Diagonal, avinguDa
Portavella
En el tercer terç del segle XIX, una incorrecció en el replanteig inicial de la Diagonal 
propicià la futura afectació de les masies de les Corts: Can Ferrer de la Creueta, l’Estela, 
Can Baldiró i Can Feliu, masies que Ildefons Cerdà havia respectat en el seu projecte de 
Reforma de Barcelona i el seu Eixample. La importància d’aquest fet mereix la publicació 
d’un monogràfic en el qual s’expliqui acuradament el que va passar. A continuació, fem un 
breu resum d’aquest esdeveniment i les seves circumstàncies, que tan greument van perjudicar 
les Corts: 
El 4 de juny de 1903, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, fou redactat un plànol 
a escala 1:2000 que afectava íntegrament una sèrie de masies de l’antic municipi de les Corts, 
agregat el 1897 a Barcelona. El plànol s’anomenà “Proyecto de alineaciones y rasantes para la 
prolongación de la Gran Via Diagonal o de Argüelles en todo el trayecto comprendido fuera 
de la zona de Ensanche, desde el límite de ésta hasta el cruce con la carretera provincial de 
Cornellá a Fogás de Tordera”. En l’esmentat plànol es van grafiar les diferents propietats que 
calia expropiar, entre les quals es trobaven les masies de Can Ferrer de la Creueta, l’Estela, 
Can Baldiró i Can Feliu. El plànol fou aprovat el 5 de novembre de 1903, amb una amplada 
de 50 metres per a la Diagonal. Els cortsencs sens dubte que van manifestar el seu malestar 
per l’afectació de les esmentades masies, quan era relativament fàcil comprovar que Ildefons 
Cerdà, en el seu famós Pla general per l’Eixample de Barcelona, aprovat pel govern central el 
7 de juny de 1859, les havia respectades. Aquest malestar va obligar l’Ajuntament a investigar 
què havia passat. Per tot això, encarregà a la “Real Academia de Bellas Artes de San Fernando” 
l’aixecament del plànol de l’estat actual de la Diagonal, entre el passeig de Sant Joan i el carrer 
de Muntaner (més enllà de Muntaner, la Diagonal era obstruïda pels coberts de la fàbrica de 
sederies de Francesc Vilumara, que havia comprat, el 1873, la finca coneguda com la “Torre 
del Suís”, afectada en part pel nou vial. El personal qualificat per desenvolupar aquest treball 
comprovà mitjançant dues alineacions auxiliars paral·leles la distància a les edificacions i el 
possible desviament que havia pogut tenir la Diagonal. El plànol, de data 8 de novembre de 
1906, fou complementat amb un altre, de data 1 de març de 1907, amb indicació de l’estat 
actual de les edificacions construïdes amb façana a l’avinguda.
L’evidència de l’error era tan gran que reclamava una solució ràpida. Els 
serveis tècnics de l’Ajuntament no van saber o no van poder arreglar un error tan 
greu, o no els van deixar. Les circumstàncies d’uns fets consumats van fer inútil 
qualsevol modificació del nou traçat aprovat el 1903.
El traçat de la Diagonal, segons el projecte aprovat d’Ildefons Cerdà, forma 
un angle amb l’alineació perpendicular al mar dels carrers de l’Eixample d’uns 117 
graus 30 minuts sexagesimals, quan actualment l’angle resultant de la Diagonal 
amb els carrers de l’esquerra de l’Eixample es pot estimar gràficament en uns 116 
graus sexagesimals o poc més. Quines circumstàncies van donar lloc perquè es 
produís aquesta lamentable diferència d’angle que va perjudicar les Corts?              
Després d’analitzar diferents hipòtesis i d’examinar molts documents 
de l’època, es va arribar a una conclusió, la més versemblant, que exposem a 
continuació:
El camí de Jesús, més tard anomenat camí de Gràcia, actualment el passeig, 
és i era la principal via d’unió de la Ciutat Vella amb la Vila de Gràcia. Aquesta 
important arteria viària, oberta molt abans del projecte Cerdà, divideix l’Eixample 
en dues parts, conegudes com la dreta i l’esquerra de l’Eixample. Ildefons Cerdà i 
els seus tècnics col·laboradors, en un moment determinat, devien mesurar sobre 
el projecte l’angle que formava aquesta important via de referència, totalment 
consolidada amb el traçat de la futura Diagonal, ja que era una dada necessària 
per poder replantejar l’esmentat eix viari.   
