Capel H, Tatjer M. Reforma socia l, serveis assistencials i higienisme a la Barcelona de final del segle 
O N A 
XIX (1876-1900). A: Roca Rosell A (Coord) Cent anys de salut pública a Barcelona. Barcelona: 
Ajuntament de Barcelona, 1991 ; 31-73 . 
REFORMA SOCIAL, SERVEIS ASSISTENCIALS I HIGIENISME A LA BARCELONA 
DE FINAL DEL SEGLE XIX (1876-1900) 
Horacio Capel i Mercè Tatjer 
L'any 1891 és una fita important en I 'evolució de la Barcelona contemporània. En 
aquesta data es produeixen tres esdeveniments ben significatius: I 'aprovació del pla de 
sanejament, la publicació d ' unes noves ordenances municipals i la creació de I 'Institut 
Municipal d'Higiene. Tots tres són representatius dels canvis que s'experimenten durant el da­
rrer quart del segle XIX ; canvis que es relacionen amb allò que, de manera general, podríem 
denominar la transició urbana des de la ciutat liberal de la primera revolució industrial cap a la 
ciutat neotècnica i postliberal que, al seu torn, està canviant avui davant els nostres ulls. 
A Espanya i Barcelona aquests canvis coincideixen amb el període polític de la Restaura­
ció, en el qual la burgesia, cada vegada més atemorida pel record del Sexenni revolucionari i 
la contemplació de l 'ofensiva proletària, es fa cada vegada més conservadora i dissenya un 
ampli i refinat programa de sotmetiment de les classes populars, alhora que de millora de les 
seves condicions de vida per tal d'allunyar el perill de subversió. 
La ciutat i els municipis que li són agregats el 1897 havien experimentat un creixement 
continuat al llarg de la segona meitat del vuit-cents, de manera que dels 244.401 habitants que 
tenien el 1860 varen passar a superar els 500.000 el 1900. 
Barcelona, per la seva població, tenia un paper hegemònic a Catalunya, donat que el 1910 
concentrava el 24% de la població catalana gràcies a la immigració procedent del mateix terri­
tori català i de les àrees limítrofes d 'Aragó, València i Balears. 
El municipi de Barcelona segons els límits creats el 1897 es caracteritzava per la seva base (31) 
econòmica de tipus industrial i presentava grans contrastos socials amb funcions, comporta­
ments demogràfics i condicions d'habitabilitat fortament diferenciats. Es podia destacar un es­
pai central de classes altes de millor qualitat edificatòria amb funcions administratives, finan­
ceres i comercials situat en el que avui coneixem com Barri Gòtic, de la Mercè i Ribera, amb 
el seu eix representatiu que és la Rambla. Aquest espai central es prolongava pel Passeig de 
Gràcia fins al recentment urbanitzat Eixample, amb funcions de lleure i de residència de clas­
ses mitjanes i altes. 
La resta de la ciutat antiga i la Barceloneta, caracteritzades per la seva activitat industrial 
encara potent malgrat els trasllats a la perifèria, contenien barris populars i obrers en què les 
condicions d 'habitabilitat i de morbiditat a final del segle XIX no hauran variat gaire des de 
les descripcions d'Ildefons Cerdà el 1856. 
A la perifèria, hi destacaven els municipis industrials vinculats als principals eixos de co­
municació ferroviària com Sant Martí i Sants, juntament amb els de funció més diversificada 
com Sant Andreu, Les Corts o Gràcia. Al peu de Collserola, Sant Gervasi, Sarrià i Horta, amb 
dificultats de comunicació amb Barcelona, es manteniren amb un caràcter rural alhora que de 
residència secundària que, en el cas de Sarrià i de Sant Gervasi, varen tendir a esdevenir per­
manent quan la creació del ferrocarril de Sarrià, a mitjan segle passat, en facilità l'accés al 
centre de la ciutat. 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
e..  
'ü 
e: 
~ 
·~ 
o 
Façana de la Casa Provin- Les dures condicions de la vida obrera 
cial de Caritat. Foto: Bran-
guií, Institut Municipal En aquest espai fortament segregat en què s'havia convertit l'aglomeració barcelonina, el 
d'Història de la Ciutat, darrer quart del segle XIX, les classes populars tenien unes condicions de vida dures, agreuja-
Barcelona. des arran de les crisis econòmiques conjunturals que augmentaven espectacularment el nombre 
de desocupats. 
El nivell més baix d'aquesta escala estava representat pels indigents, els que estaven total­
ment mancats de mitjans per a la subsistència. 
L'augment de captaires a la ciutat era un reflex clar i immediat de l'augment de la pobresa, 
i normalment anava unit a les males collites o a les crisis econòmiques. Les primeres podien 
provocar l'abandonament de les llars per part d'una població camperola famolenca que es di­
rigia a la ciutat cercant desesperadament la manera de sobreviure. Les segones deixaven en la 
misèria més espantosa els aturats de la indústria o el comerç, que passaven a engrandir el nom­
bre d'indigents . 
El problema de la pobresa i la mendicitat és una constant a Barcelona al llarg de tot el segle 
XIX, i les autoritats es veieren obligades repetidament a prendre mesures en contra, mirant 
d'aturar les seves possibles conseqüències sobre la vida ciutadana. S'hagueren de dictar bans i 
mesures legals contra la mendicitat i la pobresa, com a mínim, en vint-i-cinc anys diferents.<ll 
(32) La resposta de les autoritats era sempre la mateixa. Primerament, els grups benestants 
feien sentir les seves queixes per mitjà de la premsa o directament davant dels diferents òrgans 
de govern, pressionant perquè desaparegués del carrer aquesta plaga de la mendicitat "tan im­
propia en la población culta y laboriosa, que si bien es recurso de los verdaderamente nece­
sitados, sirve de salvaguardia a vagos y criminales", com s'expressava en un ban del 1836; o 
bé es considerava la conveniència de vetllar "por la seguridad de las personas y de sus intere­
ses, dignas siempre de la preferente atención por parte de les autoridades" (ban del 1855). 
Les mesures adoptades ordenaven, abans de tot, la "classificació" dels captaires i indigents se­
gons salut, aptitud per al treball, sexe, edat i lloc de naixement i residència, mirant de distin­
gir, sobretot, la pobresa autèntica, a la qual s'havia d 'ajudar, de la falsa, que calia reprimir. Els 
pobres incapacitats de la ciutat eren conduïts a la Casa de la Caritat o a altres establiments de 
beneficència, on romanien confinats fins que algú solvent els avalava, i es detenia i expulsava, 
de vegades amb terminis peremptoris de 48 hores, els pobres forasters per tal que fossin ali­
mentats en els seus pobles d 'origen. A partir d'aquest moment, la mendicitat solament la po­
dien exercir els pobres autoritzats per un certificat de l'Ajuntament o bé, -com el 1867- per 
mitjà de xapes daurades i numerades. De fet, a la segona meitat del segle, aquestes mesures 
excepcionals no feien més que reiterar allò que s'establia a les ordenances municipals del 1857 
i 1891, que varen prohibir la mendicitat als carrers, ordenaven recollir els captaires i enviar-los 
a establiments de beneficència, expulsaven els forasters i solament permetien resar oracions en 
públic o captar a les portes de les esglésies a aquells que obtenien de l'autoritat el correspo­
nent permís, és a dir, aquells que el 1891 s'anomenen "captaires d'ofici".(2) 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
llll'A A BEl\lWICIO • DE LOS .ESPOSI'l'OS 
Dllt.lt05l'ITlLGJ: li'"EII.U. D. I U1'A C:ltl l Dft I UCJ:,¡,(I)I'I. , 
COi'! REA L PE6.41I .SO, 
BILLETE N.. (( 13262 )l 
P ara cJ &OI'loo que h• de nrirlcar!O el ntll' lCI S de feJJrero, e n 
tres sucrtcr de un Ccl'do cada una. · 
.Barcelona r. • dc e~~o.cro da t 835. 
Francisco Mat 
. ' Secretario. 
"•l'e 11n sue/do c4laltul • 
.o:::;¡ 
Els bans amonestaven sobre els perill s que les almoines mal repartides poguess in fomentar Butlleta d'un sorteig del 
el vici i I 'ocios itat, i fe ien posar en guàrdia sobre I ' abundància de falsos pobres i de ganduls i febrer de 1 B35 on esta-
perversos, i advertien que "a los pobres vó. lidos no se les procure socorro sina trabaj o", sens ven en joc "tres suertes 
dubte un des ig pietós en èpoques de cri si econòmica i atur. de cerdo ". Els beneficis 
Eventualment, no obstant, es podien organitzar treball s públics per tal d ' ocupar els aturats, estaven destinats ols "es­
de vegades per mitjà de sorteigs entre tots els aspirants, s 'obrien subscripcions controlades per pósitos" de l'Hospital de 
juntes parroquials o de beneficència, o bé s'organitzaven curses de toros, funcions benèfiques la Santa Creu. Foto: Insti­
i loteries per atendre els atu rats amb els seus beneficis. tut Municipal d'Història 
En casos molt greus, les doctes corporacions emetien in formes sobre les causes i poss ibles de la Ciutat, Barcelona. 
remeis de la mendicitat: I' Acadèmia de Medicina Pràctica, Acadèmia de Legislació i Juri spru­
dència, la Soc ietat Econòmica d 'Amics del País, I' Ateneu o Juntes espec ials nomenades pel 
Governador i altres autoritats varen elaborar en dife rents ocasions bases per a acabar amb 
"aquet perdurable símbolo de la tragedia humana". Les conclusions d 'aquestes refl ex ions ge­
neralment proposaven juntes de socors , patronats de pobres o as ils i cases de beneficència, ai xí 
com l' organització de l' ass istència domiciliària, suggerint també la conveniència de donar tre­
ball al s necess itats. 
Durant els anys que con siderem aquí, el nombre de pobres es va fer notar de manera ex­
traordinàriament visible el 1879 , any en què I' Ajuntament va dictar un ban a causa del "crec i­
do número de mendigos que recorren las calles de esta capital con grave detrimento de la fa - 133) 
Sala de labors de noies 
de la Casa de Caritat de 
Barcelona. L'Esquella de 
la Torratxa, 29 maig 
1896. Foto: Institut Muni­
cipal d'Història de la Ciu­
tat. 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
-¡";' 
·¡¡ 
e 
-~ 
o 
a"i' ma de culta y caritativa de que la misma goza". El 1886, coincidint amb la fase de màxima 
~ 
~ crisi econòmica, I 'alcalde Rius i Tau! et considerava que "una tolerancia justificada quiuís por 
exigencias del momento y convertida ya en intolerable abuso" havia estat la causa que anessin 
a Barcelona "cuantos utilizan la pobreza aparente o real como media abonada de subsistencia 
o recurso a que la holgazanería acude para eludir la santa ley del trabajo" i ordenava, per a 
"alejar de la vista del pública espectaculos repugnantes", recloure els pobres a I' Asil provisio­
nal del Parc i expulsar els forasters. El març del 1888 .els alcaldes de tots els pobles del Pla es 
reunien a Gràcia per tal de discutir sobre l'atur de la població i sobre un possible programa 
d 'obres públiques que facilités treball als desocupats. Les obres de l'Exposició varen contri­
buir, sens dubte, a mitigar un problema que explíc itament ja es començava a relacionar amb 
les qüestions higièniques. (3) 
La crisi de I 'últim lustre de segle es va fer sentir també en un augment de la mendicitat i 
en l 'adopció de les corresponents mesures. Des del 1896 es torna a parlar d'una Junta de So­
cors, presidida per l'Alcalde, el 1898 s'han d'obrir les cuines econòmiques a diversos punts de 
la ciutat i el 1899 s'estudien mesures per a disminuir "el sinnúmero de mendigos en su mayo­
ría forasteros que acosan a los transeuntes hasta recabar de ellos una moneda". El segle 
s'acomiadava amb una crítica situació que era descrita aixi per un testimoni presencial: 
(34) "desconsolador por lo repugnante era el cuadro que ofrecía Barcelona en 1899. Tropeza­
base por todas partes con ancianos cubiertos de pingos; hombres demacrados cuyos rostros 
denunciaban las huellas de devoradora anemia; mujeres sucias y desgreñadas; seres inútiles 
exponiendo al pública sus atrofiados miembros o falta de alguna de ellos; idiotas, ciegos, pa­
ralíticos y mudos, agitando campanillas y lanzando gritos guturales; y,finalmente, huestes de 
tiernas criaturas, especie de monos sabios que al acercarse al viandante solicitando una li­
mosna, las mas de las veces hacíanlo con la exclamación desgarradora ¡tengo hambre!" (4) 
Però la mendicitat era la cara més visible de la misèria i anava acompanyada d'una pobre­
sa general entre els immigrants arribats a la ciutat i d'unes condicions molt dures de vida entre 
la classe obrera en general. 
De fet, a la concepció de la pobresa que hi havia en aquells anys, generalment es distingia 
entre el que podríem anomenar una pobresa conjuntural , lligada a les crisis econòmiques i tra­
duïda en augment de la mendicitat, i una pobresa estructural i permanent, lligada sens dubte a 
les condicions de I 'acumulació amb explotació de la mà d'obra. Aquesta pobresa, no obstant, 
es presentava ideològicament com un resultat de la incapacitat física o mental dels individus , 
o bé com una conseqüència de la ganduleria i de la manca de virtuts com l'hàbit d'estalvi, la 
morigeració en els costums, I' aplicació al treball i altres valors que constitueixen el catecisme 
de la burgesia decimonònica. 
En qualsevol cas, aquesta pobresa estructural i permanent afectava una proporció notable 
de les classes populars -difícil d'establir en aquest moment- sota la forma d'una gradació que 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
anava des dels "pobres de solemnitat" als "pobres vergonyants" i, per sobre d'aquests , a un 
proletariat que solament disposava d'allò imprescindible per a sobreviure, per a reproduir la 
seva força de treball. 
Tot i que els informes i descripcions que varen fer els contemporanis sobre la duresa 
d'aquesta situació són nombrosos i contundents, es fa difícil saber de moment el que aquests 
testimonis representaven en una perspectiva internacional comparada. És possible que, tal com 
ja informaven els cònsuls britànics a Barcelona cap a la meitat del segle, la situació del treba­
llador en aquesta ciutat fos millor que a les ciutats angleses i que les jornades de treball fossin 
molt menys llargues i dures.<5
) I és probable que, des del punt de vista de l'alimentació, 
l ' abundància i varietat de verdures en una dieta essencialment vegetariana, la relativa barator 
de l'oli o el peix i ràpida aplicació d'innovacions zootècniques a l'avicultura i cunicultura, 
proporcionessin una alimentació sana i equilibrada a les classes populars i especialment a la 
menestralia i obrers qualificats.<6
) Particularment a aquells que tenien una feina estable, amb 
independència de les condicions en què es realitzés. 
Tot i així, la duresa d'aquestes condicions laborals, amb jornades d'onze i dotze hores dià­
ries, a més del temps de transport, els salaris baixos, la inseguretat en l'ocupació i l'absència 
de seguretat social per a casos de malaltia i vellesa, feien extraordinàriament dura la vida del 
proletariat. L'anèmia, I' elevada morbiditat, la reduïda esperança de vida, I 'analfabetisme i 
l'amuntegament en habitatges insalubres eren el corol·lari inevitable d'aquesta situació repeti­ (35) 
dament denunciada per metges, enginyers i funcionaris. 
El problema de I 'habitatge era particularment greu per la seva incidència en les estructures 
urbanes. Incapaços, pels seus baixos salaris, de pagar el lloguer d'un pis digne i sotmesos a 
l 'avarícia i arbitrarietat dels arrendadors, els membres de les classes populars s'amuntegaven 
en sòtans i habitacions sense les mínimes condicions higièniques; aquests habitatges, malgrat 
tot, eren una bona font d'ingressos per als propietaris. 
La descripció que féu García Fària davant el Congrés Internacional de Ciències Mèdiques 
celebrat a Barcelona el 1888, generalitzant a partir dels seus amplis coneixements dels barris 
populars de Barcelona, resulta ben expressiva i val la pena de reproduir-la, malgrat la seva ex­
tensió: 
"Al examinar las casas de los barrios obreros, se observa que presentan mayor número de 
aberraciones en punto a higiene que las construidas en las calles de primer orden, cuyas lu­
josas edificaciones encierran analogos errares, aunque ocu/tos baja el fastuosa as pec to de un 
espléndido decorada de oropel. 
La puerta en las viviendas de obreros, es mezquina, de mal aspecto y facilita el ingreso a 
un prolongada y estrecho vestíbulo que termina en la escalera, la cua/ toma escasa e indecisa 
luz de un patia reducidísimo e inmundo; en es te vestíbulo frecuentemente lleno de basura en 
el sue/o y de mugre en las paredes se ve a menuda una tapa de madera que cubre el depósito 
de letrinas, que despide frecuentemente una hedor infecto irresistible; ascendiendo por la es-
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
o"'  
'ü 
e 
~ 
·~ 
e 
calera oscura y estrecha, se llega a los descansos de los pisos exteriores e interiores, en los 
cua! es muchas veces se hallan reunidos los niños y aún las pers o nas mayores de la familia, 
que no disponiendo de capacidad ni de aire suficiente en el interior de la casa rebasan las 
puertas y pasan allí muchas horas del día jugando o trabajando. 
En el interior de la reducida vivienda se observan varias habitaciones oscuras, de paredes 
sucias de color indefinible y ofreciendo una distribución, cuyos principales defectos son el de 
subdividir demasiado los locales queriendo multiplicar el número de piezas, en perjuicio de 
sus condiciones, al extremo que muchas de elias resultan s in luz ni ventilación directa a pesar 
de lo cua! se destinan a dormitorios, cuyas condiciones sanitarias son detestables . Debe tam­
bién mencionarse la situación de la casa, pues algunas hay tan mal orientadas que jamas o 
rarísima vez tienen la suerte de verse visitadas por los rayos vivificadores del Sol, debiendo 
serio en cambio con frecuencia por el médico, justificando el proverbio italiana que dice que 
donde no entra el sol, entra el médico. Ademas el extraordinario desarrollo de la parte edifi­
cada de la casa establece la mancomunidad de la respiración de aire viciada de las distintas 
habitaciones o pisos y se facilita la propagación y desarrollo de graves enfermedades infecti­
vas y contagiosas; por virtud de esta misma causa los patios y los muros de estos distan a ve­
ces tan solo un metro , no pueden contribuir a la ventilación y saneamiento de la casa y en mu­
chos casos ni siquiera proporcionan espacio suficiente para dar cabida a los escusados, cuyo 
{36) emplazamiento se fij a entonces en el interior de las cocinas y comedores. Esto  oc ur re has ta en 
los pisos principales, y los superiores a éstos, lo cua! explica que en los bajas y sotabancos 
las aberraciones sean todavía mas frecuentes o 
Los defectos precitados, obra del que proyectó o construyó la casa se agravan todavía por 
las deplorables exigencias de la miseria que con frecuencia obliga a los inquilinos de muchas 
casas a realquilar gran parte de su reducidísima vivienda, de suerte que son a veces tres y 
mas familias las que casi en común habitan un solo piso que es naturalmente incapaz para 
cualquiera de elias." (? ) 
Les penoses condicions de vida de les classes populars havien de generar un clima de con­
flicte social, trencant els rígids marcs imposats per I' ordenament legal de la Restauració. Des­
prés del fracàs de I 'experiència revolucionària del Sexenni, la llei electoral del 1878 havia im­
posat la tornada al sufragi censitari, i per tant el nombre d'electors al municipi de Barcelona mai 
no va sobrepassar la xifra de 10.400 persones i la participació efectiva es va situar entre el 23% 
i el 39% d'aquesta xifra, percentatge que va ser encara menor (entre un 10% i un 36% del cens 
electoral) quan arran de la llei electoral del 1890 es va tornar al sufragi universal i el cens aug­
mentà a 52.600 electors el 1893 i a 92.400 amb les annexions dels municipis del Pla. (S) 
Malgrat això, és a dir, tot i que, per condicionants de la llei o per voluntat pròpia, la major 
part de la població no participava en el joc polític establert, el conflicte estava sempre latent i 
els sectors populars anaren fent sentir la seva presència cada vegada més intensa a la ciutat, re­
clamant de l'administració una millora en les seves condicions de vida. En això, hi tingué sens 
e N A N Y D A u ú e A A A e O N A 
dubte influència la presència cada cop més amenaçadora de les organitzacions obreres. 
