CobertaDonesSarria:Coberta ok 27/1/12 13:08 Página 1 Dones de Sarrià -Sant Gervasi Itineraris històrics Dones de Sarrià - Sant Gervasi Itineraris històrics Dones de Sarrià-Sant Gervasi Itineraris històrics Isabel Segura Soriano Ajuntament de Barcelona Arxiu Municipal Districte de Sarrià-Sant Gervasi Centre d’Informació i Recursos de la Dona Edita: Ajuntament de Barcelona. Districte de Gràcia 2011 © Ajuntament de Barcelona Autora: Isabel Segura Soriano Col·laboradores: Presentacio regidor Índex 11 Espai d’origen 15 Els treballs i els seus espais 29 Espai polític 55 Nomenclàtor 71 Bibliografia Espai d’origen 11 Espai d’origen A mitjan del segle XIX, Ildefons Cerdà, l’autor pagesa, en què intuïm tres generacions; i el gat, del Pla Cerdà de l’Eixample de Barcelona, en primer terme. dibuixa un plànol de Barcelona i rodalies. A tocar de mar, la ciutat viu reclosa en el recinte Però, a més de masos, hi ha nuclis urbanitzats. emmurallat, més enllà, hi ha un ampli terreny Sarrià s’organitza gairebé des d’un carrer, a par- sense urbanitzar que acollirà l’Eixample, i més tir del qual es concentra la població, i s’eixam- enllà, els pobles independents. Sarrià, Sant pla per algun carrer perpendicular que el tra- Gervasi, Vallvidrera, les Planes, en tots ells el vessa i diversos masos dispersos pel territori. paisatge predominat és rural i, escampat aquí i La imatge de Sant Gervasi és pràcticament la allà, algun mas. mateixa però amb menys densitat. Les activitats de la major part de la població Si comparem el dibuix del plànol de mitjan estan vinculades a l’agricultura. Agricultura, del segle XIX amb un de l’actualitat, el dibuix ramaderia, explotacions que produeixen allò ha canviat radicalment. Hi ha una continuïtat necessari per a la subsistència del co·l lectiu fa- en la urbanització. Pedralbes, Sarrià i Sant miliar i una part de la producció es destina al Gervasi han quedat units a la ciutat en un mercat, o bé, a les explotacions destinades a contínuum urbanitzat. Ni Vallvidrera ni tampoc produir per al mercat. les Planes no apareixen en el dibuix d’en Cerdà. La muntanya i una franja verda han La imatge que reproduïm és, fins a cert punt, actuat com a fre a l’expansió i·l limitada de la representativa d’aquest sector de població urbanització. Dones i home a la porta d’entrada de Can Canet, actualment Tennis Barcelona, 1924. Procedència Francisca Casamitjana Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi 12 Espai d’origen Els cavallets a la plaça Sant Vicenç a tocar del col·legi Colón, 1895. Autoria: Jové Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi Plaça de Vallvidrera, 1919-1920. Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi 13 Espai d’origen Dones i criatures en carro Vallvidrera, el 1860, compta amb quatre car- Donació: Francisca rers, anomenats “cuartel” segons la terminolo- Casamitjana gia de l’època, que són el de llevant, el de mig- Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi dia, el de ponent i el del nord. Al primer hi ha 18 cases; al segon 9; al de ponent és on n’hi ha més, 21; i al del nord, el que menys, només en té 7; que fan un total de 55 i, pel que fa a nom- bre d’habitants, només n’hi havia 271, el 1862. Sant Gervasi és una mica més poblat que l’an- terior, el 1851 hi havia 887 habitants. Són, en conjunt, municipis molt poc poblats. La distàn- cia física i la manca de comunicacions, no només amb Barcelona sinó entre si, i amb altres de més o menys propers, feia que tingu- essin un ritme de creixement lent, si ho com- parem amb d’altres municipis propers. de S.M. –encara que sigui reina, també la quali- fiquen de maternal – sino que, ... el pensamien- Del temps i de l’espai to del Gobierno es acometer de una vez, sin imprudente precipitación, pero con la energía y La distància física, la interrupció urbanística firmeza que dan las convicciones profundas y entre Sarrià i Barcelona, aviat escorçaria distàn- que sancionan los estudios detenidos, la reali- cies, a partir de la creació de xarxes de trans- zación de un vasto plan de comunicaciones port. interiores que con tanta urgencia reclaman los intereses de los pueblos”, comunica Melchor Les vies de comunicació es trobaven en un Ordóñez, a l’alcalde de Vallvidrera, segons cons- deplorable estat. Malgrat els avenços que ta a la documentació de l’arxiu del districte, alguns països d’Europa havien fet, aquests no caixa 27. s’havien importat a casa nostra. A mitjan del segle XIX, hi ha un clam per crear nous mitjans I és amb aquest objectiu que es demana la de transpor t – els anomenen “camins de co·l laboració dels alcaldes i, en concret, del de ferro” – que facilitin la comunicació “único Vallvidrera, per a la realització del projecte. modo de que se desarrolle el gérmen de riqueza, que se encuentra estancado ahora”. Deu anys després, el 23 de juny de 1863, la junta de govern del Ferrocarril de Barcelona a Per obrir camins, per buscar aliances i co·l labo- Sarrià comunicava a l’alcalde de la ciutat que racions, per gust o per força, des del Govern “mañana se abre a la pública circulación el Civil, s’escriu a tots els alcaldes, també al de camino de hierro de Barcelona a Sarrià” i per a Sarrià i de Vallvidrera, i se’ls fa saber que la celebrar-ho, la companyia entrega a la corpora- “Reina (Q.D.G.) ha creído más conveniente ció una quantitat en metà·l lic perquè sigui dis- resolver en su alta sabiduría las cuestiones y tribuïda entre les famílies que més ho necessi- dificultades que se habían suscitado sobre la tin, segons consta en un document de l’Arxiu concesión y construcción de ferrocarriles. Mas Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi no se limita a esto sólo “la maternal” solicitud lligall 280, exp. 2, del fons de l’arxiu. 14 Espai d’origen Cases a banda i banda del rail El ferrocarril i, posteriorment, el tramvia, - tram- ques i climàtiques que els higienistes reclama- del tramvia a Sant Gervasi. vies de tracció animal que van circular a partir ven: terrenys sòlids, vegetació abundant, ventila- Procedència: Arxiu Fotogràfic de 1878-, els nous mitjans de transpor t van ció, aigua, aire lliure... I així ho manifestava el de Barcelona Arxiu Municipal Districte facilitar la comunicació territorial i van actuar metge Joan Giné i Partagàs, director del mani- Sarrià-Sant Gervasi. com a motor per a la urbanització. Aquests mit- comi Nueva Belén, fundat el 1853 a Gràcia i jans suposaven un estalvi de temps i també van traslladat, des de 1873, a Sant Gervasi, a tocar influir en la percepció de les distàncies, reals i del santuari de la Bona-Nova, que afirmava: “La imaginàries. Els espais que abans quedaven lluny, ciencia pide para estos establecimientos las ara s’apropen. El temps s’escurça per anar d’un siguientes condiciones: terreno sólido, seco y Cases a banda i banda lloc a l’altre, i l’estalvi de temps i la rapidesa s’a- apto para la vegetación; alejamiento de panta- de la via dels ferrocarrils, nuncien com a nous valors socials. De mica en nos y focos de infección; preservación de vien- cap a 1932. mica, es construïen nous habitatges, residències tos dañinos y libre acceso de los saludables; Foto: J. Domínguez d’estiueig, monestirs, escoles, algun manicomi... perspectiva de un país ameno y bello; y agua Arxiu Fotogràfic de Barcelona potable en cantidad suficiente para la limpieza, En l’època de l’higienisme, mitjan de segle XIX, bebida y riego. Todas estas circunstancias se que volia posar fre a les elevades taxes de hallan reunidas en el sitio que hemos escogido” mor taldat que s’obser vaven en els nuclis (Descripción, marcha funcional y reglamento urbans compactes, Sarrià, Sant Gervasi, Vallvi- orgánico del manicomio Nueva Belén, 1874, pàg. drera i les Planes reuneixen les condicions físi- 8-9). 15 Espai d’origen Estació de les Planes Foto Ed. A. Toldrà Vlazo, 1905-1915 Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Enclavaments històrics. Aquestes condicions físiques van fer que, segles any que se n’havia co·l locat la primera pedra, i abans, el territori que avui en dia configura el encara que no totes les instal· lacions estaven districte fos triat per a bastir edificis que actual- enllestides. Elisenda volia crear un monestir ment en diríem singulars. El primer, sens dubte, propi per poder plasmar els seus ideals de vida el monestir de Santa Maria de Pedralbes, va ser religiosa. Les formes de religiositat femenina convertit en un enclavament, en una fita en el foren variades a l’Edat Mitjana, i el monaquis- paisatge de Sarrià i de la ciutat de Barcelona. me, una de les moltes que existiren, fou la for- ma d’espiritualitat més valorada que l’Església El dia 17 de gener de 1326, Elisenda de Mon- medieval oferí a les dones. La vida monàstica, tcada comprà una peça de terra a Bernat de però, estigué reservada exclusivament a les Sarrià i, un altre tros, a Elisenda vídua d’Arnal. dones dels estaments superiors, ja que per a Ràpidament començaren les gestions necessà- accedir-hi calia tenir dot. La vida conventual i ries davant el Sant Pare per aconseguir l’auto- monàstica suposà, per a les dames de l’aristo- rització per a fundar-hi un monestir. cràcia, l’única alternativa al matrimoni social- ment admesa. Les institucions religioses, d’altra Tot just un any després, el 3 de maig de 1327, banda, eren pràcticament els únics centres de s’inaugurà el monestir, quan encara no feia un cultura per a les dones. 16 Espai d’origen Poc després de la inauguració, concretament el A la porta de l’església del monestir hi ha l’escut 2 de novembre de 1327, el rei Jaume II, amb de la reina Elisenda. A l’interior, hi ha una part qui estava casada Elisenda, moria i, no gaire més accessible al públic i l’altra destinada a la comu- tard, ella s’instal· lava definitivament al palau nitat. A tocar del presbiteri, el mausoleu de la construït dins el recinte del monestir. La reina reina, construït abans de la seva mort. Aquí és hi va residir des del 25 de febrer de 1329 i fins representada amb tots els atributs de la reialesa al dia de la seva mort, el 19 de juliol de 1364. i, a la banda del claustre, hi ha un vessant del mausoleu on la veiem amb vestit de vídua. El monestir, que era en un paratge allunyat de la ciutat de Barcelona, quedà encerclat per un El monestir s’articula al voltant del gran claustre, Imatge del recinte recinte emmurallat del qual encara avui podem d’uns quaranta metres de longitud, en el qual del monestir de Santa Maria observar algun tram i les portes nord i sud. El destaquen les ce·l les de dia. La més espectacular de Pedralbes i la creu recinte acollia, a més del monestir i el palau, les la va fer construir Francesca Saportella, neboda de terme al primer pla. cases de set capellans que atenien el monestir, de la reina Elisenda i segona abadessa del Autor: Roisin. Arxiu Municipal Districte el conventet, una fleca, una carnisseria i altres monestir, decorada amb pintures de Ferrer i Sarrià-Sant Gervasi dependències. Bassa. A les ce·l les de dia, les monges hi passa- 17 Espai d’origen Plaça de Sarrià, amb l’església ven les hores de lleure. Les primeres se separa- Gran part de la història del monestir la conei- de Sant Vicenç de Sarrià ren mitjançant estores penjades; després es van xem gràcies a la ingent tasca de catalogació al fons, cap a 1920. Autoria: Toldrà anar construint d’obra. D’aquesta manera, les i documentació que va realitzar sor Eulàlia Arxiu Municipal Districte monges anaven fent-se el monestir a la seva d’Anzizu, recollida en una obra imprescindible Sarrià-Sant Gervasi mida. per a conèixer la vida de la institució al llarg dels segles: Fulles històriques del Reial Monestir de Les dependències comunes eren: el menjador, Santa Maria de Pedralbes, publicada el 1897 i la cuina, el dormitori, la infermeria, la sala capi- que ha estat la base de molts estudis posteriors. tular, la bugaderia i l’estenedor, les procures – celler, rebost, cort del bestiar i estable – i un Dèiem abans que la disponibilitat de terrenys petit hort. i d’aigua, així com les bones condicions am- 18 Espai d’origen bientals, havien estat elements clau per a la com així va ser. Margarida fou monja de localització del monestir, com també ho van Valldonzella fins el 1428, en ser anomenada ser per bastir, en un indret relativament a abadessa del monestir de Bonrepòs, on morí prop, temporalment i físicament parlant, un uns mesos més tard. 1 altre enclavament destacat, Bellesguard. Van passar els anys, van passar els segles i l’e- En aquell paratge hi havia una torre de defen- difici va tenir diverses formes i transmissions sa que, reconstruïda pel rei Martí l’Humà, va patrimonials, fins arribar a Maria Sagués, pro- reconvertir una antiga torre de defensa en un pietària que, el 1902, encarregà a l’arquitecte casalot, on va celebrar el seu matrimoni amb Gaudí el projecte de reconstrucció total de Margarida de Prades. La cerimònia la va presi- l’edifici, tal com el veiem avui. Maria Sagués, dir sant Vicent Ferrer. Bellesguard es convertí malgrat ser vídua en aquell moment, va ser la en la seva residència d’estiu. Poc va durar el responsable d’entrar en contacte amb en matrimoni. El rei Martí moria el 1410. Gaudí i d’encarregar-li el projecte. Apostant per la innovació en el llenguatge arquitectò- Aturem-nos, però, amb Margarida de Prades. nic, la casa és coneguda més pel nom del La seva vida il· lustra diversos aspectes de la marit ja mort, Figueres, que no pas pel nom vida de les reines catalanes, a través de la bio- d’ella. Aquest no és un cas aliè en la memòria grafia que li dedica Concepción Rodríguez de la ciutat, una memòria que sovint és molt Parada, al Diccionari Biogràfic de Dones, que selectiva quan es tracta de recordar iniciatives transcrivim literalment: femenines. “La vida de Margarida és un bon exemple de De la mateixa manera que Maria Sagués l'estatus ambigu de les reines medievals, atès queda esborrada de la casa que va fer cons- que llur poder, prestigi i influència ve determi- truir, assumint tots els riscos de fer l’encàrrec nat pel seu matrimoni. Quan el rei mor, cal a un dels arquitectes més innovadors del que la vídua pensi estratagemes per mantenir moment; una altra dona, Roser Segimon, pro- la seva posició. Si això no és possible, acaba pietàr ia d’un altre edifici emblemàtic de sent marginada i oblidada. Per això, Margarida Barcelona, la Pedrera, ha quedat en l’oblit i la maldà per mantenir en secret el seu matrimo- casa, la seva casa, també construïda per en ni amb el noble valencià Joan de Vilaregut, Gaudí, és coneguda per la casa Milà –el celebrat el 1415; de fer-se públic, la reina per- cognom del marit – i no per casa Segimon. dria els pocs emoluments i el tractament que rebia en qualitat de vídua.” Els barris de Sarrià, Sant Gervasi, Vallvidrera i Les Planes, concentren una par t impor tant El secretisme esmentat obligà la parella a de l’arquitectura moderna del segle XX, no viure separats, a deixar el seu fill, Joan Jeroni, només la modernista, també l’arquitectura en mans de tercers i, finalment, en conèixer-se dels anys trenta, l’anomenada arquitectura la notícia, a viure reclosos al monestir de moderna, i anys a venir, un dels conjunts Valldonzella, l'abadessa del qual, Constança de d’habitatges més innovadors de la Barcelona Cabrera, era tia de Margarida. dels seixanta (1959-1964) és el de l’arquitec- te Barba Corsini al carrer Mitre, números 3, Vilaregut morí el 1422. En el testament dispo- 4, 6, 7, 9 i 10, al qual retornarem al següent sà que la seva vídua fes professió religiosa, capítol. 19 Espai d’origen Quan els edificis canvien de funció El Palau Reial, durant un període, passà de ser residència reial a conver tir-se en residència internacional de dones estudiants. Pocs mesos després de proclamada la Segona República, el palau de Pedralbes acull la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants. Tres dones, Maria Solà, Candelaria Escolà i l’es- criptora María Luz Morales, volien crear un espai laic on les estudiants foranes poguessin hostatjar-se, i van aplegar esforços i energies per tal de fer-la possible. Aquesta Fundació va ser creada a mitjan del 1931, sota el patronatge de l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar de Catalunya, per donar acollida a les estudiants d’arreu vingudes Espais de dones a Barcelona per a cursar-hi carreres i altres estudis. Ocupa la part alta de l’antic Palau Reial Entrant al segle XX,” ja entrant al segle XX, de Pedralbes, situat enmig dels jardins de la Carme Karr, impulsora volem parlar d’espais que van ser creats com a Diagonal. La directora era Maria Solà. I diu el de la Llar, amb la seva filla espais co·l lectius per a dones. Al carrer Guillem Reglament: La residència no és ni un hotel ni i el seunét i néta a Sarrià. Tell, 8 i 10, de Sant Gervasi, hi havia la Llar, la Donació família Rucabado. una pensió, és una institució de cultura auxiliarprimera residència per a estudiants i ateneu Arxiu Municipal Districte o complementàr ia de les tasques de la Sarrià-Sant Gervasi femení de Barce-lona, segons llegim a l’article Universitat i altres centres educatius. publicat a la revista Feminal, del febrer de 1913. La Llar va ser impulsada per Carme Karr, oferia a les fi l les de famíl ies residents fora de Barcelona: habitació, menjar sa i abundant, higiene i vigilància. A més a més, la Llar oferia ensenyament domèstic de manera gratuïta: pressupostos de casa, neteja, cosir, planxar, cui- nar, repàs de roba, atenció als infants i als malalts, medecina casolana i d’accidents, confe- rències d’ampliació educativa en tots els rams artístics i científics. “Residència Internacional La Llar estava dotada de biblioteca, sala de de Senyoretes Estudiants” música i també de sala de conferències. A més situada al Palau de Pedralbes de les noies pensionistes, la Llar podia acollir durant els anys 30. Foto Ferran, Cultura també, de manera temporal, les mares i germa- Doméstica, II, número 10, nes de les pensionistes, així també com dones març de 1934, pàg. 41. estrangeres. 