Quan es va decidir obrir i urbanitzar la Diagonal, es va començar per un 
petit tram que anava del carrer de Pau Claris fins una mica més enllà del passeig 
de Gràcia. El personal encarregat de realitzar el replanteig de la nova alineació, tot 
seguint els hàbits i bon fer de la topografia, se situà a un dels extrems de l’alineació 
que havien de replantejar. Com que la futura Diagonal es trobava tallada pels 
murs d’una finca a l’alçada del carrer de Roger de Llúria (vegeu a l’AMAB el plànol indicatiu 
de les alteracions detectades de Gràcia, de novembre de 1894), l’inici del replanteig es va fer 
a la cantonada del carrer de Pau Claris, enfocant l’ullera del teodolit en direcció al traçat del 
ferrocarril i la riera d’En Malla (situada a uns quatre metres per sota del nivell dels camps), 
saltant sobre les tanques i els límits de propietat existents entre el passeig i l’esmentada riera, 
que representava un autèntic obstacle natural.      L’estacionament del teodolit al carrer de Pau 
Claris era també més comprensible, ja que el passeig de Gràcia canalitzava tot el trànsit entre 
Barcelona i Gràcia i, per tant, no era el passeig el lloc més adient per estacionar l’aparell. (El 
1872, el Tramvia inaugurat entre Barcelona i Gràcia passava, mitjançant dues vies, pel centre 
del passeig).
Tot orientant el limbe del teodolit a zero graus, amb l’alineació del carrer de Pau Claris, 
van col·locar l’angle conegut i mesurat anteriorment corresponent al passeig de Gràcia, sense 
tenir en compte que el passeig de Gràcia no és paral·lel a la resta de carrers de l’Eixample 
(l’Ajuntament de Gràcia no disposava de tot el plànol de l’Eixample, sinó només del 
corresponent al seu terme municipal, plànol en el qual no s’aprecia tant aquesta diferència). 
Naturalment, la diferència detectada en l’angle que forma el traçat de la Diagonal amb els 
carrers de l’esquerra de l’Eixample, entre el projecte d’Ildefons Cerdà i la realitat física, és 
igual a l’angle que forma el traçat del passeig de Gràcia i la resta del traçat dels carrers de 
l’Eixample, fet que ratifica que aquesta versió sigui la més correcta.  
    Posteriorment, es va continuar obrint la Diagonal dins del que fóra terme municipal 
de Gràcia, i que acabava en els coberts de la fàbrica de Francesc Vilumara. A l’altre costat 
(després de la Granja Experimental), més enllà de la travessera de Gràcia i del torrent de 
Ballescà, començava el que fóra l’antic terme municipal de les Corts.
    La separació o diferència entre cadascuna de les alineacions resultants d’un o altre angle 
era cada vegada més gran, a mesura que s’allunyaven del punt inicial comú, situat al carrer de 
Pau Claris. Com més a prop de l’origen, la diferència era més petita i indetectable a simple 
vista, però tot arribant a la Granja Experimental, aquesta diferència era molt important. L’any 
1889, l’Ajuntament de Gràcia ja havia assumit tot el traçat de la Diagonal que afectava el seu 
terme municipal i havia donat permisos per edificar amb l’alineació incorrecta.
    Per l’agregació de 1897, el problema fou traspassat a l’Ajuntament de 
Barcelona. Amb l’expropiació de la finca que tallava la Diagonal a l’alçada del 
carrer de Roger de Llúria quedà unificat el traçat de la via. El replanteig que es 
dugué a terme a partir de Pau Claris en direcció al passeig de Sant Joan es va fer 
correctament, d’acord amb el Plànol d’Ildefons Cerdà. Per tant, podem dir que 
existeixen i conviuen dues Diagonals: la de la dreta de l’Eixample i la de l’esquerra 
de l’Eixample, amb orientacions diferents, però amb un punt d’inflexió comú.
La Diagonal, batejada per Ildefons Cerdà des de l’origen de l’aprovació del 
seu Pla d’Eixample amb el nom de Gran Via Diagonal, és la via pública que, en 
la seva història, ha patit més canvis de nom.
El primer canvi de nom proposat per la Comissió quarta de l’Ajuntament 
de Barcelona, de què formava part Víctor Balaguer, va ser aprovat el 10 de 
novembre de 1874 pel ple municipal, sota la presidència de Francesc de Paula 
Rius i Taulet: “...proponiendo que la calle Diagonal del Ensanche se denomine 
de Argüelles con cuyo nombre es ya conocida”. Efectivament, l’Ajuntament de 
la vila de Gràcia ja havia posat el nom d’Argüelles a un carrer (actualment carrer 
de Terol) i no va tardar en canviar l’emplaçament de la dedicació quan es va 
començar a materialitzar la nova via Diagonal i destinar la dedicació d’aquest 
singular personatge a aquesta important via. Lamentablement, part dels arxius de 
la vila de Gràcia van ser destruïts i no es té constància fins el 1877 de l’existència 
de la dedicació d’Argüelles a l’actual carrer de Terol. Sembla que el nom es 
va posar després de la revolució de setembre de 1868, per un dels consistoris 
liberals, els quals anaven alternant durant el segle XIX el govern de la vila amb 
els conservadors.
Dos anys abans de l’aprovació oficial del nom d’Argüelles per a la Diagonal, 
el 26 de gener de 1872, el consistori de Barcelona pren l’acord següent: “... 
