Consell Tributari
1
MEMÒRIA 2002
Consell Tributari
2
SUMARI
Primera part
Pàg.
Consideracions generals
Introducció ...................................................................................................................... 6
1.- Assumptes tractats................................................................................... 6
1.1.- La conflictivitat.............................................................................. 6
1.2.- L’activitat consultiva: Els dictàmens.......................................... 9
1.3.- Alguns temes destacats ............................................................. 10
2.- Renovació del Consell ............................................................................. 11
3.- Col·laboració i altres inciatives............................................................... 12
Segona part
Les Ordenances fiscals vistes a través
de la impugnació de les seves aplicacions
Ordenança fiscal núm. 1.1 ............................................................................................ 15
Impost sobre béns immobles
1.- Subjecte passiu i fet imposable.............................................................. 15
2.- Exempcions ............................................................................................... 16
2.1.- Fundacions i associacions declarades d’utilitat pública.
Llei 30/1994, de 24 de novembre, de fundacions i d’incentius
fiscals a la participació privada en activitats d’interès
general.................................................................................................... 16
2.2.- Béns situats a la zona portuària..................................................... 18
2.3.- Béns declarats d’interès cultural.................................................... 18
2.4.- Aparcaments ..................................................................................... 19
3.- Bonificacions ............................................................................................. 19
4.- Valors cadastrals ...................................................................................... 20
5.- L’acció tributària contra béns afectes al pagament de deutes
 pendents per l'impost................................................................................ 21
6.- Prescripció i absència de notificacions ................................................. 21
Consell Tributari
3
Ordenança fiscal núm. 1.2 ............................................................................................ 23
Impost sobre vehicles de tracció mecànica
1.- Alta, transmissió i baixa de vehicles...................................................... 23
2.- Exempició dels vehicles de minusvàlids............................................... 24
3.- Notificacions .............................................................................................. 24
4.- Prescripció................................................................................................. 25
Ordenança fiscal núm. 1.3 ............................................................................................ 26
Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana
1.- Subjecció a l'impost.................................................................................. 26
1.1.- La distinció entre l’aportació social i l’aportació de branca
d’activitat................................................................................................. 26
1.2.- Redempció de cens ......................................................................... 27
1.3.- Transmissió en un termini inferior a un any................................. 27
1.4.- Acceptació d’herència ..................................................................... 27
1.5.- Transmissió de finca en execució forçosa ................................... 27
2.- Subjecte passiu......................................................................................... 28
3.- Exempcions ............................................................................................... 28
3.1.- Entitats dependents de l’Església Catòlica .................................. 28
3.2.- Organismes autònoms de caràcter administratiu........................ 28
3.3.- Societat de guanys........................................................................... 29
3.4.- Mútues d’accidents laborals i malalties professionals ................ 30
3.5.- Fundacions privades........................................................................ 31
4.- Bonificacions ............................................................................................. 31
5.- Base imposable ........................................................................................ 31
6.- Sancions .................................................................................................... 31
7.- Gestió de l’impost..................................................................................... 33
8.- Taxa d’equivalència ................................................................................. 34
Ordenança fiscal núm. 1.4 ............................................................................................ 35
Tributs sobre activitats econòmiques
I.- Impost sobre activitats econòmiques.......................................................... 35
1.- Introducció ................................................................................................. 35
2.- Beneficis fiscals ........................................................................................ 36
2.1.- Aplicació de la Llei 30/1994, de 24 de setembre, de fundacions
i d'incentius fiscals a la participació privada en activitats d'interès
general, a fundacions i associacions d'utilitat pública..................... 36
2.2.- Les exempcions de l’article 83 de la Llei 39/1998, de 28 de
desembre, reguladora de les hisendes locals .................................. 37
2.3.- Bonificacions de la quota per inici d'activitat................................ 37
3.- Fixació de la quota ................................................................................... 39
4.- Cessament de l’activitat........................................................................... 41
5.- Oposició a la via de constrenyiment...................................................... 41
6.- Actuacions de la Inspecció ..................................................................... 43
6.1.- Liquidacions de la Inspecció........................................................... 43
6.2.- Sancions ............................................................................................ 44
Consell Tributari
4
7.- Subjecció a l’IAE....................................................................................... 44
II.- Radicació........................................................................................................ 45
III.- Llicència d’obertura...................................................................................... 45
Ordenança fiscal núm. 2.1 ............................................................................................ 46
Impost sobre construccions, instal·lacions i obres
Ordenança fiscal núm. 3.4 ............................................................................................ 48
Taxes per recollida d’escombraries i serveis especials de neteja
Ordenança fiscal núm. 3.11.......................................................................................... 50
Taxes per la utilització privativa del domini públic municipal
Dictàmens ........................................................................................................................ 51
Annex I
Expedients tramitats................................................................................................ 85
Annex II
Classificació per conceptes.................................................................................... 87
Percentatges ............................................................................................................ 87
_________________
Consell Tributari
5
Primera part
_______
Consideracions generals
Consell Tributari
6
Introducció.
1.- Assumptes tractats .
1.1.- La conflictivitat.
Durant l'any 2002, la nota més destacada pel que fa al volum
d'assumptes tractats des d'un punt de vista global és la confirmació de la
tendència alcista de les impugnacions relatives a l'impost sobre vehicles de tracció
mecànica. També s'ha experimentat un augment de les impugnacions de l'impost
sobre activitats econòmiques, que l'any passat havia descendit de forma
important, com a conseqüència en la majoria dels casos d'actuacions de la
Inspecció i de la complexitat que presenten els beneficis fiscals aplicables.
L'impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana es manté
dins d'unes taxes de conflictivitat similars a les d'anys anteriors, el que també
succeeix amb l'impost sobre béns immobles malgrat el descens de quatre punts
percentuals experimentat aquest any, i amb la resta de conceptes.
Si deixem de banda els temes de procediment, consistents
fonamentalment en defectes de notificació i prescripció, que constitueixen una
part molt important numèricament dels recursos presentats i, per això, motiu de
preocupació constant en les Memòries anuals d'aquest Consell, així com la
problemàtica específica dels beneficis fiscals, de deficient regulació legal com s'ha
apuntat en anteriors ocasions, i els casos singulars que per la seva complexitat
jurídica o per altres motius es mencionen en les pàgines següents, resulta
possible destacar algunes qüestions de caràcter general en relació amb cada
impost.
Així, és fàcil constatar l'important nombre de controvèrsies que genera
la gestió de l'impost sobre vehicles de tracció mecànica, vinculada per llei a les
dades de la Direcció Provincial de Trànsit. L'esmentada vinculació, quina
justificació no presenta cap dubte, situa els contribuents moltes vegades en
posicions que voregen la inseguretat jurídica, ja que en gran part s'originen pel
desconeixement que tenen els subjectes passius de la mecànica de l'impost. Són
molt freqüents els casos de transmissió de vehicles en què el transmetent
continua sent subjecte passiu de l'impost durant un llarg període de temps per no
haver comunicat a Trànsit la transmissió. Situació que s'agreuja quan, degut a la
intervenció d'un intermediari, que és freqüentment un concessionari, a qui se li
dóna el vehicle en dipòsit per a la seva venda posterior, el subjecte desconeix la
data i les dades de l'adquirent. Una cosa semblant passa en els casos de robatori
o abandonament del vehicle, i fins i tot en els de canvi de domicili. Certament, el
component registral de l'impost condueix inevitablement a aquest tipus de
problemes, per la qual cosa caldria fer un esforç informatiu sobre les obligacions
dels contribuents, probablement buscant la col·laboració dels agents socials que
intervenen en el sector; sobre tot quan la situació impositiva és tan diferent de la
Consell Tributari
7
sancionadora, generalment millor coneguda pel ciutadà. El principi de la
personalitat de la sanció i les responsabilitats del propietari d'un vehicle en
matèria d'infraccions de trànsit són ben conegudes pel ciutadà, mentre que no
passa el mateix amb les seves obligacions com a contribuent per l'impost
municipal sobre vehicles de tracció mecànica. Temes que amb freqüència veiem
barrejats, quan no completament confosos, en les reclamacions que es presenten
contra les liquidacions d'aquest impost per part no ja d'individus aïllats, sinó
d'entitats que assumeixen la representació dels contribuents o que desenvolupen
tasques d'assessorament o col·laboració en la interposició de reclamacions.
Col.laboració que seria desitjable, així mateix, en la informació sobre el
compliment de les obligacions fiscals dels contribuents.
També en l'àmbit de l'impost sobre l'increment de valor dels
terrenys de naturalesa urbana és precís fer una crida a la col·laboració
informativa d'altres agents socials respecte de les obligacions que comporta
l'existència d'aquest impost. La freqüència dels pactes entre particulars sobre el
pagament d'impostos en els negocis translatius del domini, i els també freqüents
mandats genèrics de pagament a un tercer de les despeses que comporta la
transmissió, difuminen la consciència de l'abast de les responsabilitats tributàries
que genera un impost respecte del qual existeix cada vegada una major
informació en mans de l'Administració tributària local. Per tant, a l'igual que
succeeix en el cas de l'impost sobre vehicles de tracció mecànica, la millora de la
funció informativa a travès de la col.laboració dels agents socials no només
redundaria en una menor litigiositat i en un major grau de compliment de l'impost,
sinó que evitaria un bon nombre d'infraccions greus sancionades a títol de simple
negligència.
En relació amb l'impost sobre activitats econòmiques les
reclamacions venen motivades en molts casos per actuacions de la Inspecció que
comprova i corregeix les dades consignades en el seu moment pel subjecte
passiu. La problemàtica és doncs molt variada, ja que afecta tant a qüestions de
fet com de qualificació jurídica relatives a activitats econòmiques de tota mena, i
s'ha de dir que, en la majoria dels casos, les propostes del Consell han confirmat
l'actuació inspectora municipal. No obstant, tot i reconèixer la dificultat que suposa
la plasmació documental de les circumstàncies de fet i dels arguments de dret que
motiven les correccions proposades, cal assenyalar que el caràcter
excessivament esquemàtic de les actes d'inspecció -o dels impresos que els
serveixen de suport- fan perillar en ocasions la seva validesa per les deficiències
de motivació de les propostes que impliquen.
Tant en el cas de l'impost sobre béns immobles com en el de
l'impost sobre construccions, instal·lacions i obres els temes que es
plantegen són molt diferents i tenen que ser resolts generalment amb l'adequada
interpretació de les normes que els regulen, en ocasions molt controvertida i
afectada per resolucions judicials no sempre coincidents. Ara bé, la competència
estatal en matèria de valoració cadastral, encara que situa fora de l'àmbit
Consell Tributari
8
municipal gran part de la problemàtica que planteja l'impost sobre béns immobles,
no exclou totalment la responsabilitat de l'Administració local en la línia
assenyalada per la sentència del Tribunal Suprem de 24 de març de 1997, el que
exigeix sòlids mecanismes de coordinació entre ambdues Administracions, que
han estat instats pel Consell reiteradament i que poc a poc es van establint, amb
la qual cosa s'eviten importants ruptures en la recaptació d'aquest impost.
En el cas de l'impost sobre construccions, instal·lacions i obres, la
jurisprudència del Tribunal Suprem recaiguda sobre l'absència d'autoliquidació de
l'impost, encara que expressament circumscrita a l'àmbit d'aquest impost, ha
motivat un ampli estudi i un extens debat en el sí del Consell sobre la
problemàtica general de l'actual tipificació de les infraccions i les sancions
tributàries en la seva aplicació a l'àmbit local. En aquest debat s'ha comptat amb
la col·laboració de l'Institut Municipal d'Hisenda, havent-se arribat a conclusions
han introduït una major coherència en el tractament d'aquest tema en la
generalitat dels impostos, a la vegada que permeten contemplar amb major rigor
les reformes que s'acosten.
Pel que fa a les taxes, els principals problemes que es plantegen són,
per una banda, els relatius a la determinació del subjecte passiu obligat a satisfer-
les, la qual cosa resulta especialment problemàtica en el cas dels guals (ocupació
del domini públic) i en la taxa de recollida d'escombraries per la freqüent dualitat
que es produeix entre titulars i ocupants d'un immoble; i per altra banda, els
relatius a l'efectiva prestació del servei, principi essencial en l'aplicació de les
taxes, que en determinats casos provoca la no subjecció expressa en l'Ordenança
fiscal corresponent, com succeeix en el cas de la taxa de recollida d'escombraries.
La no subjecció a aquesta taxa de les activitats desenvolupades en locals inferiors
a 60 m2. també provoca reclamacions per aquells que estant subjectes a la taxa
generen pocs residus i es consideren víctimes d'un greuge comparatiu. Objecció
que obliga a una àmplia reflexió sobre la delimitació en termes jurídics del servei
generador de la taxa, que ha servit al Consell per avançar en la construcció
jurídica d'aquestes exaccions, tan importants i nombroses en el món local i de tan
escassa regulació jurídica, i quina importància futura sembla que serà creixent a
la vista de l'evolució dels sistemes tributaris local i estatal, i a la vista, així mateix,
de la creixent  col·laboració entre Administracions en la prestació de serveis.
En matèria de procediment cal dir que s'observa una millora en
l'observància de determinades exigències legals, tals com l'audiència a l'interessat
en les liquidacions provisionals d'ofici o el deure d'informació i assistència al
contribuent en relació amb la pràctica d'autoliquidacions o domiciliacions del
pagament, quina importància havia estat destacada pel Consell en anteriors
memòries. Esforç que també es reflexa en la redacció anual de l'Ordenança fiscal
general.
Consell Tributari
9
1.2.- L'activitat consultiva: Els dictàmens.
Precisament la reforma de les hisendes locals efectuada per la Llei
51/2002, de 27 de desembre, fou el motiu d'un dels dictàmens que durant l'any
2002 es van sol·licitar al Consell dins de la seva activitat consultiva.
El dictàmen emès sobre l'aleshores projecte de llei, i que s'inclou en
l'apartat corresponent d'aquesta Memòria junt amb els relatius a les
conseqüències fiscals de l'aprovació de la Llei orgànica 6/2001, de 21 de
desembre, d'universitats, i a l'establiment de mòduls per a la determinació de la
base imposable de l'impost sobre construccions, instal·lacions i obres, va
permetre a aquest Consell, a l'igual que passa amb els informes anuals preceptius
sobre la modificació de les Ordenances fiscals, analitzar i destacar les deficiències
tècniques del sistema actual que la Llei hauria d'haver abordat, així com els
problemes d'aplicació que presentaven les reformes projectades; observacions
que han resultat ser parcialment coincidents amb les formulades per la Federació
de Municipis i altres institucions. Aquestes preocupacions, tanmateix, quedaven
molt lluny dels objectius de la Llei, centrada pel que fa al sistema tributari local en
la supressió parcial de l'impost sobre activitats econòmiques, en la centralització
de l'impost sobre béns immobles, i en l'establiment de bonificacions fiscals. La
falta de solució dels problemes pendents i la complexitat de les noves mesures
s'intenta pal·liar amb una centralització de la gestió, com és el major protagonisme
del Cadastre i de la funció censal de l'impost sobre activitats econòmiques, la
reglamentació del recàrrec sobre vivendes desocupades, etc. Queden per a un
futur pròxim l'aprovació d'una nova Llei General Tributària i la configuració de la
hisenda de les grans ciutats i, específicament, de les de Madrid i Barcelona,
projectes actualment en el centre del debat que esperem puguin servir per tractar
qüestions pendents i per modernitzar el sistema tributari local tant des del punt de
vista del procediment com des del punt de vista material, adaptant-lo a les
exigències de la societat de la informació i a l’evolució de l’economia.
Així mateix, l'elaboració del dictàmen relatiu a l'impacte en la fiscalitat
local de la Llei orgànica 6/2001, d'universitats, va permetre abordar el complex
problema de la compensació per l'establiment estatal de beneficis fiscals en tributs
locals que preveu l'article 9.2 de la Llei 39/1988, l'aplicació del qual és freqüent
objecte d'exclusió expressa pel legislador, així com el de la fiscalitat de les
universitats privades, enquadrada en el marc del règim fiscal de les fundacions i
associacions d'utilitat pública. Règim fiscal al què també el Consell ha dedicat
extensament la seva atenció, si bé fora del marc d'aquest informe, atès el canvi
radical que ha suposat la derogació de la conflictiva Llei 30/1994, de 24 de
novembre, i la seva substitució per la Llei 49/2002, de 23 de desembre, i que ha
estat objecte fins i tot de sengles sessions d'estudi amb representants de l'Institut
Municipal d'Hisenda per tal d'analitzar els criteris interpretatius de la nova Llei i
l'impacte de la seva aplicació.
Consell Tributari
10
El nou règim fiscal de les fundacions i associacions d'utilitat pública
amplia en línies generals els beneficis fiscals que els són aplicables a l'excloure
pràcticament l'exigència de requisits per tal de gaudir de l'exempció per un bon
nombre d'activitats, entre les quals s'hi troba l'activitat d'ensenyament. La
sectorialització que aquesta Llei introdueix evitarà situacions com la que ara es
dóna, per exemple, respecte de l'ensenyament religiós per aplicació del règim
especial de l'Església Catòlica i altres confessions religioses que recull la
disposició addicional 5ª de la Llei 34/1992, i facilitarà la gestió en molts de casos,
tot i que comportarà una inevitable disminució d'ingressos i, probablement, una
major dependència de les decisions de l'Administració tributària estatal en la
concessió d'exempcions i bonificacions.
Pel que fa al dictàmen relatiu als possibles canvis a realitzar en la
regulació de la base imposable i els tipus de gravamen de l'impost sobre
construccions, instal·lacions i obres en l'Ordenança fiscal corresponent, també
reproduït al final d'aquesta Memòria, el Consell valorà les possibilitats que la Llei
39/1988 ofereix respecte a l'establiment d'una estimació objectiva en el sí d'aquest
impost en relació amb el sistema de doble liquidació provisional i definitiva previst
a la Llei, així com sobre la viabilitat de l'establiment d'una pluralitat de tipus de
gravamen, a la llum de l'especialitat que tenen els principis de legalitat i de
reserva de llei tributaris en l'àmbit local segons la doctrina del Tribunal
Constitucional, arribant a diferents conclusions en relació a cadascuna de les
propostes formulades.
1.3.- Alguns temes destacats.
D'entre els assumptes que es destaquen en la present Memòria al llarg
de l'anàlisi de les impugnacions relatives a l'aplicació de les diverses Ordenances,
importa cridar l'atenció sobre alguns d'ells, tant per l'amplitud dels subjectes
afectats com per l'específica controvèrsia judicial que els afecta. Es tracta dels
assumptes relatius a l'impost sobre béns immobles dels titulars de construccions
en terrenys del Polígon de la Zona Franca gestionats per Mercabarna, en primer
lloc. En segon lloc, dels assumptes relatius a la tributació dels parkings també en
l'impost sobre béns immobles. I finalment, dels assumptes relacionats amb la
tributació de l'Església Catòlica i altres confessions, així com de les fundacions
religioses, en l'impost sobre béns immobles i en l'impost sobre activitats
econòmiques per aplicació de la disposició addicional 5ª de la Llei 30/1994, a la
que abans s'ha fet referència, i en l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys
de naturalesa urbana per efecte de la sentència del Tribunal Suprem de 16 de
juny de 2000, que estableix doctrina legal al respecte.
Pel que fa als assumptes relatius al primer grup, nombrosos i reiterats
al llarg dels últims anys, cal dir que si bé el criteri del Consell ha sigut recolzat per
les decisions judicials recaigudes fins al moment, les diferències en la
formalització dels contractes estipulats i, en ocasions, la disconformitat amb les
valoracions cadastrals efectuades, expliquen el nombre de reclamacions i la seva
Consell Tributari
11
prolongació al llarg del temps. Passa el mateix amb la tributació dels titulars de
concessions administratives sobre béns situats en la zona portuària pertanyents al
domini públic marítimo-terrestre.
Sobre la problemàtica de les concessions administratives en l'impost
sobre béns immobles gira, així mateix, el grup d'assumptes que s'ha destacat en
segon lloc. En aquest cas no només per la varietat de formulacions contractuals,
sinó també per la disparitat de criteris sobre la qualificació de les esmentades
concessions administratives i sobre la previsió de beneficis fiscals que les afecten.
Finalment, sobre la tributació de l'Església Catòlica i altres confessions
religioses, si bé la important sentència del Tribunal Suprem de 16 de juny de
2000, que estableix doctrina legal al respecte, ha clarificat temes molt discutits fins
al moment, com el relatiu a l'amplitud i el significat de l'exigència d'afectació
material directa dels béns exempts a les finalitats religioses, facilitant així
l'aplicació del règim fiscal especial de l'impost sobre béns immobles i de l'impost
sobre activitats econòmiques que contempla la disposició addicional 5ª de la Llei
30/1994, i l'exempció de l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys de
naturalesa urbana prevista a l'article 106 de la Llei 39/1988, han sorgit nous temes
en relació amb l'aplicació de l'apartat 2 de l'esmentada disposició addicional 5ª a
les entitats no religioses, i en relació amb la prova del requisit de l'afectació
material directa dels béns als fins de l'Església Catòlica i les altres confessions en
els supòsits de transmissions lucratives. En el primer cas, el Consell ha mantingut
una posició contrària a l'extensió de l'àmbit d'aplicació de l'esmentada disposició
addicional basada en arguments lògico-sistemàtics i de caràcter teleològic. En el
segon, l'estudi de la pròpia jurisprudència a què es refereix la sentència del
Tribunal Suprem de 16 de juny de 2000 ha permès l'elaboració de criteris
d'apreciació de la prova que impedeixin l'absurd d'una inaplicació sistemàtica de
l'exempció no conforme amb l'esperit de la doctrina legal establerta pel Tribunal
Suprem.
2.- Renovació del Consell.
Durant l'any 2002 es produí la primera renovació del Consell Tributari
d'acord amb el nou reglament d'aquest òrgan. L'esmentada renovació, que
reglamentàriament afectava als tres membres de més antiguitat, unida a la
necessitat de cobrir els càrrecs de president, vacant per la mort del senyor Ignacio
de Lecea i Ledesma, i de vicepresident, de nova creació, així com la vocalia que
havia resultat vacant a principis de l'any 2001 per la renúncia del senyor Tomàs
Font i Llovet, suposà la substitució del senyor Màrius Pagès i Martínez, el membre
més antic del Consell i un dels seus fundadors, per la seva avançada edat; la
incorporació del senyor Rafael Entrena i Cuesta, catedràtic de dret administratiu, i
del senyor Joaquim Bisbal i Méndez, catedràtic de dret mercantil, com a vocals; i
el nomenament de la senyora Antònia Agulló i Agüero i del senyor Josep Antoni
Pérez i Torrente com a presidenta i vicepresident, respectivament, del Consell.
Consell Tributari
12
Si fins el moment, el pas per aquest Consell de totes les persones que
n'han format part, fins i tot si aquest ha estat breu com en el cas del senyor Tomàs
Font i Llovet, han deixat una empremta inesborrable de fer bé les coses i de
contribuir a la construcció de l'Estat de Dret, en el cas del senyor Màrius Pagès i
Martínez més que d'una empremta s'ha de parlar dels propis fonaments de la
institució.
La riquesa de la personalitat, la profunda cultura i l'humanisme del
senyor Màrius Pagès i Martínez, advocat de l'Estat i mentor de varies generacions
de juristes catalans, units a la seva llarga experiència ocupant els llocs més
rellevants de l'Administració Pública, varen fer del seu pas pel Consell una lliçó
permanent de saviesa i de convivència. La seva forma d'entendre el Dret, inscrita
en una línia filosòfica profundament humanista, orientà sempre les actuacions del
Consell Tributari i està en la mateixa base de la creació d'aquest òrgan, deutor per
aquest motiu de la seva persona, a la que cal tributar un merescut homenatge.
3.- Col·laboració i altres iniciatives.
Al llarg de l'any 2002, sense perjudici de les sessions informatives que
habitualment es mantenen amb l'Institut Municipal d'Hisenda, el Consell ha
intensificat les seves relacions amb aquest organisme, així com amb l'Assessoria
Jurídica de l'Ajuntament, el servei contenciós de la qual s'ha incorporat de nou a
les sessions informatives esmentades amb la finalitat d'aconseguir una millor
coordinació de les seves respectives funcions.
A tal fi, la presidenta i el vicepresident del Consell han mantingut
sengles reunions amb els directors d'ambdós serveis, assistits en ocasions pel
secretari del Consell. Aquestes reunions, que es pretén que tinguin una
periodicitat mínima anual, han servit per abordar temes de vital importància per a
la millora de les relacions tant amb el contribuent com amb l'Administració de
Justícia, i augmentar l'eficiència dels serveis. A aquests efectes, s'han establert i
agilitat els canals d'informació oportuns, s'han estudiat els problemes que afecten
el conjunt de les funcions implicades, i s'han realitzat propostes per resoldre
problemes concrets.
Els resultats de l'esmentada col·laboració comencen a donar els seus
fruits en la tramitació dels expedients que van tenint entrada al Consell.
També en aquesta línia de col·laboració institucional, a finals de l'any
2002 i amb motiu de la presentació de la Memòria de l'any 2001 i de la formació
del nou Consell, la presidenta del Consell inicià una sèrie de contactes amb altres
institucions començant pels presidents del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya i del Tribunal Econòmic-Administratiu Regional de Catalunya.
L'òptima recepció de les esmentades iniciatives va tenir com a
contrapartida immediata la visita del president del Tribunal Superior de Justícia de
Consell Tributari
13
Catalunya i del president de la Secció Contenciós-Administrativa de l'esmentat
Tribunal a la nova seu del Consell Tributari, recentment inaugurada, i el
manteniment d'una reunió amb els vocals del Consell on es varen posar de relleu
alguns del problemes que planteja la conflictivitat tributària local, i es varen
establir les bases per a la realització d'unes trobades anuals o jornades d'estudi
conjuntes, a quins efectes es va crear una comissió mixta encarregada de
preparar-les.
Consell Tributari
14
Segona part
Les Ordenances fiscals vistes a través
de la impugnació de les seves aplicacions
Consell Tributari
15
Ordenança fiscal núm. 1.1
Impost sobre béns immobles
1.- Subjecte passiu i fet imposable
En relació amb el subjecte passiu de l’impost cal ressaltar l’informe del
Consell (exp. 77/2) on, amb motiu d’un recurs contra providència de
constrenyiment per impagament d’una liquidació, sobre la base que l’esmentada
liquidació feia referència a una finca amb un número actual de via pública no
coincident amb el referit a la liquidació. El Consell considera irrellevant aquesta
circumstància, atès que “tant pel que fa a les dades del Registre de la Propietat,
com pel que fa a les procedents del Cadastre, on els immobles s’identifiquen no
només per la seva numeració a la via pública, sinó per una referència cadastral,
assignada d’acord amb el districte, illa d’edificis i parcel·la on es troba ubicada la
finca, que li adjudica un número individual que els acompanya sempre que no es
produeixin modificacions per agrupació o divisió d’immobles ... d’això, se’n
desprèn que l’esmentat immoble ... pertany al recurrent i a la seva mare i germà,
sense que el fet del canvi de número d’identificació viària de la finca no tingui cap
transcendència sobre la seva titularitat, i tampoc suposi una alteració substancial
dels elements tributaris que faci necessària una nova notificació individual de les
liquidacions constrenyides”.
D’altra banda, en un altre informe (exp. 480/2) es tracta un recurs el
qual invocava la transmissió per compra venda de la finca objecte de l’impost,
atès que l’esmentat negoci jurídic es va produir el 16 de gener de 1997, de
manera que com el tribut es merita el primer dia del període impositiu, que
coincideix amb l’any natural, i com són rellevants les alteracions d’ordre jurídic
que es produeixin sobre els béns gravats al període impositiu següent, el subjecte
passiu l’1 de gener de 1997, any a què fa referència la liquidació objecte de la
providència de constrenyiment, era el recurrent.
