CobertaDonesSarria:Coberta ok  27/1/12  13:08  Página 1
Dones
de Sarrià -Sant Gervasi
Itineraris històrics
Dones de Sarrià - Sant Gervasi Itineraris històrics
Dones de Sarrià-Sant Gervasi
Itineraris històrics
Isabel Segura Soriano
Ajuntament de Barcelona
Arxiu Municipal
Districte de Sarrià-Sant Gervasi
Centre d’Informació i Recursos de la Dona
Edita:
Ajuntament de Barcelona. Districte de Gràcia 2011
© Ajuntament de Barcelona
Autora:
Isabel Segura Soriano
Col·laboradores:
Presentacio regidor

Índex
11 Espai d’origen
15 Els treballs i els seus espais
29 Espai polític
55 Nomenclàtor
71 Bibliografia
Espai d’origen
11 Espai d’origen
A mitjan del segle XIX, Ildefons Cerdà, l’autor pagesa, en què intuïm tres generacions; i el gat,
del Pla Cerdà de l’Eixample de Barcelona, en primer terme.
dibuixa un plànol de Barcelona i rodalies. A
tocar de mar, la ciutat viu reclosa en el recinte Però, a més de masos, hi ha nuclis urbanitzats.
emmurallat, més enllà, hi ha un ampli terreny Sarrià s’organitza gairebé des d’un carrer, a par-
sense urbanitzar que acollirà l’Eixample, i més tir del qual es concentra la població, i s’eixam-
enllà, els pobles independents. Sarrià, Sant pla per algun carrer perpendicular que el tra-
Gervasi, Vallvidrera, les Planes, en tots ells el vessa i diversos masos dispersos pel territori.
paisatge predominat és rural i, escampat aquí i La imatge de Sant Gervasi és pràcticament la
allà, algun mas. mateixa però amb menys densitat.
Les activitats de la major part de la població Si comparem el dibuix del plànol de mitjan
estan vinculades a l’agricultura. Agricultura, del segle XIX amb un de l’actualitat, el dibuix
ramaderia, explotacions que produeixen allò ha canviat radicalment. Hi ha una continuïtat
necessari per a la subsistència del co·l lectiu fa- en la urbanització. Pedralbes, Sarrià i Sant
miliar i una part de la producció es destina al Gervasi han quedat units a la ciutat en un
mercat, o bé, a les explotacions destinades a contínuum urbanitzat. Ni Vallvidrera ni tampoc
produir per al mercat. les Planes no apareixen en el dibuix d’en
Cerdà. La muntanya i una franja verda han
La imatge que reproduïm és, fins a cert punt, actuat com a fre a l’expansió i·l limitada de la
representativa d’aquest sector de població urbanització.
Dones i home a la porta
d’entrada de Can Canet,
actualment Tennis Barcelona,
1924.
Procedència Francisca
Casamitjana
Arxiu Municipal Districte
Sarrià-Sant Gervasi
12 Espai d’origen
Els cavallets a la plaça Sant
Vicenç a tocar del col·legi
Colón, 1895. Autoria: Jové
Arxiu Municipal Districte
Sarrià-Sant Gervasi
Plaça de Vallvidrera,
1919-1920.
Arxiu Municipal Districte
Sarrià-Sant Gervasi
13 Espai d’origen
Dones i criatures en carro Vallvidrera, el 1860, compta amb quatre car-
Donació: Francisca rers, anomenats “cuartel” segons la terminolo-
Casamitjana gia de l’època, que són el de llevant, el de mig-
Arxiu Municipal Districte
Sarrià-Sant Gervasi dia, el de ponent i el del nord. Al primer hi ha
18 cases; al segon 9; al de ponent és on n’hi ha
més, 21; i al del nord, el que menys, només en
té 7; que fan un total de 55 i, pel que fa a nom-
bre d’habitants, només n’hi havia 271, el 1862.
Sant Gervasi és una mica més poblat que l’an-
terior, el 1851 hi havia 887 habitants. Són, en
conjunt, municipis molt poc poblats. La distàn-
cia física i la manca de comunicacions, no
només amb Barcelona sinó entre si, i amb
altres de més o menys propers, feia que tingu-
essin un ritme de creixement lent, si ho com-
parem amb d’altres municipis propers.
de S.M. –encara que sigui reina, també la quali-
fiquen de maternal – sino que, ... el pensamien-
Del temps i de l’espai to del Gobierno es acometer de una vez, sin
imprudente precipitación, pero con la energía y
La distància física, la interrupció urbanística firmeza que dan las convicciones profundas y
entre Sarrià i Barcelona, aviat escorçaria distàn- que sancionan los estudios detenidos, la reali-
cies, a partir de la creació de xarxes de trans- zación de un vasto plan de comunicaciones
port. interiores que con tanta urgencia reclaman los
intereses de los pueblos”, comunica Melchor
Les vies de comunicació es trobaven en un Ordóñez, a l’alcalde de Vallvidrera, segons cons-
deplorable estat. Malgrat els avenços que ta a la documentació de l’arxiu del districte,
alguns països d’Europa havien fet, aquests no caixa 27.
s’havien importat a casa nostra. A mitjan del
segle XIX, hi ha un clam per crear nous mitjans I és amb aquest objectiu que es demana la
de transpor t – els anomenen “camins de co·l laboració dels alcaldes i, en concret, del de
ferro” – que facilitin la comunicació “único Vallvidrera, per a la realització del projecte.
modo de que se desarrolle el gérmen de
riqueza, que se encuentra estancado ahora”. Deu anys després, el 23 de juny de 1863, la
junta de govern del Ferrocarril de Barcelona a
Per obrir camins, per buscar aliances i co·l labo- Sarrià comunicava a l’alcalde de la ciutat que
racions, per gust o per força, des del Govern “mañana se abre a la pública circulación el
Civil, s’escriu a tots els alcaldes, també al de camino de hierro de Barcelona a Sarrià” i per a
Sarrià i de Vallvidrera, i se’ls fa saber que la celebrar-ho, la companyia entrega a la corpora-
“Reina (Q.D.G.) ha creído más conveniente ció una quantitat en metà·l lic perquè sigui dis-
resolver en su alta sabiduría las cuestiones y tribuïda entre les famílies que més ho necessi-
dificultades que se habían suscitado sobre la tin, segons consta en un document de l’Arxiu
concesión y construcción de ferrocarriles. Mas Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi
no se limita a esto sólo “la maternal” solicitud lligall 280, exp. 2, del fons de l’arxiu.
14 Espai d’origen
Cases a banda i banda del rail El ferrocarril i, posteriorment, el tramvia, - tram- ques i climàtiques que els higienistes reclama-
del tramvia a Sant Gervasi. vies de tracció animal que van circular a partir ven: terrenys sòlids, vegetació abundant, ventila-
Procedència: Arxiu Fotogràfic de 1878-, els nous mitjans de transpor t van ció, aigua, aire lliure... I així ho manifestava el
de Barcelona
Arxiu Municipal Districte facilitar la comunicació territorial i van actuar metge Joan Giné i Partagàs, director del mani-
Sarrià-Sant Gervasi. com a motor per a la urbanització. Aquests mit- comi Nueva Belén, fundat el 1853 a Gràcia i
jans suposaven un estalvi de temps i també van traslladat, des de 1873, a Sant Gervasi, a tocar
influir en la percepció de les distàncies, reals i del santuari de la Bona-Nova, que afirmava: “La
imaginàries. Els espais que abans quedaven lluny, ciencia pide para estos establecimientos las
ara s’apropen. El temps s’escurça per anar d’un siguientes condiciones: terreno sólido, seco y
Cases a banda i banda lloc a l’altre, i l’estalvi de temps i la rapidesa s’a- apto para la vegetación; alejamiento de panta-
de la via dels ferrocarrils, nuncien com a nous valors socials. De mica en nos y focos de infección; preservación de vien-
cap a 1932. mica, es construïen nous habitatges, residències tos dañinos y libre acceso de los saludables;
Foto: J. Domínguez d’estiueig, monestirs, escoles, algun manicomi... perspectiva de un país ameno y bello; y agua
Arxiu Fotogràfic de Barcelona potable en cantidad suficiente para la limpieza,
En l’època de l’higienisme, mitjan de segle XIX, bebida y riego. Todas estas circunstancias se
que volia posar fre a les elevades taxes de hallan reunidas en el sitio que hemos escogido”
mor taldat que s’obser vaven en els nuclis (Descripción, marcha funcional y reglamento
urbans compactes, Sarrià, Sant Gervasi, Vallvi- orgánico del manicomio Nueva Belén, 1874, pàg.
drera i les Planes reuneixen les condicions físi- 8-9).
15 Espai d’origen
Estació de les Planes
Foto Ed. A. Toldrà Vlazo,
1905-1915
Arxiu Fotogràfic
de Barcelona.
Enclavaments històrics.
Aquestes condicions físiques van fer que, segles any que se n’havia co·l locat la primera pedra, i
abans, el territori que avui en dia configura el encara que no totes les instal· lacions estaven
districte fos triat per a bastir edificis que actual- enllestides. Elisenda volia crear un monestir
ment en diríem singulars. El primer, sens dubte, propi per poder plasmar els seus ideals de vida
el monestir de Santa Maria de Pedralbes, va ser religiosa. Les formes de religiositat femenina
convertit en un enclavament, en una fita en el foren variades a l’Edat Mitjana, i el monaquis-
paisatge de Sarrià i de la ciutat de Barcelona. me, una de les moltes que existiren, fou la for-
ma d’espiritualitat més valorada que l’Església
El dia 17 de gener de 1326, Elisenda de Mon- medieval oferí a les dones. La vida monàstica,
tcada comprà una peça de terra a Bernat de però, estigué reservada exclusivament a les
Sarrià i, un altre tros, a Elisenda vídua d’Arnal. dones dels estaments superiors, ja que per a
Ràpidament començaren les gestions necessà- accedir-hi calia tenir dot. La vida conventual i
ries davant el Sant Pare per aconseguir l’auto- monàstica suposà, per a les dames de l’aristo-
rització per a fundar-hi un monestir. cràcia, l’única alternativa al matrimoni social-
ment admesa. Les institucions religioses, d’altra
Tot just un any després, el 3 de maig de 1327, banda, eren pràcticament els únics centres de
s’inaugurà el monestir, quan encara no feia un cultura per a les dones.
16 Espai d’origen
Poc després de la inauguració, concretament el A la porta de l’església del monestir hi ha l’escut
2 de novembre de 1327, el rei Jaume II, amb de la reina Elisenda. A l’interior, hi ha una part
qui estava casada Elisenda, moria i, no gaire més accessible al públic i l’altra destinada a la comu-
tard, ella s’instal· lava definitivament al palau nitat. A tocar del presbiteri, el mausoleu de la
construït dins el recinte del monestir. La reina reina, construït abans de la seva mort. Aquí és
hi va residir des del 25 de febrer de 1329 i fins representada amb tots els atributs de la reialesa
al dia de la seva mort, el 19 de juliol de 1364. i, a la banda del claustre, hi ha un vessant del
mausoleu on la veiem amb vestit de vídua.
El monestir, que era en un paratge allunyat de
la ciutat de Barcelona, quedà encerclat per un El monestir s’articula al voltant del gran claustre,
Imatge del recinte recinte emmurallat del qual encara avui podem d’uns quaranta metres de longitud, en el qual
del monestir de Santa Maria observar algun tram i les portes nord i sud. El destaquen les ce·l les de dia. La més espectacular
de Pedralbes i la creu recinte acollia, a més del monestir i el palau, les la va fer construir Francesca Saportella, neboda
de terme al primer pla. cases de set capellans que atenien el monestir, de la reina Elisenda i segona abadessa del
Autor: Roisin.
Arxiu Municipal Districte el conventet, una fleca, una carnisseria i altres monestir, decorada amb pintures de Ferrer i
Sarrià-Sant Gervasi dependències. Bassa. A les ce·l les de dia, les monges hi passa-
17 Espai d’origen
Plaça de Sarrià, amb l’església ven les hores de lleure. Les primeres se separa- Gran part de la història del monestir la conei-
de Sant Vicenç de Sarrià ren mitjançant estores penjades; després es van xem gràcies a la ingent tasca de catalogació
al fons, cap a 1920.
Autoria: Toldrà anar construint d’obra. D’aquesta manera, les i documentació que va realitzar sor Eulàlia
Arxiu Municipal Districte monges anaven fent-se el monestir a la seva d’Anzizu, recollida en una obra imprescindible
Sarrià-Sant Gervasi mida. per a conèixer la vida de la institució al llarg dels
segles: Fulles històriques del Reial Monestir de
Les dependències comunes eren: el menjador, Santa Maria de Pedralbes, publicada el 1897 i
la cuina, el dormitori, la infermeria, la sala capi- que ha estat la base de molts estudis posteriors.
tular, la bugaderia i l’estenedor, les procures
– celler, rebost, cort del bestiar i estable – i un Dèiem abans que la disponibilitat de terrenys
petit hort. i d’aigua, així com les bones condicions am-
18 Espai d’origen
bientals, havien estat elements clau per a la com així va ser. Margarida fou monja de
localització del monestir, com també ho van Valldonzella fins el 1428, en ser anomenada
ser per bastir, en un indret relativament a abadessa del monestir de Bonrepòs, on morí
prop, temporalment i físicament parlant, un uns mesos més tard. 1
altre enclavament destacat, Bellesguard.
Van passar els anys, van passar els segles i l’e-
En aquell paratge hi havia una torre de defen- difici va tenir diverses formes i transmissions
sa que, reconstruïda pel rei Martí l’Humà, va patrimonials, fins arribar a Maria Sagués, pro-
reconvertir una antiga torre de defensa en un pietària que, el 1902, encarregà a l’arquitecte
casalot, on va celebrar el seu matrimoni amb Gaudí el projecte de reconstrucció total de
Margarida de Prades. La cerimònia la va presi- l’edifici, tal com el veiem avui. Maria Sagués,
dir sant Vicent Ferrer. Bellesguard es convertí malgrat ser vídua en aquell moment, va ser la
en la seva residència d’estiu. Poc va durar el responsable d’entrar en contacte amb en
matrimoni. El rei Martí moria el 1410. Gaudí i d’encarregar-li el projecte. Apostant
per la innovació en el llenguatge arquitectò-
Aturem-nos, però, amb Margarida de Prades. nic, la casa és coneguda més pel nom del
La seva vida il· lustra diversos aspectes de la marit ja mort, Figueres, que no pas pel nom
vida de les reines catalanes, a través de la bio- d’ella. Aquest no és un cas aliè en la memòria
grafia que li dedica Concepción Rodríguez de la ciutat, una memòria que sovint és molt
Parada, al Diccionari Biogràfic de Dones, que selectiva quan es tracta de recordar iniciatives
transcrivim literalment: femenines.
“La vida de Margarida és un bon exemple de De la mateixa manera que Maria Sagués
l'estatus ambigu de les reines medievals, atès queda esborrada de la casa que va fer cons-
que llur poder, prestigi i influència ve determi- truir, assumint tots els riscos de fer l’encàrrec
nat pel seu matrimoni. Quan el rei mor, cal a un dels arquitectes més innovadors del
que la vídua pensi estratagemes per mantenir moment; una altra dona, Roser Segimon, pro-
la seva posició. Si això no és possible, acaba pietàr ia d’un altre edifici emblemàtic de
sent marginada i oblidada. Per això, Margarida Barcelona, la Pedrera, ha quedat en l’oblit i la
maldà per mantenir en secret el seu matrimo- casa, la seva casa, també construïda per en
ni amb el noble valencià Joan de Vilaregut, Gaudí, és coneguda per la casa Milà –el
celebrat el 1415; de fer-se públic, la reina per- cognom del marit – i no per casa Segimon.
dria els pocs emoluments i el tractament que
rebia en qualitat de vídua.” Els barris de Sarrià, Sant Gervasi, Vallvidrera i
Les Planes, concentren una par t impor tant
El secretisme esmentat obligà la parella a de l’arquitectura moderna del segle XX, no
viure separats, a deixar el seu fill, Joan Jeroni, només la modernista, també l’arquitectura
en mans de tercers i, finalment, en conèixer-se dels anys trenta, l’anomenada arquitectura
la notícia, a viure reclosos al monestir de moderna, i anys a venir, un dels conjunts
Valldonzella, l'abadessa del qual, Constança de d’habitatges més innovadors de la Barcelona
Cabrera, era tia de Margarida. dels seixanta (1959-1964) és el de l’arquitec-
te Barba Corsini al carrer Mitre, números 3,
Vilaregut morí el 1422. En el testament dispo- 4, 6, 7, 9 i 10, al qual retornarem al següent
sà que la seva vídua fes professió religiosa, capítol.
19 Espai d’origen
Quan els edificis canvien de funció
El Palau Reial, durant un període, passà de ser
residència reial a conver tir-se en residència
internacional de dones estudiants. Pocs mesos
després de proclamada la Segona República, el
palau de Pedralbes acull la Residència
Internacional de Senyoretes Estudiants.
Tres dones, Maria Solà, Candelaria Escolà i l’es-
criptora María Luz Morales, volien crear un
espai laic on les estudiants foranes poguessin
hostatjar-se, i van aplegar esforços i energies
per tal de fer-la possible.
Aquesta Fundació va ser creada a mitjan del
1931, sota el patronatge de l’Institut d’Acció
Social Universitària i Escolar de Catalunya, per
donar acollida a les estudiants d’arreu vingudes
Espais de dones a Barcelona per a cursar-hi carreres i altres
estudis. Ocupa la part alta de l’antic Palau Reial
Entrant al segle XX,” ja entrant al segle XX, de Pedralbes, situat enmig dels jardins de la
Carme Karr, impulsora volem parlar d’espais que van ser creats com a Diagonal. La directora era Maria Solà. I diu el
de la Llar, amb la seva filla espais co·l lectius per a dones. Al carrer Guillem Reglament: La residència no és ni un hotel ni
i el seunét i néta a Sarrià. Tell, 8 i 10, de Sant Gervasi, hi havia la Llar, la
Donació família Rucabado. una pensió, és una institució de cultura auxiliarprimera residència per a estudiants i ateneu
Arxiu Municipal Districte o complementàr ia de les tasques de la
Sarrià-Sant Gervasi femení de Barce-lona, segons llegim a l’article Universitat i altres centres educatius.
publicat a la revista Feminal, del febrer de 1913.
La Llar va ser impulsada per Carme Karr, oferia
a les fi l les de famíl ies residents fora de
Barcelona: habitació, menjar sa i abundant,
higiene i vigilància. A més a més, la Llar oferia
ensenyament domèstic de manera gratuïta:
pressupostos de casa, neteja, cosir, planxar, cui-
nar, repàs de roba, atenció als infants i als
malalts, medecina casolana i d’accidents, confe-
rències d’ampliació educativa en tots els rams
artístics i científics.
“Residència Internacional La Llar estava dotada de biblioteca, sala de
de Senyoretes Estudiants” música i també de sala de conferències. A més
situada al Palau de Pedralbes de les noies pensionistes, la Llar podia acollir
durant els anys 30.
Foto Ferran, Cultura també, de manera temporal, les mares i germa-
Doméstica, II, número 10, nes de les pensionistes, així també com dones
març de 1934, pàg. 41. estrangeres.
20 Espai d’origen
Menjador de la “Residència
Internacional de Senyoretes”.
Nueva Iberia, 1937.
La preocupació principal és que les tasques es Les residents tenen un servei d’autobús que
desenvolupin en un ambient sa, moral, amable, les transporta al centre de la ciutat i realitza
comprensiu i culte en què es trobin aplegades deu viatges diaris.
“l’eficàcia intel· lectual del centre docent i la
càlida cordialitat de la llar”, es deia a l’article La residència compta amb el servei d’un metge
“Residència Internacional de Senyoretes Es- i d’una infermera. També s’ha creat una secció
tudiants”, a Cultura Doméstica, del març de de nenes de vuit a catorze anys, deixebles de
1934. l’Institut-Escola.
