantia. Així, s’assenyala que "la mateixa estructuració dins de la
normativa de la Llei general tributària porta a la conclusió que una cosa és el
supòsit d’afecció contingut en el seu article 41, com a supòsit de responsabilitat
dels adquiridors de béns, dins de la secció 2a del capítol III del títol II, que s’haurà
19
Consell Tributari
d’assimilar al cas de la subsidiària, i una altra de diferent són les garanties
integrades en els articles 73 i 74 de la secció 5ª d’aquests títol i capítol, i el mateix
cal dir del Reglament general de recaptació en regular de manera separada
l’afecció de béns (article 37) de la hipoteca legal tàcita (article 35) i de la hipoteca
fiscal (article 36)".
Per tal com es tracta, per tant, d’un cas de responsabilitat subsidiària i
no solidària, el Consell recorda que "s’ha de procedir, segons l’article 41 de la Llei
general tributària tantes vegades esmentat, per derivació de l’acció tributària si el
deute no es paga, per la qual cosa caldrà acudir al que determina l’apartat 5 de
l’article 37 d’aquesta Llei, que exigeix la prèvia declaració de fallida del deutor
principal i dels altres responsables solidaris, sense perjudici de les mesures
cautelars que abans d’aquesta declaració puguin adoptar-se dins del marc
legalment previst".
L’aprovació de la Llei 1/1998, de 26 de febrer, de drets i garanties dels
contribuents, confirma aquesta posició, segons recorda el Consell quan declara
que "tampoc no es pot deixar de tenir en compte la normativa continguda a
l’article 32 de la Llei 1/1998, de 26 de febrer, de drets i garanties dels contribuents
-del mateix tenor, d’altra banda, que l’article 37.4, paràgraf 1r, anteriorment vigent,
de la Llei general tributària en la seva redacció per Llei 20/1995, de 20 de juliol-,
segons el qual, "la derivació de l’acció administrativa per exigir el pagament del
deute tributari al responsable requerirà que se li notifiqui l’acte en què, prèvia
audiència de l’interessat, es declari la seva responsabilitat i se’n determini l’abast".
A més, la jurisprudència també corrobora aquesta interpretació. En
aquest sentit s’ha pronunciat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en la
sentència núm. 253, de 9 de març de 1999, en un cas de la mateixa naturalesa,
en què s’assenyala textualment: "L’article 76 de L.R.H.L. disposa que en els
supòsits de canvi, per qualsevol causa, en la titularitat dels drets a què es
refereixen els articles 61 i 65 d’aquesta Llei (definició de la naturalesa de l’IBI i
dels seus subjectes passius), els béns immobles objecte dels drets esmentats
quedaran afectes al pagament de la totalitat dels deutes tributaris i recàrrecs
pendents per aquest impost, en els termes previstos a l’article 41 de la Llei
general tributària. Es tracta d’una garantia d’un dret de crèdit de naturalesa real
que implica un acte administratiu de derivació de responsabilitat i significa que
l’adquiridor dels béns afectes a un deute tributari la garanteix amb aquests en una
posició subordinada al deutor principal que el col·loca com a responsable
subsidiari, sempre que s’acrediti la insolvència prèvia del qui està vertaderament
obligat, ampliant les garanties de la hipoteca legal tàcita de l’article 194 de la Llei
hipotecària i de l’article 73 de la Llei general tributària, que s’estén, en tal supòsit,
en reforçar-se en el comentat article 76 de la Llei de règim de les hisendes locals,
projectant-la sobre el bé transmès en un supòsit de titularitat "ob rem" per tot el
període en què no hagués prescrit l’obligació, però que esdevé inaplicable quan,
com en el cas que ens ocupa, no s’acrediti per part de l’Administració ..... sense
èxit el dret de cobrament, és a dir, l’acció recaptadora contra el subjecte passiu,
20
Consell Tributari
cosa que implica la prèvia declaració d’insolvència ..." . En el mateix sentit d’exigir
prèviament la declaració d’insolvència de l’anterior titular tributari per a la derivació
de l’acció en un supòsit d’afecció de bé immoble per al pagament de l’impost
sobre béns immobles, cal fer menció de la sentència del Tribunal Suprem d’1 de
febrer de 1995.
En definitiva, el Consell aplica en el cas concret aquest criteri i destaca
que "de les dades que consten a l’expedient no apareix acreditada la declaració
prèvia de fallida (insolvència definitiva), com a deutor, del propietari anterior a
l’actual adquiridor ni d’altres possibles responsables solidaris a l’efecte (articles
163 i següents del Reglament general de recaptació). I tampoc no apareix
acreditada la notificació prèvia a l’entitat recurrent de la derivació al respecte, amb
oferiment del tràmit d’audiència, segons els articles 32 de la Llei 1/1998 i 37.4 -
abans esmentats- de la Llei general tributària i l’article 84 de la Llei 30/1992, del
procediment administratiu comú, sinó només la resolució de la gerència de
l’Institut Municipal d’Hisenda declarant l’afectació, per la qual cosa és procedent
deixar sense efecte les actuacions i procediments anteriors, i seguir, si s’escau,
prèviament, el procediment de constrenyiment contra l’anterior subjecte passiu i
possibles responsables solidaris fins a la declaració d’insolvència i fallida, així com
posteriorment procedir a l’oferiment de l’oportú tràmit d’audiència amb caràcter
previ a l’adopció per l’òrgan competent municipal de la resolució, també si
s’escau, sobre la derivació, i a la pràctica, només aleshores, de la seva notificació
i la de les liquidacions pendents de pagament per aquell, pels exercicis de 1998 i
anteriors que no haguessin prescrit en tal moment, tenint en compte, en tot cas,
que serà d’aplicació a l’efecte el termini de quatre anys establert per l’article 24 de
la Llei 1/1998, de 26 de febrer".
II.- Contribució territorial urbana.
S’han emès un total de 57 dictàmens relatius a la contribució territorial
urbana. Tenint en compte que es tracta d’un tribut extingit fa deu anys, sorprèn
l’elevat nombre de dictàmens, sobretot el 1998, i més encara si es compara amb
les dades d’anys anteriors.
S’ha tractat en gairebé tots els casos d’al·legacions de prescripció de
l’acció per exigir el pagament de deutes per aquest concepte, i la proposta de
resolució ha estat determinada per l’existència o no d’actuacions vàlides
interruptores del termini prescriptori. En la majoria dels expedients va quedar
efectivament constatat que havia operat la prescripció a favor del contribuent.
Els escassos dictàmens restants es referien a casos d’errors en el
subjecte passiu, en què no es va plantejar altra dificultat que la de constatar el
vincle existent entre el recurrent i l’objecte gravat a la data de la meritació, i
d’errors en la referència cadastral de l’immoble, cosa que es va resoldre amb la
comprovació dels fets al·legats.
21
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 1.2
Impost sobre vehicles de tracció mecànica
En el període a què es refereix la present Memòria s’ha mantingut una
evolució estable en el nombre de dictàmens sobre recursos interposats amb motiu
d’aquest tribut, que presenta un saldo definitiu de 247, lleugerament inferior al
dels emesos en el període corresponent a 1997.
Del conjunt dels expedients dictaminats, 95 foren estimats totalment, 46
parcialment, 101 resultaren íntegrament desestimats, i 5 foren inadmesos.
Del total de recursos estimats total o parcialment destaca la prescripció
(76 recursos) com a principal causa impugnatòria, invocada tant de forma aïllada
com en concurrència amb altres causes, entre les quals destaca, si bé a una
notable distància de l’anterior amb la qual concorre en nombroses ocasions, la
manca de notificació del deute (29 recursos). En aquest apartat és bo advertir que
la transmissió o baixa del vehicle s’al·lega en diversos dels recursos estimats
parcialment (14 recursos), si bé el motiu de tal estimació s’explica per la
concurrència d’altres causes (8 recursos).
A l’apartat de les reclamacions desateses, la prescripció es manté com
a principal causa invocada (23 recursos), però en aquest cas la diferència
respecte d’altres motius d’oposició no és tan significativa ja que només són un
menys (22 recursos) els casos d’absència o defectes de notificació, mentre que el
mateix nombre de recursos (22) es fonamentaren en la transmissió o baixa del
vehicle.
De forma separada cal destacar el dictamen d’un total de 59 recursos
motivats en l’exempció de l’impost per raó de disminucions físiques, dels quals un
total de 39 s’estimaren mentre que 20 foren rebutjats per no concórrer en l’obligat
tributari els requisits legalment exigits per a l’exempció.
1.- Prescripció i absència de notificacions.
Tal com s’ha fet palès, la prescripció constitueix el motiu més freqüent
d’impugnació, ja que representa aproximadament un 41% del total de recursos.
De les impugnacions fundades en aquest motiu, en destaca que dues
de cada tres han estat estimades, si bé cal advertir sobre la proliferació de
recursos en què sistemàticament i sense cap fonament s’invoca la prescripció del
dèbit, i que malgrat el poc encert de les al·legacions arriben a prosperar com a
conseqüència de l’obligatòria apreciació d’ofici de la prescripció. Això és així
especialment en aquells casos en què el recurrent considera l’expedient en seu
sancionadora i no tributària, confonent la liquidació de quotes per aquest impost
22
Consell Tributari
amb expedients sancionadors per infraccions de circulació i invocant les regles de
prescripció reguladores d’aquests darrers.
En el mateix àmbit dels requisits formals del procediment recaptador,
mereixen especial atenció els errors formals en la pràctica de les notificacions
com a causa sovint invocada pels recurrents. En aquest cas, la proporció entre
reclamacions ateses i rebutjades queda més equilibrada amb un total de 29
recursos estimats i 23 de desestimats. En aquest apartat es diferencia entre la
falta de notificació individual de la liquidació en període voluntari, supòsit en el
qual el fet que la liquidació correspongui a l’alta en el padró de l’impost constitueix
l’única causa acceptable per estimar el recurs, i la falta de notificació de la
resolució de constrenyiment, que en cas d’apreciar-se motiva la proposta de
retrotraure l’expedient al moment processal en què s’havia de realitzar aquest
tràmit.
2.- Alta, transmissió i baixa del vehicle .
En la línia d’anys anteriors, el fet que no es consideri el recurrent
propietari del vehicle, ja sigui per transmissió o per baixa, continua essent una de
les causes d’oposició més invocades, si bé cal indicar que en aquest tema la
proporció entre recursos desestimats (22) i recursos presentats (36) és més
elevada, a raó d’una mica menys d’un a tres. Aquesta apreciació exigeix, amb tot,
una matisació addicional que es farà més endavant.
Malgrat el significatiu nombre de recursos presentats, la tònica general
és la de resoldre’n la desestimació, sobretot quan el que s’invoca és la
transmissió a un tercer del vehicle, ja que en la majoria dels casos, tot i provant la
transmissió, no s’acredita la seva preceptiva comunicació a la Prefectura
Provincial de Trànsit. Aquesta comunicació és necessària per tal que
l’Administració municipal pugui girar la liquidació al nou titular del vehicle i allibera
l’anterior propietari en els exercicis següents al de la transmissió, sense necessitat
d’esperar la modificació del padró de l’impost.
Una altra causa al·legada en aquest apartat és la baixa del vehicle per
no circular en haver estat lliurat a un tercer per al seu desballestament o haver
estat objecte de furt. En general, aquesta causa, degudament justificada, resulta
la més viable en ordre a l’estimació del recurs, ja que hi responen 6 dels 14
recursos estimats.
Per tant, del total de recursos emparats en l’alienació del vehicle, 22
foren desestimats, si bé el nombre de propostes estimatòries (14) exigeix una
matisació, ja que en 8 casos el canvi de titularitat fou al·legat en concurrència amb
d’altres raons, que van motivar l’estimació del recurs.
3.- Sol·licitud d’exempció o impugnació de la seva denegació.
23
Consell Tributari
Les reclamacions en matèria d’exempció del tribut per a vehicles de
minusvàlids o vehicles adaptats perquè aquests els condueixin (59 recursos)
representen, aproximadament, una quarta part del total de recursos dictaminats.
En aquest àmbit han resultat desateses 20 reclamacions per no complir
l’interessat els requisits legalment exigits per beneficiar-se de l’exempció. Així,
s’han rebutjat els recursos en què s’acreditava que la minusvàlua del recurrent no
li impedia conduir un vehicle normal, o aquells en els quals el grau de disminució
exigia que el vehicle fos conduït per una altra persona, sense necessitar cap
mena d’adaptació per a la utilització per part del discapacitat.
Com en anys anteriors, s’ha mantingut el principi de reconèixer
l’exempció per minusvàlua amb efectes retroactius, per entendre que el caràcter
rogatori de l’exempció no impedeix que, una vegada sol·licitada, s’apliqui a
exercicis anteriors, sempre que no s’hagi produït la fermesa de les respectives
liquidacions en el moment de deduir-se la sol·licitud. Així, doncs, en els casos en
què no s’havien emès les liquidacions corresponents o en què aquestes s’havien
impugnat per qualsevol motiu, el Consell Tributari ha estat favorable a l’aplicació
retroactiva del benefici fiscal.
S’han de destacar, per últim, en l’apartat de recursos estimats, els
casos en què el peticionari es beneficiava de l’exempció per un altre vehicle, cas
en el qual l’article 94.1.d) de la Llei 39/1988 prohibeix concedir l’exempció a un
segon vehicle. Això no obstant, com que res no impedeix que l’interessat decideixi
a quin dels dos vehicles vol que s’apliqui l’exempció, o que una vegada concedida
aquesta es pugui traslladar a l’altre vehicle, el Consell Tributari ha informat
favorablement les peticions formulades en aquest sentit, una vegada comprovat el
compliment dels requisits exigits.
4.- Recursos no admesos.
Tres dels recursos en què es va proposar la no-admissió van ser
presentats contra resolucions que esgotaven la via administrativa, davant de les
quals només hi havia la possibilitat d’interposar recurs contenciós administratiu.
En dos altres casos, el motiu va ser l’error en l’objecte del recurs, ja que no es
recorrien liquidacions de l’impost sinó multes per infraccions de circulació.
24
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 1.3
Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana.
I.- Plusvàlua.
L’any 1998 el Consell Tributari emeté 246 informes relacionats amb
aquest impost. L’any 1999, dins dels límits en què es mou aquesta Memòria, 113.
Cal assenyalar, no obstant això, que moltes de les reclamacions deduïdes contra
liquidacions o sancions per aquest impost no hi tenen una relació específica, sinó
que es resolgueren per l’aplicació de les regles generals comunes a tot tipus
d’impostos, com poden ser causes d’inadmissibilitat del recurs; regularitat de les
notificacions, ja siguin de les liquidacions o de les resolucions de constrenyiment,
en la mesura en què afecten l’eficàcia o la validesa de certs actes o produeixen
l’efecte d’interrompre la prescripció; errors materials; regles de la prescripció;
normes sancionadores; recàrrecs; ajornaments, etc. Els temes que han estat
informats pel Consell Tributari amb relació específica a aquest impost es poden
sintetitzar de la forma següent:
1.- Actes subjectes.
