AULA D’ECOLOGIA
CIÈNCIA I TÈCNICA 19
Ecologia
EVA CASTELLS, JAUME TERRADAS (EDS.)
AULA D’ECOLOGIA
CICLES DE CONFERÈNCIES
1999 i 2000
Universitat Autònoma de Barcelona
Servei de Publicacions
Bellaterra, 2001
DADES CATALOGRÀFIQUES RECOMANADES PEL SERVEI DE BIBLIOTEQUES
DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA
Aula d’Ecologia : cicles de conferències 1999 i 2000 ; Eva Castells, Jaume Terradas, eds. — Bellaterra
: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 2001. — (Ciència i Tècnica ; 19. Ecologia)
ISBN 84-490-2093-X
I. Universitat Autònoma de Barcelona
II. Col·lecció
III. Castells, Eva
IV. Terradas, Jaume
1. Ecologia urbana — Congresos
2. Ecologia humana — Congresos
3. Ésser humà — Influència del medi ambient — Congresos
4. Desenvolupament sostenible — Congresos
504(063)
L’Aula d’Ecologia va ser, en els cicles de 1996 a 2000, una iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona,
en conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona, que va tenir el suport, en la coordinació i
secretaria, del Centre de Recerca Ecològica i d’Aplicacions Forestals (CREAF).
Director de l’Aula d’Ecologia
Jaume Terradas i Serra, catedràtic d’Ecologia de la UAB
Coordinador per l’Ajuntament de Barcelona
Lluís Boada i Domènech, director de Programes de Medi Ambient
Preparació dels textos (resums de les ponències)
Eva Castells (CREAF)
Coordinació de les sessions
Pilar Andrés (CREAF)
Anna Àvila (CREAF)
Il·lustració de la coberta
Hivernacle del Parc de la Ciutadella, seu de l’Aula d’Ecologia de 1996 a 2000
Fotografia de Teresa Vila
Edició i impressió
Universitat Autònoma de Barcelona
Servei de Publicacions
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Tel. (93) 581 10 22. Fax (93) 581 20 00
sp@uab.es
ISBN 84-490-2093-X
Dipòsit legal: B. 44.211-2000
Imprès a Espanya. Printed in Spain
Imprès en paper ecològic
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un 
sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per 
fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editor.
9-10 Pròleg, per Jaume Terradas i Serra.
11-12 Ponents i programes de l’Aula d’Ecologia dels anys 
1999 i 2000.
Cicle de conferències 1999
15-19 Rafael Argullol
Natura i ciutat en el canvi de mil·lenni.
21-24 Antoni Lloret
Energies per al segle XXI.
25-28 Jorge Wagensberg
Investigació científica i sostenibilitat: l’experiència 
amazònica.
29-33 Manuel Ludevid
El paper de les empreses en la societat sostenible.
35-39 Rafael Grasa
El paper de les ONG en la societat sostenible.
41-44 Luis Ángel Fernández Hermana
La comunicació en la transició cap a una societat sostenible.
45-49 Frederic Ximeno
Estratègies i eines de planificació territorial cap a una ciutat
sostenible.
51-55 José Luis Porcuna
Estratègies agroecològiques cap a una agricultura sostenible.
57-61 Josep Germain
Estratègia catalana per a la biodiversitat.
63-66 Carles Gràcia
Els boscos i el funcionament sostenible del planeta.
Aula d’Ecologia, 1999-2000 7
Índex
67-70 Manuel Herce
El territori de la ciutat: criteris de sostenibilitat, ordenació 
i urbanització.
71-74 Josep Enric Llebot
Ciència i política del canvi climàtic.
75-78 Àlex Aguilar
L’extinció de les espècies: entre la ignorància i la tolerància.
79-85 Josep Olives
La ciutat com a idea d’equilibri.
Cicle de conferències 2000
89-91 Anna Cabré
Demografia i migracions al segle XXI: què és raonable preveure?
93-96 Manolis Kogevinas
Càncer i exposicions mediambientals.
97-101 Ramon Arandes
L’aprofitament de les aigües del subsòl de Barcelona.
103-109 Rafael Simó
L’oceà i l’atmosfera, inseparables davant el canvi climàtic global.
111-114 Joan Caylà
Sobre el possible impacte mundial de la sida en la dècada 
2000-2010.
115-120 Jordi Serra Raventós
Ocupació del litoral i implicacions sobre el territori.