La residència, a més de les estudiants, també El menjar és de primera qualitat “Setmanal-
acull professores nacionals i estrangeres, i aque- ment, de les muntanyes lleidatanes a la residèn-
lles dones que, dedicades a activitats inte·l lectu- cia, són tramesos els ous, les mantegues, els
als, la Junta de Govern jutja oportú admetre. formatges de llet i les fruites del temps”.
Durant les vacances de Pasqua s’estableix un Té cabuda per a 50 persones, però la demanda
intercanvi de residents amb la Residència era molt superior.
Internacional de Senyoretes Estudiants de
Madrid. Insta·l lada al Palau de Pedralbes per concessió
21 Espai d’origen
municipal, voltada de jardins i amb un camp de què obtingué diversos premis, i també en
tennis, aquesta residència té unes seixanta pla- l'Exposició de Chicago de 1893, on també va
ces, vint de les quals són destinades a becàries assistir una altra dona barcelonina, Clotilde
i es proveeixen per concurs. Cerdà, més coneguda per Esmeralda Cervan-
tes, arpista de renom internacional, que va fer
A més de cursets, conferències i ensenyaments una conferència sobre la cultura de les dones
complementaris de costura, llengües i gimnàsti- turques.
ca, s’organitzen reunions, concerts i festes d’art.
La residència compta amb diverses seccions: A Chicago es va construir un pavelló de dones,
cultura, esports, festes i assistència infantil, ex- dissenyat per l'arquitecta Sophia Hayden, desti-
plicava l’article que anem resseguint. nat a demostrar que les realitzacions de les
dones eren equivalents a les dels homes. Emília
Durant la Guerra Civil, amb motiu de la sus- Coranty hi exposà juntament amb Mar y
pensió de les activitats docents de la Universi- Cassat, Rosa Bonheur, Anna Lea Merritt, entre
tat, l’Institut d’Acció Social Universitària i Es- d'altres, i va obtenir la medalla de plata per un
colar de Catalunya ha dedicat la Residència conjunt d'obres de pintura i de treballs deco-
Internacional d’Estudiantes al infants refugiats ratius.
d’altres zones de l’Estat.
Emília Coranty és una de les creadores que al
nostre país intentà acabar amb la distinció tra-
De Sarrià a Chicago dicional entre les belles arts i les arts aplicades,
impulsant la professionalització de les ar ts
Seguint amb altres edificis que han canviat d’u- decoratives.
sos, volem fer referència a la casa d’Emília
Coranty que, un cop constituïda la fundació
Guasch-Coranty, va fer donació d’obres i de la Retrats literaris
seva casa situada al carrer Ciutat de Balaguer a
l’Escola d’Art i Oficis i Belles Arts de Barcelona. Un dels millors retrats literaris de Sant Gervasi
Però, qui era Emília Coranty? és de Mercè Rodoreda, amb les seves nove·l les
Aloma, Jardí vora el mar i Mirall trencat. Mercè
Va néixer a Barcelona el 1862 i va ser la prime- Rodoreda tenia un coneixement precís del
ra dona que pogué estudiar a l'Escola de Belles barri de Sant Gervasi, i especialment de la
Arts de Barcelona durant el curs 1886-1887. torre del seu avi Gurgui, al carrer de Manuel
Fins aquell moment era prohibit a les dones Angelon, avui desapareguda. Es conser ven
l'accés als estudis d'art. Finalitzats els estudis imatges de Mercè Rodoreda al jardí del seu avi
viatjà a Madrid, Toledo, El Escorial i a diverses i al menjador ; imatges que ens mostren els
ciutats italianes per aprofundir la seva formació. espais que acolliren, durant molts anys, les
seves estades a Sant Gervasi. Casa on també
Va pintar molt, especialment flors i composi- van viure la seva mare i el seu fill mentre ella
cions decoratives, i realitzà projectes per a era a l’exili, primer a França i després a Suïssa,
puntes, blondes i brodats. des d’on escrivia car tes a la seva amiga, la
també escriptora, Anna Murià, en què li mos-
Participà en l'Exposició Universal de Barcelona trava la preocupació per la supervivència dels
de 1888, en la Nacional de Madrid de 1890, en que havien quedat a Catalunya.
22 Espai d’origen
Dels subjectes de Sarrià-Sant Gervasi
Si hem parlat de palaus, convents, cases i més
cases, reals i recreades literàriament, ara volem
parlar dels orígens de les persones que van
habitar o viuen al districte.
Algunes van néixer i han viscut en alguns dels
carrers del districte, d’altres hi han arribat, pro-
cedents de diversos barris de Barcelona, i
encara d’altres arriben als barris de Sarrià-Sant
Gervasi procedents d’altres contrades.
Blanca Morales ens ha facilitat aquesta fotogra-
Luisa Mosalve i la seva filla fia d’estudi realitzada a Requena, València, l’any
Dolors Pérez. Requena, 1920, per algun fotògraf professional de qui
València, 1920. És una
fotografia d’estudi, típica desconeixem el nom. Una dona -probablement filla, abillada amb un enorme llaç al cap. La nena
de l’època. la mare- amb indumentària que ens parla de la va vestida de blanc immaculat. I, al darrere, mal-
seva pertinença a una zona rural, sosté la seva grat ser a Requena, la imatge d’una ciutat. La
torre Eiffel ens parla de París i, en aquell cel
ennuvolat, un avió, premonitori dels viatges que
Cristina Carcar, la seva mare, al llarg de la seva vida faran, i no precisament a
Conchita Carnicer, París, sinó a Sarrià, anys a venir. El viatge que
i la seva tieta,
Ángeles Carnicer. Vestides de volia representar la fotografia es va fer però la
casament per anar al casori causa que el motivà no va ser el turisme sinó la
d’uns amics. “M’havien voluntat de buscar estratègies per millorar les
advertit que no em taqués, expectatives vitals.
cosa impossible, ja que jugava
molt”. Saragossa, 1959.
Anys més tard, trobem una altra nena, intuïm
que també anava vestida de blanc. És Cristina
Carcar, envoltada per la seva mare Conchita
Carnicer i la seva tieta Ángeles Carnicer. És
l’any 1959. La imatge va ser feta a Saragossa, i
hi apareixen totes tres ben mudades per assis-
tir a un casament. Cristina Carcar va rebre l’ad-
ver timent de no tacar-se, cosa impossible,
segons les seves paraules, ja que jugava molt. El
barret probablement li faria nosa, i aquell vestit
immaculat, i els guants i mitjons del mateix
Cristina Carcar amb
el seu gos Tarzán, a la bassa color, no sabem com acabarien. El cas és que, a
que hi havia a la fàbrica Cristina Carcar, tota aquella indumentària li feia
d’olis. “Tarzán era el meu nosa i se sentia més còmoda, més en el seu
millor amic i jugaven molt. lloc, jugant amb el seu gos Tarzán a qui veiem
Vigilava la casa i a mi,
sobretot. Saragossa, 1964. en una altra fotografia.
23 Espai d’origen
Rosa Castells Cuch, fotògrafa, es va establir a marc territorial per a la creació de relacions de
Sant Gervasi, procedent d’un altre punt de la veïnatge, teixides al llarg dels anys. En els barris,
geografia catalana i ens explica: “Em vaig esta- hi existeix un compromís social, un ar t de
blir a Sant Ger vasi l’any 1969, amb estudi coexistir entre veïnes i veïns, entre els interlo-
propi, a l'edat de 24 anys. Fins l’any 1980 vaig cutors -en paraules de Michel Certeau-, vincu-
compartir el negoci amb el meu marit Pere lats per un fet concret però essencial, la proxi-
Capdevila Miquel, però les circumstàncies de la mitat i la repetició dels trànsits quotidians.
vida van fer que hagués de continuar sola. Pel
meu estudi han passat diversos co·l laboradors i El barri, diu el mateix autor, s’inscriu en la histò-
moltes co·l laboradores que m'han ajudat a fer- ria del subjecte, com la marca d’una pertinen-
me créixer, a mi i al negoci. La fotografia és i ha ça, de la mateixa manera que cada subjecte
estat la meva passió, la meva afició i la meva inscriu la seva trajectòria en ell, en una interac-
professió. Sempre m'he actualitzat i no m'han ció continuada entre el paisatge, no només
fet por les noves tecnologies”. físic, i el subjecte.
Glòria Pujol, als jardins del
Turó Parc, 1945
Autoria: Mercè Folch Els diversos barris que conformen el districte El barri propicia la trobada i, per tant, el com-
actual tenen una llarga història i han estat el promís social.
Rosa Castells Cuch
es va establir a Sant Gervasi
l’any 1969, amb el seu primer
estudi fotogràfic al carrer
de Muntaner, 495,
a l’edat de 24 anys.
Foto Pere Capdevila
Arxiu Rosa Castells Cuch
Els treballs i els seus espais
27 Els treballs i els seus espais
Treball domèstic que: “Més del 90% de les dones catalanes van
dedicar 4 hores i 16 minuts diaris a les tasques
de la llar i la família durant el segon semestre
En la reconstrucció de la història de les ciutats, de 2010” i l’estudi precisa que l’anàlisi de la dis-
tan important és parlar de l’espai públic –car- tribució en el temps de les activitats de la
rers, edificis amb més o menys càrrega simbòli- població mostra que, després de dormir i men-
ca de representació i de poders diversos, siguin jar, l’activitat diària més compartida entre els
culturals, religiosos o polítics...– com de l’espai catalans és l’atenció de la llar i familiars, activi-
domèstic. Els habitatges, les cases que hem tats que impliquen, entre d’altres: cuinar, mante-
habitat o habitem, acullen històries, històries en nir la llar, fer compres i atendre criatures i per-
què s’han desenvolupat part de les experièn- sones grans. L’enquesta afegeix que és en
cies vitals, inscrites en una de co·l lectiva, que aquestes responsabilitats familiars i de la llar en
s’esdevenen en territoris concrets, d’àmbit de què es troba la diferència més accentuada pel
barri, de districte i de ciutat, i que estan directa- que fa a la distribució entre homes i dones.
ment vinculades a la història co·l lectiva. Concretament, el 93,3% de les dones majors
de 10 anys hi dediquen 4 hores i 16 minuts
L’espai domèstic no és aliè a les relacions i va- diaris, mentre que els homes que assumeixen
lors que es desenvolupen, que es renegocien, a aquestes tasques són el 77,4% del total i hi
l’espai públic. L’espai domèstic, les cases que dediquen 2 hores i 35 minuts de mitjana.
habitem, no són campanetes de vidre aïllades
Nena, nen, nina i bicicleta, del que passa a la resta del món, com en algun
al carrer Canet, als anys moment s’ha volgut fer creure.
seixanta.
Procedència Gisela Bossom
i Maite Repollo L’espai domèstic, i el treball que en aquest s’hi
Arxiu Municipal Districte fa, està íntimament relacionat amb els espais de
Sarrià-Sant Gervasi treball remunerat. Ambdós, el treball domèstic i
el treball remunerat, formen part de la mateixa
“cosa”. Sense l’un, no existiria l’altre. Aquesta
relació indivisible, com si d’una mena de vasos
comunicants es tractés, no sempre es fa visible,
no sempre se l’ha volgut veure. No hi ha possi-
bilitat d’exercir un treball remunerat – i aquesta
és una societat que atorga els drets socials en
virtut del treball remunerat reglat – si no hi ha
algú que dóna i manté la vida, que té cura de la
subsistència pròpia i la del col· lectiu familiar ;
activitat, responsabilitat, que al llarg de la histò-
ria han exercit majoritàriament les dones.
El treball domèstic es fa visible
En una enquesta recent sobre l’ús del temps
durant els anys 2010-2011, realitzada per
l’Institut d’Estadística de Catalunya, s’explicita
28 Els treballs i els seus espais
La dedicació al treball domèstic i de cura, tal allò podria portar-los problemes.Vivia a l’Eixam-
com acabem de veure, la realitzen majoritària- ple, en un entorn casolà, familiar i típic de l’è-
ment les dones que sovint han hagut de supe- poca: “ El pare, de jove, tocava el violí i la meva
ditar les seves expectatives vitals, les seves tra- mare, el piano i l’harmònium; tots dos deixaren
jectòries professionals, a les necessitats del el seus somnis per tirar endavant tres fills, però
co·l lectiu familiar. abans, per pujar quatre nebots que havien que-
dat sense pares per causa de la guerra. La
Les nenes, històricament, han estat ensinistra- música es vivia cantant, sentint i escoltant i, per
des per a exercir aquests treballs, de la mateixa això, va fer que jo iniciés estudis musicals al
manera que s’ha ensinistrat els nens per a uns Conservatori Municipal de Música. Allà coneguí
altres. Aquest ensenyament de rols s’ha fet, el meu futur company de vida o marit, que
entre altres vies, a través dels jocs. Fixem-nos provenia d’una família que vivia en segona
en la imatge, la nena duu una nina i el nen generació al barri de la Bonanova, just davant
porta un enginy mecànic, una bicicleta. Ja ho de l’estació de “la Bonanova“ dels “ferrocarriles
deia Simone de Beauvoir “s’aprèn a ser dona”. catalanes”, avui en dia del barr i de Sant
El rol de gènere requereix un aprenentatge i Gervasi. El meu marit és nét de l’escultor Joan
les habilitats per por tar a terme el treball Borrell Nicolau, és i era amant de la música i
domèstic, és un aprenentatge continuat. de totes les arts.
Aquells gustos compartits foren els que feren
Estratègies familiars que, de mica en mica, jo heretés els entorns
del districte. Districte que ja coneixia per
Assumpta Font ens regala un breu però intens “Piscinas y Deportes”, on jo anava a patinar els
relat, en què descriu, en poques ratlles, les dissabtes o a nedar a l’estiu.
diverses estratègies de dos co·l lectius familiars
per tirar endavant el seu projecte de vida. El
La tieta Anita,
la nena M. Lluïsa. text és intens perquè, a més a més, ens dóna
Aquesta és la foto coneguda compte també dels canvis en el paisatge; de les
com “La tieta, la nena i la pràctiques del part; de com la guerra va trasto-
nina”, al pati de la casa del car esperances i desballestà famílies; dels grups
carrer Vico, 9, 1924.
Arxiu Assumpta Font familiars, que sovint eren més amplis que la
família nuclear, en què s’acollien nebots sense
pares, tietes; i també ens parla de dones que
realitzen treballs domèstics, remunerats en
alguns casos, com ara minyones, cosidores i
bugaderes.Tanmateix podem veure el compro-
mís d’una cer ta pràctica de responsabilitat
social.
Aquí van, doncs, les seves paraules:
Assumpta Font nasqué un 25 de febrer a Santa
Madrona, vigilada per una llevadora i un pedia-
tra perquè era filla d’uns pares grans que, des-
prés de dos fills, ja no esperaven ningú més i
31 Els treballs i els seus espais
I així vaig entrar a formar part d’una família
acollidora, en què un sol sou (el del pare) sos-
tenia 5 fills, una esposa, una àvia, una tieta-àvia,
una cosidora els dijous, una domèstica cada dia,
i una de reforç de neteja els dissabtes. Ah! i els
dijous venia a dinar a taula parada “el Juan de
Bilbao”, home amb pocs ingressos, que es pro-
curava els àpats passant per les cases benes-
tants del barri.
La casa era gran, plena d’escultures “precioses”
en un entorn molt entranyable, i encara con-
servava el taller de l’escultor.
També teníem en comú, el meu marit i jo, una
Roser Ponsati cosint a casa, tieta, ell una tia-àvia i jo una tieta directa, però
al barri del Guinardó. les dues havien esdevingut solteres i feien una
Arxiu Roser Ponsati mica de pal de paller de la família. En aquesta
casa va quedar reflectit això, en una foto que
sempre hi ha estat present i l’anomenem: “La una truita, o estenent la roba, o fregant el terra,
tieta, la nena i la nina”. La nena es va convertir o qualsevol altra activitat domèstica. Ara bé, en
en la meva sogra i la nina, qui sap? els àlbums de fotògrafs professionals, encara és
més difícil de trobar-les. Fins i tot, quan retraten
La casa segueix sent on era, amb les mateixes magnífics edificis de magnífics arquitectes, la
parets però amb un interior més funcional. cuina no hi apareix i, si hi apareix, hi ha un “no
sé què” que denota que l’artista és fora de lloc,
Tot el barri amb el temps ha anat canviant el no sap com posar-s’hi. En aquests pocs casos,
seu contorn o morfologia, les cases aïllades repetim excepcionals, el que atreu la mirada del
amb els seus jardins són ara cases de pisos, fotògraf no és el subjecte que hi treballa, ni tan
però encara en queden algunes que pertanyen sols l’espai, ho són els enginys mecànics que, de
a èpoques anteriors. Això fa que no hi hagi, mica en mica, han anat ocupant l’espai culinari,
actualment, comerços ni serveis, però sí un però, repetim-ho, el subjecte que els fa anar no
entorn tranquil on encara s’escolten els ocells”. ha aparegut a la imatge. Les cuines domèstiques
Fins aquí les paraules de l’Assumpta Font. no tenen “glamour” per a la mirada fotogràfica,
les cuines domèstiques han tingut, durant molts
anys, mala premsa, o dit en altres paraules, han
El valor de les imatges estat fora de l’interès creatiu, no de les cuineres
que les fan anar cada dia, però sí dels dissenya-
Hi ha poques, molt poques imatges fotogràfi- dors d’espais i d’aquells que els recreen foto-
ques, que captin el moment en què alguna per- gràficament.
sona realitza una de les múltiples activitats que
comporta el treball domèstic i de cura. Aquesta Davant l’absència del treball domèstic en el
invisibilitat fotogràfica revela el poc valor que se relat fotogràfic de la vida, la imatge que Roser
li atorga. En els àlbums familiars, poques vega- Ponsati ens ha aportat, en què la veiem cosint
des es fa una foto d’algú pelant patates, o fent roba, és converteix en un regal.
30 Els treballs i els seus espais
La imatge capta Mainaderes, tietes i criatures,
un moment pletòric al jardí de la casa del carrer
Arxiu Assumpta Font Mont-roig, 5-7, en el tombant
del segle XX.
Arxiu Valls Illa
La mare de la Glòria Pujol,
amb les seves criatures.
Porta un braçal de dol (cos-
tum d’aquell temps)
Arxiu Família Pujol Folch
Ara bé, dins la complexitat i varietat de les acti- Font ens ha facilitat, en què veiem tres dones, al
vitats que comporta el treball domèstic n’hi ha voltant d’una taula, compartint beguda, alguna
una que sí que ha merescut l’atenció del fotò- cigarreta i la conversa.
grafs. Ens referim a imatges de dones amb cria-
tures, atenent-les, portant-les de passeig, acari- L’espai domèstic també acull activitats artísti-
ciant-les, jugant amb elles... ques com aquesta imatge que veiem d’una
dona tocant el piano.
Tanmateix, a l’espai domèstic també hi ha altres
activitats, lloc de trobada i esbarjo segons Això ens dóna peu per recordar que l’habitatge
veiem en una de les imatges que Assumpta no sempre ha estat un espai de treball, més enllà
31 Els treballs i els seus espais
A la imatge, M. Lluïsa
Borrell, una amiga, i Mariona
Loperena.. És una partida de
Mah-Jong entre amigues, a la
casa del carrer Vico, 9.
Arxiu Assumpta Font.
Dona al piano, a la casa
del carrer Vico, 9.
Entre 1931 i 1933.
Arxiu Assumpta Font.
del domèstic, com pot ser la música, o bé altres desborda els límits de l’habitatge i es desplaça
activitats que es realitzaven a canvi d’una remu- per la ciutat, cap a altres espais. Un d’ells són
neració econòmica. I aquí, podem parlar tant de els mercats. Els mercats han aplegat una part
les dones que fan de minyones, planxadores i un d’aquest treball, l’anar a comprar, i alhora, tam-
llarg etcètera com d’aquelles dones que treba- bé, al darrere del taulell, acostumen a haver-hi
llen a casa en una activitat remunerada. dones, que exerceixen la seva professió, però,
els mercats són quelcom més que estrictes
Amb tot però, la complexitat i varietat de les llocs de compra-venda, són també espais de
activitats relacionades amb el treball domèstic relació, d’intercanvi de sabers.
