Altres publicacions Dones de Sant Martí Títols del mateix tema:
de l’Ajuntament de Barcelona
- Districte de Sant Martí Dones de Sants-Montjuïc
Itineraris Històrics
- El nom dels carrers Dones de Sant Andreu
dels Clot i Camp de l’Arpa Itineraris Històrics
- La Catalana. Història
de la línia Clot-Poblenou
Dones de Sant Martí és un recorregut, des del punt de
- Vida quotidiana en un poble vista de les dones, per la història del districte des de mit-
industrial. Sant Martí jans del segle XIX fins a l’actualitat.
de Provençals. 1862-1925
Un grup de dones de Sant Martí, coordinades per la his-
- La gent i els barris toriadora Isabel Segura, han aportat, sel.leccionat, classi-
de Sant Martí ficat i interpretat els àlbums de fotografies familiars pro-
pis, d’amigues i conegudes, veïnes, companyes de feina,
d’associació ...i també han regirat ens els fons fotogrà-
fics dels arxius municipals.
Les fotografies són una font documental molt important
per a la recuperació de la història. Les que us mostren
aquesta publicació us aproparan a las múltiples activitats
quotidianes de les dones de Sant Martí.
Memòria de
Barcelona
1 Dones de Sant Martí
Dones de Sant Martí
Isabel Segura Soriano
Ajuntament de Barcelona
Arxiu Municipal
Districte de Sant Martí
Centre d’Informació i Recursos de la Dona
Autora:
Isabel Segura Soriano
Han participat en la recerca
de material i en la preparació de l´obra:
Maria Albadalejo
Antonia Carretero
Chon Carmona
Maite Collelldemont
Maria Divina Carballeira
Teresa Domènech
Filomena Estella
Maria Fernández
Rosa Fernández
Assutzena Ginés
Carmen Gómez
Blanca Gotor
Maria José Ortega
Conchita Julià
Paquita Magí
Alicia Peña
Anna Puig
Maite Raimundez
Mariona Salleras
Maria Carmen Sobrado
Fidela Solano
Visitación Tarilonte
Mª Teresa Teixidor
Procedència de les fotografies
i il· lustracions:
Fotografies procedents
dels àlbums familiars de les participants
Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí
Arxiu Històric de la Ciutat-Arxiu Fotogràfic
Arxiu Municipal Administratiu
Arxiu Històric del Poblenou
AA.VV. Paraguai-Perú
AA.VV Sud-Oest Besòs
Manel Martinez. AA VV Sant Martí de Provençals
Pilar Aymeric
José Cabrera
Cristina Molina
Xavier Jimenez
Jordi Soteras
Edició:
Ajuntament de Barcelona. Arxiu Municipal i
Districte de Sant Martí.
Barcelona, gener de 2002
Col· labora:
CIRD (Centre d’Informació
i Recursos de la Dona)
Coordinació de l´edició:
Arxiu Municipal del Districte
Disseny gràfic:
Palli: Disseny i Comunicació
Correcció lingüística:
Centre de Normalització Lingüística
de Barcelona. Delegació de Sant Martí
© Ajuntament de Barcelona
Impressió:
Imatge i Producció Editorial
Dipòsit legal:
ISBN
Presentació
Us presentem Dones de Sant Martí de la col· lecció Quaderns de l’Arxiu Municipal del Districte de
Sant Martí, que ha estat escrit per la historiadora Isabel Segura i que té com a objectiu reconèixer
públicament i apropar a tots i a totes l’excepcional activitat quotidiana de les dones del nostre terri-
tori, desenvolupada en el període concret comprès entre mitjan de segle passat fins l’actualitat.
Aquesta és la segona part d’un projecte iniciat al nostre districte l’any 1996, que va servir de base
perquè d’altres districtes de la ciutat desenvolupessin projectes similars amb la voluntat de reivin-
dicar el paper de la dona en la història dels barris.
Es tracta d’un llibre d’història que recull el paper que han tingut totes aquestes dones a través de
diverses imatges -procedents d’àlbums familiars, d’arxius municipals i d’arxius privats- i textos expli-
catius. Aquest llibre, fruit d’una metodologia de treball, de recerca i de selecció molt acurada, ha
estat també possible gràcies a les diferents aportacions d’un grup de dones del Consell de Dones
de Sant Martí, del Centre d’Informació i Recursos per a les Dones, dels Serveis Personals i de l’Arxiu
Municipal.
Esperem que, mitjançant la lectura d’aquest llibre, tots puguem conèixer una mica millor quines han
estat les il· lusions, les reivindicacions, el treball... en definitiva, el dia a dia, d’unes dones que al llarg
d’aquest període concret han ajudat i han participat en la construcció del Districte de Sant Martí.
Francesc Narváez i Pazos
Regidor del Districte de Sant Martí Vladimir de Semir
President del Consell
“Els carrers i les places són l’epidermis de les ciutats.
Les cases, els seus òrgans interiors; de vegades el cor,
de vegades les freixures... Primer pertanyem a una casa.
Després, conquerim el carrer”
Montserrat Roig
"De finestres, balcons i galeries", Barceldones
Índex
9 Espai d´origen
25 Els treballs i els seus espais
El treball reproductiu
El treball remunerat
61
Espai polític
79
Nomenclàtor
87
Bibliografia
Espai d’origen
11 Espai d’origen
Memòria i identitat Saladrigas, una fàbrica tèxtil en la qual, des del
Visita a can Saladrigas
amb motiu del Congrés El mes de gener de 1999, centenars de dones darrer terç del segle XIX, treballaven més d’un
de Dones de Barcelona,
participants en el Congrés de Dones de miler de dones. El nostre ànim no era gairegener del 1999.
Barcelona visitàvem el complex fabril de can eufòric. Suposàvem que aquella seria l’últimaFoto Arxiu CIRD.
oportunitat de veure-la, ja que estava previst el
seu enderroc per obrir un carrer. Amb tot, la
visita tenia un caràcter simbòlic. can Saladrigas
formava part de la nostra memòria col· lectiva
i no volíem que l’enderroquessin.
No érem les primeres que clamàvem per la
conservació del patrimoni històric. Des de feia
anys, l’Associació de Veïns del Poblenou, el
col· lectiu La Fàbrica i l’Arxiu Històric del
Poblenou havien endegat una campanya de
sensibilització de l’opinió pública per evitar
l’enderroc de les naus principals i del passatge
del conjunt fabril de can Saladrigas. Finalment, la
resposta municipal va ser el compromís de
preservar Can Saladrigas, a més de la revisió del
catàleg arquitectònic per tal de protegir els edi-
ficis industrials més significatius.
El territori que una habita o pel qual transita
participa en la construcció de la identitat pròpia.
La memòria personal i la col· lectiva s’inscriuen
en un paisatge. Com a dones, sovint ens costa
inserir-nos en la història oficial dels nostres bar-
ris, que no recull la nostra experiència històrica,
molt vinculada a la reproducció social.
La memòria de la reproducció social, escriuen
Dolores Hayden i María Ángeles Duran, no és
romàntica ni es deixa engalanar. La seva
destrucció és presentada com un exercici de
neteja o d’embelliment de la ciutat, i priva de
llocs de referència a qui no en va tenir d’altres.
Cal, segons Dolores Hayen, dotar de topos, de
lloc, les persones que no en tenen i evitar que
el perdin aquelles que ja en van tenir i aspiren a
conservar-los.
12 Espai d’origen
Treballadores de can Enclavaments emotius Els passats són diversos i aquesta diversitat és la
Saladrigas
Foto Arxiu Municipal Can Saladrigas, doncs, esdevé un enclavament que cal preservar. El passat té diferents signifi-
del Districte de Sant Martí. emotiu per a algunes dones. Però no només cal cats perquè s’han viscut experiències diferents,
preservar les fàbriques; també són importants totes igualment vàlides, importants. Apostem,
de conservar alguns habitatges i la seva disposi- doncs, per reconstruir la diversitat de la
ció en l’espai, com a mostres de l’arquitectura memòria pública de la ciutat.
popular, perquè no totes hem nascut en palaus
gòtics, ni hem passat les tardes de la nostra El paisatge de Sant Martí inicià des de mitjan
infantesa tancades en guarnides i esplèndides segle XIX un procés de transformació. L’aparició
sales modernistes. de les primeres xemeneies, els símbols visuals
13 Espai d’origen
més cridaners de la incipient revolució industrial, “L’enorme bloc de can Pujades quedava sepa-
Fàbrica can Saladrigas,
1916. esquitxaven el paisatge agrícola. A poc a poc, rat de la ciutat. Havíem de caminar per carrers
Foto Arxiu Municipal les fàbriques compartien relacions de veïnatge inexistents, amb arbres esparsos, rocs i tolls
del Districte de Sant Martí. amb els habitatges. Sant Martí, a principi del d’aigua, i les inacabables muralles de maons i
segle XX, tot i que ja havia quedat annexionat d’estacades. Fins que no vèiem l’alta andròmina
formalment, administrativament, a Barcelona, de l’Arc de Triomf no podíem dir que érem a
quedava als marges de la ciutat. Barcelona.”
Maria Aurèlia Capmany, a la seva novel· la En la mateixa novel· la, Maria Aurèlia
Feliçment, jo sóc una dona, en fa una descripció: Capmany ens ofereix la descripció d’una fàbrica
14 Espai d’origen
del Poblenou, a partir dels ulls d’una nena, la De la diversitat de paisatges
protagonista: i de memòries
“La meva mare era la filla del porter de can Després de la Guerra Civil, més concretament
Pujades i el meu pare era el noi Pujades. a partir de la dècada dels anys cinquanta del
Tothom ho sabia, ningú no m’ho va dir mai... La segle XX, el paisatge de Sant Martí es transfor-
porteria de can Pujades era un petit edifici de mava dia a dia. Apareixien blocs i més blocs de
dues habitacions, amb una cuina i una comuna. pisos a un ritme sense precedents, de manera
Estava situada a l’entrada del recinte de la fàbri- més o menys paral· lela a com ho feia el cor-
ca. El recinte era clos amb unes altes parets rent migratori de persones que, procedents
coronades per tot de vidres aguts, de colo- d’altres zones de l’Estat, arribaven a ciutat
raines, que a mi em semblaven d’un luxe atretes per la possibilitat de trobar feina. Dones
prodigiós. A l’altre cantó de les altes parets hi i homes joves, en edat de treballar, abandon-
havia un pati gran que voltava la nau principal i aven els seus llocs d’origen per les dificultats de
més enllà les dependències dels despatxos i subsistir.
més enllà encara, separat per un terraplè
d’herba i per unes reixes, apareixien els arcs de La biografia de Rosa María Fernández Marín és
Veïnes i veïns del carrer can Pujades pròpiament dit, és a dir, els dar- prou il· lustrativa: “Mi padre era un hombre
Pujades, celebrant un
reres de la casa dels senyors, amb les cotxeres i muy trabajador y muy humano. Su único defec-bateig, als anys seixanta.
els safareigs, i les quadres.” to era el de muchos hombres de su tiempo: laFoto Arxiu Assutzena Ginés.
bebida. Nunca fue violento físicamente, pero sí
verbalmente, transformado por el vino.
“Yo crecí con miedo. Desde muy pequeña tuve
responsabilidades en casa que mis hermanos
varones nunca tuvieron; ayudaba a mi madre a
cuidar de mis hermanos, remendaba ropa,
cocinaba y trabajaba en la recogida de la aceitu-
na cuatro meses al año, cosa que disminuyó
mucho mi tiempo de aprendizaje escolar,
teniendo en cuenta que sólo fui tres años al
colegio. Luego, me pusieron a trabajar en una
sastrería, cuando tenía once años, para que
aprendiera el oficio de mi madre.
Con 17 años me vine a trabajar a Barcelona, a
casa de un familiar que hacía de mastresa.
Empecé a trabajar en una camisería llamada
Chalisel, en la calle Felipe II; ganaba para pagarle
a la mastresa y para ahorrar un poco, así que ya
tenía bastante, pero los que me rodeaban me
15 Espai d’origen
Família Conesa-Ginés
d´excursió a La Mina, any
1923.
Foto Arxiu Assutzena Ginés.
decían que tenía que trabajar más.” instal· lar a casa d’uns parents.
És, doncs, la filla gran la primera de la família Les dones, explica Cristina Carrasco, moltes
que emprendrà el camí de l’emigració a ciutat vegades emigren en solitari i anticipen, en
—posteriorment ho farien els seus germans—, alguns casos, l’emigració familiar. Molt sovint,
i el primer lloc d’estada va ser a casa d’un segons la mateixa autora, l’emigració “surge no
familiar. sólo como respuesta a los imperativos del
medio, sino como una estrategia de resistencia
L’experiència de Rosa María Fernández no y de transformación a múltiples niveles: de las
difereix gaire de la narrada per Anna Puig condiciones del trabajo rural, de determinadas
Jiménez, nascuda el 2 de gener de 1929 a formas de la condición matrimonial, o del acce-
Mingladilla, Cuenca, que emigrà a Barcelona so a la cultura, que en el medio rural era espe-
l’any cinquanta. Abans ho havia fet la seva ger- cialmente difícil para las mujeres. Muy fre-
mana gran i, quan aquesta li va aconseguir feina cuentemente se presenta como estrategia de
a la mateixa empresa metal· lúrgica on ella tre- movilidad social para sí o para sus familias; o de
ballava, la va reclamar a Barcelona i es van adquisición de mayor autonomía. Estos proyec-
16 Espai d’origen
tos que orientan modalidades de emigración y
trayectorias sociales diversas muestran una
fuerte capacidad de decisión sobre la propia
vida.”
L’emigració no era un fenomen nou per a les
dones del segle XX; des de mitjan segle XIX
moltes havien emigrat del camp a ciutat.
L’escriptora Dolors Monserdà, al llibre Del món,
descrivia el fenomen migratori des dels pobles
de la ruralia catalana a Barcelona. En aquell cas,
també era una noia jove que per tal d’ajudar a
subsistir tota la família s’instal· lava a treballar
a casa d’una parenta al barri del Raval.
Més recentment, una altra novel· lista, Maria
Barbal, en la seva obra Carrer Bolívia, publicada
l’any 1999, descriu les primeres impressions
d’una dona tot just acabada d’arribar a l’estació
de França des del seu lloc d’origen, Linares:
“Era a l’andana amb la Carlota i no podia pen-
sar en altra cosa que en l’efecte que l’estació
m’havia fet el primer dia. Enorme, sí. I l’armadu-
ra del sostre, tan alta; la gent era una riuada
que ens empenyia i, quan ens separava, el pànic
m’omplia. A la sortida de l’estació, Barcelona
era un carrer i hi havia trobat la primera sorpre-
sa. El tramvia relliscava per les vies davant nos-
tre i el dring de la campaneta em va semblar un
repic de benvinguda. Quan havíem enfilat els
Estació de França, 1964. carrers dels barri , buscant el de Tarròs,
Foto Postius, AHCB-AF.
Barcelona s’havia enfosquit i omplert de sons
forasters. Feina teníem de caminar amb
l’equipatge”. La protagonista i la seva família
s’instal· len primer a casa d’un germà, com a
rellogats; després, aconsegueixen una casa al
districte de Sant Martí.
Sant Martí disposava de terrenys per construir-
hi nous habitatges, habitatges que havien de
17 Espai d’origen
Simone i François Papinaud resoldre les necessitats de persones que vivien dels més espectaculars de la ciutat. Aquest
i el seu fill Jean-Marc, ja a ciutat, però instal· lades en condicions creixement no afectà de la mateixa manera tots
al terrat de Wad-Ras, 230. molt precàries, o bé de les nouvingudes. La els barris del districte. Apareixien barris sencers
Foto Arxiu Històric
del Poblenou. demanda, però, era d’habitatge assequible — —dir-ne barri és un eufemisme; caldria parlar
diguem-ho clar, barat— per a les limitades de blocs d’habitatges— d’un dia per l’altre.
capacitats econòmiques d’amplis sectors de Òbviament, exagerem, però sí que s’arribaren a
població. construir més d’un miler d’habitatges en tan sols
sis mesos allà on abans no hi havia absoluta-
El ritme de creixement de construcció durant ment res, i continuà pràcticament sense res, a
aquells anys era vertiginós, probablement un excepció de les cases i les persones que els
18 Espai d’origen
Blocs en construcció
del barri Besòs,
anys seixanta.
Foto Arxiu Municipal del
Districte de Sant Martí.
habitaven. L’entorn, un desert, un descampat, i voltant, no se sentien formigoneres ni pics ni
Maria Barbal en fa un retrat: camions ni, és clar, les veus dels obrers.”
