Dones de Ciutat Vella Altres títols de la col·lecció:
Itineraris de les dones
de Sant Martí
Dones de Sants-Montjuïc:
itineraris històrics
Dones de Sant Andreu:
Dones de Ciutat Vella és un recorregut, des del punt de
vista de les dones, per la història del districte des de itineraris històrics
principis del segle XX fins a l’actualitat.
Dones de Sant Martí
Un grup de dones de CiutatVella, coordinades per la his-
toriadora Isabel Segura, han aportat, seleccionat, classifi-
cat i interpretat els àlbums de fotografies familiars pro-
pis, d’amigues i conegudes, veïnes, companyes de feina,
d’associacions... i també han regirat en els fons fotogrà-
fics dels arxius familiars.
Les fotografies són una font documental molt important
per a la recuperació de la història. Les que es mostren
en aquesta publicació us aproparan a múltiples activitats
quotidianes de les dones de CiutatVella.
Memòria de
Barcelona
1 Dones de Ciutat Vella
Dones de Ciutat Vella
Isabel Segura Soriano
Ajuntament de Barcelona
Arxiu Municipal
Districte de Ciutat Vella
Centre d’Informació i Recursos de la Dona
Autora: Agraïments a:
Isabel Segura Soriano Mariel Araya, Isabel Avelino, Mari Chordà, Magda Cervera,
Col· laboració: Maria Fargas, Blanca Fernández, Glòria Fontcuberta, Txus Franco,
Elisenda Belenguer Mercadé Pilar Gil, Àngels Gironella, Montserrat Guart, Jon López, Conxa
Pérez, Elsa Plaza, Pepa Ramon, Maite Sánchez, Magda Sellés
En l’elaboració d’aquest llibre, i Antònia Vilàs. També a la Núria Paricio de la Fundació Tot Raval,
hi han participat: Mª del Mar Bon Matí i Matilde Ripoll de l’Associació L’Hora de Déu,
M. Lluïsa Camprubí Rigau
Alba Carretero Sánchez Elvira i Carme Canals del Colmado Canals, Rosa Cardona de la
Maria Casas Mira botiga El Ingenio, Carme Castells de la Bodegueta de la Palma
Maria Datzira Cervera de Sant Just, Ana Maria Fraile de l’Obra Misionera Ekumene,
Isabel Joaquín Prada Rosa Maria Gallifa de Casa Oliveras, Rosa Gil de Casa Leopoldo,
Carmen López Cuadrado Àngels Grases de la Llibreria Pròleg, Empar Guillén de la botiga
Maria Martínez Anton i antiga associació cultural Lailo, Àngels Martínez, psicòloga del
Maria Mira Barberà Programa d’Atenció de salut sexual i reproductiva del CAP
Roser Miró i Escolà
Carmelita Núñez Aparece Drassanes, Pilar Mercader de la Fundació Prisba, Mercè Meroño
Maria Oliver Guàrdia d’Àmbit Dona, Maite Roca de la Llar de l’Avi i de l’Associació de
Joaquina Oviedo López veïns i comerciants del carrer de la Cera, Carme Tomàs de
Inés Pardina Castillón l’Associació de Geganters, Grallers i Bestiari de la Barceloneta, Sylvia
M. Carmen Pareja Oliva Torras de l’Associació Ponent del Raval Nord, Llum Ventura de La
Concepció Regañó Palà Pelu, Lourdes Perramon i Angelines Alonso d’El Lloc de la Dona,
Rosa Ubiñana Solé Hermanas Oblatas.
Palmira Terés Ferrer I també als fotògrafs Agustí Carbonell, Núria López,
També hi han donat el seu suport Carles Montañés i Lluís Salom, i als referents tècnics dels Casals
i han fet possible el llibre: Municipals de Gent Gran de Ciutat Vella Jordi Badia,
Juana Carricondo, responsable Griselda Batlle, Natàlia Buira i Patrícia Fàbregas.
Programa de Dona de Ciutat Vella
Paca Quiñonero, consellera de la
Dona del Districte de Ciutat Vella
Dolors Gabellí Casadesús,
referent tècnic del Casal Municipal
de Gent Gran Josep Trueta
Germà Iturrate, responsable de
l’Arxiu Municipal de Ciutat Vella
Edició:
Ajuntament de Barcelona.
Districte de Ciutat Vella
Arxiu Municipal
Col· labora:
CIRD (Centre d’Informació
i Recursos per a les Dones -
Sector de Serveis Personals)
Disseny gràfic:
Palli Disseny.com
Correcció lingüística:
Centre de Normalització
Lingüística de Barcelona.
Delegació de Ciutat Vella
© Ajuntament de Barcelona
Impressió:
Imatge i Producció Editorial
Dipòsit legal:
ISBN
Presentació
El segle XX ha estat, sens dubte, un segle de grans canvis per a les dones. Elles han estat les prota-
gonistes del seu propi alliberament i, alhora, han participat de forma molt activa en els esdeveni-
ments que han marcat profundament 100 anys d’història. Han estat uns anys, sovint convulsos
i revolucionaris, en què les vides personals i col· lectives han experimentat grans transformacions,
i les dones hi han tingut un paper principal i imprescindible.
L’historicisme que es transmet a través dels manuals i de la solemnitat acadèmica ha oblidat, mol-
tes vegades, que són les persones les que, des del seu àmbit privat, generen el canvi. Amb el propi
esforç personal i en la quotidianitat, les dones han estat el motor per portar endavant les famílies,
a vegades en situacions de precarietat i provinents de la immigració. Elles han aconseguit accedir al
món laboral i independitzar-se econòmicament, i han lluitat contra tot tipus d’opressions, han par-
ticipat en totes les reivindicacions i s’han fet un lloc en la vida pública.
Ciutat Vella és un exemple paradigmàtic d’aquestes biografies individuals de dones lluitadores, que
no s’han deixat vèncer per les dificultats i han assumit grans reptes. Els barris de la Barcelona vella
han estat el paisatge de les seves batalles i les seves victòries, que no per formar part de la intimi-
tat deixen de ser menys importants. I és a través dels arxius familiars i personals que conserven
fotografies que retraten les dones i el seu temps, que podem tenir una imatge més propera a la
realitat de com han estat les seves vides. Només així es pot entendre la Ciutat Vella d’ahir i d’avui,
la Ciutat Vella que es construeix entre tots i totes, entre homes i dones. Aquest llibre que teniu a
les vostres mans pretén donar-ne testimoni.
Gràcies a totes les dones de Ciutat Vella per haver sigut capaces de canviar la vostra història.
Gràcies perquè, amb la vostra valentia, heu transformat la societat.
Carles Martí i Jufresa PilarVallugera i Balañà
Regidor del Districte de Ciutat Vella Regidora de Dona i Drets Civils
No canviarem agulla i fills
per eines agressives.
No volem igualtat.
Doneu-nos, sense escàndol,
ocasió d’obrir els ulls,
les portes i les finestres.
Després, les nostres mans
agafaran allò que
més les convingue
per anar fent, naturalment,
el miracle.
Mari Chordà,
... i moltes altres coses, 1976
Índex
11 Introducció
19 Espai d’origen
33 Els espais dels treballs
Treball domèstic
Treball remunerat
63 Espai polític
79 Nomenclàtor
87 Bibliografía
Introducció
11 Introducció
“Cuando evocamos , cuando conjuramos la govern de la ciutat— construïts amb voluntat
memoria para hacerla más clara, apilamos aso- simbòlica de representació del poder, ja sigui
ciaciones de la misma manera que apilamos econòmic, polític o cultural.
ladrillos para construir un edificio. La memoria es
una forma de arquitectura...” Hi ha, doncs, una certa tendència a considerar
ciutat o espai urbà aquell que queda enllà de
Louise Bourgeois les façanes, i l’ ”endins” de les façanes, l’espai
domèstic, queda en una mena de llimbs que
En moltes històries i guies de la ciutat, només tothom sap que existeix perquè quotidiana-
es té en compte l'espai públic , i d’aquest ment hi habitem, però que no apareix, o apa-
només aquells edificis “monumentals”—cate- reix en molt poques ocasions, en les històries o
drals, esglésies, palaus del bisbe, del rei o del guies de les ciutats.
Grup de treball de preparació
del llibre.
Foto: Districte de Ciutat Vella
12 Introducció
Maria Mira de passeig per la
Rambla el dia de santa
Llúcia, amb les seves com-
panyes brodadores de
modisteria, 1943.
Arxiu familiar Maria Mira
i Maria Casas
13 Introducció
Amb tot, l’"endins" i l’"enllà" de les façanes for- comentar les fotografies. Donada la diversitat
men part de la mateixa història de la mateixa del grup de treball —tant pel que fa a origen,
ciutat. L’espai públic i el privat són indestriables, com formació o experiència— les imatges són
estan íntimament lligats, tant que actuen pràcti- un document de més fàcil interpretació —a
cament com a vasos comunicants. La imatge de priori— que d’altres documents.
l’espai domèstic que s’ha volgut representar
com una campana de vidre aïllada de l’esdeve- Partíem d’un guió previ, a partir del qual orien-
nir de la ciutat és absolutament parcial, per dir- tar la recerca d’imatges per tal de no veure’ns
ho amb paraules suaus. literalment colgades de fotos de batejos, comu-
nions i casoris. No era aquest el nostre objectiu.
Els itineraris que les persones fem per la ciutat,
no circumscriuen a l’espai públic o al domèstic, Vam començar la recerca en els àlbums propis
a l’un o a l’altre. La quotidianitat de cadascun i en els de les veïnes, mares, tietes, fotògrafs del
i cadascuna de nosaltres transita per itineraris veïnat, antigues companyes de feina, amigues,
públics i privats. associacions, vocalies de dones de les associa-
cions de veïnes i veïns...
D’alguns episodis d’aquests itineraris, els arxius
públics en conserven belles i bones imatges. Hem seleccionat el material que s’adaptava
Però en canvi és difícil trobar fotografies de més a la història que volíem explicar.
l’espai domèstic i de les activitats que s’hi fan,
així com d’elements que il· lustrin la diversitat La recerca en els àlbums familiars s’ha comple-
dels itineraris que les dones han realitzat quoti- mentat amb les imatges que hem trobat en diver-
dianament per l’espai públic. sos arxius, entre d’altres l’Arxiu del Districte
i també l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Els àlbums familiars o domèstics són narracions
de les activitats, dels rituals i de les relacions A mesura que apareixien imatges, i les intentà-
que s’estableixen tant en l’espai domèstic com vem ordenar per crear una narració, el guió
en el públic, i esdevenen un document dels previ suggerit va ser discutit i reformat. En el
quefers de les persones en el fet urbà. Però moment que incorporàvem el material trobat
aquests documents són una font comple- i discutíem a partir de l’experiència i del punt
mentària, en absolut excloent, de les imatges de vista de cadascuna de les participants, la
que existeixen en els arxius públics. narració s’anava transformant, prenia forma
i ha quedat estructurada en els capítols que
donen continuïtat al llibre.
Metodologia de treball
Aquest llibre s’ha fet durant gairebé un any. Què n’hem extret, totes plegades, les dones
Periòdicament ens hem reunit per aportar i que vam participar en aquest projecte? Con-
14 Introducció
Pepa Marcó, cosint al balcó
de casa seva al c/ Sant
Ramon del barri del Raval.
Foto: Lluís Salom Marcó
15 Introducció
vertir-nos en historiadores de la nostra pròpia xer el passat, un passat que també és el nostre.
vida, d’unes vides que s’insereixen en un marc Aquesta és una experiència extrapolable
físic, i un temps, cosa que ens permet articular a qualsevol altra ciutat, més o menys industrialit-
l’experiència personal amb la col· lectiva, a zada, més o menys rural, més o menys turística.
partir d’unes fotografies personals que esdeve- La continuïtat de la història de les dones sem-
nen documents públics i desdibuixen les fron- pre ha sigut difícil de reconstruir i la seva parti-
teres entre el record personal i la història cipació activa en el quefer urbà ha quedat en
social, i apropiar-nos d’unes imatges més públi- els marges de la història del barri, de la ciutat.
ques —les dels arxius— que també s’han con- Però, paradoxalment, les dones han esdevingut
vertit en personals. historiadores del passat en ordenar, classificar
i documentar els àlbums de fotografies fami-
Què més? Constatar la importància d’incorpo- liars, fotografies que són el record d’una vida
rar la pròpia experiència personal per a conèi- que està sent viscuda.
Espai d’origen
19 Espai d’origen
Ciutat Vella condensa la història de la ciutat ciutat pel recinte emmurallat construït per
Colmado Josep Canals,
plaça de Sant Just, 1950. i de milers i milers de dones que han transitat Jaume I, al segle XIII. Un segle després, Pere III,
A la fotografia, la Carme, pels seus carrers i han viscut en les seves cases. en previsió, construí un nou recinte emmurallat
en Josep Canals i en Joan que passava pels actuals carrer de Pelai, rondes
Marquès, amic de la família Ciutat Vella, dèiem, condensa la història de la de Sant Antoni i de Sant Pau i Paral· lel, i que
i dependent. A la part del
darrere de la botiga hi vivia ciutat, d’aquella antiga ciutat romana, enclavada encerclava el Raval. Un Raval que en el mo-
la família. La botiga de a redós del Tàber, de tan sols 12 hectàrees de ment de l’aixecament de les muralles, acollia
queviures ocupa els baixos superfície, i que amb els anys, amb els segles, hor ts, convents i, més endavant, l’hospital
del palau Moixó, construït
als segles XIV-XV s’expandí amb els primers ravals medievals i un dels dos bordells de la ciutat medieval, on
i renovat posteriorment. —Santa Maria de les Arenes, la Ribera, el Pi, eren recloses les dones que exercien treballs
Arxiu Elvira i Carme Canals Santa Anna— que quedaren annexionats a la sexuals, malgrat que sovint elles no s’hi deixa-
ren confinar.
Ciutat Vella, dèiem, condensa la vida de milers
i milers de dones que han transitat pels seus
carrers i han viscut en les seves cases. D’entre
totes les barcelonines d’aquells anys, en triem
una de vida excepcional, com ho són totes les
vides . Ens referim a Juliana Morell. Havia nascut
al carrer de la Cendra el 1594, i estudià filoso-
fia, física i dret civil. El mes d’agost de 1608 va
rebre el grau de doctora amb Oració recitada
davant Paulo V.
Continuant amb el ritme d’urbanització de la
ciutat direm que fins al segle XVIII el creixement
de la població va ser lent i que al paisatge enca-
ra hi predominaven els horts i els convents. Cap
a la meitat d’aquell segle, es va construir el barri
de la Barceloneta, bastit sobre els sorrals que
havien quedat dipositats en un antic braç de
terra que unia la ciutat amb l’illa de Maians. La
Barceloneta acollí part de la població que havia
abandonat les seves cases del barri de Ribera,
enderrocades arran de la construcció del fortí
militar de la Ciutadella.
La Barceloneta va ser el primer barri de la ciu-
tat construït amb un pla previ d’urbanització en
què la línia recta ordenà el territori. Els carrers
es tallaven formant angle recte, amb cases de
planta baixa i un pis. La proximitat del port el
convertí en un pol d’atracció de població vin-
culada a les activitats marítimes.
20 Espai d’origen
Mari Carmen Pareja passe-
jant pel carrer Andrea Dòria
de la Barceloneta, abans
Alegria, darrera la fàbrica
de Catalana de Gas.
L’acompanyen el seu fill,
la germana, un nebot i la
mare. Any 1965.
Arxiu familiar Mari Carmen
Pareja
A finals del segle XVIII, la ciutat de Barcelona, Les antigues manufactures tèxtils medievals del
encara emmurallada, va viure un procés d’in- barri de Ribera es transformaren en indústries,
dustrialització. Primer hi van aparèixer grans i les activitats més contaminants i sorolloses, la
naus que concentraven centenars i centenars indústria metal· lúrgica i les fàbriques de gas,
de treballadores i treballadors. A redós de les es van localitzar a la Barceloneta.
naus fabrils, dedicades al tèxtil, es construïren
les seves cases. El Raval era l’única part de la Les institucions de poder, civil i eclesiàstic, roman-
ciutat amb espai disponible per a instal· lar les gueren allà on eren des de l’època medieval, a
fàbriques i les cases. El paisatge del Raval can- redós de l’antic Tàber. Generalitat, Ajuntament
vià. Els horts i molts convents van ser substi- i palau del Bisbe compartiren veïnatge.
tuïts per les xemeneies de les noves naus
industrials mogudes per la força del vapor i per La instal· lació de fàbr iques i tal ler s a
les cases que s’hi construïren . Barcelona actuà com a focus d’atracció de
població que, provinent de la ruralia catalana
Una de les primeres manufactures s’instal· là al primer, d’altres zones de l’Estat espanyol des-
carrer del Carme. Era la fàbrica d’Erasme Janer, prés i, més recentment, d’altres continents, arri-
que construí el seu palau i cases per a treballa- baren a la ciutat amb l’esperança de trobar
dores i treballadors a tocar de la nau industrial. feina i millorar les condicions de vida.
