Dones de Nou Barris
Itineraris històrics
Dones de Nou Barris Itineraris històrics

Dones de Nou Barris
Itineraris històrics
Isabel Segura Soriano
Ajuntament de Barcelona
Districte de Nou Barris
Direcció del Programa de la Dona
Dones de Nou Barris
Edita:
© Ajuntament de Barcelona
Districte de Nou Barris i la Regidoria de Dones i Drets Civils
Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: 
Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Albert Ortas i Serrano, Miquel Guiot 
i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay 
i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola.
Autora:
Isabel Segura Soriano
Col· laboradores:
Flor Alias María Rosa Micás Estalayo
Montse Argente Jiménez María Dolores Millán Garrido
Maria Barceló Pilar Murteira Silla
Francisca Bonet Amela Mila Nieto Márquez
Llibertat Bosch Blanc Zaida Palet Montero
María Busquet Costa Elsa Plaza
Pilar Cirujeda Torán Lourdes Ponce, Pitusa
Dolores Cruz Josefina Ramos Sola
Maria Aurèlia Cubo Pérez Carmen Rios Trujillo
Elena Fernández Aguado Eulàlia Rodés Rubio
Josefina Fuentes Bautista Maribel Rodríguez Fernández
Matilde Gimeno Maravilla Rodríguez Carrasco
María Grau Feliciana Rodríguez Morales
Isabel  Iglesias Martínez Lluisa Roldán
Capi Jiménez Encarna Ruiz
Maite Jiménez Montse Sánchez Rodríguez
Mirta Manzetti Cerezo Leonor Solà Rubio
Carmen Martínez Martínez Núria Solà Rubio
Montse Mas Merche Villegas
Maria Isabel Mateu Parra
Agraïments:
Arxiu Fotogràfic de Barcelona: J. Brangulí, Víctor, Pérez de Rozas; Arxiu Municipal del Districte de Nou Barris,
Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris: Kim Manresa, Ginés Cuesta; Arxiu Trinitat Nova: Vicent Rubio
Silvestre i Jaume González Belmonte; Vocalia de Dones del Turó de la Peira, Nou Barris Acull, 
Agrupació Sardanista l’Ideal d’en Clavé: Núria Surinyach i Roser Monguet, Rosario Marco Marco, 
Mercedes Palau Torondel, Manuela Pérez Flores, María Pilar Pose Rodríguez, Maruja Ruiz, Juan Elvira Silleras 
i Rosa Vallcaneras Jiménez
Direcció i coordinació de l’edició:
Olga Arisó Sinués, Direcció del Programa Dona
Montserrat Martín Céspedes, Direcció de Serveis a les Persones i Territori de Nou Barris
Carmen Pérez Montón, Punt d’Informació i Recursos per a les Dones
Ramón Solé Ginel, Centre per a la Igualtat i Recursos per a les Dones - CIRD
Pilar de Luna Polo i Inmaculada Bartolomé Larena, Departament de Comunicació del Districte de Nou Barris 
Revisió lingüística:
Anna Girmé Soler
Disseny gràfic:
Palli :Disseny
Impressió:
Trama Tècnic
Dipòsit legal: B-3467-2015
ISBN: 978-84-9850-654-9
Foto de coberta:
Dones i criatures al safareig de les Vivendes del Governador. Ginés Cuesta,
Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.
Febrer 2015
B. 3467-2015
ISBN:
Dones de Nou Barris és un recull de les històries i experiències viscudes per les dones de Nou
Barris que amb el seu treball i la seva lluita han contribuït i han participat en el desenvolupament
social i comunitari de la ciutat de Barcelona.
És un llibre que té com a protagonistes les dones, figures cabdals que permeten entendre l’evolu-
ció d’una nova part de la ciutat de Barcelona que estava naixent.
Les dones han estat les heroïnes de Nou Barris, les roques sobre les quals s´ha construït una part
de la ciutat que ara conforma Barcelona. Elles van ser la columna amb què se sostenien famílies
que van recomençar la seva vida en un altre indret diferent d´on van néixer. Elles van ser el suport
de famílies que van viure un món laboral amb pocs drets desenvolupats, famílies amb infants que
van créixer en un entorn dur i difícil. A més, elles no només van resistir, sinó que van infondre el
valor de la transformació conjuntament amb la potència de la creació de noves vides, noves histò-
ries, nous horitzons, noves realitats.
Sovint la seva força ha estat anònima, fins i tot amagada, discreta, poc reconeguda. Per això s´ha
elaborat aquest testimoni de força, en què les dones apareixen en moments inèdits, mai vistos,
mai explicats. Moments de la seva vida, fins i tot en escenes quotidianes, que ens brinden la possi-
bilitat de reconèixer que la seva tenacitat, la seva total entrega a la família, el seu amor, ha creat
llaços socials que han fet evolucionar la societat, i en concret Nou Barris.
Les dones tenen una capacitat de transformació interna tan potent que el seu reflex és capaç de
transformar el seu entorn gairebé en silenci i, en conseqüència, la seva potència es multiplica. La
força de les dones es troba latent i viva en tots els moments de transformació. De vegades no cal
que es manifesti explícitament, simplement és l´entorn el que es transforma amb la seva indescrip-
tible força. Elles són la llum del camí, l´estrella sovint silenciosa i discreta, quasi imperceptible als
ulls humans, que guia els canvis que es produeixen en el fons de les nostres vides.
Les dones d´avui ens sentim orgulloses de les dones d´ahir, a qui volem rendir el nostre homenat-
ge, el nostre reconeixement, el nostre agraïment, i, fins i tot, la nostra veneració per la seva forta-
lesa. Elles són el nostre far de qui aprenem com seguir el camí que van dibuixar. Elles són les nos-
tres Mestres.
Les dones de Nou Barris que apareixen al llibre han il· luminat el camí. Reconeixem-lo, celebrem-
ho, aprenem-lo, seguim-lo!
Irma Rognoni i Viader
Regidora del Districte de Nou Barris
Enguany, les dones de les Corts han mostrat una vegada més el seu interès de participar en les
En un moment en el qual l’horitzó de les polítiques d’igualtat es presenta amb un nou discurs i
noves estratègies és important referenciar-nos al passat i reconèixer la trajectòria de moltes dones
a través de les quals es van aconseguir avenços socials importants, tant en qüestions quotidianes
com en aspectes estructurals i globals. 
Amb aquest llibre es clou una co·l lecció que ha presentat l’oportunitat de fer visibles els perfils i
les trajectòries d’unes dones que han marcat una època, i que representen un moment de canvi
important a cadascun dels districtes de Barcelona. 
El segle XX va comportar una nova lectura del món i el reconeixement de les dones com a actius
en la construcció de barris i ciutats. Per tant, cal posar en valor aquelles dones que van tenir l’o-
portunitat de ser motor de canvi, de demostrar que la seva acció ciutadana va contribuir a la
millora social de la ciutat, i especialment d’alguns barris. 
Perquè es tracta de posar de relleu la igualtat entre dones i homes a l’hora de construir la ciutat, a
través de les seves capacitats personals i les seves decisions, del seu esforç i les seves renúncies,
mitjançant el seu valor i la seva perseverança. 
Barcelona és una ciutat que treballa per a la igualtat i la no discriminació. I té per objectiu garantir
el dret al reconeixement de la pròpia identitat de gènere. Una identitat que les protagonistes d’a-
quest llibre fan palès amb el seu testimoniatge, i que a través de la seva història s’encarreguen de
promocionar de manera senzilla i planera, i que com a Regidora de Dona i Drets Civils em plau
presentar-vos.
Francina Vila i Valls
Regidoria de Dona i Drets Civils 
Índex
13 Introducció
17 Espai d’origen
31 Espai domèstic
43 Espai de treball remunerat
59 Espai polític
83 Nomenclàtor
91 Bibliografia
Introducció
13 Introducció
Les contribucions i aportacions de les dones han estat excloses massa sovint de la construcció de
la narrativa històrica hegemònica, basada en esdeveniments bèl· lics. En sabem molt de guerres, de
batalles perdudes o guanyades, tant és, però guerres en definitiva. La guerra, el conflicte bèl· lic i la
mort han funcionat com a motor de la història i han centrat gran part de la construcció de la
narrativa històrica, una narrativa històrica que es construeix a partir de la violència. 
Les experiències de les dones en aquesta reconstrucció històrica queden com una excepció o al
marge. Com a excepcions, les heroïnes. Al marge, com a subjectes passius.
La història, la ciutat, però, no es construeix a partir de la destrucció i la mort. La ciutat es cons-
trueix dia a dia, amb aportacions no tan sorolloses, sense el retruny de canons. És un anar fent, un
anar teixint a partir d’accions, de pensament, de xarxes i de desitjos.
Us presentem el llibre Dones de Nou Barris. Itineraris històrics amb l’objectiu de situar les dones
en el centre del discurs històric, com a subjectes i no només com a agents passius de l’esdevenir.
Amb l’objectiu no menys important de reconstruir la història a partir de les seves protagonistes. El
llibre és fruit d’un treball col· lectiu de dones del districte que, durant uns mesos, hem anat a la
recerca de textos, imatges pròpies i alienes per construir una nova narrativa a partir de l’experièn-
cia diversa de dones del districte.
Espai d’origen
17 Espai d’origen
concret la ciutat de Barcelona, vivien un procés
d’industrialització i una conflictivitat social galo-
pant –era el període entre les dues primeres
dècades del segle XX. 
Les ciutats jardí s’adequaven a les expectatives
socials i a les capacitats econòmiques dels
futurs estadants. D’una banda, eren per a clas-
ses amb molts recursos econòmics i, de l’altra,
per a classes amb menys recursos econòmics.
Totes es situaven a prop de la natura, que a
Barcelona eren els vessants de Collserola, però
no compartien veïnatge. 
L’octubre de 1919 la Cooperativa de la Habi-
tación Barata inaugurava dues cases en terres
de can Dragó. Als anys vint es van anar cons-
truint casetes amb hortet per tot l’actual Nou
Les germanes Leonor i Núria El paisatge del districte de Nou Barris és, sens
Solà Rubio, la mare i la tieta, dubte, el que més ha canviat de la ciutat de
a Verdum. Barcelona al llarg del segle XX. Hi ha hagut un
Arxiu: Germanes Solà Rubio. canvi de paisatge geogràfic i humà.
D’un passat rural, a principis de segle XX, Nou
Barris va començar a articular-se a partir de la
idea de ciutat jardí. Es van vendre antics terre-
nys agraris en parcel· les. Torre Baró, Vallbona
o Trinitat van ser els primers indrets que van
veure la concreció de la idea de ciutat jardí. Es
van fer cases unifamiliars, d’una o més plantes,
envoltades de terreny, més o menys gran, per
fer-hi un jardí o plantar-hi verdures. La idea era
viure la ciutat lluny de la ciutat, envoltat de
natura. Una idea que, des de finals del segle
XIX, s’havia escampat per Europa i va arribar a
Barcelona amb un cert retard, però hi va arri-
bar. La casa unifamiliar de la ciutat jardí era la
Francisca Bonet Amela, terra promesa, el somni, la fantasia, el territori
al fons l’Institut Mental de la de la imaginació que materialitzava els ideals de
Santa Creu, actual seu del
districte de Nou Barris, 1955. la propietat privada, de l’harmonia social, i apa-
Arxiu: Fracisca Bonet Amela. reixia en un moment en què les ciutats i, en
18 Espai d’origen
Barris, per promoció privada o bé per iniciativa Canvis en el paisatge
d’alguna cooperativa. A l’actual carrer d’en
Tissó i al del Vesuvi, una part de les cases va Després del franquisme, els vessants de les
ser impulsada per la cooperativa La Prospe- muntanyes de Nou Barris comencen a poblar-
ritat, filial de La Confianza Andresense, que va se de blocs de pisos, barraques i habitatges
existir fins als anys cinquanta. La Prosperitat era d’autoconstrucció. 
el nucli on hi havia més cases de caràcter coo-
perativista: habitatges de planta baixa, a voltes Els problemes d’habitatge a Barcelona es van
planta baixa i un pis, i hort al darrere. Al barri agreujar a partir de la dècada dels anys quaran-
de la Trinitat Nova, al carrer d’Aiguablava, ta, però especialment, en les dècades següents.
encara resten dempeus algunes d’aquestes Persones vingudes d’altres pobles i ciutats arri-
cases construïdes seguint la idea de ciutat jardí.
