Dones de l’Eixample
Dones de l’Eixample
Dones de l’Eixample
Isabel Segura Soriano
Ajuntament de Barcelona
Arxiu Municipal
Districte de l’Eixample
Centre d’Informació i Recursos de la Dona
Autora:
Isabel Segura Soriano Presentació
Han participat en la recerca
de material i en la preparació
de l’obra: Teniu a les mans el llibre Dones de l’Eixample, un treball magnífic, coordinat per la historiadora
Manolita Alseda Isabel Segura, en col· laboració amb el Consell de les Dones del Districte de l’Eixample, en el marc
Carme Benedicto
Esperanza Buñuel de la col· lecció Dones i moviments urbans.
Trini Capdevila,
Mercè Carreras
Marina Comellas “Dones de l'Eixample” és una obra col· lectiva, feta de moltes veus, on les protagonistes són dones
Joan Cruz diverses que representen un exemple proper per reivindicar les dones com agents històrics en la
Sylviane Dahan
Ruth Fuertes construcció de la nostra societat i en la defensa dels seus drets.
Maria Fuertes
Anna Fuster
Alexandra García Crec fermament que publicacions com aquestes són del tot necessàries per reivindicar la presèn-
Manuela García
Isabel Giralt cia i la participació de les dones a la vida de la nostra ciutat. Malauradament, la realitat de les
Antonia Jover dones ha estat, històricament, invisibilitzada. Aquest fet respon a una cultura i una situació de mar-
Roser Maronas Illa
Maria Lluïsa Olivada ginació i discriminació de les dones dins el conjunt de la societat.
Mercè Otero
Mariona Petit
Alicia Pueyo A nivell cultural encara s’arrossega un llegat androcèntric que costa molt de superar i que afecta
Carmen Rincón les ciències socials en molts nivells, fins i tot, quan les dones hi són presents d’alguna manera.Tot i
Montserrat Sistach
Montserrat Verdeny així, sabem que és impossible escriure, entendre i interpretar la història de Barcelona excloent la
Montserrat Vilà meitat de la seva població.
Edició:
Ajuntament de Barcelona.
Arxiu Municipal Així doncs, per a la Regidoria de Dones de l’Ajuntament de Barcelona és una gran satisfacció con-
i Districte de l’Eixamplel tribuir a la recuperació de la història de les dones amb la voluntat de recuperar la història del con-
Coordinadores de l’edició: junt de la ciutat, reinterpretar les fonts amb una nova mirada i donar ressò i lloc a les veus silencia-
Montse Colás i Olga Arisó
des. És absolutament necessari buscar referents en el fer i sentir de les dones que ens han
Correcció lingüística: precedit. Al cap i a la fi, la memòria és el fil que va teixint la nostra identitat.
Fotografia de la Coberta:
© Ajuntament de Barcelona En aquest sentit, ens cal continuar reflexionant a l’entorn de la presència de les dones, de la seva
Disseny gràfic: activitat i les seves paraules, les seves relacions però, sobretot, ens cal reflexionar i debatre a l’en-
Palli Disseny.com torn de les seves absències i els seus silencis. A través dels arxius familiars i personals que han
Impressió: aportat les dones, s’ha pogut reconstruir part de la seva identitat. Unes fotografies que retraten les
Imatge i Producció Editorial
dones i el seu temps, que ens ofereixen una imatge més propera a la realitat de com han estat les
Dipòsit legal: seves vides. L’Eixample s’ha construït i es construeix entre tots i totes, entre homes i dones.
ISBN: L’Eixample d’ahir i d’avui no s’entendria sense les aportacions de les dones. Aquest llibre que teniu
a les vostres mans n’és un testimoni, una obra col· lectiva elaborada per moltes veus de dones
diverses.
Vull agrair la participació de totes aquestes dones que amb gran complicitat han elaborat aquest
llibre. Gràcies per regalar-nos el seu temps, la seva dedicació, el seu esforç i el seu testimoni.
Elsa Blasco Riera
Regidora de Dones i Joventut
Presentació Índex
Les dones, la seva història, la seva vida quotidiana, la seva aportació i lluita per una societat més
justa i igualitària al nostre districte és el fil conductor del llibre d’Isabel Segura Dones de l’Eixample.
11 Espai d’origen
En el procés d’elaboració d’aquest llibre ha participat molt activament el Consell de Dones de
l’Eixample aportant dades, matèries, records i experiències.
25 Els treballs i els seus espais
Les dones de l’Eixample s’han convertit en historiadores a l’incorporar la pròpia experiència i a Treball domèstic
l’ordenar, classificar i documentar els records d’una vida que, a més, condensa la història de milers Treball remunerat
de dones que han transitat pels nostres carrers.
El llibre posa especial èmfasi en el paper i protagonisme de les dones al llarg de la història i és un 53 Espai polític
testimoni de com era el barri en el seu inici, de la seva transformació i de la millora col· lectiva
que ha experimentat protagonitzada sovint per les dones. Una millora entesa de manera molt
àmplia: la cura de les persones, l'espai urbà, el treball, l'autonomia, la creació d'espais de cultura i 71 Nomenclàtor
de relació, la participació en la vida de la pròpia comunitat, les reclamacions veïnals, entre d’altres.
El segle passat ha estat, sens dubte, un segle de grans canvis també per a les dones que han estat
motor i exemple. 85 Bibliografia
Per això, des de aquestes línies vull donar les gràcies a la Isabel Segura, especialitzada en història
de les dones, al Consell de Dones de l’Eixample i a totes les dones que han contribuït a visualitzar
aquesta feina en el contingut d’aquest llibre .
Assumpta Escarp
Regidora Districte Eixample
Espai d’origen
11 Espai d’origen
Al mirar un plànol de la Barcelona actual, hi ïnatge però, de vegades perillós –incendis,
destaca la regularitat del traçat dels carrers de explosions de les calderes–, gairebé sempre
l’Eixample, que formen una quadrícula, amb insalubre contaminació, i uns habitatges on la
carrers paral·lels i perpendiculars que es tro- precarietat de les condicions de vida feia que
ben formant xamfrà. Aquesta regularitat i les taxes de densitat i mortalitat de la ciutat de
homogeneïtat del traçat viari contrasta amb la Barcelona fossin de les més altes del món. La
sinuositat del traçat de la Barcelona vella, on els ciutat creixia, però es veia obligada a fer-ho
carrers, en la majoria de casos, seguien el curs dins el recinte delimitat per les muralles.
del ritme de les construccions de les cases. Barcelona no podia expandir-se muralles enllà,
perquè l’actual eixample era considerada zona
Aquella ciutat vella, que vivia encerclada en un militar de seguretat. En ser considerada plaça
recinte emmurallat a mitjans del segle XIX, militar des de principis del segle XVIII, no es va
acollia un clam popular : “Abajo las murallas”. permetre cap construcció estable en l’ampli
Vista de les muntanyes Les manufactures i les indústries, des de finals recinte que l’envoltava.
russes del parc d’atraccions del segle anterior, ocupaven part del sòl urbà.
Camps Elisis, instal·lat al Alhora, actuaven com a potent focus d’atracció A la primera meitat del segle XIX, només exis-
passeig de Gràcia. Arxiu
Municipal del Districte de població. Manufactures, indústries i habitat- tien algunes barraques d’hortolans, parcs d’a-
de l’Eixample. ges compartien relacions de veïnatge, un ve- traccions i alguns jardins. A redós del camí de
12 Espai d’origen 13 Espai d’origen
sortida de Barcelona cap al poble de Gràcia, de proximitat. És el que urbanistes i arquitectes petulant, amb totes les rodoneses deliqües- s’instal·laven i que es disposaven a construir un
l’actual passeig de Gràcia, hi havia instal·lats, tal feministes anomenen ciutats de distàncies cur- cents, amb la coloració del retaule gòtic i la país nou.” (Capmany, 1988:45-46).
com ens recorda la imatge, els Camps Elisis i tes, ciutats per a la vida quotidiana. textura dels castells de sorra que fan les criatu-
d’altres espais col·lectius com els jardins de res a la platja? Per què aquells modestos burge- En la construcció de la Barcelona modernista,
l’Euterpe. Finalment, el 1859, el projecte de reforma de sos que no havien tingut temps d’acumular el les dones no en van quedar al marge. Moltes
l’Eixample d’Ildefons Cerdà és aprovat i la ciu- capital inicial de què parla Galbraith s’havien dones, moltíssimes dones, apostaren pel nou
Acollint el clam popular del “Abajo las mura- tat s’expandirà muralles enllà, un cop enderro- deixat temptar per aquella festa de colors i for- llenguatge arquitectònic. Contractaren i finan-
llas”, Ildefons Cerdà elaborà un acurat estudi cades. mes noves? Eren ells mateixos prou atrevits i çaren els arquitectes més moderns per bastir
sobre les condicions de vida de la població de audaços? Jo crec que no. Eren simplement una els seus habitatges.
la ciutat de Barcelona. Mai abans no s’havia Amb tot, però, el ritme de construcció va ser gent acabada d’arribar sense antecedents,
realitzat un estudi tan exhaustiu sobre el tema i molt lent: entre 1860 i 1890, es va concentrar sense antigues arrels que els asseguressin la Una d’elles va ser Àngela Brutau, que en repre-
és per això que es considera el primer estudi entre passeig de Gràcia, Casp, Aragó i passeig continuïtat. Tot era nou, el seu petit poder, les sentació de les seves tres filles, Rosa, Josefa i
sociològic de Barcelona. L’estudi era previ a de Sant Joan. Les cases, bastides per mestres seves aspiracions, fins i tot la seva consciència Angela Terradas i Brutau, demanà permís a
elaborar el que seria la seva Teoría general de la d’obres, no perseguien la monumentalitat, d’en- de classe dominant i responsable. No sabien l’Ajuntament de la ciutat, el 8 de gener de
urbanización. Reforma y ensanche de Barcelona i trada, repetien tipologies que la pràctica havia ben bé que eren i s’havien de buscar de pressa 1904, per construir tres cases a l’avinguda
el seu Pla d’Eixample. En l’origen de tot plegat, demostrat viables. una disfressa perquè se’ls tingués en compte... Diagonal, coneguda popularmet amb el nom
un viatge a Nimes, el 1840. El propi Cerdà El cer t és que els barcelonins havien de de la Casa de les Punxes. El 1905, l’arquitecte
escriu: El Pla d’Eixample, però, s’anava desvirtuant poc demostrar de pressa que havien arribat, que Puig i Cadafalch començà la construcció de l’e-
“Lo que aquí me sorprendió, a pesar de que a poc. L’Ajuntament va permetre construir en
mi mente se lo había imaginado muchas veces, allò que havien de ser espais col·lectius, i auto-
fue contemplar aquellos largos trenes en que a ritzà, a partir de 1891, la construcció dels qua- Casa que va fer construir
vueltas con una gran cantidad de mercancías, tre costats de l’illa i també dels patis interiors; Àngela Brutau, en representa-
ció de les seves filles, a la
iban y venían multitud de viajeros de todos va permetre elevar a 23 metres l’alçada dels Diagonal, coneguda popular-
sexos, edades y condiciones, semejando pobla- edificis i ampliar-ne la fondària a 28 metres. ment amb el nom de Casa de
ciones enteras ambulantes, cambiando precipi- Aquestes decisions polítiques animaren els les Punxes. Arxiu Municipal
tadamente de domicilio”. propietaris del sòl a construir-hi, ja que fins a del districte de l’Eixample.
aquell moment l’havien retingut, la qual cosa
Pensant en els desplaçaments de la població havia provocat l’encariment dels lloguers a
i en facilitar la mobilitat a ciutat, establí, en el Ciutat Vella. Les noves normatives permetien
seu Pla d’Eixample de Barcelona que, a nivell enlairar més habitatges i treure’n més beneficis
viari, constava de tres diagonals de 50 metres econòmics. El negoci immobiliari es dibuixava
d’amplada: Diagonal, Paral·lel i Meridiana. De la com una perspectiva d’inversió de capital. La
mateixa amplada, un gran eix, la Gran Via i el permissivitat municipal i la repatriació de capi-
passeig de Sant Joan. D’altra banda, els carrers, tals, un cop independitzades les darreres colò-
com ja hem dit, paral·lels i perpendiculars a nies espanyoles, implicà un ritme actiu en la
mar, tenien una amplada de vint metres i els construcció d’habitatges, especialment a la
xamfrans permetien la visibilitat i la fluïdesa de dreta de l’Eixample, i un nou llenguatge arqui-
la circulació. tectònic, el modernisme, decorava façanes
i interiors.
A la ciutat imaginada per Cerdà, hi són molt
presents les necessitats de la vida quotidiana. Maria Aurèlia Capmany, en la seva obra Mala
Preveu un repartiment igualitari dels serveis. memòria, es preguntava: “Per què aquella ciutat
Cada cinc per cinc illes, localitza un centre cívic, que naixia al modest impuls d’una modesta
una església, una guarderia, una escola i sales revolució industrial s’havia atorgat a si mateixa
d’asil. És el que avui en dia anomenen serveis aquella faramalla de l’ornamentació excessiva i
14 Espai d’origen 15 Espai d’origen
difici que engloba de forma unitària la cons- tres, el juzgado iba al lugar del “crimen”, y a las declaració de principis de la qual la senyora El compromís de Roser Segimon amb l’arqui-
trucció de tres cases. El conjunt defuig l’aspecte diez de la noche, el juez me hacía declarar a Brutau no en va quedar al marge. tectura més innovadora i, la Pedrera és sens
típic dels habitatges plurifamiliars de l’època i mí en el Palacio de Justicia... Pero la casa era Des de feia anys, la llengua s’havia convertit en dubte l’edifici més innovador a nivell tecnolò-
esdevé un dels volums arquitectònics més sin- guardada, era vigilada, era casi bloqueada por un signe d’identitat i, des de les acaballes del gic, tipològic i també a nivell estètic de l’època,
gulars i de majors dimensions. un ejército policíaco… Volvemos, efectivamen- segle XIX i els primers anys del segle XX, el no és excepcional, no és un cas aïllat.
te, a los tiempos en que es subversivo el grito modernisme actuà com un element generador
A les façanes hi destaquen les tribunes d’ober- de “¡Viva la liber tad!”.” (Puig i Cadafalch, d’identitat, primer, d’identitat de classe d’una El 1908, Roser Segimon, emprèn un altre gran
tures verticals i una d’elles és coronada per un 2003:180-183) burgesia emergent que mostrava el volum del projecte: la construcció de la plaça de braus
Sant Jordi, amb una inscripció en tipografia seu capital aconseguit en un curt període de Monumental, encara avui en dia en funciona-
gòtica que diu “Sant Jordi, patró de Catalunya. Una pregunta ens assalta pel que fa a la ins- temps. Segon, el modernisme actuà com a un ment. En aquella ocasió l’arquitecte a qui s’en-
Torneu-nos la llibertat”. Amb motiu d’aquesta cripció: De qui va ser iniciativa, de l’arquitecte element generador d’identitat territorial i na- carregà el projecte va ser Ignasi Mas Morell,
llegenda que està situada a més de 30 metres o de les propietàries? No ho sabem, però cional. Les dones no en van voler quedar al arquitecte inclòs dins del corrent modernista.
d’altura, l‘arquitecte va ser denunciat i a les indiscutiblement, va ser posada amb el consen- marge i adoptaren el nou llenguatge arquitec-
seves memòries ens fa una narració frenètica timent de la senyora Brutau que es feia còm- tònic per a bastir les seves fàbriques, els seus Dèiem que les senyores Brutau i Segimon, no
dels esdeveniments: pl ice del que deia. Aquesta frase , en un habitatges. També, optaren per una cultura eren una excepció. Sense haver fet un càlcul
“… a las diez, el excelentísimo señor governa- moment en què es renegociaven les relacions modernista. rigurós, ens atrevim a dir que, les cases moder-
dor lo denunciaba al juzgado de guardia; a las entre Catalunya i l’Estat espanyol, era una nistes de l’Eixample barceloní, van ser finança-
Si seguim el fil de les dones que encarregaren des entre un 30 i un 40% per dones.
projectes a arquitectes modernistes, hem de
parlar de la casa situada al passeig de Gràcia 92, De dones arquitectes en aquells anys, no en
que s’acabà convertint en un dels edificis més tenim constància, però sí que hi havia arquitec-
innovadors i alhora emblemàtics de la Barcelona tes tècniques. Una d’elles, Leonor Ferrer, que a
modernista: ens referim a la Pedrera. La propie- més de donar classes de delineació a l’Institut
tària era Roser Segimon Artells, nascuda a Reus, de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, era
la mateixa població en la qual havia nascut l’ar- cap de l’oficina de la Societat General de
quitecte a qui va encarregar la construcció de Telèfons, tota una novetat a l’època.
l’edifici, Antoni Gaudí. Roser Segimon Artells dis-
posava d’una enorme fortuna que provenia del En el projecte social i polític de modernitzar la
seu primer marit, Josep Guardiola, comerciant societat i l’Estat, proposat pel sector hegemònic a
que s’havia enriquit a les Amèriques, amb l’ex- Catalunya, les dones, ja ho hem dit, no van voler-
plotació de propietats immobiliàries i amb el ne quedar al marge. Van crear discurs propi, van
comerç d’importació i exportació. A més a més, crear opinió i per fer-ho utilitzaren els nous mit-
era accionista del Canal de Panamà. Roser jans de comunicació que la revolució tecnològica
Segimon, es va tornar a casar i aquesta vegada permetia. Ens referim a les publicacions periòdi-
l’afortunat va ser Pere Milà. ques i, en concret, a la revista Feminal, creada el
1907 i que es publicà fins al 1917.
En vir tut del Dret civil català, les dones en
casar-se no entraven en règim de comunitat de Feminal, dirigida per Carme Karr, veïna de
béns amb el marit. Continuaven disposant lliu- l’Eixample, del carrer Mallorca, 299. La revista es
rement dels seus béns i podien invertir la seva concentrà en tres objectius: en una primera
fortuna allà on més els plagués. Així doncs, la etapa, a la defensa dels drets de les dones a l’e-
Casa propietat de Roser Pedrera –nom popular amb què va ser cone- ducació i a la professionalització i, en una sego-
Segimón, al passeig de Gràcia, guda a l’època, no sense befa–, no és la casa na etapa, a la defensa dels drets civils i polítics
més coneguda per la Pedrera.
Arxiu Municipal districte de Milà, sinó la casa Segimon, malgrat que el nom per a les dones, els quals es convertiren en el
l’Eixample. ha desaparegut de gairebé tot arreu. seu eix programàtic.
