Conèixer
Altres Itineraris Barcelona
Nou Barris
Clot-Camp de l’Arpa
Gràcia
Sarrià:Nucli Antic
Sarrià-Sant Gervasi: Tibidabo
Horta-Guinardó
Sant Gervasi
Vallvidrera-Les Planes
Gràcia: la Salut, Vallcarca...
itineraris itineraris itineraris
Sarrià: Nucli Antic Sarrià: Nucli Antic Sarrià: Nucli Antic
Localització Mapa 
Districte de Sarrià-Sant Gervasi
itineraris
Sarrià: Nucli Antic
Presentació
El passeig, la curiositat, l’aprofundiment en la història, el des-
cobriment casual permeten ampliar els coneixements sobre els
barris de la nostra ciutat.
Aquesta publicació no pretén res més que apropar als ciutadans
i ciutadanes tot allò que ens recorda el passat, amb referents
històrics, arquitectònics, culturals o socials, alhora que ens fa
conèixer el llegat que hem rebut d’altres èpoques.
En aquesta nova edició hi trobareu alguns punts nous que
mostren altres detalls de com eren la vila de Sarrià i els seus
entorns més propers. Visitar-los ens ajudarà a comprendre nous
matisos i a endinsar-nos en la seva memòria històrica.
Ben segur que sovint hem recorregut el nucli antic de Sarrià sense
percebre algunes de les referències que es recullen en aquest
llibret. Amb ell a la mà ens aturarem a observar carrers, places 
i edificis i recordarem il·lustres avantpassats que amb les seves
activitats han deixat l’empremta d’una vila dinàmica, emprenedora,
Autora
M. Palau-Ribes senyorial i que ha sabut trobar l’equilibri entre el record històric i la
Coordinació edició modernitat que marca l’evolució de la nostra societat.
3a. ed. 
A. Poves
Fotografies
M. Palau-Ribes, R. Muro, 
O.Giralt, A. Roqué
Disseny gràfic i maquetació 
Pallidisseny.com
Correcció lingüística 
CNL de Barcelona Cordialment,
M. Palau-Ribes
C. Brown
Katy Carreras-Moysi
© Ajuntament de Barcelona
www.bcn.es/publicacions Regidora del Districte de Sarrià-Sant Gervasi
Impressió
Imatge i Producció Editorial Municipal
Gener 2007
ISBN: 84-7609-782-4
Dipòsit Legal: B. 20.245-2005
Imprès en paper ecològic
3
Introducció
La ciutat de Barcelona ocupa un extens pla emmarcat pels rius
Besòs i  Llobregat, la serralada de Collserola i el Mediterrani.
Aquest espai geogràfic es configura com un gran amfiteatre, que
té per escenari el nucli antic de la ciutat, l’actual districte de
Ciutat vella.
Si observem els mapes del pla de Barcelona de finals del segle
XIX, veurem que el pla era ocupat per la ciutat vella, amb el seu
eixample i tota una sèrie de pobles petits disseminats per la seva
geografia. I entre poble i poble, grans extensions de terres de
cultius. Aquests municipis eren els de Sants, les Corts, Sarrià,
Sant Gervasi, Gràcia, Horta, Sant Andreu i Sant Martí, que en
agregar-se a la ciutat de Barcelona conformen els deu districtes
municipals actuals.
Mapa de Barcelona
finals del segle XIX
A.H.C
Cal recordar que l’any 1897 tots ells, llevat Horta i Sarrià, van ser
annexats a Barcelona. Horta fou annexat el 1903, i finalment
Sarrià s’incoporà al municipi barceloní, el 4 de novembre de
1921. Amb l’annexió de Sarrià Barcelona culminà una vella
aspiració, iniciada el 1859: la possibilitat  de dur a terme el vell
projecte d’urbanitzar la totalitat de l’espai del pla, tot seguint uns
criteris urbanístics unificats.  
Al temps de l’annexió de Sarrià amb Barcelona, és a dir,  el 1921,
el municipi sarrianenc era constituït per l’antiga vila d’aquest nom,
5
a més dels antics municipis de Vallvidrera, i una part del de Santa
Creu d’Olorda, annexats a Sarrià el 1890 i 1916 respectivament.
La història de Sarrià, al llarg dels darrers últims dos segles, ve mar-
cada per la seva redefinició municipal. Els límits territorials es van
veure modificats en dues importants segregacions: el 1836 les
Corts de Sarrià assolí definitivament l’autonomia, i el mateix
succeí amb Sant Gervasi de Cassoles, el 1714. La reducció
territorial de Sarrià a mínims històrics, quedà en part compensada
amb les annexions de Vallvidrera i Santa Creu d’Olorda, ja es-
mentades. 
Actualment els límits de Sarrià demarquen un sector del districte
barceloní de Sarrià-Sant Gervasi, que comprèn l’antiga vila de
Sarrià (llevat d’un sector de Pedralbes), Sant Gervasi, Vallvidrera 
i un sector de l’antic municipi de Santa Creu d’Olorda.
itineraris
Sarrià: Nucli Antic
L’Agregació de Sarrià,
vista per “Picarol”, 1921. 
Seu del districte Sarrià-Sant Gervasi
6
1 Plaça del Consell de la Vila
Localització: plaça del Consell de la Vila
Còrsega, 321.calització: Passeig de Gràcia, 112
Còrsega, 321.
Comencem el nostre recorregut pel nucli antic de Sarrià, situats
a la plaça del Consell de la Vila. 
El nucli antic s’estén en una franja emmarcada pel curs de dues
importants rieres, la de Gardenyes i la Riera Blanca, actualmente
soterrades, i que segueixen a grans trets el recorregut de la Via
Augusta, la primera, i l’avinguda J.V. Foix, la segona. 
El nucli antic de Sarrià, que es troba al bell mig d’aquestes dues
antigues rieres, se’l coneix amb el nom de "la Sagrera", i és
l’espai ocupat per l’església parroquial, la plaça Major, i les cases
del voltant. 
En el nostre recorregut, ens aturarem i, si és el cas, visitarem 
els edificis d’importància històrica. Comencem per la Seu del
districte, que és el que tenim més a prop.
L’antiga Casa Consistorial, tal com apareix als plànols de Sarrià 
del segle XIX, es trobava al bell mig de l’actual plaça Major.
Segons hem pogut llegir als documents municipals del segle XIX,
era un edifici petit i en estat ruïnós, i poc funcional. Era urgent la
construcció d’un nou edifici, i el Consistori va esperar el moment
idoni per obrir un concurs per al projecte del nou edifici i va
encarregar al guanyador, l’arquitecte Francesc Mariné Martorell
(Barcelona 1845-1902), la construcció de la Casa de la Vila, actual
seu del Districte, que és l’edifici que tenim al davant i que va ser
inaugurat el 2 de maig de 1896. 
Es tracta d’un edifici funcional de planta i dos pisos de clara ins- Observem l’escut de Sarrià. Conté la petxina del pelegrí del
piración classicista, molt similar a la casa de la vila de l’Hospitalet llinatge o nissaga dels Sarrià. El de Pedalbes es forma amb la
de Llobregat, obra del mateix arquitecte i any de construcció. meitat de l’escut del rei Jaume I –dues barres- i la meitad del
símbol de la familia de la seva muller, els Montcada: quatre pans. 