32 Els treballs i els seus espais
Compradores i venedora
al mercat de Sarrià,
cap als anys trenta.
Procedència Dolors Urraca.
Arxiu Municipal Districte
Sarrià-Sant Gervasi.
Diversos són els mercats del districte. El més les economies familiars perillaven. No és es-
antic, el de Sarrià, construït segons projecte trany, doncs, que en aquell context esclatés la
del 1910. El de Galvany, és un altre edifici de vaga de tramvies, malgrat la repressió, malgrat
1927 i la seva estructura de ferro fa que se’l la por. No era la primera vegada que s’ocupa-
consideri un monument artístic, com passa a la ven carrers. Els motius de les protestes van
majoria dels mercats de la ciutat. estar relacionats amb les subsistències, ja fos
pel racionament o per les requises de pro-
ductes. En la conflictivitat dels anys quaranta,
Del subsistir en temps difícils les dones hi van tenir un protagonisme desta-
cat que es manifestà amb penjades de paelles
L’Assumpta Font ens parlava de com la seva i setrills als balcons davant la manca absoluta
família va haver d’abandonar les seves expec- d’oli a les botigues.
tatives vitals vinculades a la música per tirar
endavant, primers els nebots que havien que-
dat sense pare i mare, i després les seves cria- En aquella Barcelona, hi ha espai també per a
tures, entre elles l’Assumpta. Subsistir després la solidaritat, tal com posa de relleu la imatge
de la Guerra Civil es va convertir en la preo- que Roser Ponsati ens ha facilitat, amb aquest
cupació més important per a àmplies capes text: “Al terrat de casa de la meva padrina
de la població. El cost de la vida, el 1950, s’in- Caterina. La nena rossa més petita era una
crementà un 20% respecte l’any anterior i, el nena polonesa acollida durant un temps per
1951, l’increment va ser de tal magnitud que la nostra família”, 1945.
33 Els treballs i els seus espais
A la dècada dels anys seixanta, després de la fi especialment importants en el sector domèstic.
del règim d’autarquia implantat pel franquisme Si es volien vendre més quilowatts, si es volien
i després dels plans econòmics, primer d’esta- vendre més aparells, calia adequar els habitatges.
bilització i després de desenvolupament, s’in-
crementa la capacitat adquisitiva. La imatge
que hem reproduït, gràcies a l’apor tació de La paradoxa del temps
Blanca Morales, és i·l lustrativa del canvi econò-
mic. Si abans la major par t de la població Les companyies energètiques – electricitat i gas–
dedicava gran part dels seus recursos econò- i els fabricants d’electrodomèstics que no sem-
mics a l’alimentació, a partir dels anys seixanta pre són empreses diferents –també hi ha com-
“Al terrat de casa de la mev poden destinar una par t dels recursos a la panyies de gas i electricitat implicades en la
a padrina Caterina. compra d’electrodomèstics. Tal com veiem a la producció i venda d’electrodomèstics – centren
La nena rossa més petita era
una nena polonesa acollida imatge, el rètol publicitari anuncia la marca les seves campanyes propagandístiques a con-
durant un temps Westinghouse. vèncer de la benvolença dels seus productes
per la nostra família”, 1945. en l’estalvi de temps.
Arxiu Roser Ponsati Cal recordar que els primers reactors de les
centrals nuclears a Catalunya eren de la marca El 1962, Moulinex llança una campanya publici-
Westinghouse, que també fabricava neveres i tària: “Moulinex libère la femme”. En para·l lel,
altres electrodomèstics. I la publicitat d’alguns la campanya, convenientment traduïda, “Mouli-
electrodomèstics ape·l larà a l’energia atòmica. nex libera a la mujer”, arriba a l’Estat espanyol.
Algunes marques venen el seus productes amb L’empresa ven molinets de cafè, batedores,
un símil d’explosió nuclear com a rerefons. màquines de cuina, assecadors de cabells, de
roba i aspiradores de pols, aquestes darreres,
Però, on posem tots aquests electrodomèstics al preu de 825 pessetes.
en les minúscules cuines de la majoria dels
habitatges barcelonins? Quines cuines cal disse- Els electrodomèstic alliberen la dona, els nous
nyar per encabir tot l’equipament? Caldrà pen- teixits per a cortines, també. No és estrany. El
sar en les cuines, no com un espai buit que discurs de la feminitat, i de la “naturalització de
cadascú equiparà com vulgui, sinó que el pro- les feines domèstiques atribuïdes amb exclusi-
grama haurà de tenir en compte, des d’un bon vitat a les dones, començava a ser qüestionat.
principi, el que contindrà i, encara més enda- L’any 1949, Simone de Beauvoire publicà el
vant, tot, absolutament tot, des del forn als Segon sexe, i el seu contundent “s’aprèn a ser
armaris passant per la nevera, haurà d’estar dona” feia evident l’aprenentatge cultural de la
previst i, al final del camí, en el moment en què
Primera botiga d’electro- els promotors facin entrega dels habitatges als
domèstics al barri, al carrer futurs residents, la cuina estarà equipada sense
del Capità Arenas, 25, 1965. deixar res a l’atzar. Però, no avancem esdeveni-
Foto: Joaquim Vilar ments. Ara, som a l’inici del viatge.
Arxiu: Blanca Morales
Els industrials elèctrics demanen a arquitectes i
constructors que construeixin amb perspectives
de futur i dissenyin els habitatges amb la
insta·l lació elèctrica incorporada, malgrat que el
clam es fa a cavall entre els anys quaranta i cin-
quanta, època de restriccions energètiques,
34 Els treballs i els seus espais
tat o el gas, havien d’estalviar temps a les do-
nes. Això se sobreentén i així ho fan explícit
gairebé en tots els anuncis d’electrodomèstics
sempre amb una presència femenina al costat
de l’aparell per anunciar.
Però, paradoxalment, els electrodomèstics que
més es fabricaven i es venien no eren els que
estalviaven temps, ans al contrari, els aparells
més venuts eren els que “consumien temps”,
aparells de ràdio i de televisió.
Les xifres que apor tà el secretari tècnic de
comerç, en el discurs d’inauguració d’Hogarotel,
feminitat en les societats patriarcals , societats el 1965, així ho corroboren:
Casa de la família Pérez-
Monsalve, al carrer Major en què l’home es prenia com a mesura i, en
de Sarrià, el dia de celebració referència a aquest model i en contraposició a “Producción de neveres:
de la primera comunió de l’home, apareixia la dona, com a l’altre. Maria 1960, 30.000; 1964, 400.000;
Maria Lluïsa Vilar, 1962. Aurèlia Capmany es conver tí en una de les
Foto: Joaquim Vilar Producción de lavadoras:
Arxiu: Blanca Morales divulgadores de la Beauvoir. El llibre va ser tra- 1960, 77.000; 1964, 300.000;
duït al castellà, el 1962, tres anys després es re-
imprimia, i la traducció catalana apareixia de la Producción de receptores de radio:
mà de Maria Aurèlia Capmany, el 1968. 1960, 245.000; 1964, 575.000;
Producción de receptores de T.V.:
Aquesta “remoguda” internacional, que a princi- 1960, 40.000; 1964, 440.000.”
pis dels seixanta es difonia per alguns sectors
de dones, posava en qüestió les estructures En el capítol anterior hem parlat d’un dels con-
sobre les quals se sustentava el sistema. Eren junts d’habitatges més innovador de la
els inicis, però les repercussions podien ser Barcelona dels anys seixanta, dissenyat per
transcendentals. Barba Corsini, al carrer Mitre, números 3, 4, 6,
7, 9 i 10. Barba Corsini es planteja el projecte
Els productors d’electrodomèstics que havien amb l’objectiu d’aconseguir millorar l’estàndard
llençat el seu missatge, de manera insistent i dels habitatges de superfície reduïda –són
reiterativa, a les dones, ara, davant els nous habitatges de renda limitada–, i aplicarà els cri-
aires, absorbiran alguns dels eslògans i es pre- teris de flexibilitat per aconseguir habitatges
sentaran gairebé com a companys de viatge. elàstics, fins i tot combinables. En el conjunt de
pisos s’insta·l len serveis co·l lectius, per tal d’alli-
En què consisteix, doncs, la proposta de lliber- berar espai de les dimensions reduïdes. Els ser-
tat per part dels fabricants? En una promesa veis comuns: central de calor, aparcament, auxi-
d’alliberar temps del treball domèstic. Les liar domèstica, bugaderia, snack-bar, farmàcia i
màquines de tota mena: batedores, rentaplats, guarderia (Barba Corsini, 1963, pàg. 8).
rentadores, aspiradores, olles a pressió, talla-
xoriço i embotits diversos, obrellaunes, i un Barba Corsini és dels pocs arquitectes que, a
llarg, llarguíssim etcètera, moguts per l’electrici- Catalunya, reflexiona, que dedica algunes parau-
35 Els treballs i els seus espais
les a la cuina i al treball que en aquesta s’hi fa i plet a realitzar les feines domèstiques, que
al subjecte que el fa. veuen com neixen noves generacions, les cui-
den, les alimenten, les veuen créixer i, en l’ima-
L’arquitecte Barba Corsini, l’any 1962, fa la pre- ginari romàntic, formen part de la família, estan
sentació del llibre-catàleg, Cocinas, de José en vies de desaparició.
Rovira, especialista en insta·l lació de cuines. La
presentació es converteix en un programa de Els anys seixanta són anys de fort moviment
com han de ser les cuines. migratori. La ciutat, des de la dècada anterior,
veu com dia a dia augmenta la població de
“En la vivienda moderna, la cocina tiene capital dones i d’homes que arriben a la ciutat amb les
importancia, por las muchas horas que en ella perspectives de millorar les condicions de vida.
pasa el ama de casa.” La cuina, continua, és la Per a les dones migrades, el servei domèstic
“central d’energia de la llar”, on es concentren només és el primer pas d’una estratègia. Fer fei-
tots els treballs que exigeix el normal funciona- nes de “neteja” és el primer treball arribades
ment d’un habitatge. tot just a la ciutat, com a pas previ per trobar
feina en un comerç, en una fàbrica, amb horaris
“En países de alto nivel de vida, donde el servicio fixats, treball reglat que atorga drets socials i
ha desaparecido prácticamente, todas las máqui- salaris més alts. Les minyones, les dones de fer
nas: de lavar, preparar, cocinar, secar, etc... se sitú- feines, ara, són temporals, no hi ha continuïtat
an en la cocina. Incluso en algunas casas, come- en la feina, ni tampoc contractes, en la gran
dor y cocina se comunican durante el tiempo de majoria de casos.
la comida, para simplificar el servicio de la mesa
formando una especie de snack-bar familiar. Per tant, sectors econòmics mitjans que abans
comptaven amb la presència d’una o més dones
Por lo tanto, es evidente lo que ocurrirá en de fer feines –serventes, planxadores, cuine-
nuestro país dentro de algunos años, y si no res...– ara, o bé en restringeixen el nombre o
queremos cargar sobre el ama de casa una bé, del treball domèstic, se’n fa càrrec directa-
serie de molestias totalmente inútiles, hemos ment el co·l lectiu familiar, i gairebé sempre és la
de empezar organizando nuestros hogares... dona qui haurà d’assumir la responsabilitat de la
realització de les tasques domèstiques.
En resumen, se trata de un verdadero esfuerzo
para dar a la cocina el atractivo que precisa, y al
mismo tiempo simplificar el trabajo del ama de De la modernitat
casa, ahorrándole un tiempo que podrá dedicar
a otras actividades del cuerpo y del espíritu” Tornem a la casa de Mitre. Barba Corsini par-
(Barba Corisni, 1963, pàg. 7). teix de l’habitatge per construir el conjunt
(Monteys, 1998, pàg. 10) i ho fa pensant en els
diferents grups familiars que l’ocuparan. La
Qui hi ha a la cuina? família és a la base, però admet la diversitat de
les unitats familiars: matrimoni sense fills, matri-
“El ama de casa” és el subjecte que, en la dèca- moni amb un fill, amb tres fills i amb cinc fills.
da dels seixanta, serà imaginada a la cuina, en
substitució d’aquella altra figura femenina, “el Barba Corsini manifestava “Vaig decidir de
servei”. Les minyones, dedicades a temps com- projectar apartaments; pisos de dos dormito-
36 Els treballs i els seus espais
ris, de 46 m2 i escaig, que s’adequaven a la dels electrodomèstics, atorguen estatus, en
situació del mercat. L’objectiu era treure el funció de la quantitat i de la modernitat de
màxim partit d’unes condicions legals deter- les adquisicions. La cuina ja es pot ensenyar.
minades, però mirant de millorar l’estàndard Reclosa en temps passat a les interioritats de
de vida al qual s’accedia habitualment en l’espai domèstic, amagada i llunyana com a
pisos tan petits. Per fer-ho vam decidir de dis- lloc pestilent, emanador de fums i pudors –hi
posar una sèrie de serveis comuns per a tot ha una mena de dèria contra l’olor de les
l’edifici i, a més, donar un màxim d’elasticitat escudelles, de les sardines, de tot aquell ali-
dins l’habitatge... La planta tenia, a més, una ment fresc o cuinat–, ara, la cuina s’exhibeix i
notable flexibilitat, aconseguida mitjançant un crida l’atenció d’arquitectes, dissenyadors,
sistema d’envans corredissos que separaven i·l luminadors, fusters, calderers, fabricants d’e-
els àmbits. Però, malgrat tot, la preocupació lectrodomèstics i de mobles, de companyies
era com millorar el nivell de vida per a uns de gas, llum i electricitat, de fabricants del tèx-
hàbitats tan reduïts: la solució passava per dis- til, del plàstic, de la porcellana, del vidre, de
posar de gran quantitat de serveis incorpo- dissenyadors de tota mena, en fi, la cuina, des-
rats al bloc, com una espècie d’unitat autosufi- prés de tants i tants anys d’oblit, es converteix
cient en què els equipaments compensessin en un centre d’atenció on co·l locar productes
les reduïdes dimensions dels habitatges” de tota mena, productes amb data de caduci-
(Monteys, 1998, pàg. 17). tat cada vegada més propera, neveres, cuines,
frigorífics, primer blancs, després de color, pri-
“Viviendas modernas y lógicas, con la solución mer de gas, després elèctr ics. Forns que
de todos los problemas que se le plantean al pugen i que baixen, ara sota dels fogons, ara
ama de casa, desde calefacción hasta servicio damunt dels fogons. Una mena de ball inter-
doméstico, de acuerdo con la forma de vida minable s’insta·l la a la cuina.
adoptada por los paises más avanzados.
Electrodomèstics grans i petits, robots minús-
Esperamos que con estas condiciones le culs que fan de tot: tallen, espremen taronges,
sobrará tiempo para otras actividades y para obren llaunes, esmolen ganivets, i tenen una
gozar de la vida. Está todo pensado para que vida cada cop més curta. L’obsolescència de la
Vd. descanse” (Monteys, 1998, pàg. 31). El modernitat té pressa.
temps, l’estalvi de temps, el descans, són els
arguments per vendre els habitatges i les cui-
nes mecanitzades. Cada vegada hi ha més aparells connectats a
la xarxa, sigui de gas, o d’electricitat, i cada
I quan la cuina no és moderna, cal reformar-la. vegada més àtoms de pau, carbó, gas i petroli
van circulant per la xarxa. Les companyies
Renovar, canviar. Cal renovar la cuina, canviar- elèctriques obren línies de gas i les company-
la d’imatge tan sovint com es pugui. Els béns ies de gas obren línies elèctriques, per assegu-
d’ús culinari es converteixen en productes de rar-se mercats, el mercat.
consum. El màxim valor és “nou”. Ràpid i nou,
dos valors a l’alça. Amb electrodomèstics o sense, el treball
domèstic continua sent imprescindible i enca-
Les cuines antigues són obsoletes, lentes, fos- ra, hores d’ara, són les dones les que hi dedi-
ques, desendreçades. Les cuines, per mitjà quen més hores.
37 Els treballs i els seus espais
De la subsistència quotidiana mentació. Però, no és només l’alimentació, les
despeses de la llar s’han incrementat un 20,9%,
El 1974, l’augment del cost del productes de en el mateix període. Un increment, denunciava
primera necessitat fa que, des de diversos sec- la revista, que afecta molt més les classes menys
tors, es posin en evidència les greus repercus- afavorides, econòmicament parlant.
sions que té l’alça dels preus en la qualitat de
vida. La revista de l’associació de veïns, Sarrià. Amb electrodomèstics o sense, amb una capa-
Butlletí de l’Associació de Veïns, del mes de citat econòmica major o menor, les dones han
novembre de 1974, hi dedicava un article: “El aportat al benestar social, el treball de mante-
coste de la vida visto desde Sarrià”. Que la vida nir la vida quotidianament que, com dèiem
s’apuja –deia l’article– no és cap novetat. El dar- abans, és absolutament imprescindible per a la
rer any, el cost de la vida s’havia apujat, segons subsistència de la co·l lectivitat.
xifres oficials, més d’un 14% i, per a l’any en curs,
es preveia que l’increment podia ser superior.
No per la novetat sinó per la incidència diària Economia domèstica
que té en les economies domèstiques i la inde-
fensió que produeix que cada dia els preus s’a- Com hem dit, el treball domèstic forma part de
pugin, cal reflexionar-ne les causes. Un dia és l’oli l’organització profunda de les condicions de
que s’apuja de preu, l’endemà seran les patates, vida, i és un treball que, històricament i en la
i l’altre, els ous. Però, també l’ensenyament, el majoria de cultures, han realitzat les dones. Però
transport, el gas i l’electricitat s’apugen de preu i a aquest treball no se li reconeix la categoria de
les economies domèstiques se’n ressenteixen. treball i en la majoria d’estudis o d’estadístiques
Els economistes, –segons l’article que anem res- no es valora la seva apor tació econòmica i
seguint– “dan bellas e intrincadas explicaciones social. En definitiva, no es fa visible la seva con-
que, una vez traducidas, no explican nada. Nos tribució al benestar social. Aquesta invisibilitat,
gustaría saber también si lo de la enseñanza gra- segons Antonella Picchio, a més d’ocultar el tre-
tuita, anunciada a bombo y platillo, es una ball domèstic i qui el du a terme, amaga les
broma que se nos quiso gastar. Porque, claro, si relacions de producció/reproducció que carac-
la única enseñanza gratuita posible es a muchos teritzen el sistema capitalista i, amb aquest sub-
kilómetros de distancia y en aulas abarrotadas terfugi, un tema central del sistema econòmic
de niños donde ninguna enseñanza auténtica es ha estat analitzat com una qüestió privada
posible, lo de la broma sería evidente”. i com un problema específicament femení.
El problema preocupa. I un nou article, publicat Han estat les economistes feministes les que
a la mateixa revista pocs mesos després, el 5 de han desvetllat i han posat en relleu que el tre-
febrer de 1975, “Carestia: Unes xifres que fan ball domèstic està íntimament vinculat a l’eco-
por” afirmava que l’encariment del cost de la nomia de mercat, i han valorat el que suposa
vida, la inflacció galopant, l’atur creixent són pro- l’economia domèstica. En primer lloc, es dedi-
blemes quotidians que afecten una part impor- quen més hores al treball domèstic que no pas
tant de la població. Les xifres oficials insisteixen al treball remunerat de dones i homes; i, en
en l’elevat increment del cost de la vida, un segon lloc, si al temps de treball domèstic li
14,3%, en el període comprès entre l’octubre donem un preu de mercat, haurem de conclou-
del 1973 i el mateix mes del 1974. Un compo- re que gairebé la meitat de la riquesa que es
nent important en aquest augment ha estat produeix al país correspon al treball domèstic,
l’encariment d’un 10,7% dels productes d’ali- segons Cristina Carrasco i Mònica Bengoa.