20 Espai d’origen Menjador de la “Residència Internacional de Senyoretes”. Nueva Iberia, 1937. La preocupació principal és que les tasques es Les residents tenen un servei d’autobús que desenvolupin en un ambient sa, moral, amable, les transporta al centre de la ciutat i realitza comprensiu i culte en què es trobin aplegades deu viatges diaris. “l’eficàcia intel· lectual del centre docent i la càlida cordialitat de la llar”, es deia a l’article La residència compta amb el servei d’un metge “Residència Internacional de Senyoretes Es- i d’una infermera. També s’ha creat una secció tudiants”, a Cultura Doméstica, del març de de nenes de vuit a catorze anys, deixebles de 1934. l’Institut-Escola. La residència, a més de les estudiants, també El menjar és de primera qualitat “Setmanal- acull professores nacionals i estrangeres, i aque- ment, de les muntanyes lleidatanes a la residèn- lles dones que, dedicades a activitats inte·l lectu- cia, són tramesos els ous, les mantegues, els als, la Junta de Govern jutja oportú admetre. formatges de llet i les fruites del temps”. Durant les vacances de Pasqua s’estableix un Té cabuda per a 50 persones, però la demanda intercanvi de residents amb la Residència era molt superior. Internacional de Senyoretes Estudiants de Madrid. Insta·l lada al Palau de Pedralbes per concessió 21 Espai d’origen municipal, voltada de jardins i amb un camp de què obtingué diversos premis, i també en tennis, aquesta residència té unes seixanta pla- l'Exposició de Chicago de 1893, on també va ces, vint de les quals són destinades a becàries assistir una altra dona barcelonina, Clotilde i es proveeixen per concurs. Cerdà, més coneguda per Esmeralda Cervan- tes, arpista de renom internacional, que va fer A més de cursets, conferències i ensenyaments una conferència sobre la cultura de les dones complementaris de costura, llengües i gimnàsti- turques. ca, s’organitzen reunions, concerts i festes d’art. La residència compta amb diverses seccions: A Chicago es va construir un pavelló de dones, cultura, esports, festes i assistència infantil, ex- dissenyat per l'arquitecta Sophia Hayden, desti- plicava l’article que anem resseguint. nat a demostrar que les realitzacions de les dones eren equivalents a les dels homes. Emília Durant la Guerra Civil, amb motiu de la sus- Coranty hi exposà juntament amb Mar y pensió de les activitats docents de la Universi- Cassat, Rosa Bonheur, Anna Lea Merritt, entre tat, l’Institut d’Acció Social Universitària i Es- d'altres, i va obtenir la medalla de plata per un colar de Catalunya ha dedicat la Residència conjunt d'obres de pintura i de treballs deco- Internacional d’Estudiantes al infants refugiats ratius. d’altres zones de l’Estat. Emília Coranty és una de les creadores que al nostre país intentà acabar amb la distinció tra- De Sarrià a Chicago dicional entre les belles arts i les arts aplicades, impulsant la professionalització de les ar ts Seguint amb altres edificis que han canviat d’u- decoratives. sos, volem fer referència a la casa d’Emília Coranty que, un cop constituïda la fundació Guasch-Coranty, va fer donació d’obres i de la Retrats literaris seva casa situada al carrer Ciutat de Balaguer a l’Escola d’Art i Oficis i Belles Arts de Barcelona. Un dels millors retrats literaris de Sant Gervasi Però, qui era Emília Coranty? és de Mercè Rodoreda, amb les seves nove·l les Aloma, Jardí vora el mar i Mirall trencat. Mercè Va néixer a Barcelona el 1862 i va ser la prime- Rodoreda tenia un coneixement precís del ra dona que pogué estudiar a l'Escola de Belles barri de Sant Gervasi, i especialment de la Arts de Barcelona durant el curs 1886-1887. torre del seu avi Gurgui, al carrer de Manuel Fins aquell moment era prohibit a les dones Angelon, avui desapareguda. Es conser ven l'accés als estudis d'art. Finalitzats els estudis imatges de Mercè Rodoreda al jardí del seu avi viatjà a Madrid, Toledo, El Escorial i a diverses i al menjador ; imatges que ens mostren els ciutats italianes per aprofundir la seva formació. espais que acolliren, durant molts anys, les seves estades a Sant Gervasi. Casa on també Va pintar molt, especialment flors i composi- van viure la seva mare i el seu fill mentre ella cions decoratives, i realitzà projectes per a era a l’exili, primer a França i després a Suïssa, puntes, blondes i brodats. des d’on escrivia car tes a la seva amiga, la també escriptora, Anna Murià, en què li mos- Participà en l'Exposició Universal de Barcelona trava la preocupació per la supervivència dels de 1888, en la Nacional de Madrid de 1890, en que havien quedat a Catalunya. 22 Espai d’origen Dels subjectes de Sarrià-Sant Gervasi Si hem parlat de palaus, convents, cases i més cases, reals i recreades literàriament, ara volem parlar dels orígens de les persones que van habitar o viuen al districte. Algunes van néixer i han viscut en alguns dels carrers del districte, d’altres hi han arribat, pro- cedents de diversos barris de Barcelona, i encara d’altres arriben als barris de Sarrià-Sant Gervasi procedents d’altres contrades. Blanca Morales ens ha facilitat aquesta fotogra- Luisa Mosalve i la seva filla fia d’estudi realitzada a Requena, València, l’any Dolors Pérez. Requena, 1920, per algun fotògraf professional de qui València, 1920. És una fotografia d’estudi, típica desconeixem el nom. Una dona -probablement filla, abillada amb un enorme llaç al cap. La nena de l’època. la mare- amb indumentària que ens parla de la va vestida de blanc immaculat. I, al darrere, mal- seva pertinença a una zona rural, sosté la seva grat ser a Requena, la imatge d’una ciutat. La torre Eiffel ens parla de París i, en aquell cel ennuvolat, un avió, premonitori dels viatges que Cristina Carcar, la seva mare, al llarg de la seva vida faran, i no precisament a Conchita Carnicer, París, sinó a Sarrià, anys a venir. El viatge que i la seva tieta, Ángeles Carnicer. Vestides de volia representar la fotografia es va fer però la casament per anar al casori causa que el motivà no va ser el turisme sinó la d’uns amics. “M’havien voluntat de buscar estratègies per millorar les advertit que no em taqués, expectatives vitals. cosa impossible, ja que jugava molt”. Saragossa, 1959. Anys més tard, trobem una altra nena, intuïm que també anava vestida de blanc. És Cristina Carcar, envoltada per la seva mare Conchita Carnicer i la seva tieta Ángeles Carnicer. És l’any 1959. La imatge va ser feta a Saragossa, i hi apareixen totes tres ben mudades per assis- tir a un casament. Cristina Carcar va rebre l’ad- ver timent de no tacar-se, cosa impossible, segons les seves paraules, ja que jugava molt. El barret probablement li faria nosa, i aquell vestit immaculat, i els guants i mitjons del mateix Cristina Carcar amb el seu gos Tarzán, a la bassa color, no sabem com acabarien. El cas és que, a que hi havia a la fàbrica Cristina Carcar, tota aquella indumentària li feia d’olis. “Tarzán era el meu nosa i se sentia més còmoda, més en el seu millor amic i jugaven molt. lloc, jugant amb el seu gos Tarzán a qui veiem Vigilava la casa i a mi, sobretot. Saragossa, 1964. en una altra fotografia. 23 Espai d’origen Rosa Castells Cuch, fotògrafa, es va establir a marc territorial per a la creació de relacions de Sant Gervasi, procedent d’un altre punt de la veïnatge, teixides al llarg dels anys. En els barris, geografia catalana i ens explica: “Em vaig esta- hi existeix un compromís social, un ar t de blir a Sant Ger vasi l’any 1969, amb estudi coexistir entre veïnes i veïns, entre els interlo- propi, a l'edat de 24 anys. Fins l’any 1980 vaig cutors -en paraules de Michel Certeau-, vincu- compartir el negoci amb el meu marit Pere lats per un fet concret però essencial, la proxi- Capdevila Miquel, però les circumstàncies de la mitat i la repetició dels trànsits quotidians. vida van fer que hagués de continuar sola. Pel meu estudi han passat diversos co·l laboradors i El barri, diu el mateix autor, s’inscriu en la histò- moltes co·l laboradores que m'han ajudat a fer- ria del subjecte, com la marca d’una pertinen- me créixer, a mi i al negoci. La fotografia és i ha ça, de la mateixa manera que cada subjecte estat la meva passió, la meva afició i la meva inscriu la seva trajectòria en ell, en una interac- professió. Sempre m'he actualitzat i no m'han ció continuada entre el paisatge, no només fet por les noves tecnologies”. físic, i el subjecte. Glòria Pujol, als jardins del Turó Parc, 1945 Autoria: Mercè Folch Els diversos barris que conformen el districte El barri propicia la trobada i, per tant, el com- actual tenen una llarga història i han estat el promís social. Rosa Castells Cuch es va establir a Sant Gervasi l’any 1969, amb el seu primer estudi fotogràfic al carrer de Muntaner, 495, a l’edat de 24 anys. Foto Pere Capdevila Arxiu Rosa Castells Cuch Els treballs i els seus espais 27 Els treballs i els seus espais Treball domèstic que: “Més del 90% de les dones catalanes van dedicar 4 hores i 16 minuts diaris a les tasques de la llar i la família durant el segon semestre En la reconstrucció de la història de les ciutats, de 2010” i l’estudi precisa que l’anàlisi de la dis- tan important és parlar de l’espai públic –car- tribució en el temps de les activitats de la rers, edificis amb més o menys càrrega simbòli- població mostra que, després de dormir i men- ca de representació i de poders diversos, siguin jar, l’activitat diària més compartida entre els culturals, religiosos o polítics...– com de l’espai catalans és l’atenció de la llar i familiars, activi- domèstic. Els habitatges, les cases que hem tats que impliquen, entre d’altres: cuinar, mante- habitat o habitem, acullen històries, històries en nir la llar, fer compres i atendre criatures i per- què s’han desenvolupat part de les experièn- sones grans. L’enquesta afegeix que és en cies vitals, inscrites en una de co·l lectiva, que aquestes responsabilitats familiars i de la llar en s’esdevenen en territoris concrets, d’àmbit de què es troba la diferència més accentuada pel barri, de districte i de ciutat, i que estan directa- que fa a la distribució entre homes i dones. ment vinculades a la història co·l lectiva. Concretament, el 93,3% de les dones majors de 10 anys hi dediquen 4 hores i 16 minuts L’espai domèstic no és aliè a les relacions i va- diaris, mentre que els homes que assumeixen lors que es desenvolupen, que es renegocien, a aquestes tasques són el 77,4% del total i hi l’espai públic. L’espai domèstic, les cases que dediquen 2 hores i 35 minuts de mitjana. habitem, no són campanetes de vidre aïllades Nena, nen, nina i bicicleta, del que passa a la resta del món, com en algun al carrer Canet, als anys moment s’ha volgut fer creure. seixanta. Procedència Gisela Bossom i Maite Repollo L’espai domèstic, i el treball que en aquest s’hi Arxiu Municipal Districte fa, està íntimament relacionat amb els espais de Sarrià-Sant Gervasi treball remunerat. Ambdós, el treball domèstic i el treball remunerat, formen part de la mateixa “cosa”. Sense l’un, no existiria l’altre. Aquesta relació indivisible, com si d’una mena de vasos comunicants es tractés, no sempre es fa visible, no sempre se l’ha volgut veure. No hi ha possi- bilitat d’exercir un treball remunerat – i aquesta és una societat que atorga els drets socials en virtut del treball remunerat reglat – si no hi ha algú que dóna i manté la vida, que té cura de la subsistència pròpia i la del col· lectiu familiar ; activitat, responsabilitat, que al llarg de la histò- ria han exercit majoritàriament les dones. El treball domèstic es fa visible En una enquesta recent sobre l’ús del temps durant els anys 2010-2011, realitzada per l’Institut d’Estadística de Catalunya, s’explicita 28 Els treballs i els seus espais La dedicació al treball domèstic i de cura, tal allò podria portar-los problemes.Vivia a l’Eixam- com acabem de veure, la realitzen majoritària- ple, en un entorn casolà, familiar i típic de l’è- ment les dones que sovint han hagut de supe- poca: “ El pare, de jove, tocava el violí i la meva ditar les seves expectatives vitals, les seves tra- mare, el piano i l’harmònium; tots dos deixaren jectòries professionals, a les necessitats del el seus somnis per tirar endavant tres fills, però co·l lectiu familiar. abans, per pujar quatre nebots que havien que- dat sense pares per causa de la guerra. La Les nenes, històricament, han estat ensinistra- música es vivia cantant, sentint i escoltant i, per des per a exercir aquests treballs, de la mateixa això, va fer que jo iniciés estudis musicals al manera que s’ha ensinistrat els nens per a uns Conservatori Municipal de Música. Allà coneguí altres. Aquest ensenyament de rols s’ha fet, el meu futur company de vida o marit, que entre altres vies, a través dels jocs. Fixem-nos provenia d’una família que vivia en segona en la imatge, la nena duu una nina i el nen generació al barri de la Bonanova, just davant porta un enginy mecànic, una bicicleta. Ja ho de l’estació de “la Bonanova“ dels “ferrocarriles deia Simone de Beauvoir “s’aprèn a ser dona”. catalanes”, avui en dia del barr i de Sant El rol de gènere requereix un aprenentatge i Gervasi. El meu marit és nét de l’escultor Joan les habilitats per por tar a terme el treball Borrell Nicolau, és i era amant de la música i domèstic, és un aprenentatge continuat. de totes les arts. Aquells gustos compartits foren els que feren Estratègies familiars que, de mica en mica, jo heretés els entorns del districte. Districte que ja coneixia per Assumpta Font ens regala un breu però intens “Piscinas y Deportes”, on jo anava a patinar els relat, en què descriu, en poques ratlles, les dissabtes o a nedar a l’estiu. diverses estratègies de dos co·l lectius familiars per tirar endavant el seu projecte de vida. El La tieta Anita, la nena M. Lluïsa. text és intens perquè, a més a més, ens dóna Aquesta és la foto coneguda compte també dels canvis en el paisatge; de les com “La tieta, la nena i la pràctiques del part; de com la guerra va trasto- nina”, al pati de la casa del car esperances i desballestà famílies; dels grups carrer Vico, 9, 1924. Arxiu Assumpta Font familiars, que sovint eren més amplis que la família nuclear, en què s’acollien nebots sense pares, tietes; i també ens parla de dones que realitzen treballs domèstics, remunerats en alguns casos, com ara minyones, cosidores i bugaderes.Tanmateix podem veure el compro- mís d’una cer ta pràctica de responsabilitat social. Aquí van, doncs, les seves paraules: Assumpta Font nasqué un 25 de febrer a Santa Madrona, vigilada per una llevadora i un pedia- tra perquè era filla d’uns pares grans que, des- prés de dos fills, ja no esperaven ningú més i 31 Els treballs i els seus espais I així vaig entrar a formar part d’una família acollidora, en què un sol sou (el del pare) sos- tenia 5 fills, una esposa, una àvia, una tieta-àvia, una cosidora els dijous, una domèstica cada dia, i una de reforç de neteja els dissabtes. Ah! i els dijous venia a dinar a taula parada “el Juan de Bilbao”, home amb pocs ingressos, que es pro- curava els àpats passant per les cases benes- tants del barri. La casa era gran, plena d’escultures “precioses” en un entorn molt entranyable, i encara con- servava el taller de l’escultor. També teníem en comú, el meu marit i jo, una Roser Ponsati cosint a casa, tieta, ell una tia-àvia i jo una tieta directa, però al barri del Guinardó. les dues havien esdevingut solteres i feien una Arxiu Roser Ponsati mica de pal de paller de la família. En aquesta casa va quedar reflectit això, en una foto que sempre hi ha estat present i l’anomenem: “La una truita, o estenent la roba, o fregant el terra, tieta, la nena i la nina”. La nena es va convertir o qualsevol altra activitat domèstica. Ara bé, en en la meva sogra i la nina, qui sap? els àlbums de fotògrafs professionals, encara és més difícil de trobar-les. Fins i tot, quan retraten La casa segueix sent on era, amb les mateixes magnífics edificis de magnífics arquitectes, la parets però amb un interior més funcional. cuina no hi apareix i, si hi apareix, hi ha un “no sé què” que denota que l’artista és fora de lloc, Tot el barri amb el temps ha anat canviant el no sap com posar-s’hi. En aquests pocs casos, seu contorn o morfologia, les cases aïllades repetim excepcionals, el que atreu la mirada del amb els seus jardins són ara cases de pisos, fotògraf no és el subjecte que hi treballa, ni tan però encara en queden algunes que pertanyen sols l’espai, ho són els enginys mecànics que, de a èpoques anteriors. Això fa que no hi hagi, mica en mica, han anat ocupant l’espai culinari, actualment, comerços ni serveis, però sí un però, repetim-ho, el subjecte que els fa anar no entorn tranquil on encara s’escolten els ocells”. ha aparegut a la imatge. Les cuines domèstiques Fins aquí les paraules de l’Assumpta Font. no tenen “glamour” per a la mirada fotogràfica, les cuines domèstiques han tingut, durant molts anys, mala premsa, o dit en altres paraules, han El valor de les imatges estat fora de l’interès creatiu, no de les cuineres que les fan anar cada dia, però sí dels dissenya- Hi ha poques, molt poques imatges fotogràfi- dors d’espais i d’aquells que els recreen foto- ques, que captin el moment en què alguna per- gràficament. sona realitza una de les múltiples activitats que comporta el treball domèstic i de cura. Aquesta Davant l’absència del treball domèstic en el invisibilitat fotogràfica revela el poc valor que se relat fotogràfic de la vida, la imatge que Roser li atorga. En els àlbums familiars, poques vega- Ponsati ens ha aportat, en què la veiem cosint des es fa una foto d’algú pelant patates, o fent roba, és converteix en un regal. 30 Els treballs i els seus espais La imatge capta Mainaderes, tietes i criatures, un moment pletòric al jardí de la casa del carrer Arxiu Assumpta Font Mont-roig, 5-7, en el tombant del segle XX. Arxiu Valls Illa La mare de la Glòria Pujol, amb les seves criatures. Porta un braçal de dol (cos- tum d’aquell temps) Arxiu Família Pujol Folch Ara bé, dins la complexitat i varietat de les acti- Font ens ha facilitat, en què veiem tres dones, al vitats que comporta el treball domèstic n’hi ha voltant d’una taula, compartint beguda, alguna una que sí que ha merescut l’atenció del fotò- cigarreta i la conversa. grafs. Ens referim a imatges de dones amb cria- tures, atenent-les, portant-les de passeig, acari- L’espai domèstic també acull activitats artísti- ciant-les, jugant amb elles... ques com aquesta imatge que veiem d’una dona tocant el piano. Tanmateix, a l’espai domèstic també hi ha altres activitats, lloc de trobada i esbarjo segons Això ens dóna peu per recordar que l’habitatge veiem en una de les imatges que Assumpta no sempre ha estat un espai de treball, més enllà 31 Els treballs i els seus espais A la imatge, M. Lluïsa Borrell, una amiga, i Mariona Loperena.. És una partida de Mah-Jong entre amigues, a la casa del carrer Vico, 9. Arxiu Assumpta Font. Dona al piano, a la casa del carrer Vico, 9. Entre 1931 i 1933. Arxiu Assumpta Font. del domèstic, com pot ser la música, o bé altres desborda els límits de l’habitatge i es desplaça activitats que es realitzaven a canvi d’una remu- per la ciutat, cap a altres espais. Un d’ells són neració econòmica. I aquí, podem parlar tant de els mercats. Els mercats han aplegat una part les dones que fan de minyones, planxadores i un d’aquest treball, l’anar a comprar, i alhora, tam- llarg etcètera com d’aquelles dones que treba- bé, al darrere del taulell, acostumen a haver-hi llen a casa en una activitat remunerada. dones, que exerceixen la seva professió, però, els mercats són quelcom més que estrictes Amb tot però, la complexitat i varietat de les llocs de compra-venda, són també espais de activitats relacionades amb el treball domèstic relació, d’intercanvi de sabers. 32 Els treballs i els seus espais Compradores i venedora al mercat de Sarrià, cap als anys trenta. Procedència Dolors Urraca. Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi. Diversos són els mercats del districte. El més les economies familiars perillaven. No és es- antic, el de Sarrià, construït segons projecte trany, doncs, que en aquell context esclatés la del 1910. El de Galvany, és un altre edifici de vaga de tramvies, malgrat la repressió, malgrat 1927 i la seva estructura de ferro fa que se’l la por. No era la primera vegada que s’ocupa- consideri un monument artístic, com passa a la ven carrers. Els motius de les protestes van majoria dels mercats de la ciutat. estar relacionats amb les subsistències, ja fos pel racionament o per les requises de pro- ductes. En la conflictivitat dels anys quaranta, Del subsistir en temps difícils les dones hi van tenir un protagonisme desta- cat que es manifestà amb penjades de paelles L’Assumpta Font ens parlava de com la seva i setrills als balcons davant la manca absoluta família va haver d’abandonar les seves expec- d’oli a les botigues. tatives vitals vinculades a la música per tirar endavant, primers els nebots que havien que- dat sense pare i mare, i després les seves cria- En aquella Barcelona, hi ha espai també per a tures, entre elles l’Assumpta. Subsistir després la solidaritat, tal com posa de relleu la imatge de la Guerra Civil es va convertir en la preo- que Roser Ponsati ens ha facilitat, amb aquest cupació més important per a àmplies capes text: “Al terrat de casa de la meva padrina de la població. El cost de la vida, el 1950, s’in- Caterina. La nena rossa més petita era una crementà un 20% respecte l’any anterior i, el nena polonesa acollida durant un temps per 1951, l’increment va ser de tal magnitud que la nostra família”, 1945. 33 Els treballs i els seus espais A la dècada dels anys seixanta, després de la fi especialment importants en el sector domèstic. del règim d’autarquia implantat pel franquisme Si es volien vendre més quilowatts, si es volien i després dels plans econòmics, primer d’esta- vendre més aparells, calia adequar els habitatges. bilització i després de desenvolupament, s’in- crementa la capacitat adquisitiva. La imatge que hem reproduït, gràcies a l’apor tació de La paradoxa del temps Blanca Morales, és i·l lustrativa del canvi econò- mic. Si abans la major par t de la població Les companyies energètiques – electricitat i gas– dedicava gran part dels seus recursos econò- i els fabricants d’electrodomèstics que no sem- mics a l’alimentació, a partir dels anys seixanta pre són empreses diferents –també hi ha com- “Al terrat de casa de la mev poden destinar una par t dels recursos a la panyies de gas i electricitat implicades en la a padrina Caterina. compra d’electrodomèstics. Tal com veiem a la producció i venda d’electrodomèstics – centren La nena rossa més petita era una nena polonesa acollida imatge, el rètol publicitari anuncia la marca les seves campanyes propagandístiques a con- durant un temps Westinghouse. vèncer de la benvolença dels seus productes per la nostra família”, 1945. en l’estalvi de temps. Arxiu Roser Ponsati Cal recordar que els primers reactors de les centrals nuclears a Catalunya eren de la marca El 1962, Moulinex llança una campanya publici- Westinghouse, que també fabricava neveres i tària: “Moulinex libère la femme”. En para·l lel, altres electrodomèstics. I la publicitat d’alguns la campanya, convenientment traduïda, “Mouli- electrodomèstics ape·l larà a l’energia atòmica. nex libera a la mujer”, arriba a l’Estat espanyol. Algunes marques venen el seus productes amb L’empresa ven molinets de cafè, batedores, un símil d’explosió nuclear com a rerefons. màquines de cuina, assecadors de cabells, de roba i aspiradores de pols, aquestes darreres, Però, on posem tots aquests electrodomèstics al preu de 825 pessetes. en les minúscules cuines de la majoria dels habitatges barcelonins? Quines cuines cal disse- Els electrodomèstic alliberen la dona, els nous nyar per encabir tot l’equipament? Caldrà pen- teixits per a cortines, també. No és estrany. El sar en les cuines, no com un espai buit que discurs de la feminitat, i de la “naturalització de cadascú equiparà com vulgui, sinó que el pro- les feines domèstiques atribuïdes amb exclusi- grama haurà de tenir en compte, des d’un bon vitat a les dones, començava a ser qüestionat. principi, el que contindrà i, encara més enda- L’any 1949, Simone de Beauvoire publicà el vant, tot, absolutament tot, des del forn als Segon sexe, i el seu contundent “s’aprèn a ser armaris passant per la nevera, haurà d’estar dona” feia evident l’aprenentatge cultural de la previst i, al final del camí, en el moment en què Primera botiga d’electro- els promotors facin entrega dels habitatges als domèstics al barri, al carrer futurs residents, la cuina estarà equipada sense del Capità Arenas, 25, 1965. deixar res a l’atzar. Però, no avancem esdeveni- Foto: Joaquim Vilar ments. Ara, som a l’inici del viatge. Arxiu: Blanca Morales Els industrials elèctrics demanen a arquitectes i constructors que construeixin amb perspectives de futur i dissenyin els habitatges amb la insta·l lació elèctrica incorporada, malgrat que el clam es fa a cavall entre els anys quaranta i cin- quanta, època de restriccions energètiques, 34 Els treballs i els seus espais tat o el gas, havien d’estalviar temps a les do- nes. Això se sobreentén i així ho fan explícit gairebé en tots els anuncis d’electrodomèstics sempre amb una presència femenina al costat de l’aparell per anunciar. Però, paradoxalment, els electrodomèstics que més es fabricaven i es venien no eren els que estalviaven temps, ans al contrari, els aparells més venuts eren els que “consumien temps”, aparells de ràdio i de televisió. Les xifres que apor tà el secretari tècnic de comerç, en el discurs d’inauguració d’Hogarotel, feminitat en les societats patriarcals , societats el 1965, així ho corroboren: Casa de la família Pérez- Monsalve, al carrer Major en què l’home es prenia com a mesura i, en de Sarrià, el dia de celebració referència a aquest model i en contraposició a “Producción de neveres: de la primera comunió de l’home, apareixia la dona, com a l’altre. Maria 1960, 30.000; 1964, 400.000; Maria Lluïsa Vilar, 1962. Aurèlia Capmany es conver tí en una de les Foto: Joaquim Vilar Producción de lavadoras: Arxiu: Blanca Morales divulgadores de la Beauvoir. El llibre va ser tra- 1960, 77.000; 1964, 300.000; duït al castellà, el 1962, tres anys després es re- imprimia, i la traducció catalana apareixia de la Producción de receptores de radio: mà de Maria Aurèlia Capmany, el 1968. 1960, 245.000; 1964, 575.000; Producción de receptores de T.V.: Aquesta “remoguda” internacional, que a princi- 1960, 40.000; 1964, 440.000.” pis dels seixanta es difonia per alguns sectors de dones, posava en qüestió les estructures En el capítol anterior hem parlat d’un dels con- sobre les quals se sustentava el sistema. Eren junts d’habitatges més innovador de la els inicis, però les repercussions podien ser Barcelona dels anys seixanta, dissenyat per transcendentals. Barba Corsini, al carrer Mitre, números 3, 4, 6, 7, 9 i 10. Barba Corsini es planteja el projecte Els productors d’electrodomèstics que havien amb l’objectiu d’aconseguir millorar l’estàndard llençat el seu missatge, de manera insistent i dels habitatges de superfície reduïda –són reiterativa, a les dones, ara, davant els nous habitatges de renda limitada–, i aplicarà els cri- aires, absorbiran alguns dels eslògans i es pre- teris de flexibilitat per aconseguir habitatges sentaran gairebé com a companys de viatge. elàstics, fins i tot combinables. En el conjunt de pisos s’insta·l len serveis co·l lectius, per tal d’alli- En què consisteix, doncs, la proposta de lliber- berar espai de les dimensions reduïdes. Els ser- tat per part dels fabricants? En una promesa veis comuns: central de calor, aparcament, auxi- d’alliberar temps del treball domèstic. Les liar domèstica, bugaderia, snack-bar, farmàcia i màquines de tota mena: batedores, rentaplats, guarderia (Barba Corsini, 1963, pàg. 8). rentadores, aspiradores, olles a pressió, talla- xoriço i embotits diversos, obrellaunes, i un Barba Corsini és dels pocs arquitectes que, a llarg, llarguíssim etcètera, moguts per l’electrici- Catalunya, reflexiona, que dedica algunes parau- 35 Els treballs i els seus espais les a la cuina i al treball que en aquesta s’hi fa i plet a realitzar les feines domèstiques, que al subjecte que el fa. veuen com neixen noves generacions, les cui- den, les alimenten, les veuen créixer i, en l’ima- L’arquitecte Barba Corsini, l’any 1962, fa la pre- ginari romàntic, formen part de la família, estan sentació del llibre-catàleg, Cocinas, de José en vies de desaparició. Rovira, especialista en insta·l lació de cuines. La presentació es converteix en un programa de Els anys seixanta són anys de fort moviment com han de ser les cuines. migratori. La ciutat, des de la dècada anterior, veu com dia a dia augmenta la població de “En la vivienda moderna, la cocina tiene capital dones i d’homes que arriben a la ciutat amb les importancia, por las muchas horas que en ella perspectives de millorar les condicions de vida. pasa el ama de casa.” La cuina, continua, és la Per a les dones migrades, el servei domèstic “central d’energia de la llar”, on es concentren només és el primer pas d’una estratègia. Fer fei- tots els treballs que exigeix el normal funciona- nes de “neteja” és el primer treball arribades ment d’un habitatge. tot just a la ciutat, com a pas previ per trobar feina en un comerç, en una fàbrica, amb horaris “En países de alto nivel de vida, donde el servicio fixats, treball reglat que atorga drets socials i ha desaparecido prácticamente, todas las máqui- salaris més alts. Les minyones, les dones de fer nas: de lavar, preparar, cocinar, secar, etc... se sitú- feines, ara, són temporals, no hi ha continuïtat an en la cocina. Incluso en algunas casas, come- en la feina, ni tampoc contractes, en la gran dor y cocina se comunican durante el tiempo de majoria de casos. la comida, para simplificar el servicio de la mesa formando una especie de snack-bar familiar. Per tant, sectors econòmics mitjans que abans comptaven amb la presència d’una o més dones Por lo tanto, es evidente lo que ocurrirá en de fer feines –serventes, planxadores, cuine- nuestro país dentro de algunos años, y si no res...– ara, o bé en restringeixen el nombre o queremos cargar sobre el ama de casa una bé, del treball domèstic, se’n fa càrrec directa- serie de molestias totalmente inútiles, hemos ment el co·l lectiu familiar, i gairebé sempre és la de empezar organizando nuestros hogares... dona qui haurà d’assumir la responsabilitat de la realització de les tasques domèstiques. En resumen, se trata de un verdadero esfuerzo para dar a la cocina el atractivo que precisa, y al mismo tiempo simplificar el trabajo del ama de De la modernitat casa, ahorrándole un tiempo que podrá dedicar a otras actividades del cuerpo y del espíritu” Tornem a la casa de Mitre. Barba Corsini par- (Barba Corisni, 1963, pàg. 7). teix de l’habitatge per construir el conjunt (Monteys, 1998, pàg. 10) i ho fa pensant en els diferents grups familiars que l’ocuparan. La Qui hi ha a la cuina? família és a la base, però admet la diversitat de les unitats familiars: matrimoni sense fills, matri- “El ama de casa” és el subjecte que, en la dèca- moni amb un fill, amb tres fills i amb cinc fills. da dels seixanta, serà imaginada a la cuina, en substitució d’aquella altra figura femenina, “el Barba Corsini manifestava “Vaig decidir de servei”. Les minyones, dedicades a temps com- projectar apartaments; pisos de dos dormito- 36 Els treballs i els seus espais ris, de 46 m2 i escaig, que s’adequaven a la dels electrodomèstics, atorguen estatus, en situació del mercat. L’objectiu era treure el funció de la quantitat i de la modernitat de màxim partit d’unes condicions legals deter- les adquisicions. La cuina ja es pot ensenyar. minades, però mirant de millorar l’estàndard Reclosa en temps passat a les interioritats de de vida al qual s’accedia habitualment en l’espai domèstic, amagada i llunyana com a pisos tan petits. Per fer-ho vam decidir de dis- lloc pestilent, emanador de fums i pudors –hi posar una sèrie de serveis comuns per a tot ha una mena de dèria contra l’olor de les l’edifici i, a més, donar un màxim d’elasticitat escudelles, de les sardines, de tot aquell ali- dins l’habitatge... La planta tenia, a més, una ment fresc o cuinat–, ara, la cuina s’exhibeix i notable flexibilitat, aconseguida mitjançant un crida l’atenció d’arquitectes, dissenyadors, sistema d’envans corredissos que separaven i·l luminadors, fusters, calderers, fabricants d’e- els àmbits. Però, malgrat tot, la preocupació lectrodomèstics i de mobles, de companyies era com millorar el nivell de vida per a uns de gas, llum i electricitat, de fabricants del tèx- hàbitats tan reduïts: la solució passava per dis- til, del plàstic, de la porcellana, del vidre, de posar de gran quantitat de serveis incorpo- dissenyadors de tota mena, en fi, la cuina, des- rats al bloc, com una espècie d’unitat autosufi- prés de tants i tants anys d’oblit, es converteix cient en què els equipaments compensessin en un centre d’atenció on co·l locar productes les reduïdes dimensions dels habitatges” de tota mena, productes amb data de caduci- (Monteys, 1998, pàg. 17). tat cada vegada més propera, neveres, cuines, frigorífics, primer blancs, després de color, pri- “Viviendas modernas y lógicas, con la solución mer de gas, després elèctr ics. Forns que de todos los problemas que se le plantean al pugen i que baixen, ara sota dels fogons, ara ama de casa, desde calefacción hasta servicio damunt dels fogons. Una mena de ball inter- doméstico, de acuerdo con la forma de vida minable s’insta·l la a la cuina. adoptada por los paises más avanzados. Electrodomèstics grans i petits, robots minús- Esperamos que con estas condiciones le culs que fan de tot: tallen, espremen taronges, sobrará tiempo para otras actividades y para obren llaunes, esmolen ganivets, i tenen una gozar de la vida. Está todo pensado para que vida cada cop més curta. L’obsolescència de la Vd. descanse” (Monteys, 1998, pàg. 31). El modernitat té pressa. temps, l’estalvi de temps, el descans, són els arguments per vendre els habitatges i les cui- nes mecanitzades. Cada vegada hi ha més aparells connectats a la xarxa, sigui de gas, o d’electricitat, i cada I quan la cuina no és moderna, cal reformar-la. vegada més àtoms de pau, carbó, gas i petroli van circulant per la xarxa. Les companyies Renovar, canviar. Cal renovar la cuina, canviar- elèctriques obren línies de gas i les company- la d’imatge tan sovint com es pugui. Els béns ies de gas obren línies elèctriques, per assegu- d’ús culinari es converteixen en productes de rar-se mercats, el mercat. consum. El màxim valor és “nou”. Ràpid i nou, dos valors a l’alça. Amb electrodomèstics o sense, el treball domèstic continua sent imprescindible i enca- Les cuines antigues són obsoletes, lentes, fos- ra, hores d’ara, són les dones les que hi dedi- ques, desendreçades. Les cuines, per mitjà quen més hores. 37 Els treballs i els seus espais De la subsistència quotidiana mentació. Però, no és només l’alimentació, les despeses de la llar s’han incrementat un 20,9%, El 1974, l’augment del cost del productes de en el mateix període. Un increment, denunciava primera necessitat fa que, des de diversos sec- la revista, que afecta molt més les classes menys tors, es posin en evidència les greus repercus- afavorides, econòmicament parlant. sions que té l’alça dels preus en la qualitat de vida. La revista de l’associació de veïns, Sarrià. Amb electrodomèstics o sense, amb una capa- Butlletí de l’Associació de Veïns, del mes de citat econòmica major o menor, les dones han novembre de 1974, hi dedicava un article: “El aportat al benestar social, el treball de mante- coste de la vida visto desde Sarrià”. Que la vida nir la vida quotidianament que, com dèiem s’apuja –deia l’article– no és cap novetat. El dar- abans, és absolutament imprescindible per a la rer any, el cost de la vida s’havia apujat, segons subsistència de la co·l lectivitat. xifres oficials, més d’un 14% i, per a l’any en curs, es preveia que l’increment podia ser superior. No per la novetat sinó per la incidència diària Economia domèstica que té en les economies domèstiques i la inde- fensió que produeix que cada dia els preus s’a- Com hem dit, el treball domèstic forma part de pugin, cal reflexionar-ne les causes. Un dia és l’oli l’organització profunda de les condicions de que s’apuja de preu, l’endemà seran les patates, vida, i és un treball que, històricament i en la i l’altre, els ous. Però, també l’ensenyament, el majoria de cultures, han realitzat les dones. Però transport, el gas i l’electricitat s’apugen de preu i a aquest treball no se li reconeix la categoria de les economies domèstiques se’n ressenteixen. treball i en la majoria d’estudis o d’estadístiques Els economistes, –segons l’article que anem res- no es valora la seva apor tació econòmica i seguint– “dan bellas e intrincadas explicaciones social. En definitiva, no es fa visible la seva con- que, una vez traducidas, no explican nada. Nos tribució al benestar social. Aquesta invisibilitat, gustaría saber también si lo de la enseñanza gra- segons Antonella Picchio, a més d’ocultar el tre- tuita, anunciada a bombo y platillo, es una ball domèstic i qui el du a terme, amaga les broma que se nos quiso gastar. Porque, claro, si relacions de producció/reproducció que carac- la única enseñanza gratuita posible es a muchos teritzen el sistema capitalista i, amb aquest sub- kilómetros de distancia y en aulas abarrotadas terfugi, un tema central del sistema econòmic de niños donde ninguna enseñanza auténtica es ha estat analitzat com una qüestió privada posible, lo de la broma sería evidente”. i com un problema específicament femení. El problema preocupa. I un nou article, publicat Han estat les economistes feministes les que a la mateixa revista pocs mesos després, el 5 de han desvetllat i han posat en relleu que el tre- febrer de 1975, “Carestia: Unes xifres que fan ball domèstic està íntimament vinculat a l’eco- por” afirmava que l’encariment del cost de la nomia de mercat, i han valorat el que suposa vida, la inflacció galopant, l’atur creixent són pro- l’economia domèstica. En primer lloc, es dedi- blemes quotidians que afecten una part impor- quen més hores al treball domèstic que no pas tant de la població. Les xifres oficials insisteixen al treball remunerat de dones i homes; i, en en l’elevat increment del cost de la vida, un segon lloc, si al temps de treball domèstic li 14,3%, en el període comprès entre l’octubre donem un preu de mercat, haurem de conclou- del 1973 i el mateix mes del 1974. Un compo- re que gairebé la meitat de la riquesa que es nent important en aquest augment ha estat produeix al país correspon al treball domèstic, l’encariment d’un 10,7% dels productes d’ali- segons Cristina Carrasco i Mònica Bengoa. 