2
El coneixement de la realitat social de la ciutat és una eina estratègica per
al desenvolupament i implementació de les actuacions municipals. En són
un bon exemple les diverses investigacions sobre l’evolució de l’ús social
del temps a Barcelona: ens han aportat molta informació i han posat de
relleu les tensions existents a l’hora de gestionar les esferes del temps labo-
ral, familiar i personal.
L’estudi L’ús social del temps a Barcelona. Una visió prospectiva posa la
mirada en el futur i planteja els reptes de l’organització del temps a la ciutat
al llarg dels propers anys. Els resultats ens mostren unes dades molt útils
per reflexionar sobre les noves necessitats dels barcelonins i barcelonines, i
ens permetran avançar en les línies d’actuació política cap a una ciutat del
temps de les persones.
Aquest treball ens ajudarà a anticipar, ja des d’ara, com seran la nostra ciu-
tat i els nostres ritmes de vida. El nostre objectiu consisteix a fer possible un
nou model d’articulació social del temps, més adequat a les necessitats de
la ciutadania.
Jordi Hereu
Alcalde de Barcelona
3
La realitat que ens mostren estudis com aquest és que les persones han d’a-
daptar-se a un temps organitzat socialment i amb uns paràmetres que no
contemplen les seves necessitats personals ni la seva vida quotidiana. És una
organització temporal que impedeix que les persones puguin gestionar el
temps de manera saludable, equitativa i paritària. Les formes en què les per-
sones afronten aquesta contingència creen desigualtats entre la ciutadania i,
sobretot, entre els homes i les dones.
La visió holística de tots els factors que determinen l'escenari actual de la dis-
tribució i organització del temps ens ha de permetre canviar, amb la participa-
ció de tota la ciutadania, actituds personals i valors socials per tal de construir
uns escenaris de futur en què l'organització social del temps respongui als
objectius que ens plantegem amb les polítiques públiques dels usos del
temps: que el temps de les persones sigui l'eix de l'organització social.
Imma Moraleda
Regidora Usos del Temps
4
Estudi elaborat per:
Grup de Recerca Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de
Barcelona - Regidoria d’Usos del Temps de l’Ajuntament de Barcelona
Equip d’investigadors:
Elena Sintes, Jordi Serra, Albert Cónsola i Antoni Ramon.
Bellaterra, desembre del 2008
Edició
Ajuntament de Barcelona
Sector d’Educació, Cultura i Benestar
Regidoria Usos del Temps
Disseny gràfic
Estudio Angel Uzkiano
© de l’edició: Ajuntament de Barcelona.
www.bcn.cat/nust
5
ÍNDEX
1. INTRODUCCIÓ I OBJECTIUS 7
2. ESTAT DE LA QÜESTIÓ 9
2.1. El Temps de treball mercantil 9
2.1.1. L’ocupació a la ciutat de Barcelona 9
2.1.2. El temps dedicat al treball mercantil 11
2.1.3. Pautes i temps de desplaçament dels barc 17
2.2. El temps de ciutat 20
2.2.1. L’ús de la ciutat 20
2.2.2. Ciutat densa i compacta,
ciutat viscuda intensament 20
2.2.3. La vida al barri, la ciutat propera 20
2.3. El temps metropolità 23
2.3.1. Interrelacions creixents entre territoris,
extensió de la ciutat real 24
2.3.2. La ciutat com a destinació: l’ús de la ciutat
pels no residents 24
2.3.3. Pautes i temps de desplaçament a
la Regió Metropolitana de Barcelona 26
3. REPTES 29
3.1. Projeccions 29
3.1.1. Introducció 29
3.1.2. El temps de treball mercantil 30
3.1.3. El temps de ciutat 39
3.1.4. El temps de metròpoli 45
3.2. Discontinuïtats i factors emergents 48
3.2.1. Esdeveniments 48
3.2.2. Factors emergents 51
3.3. Escenaris de futur 52
3.3.1. Introducció 52
3.3.2. Escenaris de futur 53
4. CONCLUSIONS DE L’ESTUDI 66
5. ANNEX METODOLÒGIC 70
5.1. Introducció 70
5.2. Revisió del material existent 71
5.3. Sèries temporals 72
5.4. Anàlisi d’impactes creuats 74
5.5. Joc d’actors 78
5.6. Taller de Futur 80
5.7. Escenaris de futur 82
6
1. INTRODUCCIÓ I
OBJECTIUS
L’any 2005, la Regidoria d’Usos del Temps de l’Ajuntament de Barcelona va
encarregar a l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB)
la realització d’un estudi sobre la realitat urbana de la ciutat des de la pers-
pectiva temporal; és a dir, una anàlisi de l’ús social del temps.
Aquell treball va suposar l’inici d’un seguit de col·laboracions entre l’Ajunta-
ment de Barcelona i l’IERMB, les quals han acabant constituint una descrip-
ció exhaustiva dels usos socials del temps a la ciutat de Barcelona i al
territori metropolità entre el 1985 i el 2006.
Actualment, les polítiques urbanes arreu d’Europa estan centrant l’atenció en
com el funcionament de les ciutats incideix en l’ús que els ciutadans fan del
seu temps i, especialment, en les possibilitats d’harmonització de les esferes
laboral, familiar i personal. En aquest context, la recerca desenvolupada fins a
l’actualitat per l’IERMB ha permès conèixer quins són i com han evolucionat
els usos del temps de la ciutadania, de la ciutat i del seu entorn metropolità.
L’Ajuntament de Barcelona vol avançar en la reflexió sobre aquesta qüestió,
i per això ha incorporat un nou element d’anàlisi: el disseny dels esce-
naris de futur. Aquest interès neix de la necessitat de disposar d’instruments
de suport per a la planificació i la presa de decisions.
La investigació que l’IERMB proposa en aquest projecte suposa un primer
exercici de prospectiva, amb l’objectiu de disposar d’una aproximació als
escenaris de futur dels usos dels temps de la població i de la ciutat
de Barcelona.
Es tracta, per tant, de definir hipòtesis a llarg termini partint de les tendències
passades i presents per tal d’anticipar les línies estratègiques d’actuació de
la Regidoria d’Usos del Temps. En paraules de Gaston Berger: «Contemplant
el futur es transforma el present». En definitiva, el treball pretén interpretar l’e-
volució social amb l’objectiu de contribuir a configurar les polítiques de temps
actuals.
7
A més a més, atès que és un primer exercici prospectiu, cal definir l’horit-
zó o els horitzons de referència, de manera que ens permetin orientar la
reflexió i visualització d’escenaris.
A la vegada, es tracta d’una primera aproximació que ha de contribuir als de-
bats i ponències que se celebraran a Barcelona en el marc de la Jornada Eu-
ropea Cap a on va el nostre temps? Escenaris de futur, que tindrà lloc els
dies 4 i 5 de febrer del 2009.
8
2. ESTAT DE LA QÜESTIÓ
2.1. El temps de treball mercantil
A la nostra societat, el treball mercantil és l’eix sobre el qual s’organitza la jor-
nada diària de les persones amb activitat laboral i, a més, és el factor que
condiciona i articula la resta de temps de l’individu i del seu entorn.
Aquest temps de treball és un temps rígid i establert socialment; és a dir, en
certa manera condiciona les persones, ja que sovint no poden flexibilitzar-lo
ni adaptar-lo a la seva realitat personal. En canvi, l’articulació dels altres temps
(els destinats al treball domèstic i al temps lliure i de lleure) sovint està supe-
ditada al temps de treball i s’ha de gestionar a títol individual.
Les dades que es presenten tot seguit fan referència a les persones amb ac-
tivitat laboral, ja que la gestió individual del temps varia segons la situació
ocupacional. Tanmateix, a l’hora de considerar l’ús que una persona pot fer
del seu temps, també cal tenir en compte altres variables, com ara el sexe,
l’edat i l’activitat professional.
En aquest apartat es pretén mostrar les característiques i els components
principals del temps de treball dels barcelonins i barcelonines.
2.1.1. L’ocupació a la ciutat de Barcelona
A la ciutat de Barcelona, segons dades de l’any 2006, el 53,9 % de la pobla-
ció treballa, i aquesta xifra ha experimentat una tendència creixent en els da-
rrers anys. Les sèries de dades indiquen que en els últims 15 anys s’han
observat dues tendències:
Una vinculació entre el cicle econòmic i la taxa d’activitat, de manera que
aquesta es manté estable el 1990, el 2000 i el 2006, i es redueix el 1995.
9
Gràfic 1. Taxes d’activitat, d’ocupació i d’atur de la població1 masculina i fe-
menina. Barcelona, 1990-2006.
100
90
80
70
60
50
40
30
20
10
0
Homes Dones Homes Dones Homes Dones Homes Dones
1990 1995 2000 2006
Taxa d’activitat Indicador d’activitat Taxa d’ocupació Taxa d’atur
Les dades sobre la taxa d’activitat i l’indicador d’activitat corresponents a l’any 1990 no
estan disponibles.
Font: IERMB (1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la pobla-
ció; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població
de Catalunya, 2006.
Una reducció progressiva del percentatge de persones que es dediquen de
forma exclusiva a les tasques de la llar. En general, les dones continuen in-
corporant-se al mercat de treball, tot i que amb una presència inferior a la
dels homes. L’any 2006, la taxa d’activitat masculina era del 66,5 % (similar
a la dels anys anteriors) i la femenina del 51 % (amb un augment lleugera-
ment superior als 7 punts respecte de les dades del 1995: 43,9 %).
1 Taxa d’activitat = [Població activa (població ocupada + població aturada) / Població de
més de 18 anys (la població de 16 i 17 anys no s’inclou en l’univers de l’Enquesta)] x
100.
Indicador d’activitat = [Població activa (població ocupada + població aturada) /
Població potencialment activa (en el cas de l’Enquesta, aquesta població comprèn les
persones entrevistades de 18 a 64 anys)] x 100.
Taxa d’ocupació = [Població ocupada / Població activa] x 100.
Taxa d’atur = [Població aturada / Població activa] x 100.
Cal tenir en compte que la població de 16 i 17 anys no va formar part de la mostra de
l’Enquesta fins a l’any 2000; en canvi, sí que es va incloure a l’edició de l’any 2006.
10
Taula 1. Relació de la població amb l’activitat laboral. Barcelona, 1990-2006.
1990 1995 2000 2006
Treballa 50,6 42,6 50,0 53,9
Busca feina 5,1 9,9 4,8 4,3
Mestressa de casa 19,4 18,0 13,9 14,0
Jubilat/da 17,8 18,9 21,9 18,6
Estudiant 3,5 6,8 6,5 5,1
Incapacitat/da 2,9 2,7 2,1 3,2
No treballa i no busca feina 0,6 0,9 0,6 0,4
Servei militar/altres
situacions d’inactivitat 0,1 0,2 0,1 0,5
Total 100,0 100,0 100,0 100,0
Font: IERMB (1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la pobla-
ció; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població
de Catalunya, 2006.
2.1.2. El temps dedicat al treball mercantil
El 87,3 % dels barcelonins i barcelonines treballen a jornada completa i el
12,5 % a jornada parcial. Malgrat que aquestes dades no han variat signifi-
cativament des de les sèries disponibles del 1990, sí que s’observa un aug-
ment de les jornades a temps parcial en les dades del 1995.
Gràfic 2. Tipus de jornada realitzada per la població ocupada.
Barcelona, 1990-2006.
100%
90%
80%
70%
60%
50%
40%
30%
20%
10%
0%
1990 1995 2000 2006
Jornada completa Jornada parcial NS/NC
Submostra formada per la població ocupada.
Font: IERMB (1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la pobla-
ció; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població
de Catalunya, 2006.
11
Tanmateix, en els darrers anys sí que varien els motius principals adduïts per
les persones enquestades quant a fer jornada parcial. De fet, augmenta el
percentatge d’individus (21 punts percentuals en el període 1990-2006) que
justifiquen treballar a jornada parcial per la necessitat de conciliar diferents
activitats, ja sigui treball mercantil i estudis i/o tasques familiars i domèsti-
ques. Aquest augment ha anat acompanyat d’una disminució en el percen-
tatge d’individus que afirmen realitzar la jornada parcial perquè és el tipus
d’horari que han trobat.
Taula 2. Motiu principal pel qual la població ocupada fa jornada parcial.
Barcelona, 1990-2006.
1990 1995 2000 2006
És el tipus d’horari que ha trobat 44,2 44,1 51,2 31,6
Té tasques domèstiques o familiars 16,7 15,3 17,8 25,3
Li interessa aquesta jornada 18,5 14,6 19,4 22,3
Pels estudis 7,0 7,6 7,8 15,6
Altres motius 11,4 13,1 - 1,9
NS/NC 2,2 5,4 3,9 3,3
Total 100,0 100,0 100,0 100,0
Submostra formada per la població ocupada que treballa a jornada parcial.
Font: IERMB (1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població;
IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de
Catalunya, 2006.
La jornada parcial és un fenomen que afecta en especial les dones (21 %),
els joves menors de 25 anys (30,9 %) i les persones ocupades en categories
professionals baixes (18,1 %). En els dos primers casos, aquest tipus de jor-
nada sol permetre la compatibilització amb altres obligacions: estudis, en els
cas dels joves, i tasques domèstiques o familiars, en el cas de les dones. Pel
que fa a les categories professionals baixes, els llocs de treball solen com-
portar treballar unes hores al dia.
Cal tenir en compte que uns horaris laborals excessivament extensos dificul-
ten la compatibilització amb la resta d’activitats quotidianes. Els participants en
diferents grups de discussió sobre els usos del temps2 coincideixen a afirmar
que les jornades laborals extenses estan motivades per les raons següents:
Manca d’organització empresarial
Allargament de la jornada a l’hora de la sortida
Pausa massa llarga per dinar
Davant les dificultats que planteja la rigidesa del treball mercantil, la gent apli-
ca diferents estratègies adaptatives, com ara la reducció del temps de tre-
ball o el recórrer a terceres persones per a la realització de certes tasques,
bé mitjançant xarxes socials i familiars o contractant ajuda.
2 L’ús social del temps a Barcelona. Informe qualitatiu (2006). IERMB.
Dir. Carme Miralles i Elena Sintes.
12
Gràfic 3. Tipus de jornada realitzada per la població ocupada segons sexe,
edat i categoria professional. Barcelona, 2006.
100%
90%
80%
70%
60%
50%
40%
30%
20%
10%
0%
e
om on
a or s 34 4en y - 4 5
4 64 és lta na ixa
H D M an 25 35
- - - A
45 55 i m Mi
tja Ba
25 6
5
Jornada completa Jornada temps parcial
Submostra formada per la població ocupada.
Font: IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població
de Catalunya, 2006.
La major part dels barcelonins i barcelonines (40,6 %) té una jornada laboral
de 40 hores setmanals, xifra que es manté relativament estable respecte
d’anys anteriors.
13
Taula 3. Nombre d’hores treballades a la setmana per la població ocupada.
Barcelona, 1990-2006.
1990 1995 2000 2006
10 hores o menys 1,3 1,4 1,5 0,7
D’11 a 20 hores 4,2 6,6 6,5 5,9
De 21 a 34 hores 7,4 9,2 8,6 11,7
De 35 a 39 hores 11,4 14,7 13,4 14,3
40 hores 40,2 37,4 38,8 40,6
De 41 a 45 hores 12,5 8,6 6,8 8,2
De 46 a 50 hores 10,7 11,0 12,6 11,1
Més de 50 hores 10,9 9,0 9,7 7,0
NS/NC 1,3 2,1 2,2 0,4
Total 100,0 100,0 100,0 100,0
Nombre mitjà d’hores 41:10 39:48 40:24 39:26
Submostra formada per la població ocupada.
Font: IERMB (1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la pobla-
ció; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de
Catalunya, 2006.
Tanmateix, augmenta el percentatge de barcelonins i barcelonines que tre-
ballen menys de 40 hores (del 24,3 % l’any 1990 al 32,6 % el 2006) i, alho-
ra, es redueix el percentatge de població que treballa més de 40 hores
setmanals (del 34,1 % el 1990 al 26,3 % el 2006).
La mitjana d’hores setmanals de la població ocupada depèn del tipus d’ocu-
pació i de l’empresa. A Barcelona, l’any 2006 aquesta mitjana se situava en
39:26 hores setmanals. Respecte de les dades de l’any 1990, la mitjana
d’hores de treball s’ha reduït 1 hora i 44 minuts.
No obstant això, s’observen diferències destacables entre les persones ocu-
pades en empreses privades i les ocupades en empreses públiques. En el
primer cas, treballen un total de 40:09 hores, enfront de les 36:34 hores de
les persones que treballen en el sector públic, amb una diferència d’unes 3
hores i 35 minuts setmanals.
En el cas d’homes i dones, els primers dediquen al treball mercantil una mit-
jana de 6 hores més a la setmana que les dones.
14
Gràfic 4. Nombre d’hores treballades setmanalment per la població ocupa-
da segons característiques de l’empresa (mitjana) i sexe. Barcelona, 2006.
43:12:00
42:00:00
40:48:00
39:36:00
38:24:00
37:12:00
36:00:00
34:48:00
33:36:00
32:24:00
Mitjana Home Dona Empresa Empresa
pública privada
Submostra formada per la població ocupada.
Font: IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població
de Catalunya, 2006.
Un altre aspecte que cal destacar, i que afecta l’imaginari col·lectiu, és l’as-
sociació que se sol fer entre el nombre d’hores de treball i el prestigi social
que això implica. És a dir, en el nostre entorn social, el fet de dedicar moltes
hores al treball mercantil encara està ben vist.
L’horari més habitual entre els barcelonins i barcelonines que treballen és el
de jornada partida de matí i tarda (55,9 %), seguit de l’horari continuat de
matí (23,1 %) i del continuat de tarda (6,7 %).
Gràfic 5. Horari laboral de la població ocupada. Barcelona, 2006.
60%
50%
40%
30%
20%
10%
0%
Horari partit Continuat Continuat Continuat Continuat Altre horari Continu NS/NC
de matí i de matí de tarda rotatiu de rotatiu de nit
tarda matí i tarda de matí,
tarda i nit
Submostra formada per la població ocupada.
Font: IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població
de Catalunya, 2006.
15
Si bé l’horari partit de matí i tarda és el més habitual, tant entre els homes
com entre les dones, en els homes és més freqüent que entre les dones. Les
dones tenen més tendència a la jornada continuada de matí, a causa, en part,
de la major presència de jornades parcials entre la població femenina.
La població tendeix a preferir els horaris de treball fixos, amb una certa flexi-
bilitat pel que fa a les hores d’entrada i de sortida, així com les jornades con-
tinuades per tal d’evitar les pauses excessivament llargues per dinar, que
solen provocar un allargament de la jornada laboral final. En aquest sentit, es
detecta una major preferència per canviar les hores extres per dies lliures.
Un altre aspecte a destacar és la percepció negativa que suposa el fet de tre-
ballar durant el cap de setmana, sobretot el diumenge.
No obstant això, l’any 2006, el 8,1 % de la població ocupada de Barcelona
va treballar en una segona feina.
Finalment, les dades indiquen que el temps dedicat al treball mercantil aug-
menta amb la categoria laboral, així com el nombre d’hores dedicades a la
feina (41:10 hores setmanals de mitjana en les categories professionals al-
tes, enfront les 38:05 de les categories professionals baixes).
Gràfic 6. Tipus de jornada realitzada per la població ocupada segons la ca-
tegoria professional. Barcelona, 2006.
100%
90%
80%
70%
60%
50%
40%
30%
20%
10%
0%
Alta Mitjana Baixa
Jornada completa Jornada parcial
Submostra formada per la població ocupada.
Font: IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població
de Catalunya, 2006.
16
2.1.3. Pautes i temps de desplaçament dels barcelonins
i barcelonines
L’autocontenció de la ciutat de Barcelona pel que fa a les persones que re-
sideixen i treballen a la mateixa ciutat és força elevada en comparació amb
altres poblacions de l’Àrea Metropolitana. De fet, a Barcelona, el 72,2 % de
la població ocupada treballa al municipi, mentre que a la primera corona no-
més ho fa el 29,2 %, i a la segona corona el 41,2 %.
Malgrat aquestes xifres, la informació sobre ocupació assenyala uns canvis
significatius en les pautes de localització del treball, que també són una ma-
nifestació de les tendències actuals en l’ús del territori per part de la població.
Des del 1985 ha disminuït el percentatge de barcelonins i barcelonines que
treballen a Barcelona, mentre que ha augmentat el dels que treballen fora de
la ciutat i el dels que tenen una destinació irregular. L’any 2006 aquestes xi-
fres se situaven, respectivament, en el 18,1 % i en el 9,0 % de la població
ocupada. En l’àmbit de la ciutat, el canvi més rellevant es produeix en la re-
ducció de la població que treballa en el seu barri de residència (del 23,5 %
l’any 1985 al 15,8 % l’any 2006).
Aquesta tendència en l’ús extensiu de l’espai respon a la combinació de diver-
sos aspectes, com ara la dispersió dels llocs de treball, el progressiu procés
d’especialització del territori i la millora de la xarxa d’infraestructures de trans-
port, ja que permet una major mobilitat. Aquest fet genera un marc espacial
més integrat amb una major quantitat i intensitat de relacions entre territoris.
Taula 4. Localització del lloc de treball de la població ocupada. Barcelona,
1985-2006.
1985 1990 1995 2000 2006
A casa 5,4 2,5 4,0 3,0 3,1
A Barcelona 77,8 80,3 75,0 73,6 69,1
A fora de Barcelona 15,4 14,4 16,6 18,7 18,1
És irregular - 2,8 4,2 3,9 9,0
NS/NC 0,4 0,0 0,2 0,8 0,7
Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0
Submostra formada per la població ocupada.
Font: IERMB (1985, 1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la
població; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la pobla-
ció de Catalunya, 2006.
El temps mitjà de desplaçament fins al lloc de treball s’ha incrementat en els
darrers 10 anys en uns 3 minuts i 45 segons, situant-se en una mitjana de
28 minuts i 15 segons. De fet, la majoria dels barcelonins i barcelonines
(47,5 %) destina entre 15 i 30 minuts a anar a la feina.
17
Gràfic 7. Temps de desplaçament al treball (només l’anada) de la població
ocupada. Barcelona, 1985-2006.
60%
50%
40%
30%
20%
10%
0%
Menys de De 15 a 30 De 31 a 45 Més de És irregular NS / NC
15 minuts minuts minuts 45 minuts
1985 1990 1995 2000 2006
Submostra formada per la població ocupada.
Font: IERMB (1985, 1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la
població; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la pobla-
ció de Catalunya, 2006.
On sí es detecten canvis destacables és en la disminució del percentatge de
població que triga menys de 15 minuts a arribar al lloc de treball (del 24,2 %
l’any 1995 al 17,2 % l’any 2006) i en l’augment del percentatge de persones
que dediquen més de 30 minuts a arribar al seu lloc de treball (del 19,2 %
l’any 1995 al 26,1 % l’any 2006).
