Integració i 
Interculturalitat: 
Anàlisi de les trajectòries 
migratòries i de la integració 
subjectiva de la població 
estrangera extra -comunitària a la 
ciutat de Barcelona 
 
 
Encàrrec i direcció: Direcció d‘Immigració | Ajuntament de Barcelona 
Autores: Sarai Samper, Raquel Moreno (d-CAS, Col·lectiu d‘Analistes 
Socials) 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Continguts 
 
0. PRESENTACIÓ I OBJECTIUS 4 
SOBRE EL CONCEPTE D‘INTEGRACIÓ I 
D‘INTERCULTURALITAT 5 
SOBRE LES DADES 9 
1. EVOLUCIÓ DE LES CONDICIONS MATERIALS DE VIDA 
DELS ESTRANGERS RESIDENTS A BARCELONA 11 
ACCÉS A L‘AUTORITZACIÓ DE RESIDÈNCIA I 
TREBALL 12 
ACCÉS A L‘HABITATGE 14 
ACCÉS AL TREBALL 15 
CONCLUSIONS 23 
2. LA INTEGRACIÓ SOCIOCULTURAL DE LES PERSONES 
IMMIGRANTS A BARCELONA 24 
LES XARXES SOCIALS DE RELACIÓ 25 
ESPAIS DE RELACIÓ 41 
RECOLZAMENT EN LES XARXES 43 
PARTICIPACIÓ I ASSOCIACIONISME 48 
CONEIXEMENT DE LA CIUTAT I ACCÉS A LA 
INFORMACIÓ 51 
CONCLUSIONS 54 
3. IDENTIFICACIÓ I SATISFACCIÓ SUBJECTIVA DE LES 
PERSONES IMMIGRANTS AMB LA CIUTAT DE 
BARCELONA 56 
 2 
 
 
4. ELS LLIGAMS ENTRE LA INTEGRACIÓ ECONÒMICA, 
SOCIOCULTURAL I SUBJECTIVA DELS ESTRANGERS 
IMMIGRANTS 60 
5. BIBLIOGRAFIA 66 
6. ÍNDEX D‘IL·LUSTRACIONS DEL TEXT 67 
ANNEX 69 
DADES A NIVELL DE CATALUNYA: 69 
DADES DE BARCELONA (PANEL 2005 I 2006) 72 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 3 
 
 
0. PRESENTACIÓ I OBJECTIUS 
 
Durant el 2008 s‘ha endegat a la ciutat de Barcelona l‘elaboració d‘un Pla Municipal 
d‘Interculturalitat. Amb motiu del Pla, s‘han obert espais de treball i reflexió per 
definir quina ha de ser l‘orientació que ha de guiar les línies d‘actuació a endegar i 
quin és el tipus d‘interculturalitat que es vol fomentar. Per nodrir aquesta reflexió, 
l‘Ajuntament de Barcelona ha encarregat diferents tipus de documents a equips de 
treball diversos, per tal de poder arribar a un ‗estat de la qüestió‘ tant en aspectes 
més teòrics o analítics com en els aspectes més directament vinculats a l‘acció 
social. Entre aquests documents de treball es troba el que teniu a les mans, la 
finalitat del qual és aportar alguns elements de reflexió per al debat, en base als 
resultats estadístics que hem pogut extreure de les tres onades 2005, 2006 i 2007 
de l‘enquesta panel dirigida a una mostra de persones estrangeres 
extracomunitàries residents a la ciutat. Aquesta explotació estadística ha intentat 
respondre a quatre preguntes sobre la integració i les relacions socials que 
estableixen els estrangers a la ciutat: 
 
1. Quina ha estat l‘evolució de les condicions socioeconòmiques de vida dels 
 
estrangers residents a la ciutat en els darrers anys?  
2. Quina està sent la integració sociocultural de les persones immigrants a 
 
Barcelona?.  
3. Quin és el grau de identificació i satisfacció subjectiva de les persones 
 
immigrants amb la ciutat de Barcelona? 
4. I finalment, quin lligam hi ha entre la integració econòmica, sociocultural i 
 
subjectiva dels estrangers? 
Addicionalment a les dades empíriques aportades per les tres onades del panel, 
hem volgut recolzar-nos també en altres estudis clàssics sobre la integració dels 
immigrants, alguns aplicats a altres grans ciutats del món i que resulten 
sorprenentment actuals denotant que la integració en les societats ‗occidentals‘ té 
algunes lògiques comuns i recurrents. Les referències bibliogràfiques d‘aquests 
textos es poden veure a la bibliografia final. D‘altra banda, per comprendre l‘anàlisi 
realitzat, és imprescindible fer una breu explicació prèvia dels dos conceptes 
centrals d‘aquest document i que són els que hem intentat mesurar empíricament a 
través de les nostres dades: la integració i la interculturalitat.  
 
 
 
 
 4 
 
 
Sobre el concepte d’integració i d’interculturalitat 
 
El terme ‗integració‘ és des de fa molt temps un concepte controvertit i debatut: el 
procés d‘integració que s‘inicia amb la immigració afecta totes les esferes de la vida 
social i és summament difícil trobar una definició adient per a totes elles. Hi ha per 
tant multitud de propostes de definició d‘aquest concepte. Una senzilla és la que 
proposa Bauböck (1997), que defineix la integració com el procés d‘‗unificar 
diferents parts en una mateixa entitat‘. 
 
Hi ha un consens ampli en què la integració engloba dos grans dimensions de la 
vida: l‘econòmica o material, i la sociocultural. Alguns autors afegeixen una tercera 
que seria la integració político-legal, molt relacionada amb els drets i deures de 
ciutadania que la societat d‘acollida reconeix als immigrants. Aquestes dimensions 
poden ser analitzades des de dos punts de vista: l‘objectiu i el subjectiu. La 
integració objectiva es refereix a les condicions de vida dels immigrants a nivell 
econòmic, social, cultural i/o polític, a través d‘indicadors factuals com el nivell 
d‘ingressos assolit, el tipus d‘habitatge, les xarxes de suport, el domini d‘idiomes, 
l‘associacionisme, el tipus de permís de residència, etc. Des d‘aquest punt de vista 
objectiu, el concepte d‘integració va molt relacionat amb el d‘igualtat, ja que la 
integració no es considera efectiva sense uns mínims estàndards d‘igualtat en el 
benestar i en les oportunitats de tots els col·lectius. En aquest punt, convé dir que 
els immigrants s‘insereixen en societats travessades per desigualtats de classe, de 
gènere i generacionals, que passen a interactuar i articular-se amb les desigualtats 
ètniques que introdueix la immigració. Des d‘aquest punt de vista, la pregunta en 
última instància no és si els estrangers s‘integren o no en la societat receptora sinó 
en quins estrats de l‘estructura social (desigual) de la societat receptora ho fan i 
com això transforma al seu torn l‘estructura social preexistent.  
 
La integració subjectiva es refereix en canvi a la valoració que els immigrants fan 
de la seva situació en cadascuna d‘aquestes esferes i es mesura a través 
d‘indicadors subjectius com el grau de satisfacció amb el nou entorn, l‘avaluació del 
procés migratori, el desig de retorn i, molt important, el sentiment de pertinença i 
identificació amb la societat receptora. Com la igualtat en el cas de la integració 
objectiva, la dimensió subjectiva de la integració fa referència a un altre sine qua 
non de la integració: la cohesió social. A diferència d‘un concepte neutre com 
‗inserció‘, la integració té una connotació positiva ja que fa referència a la cohesió 
social, la qual, generalment, no es considera possible sense uns valors i normes de 
convivència acceptats per tothom i sense algun tipus de sentiment de pertinença 
compartit per la majoria dels membres d‘una societat.  
 
Des del punt de vista de les polítiques d‘integració i convivència, un dels majors 
reptes que es planteja és precisament el de promoure la cohesió social entre grups 
socialment desiguals i alhora cada cop més diversos en quant a orígens culturals 
(nacionalitats, llengües, costums, religions, valors culturals, etc). El distint equilibri 
que les polítiques d‘integració han cercat entre aquests tres components socials —
cohesió, igualtat i diferència — ha donat lloc a models de polítiques d‘integració ben 
diferents. Dins el context europeu, trobem diferents models no només segons la 
tradició política de cada estat, sinó també segons cada moment històric. A grans 
 5 
 
 
trets, l‘assimilacionisme, el multiculturalisme i actualment l‘interculturalisme han 
estat tres grans postures davant la gestió de la integració dels immigrants: 
  
 L‘assimilacionisme parteix de la premissa que els immigrants han d‘adoptar la 
cultura i la identitat nacional del país de destí i que aquesta adopció implica 
l‘abandó progressiu de la cultura i la identitat d‘origen. El reemplaçament de la 
cultura i identitat d‘origen per la cultura i identitat del país de destí es considera 
no només el procés natural, sinó també el desitjat, en tant que s‘entén que 
aquesta és la base que permetrà als immigrants gaudir d‘una plena igualtat 
d‘oportunitats. Pel contrari, la determinació dels immigrants a mantenir la seva 
cultura d‘origen en un context nou, regit per unes normes i costums fruit d‘una 
evolució històrica diferent, no pot més que convertir-se en un fre al procés 
d‘integració. Les particularitats religioses o culturals es consideren, en tot cas, 
pròpies de l‘esfera privada i no haurien de tenir cap projecció pública (a les 
escoles, en la política, en l‘espai públic). L‘adopció de la cultura i identitat 
nacional del país de destí és central en les postures assimilacionistes 
precisament perquè la identitat nacional es concep com la principal font de 
cohesió social i de lleialtat dels ciutadans. En tant que fonament de la cohesió i 
la lleialtat, la identitat nacional que es pretén és homogènia i uniforme per a 
tota la ciutadania. Vet aquí una de les majors febleses d‘aquest model: la 
rigidesa amb què s‘entén la identitat nacional exclou aquells amb orígens 
culturals diferents, que l‘assimilació no pot esborrar. L‘experiència d‘aquestes 
polítiques demostra que l‘assimilació no és possible si la societat receptora no 
assimila al seu torn un nou concepte de ciutadania deslligat de l‘ètnia i l‘origen 
cultural. Certament, avui dia l‘assimilacionisme ha quedat desacreditat com a 
model d‘integració i ha desaparegut dels discursos polítics. Malgrat tot, la 
lògica assimiladora continua present en moltes de les inèrcies i dinàmiques 
sociopolítiques del nostre entorn i impregna en bona mesura la lògica del sentit 
comú amb què sovint la població autòctona i els responsables públics 
conceben la integració.  
 Les premisses del multiculturalisme sorgeixen durant els anys seixanta i 
setanta, acompanyades d‘un nou clima ideològic que reivindica el respecte de 
les cultures minoritàries i qüestiona el model d‘homogeneïtat cultural que fins 
aleshores havia predominat a Europa. En aquest canvi de concepció van tenir 
un paper central els moviments anticolonialistes, les reivindicacions de les 
minories ètniques i la mobilització de les minories nacionalistes. A diferència de 
les tesis assimilacionistes, el model pluralista parteix del reconeixement que la 
renúncia a la cultura d‘origen no pot ser un requisit per a la participació amb 
igualtat d‘oportunitats en la vida social (Torres, 2005). La integració passa, 
doncs, pel respecte a l‘expressió pública de la diversitat i, fins i tot, per la 
defensa de la diversitat com a patrimoni cultural de la societat d‘acollida, que 
intentarà integrar-la com un element configurador de la seva pròpia identitat 
 6 
 
 
nacional. Des d‘aquesta postura, es defensa públicament la preservació de les 
cultures d‘origen i el seu desenvolupament en el nou context escollit pels 
immigrants. La revisió dels continguts escolars, dels calendaris laborals, del 
mobiliari urbà etc. per representar aquesta diversitat, el foment de 
l‘associacionisme en clau ètnica i, fins i tot, la discriminació positiva mitjançant 
sistemes de quotes que garanteixin la representació de les minories ètniques 
en el món laboral i polític han estat algunes de les pràctiques més 
característiques de les polítiques multiculturalistes. Tanmateix, des de finals 
dels anys noranta, la transformació de la realitat social obliga a reconsiderar 
algunes premisses. D‘una banda, la diversificació creixent dels fluxos 
migratoris comporta una diversificació cultural cada cop més elevada en les 
societats europees occidentals que fa inviable la gestió del pluralisme en els 
termes marcats per aquestes polítiques. A més a més, l‘experiència 
multicultural ha donat lloc a dinàmiques de segmentació de la societat en grups 
ètnics segregats entre els quals perduren les relacions de desigualtat. 
L‘experiència multicultural també ha donat lloc a debats molt intensos entorn 
als límits que hauria de tenir el respecte a la diferència cultural, especialment 
quan determinades pràctiques culturals contradiuen els drets i llibertats 
individuals que fonamenten els estats liberals. En aquest sentit, els rols 
diferenciats (i desiguals) de gènere que algunes cultures defensen ha estat un 
dels principals detonants d‘aquests intensos debats. En relació amb aquest fet, 
la constitució d‘algunes comunitats ètniques (o més aviat dels moviments 
associatius que diuen representar-les) com a grups de poder i de control que 
pressionen per imposar una versió integrista de la cultura d‘origen en les 
societats d‘immigració ha desembocat en la cerca d‘un major equilibri entre el 
pluralisme cultural, la igualtat i la cohesió social. 
 Amb aquesta voluntat i des de la revisió del model assimilacionista i 
multicultural sorgeix una nova orientació de les 
polítiques d‘integració, la interculturalista, 
centrada en el concepte de ciutadania i en la 
idea d‘igualtat de drets i de deures. Aquest nou 
model d‘integració ciutadana reconeix la 
pluralitat, però sustentada i emmarcada en una 
identitat comuna. Aquesta identitat suposa 
l‘acceptació per part de tots els col·lectius 
socials dels valors democràtics de convivència i 
igualtat, independentment de l‘origen cultural. 
D‘altra banda, l‘adquisició de drets i deures ha de possibilitar la integració 
socioeconòmica dels immigrants, fonament de tot el procés d‘assentament. En 
aquest sentit, l‘enfocament de la interculturalitat comporta la implantació de 
polítiques actives d‘igualtat que fomentin l‘autonomia individual dels ciutadans i 
 7 
 
 
mesures normalitzadores dels serveis públics que garanteixin la seva 
adequació a un ventall més ampli de demandes i necessitats. En relació amb 
la pluralitat, es fa una aposta per la interculturalitat basada en l‘establiment de 
relacions socials entre els immigrants i la població autòctona i la creació de 
xarxes de relació mútues. La interculturalitat, a més, es basaria no tant en la 
interacció entre identitats ètniques diferents com en el reconeixement de la 
multiplicitat d‘identificacions que componen les identitats individuals (a més de 
l‘ètnia, les persones es poden identificar sobre la base de molts altres criteris 
de diferenciació social: el gènere, la professió, els gustos, la ideologia, l‘estil de 
vida, els rols familiars...). Són precisament les identificacions múltiples les que 
faciliten el diàleg entre grups socials diferents i la interculturalitat com a font 
d‘enriquiment. El paper d‘acollida de la societat és central per fer possible la 
integració socioeconòmica de les persones immigrants i aconseguir una 
veritable interculturalitat: és per això que, dins d‘aquest model de polítiques 
d‘integració, la transmissió entre la població autòctona dels valors d‘acollida i 
de pluralitat ciutadana constitueix una vàlua imprescindible.  
 