38 Els treballs i els seus espais les dones hi van tenir una presència destacada. A les explotacions pageses, les dones són les responsables de l’aviram i de l’horta. Una part del que produeixen es destina al consum fami- liar –siguin famílies extenses, la gran majoria, o bé nuclears– i l’excedent es destina al mercat. Són, en la majoria de casos les dones, les que por taran a mercat l’excedent i atendran la parada, una pràctica que en aquests moments està desapareixent dels mercats de Barcelona, on les pageses que venen directament els seus productes són cada vegada menys, però que va ser el sistema majoritari abans de la “industria- lització” de l’agricultura. De dides i llevadores Amb tot, hi ha activitats en què la presència de Falta peu de foto Treball remunerat les dones és imprescindible, malgrat que l’autor de la guia no en parli. Ens referim a les dides. En una guia de les rodalies de Barcelona, de finals del segle XIX, trobem informació que ens El 1854, des de la Casa Provincial de Mater- parla d’algunes de les activitats de la població nidad y Expósitos de Barcelona, s’envia una del districte. L’autor, José Fiter Inglès, diu que, a nota a l’alcalde de Sarrià, en què se li fa saber més dels cultius agrícoles, força estesos a que el nombre de criatures acollides a la insti- Sarrià, les dones “elaboran encajes de hilo, de tució és superior al que aquesta pot mantenir. seda de oro”.També ens diu que el creixement de Sant Gervasi, més que a les explotacions Des que es va obrir la institució –continua la agrícoles i industrials, es deu a la construcció carta–, les persones que l’han visitada han vist de cases d’estiueig… Però també hi ha fàbri- l’acurada assistència que es donava a les criatu- ques, com les sederies de Blanch, Soler, Torra i res i el nombre de les acollides ha crescut de Cia., al carrer Sant Sebastià. I, de Vallvidrera, el tal manera que pot arribar un dia en què no mateix autor de la Guia-Cicerone de las puguin ser admeses. I el dia ha arribat, segons Cercanías de Barcelona parla de les indústries una carta de la Junta de Damas, de la Casa agrícoles d’aprofitament forestal i de les explo- provincial de Maternidad y Expósitos, que tacions ramaderes. adrecen als alcaldes “a fin de que tenga la bon- dad de suplicar a los Señores fabricantes de la misma, se sirvan hacer alguna limosna en efec- De pageses i venedores tos de sus fábricas a tan piadoso y útil estable- cimiento”. Sense gaires recursos, ni públics ni La guia, doncs, ens informa de les activitats de privats, la Junta de Damas so·l licita als alcaldes la població, activitats agrícoles i ramaderes, que demanin als fabricants del poble de fer artesanes i industrials. En tots aquests sectors, donacions per al manteniment de l’entitat. 39 Els treballs i els seus espais Venedores, parant els seus productes al mercat de la plaça de Sarrià, 1890. Procedència, arxiu Jové Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi 40 Els treballs i els seus espais Per tal d’evitar el conflicte –és a dir, la mort segle XIX, algunes dones de Vallvidrera, Sant més o menys massiva de les criatures pel Gervasi i Sarrià treballen de dides que acollien co·l lapse de la institució que les havia d’acollir– i alletaven criatures, anomenades “expósitos”, es posa en coneixement que el salari de les és a dir, els que a l’època eren qualificats de fills dides, que alleten criatures fora de l’establi- “i·l legítims” i que, en la majoria de casos, eren ment, s’ha augmentat de 40 a 50 rals. fills de mares solteres, en una època en què la maternitat fora de la institució matrimonial està Es requereix als alcaldes dels municipis que fortament estigmatitzada i provoca, en termes donin a conèixer l’augment dels jornals de les generals, un rebuig social. dides, per tal d’animar les que ja estan treba- llant perquè demanin l’augment de sou. I so- Un altre ofici de dones és el de les mainaderes, bretot, creiem que la difusió de l’augment del dones que, en la majoria de casos, també preu per alletar criatures alienes vol actuar realitzaran altres treballs en l’espai domèstic en com a incentiu per tal que d’altres dones s’ani- què han estat contractades. min a fer-ho, ja que a més de l’augment de sou “El salario les será satisfecho con puntualidad”. Ara bé, a les criatures i a les mares cal acompa- nyar-les en el moment del part, en el moment El fer de dida era un dels oficis que, des de l’è- del naixement, i aquest és un altre dels oficis poca medieval, va estar millor retribuït i reco- que han exercit les dones al llarg dels segles. En negut. A l’etapa medieval, segons que ha estu- la documentació municipal, trobem que Maria diat Teresa Mar ia Vinyoles, el paper que Boada Soler, major d’edat, que viu al carrer ocupaven les dides era molt important: alimen- Robert, 13, primer pis, presenta a l’Ajuntament taven les criatures d’altres dones. Les dides de Sarrià un escrit en què fa constar “que en eren el personal femení més ben pagat. La seva virtud de carecer este pueblo de comadrona feina, a més a més, estava reglamentada i s’esta- destinada para la beneficencia municipal y des- blia per contracte davant de notari. Però, l’a- eando la compareciente para este caritativo bandó de la feina abans del temps establert servicio a las familias pobres” que l’Ajuntament comportava una penalització econòmicament valori la creació d’una plaça de llevadora. A la important o la pena de presó. Durant la vigèn- sessió del 14 de setembre de 1909, el consis- cia del contracte, les dides no podien quedar tori va aprovar el seu nomenament com a tal. embarassades, ja que hi havia la creença que la Passaren els anys i, el 1917, trobem una nova llet de dona prenyada era dolenta. titular, Maria Boada era llevadora de la benefi- cència Municipal de Sarrià, professió que exer- La supervivència de les criatures –en aquella cia des de 1912, i guanyava un total de 150 època i durant molts segles– depèn de les pessetes. La també llevadora Sofia Abelli i mares i de les dides. Les dides seran imprescin- Romaguer, llevadora que viu al carrer Major, 42, dibles per alletar les criatures pròpies i alienes, que des de fa vint-i-sis anys exercia la professió ja que la llet femenina és l’únic mitjà emprat a nivell privat, reclama a l’Ajuntament que “a per a l’alimentació dels nadons, fins a les prime- causa del considerable aumento de la clase res dècades del segle XX. Això ens dóna la menestorosa que utiliza mis servicios caritati- mesura de la importància de la seva feina. vos” faci alguna actuació respecte a això. A la vista de la nota de 1854 a la qual hem fet És interessant d’observar com algunes dones referència, podem afirmar que, a mitjan del insten les institucions públiques per tal que tin- 41 Els treballs i els seus espais guin en compte les necessitats de la població i considera que el dret d’accés al treball és prio- ampliïn els serveis, que en aquells moments es ritari per als homes; i el treball i jornal de les consideren de beneficència; però, en termino- dones se’ls considera subsidiaris, subsidiaris dels logia més contemporània, podríem dir que que reben els homes.Teòrics de tota mena, des estan reclamant una ampliació dels drets so- de mitjan de segle XIX, parlen del jornal fami- cials. És interessant d’observar com, deixant de liar, un jornal que havien d’aportar els homes banda els seus interessos professionals, les dues del co·l lectiu familiar i que havia de cobrir les llevadores intenten connectar l’esfera conside- necessites dineràries del col· lectiu familiar. La rada privada a l’esfera pública. Situen els pro- societat del moment veu els homes com a blemes domèstics a la vista pública.Tornarem a proveïdors, com a garants del jornal, i les dones parlar sobre aquest tema al capítol de l’espai havien de restar a l’espai domèstic, i havien de polític. tenir cura de l’entorn familiar. Però, la realitat no va ser ben bé així per a amplis sectors de població. En primer lloc, hi havia dones que mai Dones a l’administració pública no es van casar –per voluntat o per força– i en segon lloc, hi havia molts homes de les classes Aquell any de 1917, a la nòmina municipal, hi populars que, a causa de la migradesa dels jor- figura Maria Sebastian, auxiliar de l’escola ele- nals que es pagaven, no podien mantenir, ni mental de nenes i també, Pilar Estrada, amb la que fos a nivell de subsistència, el col· lectiu mateixa categoria. El sou d’ambdues és de 900 familiar. El cas és que moltes dones s’incorpo- pessetes. També trobem Antònia Garr igó raren al treball remunerat, reglat o no, és a dir, Rodríguez, auxiliar d’escola de pàrvuls, i el seu declarats o no, però els jornals de les dones sou és més migrat, 600 pessetes. van ser, i continuen sent, en la majoria de casos, inferiors al dels homes, fins i tot per fer la mateixa feina i tenir la mateixa formació. És, De jornals i discriminacions doncs, una construcció cultural que ha legitimat laborals directes la discriminació directa en els jornals. Però, ara, volem comparar els jornals entre Regirant la llista dels empleats municipals de sexes que exerceixen la mateixa professió. Una 1919, no hem sabut veure-hi cap dona, ni en el mestra auxiliar d’escola elemental cobra 900 personal d’oficines, –es parla de “mecanò- pessetes, mentre que un mestre auxiliar d’es- graf ”–, ni tampoc a la secció de consums, ni a cola elemental en cobra 1.200. És a dir que, tot la Guàrdia Municipal, ni als serenos; tampoc hi i tenir la mateixa qualificació i reconeixement ha empleades municipals als mercats, ni a l’es- professional, ells, els mestres, cobren un 30% corxador, ni a les obres, ni al cementeri, ni tan més que elles, les mestres. sols al safareig. Només hi ha dones a la secció d’instrucció primària, tal com ja havíem vist. És el sexe de qui desenvolupa una feina el que gradua els jornals, no pas el propi treball. Hi ha L’administració pública, excepte la instrucció, és una diferència de sexes, en termes generals, en un espai d’homes. les retribucions dels treballs. I, podem pregun- Imatge d’una dona tar-nos, quin és l’argument que la societat ela- La incorporació de les dones al cos de funcio- –en desconeixem el nom– que treballava de cosidora bora per justificar la discriminació salarial direc- naris municipals, en qualitat d’administratives, va per a la família Valls, 1900. ta a les dones? Des de la revolució industrial es ser admesa partir de la promulgació de l’Esta- Arxiu: Francesc Valls Illa. 42 Els treballs i els seus espais D’artesanes de renom I ara, tornem a la guia esmentada a l’inici del capítol, i intentem esbrinar una mica més d’a- quelles dones que “elaboran encajes de hilo, de seda de oro”. Les puntaires de Sarrià tenien fama, una fama merescuda i que es fa visible en l’interès que desvetllaven. Barcelona preparava un pavelló dels treballs de les dones dins l ’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, que havia de celebrar- se el 1919, però es va posposar, i acabà con- vertida en la Fira Internacional de Barcelona, que va tenir lloc el 1929. Des que l’Exposició de Chicago havia acollit el Pavelló de Dones el 1893, la majoria de fires d’aquesta mena preve- ien de fer-ne un. Doncs bé, en els treballs pre- vis del que havia de ser l’exposició del treballs Dona puntaire de Sarrià, 1912. de les dones, Adelaida Ferré i Gomis, directora Fotografia: Jové. de l’Escola Municipal d’Oficis de la Dona, Arxiu Jové començà un exhaustiu estudi i selecció de les puntes a Catalunya, i trià cinc metres de punta tuto de Funcionarios de 1918, però, el seu d’or feta a mitjan del segle XIX a Sarrià. Aque- accés quedava limitat a la categoria d’auxiliars. lles puntes d’or van ser exhibides a l’Exposició L’Estatuto obria les portes a l’entrada de les d’Art que organitzà el Foment de les Arts De- dones als ajuntaments, en les categories infe- coratives, el 1918. riors, entrada que va ser escadussera els pri- mers anys, però que es va anar ampliant pro- Ara bé, en quines condicions es feia el treball gressivament. de les puntes en aquells temps? Per la moció de l’escola de puntaires del Patronat Parroquial Calia una formació específica per desenvolupar d’Obreres de Sarr ià, sabem que no eren aquests treballs i un dels centres pioners va ser bones, i que el treball de les expertes puntaires l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de les estava infravalorat. La moció contenia, entre Dones, creat per iniciativa d’un grup de dones d’altres, quatre punts: el 1910 i, posteriorment, l’Ajuntament va crear escoles comercials i introduí matèries com 1. Procurar la sindicació de les puntaires taquimecanografia a les escoles complementà- espanyoles, a fi d’apujar el preu de la punta, ries i a les escoles comercials d’adults. fent que el mínim del jornal d‘una treballado- ra fos de dues pessetes; perquè encara que Secretàries, mecanògrafes, taquimecanògrafes i això encarís la punta, essent un article de el personal administratiu en general, anys a luxe, per a les compradores no seria cap venir, faran de mitjanceres entre les decisions sacrifici pagar-ne quelcom més a fi de poder, dels caps polítics i la ciutadania. així, guanyar-se la vida. 43 Els treballs i els seus espais 2. Com que a més hi ha aranzel protector de menció de la per sona que l’ha realitzat. les puntes, dita pujada en el preu no faria Aquesta normativa serà aplicada a molts altres témer una competència estrangera estats dels EUA. Ara bé, el primer país que aborda l’establiment d’un salari mínim va ser 3. Interessar-se perquè en la llei de treball a Austràlia, a partir de 1894. domicili hi sigui inclòs l’ofici de puntaires. A Barcelona, Les indústries que donen més 4. Que, a la lliga de compradores, se li dema- volum de treball a domicili són: confecció de ni que faci remarcar en la seva propaganda flors ar tificials, joguines, sabateria i, sobretot, l’explotació de què són víctimes les punta- confecció. ires.” La jornada es perllonga molt més que el tre- El treball de les puntaires acostumava de fer-se ball a les fàbriques. Algunes obreres manifes- a casa, era l’anomenat treball a domicili i les ten: “Empiezo a coser a las cinco de la mañana precàries condicions amb què es realitzava hasta las cinco de la tarde, después continuo cridà l’atenció d’institucions privades i públi- mi labor des de las tres hasta las seis, a cuya ques. Primer, calia estudiar quines eren les con- hora me marcho a entregar el trabajo. Regre- dicions en què es realitzava i, després, formular so a mi casa y empiezo de nuevo a trabajar a propostes per tal de millorar-les. “El trabajo a las ocho de la noche hasta las doce” (“Co- domicilio en diversas exposiciones” és un estu- municació”, pàg. 68). És a dir, 15 hores diàries. di, datat el desembre de 1915, que hem trobat en el fons de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i diu: “Uno de los asuntos Venedores i compradora más interesantes que se relacionan con la a la peixateria Núria Esteve, industria de nuestro país es el trabajo a domi- al carrer Major de Sarrià, 47, 1947. cilio.” En general, el treball a domicili es fa amb Fotografia Joaquim Olmos. mitjans més escassos, amb menys higiene que Procedència Núria Esteve el treball industrial, i amb una explotació major Arxiu Municipal Districte per par t dels empresaris “que llega muchas Sarrià-Sant Gervasi veces a los más altos grados de lo inicuo” (Exposición, 1915, pàg. 1) Del treball a domicili A Catalunya, en aquell temps, no hi ha cap reglamentació sobre el treball a domicili. El pri- mer estat en regular-ne les condicions va ser Masachussets, Estats Units. El 1891 aprova una llei que estableix la inspecció d’higiene als locals de treball a domicili. L’any següent, una nova llei del mateix estat fixa que els productes elabo- rats a domicili han de dur una etiqueta que els identifiqui “producte del treball a domicili” amb 44 Els treballs i els seus espais Els salaris són reduïts i molt variables “Los Treball a domicili i simultàniament es convocà industriales y los intermediarios efectuan gene- el Primer Congrés del Treball a Domicili, amb ralmente los pagos en sus casas y reducen a l’objectiu d’establir un salaris mínims i crear les menudo el salario pretextando causas de bases principals que havien d’informar una llei caràcter económico que no siempre son justifi- que regulés aquest sistema de treball. En la cadas”. Comissió organitzadora hi figurava Dolors Monserdà i Francesca Bonnemaison. Des de I, pel que fa a les condiciones d’higiene de les l’Institut, es va prendre part activa en els tre- cases on es realitzen feines a domicili, la majo- balls previs recollint dades sobre les condicions ria estan situades a Ciutat Vella i compten amb en què es realitzava aquest treball, que afectava cinc pisos d’altura, en cadascun dels quals hi ha de manera gairebé exclusiva a dones. Dolors Monserdà quatre habitatges, disposats de la forma segü- Arxiu Municipal Districte ent: una petita avantsala amb tres portes, la La revista Feminal, el mes de maig de 1917, Sarrià-Sant Gervasi primera comunica amb la cuina, el menjador i publicà una imatge en el moment de la lectura el lavabo, tot reunit en una sola estança, amb del discurs de Dolors Monserdà, en la primera una finestra que dóna a un pati interior ; la de sessió del Congrés, i reproduïa un extracte de l’esquerra, una habitació fosca, destinada a les la seva intervenció, que acabà exigint al govern criatures; i, davant, l’altra habitació, que avui dia una llei que establís un salari mínim pel treball en diríem polifuncional, que fa les funcions de a domicili. dormitori i de taller i rep la llum per una fines- tra que dóna al carrer o a un pati interior. “És dolorosíssim –deia Dolors Monserdà– veure que, mentre en altres esferes del treball Les condicions de sobreexplotació eren de s’augmenten els jornals i es disminueixen les tanta magnitud que diversos sectors organitzen hores de feina, les infelices que treballen en llur debats i conferències tant a nivell nacional com casa han de sofrir cada dia més grans penalitats internacional, per tal de posar-hi límit i exigir per la pujada dels queviures i del lloguer del una reglamentació. Mentre aquesta no arribava pis, oferint el seu treball a un preu insuficient van aparèixer iniciatives pa·l liatives, com ara la per arribar a satisfer les més peremptòries Liga de Señoras para la Acción Católica de las necessitats de la vida. Compradoras i el Patronat d’Obreres de l’Agu- lla, que cridaren al boicot als empresaris que pagaven poc a les treballadores a qui l’Institut donà suport. Es proposaren comprar només aquells productes que havien estat deguda- ment remunerats “a fin de que vaya aumentan- do el número de industriales donde se trate bien a la obrera”, un precedent de les actuals campanyes internacionals de comerç just. Crearen llistes blanques recomanant industrials, magatzems i botigues que pagaven més digna- ment el treball de les treballadores. Per iniciativa del Museu Social de Barcelona, se celebrà, la primavera de 1917, l’Exposició del 45 Els treballs i els seus espais La vida moderna les va