“En aquell temps el carrer Bolívia i els quatre de La qüestió prioritària era construir cases, ja fos-
l’entorn semblaven una illa. Tot al voltant, un sin per iniciativa privada o pública. La iniciativa
oceà de terra o fang, mira tu... Però el barri, al s’aturava just aquí. Com havien de viure i rela-
voltant d’aquells cinc carrers de casetes per cionar-se els futurs habitants; les necessitats
sota del de Pere IV, era un paisatge desgavellat, sanitàries, culturals, escolars, esportives i de
on abundava el buit. ... Al nostre voltant tot era comunicació de les persones que hi residien,
pols o fang, munts de material i edificis que això ja no es considerava que afectés els cons-
pujaven en un tancar i obrir d’ulls. Els pisos tructors, torno a repetir, públics o privats.
feien tanta falta, que la gent arribava a encendre
fogueres perquè s’assequessin els materials i En el frenètic construir, la qüestió prioritària no
poder-hi entrar com més aviat millor... Els diu- era com es construïa, és a dir, la qualitat de
menges paraven les obres dels blocs dels l’edificació, la distribució, la... Es tractava d’aixe-
19 Espai d’origen
car parets, d’aixecar blocs, com més alts, més tard vindria descobrir que al voltant no hi havia
barats els pisos. escoles, ni parcs, ni ambulatoris, que les
Maria Barbal continua: “El barri s’anava omplint botigues escassejaven i que l’únic que floria
de persones i, per més que els anys passaven, amb facilitat en aquella terra eren els bars,
encara hi dominava l’olor de pols i de ciment. sorollosos i bruts, plens a qualsevol hora,
Eren pocs els carrers on un arbre, un roser, uns amenitzats a intervals pel dring d’una maquineta
quants geranis, posaven el contrapunt viu a tant del millón.”
totxo i morter. Es començaven a obrir les
primeres escletxes als edificis nous de trinca i el Alguns d’aquests polígons construïts a corre-
nostre carrer Bolívia, amb Marroc i els cuita van ser entregats sense aigua ni llum.
paral· lels, formava un estrany oasi diminut, Havien d’anar a buscar aigua a la font. “Tot el
vell, entre blocs gegants. I continuaven arribant dia havies d’anar amunt i avall amb els cubells.
famílies que fugien de llocs pitjors que el Besòs, Gairebé era com quan estàvem a la barraca”,
que hi milloraven. Després d’anys de treball dur comentava una veïna.
havien pogut pagar l’entrada per al piset. Més
Carmen Amaya
al Somorrostro, barri on
havia nascut.
Foto Postius.
Arxiu Municipal del Districte
de Sant Martí.
20 Espai d’origen
Montse i Carmen Gómez I de barraques, al districte de Sant Martí, n’hi
amb l´amiga Maria, havia moltes, aglutinades en diversos nuclis:
a la porta de casa seva
a La Perona. Somorrostro —on va néixer Carmen Amaya—,
Foto Arxiu Carmen Gómez. Pekín, darrere el Cementiri i la Perona. Segons
explica Huertas Clavería, el nom de la Perona
ve d’una visita que va fer Eva Perón a
Barcelona, l’any 1947, per donar suport al
règim franquista. No és que la visita de la
il· lustre dama coincidís amb la construcció de
les primeres barraques, però la gent que hi
vivia acostumava a dir que hi eren “des de l’any
de la Perona”, per simplificar. L’autor ens expli-
ca que fins al 1966 hi va haver només unes
dues-centes barraques, però aquell mateix any
se n’hi van instal· lar moltes més a causa del
desal lotjament de les barraques del
Somorrostro
—enderrocat perquè hi havia unes maniobres
militars que havia de presidir el General Franco
i “feia lleig”— i de les de Montjuïc.
Sobre l’experiència de viure a la Perona, Carmen
Gómez, una de les dones que ha participat en la
preparació d’aquest llibre, ens transcriu la seva
experiència:
“Las dos partes de la Perona”
“El barrio de La Perona constaba de dos
partes: la Ronda de San Martín y el Fondo de
San Martín.
“La Ronda de San Martín: comenzaba en el “El Fondo de San Martín: comenzaba a partir
puente Espronceda, entre la calle del Clot y la del Puente del Trabajo y acababa en la Rambla
calle Guipúzcoa. Y llegaba hasta la altura de la Prim. Esta parte del barrio era una especie “de
iglesia de San Martín (Puente del Trabajo). La guetto”. Lo habitaban personas marginales y de
gente que vivía en esta parte del barrio eran diferentes etnias, básicamente de la etnia gitana.
personas llegadas de diversos puntos de
España. Mayoritariamente de Andalucía. Venían Dos Peronas: La Perona en sus primeros años
a Barcelona con la única ambición de encontrar estaba habitada en su mayoría por gente
trabajo. “paya”; por este motivo hubo una delimitación
21 Espai d’origen
Ana María Márquez dentro del mismo barrio, una línea invisible que
amb Dolores González, conocían muy bien todos los que allí vivían.
el dia del seu casament.
Foto Antonio París,. Una especie de pacto: todos sabían hasta
Arxiu Carmen Gómez. adonde debían llegar, los “payos” no iban a la
parte de abajo. Y los “gitanos” no subirían a la
parte de arriba. Este hecho no era conocido
solamente por la gente del barrio, sino también
por los que vivían fuera de él. Muchos de ellos
acortaban camino por el interior de La Perona
para llegar antes a su casa. Sin embargo atrave-
sar el Puente del Trabajo era otra cosa,
sobretodo de noche.
“La barriada se levantó con rapidez; a pesar de
que estaba prohibido construir, cada día al
amanecer se descubría una nueva vivienda. La
gente resguardada en la oscuridad de la noche
levantaba tabiques, ponía techos y puertas.
Antes de que el alba se asomase reveladora.
(Si al amanecer no estaba puesto el techo y la
puerta de la barraca, pasaba un camión que
derribaba todo lo construido). Los vecinos se
ayudaban los unos a los otros aunque no se
conociesen; lo importante era hacerse con la
casa. El padre Luis, párroco de la iglesia de San
Martín impedía que se derrumbaran las barra-
cas que tenían puesta la puerta. Los vecinos
aprovecharon la cercanía con la vía del tren
para arrojar allí todos los residuos. A modo de
desagüe construyeron pozos muertos que
desembocaban en ella, hecho que provocó
múltiples conflictos con RENFE. Perona en el año 1954 pudieron tener electri-
cidad. Poco después también empezaría a lle-
“La gente se fue organizando en la construc- gar el agua corriente, aunque este proceso fue
ción y mejoras del barrio; se formó una lento; muchas personas tardarían algún tiempo
comisión para recaudar fondos: todos los en disfrutar las comodidades del progreso. La
domingos por la mañana las personas elegidas parroquia también ayudó y colaboró no sólo
pasaban casa por casa recogiendo dinero, no en el desarrollo de La Perona, sino en las mejo-
importaba cuanto fuese, aunque se había deci- ras y la calidad de vida de sus inquilinos. Por
dido que debería ser obligatorio. Gracias a esta este motivo, entre todos los vecinos le
iniciativa los vecinos de la parte de arriba de La regalaron una imagen del Sagrado Corazón de
22 Espai d’origen
con mantones blancos, colchas de encajes y
flores por doquier. El aroma y colorido daban
paso a la procesión que recorría el barrio entre
cantos.
“La Niña de la Puebla y el Príncipe Gitano (can-
taores de la época) iban con frecuencia a visitar
a sus parientes. Ese día había un gran revuelo y
un aire de festividad.
“La Navidad era otra de las fechas emblemáticas
de La Perona de arriba. En Nochebuena un halo
de luz y de alegría parecía recorrer cada rincón
de sus calles, ni siquiera aquellos más desafortu-
nados estaban solos en esa noche larga que
amanecía sin sueño. Las puertas estaban abiertas
de par en par esperando la llegada de todo
aquel que quisiese visitarles; a cambio, sólo había
que cantarle a Jesús recién nacido y agradecer la
unión, la amistad y la botella de anís del mono
que iba de casa en casa tintineando al son de
una cuchara, como si se tratase del más sutil de
los instrumentos. El rey de una orquesta de
potes y cazuelas. A medida que transcurría la
noche, el grupo se iba haciendo más numeroso,
se metían como podían en las casas agregán-
dose al festejo. La vida en La Perona no era fácil;
las personas que vivían en la parte de arriba de
la Ronda de San Martín eran personas sencillas
con vidas humildes y muchas privaciones.
Trabajaban desde que el sol salía hasta el
anochecer. Con un sólo interés prioritario:
“sobrevivir” con honestidad y coraje para salir
adelante. Ese era mi barrio, un barrio lleno de
Ana María Márquez Jesús, en señal de agradecimiento. circunstancias, de sabiduría. Por eso me apena
amb el seu fill Javier Gómez, que la historia haya olvidado a tanta gente que
al pati de casa “También fundaron una coral a la que llamaron vivió y luchó en aquellas calles. Es como si nues-
els avis en el numero 27
del barri de La Perona, Pastora. La coral recorría pueblos y plazas de tras vidas, nuestros sufrimientos, nuestros sueños
any 1968. toda Cataluña haciendo recitales; incluso obtu- jamás hubiesen existido. El recuerdo de La
Foto Antonio Gómez. vieron varios premios. En el mes de mayo, La Perona ha transcurrido en el tiempo por sus últi-
Arxiu Carmen Gómez.
Perona se vestía de fiesta y engalanaba sus mos acontecimientos. Por la marginación y la
calles, la gente adornaba las ventanas y puertas decadencia. Y yo me pregunto: ¿en qué nos
23 Espai d’origen
convierte esto a todas aquellas otras personas
que vivimos allí?, que nacimos y crecimos en En una recent obra de Julià Guillamon, La ciutat
aquel pueblo pequeño, donde todos eran uno y interrompuda, llegim: “Molts dels escenaris
cada uno de ellos era uno de los demás. tradicionals ... han desaparegut i amb ells les
“Una vez más los árboles no nos permiten ver coordenades que feien la ciutat l legible.
el bosque. Paral· lelament, està sorgint una nova ciutat
sense memòria, sense referents on els poders
“Carmen Gómez, una niña de La Perona que públics i els capitals internacionals imposen la
vio cumplidos sus sueños.” seva pròpia ficció.”
La Perona va perviure molts anys. El 1974 va Habitatges i més habitatges s’escampen nova-
començar l’enderroc de barraques amb el ment a un ritme frenètic de construcció en
trasllat de 180 famílies a la Mina, però no va ser part del districte de Sant Martí, molt especial-
fins el 1989 que es va desmantellar el barri i, en ment al Poblenou. Una de les propostes del
els seus terrenys, anys després es va urbanitzar Congrés de Dones de Barcelona era evitar la
l’actual parc de Sant Martí. monofuncionalitat dels barris i potenciar una
ciutat de distàncies curtes, és a dir, una ciutat
Tots els barris de barraques han desaparegut. diversa, amb uns barris que disposin d’habitat-
Diagonal Rambla del D’altra banda, molts d’aquells ermots entre ges, de serveis, d’espais de treball remunerat
Poblenou .
Foto Cristina Molina. bloc i bloc de pisos s’han urbanitzat, s’han per tal d’evitar els desplaçaments de la
Arxiu Municipal enjardinat, i extenses zones del districte han població. Cal considerar els barris com a
del Districte de Sant Martí. sofert una radical transformació, no acabada autèntics nuclis per viure-hi, dotats de totes
encara, a la zona del Poblenou. Sant Martí con- les qualitats de centralitat per realitzar la
tinua sent el districte de la ciutat que més can- diversitat de les activitats diàries. Barris que
vis de paisatges viu en aquests temps. contemplin diversitat d’usos, equipaments i
serveis. Barris amb activitats i serveis a prop
de l’habitatge, que són imprescindibles per a
Front Marítim, 1999.
Foto Cristina Molina.
Arxiu Municipal del Districte
de Sant Martí.
Els treballs
i els seus espais

27 El treball reproductiu
El treball reproductiu l’espai domèstic i de la seva representació, dels
treballs que s’hi fan i de qui els fa, i de les rela-
Quan s’explica la història d’una ciutat, en la cions que hi estableixen les persones que
Dulce Carretero Doñoro majoria de casos aquesta es circumscriu a l’habiten. Talment com si la història no els
i la seva filla Maria Povedano l’escenari de l’espai públic. Poques vegades, esquitxés, com si quedessin al marge de l’esde-
Carretero, 1960.
Foto Feliu Grifols molts poques, es traspassa la façana dels edifi- venir social i col· lectiu.
Arxiu Dulce Carretero. cis dels carrers per descriure l’evolució de
Hi ha hagut una mena de pacte de silenci que
ha invisibilitzat la divisió sexual existent en
l’espai públic i en el domèstic. Hi ha hagut una
mena de pacte de silenci que ha invisibilitzat el
treball de reproducció i les seves múltiples i
diverses activitats, ignorant qui el feia i les
condicions en què es feia i es fa.
El treball reproductiu —i no ens referim estric-
tament a la reproducció biològica—, necessari i
imprescindible per a la subsistència del
col· lectiu familiar i social, tradicionalment real-
itzat per les dones, i també tradicionalment
ignorat, ha estructurat la nostra societat, ha
organitzat els nostres barris i ciutats, a partir
d’un binomi indestriable: treball reproductiu -
treball productiu.
Al preparar aquest llibre hem volgut donar visi-
bilitat a algunes de les activitats que comporta
el treball domèstic a partir de les fotografies
que les dones hi han aportat, imprescindibles
per explicar la història i el món en què vivim.
Imatges que només trobem en els àlbums
familiars, perquè encara preval el criteri de con-
siderar-les irrellevants, intranscendents. D’altra
banda, també hem volgut posar en relleu
algunes biografies que ens revelen com
transcorria la quotidianeïtat per a alguns sectors
de població, una quotidianeïtat que no té res
d’excepcional, però molt d’experiència com-
partida per altres dones. La historiografia clàssi-
ca tendeix a explicar el passat com una succes-
sió de guerres i contraguerres, d’ocupacions i
28 El treball reproductiu
contraocupacions, de bons i de dolents, d’hero- personas, comer, dormir y asearse. La señora
is i d’heroïnes, de màrtirs de tota mena, acom- Lola bajó la cabeza, compró un candil y piedras
panyada de crits, proclames, paraules grandilo- de carburo para iluminarse, un cubo de alu-
qüents, i al rerefons una mena de “son et minio con una barra de hielo para conservar los
lumière” que poca cosa ens diu sobre com pocos alimentos que tenían y unas garrafas para
vivien i quines estratègies elaboraven per sub- recoger agua de la fuente. Se armó de coraje y
sistir les persones que ens han precedit. honestidad y siguió viviendo. Cuando el alba
aún no se había despertado ella se levantaba
Carmen Gómez, una de les participants en el para ir a la fábrica, de maquinaria de tintorería,
grup que ha preparat aquest llibre, ens escriu la Arbós y Cía., en la calle Mallorca. Se llevaba con
biografia de la seva àvia, Dolores Rubiño ella a su hijo pequeño, al que dejaba con la
Cabrera, que havia nascut a Granada el 1920 i mujer del portero de la empresa, mientras
que va morir a Barcelona l’any 1989. limpiaba primero los despachos de la fábrica y
después la casa de los porteros. Al acabar el
“Las mujeres han sido la otra cara importante trabajo recogía al niño y se iba a otras casas,
de la humanidad. A lo largo de la historia nos donde continuaba limpiando. Ésta era mi
fueron dejando su huella como una alfombra abuela, una mujer sencilla y humilde de ojos
de coraje y sabiduría, acomodándonos el transparentes y serenos, honrada y sumisa. Una
camino, para que las demás siguiésemos ade- mujer como tantas otras, una de esas que nadie
lante. Aunque también ha habido generaciones recuerda por nada especial, pero que cuando
y generaciones de mujeres anónimas sin ningu- estás a solas en tu vida, en tus recuerdos, de
na trascendencia social. Pero de no haber sido repente te aparece su cara y se te llena el alma
por ellas, ninguno de nosotros estaríamos aquí. por dentro de alegría.