El 1929, des de l’actuació pública, es va cons-
truir el barri de Cases Barates d’Horta, actual-
Torre del rellotge, ment Can Peguera, un dels cinc conjunts de
avui enderrocada, al barri 
de la Trinitat Nova. cases barates construïts a Barcelona durant la
Foto: Kim Manresa, Dictadura de Primo de Rivera. Eren habitatges
Arxiu Històric de Roquetes- d’una sola planta i de dimensions variables,
Nou Barris. però en cap cas generoses, destinats a perso-
nes amb pocs recursos econòmics i que volien
pal· liar el greu dèficit d’habitatge que existia a
la Barcelona dels anys vint. Tots cinc eren con-
junts habitacionals situats als marges de la ciu-
tat, lluny de qualsevol trama urbana i mal
comunicats, però dotats d’algun servei, com
ara guarderies, i una disposició de l’espai carac-
teritzada per una seqüència de carrers i places
que facilitaven –faciliten– la relació veïnal. Les
Cases Barates d’Horta, Can Peguera, és l’únic
grup de cases que resta dempeus dels cinc que
es van construir.
En paral· lel, es van estructurar altres nuclis
urbans que van donar forma i vida als barris de
Verdun, les Roquetes, la Trinitat i la Prospe-
ritat.
El que als anys vint havia de ser ciutat jardí, als
anys setanta i vuitanta es va convertir en la
concentració més gran de torres d’habitatges i
Belén Espinosa Fernández,
de tres anys, al carrer de població. Es gestava una nova idea i manera
Palamós 40, 1971. de fer ciutat que va trobar a Nou Barris el
Arxiu: Trinitat Nova. camp d’experimentació per dur-la a la pràctica. 
19 Espai d’origen
Carrer Pla de Fornells. No hi havia prou habitatges ni capacitat adqui-
Arxiu Històric de sitiva per accedir a un habitatge de propietat.
Roquetes-Nou Barris Les alternatives eren diverses: relloguer, lloguer
d’una habitació on s’hi encabia una família,
autoconstrucció, barraquisme o aprofitament a
recer d’algunes coves. 
El problema de l’habitatge a la Barcelona dels
cinquanta arribava a proporcions alarmants, dit
d’una altra manera, clamava a Déu. Durant
anys, les autoritats responsables miraven cap a
una altra banda, però, a partir de finals dels cin-
quanta, s’intenta buscar alguna solució. Els res-
ponsables es van veure especialment pressio-
nats per la voluntat de les empreses cons-
tructores d’eliminar les traves que impedien la
construcció de nous habitatges i l’exigència de
les autoritats de convertir sòl urbà en sòl urba-
nitzable, amb tota la capacitat per generar plus-
vàlua, és a dir, beneficis. 
ben a Barcelona fugint de la persecució política El Pla comarcal d’ordenació urbana de 1953 va
o bé a la recerca de noves i millors perspecti- donar llum verda a la construcció massiva d’ha-
ves de vida, bé per qüestions polítiques, bé per bitatges i a la creació d’un model de ciutat or-
qüestions socials. Malgrat el rigorós control de ganitzada depenent de les funcions. Nou Barris
la població que exercia el govern franquista va ser una de les zones triades per instal· lar-hi
durant la primera dècada de la postguerra i habitatges, els quals estaven destinats a les clas-
malgrat l’amenaça de ser retornat al lloc d’ori- ses populars. Milers d’habitatges s’enlairaven en
gen, passant primer pel Palau de les Missions pocs mesos enmig del que, fins feia ben poc,
situat a Montjuïc, les expectatives d’una nova eren camps.
vida són l’origen del desplaçament i fan que es
superi la por. En el model funcional Nou Barris va acollir la fun-
ció residencial, diríem que de manera exclusiva.
El 1950, al Palau de les Missions de Barcelona,
hi havia 1.022 persones i es calcula que, entre El territori de Nou Barris era una zona poc
1952 i 1975, 15.000 persones van ser deporta- habitada fins als anys cinquanta del segle XX. A
des des del Palau als seus llocs d’origen. partir dels anys cinquanta i seixanta, es conver-
teix en territori apte per instal· lar els nous
El control de desplaçaments es va suavitzar a habitatges, de promoció pública i privada  –
partir de la dècada següent, cosa que va com- aquests sovint sota el signe de l’especulació
portar que un nombre més elevat de persones que la dictadura franquista afavoria, en paraules
es decidís a emigrar. Milers de persones arriba- de Jaume Fabre i Josep Maria Huertas–, que
ven a Barcelona cada mes a partir dels anys van donar lloc a una transformació radical del
cinquanta. paisatge. 
20 Espai d’origen
Tres dones al terrat del En realitat són més de nou barris: les dues Amb motiu del Congrés Eucarístic es van en-
carrer Penyíscola i al fons Trinitats –la Vella i la Nova–; Vallbona; Torre derrocar les barraques de la Diagonal, on s’ha-
la Meridiana en construcció. Baró; Ciutat Meridiana; la Prosperitat: Verdun; via de celebrar l’acte principal. Amb caràcter
Arxiu Trinitat Nova. les Roquetes; la Guineueta; Canyelles i d’urgència i de provisionalitat, es van construir
Vilapicina, que inclou els barris de Porta, el dos polígons d’habitatges per allotjar-hi els bar-
Turó de la Peira i les Cases Barates d’Horta. raquistes. Un, Can Clos, a la Zona Franca; l’al-
Des de la divisió de 1984, el barri de la Trinitat tre, al barri de Verdun, conegut amb el nom
Vella va quedar incorporat al districte de Sant de “Cases del Governador”. En aquest darrer,
Andreu. el 1952 es van construir 906 habitatges de
dimensions minúscules: de 21 a 23 metres
quadrats, on hi havia cuina menjador, un parell
d’habitacions i un vàter. Les dutxes eren públi-
ques i el safareig també, un safareig col· lectiu
que encara funcionava el 1996. Hi havia con-
trols dels residents i vigilants, quatre guardes
que vigilaven els blocs i tots els habitants. Es
controlava tot, neteja i moralitat.
El ritme de construcció és galopant. A tall de
cronologia, sense cap voluntat de ser exhausti-
va:
Entre el 1954 i el 1955 l’Obra Sindical del
Hogar construeix als barris de Verdun i les
Roquetes, en uns terrenys cedits per
l’Ajuntament, 1.464 habitatges.
El 6 d’octubre de 1953 s’inauguren 597 habi-
tatges a la Trinitat Nova, i 11 botigues, cons-
truïdes per l’Institut Municipal de l’Habitatge,
precursor del Patronat. La superfície era de 
50 m 2 .
El 1955, al mateix barri de la Trinitat Nova,
l’Obra Sindical del Hogar promou 1.153 habi-
tatges.
L’Instituto Nacional de la Vivienda va fer entre
1956 i 1959 dues promocions amb 1.159 habi-
tatges. 
El Patronat, per la seva banda, va construir 407
pisos, en dues tandes, el 1959 i el 1963, per a
famílies procedents del Somorrostro i per a
gent del Raval. 
21 Espai d’origen
El barri, construït en quatre anys, ocupava 33
hectàrees i tenia 11.175 habitants. Samaranch
en va fer el lliurament a l’alcalde Porcioles tot
prometent dotar-los per a un futur proper dels
serveis que hi mancaven –mercat, escoles,
complex esportiu, ambulatori. El 1970 ja apa-
reixien denúncies per humitats. Només feia
tres anys que s’havien inaugurat i el 40% dels
habitatges tenien defectes de construcció. 
Més enllà de les torres d’habitatges que s’enla-
iren dia a dia, més enllà del canvi de paisatge
físic, també ens interessa veure el paisatge
humà, les persones que, any rere any, van anar
establint-se a Nou Barris i que van triar alguns
dels seus barris com a espai vital.
Paisatge humà
La densitat de població més elevada es trobava
Remedios Pérez, M. de la
Cabeza Morales, Aurelia a les cases de l’Obra Sindical, les de qualitat Nou Barris va acollir persones provinents d’al-
Frias, Aurèlia Pérez, Antonio més baixa. En 5,6 hectàrees, hi residien 6.000 tres barris de Barcelona, de poblacions prope-
Pérez i Conxa Morales, en un persones, cosa que es traduïa en 1.070 habi- res o no tan properes. Els motius que van
dinar familiar a la caseta impulsar la migració són diversos. Hi ha migra-
del camp a Canillas de tants per hectàrea. Els habitatges eren tan
Aceituno, a la comarca de petits que, per guanyar una habitació, la im- ció econòmica, persones que migren amb l’ex-
l’Axarquia malaguenya, mensa majoria de veïns va cobrir la petita ter- pectativa de trobar una vida millor; hi ha migra-
d’on la família de M. Aurèlia rassa i la va convertir en cuina. ció política, una important migració política,
Cubo Pérez és originària. especialment durant les primeres dècades del
Arxiu: Maria Aurèlia Cubo
Pérez. El 1957, amb la redacció del Pla parcial de la règim franquista.
Guineueta, l’Ajuntament va expropiar part dels
terrenys del complex. El 1964, el Pla parcial de Per a les persones represaliades pel franquisme
Canyelles va comportar l’expropiació de totes per la seva activitat i compromís amb el govern
les terres que hi havia a la part del darrere de legalment constituït de la República, Barcelona,
l‘Institut Mental de la Santa Creu. els nous barris de Barcelona, van suposar una
esperança de començar una nova vida.
El 14 octubre de 1963 es va aprovar el Pla
parcial de Font Magués, a Ciutat Meridiana. Trinidad Gallego Prieto, nascuda a Madrid,
L’empresa promotora, presidida per Joan infermera i llevadora, va lluitar a la seva ciutat
Antoni Samaranch i Enrique Banús –Puerto contra el monopoli de les ordes religioses als
Banús–, Urbanizaciones Torre Baró, original- hospitals i va fundar el Comité de Enfermeras
ment Almacenes Barceloneta, havia comprat Laicas. Durant la guerra va formar part del
els terrenys el 1957. Formaven part del consell comitè de l’Hospital Clínic de San Carlos, i l’a-
d’administració de l’empresa un regidor de bril de 1939, va ser detinguda i empresonada
l’Ajuntament, Mariano Ganduxer, i el secretari juntament amb la seva mare i la seva àvia. Van
de la Diputació, Lluís Sentís. ser condemnades, totes tres, a trenta anys de
22 Espai d’origen
Paquita, Rafi, i María Nou Barris es converteix en lloc d’acollida de
Dolores  Millán i una amiga, famílies represaliades durant el franquisme que,
a la plaça Virrei Amat, després de complir condemna per haver parti-
1962-63.
Arxiu: María Dolores Millán. cipat en la defensa de la legalitat republicana,
van patir penes de presó. 
Maria Barceló explica que el seu pare, militar
republicà, quan la seva columna va emprendre
el camí de l’exili, va decidir quedar-se –la idea
de deixar la dona i cinc criatures el va fer desis-
tir de travessar la frontera. Va ser detingut a
Barcelona i, després d’un judici, empresonat al
castell de Montjuïc. La mare i els seus germans,
que vivien a Cartagena, van venir cap a Barce-
lona el mateix any 1939, per estar a la vora del
pare. Pujaven els diumenges a peu al castell de
Montjuïc, no tenien diners per agafar un auto-
bús. La mare, per subsistir, es va posar a bro-
dar i ella, un any després, quan només tenia
tretze anys, també. El 1940, cobrava sis pesse-
tes a la setmana.
Luisa Roldán, nascuda a Madrid, també és filla
de família republicana. Després que el seu pare
complís la condemna per republicà, la família
va emigrar a Barcelona.