posant per moments A més de dades referents a la producció, l’au- en un punt insostenible. L’encariment dels que- tor està interessat a investigar qui treballa en viures, les angoixes i la fatiga d’un treball conti- cada sector, però no dóna xifres globals de nuat porta les nostres dones a contreure, per productors, sinó que les ofereix desglossades centenars, la terrible malaltia de la tuberculosi; i per sexes i, en fer-ho posa en evidència una l’augment dels lloguers ha afegit a totes les realitat: “A Catalunya treballen tantes dones seves calamitats la del relloguer de pisos, que com homes”, una realitat des dels inicis de la avui escampa a tots els vents la bancarrota del revolució industrial, tot i que molt sovint, en nostre tan gallejat progrés”. donar les xifres totals de productors, les dones havien “desaparegut” com a tals, subsumides en la categoria genèrica de “treballadors”, i això Un relat, una experiència havia donat peu a creure que havien estat allu- nyades de la producció i de la tecnologia. Conxita Riera Fargas, a més de la imatge que adjuntem, ens ofereix un text que ens parla de L’autor del reportatge insisteix en la importàn- les activitats econòmiques organitzades a l’en- cia del treball femení remunerat a Catalunya i torn familiar. Pare, mare i filla tiraran endavant vol justificar alguna possible imprecisió, no pas el negoci familiar, una perruqueria, la perruque- per desídia, sinó per manca d’estadístiques:“Més ria Riera, situada a la plaça de Sarrià, número 3. de cent mil obreres. A Catalunya hi ha, aproxi- “L’any 1933, el sr. Joan Riera inicia la seva activi- madament, tantes treballadores com treballa- tat com a perruquer a Sarrià i la botiga tancà dors. La manca d’estadístiques i les errades que per la jubilació de la seva filla l’any 1997. hi ha en les poques que m’han proporcionat, són dificultats que impedeixen obtenir un per- El 1933, a la perruqueria hi treballa ell i la seva centatge exacte de la intervenció femenina”. esposa Dolors Fargas i, posteriorment, la seva filla Concepció s’hi afegí.” Però, esclatà la guerra, i la vida quotidiana es trastocà. Les dones tenien una llarga tradició de treball remunerat. El 18 de juliol de 1933, la revista “Durant la Guerra Civil –continua la Conxita Estampa, publicada a Madrid, dedicava un Riera– totes les perruqueries del barri en for- reportatge a Catalunya. men una de col· lectiva que s’ubica al carrer Concepció Riera pentinant una clienta, a la seva Major de Sarr ià (entre Can Cor tines i la perruqueria Riera, de la El reportatge realitzat per Luis G. De Linares, Farmàcia) on totes les perruqueres i els perru- plaça de Sarrià, 4, 1955. amb fotografies d’Erik, comença amb un to trepi- quers donaven junts el mateix servei.Van haver Arxiu Concepció Riera. dant: “Catalunya treballa. El camperol… L’o- de deixar els seus estris, que tots compartien, brer…El…I les dones.Totes les dones treballen”. sense tenir en compte la propietat. En aquella època, la botiga de la plaça va estar tancada i L’article és una mostra del reportatge periodís- ser via com a magatzem de la perruqueria tic dels anys trenta, en què l’autor, a partir de co·l lectiva. dades i entrevistes, fa un retrat de la situació de la producció industrial a Catalunya, tant en Després de la guerra tots tornen als seus els sectors de més llarga tradició, com ara el negocis, però no tenen el seu material. Per tèxtil, com en els sectors d’aparició més recent, recuperar-lo els van obligar a acreditar-ne la el meta·l lúrgic i el químic. propietat, amb factures que no tenien. 46 Els treballs i els seus espais Posen en marxa, novament, la perruqueria, La rebotiga es converteix en un habitatge per amb el tocador particular de la propietària i a la Conxita, el seu espòs i els tres fills. Durant amb un assecador de cabells que els deixa una molts anys hi conviuen les tres generacions. família amiga. Tant la mare com la filla no van poder escollir Com que hi ha restriccions elèctriques, utilitzen la professió, van ser les circumstàncies que les un nou producte SOLRISA que, gràcies a un van dur a aprendre dels seus propis errors, preparat químic, s’escalfa per poder fer les per- patien quan no aconseguien els seus propòsits manents. Després ja poden adquirir un aparell professionals. Eren autodidactes. elèctric de la casa Henry que s’escalfa amb unes resistències. El cost de les permanents era Per portar la comptabilitat de la botiga, tenien de vint-i-cinc pessetes. un sistema molt peculiar : consistia a posar els cèntims en sobres de tal manera que el pri- La botiga estava distribuïda en petits comparti- mer sobre sempre s’omplia amb l’impor t ments separats per unes decoratives fustes, necessari per pagar una noia que tenien con- que facilitaven la intimitat de les senyores clien- tractada, la seva seguretat social, el lloguer de tes. A la rebotiga també feien serveis, però per la botiga, l’aigua... És a dir, les despeses gene- a senyores amb menys poder adquisitiu, a un rals de la botiga. Els cèntims que quedaven, preu de deu pessetes. eren per a les despeses de la família, que també es repartien en sobres, per al menjar, Els cabells es rentaven amb una palangana de per al metge, per a diverses coses i per als metall, amb un desguàs de goma que anava a imprevistos. una galleda, i l’aigua s’escalfava en una olla a la cuina. Alguns estris funcionaven o s’escalfaven La Conxita no cobrava a canvi de la seva feina. amb un fogonet de gas o d’alcohol. Quan algu- Vivia amb la seva família –marit, dos fills i una na clienta estava malalta o tenia alguna festa filla– a la botiga. No pagava lloguer, ni aigua, ni especial es desplaçaven a fer el servei a casa gas... El 1974, deixa de viure a la botiga i ho fa seva. al carrer Paletes. Té quaranta-dos anys i és quan rep el seu primer sou. L’àvia Dolors va Pel que fa a la formació, el sr. Joan Riera va estar treballar a la botiga, fent la manicura i portant cinc anys d’aprenent a d’altres perruqueries. la comptabilitat, fins als setanta anys. Dolors Fargas, l’esposa, aprenia directament del seu marit. I Concepció –Conxita– la filla, aprèn No només és la feina de la botiga la que com- dels seus pares, només va anar un any a una parteixen, sinó també les feines normals de altra perruqueria “per perdre la por”. dues famílies amb set persones. Es reparteixen el temps per cuinar, comprar, dur els infants a Després de la guerra, les senyores clientes ja l’escola, al metge, fan la neteja. Elles renten les no són com les d’abans, no van acompanyades tovalloles i les bates de la botiga. Quin patir el de minyones, i ja tenen més presses. El sr. dia que plou perquè s’assequin. Les vacances Riera, que era un home molt tranquil, decideix no existeixen, només per als infants que durant apartar-se del negoci, entra a treballar per a el dia van al “Clos del Rosari”. l’Ajuntament, i deixa la botiga en mans de l’es- posa i la filla. Són elles les que porten el nego- Les distraccions són anar al cine Sprin, els dis- ci endavant i juntes prenen totes les decisions. sabtes a la tarda, els avis, i les tardes dels 47 Els treballs i els seus espais diumenges, la Conxita i el seu marit Josep, per no deixar als infants sols. També tots plegats juguen al parxís, dòmino... Els horaris de la botiga són de 9 h a 13 h i de 15 h fins que surt l’última clienta. Els dies de celebracions i els diumenges, es retira el mobi- liari de la botiga i es co·l loca una gran taula on dina tota la família”. El text de la Conxita Riera ens parla de la vin- culació del treball domèstic al treball reproduc- tiu i de les estratègies co·l lectives per a la sub- sistència del co·l lectiu familiar. D’altra banda, no és fins als anys setanta que la Conxita Vilatarsana Aguilera, Conxita aconsegueix anar a viure a un habitat- oficiala de l’empresa de blondes “Volart, Encajes ge independent de la botiga, alhora, aquest y Tejidos”, el 1961. canvi de residència també està vinculat al seu Arxiu Conxita Vilatarsana primer jornal. Aguilera Si treball i habitatge compartien el mateix es- pai durant molts anys, en alguns oficis, segons la El tèxtil va ser el primer sector que es va Guia-Cicerone de las Cercanías de Barcelona, que industrialitzar, i en el tèxtil la mà d’obra femeni- comentàvem a l’inici del capítol, hi apareix una na va ser predominant en la pràctica totalitat nova tipologia urbana, les fàbriques, que acullen dels rams, en alguns dels quals arribà al 80%. La el treball assalariat per compte d’altri. I, en con- industrialització a Catalunya, doncs, es va fer cret, ens parla de les sederies de Blanch, Soler, comptant amb les dones, indispensables per Torra i Cia., al carrer Sant Sebastià. endegar el procés de mecanització del país. La incorporació de les dones al treball assala- De dones i de fàbriques riat apareix al mateix moment que ho fa la revolució industrial. Catalunya inicià el procés Les fàbriques són fruit de la revolució industrial d’industrialització seguint la pauta dels països que comportà tot un seguit de canvis tecnolò- tecnològicament més avançats que l’havien gics, però també una nova manera de fer ciutat precedit. El primer sector que es mecanitzà va i l’inici d’un procés de segregació de l’espai en ser el tèxtil, sector de producció hegemònic funció dels seus usos. De l’antiga casa preindus- durant més d’un segle. trial, se n’escindí el treball remunerat, que anà a les insta·l lacions fabrils, i el treball domèstic i de L’especialització en el treball de les blondes cura es circumscriví a l’habitatge unifamiliar. Tot continuà, anys a venir, quan aquestes es meca- això, a grans trets, ja que en l’espai domèstic nitzaren. Conxita Vilatarsana Aguilera treballà a també s’hi realitzaven feines remunerades, tal la fàbrica de blondes “Volart Encajes y Tejidos com ja hem vist. SA”, una empresa de llarga tradició, creada a 48 Els treballs i els seus espais de normatives amb l’objectiu de desincentivar la incorporació de les dones al treball remune- rat, com ara la Ley de Subsidios Familiares (1938) o el Plus de Cargas Familiares (1945). Paradoxalment, el franquisme, que va fer una lloança formal de la família, definia els membres de la unitat familiar amb una paraula amb con- notacions pejoratives,“càrregues”. Però, la que va tenir conseqüències més per- verses va ser la Ley de Reglamentaciones de 1942, que establí l’obligatorietat d’abandonar el lloc de treball remunerat en el moment que les dones es casaven. Això va comportar l’ex- pulsió de les dones casades del mercat laboral reglat. Tanmateix, l’escassetat i encariment dels productes de primera necessitat van fer que moltes dones continuessin treballant en el mercat laboral desregulat, que no estava oficial- Dolors Pérez, modista Barcelona el 1857 i que afegia al seu nom allò ment reconegut i que, per tant, tampoc no de Sarrià, i un grup de com- de “Proveedora Oficial de la Casa Real”. La reconeixia drets. panyes, amb les seves filles, Conxita, amb 14 anys, va començar a treballar el dia de Santa Llúcia, camí de la capella de Santa Llúcia, a l’empresa, primer com aprenenta de bobina- Tot i les regulacions i mesures per a desincenti- per celebrar la diada dora i, amb el temps, assolí la qualificació d’ofi- var, i fins i tot prohibir, la continuïtat de les de les modistes, 1948. ciala. A la imatge la veiem, quan tenia divuit dones en el treball remunerat, la prohibició no Arxiu Blanca Morales anys, era el 1962, i va restar a l’empresa, fins als es va fer efectiva en tots els sectors productius. vint-i-cinc. És la mateixa Conxita, ara amb sei- Els empresaris del tèxtil, si complien la norma- xanta set anys, que explica que, gràcies a haver tiva vigent, havien de tancar les fàbriques, ja treballat, ara té una petita pensió. que la major part de la població assalariada eren dones. Treballadores del laboratori Sandoz, el 1952. La pregunta que ens ve al cap és per què va Arxiu Imma Clarà. abandonar la feina als vint-i-cinc anys? Molt Malgrat la industrialització del sector tèxtil, una probablement, va tenir a veure amb la legislació part d’aquest es continuava fent a casa, ens franquista que desincentivava les dones a con- referim a les modistes. Un dia l’any, els carrers tinuar exercint una feina remunerada després s’omplen de dones del sector, és el dia de que es casaven. Santa Llúcia. El règim franquista va exercir una contundent i Tot i que el sector tèxtil va ser hegemònic a continuada repressió econòmica envers les Catalunya ben bé fins als anys seixanta del dones, en limitar el seu accés al treball remune- segle XX, des de principis de segle XX, la rat. La primera llei fonamental del franquisme, indústria a Catalunya es diversifica i a Sarrià, el Fuero del Trabajo (1938), establia: “l’Estat alli- també. A Sarrià, des de principis de segle s’ins- berarà la dona casada del taller i la fàbrica”. ta·l len diversos laboratoris i empreses quími- Aquesta llei va anar acompanyada d’un conjunt ques. 49 Els treballs i els seus espais Treballadores dels Laboratoris Boehringer, al carrer Anglí Procedència Lluís Nebot Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi Els laboratoris i les dones De l’educar El 1941, l’empresa química Sandoz inicia la seva A la imatge que adjuntem, un grup de noies, producció a la fàbrica de Sarrià. Insta·l lada des alumnes de l’institut Montserrat. Al bell mig, la de 1924 a Barcelona, amb el nom de societat professora, Palmira Jaquetti, pedagoga, escrip- Materias Colorantes, SA, a partir de 1941, s’ins- tora, folklorista, compositora, traductora, que tal· là, tal com ja hem dit, a Sarr ià, a can inicià la seva carrera professional abans de la Fontcuberta, al carrer d’aquest mateix nom. Guerra Civil. La indústria química, en general, va contractar Una altra pedagoga, de la que ja hem parlat, una gran quantitat de mà d’obra femenina als Maria Solà Ferrer, directora de la Residència laboratoris Internacional de la Universitat de Barcelona, vinculada als moviments de renovació peda- Imma Clarà ens ha facilitat la imatge de les tre- gògica, també abans de la Guerra Civil. balladores del laboratori Sandoz, i ens explica que a Sarrià l’empresa feia pràcticament la pro- Dues pedagogues, dues creadores, amb unes ducció i distribució del famós Optalidon. La trajectòries vitals i professionals que la Guerra planta de Sarrià estava composta majoritària- Civil trastocà. Una, Palmira Jaquetti, restà al ment per dones. L’edifici, als anys vuitanta, es va país, l’altra, Maria Solà Ferrer, s’exilià. Fins a enderrocar però es mantingué la masia. cert punt, les seves experiències són i·l lustra- 50 Els treballs i els seus espais Palmira Jaquetti i Isant, professora de l’Institut Montserrat, amb un grup d’alumnes de l’Institut Montserrat, 29 de maig de 1949. Fotografia Documental Gràfica. Cedeix M.Rosa Rucabado Franquesa. tives del que passà amb altres creadores del a via d’investigació per crear nous simbòlics període. femenins i socials es van veure abocades al silenci. No podien continuar creant nous refe- La dictadura franquista, que s’imposà a partir rents davant la imposició de l’únic i exclusiu de 1939, abolí tots els drets polítics i socials model de feminitat acceptat pel règim, el de la promoguts per la Segona República. domesticitat. A més, les escriptores que utilitza- ven el català com a vehicle d’expressió van Com a conseqüència del triomf dels insurrec- emmudir davant la prohibició de l’ús de la llen- tes, desenes de milers de persones elegiren el gua catalana. camí de l’exili com a estratègia per sobreviure davant del sistema repressiu insta·l lat pel règim En canvi, les creadores i professionals que van militar. fugir a l’exili, malgrat les dificultats dels primers anys, es van refer i van continuar la seva tasca. D’altres, per voluntat o per força, van optar per Moltes van fer impor tants contribucions als quedar-s’hi. Les dones que havien tingut alguna països que les van acollir. representació política, i també d’altres que no n’havien tinguda, van patir presó i fins n’hi va Maria Solà va ser convidada pel govern del haver que van ser condemnades a mort i afu- Salvador a dirigir l’Escola Normal i fundà l’A- sellades. ssociació Proinfància. Entre 1945 i 1955, va viure a Guatemala, on va dir igir l ’Escola Les creadores que durant l’etapa republicana Normal i va ser professora de la Universitat havien utilitzat la literatura, la pintura, l’art, com de San Carlos. A partir de 1955, viu a Mèxic 51 Els treballs i els seus espais on va ser professora de la Universidad Nacio- nal Autónoma de México i de la Universidad de las Américas, fins al 1989. Però, el cas de Maria Solà no va ser l’únic. D’altres pedagogu- es i professionals que van haver d’exiliar-se, van contribuir a innovar i millorar la qualitat de l’ensenyament a diversos països americans, tant de l’Amèrica del Nord, com la del Sud. I Maria Solà va tenir temps i energies per posar en paper tant la seva visió de l’ensenyament com la seva biografia, a través de diverses obres, entre les quals destaquem ¿Qué es edu- car? i Irradiación de una biografía, escrita el 1987. Dones que fugien de guerres anteriors van arribar a Barcelona, com ara Olga Sacharoff que s’insta·l là al Putxet i deixà imatges plàsti- ques d’altres guerres anteriors, havien portat als barris del districte creadores. A la Vi·l la Florida, al carrer de Sant Gervasi de Estudiants de puericultura Cassoles, 83-89, cantonada amb el carrer Bisbe cuiden criatures a l’Escola Sivilla, en un edifici històric del segle XVIII, de Puericultura, situada a la construït pel fabricant de veles de Barcelona, Vil·la Florida, al carrer de Muntaner, 540, del barri Nicolau Sivilla, i reformada posteriorment per de Sant Gervasi, als anys l’arquitecte modernista Azemar, el 1950, s’hi va seixanta. insta·l lar l’Escola de Puericultura. Arxiu Rosa Castells De la diversitat Amb els pas dels anys hi ha diversificació en els oficis de les dones. Canvis legislatius, canvis de mentalitats, i voluntat d’incidir en tots els àmbits socials. Podríem parlar de fotògrafes, de pintores, d’es- cultores, d’espor tistes, i un llarg, llarguíssim etcètera. I, no és que no hi hagués pintores, escultores, esportistes... durant el segle XIX i el segle XX, n’hi havia, però la memòria co·l lecti- va ha estat molt selectiva a l’hora de triar i de reconèixer autories femenines. Espai polític 55 Espai polític obstacles socials amb què es va haver de tro- bar Dolors Monserdà per tirar endavant la seva obra, entre les que destaquem: Estudi feminista, La fabricanta i tantes altres. Però aquest no és un tema que afectés només Dolors Monserdà, afectava totes les dones que volien accedir a la cultura i crear-ne. Totes elles van haver de per- sistir per aconseguir fer el que volien. Les dones en aquells anys darrers de segle XIX, a més del dret a la cultura, reivindicaran també el dret a la formació, una formació que les capacités per a l’exercici d’una professió. L’accés de les dones a la universitat en aquells anys, no era lliure. Havien de demanar autorit- zació al rei, per tal que les