121-129 Joan Manuel Vilaplana
Catàstrofes i societat.
131-135 Montserrat Vilà
Causes i conseqüències de les invasions biològiques.
137-142 Josep Egozcue
Clonatge humà: tècnica i ètica.
143-144 Millán M. Millán
Contaminación fotoquímica en la cuenca mediterránea: revisión
de los resultados de proyectos de investigación europeos.
145-148 Jaume Terradas i José Ángel Burriel
Mapa ecològic de Barcelona.
8 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Índex
Presentem el segon volum de resums de les conferències realitzades a l’Aula
d’Ecologia, que organitza l’Ajuntament de Barcelona, conjuntament amb la
Universitat Autònoma de Barcelona, corresponent a les celebrades els anys
1999 i 2000. Com en els anys anteriors, les entitats organitzadores han comp-
tat amb la cooperació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals
(CREAF) i les conferències han tingut lloc a l’Hivernacle del Parc de la
Ciutadella. Els resums han estat elaborats per Eva Castells. La idea que va
presidir la confecció dels programes no va variar en relació amb els cicles
inclosos en el primer volum, i que en el pròleg d’aquell ja resumíem bàsica-
ment en 1) una temàtica ambiental variada; 2) tractada des d’òptiques dis-
ciplinàries també molt diverses; 3) presentada per personalitats molt rellevants,
de disciplines no sempre d’àmbits científics o tècnics, sinó també procedents
de les ciències socials o del món de l’empresa i de la comunicació, i 4) amb par-
ticipació del públic i amb voluntat d’afavorir la lliure expressió de les idees
per part de tothom.
El programa de l’any 1999 va girar sobretot al voltant de la sostenibilitat,
amb unes conferències inicial i final de caire més filosòfic. Dins de la soste-
nibilitat, s’analitzaren aspectes com el de la biodiversitat, les empreses, les
ONG, l’agricultura, la ciutat, els boscos i el canvi climàtic. El 2000 s’orientà
l’Aula cap a dues vessants principals, una més directament associada a l’espè-
cie humana, en els àmbits de la demografia, les malalties com el càncer i la
sida i algunes conseqüències de la biotecnologia aplicada a l’ésser humà; l’al-
tra, més lligada al medi físic i biològic, en interrelació amb la societat (aigües
del subsòl, línia de costa, riscos naturals, invasions biològiques, canvis climà-
tics i atmosfèrics), per acabar amb una presentació de la nova versió del mapa
ecològic de Barcelona.
Esperem que aquest nou recull de resums, que completa tots els de les con-
ferències realitzades des del 1997 fins al 2000, pugui sintetizar de manera útil
les aportacions fetes pels conferenciants. Per la nostra banda, estem persuadits
que cal continuar en la línia endegada des de 1996 de donar, mitjançant les
visions diferents dels experts més qualificats, un panorama al més complet pos-
sible de la temàtica ambiental que permeti formar opinions ben fonamenta-
Aula d’Ecologia, 1999-2000 9-10
Pròleg
Jaume Terradas i Serra
Director de l’Aula d’Ecologia
des i copsar la complexitat inherent al tema, així com el seu immens abast en
tots els nivells del comportament i el pensament, i de posar de manifest la
necessitat urgent d’arribar a promoure reflexions, actituds i polítiques que
donin les respostes que la nostra societat i el món necessiten.
10 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Pròleg
1999
Rafael Argullol: Natura i ciutat en el canvi de mil·lenni (23 de febrer).
Antoni Lloret: Energies per al segle XXI (2 de març).
Jorge Wagensberg: Investigació científica i sostenibilitat: l’experiència ama-
zònica (9 de març).
Manuel Ludevid: El paper de les empreses en la societat sostenible (16 de
març).
Rafael Grasa: El paper de les ONG en la societat sostenible (23 de març).
Luis Ángel Fernández Hermana: La comunicació en la transició cap a una
societat sostenible (6 d’abril).
Frederic Ximeno: Estratègies i eines de planificació territorial cap a una ciu-
tat sostenible (13 d’abril).
José Luis Porcuna: Estratègies agroecològiques cap a una agricultura soste-
nible (20 d’abril).
Josep Germain: Estratègia catalana per a la biodiversitat (27 d’abril).
Carles Gràcia: Els boscos i el funcionament sostenible del planeta (4 de maig).