Taula 5. Temps de desplaçament al treball (només l’anada) de la població
ocupada. Barcelona, 1985-2006.
1985 1990 1995 2000 2006
Menys de 15 minuts 30,3 27,9 24,2 21,5 17,2
De 15 a 30 minuts 41,4 39,8 51,1 50,1 47,5
De 31 a 45 minuts 15,2 16,2 11,9 14,1 15,4
Més de 45 minuts 8,6 12,2 7,3 6,8 10,7
És irregular 4,4 3,9 5,3 5,6 8,6
NS/NC 0,1 0,0 0,2 1,9 0,6
Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0
Temps mitjà (en minuts) - - 24:30 25:44 28:15
Submostra formada per la població ocupada que treballa fora del seu domicili.
Font: IERMB (1985, 1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la
població; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la pobla-
ció de Catalunya, 2006.
18
El 26,1 % dels barcelonins i barcelonines que triguen més de 30 minuts a
arribar a la feina vindria explicat per l’augment de treballadors i treballadores
que tenen el seu lloc de treball fora de la ciutat.
El mode amb què es realitzen els desplaçaments és un altre aspecte fona-
mental de la mobilitat metropolitana. En la relació «mode de desplaçament-
temps» cal tenir en compte dues consideracions. En primer lloc, el mode
utilitzat per desplaçar-se condiciona significativament el temps esmerçat en
els desplaçaments. En segon lloc, la població tria un mode o un altre segons
el tipus de desplaçament que ha de realitzar, i segons les possibilitats d’uti-
lització dels modes (existència o no de transport públic, nivells de col·lapse i
possibilitats d’aparcament en el cas del transport privat, etc.).
El principal mitjà de transport utilitzat pels barcelonins i barcelonines per anar
al seu lloc de treball és el transport públic (41,9 %) i el vehicle privat (38,0 %).
Cal destacar l’augment de 7 punts entre l’any 2000 i l’any 2006 pel que fa a
l’ús del transport públic per anar a la feina. Aquest increment en l’ús del trans-
port públic va acompanyat d’una disminució en el percentatge de persones
que van a peu a la feina (del 23,5 % el 1985 al 16,1 % el 2006).
Taula 6. Mitjà de transport utilitzat per la població ocupada en els desplaça-
ments al treball. Barcelona, 1985-2006.
1985 1990 1995 2000 2006
Privat 35,5 36,6 36,3 41,7 38,0
Públic 34,2 35,4 36,4 34,8 41,9
A peu 23,5 22,4 22,7 18,7 16,1
Altres respostes 6,8 5,6 4,6 3,8 3,6
NS/NC 0,0 0,0 0,0 1,0 0,4
Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0
Submostra formada per la població ocupada que treballa fora del seu domicili.
Font: IERMB (1985, 1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la
població; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la pobla-
ció de Catalunya, 2006.
Cal tenir en compte que sovint se sol associar el temps de desplaçament
amb un temps mort i perdut, encara que algunes persones l’aprofiten com
un temps de treball, personal o de relació.
La possibilitat de viure a prop del lloc de treball es considera com un privile-
gi i com a qualitat de vida. Així, les opinions sobre el temps de desplaçament
tendeixen a ser més negatives com més gran és la distància entre el lloc de
treball i el lloc de residència. No obstant això, la reducció dels temps de des-
plaçament com a conseqüència de la millora de les xarxes de transport o de
la creació de noves línies de transport públic pot provocar la tendència a va-
lorar els desplaçaments en termes de temps i no pas de quilòmetres. L’exem-
ple paradigmàtic seria la línia de tren d’alta velocitat que uneix els centres de
les ciutats de Barcelona i Lleida (160 quilòmetres) en poc més d’una hora.
19
2.2. El temps de ciutat
2.2.1. L’ús de la ciutat
Per poder comprendre i caracteritzar els hàbits de la població quant a la ges-
tió del seu temps, cal considerar de quina manera aquesta població gestio-
na la seva vida en l’espai. La compatibilització entre aquests dos elements
–temps i territori– és clau per al benestar del temps individual i col·lectiu.
Així, la qüestió de la localització esdevé essencial per a la gestió del temps,
fins al punt que els problemes de conciliació, de compatibilitat i de manca de
temps lliure poden ser, en molts casos, un reflex dels problemes de concilia-
ció territorial. En conseqüència, el disseny funcional del territori esdevé un
element clau per facilitar la gestió del temps. El mateix es pot dir de la mobi-
litat. Els desplaçaments que els ciutadans han de fer per realitzar les activi-
tats de la vida quotidiana i les seves característiques determinen un ús
determinat del territori i, per consegüent, del temps.
2.2.2. Ciutat densa i compacta, ciutat viscuda intensa-
ment
En termes de localització de l’ocupació, ja hem vist que la ciutat de Barcelo-
na presenta una elevada autocontenció, perquè una gran part de les perso-
nes que resideixen a la ciutat també hi treballen. El mateix succeeix amb la
localització del lloc d’estudi de la població de més de 18 anys: els desplaça-
ments fora de la ciutat se situen entorn del 15 % del total.
Aquest és un aspecte característic de la interrelació entre població i territori
que es produeix a Barcelona: la vida quotidiana de la població –en aquest
cas, el temps dedicat al treball i a l’estudi– transcorre en gran part dins del
mateix terme municipal. La ciutat conserva la capacitat d’acollir simultània-
ment residència i ocupació –i centres de formació– en el seu interior, a la ve-
gada que manté la complexitat, la densitat d’usos i el dinamisme característics
de les ciutats mediterrànies.
2.2.3. La vida al barri, la ciutat propera
En un entorn internacional en què es consoliden les xarxes urbanes globals,
en una ciutat real que s’amplia a mesura que s’intensifiquen les relacions en-
tre els diferents territoris de la metròpoli, el barri emergeix com l’espai on la
població vol viure el dia a dia. S’imposa la recerca de l’entorn proper en la
quotidianitat, alhora que es consolida com una estratègia alternativa als temps
de desplaçament, a les llargues distàncies i al guany de temps invertit.
La informació disponible indica, en primer lloc, que la població de Barcelona
realitza la major part de les compres –aliments, vestit i calçat– dins de la ciu-
tat; en segon lloc, que la localització principal de les compres es produeix al
mateix barri de residència i, el que encara és més rellevant, que el pes del
barri com a localització de les compres tendeix a augmentar.
20
Taula 7. Lloc on els membres de la llar compren habitualment
els aliments envasats. Barcelona, 1985-2006.
1985 1990 1995 2000 2006
Mateix barri 82,9 84,6 83,0 89,9 91,6
Centre de Barcelona - 1,2 0,9 0,7 1,0
Altres barris de Barcelona* 10,4 7,0 7,3 4,1 5,3
Altres municipis 1,9 1,1 3,8 2,1 0,4
Indistintament 4,7 5,7 4,4 2,8 1,5
NS/NC 0,1 0,3 0,6 0,4 0,2
Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0
*L’any 1985 aquesta categoria inclou l’anterior.
Font: IERMB (1985, 1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hà-
bits de la població; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vi-
da i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
Taula 8. Lloc on els membres de la llar compren habitualment
el vestit i el calçat. Barcelona, 1985-2006.
1985 1990 1995 2000 2006
Mateix barri 40,9 43,5 54,2 50,9 51,5
Centre de Barcelona 19,8 7,0 17,1 21,6 21,5
Altres barris de Barcelona* 8,1 17,0 12,9 7,6 13,3
Altres municipis 1,2 1,0 0,8 1,1 0,7
Indistintament 29,0 29,0 14,3 18,1 12,2
NS/NC 1,1 2,4 0,6 0,6 0,8
Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0
Font: IERMB (1985, 1990, 1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hà-
bits de la població; IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vi-
da i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
La població barcelonina també realitza a la mateixa ciutat la gran majoria de
les activitats d’oci i de lleure, tot i que la resposta «Indistintament» és impor-
tant. En aquest cas, l’àmbit del barri incrementa el seu pes en activitats com
ara anar al cinema, mirar botigues i anar a bars i restaurants, en detriment del
centre de la ciutat. En aquestes activitats, però, el pes del barri no és tant im-
portant com en la realització de compres, on els hàbits de la població es re-
parteixen entre el barri, el centre de la ciutat i altres barris de la ciutat.
En canvi, l’assistència al teatre i a museus en l’àmbit del barri encara és for-
ça feble. Són equipaments de ciutat, en què la localització al centre i a de-
terminats barris encara és majoritària.
21
Les relacions socials –família i amics, especialment– també es porten a ter-
me en un àmbit de proximitat, especialment dins del mateix barri de residèn-
cia i, en menor mesura, a altres barris de la ciutat. Cal destacar que, amb els
anys, el barri de residència guanya pes com a espai de relacions personals.
Taula 9. Lloc on resideixen les persones amb les quals la població es rela-
ciona més sovint. Barcelona, 1995-2006.
1995 2000 2006
Mateixa escala 4,5 4,1 6,1
Mateix barri 31,6 33,1 39,9
Altres barris de Barcelona 44,6 38,3 28,9
Primera corona 2,0 3,3 2,1
Segona corona 3,0 3,1 1,8
Resta de Catalunya 1,4 1,7 0,8
Fora de Catalunya 0,5 0,8 1,4
Indistintament 12,3 14,5 16,5
NS/NC 0,0 1,1 2,5
Total 100,0 100,0 100,0
Font: IERMB (1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població;
IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de
Catalunya, 2006.
En resum, la tendència al reforç de la proximitat s’ha d’entendre en el con-
text social actual, caracteritzat per l’escassetat de temps disponible i per la
complexitat creixent de la mobilitat. En aquest context, el barri és un espai
més fàcil; es podria dir que més eficient. La proximitat de les xarxes socials
permet a les persones residents a Barcelona resoldre, en part, les dificultats
que suposa compatibilitzar les diferents esferes de la seva vida quan no dis-
posen de prou recursos públics en l’entorn proper.
Tampoc s’ha de menysprear l’impacte que, en general, la millora de l’oferta
comercial i terciària ha tingut en l’entorn proper als barris de la ciutat. La cre-
ació d’Àrees de Nova Centralitat i d’eixos comercials potents ha afavorit que
la població tingui més possibilitats de satisfer les seves necessitats de ser-
veis a prop del lloc de residència.
Una dada que il·lustra el valor de la proximitat a l’hora de dur a terme les ac-
tivitats de la vida quotidiana és que la població barcelonina manifesta majo-
ritàriament estar satisfeta amb el seu lloc de residència, en especial pel que
fa a l’àmbit del barri.
22
Taula 10. Lloc on la població voldria viure.
Barcelona, 2000-2006.
2000 2006
Mateix barri 61,7 62,4
Altres barris de Barcelona 11,9 13,5
Primera corona 3,8 1,1
Segona corona 4,9 2,7
Resta de la província 0,9 0,4
Resta de Catalunya 4,5 3,0
Fora de Catalunya 3,8 4,7
Altres i NS/NC 8,5 12,3
Total 100,0 100,0
Font: IERMB (2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població.
2.3. El temps metropolità
Les dinàmiques territorials dels darrers vint anys han transformat intensament
la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) i expliquen, en bona part, els usos
del temps actuals, així com les pautes de mobilitat de la població.
D’una banda, s’ha produït una integració territorial gradual i un augment ge-
neralitzat dels nivells d’accessibilitat interna i externa de la RMB. S’ha de des-
tacar, igualment, que bona part dels processos d’urbanització d’aquest període
s’han produït mitjançant ocupacions disperses, sovint fragmentàries i predo-
minantment de baixa densitat. Això ha generat, en termes generals, un ús
més extensiu del territori.
Paral·lelament, en aquest espai metropolità cada vegada més articulat, els
assentament urbans, en les seves diferents formes, han tendit a especialit-
zar-se funcionalment. Un exemple el constitueix la ciutat de Barcelona, que
perd pes relatiu respecte de la localització de llocs de treball a la Regió Me-
tropolitana, però que reforça en el seu territori la concentració de les activi-
tats centrals del sector de serveis i de l’àmbit cultural.
Aquesta especialització funcional s’ha traduït, entre altres coses, en una ma-
jor integració i interrelació de les diverses parts del territori metropolità i ha
generat un increment de la mobilitat de la població. Concretament, s’obser-
va un augment dels desplaçaments intermunicipals i dels fluxos entre coro-
nes metropolitanes.
Aquesta realitat complexa, sintetitzada per la triple dinàmica de dispersió de
l’ocupació i residencial, l’especialització funcional i l’increment de la mobili-
tat, ha estat alhora la causa i l’efecte d’una evolució que ha modificat pro-
gressivament el poblament, la base econòmica i l’estructura social de l’Àrea
Metropolitana, així com els hàbits i les condicions de vida dels seus habitants.
23
2.3.1. Interrelacions creixents entre territoris, extensió
de la ciutat real
En resum, es produeix una metropolinització territorial que suposa una am-
pliació de la ciutat real, una extensió de la ciutat funcional més enllà dels seus
límits administratius. La ciutat viscuda, la ciutat utilitzada per la població bar-
celonina, és cada vegada més àmplia.
Una qüestió diferent, però que demostra la consolidació d’aquestes relacions
territorials, és que les persones cada vegada identifiquen menys un únic es-
pai com a destinació habitual de les seves activitats, especialment les rela-
cionades amb l’oci i el lleure, però també les associades amb l’àmbit del treball
i de les relacions personals. Així ho constata el fet que cada vegada es de-
clara més realitzar les activitats en diferents llocs o indistintament. Aquest fet
demostra també l’efecte de l’ampliació de la ciutat real i de la integració te-
rritorial.
2.3.2. La ciutat com a destinació: l’ús de la ciutat pels
no residents
La ciutat de Barcelona, com a espai central de la Regió Metropolitana, és uti-
litzada àmpliament per la població que resideix en aquest territori. Moltes ac-
tivitats centrals de la metròpoli es localitzen a la ciutat i actuen com a
mecanisme d’atracció de població. Així, per exemple, Barcelona concentra
les principals activitats econòmiques terciàries de la regió, així com els cen-
tres de referència en els àmbits culturals i de lleure.
La ciutat també és utilitzada per altres tipus de població no resident, com ara
els turistes. L’ús de Barcelona per part d’aquesta població visitant és molt
singular i incideix, tant en la configuració de l’espai urbà, com en la manera
que la població resident viu la ciutat. L’impacte del turisme sobre l’ús de la
ciutat, però, queda fora de l’abast d’aquest estudi.
Respecte de la resta del territori metropolità, Barcelona exerceix una atrac-
ció important com a localització de llocs de treball. El 12,6 % dels residents
a la província es desplacen diàriament a Barcelona per motius de feina. El
percentatge de població que es desplaça a treballar a la ciutat s’ha mantin-
gut força estable des del 1995. En general, l’evolució per al conjunt de la pro-
víncia mostra un creixement de la població que va a treballar fora del seu
municipi en tots els àmbits territorials, a canvi d’una reducció generalitzada
de la població que es queda a treballar en el seu municipi de residència.
L’atracció de la ciutat a l’hora d’anar a comprar és reduïda: és pràcticament
inexistent en el cas dels productes envasats i una mica més elevada pel que
fa al vestit i el calçat.
En l’àmbit del lleure, l’atracció de la ciutat també és limitada en determina-
des activitats, com ara anar al cinema i a bars i a restaurants; en canvi, pe-
rò, atrau la majoria de la població de la resta de la metròpoli que va al teatre
i a visitar museus i exposicions, activitats que encara és concentren de for-
ma molt significativa a Barcelona.
24
Tanmateix, una dada rellevant que cal destacar és que la capacitat d’atrac-
ció de Barcelona no és la mateixa per a tot el territori metropolità. A totes les
variables analitzades, l’atracció més intensa es produeix respecte de la pri-
mera corona metropolitana. La proximitat territorial –sovint la continuïtat ur-
bana– genera uns vincles potents. En canvi, les relacions són menys intenses
amb la segona corona metropolitana i encara són més febles amb la resta
de la província.
Taula 11. Destinació dels desplaçaments al treball de la població ocupada.
Província de Barcelona, 2006.
2006
Resta Total
Primera Segona Total província província
BCN corona corona RMB de de
BCN BCN
Mateix barri de residència 15,8 10,8 12,2 12,9 14,9 13,1
Altres barris del municipi 55,4 17,2 27,9 33,5 28,7 33,1
Barcelona* 0,0 30,7 10,8 13,5 2,1 12,6
Primera corona 12,2 22,5 7,3 13,6 1,1 12,6
Segona corona 6,0 11,4 31,4 16,9 5,7 16,0
Resta de la província 0,3 0,1 0,4 0,3 35,7 3,2
Resta de Catalunya 0,2 0,4 0,9 0,5 2,2 0,7
Fora de Catalunya 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0 0,0
És irregular 9,3 6,0 8,3 7,9 9,6 8,0
NS/NC 0,8 0,8 0,7 0,8 0,2 0,7
Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0
Submostra formada per la població ocupada.
Font: IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població
de Catalunya, 2006.
25
Gràfic 8. Atracció de Barcelona de no residents a la ciutat.
Província de Barcelona, 2006.
70
60
50
40
30
20
10
0
lla
r ts it i am tr
e te
-
s ts
i r s
ba e
n ts st ta a e ea o
n usb a ns ir
a
c r e M es io
n
als
Tre Al
im as V
e n c
v ca
lç Ci T dis i p
u
aut u
s
ici
o u
tig ela it
u
en rs, sa ue Re
s M os o R bp b ha
B q ex
RMB Província
Font: IDESCAT i IERMB (2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població
de Catalunya, 2006.
2.3.3. Pautes i temps de desplaçament a
la Regió Metropolitana de Barcelona
A la societat contemporània, l’acte de desplaçar-se esdevé una activitat quo-
tidiana. En el territori metropolità –un territori cada vegada més complex, més
integrat i més interrelacionat–, els desplaçaments representen un temps sig-
nificatiu de la vida de les persones.
A més a més, en aquest marc territorial i social, els desplaçaments sobre-
passen l’àmbit de la mobilitat obligada –per treball i estudis– que tradicional-
ment ha monopolitzat l’estudi d’aquest temàtica. La mobilitat real en el territori
va molt més enllà dels desplaçaments obligats, i és diversa i complexa. La
mobilitat, de fet, ha esdevingut una part consubstancial del fet metropolità.
Els residents en els municipis de la Regió Metropolitana destinen diàriament
als desplaçaments una mitjana d’una hora i vint-i-un minuts. En termes tem-
porals, aquest és un temps inferior al que es dedica a les altres activitats dià-
ries, però és prou prolongat com per considerar-lo com una activitat quotidiana
més (el temps de desplaçament se situa tot just per sota del temps que es
dedica al treball familiar domèstic).
El temps dedicat als desplaçaments no varia excessivament segons el territo-
ri de referència. La població barcelonina hi destina gairebé una hora i mitja dià-
ria (1 hora i 25 minuts); la que resideix a la primera corona hi dedica, de mitjana,
tres minuts menys (1 hora i 22 minuts), mentre que els residents a la resta de
la Regió Metropolitana de Barcelona són els que menys temps hi dediquen
(1 hora i 18 minuts).
26
Gràfic 9. Temps total de desplaçament diari de les persones segons el ter-
ritori de residència, 2005.
1:26:24
1:24:58
1:23:31
1:22:05
1:20:38
1:19:12
1:17:46
1:16:19
1:14:53
Primera corona Barcelona Primera corona Resta RMB Total RMB
36 (PEMB) 17
Font: ATM i Ajuntament de Barcelona, Enquesta de mobilitat en dia feiner,
2005.
Si considerem el conjunt de motius que generen la mobilitat de la població,
el major temps de desplaçament li correspon al treball: els residents en els
municipis de la RMB dediquen més de mitja hora diària (31 minuts de mitja-
na) a anar a la feina o a fer gestions de treball. Després dels desplaçaments
per treball, el motiu que requereix més temps de desplaçament és anar al
centre d’estudis (28 minuts).
En canvi, els desplaçaments més curts són els que es fan per motius d’oci
(22 minuts) i, sobretot, per anar de compres: de mitjana, els entrevistats des-
tinen una mica més d’un quart d’hora a anar a les botigues o als centres co-
mercials (15 minuts).
Cal assenyalar dos motius que, ateses les seves característiques, no són
comparables amb la resta. En primer lloc, sortir a passejar, que representa
una mitjana de 45 minuts. Es tracta d’un desplaçament que no té una desti-
nació fixa i en què el trajecte és un motiu en si mateix. En segon lloc, l’agru-
pació d’altres desplaçaments, amb una durada de més d’una hora, correspon
majoritàriament a trajectes per anar a la segona residència.
Com hem vist anteriorment, el mode amb què es realitzen els desplaçaments
influeix en el temps total invertit per l’individu.
En els municipis de la RMB, els desplaçaments a peu són els de menor du-
rada (uns 19 minuts de mitjana). En segon lloc se situen els desplaçaments
amb vehicle privat (25 minuts), mentre que els que requereixen més temps
són els desplaçaments amb transport públic (35 minuts).
27
Pel que fa a les diferències territorials, s’observa que com més lluny es viu
de Barcelona, menys temps requereixen els desplaçaments a peu i amb ve-
hicle privat. A Barcelona, els desplaçaments a peu representen una mitjana
de 20 minuts, mentre que a la primera corona i a la resta de la RMB supo-
sen 18 minuts. Amb vehicle privat, la mitjana de temps de desplaçament a
Barcelona és de 29 minuts; a la primera corona, de 24 minuts; i a la resta de
la RMB, de 23 minuts.
En canvi, amb els viatges realitzats amb transport públic passa tot el contra-
ri: com més lluny es viu de Barcelona, més temps s’esmerça en el despla-
çament. A Barcelona, el desplaçament amb transport públic presenta una
durada mitjana de 32 minuts; a la primera corona requereix 40 minuts; i a la
resta de la RMB, uns 47 minuts.
L’explicació d’aquestes diferències rau en el fet que a Barcelona les distàn-
cies físiques són més grans (es tarda més quan es va a peu), hi ha una ma-
jor congestió i s’apliquen mesures dissuasòries de l’ús del vehicle privat (es
triga més quan es va amb vehicle privat). En canvi, la xarxa de transport pú-
blic és més extensa i completa que en els municipis menys poblats i els més
allunyats del centre metropolità (menys temps dels barcelonins en els des-
plaçaments amb transport públic).
Gràfic 10. Temps mitjà de desplaçament segons modes de transport i terri-
tori de residència, 2005.
57:36
43:12
28:48
14:24
00:00
Barcelona Resta 1a corona Resta RMB Tot RMB
Font: ATM i Ajuntament de Barcelona, Enquesta de mobilitat en dia feiner,
2005.