Després del cop d'Estat del general Pavía, el 1874, hi va haver set anys de prohibició per 
als moviments proletari s, però el 1881 , amb l 'arribada de Sagasta al poder, es va passar a una 
situació de major permisivitat i tolerància, consolidada amb la Llei d'Associacions de 30 de 
juny del 1887. La major capacitat d'actuació obrera durant la crisi econòmica dels vuitanta va 
permetre una lluita més decidida en defensa de la millora de les condicions de vida, amb I 'or­
ganització de vagues -<:om la de portuaris del 1884 i de paletes el 1887, vaga general de maig 
del 1890, etc.- i I 'aparició d'un moviment sindical social is ta i anarquista que amb les seves 
accions violentes, en el darrer cas, féu que Barcelona es guanyés el qualificatiu de "la Rosa de 
Foc".<9l 
Barcelona es converteix en una ciutat de conflicte, lloc d 'enfrontament irreconciliable de 
dos grups socials amb projectes d'organització social -i potser urbana- divergents. Els anys 
1884-1909 constitueixen un període de conflicte social, de vagues, d'atemptats anarquistes, 
que donen pas a dures mesures restrictives (processos contra líders sindicals o terroristes, estat 
d'excepció el 1897 i prohibició de manifestacions públiques, estat de guerra el 1899 per les 
protestes per la puja d'impostos, estat de guerra el 1900 i vagues de tramvies) així com crides 
d'atenció sobre la necessària prudència en el tractament dels temes socials. 
(37) 
La por de la revolució 
Amb el record del Sexenni, les classes burgeses eren plenament conscients del perill d'una 
revolució social. I la seva inquietud es reflecteix repetidament en els debats urbanístics de 
l'època. 
Arran de les propostes fetes per l'Ajuntament de Barcelona per a l'annexió dels pobles del 
Pla, I' Ajuntament de Gràcia assenyalava, juntament amb altres argumentacions, el greu perill 
que hi havia que "elements pertorbadors" de Barcelona s ' unissin als dels municipis veïns i ales­
hores -es preguntava- "¿quién garantiza que mañana, defendida por la muralla natural que 
forman las montañas que la circundan, no sobrevenga un trastorno imponente que exija torren­
tes de sangre para dominar/o?" Així doncs, la conclusió era: "a Barcelona tampoco le conven­
dría una fusión que vendría a dar mayor fuerza a los elementos nocivos que encierra"_(IO) 
En el mateix sentit va argumentar el consell municipal de Sants: "En las grandes y, por 
desgracia, frecuentes convulsiones políticas o sociales, Sans habría de seguir la suerte de 
Barcelona, cuyos gél·menes de perturbación son mas numerosos y de mas poder y cuyas aspi­
raciones sue/en ser mas trascendentales, resultando de las agregaciones a un centro mas per­
turbador, mayor dificultad para dominar/as con grave peligro para las cuestiones de orden 
público"Y'l 
Tots els ajuntaments amenaçats per l'annexió insistiren novament en el mateix tema en la 
seva exposició del 1879 argumentant: "¿Se ha calculada hajo el punto de vista militar y estra-
e N A N D A u (¡ e A A A e O N A 
"' 
~ 
" 
·~ 
D 
ï"jj'  tégico las consecuencias de una medida semejante? ¿No se puede llegar un día en que las tur­
i!: 
""''  bulencias de un partida agiten las masas atizando el fuego de una insurrección?".02) 
-¡; L'alcalde de Barcelona Manuel Girona va poder respondre a tot aquest tipus d'argumenta­
·~ cions assenyalant que la separació jurídica no impediria la unió dels elements revoltosos. Però, 
D 
E a més a més , considerava que "verificada la fusión encontraría menor es obstaculos la apertu­
D 
Oi ra de las grandes vías estratégicas en las cuales podrían colocarse convenientemente los 
"" cuarteles, siendo es to una garantía de la facilidad coñ que se verificaría la represión de cual­
quier motín que estallase".(l 3
) 
En funció d'aquests criteris es localitzarien més tard , efectivament, les noves casernes; de 
moment, en espera de les annexions, la remodelació de la Ciutadella originà la caserna de Jau­
me I al carrer Wellington (1888) i el 1892 la caserna del carrer Tarragona s'instal-lava en el lí­
mit del terme municipal barceloní. 
Posteriorment, aconseguida ja la integració dels municipis veïns, els nous aquarteraments 
se situaren (1927) com ho havia imaginat I ' alcalde Girona: el de cavalleria de Lepanto sobre 
la prolongació de la Gran Via cap a Sants i l 'Hospitalet, el d'infanteria del Bruc a la continua­
ció de la Diagonal per l'antic municipi de Sarrià, el d'enginyers de Girona a la Travessera de 
Gràcia, i el d'artilleria a l'antic municipi de Sant Andreu i sobre la carretera de Ribes, el camí 
que des de l'època romana sortia de Barcelona envers el nord. 
(38) La vigilància amenaçant i la repressió pura i simple eren, així doncs, les primeres mesures 
a prendre per al cas de conflicte. L'Exèrcit i la Guàrdia civil podien contribuir-hi amb eficàcia, 
especialment en aquells casos en què es declarava l'estat d'excepció (1897) o de guerra (1899) 
davant la insurrecció social. De l'ordre quotidià se n 'encarregava també la policia municipal, 
que adquirí el caràcter de policia judicial i que, com a cos d'agents governatius, també tenia la 
funció de "coadyuvar a la conservación del orden pública y observación de las leyes de carde­
ter general", tal com s 'especifica a l'Ordenança municipal del 1891.( 14
) Amb aquesta finalitat 
els seus efectius varen créixer ràpidament al llarg dels anys de la Restauració: de 15 guàrdies 
el 1849 havien ascendit a 275 el 1873, a mig miler el 1878, a 680 el 1895(1
S) i, després de les 
annexions , a un miler el 1903. Al mateix temps, la construcció de la presó Model de Barcelo­
na, iniciada el 1887 i inaugurada el 1904 - i eventualment la presó militar de Montjuïc- podien 
constituir uns altres instruments eficaços de dissuasió davant les reivindicacions socials.< 16l 
Però amb la repressió no n'hi havia prou. El perill revolucionari, constantment present en 
el record del Sexenni i en la pràctica diària dels grups dominants per I' ascens creixent de la 
conflictivitat que marquen els anys inicials de la dècada dels vuitanta i que culminarien en la 
Setmana Tràgica del 1909, també exigia altres mecanismes de defensa, tant de caràcter ideolò­
gic com de disminució de les tensions . Uns i altres amb una clara dimensió o incidència en 
I' espai urbà. 
Entre els recursos ideològics, el primer era el recurs a la Història. Les classes burgeses ben 
aviat s'adonaren del paper de la història com a element integrador i suavitzador dels conflictes 
socials. El model d'aquesta línia d'actuació està representat en els anys inicials de la Restau-
e D A u e A A S A e O N A 
N A N 
ració per l'obra de l' historiador Antoni Bofarull i Brocà: Pasado, presente y p01·venir de Bar­
celona , premiada en el certamen obert per I' Ajuntament amb motiu de la primera celebració de 
les festes de la Mercè el 1877. L'autor hi expressa el seu "temor y desconfianza tocante al de­
senvolvimiento moral de un centro de tanta grandeza material e intelectual" com era la c iutat 
de Barcelona, desconfiança que procedia del fet que a les grans ciutats "con igual facilidad se 
transportan las mercancías que las ideas, y que la aproximación de unos grandes centros con 
otros así propaga los adelantos y los beneficios como las corrupciones y miserias". Això no 
obstant, amb la seguretat que si augmentava la maldat, també creixia la bondat per tal d 'opo­
sar-se- li -i aquí hi havia sens dubte aquesta Restaurac ió que havi a permès reprendre el poder 
als grups burgesos-, manifesta la seva confiança en què "la raza que ha adoptada siempre co­
mo divinidad preferente el trabajo (. . .) seguro que esta menos expuesta que otras muchas a la 
fascinación que ejercen las obstinadas luchas sobre nuevos sistemas, principios, opiniones y 
aspiraciones de escue/a o de partida". Aquesta raça catalana que, lamenta, "ahora esta conta­
minada no menos con esos defectos" podria recuperar les seves velles virtuts "si evocando los 
antiguos ejemplos, si rehaciendo el espíritu que fe es propio, reconstituyese el caracter que 
siempre le había distinguido". La qual cosa solament es podia aconseguir "fomentando el es­
píritu histórico (. . .) móvil indispensable para que reviva el amor patrio". Amb això s 'aconse­
guia "una garantía de bienestar futuro, mas eficaz que todos los consejos de los innovadores 
que hacen gala de despreciar la Historia y que las utopías de los pesimistas y de cuantos se 139) 
venden por redentores de la Humanidad"(l ?) 
Juntament amb el recurs a la Història, que aquí com en altres llocs reinterpretava el passat 
per tal d'adaptar-lo als ideals i interessos de la burgesia, es va recórrer també a un altre pode­
rós instrument de sotmetiment dels grups populars: I 'Església catòlica. 
Amb la Restauració s'inicia un procés de recri stianització que donà una nova presència a 
l'Església en la vida pública i la ciutat. Es construeixen, amb suport públic i privat, noves es­
glés ies que, en la seva major part, utilitzen els estils artístics del període medieval (romànic, 
gòt ic i "bizantí modern"), es facilita la tornada i instal·lació d 'a lguns del s ordes religiosos 
afectats per la desamortització, i es mira de controlar el debat intel·lectual dificultant la difusió 
de totes les noves idees (darwinisme, liberalisme, socialisme) combatudes per Roma. 
El control de l'educació era el camp clau en aquest procés de recristianització. Emparant­
se en la poss ibilitat constitucional de fundar i sostenir establiments d'instrucció i amb el su­
port polític i material dels conservadors als nivells estatal, provincial i municipal , l'Església 
va poder adquirir una influència creixent en l'educació de la joventut de les classes benestants 
i mitjanes i, fins i tot, direc~ament o indirectament, de les populars . 
El 1882 un gran nombre de congregacions religioses s'ocupaven ja de I 'educació femeni­
na. Entre els convents de clausura donaven classes a nenes externes les monges benetes de la 
Enseñanza en el seu nou convent del carrer Aragó costejat per la Sociedad Catalana General de 
Crédito, les beates de Santo Domingo de Ntra. Señora del Rosaria, les terciàries franciscanes 
de la Misericòrdia. Entre aquells que no tenien clausura es dedicaven a I 'ensenyament les bea-
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
e..  
·¡:¡ 
e 
~..  ·¡;; 
o 
·a..;  Convent de les Hermani­
~ 
~ fos de /os Pobres el 
1874. Àlbum "Be//ezas 
de Barcelona". Foto: Insti­
tut Municipal d'Història 
de la Ciutat, Barcelona. 
(40) 
tes de Sant Agustí, les germanes de la Caritat o les filles de Sant Vicenç de Paül en les seves 
dues versions espanyola i francesa, les terciàries del Carme, dominiques de la Presentació, fi­
lles de Maria, concepcionistes, terciàries Caputxines de la Divina Pastora, terciàries domini­
ques i les germanes de Sant Felip Neri, totes elles a Barcelona, i alguna ja amb convents recent 
construïts a l'Eixample; caldria afegir-hi, entre altres, les terciàries franciscanes a Gràcia i 
Sant Martí de Provençals, les religioses del Sagrat Cor a Sarrià; les dominiques del Bon Pas­
tor, a Les Corts, i les dames negres del Nen Jesús, les religioses de Loreto, les del Sagrat Cor 
i les mercedàries a Sant Gervasi. 0 8l Anys més tard, s'hi afegi rien nous ordes femenins que 
s' instal.laren a I 'Eixample (trinitàries al carrer d'Aragó, Concepcionistes al carrer València, 
etc.) i ordes masculins que assolirien gran importància. Entre aquests últims, en primer lloc, 
els jesuïtes, que varen comptar amb el decidit suport de la burgesia per a construir un col.legi 
amb la finalitat d' ensenyar a la joventut "Letras y piedad en una época tan peligrosa"09l i que 
amb grans ajuts financers varen poder construir el seu impressionant centre del carrer de Casp 
i, més tard, de Sarrià.<20l S'hi afegiren els escolapis de Sarrià, els pares camils i els germans de 
la Salle a la Barceloneta. Fins i tot iniciatives municipals com l'Escola de Reforma de Barce­
lona, per a joves viciosos, rodam o ns o abandonats<21
) acabaren .esseQt transferides a institu­
cions religioses que es beneficiaven simultàniament de les subvencions que s'havien dotat. 
Per mitjà d'aquest ensenyament religiós s'intentava impulsar un procés de recri stianització 
entès com a instrument per a apaivagar els conflictes socials i s'augmentava Ja presència de 
e N A N Y D A u ú e A A A e O N A 
l'Església a la ciutat. Una presència que les mateixes ordenances municipals varen institucio­ La Casa de Maternitat 
nalitzar regulant la participació ciutadana i municipal a les festiv itats i solemnitats religioses i simbolitzà la nova sensi­
nt dels proble­
tractant de subjectar estrictament les activitats de la vida quotidiana a les normes eclesiàsti­ bilitat enfro
ques.<22l mes de la infància. Fato: 
­
Però tot això era insuficient si no s'acompanyava de mesures concretes de caràcter assis­ Institut Municipal d'Histò
la Ciutat, Barcela-
tencial i de millora social. Malgrat el clima un xic favorable impulsat pels governs liberals i ria de 
l'Institut de Reformes Socials, les millores reals varen ser difícils d'obtenir en les situacions na. 
de crisis econòmiques que varen dominar durant el darrer quart de segle i que, ocasionalment, 
donaren lloc a reduccions dels dies de treball (1885) i fins i tot dels salaris, sense que la crei­
xent pressió sindical fos suficient per a modificar-lo. Per aquesta raó, les mesures assistencials 
varen adquirir una importància decisiva i varen esdevenir mecanismes indispensables per a 
alleujar la tensió social. Al mateix temps, constituïen un eficaç instrument de control social 
de defensa dels interessos de l'ordre burgès. 
Mesures assistencials i control social 
Regulada de manera general per les lleis de 20 de juny 1849 i el reglament de 14 de març 
1852, així com pel R. D. de 27 de gener 1885, la beneficència es va atribuir essencialment a (41) 
les administracions provincial i municipal, pel que fa a beneficència pública, i a la iniciativa 
privada, pel que fa a la particular. 
Des del Sexenni revolucionari varen augmentar de manera important les exigències de pres­
tació de serveis i I 'administració pública, i especialment l'Ajuntament, va haver de reaccionar 
positivament, per conviccions polítiques, en el període revolucionari, i per pura conveniència 
social, més tard. A la Barcelona del darrer quart de segle, si bé totes les formes de beneficència 
hi eren representades, el pes principal queia sobre l'administració municipal i sobre la privada, 
encara que aquesta última comptava amb subvencions i ajuts públics especials, facilitats legals 
per a la creació de patrimonis, autonomia de gestió i orientació i exempcions fiscals. 
La beneficència provincial, a càrrec de la Diputació, atenia pobres i desvalguts en les seves 
malalties comunes, així com asils i cases d'orfes. L'establiment més important era la Casa Pro­
vincial de Maternitat i Expòsits, que en aquest període pogué començar a deixar la seva antiga 
ubicació del carrer Rarnalleres per instal·lar-se, a partir del 1890, a Les Corts. 
La beneficència municipal atenia total o parcialment un ample ventall d'activitats assisten­
cials, des d'hospitalàries a educatives: patronat de Pobres (des del 1863), Cases de Socors, Ca­
sa de Correcció, Asil de Transeünts (1886 a l'edifici del Dipòsit de les Aigües de la Ciutadel­
la), col ·1aborava a l'Hospital de la Santa Creu, a la Casa de la Caritat, etc. També va crear 
I 'Escola Municipal de la Reforma, tot i que més tard les seves funcions es varen atribuir a 
I' Asil Duran (nens) i a I' Asil del Bon Pastor (nenes), de gestió privada però amb subvenció 
municipal. 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
o..  
"ü 
e: 
-~ 
.o.  
-~ La cuina de "preferència" L'Ajuntament s'encarregava també de l'assistència domiciliària, que el reglament de bene­
e: de la Casa de Caritat. ficència del 1852 (article 90) li encarregava i que molts higienistes i moralistes consideravan 
L'Esquella de la Torratxa, la solució ideal als problemes assistencials . 
29 maig 1896. Foto: Insti­ La principal institució assistencial de la c iutat de Barcelona era, sens dubte, la Casa de la 
tut Municipal d'Història Caritat, fundada sota els principis de confinament de la pobresa propis de I' Antic Règim i, tal 
de la Ciutat, Barcelona. vegada, amb el model de "Albergo dei Poveri" napolità; podia acollir 2.500 pobres de tots dos 
sexes i es finançava amb fons públics, privats i procedents de loteries i espectacles, així com 
del producte dels mateixos treballs realitzats en el centre.<23l Amb això últim es rehabilitava i 
es feia útil la força de treball dels indigents reclosos, alhora que se'ls exigia el reconeixement 
de la caritat rebuda.<24l 
Els pobles del Pla també organitzaren els seus propis serveis municipals de Beneficència, 
sobretot en els anys I 880 quan, com era el cas de la viii a de Gràcia, "el pauperismo combate 
a numerosas fami lias que la habitan". L'esperit amb què foren organitzats aquests serveis 
sembla de vegades més propi de I' Antic Règim que de final del segle XIX: "el objeto de la Be­
neficencia es la Caridad", segons que pot llegir-se a l'article ler del Reglamento de Beneficen­
cia de Gràcia de 1884, al qual es convoca a tots els partits i grups socials per col-laborar en 
una tasca benèfica fortament controlada per I 'Església i la burgesia i que reflecteix el seu clar 
component classista en afirmar que: 
(42) 
"la Beneficencia municipal, mas que los demtís ramos a que se refiere la gestión de los 
municipio s, establece entre todos los desgraciados la verdadera igualdad." 
La iniciativa privada també va intentar contribuir a aquestes tasques assistencials general­
ment per mitjà de congregacions religioses que varen trobar grans facilitats legals i materials 
durant la Restauració, i per això adquiriren una forta presència a la ciutat. A començament 
dels vuitanta ja existien a Barcelona, a més de la Casa de la Misericòrdia, (regentada des d'an­
tic per les terciàries franciscanes del carrer d'Eiisabets, amb 320 recollides entre ancianes i ne­
nes), Ja Casa dels Infants Orfes de la Plaça dels Àngels; les germanetes dels pob~es que aco­
llien en el seu asil del carrer de Casp 250 ancians; la casa de Retir del carrer Xuclà per a dones 
de vida llicenciosa i les Adoratrius del Santíssim Sagrament, a Consell de Cent, amb la matei­
xa finalitat, així com l'Hospital de Sant Joan de Déu per a nens escrofulosos a la part de I 'Ei­
xample corresponent a Gràcia. 
També actuaven la Congregació de la Caritat Cristiana, per a ass istir a casa seva els ma­
lalts pobres, la conferència de Sant Vicenç de Paül, els Amics dels Pobres i les Juntes parro­
quials de Caritat. Totes aquestes institucions se sostenien essencialment amb donatius particu­
lars i almoines. 
Els anys successius es dreçaren nous centres assistencials: un nou asil de les germanetes 
dels pobres al carrer Consell de Cent per a 300 ancians, l'Asil per a Serventes, Ja Casa Bressol 
del carrer de Sant Pau, les Sales d'Asil del carrer Aldana per a acollir 650 nens fills d'obrers 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
i que comptava amb subvenció estatal, la Sala Asil d 'Hostafrancs dreçat pels marmessors del 
marquès de la Quadra, per a 60 nenes, I' Alberg de Sant Antoni a Roger de Flor, I 'asil dels 
Amics dels Pobres a Gràcia, I 'Institut del Desert de Sarrià fundat per I' industrial S ert per a 
atendre obrers i artesans lesionats, I' Asil Naval instal-lat a la corbeta Mazarredo fondejada al 
port i que recollia i educava per a la marina 300 nens de 6 a 14 anys, l'Associació d'Amics 
dels Pobres per a nens orfes i I' Associació de socors i protecció de la classe obrera i jornalera 
per a I 'ensenyament i ajut als obrers.<25 l 
Com es pot veure, els serveis assistencials prestaven atenció preferent als nens orfes i ex­
pòsits, a les dones desemparades i als indigents de solemnitat, tres grups en els quals era rela­
tivament fàcil i eficaç I 'acció tutelar i modeladora de comportaments i actituds. 