El Consell s’ha pronunciat sobre la subjecció de determinats actes, la
qual cosa té també en ocasions conseqüències relacionades amb la determinació
del període impositiu i la data d’inici de la prescripció. Concretament ha
dictaminat:
a) Censos provinents de la desamortització. Segons la disposició
transitòria 5a de la Llei 6/1990, de 16 de març, de censos, aprovada pel
Parlament de Catalunya, aquests censos no donen dret a percebre lluïsme i
l’Ordenança només pren en consideració els censos amb dret a lluïsme. Per tant,
aquests censos no estan subjectes a l’impost.
b) Terrenys no urbanitzables.- L’article 105.2 de la Llei d’hisendes
locals declara no subjecte l’increment dels terrenys que tinguin la consideració de
rústics a efectes de l’IBI, i l’article 62.a) del mateix text no inclou entre els terrenys
urbans els que tinguin la consideració de no urbanitzables.
c) Reparcel·lació.- No està subjecta, de conformitat amb l’article 180.3
del Decret Legislatiu 1/1990, ja que aquest disposa que les reparcel·lacions no
tindran la consideració de transmissions de domini a efectes de l’impost. Això
implica que la data inicial del període de liquidació és la d’adquisició originària de
la finca.
25
Consell Tributari
d) Cessió a l’Ajuntament de vials, combinada amb establiment de
servitud d’ús públic sobre el terreny amb aprofitament privatiu del subsòl. Era
possible qualificar aquest aprofitament privatiu com a contraprestació onerosa per
la cessió de la superfície, però no ho va interpretar així el Consell Tributari sinó
que va entendre que l’aprofitament del subsòl era una reserva de facultats sobre
béns que ja eren propietat de l’interessat.
e) Reserva de domini.- Atès que l’impost grava la transmissió del
domini, el Consell continua interpretant que aquells contractes que ajornen la
transmissió del domini, especialment les compravendes amb preu ajornat, no
estan subjectes a l’impost i aquest només es merita en el moment del pagament
total del preu. Aquesta interpretació té conseqüències sobre l’inici del termini de
prescripció i sobre la determinació del període impositiu. El Consell ha diferenciat
acuradament aquest supòsit d’aquell altre en què es garanteixen els drets del
venedor mitjançant una condició resolutòria, sigui la tàcita de l’article 1124 del
Codi civil, o sigui una altra de pactada expressament en el contracte: en aquests
casos el moment de la transmissió del domini és el de l’atorgament del contracte,
tret que ho impedeixi una altra causa obstativa diferent de la condició.
f) Permuta.- En un cas de permuta en què una societat havia rebut
unes places d’aparcament com a conseqüència de la transmissió d’un terreny a
l’Ajuntament, la recurrent pretengué que es descomptés del valor del terreny que
cedia el de les places d’aparcament a efectes de determinar la base imposable.
Es basava en què en cap moment no havia deixat d’ostentar la propietat de les
esmentades places. El Consell entengué que calia diferenciar la propietat del sòl,
que era l’objecte de gravamen, de la propietat de la construcció en la qual es
trobaven les places d’aparcament que en el seu dia es lliurarien a la recurrent.
g) Adjudicació de béns de guanys.- En alguna ocasió s’ha hagut de
distingir entre els casos en què l’adjudicació de béns de guanys s’efectuava a títol
d’herència de la meitat corresponent al difunt, o a títol de divorci o separació
matrimonial per la meitat que corresponia en la dissolució al reclamant. S’ha
declarat que l’adjudicació de la meitat de béns de guanys del premort al cònjuge
supervivent és un cas d’herència subjecte a l’impost, sense cap mena d’exempció.
Un cas diferent és el d’adjudicació a cada cònjuge de la seva part respectiva de
béns de guanys o dels pactes aprovats en cas de separació, divorci o nul·litat del
matrimoni, que són objecte de l’exempció a què s’al·ludeix més endavant.
h) Divisió de cosa comuna.- El Consell ha sostingut en nombrosos
informes que la divisió de cosa comuna no està subjecta a l’impost, fins i tot en el
cas que, en no ser divisible la cosa, s’adjudiqui íntegrament a un comuner a canvi
d’indemnitzar l’altre, tal com autoritza l’article 404 del Codi civil. Aquesta tesi ha
estat substancialment reforçada per la important sentència del Tribunal Suprem
de 17 de desembre de 1997, dictada en interès de Llei, la qual declara
expressament que s’aparta de la interpretació continguda en les sentències de 10
d’octubre de 1988 i de 18 de juny de 1994. És bo observar que en algun cas
26
Consell Tributari
aquesta doctrina ha generat una ampliació del període impositiu, ja que s’ha hagut
d’acudir com a data d’adquisició a la d’adquisició originària i no a la de la divisió.
i) Herència.- S’ha mantingut la tesi que la data de la transmissió és la
de la defunció del causant i no la d’acceptació o la d’atorgament de l’escriptura, tot
això de conformitat amb l’efecte retroactiu que l’article 989 del Codi civil atribueix
a l’acceptació. Per motius d’equitat es féu una excepció en el cas d’un testament
hològraf, en què es prengué com a data d’adquisició la de reconeixement judicial
del testament, que també va servir per al còmput dels terminis de presentació. En
un altre expedient, en canvi, en què intervenien hereus de confiança, no es veié
motiu per acceptar que el termini de presentació s’iniciava a la data de
protocol·lització del testament, ja que abans de tal data havien sol·licitat
l’ajornament de presentació a efectes de l’impost sobre successions, és a dir,
havien començat a exercir el seu càrrec.
En un cas s’admeté com a data inicial de còmput per a la meritació
d’interessos derivats de la presentació fora de termini d’una herència la del
document de declaració d’hereus ab intestato.
En un cas de renúncia de l’únic hereu designat per testament, que
obligà a obrir la successió ab intestato, s’interpretà que el dret dels hereus ab
intestato depenia, de forma semblant a una condició suspensiva, de la renúncia
de l’hereu testamentari i, per tant, s’informà favorablement l’anul·lació d’un
recàrrec que tenia en compte la data de defunció del causant i no la de renúncia
de l’hereu.
k) Dret de transmissió.- En aquells casos en què l’hereu d’un primer
causant mor sense haver acceptat ni repudiat l’herència d’aquell i passa aquest
dret al seu hereu s’entén, d’acord amb l’article 1006 del Codi civil, que hi ha una
doble transmissió i, per tant, una dualitat de dates que influeix en la base
imposable, en el període impositiu i en la prescripció.
l) Herència de confiança.- Es determinà, de conformitat amb l’article
153.2 del Codi de successions del dret civil de Catalunya, que l’hereu de
confiança no era adquiridor ni transmissor dels béns, sinó que la relació
successòria era directa entre la causant i l’entitat religiosa designada hereva,
circumstància que resultava determinant per al reconeixement de determinades
exempcions.
m) En un cas singular la recurrent sostingué la tesi que, ja que els béns
del causant estaven embargats judicialment, aquesta situació era equivalent a una
condició suspensiva. El corresponent informe no compartí aquesta tesi, ja que no
veié una limitació a l’efectivitat de l’adquisició sinó a la disponibilitat efectiva dels
béns transmesos.
27
Consell Tributari
n) Fusió i escissió de societat.- El Consell informà favorablement no
gravar les transmissions d’immobles derivades d’una escissió total de societat
mercantil amb transmissió en bloc de la totalitat del seu patrimoni a dues societats
de nova creació, per aplicació de la disposició addicional 8a de la Llei 43/1995, de
27 de desembre, de l’impost sobre societats, amb relació al capítol VIII del títol
VIII. Emeté igualment diversos informes favorables a la no subjecció a l’impost per
la fusió i escissió de societats, d’acord amb l’article 15 de la Llei 29/1991, de 16 de
desembre.
o) Dissolució i liquidació de societats.- També ha emès informe
favorable per la no-subjecció de transmissions d’immobles derivades de la
dissolució i liquidació de societats en situació de doble transparència fiscal
descrita per l’article 52 de la Llei 18/1991, de conformitat amb el que disposa la
disposició addicional 28 de la Llei 42/1994, de 30 de desembre i la resolució de la
Direcció General de Tributs de data 21 de juny de 1995, i agregà que s’haurà de
computar com a inici del període impositiu en la subsegüent transmissió la data en
què els terrenys foren adquirits per la societat que s’extingeix, cosa que implica la
consideració d’aquest benefici fiscal com un cas de no subjecció.
 2.- Exempcions.
El Consell Tributari ha informat sobre els següents supòsits:
1.- Transmissions de béns entre cònjuges com a conseqüència del
compliment de sentències en casos de separació o divorci. En tot cas, ha exigit
que el conveni hagués estat aprovat judicialment.
2.- Informà en contra d’una exempció sol·licitada per l’Institut Català del
Sòl, pel fet que aquest té la qualificació d’organisme autònom de caràcter
comercial i l’article 106.2.a) de la Llei reguladora de les hisendes locals només
eximeix els organismes autònoms de caràcter administratiu.
3.- a) Amb relació a les entitats benèfiques, el Consell ha sostingut la
tesi que les fundacions que obtingueren en el seu dia la qualificació de benèfiques
o beneficodocents o que haguessin estat o haguessin pogut estar assimilades a
aquesta categoria amb anterioritat a l’entrada en vigor de la Llei 30/1994,
mantenen el seu dret a l’exempció continguda a l’article 106.2.c), fins i tot quan la
Llei 30/1994 no reguli aquesta categoria ni contingui cap mena de disposició de
caràcter transitori. En canvi, no estima possible atribuir tal qualificació de benèfica
després de l’entrada en vigor de l’esmentada Llei, ja que aquest concepte n’ha
desaparegut. En aquest sentit ha rebutjat reconèixer l’exempció a entitats
constituïdes amb posterioritat a l’any 1994, encara que haguessin estat
qualificades com a benèfiques per les autoritats administratives competents per a
la seva aprovació.
28
Consell Tributari
b) És interessant fer referència a un problema que plantejava l’acord
econòmic amb la Santa Seu de 3 de gener de 1979: Les entitats compreses a
l’article IV, entre les quals es trobava la mateixa Església, les diòcesis i els ordes i
congregacions religiosos, tenien reconeguda l’exempció per taxa d’equivalència
però no per la modalitat que gravava les transmissions, mentre que les altres
associacions i entitats religioses no compreses entre les anteriors, a les quals es
referia l’article V, sí que gaudien d’exempció per la modalitat de transmissió ja que
se les equiparava a les entitats benèfiques. L’Ordre del Ministeri d’Economia i
Hisenda de 29 de juliol de 1983 acordà que les associacions i entitats religioses
compreses a l’article IV de l’esmentat acord econòmic gaudirien, en tot cas, dels
mateixos beneficis fiscals que les entitats a què es refereix l’article V de l’acord.
Fins i tot quan una declaració d’aquesta naturalesa semblava impròpia d’una
Ordre ministerial, les sentències del Tribunal Suprem de 26 de novembre de 1991
i de 9 d’abril de 1992 determinaren que l’article VI d’aquest acord disposava que
la Santa Seu i el Govern espanyol procedirien de comú acord en la resolució dels
dubtes o dificultats que sorgissin en la interpretació o aplicació de l’acord i que
aquesta Ordre ministerial s’havia dictat previ contrast amb la Comissió Mixta
Església - Estat oportunament constituïda a l’efecte, per la qual cosa li atribuí un
valor integrador de l’acord, amb categoria equiparable.
c) També s’aplicà el criteri d’equiparació a les entitats benèfiques i per
tant l’exempció de l’article 106.2.c), a la Comunitat Israeliana de Barcelona, de
conformitat amb l’article 11.4 de la Llei 25/1992, de 10 de novembre, per la qual
s’aprovà l’acord de cooperació de l’Estat amb la Federació de Comunitats
Israelianes d’Espanya.
d) Aquest mateix criteri s’aplicà a una entitat adherida a la Federació
d’Entitats Religioses Evangèliques (FEREDE), en virtut del que disposa l’article
11.4 de la Llei 24/1992, de 10 de novembre, que aprovà l’acord de cooperació de
l’Estat amb aquesta federació.
4.- S’ha informat favorablement en diverses ocasions sobre l’exempció
de transmissions de drets d’ús derivats de concessions sobre aparcaments de
domini públic, atesa la seva condició de revertibles, tal com preveu l’article
106.2.f) de la Llei.
3.- Subjecte passiu.
Algunes qüestions relatives a la determinació del subjecte passiu s’han
produït amb ocasió de pactes privats en virtut dels quals es modifica la persona
obligada al pagament de l’impost.
29
Consell Tributari
Els informes del Consell han afirmat sempre la falta d’eficàcia d’aquests
pactes davant de l’Administració, però han reconegut la legitimació com a
interessats dels obligats civilment al pagament a l’hora de discutir aspectes de les
liquidacions o de les sancions imposades, que seran tinguts en compte per a la
pràctica de les liquidacions o la imposició de sancions, però només en benefici
dels obligats en via tributària, davant dels quals els interessats en virtut d’un títol
civil hauran d’exercitar les seves pretensions en la via indicada.
En un interessant cas calgué plantejar-se si un negoci qualificat de
donació tenia realment caràcter gratuït a l’efecte de determinar el subjecte passiu
de l’impost, ja que d’aquesta circumstància depenia l’aplicació de l’exempció
subjectiva pròpia de les entitats benèfiques. El Consell entengué que tant les
donacions pures o simples com les modals, les remuneratòries i les
compensatòries, en tant que integrades en els articles 618 i 619 del Codi civil, són
transmissions de caràcter lucratiu, en les quals són subjecte passiu de l’impost els
donataris adquiridors. En canvi, s’haurien de considerar cessions a títol onerós
aquelles donacions impròpies en les quals es remuneren serveis que
constitueixen deutes exigibles o en les quals s’imposa al donatari un gravamen
equivalent o superior a l’import de la donació.
4.- Base imposable.
El Consell ha reiterat la seva opinió que, de conformitat amb l’article
108 de la Llei reguladora d’hisendes locals, el valor dels terrenys a efectes de
l’impost és el que tinguin fixat a efectes de l’impost sobre béns immobles. Aquest
valor és el que estigui en vigor durant l’exercici de la imposició, encara que se
n’hagi fixat un altre que tindrà vigència a partir del següent exercici. S’ha donat
compliment a allò disposat a l’article 108.6 de la Llei d’hisendes locals i a
l’Ordenança fiscal municipal corresponent, en el sentit que, en cas d’expropiació
forçosa, el percentatge utilitzat per a la determinació de la base imposable
s’aplicarà sobre la part del preu just estimat que correspongui al valor del terreny,
tret que el valor cadastral fos inferior.
En un cas, se sol·licità l’aplicació de la reducció del 50% del valor dels
terrenys prevista a l’article 22 de la Llei 42/1994, de mesures fiscals,
administratives i d’ordre social. El Consell, d’acord amb el Departament d’Estudis
Fiscals de l’Institut Municipal d’Hisenda, aclarí que la ponència que s’estava
aplicant en el cas esmentat era la de 1987 i que, per tant, el recurs confonia la
revisió de valors cadastrals amb la individualització de valors per a noves finques
amb base en la mateixa ponència que determinà el valor cadastral de la finca
anterior.