Manuel Herce: El territori de la ciutat: criteris de sostenibilitat, ordenació i
urbanització (11 de maig).
Josep Enric Llebot: Ciència i política del canvi climàtic (18 de maig).
Àlex Aguilar: L’extinció de les espècies: entre la ignorància i la tolerància (25 de
maig).
Josep Olives: La ciutat com a idea d’equilibri (1 de juny).
2000
Anna Cabré: Demografia i migracions al segle XXI: què és raonable preveure?
(29 de febrer)
Manolis Kogevinas: Càncer i exposicions mediambientals (7 de març).
Ramon Arandes: L’aprofitament de les aigües del subsòl de Barcelona (14 de
març).
Rafael Simó: L’oceà i l’atmosfera, inseparables davant el canvi climàtic global
(21 de març).
Aula d’Ecologia, 1999-2000 11-12
Ponents i programes de l’Aula d’Ecologia
dels anys 1999 i 2000
Joan Caylà: Sobre el possible impacte mundial de la sida en la dècada 2000-
2010 (28 de març).
Jordi Serra Raventós: Ocupació del litoral i implicacions sobre el territori 
(4 d’abril).
Joan Manuel Vilaplana: Catàstrofes i societat (11 d’abril).
Montserrat Vilà: Causes i conseqüències de les invasions biològiques (25 d’abril).
Josep Egozcue: Clonatge humà: tècnica i ètica (2 de maig).
Millán M. Millán: Contaminación fotoquímica en la cuenca mediterránea:
revisión de los resultados de proyectos de investigación europeos (9 de maig).
Jaume Terradas i José Ángel Burriel: Mapa ecològic de Barcelona (16 de
maig).
12 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Ponents i programes de l’Aula d’Ecologia

La contradicció dialèctica entre naturalesa, l’hàbitat global de l’home, i ciutat,
l’hàbitat específic de l’home, coincideix amb el canvi de mil·lenni. La llibertat
civilitzatòria i tècnica de l’ésser humà ha xocat sempre amb un fons d’incerte-
sa que semblava insuperable, originant tres grans models de perill i de des-
trucció de la ciutat al llarg de la història. Abans, en els temps que el model
teològic dominava les cultures del món, aquesta incertesa transformada en destí
o en necessitat estava associada al poder destructiu dels déus. La consciència
il·lustrada substituiria el model tradicional a partir del terratrèmol de Lisboa
del 1755 per una complexa, i al mateix temps perplexa, consciència que l’ho-
me ja no podia recórrer a Déu com a destructor, sinó que havia de contemplar
el seu hàbitat natura com a gran força creadora i destructora. Els il·lustrats,
però, no estaven en condicions d’assistir a un tercer model del qual nosaltres
en som els descendents. És un model que té origen el 1944 quan al desert de
Nou Mèxic es fa el primer experiment amb la bomba atòmica, i per primera
vegada l’home existeix amb una capacitat destructiva absoluta, però no de la
mà d’un déu, ni tampoc neutralment de la mà de la naturalesa, sinó de la seva
pròpia mà. A finals del segle XX nosaltres formem part de la modernitat i som
els fills del model tradicional apocalíptic del Déu que destrueix i de la natura-
lesa que destrueix, però també som els fills, i d’una manera molt directa, de
l’home que ha adquirit la capacitat de destruir i d’autodestruir-se. Per tant,
qualsevol discurs que vulgui confrontar l’hàbitat natura i la civilització ha de
tenir en compte les noves coordenades on es troba la humanitat de finals del
segle XX. Tenint en compte que aquests són els nostres poders i les nostres pors,
m’agradaria fer una mica d’història sobre confrontació antitètica entre natura-
lesa i ciutat, i reflexionar sobre fins a quin punt ara mateix estem en condicions
de reequilibrar el binomi naturalesa-ciutat, i fins i tot reequilibrar el propi con-
cepte de ciutat i per tant retornar a la naturalesa tal com demana el discurs
ecològic. Quan diem que volem tornar a naturalesa, a quina naturalesa ens
referim els homes i dones moderns, els homes i dones que portem a les nos-
tres espatlles els tres models de destrucció de la ciutat als quals hem al·ludit?