Maruja Ruiz escriu: “Vaig néixer a Guadix,
presó. El 1949 va abandonar la presó i va arri- Granada, el 21 de novembre de 1936. De la
bar a Barcelona. Sense permís per treballar guerra, no me’n recordo malgrat que al meu
legalment, va subsistir posant injeccions a Nou poble van passar coses molt grosses. De l’única
Barris. cosa que me’n recordo és de la sortida dels
meus pares de la presó. Quan van deixar anar
Els desplaçaments després de la Guerra Civil la meva mare, després de complir condemna,
estaven, tal com ja hem dit, rigorosament con- jo tenia quatre anys. I quan va sortir el meu
trolats. pare de la presó, jo en tenia vuit. Quan la
meva mare va sortir de la presó es va haver de
Carmen Riaño va néixer a Santander i va arri- posar a servir per ‘sacarnos adelante’ i això al
bar amb la seva família a Vallbona el 1949. El meu pare no li va fer cap gràcia. Es van separar
seu pare, militar republicà, havia mort en un i el 1949 vaig arribar a Barcelona amb la mare”.
camp de concentració nazi. Als anys cinquanta,
Carmen participa en les reivindicacions del seu L’arribada –explica Maruja en una entrevista
barri i funda l’Associació de veïns de Vallbona, publicada a la revista Vindicación Feminista, l’1
en què no va ocupar càrrecs, ja que no li agra- de gener de 1977– va anar així: “Uns homes
daven. ens van dir que ens comprarien una barraca. Li
23 Espai d’origen
van prendre tots els quartos a la mare i van Josefa va arribar a Barcelona el mes de setem-
fugir. La família del que avui és el meu marit bre de 1951, pocs mesos abans del Congrés
ens va acollir a la seva barraca”. Eucarístic de 1952, i encara recorda com la va
impressionar aquell esdeveniment, les desfila-
Al rerefons de les causes de l’emigració de des i el moviment que va veure per la ciutat. 
Pepa Jiménez hi ha la precarietat de les condi-
cions de subsistència del lloc d’origen i la volun- Quan Pepa Jiménez va aconseguir situar-se
tat de buscar noves expectatives vitals. Josefa mínimament, va facilitar l’arribada de dues ger-
era la tercera de cinc germanes i un germà. A la manes i del germà petit. El cas de Pepa Jiménez
família tot el que es podia donar ja estava trenca el tòpic de pensar que la migració va ser
repartit quan li va tocar el torn. La germana un fenomen masculí. Ells arribaven i després
gran va tenir un bon aixovar perquè era la pri- venien les dones de la família. No sempre va ser
mera que es casava; la segona es va fer modista així, ni molt menys. Moltes dones com la Josefa,
i a la tercera, la meva mare –ens diu Montse procedents d’altres contrades de Catalunya i de
Argente–, només li quedava treballar al camp i la resta de l’Estat, van arribar als diversos barris
cuidar el germà petit. Amb una amiga que tenia de la ciutat, van buscar mitjans per establir-se i
parents a Barcelona van tirar cap aquí. quan tenien la subsistència garantida i un lloc
per viure, van actuar com a pont, com a punt
de seguretat per anar portant d’altres membres
Elena Fernández, al carrer del col· lectiu familiar cap a la ciutat.
Sagaró número 3, 1962.
Arxiu: Elena Fernández. “Pepa Jiménez va treballar a la fàbrica Masats
de Sarrià. El 1959 ja havia aconseguit situar-se
mínimament, tenia feina estable i un pis de llo-
guer al carrer de Nou Pins número 79, al barri
de la Prosperitat, pis que també seria el seu
primer domicili com a dona casada amb Mo-
dest Argente Gómez”, escriu Montse Argente.
A la dècada dels seixanta i també durant els
anys setanta, hi va haver una migració des de
Catalunya cap a l’estranger, principalment cap a
Europa. Els salaris baixos i la dificultat de tirar
endavant projectes vitals i econòmics van for-
çar l’emigració.
Una de les germanes de Pepa Jiménez, ins-
tal· lada ja a Barcelona, va emigrar amb el seu
marit a França. “Al poble de Bédarieux, al cor
d’una zona muntanyosa i verda a l’oest del de-
partament de l’Hérault, va anar a parar Matilde
Jiménez Díaz amb el seu primer fill quan el seu
home va aconseguir establir-se allà, després que
un negoci que els havia de millorar la vida sortís
malament –escriu Montse Argente Jiménez.
24 Espai d’origen
En d’altres casos, és tot el grup familiar que es “L’Aurèlia és filla de l’Aurèlia Pérez i d’en Do-
trasllada a Barcelona. Elena Fernández Aguado mingo Cubo, tots dos fills d’un poblet de la
va néixer a Huelva el 1937. La seva mare va província de Màlaga: Canillas de Aceituno. 
morir quan era molt petita i el seu pare es va
tornar a casar i va tenir altres fills. El pare era La comarca de La Axarquía destaca pel cultiu de
treballador d’una empresa dedicada a la desin- la vinya i l’olivera i per la ramaderia caprina fins a
fecció de vaixells. El van traslladar a Melilla i finals del segle XX. El terreny escarpat no facilita
després la família es va insta·l lar a Barcelona. el treball al camp: requereix molta mà d’obra
Era el 1942 i l’Elena tenia cinc anys. Des de sense possibilitat de mecanització. Els sous són
l’any 1966 es va establir al carrer de Palamós, a molt baixos. La mà d'obra femenina és bàsica en
la Trinitat Nova. Forma part del grup de dones la manipulació de les panses. Les dones es dedi-
Pinzellada de Dona i co·l labora amb l’Associa- quen a l'envasat en paquetets amb formes
ció de Veïns de la Trinitat Nova. especials i a l'elaboració de "chatos".
M. Aurèlia Cubo Pérez ens narra el trajecte de Amb l'arribada del nou segle, també s'ha modi-
la seva família: ficat el tipus de cultiu, s'ha canviat el tradicional
i han introduït el d'espècies subtropicals com
ara alvocats, mangos i xirimoies, que no reque-
Francisca Bonet Amela, reixen tant d'esforç ni estar pendent de la
Manuela, Carlos i Gabriel, meteorologia.
al carrer Pedret.
Arxiu: Francisca Bonet
Amela. Com que el meu pare tenia coneixements d’e-
lectricitat, un cop acabat el servei militar va
optar per buscar fortuna a terres catalanes i es
va incorporar a la companyia elèctrica Enher el
març de 1953, concretament al Pont de Suert
(Lleida). A partir d’aquest moment, ell i el seu
germà van lluitar pel reagrupament familiar. 
Finalment, van aconseguir el reagrupament cap
als anys 1956–1957 a l’assentament colonial
que l’Enher va crear al voltant de l’embassa-
ment de Canelles, mentre aquest estava en
construcció. Aquest pantà es va crear al riu
Noguera Ribagorçana entre els municipis d’Os
de Balaguer, Estopinyà i Viacamp”.
Per la seva banda, Josefina Fuentes Bautista ens
narra la seva experiència: “Mi nombre es
Josefina Fuentes Bautista. Nací un 19 de marzo
de 1955 en el seno de una familia de origen
extremeño. Cursé mis estudios primarios en el
colegio público de Ramiro de Maeztu del bar-
rio de Can Peguera (antiguamente Casas Bara-
tas de Horta)”.
25 Espai d’origen
Nens jugant.
Kim Manresa, 
Arxiu històric de Roquetes – Nou Barris.
26 Espai d’origen
cio si no apagábamos la luz. Esa cadena de
explotación de los viejos hacia los nuevos emi-
grantes se repite actualmente. Sabemos por
experiencia propia lo que es la emigración sen-
timental y afectivamente. La hemos vivido en
primera persona.
Pocos meses después, por un poco más de
dinero, nos mudamos a un piso en L’Hospita-
let, con cuatro habitaciones y terraza. El precio
del alquiler eran 3.000 y yo en aquel entonces
cobraba 9.500 pesetas. En el año 1974 me
trasladé al barrio de La Prosperitat, donde aún
vivo. En el piso llegamos a residir nueve perso-
nas, era el punto de llegada de otras personas
emigrantes”.
Maria Rosa Micás Estalayo ens explica: “Visc a
Nou Barris des de l’any 1977. Vaig néixer a
Barcelona l’agost de 1951 de mare de Palència
i pare santanderí. Ella va venir a Catalunya
quan tenia 20 anys, ell quan en tenia quatre.
Vint anys de la meva vida els vaig passar a Sant
Trinitat Nova Gervasi, sis al parc de la Vall d’Hebron, la resta
Arxiu Trinitat Nova.
al barri de Porta. Des del principi em va sobtar
la diferent procedència de les persones que
Lourdes Ponce, més coneguda com a Pitusa, vivien al districte. Al parc de la Guineueta he
explica la seva trajectòria migratòria: sentit i vist ballar sardanes, sevillanes, muiñeiras,
més recentment músiques del nord d’Àfrica,
“Nací en Huesca y a los veintitrés años me ritmes llatinoamericans... La nostra filla i el nos-
convertí en emigrante social. Era el año 1972. tre fill han estudiat a l’institut amb nenes i nens
Ser mujer en Huesca en aquella época era difí- procedents de migracions diverses, però la
cil. El control social que se ejercía sobre no- meva integració a Nou Barris va començar i es
sotras era tremendo. Todo se comentaba, si reforça dia a dia amb la xarxa de les associa-
vestías pantalones, si fumabas, si te besabas, si... cions de dones, cada una a la seva zona, però
Yo era telefonista y me presenté a una oposi- agermanades enfront de qualsevol reivindica-
ción. Conseguí la plaza en Barcelona. Alquilé, ció. Avui més que mai”.
junto con una amiga, una habitación con
derecho a cocina, en el piso de una mujer que Passats uns anys, nous corrents migratoris pro-
había emigrado años antes. El piso estaba en la cedents d’altres països, d’altres continents, van
calle Viladomat y a pesar de que el precio que arribar a Barcelona, a Catalunya, expulsats dels
pagábamos no era barato, la propietaria no llocs d’origen per causes similars. Primer, van
encendía el calentador y durante un año tuvi- ser les dones filipines i després les africanes i
mos que ducharnos con agua fría. A la noche també les llatinoamericanes, que havien iniciat
leíamos y nos amenazaba con subirnos el pre- el viatge per qüestions econòmiques, políti-
27 Espai d’origen
Pujant al castell de Torre Baró.
Mila Nieto Márquez i el seu fill
Celso, entre d’altres.
Arxiu: Mila Nieto Márquez.
ques, socials; fugien de la violència econòmica, 
bèl· lica o social, a la recerca de noves expecta-
tives vitals. Aquestes eren dones amb forma-
ció, dones actives professionalment, que van
haver de buscar el seu lloc als diferents barris
de Nou Barris, als diferents barris de la ciutat,
una ciutat que no sempre va ser acollidora,
especialment amb els darrers, amb les darreres
a arribar-hi.
“Mai no m’he sentit immigrant”, escriu Elsa
Plaza, i continua: “Per a mi és natural sentir el
lloc on m’instal· lo com a propi en integrar-me
a les demandes socials que exigeixen les per-
sones que viuen al lloc, més enllà de la llengua
que parlin o de la història local que compartei-
xin. La meva història és la de totes aquelles
persones que intenten instaurar una certa justí-
cia social”.
Espai Domèstic
31 Espai domèstic
substrat, la base de la història dels barris, la
base de la història de la ciutat. Tothom sap que
a l’interior de l’espai domèstic alguna cosa es
cou en relació amb l’economia, l’economia
domèstica, que és la base de l’economia.
Hi ha una vida, una creació a l’interior dels
espais domèstics que permet la subsistència
quotidiana, que fa possible la vida. Aquesta his-
tòria, els subjectes d’aquestes històries, les
seves activitats i afectes, les seves creacions i
atencions, fan possible la història.
Abans no havíem trobat mai tantes imatges
sobre l’espai domèstic i encara menys sobre
les cuines. Aquestes imatges desvelen una visió
transcendent de la història urbana i han estat
pacientment recopilades, anotades i referen-
ciades per historiadores quotidianes que han
donat valor a allò que sovint ha estat infravalo-
rat. Han estat arxiveres, documentalistes quo-
tidianes d’una història que queda lluny del
soroll de les guerres i del retruny dels canons,
d’una història que situa al centre la creació i el
manteniment de la vida, que aposta per donar
llum a aspectes que ens impliquen, d’una
manera o d’una altra, a totes les persones,
siguin del sexe que siguin. Són imatges excep-
cionals d’episodis quotidians, però no són cap
excepció, ans al contrari, en totes elles ens
podem veure reflectides en algun moment de
les nostres vides.
Dona a la cuina rentant plats Quan s’explica la història d’una ciutat poques Són imatges bellíssimes, no només perquè són
i M. Carmen Alda Ballester. vegades es travessen les façanes de les cases difícils de trobar, sinó perquè han estat capta-
Àvia i  neta, en un instant per mirar qui hi ha a l’interior i com es relacio- des en un instant, sense gaire preparació prè-
després d'haver menjat,
1956-1957. nen els subjectes que conviuen a l’espai do- via, o cap. És l’instant, que no vol ser performa-
Arxiu: M. Alda Ballester, mèstic. tiu, que tan sols es deixa captar, i hi apareixen
Trinitat Nova. els personatges fent allò que acostumen a fer
Molts historiadors urbans han pensat que l’es- cada dia, tot revelant activitats quotidianes i els
pai domèstic és menys significant socialment afectes que circulen entre les persones retrata-
parlant que l’espai col· lectiu, l’anomenat espai des, algunes de les quals ni tan sols saben que
públic. Res més fal· laç: l’espai domèstic i els hi ha una càmera fotogràfica a la vora o, si més
subjectes que hi conviuen formen part indes- no, no deixen de fer el que fan perquè hi hagi
triable de la història de la ciutat. És més, és el algú fent fotos. 