Ha reiterat també el Consell que l’Ajuntament no té competències per
fixar el valor cadastral, acció que correspon al Centre de Gestió Cadastral i
Cooperació Tributària.
30
Consell Tributari
5.- Sancions.
En matèria de sancions, els informes emesos pel Consell, com s’ha
indicat al principi, s’han limitat en la major part dels casos a aplicar principis
generals, com són els d’exigir la separació de l’expedient de sanció respecte del
de liquidació; acordar la retroacció d’actuacions, en casos en què es transmetia
en una mateixa comunicació la liquidació tributària, l’acord d’inici de l’expedient i
la concessió de termini d’al·legacions, i tot això generava defectes de notificació i,
per tant, indefensió del contribuent; distingir el procediment d’imposició de
sancions del d’imposició de determinats recàrrecs, que en opinió del Consell no
estaven subjectes al principi de dualitat d’expedients; examinar suposats errors de
càlcul de terminis per substituir o corregir sancions per recàrrecs o rectificar el
recàrrec aplicat.
No hi ha en tot això res diferent del que seria aplicable a qualsevol
tribut, encara que potser en aquest cas hi hagi una complexitat addicional
derivada de la determinació de la meritació de l’impost, que es basa en supòsits
jurídics que no sempre són de bon entendre per al profà, a alguns dels quals
també s’ha fet referència amb anterioritat.
Aquesta dificultat de comprensió, tanmateix, no s’ha traduït en una
exoneració de sancions, ja que el Consell sosté la tesi que la ignorància del
contribuent o la defectuosa informació rebuda del professional que ha intervingut
en l’operació com a assessor, fedatari o mandatari no eximeixen de
responsabilitat, pel fet que l’article 77 de la Llei general tributària disposa que les
infraccions tributàries són sancionables fins i tot a títol de simple negligència, i si
la negligència en què s’ha incorregut no és imputable al contribuent sinó als seus
assessors, és a aquests a qui correspon respondre davant del seu client per via
civil de l’error d’informació o gestió.
Hi ha hagut dos casos, no obstant això, en què s’han suavitzat amb
relació a aquest impost els efectes de la doctrina general.
A una contribuent que havia realitzat provisió de fons a favor de la
immobiliària, que aquesta no aplicà al pagament de l’impost, se li estimà el recurs
en què recorria contra la sanció, pel fet que demostrà haver presentat querella per
estafa contra la mandatària.
Respecte d’una contribuent que després de vendre el seu pis fou
ingressada en una institució geriàtrica s’entengué, atesos els informes mèdics que
certificaven l’alteració psíquica que li havia suposat aquest canvi de situació, que
encara que no hi hagués hagut incapacitació judicial, no tenia de fet les
condicions psíquiques necessàries per comprendre les conseqüències tributàries
dels seus actes civils i, per això, ni tan sols li era imputable simple negligència en
l’incompliment de les seves obligacions objectives.
31
Consell Tributari
En un altre sentit, el Consell ha rebutjat la tesi sostinguda per molts
contribuents a favor de la seva suposada bona fe, segons la qual el pagament en
període voluntari de la liquidació practicada per l’Administració, encara que ells no
haguessin complert els seus deures tributaris d’autoliquidar dins del termini per
ignorància, error o qualsevol altra causa imputable als professionals que
intervingueren en l’operació, els eximia de responsabilitat per sanció. Pel Consell,
el pagament de l’impost en període voluntari després de la liquidació efectuada
per la Inspecció no suposa exoneració de la sanció, sinó com a molt l’aplicació del
benefici de l’article 82.3 de la Llei general tributària per prestar la conformitat a la
regularització de la situació tributària.
Amb relació a l’article 83.2 de la Llei general tributària, encara que en
un altre ordre de qüestions molt diferent del que fins ara es comentava, s’ha iniciat
en un cas subjecte a l’impost una doctrina que ha introduït el Consell amb
caràcter general: per a l’aplicació de la bonificació del 30% de la sanció previst a
l’article 82.3 de la Llei general tributària, entenien els òrgans de gestió tributària
que era requisit previ no només que el contribuent prestés la seva conformitat,
sinó que hagués ingressat l’impost en període voluntari. Aquest criteri ha estat
rebutjat pel Consell, ja que entén que introduir tal requisit, que la Llei no exigeix,
suposaria introduir una presumpció de fet segons la qual la manca de pagament
equival a manca de conformitat, quan en realitat la manca de pagament es pot
deure a molts altres motius diferents de la manca de conformitat, i en tot cas el dol
s’adreçaria al pagament i no a la manca de l’acceptació dels fets i de les seves
conseqüències tributàries, que és el que la Llei exigeix. Fins i tot caldria qualificar
l’aplicació d’aquest criteri com a sanció addicional a la manca de pagament no
prevista per la Llei.
En una ocasió, no obstant això, s’entengué que ja que el contribuent
posà en coneixement de l’Administració municipal totes les dades de la
transmissió, fins i tot quan no s’ajustava formalment a la declaració prescrita a
l’Ordenança de l’impost, no li era imputable una infracció sancionable amb multa
proporcional, sinó tan sols una infracció simple.
El Consell s’ha declarat incompetent per a informar sobre sol·licituds de
condonació de sancions.
6.- Interessos de demora.
Com és d’obligació, el Consell Tributari es pronuncia per l’exigència
d’interessos de demora en qualsevol cas en què la Llei els imposa, llevat del cas
abans esmentat de protocol·lització d’un testament hològraf, en què interpretà que
l’herència estava subjecta a una mena de condició suspensiva.
Ara bé, l’Ajuntament ha obert una oficina d’atenció al contribuent, on es
practiquen liquidacions de l’impost, que es lliuren al contribuent per tal que aquest
les presenti com a autoliquidació a qualsevol entitat col·laboradora. Sovint
32
Consell Tributari
l’Ajuntament gira més tard liquidacions complementàries que reparen els errors
comesos a la primera liquidació; a les liquidacions complementàries no se’ls
aplica sanció, però sí interessos de demora.
En aquest impost s’han examinat dos casos en què es plantejava
aquest problema. En un d’ells, els interessats justificaren que havien aportat tota
la documentació necessària i recorreren, no contra la liquidació complementària
que l’Ajuntament practicà, sinó contra l’aplicació d’interessos de demora. El
Consell Tributari informà favorablement la seva petició basant-se en l’aparença de
regularitat que crea l’Ajuntament amb l’establiment de les esmentades oficines i
en la compensació de culpes.
En un altre, el recurrent s’oposava fins i tot a la liquidació
complementària girada per l’Ajuntament, al·legant que s’havia aixecat acta de
conformitat davant de la Inspecció. Aquesta apreciació no era exacta, ja que la
liquidació es practicà en període voluntari d’autoliquidació i per això no podia
aixecar-se cap acta inspectora. El Consell argumentà que no es tractava d’una
actuació inspectora, sinó d’una actuació de gestió efectuada per la Inspecció,
realitzada a més, segons que es comprovà, a petició de l’interessat. Això
implicava que no fossin aplicables les normes del Reglament de la inspecció dels
tributs, sinó que la doble funció que estava realitzant la Inspecció i que d’alguna
manera autoritzaven les Ordenances municipals permetia aplicar al cas les
normes reguladores de la gestió tributària. No obstant això, no quedava clar que
les liquidacions es poguessin considerar com a provisionals, segons les normes
reguladores de la gestió. El Consell entengué que el conflicte es basava en la
determinació del període impositiu, tema sobre el qual no hi havia discussió
jurídica entre el recurrent i la Inspecció municipal. Per això, emparant-se en la
sentència del Tribunal Suprem de 6 d’octubre de 1964, informà en el sentit que
s’havia produït un error de fet en la determinació del període impositiu, que podia
ser rectificat per l’Administració. No obstant això, si bé l’article 156 de la Llei
general tributària permet rectificar errors materials, de fet o aritmètics, no autoritza
l’Administració a exigir interessos de demora per raó dels seus propis errors. En
conseqüència, el Consell informà finalment en sentit favorable a la pràctica de
liquidacions complementàries i en sentit negatiu sobre l’exigència d’interessos de
demora respecte a les liquidacions complementàries practicades.
El tema, malgrat tot, és de molt més abast, ja que porta a la necessitat
de definir en quina mesura les actuacions de l’Administració que tendeixen a
facilitar als contribuents el compliment de les seves obligacions no estan
subjectes a les regles generals de la normativa tributària, si es poden permetre
incórrer en errors i quina és la seva responsabilitat davant dels contribuents, en el
sentit de definir com es reparteixen les responsabilitats d’administració i
contribuent quan una i altre han participat en la redacció d’un document tributari,
encara que la primera ho hagi fet amb el simple ànim d’ajudar. La pregunta que
deriva d’aquesta situació és: si l’ajuda ha estat incorrecta, pot l’Administració
exigir responsabilitats a qui la rep? La següent pregunta és: com sabrem on s’ha
33
Consell Tributari
produït l’error, si en la informació subministrada o en el tractament de la
informació? És un tema que exigeix una seriosa reflexió, i que aquí s’apunta, tot i
que serà objecte de tractament més complet en un altre lloc d’aquesta Memòria.
7.- Prescripció.
Alguns temes de prescripció tractats pel Consell deriven de la
interpretació que s’hagi donat al negoci jurídic determinant de la meritació de
l’impost: cal remetre’s, doncs, als comentaris fets anteriorment en aquest sentit.
En una ocasió, un contribuent al·legà que havia prescrit per transcurs
de dos anys l’acció per sancionar la falta de presentació d’autoliquidació de
l’impost, d’acord amb l’article 132 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim
jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.
S’informà negativament aquesta pretensió, atès que la disposició addicional 5a
d’aquesta Llei estableix que els procediments administratius en matèria tributària
es regeixen per la seva normativa específica, constituïda pels articles 54, 65 i 66
de la Llei general tributària, la qual establia en aquelles dates el termini de
prescripció en cinc anys.
La qüestió més important que s’ha suscitat sobre aquest tema és la que
gira entorn a l’aplicabilitat de l’article 1227 del Codi Civil. Com és sabut, aquest
article estableix que la data d’un document privat no es comptarà respecte a
tercers, sinó des del dia en què hagués estat incorporat o inscrit en un registre
públic, des de la mort d’algun dels signants o des del dia en què es lliurés a un
funcionari públic per raó del seu ofici.
Atès que es tractava de documents privats, molts contribuents
al·legaven que el pagament a nom seu de la contribució territorial urbana o de
l’impost sobre béns immobles suposava que el document privat era conegut per
l’Administració.
En la línia que marcava l’article 1227 del Codi civil i que en l’àmbit
tributari recollia i continua establint l’article 94.2 del Reglament de l’impost sobre
transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, aprovat per Reial Decret
828/1995, de 29 de maig, s’entengué que la data del document privat no era
oposable a l’Administració a efectes tributaris, sense que la tributació per IBI que
efectués el comprador fos suficient per atribuir oposabilitat a la data del document,
ja que, com havia declarat el Tribunal Suprem, no quedava per si mateix justificat
que el document hagués estat presentat davant d’un funcionari públic, com exigia
l’article 1227, per introduir a un nou subjecte passiu de l’IBI, ja que moltes
vegades aquesta modificació de titular es realitzava per declaració, sense
aportació de cap document.
Dues noves circumstàncies, que són les competències atribuïdes a
l’Ajuntament en matèria d’IBI i que suposen el coneixement de les modificacions
34
Consell Tributari
produïdes en l’impost, entre elles la modificació de subjecte passiu, i la doctrina
marcada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, han inclinat el Consell a
rectificar el seu anterior criteri i acceptar que la data del document privat, si
s’acompanya amb la justificació que l’impost sobre béns immobles s’ha girat a
càrrec del comprador per període superior al de prescripció de l’impost, permet
reconèixer que ha prescrit la quota del tribut que s’examina en aquest apartat.
En un altre sentit, el Consell ha proposat en múltiples ocasions el
reconeixement d’ofici de la prescripció, encara que no l’haguessin al·legat els
contribuents, d’acord amb el que disposa la Llei general tributària.
8.- Subvencions.
L’Ordenança fiscal relativa als anys 1996 i 1997, aplicable a assumptes
que s’examinaren en els anys a què correspon aquesta Memòria, preveia que
l’Ajuntament podria atorgar una subvenció equivalent a l’import de la quota de
l’impost en els casos de transmissió de l’habitatge habitual per persones de més
de 65 anys, a canvi d’una renda vitalícia. S’ha plantejat aquest tema en un parell
de casos davant del Consell Tributari, però aquest ha declarat la seva
incompetència per informar sobre aquest tema, pel fet que la concessió d’una
subvenció és una activitat de foment i no de naturalesa tributària.
II.- Taxa d’equivalència.
S’han emès 19 dictàmens, la majoria sobre la prescripció de l’acció per
exigir el pagament del deute tributari. La resta dels recursos, referits a qüestions
de fet com l’error en el subjecte passiu, no suposaven més problema que la
comprovació dels fets al·legats.
35
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 1.4
Tributs sobre activitats econòmiques.
I.- Impost sobre activitats econòmiques.
1.- Consideracions generals .
El progressiu procés d’assimilació social d’aquest impost nascut el
1992 es reflecteix clarament en una notable disminució de la conflictivitat que
genera la seva aplicació i que s’ha traduït en 169 recursos el 1998 i 74 el 1999.
Són unes xifres que contrasten respecte dels gairebé 300 d’anys anteriors i, per
suposat, respecte dels 9.382 i 1.120 de 1993 i 1994, respectivament.
Com en exercicis anteriors, el grau més elevat de conflictivitat se situa
en matèria de beneficis fiscals. Circumstància que, com ja s’ha assenyalat en
d’altres ocasions, invita a reflexionar sobre les deficiències tècniques que solen
presentar aquest tipus de mesures, fruit sovint de la improvisació i de la necessitat
de donar urgent resposta a demandes i pressions socials inequívoques.
En aquest tema cal fer especial referència, una vegada més, a la difícil
aplicació de la Llei 30/1994, de fundacions i d’incentius fiscals a la participació
privada en activitats d’interès general; a les bonificacions per inici d’activitat
establertes per la Llei 22/1993, de 29 de desembre; i a la reducció per obres a la
via pública que deriva de la Llei 41/1994, de 30 de desembre.
Finalment, en línia amb el procés d’assimilació social de l’impost al qual
anteriorment s’ha fet referència, i gràcies també als successius retocs i
ampliacions que han sofert els seus epígrafs i tarifes, cal destacar la notable
disminució de les controvèrsies, en d’altres ocasions nombroses, sobre la
qualificació fiscal de l’activitat econòmica gravada i els elements tributaris que
determinen l’aplicació de la corresponent tarifa. Persisteixen, tanmateix, els
problemes relatius a la sempre polèmica subjecció a un impost que, en definitiva,
té una vocació censal.
2.- Qualificació de l’activitat i elements tributaris.
Durant el període examinat s’han produït algunes modificacions en la
configuració dels epígrafs de l’impost, que han suposat una millor classificació de
les activitats subjectes, introduint nous epígrafs o aclarint el contingut dels que ja
existien. És el cas de les modificacions en els epígrafs 659.4, 931.2 i 3, i 751.1, i
en l’apartat 2 de la regla 14 de la Instrucció; de la creació dels grups 847, 975,
agrupació 44, i epígraf 843.6; i de l’addició de la nota comuna 3a a la secció 2 de
les tarifes (Llei 49/1998, Llei 50/1998 i Llei 54/1999).