Otra proponiendo que la plaza del Ensanche conocida con el nombre de plaza 
Convexa se denomine de Tetuan, sustituyendo a la calle llamada del Paralelo, 
la de Argüelles.” Intent fallit de posar el nom d’Argüelles al Paral·lel, ja que no 
va prosperar, perquè l’1 de setembre de 1874 es va canviar el nom de Paral·lel 
(Argüelles) pel de Marquès del Duero.     
El 29 de març de 1922, s’aprovà el nom de Nacionalitat Catalana, en substitució 
d’Argüelles. Però Argüelles es resistia a ser desnonat del nomenclàtor i un tram de la Diagonal 
va continuar dient-se d’Argüelles, fins que el 14 de maig de 1924 el nom va ser restaurat 
oficialment.
Aquesta restauració del nom d’Argüelles va durar poc, ja que el 13 de gener de 1925 es va 
acordar dedicar tota la Diagonal al rei Alfons XIII. Els liberals, partidaris que no desaparegués 
el nom d’Argüelles del nomenclàtor, van proposar, el 27 de gener d’aquell mateix any, que es 
retolés la carretera de Sarrià amb el nom d’Argüelles, atès que havien posat el nom d’Alfons 
XIII a la Diagonal. Aquesta petició no va ser aprovada i el nom d’Argüelles desaparegué 
definitivament, després de figurar durant més de cinquanta anys al nomenclàtor de carrers de 
Barcelona i Gràcia.     
A continuació, fem un breu resum de la biografia del singular personatge que fou 
Argüelles, atès el fet que ha estat el nom que ha batut el rècord de permanència a les plaques 
de referència d’una via tant important com és la Diagonal.    
Agustín Argüelles i Àlvarez, nasqué a Ribadesella, Oviedo, el 28 d’agost de 1776. Fill 
segon de José Argüelles i Teresa Àlvarez González. Representà la província d’Oviedo a les 
Corts de Cadis. Fou un distingit orador liberal, que defensà les lleis amb la supressió de 
la tortura com a mitjà de prova en els processos criminals, la llei que proclamà la llibertat 
d’impremta i la persecució i el càstig del tractament d’esclaus. Les Corts li encomanaren la 
redacció del preàmbul i de l’articulat de la Constitució de 1812. Fou conegut per la seva 
eloqüència, amb el sobrenom del “Divino Argüelles”. Enfrontat amb Ferran VII, es refugià 
a Anglaterra i tornà a Espanya a la mort del rei, el 1834. Al parlament defensà i contribuí 
poderosament a l’aprovació de la constitució de 1837, que havia redactat. Desterrada 
d’Espanya el 1841 la reina governadora Maria Cristina, de qui sempre havia estat contrari, 
fou nomenat tutor de les seves filles, Isabel i Maria Lluïsa Fernanda, càrrec que acomplí fins 
el 1843. Fou orient de la maçoneria regular espanyola. Va ser un home dotat d’una oratòria 
extraordinària i d’una honradesa per sobre de tot dubte. Morí solter a Madrid, dissabte 23 
de març de 1844, al seu domicili del carrer de Cantarranas, 45, pral. Persona 
molt estimada, es diu que al seu enterrament assistiren unes setanta mil persones. 
Segons un dels seus biògrafs, José de Olózaga (1864) “Murió como había vivido, 
pobre”.
Argüelles fou substituït, doncs, al nomenclàtor per “Alfonso XIII”, el 13 de 
gener de 1925, monarca aleshores regnant a Espanya. Alfons XIII, Lleó, Ferran 
Maria, Isidre, Pasqual i Antoni de Borbó i d’Habsburg nasqué a Madrid el 17 de 
maig de 1886. Fill pòstum d’Alfons XII, el dia del seu naixement fou proclamat rei 
d’Espanya i als 16 anys fou declarat major d’edat. El 31 de maig de 1906, es cassà 
amb la neboda del rei d’Anglaterra, Ena Victòria de Battenberg. L’11 de març de 
1908, inaugurà a Barcelona les obres de la reforma interior de la Ciutat...
Amb la proclamació de la segona República Espanyola, el nom “Alfons XIII” 
caigué del nomenclàtor de la Ciutat i fou substituït per avinguda del “Catorze 
d’Abril”, el 16 d’abril de 1931.
Acabada la guerra civil, el 7 de març de 1939, nou dies després de l’entrada 
de les tropes franquistes a Barcelona, fou aprovat el canvi de nom de la Diagonal 
per “Generalísimo Franco”. Aquesta dedicació durà fins el 22 de juny de 1979, 
data en què fou restaurat l’antic nom d’avinguda Diagonal.    
Fonts: (AMAB: actes, 1872, 1874; plànols: Cerdà, Gràcia 1889, Les Corts, 
principi segle XX; fn; caixes 22429 i 22444).