21 Espai d’origen
El ritme de creixement de la població des de Una experiència similar a la narrada per Dolors
finals del segle XVIII no ha tingut aturador. Ha Monserdà és la de Maria Datzira Cervera, nas-
estat continuat. Les persones nouvingudes cuda a Cardedeu l’any 1931, de mare valenciana
s’instal· laven en les zones de nova creació i i pare català. La mort de la mare i la Guerra
en els carrers i barris que la burgesia anava Civil trastocaren la seva infantesa. “De gana, n’he
abandonant progressivament. pasat molta; menjàvem els fruits dels camps
encara que fossin verds i anàvem darrera els sol-
Hi ha un recorregut per la Barcelona burgesa dats demanant-los menjar...” Als deu anys el seu
del segle XVIII que passava pels carrers Ample, pare la va enviar a Barcelona perquè fes de cria-
Argenteria i Montcada, i que en el XIX fou, en da en una casa bona del carrer Balmes. Però
canvi, el que passava pels carrers que havien després d’un mes tornà a casa perquè a la casa
estat reformats dins el recinte encara emmura- bona hi continuava passant gana.
llat de la ciutat: el carrer Nou de la Rambla —
eix vertebrador de la primera urbanització del El fenomen de l’emigració va ser una experièn-
Raval— i els carrer Ferran, la plaça Reial, i els cia compartida per milers i milers de joves des
carrers Jaume I i Princesa. del segle XIX, que procedien de la ruralia cata-
En els canvis de torns Posteriorment, a finals d’aquell segle, la burgesia
de les fàbriques els carrers mostrà la seva predilecció per l’Eixample. Amb
del Raval anaven plens aquest abandó, Ciutat Vella es va convertir en
de dones i homes.
Foto: Arxiu Històric el lloc d’estada de persones nouvingudes atre-
de la Ciutat de Barcelona tes, tal com ja hem dit, per la possibilitat de
trobar feina.
El fenomen migratori afectà, des del segle XIX,
dones i homes. L’escriptora Dolors Monserdà va
fer un retrat de les causes que impel· liren tan-
tes dones pageses a emigrar:
“Al poble no hi ha fàbriques i les collites van
malament. Unes vegades és l’eixut que resse-
ca fins les arrels; altres, els aiguats que neguen,
que arrasen; altres, malures inconegudes que,
quan no maten la flor, corquen el fruit… I el
Govern ha de cobrar, i quan no cobra, pren. I
a la casa ha de menjar l’avi, que ja no guanya;
i mengen l’hereu i la nora, i set boquetes peti-
tes que no saben mai lo que és desgana;
i l’Assumpta té dotze anys; i la noia de cal
Negre, i la de cal Sidro, i la de can Pons,
i altres i altres, tan criatures com ella, són a
servir a Barcelona; i a la taula hi ha una boca
menos, i encara alguna que altra vegada la
família rep dos o tres duros, i la noia es ves-
teix i arracona.”
22 Espai d’origen
lana o bé d’altres contrades. Noies soles, poblacions de Serón i Bacares, província
o dones responsables de nuclis familiars aban- d’Almeria, en una casa anomenada La Venta del
donaren el paisatge conegut per buscar noves Pino. “Sóc la gran de cinc germans, dels quals
vies de subsistència. En d’altres casos, va ser tot en vivim quatre. El meu pare va morir a l’edat
el nucli familiar que s’instal· là en un nou pai- de 38 anys quan jo en tenia tretze. L’any 1931
satge, com a estratègia per millorar les condi- vaig venir amb la meva família a Catalunya, con-
cions de vida pròpies i les de les criatures. cretament a Cardona, on ens vam instal· lar.
L’any 1940, un cop mort el meu pare, la meva
Joaquina Oviedo va néixer el 1921, en un mare ens va portar a tots a Barcelona.”
poble de Jaén. “De hecho, eran unas minas, las
de Centenillo, donde el destino de todos los El paisatge humà dels barris que conformen
niños varones era trabajar de mineros. Con 17 Ciutat Vella ha estat canviant. Des del XIX s’hi
años me casé y a los 18 fui madre de un niño. instal· laren, tal com ja hem dit, persones pro-
A los pocos años tuve otro varón y nos preo- cedents d’altres entorns. El fenomen migratori
cupaba que fuesen mineros como mis cuñados sempre ha estat vist com una estratègia mas-
y que falleciesen jóvenes.” Per evitar aquest culina, però les dades ajuden a desfer el tòpic.
destí, emigraren a Barcelona l’any 1947, en La migració va ser i és un fenòmen que afecta
plena postguerra. “Barcelona no fue un paraíso homes i dones, pràcticament en la mateixa
para nosotros. Se trataba de empezar de cero. proporció. Fins a la Guerra Civil, la migració era
Alquilamos una vivienda en el Raval. Las muje- per causes econòmiques, durant i després del
res conseguimos trabajo de asistentas en casas conflicte bèl· lic, el fenomen migratori va ser
de la burguesía catalana. Mi marido tuvo traba- per causes polítiques.
jos eventuales en la construcción. Más tarde
conseguiría un empleo estable en FECSA,
donde trabajó hasta su jubilación.” Les que es van quedar
Carmen López Cuadrado va néixer el 20 d’oc- Per a moltes de les dones que van restar al país
tubre de 1926, a la serra de Filabres, entre les i que havien tingut significació política durant la
Casa on va néixer Carmen
López, anomenada La Venta
del Pino, a Calar Alto, serra
de Filabres, Almeria.
Foto: Arxiu familiar Carmen
López Cuadrado
23 Espai d’origen
Maria Barberà, Maria Mira
Barberà, Salvador Mira
Barberà i unes amigues
al camp de refugiats
de Clarmont d’Alvèrnia,
França. Any 1940.
Arxiu familiar de Maria Mira
Barberà i Maria Casas Mira
República, la fi de la Guerra Civil va suposar el retorn a la normalitat. En cap guerra un cop sig-
pas a la clandestinitat o l’empresonament, i van nat o acceptat el final de les hostilitats es recu-
viure immerses durant els anys de captiveri en pera el ritme ni les condicions de vida anteriors.
situacions de total brutalitat humana. Com han La por de la delació, la incertesa del dia a dia, la
posat al descobert investigacions recents, van inseguretat en la continuïtat, la manca d’aliments,
ser les dones mares les que van viure aquell es va viure com una continuïtat de la mateixa
període en un continu estat de terror per la guerra, excepte per a aquells sectors que, ja des
supervivència pròpia i la de les seves criatures. de la proclamació de la II República, havien mos-
Criatures desaparegudes, d’altres assassinades trat la seva inseguretat envers els seus béns
en presència de la mare, són algunes de les patrimonials i financers.
pràctiques que el nou govern posà en marxa,
episodis que s’han mantingut en el silenci fins fa Maria Mira Barberà havia nascut a Ciutat Vella,
ben poc. i va fer estudis fins que als setze anys entrà a
treballar en un despatx. Era el 1939, i aquell
Per a la gran majoria de les dones que restaren mateix any tota la família va haver de fugir a
al país, la fi del conflicte bèl· lic no suposà un França exiliada per qüestions polítiques. El pare
24 Espai d’origen
va ser portat a un camp de concentració, i la distància entre els llocs de sortida i els nous
mare i germans van anar a una caserna de assentaments va comportar, si no una ruptura
cavalleria a Clarmont d’Alvèrnia, a França. total, sí una modificació profunda de l’espai de
Tenien els papers arreglats per reunir-se amb el vida habitual de les persones emigrants i una
pare, que havia aconseguit casa i treball a transformació progressiva del territori català.
Pàmies, però els alemanys van envair França i la
mare i les criatures van ser retornades a Els moviments migratoris, incipients en la dècada
Espanya, per força, en un tren segellat: havien dels anys cinquanta, importantíssims en la dels
deixat les claus del pis de Barcelona a uns seixanta i, encara amb un cert auge fins cap a la
amics però quan tornen, els amics es queden meitat de la dècada següent, van tenir un doble
l’habitatge i els hi neguen l’entrada, perquè flux, ja que, paral· lelament, des de Catalunya s’i-
eren rojos i exiliats. niciava un moviment de sortida cap a l’estranger,
els membres del qual, amb les seves remeses,
Una experiència diferent va ser la de Maria contribuïen a equilibrar la balança de pagaments.
Fargas Gasch, també nascuda a Ciutat Vella, que Un flux estacional, i en sentit contrari, irrompia
als inicis del franquisme ja treballava com a en el territori català: el turisme.
secretària i professora de taquigrafia i mecano-
grafia a l’Escola Professional de la Dona al carrer El creixement de la densitat poblacional a
Pietat i va decidir, per aquells mateixos dies, fun- Catalunya entre 1961 i 1976 va ser vertiginós, ja
dar un centre d’acollida i ajuda per a nenes que aquesta densitat es va incrementar en un
i noies amb problemes familiars, l’Instituto 43,3%. El factor determinant va ser, com ja hem
Cultural Patronato Nuestra Señora de Belén. La dit, la immigració. Immigració que era el resultat
majoria eren nenes que procedien de famílies de les desigualtats i els desequilibris del desen-
emigrades que no trobaven futur ni un lloc volupament regional. Catalunya va ser la regió
segur on anar, i que ni tan sols trobaven feina al econòmica de l’Estat que absorbí una major
servei domèstic com a criades, com era habitual. proporció de població immigrada que es con-
S’hi impartien classes d’escriptura, lectura, comp- centrà a Barcelona i a la seva província. Clara
tabilitat, labors... i també de religió, i se les ajuda- Parramon, en un estudi realitzat sobre la pobla-
va a trobar una bona feina, com a dependentes ció immigrada a l’Hospitalet de Llobregat proce-
o administratives. dent d’Andalusia, Extremadura, Aragó, Castella -
Lleó i Galícia, constata que en cap d’aquests cinc
col· lectius no hi ha predomini masculí, i con-
Diversitat d’espais d’origen: la immigració clou que el mite de l’home com a pioner en els
moviments migratoris no era una idea generalit-
L’any 1959 el Pla d’Estabilització restaurà la zable a qualsevol context migratori. Així doncs,
confiança en els mecanismes de mercat. el tòpic que imagina que primer emigraren els
Durant els anys seixanta, el creixement del homes i després les dones és fals.
producte industrial arribà als màxims del perío-
de franquista, i la mà d’obra a la indústria Les dones que emigraven en solitari ho feien, en
superà la de l’agricultura. Les transformacions alguns casos, anticipant-se a l’emigració familiar.
agràries al camp, que comportaren la mecanit- Sovint, darrere la decisió d’emigrar no només hi
zació, la intensificació i l’adopció de criteris de havia imperatius del medi, sinó també una
rendibilitat, integraren l’agricultura al complex voluntat de resistència i de transformació en
industrial i enviaren població agrícola cap a molts àmbits: les condicions del treball rural,
centres urbans. Com explica Clara Parramon, la determinades formes de la condició matrimo-
25 Espai d’origen
Inés Pardina va néixer nial, o l’accés a la cultura, que en el medi rural Barcelona a treballar de serventa, però quan va
a Calasanz, Osca, Aragó. era especialment difícil per a les dones. Per a conèixer el seu pare, tornà al poble per casar-
“Los veranos me iba al pueblo Cristina Borderías, l’emigració també es presenta s’hi. És d’aquesta experiència d’on agafa la força
a ayudar a mis padres “como estrategia de movilidad social para sí o per convèncer el marit de deixar el poble
y familiares.” Any 1948.
Arxiu familiar d’Inés Pardina para sus familias; o de adquisición de mayor i portar la família cap a Barcelona, ja que ella
autonomía. Estos proyectos que orientan moda- volia que la seva filla tingués oportunitats.
lidades de emigración y trayectorias sociales
diversas muestran una fuerte capacidad de deci- Des dels anys setanta, a l’emigració procedent
sión sobre la propia vida”. d’altres zones de l’Estat espanyol, s’hi sumà la
procedent d’altres continents. Les dones filipi-
Núria Paricio va néixer a Ojos Negros,Terol. La nes van ser unes de les primeres en arribar i,
seva mare, que tenia molt de caràcter i em- com les anteriors, van sobreviure realitzant tre-
penta, havia vingut de joveneta, als 14 anys, a balls domèstics.
26 Espai d’origen
Carmelita Núñez el dia de la
seva graduació d’Elementary,
a Bohol, Filipines. Tenia 13
anys i era el 1968.
Arxiu familiar
de Carmelita Núñez
27 Espai d’origen
Carmelita Núñez ens narra les seves expectati- planchadora, cocinera, lavandera, barrendera,
ves vitals quan era una adolescent a Filipines: madre, esposa, etc.Y sin sueldo.”
“Mi ilusión era seguir estudiando para tener
una profesión y ganar más dinero. Yo vine a Per a les dones nascudes al barri l’experiència
Barcelona con una filipina, casada con un cata- també va ser diversa.
lán, era su ilusión que yo estudiara. Ella me
pagaba los gastos y yo le ayudaba en las tareas Com explica l’escriptora Anna Maria Moix, el
del hogar y me pagaba un bajo sueldo. Primero seu era un barri –el Raval– on tothom es
tenía que aprender el castellano, pero antes de coneixia i on hi havia una gran diversitat de
Carmen López Cuadrado, aprender bien el castellano conocí a Joan, el persones: “Era un barrio muy mezclado cultural
la seva mare, el seu pare, que es mi marido. Sólo llevaba dos años vivien- y económicamente hablando, con una gran
germans i un gosset,
a Cardona, el 1936. do en Barcelona y me casé. En lugar de gra- mezcolanza de pensamientos y maneras de ser.
Arxiu familiar de Carmen duarme en una sola profesión me gradué en Era muy diverso y muy rico, no todo el mundo
López Cuadrado muchas, que tienen por título ama de casa, vivía igual.” (Vella Ciutat, 1994).
Des d’una altra perspectiva, Maria Aurèlia
Capmany, que també va néixer al districte –els
seus avis hi tenien una cistelleria– explicava:
“Sempre he tingut la impressió que allunyar-me
de Ciutat Vella, del cor de la ciutat, em costava
un gran esforç... Tenia la sensació que vivia fora
de muralles”.
I l’actriu Loles León, del barri de la Barceloneta
declarava: “Este barrio te marca mucho. No te
lo puedes quitar nunca de encima, siempre
está ahí. Tiene una vida muy intensa, yo lo
aprendí todo en la calle, es donde más se
aprende. Es un barrio-barrio con todos sus
ingredientes.”
Acabem aquest capítol amb un fragment de
l’escriptora d’origen uruguaià, Cristina Peri
Rossi , que forma par t de la narració
“Barcelona, el discret encant de l’ambigüitat”.
“Una es construeix la seva pròpia ciutat dins
de la gran ciutat, la seva pròpia geografia, el seu
propi mapa” i en el mapa de Cristina Peri
Rossi, la Rambla ocupa un lloc destacat.
“La història d’una ciutat és la història dels sexes
que revela, i el sexe de matrona, el senyorial, el
recòndit i possiblement el frustrat de Pedralbes
28 Espai d’origen
Plaça de la Mercè. Durant
les Festes de la Mercè, la
Carme i la resta de dones són
les portadores de la Tarasca
de Barcelona. La Carme
Tomàs viu al barri de la
Barceloneta des del 1974,
totalment integrada al barri
i les seves tradicions. Va fun-
dar l'Associació de geganters,
grallers i bestiari del barri
l'any 1991.
Arxiu de l'Associació
de geganters, grallers
i bestiari de la Barceloneta.
tenia el seu oposat al Barri Xino, el segon del
món en densitat urbana, després de Calcuta.