16 Espai d’origen 17 Espai d’origen
demostrar la inferioritat física i intel·lectual de mateix bagatge i esperances de les primeres.
les dones, tot reivindicant el lliure accés a la Esperança Buñuell Puig, que ens ha acompanyat
universitat. al llarg de les sessions preparatòries del pre-
sent llibre, ens descriu l’experiència migratòria
Una altra col·laboradora de la revista Feminal, d’alguns membres de la seva família:
va ser Caterina Alber t, més coneguda pel “A finals del segle XIX, els meus besavis tenien
pseudònim masculí de Víctor Català. Caterina paradetes al carrer Urgell, al costat del mercat
Albert i la seva novel·la Solitud, ha estat l’obra de Sant Antoni, on hi venien roba. Ells tenien
en llengua catalana més reeditada i també la un únic fill, el Benet. Per altra banda, als pobles
més traduïda. Caterina Albert, és l’escriptor per del costat de Masquefa va haver-hi una epidè-
excel·lència d’aquell període del tombant de mia, i els meus besavis de La Beguda Baixa,
segle XIX i XX. Caterina Alberti i Paradís, quan varen enviar la seva filla a casa dels tiets de
s´instal·lava a Barcelona ho feia a la seva casa Barcelona. Al cap de poc, la meva àvia Antònia
del carrer València cantonada amb Enr ic es va casar amb el meu avi Benet, i va fer per a
Granados. què cada dia es vengués més. Van mirar de
comprar una petita fonda que havia al carrer
Aquestes dones modernistes apareixen en el Borrell cantonada Tamarit i, a tot el xamfrà, van
panorama literari, periodístic o pictòric, des de fer els magatzems “La Esperanza”. El meu avi era
Construcció de la universitat, Feminal, des de 1907, va fer una aposta decidi- la consciència de formar par t d’un sexe, el construcció de l’Esquerra de l’Eixample, però, poc emprenedor, en canvi, la meva àvia era una
Criatures residents a
a la plaça del mateix nom, da per la professionalització de les dones. femení. Es comprometen amb el feminisme, l’Eixample visiten àvia i avi va ser molt més lent. En el paisatge de principis dona de molta empenta i treballadora. Ella, de
1865. Arxiu Municipal D’una banda, per reivindicar l’accés a totes les cadascuna des de la seva professionalitat i pos- a la població aragonesa de segle XX, encara hi havia camps, enmig de mica en mica, va fer venir els seus germans i els
districte de l’Eixample. professions, trencant els prejudicis que les con- tulen que en la construcció de la modernitat, de Los Lucas-Olba, Terol, les construccions. Amb el pas dels anys, però, va col·locar a la botiga. Aquest magatzem va
demnava a reduïts àmbits d’actuació. De l’altra, les dones no poden quedar reduïdes als mar- 1966. Autora: Ana Sacristán
Salvador. Arxiu: Carme habitatges i magatzems, cobriren tota la super- ser el primer, després de la mort de Franco, a
per tal de denunciar les deplorables condicions ges, volen ocupar la centralitat dels discursos, Benedicto. fície urbanitzable. vendre la senyera. La gent feia cua per com-
laborals en què vivien immerses amplis sectors dels imaginaris, de les representacions. prar-la.”
de dones, especialment aquelles que treballa- Els carrers són un poti-poti de persones, d’o-
ven a domicili. L’Eixample, construït de vell nou, i especialment cupacions diverses i, probablement, d’orígens Conservem el record de l’experiència migratò-
la Dreta de l’Eixample, va ser el lloc triat per la diversos. En aquesta imatge, en primer pla, una r ia de Dosinda Fernández, que arr ibà a
L’accés de les dones a la universitat, no va ser burgesia per fixar les seva residència, després dona amb una criatura a coll i una altra de la Barcelona procedent de Galícia, i d’alguna de
explícitament autoritzat, fins al 1910. Amb tot, d’haver abandonat Ciutat Vella. El ritme de mà travessen el carrer, davant el baixador del les causes que impulsaren moltes dones a
des del darrer terç del segle XIX, algunes passeig de Gràcia. abandonar els seus llocs d’origen
dones havien accedit a la universitat, després
Baixador del passeig de
Gràcia, 1910. Autor: Gaspar. d’un tràmit excepcional que consistia a dema- L’Eixample, construït de vell nou, tal i com dèiem “Vaig néixer a una petita “aldea” de Lugo, l’any
Arxiu Municipal districte nar autorització al rei, per poder-hi estudiar. Les abans, va ser ocupat per persones que proce- 1913, al si d’una família pobre i nombrosa. El
de l’Eixample. primeres a fer-ho a la Universitat de Barcelona, dien de Ciutat Vella, dels pobles del pla de la ciu- meu pare treballava les poques terres que
van ser Helena Maseras, Dolors Aleu i Martina tat, però també, hi arribaren nous estadants, teníem i també la d’alguns “caserios” per
Castells, a la facultat de Medicina. La primera procedents de diversos orígens geogràfics. poder alimentar la família. Als catorze anys ja
en aconseguir el títol va ser Helena Maseras i, servia a una de les famílies riques de la zona a
Dolors Aleu va ser la primera doctora en En un primer moment, des de mitjans del segle canvi del menjar, que consistia en un tros de
Medicina. La seva tesi doctoral va ser, De la XIX, el moviment migratori afectà, especial- pa i cansalada. La meva germana i jo érem les
necesidad de encaminar por nueva senda la edu- ment, persones procedents de la ruralia catala- gr ans i no vàrem poder anar a l ’escola.
cación higiénico-moral de la mujer, que presentà na, que arribaren a ciutat atrets per la possibili- Havíem d’ajudar el meu pare a fer les feines
el 1882 i publicà un any després. L’autora fa un tat de trobar feina. Posteriorment, i ja en el de la terra.
estudi de les condicions de les dones al llarg de segle XX, s’amplià amb persones que proce- Als disset anys, va canviar completament la
la història i rebat els principis que pretenien dien d’altres zones de la península, amb el meva vida. Una tia que feia de dida a casa el
18 Espai d’origen 19 Espai d’origen
Dr. Andreu ens va dir que em podia trobar relacionals, buscar feina i ofici, va ser una estra- Marina Comellas amb el seu acompanyava la seva filla Marina Comellas, al
feina a Barcelona i va ser així que vaig sortir tègia per tal de subsistir. pare i companys empresonats penal del Dueso, Santander, a veure el seu
del meu poble. Aquest viatge mai no l’he obli- Antonia Jover va néixer a Madrid l’any 1939, al penal del Dueso per pare. La Marina Comellas recorda aquells viat-
dat, ja que per a mi era molt trist deixar la quan la seva mare estava detinguda.Va passar la qüetions polítiques. Arxiu: ges, aquelles visites i com, quan finalitzaven,
Marina Comellas.
meva família i el lloc on havia nascut i arribar a seva infantesa a la presó de Las Bernardas, a pujaven dalt d’un turó amb vistes al penal, i des
una gran ciutat amb una parla desconeguda Alcalá de Henares. Malgrat haver nascut a la de lluny covaven la il·lusió de mantenir, si més
(jo només parlava gallec) i uns costums molt presó, i gràcies a les gestions d’una veïna falan- no, del contacte visual. La Marina Comellas
diferents als de la meva terra.” gista de la seva àvia, que va impedir que se recorda que vivia en un món dissociat. A l’es-
l’emportessin, va passar aquells anys al costat de cola, amb les companyes no podia explicar que
Els motius que impulsaren dones i homes a la seva mare a la presó. No va ser fins el 1956, el seu pare era a la presó.
abandonar els seus llocs d’origen eren diversos. que retrobà el seu pare, que havia estat dester-
En molts casos, eren econòmics, però en certs rat a Barcelona després d’haver complert con- La migració política, hegemònica durant la
períodes històrics, els motius polítics forçaren la demna per delictes polítics. A Barcelona, la famí- dècada dels quaranta, es va veure superada, a
migració. Durant els primers anys del franquis- lia s’insta·l là, primer al Poble Nou i, a partir de partir dels primers anys cinquanta, per perso-
me, a la persecució política s’hi afegí la repres- 1961, a l’Eixample, on van acollir represaliats pel nes que, al començament del viatge tenien
sió econòmica. O no les contractaven o bé els règim franquista, entre d’altres, Gregorio López altres motivacions. caminaven per la ciutat sense contactes, sense
oferien les feines pitjor remunerades o més Raimundo. familiars que els acollissin o sense diners per
Dosinda Fernández. Arxiu: arriscades. Malgrat els controls, malgrat les pro- Com gairebé totes les migracions, les precàries pagar-se una pensió, arribades de tots els
Marina Comellas. hibicions, s’imposava l’exili dins del propi país. En aquest trànsit per les presons franquistes, condicions de vida en el lloc d’origen les punts de la geografia espanyola. Després, a qui
Canviar de residència, establir noves xarxes Dosinda Fernández, de qui hem parlat abans, potenciarà. Però, no sempre la gana és l’únic no tenia parents o amics que el rescatessin, se
motiu del desplaçament. També hi ha el desig l’expulsava de la ciutat i se’l deportava al seu
de canviar de vida, un no conformar-se amb el lloc d’origen.
fat, un no voler-se quedar adscrites a l’espai
que, en principi, els havia estat assignat. El mes de juliol de 1950 hi havia al pavelló
1.022 persones, entre homes, dones, nens i
El règim es va veure desbordat per milers i mi- nenes, “recogidas en la vía pública”, segons ter-
lers de persones que arribaven cada mes a minologia de l’estadística municipal. I, en un sol
Barcelona. Malgrat els controls sobre el despla- trimestre, van ser repatriades 189 persones.
çament de la població, malgrat les detencions Imma Boj i Jaume Vallès han calculat que, entre
i confinaments al pavelló de Las Misiones de 1952 i 1975, 15.000 persones van ser deporta-
Montjuïc, els trens cada dia arribaven plens a des des del pavelló.
vessar. S’agafava el tren i es procurava fer-se
invisible als ulls dels diversos controladors, poli- Les notícies dels canvis que es produien en
cies vàries amb estratègies diverses. algunes ciutats, arribaven a les zones rurals que
el franquisme havia abandonat a la seva inèrcia.
Ellis Island ha estat recreada a la literatura, la Les cartes de parents, amics i veïns ho confir-
fotografia, el cinema. Ellis Island és coneguda maven. Els imaginaris ho recreaven. Dels cost
Antonia Jover camí de la
presó de Yeserías per visitar com el lloc de control de les persones arriba- emocional, de les extenuants jornades laborals
el seu pare empresonat des de tot el món a Nova York. A Barcelona, el i de les infrahumanes condicions d’habitatge,
per qüestions polítiques,
Ana i Pascual Sacristán Pavellón de Las Misiones de Montjuïc, constru- potser no se’n parlava, o si se’n donava notícia,
24 de maig de 1945. Arxiu:
Salvador, residents a Antonia Jover. ït durant l’Exposició internacional de 1929 i, a no es volia capir. Malgrat les dificultats de
l’Eixample, amb un grup partir de 1939, transformat en una extensió sobreviure a ciutat, dites o no, al poble n’arriba-
d’amics, passen l’estiu al seu de la presó Model de Barcelona, es convertí ven certeses tangibles. De tant en tant, amb
poble d’origen, Los Cantos,
Castelló, 1951. Arxiu: Carme en el Centro de Clasificación de Indigentes. més o menys freqüència, amb més o menys
Benedicto. Des de 1945, s’hi tancaven les persones que regularitat, arribaven diners. Els diners eren l’e-
20 Espai d’origen 21 Espai d’origen
Antonio i Benet Puig i Antònia i l’exultant mirada de felicitat de la seva mare,
Riba, davant de la botiga Simone Sellem. Sylviane Dahan, empesa per
Almacenes La Esperanza,
al carrer de Tamarit cantona- l’atzar de la vida, acabaria formant part del
da Borrell. Arxiu: Esperança Consell de Dones del districte de l’Eixample
Buñuel Puig. de la que considera la seva ciutat adoptiva,
Barcelona.
Aquell antic espai buit de construccions, en ser
considerat zona de seguretat militar, havia anat
El carrer Urgell frenètic canviant de paisatge, físic i humà.
d’activitat, finals del segle XIX.
Arxiu: Associació de veïns de
Sant Antoni.
Sylviane Dahan, passejada en
braços pel seu pare Edouard
Dahan i l’exultant cara de
felicitat de la seva mare,
Simone Sellem, pels carrers
d‘Alger, ciutat on va néixer
el 22 d’abril de 1947. Arxiu: vidència de les possibilitats urbanes. Del cost
Dones d’Enllaç. dels diners, ja ho hem dit, no se’n parlava, o
potser sí, però passava a segon terme.
Dones i homes emprenen un viatge en solitari.
La ciutat de Barcelona, el 1950, té una població
de 1.280.179 habitants. Deu anys després, ja en
són 1.557.863. És a dir que, tan sols en una
dècada, la població de la ciutat ha experimentat
un creixement del 122%. La major part d’a-
quest creixement va ser a causa de la migració.
Altres motius, altres viatges, empenyeren
Sylviane Dahan de l’Alger cap a la ciutat de
Barcelona. Aquí la veiem, el 1947, acabada de
néixer, en braços del seu pare, Edouard Dahan,
Els treballs i els seus espais
25 Els treballs i els seus espais
Treball domèstic
Anant a buscar aigua a la
font. Autor: Josep Calmpeny Amb sentit de l’humor i ironia, Montserrat Roig
i Santamaria. Fons Ballell. va publicar un article a El Periódico, transcrit
Arxiu Fotogràfic de després a Temps d’Horta, el desembre de 1994:
Barcelona.
“Un día, medio en broma, apunté en un rollo
de papel higiénico todas las tareas que hace
–deshace– hace una mujer casada y con dos
hijos desde que se levanta hasta que se acues-
ta. Me salieron 123 trabajos distintos. Y aquí sí
que no exagero: los platos se ensucian / se frie-
gan / se secan / se guardan / se sacan / se
ponen / se ensucian / se friegan... Las batas de
los niños se ponen / se quitan / se lavan / se
tienden / se planchan / se doblan / se guardan...
Solo haría falta, durante una semana, que miles
de mujeres, millones de mujeres, dejaran de
hacer los 123 quehaceres que yo apunté en un
papel higiénico. Todo tipo de mujer. Veríamos
que harían los cardenales de Roma sin sus
monjitas.”
Montserrat Roig no incloïa en aquests 123 tre-
balls diferents que comporta el treball domès-
tic, l’anar a buscar aigua a la font. En aquells
temps, les cases de l’Eixample ja disposaven
d’aigua corrent o de dipòsit. Però, en èpoques
anteriors, una de les activitats quotidianes era
anar a buscar aigua a la font. Les fonts, esparses
per la geografia urbana, es convertiren en espai
de trobada de dones i criatures, espai pels
comentaris, per als intercanvis.
Siguin 123 activitats o siguin 124 o..., el que
caracteritza aquestes activitats és que han estat
i són absolutament imprescindibles per a la
subsistència del col·lectiu familiar, grupal.Tot i la
progressiva mecanització de l’espai domèstic,
que comportà l’alleujament de les hores de
dedicació, el treball domèstic és, tal i com
dèiem, vital, essencial i previ a qualsevol altre
activitat. Amb tot, però, és un treball que ha
quedat ocult, no apareix als comptes econò-
mics, tampoc a les estadístiques, ni tan sols en
27 Els treballs i els seus espais
Leonor Serrano, en el decurs de la seva activi-
tat professional, era mestra, va dur una trajec-
tòria, fins a cert punt atípica, que la portà per
diversos camins.Va començar per l’educació de
les criatures més petites. Però, aguda, perspicaç,
intel·ligentíssima, sap que amb l’escola no n’hi
ha prou. Les escoles s’insereixen en una socie-
tat canviant, no només pel que fa referència als
sistemes de producció, sinó també canviant pel
que fa a l’estructura familiar i els rols que
cadascun dels seus membres hi ha de jugar.
Davant la miopia dels discursos hegemònics
sobre què han de fer o deixar de fer les perso-
nes de sexe masculí i, molt especialment, les del
sexe femení, Leonor Serrano planteja alternati-
ves i demana compromís i deures a l’Estat.
Leonor Serrano, evidencia que hi ha aspectes
de la vida privada que són públics, sobre els
quals cal una alternativa social per a resoldre’ls.
Leonor Serrano explicita que la maternitat no
és ni l’única ni l’exclusiva realització en la vida
de les dones i fa la distinció entre la maternitat
biològica i la que avui en dia anomenem cultu-
ral. Tant l’una com l’altra, són un treball social, i
com a tal, la societat l’ha de reconèixer. Però no
Pepita Banús i Portal a la els indicadors de riquesa d’un país; malgrat tot, n’hi ha prou amb reconèixer-lo, deia Leonor
platja de la Barceloneta, amb tornem-ho a repetir, són absolutament impres- Serrano, cal protegir-lo. Però, com?
el seu pare Manuel Banús cindibles per a la subsistència d’una societat, de
i Moragas i la seva mare
Madeleine Portal Hèrail. “La qualsevol societat.
meva besàvia ─escriu Carme
Rincón─ era molt “moderna” A la dècada dels anys deu del segle XX, una
i acostumava a anar a la plat-
ja amb banyador, però aquell altra veïna de l’Eixample, Leonor Serrano
dia tenia la regla i anava amb Pablo, donava visibilitat al treball que majorità-
un vestit “playero”.” Arxiu: riament realitzaven les dones, el treball domès-
Família Rincón-Banús. tic i de cura de la família. El 1916 s’organitzà un
cicle de conferències a l’Ateneu de Barcelona,
amb el títol genèric d’Educación femenina.
D’entre totes les participants, una veu hi desta-
Dones rentant a la Gran Via, cà per la seva agudesa d’anàlisi. Era la de Leonor
amb aigua procedent de la Leonor Serrano Pablo. En la seva intervenció,
sèquia Comtal, 1917. Autor: abordà la distinció entre maternitat biològica i Rosa Vidal amb la
Frederic Ballell. Arxiu seva filla Mercè Otero
Fotogràfic de Barcelona. Ref: cultural i, dit amb paraules actuals, posà de al cotxet. Arxiu:
C3V/77. CD AFB. manifest que el personal era polític. Família Vidal Otero.
28 Els treballs i els seus espais
29 Els treballs i els seus espais
Simone Sellem, amb amigues,
passeja la seva filla Sylviane
Dahan pels carrers d’Alger,
de 1947. Arxiu: Vocalia de
Dones de l’Esquerra de
l’Eixample - Dones d’Enllaç.
Primera dona que parí a la
Casa Municipal de Lactància
i Maternologia al nou edifici,
tot just estrenat, de la Gran
Via, 1914.
Autor: Ballell. Arxiu
Fotogràfic de Barcelona.
aquell any va distribuir 24.000 litres de llet dir, sense cobrar, i el 1917 ja va formar part del
entre les 537 criatures inscrites. Per tal de cos mèdic municipal. Des de 1921, va ser met-
millorar l’assistència a les dones en el moment gessa numerària de la Casa de Lactància, secció
del part, l’Ajuntament creà, el 1912, el cos de de puericultura, i posteriorment va exercir
llevadores, del qual en formaven part 20 lleva- com a tocoginecòloga i pediatra a l’Hospital
dores numeràries i 20 supernumeràries, que Clínic de la facultat de Medicina de Barcelona.
atenien els parts a tots els barris de la ciutat. Durant molts anys, les dones van reclamar el
La demanda de serveis va ser tal que l’antic dret a la baixa per maternitat i l’assistència
centre es quedà petit i el 1913, amb l’objectiu mèdica gratuïta. Però, no va ser fins l’any 1923
de millorar els serveis d’atenció a les dones i que es creà el subsidi de maternitat que ator-
criatures, s’inaugurà un edifici, dissenyat pels gava una aportació en metàl·lic de 50 pesse-
Primer, l’Estat ha d’atorgar la categoria de pro- Un dels pocs serveis que l’Ajuntament de la arquitectes Antoni de Falguera i Pere Falqués, a tes, però només a “cada mujer asalariada por
fessió al treball domèstic. ciutat havia creat per a les dones, havien estat la Gran Via, 475. cada parto”. L’assistència en el moment del
Segon, l’Estat ha de prohibir el treball de les les cantines escolars, a instàncies d’una altra part, per a la majoria de dones, estava a càrrec
dones gestants durant un any, període durant mestra, Celestina Vigneaux, i la Casa Municipal La Casa Municipal de Lactància oferia diversos d’una llevadora i, gairebé sempre, el part, fins
el qual serà indemnitzada amb un jornal igual al de Lactància i Maternologia. serveis i, el darrer mig any de 1914, va atendre gairebé els anys seixanta del segle passat, es
sou reconegut. 10.161 visites de puericultura, 3.922 de pedia- realitzava a casa. La pràctica en l’actualitat ha
La tercera proposta de Leonor Serrano és Per tal de pal·liar les elevades taxes de mortali- tria, 3.191 de laboratori, 8.396 de tocogineco- canviat i en la majoria dels casos el part es
aquesta: L’Estat crearà cases bressol i escoles tat infantil i femenina per efecte del par t o logia i 897 parts. realitza als hospitals.
de pàrvuls amb cantines que beneficiarà les postpart, l’Ajuntament de Barcelona va crear, el
criatures, les seves mares i, molt especialment, 1903, la Casa de Lactància, un centre de lactàn- A més de les llevadores i infermeres, des de Durant la Segona República, el govern català va
les germanes grans. La creació de serveis és cia artificial i un dispensari de tocologia i pueri- 1914, una metgessa formà part de l’equip de la reconèixer el dret a l’avortament lliure i gratuït,
condició prèvia per a trencar el cercle pervers cultura. El centre disposava d’una estufa esteri- Casa Municipal de Lactància, Encarnación Tuca aprovat el 1936, el mateix any que l’aixeca-
de la submissió femenina. litzadora de llet, per a la lactància artificial, i Nassarre, primer com a supernumerària, és a ment militar del genereal Franco contra el
30 Els treballs i els seus espais 31 Els treballs i els seus espais
govern elegit democràticament, desencadenava cles de primera necessitat. Qualsevol operació sones malaltes complicaven encara més la difí- Segons que Temma Kaplan (1999:94) explica,
una guerra civil que duraria tres anys. de compravenda de productes que no respec- cil subsistència quotidiana. En aquests casos, entre les dones d’una mateixa classe i un
tés el preu fixat era il·legal. Pa, peix, carn, horta- una estratègia de supervivència: els adults en mateix barri, sorgeix un sentit de comunitat a
El conflicte bèl·lic trastocà el ritme quotidià de lisses, llegums, llet, ous, i un llarg etcètera de bon estat físic, mengen menys i, les dones, par tir de les rutines compar tides. Quan es
la ciutat i dificultà la realització de les activitats productes de primera necessitat, així com encara menys. produeix un desordre, que posa en perill les
de la vida quotidiana. Entre d’altres mancances, també medicines, roba, calçat, sabó,... Tot resta- rutines quotidianes, les dones se senten legiti-
aconseguir menjar no sempre era fàci l . va sota control de l’Estat. Menjar resultava difícil. La despesa destinada a mades per a actuar. Així, davant problemes
Conscient d’aquesta problemàtica, una de les l’alimentació pujava i pujava any rere any a relatius a la vida quotidiana, com la falta d’ali-
primeres regidores de l’Ajuntament de Bar- Es fixaven les racions individuals dels articles sot- remolc de l’increment del preu de les subsis- ments, aigua, l’encariment del preu del trans-
celona, Dolors Piera i Llobera –veïna de mesos a racionament per a un home adult i, des tències. De 1940 a 1949, la despesa alimentària port o del lloguer, moltes dones dels barris s’a-
l’Eixample, concretament del carrer Provença, d’aquest paràmetre, se n’assignava un 80% a les s’havia incrementat més d’un 150%. pleguen per tractar de resoldre aquestes
267–, en ser nomenada regidora de la dones i un 60% a les criatures. A les persones qüestions.