Moltes vegades quan l’ésser humà contemporani parla de naturalesa s’està refe-
rint exclusivament al paisatge, a la pell, a l’epidermis. Però el concepte que va
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 15-19
Natura i ciutat en el canvi de mil·lenni
Rafael Argullol
dominar des de l’antiguitat grega fins a l’època de Shakespeare tenia la con-
vicció que l’ésser humà estava integrat dins d’una cadena còsmica general. Quan
els grecs, des dels presocràtics fins a Aristòtil i des d’Aristòtil fins als estoics i
els epicuris, parlen de naturalesa o fissis es refereixen no al paisatge sinó a un
conjunt integrat interactiu on la presència de l’ésser humà forma part d’una
presència general que abasta totes les esferes del cosmos. De fet, el cosmos de l’és-
ser humà era la seva capacitat d’harmonia, i allò que actuava en l’ésser humà
també actuava en els altres plans del cosmos. Aquesta visió d’integració està
encara present a la cultura del Renaixement europeu. La gran frase que tra-
dueix això a les diverses escoles renaixentistes és l’anima mundi, ‘l’ànima del
món’. Encara que amb una visió més individualista que el món antic, tenen la
convicció que si nosaltres tenim ànima, és a dir, moviment autònom de la nos-
tra personalitat i de les nostres emocions, és perquè hi ha una ànima del món,
una anima mundi, que és global. La sensació que l’ànima de l’ésser humà for-
mava part d’una ànima còsmica és una sensació que acompanya el món antic
i també el món modern fins al segle XVII. La gran escissió, el gran gir, té lloc
en el moment que, per una banda, comencem a entendre el cosmos com un
gran mecanisme empíric amb unes lleis internes, i comencem a entendre l’és-
ser humà com un individu, radicalment escindit de les diverses instàncies. Ja
sigui per positiu o per negatiu, aquesta és la tendència que s’imposa a partir de
Newton i Descartes, i enfront de la qual intenta erigir-se l’optimisme ontolò-
gic de la il·lustració, que, en certa manera, quedaria destrossat pel terratrèmol
de Lisboa. És en aquests moments quan es comença a imposar una imatge de
la naturalesa deshumanitzada i una imatge de l’ésser humà desnaturalitzat.
Aquella integració de la qual parlava comença a trencar-se en base a aquesta
doble figura, i a partir d’aquí és quan s’obriran els dos grans moviments que
dominen la ment moderna. Per una banda, una constatació empiricotècnica
que allò que anomenem cosmos és fora de la nostra pell, que no forma part de
nosaltres. La mateixa reflexió de tornar a la naturalesa no tindria cap sentit si prè-
viament no s’hagués produït aquesta escissió. El segon moviment de la ment
moderna, sorgit com a contradicció i contrapès d’aquest primer, és la nostàl-
gia de la naturalesa, la nostàlgia còsmica de la integració. Per això no és estrany
que la modernitat hagi anat produint moviments espirituals, artístics, literaris
i filosòfics on s’alternava la convicció que l’home havia de dominar tècnica-
ment i fàusticament la naturalesa amb la nostàlgia de la naturalesa. Per tant,
quan a finals del segle XX volem confrontar les idees de vida més específica-
ment humana, de civilització, i de vida en el sentit global còsmic, de natura-
lesa, és important que ens adonem que en general obrem amb un reduccionisme
semàntic decisiu. En general, quan parlem de la naturalesa, en parlem a través
d’una autèntica esquizofrènia, aquesta esquizofrènia moderna basada en l’ànim
tècnic de dominació i en la voluntat de construir una nova naturalesa, però
també en la nostàlgia envers la matriu, la mare, la matèria. I la nostra idea de ciu-
tat està estretament lligada a la nostra idea de naturalesa, perquè, en el fons,
quan volem retornar a la naturalesa estem dient que volem retornar a la ciu-
tat, però a una ciutat que sigui constructora de cultura, de civilització, d’espe-
16 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Rafael Argullol
rit. Volem retornar a la ciutat contra l’anticiutat que ha esdevingut l’urbs moder-
na. L’home antic parlava de polis, la ciutat, no com una realitat epidèrmica sinó
com un espai psicològic, un espai mental, un cosmos, una idea d’ordre i d’har-
monia. Per tant, quan dic que la nostàlgia de la naturalesa és una nostàlgia de
ciutat, vull dir que tota la consciència moderna, però especialment la cons-
ciència contemporània, no únicament està dirigida a una nostàlgia de tornar a
una nova integració en això que en diem naturalesa, sinó que estem actual-
ment, a finals del segle XX, dirigits per una nostàlgia de tornar a la ciutat, de
tornar a la ciutat com a cosmos, un espai capaç de crear elements d’harmonia.