Exteriorment, l’edifici es manté com era inicialment. Només
s’han transformat en finestres les dues portes laterals de la Al primer pis, hi trobem la sala de plens, presidida pel retrat de
façana, i s’ha col·locat al peu de la porta la figura de deessa la reina regent Maria Cristina i el seu fill, el rei Alfons XIII. A la
"Pomona", obra de l’eminent escultor noucentista Josep Clarà paret de ponent, hi figura el de Jaume Piquet, autor i empresari
(Olot 1878 – Barcelona 1906), que va tenir el seu taller al carrer teatral, generós benefactor dels pobres de Sarrià. Ambdues
Calatrava. Una altra "Pomona", del mateix escultor, molt similar pintures són obra del sarrianenc M. Suñé Simorra. 
a aquesta, es troba al Museu Nacional de Belles Arts de Cuba. 
Fixem-nos en el contingut de la vitrina, on figuren diversos
objectes històrics de l’antic municipi sarrianenc: vares, capells,
insignies, estendards, etc. La peça més emblemàtica de la vitrina
és la vara de puny de plata amb l’escut de Pedralbes, que
l’alcalde de Sarrià rebia antigament com a símbol reial, en ser
nomenat per l’abadessa de Pedralbes, un privilegi que data del
regnat d’Alfons el Magnànim.
Finalment, diguem que per qüestions administratives l’edifici 
de l’Ajuntament de Sarrià, després de l’agregació l’any 1921, va
ser ocupat per la "Junta del Distrito" i "Tenencia de alcaldía" fins
a arribar a l’actual seu del Consell Municipal de Districte, on es
treballa al servei dels ciutadans i ciutadanes de Sarrià-Sant
Gervasi.
Campanar 
Pomona, obra de la parròquia 
de Josep Clarà, 1938 de Sant Vicenç, 
des de la 
Entrem a l’edifici i veurem que la distribució interior s’ha pl. Consell 
de la Vila 
mantingut com era el 1896, amb insignificants modificacions
inherents a les necessitats funcionals dels negociats, molts dels
quals darrerament han estat traslladats, per comoditat dels
usuaris, a altres edificis del districte. Les dependències que han
sofert variacions mínimes són el vestíbul, l’escala principal i la
sala de plens. 
A l’escala principal s’hi van instal·lar els escuts dels antics muni-
cipis, que són els barris que componen el districte actual: Sant
Gervasi de Cassoles, Sarrià, i Vallvidrera. Hi trobem a faltar  
el de Santa Creu d’Olorda i en canvi hi figura el de Pedralbes,
que malgrat no haver estat municipi propi, històricament i
administativament ha estat estretament vinculat a Sarrià, fins 
al 1979 que va passar a formar part del districte de les Corts.
10 11
De tots els alcades que ha tingut Sarrià en destacarem un: Deixem l’edifici i anem a la plaça de Sarrià passant pels
Ramon Miralles Vilalta (Sarrià 1841-1909). Podem afirmar amb carrers del rector Voltà i la petita placeta del Roser. 
tota seguretat, que Sarrià és el que és gràcies a la tasca i a la
dedicació d’aquest alcalde. Miralles va saber implicar els Donem la volta i tindrem al davant l’església parroquial
sarrianencs en la transformació de la vila, preservant els atractius dedicada a Sant Vicenç que presideix la plaça i que es
del paisatge i la personalitat del municipi. Ocupà el càrrec troba al cor del nucli antic de la Sagrera.
durant més de 23 anys, salvat petits intervals, entre 1879 i 1902.
Va ser contemporani de l’alcalde de Barcelona Francesc de La denominació de la sagrera parteix del tradicional
P. Rius i Taulet, amb qui compartia moltes afinitats en la concepte d’immunitat dels antics temples pagans,
projecció i dinamisme municipal. traspassat a les esglésies cristianes i al territori de trenta
passes que les envoltava. Es reivindicava en aquest espai
Al llarg del seu mandat, Sarrià es transformà en un  municipi el domini eclesiàstic, independentment del domini del
modern, dotat de bones infraestructures com ara la xarxa senyor feudal.
d’enllumenat, l’establiment de fonts públiques, l’eixamplement
del cementiri, la construcció de la Casa de la Vila, i organitzà 
i dotà el municipi de serveis dels quals fins aleshores no
disposava: biblioteca, arxiu, fundació de societats benèfiques 
i d’ajuda als treballadors; i va encarregar la revisió i la
promulgació de les ordenances municipals  que havien 
de regular el bon funcionament del municipi.
Miralles gaudí de gran reconeixement i prestigi, sobretot per 
la bona administració de la hisenda municipal, considerada en 
el seu temps modèlica dins l’estat espanyol. En reconeixement 
a la seva tasca, Sarrià el nomenà "fill predilecte".    
Ramon Miralles 
i Vilalta, 1909
12 13
2 Casa Rectoral 3 Parròquia de Sat Vicenç de Sarrià
Carrer Rector Voltà, /Placeta del Roser Localització: plaça de Sarrià, núm. 10
Fins l’any 1909, a la banda de ponent de l’església parroquial, 
on és ara l’inici del passeig de la Reina Elisenda, hi havia l’hort 
de la rectoria, el solar del qual arribava fins al carrer Pare Miquel
de Sarrià, i cobria tot el que  és l’edifici del mercat i una part 
del passeig. Al costat de l’hort, al darrera mateix de l’església, 
hi havia la casa rectoral. Van haver de passar bastants anys de
negociacions entre el rector i la corporació municipal  per
posar-se d’acord en la venda de terrenys per a la construcció
del mercat i l’obertura del passeig de la Reina Elisenda, que
comportaren la desaparició de l’hort i de la primitiva casa
rectoral  i la construcció de la nova rectoria.  Si el mercat 
era altament necessari per a la població, no ho era menys 
la  Rectoria on s’atenen els serveis complementaris del culte
parroquial. L’edifici d’estil neoclàssic de planta i dos pisos 
és obra de l’arquitecte Marcel·lí Coquillat i Llofriu, 1917.
Riera de Sant Miquel, 6.
De l’existència de l’església de Sarrià, se’n té constància, en forma
de capella primitiva, des de l’any 987. Una placa a la façana de
l’actual ens recorda que és mil·lenària. Poc o res sabem de la
primera construcció. Sabem que després, en el mateix lloc, es
bastí una església romànica, i el 1370, sobre el mateix solar, s’hi
construí una església gòtica, reedificació i ampliació de l’anterior.
Quatre segles més tard, fou construïda l’actual església, d’estil
neoclàssic, obra de Josep Mas, l’arquitecte de l’església de la
Mercè de Barcelona. 
Del segle XV és l’antic retaule de l’altar major de  l’edifici gòtic,
dedicat a Sant Vicenç, diaca i màrtir. És obra de Jaume Huguet i dels
seus col·laboradors. No la trobarem en el seu lloc original ja que
aquest joia gòtica es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Casa Rectoral
Durant l’anomenada "Setmana Tràgica" de 1909, en què foren
saquejades i cremades totes les esglésies de Barcelona, la
parròquia de Sarrià va ser un dels pocs edificis de culte que es va
lliurar de la destrucció. No va passar el mateix el juliol de 1936, en
14 15
què els sarrianencs van veure desaparèixer pràcticament la 4 Casa familiar Margenat
totalitat del valuós patrimoni històric i artístic que va ser destruït Localització: Carrer Major de Sarrià, núm. 97
i cremat. Per fortuna coneixem el contingut d’alguns documents Riera de Sant Miquel, 6.
de l’arxiu parroquial, perquè els havia transcrit l’historiador Ferran
de Sagarra, abans de la guerra. Aquest és un edifici de tres plantes entre mitgeres, amb una
construcció de pedra, d’estil gòtic. Va ser restaurada el 1881 
Afortunadament l’estructura de l’edifici es va poder salvar dels pel mestre d’obres Joan Carpinell.
actes vandàlics del 1936. L’edifici va ser posteriorment restaurat
i decorat. Aquesta provablement sigui una de les cases més antigues 
de Sarrià. Va pertanyer originalment a la família Anglí i a mitjans
Entrem a l’edifici i fixem-nos en els dos importants retaules de segle XIX va passar als hereus de la família Margenat
de talla policromada als laterals del creuer. A la banda esquerra, emparentada amb els Anglí.
el dedicat a la Mare de Déu del Roser, obra d’Agustí Pujol 
(c. 1617), i a la banda dreta, el retaule provinent de l’antic
convent de Santa Clara, obra de l’escultor Andreu Sala (s. XVII),
presidit actualment per la imatge de Sant Antoni.