De la mateixa manera que la circumspecció, la
mesura i una mena de frontera de pedra ocul-
taven els drames familiars de les famílies més
augustes (aquestes que viuen des de sempre a
la rambla de Catalunya o a la Diagonal) la
Barcelona de la Rambla fou exhibicionista, bru-
tal i caricaturesca. Els seus múltiples sexes
rebentaven a la cantonada d’Escudellers o al
Paral· lel amb el perfum ebri i enverinat de
les flors del mal o amb aquesta obscenitat una
mica grollera, basta, dels qui es proposen afir-
mar una diferència que en primer terme va
ser angoixa i més tard marginació. De dia,
mercat de les flors; de nit, mercat de tots els
sexes, de tots els desitjos: la Rambla sintetitzà,
en les seves vessants diürna i nocturna, aques-
ta dialèctica de l’oposat, de l’ambigüitat que
caracteritza Barcelona.” (Barceldones, Barce-
lona, Edicions de l’Eixample, 1989).
29 Espai d’origen
Xocolatada al carrer,
al barri de la Barceloneta.
Les dones preparaven
les festes, un element més
de cohesió social.
Arxiu familiar
de Paca Quiñonero
Els espais dels treballs
33 Els espais dels treballs
Treball domèstic darrers anys, des que les economistes feminis-
tes han incorporat la seva experiència com a
“Ara a punt de jubilar-me, tinc 61 anys, ja veig dones als estudis, han posat al descobert que el
que en la meva pensió no quedarà mai retribuït treball de cura crea valor social i econòmic.
els temps dedicats a l’educació dels fills, perquè
Maria Lluïsa Camprubí
donant de menjar al seu fill això no compta, i ara la meva pensió quedarà
Carles Giner i Camprubí. més baixa per falta d’anys cotitzats.” Maria Lluïsa
Any 1964. Camprubí Rigau va néixer i ha viscut al barri de
Foto: Sebastià Giner Sant Just.
Del treball domèstic
Des de la revolució industrial, el treball domès-
tic, absolutament imprescindible per a la sub-
sistència de la humanitat, va deixar de ser consi-
derat treball. Només van ser considerades com
Maria Mira Barberà amb la a treball les activitats remunerades. La dicotomia
seva filla Maria Casas, de tres
mesos. “El part va ser a casa, no s’establia en virtut dels tipus de treball, sinó
amb una llevadora. La nena en virtut de a qui anava destinat. Així, tot un
va ser prematura i la vam conjunt d’activitats que podem englobar amb el
tenir en bosses d’aigua genèric de domèstiques —comprar, cuinar, ren-
calenta fins que va fer
els nou mesos.” Any 1949. tar, endreçar, cosir, apedaçar, vetllar per la salut
Arxiu familiar de Maria Mira física i emocional de les persones del grup fami-
Barberà i Maria Casas Mira liar, gestionar la relació del grup amb la socie-
tat—, si anaven destinades al consum del grup
familiar, no eren considerades treball. En canvi, si
La societat en general s’estructura a partir d’un es feien per a altri, rebien remuneració i el reco-
binomi indestriable: treball de cura, també ano- neixement de treball. Tot i que escrivim en pas-
menat domèstic, i treball remunerat. L’un no es sat, en l’actualitat passa exactament el mateix.
quantifica, no se li atorga valor, és invisible. L’al-
tre, just el contrari, es quantifica, té valor A partir de la revolució industrial, les activitats
i apareix en estadístiques. Amb tot, en els domèstiques van rebre el qualificatiu de “natu-
34 Els espais dels treballs
l’higienista, el mèdic, el literari ... Crides i més
crides, provinents des dels sectors més pro-
gres- sistes fins als més conservadors, intenta-
ren de convèncer les dones que el seu espai
era el domèstic i que la seva realització passava
únicament pel matrimoni i la maternitat. La
realitat, però, per a àmplies capes de la pobla-
ció femenina anà per altres camins.
L’experiència de moltes dones immerses en el
treball remunerat ha estat també la de la
maternitat, en els dos sentits del terme, el
biològic, de crear vida, i en el sentit d’atenció
i de cura. De la responsabilitat del treball
domèstic i de la reproducció, en una societat
amb pocs serveis que alleugerissin la càrrega de
les múltiples activitats que aquesta comporta,
les dones n’han elaborat estratègies i han creat
les seves xarxes de suport per tirar endavant
les seves responsabilitats. Àvies, mares, germa-
nes, tietes i veïnes ens són imprescindibles.
Racionament
Tot just acabada la Guerra Civil, el Ministerio de
Industria y Comercio establí, el 14 de maig de
1939, amb caràcter provisional, el racionament,
que havia de garantir el subministrament d’ali-
ments a la població. La mesura, que tenia caràc-
ter transitori, es perllongà durant més d’una
dècada. Es fixaren les racions individuals corres-
ponents a un home adult i, a partir d’aquesta,
s’establí una jerarquia en l’alimentació. Les dones
en rebien el 80%, i les criatures el 60%. A les
persones grans els corresponia la mateixa ració
Carme López, a Piera, rals”. Aquesta “naturalitat”, però, s’adscrivia a un que a les dones adultes. L’escassetat dels pro-
banyant el seu fill a la sexe, el femení, que tenia l’obligatorietat de fer- ductes subministrats no arribava a cobrir les
terrassa en un cubell: les. Qualsevol negativa de les dones era una necessitats bàsiques d’alimentació, i provocà l’a-
tot el que tenien per banyera.
Arxiu familiar de Carme “desviació” de la naturalesa, una aberració, una parició del mercat negre. Es van forjar fortunes a
López Cuadrado perversió. S’imposava, doncs, la domesticitat a gran escala traficant amb primeres matèries,
les dones, i tot un conjunt de discursos van combustible i productes de primera necessitat.
contribuir a fer versemblant aquesta “naturali- La ira popular a Barcelona es concentrà en
tat”, entre d’altres: el religiós, l’arquitectònic, Ignasi Ramonet, un acaparador que especulava
35 Els espais dels treballs
Carme Rigau Montsalvatge
es va desplaçar a Grenoble,
perquè la seva filla havia
tingut una criatura.
Any 1960.
Foto: Domènec Aguilar.
Arxiu familiar
Txus Franco i Clara Giner
renten la criatura. Any 1997.
Foto: Maria Lluïsa Camprubí.
Arxiu familiar
36 Els espais dels treballs
amb productes de primera necessitat. El seu “Las mujeres nunca descubren nada; les falta,
palau, l’actual palau Robert, a la cruïlla del pas- desde luego, el talento creador, reservado por
seig de Gràcia i la Diagonal, va ser atacat per la Dios para inteligencias varoniles; nosotras no
guerrilla urbana. Però l’estraperlo, també es podemos hacer nada más que interpretar,
practicava a escala domèstica. Les dones grans mejor o peor, lo que los hombres nos dan
de les famílies, que aixecaven menys sospites, hecho”, Pilar Primo de Rivera dixit. La Sección
viatjaven a les rodalies urbanes i sota les àmplies Femenina, braç femení de Falange, reduïa la
faldilles amagaven, en butxaques interiors, els missió de les dones a servir, servir a Déu, servir
productes de consum diari més fàcils d’aconse- als homes, servir de mare. Tota aquesta servi-
guir en les zones rurals. tud calia que es fes de manera generosa, sacri-
ficada i alegre en tot moment.
A l’escassetat de productes de primera neces-
sitat, s’hi afegí la manca de combustible .
Criatures i dones expoliaren les muntanyes Els nervis d’anar al mercat
properes a la recerca de llenya, per a consum
propi o, fent-ne petits farcells, venent-la a la En la dècada dels cinquanta, la despesa ali-
vora dels mercats. mentària encara era una part important del
pressupost familiar, una família obrera hi desti-
Durant tretze anys l’adquisició d’aliments es va nava, aproximadament, el 70% dels seus ingres-
conver tir en la preocupació prioritària dels sos. En una revista veïnal de la dècada dels
nuclis familiars. Passaren molts anys abans no es anys setanta, una dona feia aquestes declara-
van recuperar els nivells de consum i de qualitat cions a peu de parada: “Estic farta de venir a la
de vida assolits durant els anys de la Segona plaça, en surto nerviosa i cansada!!”
República. L’any 1950, el consum de carn a les
ciutats només assolia la meitat de la mitjana del Nervis i cansament produïts en veure els preus
consum en el període 1922-1926, i la població dels aliments. Calia fer càlculs i més càlculs per
obrera adquiria la meitat de pa que el 1936. ajustar el nivell d’ingressos i les compres necessà-
ries per alimentar el grup familiar. “Hoy el pesca-
do —comentava una altra dona— ha sido un
Falange. I servir, servir, servir extra, durante la semana tendré que ponerles
verduras y huevos, si no, no me llegará.”
Enmig d’aquesta precarietat, el règim, a través
de la Sección Femenina de la Falange, intentà L’alimentació era una despesa que podia ser
que, les dones, de les pedres en fessin pans. Es més o menys flexible, però imprescindible, per-
van organitzar cursos i cursets per ensinistrar- què totes les persones han de menjar, tot i que
les a fer allò que ja havien hagut d’aprendre es podia fer de més i de menys. A més a més de
per necessitat. En un documental de NODO, l’alimentació hi havia, hi ha, despeses fixes que
apareixien les instructores de Falange des- no es podien oblidar : rebuts de l’aigua, de la
plaçant-se per la geografia espanyola en mini- llum, impostos i, en molts casos, la hipoteca. Amb
bús, ensenyant les dones dels pobles a parar el menjar, tal com dèiem, es podia fer de més i
una taula segons el costum burgès, en què no de menys: menjar carn i peix cada dia o restrin-
faltaven les copes, en una societat que no sabia gir-ne el consum; alhora també es podia, i es pot,
què posar ni a la copa ni al plat. menjar filet o filet de pobre, només per posar
37 Els espais dels treballs
uns exemples. De vegades, moltes vegades, per
fer minvar la despesa econòmica destinada a l’a-
limentació, seran les dones les que prescindiran
de certs aliments, malgrat que altres membres
del grup familiar en mengin.
Comprats els aliments segons els diners que
administràvem, calia, en la majoria de casos,
preparar-los, emmagatzemar-los o bé cuinar-
los. Les cuines i els fogons són aquells labora-
toris on els aliments es transformen. Per fer-ho,
calia tota una sèrie de sabers, de pràctiques,
desenvolupades històricament per les dones.
No sobta gens saber que els laboratoris quí-
mics van tenir el seu origen en la cuina, i que
justament va ser una dona, Maria d’Alexandria,
al segle I, qui, intentant entendre la naturalesa
i els processos de la vida, combinà la teoria
amb l’experimentació utilitzant els mètodes
i els utensilis de la cuina domèstica. Les bases
teòriques i pràctiques de l’alquímia occidental
s’inspiren en els seus escrits, i, 2000 anys des-
prés, continuem fent servir el balneum mariae,
el bany maria, com a tècnica culinària per
escalfar lentament substàncies o mantenir-les a Isabel Joaquín, a la cuina
una temperatura constant. amb el seu nét Sergi.
Any 1992.
Arxiu familiar d’Isabel
Joaquín Prada
Carmen López, a la cuina
de casa seva al carrer
Copons del Barri Gòtic.
Arxiu familiar de Carmen
López Cuadrado
38 Els espais dels treballs
Sobre el treball domèstic. Afectes, emocions i tot un conjunt d’activitats
Desvelar l’evidència que tenen com a objectiu satisfer les necessitats
humanes i aconseguir el benestar i la qualitat de
Des de fa alguns anys economistes, historiadores les persones del grup familiar. Aquesta activitat, el
i sociòlogues d’aquí, d’allà i de més enllà, han incor- treball familiar domèstic, destinat a cuidar, orga-
Merly, Carmelita Núñez, porat l’experiència femenina als seus estudis, i han nitzar, gestionar i produir des de l’espai domèstic,
treballant per hores, desvelat la complexitat del treball domèstic que, a ha estat la part central de la supervivència huma-
muntant interruptors.
Any 1979. banda de la reproducció biològica, comporta, na, malgrat que sigui un treball invisible a efectes
“Tenía 24 años y ya era entre d’altres coses, adquirir béns i serveis, pro- estadístics, de quantificació d’activitat, de creació
madre de una niña de dos porcionar educació i cura als infants i a les perso- de riquesa, com dèiem abans.
años, mientras trabajaba nes del col· lectiu familiar, proporcionar alimenta-
la dejaba en el parvulario.”
Arxiu familiar ció, neteja i atendre la llar, i un llarg etcètera de La invisibilitat, en paraules d’Antonella Picchio, a
de Carmelita Núñez gestions entre el grup familiar i la societat. més d’ocultar el treball domèstic i qui el realit-
za, amaga les relacions de producció-reproduc-
ció que caracteritzen el sistema capitalista i,
amb aquest subterfugi, un problema central del
sistema econòmic ha estat analitzat com una
qüestió privada i com un problema específica-
ment femení.
El treball domèstic és una activitat complexa
que requereix aprenentatge, experiència i
esforç físic i mental, i que representa tenir res-
ponsabilitat sobre les persones, les condicions
ambientals i els mitjans materials de subsistèn-
cia. Estudis recents quantifiquen l’impacte del
treball domèstic en el producte interior brut
de l’economia catalana de l’any 2000 en un
valor afegit brut de 12,77 bilions de pessetes,
quantificació que es traduiria en un augment
del 65,9% del producte interior brut català.
Aquest treball invisible ha estat tradicionalment
desenvolupat per les dones i, en el 37% de les
dones catalanes, aquest treball es combina amb
un treball remunerat.
En les estadístiques actuals sobre les dones
actives laboralment, s’obser va una baixada
espectacular a partir dels 30 anys. Són els anys
que corresponen a l’època de maternitat, són
els anys que corresponen a l’època en què
pares i mares es fan grans i necessiten més
atencions. La societat actual, el món empresa-
39 Els espais dels treballs
Rosa Cardona, mestressa
de la botiga El Ingenio al
carrer Rauric, jugant amb
el seu fill, Pau. La Rosa
va buscar per al seu fill una
escola propera a la feina
per tenir-lo a prop, veure’l
sovint, anar-lo a buscar
i portar-lo a la botiga fins
que ella plegués i marxessin
cap a casa.
40 Els espais dels treballs
Txus Franco dóna de mamar
a la seva filla Clara. Any 1995.
Foto: Carles Giner
rial i els poders polítics, en no reconèixer el igualtat i protecció: o bé han d’ocultar el treball
treball domèstic, en no crear els serveis neces- de reproducció per ser iguals als homes en el
saris que possibilitin la compaginació dels dos lloc de treball, o bé han de tenir-lo en compte
treballs, dificulten la continuïtat de les dones i exigir protecció. Les dones han fet una sistemà-
en el món laboral. tica demanda exigint la vinculació funcional
entre treball assalariat i treball domèstic.
Antonella Picchio insisteix a dir que cal reconèi-
xer les dimensions qualitatives i quantitatives del El moviment feminista ha posat al descobert com
treball de reproducció, i que cal incloure-ho en de velles i obsoletes eren les eines conceptuals
les estratègies de política econòmica. Si les polí- i ha fet evident la ruptura entre el pensar tradi-
tiques només s’ocupen del treball assalariat, les cional i l’experiència de viure, amb una recerca
dones es troben atrapades en el dilema entre apassionada de categories de comprensió.
41 Els espais dels treballs
L’espai domèstic que feia molts anys s’havia deixat enrere, ara
domesticada en un petit test. En canvi, els
Alba Carretero explica la distribució de casa terrats tenien un ús col· lectiu. Els terrats de
seva: “A casa teníem tres habitacions. La més Ciutat Vella eren espais de trobades, de relació,
gran, la dels pares. La més petita, la del Pep, el de relax de dones, per sobre —i mai més ben
meu germà. I la mitjana la de la Mercè, la meva dit— del control masculí, per sobre de les res-
germana, i la meva. Això què vol dir?; que estu- triccions que s’imposava al trànsit lliure de les
diàvem al menjador, encara que de vegades dones pels carrers, un trànsit que només era
estava engegada la tele o la ràdio. Al menjador socialment admès si es feia per activitats laborals
de casa els pares s’hi feia molta vida. Després remunerades o per aquells desplaçaments vincu-
Alba Carretero al menjador ens van posar una taula a l’habitació, però si el lats a les realitzacions de la vida quotidiana.
de casa seva l’estiu de 1989.
Foto: Arxiu familiar d’Alba que havíem de fer ho permetia, anàvem al
Carretero menjador per estar amb tothom.” Hi ha d’altres descripcions d’espais domèstics.
Una altra de reveladora és la que fa Elsa Plaza
de la seva casa de Buenos Aires, ciutat on va
néixer als anys cinquanta: “Recuerdo una casa
donde todos los vecinos compartían un patio
con cuerdas para tender la ropa y dos picas,
una para la colada y otra para los platos.