Son esas mujeres de delantal y de moño en la
nuca, de manos encallecidas y resecas, de mira- “La recuerdo contando sus monedas como
La Sra. Lola era de Granada da nostálgica y avidriada. A todas ellas, también quien cuenta un tesoro. Lo guardaba envuelto
i va arribar a Barcelona
als anys 40. sería importante abrirles una página en la histo- en un pañuelo que escondía en el pecho. Cada
Foto Arxiu Carmen Gómez. ria del recuerdo. día me compraba un yogur; de aquellos del
tarro de cristal, me lo daba siempre cuando no
“La señora Lola era de Granada. Llegó a había nadie, porque sólo podía comprar uno y
Barcelona en 1940 con su marido y sus hijos éramos muchos. Ella decía que yo lo necesitaba
huyendo de la posguerra y de la falta de traba- más que los demás. La señora Lola era una
jo. Tras vivir unos años en Pueblo Nuevo, en el mujer respetada y querida en el barrio,
año 48 su marido le compró una casa, “un cualquier vecino estaba dispuesto a darle lo
chalé” le dijo. En el número 27 del desapareci- que necesitara cuando ella lo pedía, porque
do barrio de La Perona. Ilusionada, dejó su piso todos sabían que lo primero que haría en cuen-
y cuando llegó al chalé se encontró con un ter- to tuviese dinero sería pagarles. La gente, al
reno de 300 metros cuadrados, bordeado de pasar por su lado, la saludaban con admiración
árboles frutales, sin luz, sin agua. Toda su vivien- en la cara y cariño en la voz. No recuerdo de
da eran cuatro paredes reducidas a 20 metros mi abuela una palabra de queja para nadie.
cuadrados en los cuales tendrían que vivir cinco Tuve el placer de estar a su lado en los últimos
29 El treball reproductiu
Antonia Candela, quan tenia
60 anys, rentant a la porta
de casa seva. Darrere, el seu
marit i el seu gendre, 1964.
Foto José Cabrera.
momentos de su vida; cada día al salir de mi su vida siguió amamantando metafóricamente a
trabajo cogía un bocadillo y me iba a comer los suyos. En ningún momento la señora Lola
con ella al hospital. Me quedaba allí hasta la olvidó lo que significa estar ahí entregándose.
hora de volver a trabajar; parecía como si Con sus ojos llenos de luz y de amor, de dolor
tuviese un reloj en la cabeza: cuando se acerca- contenido y de tristeza oculta. A todas las
ba la hora de irme, me decía: —ya tienes que señoras Lolas de la historia, gracias; gracias por
irte, venga, ¡que no llegues tarde! estar ahí, por pasearos por nuestras venas y por
haber dejado tantas huellas en el fondo de
“Ella estaba alllí en aquella cama pero su mente nuestras almas.
estaba con los suyos, con sus hijos, con sus Dolores Rubiño Cabrera, mi abuela, existió.”
problemas, con lo que yo sentía, acompañán-
dome, aunque pudiese parecer que yo la La señora Lola amb el candil, les pedres de car-
acompañase a ella. Hasta el último segundo de bur per il· luminar i un gibrell d’alumini amb
gel com a nevera, va procurar per la subsistèn- Economia versus administració de la casaParada de la Teresa,
la pollaire, al mercat de cia del seu grup familiar en les millors condi- María Ángeles Durán escrivia en el seu llibre, ja
La Unió, anys quaranta. cions possibles, malgrat la precarietat i la falta
Arxiu Històric del Poblenou. clàssic, La jornada interminable: “pocos econo-
de recursos. A més, treballava netejant els mistas saben hoy que la economía u oikosnomia
despatxos d’una fàbrica i continuava netejant fue en su origen el nombre de una buena
altres cases. La señora Lola alhora cuidava com administración de la casa y de las cosas.”
podia del seu fill, gràcies a l’ajuda d’altres dones.
La señora Lola no era una excepció. Hi ha hagut Després de la Guerra Civil, la gana va ser una
moltes “señoras Lolas” en les nostres vides, als constant per a àmplies capes de la població.
nostres barris, dones que han hagut de com- Com ens explica la Carmen de la seva àvia
paginar les activitats domèstiques amb treballs Lola, comprar-li un iogurt era tota una excep-
remunerats, dones que han parit, han creat vida ció, i només li’n comprava a ella perquè no
i l’han mantinguda, i han tingut cura de les tenia prou diners per comprar-ne als seus ger-
necessitats físiques i emocionals de les persones mans. En la dècada dels cinquanta, la despesa
del grup familiar, fins i tot en les condicions més alimentària encara era una part important del
difícils. pressupost familiar. Una família obrera destina-
31 El treball reproductiu
va, aproximadament, el 70% dels seus ingressos Una de les entrevistades responia: “Yo me con-
a l’alimentació, però en alguns barris del dis- formaría con que mi marido ganara lo mismo
tricte l’alimentació diària de la majoria de les sin tener que hacer horas extras, pero son
criatures, segons explica Huertas Claveria, con- necesarias, y vaya, vaya luego preguntándome a
sistia en pa amb oli per esmorzar i berenar, mí si es proporcional el sueldo con el precio de
sopes i pa per dinar, i sardines per sopar. Era la comida... NO!!!”
l’any 1957.
Al menú elaborat per la revista, en els primers
plats apareix varietat de verdures, pasta,
Què menjàvem als anys setanta? llegums, amanides, patates, i arròs i, en els
Gairebé vint anys després, la revista 4 cantons segons, hi ha ous en tres àpats, carn de vedella
publicava al mes de febrer de 1974 un estudi un sol dia, pollastre i carn de porc en un àpat,
amb el títol ¿Qué come la gente en Poble nou?. peix blanc en tres i blau en un, alternats amb
La revista feia entrevistes a diverses dones que fetge, bunyols, capipota... Per alimentar un
compraven al mercat i també va incloure un grup de quatre persones, segons aquest menú,
menú i un pressupost setmanal per a quatre calia un pressupost setmanal de 2.800 a 3.000
persones. pessetes.
Menjador de la família
Gorbea al barri del Clot,
als anys seixanta.
Arxiu Municipal
del Districte de Sant Martí.
32 El treball reproductiu
“Estic farta de venir a la plaça, surto nerviosa i necessàries per alimentar el grup familiar. “Hoy
Ana M. Márquez i Emilio cansada¡¡¡” comentava una altra dona entrevista- el pescado —comentava una altra dona— ha
Blanco, el dia de la truita, al da. Nervis i cansament produïts en veure els sido un extra, durante la semana tendré que
parc de la Ciutadella, 1948.
Foto José Márquez, Arxiu preus dels aliments. Calia fer càlculs i més càl- ponerles verduras y huevos, si no, no me lle-
Carmen Gómez. culs per ajustar al nivell d’ingressos les compres gará.”
L’alimentació era una despesa que podia ser
més o menys flexible, però no imprescindible,
perquè totes les persones han de menjar, tot i
que es podia fer de més i de menys. Hi havia, hi
ha, tota una sèrie de despeses fixes que no es
podien oblidar: rebuts de l’aigua, de la llum,
impostos i, en molts casos, la hipoteca. Amb el
menjar, tal com dèiem, es podia fer de més i de
menys: menjar carn i peix cada dia o restringir-
ne el consum; alhora també es podia, i es pot,
menjar filet o filet de pobre, només per posar
uns exemples. De vegades, moltes vegades, per
fer minvar la despesa econòmica destinada a
l’alimentació, seran les dones les que prescindi-
ran de certs aliments, malgrat que altres mem-
bres del grup familiar en mengin.
Dels sabers i el bany Maria
Comprats els aliments segons els diners que
administràvem, calia, en la majoria de casos,
preparar-los, emmagatzemar-los o bé cuinar-
los. Les cuines i els fogons són aquells labora-
toris on els aliments es transformen. Per fer-ho,
cal tota una sèrie de sabers, de pràctiques,
desenvolupades històricament per les dones.
No sobta gens saber que els laboratoris
químics tenen el seu origen en la cuina i que,
justament va ser una dona, Maria d’Alexandria,
al segle I, qui, intentant entendre la naturalesa i
els processos de la vida, combinà la teoria amb
l’experimentació utilitzant els mètodes i els
utensilis de la cuina domèstica. Les bases
teòriques i pràctiques de l’alquímia occidental
es basen en els seus escrits i 2000 anys després,
33 El treball reproductiu
La filla de Filo Estella jugant
amb la seva cuineta.
Arxiu Filo Estella.
continuem fent servir el balneum mariae, el mínim espai es reproduïen les zones de neteja,
bany Maria, com a tècnica culinària per escalfar cocció, preparació i emmagatzematge.
lentament substàncies o mantenir-les a una Aquelles dissenyadores i arquitectes avant la
temperatura constant. lettre que des de mitjan segle XIX havien estu-
diat i presentat alternatives per millorar i
racionalitzar el disseny de l’espai culinari haurien
quedat astorades en veure representades les
Aprenent tot jugant seves innovacions en fusta. En alguna fins i tot
Per pocs recursos econòmics que es tinguessin, s’introduïen les noves fonts energètiques i els
per moltes estretors que es passessin, el dia de darrers avenços, com ara la nevera, quan
Reis era una data assenyalada i abundaven, poc encara no hi havia nevera a casa i, en alguns
o molt, els regals. A les nenes nascudes a la casos, tampoc hi havia llum elèctrica. La cuina,
postguerra, un any o un altre, ens va “caure” la però, no anava sola, l’acompanyava un ben
cuineta. Una cuineta amb tota mena de detalls: assortit parament: el joc de cafè, els plats, les
els fogons, la pica, les cortines, el rellotge... En el olles... Fins i tot un joc complet per fer pícnic.
34 El treball reproductiu
Noies al barri de La Perona, La nena de la fotografia de la pàgina anterior,
1980. perfectament abillada amb davantal, ja s’ha
Fotografia de
Xavier Jiménez. posat a la “feina”. Probablement compartirà el
menjar amb l’amiga o germana més petita, que
s’ho mira des d’un angle. Però, sobretot,
l’objectiu dels seus afanys és el nino criatura
que reposa o dorm al bressol. Una cuina sense
nino criatura és com un “peix sense bicicleta”.
Ja ho deia Simone de Beauvoir: “S’aprèn a ser
dona.” Més enllà, en un segon pla, ordre, hi ha
una altra nina, aquesta negra. En fi, el joc de la
“diversitat” ja es practicava en ple franquisme.
El joc ha deixat de ser-ho
A una certa edat, abans o després, segons les
capacitats econòmiques del grup familiar, el joc,
per a les nenes, deixarà de ser-ho i es conver-
tirà en obligació, una obligació, però, que es
presenta com “natural”. El discurs de la “natu-
ralitat” pressupossa que les nenes-dones tenen
una capacitat natural, que apareix en el mateix
moment de la configuració del seu sexe, que
les disposa a realitzar les feines domèstiques. En
segons quins entorns, en segons quins períodes,
es considerarà que la maternitat, serà l’única
realització per a les dones.
En l’imaginari col· lectiu i el discurs dominant,
les activitats domèstiques han estat qualificades sectors més progressistes fins als més conser-
de “naturals”, ja ho hem dit. Aquesta “naturali- vadors, intentaren de convèncer les dones que
tat”, però, s’adscriu a un sexe, el femení, que el seu espai era el domèstic i la seva realització
tenia i té l ’obligatorietat de realitzar-les. passava únicament pel matrimoni i la materni-
Qualsevol negativa per part de les dones era tat.
una “desviació” de la naturalesa, una aberració,
una perversió. S’imposava, doncs, la domestici- En la imatge de la pàgina 35 veiem Alícia Peña
tat per a les dones i tot un conjunt de discursos Picó, que havia nascut al barri de la Catedral i
van contribuir a fer versemblant aquesta “natu- ben aviat va passar a viure, juntament amb la
ralitat”, entre d’altres, el religiós, l’arquitectònic, seva família, al carrer Consell de Cent, com-
l’higienista, el mèdic, el literari. Crides i més partint casa amb els avis. Alícia apareix a la
crides, provinents d’un ampli ventall, des dels fotografia palplantada en un escenari irreal que
35 El treball reproductiu
Alícia Peña i nina, pretén reproduir una de les estances d’un habi-
anys vint. tatge de tipus burgès. Nena, nina, cadira i flors
Arxiu Alícia Peña.
componen el centre de la imatge. Alícia mira
directament la càmera, la mirada de la nina es
perd.
En la següent fotografia, Alícia torna a mirar
directament la càmera sostenint la seva criatura.
I en l’ultima de les fotografies, deixarà de mirar
directament la càmera, per observar la seva
néta, tal com fan totes les dones que apareixen
a la imatge. Tres generacions en una sola
imatge. Moltes experiències viscudes entre la
primera i l’última fotografia. Entremig, i amb fil
de continuïtat, una història de reproducció, de
cobrir necessitats físiques i emocionals, d’activi-
tats, d’afectes, de... És, doncs, una història de
Alícia Peña i el seu fill Enric. creació, potser no gaire espectacular però trans-
Arxiu Alícia Peña. cendent i comuna per a la majoria de persones
que han habitat i habitem la ciutat. Una història
transcendent per a la continuïtat de la vida, per
a la continuïtat de la ciutat. Aquesta es troba en
la base de totes les històries i, sense ella, no en
podem explicar cap.
Afectes, emocions i també activitats, tot un
conjunt d’activitats que tenen com a objectiu
satisfer les necessitats humanes i aconseguir el
benestar i la qualitat de les persones del grup
Alícia Peña, amb la familiar. Aquesta activitat, el treball familiar
seva filla, la seva néta domèstic, destinat a cuidar, organitzar gestionar
i una cosina. i produir des de l’espai domèstic, ha estat la
Arxiu Alícia Peña. part central de la supervivència humana, mal-
grat que és un treball invisible a efectes estadís-
tics, de quantificació d’activitat, de creació de
riquesa.
Aquesta invisibilitat, en paraules d’Anttonella
Picchio, a més d’ocultar el treball domèstic i qui
el realitza, amaga les relacions de producció-
36 El treball reproductiu
reproducció que caracteritzen el sistema capi- Economistes, historiadores, sociòlogues d’aquí,
talista i, amb aquest subterfugi, un problema d’allà i de més enllà, des de fa anys han incorpo-
central del sistema econòmic ha estat analitzat rat l’experiència femenina als seus estudis, i han
Lluïsa Biosca Morales al com una qüestió privada i com un problema desvetllat la complexitat del treball domèstic
terrat de casa seva, carrer
Pujades 324, 1966. específicament femení. que, a més de la reproducció biològica estricta,
Fotografia de Josep Navarro. comporta, entre d’altres coses, adquirir béns i
serveis, proporcionar educació i cura als infants i
a les persones, proveir l’alimentació, neteja i
atendre la llar, més un llarg etcètera de gestions
entre el grup familiar i la societat.
El treball domèstic és una activitat complexa
que requereix aprenentatge, experiència, esforç
físic i mental i que té responsabilitat sobre les
persones, les condicions ambientals i els mit-
jans materials de subsistència. En un darrer
estudi realitzat per Esade, per encàrrec de
l’Institut Català de la Dona, es calcula que la
mitjana d’hores setmanals a les l lars de
Catalunya destinades a la producció domèstica
és de 53,8. L’impacte econòmic de les tasques
domèstiques en el producte interior brut (PIB)
de l’economia catalana representaria un aug-
ment del 65,9% del PIB català.
Moltes de les activitats que comporta el treball
domèstic es realitzen a l’habitatge. Aquest espai
ha sofert canvis, uns canvis que han anat en
paral· lel al valor social atorgat al treball
domèstic i a qui el realitza. En les societats
preindustrials, el treball domèstic es sobreente-
nia com a imprescindible per a la subsistència
del col· lectiu familiar i moltes de les cases
populars de l’època concentren les activitats
productives i reproductives. La cuina ocupava la
centralitat de l’espai domèstic i era l’estança
que permetia concentrar diverses persones
realitzant diverses activitats alhora.
A partir de la revolució industrial, progressiva-
ment es produí l’escissió de funcions en espais
37 El treball reproductiu
Remedios Hernández a la una mena de desterrament que la portarà a
cuina de casa seva al carrer perdre la centralitat, i també a perdre dimen-
Guipúscoa, 1963. sions. D’una banda, emigrà a la zona més aïllada
Fotografia José Segura.
de la casa, en una mena de cul-de-sac. De
l’altra, cada vegada serà més petita i estreta,
amb la qual cosa només hi cap una persona
treballant, ¿qui serà?
Aquesta és la tònica general, però hi ha casos
que ens agradaria de comentar.
En el projecte d’allò que a l’època era anomenat
“Poblado del Suroeste del Besós”, el Patronat
diferents. Primer va ser l ’aparició de les de l’Habitatge va construir, l’any 1959, 476 habi-
fàbriques que acollien el treball productiu, i tatges, segons els plànols dels arquitectes P.
Plànol d´una casa del progressivament el treball de reproducció o
López, J. Subías i G. Giráldez. Hi havia tres
"Poblado del Sudoeste del domèstic deixà de ser considerat treball en no menes de pisos segons la superfície útil. Hem
Besós", del Patronat de ser remunerat i perdé tota consideració social. triat el més petit, de tan sols 55,42 m
2. El pis té
l´Habitatge, construit el Després, els habitatges es transformaren. Si en dos dormitoris, un lavabo i una cuina menjador1959 pels arquitectes P.