Els murs del presbiteri són decorats amb pintures al fresc que
representen escenes de la vida del sant titular, obra del pintor
Josep Obiols (Barcelona, 1894-1967), realitzades entre 1953 
i 1956. Hi podem veure l’ordenació diaconal del sant, el sant
rebent el viàtic a la presó, i també diverses escenes de l’Antic 
i el Nou Testament: el sacrifici d’Isaac, el naixement de Jesús, 
la multiplicació dels pans i el mannà. 
Sortim de l’església, i ens trobem en una cruïlla de carrers. 
El carrer que puja cap a la muntanya és l’eix vertebral de Sarrià,
el carrer Major, que s’estén de nord a sud, des del carrer
General Vives (Cinturó de Ronda) fins a la plaça Artós. 
Part del seu traçat coincideix amb l’antic camí que unia
Barcelona amb Sarrià. Al llarg del temps i per motius polítics 
del moment, el carrer ha anat canviat de nom: Caputxins,
Catalunya, Prim, Serrano, etc. 
Com és habitual, algunes de les cases més antigues de Sarrià 
es troben en aquest carrer. A Sarrià, les més destacades són 
les cases de les famílies Margenat i Llança, famílies ambdues, 
molt lligades a la història de la vila. 
Altar Major. 
Pintures murals 
de J. Obiols
Casa familiar 
can Margenat
17
5 Casa familiar Llança 6 Plaça de Sarrià
Localització: plaça de Sarrià, núm. 12 Localització: plaça de Sarrià
Riera de Sant Miquel, 6.
Can Llança és la que veiem al davant al sortir de l’església. És un
edifici del segle XVII, restaurat recentment. Té rellotge de sol,
escuts i decoracions de pedra a la façana.
Al mateix carrer, hi trobem altres tipus d’habitatges: cases grans
de planta i dos o tres pisos, construïdes la majoria el segle XIX
situades a la part alta del carrer.
Reforma i eixample 
de la plaça Sarrià,
1868
A l’altra banda de la plaça de Sarrià, els edificis antics han
desaparegut i en el seu lloc s’han construït habitatges moderns. 
Des de lluny veiem la Porta de Sarrià, escultura d’Emili
Armengol, que en si mateixa representa la unió dels pobles
d’aquest districte, manifestada en la diversitat d’elements
materials utilitzats i en la forma que recorda les corbes i els
túnels de la carretera que ens porta a Vallvidrera. Imaginem un
punt de trobada en el temps d’aquests pobles coneixedors del
seu passat i alhora oberts i comunicatius amb el seu present.
Casa familiar 
Can Llança
18 19
7 Mercat de Sarrià
Localització: passeig de la Reina Elisenda de Montcada, núm. 8 Esgrafiat 
Riera de Sant Miquel, 6. de l’alabarder
Des de la plaça estant veiem el Mercat tal i com el va dissenyar
l’arquitecte municipal Arnau Calvet el 1910, i que s’instal·là a
l’hort rectoral quan la primera intenció d’expropiació d’una finca
de la Marquesa de Villamediana, entre el carrer Avió Plus Ultra 
i la Via Augusta, no progressà el 1900. 
Al restaurant El Vell Sarrià, hi trobem esgrafiat la figura d’un
alabarder, treball decoratiu molt popular en les cases 
antigues de Sarrià.
Restaurant 
El Vell Sarrià, 
Continuant amb el nostre itinerari, reprenent el carrer Major Major de Sarriá, 93
de Sarrià, cal aixecar la vista per descobrir alguns elements
decoratius de les façanes.
Darrera del mercat s’hi troben el carrer Pare Miquel de Sarrià 
i la plaça Sr. Gaietà, indrets del mateix nucli antic que mereixen
una passejada per sentir que les hores passen ben
apaciblement.
Interior 
del Mercat
20 21
8 Carrer Paletes 9 Passatge Mallofré
Localització: carrer Paletes Localització: passatge Mallofré
Riera de Sant Miquel, 6. Riera de Sant Miquel, 6.
Passada la plaça Consell de la Vila, podem veure el carrer Presidit per un imponent lladoner, aquest passatge obra el pas
Paletes, que recorda aquella professió tan estesa com ben des del carrer Major al Clos de Sant Francesc, no permet el pas
practicada a Sarrià. Aquest carrer era nomenat popularment de vehicles i respira pau i privacitat per tots costats. 
carrer del "Mal bec". 
Destaquem en el tram comprès entre la plaça de Sarrià i Pedró
Passat el carrer Paletes tot baixant el carrer Major de la Creu les cases antigues de les famílies Queraltó i Sangrà.
de Sarrià s’endevina a mà dreta el passatge Mallofré.
22 23
10 Can Cisó 11 Casa familiar Sangrà
Localització: carrer Major de Sarrià, 84 bis-86 Localització: carrer Canet
Riera de Sant Miquel, 6. Riera de Sant Miquel, 6.
Fent cantonada amb el carrer Hort de la Vila, trobem la casa Aquesta amb escut d’armes esculpit en pedra, i un jardí tancat
plurifamiliar Queraltó/Noya, on destaquem un rellotge de sol, amb porta de ferro forjat. 
fet restaurar per Teresa Noya i Ferrer. Aquí visqué Pere
Queraltó i Nou (Sarrià 1889-1967), pintor, escultor, orfebre,
decorador, cineasta i singularment pessebrista. 
24 25
12 Cases d’artesans al carrer Canet 13 Restaurant Casa Rafael
Localització: carrer Canet, núm. 8-20 Localització: carrer Major de Sarrià, 77
Riera de Sant Miquel, 6. Riera de Sant Miquel, 6.
Conserva dotze cases construïdes a mitjan segle XIX per als
treballadors de la finca agrícola de Can Canet.
Aquestes cases van estar a punt de desaparèixer els anys 70, 
en què l’Ajuntament concedí llicència de construcció, la qual 
cosa implicava el seu enderroc. 
Avui són cinc les cases destinades als artesans de diversos sectors
que hi treballen i hi exhibeixen el seu mestratge.
Antiga Casa Rafael
A l’altra banda del carrer, baixant a mà dreta, abans d’arribar 
al passatge Mallofré hi trobem el restaurant Casa Rafael, antiga
bodega Jornet, dedicada a la mateixa activitat des de 1873.
Casa típica del poble
al carrer Canet, 23
26 27
14 Restaurant Casa Joana 15 Confiteria Foix
Localització: carrer Major de Sarrià, 59 Localització: carrer Major de Sarrià, 57
Riera de Sant Miquel, 6. Riera de Sant Miquel, 6.
Casa Joana ocupa l’edifici de l’antiga fonda de Sarrià La pastisseria Foix ens ofereix una rica gamma de productes d’e-
de Cal Campi. La Rosa Badia, ànima d’aquest establiment, laboració pròpia, com les típiques petxines de Sarrià. En un lloc
ens explica que pel seu restaurant han passat i passen gent destacat hi figura el bust de bronze del poeta Josep V. Foix, obra
destacada del món de les arts, les lletres i la política. L’éxit del de l’escultor Josep Cañas, i sempre acompanyat d’una flor fresca.
seu establiment no és tan sols pel bon ofici del cuiner, sinó
també pel tracte afable i familiar del personal. Confiteria 
Foix
Casa Joana
L’escut de Sarrià.