Comissió d’Assistència Social, el 1937, donà grans els corresponia la mateixa ració que a les Una família obrera destinava, aproximadament,
prioritat a l’obertura de menjadors per a cria- dones. El control es feia a través de la “tarjeta de el 70% dels seus ingressos a l’alimentació, a Malgrat la repressió, malgrat la por, sentiment
tures, amb l’objectiu de facilitar la vida quoti- abastecimiento”, que va subsistir fins al 1952. principis dels anys cinquanta. La gana era una comú a l’època, algunes dones dels barris del
diana de les dones que massivament s’havien Ni la quantitat ni la regularitat en l’arribada dels experiència compartida per amplis sectors de Districte, van deixar sentir la seva oposició a la
incorporat al treball remunerat a causa de la aliments des de la Comisaria General de la població. precarietat de les condicions de la vida quoti-
Mercedes i les seves quatre Guerra Civil. Dolors Piera també va participar Abastecimientos y Transportes a les botigues, diana durant el franquisme. Un dels molts epi-
filles durant la Guerra Civil. en les sessions plenàries de l’Ajuntament, on es cobrien les necessitats alimentàries bàsiques de La carn era tan escassa que a la festa de Sant sodis que encara resten molt desconeguts, va
La més petita és la Manuela reglamentava l’aplicació de la Llei de municipa- la població. A les portes de les botigues, cues i Medir del barri de Gràcia, la tradicional desfila- ser la vaga de setrills. Davant la manca d’oli,
que anomenem Mère
Courage. L’home de la imat- lització de la propietat urbana, llei que posava més cues per aconseguir les racions quan n’a- da de carruatges tirats per cavalls, va ser substi- imprescindible per a la preparació dels aliments
ge, sobreposat, havia mort. límit a l’especulació urbana i considerava l’habi- rribaven. Tret d’aquells moments, les prestatge- tuïda, aquell 1950, per bicicletes que duien al en la tradició culinària catalana, el 1946, setrills i
A la reraguarda, les dones tatge un dret. ries de les botigues, buides. manillar una representació de cavalls de cartó més setrills es pengen als balcons i portes de
van fer possible el dia a dia. pedra. El blat s’importava i arribava en vaixell al les cases per posar de manifest el malestar.
Arxiu: Vocalia de Dones de
l’Esquerra de l’Eixample - El 4 d’agost de 1939, el nou règim franquista, I, amb el control, el descontrol de l’acapara- port de Barcelona, i restava sota control de la L’endemà, el Ministerio de Industria y Comer-
Dones d’Enllaç. va establir el control de preus de tots els arti- ment, l’especulació, l’estraperlo, a gran, petita o Comisión de Abastos, que el redistribuïa; però cio, feia pública una nota adreçada a l’opinió
mitjana escala. Les dones, cada vegada duien la qualitat del pa que arribava a les cases no pública per evitar que “la opinión sensata y de
faldilles més amples. Als trens, moltes dones era de primera categoria. buena fe se desoriente y pueda convertirse en
grans i, dessota les faldilles, un món, un petit instrumento de rumores y comentarios mal
món de productes de primera necessitat que El cost de la vida el 1950, s’incrementà un 20% intencionados.” El govern justificava la manca
havien comprat a les rodalies de Barcelona i, respecte l’any anterior i el 1951, l’increment va d’oli per la mala collita (La Vanguardia, 14 de
fins i tot, més lluny. El viatge s’iniciava quan s’ha- ser de tal magnitud que les economies familiars juliol de 1946). Però, el malestar venia de lluny.
vien aconseguit diners per comprar. Durant el perillaven. No és estrany, doncs, que en aquell A la manca d’oli, s´havia sumat que el consell
viatge de tornada, i abans d’arribar a la ciutat, context, esclatés la vaga de tramvies, malgrat la de ministres havia acordat exportar oli d’oliva
els productes es llençaven per la finestra i els repressió, malgrat la por. No era la primera a canvi d’importar oli refinat de soja procedent
recollia una altra persona amb qui s’havia pac- vegada que s´ocupaven carrers. Els motius de dels Estats Units, decisió que indignà la pobla-
tat abans. No sempre era possible tenir un les protestes estaven relacionats amb les sub- ció. El govern expor tava l’oli d’oliva que la
contacte. En aquest cas, es confiava en passar sistències, ja fos pel racionament o per les població necessitava per al seu consum bàsic. I,
desapercebuda durant els controls que hi havia requises de productes. nova nota esclaridora: “El Gobierno sale al
a l’estació. El risc, perdre-ho tot. paso de la falsa y absurda campanya sobre el
En la conflictivitat dels anys quaranta, les dones supuesto propósito de expor tar aceite y
Una economia circulava més enllà l’economia hi van tenir un protagonisme destacat, el qual cereales, campanya extranjera lanzada contra
oficial. La permuta de mercaderies era la pràc- es manifestà amb penjades de paelles i setrills nuestro país. Rumores, campañas extranjeras,
tica. Tabac per ous, ous per pa, pa per llet.... En als balcons, davant la manca absoluta d’oli a les comentarios mal intencionados.” Sigui com
les economies familiars, criatures petites o per- botigues. sigui, la precarietat de les condicions de vida
32 Els treballs i els seus espais 33 Els treballs i els seus espais
mentava el pes dictatorial del nou règim sobre Montse Viles amb els seus
la població femenina.” parents a la cuina d´una casa
de Bellvís, Lleida, preparant
la carn el dia de la matança
A la manca d’aliments, s´hi afegien les restric- del porc. Arxiu: Montse
cions elèctriques que dificultaven la realització Viles.)
de les activitats quotidianes. El règim franquista,
donà prioritat al proveïment energètic indus-
trial, tot i que no sempre s’aconseguia. Les
empreses grans disposaven de plantes elèctri-
ques, però les restriccions en el subministra-
ment, feia que, periòdicament, la producció
industrial s’aturés. Especialment durs eren els
anys de sequera, ja que la producció elèctrica
era, fonamentalment, hidroelèctrica. El règim,
convertí la sequera en una mena d’opositor
polític que posava dificultats als plans de desen-
volupament econòmic. En segon terme queda-
va, com ja havíem dit, l’abastiment per a usos
domèstics. El llum d’oli que veiem a la cuina de diversitat d’activitats que conformen el treball En paraules de Luce Girad (1999:159-160):
la Carme, el 1955, era un element imprescindi- domèstic, la preparació dels aliments és el que “Las prácticas culinarias se sitúan en el nivel
La Carme prepara el sopar era evident i el govern franquista no podia fer ble per a continuar preparant el sopar, cas que requereix més dedicació, més hores. Comprar, más elemental de la vida cotidiana, en el nivel
amb un llum d´oli aprop, ja veure que no passava res. Semblantment, en to es tallés la llum. netejar, cuinar, conservar,... La cuina és un espai más necesario y más menospreciado… Al
que hi havia restriccions, any de declaració, manifestava: “El Gobierno ha que ha sofert diverses transformacions. mismo tiempo, se juzga este trabajo como
1955. Ara, la Carme, té 82
anys i viu a l’Eixample amb acordado dictar cuantas medidas sean necesa- Les cuines han estat i són el motor, el cor, de monótono y repetitivo, desprovisto de inteli-
la seva mare, Isabel Fuertes, rias para producir el abaratamiento de la vida.” l’organització del treball domèstic, imprescindi- Tal com podem veure a la imatge de la Montse gencia e imaginación; se lo mantiene fuera del
de 106 anys i la família de la (La Vanguardia, 6 de juliol de 1946) Amb tot, ble per a la subsistència de la humanitat. Dins la Viles a Bellvís (Lleida) el dia de la matança del campo del conocimiento… Sin embargo,…
seva néta, Isabel Giralt. però, no es feia pública la concreció de les porc, una cuina típica de les zones rurals, la casi siempre son mujeres las que están a cargo
Arxiu: Família Giralt.
mesures. cuina era un espai central i aglutinador de de la cocina, sea por sus propias necesidades,
Rosa Salvador Balaguer tre- diverses activitats que, des de la revolució sea para alimentar a los miembros de la familia
Aquest és, només, un dels exemples. Paral·lela- balla a la cuina de casa seva, industrial, es relegà a un cul de sac i s’empetití. y sus invitados ocasionales.
al carrer Borrell 255, canto-
ment, i en tant que treballadores assalariades, nada Rosselló, 1962. Autora: La pèrdua de centralitat i la reducció de les En cada caso, hacer-la-comida es el sostén de
moltes dones de les classes populars, també Ana Sacristán Salvador. mides que comportà feia que només una per- una práctica elemental, humilde, obstinada,
van prendre part activa en conflictes laborals. Arxiu: Carme Benedicto. sona hi pogues treballar aïllada de la resta de repetida en el tiempo y en el espacio, arraigada
Els motius: augment del nivell de productivitat, components del col·lectiu familiar. L’espai físic en el tejido de las relaciones con los otros y
pèssimes condicions de treball, exigència de de la cuina, hi té molt a veure amb el valor que consigo misma, marcada por la “novela familiar”
millora del racionament i petició d’augment de cada societat atorga al treball domèstic. Si a les y la historia de cada una, solidaria tanto con los
salaris, tal i com veurem més endavant. societats preindustrials s´atorgava valor al tre- recuerdos de infancia como con los ritmos y
ball domèstic i es dotava de centralitat a la las estaciones.
Tal i com explica Carme Clara Parramon cuina, la societat industrialitzada i urbana, relegà En estos tiempos cuando el empleo que tene-
(2008:120), un dels trets bàsics que definien la el treball domèstic als marges i l’invisibilitzà. mos o buscamos en vano a menudo no es más
dictadura franquista era el marcat caràcter L’espai no és neutre, l’espai trasllueix ideologia, que aquello que proporciona una identidad
sexual que tingué la confiscació dels drets polí- i està carregat de valor simbòl·lic. social, cuando para tanta gente nada subsiste al
tics i socials en què s’assentà el nou règim: “La final del día no el desgaste amargo de tantas
confiscació dels drets civils, socials i individuals Al voltant de la cuina s’ha generat una cultura horas grises, la preparación de una comida
de les dones –continua citant l´autora- incre- que, generació rere generació, s’ha transmès proporciona esa rara felicidad de producir uno
entre les dones. mismo cualquier cosa, de labrar un fragmento
34 Els treballs i els seus espais 35 Els treballs i els seus espais
de lo real, de conocer las alegrías de una minia- imatge va ser agafada al barri de la Salut, al car-
turización demiúrgico, al asegurarse el recono- rer Millán González, el dia de Reis de 1963. Els
cimiento de quienes la consumirán por medio regals van consistir en vestits d’infermera, fets
de inocentes y agradables seducciones. Este per la mare de la Isabel i la Rosa, i les nines.
trabajo culinario que se supone sin misterio ni L’aprenentatge del tenir cura, anys a venir, va ser
grandeza, se despliega en un complejo montaje portat a la pràctica en ser substituïdes les nines,
de cosas que hacer, de acuerdo con una per criatures pròpies o alienes.
secuencia cronológica predeterminada: prever,
organizar y proveerse; preparar y servir, levan- Molt diferent és el joc que practiquen els nens
tar la mesa, guardar y limpiar.” de la imatge següent. Ells juguen a encistellar la
bola. Ella, Esperança Buñuel Puig, mira la càme-
Pràctica cultural que s’inculca a les nenes des ra. Intuïm que aquesta joguina no era per a ella.
de petites, conjuntament amb altres habilitats,
com ara la de tenir cura dels altres. Mitjançant A tota la cultura desenvolupada al voltant del
el joc s’han ensinistrat les nenes en aquestes cuinar i a les feines de tenir cura, una tradició
La Carme Sampedro a la activitats, en aquestes habilitats. que ha estat històricament en mans de dones,
cuina de casa seva. Autor: cal afegir-hi la cultura que girava al voltant de
Jordi Giralt. Arxiu: Família
Giralt Sampedro. Dues fotografies ens il·lustren el que volem dir. cosir i sargir, una llarga, llarguíssima tradició,
A la primera, Isabel i Rosa Maria Giralt, germa- tant en l’àmbit domèstic com en l’àmbit remu-
nes, i la cosina Eva Giralt, juguen a nines. La nerat.
Esperança Buñuel Puig al
pati de casa seva al carrer
Borrell: “Els nens jugaven
i jo mirava”. 1954. Autor:
Manel Montoliu. Arxiu:
Esperança Buñuel Puig.
Les diverses activitats que comporten les feines i places. Portar les criatures a passejar, al parc
domèstiques, si es fan per al consum familiar, no i gronxar-les. Aquí podem veure la Dolors
tenen remuneració; en canvi, si es fan per altri, Solanas Reig i la seva filla Mercè Carreras
sí, i socialment se les considera una feina. Per Solanas al gronxador de la plaça de Tetuan, el
tant, la dicotomia no s’estableix en virtut de les 1965; portar-les a passejar a la plaça de Catalu-
característiques de la feina i de qui la fa, sinó de nya i donar-los el berenar, amb els expectants
qui la rep. coloms a l’aguait.
A l’espai domèstic, també hi ha espai per al Una altra de les activitats, que requereix transis-
recés, per gaudir, pel joc. Una imatge ens ho tar per llocs més enllà de l’espai domèstic, és
il·lustra: la de la Isabel jugant als escacs amb el l’adquisició de queviures. Botigues i mercats es
Les germanes Isabel i Rosa seu marit al pati de casa. converteixen en punts de trobada de dones.
Maria Giralt, amb la cosina Des d’aquells mercats que a l’Alta Edat Mitjana
Eva Giralt, el dia de Reis de Les feines de tenir cura no queden circumscri- havien sorgit a les cruïlles dels camins, fins a la
1963. S’aprèn tot jugant.
Autor: Jordi Giralt. Arxiu: tes única i exclusivament a l’espai domèstic. segona meitat del segle XIX, quan els mercats
Família Giralt. Una part de les activitats es realitzen a carrers construïts a Barcelona destacaren en la geogra-
36 Els treballs i els seus espais 37 Els treballs i els seus espais
Teresa Pàmies, veïna i compradora habitual del
mercat del Ninot, escrivia: “El repertori de les
peixateres, carnisseres, floristes i marmanyeres
dels mercats barcelonins és tan divers i virolat
com el talent d’escollir l’apel·latiu més adient a
cada compradora o comprador.... A la velleta
que baixa al mercat a comprar la rondanxa de
lluç per al seu brou del migdia, la peixatera la
tractarà de “nena” i ella no s’ho prendrà com
un sarcasme ni com una impertinència perquè
en coneix i n’accepta el joc o el ritual. Si a la
lletja li diuen “preciosa” no pensarà que en fan
befa, i si a la trista o malhumorada la titllen de
“glòria” rebrà una mica de l’optimisme que
irradia l’adjectiu. No hi ha incongruència entre
la floreta i la destinatària. Hi ha una lògica inter-
na derivada de la tradició i del tarannà específic
de la gent que dóna vida als mercats de
Barcelona.” (dins Barceldones, 1999:93-94)
En l’actualitat, segons ha estudiat Cristina
Carrasco i Mònica Serrano (2007:54), les
dones hi dediquen a les feines domèstiques
4,40 hores diàries i els homes 1,56 hores de
mitjana, a Catalunya. Paral·lelament, les dones
dediquen al treball de mercat 2,07 hores i els
homes, 3,52. Amb tot, el que cal posar de
relleu, segons les autores, és que les dones tre-
La iaia Isa amb la seva mare, fia urbana, els mercats (de la Concepció, de
Ana Alajarin, al patí, cosint Sant Antoni, del Ninot,...) han acollit genera-
a sota la figuera. Barcelona, cions de dones que, des d’una banda o altra
estiu del 1953. del taulell, han vetllat per la subsistència quoti-
diana. Unes, adquirint els productes alimentaris,
les altres, venent-los. Aquestes darreres, sovint
eren pageses que vivien als afores de
Barcelona i que comercialitzaven els productes
de l’explotació agrícola familiar : cada matí, ben
d’hora, muntaven la parada per vendre’ls. Amb
la progressiva disminució de les hortes prope-
Dolors Solanas Reig i Mercè
Carreras Solanas a la plaça res a ciutat, les pageses van anar desapareixent
La iaia Isa jugant als escacs
de Tetuan, 1965. Arxiu: i les fruites i verdures van començar a arribar amb el seu marit al pati de
Mercè Carreras Solanas. de poblacions més llunyanes. casa. Arxiu: Família Giralt.
38 Els treballs i els seus espais 39 Els treballs i els seus espais
Berenar a la plaça de Treball remunerat temps amb la meva tia”, pont, nexe d’unió entre
Catalunya, 1960. Autor: el camp i la ciutat; mitjanceres entre l’entorn
Postius. Arxiu Fotogràfic de La situació de les dones en el mercat laboral al conegut, familiar, i la ciutat, “la meva tia em va
Barcelona. segle XXI viu immersa en un món de parado- guiar en el descobriment de totes les novetats:
xes, contrastos i contradiccions, segons parau- llum elèctr ic , aigua corrent, lavabos.. .
les de Margaret Maruani (2000:9). Les antigues i m´ensenyà a netejar, vestir i tot un munt d´acti-
formes de desigualtat professional –diferències vitats relacionades amb la subsistència quotidia-
salarials, diferències en les carreres professio- na, vaig anar a “servir” a la casa del Dr. Narro.”
nals, segregacions horitzontals i verticals– per-
viuen en el temps. Les professions “Servir”, en alguns casos, es convertí
considerades femenines –segons en una experiència que, per a algu-
la mateixa autora– són profes- nes dones va ser positiva. La
sions que enalteixen la femi- mateixa Dosinda en va deixar
nitat a qualitat professional. constància: “Quan el doctor
Les dones i els homes no Narro arribava a casa des-
es distribueixen igual en prés de les visites a l’hos-
els diversos sectors de pital, se sentava amb mi
l’economia. Hi ha una a la cuina i m’ensenya-
feminització de les va a llegir i a escriure.
professions a les Això em va permetre
Rosa Salvador Balaguer, quals els correspon comprendre les notí-
amb tretze anys, treballava
de minyona en un domicili una desigualtat retri- cies dels diaris”. Amb
particular del barri de butiva. tot, però, no sempre
l’Eixample. Arxiu: Carme les experiències en
Benedicto. Una de les feines aquestes feines van
Compradores i venedora en més feminitzades des ser tan positives.
una parada d’ous del mercat de principis de segle
del Ninot. Arxiu: Àngels XX, va ser el ser vei La feina domèstica, fora
Gràcia. domèstic. Dèiem, en el de tota reglamentació i
primer capítol, que l’es- control, era la que rebia
tratègia desenvolupada les remuneracions més
per moltes dones, per tal baixes i no comportava cap
de subsistir en els primers reconeixement ni prestació
temps, quan tot just arribaven social. A hores d’ara, les rela-
del camp a la ciutat, va ser incor- cions laborals que s’estableixen en
ballen una hora més diària que els homes si familiars va ser de 7.013,2 milions d’hores anu- porar-se a les feines domèstiques aquest sector, continuen estant, en la
sumem les dues activitats. Elles hi dediquen als. És a dir, un 47,1% correspon a les hores de remunerades, és a dir, “servir”. També va ser majoria de casos, fora del mercat laboral regla-
6,47 hores, i ells 5,48. feina destinades al mercat i un 52,9% a la una de les poques alternatives que la societat mentat.
domèstica. Així doncs, al segle XXI, la societat oferia a les dones urbanes amb pocs recursos.