López, J. Subías i G. l’etapa preindustrial acollien el treball productiu sense cap separació, recuperant la centralitat de
Giráldez. i el reproductiu, ara tendiran a concentrar la cuina-menjador-estar, tot en una peça. Ens
Foto Pep Parer, Arxiu
Municipal Administratiu només el reproductiu, especialment els habitat-
causa sorpresa que un habitatge públic, l’any
de Barcelona. ges de les classes benestants. La cuina patirà 1959, trenqui el model que imposà la casa
burgesa des de mitjan segle XIX. Això, pel que fa
a la distribució de l’espai. Però la sorpresa
s’atura aquí. Fixem-nos en la següent fotografia.
Els arquitectes atorguen un rol de gènere als
personatges adults que han dibuixat. Aquella
pregunta que ens fèiem abans, ¿qui hi haurà a la
cuina?, la responen clarament els arquitectes. El
ninotet que és a la cuina duu faldilles. En canvi,
f ixeu-vos en la persona còmodament
instal· lada a la terrassa llegint: ninotet amb
pantalons. Així doncs, malgrat que els arqui-
tectes canviaren l’estructura típica de comparti-
mentació de l’espai imperant a l’època, l’atribu-
ció de rols a cada sexe quedà inamovible.
L’accés a l’habitatge, però, mai no ha estat fàcil a
la ciutat de Barcelona. L’oferta pública era escas-
38 El treball reproductiu
sa i el preu d’un pis o casa era molt elevat per a ben ideat. Més aviat era un “model de des-
àmplies capes de la població; va requerir tot un encerts. Els acabats de la cuina, el terra i les
conjunt d’estratègies i de treballs per poder portes no podien ser més imperfectes.” A més
pagar el lloguer o els terminis de la hipoteca. dels mals acabats, el primers pobladors del polí-
gon també es van trobar que els pisos ni tan sols
L’Anna Puig Jiménez, nascuda a Mingladilla, disposaven de llum ni d’aigua corrent. Durant
Cuenca, va emigrar a Barcelona l’any cinquanta, molt de temps es van veure obligats a anar a
quan tenia vint-i-un anys. La seva germana havia buscar aigua a una petita font, on es formaven
emigrat primer i, quan ja va estar instal· lada, la llargues cues. “Tot el dia havies d’anar amunt i
va reclamar. Vivien a casa d’uns oncles i totes avall amb els cubells. Gairebé era com quan
dues treballaven a l’empresa metal· lúrgica José estàvem a la barraca”, es queixava una veïna.
Castelar, als magatzems. Quan l’Anna es va
casar, va abandonar la feina i amb les 3.000 pes-
setes que va cobrar, va comprar una màquina Mecanització de l’espai domèstic
de cosir per treballar a casa. Amb les 800 pes- El primer sistema d’il· luminació que va fer
setes que cobrava el marit treballant en un servir la Lola a la barraca de la Perona va ser el
banc, l’any 1956, no n’hi havia prou. Vivien a carbur. Posteriorment, l’energia elèctrica anà
casa el sogre, al carrer Marroc, número 99, i entrant a l’espai domèstic i, amb ella, la mecan-
l’Anna havia de cuidar sogre, marit, cunyat i cun- ització de l’espai. És a dir, la introducció dels
yada. Els dinars eren en tres torns i quan arriba- electrodomèstics. Un dels primers va ser la nev-
va el seu marit, que era l’últim, ja no sabia si era. S’acabava així aquell anar i venir carretejant
havia dinat o no. galledes de gel per conservar els aliments que
tan sols durava un dia. El primer pas van ser les
Deu mesos després va tenir la seva primera neveres que funcionaven amb gel. Després, les
criatura i pocs anys després una altra. Cuidar neveres elèctriques van fer possible la conser-
tantes persones ja no li va permetre continuar vació dels aliments, la qual cosa permetia no
treballant. A la dècada dels seixanta va sorgir la haver de comprar cada dia, si més no, certs pro-
Cooperativa de Vivendes del Sagrat Cor i van ductes. Els frigorífics, el 1960, encara eren una
donar les 3.000 pessetes d’entrada. Els pisos de excepció. Només n’hi havia al 4% de les llars,
compra costaven 130.000 pessetes i l’Estat en però ràpidament es van estendre i al final
sufragava 30.000. L’Anna va anar a viure en un d’aquella dècada el 42,2% de les cases en tenien.
d’aquells pisos dissenyats per Lluís Bonet, i van
haver de pagar la instal· lació de la llum i la El segon equipament que en aquella dècada
urbanització del carrer. també va anar introduint-se a poc a poc va ser
la cuina de gas; el 1960 només n’hi havia al 7%
En moltes de les construccions de l’epoca, tal de les cases i el 1964 ja eren el 33%.
com explica Montse Oliva al llibre La Pau, el
desencís es produïa una vegada s’empenyia la Els salaris mensuals mitjans per treballador eren
porta, moment en què el nou veí descobria que el 1965 de 4.535 pessetes. En aquestes dades
l’interior del seu pis no tenia res a veure amb el no sabem si també s’hi compten els salaris de
d’un polígon paradigmàtic i, externament, tan les treballadores, que, com totes sabem, eren
39 El treball reproductiu
Antonia Carretero banyant
el seu fill.
Arxiu Alicia Carretero.
40 El treball reproductiu
aproximadament un 30% més baixos que els
dels homes. Històricament, ja des dels inicis de
la revolució industrial, el treball de les dones ha
estat considerat subsidiari del dels homes, i
amb aquest argument s’ha justificat la disminu-
ció i discriminació salarial. Es considerava i es
consi-dera encara que qui té dret prioritari al
treball són els homes.
Amb tot, però, comprar-se una nevera o una
rentadora, per a àmplies capes de la població
als anys seixanta, era un esforç econòmic
important, ja fos pagat a terminis o al comptat.
L’aparició d’empreses com Taurus o Pimer,
amb capacitat per construir aparells segurs,
manejables i a preu assequible, i la pràctica de
la compra a crèdit van ser elements que facili-
taren la introducció dels electrodomèstics en
moltes cases dels diferents barris de la ciutat.
Alguns dels electrodomèstics alleugiran hores i
feixuguesa de dedicació. No sempre, però, els
aparells resultaran útils. Alguns, passada la
primera novetat, es mostraran absolutament
ineficaços, inoperants i es convertiran en una
nosa, però el mercat creava necessitats, i feia
promeses d’alliberament.
Les promeses d’alliberació que prometien els
anuncis sempre s’adreçaven a les dones i ens
les mostraven repapiejades contemplant amb
admiració aquells enginys mecànics que havien
Treballant a casa a de fer la feina. El temps que es va guanyar amb
principis dels anys seixanta, la nova organització domèstica no va resultar,
un cop acabada la jornada
laboral. però, tan alliberador. Betty Friedan, en el seu lli-
Arxiu: Rosa María bre La mística de la feminidad, afirmava que el
Fernández. mite de la dona alliberada pels electrodomès-
tics va ser, principalment, creat per publicistes
amb l’objectiu d’ampliar el mercat.
41 El treball reproductiu
Dona i criatura
a la Perona, 1980.
Fotografia Xavier Jiménez.
42 Treball remunerat
Treball remunerat poques hores va arribar la policia, que va
detenir el treballador Josep Ruíz.
El 19 de desembre de 1950, el preu del bitllet
dels tramvies de Barcelona va pujar de 50 a 70 Fins aquí, segons la relació dels fets que
cèntims. En la Barcelona de postguerra, l’aug- seguim, tot eren “homes” i “obrers”. Una
ment del 40% del preu del bitllet significava pregunta ens assalta: ¿Hi havia dones, hi havia
una nova despesa que desequilibrava els ajus- obreres, als carrers del Poblenou? ¿Què feien
tats pressupostos de subsistència. les dones durant els dies que va durar la vaga
dels tramvies? ¿Eren darrere de les finestres?
D’altra banda, es va fer públic que a Madrid el
preu dels tramvies costaria, a partir del mes de Seguim llegint l’article i hi apareixen alguns
febrer, 40 cèntims. La notícia, publicada per La indicis: “Les primeres en adonar-se de la
Vanguardia, representava un greuge comparatiu detenció del company van ser les empleades
i exacerbà els ànims. Pocs dies després van de l’empresa”. Així doncs, ja sabem que en
aparèixer octavetes amb aquest text: aquella empresa també hi havia treballadores.
“Barceloní: Si ets bon ciutadà, a partir del dia ¿Què van fer les empleades?: “es van posar a
1r de març i fins que no s’igualin les tarifes de cridar perquè tothom anés a defensar el
la Companyia de Tramvies amb les de la capi- detingut”. Nova pregunta: ¿aquest tothom
tal d’Espanya: Trasllada’t a peu a les teves ocu- inclou també tota dona? No ho sabem, l’únic
pacions habituals. En el teu propi benefici, i el que precisa la crònica respecte al gènere dels
més ràpidament possible, fes quatre còpies subjectes és que les dones es van posar a
d’aquesta cadena i envia-les a quatre amics cridar. Curiós.
diferents. Si vols ésser un ciutadà d’honor, fes-
ne vuit més. Espanya una? Doncs per tots Les accions van continuar durant diversos dies
igual”. i algunes empreses van parar. Una va ser la de
Vicente Illa, “on treballaven entre 400 i 500
El dia 1 de març, “la Carretera de Mataró es va obrers”. Obrers i obreres, caldria puntualitzar.
omplir de gom a gom d’homes anant i venint Rellegint el llibre Itineraris de les dones de Sant
cap a la feina. Ja a primeres hores del matí era Martí, descobrim una fotografia on veiem qua-
ben palpable que la vaga era ja un èxit. Els tre dones i l’encarregat. A Vicente Illa hi havia
tramvies, tanmateix, però buits” llegim a l’arti- treballadores, que eren una àmplia majoria
cle “La vaga dels tramvies de 1951” publicat a respecte al total de treballadors contractats,
la revista 4 Cantons. tal com passava en moltes de les empreses del
sector tèxtil, on la ma d’obra femenina, en
La mateixa crònica segueix: “Al segon dia de la alguns rams, arribava al 80%.
vaga el boicot augmentà fins arribar al 98,7%
del total de viatgers normals dels tramvies de Continuem amb la narració de la vaga de
Barcelona. Va ser en aquest segon dia que els tramvies. Altres empreses, més ben dit, altres
obrers de la fàbrica tèxtil de Can Vicente Illa, treballadores i treballadors, no van fer vaga
aprofitant unes bigues enormes... van tallar el aquells dies. Va ser el cas de MACOSA; “a
trànsit de la Carretera de Mataró”. A les causa d’això un grup de dones que passava
43 Treball remunerat
Treballadores i encarregat
de la fàbrica de teixits
Vicente Illa, al carrer
de Bolívia, 1976.
Foto Arxiu Municipal del
Districte de Sant Martí.
per davant de l’empresa, va començar a insul- Aquesta no va ser la primera ocasió en què les
tar aquells treballadors” que no feien vaga. dones de Barcelona sortien al carrer davant
l’amenaça d’un desequilibri en les precàries
La vaga va ser gairebé total i total va ser l’ocu- condicions de vida. La participació de les dones
pació de la ciutat per part de la Guàrdia Civil i en els conflictes per mantenir la qualitat de vida
de la policia. Amb tot, el resultat del conflicte va ha estat una constant en la nostra ciutat. Ja des
significar la destitució del governador civil, del de l’etapa medieval està documentada la seva
delegat de sindicats i del cap de la policia arma- participació en els rebomboris del peix i de la
da, així com també la supressió de les restric- carn, així com també en el rebombori del pa
cions i, dos mesos després, la supressió de les de l’any 1798. Quan s’anuncià l’augment del
cartilles de racionament. preu del pa, les dones van iniciar la revolta, que
44 Treball remunerat
acabà per implicar una gran part de la ciutadania anava acabant, van demanar la quinta del meu
i aconseguí, no només la rebaixa del preu del pare i li va tocar anar de retirada cap a França i
pa, també de la carn i de l’oli, productes bàsics mai més hem sabut res d’ell. Vaig conèixer la
en l’alimentació de l’època, i la destitució del fortalesa de la meva pobra mare, que va restar
capità general. amb l’àvia mig paralítica, una nena de sis anys i
una altra, o sia jo, d’onze. Sense diners, car els
La participació femenina, segons ha estudiat pocs que hi havien no valien res. Sort que la
Temma Kaplan, té molt a veure amb la respon- mare, de jove, havia treballat a la fàbrica de teixits
sabilitat històrica que s´atribueix a les dones, que Rebés, del carrer Badajoz, on havia demanat una
no és altra que la de mantenir la qualitat de vida
excedència i la varen tornar a admetre perquè
de les persones del grup familiar. En el moment
que l’exercici d’aquesta responsabilitat-obligatori- tenia bones referències. Jo tenia plaça a l’Institut
etat es feia més difícil d’acomplir, per encariment Escola però vaig deixar-ho per entrar a treballar
del preu de les subsistències, del preu del lloguer als laboratoris Moré i poder ajudar la mare en les
o del transport, la reacció era immediata. despeses.”
En la vaga de tramvies de 1951, les dones hi van Els baixos jornals dels homes, quan existien, i les
participar com a responsables de vetllar per la dificultats de subsistència del col· lectiu familiar,
qualitat de vida de les persones del grup familiar tal com dèiem, obligaren moltes dones a incor-
i també en la seva condició d’assalariades. porar-se al treball remunerat.
Dolores, nascuda a Santa Coloma de Gramenet
Raons per al treball remunerat, en la dècada dels quaranta, als 19 anys passà a
més enllà dels discursos residir, juntament amb la seva mare, al barri de
Malgrat que el règim franquista defensava com la Perona. Un cop casada vivia amb la seva
un dels objectius prioritaris “liberar a la mujer sogra però aquesta va emmalaltir i va haver de
casada del trabajo y de la fábrica y la ha devuel- fer un règim alimentari que amb el jornal del
to al hogar donde es la reina”, moltes dones marit no podien sufragar, raó per la qual: “sin
durant aquells anys van continuar treballant en que él [el marit] lo supiera limpiaba casas para
fàbriques, tallers, botigues, mercats, a domicili... poder comprar los alimentos que requería mi
suegra.”
Les raons per fer-ho eren diverses i Alícia Peña
ens explica les seves i les de la seva mare: Anar a treballar a casa d’altri per fer feines
domèstiques va ser una via d’accés a les activi-
“Un diumenge al matí, en despertar-me, vaig tats remunerades per a moltes dones. El treball
notar un ambient estrany. La porta del carrer domèstic, però, no estava reglamentat ni tenia
estava tancada i un soroll de trets venia de fora. cap garantia social. La seva invisibilitat i manca
Tots a casa estàvem preocupats pel que passava de control va permetre que, malgrat les polí-
i no era per poc. Jo ja comptava onze anys i me tiques de prohibició del treball remunerat a les
n’adonava, d’aquell ambient hostil. Va esdevenir dones casades, moltes fessin feines domèstiques
una guerra civil cruenta. Quan ja semblava que o treball a domicili per poder subsistir.
45 Treball remunerat
Can Janas, fàbrica tèxtil al
carrer Llacuna entre els
carrers Almogàvers i
Marroc, 1956.
Foto Arxiu Històric
del Poblenou.
46 Treball remunerat
Castanyera del Poblenou.
Foto Arxiu Històric
del Poblenou.
47 Treball remunerat
Dones i jove darrera la
barra del Bar del Mercat,
del Clot 1955.
Foto Francisco de Roa,
Foto Arxiu Municipal
del Districte de Sant Martí
48 Treball remunerat
De la coerció i la prohibició
El nou estat franquista imposà tota una sèrie
de mesures dissuasives i coercitives per tal que
les dones que es casaven abandonessin el seu
lloc de treball. El treball de les dones casades
quedà prohibit radicalment en molts sectors de
producció. A canvi, se’ls donà un premi, un dot,
per abandonar el lloc de treball. La intenció
d’aquesta normativa era promoure la natalitat.
Paral· lelament, l’estat franquista criminalitzava
l’avortament. La llei del 24 de gener de 1941
posava fi a l ’avortament l l iure i gratuït
reconegut durant l’etapa republicana, i pena-
litzava, no només la dona que avortava, també,
segons explica Mary Nash:
“...todos aquellos que practicaban abortos o
proporcionaban los medios para practicarlos.
Los abortistas recibían condenas muy severas
Rosa Perolet Bosch, una de de penas de prisión, multas o incluso suspen-
les promotores de la vaga sión del ejercicio de su profesión, como era el
contra la prohibició del tre- caso de los farmacéuticos que vendían produc-
ball de les dones casades,
asseguda al pati de casa seva tos abortivos”.
a la Perona.