Quant al fent imposable cal ressaltar, especialment, l’informe (exp.
229/1) on, davant les al·legacions del recurrent, titular d’un contracte subscrit amb
Mercabarna, S.A., d’autorització del dret d’utilitzar una superfície determinada
com a magatzem de fruites i verdures, amb contraprestació d’un cànon. En el
sentit que aquell ostentava només el dret a fer servir la superfície, manté que ens
trobem davant d’un contracte de cessió d’ús a canvi d’un preu, que queda
emmarcat dins la categoria dels arrendaments complexes, especialment dels
arrendaments “ad aedificandum”, també qualificat per alguns autors com “ad
meliorandum”, del qual en deriva l’existència d’un fet imposable complementari
que consisteix en el fet que, per causes diferents dels contractes típics enumerats
en l’art. 36.1 de la Llei 39/1988, el recurrent està obligat a construir a càrrec seu
una edificació que no passarà a ser propietat de l’arrendadora fins a la conclusió
del contracte. Per tant, se segueix el criteri sustentat en la sentència del Tribunal
Consell Tributari
16
Suprem de 23 de juny de 2001, en el sentit que l’art. 61 de l’esmentada Llei no
esgota tots els casos possibles de concurrència del fet imposable de l’impost.
2.- Exempcions.
2.1.- Fundacions i associacions declarades d’utilitat pública. Llei
30/1994, de 24 de novembre, de fundacions i d’incentius fiscals a la participació
privada en activitats d’interès general.
Igualment que en anys precedents, són nombrosos els dictàmens del
Consell en aquesta matèria. D’entre tots cal destacar-ne els següents:
D’entrada, en diversos informes el Consell es planteja el problema de la
concurrència, a efectes del dret a l’exempció, de la precisió que estableix l’art.
42.2 de la Llei 30/1994, en virtut de la qual “no es consideraran entitats sense
ànim de lucre, a efectes d’aquest Títol, aquelles l’activitat principal de les quals
consisteixi en la realització d’activitats mercantils”. Precepte que “recorre a uns
conceptes de difícil precisió, com ara els d’activitat principal i activitat mercantil,
que requereixen ser precisats cas per cas per tal de determinar si l’entitat
recurrent té dret a l’exempció” (exp. 242/1). El Consell resol aquesta incògnita en
el sentit que “es pot concloure afirmant que la noció d’activitat mercantil que es fa
servir a la Llei 30/1994 s’ha d’identificar de forma general i abstracta amb la qual
es duu a terme, mitjançant contraprestació, en les condicions pròpies del mercat,
és a dir, actuant en concurrència i sense tenir com a finalitat primordial satisfer les
necessitats socials d’interès general” (exp. cit. i 410/1). En aplicació d’aquest
criteri, i tenint en compte la documentació aportada, es va mantenir que no
tindrien dret a l’exempció la Fundación ... (exp. 708/1), així com tampoc la
Fundación ... (exp. 65/1), mentre que, per contra, sí ostentaven el dret la
Federació ... (exp. 292/1), el Movimiento ... (exp. 410/1) i la Fundació ... (exp.
642/1).
També, la disposició addicional cinquena de la Llei 30/1994 ha donat
lloc a diversos informes, en què, seguint la pauta fixada en anys precedents, es
distingeix entre els seus apartats 1r i 2n. Com a punt de partida es manté que,
atès l’epígraf que precedeix l’esmentada disposició (Règim tributari de l’Església
Catòlica i altres esglésies, confessions i comunitats religioses), tant les entitats de
l’apartat 1r com les de l’apartat 2n fan referència a les esmentades esglésies o a
entitats que en depenguin.
Un cop establert tot això, al paràgraf 1r es contemplen “les entitats que
formen el nucli bàsic organitzador de l’Església”, les quals “gaudeixen directament
del règim fiscal previst als arts. 48 a 58 tan sols acreditant la seva pertinença a
aquest nucli bàsic, i sempre i quan es donin les circumstàncies exigides pels
esmentats preceptes, en el sentit fixat per la sentència del Tribunal Suprem de 16
de juny de 2000, dictada en recurs de cassació en interès de Llei. Altrament, les
entitats dependents gaudeixen, en virtut de l’exigència esmentada d’equiparació
Consell Tributari
17
amb les  entitats sense ànim de lucre esmentat, del règim fiscal d’aquestes si
compleixen els mateixos requisits, “mutatis mutandis”. És clar que la Llei exigeix
que les fundacions inscrites i les associacions d’utilitat pública compleixin de
conformitat amb l’art. 42 i següents de la Llei 30/1994. Malgrat això, les entitats
dependents tenen una ulterior particularitat, reservada tant sols per a elles:
l’exempció de l’impost sobre béns immobles segons els termes de l’apartat 2 de la
disposició addicional cinquena de la Llei 30/1994”.
En aquest sentit es pronuncien els informes en què es proposa el
reconeixement del dret a l’exempció a la Fundación ... (exp. 99/1), a la Fundació
... (exp. 143/1), i a la Congregación ... (exp. 299/2).
Un cas singular s’aborda a un informe (exp. 464/1) en què no es
considera obstacle per a l’exempció el fet que la fundació recurrent hagi cedit a
una altra entitat els béns pels quals sol·licita l’exempció, ja que, en virtut del
conveni estipulat entre ambdues entitats, els esmentats béns continuen destinant-
se als fins fundacionals.
També constitueix un cas singular el de l’informe (exp. 165/1) on, a la
vista del R.D. 358/1991, de 15 de març, regulador de l’ONCE, i del capítol V de
l’exposició de motius de la Llei 30/1994, així com de la disposició addicional
quarta de la Llei mateixa, segons la qual el règim previst per a les fundacions als
arts. 48 a 58, ambdós inclosos, serà d’aplicació a l’ONCE, el Consell considera
que, tot i que aquesta, segons l’esmentat Reial Decret, té el caràcter d’una
corporació, li afecta el dret a l’exempció ja que l’immoble de què es tracta
compleix els requisits objectius exigits per l’esmentada Llei.
A un altre informe (exp. 199/1) es va considerar que no constituïa
causa d’exclusió del dret a l’exempció la constància de determinats serveis
prestats per membres del patronat de la fundació sol·licitant amb caràcter retribuït,
ja que “interpretar excessivament la regla de l’art. 43 de la Llei 30/1994, que
exigeix l’absència d’interès econòmic dels patrons en els resultats de l’activitat de
la fundació, considerant-la com una prohibició de percebre cap remuneració pels
serveis prestats a l’entitat, diferents dels propis del càrrec de patró, resulta en una
primera aproximació excessiva i no d’acord amb les finalitats de la Llei, ja que no
sembla lògic promoure una professionalització de la gestió i al mateix temps,
desincentivar fiscalment aquest comportament... a més que, des d’un punt de
vista estrictament tècnic, també resulta anormal assimilar els conceptes de
retribució i interès econòmic que fa servir l’art. 43 de la Llei 30/1994”.
Seguint la pauta d’interpretació de la disposició addicional cinquena
abans esmentada, dos informes (expts. 299/1 i 551/1) reconeixen, en aplicació del
seu apartat 1r, el dret a l’exempció a la Iglesia ... i a la Iglesia ... , sobre la base
tant a l’esmentada disposició com a l’art. 64.e) de la Llei 39/1988, atès el contingut
de l’art. 11.3 de l’Acord de Cooperació de l’Estat Espanyol amb la FEREDE,
aprovat per Llei 24/1992, de 10 de novembre.
Consell Tributari
18
En últim lloc, cal fer esment d’un altre informe (exp. 737/1) on es va
considerar que no concorrien els requisits de l’art. 58.1 de la Llei 30/1994 en un
cas en què “gran part de l’edifici en qüestió es destinarà a residència de monitors:
destinació que no encaixa amb cap dels fins esmentats, en particular, els
educatius, que persegueix la Fundació recurrent”. D’aquesta forma es va seguir el
criteri que va establir el Consell en l’exp. 569/96, segons el qual “la mecànica
interpretativa de les normes tributàries i especialment la prohibició d’aplicar de
forma extensiva o analògica els beneficis fiscals, porta a interpretar que la finalitat
d’una residència d’estudiants –de monitors en aquest cas- és diferent de les
estrictament educatives, ja que en aquells priva l’element residència”.
2.2.- Béns situats a la zona portuària.
Seguint la línia establerta en anys anteriors, el Consell manté (exp.
228/1) que “els béns de domini públic marítim-terrestre es troben subjectes a
l’impost sobre béns immobles quan, com en aquest cas, no siguin d’aprofitament
públic i gratuït, segons es desprèn de l’art. 64.a) de la Llei 39/1988 … en redacció
aprovada per la Llei 13/1996, de 30 de desembre, … i que els titulars de dret de
concessió es troben subjectes a l’impost, ja que així ho disposa l’art. 65.d) de
l’esmentada Llei 39/1988. D’altra banda, el cànon que paga el recurrent a
l’Autoritat Portuària per l’aprofitament de l’immoble en règim de concessió és una
contraprestació regulada pel contracte entre l’entitat concessionària i l’esmentada
Autoritat Portuària”. De la mateixa forma, no pot al·legar-se incompetència de
l’Ajuntament per gravar terrenys a la zona portuària, ja que la mateixa Llei
27/1992, de 24 de novembre, de ports, “és especialment significativa que els ports
d’interès formen part del territori municipal i que els ajuntaments conserven
competències sobre les zones de servei del port (arts. 18, 20 i 5è de l’esmentada
Llei), i la possibilitat d’imposició sobre els esmentats terrenys resulta “a sensu
contrario” de la mateixa redacció de l’art. 64.a) de la Llei d’hisendes locals”.
2.3.- Béns declarats d’interès cultural.
No s’ha produït cap innovació doctrinal en aquesta matèria, ja que el
Consell insisteix que, atès que la matèria d’exempcions i bonificacions tributàries
serà d’interpretació restrictiva segons els arts. 10.a) i 23.3 de la Llei General
Tributària, 9.1 de la Llei 39/1988, i 30.2 de la Llei General Pressupostària, per a
gaudir de l’exempció a què fa referència l’art. 64.j) de la Llei 39/1988 s’exigeix que
el bé hagi estat declarat monument històric d’interès cultural mitjançant Reial
Decret publicat al Boletín Oficial del Estado, o bé cultural catalogat d’interès
nacional català amb publicació al Diari Oficial de la Generalitat, en aplicació,
respectivament, de l’art. 9 de la Llei 16/1985 i dels arts. 7.8 i 59 de la Llei catalana
9/1993, motiu pel qual no tindran dret a l’exempció els béns qualificats com a béns
protegits en el nivell C dins del Pla Especial de Protecció del Patrimoni
Arquitectònic (exp. 632/1), o un bé inclòs al  Catàleg del Patrimoni Històric Artístic
(exp. 102/2).
Consell Tributari
19
2.4.- Aparcaments.
El dret a exempció dels propietaris d’aparcaments ha estat contemplat
pel Consell des de dos vessants: en primer lloc, considera nul de ple dret per
vulneració del principi de legalitat el reconeixement en un contracte concessional
del dret a l’exempció pels aparcaments de titularitat municipal dels que la
recurrent n’és concessionària, en entendre que la concessió d’exempcions i
beneficis fiscals està subjecta a l’esmentat principi, que impedeix la inclusió de
clàusules contractuals d’atorgament d’exempcions no previstes en la legislació
vigent. Tot això sense prejudici de l’obligació de l’Ajuntament, sobre la base dels
principis de bona fe i respecte als actes propis, de mantenir l’equilibri econòmic i
financer de la concessió i, en conseqüència, compensi al concessionari de
l’obligació d’impossible compliment (per il·legal) per part de l’Ajuntament (exp.
596/2).
Des d’un altre punt de vista, tot ratificant el criteri mantingut en
ocasions anteriors, insisteix el Consell que les places adscrites al servei d’un
usuari singular i privatiu no estan adscrites al servei públic, atès que el
concessionari de l’esmentat servei públic les va transmetre a particulars aliens a
la concessió, els quals no tindran, per aquest motiu, dret a l’exempció (expts.
113/2, 114/2, 115/2 i 126/2).
3.- Bonificacions.
El problema que ha atret principalment l’atenció del Consell en relació
amb les bonificacions és el de la verificació de la concurrència dels requisits
establerts a l’efecte per l’art. 74.1 de la Llei 39/1988, assenyalant al respecte que
“són tres … els requisits necessaris per al reconeixement del benefici: a)
l’immoble ha de constituir l’objecte de l’activitat de l’empresa d’urbanització,
construcció o promoció immobiliària i no ha de figurar entre els béns de
l’immobilitzat; b)  el termini de gaudi serà la durada de les obres i un any més,
sense que el total excedeixi  tres anys; i c) ha d’existir una petició de part" (exp.
403/1). A partir d’aquest criteri, recorda les resolucions dictades per l’Alcaldia de
conformitat amb els dictàmens del Consell mateix, segons les quals si el subjecte
passiu presenta la declaració d’alteració per nova construcció en el termini de dos
mesos a partir del dia següent a la data d’acabament de les obres i formula dins
d’aquest mateix termini la sol·licitud de bonificació, té dret a la concessió
d’aquesta durant tot el període regulat per la Llei i no només durant el període de
bonificació que manqui per concloure a partir del següent exercici.
Partint d’aquests criteris, s’entén que té dret a l’exempció una empresa
la qual, segons les dades de l’expedient, pot considerar-se com a promotora
immobiliària, atès que està acreditat que l’immoble del què es tracta no apareix a
l’immobilitzat de la societat, i que, un cop sol·licitada la bonificació el 9 d’abril de
Consell Tributari
20
1999, les obres es van iniciar l’1 de setembre de 1998 i es van acabar el 23
d’octubre de 2000 (exp. 710/1).
No es reconeix, en canvi, l’exempció a una comunitat de béns, puix que
l’activitat exclusiva desenvolupada per la pluralitat dels seus membres és la
promoció i construcció dels corresponents habitatges, però no per vendre’ls a
tercers, sinó per adjudicar-los als propis membres de la comunitat (exp. 659/1).
De tot el que s’ha exposat se’n dedueix que la determinació de la data
d’inici de les obres és essencial a l’hora d’aplicar el règim de bonificació del que
es tracti. A l’efecte es recorda que “és criteri reiterat d’aquest Consell Tributari que
els períodes bonificats no depenen de la data de sol·licitud d’aquest benefici, ni
comencen a comptabilitzar-se des del període següent a l’any en què s’inicien les
obres …”. Seguidament s’indica que “enderrocament i construcció són, en principi,
conceptes que tenen un abast diferent”, tot i que, en el cas analitzat, s’admet que
la data d’inici de l’enderrocament pot considerar-se la d’inici de les obres, atès el
contingut de la llicència atorgada al respecte (exp. 707/1).
4.- Valors cadastrals.
Diversos informes han precisat l’abast de la sentència del Tribunal
Suprem de 16 de setembre de 2000, dictada en cassació en interès de Llei, en el
sentit que la doctrina legal que estableix que, en ordre a l’aplicació del que
disposen els arts. 70.5 (ara 70.4) i 77.2 de la Llei 39/1988, ha de considerar-se
vigent fins l’entrada en vigor de la nova redacció donada a l’art. 77.3 per l’art.
18.18 de la Llei 50/1998, de 30 de desembre, que estableix la nova aplicació del
que es preveu a l’art. 70.5 (ara 70.4) per a tots els supòsits d’alteracions físiques,
jurídiques o econòmiques pel que fa a l’impost sobre béns immobles, vigent des
de l’1 de gener de 1999 (disposició final sisena) (expts. 479/0 i 467/1).
Altres informes (expts. 149/1 i 160/2) s’inscriuen dins la línia
mantinguda tradicionalment pel Consell, en el sentit que el procediment de
devolució d’ingressos indeguts té una finalitat i natura diferents a les del
procediment per a la revisió d’actes administratius, raó per la qual de cap manera
pot constituir una via alternativa per reobrir una nova instància que permeti revisar
una liquidació tributària ferma.
En aplicació de l’art. 70.4 de la Llei reguladora de les hisendes locals,
el Consell sosté, un cop més, la tesi que la interposició de reclamacions
econòmiques administratives no suspèn l’executorietat de l’acte, de forma que els
valors cadastrals aprovats, tot i la impugnació, poden servir de base a les
corresponents liquidacions (exp. 543/1).
5.- L’acció tributària contra béns afectes al pagament de deutes
pendents per l’impost
Consell Tributari
21
El Consell ha resolt favorablement (expts. 570/1 i 303/2)  l’estimació
dels dos recursos contra resolucions, tot acordant l’afecció de les finques al
pagament de l’impost sobre béns immobles, sobre la base que dels arts. 41 de la
Llei General Tributària i 76 de la Llei 39/1988 se’n desprèn que tot i que
l’adquirent d’un immoble queda obligat per derivació de l’acció tributària al
pagament de la totalitat dels deutes pendents per l’impost que ens ocupa, i respon
amb l’immoble esmentat, per afectació d’aquest al dit pagament si el transmissor
no paga el deute, l’art. 37.5 de l’esmentada Llei General Tributària exigeix la
declaració prèvia de fallida del deutor principal i dels restants responsables
solidaris, la qual no consta acreditada als casos examinats.
En un altre ordre de coses, es va considerar pertinent el cobrament
d’interessos de demora, tot i el retard en la notificació de la liquidació
corresponent, atès que aquest retard es degué a què el subjecte passiu va
incomplir l’obligació de declarar l’alteració jurídica dels immobles per canvi de
titularitat en el termini de dos mesos (exp. 406/1).
6.- Prescripció i absència de notificacions.
Malauradament, continuen essent freqüents els casos en què el
Consell veu la necessitat de resoldre favorablement l’estimació de recursos, degut
a l’incompliment de les normes sobre notificació de les liquidacions, les
providències de constrenyiment o les providències d’embargament, que genera la
prescripció del dret de l’Administració al cobrament dels deutes a què fan
referència els esmentats actes. Com a exemple hi ha els informes emesos als
expts. 68/2, 79/1 i 218/2, on es proposa l’estimació de recursos contra dues
providències de constrenyiment, ja que la notificació col·lectiva de les liquidacions
no resulta pertinent i no consta la notificació individual de la liquidació
corresponent a l’alta al padró de l’impost.
En alguns informes (expts. 162/2 i 322/00) s’estableix que un escrit del
subjecte passiu relatiu a una liquidació no és susceptible d’interrompre la
prescripció del dret al cobrament de liquidacions corresponents a altres exercicis
anteriors.
Paga la pena ressaltar l’informe emès en l’exp. 161/2, on, seguint la
doctrina de les sentències del Tribunal Suprem de 25 de juny de 1987, 9 de maig
de 1988, 7 de novembre de 1988, 7 d’abril de 1989, 6 de juny de 1989,  6
d’octubre de 1989 i 9 de maig de 1990, es declara que a efectes de la prescripció,
és irrellevant el fet que estigués suspesa l’execució de les liquidacions
impugnades en via contenciosa administrativa.
Per últim, el Consell s’ha mostrat especialment rigorós en assenyalar
que no n’hi ha prou per interrompre la prescripció d’una notificació practicada,
segons consta als arxius municipals informatitzats, en cas que no figuri a
l’expedient el document acreditatiu de l’esmentada notificació (exp. 644/1).
Consell Tributari
22
Consell Tributari
23
Ordenança fiscal núm. 1.2
Impost sobre vehicles de tracció mecànica.
Durant el període que comprèn aquesta Memòria, el Consell Tributari ha
dictaminat un total de 297 recursos en relació amb l’impost sobre vehicles de tracció
mecànica, fet que incrementa en un 25% el nombre dels casos examinats en
l’exercici de 2001, continuant d’aquesta manera la línia ascendent de recursos
referents a aquest impost durant els darrers exercicis.
Des d’una perspectiva estadística, del nombre total de recursos
dictaminats, 215 ho foren de conformitat amb la proposta de l’Institut Municipal
d’Hisenda, i en unes altres 82 s’introduïren canvis en el sentit de la resolució
proposada o bé en els antecedents i fonaments d’aquesta.
Respecte als informes del Consell en què no s’ha mantingut
íntegrament la proposta de l’Institut Municipal d’Hisenda, en un 16% s’han estimat
plenament les pretensions dels recurrents, enfront d’un 49% en què es van
desestimar, i un 35% en què es van estimar parcialment.
Un exercici més, les qüestions relacionades amb les altes,
transmissions i baixes del padró de vehicles constitueixen la causa principal de
controvèrsia, representant al voltant del 50% dels recursos informats. El segon
lloc l’ocupen les qüestions relacionades amb les notificacions i la prescripció.
Igualment cal assenyalar que l’aplicació de l’exempció relativa als vehicles
adaptats per a la seva conducció per minusvàlids continua exigint una notable
atenció als informes del Consell.
A continuació es transcriuen uns breus comentaris sobre els aspectes
rellevants invocats, tant pels contribuents per fonamentar el seu recurs, com pel
Consell per dictaminar sobre la seva resolució.
1.- Alta, transmissió i baixa de vehicles.
Aquestes qüestions són, com s’ha indicat, les que han requerit més
atenció per part del Consell, constituint l’únic argument esgrimit a molts recursos,
plantejant-se en alguns juntament amb d’altres al·legacions.
L’impost grava la “titularitat dels vehicles d’aquesta natura (de tracció
mecànica) aptes per circular per les vies públiques”, i es considera vehicle apte
per circular qualsevol que estigui matriculat en els registres públics corresponents
i mentre no hagi estat donat de baixa, i és subjecte passiu de l’impost la persona
“al nom de la qual consti el vehicle en el permís de circulació” (article 95.1 de la
Llei 39/1998).
El subjecte passiu està obligat a comunicar a la Prefectura Provincial
de Trànsit el canvi de titular, així com altres circumstàncies que pogueren afectar-
Consell Tributari
24
lo, com ho poden ser el robatori o el desballestament del vehicle (arts. 100 i 97.3
de la Llei 39/1998, i article 2 del Reial Decret 1576/1989), essent considerat titular
del vehicle, a efectes d’aquest impost, fins que compleixi aquesta obligació.
Aquest Consell ha entès que en “casos d’inexistència del vehicle per
robatori o desballestament prou acreditats, en què hi manqui el substrat material
del fet imposable (el vehicle), és possible prescindir als efectes d’aquest impost,
de les seves dades registrals”, per entendre que el tribut grava la manifestació de
capacitat econòmica (no la mera matriculació o inscripció registral) que suposa la
circulació real o potencial d’un vehicle. En conseqüència, la inexistència del
vehicle, tot i que no hagi estat donat de baixa a la Prefectura Provincial de Trànsit,
l’entén el Consell com un supòsit d’inexigibilitat de l’impost (expts. 71/2 i 119/2).
Tot i això, les transmissions privades de vehicles que no hagin estat inscrites al
registre de la Prefectura Provincial de Trànsit no tenen transcendència davant
l’Administració, i es considerarà subjecte passiu la persona que consti com a
titular en l’esmentat registre (exp. 165/2). Tanmateix es recorda que mentre no es
notifiqui la baixa al registre, el “pagament de l’impost a un Ajuntament diferent del
que té la competència per a l’exacció de l’impost no pot considerar-se vàlida per
tractar-se d’Administracions i fins i tot d’impostos locals diferents” (exp. 166/2).
2.- Exempció dels vehicles de minusvàlids.
En aquest tema s’ha seguit la línia dels darrers exercicis, insistint un
cop més que l’aplicació del “principi de legalitat estricte que regeix en matèria
tributària, impedeix l’aplicació d’exempcions fora dels casos expressament
previstos en la Llei”. Per aquest motiu en els casos (exp. 854/1, entre d’altres) on
es planteja l’exempció per als vehicles que transporten disminuïts, generalment en
un grau superior al 65%, incapaços per conduir automòbils, es proposa
desestimar els recursos, puix que l’exempció fa referència als vehicles adaptats
per a la seva conducció per persones amb minusvalidesa, o bé als autoturismes
especials, és a dir, destinats al servei públic, per al transport de persones amb
minusvalidesa en cadira de rodes (art. 94.1.d) Llei 39/1980).
Cal comentar que el Consell ha estudiat un cas on el subjecte passiu
disposava de dos vehicles adaptats. El recurs es va estimar sobre la base del
criteri de no considerar l’existència de simultaneïtat de vehicles quan aquesta
simultaneïtat només ha tingut lloc durant el període prudencial necessari perquè
l’interessat pugui dur a terme les gestions encaminades a la transmissió del
vehicle antic després de l’adquisició d’un de nou. (exp. 484/1).
3.- Notificacions.
Un cop més, el Consell ha proposat la desestimació de recursos basats
en la invalidesa de les notificacions, quan aquests es fonamenten en la creença
errònia que les liquidacions posteriors a l’alta han de notificar-se individualment
(exp. 477/2). Tanmateix, en alguns informes s’ha proposat estimar els recursos
Consell Tributari
25
pel fet que les notificacions havien estat defectuoses, com en els casos
d’identificació insuficient de qui apareix com a receptor de la notificació, ja que no
hi consta el DNI o cap altre document d’identitat equivalent (exp. 517/1), o per
haver transcorregut més de tres dies entre un intent de notificació i un altre, per la
qual cosa a la notificació edictal manca de validesa (exp. 42/2), o pel fet de no
constar les notificacions corresponents a l’expedient (exp. 27/2).
Cal esmentar l’informe on es recordava que “la providència
d’embargament no ha de ser objecte de notificació independent, atès que en la
notificació de la providència de constrenyiment s’efectua advertiment
d’embargament, per la qual cosa a l’interessat només se li ha de comunicar la
pràctica de l’embargament efectuat” (exp. 29/1). D’altra banda, el Consell continua
estimant d’ofici en alguns informes la prescripció, tot i no haver estat al·legada pel
recurrent (exp. 391/1), segons els preceptes de l’art. 67 de la Llei General
Tributària.
4.- Prescripció.
L’aplicació correcta del que preveuen els articles 64 i següents de la
Llei General Tributària sobre la prescripció del dret de l’Administració per a
determinar el deute tributari o per exigir el pagament dels deutes liquidats, com en
l’impost que ens ocupa, exigeix la notificació individual de la liquidació
corresponent a l’alta al padró fiscal de vehicles perquè sigui vàlida la notificació
col·lectiva de les liquidacions successives, la qual cosa constitueix un argument
important utilitzat pels interessats i que el Consell ha estimat totalment o parcial a
favor  a la majoria dels casos.
A la vista de la informació continguda als expedients s’han rebutjat
determinades actuacions de l’Administració efectuades dins del termini de
prescripció, per entendre, seguint una interpretació rigorosa per tal d’assegurar les
garanties dels contribuents, que aquestes actuacions eren defectuoses ja que no
es complien els requisits exigits per la normativa vigent.
Consell Tributari
26
Ordenança fiscal núm. 1.3 .
Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana
Durant l’exercici 2002 s’han produït modificacions legislatives que poden
ser importants per al futur de l’impost, però no són aquestes les que més han influït
als recursos presentats, ja que encara no han arribat a un grau suficient d’aplicació.
En la gestió del tribut i en els recursos dictaminats en l’esmentat exercici han
repercutit de manera significativa temes derivats de l’aplicació de la sentència de 17
de juny de 2000, sobre entitats religioses, de les modificacions de l’impost sobre
societats introduïdes els anys 1997 i 1998, i de la tipificació dels organismes
administratius definits a la Llei d’organització i funcionament de l’Administració
General de l’Estat (Llei núm. 6/1997, de 14 d’abril).