De la importància d’aquestes feines en la vida catalana destina més hores a les feines domès- Cuinar, pràctica cultural majoritàriament en
col·lectiva, ens en dóna idea el resultat de l’es- tiques que a les que tenen com a finalitat el La professionalització de les feines domèsti- mans de dones, es convertí en una altra pro-
tudi de les autores abans esmentades. La feina mercat. Les autores han posat de relleu allò ques requeria però, tot un conjunt de sabers, fessió. Aquest és el cas d’Antònia Julià Riera,
al mercat de la població catalana l’any 2001, va que ja s’intuïa: la importància social de les tas- sabers que es transmetien de generació en que havia emigrat a Barcelona, des de la
ser de 6.245,85 milions d’hores anuals. En canvi, ques domèstiques i familiars realitzades, encara generació, d’unes dones a les altres. Dosinda Batllòria, i es professionalitzà com a cuinera a
el temps destinat a les tasques domèstiques i a hores d’ara, majoritàriament per dones. Fernández explicava: “Després que passés un cases particulars.
40 Els treballs i els seus espais 41 Els treballs i els seus espais
Dides a la plaça de Catalunya, La Margarida i la Montse tre-
febrer de 1911. Autor: ballant de cuineres a l’escola
Frederic Ballell. Arxiu Joan Miró, 1990. Arxiu:
Fotogràfic de Barcelona. Montse Viles.
Aprenent a cosir. Col·legi
Divina Pastora, 1968. Arxiu:
Mercè Carreras Solanas.
cuinar, no eren habilitats congènites al sexe
femení. Aconseguir aquestes habilitats era fruit
Sastreria taurina, 1964.
Autor: Postius. Arxiu de jocs i també de d’ensinistrament continuat,
Fotogràfic de Barcelona. tant a casa com a les escoles.
Durant molts anys, l’ensenyament de les nenes
quedà reduït al desenvolupament d’aquestes
habilitats. L’educació femenina consistia, per a la
majoria de la població, en un molt de cosir,
planxar i brodar, i en un poc, o molt poc, de
llegir i escriure. No va ser fins a la introducció
d’innovacions pedagògiques a principis de segle
XX, innovacions en les quals hi van tenir molt a
veure les pedagogues de l’època, que el restric-
tiu camp de coneixements desenvolupat a les
escoles, s’amplià amb la introducció de noves
matèries i nous sistemes pedagògics.
L’Ajuntament de Barcelona va crear, durant els
primers anys del segle XX, alguns centres d’en-
senyament específics per a dones, com ara les
Una de les grans fàbriques insta l·lades al El sector tèxtil va ser, també, un espai de Escoles Municipals de Tall o l’Escola Municipal
Districte, era la fàbrica Batlló, inaugurada l’any dones. Ja fos a les fàbriques creades des del d’Oficis de la Dona. L’oferta formativa, però, va
1870. El conjunt ocupava quatre illes de cases primer terç del segle XIX a Barcelona, ja fos a ser poc innovadora i quedà restringida a activi-
i les obres van ser dirigides pel mestre d’obres tallers, com a modistes, brodadores i autores tats relacionades amb el sector tèxtil i la prepa-
Pau Martorell, l’arquitecte Rafael Guastavino de filigranes com les que veiem a la imatge. ració i transformació dels aliments. Els objectius
i l’enginyer Alexandre Mary. La fàbrica, destina- eren: preparar “bones mestresses de sa casa” i
da a la producció tèxtil, ocupava 2.400 operaris, De ben petites, a casa o a les escoles públi- millorar la capacitació de les dones que treba-
el 1880, gran par t dels quals eren dones. ques i privades, les nenes eren ensinistrades llaven en aquests sectors.
Malgrat ser una de les indústries tèxtils més en l’art de tenir cura, de la neteja, de la trans-
importants de Catalunya, tancà les instal·lacions formació dels aliments, de la costura. A la L’escola estava situada a la Ronda de Sant
el 1890 i els propietaris traslladaren la produc- fotografia adjunta, nenes del col·legi de la Antoni 19, i anys després, passà a dir-se Escola
ció a Sants. Divina Pastora aprenien a cosir. Cuidar, netejar, Lluïsa Cura.
42 Els treballs i els seus espais 43 Els treballs i els seus espais
Van ser les dones, les que de manera més La Dolors i la Carme treballa- torat a Madrid i, paral·lelament, demanà l’ingrés
punyent, exigiren el dret a la formació. ven a l’oficina Mampel Asens, al Col·legi d’advocats de Barcelona, tràmit
al carrer Consell de Cent, 221, imprescindible per exercir la professió.
Dolors Aleu Riera, en la seva tesi doctoral De any 1952. Fotografia: Lluís Com va reaccionar el cos professional? Podríem
Tovar. Arxiu: Família Giralt
la necesidad de encaminar por nueva senda la dir que “ni chicha ni limoná”. A la sessió de la
educación higiénico-moral de la mujer, amb Junta de Govern del Col·legi, celebrada el dia
clara consciència de gènere, feia un repàs his- 30 de setembre, s´acceptà la seva incorporació
tòric a la condició de la dona al llarg dels i a les actes hi consta: “Se… incorporó a los
segles i refusava els principis científics del aspirantes siguientes, una de los cuales es la pri-
moment que pretenien demostrar la seva mera señorita que ingresa en la corporación:
inferioritat física i intel·lectual, i acabava la seva Dª María Soteras y Maurí.” Exercí la professió, i
exposició reivindicant el lliure accés de les com a conseqüència de la Guerra Civil, s’exilià
dones a la instrucció. a Mèxic, on va morir el 1976.
Tres dies després que Dolors Aleu i Riera Independentment de la formació, des dels inicis
hagués llegit la seva tesi, Martina Castells obte- de la revolució industrial i de la consolidació de
nia el grau de doctora en medicina, amb el tre- L’accés de les dones a l’educació va ser consi- la societat capitalista, es reservaren amplis sec-
ball intitulat Educación física, moral e intelectual derada una de les vies per acabar amb les con- tors de la producció per a les dones. Aquests
que debe darse a la mujer para que contribuya dicions de marginalitat i submissió en què vivien sectors, van ser considerats menys valuosos
en grado máximo a la perfección y la de la la majoria d’elles, però, i sobretot tal i com i se’ls atorgà menys qualificació i menys valor
Humanidad, que es troba inèdit a l’Archivo manifestà Martina Castells, hi ha una correlació econòmic, al marge de les habilitats i de la for-
Histórico de la Universidad Central de Madrid directa entre educació, perfecció i felicitat indi- mació requerides.
L’Ajuntament de Barcelona va reorganitzar (1). La doctoranda feia un recorregut històric vidual i col·lectiva, consideracions absolutament
l´ensenyament de les dones d’adultes, tot i que per les condicions de discriminació que havien innovadores a l’època. La noció de qualificació professional té molt a
La mare de Carme Rincon
fent de mestra, a l’escola amb cert retard respecte d’iniciatives privades, viscut les dones, valorava positivament el canvi veure amb el sexe de la treballadora o treballa-
Frederic Mistral, carrer i el 1918, va oferir un nou pla de formació amb de mentalitats que ja s’albirava en el nostre A la reivindicació del dret a l’educació hi corria dor. Al llarg de la història, la tipificació sexual de
Escoles Pies, curs 1969-1970. la creació de les escoles comercials d’adultes, país, a remolc d’actituds més actives a escala en paral·lel la del dret a la professionalització i, les categories professionals ha estat molt vincu-
Arxiu: Família Rincón. per donar resposta a la demanda de nous llocs internacional, i analitzava les relacions en- en cer tes professions, hi va haver una clara lada al control dels processos de formació i
de treball a despatxos, botigues i magatzems, tre educació, perfecció i felicitat individual i oposició a permetre l’accés de les dones. Tal és aprenentatge d’empreses o d’associacions d’ho-
professions que progressivament s’anaren femi- col·lectiva. el cas de l’advocacia. No va ser fins al 1927, que mes i de l’exclusió de les dones (Mayordomo,
nitzant. es va permetre a Maria Soteras col·legiar-se al 2004).
No va ser l’atzar que va portar les primeres Col·legi d’Advocats de Barcelona, pas previ per
En termes generals, la desigual formació de les doctores de l’Estat espanyol a abordar el tema a la pràctica professional reconeguda.
nenes respecte dels nens era un handicap quan de l’educació de les dones. Recollien, analitza-
s’incorporaven al mercat laboral. La deficient o ven, reelaboraven i projectaven un grau més el Maria Soteras Mauri, veïna de la Gran Via, inicià
nul·la formació professional feia que només debat, el clam, que des de feia alguns anys, els estudis de Dret amb setze anys i el seu
poguessin accedir als llocs amb menys qualifica- havien posat de relleu coetànies seves, i que es expedient no és brillant, és brillantíssim. La car-
ció professional i, per tant, pitjor remunerats. perllongaria encara molts anys. El dret de les rera no va ser un passatemps, un entreteni-
dones a la instrucció es convertí en el leitmotiv ment, per a una nena de casa bona. La seva filla,
Des de mitjans del segle XIX, des de diversos de les reivindicacions femenines del segle XIX, Maruxa Vilalta Soteras, des de Mèxic, ens ho
sectors es reclamà el dret de les nenes, de les des de tesis doctorals a congressos, passant confirma: “Sentia veritable passió pel que estu-
dones, a l’educació per tal de corregir aquestes per articles a diaris i revistes, i van promoure diava, li interessava profundament.”
Peixateres al mercat del
desigualtats que tant les afectaria en el desen- un debat públic amb la clara voluntat, a partir Ninot. Arxiu: Vocalia de
volupament de les seves capacitats i de les de la seva presència i persistència, d´incidir en dones de l’Eixample - Dones El 1927, quan va haver finalitzat la carrera,
seves condicions de vida. els mecanismes de creació d’opinió. d’Enllaç. demanà certificació d’estudis per cursar el doc-
44 Els treballs i els seus espais 45 Els treballs i els seus espais
El sistema de qualificacions professionals és Gemma Ensensa, soprano,
una construcció cultural sexista que atorga ven pa al forn del carrer
més valor a habilitats atribuïdes als homes i Consell de Cent, 185. Arxiu:
Gemma Ensensa.
menysté, menysvalora, les habilitats considera-
des femenines, el que comportarà diferències
salarials.
Venedores de grans o petits magatzems, vene- Roser Maronas Illa,
dores de productes alimentaris i també, cada perfeccionant dibuixos pel
vegada més dones s’incorporaran, des de prin- gravat, a la seu de l’editorial
Labor, on treballava, el 1953.
cipis del segle XX, a la feina en oficines, com a Arxiu: Roser Maronas Illa.
mecanògrafes, taquimecanògrafes i administra-
tives, en general.
Malgrat la incorporació de les dones a la feina
remunerada, no van quedar exhimides de la A la imatge, en primer pla,
responsabilitat de les feines domèstiques. En Dolors Solas Reig, treballant
a Pamias Hermanos, el 1958.
una societat que, pràcticament, no havia creat Arxiu Mercè Carreras
serveis per atendre les necessitats de les per- Solanas.
sones, les dones grans dels col·lectius familiars
es van convertir en el suport imprescindible
per a fer possible la compaginació del treball
productiu amb la maternitat. Així ens ho expli-
ca Carmen Sampedro: Roser Maronas Illa amb
“Ens vàrem casar el maig del 53 i ens vàrem Mercè Centelles i Roser
quedar a viure a casa dels meus pares (....). La Jordà, a l’editorial Labor,
1953. Arxiu: Roser Maronas
casa era petita, 3 habitacions al barri de les Illa.
Corts amb un pati i gallines al darrere. Allí
vivíem la meva àvia, els meus pares i nosaltres.
Els dissabtes ajudava a netejar la casa i també primer pla, Dolors Solas Reig, treballant a A les fotografies, la vèiem amb d’altres compa-
pagava una dona que rentava la roba. La meva Pamias Hermanos, el 1958. nys i companyes de feina, com ara la Roser
mare tenia cura del menjar. Jordà o la Mercè Centellas, encarregada de fer
Ser a casa dels meus pares ens va anar bé. Va Gràcies a les imatges que ens ha facilitat la els mapes. Caps i subcaps, eren homes.
ser una temporada que recordo molt agrada- Roser Maronas Illa, recuperem una de les activi-
ble, encara teníem temps per estudiar francès tats, que al llarg de la història, han desenvolupat Anys després, no gaire lluny d’allà, la primera
a la Berlitz, en sortir de la feina; el meu marit moltes dones. Ens referim a les feines editorials, editorial feminista de l’Estat, LaSal, s’instal·lava
treballava com a comptable al Banc de Vizcaya un sector, com dèiem, que des de l’aparició de en un xamfrà de l’Eixample, concretament, al
i jo a una empresa de fotografia. la imprempta inventada per Guttenberg, han carrer València cantonada amb Enric Granados,
Les coses anaven força bé i, llavors, un parent ocupat moltes dones. als baixos de la mateixa casa on havia viscut
meu, que sabia fer marroquineria i era un bon Caterina Albert. LaSal havia nascut a l’escalf de
Antònia Riba i Joan Puig modelista, ens va engrescar per a muntar a Roser Maronas Illa entrà a treballar a l’editorial les Primeres Jornades Catalanes de la Dona,
als magatzems La Esperanza, mitges un taller de fer bosses.” Labor, situada al carrer Provença, 88, de celebrades al Paraninf de la Universitat de
del barri de Sant Antoni, Barcelona, el 1951. Havia nascut el 1934. Tenia Barcelona, el 1976. Era una editorial creada per
1953. Autor: Foto Film
Carbo. Arxiu: Esperança Tal i com dèiem abans, moltes dones es van 17 anys, quan s’hi incorporà. Organitzà la secció dones que publicava obres de dones, assaig, fic-
Buñuel Puig. incorporar al sector terciari. A la imatge, en de dibuix i restà a l’editorial Labor, fins el 1959. ció, poesia contemporània i clàssica, amb l’ojec-
46 Els treballs i els seus espais 47 Els treballs i els seus espais
1513, amb un gravat en fusta a la coberta que toria de la imprenta y librería en Barcelona, 1474-
representava l’abadessa sor Isabel de Villena 1553, pàgs. 882-883.)
asseguda en una cadira en el moment de fer a
mans, de transmetre la seva obra a una Així doncs, Aldonça de Montsoriu, Francisca
col·lega que la rep en presència de les altres López i la vídua d’Antoni Llonch, de la qual en
monges. Bella imatge, de forma i de contingut, desconeixem el nom, no són una excepció.
la qual representa Isabel de Villena. En el colofó Amb elles s’inicià tota una nissaga de dones
d’aquesta edició, reapareix el nom d’Aldonça dedicades a l’edició, la impressió i la venda de
de Montsoriu en la seva funció d’editora. llibres, en un flux de continuïtat que arribarà
fins als nostres dies.
Si ens fixéssim en allò que avui dia anomenem
“expectatives de venda”, diríem que l’èxit de Seguint aquest fil de continuïtat, en citarem
l’obra va ser total, ja que el 1527 se’n va fer la només algunes de les més destacades per
primera edició a Barcelona, i el 1550 una sego- saber què feien i com ho feien. Jerònima Gales,
na, amb un tiratge de 500 exemplars els quals, el 1557, publicava a València un llibre bellament
comparats amb els 300 de l’edició barcelonina editat i que ha estat considerat el model més
del Tirant lo Blanc, feta l’any 1497, ens fan quali- perfecte i magnífic de la tipografia del segle XVI,
ficar Vita Christi de bestseller medieval. i que no és altre que Chronica o comentari del
gloriosissim rey En Iacme… feta e scrita per
L’estructura editorial en aquella època, no dife- aquell en sa llengua natural. En el colofó, però,
Mercè Centellas, encarregada ria gaire de l’actual. L’editora o editor era la Jerònima ja no s’anomenava Jerònima, sinó la
de fer mapes, a l’editorial
Labor. 1953. Arxiu: Roser persona que posava els diners i la impressora “Biuda de Ioan Mey Flandro”. I, Jerònima, va tor-
Maronas Illa. o impressor, qui posava els mitjans tècnics, és a nar a deixar de ser-ho, en casar-se amb Pedro
dir, la maquinària i l’experiència professional. Si de Huete. A partir de 1568, els seus llibres van
fa no fa, com ara en l’àmbit de les petites i mit- aparèixer amb un peu d’impremta que al·ludia,
janes empreses editorials. Si fa no fa, com ara, només, al nou marit, fins que vers el 1580 o
tiu de potenciar el debat sobre la condició de abadessa del convent de la Trinitat de València. les editores o editors medievals eren, sovint, lli- 1581, es convertí en la vídua de Huete.
les dones, visualitzar la seva aportació intel·lec- breteres o llibreters, amb la diferència que en
tual i recuperar les obres d’autores clàssiques Així doncs, Vita Christi, el primer text català l’actualitat només són les grans editorials o dis- Isabel Juan Vilagrassa, nom femení comú a la
catalanes que les havien precedit. escrit per una dona, era editat per una altra tribuïdores les que posseixen llibreries pròpies. València del segle XVII, que s’escurçava amb el
dona, Aldonça de Montsoriu, abadessa del De l’existència d’impressores al nostre país ja sonor Bejuan, publicava el 1675 una obra de
Ja hem dit abans que, de la dedicació de les mateix convent de la Trinitat. n’hi ha indicis, tot just apareguda la impremta. caire religiós amb el peu d’impremta d’Isabel
dones a l’àmbit editorial, n’hi ha una llarga tra- Francisca López, vídua de Lope de la Roca, Iuan Vilagrasa. Poc temps després, la nostra
jectòria. Per tal d’aproximar-nos-hi, ho farem És el primer cas, dels que sabem fins ara en la en tenia una a València des de l’any 1498. impressora es va casar amb un calceter –per-
des d’un dia del mes d’agost de l’any 1497, història de la literatura catalana, en el qual la D’editores, ja n’hem citat una, sor Aldonça sona que fa o ven mitges–, de nom Francisco
quan a la ciutat de València apareixia publicada gestació i la publicació d’una obra està prota- Montsoriu. I de llibreteres, entenent que a l’è- Mestre, que segons ens diu Serrano Morales
Vita Christi, d’Isabel de Villena. Era el primer text gonitzada, exclusivament, per dones a l’època poca medieval la llibreria i l’edició anaven sovint “era un hombre falto de pericia y de práctica
imprès escrit en català per una dona. Era, i és, medieval. plegades, Jordi Rubió ens diu que “les dones no en cuanto al comercio de librería se refiere.”
el primer text protofeminista de la història de es mostraven esquives a col·locar els seus estal- Això no va ser cap obstacle per a què a partir
la literatura catalana. Vita Christi, destinada a les religioses del con- vis en llibreries”, com va ser el cas “de la vídua de 1677 Isabel Iuan Vilagrasa desaparegués del
vent de l’autora, ràpidament depassà els murs de l’apotecari Antoni Llonch, que el 1517 inver- peu d’impremta, substituïda per Francisco
Feia poc més de cinquanta anys que Gutten- de la clausura i es convertí en una de les obres tí 100 lliures en una societat per tres anys amb Mestre, el calcer que no en tenia ni idea, fins
berg havia inventat l’artilugi que permetia fer més apreciades de la darreria del segle XV i el llibreter Mazan. No era un mer interès el que que el 1709 Isabel Vilagrasa hi reapareix, en la
còpies i més còpies d’un text, d’una il·lustra- primera part del XVI. Pocs anys després de la li oferien sinó la meitat dels guanys. Aquest cas seva condició de vídua.