L'atenció a orfes i expòsits intentava, d'una banda, lluitar contra la forta mortalitat infantil 
assegurant una força de treball i, de l'altra, educar i modelar les seves ments i actituds per tal 
d'evitar conflictes que alteressin la pau social. El problema era greu per l'elevat nombre de 
nens abandonats que hi havia a la ciutat, per la natalitat il-legal i per la forta mortalitat de les 
classes obreres: 
"En una ciudad populosa como Barcelona -escrivia un autor- es notorio el número de 
muchachos completamente abandonados por sus familias, expósitos en gran parte, que viven 
sin ocupación, que andan de calle en calle y de plaza en plaza, durmiendo al raso en los pór­ {43) 
ticos de las plazas, en las mesas de los mercados, o debajo las barcas del muelle , y todos esos 
se res, por su abandono, su género de vida, su miseria física y moral, son indefectiblemente 
destinados a vivir meses y años en la carcel o en presidia; generalmente son conducidos a me­
nuda a la casa consistorial, en cuyo calabozo pasan uno o dos días , pero a quines no se puede 
procesar p01·que los hechos de que se les hace cargo ni tienen importancia o no estan previs­
tos en el Código penal y pasado ya el período de una detención pura y esencialmente guber­
nativa ( aunque en el fondo ilegal) no hay otr o recurso que ponerlos en libertad para volver a 
26
los pocos días, y a veces ho ras, a ser detenidos por hechos analogos." < ) 
Els hàbits del treball industrial no s'adquirien fàcilment, la vagància i l'ociositat s'havien 
de combatre sense descans des de les edats joves, perquè, si no, conduïa al pendent fatal del 
vici i el crim. Els graons d'aquest pendent varen ser descrits repetidament pels autors de 
l'època: 
"La aversión al trabajo y la holgazanería como base de una vida criminal desarrollada 
primera por un abandono de toda actividad de las fuerzas físicas , seguida luego por una ten­
dencia constante a la agrupación de personas de idéntico modo de vivir, y ha ido después pro­
gresando en la escala de la falta, de la ratería, del robo, de la estafa, de la agresión, de la ca­
morra, has ta parar en el homicidio alevoso." <27
) 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
., 
·e~ .,:  
·¡;, 
.:.e 
-¡";' 
'ü 
e 
·~ 
.o.  
·~ Per tal d'evitar-ho cali
., a
  inculcar al jovent -i sobretot al jovent obrer- hàbits de treball i 
"' conformitat social: 
"Hay que inclinar al muchacho al trabajo, hay que inculcarle la necesidad de éste como 
media indispensable para ganar el sustento, para cubrir las necesidades de la vida, como pre­
servativa de compañías peligrosas, como estimulante para ganar el aprecio de todos los hom­
bres honrados, y conseguir este título tan honorifico para merecer la pública estimación por 
la laboriosidad y la honradez, que en las clases todas, pero sobre todo en las proletarias, es' el 
abolengo de s u nobleza y dignidad." 28
< ) 
Tot un ampli conjunt d'institucions, des de les cases bressol i els hospicis fins als centres 
correccionals, es varen fundar per aconseguir aquests objectius de formar la infància i la jo­
ventut, per convertir-los en força laboral útil i assegurar l'ordre social, educant-los en el tre­
ball i el respecte a les normes de convivència acceptades. I per això la burgesia barcelonina -
com la d'altres ciutats espanyoles-, conscient de la transcendència de la tasca, no va dubtar a 
sol·licitar el sacrifici econòmic de I ' administració pública, tot i que confiava més en les con­
gregacions religioses per al govern dels centres: 
(44) "Una de las cuestiones que mas deben preocupar a los hombres de Estada es la de dar a 
la sociedad y a la familia todas las garantías de seguridad y orden, procurando por todos los 
medios y a pesar de ciertas utopías, prevenir el delito, atajar el vicio y la holganza en la ju­
ventud, moralizar el joven descarriado, disminuir la criminalidad y esta no se consigue nunca 
cuando se retrocede ant e los sacrificios pecuniarios." 29
< ) 
I així va néixer 1' Escola de Reforma de Barcelona per a joves viciosos, rodam on s o aban­
donats, creada per l'Ajuntament "con arreglo a los adelantos de la ciencia penitenciaria" i 
que, convertida en Asil Duran pel llegat del pròcer barceloní, va ser confiada als religiosos de 
Sant Pere Advíncula i començada a construir el 1888. ()O) 
La segona línia d'actuació feia referència a les dones, element bàsic de la cèl.lula familiar, 
d'influència decisiva en el procés de socialització i en la vida social en general. El problema més 
greu en aquest sentit era el de la desviació respecte de les normes acceptades per a les relacions se­
xuals i la procreació dintre de la família nuclear estable. Les cases de maternitat atenien les mares 
solteres i tenien cura dels fruits de les relacions il·legítimes, dirigint-los cap als hospicis en cas de 
reconeixement, o cap a les cases d'expòsits quan la mare, obrera o d'un altre medi social més ele­
vat, desitjava romandre en l 'anonimat. Per tenir una idea de la importància d'aquest problema, bas­
ta dir que el nombre de naixements il·legítims podia representar una desena part del total.<3
') 
El matrimoni i la maternitat dintre d'aquest havien de ser el destí final d'una jove, i per ai­
xò eren preparades en els hospicis proporcionant, si calia, dots per a donzelles virtuoses que 
volguessin seguir aquest camí. 
e N A N D A u (J e A A A e O N A 
A més de tot això, la prostitució, vàlvula d'escapament acceptada per la hipocres ia soc ial L'Asil Duran fou una de 
burgesa i indispensable en una societat amb una forta immigrac ió i amb dificultats per a la re­ les grans institucions bar­
lació social, constituïa també una preocupació important en dos sentits. Un, el de la rehabili­ celonines de beneficèn­
tació moral de les penedides, per a la qual cosa podien seguir actuant congregacions religioses cia. Foto: Brangulí, Insti­
femenines d'origen medieval, tot i que en els anys de la Restauració moltes varen acabar direc­ tut Municipal d'Història 
tament a la presó: en el bienni 1880-1881 varen ser detingudes per la Inspecció d'Higiene més de la Ciutat, Barcelona. 
de 2.000 prostitutes. L'altre, els problemes sanitaris de les malalties venèries, que ex igien un 
contro l rigorós de la pràctica. El nombre de prostitutes inscrites a Barcelona el 188 1 era de 
1.022, de les qua ls 150 eren propietàries d'establiments, 622 exerc ien la prostitució al propi 
domicili i 250 en cases d'hostes. El control san itari d'aquest col.lectiu era fonamental donat 
que el nombre d'individus afectats per malalties venèries a la Barcelona de començament dels 
vuitanta era de més de -20.000, és a dir una dotzena part de la població total.<32
) 
La prostitució era condemnable, però també era un mal inevitable: era "la cloaca social, y 
no hay ciudad sin cloacas", va escri ure e l metge barceloní Prudenci Sereñana i Partagàs, cosí 
de Giné i Partagàs. Per tal de red uir la seva incidència entre les dones, calia adoptar sobretot 
remeis socials: millorar la instrucció de la dona, castigar els seductors que abandonaven les se­
duïdes i, sobretot, evitar l'ociositat femenina i procurar que el seu treball fos recompensat de­
gudament, ja que "con las exígencias de la moda, con la carestía de víveres y con las mil ten­
taciones que ofrecen Los establecimíentos públicos como joyerías, bisuterías, teatros , cafés, (45) 
etc. es necesario que se encuentre arraigada en el c01·azón de la mujer la mas acrisolada vir­
tud para no dejarse aprisionar entre Las redes de la seducción". 
La tercera línia d'actuació prioritària dels serveis ass istencials era la pobresa. L'assistència 
domiciliària constituïa, com ja hem vist, un ideal reiterat de l'època, i les juntes de beneficèn­
cia municipals o parroquials, clarament controlades per la burgesia -sovint per mitjà de juntes 
de dames- i l'Església permetien una fiscalització de les llars populars i de la pràctica dels 
"bons costums", que eren requisit indispensable per a rebre I 'ajut. 
Però, a més, hi havia els pobres aïllats i els transeünts, és a dir, generalment els immigrats, 
aquests que de vegades convertits en "captaires forasters" eren expu lsats cap als seus pobles 
d'origen i altres reclosos i albergats en l 'Asil provisional de Pobres del Parc al carrer Welling­
ton. Per a demostrar-ho aquestes dades poden bastar: dels 8.604 pobres espanyols ingressats en 
aquest centre entre I ' I de juny del 1886 i el 31 de maig del 1891 solament un 34% eren de la 
província de Barcelona, i la resta corresponia a les altres tres províncies catalanes (23%) i les 
regions d 'Aragó i València (20%) que eren les principals àrees de procedència de la immigra­
ció en aq uell moment; l' asil va recolli r també en aquest període 269 bojos i 1.142 estrangers, 
dels quals 700 eren francesos i 205 turcs, la qual cosa representa un total de 10.115 persones 
acollides .<33) 
La presència dels bojos en aquesta relació d'indigents albergats a l'Asil del Parc ens posa 
en contacte, finalment, amb un altre aspecte de la pràctica assistencial, l'assistència psiquiàtri­
ca als malalts mentals , també relacionada amb el manteniment de I 'ordre social. 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
.. 
-¡; 
·;:¡ 
r:: 
Q) 
-:;; 
·~ 
o 
Els debats d'arrel positivista sobre la vinculació entre criminalitat i bogeria varen conduir, 
com ja se sap, a una participació creixent dels metges com a perits en els casos judicials, fet 
-¡; que atorgava a la prevenció i tractament de la demència una indubtable transcendència social. 
-~ 
Els establiments psiquiàtrics o manicomis , aquestes institucions tan "necesarias para el per­
o 
E f ec ta gobierno del Estado",<34
o ) foren concebuts com a centres de teràpia, com a asils per a ma­
Qj lalts 
" m
' entals i com a llocs de reclusió dels condemnats per la justícia. En aquests dos últims 
sentits es concebien gairebé com a establiments penitenciaris i, com aquests, havien d 'estar or­
ganitzats de manera eficient: "todas las partes del edificio con su particular disposición cons­
piran a la seguridad y comodidad del orate, encubriéndole hó.bilmente su reclusión y habló.n­
dole en lenguaj e de caridad y esperanza";< 35
) una esperança que era desmentida pels fets , ja 
que la major part del s reclosos, potser el vuitanta o noranta per cent, mai més no tomaven a 
sortir de I ' establi ment. 
Els manicomis es basaven en l 'aïllament del malalt (l'anomenada "dieta moral") ,<36
) en la 
seva classificació (en tranquils, agitats i furiosos), en la modificació dels seus costums, en la 
vigilància i tractament moral , no dubtant a utilitzar quan calia mètodes més contundents, fins 
i tot descàrregues elèctriques. També eren essencials, com a formes de rehabilitació, la disci­
plina i el treball, la qual cosa convertia les explotacions agro-pecuàries o artesanals d 'aquests 
centres no so lament en instruments de teràpia sinó també d'explotac ió econòmica d'una mà 
(46) d'obra dòcil i obedient.<37l 
En aq uests centres hi havia, com era d 'esperar, una rigorosa separació entre rics i pobres . 
Els primers eren internats tradicionalment a la casa d 'orats de l 'Hospital de la Santa Creu i, al 
llarg del segle XIX, també en algunes masies del Pla dependents del centre. A partir dels anys 
1860 es va debatre i aprovar el projecte d ' un nou manicomi, encara que la seva construcció es 
va retardar fins la dècada dels vuitanta: el 1880 es varen comprar els terrenys prop d'Horta, el 
1885 es va posar la primera pedra, el 1888 es va inaugurar I 'enorme edifici i, quatre anys més 
tard, va començar a allotjar malalts.<38l 
Construït segons les idees del Dr. Pi i Molist, que també fou el seu primer director, s'hi es­
tablí una rigorosa separació entre rics i pobres perquè "es indudable que ni en la sociedad sue­
lenfamiliarizarse ni menos confundirse los individuos de ambas clases, cuya distinción se fun­
da por lo común, en algo mó.s noble y grande que la simple fortuna". <39
) Això justificava i fins 
i tot ex igia plenament la divisió, ja que "en el seno de las clases menos dichosas, menos ilus­
tradas, menos instruidas en la moral cristiana, germina por desgracia cierto afecto de desvío 
y desamor, ya que no envidia, malquerencia y ahorrecimiento hacia las mó.s privilegiadas".<4
0) 
Els rics, per la seva banda, tenien a la seva disposició altres establiments, de règim més to­
lerable, amb la poss ibilitat de disposar d 'habitació pròpia, un tracte especial en els menjars i 
fins i tot el seu propi criat en habitació propera. Així es feia constar en els reglaments de ls es ­
tabliments privats que des de mitjan segle s' havien anat creant a Barcelona i que, encara que 
de fundació privada, eren atesos per religioses: el Manicomi de Sant Boi (1854) dirigit pel Dr. 
Pujadas; l' Institu t Frenopàtic de Les Corts (1864) del s Drs. Tomàs Dolsa i Pau Llorach, amb 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
instal· lacions elèctriques i banys d'impressió per als malalts; i Nou Betlem del Dr. Giné i Par­
tagàs instal·lat primerament a la v ila de Gràcia i des del 1874 a Sant Gervasi, amb capacitat 
per a cent pensionistes. Tant aquest com el Frenopàtic cobraven 36 duros mensuals als malalts 
de primera classe, 25 als de segona i 18 als de tercera, amb les corresponents diferències en 
l ' allotjament i menjar.<41 l 
Sobre el municipi i la iniciativa privada requeia en bona part un esforç que resultava insu­
ficient per a atendre les mínimes necessitats assistencials de la població. Els autors de I 'època, 
tot i reconeixent de vegades I 'esforç que I' Aj untament dedicava a aq uestes tasq ues, no de ixa­
ven d ' assenyalar les seves limitacions i insuficiències, sobretot en comparació amb alrres 
grans ciutats europees , sense tenir en compte les grans diferències que hi podien haver pel que 
fa a la disponibilitat de recursos. El problema s ' agreujava perquè les tasques assistencials de 
què estem parlant , referides a situacions de pobresa o desassistència extrema, s ' havien d'esten­
dre així mateix a la millora de les condicions higièniques. I en aquest sentit la situació també 
és molt deficient, reflectint fidelment la profunda segregació social i la duresa de la situació de 
la classe obrera. 
Les deficients condicions sanitàries 
{47) 
Les dures condicions laborals, la insalubritat dels habitatges, la insuficiència dels equipa­
ments i infrastructura assistencial i sanitària repercutien en la vida i en la mort de la població 
de la ciutat, especialment les classes obreres, donant lloc a una elevada mortalitat. 
Per tant no resulta estrany que la mortal it at i les seves causes varen ser objecte de minu­
cioses anàlisis en la Barcelona de la segona meitat del segle XIX. L'elevat nombre de defun­
cions , gairebé sempre per sobre dels naixements, la permanència d'alguns brots epidèmics, 
I' alta morbiditat dels centres sanitaris i benèfics, als quals , com ja hem assenyalat, es podia 
qualificar de "avantsala de la mort", expliquen I' interès pel coneixement d'aquesta variable de­
mogràfica . 
La preocupació municipal per aquestes qüestions queda reflectida en una millor organitza­
ció del Registre C ivil de I' Ajuntament a partir del 184 1, que possibi lità I 'elaboració de dades 
estadístiques sobre les defuncions i les seves causes segons edat, sexe, professió, domicili i 
lloc d ' origen del finat. D'aquesta manera es podien obtenir sèries estadístiques més precises 
42
publicades regularment per I' Ajuntament a partir del 1859( ) i que varen ser recopilades per al 
període 1861-1880 per Gumersind Colomer i Codina, que durant aquests anys va ser el secre­
tari de I' Ajuntament de Barcelona.<43l 
L'interès d'aquest treball, apareg ut el 1883, és doble atès que, a més d'aportar dades sobre 
el conjunt de la ciutat, inicia la publicació de xifres desagregades a escala de districte, inaugu­
rant així una trajectòria d'informació estadística municipal que ha arribat fins avui sense solu­
ció de continuïtat. 
e N A N Y D A u ú e A A A e O N A 
I:IW'ICQ DEL PRDIWIUJ DWaO DE WRTALmAD EH KL DECENIDD E l881H8B9 
llSFim AY IUCIJRIEUFIW&BIUPrti.&LPBrmtsnri2Ua,.t!Zii•llJ.DYII 
.. 
-¡¡ 
'ü 
e 
·~ 
o 
Mitjana diària de la mor- El període situat entre el 1883 i la fi de segle compta amb la publicació de noves sèries es-
talitat a Barcelona en el tadístiques de gran desagregació territorial, per districtes o jutjats, i cronològica, fins i tot dia 
-¡¡ decenni 1B80-1889. Grà- a dia dins de cada mes , alhora que amb un gran detall pel que fa a les causes de les defuncions 
·~ 
fic de la làmina 20 de o a diverses qüestions referides a la natalitat. Aquestes sèries estadístiques apareixen fonamen-
o 
E I'Atlas del Proyecto de Sa- talment a la Gaceta Sanitaria de Barcelona, òrgan del cos de facultatius del Municipi de Bar-
-t neamiento del Subsuelo cel ona, que es publicà amb periodicitat mensual entre el 1888 i el 191 O, i que recollia la tasca 
"' de Barcelona (1893) de d'aquests professionals tant als dispensaris municipals com en l'assistència domiciliària; igual­
P. García Fària. Foto: Ins­ ment recopilaven les dades procedents del Registre Civil. Tot aquest material posteriorment 
titut Municipal d'Història sustentà empíricament, entre altres, els treballs de Pere García Fària. 
de la Ciutat, Barcelona. Dins del període 1861-1880 es produeix un increment dels valors absoluts de difunts , que 
passen de 5.178 persones a 7.641 , destacant alguns màxims que corresponen a epidèmies com 
les de còlera del 1865 i la de febre groga del 1870; els increments del 1874 i del 1879 resulten 
més difícils d'explicar. Les taxes de mortalitat s'han de calcular amb precaució donada la in­
exactitud de les xifres de població absoluta, especialment dels anys intercensals; emprant els 
anys censals , la taxa de mortalitat a Barcelona havia estat del 27 ,2°/00 el 1860 i el 1877 assolí 
el 31,5°/oo.(44) 
Les dades proporcionades per Colomer i Codina permeten conèixer no solament les causes 
de mort sinó també la repartició per mesos, i es pot assenyalar que les de desembre, gener, fe­
' 1481 brer i març, encara que especialment el segon, eren els de major mortalitat. Això constitueix una 
prova indirecta que , malgrat les aparentment elevades taxes de mortalitat, Barcelona ja estava 
molt avançada en el procés de transició demogràfica ja que, com se sap, el règim anual de la 
mortalitat a les societats preindustrials té un màxim estiuenc característic que aquí no apareix. 
La mortalitat afectava de manera diferent segons els grups d 'edat. G. Colomer i Codina va 
calcular que en el període 1876-1880, sobre un total de 1.000 morts, 179 varen ser nens de 
menys d ' un any , xifra que ascendia a 388 si s ' hi incloïa el grup de nens entre 1 i 5 anys. El 
nombre de defuncions descendia a partir d'aquest grup d 'edat, però solament fins als 20 anys, 
donat que a partir d 'aquesta edat augmentava la xifra absoluta que ja no disminuïa fins als se­
tanta anys. 
En aquest període la major taxa de mortalitat (31 ,1 °/oo) la va registrar el districte d 'Hosta­
francs, seguit molt de prop pels de la Barceloneta amb un 30,8°/oo, i Hospital amb un 30,3°l oo· 
Dues d'aquestes eren, evidentment, les àrees més insanes de la ciutat tant per la insalubritat i 
petitesa dels habitatges, cas de la Barceloneta, com per la mescladissa d'indústries que utilit­
zaven vapor (cas del districte d 'Hospital) . 