autoritzés i, a més a més, se’ls demanava un altre prerequisit: un Dones i criatures a la plaça de Sant Vicenç, el 1950 catedràtic havia de comprometre’s a mantenir Procedència: Maria Lázaro l’ordre i tutelar-les. Així ho van fer les primeres Arxiu Municipal Districte dones que accediren a la universitat catalana Sarrià-Sant Gervasi en la dècada dels anys setanta. La primera en aconseguir el títol de doctora, Dolors Aleu, va estar sota la tutela del doctor Giné i Partagàs, Ja hem vist, en capítols anteriors, la voluntat de de qui hem parlat a l’inici d’aquest llibre, que les dones de crear espais propis, espais de tro- va donar-li suport en moments en què moltes bada, d’intercanvi, en definitiva, espais de rela- actituds, i alguns articles, criticaven duríssima- ció, amb clara voluntat d’incidir políticament ment les dones que accedien a la universitat i, des de la relació. fins i tot, s’atrevien a escriure en premsa consi- derada especialitzada que les dones havien de La història del segle XIX i del segle XX podria tornar a fregar escales. Dolors Aleu, com hem definir-se com la voluntat de crear i d’ocupar dit, aconseguí el títol de doctora amb una tesi espais que, en principi, no estaven reservats a que versà sobre les malalties de les dones, les dones. Un d’ells, l’espai cultural. En el darrer després de fer una crítica al pensament andro- terç del segle XIX, a Catalunya, no estava ben cèntric que parlava de la inferioritat inte·l lectu- vist que una dona esmercés els seus esforços al de les dones. en escriure i, a més a més, tingués la voluntat de fer publicar els seus escrits. Dolors Mon- No va ser fins l’any 1910 que les dones van serdà, que hi passà llargues temporades, a poder accedir lliurement a les universitats cata- Sarrià, manifestà al seu confés si la seva voluntat lanes, a les universitats de l’Estat. d’escriure i de publicar no era una perversió. No sabem ben bé quina va ser la resposta, Aquestes primeres metgesses i aquestes es- però intuïm que li devia dir : endavant. Aquest criptores de finals del segle XIX van ocupar dubte, sobre la legitimitat d’exercir una activitat espais, reals o simbòlics, dels quals les dones creadora per part d’una dona, fa evident els havien estat excloses, i la seva presència, dura, 56 Espai polític duríssima, per la pressió i rebuig que van haver En les jornades prèvies a l’aprovació de la de suportar, va contribuir, de manera poderosa, Constitució, l’article 36 va ser objecte de molts a canviar els imaginaris, van canviar lleis, escrites debats, tant a dins de les Corts com en els mit- o no, tot obrint portes a les que hem arribat jans de comunicació. Les opinions eren diver- després. ses, fins i tot oposades, i s’esgrimien arguments a favor i en contra, i també el sí però no, és a Però, un dels espais que més es va resistir a dir, tot i que hi havia sectors que estaven a acollir la presència femenina va ser l’espai polític favor del sufragi femení consideraven que no institucional. Abans parlàvem de com, als anys era el moment oportú. vint, s’havia permès l’entrada a dones a l’admi- nistració pública, en un primer moment, només A la Cambra de diputats i diputades, Clara Cam- com a auxiliars. Mica en mica, però, van anar poamor hi va tenir un paper destacat en la ampliant el seu espai a altres escalafons, però el defensa del dret de vot per a les dones, que la polític, repetim, s’hi resistia. No només no es situava al marge de l’opinió majoritària del seu permetia que les dones tinguessin responsabili- partit. Al carrer i als mitjans de comunicació les tats polítiques a les administracions –és a dir, opinions també eren diverses. que fossin regidores o alcaldesses– sinó que ni tan sols podien exercir el dret al vot. No va ser Sigui com sigui, Nativitat Yarza i Planas va ser fins el 1931, que la constitució republicana va elegida alcaldessa de la població de Bellprat i es reconèixer el dret de vot per a les dones. La convertia en la primera alcaldessa republicana. Constitució de la República Española, aprovada a finals de 1931, abolia els privilegis per raó de Pocs dies després de ser elegida alcaldessa, sexe i en el seu article 36 disposava que les s’entrevistà amb el president de la Generalitat dones i els homes de més de vint-i-tres anys, de Catalunya Lluís Companys, el 13 de febrer tindrien els mateixos drets electorals. de 1934, per fer-li avinent la seva adhesió. A la sortida, la premsa l’entrevistà i a la pregunta del Era la pr imera vegada, en la històr ia de periodista, “Què pensa de la intervenció de la Catalunya i també en la de l’Estat, que es reco- dona a la política?”. Ella, ras i curt, respongué: neixia el dret de les dones al vot. Reconeixe- “Jo crec que la dona no ha donat fins ara el ment que en cap cas cal entendre com una rendiment que té destinat en la vida política, gràcia, sinó com un dret reivindicat per les per diverses causes, cap d’elles de la seva res- dones des de feia dècades i que, amb estratè- ponsabilitat. La primera ha estat a causa de la gies diferents, va fer el seu acte de presentació manca d’instrucció o d’una instrucció defi- pública amb la convocatòr ia del Pr imer cient”. I continuava: “Quan la dona catalana Congrés Femení Nacional, que s’havia de cele- s’hagi pogut desfer d’aquest llast i, com a fruit brar a Palma, el 1883. Des del darrer terç del de la seva cultura, hagi pogut opinar lliurement segle XIX, doncs, la reivindicació del dret de sense els consells del capellà, portarà a cap la vot és convertí en un leit motiv del moviment seva obra revolucionària, que serà, sens dubte, de dones a Catalunya, potser sense la brillantor tant o més avançada que la que han dut a del moviment sufragista anglès o nord-americà, terme fins ara els nostres homes”. potser perquè no hem sabut donar visibilitat a aquell feminisme català que circulava entre ran- Nativitat Yarza Planas creu en la cultura, la cul- des angleses i música wagneriana, però també tura amb tot el seu potencial alliberador. Així entre telers, pupitres i camps. doncs, no és gens estrany que enfoqui la seva 57 Espai polític vida professional al magisteri: “D’ençà que tinc més contemporània, podríem dir que estan ús de raó m’he sentit atreta pels interessos de reclamant una ampliació dels drets socials. És la comunitat i pel benestar dels meus sem- interessant d’observar actituds com la de la lle- blants” deia l’alcaldessa. vadora Sofia Abellí que, deixant a banda el seu interès professional, intenta connectar l’esfera Nativitat Yarza Planas era una dona que entenia considerada privada a l’esfera pública. la política com la recerca del benestar de la comunitat, un concepte que no s’allunya gaire D’altres dones, amb més recursos econòmics i del que d’altres alcaldesses van aplicar amb xarxes relacionals més extenses, creen serveis anterioritat o posteriorment. que financen amb les seves fortunes i busquen estratègies per comprometre diversos sectors La política, entesa com la recerca del benestar socials en la creació i manteniment d’aquests. I de la comunitat, és el que moltes dones han fet busquen solucions a problemes quotidians, com al llarg de la història des de les institucions ara, què fer amb les criatures de les dones tre- públiques i també des d’espais informals. balladores. Volem parlar de Dorotea Chopitea, i no va ser l’única, Dorotea Chopitea, una de les grans fortunes catalanes, trenca les expectatives El compromís pel benestar del model de feminitat que s’esperava a l’època per a una dona de la seva classe social. Durant els anys en què la política institucional quedà reservada als homes, a alguns homes, i Dorotea Chopitea havia nascut a Xile, el 1816, s’hi prohibí l’accés de les dones; aquestes, mal- de pare basc i mare criolla. La família havia fet grat això, no van deixar de fer política, si ente- fortuna, però la “inestabilitat” provocada pel nem per política la recerca de la millora de les moviment que reclamava la independència de condicions de vida, com la recerca del benestar les colònies els va fer sentir insegurs, van agafar de la comunitat. un vaixell cap a Barcelona. Dorotea Chopitea, ja a Barcelona, es va casar amb el senyor Serra, a Veiem en capítols anteriors com algunes dones l’edat de 16 anys. Els Serra Chopitea foren una exigien als ajuntaments la implicació i la respon- de les fortunes més importants de Catalunya, sabilitat de les institucions públiques en temes aconseguida, fonamentalment, amb el negoci del que, fins aquell moment, eren considerats d’in- tràfic d’esclaus i amb els beneficis de la venda de cumbència privada. Recordem la llevadora Sofia persones; quan ja se n’havia declarat i·l legal el Abelli i Romaguer, llevadora que vivia al carrer comerç, consolidà les activitats financeres i Major, 42, i que des de feia vint-i-sis anys exercia industrials. No citarem tots els negocis dels la professió a nivell privat, instava l’Ajuntament senyor Serra, però, entre d’altres, va ser funda- que “a causa del considerable aumento de la dor del Banc de Barcelona, el 1844, membre de clase menestorosa que utiliza mis servicios cari- la junta de l’empresa La Maquinista Terrestre y tativos” fes alguna actuació respecte a això. Marítima, conseller del Banco Hispano Colonial... A la mort del marit, Dorotea Chopitea es va És interessant d’observar com algunes dones convertir en hereva universal del tots els béns insten les institucions públiques per tal que tin- familiars i va continuar gestionant els negocis. guin en compte les necessitats de la població i ampliïn els serveis que, en aquells moments es Amb part de les rendes dels negocis i del capi- consideraven de beneficència. En terminologia tal finançà escoles-asil, que acollien criatures de 58 Espai polític classes treballadores, preludi del que després hi, amb els serveis propers i uns espais públics series guarderies; escoles professionals, entre que facilitessin l’estada, la trobada, l’intercanvi d’altres la del Servei Domèstic, professió que l’heterogeneïtat. Una ciutat de distàncies cur- incloïa el percentatge més elevat de població tes, accessible, on la diversitat de funcions en el activa femenina; i la reforma o construcció de mateix territori facilités la realització de les moltes esglésies i co·l legis religiosos. Només al diverses accions que comporta la vida quoti- districte de Sarrià-Sant Gervasi, entre d’altres, diana. va cedir terrenys per a la fundació del co·l legi del Sagrat Cor de Sarrià, el 1845. Va aportar Des d’una perspectiva més contemporània, les 16.000 pessetes per a la construcció d’unes dones de Barcelona han estat impulsores, pro- classes al co·l legi de Sant Vicenç de Paül, pri- tagonistes de moltes reivindicacions, de moltes mer al passeig de Gràcia i després traslladat al mobilitzacions per tal d’aconseguir la creació carrer de les Carolines. El 1883, va comprar de serveis de proximitat, a partir dels anys sei- per 20.000 duros, és a dir, cent mil pessetes, la xanta i setanta. torre de Prats a Sarrià per instal· lar-hi els Tallers Salesians. La demanda de creació de serveis co·l lectius afectà, pràcticament, la totalitat dels barris A la nit, però, anaven al Liceu; i a l’estiu, a populars de Barcelona i de moltes altres ciutats Sarrià, en un ritual que es repetia els dies festi- catalanes. Les Vocalies de Dones clamaven per us, la família dinava plegada l’àpat que doña la gratuïtat de les guarderies i l’ampliació de Dorotea, segons diuen els seus biògrafs, havia l’horari, que cobrís les vint-i-quatre hores del preparat. En acabar, doña Dorotea deia aques- dia “para que las mujeres que trabajan no ten- tes paraules:“Demos gracias a Dios que nos ha gan que hacer verdaderos experimentos para dado de comer sin merecerlo”. combinar los horarios de las guarderías con los de la salida de las empresas”. Les dones de les Ara bé, la majoria de dones del districte de vocalies exigien, a més, una educació “que Sarrià-Sant Gervasi, amb menys recursos eco- borre las diferencias de papel masculino y nòmics, han fet política, menys tangible, però femenino” i clamaven perquè s’introduís l’edu- no per això menys important. En transitar dia a cació sexual a tots els nivells de l’educació. dia pels carrers, soles o acompanyades, han anat teixint relacions, creant consciència de Les dones de Barcelona van desenvolupar un pertinença al lloc, a la comunitat. Una acció paper fonamental en tot allò relacionat amb la política menys espectacular, però imprescindi- reivindicació de l’accés a uns béns i serveis que ble per mantenir la vida quotidiana i crear xar- es trobaven desigualment distribuïts en el terri- xes de suport en els moments que cal. tori per les actuacions de les polítiques locals. Molt sovint, com diu Hanna Arendt, el caràcter A Sarrià, l’Associació de Veïns feia públic el polític de l’espai públic consisteix en el fet de la document “La planificació familiar” i manifestava, participació en el debat. El que és polític és seguint els criteris del comitè d’exper ts de discutir, debatre amb d’altres, els assumptes de l’Organització Mundial de la Salut, que la planifi- la ciutat. cació de la família era una manera de pensar i de viure adoptat voluntàriament per individus Des dels anys seixanta, les dones de Barcelona i parelles, basant-se en coneixements, actituds i han apostat per un barri, una ciutat per viure- decisions preses amb sentit de responsabilitat, a 59 Espai polític fi de promoure la salut i el benestar de la família en un moment en què l’exigència de drets es i, secundàriament, de la comunitat. Els objectius feia pública. bàsics eren: respecte als drets humans, regulació demogràfica i millora de la salut de la família i En el procés de transició política, iniciat després de la comunitat, a la qual es feia una recomana- de la mor t del general Franco, el 1975, les ció de “cap embaràs no desitjat”. dones van voler participar en la construcció de la nova societat democràtica i van contribuir, Si el dret a la salut sexual i reproductiva ja s’ex- amb les seves aportacions teòriques i el seu pressava obertament en els anys setanta, l’ac- activisme, a ampliar els estrets marges d’allò cés a una sanitat pública i de qualitat era un que, fins al moment, es considerava política. tema que corria per diversos barris del distric- Amb les seves intervencions, tant individuals te, de la ciutat. L’Associació de Veïns de Sarrià com col· lectives, han aconseguit situar a les donà suport a les metgesses i metges de la agendes polítiques temes que, fins a aquell sanitat pública, que exigien millorar-ne la quali- moment, havien quedat relegats a l’àmbit pri- tat i demanaven la creació de nous equipa- vat, i han aconseguit ampliar els drets civils, els ments sanitaris –ambulatoris, serveis d’urgèn- drets socials. cia– en els barris més desafavorits. La qualitat de l’assistència sanitària a Barcelona, el 1974, mostrava deficiències importants, que no ga- Construint la democràcia rantien l’accés a una atenció sanitària pública de qualitat. I aquesta va ser una de les reivindi- Els cinquanta anys de dictadura franquista cacions que, des de diversos sectors professio- havien condemnat les dones a la submissió i a nals i ciutadans, es van posar en el debat social, la discriminació. En els imaginaris co·l lectius, la discriminació s’havia establert com a pràctica de relació que envaïa totes les esferes de la Coberta del llibre vida íntima i co·l lectiva. Els grups de dones van Jornades catalanes de la fer-ho públic, van posar-ho en evidència i van dona, amb il·lustració de alertar que, si es volia construir una societat Núria Pompeia, 1976. democràtica, calia iniciar una transformació radical per tal d’eliminar-la i establir un nou pacte social. El 1976 tenen lloc, al paranimf de la universitat de Barcelona, les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Aquell maig de 1976, milers de dones, de diverses procedències geogràfiques, polítiques i professionals, posaren de manifest la seva voluntat de participar en la construcció de la nova societat democràtica, i denunciaven la situació de submissió en què vivien. Alhora, feien propostes per millorar les seves condi- cions de vida. En definitiva, posaven de manifest que la nova societat o comptava amb les dones o no seria democràtica. 60 Espai polític En aquella jornada es denuncià la desigualtat jurídica, la discriminació laboral, la família patriarcal, els mecanismes que excloïen les dones de la participació política, la invisibilitat de les dones en els mitjans de comunicació, s’hi analitzaven les condicions de vida de les dones als barris, el sexisme en l’educació i la sexuali- tat. Però, era quelcom més que una anàlisi de la dona en la societat, era una dissecció radical –en el sentit que anava a les arrels– dels meca- nisme que propiciava la submissió; i proposaven un canvi, novament radical, que permetés viure, viure’s, d’una manera més plaent, des d’un cos desses, regidores, programes de dones, regido- de dona. ries de la dona i un llarg etcètera. Les jornades no van quedar encerclades dins Hi havia doncs, entre els diversos co·l lectius de les parets de pedra de la universitat, traspassa- dones, un consens en la necessitat de crear ren les façanes i s’escamparen societat enllà, a pràctica i discurs a l’entorn de la nova societat, partir de nous projectes, polítics, culturals, eco- i de parlar no només de necessitats, també de nòmics, socials. El flux de les jornades s’escam- desitjos, malgrat les divergències en les pràcti- pà com una taca d’oli. ques. A les associacions de dones prèviament consti- Un dels centres d’estudis de dones vinculats a tuïdes, se n’afegiren de noves per tota la geo- la Universitat de Barcelona va ser creat, el grafia catalana. A les associacions de veïns, els 1982, per un grup d’historiadores feministes, sortiren repúbliques independents, les vocalies amb el nom de Centre de Recerca Històrica de dones. Als sindicats, als partits, hi van aparèi- de la Dona i, a partir de 1991, pren el nom de Jornades Catalanes de la xer comissions de dones; a les universitats, cen- Duoda, en record de la comtessa de Barcelona Dona, al paranimf de la tres d’estudis de dones. Revistes, editorials, bars del segle IX que va escriure el llibre LiberUniversitat de Barcelona, 1976. feministes es convertien en fites urbanes, en manualis. Arxiu: Ca la Dona. referents. I, als ajuntaments, van sorgir-hi alcal- Duoda, que durant molts anys va estar situat al carrer Brusi, 51-61, és un centre de recerca interdisciplinari, centrat en la recerca, la forma- ció i la divulgació, des del pensament de la dife- rència sexual. Duoda ha fet una opció política, la de la pràctica de la relació –una relació no instrumental– orientada pel sentit lliure de la diferència sexual, i aquesta pràctica de la relació com a opció política és el que moltes dones del districte han practicat, i ho han fet creant nous espais de relació. En la pràctica política de la relació, cal situar els diversos grups de dones creats al districte. 