ció,… i feia set anys de la mort de la il·lustre primera edició, en va aparèixer la segona el –afirma– no és l’únic.” (Documentos para la his- No és que les impressores, editores o llibrete-
48 Els treballs i els seus espais 49 Els treballs i els seus espais
res, tinguessin un especial interès a fer constar hem vist amb Aldonça de Montsoriu. Les altres, ella es va dient a l’interior dels seus sorolls reals regidora de l’Ajuntament de la ciutat, escrivia,
el seu estat. És, senzillament, que els costums les dones adscrites a un home, arribaven a diri- i actuals.” (Barceldones, 1989, pàg. 68) entre d’altres, el seu Feminisme a Catalunya, lli-
convertits en Llei dels Usatges, compilats cap al gir el negoci després d’uns quants fets luctuo- bre que posava al descobert l’aportació de les
1150, dictaminaven que “cascuna fembra sie sos: la mort del pare, la del marit, la del germà. Isabel-Clara Simó ens narra el seu itinerari sen- dones a la construcció de Catalunya, un llibre
emenada segons la valor de son marit e si timental per Barcelona, procedent del seu que es conver tí en iniciàtic i que esperonà
marit non ha ni n’hach, segons la valor de son Si parlem d’editar, prèviament haurem de parlar poble, Alcoi: “...El primer barri de què em vaig estudis posteriors. I Lidia Falcón, advocada,
frare ho de son pare”. En aquest marc de refe- d’un altre ofici, el de l’escriptura, activitat creati- enamorar va ser el barri de Gràcia, després li va impulsora de la revista Vindicación Feminista i
rència en el qual tota dona ha de ser “emena- va que moltes dones, al llarg del temps, han tocar el torn a Sant Andreu, i força més tard li del Partit Feminista, publicava Mujer y sociedad,
da” (paraula medieval que en el llenguatge desenvolupat. El districte de l’Eixample, ha estat, va tocar al de l’Eixample, que crec que és un el 1969.
actual és esmenar i que segons el diccionari de és, espai de residència i de creació de moltes prodigi d’equilibri i de mesura.” (Barceldones,
la GEC vol dir millorar alguna cosa llevant-ne escriptores i, alhora, l’Eixample, ha estat prota- 1989, pàg. 192) Maria Mercè Marçal, poeta, novel·lista, assagista,
les imperfeccions, els defectes, els errors) pel gonista, en alguns casos, en altres escenari, d’al- traductora, professora..., que trobà paraules
valor d’un home fos marit, pare o germà, l’or- gunes de les obres de ficció o no ficció de les De més lluny encara, Cristina Peri Rossi, havia pròpies per expressar des d’un cos de dona,
ganització i la legislació gremial hi anirà a escriptores que hi resideixen o hi han residit. travessat l’Atlàntic, des de l’Uruguai, cap a experiències femenines, va viure en dos perío-
remolc. Barcelona: “Barcelona és una ciutat transvestida, des de la seva vida a l’Eixample. El primer, a
Montserrat Roig situà gran part de la seva obra no solament per l’habilitat que té a l’hora de l’Esquerra de l’Eixample, coincidí amb la seva
En el Llibre de Deliberacions de 1676 hi podem a l’Eixample, i focalitzà la mirada des de balcons combinar estils, o per la dolça unisexualitat, sinó maternitat, és a dir, amb els primers anys de la
llegir : i galeries, per retratar nissagues femenines. “Les també per la multiplicitat d’estrats.” I, continua: seva filla Heura, instal·lades en un pis del carrer
“Si acás morrá algún Estamper collegiat del dit illes de l’Eixample –escriu Montserrat Roig- “Només hi ha dues maneres de conèixer una Muntaner, entre Diputació i la Gran Via. “De
Collegi… sens fills, ni filles, en tal cas la víuda mostraven, només en aparença és clar, un civilit- ciutat: l’una és perdre-s’hi pels carrers com una casa estant, sentíem tocar campanes i, estranya-
muller de dit defunt puga tenir y fer correr zat sentit del que havia de ser l’entesa col·lecti- viatgera sense rumb; l’altra és enamorant-se ment, en plena nit, el cant d’un gall. Les finestres
aquella lo temps estarà Viuda y ab lo nom del va.” (Barceldones, 1989,185) Maria Barbal, parlà d’una persona que hi ha nascut i que ens donaven a un pati interior enorme, d’aquests
dit Collegiat.” de l’emigració del camp a la ciutat, des d’una guiarà.” (Barceldones, 1989, pàg. 111) típics de l’Eixample, una gran par t del qual,
porteria de l’Eixample, a Pedra de Tartera.Teresa però, era ocupat per un pàrquing. M’agradava,
Queda doncs prohibit a les dones utilitzar el Pàmies recuperà la memòria històrica d’episo- I, des de l’Eixample, Maria Aurèlia Capmany, així i tot” (Barceldones, 1989).
seu nom, han de figurar amb el nom del difunt dis col·lectius, des d’un pis a la vora del mercat
marit. Continuem amb les Deliberacions. del Ninot. Núria Pompeia, escriptora i il·lustra-
“Emperó si lo dit Collegiat morrá dexant algún dora, que durant un període fou regidora del Maria Mercè Marçal en una
fill o filla, en tal cas lo tal fill puga fer correr la districte de l’Eixample, escriu: “Vaig néixer en un conferència. Arxiu: Fundació
Maria Mercè Marçal.
dita Estampa sens empaig ni contradicció alguns pis de l’Esquerra de l’Eixample barceloní, coinci-
fins a tant que tinga edat de vint anys, y cum- dint, cronològicament amb l’adveniment de la
plits aquells, no la puga tenir més sens llicencia República... L’especulació es va menjar, de pri-
dels Administrador (la qual obtindrá passantse mer, els jardins interiors de les illes de cases de
Mestre)… E si será filla pugui tenir la dita l’Eixample... Els xamfrans oberts per accedir als
Estampa fins a tant sia Casada, y no més avant.” jardins interiors es van tancar per construir-hi
més cases de pisos i els interiors es van conver-
L’”empaig” per a les dones, apareixia amb el tir en un mosaic de patis particulars.” (Barcel-
casori. Ho diu clarament la paraula empatx: dones, 1989, pàg. 133)
“Obstacle, impediment”. Segona accepció: “indi-
gestió”. Anna Murià, nascuda al carrer Diputació, i exilia-
da durant més de trenta anys a Mèxic, després
Fins a aquell moment, les úniques editores que de la Guerra Civil, escrivia: “Barcelona és per a
podien mantenir la pervivència del seu nom en mi una història que la ciutat es conta ella matei-
el colofó o peu d’impremta eren les dones xa. La seva pròpia veu es parla amb els mots de
sense home terrenal, és a dir, les monges. Ja ho les seves pròpies pedres. Un relat silenciós que
Espai polític
53 Espai polític
Des de les darreries del segle XIX, i al llarg del ferma oposició de les dones a la crida a lleves,
segle XX, les dones han ampliat els estrets obligatòria per a les classes populars sense
Manifestació de dones a la marges d’allò considerat polític. recursos, va comportar l’ocupació de carrers,
Rambla contra els bombarde- l’impediment de la circulació de trens que s’en-
jos, 1937. Autor: Pérez de Ja al segle XIX, moltes dones exigiren la fi de la duien els soldats –els seus fills i parents– a la
Rozas. Arxiu Fotogràfic de
Barcelona. guerra, com a mitjà per a resoldre conflictes guerra i d’altres accions directes i indirectes
col·lonials i divergències entre comunitats. La per impedir-ho.
54 Espai polític 55 Espai polític
Arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, havien creat, i als quals s’hi veien abocades. la violència com a via per a resoldre conflictes.
les dones establiren xarxes internacionals per Conflictes que posaven en perill la pròpia vida i Les dones pels seus rols d’agent reproductiu,
tal de fomentar un estat d’opinió antibel·licista, la de les persones de l’entorn. Expulsades dels productiu i de gestió comunitària, tres activitats
que aturés la mentalitat hegemònica a favor espais polítics oficials, dels espais de poder, absolutament interrelacionades, han estat pro-
d’una intervenció militar. A Catalunya, es creà el tampoc podien intervenir en la presa de deci- tagonistes en la història més immediata dels
Comitè Femení Pacifista de Catalunya, liderat sions, però feien sentir la seva veu: barris de la ciutat, i han contribuït a fer de l’es-
per Carme Karr i difós a través de la revista pai urbà una ciutat habitable, un espai de rela-
Feminal que, com ja hem dit, tenia la seva “¡Prous crims! ¡Prous carnatges! Que cessi al fi ció. Les seves pràctiques col·lectives i la capaci-
redacció a l’Eixample . El Comitè Femení aquexa lluyta malehida, vergonya dels temps, en tat de mobilització han produït realitzacions
Pacifista de Catalunya estava vinculat a la xarxa la que’ls homes han esborrat vint sigles de civili- concretes.
internacional de comitès femenins pacifistes. sació, en la que la veu del representant de Deu
Declaracions, entrevistes, manifestos, s’enviaren sobre la terra es desohida y befada.” (Feminal, Mitjançant el desenvolupament d’experiències
a les més altes instàncies polítiques de cada número 103, octubre del 1915, pàg. 16) individuals i col·lectives han construït ciutat, han
país per tal de qüestionar el model que oferia fet política i han posat al descobert conflictes
com a única via de resolució de conflictes la Acabada la Primera Guerra Mundial, María de gènere.
Estat en que van quedar
els edificis de la Gran Via guerra, una guerra que afectava el desenvolu- Landabru, escrivia a La prensa, diari de Nova
cantonada Balmes, arran del pament de la vida quotidiana, una guerra que York, el 4 de juny de 1919, aquestes paraules: Fer de l’espai urbà una ciutat habitable, crear
bombardeig, 29 de març de suposava la mort de fills i filles, especialment de “Los hombres nos recriminan nuestra pasivi- espais de relació, va ser un dels objectius
1938. Autor: Pérez de Rozas. les classes populars que, amb tant d’esforç, dad durante la guerra. Nos acusan de una indi- durant la postguerra. Carrers i places, trenca-
Arxiu Fotogràfic de
Barcelona. havien arribat a l’edat adulta. Conflictes que ferencia punible. Creen y con razón, que de- ven el ritme quotidià de circulació, i en dies
elles, que la població en termes generals, no bería nuestr a exquisita sensibi l idad tan assenyalats, es convertiren en lloc de berena-
decantada, haberse rebelado imperiosamente des infantils, dinars col·lectius. En l’organització
contra la horrible matanza de hijos, de novios, de les xocolatades i dels àpats col·lectius les
de hermanos. dones hi tingueren un protagonisme destacat.
Les xocolatades o berenars anaven més enllà
–¿Dónde habéis estado metidas en estos cua- de l’estricta ingesta. Les xocolatades o bere-
tro años de horrores? –nos dice un publicista. nars, suposaven la creació d’espais per a la
–En la cocina, señores. En la cocina hemos En el Butlletí de l’Associació sociabilitat, que permetien i potenciaven les
estado; en donde vuestra generosa hidalguía de Veïns de l’Esquerra de trobades i els intercanvis. Aquestes trobades
nos dio única jurisdicción. Nos hemos limitado l’Eixample, es feia explícit
el rebuig a la guerra, juny informals, contribuïen a crear relacions de
a condimentar en la cocina el alimento para de 1984. bombardejaren ciutats i, de retruc, convertiren veïnatge, xarxes de suport. Alhora, les trobades
vuestros estómagos. ¿No era ésta la interven- la població civil en objectiu militar. Barcelona va potenciaren el sentit de pertinença, el sentit de
ción que nos habíais otorado en vuestros ser bombardejada en diverses ocasions, i les formar part d’una col·lectivitat, inscrita en un
designios? ¿No era ésta la intervención que nos Les Vocalies de Dones de les
Associacions de Veïns de dones, màximes responsables de mantenir la territori concret, el barri. Tot un món de rela-
habíais otorgado en vuestros designios? ¿No Barcelona, clamaven aturar la vida quotidiana a la reraguarda, van ocupar car- cions circulava més enllà dels espais oficials.
era éste todo el honor que nos conferíais? guerra i proclamaven “NO rers i places per demanar la fi dels bombarde-
¿Olvidáis que sólo nos habéis permitido el donem la vida per això”, amb jos. A la imatge adjunta, veiem una manifestació A l’ocupació efímera dels carrers, en dies asse-
motiu de la invasió d´Irak.)
derecho de sufrir y no el de protestar?” de dones a la Rambla, l’any 1937. En una altra nyalats, seguí la reivindicació d’espais específics
imatge, observem els efectes del bombardeig a per a la relació col·lectiva. Si avui, la casa
Arran d’un altre conflicte bèl·lic, la Guerra Civil, la Gran Via cantonada Balmes, el 1938. Golferichs, La Sedeta, són centres públics; si
provocat per l’aixecament contra el govern avui hi ha un centre esportiu a l’estació del
republicà elegit democràticament, les dones, Amb motiu de conflictes bèl·lics més recents, Nord; si avui hi ha un parc a l’Escorxador i un
novament, sortiren al carrer per demanar la fi carrers i places han estat ocupats per posar de altre a l‘estació del Nord; si avui, a la coneguda
del conflicte i dels bombardejos. A diferència manifest un no a la guerra, un “No donem la “illa de la Fichet”, al barri del Fort Pienc, exis-
de guerres anteriors, les tropes franquistes vida per això (la mort)”, en definitiva, un no a teix l’illa de serveis, és gràcies a la insistència, a
56 Espai polític 57 Espai polític
Festa major del carrer Parc sí, auditori,1980. Arxiu: aturar l’enderroc i, finalment, l’Ajuntament
Provença. Les germanes Vocalia de Dones de adquirí la casa Golferichs per 84 milions de
Roser i Montserrat Marona l’Esquerra de l’Eixample - pessetes, l ’any 1989. Com deia Huer tas
Illa amb amics. Aquell va ser Dones d’Enllaç.
el primer any que guadiren el Claveria, setze anys de lluita havien “demostrat
carrer, 1943. Arxiu: Roser el coratge de l´obstinació” (Huertas Claveria,
Maronas Illa. pàg. 81).
“Érem joves, d’això fa molts anys... l’Elisenda, la
Dolors, la Trini i la Montse totes companyes de
l’Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de
l’Eixample. Plenes de il·lusió i de convenciment
per canviar el món començant, per el nostre
barri. L’associació de veïns, a primers dels anys
vuitanta, l luitava per aconseguir que els
terrenys del antic escorxador, és convertís en
un parc, (en aquells anys el nostre barri gairebé
no n’hi teníem cap de zona verda). La proposta Un dels altres espais recuperats com a parc, ha
estat el de l’Escorxador. El 1979, les antigues
Preparant una paella de l’Ajuntament era, de fer-hi un auditori i els
per a una festa del barri veïns només hi volíem parc. Aquesta fotografia instal·lacions de l’escorxador van ser abando-
de l’Esquerra de l’Eixample. n’és testimoni, com podeu veure es les nostres nades en la seva funció primigènia. En el solar
Arxiu: Vocalia de Dones samarretes. Finalment ho vàrem aconseguir” d’aproximadament 5 hectàrees, veïnes i veïns
de l’Esquerra de l’Eixample -
Dones de l’Enllaç. Sylviane Dahan. reclamaven un parc i expressaven la seva
voluntat de participar en el disseny. El Col·legi
d’Arquitectes hi participà convocant un con-
curs d’idees, però, des de l’Ajuntament es con-
vocà un altre concurs el 1981, i el guanyà l’e-
quip on par ticipava Beth Galí. Finalment, el
1983, el parc era inaugurat.
la voluntat, a la tossuderia en la reivindicació, Aquesta ha estat una de les característiques Els terrenys de les antigues cotxeres del carrer
per tal d’aconseguir espais públics que facilites- del moviment de dones al llarg de la història Borrell, entre Parlament i Campo Sagrado,
sin la trobada, el gaudi i la convivència. més recent, la reorientació en l’assignació dels l’Ajuntament de Barcelona pretenia cedir-los al
Els moviments veïnals, amb àmplia presència pressupostos públics, la demanda d’un accés Ministeri de l’Interior per a la construcció d’una
femenina, van reubicar els poders públics i el més equitatiu als recursos. comissar ia. L’Associació de Veïns de Sant
projecte de ciutat en un escenari polític, tot Antoni feia anys que reivindicava la creació d’e-
reclamant el dret a la ciutat, i més recursos per El 1973, l’Ajuntament de Barcelona autoritzà quipaments en aquell solar i, el desembre de
a la vida col·lectiva. Alhora, van qüestionar l’ús l’enderroc de la casa Golferichs, edifici moder- 1989, el projecte preveia un poliesportiu amb
que es feia dels diners públics, reorientant la nista, propietat de les monges Dominiques de pàrquing i un centre cultural.
despesa. Si eren diners públics, és a dir, apor- la Presentació que l’havien venut a la construc-
tats per la col·lectivitat, calia invertir-los en la tora Núñez y Navarro. L’Associació de Veïns de El veïnatge de Fort Pienc reclamava a l’Ajun-
creació d’espais col·lectius. S’exigia a les admi- Sant Antoni endegà una campanya, recolzada tament instal·lacions esportives i equipaments
nistracions canviar el model de ciutat i vetllar pel Col·legi d’Arquitectes i la premsa, per evitar a l’illa coneguda amb el nom “illa de la Fichet”,
pels interessos dels diversos col·lectius que el projecte d’enderrocar-la i construir-hi pisos. ocupada per les instal·lacions d’una antiga fàbri-
habitaven la ciutat, més enllà dels interessos El mateix any, Núñez y Navarro s’apressà a ca del mateix nom. Era el 1992 quan s’iniciava
estrictament econòmics i privats. destruir l´interior del xalet. Les protestes van la campanya i, durant molts i molts anys, el pro-
58 Espai polític 59 Espai polític
roc. Destinada en un primer moment a equi- La voluntat de creació d’espais per a la sociabi- La Vocalia de Dones de l’Associació de Veïns
paments, poc després, els propietaris aconse- litat intersexuals, corria en paral·lel a la deman- de la Sagrada Família, “va ser creada, a principis
guien el canvi de qualificació i projectaven fer-hi da de creació d’espais propis per a dones, de 1976 a iniciativa d’Amparo Moreno, a par-
pisos. L’Associació de Veïns de la Sagrada espais que volien potenciar l’expressió, el dià- tir d’una xerrada sobre els drets de les dones.
Familia reivindicà el solar per a la instal·lació leg, el debat i la creació entre dones, espais Poc després, ja vam ser unes dotze les que ens
d’equipaments. Trobades, festes reivindicatives, que permetessin voluntats i desitjos propis. reuníem un cop a la setmana amb un triple
negociacions..., i finalment l’Ajuntament adquiria objectiu: conscienciar les dones sobre la seva
la fàbrica per 150 milions i hi instal·lava un cen- Un d’aquests espais van ser les vocalies de problemàtica específica (que s’adonessin que
tre educatiu, un centre cívic i una plaça. dones de les associacions de veïns, concebudes no tot era culpa de la “malasort”, que moltes
com a espais de dones i entre dones. Les voca- dones teníem els seus mateixos problemes...),
Va ser a la recuperada Sedeta on el 1985, s’hi lies, segons explica Carme Clara Parramon millorar les seves condicions de vida i preparar
instal·là el precedent de l’actual CIRD, Centre (2008:127-129), van desenvolupar un ampli les jornades que s‘havien de celebrar aquell
de Recursos i Informacions per a les Dones, ventall de pràctiques femenines que anaven mateix any, al mes de maig”, llegim a l´article
primer, com a centre de documentació i, des des de l’accés a la informació i els debats sobre “20 anys de feminisme a Catalunya”, publicat al
de 1993, amb el seu camp d’actuació ampliat. la situació de les dones, fins a la lluita per les butlletí de l’Associació de Veïns de la Sagrada
El CIRD, actualment situat al carrer de les reivindicacions que se’n derivaven, l’intercanvi Família (número 35, maig-juny 1996). En molts
Camèlies 36-38, té entre els seus objectius d’experiències sobre el coneixement del propi altres barris del districte aparegueren vocalies
donar suport a l’associacionisme femení, vetllar cos, la celebració d’activitats lúdiques o l’orga- de dones, sota l’aixopluc de les associacions de
Reivindicació dels terrenys
per conser var la memòria històrica de les de la fàbrica Myrurgia per al nització de serveis diversos estretament rela- veïns.
dones a través de l’arxiu i la biblioteca que, barri. Arxiu: Antonia Jover. cionats amb les vides femenines.
malhauradament, va perdre part de les seves La Vocalia de Dones de l’Esquerra de l’Eixample
importants fons documentals en un incendi, posava en circulació el cartell d’una mestressa
quan encara estava a la Sedeta, però que, que, a manera de deessa, comptava amb múlti-
jecte d’equipaments s’anava endarrerint. El novament, vetlla per conservar i difondre fons ples mans que sostenien objectes diferents: una
Reivindicació dels terrenys de
la fàbrica Myrurgia per al 1997 s’inauguraven dues piscines cobertes al documentals. Alhora, des del CIRD, es potencia xeringa, una clau anglesa, una falç, una escom-
barri. Arxiu: Antonia Jover. poliesportiu de l’Estació del Nord i, no ha estat la política de dones a l’Ajuntament, i es disposa bra, la cistella de la compra, el drap de la pols
fins fa pocs anys, que s’han aconseguit altres tot un ampli ventall de recursos que ofereix a que li penjava de la butxaca, una safata amb una
equipaments per al barri, com ara una bibliote- les associacions i a les dones en general. En cafetera i una tassa, i una criatura que li estirava
ca, un centre cívic, el mercat, habitatges per a total connivència amb el CIRD, també existeix les faldilles. El dibuix es convertí en una mena
persones grans. a l’Eixample, el Punt d’atenció a les Dones, situ- d’icona en la qual moltes dones s’hi reconei-
at al carrer Mallorca, 425. La seva finalitat és xien, en fer visible la multiplicitat de tasques que
L’any 1996, veïnes i veïns i entitats del barri es donar resposta a les diferents demandes d’in- desenvolupaven al llarg de la jornada.Tenir cura
váren mobilitzar en contra del projecte de formació i assessorament, vinculades al conei- de la família, les feines domèstiques, la feina
construir una benzinera i un poliesportiu privat xement dels recursos, a la participació, l’asso- remunerada,... El text que actua com a marc de
d’èl it als terrenys de l’antiga fàbr ica de ciacionisme femení; a donar respostes a la il·lustració era: “Fuera la sobreexplotación de
Myrurgia. situacions de discriminació a l’àmbit laboral, la mujer – Abajo la sociedad machista –
social, a la parella i/o a la unitat familiar, i espe- Educación sin discriminaciones – No a la discri-
La reivindicació veïnal va quedar ben palesa en cialment, a les problemàtiques de violència de minación laboral – Por un puesto de trabajo
la demanda que el solar de Myrurgia es desti- gènere. Al PIAD, es combina l’atenció individua- seguro – Por una maternidad libremente deci-
nés a equipament públic, com ara, residència litzada amb el treball grupal i comunitari, dida – Socialización de las tareas domésticas –
de gent gran, escola bressol i casal de joves. col·laborant amb els grups de dones i amb el Anulación leyes represivas y antifeministas – No
L’antiga fàbrica Salvador Casacuber ta, més teixit associatiu per tal de contribuir a l’erradi- al paro femenino”, el qual recollia moltes de les
coneguda per La Sedeta, a Pare Claret, que cació de les situacions de discriminació i violèn- consignes, moltes de les demandes, dels desitjos
durant vuitanta anys havia estat instal·lada al cia, així com a fomentar els processos de presa i de les aspiracions de les dones de l’any 1977,
barri, va plegar el 1977 i se’n començà l’ender- de consciència i autonomia de les dones. any en què va ser editat el cartell.