A I 'extrem oposat el districte de la Concepció -que corresponia a la dreta de l'Eixample, 
un dels primers espais urbanitzats extramurs- presentava la menor taxa de mortalitat, 19,8°/oo; 
prop d 'aquesta xifra hi havia el districte de la Llotja amb un 20,9°/00. És probable que aquesta 
situació es produís a causa d'unes millors condicions d'habitabilitat i major status social, a les 
quals probablement se sumava, en el districte de la Concepció, una estructura per edats més fa­
vorable a causa de la seva urbanització recent. 
e N A N Y D A u ú e A A A e O N A 
En una situació intermèdia trobem els di strictes restants: Born i Audiència, d ' una banda, Mortalitat per districtes 
amb taxes baixes, i Institut i Drassanes, de I 'altra, amb taxes relativament altes. de Barcelona en el decen­
A la dècada següent, 1880-1890, les xifres absolutes de mortalitat del conjunt de la ciutat, ni 1880-1889. Dades dis­
comptant els municipis agregats fins al 1905,145) es varen mantenir estables entorn de les ponibles gràcies al servei 
12.000 defuncions; la taxa de mortalitat se situà el 1888 al 31,4°/oo, xifra realment molt alta si estadístico-sanitari de 
es té en compte l'estructura per edats de la població, i sense cap mena de dubte superior a la l'Ajuntament de Barcelo­
d'altres ciutats europees, com Londres, on la taxa de mortalitat va ser en el quinquenni 1885- na. Gràfic de l'Atlas del 
1889 del 19,9°/00 , o com altres ciutats europees les dades de les quals va reproduir Garcia Fà­ Proyeclo de Saneomíento 
ria. Altre cop les inexactituds de les xifres de població absoluta matisarien el valor de les taxes del Subsuelo de Barcelo­
de mortalitat del decenni. na (18931 de P. Gorda 
Dins d'aquest període cal destacar I' increment de la mortalitat esdevingut a Barcelona el Fària. Foto: Institut Muni­
1885 a causa de la quarta epidèmia de còlera que es produí a Barcelona durant el segle XIX: cipol d'Història de la Ciu­
46
1.366 morts sobre un total de 2.593 afectats< l i que féu elevar la taxa de mortalitat mitjana de tat, Barcelona. 
la ciutat a 4 1,02°/ ; aquesta epidèmia es reproduí novament l 'any següent, encara que a penes 
00
causà víctimes. 
L'epidèmia que s'inicià a Barcelona elS de juliol del 1885 s'expandí als municipis propers 
de Sants i Sant Andreu als pocs dies i a Sant Martí, Gràcia i Horta el mes següen t, assolint 
també els nuclis industrials de la resta de la província, on varen morir un total de 2.915 perso­
nes.147l (49) 
Des del punt de vista social, a la dècada 1880-1889 sembla que es polaritza la situació de 
màxima segregació sòcio-higiènjca, donat que s' incrementa la diferència entre els valors màxims i 
mínims, que oscil-len entre el 17,6°/00 del districte de Ja Concepció i el 33,4°/oo del de la Barcelo­
neta, o sigui uns 15,8 punts de diferència davant dels 11,3 punts en el període 186 1-1880. 
Els districtes amb major taxa de mortalitat seguien sent la Barceloneta (33,4°/oo), Rosta­
francs (31, 1° /00) i Hosp ital (30,4°/00), als quals s 'havia incorporat les Drassanes amb 32,4°/oo­
A l'extrem oposat, les àrees de les classes benestants: e l ja esmentat districte de la Concepció 
amb 17,6°/00 seguit a certa distància dels d'Audiència, Ja Llotja i el Born. En situació intermè­
dia restaven els districtes d'Institut i de la Uni versitat.<48l 
En sín tes i, en tots dos períodes, es dibuixa amb claredat una àrea central de baixa mortali­
tat, situada a la part central del rec inte emmurallat, en la qual tenen menor incidència la mor­
talitat general així com les epidèmies i les defuncions per malalties infeccioses (districtes del 
Born, Llotja, Audiència). Aq uesta àrea central de mortalitat reduïda segueix per I 'Eixample, 
especialment pels barris del districte de Ja Concepció, els de Muntaner i Balmes (al districte de 
la Universitat) i el de Penedides a Hostafrancs. 
Encara el 1891 es mantenien els forts contrastos, donat que, davant la mitjana de Barcelo­
na, situada en e l 25,9°/ , els districtes de Barceloneta amb 30,4°/00, Hostafrancs (32,7°/oo) i 
00
Hospital amb 29,6°/00 la superaven àmpliament, presentant diferències de 13,7 punts respecte 
de di strictes amb menor taxa de mortalitat que seguien sent els de la Llotja (19,1°/oo) i Con­
cepció ( 19 ,2%o). 149) 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
D'aquesta manera la mort es correlacionava amb la classe social i amb tot el que això im­
plicava des del punt de vista urbanístic, sanitari i de qualitat de vida. Resulta comprensible 
-¡; l'interès i la preocupació de diferents estaments i corporacions per conèixer millor el problema 
·~ 
de la mortalitat i trobar remeis i solucions pertinents. 
o 
E La preocupació dels contemporanis, especialment dels metges, queda reflectida a les pàgi­
-t nes d
" e
'  la Gaceta Sanitaria de Barcelona del Cos Mèdic municipal. En aquesta publicació hi ha 
gran quantitat d'articles doctrinals i també les recopilacions de dades empíriques que intenten 
establir les causes i els remeis sanitaris i socials per tal de solucionar aquest problema que 
afectava especialment, com ja hem vist, els barris populars i obrers. 
Les mesures d'assistència sanitària posades en pràctica a Anglaterra varen ser esgrimides 
pels metges municipals com a models que podien contribuir a reduir I 'elevada mortalitat, en 
benefici de la població però també, com assenyalaven reiteradament, de I' economia, en reduir 
els costos que sobre el funcionament del mercat de treball ocasionava la mort de cada individu 
de classe obrera. <50
) De la mateixa manera, la millora de la infrastructura de sanejament -xarxa 
de clavegueram- era considerada per García Fària com un dels factors que havia d'impulsar el 
descens de les taxes de mortalitat, com havia passat a diverses ciutats europees;<5
ll també con­
siderava que els costos econòmics de l'aplicació del seu projecte eren inferiors al "capital que 
se pierde con las vidas de los que se mueren prematuramente así como las enfermedades que 
(50) se pueden evitar". 52
< ) 
En contrast amb els esforços del Cos mèdic i dels tècnics municipals, I 'equipament exis­
tent per a lluitar contra la deficient situació sanitària era, per descomptat, insuficient, almenys 
pel que fa a establiments hospitalaris, encara que les millores durant les dues últimes dècades 
varen ser sens dubte notables. 
L'hospital més important de la ciutat era el de la Santa Creu, al qual era annexada la Casa 
de Convalescència de Sant Pau. Havia estat declarat de beneficència particular el 1874, encara 
que depenia del Capítol catedralici i de I' Ajuntament, i després de la desamortització es finan­
çava amb fons diversos, entre els quals el teatre Principal i una rifa regular de joies. La seva 
situació era veritablement lamentable i apareix descrita en quadres horrorosos; es considerava 
"l'avantsala del cementiri", per la qual cosa els metges insistiren reiteradament en "la conve­
niencia de que desaparezca est e foc o perenne de infección del centro ciudad". <53) Però el tras­
llat a un altre lloc més allunyat del centre topava amb la resistència de molts metges que tro­
baven còmoda la proximitat als seus domicilis particulars. Cal no oblidar que en aquells anys 
també actuava com a Hospital Clínic de la Facultat de Medicina. 
Altres hospitals públics eren I 'Hospital Militar, al carrer Tallers, amb 680 llits, l'hospital 
de Sant Sever, al carrer de la Palla, per a eclesiàstics malalts, i el de Sant Llàtzer, que acollia 
cinc o sis leprosos. 
Durant la Restauració es varen anar creant alguns nous establiments hospitalaris i també 
serveis sanitaris municipals. Alguns d'aquests establiments eren d'iniciativa particular, com 
l'hospital del Sagrat Cor, entre els carrers de Borrell i Coello (actual carrer Londres) el 1879, 
e N A N Y D A u ú e A A A e 0 N A 
L'Hospital Clínic, amb la 
nova Facultat de Medici­
na, representà en els pri­
mers anys del nostre se­
gle la materialització 
d'un projecte de dignifica­
ció de la Medicina. Foto 
corresponent probable­
ment a 1909, Institut Mu­
nicipal d'Història de la 
Ciutat, Barcelona. 
(51) 
o I 'hospital del Nen Déu per a fills de pobres. Des de començament del s anys setanta I ' Ajun­
tament inicià la creació d'una xarxa de cases de socors a la ciutat i organitzà els serveis mèdics 
amb la creació del Cos Mèdic Municipal i l'augment del pressupost destinat a aquestes aten­
cions. L'epidèmia de còlera del 1884 activà aquestes iniciatives, que culminaren amb la crea­
ció del Laboratori Microbiològic Municipal<54
) i els Serveis de desinfecció, vaccinació i assis­
tència mèdica domiciliària . Així, el decenni 1885-1895 resulta decisiu en l'organització de la 
lluita contra Ja malaltia i la mort i culmina aquest darrer any amb l' inici de les obres de l'Hos­
pital Clínic, que entrà en servei el 1904, i la reorganització dels serveis mèdics municipals que 
incorporen I 'Institut d'Higiene Urbana. 
La creació d'aquest Institut significa el reconeixement públic i la traducció institucional 
d'un debat que havia mostrat de manera incontrovertible la profunda relació entre la higiene 
urbana i la salut de la població. En aquest debat, les deficiències en el proveïment d'aigua i en 
el sistema de clavegueram s'havien posat reiteradament en evidència com a factor de malalties 
infeccioses. 
El perill era realment greu ja que successives epidèmies es rabejaren repetidament en al­
guns barris de la ciutat en els quals, a més a més , com ja hem dit, la mortalitat era sempre su­
perior de manera general. I la relació d'aquests fets, amb Ja manca de condicions higièniques, 
passà a ser del coneixement general, mostrant amb tons negres la situació d'una ciutat que dor­
mia inconscient sobre un greu perill, tal com encara a final de segle mostrava un autor: 
e N A N D A u e A A A e O N A 
o"'  
·¡¡ 
e 
-~ 
o 
c"ii'  "Si de los edificios pasamos al subsuelo, podremos apreciar la existencia de cloacas que 
~ 
~ apenas si pueden calificarse de albañales por lo reducido de sus dimensiones, cloacas de 
pendientes encontradas y de construcción detestable que son verdaderos depósitos de inmun­
dicias en las cua/es anidan miriadas de lm·vas que con los gases mefíticos que despiden, vi ­
cian e inficionan la atmósfera hasta convertiria en densa y mortífera capa que envuelve a la 
ciudad y diezma la población de algunos barrios extendiendo su influencia maléfica a todos 
los demas. 
Barcelona se nos presenta en conjunto cua! matrona engalanada exteriormente con rico 
traje de púrpura y oro. Adórnanla valiosas joyas y brillante diadema ciñe sus cabellos; pero 
sus ropas interi01·es son miserables andrajos y apenas si se atreve a dejar asomar sus roidas 
sandalias por debajo del vistos o ropaje . Como el manc ebo de la fabula duerme tranquila al 
borde de profunda pozo , el sueño mas profunda aun de la ignorancia del grave peligro que la 
amenaza." 155) 
Higienisme i sanejament 
El sistema de clavegueram, d'origen medieval i modern, no havia crescut al mateix ritme 
(52) que l ' expansió urbana. Els problemes es feren sentir ja a principi del segle XIX com a resultat 
de la forta densificació d'habitatges i població de la vella trama viària i es continuaren agreu­
jant a mesura que passava el segle XIX. 
Els anys 1880, l'escàs i deficient clavegueram servia essencialment per a evacuar l'aigua 
pluvial i d ' ús domèstic i individual, encara que des dels anys 1860 s'hi havien anat abocant 
també els líquids fecals dels pous negres,156l fet que augmentava la gravetat del perill d'infec­
cions. Aquesta pràctica, que devia estar tolerada, va ser posteriorment prohibida taxativament 
ja que les ordenances municipals establiren que "mientras a juicio de la autoridad municipal 
las alcantarillas de la ciudad no permitan la conducción de las materias fecales queda abso­
lutamente prohibida dirigir/as a las mismas", i es prohibia també "conducir a las alcantarillas 
cuerpos sólidos o que no sean disueltos por las aguas"( S?) Les escombraries les evacuaven ca­
rros especials obligats a circular durant la matinada,<SB) havent de donar-Ia els veïns directa­
ment i sent conduïda "desde la habitación o puerta de la casa al carro, sin poder hacer mon­
tón alguna en la calle".159) L'incompliment de les ordenances havia de ser notori, donat que el 
1885 es podia escriure sobre les inconveniències del sistema: "permaneciendo en elias [a les 
cases] a veces varios días y teniéndolas expuestas en la calle durante !argas horas en mal 
acondicionados carros, constituyendo primera un inmundo foco de infección dentro de cada 
uno de los pisos de las casas y, después, en la calle misma".160) Des de la ciutat, les escombra­
ries eren dutes a abocadors de I' extraradi -un d'ells era al costat de I' estació de Magòria- i po­
dien donar lloc a un negoci de classificació i reuti lització, del qual partic ipaven els grups so­
cials més desheretats.<6'l 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
L'epidèmia de còlera del 1885 obligà a afrontar el problema de la higiene urbana i, de ma­
nera més urgent, el del clavegueram. 
L'octubre d' aquell any l'Ajuntament nomenà una comissió per abordar l'adopció de millo­
res higièniques a la ciutat, considerant que dels diversos aspectes de la higiene pública el més 
important era el de "la evacuación de inmundicias urbanas de todas clases". L'elaboració de 
les propostes concretes s'encomanà a una comissió de la qual formaven part, com a president, 
I 'arquitecte Modest Fossas i Pi, que el 1866 havia projectat la xarxa de clavegueram de Man­
resa,<62l Josep Maria Jordan, enginyer de camins cap de vialitat i conducció de l ' Ajuntament 
de Barcelona, Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic d 'Higiene de la Facultat de Medicina, els 
enginyers industrials Geroni Bol i bar Galup i Josep Vallhonesta, i I 'enginyer de camins Pere 
García Fària, que actuà com a secretari i que, de fet, elaborà l'informe com a ponent. El seu 
dictamen va ser aprovat per la Subcomissió el 27 de gener del 1885 i per la Comissió munici­
pal el juny del mateix any, publicant-se poc després.<63l 
El treball era seriós i rigorós, i s'hi examinaven i avaluaven tots els sistemes d 'evacuació 
existents a les principals ciutats europees i americanes, amb especial atenció als de la Gran 
Bretanya que, segons s'afirmava, "merecen sin duda la preferencia" gràcies a la transcendèn­
cia dels estudis de E. Chadwich i del Board of Health. 
L'objectiu hauria de ser "impedir la acción nociva de las sustancias putrescibles que cons­
tituyen la excreta de las poblaciones y las urbes", neutralitzant l'acció dels gèrmens patògens {53) 
existents a les aigües brutes de la ciutat. Els procediments existents eren essencialment dos. El 
primer tractava de resoldre el problema a escala de cada edifici individual amb sistemes de re­
generació per via seca, de decantació, de pous absorbents, fosses fixes o fosses mòbils . El se­
gon abordava la qüestió a escala de tota la ciutat i podia consistir, al seu torn, en sistema 
d'evacuació intermitent, evacuació contínua i incompleta i evacuació contínua i completa. 
Aquest darrer era l'aplicat a la Gran Bretanya a partir de la reforma Chadwich i a altres pobla­
cions europees i es designava amb I 'expressió "tout à l' égout" , tot a la claveguera. Malgrat el 
seu major cost els seus avantatges eren clars i s 'havien reflectit en la dràstica disminució de la 
morbiditat a les ciutats en què s 'havia aplicat. Aquest fou el sistema recomanat i adoptat per a 
la ciutat de Barcelona, que implicava, com ja veurem, diferents línies d ' intervenció: la cons­
trucció de la xarxa de clavegueram i una abundant dotació d'aigua. 
Però abans d'examinar aquestes dues línies d'actuació, val la pena presentar la situació del 
clavegueram i els problemes higiènics que ocasionava a mitjan anys vuitanta. 
Els carrers del casc antic estaven, generalment, bruts, pavimentats amb pedra arenisca de 
Montjuïc, amb grans sots i desigualtats que s'omplien d'escombraries, de tal manera que "las 
materias organicas reunidas sobre el piso de la calle constituyen multitud de focas de insalu­
bridad que aconsejan la supresión de dicho pavimento". A l' Eixample hi havia carrers pavi­
mentats amb el sistema Mac-Adam, encara que el seu desgast produïa molta pols i fang, "cau­
sas de contínua incomodidad y aún de insalubridad que aconsejan la supresión de dicho 
pavimento". Per últim, en el dictamen s'assenyala que la capa aquosa subterrània "se halla en 
e N A N o A u ú e A A A e O N A 
.. 
o 
·¡¡ 
e: 
~ 
-~ 
o 
Barcelona bastante próxima a la supe1jicie, en la cua/ se experimentan los efectos de las fluc­
tuaciones de su nivel, a cuya causa atribuyen todos los higienistas una trascendencia grandí­
sima en la salubridad de las capita/es populosas". 
Segons dades de la Subcomissió, uns 8.500 edificis disposaven de pous negres, molts 
d'ells amb sobreeixidors cap a les clavegueres, i d'uns altres 2.500 se sospitava que evacuaven 
les dejeccions directament a les clavegueres de manera il.legal. L'ordenança del 1857 establia 
que "cada seis meses por lo menos deberó.n sacarse o vaciarse los depósitos de las letrinas", 
sota la responsabilitat de l'amo de la casa si l'obertura del dipòsit era a l'entrada, pati o pas­
sadís comú, i dels llogaters si era en una dependència del seu habitatge. L ' operació es realit­
zava amb una bomba pneumàtica aspiradora i el servei era executat des del 1872 en règim de 
monopoli per la Societat Higiènica Barcelonina i posteriorment per la seva successora, la So­
cietat Mútua de Propietaris; la societat també prestà aquests serveis, pel s quals naturalment co­
brava, a Sant Martí de Provençals ( 1885) i Gràcia (1886) i, més tard, a Sants i Sant Gervasi 
(1898); extreia unes 190 bótes diàries de 2m3 de capacitat i transportava els res idus als dipò­
sits que tenia a Sant Martí de Provençals i Hostafrancs per tal d'utilitzar-los posteriorment 
com a adobs agrícoles.<64> 
Pel que fa al clavegueram, hi havia 54.000 metres de conduccions a l' antic recinte emmu­
rallat i 3.000 a la Barceloneta, amb seccions molt diferents: des de les clavegueres col.lectores 
(54) amb diàmetre superior a I ,5 m fins a conduccions molt fines, amb predomini, en un 80%, de 
les seccions reduïdes de fins a un metre d'ample i 0,9 d'alt, amb pendents inadequats . 
