Apunts de jardineria Plantes d’interior Què són les plantes d’interior Es coneixen amb el nom genèric de Plantes d’Interior totes aquelles que s’han anat adaptant i cultivant en interiors, tant dins d’hivernacles com a l’interior de les nostres llars. De fet aquest grup de plantes no existeix com a tal, doncs, com tots els altres vegetals, als seus llocs d’origen viuen a l’exterior. La majoria d’elles provenen de zones tropicals o subtropicals del planeta on hi ha unes condicions climatològiques, allunyades de les nostres, que intentem reproduir a casa nostra. El desenvolupament d’aquest tipus de plantes fora del seu medi natural es veu limitat per les condicions de cultiu que els oferim, i mai arriben a assolir ni la mida ni la forma que els son pròpies. Formes de les plantes d’interior Podem trobar diferents formes de Arbustiva : gardènia plantes d’interior: (Gardenia jasminoides) Roseta : bromèlia (Aechmea fasciata) Arcada : cocoter (Cocos nucifera) Reptant : ficus reptant (Ficus pumila) Erecta : tronc de Brasil (Dracaena fragrans) Penjant : potos (Epipremum aureum) Enfiladissa: flor de la cera (Hoya carnosa) Ploranera: cintes (Chlorophytum comosum) Cura i cultiu A l’hora de cultivar plantes d’interior hem de tenir en compte els requeriments bàsics pel seu bon desenvolupament a casa nostra: Il·luminació, humitat i temperatura. Il·luminació: La llum és imprescindible per a la vida dels vegetals, ja que és necessària per poder realitzar la fotosíntesi. Segons les necessitats de cada espècie i la llum de que disposem, situarem les plantes en diversos llocs: • Lluminositat elevada: Generalment es tracta de plantes amb flors, que sense llum no floreixen, o amb fulles acolorides que necessiten llum per mantenir la seva coloració. Disposarem aquestes plantes a prop de finestres ben il·luminades, comptant amb alguna cortina o protecció per a les hores de sol més intens. Algunes plantes adequades per aquesta exposició son: la bromèlia (Aechmea fasciata), el cròton (Codiaeum variegatum), el tronc de Brasil (Dracaena fragrans), l’espatifil·li (Spathiphyllum wallisii), el potos (Epipremum aureum), la clívia (Clivia miniata) o l’anturi (Anthurium andreanum). • Lluminositat mitja: En aquests espais situarem plantes que tenen unes necessitats una mica més baixes de llum i les disposarem una mica més allunyades de les finestres o llocs d’entrada de llum. Entre les plantes que es troben bé en aquesta situació destaquem: el ficus benjamina (Ficus benjamina), les calatees (Calathea sp.), la fulla foradada (Monstera deliciosa), la camedorea (Chamaedorea elegans), la kèntia (Howea forsteriana), algunes falgueres com la falguera d’espasa (Nephrolepis exaltata) o la falguera banya d’ant (Platycerium bifurcatum). • Lluminositat baixa: Per aquelles plantes que requereixen poca llum, tot i que són les menys abundants. Les situarem en estances amb llum tènue, passadissos o en el bany (sempre que hi hagi una mica de llum natural). Algunes de les plantes que s’adapten a aquestes condicions son: l’aglaonema (Aglaonema commutatum), el cissus (Cissus rhombifolia), la sansevièria (Sansevieria trifasciata), la xeflera (Schefflera octophylla), el filodendre (Philodendron erubescens) o les fulles de saló (Aspidistra elatior). Temperatura: La majoria de plantes d’interior procedeixen de zones tropicals i subtropicals, per tant la temperatura ideal per elles estarà al voltant dels 15-21ºC. Totes poden tolerar uns graus per sobre o per sota, inclòs viure a l’exterior en determinades zones del litoral mediterrani. Els canvis sobtats de temperatura no els convenen gens, igual que les corrents d’aire. Humitat ambiental: La humitat ambiental és la quantitat de vapor d’aigua continguda a l’aire. Les necessitats d’humitat ambiental varien molt entre unes i altres plantes; mentre que les espècies originàries de selves tropicals humides o d’ambients humits (com les falgueres o algunes bromèlies) volen ambients amb elevada humitat, les procedents de regions seques (com els cactus o les plantes crasses) es trobaran millor en ambients més secs. Algunes de les plantes més habituals cultivades a l’interior que volen una humitat ambiental alta les trobem dins de diversos grups, com les falgueres: les falzies (Asplenium nidus), la falguera d’espasa (Nephrolepis exaltata) o la falguera banya d’ant (Platycerium bifurcatum), les palmeres, com el cocoter (Cocos nucifera) o l’areca (Dypsis