36
Consell Tributari
En aquesta matèria, l’única qüestió a ressaltar entre les examinades
pel Consell Tributari i que encara no ha tingut una específica resposta normativa,
és la plantejada per un centre de reconeixement oficial per a l’emissió de
certificats mèdics que determinin l’aptitud física, psicofísica o psicològica per a
l’obtenció del carnet de conduir. Davant de la classificació de l’activitat feta per la
Inspecció municipal, que la inclogué a l’epígraf 942.1 (consultoris mèdics, centres
d’auxili, sanitaris i clíniques d’urgència), al·legava la recurrent les diferències entre
la seva activitat i la pròpia d’un consultori mèdic, que realitza diagnosis,
tractament i prescripcions mèdiques, per la qual cosa defensava la seva inclusió a
l’epígraf 942.9 (altres serveis sanitaris sense internament) com a activitat no
classificada. Davant d’aquesta disjuntiva, atesa l’específica menció que a l’epígraf
942.1 de les tarifes es fa dels "centres sanitaris", que és la denominació que
l’article 3 del Reial Decret 2272/1985, de 4 de desembre, utilitza per regular
aquest tipus de centres, l’exigència que els informes esmentats siguin emesos per
metges col·legiats (art. 1.1 del Reial Decret 1467/1982), i el caràcter restrictiu que
imposa la Instrucció de les tarifes de l’impost a l’ús dels epígrafs genèrics o
residuals, el Consell Tributari mantingué el criteri de la Inspecció d’Hisenda
municipal.
Respecte dels elements tributaris, i concretament sobre l’element
superfície, una vegada desaparegudes les protestes històriques de doble
imposició a les quals s’ha fet referència en Memòries anteriors, la conflictivitat s’ha
centrat en aquest període en l’actuació de la Inspecció i, concretament, en la
impugnació d’actes en què s’al·ludia a aquest element, essent el problema més
freqüent la discrepància sobre la mesura de la superfície considerada. En la
majoria dels casos, no obstant això, la manca de proves que acreditin el possible
error i la limitació legal de les possibilitats d’impugnació de les actes d’inspecció
firmades de conformitat amb l’error de fet o les qüestions de dret han impedit
entrar al fons de l’assumpte.
Amb tot, es plantejà un tema davant del Consell que val la pena
destacar. Es tracta de la tècnica de l’arrodoniment a l’alça practicada per la
Inspecció a l’hora de mesurar les superfícies, tècnica que en algun cas és
utilitzada successivament, com a l’expedient en què s’arrodoní a l’alça la
superfície del local, la del magatzem i la suma de totes dues, de manera que
l’arrodoniment produí un canvi qualitatiu en la consideració de l’element superfície
i, per tant, un augment considerable de la tarifa, que no s’hagués produït si no
hagués actuat la tècnica de l’arrodoniment. En aquest cas el Consell considerà
que no existia cap mena de norma que autoritzés a utilitzar aquest mecanisme,
especialment quan suposava un canvi de bases i una modificació agreujant de les
condicions del subjecte passiu.
3.- Beneficis fiscals.
37
Consell Tributari
3.1.- Aplicació temporal de la bonificació per inici d’activitat.
La bonificació per inici d’activitat de l’article 83.3 de la Llei 39/1988
(introduïda per Llei 22/1993, de 29 de desembre, i desenvolupada pel Reial
Decret 243/1995, de 17 de febrer), que tants problemes causà en el moment de la
seva introducció, fonamentalment per la dificultat de determinar el concepte -
material o formal- d’inici d’activitat, i que el Consell Tributari ha comentat
extensament en Memòries anteriors, ha plantejat en aquest període una sèrie de
problemes que, si bé no són nous, han anat adquirint cada vegada més
rellevància, cosa que porta a ressenyar-los en aquesta Memòria. Es tracta dels
problemes derivats de l’aplicació temporal d’aquesta bonificació que, com és
sabut, té caràcter rogatori i està prevista en forma decreixent per un període de
tres anys.
Sobre aquest tema el Consell s’ha pronunciat amb relació a dues
qüestions: còmput per anys naturals del període bonificable, i efectes de
l’incompliment del termini establert reglamentàriament per sol·licitar la bonificació.
Així, davant de l’al·legació d’un recurrent que reclamava l’aplicació
supletòria de l’art. 5 del Codi Civil per computar de data a data el període de tres
anys en què es podia beneficiar d’aquesta bonificació, el Consell entengué que
aquesta aplicació supletòria no tenia sentit quan era possible una interpretació
integradora de les normes reguladores de l’IAE; interpretació que en aquest cas
conduïa a una conclusió diferent, concretament, de la identificació a aquests
efectes de període impositiu amb any natural.
El següent paràgraf resumeix aquesta posició: "L’article 90 de la Llei
reguladora de les hisendes locals, núm. 39/1988, de 28 de desembre, disposa
que el període impositiu coincideix amb l’any natural, excepte quan es tracti de
declaracions d’alta, cas en el qual comprendrà des de la data d’inici de l’activitat
fins al final de l’any natural. L’article 8 de la Llei 22/1993, de 22 de desembre, que
introduí la bonificació en qüestió, i l’article 83.3 de la Llei reguladora de les
hisendes locals, no contenen cap regla específica que indiqui que la meritació de
l’impost s’hagi de computar de forma distinta a com està regulada en termes
generals, cosa que hauria estat obligada si realment el legislador hagués volgut
exceptuar en aquest cas la regla general de meritació. Com que no hi ha tal
manifestació expressa d’una voluntat d’excepció, s’ha d’entendre que "any",
expressió que utilitza la Llei reformadora 22/1993, equival a "any natural" en la
forma en què ho regula l’article 90 de la Llei d’hisendes locals, que no és la
mateixa que la de l’article 5 del Codi Civil, l’eficàcia supletòria de la qual, com ja
s’ha dit, queda enervada en haver-hi una definició específica del concepte en la
pròpia Llei reguladora de les hisendes locals."
Pel que fa als efectes de l’incompliment de l’exigència reglamentària de
sol·licitar l’esmentada bonificació en el moment de realitzar la declaració d’alta
(art. 9 del Reial Decret 243/1995, de 17 de febrer) aquest Consell: a) Ha reiterat el
38
Consell Tributari
seu criteri anterior sobre les exempcions rogatòries en el sentit que el caràcter
previ de la sol·licitud es refereix a l’aplicació de l’exempció, que no pot ser
directament efectuada per l’Administració, i no a l’inici del període de gaudi del
benefici fiscal, ja que aquest ve legalment predeterminat. b) Ha mantingut la
impossibilitat que s’introdueixin limitacions a la concessió de beneficis tributaris en
normes de caràcter reglamentari. c) Ha mantingut, així mateix, la impossibilitat de
modificar aquelles liquidacions que en el moment de sol·licitar la bonificació
haguessin guanyat fermesa.
En un dictamen sobre esta qüestió es digué literalment: "El fet que
s’introdueixin limitacions a la concessió de beneficis tributaris en normes d’abast
reglamentari obliga a plantejar-se el vertader significat d’aquestes disposicions, a
la llum de la reserva de Llei continguda a l’article 10.b) de la Llei general tributària,
conforme al qual "es regularan, en tot cas, per Llei: ... b) L’establiment, supressió i
pròrroga de les exempcions, reduccions i altres bonificacions tributàries". Per tant,
si l’establiment o supressió de beneficis en l’ordre tributari queda reservat a la Llei,
no sembla que les disposicions de rang reglamentari puguin limitar l’abast
d’aquests beneficis introduint requisits complementaris que condueixen a la
supressió del benefici en casos singulars. És cert que no es tracta de la supressió
del benefici en termes generals, que és allò a què en puresa es refereix l’apartat
b) de l’article 10 de la Llei general tributària transcrit abans, però des del punt de
vista de la garantia del contribuent, el desconeixement singular del benefici té el
mateix significat que una supressió general, i tenint en compte que és la
constitució en el seu article 133 la que fonamenta la reserva de Llei
desenvolupada per la Llei general tributària, no sembla lògic admetre que els
reglaments puguin establir càrregues addicionals perquè el contribuent pugui
gaudir de beneficis fiscals, quan la Llei no les estableix ni autoritza un específic
desenvolupament reglamentari, com succeeix en aquest cas." I continua:
"Aquesta regla no ha pas de ser interpretada d’una altra forma fins i tot quan
l’exempció o bonificació siguin de caràcter rogatori. Segons certa interpretació de
la naturalesa i efectes del caràcter rogatori de l’exempció, la sol·licitud només pot
produir efectes des que es produí, ja que una altra cosa suposaria atribuir-li
caràcter retroactiu. Això no és així. Com ja ha informat en anteriors ocasions
aquest Consell, fins i tot quan la norma exigeixi per a la seva aplicació la prèvia
sol·licitud de l’interessat per tractar-se d’una exempció de caràcter rogatori, el
caràcter previ de la sol·licitud es refereix a l’aplicació de l’exempció, que no pot
ser directament efectuada per l’Administració, i no a l’inici del període de gaudi del
benefici fiscal, ja que aquest ve legalment predeterminat. Cal afegir, seguint el
mateix criteri ja manifestat, que pel mateix raonament s’ha de postular l’aplicació
de l’exempció reconeguda a tot el període de gaudi legalment previst i no només
al període que resti a partir de la primera meritació posterior a la sol·licitud."
En el mateix dictamen es manté que aquestes tesis no només no
contradiuen sinó que són plenament coherents amb una interpretació harmònica
de l’art. 50 de l’Ordenança fiscal general de l’Ajuntament de Barcelona, on els
apartats a) i b) regulen la sol·licitud de beneficis, establint que s’ha de formular en
39
Consell Tributari
el moment de realitzar la declaració en el cas de les liquidacions que tenen el seu
origen en la declaració del subjecte passiu, o durant el període d’exposició pública
o bé durant el període voluntari de pagament per a les liquidacions de padró,
registre o matrícula. I s’afegeix: "Totes dues regles són aplicables al cas present,
ja que les liquidacions de l’IAE tenen el seu origen en la declaració del contribuent
i, a més, s’incorporen a un padró. Per tant, cal coordinar totes dues exigències, ja
que no té sentit que hi hagi regles més o menys rigoroses per sol·licitar la
bonificació segons els diversos moments d’aplicació de l’impost, al marge del fet
que de l’anàlisi de l’art. 9 del Reial Decret 243/1995 no se’n dedueix que la regla
de simultaneïtat de la sol·licitud de bonificació amb la presentació de l’alta tingui
més sentit que la d’una regla d’ordre, encaminada a coordinar les comunicacions
entre l’Administració tributària estatal i la municipal. A aquesta interpretació
contribueix la circumstància ja exposada que la Llei no delegà en el Govern el
desenvolupament dels requisits per obtenir la bonificació, amb la constatació a
més que la concessió d’aquesta és competència municipal i, per tant, no està
subjecta a la normativa estatal, llevat que expressament així ho hagués ordenat la
Llei."
Finalment, pel que fa a l’"efecte retroactiu" de la bonificació, el Consell
establí amb tota claredat que quedava limitat per les regles generals que
impedeixen modificar una liquidació quan ja hagi adquirit fermesa, i conclou que
aquesta és l’única limitació que, en defecte d’una altra previsió legal, es pot
establir per a la sol·licitud d’una bonificació rogatòria.
3.2.- Reducció per obres a la via pública.
També ha plantejat problemes l’aplicació temporal de la reducció de la
quota de l’impost a favor dels subjectes passius que resultin afectats en la seva
activitat per obres a la via pública, que s’estableix des de 1996 a les Ordenances
fiscals reguladores d’aquest tribut, tot fent ús de l’habilitació que introduí la Llei de
pressupostos generals de l’Estat per 1995 (art. 76.1.9è, Llei 41/1994, de 30 de
desembre).
Aquesta reducció, segons les successives Ordenances fiscals, es
practicarà dins de la liquidació de l’any immediatament següent al d’inici de les
obres de què es tracti, en el cas que les dates d’inici i finalització de les obres
corresponguin a anys diferents.
En un cas concret en què l’execució de les obres iniciades s’havia de
prolongar durant els dos exercicis següents, el Consell entengué que la reducció
corresponent a l’any d’inici de les obres s’havia de practicar en la liquidació de
l’any següent, i que s’havia d’acumular a la corresponent a aquell any, ja que "una
interpretació diferent (de l’art. 7 de l’Ordenança fiscal) que restringís la bonificació
a un sol exercici, suposaria una discriminació contrària al principi d’igualtat".
3.3.- Exempcions.
40
Consell Tributari
Tal com s’ha destacat en Memòries anteriors, l’aplicació de les
exempcions previstes a la Llei 30/1994 i a la mateixa Llei d’hisendes locals
assumeix la part més important de la conflictivitat específica d’aquest impost,
deixant a part els temes generals de procediment (notificacions, constrenyiments,
prescripcions i sancions) que són comunes a totes les exaccions.
En aquesta matèria, el Consell Tributari s’ha pronunciat durant aquest
període sobre una sèrie de qüestions que s’agrupen de la següent manera:
a) Fundacions i associacions de disminuïts psíquics.
L’article 83.1.e) de la Llei 39/1988 estableix l’exempció de l’impost per a
"les associacions i fundacions de disminuïts físics, psíquics i sensorials, sense
ànim de lucre, per les activitats de caràcter pedagògic, científic, assistencial i
d’ocupació que per a l’ensenyament, educació, rehabilitació i tutela de minusvàlids
realitzin, encara que venguin els productes dels tallers dedicats a aquests fins,
sempre que l’import de la venda, sense utilitat per a cap particular o tercera
persona, es destini exclusivament a l’adquisició de matèries primes o al
sosteniment de l’establiment".
Es tracta, per tant, d’una exempció de caràcter mixt, que exigeix la
concurrència de requisits referits tant al subjecte com a l’objecte de l’activitat de la
qual es pretén l’exempció.
Convé destacar, respecte d’això, que el Consell Tributari ha manifestat
en diverses ocasions que les associacions de disminuïts no perden la seva
condició pel simple fet d’incloure entre els seus membres a persones que no
reuneixin aquesta condició, cosa que pot ser fins i tot necessària per al seu
correcte funcionament i la consecució dels seus objectius.
Així mateix, pel que fa al tipus d’activitat, el Consell ha entès que les
activitats exemptes contemplades a l’article 83.1 e) de la Llei 39/1988, lluny de
contemplar sectors econòmics concrets (ensenyament, rehabilitació, investigació),
expressen la necessitat que per gaudir d’aquesta exempció qualsevol activitat
concreta reuneixi dos requisits que tenen a veure, respectivament, amb el
caràcter (pedagògic, científic, assistencial o d’ocupació) de l’activitat i a les seves
finalitats (ensenyament, rehabilitació o tutela de minusvàlids).