Compartíamos también un váter y la ducha…
Mi madre dejó de trabajar en la fábrica cuando
se casó para dedicarse a la casa y a hacer tra-
bajos como coser cuellos de camisas o acabar
blusas en casa, mal pagados y que completaban
el sueldo de mi padre.”
Elsa Plaza emigrà a Barcelona, després de passar
per París: “Cuando llegué me fui a vivir al distri-
to V, barrio al que fuimos a vivir con mi compa-
ñero, porque los alquileres eran lo más barato
que podía encontrarse en el mercado… El
deterioro del barrio era muy notorio: se amon-
tonaba basura en las esquinas… El baño por lo
general lo habían hecho los mismos inquilinos,
partiendo el balcón y utilizando este espacio
para ello. Nosotros teníamos el brazo de la
Anys abans, la Isabel estudiava al balcó de casa. ducha que daba justo sobre el váter. El piso
Als carrers estrets, el sol passava per una esclet- creo que hacía en total 45 m, tabicados en una
xa i s’havia d’aprofitar. Balcons i terrats eren els alcoba, un comedor y una habitación trastero,
espais privilegiats de Ciutat Vella. Ambdós eren más un balcón desde donde espiábamos la vida
l’extensió de l’espai domèstic, el respir d’uns de los vecinos de enfrente… En pisos semejan-
habitatges de reduïdes dimensions. Els balcons tes al nuestro vivían familias compuestas por 3 ,
eren per a ús del nucli familiar, en molts casos 4 , o más hijos … Había gente que trabajaba allí
decorats amb plantes, reducte d’aquella natura mismo, cosiendo por ejemplo.”
42 Els espais dels treballs
Isabel Prades estudiant
al balcó al pis del barri
del Raval.
Arxiu familiar d’Isabel
i Margarita Prades
Els terrats de Ciutat Vella
acollien una part de vida.
Foto: Sebastià Giner.
Arxiu familiar de M. Lluïsa
Camprubí
43 Els espais dels treballs
Isabel i Margarita Prades
aprenent a cosir al costat
de la seva mare que, durant
molts anys, va treballar fent
vestits de nines i arreglant
roba per a una botiga.
Arxiu familiar d’Isabel
i Margarita Prades
L’habitatge de les classes populars ha tingut ta o mestre. Però si el fruit d’aquesta activitat
diverses funcions. La residencial no era l’exclusi- va destinat a les persones del grup familiar no
va. En moltes ocasions també acollia activitats té valor social, no és remunerat.
remunerades. Com veiem a la fotografia de la
Isabel i la Margarita, en l’espai domèstic les Maria Datzira Cervera es va casar als disset
mares ensinistraven , educaven les seves criatu- anys i aviat es va separar.Va emigrar a França en
res i, si calia, les amigues de les filles. És un apre- situació d’emigrant il· legal perquè el seu
nentatge que es realitzava de generació en exmarit no li va voler signar el permís per
generació i que després podria ser desenvolu- poder obtenir el passaport. Amb tot, travessà la
pat com a mitjà per guanyar-se la vida en una frontera i s’instal· là a Ausege, on va fer de
societat que limitava l’accés de les dones a la minyona i cobrà poc per la seva condició
formació i al desenvolupament de certes pro- d’il· legal. Cansada, retornà a Catalunya, es va
fessions. fer el passaport i va tornar a emigrar a França,
aquesta vegada legalment i per treballar en un
Tal com dèiem al principi, una de les caracterís- balneari, fent de cambrera. “El franquisme i la
tiques del treball domèstic no és el tipus de postguerra van ser molt dolents.” L’any seixanta
feina, cosir o ensenyar, ja que ambdues activitats tornà a Barcelona i es posà de rellogada en una
poden correspondre a dues professions, modis- casa. Continuà treballant fent feines i després va
44 Els espais dels treballs
sexual, reflex de la divisió sexual que la societat
burgesa imposava a dones i homes.
Aquest retrat literari que us presentem ha
estat escrit per una de les dones que va parti-
cipar en el procés d’elaboració d’aquest llibre.
“Antònia (1902-1989)
Per diferents raons, la Joana i la Lluïsa vivien en el
barri del Raval, molt a prop l’una de l’altra.
L’una hi vivia perquè era el nucli d’un barri vell,
habitat des de sempre per gent obrera; la majoria
eren emigrants que treballaven com estibadors al
port o a les fàbriques i magatzems situats al llarg
del Morrot fins a Can Tunis.
Maria Datzira al restaurant fer de cuinera. Va ser aleshores que conegué L’altra s’hi estava perquè era el barri portuari i per
que va muntar amb unes l’amo d’un bar del carrer del Carme. Es van tant el lloc ideal per als bordells i la picaresca.
amigues. “Quatre amigues casar, ambdós, com a estratègia per subsistir :
decidides i segures de les nos- “Ell necessitava companyia i jo algú que em La relació familiar era bona i com la Lluïsa no
tres capacitats en el treball
vam lluitar per poder inaugu- solucionés una mica la vida econòmicament. tenia fills, durant un temps es va fer càrrec de
rar el restaurant Porto Luz.” Vam compartir la vida, la feina i els calers.” l’Antònia, la filla gran de la Joana. La família era
Any 1986. una cosa i la moral una altra, per això els pares
Foto arxiu familiar
A Ciutat Vella, es construïren esplèndids palaus de l’Antònia, per evitar que assimilés els hàbits lli-
i cases. Deixant de banda els palaus gòtics de la cenciosos que l’envoltaven, l’inculcaren uns valors
Barcelona medieval , dels carrer s Lledó, morals tan forts que abastaren fins els seus des-
Montcada, i els del carrer Ample, al segle XVII, cendents.
fou a Ciutat Vella on es construïren els primers
habitatges per a la burgesia, des de mitjan segle L’Antònia es casà molt jove; tingué fills i suportà la
XIX. Al carrer Cervantes i rodalia, als carrers guerra amb penes i fatigues com tothom.
Nou de la Rambla, Carme, Ferran, Princesa
i molts d’altres de la zona, hi sorgí un model Aparentment la lluita familiar contra el vici i el
d’habitatge que estructurava l’espai amb una pecat havia estat un èxit, però dissortadament,
clara divisió entre l’espai públic i el “privat”. El tan sols va ser un miratge temporal.
primer, a tocar de la façana principal, el segon,
alineat amb la façana interior. A la par t del Al cap d’uns anys, durant l’època de racionament,
carrer, els espais de rebre, espais de represen- entrà en escena un gendre que, poc avesat a la
tació familiar i el despatx, no cal dir de qui. lluita entre el bé i el mal, s’endinsà en un laberint
Dolors Monserdà va fer una magnífica descrip- sense tornada.
ció literària de la saleta de rebre en un dels
seus contes publicats a Del Món. Aquesta divi- De fet hi havia una sortida, desaparèixer del mapa i
sió de l’espai domèstic atribuïa per tinença començar una nova vida en un altre indret.
45 Els espais dels treballs
Maria Mira Barberà al balcó
de casa, al carrer d’en
Robador. Any 1982.
La família, amb l’Antònia com a cap de casa,
quedà empresonada al si de l’ambient moralista
de postguerra.
Es replegaren dins el món dels records; els morts
eren el model per als vius, i les pautes morals,
després de tres generacions, seguien tan vigents
com la llei romana.
Des d’aleshores les dones de la família retingue-
ren els marits per si de cas… ; la solitud de les
dones i les prostitutes del carrer els contaminava.
Els amics i els companys de treball també s’ho
pensaven dos cops per anar a visitar-les. La relació
amb l’exterior restava condicionada a callar o bé
dissimular pel que feia al lloc on tenien la seva llar.
Per sort els temps han canviat i el passat del
Raval ja és història, pels estranys la vida del
Raval està assumida i respectada. Tot i així dins
del barri encara hi ha qui parla de fronteres.
Cal esperar que el temps les acabi enderrocant.”
46 Els espais dels treballs
Treball remunerat hi treballaven 257 persones de les quals “38
hombres, 25 muchachos, 145 mujeres, 49
Catalunya inicià el procés d’industrialització muchachas”. Així doncs, no hi va haver expulsió
seguint la pauta dels països tecnològicament d’homes dels llocs de treball industrial substi-
més avançats que l’havien precedit. El primer tuïts per les dones, sinó que, des del moment
sector que es mecanitzà va ser el tèxtil , que amb el vapor es posà rumb a la mecanit-
hegemònic durant tot el segle XIX i una gran zació del tèxtil, les dones van formar part de
part del segle XX. l’engranatge productiu més avançat pel que
feia a la tecnologia.
Els empresaris reservaren amplíssims sectors
productius per a les dones i els pagaren bai-
xos jornals, la qual cosa els va permetre recu-
perar les inversions inicials i incrementar els
beneficis, i això, repetim-ho, des dels inicis de
la revolució industrial. La segregació dels tre-
balls per sexes va ser i és el mecanisme pri-
mari que en la societat capitalista manté la
superioritat dels homes envers les dones,
perquè imposa salaris més baixos per a les
dones en el mercat de treball.
Les condicions de treball a principis de segle
XX consistien en llargues jornades laborals,
diürnes o nocturnes, que oscil· laven entre les
12 i les 14 hores, de les quals no quedaren
excloses ni les nenes ni els nens, cap garantia
de continuïtat després del part i minsos jornals
que no arribaven per a la subsistència. A les
fàbriques de teixits i filats i de gènere de punt,
la diferència salarial entre homes i dones
Maria Martínez, el seu marit En el tèxtil, la mà d’obra femenina va ser pre- oscil· lava entre el 30 i el 50%.
i filla al taller-fusteria. dominant en la pràctica totalitat dels sectors. A
Maria Martínez treballava Barcelona, l’any 1905, de 156.000 persones Amb tot, les pitjors condicions de treball eren
als matins en una fàbrica de
mocadors, i a la tarda al taller amb treball regular i reconegut, 120.000 treba- les del treball a domicili sense cap normativa
familiar, on feia de tot. llaven en el tèxtil, i d’aquestes, 81.000 eren ni control.
Arxiu familiar de Maria dones. En proporcions similars, el mateix passa-
Martínez va a Manresa, Sabadell,Terrassa, Reus... Ser vir a casa d’algú compor tava no pagar
manutenció, tenir casa on dormir i, en els
La industrialització a Catalunya es va fer comp- millors dels casos, cobrar una remuneració en
tant amb la mà d’obra femenina, indispensable diners o bé en espècie. El treball domèstic
per endegar el procés de mecanització del estava fora de tota reglamentació i control. No
país. Joan Güell, propietari de la fàbrica Vapor n’hi ha xifres ni exactes ni aproximatives, però
Vell, manifestava ja el 1846 que a la seva fàbrica és una alternativa de subsistència, tant per a les
47 Els espais dels treballs
millorant”, i va treballar en un laboratori far-
macèutic i també en una indústria de plàstics.
L’any 1949 Carmen López Cuadrado es va casar
i va anar a viure a Piera, on van néixer les seves
criatures. Allà van obrir una botiga de rellotgeria
i bijuteria. “El meu marit es dedicava a la repara-
ció de rellotges i jo a atendre la botiga, a la clien-
tela, a la casa i a tota la família. En vaig passar per
tots els colors, però va dominar més el negre
que el blanc, encara que al meu interior sempre
hi havia la força del verd, l’esperança.”
L’any 1970 per tal que els seus fills poguessin
estudiar es van traslladar a Barcelona i ella tre-
ballà de portera en una finca fins que aquesta
va ser expropiada per l’Ajuntament, i entrà a
treballar en una empresa de neteja.
Isabel Joaquín i el seu marit dones immigrades com per a les dones amb
Marçal Mata a la seva botiga pocs recursos de la mateixa ciutat. Amb tot, el
Lider Ràdio. Moltes dones van servei domèstic era una activitat transitòria.
treballar en negocis familiars,
sense estar donades d’alta de Algunes d’elles, després d’haver treballat uns
la Seguretat Social ni tenir anys van passar a fàbriques i tallers, on el jornal
cap jornal. era superior, o bé, van treballar en el propi
Arxiu familiar domicili, especialment les dones que o no
d’Isabel Joaquín
podien accedir a les fàbriques, o bé les havien
d’abandonar ja fos a causa de l’atur de la pro-
ducció, és a dir, del seu tancament, o per res-
ponsabilitats familiars
Carmen López Cuadrado va començar a tre-
ballar als 14 anys cuidant les criatures i ajudant
a la cuina a casa d’un procurador dels tribunals.
Com a salari rebia menjar, habitació i uniforme.
Ni una sola moneda, i el menjar racionat. Dos
Inés Pardina va treballar anys després va treballar de minyona per a un
durant molts anys de perru- concertista de piano. “Cobrava un petit salari
quera a domicili, feina que
combinava els estius amb la de amb el qual havia d’ajudar la meva mare i els
cuidar criatures. El 1960 va meus germans. D’aquest senyor haig de desta-
poder muntar la seva pròpia car, a més d’un tracte amigable cap a mi, que
perruqueria a Calafell per vaig tenir la sort de poder conèixer tota classe
fer la temporada d’estiu.
Arxiu familiar de música clàssica i assist ir a concer ts.”
d’Inés Pardina Posteriorment, cercà altres treballs “per anar
48 Els espais dels treballs
Carme López declarava: “Quizá de haber sido
hombre hubiera tenido otras posibilidades.”
I explicava com la societat estigmatitza les treba-
lladores de neteja, en fer-ne una valoració negati-
va. La frase “de haber sido hombre hubiera teni-
do otras posibilidades” evidencia les restriccions
que patien les dones per accedir al mercat labo-
ral en igualtat de condicions amb els homes. Les
condicions de treball en aquest sector, pel que fa
al salari, eren i són precàries; es paga poc més
que el salari mínim interprofessional.
Des de l’any 1977 s’afilià al sindicat UGT on va
ser delegada sindical, participà en la negociació
de convenis i par ticipà, a més, en diverses
vagues per tal de millorar les condicions de
treball. Posteriorment ha col· laborat amb la
Federació de Jubilats i Pensionistes de Cata-
lunya i, actualment, amb el Casal de la Gent
Gran del Pati Llimona.
Una dona més jove, Maria Casas Mira, nascuda
l’any 1949, va aprendre l’ofici de brodar a casa
amb la seva mare, i als quinze anys entrà a tre-
ballar en el mateix taller que ella . “En aquella
època els tallers de brodats podien tenir entre
vint i trenta dones treballant a ple rendiment.
L’horari de treball era de les vuit a dos quarts
de dues, i de dos quarts de quatre a les set,
però era usual plegar a les nou, i endur-se feina
a casa en les temporades més fortes.”
La Maria hagués volgut ser dibuixant però “ni Carme López quan era
el criteri de la família ni els consells de les mes- dirigent d’UGT i membre
de la comissió negociadora
tres” li ho van permetre. En aquella època es del conveni dels treballadors
pensava que els oficis eren per als pobres, que i treballadores de la neteja.
les escoles d’art eren uns llocs perillosos per a Foto: Carles Montañés
la moral, i que els treballs liberals no tenien
futur. La manca de formació, a causa dels preju-
dicis de l’època, frustraren el desig professional
de la Maria.
49 Els espais dels treballs
Maite Roca amb algunes
companyes de classe i la
“senyoreta” Rosa, a
l’Acadèmia de la Barceloneta,
on va estudiar el curs elemen-
tal. Actualment la Maite porta
el projecte de La Llar de l’Avi
de l’Associació de Veïns
i Comerciants del Carrer
de la Cera, que organitza
actes, festes i activitats
per als avis i per al barri.
Arxiu familiar
de Maite Roca i Riba
L’Antònia Vilàs ha treballat
tota la vida al negoci familiar,
una botiga de roba infantil
i de roba de talles grans a la
Barceloneta. La relació amb
el mar i l’interès de la seva
pròpia mare per la poesia La manca de formació va fer que, a més de la
la van portar, de manera frustració que compor tava, les trajectòries
autodidacta, a compondre laborals i les opcions per a les dones fossin
les seves primeres poesies
i a convertir-se en una de les migrades, i que s’ocupessin en treballs poc
poques dones destacades remunerats. D’altra banda, en el cas de famílies
en el món de l’havanera. amb pocs recursos econòmics, si s’havia de
prioritzar la formació d’alguna de les criatures,
s’acostumaven a prioritzar la dels nens.
Aquest va ser el cas de Pepa Ramon: “Només
al meu germà —que ocupa el quart lloc entre
els germans pel que fa a l’edat— li van pagar la
carrera; una carrera que mai ha exercit; i això
que només ell no va contribuir pràcticament
gens a l’economia familiar ; i no ho va fer sola-
ment per raó de sexe.”