38 Els treballs i els seus espais
les dones hi van tenir una presència destacada.
A les explotacions pageses, les dones són les
responsables de l’aviram i de l’horta. Una part
del que produeixen es destina al consum fami-
liar –siguin famílies extenses, la gran majoria, o
bé nuclears– i l’excedent es destina al mercat.
Són, en la majoria de casos les dones, les que
por taran a mercat l’excedent i atendran la
parada, una pràctica que en aquests moments
està desapareixent dels mercats de Barcelona,
on les pageses que venen directament els seus
productes són cada vegada menys, però que va
ser el sistema majoritari abans de la “industria-
lització” de l’agricultura.
De dides i llevadores
Amb tot, hi ha activitats en què la presència de
Falta peu de foto Treball remunerat les dones és imprescindible, malgrat que l’autor
de la guia no en parli. Ens referim a les dides.
En una guia de les rodalies de Barcelona, de
finals del segle XIX, trobem informació que ens El 1854, des de la Casa Provincial de Mater-
parla d’algunes de les activitats de la població nidad y Expósitos de Barcelona, s’envia una
del districte. L’autor, José Fiter Inglès, diu que, a nota a l’alcalde de Sarrià, en què se li fa saber
més dels cultius agrícoles, força estesos a que el nombre de criatures acollides a la insti-
Sarrià, les dones “elaboran encajes de hilo, de tució és superior al que aquesta pot mantenir.
seda de oro”.També ens diu que el creixement
de Sant Gervasi, més que a les explotacions Des que es va obrir la institució –continua la
agrícoles i industrials, es deu a la construcció carta–, les persones que l’han visitada han vist
de cases d’estiueig… Però també hi ha fàbri- l’acurada assistència que es donava a les criatu-
ques, com les sederies de Blanch, Soler, Torra i res i el nombre de les acollides ha crescut de
Cia., al carrer Sant Sebastià. I, de Vallvidrera, el tal manera que pot arribar un dia en què no
mateix autor de la Guia-Cicerone de las puguin ser admeses. I el dia ha arribat, segons
Cercanías de Barcelona parla de les indústries una carta de la Junta de Damas, de la Casa
agrícoles d’aprofitament forestal i de les explo- provincial de Maternidad y Expósitos, que
tacions ramaderes. adrecen als alcaldes “a fin de que tenga la bon-
dad de suplicar a los Señores fabricantes de la
misma, se sirvan hacer alguna limosna en efec-
De pageses i venedores tos de sus fábricas a tan piadoso y útil estable-
cimiento”. Sense gaires recursos, ni públics ni
La guia, doncs, ens informa de les activitats de privats, la Junta de Damas so·l licita als alcaldes
la població, activitats agrícoles i ramaderes, que demanin als fabricants del poble de fer
artesanes i industrials. En tots aquests sectors, donacions per al manteniment de l’entitat.
39 Els treballs i els seus espais
Venedores, parant els seus
productes al mercat
de la plaça de Sarrià, 1890.
Procedència, arxiu Jové
Arxiu Municipal Districte
Sarrià-Sant Gervasi
40 Els treballs i els seus espais
Per tal d’evitar el conflicte –és a dir, la mort segle XIX, algunes dones de Vallvidrera, Sant
més o menys massiva de les criatures pel Gervasi i Sarrià treballen de dides que acollien
co·l lapse de la institució que les havia d’acollir– i alletaven criatures, anomenades “expósitos”,
es posa en coneixement que el salari de les és a dir, els que a l’època eren qualificats de fills
dides, que alleten criatures fora de l’establi- “i·l legítims” i que, en la majoria de casos, eren
ment, s’ha augmentat de 40 a 50 rals. fills de mares solteres, en una època en què la
maternitat fora de la institució matrimonial està
Es requereix als alcaldes dels municipis que fortament estigmatitzada i provoca, en termes
donin a conèixer l’augment dels jornals de les generals, un rebuig social.
dides, per tal d’animar les que ja estan treba-
llant perquè demanin l’augment de sou. I so- Un altre ofici de dones és el de les mainaderes,
bretot, creiem que la difusió de l’augment del dones que, en la majoria de casos, també
preu per alletar criatures alienes vol actuar realitzaran altres treballs en l’espai domèstic en
com a incentiu per tal que d’altres dones s’ani- què han estat contractades.
min a fer-ho, ja que a més de l’augment de sou
“El salario les será satisfecho con puntualidad”. Ara bé, a les criatures i a les mares cal acompa-
nyar-les en el moment del part, en el moment
El fer de dida era un dels oficis que, des de l’è- del naixement, i aquest és un altre dels oficis
poca medieval, va estar millor retribuït i reco- que han exercit les dones al llarg dels segles. En
negut. A l’etapa medieval, segons que ha estu- la documentació municipal, trobem que Maria
diat Teresa Mar ia Vinyoles, el paper que Boada Soler, major d’edat, que viu al carrer
ocupaven les dides era molt important: alimen- Robert, 13, primer pis, presenta a l’Ajuntament
taven les criatures d’altres dones. Les dides de Sarrià un escrit en què fa constar “que en
eren el personal femení més ben pagat. La seva virtud de carecer este pueblo de comadrona
feina, a més a més, estava reglamentada i s’esta- destinada para la beneficencia municipal y des-
blia per contracte davant de notari. Però, l’a- eando la compareciente para este caritativo
bandó de la feina abans del temps establert servicio a las familias pobres” que l’Ajuntament
comportava una penalització econòmicament valori la creació d’una plaça de llevadora. A la
important o la pena de presó. Durant la vigèn- sessió del 14 de setembre de 1909, el consis-
cia del contracte, les dides no podien quedar tori va aprovar el seu nomenament com a tal.
embarassades, ja que hi havia la creença que la Passaren els anys i, el 1917, trobem una nova
llet de dona prenyada era dolenta. titular, Maria Boada era llevadora de la benefi-
cència Municipal de Sarrià, professió que exer-
La supervivència de les criatures –en aquella cia des de 1912, i guanyava un total de 150
època i durant molts segles– depèn de les pessetes. La també llevadora Sofia Abelli i
mares i de les dides. Les dides seran imprescin- Romaguer, llevadora que viu al carrer Major, 42,
dibles per alletar les criatures pròpies i alienes, que des de fa vint-i-sis anys exercia la professió
ja que la llet femenina és l’únic mitjà emprat a nivell privat, reclama a l’Ajuntament que “a
per a l’alimentació dels nadons, fins a les prime- causa del considerable aumento de la clase
res dècades del segle XX. Això ens dóna la menestorosa que utiliza mis servicios caritati-
mesura de la importància de la seva feina. vos” faci alguna actuació respecte a això.
A la vista de la nota de 1854 a la qual hem fet És interessant d’observar com algunes dones
referència, podem afirmar que, a mitjan del insten les institucions públiques per tal que tin-
41 Els treballs i els seus espais
guin en compte les necessitats de la població i considera que el dret d’accés al treball és prio-
ampliïn els serveis, que en aquells moments es ritari per als homes; i el treball i jornal de les
consideren de beneficència; però, en termino- dones se’ls considera subsidiaris, subsidiaris dels
logia més contemporània, podríem dir que que reben els homes.Teòrics de tota mena, des
estan reclamant una ampliació dels drets so- de mitjan de segle XIX, parlen del jornal fami-
cials. És interessant d’observar com, deixant de liar, un jornal que havien d’aportar els homes
banda els seus interessos professionals, les dues del co·l lectiu familiar i que havia de cobrir les
llevadores intenten connectar l’esfera conside- necessites dineràries del col· lectiu familiar. La
rada privada a l’esfera pública. Situen els pro- societat del moment veu els homes com a
blemes domèstics a la vista pública.Tornarem a proveïdors, com a garants del jornal, i les dones
parlar sobre aquest tema al capítol de l’espai havien de restar a l’espai domèstic, i havien de
polític. tenir cura de l’entorn familiar. Però, la realitat
no va ser ben bé així per a amplis sectors de
població. En primer lloc, hi havia dones que mai
Dones a l’administració pública no es van casar –per voluntat o per força– i en
segon lloc, hi havia molts homes de les classes
Aquell any de 1917, a la nòmina municipal, hi populars que, a causa de la migradesa dels jor-
figura Maria Sebastian, auxiliar de l’escola ele- nals que es pagaven, no podien mantenir, ni
mental de nenes i també, Pilar Estrada, amb la que fos a nivell de subsistència, el col· lectiu
mateixa categoria. El sou d’ambdues és de 900 familiar. El cas és que moltes dones s’incorpo-
pessetes. També trobem Antònia Garr igó raren al treball remunerat, reglat o no, és a dir,
Rodríguez, auxiliar d’escola de pàrvuls, i el seu declarats o no, però els jornals de les dones
sou és més migrat, 600 pessetes. van ser, i continuen sent, en la majoria de casos,
inferiors al dels homes, fins i tot per fer la
mateixa feina i tenir la mateixa formació. És,
De jornals i discriminacions doncs, una construcció cultural que ha legitimat
laborals directes la discriminació directa en els jornals.
Però, ara, volem comparar els jornals entre Regirant la llista dels empleats municipals de
sexes que exerceixen la mateixa professió. Una 1919, no hem sabut veure-hi cap dona, ni en el
mestra auxiliar d’escola elemental cobra 900 personal d’oficines, –es parla de “mecanò-
pessetes, mentre que un mestre auxiliar d’es- graf ”–, ni tampoc a la secció de consums, ni a
cola elemental en cobra 1.200. És a dir que, tot la Guàrdia Municipal, ni als serenos; tampoc hi
i tenir la mateixa qualificació i reconeixement ha empleades municipals als mercats, ni a l’es-
professional, ells, els mestres, cobren un 30% corxador, ni a les obres, ni al cementeri, ni tan
més que elles, les mestres. sols al safareig. Només hi ha dones a la secció
d’instrucció primària, tal com ja havíem vist.
És el sexe de qui desenvolupa una feina el que
gradua els jornals, no pas el propi treball. Hi ha L’administració pública, excepte la instrucció, és
una diferència de sexes, en termes generals, en un espai d’homes.
les retribucions dels treballs. I, podem pregun-
Imatge d’una dona tar-nos, quin és l’argument que la societat ela- La incorporació de les dones al cos de funcio-
–en desconeixem el nom–
que treballava de cosidora bora per justificar la discriminació salarial direc- naris municipals, en qualitat d’administratives, va
per a la família Valls, 1900. ta a les dones? Des de la revolució industrial es ser admesa partir de la promulgació de l’Esta-
Arxiu: Francesc Valls Illa.
42 Els treballs i els seus espais
D’artesanes de renom
I ara, tornem a la guia esmentada a l’inici del
capítol, i intentem esbrinar una mica més d’a-
quelles dones que “elaboran encajes de hilo, de
seda de oro”. Les puntaires de Sarrià tenien
fama, una fama merescuda i que es fa visible en
l’interès que desvetllaven.
Barcelona preparava un pavelló dels treballs de
les dones dins l ’Exposició Internacional
d’Indústries Elèctriques, que havia de celebrar-
se el 1919, però es va posposar, i acabà con-
vertida en la Fira Internacional de Barcelona,
que va tenir lloc el 1929. Des que l’Exposició
de Chicago havia acollit el Pavelló de Dones el
1893, la majoria de fires d’aquesta mena preve-
ien de fer-ne un. Doncs bé, en els treballs pre-
vis del que havia de ser l’exposició del treballs
Dona puntaire de Sarrià,
1912. de les dones, Adelaida Ferré i Gomis, directora
Fotografia: Jové. de l’Escola Municipal d’Oficis de la Dona,
Arxiu Jové començà un exhaustiu estudi i selecció de les
puntes a Catalunya, i trià cinc metres de punta
tuto de Funcionarios de 1918, però, el seu d’or feta a mitjan del segle XIX a Sarrià. Aque-
accés quedava limitat a la categoria d’auxiliars. lles puntes d’or van ser exhibides a l’Exposició
L’Estatuto obria les portes a l’entrada de les d’Art que organitzà el Foment de les Arts De-
dones als ajuntaments, en les categories infe- coratives, el 1918.
riors, entrada que va ser escadussera els pri-
mers anys, però que es va anar ampliant pro- Ara bé, en quines condicions es feia el treball
gressivament. de les puntes en aquells temps? Per la moció
de l’escola de puntaires del Patronat Parroquial
Calia una formació específica per desenvolupar d’Obreres de Sarr ià, sabem que no eren
aquests treballs i un dels centres pioners va ser bones, i que el treball de les expertes puntaires
l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de les estava infravalorat. La moció contenia, entre
Dones, creat per iniciativa d’un grup de dones d’altres, quatre punts:
el 1910 i, posteriorment, l’Ajuntament va crear
escoles comercials i introduí matèries com 1. Procurar la sindicació de les puntaires
taquimecanografia a les escoles complementà- espanyoles, a fi d’apujar el preu de la punta,
ries i a les escoles comercials d’adults. fent que el mínim del jornal d‘una treballado-
ra fos de dues pessetes; perquè encara que
Secretàries, mecanògrafes, taquimecanògrafes i això encarís la punta, essent un article de
el personal administratiu en general, anys a luxe, per a les compradores no seria cap
venir, faran de mitjanceres entre les decisions sacrifici pagar-ne quelcom més a fi de poder,
dels caps polítics i la ciutadania. així, guanyar-se la vida.
43 Els treballs i els seus espais
2. Com que a més hi ha aranzel protector de menció de la per sona que l’ha realitzat.
les puntes, dita pujada en el preu no faria Aquesta normativa serà aplicada a molts altres
témer una competència estrangera estats dels EUA. Ara bé, el primer país que
aborda l’establiment d’un salari mínim va ser
3. Interessar-se perquè en la llei de treball a Austràlia, a partir de 1894.
domicili hi sigui inclòs l’ofici de puntaires.
A Barcelona, Les indústries que donen més
4. Que, a la lliga de compradores, se li dema- volum de treball a domicili són: confecció de
ni que faci remarcar en la seva propaganda flors ar tificials, joguines, sabateria i, sobretot,
l’explotació de què són víctimes les punta- confecció.
ires.”
La jornada es perllonga molt més que el tre-
El treball de les puntaires acostumava de fer-se ball a les fàbriques. Algunes obreres manifes-
a casa, era l’anomenat treball a domicili i les ten: “Empiezo a coser a las cinco de la mañana
precàries condicions amb què es realitzava hasta las cinco de la tarde, después continuo
cridà l’atenció d’institucions privades i públi- mi labor des de las tres hasta las seis, a cuya
ques. Primer, calia estudiar quines eren les con- hora me marcho a entregar el trabajo. Regre-
dicions en què es realitzava i, després, formular so a mi casa y empiezo de nuevo a trabajar a
propostes per tal de millorar-les. “El trabajo a las ocho de la noche hasta las doce” (“Co-
domicilio en diversas exposiciones” és un estu- municació”, pàg. 68). És a dir, 15 hores diàries.
di, datat el desembre de 1915, que hem trobat
en el fons de l’Institut de Cultura i Biblioteca
Popular de la Dona i diu: “Uno de los asuntos
Venedores i compradora más interesantes que se relacionan con la
a la peixateria Núria Esteve, industria de nuestro país es el trabajo a domi-
al carrer Major de Sarrià,
47, 1947. cilio.” En general, el treball a domicili es fa amb
Fotografia Joaquim Olmos. mitjans més escassos, amb menys higiene que
Procedència Núria Esteve el treball industrial, i amb una explotació major
Arxiu Municipal Districte per par t dels empresaris “que llega muchas
Sarrià-Sant Gervasi
veces a los más altos grados de lo inicuo”
(Exposición, 1915, pàg. 1)
Del treball a domicili
A Catalunya, en aquell temps, no hi ha cap
reglamentació sobre el treball a domicili. El pri-
mer estat en regular-ne les condicions va ser
Masachussets, Estats Units. El 1891 aprova una
llei que estableix la inspecció d’higiene als locals
de treball a domicili. L’any següent, una nova llei
del mateix estat fixa que els productes elabo-
rats a domicili han de dur una etiqueta que els
identifiqui “producte del treball a domicili” amb
44 Els treballs i els seus espais
Els salaris són reduïts i molt variables “Los Treball a domicili i simultàniament es convocà
industriales y los intermediarios efectuan gene- el Primer Congrés del Treball a Domicili, amb
ralmente los pagos en sus casas y reducen a l’objectiu d’establir un salaris mínims i crear les
menudo el salario pretextando causas de bases principals que havien d’informar una llei
caràcter económico que no siempre son justifi- que regulés aquest sistema de treball. En la
cadas”. Comissió organitzadora hi figurava Dolors
Monserdà i Francesca Bonnemaison. Des de
I, pel que fa a les condiciones d’higiene de les l’Institut, es va prendre part activa en els tre-
cases on es realitzen feines a domicili, la majo- balls previs recollint dades sobre les condicions
ria estan situades a Ciutat Vella i compten amb en què es realitzava aquest treball, que afectava
cinc pisos d’altura, en cadascun dels quals hi ha de manera gairebé exclusiva a dones.
Dolors Monserdà quatre habitatges, disposats de la forma segü-
Arxiu Municipal Districte ent: una petita avantsala amb tres portes, la La revista Feminal, el mes de maig de 1917,
Sarrià-Sant Gervasi primera comunica amb la cuina, el menjador i publicà una imatge en el moment de la lectura
el lavabo, tot reunit en una sola estança, amb del discurs de Dolors Monserdà, en la primera
una finestra que dóna a un pati interior ; la de sessió del Congrés, i reproduïa un extracte de
l’esquerra, una habitació fosca, destinada a les la seva intervenció, que acabà exigint al govern
criatures; i, davant, l’altra habitació, que avui dia una llei que establís un salari mínim pel treball
en diríem polifuncional, que fa les funcions de a domicili.
dormitori i de taller i rep la llum per una fines-
tra que dóna al carrer o a un pati interior. “És dolorosíssim –deia Dolors Monserdà–
veure que, mentre en altres esferes del treball
Les condicions de sobreexplotació eren de s’augmenten els jornals i es disminueixen les
tanta magnitud que diversos sectors organitzen hores de feina, les infelices que treballen en llur
debats i conferències tant a nivell nacional com casa han de sofrir cada dia més grans penalitats
internacional, per tal de posar-hi límit i exigir per la pujada dels queviures i del lloguer del
una reglamentació. Mentre aquesta no arribava pis, oferint el seu treball a un preu insuficient
van aparèixer iniciatives pa·l liatives, com ara la per arribar a satisfer les més peremptòries
Liga de Señoras para la Acción Católica de las necessitats de la vida.
Compradoras i el Patronat d’Obreres de l’Agu-
lla, que cridaren al boicot als empresaris que
pagaven poc a les treballadores a qui l’Institut
donà suport. Es proposaren comprar només
aquells productes que havien estat deguda-
ment remunerats “a fin de que vaya aumentan-
do el número de industriales donde se trate
bien a la obrera”, un precedent de les actuals
campanyes internacionals de comerç just.
Crearen llistes blanques recomanant industrials,
magatzems i botigues que pagaven més digna-
ment el treball de les treballadores.
Per iniciativa del Museu Social de Barcelona, se
celebrà, la primavera de 1917, l’Exposició del
45 Els treballs i els seus espais
La vida moderna les va posant per moments A més de dades referents a la producció, l’au-
en un punt insostenible. L’encariment dels que- tor està interessat a investigar qui treballa en
viures, les angoixes i la fatiga d’un treball conti- cada sector, però no dóna xifres globals de
nuat porta les nostres dones a contreure, per productors, sinó que les ofereix desglossades
centenars, la terrible malaltia de la tuberculosi; i per sexes i, en fer-ho posa en evidència una
l’augment dels lloguers ha afegit a totes les realitat: “A Catalunya treballen tantes dones
seves calamitats la del relloguer de pisos, que com homes”, una realitat des dels inicis de la
avui escampa a tots els vents la bancarrota del revolució industrial, tot i que molt sovint, en
nostre tan gallejat progrés”. donar les xifres totals de productors, les dones
havien “desaparegut” com a tals, subsumides en
la categoria genèrica de “treballadors”, i això
Un relat, una experiència havia donat peu a creure que havien estat allu-
nyades de la producció i de la tecnologia.