Ara bé, els processos d‘integració i els fruits que poden donar les polítiques que 
intenten afavorir-la estan sotmesos a tot uns condicionants previs que tenen a 
veure amb la societat receptora: la seva estructura social, el grau de 
desenvolupament econòmic, el nivell d‘urbanització, el teixit institucional, la 
legislació, etc. tenen una influència en el tipus ‗d‘acolliment‘ i oportunitats que 
troben els immigrants. En definitiva, la integració no només s‘explica per l‘acció 
individual dels estrangers, com tampoc només per les característiques de la 
societat d‘acollida, sinó per la interacció que té lloc entre ambdós. Cal dir a més que 
aquest context d‘acollida és canviant, i en determinades circumstàncies pot afavorir 
més o menys la integració de les persones estrangeres. El moment actual és un 
gran exemple d‘això: en els darrers anys la integració sociolaboral dels estrangers 
ha estat molt condicionada per la situació de plena ocupació que s‘ha viscut i que 
ha afavorit l‘ascens socioeconòmic de bona part de la població autòctona i també 
estrangera. Des del 2008, en canvi, la recessió econòmica obre un escenari 
radicalment diferent, que pot provocar el descens socioeconòmic de moltes famílies 
i una major competència pels recursos socioeconòmics, amb les inevitables 
conseqüències que això pot tenir en la cohesió i la convivència.  
 
A més a més, Sayad (1991) ens recorda que els immigrants tenen tota una 
existència prèvia a la immigració que normalment és ignorada quan parlem 
d‘integració: abans de la immigració hi ha l'emigrant i el seu context d'emigració, ja 
que l‘emigració no s‘explica només pels factors d‘atracció sinó també d‘expulsió 
dels propis països d‘origen. EI context de sortida no només és important per ser el 
que explica els motius i les expectatives amb què arriben els estrangers, sinó 
també pels vincles emocionals i els compromisos familiars que mantindran al llarg 
de la seva immigració amb el seu país d‘origen i que estaran presents en moltes de 
les decisions que prenguin: aquesta ‗doble presència‘ és una condició pròpia de 
molts immigrants que explica algunes de les seves decisions a la societat de destí.  
 8 
 
 
Partint de totes aquestes consideracions, en aquest document abordarem les 
principals dimensions de la integració en general i de la interculturalitat en particular 
a través dels indicadors que hem considerat més vàlids i fiables dels recollits per les 
enquestes analitzades. A través de l‘anàlisi d‘aquests indicadors intentarem 
respondre a les quatre qüestions que ens hem formulat a l‘inici en relació a la 
integració dels immigrants i la interculturalitat a la ciutat de Barcelona.  
 
 
Sobre les dades 
 
Les dades analitzades corresponen a les tres onades del Panel ‗Assentament de la 
població immigrant a Barcelona‘, dirigida per la Direcció d‘Immigració i duta a terme 
per l‘empresa GESOP. Per immigrants, en aquesta enquesta, s‘han entès les 
persones arribades amb nacionalitat estrangera a Barcelona procedents de països 
fora de la Unió Europea amb més de sis mesos de residència a la ciutat, 
independentment de la seva situació administrativa i de la seva raó per emigrar. 
Totes elles han estat persones majors de 15 anys.  
La primera onada o enquesta inicial del panel es va produir a finals de 2005 i es 
varen enquestar 889 persones, representatives del ventall de nacionalitats que hi 
havia en aquell moment a la ciutat. A finals de 2006 es va realitzar una segona 
enquesta a una mostra molt més reduïda de 200 persones, de les quals 
aproximadament 150 eren persones que havien estat enquestades a 2005 i una 
cinquantena varen ser reposicions (nous enquestats). El qüestionari de 2006 és 
molt més extens que el de 2005 i introdueix moltes preguntes relatives a les 
condicions de vida al país d‘origen. La tercera volta de 2007 es composa de nou 
d‘una mostra de 200 enquestats, novament amb una cinquantena de reposicions. 
El qüestionari és similar al de 2006 però amb algunes preguntes noves relatives al 
coneixement de la ciutat de Barcelona. Tant a 2006 com a 2007, la mostra escollida 
s‘ha limitat a les nacionalitats extracomunitàries més importants, sense recollir per 
tant tot el ventall de nacionalitats presents en el territori. 
 
En tant que la mostra enquestada a 2006 i 2007 és molt petita, hem d‘acceptar que 
el marge d‘error dels resultats obtinguts pot ser elevat (±7%) i pot ser-ho encara 
més quan fem segmentacions per grups. D‘altra banda, l‘alt nombre de 
reemplaçaments que s‘han introduït any rere any fa que les mostres siguin poc útils 
per fer el seguiment d‘una mateixa cohort – poc més d‘un centenar d‘enquestats 
són presents en les tres mostres, de manera que es fa pràcticament impossible 
extrapolar qualsevol resultat -. Hem renunciat per tant a focalitzar l‘estudi en una 
mateixa cohort de persones al llarg dels tres anys (pels problemes de 
reemplaçaments que hem comentat) i en canvi hem utilitzat la totalitat de la mostra 
per cada any, diferenciant quan s‘escau l‘any d‘arribada a Barcelona dels 
enquestats. Per compensar les limitacions mostrals, hem intentat ser exigents en la 
selecció dels resultats obtinguts, de manera que només exposem aquells que 
reflecteixen tendències que es reiteren en cadascun dels tres anys, que obtenen un 
nivell alt de significació estadística (mínim de 0,05) i que a més a més són recolzats 
per altres estudis empírics sobre integració que hem consultat (veure bibliografia).  
 
 9 
 
 
Entre aquests estudis cal destacar la Encuesta Nacional de Inmigrantes de 2007 
(ENI-07), realitzada per l‘Instituto Nacional de Estadística, i que és representativa a 
nivell de totes les comunitats autònomes espanyoles. Quan la comparació ha estat 
possible i en el cas de preguntes equivalents, hem contrastat els resultats obtinguts 
al panel de Barcelona amb els que s‘extreuen a nivell de Catalunya de l‘ENI-07 per 
tal de corroborar les tendències i les dinàmiques d‘integració que ens interessa 
copsar.  
 
A efectes d‘il·lustració dels resultats del panel, hem prioritzat els corresponents a 
l‘onada de finals de 2007, per ser les dades més actuals. Només en alguns casos 
que són assenyalats en el text hem preferit utilitzar les dades de 2005, pel fet de 
comptar per aquell any amb una mostra molt més àmplia i representativa que 
permetien tècniques d‘anàlisi multivariable poc viables a la mostra de 2006 i 2007. 
Per no sobrecarregar el text de dades i gràfiques, hem afegit un annex on es poden 
consultar els resultats del panel obtinguts per als altres anys, i on també s‘exposen 
les dades a nivell de Catalunya extretes de l‘ENI-07.  
 
Finalment, hem renunciat en la majoria dels casos a fer comparacions amb la 
població autòctona per la majoria d‘indicadors, excepte per aquells dels que 
disposàvem de dades presumiblement equivalents, llurs fonts són citades al llarg 
del text. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 10 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. EVOLUCIÓ DE LES 
CONDICIONS MATERIALS DE 
VIDA DELS ESTRANGERS 
RESIDENTS A BARCELONA 
 
La millora del benestar material i de les condicions econòmiques de vida és una de 
les motivacions fonamentals dels moviments migratoris extracomunitaris als que 
ens referim en aquest document. Si bé l‘elecció específica de Barcelona com a 
destinació generalment té més a veure amb la presència prèvia de familiars o 
amics, la raó per emigrar correspon en gran mesura a les desigualtats 
econòmiques entre països i el desig d‘accedir als estàndards de benestar 
socioeconòmic de les societats occidentals: de consum, de serveis, de seguretat, 
d'oportunitats laborals, formatives... Aquestes migracions generen al seu torn un 
augment posterior de les migracions per motius familiars.  
 
 
Gràfic 1. Motiu per emigrar 
* Pregunta no repetida al Panel 2006 i 2007 
 
 
Els motius principals per decidir emigrar ens donen una aproximació als projectes 
migratoris de les persones i les seves prioritats a la societat de destí. Sens dubte, 
en els darrers anys la prioritat que ha concentrat la major part dels esforços dels 
 11 
 
 
immigrants ha estat la integració laboral i econòmica. La importància central de la 
dimensió econòmica i material de les condicions de vida fa que dediquem aquest 
primer apartat a analitzar l‘evolució i les variables que influeixen en els diferents 
nivells d‘integració econòmica assolits per immigrants extracomunitaris entre 2005-
2007. En els apartats posteriors ens centrarem en la integració sociocultural dels 
immigrants, tenint en compte la vinculació que aquesta té amb les condicions 
materials de vida aconseguides. 
 
Un dels factors que raonablement més influeix en el procés d‘integració 
socioeconòmica dels estrangers i que és independent de les característiques 
socioculturals de partida de les persones estrangeres és el temps transcorregut des 
de la seva immigració. En tant que considerem la integració com un ‗procés‘, 
previsiblement el temps és una de les variables majorment correlacionades amb el 
grau ‗d‘acomodació‘ i benestar aconseguit pels estrangers en la societat d‘acollida.  
 
La variable ‗temps‘ és doncs una variable independent (el transcurs del temps no 
està condicionat per cap altra circumstància) que hauria de portar a cotes 
progressives d‘integració. Per provar aquesta hipòtesi, les dades que presentem 
contrasten la situació dels enquestats en funció del temps transcorregut des de la 
seva arribada a Barcelona. Establim dos grans grups: els que han arribat fa menys 
de cinc anys a Barcelona i els que fa cinc o més anys que hi viuen. Cinc anys pot 
ser considerat el temps a partir del qual hom ha pogut assolir algunes fites 
d‘integració objectiva com regularitzar la situació legal, aconseguir un contracte de 
treball i un nivell d‘ingressos raonable1.  
 
 
Accés a l’autorització de residència i treball 
 
 
Començant per l‘accés al permís de residència i treball, que determina la inclusió 
dels estrangers en el marc de drets i deures que regula la societat receptora i 
especialment el mercat laboral, els resultats globals obtinguts a 2007 mostren que 
un 5% dels estrangers nascuts a països extracomunitaris hauria obtingut la 
nacionalitat espanyola, un 33,8% té permís permanent, un 40,9% té permís 
temporal i un 20,2% no té permís de residència. Aquests resultats globals es troben 
efectivament molt influenciats pel temps de residència transcorregut des de 
l‘arribada a Barcelona: així, l‘enquesta de 2007 posa de manifest que la situació 
d‘irregularitat residencial afectaria a aproximadament un terç dels que han arribat 
en els últims cinc anys. La irregularitat afecta en canvi només a un 5% dels que ja 
porten cinc o més anys a la ciutat en el moment de ser enquestats. Entre aquests 
                                                 
1 Millor encara que establir un punt de tall temporal seria poder comprovar si es dóna una correlació progressiva i continua 
entre el pas dels anys i el canvi en totes aquestes variables, però aquest exercici requeriria mostres molt més extenses de les 
que disposem. En l’anàlisi de les dades ens limitarem, per tant, a l’establiment d’un punt de tall que ens divideix les nostres 
mostres en dos grups d’estrangers amb un pes mostral bastant equivalent: els que en el moment de ser enquestats portaven 
menys de cinc anys vivint a Barcelona i els que en portaven cinc o més. S’ha de tenir en compte, tot i així, que els fluxos 
migratoris que arriben a Barcelona han canviat amb el temps, de manera que la composició per nacionalitats i sexes, els 
motius per immigrar, el nivell d’estudis, etc. han anat variant amb el temps i fan que els grups que comparen en funció del 
temps de residència no siguin equivalents en quant a aquestes i altres variables. 
 
 12 
 
 
últims, l‘estabilitat residencial assolida és considerable: un 10% tenen la nacionalitat 
espanyola, un 47% disposen de permís de residència permanent i un 37% tenen un 
permís temporal. Els dos primers casos serien per tant persones que han deixat 
d‘estar subjectes a restriccions i condicions en el tipus de treball que poden exercir i 
en els seus drets de permanència a Espanya.  
 
Si considerem que la integració requereix un marc igualitari de drets i deures, 
aleshores les conclusions a extreure tindrien alguns clarobscurs: el reglament 
d‘accés als drets de ciutadania conté vies de regularització que eviten que 
situacions d‘irregularitat es cronifiquin, havent-se resolt la majoria d‘elles després 
de quatre anys (veure en l‘annex els gràfics 1 i 2, sobre percentatges d‘irregularitat i 
l‘evolució dels permisos de residència entre els estrangers residents a Catalunya 
segons la Encuesta Nacional de Inmigrantes de 2007). La situació de temporalitat i 
per tant de condicionament d‘aquests drets a la conjuntura del mercat de treball es 
perllonga en canvi molt més temps i no desapareix per alguns estrangers fins els 
deu anys de residència. La residència temporal dóna dret, entre d‘altres, al 
reagrupament familiar, però els membres reagrupats tenen inicialment algunes 
restriccions, com no tenir dret de treball fins que no aconsegueixen un permís de 
residència independent a través d‘una oferta de treball o un cop acumulats cinc 
anys de residència. De fet, el contrast dels resultats de les tres onades de 
l‘enquesta 2005, 2006 i 2007 revelen un augment de la proporció de persones amb 
permís de residència sense dret a treballar a mesura que han augmentat les 
persones arribades per motius principalment familiars i no de treball, i que 
generalment són dones i fills joves o adolescents.  
 
 
 
Gràfic 2. Tipus de permís segons temps de residència 
 
 
L‘accés al permís de residència permanent deixa de condicionar els drets dels 
estrangers i és un estatus de ciutadania similar al dels nacionals, excepte pel que fa 
 13 
 
 
a la participació política2. L‘accés als drets de ciutadania és per tant gradual però 
condicionat al mercat de treball i a la disponibilitat de nínxols de treball considerats 
oficialment de difícil cobertura per treballadors espanyols. Les dades ens mostren 
que la conjuntura econòmica dels darrers anys ha permès l‘ascens progressiu de la 
majoria d‘estrangers a noves quotes de drets, gràcies a la renovació i millora 
gradual dels seus permisos de residència i treball. L‘entrada en una nova tessitura 
de recessió econòmica fa en canvi més dura aquesta mobilitat ascendent en 
l‘escala de drets per als estrangers que encara no han arribat a obtenir un permís 
permanent -i que a 2007 són la major part dels extracomunitaris presents a la ciutat 
(dos de cada tres). Pot haver fins i tot un rebrot de la ‗irregularitat sobrevinguda‘ 
entre aquelles persones amb permisos de residència temporals que en el moment 
de renovar-lo s‘hagin quedat sense una oferta de treball. D‘altra banda, des de 
2009 el Catàleg d‘ocupacions de difícil cobertura 3 aprovat per l‘INEM s‘ha reduït 
bruscament, de manera que l‘accés inicial a una autorització de treball per als 
estrangers extracomunitaris queda molt més restringit que abans. 
 
 
Accés a l’habitatge 
 
 
Un altre aspecte relacionat amb el temps de residència són les formes de 
convivència, de manera que si durant els primers anys de residència és habitual 
compartir habitatge amb persones que no són família (fins dos terços dels 
enquestats es trobarien convivint amb persones que no són família), a partir dels 
cinc anys només un terç comparteix habitatge amb no familiars, augmentat 
clarament la ‗familiarització‘ de les formes de convivència. D‘altra banda, si bé 
disminueixen les unitats domèstiques de sis o més inquil·lins, l‘ocupació mitja dels 
habitatges continua sent alta en comparació amb la que es dóna al conjunt de la 
població de Barcelona, degut al predomini de famílies amb fills i l‘escàs nombre de 
llars unipersonals entre els estrangers. Per fer-nos una idea, les dades de 
l‘Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la població de Catalunya 2006, 
reflecteix per la ciutat Comtal que només un terç de les llars està ocupada per 
quatre o més persones, mentre que en el cas de les llars amb persones 
estrangeres són quasi dos terços les que tenen al menys quatre inquilins.  
 