Dels 57 km de clavegueres existents, solament uns 7 estaven en bon estat pel fet d'haver­
les construït recentment i uns altres 4 estaven en condicions acceptables. És a dir, que les vuit 
desenes parts estaven en condicions inacceptables. Molt sovint , les canalitzacions no tenien 
bons arrebossats que les fessin impermeables, com també succeïa amb els pous negres que, per 
tant, contaminaven les aigües subterrànies que alimentaven pous per a ús domèstic . Com que, 
a més a més, estaven mal ventilades i tenien desigualtats i sots on s' estancava l'aigua, i com 
que hi abocaven il·legalment els sobreeixidors dels pous negres o les lletrines i solament es ne­
tejaven de tant en tant, constituïen focus permanents d'infecció.<6S) 
A I 'Eixample ja s'havien construït, quan es féu públic el Dictamen (1885), 15.000 m de 
clavegueram en terrenys propers a la ciutat, però mancava la major part de la resta. Al llarg de 
tota la Ronda hi havia una claveguera col.lectora de 2.900 m que recollia les aigües de les cla­
vegueres existents a l'Eixample i que desembocava al Bogatell. Hi havia també altres col·lec­
tors destinats a conduir les aigües de pluja de diverses rambles que travessaven I 'Eixample i 
alguna més en construcció. Cerdà no havia donat prou pendent als col.lectors, com observà 
García Fària amb referència a alguns trams concrets, perquè el sistema d'evacuació contínua 
no s'hav ia generalitzat a I 'època i no havia de conduir residus sò lids, sinó essencialment les 
aigües pluvials i les d'aigüeres i safarejos a més de, eventualment, els sobreeixidors dels pous 
negres. En la primera fase de construcció de l'Eixample, les cases no disposaven de clavegue­
ram i abocaven als pous negres, fet que contribuïa a la insalubritat i va rebre les dures críti-
e N A N Y D A u ú e A A A e 0 N A 
ques de Garcia Fària, que els acusava de ser causants de "multitud de víctimas de fi ebre tifoi­
dea y otras enfermedades infectivas que se ceban en el Ensanche", i fins i tot de l' aparició de 
casos de paludisme.<66) 
Però el problema fonamental del clavegueram com a conjunt era e l seu desenvolupament 
al llarg dels segles d'acord amb les necessitats del moment i sense obeir a cap pla general , amb 
desajustaments en el pla de construcció de les diferents xarxes i problemes d 'acoblament entre 
uns trams i els altres. 
Això també plantejava greus problemes en relació amb els municipis del Pla, generalment 
molt mal equ ipats. Així, a Gràcia, per exemple, la Comissió anotava: "se cuentan por millares 
los pozos ciegos o absorbentes que llenan el subsuelo y son causa de tan grande infección que 
el Ayuntamiento no ha podido menos de reconocerlo así y ha declarada que las aguas de los 
pozos de abastecimiento de la parte antigua de la villa estan contaminadas"; i afegia: "los in­
dividuos de la Subcomisión han vista algunos de estos pozos ciegos completamente colmados 
ya, a los cua les continuaban enviandose aguas sucias que fluían por s u boca y ensuciaban el 
terrena contíguo, cuya superficie despedía hediondas emanaciones".<6
?) A altres dels munici­
pis del Pla la situació era similar,<68) on a més a més les aigües residuals podien servir per a re­
gar els camps de conreu, i així s'entén fàci lment la forta incidència que tingué en aquests po­
bles I 'epidèmia de còlera del 1885. 
{55) 
El problema de l'aigua 
El sistema d'evacuació contínua proposat el 1886 implicava la "circulación sin estanca­
miento" i no tractava d'impedir la fermentació dels residus sinó de "hacerlos inofensivos dilu­
yéndolos en un volumen tan grande de agua y aire en movimiento que se retarde su descom­
posición hasta que estén fuera de poblado".<69
) Això significava, com va escriure un autor de 
I 'època, que "con grandes volúmenes de agua y una ventilación completa se dominara la in­
fección" . 
Però a la Barcelona del 1885 el proveïment d'aigua era un problema tan important com el 
de I 'evacuació. Al llarg del segle XIX, amb el creixement de la població, i, en l'última dècada, 
amb I 'adopció del sistema d'evacuació contínua, l'aigua esdevingué un article escàs, car i de 
mala qualitat. L'Ajuntament, al qual tradicionalment corresponia la competència del proveï­
ment, no pogué cobrir-lo i per tant aquest passà a control del capital privat per mitjà d'inver­
sions que, en cercar el benefici econòmic per als seus promotors, no sempre garantien la bon­
dat del servei públic. 
Des de l'Edat Mitjana I 'aigua consumida a Barcelona procedia de la serra de Collserola, 
d'elevacions des de la capa freàtica del Pla i del riu Besòs. En aquest darrer, l'aigua superficial 
es desviava prop de Montcada a través del Rec Comtal, però el descens de cabal obligà, des 
del 1788, a explotar les aigües de sota el llit del riu obrint galeries subterrànies que s'hagueren 
e N A N D A u ú e A A A e 0 N A 
.... E  ï.:.  
·¡:;, 
:E..  
e 
·¡;¡ 
e: 
~ 
-~ 
o 
d'ampliar el 1822, 1838, 1839 i en anys posteriors. El I 826 I' Ajuntament va construir un aqüe­
ducte que des de les galeries filtrants del riu conduïa una part de I 'aigua rodada a la ciutat per 
e a ús potable i domèstic. La part fonamenta l seguia arribant a través del canal del Rec Comtal i, 
·~ 
després de servir per a usos agrícoles i industrials al Pla de Sant Martí de Provenç
o a
 ls, entrava a 
E..  la ciutat pel Portal Nou, seguia els carrers del Rec Comtal, Basses de Sant Pere, Tantarantana i 
J? 
Re
"' c
 , servia per a safareig públic i desembocava al mar convertit, de fet, en una claveguera . 
Des dels anys 1830 la demanda d'aigua augmentà considerablement no solament pel crei­
xement de la població sinó pel seu ús industrial. La utilització massiva d'aigua subterrània del 
Pla, extreta ja per màquina de vapor i no per sènies, com havia estat habitual, provocà I 'esgo­
tament de molts pous, així com problemes de contaminació. Tot això fou afavorit per la legis­
lació que despatrimonialitzava I 'aigua (R.D. de 17 de novembre 1835) i establia que "el agua 
que nace en un predio pertenece al dueño de éste" proclamant alhora la "libertad de explotar 
las aguassin sujección a otras reg/as que las de derecho común". (?O) 
La demanda d 'aigua i la incapacitat de I' Ajuntament per a assegurar el seu proveïment 
amb els cabals tradicionals del Besòs atragué capital privat, que intentà cercar i oferir cabals 
suplementaris, estimulat per la liberal Llei d'Aigües del 1866. L'any següent de l'aprovació 
d'aquesta Llei es constitui a Lieja la Compagnie des Eaux de Barcelone, formada per la Com­
pagnie Génerale des Conduites d' Eaux i el Crédit Général Liegois. Aquesta companyia adqui­
(56) rí essencialment els drets i concessions que des de poc abans posseïa Miquel Costa, domiciliat 
a Madrid i que el 1865 havia adquirit, al seu torn, no sabem si per iniciativa pròpia, els drets 
que des del 1857 tenia la companyia Palau Garcia i Cia. per a proveir Mataró amb aigua de les 
rieres de Canyamars, Alfart i Rials, a Dosrius. Un decret atorgat el 1868 concedia als treballs 
la qualificació d'utilitat pública i el permís de proveir Barcelona. A més de reparar amb aques­
ta finalitat l'aqüeducte ja existent des de Dosrius a Argentona amb 7,5 km de longitud, en 
construí un altre des d'aquest punt fins a Barcelona, de 37,8 km i dos dipòsits de 8.000 m3 al 
límit de Sant Martí de Provençals i Gràcia, a 94 m sobre el nivell del mar, iniciant imme­
diatament la construcció de canalitzacions per a la seva distribució. La Companyia pogué dis­
posar així de cabal de les conques dels rius esmentats amb unes reserves permanents de 
360.000 m3 gràcies a la construcció que s'hi féu de tres dipòsits.(? I) A la Guía de Barcelona de 
Cornet i Mas (1882) es podia llegir que I 'aigua "según dictamen de los facultat i vos que la han 
analizado, reúne un conjunto de caracteres físicos y propiedades químicas que permiten con­
sideraria no sólo muy potable sino como mas ligera y de mejor calidad que la de Montcada". 
L'aigua es distribuïa per mitjà de comptador o per cabal, sistema que permetia omplir els di­
pòsits durant la nit per al seu ús durant el dia, i gràcies a la seva pressió podia arribar als pisos 
més elevats, que constituïa un avantatge important en comparació amb I 'aigua procedent de 
Montcada. (?2) 
L 'exemple el van seguir altres capitalistes éatalans associats a propietaris de finques situa­
des al costat del curs d'alguns rius. El 1869 una reial ordre autoritzava també la conducció 
d'aigua a Barcelona a una empresa constituïda per Josep i Andreu Marí i que comptava amb el 
e A N D A u e A A A e O N A 
N 
suport del banquer Manuel Girona. L'aigua del riu Ripoll i de la riera de Caldes s'extreia des Entrada dels safareigs 
d ' unes propietats dels primers, i per a la seva conducció es va construir un aqüeducte de 30 del carrer de Còdols. La 
km. Dos anys més tard, el febrer del 1871, també es va constituir I' Empresa Concesionaria de fotografia il-lustra, junta­
b d'altres igual­
Aguas dei riu Llobregat per a extraure 400 litres per segon d'aquest riu i, tot i que la concessió ment am
 un in­
va caducar l ' any següent, vuit anys més tard es va reconstituir l ' empresa amb un capital de lO ment expressives,
milions de pessetes. Simultàniament, altres propietaris i capitalistes espanyols i estrangers forme de l'estat sanitari 
lançaren , amb més o menys èxit, al prometedor negoci de les aigües.(73) de la Ciutat Vella el 
també es l
1909. Comissió de Gover­
Mentrestant, la Compagnie des Eaux de Barcelone s'afermava en el proveïment d'aigua a 
la ciutat instal.lant canalitzacions als carrers i obtenia, fins i tot, la concessió de subministrar­ nació, D-1.329. Foto: Ins­
titut Municipal d'Història 
la a les fonts públiques. També va començar a captar del riu Besòs aigua superficial i de sota 
3 de la Ciutat, Barcelona. 
el llit, aconseguint expropiar terrenys propers al riu (1879) i extraient fins a 10.000 m , que 
eren abocats a l ' aqüeducte de Dos ri us i conduïts al dipòsit general de Gràcia, amb capacitat 
per a 16.000 m3
. L'agost del 1881 va obtenir tres noves concessions al costat del curs del Be­
sòs i el setembre del mateix any extenia les seves captacions al riu Ripoll, adquirint els drets 
i concessions de I 'empresa Rosich, Marí i Girona, amb l'aqüeducte de 20 km. Amb tot això, la 
3 
Companyia podia destinar a la distribució pública uns 20.000 m al dia i, malgrat I 'existència 
4
d'altres iniciatives i projectes,(7 ) s'havia convertit en la companyia proveïdora d'aigües més 
important de Barcelona, millorant fins i tot les seves possibilitats amb la seva dissolució i la 
constitució d'una nova companyia el 1882, la Société Générale des Eaux de Barcelona, amb (57) 
un capital de 15 milions de francs més tot l'actiu de la Compagnie, iniciant un procés d'absor­
ció de les seves competidores.<?S) Aquesta situació gairebé de monopoli explica que l'aigua fos 
3 76
venuda a Barcelona "a crecido precio", de vegades a 0,12 pts el m .< l 
El 1885 l'aigua subministrada per l'Ajuntament i per totes les companyies privades era 
calculada per la Subcomissió de l'Ajuntament en 48-50 litres com a mitjana per cada un dels 
280.000 habitants de la ciutat, a la qual calia afegir I 'aigua elevada des dels pous que tenien 
molts edificis, "cuyo uso -escriu la Subcomissió- debería prohibirse por ser el líquida extrai­
do de la capa acuosa subterranea no solo impotable sina también nociva". Tot això provocava 
escassesa d'aigua a Barcelona, escassa dotació per als serveis públics i mala qualitat de la con­
sumida. 
La Subcomissió valorava negativament el sistema de proveïment d'aigua existent a Barce­
lona el 1885 amb aquestes paraules: 
"Un dejecto grave inherente al servicio de aguas de la ciudad y que encarece extraordina­
riamente su coste, es la gran longitud de tuberías que deben tener con relación al número de 
sus abonados; las compañías disponen de un caudal relativamente pequeño pera necesitan ca­
nalizar grandes extensiones de vías cuyo subsuelo se halla cruzado por conductos distintos en 
mil diversas direcciones. El precio del agua podría decrecer extraordinariamente y aumentar 
al mismo tiempo el interés del capital que representa la construcción de las obras si las com­
pañías que tuvieran agua de excelente calidad se fusionaran; con lo que se unificarían las di-
e N A N D A u ú e A A A e 0 N A 
o"'  
·¡¡ 
e 
~ 
·¡;; 
"a'  
·¡"¡¡' versos distribuciones , lo propio que la gestión fina
i:: n
 ciera y facultativa de los asuntos, aho­
e: rrandose en consecuencia cuantiosísimos gastos; no habría tampoco necesidad de que las 
o agua s se mezclaran, pues entonces las de distintas 
·~ p
 rocedencias podrían destinar se a servir 
barri os o
a  
 zona s diversos, cua! se ha hec ho en Londres." (?7) 
oE  Creia, a més, que es podrien millorar les extraccions i conduccions amb un gran estalvi 
~ d'aigua. Estimava també que el proveïment i sanejament de Barcelona exigia, com a mínim, 
200 litres al dia per persona, fos quin fos el sistema d'evacuació adoptat. En aquesta quantitat 
el total dedicat al proveïment domèstic era de 60 li tres al dia, xifra que s'hauria de considerar 
obligatòria per a tots els propietaris de cases, als quals caldria afegir-ne uns altres 120 per als 
servei s públics, encara que aquesta podia ser de qualitat inferior. La dotació obligatòria d'ai­
gua per a un edifici i la consideració de tan indispensable com I 'aire i la llum implicava un 
conflicte amb els propietaris del sò l i dels habitatges. Les consideracions higièniques varen 
dur als tècnics de la Subcomissió a adoptar un actitud de rigor que podia portar fins a l'expro­
piació forçosa o, com a mínim, a un impost elevat: 
"Si por una errada interpretación de los principios !ibera/es distinta de la que les dan los 
países que merecen llevar tal nombre (y en los cua/es no se tolera que un individuo llegue a 
menospreciar los salvadores preceptos de la higiene hasta hallarse rodeado de una suciedad, 
(58) inmundicia o infección tal que pudiera afectar a la salud de sus semejantes) no se quiera cho­
car con la opinión vulgar de los propietarios que alentados por un móvil mezquino y egoista, 
prefieren lucrar aunque sea a costa de la salud de sus inquilinos, entonces el municipio po­
dría votar un arbitrio equivalente al valor de esa agua, imponiéndole a todos los que de ella 
carezcan." (?S) 
Aigua, clavegueram i sanejament moral 
Els anys posteriors a la publicació del Dictamen previo de la Comisión designada para el 
estudio de la evacuación de inmundicias y saneamiento del subsuelo de Barcelona (1886) va­
ren significar la realització i aprovació del projecte i el principi de les obres que resolgueren 
definitivament el problema del sanejament de la ciutat. L 'aprovació per part de I' Ajuntament 
el 1891 i la publicació de l'obra de Pere García Fària Proyecto de saneamiento del subsuelo de 
Barcelona. Alcantarillado, Drenaje, Residuos Urbanos, 1893, constitueixen, sens dubte, fites 
decisives en el trànsit a la Barcelona actual. 
Els dos aspectes fonamentals de la reforma eren, ja ho hem dit, I 'augment de la dotació 
d'aigua i la construcc ió de la xarxa de clavegueram. 
Pel que fa al primer aspecte, els tres últims lustres de segle representen la consolidació de 
la Société Générale des Eaux de Barcelona com la gran empresa proveïdora d'aigua a la ciutat 
i als pobles del Pla, ampliant les dotacions disponibles i absorbint totes les petites companyies 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
competidores.<791 Entre el 1890 i el 1897, la SGAB va construir a Sant Andreu dos grans pous 
per a captar aigües subterrànies amb bombes de vapor i va augmentar I ' extracció des del Llo­
bregat millorant i ampliant les instal.lacions que havia iniciat l'Empresa concesionaria de 
Aguas Subterr!Ín eas del río Llobregat (dipòsits a Sant Boi , Collblanc, Esplugues i Sant Pere 
Màrtir, fàbrica elevadora a Cornellà) . 
L 'estratègia monopolitzadora de la SGAB sobre el proveïment d ' aigua a la ciutat implica­
va un conflicte latent amb I' Ajuntament, sobretot quan aquest, el 1889, va posar en marxa el 
projecte de sanejament i va voler controlar altre cop el submini strament. En aquest moment, 
I' Ajuntament va reaccionar intentant aprofitar millor els cabals del Besòs i més tard ( 1896) 
pretenent adquirir a d'altres companyies , per mitjà d'un concurs públic , cabals a la capçalera 
de l ' aqüeducte de Montcada per tal de distribuir-los a Barcelona.<SO) Però els intents varen fra­
cassar en bona part per limitacion s financeres i de fet a final del segle XIX I ' Ajuntament no­
més controlava una petita part del proveïment de la ciutat, essencialment els cabals de Mont­
cada, per a la millor distribució, dels quals es va construir un dipòsit a Vallcarca a 108 m 
d ' alçada. De fet , va quedar pràcticament limitat a les funcions d'inspecció i control de l ' aigua 
di stribuïda. <B I) Fins i tot arrendà a la SGAB una part del proveïment a les fonts públiques: de 
les 140 que hi havia el 1895, solament 80 rebien aigua de Montcada i eren de doll continu , 
82
mentre que les restants rebien aigua de la SGAB procedent de Dosriu s.< l El mateix 1895 , poc 
abans de realitzar-se l ' annexió dels pobles del Pla, Barcelona es proveïa, en total, amb 33.248 (59) 
m3 diaris per a servei domèstic i uns altres 33.000 per al servei urbà; és a dir 116 i I 14 litres 
per habitant en cada un d'aquests conceptes,<83l xifra molt propera als 250 litres per habitant i 
higienistes en general.<84
dia que desitjaven Garcia Fària i els l I l'any següent, amb motiu del 
concurs obert per I' Ajuntament per al proveïment de Barcelona, les propostes de portar aigua 
3 
des del Garraf que féu Eusebi Güell i Bacigalupi, amb un cabal de 86.400 m diaris , varen aug­
mentar les expectatives d ' una ràpida solució del problema.<SS) 
Juntament amb l'augment de l'aigua, l'altre element essencial de la reforma higienista era 
la construcció del clavegueram i, per tant , la decisió municipal de comprometre 's decidida­
ment en la resolució del problema constitueix , com ja hem dit, una fita essencial. 
Abans de tot, perquè el pla elaborat per García Fària era un pla unitari per al conjunt del 
municipi de Barcelona i amb voluntat d'ampliació al conjunt dels pobles del Pla. Les epidè­
mies del 1870 i 1885 també havien tingut una forta incidència en aquests municipis a causa de 
la deficient, i de vegades pràcticament inexistent, xarxa de clavegueres. Des de la primera data 
ja hi havia aparegut una inquietud higienista i el 1884, després del primer brot de còlera, es va 
decidir passar a l'acció amb la idea d'utilitzar-hi l ' abundant mà d'obra desocupada. En primer 
lloc Gràcia i després Sant Martí, Sants, Sarrià i els altres municipis varen abordar amb decisió 
el s estudis i projectes, en els quals també va col-laborar decisivament l ' enginyer García Fà­
ria. <861 Tot això plantejava el problema de la concepció unitària , que la Subcomiss ió barcelo­
nina ja havia previst en proposar que el sanejament s'abordés mancomunadament per tots els 
municipis del Pla. <S?) A causa de la lentitud del procés d'annexió(SB) els projectes varen ser 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
~ 
-¡; 
"ü 
e 
~ 
-~ 
o 
abordats separadament, però la vo lun tat integradora i unitària era ben present en el de Barce­
lona, i això va permetre, després de les annexions del 1897, la connexió de les xarxes, facili ­
-¡; tada a més per l'activa presència de García Fària en diversos treballs. 
-~ 
o Pe l que fa al municipi de Barcelona, el pla aprovat el 1891,<89
) encara que amb una con­
E 
.2 cepció unitària , aborda dos components especials ben definits. El primer fa referència a la ciu­
"""'  tat antiga , per a la qual regia el Pla Baixeras, aprovat el 1889.<90) Aquest pla, que afectava pro­
fundament el casc antic amb l'obertura de gran nombre de carrers nous i amb l'enderroc d ' una 
bona part de les illes de cases, facilitava el traçat del nou clavegueram i García Fària acceptà, 
lògicament, els nous carrers previstos per al traçat de ls col·lectors princ ipals. Al mateix temps, 
es preveia la reforma radical de l clavegueram antic i el drenatge del sò l per a ev itar el deterio­
rament de la xarxa. 