60 Espai polític 61 Espai polític
Arran de l’Any Internacional de la Dona, i per en l’espècie ni en la reivindicació de drets, ja centre del debat la importància de les dones
donar resposta als actes que la Comissió que explícitament es consideraven hereves de per construir la nova societat democràtica que
Oficial de la Secció Femenina ─organització de les dones que les havien precedit. Hi havia la ja s’albirava. Era un crit d’alerta a la societat, als
dones depenent del govern franquista– volia consciència de formar part d’una cadena de moviments socials i als partits. O es renogociava
dur a terme, es convocaren, per organitzacions dones que el franquisme havia estroncat bru- la relació entre els sexes, l’anomenat contracte
no governamentals, les Jornades Catalanes de talment i que calia reprendre el debat allà on el sexual, en la construcció de la nova societat o la
la Dona, el mes de maig de 1976. Hi assistiren triomf de les tropes franquistes, l’any 1939, l’ha- futura democràcia no seria tal.
3.000 dones, i les primeres en sorprendre’s via “deixat”.
d’una assistència tan massiva foren les pròpies En la presentació de ponències i els debats que
organitzadores. En aquesta recuperació de les avantpassades, es succeïren, la Vocalia de Dones de l’Associ-
les paraules de Caterina Albert/ Victor Català, ació de Veïns de la Sagrada Família, plantejà dos
Tal com diu el primer paràgraf del llibre que en el discurs que va fer com a presidenta dels temes claus: el de la identitat femenina, o millor
recollí les comunicacions i debats d’aquells dies: Jocs Florals de 1917, prenien nova vivor. dit, l’absència d’identitat femenina en la societat
“Les ‘Jornades Catalanes de la Dona’ primer Caterina Albert coneixia el moviment feminista patriarcal, i la necessitat de creació de serveis
Cartell de la Vocalia de Dones intent unitari d’organització col·lectiva després
de l’Associació de Veïns de estranger més radical i posava de manifest la per a facilitar les activitats de la vida quotidiana:
l’Esquerra de l’Eixample, de de quaranta anys de silenci forçat, (el subratllat seva aspiració, que no era altra que “la santa “Allò que caracteritza la dona és la falta d’iden-
1977. Arxiu: Vocalia de Dones és nostre) han estat possibles gràcies a la sensi- justícia de la defensa més elemental de tots els titat. Ja que en la societat l’únic ésser amb iden-
de l’Esquerra de l’Eixample. bilització i a la mobilització d’importants grups drets: lo dret a la vida, a la vida completa, així titat pròpia és l’home, la dona és considerada
de dones de diverses ideologies, oficis, extrac- física com conscient, així privada com pública, segons la relació que té amb aquest: de criatu-
ció social i concepció feminista.” (Jornades així individual com co l · lectiva.” (Català, ra, és la filla de tal home (si no té pare recone-
Catalanes de la Dona, 1977:7) 1972:1818) I, al mateix temps, donava suport al gut, ja sabem, fill o illa de puta); de gran, si és
moviment a Catalunya. casada, és la dona d’en tal; si no és casada, de
Les jornades van ser un intent d’aplegar i coor- qui és aquesta dona?”
dinar tots els grups de dones que dispersa- Tornem a les Jornades del 1976. Feia només un
ment feia anys que venien actuant a Catalunya Associades d’APDE. Arxiu: any que Franco havia mort i les dones catalanes Malgrat els anys, malgrat els segles que havien
També apareixien associacions de dones, com per tal d’arribar a una plataforma reivindicativa, ADPDE..
de diferents procedències van voler situar en el passat, la consideració social envers les dones
ara l´APDE, associació per a la dona efectiva, i suposaren la irrupció del Moviment Feminista no diferia gaire d’aquella que al segle XII, als
que té l’origen a l’Asociación para la Pro- en la societat catalana. Usatges de Barcelona definien: “Cascuna fem-
moción de la Mujer en España, creada el 1969 i bra sia esmenada segons valor de son marit; e
instal·lada al passeig de Gràcia, 71, i que, a par- Malgrat que el discurs hegemònic i la pràctica si no ha marit, segons valor del pare o del
tir de 1978, en catalanitzà el nom. La finalitat política, econòmica, cultural i social continuava frare”. Els Usatges, no atorgaren condició jurídi-
era promoure els ideals d’amistat, sinceritat, encara, en els anys setanta, marginant les ca pròpia a les dones, les contemplà en tant
comprensió, efectivitat i col·laboració entre dones, la realitat era una altra. Multitud de que esposes, filles o germanes. El reconeixe-
tots els éssers humans, en general, i entre totes dones compaginaven els dos àmbits i, a més a ment, doncs, només s’atorgà als homes.
les dones, i estudiar solucions als problemes més, ara es feia amb idea de col·lectiu. Però, en
que afectaven el món. l’ocupació d’espais i d’àmbits que no els eren La ponència “La Dona als barris”, plantejava a
reservats, es vivia amb una certa inquietud, per les conclusions, les següents reivindicacions:
Aquest llarg viatge i constant presència de les la manca de punts de referència que els els fes- “–Creació de serveis col·lectius i gratuïts (com
dones per tal de crear espais col·lectius, espais sin sentir familiars, que els els fessin sentir pro- ara guarderies, bugaderies, menjadors públics,
per a la sociabilitat, per a la inclusió, corre en pis, i que els ajudessin a situar-se mentalment etc.) que permetin que la dona treballi fora de
paral·lel a un altre viatge, en aquest cas, per en ells, tot legitimant la seva estada. casa, perquè, d’aquesta manera, pugui anar
situar-se com a dones al món, per parlar i aconseguint la seva independència econòmica
expressar-se des d’un cos de dona i reclamar la El silenci forçat posava en evidència la cons- per un costat, i la seva realització professional
seva participació en la construcció de la socie- ciència de no ser ni les primeres en qüestionar per un altre.
tat democràtica. el destí natural de la dona com a reproductora
62 Espai polític 63 Espai polític
ción social de ciudadanas de segunda, tercera o
cuarta fila”, escrivia Empar Pineda. (Vindicación La reivindicació del centre de planificació inclo-
Feminista, número 4, octubre del 1976.) ïa també informació sobre sexualitat i ampliava
el marc de la sexualitat més enllà de l’estricta-
Les vocalies de dones de les associacions de ment reproductiva, “per poder gaudir lliure-
veïns, a la dècada dels anys vuitanta, es coordi- ment del nostre cos, per a poder decidir si
naren i actuaren plegades en temes d’abast tenim o no fills, quants i quan”, és a dir, posaven
nacional. Conjuntament amb la Comissió al descober t el dret a una sexualitat lliure
d’Avortament, exigien que aquest deixés de i plaent, així com una atenció específica, per
ser considerat un delicte i es respectés la prevenir i combatre les malalties que “ens afec-
voluntat de cada dona. ten específicament”.
Encara, el maig de 1986, la Vocalia de Dones de La reivindicació del gaudi lliure del propi cos, la
l’Esquerra de l’Eixample, la Vocalia de Dones de reivindicació del dret a una sexualitat lliure,
la Dreta de l’Eixample i les dones de l’Asso- suposava un canvi de mentalitat important i un
ciació de Veïns de Sant Antoni, exigien un cen- tomb radical en el discurs hegemònic que el
tre de planificació per al barri. Feia anys que el franquisme i les jerarquies eclesiàstiques havien
reivindicaven, lluitaven per a aconseguir-ne un, posat en circulació després d’acabada la
ja que només existia el de l’Hospital Clínic, que Guerra Civil. La maternitat, per a la dictadura
cobria un àmbit provincial i, per tant, no podia franquista, s’entenia com una obligació de les
“Vocalies de Dones, espais de donar abast a totes les demandes. D’altra dones envers l’Estat. I, la sexualitat per a les
participació”, eslògan que banda, qualificava de “nyap” la Llei d’avorta- dones, predicava també l’església, havia de tenir
plasma el que han estat les ment que el limitava només a tres supòsits i una única finalitat, la reproductiva. Tot i que en
vocalies de dones. Arxiu: insistien en la ja clàssica reivindicació de l’avor- la dècada dels anys vuitanta, Franco ja havia
Vocalia de Dones de
l’Esquerra de l’Eixample- tament lliure i gratuït amb capacitat decisòria desaparegut físicament, part de la seva ideolo-
Manifestació feminista, on Dones d’Enllaç. per a la dona. gia continuava envaint imaginaris col·lectius
veiem, entre d’altres Gretel i privats.
Amann. Arxiu Municipal del
Districte de l’Eixample. Vist amb una certa perspectiva, el 1985 aparei-
xia l’article “Deu anys de Vocalia de Dones” al
butlletí de l’Associació de Veïns de l’Esquerra
–Participació de la dona en la vida ciutadana, Jornades, posà en circulació la revista de l’Eixample, signat per Helga Glahn. L’autora
posant al seu abast tots els mitjans perquè s’hi Vindicación Feminista, dirigida per Carmen feia un repàs de com, un bon dia, trenta dones,
incorpori, al mateix temps que es doni possibi- Alcalde, que tenia la seu al carrer Roger de sense saber molt bé qui les havia convocat, es
litats d’ocupar llocs de responsabilitat a dones Flor, 96. Immers en el conjunt del debat, la van trobar. L’únic nexe en comú era que volien
capacitades, injustament marginades per la seva publicació creà la secció “Barrios” amb l’objec- que s’arreglés tot allò. “Allò –en paraules de
condició de dones.” tiu de “dar a conocer, lo más fielmente posible l’autora– volia dir tot, i en aquest tot es va fil-
A l’escalf de les Jornades Catalanes de les cuales son las condiciones en las que cientos y trar... la qüestió de la dona, el problema de la
Dones, tot un conjunt de projectes es posaren cientos de miles de mujeres viven en los bar- dona, l’opressió de la dona. I alhora que les
en marxa. rios, bajo qué formas se manifiesta allí la opre- altres consignes que ens apassionaven –amnis-
sión de la mujer, la realidad cotidiana, brutal o tia, llibertat– no perdien la seva força, nosaltres
Amb l’objectiu de donar continuïtat i visibilitat sutilmente discrimitaria” i també, “cuales han ens vàrem adonar que el nostre propi proble-
al debat propulsat per les Jornades Catalanes sido los esfuerzos, a veces individuales, los más ma, com a dones, anava molt més enllà i venia
de la Dona, el Colectivo Feminista de Barce- colectivos, de tantas y tantas mujeres que han de molt més lluny. Un cert alegre entusiasme
lona, un mes després de la celebració de les creado mil formas de enfrentarse a su condi- ens empenyé a plantejar també, al mateix
64 Espai polític 65 Espai polític
Concentració a Marsella de la principalment per homes, per aportar quelcom bar ; centres d’estudis, la Casa de la Dona;
Marxa Mundial, 2005. Arxiu: que per a nosaltres tenia importància, que ens espais culturals, com ara DONNA; i espais que
Antonia Jover. tenien por. Les nostres paraules queien com acolliren diverses associacions de dones, com
pedres a l’aigua estancada i amb freqüència ara Ca la Dona, reivindicat durant anys i que,
desapareixien de la mateixa manera, només un després de diverses localitzacions, actualment
lleu moviment en cercles concèntrics cada té la seva seu al carrer Casp, 38.
vegada més amples i desdibuixats, però la
pedra desapareixia i els assistents restaven com En la construcció de la nova societat democràti-
si res haguessin vist o sentit.” I acabà amb un: ca, en la construcció d’Europa, les dones no han
“Noies, no deixeu de tirar pedres.” volgut quedar-hi al marge i contribueixen amb el
seu activisme, amb les seves aportacions teòri-
La voluntat de crear espais propis, s’expandí ques, a ampliar els estrictes marges d’allò que,
també als grups de dones professionals, com fins al moment, es considerava política. Amb les
ara el grup de dones del Col·legi d’Advocats. seves intervencions, tant privades com col·lecti-
Continuà amb la creació d’espais de lleure, ves, han aconseguit situar a les agendes políti-
com ara bars, el primer va ser el bar laSal; edi- ques temes que, fins a aquell moment, havien
torials, la primera rebé el mateix nom que el quedat relegats a l’àmbit privat, i han aconseguit
Representants del Consell
de Dones del Districte de
l’Eixample, entre d’altres,
Maria, Pilar, Carmen,
Montse i Sylviane. Autora:
Glòria Ortega. Arxiu: Dones
d’Enllaç.
temps i de sobte, així senzillament, les nostres si era pitjor el problema d’arrencar les hores
pròpies reivindicacions , enmig de tantes i tan necessàries a les nostres tasques particulars
urgents exigències populars. –feina, fills, estudis– o el de fer-nos sentir en
En primer lloc, hi havia entre nosaltres dones aquells cercles dels quals fins aleshores havíem
de grups polítics, partits, gestores, comissions. format par t amb naturalitat, i a on, de cop
Preteníem establir un flux d’idees, aportant la i volta, érem considerades unes provocadores
nostra visió als problemes generals i reclamant inoportunes, que venien a plantejar coses de
una atenció cap als nostres. les quals, semblava ser, ningú no n’havia sentit a
En segon lloc, estava la pròpia Associació de parlar fins aquell moment.
Veïns, dins la qual érem una vocalia més, i algu- I és que en un primer moment no teníem lite-
nes de nosaltres estàvem també, alhora, en ratura, ni antecedents històrics, ni material amb
altres vocalies: joventut, sanitat, organització... el qual treballar. Però, ni la triple militància
I en tercer lloc, s’estava formant un corrent –política, veïnal, feminista– de moltes, afegida
feminista a tot l’Estat, amb diferents tendències als problemes personals, quasi sempre greus,
i ambicions, associacions de mestresses de que patíem, ni la manca de diners i mitjans, ni la
casa, partit feminista, vocalies, coordinadores, desconfiança dels qui ens envoltaven en totes
i ens interessava prendre posició, no deixar aquelles activitats, varen impedir que féssim
d’estar a a tot arreu, assistir a les jornades con- alguna cosa bona....
vocades, assabentar-nos de tot, no perdre’ns ni Sempre vaig tenir la impressió, quan s’aixecava
un detall... Moltes vegades era impossible saber alguna de nosaltres en una reunió composta
66 Espai polític 67 Espai polític
ampliar els drets humans i els drets civils. La Mariona Petit, que havien estat de les primeres,
reivindicació “el personal és polític”, en va ser un varem començar tot un cicle: xerrades sobre
exemple, d’aquest ampliar els marges d’allò que els drets laborals i socials de les dones, sobre la
fins aleshores es considerava polític. salut i sobre la violència cap a la dona, van ser
el punt de partida del treball d’aquests darrers
En aquest ampliar els marges de “la cosa públi- anys, posant de relleu que déu n’hi do el que
ca”, un dels temes que havia estat confinat a havíem avançat però que tocava continuar la
l’àmbit del privat era el de les relacions entre lluita, perquè encara faltava molt per arribar a
els sexes i, en concret, el tema de la violència la llibertat de viure en un món sense discrimi-
exercida contra les dones. Des de fa molts nacions i violència cap a les dones.
anys, els grups de dones han desvetllat la mag-
nitud d’aquesta anomenada “xacra social”; han I com sabem que un barri sol no fa món,
anat fent emergir la magnitud i la diversitat de varem començar a fer xarxa. Arran del cas
la violència exercida contra les dones, no com d’una dona violentada del barri de la Sagrada
a un fet aïllat, anecdòtic, sinó com a un fet Família, ens varem adonar de la falta de recur-
estructural de la societat en la qual vivim. sos i de com n’estan de soles les dones quan
pateixen maltractaments.