1.- Subjecció a l’impost.
En aquesta matèria s’han examinat els següents temes:
1.1.- La distinció entre l’aportació social i l’aportació de branca
d’activitat.
a) En un informe referent a aquest tema (exp. 204/2), el Consell
Tributari recull les variacions que han tingut lloc en la regulació de les aportacions
de béns a societats, pel que fa a la seva tributació per l’impost examinat. L’article
4.16a de la Llei 66/1997, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i
de l’ordre social, que va modificar l’apartat 3 de la disposició addicional 8a de la
Llei 43/1995, de 27 de desembre, de l’impost sobre societats, va determinar la no
subjecció de les aportacions efectuades per persones físiques que constituïssin
aportacions no dineràries de branques d’activitat. En el cas examinat, es va
entendre que l’aportació d’un únic immoble per un particular no podia considerar-
se aportació d’una branca d’activitat. El Consell va precisar que aportar una
branca d’activitat és aportar un conjunt d’elements patrimonials que, des del punt
de vista de la seva organització, constitueixen una unitat econòmica autònoma
determinant d’una explotació productiva, és a dir, un conjunt susceptible de
funcionar pels seus propis mitjans.
b) En una altra ocasió, en què un particular va aportar a una societat
mercantil diversos immobles de la seva propietat, el Consell va tenir en compte
que l’aportant, segons les seves declaracions de l’impost sobre activitats
econòmiques, exercia diverses activitats industrials i de serveis, però no en
particular de tipus immobiliari, activitat que no tenia declarada a efectes de
l’esmentat impost, i per aquest motiu va proposar desestimar la petició de no
subjecció, per entendre que no s’havia aportat una branca d’activitat, sinó que es
tractava d’una aportació d’immobles.
c) En un altre cas (exp. 76/2), va ser una societat la que es va escindir i
va aportar diversos immobles a una nova societat. El Consell va dictaminar en
Consell Tributari
27
contra de la no subjecció. La qüestió plantejada derivava de la nova redacció
donada per la Llei 50/1998, de 30 de desembre, a l’article 97.4 de la Llei 43/1995.
En opinió de la recurrent, no era exigible el requisit que els béns transmesos
constituïssin una unitat econòmica autònoma en la societat transmissora, sinó que
n’hi havia prou amb que aquesta unitat econòmica es produís a l’entitat
beneficiària de l’escissió. El Consell Tributari va entendre que subsistia
l’exigència, implícita al concepte de branca d’activitat i d’unitat econòmica, que
abans de la transmissió s’havia de disposar dels mitjans organitzatius personals,
materials i comptables necessaris per al desenvolupament de l’activitat econòmica
de forma diferenciada. Al cas examinat, els immobles transmesos no podien
constituir una branca d’activitat o unitat econòmica independent, puix que l’entitat
escindida tenia per objecte unes altres activitats editorials i els immobles es
trobaven destinats al servei propi de les activitats de la recurrent i d’altres
empreses del mateix grup. Aquest mateix criteri es va aplicar al cas d’una societat
dedicada a l’hostalatge (exp. 875/1), que va modificar el seu objecte pel
d’arrendament d’immobles i a la qual el soci individual va aportar diversos
immobles.
d) En un altre cas (exp. 393/2), es va proposar denegar la subjecció per
l’aportació de béns d’un particular a una societat, atès que aquest no portava la
comptabilitat de conformitat amb el Codi de Comerç, en contra del que exigeix a
l’efecte l’article 108.3 de la Llei de l’impost sobre societats.
1.2.- Redempció de cens.
Es va considerar acte subjecte a l’impost (exp. 271/1).
1.3.- Transmissió en un termini inferior a un any.
Es va acceptar la no subjecció (exp. 605/1).
1.4.- Acceptació d’herència.
Es va entendre que la data d’adquisició no era la d’atorgament de
l’escriptura d’acceptació, sinó la data de defunció del causant, en virtut de l’efecte
retroactiu que les Lleis atribueixen a l’acceptació d’herència.
1.5.- Transmissió de finca en execució forçosa.
En els casos en què s’ha plantejat el tema s’ha mantingut el caràcter
d’acte subjecte a l’impost i la condició de subjecte passiu del transmissor (expts.
787/1 i 101/2), tot i que no n’hagués rebut res a canvi, fins i tot encara que amb
anterioritat, sense haver estat privat de la propietat, se l’hagués privat de l’ús del
pis per sentencia de separació (exp. 767/1).
Consell Tributari
28
2.- Subjecte passiu.
En dos ocasions (expts. 128/2 i 443/2) es va plantejar el problema del
subjecte passiu de l’impost en casos en els quals comprador i venedor havien
pactat que el pagament aniria a càrrec del primer. El Consell Tributari va entendre
que aquest pacte no era oposable davant l’Ajuntament i ni tan sols exonerava de
responsabilitat i de sanció el venedor en cas que l’autoliquidació s’hagués
presentat fora de termini.
3.- Exempcions .
Pel que fa als casos d’exempcions al·legades pels contribuents en
relació amb l’impost, s’han examinat els següents casos:
3.1.- Entitats dependents de l’Església Catòlica
La sentència de 17 de juny de 2000, dictada en interès de llei, va
entendre que l’Església Catòlica i les entitats religioses compreses als articles IV i
V de l’Acord sobre assumptes econòmics entre l’Estat i la Santa Seu de 3 de
gener de 1979, tenen un singular règim d’exempció, diferent del de l’article
106.2.c) de la Llei d’hisendes locals, que fa referència a les "institucions que
tinguin la qualificació de benèfica o benèfica docent". Segons el criteri d’aquesta
sentència, no n’hi ha prou amb que l’entitat es trobi inclosa a l’Acord sobre
assumptes econòmics, sinó que és necessari que el bé transmès estigui destinat
directament a les activitats recollides als esmentats apartats de l’Acord.
Es va comentar a la Memòria de l’exercici 2001 que en l’aplicació
d’aquesta doctrina, el Consell Tributari tan sols havia trobat motiu d’exempció en
el cas d’una congregació religiosa, les constitucions de la qual li impedien adquirir
béns rendibles, tret d’amb l’obligació de portar-los a terme amb la immediatesa
que aconsellessin les circumstàncies per tal d’invertir el seu producte en els fins
de la congregació, en entendre que la destinació donada al bé era l’única
possible, per la qual cosa havia de considerar-se que s’havia complert el requisit
jurisprudencial. El Consell s’ha vist obligat a abandonar aquesta excepció, a la
vista de l’aplicació general i uniforme dels Tribunals de la doctrina legal recollida a
la sentència de 17 de juny de 2000 (exp. 146/2).
3.2.- Organismes autònoms de caràcter administratiu.
a) A la Memòria de l’exercici anterior es recollia que en una ocasió el
Consell Tributari va dictaminar en contra de concedir l’exempció a un organisme
comercial que pretenia acollir-se a la nova tipologia creada per la LOFAGE, sense
haver canviat gens la seva estructura i finalitats. En l’exercici 2001 es va reiterar la
qüestió en diverses ocasions. Per aquest motiu, és oportú tornar a recollir el tema
i reiterar el que es va dir en la Memòria anterior, ja que continua essent criteri del
Consell (recollit entre molts d’altres en l’expedient 506/1) denegar l’exempció a
Consell Tributari
29
organismes que ara es diuen administratius, però que no tenien aquesta
característica d’acord amb la normativa anterior a la LOFAGE, sota la qual es va
dictar la Llei d’hisendes locals. En aquesta normativa es deia el següent:
"El problema derivava del fet que la llei 6/1997, de 14 d’abril,
d’organització i funcionament de l’Administració General de l’Estat (LOFAGE)
havia modificat la tipologia de les entitats públiques. Les categories anteriors
recollides a la Llei General Pressupostària (organismes autònoms administratius,
de caràcter comercial, industrial, financer o anàlegs i entitats públiques que
sotmeten la seva activitat a l’ordenament jurídic privat), foren reduïdes a dues per
la LOFAGE: Organismes i entitats públiques empresarials. Un organisme autònom
classificat com a comercial pretenia, com a conseqüència d’aquest canvi
normatiu, l’aplicació del benefici que abans estava reservat als organismes
autònoms administratius. El Consell Tributari va rebutjar les interpretacions
nominalistes i va proposar la denegació de l’exempció sol·licitada, atès que en el
cas concret, el mer canvi de nom no anava acompanyat d’una modificació
d’activitat, ni d’un canvi de règim jurídic, patrimonial, contractual ni pressupostari”.
b) Un ens públic de la Generalitat de Catalunya va intentar acollir-se a
aquesta exempció, però es va rebutjar igualment, puix que l’entitat en qüestió
tenia una llei reguladora pròpia i no estava sotmesa a la regulació general i, d’altra
banda, es trobava tipificada en la normativa de la Generalitat de forma
diferenciada dels organismes autònoms administratius (exp. 608/1).
3.3.- Societat de guanys.
a) Es va plantejar un cas interessant quan en una escriptura d’inventari,
acceptació d’herència i liquidació d’associació a guanys (exp. 374/2), l’esposa va
repudiar l’herència. Durant la liquidació de la societat se li van adjudicar tots els
immobles, mentre que als fills se’ls va adjudicar béns de natura moble, de manera
que l’adjudicació de la propietat total dels immobles es va verificar formalment en
pagament del seu haver en l’associació a guanys. L’Ajuntament no va acceptar
aquest plantejament, sinó que va entendre que, per bé que la meitat dels béns
immobles estava exempta per aplicació del benefici legal, la vídua havia de
tributar per l’impost per l’altra meitat dels béns. El Consell Tributari va rebutjar que
per associació a guanys s’hagués d’entendre la quota de la meitat de cadascun
dels béns que integren l’associació i va recordar la doctrina de què aquesta
associació era una associació de béns de caràcter germànic, en la qual no
existeixen quotes indivises sobre cadascun dels béns que la composen. A més,
va recollir la doctrina del Codi Civil en el sentit que la transformació de l’associació
en una comunitat per quotes no es produeix automàticament al moment de la
dissolució, sinó que la dissolució de la societat dóna lloc a un període de
liquidació. Com a resultat d’aquest, un cop deduïts els deutes i les càrregues de
l’associació, es regula un procés de partició, en què no s’estableix amb caràcter
obligatori cap forma d’atribució dels béns, sinó que es deixa a la lliure voluntat
dels interessats. Per aquest motiu es va deduir que l’atribució al cònjuge
supervivent de la totalitat dels béns immobles que integraven l’associació
Consell Tributari
30
s’ajustava a dret i que a més a més es feia en pagament del seu haver a
l’associació, per la qual cosa tenia dret a l’exempció.
b) En un altre cas (exp. 823/1), que no tenia cap complexitat civil,
l’interessat va recórrer al·legant un error en l’autoliquidació, ja que s’hi havia inclòs
la totalitat dels immobles i no la meitat. El Consell va proposar l’estimació del
recurs.
c) En una altra ocasió, es va intentar confondre l’aportació a una
societat amb el fet que els aportants eren cònjuges. Òbviament, el Consell va
rebutjar que el cas tingués cap relació amb l’exempció reconeguda a les lletres a)
o c) de l’apartat 1 de l’article 106 de la Llei d’hisendes locals. En altres ocasions
també es va intentar, sense èxit, que es declarés l’exempció per a una societat
limitada, qualificada com a “societat limitada de cònjuges” perquè va ser
constituïda pel matrimoni. (expts. 103/2, 133/2 y 193/2).
3.4.- Mútues d’accidents laborals i malalties professionals .
En un cas relatiu a una mútua d’aquesta naturalesa (exp. 583/1) s’ha
acceptat l’exempció, però per motius diversos als al·legats als recurs. La qüestió
es va plantejar basant-se la recurrent en la lletra d) de l’apartat 1 de l’article 106
de la Llei d’hisendes locals, per la seva condició d’entitat col·laboradora de la
Seguretat Social, assimilada a les entitats gestores de la Seguretat Social en virtut
del Reial Decret 1993/1995, de 7 de desembre, pel qual es va aprovar el
Reglament de col·laboració de les esmentades mútues. Els serveis jurídics de
l’Ajuntament van proposar la denegació sobre la base que havia estat reconeguda
per un Decret i vulnerava el principi de reserva de Llei.
El Consell Tributari va entendre: 1) Que era correcta l’oposició de
l’Institut Municipal d’Hisenda en reconèixer exempcions establertes per Reial
Decret. 2) Que la Mútua no podia entendre’s "per se" com una entitat gestora de
la Seguretat Social, atès que la Llei General de la Seguretat Social (Text refós
aprovat per Reial Decret Legislatiu 1/1994, de 20 de juny) distingeix clarament
entre entitats gestores i entitats col·laboradores de la Seguretat Social, tot i que
alguna sentència dictada en aquella època pretenia atribuir el mateix valor a tots
dos conceptes. 3) Que era la pròpia Llei i no tan sols un Reial Decret qui establia
l’exempció per a les Mútues d’Accidents Laborals i Malalties Professionals, puix
que l’article 68.5 de la Llei General de la Seguretat Social, abans esmentada,
disposa que aquestes entitats gaudiran d’exempció tributària segons les
condicions que s’estableixin per a les entitats gestores a l’apartat 1 de l’article 65
de la Llei. Aquest precepte els atribueix exempció absoluta en les mateixes
condicions que la legislació fiscal vigent atribueixi a l’Estat. Mitjançant aquesta
doble remissió establerta per Llei, el Consell entén que les Mútues d’Accidents
Laborals i Malalties Professionals de la Seguretat Social gaudien d’exempció en
l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana.
Consell Tributari
31
3.5.- Fundacions privades.
a) En el cas d’una fundació que havia estat classificada com de
beneficència particular amb molta anterioritat a la Llei 30/1994, el Consell va
entendre que li era aplicable l’exempció prevista en la lletra c) de l’apartat 2 de
l’article 106 de la Llei reguladora de les hisendes locals, i va rebutjar que li fos
aplicable la doctrina legal relativa a les entitats compreses en l’Acord sobre
qüestions econòmiques amb la Santa Seu abans esmentat. (exp. 810/1).
b) Es va aplicar el mateix criteri a una fundació classificada com a
docent segons el Decret de 21 de juliol de 1972 i el Reial Decret 1762/1979, de 29
de juny (exp. 864/1)
4.- Bonificacions.
En una ocasió, el Consell Tributari va haver de pronunciar-se a favor de
concedir la bonificació del 95% de la quota derivada de la transmissió mortis
causa de l’habitatge habitual en favor del cònjuge i descendents del titular de la
finca. La peculiaritat del cas rau en el fet que els interessats no havien presentat
autoliquidació, sinó que la liquidació havia estat girada pels serveis de
l’Ajuntament, per la qual cosa es plantejava el dubte de si l’incompliment del
termini de presentació impedia reconèixer el benefici. El Consell va atribuir
preferència al dret material sobre els requisits formals i va resoldre a favor de la
concessió.
5.- Base imposable.
En relació amb la base imposable de l’impost, en aquest exercici es va
plantejar el cas d’aportació a una societat de l’usdefruit vitalici de diverses finques
(exp. 393/2). La liquidació s’havia practicat per la totalitat del valor de les finques i
el Consell Tributari va resoldre que calia aplicar les normes de valoració de
l’usdefruit establertes en l’Ordenança.
6.- Sancions.
Han estat nombrosos els informes emesos en relació amb la imposició
de sancions. En un intent de síntesi dels supòsits contemplats, els temes tractats
han estat els següents:
6.1.- Manca de presentació d’autoliquidació dins de termini. El Consell
Tributari ha considerat com a regla general que la manca de presentació
d’autoliquidació dins dels terminis que s’estableixen respectivament per a les
transmissions inter vivos o mortis causa constitueixen una infracció greu, de
conformitat amb el que es tipifica a l’article 79.a) de la Llei General Tributària.
Segons es desprèn de l’article 11 de l’Ordenança fiscal número 1.3, la mera
Consell Tributari
32
declaració només pot substituir l’autoliquidació en cas que l’Administració no
faciliti, quan se li sol·liciti, la valoració imprescindible per practicar l’autoliquidació.
En referència a aquest criteri, el Consell no ha acceptat com a excusa ni el
desconeixement del meritament de l’impost (exp. 148/2), ni la circumstància de
viure en una altra població, en la qual la liquidació es regeix per un altre sistema
(exp. 609/1), ni la circumstància d’haver proveït de fons el notari (exp. 150/2), ni la
manca de coneixement al·legada de la subhasta pública de la finca, en cas que
aquesta es transmetés en un procediment d’execució forçosa (exp. 86/2). Les
sancions són exigibles, com indica la Llei General Tributària, a títol de simple
negligència i, per tant, la responsabilitat no queda exclosa per cap de les
al·legacions esmentades.
6.2.- Pagament de la liquidació dins del termini fixat en la seva
notificació expressa. En ocasions, els recurrents s’han oposat a la imposició de
sancions al·legant que havien satisfet dins de termini les liquidacions que els
havia notificat l’Ajuntament. Aquestes al·legacions han estat rebutjades, ja que,
malgrat que l’interessat havia complert el termini que li fixava l’Ajuntament, no
havia complert amb el termini fixat per a la pràctica i ingrés de l’autoliquidació, és
a dir, que estava ingressat fora de termini (exp. 704/1).
6.3.- Reducció del 30% de la sanció de conformitat amb l’article 82.3 de
la Llei General Tributària. Tot i que aquest article estableix com a requisit que els
interessats "manifestin la seva conformitat amb la proposta de regularització que
se’ls formuli", el Consell ha entès que havia de tenir el mateix efecte la conformitat
expressada tàcitament mitjançant el consentiment de la liquidació sense recorre-la
(exp. 81/2), fins i tot en el cas que aquesta mancança de recurs es produís en la
via de constrenyiment, ja que entén que la manca o el retard en el pagament es
pot deure a diverses causes, però no és pot suposar que es degui precisament a
l’ànim de contradir la liquidació practicada (expts. 573/1 i 356/2, entre d’altres).
6.4.- Error de dret.  Ja sigui en l’autoliquidació, ja sigui en l’oposició a
una liquidació practicada per l’Institut Municipal d’Hisenda, s’al·lega en ocasions
que no hi ha hagut transmissió, o bé que la data és diferent de la que va tenir en
compte l’Institut per determinar el període d’imposició. Això succeeix en els casos
de doble transmissió hereditària, o perquè els interessats entenen que la data
d’adquisició hereditària és la de l’acceptació, sense tenir en compte el seu
caràcter retroactiu fins a la data de defunció del causant. El Consell ha entès que
tampoc aquests arguments eviten incórrer en infracció tributària, així com tampoc
patir la sanció corresponent.
6.5.- Caducitat del procediment sancionador. S’ha resolt en aquest
sentit en relació amb una notificació de sanció que es va practicar un cop
transcorreguts sis mesos des de la notificació de l’acte d’incoació de l’expedient
sancionador (exp. 571/1).
Consell Tributari
33
6.6.- Prescripció del dret d’aplicar sancions. S’ha reconegut en un cas
(exp. 821/1).
6.7.- Responsabilitat solidària en el pagament de la sanció. En un cas
en què dos cònjuges havien transmès una plaça d’aparcament i l’expedient
sancionador s’havia entès només amb un d’ells, el Consell va resoldre que
l’expedient sancionador dirigit a l’altre cònjuge havia d’anul·lar-se sobre la base de
la solidaritat de la seva responsabilitat basada en l’article 34 de la Llei General
Tributària, atès que l’apartat 3 de l’article 37 de l’esmentada Llei exclou que
aquest tipus de responsabilitat afecti les sancions, i en aplicació del que es va
resoldre a les sentències de 25 de maig de 2000 i de 23 d’abril de 1997 (exp.
580/1).
6.8.- No es pot prendre com a base per aplicar la sanció el deute
principal més els interessos de demora, sinó tan sols el deute principal (exp.
783/1).
7.- Gestió de l’impost.
És interessant fer referència a algunes qüestions de procediment, que
han tingut especial relació amb aquest impost, sense haver de reiterar tota la
teoria i doctrina que aplica l’emesa amb caràcter general sobre notificacions o
sobre la manca d’al·legacions en el procediment sancionador:
7.1.- En una ocasió, la liquidació i la comunicació de l’inici de
l’expedient sancionador es van lliurar al domicili de la interessada, que
posteriorment va ser declarada incapaç en via judicial per causes anteriors al
lliurament dels esmentats documents. El Consell va resoldre en favor de
l’anul·lació de la notificació i la seva reiteració en la persona del tutor designat
judicialment, tot i que en aquest cas era la mateixa persona que havia rebut
inicialment la notificació (exp. 615/1).
7.2.- En un cas en què es va deixar la notificació a la bústia, sense
signatura del destinatari, el qual va designar posteriorment una persona que el
representés en la pràctica de les diligències pertinents, el Consell només va
admetre com a data determinant la del nomenament del mandatari, però no la
data en què suposadament s’havia dipositat la notificació a la bústia, per manca
de garanties formals. El tema era determinant en relació amb la prescripció de
l’impost i el Consell va proposar la declaració de prescripció (exp. 151/1).
7.3.- En els casos en què s’ha practicat liquidació pels serveis de gestió
o d’inspecció de l’Ajuntament sobre la base de les dades de què disposava la
Corporació, es va exigir, de conformitat amb l’article 123 de la Llei General
Tributària, que s’havia de donar audiència a l’interessat i, en cas contrari, es va
resoldre que calia anul·lar-ne la liquidació i retrotreure les actuacions per al
compliment d’aquest tràmit.
Consell Tributari
34
8.- Taxa d’equivalència.
L’únic assumpte tractat fa referència a una sol·licitud de prescripció de
deutes que havien estat objecte de recurs en via contenciosa administrativa, en la
instància de la qual va estar-ne suspesa l’execució. El Consell va determinar que el
termini per computar la prescripció s’havia iniciat en la data en què es va comunicar
a l’Ajuntament el certificat lliurat per la Secretaria de la Sala Contenciosa
Administrativa sobre el testimoni de la sentència, moment en el qual se’n va procedir
al compliment, per la qual cosa no esqueia declarar la prescripció al·legada.
Consell Tributari
35
Ordenança fiscal núm. 1.4
Tributs sobre activitats econòmiques.
I.- Impost sobre activitats econòmiques.
1.- Introducció.
L’any 2002 el Consell examinà 263 expedients relatius a aquest impost,
dels quals 146 varen ser objecte d’informe favorable a la proposta de resolució de
l’Institut Municipal d’Hisenda. Dels restants, en 85 el subjecte passiu afectat era
una persona jurídica (fundació, associació o societat) i en 32 una persona física
(empresari individual o professional). Els informes del Consell sobre aquests
expedients foren en 40 ocasions favorables a l’estimació del recurs corresponent,
en 75 contraris, en un es proposà la no admissió del recurs i en un més la
declaració d’incompetència de l’Ajuntament per resoldre.
Gairebé una tercera part dels expedients (36 expedients) plantejaren
qüestions relatives al reconeixement de beneficis fiscals en sentit ampli: tant les
exempcions derivades de l’aplicació de la Llei 30/1994, de 24 de setembre, de
fundacions i d’incentius fiscals a la participació privada en activitats d’interès
general, a fundacions i associacions d’utilitat pública -que constituí el subgrup de
casos més nombrós (19 expedients)-, com les exempcions que estableix l’LHL en
l’art. 83 (7 expedients) o les bonificacions de la quota per inici d’activitat (10
expedients). D’aquests expedients ens n’ocuparem en primer lloc.
Tot seguit veurem aquells expedients en què la qüestió central residia
en la fixació de la quota (10 expedients); bé perquè s’hi discutia l’epígraf de les
tarifes que havia d’emparar l’activitat desenvolupada (4 expedients), bé perquè el
cas plantejava la valoració de l’element tributari de superfície que determina la
quota (6 expedients).
En tercer lloc examinarem un grup d’expedients, de volum semblant a
l’anterior (12 expedients), el denominador comú dels quals consistia a l’anàlisi
dels efectes de la declaració de cessament de l’activitat, formulada amb
posterioritat al moment en què suposadament s’havia produït en realitat, o
senzillament l’abast de la circumstància d’haver deixat de desenvolupar l’activitat
corresponent –és a dir, haver deixat de produir-se el fet imposable- sense haver
procedit a declarar-ne el cessament.
En el comentari a  aquest grup d’expedients, igual com en el relatiu a la
fixació de la quota, no recollirem tots els expedients examinats pel Consell on el
recurrent plantejà aquelles qüestions, sinó només aquells en què la ratio
decidendi de l’informe del Consell girà al seu voltant. En efecte, durant el 2002 el
Consell tractà molts altres expedients que contenien també al·legacions d’aquesta
mena. La majoria eren expedients en què es recorrien diligències d’embargament,
o liquidacions derivades d’actes de conformitat i, per tant, o bé l’al·legació era
Consell Tributari
36
extemporània, o bé resultava incapaç de desactivar allò acceptat de conformitat
en la pròpia acta. Atès el caràcter incidental d’aquestes qüestions en aquests
expedients,  com diem, no sembla necessari destacar-los ni tan sols en apartats
ulteriors.
En quart lloc examinarem el conjunt d’expedients (21 expedients) en
què estigué en discussió algun dels actes essencials del procediment de
constrenyiment (la inicial providència de constrenyiment i la posterior providència
d’embargament). El comentari d’aquests expedients permetrà palesar com en
l’any 2002, des de la perspectiva del Consell, i a diferència dels anteriors, si bé es
va poder constatar la subsistència d’alguns problemes en matèria de pràctica de
les notificacions, la seva incidència real fou molt menor. Si durant l’exercici del
2001 vèiem que els defectes de notificació constituïen la raó principal del 75% de
les propostes d’estimació dels recursos, l’any 2002 aquest percentatge s’ha reduït
a menys de la meitat.
En cinquè lloc veurem els expedients referits a actuacions de la
Inspecció, tractant, d’una banda, aquells casos en què es plantejaren qüestions
relatives a les liquidacions derivades de les actes d’inspecció (14 expedients) -
amb una atenció especial al seu valor probatori i a la capacitat de modificar les
antecedents liquidacions provisionals- i, per l’altra, aquells expedients en què es
van recórrer les subsegüents sancions imposades (18 expedients).
Finalment, mostrarem el petit conjunt format pels expedients relatius a
les condicions de subjecció a l’IAE (6 expedients), en què aquest any figuren 4
expedients en què es tractà l’especialíssim cas de no subjecció recollit en la nota
comuna al grup 932 de les tarifes de l’impost.
2.- Beneficis fiscals.
2.1.- Aplicació de la Llei 30/1994, de 24 de setembre, de fundacions i
d’incentius fiscals a la participació privada en activitats d’interès general, a
fundacions i associacions d’utilitat pública.
Si bé és cert, com hem indicat, que aquest subgrup, relatiu a les
exempcions establertes a la Llei 30/1994, ha tornat a concentrar el més gran
nombre dels expedients l’objecte dels quals és el reconeixement de beneficis
fiscals, cap dels que l’integren ofereix cap novetat jurídica respecte dels
examinats en anys anteriors. De manera que ens podem remetre als extensos
comentaris realitzats en la memòria anterior. Ara n’hi ha prou amb indicar que
l’any 2002 el punt crucial per informar favorablement les sol·licituds d’exempció ha
tornat a ser en gairebé tots els casos l’acreditació suficient que la interessada no
té com a activitat principal una de caràcter mercantil, segons exigeix l’art. 42.2 de
l’esmentada Llei 30/1994. Aquesta acreditació s’ha produït en 6 ocasions, que han
estat les que han fonamentat una proposta de resolució del Consell favorable a
l’estimació del recurs corresponent, i no s’ha produït en 11 ocasions, les quals han
Consell Tributari
37
motivat una proposta de resolució contrària. Dels dos casos que resten, fins a
completar els 19 que es comprenen en aquell apartat, en un fou proposada la
desestimació del recurs contra la denegació de la sol·licitud d’exempció, perquè
qui la pretenia no era una associació d’utilitat pública, i en l’altre es proposà la
declaració d’incompetència de l’Ajuntament per ser la interessada una federació
esportiva d’àmbit autonòmic.  