 
                                                 
2 Només a través de l’associacionisme els estrangers podrien fer un paper de pressió política. Aquest panorama està 
canviant a nivell local, que és l’únic on s’ha obert la participació als estrangers comunitaris i potser properament, a través 
de convenis de reciprocitat amb els països d’origen, als estrangers no comunitaris amb permís permanent. 
3 Article 50.a) del Reglamento de la Ley Orgánica 4/2000, de 11 de enero, sobre derechos y libertades de los extranjeros 
en España y su integración social, aprovat pel Real Decreto 2393/2004, de 30 de desembre.  
 14 
 
 
 
Gràfic 3. Tipus d'unitat de convivència segons temps de residència 
  
Gràfic 4. Nombre de persones a la llar segons nacionalitat 
 
 
Accés al treball 
 
 
L‘accés al treball remunerat és clarament l‘element on pivota la integració 
econòmica i l‘accés a uns mínims estàndards materials de vida de les famílies. El 
treball representa, com veurem en el pròxim apartat, un dels espais socials més 
central per l‘establiment de relacions amb persones autòctones i l‘aprenentatge del 
castellà i del català. Segons el Panel de 2007, en aquell any un 80% dels 
estrangers extracomunitaris estava ocupat, sent els sectors de la restauració, la 
neteja i la construcció els més habituals a Barcelona.  
 
El temps obre, en certa mesura, el ventall d‘ocupacions on s‘insereixen les 
persones estrangeres: a menys de cinc anys des de l‘arribada a Barcelona, tres 
quarts dels estrangers enquestats treballen en restauració, neteja i serveis 
personals, construcció i comerç. Després dels cinc anys la meitat continua 
 15 
 
 
treballant en aquests mateixos sectors mentre que l‘altre meitat ho fa en altres 
activitats, com la indústria, la seguretat, la gerència d‘empreses pròpies o alienes: 
és a dir, la situació es diversifica i s‘obre el ventall d‘ocupacions a on accedeixen 
els estrangers, sobre tot per la ‗sortida‘ de molts estrangers dels sectors de la 
restauració, la neteja i la construcció, que serien les principals portes d‘entrada al 
mercat laboral dels nouvinguts que arriben a la ciutat, especialment d‘aquells que 
encara no han regularitzat la seva situació legal. Aquesta diversificació sembla 
continuar en canvi força abocada a treballs poc qualificats –tot i que més regulats-, 
mentre que  el pes dels estrangers en el mercat laboral com a professionals, 
tècnics, empleats i gerents se situaria entorn un 20% dels immigrants ocupats.  
 
Hi ha diferències de gènere importants en aquesta mobilitat lateral dins el mercat 
de treball, que probablement expliquen la desigual mobilitat vertical – a nivell de 
sous – de les dones que veurem més endavant.  
 
 P. 92.1. En què treballa actualment o treballava en l’últim treball en què ho ha fet? 
Menys de cinc anys de residència a Barcelona                        
 
 
Almenys cinc anys de residència a Barcelona 
 
Gràfic 5. Tipus d'ocupació segons temps de residència 
 
 
Pel que fa a la situació laboral, treballen sense contracte aproximadament un de 
cada quatre estrangers enquestats a 2005 (23,2%) 2006 (24,7%) i 2007 (24,2%). 
 16 
 
 
Aquesta situació es fa molt més elevada entre els treballadors que porten menys de 
cinc anys de residència, entre els quals fins un 40% no disposen de contracte 
formal, sent clarament els sectors de la neteja, la construcció i el comerç on està 
més estesa aquesta situació. L‘abast del treball informal durant els primers anys 
contrasta amb el només 8% dels estrangers que treballen sense contracte quan 
porten cinc o més anys a la ciutat. Aquesta disminució es correlaciona amb la forta 
reducció que també experimenta la irregularitat residencial a partir del tercer i quart 
any de residència, i que seria la causa fonamental de la irregularitat laboral 
enregistrada els primers anys. Les dades de 2007 indiquen que ‗només‘ un 6,4% 
dels estrangers enquestats amb permís de treball es troben treballant sense 
contracte.  
 
 
% estrangers ocupats que treballen sense contracte, Barcelona 
Categoria socio-professional Enquesta 2006 Enquesta 2007 
Gerents d'empresa 0,0% 0,0% 
Professionals, tècnics i empleats 8,0% 8,3% 
Treballadors de restauració 8,3% 14,3% 
Serveis de neteja i personals 47,5% 47,4% 
Dependents de comerç 22,7% 29,4% 
Construcció 32,0% 38,5% 
Operaris industrials 33,3% 16,6% 
Protecció i seguretat  9,1% 10,0% 
Total sense contracte 24,7% 24,2% 
* Sense dades per categoria socio-professional per 2005 Taula 1. Ocupats estrangers sense contracte segons ocupació 
 
 
Gràfic 6. Tipus de contracte segons temps de residència 
El pas de treballar sense contracte a establir un contracte formal es fa, com és de 
suposar, per la via dels contractes temporals o per obra i servei: els treballadors 
temporals passen a representar d‘un 27% a un 38% després dels primers anys de 
residència, absorbint bona part dels treballadors informals. Els assalariats fixos 
experimenten un augment similar, passant de ser un 24% a un 37% dels 
enquestats. Augmenten també molt els autònoms, d‘un 5% fins un 16%, situant-se 
 17 
 
 
en quotes d‘emprenedoria molt similars a les que es donen entre els autòctons4. 
L‘emprenedoria està molt relacionada amb un nivell d‘estudis mitjà o alt, amb ser 
home, i amb nacionalitats concretes, com xinesos i paquistanesos, per als quals 
l‘obertura de negocis propis compta com la principal via d‘ascens econòmic: 
 
 
Gràfic 7. Tipus de contracte segons nacionalitat 
 
 
La importància del tipus de contracte rau en el grau d‘estabilitat laboral que reporta, 
però també en les millors o pitjors condicions salarials que afavoreix. Com veiem en 
els gràfics a continuació, els treballs informals són els pitjors remunerats, seguits 
dels temporals i després dels indefinits. Els ingressos més alts corresponen als 
autònoms, que trobarien en el treball per compte propi una de les vies més 
efectives per millorar els seus ingressos, encara que a costa de treballar bastants 
més hores setmanalment que els assalariats, igual que succeeix entre els 
autònoms nadius5:  
 
 
                                                 
4 Segons dades de la EPA del darrer trimestre de 2007, el percentatge d’autònoms entre el conjunt de la població ocupada 
a Catalunya era del 15,1%. 
5 Segons dades del IV trimestre 2007 de la EPA, el nombre mig d’hores setmanals treballades pels autònoms és de 44 
hores, mentre que el nombre mig d’hores setmanals treballades pels assalariats és de 38. 
 18 
 
 
 
Gràfic 8. Ingressos mensuals per tipus de contracte 
 
 
Gràfic 9. Hores setmanals de treball segons contracte 
 
 
El salari és segurament la unitat de mesura que millor permet avaluar la posició que 
assoleixen els estrangers en el mercat laboral de Barcelona. En el conjunt de 
Catalunya, el salari més freqüent dels estrangers se situa entre els 900 i 1.200 
euros mensuals a 2007, seguits dels sous entre 600 i 900 euros (dades de la 
Encuesta Nacional de Inmigrantes, 2007). L‘Enquesta anual d‘Estructura Salarial, 
mostra al seu torn com l‘evolució dels salaris entre els estrangers denota una certa 
tendència a l‘estancament o fins i tot a la baixa, que contrasta amb l‘augment 
salarial que s‘ha donat entre els treballadors espanyols (veure annex, gràfic 3).  
 
Els nivells salarials a la ciutat de Barcelona i amb dades de 2007 són similars als 
que es donen al conjunt de Catalunya, i només un de cada quatre estrangers 
ocupats supera els 1.200 euros mensuals. Entre els que porten al menys cinc anys 
a la ciutat s‘observa un lleuger augment dels que superen els 1.200 euros al més i 
per tant un allargament del rang salarial al que accedeixen els estrangers. Malgrat 
 19 
 
 
aquest allargament del rang de sous, és de destacar el fet que els sous entre 600 i 
900 euros continuïn estant entre els més freqüents. Aquest estancament salarial 
està protagonitzat per les dones, per un costat, i per les persones amb un nivell 
d‘estudis primari o inferior. Com veurem, aquestes dues variables –sexe i estudis - 
són molt més explicatives de la trajectòria salarial que el temps de residència en sí 
mateix, que té més aviat una influència baixa, tal com es pot veure també per les 
dades a nivell de Catalunya presentades a l‘annex (gràfic 4). 
 
 
Gràfic 10. Ingressos mensuals segons temps de residència 
 
 
Així, per sobre del temps de residència, una de les relacions més clares és la que 
es produeix entre el nivell d‘estudis i el nivell salarial aconseguit, de manera que si 
bé durant els primers anys tots els estrangers parteixen d‘uns nivells d‘ingressos 
similars, sense diferències rellevants en funció del nivell d‘estudis, a partir del 
cinquè any les diferències són ja estadísticament molt significatives: les persones 
amb estudis superiors són les que experimenten un major ascens econòmic, 
situant-se en uns ingressos mitjos pròxims a 1.400€ mensuals, mentre que els que 
tenen estudis primaris o inferiors continuarien estancats en nivells pròxims als 800€ 
i els que disposen d‘estudis mitjos se situarien entorn als 1.000 euros mensuals 
(dades del panel  2007). En relació a les possibles diferències de sous entre les 
nacionalitats estudiades, cal destacar que es donen diferències significatives (sent 
els marroquins i bolivians els qui menys ingressos obtenen mensualment). Tot i així, 
quan controlem aquestes diferències pel nivell d‘estudis dels enquestats, l‘efecte de 
la nacionalitat perd gran part de la seva significativitat: és a dir, a mateix nivell 
d‘estudis, el nivell mig d‘ingressos aconseguit s‘iguala bastant entre nacionalitats. 
Per tant, amb les dades disponibles no es detecta un efecte d‗ètnia o nacionalitat 
directe en el sou, que podria apuntar a una possible discriminació sistemàtica de 
determinats col·lectius en el mercat laboral independentment de la seva 
qualificació. Tanmateix, per poder ser més concloents en aquesta qüestió, 
requeriríem una mostra d‘enquestats molt més gran per cada col·lectiu analitzat. 
 
Juntament amb el nivell d‘estudis, entre els factors explicatius del nivell salarial 
assolit destaca també el domini del castellà i del català i el grau de relació social 
 20 
 
 
amb persones autòctones establert. Aquestes dues circumstàncies, d‘altra banda, 
es troben molt correlacionades entre sí: a major nivell d‘estudis, més domini del 
castellà i del català i a més domini del castellà i català més tendència a relacionar-
se amb persones autòctones. Entre les nacionalitats que millor se situen en relació 
a aquestes variables destaquen clarament els colombians, peruans, argentins, 
xilens, brasilers i mexicans. 
 
 
Gràfic 11. Ingressos mensuals segons nivell d'estudis 
 
Com hem anunciat, les diferències de gènere són igualment molt significatives en el 
nivell d‘ingressos assolit, i l‘efecte de gènere se suma a l‘efecte del nivell d‘estudis, 
de manera que una dona estrangera amb estudis superiors se situa en nivell 
salarial similar al d‘un home estranger amb estudis primaris. Aquestes diferències 
són atribuïbles a l‘estructura salarial d‘un mercat laboral estratificat per gènere i al 
fet que amb el pas del temps, la diversificació d‘ocupacions que experimenten els 
homes és molt major que la que experimenten les dones, que continuen molt més 
limitades a unes poques activitats laborals, com els serveis domèstics i personals, 
l‘hostaleria i el comerç. Addicionalment, l‘emprenedoria i l‘accés a càrrecs de 
gerència en empreses és molt més alta entre els homes que entre les dones, de 
forma que tant en mobilitat lateral (tipus d‘activitats) com vertical (sou i categoria) 
semblen existir bastants ‗parets‘ i ‗sostres‘ de vidre per les dones immigrants. A 
més de la segregació de gèneres que existeix en el mercat laboral, també podríem 
apuntar altres factors que limiten la mobilitat lateral i ascendent de les dones, com 
és la major circumscripció de la seva xarxa de relacions socials a l‘entorn familiar, 
com veurem més endavant. 
 
 21 
 
 
 
Gràfic 12. Ingressos mensuals segons sexe 
 
Gràfic 13. Tipus d'ocupació segons sexe 
Nota: es poden veure les dades a nivell de Catalunya al gràfic 5 de l‘annex 
 
 
La modalitat contractual en la que es troben els estrangers canvia també molt en 
funció del nivell d‘estudis, sense que en aquest cas les diferències de gènere siguin 
rellevants: entre els que porten cinc o més anys trobem que fins un 50% dels que 
tenen estudis primaris està en situació contractual temporal. Entre els que tenen 
estudis secundaris aquest percentatge baixa a un 39% i a un 24% entre els que 
tenen estudis superiors. La mateixa tendència descendent segueix la categoria dels 
que no tenen contracte en funció del nivell d‘estudis (17%, 6% i 0% respectivament, 
sempre per a un temps de residència de cinc o més anys). L‘efecte del nivell 
d‘estudis es fa molt marcat també entre els emprenedors: així, els autònoms 
passen de representar menys d‘un 5% entre els que tenen estudis primaris a un 
15% dels que tenen estudis secundaris i un 33% dels que tenen estudis superiors. 
Hi ha un efecte addicional de nacionalitat, ja que l‘emprenedoria entre els 
pakistanesos i xinesos és molt més alta que entre la resta de col·lectius. El 
percentatge tant alt d‘emprenedors entre pakistanesos i xinesos representa un 
factor clarament explicatiu de l‘ascens econòmic que experimenten aquests dos 
col·lectius malgrat no tenir generalment un nivell d‘estudis especialment elevat, ni 
 22 
 
 
presentar un bon domini del castellà ni del català i estar poc relacionats amb 
persones autòctones (factors que sí expliquen, per la resta de nacionalitats, el nivell 
salarial assolit).  
 
 
Conclusions 
 
 
De les dades extretes de les tres onades del panel 2005-2006-2007 sobre la 
població immigrant extracomunitària a Barcelona, podem concloure que les 
condicions de vida de la població estrangera han millorat a mesura que 
augmentava el seu temps de residència a la ciutat. Aquest fet és rellevant, ja que 
denotaria l‘esforç considerable dels estrangers per integrar-se i, alhora, que el 
context econòmic i social on s‘integren ha estat prou obert en els darrers anys com 
per permetre la seva mobilitat ascendent. La pròpia opinió dels immigrants dóna fe 
d‘aquesta millora, de manera que entre els enquestats a la última onada, a finals de 
2007, un 59% consideren que la seva situació ha millorat respecte de l‘any passat, 
un 31% consideren que estan igual i un 10% que les seves condicions han 
empitjorat. Tot i aquest balanç general, les dades també posen sobre la taula dos 
fets, que són, per una banda, l‘alta precarietat generalitzada que es dóna entre els 
immigrants durant els primers anys de la seva arribada i, per altra banda, el fet que 
una part d‘aquests immigrants no aconsegueix emergir d‘aquesta precarietat. Per 
tant, es pot afirmar que si bé el temps és una variable clau del grau d‘integració 
socioeconòmica assolit, és igualment cert que les desigualtats entre els immigrants 
en el grau d‘ascens econòmic aconseguit són molt grans i obliguen a cercar altres 
variables explicatives addicionals al temps de residència.  
 