Per tant, si la polis és a la vegada una idea de cosmos enfront de la qual sentim
nostàlgia, no pot ser inseparable de la nostra visió de civilització i de la nostra
visió de llibertat, perquè l’espai del cosmos és també l’espai de la civilització i
l’espai de la llibertat. A la nostra època podem criticar la idea de viure en una ciu-
tat que no és creadora de civitas, perquè aleshores estem parlant de l’anticiutat,
i quan estem analitzant el caràcter absolutament deshumanitzat de determina-
des megàpolis les anomenem ciutat però d’una manera adulterada, prostituïda,
perquè tot aquell espai comunitari humà que no és creador de civitas o que no
es creador de llibertat deixa de ser ciutat. No tinc clar què vol dir el terme ciu-
tat sostenible, però en l’origen de ciutat hi ha necessàriament un concepte de
compensació mútua, una comunitat on necessàriament s’ha de compensar els vells
i els joves, els rics i els pobres, els que tenen salut i els malalts. Aquesta idea de
ciutat amb els valors d’harmonia, de llibertat, de civitas, és completada a l’èpo-
ca moderna amb dos conceptes més que han entrat amb moltíssima força als
nostres dies: la ciutat com a espai universal i la ciutat com a espai d’una nova
humanitat, com a espai utòpic, espai ideal. Som ciutadans de la cosmopolis. La
modernitat integra la universalitat, la utopia, integra el que en podríem dir la ciu-
tat com a espai privilegiat per aconseguir una nova societat. Però al final del
segle XX han entrat en una fortíssima crisi, tant les coordenades tradicionals de
la ciutat com a productora de llibertat com les coordenades pròpies de la moder-
nitat, que és la ciutat com a creadora de valors universals.
És absolutament inevitable mirar l’escenari on ens trobem actualment, un
escenari on, malgrat els nostres esforços per retornar a la naturalesa, cal pre-
guntar-se si estem en condicions de retornar a la naturalesa. Aquesta pregun-
ta en té sobreposada una altra íntimament relacionada: estem en condicions
de retornar a la ciutat, a aquesta pàtria creadora de valors de cultura, creadora
de llibertat i que a més en l’òptica del món modern és una pàtria universal, i una
pàtria de creació de valors de futur? Penso que la nostra situació actual és com-
plexa, paradoxal, però tampoc no m’atreviria a dir pessimista. Estem en una
situació peculiar, diferent, que cal assumir en el moment que relacionem ciu-
tat i naturalesa. La lectura del món fins fa unes dues o tres dècades era una lec-
tura més fàcil, llegíem el món en termes de les grans ideologies modernes o en
termes dels grans mites del progrés, podíem llegir-lo a traves d’uns fonaments
concrets. Ara és sabut que els grans relats, els mites de la modernitat, han entrat
en una formulació crítica ulterior, el nostre món no està regit per un unicen-
trisme, sinó precisament per un policentrisme. La nostra idea d’història és una
Natura i ciutat en el canvi de mil·lenni Aula d’Ecologia, 1999-2000 17
idea que està profundament revisada, la nostra idea de progrés està profunda-
ment canviada, la nostra idea del futur també està profundament canviada, i en
aquests moments no podem començar llegint el món com es podia llegir a
finals del segle XIX o durant gran part del segle XX. Ara hem d’atendre aques-
ta nova complexitat que fa, per exemple, que determinats discursos de tipus
religiós o de tipus cultural que ens pensàvem que pertanyien al passat tornen
a actuar al present. En aquests moments s’ha de revisar profundament aque-
lla mena de darwinisme civilitzador, segons el qual cada etapa deixava enrere
l’etapa anterior. Estem en un escenari nou, policèntric, polièdric, i la lectura del
món s’ha fet més difícil però també més lliure. Malgrat això, en el tema de la
nostra conversa encara s’ha d’aplicar en profunditat la revisió profunda de l’es-
cenari. Si el concepte de naturalesa i el retorn a la naturalesa exigeix una com-
plexitat molt més gran que els habituals discursos ecològics, perquè el problema
és molt més gran i la història del problema, molt més sinuosa, també la ciu-
tat exigeix una revisió de lectura profundíssima a finals del segle XX. No podem
dir, per exemple, que les grans utopies ideològiques han arribat a catàstrofes
significatives i no dir també que l’urbanisme i l’arquitectura del segle XX, que
havia estat un dels vehicles on s’havien posat més esperances per la renovació
civilitzadora i moral de la humanitat, ha acabat també en una grandiosa catàs-
trofe. No podem continuar cecs, sords i muts davant del que està passant a les
ciutats del món. L’arquitectura moderna comença amb els propòsits grandio-
sos de democratitzar l’arquitectura, acabar amb l’elitisme social de l’urbanis-
me occidental i aconseguir una ciutat democràticament utilitzada per tothom,
però finalment ha tingut viratges espantosos. El somni, també aquí, s’ha con-
vertit en un malson. Per tant, no puc defensar la ciutat megalòpoli que s’està
configurant actualment, perquè des del punt de vist de la gènesi de la ciutat
que he defensat aquí, és la anticiutat. Aleshores, quan estem intentant discu-
tir els termes naturalesa i ciutat hem de referir-nos a una ciutat anticiutat, una
ciutat que ha estat un dels grans fracassos del segle XX.