Aquesta consideració permeté al Consell Tributari declarar l’exempció
de l’activitat de neteja desenvolupada de forma empresarial per una associació de
disminuïts per donar feina a minusvàlids. I en un altre cas es declarà l’exempció
de l’activitat de "serveis de missatgeria, distribució i manipulació de
correspondència", realitzada per una fundació de disminuïts, que contractaven
precisament discapacitats físics o psíquics per ocupar-los al taller o tallers del
centre especial de treball amb la finalitat d’integrar-los en el món social i laboral;
41
Consell Tributari
no obstant allò establert a l’article 83.1.e) de la Llei 39/1988 "que l’activitat
desenvolupada al taller o tallers de l’entitat recurrent generi productes o serveis
que es venguin a tercers, com es desprèn de les dades econòmiques aportades
per la fundació, ja que no apareix acreditat, ni s’interpreta a partir d’aquestes
dades, que s’hagi originat utilitat per a cap particular o tercera persona, sinó que
el producte de les corresponents facturacions (30.000.000 ptes. el 1995, que
signifiquen el 75,94% del total ingressat) unides als ingressos per subvencions
oficials (9.000.000 ptes. el 1995, equivalents al 22,78%), s’ha destinat
exclusivament, com a contrapartida, a l’adquisició de matèries primes i al
sosteniment dels propis tallers i de l’entitat; ja que tal possibilitat s’ofereix
expressament a l’esmentat article 83.1.e)".
b) Ensenyament pre-escolar no concertat.
Molt nombroses han estat les reclamacions -que més aviat podrien ser
qualificades de queixes o d’acusacions d’inconstitucionalitat- relatives a la
suposada discriminació fiscal, quan no un atac a la llibertat d’establiment o a la
llibertat d’ensenyament, que suposa l’exempció de l’art. 83.1.d) de la Llei 39/1988,
limitada a centres d’investigació o ensenyament costejats íntegrament amb fons
públics o en règim de concert.
Independentment de l’oportunitat política de l’exempció i sense
perjudici de l’òbvia falta de competència en matèria constitucional, el Consell
Tributari assenyalà en tots els casos la dificultat d’estimar l’existència d’una
discriminació en termes estrictament jurídics, raonant de la següent forma: "El fet
que es concedeixi exempció a establiments costejats íntegrament amb fons
públics no suposa cap mena d’actuació discriminatòria, sinó que és una qüestió
que té més de compensació comptable que de causa jurídica. Quant a les
exempcions reconegudes per entitats sense ànim de lucre que estiguessin en
règim de concert educatiu, la mateixa singularitat de l’entitat beneficiària justifica
la diferència de tracte respecte de la resta d’entitats o persones que actuen amb
ànim de lucre. Per això mateix, tampoc no s’adverteix en quina mesura la
regulació legal afecta a la lliure competència, atès que les entitats concertades
sense ànim de lucre són les úniques que gaudeixen de l’esmentat benefici". Pel
que fa a la llibertat d’establiment i la llibertat d’ensenyament, afirmar la seva
vulneració per l’exempció comentada implica entendre "que tots els impostos
afecten a la llibertat d’establiment, cosa que conculca el principi de l’article 31.1
CE segons el qual tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques, o
bé que s’impedeix la transmissió de coneixements, cosa que resulta difícil
donades les quotes que assoleix l’impost".
c) Centre sanitari concertat amb el Servei Català de la Salut.
L’article 83.1.c) de la Llei reguladora de les hisendes locals, en la seva
redacció inicial, declarava exemptes de l’impost sobre activitats econòmiques "les
entitats gestores de la Seguretat Social i de Mutualitats i similars constituïdes
42
Consell Tributari
conforme al que preveu la Llei 33/1984, de 2 d’agost". Actualment, aquest article
ha estat modificat per la Llei 50/1998, de 30 de desembre, que declara exemptes
"les entitats gestores de la Seguretat Social i les Mutualitats de Previsió Social
regulades per la Llei 30/1995, de 8 de novembre, d’ordenació i supervisió de les
assegurances privades", modificació que no afecta a l’exempció reconeguda a les
entitats gestores de la Seguretat Social.
Doncs bé, tenint en compte que la Llei d’ordenació sanitària de
Catalunya preveu la integració de les actuacions relatives a l’assistència i salut
mental en el sistema sanitari de cobertura pública, alguns establiments sanitaris
d’aquest tipus, que presten serveis en règim de concert amb la Seguretat Social,
han pretès la seva inclusió a la categoria "entitats gestores de la Seguretat Social"
i, en conseqüència, l’aplicació de l’esmentada exempció.
El Consell ha entès en tots aquests casos que l’expressió "entitats
gestores" no comprèn qualsevol entitat pública o privada que tingui serveis
concertats amb la Seguretat Social, encara que el concert comprengui la totalitat
dels serveis prestats, sinó que l’expressió "entitats gestores de la Seguretat
Social" implica una categoria de persones jurídiques regulades directament per
normes amb rang de Llei i dotades de significació específica.
Així, en un expedient on la recurrent era una entitat mercantil,
concretament una societat limitada, el Consell argumentà: "La definició de quines
són les entitats gestores de la Seguretat Social es troba en el Reial Decret
Legislatiu 1/1994, de 20 de juny, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general
de la Seguretat Social. En el capítol VII, la secció 1a es dedica específicament a
entitats gestores. L’article 57, primer dels continguts en aquesta secció, diu el
següent: "Enumeració.- La gestió i administració de la Seguretat Social
s’efectuarà ... per les següents entitats gestores: a) L’Institut Nacional de la
Seguretat Social, per a la gestió i administració de les prestacions econòmiques
del sistema de la Seguretat Social, amb excepció de les que s’esmenten a
l’apartat c) següent. b) L’Institut Nacional de la Salut, per a l’administració i gestió
de serveis sanitaris. c) L’Institut Nacional de Serveis Socials, per a la gestió de les
pensions d’invalidesa i de jubilació, en les seves modalitats no contributives, així
com dels serveis complementaris de les prestacions del sistema de la Seguretat
Social". El següent article 59 defineix la naturalesa jurídica de les esmentades
entitats gestores de la següent forma: "Les entitats gestores tenen la naturalesa
d’entitats de dret públic i capacitat jurídica per al compliment dels fins que se’ls
han encomanat".
"Tenint en compte que segons la definició legal les entitats gestores
són entitats de dret públic, és evident que una societat limitada, que per definició
és una societat mercantil, no pot ser una entitat gestora de la Seguretat Social.
Les entitats gestores tenen una categoria legal especial, de la qual són
manifestació els articles 148, 150.3 i 151.3 de la Llei general pressupostària, text
refós aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1091/1988, de 23 de setembre, que
43
Consell Tributari
estableixen regles sobre elaboració d’avantprojectes de pressupostos, aprovació
de crèdits suplementaris o extraordinaris pel Govern i controls parlamentaris, als
quals no és lògic que se sotmetin societats privades com la recurrent, i que
segurament aquesta refusaria al·legant precisament el seu caràcter d’entitat
privada. Per altra banda, l’article 22 del Reial Decret Legislatiu 2/1995, de 7
d’abril, encarrega als lletrats de l’Administració de la Seguretat Social la
representació i defensa de les entitats gestores de la Seguretat Social, cosa que
en ratifica el caràcter públic."
"Una altra cosa són les entitats col·laboradores, previstes a la secció 4a
del capítol VII del text refós de la Llei general de la Seguretat Social, dedicat a la
col·laboració en la gestió de la Seguretat Social, l’art. 67.2 del qual es refereix a
les entitats col·laboradores, el qual indica que la "col·laboració en la gestió podrà
ser també realitzada per associacions, fundacions i entitats públiques i privades,
prèvia inscripció en un registre públic"; per la qual cosa és indubtable que la
recurrent forma part d’aquest segon grup d’entitats col·laboradores i no del grup
d’entitats gestores".
"Aquesta situació no canvia en l’àmbit concret de Catalunya, ja que la
Llei del Parlament de Catalunya 12/1983, de 14 de juliol, d’administració
institucional de la sanitat, de l’assistència i els serveis socials de Catalunya,
reprodueix la distinció de la Llei estatal abans esmentada entre entitats gestores i
col·laboradores de la gestió. Per una banda, l’article 2 de l’esmentada Llei disposa
a l’apartat 1: "La gestió a tot el territori de Catalunya de les prestacions i els
serveis corresponents a les matèries esmentades a l'article anterior" (que són la
sanitat, l’assistència social i els serveis socials) "ha d'ésser portada a terme sota
la direcció, vigilància i tutela del Departament de Sanitat i Seguretat Social, per les
entitats gestores següents, que es creen per la present Llei: a) L'Institut Català de
la Salut. b) l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials". L’apartat 2 afegeix:
"Aquestes dues entitats tenen personalitat i naturalesa d'entitats gestores de la
Seguretat Social i gaudeixen de plena capacitat jurídica ... També gaudeixen de
reserva de noms i dels beneficis, exempcions i franquícies de qualsevulla
naturalesa que la legislació general de l'Estat atribueix a les entitats gestores de la
Seguretat Social". De manera semblant a la distinció continguda a la Llei general
de la Seguretat Social, l’article 3 de la Llei 12/1983, en el seu darrer paràgraf,
autoritza l’Institut Català de la Salut a establir acords, concerts i convenis amb
entitats privades. L’article 52 del Decret Legislatiu 17/1994, de 16 de novembre,
reitera la condició d’entitat gestora de la Seguretat Social de l’Institut Català
d'Assistència i Serveis Socials i la reserva de nom i beneficis abans reproduïda.
Per la seva part, la Llei 15/1990, de 9 de juliol, si bé es planteja la possibilitat de
substituir l’actuació de l’Institut Català de la Salut, el cert és que encara no l’ha
substituït i que no ha atribuït a cap altra entitat la condició d’entitat gestora de la
Seguretat Social."
d) Empresa pública.
44
Consell Tributari
Un altre dels temes d’interès suscitats és el de l’aplicació a les
empreses públiques de les exempcions previstes a l’article 83.1.a) i c) de la Llei
39/1988 per a les Comunitats Autònomes i els seus organismes autònoms de
caràcter administratiu.
Quant a això, el Consell ha entès, després d’un detingut estudi de l’art.
4.2 de la Llei de finances públiques de la Generalitat, text refós de 13 de juliol de
1994, que "una interpretació jurídica i racional, a la llum dels articles 23.3 de la
Llei general tributària i 9.1 de la Llei 39/1988, que no permeten l’analogia ni la
interpretació extensiva en matèria d’exempcions o bonificacions tributàries, porta
a considerar que l’exempció prevista a l’art. 83.1.a) de la Llei 39/1988 es refereix
exclusivament a les Comunitats Autònomes en si i als seus organismes autònoms
de caràcter administratiu, i que en queden, per tant, excloses les empreses
públiques, com l’entitat de què es tracta, ja que no pot ser assimilada, als efectes
de bonificacions fiscals, ni a la pròpia Generalitat -per tenir personalitat jurídica
independent- ni als seus organismes autònoms, i la determinació de l’article 4.2
de la Llei catalana 15/1990 en cap cas concedeix beneficis diferents a les
empreses que a l’Administració de la Generalitat, per la qual cosa no té més
amplitud l’esmentada exempció que la ja comentada, limitada a l’Administració i
als seus organismes autònoms de caràcter administratiu." I afegeix: "Tot això amb
advertència, a més, del fet que la Llei catalana no pot establir beneficis referits a
tributs locals, sinó que només es pot limitar als tributs propis de la Comunitat,
atenent, en allò referent als tributs de les entitats locals, el que determinen l’article
107 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, quan
diu que "les entitats locals tindran autonomia per establir i exigir tributs" -i, per
tant, per concedir-hi beneficis fiscals- "d’acord amb allò previst a la legislació de
l’Estat reguladora de les hisendes locals i a les Lleis que dicten les Comunitats
Autònomes en els supòsits que hi són expressament previstos", i l’art. 178 de la
Llei catalana 8/1987, de 15 d’abril, municipal i de règim local de Catalunya, en dir
en el mateix sentit que "la Generalitat ha de regular les finances dels ens locals de
Catalunya en el marc del que estableix la legislació bàsica de l'Estat".
Quant a l’exempció que atorga el paràgraf c) de l’apartat 1 de l’article
83 de la Llei 39/1988, a les entitats gestores de la Seguretat Social, fins i tot
reconeixent que l’article 4.2 de la Llei catalana 15/1990 concedeix al Servei Català
de la Salut -en l’exercici de les seves funcions de gestió- i a tots els organismes
dotats de personalitat que en depenguin, sense diferenciar si són o no organismes
autònoms de caràcter administratiu -i, per tant, també a les empreses com la
recurrent-, les mateixes exempcions i bonificacions fiscals que la legislació
atribueix a les entitats gestores de la Seguretat Social, el Consell estimà que
"tanmateix, s’haurà de concloure la impossible extensió dels esmentats beneficis
fiscals als tributs locals, com aquell de què es tracta, en ser necessari tenir en
compte el que s’ha dit sobre la limitació als tributs propis de la Generalitat en allò
referent a l’aplicació de la Llei catalana en qüestió, per la qual cosa no és
procedent la concessió de l’exempció pretesa per la recurrent".
45
Consell Tributari
e) Entitats religioses acollides a la Llei 30/1994.
El número 1 de la disposició addicional 2a del Reial Decret 765/1995,
de 5 de maig, estableix que les entitats eclesiàstiques gaudiran de tots els
beneficis fiscals previstos en el títol II de la Llei 30/1994 quan persegueixin les
finalitats previstes a l’article 42.1.a) de la Llei, afegint a continuació que
s’entendran en tot cas compreses en aquestes finalitats, com de naturalesa
anàloga a les que s’esmenten específicament, les anomenades a l’article IV.1.C
de l’acord sobre assumptes econòmics entre la Santa Seu i l’Estat espanyol. Així
mateix, estableix la mateixa disposició addicional en el seu número 5 l’obligació
d’acreditar mitjançant certificació de l’autoritat competent que els béns o
explotacions de què es tracti estan afectes a les finalitats previstes a l’article
42.1.a) de la Llei 30/1994.
El Consell ha mantingut el criteri que una anàlisi detinguda d’aquests
textos, amb relació a l’article 58 de l’esmentada Llei, revela que no n’hi ha prou
amb el reconeixement normatiu del dret que tenen les entitats religioses a gaudir
dels beneficis fiscals, sinó que la norma inclou un fonamental caràcter objectiu,
fins i tot teleològic, que ha de tenir el bé o l’explotació de què es tracti i que no és
altre que el d’estar destinat a les finalitats previstes a les disposicions a les quals
es remet (article 42.1.a) de la Llei 30/1994 i article IV.1.c) de l’acord sobre
assumptes econòmics). I a la mateixa conclusió s’arriba amb relació a l’impost
sobre activitats econòmiques, en què l’exempció queda subjecta, segons l’article
58.2 de la Llei 30/1994, al fet "que les activitats constitueixin el seu objecte social
o finalitat específica. A aquests efectes, s’entendrà que les explotacions
econòmiques coincideixen amb l’objecte o finalitat específica de l’entitat quan les
activitats que en aquestes explotacions es realitzin persegueixin el compliment
dels fins contemplats als articles 2.4 i 42.1.a), que no generin competència
deslleial i que els seus destinataris siguin col·lectivitats genèriques de persones".