Entre aquestes variables, el nivell d‘estudis emergeix clarament com la variable 
més explicativa, associada de retruc amb un major aprenentatge del català i el 
castellà (en el cas dels no llatinoamericans) i un major nivell de relació amb 
persones autòctones (causa i efecte del domini idiomàtic). L‘efecte del nivell 
d‘estudis, tanmateix, no esborra les desigualtats de gènere que es constaten en la 
integració laboral dels estrangers, sent el nivell salarial assolit per les dones i la 
seva mobilitat en l‘estructura ocupacional molt menor que la dels homes.  
 
L‘avaluació de les dades ha de ser contextualitzada, d‘altra banda, en la situació 
econòmica que s‘ha donat entre els anys 2005-2007, i que s‘ha caracteritzat per 
uns alts nivells d‘ocupació per tota la població tot i que amb un cert estancament 
salarial. Amb l‘entrada a 2008 s‘inicia un punt d‘inflexió en aquest context 
econòmic, l‘impacte del qual sobre les condicions de vida de la població immigrant 
podrà ser analitzat en les pròximes onades del panel. Cal no perdre de vista aquest 
context al que ens estem referint i que ha significat precisament un dels principals 
factors d‘atracció de població immigrant treballadora a Barcelona. 
 
 
 
 
 23 
 
 
2. LA INTEGRACIÓ 
SOCIOCULTURAL DE LES 
PERSONES IMMIGRANTS A 
BARCELONA 
 
La integració sociocultural fa referència als elements relacionals, cognitius i 
participatius de la integració. Entrar en relació amb persones de la societat 
d‘acollida, aprendre els seus idiomes vehiculars, accedir als seus canals de 
comunicació i transmissió d‘informació, fer ús dels seus serveis i institucions, 
participar de les seves festes, etc. són des d‘aquesta perspectiva indicadors 
d‘integració sociocultural.  
 
Per la seva transversalitat, les xarxes de relació, la composició dels cercles 
d‘amistat i companyia que estableixen els immigrants, ocupa un paper decisiu en 
totes les dimensions del procés d‘integració. La xarxa de relacions constitueix el 
mitjà que canalitza informació i recursos estratègics per millorar les oportunitats i 
condicions econòmiques de vida, i per altra banda és també la xarxa relacional la 
que determina en bona mesura el grau d‘aprenentatge de la llengua, la cultura local 
i la vinculació simbòlica amb la societat d‘acollida. Com sigui la xarxa social d‘un 
immigrant, estar o no circumscrit a un o múltiples cercles de relació, pot suposar la 
diferència entre accedir o no a determinats tipus de feines i a determinats espais 
relacionals, d‘informació i coneixement. En realitat, la xarxa social és alhora factor 
determinant de la integració i fruit d‘aquesta: és a dir, condiciona i és condicionada 
per la posició socioeconòmica i sociocultural assolida. Des del punt de vista de les 
polítiques d‘integració, les relacions socials són també centre d‘atenció: són les 
relacions interculturals, és a dir, les que s‘estableixen entre els diferents col·lectius 
les que fan possible l‘intercanvi d‘informació i coneixements, la mobilitat social i la 
cohesió del conjunt de la societat.  
 
En aquest sentit, la primera pregunta que ens formulem en aquest apartat és com 
es configuren les relacions socials de les persones estrangeres i quines tendències 
observem: es diversifiquen i amplien les xarxes socials dels immigrants, incloent 
persones autòctones i d‘altres orígens, o es reforcen les xarxes de relació entre 
persones estrangeres del mateix origen? En aquest punt, cal advertir que la 
integració social és molt difícil de mesurar, ja que no disposem d‘unitats de mesura 
tan exactes com són els diners per mesurar la integració econòmica. A més a més, 
es tracta d‘un àmbit on no és tant la quantitat sinó la qualitat el que importa 
mesurar: en les relacions socials, per exemple, no és tant la quantitat d‘interaccions 
socials el que importa sinó el grau de satisfacció, compromís i ajuda mútua que 
poden reportar, i les oportunitats de  coneixement, treball i acció col·lectiva que 
poden obrir. 
 
 24 
 
 
 
 
Les xarxes socials de relació 
 
 
Tot i les anteriors reserves, de l‘enquesta podem extreure un indicador temptatiu 
sobre la integració social dels estrangers a través de la pregunta de amb qui es 
relacionen principalment. Els resultats de les tres onades del panel apunten que 
augmenten els casos d‘estrangers que es relacionen igual amb gent d‘aquí que del 
seu país d‘origen o fins i tot més amb gent d‘aquí que del país d‘origen, mentre que 
disminueix el nombre d‘estrangers que es relacionen principalment amb gent del 
seu país d‘origen:  
 
 
 
Gràfic 14. Tipus de relacions socials per any 
 
 
Aquests mateixos resultats els obtenim si analitzem l‘evolució d‘unes mateixes 
persones al llarg dels anys: així, de la cohort comuna de 128 persones que 
contestaren l‘enquesta de 2005 i 2007, el 29,7% deien a 2005 relacionar-se 
majoritàriament amb gent del seu país d‘origen, un 41,4% igual amb gent d‘aquí 
que del país d‘origen, un 20% més amb gent d‘aquí que del país d‘origen i un 
14,1% principalment amb gent d‘altres països. A 2007, aquestes mateixes 128 
persones contestaven en un 18% que es relacionen principalment amb gent del 
país d‘origen, un 45,3% igual amb gent d‘aquí que del país d‘origen, un 32% més 
amb gent d‘aquí que del país d‘origen i un 5,5% amb gent d‘altres països. 
 
Però igual que succeïa amb la integració econòmica, si bé el temps demostra ser 
una variable a tenir en compte, les grans disparitats que continuen existint entre els 
estrangers en el grau d‘heterogeneïtat de les seves relacions socials obliguen a 
buscar factors explicatius addicionals. De l‘anàlisi discriminant realitzat entre 
múltiples variables correlacionades amb el tipus de relacions assolit, sorgeixen 
quatre grans variables, cadascuna de les quals afegeix elements explicatius no 
 25 
 
 
continguts en les altres: la llengua, la nacionalitat, el districte de residència i el nivell 
d‘estudis6.  
 
En primer lloc, destaquen el domini del castellà i del català com a variables 
correlacionades amb el grau de relació social amb persones autòctones. La llengua 
pot ser considerada a l‘hora causa i efecte de poder desenvolupar aquestes 
relacions (a més relació amb nadius, més aprenentatge de l‘idioma i a major domini 
de l‘idioma més facilitats per establir relacions socials amb nadius). El domini de la 
llengua es correlaciona també positivament amb l‘establiment de relacions socials 
amb persones d‘altres països – que són també relacions interculturals – i que sovint 
adopten la llengua del país d‘acollida com a vehicle de comunicació.  
 
 
 
Gràfic 15. Tipus de relacions socials segons coneixement del català 
 
 
Gràfic 16. Tipus de relacions socials segons coneixement del castellà 
                                                 
6 L’anàlisi multivariable discriminant l’hem realitzat amb la mostra de 2005, que conté 889 persones 
enquestades. Les mostres de 2006 i 2007, de 200 enquestats, resulten menys idònies per aquesta anàlisi. 
 26 
 
 
Nota: La categoria ‗No entén gens el castellà‘ inclou un nombre massa reduït de casos com per ser considerat representatiu.  
 
En relació a l‘aprenentatge de les llengües vehiculars, cal destacar que el castellà 
és parlat correctament o una mica per pràcticament la totalitat dels entrevistats, fins 
i tot entre els que porten poc temps de residència. El castellà és la llengua 
habitualment parlada a la feina, a casa i amb els amics (més de tres quartes parts 
dels enquestats parlen aquesta llengua, de forma exclusiva o en combinació amb 
altres llengües). Evidentment, que la major part dels estrangers de Barcelona siguin 
llatinoamericans fa que el castellà sigui una llengua altament dominada, però també 
entre els estrangers d‘altres continents la comprensió més o menys correcte del 
castellà està generalitzada.  
 
Pel que fa a l‘ús del català, el percentatge d‘aquells que diuen parlar-lo 
correctament no varia gairebé en funció dels anys, mantenint-se en 
aproximadament un 10% de la mostra. Augmenta en canvi de manera molt 
substantiva els que el parlen ‗una mica‘, que a partir dels cinc anys de residència 
passen a ser del 34% al 55%. Després d‘aquest temps, un terç continuen sense 
parlar res el català. Els espais on més s‘aprèn en català són la feina, els amics i 
coneguts i els centres d‘ensenyament (centres de normalització lingüística, escoles 
d‘adults...). Tot i que molt minoritàries com espais de relació, les instal·lacions 
esportives i les associacions destaquen com espais que fomenten l‘ús actiu del 
català. Els districtes de Ciutat Vella, Sants-Montjuïc i Sant Andreu destaquen com 
aquells on els estrangers menys entenen el català. Pel contrari, Gràcia, Horta-
Guinardó i l‘Eixample són els districtes on els estrangers més entenen el català. 
 
El nivell d‘estudis té una influència clara en la comprensió (entendre) el català, tot i 
que no tant en el seu ús (parlar-lo). Les diferències en la comprensió del català es 
manifesten des dels primers anys de residència: amb les dades dels enquestats a 
2007, només un 10,5%, 21,8% i 53,3% dels enquestats que porten menys de cinc 
anys des de la seva arribada a Barcelona diuen entendre el català correctament en 
funció de si tenen nivell d‘estudis primari, secundari o superiors. Quan ja porten 
més de cinc anys de residència aquests percentatges han ascendit en tots els 
casos, passant a ser del 23,1%, 57,1% i 76,2% respectivament. L‘ús del català, 
com hem dit, no presenta aquestes diferències, de manera que tant abans com 
després dels cinc anys de residència els que parlen català correctament es 
mantenen en un 10-11% en tots els casos (sí augmenta, en canvi, els que el parlen 
una mica i disminueix els que no el parlen gens). És clar que, com en el cas del 
castellà, es tracta d‘una autoavaluació que els enquestats fan de les seves 
competències lingüístiques i no d‘una avaluació objectiva i comparable. Les 
diferències enregistrades per nacionalitats són tanmateix molt elevades, destacant 
els xinesos com aquells que tenen un menor domini tant del castellà com del català, 
seguits dels pakistanesos i resta d‘asiàtics. 
 
Juntament amb el domini de la llengua, destaca la nacionalitat com la segona 
variable que marca diferències significatives en l‘establiment de relacions socials 
amb persones autòctones: en aquest sentit, els xinesos destaquen com els que 
menys es relacionen amb gent ‗d‘aquí‘, seguits dels pakistanesos i dels marroquins. 
En canvi, els peruans, equatorians i colombians se situarien entre els que més 
relacions estableixen fora del seu grup. És evident que el domini de partida del 
 27 
 
 
castellà per part dels llatinoamericans suposa una avantatge de partida en aquest 
sentit.   
 
Gràfic 17. Tipus de relacions socials segons nacionalitat. Any 2005 
 
Gràfic 18. Tipus de relacions socials segons nacionalitat. Any 2007 
*Mostra de 889 per 2005 
*Mostra de 200 per 2007 
 
En tercer lloc, el districte de residència demostra tenir una influència també 
important en l‘establiment de relacions socials amb persones autòctones i d‘altres 
països: Ciutat Vella destaca com el districte on els estrangers més es relacionen 
amb gent del seu propi país. Aquest és l‘únic districte on aquesta situació és més 
freqüent que el punt intermig (relacionar-se igual amb gent d‘aquí que del país 
d‘origen), que és en canvi la situació majoritària a la resta de districtes. Les 
relacions amb gent d‘altres països, al seu torn, es mantenen en un nivell 
relativament elevat. Després de Ciutat Vella, destaquen Sants-Montjuïc i Nou Barris 
com districtes amb un percentatge també alt d‘estrangers que es relacionen 
majoritàriament amb gent del mateix país d‘origen, si bé la situació majoritària sigui 
igual amb gent d‘aquí que del país d‘origen. Per últim els districtes de Horta-
Guinardó, Gràcia, Sant Martí, Sant Andreu i l‘Eixample, destaquen per mostrar una 
 28 
 
 
situació bastant equilibrada entre els que es relacionen majoritàriament amb gent 
d‘aquí i els que es relacionen majoritàriament amb gent del país d‘origen.  
 
P.15. Aquí a 
Barcelona,  Ciutat Sants- Horta- Nou Sant Sant 
Eixample Gràcia Total 
vostè es relaciona  Vella Montjuïc Guinardó Barris Andreu Martí 
sobre tot amb...?  
Més amb gent  
42,5% 26,6% 31,8% 25,4% 26,1% 31,5% 26,7% 22,7% 30,7% 
del país d'origen 
Igual amb gent  
d'aquí que  37,4% 47,5% 44,4% 42,9% 43,5% 34,8% 45,0% 44,3% 42,3% 
del país d'origen 
Més amb gent  
d'aquí que  10,3% 11,5% 15,9% 23,8% 26,1% 20,2% 23,3% 23,7% 17,1% 
del país d'origen 
Gent d'altres països 19,5% 21,6% 13,9% 11,1% 8,7% 14,6% 10,0% 14,4% 16,0% 
Taula 2. Tipus de relacions socials segons districte. Barcelona, Panel 2005 
*Sense dades suficients per als districtes de les Corts i Sarrià-Sant Gervasi. 
 
 
Lògicament, aquests resultats venen explicats per la distribució tant desigual de la 
immigració entre els diferents districtes de la ciutat. Ciutat Vella presenta la major 
concentració de població estrangera (37,1%) i aquesta situació fa més improbable 
(o innecessari) l‘establiment de relacions amb persones autòctones i afavoreix en 
canvi el desenvolupament de les xarxes relacionals amb altres estrangers del 
mateix origen. Si a més les nacionalitats predominants en aquest districte 
corresponen a aquelles amb poc domini del castellà i català (i.e. pakistanesos, 
filipins, marroquins), la tendència es reforça més encara. El districte d‘Horta i 
Guinardó, en canvi, no només presentaria un nivell molt més baix de població 
estrangera (11,1%) sinó que a més les nacionalitats que hi són presents 
corresponen a nacionalitats llatinoamericanes. 
 
Mapa 1. Percentatge d‘estrangers sobre el total de població empadronada per 
districtes i principals nacionalitats. Barcelona, 2008 
> 20 % 
18-20 
% Sarrià St. 
Gervasi 
16-18 11,4% 
% Itàlia, França, Horta – Guinardó 12,5% 
Alemanya  Equador,  Nou Barris 16,0%  
Bolívia,  
14-16  Equador, Bolívia,  
% Les Corts 11,1% Perú Perú 
Italia, 
França, Itàlia, Colòmbia   
França,  
12-14 Gràcia  
% Alemanya, 4,8% 
Regne Unit Itàlia, França, Sant Andreu, 12,8% 
 Argentina < 12 % Equador, Bolívia, Perú 
10,7% 
 Eixample 17,2% 
Itàlia, Xina, França 
Sant Martí 14,7% 
Equador, Pakistan, Itàlia 
 Sants-Montjuïc 19% 
Equador, Marroc, Pakistan  
  
 Ciutat Vella 39,7% 
Pakistan, Filipines, Marroc 
 
Font: Padró Municipal d‘Habitants, 1/1/2008. Departament d'Estadística. Ajuntament de Barcelona. 
 29 
 
 
 
 
Finalment, la quarta i última variable que demostra tenir una alta correlació amb el 
tipus de relacions predominants que s‘estableixen, i que és un altre factor explicatiu 
de la integració social, és el nivell d‘estudis. Com en el cas de la integració laboral i 
econòmica, els estudis afavoreixen una major integració social: a més nivell 
d‘estudis, més probable és la relació amb persones autòctones. Per contra, quant 
menor és el nivell d‘estudis, molt més predominants es tornen les relacions amb 
persones del mateix origen. Els estudis, a més, predisposen a una major relació 
amb estrangers d‘altres països. No podem oblidar, a més, que el nivell d‘estudis 
està també molt vinculat a un major aprenentatge del català i del castellà, i una 
integració laboral i residencial molt més diversificada en quant a ocupacions i barris 
de residència, afavorint per tant l‘entrada en xarxes de relació autòctones.  
 