32 Espai domèstic
La mare de M. Alda Aquesta escena segur que es repeteix cada dia
Ballester, 1956-1957. en moltes de les cases dels voltants. Dones,
Arxiu: M. Alda Ballester, dones mares, que s’han incorporat al treball
Trinitat Nova.
remunerat i que combinen la maternitat i l’a-
tenció familiar amb la feina, gràcies al suport de
les més grans de la família; una estreta xarxa
que fa possible la subsistència del col· lectiu
familiar.
A la tercera imatge, dues dones, dues genera-
cions de dones, travessades per un corrent d’a-
fectes, somriuen a càmera mentre l’olla bull als
fogons d’una cuina de gas butà, l’energia més
barata del moment.
Una nena en primer pla recolzada a la taula Els habitatges, però, també poden ser espais
mira directament la càmera. Els seus ulls reflec- de solitud, d’aïllament no sempre volgut.
teixen una mirada confiada a qui hi ha darrere
Mare i àvia a la cuina l’objectiu. No somriu, no cal. A sobre de la
del carrer de Palamós 70, taula, gots, un plat, un tros de roba i un cabdell
1959. de fil. Al darrere, una dona amb davantal renta
Arxiu: Trinitat Nova.
els plats a la cuina d’esquena a la càmera.
Cuina i menjador ocupen un únic espai. Cuina
i menjador estan junts. En un angle del menja-
dor la nevera marca Cosmar, probablement
de gel.
A la segona, una dona, més jove que la que
rentava plats, cus a la mateixa cuina menjador.
Duu un vestit fosc, sense davantal. Imaginem
que és la bata de treball, d’un treball remune-
rat. El rellotge marca les dues i cinc minuts. La
mateixa nevera, les mateixes flors, el mateix
hule i les mateixes cortinetes de quadres per
dessota dels fogons de la cuina. 
En aquestes dues fotografies, realitzades supo-
sem el mateix dia i a la mateixa hora, tres
generacions de dones es troben a l’hora de l’à-
pat. La dona gran, de ben segur ha preparat el
dinar i ara renta plats. La dona més jove ha
arribat a casa a l’hora de dinar, entre torn i
torn d’una feina remunerada; la nena, proba-
blement la seva filla i néta de la dona més gran,
ja ha dinat.
33 Espai domèstic
La senyora Gertrudis 
a la cuina menjador de casa.
Ginés Cuesta, Arxiu Històric
de Roquetes-Nou Barris.
Ginés Cuesta va fer aquesta bella fotografia d’aquest rostre esculpit d’arrugues vitals? No 
d’una dona gran asseguda a la cuina menjador ho sabem del cert, la podem intuir, i aquesta és
sala d’estar. Mira cap a un costat, una mà sobre la gràcia de la fotografia, permet imaginar, et
l’altra, recolzada en l’inefable hule. Hi veiem convida a imaginar, a crear històries. Va més
també el tapet de ganxet o de plàstic; el frui- enllà de la pura descripció i sap captar en un
ter, amb les peres; el calendari penjat a la instant el retrat d’una època i d’unes vides.
paret, en què una nena mira un conte o un lli-
bre i hi ha un gos molt a prop seu, un calendari Les Cases del Governador eren 906 habitatges,
fet per gentilesa de Feiba, segons podem llegir. construïts amb una superfície molt reduïda de
Les cortines estan passades, no veiem res de 21 a 23 metres quadrats, amb una cuina men-
l’exterior. La cuina sí. La cuina la veiem en la jador –la solució que es donava als habitatges
seva màxima esplendor,  de mides reduïdes, públics de dimensions reduïdes–, dues habita-
però d’un ordre i netedat perfectes, amb la cions i un vàter. Les dutxes eren co·l lectives.
pica, la cuina de butà sobre els antics fogons,
ara inutilitzats. A sota dels fogons les cortines Però, aquelles cases de superfície tan esquifida
amaguen prestatges on hi ha les olles, les pae- feien difícil la convivència quotidiana per manca
lles i els plats. És una cortineta que cobreix el d’espai. La solució que en alguns casos es va
perímetre de l’antiga campana de fums. Tota la adoptar, per iniciativa de qui les ocupava, va ser
dignitat d’una vida recollida en aquesta bella treure la cuina al petit balcó i fer una altra habi-
imatge. Quina història hi deu haver darrere tació de l’espai que originàriament era la cuina. 
34 Espai domèstic
Fos com fos l’habitatge, gran o petit, mantenir-lo
requereix unes habilitats i uns treballs continuats.
En aquesta imatge de les Cases del Governador,
al barri de Verdun, una dona enfilada a l’escala
emblanquina la zona del balcó. Als extrems de
la imatge hi ha dones amb bosses i galledes.
D’altres, s’han aturat un moment i parlen. 
A les Cases del Governador i a d’altres barris
del districte, les cases no tenien prou espai per
encabir-hi un safareig. El safareig era col· lectiu.
Dones i nenes renten roba, una pràctica i un
aprenentatge que va passar de generació en
generació de dones. Cap nen dins del safareig. 
La bugada, un cop rentada i esbandida, es
posava a assecar al carrer o al balcó. 
Una dona encala la façana 
de la seva casa a les Vivendes
del Governador.
Ginés Cuesta, Arxiu Històric
de Roquetes-Nou Barris.
Dones i criatures al safareig
de les Vivendes 
del Governador.
Ginés Cuesta, Arxiu Històric
de Roquetes-Nou Barris.
35 Espai domèstic
Una dona carreteja L’economia domèstica 
les galledes.
Ginés Cuesta, Arxiu Històric En un carrer de Barcelona, al costat d’uns con-
de Roquetes-Nou Barris. tenidors de brossa, vam trobar una sèrie dis-
contínua d’un dietari, escrit per la mateixa
dona, entre 1935 i 1956, on registrava les des-
peses de consum diari de la família, formada
per dos adults i tres criatures. Aquest grup
familiar el podríem incloure en aquell ampli
marge de classe mitjana a partir de les informa-
cions indirectes que apareixen en el volum de
1935: ell, enginyer, treballa en una indústria
petroliera; ella, segons criteris economicistes
obsolets, però encara vigents, “no treballa”, és
a dir, no se la considera activa dins el mercat
laboral, malgrat que produeix béns i serveis
per al consum del col· lectiu familiar. Tenen grans els corresponia la mateixa ració que a les
Una dona esten la bugada. minyona, també un cotxe marca Citroën, van dones. 
Ginés Cuesta, Arxiu Històric de vacances, fan allò que se’n diu consum cul-
de Roquetes-Nou Barris. tural –compren llibres per un import mensual Tanmateix, ni la quantitat ni la regularitat en
de 53,40 pessetes, un pressupost relativament l’arribada dels aliments des de la Comisaría
elevat si ho comparem amb les 365 pessetes General de Abastecimientos y Transportes a
que es gasten per a manutenció i rentar i plan- les botigues cobrien les necessitats bàsiques ali-
xar la roba–, van al cinema com a mínim un mentàries de la població. 
cop per setmana, al cine Capitol o al Walkyria,
i encara destinen 17 pessetes mensuals per a El preu dels productes alimentaris bàsics s’ha-
almoines. vien incrementat molt. El litre de llet costava
0,75 cèntims el 1935, i el 1946 costava 6 pes-
El següent dietari és de 1946. Han passat mol- setes; el litre de vi va passar de 0,80 cèntims a
tes coses; una guerra, el triomf de les tropes 2 pessetes, en les mateixes dates. El preu dels
franquistes, que, des del 4 d’agost de 1939, van productes bàsics aquell any 1946 era elevat,
establir el control de preus de tots els articles molt elevat. Un quilo de pa blanc, 12 pessetes;
de primera necessitat. A partir d’aquell mo- un ou, un sol ou, costava més que un litre de
ment, tota operació de compravenda de pro- vi, 2,15 pessetes i la dotzena 24,50 pessetes. 
ductes que no respectés el preu fixat era
i·l legal. Pa, peix, carn, hortalisses, llegums, llet, Si el 1935 la despesa mensual d’una família de
ous i un llarg etcètera de productes de primera classe mitjana, amb ingressos regulars, formada
necessitat, així com també medicines, vestit, en aquell moment per tres persones, era de
calçat, sabó, restaven sota el control de l’Estat. 365 pessetes per manutenció més el rentat i la
planxada de la roba; la xifra es va incrementar
Es fixaven les racions individuals dels articles fins a les 2.100 pessetes mensuals, estrictament
sotmesos a racionament per a un home adult i, per a alimentació, el 1946. Tot i que el preu de
seguint aquest paràmetre, s’assignava a les les subsistències va augmentar de manera alar-
dones el 80% de la ració atorgada a l’home mant –tal com ja hem dit–, els salaris no van
adult i un 60% a les criatures. A les persones seguir aquell ritme desenfrenat, ni molt menys.
36 Espai domèstic
L’Aurelia Pérez rebent uns Comparant els dos dietaris, s’observen canvis
familiars que no esperava, radicals en els hàbits familiars i en l’alimentació,
1964. malgrat els pocs anys que els separen. Així, per
Arxiu: M Aurèlia Cubo
Pérez. exemple, han desaparegut els dinars als restau-
rants i també les cerveses, en canvi ha fet la
seva aparició a la llista de la compra els cubitos,
que substitueixen els brous, ara difícils de com-
prar i cuinar, per manca de combustible. 
Els bistecs són per a la nena petita, els altres
mengen el més barat, fetge. El bacallà substitu-
eix l’antic lluç, les gambes o els llagostins. Un
altre element que sovinteja és el llard com a
substitut de l’oli, que es distribuïa poc i de pès-
sima qualitat. Tant és així que aquell any 1946,
una de les primeres manifestacions contra el
règim franquista va ser la penjada de setrilleres
buides als balcons a diversos barris de la ciutat
i a d’altres poblacions.
La precarietat de les condicions de vida per a
àmplies capes de la població es va perpetuar
durant molt anys, gairebé fins a principis dels
anys seixanta. Si ens fixem en el consum de
carn, segons dades facilitades per Jordi Catalan
i Vidal, el 1935, a Barcelona, se’n consumia
32,3 kg per persona a l’any, nivell que no es va Pressupost 1978, resum mensual:
tornar a recuperar fins al 1962. “Ello significa Menjar 20.198 pessetes
–diu el mateix autor– que fueron necesarios Neteja 846 pessetes
unos 27 años para que el consumo de carne Despeses pis (rebuts) 15.583 pessetes
volviera a situarse en el nivel de los años de la Diversos 5.623, cinema i espectacles 2.370, 
República. Con anterioridad a 1936, el volu- complements pis i mobles 60.422, 
men máximo de consumo de carne en la capi- aperitius 140, transports 1.688, 
tal catalana se había alcanzado en 1928, mo- despeses cotxe 10.700.
mento en que se superaron los 35 kg de carne “Premio matrimonio” 1977, 4.000 pessetes
consumidos por persona y año”. Sous mes 41.175 pessetes
Pagues extres 44.200 pessetes
M. Rosa Micás ens facilita la informació que pa-
cientment va elaborar, any rere any, sobre la “A casa entraven dos sous, un de tècnic i el
seva economia domèstica. Un pressupost, meu d’auxiliar administrativa. El més probable
realitzat dia a dia, amb resums mensuals, per és que el meu sou no arribés a les 12.000 pes-
controlar les despeses del col· lectiu familiar, setes”, explica M. Rosa Micás Estalayo. 
que rebia dos sous mensuals, el d’ella i el del
seu marit. Aquestes són les seves dades, que A la dècada dels anys setanta, les despeses ali-
reproduïm fil per randa: mentàries ja no són les més importants del
37 Espai domèstic
pressupost familiar. Per a unitats familiars amb per anar de l’un a l’altre, i fa que el transport
dues persones incorporades al mercat laboral privat es converteixi en una alternativa, una
reglat, les despeses d’habitatge –lloguer o com- inversió que obra portes per a l’accés al món
pra– poden ser assumides, alhora que es del treball remunerat. El model de ciutat que
poden incorporar despeses com el cinema i els es dibuixa a partir dels anys cinquanta, que
espectacles o els aperitius i, a finals de la dèca- zonifica la ciutat en funció dels usos, suposa
da dels setanta, els pressuposts familiars poden una despesa extra per als habitants de la ciutat,
incorporar l’adquisició i les despeses que com- alhora que discrimina l’accés de les dones no
porta un vehicle privat, sovint com un mitjà només al món del treball remunerat, sinó al
per estalviar temps de desplaçament entre l’es- conjunt de serveis urbans.
pai de viure i l’espai de treball remunerat. 