Foto Arxiu familiar. La política pronatalista no s’aturà aquí. Es
donaren premis a la natalitat, que curiosament
s’entregaven el 19 de març, el día del padre,
ajudes concretes a les famílies nombroses i el Perona i treballava a la Fabra i Coats de Sant
“plus de cargas familiares”, que s’entregaven als Andreu. De resultes de la vaga va ser persegui-
treballadors casats en proporció al nombre de da per la policia i va haver de deixar la feina. El
fills i filles que tenien. seu nom circulà en una llista que l’impedí de
treballar a cap altra empresa. Subsistí cosint a
La prohibició del treball remunerat per a les casa i fent patrons.
dones casades en alguns sectors de producció
significava la seva paralització. Ja hem dit que,
en alguns rams del tèxtil, el 80% era mà d’obra Treball productiu-treball reproductiu,
femenina. D’una banda, hi va haver empresaris un difícil equilibri
que s’hi oposaren. D’altra banda, tenim cons- La fàbrica del Cànem, situada al carrer Doctor
tància de l’esclat de diverses vagues pro- Trueta cantonada Llacuna, era una de les gran
mogudes per les dones del tèxtil. En una d’elles empreses tèxtils del Poblenou. La fàbrica, pro-
participà Rosa Perolet Bosch, que vivia a la pietat de la família Godó, va ser creada cap al
49 Treball remunerat
1882 i es dedicava a la fabricació del jute, que remunerava les persones que hi treballaven. En
s’utilitzava per fer sacs. Durant molt anys va ser un reportatge publicat a la revista 4 Cantons,
l’única filatura de jute a l’Estat espanyol i hi tre- l’any 1974, Maria Ynglada, una treballadora de la
ballaven més de 2.000 persones, majoritària- fàbrica, explica que feia el torn de tarda i en
ment dones i criatures. acabar, a les deu de la nit, feia un altre torn a la
factoria, també de cànem, que hi havia al carrer
María Sánchez començà a treballar al Cànem de Sant Joan de Malta, per completar un jornal
l’any 1925, quan tenia dotze anys, i l’abandonà el que li permetés sobreviure.
1944. María, durant aquell període, va tenir tres
Josefa Pérez Gutiérrez, tre- criatures. La seva mare, Josefa Pérez Gutiérrez, Una altra treballadora, Zoila García, explica: “me
balladora del Cànem, des de també treballava al Cànem i feien torns dife- quedé viuda muy joven, con tres niños y la sue-
1913 fins a la seva jubilació
el 1956. rents. Mentre una era a la feina l’altra cuidava les gra, y como me veía muy “apuraíca” hacía fae-
Foto Arxiu María Sánchez criatures. Josefa va treballar-hi des de l’any 1913 nas por las casas.” Zoila va fer tots els possibles
Pérez. fins a la seva jubilació el 1956. per entrar al Cànem, ja que, malgrat els baixos
El Cànem era una de les fàbriques que pitjor jornals, el treball en una fàbrica era més estable.
Moltes dones van haver de compaginar el tre-
ball domèstic i el productiu i ho van poder fer
María Sánchez Pérez, treba-
lladora del Cànem. Va gràcies a l’ajut d’altres dones, en una època en
començar a treballar als què no hi havia serveis que garantissin l’atenció
dotze anys. a les criatures. Maria Ynglada continua:
Foto Arxiu María Sánchez
Pérez.
“...trabajaban muchísimas casadas, casi la ma-
yoría. Ah, pues el cuidado de los niños chicos,
como no tenían guarderías, lo solucionaban dán-
dolos a guardar en sus casas a mujeres que se
dedicaban a ello. Yo misma, unos años después,
estuve guardando una niña, que su madre nos
dejaba antes de las 6, al irse a trabajar, y que
recogía a las 2, a la salida”.
En altres ocasions, van ser les germanes grans
les que es feien càrrec de les criatures més
petites, malgrat que haguessin d’abandonar
l’escola i la seva deficient formació les marginés,
encara més, en el món laboral i en la societat en
general.
Des de principi del segle XX, diversos col· lec-
tius de dones, especialment el de pedagogues,
clamaven per la creació d’escoles de pàrvuls i
50 Treball remunerat
Treballadores de la perru- maternals, pels beneficis directes, tant per a les tessin un plantejament col· lectiu de les
queria Isabel, als carrers criatures i les mares, com per a les filles grans . respon-sabilitats domèstiques.
Enna-Ávila, al costat de Molts anys després, la reivindicació de serveis
l´església de Sant Francesc
d´Asís, 1948. que possibilitessin compaginar el treball produc- Carmen Gómez, una de les participants en la
Foto Arxiu Isabel Soler. tiu i reproductiu continuaren. A les Jornades preparació d’aquest llibre, va haver d’abandonar
Catalanes de la Dona celebrades el mes de l’escola als onze anys:
maig de 1976, es demanà la creació de “A los 11 años tuve que dejar el colegio bajo el
guarderies gratuïtes, obertes vint-i-quatre hores, espanto de mi profesora, porque no era sufi-
la socialització del treball domèstic a través de ciente el sueldo de mi padre para tanta boca
serveis col· lectius finançats per fons públics i hambrienta. Empecé a trabajar en una pelu-
gestionats per la comunitat, i una ordenació quería de la calle Mallorca; entonces el proble-
urbana i construcció d’habitatges que perme- ma laboral no existía y las aprendizas servíamos
51 Treball remunerat
para todo: para el trabajo en la peluquería, para
la limpieza, para las compras y recados, incluso
tenía que fregar los platos en casa de la dueña
antes de comenzar a trabajar. Entre plato y
plato aprendí un oficio que gracias a Dios me
encantaba y con el cual me podría ganar la
vida. El 11 de junio de 1971 fue mi primer día
de vacaciones; mi madre me había prometido
que al día siguiente iríamos a la piscina y eso
me hacía mucha ilusión. Ella había empezado a
trabajar hacía poco y pensé darle una sorpresa.
Así que, en cuanto se fue, me levanté, limpié
toda la casa a fondo, ¡pinté hasta la puerta de la
entrada¡ y lo dejé todo impecable para cuando
ella llegara. Las horas comenzaron a pasar y los
niños empezaban a ponerse nerviosos porque
tenían hambre. Yo me negaba a darles la comi-
da para que no ensuciasen y estropeasen la
sorpresa que había estado elaborando desde
Treballadores i clientes
de la perruqueria Isabel,
d´Isabel Soler, 1947.
Foto Arxiu Isabel Soler.
Treballdores i treballadors
de Frigo, durant el menjar
col.lectiu que es feia cada
any, 1944.
Foto Arxiu Maria Albadalejo
Sánchez.
52 Treball remunerat
tan temprana hora de la mañana. Pero al final de la casa que teníamos en la Perona nos con-
no me quedó más remedio que darles de cedieron un piso en el barrio de La Mina, en
comer a los niños. Mi madre no llegó. Ese día, San Adrián del Besós. Tenía 16 años cuando
mientras yo le cuidaba a sus hijos, le limpiaba su fuimos allí; me convertí en la cabeza de una
casa, y me entusiasmaba con la alegría de ha- familia de niños traumatizados acompañados
cerla feliz, ella nos abandonó, nos dejó como por un padre alcohólico.”
quien deja olvidado un paraguas. Sin una expli-
cación, ni una palabra. Solo nos dejó un silencio Carme Gómez es va casar, va tenir tres cria-
hueco, roto por el llanto de mi padre, deshe- tures i...
cho como una vela de cera. Lo único que se le “Seguí trabajando esta vez para construir mi
ocurrió hacer al hombre fue beber, beber y llo- propia casa, con todas las repercusiones que
rar, y lo siguió haciendo a lo largo de 25 años. conlleva el hecho de ser mujer y madre traba-
Durante unos años vivimos en casa de unos jadora (incompatibilidad de horarios, exigencias
tíos, los únicos que no salieron corriendo laborales, el sentimiento de culpa al ver a tus
despavoridos ante tremenda situación. Yo seguí hijos como pelotas, a golpe de pito, siempre
trabajando como si aquella miseria que ganaba corriendo, teniendo que dejarlos mientras que
pudiese paliar en algo tanto esfuerzo. A cambio ellos te suplicaban que no lo hicieras. Y además,
acarrear con una segunda familia cargada de
problemas y conflictos).
Certificat de bona conducta
moral, pública i privada,
expedit per la Jefatura “A los 36 años decidí que ya me tocaba a mí;
Superior de Policía. me fui a la Escuela de Adultos de San Martín y
Foto Arxiu Asstuzena
Ginés. me puse a estudiar, porque quería escribir: mi
ilusión ha sido y es conocer la ortografía, ese es
el único complejo que he tenido.”
Legislació i pràctiques empresarials
Per aconseguir un treball calia tota una sèrie de
requisits, com ara, un certificat de bona con-
ducta “moral, pública i privada” que expedia la
Jefatura Superior de Policía. Aquest és el cas
d’Assutzena Ginés Ginés; per exercir la seva
professió d’auxiliar tècnic sanitari l’any 1964 va
haver de menester el certificat. Assutzena era
soltera.
En el cas de les dones casades, necessitaven
una autorització del marit per ser contractades
per una empresa. El marit podia fins i tot cobrar
personalment el jornal de la dona. L’empara
53 Treball remunerat
Assutzena Ginés Ginés a la
feina a la Clínica Infantil del
Nen Jesús de Ca n’Oriach,
avui Parc Taulí, 1968.
Foto Arxiu Assutzena Ginès.
Infermeres fisioterapeutes
de l´Hospital Clínic de
Barcelona, any1969.
Foto Arxiu Assutzena Ginés.
54 Treball remunerat
Treballadores de la casa
d´alta costura
Pedro Rodríguez
1978.
Foto Jordi Soteras.
legal de la submissió de la dona envers l’home veiem, va ser una altra per a les dones de les
era l’article 57 del Codi Civil, que establia que classes populars que, per gust o per força, es
“el primer deber de la mujer casada es el de la veieren impel· lides al treball remunerat i a
obediencia al marido” i el marido tenia tots els crear estratègies per poder combinar-lo amb el
poders, la pàtria potestat sobre les filles i fills i treball domèstic.
també fixar el domicili conjugal. Tot un cúmul
d’entrebancs legislatius procuraven que la dona L’any 1975, la Ley de Relaciones Laborales
es quedés a casa, que no tingués una feina establia que “los derechos y obligaciones
remunerada i, alhora, la pressió psicològica i establecidos en la legislación laboral afectarán
social d’institucions com la Secció Femenina por igual al hombre y a la mujer” i eliminava la
contribuïen al discurs de la domesticitat. Amb clàusula de l’autorització marital per accedir a
tot, i malgrat els discursos, la realitat, tal com un lloc de treball remunerat: “la mujer,
55 Treball remunerat
cualquiera que sea su estado civil, podrá con-
venir toda clase de contratos de trabajo y
ejercitar los derechos correspondientes en
iguales condiciones que el varón, inclusive la
percepción de su remuneración. A igualdad de
trabajo percibirá las mismas retribuciones”.
Però, malgrat la llei, les empreses van continuar
Treballadores de la casa discriminant les dones casades i la diferència de
d´alta costura Pedro
Rodríguez tancades a jornals entre homes i dones va ser una cons-
l´empresa per reivindicar tant en molts rams de producció.
condicions laborals millors, “Las mujeres de los trabajadores de Olivetti por
juny 1978.
Foto Jordi Soteras.
56 Treball remunerat
Pancarta a la plaça de el mantenimiento de los puestos de trabajo”, solteres, quan es casaven, eren vistes amb mar-
Catalunya, 1981. deia la pancarta penjada a la plaça de Catalunya cada prevenció i els feien la vida impossible, cosa
Foto Arxiu Federació
d´Associacions de Veïns de al mes de juny de 1981. L’empresa s’havia fun- que provocava de manera indirecta l’abandó del
Barcelona. dat l’any 1929; la factoria estava situada al carrer lloc de treball. L’any 1974-75 esclata el conflicte,
Castillejos 87-89 i les oficines a la Via Laietana. que durarà mesos, per les negociacions del con-
L’any 1941 es creà una nova seu a la plaça de veni col· lectiu. Les conseqüències van ser la
les Glòries. suspensió de sou i feina i l’acomiadament de
Dedicada a la fabricació de màquines d’escriure, més d’una cinquantena de treballadores i trebal-
a Olivetti, en la dècada dels anys setanta, hi tre- ladors.
ballaven unes 3.500 persones i la jornada laboral
era de nou hores diàries, és a dir, 45 hores set- Durant els anys setanta i els posteriors, una part
manals. La mitjana del jornal oscil· lava entre les important de les empreses històriques del dis-
18.000 i les 19.000 pessetes mensuals. Les dones tricte seran desmantellades. Les fàbriques Oliva
guanyaven el mateix que els homes per fer el Artés, Can Felipa, Conesa, La Industria Botonera
mateix treball, però a una dona casada no li don- JMS, Iberia, Letona, MACOSA, amenacen amb
aven feina i les que van entrar a l’empresa acomiadaments i expedients de crisi. El conflicte
57 Treball remunerat
Treballadores i treballadors esclata. Un dels punts claus serà el manteniment etat cooperativa TOASCI, Talleres Olivartés,
dels tallers Oliva Artés, con- del lloc de treball, uns jornals que s’adeqüin a Sociedad Cooperativa Industrial, i van reiniciar la
vertida l´any 1973 en coope-
rativa. l ’increment del cost de la vida i evitar els fabricació de maquinària, premsadores, de tall,
Foto Arxiu Històric desplaçaments cap a altres zones. L’any 1973, les d’extrusió... en les naus situades al carrer de Pere
del Poblenou. treballadores i treballadors d’Oliva Artés, després IV, número 273.
del tancament de l’empresa van constituir la soci-
La diferència de jornals entre homes i dones en
58 Treball remunerat
discriminació salarial. Una: establia sous dife-
rents, amb una diferència que oscil.lava entre
15.000 i 10.000 pessetes, entre homes i dones
que estaven a la mateixa categoria. Dues:
encara que realitzessin el mateix treball ,
l’empresa establia categories professionals difer-
ents: els homes entraven a la d’“indústria”, les
dones a la d’“activitats complementàries”.
L’estiu de l’any 1976 esclata el conflicte per
l’equiparació salarial. Van passar molts estius i
l’any 1989 va irrompre novament el tema; no hi
ha acord entre les treballadores i l’empresa i
s’inicia el procediment de conflicte col· lectiu.
Una de les octavetes que es difonien aquells
dies deia: “Las mujeres de la empresa A. Puig
S.A. estamos discriminadas. Una oficiala de 1ª o
Fabrica Folch. 1987 la dècada dels setanta era entre un 25% i un 2ª con 18 años de antigüedad cobra 20.000
Foto Xavier Ripoll 50% . Alguns dels motius que repercutien en la Ptas. menos que un peón con una antigüedad
Arxiu Històric del Poblenou. baixa remuneració de les dones era la manca de un mes”.
d’especialització, el fet d’ocupar llocs de poca
responsabilitat, la limitada permanència en una Van ser anys i anys d’informes, de judicis i de
mateixa feina, la discriminació en la formació i sentències, i les treballadores de Puig van haver
en la promoció i la dificultat de compaginar les d’arribar al Tribunal Constitucional, que, final-
tasques domèstiques amb el treball remunerat. ment, l’any 1994 va reconèixer el dret de les
D’altra banda, era pràctica comuna en moltes treballadores a no ser discriminades. La sentèn-
empreses establir categories diferents per a cia del Tribunal Constitucional del 28 de març
homes i dones, encara que el treball fos el de 1994 significava un pas cap a la igualtat de
mateix. tracte en reconèixer el dret a cobrar el mateix
salari, no només per un treball igual, sinó per un
treball d’igual valor.
Igualtat salarial
Les treballadores de l’empresa A. Puig S., dedi- Anna Rodet, a la revista Ca la dona, del 7 de
cada a la fabricació i distribució de productes juny de 1990, es feia ressò de la discriminació
de perfumeria, van posar al descobert la dis- laboral de les dones de Puig SA i escrivia:
criminació laboral que patien les dones. La plan- “La lluita contra la desigualtat salarial no és
ta de producció, distribució i els laboratoris només una qüestió de justícia social. La discri-
eren a la vora del Besòs, al carrer de Potosí minació laboral sexista és un dels mecanismes
número 26. L’any 1990, A. Puig es fusionà amb encarregats de frenar i dificultar la incorporació
Mirurgia, situada al carrer Mallorca, del districte de la dona al món laboral. No és l’únic. La inexis-
de Sant Martí. tència de serveis col· lectius i la convicció gen-
eral que a les dones ens correspon, con si d’un
La firma A. Puig SA practicava dues variants de
59 Treball remunerat
càstig diví es tractés, la cura i educació de les
criatures i totes les tasques domèstiques, fa que
la nostra incorporació al món laboral representi
una sobrecàrrega de feina brutal.”