 
 
Gràfic 19. Tipus de relacions socials per nivell d'estudis 
 
Hem identificat quatre factors explicatius del desigual nivell d‘integració intercultural 
dels estrangers, destacant el domini del castellà i del català, la nacionalitat, el 
districte de residència i el nivell d‘estudis com les més significatives. La particularitat 
de la ciutat de Barcelona és la confluència d‘efectes d‘aquestes variables 
explicatives en uns mateixos col·lectius, accentuant les diferències en les 
dinàmiques d‘integració social: Així, nacionalitats de llengua llatina com la 
colombiana, argentina o peruana presenten un nivell d‘estudis elevat, un major 
aprenentatge del català i una gran dispersió residencial. En un punt més intermig 
en quant a aprenentatge de l‘idioma, dispersió, i estudis trobaríem nacionalitats 
com l‘equatoriana o boliviana. Finalment, són nacionalitats de parla no llatina 
(marroquins i asiàtics) les que presenten una major concentració en els barris amb 
més percentatge de població estrangera (Ciutat Vella, Sants-Montjuïc i Eixample), 
les que denoten un nivell d‘estudis més baix i les que també tenen un menor 
aprenentatge del castellà i català. Les distàncies entre aquests col·lectius en quant 
al grau de relacions interculturals es fa per tant elevada. Podem veure algunes de 
les associacions entre les quatre variables assenyalades en els següents gràfics:  
 
 
 30 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Gràfic 20. Nivell parlat de català per nacionalitat 
 
 
 
 
Gràfic 21. Nivell d'estudis per nacionalitat 
Mapa 2. Distribució de la població estrangera per districtes i nacionalitats principals. Barcelona, 2008 
 
 
 
 
 
 
 31 
 
 
 
 
 
 
 
 32 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 33 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 34 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 35 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 36 
 
 
 
 37 
 
 
 
 
 
 
 
 38 
 
 
 
Font: Padró Municipal d‘Habitants, 1/1/2008. Departament d'Estadística. Ajuntament de Barcelona. 
 
 
 
 
La influència i confluència de les variables explicatives mencionades tornem a 
trobar-les si analitzem altres indicadors d‘integració social, com per exemple si es té 
o no algun amic espanyol o la nacionalitat de la parella (per aquells que en tenen). 
De nou, el nivell d‘estudis, la nacionalitat i l‘idioma, tots ells retroalimentant-se en 
determinats col·lectius, fan variar molt les probabilitats dels individus d‘establir 
amistat o formar parella amb una persona autòctona.  
 39 
 
 
 
Gràfic 22. Amistats amb espanyols segons nivell d'estudis 
 
Gràfic 23. Nacionalitat de la parella segons nivell d'estudis 
 
Gràfic 24. Amistats amb espanyols segons nacionalitat 
 40 
 
 
 
Gràfic 25. Nacionalitat de la parella segons nacionalitat dels estrangers 
* s‘extreuen com a nacionalitat ‗Resta Àfrica subsahariana‘ per falta de mostra. Xilens i brasilers s‘agrupen dins la categoria 
Resta d‘Amèrica del Sud.  
 
Espais de relació 
 
 
Com ja varem comentar, el capital social de les persones té molt més a veure amb 
la qualitat de les seves relacions socials que amb la seva quantitat, ja que no totes 
elles tenen el mateix pes ni valor en la vida de les persones. D‘altra banda, hi ha un 
component força subjectiu a l‘hora d‘estimar les relacions pròpies. Què s’entén per 
tenir un amic o en quin tipus de relacions socials es pensa pot variar molt d‘un 
enquestat a un altre. Malauradament, les dades analitzades ens aporten només un 
indicador indirecte sobre la natura de les relacions socials a través de la pregunta 
sobre els espais on es produeixen. Atenent a aquesta pregunta, observem la 
importància primordial del treball com espai de relació amb persones espanyoles, i 
també, en menor mesura, amb persones del mateix origen. Juntament amb 
l‘anterior, els locals d‘oci (bars, restaurants, discoteques) i els domicilis són també 
espais de relació principals, tot i que no sempre deslligats del treball (recordem que 
la restauració i la neteja domèstica són a 2007 els principals nínxols de treball en 
els estrangers ocupats): 
 41 
 
 
 
Gràfic 26. Espais de relació amb persones connacionals 
 
 
Com fa variar el pas del temps els espais de relació entre espanyols i estrangers? A 
grans trets, s‘observa una certa diversificació, de manera que juntament amb el 
treball, que es manté com el principal espai de relació amb espanyols – i per tant 
també d‘aprenentatge de les llengües vehiculars – assoleixen una major significació 
altres espais de relació com els bars i restaurants, els domicilis i l‘escola dels fills. 
Perden en canvi significació els parcs i els centres d‘ensenyament, molt més 
freqüents durant els primers anys de residència a la ciutat.  
  
 
 
 
Gràfic 27. Espais de relació amb persones espanyoles 
 
 
En quan als llocs de relació amb persones del país d‘origen, destaquen en primer 
lloc els bars, restaurants i discoteques. Els que més utilitzen aquests espais per la 
relació amb paisans són els marroquins (bars), seguits dels equatorians (bars i 
 42 
 
 
discoteques). No hi ha diferències substantives per nacionalitats quant al domicili 
com espai de relació amb connacionals, i en canvi sí les trobem en el treball: per un 
82% dels xinesos el treball és un espai de relació amb connacionals, seguits a 
distància dels paquistanesos (48%), molt concentrats en negocis propis o de 
connacionals de comerç i restauració. Durant els primers anys de residència tenen 
també força importància els locutoris com a llocs de relació amb paisans. Els llocs 
de culte com a llocs de relació amb connacionals són importants només per als 
d‘origen musulmà. D‘altra banda, els parcs com a espai de relació tenen a veure 
amb les condicions d‘habitatge assolides, de manera que entre aquells que viuen 
en situacions de major ocupació (sis o més inquilins) s‘apunta un major ús d‘espais 
públics com els parcs per reunir-se. Veiem en aquest punt com els usos dels espais 
públics estan condicionats per la disponibilitat d‘espai privat. 
 
Recolzament en les xarxes  
 
 
Entrem a continuació en un aspecte tant o més rellevant que el volum i espais de 
relacions dels estrangers i que és com s‘utilitzen aquestes xarxes de relació. El 
major o menor recolzament dels estrangers en les xarxes de relació primària 
(familiars i amics) o secundàries (coneguts, contactes professionals...) juga un 
paper importantíssim en la integració socioeconòmica i reforcen les desigualtats 
entre nacionalitats i gènere que ja varem constatar a l‘anterior apartat. Com 
veurem, el nivell d‘estudis torna a aparèixer com la principal variable causal. 
Passem a analitzar aquesta qüestió per parts:  
 
En primer lloc, hem de destacar que el paper més o menys central que tenen les 
xarxes de relació ètniques durant el procés d‘integració ve en bona mesura donat 
pel major o menor pes que tenen com a recurs d‘acollida en el moment de 
l‘arribada a Barcelona. De fet, és la presència prèvia de familiars i amics el que ha 
determinat l‘elecció específica de Barcelona com a destinació en el cas de la 
majoria d‘immigrants extracomunitaris. Les dades mostren que el paper de les 
xarxes migratòries com a recurs d‘acollida és molt més alt en les persones que 
tenen estudis baixos que en les persones que tenen estudis superiors. D‘aquesta 
manera, tal com mostren els resultats a continuació, la majoria d‘immigrants amb 
estudis primaris o secundaris varen anar a viure amb familiars (de primer o segon 
ordre) en arribar a Barcelona, mentre que la majoria dels que tenen estudis 
superiors varen anar a viure amb persones que no són familiars (amics, 
desconeguts, etc). D‘altra banda, el paper de la xarxa és també molt més important 
(i diferent) en les dones que els homes, de manera que fins i tot quan comparem 
homes i dones amb el mateix nivell d‘estudis, el recolzament de les dones en la 
família a l‘hora d‘immigrar és sempre major.  
 
La presència prèvia a immigrar de familiars i amics és per tant molt diferent: mentre 
que la majoria dels que tenen estudis secundaris o inferiors hi tenien familiars (i 
aquest és el principal motiu per haver triat Barcelona com a destinació específica), 
per als que tenen estudis superiors és molt menys freqüent la presència prèvia de 
familiars i en canvi cobra més importància la presència d‘amics. La mateixa 
 43 
 
 
diferència constatem entre homes i dones, de manera que ser dona i tenir estudis 
baixos fa màxima la importància de tenir familiars en el lloc de destí a l‘hora 
d‘emigrar mentre que ser home i amb estudis superiors fa mínima aquesta condició, 
sent més clau la presència d‘amics. Podem observar també la importància dels 
familiars de segon ordre (germans, oncles, cosins, avis,...) dins el concepte de 
família. Si bé es donen també grans diferències entre nacionalitats en l‘ús de les 
xarxes familiars a l‘hora d‘immigrar, sembla que aquestes diferències venen molt 
explicades per les desigualtats de partida en el nivell d‘estudis.  
 
 
 
 
Gràfic 28. Primera unitat de convivència a Barcelona segons nivell d’estudis 
 
 
 
Gràfic 29. Primera unitat de convivència a Barcelona segons sexe 
* Pregunta no repetida en les onades de 2006 i 2007 
 44 
 
 
 
Gràfic 30. Coneguts a Barcelona en el moment d'arribar segons nivell d'estudis 
 
 
 
Gràfic 31. Coneguts a Barcelona en el moment d’arribar segons sexe 
(veure en l‘annex els resultats per 2006 a aquestes mateixes preguntes) 
 
 
La tendència a recolzar-se en persones del país d‘origen durant el procés migratori 
es relaciona també de forma inversa amb el nivell d‘estudis: quant menor és el 
nivell d‘estudis, més central és el paper dels familiars i amics del país d‘origen a 
l‘hora de proporcionar un primer habitatge, ajut econòmic i cercar treball en la 
societat receptora. Contràriament, quant major és el nivell d‘estudis, major és la 
independència respecte dels familiars i amics del país d‘origen i més autonomia es 
demostra a l‘hora de cercar habitatge, feina, etc:  
 45 
 
 
 
Gràfic 32. Ajuda econòmica rebuda segons nivell d'estudis 
 
 
Gràfic 33. Ajuda rebuda per trobar feina segons nivell d'estudis 
 
 
Gràfic 34. Ajuda rebuda per trobar habitatge segons nivell d’estudis 
(veure en l‘annex els resultats per 2006 a aquestes mateixes preguntes) 
 
 46 
 
 
 
De nou, trobem també el major recolzament de les dones en els familiars en cas de 
necessitar ajuda econòmica, trobar feina o cercar habitatge, mentre que en els 
homes prenen més rellevància els amics del país d‘origen: per exemple, un 32,9% 
de les dones front un 22,9% dels homes varen rebre ajuda econòmica de la família 
en arribar a Barcelona, mentre que un 24,4% de les dones i un 38,1% dels homes 
varen rebre ajut d‘amics del país d‘origen. Per trobar habitatge, un 55,% de les 
dones i un 37,3% dels homes han rebut ajut de familiars, i un 24,4% de les dones i 
un 43,2% dels homes han rebut ajut d‘amics.  
 
Derivat de l‘anterior, les xarxes de familiars i amics del país d‘origen han jugat un 
paper fonamental en la integració econòmica dels estrangers: la majoria dels 
estrangers que tenen estudis secundaris i sobre tot primaris han trobat el seu treball 
actual a través de familiars i/o amics del país d‘origen. Contràriament, els que tenen 
estudis superiors han trobat el seu treball actual majoritàriament a través d‘altres 
canals més formals de la societat autòctona com són l‘autocandidatura, la premsa, 
internet, ETT, INEM, SOC/OTG, etc. També els familiars i/o amics espanyols o 
d‘altres nacionalitats han tingut més importància entre els que tenen estudis 
superiors en la consecució del treball que es tenia en el moment de l‘enquesta:  
 
 
 
Gràfic 35. Canals utilitzats per aconseguir feina segons nivell d'estudis 
 
Sense posar en dubte l‘eficiència d‘aquestes xarxes a l‘hora de proporcionar 
aixopluc econòmic, residencial i sobre tot afectiu, és també cert que el tipus de 
treball al que donen accés pot tendir a reforçar els nínxols establerts entre la 
població estrangera, sense afavorir la mobilitat laboral (el tipus d‘oportunitats 
laborals que s‘obren a través dels familiars i amics acostumen a ser similars a les 
que ells mateixos tenen). Tal com ens mostren les pròximes dues gràfiques, entre 
aquells que han trobat la seva feina a través de familiars i/o amics del país d‘origen 
es dóna una major concentració en els sectors de la neteja, la restauració i la 
construcció, mentre que els que han trobat treball a través dels canals de la societat 
d‘acollida (premsa, internet, ETT, INEM...) presenten una major diversificació de 
categories socioprofessionals. Addicionalment, hi ha una correlació entre haver 
 47 
 
 
trobat la feina a través de familiars i amics del país d‘origen i treballar sense 
contracte, mentre que haver trobat treball fora d‘aquestes xarxes es correlaciona 
amb unes condicions de contractació més formals. En definitiva, les xarxes de 
relació del país d‘origen poden ser considerades un bon recurs per trobar treball, 
però dependre únicament d‘aquest recurs i no utilitzar altres canals per la cerca de 
feina, limita les oportunitats laborals a les que s‘accedeix:  
 
 
 
Gràfic 36. Tipus d'ocupació segons canals utilitzats per aconseguir feina 
 
 
Gràfic 37. Tipus de contracte segons canals utilitzats per aconseguir feina 
 
 
 
Participació i associacionisme 
 
 
Entrant en un altre àmbit de la integració sociocultural, com és la participació social, 
la primera variable que previsiblement influeix en la probabilitat d‘haver participat en 
 48 
 
 
events populars és el temps de residència a Barcelona, que per sí sola fa 
augmentar les ocasions que un immigrant ha tingut d‘assistir-hi. Tot i que 
efectivament el temps fa augmentar el percentatge d‘estrangers que han assistit a 
events, certament la influència del pas del temps és menor del que es podria 
esperar, tal com veiem en el següent gràfic. Fins i tot entre els que porten cinc o 
més anys de residència a Barcelona, el percentatge dels que han participat en 
algun acte popular, carnaval, festa major, etc. ‗només‘ arriba al 36%.  Més que el 
temps de residència per sí sol, entendre correctament el castellà o el català fan 
augmentar lleugerament més la participació, i és el nivell d‘estudis el que té un 
efecte més clar sobre la participació, de manera que entre els que tenen estudis 
superiors la participació augmenta fins el 50%. Les festes majors del barri i la festa 
de la Mercè són amb diferència les que generen més participació, sempre en major 
proporció entre els que tenen estudis més alts: 
 
 
Gràfic 38. Participació en events populars segons temps de residència 
 
 
Gràfic 39. Participació en events populars segons nivell d’estudis 
 49 
 
 
 
Gràfic 40. Participació en events populars segons comprensió del castellà 
 
 
Gràfic 41. Participació en events populars segons comprensió del català 
 
 
Gràfic 42. Grau de participació en diferents events populars 
 50 
 
 
El Panel de 2006 preguntava específicament per la participació en associacions. 
Podem veure com la pertinença a associacions és molt minoritària. El tipus 
d‘associacions més nombrades són les de tipus cultural (10%), seguides de les 
religioses (8%) i esportives (7,5%). La participació més minoritària és la que es 
dóna en associacions polítiques (0,5%), veïnals (1,5%) i sindicals (2,5%). La baixa 
pertinença a associacions és coincident amb la que s‘enregistra entre els 
estrangers a nivell de tota Catalunya (veure annex, gràfic 8), on la participació 
encara seria més baixa. La pertinença a associacions del país d‘origen és també 
baixa (9% a 2006), i l‘assistència a actes populars organitzats per entitats del país 
d‘origen se situa a 2007 en un 21% dels enquestats. La participació en entitats del 
país d‘origen i l‘assistència a actes organitzats per aquest tipus d‘associacions no 
s‘hauria d‘entendre pas com una manca d‘integració en la societat receptora sinó al 
contrari: les dades apunten que les persones que participen d‘associacions del país 
d‘origen tenen un promig de domini de la llengua, relació amb persones autòctones, 
nivell d‘estudis i nivell econòmic relativament més alt que les que no participen. 
 