Pel que fa a l'Eixample, el projecte millorava la xarxa proposada per Cerdà, adaptant-la a 
les noves exigències del sistema d'evacuació contínua, i establia una clara jerarquització de la 
xarxa donant una gran importància al col.lector del carrer Tarragona, al qual aflueixen els d'al­
tres carrers que li són transversals, i sobretot al col.lector principal de la Gran Via de les Corts. 
Aquest últim es dirigia després cap al SO i es bifurcava a l'altura de Sants: un ramal arribava 
fins al mar seguint el projectat passeig de la Indústria i havia d'evacuar les aigües de Sants i els 
excedents provocats per les grans pluges; un altre es dirigia cap al delta del Llobregat i evacua­
(60) va fins a 2 m3 per segon i havia d'uti litzar les aigües residuals per al reg d'aquest sector, en 
Una fotografia recent 
d' uno crui11o de clavegue· 
res de Barcelona. El plo 
municipal de 1893, redac­
tat per P. Garcia Fària , 
es portà a terme massa 
lentament, en una època 
d'expansió de la pobla­
ció molt ràpida. 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
l'anomenada "Granja d'irrigac ió del Pla del Llobregat".<9' l El projecte, que anava unit a una Un invent britònic, la ca­
desv iació del curs del riu, tenia el suport de diversos grups soc ial s, tant tècnics com econò­ sa "higiènica", amb les 
mics,<92l i exigia una estació impulsora potent.<93l seves conduccions d'ai­
La política de sanejament empresa en aquests moments té, a part de les seves vicissituds gua, "water clased" i bai­
posteriors, dues dimensions que val la pena destacar. La primera fa referència a la relació entre xants cap la claveguera. 
clavegueram, urbanització i qual it at de vida; la segona, a la vinculació del sanejament físic i Gràfic de la làmina 1O  
moral. de l'Atlas del Proyecto de 
La xarxa de clavegueram va ser un instrument per a la urbanització de I 'Eixample i de tot Saneamienlo del Subsue­
el Pla de Barcelona, un poderós mecanisme per a l'especulació i el benefici econòmic. Es pot lo de Barcelona de P. 
interpretar com una aportació essencial -com el traçat viari o els transports urbans- en el pro­ García Fària. Foto: Insti­
cés de creació del capital fix d'infrastructures que permet valorar el sòl i activar e l procés tut Municipal d'Història 
d ' urbanització. El pla García Fària donava suport, com hem dit , a la reforma interior de Bai­ de la Ciutat, Barcelona. 
xeras, permetia impulsar la con strucció de l'Eixample i facilità, després de les annexions, e l 
creixement de la urbanització als pobles del Pla. 
Encara que tot això és cert, cal afegir que el procés fou lent i es desenvolupà amb dificul­
tats i resistències per part d'aquells que en resultaven teòricament els més beneficiats, és a dir 
els propietaris del sòl i promotors immobiliaris. 
Abans de tot, perquè la construcció de la xarxa plantejava problemes financers que els 
ajuntaments, obligats a emprèstits i pressupostos extraordinaris, lògicament varen voler reper­ (61) 
cutir sobre els propietaris ja indirectament o a través d'impostos municipal s, fet que va susc i­
tar resistències i va obligar a dures negociacions , afectades a més a més per debats tècnics i in­
trigues polítiques. Però també perquè una vegada construïda la xarxa, els propietaris van 
intentar evitar el cost suplementari que implicava la connexió del sistema de sanejament privat 
de l'edifici amb la xarxa general. Gairebé un quart de segle després d'aprovat e l projecte de 
García Fària, el cap de la secció de sanejament de I' Ajuntament de Barcelona considerava que 
eren "molt pocs" els propietaris que havien donat suport a l'acció dels diferents consistoris, ja 
que "no obstante haber éstos hecho de unos nueve o diez años a esta parte cuanto les ha sida 
dable para mejorar las condiciones de salubridad e higiene de nuestra urbe, dotó.ndola a cos­
ta de enormes sacrificios de una buena red de cloacas", això no havia serv it d'estímul als par­
ticulars per a col.laborar amb el municipi , sinó que "antes bien, han dada inequívoca prueba 
de la mó.s pasiva indiferencia , del mó.s censurable abandono, de la mó.s punible incuria", in­
cúria "tanta mó.s censurable cuanto que para secundar la acción de nuestros ayuntamientos 
no debían. los señores propietarios imponerse el menor sacrificio, pues bastaha al eJecto que 
dotasen a sus respectivas propiedades de los correspondientes albañales de desagüe con aco­
metimiento directa a la cloaca pública, construyéndolos de suerte que reuniesen todas aque­
llas condiciones de solidez, impermeabilidad y demó.s que suelen exigirse en esta clase de 
obras".<94 ) 
La conseqüència d 'això és que el 1913 a l'Eixample de Barcelona i al de l'antiga vila de 
Gràcia, on les xarxes de sanejament ja eren acabades, "la mayoría de los edificios enclavados 
e N A N D A u e A A A e O N A 
o"'  
·¡:¡ 
e: 
~ 
-~ 
o 
en las mis mas no disponen aún de desagüe directa a la cloaca pública y continúan, por tanta, 
con manifiesta infracción de las Ordenanzas Municipales verificríndolo aún por media de al­
o bañales longitudinales", i que als pobles agregats succeïa una cosa semblant atès que encara 
·~ 
s'utilitzaven pous negres tot i disposar d ' una xarxa de clavegueres.195) 
o 
E..  En qualsevol cas la xarxa de sanejament a la llarga va significar, a part de les seves con­
..E 
seq ü
" è
' ncies directes, un estímul per a la millora de les condicions de vida de la població, inclo­
ses les classes populars . 
Efectivament, el funcionament del sistema exigia, com ja hem vist, abundància d'aigua , 
però malgrat les millores en el proveïment aquest encara era insuficient per a assegurar la ne­
tedat del clavegueram i impedir la putrefacció de les substàncies arrossegades. Amb aquesta fi­
nalitat es varen idear uns dipòsits que evacuaven regularment I 'a igua de manera simultània per 
a netejar les clavegueres.<96l L'any 1913 ja se n ' havien instal.lat 600 i es pensava arribar als 
2.000, però resultava car i difíci l de mantenir perquè s'havien d'omplir amb bótes. Per aquesta 
raó els tècnics van insistir que aquests dipòsits s'havien de multiplicar i distribuir per tots els 
habitatges particulars: la difusió del water-closed i dels lavabos i banys permetria resoldre el 
problema i d'aquí I 'interès per introduir aquesta innovació fins i tot als habitatges modestos: 
"disponiendo ( ... ) los edificios todos de esta ciudad de cuartos de baño, lavabos y water­
(62) dosets lograríamos el doble objetivo de que, merced a las descm·gas de cada uno de los últi­
mamente nombrados aparatos o recipientes, las materias fecales irían a parar a las cloacas 
totalmente diluidas y, por ende, en estada ya líquida, ventajosa, recomendable circunstancia 
que afectaría muy directamente y de un modo muy beneficiosa a la salud pública, haciendo 
ademrís, que las numerosas y sucesivas descargas de los waters o recipientes de referencia, 
poderosamente secundados por las de los lavabos y bañeras, abrando a modo de ducha casi 
constante sobre las alcantarillas formarían un incalculable número de pequeños riachuelos, 
estableciendo , en consecuencia, en el interior de la red una considerabilísima y casi nunca 
ininterrumpida corriente de agua que ( .. .) neutralizaría, a no dudar, los perniciosos efectos de 
las letrinas y demrís residuos domésticos que, procedentes de las viviendas, van a parar a las 
alcantarí llas." 97
< ) 
L'altra dimensió que volem destacar ens aparta del sanejament físic i ens mostra, en canvi, 
la relació entre aquest i el sanejament moral. Al llarg del segle XIX, efectivament, les preocu­
pacions higienistes es varen estendre a camps molt diversos , des de la higiene estrictament pri­
vada -personal, domèstica o matrimonial- fins a la individual, urbana o social en general. <98l 
En la investigació sobre els factors que influeixen en la salut de les poblacions urbanes els 
metges varen abandonar les interpretacions ambientalistes -que van perdurar amb força fins al 
desenvolupament de la Bacteriologia-<99l i es van interessar per les condicions de vida, parti­
cularment de l 'alimentació, l' habitatge obrer, l'amuntegament i la situació sanitària. De vega­
des això els conduí, des de posicions que podem considerar progressistes i, eventualment, lli-
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
gades al pensament utòpic, a criticar I 'ordre social que incrementava de manera vi sible el pro­
blema del pauperi sme i a reflexionar sobre l'organització social adaptada a les noves condi ­
cions de la societat industriaL 
A la segona meitat del segle el pensament higienista evolucionà moltes vegades envers po­
sic ions cada vegada més conservadores en les quals la millora social és indissociable de 1' or­
dre i control socials i va adquirint tons moralitzants que no tenia abans. 
En front d'aquesta amenaça creixent del proletariat, i davant la impossibilitat de resoldre 
el problema social únicament amb mesures repress ives, la higiene aparegué per a ls grups diri­
gents com una de les mesures -o la mesura essencial- a emprar. A començament de la Res­
tauració un eminent metge barceloní, el Dr. Giné i Partagàs, descriv ia així la tan amenaçadora 
situació: "La idea social se infiltra en las masas productoras y el ej ercicio del derecho de aso­
ciación no ce sa de multiplicar las fu erzas del derecho del trabajo. Éste amenaza sojuzgar al 
capital. Un cataclismo es inminente ." Davant d' aquests perills era urgent prevenir i aquí és on 
la higiene podia tenir un paper fonamentaL Tal com deia el mate ix Dr. Giné: 
"No se puede desconocer que ya es hora de dar a los hijos del trabajo la participación que 
les corresponde en el festín social: el cuarto estada pide justicia ; ¿no sería mejor no esperar 
a que con mano airada, él mismo se la haga? Solo la higiene puede paner el fi el en la balanza 
en este litigio entre el capital y el trabajo (. .. ) Nada se conseguira reprimiendo , solo higieni­ 163) 
zando se obtendran efectos tan favorables como inesperados. " ( I 001 
Paral·lelament, la metàfora organicista i positivista del cos social es va poder aplicar tam­
bé a la ciutat considerada com un organisme viu, amb els seus diferents òrgans i funcions. Si 
des del punt de vista fisiològic la xarxa de clavegueram era "tan indispensable en la ciudad 
como el sistema intestinal en el hombre" (I Ol ) i per això mateix calia tenir-ne cura i regenerar­
la quan estava malalta, també una soc ietat urbana podia contenir parts malaltes que calia extir­
par o regenerar. Així mateix , cali a que això ho fés la higiene, que, com escrivia García Fària, 
"debe necesariamente intervenir en la represión de l vicio y en la moralización del hom­
bre".(l02 ) 
Per tant, no ha d 'estranyar que per als reformadors urbans el sanejament físic i e l moral es­
tiguessin íntimament units , ja que I ' ideal higienista de depuració i reutilització de les aigües 
brutes s' havia d'aplicar igualment als elements nocius de la soc ietat. El text següent, que pro­
vé dels Pròleg oficial del Dictamen previo de la Subcomissió barcelonina del 1885 , és prou ex­
press iu i apareix, a més a més, confirmat per declaracions posteriors del mateix to. 
"Una ciudad sera tanta mas sana y !impia cuanto mas cuidadosamente se procure en ella 
evitar ante todo la putrefacción de las sustancias inmundas, tJ·atando luego de regenerar/as y 
de hacerlas nuevamente asimilables para el hombre, del propio modo que dara mayor prueba 
de adelanto moral la sociedad que aleje temporalmente de su seno al ser abyecto que traspasa 
e N A N Y D A u e A A A e O N A 
.. 
o 
'ü 
e 
~ 
·~ 
o 
las leyes que rigen el organismo social lanuíndose al crimen y manchando con la deshonra a 
la misma familia de que procede, tras/adandole a lugares donde la colectividad se halle a cu­
bierto de sus depravados instintos, sin pe1juicio también de que después de reducirlos a la im­
potencia , /e eduque y pe1jeccione para poder/e admitir mas tarde en la vida social para que 
de nuevo cump/a el fin providencial que puede y debe llenar aún el hombre mas pervertida o 
extraviada, en cuanto se inhabilitan sus malas aptitudes y se desarrollan cumplidamente las 
buenos fa cultades que indudablemente posee." (I03l 
Conclusió 
La política de sanejament té una gran importància per la seva incidència en la demografia 
a través de ls seus efectes sobre la reducció de la mortalitat. Una difusió primerenca de com­
portaments natalistes urbans, amb la consegüent reducció de la fecunditat, no havia estat 
acompanyada d'una semblant disminució en els índexs de mortalitat, que aquests anys encara 
es mantenien relativament alts. Fou precisament I 'ampliació de la higiene urbana i personal, a 
més dels avenços de la Bacteriologia, el que permeté una lluita més eficaç contra la mortalitat 
i la mort; això féu possible culminar la transició demogràfica en el medi urbà. Aquesta política 
(641 també té una dimensió de sanejament moral i va acompanyada de l'organització de serveis as­
sistencials que intenten disminuir la tensió social. 
Tot això forma part del procés de transició urbana envers la ciutat postliberal en el qual 
hem d'incloure també la intervenció creixent dels poders públics en l'organitzac ió de la ciu­
tat i e ls efectes socials i espacials que resulten de I 'aplicac ió d'innovacions tècniques al medi 
urbà. 
Durant el darrer quart del segle XIX, les pretensions del liberalisme més pur, que dóna ca­
ràcter absolut al dret de propietat i a I 'actuació privada, comencen a retrocedir davant l'actua­
ció pública indispensable per a mantenir el funcionament d ' una col·lectivitat urbana amb un 
gran equipament productiu i per a regular les relacions conflictives entre capital i treball. 
En el cas de les ciutats espanyoles aquest intervencionisme necessari de I ' administració 
pública es reflecteix tímidament, per exemple, a les lleis d'Eixample i als debats per a limitar 
el dret inviolable de propietat amb normes sobre expropiació forçosa, així com en el protago­
nisme creixent dels ajuntaments. 
La intervenció d'aquests últims era exigida per una legislació li beral que, fins i tot en els 
moments més centralitzadors, atorgava als municipis competències exclusives en qüestions tan 
diverses com l' urbanisme, la beneficència, la instrucció primària, la vigilància i els serveis sa­
nitaris. Impulsada també per higienistes i tècnics davant la necessitat de resoldre alguns dels 
greus problemes urbanístics i socials suscitats per la manera en què es realitzà la Revolució In­
dustrial , significà un qüestionament dels principis del liberalisme més pur, que reduïa al mí­
nim la intervenció pública i confiava que l'acció de la iniciativa privada seria suficient per a 
e N A N Y D A u ú e A A A e O N A 
assolir una prosperitat sempre en augment. 
L'Ajuntament pogué intervenir més activament en I 'organització de la ciutat gràcies a 
l'augment dels seus recursos financers, propis o concedits per l 'Estat, i això permeté disposar 
d'un personal tècnic més nombrós i capacitat i d'empleats per al control ciutadà, la neteja i 
l'adorn urbà. Les millores en l'administració estan unides, a la llarga, a un procés de perma­
nència dels funcionaris, és a dir, de substitució de les clienteles polítiques per un cos tècnic 
valorat en virtut de la seva especialització i eficiència; a través del paper dels tècnics i de la 
burocràcia municipal les noves classes mitjanes anaren imposant els seus ideals de reforma en 
la vida urbana. 
Un reflex d 'aquest intervencionisme creixent en la regulació de la vida urbana es pot veure 
en el canvi important de les Ordenances municipals de Barcelona. Si ja el 1857 havia assolit 
la impressionant xifra de 648 articles, el 1891 arribaven als 921, alhora que -i això és més sig­
nificatiu- estenien la seva normativa a aspectes no tractats anteriorment, com els drets i deures 
dels ciutadans, la instrucció pública o la sanitat, i regulaven de manera més precisa i rigorosa 
les exigències per a la instal·lació i funcionament de la indústria o la construcció d'edificis. 
Malgrat tot, les necessitats eren abundants i els recursos financers, encara que creixents, li­
mitats, fet que explica que s'escapessin del seu control parcel·les tan importants com el proveï­
ment d'aigües. La iniciativa privada, que ja realitzava grans beneficis amb el negoci de la 
construcció i les plus-vàlues urbanes, anà ràpidament a aquest i altres camps d'actuació. A 165) 
més de l'aigua, controlà el transport públic i l'enllumenat, amb Ja particularitat que la debilitat 
del capital barceloní, i espanyol en general, permeté una àmplia penetració estrangera. 
De fet , va ser el capital privat el que va introduir la major part de les innovacions tècni­
ques que havien d'afectar profundament la vida ciutadana: ferrocarril, gas, electricitat, telè­
graf, telèfon, tramvies i, més tard, l'automòbil, per esmentar-ne algunes. 
Barcelona és, sens dubte, una ciutat avançada en allò que, amb paraules de Geddes i Mum­
ford, podríem denominar Ja transició de la fase paleotècnica a la neotècnica, així com del libe-
ralis' me pur al liberalisme moderat per les regulacions estatals i municipals. Avançada també 
en el coneixement de l 'actuació d'un capitalisme cada vegada més fort i que tendeix a actuar 
en règim de monopoli. Va ser una de les primeres ciutats espanyoles que va patir, i de manera 
greu, els efectes de la reestructuració econòmica dels anys 1880, així com Ja inversió massiva 
del capital privat en infrastructures urbanes . De tot això en sortí una ciutat més neta i racional­
ment organitzada, encara que al mateix temps més segregada i zonificada, més equipada, dinà­
mica i, en conjunt, habitable, encara que conservant al seu interior una població obrera explo­
tada que no deixà de reivindicar repetidament, de vegades amb violència, un canvi profund de 
les relacions socials i que per mitjà d 'aquesta lluita ha anat aconseguint, efectivament, millorar 
no solament les seves condicions de vida sinó el benestar general de la societat. 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
.. 
~
·=.. 
 
-¡; , 
:..e.  
o 
'ü 
e 
-~ 
.o.  Notes la Revolució Industrial. manera semblant, e l metge 
-..~..   - Barcelona: Ciutat, societat Ignasi Llorens al ·ludia, a la -10. Informe oponiéndose a 
i polftica 1823-1859. Tesi Gaceta Sanitaria de la agregación de la Vil/a 
I . Destaquen, doctoral de la Universitat Barcelona, als avenços de Gracia y otros 
particularment, els anys de Barcelona, Publi cacions científics que contribuïen a municipios de Barcelona 
1809, 181 1, 18 17-18, Universitat de Barcelona, la millora social dirigida por el 
1822-23, 1833-37' 1988 (Tesi microfitxada "inventando medios Ayuntamiento de dic ha 
1841-45, 1853-55, 1862, núm. 254), pàg. 550. especia/es para la rapida Vil/a a la Excma. 
1867, 1870, 1875, 1879, procreaciQn de ciertas Diputación Provincial. Est. 