lutescens) o les palntes vivaces com l’espatifil·li (Spathiphyllum wallisi) o la calatea (Calathea makoyana). Si l’ambient on les cultivem és molt sec caldrà afavorir l’humitat ambiental amb algunes estratègies que les beneficiaran: • Agrupar les plantes per facilitar la creació d’un microclima que mantingui la humitat. • disposar les plantes sobre un plat amb còdols o pedretes i posar-hi aigua, així la presència d’aigua augmenta la humitat al voltant de les plantes. La humitat ambiental va estretament lligada amb la temperatura: amb temperatures elevades caldrà augmentar la humitat ambiental i disminuir-la quan més fred faci. Reg Les necessitats hídriques dependran de cada espècie, però l’excés d’aigua els provocarà la podridura de les arrels. La observació de les nostres plantes ens donarà les pautes a seguir a l’hora de regar-les. Quan el substrat estigui sec regarem, preferint els regs espaiats i abundants que faciliten el rentat de sals acumulades al substrat. La freqüència i la quantitat vindrà marcada per les condicions ambientals d’humitat de l’aire, temperatura o el recipient de cultiu (materials porosos evaporen més aigua que els sintètics o plàstics). Si el substrat s’ha assecat massa caldrà rehidratar-lo submergint el test dins d’un recipient amb aigua tèbia fins que estigui ben humit, llavors el traurem i el deixarem escórrer. La majoria de les plantes que cultivem a l’interior de casa provenen de llocs amb aigües amb poques sals, tot el contrari de les que tenim aquí, per això caldrà anar en compte amb les acumulacions de sals que es poden manifestar amb assecaments de les puntes de les fulles i una capa blanquinosa sobre el substrat. Una bona opció és recollir l’aigua de pluja i fer-la servir per regar les plantes que tenim dins de casa. Entre les plantes que demanen més atenció a l’hora de regar tenim el Syngonium podophyllum, la xeflera (Schefflera octophylla) o la falzia (Asplenium nidus) i entre les que menys, els potos (Epipremum aureum), el ficus benjamina (Ficus benjamina), la sansevièria (Sansevieria trifasciata) o el cròton (Codiaeum variegatum). En períodes de vacances caldrà preveure un sistema d’auto reg pels nostres testos. Agruparem les diferents plantes en un lloc amb llum, fresc o càlid segons l’estació, col·locarem un recipient amb aigua i introduirem l’extrem d’un cordill (fils de llana, cotó etc) i l’altre extrem l’enterrarem 2 o 3 cm en el substrat de la planta. Farem servir un cordill per cada test. No deixarem mai plantes submergides o entollades, ja que provocaria la podridura de les arrels. • Aportacions de nutrients Les plantes en el seu hàbitat natural disposen de nutrients suficients per viure, que són aportats pels materials orgànics descomposts que hi ha al lloc on arrelen. Quan la planta es desenvolupa en un test no disposa de prou matèria orgànica que li proporcioni aquests nutrients, és per això que necessitarà aportacions de fertilitzants. Els fertilitzants orgànics son els que procedeixen de la descomposició de la matèria orgànica com fems, compost, guano o humus de cuc. També incloem els ossos triturats, la banya molta o la farina de sang dins d’aquest grup d’adobatges orgànics. Els fertilitzants minerals son els que aporten elements minerals concrets a les nostres plantes i els utilitzem per pal·liar les carències d’algun element concret, com pot ser la deficiència de nitrogen o de potassi. Els trobem en forma sòlida, preferint els de lent alliberament per la menor freqüència d’aportació, o líquida que barrejarem amb l’aigua de reg quan la planta es troba en període de creixement o floració, que acostuma a ser durant la primavera. En èpoques de repòs, en la majoria de plantes a l’hivern, no s’han de fer aportacions de cap tipus de fertilitzants doncs al estar inactives no els aprofiten. • Substrats El substrat adient per cultivar plantes d’interior haurà de ser lleuger, que retingui aigua i nutrients, amb bon drenatge, airejat per què les arrels puguin respirar i que permeti un bon ancoratge de les arrels de les plantes. Formen part de les barreges de substrat la fibra de coco, la perleta, la terra vegetal o la de castanyer o bruc (per a plantes acidòfiles com azalees o gardènies). Entre tots aquests materials cal triar el que pugui donar les millors condicions de cultiu a les plantes de casa nostra. Textos i il·lustracions: Mireia Rubio i Mireia Fernández. Escola d’Art Floral de Catalunya.