Conxita Riera Fargas, a més de la imatge que
adjuntem, ens ofereix un text que ens parla de L’autor del reportatge insisteix en la importàn-
les activitats econòmiques organitzades a l’en- cia del treball femení remunerat a Catalunya i
torn familiar. Pare, mare i filla tiraran endavant vol justificar alguna possible imprecisió, no pas
el negoci familiar, una perruqueria, la perruque- per desídia, sinó per manca d’estadístiques:“Més
ria Riera, situada a la plaça de Sarrià, número 3. de cent mil obreres. A Catalunya hi ha, aproxi-
“L’any 1933, el sr. Joan Riera inicia la seva activi- madament, tantes treballadores com treballa-
tat com a perruquer a Sarrià i la botiga tancà dors. La manca d’estadístiques i les errades que
per la jubilació de la seva filla l’any 1997. hi ha en les poques que m’han proporcionat,
són dificultats que impedeixen obtenir un per-
El 1933, a la perruqueria hi treballa ell i la seva centatge exacte de la intervenció femenina”.
esposa Dolors Fargas i, posteriorment, la seva
filla Concepció s’hi afegí.” Però, esclatà la guerra, i la vida quotidiana es
trastocà.
Les dones tenien una llarga tradició de treball
remunerat. El 18 de juliol de 1933, la revista “Durant la Guerra Civil –continua la Conxita
Estampa, publicada a Madrid, dedicava un Riera– totes les perruqueries del barri en for-
reportatge a Catalunya. men una de col· lectiva que s’ubica al carrer
Concepció Riera pentinant
una clienta, a la seva Major de Sarr ià (entre Can Cor tines i la
perruqueria Riera, de la El reportatge realitzat per Luis G. De Linares, Farmàcia) on totes les perruqueres i els perru-
plaça de Sarrià, 4, 1955. amb fotografies d’Erik, comença amb un to trepi- quers donaven junts el mateix servei.Van haver
Arxiu Concepció Riera. dant: “Catalunya treballa. El camperol… L’o- de deixar els seus estris, que tots compartien,
brer…El…I les dones.Totes les dones treballen”. sense tenir en compte la propietat. En aquella
època, la botiga de la plaça va estar tancada i
L’article és una mostra del reportatge periodís- ser via com a magatzem de la perruqueria
tic dels anys trenta, en què l’autor, a partir de co·l lectiva.
dades i entrevistes, fa un retrat de la situació
de la producció industrial a Catalunya, tant en Després de la guerra tots tornen als seus
els sectors de més llarga tradició, com ara el negocis, però no tenen el seu material. Per
tèxtil, com en els sectors d’aparició més recent, recuperar-lo els van obligar a acreditar-ne la
el meta·l lúrgic i el químic. propietat, amb factures que no tenien.
46 Els treballs i els seus espais
Posen en marxa, novament, la perruqueria, La rebotiga es converteix en un habitatge per
amb el tocador particular de la propietària i a la Conxita, el seu espòs i els tres fills. Durant
amb un assecador de cabells que els deixa una molts anys hi conviuen les tres generacions.
família amiga.
Tant la mare com la filla no van poder escollir
Com que hi ha restriccions elèctriques, utilitzen la professió, van ser les circumstàncies que les
un nou producte SOLRISA que, gràcies a un van dur a aprendre dels seus propis errors,
preparat químic, s’escalfa per poder fer les per- patien quan no aconseguien els seus propòsits
manents. Després ja poden adquirir un aparell professionals. Eren autodidactes.
elèctric de la casa Henry que s’escalfa amb
unes resistències. El cost de les permanents era Per portar la comptabilitat de la botiga, tenien
de vint-i-cinc pessetes. un sistema molt peculiar : consistia a posar els
cèntims en sobres de tal manera que el pri-
La botiga estava distribuïda en petits comparti- mer sobre sempre s’omplia amb l’impor t
ments separats per unes decoratives fustes, necessari per pagar una noia que tenien con-
que facilitaven la intimitat de les senyores clien- tractada, la seva seguretat social, el lloguer de
tes. A la rebotiga també feien serveis, però per la botiga, l’aigua... És a dir, les despeses gene-
a senyores amb menys poder adquisitiu, a un rals de la botiga. Els cèntims que quedaven,
preu de deu pessetes. eren per a les despeses de la família, que
també es repartien en sobres, per al menjar,
Els cabells es rentaven amb una palangana de per al metge, per a diverses coses i per als
metall, amb un desguàs de goma que anava a imprevistos.
una galleda, i l’aigua s’escalfava en una olla a la
cuina. Alguns estris funcionaven o s’escalfaven La Conxita no cobrava a canvi de la seva feina.
amb un fogonet de gas o d’alcohol. Quan algu- Vivia amb la seva família –marit, dos fills i una
na clienta estava malalta o tenia alguna festa filla– a la botiga. No pagava lloguer, ni aigua, ni
especial es desplaçaven a fer el servei a casa gas... El 1974, deixa de viure a la botiga i ho fa
seva. al carrer Paletes. Té quaranta-dos anys i és
quan rep el seu primer sou. L’àvia Dolors va
Pel que fa a la formació, el sr. Joan Riera va estar treballar a la botiga, fent la manicura i portant
cinc anys d’aprenent a d’altres perruqueries. la comptabilitat, fins als setanta anys.
Dolors Fargas, l’esposa, aprenia directament del
seu marit. I Concepció –Conxita– la filla, aprèn No només és la feina de la botiga la que com-
dels seus pares, només va anar un any a una parteixen, sinó també les feines normals de
altra perruqueria “per perdre la por”. dues famílies amb set persones. Es reparteixen
el temps per cuinar, comprar, dur els infants a
Després de la guerra, les senyores clientes ja l’escola, al metge, fan la neteja. Elles renten les
no són com les d’abans, no van acompanyades tovalloles i les bates de la botiga. Quin patir el
de minyones, i ja tenen més presses. El sr. dia que plou perquè s’assequin. Les vacances
Riera, que era un home molt tranquil, decideix no existeixen, només per als infants que durant
apartar-se del negoci, entra a treballar per a el dia van al “Clos del Rosari”.
l’Ajuntament, i deixa la botiga en mans de l’es-
posa i la filla. Són elles les que porten el nego- Les distraccions són anar al cine Sprin, els dis-
ci endavant i juntes prenen totes les decisions. sabtes a la tarda, els avis, i les tardes dels
47 Els treballs i els seus espais
diumenges, la Conxita i el seu marit Josep, per
no deixar als infants sols. També tots plegats
juguen al parxís, dòmino...
Els horaris de la botiga són de 9 h a 13 h i de
15 h fins que surt l’última clienta. Els dies de
celebracions i els diumenges, es retira el mobi-
liari de la botiga i es co·l loca una gran taula on
dina tota la família”.
El text de la Conxita Riera ens parla de la vin-
culació del treball domèstic al treball reproduc-
tiu i de les estratègies co·l lectives per a la sub-
sistència del co·l lectiu familiar.
D’altra banda, no és fins als anys setanta que la
Conxita Vilatarsana Aguilera, Conxita aconsegueix anar a viure a un habitat-
oficiala de l’empresa de
blondes “Volart, Encajes ge independent de la botiga, alhora, aquest
y Tejidos”, el 1961. canvi de residència també està vinculat al seu
Arxiu Conxita Vilatarsana primer jornal.
Aguilera
Si treball i habitatge compartien el mateix es-
pai durant molts anys, en alguns oficis, segons la El tèxtil va ser el primer sector que es va
Guia-Cicerone de las Cercanías de Barcelona, que industrialitzar, i en el tèxtil la mà d’obra femeni-
comentàvem a l’inici del capítol, hi apareix una na va ser predominant en la pràctica totalitat
nova tipologia urbana, les fàbriques, que acullen dels rams, en alguns dels quals arribà al 80%. La
el treball assalariat per compte d’altri. I, en con- industrialització a Catalunya, doncs, es va fer
cret, ens parla de les sederies de Blanch, Soler, comptant amb les dones, indispensables per
Torra i Cia., al carrer Sant Sebastià. endegar el procés de mecanització del país.
La incorporació de les dones al treball assala-
De dones i de fàbriques riat apareix al mateix moment que ho fa la
revolució industrial. Catalunya inicià el procés
Les fàbriques són fruit de la revolució industrial d’industrialització seguint la pauta dels països
que comportà tot un seguit de canvis tecnolò- tecnològicament més avançats que l’havien
gics, però també una nova manera de fer ciutat precedit. El primer sector que es mecanitzà va
i l’inici d’un procés de segregació de l’espai en ser el tèxtil, sector de producció hegemònic
funció dels seus usos. De l’antiga casa preindus- durant més d’un segle.
trial, se n’escindí el treball remunerat, que anà a
les insta·l lacions fabrils, i el treball domèstic i de L’especialització en el treball de les blondes
cura es circumscriví a l’habitatge unifamiliar. Tot continuà, anys a venir, quan aquestes es meca-
això, a grans trets, ja que en l’espai domèstic nitzaren. Conxita Vilatarsana Aguilera treballà a
també s’hi realitzaven feines remunerades, tal la fàbrica de blondes “Volart Encajes y Tejidos
com ja hem vist. SA”, una empresa de llarga tradició, creada a
48 Els treballs i els seus espais
de normatives amb l’objectiu de desincentivar
la incorporació de les dones al treball remune-
rat, com ara la Ley de Subsidios Familiares
(1938) o el Plus de Cargas Familiares (1945).
Paradoxalment, el franquisme, que va fer una
lloança formal de la família, definia els membres
de la unitat familiar amb una paraula amb con-
notacions pejoratives,“càrregues”.
Però, la que va tenir conseqüències més per-
verses va ser la Ley de Reglamentaciones de
1942, que establí l’obligatorietat d’abandonar el
lloc de treball remunerat en el moment que
les dones es casaven. Això va comportar l’ex-
pulsió de les dones casades del mercat laboral
reglat. Tanmateix, l’escassetat i encariment dels
productes de primera necessitat van fer que
moltes dones continuessin treballant en el
mercat laboral desregulat, que no estava oficial-
Dolors Pérez, modista Barcelona el 1857 i que afegia al seu nom allò ment reconegut i que, per tant, tampoc no
de Sarrià, i un grup de com- de “Proveedora Oficial de la Casa Real”. La reconeixia drets.
panyes, amb les seves filles, Conxita, amb 14 anys, va començar a treballar
el dia de Santa Llúcia, camí
de la capella de Santa Llúcia, a l’empresa, primer com aprenenta de bobina- Tot i les regulacions i mesures per a desincenti-
per celebrar la diada dora i, amb el temps, assolí la qualificació d’ofi- var, i fins i tot prohibir, la continuïtat de les
de les modistes, 1948. ciala. A la imatge la veiem, quan tenia divuit dones en el treball remunerat, la prohibició no
Arxiu Blanca Morales anys, era el 1962, i va restar a l’empresa, fins als es va fer efectiva en tots els sectors productius.
vint-i-cinc. És la mateixa Conxita, ara amb sei- Els empresaris del tèxtil, si complien la norma-
xanta set anys, que explica que, gràcies a haver tiva vigent, havien de tancar les fàbriques, ja
treballat, ara té una petita pensió. que la major part de la població assalariada
eren dones.
Treballadores del laboratori
Sandoz, el 1952. La pregunta que ens ve al cap és per què va
Arxiu Imma Clarà. abandonar la feina als vint-i-cinc anys? Molt Malgrat la industrialització del sector tèxtil, una
probablement, va tenir a veure amb la legislació part d’aquest es continuava fent a casa, ens
franquista que desincentivava les dones a con- referim a les modistes. Un dia l’any, els carrers
tinuar exercint una feina remunerada després s’omplen de dones del sector, és el dia de
que es casaven. Santa Llúcia.
El règim franquista va exercir una contundent i Tot i que el sector tèxtil va ser hegemònic a
continuada repressió econòmica envers les Catalunya ben bé fins als anys seixanta del
dones, en limitar el seu accés al treball remune- segle XX, des de principis de segle XX, la
rat. La primera llei fonamental del franquisme, indústria a Catalunya es diversifica i a Sarrià,
el Fuero del Trabajo (1938), establia: “l’Estat alli- també. A Sarrià, des de principis de segle s’ins-
berarà la dona casada del taller i la fàbrica”. ta·l len diversos laboratoris i empreses quími-
Aquesta llei va anar acompanyada d’un conjunt ques.
49 Els treballs i els seus espais
Treballadores dels
Laboratoris Boehringer, al
carrer Anglí
Procedència Lluís Nebot
Arxiu Municipal Districte
Sarrià-Sant Gervasi
Els laboratoris i les dones De l’educar
El 1941, l’empresa química Sandoz inicia la seva A la imatge que adjuntem, un grup de noies,
producció a la fàbrica de Sarrià. Insta·l lada des alumnes de l’institut Montserrat. Al bell mig, la
de 1924 a Barcelona, amb el nom de societat professora, Palmira Jaquetti, pedagoga, escrip-
Materias Colorantes, SA, a partir de 1941, s’ins- tora, folklorista, compositora, traductora, que
tal· là, tal com ja hem dit, a Sarr ià, a can inicià la seva carrera professional abans de la
Fontcuberta, al carrer d’aquest mateix nom. Guerra Civil.
La indústria química, en general, va contractar Una altra pedagoga, de la que ja hem parlat,
una gran quantitat de mà d’obra femenina als Maria Solà Ferrer, directora de la Residència
laboratoris Internacional de la Universitat de Barcelona,
vinculada als moviments de renovació peda-
Imma Clarà ens ha facilitat la imatge de les tre- gògica, també abans de la Guerra Civil.
balladores del laboratori Sandoz, i ens explica
que a Sarrià l’empresa feia pràcticament la pro- Dues pedagogues, dues creadores, amb unes
ducció i distribució del famós Optalidon. La trajectòries vitals i professionals que la Guerra
planta de Sarrià estava composta majoritària- Civil trastocà. Una, Palmira Jaquetti, restà al
ment per dones. L’edifici, als anys vuitanta, es va país, l’altra, Maria Solà Ferrer, s’exilià. Fins a
enderrocar però es mantingué la masia. cert punt, les seves experiències són i·l lustra-
50 Els treballs i els seus espais
Palmira Jaquetti i Isant,
professora de l’Institut
Montserrat, amb un grup
d’alumnes de l’Institut
Montserrat, 29 de maig
de 1949.
Fotografia Documental
Gràfica.
Cedeix M.Rosa Rucabado
Franquesa.
tives del que passà amb altres creadores del a via d’investigació per crear nous simbòlics
període. femenins i socials es van veure abocades al
silenci. No podien continuar creant nous refe-
La dictadura franquista, que s’imposà a partir rents davant la imposició de l’únic i exclusiu
de 1939, abolí tots els drets polítics i socials model de feminitat acceptat pel règim, el de la
promoguts per la Segona República. domesticitat. A més, les escriptores que utilitza-
ven el català com a vehicle d’expressió van
Com a conseqüència del triomf dels insurrec- emmudir davant la prohibició de l’ús de la llen-
tes, desenes de milers de persones elegiren el gua catalana.
camí de l’exili com a estratègia per sobreviure
davant del sistema repressiu insta·l lat pel règim En canvi, les creadores i professionals que van
militar. fugir a l’exili, malgrat les dificultats dels primers
anys, es van refer i van continuar la seva tasca.
D’altres, per voluntat o per força, van optar per Moltes van fer impor tants contribucions als
quedar-s’hi. Les dones que havien tingut alguna països que les van acollir.
representació política, i també d’altres que no
n’havien tinguda, van patir presó i fins n’hi va Maria Solà va ser convidada pel govern del
haver que van ser condemnades a mort i afu- Salvador a dirigir l’Escola Normal i fundà l’A-
sellades. ssociació Proinfància. Entre 1945 i 1955, va
viure a Guatemala, on va dir igir l ’Escola
Les creadores que durant l’etapa republicana Normal i va ser professora de la Universitat
havien utilitzat la literatura, la pintura, l’art, com de San Carlos. A partir de 1955, viu a Mèxic
51 Els treballs i els seus espais
on va ser professora de la Universidad Nacio-
nal Autónoma de México i de la Universidad
de las Américas, fins al 1989. Però, el cas de
Maria Solà no va ser l’únic. D’altres pedagogu-
es i professionals que van haver d’exiliar-se,
van contribuir a innovar i millorar la qualitat
de l’ensenyament a diversos països americans,
tant de l’Amèrica del Nord, com la del Sud. I
Maria Solà va tenir temps i energies per posar
en paper tant la seva visió de l’ensenyament
com la seva biografia, a través de diverses
obres, entre les quals destaquem ¿Qué es edu-
car? i Irradiación de una biografía, escrita el
1987.
Dones que fugien de guerres anteriors van
arribar a Barcelona, com ara Olga Sacharoff
que s’insta·l là al Putxet i deixà imatges plàsti-
ques d’altres guerres anteriors, havien portat
als barris del districte creadores.
A la Vi·l la Florida, al carrer de Sant Gervasi de Estudiants de puericultura
Cassoles, 83-89, cantonada amb el carrer Bisbe cuiden criatures a l’Escola
Sivilla, en un edifici històric del segle XVIII, de Puericultura, situada a la
construït pel fabricant de veles de Barcelona, Vil·la Florida, al carrer de
Muntaner, 540, del barri
Nicolau Sivilla, i reformada posteriorment per de Sant Gervasi, als anys
l’arquitecte modernista Azemar, el 1950, s’hi va seixanta.
insta·l lar l’Escola de Puericultura. Arxiu Rosa Castells
De la diversitat
Amb els pas dels anys hi ha diversificació en els
oficis de les dones. Canvis legislatius, canvis de
mentalitats, i voluntat d’incidir en tots els
àmbits socials.
Podríem parlar de fotògrafes, de pintores, d’es-
cultores, d’espor tistes, i un llarg, llarguíssim
etcètera. I, no és que no hi hagués pintores,
escultores, esportistes... durant el segle XIX i el
segle XX, n’hi havia, però la memòria co·l lecti-
va ha estat molt selectiva a l’hora de triar i de
reconèixer autories femenines.

Espai polític
55 Espai polític
obstacles socials amb què es va haver de tro-
bar Dolors Monserdà per tirar endavant la seva
obra, entre les que destaquem: Estudi feminista,
La fabricanta i tantes altres. Però aquest no és
un tema que afectés només Dolors Monserdà,
afectava totes les dones que volien accedir a la
cultura i crear-ne. Totes elles van haver de per-
sistir per aconseguir fer el que volien.
Les dones en aquells anys darrers de segle
XIX, a més del dret a la cultura, reivindicaran
també el dret a la formació, una formació que
les capacités per a l’exercici d’una professió.