Per tant, el compliment d’aquests requisits ha de ser examinat i
comprovat per l’Administració. D’aquí que, davant de la negació de la
competència municipal per part d’aquestes entitats, el Consell Tributari afirmés el
següent: "La redacció del Reial Decret 765/1995 redueix les facultats de
l’Administració per comprovar la concurrència de les circumstàncies determinants
de l’exempció. Això és lògic, ja que la plasmació estatutària de les finalitats de les
entitats eclesiàstiques no respon als mateixos criteris legals exigits a les
fundacions civils. Per això es permet que sigui una autoritat eclesiàstica i no una
autoritat civil la que certifiqui el compliment de les finalitats legals, després d’una
imprescindible adaptació a les categories pròpies de les esmentades entitats. Ara
bé, els requisits d’exempció estan establerts per la Llei i qui els ha d’aplicar és
l’Administració. El reglament estableix una prioritat de qualificació, equivalent a
una inversió de la càrrega de la prova, però tal prioritat no exclou, tanmateix, que
l’Administració pugui aportar proves sobre les característiques de l’explotació i
sobre la seva acomodació a la finalitat protegida i que pugui qualificar-la als
efectes de l’exempció, encara que sigui contradient la qualificació de l’autoritat
46
Consell Tributari
eclesiàstica. És en aplicació d’aquesta facultat que l’Administració, en aquest cas,
pot apreciar que l’activitat de residència d’estudiants no constitueix una de les
activitats protegides per la Llei 30/1994, ni es troba inclosa entre les recollides a
l’article IV.1.C de l’acord amb la Santa Seu".
Quant a l’exigència de no generar competència deslleial (art. 58.2 Llei
30/1994), tenint en compte que en el moment de publicació de la Llei 30/1994
estaven en vigor i no foren derogades per aquesta dues Lleis, la interpretació de
les quals és necessària per qualificar aquest requisit, com són la Llei 16/1989, de
17 de juliol, de defensa de la competència, i la Llei 3/1991, de 10 de gener,
reguladora de la competència deslleial, i després de fer-ne una anàlisi detinguda,
el Consell Tributari conclogué: "La simple lectura d’aquests tipus de deslleialtat en
què va sempre inclòs un element maliciós molt marcat i evidentment contrari al
principi de bona fe que ha de presidir tota relació competencial, dóna idea del fet
que una cosa és la competència de mercat, que no només està permesa sinó que
està fomentada pel legislador, i una altra la competència deslleial la persecució de
la qual ha portat el legislador a crear un òrgan especial que titula "Tribunal de
Defensa de la Competència", al qual encarrega fins i tot l’examen de les ajudes
atorgades a les empreses amb càrrec a recursos públics sobre les condicions de
competència, marcant per a tal efecte una normativa especial fonamentada en
l’article 19 de la referida Llei 16/1989, de 17 de juliol, de defensa de la
competència", per la qual cosa és aquest darrer el concepte que resulta
d’aplicació en el present cas (exp. 430/98).
Posteriorment, la Llei 30/1994 ha estat modificada (art. 17.2, Llei
55/1994, de 29 de desembre), i ha substituït la referència a la competència
deslleial pel requisit que "el gaudi de l’exempció no produeixi distorsions en la
competència amb relació a empreses que realitzin la mateixa activitat".
4.- Supòsits de no subjecció.
El caràcter censal d’aquest impost, que grava la renda potencial fins i
tot en els supòsits en què no s’han obtingut beneficis, i la universalitat del
concepte d’activitat econòmica utilitzat com a element objectiu del fet imposable,
tal i com s’ha assenyalat en Memòries anteriors, fa especialment difícil la
delimitació dels supòsits de no-subjecció i obliga a una delicada tasca
interpretativa que ha de tenir molt en compte l’element teleològic o, el que és el
mateix, la finalitat de l’impost.
Així, en el període a què es refereix aquesta Memòria, a més del cas ja
examinat en anteriors ocasions de la no-subjecció de l’activitat professional de
l’advocat en règim de relació laboral i que, per tant, no exerceix la seva activitat de
forma independent, requisit essencial que determina la subjecció a aquest impost,
cal destacar dos altres casos en els quals el Consell Tributari resolgué que no
existia activitat econòmica gravada.
47
Consell Tributari
En el primer dels casos es tractava d’una associació per a l’atenció
d’afectats per neurofibromatosi, que autoliquidà l’impost per error i estava ubicada
a l’epígraf 952 de les tarifes (assistència i serveis socials per a nens, joves,
disminuïts físics i ancians en centres no residencials), amb una activitat de
caràcter altruista que no disposava de projecció en el mercat de béns i serveis.
El segon cas afectava a una fundació l’activitat de la qual consistia en
la concessió de beques per a la producció de vídeos. Aquí el Consell estimà que
no existia "cap relació d’analogia entre els serveis recreatius i culturals adreçats al
públic (que és l’objecte general de l’agrupació 96 de les tarifes de l’impost, la qual
inclou com a subapartats la producció i distribució de pel·lícules o vídeos, la seva
exhibició, els serveis de radiodifusió i televisió, espectacles, etc.) i la concessió de
beques a postgraduats, que és l’activitat que desplega l’entitat recurrent segons
els seus estatuts i les Memòries presentades", per la qual cosa no era procedent
la inclusió d’aquesta entitat a l’epígraf 966.9 (altres serveis culturals no
compresos), ni tan sols la subjecció a l’impost de l’activitat desenvolupada per la
fundació.
II.- Llicència fiscal.
S’han emès 38 dictàmens relatius a l’antiga llicència fiscal. Com en
anys anteriors, la majoria fan referència a la prescripció de l’acció per exigir el
pagament del deute. La proposta de resolució vingué determinada per l’existència
i, en el seu cas, la validesa de les actuacions interruptores del termini prescriptori.
La resta d’expedients es referien a recursos que al·legaven duplicitat en
el pagament, baixa del subjecte passiu anterior a la data de meritació o error en el
subjecte passiu, i la seva resolució vingué determinada per la simple constatació
dels fets al·legats.
En un altre cas el contribuent, exempt de l’impost sobre activitats
econòmiques, pretenia l’exempció de la llicència fiscal. El Consell Tributari es
pronuncià contra l’estimació del recurs per la impossibilitat de fer extensiu el
benefici fiscal de què gaudia el recurrent a tributs i supòsits d’exempció diferents.
III.- Arbitri sobre la radicació.
S’han emès un total de 16 dictàmens: gairebé sempre es tractava
d’al·legacions de prescripció, i la resolució vingué determinada per l’existència o
no d’actuacions vàlides interruptores del termini prescriptori; en dos altres casos
es tractava de l’errònia determinació del subjecte passiu i el Consell Tributari es
pronuncià a favor dels recurrents en constatar-se la certesa dels fets al·legats.
48
Consell Tributari
IV.- Llicència d’obertura.
S’han emès dos dictàmens relatius a l’antiga llicència d’obertura
d’establiments, tots dos l’any 1998. En un d’ells es declarà d’ofici la prescripció de
l’acció per exigir el pagament del deute tributari per haver transcorregut el termini
establert legalment, i en l’altre es proposà confirmar l’actuació portada a terme per
la Inspecció d’Hisenda municipal, rebutjant les al·legacions que el recurrent hi
havia formulat en contra.
49
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 2.1
Impost sobre construccions, instal·lacions i obres.
S’han dictaminat un total de sis recursos, dels quals se n’han estimat
dos en la seva totalitat i un parcialment, i s’han desestimat els altres tres.
Pel que fa als recursos desestimats, en un d’ells es plantejava una
qüestió sobre la base imposable de l’impost, i s’entengué que el cost real i efectiu
de les obres és el que es calcula una vegada que s’han finalitzat, i que
normalment no coincideix amb el resultant del pressupost. En un altre es
plantejava el dubte sobre qui havia de ser considerat subjecte passiu del tribut, ja
que en establir l’Ordenança fiscal que el subjecte passiu és l’amo del terreny o el
de l’obra, la qüestió era si per amo de l’obra s’ha d’entendre el qui la finança i, per
tant, en suporta el cost, o el qui en gaudeix amb independència d’haver-ne
assumit el finançament. En el cas plantejat el recurrent, cessionari del dret d’ús
sobre l’edifici construït, al·legava que no era subjecte passiu en tant que el cost
total de l’obra havia anat a càrrec de diverses administracions públiques. El
Consell Tributari entengué que el concepte d’amo de l’obra venia determinat per
elements com ara poder decidir sobre la seva contractació i gaudi una vegada
finalitzada, i reforçava la desestimació del recurs el fet que el recurrent, a més,
podia ser considerat subjecte passiu substitut en haver estat el sol·licitant de les
llicències corresponents.
D’entre els recursos estimats en destaquen dos en què es plantejava la
no-subjecció al tribut d’unes obres d’adaptació de guals a les característiques i
requisits establerts a la nova Ordenança de guals. El Consell considerà aquestes
obres com a no subjectes en entendre que els recurrents havien actuat sota les
indicacions tècniques de l’Ajuntament i en compliment de l’obligació d’adaptar els
guals a la nova regulació.
El recurs estimat parcialment es referia a l’alienació d’un edifici en fase
de construcció, en el qual s’entengué que, independentment de les alienacions
que puguin produir-se, el cost total de les obres a tenir en compte com base
imposable ha de ser únic; tanmateix, s’estimà en part ja que s’havia girat
liquidació amb recàrrec i interessos de demora per autoliquidació extemporània,
oblidant que en aquell cas era procedent el recàrrec únic del 15% sense
interessos de demora, d’acord amb el que disposa la Llei general tributària per a
supòsits de presentació d’autoliquidacions sense requeriment previ dins dels sis
mesos següents a la data establerta per autoliquidar el tribut.
50
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 3.2
Taxes per serveis de bombers
El total d’expedients tramitats és de 258, dels quals 154 corresponen a
1998 i 104 a 1999, la qual cosa representa un fort increment en comparació amb
els 55 de 1997. Del total dels expedients esmentats, 173 determinaren proposta
estimatòria, 73 desestimatòria i 10 donaren lloc a una estimació parcial, en tant
que 2 foren objecte de devolució a les oficines de gestió, en un cas per haver-se
comprovat la duplicitat amb un anterior expedient tramitat pel Consell, i en l’altre
per haver-se plantejat la petició de certificació d’acte presumpte segons els
articles 43 i 44 de la Llei 30/1992, del procediment administratiu comú, sense
haver arribat al Consell amb temps suficient per dictaminar-lo. Destaca la gran
importància numèrica dels recursos estimats, que assoleixen el 67%, contra el
28% dels desestimats i el 4% dels estimats parcialment. El percentatge
d’estimacions és superior al que es registrà el 1997 a causa en gran part dels
casos de prescripció.
D’entre els supòsits contemplats a l’article 2 de l’Ordenança fiscal com
a elements constitutius del fet imposable, cal assenyalar que els recursos
plantejats s’han referit concretament als següents: el sanejament de façanes i
altres elements exteriors o interiors d’immobles (57); la intervenció amb motiu de
desconnexió d’alarmes (24); la derivada de fuites d’aigua o filtracions i humitats
provinents de pisos superiors (15); i en menor nombre els serveis prestats amb
altres finalitats, com la retirada de vehicles de la via pública o la neteja de la
calçada per abocament de combustibles o líquids amb perill de danys a tercers,
entre altres.
Davant de tal diversitat de serveis no s’han produït, igual que en
anteriors exercicis, recursos relatius a extinció d’incendis, ja que segons l’art.
5.1.a) amb relació al 2.a) de l’Ordenança fiscal es troben exempts els serveis
motivats "per incendis, sigui quin sigui el seu vigor o intensitat, tret que es provés
la intencionalitat o greu negligència del subjecte passiu o de terceres persones,
sempre que aquestes fossin identificables".
Quant a les qüestions plantejades, el major nombre de recursos no
afectaven directament a elements de la taxa sinó a la seva liquidació i recaptació,
ja que es referien a casos de prescripció (90), nombre molt superior als que
aparegueren a la Memòria de 1997, en què es proposaren resolucions
estimatòries en la seva quasi totalitat. La seva existència obeeix a la manca de
notificacions vàlides de les liquidacions en voluntària en la majoria dels casos.
Entre les qüestions específiques del tribut, destaquen també per la
seva importància numèrica les qüestions plantejades entorn al subjecte passiu,
que apareixen en ocasions unides a al·legacions de signe distint. Cal fer
referència, en primer lloc, a les liquidacions practicades i notificades als
administradors de les finques en què es prestaren els serveis, amb al·legació per
51
Consell Tributari
part d’aquells de no ser beneficiaris dels serveis segons l’article 3r de l’Ordenança
fiscal. El criteri del Consell, igual que en passats exercicis, ha estat que els
beneficiaris són els propietaris de les finques en els casos d’intervencions per
sanejament de façanes i elements interns dels immobles, i si es tracta d’elements
comuns dels edificis en règim de propietat horitzontal, la comunitat de propietaris.
Això, sempre que concorrin una construcció o manteniment deficients, tal com ho
exigeix l’article 2.e) de l’Ordenança fiscal, atesa la responsabilitat derivada de
l’article 1907 del Codi Civil, amb la qual cosa es proposà l’estimació i pràctica de
noves liquidacions a càrrec dels autèntics beneficiaris, amb la possibilitat que la
notificació de les liquidacions practicades s’efectués als administradors com a
representants de la propietat.
També s’han plantejat alguns recursos en què els interessats
al·legaven no ser subjectes passius del tribut meritat per la desconnexió d’alarmes
en no haver provocat el servei. Cal no oblidar que la major part d’aquests serveis
es prestaren a petició de la Guàrdia Urbana davant de la molèstia que es produïa
al veïnat. En tot cas, partint de les dades de l’informe tècnic d’intervenció del
servei de bombers, i segons les circumstàncies de cada cas, s’ha dictaminat en
sentit estimatori o desestimatori atenent al caràcter de beneficiari del recurrent,
conforme a l’article 3 de l’Ordenança fiscal.
Cal comentar també que no s’han produït peticions perquè es girés la
taxa a càrrec d’empreses asseguradores del risc en la seva condició de substituts
del contribuent, d’acord amb l’apartat 2 de l’article 3 de l’Ordenança fiscal, com
instà un recurrent en l’exercici de 1997.
Apareixen força sovint al·legacions per manca de prestació del servei.
En aquests casos el Consell Tributari ha tingut en compte els informes tècnics
dels serveis de bombers amb motiu de la intervenció i en gairebé tots apareixia
clara l’efectivitat de la prestació del servei, per la qual cosa s’aplicà el principi de
la presumpció de legalitat, exactitud i certesa dels informes esmentats atès que no
existia prova en contra per part del recurrent. En alguns casos, en no resultar
totalment concloents els esmentats informes, s’acudí a les comprovacions
interessades per la Unitat Operativa de Recursos Jurídics i realitzades per la
Direcció dels Serveis de Bombers, i en dos d’ells, en no poder-se precisar la
localització de les finques en què tingué lloc l’actuació del servei, es proposà
l’estimació dels recursos. En d’altres casos l’informe de la intervenció realitzada
plantejà l’existència d’error en la determinació de la finca en què s’havia prestat el
servei, per la qual cosa es proposà també l’estimació.