 
 
Gràfic 43. Pertinença a associacions 
 
Coneixement de la ciutat i accés a la informació 
 
 
En un plànol molt diferent, el del coneixement dels símbols o emblemes de la ciutat, 
l‘enquesta de 2007 fa als enquestats algunes preguntes específiques per testar 
aquest grau de coneixement. Com veiem al gràfic, aquest grau de coneixement es 
pot considerar força baix, especialment durant els primers anys i podria ser degut al 
fet que l‘elecció específica de Barcelona com a destinació té molt més a veure amb 
la presència prèvia de familiars i amics que no amb tenir un coneixement de partida 
de la ciutat (segons les dades del panel de 2005, un 64% dels enquestats ha triat 
Barcelona perquè hi tenia familiars, amics o la parella). D‘altra banda, la prioritat tan 
gran que assoleixen des del principi altres qüestions com el treball o l‘habitatge fa 
que el coneixement de la cultura autòctona passi a un segon terme. Després de 
cinc anys de residència aquest coneixement ha augmentat, però dista de poder ser 
considerat alt, de manera que podem inferir que el coneixement de la cultural local 
 51 
 
 
no és només una qüestió de temps sinó que té a veure també amb d‘altres factors 
determinants. De les variables estudiades, entendre correctament el català es 
demostra com la més vinculada a un major coneixement de la cultura local: 
efectivament, la llengua és la clau que permet entrar en contacte amb la cultura 
autòctona, però vist a l‘inrevés, l‘aprenentatge de la llengua indica ja en sí mateix 
una major immersió en la cultura i la societat receptora.  
 
 
 
Gràfic 44. Grau de coneixement de símbols de la ciutat segons temps de residència 
 
Juntament amb el coneixement del català, trobem igualment el nivell d‘estudis, que 
condiciona en gran mesura un altre element central de la integració sociocultural: 
els mitjans de comunicació a través dels quals els estrangers s‘informen sobre la 
ciutat en què viuen. Entre els estrangers amb baixos estudis i sense domini del 
català/castellà són les xarxes de relació informal amb altres persones les que 
prenen el paper principal com a transmissores d‘informació. Contràriament, entre 
les persones amb estudis superiors i un nivell alt de comprensió del català/castellà, 
és internet i la premsa (mitjans escrits) els que adopten el paper principal. Les 
xarxes de relació personal són sens dubte molt eficients en la transmissió 
d‘informació, però sovint es tracta d‘informació parcial o que es va esbiaixant amb 
el boca-orella. Tal com passava amb el paper de les xarxes de relació informal per 
la cerca de feina, si es depèn exclusivament d‘aquestes xarxes les oportunitats 
d‘accés a la informació són menors que si s‘utilitzen altres mitjans addicionals 
d‘informació com són la premsa i l‘internet. Sabent que les nacionalitats 
estrangeres presents a Barcelona són molt desiguals en quant a nivell 
d‘aprenentatge del català i nivell d‘estudis, és lògic doncs que els xinesos mostrin 
ser els més desorientats a l‘hora de cercar informació sobre la ciutat, que els 
pakistanesos, marroquins i bolivians siguin els que més es recolzen en les xarxes 
de relació informal per obtenir informació, i que en canvi els colombians i peruans 
mostrin ser els que més s‘informen a través de mitjans escrits: 
 52 
 
 
 
Gràfic 45. Mitjans d’informació utilitzats segons grau de coneixement del català 
 
 
Gràfic 46. Mitjans d’informació utilitzats segons nivell d’estudis 
 
 
Gràfic 47. Mitjans d’informació utilitzats segons nacionalitat 
 53 
 
 
Finalment, més enllà del temps de residència, tornen a mostrar la seva importància 
el nivell d‘estudis i la llengua en el coneixement i ús dels serveis i recursos de la 
societat d‘acollida, especialment els que tenen a veure amb funcions de 
participació, lleure i expressió. Com veiem a continuació, si bé no observem gaires 
diferències en funció dels estudis en el grau d‘ús dels ambulatoris, els hospitals o 
l‘oficina de l‘Ajuntament (serveis utilitzats per la gran majoria dels estrangers, 
fonamentalment per necessitat), sí trobem en canvi grans diferències, marcades pel 
domini de la llengua i la formació en l‘accés a serveis com són les biblioteques, 
centres cívics i instal·lacions esportives. La desconeixença, desinformació i la falta 
d‘hàbits en l‘ús d‘aquests espais fa que el gruix de la població estrangera hi 
romangui aliena, sense que el pas del temps, per sí sol, faci variar aquesta situació. 
 
 
Oficina 
P.26. Vostè ha anat Instal·lac Bibli
Ambulat Hospit SAIE Centre de 
algun cop a…? ió otec
ori al R Cívic l'Ajuntamen
Barcelona, Panel 2005 esportiva a 
t 
Menys de cinc 
anys 44,8
79,0% 61,9% 32,5% 7,8% 22,1% 90,3% 
des de l'arribada a % 
Barcelona 
Cinc o més anys 
des 10,0 41,0
84,6% 79,6% 38,1% 21,9% 94,3% 
de l'arribada a % % 
Barcelona 
Estudis bàsics o 25,6
72,4% 70,0% 20,2% 6,4% 8,3% 87,7% 
inferiors % 
36,3
Estudis mitjans 81,2% 66,4% 30,4% 7,8% 15,6% 92,5% 
% 
Estudis 61,1
79,3% 65,0% 46,5% 8,9% 36,0% 91,4% 
universitaris % 
Entén 
11,2 64,4
correctament el 84,1% 69,8% 50,8% 38,6% 95,9% 
% % 
català 
Entén una mica el 37,0
82,5% 68,9% 30,4% 6,6% 15,7% 91,4% 
català % 
No entén gens el 21,6
62,3% 56,8% 15,1% 5,5% 6,0% 82,9% 
català % 
Entén 
45,2
correctament el 82,5% 67,8% 36,1% 7,8% 22,7% 92,6% 
% 
castellà 
Entén una mica el 24,3
49,5% 57,3% 14,6% 7,8% 9,7% 80,6% 
castellà % 
Taula 3. Ús de serveis de la ciutat segons temps de residencia, nivell d’estudis, coneixement del català i 
del castellà 
 
Conclusions 
 
 
De tot l‘anterior podem extreure algunes conclusions: en primer lloc, el paper 
determinant que juguen les xarxes socials en tot el procés migratori. Tant per la 
integració econòmica (trobar feina, habitatge, etc) com per la integració cultural 
(l‘accés a la informació, l‘ús de serveis, etc) molts estrangers es recolzen 
principalment en els seus familiars i amics del país d‘origen. El recolzament en 
aquestes xarxes és molt més acusat entre els estrangers que emigren amb baixos 
estudis i que parteixen d‘un menor domini dels idiomes de la societat d‘acollida. 
 54 
Coneixement Coneixement del Temps de 
Nivell d’estudis 
del castellà català residència 
 
 
Tanmateix, aquest recolzament en altres estrangers del mateix origen té com a 
conseqüència fer més lent l‘aprenentatge del català/castellà, l‘establiment de 
relacions amb persones autòctones i tenir un menor accés als recursos i serveis de 
la societat d‘acollida. A més, a nivell laboral, les xarxes ètniques tendeixen a 
reproduir en bona mesura els nínxols laborals ètnics i la concentració residencial en 
determinats barris. Contràriament, un nivell d‘estudis alt fa més probable el procés 
invers: aprendre més ràpidament el català i el castellà, establir relacions 
interculturals amb persones espanyoles i d‘altres nacionalitats, ampliar el ventall 
d‘oportunitats ocupacionals i la distribució territorial, i tenir un major accés als 
canals d‘informació i als recursos i serveis de la societat autòctona. Juntament amb 
els estudis, hi ha un efecte addicional de gènere bastant clar que fa que les dones 
se circumscriguin més que els homes a la xarxa de familiars del país d‘origen, 
mentre que els homes ho fan més en la xarxa d‘amics, siguin del país d‘origen o 
d‘aquí.  
En segon lloc, cal tenir present que el protagonisme d‘aquestes xarxes està en 
bona mesura predeterminat des del moment de l‘arribada, ja que la manera com 
s‘emigra (la destinació que s‘escull, la informació de partida que es té de la societat 
de destí, les persones amb qui es va a viure en primer lloc) es configura entorn les 
xarxes migratòries: les persones, especialment les que tenen estudis baixos i 
especialment sí són dones, emigren allà on tenen familiars de primer i segon ordre. 
A diferència d‘aquestes, els emigrants amb un major nivell d‘estudis, especialment 
si són homes, emigren molt més sovint fora de les xarxes familiars, tot i que la 
importància dels contactes amistosos sigui important. Aquest fet fa que des de l‘inici 
tinguin un major contacte amb persones i recursos de la societat de destí, a més 
del contacte que puguin també establir amb persones del país d‘origen, i això els 
obre més oportunitats d‘integració que dependre únicament de les xarxes ètniques, 
malgrat l‘aixopluc inestimable que aquestes puguin reportar en moments de 
necessitat.  
Vet aquí precisament la importància de les polítiques d‘acollida en la promoció de la 
integració econòmica i intercultural dels estrangers: posar a l‘abast de tots els 
estrangers, independentment de les seves característiques socioculturals de partida 
i des del moment de la seva arribada, els recursos d‘autonomia i promoció personal 
que ofereix Barcelona, per tal d‘igualar les seves oportunitats al llarg de la seva 
trajectòria immigratòria. La manca d‘aquestes polítiques fa recaure en les xarxes 
ètniques tot el pes de l‘acollida i de transmissió d‘informació als nouvinguts 
estrangers, funció que poden fer de forma molt eficient i que a més té un paper en 
la seva integració subjectiva, però que objectivament no afavoreix un model 
intercultural de societat ni la igualtat socioeconòmica entre els col·lectius.  
 
 
 
 
 
 
 
 
 55 
 
 
3. IDENTIFICACIÓ I 
SATISFACCIÓ SUBJECTIVA DE 
LES PERSONES IMMIGRANTS 
AMB LA CIUTAT DE 
BARCELONA 
 
La integració ha estat entesa per alguns autors com el grau en què un individu 
experimenta un sentiment de pertinença a un grup. Aquesta definició destaca el 
component subjectiu de la integració, llur nucli seria el sentiment de pertinença dels 
individus a la societat on s‘insereixen. Podríem dir en aquest cas que un immigrant 
està integrat quan considera que pertany a un grup, entès aquí com el conjunt de la 
societat receptora. La limitació que planteja aquesta definició és que no té en 
compte el punt de vista d‘aquesta societat, ja que pot negar-se a reconèixer 
aquesta pertinença (Gómez; et altri, 2005:9). El principi de reciprocitat de la 
integració pren així tot el seu sentit: per estar integrat, hom ha de sentir-se part d‘un 
grup i ser reconegut pels altres efectivament com a membre.   
En relació a la dimensió subjectiva de la integració, comptem com a principal 
indicador amb la pregunta formulada al Panel 2006 i 2007 ―Es considera 
barceloní?‖. Com a resultats generals, hem de dir que a 2007 un 51,5% dels 
enquestats respongué que sí a aquesta pregunta, percentatge pràcticament igual al 
de l‘any 2006. La principal variable que distingeix els que responen afirmativament 
dels que responen negativament aquesta pregunta és el seu temps de residència a 
Barcelona, de manera que a partir del cinquè any de residència comença a ser 
majoritari el sentiment de pertinença a la ciutat.  
 
 
Gràfic 48. Sentiment de pertinença segons temps de residència 
 56 
 
 
 
Tanmateix, cal tenir en compte que el concepte de ‗societat barcelonesa‘ és un 
concepte abstracte: en realitat, l‘experiència social que un individu té de la ciutat es 
limita a la xarxa de relacions familiars, de veïnatge, amistat i coneguts que 
estableix. Dotar de significació a tota la resta de persones anònimes que poblen la 
ciutat com a membres d‘una mateixa col·lectivitat, i identificar-se amb elles sota un 
mateix paraigua conceptual és sens dubte una fita cultural important. El llenguatge, 
les festes locals, els emblemes i símbols de la ciutat, són transmissors a través dels 
quals es construeix i manté viu un imaginari de societat local que va més enllà de 
l‘experiència directa de les persones. És per això que en la integració subjectiva de 
les persones és rellevant la seva participació social i el seu coneixement de la 
història, les institucions locals i de la llengua autòctona. Aquests elements 
incideixen en la configuració d‘un sentiment identitari comú i de pertinença, que al 
seu torn afavoreix també la participació social.  
Més enllà de l‘anterior, sentir-se o no part de la societat barcelonesa té molta 
relació, com és d‘esperar, amb el grau de satisfacció amb la situació personal 
aconseguida en el sí d‘aquesta societat: a més satisfacció personal amb viure a 
Barcelona, o quant més acollida se sent una persona, més se sent de la ciutat, 
independentment del temps que porti en ella. La satisfacció i el sentiment d‘acollida, 
a diferència del que hem vist per la integració econòmica i sociocultural objectiva de 
les persones, no està relacionada amb el nivell d‘estudis. En aquest cas, el nivell 
d‘estudis no demostra cap influència, ni negativa ni positiva, sobre el grau de 
satisfacció amb la ciutat ni la percepció d‘acollida. Tampoc té a veure, en contra del 
que es podria esperar, amb el grau de similitud o dissimilitud ètnica o cultural: la 
identificació no és més alta entre els llatinoamericans que entre els asiàtics, per 
exemple.  
Com en altres àmbits de la vida, la satisfacció personal tindria molt més a veure 
amb les expectatives de partida – què s‘esperava aconseguir amb l‘emigració- i el 
‗grup d‘iguals‘ amb qui comparem la nostra situació – i que per alguns no és la 
població autòctona sinó els altres immigrants del mateix origen. És de suposar que 
la satisfacció amb la xarxa de relacions personals que ens recolzen a la societat de 
destí jugarà també un paper important en el grau d‘identificació amb la ciutat, però 
aquesta és una relació que no podem contrastar amb les dades disponibles.  
 