Detall a la casa
Daura del carrer
Pedró de la Creu, 41 
L’escut de Sarrià amb la petxina és un "leit motiv" que veiem
reproduït en els edificis tant oficials com privats. Sant Vicenç 
i Santa Eulàlia són els sants més venerats de l’antiga vila; els
trobem en capelletes o reproduïts en rajoles antigues a les
façanes de les cases.
Tot retornant al carrer Major i en aquest tram trobem petits
obradors, tallers de restauració o de manualitats, establiments,
molts d’ells, de més de mig segle d’antiguitat, que conserven 
el regust de l’antiga vila. 
Davallem pel carrer Major i anem a la plaça de Sant Vicenç
entrant pel carrer Jaume Piquet.
28 29
16 Carrer Jaume Piquet 17 Casa Modernista
Localització: carrer Jaume Piquet Localització: carrer Jaume Piquet, núm. 30
Riera de Sant Miquel, 6. Riera de Sant Miquel, 6.
Fent cantonada amb el carrer Major i Jaume Piquet es trobava Trobem una casa modernista, la més petita que coneixem
la casa on visqué aquest autor i empresari teatral, que a partir d’aquest estil. Presenta uns elements florals a la façana 
dels anys 70, del segle XIX, es dedicà a una producció molt i és restaurada de fa poc.
abundant de peces teatrals de circumstàncies, especialment
melodramàtiques, sense pretensions literàries; entre totes elles Baixem pel carrer Cornet i Mas fins a arribar a la plaça 
hom pot destacar, per exemple "La monja enterrada en vida de Sant Vicenç.
o secrets d’aquell convent"; o uns "Pastorets" que foren oficials
durant l’últim terç del segle XIX. 
Carrer Jaume Piquet
Portada d’una obra
teatral de Jaume Piquet
30 31
18 Plaça de Sant Vicenç 19 Casa Orlandai (Antiga Casa Galve)
Localització: plaça de Sant Vicenç Localització: carrer Jaume Piquet, 23
Riera de Sant Miquel, 6.
Aquest edifici de quatre plantes va ser construït com a
Vista general
de la Plaça de residència particular cap a l’any 1870. Consta que el seu
Sant Vicenç propietari era aleshores Manuel Galve.  La casa va passar als
seus hereus i amb el temps l’ús de l’edifici es transformà per
albergar vers 1956 l’escola Thalita  i el 1974  l’escola Orlandai,
nom que resta en el col·lectiu. 
De la construcció original de la casa, quan era encara residència
particular, es va modificar la volumetria amb l’addició de les
tribunes, delimitades per grups de dobles columnes que donen
al jardí, des d’on es podien veure passar els trens fins als anys
seixanta en què l’estació de Sarrià va ser finalment soterrada. 
De les poques places antigues que té Sarrià, en destaca la Actualment s’estan portant a terme labors de rehabilitació 
de Sant Vicenç, un dels racons més tranquils del districte. de l’edifici que permetran disposar de nous espais destinats 
És una plaça de petites dimensions, ben traçada, voltada a promocionar activitats socio-culturals diverses  impulsades 
d’arbres i presidida per una font coronada amb la figura de des del districte de Sarrià-Sant Gervasi.   
pedra del sant patró, col·locada aquí en desaparèixer l’antiga
font de la plaça Major, sobre la qual hi havia aquesta imatge. Casa
Orlandai
La plaça de la Unió, com originalment s’anomenava, era el
centre del barri de l’estació del tren. Recordem que la línia
Barcelona-Sarrià, que data de 1860,  és la segona més antiga
de la península i la tercera de l’estat espanyol.
Un fet curiós que cal destacar d’aquesta plaça és
l’edifici situat a la cantonada amb Cornet i Mas,
que fa més de cent anys que es dedica a
l’ensenyament. El prestigiós Institut Colón, que
tingué de professor un joveníssim Francesc
Cambó, és ara ocupat per la llar d’infants "Blauet".
Creuem la plaça de Sant Vicenç on trobem el
carrer de Manyé i Flaquer, carrer del que fou
director del "Diario de Barcelona", que durant
molt de temps va posseir el títol de diari més
antic d’Europa. 
Escultura Seguint el carrer Cornet i Mas, voltem pel
de Sant Vicenç carrer Rocabertí on trobem el Reial Monestir
de Santa Isabel.
32 33
20 Reial Monestir de Santa Isabel 21 Plaça dels Romeus de Sant Medir
Localització: carrer Rocaberti, 21 Localització: plaça dels Romeus de Sant Medir
Septimània, 17 / Mont-roig, Septimània, 17 / Mont-roig,
Aquest monestir ocupa l’antiga finca coneguda en el segle XVIII
per Mas Serra, antiga propietat dels successors de Manuel Gil
de Palacios, i posteriorment de la família de l’historiador Ferran
de Sagarra, que hi va residir gairebé un segle fins que el flagell
de l’epidèmia de 1865 va reduir a la meitat els membres
d’aquesta família, cosa que motivà que Ramon Maria de Sagarra
de l’Espanyol vengués la finca, que el 1877 passà a les religioses
de Santa Isabel. 
D’acord amb la llegenda, Medir era un pagès que estava
L’edifici del monestir inaugurat el 1886 és obra de l’arquitecte plantant faves quan passaren uns fugitius perseguits per
Joaquim Codina Natali. Durant la guerra civil el convent fou Dioclecià i encapçalats per Sant Sever, bisbe de Barcelona.
buidat i dispersades les Quan els persecutors preguntaren al pagès si els havia vist,
monges, serví per a refugiats de Medir respongué que els havia vist passar quan plantava les
la guerra. Mn. Ros i Vendrell faves i ara ja les collia... No cal recordar que els fugitius foren
(1904-1991) fundà el col·legi sacrificats i d’aquí esdevingueren sants.
l’any 1946, i les monges es
traslladaren al poble de Lavern, Aquesta rondalla llegendària donà pas a la romeria de Sant
a la comarca de l’Alt Penedès. Medir que ha celebrat any rere any, i des de 1830, aquesta
tradició. Gràcia ha estat qui té més colles de Sant Medir, pero
Baixem ara pel carrer Abat no hem d’oblidar que n’hi ha diverses a Sant Gervasi i també 
Samsó i arribem a la plaça a Sarrià, i és per això que aquesta plaça recorda els Romeus 
dels Romeus de Sant Medir. de Sant Medir, des de la seva inauguració el març del 1998.
34 Vista del claustre 35
22 Plaça Artós 23 Can Senillosa
Localització: plaça Artós Localització: carrer Fontcoberta, núm. 1-9
Septimània, 17 / Mont-roig, Septimània, 17 / Mont-roig,
Anem a la plaça Artós i asseguts als bancs dels jardinets, Reprenem l’itinerari i pel passatge Senillosa arribem a Can
recordem que al llarg del segle XIX Sarrià va reforçar el seu Senillosa: una de les poques masies que encara resten a Sarrià.
caràcter de zona residencial amb un pla perfectament traçat des Restaurada per dins i fora pel nou propietari Novartis
del seu consistori.  Les bones condicions climàtiques han estat Farmacéutica, és un edifici rural encara que senyorial que
de bell antuvi el factor determinant perquè Sarrià es convertís testimonia el passat rural i d’estiueig del poble de Sarrià.
en el lloc d’estiueig, primer i residencial després, de les famílies Conserva un rellotge de sol a la façana i és voltada de jardí
benestants de Barcelona, que van construir nombroses cases públic que porta el nom de jardí de Can Senillosa.
envoltades de jardins als afores de la Sagrera.