Treballadores de l´empresa
A. Puig, S.A.
10 de març de 1994
Foto Avant.
Espai polític
63 Espai polític
Un barri, una ciutat
per viure-hi
A partir dels anys setanta, la frase “Volem un
barri per viure-hi” va aparèixer escrita en
moltes pancartes penjades als carrers de la ciu-
tat. També era una frase que posà text i veu a
moltes manifestacions I, encara a hores d’ara, és
la síntesi que hem sentit en més d’una ocasió a
les persones que van participar i participen en
els moviments veïnals.
“Volem una barri per viure-hi” sintetitza una
idea, un model de ciutat que s’adeqüi a les
necessitats de la vida quotidiana, en la qual
l’existència de serveis i la seva qualitat i proxi-
mitat al lloc de residència sigui una prioritat.
Aquest és un model que s’oposa radicalment a
la pràctica urbanística iniciada als anys cinquan-
ta, que consistí en la creació de polígons, ja fos-
sin residencials o industrials. Polígons residen-
cials on blocs i més blocs de pisos s’enlairaven a
corre-cuita, tant per part de la iniciativa privada
com de la pública, de vegades amb materials de
baixa qualitat, de vegades amb greus problemes
estructurals i, un cop enllestits els habitatges,
constructores privades i institucions públiques
“desapareixien” i deixaven sense urbanitzar car-
rers i places, oblidant-se dels serveis promesos.
Mobilització per aturar la
construcció d´habitatges a la
Plaça dels Porxos, maig del
1982. Foto Arxiu Associació
de Veïns de Sant Martí.
64 Espai polític
“Volem un barri per viure-hi” rebutjava el
model de ciutat que s’estava construint i alhora
exigia un canvi en la manera de fer ciutat, fent
explícita la voluntat de participació dels dife-
rents agents socials en el procés de construcció.
El fer ciutat no podia restar en mans de les
immobiliàries ni dels despatxos municipals o
ministerials. Ciutadans i ciutadanes exigien
implicar-se en el procés de participació ja que,
en definitiva, la ciutat, a més d’un bé econòmic,
també és un bé social per a aquells i aquelles
que hi resideixen.
A partir dels anys seixanta del segle XX, veïnes i
veïns dels diversos barris del districte
prengueren un paper actiu a fer de la ciutat un
espai habitable, a aconseguir uns barris per
viure-hi, i no es conformaren només amb
l’espai públic; volgueren també incidir sobre
l’espai domèstic i les relacions que s’hi establien.
Amb motiu de la celebració dels 25è aniversari
de l’Associació de Veïns de Sant Martí de
Provençals, Manuel Martínez Martínez, el seu
president, declarava:
“El papel de la mujer ha sido decisivo. Parti-
cipando, convocando y divulgando los acuerdos
de la asociación de vecinos, extendiendo las
movilizaciones, recogiendo miles de firmas por
el tema de la l ínea de metro, la rambla
Guipúzcoa, la viviendas del Textil, la plaza de
los Pórticos... dando valor y coraje a todos.”
Nen davant un dels arbres Sant Martí de Provençals no era una excepció.
tallats per iniciar la cons- En tots els barris del districte, les dones van
trucció d´habitatges a la
Plaça dels Porxos, 1982. prendre part activa en les mobilitzacions per
Foto Arxiu Associació millorar la qualitat de vida.
de Veïns de Sant Martí.
Pel seus rols d’agent reproductiu, productiu i de
gestió comunitària —tres activitats absoluta-
ment interrelacionades—, les dones han estat
65 Espai polític
protagonistes en la història més immediata de
Sant Martí i han contribuït a fer de l’espai urbà
una ciutat habitable, un espai per a la relació.
Les seves pràctiques col· lectives i la capacitat
de mobilització han produït realitzacions con-
cretes: guarderies, semàfors, parcs, escoles de
persones adultes, reivindicació d’habitatge
públic i un llarguíssim etcètera. Mitjançant el
desenvolupament d’experiències individuals i
col· lectives han construït ciutat, han fet políti-
ca i han posat al descobert conflictes de
gènere. Amb la seva participació en moviments
socials, amb l’ocupació dels espais públics, han
qüestionat el rol que les adscrivia a un espai
concret i que havia de ser l’únic: el domèstic.
Els moviments urbans, amb una clara presència
femenina, van reubicar els poders públics i el
projecte de ciutat en un escenari polític, recla-
mant el dret a la ciutat.
La policia a l´aguait en una Otilia Martínez en la mani-
concentració contra la festació contra la destrucció
destrucció de la Plaça de la Plaça dels Porxos,
dels Porxos, 1982. moments abans de ser agre-
Foto Arxiu Associació dida per la policia, 1982.
de Veïns de Sant Martí. Foto Arxiu Associació
de Veïns de Sant Martí.
66 Espai polític
oposaren, a la porta de casa d’ella. El cas i la
consigna s’escamparen per tota la ciutat. El dia
15 de novembre, a la plaça de la Catedral, hi va
haver una concentració en suport de María
Ángeles Muñoz que després anà cap a la
Rambla. El flux quotidià de la Rambla es va
veure interromput per milers de persones i
també per la presència de la policia, que mostrà
una actitud no tan “galant” com la que havia
exhibit en l’ocasió anterior.
Aquest cas posava en evidència la discriminació
de les lleis envers les dones i trobà un ampli
Jo també sóc adúltera ressò en diversos sectors de la societat civil,
Maria Ángeles Muñoz,
a la porta del jutjats, María Ángeles Muñoz, veïna del barri del Besòs, molt sensibilitzada per l’impacte que va tenir
novembre del 1976.
Foto Pilar Aymerich. s’havia casat l’any 1969 i, dos mesos després de
l’organització de les Primeres Jornades
néixer la seva filla, el marit va desaparèixer. En Catalanes de la Dona. Una de les comunica-
va tornar a tenir notícies, sis anys després, per cions presentades versava sobre la necessitat
via judicial. La demandava per adulteri i li recla- de reformar el sexista Codi Civil. D’altres
mava la tutela de la criatura Segons els articles posaven al descobert la necessitat de crear
449 i 450 del Codi Civil, la demanda podia sig- serveis que fessin compatible el treball remu-
nificar una condemna de sis anys. El dia 12 de nerat i el treball reproductiu. Les guarderies
novembre de 1976, Ángeles Muñoz havia eren un factor clau i des de diversos col· lec-
d’entregar la seva filla al jutge per ser donada tius dels barris de la ciutat s’inicià un campanya
en custòdia als avis. Per impedir-ho, aquell dia a per reivindicar-les.
la porta dels jutjats es van concentrar unes cinc-
centes dones dels col· lectius feministes.
Poca estona després va arribar la policia. La Serveis
revista Vindicación Feminista, del dia 1 de gener La Vocalia de Dones de la Verneda Alta clama-
de 1977, en feia la crònica: “un par de jeeps va per la gratuïtat de les guarderies i l’ampliació
antidisturbios con sus mejores galas y sus de l’horari, que cobrís les vint-i-quatre hores del
mejores intenciones pacíficas ... animaron a la ya dia “para que las mujeres que trabajan no ten-
ronca concurrencia. Hay que hacer notar que el gan que hacer verdaderos experimentos para
envío era la flor y nata del cuerpo: caballeros combinar los horarios de las guarderías con los
de muy buen ver que coquetearon abierta- de la salida de las empresas.”
mente con las presuntas adúlteras que allí nos
habíamos congregado.” De moment, es va atu- Les dones de la Verneda exigien, a més, una
rar l’entrega, però posteriorment la policia va educació “que borre las diferencias de papel
anar diverses vegades al domicili de María masculino y femenino.” I clamaven perquè
Ángeles Muñoz per emportar-se la nena. s’introduís l’educació sexual a tots els nivells de
Veïnes, veïns i diversos col· lectius s’hi l’educació.
67 Espai polític
Escola de Persones Adultes podia mantenir l’educació de totes les criatures,
es donava prioritat als estudis dels nens. Les
Aconseguides algunes de les fites de la lluita per nenes, en canvi, eren enviades ràpidament al
l’escolarització de les criatures i el dret a una mercat laboral, tan aviat com la legislació ho
educació pública de qualitat, la lluita pel dret a permetia, fins i tot abans. Algunes abans dels
l’educació de les persones adultes es convertí catorze anys, edat permesa per incorporar-se al
en un dels eixos prioritaris d’acció i socialització món laboral, i quan hi havia inspeccions les
per a moltes dones. Les escoles de persones amagaven.
adultes es van convertir en un espai de dones.
En d’altres ocasions, si la mare tenia una feina
Anar a l’escola de persones adultes va significar remunerada, la manca de guarderies va tenir
per a moltes accedir a una formació que no com a conseqüència que algunes filles grans van
havien tingut. En molts casos, quan els recursos haver d’abandonar els estudis per cuidar les
econòmics del grup familiar eren migrats i no es germanes i germans més petits.
Manifestació a la plaça de
Sant Jaume, curs 1977-78.
Foto Arxiu Municipal del
Districte de Sant Martí.
68 Espai polític
Per això, ja adultes, quan la seva situació per- Verneda, el Ministeri d’Educació hi assigni una
sonal i familiar els ho va permetre, van ser unes plaça de professorat, la qual cosa, de retruc, sig-
aferrissades defensores de la creació i del man- nificava el reconeixement de l’escola.
teniment d’aquests espais.
El nombre d’alumnes creixia i creixia. Aquell
“Los inicios de la Escuela de Adultos —llegim a curs ja eren 120 persones les matriculades i
Historia de la Escuela de Adultos, escrita per continuava la reivindicació de la cinquena planta
diverses alumnes de Graduat de l’escola, el curs de l’edifici Gaudí com a escola. Optaren per fer
1984-1985—, tuvieron lugar en 1978, cuando les classes al carrer, a la Rambleta, davant la
en el barrio de Sant Martí de Provençals la caserna de policia. Els curs 1980-81 s’inicià amb
Asociación de Vecinos se interesó por el edifi- 400 persones matriculades i la manca de profes-
cio Gaudí; antigua residencia de la Sección sorat afectà directament la qualitat de l’ensenya-
Femenina. Este edificio iba deteriorándose con ment. S’havien reconegut i creat escoles però
el paso del tiempo y la A. de V. solicitó que no hi havia finançament per tirar-les endavant,
fuese cedido al Ayuntamiento, para que éste a és a dir, no hi havia voluntat política per dotar
su vez lo cediese al barrio como edificio cultu- de més pressupost econòmic l’ensenyament
ral, con guarderia, escuela de adultos...” públic per a les persones adultes. Sovint les
mancances es cobrien amb voluntarisme però
Les classes, aquell curs, es van iniciar amb vint novament s’ocuparen els carrers i s’acon-
persones i el professor treballava de manera seguiren més professionals, però sempre a un
Classes al carrer per reivin- gratuïta, sense cap retribució. ritme inferior al del nivell d’inscripcions, que el
dicar un espai en condicions curs 1983-84 superava el miler de persones.
per a l´Escola de Persones El curs següent una mobilització d’àmbit de ciu-
Adultes. Foto Arxiu Escola
de Persones Adultes de la tat, convocada per la Coordinadora d’Escoles Anar a l’escola representà “abandonar”, si més
Verneda. de Persones Adultes, aconsegueix que, a la no parcialment durant unes hores, les cuines, els
plats i les olles i les múltiples gestions i respon-
sabilitats domèstiques. Era, en definitiva, una
esquerda, una revolta contra els rols domèstics
tradicionals que recloïen les dones en l’espai
domèstic i, en més d’una ocasió, va comportar
l’enfrontament amb membres del col· lectiu
familiar. La nova situació forçava un canvi de
mentalitats.
Les escoles de persones adultes van ser un
espai conquerit per les dones i es van convertir
en centres per a la formació, la cultura i la
trobada. Aquesta va ser una doble batalla:
primer en l’entorn familiar i després aconseguint
els recursos de les administracions per fer-les
possibles.
69 Espai polític
obligados a organizar metódicamente la
resistencia.” Els primers dies menjaven
entrepans però després van fer una crida des de
la ràdio demanant menjar calent i va començar
a arribar, no només en grans quantitats, sinó
també en qualitat. Canelons, paelles, pollastres
rostits... Van organitzar un rebost i una cuina
amb camping-gas, un torn de neteja... i després
de setze dies van aconseguir alguns dels punts
de la plataforma reivindicativa. Després dels
setze dies algunes dones declaraven: “Ha sido la
mejor lección de nuestra vida. Aunque no con-
sigamos nada, la experiencia comunal ha sido un
éxito. Nos hemos conocido, respetado, ayuda-
do. Hemos tomado conciencia de que hay que
plantarle cara al que nos extorsiona.”
Manifestació pel Centre Habitatge digne
d´Educació de Persones “Sublevación popular en el Besós” és el títol
Adultes, La Verneda-Sant
Martí. Foto Arxiu Associació d’un article escrit per Maite Goicoechea a
de Veïns de Sant Martí. Vindicación Feminista el dia 1 de juliol de 1977. El
mal estat de conservació de les aproximada-
ment 5.000 cases construïdes encara no vint
anys abans pel Patronat de l’Habitatge i la
nul· la resposta de la institució als requeriments
presentats des de feia anys van ser la causa del
rebombori. Assemblees, tancament d’establi-
ments públics, manifestacions, talls de carrers i
barricades, i ocupació de les oficines del
Patronat de l’Habitatge van ser algunes de les
accions. La mobilització va tenir una important
Tancada de dones del barri resposta col· lectiva i el protagonisme de les
del Besòs de Barcelona a dones va ser important. Les dones i veïns
causa dels desperfectes dels
habitatges. s’organitzaren de manera espontània, al marge
Foto Vindicación Feminista, de l’Associació de Veïns, que mantenia una posi-
1 de juliol de 1977. ció oficialista. Es van crear comitès en cadascuna
de les zones en què estava dividit el barri.
El dia 13 de maig ocuparen la seu del Patronat.
Reunió de veïnes i veïns del “Llegamos con las manos cruzadas, nuestro
barri del Besòs, al Patronat bolso y tan pizpiretas pensando que el encierro
de l´Habitatge.
Foto Vindicación Feminista, duraría unas horas. Luego, al encontrarnos con
1 de juliol de 1977. aquellas “vacaciones” improvisadas, nos vimos
70 Espai polític
Espai públic
Manifestació reivindicativa Com explica Josep Maria Huertas Claveria, a la “En aquell temps —explica l’Anna Puig— molts
a la Maresma per exigir la dècada dels anys seixanta, en els barris de pro- serveis: mercat, metges, banc... estaven a la
millora de les condicions
de vida al barri, 1981 moció pública, també en els de promoció pri- banda de dalt de la Gran Via. Nosaltres vivíem
Foto Arxiu Municipal del vada, era comú que els equipaments arribessin a la de baix i quan van començar les obres
Districte de Sant Martí. molt més tard que la construcció dels habitat- d’aquesta via no podíem travessar-la perquè el
ges, a remolc de les protestes populars. Durant fang no ens deixava passar. Vam començar les
els primers anys no hi havia escoles, ni centres dones a dir que ja n’hi havia prou, que ens
sanitaris; l’estat urbanístic dels carrers, els espais habilitessin un pont, una passarel· la per poder
verds i els entorns era lamentable. Molts passar. I vam anar a entrevistar-nos amb l’arqui-
d’aquests barris s’havien construït en zones que tecte director de les obres. El primer dia, com
abans eren camps, lluny de qualsevol altre nucli, “es natural”, no ens va rebre; el segon dia, grà-
i el transport públic era pràcticament inexistent. cies a l’ajut del porter de l’edifici, que ens va dir
71 Espai polític
Plantada d´arbres. Acció del a quina hora arribava, ens vam colar al seu “Haver aconseguit la passarel· la ens va animar a
Pla Popular de 1978 en despatx i l’esperàrem. La sorpresa va ser majús- continuar i vam demanar que ens enllumenessin i
demanda de zones verdes,
escoles, equipaments, sani- cula però va acceptar de fer-la [la passarel· la], ens asfaltessin els carrers que ja havíem pagat. En
tat, semàfors..., 1978. només en la part que afecta la zona del aquell moment l’alcalde era en Porcioles. Cada nit
Foto Arxiu Associació Ministeri d’Obres Públiques. Hi havia una altra sortíem al carrer, fèiem una volta al barri i tal-
de Veïns de Sant Martí.
part que assumia l’Ajuntament. I vam fer el làvem el trànsit. Una nit va arribar la policia i van
mateix. L’arquitecte va veure des del seu detenir una persona que després d’algunes hores
despatx aquella munió de dones i va dir que van deixar anar i es van comprometre que en
ens rebria a la una, calculant que hauríem quinze dies asfaltarien els carrers. No va ser així i
d’anar a fer el dinar. Però ja ho havíem previst, i una revetlla de Sant Joan vam parar la Gran Via i
ens vam esperar. Finalment vam tenir la pas- Pere IV. L’acció va tenir molt de ressò i als pocs
sarel· la, amb llum. dies els carrers ja estaven enllumenats.