Si en un co·l lectiu familiar de les classes popu-
Si a la Barcelona industrial de la primera meitat lars es pot assumir la despesa que suposa l’ad-
Carmen Soto Palau del segle XX habitatge i fàbriques mantenien quisició i manteniment d’un vehicle privat, és
planxant la roba a l’habitatge relacions de veïnatge i la gran part dels despla- molt improbable que sigui la dona qui l’utilitzi.
del bar Horizontal, çaments es feia a peu, això canviarà amb el Acostuma a ser l’home.
anys seixanta. nou model urbà que s’imposarà a partir dels
Arxiu: Família Palau.
anys cinquanta amb la creació dels polígons Els suburbis són mons de dones contra les
residencials i els polígons laborals. Un gran dones, justament per la xarxa de transport
nucli de polígon residencial, el més gran de públic insuficient que dificulta l’accés, no
tota la història de Barcelona, es dibuixarà a només al món del treball remunerat, sinó
Mercedes Palau i Carmen Nou Barris. A l’altra punta de Barcelona, es també a les diverses activitats de la vida quoti-
Soto Palau recollint la roba dibuixa el més gran dels polígons industrials, la diana. 
al terrat del bar Horizontal, Zona Franca. La distància entre l’un i l’altre és
del carrer Horinzontal, descomunal, vol dir travessar tot Barcelona. La Als polígons residencials construïts a Nou
anys seixanta.
Arxiu: Família Palau. xarxa deficient de transport públic fa que aug- Barris, en la majoria de casos, no es preveia la
menti la despesa de temps, energia i de diners, creació de serveis –sanitaris, educatius, esporti-
us o culturals– ni tampoc comercials, fet que
incrementava les dificultats de la vida quotidia-
na a l’augmentar els temps de desplaçaments.
El 1968 el govern franquista presenta una pro-
posta de llei per reconèixer la feina que duen
a terme les mestresses de casa. El Moviment
Democràtic de Dones, en un escrit publicat el
mes de març d’aquell any, qualifica la llei de
demagògica i reaccionària, ja que si les feines
domèstiques són socialment necessàries, allò
que seria just és donar una solució social a
aquests problemes, i no pas deixar –com
deixa– intocable el criteri que aquestes feines
corresponen a la dona. La llei tendeix a perpe-
tuar la injusta divisió per la qual l’home té
obertes totes les possibilitats de treball, en
totes les categories, i la dona no. 
38 Espai domèstic
La Laia fa pizzes, a la cuina de les dones i feia la distinció entre la materni-
d’una casa del Passeig tat biològica i la que avui en dia anomenem cul-
de Verdum, 1983-84. tural. Tant l’una com l’altra són treball social i,
Arxiu: M. Rosa Micás
Estalayo. com a tal, la societat l’havia de reconèixer. Però
no n’hi havia prou amb reconèixer-la, calia pro-
tegir-la. Com?
En primer lloc, l’Estat hauria d’atorgar la catego-
ria de professió al treball domèstic. En segon
lloc, hauria de prohibir el treball de les dones
gestants durant un any, període durant el qual
haurien de rebre una indemnització amb un
jornal igual al sou reconegut. La tercera propos-
ta de Leonor Serrano era aquesta: l’Estat hauria
de crear escoles bressol i d’educació infantil
amb cantines, cosa que beneficiaria les criatu-
res, les mares i, molt especialment, les germa-
nes grans. La creació de serveis és una condició
prèvia per trencar el cercle pervers de la sub-
missió femenina.
Aquesta proposta de llei, segons el mateix La importància del treball d’atenció i cura que
document, estava destinada a fomentar l’atur històricament han fet les dones, malgrat el seu
encobert, a retirar la dona de la producció. Un valor social, poques vegades és reconeguda ni
objectiu que, d’altra banda, ja apareixia al Fuero en estadístiques, ni estudis micro o macroeco-
del Trabajo de 1938 del govern franquista, que nòmics, però és un treball de vital importància
volia prohibir el treball de les dones casades, i per a la subsistència de la humanitat.
suggeria que una llei que vulgui defensar els
drets de la dona casada –són paraules textu- La revista V indicación Feminista, de l’1 d’octu-
als–, que vulgui reconèixer el treball social que bre de 1976, una de les publicacions que va
avui acompleixen les dones dedicades a les tas- aportar més al debat teòric, es preguntava: “¿Es
ques domèstiques, hauria de plantejar la qües- trabajo, el trabajo doméstico?” Una pregunta
tió de fons, és a dir, la urgència inajornable avui que, amb una aparent simplicitat, desvelava un
de racionalitzar tota una sèrie de treballs que dels temes estructurals d’aquella i de qualsevol
es fan actualment a casa i que seria possible societat: el treball domèstic com a eix vertebra-
realitzar socialment, cosa que implicaria ampliar dor, imprescindible per a la continuïtat de la
els serveis socials, com els menjadors de les vida humana al planeta. No obstant això, ni les
empreses o les escoles bressol, entre d’altres. estadístiques, ni els indicadors de riquesa, quan-
tificaven, avaluaven ni valoraven aquest treball
De com fer possible el manteniment de la vida històricament desenvolupat per dones.
quotidiana i del valor social de mantenir-la,
poques vegades se n’ha parlat. Amb tot, ja a Al cap d’uns anys, amb sentit de l’humor i iro-
principis del segle XX, la mestra Leonor nia, l’escriptora Montserrat Roig va publicar un
Serrano Pablo feia explícit que la maternitat no article a El Periódico , transcrit després a Temps
era ni l’única ni l’exclusiva realització en la vida d’Horta el desembre de 1994:
39 Espai domèstic
Aniversari de la veïna
Iolanda. La cuina era tan
petita que la nevera havia
d’estar al menjador. 1969.
Arxiu: M. Aurèlia Cubo
Pérez.
Mathilde Jiménez, que emigrà
a França a la recerca de
noves espectatives vitals, amb
la seva filla Mathilde Navarro
Jiménez, a la cuina de la seva
casa a Bédarieux, anys 
setanta.
Arxiu: Montse Argente
Jiménez.
“Un dia, mig en broma, vaig apuntar en un rot- visible ni es quantificava –ja ho hem dit abans–
Francisca Bonet amb els seus lle de paper higiènic totes les tasques que fa i, malgrat ser absolutament imprescindible per a
fills, Carlos i Gabriel, a la –desfà– una dona casada i amb dos fills des que la continuïtat de la societat, no comporta drets
porta de casa, al carrer s’aixeca fins que se’n va a dormir. Em van sortir socials ni polítics.
Pedret, del barri de Can
Peguera, abans Cases Barates 123 treballs diferents. I aquí sí que no exagero:
d’Horta. els plats s’embruten / es freguen / s’eixuguen / La invisibilitat, en paraules d’Anttonella Picchio,
Arxiu: Francisca Bonet es guarden / es treuen / es posen / s’embruten a més d’ocultar el treball domèstic i qui el
Amela. / es freguen... Les bates dels nens es posen / es realitza, amaga les relacions de producció-
treuen / es renten / s’estenen / es planxen / es reproducció que caracteritzen el sistema capi-
pleguen / es guarden. Només faria falta, durant talista i, amb aquest subterfugi, un tema central
una setmana, que milers de dones, milions de del sistema econòmic ha estat analitzat com
dones, deixessin de fer 123 tasques que jo vaig una qüestió privada i com un problema especí-
apuntar en un paper higiènic. Tot tipus de ficament femení.
dones. Veuríem què farien els cardenals de
Roma sense les seves mongetes”. Han estat les economistes feministes les que
han desvelat i han posat en relleu com el tre-
Montserrat Roig, Temps d’Horta, desembre de ball domèstic està íntimament vinculat a l’eco-
1994. nomia de mercat i han valorat el que suposa
l’economia domèstica. En primer lloc, es dedi-
Les 123 tasques de què parlava Montserrat quen més hores al treball domèstic que al tre-
Roig formen part del treball domèstic i d’aten- ball remunerat de dones i homes. I, en segon
ció que havia estat atribuït, amb caràcter d’obli- lloc, si al temps de treball domèstic li donem un
gatorietat, a les dones, com si d’una habilitat preu de mercat haurem de concloure que
innata es tractés. El treball domèstic, i d’atenció gairebé la meitat de la riquesa que es produeix
reverteix en la societat a través de les persones al país correspon al treball domèstic, segons un
de l’entorn familiar. Aquest treball, però, ni era estudi de Cristina Carrasco i Mònica Bengoa. 
Espai de treball remunerat
43 Espai de treball remunerat
Isabel Rubio i les seves companyes feien els
noios, motlles per als motors dels cotxes, tal
com podem apreciar a la segona imatge que
ens ha facilitat i que –repetim-ho– és un docu-
ment gràfic de primera magnitud. Havíem vist
imatges de la fàbrica, de la grandiositat de la
fàbrica. Havíem vist imatges conservades als
arxius públics, on les naus industrials prenien el
protagonisme i es convertien en l’objecte de la
mirada. En altres casos, menys, havíem vist les
mateixes instal· lacions, amb perspectives
espectaculars i alguns treballadors, però mai
–ho repeteixo–, mai, havíem vist imatges de
dones a la fàbrica Hispano Suiza. Així doncs, el
nostre més gran agraïment a les germanes Solà
Rubio, Núria i Leonor, que han volgut conser-
var aquestes imatges de la seva mare i de les
companyes de feina ocupades en uns espais,
fàbriques i tallers, que també van ser espais de
dones, malgrat que el tòpic i les històries sovint
Mai abans no havíem vist fotos de dones a
Treballadores de la fàbrica han volgut veure les dones tancades rere les
Hispano Suiza, entre elles fàbriques metal· lúrgiques. Gràcies a les imatges finestres de l’espai domèstic. Res més lluny de
Isabel Rubio, al barri de Sant aportades per les germanes Núria i Leonor
Andreu, 1923. la realitat per a les dones de les classes popu-
Solà Rubio, ara ja tenim constància visual que
Arxiu: Germanes Solà Rubio. lars que es van incorporar a tota mena de tre-
en el sector de la indústria metal· lúrgica i, en balls per fer possible la subsistència del col· lec-
concret, de l’automoció, també hi havia dones. tiu familiar, des del lloc de treball remunerat i
La Núria ens ha facilitat les imatges d’un taller des de l’espai domèstic.
de la fàbrica de cotxes Hispano Suiza, al barri
de Sant Andreu, on treballava Isabel Rubio, la Les dones de la Hispano Suiza no van ser les
seva mare. La imatge és de 1923. Quatre úniques, ni van ser cap excepció. A d’altres
generacions de dones conviuen i treballen en empreses del sector siderometal· lúrgic una
aquell espai. N’hi ha de molt joves i d’altres de
Treballadores fent el motlles no tan joves. Algunes mares i d’altres no. Això
pels motors dels cotxes sí, les dones que es van incorporar al treball
Hispano Suiza, 1920. assalariat van continuar fent-se càrrec de les
Arxiu: Germanes Solà Rubio. tasques d’atenció a la família, que permetien la
subsistència del col· lectiu familiar. La Isabel
Rubio, la mare de la Núria i de la Leonor Solà
Rubio, treballava de vuit del matí a una del
migdia i, amb una hora per dinar, reprenia la
feina de dues a sis. Tot plegat, set hores diàries
als tallers de la Hispano Suiza. La filla recorda
que abans d’anar a la feina, la mare deixava el
menjar mig preparat, escudella o mongetes
seques, que s’anaven fent al foc de carbó.
44 Espai de treball remunerat
disseny, confecció i artesania tèxtil denoten
que el tèxtil va ser un sector predominantment
femení.