A partir dels anys quaranta, molts propietaris d’aquestes cases
Els sarrianencs no volien que la vila es convertís en una fàbrica grans, responent a necessitats actuals, les han substituït per
de fums i brutícia com altres pobles del pla, sinó que volien edificis d’habitatges moderns, o tot i conservant l’antiga fesomia
preservar-ne el paisatge. En lloc de establir fàbriques, Sarrià va les han convertit en seu d’escoles, d’empreses comercials 
propiciar l’establiment de companyies religioses destinades o administratives. 
principalment a l’ensenyament. D’aquesta manera van establir-se
a Sarriá la Escola Pia de Sant Josep de Calassanç i la Companyia Can 
de Jesús, seguint l’exemple del col·legi del Sagrat Cor, dedicat Senillosa
a l’ensenyament femení. Amb el temps les grans famílies de
Barcelona van anar convertint les cases d’estiueg en lloc
permanent de residència, ja que els resultava un lloc còmode
per viure-hi, prop dels seus negocis i amb ràpides i freqüents
comunicacions amb la ciutat. 
Plaça Artós
Tornem a la plaça Artós i ens dirigim a la plaça Prat de la Riba
pel pg. de Sant Joan Bosco. A la nostra esquerra deixem els
edificis dels religiosos Salesians per trobar els jardins de Joan
Vinyoli. 
36 37
24 Biblioteca Clarà 25 Cementiri de Sarrià
Localització: carrer Calatrava, 22-24 Localització: camí del cementiri de Sarrià, 10-12 / Rosales, s. n. 
Septimània, 17 / Mont-roig, Septimània, 17 / Mont-roig,
La Bibilioteca Clarà, des de l'any 2000, ocupa la finca  del que fou Fins al segle XIX era costum enterrar els morts en els llocs
Museu-estudi de l’eminent escultor Josep Clarà i Ayats (Olot sagrats o prop d’ells. Sabem que a Sarrià les famílies Angle, Puig
1878-Barcelona 1958). Clarà es formà a Olot, a l’Escola de Dibuix Guiant, Cors, Pedralbes, Feu, Llanza, Corominas, Cuyàs, Rosès,
de Josep Berga i continuà els estudis artístics a la Escola de Belles Negrevernis, Piera, Molins, Casas, Canet, Viñals de la Torre,
Arts de Toulouse. El 1900 es traslladà a París on va conèixer Modolell del Puig, Baxeras, Castelló, Nanot i Planes tenien la
August Rodin i a la ballarina Isadora Duncan de la qual va fer seva tomba dins l’antiga església gòtica, mentre que el fossar
nombrosos dibuixos en moviment de dansa. L’any 1910 obtingué ocupava un espai al costat de l’edifici, com podem veure encara
la medalla d’or en l’Exposició de Brussel·les, i primera medalla en algunes esglésies rurals antigues.
en la Nacional de Belles Arts de Madrid, entre altres importants
guardons. Viatjà per Europa i els Estats Units i l’any 1932 es La situació dels cementiris fora dels nuclis urbans va començar
traslladà a Barcelona, a la seva torre de Sarrià on tenia el seu taller. al segle XIX impulsat per les epidèmies de còlera. L’any 1833 
es produí a Espanya la primera epidèmia que causà la mort a
Clarà realitzà una extensa obra homogènia i coherent, i fou un milers de persones. Només a Barcelona i la seva rodalia entre 
dels grans pilars artístics del Noucentisme. Al jardí de la biblioteca el setembre i el novembre de 1834 van morir 2.042 afectats.
podem veure algunes de les seves escultures.  L’Ajuntament de Sarrià, conscient del perill que representava
per a la salut pública el fet que els cadàvers s’enterressin a les
esglésies, va decidir enterrar els morts en un lloc lluny del nucli
urbà, d’acord amb les normatives de sanitat. Es tractava d’uns
Biblioteca terrenys que l’Ajuntament de Sarrià adquirí el 7 d’abril de 1835
Clarà als propietaris Mateo Sanges i Jaume Artigas. Els primers
enterraments es produïren el 1835, però les primeres
construccions, segons el projecte de l’arquitecte Francesc
Renart i Arús, són de 1840.
Amb el pas del temps el recinte original resultà insuficient 
i el cementiri va haver d’ampliar-se fins a la superfície actual, 
de 4.560 m2.
El cementiri de Sarrià és, juntament amb el d’Horta, un dels
més petits de Barcelona. Entre les sepultures destaquen les 
dels poetes Carles Riba i Clementina Arderiu, l’ex-alcalde de
Sarrià Ramon Miralles Vilalta
i, naturalment, les de les
famílies que han estat
estretament lligades a Sarrià,
com les Margenat, Mumbrú,
Alós, Anzizu i Llança. Un 
dels primers panteons que 
es van construir fou el del
farmacèutic Joan Margenat,
síndic de l’Ajuntament, que
morí assassinat per les forces
de la Jamància el 5 de
Títol del 
cementiri setembre de 1843.
de Sarrià
38 39
26 Jardins de Joan Vinyoli 27 Porta Miralles
Localització: Jardins de Joan Vinyoli Localització: pg. Manuel Girona, núm. 55
Septimània, 17 / Mont-roig,
Anomenem així la porta
projectada per l’arquitecte
Antoni Gaudí, a l’antiga carretera
particular Güell, avui passeig de
Manuel Girona, el 1902. Dins 
de la finca, s’hi van edificar unes
cases valencianes, segons
projecte de l’arquitecte 
Domènec Sugranyes, l’any 1917,
cases que foren enderrocades
els anys 60. De la finca només
queda la porta, restaurada l’any
1977, reposant la marquesina
original, i eliminant la reixa, 
obra de Domènec Sugranyes
que tancava l’obertura gran. 
L’octubre de 1999 s’hi va
col·locar una escultura de bronze
representant la figura de Gaudí,
obra de Joaquim Camps.
Inaugurats l’any 1998, voregen els edificis de l’arquitecte
Coderch i de Sentmenat, dels anys 1968-1971.
Deixant els jardins de Joan Vinyoli enfilarem el carrer
Manuel Girona, on trobem la porta Miralles.
Antoni Gaudi, escultura
Al mateix passeig de Manuel Girona, concretament 
al núm. 33-35, hi trobem Can Raspall.
40 41
28 Can Raspall Com tantes altres masies del Pla de Barcelona que han subsistit
Localització: pg. Manuel Girona, núm. 33-35 amb el pas del temps, Can Raspall ha perdut la seva funció
Septimània, 17 / Mont-roig, agrícola d’origen. L’any 1935 s’hi instal·là el centre docent
Estudios Generales Luis Vives d’ensenyament mitjà, que l’ocupà
Ocupa part de l’antiga finca de la Torre Gran de l’antiga partida fins el tancament de l’escola l’any 1997. Des del gener del 2001
de Canyelles de les Corts de Sarrià, que al segle XVII pertanyia l’ocupa la seu social i administrativa de la companyia que
a Valèria Dalmau i Çafont, viuda del ciutadà honrat de gestiona la veïna Clínica Internacional de Medicina Avanzada
Barcelona Francesc Dalmau. El nom de Raspall o Respall deriva (CIMA). 
d’un antic propietari, Joan Pau Respall, abaixador i ciutadà de
Barcelona que l’adquirí l’any 1739 a la família de Jaume Janer, Es tracta d’una masia d’esquema basilical, amb el cos central
batlle de les Corts de Sarrià el 1673. A finals del segle XIX la sobresortint, cobert amb teula àrab a quatre vessants. La façana
s’organitza simètricament, amb tres grans balcons a la planta
noble: el central és en l’eix de la porta principal, en arc de mig
punt, mentre que els laterals integren els materials de sengles
finestres gòtiques geminades. Les golfes s’obren a la part alta 
del cos central amb una característica galeria de cinc arquets 
de mig punt. El parament de la façana és recobert amb
esgrafiats geomètrics, a l’igual que el cos més baix adossat al
flanc esquerra de la masia, dotat d’un porxo i amb la façana
acabada per un perfil mixtilini. 