72 Espai polític
“Amb aquesta experiència vam crear de baix de Rambla Prim, la que es va urbanitzar
l’Associació de Veïns Paraguai-Perú, ja fa vint-i- primer. La nostra part va ser urbanitzada el 92.”
cinc anys, i actualment en sóc la presidenta. El
barri ha canviat molt, ha millorat molt. Amb En la fotografia veiem l’Anna en un dels actes
col· lectius d’altres barris del districte vam per reivindicar que es cobreixi la Gran Via i es
aconseguir també aturar el projecte de via ràpi- converteixi en un passeig. Era el 17 de juny de
da que havia de passar per Rambla Prim. La 1998. En un fulletó publicat per la Generalitat
urbanització de la Rambla va significar un canvi de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona
importantíssim. Abans, quan acompanyava el llegim:
meu nét a escola, havia de travessar el passeig, i
les rates i les xeringues eren una presència “Amb la voluntat de fer unes ciutats cada dia
constant. Amb tot, m’agrada molt més la part més humanes i més obertes a les necessitats de
Volem un barri més net.
Campanya del Pla Popular
de 1978.
Foto Arxiu Associació
de Veïns de Sant Martí.
Removent terres a la Gran Via
per fer-hi l´autopista de
Mataró.
Foto Arturo Puente. Arxiu
Històric del Poblenou.
73 Espai polític
les persones, s’ha programat l’actuació de
remodelació d’aquest tram de la Gran Via de
les Corts Catalanes. Una remodelació que
reorganitzarà la trama urbana d’aquest barri
donant prioritat a les alternatives que millorin la
qualitat de vida a l’entorn.”
Aquesta voluntat de fer ciutats més humanes i
més obertes a les necessitats de les persones
primer va ser un desig, un desig manifestat
durant dècades que, en alguns casos, les institu-
cions han recollit.
Ciutat accessible
La ciutat que s’anava construint des de final dels
cinquanta, una ciutat de polígons residencials i
Ana Puig en un miting per laborals, incrementà les necessitats de mobilitat
reivindicar la cobertura de de la població. La política institucional sobre
la Gran Via, juny del 1998.
Foto Arxiu Associació de mobilitat donà prioritat a la construcció de vies
Veïns Perú-Paraguai. ràpides que facilitaven el desplaçament en vehi-
cle privat. La xarxa de transport públic, autobu-
sos i metros, no creixia amb la mateixa propor-
ció i no cobria les necessitats de desplaçaments
de la població. Els tramvies van ser eliminats.
Anar al centre de la ciutat, a algun altre barri
Pancarta per la cobertura de
la Gran Via.
Foto Arxiu Associació
de Veïns de Sant Martí.
74 Espai polític
Acte reivindicatiu, por sevi-
llanas, per una ciutat més
accessible, i que doni priori-
tat al transport públic i a les
persones.
Foto Arxiu Associació
de Veïns de Sant Martí.
75 Espai polític
del districte, era una despesa de temps, d’ener- La Maite Collelldemont, nascuda el 13 de
gia i de diners. L’accés a la mobilitat és un ele- novembre de 1949, va patir la pòlio als quatre
ment de llibertat ciutadana. La seva insuficiència anys. Les seqüeles de la malaltia li van impedir
pot discriminar l’ús de les ofertes urbanes i de caminar.
també l’accés al món laboral.
“Haver de viure en un segon pis sense ascensor
Com explica la geògrafa Joos Droogleever: i dependre d’altres persones per sortir de casa
“Els suburbis són mons de dones, per a dones i és veure passar la vida a través d’una finestra.
contra les dones. Els suburbis formen la mate- Reconec l’esforç dels meus pares i germans per
rialització tradicional de la divisió del treball per pujar-me i baixar-me en braços per aquella
gèneres, entre els homes que porten el sou a estreta escala, perquè jo pogués veure el món
casa i la dona que té cura de la casa, i alhora exterior.”
reforcen aquesta divisió. Al mateix temps ... l’alt
cost de la vida (casa, consum, transport) en els “Encara que aconseguia sortir de casa, la ciutat
suburbis debilita aquesta divisió del treball. El era un munt de barreres, llavors els carrers no
treball remunerat és necessari per a les dones tenien passos de vianants amb rebaix, tots els
dels suburbis i, al mateix temps, impossible.” llocs públics i privats estaven plens d’escales, no
hi havia transport públic accessible i havia de
Reivindicació d´un ambula- Des d’alguns barris l’accés als béns de la ciutat dependre d’algú per poder-me desplaçar a
tori al barri de la Maresma.
Foto Arxiu Associació era difícil, dificultat que s’incrementava si la certs llocs. Tot comportava un immens esforç.”
de Veïns Besòs. capacitat de mobilitat era reduïda.
Disposar d’un vehicle propi li va resoldre alguns
dels problemes de mobilitat i va poder rela-
cionar-se amb altres persones:
“Als 18 anys vaig conèixer un grup de persones
que eren membres de Fraternitat. Tenien una
discapacitat com jo però la seva vida era molt
activa, realitzaven diferents activitats, tant cul-
turals, com recreatives. Vaig començar a
col· laborar amb elles; totes plegades inten-
tàvem que hi hagués un canvi de mentalitat per
eliminar les barreres arquitectòniques i que si
se sortia de casa ens podíem integrar més a la
societat.
“Gràcies a la gran labor del moviment associ-
atiu de les persones amb discapacitat de
Barcelona, la ciutat s’ha anat transformant i són
evidents les millores realitzades, però encara
quedaven moltes coses per fer en els barris, en
76 Espai polític
el nostre entorn més immediat, que és on
tenim les nostres relacions personals i socials,
per la qual cosa vam decidir fer escoltar la nos-
tra veu, creant el 1991, la Vocalia de Persones
amb Disminució de l’Associació de Veïnes i
Veïns de Sant Martí de Provençals.
“Una cosa que ens preocupava molt era que, a
la platja, una persona en cadira de rodes no
podia accedir fins a l’aigua, s’havia de quedar a
molts metres de distància, no es podia banyar o
veure com ho feien els seus familiars i amics, i
des de la Vocalia es va impulsar l’any 1997
l’adaptació de la platja de Sant Martí, fins a la
mateixa aigua. Va ser una experiència pionera a
Catalunya, amb una prova pilot amb passeres
de fusta enrotllables, plataformes, dutxes amb
cadira, etc.”
Cansats i cansades de no
poder arribar fins a l’aigua,
la Vocalia de Persones amb
Disminució, decideix l’any
1996 iniciar una campanya
reivindicativa.
Foto Vocalia de Persones
amb Disminució. Associació
de Veïns de Sant Martí.
Festa a la platja l’any 1999.
Foto Vocalia de Persones
amb Disminució. Associació
de Veïns de Sant Martí.
77 Espai polític
Fer dels barris espais per
viure-hi ha estat un dels
objectius dels moviments
socials, en els quals les dones
han tingut un protagonisme
destacat. Plaça dels Porxos.
Foto Arxiu Associació
de Veïns de Sant Martí.
Des dels anys seixanta les dones han apostat
per un barri, una ciutat per viure-hi, amb els
serveis propers i uns espais públics que facilitin
l’estada, la trobada, l’intercanvi, l’heterogeneïtat.
Una ciutat de distàncies curtes, la diversitat de
funcions en el mateix territori i l’accessibilitat al
transport públic fan possible la combinació
entre treball remunerat i no remunerat, i la
realització de les diverses accions que compor-
ta la vida quotidiana.
Nomenclàtor
81 Nomenclàtor
El nomenclàtor forma part de Àngels Ferrer i Sensat va ser Calders el 1898 i morí a Raquel Meller i, per consell de
la memòria oficial de la ciutat. una de les primeres profes- Barcelona l’any 1967. Sabicas, s’instal· là a Madrid.
El percentatge de noms de sores universitàries. Escriptora i pedagoga, va ser Va participar en un gran nom-
dones que hi apareix és molt Paral· lelament, portà el mestra de l’Ajuntament de bre de pel· lícules, com per
migrat, gira al voltant del 5%. servei d’orientació i activitats Barcelona i del Patronat exemple María de la O, Pasión
Però al districte de Sant Martí, de Ciències Naturals en els Escolar. És autora de diversos gitana i Los Tarantos. Amb
des de fa anys hi ha hagut una Grups Escolars des del Museu llibres dedicats a l’ensenya- l’esclat de la Guerra Civil
persistent demanda, per part de Ciències Naturals, orientant ment primari, els primers pub- marxa a Lisboa, després a
del Consell de les Dones del els mestres sobre la didàctica a licats en català després del Buenos Aires, i actua amb gran
districte, de donar noms de l’escola primària. 1939: Beceroles, 1966 i Estels, èxit als Estats Units i Canadà.
dones a alguns carrers, jardins L’any 1932 s’incorpora a 1967. També va actuar a París,
o places del barri. Sant Martí l’Institut Escola, del qual formà Londres, Holanda,
és el districte que més noms part del professorat fins l’any Johannesburg. Es casà amb el
de dones ha incorporat al 1939. Aplicà com a mètode el Carlota de Mena, passatge de guitarrista Juan Antonio
nomenclàtor de la ciutat. Des “primer tocaré, després ja Agüero el 19 d’octubre de
de l’any 1994 se n’hi han aprendré el mètode” que sin- Va néixer a Tortosa el 1845 i 1951 a l’església de Santa
incorporat disset, tot un tetitza els seus criteris morí a Manresa el 1902. Mònica, de la Rambla de
rècord si ho comparem amb pedagògics i que, en paraules Actriu de teatre català. El 1866 Barcelona. Va actuar al Palau
els que ja existien anterior- seves, consistia en el següent: es presentà al Teatre Odeón de la Música de Barcelona al
ment. “Es buscava un tema d’interès de Barcelona i el 1870 va pas- mes de febrer de 1959, i aquell
Una de les maneres de fer- entre el grup i entorn d’ell sar a la companyia d’Antoni mateix any s’inaugurà una font
nos visibles, de sentir-nos girava un cicle d’activitats. Tutau, amb qui formà compa- que porta el seu nom al pas-
inscrites i representades en els Cada sessió comptava amb un nyia teatral, una de les més seig Marítim de Barcelona. A
nostres territoris, és justament pla de treball, amb tot un populars del darrer terç del Montjuïc hi ha una escultura
aquesta, donar valor a seguit d’aspectes i apartats que segle xix. Estrenà obres de que la recorda. Malalta del
l’aportació que han fet algunes els alumnes havien de veure i Víctor Balaguer, Àngel ronyó, comprà una casa a
dones a l’esdevenir de la observar; temes que a voltes Guimerà, J. Pin i Soler i Feliu i Begur, ciutat on va ballar per
societat. duraven setmanes.” Codina, entre d’altres. última vegada i on va morir el
Després de la Guerra Civil va 19 de novembre de 1963.
ser desplaçada a Madrid, com
Angeleta Ferrer, plaça d’ a encarregada de curs a Carmen Amaya, carrer de
l’Instituto Isabel la Católica, Clementina Arderiu, plaça de
“Tota la meva actuació ha que abans havia estat l’Instituto Neix al barri del Somorrostro
estat entregar-me a l’escola Escuela. Després de dos anys el 1913 i mor a Begur el 1963. Neix el 1899 a Barcelona i el
amb passió i dedicació sense retornà a Catalunya, primer a Als 13 anys va començar a bal- 1913 ja figurava en la nòmina
reserva; era mestra i univer- Reus, on va ser catedràtica lar en diversos cafès i tablaos de poetes en exercici, en ser
sitària, no tenia l’ocupació durant gairebé dues dècades, i de Barcelona. Passà una tem- inclosa una mostra de la seva
d’unes hores, era una entrega l’any 1958 a Mataró, on par- porada a París, treballant amb obra a Antologia de poetes
exclusiva.” Amb aquestes ticipà en l’experiència dels cen- catalanes d’avui. L’any 1912
paraules, Àngels Ferrer i tres oficials del Patronat, guanyà el primer premi en uns
Sensat, filla i néta de peda- organisme mixt entre Jocs Florals, on coneix el
gogues, sintetitza la seva vida l’Ajuntament i l’Estat. també poeta Carles Riba, amb
professional. Posteriorment, va ser profes- qui es casa el 1916. Aquell
Als setze anys ja feia de mes- sora de l’Institut Infanta Isabel mateix any apareix el seu
tra: ajudava la seva mare, Rosa d’Aragó, de Barcelona. primer llibre de poemes,
Sensat, en l’ensenyament de Àngels Ferrer i Sensat ens va Cançons i elegies. Els anys que
persones adultes. llegar diverses obres, entre les van de 1916 fins al 1920 són
Posteriorment, aconseguí el quals fem esment d’Història una de les èpoques de més
títol de magisteri en un any i d’una pera i Llibre de les flors. producció literària; en canvi, a
tot seguit començà la carrera partir d’aquest moment, el
de Ciències Naturals. Tot just ritme s’alentirà durant els set
llicenciada exercí durant set Àngels Garriga, carrer d’ anys següents, ja que en aquest
cursos com a professora aju- període van néixer les seves
dant en una càtedra vacant de Maria Àngels Garriga i Martín criatures. El 1936 publica Cant i
la mateixa facultat. Així doncs, va néixer a Sant Vicenç de paraules i a la fi de la Guerra
82 Nomenclàtor
amb motiu d’una invitació de Farriols va ser la promotora de va ser professora d’institut a la
la compositora Narcisa Freixa. la Biblioteca Popular per a la capital. A partir de 1922
L’any 1937 es va instal· lar a Dona, creada el 1909, que es començà una etapa viatgera.
Neully, i a París va fer concerts convertí en la primera bibliote- Participà en la reforma de
molt ben acollits per la crítica. ca pública de dones de tot l’ensenyament a Mèxic. Als
Després actuà a Londres, Europa i una de les primeres Estats Units va ser professora
Bèlgica, Holanda, Rio de biblioteques públiques de la visitant. El 1922 va publicar
Janeiro i Sâo Paulo, ciutat on Desolación, al qual seguiren
va viure a partir de 1938. Lectura para mujeres, editat el
Retorna a Barcelona el 1947 i, mateix any; Ternura, 1924, i
desenvolupa la seva obra artís- Tala, 1938. Des de 1932 va ser
tica i pedagògica a Barcelona, cònsol de Xile a diverses ciu-
Madrid, Santiago de tats, entre d’altres, Nàpols,
Compostel· la i Salzburg. Madrid, Lisboa, Petrópolis,
Morí a Barcelona el 1975. Rapallo i Nova York. El 1945
Civil s’exilia fins al 1943. Tres va rebre el Premi Nobel de
anys després, en una edició Literatura. Va morir a Nova
pràcticament clandestina, Dolça de Provença, carrer de York el 10 de gener de 1957.
apareix Sempre i ara, al qual
seguiran Poesies completes, Comtessa de Barcelona i de
1952; És a dir, 1960, i Provença, va néixer aproxi- Graziella Pareto, passatge de
L’Esperança encara, 1968. madament el 1095 i morí el
1127. Diuen que el nom de Cantatriu. Va néixer a
Sant Martí de Provençals ve ciutat. L’èxit de la iniciativa la Barcelona el 1894 i estudià alConxita Badia, carrer de del fet d’haver-s’hi allotjat el portà a crear, un any després, Conservatori de Música de
seguici de Dolça de Provença, amb altres col· laboradores, Barcelona. Es presentà aCantatriu nascuda a Barcelona casada amb Ramon Berenguer
el 1897. Va tenir quatre l’Institut de Cultura i Biblioteca
Madrid l’any 1912 i actuà a
III de Barcelona i mare de Nova York, Chicago, l’Havana,
mestres amb els quals va man- Popular per a la Dona, espaiRamon Berenguer IV, cultural creat, finançat i ges- Buenos Aires, París i Londres.tenir una estretíssima amistat: Berenguer Ramon, Berenguera
Enric Granados, el seu profes- tionat per un col· lectiu dei Mafalda.