2.2.- Les exempcions de l’art. 83 de la Llei 39/1988, de 28 de
desembre, reguladora de les hisendes locals.
L’art. 83 LHL estableix sis supòsits d’exempció de l’IAE. Durant 2002, i
com s’ha esdevingut en anys anteriors, la pràctica totalitat dels expedients
examinats pel Consell (6 de 7 expedients) estaven referits a les exempcions
contemplades en les lletres "d" i "e" de l’apartat primer. Aquestes dues
exempcions són de naturalesa rogada i l’entitat que pretengui l’exempció ha
d’acreditar el compliment dels requisits que s’hi estableixen. Cap particularitat
d’aquells expedients mereix destacar-se, atès que el Consell s’ha limitat a
informar favorablement les sol·licituds d’exempció, quan el recurrent ha
aconseguit acreditar que reunia els requisits per gaudir-ne (cosa que s’ha
esdevingut en un únic cas, en relació a la lletra "e", i a fer el contrari, quan el
recurrent no ho ha aconseguit. La majoria d’aquests informes desfavorables a la
pretensió del recurrent ho han estat per la impossibilitat que una societat mercantil
(anònima o limitada) pugui considerar-se mancada d’ànim de lucre, que és, com
és sabut, un dels requisits “sine qua non” per gaudir de l’exempció de la lletra "d",
en referir-se als establiments d’ensenyament que "estiguessin en règim de concert
educatiu".
En el setè expedient, l’interessat pretenia que l’Ajuntament fixés una
nova exempció, ajustada al seu cas (s’havia vist obligat a traslladar el domicili de
la seva activitat per expropiació del local on l’estava desenvolupant), perquè
entenia que l’art. 83 LHL, de la mateixa manera que reconeix diverses
exempcions, habilita l’Ajuntament per establir-ne de noves. Lògicament el Consell
informà desfavorablement aquest recurs.
2.3. Bonificacions de la quota per inici d’activitat.
Durant 2002 el Consell informà 10 expedients relatius a la bonificació
de la quota mínima municipal per inici de l’exercici d’activitats empresarials, que
es va recollint anualment a l’Ordenança fiscal núm. 1.4, i que beneficia les quotes
dels tres primers exercicis amb una reducció del 50% d’aquestes. Com en anys
anteriors, els aspectes discutits foren dos: el requisit de no haver exercit amb
anterioritat l’activitat econòmica sota una altra titularitat, que s’exigeix per poder
gaudir d’aquesta bonificació, i la possibilitat que s’apliqui el benefici en el marc
d’una actuació de regularització practicada per la Inspecció.
Consell Tributari
38
Els tres únics expedients en què es contemplà el primer aspecte foren
informats en sentit desfavorable a la pretensió dels recurrents, atès que en cap
d’ells el subjecte passiu acredità que materialment iniciés l’activitat subjecta,
condició sense la qual mancaria de sentit l’incentiu que suposa la bonificació, com
es dedueix dels termes de l’art. 5.2 de l’Ordenança fiscal núm. 1.4, que l’estableix.
Els altres set expedients es referien a liquidacions practicades per la
Inspecció. La bonificació de les quotes per inici d’activitat, com és sabut, és de
caràcter rogat i cal sol·licitar-la amb la declaració inicial del subjecte passiu,
conforme disposa l’art. 9.1 del RD 243/1995, de 17 de febrer, per el que es dicten
normes per a la gestió de l’IAE. No obstant, atès que en aquest municipi l’IAE es
gestiona mitjançant autoliquidació, el fet que després de la declaració, el subjecte
passiu no ingressi en el termini establert la quota inicial, entranya l’actuació de la
Inspecció a efectes de la pertinent regularització de la situació tributària. Quan
això s’esdevé, disposava l’art. 5.7 de les Ordenances fiscals núm. 1.4 -fins la de
2002, en què fou suprimit el precepte-, que "les altes procedents de regulació
tributària practicada per la Inspecció d'Hisenda Municipal no gaudiran de la
bonificació en la quota per inici d'activitat". No obstant, el Consell s’ha vist en la
necessitat de suggerir una interpretació estricta d’aquest precepte, atès el seu
caràcter perjudicial per al contribuent. En 6 dels 7 expedients que comentem el
subjecte passiu havia formulat la declaració, sol·licitant simultàniament la
bonificació al·ludida, sense procedir no obstant al corresponent ingrés de la quota
inicial, ni del de cap de les següents. L’actuació ulterior de la Inspecció havia
conclòs amb una liquidació on les quotes corresponents als exercicis inicials no
resultaven bonificades. No obstant, el Consell informà favorablement els recursos
contra aquestes liquidacions per entendre que en aquelles circumstàncies pot
subsistir el dret a la bonificació. Els termes en què s’ha expressat el Consell han
estat: "L'apartat 7 de l'article 5 de l'Ordenança fiscal priva d'aquest benefici 'les
altes procedents de regularització tributària practicada per la Inspecció'. En
aquest[s] cas[os], la regularització derivada d'actes de la Inspecció no recau
directament sobre l'alta en l'impost, la qual va ser declarada per la recurrent, sinó
sobre l'ingrés de l'autoliquidació. Entenem que aquesta norma ha d'ésser
interpretada en forma estricta pel fet de tractar-se d'un precepte perjudicial per al
contribuent, i que per aquest motiu no pot estendre's a tots els casos que hagin
pogut provocar la intervenció de la Inspecció sinó només a aquells que estiguin
directament compresos en la dicció normativa. Per tant, atès que la recurrent va
declarar l'alta de l'activitat i que la regularització derivada de l'activitat inspectora
no té com a objecte l'alta en l'impost sinó l'ingrés de la primera quota objecte
d'autoliquidació, s'ha d'entendre que no concorren els supòsits determinants de la
pèrdua de la bonificació".
Només en un cas l’informe del Consell fou desfavorable a la pretensió
del subjecte passiu, per la senzilla raó, coherent amb el que s’ha dit abans, que
en cap moment havia sol·licitat gaudir de la referida bonificació, atès que ni tan
sols havia efectuat la declaració inicial.
Consell Tributari
39
3.- Fixació de la quota.
Dels 10 expedients vistos pel Consell durant el 2002, i el nucli dels
quals residia en la fixació de la quota, 4 expedients, com hem avançat, posaven
en discussió l’epígraf en què s’havia de comprendre l’activitat, i els sis restants la
valoració de l’element tributari de superfície.
Dos dels del primer conjunt plantejaren qüestions d’un cert interès. En
un d’ells el Consell tingué l’oportunitat d’advertir el desfasament, per obsolets,
dels epígrafs 831.1 i 831.2 (referits a "serveis de compra i venda de valors
mobiliaris" i "serveis financers de contractació de productes", respectivament), a la
vista del desenvolupament dels mercats de valors, dels subjectes que hi actuen,
dels valors que es negocien i de les formes de contractació que s’adopten. En el
supòsit al·ludit s’analitzà l’activitat duta a terme per una agència de valors. La
pretensió de la recurrent de no quedar compresa la seva activitat en el primer
d’aquells epígrafs fou desatesa, malgrat el seu esforç per demostrar que no era la
interessada qui directament comprava i venia els valors de què s’ocupava.
L’altre expedient que mereix ser destacat afrontà les qüestions que
planteja l’epígraf 833.2 de la secció I de les tarifes de l’impost, relatiu a la
"promoció d’edificacions". En particular: el problema de si qui realitza aquest
gènere d’activitat i el seu domicili social es troba en un municipi diferent d’aquell
on radiquen les edificacions promogudes, ha de tributar en el primer domicili i, si
escau, per quin concepte. A aquest problema el Consell donà la següent resposta:
"Entenent que l’activitat de 'promoció d’edificacions' és una activitat que en sentit
tècnic no s’exerceix en un local determinat" –afirmació que el Consell s’ocupà
d’argumentar suficientment- "el subjecte passiu ha de donar-se d’alta en aquells
municipis on vagi a realitzar l’activitat; és a dir, en aquells municipis on radiquen
les edificacions promogudes. La quota haurà d’integrar-se allà, com s’estableix en
l’epígraf 833.2 de la secció I de les tarifes de l’impost sobre activitats
econòmiques, amb una part variable, que dependrà dels metres quadrats edificats
o per edificar venuts, i una part fixa sense element tributari de superfície ni
possibilitat de modificar-se per l’índex de situació, ja que alterar aquella part fixa
de la quota està vedat per la lletra h) de l’apartat 1 de la regla 6a de la Instrucció
de l’impost, en relació al paràgraf final d’aquell apartat 1. La localització de la seu
social del subjecte passiu resulta irrellevant per a la determinació d’aquella quota
mínima segons tarifa. La seu social només interessa, és clar, si s’hi desenvolupen
activitats instrumentals que requereixen la utilització d’un espai físic, en ubicar-
s’hi, per exemple, la direcció o les oficines administratives de l’activitat, i de tal
manera que permetin conceptuar aquell espai com a local afecte a l’esmentada
activitat. Però aquest és un aspecte circumstancial, atès que, en tot cas, en el
terme municipal on existeixin els centres de direcció o oficines que permetin el
desenvolupament indirecte de l’activitat, i sense perjudici que coincideixi o no amb
el terme municipal on radiquen les edificacions promogudes, o amb el terme
municipal on es trobi la seu social del subjecte passiu, aquest haurà de tributar
per aquells centres i oficines com a locals afectes a l’activitat principal en els
Consell Tributari
40
termes de la sublletra h) de la lletra F) de l’apartat 1 de la regla 14a. És a dir, en
aquell terme municipal estarà obligat a satisfer una quota mínima municipal
integrada exclusivament pel valor de l’element tributari de superfície de
conformitat amb el quadre III de la sublletra d) de la lletra F) de l’apartat 1 de la
regla 14a esmentada, sense l’aplicació del coeficient corrector previst en la
sublletra e). Tot això resulta coherent a més amb el que disposa l’apartat 1. II de
la regla 10a, sense perjudici, ara sí, que en relació a la tributació d’aquells locals
sigui aplicable l’índex de situació corresponent, segons l’art. 89 de la Llei
d’hisendes locals".
Cinc dels 6 expedients, referits a la valoració de l’element tributari de
superfície, no suposen cap novetat respecte d’allò que ha estat examinant el
Consell en anys anteriors. Si alguna cosa se’n pot destacar és la reiteració de la
possibilitat, d’altra banda evident, de considerar que algunes activitats es
desenvolupen sense necessitat d’aquell element tributari; possibilitat que
conformà la causa de la proposta d’estimació de dos recursos. I també la
reiteració del criteri segons el qual, si bé a l’empara de la regla 4a.2. D) de la
Instrucció continguda en l’annex II del RD 1175/1990, de 28 de setembre, relativa
a les tarifes de l’IAE, els magatzems i dipòsits tancats al públic de què disposin
aquells que exerceixin el comerç al detall poden gravar-se de manera reduïda,
com a ocals indirectament afectes a l’activitat, en el cas del comerç a l’engròs no
s’esdevé el mateix, atès que, com recordà el Consell en tres ocasions (i que per
això proposà la desestimació dels corresponents recursos): "[...] la regla 4a.2.C)
no preveu, en relació al comerç a l’engròs, la possibilitat de disposar de
magatzems o dipòsits tancats al públic no afectes directament a l’activitat
exercida, ja que considera tal activitat la realitzada precisament en 'establiments i
magatzems dedicats a la revenda per al seu proveïment'. Establiments i
magatzems s’identifiquen, doncs, com a locals on s’exerceix l’activitat de comerç
a l’engròs, raó per la qual cal concloure, d’acord amb una interpretació lògica de
l’esmentada Instrucció, que la utilització de magatzems és inherent a dita activitat,
raó per la qual se n’ha de declarar l’alta i satisfer-ne quota de tarifa per cadascun
dels locals destinats a magatzem del comerciant majorista, independentment que
estiguin o no oberts al públic, sense que puguin conceptuar-se aquest locals com
a annexos a l’activitat, sinó com a locals on l’activitat s’exerceix sempre
directament, motiu pel qual no és aplicable la quota mínima prevista en la regla
14a.1.F).h) de la Instrucció del tribut".
El sisè expedient relatiu a aquesta matèria plantejà la qüestió de si les
activitats compreses en l’epígraf 152 ("fabricació i distribució de gas"), no obstant
considerar-se com a activitats no realitzades en local determinat, poden disposar
de locals indirectament afectes i, si escau, havent de tributar-ne. La resposta
afirmativa a aquesta qüestió l’expressà el Consell en els termes següents: “Si bé
és cert que la regla 5a.B).c) [de la Instrucció, ja esmentada] disposa que
s’entenen no exercides en local determinat, entre altres, les activitats de transport
i distribució de gas natural, gas ciutat i vapor, això no vol dir que no s’hagi
d’aplicar la regla 14.1.F).h) [de la mateixa Instrucció] pels locals que s’emprin en
Consell Tributari
41
l’exercici de l’activitat, i així s’haurà de fer en la modalitat de local indirectament
afecte, segons el que disposa la regla esmentada. D’altra banda, la invocació que
efectua la recurrent de la regla 6a.1.d), no és pertinent en aquest cas, ja que la
menció que fa aquesta regla a les estacions transformadores com a locals que no
han de ser considerats a efectes de l’impost, ha d’entendre’s referida a les
estacions de transformació d’energia elèctrica […] i no a les de gas natural o
ciutat”.
4.- Cessament de l’activitat.
Si l’inici de l’exercici d’una activitat gravada comporta l’alta en la
matrícula de l’impost, el cessament d’aquell exercici en comporta la baixa.
Tanmateix, en ambdós casos, per tal que aquells fets –exercir una activitat o
deixar de fer-ho- tinguin traducció censal i, per consegüent, produeixin els
corresponents efectes tributaris, cal l’adequada declaració del subjecte passiu. En
caso de cessament, disposen l’art. 7 del RD 243/1995, de 17 de febrer, pel que es
dicten normes per a la gestió de l’IAE, que els subjectes passius "estaran obligats
a presentar declaració de baixa de la seva activitat [...] en el termini d’un mes, a
comptar des de la data en què es va produir [...]". La declaració de cessament
produeix efectes en la matrícula del període immediatament següent. Atès que el
meritació de l’impost s’esdevé el primer dia del període impositiu, el qual
coincideix amb el de l’any natural, el subjecte passiu, que compleix oportunament
amb l’obligació de declarar sap que en l’exercici següent ja no estarà subjecte a
l’impost, i en el que l’hagi presentat, segons estableix l’art. 90.2.II LHL,  tindrà dret
a la devolució "de la part de la quota corresponent als trimestres naturals en què
no s’hagués exercit l’activitat". Però què passa si el subjecte no compleix aquella
obligació de declarar, o la compleix tardanament, i quan l’Administració li exigeix
el deute tributari que, a més, no ha satisfet perquè, al seu parer, ha deixat de
produir-se el fet imposable, al·lega aquest cessament produït en un exercici
anterior a aquell en què declara la producció del cessament? La resposta a
aquesta pregunta la proporciona l’art. 10.2.I del RD 243/1995, citat: la data
declarada es tindrà per data de baixa efectiva, amb les conseqüències inherents
si el declarant ho demostra adequadament.
Durant l’any 2002, el Consell tractà aquesta qüestió en 12 ocasions. No
posseeixen cap particularitat rellevant els informes corresponents, ja que,
lògicament, tots es limitaren a comprovar si el recurrent havia aconseguit o no
aquella prova adequada. Dels 12 casos examinats, només en 2 l’interessat
demostrà la data de cessament declarada.
5.- Oposició a la via de constrenyiment.
L’any 2002 el Consell informà 21 expedients en què el corresponent
recurs tenia com a objecte central la declaració de nul·litat d’algun dels dos actes
essencials del procediment de constrenyiment: la inicial providència de
constrenyiment o la ulterior providència d’embargament. Alguns dels expedients
Consell Tributari
42
considerats en els anteriors apartats també tenien per objecte la impugnació
d’aquests actes. No obstant, allí hem omès aquesta circumstància perquè, tal com
havíem indicat al principi, semblava més oportú destacar, si s’esqueia, els
aspectes substantius examinats pel Consell. Els 21 expedients als quals ens
referirem en aquest apartat seran, doncs, aquells en què l’únic rellevant fou
l’examen dels aspectes procedimentals de la via de constrenyiment.
Ara bé, en aquests expedients no n’hi ha cap que jurídicament es
distingeixi dels examinats en anys anteriors. N’hi ha prou amb advertir que
segueix sent habitual que els recursos contra la providència de constrenyiment
plantegin la qüestió de la falta de notificació individual de la liquidació i que els
recursos contra la providència d’embargament al·leguin la falta de notificació de
l’antecedent providència de constrenyiment.
I essent això així, n’hi ha prou amb recordar, d’una banda, que els
recursos del primer gènere només poden prosperar si la liquidació girada per
l’Administració és del tipus singular que exigeix la notificació individual (és a dir: la
liquidació inicial, corresponent a l’alta en la matrícula de l’IAE, en cas que el
subjecte passiu no n’hagi procedit a l’ingrés mitjançant l’autoliquidació obligatòria,
o la liquidació que té l’origen en una modificació del padró), atès que, com és ben
sabut, vista la manera de gestionar-se l’impost en aquest municipi, la notificació
de les liquidacions és de manera col·lectiva a l’empara del que estableix l’art.
124.3 LGT; i d’altra banda, que els recursos contra la providència de
constrenyiment només prosperen si efectivament s’han vulnerat les regles de
notificació establertes en l’art. 105 LGT i, en especial, les recollides en el seu
apartat 6.
Ara bé, tenint presents els patrons que acabem d’indicar, es pot afirmar
que en el present exercici no es perceben tants defectes de notificació com els
observats en anys anteriors. En efecte, la impugnació de la providència de
constrenyiment es tractà en 10 ocasions, però enguany el Consell, a diferència
d’altres anys, informà la majoria dels expedients (7) en el sentit de proposar la
desestimació del recurs corresponent, atesa la correcta forma d’haver estat
notificada la corresponent liquidació. Només 2 expedients tenien aquest defecte,
perquè en el desè es va proposar l’estimació del recurs a causa d’un error en la
xifra liquidada.
Per la seva banda, la impugnació de la providència d’embargament es
tractà en 9 casos (en dos d’ells l’interessat havia recorregut simultàniament la
providència de constrenyiment), i la proposta del Consell fou favorable a
l’estimació del recurs en 6 ocasions i desfavorable en la resta.
Els 2 últims expedients continguts en aquest grup de 21 contemplaven
exclusivament la impugnació del recàrrec de constrenyiment i els interessos que
integraven la liquidació recorreguda, i la proposta del Consell fou contrària a
l’estimació del recurs en ambdós casos.
Consell Tributari
43
6.- Actuacions de la Inspecció.
6.1.- Liquidacions de la Inspecció.
En 2002 el Consell informà 14 expedients referits a recursos
interposats contra liquidacions derivades d’actes d’inspecció precedents. En 3
ocasions la proposta del Consell fou favorable a l’estimació de les pretensions
dels interessats, i en les 11 restants hi fou desfavorable.
Els 9 casos relatius a la impugnació de liquidacions derivades d’actes
de conformitat presentaren un patró d’argumentació semblant al d’anys anteriors.
En tots els casos –tret d’un en què el recurrent al·legà falta d’adequada
representació i que no fou atesa per haver-hi posat remei segons els arts. 28.4.II i
61.2.II del RD 939/1986, de 25 d’abril, pel qual s’aprova el Reglament general de
la inspecció de tributs- els recurrents al·legaven l’existència d’errors de fet
determinants, continguts en l’acta corresponent. I l’èxit del recurs depengué,
naturalment, de la capacitat de provar (cosa que no es va esdevenir en cap cas)
l’existència d’aquells errors, enfront de la força probatòria de l’acta, derivada de la
seva naturalesa de document públic (art. 145.3 LGT), i segons el que estableix
l’art. 62.2 del RD 939/1986 esmentat.
Dels 4 casos corresponents a liquidacions derivades d’actes de
disconformitat, 2 foren informats en sentit favorable a la seva estimació i la resta
en sentit contrari. La desestimació es produí per la impossibilitat dels recurrents
de contradir els fets adequadament provats per l’Administració, mentre que els 2
casos en què es proposà estimar el corresponent recurs, en un el Consell, atès
que ja havia observat l’Institut Municipal d’Hisenda, aprecià els defectes en la
forma en què ho havien al·legat els recurrents, i l’altre mereix ser destacat. El cas
consistia en la impugnació d’una liquidació diferencial derivada d’una acta firmada
de disconformitat, en la qual la Inspecció es limità, sense cap mena de
comprovació, a reconèixer l’existència de l’element tributari de superfície que ja en
el seu dia el  subjecte passiu mateix havia declarat i que fins al moment de la
formulació de l’acta la pròpia Administració havia ignorat. Enfront d’aquestes
circumstàncies, i a la vista que la qüestió en joc era la modificabilitat
(provisionalitat) de qualsevol liquidació que no hagués vingut precedida de
l’oportuna comprovació, segons l’art. 120 LGT, el Consell declarà: "[...] l’exactitud
o no de la informació és en la base de la provisionalitat de la liquidació. Si en el
marc d’un procediment de comprovació, l’administració verifica la informació
provisional, aleshores la liquidació consegüent pot esdevenir, si escau, definitiva,
alteri o no la provisional practicada. Però si l’Administració en el marc d’un
procediment del mateix gènere es limita a comunicar al contribuent que no ha
tingut en compte la informació provisional que ell li havia subministrat, aleshores
no sembla possible admetre la correcció jurídica de la liquidació diferencial
consegüent".
Consell Tributari
44
L’últim cas que integra aquest apartat el constitueix un recurs contra
una providència de constrenyiment mitjançant la qual l’Administració pretenia el
cobrament de la quota inicial autoliquidada, però no ingressada, pel recurrent en
rebre la citació per comparèixer per a la regularització de la seva situació
tributària. L’interessat comparegué i firmà de conformitat l’acta estesa, procedint a
ingressar immediatament la liquidació que s’hi proposava, abans que
transcorregués el mes que l’art. 60.2 del RD 939/1986, de 25 d’abril, indica com a
necessari perquè aquella proposta de liquidació esdevingui liquidació definitiva.
L’al·legació del recurrent, que ja havia satisfet el deute constret en pagar la
liquidació encara no ferma derivada de l’acta de conformitat, fou acollida pel
Consell.
6.2.- Sancions .
L’any 2002 el Consell examinà 18 recursos contra la sanció tributària
imposada al subjecte passiu. En tots aquests casos els expedients sancionadors
havien estat incoats per la comissió de la mateixa infracció greu que es tipifica en
l’art. 79.1.a) LGT: "Deixar d’ingressar dins dels terminis reglamentàriament
indicats la totalitat o part del deute tributari". Les propostes del Consell foren en 6
ocasions favorables a l’estimació del recurs, i en les 12 restants desfavorables.
Cap d’aquests expedients conté qüestió jurídica que mereixi ser destacada. Com
en anys anteriors, les propostes d’estimació o bé es fonamentaren en la
prescripció del dret a imposar la corresponent sanció tributària, o bé en el fet de
negar explícitament la resolució sancionadora l’existència d’al·legacions
formulades pel recurrent a la proposta de resolució, quan en realitat aquest les
havia formulat en recórrer la liquidació girada per la Inspecció i a la qual estava
vinculat l’expedient sancionador. També a semblança d’anys anteriors les 12
propostes de desestimació del recurs radicaren en la impossibilitat d’admetre la
falta de culpabilitat al·legada pel recurrent que havia deixat d’ingressar en tot o en
part el seu deute tributari.
7.- Subjecció a l’IAE.
La qüestió de la subjecció a l’IAE ha sorgit en 6 ocasions. En dues
d’elles ha estat tractada pel Consell en virtut de l’art. 89 de la Llei 30/1992, perquè
l’entitat recurrent s’havia limitat simplement a sol·licitar l’exempció de l’IAE a
l’empara de la Llei 30/1994, de 24 de setembre, de fundacions i d’incentius fiscals
a la participació privada en activitats d’interès general, quan en realitat la
interessada no exercia cap activitat empresarial, professional o artística, que és al
que es redueix el fet imposable d’aquest impost. En conseqüència, el Consell
informà ambdós casos a favor de l’estimació dels interessos de les recurrents,
perquè senzillament l’activitat que desenvolupaven no estava subjecta a l’IAE.
Els quatre casos restants en què es tractà la qüestió de la subjecció a
l’IAE oferien un punt de suport de caràcter alternatiu. D’una banda els recurrents
apel·laven a l’art. 83.1.d) LHL, que, com sabem, conté un supòsit d’exempció, i
Consell Tributari
45
d’altra banda, alternativament, recorrien a la nota comuna al grup 932 de les
tarifes de l’impost, que contempla un supòsit de no subjecció, en els termes
següents: "No tindran la consideració d’activitat d’ensenyament, no meritaran cap
quota per aquest impost, les activitats de formació, tant ocupacional com continua,
finançada exclusivament per l’Instituto Nacional de Empleo o pel Fons Social
Europeu o cofinançades també exclusivament per ambdós Organismes". El
problema, doncs, consistia exclusivament a esbrinar si el recurrent reunia o no els
requisits. Només en un d’aquests quatre casos el Consell proposà l’estimació del
recurs, atès que l’entitat interessada acredità el finançament públic exclusiu de la
formació ocupacional que duia a terme, mentre que en els tres restants proposà la
desestimació, per no acreditar la interessada la naturalesa pública del
finançament íntegre.
II.- Radicació.
L’únic recurs examinat s’informà amb proposta desestimatòria. Es
tractava de la impugnació d’una diligència de constrenyiment derivada de
liquidacions practicades amb motiu d’una acta subscrita de  conformitat. El motiu
de desestimació el va constituir la manca de prova de l’existència d’error material,
aritmètic o de fet.
També es va veure una queixa formulada pel temps transcorregut
d’ençà que es va presentar un recurs sense que hagués estat resolt. A petició del
Consell, l’Institut Municipal d’Hisenda informà que l’esmentat recurs es va estimar
el 13 de juny de 2000, i d’aquesta forma se li comunicà a l’interessat.
III.- Llicència d’obertura.
Tan sols es va presentar un recurs sobre aquest concepte, on també
s’impugnaven càrrecs per l’arbitri sobre la radicació i la taxa de recollida
d’escombraries. Es tractava de liquidacions derivades d’una acta subscrita de
conformitat, relativa a diverses activitats desenvolupades al local objecte
d’inspecció, i el recurrent argumentava que només tenia sobre el local un dret de
leasing immobiliari, i l’havia sotsarrendat a altres entitats que ja tributaven pels
mateixos conceptes. El Consell va proposar la desestimació sobre la base de la
natura de les actes d’inspecció establerta per l’article 145.3 LGT, en el sentit que
les esmentades actes tenen natura de documents públics i donen prova dels fets
que en motiven la formalització, llevat que s’acrediti el contrari, atès que
l’interessat no havia aportat cap prova d’haver incorregut en error de fet en
subscriure l’acta, a efectes de l’article 61 del Reial Decret 939/1986, per la qual
cosa s’aprova el Reglament general de la inspecció dels tributs.