L’edifici del segle XVII ha tingut important reformes modernes 
i en particular quan al 1920 la Societat Urbanización Güell amb
un projecte de l’arquitecte Josep Canaleta hi practicà obres de
restauració, millora i ampliació de la casa, afegint el cos més baix
adossat al flanc dret de la masia, i el porxo al flanc esquerra 
i modificant les obertures de la façana. El 2002 la Companyia
CIMA encarregà als arquitectes Alonso i Balaguer la reforma 
i restauració integral de Can Raspall i el seu entorn els quals 
han respectat l’estat original de la masia i adequat els interiors
als nous usos.
Can Raspall
propietat de Can Raspall passà dels hereus de Joan Pau Respall
a Eusebio Güell i Bacigalupi (Barcelona 1846-1918), i els hereus
d’aquest la incorporaren a la societat patrimonial Urbanización
Güell, S.A. fins que aquesta societat es va dissoldre l’any 1932.
Quan la finca amb la masia van ser adquirides pel Club F.
Asociación de Propietarios de Barcelona el maig de 1967, 
Can Raspall era propietat de Josep Figueras i Navarro.
42 43
29 Els jardins de la Quinta Amèlia
2
Localització: carrer Santa Amèlia, s.n. Ocupant una superficie total de més de 23.000 m , els jardins
Septimània, 17 / Mont-roig, es van inaugurar al públic el novembre de 1970, a partir d’un
projecte de l’arquitecte Joaquim Maria Casamor d’Espona.
Els jardins de la Quinta Amèlia són part d’una extensa finca Compta amb arbres imponents d’espècies variades d’arreu del
privada que originalment va pertànyer al senyor Eduardo món i dues escultures de bronze: una driade, obra de l’escultor
Conde, fundador dels grans magatzems "El Siglo" de Barcelona. Ricard Sala i un encantador de serps, creació de l’escultor
La propietat va passar a les families Olabarria, Girona i Fradera, francés Jules Anthone.
però els terrenys estaven, desde feia anys, destinats a parc
municipal i els tràmits d’expropiació es van iniciar el 1965. Abans de l’agregació a Barcelona, Sarriá no disposava de jardins
o parcs públics, pero hi havia un nombre molt elevat de jardins
particulars, alguns de gran bellesa o curiositat. Recordem els
dels Caputxins al Desert, el de les families Güell, Sentmenat,
Alòs, Borràs, Rabassa, i Pons, per citar-ne alguns. Els jardins eren
adornats amb escultures de pedra o marbre, amb glorietes, i
templets i algun d’ells era obra de paisatgistes reconeguts com
Rubió i Tudurí, o Forestier.
Entorns del Parc 
Quinta Amèlia
Driade
Mimosa
44 45
30 Casal de Sarrià
Localització: carrer Eduardo Conde, núm. 22-42
Septimània, 17 / Mont-roig,
El Casal de Sarrià és un altre exemple d’afortunada
transformació  d’una antiga residència particular en un centre
cívic  municipal de districte. Envoltat de jardí, està situat en 
un lloc privilegiat del districte.
Casal 
de Sarrià
L’antiga Vil·la
Cecília
Encantador 
de Serps
Ofèlia ofegada,
46 escultura 47
31 Convent dels Caputxins El convent, cremat durant la guerra civil, va ser restaurat a la
postguerra per l’arquitecte noucentista Pere Benavent. Conté 
Localització: plaça Fray Eloi de Vianya, 1
Septimània, 17 / Mont-roig, el Museu Andino-Amazònic, amb materials recollits des dels
primers anys del segle XX pels religiosos caputxins a la vasta
Sortint pel carrer Eduardo Conde, tenim al davant el convent zona de l’Amazònia. 
dels frares Caputxins.
S’hi exposen alguns dels elements més significatius de
El primer orde religiós que es va establir a Sarrià, després de las l’etnografia, zoologia i botànica andinoamazònica, com també
monges clarisses, va ser la dels frares menors caputxins. Venien una col·lecció de ceràmica precolombina i d’altres testimonis
de Nàpols i van construir a Sarrià el primer convent de l’orde etnogràfics d’altres cultures. 
dins l’estat espanyol, en els terrenys cedits pel propietari Joan
de Terré, situats al passeig de Santa Eulàlia. Amb posterioritat 
a la promulgació de la Llei de desamortizació dels béns
religiosos el 1835, el convent fou destruït i reduït a un munt 
de cendres. La propietat passà a mans de l’estat i  finalment fou
venuda al ciutadà italià Enrico Misley. Els frares menors  no van
tornar al Desert mai més. El 1887 els foren cedits uns terrenys
de la finca de Can Ponsic per  construir-hi  el nou monestir.
Sortint pel darrera del Casal de Sarrià a la confluència amb 
el carrer Cardenal Vives i Tutó, 29-35, hi ha la casa Sastre
Marqués, obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch.
Convent dels Pugem per l’avinguda J.V. Foix, el poeta sarrianenc per
Caputxins excel·lència. A la nostra esquerra trobem alguna de les finques
més antigues de Sarrià.
Museu Andino-
Amazònic
48 49
32 Can Ponsic
Localització: carrer Dominguez Miralles, núm. 1
Septimània, 17 / Mont-roig,
El palau residencial de Can Ponsic, propietat de la família
Sarriera i Montcada data del segle XVIII, i va ser reformat per
l’arquitecte August Font i Carreras el 1892. La façana principal
està emmarcada per dues torres quadrades, que acaben en
cornises i merlets. La residència tenia més de cinquanta
habitacions, escalinata principal de marbre que unia les tres
plantes de l’edifici, capella amb vidres emplomats, cavallerisses, 
i estava situada en un terreny de més de cinc hectàres. El 1979
l’últim descendent de la familia Sarriera va vendre els terrenys 
a l’Ajuntament de Barcelona, i va cedir gratuïtament l’edifici,
expressant la voluntat que Can Ponsic es dediqués a
l’ensenyament musical del barri.
Torre guaïta
porta, avui dia transformada en finestra, molt modificada o falsa. 
El tercer pis era per a la guarnició. De l’antiga estructura
conserva les finestres i els merlets d’estil gòtic. Pel que sembla
als vessants de la serra de Collserola que donaven al pla de la
ciutat hi havia un bon nombre d’aquestes torres, de les quals
queden ben poques. La de Can Ponsic és semblant a la torre
del Laberint d’Horta. 
Can Ponsic
Segons el Dr. Joan Ferran Cabestany, podria tractar-se de la
torre dita de Mossén Bernat Tarré, que a través del Baró de
Balsareny arribés a la familia Alòs, el segle XIX, i fos una de les
10 o 12 torres documentades a Barcelona cap al segle XVI. 
El 1988 l’edifici, prèviament reconstruït i reformat es convertia
en la seu de la Guàrdia Urbana del Districte de Sarrià-Sant Si enfilem tot passejant per l’avinguda J.V. Foix fins al Desert 
Gervasi, i el curs 92-93 s’hi obria l’escola de música l’Arc. de Sarrià trobem a l’esquerra la casa Sant Isidre.