28
A peu
Transport públic
Vehícle privat
A peu
Transport públic
Vehícle privat
A peu
Transport públic
Vehícle privat
A peu
Transport públic
Vehícle privat
3. REPTES
En aquest apartat es plantegen els aspectes que poden influir en l’àmbit dels
usos socials del temps a la ciutat de Barcelona.
A la primera part es fa una projecció de diferents dades en l’horitzó de l’any
2020 d’acord amb les dades disponibles. En aquest sentit, s’observen algu-
nes tendències òbvies, però també algunes possibilitats que poden ser re-
lativament sorprenents.
A la segona part es planteja quins poden ser els esdeveniments o factors ca-
paços de desestabilitzar les projeccions prèviament apuntades.
Finalment, la combinació de les projeccions i dels esdeveniments i factors emer-
gents permet apuntar diferents escenaris de futur relativament plausibles.
3.1. Projeccions
3.1.1. Introducció
L’estudi del desenvolupament dels indicadors ens permet tenir una compren-
sió diacrònica dels diversos aspectes relacionats amb l’ús social del temps
a Barcelona. Amb tot, cal ser prudents i no oblidar que l’extrapolació d’a-
quests indicadors és una eina d’utilitat limitada a l’hora de determinar-ne l’e-
volució en el futur. La raó és ben senzilla: la premissa en què es basa aquesta
tècnica és que el comportament futur d’aquests indicadors seguirà la matei-
xa direcció i ritme que ha seguit fins ara. És a dir, l’extrapolació assumeix que
no hi haurà canvis respecte de la situació present. Ara bé, una de les poques
certeses que ha constatat la prospectiva és que el futur menys probable és
aquell en què res no canvia. Per tant, podem estar raonablement conven-
çuts que qualsevol escenari fruit d’una extrapolació té una probabilitat d’o-
currència molt baixa. Aleshores, quin sentit té fer projeccions?
Les projeccions tenen un doble valor. D’una banda, proporcionen unes co-
ordenades per al treball posterior i indiquen com poden anar les coses si res
no canvia; per tant, ofereixen un referent per estudiar l’impacte de tota me-
na d’esdeveniments, ruptures i fets nous. De l’altra, permeten aprofundir en
la comprensió de la lògica del funcionament de les variables d’estudi. Per
definició, l’extrapolació implica treballar amb el comportament més estruc-
tural dels indicadors, ja que s’entén que aquest és més estable i durador. En
certa manera, el resultat de les extrapolacions és una mica paradoxal, per-
què permet comprendre millor les variables analitzades –es poden definir ten-
dències–, però proporciona una informació descontextualitzada sobre un
futur poc realista.
29
D’acord amb l’estructura del bloc precedent, tot seguit s’analitzaran les pro-
jeccions de les variables més rellevants, i per fer-ho es partirà de tres eixos:
Temps mercantil
Temps de ciutat
Temps metropolità
3.1.2. El temps de treball mercantil
Com ja s’ha pogut veure, la gran majoria de les persones s’organitzen el temps
en funció de la feina. Si fem un símil i equiparem l’horari d’un individu amb
una equació, podem dir que el temps dedicat al treball mercantil és la varia-
ble donada a partir de la qual s’aclareixen les altres incògnites.
En aquest sentit, el primer element que cal determinar és l’evolució de la ta-
xa d’ocupació dels barcelonins.
Gràfic 11. Projecció de la taxa d’ocupació per al període 1985-2020.
Barcelona.
100
95
90
85
80
75
70
1985 1990 1995 2000 2006 2010 2015 2020
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.3
L’anàlisi de l’evolució corresponent al període 1985-2006 ens diu que aques-
ta taxa ha experimentat un creixement anual del 0,31 % anual, i l’extrapola-
ció d’aquesta evolució ens dóna una ocupació del 94 % el 2010, del 95,2 %
el 2015 i del 96,7 % el 2020.
3 Totes les dades emprades per a aquesta part s’han extret de: IERMB (1985, 1990, 1995,
2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població i d’IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
30
Evidentment, una mera observació del període 1985-2006 posa de relleu que
el creixement no ha estat uniforme; la crisi econòmica de principis de la dè-
cada de 1990 va fer caure aquesta taxa al voltant del 80 %. Va ser l’època
de gran creixement posterior la que va provocar l’increment del següent quin-
quenni, amb un creixement que va tendir a l’estabilització.
Podem concloure que:
A llarg termini, la taxa d’ocupació es mantindrà per sobre del 90 %.
A curt termini, i a causa de la recessió, es pot produir un descens en l’o-
cupació, comparable al de principis dels anys noranta.
Atès que per a la majoria de les persones el treball mercantil continua sent
el paràmetre principal en la ordenació del temps, podem pensar que el repunt
en el nombre de gent aturada podrà ser un element important de cara a la re-
estructuració de l’ús del temps de moltes persones al llarg dels propers anys.
Ara bé, també cal parar atenció a un segon element: la tendència creixent a
combinar treball mercantil i domèstic, segons s’observa en el gràfic 12. Des
dels darrers anys, la tendència a combinar el treball mercantil amb les tas-
ques domèstiques i/o familiars s’ha anat consolidant de forma pràcticament
irreversible amb un creixement mitjà anual del 2,47 %. Això s’ha produït, tant
per una major implicació dels homes en les tasques domèstiques, com pel
fet que les dones s’han anat incorporant progressivament al mercat de tre-
ball, tot i assumir la càrrega principal de les tasques de la llar.
Gràfic 12. Projecció de les persones que combinen treball mercantil i do-
mèstic. Barcelona 2000-2020.
80
70
60
50
40
30
2000 2006 2010 2015 2020
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
31
En qualsevol cas, no sembla que aquesta tendència hagi de recular, ja que
la percepció social sobre la necessitat de fer un repartiment de les tasques
domèstiques s’ha anat consolidant. El gràfic 13 ens mostra la projecció de
la dedicació d’homes i dones a les feines de la llar.
Gràfic 13. Dedicació mitjana d’homes i dones a les tasques de la llar i fami-
liars. Barcelona 1990-2020.
6:00
4:56
4:48
4:33
3:36 4:08 4:11
3:45 3:47
3:13 3:21
2:24 2:49
2:42
2:10 2:181:31
1:12 1:261:18
1:05 1:110:58
0:48 0:48 0:52
0:00
1990 1995 2000 2006 2010 2015 2020
Dones Homes Total
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
Com es pot observar, es partia d’una situació molt desequilibrada, en què el
temps que les dones dedicaven al treball domèstic era quatre vegades su-
perior a l’invertit pels homes (any 1990). La projecció, però, ens porta a una
situació capgirada a causa de la reducció en el temps que les dones dedi-
quen a les tasques de la llar: 7 minuts i 49 segons anuals, en comparació
amb l’augment d’1 minut i 30 segons dels homes. Arribar a una situació d’e-
quilibri demana un canvi molt profund de mentalitat i de maneres de fer, al-
hora que possiblement exigeixi un període de temps superior als 14 anys de
horitzó temporal emprat en aquesta projecció. A més a més, si fem cas de
la projecció de la suma dels temps que els homes i dones dediquen a les
tasques de la llar, hi hauria una reducció en les hores totals que els membres
de la família dediquen a les feines de casa. És a dir, cal que es qüestioni si
les llars del futur en tindran prou amb una dedicació diària de 2 hores i 18
minuts, o si l’externalització de les tasques de la llar en persones exteriors a
la unitat familiar creixerà de manera proporcional.
En conjunt, doncs, es pot dibuixar un escenari en què augmenta la baixa de-
dicació a les tasques de la llar (de fins a 3 hores diàries), tant per part dels
homes com de les dones, i disminueix la dedicació superior (de més de 3 ho-
res diàries), tal com el gràfic 14 posa de relleu.
32
Gràfic 14. Projecció de la dedicació diària a les feines domèstiques i fami-
liars (mitjana diària).
60
50
40
30
20
10
0
1990 1995 2000 2006 2010 2015 2020
Una hora o menys De més d’1 a 3 hores De més de 3 a 6 hores
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
En primer lloc cal dir que aquesta extrapolació és impossible; la projecció per
a l’any 2020 suma 114,2. Per tant, la conclusió és que en algun moment
abans del 2020 hi haurà algun element o factor que influirà en la tendència i
en canviarà l’evolució. De fet, si s’observa la projecció del gràfic 14, es pot
veure que la dedicació mitjana serà d’1 hora i uns 20 minuts; així, si es man-
tenen els intervals emprats fins ara, el més probable és que la dedicació de
menys d’1 hora disminueixi.
En qualsevol cas, aquestes dades permeten concloure el següent:
En conjunt, la mitjana de la càrrega total de treball (mercantil i domèstic)
de les persones es mantindrà força estable.
En els propers anys, la combinació de treball mercantil i domèstic cada ve-
gada serà més habitual.
El repartiment de les càrregues domèstiques entre els dos gèneres serà un
element encara més fonamental en el procés orientat a aconseguir un repar-
timent més equitatiu del temps de treball entre els dos sexes.
En un context de reducció del temps que un individu dedica a les feines
domèstiques i familiars, cal pensar si l’augment d’ajuda externa contractada
compensarà aquesta reducció.
De fet, i malgrat el que s’ha dit abans respecte de la primacia que s’atorga
a l’horari del treball mercantil, es comencen a percebre alguns canvis en el
nombre d’hores dedicades a treballar. Segons s’observa en el gràfic 5, si fins
ara la jornada predominant era, en la majoria dels casos, de 40 hores setma-
nals, aquesta tendència ha començat a variar en els darrers anys i les pro-
jeccions indiquen que les jornades de menys de 40 hores podrien ser les més
habituals.
33
Gràfic 15. Percentatge d’hores de treball mercantil. Projecció període 1990-
2020.
45
40
35
30
25
20
15
1990 1995 2000 2006 2010 2015 2020
Menys de 40 hores 40 hores Més de 40
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
Tot i que l’extrapolació ens dóna una projecció impossible, la suma de les es-
timacions per al 2020 és superior a 100, la qual cosa apunta el que pot ser
una tendència important: l’opció per les jornades laborals de menys de 40
hores, que augmenta a raó de l’1,85 % anual. Es pot pensar que l’augment
de les jornades reduïdes és conjuntural, però això passa a la vegada que el
percentatge de jornades de 40 hores es manté estable –amb un creixement
gairebé imperceptible del 0,06 % anual– i que les jornades de més de 40 ho-
res minven a raó de l’1,6% anual. Encara que la majoria d’aquestes jornades
estan vinculades a treballs d’alta qualificació, sembla que es confirma la
percepció que, en última instància, el temps és més valuós que la remune-
ració, argument que confirma el fet que la majoria dels treballadors s’estimen
més bescanviar les hores extres per temps que per diners.
Aquest canvi en els valors atorgats al temps vindria reforçat per dues noves
tendències: d’una banda, l’evolució del percentatge de tipus de contracte
segons el temps de treball, i, de l’altra, els motius argumentats a l’hora de
triar el tipus de jornada.
Les perspectives pel que fa al tipus de jornada laboral queden projectades
en el gràfic 16, que assenyala una lleugera tendència a augmentar el percen-
tatge de les jornades parcials.
34
Gràfic 16. Projecció del tipus de jornada dels barcelonins i barcelonines.
1990-2020.
40
30
30
20
10
0
1990 1995 2000 2006 2010 2015 2020
Jornada completa Jornada parcial
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
El canvi més important és el que fa referència a les projeccions dels motius
que justifiquen l’elecció de la jornada parcial. S’observa una tendència que
sembla indicar que no és que aquest tipus de jornada sigui l’única opció dis-
ponible, sinó que és la gent la que opta per ella. En el gràfic 17 es pot obser-
var aquesta evolució, així com la seva projecció.
Gràfic 17. Projecció de les raons per optar per la jornada parcial. Barcelona
1990- 2020.
60
50
40
30
20
10
0
1990 1995 2000 2006 2010 2015 2020
Li interessa la jornada parcial És l’horari que ha trobat
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
Cal destacar que el període en què el motiu per fer jornada parcial és que no
s’ha trobat un altre horari coincideix amb el període 2000-2006, moment en
què la taxa d’ocupació era superior al 90 %, la qual cosa indicaria que les
persones s’estimen més les jornades que no ocupen tant de temps. Per tant,
és raonable pensar que hi ha un segment significatiu de persones –entre el
20 % i el 25 %– que, si poden triar, s’estimen més no fer jornada completa.
35
Temps de desplaçament fins al lloc de treball
Un darrer aspecte d’aquest apartat és el dels temps de desplaçaments per
motius laborals. Aquest és un punt que es podria tractar en altres apartats,
ja que no només afecta la càrrega de dedicació a la feina, sinó que també té
implicacions de cara als fluxos ciutadans i metropolitans.
En el gràfic 18 es pot observar l’evolució de la durada mitjana dels despla-
çaments per anar a la feina dels barcelonins i barcelonines i la seva extrapo-
lació a l’horitzó de l’any 2020.
Gràfic 18. Projecció del temps mitjà de desplaçament per anar a la feina.
Barcelona 1995-2020.
35
30
25
20
1995 2000 2006 2010 2015 2020
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
En els darrers anys, el temps de desplaçament per anar a la feina ha aug-
mentat, de mitjana, uns 20 segons anuals. Si aquest creixement es manté,
l’any 2012 se superarà la barrera de la mitja hora, i el 2020 la mitjana se si-
tuarà en els 33 minuts i 35 segons.
Aquest augment progressiu del temps de desplaçament fins al lloc de treball
vindria explicat per la reducció de l’autocontenció de la ciutat en l’àmbit la-
boral, així com per l’augment del nombre de barcelonins i barcelonines que
es veuen obligats a desplaçar-se fora del límit administratiu de la ciutat per
anar a treballar. També cal veure si realment es podrà superar la barrera de
la mitja hora; els 30 minuts de viatge semblen ser la barrera psicològica que
s’està disposat a invertir per anar a la feina.
36
Gràfic 19. Projecció de la localització del lloc de treball dels barcelonins i bar-
celonines. 1985-2020.
100
80
60
40
20
0
1985 1990 1995 2000 2006 2010 2015 2020
A Barcelona Fora de Barcelona
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
Malgrat els canvis en la composició de l’activitat econòmica a la ciutat, la ma-
joria dels barcelonins i barcelonines continuaran treballant a Barcelona, tot i
que es perdrà una quota del 0,56 % anual. Això situaria l’extrapolació dels
que poden treballar a la ciutat en el 63,9 % del conjunt de la població activa
l’any 2020.4 Per contra, el percentatge de gent que surt de Barcelona per
anar a treballar ha anat augmentant el 0,77 % anual, i l’any 2020 represen-
tarà el 20,1 %.
Aquesta disminució de l’autocontenció té uns efectes col·laterals pel que fa
a un augment del temps de desplaçament per anar a la feina. En el gràfic 19
s’analitzen els desplaçaments d’anada a la feina dels barcelonins i barcelo-
nines, agrupats en segments de durada diversa. Els resultats encaixen amb
l’augment de la mitjana, ja que l’únic bloc que disminueix és el de viatges de
menys de 15 minuts. La resta d’intervals de temps de desplaçament aug-
menten en tots els casos.
4 Aquí faltaria sumar-hi la gent que treballa a casa (opció que ha anat reculant els darrers
anys i que el 2006 es va situar en el 3,1 % de la població activa barcelonina).
37
Gràfic 20. Projecció dels intervals de temps per desplaçar-se fins al lloc de
treball a la ciutat de Barcelona. 1985-2020.
60
50
40
30
20
10
0
1985 1990 1995 2000 2006 2010 2015 2020
Menys de 15 De 15 a 30 De 31 a 45 Més de 45
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
Com ja s’ha comentat abans, tots els moviments per sobre dels 15 minuts
augmenten, i el segment que més ho fa és, justament, el de 15 a 30 minuts.
Aquest extrem és coherent amb els resultats precedents: si els viatges més
llargs augmentessin substancialment, la mitjana no es podria mantenir al vol-
tant de la mitja hora. A més a més, aquest punt corrobora una apreciació que
es desenvoluparà posteriorment a propòsit de la Barcelona real: una ciutat
que engloba la majoria d’activitats de la població i que ultrapassa el terme
municipal estricte de Barcelona i abasta la primera corona de la Regió Me-
tropolitana.
L’anàlisi de les variables referides a desplaçaments il·lustra molt bé l’estratègia
dels ciutadans respecte de com fer encaixar l’horari de treball en la seva
agenda:
Segons s’ha observat, l’horari de treball mercantil és la clau de volta a partir
de la qual les persones s’organitzen el dia.
Amb tot, els barcelonins i barcelonines continuen valorant de forma molt des-
tacada la proximitat. Aquesta, però, queda en entredit quan l’evolució del
mercat laboral tendeix a provocar un augment del nombre de barcelonins i
barcelonines que es veuen obligats a desplaçar-se fora de la ciutat. La desti-
nació principal són els municipis de la primera corona,5 els quals han esdevin-
gut un continu urbà amb la Ciutat Comtal a causa de la morfologia i l’oferta de
transport públic i d’infraestructures viàries que han articulat aquest territori.
5 Municipis que formen part de la primera corona de l’Àrea Metropolitana de Barcelona:
Barcelona, Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Boi, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan
Despí, Sant Just Desvern, Esplugues de Llobregat, El Prat de Llobregat, L’Hospitalet de
Llobregat, Montcada i Reixac, Montgat, Badalona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma
de Gramenet, Cornellà de Llobregat.
38
3.1.3. El temps de ciutat
Barcelona –igual que els seus habitants– també ha organitzat els ritmes de
la ciutat en funció dels horaris de treball. No obstant això, aquests mantenen
en bona mesura l’estructura pròpia d’una societat industrial, tot i que a Bar-
celona es donen dinàmiques més característiques d’una societat postindus-
trial. Els horaris dels establiments comercials en són un bon exemple, ja que
les hores d’obertura coincideixen amb les franges/períodes en què hi ha pics
de gent treballant. Aquestes dinàmiques comporten l’assumpció implícita que
el temps de treball és una activitat eminentment masculina i que les dones
són les encarregades de realitzar les tasques de la llar i familiars. D’una ma-
nera semblant, l’anàlisi dels horaris de Barcelona (vegeu la taula 12) indica
que encara hi ha una marcada tendència cap a la sincronia (fer que tot pas-
si alhora), que és un dels trets principals de les societats industrials.
La resposta adaptativa a aquesta situació ha consistit a allargar o ampliar els
horaris. En aquest sentit, el 24/7 pot semblar l’aspiració màxima de benes-
tar i orientació al consumidor. De totes maneres, cal plantejar si l’allargament
dels horaris és un veritable signe de benestar. En aquest sentit, una simple
superposició de la informació disponible sobre els pics d’activitats quotidia-
nes pot ser molt il·lustrativa (tal com es reflecteix a la taula 13). Així, per exem-
ple, els horaris d’atenció al matí, quan més del 30 % de la població està
treballant,6 potser es podrien repensar traslladant els horaris d’obertura i d’a-
tenció al públic a les franges de més públic potencial.
6 Segons l’Encuesta de empleo del tiempo 2002-2003 de l’INE.
39
40
Taula 12. Horaris a Barcelona
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24
Administració pública
Treball
Empresa privada
Primària
Educació
Secundària
Detall
Comerç
Grans superfícies
Discoteques
Bars musicals
Cinema
Teatres
Oci
Gimnasos
Concerts
Esdeveniments
esportius
Museus
Cultura
Biblioteques
Metro i tramvia
Transport
públic Bus
Nit Bus
CAP
Sanitat
Urgències
Font: elaboració pròpia.
41
Taula 13. Horaris amb pics d’activitats habituals
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24
Administració pública
Treball
Empresa privada
Primària
Educació
Secundària
Detall
Comerç
Grans superfícies
Discoteques
Bars musicals
Cinema
Oci Teatres
Gimnasos
Concerts
Esdeveniments
esportius
Museus
Cultura
Biblioteques
Metro i tramvia
Transport
públic Bus
Nit Bus
Sanitat CAP
Urgències
Cura personal (dormir)
Treball mercantil
Vida social i
divertiment
Font: elaboració pròpia.
Per contra, el mercat potencial de consumidors nocturns d’1.00 a 7.00 ho-
res segurament no pot créixer gaire més si la majoria de la gent (més del
90 %) està dormint. Una reflexió molt semblant es pot fer a propòsit de les
activitats de lleure; si sabem que el segment temporal preferit pels ciutadans
a l’hora de fer vida social i divertir-se és de les 18.00 a les 21.00 hores (més
del 25 % de la població), potser convindria ajustar aquestes activitats a aques-
tes franges horàries.
Ara bé, la pregunta que cal fer-se és si aquests pics o concentracions tem-
porals a l’hora de fer determinades activitats també són fruit de la pressió
provocada per la sincronia pròpia de les societats industrials, o si realment
responen a dinàmiques vinculades a cicles vitals o a realitats socials més pro-
fundes. En qualsevol cas, amb la informació disponible i la capacitat tecno-
lògica actual segurament es poden dissenyar estructures horàries més flexibles
i adaptables a la realitat social.
De tota manera, hi ha un parell de tendències que semblen prou consolida-
des per poder-les extrapolar i que són consistents amb les tendències apun-
tades a l’apartat anterior:
a) D’una banda, hi ha una clara distinció entre les activitats que es poden
considerar d’habitualitat necessària (comprar menjar) i les que poden respon-
dre tant a una necessitat com a un impuls (comprar roba i sabates). En el pri-
mer supòsit, l’estratègia dels ciutadans consisteix a concentrar aquestes
compres amb l’objectiu de reduir-ne la freqüència i estalviar temps. El gràfic
21 ho posa de relleu.
Segons es pot comprovar, les opcions que augmenten són les que espaien
les compres en el temps. La compra setmanal, que ja partia d’un percentat-
ge majoritari, manté el creixement anual del 0,83 % i el 2020 se situa en el
56,8 %; és a dir, es consolida com l’opció majoritària; l’altra opció que aug-
menta és la compra quinzenal o mensual, a raó del 0,9 % anual, però atès
que parteix d’un posició molt més minoritària, no arriba a ser tant significati-
va. En tot cas, els dos increments subratllen la minva de les opcions de ma-
jor freqüència i demostren que la concentració i l’espaiament de la compra
es perceben com una estratègia per estalviar temps.
42
Gràfic 21. Projecció de la freqüència de la compra principal d’aliments. Bar-
celona 1995-2020.
70
60
50
40
30
20
10
0
1995 2000 2006 2010 2015 2020
Cada dia Cada 2 o 3 dies Una vegada a Una o dues
la setmana vegades al mes
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
b) D’altra banda, i de forma complementària a la concentració dels moments
de compra, la tendència a preferir el comerç de proximitat es consolida. El
gràfic 22 indica les projeccions de preferència pel comerç al mateix barri.
Gràfic 22. Projecció de consum habitual al mateix barri.
Barcelona 1995-2020.