El dret a l’educació, a la formació i a la profes-
sionalització de les dones ha estat una llarga
reivindicació ja des del segle XIX. Els obstacles
han estat persistents: limitació del dret als estu-
dis universitar is, prohibició en l’accés als
col· legis professionals i un simbòlic que conti-
50 Els espais dels treballs
nua recloent les dones en l’àmbit de la domes- dor... al llarg de la història, la tipificació sexual
ticitat, amb la paradoxa que, en molts casos, la de les categories professionals ha estat molt
subsistència en l’espai domèstic no és possible vinculada al control dels processos de formació
si no hi ha un jornal femení. i aprenentatge d’empreses o d’associacions
d’obres (homes) i a l’exclusió de les dones.”
Tot i tenir formació i desenvolupar treballs que
requereixen habilitats i coneixements, els jor- “Hi ha evidència —diu també Maribel Mayor-
nals de les dones són inferiors als dels homes, domo Rico— que el salari d’una ocupació ten-
ja que els oficis desenvolupats per elles o els deix a elevar-se com més homes hi entren a la
sectors on predomina la mà d’obra femenina plantilla, i a reduir-se si això passa amb dones .”
tenen una qualificació inferior.
És el sexe de qui desenvolupa un treball, més
Tal com explica Maribel Mayordomo Rico al que no pas el contingut del mateix, el que tipi-
seu excel· lent estudi Dones, treballs i econo- fica un lloc com a qualificat o no qualificat.
mia laboral, les feines que desenvolupen les
dones s’etiqueten de poc qualificades malgrat “Mi madre era una gran lectora —explica Elsa
requerir una qualificació considerable i, fins i Plaza— a pesar de que su instrucción se acabó
tot, comparable a la de moltes ocupacions a los nueve años, cuando abandonó la escuela
masculines. “La noció de qualificació té molt a para empezar a trabajar (servía en casas y lava-
veure amb el sexe de la treballadora o treballa- ba ropa hasta que pudo ir a la fábr ica).”
La Maria Oliver treballant
de cuinera en un geriàtric,
la seva última feina
remunerada. Any 1999.
Arxiu familiar
de Maria Oliver
51 Els espais dels treballs
Roser Miró i Escolà, al seu
lloc de treball a la llibreria-
papereria Casa Feyto al
carrer Pelai 6. Any 1953.
Arxiu familiar de Roser Miró
i Escolà
Aquestes línies resumeixen els recorreguts obligació envers l’estat. Per la seva banda,
laborals de moltes dones. Servir o rentar roba aquest controlava el cos de les dones i la seva
era, i és, en la majoria de casos, el primer nivell capacitat reproductora, a través de la prohibició
per a aconseguir una feina remunerada, una de l’avortament i de la il· legalització de qual-
feina, d’altra banda, sense cap reglamentació, sevol mètode anticonceptiu, i limità el treball
sense cap reconeixement, sense cap dret. Anar remunerat de les dones casades. La Itàlia de
a la fàbrica suposà per a moltes dones una Mussolini, la França de Vichy i l’Espanya de
millora en les seves condicions laborals, ja que Franco elaboraren reglaments i lleis restrictives
implicava una reglamentació horària, unes per a l’accés de les dones casades a la inde-
pagues prefixades i uns certs drets laborals. pendència econòmica; però les necessitats de
mà d’obra en diversos sectors de producció
van fer que el compliment d’aquestes disposi-
Limitacions a l’accés al treball remunerat cions no fos total.
Les dictadures europees des de la dècada dels El franquisme tornà a situar les dones en un
anys quaranta del segle passat van prendre paper de submissió davant l’home a partir de la
diverses mesures de repressió contra les reinstauració del Codi Civil de 1889, que esta-
dones. La maternitat va ser considerada una blia que “el primer deber de la mujer casada es
52 Els espais dels treballs
el de la obediencia al marido”. I “el marido”
tenia tots els poders, la pàtria potestat sobre
les filles i fills i també la facultat de fixar el
domicili conjugal. A par tir del Fuero de los
Españoles de 1945, s’insistia que la família era
una “institució natural” i es feia una aferrissada
defensa de la família estable i patriarcal; a la
“reina del hogar” se la destinava a “la produc-
ción de ciudadanos que más adelante serán
consumidores, soldados y defensores de la
patria”.
El Fuero del Trabajo de 1938 estipulava que “el
estado liberará a la mujer casada del taller y la
fábrica”, norma que s’aplicà rigorosament en
les empreses estatals i paraestatals. Diverses
professions van tancar l’accés a les dones:
advocats de l’estat, agents de canvi i borsa,
metges del cos facultatiu de presons, tècnics
Rosa Ubiñana treballà,
durant 32 anys, en els labora- de duanes, inspectors tècnics de treball, fiscals,
toris Cinefoto i Fotofilms. jutges, magistrats, i també van ser excloses de
“Era un trabajo que hacía les oposicions al cos diplomàtic, al cos de re-
muy a gusto.” Any 1954.
Arxiu familiar de Rosa gistradors de la propietat i al de notaris.
Ubiñana
Concepció Regañó a la porta
de casa seva, quan vivia a
Horta. Arxiu familiar
Concepció Regañó.
53 Els espais dels treballs
Amb tot, però, el treball de les dones continuà
essent necessari per a la subsistència dels
grups familiars de les classes populars.
Maria Carmen Pareja treballà en un laboratori
fotogràfic, situat al carrer Buenos Aires de
Mari Carmen Pareja al seu Barcelona. Anava a la feina amb el tramvia 64. A
lloc de treball al laboratori la fotografia, la veiem “mirando las hojas de lo
fotogràfic. Any 1957. que encuadernábamos, estaba leyendo, siempre
Arxiu familiar de Mari
Carmen Pareja me ha gustado leer”. La Maria Carmen també
ens diu: “Del laboratorio salí para casarme.
Porque ya después no te querían para trabajar.
Yo hubiera seguido trabajando, pero eran las
normas de antes. El único trabajo hubiera sido
fregando. De todos modos mi marido dijo que
casada a mi casa. Era y sigue siendo muy
machista. El día que me casé me dieron una
54 Els espais dels treballs
dote grande... pero yo hubiera seguido trabajan-
do, me gustaba lo que hacíamos.”
L’expulsió de les dones del món laboral regla-
mentat no va ser un fet puntual. Es perllongà
durant molts anys. Concepció Regañó ens ho
explica: “Fins als 13 anys vaig viure en un inter-
nat. Quan en vaig sortir em vaig posar a treba-
llar als matins en una drogueria d’Horta. A les
tardes feia càlcul mental, i a la nit acabava el
batxillerat. Dels 13 als 19 vaig treballar fins al
moment de casar-me, moment en què, pel fet
de fer-ho, vaig ser acomiadada de la feina.”
En alguns sectors, com en el tèxtil, en què la
mà d’obra femenina era majoritària, aplicar la
norma d’expulsió suposava pràcticament la
paralització del sector. L’expulsió de les dones
casades del treball remunerat reglat en alguns
sectors es va perllongar fins a finals de la dèca-
da dels anys seixanta del segle XX.
Aquestes dones expulsades del treball remu-
nerat reglat, en haver cotitzat pocs anys, en
l’actualitat reben unes pensions mínimes que
afecten les seves condicions de vida que,
sovint, per això mateix són precàries.
Concepció Regañó, va ser
expulsada del treball remunerat
en casar-se. Anys després,
s’ha dedicat al món del teatre
i el cant, com a vedet còmica.
Ha actuat, entre d’altres,
a La Bodega Bohèmia,
i també en diversos programes
de televisió.
Foto: Núria López Torres.
55 Els espais dels treballs
Treball femení versus necessitats familiars a treballar de mestra de Formació Professional
de la branca sanitària a l’IES Les Vinyes de Santa
El treball femení manté, en molts casos, una Coloma de Gramenet, i l’any següent vaig apro-
estreta correlació amb les necessitats econòmi- var les oposicions i varen donar-me la plaça en
ques de les llars i amb els vincles familiars. Maria el mateix institut, en el qual ara estic... L’any
Lluïsa Camprubí ens ho explica tot seguit. 1992, en Sebastià em deixà i començà, altre
Maria Lluïsa Camprubí Va estudiar ATS, i combinà els estudis amb el cop, un temps difícil.” La Maria Lluïsa Camprubí
amb d’altres companyes
infermeres. Any 1963. treball a l’Hospital de Sant Pau i en una consul- continua amb aquelles paraules amb què inicià-
Arxiu familiar de Maria ta privada. L’any 1963 es va casar amb el vem el capítol anterior: “Ara a punt de jubilar-
Lluïsa Camprubí Sebastià i va tenir quatre criatures. “Quan els me, tinc 61anys, ja veig que en la meva pensió
quatre eren petits, decidírem —amb el ma- no hi quedarà mai retribuïts els temps dedi-
rit— que jo em quedaria a casa i que només cats a l’educació dels fills, perquè això no
aniria a donar injeccions a domicili, fins que el compta, i ara quedarà més baixa per falta
1980, quan el fill petit ja tenia 7 anys, vaig entrar d’anys cotitzats.”
56 Els espais dels treballs
Joaquina Oviedo
amb el marit, amb qui va
aprendre l’ofici de sastressa.
Arxiu familiar
de Joaquina Oviedo
La vinculació del treball de les dones amb les “Ens dediquem a aquesta feina per diners”
necessitats familiars també va repercutir en
l’experiència laboral de Joaquima Oviedo: Aquesta és la frase que sintetitza una entrevista
“Aprendí el oficio de sastra y en unos meses amb Blanca Fernández, treballadora sexual des
invertimos en la compra (a plazos evidente- de fa 25 anys a Barcelona, publicada a la revista
mente) de una máquina de coser y empecé a Nova Ciutat Vella el maig del 2004, amb el títol
trabajar en mi propia casa para una empresa de de “Ni víctimes ni esclaves” Blanca Fernández
gabardinas y comandos. De esta manera, yo diu: “Ens dediquem a aquesta feina per diners,
podía aportar un salario como mi marido pero, no perquè ens agradi. A un paleta tampoc no li
a la vez, podía estar cuando mis hijos llegaban agrada estar-se dotze hores diàries enganxant
del colegio. Mi hermana también dejó su maons. Doncs, per a nosaltres tampoc no és
empleo de asistenta y colaboraba conmigo en cap alegria, però és la nostra feina i l’hem de
la costura y en el cuidado de la casa.” viure com a tal.”
57 Els espais dels treballs
Blanca Fernández va néixer a Santander el i repartíem de propaganda, i vam fer una gran
1953 i va viure uns anys a Sant Sebastià treba- moguda per tal d’evitar ’l’escombrada’ de treba-
llant com a cambrera. Posteriorment va venir a lladores sexuals que es volia fer en aquells dies.”
Barcelona a la recerca d’una feina que li per- La Blanca Fernández continua: “Un ampli sector
metés mantenir un fill de sis anys. Treballava en de la societat opina que la prostitució és
un forn, al barri de Sant Andreu, però el jornal necessària; però després ho veuen com una
de 27.000 pessetes no li donava per subsistir. cosa terrible. No sabem per què per un costat
Necessitava més diners. “El meu primer treball diuen que som necessàries, i per l’altre trepit-
va ser en un bar del carrer Robadors. Érem gen els nostres drets humans, socials ,
quaranta dones.” I combinava aquest treball polítics…tot és una contradicció!!”
amb la neteja d’hotels i cases particulars. Anys
més tard, va entrar en contacte amb el Cen- D’altres dones, com la Margarita, la Cori, la
tre d’Atenció a la Dona i va començar a Pepa s’han dedicat al treball sexual com una
col· laborar com a agent de salut amb algunes estratègia per subsistir i poder fer-se càrrec de
ginecòlogues per tal d’acostar altres compan- les seves responsabilitats familiars, davant els
yes al centres sanitaris. Amb motiu dels Jocs baixos jornals als quals podien aspirar en pro-
Olímpics de Barcelona, “ens vam unir algunes fessions no tan estigmatitzades.
noies, amb el supor t d’un orde religiós i la
col· laboració dels serveis socials, el Defensor Rosa Gil Garcia, propietària del restaurant Casa
del Poble , els mitjans de comunicació Leopoldo, ens parla de les relacions que es
i fullets que nosaltres mateixes fèiem, imprimíem vivien al barri i, en concret, de les que es mante-
Carme Castells a la
Bodegueta del carrer
Palma de Sant Just.
Arxiu familiar de Carme
Castells
58 Els espais dels treballs
nien amb les treballadores sexuals: “Eren unes Una experiència similar és la de la Carme que
veïnes més. Hi havia codis de conducta i de res- des de fa anys porta la Bodegueta, després d’ha-
pecte entre els veïns del barri i les prostitutes.” ver-la portat durant molts anys la seva mare
Maria. És, encara, un espai de trobada al barri.
La Rosa ens parla d’altres dones que treballaven Arran d’això, la Carme ha tingut un protagonisme
al barri, a casa seva, dones que havien après oficis destacat en la vida social i reivindicativa del barri.
i es guanyaven bé la vida: planxadores, cosidores,
modistes i perruqueres. D’altres, les pieceras, tre- El mateix any 1990, Àngels Grases va cobrar
ballaven a casa a compte d’una empresa que els l’atur i va voler invertir els diners que havia
donava peces de roba per cosir. En arribar el cobrat. Posà en marxa la llibreria Pròleg, al
prêt-à-porter, les modistes que treballaven a carrer de la Dagueria número 13. Àngels
domicili van passar a treballar a les fàbriques amb Grases va fundar la llibreria a l’escalf de la Fira
un horari i un sou fixos. I també hi havia moltes Internacional del Llibre Feminista, que s’havia
dones que treballaven a domicili, ensobrant, celebrat a Barcelona pocs mesos abans.
embolicant caramels i un llarguíssim etcètera.
Érem a finals del segle XX, i per llogar el local, on
L’experiència de Rosa Gil va ser una altra. La actualment hi ha la llibreria, al carrer de la
família tenia el restaurant i les dones eren a la Dagueria número 13 va haver de presentar “un
cuina. Ella, també. Però, com que sabia idiomes, informe moral del capellà”, que demostrés que
quan apareixien clients estrangers la feien sortir era una persona “decent i com cal”!! El local
de la cuina i atendre’ls, fins que els va dir que no havia estat unes cavallerisses i també la casa d’un
volia tornar a la cuina i que volia estar a dalt. Als sabater artesà. La idea de muntar la llibreria era
anys setanta, se’n va anar a Anglaterra, i va estar- aconseguir un espai de dones i per a dones,
hi dos anys, primer treballant de cambrera “allà organitzat en dos nivells. Al primer hi posaria els
sí que vaig viure l’experiència de ser emigrant!!”, llibres i també una sala d’exposicions, i la part alta
i després va trobar feina cuidant criatures. En seria una sala on es fan debats, tallers, presenta-
tornar, i després de diversos oficis que va aban- cions de llibres... Pròleg, a més d’un espai cultural,
donar quan es va casar, s’incorporà de ple al res- s’ha convertit en un espai de trobada, d’intercan-
taurant i el tirà endavant amb la seva mare Rosa vi, de debat... Un enclavament femení en el dis-
i la seva tieta Alícia a partir de 1990. tricte de Ciutat Vella.
Rosa Gil Garcia i la seva
mare al restaurant Casa
Leopoldo al carrer Sant
Rafael. Any 2004.
Foto: Elisenda Belenguer
59 Els espais dels treballs
Àngels Grases a la seva
llibreria de dones Pròleg.
Arxiu d’Àngels Grases
Mullerachs
Espai polític
63 Espai polític
Els carrers s’omplen de dones i Companya, només per posar-ne uns exemples,
qüestionaren el model de feminitat que s’inten-
Ciutat Vella concentra molta història, en els tava imposar a les dones, i en què es preveia
seus carrers. Una història amb un protagonis- una única opció vital: la maternitat dins el ma-
me femení a voltes poc conegut, a voltes poc trimoni.
reconegut.