Al costat d’aquest edifici i una mica separat hi ha una torre
circular que podria ser una construcció dels segles XI-XII amb
afegits tardans. És una torre de vigilància de l’antic camí de
Finestrelles (Camí Fondo). La torre té 6 m de diàmetre. El
primer pis es destinava a dipòsit de queviures i el segon era
l’habitatge del vigilant. L’entrada principal era a través d’una
50 51
33 Casa Sant Isidre 34 Jardins de Can Sentmenat
Localització: pg. de la Reina Elisenda, 17
Septimània, 17 / Mont-roig, Localització: jardins de Can Sentmenat
Septimània, 17 / Mont-roig,
El 1920  Isidra Pons de Pascual va fer construir la seva torre
particular envoltada de jardí al Passeig de la Reina Elisenda. 
La torre de considerable volumetria formava part d’un  conjunt
de torres veïnes que eren propietat de la seva família: la del seu
germà Alexandre (actual Escola Tècnic Eulàlia), i la Torre Can
Mora (actual Escola dels Sagrats Cors), ambdues a l’altra banda
del passeig. El tècnic que rebé l’encàrrec del projecte era 
el reputat arquitecte Joaquim Lloret Homs, del qual resten a
Sarrià nombroses construccions importants a partir de 1914.
Recordem que Lloret és també l’autor de la singular Clínica
Barraquer del carrer Muntaner i del bloc d’habitatges de la Via
Augusta, entre els carrers de Muntaner i Santaló, conegudes
amb el sobrenom de “Rancho Grande”.  
Amb el pas del temps i com tantes altres torres de Sarrià, 
Casa Sant Isidre va canviar el seu ús d’habitatge particular, 
i actualment acull el Centre Clínic Creu Blanca. Palau dels
marquesos 
de Sentmenat
Tot caminant amunt arribem al palau dels marquesos de
Sentmenat. El mestre Andreu Bosch reconvertí l’any 1779
l’antic mas Teixidor, edificat el segle XIV en la casa de camp
dels marquesos de Sentmenat. Des d’aleshores ha sofert
diverses modificacions i des de l’any 1999 alberga l’escola de
disseny Eina. Voltada d’uns jardins públics ens ofereixen una
Casa Sant Isidre
52 53
3àm5 plia panoràmica de Barcelona. 
Museu Monestir de Pedralbes
Septimània, 17 / Mont-roig,
La vinculació històrica del Monestir de Pedralbes amb Sarrià fa
que aquest lloc sigui punt de pas de l'itinerari del Sarrià antic.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes, de monges clarisses,
que va ser fundat per la reina Elisenda de Montcada, tercera
muller de Jaume II el 1326, ha mantingut a través del temps la
vida comunitària. La construcció de l’església, claustre i
dependències avançà ràpidament i en resultà un conjunt amb
gran unitat d’estil i és un dels millors exemples de l’arquitectura
gòtica catalana. L’església és de nau única, capelles entre els
contraforts i capçalera poligonal, i presenta una gran simplicitat
de línies. Al presbiteri, a la dreta de l’altar major, hi ha el
sepulcre amb els símbols reials i la figura jaient de la reina
fundadora, que en enviduar es retirà al monestir; aquest
sepulcre té una altra cara que dóna al claustre amb la reina
vestida amb hàbit monacal. Dormidor
El claustre és una peça grandiosa; les columnes i capitells dels
dos primers pisos d’arcades són obra de tallers gironins.  S’obre
al claustre la capella de Sant Miquel, petita cel·la o oratori
decorat amb pintures d’estil italianitzant, que constitueix un
refinadíssim espai de gran bellesa. Són obra de Ferrer Bassa
(1343-46), pintor i miniaturista que treballà al servei de Pere III
el Cerimoniós i decorà així les capelles dels palaus reials de
Barcelona, Saragossa, Lleida, Mallorca i Perpinyà. La seva gran
obra són les pintures de Pedralbes on sintetitzà l’estil dels grans
mestres sienesos i florentins.
La sala capitular forma un edifici independent que fou bastit 
el 1416 per Guillem Abiell.  L’antic dormitori estatja el museu
del Monestir, que exhibeix el seu ric patrimoni artístic de
Claustre general pintura, mobles, ceràmica, orfebreria, ornaments litúrgics 
i paper i pergamins dels segles XIV al XVIII.
54 55
36 Santa Eulàlia i el Desert de Sarrià 37 Torre Lledó
Localització: final del pg. de Santa Eulàlia Localització: Avinguda Vallvidrera, 9
Septimània, 17 / Mont-roig, Septimània, 17 / Mont-roig,
Enmig d’un jardí de palmeres i avets, a llevant de l’Institut del
Desert de Sarrià es troba la torre que avui ocupa el col·legi
Dolors Monserdà.
Aquest edifici era propietat de Nicolás Boadas i és obra de
l’arquitecte Miquel Madorell i Rius (1869-1936), de l’any 1904.
A l’Arxiu Històric de Sarrià es poden consultar els plànols
d’aquesta singular torre modernista situada en un lloc privilegiat,
dominant gairebé tot el Pla de Barcelona. 
Possiblement l’arquitecte Madorell aprofità bona part de la
construcció antiga que s’aixecava en aquest mateix indret 
i que fou propietat de Joaquim Maria de Borrás i de Rodríguez,
coronel retirat de l’Estat Major a Barcelona. El 1853 Borrás, que
va donar nom a la plaça, va fer donació al municipi sarrianenc
d’una part de vinya de la seva propietat per obrir el passeig de
la Princesa (avui Santa Eulàlia). La seva viuda, Clotilde Sixto de
Borrás, va fer urbanitzar els terrenys, que avui formen la plaça
Segons la tradició, Santa Eulàlia visqué en aquest lloc que Borrás i la part baixa del passeig de Santa Eulàlia, i féu obrir el
aleshores s’anomenava "Térrea sanctae  Eulaliae". Imaginem carrer Sant Carles, avui inici de la carretera de Vallvidrera. 
una casa romana el segle IV, quan tot el desert era ple d’arbres 
i brollava una font molt visitada pels barcelonins en processó, Els Borrás eren propietaris d’una bona part de les terres
per pendre l’aigua que els donava d’aquest sector de Sarrià, conegudes amb el nom de Lledó 
salut i ventura. o Torre Lladó. Els anteriors propietaris d’aquesta finca foren
Salvio Rocafort, Llorenzo de Lladó, l’ardiaca Cors (1637) 
Posteriorment tal com hem dit, i Onofre Borrás (1750). La torre Lledó hostatjà l'Arxiduc Carles
aquesta finca es va cedir als que va ser rei de Catalunya i Aragó com a Carles III (1705); 
caputxins el 1578, que la altres hostes rellevants foren el rei Felip Vè i, posteriorment, 
convertiren en un jardí místic ple el 1842, el general Espartero.
d’arbres i figures de fang. A finals
del segle XIX Josep Ricart i Josep A la mort de Clotilde Sixto, cap al 1886, la torre va passar 
Maria Sert hi fundaren un asil per als hereus i, d’aquests, a
a invàlids. Nicolás Boadas.
El 16 de desembre de
1808 hi va haver un
combat entre francesos 
i espanyols als voltants 
de la torre Lladó, segons
ens explica Mossèn Sagau,
Gravat de Santa Eulàlia, rector de Vallvidrera, en el
"D’Ací d’allà", 1929 seu Dietari escrit durant la
guerra del francès. 