 
Gràfic 49. Sentiment de pertinença segons nivell de satisfacció amb Barcelona 
 57 
 
 
 
Gràfic 50. Sentiment de pertinença segons acolliment percebut 
 
El darrer element que revela clarament la seva influència en el sentiment de 
pertinença a la ciutat és la voluntat o no de retornar al país d‘origen. L‘opció de 
retornar al país d‘origen és en general minoritària entre els immigrants: 
aproximadament tres de cada quatre preferirien quedar-se a viure aquí (veure 
també resultats a nivell de Catalunya en el gràfic 10 de l‘annex). La idea de tornar 
s‘allunya lleugerament amb el temps, sobre tot si amb aquest augmenta la 
satisfacció amb la pròpia situació a Barcelona i amb el propi treball, i es 
desenvolupen relacions socials amb persones autòctones. De manera molt 
especial, tenir una parella espanyola i el fet que els fills hagin nascut aquí són 
també factors molt clars d‘arrelament: mentre que un 88% dels que tenen fills 
nascuts a Espanya diuen no voler tornar al país d‘origen, els que tenen fills al país 
d‘origen es reparteixen en parts iguals entre voler tornar i romandre aquí. En aquest 
últim cas, la intenció o no de reagrupar els fills és la darrera variable explicativa de 
la voluntat de retorn. 
 
 
Gràfic 51. Sentiment de pertinença segons desig de retorn al país d’origen 
 58 
 
 
 
Gràfic 52. Desig de retorn segons lloc de residencia dels fills 
 
Per tant, la identificació i el sentiment de pertinença amb la societat receptora té 
bastant a veure amb l‘avaluació subjectiva del procés migratori i la intenció de 
retorn. Aquestes diferents variables es correlacionen entre sí, de manera que una 
satisfacció elevada amb haver emigrat del país d‘origen es correspon amb una 
menor intenció de retorn i un major sentiment de pertinença a la societat d‘acollida. 
Però totes dues variables depenen també d‘elements que s‘han forjat en la societat 
d‘origen, com són les expectatives de l‘emigració en la valoració que es fa dels 
resultats assolits, i la situació familiar que es deixa en el país d‘origen, en el 
manteniment o abandó de la idea de retorn.  
De totes les variables apuntades, hem de concloure que és el temps transcorregut 
des de l‘arribada a Barcelona el factor que més determina el sentiment de 
pertinença. Continua existint, tanmateix, un gran marge de variabilitat no explicada 
en la dimensió subjectiva de la integració, veritable ‗caixa negre‘ de l‘estudi teòric 
dels processos d‘integració. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 59 
 
 
4. ELS LLIGAMS ENTRE LA 
INTEGRACIÓ ECONÒMICA, 
SOCIOCULTURAL I 
SUBJECTIVA DELS 
ESTRANGERS IMMIGRANTS 
 
Són moltes les preguntes addicionals que ens podríem formular sobre la integració 
dels estrangers, arrel de la lectura dels resultats de les enquestes analitzades. Però 
les enquestes no són un oracle que ens pugui respondre qualsevol pregunta, sinó 
únicament aquelles que ja van ser previstes alhora de dissenyar-les.  
Una pregunta que sorgeix de seguida a l‘hora d‘explicar la integració dels 
estrangers és quin factor té més pes: són les característiques individuals dels 
immigrants, com la seva motivació, la seva qualificació professional i acadèmica, el 
seu origen cultural i social el factor clau que determina els processos d‘integració? 
O és el context receptor, amb les seves lleis, la seva estructura laboral, residencial, 
les seves polítiques i la seva actitud cap els estrangers el factor que més pesa en 
les trajectòries dels immigrants? Lògicament no existeix una resposta a aquesta 
pregunta, ja que cap dels dos factors són fixes: les característiques dels immigrants 
han variat amb les diferents onades migratòries, de manera que les nacionalitats, 
els motius de la immigració, les edats, les composicions familiars, el bagatge social 
i cultural dels immigrants que han nodrit la ciutat s‘ha transformat i sobre tot s‘ha 
diversificat en els últims anys. De la mateixa manera, el context receptor ha canviat, 
i en part pel propi efecte de la immigració: les lleis i les polítiques d‘immigració han 
estat constantment modificades, a nivell econòmic s‘ha experimentat un cicle 
expansiu que ara sembla tocar sostre, a nivell sociodemogràfic la ciutat ha 
continuat marcada per la tendència a l‘envelliment de la població i la sortida de 
molta població nativa a municipis de les rodalies.  
El que hem de reconèixer és que la població immigrant és heterogènia i està 
influenciada per una varietat de característiques i condicionants previs a la 
immigració que afecten la seva trajectòria posterior. Al mateix temps, la societat 
d‘acollida és també heterogènia i canviant. La integració és doncs el resultat 
complex de molts diferents determinants, i explicar-la requereix poder contrastar la 
interacció simultània d‘aquests condicionants. Però per molt complex que fos un 
model explicatiu, sempre quedaria un marge important de variança no explicat en 
les formes d‘integració dels individus, gràcies a la singularitat de cada persona.  
Segons hem pogut veure en els apartats anteriors, el temps transcorregut des de 
l‘arribada a Barcelona ha marcat unes determinades tendències positives en relació 
a la integració, entre les que destaca la diversificació del ventall d‘ocupacions, 
l‘augment del coneixement de les llengües vernacles i de les relacions socials amb 
persones autòctones, el major coneixement de la cultura local i del sentiment de 
pertinença a la ciutat. Tot i així, entre els immigrants amb una mateixa antiguitat a 
 60 
 
 
la ciutat les diferències continuen sent prou significatives com per cercar altres 
variables explicatives dels diferents nivells d‘integració assolits. En aquest 
document hem analitzat especialment els factors que tenen a veure amb les 
característiques dels estrangers, basant-nos en una enquesta dirigida a copsar les 
seves trajectòries individuals. Una de les principals hipòtesis que hem contrastat és 
el pes tan central que té el nivell educatiu en el procés d‘integració, fins el punt de 
desdibuixar la influència de la nacionalitat a iguals condicions educatives. 
Aquest resultat no resulta estrany: en una ciutat com Barcelona, altament 
urbanitzada, terciaritzada i alfabetitzada, que suposadament avança cap a una 
economia de la informació i del coneixement, és evident que el nivell d‘estudis 
esdevé cabdal per la integració i la mobilitat social. El capital humà (o capital 
cultural en termes de coneixements, capacitació i habilitats) amb què emigren els 
estrangers o que assoleixen posteriorment a la societat receptora juga un paper 
clau en totes les dimensions de la integració: el capital humà supleix en bona 
mesura el paper de suport que altrament juguen des d‘un inici les xarxes de 
connacionals en el país de destí, ja que l‘immigrant tindria més autonomia a l‘hora 
de cercar treball, habitatge, etc, a través d‘altres canals existents en la societat 
d‘acollida. A mig i llarg termini això es positiu per desenvolupar xarxes de relació 
amb persones autòctones i en conseqüència assolir un major domini de la llengua, 
que afavoreix un major coneixement de la cultura local i l‘ús dels mitjans de 
comunicació i informació en les llengües 
autòctones. Aquesta dinàmica dóna accés a 
millors oportunitats d‘ocupació i ingressos: si bé la 
porta d‘entrada al mercat laboral se situa per 
gairebé tots els estrangers extracomunitaris en els 
esglaons més baixos de l‘escala laboral, la 
mobilitat que posteriorment s‘experimenta té molt a 
veure amb el grau de qualificació individual, les 
competències lingüístiques assolides i la immersió 
en xarxes locals de relació, informació i servei. En 
conclusió, podem afirmar que la relació amb 
autòctons, l‘aprenentatge de la llengua i les 
oportunitats laborals són tres elements 
interrelacionats en el procés d‘integració i el nivell formatiu sembla ser la millor 
porta d‘entrada dins d‘aquest cercle ‗virtuós‘, que afavoreix simultàniament la 
integració econòmica, social i intercultural de les persones estrangeres. 
Però la importància de la formació no ens permet descartar del tot la influència de 
l‘etnicitat (en sentit comunitari) en algunes instàncies específiques: per exemple, 
l‘alt grau d‘emprenedoria entre col·lectius com els xinesos i els pakistanesos 
representa un tret propi amb conseqüències potser tant importants com les del 
nivell d‘estudis en el procés d‘integració econòmica: el desenvolupament d‘un 
empresariat immigrant ‗ètnic‘ esdevé per aquests col·lectius un mercat laboral propi 
on els recursos més valuosos no són les relacions amb els nadius ni el domini de 
les llengües autòctones, sinó les relacions intraètniques. Aquesta via ‗alternativa‘ 
d‘integració econòmica, protagonitzada per alguns col·lectius asiàtics, passa doncs 
pel desenvolupament d‘una pròpia economia ‗ètnica‘ capaç de permetre l‘ascens 
econòmic de forma bastant independent de l‘aprenentatge de la llengua i la relació 
amb els autòctons. Es tracta doncs d‘una via relativament exitosa d‘integració 
econòmica però no d‘integració social i intercultural, ja que el grau de relació social 
 61 
 
 
amb persones autòctones, el domini lingüístic i el coneixement de la cultura 
receptora es manté molt baix. 
 
 
Una tercera situació la representen aquells col·lectius amb un baix nivell d‘estudis 
que a l‘hora tampoc no han desenvolupat una economia en base ètnica: el cas més 
patent d‘aquesta situació són els marroquins, que malgrat ser una de les 
nacionalitats amb més antiguitat a la ciutat de Barcelona, mostren un nivell 
d‘integració econòmica i sociocultural pitjors que les del conjunt de la població 
estrangera. Altres nacionalitats com la boliviana o l‘equatoriana es trobarien en una 
situació similar però la proximitat idiomàtica de partida i un nivell educatiu 
relativament més alt que els marroquins estaria afavorint entre aquestes 
nacionalitats una relativa millor integració sociocultural i econòmica amb el pas del 
temps.  
Podem concloure doncs que hi ha una forma d‘integració que arrenca amb l‘entrada 
en contacte amb els serveis i recursos de la societat receptora i el seu mercat 
laboral, l‘establiment de relacions amb persones autòctones i l‘aprenentatge 
progressiu de les llengües vehiculars. Hi ha en canvi una dinàmica diferent, 
propiciada potser per unes majors barreres idiomàtiques i culturals inicials a més de 
per uns nivells educatius més baixos, on les comunitats ètniques assoleixen un 
paper predominant, sent les principals proveïdores de relació social, informació i 
oportunitats laborals, sovint en uns nínxols ètnics determinats. Quan aquesta xarxa 
és capaç de crear recursos econòmics propis i rentables a través de 
l‘emprenedoria, pot arribar a fer possible l‘ascens econòmic dels seus membres, 
encara que sigui en uns nínxols molt determinats i no afavoreixi la integració a 
altres nivells. Quan aquesta xarxa no disposa de recursos econòmics propis i no 
dóna tampoc lloc a una integració relacional amb la població autòctona, el resultat 
és una major precarietat econòmica i segregació sociocultural que pot perllongar-se 
durant molt de temps. Val a dir que el paper de les xarxes ètniques està present 
des de l‘inici mateix de la immigració, com a factor d‘atracció de molts nouvinguts, i 
com a recurs per cobrir les primeres necessitats de treball i habitatge dels 
immigrants, marcant en bona mesura la trajectòria immigratòria posterior.   
Les anteriors constatacions queden resumides en les pròximes il·lustracions, que 
mostren per a 2005 i 2007 els índexs d‘integració econòmica (eix horitzontal de les 
X) i sociocultural (eix vertical de les Y) aconseguit pels diferents col·lectius. Per 
índex entenem la variable agregada que sorgeix de la combinació de vàries 
variables: l‘índex d‘integració sociocultural, per exemple, és el resultat combinat 
dels valors de les variables  ‗Nivell d‘estudis‘, ‗Nivell de parla del castellà‘, ‗Nivell de 
parla del català‘ i ‗Relació amb persones autòctones‘. L‘índex d‘integració 
econòmica és el resultat combinat dels valors de les variables ‗tipus de contracte‘ i 
‗nivell d‘ingressos‘. Es tracta en tots els casos de variables que han estat 
analitzades en profunditat durant els apartats anteriors, que són àmpliament 
reconegudes com a indicadors o facilitadors clau de la integració, i de les que a 
més disposem de dades per les tres onades del panel, ja que corresponen a 
preguntes que són repetides cada any. El punt gran vermell representa els valors 
mitjans del conjunt de la població estrangera enquestada, mentre que els punts 
més petits representen els valors obtinguts per les principals nacionalitats 
enquestades.  
 
 62 
 
 
 
Xile 
Resta Amèrica Colòmbia 
Central Resta Amèrica del Sud 
Brasil Argentina 
Bolívia Equador  Perú 
Rep. Domin. Total població 
estrangera 
Resta Europa 
Marroc Pakistan 
Resta d’Àsia 
Xina 
 
Gràfic 53. Índex d’integració sociocultural I econòmica. Any 2005 
Nota: resultats sobre una mostra de 889 enquestats. 
 
 
Resta del món 
Colòmbia 
Equador 
Total població estrangerad ’asiàtics Perú 
Bolívia 
Pakistan 
Marroc 
Xina 
 
Gràfic 54. Índex d’integració sociocultural I econòmica. Any 2007 
Nota: A diferència de 2005, la mostra més reduïda de 2007 fa que només es tinguin resultats per les nacionalitats mostrades. 
 