1886, 1896 i 1899. Les especies animadas que Tip. F. Sanchez, Barcelona 
dad es s'han obtingut de -6. Vegeu, per exemple , les suministran alimentos de 1876, pàg. 8; cit. per 
l'obra de Gonzalez dades recollides a primer ord en" (Llorens, Nadal, Francesc: 
Sugrañes, M.: Mendicidad Chinchón, Rafael: La vida "La mendicidad .. . " 1892, "Burgueses contra el 
y Beneficiencia en en Barcelona. La pàg. 204). municipalismo. La 
Barcelona. Heinrich y Cia, alimentación. Cunill , configuración de la Gran 
Barcelona 1908, 415 pàgs., Barcelona 1898 , 238 pàgs., Barcelona y las anexiones 
en la qual es reprodueixen encara que el testimoni -7. García Fària, Pedro: de municipios 
el s bans i decrets sobre la d 'aquest periodista del Congreso flllernacional de (1874-1900)" , Geo-Crítica, 
mendicitat. Si no diari conservador La Ciencias Médicas núm. 59-60, Barcelona 
s 'adverteix en sentit Dinastia resulta celebrada en Barcelona en 1985, pàg. 25. 
contrari, les informacions contradictori de vegades i septiembre de 1888. 
sobre aquest tema s 'ha de prendre amb lnsalubridad de las 
procedeixen dels àpendixs reserves. De tota manera, viviendas de Barcelona. -Il. Cit. a Nadal, F.: 
d 'aquesta obra i, en sembla covincent la seva Tema desarrollado por D. "Burgueses contra ... ", 1985 . 
particular, de les pàgs. afirmació que les cl asses ... Secretario de la Sección 
-316-406. populars "realizan de Higiene del Congreso, 
(66) verdaderos milagros para Ingeniero jefe de -12. Exposición elevada por 
ocurrir a su subsistencia Sanearniento de Barcelona. los municipios de Gracia, 
2. Ordenanzas Municipal es abundante y a vegadas Imprenta de J. Balmas Sans, San Gervasio de 
de 1857, articles 604-607; suculenta", col- laborant al Planas, Barcelona 1890, Cassoles, San Andrés del 
i de 1891, articles 347 miracle la "sobriedad, pàgs. 14-15. Palomar, Horta, Las Corts 
i 840-844. orden, previsión y - y San Martfn de 
- economía" de la població, Provenzals en contra de la 
així com "la abundancia 8. Dades procedents de pretendida agregación de 
3. Així per exemple a de los mercados" (pàg. Balcells, Albert i altres: estos pueblos a la ciudad 
l'article de Llorens, 46). Pel que fa a les Les eleccions legislatives i de Barcelona. Est. Tip. F. 
lgnacio de: "La mendicidad innovacion s a la ramaderia, municipals a Barcelona Sanchez, Barcelona 1879, 
en Barcelona'', Gaceta convé reproduir unes 18/0-/986. Context polític pàg. 8; cit. per Nadal, F. : 
Sanitaria de Barcelona, paraules seves , i resultats electorals. "Burgueses contra " 
vol. IV, núm. 6, 10 juny confirmades per un altre Ajuntament de Barcelona, 1985, pàg. 32. 
-1892, pàgs. 201-217. testimoni independent: Fundació Jaume Bofill, 
"Eminentemente industrial Barcelona 1989, pàgs. 22-
esta región fuerza la 43. -13. Cit. per Nadal, F.: 
4. Gonzalez Sugrañes : naturaleza en busca casi "Burgueses contra ... ", 
Mendicidad y ... , 1908, codiciosa de seguro y 1985' pàg. 28. 
pàgs. 62-63. pingüe lucro; y de aquí no -9. Romero Maura, Joaquín: 
- sean producto directa de la La Rosa de Fuego. 
naturaleza, sino de la Republicanos y -14. Ordenanzas 
5. Vegeu, per exemple, in cubadora y recrfa anarquista s. La política de Municipa les de Barcelona, 
l'informe del Cònsol artificial , de la avi y los obreros barceloneses 1891, arts. 756-764. 
britànic a Barcelona de 14 cunicultura la mayorfa de entre el desastre colonial y 
de març 1841 a Mestre los pollastres y cunills que la Semana Tragica 
Camps, Jesús: Una ciutat pueblan los mercados 1899-1909. Ed. Grij albo, -15. En aq uesta data, la 
emmurallada al temps de barceloneses" (pàg. 23). De Barcelona 1974, 649 pàgs. guàrdi a municipal 
e N A N Y D A u ú e A A B A e O N A 
comptava amb 614 - immediatament altres Barcelona en la mano .. . , 
individus d'infanteria i 37 18. Dades a Comet y Mas , donatius per a cancel·lar el 1895. Amb la cri si dels 
de cavalleria. També hi Cayetano: Gufa de crèdit. Sobre això, vegeu anys finals del segle tam bé 
havia un cos de serenos Barcelona. Met6dica Benítez, J.M.: es constitueix l'associació 
que depenia de descripci6n de la capital "L'establiment dels ... ", benèfica La Caritat 
l'Ajuntament, amb 150 del Principado de 1984. (Gonzalez Sugrañes, M.: 
membres entre efectius i Cataluña y de s us Mendicidad y ... 1908, pàg. 
suplents que vigilaven els a/rededores unidos a la 66). 
carrers i donaven l'hora amigua poblaci6n por -2 1. Armengol y Cornet, 
durant la nit; caldria media del Ensanche. Pedro: La escue/a de 
afegir-hi els diversos Librería de Eudaldo Puig, Reforma de Barcelona .. -26. Armengol i Cornet, P.: 
centenars de vigil ants Barcelona 1882, pàgs. por D ... con los pianos y La Escue/a de Reforma ... , 
nocturns de primera 101-114. proyectos de D. Telmo 1885, pàg. 54. 
i segona que obrien i Fernandez. Jaime Jepús, 
tancaven les portes dels Barcelona 1885. 
edificis (Roca y Roca: -19. Lillerae annuae - -27. Armengol i Cornet, P.: 
Barcelona en la mano. Residentiae Barcinonensis La Escue/a de Reforma ... , 
Guía de Barcelona y sus ab anna 1878 ad 1879, 22. Ordenanzas 1885, pàg. 46. 
alrededores. E. López, citat per Benítez, Josep M.: Municipales de Barcelona, 
Barcelona 1895, pàg. 257). "L'establiment dels jesuïtes 1891 , títol segon: "De las 
- a Barcelona en l'època de fiestas y solemnidades -28. Armengo l i Cornet, P.: 
la Restauració" , dins El religiosas", arts. 22-36. La Escue/a de Reforma .. .,  
16. Sobre els mitjans de Pla de Barcelona i la seva - 1885, pàgs . 47-48: èmfasi 
dissuasió, vegeu Fraile, història. Actes del I afegit. 
Pedro: "El castigo y el Congrès d'Història del Pla 23. Reg lament i altres 
poder. Espacio y lenguaje de Barcelona. Ajuntament disposic ions a Gonzalez 
(67] 
de la carcel", Geo Crítica, de Barcelona i Ed. de la Sugrañes, M.: Mendicidad -29. Armengol i Cornet, P.: 
núm. 57, maig 1985, i Un Magrana, Barcelona 1984, y ... , 1908, pàgs . 373-388. La Escue/a de Reforma 
espacio para castigar. La pàg. 499, nota 9. 
carcel y la ciencia 
penitenciaria en España -24. L'objectiu principal 
(sig los XVIII-XIX). Ed. del -20. La compra de terrenys d 'aquest establiment era -1885, pàg. 68. 
30. En l 'acte de col-locació 
Serbal , Barcelona 1987. per construir el col·legi "recoger todos los pobres de la primera pedra, 
- jesuïta de Casp es va fer del Principado" per a Armengol i Cornet va 
amb un donatiu de la vídua facilitar-los mitjans de llegir un important discurs 
17. Bofarull y Broca, de Josep M. Serra, tractant subsistència: "Mendigos en el qual va reafirmar 
Anto~io: Pasado, presente amb els propietari s per -exclamava el Capità extensament e ls seus 
y porvenir de Barcelona. mitjà d 'intermediari s, dos General Castaños en un principi s i va ressaltar la 
Memoria hist6rica, anglesos desconeguts a la ban de 18 17- alabad la necessita t de la direcció 
filos6fica y social .. ciutat però que eren mano poderosa del Excelsa religiosa perquè sense ell a 
premiada en el certamen jesuïtes d 'i ncògnit. La que os dispensa Wi asilo "saldrfan de aquí 
abierto por el Excma. construcció es féu amb ajut en donde podreis gozar las muc!tachos 
Ayuntamiento financer del banquer dulzuras de la vida" librepensadores, que es la 
constitucional de la misma Manuel Girona i altres (Gonzalez Sugrañes, M.: mayor desgracia que el 
ciudad con motivo de la fi nancers i industrials Mendicidad y ...,  1908, cie/o puede permitir a una 
celebraci6n de las f erios y barcelonins, tots ells pàgs. 345-346). sociedad" (Armengol i 
fiestas de Ntra . Sra. de la vinculats al Banc de Cornet, Pedro: Importancia 
Merced en el año 1877. Barcelona, que avalaren un social del Asilo Duran. 
Est. Tip. de los Sucesores crèdit d 'aquesta institució a -25. Dades a Comet i Mas, Discurso que en el acta de 
de N. Ramírez y Cía, un interès privilegiat del C.: Gufa de Barcelona ... , colocaci6n de la primera 
Barcelona 1881 , pàgs. 2%, inferior fins i tot al 1882, pàgs . 121 -137; piedra del edificio que 
62-64. que fixava per als amics i Llorens, I. de: "La para la Escue/a de 
socis del banc; els jesuïtes mendicidad ... ", 1892, pàgs. Reforma de Nitïos Viciosos 
varen obtenir 212-213; i Roca y Roca: y Vagabundos va a 
e N A N Y D A u ú e A A A e O N A 
.. 
o 
"ü 
e 
-~ 
.o.  levantar en Gracia el - poguessin trobar treball o tratamiento de 
-.~.  albaceazgo de D. Toribio 32. Sereñana y Partagàs, rec ursos per a dirigir-se al enfermedades menta/es en 
CI> 
Duran, leyó ell/ma. Sr. Prudencio: "La punt on aconseguir mitj ans este manicomio. Est. Tip. 
o D ... 26 de diciembre de prostitución en la ciudad de subsistència. Tres anys de N. Ramírez, Barcelona 
-~ 1888. Imp. de J. Jesús de Barcelona, estudiada més tard, fou promulgat un 1862, art. 23 . 
o Roviralta, Barcelona 1888, como enfermedad social , y altre reglament més 
ê pàg. 24). considerada como origen restrictiu , excl usivament 
..E 
CI> - de las enfermedades per a captaires barcelonins -37. ComeUa s ha defensat 
"" dinómicas orgónícas y i transeünts_pobres. Vegi 's : covincentment, amb 
3 1. El 1891 , per exemple, mora/es de la población Reglamento del Asilo referència a les 
d'un total de 7.6 11 barcelonesa. Imp. de los Municipal de Barcelona, explotacions agríco les de 
naixements 809 eren sucesores de Ramírez y aprobado por el Excma. l'Insti tut Mental de la 
il-legítims (Nin Pullés, J., Cía, Barcelona 1882, caps. Ayuntamiento el 7 de Santa Creu de Barcelona, 
Cacera Sanitaria de VI i Vil. El 1889 es va Septiembre de /893. Imp. que "la ideologfa 
Barcelona, 1892, pàgs. crear el Servei d'Higiene de Henrich y Cía- terapeucista elaborada a 
92-93). La mortalitat a les Especial i Vigi lància de la Sucesores de Ramírez y su alrededor por los 
cases d'expòsits i as il s Prostitució, dependent del Cía, Barcelona 1893; médicos 110 es sino una 
infantil s era Ajuntament de Barcelona Reglamemo del Asilo coartada moral para 
extraordinàriament elevada amb un servei mèdic i un Municipal de Barcelona. ocultar un fenómeno de 
no solament a Barcelona, d'inspecció i vigilància. Imp. de Henri ch y Cía, explotación , casi exclusiva, 
sinó a tots els països. Vegi's Reglamento para el Barcelona 1896. de mano de obra gratuita" 
García Fària parla d'un Servicio de Higiene (Josep M. Comellas: 
608°/oo a la Casa de la Especial y Vigilancia de la "Ideología asistencial y 
Caritat barcelonina (García Prostitución. Imp. de -34. Pi i Mo li st, Emilio: practica económica", dins 
Fària, Pedra: Memoria. Henrich y Cía, Barcelona Proyecto médico razonado Acras I Congreso Español 
Saneamiellfo de Barcelona: -1889, 16 pàgs. para la construcción del de Antropología Cultural, 
{68) Condiciones higiénicas de Manicomio de Santa Cruz Universitat de Barcelona, 
la urbe. Su mejoramiento: de Barcelona, conforme al Barcelona 1980, vol. I, 
Disminución de la 33. Llorens , I. de: "La cua/ ha levantado sus pàg. 338). 
mortalidad de sus mendicidad ... ", 1892, pàg. pianos el arquitecta D. 
habitantes y aumento de la 214. Segons el reglament José Oriol y Bemadet. 
media de los mismos. Est. del 1893, l'Asi l Municipa l Obra Escrita a la M. I. -38. Pi i Molist, Emilio: 
Tip. de los sucesores de N. de Barcelona havia de Administración del Discurso de la so lemne 
Ramírez y Cía, Barcelona prestar els serveis Hospita l de la Sama Cruz ceremonia de ponerse la 
1884, pàg. 66-67); i en els següents: l) alberg i de Barcelona. Imp. y Lib. primera piedra del 
hospicis francesos hi havia manutenció per un temps Politécnica de Tomas Manicomio de la Santa 
ín dex entre el 702°/oo i el indeterminat, a voluntat de Gorchs, Barcelona 1860, Cruz . Imp. de la 
905°/oo (García Viñas, l'Ajuntament, als pobres pàg. 13. Reinaxença, Barcelona 
José: Apuntes para el fi ll s de Barce lona o que hi - 1886; Discurso de la 
estudio médico-higilinico residissin des d'un mínim inauguración de l 
de la miseria. Discurso de 5 anys; 2) alberg i 35. Pi i Molist, E.: Manicomio de la Sama 
lefdo para optar al grada manutenció dels pobres Proyecto médico 1860, Cruz. Imp. Henrich y Cía, 
de doctor en medicina y transeünts i dels captai res pàg. XXIII. Barcelona 1889. 
cirugfa el 30 de octubre de recolli ts a la via pública de 
1876. Librería de los Hijos 3 a 15 dies; 3) alberg i 
de J. García Taboadella, manutenció dels alienats i -36. Reglamento del -39. Pi i Molist, E.: 
Malaga 1877, pàg. 146). idiotes pel temps que els Manicomio Nueva-Belén en Proyecto médico 1860, 
Algunes investigacions fos necessari fins a la Vil/a de Gracia pàg. 62. 
franceses indicaven que ingressar al Manicom i o (Torrente de la Olla, con 
entre els fi ll s il·legítims en establiment de curació; i 4) entrada por la calle de la 
morien les 3/4 parts abans alberg gratuït durant un Travesera de Dalt). En -40. Pi i Molist: E.: 
dels 21 anys (ibid. pàg. màxim de tres nit a les conformidad al sistema Proyecto médico 1860, 
147). persones que no en médico inglés Non Restrain pàgs. 62-63. 
tinguessin, a fi que adaptada para el 
e N A N Y D A u ú e A A A e O N A 
- - - T ipo-Litogrúfico de los 
41. Sobre e l Frenopàtic, 44. Malgrat la minuc iosi tat 46. Capdevila Aloy, Sucesores de N. Ramírez, 
vegeu Cornet y Mas, C. : de les xifres absolutes de Heriberto: Apuntes Barcelona 1886. 
Guia de Barcelona ... , mortalitat, el citlcul de histórico-estadlsricos de la 
1882, pàgs . 36 1-365; sobre taxes o índexs que epidemia colérica de 1885 
el Nou Bet lem, Reglamellfo permetin una comparació en Barcelona . N. Ramírez, -52. Garcia Fària, P.: 
del Manicomio ... , 1862, i fiable amb altres c iutats o Barce lona 1887, 148 pàgs . Proyecto de saneamiento ... , 
Giné i Partagàs, Juan: entre els diferents districtes + 2 mapes. 1893 , Atlas, co mentari 
Descripción , marcha de Barce lona al llarg de l làm. 25. 
funcional y reglamento període estudi at era i 
organico del Manicomio segueix sent una tasca -47. Hauser, Ph .; Atlas 
Nueva Belén,Jundado en di fíc il. El mateix García Epidemiogrófico de -53. Llorens, I. de "La 
1857, recién establecido en Fària, reco llint l 'opinió de España. Imp. y Fundición mendic id ad .. . ", 1892, pàgs. 
el edificio erigida G. Colomer i Codina, n 'era deM. Tella, Madrid 1887. 2 10-2 1 I; dades sobre la 
ex-profeso en el término de conscient i afirm ava el Ed ic ió facs ímil introduïda situac ió d 'aquest hospital, i 
San Gervasio de Casso/as, 1893 que els índexs de per J .M. López Piñero, altres de Barcelona a 
jullfo al Santuario de la mortalitat en realitat dev ien Conse lleri a de Sanitat i començament de ls 1880, a 
Bonanova, den·as de la ser inferiors atès qu e la Consum, Generalitat García Fària, P.: Memoria . 
Torre del Frare Negre, a població real era entre un -Valenciana, València 1987. Sa neamiento de ... , 1884, 
wws cuatro ki lómetros de 20 i un 30% més nombrosa pàgs . 66-69 . En aquesta 
Barcelona y dirigida por el que l 'oficial (García Fària, data el de la Sant Creu 
Dr. D ... , catedratico de Pedra : Proyecto de 48. Dades de García Fària, tractava, de terrne mi g, 850 
Clínica Quirúrgica de la saneamiento del subsue/o P.: Proyecro de malalts, en condic ions 
Facu/tad de Medicina de de Barcelona . saneamiento, 1893, vol. Il. d'amuntegament i 
Barcelona. Imp. de A. A/cantarillado, Drenaje. promiscuïtat. 
-Palau, Barcelona 1874. Residuos urbanos. 
Redactada por D ... , jefe de -49. Nin Pu llés , J.: - (69) 
la Sección de "Estadística 54. La primera proposta 
42. Cam po, F. , López S. i Alcantarillado y demognífi co-méd ica de per la creació d 'aquest 
Villanueva, M.: "Les Saneamienta de Barcelona. Barcelona del año 189 1" , organisme, la féu García 
malalties i la medicina Aprobado por el Excmo. Cacera Sanitaria de Fària el 1884, quan suggerí 
general a la Barce lona de Ayuntamiento en 16 de Barcelona , año rv I núm. 2, fundar "observatorios 
1859- 1863", dins Història junio de 1891. Imp. de -febrero 1892, pàg. 82. metereológicos y 
urbana del Pla de Henrich i Cia, Barcelona micrograficos" per a 
Barcelona. Actes del /I 1893, Atlas, comentari I 'anàli si de la relació entre 
Congrés d' Història del Pla làm. 25). És per això que 50. Hams y Parell ada: "La meteorologia i malalties i 
de Barcelona. Ajuntament les taxes més fiables hi giene pública en per tal de prevenir el seu 
de Barcelona, Barcelona corresponen als anys lnglaterra", Cacera desenvolupament. Els 
-1989, vol. I, pàgs. 205-2 17. censals. Sanitaria de Barcelona, observatoris microgràfics, 
- 1893, pàgs. 136- 139 . dotats de perso nal 
intel·ligent i actiu, hav ien 
43. Colomer Codina, 45. Confronteu les xifres de ser molt útil s al país 
Gumersindo: Movimiento de mortalitat recopilades a: -5 1. Ciudad de Barcelona . "pués con el/os se 
de la población de Ajuntament de Barcelona: Dictamen previo de la precisada mejor el pape/ 
Barcelona en el veintenio Anuario Estadístico de la Comisión designada para de los organismos 
de 1861-1880. Densidad Ciudad de Barcelona , Año el estudio de la evacuación microscópicos" (García 
por calles , casas, IV , 1905, pàg. 172. de inmundicias y Fària, P.: Memoria , 
habitaciones de la saneamiento del subsuelo Saneamiento de ... , 1884, 
población avecindada en de Barcelona, emitido por cap. Xli, pàg . 7). 
Barcelona en 1882. Est. la Subcomisión nombrada 
Tip . de los Sucesores de N. al eJecto y compuesta por 
Ramírez, Barcelona 1883. D. Modesro Fossas y Pi, 
arquitecta ... , D. Pedro 
Garcia Faria, ponen/e. Est. 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
::.:..  