En sentit semblant cal fer referència a un cas de sanejament de façana
en què, si bé era certa la prestació del servei, entenia el recurrent que el
beneficiari i, per tant, subjecte passiu, havia de ser l’empresa constructora, en
tractar-se d’una deficiència que li era imputable. Partint de l’informe de la
intervenció, del qual resultà que el servei havia afectat a elements comuns de
l’immoble, el Consell estimà que existia el fet imposable i que s’havia produït un
52
Consell Tributari
benefici a la comunitat de propietaris, donada la seva responsabilitat en el
manteniment de l’edifici segons els articles 1902 i 1907 del Codi Civil, afegint, no
obstant això, textualment que "tot això amb independència, en virtut del que
disposen els articles 1591 i 1909 del mateix Codi Civil, que la comunitat pugui
repetir contra el constructor o arquitecte, si s’escau"; criteri que es mantingué en
d’altres dictàmens de recursos semblants.
En algunes ocasions igualment relatives al sanejament d’elements
exteriors de les finques, els recurrents, davant del requisit exigit a l’article 2.e) de
l’Ordenança fiscal, en el sentit que per a l’exigència de la taxa és necessari que la
intervenció obeeixi a un deficient manteniment, pretengueren eludir el pagament
del tribut al·legant que ja tenien sol·licitada la llicència municipal per executar les
obres corresponents. El Consell tingué en compte la manca de prova respecte de
la possible falta de diligència de l’Administració en concedir la llicència, per la qual
cosa proposà la desestimació.
En alguns casos de desconnexió d’alarmes els recurrents pretengueren
la no-subjecció a la taxa adduint que no tenien responsabilitat en la connexió de
l’alarma perquè s’havia degut a causes que no els eren imputables. Cal fer
referència a un cas concret en què el recurrent al·legava que s’havia disparat
l’alarma per un tall general, sense avís previ, del corrent elèctric. No s’estimà la
pretensió, i s’argumentà textualment: "en aquest cas, a requeriment de la Guàrdia
Urbana, el servei d’extinció d’incendis desconnectà l’alarma instal·lada al local de
la recurrent que s’havia disparat, posant  fi a una situació irregular de la qual és
responsable el titular de la instal·lació la finalitat de la qual és protegir el local de
comerç", és a dir, es considerà que el propietari de l’alarma estava obligat a tenir
cura del funcionament regular de la instal·lació per evitar el perjudici dels altres
veïns, i que el fet de no fer-ho convenientment determinà la prestació del servei,
amb la qual cosa en resultava beneficiari segons l’article 3 de l’Ordenança fiscal.
En el període de què es tracta no s’ha plantejat la problemàtica de la
possible utilització desproporcionada d’elements personals i materials en les
intervencions realitzades. Només s’han al·legat qüestions relatives al detall de la
liquidació en un recurs, i en un altre es demanava que es realitzés una anàlisi del
cost del servei. En tots dos casos, un cop efectuada l’oportuna comprovació, es
trobaren correctes les liquidacions practicades i es dictaminà en sentit
desestimatori. Tanmateix, sembla oportú insistir sobre el que ja s’ha dit en
anteriors Memòries pel que fa al cost del servei i a la utilització d’elements que
poden ser innecessaris per desproporcionats, tenint en compte la naturalesa i
característiques del servei prestat. Es continua considerant convenient una
modificació en la regulació dels serveis perquè això es tingui en compte, ja sigui
en el camp no tributari de l’organització i prestació del servei, ja sigui en
l’Ordenança fiscal de la taxa, establint paràmetres de tributació que permetin una
aplicació de les tarifes en funció dels mitjans personals i materials estrictament
necessaris per a la realització del servei, amb independència dels que
preventivament es puguin haver desplaçat en cada cas. Aquest és l’autèntic sentit
53
Consell Tributari
del finançament dels serveis mitjançant taxes que resulta de l’article 24 de la Llei
39/1988, reguladora de les hisendes locals.
Finalment, encara que no afecti a qüestions pròpies del tribut sinó a les
derivades de la seva liquidació i cobrament, sembla convenient comentar, amb
relació al cas abans referit de les liquidacions que es practiquen erròniament als
administradors dels immobles, que una vegada estimats els recursos i quan és
procedent la pràctica de noves liquidacions a càrrec dels autèntics beneficiaris
dels serveis prestats com a subjectes passius del tribut, ocorre en moltes
ocasions que no és possible efectuar-les per aplicació de la prescripció,
actualment establerta en 4 anys segons l’article 24 de la Llei 1/1998, de 26 de
febrer, reguladora dels drets dels contribuents.
54
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 3.4.
Taxes per serveis urbanístics.
Dels 15 expedients dictaminats, 9 han estat objecte d’estimació, 4
d’estimació parcial i 2 de desestimació.
Dels desestimats, cal destacar-ne un recurs en què es tornà a
examinar la problemàtica suscitada amb motiu d’uns acords firmats per
l’Ajuntament amb l’Institut Català del Sòl (Incasol), amb estipulacions com ara
l’exempció d’impostos de l’esmentat institut. El Consell Tributari reiterà el que ja
havia manifestat en ocasions anteriors sobre la validesa d’un acord així, insistint
en el fet que un pacte per mitjà del qual s’estableixen exempcions o bonificacions
tributàries és contrari a la Llei, concretament a l’article 51 de la Llei general
tributària, i en conseqüència no té validesa. Una altra cosa seria que existís un
pacte entre dues Administracions en virtut del qual una d’elles, l’Ajuntament,
assumís el pagament de l’impost. Aquesta assumpció de pagament no té res a
veure amb una exempció tributària, que no pot ser aplicada si no és perquè el qui
l’al·lega es troba inclòs en algun dels supòsits tipificats per la Llei.
Dels recursos estimats parcialment, un d’ells plantejava la pretensió
d’exempció formulada per una universitat a l’empara de la Llei orgànica de
reforma universitària. El Consell Tributari reiterà l’argumentació utilitzada en
ocasions anteriors en el sentit que la pretensió que la Llei 39/1988 d’hisendes
locals, per ser una Llei ordinària no pogués derogar allò establert en la Llei
orgànica de reforma universitària era inadmissible, tenint en compte que la relació
entre els dos tipus de normes, d’acord amb la doctrina del Tribunal Constitucional,
era de caràcter competencial i no jeràrquic. A més, atès que dins de la Llei
orgànica de reforma universitària hi havia matèries amb una regulació que no
corresponia fer per Llei orgànica i que en la mateixa Llei s’especificava quins dels
seus preceptes havien de tenir caràcter orgànic, entre els quals no es trobaven els
relatius a les exempcions tributàries, la Llei d’hisendes locals com a Llei posterior
podia perfectament derogar-los. S’estimà doncs l’al·legació relativa a la no-
embargabilitat dels béns de la universitat.
Convé destacar tres expedients que tractaven casos de tramitació
d’instruments urbanístics. D’acord amb el sentit de la taxa, que grava la recepció
d’un servei prestat per part de l’Administració, el Consell Tributari entengué,
emparat per abundant jurisprudència, que en allò referent a l’aprovació
d’instruments urbanístics, l’Administració efectuava  una activitat "en servei de
l’interès general" que ella perseguia, i que el particular no realitzava més que una
actuació de col·laboració amb l’Administració i, per tant, amb tendència no al
benefici propi sinó a la consecució d’aquest interès general. Aquesta
argumentació es consolidà definitivament amb l’eliminació d’aquest supòsit com a
fet imposable a l’Ordenança fiscal de 1999. S’estimaren les al·legacions dels
recurrents relatives a la il·legalitat del cobrament de la taxa per aquestes
55
Consell Tributari
actuacions, però es desestimà l’al·legació de suspensió de l’acte impugnat per no
concórrer els requisits necessaris per acordar-la.
D’entre els recursos estimats, un era idèntic als que s’acaben
d’esmentar, i s’acollia en aquesta ocasió la sol·licitud de suspensió per concórrer
els requisits necessaris. En un altre l’Ajuntament pretenia cobrar la taxa per un
expedient de legalització d’obres que no havia ni tan sols incoat. I en un tercer
recurs es plantejava la qüestió d’una llicència ja abonada relativa a un gual de
quatre metres del qual se n’havien utilitzat només tres, i en demanar autorització
per pintar el gual en l’extensió de quatre metres emparada per la llicència,
l’Ajuntament girà la taxa. Es proposà estimar el recurs pel fet que la taxa derivada
de la llicència de gual havia estat ja pagada i la llicència de mera senyalització no
era un supòsit de fet imposable contemplat a l’Ordenança fiscal.
La resta de recursos s’estimaren per haver operat la prescripció de
l’acció per exigir el pagament del deute tributari o per constar que el deute havia
estat pagat amb anterioritat.
56
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 3.5
Taxes per serveis de neteja
El nombre de recursos dictaminats durant el període a què es refereix
la present Memòria és de 28, dels quals 12 foren resolts en sentit estimatori, 9
amb caràcter desestimatori i 7 estimats parcialment. Continua essent destacable
la forta incidència de la matèria referent a la prescripció de l’acció o dret de
l’Administració municipal, ja que arriba a 16 el nombre d’expedients plantejats al
respecte i en els quals normalment es produeix l’aparició conjunta de qüestions
relatives a d’altres tributs, en especial a l’arbitri sobre la radicació, a l’impost sobre
activitats econòmiques i a la llicència fiscal, atès que resulten afectats per raó
d’expedients d’acumulació en via de constrenyiment.
No s’han plantejat qüestions sobre l’exempció de les taxes, però en
canvi sí que n’han aflorat d’altres (5 recursos) referents als supòsits de no-
subjecció recollits als articles 3 i 5 de l’Ordenança fiscal. En el cas d’una fundació
privada que obtingué l’exempció de l’impost sobre activitats econòmiques i
pretenia l’aplicació de l’article 5.2 de l’Ordenança de 1993, es proposà resolució
denegatòria pel fet que aquest precepte no estenia expressament el benefici a les
activitats detallades al paràgraf e) de l’article 3.4 de l’Ordenança (entre les quals
s’havien de classificar les dutes a terme en el corresponent local com a "hospital
especialitzat", segons l’epígraf 941.2 de les tarifes de l’IAE), amb l’advertència
que tal supòsit de no-subjecció havia estat suprimit per a l’exercici de 1994 i
següents. En un altre cas, en què uns professionals que actuaven en règim de
societat civil particular pretenien la no-subjecció a l’empara de l’article 5.3 de
l’Ordenança de 1996, que l’establia per a les activitats incloses a la secció 2a de
les tarifes de l’impost sobre activitats econòmiques, es dictaminà de forma
negativa pel fet que l’alta en aquest últim tribut tingué lloc a l’epígraf 942.9 (altres
serveis mèdics) de la secció 1a i no de la 2a, amb la qual cosa es confirmava
l’adscripció a l’esmentada secció 1a tenint en compte que l’objecte social de
l’entitat consistia en la prestació de serveis mèdics i qualsevol altra operació de
lícit comerç. Cal observar que els supòsits de no-subjecció previstos a l’article 5
de l’Ordenança fiscal en tractar dels subjectes passius (seria desitjable que fossin
recollits a l’article 3 per referir-se a locals o activitats) han estat objecte d’una
redacció més clarificadora en exercicis successius.
Els altres tres casos en què s’han plantejat qüestions de no-subjecció
es refereixen a supòsits contemplats a l’article 3 de l’Ordenança. S’han proposat
dues denegacions i una estimació. Una de les desestimacions tingué lloc perquè
s’havia plantejat el recurs quan els actes de liquidació ja eren ferms i consentits, i
s’instà una devolució d’ingressos indeguts a la qual és d’aplicació la disposició
addicional 2a del Reial Decret 1163/1990, de 21 de setembre. L’altra es
desestimà pel fet que l’activitat de cafè-bar es trobava integrada en un dels
57
Consell Tributari
supòsits exclosos expressament pel propi precepte de l’Ordenança que regulava
el benefici.
També s’ha presentat una reclamació que al·legava la no-prestació del
servei de neteja per part de l’Ajuntament. El Consell dictaminà que es tractava
d’un servei de recepció obligatòria, però es requeria en tot cas que fos
efectivament prestada pels serveis municipals i fos de possible utilització pel
contribuent. En el cas plantejat la proposta fou de desestimació, ja que es
consultà la Direcció de Serveis de Neteja Urbana i del seu informe en resultà que
l’empresa recurrent es trobava dins d’una zona en què sí que es prestava el
servei municipal de recollida pneumàtica d’escombraries, amb la qual cosa es
complia el que determina l’article 2 de l’Ordenança.
S’han dictaminat quatre recursos referents a la condició de subjectes
passius dels recurrents. En dos d’ells es proposà la seva estimació una vegada
provat que els interessats havien causat baixa en les activitats i locals, encara que
en un cas el contribuent es donés d’alta després com a professional en el mateix
local, ja que tal activitat professional corresponia a un epígraf de la secció 2a de
l’IAE integrada entre les no subjectes a la taxa de neteja, segons l’article 5.2 de
l’Ordenança fiscal. En l’altre es plantejava, a més, la prescripció del deute referent
a diferents exercicis econòmics, que igualment fou objecte de proposta
estimatòria.
Els dos altres recursos relatius a la matèria del subjecte passiu foren
dictaminats en sentit desestimatori. En un d’ells (referent a més a l’arbitri sobre la
radicació) de les dades que consten en els arxius informàtics municipals apareixia
clarament acreditada la utilització del local pel recurrent, per la qual cosa davant
d’aquesta presumpció d’exactitud i conformitat, aquest últim no provà res amb
relació al cessament de l’activitat i correlativa baixa. En l’altre cas, el recurrent
plantejà la qüestió de duplicitat en l’exacció, al·legant que les dues empreses a
què es referien les liquidacions havien estat objecte de fusió per absorció i
extinció d’una d’elles; però el cert és que apareixia clarament que es tractava
d’activitats i locals diferents, amb subjecció al tribut i amb fet imposable diferents
encara que s’hagués tractat d’una sola entitat, i no existia, per tant, cap duplicitat
al respecte; i per si no fos prou, apareixia que la fusió de les societats tingué lloc
en exercicis posteriors als que es referien les liquidacions.
És encara important el nombre de recursos que no plantegen
problemàtica relativa al tribut sinó a temes referents a la recaptació. Dos d’ells es
refereixen específicament al procediment de constrenyiment: la notificació
col·lectiva d’acord amb l’article 124.3 de la Llei general tributària en un, i en l’altre
la no-aplicació de la via de constrenyiment per a les entitats públiques i
assimilades, en aquest cas la universitat, per la qual cosa cal acudir al règim de
compensació conforme a l’article 65 del Reglament general de recaptació, que
conté, a més, una reflexió sobre el deure general de col·laboració entre les
Administracions públiques a què al·ludeix l’article 4.1.a) de la Llei 30/1992, del
58
Consell Tributari
procediment administratiu comú. Cal destacar també entre aquests recursos la
importància numèrica dels que s’emparen en la prescripció del dret o de l’acció de
l’Administració municipal per liquidar o exigir el pagament de les taxes (16
recursos), en proporció similar als 23 de 1997, amb afectació també a altres
tributs relacionats amb els respectius locals i activitats, com l’arbitri sobre la
radicació i la llicència fiscal entre d’altres. També dominen sensiblement les
propostes de caràcter estimatori (10), ja que n’apareixen una d’estimació parcial,
contra 5 de desestimatòries. El factor determinant d’aquest resultat continua
essent la invalidesa de les notificacions efectuades, especialment en el
procediment de constrenyiment, d’acord amb el que exigeix el Reglament general
de recaptació amb relació a la Llei general tributària i la Llei 30/1992, reguladora
del règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu
comú, i amb la doctrina del Tribunal Suprem que exigeix la presumpció formal que
les notificacions hagin estat rebudes pel destinatari, i que no s’hagi produït, per
tant, la interrupció del termini de prescripció establert per l’article 67 de la Llei
general tributària. El problema no és exclusiu de la recaptació d’aquestes taxes i
convé recordar la necessitat de vetllar per la seva cura.