Una de les filles de la Isabel Rubio, la Núria
Solà Rubio, va iniciar la seva trajectòria profes-
sional en el mateix sector, el tèxtil. Ella mateixa
ens ho explica: “La meva vida laboral va co-
mençar molt aviat: dels dotze als tretze vaig
entrar en un petit taller d’una modista com a
aprenenta; m’agradava cosir, vaig aprendre a
posar punts, encarar i picar solapes de vestits
jaquetes. Guanyava 12 pessetes al mes”. 
Era el 1942, i l’aprenentatge dels oficis acostu-
mava de fer-se als tallers; les persones amb
més experiència formaven les que tot just s’ha-
vien incorporat a la feina.
munió de dones ocupava les naus industrials, “Als catorze anys –continua la Núria–, vaig
Treballadores de la fàbrica com ara la Siemens, que en aquells mateixos poder anar a la Diputació de Barcelona a fer
Hispano Suiza al pati, jugant
amb la neu, 1922. anys tenia la seu industrial a Cornellà. un curs d’ensenyament general que incloïa l’an-
Arxiu: Germanes Solà Rubio. glès, i vaig treure molt bones notes. No vaig
Ara bé, tal com dèiem abans, el sector hege- perdre el temps, el poc que sé ho vaig apren-
mònic a Catalunya va ser el tèxtil, des del pri- dre allà. Als quinze anys, bé, de fet en tenia
mer terç del segle XIX fins als anys seixanta del catorze –era l’any 1944–, vaig entrar a treballar
segle XX. Tan bon punt el vapor va posar en a l’Institut Ferran, un laboratori antic, per eti-
marxa la Revolució Industrial a Catalunya du- quetar i encapsar els medicaments que s’hi
rant el segle XIX, les dones es van incorporar feien. Al cap de poc vaig passar a ser la segona
al treball assalariat. El sector industrial hegemò- ajudant del químic, el senyor Martin, un senyor
nic a Catalunya va ser el tèxtil i el predomini gran, molt amable i respectuós. La Carmina era
de les dones va arribar a quotes del 80%. Per la primera ajudant i de seguida vam establir un
tant, la Revolució Industrial a Catalunya es va corrent d’amistat que no oblidaré mai. Quan
fer gràcies a les dones. Ara bé, més enllà del no hi havia feina al laboratori ella i jo anàvem a
treball industrial, les dones també van ser la sala amb les altres noies (catorze o quinze) a
majoria en totes les activitats relacionades amb etiquetar i envasar els medicaments. Vaig pas-
el sector tèxtil, des del disseny fins al patronat- sar cinc anys en aquesta feina, fins que als vint
ge, passant per la costura, els elements orna- anys vaig plegar per casar-me. En aquella època
mentals; una importantíssima indústria de blon- cobrava 70 pessetes al mes. Aleshores els
des a Catalunya estava en mans de dones des homes no volien que les dones treballéssim,
del segle XIX. Artesanes catalanes, barceloni- no tenien cap altra il· lusió que trobar-nos a
nes, van tenir projecció internacional i van casa quan arribaven de treballar. Vaig haver
exhibir les seves obres a diverses fires interna- d’anar a viure amb els seus pares, que jo no ho
cionals com la de Chicago, entre d’altres, cele- volia, però fatídicament va guanyar ell. Hi vaig
brada el 1893. Així doncs, producció industrial, viure trenta anys, amb els sogres”.
45 Espai de treball remunerat
Interior de la botiga En segon lloc, la situació de les treballadores
de perfumeria i articles en una societat que no reconeixia la maternitat
de neteja de Núria Solà, ni atorgava cap garantia de continuïtat a la
al carrer de Santa Engràcia.
A la imatge l'Antònia, la feina a les dones que acabaven de parir, va
dependenta obligar moltes dones a adequar les seves tra-
i la Núria, 1958. jectòries laborals a les necessitats del col· lectiu
Fotografia: Leonor Solà. familiar, excepte en el cas que tinguessin una
Arxiu: Germanes Solà Rubio.
xarxa familiar, amical o de veïnatge que perme-
tés tenir cura de les criatures quan elles eren a
la feina.
En tercer lloc, hi ha hagut una voluntat política
dissuasiva per part de l’Estat perquè les dones
Una “i·l lusió”, aquesta que les dones no treba- no continuessin al seu lloc de treball en el
llessin, que volia demostrar estatus per part moment en què es casaven. 
dels homes, en una primera lectura; però
aquesta era tan sols una de les múltiples I, finalment, l’empresariat, a voltes, ha penalitzat
Núria Solà a la porta expressions d’un llarg entramat de costums, les mares treballadores. Malgrat que actual-
de la seva  primera botiga 
perfumeria i articles de normatives i voluntats polítiques, no sempre ment no hi pot haver discriminació per a les
neteja, amb l'Antònia que era explícites. treballadores mares segons la llei, sovint, a les
la  depenenta i una clienta, entrevistes de feina, una de les preguntes que
1963. En primer lloc, la societat sempre havia consi- es fa és “Té fills”? No és una pregunta innòcua,
Fotografia: Leonor Solà.
Arxiu: Germanes Solà Rubio. derat i reservat als homes l’accés prioritari al ni molt menys. En funció de la resposta es pot
món del treball remunerat i, per tant, a la inde- decidir el futur laboral de l’aspirant.
pendència econòmica i a la capacitat de subsis-
tència pròpia. Fins i tot els sectors més pro- Malgrat que les dones fossin –parlo en passat,
gressistes, durant el segle XIX, no van apostar però també és vàlid per al present– apartades
pel dret de les dones a tenir un lloc de feina, del mercat laboral reglat, això no volia pas dir
ans al contrari. Les treballadores del segle XIX que deixessin de tenir un treball remunerat.
van haver de fer una aferrissada defensa del
seu lloc de treball, fins i tot entre els seus com- Havíem deixat la Núria Solà casada, havent
panys sindicalistes. Molt abans, a l’època plegat de la feina i vivint a casa els sogres. Ens
medieval i moderna, quan el món del treball es explica: “Jo anava fent sempre feines, repassar
va organitzar en gremis, les dones van quedar- samarretes, retallar mantellines (50 pessetes al
ne excloses, malgrat ser molt nombroses en el mes) i també vaig posar injeccions per les
sector de la manufactura tèxtil, el sector més cases del veïns. Ho feia d’amagat del meu
important de l’artesania barcelonina medieval, home, però quan ho va saber no m’ho va dei-
tant pel que feia al valor absolut de la produc- xar fer perquè va dir que podria anar a la
ció com al nombre de persones que hi treba- presó. Aleshores, un dia, em va dir que po-
llaven. Està documentada l’existència de filate- díem obrir una botiga de perfumeria i de nete-
res, sederes, merceres, teixidores, sabateres, ja, perquè si a ell li passés alguna cosa jo i el
barreteres, cosidores... Ara bé, en l’organització nostre fill poguéssim tirar endavant. Em va
gremial, les dones van quedar excloses; no semblar bé i vam obrir una botigueta. Em va
podien ser mestres, ni oficials. Només se les anar molt bé i al cap d’uns anys vaig agafar una
acceptava en el cas que fossin vídues. botiga més gran. Vaig eliminar els productes de
46 Espai de treball remunerat
neteja i junt amb la perfumeria vaig incorporar hores de transport, a peu i en bus, els carrers
el prêt-à-porter, que aleshores era una novetat. no estaven asfaltats i els dies de pluja tenies
Vaig tenir les botigues durant vint-i-tres anys”. fang pertot arreu. Això va fer que participés en
totes les manifestacions del barri reivindicant
Maria Barceló, que ja hem trobat en el primer transport públic, semàfors, etc., i em vaig fer
capítol, va començar a treballar als dotze anys, membre de l’associació de veïns i del grup de
al 1940, i cobrava sis pessetes a la setmana. La dones Pinzellada de Dona”. 
seva experiència professional sempre ha estat
relacionada amb el tèxtil, excepte en un perío- Elena, als vint-i-nou anys es va casar i va tenir
de en què va treballar fent les llibretes de una filla, la Belén. A partir d’aquest moment, va
racionament. A partir dels setze anys, va treba- treballar a casa per a la mateixa empresa. Un
llar a la fàbrica de gènere de punt Can dia a la setmana anava a entregar la feina i li’n
Fàbregas, fins que l’any 68 va fer fallida. Va con- donaven més per a la setmana següent. En
tinuar la trajectòria professional en altres fàbri- alguns casos excepcionals, l’empresa venia a
ques del mateix sector. recollir la feina enllestida. Va compaginar la
feina remunerada amb l’atenció de la nena i la
Moltes nenes de les classes populars van aban- casa durant nou anys. 
donar els estudis abans d’hora, fet que va pro-
vocar que, en incorporar-se al treball remune- Luisa Roldán cosia amb una tricotosa a casa i
rat, ho fessin en sectors no especialitzats i poc després entregava la feina a una empresa. Era
remunerats. una feina sense Seguretat Social, allò que en
diuen “treball submergit”, una feina que va
Les causes de l’abandonament escolar eren ocupar milers i milers de dones. Compaginava
diverses. En alguns casos, el col· lectiu familiar la feina amb les responsabilitats familiars, –Luisa
necessitava els ingressos de fills i filles; en d’al- va enviudar molt jove i tenia unes quantes cria-
tres, si la mare treballava i hi havia diverses tures. Moltes indústries del sector tèxtil i d’al-
criatures a casa, eren les nenes les que aban- tres sectors tenien una part de la plantilla
donaven l’escola per fer-se càrrec de germanes declarada i reglamentada i una part de les
i germans i d’algunes feines domèstiques. necessitats industrials es cobrien amb treball
Aquesta va ser l’experiència d’Elena Fernández fet a casa. El treball submergit, no declarat, va
Aguado: “Vaig estudiar a l’Acadèmia Aribau, al comportar molts beneficis als empresaris; s’es-
carrer del mateix nom, número 52, fins que talviaven el pagament a la Seguretat Social i
vaig tenir tretze anys. La meva mare treballava d’impostos diversos, i els jornals eren més bai-
rentant i cosint roba. Vaig haver de deixar el xos. Amb el pas dels anys, actualment, moltes
co·l legi per tenir cura dels meus germans i aju- de les dones que van tenir una feina remunera-
dar en les feines de casa. Als dinou anys, vaig da, però que no estaven assegurades, viuen en
començar a treballar en el sector de la marro- condicions de precarietat econòmica ja que
quineria a Manufacturas Larca, al carrer de gran part de la seva vida laboral la van fer en
l’Hospital cantonada amb el carrer del Rosal. condicions d’il· legalitat, –no per voluntat pròpia
En aquell moment vivia al port i anava cami- sinó forçades per la dinàmica que imposaven
nant a la fàbrica però, quan vaig anar a viure a els empresaris–, fet que va tenir una gran
la Trinitat Nova, arribar a la feina no era fàcil. repercussió en el dret a una pensió digna. 
Al barri no hi havia transport públic i baixava
caminant fins a Sant Andreu per agafar l’auto- De la repressió política que el franquisme va
bús FC. No era fàcil, realment, a més de les exercir contra la població en general se n’ha
47 Espai de treball remunerat
tificació facultativa de no patir cap malaltia con-
tagiosa o cap infecció. Tercer, estar vacunada. I,
finalment, un justificant de l’edat. 