De manera continuada, des de fa més de tren- Acte de la Plataforma contra
ta anys, teixint xarxes d’intercanvi d’informa- Amb la coordinació de les cinc vocalies de la la violència davant la
Sagrada Família, 2002.
cions, de coneixements, de sabers, d’actua- dona dels barris de l’Eixample i amb el recolza- Arxiu: Plataforma contra
cions, els grups de dones han anat creant ment de dones de l’ajuntament del districte, la violència.
opinió, han cercat recursos, han forçat les insti- com la Pepa Pérez Oliva i la Mari Fernández,
tucions a incloure el dret a viure sense violèn- que a més de treballar com a professionals van dació de projectes de cada barri; creació dels Dones de Catalunya, fins i tot ara ens sentim
cia en les agendes polítiques i a crear serveis. estar treballant com a companyes i fermes Punts d’Informació a la dona i col·laboració molt responsables de fer-ne el seu seguiment,
defensores de l’associacionisme, endegarem un amb el de l’Eixample... Dos anys intensos que pels recursos econòmics i legals adients, i per-
Ha estat en el districte de l’Eixample on les projecte per combatre la violència vers les ens van portar a proposar que la xarxa havia què es compleixi el que s’estableix, malgrat
vocalies de dones, actuant en xarxa, han creat dones. de continuar més enllà, fins i tot, del nostre reticències de cer ts estaments oficials que
la Plataforma contra la violència, que Districte. necessiten formar-se i fer-se avinents a la gran
Montserrat Vilà i Planas, vocal de la Vocalia de Hem après que no és tant fàcil com dir “a mi En aquest procés, l’any 2002, la Vocalia de la complexitat de la qüestió.
la Dona de l’Associació de Veïns de la Sagrada no em passaria”, “que l’abandoni...”, “que el Dona va proposar formar una plataforma uni- Des de la primera concentració al barri de la
Família, ens explica: denunciï”. De moment, hem après que totes tàr ia que aglutinés tot el teixit social de Sagrada Família, el 23 de febrer de 2003, han
aquestes solucions tan evidents no ho són en Catalunya disposat a lluitar per la sensibilització estat sis anys en els quals s’ha consolidat amb
“La Vocalia de la Dona de l’Associació de Veïns realitat, i que manca treballar les creences i la prevenció de la violència contra les dones. més de 80 entitats, centenars de persones recol-
i Veïnes de la Sagrada Família havia estat pione- sobre la desigualtat de la dona, que és un pro- Durant tot l’any, i des de la Coordinadora de zen el seu treball i fan possible projectes com les
ra, els anys 70, de la lluita pels drets de les cés llarg. En definitiva, una violència estructural vocalies de l’Eixample, amb l’esforç de moltes Dones de Blanc, com el Fòrum contra les violèn-
dones. Campanyes pel dret a l’avortament lliu- que pot afectar i afecta a totes del dones en dones va ser possible endegar-la. El 19 de cies de gènere, com el Trenquem el silenci a pri-
re i gratuït, per la salut sexual i reproductiva, un àmbit o altre de la societat. novembre de 2002, a la Casa Elizalde es consti- mària i a les AMPAS i que, cada tercer dilluns de
contra la discriminació en els salaris i l’assetja- tuí la plataforma que anomenarem Contra les mes, estiguem a la plaça Sant Jaume trencant el
ment sexual, van ser capdavanteres, i dones Vam encetar formació per a les voluntàries, violències de gènere, amb vint-i-sis associacions silenci i fent un homenatge a les dones que
com la Marina Comelles, amb més de vint-i- per tal d’aprofundir en el tema; emmirallant-se dels diferents teixits socials i que sota el lema pateixen violència, contribuint a erradicar la vio-
cinc anys a l’Associació lluitant pel barri, van ser en altres experiències com les companyes de de “PROU AGRESSIONS i TRENQUEM EL lència masclista de la nostra societat.”
la flama de la continuació. Nou Barris d’Acció contra la violència domès- SILENCI” continua lluitant. Mentrestant, hem
tica; sensibilització als cinc barris amb un cicle col·laborat a impulsar la nova llei catalana, en Allò “personal és polític” sintetitza tot un cor-
Al 2000 de nou varem agafar empenta. Amb la específic sobre la violència vers les dones; pro- els seus continguts, també des de l‘Institut rent de pensament, una filosofia que vol incidir
Marina i la col·laboració de dones com la jectes de prevenció entre la joventut; consoli- Català de la Dona i del Consell Nacional de les en la manera d’entendre, viure’ns i transformar
Nomenclàtor
71 Nomenclàtor
Anaïs Napoleón, Jardins de Escriptora. Anaïs Nin Culmell neix a Neully,
Narbona, 1831 – Barcelona1912. París, en el sí d’una família de músics. Els seu
pare, Joaquim Nin Castellanos, havia nascut a
La fotògrafa Anne Tiffon Cassan, més coneguda L’Havana el 29 de setembre de 1879 i morí a
per Anaïs Napoleón, va néixer a Narbona el 18 la mateixa ciutat, el 24 d’octubre de 1949. Era
de març de 1831, i emigrà amb tota la seva pianista i compositor, i la seva mare Rosa
família a Barcelona cap a 1845, i s’instal·laren a Culmell era cantant. La família freqüentava els
la Rambla de Santa Mònica, número 17. ambients musicals i eren amics d’Eugène Ysaye,
violinista, i de Pau Casals, amb qui el seu pare
El 1850, es casà amb Antonio Fernández So- Joaquim havia estudiat a Barcelona. Quan ella
riano, amb qui va iniciar una de les sagues foto- tenia tres anys, van viure una curta temporada
gràfiques més importants de la Barcelona vuit- a Cuba, on el seu avi matern era cònsul danès.
centista. Anaïs Nin va agafar febres tifoideas i, arran de
la malaltia, van abandonar les Antilles i van pas-
Va tenir sis criatures que van sobreviure i unes sar a residir a França i després a Barcelona.
altres que van morir als pocs dies o mesos Al seu Diario de infancia, 1914-1919, Anaïs Nin
d’haver nascut. El 31 de juliol de 1853, s’anun- fa un recull d’algunes de les persones amb qui
ciava l’establiment de la casa fotogràfica a la es va relacionar, i recorda entre d’altres a
Rambla, número 17, com a casa Mr. Napoleón. Carme Karr.
Després, treballaren amb el nom de “M.
Fernando y Anaïs Napoleón” y, posteriorment, El 25 de jul iol de 1914, des del vaixel l
van crear una societat on també van donar Montserrat amb el qual abandonà la ciutat de
cabuda al seu fill Antonio. Anaïs formava part Barcelona camí de Nova York, escrivia: “Última
de l’esmentada societat que, a més de la foto- mirada a Barcelona y últimos pensamientos.
grafia també va muntar una sala de cinema, el Las montañas se yerguen con majestuosa
Cinematógrafo Lumière, situada a l´entresòl belleza. El sol poniente muestra los últimos y
interior de la casa on tenien l’estudi, inaugurada pálidos rayos. Aquí y allá, el cielo azul está sem-
el 1896, i que comptà amb la presència dels brado de nubecitas blancas. ...Vamos a abando-
germans inventors del cinema. nar Barcelona, este país tan hermoso. No vol-
veremos a ver este cielo azul que tanto me
El 1891 enderrocaren l’antic edifici de Rambla, gusta. No volveré a besar la dulce cara de la
17-19, actual 18, i en construiren un de nou, querida abuela [Àngela Castellanos]. No volve-
que va ser inaugurat el 1893. Crearen una ré a contemplar tranquilamente estos magnífi-
sucursal a Madrid, el 1879, portada per un dels cos paisajes. No volveré a entregarme a los
seus fills que, després de la seva mort, dirigí la indecibles pensamientos que me embargaban
seva vídua Maria Tiffon Vila i la seva fil la por la tarde cuando me acodaba a la barandilla
Carolina. del balcón, en el silencio de la noche.Y, por últi-
mo, me entristece pensar que estamos dejan-
Morí a Barcelona el 1912. do el país que ha sido para nosotros una
madre y como una mascota.”
Anaïs Nin, Jardins Un dia després, escrivia: “El barco zarpó a las 4.
Neully, París, 23 novembre 1903 – Estats Units, Íbamos cargados de flores, de golosinas y tam-
1977. bién de besos. Todo el mundo lloraba por la
72 Nomenclàtor 73 Nomenclàtor
partida de la querida mamá. Comprendo que dedicar a la fabricació de material bèl·lic, con- L’aparició de Caterina Albert en el món literari Populars Circulants, el 1914. Casada amb
todo el mundo la quiera, es tan agradable, tan cretament bombes d’aviació. La factoria va ser fou contundent a partir del seu recull Drames l´escriptor Pere Coromines, va ser mare de
simpática, y sobre todo tan buena, oh, tan bombardejada. rurals (1902), i culminà amb Solitut (1905), Joan Coromines Vigneaux, filòleg, i de Maria
buena”. Va treballar com a model als Estats novel·la modernista per excel·lència. Coromines Vigneaux, psicòloga.
Units i, el 1920, es va traslladar a París on va Acabada la Guerra Civil, la família va tornar de
estudiar psicoanàlisi, disciplina que practicà França i va recuperar l’empresa del passeig de En totes les seves obres, Caterina Albert va
durant un cert període de temps. A la seva pri- Sant Joan. A la dècada dels anys quaranta, es va tractar literàriament temes que afectaven Clotilde Cerdà i Bosch
mera novel·la La casa del incesto (1936), van construir una nova factoria a Sant Andreu i directament les dones: infanticidi i embarassos Barcelona, 1861 – Santa Cruz de Tenerife,
seguir-ne, entre d’altres, Un espía en la casa del l’empresa va crear un important departament no desitjats, la relació entre dones i solidaritat. 1926.
amor (1954). Els seus diaris, publicats en 6 d’enginyeria aeronàutica pel desenvolupament La majoria dels seus personatges són dones
volums, van assolir un gran reconeixement. de motors d´aviació, que posteriorment es van que es rebel·len i s’afirmen davant l’agressió Concer tista d’arpa, Clotilde Cerdà era filla
aplicar a les avionetes. Era el motor TIGRE, de masculina. d’Idldelfons Cerdà, l’autor del Pla d’Eixample de
150 CV. Però el motor que va tenir més la ciutat de Barcelona, i de Clotilde Bosch.
Carme Biada, Jardins de renom va ser el Beta, utilitzat especialment en Fou la primera dona membre de l’Acadèmia Estudià a Barcelona, París i Viena, ciutat on
? – 11 desembre 1949. els avions Junkers que van inter venir en la de Bones Lletres i la seva consciència de sexe debutà l’any 1873. Fou Víctor Hugo qui la bate-
Guerra Civil espanyola i durant la II Guerra quedà palesa en el discurs que va fer als Jocs jà amb el nom d’Esmeralda, després d’escoltar-
Empresària de la fàbrica Elizalde. Va tenir nou Mundial. Florals de Barcelona, el 1917. la, i el de Cervantes li adjudicà la reina Isabel II,
criatures i, a partir de la mort del seu marit, després d’escoltar-la en els funerals celebrats a
Ar turo Elizalde, ocorreguda a París el 4 de La família Elizalde vivia al palauet construit al Viena, el 1873, en sufragi de l’autor del Quijote,
desembre de 1925, Carme Biada, va ocupar la carrer València, actualment conver tit en un CelestinaVigneaux, Jardins de quan aquella només tenia onze anys.
presidència de l’empresa, fins a la seva mort el espai públic municipal, La Casa Elizalde. Girona, 1878 – Barcelona, 1964.
1949. Actuà amb gran èxit a París, Londres, Madrid,
Mestra impulsora de les cantines escolars. Lisboa, Brasil, Uruguai, Buenos Aires i Xile.
En aquells anys, l’activitat de l’empresa es va Caterina Albert Celestina Vigneaux es va formar en els Després passà a Nova York, aclamada amb
centrar en la producció del motor d’aviació L’Escala, 1869 – L’Escala, 1966. ambients de la Institución Libre de Enseñanza, molt d’entusiasme. Anà a Mèxic i retornà a
Lorraine-Diétrich, que va ser adoptat per a Madrid. Fundà i dirigí al barri d´Hostafrancs, la Europa i va residir durant un temps a Barce-
l’Aeronáutica Militar Española i muntat per L’escriptora Caterina Alber t i Paradís, més primera cantina escolar a Catalunya, inaugurada lona.
l’empresa CASA en el biplans Breguet XIX. coneguda pel pseudònim de Víctor Catarà. el 7 d’agost de 1907.
Amb aquests aparells es va batre el rècord Essencialment, narradora, també conreà la poe- A Barcelona fundà l’Acadèmia de Ciències,
d’altitud, i els aviadors Gallarza, Loriga i Esteve sia i el teatre. En els primers anys de la seva El 1911 fou becada per l’Ajuntament de d’Arts i Oficis, l’any 1885, dedicada a la forma-
van arribar a les Filipines. vida, va compaginar la literatura amb l’escultura Barcelona per a realizar un viatge pedagògic ció de la dona. Escriu a revistes sobre viatges i
i la pintura. per Europa, juntament amb tretze mestres temes musicals. Dirigí dues revistes, una a París
Durant el 1926 i el 1927, la firma Elizalde es va més. El 1914, assist í becada al I I Cur s La Estrella Polar (1878), i una altra a Barcelona,
presentar a totes les fires de l’automòbil, tant a L’any 1898, Caterina Albert envià el monòleg Internacional Montessori a Roma, amb Leonor El Angel del Hogar (1886).
nivell nacional com internacional. El 16 d’abril La infanticida als Jocs Florals d’Olot. El jurat Serrano, i d’altres mestres. El 1915, la seva El 1879 emprengué un viatge artístic per Egipte
de 1914 circulava pels carrers de Barcelona, el quedà astorat, desconcertat i escandalitzat, en escola del carrer Llúria, 112, es convertí en i l’Índia, i es va establir per un període de temps
primer vehicle produït per l’empresa. comprovar que l’obra que ells havien premiat l’Escola de Pàrvuls Montessori, la primera esco- a Constantinopla, on fou professora en l’harem
havia estat escrita per una dona. A partir d’a- la infantil pública que implantà aquest mètode del Sultan de Turquia. Allà, es casà amb un aca-
Cotxes i motors d’aviació es van convertir en quell moment, Caterina Albert decidí amagar a Barcelona. Va ser degana de la Secció balat brasiler de cognom Grossman. Finalment,
la seva especialitat, però l’any 1927, l’empresa públicament la seva condició sexual i es con- Femenina del Deganat de Mestres Públics de s’establí a Canàries on residí fins a la seva mort,
Elizalde va tancar la seva cadena de muntatge vertí en Víctor Català, utilitzant el pseudònim Barcelona (1909-1915), par ticipà en el el mes d’abril de 1926.
d’automòbils. L´any 1936, en esclatar la Guerra masculí com a cuirassa protectora davant la Congrés de Primera Ensenyança (1909), i en el
Civil, la família va marxar a l’estranger i la fàbri- intransigència d’una societat que menyspreava I Congrés d´Higiene Escolar (1912). Participà És autora de l’obra Historia del arpa, publicada
ca, col·lectivitzada amb el nom de SAF 8, es va les creacions realitzades per dones. en la posada en marxa de les biblioteques l’any 1885.
74 Nomenclàtor 75 Nomenclàtor
Elena Maseras comte de Carcassona i Coserans, i d’Adelaida. scriptorium on es confeccionaven llibres litúrgics posta d’internacional socialista, per tal que
Vilaseca, 25 de maig de 1853 – 1889. Casada amb el comte Ramon Borrell. A la de gran bellesa. totes les associacions de la classe treballadora
mort del seu marit, Ermessenda va assumir la actuéssin plegades i es creiéssin cooperatives,
Metgessa. Va ser al primera dona de l’Estat regència del Comtat de Barcelona. Va col·labo- centres d’educació. Va lluitar pels drets de les
espanyol que finalitzà els estudis de medicina. rar amb el seu germà Pere, bisbe de Girona, el Enriqueta Sèculi, Jardins de dones a l’educació i al treball i a la igualtat
Va haver de sol·licitar al rei Amadeu de Saboia famós Oliba, abat de Ripoll i Cuixà i bisbe de entre els sexes.
autorització per realitzar els estudis secundaris, Vic, i amb el jurista Ponç Bonfill Marc, entre Va formar part de la junta directiva del Club
amb la intenció d’accedir, posteriorment, a la d’altres. A partir del 1023, el nom del seu fill Femení i d’Esports, a partir de 1928, i n’ocupà
universitat. Poc temps després, una reial Ordre Berenguer Ramon I precedeix el d’Ermessenda. el càrrec de secretària. Laura Albéniz, Jardins de
del 2 de setembre de 1871, autoritzava Maria Però, des de 1035, arran de la mort d’aquest Barcelona, 1890 – Barcelona, 1944.
Elena Maseras a realitzar l’examen de diverses fill, reprengué el govern efectiu del Comtat de El 1932, par ticipà, junt amb la pedagoga
assignatures d’ensenyament mitjà i, el mes de Barcelona, fins que el seu nét Ramon Leonor Serrano, Montserrat Graner, la perio- Filla d’Isaac Albéniz, es va formar a Londres, on
setembre de 1872, es matriculà a la facultat de Berenguer I, començà a governar i les relacions dista i escriptora Mari Luz Morales, la comunis- la família s’havia traslladat. Passà una llarga tem-
Medicina de la Universitat de Barcelona. Era la entre Ermessenda i aquest es van tornar ten- ta Libertad Ródenas i Montserrat Graner en porada a París i a Niça, els primers anys del
primera dona que traspassava un espai, la uni- ses. Ermessenda decidí retirar-se a Girona, tot i l’Assamble pro desarmament universal, promo- segle XX.
versitat, fins aleshores vetat al seu sexe i la pri- que mantenia el condomini vitalici sobre el guda per la Lliga Femenina Catalana per la Pau
mera, tal com ja hem dit, que finalitzava els Comtat de Barcelona. Els conflictes entre àvia i i la Llibertat. A l’acte, assistiren, a més a més, la Autodidacta en el dibuix i la pintura, però molt
estudis de Medicina. Corria el 1878 i ella tenia nét s´agreujaren i Ermessenda aconseguí del diputada Clara Campoamor que tant havia vinculada als cercles culturals, la seva primera
25 anys. papa Víctor II l´excomunicació de Ramon defensat el dret de vot per a les dones en la exposició individual va ser al Museé Moderne
Berenguer I i la seva esposa Almodis. Però, constitució Republicana i davant de represen- de Brusel·les, el 1906, on presentà un recull de
Aprovades totes les assignatures de la carrera Ramon Berenguer I negocià amb Ermessenda, i tants internacionals de la Lliga Femenina per la dibuixos i aquarel·les.
va sol·licitar al rector de la Universitat de aquesta renuncià a tots els seus drets a canvi Pau i la Llibertat.
Barcelona autorització d’examinar-se per asso- d’una dotació econòmica. Després de l’acord, Un any després realitzà, junt amb Ismael Smith,
lir la llicenciatura i, essent la primera que ho el 1057, aconseguí que s’aixequessin les exco- Exiliada a Colòmbia, arribà a Medellín, el 1937, una exposició a Barcelona, i el 1911 exposà
demanava, el rectorat va elevar el cas a consul- municacions sobre Ramon Berenguer i on va dirigir diverses escoles i on en creà una amb Nestor, Smith i Andreu, al Faianç Català.
ta del Consell d’Instrucció Pública, a Madrid, Almodis. de nocturna per a treballadores, amb l’objectiu Alexandre de Riquer presentà en el catàleg de
que trigà tres anys a resoldre’l. d’aconseguir millorar la seva qualificació profes- l´exposició les obres de Laura Albéniz amb
Va ser enterrada a la seu de Girona, i a finals sional. aquestes paraules: “Evoquen allò tràgic de
Tipa de tanta cursa d’obstacles i mentre el del XIV li fou esculpit un sepulcre, obra de Tolouse-Lautrec, allò pervers d´Aubrey Bear-
Consell ho resolia, Elena Maseras assolí, en Guillem Morei. dsley i allò únic de Forain.“
pocs mesos, el títol de mestra de nivell ele- FloraTristan, Jardins de
mental i superior i s’incorporà a l’exercici del París, 1803 – Burdeus, 1844. Molt amiga d´Olga Sacharoff, que la plasmà en
magisteri a Barcelona,Vilanova i Maó, mentre el Emma de Barcelona, Jardins d´ un quadre, també mantingué una llarga amistat
seu expedient viatjava de Barcelona a Madrid i 880? – 885 – Sant Joan de les Abadesses, 942.. Célestine Thérèse Flora Tristan, feminista i amb Eugeni d´Ors, el qual li dedicà una de les
de Madrid a Barcelona. Finalment, el 25 d’octu- socialista francesa. El 1830 anà a Perú, on el seu seves glosses titulada “Laura Albéniz, noucentis-
bre de 1882 va obtenir el grau de llicenciatura, Primera abadessa del monestir de Sant Joan, oncle havia estat President del país. Vuit anys ta”, on presentava obra i dona com a mo-
i va practicar la medicina a Barcelona i també a que després va rebre el nom de Sant Joan de després, escriu Peregrinacions d´una pària, una del/arquetipus noucentista.
Manila, on va marxar amb el seu germà el les Abadesses, l’any 885. El monestir havia estat autobiografia.Torna a França el 1834 i hi escriu
1885. creat pels seus pares, Guifre I el Pilós i Gui- diversos tractats feministes. Influenciada per Laura Albéniz, per la seva banda, el 1915, quan
nedilda, com a nucli de repoblament. Emma Mary Wollstonecraft i Fourier i per reformistes tenia vint-i-cinc anys, anotava en el seu diari:
adquirí nombroses terres a títol personal i part socials, com ara Robert Owen, continuà escri- “Acabo de leer por centésima vez La Ben
Emersenda de Carcassona, Jardins de d’elles van ser donades en vida al monestir. El vint novel·les, Mephis, el 1838, i assajos, com Plantada (Eugeni d´Ors)... Es un libro que me
972? – 1058, al castell de Besora. monestir va ostentar la propietat de nombro- ara el llibre Passejades des de Londres, el 1840, gusta tan de veras, que quisiera haverlo escrito.
sos territoris i va ampliar la seva influència. El on descriu la vida de la classe treballadora bri- Gozo realmente y hondamente leyéndolo, aun-
Comtessa de Barcelona, filla de Roger I el Vell, monestir de Sant Joan, compatava amb un tànica. El 1843, escriu Unió obrera, primera pro- que “ella” y su manera de ser no acaban de
76 Nomenclator 77 Nomenclator
convencerme, yo quisiera saber el porqué en guda en una manifestació organitzada per l’es- Tarragona, i va ser la directora del centre des Maria Callas s’interessà en recuperar obres
España, la mujer de su casa, la mujer buena mentada organització. del 3 de juny de 1931 fins al 13 de febrer de i autors que havien estat oblidats, Cherubi-
para un hogar, la “Madre”, tiene que ser forzo- 1933. ni, Gluck, Haydn i Spontini, i va treballar
samente beata e ignorante y si es hermosa, Va viatjar a Madrid i Astúries i col·laborà amb amb els directors d’escena i les orquestres
muy callada:“Calla tant i tant bé”.” Dolores Ibárruri en la preparació de la contesa L’any 1934 va ser professora agregada de més importants del moment, entre d’altres,
electoral del 16 de febrer que va donar el Biologia infantil i Metodologia de les ciències Luchino Visconti, Leonard Bernstein, Carlo
Laura Albéniz no emmudí, continuà pintant i triomf al Front Popular. També va viatjar per de la naturalesa, a la Universitat de Barcelona. Maria Giulini i Herbert von Karajan.
exposant, el 1914, a les Galeries Dalmau, cin- Còrdoba, Sevilla, Albacete i Múrcia creant orga- A Barcelona residia al carrer Bertran, 67.
quanta obres que havia fet a París i a Sevilla. En nitzacions de dones i, en tornar a Catalunya, En diverses ocasions actuà al Liceu de
aquesta ocasió exhibí manoles, ballarines i gita- par ticipà en la unificació de les Joventuts A l´inici de la Guerra Civil, passà a residir a Barcelona. El 1959, va conèixer el navilier
nes. Col·laborà en publicacions periòdiques, Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). Bilbao i, el 1937 emigrà a la Gran Bretanya i Aristóteles Onassis i, durant un període,
D´Ací i d´Allà i La Esfera, entre d´altres. ensenyà biologia a Foxhole i a Darlington Hall. abandonà les seves activitats professionals.