150
120
90
60
30
0
1995 2000 2006 2010 2015 2020
Aliments Vestit i Cinema Bars, Restaurants
envasats calçats discoteques
i pubs
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
43
En consonància amb el gràfic anterior, s’observa que el barri tendeix a ser
l’àmbit de preferència per a la compra d’aliments envasats, que continua crei-
xent el 0,475 % anual, i l’any 2020 arriba a representar el 96 % de quota. La
compra de productes en què es combina la necessitat amb l’impuls –com ara
el vestit o el calçat– també mostra una forta implantació en el comerç de pro-
ximitat, amb un increment de l’1,1 % anual. Tot i així, encara hi haurà un seg-
ment prou important de la població que preferirà comprar en altres barris.
Aquesta pauta s’estén a altres tipus de consum, incloent-hi el vinculat al lleu-
re, com ara els cinemes; el percentatge de persones que van als cinemes
del seu barri ha anat creixent el 16,45 % anual. No és possible fer una extra-
polació d’aquest increment, atès que el 2014 superaria el 100 % dels usua-
ris; cal suposar que la progressió s’aturarà abans no arribi aquest moment,
ja que la lògica de mercat fa poc versemblant pensar que el 100 % dels ha-
bitants podran anar al cinema al seu barri. En canvi, és més creïble la pro-
jecció de preferència pels restaurants, bars, pubs i discoteques situats al
mateix barri. Tot plegat confirma l’elecció pel consum de proximitat com a
opció preferent dels barcelonins i barcelonines.
Com a conclusió d’aquest bloc es pot esmentar:
En l’actualitat, els horaris de Barcelona encara estan fortament impregnats
dels principis i dels modes de vida propis de les societats industrials.
Les mesures adoptades per afavorir l’harmonització de les diverses activi-
tats dels ciutadans sempre han estat en la línia d’ampliar o d’allargar els ho-
raris d’atenció al públic. Això és coherent amb el que ja s’ha observat: donar
sempre preeminència als horaris del treball mercantil en l’ordenació del temps.
Ara bé, això presenta dos inconvenients:
D’una banda, genera tensions entre les expectatives dels usuaris
o clients d’aquests serveis i els col·lectius prestadors, que sovint es veuen
obligats a ampliar els horaris d’atenció.
D’altra banda, es disposa d’un cabal d’informació sobre l’ús del
temps dels barcelonins i barcelonines que potser permetria dissenyar hora-
ris molt més ajustats a la realitat local o, fins i tot, veïnal.
En qualsevol cas, res no fa pensar que la tendència de la proximitat minvi
al llarg dels propers anys. Hi ha una associació molt forta en l’imaginari col·lec-
tiu entre proximitat i qualitat de vida. Poder fer les activitats necessàries per
a la vida quotidiana en un radi proper al domicili és un actiu valorat pels ciu-
tadans i un element que influeix (i influirà) en l’assentament de negocis. Dit
altrament, els barcelonins i barcelonines no van al centre a comprar, si més
no, no de forma habitual o preferent. Per tant, l’existència d’una xarxa de co-
merç i de serveis diversificats als barris n’és tant la conseqüència, com un
dels factors coadjuvants d’aquesta tendència.
44
3.1.4. El temps de metròpoli
En els apartats anteriors hem pogut observar les projeccions al voltant de
l’autocontenció de la ciutat de Barcelona. Les dades semblaven preveure
una reducció de la contenció, que se situaria al voltant del 63,9 % de la po-
blació.
En aquest apartat es mostraran les projeccions de la destinació dels bar-
celonins i barcelonines que treballen fora de la ciutat. En aquest sentit, en
el gràfic 23 podem observar la destinació d’aquests treballadors, però no-
més dels que es queden a la Regió Metropolitana. El primer que destaca
és que els municipis de la primera corona atreuen el doble de treballadors
que els de la segona corona, tot i que els darrers presenten un ritme de
creixement més elevant (l’1,4 % anual a la segona corona, contra l’1,1 %
a la primera).
Gràfic 23. Projecció de la destinació del lloc de treball dels barcelonins i bar-
celonines. Barcelona 1990-2020.
16
12
8
4
0
1990 1995 2000 2006 2010 2015 2020
Primera corona Segona corona
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
El que és innegable és que, en conjunt, el pes de la Regió Metropolitana aug-
menta i es consolida com la segona destinació després de la pròpia ciutat.
Amb tot, la preferència per la primera corona es manté (i augmenta) per la
seva major integració dins del continu urbà de la Barcelona real (o, tal com
diu algun diari, la Gran Barcelona), amb una connectivitat més alta i una per-
cepció de més proximitat (perquè els temps de desplaçaments no es dispa-
ren), tal com ja s’ha apuntat en el bloc del treball mercantil.
Tradicionalment s’ha dit que al barceloní li costa molt sortir de Barcelona, pe-
rò, tot i mantenir un grau d’autocontenció tan destacable, cada vegada surt
més. Un dels àmbits en què aquest fet és més significatiu és el de l’educa-
ció: el nombre de residents a Barcelona que estudien fora de la ciutat ha anat
augmentant en els darrers anys i assenyala la tendència que podem apre-
ciar en el gràfic 24. L’extrapolació de les dues opcions més nombroses (Bar-
45
celona i la primera corona) indica que la ciutat continuarà retenint la majoria
d’estudiants; malgrat perdre’n a raó de l’1,2 % anual, aquesta minva no es
traspassa directament a la primera corona, tot i augmentar a raó del 0,85 %
anual. En conjunt, les dues opcions assenyalen una pèrdua de quota en fa-
vor de terceres opcions. Ara bé, l’anàlisi de les dades recollides fins a la da-
ta no fa pensar que sigui un altre àmbit geogràfic el que reculli el percentatge
que marxa de Barcelona; per tant, ¿cal suposar que noves formes d’ensen-
yament a distància tindran un fort impacte en aquesta tendència?
Gràfic 24. Projecció de la destinació del lloc d’estudis dels barcelonins i bar-
celonines. Barcelona 1995-2020.
90
75
60
45
30
15
0
1995 2000 2006 2010 2015 2020
Barcelona Primera corona
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
Ara bé, no és possible fer l’anàlisi de la realitat metropolitana únicament des
del vessant barceloní; també cal examinar l’atracció que pugui exercir Barce-
lona sobre els habitants de la resta de la Regió Metropolitana. I aquí el primer
que cal dir és que el comportament dels habitants de la primera corona i els
de la segona és diametralment diferent. Ras i curt, en molts aspectes, els ha-
bitants dels municipis de la primera corona es comporten com els residents
de qualsevol barri de Barcelona: mantenen un alt grau de preferència pel co-
merç proper quant a les compres de necessitat (63,1 % en menjar envasat),
un percentatge notable en compres anomenades «d’impuls» (34,7 % en ves-
tit i calçat), però en comptes d’anar al centre del seu municipi per fer la res-
ta de compres, van a Barcelona o, com encara es diu a molts llocs, «baixen
a Barcelona». En canvi, els habitants dels municipis de la segona corona vé-
nen a ciutat molt menys sovint, ja que s’estimen més anar a la ciutat madu-
ra més propera; per il·lustrar-ho de forma gràfica, segurament un resident de
Barberà primer anirà a Sabadell i, només com a segona opció, es plantejarà
desplaçar-se fins a Barcelona.
En qualsevol cas, la tendència de la integració de la primera corona dins de
la Barcelona real sembla quelcom força irreversible, i més encara si es tenen
en compte tots els projectes que s’han endegat o que estan en marxa per
millorar la connectivitat en tot aquest àmbit (com ara l’ampliació de la xarxa
46
de transport públic). El gràfic 25 mostra la projecció de l’atracció que exer-
ceix Barcelona sobre els habitants de la primera corona i referma aquesta lí-
nia d’argumentació.
Gràfic 25. Projecció de l’atracció de Barcelona sobre els individus residents
a la primera corona. Barcelona 2000-2020.
90
75
60
45
30
15
0
2000 2006 2010 2015 2020
Compra vestits i sabates Cinema Restaurants Museus
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
A efectes pràctics, Barcelona actua com el centre de la ciutat d’aquests mu-
nicipis, i només l’àmbit de la restauració escapa a aquesta atracció creixent
(perd el 0,5 % de quota anual); tots els altres àmbits incrementen el seu po-
der de convocatòria: vestit i calçat, el 4,7 %; cinemes, el 5,6 %; i museus.
l’1 % anuals. Això implica que seria molt convenient que les mesures que
afectin l’ús del temps de Barcelona i del conjunt de municipis de la primera
corona –horaris, infraestructures viàries, transport públic, etc.–, s’adoptin des
d’una òptica metropolitana, perquè el que fa Barcelona afecta irremeiable-
ment els temps de tots aquests municipis.
S’ha parlat abastament de tendències contraposades, al·ludint a la cerca de
proximitat en molts àmbits de la vida quotidiana, enfront la tendència a l’es-
pecialització territorial en l’àmbit de l’activitat econòmica. Aquests fenòmens
es podrien interpretar des d’una nova òptica si s’accepta que el que està
passant és una reestructuració de la ciutat que pràcticament ha integrat els
municipis de la primera corona. Des d’aquesta perspectiva, doncs, no s’es-
cauria tant parlar d’especialització territorial com de gradacions en les pos-
sibilitats de concentració. Des d’aquesta visió, el que estaria succeint és que
els municipis de la primera corona s’estarien assimilant a altres barris de la
ciutat i, si bé aquest posicionament pot ser contestat des d’un prisma bar-
celoní, resulta encara més complex des del punt de vista dels municipis de
la primera corona.
47
3.2. Discontinuïtats i factors emergents
Com ja s’ha dit en el punt anterior, el principal atractiu de l’extrapolació de
tendències és que ofereix un context per valorar l’efecte dels elements ex-
terns que poden afectar l’objecte de l’estudi. Aquests elements són el que
en prospectiva es coneix com a «esdeveniments»: factors aliens a la tendèn-
cia estudiada, però que tenen el potencial de canviar-la. Així, per exemple, si
s’estudia l’evolució de la producció agrícola d’una contrada, el fet que un any
hi pugui haver sequera o una plaga, no se’n deriva de la lògica interna de la
tendència de la «producció agrícola», però és evident que caldrà desenvolupar
escenaris alternatius que contemplin l’ocurrència d’aquests esdeveniments.
Un segon element que s’analitza en prospectiva són els factors emergents,
que no són altra cosa que tendències incipients. Tornant a l’exemple de la
producció agrícola, l’aparició d’una nova tecnologia que permeti obtenir co-
llites més resistents i rendibles es pot considerar inicialment com un esdeve-
niment, però és evident que si la tecnologia és reeixida, ben aviat s’estendrà
i esdevindrà una tendència en si mateixa. No sempre és fàcil detectar un fac-
tor emergent en les seves etapes primerenques, però els que ho aconseguei-
xen sovint n’obtenen un avantatge estratègic.
El tema que ens ocupa, l’ús social del temps, és un fet complex en què hi
participen una munió de factors i variables, però hi ha dos ordres d’elements
que hi tenen una influència més decisiva. D’una banda, tot el conjunt de lleis,
normes i ordenances que regulen aspectes temporals (per exemple, la fixa-
ció de jornades laborals o d’horaris comercials) i, de l’altra, la percepció del
temps que es fonamenta en implícits culturals molt arrelats en l’imaginari
col·lectiu. Per al propòsit d’aquesta part, qualsevol variació en algun dels ele-
ments del primer grup (regulacions i normatives) es considerarà com un es-
deveniment, atès que serà un canvi fruit d’una voluntat política, més que de
la pròpia evolució de la variable. Per contra, les discontinuïtats en el segon
grup (percepcions i mentalitats) rebran la consideració de factors emergents,
ja que són canvis lents que demanen temps i massa crítica perquè la ciuta-
dania pugui incorporar-los. Finalment, es considerarà una variable més: la si-
tuació de crisi actual, que es processarà com a esdeveniment.
3.2.1. Esdeveniments
A continuació es presenten un seguit de possibles esdeveniments que, en el
cas de produir-se, tindrien un fort impacte en l’ús del temps:
Augment de la jornada laboral. Aquesta és una possibilitat que en
aquests moments té força virtualitat a causa del debat que s’ha encetat a la
Unió Europea entorn de l’establiment de la jornada laboral de 65 hores set-
manals.7
7 La directiva que vol aprovar la Unió Europea pretén modificar la jornada laboral de les ac-
tuals 48 hores legals, com a màxim, a les 60 hores (65 en el cas de personal sanitari, bom-
bers, etc., els descansos dels quals durant les guàrdies es deixen de considerar com a temps
de treball). Segons la proposta de la UE, aquesta mesura es pactaria voluntàriament entre el
treballador/a i l’empresari/a i tindria una validesa d’un any, renovable anualment.
48
Reducció de la jornada laboral. Tot i que ara mateix els vents semblen
bufar en la direcció oposada, aquesta és una mesura que va tenir el seu mo-
ment de glòria arran de la iniciativa francesa de promoure la jornada laboral
de 35 hores setmanals.
Noves formes de prejubilació parcial. Fins ara, la majoria de les preju-
bilacions s’han concebut com a jubilacions anticipades en la seva totalitat.
Una fórmula més imaginativa consistiria a promoure les jubilacions de mane-
ra parcial; és a dir, reduir la jornada laboral a partir d’una edat determinada,
però mantenint el sou íntegre (o gairebé), imputant-ne la part que no es tre-
balla a càrrec de la jubilació. Aquesta modalitat seria similar al contracte de
relleu que adopten algunes empreses per fer la transició entre el treballador
que es jubila i el que s’incorpora a la feina, de manera que hi ha un traspàs
d’informació entre els treballadors. En aquest cas, es permetria treballar menys
hores sense que això comportés una minva significativa en el poder adquisi-
tiu; a més, es facilitaria la incorporació de mà d’obra afectada per l’atur. Ai-
xò no hauria de suposar necessàriament un sobrecost per al sistema de
pensions, ja que d’aquesta manera també seria possible continuar treballant
un nombre d’hores més enllà de l’edat de la jubilació.
L’harmonització amb els horaris europeus. Comença a haver-hi un mo-
viment orientat a la realització d’uns horaris més racionals i que tendeixin a
convergir amb els horaris predominants al nord i al centre d’Europa. En ge-
neral, es considera que a Espanya algunes activitats, com ara els àpats o l’a-
nar a dormir, es fan massa tard i d’una manera poc saludable. A Espanya hi
ha l’Asociación para la Racionalización de los Horarios Españoles (ARHOE),
que d’un temps ençà treballa per promoure reformes en aquest àmbit. Qual-
sevol mesura adoptada tindria un impacte immediat en l’organització del
temps dels ciutadans.
Mesures de discriminació per a persones amb càrregues familiars.
La incorporació de les dones en el mercat laboral encara no és reeixida, ja
que la seva presència en determinats àmbits i nivells laborals encara ha de
fer front a certes dificultats per poder conciliar el treball mercantil amb el de
cura. Una política decidida d’ajudes reals i efectives per a les persones amb
càrregues familiars tindria efectes molt importants en la conciliació horària.
La Llei de Dependència. La redacció d’aquesta llei va generar unes ex-
pectatives que la seva aplicació no ha complert. En aquests moments, la cu-
ra de les persones dependents suposa una despesa elevada de recursos i
de temps per a moltes famílies. Una major dotació pressupostària per a aques-
ta llei tindria uns efectes directes en la disponibilitat de temps de molta gent.
Ampliar els horaris comercials i d’atenció al públic. Aquesta mesura,
que ja s’ha aplicat en alguns serveis públics (biblioteques i centres cívics) i
establiments comercials (mercats municipals), obre el ventall d’hores a l’a-
bast dels clients o usuaris per anar a comprar o per accedir als diferents ser-
veis.
Liberalitzar els horaris. Aquesta és una opció més radical que l’anterior,
ja que implica deixar en mans del mercat la possibilitat de decidir quantes i
quines hores es vol obrir. En teoria, això hauria de permetre que els comer-
ços i els serveis ajustessin els seus horaris a la demanda dels clients/usua-
ris.
49
Flexibilització d’horaris. Aquest esdeveniment té dos vessants: d’una
banda, el que es refereix als horaris dels comerços i els serveis; de l’altra, el
relatiu als horaris laborals.
En el primer cas, es fa referència a una opció intermèdia que afecta els dos
esdeveniments plantejats anteriorment i que permetria que els comerços o
serveis públics decidissin l’horari més convenient per als seus interessos i
els dels seus usuaris/clients. Actualment, la normativa ja dóna un cert mar-
ge respecte del nombre d’hores i la franja d’obertura, però hi ha una impor-
tant pressió quant als hàbits i a la necessitat d’obrir en horaris més amplis.
Segons la informació disponible i l’experiència acumulada, els comerços i els
serveis públics podrien fixar els seus horaris d’obertura d’acord amb uns
marges més extensos i flexibles que els actuals.
En el segon supòsit, la flexibilització en els horaris laborals fa referència a la
possibilitat que els treballadors i empresaris acordin unes franges de temps
variable que permetin als treballadors negociar el seu horari laboral per tal
d’adaptar-lo a les necessitats personals (cura de menors, estudis, etc.). Una
mesura com aquesta facilitaria, i molt, l’harmonització de la vida laboral, fa-
miliar i personal, ja que el temps de treball mercantil perdria la rigidesa i cen-
tralitat que l’han caracteritzat fins ara.
Canvis en l’horari escolar. L’altre gran front obert en la millora per a la
conciliació són els horaris i el calendari escolar, que ara com ara presenta
grans divergències respecte dels de la majoria de treballadors. Una organit-
zació del calendari que contempli una reducció de les vacances d’estiu se-
ria una mesura amb un impacte directe en el temps de moltes famílies.
La crisi. Actualment estem immersos en una greu crisi financera que ha
posat els mercats financers en una situació molt complicada i que ha reque-
rit la intervenció de les institucions públiques. Malgrat aquesta intervenció,
no se sap del cert quina serà la durada d’aquesta situació, ni si la crisi co-
mençarà realment a repuntar el proper any, o si, pel contrari, som davant d’un
fenomen molt més estructural i durador.
50
3.2.2. Factors emergents
Tot seguit es relacionen els fenòmens que poden tenir un recorregut més llarg
i un efecte més perllongat i profund:
La preferència per jornades reduïdes o parcials. Segons indiquen les
dades, hi ha un nombre creixent de persones que prefereixen fer una feina que
els deixi més hores lliures. Això pot ser una indicació d’un fenomen de més ca-
lat; de fet, en veiem signes en diversos àmbits: els moviments que reivindiquen
l’slow food, les slow cities o el decreixement econòmic indiquen que el dret al
temps (entès com a temps personal) comença a ser un valor primordial per a
sectors creixents de la població. Si aquesta tendència es consolida, significa-
rà que els valors temporals vigents des de la industrialització (sincronia, linea-
litat i uniformitat) començaran a recular després de dos segles de preeminència.
Amb tot, no es pot ignorar que en un context general de pèrdua del poder ad-
quisitiu dels ciutadans, aquests siguin més reticents a reduir la seva jornada la-
boral si això implica una disminució dels ingressos procedents del treball. Ara
bé, també és cert que el nombre de persones que es replantegen la vida per
poder viure amb menys diners i poder gaudir de més temps sota la premissa
de «treballar per viure i no pas viure per treballar» comença a ser significatiu.
L’emergència de nous valors laborals. Cada cop més són més nom-
broses les veus que consideren que el model productiu espanyol, basat en
la presència extensiva del treballador a la feina, és ineficient i provoca moltes
distorsions en el temps familiar, personal i lliure. Un model que es fonamenti
en l’assoliment d’objectius i de fites en la producció podria esdevenir un pri-
mer pas en la transició cap a un sistema organitzatiu més flexible i sensible
a les necessitats temporals dels treballadors.
La preeminència de la proximitat com a criteri de selecció. Les da-
des mostren una correlació entre la proximitat i la percepció de qualitat de vi-
da. Els ciutadans volen cobrir les seves necessitats en un radi reduït entorn
del seu habitatge, i ha de ser una proximitat real, que els permeti anar als
llocs a peu. En un moment en què la tecnologia posa el món a l’abast dels dits
(i de les tecles), pot semblar paradoxal aquest reviure del barri, però res fa pen-
sar que aquesta tendència hagi d’estancar-se o de declinar a curt i mig termi-
ni. Tanmateix, també hi ha la possibilitat que les tecnologies de la informació i
la comunicació (TIC) introdueixin una nova forma de proximitat electrònica.
La complementarietat dels serveis. Com a mecanisme complementa-
ri de la proximitat comença a adquirir importància el que s’anomena «com-
plementarietat dels serveis»; és a dir, aquells serveis que ofereixen la possibilitat
de combinar diferents activitats alhora. Així, un ciutadà que no acostuma a
desplaçar-se fora del seu barri a l’hora d’anar a comprar, pot estar disposat
a fer-ho si l’establiment comercial on s’adreça disposa d’aparcament per a
vehicles, servei de ludoteca, zones de restauració, etc.
La redistribució dels rols i de les càrregues domèstiques. Encara que
molt tímidament, els homes han començat a assumir tasques i feines de la
llar que tradicionalment havien realitzat les dones. Els rols de la societat pa-
triarcal encara estan molt arrelats en l’inconscient col·lectiu, però van deixant
pas a un repartiment més equilibrat de les tasques domèstiques i de les res-
ponsabilitats familiars. En aquest punt, cal analitzar l’impacte de la darrera
onada migratòria de persones provinents de països on el model patriarcal en-
cara és fort i preeminent.
51
Canvis en els models i les estructures familiars. Els models de les uni-
tats familiars estan evolucionant i presenten una certa diversificació.
L’emergència d’un nou model de mobilitat. Des de fa temps, tant a
Barcelona, com, en bona mesura, a la resta de la Regió Metropolitana, s’es-
tan impulsant polítiques per canviar el model de mobilitat actual. Així, per
exemple, s’han establert mesures per limitar l’accés amb cotxe a les ciutats
o per potenciar les diferents xarxes de transport públic i la millora de la inter-
connexió entre els diversos sistemes de transport a la regió. Actualment,
molts ciutadans consideren que el temps dedicat als desplaçaments entre
el lloc de residència i el lloc de treball és un temps perdut. La inexistència
d’autèntiques alternatives al vehicle privat ha provocat ineficiències en l’àm-
bit econòmic, social i mediambiental. L’articulació d’una xarxa de transport
públic en forma de malla, que trenqui amb la radialitat actual, ha de perme-
tre canviar aquesta situació de forma definitiva.
3.3. Escenaris de futur
3.3.1. Introducció
Com ja s’ha anat exposant, la gran majoria de les persones organitza la se-
va agenda personal a partir de regulacions o afectacions que li vénen dona-
des i, a partir d’aquests elements, articula el seu temps social. En aquest
sentit, és evident que els diferents elements que incideixen en el nostre temps
ho fan de manera diferent i amb una intensitat molt diversa. Així, i seguint les
línies de treball de l’Institut d’Organització i Control de Sistemes Industrials
de la Universitat Politècnica de Barcelona, podríem distingir tres nivells d’a-
nàlisi:
Nivell «micro»: inclou els factors personals o familiars que són susceptibles
de ser modificats segons els nostres interessos.