56 57
Bibliografia
de l’Arxiu de Sarrià-St.Gervasi
Ajuntament Guia del Districte Sarrià-Sant Gervasi, Poves, A. Catàleg de la sèrie de llicències d'obres
de Barcelona Barcelona, 1992 particulars dels fons documentals dels antics
pobles agregats de Sarrià i Vallvidrera: 
1845-1922.- (Col·lecció Inventaris i Catàlegs 
de l'Arxiu Municipal; núm. 1). 
Amades, J. Costumari català: el curs de l'any. Barcelona: Ajuntament, 1992
Barcelona: Salvat, 1989
Sagarra i Siscar, F. Sant Vicenç de Sarrià: Dades i clarícies
Ajuntament Índice del Archivo Municipal, 1901 referents a la història d'aquesta vila i
Constitucional parròquia. Barcelona: Imp. Altès, 1921
de Sarrià
Verdaguer, J. Santa Eulària.- A: Il·lustració catalana, s.d.
Carreras Candi, F. Notes històriques de Sarrià. 
Barcelona: Imp. X. Altès, 1901 Mañé, A.; Història de Sarrià, les nostres arrels.
Escudero, A.; Barcelona: Associació de veïns de Sarrià,
Palau-Ribes, M. 2002.
Jové, J. Els carrers  de Sant Vicenç 
Vilarrubia, J.M. de Sarrià, Barcelona: Ajuntament, 1986
Martí Bonet, J.M. Sant Vicenç de Sarrià: 1000 anys d'història.
Barcelona: Arquebisbat, 1987
Munera, J. Santa Eulàlia de Barcelona. 
Barcelona: Ed. Vicente Ferrer, 1944
Palau-Ribes, M. Sarrià des de la Restauració fins a
l'agregació: 1876-1921.- A: Els barris de
Barcelona.- Vol. II.- Barcelona, Ajuntament,
Enciclopèdia Catalana, 1998
58 59
Resumen Abstract
Las ciudades y los pueblos  se distinguen por sus monumentos Cities and villages are distinguished by their architectural
arquitectónicos,  por los hechos históricos,  por las instituciones monuments, by their historical facts, by the institutions that
que las gobiernan pero tambien son sus ciudadanos quienes les govern them but also by their citizens who give them character
dan carácter y las distinguen unas de otras. and distinguish one from another.
La  vida tranquila de los habitantes de Sarriá, su actividad The quiet lives of the inhabitants of Sarrià, its economic activity
económica y   la magnífica situación geográfica de su término and the magnificent geographical location of the district within
dentro de la topografía del llano de Barcelona,  fijan desde the topography of the plain of Barcelona, have long determined
muy antiguo el carácter de zona residencial por excelencia. its character as a residential area par excellence.
Tierra de vientos, conventos, torres y torrentes, es así como Land of winds, convents, towers and torrents; thus was defined
se  la definió a  finales del siglo XIX siendo el último municipio at the end of the 19th Century the last district to be added to
del llano en incorporarse a la ciudad de Barcelona por el real the city of Barcelona by royal decree on the 7th of November
decreto de agregación de 7 de noviembre de 1921, pese a la 1921, despite the opposition of its residents.
oposición de sus habitantes.    
The aim of this guide is to be the instrument that leads the
El objetivo de esta guía es ser el instrumento que conduzca  visitor through its streets and avenues, helping them to discover
al visitante por sus calles y avenidas y le ayude a descubrir  not only the great buildings but also to remind them of the past
no solamente los edificios más relevantes sino tambien and present of this well-administered village. Along the way we
recordarle el pasado y el presente de un pueblo que fue will show convents, schools, great mansions and humble houses,
modélico en su administración comunal y de convivencia. institutional buildings, small craft studios, squares, quiet lanes
A lo largo del recorrido le mostraremos  conventos, escuelas, and gardens of great beauty, whilst evoking the memory of
casas señoriales y menestrales,  edificios institucionales, those who shaped the historical and social development of
pequeños talleres artesanales, plazas y pasajes recónditos, Sarrià and who still form part of our district.
jardines de gran belleza, y evocaremos al mismo tiempo el
recuerdo de aquellos que forjaron el desarrollo histórico 
y social del pasado de Sarriá que forma parte del presente  
de nuestro distrito.
60 61
Notes Notes
62 63
Itinerari urbà
1 Plaça del Consell de la Vila
2 Casa Rectoral
3 Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià
4 Casa Familiar Margenat
5 Casa Familiar Llança
6 Plaça de Sarrià
7 Mercat de Sarrià
8 Carrer Paletes
9 Passatge Mallofré
10 Can Cisó
11 Casa Familiar Sangrà
12 Cases d’Artesans al carrer Canet
13 Restaurant Casa Rafael
14 Restaurant Casa Joana 
15 Confiteria Foix
16 Carrer Jaume Piquet
17 Casa Modernista
18 Plaça de Sant Vicenç
19 Casa Orlandai (Antiga Casa Galve)
20 Reial Monestir de Santa Isabel
21 Plaça dels Romeus de Sant Medir
22 Plaça Artós
23 Can Senillosa
24 Biblioteca Clarà
25 Cementiri de Sarrià
26 Jardins de Joan Vinyoli
27 Porta Miralles
28 Can Raspall
29 Jardins de la Quinta Amèlia
30 Casal de Sarrià
31 Convent dels Caputxins
32 Can Ponsic 
33 Casa Sant Isidre
34 Jardins de Can Sentmenat
35 Museu i Monestir de Pedralbes
36 Santa Eulàlia i el Desert de Sarrià
37 Can Lledó
64
37
J A R D I N S  
D E  C A N  S E N T -
M E N A T
30
31
I V E S
. G E N E R A L V
C
P G . D E L A
R E I N A E L I S E N D A
29 D E M O 6
N T C A D A
4 PASSEIG
2 5 DE
LA
PL. DEL BONANO
CONSELL 3 VA
DE 1LA VILA
TÍ 7 C. SALV
À ADOR MU
9 NDI
28 8 C. HORT DE
12 LA VILA
C. PEDRO DE LA 13 10 C. DE
C CRE C
U A
. JOR 14 NET
DÀ 11
C. DE MONTEROLS C 25
. D’IVORR 15
A 16
C. 19
CALÀN
C . D D
E L S RIE
C A S
P O
PL. DE N A T A 17
CIRILI  I
PELLICER
V I
27 V E S I T U T Ó
18
24
26
C. TRADICIÓ 19
C . D E S A N T A A M 21
È L I A 20
PL.
ARTÓS S
T
25 A
C . D E F A N C E S C C A R B O N E L L E
C 24 I T R
. D E
M A JARDINS DE M
N U E JOAN VINYO-
L G I 22 LI
R O N 23
A
PLAÇA
PRAT DE
LA RIBA RDA.. G
D E L
C .
D E L
D O C T O R F E R R A N
C . D ’ E N R I C G I M É N E Z
C C
. D E .
L DE
R I L
U D E T
L R
’ O R INQ
C U
M . E E
NR T
ORE I
R C C
A A R R E R
D ’ O S I
C . D E F O C . D
N E
T L
C O A
B E D
R T U
A Q U ES S A D ’ O R L
C . C E
A A
R N S
M E K A R R
C. CLOS DE ST. FRANCE
C . M A J O S
R D E S A C
R
P A S S E I G D E S T . J O A N B O S C O R
C I
. DE
CORNET I MAS
E
N E R A L
U
G
U
A
V I A A U G U I
A
S T A V
A D I X
U D E J O S E P V .
F O
A V I N
G
U
R E L
L E
C A
A N
C
R
CTO N
DO E
RRE
R
AS VAL
CA RRE
R
FA