Consell Tributari
46
Ordenança fiscal núm.  2.1
Impost sobre construccions, instal·lacions i obres.
S’han dictaminat cinc recursos referents a aquest impost, i tots han
estat desestimats.
Es van plantejar tres qüestions que tractarem a continuació:
a) Exempció de l’impost d’una Mútua d’Accidents Laborals. Es resol en
sentit desestimatori, puix que les Mútues d’Accidents Laborals, segons l’article
68.5 del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social, gaudeixen dels
mateixos beneficis fiscals que les entitats gestores, les quals tenen els mateixos
que l’Estat, i atès que l’article 101.2 de la Llei d’hisendes locals només declara
l’exempció de l’Estat per les obres “destinades directament a carreteres,
ferrocarrils, ports, aeroports, obres hidràuliques, sanejament de poblacions i de
les seves aigües residuals”, i que les obres realitzades per la recurrent no es
trobaven entre aquestes.
b) Determinació del subjecte passiu en els casos de concessió
administrativa o dret de superfície sobre sòl de domini públic municipal. Pel que fa
a la concessió es conclou que el propietari de les obres, configurat legalment com
a subjecte passiu de l’impost, és el concessionari, independentment que les obres
reverteixin al municipi al final de la concessió. El mateix s’esdevé en el cas del
dret de superfície, on el propietari de l’obra és qui la promou i en satisfà l’import,
tot i que alguna part d’aquesta es cedeixi al municipi amb posterioritat, ja que en
el moment de la meritació de l’import no hi ha cap dubte que l’amo de l’obra és el
superficiari.
c) Infracció tributària constitutiva de falta greu per no haver ingressat
l’impost mitjançant autoliquidació definitiva en concloure les obres. El Consell
recorda que l’obligació d’autoliquidar s’estableix a l’Ordenança fiscal a l’empara de
l’habilitació regulada a l’article 104.4 de la Llei d’hisendes locals, i constata que,
essent evident que el cost real i efectiu de les obres no es pot conèixer totalment
fins al seu final, fet pel qual aquest cost l’ha de comunicar l’interessat, l’opció de
l’Ajuntament a la Ordenança fiscal no està mancada de sentit. De fet, l’Ajuntament
de Barcelona no ha estat l’únic en fer ús d’aquesta habilitació. D’altra banda, els
Tribunals Superiors de Justícia han entès que tot això no era contrari a Dret, i van
concloure que no practicar l’autoliquidació exigida en el termini d’un mes “un cop
finalitzada l’obra [...] produeix un incompliment configurador d’un il·lícit
administratiu" (sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 17 de
març de 1997).  Buscar refugi sense més ni més en la jerarquia normativa i en la
reserva de llei, com feia la recurrent, per justificar una conducta que ignorava
l’exigència de l’autoliquidació final establerta en l’Ordenança, és oblidar que el
final perseguit per aquests principis no es veu negativament afectat quan és una
simple Ordenança fiscal i no un simple reglament qui completa el sentit i l’abast
d’una norma amb rang de llei, tal com ha tornat a recordar recentment el Tribunal
Consell Tributari
47
Constitucional en la sentència 132/2000, de 8 de juny de 2001, en declarar, en el
fonament jurídic 5è, que "l’àmbit de col·laboració normativa dels municipis, en
relació amb els tributs locals, és més gran del que pot relegar-se a la normativa
reglamentària estatal", de manera que, com també s’indica en aquesta sentència,
aquesta col·laboració "aporta un primer criteri de flexibilitat a l’hora d’identificar
l’abast de la reserva de llei de l’art. 25.1 CE en relació amb les ordenances
municipals", especialment si es té en compte, com s’indica al vot particular que
acompanya la sentència, “que les ordenances no són mers reglaments
burocràtics, sinó normes aprovades per l’Ajuntament, la legitimitat democràtica del
qual està àmpliament justificada en el nostre sistema actual".
Consell Tributari
48
Ordenança fiscal núm. 3.4 .
Taxa per recollida d’escombraries i serveis especials de neteja.
La majoria dels recursos dictaminats van ser interposats dins del
període de constrenyiment, de forma que en alguns, junt amb la taxa, apareixien
afectats deutes referents a l’impost sobre activitats econòmiques, ja que eren
idèntics el subjecte, l’activitat i el local, i en algun cas altres tributs relacionats,
com els ja extingits arbitri sobre la radicació i llicència fiscal.
Com en exercicis anteriors, també en aquest s’ha plantejat la qüestió
del caràcter irreductible o no de les quotes, a efectes del prorrateig trimestral, en
els casos de baixa durant l’exercici. Cal destacar que la normativa es va modificar
l’any 2000, ja que a diferència d’exercicis anteriors, en què es regulava el
prorrateig de la quota únicament en iniciar-se l’ocupació del local, essent
irreductible en cas de baixa, si bé és cert que el que hagués satisfet el subjecte
passiu beneficiava al que el succeís en l’ocupació. En aquell any es va establir
que en cas de baixa les quotes eren prorratejables per trimestres naturals, amb
dret a devolució si s’hagués pagat la quota íntegra anual i produït la baixa abans
de l’1 d’octubre; modificació establerta per la Llei 25/1998, de 13 de juliol, de
modificació del règim legal de les taxes estatals i locals, en relació amb la
disposició transitòria 11a de la Llei 50/1998, de 30 de desembre, sobre la seva
aplicació després de l’1 d’abril de 1999. En conseqüència, en un cas de baixa
durant l’any  2000, es va proposar el prorrateig amb motiu del cessament en un
local i inici de l’activitat en un altre, així com la declaració de no subjecció, ja que
el nou local era de superfície inferior als 60 m2 (exp. 442/2). En un altre cas, com
que el cessament va tenir lloc en l’exercici 1999, no es va aplicar la nova
legislació, sinó l’Ordenança vigent en aquell exercici, amb la consegüent
irreductibilitat de la quota. En aquest recurs, a més a més, s’al·legava que el nou
titular havia satisfet també els tres trimestres des de l’inici de la seva activitat el
1999. El Consell va considerar “que la possible devolució de l’import per
l’Administració ha de sol·licitar-la la persona que va efectuar l’ingrés indegut” (exp.
546/2).
En un altre recurs es va plantejar la inexistència de fet imposable i la
seva relació amb els subjectes passius obligats al pagament de la taxa. La
recurrent al·legava que no procedia l’exacció de la taxa en els exercicis anteriors a
1999, atès que l’empresa no havia llogat el local fins a l’any esmentat. El Consell,
partint del que determinen els articles 2 i 3 de l’Ordenança fiscal, va proposar
desestimar la pretensió, ja que s’havia realitzat el fet imposable en efectuar al
local activitats econòmiques corresponents a les categories establertes a
l’Ordenança, i ser subjecte passiu l’entitat interessada, la qual reconeixia que
ocupava o emprava el local, tot i que no ho fes en concepte de propietària ni
d’arrendatària, ja que era títol suficient l’ocupació reconeguda, fos quin fos el títol.
Tampoc es va estimar l’al·legació d’haver abonat la taxa juntament amb el rebut
de l’aigua, ja que aquesta afirmació no era certa (exp. 11/2).
Consell Tributari
49
D’altra banda, es van dictaminar qüestions relatives a la no subjecció a
la taxa. En un dels recursos es tractava d’un local ocupat per professionals
associats que havien satisfet la quota corresponent i demanaven la devolució del
que havien ingressat. Es va apreciar que era aplicable el que determinen els
articles 5. 2 i 3 de l’Ordenança fiscal, i no es van considerar subjectes els locals
on exercissin les seves activitats els professionals, en tractar-se d’activitats
incloses a la Secció 2a de les Tarifes de l’IAE, tant si actuaven com a persones
físiques o com jurídiques. Per la qual cosa es va entendre que, en concórrer
aquestes circumstàncies, s’havia comès un error de fet en practicar les
liquidacions, per tractar-se de circumstàncies conegudes per l’Ajuntament en un
altre expedient, en què s’havia declarat la no subjecció a la taxa per tractar-se
d’un local diferent de la mateixa entitat. En conseqüència es va proposar la
rectificació de l’error amb devolució de l’ingrés efectuat (exp. 559/1). Un altre cas
de no subjecció és interessant ja que s’hi consideren dues qüestions diferents per
als diversos exercicis afectats, per tenir en compte la normativa diferent
continguda a les Ordenances fiscals respectives. Per a l’exercici de 1998 es va
admetre la no subjecció a la taxa, puix que els locals tenien una superfície inferior
a 60 m2. i un volum de residus que no excedia de 60 litres (article 5.1 de
l’Ordenança fiscal), i per als exercicis de 1999 i 2000 es va aplicar la modificació
efectuada a l’Ordenança en el sentit que “igualment no estaran subjectes a la taxa
els locals que gestionin pel seu compte la recollida d’escombraries i en presentin
la justificació corresponent”, i es va proposar la no subjecció ja que la recurrent
havia aportat la documentació que acreditava que els locals disposaven “d’un
servei de retirada i compactació d’escombraries, i fins i tot de recollida de residus”
(exp. 623/1).
Les impugnacions restants no afectaven qüestions relacionades amb la
normativa de la taxa, sinó que feien referència a la gestió recaptadora en via de
constrenyiment, i es va analitzar la possible prescripció examinant la validesa o no
de les notificacions efectuades, així com la procedència de l’inici del procediment
de constrenyiment en funció de la correcta notificació de les liquidacions en via
voluntària, tenint en compte la possibilitat de la notificació col·lectiva un cop
efectuada la notificació individual de la liquidació corresponent a l’alta al padró del
tribut, segons l’article 124.3 de la Llei General Tributària, ja que aquesta taxa és
un tribut de cobrament periòdic per rebut.
Consell Tributari
50
Ordenança fiscal núm.  3.11
Taxes per la utilització privativa del domini públic municipal.
Els tres recursos informats fan referència a la utilització de guals i
afectaven en part exercicis anteriors a 1998, quan es tractava de preus públics en
lloc de taxes.
En un de los recursos es plantejava la possible duplicitat de càrrecs en
diversos exercicis, qüestió que apareixia acreditada a l’expedient i que va ser
objecte de satisfacció extraprocessal, fet pel qual l’informe es va centrar
únicament en les qüestions derivades de l’últim exercici reclamat. Es va proposar
la devolució de la quantitat ingressada en comprovar la prescripció del deute.
En un altre recurs, després de confirmar l’exigibilitat al recurrent del
deute, per tenir condició de successor en les activitats desenvolupades al local
situat davant del gual, d’acord amb el que disposa l’article 72.1 de la Llei General
Tributària, es va analitzar la correcció de les notificacions practicades, tenint en
compte que es tractava de liquidacions girades a nom d’una persona morta. El
resultat va ser la validesa de les esmentades notificacions, i tampoc procedia
declarar-ne la prescripció al·legada.
Finalment, en un altre dels recursos es planteja l’única qüestió relacionada
materialment amb el preu públic d’aquell moment, en al·legar-se que el recurrent
no era propietari de l’immoble al que donava accés el gual. El Consell va acudir a
la normativa continguda en l’article 31 de l’Ordenança reguladora, segons el qual
estan obligats al pagament del preu públic els que gaudeixin, facin servir o
aprofitin privativament el domini públic, per la qual cosa l’esmentada obligació
resulta vinculada, no a la titularitat de l’immoble en benefici del qual es construeix
el gual, sinó a l’ocupació de l’immoble, com succeïa en el cas estudiat en tenir la
interessada la condició d’arrendatària del local, i en ser, per tant, beneficiària de
l’ús privatiu. A més a més es planteja el problema de recaptació d’una notificació
rebutjada i la intervenció de testimonis en una altra, aplicant-se el que determina
l’article 59.3 de la Llei 30/1992, per proposar-se la declaració de prescripció
respecte a diversos exercicis (exp. 258/2).
Consell Tributari
51
Dictàmens.
El Consell Tributari va emetre quatre dictàmens a sol·licitud dels
òrgans municipals competents, un d’ells sobre el projecte d’Ordenances fiscals
per a l’any 2003 en compliment del que disposa l’article 2.1.b) del seu Reglament
orgànic, i els altres tres que es transcriuen a continuació:
a) Observacions de caràcter general al projecte de Llei de
reforma de la Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les hisendes
locals.
El Consell va informar en els següents termes:
“I.- Observacions relatives al conjunt de les modificacions previstes.
“La primera nota a destacar del Projecte de llei és que es tracta d'una
reforma en profunditat de la hisenda municipal en la mesura que afecta a
l'estructura dels dos impostos municipals més importants, l'impost sobre béns
immobles i l'impost sobre activitats econòmiques, i incideix sobre les restants
figures impositives.
“Els dos impostos municipals continuen sent tributs de gestió
compartida amb l'Estat. Des d'aquest punt de vista s'ha de dir que el Projecte no
aborda els problemes específics que genera dita situació, i augmenta la situació
de dependència d'aquells impostos: En el cas de l'impost sobre béns immobles,
perquè no només la gestió, sinó també la regulació substantiva de l'impost,
depenen de la regulació i actuació del Cadastre. En el cas de l'impost sobre
activitats econòmiques, perquè la seva aplicació, que pivota essencialment sobre
la dada de l'import net de la xifra de negocis del període immediat anterior, depèn
d'una informació que en principi podria deduir-se de les declaracions de l'impost
sobre societats, encara que el Projecte prevegi obligacions autònomes
d'informació per part dels subjectes passius, que per altra banda són de difícil
articulació atesa la regulació mercantil a què el Projecte es remet, sobretot des del
punt de vista temporal.
“Amb independència d'aquesta observació, s'ha de dir que la nova
estructura de l'impost sobre béns immobles suposa, en termes generals, un
progrés en la delimitació d'aquesta figura, en la mesura que permet diferenciar la
fiscalitat immobiliària en funció dels usos de l'immoble, d'acord amb la naturalesa
de l'impost. És diferent el cas de l'impost sobre activitats econòmiques, on
l'exempció del 90% aproximadament dels subjectes passius, a més a més de
transformar la naturalesa jurídica de l'impost, eleva enormement les despeses de
gestió i torna a obrir el debat, d'abast constitucional, sobre la discriminació dels
subjectes a l'impost.
Consell Tributari
52
“La segona observació general, també de caràcter tècnic, es refereix al
protagonisme que adquireixen en la nova configuració dels tributs municipals les
exempcions i bonificacions de tot tipus. Deixant apart la dificultat que això
comporta per mesurar la potencialitat recaptatòria de les diferents figures
impositives, l'experiència demostra que l'ús d'aquestes tècniques complica la
mecànica aplicativa dels tributs i genera un considerable nombre de reclamacions
i recursos. Sense perjudici que el marge d'autoregulació municipal que es preveu
serveixi per ampliar, encara que de forma estreta, l'autonomia municipal.
“En tercer lloc, el Projecte pateix nombrosos defectes de tècnica
legislativa, que si no fossin oportunament corregits ocasionarien seriosos
problemes d'interpretació amb la consegüent i important disminució de la
seguretat jurídica.
“Els esmentats defectes, que van des de l'absència de definició dels
conceptes que s'utilitzen en uns casos, o l'absència de remissió a conceptes
generals en altres, fins a la redacció confosa i inintel.ligible d'alguns preceptes,
són, així mateix, font inesgotable de conflictes.
“Per altra banda, cal assenyalar que, sense menysprear l'esforç
realitzat per incorporar a un únic text una sèrie de normatives disperses, sobre tot
en matèria de beneficis fiscals, i per incorporar també els pronunciaments de la
jurisprudència, el resultat és bastant irregular. Així, es troba a faltar, a títol
d'exemple, la necessària clarificació de les exempcions relatives a les entitats
gestores de la Seguretat Social (que no entitat col.laboradores), a les entitats
benèfiques (després de la derogació de la Llei de beneficència), a l'Església
Catòlica i demés confessions religioses (després de la sentència del Tribunal
Suprem en interès de llei de data 16 de juny de 2000), i a les operacions de
reestructuració empresarial a l'empara de la normativa europea, així com la
necessària coordinació amb els projectes de Llei de fundacions i de mecenatge,
actualment en tramitació parlamentària.
“II.- Observacions relatives a les modificacions introduïdes en les
diferents figures impositives.
“A) Impost sobre béns immobles.
“Les modificacions que introdueix el Projecte en relació amb aquest
tribut són molt abundants i de diferent naturalesa i abast, projectant-se sobre tots
els seus elements configuradors. Unes vegades amb una elogiable pretensió
clarificadora i actualitzadora des d'un punt de vista dogmàtic, i d'altres introduint
importants modificacions substancials que, en ocasions, poden tenir gran
transcendència pràctica. En general, en una visió de conjunt, cal sostenir que la
reforma és encertada en la mesura que fomenta l'autonomia municipal.
Consell Tributari
53
“1.- Innovacions de caràcter sistemàtic.- Entre les innovacions d'aquest
caràcter crida l'atenció, sobre tot, l'exclusió en el Projecte de les normes relatives
al Cadastre, que hauran de ser objecte d'un altre text legislatiu. Es tracta,
certament, d'una mesura elogiable, ja que el Cadastre té una pluralitat de
projeccions que no es circumscriuen a l'impost regulat. Però en la seva aplicació
pràctica, com després es veurà, pot plantejar alguns problemes puntuals, que
aquest Consell entén que haurien de ser evitats mitjançant l'establiment d'algunes
precisions.
“Prevenció sistemàtica i clarificadora té, així mateix, la definició de la
naturalesa de l'impost, que s'esquematitza, alleugerant-la del seu caràcter
descriptiu, al separar-la del fet imposable. Malgrat tot, poden abrigar-se dubtes
sobre l'exactitud de la definició proposada, ja que el cert és que allò gravat per
l'impost no és el valor dels béns immobles, que es objecte de l'impost sobre el
patrimoni net, sinó, atesa la configuració de fet imposable, el valor d'ús que
comporta la titularitat de determinats drets reals sobre béns immobles.
“Per altra banda, es produeix la transformació de determinades
exempcions en supòsits de no subjecció (art. 62.5.a) i b)), i la relació de les
exempcions en diferents apartats, que agrupen, respectivament, les que es
concedeixen d'ofici per l'Administració (art. 63.1) i les que tenen caràcter rogat
(art. 63.2), el que s'inscriu en la línia de major sistematització.
“Pel que fa a les exempcions, el Consell entén que seria desitjable
concretar que la referent a la Creu Roja Espanyola (art. 63.1.d) es circumscriu als
béns immobles de l'esmentada entitat que estiguin afectes als seus fins
fundacionals. També seria desitjable que s'inclogués una remissió expressa a les
exempcions que preveu la legislació sobre fundacions i incentius fiscals a la
participació privada en activitats d'interès general.
“2. Modificacions substancials.-
“a) Definició del fet imposable.- S'ha de cridar l'atenció en aquest punt
sobre la creació d'una categoria especial de béns immobles, junt a les tradicionals
de béns rústics i urbans, constituïda pels immobles de característiques especials
(art. 62.1). Sens dubte l'origen d'aquesta innovació es troba en les dificultats
derivades de l'aplicació de l'impost en les infrastructures hidroelèctriques i
embassaments, que posen de relleu l'existència d'una infinitat de resolucions dels
Tribunals Econòmic-Administratius i sentències dels Tribunals Superiors de
Justícia i de l'Audiència Nacional. Dificultats aplanades per la sentència del
Tribunal Suprem de 15 de gener de 1998, que al resoldre un recurs de cassació
en interès de llei, establí una doctrina que fou seguida després per sentències del
mateix Tribunal de 17 i 22 de juliol de 2000.
“Una innovació de tanta transcendència sembla, tanmateix, que
requeriria una major concreció, ja que a l'igual que passa amb els béns immobles
Consell Tributari
54
rústics i els béns immobles urbans, el Projecte es remet al que disposen les
normes reguladores del Cadastre (art. 62.3), circumstància per la qual resulta
difícil pronunciar-se aquí i ara sobre l'encert de la mesura de què es tracta.
“Convé fer menció al fet que s'elimina allò previst a la lletra b) de
l'article 62 actual, en la qual s'enumeren els béns que tenen la consideració
d'immobles de naturalesa urbana, permetent gravar expressament els edificis
"aún cuando el terreno sobre el que se hallen situados no pertenezca al dueño de
la construcción". Aquesta referència no només permetia gravar situacions que
formalment no havien estat declarades com a dret de superfície, sinó que havia
obtingut fins i tot el recolzament del Tribunal Suprem en la seva sentència de 23
de juny de 2001. A partir de la nova redacció serà més difícil sostenir algunes
resolucions sobre la Zona Franca o Mercabarna.
“b) Exempcions .- A part del que s'ha exposat anteriorment sobre aquest
particular, només pot merèixer elogis la possibilitat que els Ajuntaments
estableixin, en base a criteris d'eficàcia i economia en la gestió recaptatòria del
tribut, l'exempció dels immobles rústics i urbans quina quota liquida no superi la
quantia que es determini mitjançant ordenança fiscal (art. 63.4). El mateix es pot
dir, pel fet que enforteix l'autonomia municipal, de l'article 62.3, que faculta els
Ajuntaments per regular en les ordenances fiscals una exempció a favor dels béns
de què siguin titulars els centres sanitaris de titularitat pública.
“c) Subjectes passius i responsables solidaris.- Destaca en aquest punt
la concreció que en els supòsits de canvi, per qualsevol causa, en la titularitat dels
drets que constitueixen el fet imposable de l'impost, els béns immobles objecte
dels esmentats drets quedaran afectes al pagament de la totalitat de la quota
tributària. Amb la qual cosa s'exclou de l'esmentada afecció el recàrrec de
constrenyiment, els interessos, les sancions i les costes del procediment (art.
65.1). Seria convenient, no obstant, clarificar el procediment de derivació de
l'acció recaptatòria en els casos d'afectació i la situació del tercer hipotecari,
ateses les dificultats pràctiques d'aplicació d'aquesta garantia del crèdit tributari,
prevista a la Llei general tributària amb caràcter general i abast mol limitat. Per
altra banda, sembla oportuna la forma en què es regula a l'article 65.2 la
solidaritat dels copartícips o titulars de les entitats referides a l'article 33 de la Llei
general tributària, si bé hauria estat més senzill i clarificador remetre's a l'article 39
de l'esmentada Llei, atès que no s'estableix respecte d'aquests ens cap règim
especial.
“d) Base imposable, base liquidable i gestió.- Congruentment amb la
remissió de tot el que concerneix al Cadastre i a les seves normes reguladores, es
prescriu que la base imposable es determinarà, notificarà i serà susceptible
d'impugnació d'acord amb el que disposen les esmentades normes (art. 66). Cal
tenir en compte, però, que la impugnació de la liquidació subsegüent per
disconformitat amb el valor sembla configurar-se, tanmateix, malgrat això com a
Consell Tributari
55
causa d'inadmissió del recurs, el que planteja nombrosos problemes com, per
exemple, en els supòsits de transmissió del bé objecte de l'impost.
“Pel que fa a la base liquidable, es distingeixen els procediments de
valoració col.lectiva, en què la seva determinació serà competència de la Direcció
General del Cadastre (art. 67.4) i els restants supòsits. S'ha de subratllar la
importància, per a la defensa del contribuent, de l'exigència que la base liquidable
es notifiqui conjuntament amb la base imposable en els procediments de valoració
col.lectiva, amb inclusió dels extrems que es relacionen (art. 67.2).
“El Consell entén que en el segon paràgraf de l'article 70.b) hauria de
precisar-se que els procediments de valoració a què es refereix són els de
valoració col.lectiva (línia primera), i que el padró que s'hi cita és el municipal.
“Per últim, i atesa la centralitat dels procediments de valoració i les
seves classes, caldria la seva delimitació expressa en la normativa reguladora de
l'impost. D'igual manera, s'hauria de definir el concepte de valor cadastral; evitar
la utilització indistinta dels termes valor i base imposable o liquidable; ordenar la
regulació de la reducció de la base imposable; clarificar els conceptes de gestió i
liquidació que delimiten la competència de l'Ajuntament, i el règim d'impugnació
dels actes de gestió; així com regular la relació municipi-cadastre amb major
atenció i detall, i desconnectar l'acreditament de l'impost dels efectes de la
inscripció registral.
“e) Tipus de gravamen.- En la regulació del tipus de gravamen, tenint
en compte que el tipus que s'estableix per als béns immobles de característiques
especials, encara que tingui caràcter supletori, no és mínim, a diferència del que
passa amb el relatiu als immobles urbans i rústics, seria desitjable des del punt de
vista tècnic que s'alterés la redacció de l'article 73.2, començant per referir-se al
límit de la competència municipal respecte la determinació dels tipus aplicables
als esmentats immobles, i assenyalant a continuació que si els Ajuntaments no ho
estableixen, el gravamen aplicable seria del 0'6%.
“f) Bonificacions.- La regulació de les bonificacions mereix un judici
favorable d'aquest Consell, ja que, en primer lloc, no només es concreta el termini
de gaudiment, sinó que, a més, es precisa el moment de la sol.licitud; i
especialment, perquè ve a afavorir l'autonomia municipal. També resulta positiva
la incorporació de la regulació relativa a la bonificació aplicable a les vivendes de
protecció oficial.
“g) Documents de cobrament.- Per a una major claredat, el Consell
suggereix que de l'apartat 1 es desglossi l'últim paràgraf, sobre la possibilitat
d'agrupació en un únic document del cobrament de totes les quotes, que passaria
a constituir l'apartat 2, numerant-se successivament els següents. Així mateix,
haurian de ser objecte d'una regulació més detallada els conceptes de padró,
Consell Tributari
56
documents de cobrament i justificants de pagament, i també el procediment de
notificació col.lectiva típic d'aquest i d'altres impostos municipals.
“4.- Especial referència al Cadastre immobiliari.- Pensant que el
Cadastre compleix una diversitat de funcions al servei de l'Administració, i també
del conjunt de la societat, que superen l'àmbit exclusivament tributari i encara més
el de l'impost sobre béns immobles, considerem un encert que la seva regulació
s'hagi exclòs del projecte de reforma de la Llei d'hisendes locals per passar a
constituir matèria d'una norma independent. En tal sentit, seria bo que aquesta
regulació específica del Cadastre avancés en la necessària coordinació amb el
Registre de la Propietat, en el camí iniciat pel Reial Decret 1093/1997, de 4 de
juliol, sobre inscripció a l'esmentat registre d'actes de naturalesa urbanística.
“Per altra banda, tot respectant les competències respectives de
l'Administració de l'Estat en matèria de valoracions cadastrals i les dels
Ajuntaments en la gestió, liquidació i recaptació de l'impost, cal fer esment de tres
aspectes que destaquen com alguns dels més conflictius en l'aplicació d'aquest
impost:
“a) A l'hora de definir el fet imposable de l'impost i, al mateix temps, els
béns objecte d'inscripció registral, caldria assegurar la congruència amb la
definició que a efectes de classificació del sòl estableix tant la regulació bàsica
estatal com les diverses legislacions autonòmiques.
“b) S'hauria d'establir un mecanisme de col.laboració entre
Administracions, de tal forma que els Ajuntaments tinguessin constància
immediata de les notificacions als particulars efectuades pel Centre de Gestió
Cadastral i referents a noves valoracions i alteracions cadastrals.
“c) Caldria una clara determinació de la data d'entrada en vigor de les
valoracions i alteracions cadastrals a partir de la notificació, i sobre els seus
efectes retroactius a la data de l'alteració, tenint en compte la jurisprudència al
respecte.
“Per últim, es valora positivament que s'incloguin entre els béns
inscribibles al Cadastre i subjectes a l'impost aquells que es defineixen com a
béns de característiques especials, la qual cosa permetrà acabar amb els dubtes
referents a determinats béns, com embassaments, autopistes, túnels de peatge i
d'altres, la consideració dels quals com a béns subjectes ha causat múltiples
pronunciaments teòrics i jurisprudencials.