Nivell «meso»: representa els elements col·lectius que, en major o menor
grau, poden ser negociats per les persones, com ara la programació de les
tasques que els treballadors d’una empresa han de dur a terme.
Nivell «macro»: aquí se situen les convencions o normes socials que esca-
pen a la capacitat de negociació de l’individu, com poden ser els horaris dels
serveis, dels transports o el calendari escolar.
És a dir, les persones articulen el seu temps en funció del nivell «macro»; des-
prés, en funció del nivell «meso»; i finalment arriben al nivell «micro». En aquest
cas, es podria dir que la majoria dels ciutadans configuren gran part del seu
temps de manera heterònoma, per la qual cosa predominen els elements
aliens a la seva voluntat. Amb tot, el fet que els elements externs tinguin prio-
ritat en l’articulació del temps personal, també és el resultat de mantenir en
letargia un veritable debat social sobre la regulació de l’ús del temps social.
Dit altrament, només en la mesura que la ciutadania prengui consciència de
la necessitat d’iniciar un debat social profund sobre aquesta qüestió, es po-
drà definir una configuració més autònoma del temps. Mentre la gestió del
temps social es mantingui dins de l’àmbit estrictament individual, serà molt
difícil poder incidir en el nivell macro i només es podran dur a terme reformes
legals o administratives, les quals reforçaran encara més l’heteronomia del
model vigent de gestió del temps.
52
A continuació es plantegen quatre escenaris de futur a partir de la combina-
ció de les tendències existents, dels esdeveniments i dels factors emergents
que s’han plantejat amb anterioritat. A cada escenari s’analitza si es tracta
d’un context més o menys procliu a mantenir una configuració heterònoma
en la gestió del temps o si obre la porta a plantejaments més autònoms, ai-
xí com els factors que poden facilitar aquest escenari.
3.3.2. Escenaris de futur
Cada escenari comença amb un bloc encapsulat que en descriu els trets prin-
cipals o l’hipòtesi de partida. El cos de l’escenari es presenta com un relat
descriptiu des del futur.
I. Passar temps
Aquest és l’escenari que conté més continuïtats amb la situació ac-
tual. És a dir, els ciutadans continuen definint el seu horari en funció
de la seva ocupació; després, d’acord amb el temps de treball domès-
tic i familiar, seguit del temps personal i, finalment, del temps restant
disponible per fer activitats de lleure o, senzillament, per no fer res.
Com qui no vol la cosa, ja ha passat una altra dècada, però els desequilibris
en la càrrega total de treball entre els dos gèneres es mantenen i les dones
continuen assumint la doble jornada: a la feina i a la llar. D’entre les diverses
teories que expliquen aquesta situació, en destaquem dues.
D’una banda, l’envelliment progressiu de la població, que ha incrementat el
nombre de persones dependents i ha dificultat encara més la conciliació en-
tre la vida laboral i la familiar. Una estratègia habitual de moltes llars per pal·liar
aquesta situació ha consistit a aconseguir temps mitjançant l’ús de diverses
estratègies: les persones que s’ho han pogut permetre han externalitzat les
tasques domèstiques o de cura de persones dependents en terceres perso-
nes; les persones que no podien pagar aquests serveis ho han hagut de re-
soldre recorrent a la seva xarxa de vincles socials i familiars.
D’altra banda, les onades migratòries de persones procedents de contextos
socials i culturals amb estructures patriarcals encara molt presents i actives
han provocat que algunes de les fites assolides durant les darreres dècades
hagin patit, en termes globals, una regressió.
Des de mitjan la dècada de 1980 s’ha promogut un model urbanístic basat
en l’ocupació extensiva i difusa en el territori, al qual han accedit les classes
més acomodades. La resta de ciutadans va tendir, en general, a establir-se
en el municipi on tenien els vincles personals i socials, de manera que aquests
fossin propers i accessibles en moments de necessitat. Aquestes dinàmiques
han tingut conseqüències importants en els models d’articulació del territori
i de mobilitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En aquest sentit, s’ha re-
forçat la integració física, econòmica i social dels municipis de la primera co-
rona a la ciutat de Barcelona i, a més a més, s’ha consolidat el policentrisme
de la segona corona al voltant d’un conjunt de ciutats mitjanes que han aco-
llit un elevat nombre de parelles joves que no podien accedir a cap habitat-
ge en l’àmbit de Barcelona i de la seva primera corona, o que també van
optar per residir en municipis amb un ritme de vida més assossegat.
53
Tot plegat s’ha traduït en la incapacitat de les diverses Administracions per
bastir un sistema de transport públic col·lectiu realment eficient i eficaç per a
tota l’àrea. Els diferents projectes de reforç dels eixos ferroviaris (línia orbital)
han millorat molt la comunicació entre els pols de la segona corona i Barce-
lona. No obstant això, el fet que molts territoris continuïn depenent del trans-
port privat ha fet que, malgrat la construcció de nous eixos viaris (el Quart
Cinturó, el Túnel d’Horta o el Túnel de la Conreria), la congestió continuï sent
la tònica habitual a les hores punta.
El problema principal, però, radica en el manteniment d’estructures i de di-
nàmiques que ja presentaven problemes d’esgotament a principis de segle:
el desequilibri en el repartiment de les tasques de la llar, la desatenció pro-
gressiva de les tasques domèstiques i de cura, la pèrdua de temps disponi-
ble, l’augment sostingut de la durada dels temps de desplaçament, etc. El
fet que molts d’aquests problemes s’arrosseguin des del segle passat els do-
nava una falsa sensació de durabilitat i permanència. D’alguna manera, es
trobava a faltar un debat ampli i profund que permetés reflexionar sobre aques-
tes qüestions, valorar les alternatives i adoptar unes mesures que permetin
una gestió més racional de l’ús del temps.
Passar temps, v. 2
Com ja s’ha dit anteriorment, aquesta versió de l’escenari explora la
possibilitat que la ciutadania adopti una actitud més autònoma a l’ho-
ra d’articular el seu temps. Ara bé, cal partir de la constatació que
aquest escenari no és el més procliu al creixement de l’autonomia, ja
que pressuposa que els factors afavoridors de l’heteronomia es man-
tenen.
L’opció de reduir el pes relatiu del temps de treball mercantil es va començar
a percebre clarament a les darreries del segle XX. Les dades obtingudes de
les projeccions que s’han utilitzat també assenyalen que l’elecció de jorna-
des parcials o reduïdes ha anat augmentant des de la dècada del 1980, fins
i tot com a opció personal. És més, això es pot emmarcar en altres desen-
volupaments, com ara la iniciativa dels sindicats per afavorir l’harmonització
entre la vida laboral, familiar i personal, o la iniciativa per assolir un ús més
intencional, extens i intens de les TIC de cara a poder alliberar temps o, si
més no, d’avançar en l’asincronia. En el fons, es tractava de campanyes que
van obrir el camí per canviar la cultura laboral predominant i avançar en fa-
vor d’un model que prioritzés la productivitat en front de la mera presència
en el lloc de treball. La seva aparició va propiciar que el debat sobre els usos
del temps es comencés a incloure en l’agenda pública, i aquest va ser el pri-
mer pas per obrir la porta a una nova configuració del temps. Per aquest mo-
tiu es pot afirmar que l’avenç de l’autonomia en aquest camp ha passat
necessàriament per la generació d’un ampli debat social; com és lògic, no-
més en la mesura que es generessin amplis consensos col·lectius era pos-
sible incidir en el nivell macro.
Ara bé, fins i tot en aquestes circumstàncies, la progressió de l’autonomia en
la gestió del temps no ha estat gens fàcil. La intervenció dels poders públics
ha resultat decisiva, malgrat la ironia implícita en el fet que ha estat un factor
extern el que ha desencallat el desenvolupament de l’autonomia en la ges-
tió del temps. En aquest sentit, la promoció i aplicació de determinades me-
sures –com ara el ple desplegament de la Llei de Dependència, la reforma
54
del calendari escolar per fer-lo més compatible amb el calendari laboral, o la
promoció i regulació d’uns horaris més adequats a les noves realitats socials–
han facilitat aquest canvi de mentalitat en tots els agents implicats en la qües-
tió. Aquestes mesures van posar de relleu la importància de promoure un de-
bat social al voltant dels usos del temps i fer que els ciutadans prenguessin
consciència de la importància d’assumir un rol més proactiu en la regulació
del seu temps.
En tot cas, el fet que el debat passés a l’esfera pública va ser el catalitzador
que va impulsar una nova concepció del temps i que va promoure, entre al-
tres coses, la instauració dels serveis basats en la complementarietat (més
enllà de la simple concentració) i el disseny de nous models de mobilitat que
estiguin menys determinats per la sincronia. De fet, tots aquests factors són
elements que han afavorit la transició de l’anterior escenari continuista cap
als nous plantejaments que donen resposta als reptes formulats.
Amb tot, la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI va
estar a punt de dur a un desenllaç molt diferent. Des de diferents àmbits s’ad-
duïa que no era el context més favorable per promoure els canvis que s’a-
cabaven de presentar; de fet, les crisis tendeixen a promoure l’immobilisme:
es tem que el remei sigui pitjor que la malaltia. De totes maneres es va im-
posar un altre criteri a partir d’una pregunta molt senzilla: i quan s’acabi la si-
tuació de crisi, què? Això va ajudar a fer comprendre que un període de recessió
econòmica també és una oportunitat de creixement que cal aprofitar.
II. Mancar temps
Aquest és l’escenari que explora el supòsit d’un increment de la jor-
nada laboral dels ciutadans, tal com planteja la directiva de les 65 ho-
res proposada per la Comissió Europea. La hipòtesi d’un allargament
de la jornada laboral promogut des de Brussel·les semblava plausible
i viable per diversos motius:
En primer lloc, la pròpia dinàmica de la Comissió Europea, l’actor més
8
autònom d’entre els diversos considerats.
Pel mateix procés de globalització que obliga les empreses europees
a competir amb firmes que tenen uns costos de producció menors.
Una vegada més, la situació de crisi exerceix una gran pressió sobre
els Governs perquè promoguin mesures que en minimitzin els efectes.
Allargar la jornada laboral, tal com es concep en la proposta, dóna ins-
truments i recursos a les empreses per afrontar la situació amb uns
costos menors.
L’allargament de la jornada laboral va provocar un efecte «bola de neu» en
tota mena d’àmbits. Un dels primers va ser el comerç. Amb la nova regula-
ció, l’ampliació dels horaris comercials i de serveis públics va quedar enlles-
tida. No només perquè era molt més fàcil allargar també la jornada dels
8
El recent vot negatiu de l’Eurocambra a la directiva de les 65 hores planteja una situa-
ció de negociació entre la Comissió Europea i el Parlament. Ara bé, el que cal preguntar-
se és fins a quin punt els parlamentaris aguantaran l’envit dels seus Governs nacionals i
acceptaran modificacions en el projecte.
55
treballadors d’aquests sectors, sinó perquè els propis afectats per la mesu-
ra també començaven a demanar horaris més extensos (que no se solapes-
sin amb la jornada laboral) per poder continuar fent les mateixes activitats
que fins aleshores: fer la compra diària, anar al gimnàs, fer gestions adminis-
tratives, anar al cinema, etc. La ironia de tot això és que malgrat s’ha acon-
seguit que els horaris siguin més extensos que mai, a la gent també li manca
més temps que mai.
Les implicacions més importants, però, s’han produït en l’àmbit domèstic.
D’entrada, la mesura va tensar fins al límit la situació de moltes llars; sense
mecanismes per fer front a un major nombre d’hores de treball, els desequi-
libris en les càrregues de treball entre gèneres van esdevenir insostenibles.
De fet, les dificultats per harmonitzar la vida laboral i la vida familiar han arri-
bat a ser de tal magnitud, que moltes famílies han hagut d’optar perquè al-
gun dels seus membres abandoni el mercat de treball i s’aboqui exclusivament
a les tasques de la llar i de cura dels membres dependents. Els criteris em-
prats per prendre aquesta decisió han estat diversos i cada família ha tingut
en compte diferents raons. El cert, però, és que el nombre de dones que han
abandonat l’àmbit laboral és molt superior al dels homes. Evidentment, l’aug-
ment de sou com a conseqüència de l’augment del nombre d’hores treba-
llades ha permès que altres persones puguin comprar temps en diferents
formats: assistents, cuidadors, personal de neteja.
Però els efectes s’observen en tots els àmbits: la fertilitat ha caigut per sota
dels 1,3 fills per dona a causa de la manca de polítiques públiques que faci-
litin l’harmonització entre la vida laboral i familiar; l’oferta d’escoles en règim
d’internat de dilluns a divendres ha augmentat i les famílies amb menys po-
der adquisitiu s’han hagut d’organitzar per crear estructures informals de su-
port mutu per tenir cura dels fills i de les persones dependents. En general,
els indicadors de qualitat de vida, particularment els associats amb el temps
personal o lliure, han empitjorat. Pot semblar anecdòtic, però és prou indica-
tiu l’èxit d’una immobiliària que comercialitza microhabitatges que incorpo-
ren serveis i tecnologies que permeten disposar de residència però també
d’espai per treballar. A més, tal com anuncien, «es netegen en cinc minuts».
El gran repte de les Administracions consisteix a donar resposta a aquestes
noves demandes: ara, més que mai, calen equipaments: escoles bressol,
centres de dia per a la gent gran o centres cívics. El desafiament és espe-
cialment colpidor per a l’Administració local, que entoma les demandes en
primera persona però que no sempre disposa de les competències o dels re-
cursos necessaris per donar-hi resposta. Sovint ha calgut recórrer a solu-
cions imaginatives però que a voltes només són voluntaristes: ampliació dels
horaris d’atenció al públic, potenciació de l’Administració electrònica amb la
finalització de la xarxa urbana de wi-fi, promoció dels serveis de complemen-
tarietat en els equipaments públics, promoció dels bancs de temps, etc.
D’entre totes les mesures, n’hi ha una que està sent molt reeixida: les ano-
menades «zones 5 km/h». Cada zona delimita una àrea d’activitats ciutada-
nes quotidianes que es pot recórrer a peu en un màxim de 15 minuts.
S’anomena així perquè es calcula que la velocitat mitjana a peu és de 5 km/h.
Cada àrea ha de disposar d’un seguit de serveis, equipaments i elements, la
qual cosa ha obligat a revisar els criteris municipals relatius al Pla d’equipa-
ments municipal. De totes maneres, l’Ajuntament garanteix que el 95 % dels
barcelonins i barcelonines resideixen en una zona «5 Km/h».
56
La mobilitat continua sent molt complicada, perquè encara no s’ha aconse-
guit reduir el nombre de desplaçaments realitzats amb vehicle privat (la xar-
xa de transport públic encara no és prou extensa ni eficient per donar resposta
a totes les necessitats). Les congestions continuen sent habituals: s’ha acon-
seguit reduir els pics d’intensitat de les hores puntes de trànsit, ja que la coin-
cidència amb les hores d’entrada i de sortida s’ha reduït, però la intensitat
mitjana al llarg del dia continua augmentant.
Sembla que un nou factor pot introduir canvis en aquesta situació: s’està co-
mençant a detectar una fractura en l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En efec-
te, l’allargament de la jornada laboral de molts treballadors i treballadores fa
que aquests evitin els desplaçaments més llargs per intentar no perdre més
temps del poc que els queda. En aquest sentit, s’està detectant un augment
de la gent que descarta ofertes laborals per motius de distància i, tot i que les
dades encara són poc fiables, aquest fenomen pot anar acompanyat de can-
vis de residència per apropar-se al lloc de treball i estalviar-se temps de des-
plaçament. Com a resultat d’aquesta dinàmica, els padrons de les ciutats de
la segona corona estan experimentant un creixement superior al dels darrers
anys. De fet, les dades de l’última edició de l’Enquesta de condicions de vida
i hàbits de la població indiquen que la ciutat de Barcelona perd 3 punts per-
centuals com a lloc per fer les compres relacionades amb el vestit i el calçat.
Mancar temps, v. 2
¿I si l’augment del nombre d’hores de les jornades laborals donés res-
posta, no tant a la voluntat del món empresarial com a la dels treba-
lladors? Aquesta és la perspectiva que explora aquesta versió. De fet,
amb les dades a la mà, ja des del 1985, aproximadament, un terç de
la població ocupada feia jornades laborals de més de 40 hores. És
possible que una situació de recessió accentuï encara més aquesta
tendència.
Un dels principals efectes no previstos de les TIC va ser facilitar l’allargament
de la jornada gràcies a la possibilitat d’estar connectat de forma permanent
al lloc de treball. De fet, el ventall de persones disposades a treballar més ho-
res sempre ha estat prou ampli: professionals amb una alta disponibilitat dis-
posats a fer jornades més extenses a canvi de poder gaudir de períodes
sabàtics per viatjar o estudiar; treballadors que fan feines de baixa o mitja in-
tensitat en sessions més llargues per poder cobrar més, o que combinen més
d’una activitat (continuant la vella tradició de tants autònoms), botiguers que
volen accedir a un públic potencial més ampli i divers, etc. En tots aquests
casos, allargar la jornada va ser una decisió pròpia que els oferia la possibi-
litat de negociar en favor seu altres facetes del temps personal.
De fet, la proliferació d’aquests casos va ser un resultat indirecte de tot el de-
bat de l’antiga directiva europea de les 65 hores. Originàriament, la propos-
ta va estar concebuda des de la lògica de l’empresari, i això va motivar un
rebuig, d’entrada molt visceral, tant per part dels treballadors com de les or-
ganitzacions sindicals. Com a mesura compensatòria, les Administracions
van endegar una sèrie d’estudis per tractar d’objectivar la qüestió. Això va
tenir un efecte inesperat: alguns treballadors es van adonar que, segons com
es plantegés la problemàtica, podrien sortir-hi guanyant; per exemple, regu-
laritzant el que altrament eren hores extres irregulars. D’altres van veure que
57
allò els permetia introduir nous criteris d’organització del treball, com ara el
treball per objectius o les bosses d’hores anuals, amb una major diversitat
de mecanismes compensatoris (a banda de l’increment salarial proporcio-
nal, molts es van estimar més promoure sistemes d’intercanvi de temps amb
l’opció de poder-lo programar, també segons les necessitats del treballador).
Ben aviat, això va propiciar un debat social sobre el temps que va ser molt
il·luminador: per exemple, el petit comerç va adonar-se que, més que inten-
tar competir en horaris amb el gran comerç, calia identificar els segments
temporals que li reportaven més marge de benefici; altres treballadors van
aconseguir que l’allargament de la jornada es combinés amb mesures de fle-
xibilització d’horaris, la qual cosa en molts casos els permetia millorar la con-
ciliació i, a més a més, reduir significativament els temps de desplaçament.
D’alguna manera, el conjunt de treballadors va saber veure que el fet d’ac-
ceptar l’allargament de la jornada laboral no equivalia a signar un xec en
blanc, sinó que els permetia negociar altres aspectes que tenien una influèn-
cia determinant en el seu temps.
Això va generar, de retruc, noves demandes a l’Administració: calia que s’a-
daptés al nou escenari. Davant una major diversitat de tipologies i de jorna-
des de treball, els poders públics van haver de respondre augmentat la varietat
d’opcions per proveir els seus serveis, no només amb un major ús de les TIC
(xarxa de connexió a internet gratuïta en els nuclis urbans, per exemple), si-
nó també incorporant mesures d’allargament selectiu dels horaris dels ser-
veis i facilitant l’accés del ciutadà a l’Administració electrònica.
III. Tenir temps
Aquest escenari explora un escenari oposat a l’anterior: l’escurçament
de la jornada laboral, en la línia de l’experiència francesa de la jorna-
da laboral de 35 hores.
La crisi de finals de la primera dècada del segle XXI ha colpejat durament les
economies occidentals, no només perquè la taxa d’ocupació ha caigut per
sota del 80 %, sinó també per l’«efecte pobresa» (gent que gasta per sota
de la seva capacitat real de consum). Aquest darrer factor, de retruc, va fer
disminuir la facturació de nombroses empreses, provocant més tancaments
i més acomiadaments de treballadors. Tot plegat va acabar generant una di-
nàmica de cercle viciós molt negativa. Per aquesta raó, el Govern, els sindi-
cats i les patronals han promogut un nou pacte laboral basat en els punts
següents:
Reducció de la jornada laboral per afavorir la creació de més llocs de tre-
ball sota la premissa de repartir el treball.
Modificacions en la regulació laboral i fiscal per reduir al mínim el cost mar-
ginal de la creació de nous llocs de treball.
Creació d’un paquet de mesures i d’incentius per afavorir que els treballa-
dors puguin emprar el temps sobrer de la jornada laboral en formació i reci-
clatge.
58
Es tracta, en última instància, de reproduir un esquema similar al sistema da-
nès de «Flexiguretat», el qual combina un mercat laboral molt àgil i dinàmic
(tant la contractació com l’acomiadament són molt àgils i flexibles) amb unes
garanties molt sòlides per als col·lectius de treballadors que es queden sen-
se feina. L’única condició era que aprofitessin la situació de baixa per conti-
nuar amb la seva formació i, si calia, reciclar-se.9
La transició vers el nou sistema no ha estat fàcil, principalment per dos fac-
tors: en primer lloc, per l’estructura productiva autòctona dominada per pi-
mes (i microempreses), que no ha facilitat precisament l’aplicació del pacte;
i, en segon lloc, per la idiosincràsia laboral local, amb una forta tirada a les
jornades extensives. Per part dels treballadors, no tots han acceptat bé la re-
tallada en els salaris, atès que, no ho oblidem, té el seu origen en la situació
de crisi, però la mesura ha funcionat, en bona part gràcies, principalment, al
canvi de mentalitat que ha generat: la sensació que s’estava assumint una
part de la responsabilitat per sortir de la situació. A més a més, tot i que d’en-
trada la gent no n’era gaire conscient, s’estaven posant els fonaments per a
canvis estructurals i de més llarga durada. Moltes empreses han pogut com-
provar que la reducció de la jornada no afecta el seu compte de resultats, ja
que la productivitat ha millorat; per això, algunes empreses han augmentat
el percentatge de treballadors amb jornades parcials, la qual cosa els ha per-
mès diversificar el perfil del personal i introduir especialistes en tasques que
altrament no haguessin justificat un contracte a jornada completa. No obs-
tant això, no totes les ocupacions a temps parcial proporcionaven ingressos
suficients, la qual cosa va provocar que els índexs de persones que feien
dues o més feines per poder arribar a final de mes augmentessin considera-
blement.