61 Espai polític A l’entorn de la cuina, Dones Fem és un grup de dones de diferents Històries dels espais com a espai de relació edats, de diferents situacions personals i de i de transmissió de coneixe- diferents punts del districte de Sarrià-Sant Els espais tenen una llarga història. Al mateix ments. Professora i alumnes al carrer Craywinckel, barri Gervasi. Ens hem unit –expliquen a la seva carrer Brusi, allà on abans hi va estar Duoda, del Putxet, 1997. pàgina web– per dur a terme activitats dirigi- ara s’hi troba l’Associació de Dones del Fotografia de Rosa Castells des a tothom, amb l’objectiu d’aconseguir una Guinardó, i també acull l’estatge del Punt Arxiu: Rosa Castells relació enriquidora tant a nivell personal, de d’Informació i Atenció a les Dones, un servei grup, com social de proximitat, creat per l’Ajuntament de la ciu- tat, que ofereix informació, formació i assesso- Dones de l’Elèctric, amb seu al Centre Cívic rament en tots aquells temes d’interès per a l’Elèctric, a les Planes, té una llarga història. les dones, i que possibiliten l’accés a diferents Durant anys, es va reivindicar que no s’ender- recursos de la ciutat de tipus laboral, associatiu, roqués el que havia estat restaurant i, alhora, cultural i educatiu, entre d’altres. un dels primers restaurants amb cuines elèctri- ques, d’aquí el nom. Tot va començar, explica Les persones responsables dels PIAD oferei- Julita Arimany Casas, “fent trobades en què es xen atenció individual i de grup i, conjuntament prenia cafè i fèiem una estona de xerinola, fins amb els districtes, atenció comunitària. Entre que l’Ajuntament ens va aconseguir una moni- moltes altres funcions, coneixen els serveis i tora per fer treballs manuals i altres activitats. recursos necessaris en cada moment i acom- D’aquesta manera ha anat creixent el nostre panyen les demandes i els processos viscuts centre, que ja té vint-i-cinc anys”. per les dones que s’hi adrecen. DONES FEM, Associació de Dones Memòria i reconeixement del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Arxiu: Dones Fem Si la pràctica de la relació té un component polític, la memòria i el reconeixement també és política. L’any 2009, apareix Dones de Medalla, un llibre co·l lectiu, realitzat per dones publicat pel districte de Sarrià-Sant Gervasi. Cadascuna de les dones que hi han participat, fa la biografia d’una altra dona, que va ser guar- donada amb la Medalla del Districte, a instàn- cies del Consell de Dones. Dones de l’Elèctric. Celebració La iniciativa de donar la medalla és una pràctica del desè aniversari, 1994 de reconeixement a altres dones que ens han Arxiu: Julita Arimany precedit, és fer-les significades en la història del districte, tot valorant la seva aportació des dels diversos àmbits de la seva activitat. És, doncs, un exercici de memòria i la memòria sempre té un component polític. Nomenclàtor 65 Nomenclàtor Fins fa relativament pocs anys els noms de Posar sobre el mapa els noms d´algunes dones dones en el nomenclàtor de la ciutat eren vol dir posar de relleu els seus noms i les gairebé una excepció. Alguna monja, alguna seves activitats, recuperant-les de l´oblit. santa, alguna verge, alguna infanta, alguna reina, alguna propietària i, de manera molt i molt Posar sobre el mapa el noms d´algunes dones escadussera, algun nom femení, sense adscrip- vol dir reconèixer l´aportació de les dones a la ció religiosa, reial o celestial. construcció dels barris, dels districtes, de la ciutat. El nomenclàtor d´aquesta ciutat, de qualsevol ciutat, és una mena de memòria oficial. Tot Posar sobre el mapa els noms d´algunes dones nomenclàtor és una tria que inclou uns noms i, vol dir donar valor a l´actuació política que, des alhora, n´exclou uns altres. De les diverses tries de cadascun dels seus àmbits, aquestes dones de noms de carrers que al llarg de la història concretes van desenvolupar. se n´han fet, les dones hem quedat gairebé excloses, fins fa pocs anys només representà- Repassar el nomenclàtor és apassionant. Des- vem el 5% dels carrers de la ciutat. cobrim monges, reines, santes, propietàries –que ja coneixíem però que se´ns presenten Així doncs, diríem que Barcelona ha estat una des d´una nova perspectiva- i també pintores, ciutat desmemoriada amb les dones, no només pedagogues, escriptores, pianistes, creadores de per la quantitat, sinó també per la importància serveis, directores de revistes, d´associacions dels carrers amb noms de dones. És a dir, que de dones i... Totes elles van ser innovadores en gairebé no hi ha grans avingudes –sempre hi ha el seu camp i les seves contribucions van ser excepcions- ni tampoc carrers d´aquells ano- de vital impor tància per a la societat del menats “de primer ordre” que portin el nom moment. Sense elles, el nostre present, de ben d´una dona. Resumint, hem quedat relegades segur, hauria estat un altre. als marges de la història oficial però també als marges de l´espai físic. Nascudes aquí, allà o acullà, però implicades amb el territori, ja fos per haver-hi nascut o bé Aquesta ha estat una societat que ha donat per haver-hi viscut, o per haver desenvolupat la poc valor a les aportacions que les dones han seva activitat en aquest espai, amb elles recor- fet a la construcció de la ciutat al llarg de la his- rem un llarg període de la història. tòria. Amb tot, i des de fa alguns anys, diversos col· lectius de dones han posat en evidència aquesta marginalitat i han instat l´Ajuntament a Abadessa Olzet, carrer un canvi de perspectiva històrica. La proposta ?-1336 ha estat acollida i els noms d´altres dones han passat a fer-se visibles en els carrers de la ciutat Sor Sobirana d'Olzet va ser la primera abades- tot deixant enrere aquell esquifit 5% de què sa del monestir de Santa Maria de Pedralbes de parlàvem al principi. Barcelona. Elegida per les catorze monges que van constituir la primera comunitat, ocupà el Posar sobre el mapa dels barris, dels districtes, càrrec des del 3 de maig de 1327 fins al 1336. de la ciutat, els noms d´algunes dones no és Totes elles procedien de la comunitat que l'any un fet anecdòtic, té una enorme càrrega sim- 1237 havia impulsat Maria Pisana, i tenien el bòlica. convent al portal de Sant Damià, a l'indret on 66 Nomenclàtor després fou aixecada la ciutadella borbònica i Tenia preferència per autors estrangers, cosa on ara hi ha el parc del mateix nom. que sovint li fou criticada. Va representar obres de Dumas i Tolstoi, entre d'altres, però també El monestir de Pedralbes fou construït i finan- de Bretón de los Herreros, Moratín,Tamayo... çat per Elisenda de Montcada i comptà sempre amb el suport econòmic de la reialesa catalana Va ocupar una càtedra al conser vatori de i la protecció del govern de la ciutat. La prime- Madrid. Es va retirar dels escenaris el 1904. ra pedra del monestir va ser posada el mes de març de 1326 i l'any següent va ser inaugurada Ramon Casas va pintar un retrat de María una instal· lació provisional mentre les obres Tubau. continuaven. La nova casa s'havia de governar per la regla Agustina Saragossa, carrer que havia estat concedida a Clara d'Assís i, tal Barcelona, 1789-Ceuta, 1858 com l'havia mitigada el papa Urbà a petició d'Elisabet de França, permeté a les monges la Va ser una heroïna de la Guerra del Francès. possessió de béns propis i facilità l'entrada de les dames de la noblesa al convent. Es casà als catorze anys amb un militar, el 17 d'abril de 1803, a l'església de Santa Maria del Després de morir, Sor Sobirana d'Olzet va ser Pi. Quan els francesos van envair Catalunya es succeïda en el càrrec per sor Francesca ça refugià, juntament amb la seva criatura, a casa Portella, neboda de la reina Elisenda. Durant d'uns parents de Saragossa. Allí va sofrir el l'abadiat de sor Francesca, i en gran part pel fet setge de les tropes franceses i, mentre aquest de residir-hi aleshores Elisenda, el monestir durà, va cooperar en la distribució de queviu- adquirí un gran prestigi. res entre les persones que defensaven la ciutat. El dia 1 de juliol de 1808, al baluard del Portillo, hi restà sola defensant-lo, fet que li val- Actriu Tubau, carrer gué el grau d'oficial de l'exèrcit, concretament Madrid, 1854-1914 el de sotstinent. Va ser empresonada pels fran- cesos, s'escapà i es reuní amb el seu marit; va María Álvarez Tubau era coneguda per María continuar lluitant a Tortosa i Vitòria. Passà els Tubau. Estudià a l'Escuela Nacional de Música y últims anys a Ceuta, on va morir. Les seves des- Declamación. Als 13 anys va fer el seu debut pulles les van traslladar, el 14 de juliol de 1870, en el món del teatre. Després de nou tempo- al peu del Pilar i avui són a l'església del rades al teatre de la Comedia de Madrid, on va Portillo. representar més d'un centenar d'heroïnes, des- tacà en la interpretació de La criolla, de García Goya li va fer un retrat que es conserva al Gutiérrez. Museo Lázaro Galdiano de Madrid. Amb motiu del seu matrimoni va abandonar temporalment l'escenari, on va retornar un Anna Rubiés, passeig cop separada del marit. Formà companyia prò- Port de la Selva, 1881-Barcelona, 1963 pia amb Ceferino Palencia, el seu segon marit, i actuà a l'Havana, Mèxic i a l’Amèrica del Sud Anna Rubiés Monjonell va néixer al Port de la amb gran èxit. Selva i, més endavant, va viure a Caldes de 67 Nomenclàtor Malavella. Estudià magisteri i, fins al 1939, va Encarnación López estava en contacte amb l'a- exercir de mestra a Lleida, Girona i Barcelona. vantguarda literària, musical i del ballet de la Divulgadora del mètode Décroly, que havia seva època. El 1943, la seva pròpia companyia estudiat a Brusse·l les, va ser directora del grup va estrenar El Café de Chinitas amb poemes Ramon Llul l del Patronat Escolar de antologats per García Lorca i decorats per l'Ajuntament de Barcelona i, també, membre Salvador Dalí. Dos anys després, el 1945, va del Consell de Cultura de la Generalitat. triomfar a l'antic Metropolitan de Nova York, Col· laborà estretament amb el moviment de junt amb el ballarí rus Léonide Massine, en l'es- renovació pedagògica. trena de Capricho español. Anna Rubiés va publicar les següents obres: Encarnación López, l’Argentinita, junt amb Experiencias didácticas, 1929; Aplicación de los Antònia Mercè, l'Argentina, són dues de les centros de interés en la Escuela Primaria, 1932; ballarines més importants d'aquest segle i van Contes de sempre per als infants, 1933-1935; El contribuir a la innovació del ball espanyol. llibre de les bèsties contat als infants, 1933; Llibre de les meravelles, 1933; Desde la escuela de pár- vulos, 1938; Contalles de la casa vella, 1965. Bonanova, passeig, carrer L’any 1883 es va proclamar la Mare de Déu de Argentinita, passeig la Bonanova, conjuntament amb els sants Buenos Aires, 1895-NovaYork, 1945 Gervasi i Protasi, malgrat que era venerada des de temps abans pels mariners i per les seves Encarnación López Júlvez era el nom de famílies, que esperaven “bones noves”. l’Argentinita, coreògrafa i ballarina que es va formar en l'acadèmia de Julia Castelao, a Madrid, i va fer les seves primeres actuacions al Calvet, carrer Teatro de La Latina, amb un repertori en què Barcelona, 1848-1927 es barrejaven els estils del flamenc, per tangos i bulerías, amb els boleros. Maria del Remei Calvet i Sagrera, propietària dels terrenys on es començà a obrir el carrer. A partir de 1932 va crear les seves pròpies coreografies, entre les quals destaquen: Las calles de Cádiz, escrita pel torero Sánchez Carme Karr, carrer Megías, amb qui va tenir relacions sentimentals Barcelona, 1865-1943 des de 1920 fins a la seva mort, l'any 1934; Sevillanas del siglo XVIII; El Café de Chinitas; El Va ser una de les feministes més avançades tango del escribano. d'aquell feminisme català de principi del segle XX que, majoritàriament, es movia entre casca- El flamenc, en les seves variants temàtiques i des de randa anglesa i remolins de valsos, entre estilístiques, va ser la base de les seves crea- remors de “glacé” i a cop de tómboles i festes cions, però no en va ser l'únic component. Va de beneficència. El seu feminisme, que advoca- incorporar en els seus espectacles adaptacions va per dotar les dones amb eines que les capa- de balls del segle XVIII i va fer importants con- citessin tant per a l'exercici d'una professió tribucions al vestuari escènic, inspirant-se en les com per a la igualtat de drets, va quedar àm- tradicions. pliament exposat a Feminal, revista que dirigí 68 Nomenclàtor des del 1907 fins al 1917.També va co·l laborar Aquell mateix any José Botella, més conegut a L'Actualitat, El Día Gráfico, i Or i Grana, amb el com Pepe Botella, va reunir llicenciats, entre els pseudònim de Xènia, fent al· lusió al Xènius quals es trobava Carme Serrallonga, per iniciar d'Eugeni d'Ors. l´Escola Isabel de Villena, caracteritzada per una renovació pedagògica: activitats creatives, El 1902 publica a Joventut les primeres narra- coeducació, tractament de la llengua catalana, cions, signades amb el pseudònim l'Escardot, a inspirada en l´esperit de l´Institut Escola. les quals seguiren Volves, 1906, i Clixés, 1906, centrada en la problemàtica de la dona, i les Carme Serrallonga va formar part de l´Escola obres teatrals Un raig de sol, 1908; Els ídols, d´Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), cofunda- 1911; i Caritat, 1918. Altres obres seves són De da per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, la vida d'en Joan Franch, 1912, i les de narrativa on feia classes d´ortofonia. infantil Garba de contes, 1935, El libro de Puli, Nick i un llarg etcètera. Va col· laborar, junt amb Victòria Gras, en el programa de televisió Català amb vosaltres, Va ser impulsora i presidenta del Comitè presentat per la mateixa Victòria Gras, quan Femení Pacifista de Catalunya, organització encara vivia Franco. antibe·l licista creada el 1915, i de La Llar, pri- mera residència per a professores i estudian- Va ser traductora d´alemany, anglès i francès. tes. Ha rebut diversos premis: Ciutat de Barcelona Durant molts anys residí al carrer de la d´Arts Escèniques, 1992, per la traducció A la Duquessa d'Orleans i també al carrer de glorieta, de Jane Bowles i La Creu de Sant Jordi Mallorca, 299. de la Generalitat de Catalunya. Carme Serrallonga CarmenTórtolaValencia Barcelona, 1909-1997 Sevilla, 1882-Barcelona, 1955 Pedagoga i traductora. Llicenciada en Filosofia i Quan tenia tres anys, la seva família va emigrar Lletres per la Universitat de Barcelona i docto- a Anglaterra i ella estudià a Londres, i va ser en ra per la Universitat de Madrid. aquesta ciutat on l'any 1908 va fer el seu debut al Gaiety, en l'espectacle Havana. Va ampliar estudis a la Fundació Bernat Metge i als Estudis Universitaris Catalans. El mateix any viatjà a Viena i actuà al Winter- garten berlinès i al “Folies-Bergère” de París. Va iniciar la carrera de mestra l´any 1931 a L'any següent continuà la febrosa activitat i l´Institut-Escola de la Generalitat, amb el Dr. actuà a Nuremberg, Londres i Copenhague. Josep Estalella i l´Àngels Farré (filla de Rosa Sensat) al capdavant. La primera actuació que va fer a l'Estat espa- nyol va ser al teatre Romea de Madrid, el 1910, Però l´esclat de la guerra, l´any 1939, va provo- i poc temps després ho va fer a Barcelona, al car la clausura de l´Institut Escola i la mort de teatre Arnau, on va tenir una exce·l lent acollida diversos mestres i alumnes. per part de la premsa barcelonina. 69 Nomenclàtor La irrupció de Tórtola Valencia en el panorama Dolors Monserdà, carrer de la dansa s'inicià amb el classicisme, però ràpi- Barcelona, 1845-1919 dament adoptà fórmules més orientalistes, pri- mer, i internacionalistes, després.Tórtola Valencia, Escriví des de les planes dels diaris i revistes, seguint els corrents artístics més avançats del primer en castellà i pocs anys després en cata- moment, buscava en l'exotisme alternatives là, com a co·l laboradora o directora, i practicà creatives a la cultura occidental i, atreta per altres tots els gèneres literaris: poesia, teatre, assaig, cultures, va realitzar múltiples viatges durant els contes i nove·l les. quals estudiava els costums i les danses dels països que visitava i que li servien de font d'ins- Estudi feminista. Orientacions per a la dona cata- piració per a crear les seves coreografies. lana, 1909, és la seva obra d'assaig més cone- guda, i La fabricanta és un dels millors retrats Les coreografies creades per Tórtola Valencia i literaris de la Barcelona de mitjan segle XIX i les seves actuacions van merèixer el reconeixe- de la vida de les dones d'aquell temps. ment i l'amistat de molts inte·l lectuals i polítics del moment: Eugeni d'Ors, Francesc Macià, Lúcida i aguda observadora de la realitat que Benavente, Pio Baroja, Valle Inclán i un llarguís- l'envoltava, organitzà associacions per millorar sim etcètera.Tórtola Valencia va quedar plasma- les condicions laborals de les treballadores i da en les teles i dibuixos de Zuloaga, Penagos, promoure'n la seva formació. Arévalo, Borràs Abella, Zamora.Va participar en les seves pe·l lícules Pasionaria, Pacto de lágrimas i La lucha por la vida, entre d'altres. Dorotea Chopitea, jardins Xile, 1816-Barcelona, 1891 Quan esclatà la Primera Guerra Mundial s'ins- ta·l là a Amèrica, on va fer diverses actuacions: Filla d'un emigrant basc i d'una criolla, va ser la al Century Theatre, de Nova York; al Brasil, etc. més petita de divuit germans. El 1819 va arri- Proclamada la Segona República, que ella salu- bar a Barcelona, fugint de la "inestabilitat" pro- dà ferventment, comprà una casa a Sarrià el vocada pels moviments independentistes de 1933 i la va convertir pràcticament en museu les colònies. S'instal· là en un ampli i senyorial amb totes les peces que havia adquirit en els habitatge, vora de l'aristocràtic, però ja una seus viatges. mica ranci, carrer de Montcada, concretament al carrer de la Barra de Ferro. Als setze anys es La seva imatge és present avui en dia perquè casà a l'església de Santa Maria del Mar de figura en l'embolcall del sabó La Maja de la Barcelona amb Josep Maria Serra, nascut casa Myrurgia. també a Xile, i s’insta·l laren a casa dels sogres, en un palau del carrer de Montcada. Van tenir cinc criatures. Carrencà, carrer de La família Serra Chopitea arribà a ser una de les Josepa Carrencà, casada amb Pau Ganduxer i més importants fortunes de Catalunya, aconse- Aymerich, propietari dels terrenys. guida amb el negoci del tràfic d'esclaus. El senyor Serra fou, a més a més, fundador del Banc de Barcelona, 1844, membre de la junta de La 70 Nomenclàtor Maquinista Terrestre i Marítima i conseller del Barcelona, la ciutat encara vivia les repercus- Banco Hispano Colonial, creat per reunir fons sions del rebombori del pa. El nom de carrer li per a la "pacificació" de l'illa de Cuba.Tots aquest fou donat l'any 1922 a instàncies del poeta mèrits li foren reconeguts amb una corrua de Foix. Durant els anys de la República es digué títols i d'ordes, entre d'altres Caballero de la Roses i Arús i, el 1939; recuperà el nom de la Gran Cruz de la Real Orden de Isabel