L’accés de les dones a la universitat en aquells
anys, no era lliure. Havien de demanar autorit-
zació al rei, per tal que les autoritzés i, a més a
més, se’ls demanava un altre prerequisit: un
Dones i criatures a la plaça de
Sant Vicenç, el 1950 catedràtic havia de comprometre’s a mantenir
Procedència: Maria Lázaro l’ordre i tutelar-les. Així ho van fer les primeres
Arxiu Municipal Districte dones que accediren a la universitat catalana
Sarrià-Sant Gervasi en la dècada dels anys setanta. La primera en
aconseguir el títol de doctora, Dolors Aleu, va
estar sota la tutela del doctor Giné i Partagàs,
Ja hem vist, en capítols anteriors, la voluntat de de qui hem parlat a l’inici d’aquest llibre, que
les dones de crear espais propis, espais de tro- va donar-li suport en moments en què moltes
bada, d’intercanvi, en definitiva, espais de rela- actituds, i alguns articles, criticaven duríssima-
ció, amb clara voluntat d’incidir políticament ment les dones que accedien a la universitat i,
des de la relació. fins i tot, s’atrevien a escriure en premsa consi-
derada especialitzada que les dones havien de
La història del segle XIX i del segle XX podria tornar a fregar escales. Dolors Aleu, com hem
definir-se com la voluntat de crear i d’ocupar dit, aconseguí el títol de doctora amb una tesi
espais que, en principi, no estaven reservats a que versà sobre les malalties de les dones,
les dones. Un d’ells, l’espai cultural. En el darrer després de fer una crítica al pensament andro-
terç del segle XIX, a Catalunya, no estava ben cèntric que parlava de la inferioritat inte·l lectu-
vist que una dona esmercés els seus esforços al de les dones.
en escriure i, a més a més, tingués la voluntat
de fer publicar els seus escrits. Dolors Mon- No va ser fins l’any 1910 que les dones van
serdà, que hi passà llargues temporades, a poder accedir lliurement a les universitats cata-
Sarrià, manifestà al seu confés si la seva voluntat lanes, a les universitats de l’Estat.
d’escriure i de publicar no era una perversió.
No sabem ben bé quina va ser la resposta, Aquestes primeres metgesses i aquestes es-
però intuïm que li devia dir : endavant. Aquest criptores de finals del segle XIX van ocupar
dubte, sobre la legitimitat d’exercir una activitat espais, reals o simbòlics, dels quals les dones
creadora per part d’una dona, fa evident els havien estat excloses, i la seva presència, dura,
56 Espai polític
duríssima, per la pressió i rebuig que van haver En les jornades prèvies a l’aprovació de la
de suportar, va contribuir, de manera poderosa, Constitució, l’article 36 va ser objecte de molts
a canviar els imaginaris, van canviar lleis, escrites debats, tant a dins de les Corts com en els mit-
o no, tot obrint portes a les que hem arribat jans de comunicació. Les opinions eren diver-
després. ses, fins i tot oposades, i s’esgrimien arguments
a favor i en contra, i també el sí però no, és a
Però, un dels espais que més es va resistir a dir, tot i que hi havia sectors que estaven a
acollir la presència femenina va ser l’espai polític favor del sufragi femení consideraven que no
institucional. Abans parlàvem de com, als anys era el moment oportú.
vint, s’havia permès l’entrada a dones a l’admi-
nistració pública, en un primer moment, només A la Cambra de diputats i diputades, Clara Cam-
com a auxiliars. Mica en mica, però, van anar poamor hi va tenir un paper destacat en la
ampliant el seu espai a altres escalafons, però el defensa del dret de vot per a les dones, que la
polític, repetim, s’hi resistia. No només no es situava al marge de l’opinió majoritària del seu
permetia que les dones tinguessin responsabili- partit. Al carrer i als mitjans de comunicació les
tats polítiques a les administracions –és a dir, opinions també eren diverses.
que fossin regidores o alcaldesses– sinó que ni
tan sols podien exercir el dret al vot. No va ser Sigui com sigui, Nativitat Yarza i Planas va ser
fins el 1931, que la constitució republicana va elegida alcaldessa de la població de Bellprat i es
reconèixer el dret de vot per a les dones. La convertia en la primera alcaldessa republicana.
Constitució de la República Española, aprovada
a finals de 1931, abolia els privilegis per raó de Pocs dies després de ser elegida alcaldessa,
sexe i en el seu article 36 disposava que les s’entrevistà amb el president de la Generalitat
dones i els homes de més de vint-i-tres anys, de Catalunya Lluís Companys, el 13 de febrer
tindrien els mateixos drets electorals. de 1934, per fer-li avinent la seva adhesió. A la
sortida, la premsa l’entrevistà i a la pregunta del
Era la pr imera vegada, en la històr ia de periodista, “Què pensa de la intervenció de la
Catalunya i també en la de l’Estat, que es reco- dona a la política?”. Ella, ras i curt, respongué:
neixia el dret de les dones al vot. Reconeixe- “Jo crec que la dona no ha donat fins ara el
ment que en cap cas cal entendre com una rendiment que té destinat en la vida política,
gràcia, sinó com un dret reivindicat per les per diverses causes, cap d’elles de la seva res-
dones des de feia dècades i que, amb estratè- ponsabilitat. La primera ha estat a causa de la
gies diferents, va fer el seu acte de presentació manca d’instrucció o d’una instrucció defi-
pública amb la convocatòr ia del Pr imer cient”. I continuava: “Quan la dona catalana
Congrés Femení Nacional, que s’havia de cele- s’hagi pogut desfer d’aquest llast i, com a fruit
brar a Palma, el 1883. Des del darrer terç del de la seva cultura, hagi pogut opinar lliurement
segle XIX, doncs, la reivindicació del dret de sense els consells del capellà, portarà a cap la
vot és convertí en un leit motiv del moviment seva obra revolucionària, que serà, sens dubte,
de dones a Catalunya, potser sense la brillantor tant o més avançada que la que han dut a
del moviment sufragista anglès o nord-americà, terme fins ara els nostres homes”.
potser perquè no hem sabut donar visibilitat a
aquell feminisme català que circulava entre ran- Nativitat Yarza Planas creu en la cultura, la cul-
des angleses i música wagneriana, però també tura amb tot el seu potencial alliberador. Així
entre telers, pupitres i camps. doncs, no és gens estrany que enfoqui la seva
57 Espai polític
vida professional al magisteri: “D’ençà que tinc més contemporània, podríem dir que estan
ús de raó m’he sentit atreta pels interessos de reclamant una ampliació dels drets socials. És
la comunitat i pel benestar dels meus sem- interessant d’observar actituds com la de la lle-
blants” deia l’alcaldessa. vadora Sofia Abellí que, deixant a banda el seu
interès professional, intenta connectar l’esfera
Nativitat Yarza Planas era una dona que entenia considerada privada a l’esfera pública.
la política com la recerca del benestar de la
comunitat, un concepte que no s’allunya gaire D’altres dones, amb més recursos econòmics i
del que d’altres alcaldesses van aplicar amb xarxes relacionals més extenses, creen serveis
anterioritat o posteriorment. que financen amb les seves fortunes i busquen
estratègies per comprometre diversos sectors
La política, entesa com la recerca del benestar socials en la creació i manteniment d’aquests. I
de la comunitat, és el que moltes dones han fet busquen solucions a problemes quotidians, com
al llarg de la història des de les institucions ara, què fer amb les criatures de les dones tre-
públiques i també des d’espais informals. balladores. Volem parlar de Dorotea Chopitea, i
no va ser l’única, Dorotea Chopitea, una de les
grans fortunes catalanes, trenca les expectatives
El compromís pel benestar del model de feminitat que s’esperava a l’època
per a una dona de la seva classe social.
Durant els anys en què la política institucional
quedà reservada als homes, a alguns homes, i Dorotea Chopitea havia nascut a Xile, el 1816,
s’hi prohibí l’accés de les dones; aquestes, mal- de pare basc i mare criolla. La família havia fet
grat això, no van deixar de fer política, si ente- fortuna, però la “inestabilitat” provocada pel
nem per política la recerca de la millora de les moviment que reclamava la independència de
condicions de vida, com la recerca del benestar les colònies els va fer sentir insegurs, van agafar
de la comunitat. un vaixell cap a Barcelona. Dorotea Chopitea, ja
a Barcelona, es va casar amb el senyor Serra, a
Veiem en capítols anteriors com algunes dones l’edat de 16 anys. Els Serra Chopitea foren una
exigien als ajuntaments la implicació i la respon- de les fortunes més importants de Catalunya,
sabilitat de les institucions públiques en temes aconseguida, fonamentalment, amb el negoci del
que, fins aquell moment, eren considerats d’in- tràfic d’esclaus i amb els beneficis de la venda de
cumbència privada. Recordem la llevadora Sofia persones; quan ja se n’havia declarat i·l legal el
Abelli i Romaguer, llevadora que vivia al carrer comerç, consolidà les activitats financeres i
Major, 42, i que des de feia vint-i-sis anys exercia industrials. No citarem tots els negocis dels
la professió a nivell privat, instava l’Ajuntament senyor Serra, però, entre d’altres, va ser funda-
que “a causa del considerable aumento de la dor del Banc de Barcelona, el 1844, membre de
clase menestorosa que utiliza mis servicios cari- la junta de l’empresa La Maquinista Terrestre y
tativos” fes alguna actuació respecte a això. Marítima, conseller del Banco Hispano Colonial...
A la mort del marit, Dorotea Chopitea es va
És interessant d’observar com algunes dones convertir en hereva universal del tots els béns
insten les institucions públiques per tal que tin- familiars i va continuar gestionant els negocis.
guin en compte les necessitats de la població i
ampliïn els serveis que, en aquells moments es Amb part de les rendes dels negocis i del capi-
consideraven de beneficència. En terminologia tal finançà escoles-asil, que acollien criatures de
58 Espai polític
classes treballadores, preludi del que després hi, amb els serveis propers i uns espais públics
series guarderies; escoles professionals, entre que facilitessin l’estada, la trobada, l’intercanvi
d’altres la del Servei Domèstic, professió que l’heterogeneïtat. Una ciutat de distàncies cur-
incloïa el percentatge més elevat de població tes, accessible, on la diversitat de funcions en el
activa femenina; i la reforma o construcció de mateix territori facilités la realització de les
moltes esglésies i co·l legis religiosos. Només al diverses accions que comporta la vida quoti-
districte de Sarrià-Sant Gervasi, entre d’altres, diana.
va cedir terrenys per a la fundació del co·l legi
del Sagrat Cor de Sarrià, el 1845. Va aportar Des d’una perspectiva més contemporània, les
16.000 pessetes per a la construcció d’unes dones de Barcelona han estat impulsores, pro-
classes al co·l legi de Sant Vicenç de Paül, pri- tagonistes de moltes reivindicacions, de moltes
mer al passeig de Gràcia i després traslladat al mobilitzacions per tal d’aconseguir la creació
carrer de les Carolines. El 1883, va comprar de serveis de proximitat, a partir dels anys sei-
per 20.000 duros, és a dir, cent mil pessetes, la xanta i setanta.
torre de Prats a Sarrià per instal· lar-hi els
Tallers Salesians. La demanda de creació de serveis co·l lectius
afectà, pràcticament, la totalitat dels barris
A la nit, però, anaven al Liceu; i a l’estiu, a populars de Barcelona i de moltes altres ciutats
Sarrià, en un ritual que es repetia els dies festi- catalanes. Les Vocalies de Dones clamaven per
us, la família dinava plegada l’àpat que doña la gratuïtat de les guarderies i l’ampliació de
Dorotea, segons diuen els seus biògrafs, havia l’horari, que cobrís les vint-i-quatre hores del
preparat. En acabar, doña Dorotea deia aques- dia “para que las mujeres que trabajan no ten-
tes paraules:“Demos gracias a Dios que nos ha gan que hacer verdaderos experimentos para
dado de comer sin merecerlo”. combinar los horarios de las guarderías con los
de la salida de las empresas”. Les dones de les
Ara bé, la majoria de dones del districte de vocalies exigien, a més, una educació “que
Sarrià-Sant Gervasi, amb menys recursos eco- borre las diferencias de papel masculino y
nòmics, han fet política, menys tangible, però femenino” i clamaven perquè s’introduís l’edu-
no per això menys important. En transitar dia a cació sexual a tots els nivells de l’educació.
dia pels carrers, soles o acompanyades, han
anat teixint relacions, creant consciència de Les dones de Barcelona van desenvolupar un
pertinença al lloc, a la comunitat. Una acció paper fonamental en tot allò relacionat amb la
política menys espectacular, però imprescindi- reivindicació de l’accés a uns béns i serveis que
ble per mantenir la vida quotidiana i crear xar- es trobaven desigualment distribuïts en el terri-
xes de suport en els moments que cal. tori per les actuacions de les polítiques locals.
Molt sovint, com diu Hanna Arendt, el caràcter A Sarrià, l’Associació de Veïns feia públic el
polític de l’espai públic consisteix en el fet de la document “La planificació familiar” i manifestava,
participació en el debat. El que és polític és seguint els criteris del comitè d’exper ts de
discutir, debatre amb d’altres, els assumptes de l’Organització Mundial de la Salut, que la planifi-
la ciutat. cació de la família era una manera de pensar i
de viure adoptat voluntàriament per individus
Des dels anys seixanta, les dones de Barcelona i parelles, basant-se en coneixements, actituds i
han apostat per un barri, una ciutat per viure- decisions preses amb sentit de responsabilitat, a
59 Espai polític
fi de promoure la salut i el benestar de la família en un moment en què l’exigència de drets es
i, secundàriament, de la comunitat. Els objectius feia pública.
bàsics eren: respecte als drets humans, regulació
demogràfica i millora de la salut de la família i En el procés de transició política, iniciat després
de la comunitat, a la qual es feia una recomana- de la mor t del general Franco, el 1975, les
ció de “cap embaràs no desitjat”. dones van voler participar en la construcció de
la nova societat democràtica i van contribuir,
Si el dret a la salut sexual i reproductiva ja s’ex- amb les seves aportacions teòriques i el seu
pressava obertament en els anys setanta, l’ac- activisme, a ampliar els estrets marges d’allò
cés a una sanitat pública i de qualitat era un que, fins al moment, es considerava política.
tema que corria per diversos barris del distric- Amb les seves intervencions, tant individuals
te, de la ciutat. L’Associació de Veïns de Sarrià com col· lectives, han aconseguit situar a les
donà suport a les metgesses i metges de la agendes polítiques temes que, fins a aquell
sanitat pública, que exigien millorar-ne la quali- moment, havien quedat relegats a l’àmbit pri-
tat i demanaven la creació de nous equipa- vat, i han aconseguit ampliar els drets civils, els
ments sanitaris –ambulatoris, serveis d’urgèn- drets socials.
cia– en els barris més desafavorits. La qualitat
de l’assistència sanitària a Barcelona, el 1974,
mostrava deficiències importants, que no ga- Construint la democràcia
rantien l’accés a una atenció sanitària pública
de qualitat. I aquesta va ser una de les reivindi- Els cinquanta anys de dictadura franquista
cacions que, des de diversos sectors professio- havien condemnat les dones a la submissió i a
nals i ciutadans, es van posar en el debat social, la discriminació. En els imaginaris co·l lectius, la
discriminació s’havia establert com a pràctica
de relació que envaïa totes les esferes de la
Coberta del llibre vida íntima i co·l lectiva. Els grups de dones van
Jornades catalanes de la fer-ho públic, van posar-ho en evidència i van
dona, amb il·lustració de alertar que, si es volia construir una societat
Núria Pompeia, 1976. democràtica, calia iniciar una transformació
radical per tal d’eliminar-la i establir un nou
pacte social.
El 1976 tenen lloc, al paranimf de la universitat
de Barcelona, les Primeres Jornades Catalanes
de la Dona. Aquell maig de 1976, milers de
dones, de diverses procedències geogràfiques,
polítiques i professionals, posaren de manifest
la seva voluntat de participar en la construcció
de la nova societat democràtica, i denunciaven
la situació de submissió en què vivien. Alhora,
feien propostes per millorar les seves condi-
cions de vida. En definitiva, posaven de manifest
que la nova societat o comptava amb les
dones o no seria democràtica.
60 Espai polític
En aquella jornada es denuncià la desigualtat
jurídica, la discriminació laboral, la família
patriarcal, els mecanismes que excloïen les
dones de la participació política, la invisibilitat
de les dones en els mitjans de comunicació, s’hi
analitzaven les condicions de vida de les dones
als barris, el sexisme en l’educació i la sexuali-
tat. Però, era quelcom més que una anàlisi de
la dona en la societat, era una dissecció radical
–en el sentit que anava a les arrels– dels meca-
nisme que propiciava la submissió; i proposaven
un canvi, novament radical, que permetés viure,
viure’s, d’una manera més plaent, des d’un cos desses, regidores, programes de dones, regido-
de dona. ries de la dona i un llarg etcètera.
Les jornades no van quedar encerclades dins Hi havia doncs, entre els diversos co·l lectius de
les parets de pedra de la universitat, traspassa- dones, un consens en la necessitat de crear
ren les façanes i s’escamparen societat enllà, a pràctica i discurs a l’entorn de la nova societat,
partir de nous projectes, polítics, culturals, eco- i de parlar no només de necessitats, també de
nòmics, socials. El flux de les jornades s’escam- desitjos, malgrat les divergències en les pràcti-
pà com una taca d’oli. ques.
A les associacions de dones prèviament consti- Un dels centres d’estudis de dones vinculats a
tuïdes, se n’afegiren de noves per tota la geo- la Universitat de Barcelona va ser creat, el
grafia catalana. A les associacions de veïns, els 1982, per un grup d’historiadores feministes,
sortiren repúbliques independents, les vocalies amb el nom de Centre de Recerca Històrica
de dones. Als sindicats, als partits, hi van aparèi- de la Dona i, a partir de 1991, pren el nom de
Jornades Catalanes de la xer comissions de dones; a les universitats, cen- Duoda, en record de la comtessa de Barcelona
Dona, al paranimf de la
tres d’estudis de dones. Revistes, editorials, bars del segle IX que va escriure el llibre LiberUniversitat de Barcelona,
1976. feministes es convertien en fites urbanes, en manualis.
Arxiu: Ca la Dona. referents. I, als ajuntaments, van sorgir-hi alcal- Duoda, que durant molts anys va estar situat al
carrer Brusi, 51-61, és un centre de recerca
interdisciplinari, centrat en la recerca, la forma-
ció i la divulgació, des del pensament de la dife-
rència sexual. Duoda ha fet una opció política,
la de la pràctica de la relació –una relació no
instrumental– orientada pel sentit lliure de la
diferència sexual, i aquesta pràctica de la relació
com a opció política és el que moltes dones
del districte han practicat, i ho han fet creant
nous espais de relació.
En la pràctica política de la relació, cal situar els
diversos grups de dones creats al districte.
61 Espai polític
A l’entorn de la cuina, Dones Fem és un grup de dones de diferents Històries dels espais
com a espai de relació edats, de diferents situacions personals i de
i de transmissió de coneixe- diferents punts del districte de Sarrià-Sant Els espais tenen una llarga història. Al mateix
ments. Professora i alumnes
al carrer Craywinckel, barri Gervasi. Ens hem unit –expliquen a la seva carrer Brusi, allà on abans hi va estar Duoda,
del Putxet, 1997. pàgina web– per dur a terme activitats dirigi- ara s’hi troba l’Associació de Dones del
Fotografia de Rosa Castells des a tothom, amb l’objectiu d’aconseguir una Guinardó, i també acull l’estatge del Punt
Arxiu: Rosa Castells relació enriquidora tant a nivell personal, de d’Informació i Atenció a les Dones, un servei
grup, com social de proximitat, creat per l’Ajuntament de la ciu-
tat, que ofereix informació, formació i assesso-
Dones de l’Elèctric, amb seu al Centre Cívic rament en tots aquells temes d’interès per a
l’Elèctric, a les Planes, té una llarga història. les dones, i que possibiliten l’accés a diferents
Durant anys, es va reivindicar que no s’ender- recursos de la ciutat de tipus laboral, associatiu,
roqués el que havia estat restaurant i, alhora, cultural i educatiu, entre d’altres.
un dels primers restaurants amb cuines elèctri-
ques, d’aquí el nom. Tot va començar, explica Les persones responsables dels PIAD oferei-
Julita Arimany Casas, “fent trobades en què es xen atenció individual i de grup i, conjuntament
prenia cafè i fèiem una estona de xerinola, fins amb els districtes, atenció comunitària. Entre
que l’Ajuntament ens va aconseguir una moni- moltes altres funcions, coneixen els serveis i
tora per fer treballs manuals i altres activitats. recursos necessaris en cada moment i acom-
D’aquesta manera ha anat creixent el nostre panyen les demandes i els processos viscuts
centre, que ja té vint-i-cinc anys”. per les dones que s’hi adrecen.