Més enllà de la minva de poder adquisitiu, la mesura ha tingut un gran efec-
te positiu: gaudir de més temps disponible. És més, algunes empreses han
diversificar els horaris amb l’objectiu d’harmonitzar els diferents torns, sem-
pre procurant que les persones amb càrregues familiars puguin accedir als
torns més favorables per a la conciliació (com a contrapartida, les persones
sense càrregues familiars han quedat relegades a un segon terme, de mane-
ra que no sempre han pogut optar al torn que més els interessava). L’aplica-
ció d’aquesta mesura ha obert possibilitats que inicialment no s’havien previst:
si es pot aconseguir que la reducció de la jornada funcioni, la flexibilització
d’horaris i de calendaris també hauria de ser factible.
Tots aquests canvis en el món laboral han generat millores evidents en la dis-
ponibilitat de temps per a les famílies, però també han posat de relleu la for-
ça dels usos socials i de les mentalitats. La reducció de la jornada ha tingut
un efecte directe en la disminució de la càrrega total de treball de moltes llars,
i ha permès que moltes d’elles disposin de més temps per a les tasques do-
mèstiques i de cura.
Amb tot, ben aviat es va constatar que els homes estaven aprofitant molt més
les oportunitats de formació i de capacitació que les dones. És més, el per-
centatge de dones que acceptaven treballs de jornada parcial era molt su-
9 Per a més informació sobre aquest sistema, consulteu la pàgina web del Ministeri de
Treball de Dinamarca: http://www.bm.dk
59
perior al dels homes; per tant, les dones tornaven a assumir quotes creixents
de treball domèstic i familiar; així ho confirma l’Enquesta de condicions de vi-
da i hàbits de la població en la seva edició de l’any 2015: les dones tornen
als nivells dels anys vuitanta. Si aquesta tendència no s’ha detectat abans,
ha estat per diversos factors:
D’una banda, a moltes famílies ha augmentat la càrrega de persones de-
pendents a causa de l’envelliment progressiu de la població. La reducció del
poder adquisitiu de moltes llars ha impedit poder externalitzar la compra de
temps en terceres persones. En aquest sentit, el fet que moltes famílies hagin
tingut més hores disponibles ha evitat que aquesta tendència esdevingués in-
sostenible. Atès que el perfil de les persones cuidadores ha estat tradicional-
ment femení, i que moltes dones disposaven de més temps (pel fet de ser a
l’atur o per la reducció de la jornada laboral), el tema ha quedat esmorteït. Aquest
darrer factor és encara més present a les famílies d’immigrants: en alguns ca-
sos, dones que tot just havien començat a treballar fora de casa, s’han vist obli-
gades a deixar la feina. Així, aquesta major dedicació a la llar ha estat el factor
principal del baix índex de reciclatge professional de les dones.
D’altra banda, la mateixa situació de crisi. Per a moltes persones (tant ho-
mes com dones), la crisi era el gran problema social del moment, la qüestió
a la qual calia dedicar més recursos, i si bé en molts casos reconeixien la in-
volució que suposava el fet que les dones abandonessin l’àmbit laboral per
tornar a la llar, socialment no era possible posar aquesta qüestió al mateix ni-
vell que la crisi («que era el veritable problema»).
En certa manera, les Administracions s’han vist una mica sorpreses per l’e-
volució de la situació, ja que es venia d’un moment de pau social i no hi ha-
via la percepció que hi hagués un problema latent. Una vegada s’ha revelat
aquesta situació, les Administracions s’han vist obligades a examinar els efec-
tes indirectes de les mesures i a recuperar debats que semblaven superats:
haver de tornar a aplicar mesures de discriminació positiva en favor de les
dones; haver de promocionar l’assumpció de més responsabilitats domèsti-
ques per part dels homes, i haver de combinar mesures de conciliació fami-
liar amb polítiques de gènere. D’alguna manera, es tenia la sensació que
s’havien aconseguit grans avenços laborals, però que aquests no havien arri-
bat a un gran nombre de dones.
Ara bé, des d’una perspectiva temporal estricta, el nou context ha tingut al-
gunes col·lateralitats molt positives. L’augment de temps personal no només
s’ha emprat en reciclatge i capacitació professional; també s’ha produït un
augment de la demanda de serveis i d’equipaments de lleure i cultura. A tall
d’exemple, el nombre de lligues i lliguetes en diversos esports ha crescut de
manera destacada; les biblioteques i els centres cívics han experimentat un
increment molt significatiu en el nombre d’usuaris i d’assistents als seus ac-
tes; l’afluència als parcs públics també ha crescut (en algun indret per sobre
de la capacitat del parc). I encara que això pugui semblar paradoxal en un
context de major disponibilitat de temps, aquest increment ha provocat que
molts equipaments hagin hagut d’ampliar els seus horaris.
El col·lectiu que escapa a aquesta tendència de creixement d’activitat ha es-
tat el comerç. Atès que la disminució de les jornades ha comportat reduc-
cions en les retribucions, el consum de moltes famílies ha disminuït, sobretot
pel que fa als articles que no són de primera necessitat. Així, tot i que sovint
60
hi ha gent a les botigues (no es pot oblidar que hi ha una major disponibili-
tat de temps), les vendes han disminuït.
La major disponibilitat de temps –a causa de «no treball»– també ha propi-
ciat un increment en els desplaçaments dins de l’Àrea Metropolitana de Bar-
celona. En la darrera edició de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de
la població es detecta un repunt de l’atracció de Barcelona, vinculat, sobre-
tot, a un determinat consum cultural (museus, grans exposicions), però tam-
bé creix l’atracció de les vil·les madures de la segona corona. L’aspecte positiu
és que, atès que no és per motius de feina, l’increment en els desplaçament
no ha agreujat les congestions dels dies feiners, però ara, en canvi, alguns
caps de setmana comencen a ser veritablement complicats.
En resum, tots aquests canvis han propiciat que molts ciutadans hagin des-
cobert que el fet disposar de més temps pot obrir la porta a tenir un temps
personal de qualitat molt superior.
Tenir temps, v. 2
Aquest escenari explora la possibilitat que la reducció de la jornada
sigui el resultat d’una iniciativa ciutadana més que no pas d’una refor-
ma legislativa.
¿Fins a quin punt és plausible que siguin els propis treballadors els que lide-
rin la reducció de la jornada laboral? Malgrat que d’entrada sembla haver-hi
un acord pel que fa a tenir més temps disponible, la veritat és que l’expe-
riència ha demostrat que molta gent preferiria continuar treballant les matei-
xes hores i no veure minvat el seu poder adquisitiu. La connexió entre el salari
i l’estatus social estava massa consolidada en l’imaginari col·lectiu com per
poder pensar a capgirar-la d’avui per demà.
El cert és que el nombre de persones que escollia jornades reduïdes o par-
cials com a opció personal havia anat en augment des dels anys noranta.
Els moviments per al decreixement o l’alentiment econòmic havien anat ca-
lant en la societat i, paral·lelament, la percepció del temps disponible com a
dret i com a indicador de qualitat de vida s’havia anat consolidant. Cada ve-
gada hi havia més persones que consideraven que si aconseguien redefinir
les seves necessitats, podrien tenir un altre estil de vida, i van començar a
deixar de ser un grup minoritari per esdevenir un moviment significatiu. Ben
aviat algunes empreses es van adonar que aquest tipus de persones podien
ser treballadors molt atractius si se’ls oferia les condicions adients: jornades,
horaris i calendaris flexibles, participació en els processos de presa de deci-
sions i un cert marge per fer propostes; altres treballadors van optar per cons-
tituir cooperatives o esdevenir treballadors autònoms. En qualsevol cas,
alguna cosa estava canviant, i les antigues estructures laborals fixes van co-
mençar a percebre la necessitat de canviar.
A més, i sovint per una pura qüestió de coherència amb els principis del de-
creixement, moltes famílies van anar canviant les seves pautes domèstiques,
de manera que cercaven llars menys abocades al consum i més generoses
en la dedicació de temps de qualitat als seus membres; això implicava una
redistribució de les tasques entre els gèneres i l’eliminació progressiva de la
doble jornada de les dones.
61
De moment, aquest estil de vida coexisteix amb formes més tradicionals, ja
que no sembla que tothom estigui disposat a canviar la seva manera de fer.
Però l’exemple està tenint un efecte positiu: si bé inicialment eren percebuts
com un grup de neoanacoretes amb poc futur, la gent es va començar a ado-
nar que els avantatges (la major disponibilitat de temps i de llibertat perso-
nal) podien compensar amb escreix els inconvenients (la pèrdua de poder
adquisitiu i la redimensió del consum).
Ara hi ha un nou impuls del moviment, que pretén que l’Administració públi-
ca incorpori els seus principis (o, si més no, alguns d’ells). En un primer es-
tadi s’està incidint preferentment en l’àmbit municipal. Algunes de les mesures
principals inclouen: la iniciativa ciutadana per reestructurar el transport col·lec-
tiu en superfície mitjançant la creació d’eixos viaris ortogonals que combinin
amb la delimitació de zones de vianants amb accés prohibit als vehicles pri-
vats (alguns supòsits inclouen les bicicletes); l’establiment d’àrees lliures de
telèfons mòbils en equipaments públics; la promulgació d’incentius munici-
pals per a la reconversió dels espais comunitaris d’edificis (terrats, patis, etc.)
en parcs i horts urbans; la creació d’una tarifa familiar per als títols de trans-
port col·lectiu que permet facturar en funció del consum de cada unitat fa-
miliar, i que a la vegada ofereix descomptes en funció del nombre de viatges
i de les hores en què aquests s’han fet (de moment s’està duent a terme mit-
jançant targetes amb xips, però ja s’està experimentant amb lectors biomè-
trics). La llista de temes a tractar és extensa, però –i aquesta és la part que
guarda relació amb el tema que ens ocupa–, atesa la pròpia essència del mo-
viment (l’elogi de la lentitud), ja és evident que qualsevol política pública ha
d’incorporar, necessàriament, la qüestió temporal com un dels seus paràme-
tres principals.
IV. Trobar temps
Aquest és l’escenari normatiu; és a dir, a diferència dels escenaris an-
teriors, no explora un supòsit basat en l’ocurrència (o no) de canvis en
l’entorn i n’analitza les conseqüències, sinó que parteix d’una premis-
sa molt simple: què passaria si els actors implicats decidissin endegar
accions i mesures per regular l’ús del temps d’una manera més inten-
cional?
La voluntat del Govern d’Espanya d’atorgar més rellevància al Ministeri d’I-
gualtat va fer que aquest acabés la dècada del 2010 liderant un ambiciós pla
interministerial per tal de corregir el que es va definir com l’«assignatura pen-
dent del segle XX»: la discriminació de la dona. A les iniciatives que s’hi van
incloure hi havia una sèrie de regulacions sobre polítiques de temps amb una
forta inspiració en el treball de Laura Balbo10 a Itàlia; així, tal com havia pas-
sat en aquell país, les primeres normes sobre l’ús del temps arribaven en for-
ma de polítiques de gènere. En qualsevol cas, l’Executiu ha entès que la
regulació del temps és un factor clau per promoure veritables mesures d’i-
gualtat. Tot plegat, ha quallat en l’aprovació de la Llei del temps quotidià de
conciliació familiar, que inclou tot un paquet de mesures en àmbits molt di-
versos:
10 La sociòloga italiana Laura Balbo és considerada com la pionera dels estudis que van
motivar les primeres polítiques del temps a Itàlia. L’any 1987 va publicar Time to Care.
62
Mesures per promoure la flexibilització d’horaris d’entrada i sortida de la fei-
na, que en alguns supòsits esdevé obligatòria (per exemple, en el cas dels tre-
balladors amb fills menors de vuit anys en empreses de més de cent
treballadors).
Incentius (incloent-hi beneficis fiscals i bonificacions) per a les empreses
que acceptin reduccions de jornada dels seus treballadors; una de les inicia-
tives ha consistit en la promoció d’un sistema de prejubilacions parcials que
permeti als treballadors majors de cinquanta anys reduir la jornada, però sen-
se reduir-los el sou, ja que s’imputen les hores no treballades a la jubilació
futura. Així, el treballador pot anar reduint progressivament el nombre d’ho-
res que treballa a canvi d’endarrerir l’edat de jubilació definitiva.
Ampliació de les normes de discriminació positiva per al personal laboral
amb càrregues familiars, com ara l’allargament dels permisos de paternitat
(tant per als pares com per a les mares), la possibilitat de disposar d’una bos-
sa d’hores de lliure disposició recuperables per a qüestions familiars, o la cre-
ació del distintiu «O+» per reconèixer les empreses que apliquen millores
relacionades amb polítiques de gènere.
La millora de la Llei de dependència, que finalment ha vist ampliada la se-
va dotació pressupostària.
Tot i que les mesures van néixer amb el suport de sindicats, entitats socials,
organitzacions feministes i part de l’empresariat, hi havia el dubte de fins a
quin punt el Govern estaria disposat a forçar-ne l’aplicació. A més a més, tal
com ha succeït històricament, hi ha hagut una allau de recursos judicials que,
emparant-se en el principi constitucional de la igualtat, qüestionaven la nova
llei. No obstant això, aquests recursos no han prosperat, i s’han desestimat
perquè la majoria de mesures de polítiques de temps no anaven adreçades
específicament a les dones (tot i que es donava per suposat que en serien
les més beneficiades). Amb tot, el repte principal en l’aplicació de la Llei del
temps quotidià ha estat superar la desconfiança que tant els empresaris com
els treballadors han mostrat envers el que podia suposar la flexibilització
d’horaris. La por dels primers es basava en la possibilitat que la flexibilització
en l’hora d’entrada i sortida del centre de treball esdevingués una manera en-
coberta d’escurçar la jornada. En el cas dels treballadors i treballadores, es
temia que la mesura impliqués allargaments arbitraris de la jornada. Afortuna-
dament, la disponibilitat d’eines teòriques per avaluar i establir mecanismes
de flexibilització ha permès objectivar la discussió i superar els recels inicials.
En el fons, ha calgut definir un nou compromís entre l’empresa i el col·lectiu
de treballadors amb uns paràmetres que admetin una certa variabilitat.
El primer efecte destacable ha estat la reducció de les congestions viàries a
moltes ciutats. De fet, ben aviat s’ha constatat que no tots els treballadors
que han sol·licitat flexibilitzar l’horari d’entrada i sortida a la feina tenen me-
nors o persones dependents al seu càrrec; en molts casos s’hi han acollit per
evitar les hores puntes de trànsit. Els Ajuntaments s’han adonat que la me-
sura els ofereix una oportunitat i un instrument per incidir en els models de
mobilitat i han esdevingut grans promotors tot impulsant iniciatives de suport
dins del seu àmbit competencial: millora dels sistemes de transport col·lec-
tiu (incloent-hi una reducció del preu dels bitllets segons l’edat i determina-
des franges horàries), una diversificació dels horaris d’atenció al públic en els
serveis municipals, fórmules de complementarietat en serveis i equipaments,
63
etc. Ara bé, també cal dir que, per a algunes empreses, poder harmonitzar
la diversitat d’horaris i limitar el grau d’afectació en la producció ha suposat
un veritable repte; al final, però, s’ha acabat imposant una evidència: un tre-
ballador content rendeix més.
L’èxit en les mesures de flexibilització ha facilitat la implantació de reduccions
de jornada. En alguns casos, fins i tot s’ha pactat un règim de treball per ob-
jectius que permeti als treballadors i treballadores mantenir la pràctica tota-
litat del salari inicial. Els treballadors madurs han mostrat una certa reticència
a les prejubilacions parcials, però un cop han tingut la certesa que la mesu-
ra no afecta els seus ingressos, aquesta s’ha estès ràpidament i ha permès
alliberar una gran quantitat d’hores de treball, per la qual cosa hi ha un mer-
cat de gent disposada a fer jornades parcials. En un primer moment, la ma-
joria de les persones que sol·licitaven aquestes feines eren dones, però a
l’edició de l’any 2015 de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la po-
blació ja es comença a detectar un major equilibri entre els homes i dones
que s’acullen a aquesta mesura.
De forma semblant, el paquet de mesures per alleugerir la càrrega que su-
posen les tasques de cura també ha tingut un efecte positiu en moltes famí-
lies, ja que els permet gaudir de més temps disponible. De fet, una de les raons
que explica l’augment de l’oferta de dones disposades a fer jornades parcials
és que en molts casos els permet compaginar el treball domèstic amb el tre-
ball remunerat (ni que sigui parcialment) i aconseguir uns ingressos addicionals.
Ara bé, totes aquestes mesures no han fet més que posar de relleu que el
veritable impediment per promocionar la igualtat de gènere era la mentalitat
de les persones. El model patriarcal encara és molt present en l’inconscient
col·lectiu i, malgrat les mesures proposades, encara queda un llarg camí per
recórrer. Cal destacar que un dels factors que més ha contribuït a l’alenti-
ment del procés ha estat l‘important arribada d’immigrants procedents de
cultures i societats amb una forta desigualtat de gènere.
En qualsevol cas, un dels efectes no previstos ha estat la inclusió del temps en
l’agenda social i la necessitat d’incorporar-hi l’estudi i l’anàlisi de les implica-
cions temporals de les mesures i regulacions que impulsa l’Administració.
Trobar temps, v. 2
Aquesta versió desenvolupa la hipòtesi que l’escenari normatiu tingui
un origen més autònom; és a dir, no es tracta tant del resultat del lide-
ratge dels poders públics, com de la conseqüència d’un ampli movi-
ment ciutadà.
El factor desencadenant ha estat la inclusió de la qüestió sobre la fle-
xibilització dels horaris laborals en les negociacions dels convenis
col·lectius. Els sindicats han sabut liderar la reivindicació ciutadana per
facilitar l’harmonització entre la vida laboral, familiar i personal, i han
aconseguit que les empreses comencin a acceptar aquests tipus de
mesures. L’estratègia de les organitzacions patronals ha consistit a no
posar cap objecció al principi de la petició a canvi d’unes garanties
perquè la producció no es vegi afectada per la flexibilització dels ho-
raris. El mecanisme per aconseguir acontentar tothom ha estat la in-
64
troducció de clàusules que permeten avaluar any rere any l’impacte
que aquesta mesura té sobre la productivitat. Algunes veus comen-
ten que el fet que els treballadors temessin que aquesta mesura
s’anul·lés, és el que ha fet que algunes empreses hagin assolit rècords
històrics de productivitat; en qualsevol cas, la mesura s’ha anat con-
solidant.
Paral·lelament es va articular un potent moviment ciutadà per la refor-
ma del calendari i dels horaris escolars. L’estratègia va ser força en-
certada: un cop aconseguit un ampli consens entre actors de la societat
civil, es va començar a treballar amb els partits polítics, de manera que
a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2011, tots els par-
tits van incloure propostes sobre aquest tema en el seu programa elec-
toral. El 2012 es va crear la primera taula per a la reforma del calendari
i dels horaris escolars, i al curs escolar següent es van aplicar les pri-
meres mesures (l’escurçament de les vacances d’estiu, esperat du-
rant tants d’anys).
No cal dir que la combinació de les dues iniciatives ha atorgat molt més con-
trol a les famílies sobre el seu temps. Per primera vegada, els ciutadans dis-
posen d’instruments per poder negociar aspectes tan fonamentals per a
l’estructuració del seu temps. Precisament, la constatació d’aquest fet ha
propiciat que cada cop es discuteixin més i més temes des de l’òptica de
les implicacions temporals. El temps ha entrat en l’agenda política i ha es-
devingut l’eix del que ja s’anomena «drets socials de quarta generació». I
aquí els Ajuntaments, en especial el de la ciutat de Barcelona, hi tenen molt
a dir, atesa l’experiència acumulada en la promoció sobre les implicacions
temporals de les diverses normatives.
En certa manera, el temps ha assolit, gràcies a les polítiques de temps, el
mateix protagonisme que té l’espai gràcies a l’urbanisme. Les Administra-
cions han entès que una política pública que vulgui abordar de manera inte-
gral el benestar dels ciutadans ha d’incorporar els aspectes temporals. Per
tant, pobles i ciutats han esdevingut veritables laboratoris del temps, en què
la complicitat entre els ens locals i la ciutadania està aconseguint avenços
impensables deu anys enrere.
65
4. CONCLUSIONS DE
L’ESTUDI
En una societat postindustrial com l’actual, el temps de treball mercantil con-
tinua sent l’eix central al voltant del qual els ciutadans i ciutadanes organit-
zen la resta dels seus temps. La centralitat d’aquest temps és fruit de la
dificultat de les persones per controlar els ritmes i les pautes de treball prò-
pies del model productiu actual, més en sintonia amb l’època industrial que
no pas amb el segle XXI.
La configuració dels temps dels barcelonins i barcelonines no escapa a aques-
ta dinàmica, i s’organitza a partir de l’harmonització i la gestió de les responsa-
bilitats de l’individu. No obstant això, aquest procés es basa en una prelació
jeràrquica que prioritza, en primer lloc, el temps dedicat al treball mercantil; des-
prés, el treball familiar i domèstic, seguit del temps personal i, finalment, del temps
lliure, entès com el temps que queda un cop s’han fet les altres activitats.
En aquest sentit, les dades mostren que, al llarg dels darrers anys, els habi-
tants de Barcelona han canviat els seus hàbits: han de desplaçar-se més
lluny per anar a treballar i el temps de desplaçament augmenta; valoren la
proximitat dels comerços a l’hora de fer les compres quotidianes; la jornada
laboral s’ha reduït en el nombre d’hores setmanals; i ha augmentat el per-
centatge de persones que opten per la jornada laboral a temps parcial per
tal de poder-la combinar amb altres tasques (estudis o treball de cura, prin-
cipalment). Tot plegat indica que la tendència per part de la ciutadania a vo-
ler més temps disponible i a tenir-ne més control anirà augmentant i serà una
demanda cada vegada més important que caldrà resoldre per evitar un aug-
ment de la tensió social.
En un context on el temps és finit, la ciutadania ha hagut de desenvolupar un
seguit de tàctiques per maximitzar el temps disponible. Així, d’una banda s’ob-
serva tot un seguit de mecanismes per optimitzar el temps o per guanyar-ne:
des de la compra directa de temps mitjançant la contractació de personal ex-
tern per realitzar les tasques de la llar (mainaderes, personal de neteja, infer-
mers i cuidadors, etc.), fins a recórrer a la família i a la xarxa social més propera
per poder arribar a tot en el cas de les persones que no es poden permetre
comprar el temps de tercers. D’altra banda, s’aprofita la proximitat dels co-
merços i es concentren les compres o gestions habituals en una o dues vega-
des a la setmana com una manera de guanyar temps. Aquest darrer punt és
particularment important, perquè del desenvolupament de les conclusions de
66
l’estudi es desprèn que la modificació dels horaris dels serveis, particularment
dels públics, pot tenir un impacte destacat en el temps dels ciutadans.