Dels espais en paper cuixé, van passar a ocupar
Ja a l’etapa medieval, els carrers de Barcelona, espais físics no dissenyats per a elles. Ens refe-
l’actual districte de Ciutat Vella, van ser ocupats rim a la universitat.
per dones que demanaven la rebaixa del preu
de les subsistències, com ara en “l’avalot del La universitat, en el darrer terç del segle XIX,
peix”, o en “l’avalot de la carn”. Més tard, en el patí un cert desordre de sexes . Des de la cre-
segle XVIII, també hi va haver un episodi d’a- ació dels estudis universitaris al segle XIII, les
quest tipus, recollit en cròniques i memòries: dones n’havien estat excloses. La universitat
els Rebomboris del Pa. era un espai creat per homes i adreçat exclusi-
vament als homes, fins que, en la dècada dels
Des de la industrialització, i amb més presència anys setanta del segle XIX, Helena Masseras,
des de principis del segle XX, novament les de Vilaseca, Dolor s Aleu, de Barcelona
dones ocuparen carrers i places per demanar i Martina Castells, de Lleida, s’atreviren a tren-
salaris dignes i la rebaixa del preu de les sub- car l’exclusivitat masculina de les aules de la
sistències. Els vint primers anys d’aquell segle les Universitat de Barcelona.
reivindicacions laborals i socials es completaren
amb moviments antibel· licistes impulsats per Les tres van fer la carrera de medicina a la
aquelles dones —i també homes— que estaven Universitat de Barcelona, malgrat l’oposició de
en contra de l’obligatorietat de la incorporació a gran part del gremi que els pronosticava que
files de joves sense recursos. Al moviment anti- no servirien per a l’exercici de la medicina
bel· licista s’hi sumà un nou element en el i encara menys per a la cirurgia, tot recoma-
panorama polític: l’oposició de les dones a la nant-los que se’n tornessin a casa a sargir i fre-
violència, que les impulsà a sortir al carrer quan gar. Però, a més de finalitzar els estudis, Dolors
una treballadora va morir assassinada. Aleu i Riera aconseguí el grau de doctora
i exercí la medicina a Barcelona fins al 1913,
any en què va morir.
Un cert desordre de sexes
Amb tot, el lliure accés de les dones a la uni-
En el tombant dels segles XIX i XX, les dones versitat no s’aconseguí fins a l’any 1910.
van crear els seus propis espais de difusió a
través de revistes. Des de les seves planes van Però, una cosa era tenir formació, ser llicencia-
contribuir a impulsar el debat sobre els seus da o doctora, i una altra, molt diferent, el reco-
drets a l’educació, a l’exercici d’una professió neixement per a exercir la professió. Un dels
i a la igualtat en els altres drets, especialment el àmbits més resistents a permetre que les
dret de vot com a reconeixement de plena dones poguessin professionalitzar-se va ser el
ciutadania. Des de El Productor, Feminal i La dret. El Col· legi d’Advocats de Barcelona no
mujer y la higiene, revistes de principis de segle va permetre la incorporació de les dones fins
XX, i , més endavant, amb Mujeres Libres al 1927, i la primera col· legiada va ser Maria
64 Espai polític
Soteras Maurí, que havia nascut al carrer de la vien incorporat al treball remunerat a causa de
Boqueria número 1, a tocar de la Rambla. la Guerra Civil.
Ocupar espais creats com a “patrimoni únic La fi de la Guerra Civil suposà l’exili per a ella
i exclusiu dels ‘baronívols barons’ ” –són paraules i per a moltes altres dones que el van viure
de l’escriptora Caterina Albert, en el discurs directament o indirectament, i que capgirà la
d’entrada a Reial Acadèmia de Bones Lletres, vida de moltes famílies.
l’any 1923— , ha estat una pràctica continuada
de nosaltres les dones, malgrat les fortes, fortíssi-
mes resistències d’aquells que ja s’havien acomo- Espais propis
dat en els seus llocs o càrrecs, o d’aquells que
esperaven fer-ho. En molts casos, les dones hem Les dones de la ciutat comptem amb una llarga
pressionat per compartir espais. En d’altres, enca- tradició de creació d’espais propis. Pels volts de
ra a hores d’ara, i som al segle XXI, en conti- 1889, es fundà la Societat Autònoma de Dones
nuem excloses, especialment en aquelles institu- de Barcelona, instal· lada primer al carrer de la
cions amb representativitat i poder. Només a tall Cadena, que a partir de 1891 es va traslladar al
d’exemple, direm que a la Societat Catalana de la carrer de Ferlandina, 20. Teresa Claramunt,
Recerca no hi havia cap dona fins al 2004, no anarcosindicalista, Amàlia Domingo Soler, espi-
perquè no hi hagués expertíssimes investigado- ritista, i Ángeles López de Ayala, republicana,
res d’àmplia i profunda experiència, sinó perquè van ser les impulsores de la societat que com-
no hi havia la voluntat de reconèixer-les. paginava activitats instructives i recreatives amb
una clara voluntat d’incidència política i social.
Un altre espai que es resistia a la possibilitat
que hi accedissin dones eren les institucions de A partir d’aleshores hi ha una mena de predilec-
govern i, en concret, les de govern local. La pri- ció històrica per ubicar els espais de dones a
mera regidora de l’Ajuntament de Barcelona Ciutat Vella. A la Societat Autònoma de Dones
va ser María López de Sagredo , des del 30 de de Barcelona, van seguir-la la Biblioteca Popular
març de 1926 —quan era alcalde de la ciutat de la Dona, creada el 1909 i convertida, un any
el monàrquic baró de Viver— fins al 24 de després, en Institut de Cultura i Biblioteca
febrer de 1930. La següent regidora de l’Ajun- Popular de la Dona, primer a l’església de Santa
tament de Barcelona va ser Dolors Piera Anna, després al carrer d’Elisabets, i que en la
Llobera, durant la Guerra Civil. Dolors Piera dècada dels anys vint, s’instal· là al carrer de
era mestra i militant del Partit Socialista Uni- Sant Pere Més Baix. Al cap d’uns anys, també
ficat de Catalunya. Va ser designada consellera s’instal· là al distr icte el Club Femení
de l’Ajuntament de Barcelona en representació i d’Esports, el primer centre esportiu només per
del PSUC, el 20 d’octubre de 1937. Va ser a dones i, pràcticament en paral· lel, es creà el
vocal de la Comissió de Cultura i de la Lyceum Club, a la Via Laietana.
Comissió d’Assistència Social, quan era alcalde
de la ciutat Hilari Salvadó Castell, des de 1937 El 1909, Francesca Bonnemaison impulsava la
fins al 1938. creació de la Biblioteca Popular de la Dona,
que es va instal· lar a l’església de Santa Anna
Una de les seves prioritats en el govern local de Barcelona. Era la primera biblioteca pública
va ser preparar l’obertura de menjadors per a de dones a nivell europeu, avançant-se en més
criatures, amb l’objectiu de facilitar la vida quo- de vint anys a d’altres experiències similars sor-
tidiana de les dones que en gran nombre s’ha- gides en diverses ciutats europees en la dècada
65 Espai polític
dels anys trenta del segle XX. L’èxit va ser tal en el moviment llibertari. Era treballadora d’arts
que, un any després, el 1910, ampliaren els seus gràfiques i col· laborà amb el sindicat anarquis-
objectius i es convertiren en Institut de Cultura ta del sector. L’any 1933 va ser detinguda arran
i Biblioteca Popular de la Dona. A la Barcelona d’una vaga i va ser empresonada: durant cinc
d’aquell anys l’oferta cultural per a les dones mesos estigué tancada a la presó de dones del
continuava sent molt restringida. I a més de carrer de la Reina Amàlia, al Raval. En sortir,
restringida, la poca “cultura” que existia era continuà treballant i estudià de nit a l’Ateneu
monòtona: tall, confecció i tall i confecció. Lliber tari Faros, on va aprendre esperanto
L’Institut amplià la gamma de l’oferta i oferí un i cultura general. El 18 de juliol de 1936, va ser
ensenyament que preparava professionalment de les que van anar a la caserna del Bruc a
les dones per a un nou sector de producció sufocar la revolta. També va anar al front
que incrementava la seva demanda laboral: el d’Aragó, però als cinc mesos tornà a Barcelona
terciari. Classes i conferències s’oferien en un perquè es veia més útil a la rereguarda.
horari flexible, apte per a aquelles dones que Aleshores va decidir treballar a la Maternitat,
havien de compaginar obligacions laborals i després de retornar al front per a un curt
i familiars i formació. L’Institut, o “la Cultura”, període, va formar par t del consell d’una
com popularment se’l coneixia, es va consoli- empresa que fabricava armes a Sants, on treba-
dar com un espai cultural alternatiu. Prova de llaven moltes dones. A la fi de la Guerra Civil
la bona acollida que va tenir és el ritme de s’exilià a França. L’any 1942 retornà a Barcelona
noves associades i matriculades; en els millors amb una criatura. Hi va trobar el pis buit, i va
temps, van arribar a haver-hi més de 30.000 treballar en un taller de fabricació d’articles de
dones per curs. La directora pedagògica de perfumeria, vivint rellogada en una habitació
l’Institut va ser Rosa Sensat, una de les grans juntament amb la seva mare. Les dificultats per
innovadores de la pedagogia catalana de princi- sobreviure van fer que deixés el seu fill a la
pis del segle XX. Maternitat, temps després, però, el recuperà.
A finals del 1934 apareix el Grup Cultural Acabada la Guerra Civil, la Secció Femenina de
Femení de la CNT de Barcelona, amb la fina- la Falange Española y de la JONS ocupà alguns
litat d’incrementar la par ticipació de les d’aquests espais creats per dones, i no va ser
dones lliber tàries en els moviments socials fins a l’època de la transició democràtica, en la
i laborals. Gairebé al mateix temps, es creà a dècada dels anys setanta, que aparegueren
Madrid Mujeres Libres. Els dos grups es van nous espais de dones.
fusionar i van crear l’Agrupación de Mujeres
Libres, entre les activitats de la qual va desta-
car la publicació de la revista Mujeres Libres, Una topografia particular
impulsada per Lucía Sánchez Saornil, Merce-
des Comaposada i Amparo Poch i Gascón. Un d’ells va ser la inauguració, el 14 de maig de
Mujeres Libres va crear escoles de capacitació 1977, de la primera llibreria de dones de
professional per a dones i cursos específics l’Estat, situada al carrer Lledó de Barcelona,
per a dones. impulsada per quatre dones de les vocalies de
dones de les associacions de veïns del Barri
A Barcelona, Conxa Pérez, que havia nascut el Gòtic i el Casc Antic. Un cop inaugurada la de
1915, al carrer Morales del barri de les Corts, Barcelona, van aparèixer les llibreries de dones
i que actualment viu a Ciutat Vella, va participar de Madrid, Bilbao, Saragossa, Granada, València,
66 Espai polític
Manresa, Girona… El mateix any, es creava al maginari masculí en què tota dona en l’espai
barri del Raval de Barcelona el bar biblioteca públic era una dona pública, en l’accepció sexista
feminista laSal. Ambdós, llibreria i biblioteca, a i violenta del terme.
més de dur-s’hi a terme les activitats que els
eren pròpies, van convertir-se en centres de Les dones del bar-llibreria laSal, poc després,
relació, d’intercanvi i també d’assessorament van posar en marxa l’editorial del mateix nom,
contra les agressions masculines, i per a temes i publicaren la primera Agenda de la Dona, el
de separacions i avor taments, quan aquests 1978. Convertides en editorial endegaren la
darrers encara estaven totalment prohibits. col· lecció “Cuadernos Inacabados”, textos de
curta extensió, concebuts com a elements de
La creació d’espais propis de dones explicitava treball, de discussió i de reflexió, sense cap pre-
obertament la sexualització de l’espai enfront tensió de tancar cap tema, ans al contrari, i la
de la pretesa idea de la seva neutralitat. La col· lecció “Clàssiques Catalanes”, que volia
diferència sexual que organitzava la societat recuperar les escriptores catalanes des de l’eta-
també havia estructurat i organitzat les ciutats. pa medieval.
Els dos sexes no tenien el mateix dret en l’ús
de l’espai urbà. La societat patriarcal atorgava Per aquell temps, i en el mateix districte, Llum
Bar-biblioteca feminista l’ús prioritari d’aquest espai al col· lectiu d’ho- Ventura obria una de les seves primeres perru-
laSal, al carrer Riereta, 8. mes; i les dones, o bé n’eren excloses, o bé queries, La Mar, al carrer Cremat Gran, que
Mari Chordà, entre d’altres, eren relegades a fer-ne un ús marginal, parcial, seria també un important centre punt de tro-
celebrant una assemblea per a en una gradació d’horaris i de funcions. bada on les dones barcelonines podrien parlar
explicar l’estat de comptes del
local i la manera com s’auto- sense tabús o trobar informació, aleshores
gestionava. Any 1978. El fet que les dones creessin espais propis posava clandestina, sobre com podia ser l’avortament.
Arxiu de Mari Chordà en evidència la concepció patriarcal de l’espai i l’i-
Recuperar el passat, recuperar les dones que
en tots els àmbits socials ens havien precedit, es
va convertir en una de les accions prioritàries.
Les dones dels anys setanta sabien que no eren
les primeres en res, malgrat que s’insistia repeti-
dament que elles eren les primeres a tenir una
feina remunerada, les primeres a, les primeres
a… Aquesta insistència en la primícia trencava
els lligams amb el passat, tot invisibilitzant la rea-
lització de les dones al llarg dels segles. Els
moviments de dones van insistir en la recons-
trucció de les genealogies femenines, que legiti-
mava les seves accions, els seus plantejaments,
perquè eren conscients que la memòria no és
aliena al poder. Memòria és poder.
Tots aquests espais, bars, llibreries, editorials,
cases de dones, van configurar una geografia
femenina a les ciutats i es convertiren en encla-
vaments sentimentals i polítics, alhora que per
67 Espai polític
Dret al propi cos
metien un trànsit que portà centenars, milers Paral· lelament a la creació d’espais propis i de
de dones de l’un a l’altre, en un intercanvi d’ex- nous rituals, vingué l’exigència del dret al propi cos.
periències i de coneixements, amb clara volun-
tat d’incidir políticament en la construcció El dret a la lliure disposició del propi cos implicava
social. No eren estrictes centres de sabers tot un seguit de drets: educació sexual, legalització
enciclopèdics; hi havia una implicació personal, dels anticonceptius, dret a l’avortament, amb l’e-
Pintada de la Vocalia radical, amb clara voluntat d’arribar a l’arrel xigència que a la Constitució, que estava en debat,
de Dones del Districte V, dels temes per crear nous paradigmes que els reconegués, i que es creessin els mecanismes
demanant un centre permetessin explicar els mecanismes que orga- per a fer-los possible. Indiscutiblement això impli-
de planificació al barri
i el dret a l’avortament. nitzaven i estructuraven la societat, i, per tant, cava un canvi social que afectava les capes més
Arxiu de la Vocalia de Dones les pròpies vides, i això es feia amb voluntat de profundes, més estructurals, de les relacions
del Districte V transformació. socials, de les relacions de poder entre els sexes.
68 Espai polític
Adhesiu “NI UNA DONA El cos de les dones encara era vist com a pas-
SENSE CONÈIXER EL siu, dèbil, inferior, manipulable, vulnerable i, en
SEU COS”. el cas específic del col· lectiu mèdic, com una
Arxiu de la Vocalia
de Dones del Districte V “cosa” medicalitzable, amb la missió de facilitar
el plaer d’altri i la reproducció de l’espècie.
L’imaginari patriarcal tenia, a més a més, tots
els suports, i estava legitimitat per una legisla-
ció que penalitzava tota dona que transgredia
les normes: adulteri, avortament, anticoncep-
ció, plaer, homosexualitat, etc.
Abans de les Jornades Catalanes de les Dones,
algunes d’elles participaven en les associacions
de veïns i havien creat les vocalies de dones.
En una d’aquestes vocalies, la del Raval, diver-
ses dones discutien sobre sexualitat, sobre la
seva sexualitat i els seus desitjos. S’endinsaven
en el coneixement del propi cos i depassaven
la sexualitat “oficial”. Combinaven xerrades
i escrits sobre sexualitat i informació sobre els
anticonceptius, amb la instal· lació de serveis
al barris.
Una tarda ens van reunir amb Elsa Plaza,
Magda Cer ver a, Magda Sel lés , Àngels
Gironella i Pepa Ramon. Formaven part de la
Vocal ia de Dones del Raval , en aquel l
moment districte V. Procedien de militàncies
diverses: Anche, La Mar, Lliga Comunista
Revolucionària, del moviment independentis-
ta, i dues d’elles tot just havien abandonat el
convent. Ens van aportar fotografies, tríptics
i adhesius de les jornades i escrits que feren
aquells anys. En tots els actes, sempre orga-
nitzaven servei de guarderia. Sovint escrivien
articles que no sempre eren compresos pels
companys de l’Associació de Veïns. “Els ho-
mes de l’associació —escriu Elsa Plaza— ens
censuraven. Els homes deien que havíem de
rectificar articles ja que la gent del barri no
estava preparada per a una sexualitat sense
penetració. Ens vam cansar de deixar que els
homes ens diguessin el que havíem de fer.”