59
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 3.10
Taxes per servei d’eliminació de residus sòlids urbans
En la mateixa línia d’exercicis anteriors, només es rebé un recurs per al
dictamen del Consell Tributari i fou objecte de proposta estimatòria. Com és lògic,
atesa la naturalesa del servei determinant del tribut, la problemàtica és molt
semblant a la de les taxes per recollida de residus. En el cas plantejat, la qüestió
afectava al fet imposable, ja que el recurrent al·legava que el local de l’activitat es
trobava situat dins dels límits del consorci de la Zona Franca, on no tenia lloc la
prestació del servei per l’Ajuntament, i que no es produïa, en conseqüència, fet
imposable de la taxa, segons l’article 2n de l’Ordenança fiscal. El Departament de
Neteja, Recollida i Eliminació, de la Direcció de Serveis de Neteja Urbana, emeté
un informe segons el qual no tenia competències de recollida i neteja de residus
en l’àmbit del consorci de la Zona Franca, per la qual cosa el Consell proposà
l’estimació del recurs, seguint el criteri mantingut en ocasions anteriors.
60
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 4
Contribucions especials
S’han dictaminat dos recursos en els quals s’impugnaven les
corresponents resolucions de constrenyiment i d’embargament per liquidacions
d’aquest tribut. El primer d’ells es fonamentava en el fet que no es precisava amb
claredat el fet imposable de les contribucions especials meritades per la millora
del servei d’extinció d’incendis, per tal com no s’indicava a quines millores es
referia ni les dates en què tingueren lloc o altres elements que permetessin
identificar-les. Es proposà l’estimació parcial del recurs per haver prescrit una de
les dues liquidacions constretes i per no basar-se la impugnació de la via de
constrenyiment en cap dels motius taxats d’oposició establerts a l’art. 138 de la
Llei general tributària, tenint en compte que constava a l’expedient la notificació en
període voluntari de la liquidació no prescrita. En l’altre recurs es dictaminà la
procedència de declarar la prescripció del deute tal com sol·licitava el recurrent.
61
Consell Tributari
Ordenança fiscal núm. 5.1 (1998) i Ordenança fiscal núm. 3.11 (1999)
Preus públics (1998) i taxes (1999) per la utilització privativa del domini
públic municipal
Han estat dictaminats 32 recursos, dels quals la major part (25) es
refereixen a la utilització de guals, i la resta a la reserva d’estacionament i parada
(5) i a la instal·lació de tanques (1) i vetlladors (1).
En diversos recursos s’ha al·legat la inexistència de fet imposable per
la no utilització del gual. En aquests expedients els dictàmens del Consell
tingueren en compte si s’havien aportat proves per acreditar la inexistència de
l’aprofitament i en tal cas es proposà l’estimació del recurs. També es plantejà en
una ocasió la impossibilitat d’utilització del gual a causa de l’execució d’obres a la
via pública, però s’estimà que l’interessat havia pogut utilitzar el domini públic per
accedir al seu aparcament a través de la vorera, per la qual cosa es proposà la
desestimació del recurs. En un altre cas es pretengué l’anul·lació dels càrrecs
reclamats per no haver tingut mai el recurrent llicència de gual en haver-la-hi
denegat l’Ajuntament; tanmateix, s’entengué que en estar provada l’existència del
gual i la possibilitat de la seva utilització, fins i tot quan no existís autorització per a
tal fi, es produïa el pressupòsit de fet generador del preu públic.
En matèria d’exempcions, es rebutjà la pretensió d’una entitat religiosa
que al·legava la seva equiparació a les entitats benèfiques a efectes de beneficis
fiscals, per entendre que la utilització del gual per a un aparcament de vehicles no
estava directament vinculada a les activitats de culte i pastorals conforme exigia
l’Ordenança municipal. També es dictaminaren en sentit desestimatori alguns
recursos interposats per entitats universitàries, ja que l’exempció establerta a l’art.
53.1 de la Llei orgànica de reforma universitària s’ha de considerar derogada per
la Llei 39/1988, reguladora de les hisendes locals i, a més, perquè l’exigència que
els béns estiguin afectes al compliment dels fins de la universitat no es compleix
en aquest cas en ser les voreres béns d’ús públic local que no pertanyen a la
universitat, per la qual cosa no poden estar destinades al compliment dels seus
fins. En un recurs interposat per un consolat amb relació al preu públic per reserva
d’estacionament, es proposà la desestimació ja que no estava acreditada
l’existència de reciprocitat per part de l’altre Estat tal com exigeix l’Ordenança
municipal. En un altre recurs sobre la reserva d’aparcament per efectuar un
enregistrament televisiu, es rebutjà l’exempció establerta per als organismes
pertanyents a ens públics perquè la recurrent era una entitat mercantil, però
s’estimà la prevista a l’Ordenança municipal per als enregistraments de televisió
sense finalitat publicitària.
Un altre grup de recursos al·legaven errors de càlcul o de superfície en
les liquidacions. Cal destacar-ne dos, en un dels quals es considerà que la data
inicial de l’aprofitament, a efectes de determinar la quantia del preu públic del
62
Consell Tributari
gual, havia de ser la de la notificació de la llicència i no la del seu atorgament,
d’acord amb l’art. 4 de l’Ordenança municipal que vincula el factor temps al
període d’utilització efectiva del domini públic. En l’altre recurs es pretenia que el
gual es dividís en tres per tenir accés a un garatge amb tres entrades
independents, però el Consell estimà que el gual havia estat concedit amb
caràcter unitari i l’afectació del domini públic era única, i que l’Ordenança
municipal no tenia en compte l’organització interna del garatge sinó l’afectació de
la vorera i de l’espai de maniobra de la calçada, per la qual cosa es proposà
desestimar el recurs.
Es tractà en un dictamen el tema referent a la categoria de la via
pública a efectes del preu públic per reserva de parada, ja que el recurrent
al·legava greuge comparatiu amb edificis situats en números adjacents i que
tenien una categoria inferior. El Consell entengué que no només existia la
possibilitat de classificar de forma diferent diversos trams d’un carrer, sinó que
això era necessari quan concorreguessin circumstàncies diferents en uns o altres
trams, especialment a les vies de gran longitud com la que era objecte del recurs.
Així mateix, estimà que els índexs concrets fixats a l’Ordenança se situaven dins
del marge de discrecionalitat permès pel legislador, sense que poguessin ser
titllats d’arbitraris, ja que eren fruit dels corresponents estudis i anàlisis.
Com és habitual, una bona part dels recursos s’interposaren davant de
la via de constrenyiment al·legant la falta de notificació de les liquidacions per a
pagament voluntari o la prescripció del deute. En el primer cas s’ha considerat si
la liquidació constreta corresponia a l’alta en el padró, a efectes de comprovar si
concorria la falta de notificació al·legada; i en cas de tractar-se de liquidacions
posteriors a l’alta, s’ha proposat la desestimació dels recursos perquè no era
exigible la notificació individual sinó la col·lectiva per edictes, segons l’Ordenança
municipal reguladora dels preus públics. En matèria de prescripció, el Consell ha
proposat estimar els recursos en els casos en què les actuacions administratives
tendents a la liquidació o recaptació del deute i que haguessin pogut interrompre
el termini prescriptori s’havien produït sense que existís la suficient constància del
seu coneixement per part de l’interessat en haver estat notificades en absència
dels requisits formals exigibles.
63
Consell Tributari
Altres assumptes
Els quatre expedients inclosos en aquest apartat es refereixen a un
recurs contra la resolució de constrenyiment dictada per una sanció de caràcter
urbanístic, sobre el qual el Consell Tributari es declarà incompetent per no ser
matèria tributària; a un altre recurs també en vista de la via de constrenyiment, en
aquest cas en concepte de deute per l’antic impost sobre la publicitat, i en el qual
s’al·legava la prescripció, cosa que fou rebutjada perquè s’havien produït
actuacions interruptores del termini prescriptori; i a dos informes, un d’ells
sol·licitat pel director adjunt a la Gerència i delegat d’Hisenda sobre el projecte
d’ordenances fiscals de taxes i preus públics per a l’exercici de 1999, i l’altre
sol·licitat pel conseller president de la Comissió d’Hisenda i Funció Pública sobre
l’impacte del nou Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat en l’aspecte
jurídic i tributari.
En el primer dels esmentats informes s’analitzà el projecte
d’ordenances fiscals a la llum dels nous criteris de delimitació entre taxes i preus
públics establerts per la Llei 25/1998, de 13 de juliol, de modificació del règim
legal de les taxes estatals i locals i de reordenació de les prestacions patrimonials
de caràcter públic. Es destacà, en la nova ordenació portada a terme per
l’Ajuntament, l’aprovació mitjançant ordenança fiscal tant del règim general dels
preus públics com de la regulació específica d’alguns d’ells, amb la finalitat de
dotar de les màximes garanties a aquesta figura, equiparant el seu procediment
d’aprovació al de les taxes, sense perjudici de l’ús que es fa de les facultats de
delegació que estableix l’article 48.1 de la Llei 39/1988 per a l’adequació de tarifes
i que està en sintonia amb la major flexibilitat del principi de legalitat en la
quantificació de les taxes que reconeix la Llei 25/1998. Se senyalà, no obstant
això, la inclusió com a preu públic de les contraprestacions derivades de la
prestació de determinats serveis o la realització d’activitats en règim de dret públic
que, si bé no poden ser considerades coactives pel fet que no concorren les
circumstàncies de l’article 20.1.B) de la Llei 39/1988 i, en conseqüència, no entren
en la definició genèrica de taxes, es refereixen a serveis i actuacions inclosos en
el llistat específic de serveis i actuacions que permeten l’exigència de taxes de
l’article 20.4 de la Llei 39/1988. Així mateix, s’adverteix que es contemplen com a
preus públics exaccions derivades de serveis que es presten en règim de
monopoli i que, consegüentment, donen lloc a l’exacció de taxes conforme a
l’article 20.1.B) de la Llei 39/1988, fins i tot quan no estiguin compresos en el llistat
específic de l’apartat 4 d’aquest precepte legal. Es constata també la qualificació
errònia com a preus públics de determinats aprofitaments especials de béns de
domini públic, la correcta qualificació de les quals és la de taxes. Per últim, quant
a les activitats o serveis prestats en règim de dret públic que pel seu caràcter no
coactiu no encaixen en la definició genèrica de les taxes però que han estat
expressament inclosos en el llistat específic de l’article 20.4 de la Llei 39/1988, i
que l’Ajuntament considera preus públics, s’aconsella, en la mateixa línia de
64
Consell Tributari
prudència marcada pel propi Ajuntament pel que fa a la utilització de la categoria
dels preus públics, qualificar com a taxes els esmentats preus.
En el segon informe s’estudiaren els documents del projecte de pla
especial de protecció del patrimoni arquitectònic historicoartístic de la ciutat, i
s’arribà a les següents conclusions: 1.- Estan exempts de l’IBI els béns culturals
d’interès nacional, sigui quina sigui l’Administració que els hagi declarat. 2.- Els
béns catalogats com d’interès local, atès el seu règim jurídic en allò referent al
tipus d’obres permeses, tenen dret a l’aplicació del coeficient L) previst en el Reial
Decret 1020/1993, en la seva modalitat del 0,70. No obstant això, en aquells
casos en els quals la protecció es limita a la façana, seria aplicable el coeficient
0,90. 3.- Els béns no catalogats que reben protecció urbanística com a compresos
en el nivell C de protecció de les normes del pla especial poden ser de dos grups,
assenyalats amb les lletres a) i b) de l’apartat 1 de l’article 10 de les normes
urbanístiques del pla. Els elements del grup a) no tenen definit amb detall el grau
de la respectiva afectació, sinó que el pla es remet al que estableixin les fitxes o a
altres instruments planificadors encara per definir. Tanmateix, atès que la
protecció genèrica no és tan intensa com en el cas dels béns d’interès local, no és
possible definir ni tan sols en termes generals el coeficient que els és aplicable. El
que sí que és necessari en tot cas és que l’afectació estigui reconeguda en el pla
especial de protecció i no només derivi de determinacions complementàries no
contingudes directament en el pla. 4.- En allò relatiu als immobles de l’apartat b)
de l’article 10.1 de les normes urbanístiques, l’afectació és de les façanes, el
manteniment de les quals sempre és obligat. Això dóna lloc a l’aplicació del
coeficient L) de l’esmentat Reial Decret, en la modalitat del 0,90. 5.- El nivell D de
protecció de les normes del pla especial comprèn peces que poden ser objecte de
trasllat i demolició. Estan excloses del coeficient L). 6.- La protecció dels conjunts
tampoc no es contempla amb detall en el pla especial, sinó que es reserva per a
un moment posterior o es remet a d’altres plans de reforma interior o de protecció
i per aquest motiu no es poden formular opinions amb caràcter general. 7.- En el
cas que l’alteració de la qualificació urbanística o de catàleg d’un bé, que es pugui
considerar com a alteració d’ordre econòmic segons l’article 77 de la Llei
reguladora de les hisendes locals i disposicions complementàries, comporti una
modificació del padró, s’ha de tenir en compte, segons la data d’aprovació de la
ponència, que la modificació del valor cadastral s’hauria d’ajustar a les Ordres de
3 de juliol de 1986 o de 28 de desembre de 1989, les quals consideren aplicable
en tots els casos de càrregues singulars el coeficient del 0,70. 8.- Els criteris de
coherència aplicats pel pla especial per modificar previsions anteriors del
planejament poden donar lloc a canvis en la valoració dels immobles a efectes
cadastrals. 9.- El conjunt de l’Eixample ha passat a ser regulat per un pla especial
de protecció en lloc de les ordenances que el regulaven anteriorment. Això
col·loca els edificis situats en aquest conjunt en situació d’obtenir un coeficient
cadastral de regulació. No obstant això, les regles de les esmentades ordenances
permeten la possibilitat de demolició dels immobles, exceptuant els catalogats i
els edificats amb anterioritat a l’Ordenança de 1932 que reuneixin determinades
característiques. La demolició d’aquests immobles en cas de ruïna està subjecta
65
Consell Tributari
als mateixos requisits que els béns catalogats. Per tant, només els immobles
anteriors a 1932 podrien ser objecte del coeficient equivalent al que tindrien en els
mateixos casos els béns catalogats.
66