Quan va esclatar la Guerra Civil es trobava a Retornà a l’escena i els darrers anys de la
El 1993 es va fer una exposició de l´obra de Almeria i va formar, juntament amb Pretel, una Va publicar moltes obres de caràcter pedagò- seva vida va fer classes magistrals al Juilliard
Laura Albéniz a la Fundació de la Caixa de columna per organitzar el front de combat. A gic, entre d´altres Las escuelas nuevas inglesas, School de Nova York, entre els anys 1971 i
Manresa. Múrcia va formar brigades de dones per ajudar 1930; El Método MarcKinder, 1930; La coeduca- 1972. Es retirà a París, ciutat on va morir.
els milicians i fou enllaç entre els fronts de ción de los sexos, 1931; El método de proyectos
Guadix i de Granada. en las escuelas urbanas, obra publicada el 1931
Lina Ódena, Jardins de i reeditada en diverses ocasions. També va
Barcelona, 1911 – Colomera, Granada, 1936. El 13 de setembre de 1936 va caure presonera Maria Luz Morales , Placeta de
publicar diversos treballs d´investigació a revis-
de les tropes rebels i es va suicidar. A Coruña, 1890 – Barcelona, 1980.
tes franceses i al Boletín de la Sociedad Española
Paulina Ódena García va ser una de les màxi- de Historia Natural.
mes impulsores de la unificació de les joventuts Va viure al carrer de Lluís Pellicer s/n. de Periodista, assagista, novel·lista i editora. Va diri-
marxistes, comunistes i socialistes, que va donar l’Eixample i, després de la seva mort, aquest gir El Hogar y la Moda i el diari La Vanguardia
Actualment hi ha una associació d´ensenyants
lloc a les Joventuts Socialistes Unificades. carrer va por tar el seu nom. Acabada la durant els primers mesos de la Guerra Civil. A
que porta el seu nom.
Guerra Civil , Lina Ódena desapareix del més a més col·laborà en El Sol i Diario de
Oficial sastressa, va assistir als seminaris del nomenclàtor de la ciutat. Barcelona entre d’altres.
Par tido Comunista de España, del local del Maria Callas, Jardins de
carrer d’Avinyó de Barcelona. Ingressà al partit Actualment, la Comissió d’Alliberament de la Escr iví les següents nove l · les: Balcón al
Nova York, 1923 – París, 1977.
PCE el mes de maig de 1931 i va ser destinada Dona del PCC porta el seu nom. Mediterráneo, 1955, i Historia del décimo círculo,
al treball entre les dones i la joventut.Viatjà a la Maria Callas, era el pseudònim de Cecilia 1962.
URSS i va estudiar durant 14 mesos a l’Escola Sophia Anna Maria Kalogeropoulou, una de
Marxista Leninista de Moscou. Margarita Comas, Jardins de les veus més admirades de l’operística Com a assagista escriví: Las románticas, 1930;
Alaior, Menorca, 25 de novembre de 1894 – internacional. Filla d’emigrants grecs, se’n Edison, 1930; Madame Curie, 1936; Tres historias
El seu primer article va ser publicat a Catalunya Exeter, Anglaterra, 1972. tornà amb la seva mare, el 1937, a Grècia, i de amor en la revolución francesa ; El cine ;
Roja i el seu primer gran míting va ser a La estudià al conservatori d’Atenes, amb Elvira Enciclopedia del Hogar, obra que ha tingut més
Bohèmia, després conegut com el Gran Price, i Pedagoga. Margarita Comas Camps va estudiar Hidalgo. Debutà, el 1941, amb l’obra Tosca, de 90 edicions i, potser, la seva obra més inno-
va ser candidata a les eleccions generals de a Palma de Mallorca, a Madrid i a la Facultat de de Puccini. El seu repertori era ampli i s’es- vadora i que encara no ha estat superada per
1933. Ciències de Barcelona, des del 1922 fins al pecialitzà en òperes italianes. El 1950, estudis posteriors, La moda, 1947.
1928, on va obtenir el títol de llicenciada amb debutà a la Scala de Milà, amb Aida i la seva
Va participar en els fets del 6 d’octubre de un brillant expedient acadèmic. També va estu- primera actuació a Nova York, va ser el María Luz Morales forma part d’una brillant
1934 i amb el seu Winchester va actuar a la diar a les Universitat de París i de Londres i va 1956, amb l’òpera de Bellini, Norma. Les generació de periodistes i escriptores de la
Rabassada i a Sant Cugat. aconseguir el grau de doctora. seves actuacions més destacades van ser en dècada dels anys trenta i és una de les prime-
Va ser la reorganitzadora del Socors Roig a Margarita Comas va ser professora de Física, elspapers de Norma, Violetta, Tosca, Lucia i res periodistes en el sentit estricte de la parau-
Catalunya i el 25 d’agost de 1935 va ser detin- Química i Història natural de la Normal de Medea, de Cherubini. la, és a dir, una persona que fa del periodisme
78 Nomenclator 79 Nomenclator
la seva professió. emetre diàriament des del 1964 fins al 1978. l’autora parla de l‘homosexualitat femenina, públic, d’una televisió amb independència eco-
silenciada en la literatura catalana, a l’obra Terra nòmica i política i opinava que la guerra d’au-
La seva continuada tasca en el camp del perio- Tant a la ràdio com a la televisió ha estat una de Mai. El volum Llengua abolida, recull la seva diències no era el criteri que havia de privar en
disme li fou reconeguda amb tot un seguit de de les pioneres del català. Va participar en els producció poètica des de 1973 a 1988. els mitjans públics: ”La potineria no s’ha d’im-
premis: l ’any 1956 rebé les Palmes programes Paraula i pensament, La Veu de la posar mai a favor de l’audiència.”
Acadèmiques de França; el Premio Nacional de Sardana i Novel·la. I estrenà Ràdio4, la primera Trigà gairebé deu anysa preparar la novel·la, La
Teatro a la millor tasca periodística de la tem- emissora en català, l’any 1977. passió segons Renée Vivien, basada en la vida de Mercè Vilaret va fer reportatges, documentals,
porada 1961-1962; el premi Eugeni d’Ors de l’escriptora anglesa Renée Vivien. La novel·la, musicals, dramàtics i retransmissions en directe.
l’Associació de la Premsa de Barcelona, l’any Maria Matilde Almendros va rebre diversos tot just publicar-se, va obtenir un gran reconei- Cal destacar la sèrie documental Cuestión
1970, i La Vanguardia li atorgà el premi Godó premis de teatre i de ràdio. Un dels últims va xement de públic i de premis, entre d’altres, el urgente, on va fer més de dos-cents reportat-
de periodisme, el 1973. ser la Creu de Sant Jordi. Poc després manifes- Carlemany (1994), el Premio de la Crítica ges; Mujeres para una época, 1984; Fueron pri-
tava: “La Creu de Sant Jordi és molt important (1995), el de Crítica Serra d’Or (1995), el Joan mera página, sèrie de tretze capítols realitzats
i el més recent, però el major premi és poder Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995), i el 1986; Terra d’escudell, programa infantil; i
Maria Matilde Almendros estar en contacte amb el públic i que en escol- el de la Institució de les Lletres Catalanes diversos monogràfics sobre personatges, entre
Manresa, 1922 – Barcelona, 15 de desembre tar la meva veu diguin: “Aquesta és la Maria (1996), i ha estat considerada una de les obres d’altres, un de dedicat a l’escriptora Montserrat
de 1995. Matilde Almendros”.” més importants de la narrativa catalana del Roig. No sempre podia triar els temes. De
Va morir a Barcelona el 15 de desembre de segle XX. vegades li encarregaven programes; amb tot, la
Actr iu i locutora de ràdio. Maria Matilde 1995, als setanta-tres anys, sabent que la seva seva mirada particular, el seu rigorós i innova-
Almendros Carcasona va saber compaginar les veu inconfusible havia quedat en la memòria Cal destacar la seva feina com a traductora, dor tractament, els feia sempre interessants,
seves dues grans passions, el teatre i la ràdio.Va de diverses generacions. narradora infantil, i assagista, així com la seva com ara el programa Barberà, Barberà, 1992,
començar a fer teatre a la seva ciutat natal, tasca en la difusió i l’anàlisi d’autores clàssiques sobre la Fira d’Abril de Barcelona que abordà,
Manresa, quan tenia tretze anys, mentre estu- catalanes i internacionals. lluny de tot tipisme o folklorisme, des de la
diava a l’escola d’Arts i Oficis i treballava a una Maria Mercè Marçal, Jardins de per spectiva de la vida dels immigrats a
fàbrica de sabates. Barcelona, 13 de novembre de 1952 – Va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Barcelona. En la mateixa línia cal destacar La
Barcelona, 5 de juliol de 1998. Llengua Catalana, i en els últims anys de la seva Mina, un barri entre fronteres, realitzat el 1989.
Acabada la Guerra Civil, el 1940, va fer la seva trajectòria impulsa la creació del Comitè de
primera aparició radiofònica a Ràdio Club Poeta, novel·lista, assagista, catedràtica, editora, dones escriptores, dintre del Centre Català del Premi Ciutat de Barcelona en l’apar tat de
Manresa i va ser la primera actriu del teatre traductora. Aquestes són, només, algunes de les PEN, arran de la celebració de la Fira Televisió, l’any 1978, va ser professora de la
Apolo de la capital del Bages. Les seves dots activitats de Maria Mercè Marçal. Llicenciada en Internacional del Llibre Feminista, el 1992. televisió a la Facultat de Ciències de la
interpretatives no van passar desapercebudes i Filologia Clàssica exercí com a catedràtica de El seu darrer poemari, Raó del cos, (2.000) va Comunicació de la Universitat Autònoma de
l’any 1952, actuà al Romea de la ciutat comtal, Llengua i Literatura Catalana. Es donà a conèi- ser publicat després de la seva mort. Barcelona.
on va representar l’obra d’en Josep Maria de xer el 1977 amb el recull de poemes Cau de
Sagarra L’amor viu a dispesa, en companyia de llunes (Premi Carles Riba 1976), al qual seguí El 21 d’octubre de 1993, de bon matí, quan
Maria Vila i Emília Baró. Bruixa de dol, que assolí gran popularitat. MercèVilaret, Jardins de entrava als estudis de TVE-Catalunya, a Sant
1940 – Sant Cugat del Vallès, 21 d’octubre Cugat, morí d’una embòlia.Tenia cinquanta anys
Va ser justament al Romea que en Joan Viñas la Combinà l’activitat creadora amb l’activitat edi- 1993. i n’havia viscut trenta intensament dedicada a
convenç per fer ràdio-teatre. A partir d’aquest torial. Fou una de les creadores de l’editorial l’activitat professional.
moment, la seva dedicació radiofònica no va Llibres del Mall, i va tenir un protagonisme des- Mercè Vilaret va ser una de les primeres realit-
tenir fi. En aquella època “era molt difícil que tacat en els moviments polítics nacionalistes i zadores durant el franquisme. La seva feina
una dona fes un programa sencer. No se’ls acu- en el moviment feminista. professional la va dur a terme a TVE a Montserrat Roig , Jardins de
dia als directius”, amb tot va crear o participar Catalunya, entitat on va començar a treballar Barcelona, 1946 – 1991.
en els millors programes de Ràdio Nacional. El El naixement de la seva filla Heura, donà fruit a l’any 1964, primer com ajudant i a partir de
primer, va ser Fantasía, amb Maruja Fernández. Sal oberta (1982) i La germana, l’estrangera 1971 com a realitzadora. “Llegir Una cambra pròpia de Virginia Woolf va
Però el programa que més renom li va donar (1985) que guanyà el premi López-Picó. Sense Era defensora de la televisió com a ser vei ser tota una revelació”, i Montserrat Roig i
va ser España para los españoles, que es va abandonar la militància del moviment feminista,
80 Nomenclator 81 Nomenclator
Fransitorra va voler compartir aquesta desco- Paula Montal, Jardins de Sofia Barat, Jardins de
berta publicant l’edició catalana de l’obra en la Arenys de Mar, 1799 – Montserrat, 1889. Joigny, Borgonya, França, 13 de desembre de
col·lecció que ella dirigia. 1779 – ?1865.
Escolàpia, va obrir la seva primera escola, el
Novel·les, narracions curtes i obres de teatre 1829, a Figueras. La seva activitat fundacional Religiosa. Maria Magdalena Sofia Barat va ser
mostren la diversitat del quefer creatiu de continuà de manera incansable per la geografia fundadora de l´Institut religiós del Sagrat Cor
Montserrat Roig, per a la qual: “Escriure és catalana. A Sabadell, Paula Montal, va rebre els de Jesús, també conegut per Damas de la Fe o
plaer i privilegi. I si voleu, revenja. O miracle. vots de fundadora. El 1853, obrí col·legi a de la Instrucción Cristiana. Estudià llatí, grec,
Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre Girona, el 1854 a Blanes, el 1857 a Barcelona i història, ciències naturals, matemàtiques, llengua
ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en lle- a Sóller, Mallorca, i acabaria la seva tasca funda- castellana i italiana.Traduí Homer,Virgili i textos
gir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, cional a Olesa, a la vora de Montserrat, on va religiosos.
una obra diferent”, ens diu a Digues que m’esti- morir el 1889. L’Institut religiós que fundà s’especialitzà a edu-
mes encara que sigui mentida, 1991. car dones. Es crearen instituts del Sagrat Cor
El seu objectiu fonamental va ser l’educació de de Jesús a França, Itàlia, Suïssa, Amèrica del
L’aparició de la seva primera obra de ficció les nenes i la formació religiosa de les novícies. Nord, Bèlgica, Argel , Anglaterra, Ir landa,
Molta roba i poc sabó va merèixer el premi Espanya, Holanda, Alemanya, Amèrica del Sud,
Víctor Català 1970, a la qual seguiren, entre Àustria i Polònia. A la seva mort, l’Institut ja
d’altres, Ramona, adéu, 1972; El temps de les Safo, Jardins comptava amb 400 establiments i 4.000 religio-
cireres, 1976;, L’hora violeta, 1980;, L’òpera quoti- Va néixer, cap el 613 abans de Crist. ses. Beatificada el 24 de maig de 1908, la seva
diana, 1985;, La veu melodiosa, 1987; El cant de imatge és a tots els instituts amb aquesta lle-
la joventut, 1989. Poetessa grega. Filla d´una família aristocràtica genda al peu: “Sufrir por todos y no hacer
de Lesbos, va viure exiliada a Sicília durant la sufrir a nadie: he ahí la práctica de toda mi
En totes elles els personatges que més hi des- seva infantesa, però retornà a Mytilene, Lesbos, vida.“
taquen són les dones que entreteixeixen les on es va casar i va tenir una filla, Cleis, sobre la
seves històries amb la de Barcelona. I és per qual va escriure. La seva poesia, escrita en llen-
això que podem parlar de Montserrat Roig gua Lesbiana vernacular, es plena d’idíliques
com d’una cronista de la història de la ciutat de escenes de la societat grega. Amb tot, els
Barcelona i de les seves dones, al llarg del segle temes on aconseguí més intensitat va ser en el
XX, continuant la història allà on Dolors tractament de l’amor, la passió, la gelosia, el
Monserdà l’havia deixada. plaer i el dolor. Safo reuní al seu voltant, un
conjunt de joves interessades en la música i la
A més de ficció, Montserrat Roig també va poesia.
escriure assaig: L’agulla daurada, 1985; Els cata-
lans als camps de concentració nazis, 1977; El Safo va ser una de les primeres escriptores
feminismo, 1981; Personatges amb Personatges, conegudes capaç de crear un món personal de
segona sèrie, 1980; Rafael Vidiella, l’aventura de la l ír ica subjetiva, que posteriorment va ser
revolució, 1974; Retrats paral·lels, 3 volums, desenvolupat per altres poetes romans.
publicats el 1975, 1976 i 1978. L´escriptora catalana, Maria Àngels Anglada,
Si la crítica especialitzada no sempre ha reco- escriví Les germanes de Safo.Antologia de poetes
negut el valor de l’obra de Montserrat Roig, hel·lenístiques, el 1983.
aquesta sí que ha merescut el reconeixement
que a ella més li importava, el de les lectores
i lectors.
Bibliografia
85 Bibliografia
Barceldones. Barcelona, Edicions de l´Eixample, 1999.
Boj Labiós, Imma i Vallès Aroca, Jaume. “El pavelló de les missions. La repressió de la immigració”,
L´Avenç, número 298, Gener 2005, pàgs. 38-44
Capmany, Maria Aurèlia.Mala memòria. Barcelona, Planeta, 1988.
Carrasco, Cristina i Serrano, Mónica. Compte satèl·lit de la producció domèstica de les llars de
Catalunya, 2001. Barcelona, Generealitat de Catalunya, 2007.
Català,Víctor. Obres Completes. Barcelona, Selecta, 1972.
Cerdà, Ildefons. Teoria General de la urbanización. Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 1968, vol. II.
Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona (1474-1553) recogidos y transcritos
por José M. Madurell Marimon, anotados por Jorge Rubió y Balaguer. Barcelona, Gremio de Editores y
Libreros y de Maestros Impresores, 1955.
Feminal, número 103, Octubre del 1915.
Girad, Luce “Hacer de comer”, dins La invención de lo cotidiano. 2. Habitar, cocinar. Michel de
Certeau, Luce Girad, Pierre Mayol. México, D.F. Universidad Iberoamericana, 1999., pàgs. 153-255.
Jornades Catalanes de la dona. Barcelona, Documentación y publicaciones generales S.A., 1977.
Kaplan, Temma “Conciencia femenina y acción colectiva: el caso de Barcelona, 1910-1918” dins J.
Amelang i M. Nash: Historia y género: las mujeres en la Europa Moderna y Contemporánea. Valencia,
Edicions Alfons el Magnànim, 1990, pàgs. 267-295.
Kaplan, Temma. “Luchas por la democracia: Formas de organización de las mujeres entre los años
cincuenta y los años setenta”, dins Mujeres, regulación de conflictos sociales y cultura de paz.València,
Publicacions de la Universitat de València, 1999, pàgs. 89-109.
Mayordomo Rico, Maribel. Dones, treballs i economia laboral: una proposta alternativa per analitzar el
món del treball. Barcelona, Generalitat de Catalunya, Consell de Treball, Econòmic i Social de
Catalunya, 2004.
Moreno, Amparo.Mujeres en lucha. El movimiento feminista en España. Barcelona, Anagrama, 1977.
Parramon, Clara-Carme, “Dones, immigració, moviments veïnals i benestar (1970-1980), dins
Borderías, Cristina i Renom, Mercè, (eds) Dones en moviment(s). Segles XVIII-XXI. Barcelona,
Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona-Icaria, 2008, pàg. 117-134.
86 Bibliografia
Puig i Cadafalch, J. Memòries. Edició a cura de Núria Mañé i Josep Massot i Muntaner. Barcelona,
Publicacions de l´Abadia de Montserrat, 2003, pàgs. 180-183
Segura Soriano, Isabel. Guia de dones de Barcelona. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1995.