sor de piano; Rosa Culmell, dones, que es convertí en un
dels únics espais de formació i Joana Tomàs, jardins de-mare d’Anais Nin- la seva
mestra de cant fins que va de capacitació professional per
Duoda, carrer de Va néixer a Barcelona el 4
marxar als Estat Units l’any a les dones, així com un centre
d’octubre de 1933. Va ser
1916, i Pau Casals i Manuel de cultural de primer rang a la
Comtessa de Barcelona i de ciutat, fins al 1940, en què va secretària de l’Associació deFalla, quan ambdós residien a
Septimània, escriví entre els
l’Argentina. Als 14 anys va ser cedit a la Diputació de
Veïns del Camp de l’Arpa i
anys 841 i 843 un manual ded- Barcelona. La directora prengué part activa en lesactuar al Palau de la Música
icat al seu fill Guillem, del qual pedagògica de la institució era accions populars per acon-Catalana i dos anys després ho
havia estat separada quan Rosa Sensat i per les seves seguir més equipaments per alva fer a la Dona que Treballa
aquest tenia setze anys per aules van passar, com a barri; en definitiva, per millorar
passar a residir amb el seu alumnes o professores, dones la qualitat de vida de les per-
pare i ser ensinistrat en la com Anna Murià, Aurora sones de Sant Martí. Morí el
guerra seguint la tradició de Bertrana i un llarguíssim 26 de desembre de 1982.
l’època. L’obra, escrita en llatí, etcètera.
ha estat publicada en català
amb el títol De mare a fill: Joaquima Raspall, jardí de
escrits d’una dona del segle IX. Gabriela Mistral, plaça de
Joaquima Raspall i Juanicó, més
Gabriela Mistral és el pseudòn- coneguda per Donya Quimeta,
Francesca Bonnemaison, im de Lucila Godoy Alcayaga, va néixer l’any 1877 al barri
carrer de escriptora xilena nascuda el 7 del Poblenou. Es va dedicar a
d’abril de 1889. Als quinze l’ensenyament durant més de
Barcelona 1872-1949. anys exercí de mestra rural al setanta anys en la seva pròpia
Francesca Bonnemaison i seu país natal i posteriorment escola, situada al carrer de
83 Nomenclàtor
literàries eren en castellà i, a cia i instrucció a les persones
partir de 1860, va escriure en necessitades i a promoure
català. Va publicar Poesías, l’acció social de la dona, va
1841; Flores marchitas, 1850; obrir diverses cases a la penín-
Poesies catalanes, i el llibre sula, i també a Bolívia,
pòstum Poesies, 1908. Va ser Argentina i Uruguai. A la plaça
sòcia honorària de l’Acadèmia de Sant Martí hi ha una escola
de Bones Lletres de Barcelona, de l’institut fundat per ella.
on hi ha el seu retrat a la gale-
ria de catalans il· lustres. Va
morir a Vallcarca el 1887. Maria Antònia Salvà, plaça de
Neix a Ciutat de Mallorca el
el 29 de juliol de 1910, al car-
Lluïsa Vidal, passatge de 1869. Poeta i traductora. Es
Wad-Ras, des d’on es dedicà a rer Consell de Cent dedóna a conèixer en un certa-
l’ensenyament de quatre gen- Barcelona i va viure, durantLluïsa Vida i Puig és una de les men literari de Palma el 1903,
eracions de noies del barri. La molts anys, al Poblenou. Varetratistes per excel· lència i el 1907 viatja amb companyia
seva trajectòria professional ha començar a treballar de car-de la pintura catalana de prin- de Costa i Llobera a Atenes,
estat reconeguda amb diversos nissera. De ben petita s’inte-cipi del segle xx. Autora prolí- Constantinoble, Patmos,
premis: la Medalla de Plata al ressà per la música. Va estudiarfica, gràcies a la seva obra con- Rodes, Xipre, Beirut, Terra
Mèrit del Treball, el 1960; el amb Joan Argemí, que li vaservem els retrats de moltes Santa, el Caire i Roma. Publica
premi del Servicio Especial al ensenyar solfeig; amb Paquitade les seves coetànies, entre
Magisterio, i el Premi Sant Gibert, amb qui perfeccionà eld’altres, Josepa Massanés,
Martí, de l’any 1964. Va morir cant, i sarsuela amb RamonMargarida Xirgu, Dolors
el 1968. Gorgé. Va debutar a BarcelonaMonserdà, Francesca amb Cançó d’amor i de guerra,
Bonnemaison, Caterina de Martínez Valls, l’any 1926.
Albert… Combinà el retrat
Josepa Massanés, carrer de Maria Espinalt també es dedicàamb altres gèneres i plasmà a l’òpera i es va preparar a
escenes de la ciutat de
La poeta Josepa Massanés i fons; primer va estudiar ambBarcelona, on havia nascut el
Dalmau és una de les primeres Matías Morro, baríton, i poste-1876. Estudià a Barcelona i
i més conegudes escriptores riorment amb el mestre JosepParís, i va col· laborar a la
del període de la Renaixença. Pinilla. L’any 1931 debutà alrevista Feminal, dirigida per
Va néixer a Tarragona el 1811 Liceu de Barcelona ambCarme Karr, on il· lustrà con-
i passà a residir a Barcelona als Rigoletto. Va actuar durant méstes i narracions entre els anys
cinc anys. Filla de l’enginyer de deu temporades al Liceu de1908 i 1915. També il· lustrà
militar Josep Massanés, l’acom- Barcelona com a soprano ila novel· la Montserrat, de el seu primer llibre, Poesies, el també actuà, com a con-
panyà en el seu exili a França, Dolors Monserdà. A més de la 1910. Va col· laborar a les certista, en les principals soci-
on va haver de brodar per creació es va dedicar a revistes Catalunya, D’Ací i d’allà etats filharmòniques del país,
guanyar-se la vida. Les seves l’ensenyament al seu taller del i Feminal. Posteriorment va sota la direcció del mestre
primeres composicions carrer Gran de Gràcia. Morí el publicar Espigues en flor, 1926; Lozano. Va ser guardonada pel
1918 i la seva família va fer Llepolies i joguines, 1946; Cel govern republicà amb el “lazo
donació al Museu d’Art d’horabaixa, 1948, i Lluneta de de la Orden de Isabel la
Modern de Barcelona de pagès, 1952. En prosa escriví Catòlica”, el 1934, per la seva
diverses obres. Entre el record i l’enyorança, participació en gales benè-
1995, i traduí, entre d’altres, la fiques. La seva veu va quedar
novel· la de Manzoni Els enregistrada en diversos discos
Mare Nazària March, plaça de promesos. Va morir a de cançons catalanes i de sar-
Llucmajor, el 1958, a l’edat de suela. Va morir a Barcelona
Nazària Ignàsia March Mesa va 59 anys. l’any 1981
néixer a Madrid el 1889 i morí
a Rivadavia, Argentina, el 1943.
Fundadora de les Misioneras Maria Espinalt i Font, plaça de Maria Vila, passatge de
Cruzadas de la Iglesia, institu-
ció dedicada a donar assistèn- Maria Espinalt i Font, va néixer Neix a Barcelona el 1897.
84 Nomenclàtor
Actriu. Començà a actuar de concedir la medalla de Mèrit la carrera de mestra i dirigí una
molt jove, i el 1914, data de la Artístic. escola lliurepensadora a
mort de la seva mare, Maria Montserrat Garriga, plaça de Vilanova i la Geltrú, i en fundà
Panadès, també actriu, la substi- una altra a Reus, el 1897, però
tuí en els primers papers. El Montserrat Garriga va néixer a la seva activitat política dificultà
1917 entrà com a primera actriu Cienfuegos, Cuba, el 1865, la continuïtat del magisteri, a
a la companyia d’Enric Borràs. A però la família abandonà l’illa i causa de l’exili i del desterra-
partir de 1920 creà companyia el negoci d’exportació de ment. Des dels quinze anys va
pròpia amb el seu marit, Pius fustes quan van aparèixer els tenir contactes amb l’anar-
Daví, i s’especialitzaren en teatre primers moviments indepen- quisme, i ella i el seu company
català. Després de la Guerra dentistes a Cuba, i s’instal· là Joan Montseny, més conegut
Civil va contribuir a la recu- a Barcelona el 1873. per Federico Urales, es van
peració de les activitats Montserrat, que en realitat es convertir en els intel· lectuals
escèniques i és considerada una deia Maria de la Caridad del anarquistes més actius del país.
de les grans actrius de l’escena Cobre Garriga Cabrero, es va Teresa Mañé col· laborà a La omf de les tropes franquistes
catalana. dedicar a la botànica i amb les Tramuntana i El productor, va ser jubilada forçosament, és
seves col· leccions va con- publicació fundada per Teresa a dir, depurada i apartada de
tribuir a engrandir la secció Claramunt. A Madrid, on va tota activitat docent en cen-
Mercè Capsir, plaça de botànica del Museu de viure desterrada, després tres públics. Les seves exper-
Ciències Naturals. També va d’haver estat exiliada a iències pedagògiques van ser
Cantatriu nascuda a Barcelona el
descobrir noves espècies, com Londres, va dirigir conjunta- recollides en els llibres Vers
1899. Començà els seus estudis
la malampyrum cristatum, plan- ment amb Joan Montseny la una nova escola i Les ciències
al Conservatori del Liceu i es
ta paràsita que no té Revista Blanca. També va par- en la vida de la llar, entre
presentà en aquest teatre, el
clorofil· la. El seu interès per ticipar a Tierra y libertad. En els d’altres.
1914, amb Rigoletto de Verdi.
les flors la va convertir en una seus escrits abordà la temàtica
Actuà en els millors teatres
infatigable excursionista i her- de l’alliberament de la dona i
d’Europa, Amèrica i Àfrica del
boritzà plantes del Montseny, és una de les primeres Victoria Kent
Nord, amb gran èxit, i molt
de Luchon, Lamalou, Santa teòriques del feminisme lliber-
sovint a la Scala de Milà. El 1946
Coloma de Farners, Vallfogona, tari. Va escriure, entre d’altres, Neix a Màlaga el 1898 i mor
es retirà dels escenaris per
la Molina, Núria... Va entregar La sociedad futura, 1899, i El a Nova York el 1987. Política i
dedicar-se a la docència i exercí
més de 3.000 exemplars de sindicalismo y la anarquía. jurista, als disset anys aban-
com a professora de cant al
plantes a la Secció Botànica del Política y sociología, 1933. donà Màlaga i s’instal· là a
Conservatori Superior Municipal
Museu de Ciències Naturals. La nit del 25 al 26 de gener de Madrid, a la Residencia de
de Música de Barcelona. Morí a
Va fer classes de botànica a Señoritas, que dirigia María de
Llombardia el 1969. 1939, abandonà Barcelona
l’Institut de Cultura i Biblioteca camí de l’exili, acompanyada Maeztu, per estudiar Dret. El
Popular per a la Dona, l’any de la seva filla. Va morir a 1924 començà a exercir la
Mercè Plantada, jardins de 1929. Perpinyà, pocs dies després
professió i el 1930 defensà
Montserrat Garriga va localit- d’haver travessat la frontera. davant el Tribunal Suprem de
Neix a Barcelona el 1892 i hi zar l’herbari Salvador — Guerra i de la Marina Álvaro
mor el 4 de maig de 1976. col· lecció importantíssima de Albornoz. Va ser la primera
Cantatriu dotada d’una d’un apotecari barceloní inicia- Rosa Sensat, carrer de vegada que una dona actuava
excel· lent veu de soprano, va da al segle xvi, de la qual davant un Tribunal Suprem.
destacar en la interpretació de s’havia perdut tot rastre— en Va néixer al Masnou el 1873 i Proclamada la República, va
lieder. Estudià al Centre Cultural va fer un informe i l’herbari va morí a Barcelona el 1961. ser nomenada directora gen-
Musical de Barcelona, i el 1913 ser adquirit per l’Institut Rosa Sensat és una de les figu- eral de Presons al mes de
actuà al Palau de la Música Botànic l’any 1937. res cabdals de la renovació maig de 1931, càrrec des del
Catalana. Va fer actuacions pedagògica a Catalunya. qual dugué a terme moltes
acompanyada de Pau Casals, Fundadora i directora de reformes, entre d’altres, la
Richard Strauss i Igor Stravinsky. Soledad Gustavo, plaça de l’Escola del Bosc de Montjuïc creació del Cos Femení de
Va treballar a París i a altres cap- des del 1914 fins al 1931. presons —en substitució de
itals europees i del nord Pedagoga, filòsofa, assagista, Aquest any passà a dirigir un les religioses— i l’Instituto de
d’Àfrica. Va ser professora del periodista i escriptora, Soledad dels nous grups escolars creats Estudios Penales. Aquestes
Conservatori Superior de Gustavo és el pseudònim de pel Patronat Escolar de reformes estaven dins la tradi-
Música del Liceu i el 1967 Teresa Mañé i Miravet, la mare Barcelona, el Milà i Fontanals, ció iniciada per Concepción
l’Ajuntament de Barcelona li va de Federica Montseny. Estudià fins al 1939, quan amb el tri- Arenal.
85 Nomenclàtor
El 1931 va ser diputada per
Madrid a les Corts Constitu-
ents Republicanes per la coali-
ció republicanosocialista.
Formà part del Comité
Nacional de Mujeres
Antifascistas, constituït el 1934.
En el decurs de la guerra va
seguir el govern republicà,
primer a València i després a
Barcelona. Posteriorment, va
ocupar a França la primera
secretaria de l’ambaixada a
París. En esclatar la Segona
Guerra Mundial va estar quatre
anys a Mèxic, on fundà una
escola de capacitació per a
personal de les presons. El
1949 s’instal· là a Nova York,
on col· laborà amb les
Nacions Unides. El 1954 creà
la Revista Ibérica.
Zenobia Camprubí, plaça de
Va néixer a Malgrat el 1887 i
morí a San Juan de Puerto Rico
el 1956. Escriptora i traducto-
ra. Es casà amb Juan Ramón
Jiménez a Nova York, el 1916,
de qui va ser la col· laborado-
ra més directa i la seva
secretària particular. Va traduir
de l’anglès al castellà l’obra
literària de Rabindranath
Tagore. Va participar, junta-
ment amb Victoria Kent i María
de Maeztu, en la fundació del
Lyceum Club de Madrid,
primer club per a dones, afiliat
al de Londres i, quan després
de la Guerra Civil vivia exiliada
a l’Havana, fou nomenada
membre
honorària del Lyceum. De la
seva experiència a la capital de
Cuba s’ha conservat i editat el
diari que va escriure entre els
anys 1937 i 1939.
.

Bibliografia
89 Bibliografia
Aguantando el tipo. Desigualdad social y discriminación salarial.Las luchas de mujeres trabajadoras.
Barcelona, Diputación de Barcelona, 1998.
Barbal, Maria. Carrer Bolívia. Barcelona, edicions 62, 1999.
Els Barris de Barcelona. Vol. IV. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1998.
Borderías, Cristina, “Emigración y trayectorias sociales femeninas”, Historia Social, número 17, 1993,
pp. 75-94.
Borja, Jordi i Muxí, Zaida. L´espai públic: ciutat i ciutadania. Barcelona, Diputació de Barcelona, 2001.
Capmany, Maria Aurèlia. Feliçment, jo sóc una dona. Barcelona, Barcanova, 1994.
I Congrés de les Dones de Barcelona. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1999.
Durán, María-Ángeles. La ciudad compartida. Conocimiento, afecto y uso. Madrid, Consejo Superior
de los Colegios de Arquitectos de España, 1998.
Fabre, J.; Huertas, J.M. Tots els barris de Barcelona. Vol. VII. Barcelona, edicions 62, 1977.
El futur de les perifèries urbanes. Canvi econòmic i crisi social a les metròpolis contemporànies. Trobada
de reflexió i mostra d´art organitzada per l´Institut de Batxillerat del barri del Besòs. Barcelona, maig
del 1989.
Gracia Arnaiz, Mabel. La transformación de la cultura alimentaria. Cambios y permanencias en un con-
texto urbano. Barcelona, 1960-1990. Madrid, Ministerio de Educación y Cultura, 1997.
Guillamon, Julià. La ciutat interroumpuda. Barcelona, La Magrana, 2001.
Jornades catalanes de la dona. Barcelona, Alternativas, 1997.
Matas Pericé, Alfred. Al Sud-oest del riu Besòs. Deu anys de la vida d´un barri barcelonès. Barcelona,
Pòrtic, 1970.
Nadal, J.; Altafulla, X. Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona (1847-1992). Barcelona,
1992.
Oliva Vilà, Montse. La Pau. Barcelona. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1995, col.leccióEl barris
d´Adigsa, 53.
Segura Soriano, Isabel. Guia de dones de Barcelona. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1995
Segura Soriano, Isabel. Itineraris de les dones de Sant Martí. Barcelona, Ajuntament de Barcelona,
1997.
20 anys feminisme. Barcelona, Associació de dones per a lacelebració dels 20 Anys de les I Jornades
Catalanes de la Dona i l´Ajuntament de Barcelona, 1996