En qualsevol cas, l’estudi indica que totes aquestes tàctiques són adopta-
des a escala personal i que són reactives o, en el millor dels casos, preven-
tives; per això no és pertinent qualificar-les d’estratègies. En conjunt, la
regulació del temps dels ciutadans és força heterònoma, en el sentit que ve
donada, en gran part, per factors externs a la seva voluntat; en certa mane-
ra, els ciutadans no tenen capacitat per incidir en els aspectes que afecten
el seu temps. Ara bé, és difícil poder plantejar un enfocament més autònom
sense un veritable debat social, profund i ambiciós, que permeti negociar a
escala col·lectiva les qüestions que afecten el conjunt de la societat.
En l’estudi s’han plantejat quatre escenaris de futur que descriuen quatre
possibles evolucions en l’ús social del temps. En cada cas s’ha afegit un es-
cenari complementari en què s’ha plantejat una visió que ofereix una major
capacitat d’autonomia als ciutadans i ciutadanes respecte de l’escenari ori-
ginal, i se’ls ha anomenat «versió punt 2» (v. 2).
El primer escenari rep el nom de Passar temps. Es tracta de l’escenari de
futur més continuista i no presenta grans ruptures respecte de la situació ac-
tual; senzillament es va fent, o es va passant (d’aquí el nom que rep). És un
escenari on no s’han afrontat els desafiaments del nostre present i, per tant,
les contradiccions actuals s’han exacerbat. És una hipòtesi que indica que
el fet de no adoptar mesures al voltant de les polítiques de temps és una ma-
la opció, ja que només pot generar més tensió social en general, i de mane-
ra particular en l’àmbit domèstic. L’envelliment progressiu de la població farà
augmentar la necessitat de destinar més temps a la cura i atenció d’aquest
segment de la població, i les projeccions indiquen que ningú no se’n podrà
fer càrrec a causa de les dificultats que suposarà compatibilitzar-lo amb el
temps de treball mercantil.
La v.2 d’aquest escenari tampoc no és gaire afalagadora, ja que és l’esce-
nari on el plantejament heterònom i individual no s’altera. Amb tot, la possi-
bilitat de generar el debat social al qual al·ludíem anteriorment pot venir
donada, per exemple, per l’esforç que estan fent les organitzacions sindicals
i de treballadors per afavorir la conciliació entre el temps de treball mercan-
til i el domèstic.
Mancar temps és el segon escenari que s’elabora a partir d’un hipotètic
allargament de la jornada laboral. A causa del plantejament heterònom, indi-
vidual i jerarquitzat en la gestió dels temps que s’ha exposat, qualsevol aug-
ment de la jornada laboral tindria un impacte molt significatiu en el temps de
les persones. L’entorn en què més es notaria aquesta ampliació seria el de
l’àmbit domèstic i familiar a causa de les dificultats que comportaria el fet
d’harmonitzar encara més l’àmbit personal amb el laboral, fins al punt que
no es pot descartar una reducció en la taxa d’ocupació femenina per la im-
possibilitat de compatibilitzar el treball i les tasques de cura, les quals conti-
nuen recaient en les dones. En un escenari d’aquestes característiques, caldria
fer una revisió dels horaris comercials, i les Administracions haurien de fer un
esforç addicional per ajudar els ciutadans a guanyar el temps que els man-
ca per a tot. Algunes de les mesures adoptades en aquest sentit inclourien
ampliar els horaris d’atenció al públic, potenciar l’Administració electrònica,
millorar el transport col·lectiu o promoure polítiques de suport efectiu a les
famílies.
67
La v.2 de Mancar temps s’estructura al voltant de la qüestió que l’allarga-
ment de la jornada sigui promoguda pels mateixos ciutadans, situació que ja
experimenten, per exemple, molts autònoms, però que a causa de la situa-
ció de recessió actual es podria estendre a altres col·lectius de treballadors.
La diferència respecte de l’escenari anterior és que la nova situació fa que els
ciutadans i ciutadanes busquin i plantegin solucions per millorar la concilia-
ció familiar. En aquest sentit, es força un debat que fins ara no havia estat
present en l’agenda política i que s’havia gestionat a títol individual.
Tenir temps planteja un escenari de futur contraposat a l’anterior, ja que en
aquest cas es planteja la reducció de la jornada laboral. En aquest supòsit,
el temps disponible es canalitza cap al temps personal, inicialment destinat
al reciclatge i a la capacitació professional dels treballadors i treballadores.
Però ben aviat es genera una demanda de serveis i equipaments per trans-
formar-lo en temps personal de qualitat; així, biblioteques, centres cívics, po-
liesportius, teatres i museus es veuen obligats a presentar una oferta horària
més atractiva i diversa. El perill d’aquest escenari és que la major disponibi-
litat de temps faci recular els esforços destinats a equilibrar les càrregues de
treball domèstic entre gèneres.
La v.2 de Tenir temps s’articula a partir d’un arrelament i una generalització
dels principis del decreixement econòmic, de forma que la reducció de la jor-
nada laboral sigui una iniciativa ciutadana fruit de les iniciatives personals de
molta gent. En aquest supòsit estaríem parlant d’un moviment ciutadà amb
un ideari de conseqüències molt importants per a les polítiques temporals. A
tall d’exemple, l’aposta decidida dels Ajuntaments pel transport col·lectiu, la
creació d’espais adients per gaudir del temps personal, la creació d’una xar-
xa potent de serveis i equipaments de suport a les famílies, etc. facilitaria
aquest escenari.
Trobar temps és l’escenari que es formula des d’un plantejament normatiu;
és a dir, fruit de la voluntat política de les Administracions i dels agents impli-
cats. Així, es pot pensar en un context en què el Govern espanyol, amb l’ob-
jectiu de promoure polítiques de gènere i de millorar la productivitat de les
empreses, planteja un pla de mesures relacionades amb les polítiques del
temps. Una iniciativa com aquesta contemplaria la flexibilització dels horaris
laborals, la discriminació positiva de les persones amb càrregues familiars, la
potenciació de la llei de dependència, etc. Sigui quin sigui el factor desenca-
denant, el cert és que l’aplicació d’una llei d’aquestes característiques, que
aspira a canvis profunds en els hàbits dels ciutadans, no pot reeixir sense un
veritable debat social entre tots els agents implicats: treballadors, Adminis-
tracions, empreses, etc. D’alguna manera, aquest escenari planteja el fet que,
un cop la qüestió sobre els usos del temps arriba a l’escena pública, la seva
transversalitat és tan evident que s’incorpora com un àmbit necessari de to-
ta política pública (educació, sanitat, obra pública, etc.).
La v.2 de l’escenari arriba a conclusions similars, però parteix d’un inici dife-
rent. En aquest supòsit, el detonant no és una proposta governamental, si-
nó una iniciativa popular, per exemple arran de canvis en les negociacions
dels convenis col·lectius.
Finalment, caldria introduir una reflexió sobre la actual situació de crisi eco-
nòmica. Com ja es va dir en el Taller de Futur, la crisi és com un elefant que
s’ha instal·lat al bell mig de casa nostra i, encara que ens esforcem a fer veu-
68
re que no hi és, o que ens dediquem a fer plans per a quan no hi sigui, ara
és aquí i condiciona tot el nostre treball i les nostres expectatives presents.
El problema de la crisi econòmica, més enllà de la seva dimensió i durada re-
als, és que tindrà uns efectes determinants en les decisions de futur que es
prenguin en els propers mesos. Fins a quin punt la crisi pot alentir algunes
de les tendències esmentades o desencadenar modificacions més profun-
des és difícil de dir.
La paradoxa és que, just quan és més necessari adoptar una perspectiva a
llarg termini –perquè, al capdavall, les crisis no deixen de ser oportunitats de
creixement–, s’adoptin unes mesures basades en una òptica estrictament
conjuntural que afecti o comprometi alguns dels esdeveniments o tendèn-
cies emergents plantejades en aquest estudi.
O, potser, tal com diu la cançó:
Serà que és temps el que ens fa falta
per veure-hi clar.11
11 Vers de “Paciència”, de Gerard Quintana, de l’àlbum Les claus de sal.
69
5. ANNEX METODOLÒGIC
5.1. Introducció
El títol d’aquest informe és L’ús social del temps a Barcelona: una visió pros-
pectiva, i potser val la pena dedicar unes línies a explicar què s’entén per
«prospectiva». La definició canònica de Gaston Berger, el filòsof francès que
va encunyar el concepte, diu: «La prospectiva és la disciplina que estudia el
futur per tal de comprendre’l i influir-hi».
De la definició ens interessa destacar un aspecte concret: en cap moment
es parla de predir el futur. Fins i tot es pot dir que dels diferents nivells d’in-
formació que podem arribar a tenir sobre el futur, el que menys ens interes-
sa és, precisament, el que fa referència a què passarà. Berger parla de
comprendre el futur, i saber què pot passar no implica necessàriament en-
tendre per què passa; allò que realment cal esbrinar és la seqüència de con-
catenacions que condueix a un futur o a un altre, i quina lògica té. En altres
paraules, com i per què un de tots els futurs possibles és el que acaba es-
devenint-se.
Aquesta qüestió és important, ja que només si coneixem el com i el per què
serem capaços de dur a terme la darrera part de l’enunciat: influir en el futur.
Per tant, la prospectiva no és un instrument predictiu, sinó un mecanisme de
gestió de la incertesa i d’assessorament en la presa de decisions en el present.
Per consegüent, res del que s’ha presentat en aquest informe s’ha de con-
siderar com un pronòstic i, encara menys, com una predicció del que pot
passar. Senzillament s’ha intentat desenvolupar unes hipòtesis en forma d’es-
cenaris de futur per estudiar-ne les implicacions. Algunes d’aquestes hipòte-
sis s’han construït a partir de combinacions plausibles de tendències,
esdeveniments i factors emergents; d’altres s’han dissenyat específicament
per explorar els possibles efectes d’esdeveniments amb un potencial d’im-
pacte molt elevat; finalment, algunes s’han estructurat en funció d’hipotètics
posicionaments dels principals actors involucrats. Però cal insistir en el fet
que en cap moment s’ha pretès explicar què passarà en el futur. La finalitat
última de presentar aquest ventall de situacions diverses, oferint una millor
comprensió de la seva lògica de desenvolupament, consisteix, ni més ni
menys, a proporcionar elements de judici a qui hagi de prendre decisions en
aquesta qüestió.
Cal especificar, però, que abans d’arribar als escenaris presentats s’ha se-
guit un procés complex i minuciós que val la pena d’explicar.
70
5.2. Revisió del material existent
En aquesta ocasió s’ha pogut disposar d’un factor que no sempre és pre-
sent en els estudis de prospectiva: una informació abundant, tant de caràc-
ter quantitatiu com qualitatiu. En efecte, hi ha un important corpus de
coneixement sobre l’ús social del temps a Barcelona. No només pel fet que
es disposa d’un instrument específic, com és l’Enquesta de condicions de
vida i hàbits de la població, que des del 1985 ha realitzat periòdicament
l’IERMB,12 sinó també per les dades que s’han anat recopilant en altres es-
tudis de l’INE.13 A més dels estudis quantitatius basats en l’explotació d’a-
questes dades, també hi ha un seguit d’estudis de caràcter qualitatiu que
sovint han complementat les enquestes i que han permès disposar d’una vi-
sió més holística de l’àmbit d’estudi.14 Tot plegat forma un volum de dades
i d’informacions que permet tenir una perspectiva de l’evolució a Barcelona
de diferents indicadors rellevants per a aquest estudi.
Tanmateix, la Regidoria dels Usos Socials del Temps de l’Ajuntament de Bar-
celona disposa d’una col·lecció d’estudis sobre l’àmbit en qüestió que aporten
una visió més aprofundida en aspectes concrets (polítiques de temps, el temps
en l’àmbit de la família, la cultura, les noves tecnologies i la mobilitat) i que per-
meten conèixer l’estat de la qüestió amb un enfocament més cosmopolita.
No és freqüent començar amb quelcom que, a priori, és una font d’informa-
ció tan rica i diversa, i no seria honest negar que ha estat de gran ajuda. Ara
bé, tampoc no seria del tot sincer amagar que aquesta profusió, riquesa i di-
versitat de fonts ha esdevingut un repte que, fins que no es va superar, va
suposar un primer obstacle inesperat. Una de les millors maneres d’afrontar
un estudi de prospectiva consisteix a adoptar un enfocament sistèmic; és a
dir, considerar l’objecte del treball com un sistema o com a part d’un siste-
ma.15
D’aquesta manera s’aconsegueix una visió diacrònica a partir de la qual és
més senzill desenvolupar hipòtesis d’evolució temporal. La traducció o adap-
tació de l’objecte en un sistema es pot fer a partir de l’anàlisi dels fluxos de
relació amb el seu entorn, o bé a partir d’una teoria sobre el funcionament
d’aquest objecte. I aquest va ser el problema: malgrat la important quantitat
de dades, d’informacions i d’estudis, no hi ha cap teoria que expliqui l’ús del
temps social considerat de manera global. Hi ha una munió d’aproximacions
–algunes tangencials, d’altres més profundes– que, de vegades, més que fa-
cilitar la comprensió holística de l’objecte d’estudi, l’atomitzen. És una situa-
ció similar a la faula dels homes cecs que palpen diverses parts d’un elefant
i les descriuen tot pensant que es tracta de coses diferents, sense adonar-
se que tots ells estan tocant parts d’un tot més gros.
15 Segons la Teoria General de Sistemes, els trets que ha de tenir un sistema són:
1. Un nivell més alt d’interdependència.
2. Un major flux de transaccions internes.
3. Una transferència d’informació més fàcil.
4. Les propietats del sistema són diferents de les dels seus components.
5. Coherència.
16 En aquest sentit, cal destacar:
• MCHALE, JOHN: The Future of the Future, Braziller, 1968.
• SERRA DEL PINO, JORDI: «A propòsit del temps», a Papers de prospectiva, 1 –
maig 1994, Centre Català de Prospectiva.
71
Afortunadament, no pertocava a aquest treball, ni era el seu objectiu, fer una
gran teoria de l’ús del temps social que hagués comportat un volum de fei-
na fins i tot superior al que s’ha esmerçat. No obstant això, sí que apuntem
de forma molt modesta que és una reflexió pendent a reprendre més enda-
vant. En aquest sentit, la sociologia ha de ser capaç de mirar enfora i revisar
les aportacions i estudis que s’han fet sobre l’ús del temps. La prospectiva té
una llarga trajectòria pel que fa a l’anàlisi del temps i podria ser interessant te-
nir en compte alguna de les seves obres.16 Un cop es va haver constatat que
no era possible trobar una teoria que ens permetés fer drecera en la definició
del sistema, es va optar per partir de l’observació del comportament dels di-
versos elements implicats: entràvem així en l’anàlisi de les sèries temporals.
5.3. Sèries temporals
El fet de poder disposar de diverses sèries d’indicadors, que en alguns ca-
sos es remuntaven a l’any 1985, ha permès encarar l’anàlisi d’aquestes sè-
ries amb expectatives raonables. Com sempre, el primer pas va consistir a
conèixer si el comportament de l’indicador en el període estudiat responia a
una lògica interna de funcionament o era un moviment més aviat erràtic pro-
vocat per factors aliens; és a dir, es tractava de determinar si es podia iden-
tificar una tendència. Aquí s’ha de dir que el veritable objectiu de l’exercici
era estar en condicions de poder extrapolar aquesta tendència hipotètica al
futur, però a causa de les característiques del sistema, no n’hi havia prou amb
un lapse de vint anys per identificar si hi havia una tendència en aquella sè-
rie temporal.
Ja s’ha comentat anteriorment en l’estudi, però hi insistirem de nou: l’extra-
polació és un mètode poc fiable d’exploració del futur per diverses raons:
En primer lloc, és un mètode que tracta cada variable de manera individu-
al, i les coses no succeeixen de forma aïllada.
En segon lloc, es basa en la premissa que en el futur el canvi mantindrà la
mateixa direcció i intensitat que en el present. Històricament això no ha pas-
sat mai, tot i que és cert que es poden donar períodes de canvi merament
incremental, però, segons s’ha demostrat abastament des de l’àmbit de l’e-
cologia, qualsevol canvi quantitatiu mena –més tard o més d’hora– a un can-
vi qualitatiu.
Fins i tot en els supòsits en què sigui possible relacionar cadascuna de les
variables o tendències amb d’altres, continuen quedant fora els elements nous,
l’origen del quals no deriva del funcionament de les variables estudiades.17
Ara bé, l’extrapolació de les sèries temporals sí que té una utilitat prou valuo-
sa: ajudar a evidenciar quines de les tendències actuals són insostenibles.
De fet, la majoria de les tendències de llarga durada que ja han arribat a la
maduresa adopten la forma d’una «S» ajaguda, i matemàticament tenen l’ex-
pressió de la corba de Pearl (V=L/1+ae–bT) o de Gompertz (V=Le-ae-bt).
17 Per a més informació sobre aquest sistema, consulteu la pàgina web del Ministeri de
Treball de Dinamarca: http://www.bm.dk
72
V=L/1+ae–bT V=Le-ae-bt
Corba de Pearl Corba de Gompertz
Per tant, podem pensar que creixements lleus, però amb una acceleració
vers el present, poden respondre a la fase d’emergència d’una tendència (per
exemple, la taxa de penetració d’internet a les llars); però si es detecta una
desacceleració cap el present, estarem davant d’una fase de saturació pro-
pera a algun límit estructural (com la taxa d’ocupació). Per contra, creixe-
ments molt accentuats denoten que la tendència és a la fase d’enlairament
(el cas del creixement de la població mundial). Les sèries molt serrades po-
den indicar que no s’està contemplant un lapse de temps prou ampli per en-
treveure la tendència –com pot ser un comportament estacional o cíclic de
l’indicador (per exemple, els cicles Kondratiev18)– o, en el darrer cas, que hi
ha un excés de soroll de fons que embruta la tendència.
En el cas que ens ocupa, les extrapolacions tenen els percentatges habituals
de projeccions inversemblants. Així, per exemple, la projecció sobre el crei-
xement actual del consum cultural en cinemes del mateix barri és impossi-
ble. No només perquè superaria el 100 % del nombre total de visites a
Barcelona, sinó perquè una mera observació atenta a la situació de les sa-
les cinematogràfiques a la ciutat qüestiona fins a quin punt és viable una ma-
jor implantació de sales a tots els barris. Més aviat, aquest sembla un cas en
què en un futur proper s’arribarà a alguna mena de límit estructural (disponi-
bilitat de locals, ràtio d’espectadors o saturació del mercat) que estabilitza-
rà el creixement de la tendència.
18 Leonid Kondratiev, economista rus que va formular la teoria que postula que l’eco-
nomia es mou d’acord amb uns cicles de depressió i afluència que coincideixen, res-
pectivament, amb pics d’innovació i de desenvolupament. L’any 1926 va predir la
Gran Depressió dels anys trenta. El fet que les seves teories no encaixessin amb la
ideologia soviètica el va condemnar a l’ostracisme, i actualment una bona part de l’or-
todòxia econòmica encara rebutja l’existència de cicles de llarga durada. El cert és,
però, que hi ha un moviment mundial de seguidors de Kondratiev que han facilitat una
argumentació prou convincent i que demostra que l’economia oscil·la d’acord amb
grans cicles de 60 anys. De fet, fa anys que van predir la crisi econòmica actual. Per a
més informació, vegeu:
• DEVEZAS, TESSALENO: «El nou paradigme tecnoeconòmic», a Papers de pros-
pectiva, 4 – novembre 1995, Centre Català de Prospectiva.
• DEVEZAS, TESSALENO (ED.): Kondratiev Waves, Warfare and World Security,
IOS press/NATO Public Diplomacy Division, Amsterdam, 2006.
73
Gràfic 26. Projecció del consum habitual de cinema al mateix barri.
Barcelona 1995-2020.
150
120
90
60
30
0
1995 2000 2006 2010 2015 2020
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
En altres casos, la inconsistència és menys evident, com en la projecció del
temps de dedicació a la feina domèstica i familiar d’homes i dones. Un exa-
men superficial de la tendència sembla indicar que en el futur cada cop es
dedicaran menys hores a fer aquesta tasca.
Gràfic 27. Projecció de la dedicació mitjana d’homes i dones a les tasques
de la llar i familiars. Barcelona 1990-2020.
6:00
4:56
4:48
4:33
3:36 4:08 4:11
3:45 3:47
2:24 3:13
3:21
2:49
2:42
2:10 2:181:31
1:12
1:11 1:18
1:26
1:05
0:48 0:48
0:58
0:00 0:52
1990 1995 2000 2006 2010 2015 2020
Dones Homes Total
Font pròpia a partir de l’extrapolació de les dades obtingudes a: IERMB (1985, 1990,
1995, 2000), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població; IDESCAT i IERMB
(2006), Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2006.
Però cal anar una mica més enllà i examinar sota quins supòsits això pot ser
possible. En l’actualitat, la manera més freqüent d’alliberar temps per a aques-
tes feines consisteix a contractar ajuda externa; ara bé, ¿és raonable pensar
que tothom (o una gran majoria de la població) podrà assumir els costos d’a-
quests serveis? Segurament no. Una segona opció pot ser considerar un ús
intensiu de tecnologia a les llars que permeti reduir la dedicació a aquestes
74
tasques; ara bé, perquè en quinze anys es pogués produir una reducció de
temps tant notable, hauríem d’estar parlant d’una tecnologia revolucionària
(com ara robots assistents multitasques), de la qual encara no en tenim no-
tícia. És més, ¿serà una tecnologia prou assequible perquè s’estengui d’una
manera tan àmplia en el període de temps que estem considerant? Tant de
bo! La realitat, però, és que a hores d’ara ni tan sols tota la tecnologia dis-
ponible (i assequible) és present a totes les llars; per tant, fins i tot en el su-
pòsit que aquesta tecnologia sigui realment disponible, és discutible que pugui
provocar un descens tan significatiu de la feina domèstica.
Segurament l’explicació és més senzilla i rau en el fet que la projecció no és
fiable. D’entrada, els percentatges de decreixement dels minuts de dedica-
ció de les dones no són equiparables als increments dels homes. Això vol dir
que si no hi ha cap ajuda externa, en algun moment es començaran a deixar
de fer certes tasques. Hi ha feines, però, que no es poden deixar de fer, ni
tant sols espaiar en el temps (la cura de persones dependents, per exemple).
Per tant, el que en realitat ens està dient la projecció és que el model actual,
amb tanta disparitat de càrrega de treball entre gèneres, és insostenible, i
que si aquesta dinàmica persisteix, acabarà col·lapsat.
Però bé, més enllà de l’examen detallat d’alguns indicadors, el que es pre-
tenia era comprendre millor les possibilitats, els marges i la direcció de crei-
xement de les variables considerades. Un cop assolit això, el següent pas
consistia a combinar totes les tendències i afegir-hi elements nous: esdeve-
niments i factors emergents.