la Ca- duquessa. En aquest carrer va viure-hi l'escrip- tòlica. En aquell temps, la família Serra Chopitea tora i musicòloga Carme Karr. ja s'havia insta·l lat al seu palau de la Gran Via, un dels primers, i dels més senyorials, dels que s'eri- giren en aquesta zona de nova urbanització. Elisa, carrer Barcelona, 1843-1891 Dorotea Chopitea destacà per les seves activi- tats filantròpiques, inver tint par t de la seva Hi ha un cert dubte de saber a qui fa referèn- enorme fortuna en la construcció de les sales cia el carrer. D’una banda, podria ser a Elisa d'asil, que acollien criatures de les classes tre- Musitu i Garcia-Navarro, casada amb Felip balladores entre els quatre i els sis anys. De fet, Bertran d’Amat, propietari dels terrenys, i d’al- eren el precedent immediat de les guarderies. tra banda, a Elisa Bertran i Musitu (1888-1941). També finançà centres d'asil per diversos llocs de Barcelona: al carrer d'Aldana, a Roger de Flor, al carrer Balboa de la Barceloneta. La Elisenda de Pinós, carrer senyora Chopitea també finançà la construcció de l'Hospital del Sagrat Cor i els tallers sale- Elisenda de Pinós i de Fenollet, de Montcada i sians per a la formació professional a Sarrià i al de Sapor tella, va ser la mare de la reina carrer de Floridablanca. Elisenda de Montcada. Alguns documents l'a- nomenen Elionor en lloc d'Elisenda. Va ajudar amb grans donatius a la construcció de l'església del Sagrat Cor, al carrer de Casp, i a la de Maria Auxiliadora, a Sarrià. A més a Euterpe, carrer més, posà la pr imera pedra del Temple Expiatori del Tibidabo. Musa grega de la música. Fi l la de Zeus i Mnemòsine. Va viure a la Gran Via de les Corts Catalanes, a la casa que actualment acull l´Hotel Granvia. La resi- dència tenia capella, que ara és l´habitació 118. Gal· la Placídia Emperadriu romana, filla de Teodosi I, la seva Duquessa d’Orleans, carrer vida coincidí amb la caiguda de l'Imperi romà París, 1753-1821 sota la pressió dels "bàrbars", és a dir, els "altres", i la consolidació del que seria l'Imperi de Luisa Maria Adelaida de Borbón Penthièvre, fou Bizanci. Ga·l la Placídia va viure el trànsit entre la mare de Lluís Felip, rei de França. Va viure a un imperi en declivi forçat a barrejar-se amb Sarrià fugint de la revolució francesa de 1789 i “l’alteritat" emergent. L'any 410, en caure Roma ocupà la finca número 1 d'aquest carrer, avui en mans d'Alaric, Ga·l la fou feta presonera. El completament modificada. Quan arr ibà a rei visigot Ataülf s'hi casà el 414, i s'establiren a 71 Nomenclàtor Barcelona, ciutat on va parir el seu fill, que morí Mare de Déu del Carmel, carrer poc després. Ga·l la Placídia és coetània d'Egèria, una intrèpida viatgera que el segle IV viatjà a Fa referència al del mateix nom. Terra Santa i recollí les seves experiències en l'obra Peregrinatge. Ambdues dames, de gran cultura i coneixedores d'altres mons, es troba- Mare de Déu de Gràcia, carrer ren en el temps, i hi ha qui suposa o imagina que també en l'espai, fins i tot que fou la matei- En el solar avui ocupat per l’església dels xa Ga·l la l'autora de l'obra esmentada. Josepets, a la plaça Lesseps, s’hi establí inicial- ment una capella dedicada a la Mare de Déu Mort el seu marit, un anys després d'haver arri- de Gràcia, nom que cap a final del segle XIV bat a Barcelona, es casà amb Constanci, esde- designà el nucli de població que es desenvolu- vingut emperador el 421. Se n'anà de Bizanci el pà a l’indret. 425, on s'havia refugiat a la mort del seu segon marit, i regí l'Imperi d'Occident durant la mino- ritat del seu fill Valentià III. Fou sepultada al Mare de Déu de Núria, carrer mausoleu imperial del Vaticà, bé que després, segons la tradició, fou transportada al mauso- Carrer dedicat a la Verge pirinenca. leu que porta el seu nom a Ravenna. Jaume Pahissa compongué una òpera, amb lletra de Guimerà, titulada Gal· la Placídia, estrenada al Mare de Déu de la Pau, plaça Liceu de Barcelona el 1913. A la fi de la Guerra Civil, l’abril de 1939, l’indret va rebre aquest nom. Infanta Isabel, carrer Madrid, 1851-1931 Mare de Déu de l’Estrella, passatge Isabel Francisca de Asís, filla d’Isabel II i de Francisco de Asís. Anomenada “la xata”. Va Aquest passatge dóna accés a la por ta del representar el rei d’Espanya en les festes de la monestir de Santa Mar ia de Jer usalem, Independència d’Amèrica que van tenir lloc a insta·l lat antigament a la plaça de la Gardunya, Buenos Aires el 1910. a Ciutat Vella. Van ser les monges del monestir les que van so·l licitar la dedicació d’un carrer a la Mare de Déu de l’Estrella perquè va prote- Madame Butterfly, carrer gir la ciutat en moments difícils, com fou la pesta de 1651. Òpera en tres actes de G. Puccini, estrenada a Milà, el 1904, i a Barcelona, el 1909. Maria Auxiliadora, carrer Mandri, carrer Advocació de la Congregació dels Salesians, que tenen el seu institut en aquest indret. “Josepa Mandri i Rifiós”. Darrera pubilla de l’heretat Can Mandri. 72 Nomenclàtor Maria Reina, carrer mases i al taller del seu oncle, l´escultor Josep Llimona. Als 3 anys la seva mare li va penjar del Fa referència a la reina celestial Maria, la mare coll un llapis perquè no plorés si el perdia, de Déu. segons explica a No m´oblidis . Diari d´una coll·egiala , darrer llibre publicat per Mercè Llimona. Marquesa deVilallonga, carrer Va fer classes com a professora de dibuix a Carme Ferrer de Dalmases i d’Olivart, marque- l´Escola Blanquerna, de Barcelona, fins a l´esclat sa de Vilallonga, propietària de la finca anome- de la Guerra Civil, quan va exiliar-se a París. A nada “torre Vilana”. Fou la propietària i urbanit- París va trobar refugi al convent del Nen Jesús, zadora dels terrenys on es troba el carrer. que per tanyia a les mateixes monges que l´havien educat a Barcelona i va trobar feina a la Bonne Presse, editorial infantil. Matilde Díez, carrer Madrid, 1818-1883 Entre el 1937 i 1938 es va insta·l lar a Sant Se- bastià on tot seguit va trobar feina en unes Educada a Lisboa, on la seva família havia emi- revistes infantils grat per raons polítiques, hi debutà a l'edat de nou anys en el teatre del Globo. Quan tornà a Va presidir el Cercle Artístic de Sant Lluc de l'Estat espanyol, el seu primer gran èxit es pro- Barcelona, fundat pel seu pare, entre 1936 i duí a Sevilla, interpretant el drama Cristina o, La 1966; va ser membre de l´Acadèmia de Belles reina de quince años, escrit per a ella per Juan Arts Sant Jordi; i, anys a venir, una de les impul- Nicasio Gallego. sores de l´Associació Professional d´Il· lustra- dors de Catalunya. També representà obres del Duque de Rivas, de Zorilla, Dumas, Soulié, Scribe, entre d'altres. Il· lustrà els contes Blancanieves , Editor ial Es va casar amb Julián Romea i residí molts Juventud, 1940, Tic Tac, editorial Hymsa, 1942. anys a Catalunya, on actuà en el teatre català, i Va obtenir la Creu de Sant Jordi i el premi de va estrenar Una noia com un sol, de Francesc la Generalitat a la millor i·l lustració pel seu tre- Vidal i Torrent, el 1861. El 1875, es va retirar de ball al conte La Ventafocs, l´any 1984. Aquest l 'escenar i per a ensenyar declamació al any va guanyar el premi Serra d´Or. Conservatori de Madrid. Entre les seves il· lustracions destaquen: Han passat els anys i més apunts, Recorda els anys de Mercè Llimona, la postguerra, El soldadet de plom, Els tres ossets, Barcelona, 1914-1997 Polset, Peter i Wendy, Chupete, La sirenita, La prin- cesa del guisante. Mercè Llimona Raymat era filla del pintor i decorador Joan Llimona Bruguera, un dels fun- Tot i patir de reuma, que se li manifestà des- dadors del Cercle Ar tístic de Sant Lluc de prés de casar-se i que li va deformar les mans, Barcelona, era de les petites de deu germans. Mercè Llimona va continuar il· lustrant llibres Va estudiar a l’escola Llotja, a l´acadèmia Dal- par als més menuts. 73 Nomenclàtor Mercè Rodoreda, carrer després de la seva mort, ho continuà fent la Barcelona, 1909-Romanyà de la Selva, seva filla i hereva Maria de la Consolació Vidal Girona, 1983 de Moragas. A la finca de Can Canals o de Pedralbes va ser construït el convent de Va iniciar les seves activitats literàries en la Valldonzella. dècada dels anys trenta. Col· laborà en nom- broses publicacions periòdiques de l'època, Clarisme, Companya, Mirador, i publicà, entre Musitu, carrer 1932 i 1936, quatre novel· les, alguna d'elles Barcelona, 1843-1891 d'humor i que mai no va voler que es reedi- tessin. Elisa Musitu i Garcia-Navarro, casada amb Felip Bertran i Amat, propietari dels terrenys on es L'any 1937 va guanyar el premi Crexells amb va obrir el carrer. Aloma , però a la fi de la Guerra Civil va emprendre el camí de l'exili, primer a França, després a Suïssa. Les dures condicions per Narcisa Freixas, plaça sobreviure -socials, econòmiques i afectives-, la Sabadell, 1860-Barcelona, 1926 incapacitaren per escriure durant molts anys. En les cartes que durant aquell període escriví Musicòloga i compositora, publicà Cançons a la seva amiga Anna Murià, exiliada a Mèxic, li catalanes, el 1900, i Cançons infantils, el 1905, anuncià: "Sobretot, vull escriure, necessito premiades ambdues a la Festa de la Música escriure; res no m'ha fet tant de plaer, d'ençà Catalana d'aquell any. Una segona sèrie de que sóc al món, com un llibre meu acabat d'e- Cançons infantils, 1908, obtingué el reconeixe- ditar i amb olor de tinta fresca. Em requen tots ment dels Jocs Florals de Girona. El 1908 va aquests anys inútils, desmoralitzadors, però fundar la coral mixta Cultura Musical Popular me'n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els que actuà en hospitals, asils i presons. El 1917 meus enemics tremolin. A la més petita ocasió dictà un cur set de pedagogia musical a tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi Barcelona. També va escriure sardanes i musicà haurà qui m'aturi”. I, malgrat que els jurats dels peces de teatre infantil. Sovint va col· laborar premis més prestigiosos del país li negaren els amb Carme Karr. El 1928 es va fer una edició premis, Mercè Rodoreda va fer, tal com ella d'homenatge de les seves obres. volia, una entrada de cavall sicilià amb La plaça del Diamant, 1962;Mirall trencat, 1974; El carrer de les Camèlies, 1976; Quanta, quanta guerra, Nena Casas, carrer 1980; i la seva obra pòstuma El cant de la pri- mavera, 1986, entre d'altres. Terratinent propietària de terrenys a Sarrià, Sant Just i Cornellà. Moragas, carrer Barcelona, 1828-1904 Portolà, carrer Maria de la Consolació de Moragas i de Agullana, 1821-Barcelona, 1890 Quintana, propietària, inicià la urbanització Rosa de Portolà i de Guinart, propietària dels d’una part de les seves propietats el 1889 i, terrenys on s’obrí el carrer. 74 Nomenclàtor Raset, carrer 1969. Fou reina d’Espanya en virtut de matri- 1835-1890 moni amb Alfons XIII. Es van casar el 31 de maig de 1906, dia en què es va produir un Dedicat a Gaietana Raset i Modolell, casada atemptat contra la comitiva reial. Van haver-hi amb Magí Modolell, propietari dels terrenys on moltes víctimes: ells van sortir incòlumes. Van es va obrir el carrer. tenir quatre fills i dues filles. En proclamar-se la II República, van abandonar el país i es van establir a Roma. Reina Elisenda Montcada, passeig 1242-Barcelona, 1364 Rosa Sabater, plaça Es casà el 1322, quan tenia trenta anys, amb el Barcelona, 1929, Madrid, 1983 rei Jaume II, que en tenia cinquanta-cinc i havia quedat vidu de la seva segona muller, Maria de Rosa Saber i Parera estudià música amb el seu Lusignan. Elisenda enviudà cinc anys després i es pare Josep Sabater i Sust, director de l’orques- retirà al palau que havia fet construir, annex al tra del Liceu i amb la seva mare Margarida monestir de Pedralbes. Elisenda de Montcada i Parera, professora de cant, i amplià estudis amb de Pinós va comprar un antic mas de principis Frank Marshall. El 1942 debutà a Barcelona i del segle XIV, propietat de Bernat de Sarrià, pel realitzà una carrera brillant. El seu repertori preu de deu mil sous barcelonins, per erigir en comprenia Mozart, els romàntics, els impressio- aquells terrenys el monestir de monges de l'or- nistes, Granados i Mompou. Fou professora de de Santa Clara, un cop aconseguit el permís dels cursos internacionals de Santiago de del Papa Joan XXII, el dia 1 de febrer de 1326. Composte·l la i del conservatori de Friburg de La primera pedra fou co·l locada el 26 de març Brisgòvia, Alemanya, on va fer una important del mateix any i el 3 de maig de 1327 van tasca de divulgació de la música espanyola. A ingressar, al recinte encara inacabat del mones- més de Falla, Granados i Albéniz, va donar a tir, catorze monges, que van formar la primera conèixer autors contemporanis, com Mompou comunitat de clarisses de Pedralbes. La primera i Montsalvatge. Enregistrà diversos discos, entre abadessa del convent fou sor Sobirana d'Olzet. d'altres els de la Suite Ibèrica completa d'Al- bèniz. El 1981, va enregistrar per a la Unesco, La construcció de l'edifici va durar més d'un juntament amb Montserrat Caballé, Le lied segle. catalan du XX siècle. El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Mor t el rei Jaume II, el 2 de novembre de Morí en un accident d'aviació, quan anava a fer 1327, la reina Elisenda va retirar-se a Pedralbes uns concert a Colòmbia. on morí al seu palau, i fou enterrada en el monestir. En el seu testament atorgà al mones- tir un important llegat. Santjoanistes, carrer En aquest carrer, el 1883, es va construir un ReinaVictòria, carrer convent de monges hospitalàries de l’orde de 1887-1969 Sant Joan de Jerusalem i va restar dempeus fins el 1974. Ena de Battenberg va néixer el 1887 i morí el 75 Nomenclàtor Santa Amèlia, carrer Santa Peronella, carrer Màrtir de Girona en temps de l’emperador Màrtir romana, el seu nom és d’origen grec i Dioclecià. significa “pedra”. Santa Eulàlia, carrer Tavern, carrer Oviedo, 1800-? Va néixer a principi del segle IV, en una casa que la tradició situa en el deser t de Sarrià. Nicolasa de Tavern i Núñez-Pastor era propie- Quan ella tenia 25 anys, arr ibà Dacià a tària per herència de Can Lladó. El 1837, es va Barcelona, encarregat d’executar l’ordre impe- casar amb Joan de Balle i Ruira, advocat, asses- rial de persecució contra els cristians.Torturada sor i apoderat del duc de Medinaceli. El carrer i ofegada pel fum, Dacià ordenà que el cos de correspon a l’antic traçat per entrar a la finca la santa fos clavat en una creu perquè el devo- de Can Lladó. ressin les aus. Però, una nevada caiguda en aquell instant cobrí el seu cos. En el lloc on fou enterrada, anys després s’hi aixecà una capella, Teodora Lamadrid, carrer Santa Eulàlia del Camp, que va desaparèixer Saragossa, 1821-Madrid, 1896 amb les reformes urbanístiques del barri de la Ribera del segle XVIII. L’any 1298, s’inicià la Teodora Herbella, actriu. El seu repertori com- construcció de la catedral gòtica dedicada al prenia sobretot obres d'autors castellans i fran- culte de la santa i es construí un sepulcre on cesos. Va fer una gira per Amèrica i treballà en van ser col· locades les seves relíquies, l’any diversos teatres de l'Estat espanyol. Va ocupar 1334. Durant molt de temps va ser la patrona una càtedra de declamació al conservatori de de Barcelona, fins que la Mare de Déu de la Madrid. Mercè la va substituir. Valero, carrer Santa Filomena, carrer Fa referència a una família d’actors teatrals, Màrtir sota govern de l’emperador Dioclecià. entre els quals hi havia Josefa, que havia nascut a Sevilla el 1820 i va debutar al teatre Príncipe de Madr id. El seu germà José Valero Santa Magdalena Sofia, carrer Villavicencio va ser més conegut a Barcelona. Joigny, 1779-París, 1865 Magdalena Sofia Barat va ser la fundadora de Vallmajor, carrer l’institut religiós del Sagrat Cor de Jesús, cone- gut també amb els noms de Dames de la Fe o Dedicat a Rosa Vallmajor i Canet, nascuda el de la Instrucció Cristiana. 1778, casada amb Magí Modolell, propietari de terrenys on es va obrir el carrer. Vi·l la Cecília, jardins 76 Nomenclàtor Eduardo Conde va construir una casa en els nom. la finca, construïda segons projecte de terrenys ocupats per l’antiga masia de Can l’arquitecte Leocadio de Olabarria, és conegu- Noyu, a principis de segle XX. En homenatge a da per Vi·l la Cecília i, actualment, és el Casal de la dona Cecília Conde, i a la filla del mateix Sarrià. Bibliografia 79 Bibliografia Aballanet, Albert; Castiñeira, Isabel; Monteys, Xavier ; Paricio, Antoni. Residència urbana en Barcelona 1945-1970. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-ETSAV, 2000. Barba Corsini, dins J. Rovira Tomás. Cocinas. Barcelona: Ediciones Garriga, SA, 1963. Caballé, Francesc; Cazeneuve, Xavier ; Conzález, Reinald.Vi·l la Florida. De casa senyorial del segle XVI a equipament públic. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007. Carrasco, Cristina i Serrano, Mònica. Compte satèl·lit de la producció domèstica de les llars de Catalunya 2001. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2006. “Comunicación presentada por el Museo Social en el Congreso del Trabajo a Domicilio celebrado en Zurich en septiembre de 1914”, dins “Exposición de Barcelona. Estudios preparatorios. El tra- bajo a domicilio en diversas exposiciones. Diciembre 1915”, manuscrit a l’arxiu de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Descripción, marcha funcional y reglamento orgánico del manicomio Nueva Belén: fundado en 1857, recién establecido en un edificio erigido ex-profeso en el término de San Gervasio de Cassolas... y dirigi- do por el Dr. D. Juan Giné y Partagás. Barcelona, Imprenta de Antonio Palou, 1874. Diccionari biogràfic de dones: http://www.dbd.cat/ “Exposición de Barcelona. Estudios preparatorios. El trabajo a domicilio en diversas exposiciones. Diciembre 1915”. Manuscrit a l’Arxiu de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, Fiter i Inglés, José. Guia-Cicerone de las Cercanías de Barcelona. Barcelona: Tipografia de la Casa Provincial de Caridad, 1888. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Les noves institucions jurídiques i culturals per a la dona. Setmana d´Activitats Femenines. Febrer 1937. Barcelona: Oliva de Vilanova, impressor, 1937. Monteys, Xavier ; Fuertes, Pere. Mitre F. J. Barba Corsini. Barcelona: Col· legi d’Arquitectes de Catalunya, 1998 Poves, Amèlia. Mostra gràfica de l’activitat urbanística i arquitectònica a Sant Gervasi: 1850-1897. Barcelona: Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, 1997. Poves, Amèlia, Lostaló, Ani. Catàlegs de les sèries d'obra pública dels antics ajuntaments de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Santa Creu d'Olorda i Vallvidrera, 1839-1921. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Regidoria de Presidència, 1994. Segura, Isabel. Guia de Dones de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995. Solà de Sellarès, Maria. Irradiación de una biografia. Mèxic: Costa-Amic editors, 1987. Spain, Daphne.HowWomen Saved the City. Minneapolis:The University of Minnesota Press, 2000.