“B) Impost sobre activitats econòmiques.
“1.- En el Projecte de llei, com indica la seva exposició de motius,
resulten especialment destacables les modificacions que s'introdueixen en relació
a aquest impost, atès que augmenten les possibilitats d'autonomia tributària dels
Consell Tributari
57
municipis en relació a l'establiment de bonificacions, si bé es redueix sensiblement
la capacitat recaptatòria per aquest impost, ja que es generalitza l'exempció per a
la majoria de contribuents actuals, atenent al criteri de la xifra de negocis i al
caràcter de persona física del contribuent; aixì mateix, es crea un nou coeficient
de ponderació en base a la xifra de negocis i un altre que es refereix a la situació
del local, al temps que s'elimina el vigent coeficient de població; es preveu
l'eliminació de l'element tributari "nombre d'obrers" com a factor de càlcul de la
quota de tarifa; i es modifiquen i introdueixen noves obligacions de presentació de
comunicacions per part dels contribuents; entre d'altres canvis.
“2.- En relació a l'article 83, exempcions, el Projecte introdueix un gran
nombre de novetats, que modifiquen sensiblement la normativa vigent:
“a) L'apartat 1, lletra a), té una nova redacció a l'estendre's l'exempció
"a las Entidades de Derecho público de análogo carácter de las Comunidades
Autónomas y de las Entidades Locales", adaptant així la norma a la Llei 6/1997,
de 14 d'abril, d'organització i funcionament de l'Administració General de l'Estat,
segons indica la pròpia exposició de motius.
“b) L'apartat 1, lletra b), paràgraf primer, preveu estendre l'exempció a
"los sujetos pasivos que inicien el ejercicio de su actividad, durante el primer
período impositivo de este impuesto en que se desarrolle la misma". En el
paràgraf segons s'introdueix la precisió que "a estos efectos, no se considerará
que se ha  producido el inicio del ejercicio de una actividad cuando la misma se
haya desarrollado anteriormente bajo otra titularidad, circunstancia que se
entenderá que concurre, entre otros supuestos, en los casos de fusión, escisión o
aportación de ramas de actividad". Atesa la importància d'aquesta exempció i les
dificultats que raonablement es pot suposar que provocarà la seva aplicació, no
sembla encertat que no s'hagin previst altres supòsits no constitutius d'inici
d'activitat, o que, al menys, no s'hagi introduït una redacció de l'estil: "a estos
efectos, entre otros, no se considerará que se ha producido el inicio de actividad
..."
“c) L'exempció global de les persones físiques i l'exempció dels
subjectes passius de l'impost sobre societats, les entitats de l'article 33 de la Llei
general tributària i els contribuents per l'impost sobre la renda de no residents
amb establiment permanent, que tinguin un import net de la xifra de negocis
inferior a un milió d'euros a l'exercici anterior, prevista a l'apartat 1, lletra c), amb
independència de l'efecte recaptatori negatiu que suposarà per a les arques
municipals, requereix una sèrie de precisions normatives que el Projecte pretén
amb major o menor encert.
“Al pivotar l'exempció de determinants subjectes passius al voltant del
requisit d'una xifra de negocis inferior a un cert import, el Projecte pretén acotar la
qüestió mitjançant l'aplicació de les regles següents: L'import net de la xifra de
negocis es determinarà d'acord amb el que preveu l'article 191 de la Llei de
societat anònimes, i serà el del període impositiu immediat anterior. Es preveu el
Consell Tributari
58
supòsit de període impositiu immediat anterior amb duració inferior a l'any quan
aquest no coincideixi amb l'any natural. Sense entrar en la reflexió sobre la
conveniència o no d'adoptar el criteri de xifra de negocis com a límit d'exempció o
de tributació, semblaria més encertat que, a l'objecte d'evitar fluctuacions no
desitjades, s'atengués a un criteri més estable com podria ser el de la xifra mitjana
de negocis dels tres últims exercicis, període ja utilitzat algunes vegades en la
normativa d'altres impostos.
“El Projecte precisa que per al càlcul de l'import de la xifra de negocis
del subjecte passiu es tindrà en compte el conjunt de les activitats econòmiques
exercides, i que quan una entitat formi part d'un grup de societats en el sentit que
estableix l'article 42 del Codi de Comerç, l'import net de la xifra de negocis es
referirà al conjunt d'entitats pertanyents al grup. En relació amb aquest tema
s'haurà d'estar a allò que preveu la secció primera del capítol I de les normes per
a la formulació dels comptes anuals consolidats, aprovades pel Reial Decret
1815/1991, de 20 de desembre. Cal recordar, atenent a la normativa legal
transcrita a què eludeix el Projecte, que un grup de societats està format per una
societat dominant i una o varies dependents, i que la societat dominant és aquella
entitat mercantil que sent sòcia d'una altra, mercantil o no, es troba en relació amb
aquesta en algún -no tots, doncs- dels següents casos: que posseeixi la majoria
de drets de vot; que tingui facultat per nomenar o destituir la majoria dels
membres de l'òrgan d'administració; que pugui disposar de la majoria de drets de
vot en virtut d'acords celebrats entre altres socis; i que disposi de la possibilitat de
nomenar exclusivament amb el seus vots la majoria dels òrgans d'administració.
Tampoc correspon a aquest Consell valorar la conveniència d'adoptar aquest
criteri, però atenent a l'experiència acumulada i al coneixement de la realitat
municipal, pot advertir-se la impossibilitat o la gran dificultat que tindrà la
Inspecció per comprovar i investigar la correcta aplicació d'aquesta norma,
atenent a que molts grups de societats no presenten l'impost sobre societats
consolidat, ni dipositen els comptes anuals consolidats al Registre Mercantil, o bé
per la pertinència de moltes societats a grups transnacionals.
“S'ha de recordar que l'import net de la xifra de negocis comprèn els
imports de les vendes dels productes i de la prestació de serveis a les activitats
"ordinaries" de la societat o del grup de societats, deduïdes les bonificacions, l'IVA
i els impostos directament relacionats, amb la qual com resulta patent que
aquesta quantia -la xifra de negocis- no es determina automàticament en molts
supòsits, requerint-se, doncs, unes anàlisis i controls de caràcter tècnic, que faran
imprescindible el suport d'altres Administracions i registres oficials per a la
inspecció tributària.
“Aquesta exempció necessàriament ha de relacionar-se amb la prevista
a la lletra b) del mateix apartat, per inici de l'activitat, que de no variar la seva
redacció pot provocar situacions com, per exemple, que una entitat mercantil iniciï
l'activitat a meitat de l'exercici facturant més d'un milió d'euros i pugui acollir-se a
l'exempció, però que no estigui exempta l'any següent si no factura menys
Consell Tributari
59
d'aquest import, i pugui tornar a estar-ho el tercer any en cas que no arribi a la
xifra de negocis de referència. Per això, seria desitjable replantejar-se la redacció
d'aquesta lletra b) a l'objecte d'evitar situacions que, al menys aparentment, no
semblen desitjables per a un impost que regula una activitat tan dinàmica com
l'empresarial.
“Un altre aspecte que requereix atenció en relació a les exempcions és
el tractament específic que fa el Projecte dels subjectes passius contemplats a
l'article 33 de la Llei general tributària. Resulta contradictori, al menys en
aparença, que, per exemple, persones físiques que actuïn a través d'una societat
civil subjectes a l'impost sobre la renda de les persones físiques no puguin acollir-
se automàticament a l'exempció prevista per aquestes pel fet d'estar incloses en
aquest grup general de l'article 33 de l'esmentada Llei. En tot cas, sense entrar,
una vegada més, en valoracions sobre l'elecció o no de determinats criteris,
sembla contradictori l'adoptat pel Projecte en relació a aquests col·lectius.
“Per altra banda, continua, seguint un criteri lògic, el caràcter rogat de
les exempcions per inici d'activitat i per als organismes públics d'investigació i les
associacions i fundacions, previstes a l'article 83.1.b), e) i f), respectivament. Però,
en tot cas, seria convenient incloure en el text legal el que es prevegui a les noves
Lleis sobre fundacions i mecenatge, que es troben en fase molt avançada de
tramitació parlamentària.
“3.- El Projecte, al modificar l'article 89 de la Llei vigent, preveu dos
grups de bonificacions, un de caràcter preceptiu i un altre condicionat al seu
desenvolupament i concreció a les ordenances fiscals (per a aquest últim grup, els
aspectes substantius i formals no previstos a la llei s'establiran a l'ordenança
municipal). Sobre la quota de l'impost s'aplicaran les bonificacions previstes a la
Llei 20/1999, de 19 de desembre, sobre el règim fiscal de les cooperatives, i una
bonificació del 50% per a aquells que iniciïn l'exercici de qualsevol activitat, amb
un període de vigència de cinc anys a comptar des que finalitzi l'exempció prevista
per al primer exercici. A la pràctica, doncs, aquests últims col·lectius gaudiran de
sis exercicis amb beneficis fiscals, un d'exempt i cinc bonificats. Especialment
important pot resultar aquesta bonificació per a les entitats de l'article 33 de la Llei
general tributària, atès que moltes activitats professionals es realitzen a través
d'aquesta mena d'entitats, amb la qual cosa es manté, amb alguna variació, el
que preveuen les actuals tarifes de l'impost.
“Del segon tipus de bonificacions, es a dir, les que es troben
condicionades al seu establiment en les ordenances municipals, se'n han previst
tres:
“a) La primera, una bonificació fins el 50% de la quota -una vegada
aplicat el coeficient de ponderació en funció de la xifra de negocis (art. 87), i si ni
hagués, el coeficient que pondera la situació del local (art. 88), per aquells que
iniciïn l'exercici de "qualsevol activitat empresarial", amb un període de vigència
Consell Tributari
60
de cinc anys següents a la conclusió del primer període impositiu de
desenvolupament de l'activitat. Per a aquesta bonificació està prevista una
clàusula de salvaguarda, atès que "la aplicación de la bonificación requerirá que la
actividad económica no se haya ejercido anteriormente bajo otra titularidad". "Se
entenderá que la actividad se ha ejercido anteriormente bajo otra titularidad, entre
otros, en los supuestos de fusión, escisión o aportación de ramas de actividad".
Sens dubte, aquesta redacció és més encertada que la prevista per a l'article
83.1.a), paràgraf segon, en la mesura que l'expressió "entre otros" resulta més
convenient que l'expressió unidireccional "no se considerarà". Independentment
d'aquesta última observació, s'ha d'advertir la dificultat que representarà aplicar la
bonificació en alguns supòsits com, per exemple, en el cas de subjectes passius
que formen part d'un grup de societats, o de subjectes que estiguin donats
inicialment d'alta per una activitat i n'iniciïn una altra.
“b) La segona, prevista a la lletra b) de l'article 89.2, estableix una
bonificació per creació d'ocupació de fins al 50% per als subjectes passius que
incrementin el promig de plantilla de treballadors amb contracte indefinit respecte
del període impositiu immediat anterior, sempre que tributin per quota municipal.
La bonificació s'aplicarà a la quota resultant una vegada aplicades, en el seu cas,
les bonificacions abans transcrites, junt amb la bonificació de fins el 50% per als
que iniciïn l'exercici de qualsevol activitat empresarial.
“c) La tercera, una bonificació de fins el 50% de la quota per als
subjectes passius que tributin per quota municipal i utilitzin o produeixin energies
renovables, realitzin les seves  activitats industrials des de l'inici de l'activitat o per
trasllat posterior en locals i instal·lacions allunyades de les zones més poblades
del terme municipal, i les que estableixin un pla de transport per als treballadors a
l'objecte de reduir el consum d'energia i les emissions provocades pels
desplaçaments al lloc de treball i fomentar la utilització de mitjans de transport
més eficients, com el transport col·lectiu o el compartit. Aquesta bonificació
s'aplicarà sobre la quota resultant després d'aplicar les bonificacions anteriorment
descrites.
“A destacar la nova redacció de l'art. 89.3 quan indica que l'ordenança
fiscal determinarà si totes o algunes bonificacions són o no aplicables
simultàniament, ja que contradiu el criteri d'aplicació citat anteriorment. Per últim,
sorprèn que davant la gran autonomia que es concedeix als municipis en el camp
de les bonificacions a través de les seves ordenances fiscals, es produeixi una
acotació estricta en la resta dels elements essencials de l'impost.
“4.- Es manté l'obligació de tots els subjectes passius de "presentar las
correspondientes declaraciones censales de alta manifestando todos los
elementos necesarios para su inclusión en la matrícula", segons la nova redacció
de l'article 91, apartat 2, paràgraf primer. Reglamentàriament s'estableirà el
termini par efectuar-les.
Consell Tributari
61
“També es manté que, una vegada efectuada la declaració d'alta,
l'Administració competent practicarà la liquidació que correspongui, la qual es
notificarà al subjecte passiu, que haurà d'efectuar l'ingrés oportú. Asi mateix, "los
sujetos pasivos estarán obligados a comunicar las variaciones de orden físico,
económico o jurídico que se produzcan en el ejercicio de las actividades gravadas
y que tengan trascendencia a efectos de su tributación en este impuesto,
formalizándolas en los plazos y términos previamente determinados.
“No estan obligats a presentar declaració d'alta a la matrícula de
l'impost, l'Estat, les Comunitats Autònomes i les Entitats Locals (art. 83.1.a); les
entitats gestores de la Seguretat social (art. 83.1.d); la Creu Roja (art. 83.1.g); i els
subjectes passius als quals sigui d'aplicació l'exempció en virtut de tractats i
convenis internacionals. (art. 83.1. h).
“Possiblement, un dels aspectes que requerirà més atenció i provocarà
una interpretació i actuació desigual dels contribuents en front d'uns supòsits
d'exempció tan generalitzats com els previstos, serà, sens dubte, la regulació de
les obligacions i requisits relatius a la presentació de declaracions d'alta, variació i
baixa de l'impost, o el caràcter rogat o no de determinats beneficis fiscals, amb
una correcta tipificació posterior per part dels ajuntaments de les infraccions
tributàries que puguin cometre's i de les conseqüències que se'n derivin, atenent a
allò que preveuen els articles 77 i següents de la Llei general tributària. En tot cas,
s'ha d'advertir que la qualitat del cens de contribuents que provocarà aquesta
important reforma pot suposar, junt amb els aspectes recaptatoris derivats, un
dels temes més delicats i controvertits. Independentment d'altres qüestions, el
cost administratiu de la gestió de la matrícula sense recaptació en la immensa
majoria dels casos, tindrà que ser valorada per les coporacions locals, sens dubte,
immediatament.
“5.- Amb les modificacions als articles 85, 86, 87 i 88, el càlcul de la
quota resta sensiblement modificat respecte a la normativa vigent. A més, s'ha de
destacar la supressió de l'element tributari "nombre d'obrers" per al càlcul de la
quota de tarifa, prevista a la disposició addicional quarta. De prosperar el Projecte,
sobre les quotes municipals, provincials o nacionals fixades a les tarifes s'aplicarà,
en tot cas, un "coeficient de ponderació" de l'1,29 a l'1,35, en funció de l'import net
de la xifra de negocis del subjecte passiu, i sobre la quota modificada resultant els
Ajuntaments "podrán establecer una escala de coeficientes que pondere la
situación física del local dentro del término municipal" atenent a "la categoría de la
calle en que radique". L'esmentat coeficient no podrà ser inferior al 0,4 ni superior
al 3,8, amb la salvetat que el nombre de categories de carrers a aquests efectes
no podrà ser inferior a 2 ni superior a 9, i que la diferència de valor del coeficient
atribuït a un carrer respecte a l'atribuït a la categoria inferior o superior no podrà
ser menor de 0,10, atenent a allò que preveu la nova redacció de l'article 88. De
tot això se'n dedueix la desaparició del coeficient de població, i que a les activitats
sense local no se'ls aplicarà el nou coeficient de situació.
Consell Tributari
62
“Respecte al coeficient de ponderació en funció de l'import net de la
xifra de negocis, el Projecte preveu expressament que serà el corresponent al
conjunt d'activitats econòmiques exercides pel subjecte passiu, la qual cosa
requereix una redacció normativa més precisa als efectes de la seva aplicació als
grups de societats, atès el caràcter progressiu d'aquest coeficient.
“6.- La disposició addicional quarta preveu que continuaran aplicant-se
les tarifes i la Instrucció de l'impost aprovades per RD Legislatiu 1175/1990, de 28
de desembre, i RD Legislatiu 1259/1991, de 2 d'agost, sense perjudici del que
disposen les lletres d) i e) de l'apartat 1r. de la disposició derogatòria (ja que no
existeixen aquestes lletres en el Projecte publicat al "Boletín Oficial de las Cortes
Generales – Congreso de los Diputados", de 16 d'octubre de 2002, ni a
l'avantprojecte, és de suposar que aquestes referències s'han de fer a les lletres
b) i c) del text que comentem), amb les següents modificacions, entre d'altres:
“a) Continuen vigents les tarifes de l'impost però sense aplicar l'element
tributari "nombre d'obrers" per a la determinació de les quotes.
“b) Es crea un nou epígraf 761.2, "servicio de telefonía móvil", passant
a calcular-se la quota de tarifa a 1260,77 euros per cada mil abonats o fracció, al
temps que es modifica el grup 761, "servicios telefónicos".
“c) S'introdueixen modificacions en el grup 912, "servicios forestales y
servicios relacionados con la pesca y la agricultura", y el grup 913, "servicios
relacionados con la pesca y la agricultura".
“d) La lletra f) d'aquesta disposició addicional quarta, referent a la
determinació de la superfície dels locals amb deducció de la superfície destinada
a guarderia o a tenir cura dels fills del personal o clients del subjecte passiu, i de
la superfície destinada a activitats socioculturals del personal del subjecte passiu,
requerirà una precisió normativa posterior que eviti interpretacions diverses.
“C) Impost sobre vehicles de tracció mecànica.
“Els arts. 28, 29 i 30 del Projecte modifiquen respectivament els arts.
94, 96 i 100 de la vigent Llei. Aquestes modificacions afecten al règim
d'exempcions, a la quota i a les bonificacions de la quota d'aquest impost, i a la
gestió. La disposició transitòria vuitena del Projecte preveu, a més, la continuació
en el gaudi de l'exempció per a aquells subjectes  que la tinguessin atorgada en el
termes de la redacció actual de l'art. 94.1.d)  -i que el Projecte ve a modificar-
mentre el vehicle mantingui els requisits fixats en aquest article per a l'exempció.
“Totes les modificacions proposades tenen el seu origen en l'informe de
la "Comisión para el estudio y propuesta de medidas para la reforma de la
financiación de las haciendas locales". Algunes són l'exacta formulació articulada
d'aquestes propostes (les examinarem a l'apartat 1) i altres només recullen alguns
Consell Tributari
63
dels aspectes suggerits per aquesta dita comissió  (les veurem a l'apartat 2). Ara
bé, altres suggeriments fets per l'esmentada comissió no han estat atesos,
malgrat llur significació i importància (ho veurem a l'apartat 3). A l'apartat 4 farem
una valoració general de la reforma en aquesta matèria i algunes consideracions
sobre la seva transcendència en relació amb el necessari desenvolupament de la
Ordenança fiscal corresponent.
“1.- Modificacions que segueixen exactament les recomanacions de la
comissió.
“a) En matèria d'exempcions es modifica el contingut de les actuals
lletres c), d) i e) de l'art. 94.1 i es dona una nova redacció a l'apartat 2 d'aquest
article, per garantir el compliment dels requisits per al gaudi de la nova exempció
corresponent als vehicles matriculats a nom de minusvàlids. D'altra banda,
s'introdueix una nova exempció, amb la lletra c) –la qual cosa desplaça una
posició la numeració de les exempcions-, d'abast sistemàticament obvi: la  relativa
als vehicles "respecto de los cuales así se derive de lo dispuesto en tratados o
convenios internacionales". De tot això convé destacar:
“a') La modificació de l'abast de l'exempció corresponent fins ara a
ambulàncies i altres vehicles destinats a l'assistència  sanitària (l'actual lletra c) de
l'art. 94.1, que passa a ser la lletra d). Si fins ara aquesta exempció quedava
reduïda als vehicles dedicats a aquestes finalitats, pertanyents a la Creu Roja,
amb la nova redacció s'amplia als vehicles destinats al trasllat de ferits o malalts i,
sobretot, s'elimina el requisit subjectiu de pertinença a la Creu Roja. Amb aquesta
configuració objectiva de l'exempció es ve a permetre el gaudi del benefici  amb
independència de qui sigui el titular (entitat pública o privada) del vehicle.
“b') La nova configuració de l'exempció corresponent als vehicles
destinats a minusvàlids, que es conté a la lletra d) de l'art. 94.1 i que ara passa a
ser la lletra e). En aquest extrem cal subratllar, entre d'altres coses, el
reconeixement de l'exempció als vehicles per a persones amb mobilitat reduïda de
la lletra A de l'Annex II del Reglament general de vehicles (RD 2822/1998, de 23
de desembre); la desfuncionalització de l'exempció del doble criteri actual del grau
de minusvalidesa  i dels cavalls fiscals del vehicle; i l'explicitació que de
l'exempció en poden gaudir els vehicles matriculats a nom de minusvàlids, amb
independència que siguin conduïts per la persona amb discapacitat o per altres,
però amb la finalitat de transportar a  la primera. A fi de garantir el control dels
requisits necessaris per al gaudi d'aquest benefici, el Projecte modifica, com hem
dit, el paràgraf segon de l'apartat 2 de l'actual art. 94.2, exigint que el sol·licitant
de l'exempció no només justifiqui el destí del vehicle, com fins ara, sinó que també
acrediti la minusvalidesa mitjançant l'aportació del certificat corresponent emès
per l'òrgan que correspongui. Per últim, la disposició transitòria vuitena, com ja
hem indicat també, preveu el manteniment de l'exempció per a aquells vehicles
que la tinguin atorgada conforme a la redacció actual de l'art. 94.1.d). Es fa
Consell Tributari
64
constar, no obstant, l'absència de connexió legal entre el tipus de minusvalidesa i
l'aptitud per a la conducció.
“c') L'ampliació de l'exempció prevista avui a la lletra e) de l'art. 94.1, i
que passarà a ser la de la lletra f), per als autobusos urbans adscrits al servei de
transport públic. En aquest punt la modificació comporta, d'una banda, una
ampliació de l'objecte tributari beneficiat (autobusos, sí, però també microbusos i
qualsevol altre vehicle adscrit a l'esmentat servei, sempre que tinguin una
capacitat que excedeixi de 9 places, inclosa la del conductor), i sobre tot, una
desvinculació del mode de gestió del servei (que fins ara es reduïa a la concessió)
pel gaudi de l'exempció.
“b) En matèria de bonificacions de la quota, s'incrementa el llindar
superior de disponibilitat dels Ajuntaments per bonificar les quotes del vehicles
poc contaminants, passant de l'actual 50%, establert a l'art. 96.6, al 75%. No
obstant, no es modifiquen els criteris per a l'atribució del benefici, ni s'introdueix
cap altra mesura d'ajust per assolir els objectius de protecció medi-ambientals.
“2.- Modificacions que recullen alguns dels aspectes suggerits per la
comissió.
“El suggeriment de la Comissió de considerar la conveniència
d'actualitzar o incrementar les quotes, d'una banda, i de revisar, de l'altra,  els
paràmetres que permeten establir les diferents classes de vehicles, a fi d'ajustar-hi
les tarifes corresponents, ha estat parcialment atès. El Projecte es limita a
modificar l'art. 96.4, eliminant la modulació del coeficient d'increment de les tarifes
disponible pels Ajuntaments en funció de la població del municipi, tot establint un
únic coeficient d'increment màxim –fixat en el 2%-, permetent però que els
Ajuntaments l'ajustin a les diferents categories de vehicles. No obstant,  no
s'alteren els criteris de formació de les categories, que seguirà gravitant sobre els
cavalls fiscals, el número de places,  la càrrega útil i el cubicatge, contràriament,
com diem, a allò que proposava la Comissió.
“En matèria de gestió, el Projecte modifica l'apartat 2 de l'art. 100, a fi
d'alliberar els titulars dels vehicles de l'obligació d'acreditar el pagament de l'última
quota de l'impost per inscriure al corresponent registre de la Prefectura Provincial
de Trànsit  la baixa definitiva dels vehicles amb més de quinze anys d'antiguitat.
“3.-Propostes de reforma no considerades.
“L'experiència acumulada en l'aplicació d'aquest impost posa de
manifest l'existència de molts problemes relacionats amb dos aspectes cabdals: la
definició del fet impossable i la delimitació dels subjectes passius. La doctrina, la
jurisprudència, i també els informes d'aquest Consell permeten  observar com la
literalitat de l'art. 93.2 de la Llei 39/1988, que s'ocupa de definir el sentit de
l'expressió "vehicle apte per a la circulació", tot fent determinant la circumstància
Consell Tributari
65
de "no haver causat baixa" en el registre corresponent, és font de certes
paradoxes, com, per exemple, el fet d'haver d'atendre a la realitat registral, àdhuc
quan s'ha produït la pèrdua del vehicle per sinistre total. Això també fou destacat
per la Comissió. En el Projecte, tanmateix, no hi ha cap referència al respecte.
“D'altra banda, el Projecte ha perdut l'oportunitat de fixar amb claredat
els criteris per resoldre els molts conflictes que deriven de la delimitació del
subjecte passiu d'aquest impost. En particular, els criteris per solucionar les
discrepàncies entre la titularitat del vehicle conforme es deriva del registre
corresponent i la seva titularitat real, sobre tot perquè la preeminència de la
titularitat registral es fonamenta en un Reial Decret (RD 2822/1998, de 23 de
desembre, que aprovà el Reglament general de vehicles) i no resulta clara de la
pròpia Llei d'hisendes locals. Això ho va destacar també la Comissió i tampoc ho
ha atès el Projecte.
“4.- Valoració general de la reforma.
“Els canvis proposats pel Projecte són, doncs, mínims. És destacable,
però, l'ajust de l'exempció relativa als vehicles de minusvàlids, i l'augment de les
quotes que és pot derivar de fer lineal el coeficient d'increment de les tarifes
disponible pels Ajuntaments. Sembla insuficient, tanmateix, l'atenció dedicada pel
Projecte per  desplegar polítiques fiscals adequades per tal de combatre els
efectes contaminats dels vehicles,  i sobre tot, cal lamentar no aprofitar la reforma
per fer els canvis necessaris per tal de disminuir la conflictivitat relativa a la
delimitació del fet imposable i la definició dels subjectes passius en el sentit abans
indicat.
“D) Impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa
urbana.
“1.- Es transformen en supòsits de no subjecció les anteriors
exempcions relatives a aportacions de béns a la societat conjugal i a
transmissions derivades de sentències de nul.litat, separació o divorci.
Tècnicament no sembla molt correcta la modificació. L'exposició de motius la
justifica "para evitar situaciones de fraude", però no dóna més explicació.
“2.- S'utilitza l'expressió "organismos autónomos" en el sentit que li
atribueix la Llei 6/1997 (LOFAGE) i s'adapta la terminologia a aquesta Llei, a
l'igual que es fa en la regulació de l'impost sobre activitats econòmiques.
“3.- No s'aprofita la reforma per definir què s'entén per "instituciones
que tengan la calificación de benéficas o benéfico-docentes".