Tot això eren més requeriments de l’Estat
envers les dones, a les quals obligaven a fer el
servei social per obtenir coses que avui ens
semblen tan senzilles com el passaport o el
carnet de conduir. Josefina el va fer el 1971 i,
en el certificat d’assistència al servei social que
ens ha facilitat, hi podem llegir “Prepárate para
el hogar”. Ella mateixa explica: “Ens feien fer
paneretes per a criatures que se suposava que
totes, absolutament totes les dones havíem de
tenir en un futur més o menys immediat, a
excepció, no cal dir-ho, de les dones que es
farien monges”. El document continuava: “El
Servicio Social te ofrece una oportunidad
generosa y de formación”. “Aquella oportuni-
tat generosa era viscuda per les dones com un
temps que ens robava l’Estat i ens revoltàvem
contra aquella formació que ens volia recloure
i adscriure a l’espai domèstic com a única
oportunitat vital, alhora que pretenia adoctri-
nar-nos en els principios del movimiento , uns
parlat i se’n continua parlant. Tanmateix, de les principis de submissió que rebutjàvem la gran
Pepa Jiménez Díaz, Rosario
Marco Marco, i Francisco conseqüències que la repressió econòmica que majoria de les que assistíem obligades a aque-
Jiménez Díaz i altres el règim franquista va imposar a les dones lles inacabables i avorridíssimes sessions”. 
treballadores de la fàbrica, gairebé ni se’n parla. 
en un dels descansos a l'hora
de dinar. Rosario Marco, que Pepa Jiménez, a qui havíem trobat en el capítol
apareix sense la roba de tre- L’Estat franquista va imposar diverses obliga- anterior, cordovesa d’origen i establerta a Bar-
ball, comenta la foto i ens diu: cions a les dones. Una d’aquestes va ser el ser- celona, va treballar a la fàbrica Masats de Sarrià,
"Jo com era tan "pija" fins i tot vei social, considerat un “deber nacional”, un dedicada a la fabricació de llapis de la marca
al migdia em treia la bata de la
feina". 1955-1960. requisit previ, en alguns casos, per accedir al Alpino, des del setembre de 1951. La seva jor-
Arxiu: Montse Argente lloc de treball, obtenir el carnet de conduir o el nada setmanal de treball era de dilluns a dis-
Jimenez. passaport, o accedir a la universitat. sabte. Vivia al carrer de Nou Pins número 79,
al barri de la Prosperitat i cada dia es desplaça-
Josefina Fuentes Bautista, nascuda a Barcelona va al carrer dels Caponata número 27 a Sarrià,
el 1955, el va haver de fer, com gairebé la to- en un viatge d’anada i tornada interminable,
talitat de les dones de la seva generació. El sense temps d’anar a casa a dinar. El dinar el
1969, es va incorporar al món del treball feien a l’estufa de la fàbrica, una sopa de sobre
remunerat en el sector mercantil. Tenia cator- compartida, i encara els sobrava temps per
ze anys i va haver d’assolir tot un conjunt de anar a fer un tomb. Allà va compartir experièn-
requeriments. Primer, una autorització paterna, cies amb les seves companyes i algun compa-
no podia ser materna. Segon, aportar una cer- ny. Tallers i fàbriques eren espais de dones, on
48 Espai de treball remunerat
Concha Jiménez Díaz, Concha Jiménez Díaz, que, com a la resta de
treballadora domèstica germans, la seva germana Josefa va arrossegar
a una casa d'estiueig de cap a Catalunya –escriu Montse Argente
Puigcerdà, 1970.
Arxiu: Montse Argente Jiménez– acostumada a treballar al camp, no es
Jiménez. va fer al treball de la fàbrica de llapis i va prefe-
rir incorporar-se al servei domèstic de la família
Rosal Bertrand, propietaris de la Granja de la
Ricarda al Prat de Llobregat i mecenes de
Montserrat Caballé. Amb els anys, Concha va
aprendre l’ofici de cuinera i es va convertir en
una de les millors que van passar per la casa
dels Rosal. Va estar-hi fins a la seva jubilació als
anys vuitanta. 
L’àmbit de la salut és un altre dels sectors en
què les dones es van incorporant progressiva-
ment, després d’haver-ne estat expulsades.
Durant tota l’edat mitjana, la pràctica de la
medicina va restar majoritàriament en mans de
dones. El bagatge de coneixements es trans-
metia oralment de generació en generació.
També s’han conservat tractats de medicina
escrits per dones. El més conegut és Sobre les
malalties de les dones, escrit el segle XI per la
metgessa de Salern Tròtula, que podríem con-
siderar el primer tractat de ginecologia i que
fou traduït a diverses llengües durant els segles
XIV i XV, entre d’altres al català. Cal esmentar
també les obres de l’abadessa Hildegarda de
Bingen i el seu Liber simplicis medicinae, escrita
es creaven lligams forts de relació entre les el segle XII, que tracta de les propietats tera-
persones que hi treballaven. pèutiques de plantes, pedres i animals.
Amb el pas dels anys i un cop instal· lada, va Coneixem el nom d’algunes metgesses a Cata-
anar portant els seus germans i germanes, algu- lunya per raó de l’autorització reial: Francesca
nes de les quals van anar a treballar amb ella a Bonanada, de Berga, que va assistir Violant de
la mateixa fàbrica de Sarrià. Bar i d’altres dames de la reina pels volts de
l’any 133; Ceti, valenciana, que el gener de
El 1961 va tenir una criatura, la Montse Ar- 1368 va rebre de la tresoreria de la reina 248
gente. Va combinar el treball remunerat amb sous barcelonesos i el mes següent, 88 sous
l’atenció a la criatura i altres activitats domèsti- més per desplaçar-se de València a Barcelona;
ques. Els diumenges, com que la jornada labo- Floreta Çanoga, de Santa Coloma de Queralt,
ral –com dèiem abans– era de dilluns a dissab- per assistir Sibil· la de Fortià, i moltes altres. A
te, s’aprofitaven per fer la bugada i les feines partir del segle XIV i XV, en oficialitzar-se els
domèstiques en general. estudis mèdics, les dones van quedar excloses
49 Espai de treball remunerat
Mercedes Palau Torondel,
Martín Honrubia i Carmen
Soto Palau, al bar del carrer
Horizontal, 1960-1961.
Arxiu: Mercedes Palau
Torondel.
de la formació i, a poc a poc, de la pràctica públiques, es produí amb un cert retard res-
guaridora. No va ser fins al darrer terç del pecte al sector privat. El testimoni que transcri-
Eulàlia Rodés Rubio al balcó segle XIX que algunes dones van accedir a la vim a continuació ens parla de com les dones
del consultori mèdic on 
treballava, any 1960. universitat i van aconseguir el grau de doctores que treballaven a les administracions públiques
Arxiu: Eulàlia Rodés Rubio. en medicina –la primera Dolors Aleu i Riera–, eren expulsades del seu lloc de treball quan es
sempre, però, amb l’autorització reial nominal casaven, a causa de la legislació franquista que
que els donava accés a la universitat. No va ser prohibia la continuïtat de la trajectòria profes-
fins al 1911 que es va permetre l’accés lliure de sional de les dones casades. 
les dones a cursar estudis a la universitat.
“Vaig néixer el 19 de setembre de 1925 a
Tot allò que tenia a veure amb la cura i amb el prop de la plaça de la Universitat. Vaig fer els
coneixement del cos femení, estava a les mans estudis primaris i després de la Guerra Civil
d’infermeres i llevadores. peritatge Mercantil, és a dir, comerç. La meva
primera feina va ser a l’Institut Nacional de
Eulàlia Rodés Rubio va néixer el 10 de juliol de Previsión. Tenia 19 anys. El primer contracte va
1940 a Castellterçol, emigrà a Barcelona i es va ser d’interinatge, dos anys, i després vaig fer
incorporar a treballar al consultori mèdic vas- oposicions al Cuerpo Auxiliar Administrativo i
cular del Dr. Joaquim Jubert Salietti, situat al vaig treballar al Seguro Obligatorio de Enfer-
passeig de Gràcia, l’any 1960. medad. En para·l lel, vaig fer estudis de Gra-
duat Social, a l’Escola Social de Barcelona. El
La incorporació de les dones al sector adminis- 1958 em vaig casar i, com a conseqüència de
tratiu es produí a principis de segle XX. Pel la normativa vigent, vaig haver de deixar el
que fa a la incorporació a les administracions meu lloc de treball, que en aquell moment era
50 Espai de treball remunerat
d’administrativa a l’Instituto Nacional de Pre- fossin dones, filles, germanes o cunyades resta-
visión, i vaig quedar en excedència forçosa, for- ven fora de titularitats i de regularitzacions
çada, per matrimoni. Vaig rebre la dot, una laborals, malgrat que les jornades i el compro-
mena d’indemnització que em va facilitar com- mís laboral fossin els mateixos. Ara bé, no hi
prar els mobles del pis. Vaig tenir quatre fills. havia cap reconeixement legal de la seva tra-
jectòria professional. Això ha fet que, en arri-
Un cop restablerta la democràcia i aprovada la bar a l’edat de jubilació, no hi hagués cap cons-
Constitució Espanyola les funcionàries que vam tància de la seva vida laboral i, per tant, han
voler ens vam reintegrar. Després de vint-i-un restat sense drets reconeguts, sense dret a
anys d’haver estat cessada vaig ser readmesa, cobrar una pensió que els reconegués els anys
prèvia devolució de la indemnització, la dot, treballats. Ha estat una altra de les estratègies
que havia cobrat feia vint-i-un anys, no per que la societat va establir per invisibilitzar el
voluntat pròpia sinó perquè la legislació m’im- treball de les dones.
pedia continuar al meu lloc de treball, malgrat
haver-lo guanyat per oposició. Després del Històricament, les dones han estat vinculades
meu reingrés vaig ser destinada a l’agència de al sector de l’alimentació, ja fos en el sector de
la Seguretat Social de la Guineueta fins que em la transformació dels aliments, ja fos en el de la
vaig jubilar el 1990”. venda de productes alimentaris. Aquesta pràc-
tica, aquests sabers, s’han traspassat de genera-
Josefina Fuentes Bautista va assistir al col· legi ció en generació de dones.
públic Ramiro de Maeztu, a les Cases Barates
d’Horta, i relata: “Los estudios secundarios los En el comerç de la venda de productes alimen-
cursé en el Colegio Ntra. Sra. del Roser, calle taris hi ha una presència majoritària de dones,
Amílcar, que finalicé a los 13 años. Como no tant al davant com al darrere del taulell.
podía ponerme a trabajar a esa edad realicé un Venedores en comerços propis o aliens, vene-
curso de secretariado comercial y a los 14 dores a les parades dels mercats, al supermer-
años, con autorización paterna, empecé mi cats... Botigues i mercats són espais majoritària-
vida laboral en una gestoría en la ronda de San ment de dones, són espais de proximitat, on
Pedro de Barcelona. Combinaba mi trabajo les dones situades darrere el taulell es relacio-
con estudios complementarios (inglés). A los nen amb les dones que hi ha al davant, com-
15 años cambié de trabajo, empecé de aspi- pradores en aquell moment per abastir les
rante administrativa en una empresa de grupos necessitats alimentàries del co·l lectiu familiar.
electrógenos en la Gran Vía de Barcelona. A
los 18 años volví a cambiar de trabajo y empe- Aquest és un tipus de feina en què la relació
cé en un centro sanitario de Barcelona y soy personal és important per assessorar, intercan-
oficial administrativa en la actualidad (llevo 40 viar coneixements i experencies. Un comerç
años en la misma empresa) y he seguido reali- de proximitat no només espacial, sinó també
zando estudios complementarios”. relacional, que a partir dels anys seixanta va
començar a conviure amb els supermercats,
En els comerços o botigues on diverses perso- que van introduir canvis tant en la presentació
nes del co·l lectiu familiar treballaven, la titularitat dels productes alimentaris –tots empaquetats,
requeia gairebé sempre en la figura masculina. refrigerats...– com en les relacions. Del super-
La titularitat molt sovint, anava acompanyada de mercat desapareixien les venedores i apareixia
la regularització de la normativa laboral, règim l’especialització de caixera, que havia d’intentar
d’autònoms de la Seguretat Social. Les dones, fer la feina al més ràpidament possible i que
51 Espai de treball remunerat
Botiga del pesca salada dels
pares de Maria Busquet
Costa, al carrer Marià Aguiló
56, del Poble Nou. El pare 
i la mare i lel germà, la cosina
i una veïna, 1962-63.
Arxiu: família Busquet.
feia minvar o desaparèixer del tot la possible El setembre es va convocar una aturada de 20
relació i intercanvi d’informació entre les com- minuts per les condicions de toxicitat en una
pradores i les venedores. El taulell havia estat nau. La resposta: sanció de feina i sou durant
substituït per la caixa; la venedora, per la cai- dos mesos per a un treballador, més diverses
xera. amonestacions, a la qual cosa es va respondre
amb una nova aturada. Mentrestant, les rela-
En altres sectors econòmics, la presència de cions entre treballadors es van anar tensant,
dones era una constant. La Harry Walker era amb acomiadaments i desallotjaments policials.
una empresa dedicada a la importació, fabrica-
ció i comercialització de maquinària i accessoris Es reivindicaven millors condicions laborals i
per a la indústria de l’automoció, al passeig de contractuals i es lluitava en contra de les mesu-
Valldaura. res coercitives imposades per l’empresa i la
policia. Es va acomiadar 13 treballadors i la res-
L’any 1970, a la fàbrica del passeig de Vall- posta va ser l’ocupació de la fàbrica per part
daura, hi treballaven unes 470 persones, i entre dels treballadors i treballadores, de la qual van
el desembre d’aquell any i el febrer del següent ser desallotjats violentament per la policia. A
hi va esclatar una vaga per millorar les condi- les reivindicacions inicials, s’hi va incloure la de
cions de treball. la llibertat.