Vam acabar reunint-nos al bar La Sal.
69 Espai polític
L’equip del nou centre
de planificació familiar.
Ciutat Vella. Full informatiu
del districte. Març de 1986
70 Espai polític
A Catalunya, en la dècada dels anys setanta, hi territori, posant veu a les nombroses i massi-
van aparèixer grups de dones per l’autoconei- ves manifestacions de dones que reivindica-
xement, que es difongueren a partir de la tra- ven el dret a l’avortament.
ducció del llibre Els nostres cossos, les nostres
vides, que divulgà el self help i la creació de “Volem caminar tranquil· les”, o “La nit és
grups d’autoajuda, amb la idea que la salut nostra”, eren altres consignes contra la violèn-
havia d’estar en mans de les mateixes dones. cia exercida contra les dones, alhora que s’exi-
gia la reforma del Codi Penal per tal que reco-
Magda Sellés també formava part de DAIA, l l ís les diferents formes de violació. Es
que juntament amb Grups de Dones per desmitificava l’agressor sexual com a malalt, i es
l’Autoconeixement i l’Anticoncepció i d’altres va fer una forta campanya social perquè la vio-
associacions de dones començaren a formu- lació fos entesa no com a conseqüència d’una
lar crítiques al sistema sanitari. Es crearen conducta impròpia de les dones –portar la fal-
grups de dones en barris i ciutats que posa- dilla curta, per exemple—, sinó com el resultat
ren en marxa centres d’informació sobre de certs comportaments masclistes. D’aquell
anticoncepció i sexualitat. Hi va haver una crit “Contra violació, castració”, crit irat enfront
“Pel dret a un habitatge digne forta pressió social per aconseguir la legalit- la passivitat d’una societat que no reaccionava
al barri”. Veïnes i veïns zació dels anticonceptius, tant mecànics com a la violència masculina exercida contra les
del barri, entre elles, químics. “Les dones parim, les dones deci- dones, es passà al “Cap agressió sense respos-
la Casimira.
Arxiu de l’Associació dim”, o “Maternitat lliure i desitjada”, van ser ta”. La violència contra les dones també es
de Veïns del Casc Antic consignes que s’escamparen pels carrers del posà en evidència dins l’”angelical” unitat fami-
liar, i en el “neutre” espai de treball amb l’asset-
jament sexual.
La consigna “El personal és polític” era una sín-
tesi d’una línia de pensament. Desemmascarava
mites i donava dimensió pública a uns temes
que es volien mantenir en l’estricta privacitat.
Les reivindicacions i els moviments de dones
s’inscrivien, en la dècada dels anys seixanta
i setanta, en la lluita per la democràcia i els
drets humans, però exigien una democràcia
implicada en les necessitats humanes. Els movi-
ments de dones dotaren de continguts la lluita
antifranquista. Advocaren per la democràcia i,
un cop assolida, contribuïren a consolidar-la,
forçant la societat a donar respostes públiques
i exigir resolucions i compromisos polítics.
S’urgí un canvi de legislació i també la creació
d’infraestructures que contribuïssin a apaivagar
les urgències immediates.
L’any 1986 s’obrí la primera casa d’acollida per a
dones maltractades de Barcelona, al Raval, en
71 Espai polític
enrere, s’havien anat deteriorant. Mentre d’al-
tres ciutats recuperaven els centres històrics,
com a element de cohesió social, la ciutat de
Barcelona s’entestava només a conservar i pro-
tegir, alguns edificis, amb predilecció per dos
estils, el gòtic i el modernisme. Barris com la
Ribera, la Barceloneta, i el Raval, que concen-
tren gran part de la memòria artesana i fabril
de la ciutat, van quedar al marge dels proces-
sos de renovació. La memòria de les classes
populars en l’espai s’esfondrava enfront la desí-
dia dels propietaris i dels poders públics.
Es posà en marxa el Pla especial de reforma
interior, el PERI del Nucli Antic. Veïnes i veïns
volien garantir el dret de les persones que hi
residien a continuar vivint al barri en millors con-
dicions, conservant, al mateix temps, les caracte-
rístiques especials d’aquests territoris. Es dema-
nava respecte per l’entorn i la història, i també la
dinamització de la vida social, evitant la terciarit-
concret al carrer de Valldonzella, dependència
“Diguem no al Pla Comarcal i zació, per tal de mantenir la vitalitat del barri
a l’ avinguda García Morato” municipal gestionada pel grup Alba, un grup de
Arxiu de l’Associació de Veïns dones com van ser Anna Giménez i Isabel
del Casc Antic Rehabilitar els habitatges degradats i construir
Avelino, entre d’altres, que venien del moviment habitatge social eren els grans reptes. Amb tot,
feminista, i que es van començar a dedicar a l’a- en molts casos, la rehabilitació s’interpretà com
tenció social de dones maltractades a través del enderroc. Si l’espai domèstic era la gran preo-
Centre d’Informació i Urgència per a les Dones cupació, també ho eren els equipaments; calia
del Centre de Serveis Socials Erasme Janer. dotar els barris d’equipaments escolars, sanita-
ris i esportius, per millorar la qualitat de vida
També és creà un centre de planificació, el 1985, de les persones.
ubicat al Centre de Serveis Socials Erasme Janer,
que oferia informació sobre sexualitat i mètodes Fer ciutat no podia restar en mans de les immo-
anticonceptius, així com atenció ginecològica, biliàries ni dels despatxos municipals o ministe-
detecció precoç del càncer uterí i de mama, rials. Ciutadans i ciutadanes exigien implicar-se en
atenció psicològica i preparació del part. el procés de participació, ja que, en definitiva, la
ciutat, a més d’un bé econòmic, també és un bé
Viure la ciutat des d’un cos de dona social per a aquells i aquelles que hi resideixen.
La reivindicació del dret a un habitatge digne, el S’ocuparen carrers i organismes oficials per dema-
dret a l’escolarització pública i de qualitat i la crea- nar habitatges dignes i posar límit a l’especulació.
ció de serveis ha estat una constant en la història S’emprengueren accions contra l’esquarterament
recent del barri. Els habitatges, amb poques de les ciutats que suposava la construcció de vies
condicions d’habitabilitat, construïts segles amples enmig d’una trama medieval.
72 Espai polític
La Montserrat, que regentava
el Bar Alvareda del carrer
Princesa, va participar en el
moviment veïnal del nucli
antic. Les dones van partici-
par activament en la millora
de les condicions de vida
al barris.
Arxiu Històric de la Ciutat.
Vella Ciutat, març, 1995
Glòria Fontcuberta i altres
veïnes de l’AV del Casc Antic
reivindicant millores per a la
sanitat pública. Any 1998
73 Espai polític
L’altre gran eix per la millora de la qualitat de vida Les escoles de persones adultes van ser un
al barris va ser la demanda de serveis de qualitat espai conquerit per les dones, i es van convertir
i en zones pròximes al lloc de residència. Es cla- en centres per a la formació, la cultura i la troba-
mava per la gratuïtat de les guarderies i l’ampliació da. Aquesta va ser una doble batalla: primer en
de l’horari escolar, perquè cobrís les necessitats de l’entorn familiar, i després aconseguint els recur-
les dones que tenien un treball remunerat. S’exigí, sos de les administracions per fer-les possibles.
a més, una educació que esborrés les diferències
de rols de gènere, i es clamava per la introducció Les dones i les seves mobilitzacions van situar
de l’educació sexual a tots els nivells, per evitar el la transformació social en el centre de la políti-
risc d’embarassos no desitjats. ca, alhora que s’interpel· lava els poders polí-
tics per obligar-los a introduir canvis en una
Aconseguides algunes de les fites de la lluita pràctica en la qual la transformació social no
per l’escolarització de les criatures i el dret a figurava com una de les seves prioritats.
una educació pública de qualitat, la lluita pel
dret a l’educació de les persones adultes es A mitjan 1987, des de l’Associació de Veïns del
convertí en un dels eixos prioritaris d’acció Casc Antic es van denunciar les precàries con-
i socialització per a moltes dones. Les escoles dicions de vida d’algunes persones, amb la
de persones adultes es van convertir en un campanya “Aquí hi ha gana”, amb l’objectiu de
espai de dones. sensibilitzar l’opinió pública pel que feia a la
pobresa al barr i. La campanya no només
Anar a l’escola de persones adultes va significar denunciava, a més a més volia crear petites pla-
per a moltes dones accedir a una formació que taformes per donar resposta de manera imme-
no havien tingut. En molts casos, quan els recur- diata als problemes. I així van crear serveis. Un
sos econòmics del grup familiar eren migrats d’ells va ser el Centre Solidari, que donaria
i no es podia mantenir l’educació de totes les menjar, per pal· liar el dèficit alimentari que
criatures, es donava prioritat als estudis dels existia entre algunes famílies del districte, i,
nens. Les nenes, en canvi, eren enviades ràpida- alhora, per potenciar l’aprenentatge de tècni-
ment al mercat laboral, tan aviat com la legisla- ques culinàries econòmiques i fer entendre la
ció ho permetia, fins i tot abans. Algunes, doncs, importància d’una alimentació sana i equilibra-
hi eren enviades abans dels catorze anys, edat da per millorar la salut. L’objectiu era millorar el
permesa per incorporar-se al món laboral,
Palmira Terés, mestra i quan hi havia inspeccions les amagaven. Per
ja jubilada, continua això, ja adultes, quan la seva situació personal
fent classes en associacions i familiar els ho va permetre, van ser unes afe-
de treball comunitari.
Arxiu de l’EICA, rrissades defensores de la creació i del mante-
espai d’inclusió i formació niment d’aquests espais.
del nucli antic
Aquests és el cas d’Antònia Trias, que havia
nascut el 1926 a Calafell. Filla d’una família de
pescadors, va anar molt poc a l’escola, i quan
tenia 22 o 23 anys va venir a Barcelona a fer
de minyona.Va treballar tota la seva vida adulta,
i un cop jubilada, als seixanta-set anys va anar a
l’escola de persones adultes
74 Espai polític
s’han fet evidents als carrers, amb manifesta-
cions, avalots, o festes. I han estat els carrers de
Ciutat Vella els que han estat més trepitjats en
l’exhibició d’aquesta diversitat d’interessos,
sovint divergència d’interessos, des de la
Rambla, la Via Laietana, la plaça de Sant Jaume,
o el Portal de la Pau, fins arribar a mar.
L’any 1980 esclata el conflicte dels estibadors
arran de la publicació del Decret llei sobre la
reforma de l’organització de treballs portuaris.
El conflicte es perllongà durant mesos. Al port
de Barcelona, més de quatre-centes dones ocu-
paren la reproducció de la caravel· la Santa
María, en un gest per cridar l’atenció sobre el
conflicte. No van abandonar la nau fins que van
aconseguir una entrevista amb el governador
civil. Amb tot, pocs mesos després, més de cent
dones es van tancar a la seu de l’Organització
Cuina del Centre Solidari benestar de les persones de Ciutat Vella, espe- de Treballadors Portuaris, en suport de les rei-
del Casc Antic. cialment el d’aquelles que es trobaven en situa- vindicacions dels seus marits o companys. Van
Foto: Vella Ciutat, març, 1995 ció de precarietat, i crear els mecanismes per a ser desallotjades del local per la policia i, poste-
tenir una vida més autònoma i participativa. riorment, van continuar el seu tancament a l’es-
glésia de Sant Miquel del Port, del barri de la
Pilar Mercader, molt sensibilitzada pels proble- Barceloneta. Dies després, ocuparen carrers
mes del barri per la seva feina de farmacèutica i places del barri de la Barceloneta i del centre
al carrer Carders, també va actuar en aquest de la ciutat fent pública la seva postura.
sentit. Arran de la seva participació i implicació
en la campanya, va crear la Fundació Prisba, Aquestes dones, tinguessin o no tinguessin elles
que posa a l’abast de la gent del barri, un cen- mateixes un treball remunerat, sortien al carrer,
tre de dia i serveis com el de dutxes, bugaderia tal com ho havien fet les dones de la ciutat de
i botigues de roba de segona mà. principis de segle, en la seva condició de res-
ponsables de la qualitat de vida de les perso-
És a Ciutat Vella, on el flux quotidià de la ciutat nes del grup familiar.
s’ha alterat amb més assiduïtat. En primer lloc,
perquè és la part de Barcelona que concentra Als anys vuitanta, la drogoaddicció afectà diver-
més segles d’història. En segon lloc, perquè des ses persones del barri. Pilar Gil, quiosquera de
de l’època romana Ciutat Vella ha concentrat tota la vida al barri, decideix fer alguna cosa per
les institucions representatives dels governs ajudar a tota aquesta generació de joves del
i dels poders, ja fossin eclesiàstics, reials, nobilia- barri. I el que va fer va ser fundar la Vocalia per a
ris, civils, empresarials o sindicals. Els conflictes la Promoció de la Salut i l’Associació Tavascàn
d’interessos que es donen en una ciutat, sovint per ajudar les persones amb drogodependència.
75 Espai polític
Ocupació de la reproducció
de la Santa Maria, al port de
Barcelona. Any 1980.
Foto: Agustí Carbonell
76 Espai polític
Fites, enclavaments, nous mapes urbans
Cada persona que habita la ciutat té el seu
mapa construït a par tir d’enclavaments, de
fites, de llocs particulars, construït a partir de
la pròpia experiència de caminar i viure la ciu-
tat i d’una memòria dels recorreguts que es va
inscrivint sobre el terreny. En la trama del
recorregut hi ha la memòria personal acom-
panyada d’altres memòries, algunes volgudes,
algunes imposades, algunes rescatades de l’o-
blit. El mapa personal de cadascuna se super-
posa, o és superposat, a d’altres, i de la super-
posició en resulten enclavaments coincidents.
Hi va haver un temps que els enclavaments
per a moltes dones van ser safaretjos, fonts,
mercats, convents, carrers. Després van ser
escoles, tallers, fàbriques, comerços, universi-
tats, perruqueries... Molt després, van ser bars,
llibreries, centres culturals i... El mapa dels
enclavaments de les dones a Ciutat Vella s’ha
anat eixamplant, superposant, disper sant
i reescrivint per multitud de dones en temps
diversos.
Pilar Gil, gener de 1988.
Al costat, veiem el cartell
de convocatòria de la
manifestació contra la droga
a Madrid, a la qual varen
assistir amb un grup
de persones afectades.
Arxiu de Pilar Gil
Nomenclàtor
79 Nomenclàtor
Aquests són alguns dels noms dels carrers de el 1532, creada per donar instrucció a noies de
Ciutat Vella que fan referència a dones. El per- famílies pobres. En un dels col· legis de l’orde
centatge de noms femenins en el nomenclàtor dominicà, hi estudià a finals d’aquell segle, Juliana
a Barcelona és baix, d’aproximadament un 5% Morell, que anys després s’especialitzà en filoso-
tan sols. La poca visibilitat de les dones en la fia, física, dret civil i canònic, que mantingué
històr ica oficial de la ciutat, a través del pública controvèrsia sobre dialèctica i ètica, i que
nomenclàtor, té molt a veure amb la manca de va obtenir el grau doctoral a Avinyó.
reconeixement del governs de la ciutat, envers
l’aportació de les dones al quefer de la ciutat.
Amb tot, en els darrers anys, arran la pressió Bellafila, carrer de
dels grups de dones i la conscienciació social,
s ’han incorporat més noms femenins al Tot i que el nomenclàtor de 1980 atribueix l’o-
nomenclàtor, però sovint, aquests queden en rigen d’aquest carrer a Josep de Bellafila, conse-
els marges, en petits carrers, espais tancats, ller de la Barcelona del segle XVII, alguns
amb alguna excepció, tal és el cas de Maria autors suposen que el carrer fa referència a la
Aurèlia Capmany al districte de Ciutat Vella. primera abadessa del cenobi femení de Sant
Pere de les Puel· les, fundat pels seus pares, el
comte Sunyer i la comtessa Riquilda, que fou
Àngels, plaça i carrer dels consagrat el 945. El nom de l’abadessa per a
uns era el d’Adelaida Bonafilla. El cenobi fou
El nom del carrer i de la plaça li fou donat pel destruït per Almansor, el 985. Algunes monges
convent de rel igioses de l ’orde de Sant van ser venudes com a esclaves, d’altres assassi-
Domènec, anomenat de la Mare de Déu dels nades i unes poques s’escapoliren. Temps des-
Àngels. La ciutat donà permís a la comunitat prés, el comte Borrell I i el bisbe Vives van aju-
de religioses el 5 de juliol de 1561 «per estar dar a refer la casa, que reprengué la vida
en molt gran perill de moros fora». L’església religiosa sota el comandament de l’abadessa
fou consagrada el 13 de gener de 1566. En un Bonafilla. Una altra vegada hi tornem a trobar
dels angles de la plaça hi ha la Casa dels una Bonafil la. No sabem si és la mateixa
Infants Orfes. Bellafilla d’abans i de després de la destrucció
d’Almansor.