DONES FEM,
Associació de Dones Memòria i reconeixement
del Districte de Sarrià-Sant
Gervasi.
Arxiu: Dones Fem Si la pràctica de la relació té un component
polític, la memòria i el reconeixement també
és política. L’any 2009, apareix Dones de
Medalla, un llibre co·l lectiu, realitzat per dones
publicat pel districte de Sarrià-Sant Gervasi.
Cadascuna de les dones que hi han participat,
fa la biografia d’una altra dona, que va ser guar-
donada amb la Medalla del Districte, a instàn-
cies del Consell de Dones.
Dones de l’Elèctric.
Celebració La iniciativa de donar la medalla és una pràctica
del desè aniversari, 1994 de reconeixement a altres dones que ens han
Arxiu: Julita Arimany precedit, és fer-les significades en la història del
districte, tot valorant la seva aportació des dels
diversos àmbits de la seva activitat.
És, doncs, un exercici de memòria i la memòria
sempre té un component polític.
Nomenclàtor
65 Nomenclàtor
Fins fa relativament pocs anys els noms de Posar sobre el mapa els noms d´algunes dones
dones en el nomenclàtor de la ciutat eren vol dir posar de relleu els seus noms i les
gairebé una excepció. Alguna monja, alguna seves activitats, recuperant-les de l´oblit.
santa, alguna verge, alguna infanta, alguna reina,
alguna propietària i, de manera molt i molt Posar sobre el mapa el noms d´algunes dones
escadussera, algun nom femení, sense adscrip- vol dir reconèixer l´aportació de les dones a la
ció religiosa, reial o celestial. construcció dels barris, dels districtes, de la
ciutat.
El nomenclàtor d´aquesta ciutat, de qualsevol
ciutat, és una mena de memòria oficial. Tot Posar sobre el mapa els noms d´algunes dones
nomenclàtor és una tria que inclou uns noms i, vol dir donar valor a l´actuació política que, des
alhora, n´exclou uns altres. De les diverses tries de cadascun dels seus àmbits, aquestes dones
de noms de carrers que al llarg de la història concretes van desenvolupar.
se n´han fet, les dones hem quedat gairebé
excloses, fins fa pocs anys només representà- Repassar el nomenclàtor és apassionant. Des-
vem el 5% dels carrers de la ciutat. cobrim monges, reines, santes, propietàries
–que ja coneixíem però que se´ns presenten
Així doncs, diríem que Barcelona ha estat una des d´una nova perspectiva- i també pintores,
ciutat desmemoriada amb les dones, no només pedagogues, escriptores, pianistes, creadores de
per la quantitat, sinó també per la importància serveis, directores de revistes, d´associacions
dels carrers amb noms de dones. És a dir, que de dones i... Totes elles van ser innovadores en
gairebé no hi ha grans avingudes –sempre hi ha el seu camp i les seves contribucions van ser
excepcions- ni tampoc carrers d´aquells ano- de vital impor tància per a la societat del
menats “de primer ordre” que portin el nom moment. Sense elles, el nostre present, de ben
d´una dona. Resumint, hem quedat relegades segur, hauria estat un altre.
als marges de la història oficial però també als
marges de l´espai físic. Nascudes aquí, allà o acullà, però implicades
amb el territori, ja fos per haver-hi nascut o bé
Aquesta ha estat una societat que ha donat per haver-hi viscut, o per haver desenvolupat la
poc valor a les aportacions que les dones han seva activitat en aquest espai, amb elles recor-
fet a la construcció de la ciutat al llarg de la his- rem un llarg període de la història.
tòria. Amb tot, i des de fa alguns anys, diversos
col· lectius de dones han posat en evidència
aquesta marginalitat i han instat l´Ajuntament a Abadessa Olzet, carrer
un canvi de perspectiva històrica. La proposta ?-1336
ha estat acollida i els noms d´altres dones han
passat a fer-se visibles en els carrers de la ciutat Sor Sobirana d'Olzet va ser la primera abades-
tot deixant enrere aquell esquifit 5% de què sa del monestir de Santa Maria de Pedralbes de
parlàvem al principi. Barcelona. Elegida per les catorze monges que
van constituir la primera comunitat, ocupà el
Posar sobre el mapa dels barris, dels districtes, càrrec des del 3 de maig de 1327 fins al 1336.
de la ciutat, els noms d´algunes dones no és Totes elles procedien de la comunitat que l'any
un fet anecdòtic, té una enorme càrrega sim- 1237 havia impulsat Maria Pisana, i tenien el
bòlica. convent al portal de Sant Damià, a l'indret on
66 Nomenclàtor
després fou aixecada la ciutadella borbònica i Tenia preferència per autors estrangers, cosa
on ara hi ha el parc del mateix nom. que sovint li fou criticada. Va representar obres
de Dumas i Tolstoi, entre d'altres, però també
El monestir de Pedralbes fou construït i finan- de Bretón de los Herreros, Moratín,Tamayo...
çat per Elisenda de Montcada i comptà sempre
amb el suport econòmic de la reialesa catalana Va ocupar una càtedra al conser vatori de
i la protecció del govern de la ciutat. La prime- Madrid. Es va retirar dels escenaris el 1904.
ra pedra del monestir va ser posada el mes de
març de 1326 i l'any següent va ser inaugurada Ramon Casas va pintar un retrat de María
una instal· lació provisional mentre les obres Tubau.
continuaven.
La nova casa s'havia de governar per la regla Agustina Saragossa, carrer
que havia estat concedida a Clara d'Assís i, tal Barcelona, 1789-Ceuta, 1858
com l'havia mitigada el papa Urbà a petició
d'Elisabet de França, permeté a les monges la Va ser una heroïna de la Guerra del Francès.
possessió de béns propis i facilità l'entrada de
les dames de la noblesa al convent. Es casà als catorze anys amb un militar, el 17
d'abril de 1803, a l'església de Santa Maria del
Després de morir, Sor Sobirana d'Olzet va ser Pi. Quan els francesos van envair Catalunya es
succeïda en el càrrec per sor Francesca ça refugià, juntament amb la seva criatura, a casa
Portella, neboda de la reina Elisenda. Durant d'uns parents de Saragossa. Allí va sofrir el
l'abadiat de sor Francesca, i en gran part pel fet setge de les tropes franceses i, mentre aquest
de residir-hi aleshores Elisenda, el monestir durà, va cooperar en la distribució de queviu-
adquirí un gran prestigi. res entre les persones que defensaven la ciutat.
El dia 1 de juliol de 1808, al baluard del
Portillo, hi restà sola defensant-lo, fet que li val-
Actriu Tubau, carrer gué el grau d'oficial de l'exèrcit, concretament
Madrid, 1854-1914 el de sotstinent. Va ser empresonada pels fran-
cesos, s'escapà i es reuní amb el seu marit; va
María Álvarez Tubau era coneguda per María continuar lluitant a Tortosa i Vitòria. Passà els
Tubau. Estudià a l'Escuela Nacional de Música y últims anys a Ceuta, on va morir. Les seves des-
Declamación. Als 13 anys va fer el seu debut pulles les van traslladar, el 14 de juliol de 1870,
en el món del teatre. Després de nou tempo- al peu del Pilar i avui són a l'església del
rades al teatre de la Comedia de Madrid, on va Portillo.
representar més d'un centenar d'heroïnes, des-
tacà en la interpretació de La criolla, de García Goya li va fer un retrat que es conserva al
Gutiérrez. Museo Lázaro Galdiano de Madrid.
Amb motiu del seu matrimoni va abandonar
temporalment l'escenari, on va retornar un Anna Rubiés, passeig
cop separada del marit. Formà companyia prò- Port de la Selva, 1881-Barcelona, 1963
pia amb Ceferino Palencia, el seu segon marit, i
actuà a l'Havana, Mèxic i a l’Amèrica del Sud Anna Rubiés Monjonell va néixer al Port de la
amb gran èxit. Selva i, més endavant, va viure a Caldes de
67 Nomenclàtor
Malavella. Estudià magisteri i, fins al 1939, va Encarnación López estava en contacte amb l'a-
exercir de mestra a Lleida, Girona i Barcelona. vantguarda literària, musical i del ballet de la
Divulgadora del mètode Décroly, que havia seva època. El 1943, la seva pròpia companyia
estudiat a Brusse·l les, va ser directora del grup va estrenar El Café de Chinitas amb poemes
Ramon Llul l del Patronat Escolar de antologats per García Lorca i decorats per
l'Ajuntament de Barcelona i, també, membre Salvador Dalí. Dos anys després, el 1945, va
del Consell de Cultura de la Generalitat. triomfar a l'antic Metropolitan de Nova York,
Col· laborà estretament amb el moviment de junt amb el ballarí rus Léonide Massine, en l'es-
renovació pedagògica. trena de Capricho español.
Anna Rubiés va publicar les següents obres: Encarnación López, l’Argentinita, junt amb
Experiencias didácticas, 1929; Aplicación de los Antònia Mercè, l'Argentina, són dues de les
centros de interés en la Escuela Primaria, 1932; ballarines més importants d'aquest segle i van
Contes de sempre per als infants, 1933-1935; El contribuir a la innovació del ball espanyol.
llibre de les bèsties contat als infants, 1933; Llibre
de les meravelles, 1933; Desde la escuela de pár-
vulos, 1938; Contalles de la casa vella, 1965. Bonanova, passeig, carrer
L’any 1883 es va proclamar la Mare de Déu de
Argentinita, passeig la Bonanova, conjuntament amb els sants
Buenos Aires, 1895-NovaYork, 1945 Gervasi i Protasi, malgrat que era venerada des
de temps abans pels mariners i per les seves
Encarnación López Júlvez era el nom de famílies, que esperaven “bones noves”.
l’Argentinita, coreògrafa i ballarina que es va
formar en l'acadèmia de Julia Castelao, a
Madrid, i va fer les seves primeres actuacions al Calvet, carrer
Teatro de La Latina, amb un repertori en què Barcelona, 1848-1927
es barrejaven els estils del flamenc, per tangos i
bulerías, amb els boleros. Maria del Remei Calvet i Sagrera, propietària
dels terrenys on es començà a obrir el carrer.
A partir de 1932 va crear les seves pròpies
coreografies, entre les quals destaquen: Las
calles de Cádiz, escrita pel torero Sánchez Carme Karr, carrer
Megías, amb qui va tenir relacions sentimentals Barcelona, 1865-1943
des de 1920 fins a la seva mort, l'any 1934;
Sevillanas del siglo XVIII; El Café de Chinitas; El Va ser una de les feministes més avançades
tango del escribano. d'aquell feminisme català de principi del segle
XX que, majoritàriament, es movia entre casca-
El flamenc, en les seves variants temàtiques i des de randa anglesa i remolins de valsos, entre
estilístiques, va ser la base de les seves crea- remors de “glacé” i a cop de tómboles i festes
cions, però no en va ser l'únic component. Va de beneficència. El seu feminisme, que advoca-
incorporar en els seus espectacles adaptacions va per dotar les dones amb eines que les capa-
de balls del segle XVIII i va fer importants con- citessin tant per a l'exercici d'una professió
tribucions al vestuari escènic, inspirant-se en les com per a la igualtat de drets, va quedar àm-
tradicions. pliament exposat a Feminal, revista que dirigí
68 Nomenclàtor
des del 1907 fins al 1917.També va co·l laborar Aquell mateix any José Botella, més conegut
a L'Actualitat, El Día Gráfico, i Or i Grana, amb el com Pepe Botella, va reunir llicenciats, entre els
pseudònim de Xènia, fent al· lusió al Xènius quals es trobava Carme Serrallonga, per iniciar
d'Eugeni d'Ors. l´Escola Isabel de Villena, caracteritzada per una
renovació pedagògica: activitats creatives,
El 1902 publica a Joventut les primeres narra- coeducació, tractament de la llengua catalana,
cions, signades amb el pseudònim l'Escardot, a inspirada en l´esperit de l´Institut Escola.
les quals seguiren Volves, 1906, i Clixés, 1906,
centrada en la problemàtica de la dona, i les Carme Serrallonga va formar part de l´Escola
obres teatrals Un raig de sol, 1908; Els ídols, d´Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), cofunda-
1911; i Caritat, 1918. Altres obres seves són De da per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany,
la vida d'en Joan Franch, 1912, i les de narrativa on feia classes d´ortofonia.
infantil Garba de contes, 1935, El libro de Puli,
Nick i un llarg etcètera. Va col· laborar, junt amb Victòria Gras, en el
programa de televisió Català amb vosaltres,
Va ser impulsora i presidenta del Comitè presentat per la mateixa Victòria Gras, quan
Femení Pacifista de Catalunya, organització encara vivia Franco.
antibe·l licista creada el 1915, i de La Llar, pri-
mera residència per a professores i estudian- Va ser traductora d´alemany, anglès i francès.
tes.
Ha rebut diversos premis: Ciutat de Barcelona
Durant molts anys residí al carrer de la d´Arts Escèniques, 1992, per la traducció A la
Duquessa d'Orleans i també al carrer de glorieta, de Jane Bowles i La Creu de Sant Jordi
Mallorca, 299. de la Generalitat de Catalunya.
Carme Serrallonga CarmenTórtolaValencia
Barcelona, 1909-1997 Sevilla, 1882-Barcelona, 1955
Pedagoga i traductora. Llicenciada en Filosofia i Quan tenia tres anys, la seva família va emigrar
Lletres per la Universitat de Barcelona i docto- a Anglaterra i ella estudià a Londres, i va ser en
ra per la Universitat de Madrid. aquesta ciutat on l'any 1908 va fer el seu debut
al Gaiety, en l'espectacle Havana.
Va ampliar estudis a la Fundació Bernat Metge i
als Estudis Universitaris Catalans. El mateix any viatjà a Viena i actuà al Winter-
garten berlinès i al “Folies-Bergère” de París.
Va iniciar la carrera de mestra l´any 1931 a L'any següent continuà la febrosa activitat i
l´Institut-Escola de la Generalitat, amb el Dr. actuà a Nuremberg, Londres i Copenhague.
Josep Estalella i l´Àngels Farré (filla de Rosa
Sensat) al capdavant. La primera actuació que va fer a l'Estat espa-
nyol va ser al teatre Romea de Madrid, el 1910,
Però l´esclat de la guerra, l´any 1939, va provo- i poc temps després ho va fer a Barcelona, al
car la clausura de l´Institut Escola i la mort de teatre Arnau, on va tenir una exce·l lent acollida
diversos mestres i alumnes. per part de la premsa barcelonina.
69 Nomenclàtor
La irrupció de Tórtola Valencia en el panorama Dolors Monserdà, carrer
de la dansa s'inicià amb el classicisme, però ràpi- Barcelona, 1845-1919
dament adoptà fórmules més orientalistes, pri-
mer, i internacionalistes, després.Tórtola Valencia, Escriví des de les planes dels diaris i revistes,
seguint els corrents artístics més avançats del primer en castellà i pocs anys després en cata-
moment, buscava en l'exotisme alternatives là, com a co·l laboradora o directora, i practicà
creatives a la cultura occidental i, atreta per altres tots els gèneres literaris: poesia, teatre, assaig,
cultures, va realitzar múltiples viatges durant els contes i nove·l les.
quals estudiava els costums i les danses dels
països que visitava i que li servien de font d'ins- Estudi feminista. Orientacions per a la dona cata-
piració per a crear les seves coreografies. lana, 1909, és la seva obra d'assaig més cone-
guda, i La fabricanta és un dels millors retrats
Les coreografies creades per Tórtola Valencia i literaris de la Barcelona de mitjan segle XIX i
les seves actuacions van merèixer el reconeixe- de la vida de les dones d'aquell temps.
ment i l'amistat de molts inte·l lectuals i polítics
del moment: Eugeni d'Ors, Francesc Macià, Lúcida i aguda observadora de la realitat que
Benavente, Pio Baroja, Valle Inclán i un llarguís- l'envoltava, organitzà associacions per millorar
sim etcètera.Tórtola Valencia va quedar plasma- les condicions laborals de les treballadores i
da en les teles i dibuixos de Zuloaga, Penagos, promoure'n la seva formació.
Arévalo, Borràs Abella, Zamora.Va participar en
les seves pe·l lícules Pasionaria, Pacto de lágrimas
i La lucha por la vida, entre d'altres. Dorotea Chopitea, jardins
Xile, 1816-Barcelona, 1891
Quan esclatà la Primera Guerra Mundial s'ins-
ta·l là a Amèrica, on va fer diverses actuacions: Filla d'un emigrant basc i d'una criolla, va ser la
al Century Theatre, de Nova York; al Brasil, etc. més petita de divuit germans. El 1819 va arri-
Proclamada la Segona República, que ella salu- bar a Barcelona, fugint de la "inestabilitat" pro-
dà ferventment, comprà una casa a Sarrià el vocada pels moviments independentistes de
1933 i la va convertir pràcticament en museu les colònies. S'instal· là en un ampli i senyorial
amb totes les peces que havia adquirit en els habitatge, vora de l'aristocràtic, però ja una
seus viatges. mica ranci, carrer de Montcada, concretament
al carrer de la Barra de Ferro. Als setze anys es
La seva imatge és present avui en dia perquè casà a l'església de Santa Maria del Mar de
figura en l'embolcall del sabó La Maja de la Barcelona amb Josep Maria Serra, nascut
casa Myrurgia. també a Xile, i s’insta·l laren a casa dels sogres,
en un palau del carrer de Montcada. Van tenir
cinc criatures.
Carrencà, carrer de
La família Serra Chopitea arribà a ser una de les
Josepa Carrencà, casada amb Pau Ganduxer i més importants fortunes de Catalunya, aconse-
Aymerich, propietari dels terrenys. guida amb el negoci del tràfic d'esclaus. El senyor
Serra fou, a més a més, fundador del Banc de
Barcelona, 1844, membre de la junta de La
70 Nomenclàtor
Maquinista Terrestre i Marítima i conseller del Barcelona, la ciutat encara vivia les repercus-
Banco Hispano Colonial, creat per reunir fons sions del rebombori del pa. El nom de carrer li
per a la "pacificació" de l'illa de Cuba.Tots aquest fou donat l'any 1922 a instàncies del poeta
mèrits li foren reconeguts amb una corrua de Foix. Durant els anys de la República es digué
títols i d'ordes, entre d'altres Caballero de la Roses i Arús i, el 1939; recuperà el nom de la
Gran Cruz de la Real Orden de Isabel la Ca- duquessa. En aquest carrer va viure-hi l'escrip-
tòlica. En aquell temps, la família Serra Chopitea tora i musicòloga Carme Karr.
ja s'havia insta·l lat al seu palau de la Gran Via, un
dels primers, i dels més senyorials, dels que s'eri-
giren en aquesta zona de nova urbanització. Elisa, carrer
Barcelona, 1843-1891
Dorotea Chopitea destacà per les seves activi-
tats filantròpiques, inver tint par t de la seva Hi ha un cert dubte de saber a qui fa referèn-
enorme fortuna en la construcció de les sales cia el carrer. D’una banda, podria ser a Elisa
d'asil, que acollien criatures de les classes tre- Musitu i Garcia-Navarro, casada amb Felip
balladores entre els quatre i els sis anys. De fet, Bertran d’Amat, propietari dels terrenys, i d’al-
eren el precedent immediat de les guarderies. tra banda, a Elisa Bertran i Musitu (1888-1941).
També finançà centres d'asil per diversos llocs
de Barcelona: al carrer d'Aldana, a Roger de
Flor, al carrer Balboa de la Barceloneta. La Elisenda de Pinós, carrer
senyora Chopitea també finançà la construcció
de l'Hospital del Sagrat Cor i els tallers sale- Elisenda de Pinós i de Fenollet, de Montcada i
sians per a la formació professional a Sarrià i al de Sapor tella, va ser la mare de la reina
carrer de Floridablanca. Elisenda de Montcada. Alguns documents l'a-
nomenen Elionor en lloc d'Elisenda.