 
 
 
 
 Integració econòmica = Tipus de contracte (on si és fix/indefinit o autònom = 2 punts; temporal o 
obra i servei = 1 punt; sense contracte = 0 punts) + Nivell mensual d‘ingressos (on si és superior a 
1.200 € = 2 punts; entre 800€ i 1.200€ = 1 punt; menys de 800€ = 0 punts). 
Integració sociocultural = Nivell d‘estudis (on si és universitari = 2 punts; si és secundari/mitjà = 1 
punt; si és primari o inferior = 0 punts) + Nivell de parla del castellà (on si el parla correctament = 1; 
si el parla una mica o gens = 0) + Nivell de parla del català (on si el parla correctament = 2; si el 
parla una mica o gens = 0) + Nivell de relació amb persones autòctones (on si es relaciona 
majoritàriament amb persones autòctones = 2 punts; si es relaciona igual amb gent del país d‘origen 
que d‘aquí = 1 punt; si es relaciona majoritàriament amb gent del país d‘origen =0 punts) 
 
 
 63 
 
 
 És de destacar com per als dos anys mostrats es reiteren força els resultats: els 
pakistanesos i sobre tot els xinesos destaquen per tenir una integració econòmica 
una mica superior a la mitjana, però la seva integració sociocultural és en canvi 
molt baixa. En el quadrant superior dret se situen nacionalitats com la colombiana, 
peruana i altres nacionalitats llatinoamericanes (argentins, xilens, brasilers) que 
destaquen per obtenir valors alts tant d‘integració econòmica com sociocultural. En 
l‘extrem contrari destaquen els marroquins i en menor mesura altres col·lectius més 
minoritaris com dominicans, europeus de l‘est (romanesos, etc) i resta d‘asiàtics 
(filipins, etc) amb un nivell baix d‘integració econòmica i sociocultural. Els bolivians 
destaquen amb un nivell d‘integració econòmica encara pitjor que el dels 
marroquins, però amb una integració sociocultural lleugerament més alta, degut al 
domini del castellà i un nivell d‘estudis una mica superior. Els equatorians, per últim, 
destaquen per valors d‘integració econòmica i sociocultural bastant similars als de 
la mitjana del conjunt de la població estrangera (els equatorians són d‘altra banda 
la nacionalitat extracomunitària majoritària numèricament).  
A banda del posicionament de les nacionalitats concretes, hem de destacar la 
millora econòmica que ha experimentat la població estrangera en general i les 
diferents nacionalitats estudiades en particular entre els anys 2005 i 2007. Veiem 
com la puntuació en l‘índex d‘integració econòmica, mesurat a través d‘unes 
mateixes preguntes repetides en els diferents anys –tot i que a persones diferents- 
ha millorat, desplaçant els punts del gràfic de dispersió cap a la dreta. En l‘àmbit de 
la integració socioeconòmica l‘ascens que s‘ha experimentat ha estat menor, 
denotant que l‘aprenentatge del català (i del castellà en cas dels no 
llatinoamericans), el nivell d‘estudis i de relació amb població autòctona sembla 
haver avançat de manera més lenta. En els dos àmbits, l‘econòmic i el 
sociocultural, hem de tenir present que la composició de la població estrangera 
entre 2005 i 2007 ha variat, ja que entremig s‘han afegit noves onades migratòries 
de nouvinguts, amb perfils que es van modificant paulatinament al llarg del temps. 
Novament veiem l‘efecte que ha tingut el cicle econòmic expansiu que s‘ha viscut 
durant els anys estudiats i que ha atret a molts estrangers a la ciutat. En les 
pròximes onades del panel seria interessant poder copsar amb els mateixos índexs 
l‘evolució posterior a 2007 de la integració econòmica i sociocultural.   
De tot l‘anterior s‘extreu una conclusió important, que és la importància de les 
polítiques d‘acollida en la promoció de la integració econòmica i intercultural dels 
estrangers: La manca d‘aquestes polítiques fa recaure en les xarxes ètniques tot el 
pes de l‘acollida i de transmissió d‘informació als nouvinguts estrangers, funció que 
poden fer de forma eficient però que objectivament no afavoreix un model 
intercultural de societat ni la igualtat socioeconòmica entre els diferents col·lectius. 
Per contra, fer accessibles a tots els estrangers, independentment de les seves 
característiques socioculturals de partida i des del moment de la seva arribada, els 
recursos d‘autonomia i promoció personal que ofereix la ciutat, pot ajudar a igualar 
el seu ventall d‘oportunitats al llarg de la seva trajectòria immigratòria, fent ús dels 
serveis i canals i de la societat receptora, a més de les seves xarxes ètniques.  
Finalment, la integració subjectiva, o el sentiment de vinculació amb la ciutat, roman 
com una variable poc explicada, malgrat la seva importància per la cohesió social. 
En la integració subjectiva, ni els estudis, ni la nacionalitat, ni tampoc la integració 
objectiva compten com a variables significatives. La relació més directa amb el 
sentiment de pertinença a Barcelona rau en el temps de residència a la ciutat, però 
convé cridar l‘atenció sobre la influència que també té la percepció d‘acolliment: 
 64 
 
 
sentir-se acollit per la ciutat i sentir respectada la pròpia cultura d‘origen són 
variables que demostren tenir una vinculació positiva amb el sentiment de 
pertinença i identificació amb la societat receptora. En aquesta vinculació es fa 
palès el rol ‗integrador‘ de la societat receptora i la necessària bidireccionalitat del 
procés d‘integració i cohesió social (un s‘integra allà on se sent acollit i respectat).  
D‘altra banda, la satisfacció subjectiva amb la situació personal i amb les relacions 
amistoses i familiars, les expectatives de partida en relació a la immigració, el grau 
de participació popular-social, i l‘assentament en termes residencials i familiars, 
poden ser també variables que influeixen en la integració subjectiva que roman, en 
qualsevol cas, com una variable encara poc explicada per les teories de la 
integració.   
 
 
 
 
Gràfic 55. Índex d’integració subjectiva. Any 2007 
Nota: La mostra reduïda de 2007 fa que només es tinguin resultats per les nacionalitats mostrades.  
Integració subjectiva = Si es considera barceloní (on Sí = 2 punts; No = 0 punt) + Satisfacció amb viure a Barcelona (on molt 
satisfet = 2 punts; bastant satisfet = 1 punt; resta de valors = 0 punts) + Desig de futur (on Quedar-se a viure aquí = 2 punts; 
Tornar al país d‘origen = 0 punts).  
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 65 
 
 
5. BIBLIOGRAFIA 
Bauböck, R. (1994), The integration of immigrants, Strasbourg: Council of Europe. 
Comissió Política d‘Immigració (2008) Proposta Pla de Treball Immigració 2008-
2011, Barcelona: Ajuntament de Barcelona. (Document intern) 
 
Coussey, M.; Sem, E. (1997), Indicators of integration, Strasbourg: Council of 
Europe. 
 
Direcció d‘Immigració (2008), Proposta metodològica  per a l’elaboració del Pla 
Municipal d’interculturalitat, Barcelona: Ajuntament de Barcelona. (Document 
intern). 
 
Instituto Nacional de Estadística (INE), (2007), Encuesta Nacional de Inmigrantes 
2007 (ENI-07). Consultable a: www.ine.es 
 
Goldlust, J.; Richmond, A. (1974), ―A Multivariable Model of Immigrant adaptation‖, 
International Migration Review, nº8 (p:193-225).  
 
Gómez, P; Barbosa F.; López-Caniego, Mª; Martínez Mª (2005), La integración de 
los inmigrantes. Conceptualización y análisis. Puntos de vista nº3 (pp8-29). 
 
Sayad, A. (1991), L'immigration ou les paradoxes de l'altérité, Paris: De Boeck, 
Editions universitaires 
 
Torres, F. (2005), De la asimilación al pluralismo. Inmigración y gestión de la 
diversidad cultural en las sociedades contemporáneas, Arxius de Ciències Socials, 
nº 11/2005. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 66 
 
 
5. Índex d‘il·lustracions del 
text  
 
 
GRÀFIC 1. MOTIU PER EMIGRAR .................................................................... 11 
GRÀFIC 2. TIPUS DE PERMÍS SEGONS TEMPS DE RESIDÈNCIA .......................... 13 
GRÀFIC 3. TIPUS D'UNITAT DE CONVIVÈNCIA SEGONS TEMPS DE RESIDÈNCIA ... 15 
GRÀFIC 4. NOMBRE DE PERSONES A LA LLAR SEGONS NACIONALITAT .............. 15 
GRÀFIC 5. TIPUS D'OCUPACIÓ SEGONS TEMPS DE RESIDÈNCIA ....................... 16 
GRÀFIC 6. TIPUS DE CONTRACTE SEGONS TEMPS DE RESIDÈNCIA ................... 17 
GRÀFIC 7. TIPUS DE CONTRACTE SEGONS NACIONALITAT ............................... 18 
GRÀFIC 8. INGRESSOS MENSUALS PER TIPUS DE CONTRACTE ......................... 19 
GRÀFIC 9. HORES SETMANALS DE TREBALL SEGONS CONTRACTE ................... 19 
GRÀFIC 10. INGRESSOS MENSUALS SEGONS TEMPS DE RESIDÈNCIA ............... 20 
GRÀFIC 11. INGRESSOS MENSUALS SEGONS NIVELL D'ESTUDIS ...................... 21 
GRÀFIC 12. INGRESSOS MENSUALS SEGONS SEXE ......................................... 22 
GRÀFIC 13. TIPUS D'OCUPACIÓ SEGONS SEXE ............................................... 22 
GRÀFIC 14. TIPUS DE RELACIONS SOCIALS PER ANY....................................... 25 
GRÀFIC 15. TIPUS DE RELACIONS SOCIALS SEGONS CONEIXEMENT DEL CATALÀ26 
GRÀFIC 16. TIPUS DE RELACIONS SOCIALS SEGONS CONEIXEMENT DEL CASTELLÀ26 
GRÀFIC 17. TIPUS DE RELACIONS SOCIALS SEGONS NACIONALITAT. ANY 2005 28 
GRÀFIC 18. TIPUS DE RELACIONS SOCIALS SEGONS NACIONALITAT. ANY 2007 28 
GRÀFIC 19. TIPUS DE RELACIONS SOCIALS PER NIVELL D'ESTUDIS .................. 30 
GRÀFIC 20. NIVELL PARLAT DE CATALÀ PER NACIONALITAT ............................. 31 
GRÀFIC 21. NIVELL D'ESTUDIS PER NACIONALITAT ......................................... 31 
GRÀFIC 22. AMISTATS AMB ESPANYOLS SEGONS NIVELL D'ESTUDIS ................ 40 
GRÀFIC 23. NACIONALITAT DE LA PARELLA SEGONS NIVELL D'ESTUDIS ............ 40 
GRÀFIC 24. AMISTATS AMB ESPANYOLS SEGONS NACIONALITAT ..................... 40 
GRÀFIC 25. NACIONALITAT DE LA PARELLA SEGONS NACIONALITAT DELS ESTRANGERS 41 
GRÀFIC 26. ESPAIS DE RELACIÓ AMB PERSONES CONNACIONALS ................... 42 
GRÀFIC 27. ESPAIS DE RELACIÓ AMB PERSONES ESPANYOLES ....................... 42 
GRÀFIC 28. PRIMERA UNITAT DE CONVIVÈNCIA A BARCELONA SEGONS NIVELL D‘ESTUDIS 44 
GRÀFIC 29. PRIMERA UNITAT DE CONVIVÈNCIA A BARCELONA SEGONS SEXE... 44 
GRÀFIC 30. CONEGUTS A BARCELONA EN EL MOMENT D'ARRIBAR SEGONS NIVELL D'ESTUDIS 45 
GRÀFIC 31. CONEGUTS A BARCELONA EN EL MOMENT D‘ARRIBAR SEGONS SEXE45 
GRÀFIC 32. AJUDA ECONÒMICA REBUDA SEGONS NIVELL D'ESTUDIS ............... 46 
GRÀFIC 33. AJUDA REBUDA PER TROBAR FEINA SEGONS NIVELL D'ESTUDIS ..... 46 
GRÀFIC 34. AJUDA REBUDA PER TROBAR HABITATGE SEGONS NIVELL D‘ESTUDIS46 
GRÀFIC 35. CANALS UTILITZATS PER ACONSEGUIR FEINA SEGONS NIVELL D'ESTUDIS 47 
GRÀFIC 36. TIPUS D'OCUPACIÓ SEGONS CANALS UTILITZATS PER ACONSEGUIR FEINA 48 
GRÀFIC 37. TIPUS DE CONTRACTE SEGONS CANALS UTILITZATS PER ACONSEGUIR FEINA 48 
GRÀFIC 38. PARTICIPACIÓ EN EVENTS POPULARS SEGONS TEMPS DE RESIDÈNCIA 49 
GRÀFIC 39. PARTICIPACIÓ EN EVENTS POPULARS SEGONS NIVELL D‘ESTUDIS .. 49 
GRÀFIC 40. PARTICIPACIÓ EN EVENTS POPULARS SEGONS COMPRENSIÓ DEL CASTELLÀ 50 
GRÀFIC 41. PARTICIPACIÓ EN EVENTS POPULARS SEGONS COMPRENSIÓ DEL CATALÀ 50 
GRÀFIC 42. GRAU DE PARTICIPACIÓ EN DIFERENTS EVENTS POPULARS ........... 50 
GRÀFIC 43. PERTINENÇA A ASSOCIACIONS .................................................... 51 
GRÀFIC 44. GRAU DE CONEIXEMENT DE SÍMBOLS DE LA CIUTAT SEGONS TEMPS DE RESIDÈNCIA 52 
 67 
 
 
GRÀFIC 45. MITJANS D‘INFORMACIÓ UTILITZATS SEGONS GRAU DE CONEIXEMENT DEL CATALÀ 53 
GRÀFIC 46. MITJANS D‘INFORMACIÓ UTILITZATS SEGONS NIVELL D‘ESTUDIS .... 53 
GRÀFIC 47. MITJANS D‘INFORMACIÓ UTILITZATS SEGONS NACIONALITAT ......... 53 
GRÀFIC 48. SENTIMENT DE PERTINENÇA SEGONS TEMPS DE RESIDÈNCIA ........ 56 
GRÀFIC 49. SENTIMENT DE PERTINENÇA SEGONS NIVELL DE SATISFACCIÓ AMB BARCELONA 57 
GRÀFIC 50. SENTIMENT DE PERTINENÇA SEGONS ACOLLIMENT PERCEBUT ...... 58 
GRÀFIC 51. SENTIMENT DE PERTINENÇA SEGONS DESIG DE RETORN AL PAÍS D‘ORIGEN 58 
GRÀFIC 52. DESIG DE RETORN SEGONS LLOC DE RESIDENCIA DELS FILLS ....... 59 
GRÀFIC 53. ÍNDEX D‘INTEGRACIÓ SOCIOCULTURAL I ECONÒMICA. ANY 2005 ... 63 
GRÀFIC 54. ÍNDEX D‘INTEGRACIÓ SOCIOCULTURAL I ECONÒMICA. ANY 2007 ... 63 
GRÀFIC 55. ÍNDEX D‘INTEGRACIÓ SUBJECTIVA. ANY 2007 .............................. 65 
 
MAPA 1. PERCENTATGE D‘ESTRANGERS SOBRE EL TOTAL DE POBLACIÓ EMPADRONADA PER DISTRICTES I 
PRINCIPALS NACIONALITATS. BARCELONA, 2008 .................................... 29 
MAPA 2. DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ ESTRANGERA PER DISTRICTES I NACIONALITATS PRINCIPALS. 
BARCELONA, 2008 ............................................................................... 31 
 
TAULA 1. OCUPATS ESTRANGERS SENSE CONTRACTE SEGONS OCUPACIÓ ...... 17 
TAULA 2. TIPUS DE RELACIONS SOCIALS SEGONS DISTRICTE. BARCELONA, PANEL 2005 29 
TAULA 3. ÚS DE SERVEIS DE LA CIUTAT SEGONS TEMPS DE RESIDENCIA, NIVELL D‘ESTUDIS, CONEIXEMENT 
DEL CATALÀ I DEL CASTELLÀ .................................................................. 54 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 68 
 
 
 
ANNEX  
 
Dades a nivell de Catalunya:  
 
 
Font: Encuesta Nacional de Inmigrantes, 2007. 
 
 
 
 
Font: Encuesta Nacional de Inmigrantes, 2007. 
 69 
 
 
 
Font: Enquesta d‘Estructura Salarial, Idescat 
 
 
Font: Encuesta Nacional de Inmigrantes, 2007. 
 
 
Font: Encuesta Nacional de Inmigrantes, 2007. 
 70 
 
 
 
Font: Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006 
 
 
Font: Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006 
 
 
 
Font: Encuesta Nacional de Inmigrantes, 2007. 
 
 
 71 
 
 
Dades de Barcelona (Panel 2005 i 2006) 
 
Els següents gràfics complementen alguns dels resultats de 2007 mostrats durant 
el text, amb els resultats del Panel ―L‘assentament de la població estrangera a 
Barcelona‖ a 2005 i 2006. 
 
 
 
 72 
 
 
 
 
 
 73 
 
 
 
 
* Pregunta no formulada en el panel 2005 
 
 74 
 
 
 
 
 
 75 
 
 
 
 
 
 76 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 77 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 78