~ 
·¡; 
·¡.:.; , 
:..e.  
o 
·¡¡ 
e 
~ 
·~ 
.o.  - l'augment de l'aigua i la Barcelona ... , 1989, vol. I, 
"iii 
~ 55. Mas Yebra, J.A.: La -62. Oliveras i Samitier, competència del s adobs pàgs. 383-405. 
e: Reforma de Barcelona. Josep: Desenvolupament artificials; maJgrat això, 
o Contribución al estudio de industrial i evo lu ció lluita amb força per 
-~ tan importante y urbana a Manresa mantenir el règim de -71. Sociedad General de 
o trascendental problema. (1800-1870). Caixa monopoli (lnstructa ... , Aguas de Barcelona: 
E Tipo-litografía de L. Tassa, d'Estalvis de Manresa, pàgs. 12-14). Memoria sobre las 
.E..  Barcelona 1898 , pàg. 7. Manresa 1985 , pàgs. instalaciones de la ... , s. i. , 
"' - 262-264; La consolidació 63 pàgs. + 20 làm. + I full 
de la ciutat industrial: -65. Totes les dades sobre plegat+ 12 fulls+ 32 
56. Ja els anys 1860 devia Manresa ( 1871-1900). la ciutat antiga i gràfics (Bibl. 
ser una pràctica corrent Caixa d'EstaJvis de l'Eixample procedeixen de d' Humanitats, Universitat 
perquè també n'havia Manresa, Manresa 1986, Ciudad de Barcelona. de Barcelona, Sign. 
parlat Cerdà, Udefonso: pàg. 251. Dictamen . . , 1886, pàgs. cal- 11-4-50). 
Teoría general de la 182-191. 
urbanización y aplicación 
de sus principi os y -63. Ciudad de Barcelona. -72. Comet y Mas, C.: Guía 
doctrir¡as a la reforma y Dictamen ... , 1886, fou -66. García Fària, P.: de Barcelona .. .,  1882, pàg. 
ensanche de Barcelona. redactat probablement pel lnsalubridad de las vivien­ 411. 
Imp. Española, Madrid ponent, Pere García Fària; das, 1890, pàgs. 23-25. 
1867. Reedició facsímil a en tot cas, el Dictamen 
càrrec de Fabian Estapé, recull , en alguna de les - -73. El 1872 Gustau Gispert 
Instituta de Estudios seves parts , idees 67. Ciudad de Barcelona. va obtenir el dret 
FiscaJes, Madrid 1968, vol. exposades anteriorment per Dictamen ... , 1886, pàg. 188. d'extraure aigües d'unes 
I, pàgs. 307 i ss. aquest autor (per exemple, - propietats a la riba del 
(70) - a García Fària, P.: Ripoll i conduir-les a 
Memoria . Saneamiento 68. Vegeu les dades sobre Barcelona. Els conflictes 
57. Ordenamas de ... , 1884). això a Nadal, F.: amb altres usuaris d'aigua 
Municipales de Barcelona, 
-1891, arts. 490 i 491. - "Epidemias, alcantarillado -molts freqüents des de la 
y especulación legislació 
64. Sociedad Mutua de (1884-1900). Una despatrimonialitzadora­
Propietarios para la aproximación histórica del varen dificultar la 
58. A les ordenances del Extracción de Letrinas. saneamiento de los construcció de l'aqüeducte 
1857 s'estableix que entre Estatutos. Sucesores de N. municipios del Pla de projectat, de 25 Iem. El 
dos quarts d' una de la nit i Ramírez, Barcelona 1883; Barcelona", dins El 1878 es produeix una aJtra 
mitja hora abans de fer-se Pons Sans, José: Basquejo naixement de la intervenció estrangera, la 
de dia, i a les del 1891 , general sobre las letrinas infrastructura sanitària a dels germans Louis i Jose 
que des de la matinada fins en relación con la higiene. la ciutat de Barcelona. Mauren de Marsella, 
a les I O del matí. Conferencia dada en la Ajuntament de Barcelona, associats a Jaume Roger, 
- Sociedad Económica Barcelona 1987, pàgs. propietari d'un terreny i 
Graciense de Amig os del 39-55 (10l-ll7) (Estudis i pou a Sant Martí de 
59. Ordenanzas 1857 , arts. Pafs. Pròleg de R. Recerques de SaJut Provençals; varen fundar la 
389-400; Ordenanzas Rodríguez Méndez. Imp. Pública, núm. 6). Companyia de les Aigües 
189 1, art. 440. de C. Campins, Gràcia de Sant Martí de 
- 1888; 1nstrucla sobre el - Provençals i varen 
servicio higiénico de 69. Ciudad de Barcelona. construir 15 km de 
60. Ciudad de Barcelona. extracción de materias Dictamen ... , 1886, pàg. IV. canalitzacions i màquines 
Dictamen .. , 1886, pàg. 189. fecales en Barcelona y sus - de bombament. Per a 
- suburbios. Tip. de la Casa explotar les mateixes 
P. de Caridad, Barcelona 70. García Fuertes, aigües subterrànies de Sant 
61. De manera semblant a s.a.; la societat reconeix Gemma: "La accesibilidad Martí, i eventualment, les 
com succeí a Madrid i fou que obté "grans aJ agua en la ciudad y el del Besàs, sorgí el 1881 la 
exposat a la novel-la de Pío rendiments" , encara que Pla de Barcelona", dins Compañfa General 
Baroja, La busca. més tard disminuei xen amb Història Urbana del Pla de Anónima de Aguas de 
e N A N Y D A u ú e A A A e O N A 
Barcelona. I el 1883 es va riu Llobregat, el sr. Dotty aconseguí totes les accions. Gispert també va caure en 
constituir també la projectava conduir a la Sociedad General de Aguas mans de la SGAB el 1911. 
Compañfa Anónima de ciutat un "considerable de Barcelona: Memoria ... , A l'última dècada del segle 
Aguas Potables de Montaña caba l" i D. Iu Roperto s. i. Vegeu també Costa, el principal competidor de 
per a explotar un pou al pretenia portar 40.000 M.T.: Financiación la SGAB hauria pogut ser 
carrer de Balmes, prop de m3/dia fins a la vila de ex terior. .. , 1983, pàg. 284. una nova companyia 
Gràcia , i es va construir Gràcia, amb la possibilitat - estrangera introduïda al 
una torre de 27m, on d'arribar fins i to a mercat de I' aigua a partir 
s'elevava /'aigua per 432.000 m3/dia. Dades 76. Ciudad de Barcelona. d'una societat barcelonina 
bombament. Totes les dades reunides per la Dictamen ... 1886, pàg. que ja actuava prèviament. 
procedeixen de Sociedad Subcomiss ió del 1885 que 190. Tots els projectes que EI.I 892 es va constituir a 
General de Aguas, s.i., valorà posit ivament es varen presentar aq uell s Londres la Barcelona 
mencionat anterioment . aquestes iniciatives, a anys criticaven I 'elevat Besos Waterworks 
Sobre aquest tema també es Ciudad de Barcelona. preu de I 'aigua; Iu Roperto Company Ltd., que va 
pot veure Voltes Bou , Dictamen ... , 1886, pàg. considerava que podria emetre obligac ions i va 
Pedra: Historia del 190. Algun d'aquests rebaixar-se a una quarta comprar els drets de la 
abastecimiento del agua de projectes, com el part del preu de la Compañía General 
Barcelona. Sociedad d 'enginyer industrial Iu Compañía de Dosrius i a la Anónima de Aguas de 
General de Aguas, Roperto, pretenia eliminar meitat de I 'antiga Empresa Barcelona, que hav ia fet 
Barcelona 1967; de la seva els costos d'expropiació del Llobregat (La fallida el 1888. La 
banda, Costa , María Teresa uti li tzanl els camins Económica ... , 1882). companyia anglesa 
(Financiación exterior del existents per al traçat de aconseguí recuperar la 
capitalismo español en el les conduccions (La concessió que des del I 88 1 
sigla XiX. Publicacions i Económica. Proyecto de -77. Ciudad de Barcelona. tenia la barcelonina per a 
edicions de la Universitat constitución de una Dictamen ... , 1886, pàg. 191. extreure aigua del Besòs i 
de Barcelona , Barcelona Sociedad Anónima para inicià teballs de captació al 
1983, pàg. 284) indica la dotar a Barcelona y su costat del riu; però el 171} 
constitució el 1876 de la Llano de un caudal de agua -78. Ciudad de Barcelona. 1895, per manca de 
Sociedad Grapin , Ca/vet y potable procedente de la Dictamen ... , 1886, pàg. 200. recursos i mala qualitat de 
Arce per al proveïment coniente subternínea del - l'aigua, va ser absorbida 
d'aigua a la Barceloneta, Llobregat. Est. Tip. al per la SG AB (Sociedad 
amb un capital de 500.000 Timbre Imperial , Barcelona 79. El 1886 la Compañía General de Aguas de 
pts repartit en un 25% per 1882; La Económica. Anónima de Aguas Barcelona: Memoria, s.i .). 
capi talis/es francesos i en Empresa para la realización Potables, que tenia greus La companyia Drapier, 
-un 75% per barcelonins. de un proyecto de pèrdues, entra, de fet, en Planchon i Cía, creada e l 
conducción a la Villa de liquidació i després (1896) 1899 per capitalistes 
Gracia y otras poblaciones ven el seus drets a la francesos, catalans i 
74. Hi van haver projectes del Llano de Barcelona de SGAB. També el 1886 santanderi ns per al 
per a derivar aigües a un cauda l mínimo de Miquel Companys, proveïment d'a igua de 
Barcelona des de la 20.000 plumas de agua propietari d'un terreny al Sants, va ser igualment 
Noguera Pallaresa: 3.000 potable procedentes de la vessant nord de Montjuïc, absorbida poc després per 
I/segon , és a dir 259.000 corriente subternínea del va fundar la Compañía de la SGAB (Costa, M.T.: 
m3/diaris pels srs. Faura i Llobregat, aprobado y Aguas de Sans, construint Financiación exterior. .. , 
Cía, que es comprometien a protegido por el un dipòs it de 1.100 m3 i 1983, pàg. 284). 
vendre a 0,06 pts/m3; des Ayuntamiento de esta JO km de canonada, però 
del Ter pel sr. Duran, 2.000 VilJa. Est. Tip. de F. l'ex plotació va ser venuda 
,. I/segon, o sigui 178.800 Sanchez, Barcelona 1884). poc després a la SG AB. El -80. Arranz, Manuel: "Els 
m3, amb la construcció 1894 va fer fallida i va ser serveis munic ipals", dins 
' d'un pantà arribant a subhastada públicament la Grau, Ramon (editor): 
Barcelona 1.1 25 m3/segon; -75. El 1883 va fer fallida Compañía de Aguas de Exposició Universal de 
des del canal d'Urgell la Empresa Concesionaria Sant Martí de Provençals, Barcelona. Llibre del 
s'intentava derivar cap a de Aguas Subterraneas del dels germans Mouren. Centenari 1888-1988. 
r Barcelona 86.400 m3/diaris Río Llobregat i, Finalment, I 'empresa del L'Avenç, Barcelona 1989, 
d'aigua del Segre; des del posteriorment, la SGAB Alto V aliés de Gustau pàgs. 544-559. 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
.. 
a 
·;:¡ 
e: 
-~ 
o - 189 1 establi en per a cada - Yerba, J.A. : La Reforma ... , 
8 1. Les Ordenanzas habitatge una dotació de 88. Sobre això vegeu el 1898. Pel que fa a la 
Municipales del 1891 250 litres diaris per cada treball de Nadal , F.: relació del pla de 
dediquen molt pocs articles estan ça independent "Burgueses contra ... ", 1985. sanejament i el pla de 
al proveïment d 'a igua i habitable que hi hagués a - reforrna , compareu la 
gai rebé es limiten al tema -la casa (art. 139) . làmina 3 de l'Atlas de 
de la dotació mínima als 89. Els estudis i projectes García Fària (1893) amb el 
edificis i conduccions (arts. que varen servir de base a Pla Baixeras (a Ajuntament 
138, 139, 196,205, 506, 85 . Güell i Baciga lupi , l'aprovació-del 1891 varen de Barcelona: Inicis de la 
508) , a I 'aigua industrial Eusebio: Abastecimiento de aparèixer publicats dos urbanfstica municipal de 
(art. 736 i 737) i, aguas de Barcelona. anys més tard en l'obra de Barcelona. Mostra dels 
implíci tament, al control de Manantial de Garraf. García Fària, P.: Proyecto fons de plans i projectes 
la qualitat i potabilitat de Barcelona 1899; Duran y de saneamiento .. . , 1893, d'urbanisme 1750-1930, 
l' aigua pel Laboratori Gost, Manuel: que consta de: vol. I, Ajuntament i Corporació 
Municipal. Abastecimiento de aguas "Memori a descriptiva" Metropolitana de 
- de Barcelona. Estudio (XXV + 434 pàgs.) ; vol. li, Barcelona, Barcelona 1985 , 
financiero comparativa "Piiego de condiciones plànols 22.004 i 22.005 , 
82. Roca y Roca: entre la aportada de las Facultativas y Económicas. pàgs. 180-18 1). 
Barcelona .. , 1895 , pàg. aguas de Garraf y la del Memoria rel at iva al Viaje 
-255. Canal de San Pedro de de Estudio, Resumen de 
Casserras. Barcelona 1899, mortalidad"; i "Atlas". El -91. García Fària considera 
36 pàgs; el Dr. Domingo projecte es basa en una que "el /an zamiento al mar 
83. Roca y Roca: Gonzalez Balaguer cartografia precisa de de tan ricos abonos es un 
Barcelona ... , 1895, pàg. ("Abastec imiento de aguas Barcelona a escala I : 1.000, vergonzoso derroc he de 
254; altres dades a de Barcelona. Manantial de reduïda en I' Atlas a escala mate ria f ertilizante y crea 
Chichón, R.: La vida en Garraf', Gacet/1 Médica 1:5.000, amb parcel·lari al mas o menos tarde un f oco 
(72) Barcelona ... , 1898, pàgs. Sanitaria, 1899, pàgs. qual es refereix de infección en la costa" 
149-156. 204-205) es va oposar el l' estadística demogràfica i ( Proyecto de 
- mateix any a la proposta sanitària casa per casa. El saneamiento ... , vol. I, pàg. 
esperant disposar d'anàlisis projecte tècnic és molt 332), mentre que 
84. Ciudad de Barcelona. fiables sobre la potabilitat i acurat i ampli i fins i tot l'Ajuntament podia obtenir 
Dictamen ... , 1886, pàgs. les reserves. preveu la reto lació de rendiments elevats del seu 
199 i ss; i García Fària, P.: galeries i una xarxa ús (vol. I, pàg. 361). Les 
Proyecto de saneamiento ... , telefònica d ' alarma. aigües brutes havien 
1893 . En un altre treball de -86. El tema ba estat d'utilitzar 1.576 hectàrees 
García Fària estudi at per Nadal , F. del delta per al seu filtratge 
(Insalubridad ... , 1890, pàg. ("Epidemias .. ." , 1987), que -90. El pla havia estat i depuració. 
I I) havia assenyalat com a ha mostrat la importància elaborat des del 1879 i 
mínims 100 litres diaris d'aquesta col·laboració, aprovat el 1888 i 1889. 
d'aigua per persona per a així com les vici ssituds Posteriorment va patir -92. Com l'enginyer 
ús domèsti c i el mateix per dels projectes i de la impugnacions i vicissituds industrial Marià Capdevila 
a serveis públics. Les bases norrn ativa lega l. El 1888 es que havien de conduir a la (Aprovechamiento agrícola 
aprovades per varen aprovar per R.O . les seva anul·lació; vegeu y desinfección subsiguiente 
l'Ajuntament per al obres de clavegueram de Ribera y Aguilar, Luciano: de las aguas inmundas de 
sanejament el 189 1 Gràcia i, el 189 1, García La reforma de Barcelona . una red de cloacas. 
establien que s'ampliaria la Fària també col-laborà en Art(culos publicados en el Saneamiento de una 
dotació d 'aigua fins a 200 el pla de sanejament de "Diario de Barcelona", población. Est. Tip. 
litres per habitant i dia, Sant Martí i de Sants . coleccionados por acuerdo Henrich, Barcelona 1891) 
sent obligatoris per a cada - de la Junta directiva de la o el Dr. Robert (Robert, B. 
casa un mínim de 60 li tres Asociación de Propietarios i Suñé Molist, L.: 
(García Fària, P: Proyecto 87. Ciudad de Barcelona . de Barcelona y de su zona "Sanejament de 
de saneamiento ... , 1893, 1, Dictamen ... , 1886, pàg. 196. de Ensanche. Imp. Castelldefels i pla del 
pàg. 7 i 298 i ss.). Les Barcelonesa, Barcelona Llobregat. Inforrne de 
Ordenances Municipals de 1888, 99 pàgs.; i Mas l' Acadèmia de Medicina i 
e N A N D A u ú e A A A e O N A 
Cirurgia", dins F. De Hita estadística de la Ciudad de 
Morros: Sanejament del Barcelona, any Xli , 19 13, -100. Giné i Partagàs, J.: 
Baix Llobregat. La pàg. 445. Curso elemental ... , vol. I , 
Rei naxença, Barcelona - 1876; esmentat per García 
1890, pàgs. 87-93) i altres Viñas, José: Apuntes para 
que propugnaven el 95 . Gustà Bandi a, J.: el estudio ... , 1877 (cit at a 
sanejament del delta, arn b Descrip ción ... , 1913, pàgs. -la n. 31), pàg. 144. 
greus problemes de 446, 44 7 i 455. 
paludisme. Per al projecte 
del col-lector, vegeu García IOl. Títol d'un dels 
Fària , P.: Proyecto de -96. García Fàri a, P.: capítols de I 'obra de 
saneamiento ... , 1893, Proyecto de saneamielllo .. . , García Fària, P.: Proyecto 
Atlas, làmin a I. 1893, vol. I. Aquests de saneamiento .. . , 1893, 
- dipòsi ts comportaven una vol. I. 
despesa mínima per al seu 
93 . Aquesta estació havia funcionament de 1.333 
d'estar situada entre els m3/di a. -102. García Fària, P.: 
carrers Carrera, Vila i Vilà - Memoria . Saneamiento de 
i la prolongació del Passeig Barcelona ... , 1884 , pàg. 85. 
de Colom i havia d ' estar 97. Gustà Bandia, J. : 
equ ipada amb dues Descripción ... , 191 3, pàgs. 
màquines e levadores de 448-449 . -103. Ciudad de Barcelona. 
260 cava lls cadascuna, - Dictamen ... , 1886, pàg. 2. 
sistema Com pound amb Garc ía Fària escri via de 
condensació, i accionar 98. Camps als quals es manera semblant (Proyecto 
quatre bombes Giraud de podien dedicar de saneamiento ... , 1893, 
(73) 
doble efecte capaces indistintament els Atlas, comentari a la 
d'elevar l/2 m2 d 'aigua higienistes, com mostra el làmina 24) a l' in forme 
per segon (García Fària, P.: cas del metge barceloní ofic ial del projec te: 
Proyecto de saneamiemo ... , Pere Felip Monlau (sobre "Sabido es que existe una 
1893, vol. 1, cap. XXlll i ell, vegeu Urteaga, Lui s: relación de causa a eJecto 
Atlas, làmines 12- 14 i 16). "Barcelona y la hi giene entre las condiciones que 
També era prev ista una urbana en la obra de estos (barrios) /engan, en 
instal·laci6 complementària Monlau" , dins El cuanto conciern e a los 
d'elevació d 'aigües brutes naixement de la servicios públicos y a las 
al costat de les infrastructura sanitària a habitaciones asf como a la 
instal·lacions de la la ciutat de Barcelona . moralidad de los 
Catalana de Gas , destinada Ajuntament de Barcelona, individuos y a la 
a l'aspiració de l 'aigua Barcelona 1987, pàgs. morbilidad que aque/los 
bruta de la dreta de 29-37 (89- 99)); o el del presentan". 
l ' Eixample-Barceloneta i a Dr. J. Giné i Partagàs 
dirigir-la pel col-lector (Cu rso elememal de 
núm . 6 (pel Passeig de Higiene privada y pública. 
Colom) fins a la 3 volums, Barcelona 
instal·lació principal per a 187 6-1 880). 
l 'elevació definitiva 
(García Fària, ibid. 1893, 
vol. I i Atlas, làmina 15). -99. Urteaga, Luis: "Miseria, 
- miasmas y microbios. Las 
topografías médicas y el 
94. Gustà Bandia, Jaime: estudio del medi o ambiente 
"Descripci6n del en el sigla XfX" , Geo 
alcantarillado de Crítica, núm. 29, novembre 
Barcelona", dins Anuario  1980, 28 pàgs.