Va ajudar amb grans donatius a la construcció
de l'església del Sagrat Cor, al carrer de Casp, i
a la de Maria Auxiliadora, a Sarrià. A més a Euterpe, carrer
més, posà la pr imera pedra del Temple
Expiatori del Tibidabo. Musa grega de la música. Fi l la de Zeus i
Mnemòsine.
Va viure a la Gran Via de les Corts Catalanes, a la
casa que actualment acull l´Hotel Granvia. La resi-
dència tenia capella, que ara és l´habitació 118. Gal· la Placídia
Emperadriu romana, filla de Teodosi I, la seva
Duquessa d’Orleans, carrer vida coincidí amb la caiguda de l'Imperi romà
París, 1753-1821 sota la pressió dels "bàrbars", és a dir, els "altres",
i la consolidació del que seria l'Imperi de
Luisa Maria Adelaida de Borbón Penthièvre, fou Bizanci. Ga·l la Placídia va viure el trànsit entre
la mare de Lluís Felip, rei de França. Va viure a un imperi en declivi forçat a barrejar-se amb
Sarrià fugint de la revolució francesa de 1789 i “l’alteritat" emergent. L'any 410, en caure Roma
ocupà la finca número 1 d'aquest carrer, avui en mans d'Alaric, Ga·l la fou feta presonera. El
completament modificada. Quan arr ibà a rei visigot Ataülf s'hi casà el 414, i s'establiren a
71 Nomenclàtor
Barcelona, ciutat on va parir el seu fill, que morí Mare de Déu del Carmel, carrer
poc després. Ga·l la Placídia és coetània d'Egèria,
una intrèpida viatgera que el segle IV viatjà a Fa referència al del mateix nom.
Terra Santa i recollí les seves experiències en
l'obra Peregrinatge. Ambdues dames, de gran
cultura i coneixedores d'altres mons, es troba- Mare de Déu de Gràcia, carrer
ren en el temps, i hi ha qui suposa o imagina
que també en l'espai, fins i tot que fou la matei- En el solar avui ocupat per l’església dels
xa Ga·l la l'autora de l'obra esmentada. Josepets, a la plaça Lesseps, s’hi establí inicial-
ment una capella dedicada a la Mare de Déu
Mort el seu marit, un anys després d'haver arri- de Gràcia, nom que cap a final del segle XIV
bat a Barcelona, es casà amb Constanci, esde- designà el nucli de població que es desenvolu-
vingut emperador el 421. Se n'anà de Bizanci el pà a l’indret.
425, on s'havia refugiat a la mort del seu segon
marit, i regí l'Imperi d'Occident durant la mino-
ritat del seu fill Valentià III. Fou sepultada al Mare de Déu de Núria, carrer
mausoleu imperial del Vaticà, bé que després,
segons la tradició, fou transportada al mauso- Carrer dedicat a la Verge pirinenca.
leu que porta el seu nom a Ravenna. Jaume
Pahissa compongué una òpera, amb lletra de
Guimerà, titulada Gal· la Placídia, estrenada al Mare de Déu de la Pau, plaça
Liceu de Barcelona el 1913.
A la fi de la Guerra Civil, l’abril de 1939, l’indret
va rebre aquest nom.
Infanta Isabel, carrer
Madrid, 1851-1931
Mare de Déu de l’Estrella, passatge
Isabel Francisca de Asís, filla d’Isabel II i de
Francisco de Asís. Anomenada “la xata”. Va Aquest passatge dóna accés a la por ta del
representar el rei d’Espanya en les festes de la monestir de Santa Mar ia de Jer usalem,
Independència d’Amèrica que van tenir lloc a insta·l lat antigament a la plaça de la Gardunya,
Buenos Aires el 1910. a Ciutat Vella. Van ser les monges del monestir
les que van so·l licitar la dedicació d’un carrer a
la Mare de Déu de l’Estrella perquè va prote-
Madame Butterfly, carrer gir la ciutat en moments difícils, com fou la
pesta de 1651.
Òpera en tres actes de G. Puccini, estrenada a
Milà, el 1904, i a Barcelona, el 1909.
Maria Auxiliadora, carrer
Mandri, carrer Advocació de la Congregació dels Salesians,
que tenen el seu institut en aquest indret.
“Josepa Mandri i Rifiós”. Darrera pubilla de
l’heretat Can Mandri.
72 Nomenclàtor
Maria Reina, carrer mases i al taller del seu oncle, l´escultor Josep
Llimona. Als 3 anys la seva mare li va penjar del
Fa referència a la reina celestial Maria, la mare coll un llapis perquè no plorés si el perdia,
de Déu. segons explica a No m´oblidis . Diari d´una
coll·egiala , darrer llibre publicat per Mercè
Llimona.
Marquesa deVilallonga, carrer
Va fer classes com a professora de dibuix a
Carme Ferrer de Dalmases i d’Olivart, marque- l´Escola Blanquerna, de Barcelona, fins a l´esclat
sa de Vilallonga, propietària de la finca anome- de la Guerra Civil, quan va exiliar-se a París. A
nada “torre Vilana”. Fou la propietària i urbanit- París va trobar refugi al convent del Nen Jesús,
zadora dels terrenys on es troba el carrer. que per tanyia a les mateixes monges que
l´havien educat a Barcelona i va trobar feina a
la Bonne Presse, editorial infantil.
Matilde Díez, carrer
Madrid, 1818-1883 Entre el 1937 i 1938 es va insta·l lar a Sant Se-
bastià on tot seguit va trobar feina en unes
Educada a Lisboa, on la seva família havia emi- revistes infantils
grat per raons polítiques, hi debutà a l'edat de
nou anys en el teatre del Globo. Quan tornà a Va presidir el Cercle Artístic de Sant Lluc de
l'Estat espanyol, el seu primer gran èxit es pro- Barcelona, fundat pel seu pare, entre 1936 i
duí a Sevilla, interpretant el drama Cristina o, La 1966; va ser membre de l´Acadèmia de Belles
reina de quince años, escrit per a ella per Juan Arts Sant Jordi; i, anys a venir, una de les impul-
Nicasio Gallego. sores de l´Associació Professional d´Il· lustra-
dors de Catalunya.
També representà obres del Duque de Rivas,
de Zorilla, Dumas, Soulié, Scribe, entre d'altres. Il· lustrà els contes Blancanieves , Editor ial
Es va casar amb Julián Romea i residí molts Juventud, 1940, Tic Tac, editorial Hymsa, 1942.
anys a Catalunya, on actuà en el teatre català, i Va obtenir la Creu de Sant Jordi i el premi de
va estrenar Una noia com un sol, de Francesc la Generalitat a la millor i·l lustració pel seu tre-
Vidal i Torrent, el 1861. El 1875, es va retirar de ball al conte La Ventafocs, l´any 1984. Aquest
l 'escenar i per a ensenyar declamació al any va guanyar el premi Serra d´Or.
Conservatori de Madrid.
Entre les seves il· lustracions destaquen: Han
passat els anys i més apunts, Recorda els anys de
Mercè Llimona, la postguerra, El soldadet de plom, Els tres ossets,
Barcelona, 1914-1997 Polset, Peter i Wendy, Chupete, La sirenita, La prin-
cesa del guisante.
Mercè Llimona Raymat era filla del pintor i
decorador Joan Llimona Bruguera, un dels fun- Tot i patir de reuma, que se li manifestà des-
dadors del Cercle Ar tístic de Sant Lluc de prés de casar-se i que li va deformar les mans,
Barcelona, era de les petites de deu germans. Mercè Llimona va continuar il· lustrant llibres
Va estudiar a l’escola Llotja, a l´acadèmia Dal- par als més menuts.
73 Nomenclàtor
Mercè Rodoreda, carrer després de la seva mort, ho continuà fent la
Barcelona, 1909-Romanyà de la Selva, seva filla i hereva Maria de la Consolació Vidal
Girona, 1983 de Moragas. A la finca de Can Canals o de
Pedralbes va ser construït el convent de
Va iniciar les seves activitats literàries en la Valldonzella.
dècada dels anys trenta. Col· laborà en nom-
broses publicacions periòdiques de l'època,
Clarisme, Companya, Mirador, i publicà, entre Musitu, carrer
1932 i 1936, quatre novel· les, alguna d'elles Barcelona, 1843-1891
d'humor i que mai no va voler que es reedi-
tessin. Elisa Musitu i Garcia-Navarro, casada amb Felip
Bertran i Amat, propietari dels terrenys on es
L'any 1937 va guanyar el premi Crexells amb va obrir el carrer.
Aloma , però a la fi de la Guerra Civil va
emprendre el camí de l'exili, primer a França,
després a Suïssa. Les dures condicions per Narcisa Freixas, plaça
sobreviure -socials, econòmiques i afectives-, la Sabadell, 1860-Barcelona, 1926
incapacitaren per escriure durant molts anys.
En les cartes que durant aquell període escriví Musicòloga i compositora, publicà Cançons
a la seva amiga Anna Murià, exiliada a Mèxic, li catalanes, el 1900, i Cançons infantils, el 1905,
anuncià: "Sobretot, vull escriure, necessito premiades ambdues a la Festa de la Música
escriure; res no m'ha fet tant de plaer, d'ençà Catalana d'aquell any. Una segona sèrie de
que sóc al món, com un llibre meu acabat d'e- Cançons infantils, 1908, obtingué el reconeixe-
ditar i amb olor de tinta fresca. Em requen tots ment dels Jocs Florals de Girona. El 1908 va
aquests anys inútils, desmoralitzadors, però fundar la coral mixta Cultura Musical Popular
me'n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els que actuà en hospitals, asils i presons. El 1917
meus enemics tremolin. A la més petita ocasió dictà un cur set de pedagogia musical a
tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi Barcelona. També va escriure sardanes i musicà
haurà qui m'aturi”. I, malgrat que els jurats dels peces de teatre infantil. Sovint va col· laborar
premis més prestigiosos del país li negaren els amb Carme Karr. El 1928 es va fer una edició
premis, Mercè Rodoreda va fer, tal com ella d'homenatge de les seves obres.
volia, una entrada de cavall sicilià amb La plaça
del Diamant, 1962;Mirall trencat, 1974; El carrer
de les Camèlies, 1976; Quanta, quanta guerra, Nena Casas, carrer
1980; i la seva obra pòstuma El cant de la pri-
mavera, 1986, entre d'altres. Terratinent propietària de terrenys a Sarrià,
Sant Just i Cornellà.
Moragas, carrer
Barcelona, 1828-1904 Portolà, carrer
Maria de la Consolació de Moragas i de Agullana, 1821-Barcelona, 1890
Quintana, propietària, inicià la urbanització Rosa de Portolà i de Guinart, propietària dels
d’una part de les seves propietats el 1889 i, terrenys on s’obrí el carrer.
74 Nomenclàtor
Raset, carrer 1969. Fou reina d’Espanya en virtut de matri-
1835-1890 moni amb Alfons XIII. Es van casar el 31 de
maig de 1906, dia en què es va produir un
Dedicat a Gaietana Raset i Modolell, casada atemptat contra la comitiva reial. Van haver-hi
amb Magí Modolell, propietari dels terrenys on moltes víctimes: ells van sortir incòlumes. Van
es va obrir el carrer. tenir quatre fills i dues filles. En proclamar-se la
II República, van abandonar el país i es van
establir a Roma.
Reina Elisenda Montcada, passeig
1242-Barcelona, 1364
Rosa Sabater, plaça
Es casà el 1322, quan tenia trenta anys, amb el Barcelona, 1929, Madrid, 1983
rei Jaume II, que en tenia cinquanta-cinc i havia
quedat vidu de la seva segona muller, Maria de Rosa Saber i Parera estudià música amb el seu
Lusignan. Elisenda enviudà cinc anys després i es pare Josep Sabater i Sust, director de l’orques-
retirà al palau que havia fet construir, annex al tra del Liceu i amb la seva mare Margarida
monestir de Pedralbes. Elisenda de Montcada i Parera, professora de cant, i amplià estudis amb
de Pinós va comprar un antic mas de principis Frank Marshall. El 1942 debutà a Barcelona i
del segle XIV, propietat de Bernat de Sarrià, pel realitzà una carrera brillant. El seu repertori
preu de deu mil sous barcelonins, per erigir en comprenia Mozart, els romàntics, els impressio-
aquells terrenys el monestir de monges de l'or- nistes, Granados i Mompou. Fou professora
de de Santa Clara, un cop aconseguit el permís dels cursos internacionals de Santiago de
del Papa Joan XXII, el dia 1 de febrer de 1326. Composte·l la i del conservatori de Friburg de
La primera pedra fou co·l locada el 26 de març Brisgòvia, Alemanya, on va fer una important
del mateix any i el 3 de maig de 1327 van tasca de divulgació de la música espanyola. A
ingressar, al recinte encara inacabat del mones- més de Falla, Granados i Albéniz, va donar a
tir, catorze monges, que van formar la primera conèixer autors contemporanis, com Mompou
comunitat de clarisses de Pedralbes. La primera i Montsalvatge. Enregistrà diversos discos, entre
abadessa del convent fou sor Sobirana d'Olzet. d'altres els de la Suite Ibèrica completa d'Al-
bèniz. El 1981, va enregistrar per a la Unesco,
La construcció de l'edifici va durar més d'un juntament amb Montserrat Caballé, Le lied
segle. catalan du XX siècle. El 1983 va rebre la Creu
de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Mor t el rei Jaume II, el 2 de novembre de Morí en un accident d'aviació, quan anava a fer
1327, la reina Elisenda va retirar-se a Pedralbes uns concert a Colòmbia.
on morí al seu palau, i fou enterrada en el
monestir. En el seu testament atorgà al mones-
tir un important llegat. Santjoanistes, carrer
En aquest carrer, el 1883, es va construir un
ReinaVictòria, carrer convent de monges hospitalàries de l’orde de
1887-1969 Sant Joan de Jerusalem i va restar dempeus fins
el 1974.
Ena de Battenberg va néixer el 1887 i morí el
75 Nomenclàtor
Santa Amèlia, carrer Santa Peronella, carrer
Màrtir de Girona en temps de l’emperador Màrtir romana, el seu nom és d’origen grec i
Dioclecià. significa “pedra”.
Santa Eulàlia, carrer Tavern, carrer
Oviedo, 1800-?
Va néixer a principi del segle IV, en una casa
que la tradició situa en el deser t de Sarrià. Nicolasa de Tavern i Núñez-Pastor era propie-
Quan ella tenia 25 anys, arr ibà Dacià a tària per herència de Can Lladó. El 1837, es va
Barcelona, encarregat d’executar l’ordre impe- casar amb Joan de Balle i Ruira, advocat, asses-
rial de persecució contra els cristians.Torturada sor i apoderat del duc de Medinaceli. El carrer
i ofegada pel fum, Dacià ordenà que el cos de correspon a l’antic traçat per entrar a la finca
la santa fos clavat en una creu perquè el devo- de Can Lladó.
ressin les aus. Però, una nevada caiguda en
aquell instant cobrí el seu cos. En el lloc on fou
enterrada, anys després s’hi aixecà una capella, Teodora Lamadrid, carrer
Santa Eulàlia del Camp, que va desaparèixer Saragossa, 1821-Madrid, 1896
amb les reformes urbanístiques del barri de la
Ribera del segle XVIII. L’any 1298, s’inicià la Teodora Herbella, actriu. El seu repertori com-
construcció de la catedral gòtica dedicada al prenia sobretot obres d'autors castellans i fran-
culte de la santa i es construí un sepulcre on cesos. Va fer una gira per Amèrica i treballà en
van ser col· locades les seves relíquies, l’any diversos teatres de l'Estat espanyol. Va ocupar
1334. Durant molt de temps va ser la patrona una càtedra de declamació al conservatori de
de Barcelona, fins que la Mare de Déu de la Madrid.
Mercè la va substituir.
Valero, carrer
Santa Filomena, carrer
Fa referència a una família d’actors teatrals,
Màrtir sota govern de l’emperador Dioclecià. entre els quals hi havia Josefa, que havia nascut
a Sevilla el 1820 i va debutar al teatre Príncipe
de Madr id. El seu germà José Valero
Santa Magdalena Sofia, carrer Villavicencio va ser més conegut a Barcelona.
Joigny, 1779-París, 1865
Magdalena Sofia Barat va ser la fundadora de Vallmajor, carrer
l’institut religiós del Sagrat Cor de Jesús, cone-
gut també amb els noms de Dames de la Fe o Dedicat a Rosa Vallmajor i Canet, nascuda el
de la Instrucció Cristiana. 1778, casada amb Magí Modolell, propietari de
terrenys on es va obrir el carrer.
Vi·l la Cecília, jardins
76 Nomenclàtor
Eduardo Conde va construir una casa en els nom. la finca, construïda segons projecte de
terrenys ocupats per l’antiga masia de Can l’arquitecte Leocadio de Olabarria, és conegu-
Noyu, a principis de segle XX. En homenatge a da per Vi·l la Cecília i, actualment, és el Casal de
la dona Cecília Conde, i a la filla del mateix Sarrià.
Bibliografia
79 Bibliografia
Aballanet, Albert; Castiñeira, Isabel; Monteys, Xavier ; Paricio, Antoni. Residència urbana en Barcelona
1945-1970. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-ETSAV, 2000.
Barba Corsini, dins J. Rovira Tomás. Cocinas. Barcelona: Ediciones Garriga, SA, 1963.
Caballé, Francesc; Cazeneuve, Xavier ; Conzález, Reinald.Vi·l la Florida. De casa senyorial del segle XVI
a equipament públic. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007.
Carrasco, Cristina i Serrano, Mònica. Compte satèl·lit de la producció domèstica de les llars de
Catalunya 2001. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2006.
“Comunicación presentada por el Museo Social en el Congreso del Trabajo a Domicilio celebrado
en Zurich en septiembre de 1914”, dins “Exposición de Barcelona. Estudios preparatorios. El tra-
bajo a domicilio en diversas exposiciones. Diciembre 1915”, manuscrit a l’arxiu de l’Institut de
Cultura i Biblioteca Popular de la Dona.
Descripción, marcha funcional y reglamento orgánico del manicomio Nueva Belén: fundado en 1857,
recién establecido en un edificio erigido ex-profeso en el término de San Gervasio de Cassolas... y dirigi-
do por el Dr. D. Juan Giné y Partagás. Barcelona, Imprenta de Antonio Palou, 1874.
Diccionari biogràfic de dones: http://www.dbd.cat/
“Exposición de Barcelona. Estudios preparatorios. El trabajo a domicilio en diversas exposiciones.
Diciembre 1915”. Manuscrit a l’Arxiu de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona,
Fiter i Inglés, José. Guia-Cicerone de las Cercanías de Barcelona. Barcelona: Tipografia de la Casa
Provincial de Caridad, 1888.
Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura. Les noves institucions jurídiques i culturals per a
la dona. Setmana d´Activitats Femenines. Febrer 1937. Barcelona: Oliva de Vilanova, impressor, 1937.
Monteys, Xavier ; Fuertes, Pere. Mitre F. J. Barba Corsini. Barcelona: Col· legi d’Arquitectes de
Catalunya, 1998
Poves, Amèlia. Mostra gràfica de l’activitat urbanística i arquitectònica a Sant Gervasi: 1850-1897.
Barcelona: Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, 1997.
Poves, Amèlia, Lostaló, Ani. Catàlegs de les sèries d'obra pública dels antics ajuntaments de Sarrià,
Sant Gervasi de Cassoles, Santa Creu d'Olorda i Vallvidrera, 1839-1921. Barcelona: Ajuntament de
Barcelona, Regidoria de Presidència, 1994.
Segura, Isabel. Guia de Dones de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.
Solà de Sellarès, Maria. Irradiación de una biografia. Mèxic: Costa-Amic editors, 1987.
Spain, Daphne.HowWomen Saved the City. Minneapolis:The University of Minnesota Press, 2000.