Les respostes que podem proposar davant el problema ciutat-anticiutat for-
men part del discurs polític, però sobretot formen part d’una discussió cultu-
ral i d’una discussió civilitzadora de fons que potser encara no estem en
condicions de tenir. Encara estem tan summament traumatitzats pels efectes del
segle XX que potser ens falten categories mentals, culturals i filosòfiques per
fer front a aquests problemes. Però algunes propostes sí que es poden fer. En pri-
mer lloc, és absolutament necessari tendir a un nou equilibri en un terreny de
la relació entre la naturalesa i la ciutat que vagi més enllà de la pura epider-
mis. La pregunta bàsica és si som capaços, a finals del segle XX, de proposar
una mesura davant de la desmesura. Som capaços de canviar? Des del punt de
vista de les energies renovadores socials ara som més vells però també més savis,
ara coneixem el que ha portat als grans discursos moderns des del punt de vista
positiu i negatiu. Ara estem en condicions de fer un balanç diferent, però estem
en condicions també d’aplicar-lo? Encara que a vegades ens sembli impossi-
ble, el naixement de la ciutat està basat en l’autocontenció, en la mesura, en
la condemna de l’hibris, i per tant tot discurs que no passi per l’autoconten-
18 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Rafael Argullol
ció és un discurs mutilat d’entrada. La segona gran qüestió, i bàsica, és si som
capaços de frenar l’antropocentrisme radical, si som capaços de frenar l’egois-
me de l’home, l’egolatria de l’home sobre el cosmos. Precisament fer front a
aquestes formes de mesura és l’únic que ens podria facilitat un reequilibri entre
naturalesa i ciutat. Sóc un partidari d’aquella modernitat que sigui capaç de
fer una autocrítica descarnada i radical, de manera que, posant sobre l’escena-
ri les tenebres de la modernitat, pugui inaugurar una segona modernitat que tin-
gui en compte aquesta prudència que exigeix la nova aventura moderna. Dins
d’aquesta òptica, crec que la proposta de reforma espiritual per a l’ésser humà
que pugui protagonitzar aquest retorn a la naturalesa, que és un retorn a la
ciutat, passa per recuperar la complexitat de la raó.
Natura i ciutat en el canvi de mil·lenni Aula d’Ecologia, 1999-2000 19
La utilització de l’energia en els transports, en la indústria i en els sectors ter-
ciari i domèstic ha esdevingut fonamental per al desenvolupament de la nos-
tra civilització al llarg d’aquest segle. L’energia que consumim actualment a
l’Estat espanyol prové del petroli (51,4%), de les centrals nuclears (22,3%),
del gas natural (18%), de les energies renovables (5,3%) i del carbó (1,9%).
Altres fonts d’energia, com la cogeneració, o sigui aquelles energies que apro-
fiten simultàniament l’electricitat i la calor, i les energies de cicle combinat,
on s’utilitzen diferents formes d’energia simultàniament, constitueixen una
part molt minsa del consum total. El consum d’energia a tot el planeta està
en constant increment, i per tant és necessari que reflexionem sobre la viabili-
tat en l’ús de les fonts d’energia disponibles actualment durant el segle XXI.