“4.- S'unifiquen els percentatges anuals d'increment, que ja no
s'estableixen en funció de la població del municipi, sinó només en funció de la
durada del període. Els percentatges que s'estableixen són màxims, per la qual
Consell Tributari
66
cosa es deixa a l'arbitri de cada ajuntament establir percentatges d'increment
menors. No s'indica expressament, a diferència d'altres articles, que la seva
fixació s'ha de fer en les ordenances municipals, però sembla lògic que sigui així.
“5.- S'unifica el tipus màxim de gravamen en el 30% de la base
imposable, però s'autoritza als ajuntaments a establir-ne un d'inferior, i fins i tot a
establir tipus diferents segons el període de generació de l'increment.
“E) Impost sobre construccions, instal.lacions i obres.
“Es formulen les observacions següents:
“Article 101.1 .- S'estima que hauria de reconsiderar-se l'actual
delimitació de les operacions subjectes en funció de la seva necesitat d'obtenir
llicència, atesa l'existència de nombroses situacions subjectes a un altre règim
administratiu com el simple comunicat o l'autorització administrativa prèvia.
Sembla convenient establir la definició del concepte d'instal.lacions als efectes
d'aquest impost per tal d'evitar situacions de conflicte, en especial quan s'ha
regulat la base imposable com a "cost d'execució material de la construcció,
instal.lació o obra".
“Article 102.- Respecte als subjectes passius s'ha canviat totalment la
redacció. Ara serà l'amo de la construcció, instal.lació o obra, sigui qui sigui el
propietari de l'immoble. Sembla més simplificador. D'altra banda es manté la
figura del subjecte passiu substitut amb petites diferències de redacció, que
semblen encertades.
“Article 103.1 . Es manté com a base imposable el cost real i efectiu de
la construcció, instal.lació o obra, però es defineix el concepte de cost a aquests
efectes com "el cost material", tot seguint la jurisprudència, que també se segueix
en la redacció del segon paràgraf relatiu als elements que no formen part de la
base. Sembla un principi clarificador acceptable.
“Art. 103.3.- L'Ajuntament desitjava substituir el tipus únic per tal de
poder fixar dos o més tipus diferents en base a paràmetres objectivables. Sobre
això no ha canviat res. Podria pensar-se en mantenir el tipus únic amb caràcter
general i regular la possibilitat que els municipis de determinades característiques,
o potser tots, poguessin establir a les Ordenances fiscals diferents tipus en funció
de paràmetres objectivables, sense que en cap cas es poguessin establir tipus
superiors al 5% fixat amb caràcter general.
“Article 104.1 .- Pel que fa a la liquidació provisional a compte, i per tal
d'aclarir el caràcter optatiu excloent en la determinació de la base imposable que
tenen els supòsits dels paràgrafs a) i b), convindria perfilar la redacció afegint
l'expressió "o bien" entre els dos paràgrafs: "b) O bien, cuando la Ordenanza fiscal
así lo prevea …".
Consell Tributari
67
“Article 104.2.a).- Sembla que el redactat actual pot produir confusió i
complicacions en la seva aplicació. Seria convenient que la pròpia Ordenança
fiscal regulés la bonificació declarant les obres, instal.lacions i construccions
considerades d'especial interès o d'utilitat municipal, i que, posteriorment, a
sol.licitud dels interessats, l'òrgan competent municipal –que s'estima excessiu
que sigui el Consell  Plenari- acordés la concessió per concórrer les
circumstàncies establertes a l'Ordenança, sense perjudici que se'n donés compte
al Plenari.
“Article 104.3 .- S'ha introduït aquest nou apartat, però sembla
convenient la seva supressió per tal d'evitar confusió de conceptes tributaris
diferents.
“Article 104.4 .- Seria convenient modificar la redacció d'aquest apartat
per tal de determinar que l'autoliquidació pot ser aplicable en substitució de les
eventuals liquidacions provisionals, tant inicials com finals, sense excloure la
comprovació prèvia a la liquidació definitiva.
“Article 104.5 .- Es proposa també la supressió, per evitar la confusió
que s'ha dit abans entre dues figures tributàries diferents, de la possibilitat de
regular una gestió conjunta de la taxa per l'atorgament de la llicència i d'aquest
impost.”
b) Informe sobre els efectes en els impostos locals de la Llei
orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d’universitats; sobre la possibilitat de
la compensació establerta en l’art. 9.2 de la Llei reguladora de les hisendes
locals; i sobre la possibilitat d’interposar un recurs d'inconstitucionalitat.
En relació amb els temes proposats, el Consell Tributari va emetre el
següent informe:
“I.- Situació de la Universitat en relació amb els impostos locals .
“Pot ser útil fer un breu recorregut històric de les diverses etapes que
han regulat la tributació de les Universitats, per tal de situar exactament els
problemes i antecedents que sens dubte han influït en la redacció  de l'article 80
de la Llei Orgànica 6/2001, de 21 de desembre, en allò que fa referència als
impostos locals.
“A) L'article 53 de la Llei Orgànica 11/1983, de 6 d'agost, va disposar el
següent:
"Artículo 53.
1. Constituirá el patrimonio de cada Universidad el conjunto de sus
bienes, derechos y acciones. Los bienes afectados al cumplimiento de
Consell Tributari
68
sus fines y los actos que para el desarrollo inmediato de tales fines
realicen y los rendimientos de los mismos, disfrutarán de exención
tributaria, siempre que esos tributos y exenciones recaigan
directamente sobre las Universidades en concepto legal de
contribuyentes y sin que sea posible legalmente la traslación de la
carga tributaria a otras personas.
...
4. Las Universidades gozarán de los beneficios que la legislación
atribuya a las fundaciones benéfico-docentes".
“B) Amb posterioritat, la Disposició Addicional Novena de la Llei
39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les Hisendes Locals va disposar el
següent:
“Novena. 1. A partir del 31 de diciembre de 1989 quedarán suprimidos
cuantos beneficios fiscales estuvieren establecidos en los tributos
locales, tanto de forma genérica como específica, en toda clase de
disposiciones distintas de las de Régimen Local, sin que su actual
vigencia pueda ser invocada respecto de ninguno de los tributos
regulados en la presente Ley; lo anterior se entiende sin perjuicio de lo
establecido en el apartado 2 de la disposición transitoria segunda, en el
apartado 2 de la disposición transitoria tercera y en el párrafo tercero
de la disposición transitoria cuarta.
“Atès que la Llei Reguladora de les Hisendes Locals no recollia en el
seu articulat cap exempció específica favorable a les Universitats, l'Ajuntament de
Barcelona va entendre, en els casos que se li van plantejar, que les exempcions
abans reconegudes havien sigut suprimides per la disposició addicional novena
amb els efectes temporals que per a cada tribut establien les Disposicions
Transitòries de la pròpia Llei Reguladora de les Hisendes Locals.
“Aquesta derogació afectava els beneficis abans reconeguts en matèria
de les contribucions territorials rústica i pecuària i urbana, llicències fiscals
d'activitats comercials i industrials i de professionals i artistes, i l'impost municipal
sobre circulació de vehicles, beneficis que es projectaven temporalment sobre els
nous tributs de béns immobles, activitats econòmiques, i vehicles de tracció
mecànica.
“Es va discutir per alguna Universitat que una Llei Orgànica no podia
ser derogada per una Llei ordinària, però va prevaler la tesis, sostinguda per
aquest Consell, que la qualificació d'una Llei com a orgànica respon a un criteri
material.
“La llei ordinària no pot modificar o derogar una llei orgànica, però no
perquè el seu rang normatiu sigui inferior al d'aquesta, sinó perquè la Constitució
impedeix a la llei ordinària l'accés a les matèries enumerades en l'article 81 de la
Consell Tributari
69
CE. Però a la seva vegada, les matèries no compreses en l'esmentat article no
han de subjectar-se en la seva aprovació als requisits que s'exigeixen en dit
article. Per aquest motiu, tot i que era discutible que es qualifiqués com a orgànica
una Llei que no ho era en la seva totalitat, era evident que la matèria tributària no
era reservada a Llei de caràcter orgànic i que per tant la Llei ordinària podia
modificar les previsions contingudes en una Llei orgànica en matèries que no
tenien aquesta naturalesa.
“Amb el mateix argument s'han desestimat pretensions d'exempció de
taxes urbanístiques i de l'impost de construccions, instal·lacions i obres.
“També s'han desestimat peticions d'exempció de guals, perquè
aquests ni tan sols entraven en la literalitat del debatut article 53.
“C) Alguna Universitat ha intentat fonamentar el seu dret a l'exempció
en l'apartat 2 de la Disposició Addicional Cinquena de la Llei 30/1994,
argumentant que, si bé el títol de la Disposició es refereix únicament i
exclusivament a l'Església Catòlica i a les altres esglésies, confessions i
comunitats religioses reconegudes per l'Estat espanyol, quan l'apartat 2 fa esment
de les entitats que tenen equiparat el seu règim legal al de les entitats sense fi de
lucre, benèfiques o benèfico-docents, no només s'adreça a les entitats d'aquesta
qualificació dependents d'aquelles esglésies, sinó a tota altra entitat que tingui
reconeguda genèricament aquella qualificació.
“Concretament, una Sentència del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya, dictada en procés contenciós administratiu en el qual no era part
l'Ajuntament de Barcelona, ha interpretat que l'apartat 2 de la Disposició
Addicional Cinquena de la Llei 30/1994 es refereix a tota mena d'entitats, entre
elles les Universitats, amb l'argument bàsic de considerar que no té valor normatiu
el títol de la Disposició Addicional.
“Aquest argument sempre ha estat rebutjat per aquest Consell, el qual
considera que en l'apartat primer de la Disposició Addicional Cinquena s'inclouen
tant la pròpia església o confessió com les ordres i congregacions assenyalades a
l'article IV de l'acord amb la Santa Seu, mentre que el número dos es refereix a
les altres entitats i associacions incloses a l'article V de l'acord amb la Santa Seu i
a l'article 11.5  dels acords amb les altres confessions, que són precísament totes
aquelles entitats religioses que es dediquen a activitats benèfico-docents,
mèdiques i hospitalàries o d'assistència social, no compreses en l'apartat anterior,
les quals són assimilables a les benèfiques privades. Aquestes darreres només
tenen dret al règim previst en l'apartat 1 de l'article 58 de la Llei.
“D) Així les coses, la Llei orgànica 6/2001 n'introdueix una nova
regulació. És la continguda en l'article 80 de la Llei orgànica 6/2001, el qual
s'inclou en el Títol XI de la Llei relatiu al règim econòmic i financer de les
Consell Tributari
70
Universitats públiques. S'ha de puntualitzar, doncs, que la Llei no es refereix a les
Universitats privades.
“L'esmentat article diu el següent:
"Artículo 80. Patrimonio de la Universidad.
1. Constituye el patrimonio de cada Universidad el conjunto de sus
bienes, derechos y obligaciones. Los bienes afectos al cumplimiento de
sus fines y los actos que para el desarrollo inmediato de tales fines
realicen, así como sus rendimientos, disfrutarán de exención tributaria,
siempre que los tributos y exenciones recaigan directamente sobre las
Universidades en concepto legal de contribuyentes, a no ser que sea
posible legalmente la traslación de la carga tributaria.
...
4. En cuanto a los beneficios fiscales de las Universidades públicas, se
estará a lo dispuesto para las entidades sin finalidad lucrativa en la Ley
30/1994, de 24 de noviembre de Fundaciones e Incentivos Fiscales a la
Participación Privada en Actividades de Interés General. Las
actividades de mecenazgo en favor de las Universidades públicas
gozarán de los beneficios que establece la mencionada Ley".
“Aquest article és reproducció quasi literal de l'article 53 de l'anterior
LORU i incorre en la mateixa incongruència de designar-ne el contingut com
"Patrimonio de la Universidad", la qual cosa no s'ajusta a la matèria regulada, ja
que no només s'hi parla del patrimoni de la Universitat, sinó de la seva activitat, i
no només es refereix a temes de naturalesa patrimonial, sinó a temes de caràcter
tributari.
“Una altra característica pertorbadora d'aquest article i que dificulta la
seva interpretació és que es refereix als beneficis fiscals en els apartats 1 i 4.
“L'apartat primer es reproducció quasi literal del que disposava l'apartat
primer de la Llei derogada. L'apartat quart recondueix els beneficis fiscals de les
Universitats públiques a la Llei 30/1994.
“Què significa aquesta dualitat?
“Una interpretació possible és que l'apartat primer fa una declaració de
principis sense efectes pràctics i que l'autèntica declaració d'exempció es troba en
l'apartat 4.
“Aquest plantejament és no obstant insatisfactori, atès que durant la
vigència de la Llei anterior es va entendre sempre que l'article 53, de redacció
com s'ha dit pràcticament igual a la de l'actual article 80.1, era suficient per
fonamentar els beneficis de la Llei. Per tant, no té massa sentit que la nova Llei
Consell Tributari
71
sigui objecte d'interpretació diferent sobre la base d'idèntiques paraules de la Llei
anterior.
“Una anàlisi més atenta del contingut de l'article posa de manifest que
l'apartat 1 conté una declaració d'exempció tributària, ja que utilitza l'expressió
"disfrutarán de exención tributaria", la qual té un significat imperatiu. Per tant,
l'exempció s'ordena en aquest apartat.
“La peculiaritat de la redacció d'aquest apartat és que no designa
nominativament els impostos a què afecta, sinó que els designa pel seu fet
imposable. Declara exemptes les Universitats públiques d'aquells impostos que
tinguin com a fet imposable els béns afectes a  l'acompliment de les seves
finalitats, els actes que realitzin per al desenvolupament immediat d'aquestes
finalitats, així com els rendiments.
“En allò que afecta els tributs locals, això suposa una declaració
d'exempció per l'impost de béns immobles dels béns afectes al compliment de les
seves finalitats. També suposa una declaració d'exempció per l'impost sobre
activitats econòmiques respecte d'aquelles activitats que directament i
immediatament estiguin relacionades amb el desenvolupament de les finalitats de
la Universitat.
“Aquestes finalitats són la docència1 i també la investigació, la qual és
considerada en l'article 39.3 de la L.O. 6/2001 com a objectiu essencial de la
Universitat2.
“L'exempció dels rendiments, en canvi, no afecta cap impost local ni tan
sols l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana, perquè
el fet imposable d'aquest impost no està estructurat com un rendiment.
“Tampoc les taxes o els preus públics formen part dels conceptes
exempts, ja que cap d'elles tenen com a fet imposable la propietat o l'activitat
immediatament relacionada amb l'activitat universitària.
                                                
1 Article 1 de la L.O. 6/2001: "Artículo 1. Funciones de la Universidad. 1. La Universidad realiza el
servicio público de la educación superior mediante la investigación, la docencia y el estudio. 2. Son
funciones de la Universidad al servicio de la sociedad: a) La creación, desarrollo, transmisión y
crítica de la ciencia, de la técnica y de la cultura. b) La preparación para el ejercicio de actividades
profesionales que exijan la aplicación de conocimientos y métodos científicos y para la creación
artística. c) La difusión, la valorización y la transferencia del conocimiento al servicio de la cultura,
de la calidad de la vida, y del desarrollo económico. d) La difusión del conocimiento y la cultura a
través de la extensión universitaria y la formación a lo largo de toda la vida.
2 "3. La Universidad asume, como uno de sus objetivos esenciales, el desarrollo de la
investigación científica, técnica y artística, así como la formación de investigadores, y atenderá
tanto a la investigación básica como a la aplicada.
Consell Tributari
72
“Amb aquesta interpretació de l'apartat 1, que és la que ens sembla
més adequada al seu redactat, la interpretació de l'apartat 4 es redueix a
complementar la declaració de l'apartat 1 i també a limitar-ne l'abast.
“En efecte, hem de recordar que l'apartat 4 comença la seva redacció
dient: "En cuanto a los beneficios fiscales de las Universidades públicas, se estará
a lo dispuesto para las entidades sin finalidad lucrativa en la Ley 30/1994...".
“En la nostra opinió, aquesta redacció ratifica que no és l'apartat 4 el
qui estableix l'exempció, perquè en la forma en què està redactat pressuposa que
els beneficis fiscals per a les Universitats públiques ja han sigut establerts en una
altra disposició, que és precisament l'apartat 1 del mateix article.
“L'apartat 4 modula l'exempció i indica que els requisits de gaudi de
l'exempció seran els regulats per a les entitats sense finalitat lucrativa.
“D'acord amb aquesta interpretació, la relació entre els dos apartats és
complementària. És l'apartat 1 qui determina els impostos a què la Llei es refereix,
que són els que recauen sobre la propietat i l'activitat, és a dir, l'I.B.I. i l'I.A.E, i és
l'apartat 4 qui, per remissió a la Llei 34/1990, concreta els requisits regulats en
dita Llei per al gaudi dels beneficis, que són els de l'article 58 de la Llei.
“En realitat la Llei ve a dir que les Universitats gaudiran de beneficis
fiscals per I.B.I. i I.A.E., però que aquests beneficis no seran superiors als que
estiguin reconeguts per a les entitats regulades en la Llei 30/1994.
“La referència a la Llei 30/1994 obliga a una nova precisió. Ésser una
Universitat pública significa la submissió a un particular estatut legal, regulat per
Llei orgànica, i el fet que la Llei orgànica 6/2001 remeti a la Llei 30/1994 no pot
significar que aquesta remissió condicioni o modifiqui l'estructura, tutela i activitats
pròpies de les Universitats. És més lògic i adequat a l'estructura i categoria de les
lleis examinades i a la pròpia dicció legal entendre que la remissió només s'adreça
a la definició dels beneficis fiscals de què poden gaudir les Universitats. Dit d'una
altra manera, la remissió de la Llei orgànica 6/2001 a la Llei 30/1994 només es fa
a l'article 58 i no a l'article 42 d'aquesta darrera Llei.
“L'apartat 4 de l'article 80 de la Llei orgànica 6/2001 té també altres
conseqüències en l'àmbit tributari.
“L'apartat 4 de l'antiga Llei equiparava les Universitats a les fundacions
benèfico-docents. L'actual apartat 4 abandona en canvi aquesta terminologia.
“En lloc de qualificar les Universitats com a equivalents a les
fundacions benèfico-docents, concreta que els beneficis fiscals de les Universitats
seran els reconeguts en la Llei 30/1994.
Consell Tributari
73
“Pot semblar que aquest canvi de terminologia era obligat, perquè les
antigues categories ja no es poden reproduir després del canvi fonamental que ha
suposat la Llei 30/1994 per al reconeixement de noves entitats benèfiques. Això
és cert, però creiem que l'article 80 té unes conseqüències més àmplies que el
concret canvi de terminologia.
“En primer lloc, al nostre parer, la nova Llei desautoritza la referència a
l'apartat 2 de la Disposició Cinquena de la Llei com a base dels beneficis fiscals
de les Universitats.
“Els beneficis fiscals de les Universitats es basen a partir d'ara en allò
que disposa l'article 80 de la Llei d'Universitats, i per remissió la Llei 30/1994, i no
en la consideració de les Universitats com a entitats benèfiques.
“La regla de l'apartat 4 té també repercussions en l'aplicació de la Llei
reguladora de les Hisendes locals, ja que exclou que en cada cas en què aquesta
Llei estableixi el caràcter benèfic de les entitats com a fonament d'una exempció,
s'hi puguin incloure les  Universitats, atès que s'ha derogat la norma que les
equiparava a les entitats benèfiques o benèfico-docents.
“Les Universitats públiques tindran dret a exempció, pel que fa als
impostos locals, quan així ho reconegui l'article 80.1 de la Llei orgànica 6/2001, i
complementàriament acompleixin els requisits de l'article 58 de la Llei 30/1994,
però no quan qualsevol Llei tributària ho estableixi genèricament per a entitats
benèfiques.
“Com a complement del que es diu en aquest apartat, cal constatar que
la Llei no atribueix cap benefici fiscal a les Universitats privades, però això no
exclou que aquestes puguin tenir dret a beneficis fiscals derivats de la Llei
30/1994, si els hi ho permet la forma jurídica assumida i l'acompliment dels
requisits específicament establerts.
“II.- Possible reclamació de compensació en funció de l’article 9.2 de la
Llei reguladora de les Hisendes locals.
“La reclamació a què es refereix aquesta sol·licitud d'informe és la
basada en l'article 9.2 de la Llei reguladora de les Hisendes locals, d'acord amb el
qual,
"2. Las Leyes por las que se establezcan beneficios fiscales en materia
de tributos locales determinarán las fórmulas de compensación que
procedan; dichas fórmulas tendrán en cuenta las posibilidades de
crecimiento futuro de los recursos de las Entidades locales procedentes
de los tributos respecto de los cuales se establezcan los mencionados
beneficios fiscales".
Consell Tributari
74
“Aquest article és una clàusula de salvaguarda del principi
constitucional de suficiència financera de les entitats locals, i indirectament de
l'autonomia local proclamada en l'article 140 de la Constitució.
“Segons que es desprèn de la consulta formulada, l'Ajuntament dóna
per segur que l'article 80 comporta una nova excepció a l'article 9.2 de la Llei
d'Hisendes locals.
“Aquesta conclusió, encara que és probable, no és absolutament
segura. Com es pot observar, l'article 80 no conté cap referència a l'esmentat
article 9.2.
“Aquesta referència es conté en l'apartat 3 de l'article 58 de la Llei de
Fundacions, en els següents termes:
"A efectos de lo establecido en los apartados anteriores no será de
aplicación lo dispuesto en el artículo 9.2 de la Ley 30/1988, de 28 de
diciembre, reguladora de las Haciendas locales".
“Els apartats anteriors fan referència exclusivament a "las fundaciones
y asociaciones que cumplan los requisitos establecidos en el capítulo I del
presente Título", no a les Universitats.
“Per la seva banda, l'apartat 4 de l'article 80 només diu que pel que fa
als beneficis fiscals de les Universitats públiques, "se estará a lo dispuesto para
las entidades sin finalidad lucrativa en la Ley 30/1994".
“Una cosa és que els beneficis fiscals de les Universitats s'ajustin als
establerts per a les fundacions i les associacions d'utilitat pública i una altra cosa
és que aquesta previsió genèrica, comporti l'aplicació d'una norma relacionada
amb el finançament dels ens locals. No hi ha una explícita remissió a tot el
contingut de l'article 58 de la qual resulti amb tota claredat que els beneficis
concedits a les Universitats públiques, hagin de repercutir en el finançament local.
“La nostra interpretació s'inclina per concloure que les exempcions
concedides a les Universitats no afecten el finançament local. Als arguments
basats en la literalitat de la llei s'ha d'afegir el de que l'article 9.2 de la Llei
reguladora de les Hisendes locals és expressió del principi constitucional de
suficiència financera de les entitats locals i que les excepcions no poden ser
producte d'una interpretació extensiva, sinó d'una explícita declaració legal.
“Ens trobaríem, en definitiva, davant la derogació singular d'una
disposició legal per una altra llei del mateix rang i en contra d'un principi
constitucional que, si bé no té uns concrets efectes substantius, al menys ha
d'orientar la interpretació de les lleis.
Consell Tributari
75
“Per tant, en la nostra opinió, l'article 80 de la Llei orgànica 6/2001 no
implica una excepció a l'article 9.2 de la Llei reguladora de les Hisendes locals pel
que fa a les exempcions concedides a les Universitats.
“Ara bé, com que aquest és un tema opinable, respondrem les dues
darreres qüestions plantejades en la consulta sota la doble hipòtesi de que la
nova Llei orgànica d'Universitats conté o no una excepció a l'article 9.2 de la Llei
d'Hisendes Locals.
III.- Primera hipòstesi: Manca d’aplicabilitat de l’article 9.2.
“Si l'article 9.2 de la Llei reguladora de les Hisendes locals no fos
aplicable, l'Ajuntament no podria recuperar els impostos dels quals s'ha eximit les
Universitats.
“En aquest supòsit, l'Ajuntament difícilment podria plantejar el tema en
termes judicials.
“L'article 9.2 de la Llei de les Hisendes locals  respon a una visió global
del finançament de les entitats locals i condueix a una negociació adreçada a la
compensació, més que no pas a una reclamació judicial. No hi ha un efecte
específic derivat de la derogació singular de l'article 9.2, sens perjudici de que
després es dirà.
“Des del punt de vista processal, l'article 139 de la Llei 30/1992 de 26
de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del
Procediment Administratiu Comú, no atribueix legitimació a les Administracions
públiques per deduir demanda d'indemnització de danys i perjudicis sinó només
als particulars, i exigeix que l'origen de la lesió procedeixi del funcionament normal
o anormal dels serveis públics.
“És cert que s'està elaborant una línia jurisprudencial que reconeix la
responsabilitat de l'Estat legislador que s’ha iniciat de moment per al resarciment
dels danys produïts per lleis declarades inconstitucionals. Per tant, el
reconeixement d’una indemnització en aquest sentit ha de tenir com a pressupòsit
la declaració d'inconstitucionalitat d'una norma.
“Examinarem, en canvi, quines són les possibilitats de plantejar la
inconstitucionalitat de l'article 80 de la Llei d'Universitats, en el cas de que
s'interpretés que deroga singularment l'article 9.2 de la Llei d'Hisendes Locals.
“Processalment, la interposició de recurs d'inconstitucionalitat contra la
nova Llei orgànica d'Universitats es podria fonamentar en dues normes de diferent
abast:
Consell Tributari
76
“1. La Llei orgànica 7/1999, de 21 d'abril, va introduir unes noves
disposicions que legitimaven els Ajuntaments a accedir directament al Tribunal
Constitucional per tal de defensar l'autonomia local constitucionalment garantida.
La legitimació, no obstant, quan no afectava un municipi o província  que fos
destinatari únic de la Llei, havia de comptar amb un nombre de municipis que
suposessin al menys una setena part dels existents en l'àmbit territorial de la
disposició amb rang de llei i representessin  la sisena part de la població oficial de
l'àmbit territorial corresponent. D'altra banda, l'article 75 quater, en relació amb
l'article 75 ter de dita Llei Orgànica, exigia que s'hagués demanat informe al
Consell Consultiu en termini de tres mesos des de la publicació de la Llei. Aquests
requisits processals no s'han complert i per tant aquesta via no pot ser continuada
per manca de legitimació legal i per manca d'altres requisits complementaris
difícilment assolibles.
“2. La Llei orgànica del Tribunal Constitucional preveu en els articles 35
i següents la possibilitat de que un Jutge o Tribunal plantegi d'ofici o a instància de
part una qüestió d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional, com a
conseqüència d'una reclamació contenciosa administrativa. Ja s'ha dit abans que
en l’estat actual de la jurisprudència la possibilitat de sol·licitar indemnització
davant la jurisdicció contenciosa administrativa no tenia prou recolzament legal, a
menys que es pogués derivar d'una declaració d'inconstitucionalitat de la Llei. En
aquesta situació no hi ha cap sortida viable. Si l'Ajuntament no pot demanar
indemnització de danys i perjudicis, no pot provocar la qüestió
d'inconstitucionalitat, i si no pot plantejar recurs d'inconstitucionalitat i obtenir una
Sentència favorable del TC no pot plantejar recurs contenciós administratiu per
reclamar la responsabilitat de l'Estat legislador. En tot cas queda dit que en via
contenciosa es pot intentar plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat, si bé
aquest Consell no té prou informació per a pronunciar-se sobre els objectes de
reclamació que permetrien que l'Ajuntament deduís un recurs contenciós en el
qual pogués introduir de forma coherent el tema de la inconstitucionalitat de la Llei
en què es basa l'acte recorregut.
“Des d'un punt de vista substantiu, cal també examinar si el tema de la
suficiència financera de les Corporacions locals derivat de les exempcions
reconegudes a les Universitats té prou rellevància constitucional, sigui quina sigui
la via per la qual se n'intenti la reclamació.