5.4. Anàlisi d’impactes creuats
Com ja s’ha comentat, l’anàlisi de sèries temporals és un mètode univaria-
ble, i calia començar a integrar les dades. L’Anàlisi d’Impactes Creuats (AIC)
és el mètode adient per fer aquesta transició. Desenvolupat originàriament
per Gordon i Helmer19 com un mètode per refinar els resultats de la Tècnica
Delphi,20 és el mètode que forma la base de la immensa majoria de mètodes
multivariables. Tot i que han sorgit versions més sofisticades, com ara l’anà-
lisi estructural,21 s’ha considerat que l’AIC és molt més idoni per al cas que
ens ocupa. Les raons són:
19 El concepte d’«Impactes Creuats» va ser concebut, inicialment, per al joc Future (Futur)
que la Corporació Kaiser Aluminium va encarregar a Olaf Helmer i a Theodore Gordon.
Mes endavant el van convertir en un mètode de prospectiva. Per a més informació, vegeu:
• HELMER, OLAF: Accomplishments and Prospects of Futures Research, University
of Southern California, Los Angeles, 1974.
• SERRA, JORDI: «Nocions i eines en prospectiva (VI): l’anàlisi d’impactes creuats», a
Papers de prospectiva, 8 – juliol 1998, Centre Català de Prospectiva.
20 El Delphi és considerat com el primer veritable mètode de prospectiva. També el van
desenvolupar Gordon i Helmer, amb l’objectiu de generar informació sobre esdeveniments
dels quals no es tenen dades. Va esdevenir un mètode molt popular, i això va fer que s’u-
tilitzés de manera indiscriminada i amb resultats poc rigorosos. Actualment ha caigut en
un cert descrèdit. Vegeu:
• GORDON, THEODORE J. i HELMER, OLAF: Report on a Long-Range Forecasting
Study, RAND Corporation, Santa Monica, California, 1964.
• SERRA, JORDI: «Nocions i eines en prospectiva (V): el Delphi», a Papers de pros-
pectiva, 6 – juliol 1997, Centre Català de Prospectiva.
21 L’anàlisi estructural, elaborat per l’AIC, no només té en compte les relacions o els
impactes directes, sinó que també inclou els indirectes. Vegeu:
• GODET, MICHEL: De la anticipación a la acción, Marcombo, Barcelona 1993.
75
D’entrada, l’anàlisi estructural és molt més complexa i demana una inver-
sió de recursos i temps molt superior.
Es tracta d’un mètode poc clar i no gaire accessible a les persones que no
estan directament implicades en la seva aplicació.
Els seus resultats no sempre justifiquen l’escreix d’inversió al·ludit prèviament.
En aquest cas, ens interessava emprar un mètode que fos prou entenedor
i que a l’hora de presentar els resultats en el Taller de Futur, els assistents els
poguessin comprendre i revisar i corregir amb certa agilitat.
El primer pas va consistir a fer un llistat de tendències, esdeveniments i al-
tres elements, que passarien a ser les variables de l’AIC. La llista final (inclo-
ent-hi les modificacions fetes després del taller) és la següent:
V1 Temps de treball mercantil V11 Horaris dels transports
V2 Temps de treball familiar i V12 Localització del lloc de treball
domèstic V13 Distribució de la població a la
V3 Temps per a desplaçaments l’Àrea Metropolitana de
de feina Barcelona
V4 Temps personal V14 Vincles personals
V5 Temps lliure V15 Atracció Barcelona
V6 Horaris comercials V16 Autocontenció
V7 Horaris dels serveis públics V17 Proximitat
V8 Horaris escolars V18 Classe
V9 Horaris d’equipaments de V19 Edat
lleure V20 Gènere
V10 Horaris d’equipaments culturals V21 Obtenció de temps
El pas següent va ser creuar les variables en una matriu d’entrada doble per
determinar quins fluxos de relació hi havia entre elles. Això ens va permetre
definir el sistema objecte del nostre estudi i, el que és més important, vam
poder descobrir quines són les variables que tenen més influència en el sis-
tema (les anomenades «variables motrius») i quines són les més dependents.
Els resultats de la matriu ens van mostrar un binomi per a cada variable amb
el grau de motricitat i de dependència. El gràfic dels resultats és el següent:
Gràfic 28. Representació de l’Anàlisi d’Impactes Creuats.
Motricitat
15
10
5
5 10 15 20
Dependència
76
La gràfica ens permet apreciar un sistema força pla i molt estable, en què els
valors més alts corresponen a mesures de dependència i no pas de motrici-
tat. És a dir, és un sistema força resistent a les modificacions, però que sem-
bla tenir una direccionalitat prou dibuixada, ja que hi podem diferenciar algunes
variables que són marcadament motrius i d’altres que són clarament depen-
dents. Així, en el gràfic, i encerclades en vermell, trobem les variables de ti-
pus més motriu, per ordre de motricitat:
V20 Gènere
V7 Horaris dels serveis públics
V19 Edat
V18 Classe
V6 Horaris comercials
V1 Temps de treball mercantil
V14 Vincles personals
I, encerclades en blau, les més dependents, per ordre de dependència:
V5 Temps lliure
V4 Temps personal
V21 Obtenció de temps
V17 Proximitat
La majoria dels resultats concordaven amb la informació que s’havia recopi-
lat prèviament; d’altres eren més sorprenents. Així, la motricitat de la varia-
ble «horaris dels serveis públics» i la variable «horaris comercials» va ser una
mica sorprenent i inesperada. L’anàlisi indica que el fet d’actuar sobre els ho-
raris d’aquests àmbits (que són variables, més que accionables) pot ser tant
o més efectiu que el fet d’incidir sobre variables com ara el gènere, l’edat o
la classe.
En l’àmbit de la dependència, era previsible que les variables «temps perso-
nal» i «temps lliure» fossin les més dependents, ja que es configuren com a
temps residual (el temps que sobra després de fer totes les feines). Però la
dependència de la variable «obtenció de temps» (que inclou tant el temps pa-
gat com el que s’aconsegueix quan es recorre als vincles familiars o d’afini-
tat) i la variable «proximitat» van ser molt imprevistes, la qual cosa ens va
obligar a revisar diverses vegades els resultats. Amb tot, i després de donar-
hi moltes voltes, vam concloure que potser aquestes variables no s’estaven
considerant de manera correcta. Fins aleshores es pensava que els ciuta-
dans havien desenvolupat una estratègia que consistia a cercar comerços,
serveis (i tot el que necessiten en general) en un radi proper al seu domicili.
Si això fos correcte, l’elecció del lloc de residència estaria molt condicionat
per la presència d’aquests serveis i comerços; però la realitat és que, a l’ho-
ra de fixar el domicili, la qüestió de la proximitat dels comerços sol ser una
consideració secundària. Dit altrament, la gent no tria els indrets amb una al-
ta densitat de serveis en un radi proper, sinó que accedeix als serveis i co-
merços pròxims senzillament perquè són els que li permeten estalviar temps.
De la mateixa manera, no és que la gent cerqui ajuda externa (remunerada o
no) per alliberar temps, sinó que recorre a aquesta opció quan els seus pro-
pis mitjans no són suficients. Per tant, en cap dels dos casos es pot parlar
d’estratègia (que sempre té un caràcter més proactiu i d’anticipació), sinó
que cal parlar de tàctiques (concepte que denota millor el caràcter instrumen-
tal i reactiu al qual al·ludíem).
77
Un cop vam arribar a aquest punt, vam començar a conèixer les dinàmiques
del sistema que estàvem definint, però encara ens faltava un component molt
important: el factor humà. Havíem d’utilitzar un altre mètode.
5.5 Joc d’actors
Tant les sèries temporals com l’AIC són mètodes adients per treballar amb
variables estructurals, però no permeten analitzar elements purament norma-
tius, com ara les estratègies, les preferències o els objectius dels diversos
agents involucrats. Per poder incorporar aquests aspectes en l’anàlisi, es va
optar per aplicar la tècnica del Joc d’Actors (JA). El JA és una de les tècni-
ques centrals de l’escola francesa de la prospectiva, i un pas obligat del seu
mètode per excel·lència: la demarche prospective.22
El funcionament del JA es basa en la identificació dels agents o col·lectius
més determinants en l’objecte d’estudi. Després de fer un llistat dels actors,
cal identificar quins són els reptes estratègics de cadascun d’ells i els objec-
tius associats. El que fa el JA és avançar quin pot ser el comportament futur
dels diferents actors amb relació als objectius enumerats. Ara bé, i això és
important, el mètode no anticipa les iniciatives ni les reaccions dels actors en
qualsevol tipus de situacions, sinó que ens proporciona indicacions de com
poden interactuar aquests col·lectius amb relació a un nombre limitat de su-
pòsits: a saber, el seu posicionament respecte dels objectius enumerats.
Doncs bé, la tria final dels actors a considerar en l’informe, incloent-hi les mo-
dificacions posteriors en el Taller de Futur, és la següent:
A1 Ajuntament de Barcelona
A2 Generalitat de Catalunya
A3 Govern d’Espanya
A4 Unió Europea
A5 Sindicats
A6 Pimes
A7 Grans empreses
A8 Homes amb treball remunerat
A9 Homes sense treball remunerat
A10 Homes amb càrregues familiars
A11 Dones amb treball remunerat
A12 Dones sense treball remunerat
A13 Dones amb càrregues familiars
22 A l’escola francesa es considera que la redacció d’escenaris de futur és un mètode
en si mateix, que consta d’una sèrie de fases amb tècniques diverses. Així, el primer
pas consisteix a fer una anàlisi morfològica per poder dibuixar el mapa de les alternati-
ves possibles; després, cal fer una anàlisi estructural per conèixer millor el sistema sota
estudi i establir hipòtesis del seu comportament futur; a continuació es necessita un joc
d’actors per incorporar l’element normatiu als resultats anteriors; finalment es redacten
els escenaris com a culminació i integració de tot el treball previ. El problema de la
demarche prospective és que, malgrat el seu rigor i formalisme, pot ser extremadament
rígida i prolixa, i no tenir prou capacitat per adaptar-se a l’especificitat de cada cas.
Vegeu Godet 1993 ibid.
78
Segons es pot observar, es van diferenciar els diversos nivells de l’Adminis-
tració: local, autonòmic, nacional i europeu. Pel que fa a l’àmbit laboral, es
van agrupar les diferents organitzacions sindicals en una sola referència, pe-
rò es va diferenciar entre la gran patronal i les pimes (que també inclouen les
microempreses i els botiguers). Pel que fa als ciutadans, va ser força com-
plicat trobar un equilibri entre la introducció de subdivisions que permetessin
afinar els paràmetres i els trets de l’actor a examinar i el manteniment de ca-
tegories que tinguessin un poder explicatiu suficient.
Posteriorment, l’assignació d’objectius no només havia d’encaixar amb els
reptes estratègics dels actors seleccionats, sinó que també calia que pogues-
sin fer referència a les variables estudiades en les fases prèvies i, sobretot, que
donessin joc de cara a les hipòtesis de treball per fornir els escenaris de futur.
Pel que fa als objectius seleccionats, la llista final és la següent:
O1 Augmentar la jornada laboral
O2 Reduir la jornada laboral
O3 Flexibilitzar horaris d’entrada i sortida de la feina
O4 Augmentar els horaris d’atenció al públic
O5 Augmentar els horaris dels serveis públics
O6 Harmonitzar els horaris escolars i de treball mercantil
O7 Mesures de promoció del transport col·lectiu
O8 Mesures de discriminació positiva per a les dones
O9 Equiparació en les càrregues de treball domèstic i familiar
O10 Politiques de promoció de la proximitat
O11 Gaudir de temps lliure de qualitat
El JA segueix un protocol bastant estricte: en primer lloc, mesura el grau de
suport o d’oposició que cada objectiu concita; això permet, al seu torn, de-
terminar possibles línies d’aliances o d’enfrontaments entre els actors. Final-
ment, tot això es pondera segons la capacitat que s’assigna a cada actor
d’influir sobre els altres. Tot plegat permet fer una composició de quins ac-
tors tenen més capacitat de dur a terme els seus objectius o, vist des d’una
altra perspectiva, quins objectius tenen més opcions de reeixir i quins no.
Quant als objectius, els resultats obtinguts són els següents:
Objectius O1 O2 O3 O4 O5 O6 O7 O8 O9 O10 O11
Suport 10 3 14 19 23 26 28 18 18 21 23
Oposició 17 7 6 4 2 - - - 2 - -
Quant a la capacitat dels actors per tirar endavant els seus propòsits, el JA
mostra els resultats següents:
Actors A1 A2 A3 A4 A5 A6 A7 A8 A9 A10 A11 A12 A13
Influència 16 23 39 17 16 15 18 15 10 9 13 7 9
Susceptibilitat 20 17 16 5 15 19 14 19 12 17 18 11 15
La combinació de les dues informacions és el que ens ha permès arribar a
conclusions interessants. Així, per exemple, «O1 Augmentar la jornada labo-
ral» és un objectiu molt controvertit, amb una oposició molt forta per part de
la majoria d’actors, però té una possibilitat real de dur-se a terme gràcies al
paper de la UE. En aquest sentit, la UE és l’actor amb major diferencial d’in-
79
fluència (+12). Això fa pensar que, si els estaments europeus arribessin a un
acord sobre l’allargament de la jornada, aquesta mesura tindria moltes pos-
sibilitats de ser aplicada. Quant a «O6 Harmonització dels horaris escolars i
de treball mercantil», aparentment sembla que ho té relativament fàcil per ti-
rar endavant (suport de 26 i 0 oposicions), però un examen més exhaustiu
revela que no és un objectiu prioritari per als actors que tenen la capacitat de
dur-lo a terme (Generalitat de Catalunya i Govern d’Espanya pel que fa a l’Ad-
ministració, i les patronals pel que fa a l’àmbit laboral). De fet, hi ha motius
per creure que cada actor espera que sigui un altre el que lideri el procés
d’harmonització dels horaris. Tot plegat fa pensar que el procés d’implemen-
tació d’aquest objectiu serà molt llarg i complex, i poc factible a curt termini.
Altres objectius, com ara «O7 Mesures de promoció de transport col·lectiu» i
«O8 Mesures de discriminació positives per a les dones», malgrat el suport
pràcticament unànime que reben, tenen un condicionant molt clar: la capa-
citat de l’Administració per dotar-los de pressupost. En un context recessiu
com l’actual, és raonable pensar que el seu grau d’implementació a curt i mig
termini estigui condicionat. Finalment, hi ha una sèrie d’objectius –com «O9 Equi-
paració en les càrregues de treball domèstic i familiar» o «O11 Gaudir de temps
lliure de qualitat»–, la implementació dels quals es pot quedar en un nivell decla-
ratiu atesa la gran complexitat (i dificultat) que la seva aplicació comporta.
Un cop aquí, va ser necessari disposar de mecanismes que ens permetes-
sin contrastar els resultats i les conclusions a les quals s’havia arribat. Per
aquest motiu es va organitzar un Taller de Futur.
5.6. Taller de Futur
Atesa la diversitat de factors que intervenen en aquest estudi i la gran com-
plexitat de les qüestions a considerar, es va arribar a la conclusió que calia
comptar amb el punt de vista de persones coneixedores dels diferents as-
pectes estudiats. Ara bé, en lloc d’entrevistar-les individualment, es va optar
per reunir-les i treballar amb tots elles a la vegada. Així es podia disposar de
diferents punts de vista i aportar diversitat al debat. Un Taller de Futur (TF)
era el mètode idoni per fer-ho. Les raons són les següents:
Permet que un grup de persones coneixedores d’un àmbit concret o amb
capital de coneixement treballin sobre un tema de manera estructurada.
Preserva els millors aspectes de la interacció de grup, però amb salvaguar-
des per evitar que el debat es descontroli.
És un mètode molt dúctil que permet generar aportacions per construir es-
cenaris de futur, definir objectius per a processos d’estratègia o, com en
aquest cas, contrastar el treball previ.
El Taller es va celebrar el 21 de novembre del 2008, i va comptar amb la par-
ticipació de les persones següents:
Lucia Artazcoz k Institut de Serveis a la Comunitat - Agència de Salut Pública
Tona Calvo k Consorci de Biblioteques
Martí Niubó k Institut Barcelona Esports
Xavier Roselló k Autoritat del Transport Metropolità (ATM)
80
Marta Solé k Àrea d’Igualtat i Ciutadania – Diputació de Barcelona
Virgínia Villar k Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya
Marta Masats k Institut d’Estadística de Catalunya
Clara Torras k Institut d’Estadística de Catalunya
Rosa Ortiz k Barcelona Serveis Municipals
Yolanda González k Consorci d’Educació de Barcelona
Joana Soler k Direcció de Comerç i Consum. Ajuntament de Barcelona
Josep M. Lahosa k Direcció de Serveis de Prevenció.
Ajuntament de Barcelona
Sara Moreno k Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el
Treball (QUIT)
Glòria Solsona k Direcció d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball.
Departament de Treball
Marina Subirats k Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
José A. Fernández k Consell Econòmic i Social de Barcelona
Jordi Ojeda k Institut d’Organització i Control de Sistemes Industrials
Elena Sintes k Regidoria d’Usos del Temps, Ajuntament de Barcelona
Marta Murrià k Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
Laia Olive k Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
Eduard Saurina k Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
Dolors Miñarro k Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
Albert Cónsola k Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
Jordi Serra k Periscopi de Prospectiva i Estratègia
El primer que cal destacar és que som molt afortunats per haver pogut comp-
tar amb aquest grup de persones per a la realització de l’estudi, sobretot pel
seu grau d’implicació i la generositat amb què van participar en el taller. Creiem
que és així, perquè no es pot pensar una altra cosa després de veure la pro-
funditat, perspicàcia i vehemència amb què van escoltar, examinar i avaluar
el treball desenvolupat. Seria injust intentar fer un resum aquí del que es va
dir, ja que seria impossible no trair la riquesa del debat. Amb tot, en les línies
prèvies ja s’han anat filtrant les aportacions més significatives generades en
el debat del taller: la necessitat d’afinar en la definició dels conceptes i en la
caracterització de les variables, així com la conveniència de revisar les esti-
macions prèvies. La informació generada en el debat ens va fer qüestionar
algunes de les assumpcions amb què havíem treballat, o ens va permetre
identificar errors i omissions o, senzillament, ens va ajudar a veure les coses
des d’una altra perspectiva.
En conjunt, va ser una sessió intensa i molt il·lustrativa que, sense cap me-
na de dubte, va millorar la qualitat d’aquest treball. Enllestit el taller i introduï-
des les esmenes plantejades, només calia descriure els escenaris.
5.7. Escenaris de futur
La redacció dels escenaris de futur es considera la culminació natural de qual-
sevol procés de reflexió en prospectiva. En general, el ventall d’opcions me-
todològiques a partir de les quals es poden generar els escenaris és molt
ampli; només el sector més ortodox de l’escola francesa defensa una única
via per arribar als escenaris.23 A la prospectiva moderna es considera que ca-
da objecte d’estudi comporta el seu propi procediment i, si bé hi ha certes
pràctiques que es consideren recomanables (per exemple, combinar mèto-
des quantitatius i qualitatius, o incorporar mètodes participatius), també hi ha
81
un gran consens quant a ser prou flexibles per adaptar-se a les circumstàn-
cies de cada cas. Com ja s’ha comentat, en aquest exercici es partia d’una
situació afortunada (i poc freqüent): disposar de molta informació i d’un tre-
ball previ realitzat des de la Regidoria dels Usos del Temps, el qual ens ha
permès seguir un procés d’investigació força modèlic i que atorga molta fia-
bilitat als resultats obtinguts.
Ara bé, i això cal emfatitzar-ho un cop més, l’objectiu d’aquest estudi no era
predir el futur. Per tant, valorar aquest estudi en funció del grau d’encert de
l’escenari seria un greu error. Els escenaris exploren diversos supòsits de fu-
tur que ens han de permetre assolir una millor comprensió de l’objecte d’es-
tudi i, el que és més important, ofereixen pistes sobre com s’hi pot incidir de
cara a aconseguir canvis el dia de demà. Però això no implica que no es pu-
gui valorar la qualitat i la pertinença d’un escenari. En aquest sentit, a l’hora
d’avaluar un escenari, hi ha tres requisits fonamentals:
La coherència; és a dir, l’absència de contradiccions internes. Els diversos
components d’un escenari han de coexistir harmònicament. Això pot sem-
blar excessiu, atès que la realitat sovint és contradictòria, però l’experiència de-
mostra que el que s’accepta en el present no es tolera en un escenari de futur.
La consistència, entesa com les propietats d’un tot que fa que totes les se-
ves parts siguin compatibles i generin sinèrgies. Per tant, un escenari ha de
ser capaç de mostrar com funcionen els seus engranatges; com s’ha arribat
a esdevenir i per què avança en una línia determinada i no en una altra.
Plausibilitat, que no s’ha d’interpretar com el convenciment que l’escenari és
probable, o fins i tot possible, sinó com a lògicament acceptable, versem-
blant. És a dir, un escenari no ha de convèncer, sinó que simplement ha de
ser capaç de sostenir-se. No cal que ens creiem el que presenta un escena-
ri; senzillament ha de ser capaç de fer-nos admetre que, si es donen les cir-
cumstàncies que descriu, les seves conclusions són acceptables. És una
gravíssima equivocació jutjar un escenari segons ens sembli possible o no.
Com ja s’ha observat abans, el futur menys probable és aquell en què res no
canvia. El futur sorprèn de manera constant, i sistemàticament ens trobem
vivint situacions que prèviament havíem considerat improbables o impossi-
bles. L’experiència és el pitjor criteri per valorar el futur. El nostre cervell ha
estat dissenyat per detectar pautes; per això li costa reconèixer les disconti-
nuïtats. Un escenari que ens obligui a considerar hipòtesis i premisses sobre
el futur sempre serà molt més fructífer que un que ens conforti.
No obstant, res de tot això ha d’impedir que alguns escenaris ens puguin
agradar més que d’altres. El que cal tenir present és que un escenari que ens
provoqui una sensació de rebuig, o fins i tot de por, és el que cal examinar
amb més deteniment. Potser sigui ingenu pensar que podrem assolir el nos-
tre escenari preferit, però sens dubte tenim tot el dret (i segurament l’obligació)
de treballar per evitar que s’esdevinguin els escenaris que més ens desagraden.
Finalment, s’ha mantingut la convenció de la disciplina de redactar els esce-
naris com si els descrivís algú que hi esta vivint. Per això s’empra el present
per descriure la situació final i el preterit indefinit o anterior per explicar-ne la
23 La demarche prospectiva ja explicada.
82
seqüència temporal que l’ha provocat. En termes generals, es considera que
aquest recurs facilita la immersió del lector en l’escenari. Al capdavall, hi in-
sistim, no es tracta de fer prediccions, sinó de millorar la comprensió del lec-
tor pel que fa a les implicacions de futur de cada escenari; per tant, aquesta
pràctica no tan sols és legítima, sinó que també és adient.
83
84