Aurora, carrer de l’
Indocumentat. Podria fer referència al nom de Carme, carrer del
la propietària dels terrenys.
El nom fa referència al convent del Carme, on
estaven establer ts, des d’abans de 1294, els
Beates, carrer i plaça de les carmelites calçats. A l’edifici, després de l’ex-
claustració, s’hi establí la Universitat Literària.
Les beates eren, sovint, seglars que defensaven
l’accés a la vida religiosa fora del claustre. Es
dedicaren a diverses activitats, entre d’altres,
l’ensenyament. Dames, carrer de les
Probablement en aquest carrer s’estaven les
Construïren a la plaça el seu convent les beates dames del Palau dels Virreis bastit al pla del
de sant Domènec, fundació de sor Joana Morell, Palau, avui desaparegut.
80 Nomenclàtor
Dolors Aleu, jardins de
Va ser la primera doctora en Medicina de l’Estat a aquelles dones que havien portat una vida
espanyol . Nascuda a Barcelona el 3 d’abril de “llicenciosa” i volguessin abandonar-la, amb la
1857, va fer el batxillerat a l’Institut de Barcelona. finalitat de dur una vida “exemplar” imitant
Al mes de setembre de 1874 es matriculà a la santa Maria Egipcíaca.
Facultat de Medicina i, amb un brillant currículum,
acabà els estudis el 1879. Tenir totes les assigna- Després d’haver ocupat diverses cases per la
tures aprovades ja la capacitava per exercir la geografia de la ciutat, el 1577 segons uns, el 1579
medicina, però sol· licità de fer la llicenciatura el segons d’altres, va edificar-se un convent en
2 de juny de 1880, i no fou fins dos anys després aquest carrer, on visqueren fins al 1699. Després
que li permeteren de presentar-se a les proves. d’aquesta data la casa de les Egipcíaques fou uti-
El dia 19 d’abril de 1882 va fer el primer i el litzada com a penal de dones, fins que va cons-
segon exercicis. El tribunal format pels doctors truir-se la presó de dones al carrer de Sant Pau.
Carbó, Bonet i Massó li donà la màxima puntua-
ció: un excel· lent.
Elisabets, carrer i passatge d’
La seva tesi de llicenciatura, De la necesidad de El carrer pren el nom del convent de monges
encaminar por nueva senda la Educación franciscanes de Santa Isabel, vulgarment ano-
Higiénico-Moral de la Mujer, fou publicada a menat Elisabets, fundat el 1554. Sor Joana
Barcelona per la tipografia La Acadèmia l’any Fornés, natural d’Arbeca, en fou la fundadora.
1883, i es conserva al fons de la biblioteca Arús Després de ser suprimits els ordes religiosos el
de Barcelona. 1835, fou cedit per a institut d’ensenyament. Ja
al segle XX es convertí en la primera seu de
Practicà la medicina durant vint-i-cinc anys i l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la
s’especialitzà en ginecologia i medicina infantil. Dona, creat per Francesca Bonnemaison, única
Tenia el consultori a la rambla de Catalunya i, institució que oferia un ensenyament adaptat a
els últims anys de la seva vida, es traslladà a la les noves ofer tes laborals per a les dones,
Torre Aleu, prop del parc Güell. També exercí i alhora centre de cultura, en el qual es forma-
de metgessa a la Casa de Caritat de Barcelona. ren gran part de les dones il· lustrades del
primer terç del segle XX, fins a la Guerra Civil.
Cal dir que Dolors Aleu, a més de ser la pri-
mera doctora en medicina de l’Estat espanyol,
va ser també una de les primeres a Europa.
L’any 1865, Londres acceptà l’accés de la dona Floristes de la Rambla, carrer de les
als estudis mèdics, i l’any 1870 es doctorà la En homenatge als personatges més populars
primera dona a París, Madame Garret. de la Rambla, les floristes.
Dolors Aleu i Riera, va morir a Barcelona el 19
de febrer de 1913. Isabel II, passeig d’
Va néixer a Madrid el 1830, i morí a París el
1904. Filla de Ferran VII i de Maria Cristina de
Egipcíaques, carrer de les les Dues Sicílies. Durant la seva minoria d’edat
Nom de l’antic convent localitzat al carrer. El ocupà la regència la seva mare (1833-1840).
1409, la ciutat establí una casa d’egipcíaques per Isabel II va ser reina d’Espanya del 1833 fins al
81 Nomenclàtor
1868, en què fou enderrocada. Es casà amb pobres. Recuperat posteriorment, l’any 1868 les
Francesc d’Asís de Borbó. Durant el seu regnat monges van ser expulsades del convent.
va fer costat als partits conservadors; tan sols
cridà els progressistes al poder després del pro-
cés revolucionari de 1854, i llavors va confiar el Maria Aurèlia Capmany, carrer de
govern a Espartero, obrint-se l’anomenat Bienni Nascuda a la Barcelona de dintre de les mura-
Progressista. Però després d’aquest període lles el 1918, la seva vida ciutadana passà en
tornà a donar les regnes del govern a aquell espai urbà que mai no acabà d’abando-
O´Donnell, cosa que suposà la restauració del nar malgrat les estades a Tarragona, ciutat on
règim polític moderat, que es perllongaria fins a residí un temps per amor.
la Revolució de Setembre de 1868. Abandonà
Espanya, i s’exilià a França. Mai no va en retor- Maria Aurèlia Capmany, profundament vital,
nar, i abdicà el 1870 en el seu fill Alfons XII. vitalment inquieta, va fer de tot: regidora de
Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, cofun-
Una de les seves filles, Eulalia de Borbón, a les dadora l’any 1960 de l’Escola d’Art Dramàtic
seves memòries titulades Memorias de Doña Adrià Gual, i entremig de tot això, escriptora
Eulalia de Borbón ex Infanta de España, hi fa un de poesia, de teatre, de novel· la, de narra-
retrat, no massa afectuós, de la seva mare, i més cions, de guions i d’assaig.
respectuós amb la seva àvia Maria Cristina.
Maria Aurèlia Capmany va ser una de les pri-
meres veus que aparegueren en català enmig
Magdalenes, carrer de les de l’obscurantisme del franquisme —l’any
Aquest carrer rep el nom del convent dit de 1948 guanyà el premi Joanot Martorell amb
les Magdalenes, que s’hi establí al segle XIV. El l’obra El cel no és transparent, que fou censura-
1372, els consellers de Barcelona van decidir la da, i que no pogué publicar fins al 1963 amb el
fundació d’una casa per al recolliment de títol de La pluja als vidres— i des d’aleshores
dones penedides, i dotar-la per al manteniment fins a la seva mort la seva producció literària va
de trenta persones. El papa Climent VII, el 1378 ser extensíssima i variadíssima.
i el 1394, els adjuntà una comunitat de monges
agustines de la parròquia de Puigdalba, al Va començar a escriure molt jove, influenciada
terme de Vilafranca del Penedès, que tenien per James Joyce, Catherine Mansfield, Dashiell
per patrona i advocada santa Magdalena. Hammett, Ernest Hemingway i Virginia Woolf.
Les seves obres: Un lloc entre els morts, 1967;
Aquestes dones penedides de què parlàvem al Necessitem morir; L’altra ciutat, 1955; Betúlia,
principi eren les treballadores sexuals, obligades 1956; Tana o la felicitat, 1956; Feliçment jo sóc
els dies de quaresma a restar tancades al con- una dona, 1969; Vitrines d’Amsterdam, 1970;
vent. L’edifici també acollia les que volien deixar Pedra de Toc I, 1970; Pedra de toc II, 1975, i les
aquesta feina. La prostitució, a l’etapa medieval, teatrals: Tu i l’hipòcrita, 1959; El desert dels dies,
estava molt reglamentada per la corona i el 1960, i Preguntes i respostes sobre la vida i la
Consell de Cent. No era l’únic espai de confina- mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de
ment que acollia “penedides”, però sí el primer. Catalunya, 1970, amb Xavier Romeu.
El convent fou abandonat el 1835, serví per a
escola gratuïta finançada per la Junta de Damas, Maria Aurèlia Capmany, amb el terme “dona
i també per a allotjament de famílies militars pública”, terme que li agradava utilitzar, va ini-
82 Nomenclàtor
ciar, a més a més, l’estudi del feminisme a Montserrat, carrer
Catalunya. La dona a Catalunya, 1966, i El femi- Fa referència al massís muntanyós on hi ha el
nisme a Catalunya, 1973, entre d’altres, han centre marià de la Mare de Déu de Montserrat.
estat la base per a totes les recerques poste-
riors sobre el tema, i ens deixà a Mala memòria
els records de la seva vida barrejats amb els de Penedides, carrer de les
la seva ciutat i del seu país. El 1677 els consellers de la ciutat van instituir
Maria Aurèlia Capmany va néixer i morir a el convent per a la “salvació de les dones lli-
Ciutat Vella. Després de diversos canvis per la cencioses”. El 1699 es posà la primera pedra
ciutat, amb parèntesis temporals a altres ciu- de l’edifici, i el 1699 les filles penedides de
tats, com Tarragona, o a l’illa de Mallorca, la santa Magdalena, que abans tenien el seu con-
seva última residència a la ciutat va ser a la vent al carrer del mateix nom, passaren al
plaça Reial; i va morir enfront de la Mediterrà- convent del carrer de Sant Pau, cantonada
nia, a l’Hospital del Mar, l’any 1991. amb el carreró que, des d’aleshores, s’ano-
menà de les Penedides. Seguien la regla de
sant Agustí, i per ingressar al convent havien
Marquesa, carrer de la d’acreditar que havien tingut “mals costums”.
La ciutat els subministrava almoina de carn per
Nom posat al carrer en homenatge a l’esposa al seu manteniment.
del marquès de Campo Sagrado, capità general
de Catalunya de 1824 a 1827. Durant un temps, el convent serví de presó. Les
monges l’abandonaren el 1835. S’enderrocà i
s’hi instal· là un establiment de banys.
Mercè, carrer i plaça de la
Fan referència a l’església i el convent de la Princesa, carrer de la
Mercè. L’orde de la Mercè, dedicat a la redemp- Carrer obert el 1853 dedicat a la —en aquell
ció dels nombrosos captius cristians que queien moment— princesa Isabel, filla d’Isabel II. És un
en mans de pirates, fou instituït el 1218. Santa dels eixos de la reforma de la ciutat, que inten-
Maria de Cervelló en fundà la branca femenina tava adaptar la xarxa viària urbana a les noves
el 25 de març de 1271, de la qual fou superiora. necessitats que els nous usos industrials impo-
En aquesta església hi ha el seu sepulcre. saven. El carrer forma part de l’eix que conti-
La primera església de l’orde s’aixecà en aquest nua pels de Jaume I i Ferran, travessant d’est a
mateix lloc el 1267. Fou reformada entre els oest l’espai urbà més densament poblat, des de
segle XIV i XV i durant el segle XVII. El con- la Ciutadella fins a la Rambla.
vent es construí entre l’església i la muralla.
Clementina Arderiu i Volvas escriví el poema
La Mare de Déu de la Mercè és la patrona de Glossa dedicat al carrer :
Barcelona.
“Ara ja no m´acompanya
i es fa més fonda la nit.
No percebo olors de cala
83 Nomenclàtor
Que tinc els sentits poc fins. carrer Tapineria. El món de l’espectacle la fas-
Pel carrer de la Princesa cinà, però era una fascinació que no era com-
-canyella, mesc i anís-, partida per la família, la qual, amb la intenció
d’allunyar-la’n, l’envià a Girona amb la seva tia
encara he sentit la flaire sor Maria del Carme, monja clarissa. Però la tia
que els meus quinze anys van collir. i la resta de monges de la comunitat van ser
Pel carrer de la Princesa, enviades a les missions de Filipines a cristianit-
el carrer dels meus sospirs. zar indígenes i Raquel Meller tornà a Barcelona.
Sota el braç llibres de música
i els quinze anys dringant-me dins. El 1907 debutà a La Gran Peña, i després actuà
a La Buena Sombra. Quatre anys més tard era
Recordo una veu malsana contractada pel senyor Arnau, cotillaire del
d’un home enamoradís; carrer Nou de la Rambla, que regentava un
coses que no entenc i em torben music-hall al Paral· lel, on debutà el 16 de
segur que em devia dir. setembre, amb la conegudíssima peça Ven y
La música me’n distreia ven, amb què va causar furor. La seva populari-
tat a partir d’aquell moment no tingué atura-
i el cor lleuger dintre el pit. dor, i les seves interpretacions de La violetera,
Ai, carrer de la Princesa El relicario i la citada Ven y ven captivaren el gran
d’abans que jo entrés en mi!” públic. A partir de 1909 començà el seu periple
internacional que la duria a l’Olympia de París,
Londres, Ber lín, Nova York, Buenos Aires i
Ramelleres, carrer de les Hollywood, on Charles Chaplin li proposà de fer
el paper de Josefina en la seva pel· lícula
El 8 d’octubre de 1501 els consellers i el tren- Napoleon, que no pogué acceptar pels molts
tenari de la ciutat atorgaren a Eulàlia Avinyones contractes que havia signat. Chaplin li va retre
provisió per fer-hi els ramellets de la festa del homenatge a la pel· lícula Les llums de la ciutat,
Corpus, i amb els anys passà a ser el lloc on incloent-hi el tema musical de La violetera.
s’establien les pageses que preparaven i venien
ramells de flors. En aquest carrer s’instal· là la Raquel Meller actuà en diverses pel· lícules,
casa de la maternitat i dels expòsits. entre d’altres, Los arlequines de seda, Violetas
imperiales, Carmen i una desena més.
Raquel Meller, plaça de
Francisca Marqués López va néixer a Tarassona, En acabar la Guerra Civil, tornà a Barcelona, on
Aragó, el 9 de març de 1888. Quan tenia qua- només va fer dues actuacions esporàdiques, i
tre anys, la seva família emigrà a Barcelona, on passà els darrers anys de la seva vida al seu pis
Francisca treballà en un taller de modista del del carrer Rosselló.
Bibliografia
87 Bibliografia
AAVV. Els barris de Barcelona. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1998.
AAVV. 20 anys de feminisme. Barcelona,Associació 20 anys de feminisme-Ajuntament de Barcelona,
1996.
Baranda, Lucia. "Les condicions de vida de les dones de Barcelona". En: Barcelona societat, Núm. 8
(1998), p. 4-27.
Baranda, Lucia. Condicions de vida de les dones de Barcelona: informe realitzat a partir de la base de
dades de l'enquesta de la Regió Metropolitana de Barcelona, 1995. Barcelona: Institut d'Estudis
Metropolitans de Barcelona, 1998. 207 p. (Monografies; 2).
Congrés de les Dones de Barcelona (1r : 15-16 gener 1999: Barcelona). I Congrés de les dones de
Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Consell de les Dones de Barcelona, 1999. 154 p.
I Congrés de les dones de Barcelona: conclusions i propostes de futur. Barcelona: Ajuntament de
Barcelona, Consell de les Dones de Barcelona, 1998.
Huertas, Josep Maria i Andreu, M. Barcelona en Lluita (El moviment urbà 1965-1996). Barcelona,
Federació d’Associació de Veïns de Barcelona, Segura Soriano, Isabel. Guia de dones de Barcelona.
Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995, 207 p.
Mayordomo, Maribel. Dones, treballs i economia laboral: una proposta alternativa per analitzar el món
del treball. Barcelona : CTESC, 2004.
Monserdà, Dolors. Del Món. Barcelona: Biblioteca Popular de l’Avenç, 1908. (Reedició, laSal,
Barcelona, 1983).
Nash, Mary. Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil. Madrid:Taurus, 1999.
Segura Soriano, Isabel. Itineraris de les dones de Sant Martí. Barcelona: Ajuntament de Barcelona,
Arxiu Municipal, [1997?], 73 p. (Quaderns; 1).
Vinyoles,Teresa-Maria. Les barcelonines a les darreries de l'Edat Mitjana (1370-1410). Barcelona:
Fundació Salvador Vives Casajuana, 1976. 204 p.