“Cal tenir present que els recursos de les Administracions Locals a
Catalunya no provenen exclusivament dels impostos i dels altres tributs regulats
en la Llei d'Hisendes locals, sinó també d'altres conceptes, com són la participació
en els Pressupostos de l'Estat, les assignacions derivades del Pla Únic d'Obres i
Serveis, d'altres aportacions d'Administracions Públiques, com la Diputació de
Barcelona o del finançament dels Consorcis regulats en la Carta Municipal.
“No hi ha dubte que l'Ajuntament de Barcelona podria perdre alguns
ingressos com a conseqüència de la exempció reconeguda a les Universitats
Consell Tributari
77
públiques, però en el conjunt del finançament previst a les Lleis no creiem que
aquest concret tema tingui el suficient abast constitucional per donar lloc a una
concreta decisió del Tribunal Constitucional, atès que les vies de finançament de
les Corporacions locals no depenen exclusivament d'aquests impostos, sinó
d'altres fonts que poden ésser objecte de negociació.
“Per tant, no creiem que la sola invocació de la suficiència financera
sigui en aquest cas fonament suficient per obrir un procés constitucional.
“No obstant, la derogació singular de l’art. 9.2 de la LRHL sí podria
tenir rellevància constitucional, pel contrari, en la mesura en que la derogació
singular, a diferència de la derogació general, suposa l’incompliment per part del
legislador de l’autolimitació assumida amb l’art. 9.2 LRHL per garantir la
suficiència i l’autonomia financera local, donat el concret sistema de finançament
que estableix la Llei 39/1988, RHL.
“Les conseqüències de l’incompliment de dita autolimitació des de la
perspectiva de la incipient doctrina sobre la responsabilitat de l’Estat Legislador
estan encara per determinar, segons s’ha indicat anteriorment. Ara bé, la qüestió
adquireix uns matisos diversos quan l’autolimitació respon a la necessitat de
garantir la vigència d’uns principis constitucionals i l’incompliment es lliga, per tant,
amb la possible vulneració d’una garantia institucional. Això és el que, al nostre
judici pot ocorrer en aquest cas concret, si es té en compte la relació que
s’estableix entre el contingut de l’article 9.2 de la LRHL i la configuració
constitucional de l’Hisenda local. Doncs, no es pot oblidar que l’art. 142 CE
contempla als tributs locals com una peça essencial i irrenunciable de l’autonomia
i suficiència financera local, la estructura i pes relatiu de la qual en el conjunt del
sistema de finançament local no predetermina sinó que quedi en mans del
legislador ordinari, i que aquesta delimitació  va ser feta per la Llei 39/1988, amb
l’advertència expressa de que qualsevol alteració en l’estructura i potencialitat
recaudatòria dels tributs locals que en ella es regulaven, via establiment d’un
benefici fiscal, hauria d’anar acompanyat d’una fórmula compensatòria a
determinar en cada cas concret. Aquesta previsió, que no imposa una
compensació determinada per l’establiment de beneficis fiscals sinó que es limita
a exigir la recerca d’una fórmula compensatòria, constitueix una garantia de la
configuració dels tributs locals dintre del sistema de finançament creat per la Llei
39/1988, que es relaciona directament amb la vigència dels principis
constitucionals d’autonomia i suficiència financera en la mida en que impedeix
desvirtuar, via establiment de beneficis fiscals, una determinada configuració
d’aquest tributs que el legislador considera essencial pel sistema i que són
expressió irrenunciable dels principis citats.
“En aquest sentit entenem que el mandat de l’article 9.2 de la Llei
39/1988 ha de ser considerat una garantia institucional que impedeix la seva
derogació singular. Dit amb altres paraules, cabria que el legislador valorés de
nou el sistema creat per la Llei 39/1988 i el revisés en el sentit de suprimir o
Consell Tributari
78
modificar el mandat de l’article 9.2 amb caràcter general, la qual cosa en si mateix
constitueix ja una nova valoració del sistema de finançament local. Però el que no
resulta admissible és inaplicar, sense més ni més, aquest precepte en un supòsit
concret, eludint així la valoració singular que es consubstancial a una mesura
d’aquesta mena com a conseqüència del desenvolupament constitucional de
l’Hisenda local.
“IV.- Segona hipòtesi: aplicació de l’article 9.2.
“En aquesta segona hipòtesi es parteix de l'aplicació de l'article 9.2 de
la Llei reguladora de les Hisendes locals, és a dir, que l'Ajuntament de Barcelona
ha d'ésser compensat per les exempcions reconegudes a la Llei d'Universitats.
“Les Lleis de Pressupostos de l'Estat incorporen cada any una partida
destinada a compensar als Ajuntaments de les exempcions reconegudes.
Concretament, pel que fa a l'exercici 2002, es refereix a aquest tema l'article 75
de la Llei 23/2001, de 27 de desembre. Concretament, disposa:
"Para dar cumplimiento a lo previsto en el artículo 9 de la Ley
reguladora de las Haciendas locales, se dota en la Sección 32 del
vigente Presupuesto de Gastos del Estado un crédito con la finalidad
de compensar los beneficios fiscales en tributos locales de exacción
obligatoria que se puedan conceder por el Estado mediante Ley y en
los términos previstos en el apartado dos del artículo 9 de la Ley
reguladora de las Haciendas locales".
“Per tant, de conformitat amb la interpretació de que la nova Llei
d'Universitats no impedeix l'aplicació de l'article 9.2 de la Llei Reguladora de les
Hisendes Locals, l'Ajuntament de Barcelona hauria d'adreçar a l'Estat una
reclamació amb l'objecte de que es compensés la disminució de recaptació
derivada de l'exempció reconeguda per als impostos sobre béns immobles i sobre
activitats econòmiques. Aquesta reclamació, si fos desestimada seria susceptible
de recurs contenciós administratiu amb base en la disposició darrerament
transcrita.
“El que no podem preveure és si aquest recurs podria permetre
plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat, perquè això dependrà de la forma en
què s'estableixi el debat jurídic.
V.- Conclusions .
“1. La Llei orgànica 6/2001 només reconeix beneficis fiscals a les
Universitats públiques.
“2. Això no exclou que les Universitats privades puguin gaudir de
beneficis fiscals si, per la seva forma de constitució i el compliment de la resta de
requisits, la Llei els hi reconeix.
Consell Tributari
79
“3. Els beneficis fiscals de les Universitats públiques afecten els
impostos que recauen sobre la propietat del seu patrimoni i sobre els actes que
realitzin per al desenvolupament immediat de llurs finalitats de docència i
investigació.
“4. Aquests impostos són exclusivament el de béns immobles i el
d'activitats econòmiques.
“5. L'apartat 4 de l'article 80 de la Llei orgànica 6/2001 és
complementari de la declaració d'exempció continguda en l'apartat 1 de l'esmentat
article i concreta que per a gaudir de l'exempció de l'IBI i de l'IAE les Universitats
han d'acomplir els mateixos requisits que s'exigeixen a aquest efecte a les
fundacions i a les associacions d'utilitat pública.
“6. Les Universitats públiques no tenen caràcter de entitats benèfiques
o benèfic docents, com a conseqüència de la derogació de l'apartat 4 de l'article
53 de l'anterior Llei d'Universitats i, per tant, no els hi són aplicables els beneficis
genèricament establerts a les Lleis per a aquest tipus d'entitats. Per aquest motiu
no els hi és aplicable l'article 106.2.c) de la Llei reguladora de les Hisendes locals,
ni qualsevol altre establert a les Lleis amb base en el caràcter benèfic
genèricament atribuït a l'Entitat. Per aquest mateix motiu, tampoc no els hi és
aplicable l'apartat 2 de la Disposició Addicional Cinquena de la Llei 30/1994.
“7. El gaudi de beneficis fiscals per les Universitats públiques no exigeix
cap adaptació d'aquestes a la Llei 30/1994. Només pel fet d'haver estat creades o
reconegudes com a Universitats públiques tenen dret al reconeixement dels
beneficis enumerats en l'article 58 de la Llei 30/1994, sempre que acompleixin els
altres requisits establerts en dit article.
“8. No és segur que l'article 80 de la Llei orgànica 6/2001 impedeixi als
Ajuntaments reclamar la compensació basada en l'article 9.2 de la Llei reguladora
de les Hisendes Locals, segons s'ha argumentat en el cos d'aquest informe. Pel
contrari, entenem que l'Estat ha de compensar l'Ajuntament per aquests
conceptes d'acord amb el que disposen les respectives Lleis de Pressupostos de
l'Estat, i en darrer terme l'article 75 de la Llei 23/2001, de 27 de desembre.
“9. Per tant, creiem que, amb base en l'esmentat article de la Llei de
Pressupostos o en els correlatius de les Lleis precedents o successives,
l'Ajuntament ha de reclamar primerament en via administrativa la compensació
prevista en l'article 9.2 de la Llei reguladora de les Hisendes locals i àdhuc
recórrer en via contenciós administrativa, si no s'atengués la seva petició.
“10. Si la reclamació administrativa de compensació, a què ens referim
en l'apartat anterior, es denegués pel motiu de que l'article 80 de la Llei orgànica
6/2001 determina la inaplicació de l'article 9.2 de la Llei reguladora de les
Consell Tributari
80
Hisendes locals, es podria aleshores plantejar una qüestió d'inconstitucionalitat en
el recurs contenciós administratiu adreçat contra dita reclamació.
“11. No obstant, des del punt de vista substantiu, no sembla que el
principi de suficiència financera de les entitats locals permeti per si mateix
introduir en aquest cas una qüestió de rellevància constitucional. El finançament
de l'Ajuntament no depèn exclusivament dels tributs que recapta, sinó
d'aportacions de l'Estat, de la Generalitat i de la Diputació. Per tant, serà molt
difícil justificar que la suficiència financera es veu afectada de manera important i
amb rellevància constitucional per les aportacions tributàries de les Universitats
als pressupostos municipals. Ara bé, la derogació singular de l’article 9.2 de la
LRHL podria tenir transcendència constitucional en la mesura en que s’acceptes
que l’esmentada derogació singular suposa l’incompliment per part del legislador
de l’autolimitació que implica una garantia institucional dels principis de suficiència
i d’autonomia local en el sistema creat per la Llei 39/1988.”
c) Informe sobre la possible fixació de dos o més tipus diferents
en base a paràmetres objectivables per a l’impost sobre construccions,
instal·lacions i obres, i sobre la possibilitat d’establir la base imposable de
l’esmentat impost únicament en funció de mòduls prefixats en l’Ordenança
fiscal, eliminant que pugui fixar-se mitjançant el pressupost visat pel
corresponent Col·legi Oficial.
Es va emetre el següent informe:
“A.- Pel que fa a la fixació de tipus impositius varis.
“Primerament cal dir que el tipus impositiu és un element essencial dins
la relació tributària, que ha de ser regulat, en tot cas, per Llei, d'acord amb allò
que determina expressament l'article 10.a) de la Llei general tributària, en relació
sempre amb els articles 31.1 i 133.1 i 2 i amb els principis establerts a la
Constitució Espanyola, i així ha estat reconegut pel Tribunal Constitucional a les
sentències 179/85, de 19 de desembre, i 19/87, de 17 de febrer.
“A més cal destacar que la regulació que ara es pretén, a través de la
corresponent Ordenança fiscal, hauria de respectar plenament el principi de
jerarquia normativa que resulta de l'article 9.3 de la Constitució i que determina la
prohibició continguda a l'article 51 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre,
reguladora del procediment administratiu comú, dient que les disposicions
administratives no podran vulnerar la Constitució o les Lleis ni regular aquelles
matèries que la Constitució reconeix com a pròpies de les Corts Generals, i en el
mateix sentit apareix la prescripció de l'article 12.1 de la Llei 39/1988, quant a les
Ordenances fiscals dels Ens locals i a les Lleis de l'Estat reguladores de la
matèria de gestió, liquidació, inspecció i recaptació dels tributs locals.
Consell Tributari
81
“La Llei 39/1988, reguladora de les Hisendes locals, al seu article 103.3
(en la redacció per la Llei 50/1998, de 30 de desembre), en regular l'impost sobre
construccions, instal.lacions i obres, estableix que "el tipo de gravamen del
impuesto, que será fijado por los Ayuntamientos, no podrá exceder de los límites
siguientes …", tot acudint a la utilització únicament de l'escala de la població de
dret dels Municipis, i fixant com màxim per als Municipis de més de 100.000
habitants el tipus del 4%. I l'Ajuntament, a la corresponent Ordenança fiscal, nº
2.1 per a 2002, seguint la normativa de referència, fixa un sols tipus impositiu dins
del màxim en qüestió, que és el del 2'75%.
“I ara es pretén, per a exercicis successius, acudir a un canvi en la
fixació del tipus impositiu pel propi Ajuntament, en el sentit que siguin dos o més
tipus diferents en base a paràmetres objectivables, sense concretar el tipus
màxim de possible establiment, evidentment a fixar a través d'una modificació de
l'Ordenança fiscal corresponent, a l'empara de la regulació actualment vigent de
l'article 103.1 de la Llei 39/1988.
“Una interpretació jurídica de la regulació continguda a l'article 103.3 de
la Llei 39/1988, en el sentit dels articles 23 de la Llei general tributària i 3 del Codi
Civil, ens duu a la conclusió que el legislador ha volgut, per fixar el tipus impositiu,
tenir-ne en compte sols criteris de la població de dret dels Municipis, deixant-hi a
l'autonomia de cadascun d'ells l'assenyalar un únic tipus per a tot el seu territori
dins del màxim fixat per a cada grup, sense possibilitat d'acudir a d'altres
paràmetres. Confirma tal interpretació el que el legislador, quan ha volgut la
possibilitat d'utilització d'altres criteris, ho ha establert expressament, com quan a
l'article 104.2 de la mateixa Llei 39/1988, en regular possibles bonificacions per a
l'impost sobre construccions, instal.lacions i obres, assenyala diversitat de criteris
a tenir-ne en compte per les Ordenances fiscals, i quan, a l'article 109.3, per a
l'impost sobre l'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana, en
determinar el tipus impositiu –també tenint-ne en compte els grups de Municipis
segons la població de dret- permet als Ajuntaments el fixar diversos tipus.
“En conseqüència, cal dir que qualsevol modificació del tipus en el
sentit que es pretén aniria contra el que determina l'article 104.3 de la Llei
39/1988, aniria contra el principi de reserva de Llei resultant dels articles 31.1 i
133.1 i 2 de la Constitució, i seria nul.la la corresponent regulació dins de la
corresponent Ordenança fiscal, per infracció de l'article 12.2 de la Llei 39/1988 i
del principi de jerarquia normativa.
“Únicament podria dur-se a efecte l'alteració en qüestió a través d'una
modificació de la Llei reguladora de les Hisendes locals. I, en tal sentit, ve a
confirmar el criteri mantingut en aquest informe, l'emès per la Comissió per a
l'estudi i proposta de mesures per a la reforma legislativa del finançament de les
Hisendes locals, quan, en considerar el tipus de gravamen, pel que fa a l'impost
sobre construccions, instal.lacions i obres, diu que: "Por otra parte, cabría plantear
la posibilidad o conveniencia de suprimir la diferencia de tipos máximos fijados por
Consell Tributari
82
la Ley en función de la población de derecho de cada Municipio. Por otra parte, en
alguna ocasión se ha planteado la conveniencia de fijar en la Ley tipos máximos
diferentes en función del tipo o naturaleza de la construcción, instalación u obra,
aunque tal posibilidad puede generar una complejidad importante para la
aplicación del tributo".
“B.- Pel que fa a l'establiment de la base imposable únicament en
funció dels mòduls prefixats en l'ordenança fiscal.
“Igualment cal dir que la base imposable és un element essencial de la
relació tributària, que ha de ser determinat per Llei, segons el que estableix
l'article 10.a) de la Llei general tributària, en relació amb els articles 31.1 i 133.1 i
2 de la Constitució, i d'acord amb el que diuen les sentències 179/85 i 19/87 del
Tribunal Constitucional, essent de destacar que també ha estat considerat
expressament element essencial subjecte a reserva de Llei la regulació de la
gestió referent a la base imposable per la jurisprudència constitucional.
“Però és que, en tot caso, com també ja s'ha dit, ha de ser plenament
respectat el principi de jerarquia normativa que garanteix l'article 9.3 de la
Constitució i recull expressament l'article 51 de la Llei 30/1992, de règim jurídic de
les administracions públiques, de manera que les disposicions reglamentàries no
poden vulnerar la Constitució o les Lleis ni regular matèries subjectes a reserva
legal, ni les Ordenances fiscals locals infringir l'article 12.1 de la Llei 39/1988.
“La Llei 39/1988, reguladora de les Hisendes locals, procedeix
primerament a determinar un únic concepte definitori de la base imposable de
l'impost sobre construccions, instal.lacions i obres, a l'apartat 1 del seu article
103.1, en dir taxativament que "la base imponible está constituida por el coste real
y efectivo de la construcción, instalación u obra …", tot detallant, a continuació,
aquells elements de cost que, en cap cas, podrà intergrar-se-hi.
“Però és que, a més, el legislador no es limita a l'esmentada fixació del
que és la base imposable, sinó que determina, també expressament, la gestió a
dur a terme al respecte, i al seu article 104.1, estableix preceptivament que els
Ajuntaments -en concedir la llicència urbanística o bé en iniciar-se les obres-
practicaran una denominada liquidació provisional a compte (part de la doctrina
considera que, en realitat, és un avançament a compte de la liquidació), per a la
qual la Llei preveu que el càlcul sigui en funció del pressupost visat pel Col.legi
respectiu, si és preceptiu, o bé, si les preveu l'Ordenança fiscal, en funció d'índexs
o dels mòduls que n'estableixi. I, una vegada finalitzada la construcció, instal.lació
o obra, determina també preceptivament i taxativa que es procedirà a practicar
l'oportuna liquidació definitiva tenint-ne en compte precisament el cost real i
efectiu -base imposable real- prèvies les comprovacions adients i podent-hi
originar saldo favorable a la Corporació o al subjecte passiu. La base imposable,
cost real i efectiu i el procediment que sols permet la utilització de mòduls
Consell Tributari
83
preestablerts a les Ordenances és legalment regulat, i únicament permet aquest
últims en la liquidació provisional.
“I l'Ajuntament, en regular el tribut a l'Ordenança fiscal nº 2.1 per al
present exercici, establí correctament la base imposable (article 8) d'acord amb
l'article 103.1 de la Llei 39/1988, acordà el règim d'autoliquidació mitjançant
l'aplicació de mòduls (de no resultar-hi superior la utilització de pressupost visat) i
preveié la pràctica de l'adient liquidació definitiva si s'escaigués (article 11.4 i
següents i annex); en el sentit de l'article 104.1 de la Llei 39/1988.
“I ara el que es pretén és, a través d'una simple modificació de
l'Ordenança fiscal, una alteració consistent en l'establiment d'una única base
imposable, en funció de mòduls prefixats en la pròpia Ordenança, eliminant
expressament la possibilitat que es fixés mitjançant el pressupost visat pel Col.legi
Oficial. L'alteració sembla referir-se a l'eliminació de la liquidació provisional, de
manera que sols es produiria una única base imposable, i tindria lloc essent vigent
la normativa de la Llei vigent (articles 103.1 i 104.1 de la Llei 39/1988).
“Una interpretació jurídica, segons el que determinen els articles 23 de
la Llei general tributària i 3 del Codi Civil, dels articles 103.1 i 104.1 de la Llei
39/1988, reguladora de les Hisendes locals, duu al resultat que la Llei sols preveu
la gestió de la base imposable en la forma taxativament fixada a l'article 104.1, a
través d'una primera liquidació provisional a compte, en la que únicament es
preveu la possibilitat d'utilització de les dades del pressupost, reglamentàriament
visat pel Col.legi corresponent presentat pels interessats o bé dels índexs o
mòduls establerts per l'Ordenança fiscal, i una posterior liquidació definitiva –una
vegada ultimades les obres-en la que sols pot acudir-se a determinar el cost real i
efectiu, que ha de seguir a una prèvia comprovació, i que pot motivar un càrrec
per al contribuent o un reintegrament al seu favor, segons escaigui. Per la qual
cosa, cal dir que la normativa no permet una única liquidació basada en mòduls.
“Sols podria, per tant, dur-se a efecte l'alteració plantejada a través
d'una modificació de la Llei 39/1988, reguladora de les Hisendes locals. I així pot
entendre's també confirmat el criteri per l'informe emès per la "Comissió per a
l'estudi i proposta de mesures per a la reforma del Finançament de les Hisendes
Locals", quan diu, al respecte de la base imposable, el següent: "Por ello tal vez
deba estudiarse la posibilidad de objetivar la base imponible, mediante la
aplicación de unos módulos previendo, eso sí, la posibilidad del sujeto pasivo a
renunciar a la aplicación de los mismos. Es decir, se trataría de una solución
similar a la hoy prevista sólo para la liquidación provisional".
“D'altra banda l'alteració proposta, si es realitza a través d'una simple
modificació de l'Ordenança fiscal corresponent, significaria una vulneració de la
normativa legal vigent, tot infringint el principi constitucional de jerarquia normativa
i el precepte abans detallat de la Llei 30/1992, i originaria la nul.litat de ple dret de
la disposició en qüestió.
Consell Tributari
84
“Ara bé, el que sí caldria, en una interpretació jurídica d'acord amb el
que diuen els articles 23 de la Llei general tributària i 3 del Codi Civil, és limitar
l'aplicació de la possibilitat pretesa a la fase gestora relativa sols a la liquidació
provisional de l'impost sobre construccions, instal.lacions i obres, de manera que,
entre les dues vies que ofereix l'article 104.1 de la Llei 39/1988, o bé utilitzar el
pressupost visat que pugui ser presentat pels interessats, o bé acudir als índexs o
mòduls degudament fixats en la corresponent Ordenança fiscal municipal,
l'Ajuntament determini en aquesta Ordenança que s'aplicaran únicament, com a
base imposable per al càlcul de l'esmentada liquidació provisional els índexs o
mòduls fixats en aquella, sense acudir als pressupostos de les obres,
instal.lacions o construccions, essent-hi evident, que els índexs o mòduls hauran
de ser adequats als valors i característiques propis de tals obres, construccions i
instal.lacions. I posteriorment, en liquidar definitivament, s'haurà d'acudir ja al que
en resulti del cost real i efectiu, procedint segons el que estableixen
preceptivament els articles 103.1 i 104.1 de la Llei 39/1988.
“Conclusions.
“1.- Cal dir que no és possible la fixació de dos o més tipus diferents en
base a paràmetres objectivables pel que fa a l'impost sobre construccions,
instal.lacions i obres, segons la normativa vigent continguda a l'article 103.3 de la
Llei 39/1988, reguladora de les hisendes locals, a través d'una modificació de
l'Ordenança fiscal nº 2.1, sinó que requeriria una prèvia modificació de la Llei
39/1988.
“2.- Igualment cal dir que no és possible, a través d'una modificació de
l'Ordenança fiscal nº 2.1, relativa a l'impost sobre construccions, instal.lacions i
obres, establir la base imposable únicament en funció de mòduls prefixats en
l'Ordenança fiscal, en tant sigui vigent l'actual redacció dels articles 103.1 i 104.1
de la Llei 39/1988, sinó que requeriria una prèvia modificació de la Llei 39/1988.
“3.- En canvi cal dir que sí sembla possible, a través de la modificació
de l'Ordenança fiscal nº 2.1, establir, pel que fa exclusivament a la pràctica de la
liquidació provisional, com a única base imposable a utilitzar per al seu càlcul, la
resultant dels índexs o mòduls que es fixin i regulin en la pròpia Ordenança fiscal,
eliminant la possibilitat que es fixés mitjançant el pressupost visat pel Col.legi
Oficial corresponent, tot preveient una posterior liquidació definitiva mitjançant
l'oportuna comprovació administrativa i atenent al cost real i efectiu de les obres,
instal.lacions o construccions.”
Consell Tributari
85
ANNEX I
Expedients tramitats
2002
Total expedients ------------------------------------------------------------------------------------------------ 1010
Recursos ------------------------------------------------------------------------------------------------------------ 1002
Informes-------------------------------------------------------------------------------------------------------------- 4
Queixes -------------------------------------------------------------------------------------------------------------- 4
Recursos
Estimats------------------------------------------------------------------------------------------------------------- 171
Conformitat amb l’Institut Municipal d'Hisenda ------------------------------------------------------- 99
Disconformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda--------------------------------------------------- 71
Disconformitat amb el Districte d’Horta-Guinardó--------------------------------------------------- 1
Estimats en part ----------------------------------------------------------------------------------------------- 183
Conformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda------------------------------------------------------- 131
Disconformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda--------------------------------------------------- 52
Desestimats ------------------------------------------------------------------------------------------------------ 594
Conformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda------------------------------------------------------- 584
Conformitat amb el Districte de l’Eixample------------------------------------------------------------- 2
Conformitat amb el Districte de Sant Andreu --------------------------------------------------------- 1
Disconformitat amb l’Institut Municipal d’Hisenda--------------------------------------------------- 7
Declarats inadmissibles------------------------------------------------------------------------------------- 5
Retornats por incompetència del Consell --------------------------------------------------------- 46
Abstenció per cosa jutjada-------------------------------------------------------------------------------- 2
Retornats sense dictaminar------------------------------------------------------------------------------- 1
Consell Tributari
86
Queixes
Estimades---------------------------------------------------------------------------------------------------------- 1
Estimades en part---------------------------------------------------------------------------------------------- 2
Desestimades---------------------------------------------------------------------------------------------------- 1
_________________
Consell Tributari
87
ANNEX II
Classificació per conceptes
1998 1999 2000 2001 2002
1.1 Tributs sobre béns immobles 253 146 136 184 165
I.- Impost sobre béns immobles 206 136 126 175 162
II.- Contribució territorial urbana 47 10 10 9 3
1.2 Impost sobre vehicles de tracció
mecànica 181 66 170 243 297
1.3 Impost sobre l’increment de valor
dels terrenys de naturalesa urbana 261 117 140 255 237
I.- Plus vàlua 246 113 137 254 236
II.- Taxa d’equivalència 15 4 3 1 1
1.4 Tributs sobre activitats econòmiques 216 83 167 169 270
I.- Impost sobre activitats econòmiques 169 74 157 159 263
II.- Llicència fiscal 30 8 7 5 1
III.- Radicació 15 1 3 4 5
IV.- Llicència d’obertura 2 - - 1 1
2.1 Impost sobre construccions,
instal·lacions i obres 2 4 2 2 7
3.2 Taxes por serveis de prevenció, 154 104 10 - -
extinció d’incendis i salvament
3.3 Taxes per serveis urbanístics 12 3 9 9 -
3.4 Taxes per recollida de residus 24 5 4 6 27
3.5 Taxes de clavegueram - - - 1 -
3.11 Taxes per utilització privativa del
domini públic municipal 21 11 11 8 3
4. Contribucions especials 2 - - 1 -
5. Altres assumptes 3 1 4 4 4
Totals 1129 540 653 882 1010
Percentatges
1998 1999 2000 2001 2002
1. Impost  sobre béns immobles 22,41% 27,04% 20,83% 20,86% 16,34%
2. Impost sobre vehicles de tracció
mecànica 16,03% 12,22% 26,03% 27,55% 29,41%
3. Impost sobre l’increment de valor
dels terrenys de naturalesa urbana 23,12% 21,67% 21,44% 28,91% 23,46%
4. Impost sobre activitats econòmiques 19,13% 15,37% 25,57% 19,16% 26,73%
5. Altres conceptes 19,31% 23,70% 6,13% 3,52% 4,06%