52 Espai de treball remunerat
Per exemple, hi havia empreses que, a l’hora de
concedir préstecs d’habitatge, establien la distin-
ció entre homes i dones. Ells podien accedir-hi
a partir dels 18 anys; elles, a partir dels 25. 
Pitusa, a qui hem trobat en el capítol anterior,
ens explica que el 1978, quan tot just acabava
de tenir la seva filla, es van convocar eleccions
sindicals a Telefónica i va sortir escollida com a
enllaç sindical: “Em va sobtar desagradable-
ment el masclisme que es respirava en aquell
entorn. Vaig emprendre, entre d’altres, una
batalla contra l’ús sexista del llenguatge. No hi
havia manera de veure’m, de veure’ns repre-
sentades en el llenguatge. Tot eren ‘treballa-
dors’. Vaig batallar i em vaig emocionar el dia
que per primera vegada vaig sentir ‘treballa-
dors i treballadores’”.
A banda del llenguatge, a Telefónica, vam llui-
tar per la igualtat d’accés. Dins les diverses fei-
nes, hi havia sectors feminitzats, especialment
els que feien referència a l’atenció al clients, i la
resta eren predominantment masculins. 
Aconseguir la igualtat d’accés volia dir que hi
haguessin dones en tots els sectors. Entre els
anys 1979 i 1980, algunes dones van incorpo-
rar-se a l’empresa com a zeladores i empalma-
dores. Ho van passar molt malament; per no
tenir, no tenien ni vestidors. I als vestidors, les
parets eren plenes de pòsters amb dones nues,
fins que una companya va trobar no sé pas on
un cartell d’un negre amb un penis enorme i el
va penjar. A partir d’aquell dia, van desaparèi-
Fina Rodríguez Sieso La discriminació de la dona en el món del tre- xer els nus femenins i masculins de les parets.
i Àngeles García Vargas a la ball és un fet, afirmava amb contundència el Finalment, es va aconseguir que les dones tin-
parada del peix del mercat
del Guinardó, 1977. Butlletí del moviment democràtic de dones. guessin vestidor propi. D’altra banda, la feina al
Arxiu: Montse Sánchez Això passava a Barcelona, el març de 1968, carrer era dura i els comentaris de companys i
Rodríguez. malgrat la Ley de Derechos Políticos, Profesio- de la gent que passava pel carrer eren ferotges:
nales y de Trabajo de la Mujer, de 1961. La “Li estàs prenent la feina al meu marit”. El dret
desigualtat entre els salaris masculins i femenins de les dones a un lloc de treball encara es
és del 45%. Ara bé, continuava l’article, la dis- qüestionava. En canvi, el treball remunerat es
criminació no és exclusivament salarial, sinó considerava un dret al qual els homes havien
que comprèn innumerables aspectes. d’accedir de manera prioritària.
53 Espai de treball remunerat
Reflexionant sobre les accions que es van em- Aurèlia Cubo ens descriu la seva trajectòria de
prendre i els resultats, Pitusa valora que les formació i d’experiència laboral. Malgrat la seva
accions positives per facilitar la igualtat d’accés al formació, similar i, en alguns casos, superior a la
treball van tenir unes conseqüències perverses. d’alguns dels seus companys, coincidí amb una
Les categories on hi havia predomini de dones experiència gairebé comuna per a les dones de
es van desfeminitzar, cada vegada hi havia més diverses generacions, l’anomenat sostre de
homes en atenció al públic, i poques, molt po- vidre, és a dir, la impossibilitat d’aconseguir la
ques dones, van incorporar-se a altres categories. promoció en el lloc de treball, malgrat –tor-
nem-ho a repetir– tenir la mateixa formació, o
Ara bé, allò que Pitusa valora molt positiva- superior, que la de co·l legues laborals que sí
ment és la reivindicació de reingrés per a les que van obtenir l’ascens. Què ho fa? Pro-
dones casades, a les quals el franquisme havia bablement, aquell mateix consens sexuat, no
expulsat del lloc de treball remunerat. explicitat però posat en pràctica ja en el segle
XIX, de considerar –encara avui en dia– que el
Pilar Espuña va néixer a Barcelona el juny de dret prioritari de feina, de càrrec i de remune-
1928. Als setze anys va ingressar a treballar a la ració superior pertoca als homes. 
banca. Mare d’un nen, va quedar vídua quan
aquest tenia dos anys. Va ser escollida enllaç Continuem amb Aurèlia Cubo, que ens expli-
sindical pels seus companys de treball. La nega- ca: “Sóc de la generació on érem entre 35 i 40
tiva a fer hores extres i la consciència de la dis- alumnes per classe en una escola concertada
criminació de les dones en el món laboral van del barri: l’Acadèmia Avellaneda, ja desapare-
ser temes candents per aconseguir condicions guda. Era un col· legi mixt. Vaig cursar els 8
de feina millors per a dones i homes. En anys d’EGB. Ho recordo amb nostàlgia: la clas-
paral· lel, el 1966 va començar a participar en el se de parvulari estava plena de tauletes petites,
moviment feminista. rodones, de colors, tots estàvem junts nens i
nenes, sense l’actual racó de pensar però de
El 1987 va ser fundadora i presidenta del grup tant en tant ens castigaven de cara a la paret.
Dona i Presó, amb estreta vinculació amb Ca A partir de primer curs ens van separar: les
la Dona, amb l’objectiu de millorar les condi- nenes a un cantó de l’aula i els nens a l’altre.
cions de vida de les dones a les presons, i No jugàvem al pati perquè no en teníem.
també membre de l’Associació de Veïns del Evidentment, tampoc fèiem esport; només els
Turó de la Peira, responsable i coordinadora dilluns, d’onze a una, les noies anàvem al Club
de la Vocalia de Dones. Natació Sant Andreu i els nois a l’escola espor-
tiva BRAFA a fer atletisme. Quan hi havia
Hi ha tres àmbits en què les dones han tingut xivarri a classe, els professors feien volar els
una rellevància especial: la millora de les condi- guixos i copejaven la taula amb “la palmeta”.
cions de treball, la millora de les condicions de Cada dilluns ens canviaven d’ubicació dins l’aula
vida i la vinculació al moviment feminista. Tres en funció de la nota que havies tret en el repàs
àmbits d’actuació, vinculants. A voltes, en mo- de la lliçó dels divendres. No obstant això, ara,
ments concrets de la vida, la responsabilitat i el quan comentem els records amb els meus
compromís amb cadascun d’aquests fan que es amics de llavors riem molt i donem gràcies per,
dediquin més energies a un, sense desvincular- malgrat tot, no tenir traumes escolars. 
se de la resta. És, doncs, una implicació vital,
situar-se en el món des de la perspectiva de El BUP el vaig fer en un co·l legi d’Horta i pel
compromís amb la realitat que les envolta. COU vaig tornar a Nou Barris, al INB Sant
54 Espai de treball remunerat
Andreu. Aquest darrer va ser un any de mogu- de la Generalitat depenien de l’Entitat i podia
des. Allà on hi havia una manifestació hi anà- proposar projectes de millora per a les dife-
vem els dels instituts, especialment els del rents llibreries. El significat de “sostre de vidre”
Patronat Ribas i els de S. Andreu. Sort que ho vaig esbrinar quan va quedar vacant la plaça
COU només va ser un any! de cap de comercial. El lloc va ser delegat en
un altre company interinament durant tres anys;
Superat el COU vaig accedir a la UAB, Facultat temps suficient per obtenir els punts necessaris
d’Econòmiques. Feia vida normal d’estudiant, i assolir la plaça definitivament“.
sense gaire temps lliure. 
Malgrat la formació, malgrat la trajectòria pro-
Un cop llicenciada, vaig obtenir la titulació d’as- fessional, el sostre de vidre, la discriminació
sessora comercial per la Cambra de Co-merç. sexual contra les dones, es convertí en muralla
A partir d’aquest moment vaig contactar amb infranquejable. Un pacte sexual en vigor, que
el món comercial català treballant al continua excloent i marginant les dones.
Departament de Comerç de la Generalitat, fent
estudis i valoracions d’expedients enfocats a la Elsa Plaza ens narra la seva trajectòria laboral:
modernització dels establiments de cara a les “Per a mi el treball remunerat sempre ha estat
olimpíades del 1992. Al gener del 1990, problemàtic. Sempre he fet feines precàries. He
l’EADOP buscava un professional amb el meu cuidat criatures, vaig intentar netejar cases; des-
perfil per ajudar als diferents directius en la prés, gràcies a les dones del bar la Sal, vaig tre-
presa de decisions. Em vaig il· lusionar molt, ballar de cuinera i després a l’editorial feminista
sobretot perquè els punts de venda de llibres del mateix nom, també com a dibuixant, disse-
Seu de l’Entitat Autònoma
del Diari Oficial i de
Publicacions de la
Generalitat de Catalunya,
gener del 1977, en un descans
mentre empaquetàvem el
material per traslladar-nos a
la nova ubicació.Es curiós
recordar com no fa tants anys
es podia fumar dins les
dependències oficials. Aixi
com, també crida l’atenció el
volum d’arxivadors i de
papers. Les noves tecnologies
han suposat un important
estalvi en consum de paper.
Arxiu: Aurèlia Cubo.
55 Espai de treball remunerat
nyadora tèxtil per a indústries Casacuberta i tantment, i jo m’encarregava de la mare i les
il· lustradora de la revista Dunia, Hogar y Moda i seves bogeries. A més, també feia la tesi, que
altres revistes de Madrid. Enmig de tot això vaig em va donar la possibilitat de crear-me un
acabar la carrera i vaig tenir el meu fill Gabriel, el espai per fugir de la realitat. Va ser tot un plaer
1985. Era feliç, estava bé amb la meva parella. fer la tesi. El 1993 va néixer la meva filla Júlia,
Amb el retorn de la democràcia a l’Argentina, una altra alegria, tot i que les coses amb el
vam decidir tornar-hi. Vaig trobar feina de pro- meu company no anaven gaire bé. Quan un
fessora en una escola d’art, però com que el home vol fer una carrera brillant exigeix ser
meu company era metge i no va trobar la feina admirat i posa totes les seves energies a acon-
que volia, vam tornar a Barcelona. seguir-ho. I així va arribar la separació”.
Per a mi el retorn va suposar començar de Elsa Plaza ha continuat fent feines precàries i
nou. Vaig ser professora en diverses escoles s’ha dedicat a investigar i a escriure, entre d’al-
privades mentre acabava la tesi doctoral amb tres, els llibres Desmontando  el caso  de la
la confiança que em permetria una feina més Vampira del Raval: misoginia y clasismo en la
estable, però no va resultar així. He continuat Barcelona modernista, Jacqueline o el eco del
treballant de manera precària”. tiempo, Ro jiza penumbra en casa de C laude.
Elsa Plaza continua desgranant experiències Amb dades fetes públiques per l’Agència Tribu-
personals que són sovint experiències comu- tària, la diferència entre el que guanyen els
nes per a moltes dones, com ara la responsabi- homes i les dones cada vegada és més gran. El
litat sobre les persones de l’entorn familiar i la que es coneix com a bretxa salarial, del 2009 al
supeditació de la trajectòria professional a les 2012, no ha parat d’eixamplar-se. L’any 2012,
necessitats del col· lectiu familiar. Especialment cada home, a escala estatal, ingressava una mit-
i de manera destacada, s’ha exigit a les dones jana de 21.246 euros, mentre que cada dona
que siguin el suport, la base sobre la qual els en guanyava 15.372. Si prenem com a base el
homes es recolzin per fer carrera professional, salari de les dones, els homes tenen un nivell
cosa que s’ha plantejat com una obligació de d’ingressos un 38% superior que les dones, una
les dones envers els homes. diferència que no ha canviat tant des dels inicis
de la Revolució Industrial. Han passat gairebé
Elsa Plaza ens explica: “L’any 1991 va morir el dos segles i les diferències pel que fa al nivell
meu pare i vaig haver de portar la mare, molt d’ingressos gairebé no han canviat, malgrat l’ac-
afectada per una malaltia psiquiàtrica, a Bar- cés de les dones als estudis superiors, malgrat
celona. Van ser anys durs, molt durs. El meu fill l leis que es volen igualitàries, malgrat. . .
Gabi era petit, el meu company s’aferrava a la Actualment, en la societat que vivim perviuen
carrera, cosa que implicava que viatjava cons- les desigualtats, i una d’aquestes és la sexual.