N’hi ha algunes, com el petroli, on la tecnologia està perfectament desenvo-
lupada, però sabem que en algun moment del segle que ve es poden esgotar; hi
ha unes altres fonts, com les hidràuliques, que, malgrat que la seva tecnologia
també és a punt, no en podrem disposar gaire més de la que en disposem actual-
ment; finalment, l’energia nuclear de fissió és una energia que, malaurada-
ment, no pot ser considerada com a tecnològicament ben resolta, atès el tema
de les deixalles nuclears radioactives, el desmantellament i el preu de l’urani.
Hi ha altres solucions respecte a l’energia nuclear que tampoc no estan
encara tecnològicament a punt. Una d’aquestes és la reacció de fusió, les famo-
ses bombes d’hidrogen domesticades, on s’originen partícules alfa i neutrons a
partir de l’escalfament d’un nucli de deuteri i un nucli de triti a una tempera-
tura de 80 milions de graus K. Sabem que aquesta reacció és possible, però el
principal problema és que no sabem com podem controlar-la. També caldrà
dissenyar una central de fusió que ens permeti recuperar l’energia produïda i
transformar-la en electricitat, caldrà idear un mecanisme per tractar el triti
radioactiu residual, i finalment haurem d’avaluar els perills que comporta el
sistema. Després de cinquanta anys fent recerca sobre dos sistemes per con-
trolar la fusió (la fusió lenta o confinament magnètic i la fusió ràpida o confi-
nament inercial) amb inversions exorbitants, encara no disposem de cap solució
tècnica per fer un primer pas. Però suposem per un moment que hem aconseguit
controlar la reacció. És aleshores necessari dissenyar les centrals de fusió.
    Aula d’Ecologia, 1999-2000 21-24
Energies per al segle XXI
Antoni Lloret
Actualment es creu que la fusió podria ser obtinguda en un reactor Tokamak
on pugui ser recuperada l’energia dels neutrons, atesa la dificultat per utilitzar
l’energia de les partícules alfa. Per altra banda, l’alimentació del reactor amb
combustible necessàriament a una velocitat tan elevada exigeix tecnologies que
estan molt lluny de poder ser abastades. També cal encendre el plasma, un gas
al qual se li han arrencat els electrons dels àtoms que el componen. La difi-
cultat en aquest procés rau en el fet que les impureses produïdes pel bombar-
deig de les partícules alfa en les parets del reactor s’incorporarien al plasma,
n’augmentarien la reactivitat i el plasma s’apagaria al cap de pocs segons de
funcionament. Per tant, s’hauria de poder netejar el plasma o disposar d’una
cambra d’un material que resistís el bombardeig d’aquestes partícules. Cap
dels dos problemes no estan tampoc resolts. Si poguéssim encendre el plasma
hauríem després de recuperar l’energia i també tractar el triti. Podríem envol-
tar per a això el reactor amb un mantell de liti líquid que absorbís els neutrons
originant calor i obtenir més triti en la fissió dels nuclis de liti. Però aquest
mecanisme presenta diversos problemes, el liti es deteriora quan és sotmès a
camps magnètics intensos, la refrigeració del mantell de liti és molt perillosa
a causa de la proximitat del triti, i la recuperació del triti és extremament com-
plexa. Finalment, caldria tenir en compte la perillositat dels reactors de fusió,
que prové dels materials emprats i de la radioactivitat induïda. Malgrat que
normalment s’afirmi que els reactors de fusió no presenten perill, les inestabi-
litats dels plasmes poden originar escalfaments perillosos i els materials que
constitueixen el reactor es converteixen en radioactius a causa del bombardeig
de les partícules. El triti, per exemple, és un element radioactiu perillós, atès
que substitueix molt fàcilment l’hidrogen de la matèria orgànica i pot afectar
l’organisme humà i totes les cadenes tròfiques en cas de disseminació. Els mate-
rials afectats pel triti no poden ser descontaminats fàcilment. Una de les solu-
cions proposades és que cada cert temps, potser cada dos o tres dies, es canviessin
tots els elements de la maquinària, però aquest procés originaria una gran quan-
titat de deixalles radioactives, la qual cosa representaria un cost molt elevat.
Una altra alternativa realment nova en l’obtenció d’energia nuclear de fis-
sió és l’amplificador d’energia ideat pel premi Nobel Carlos Rubbia.
L’amplificador d’energia és un generador massiu d’energia nuclear que mini-
mitzaria les deixalles radioactives i que podria reciclar les deixalles radioacti-
ves de llarga vida mitjana provinents del cicle nuclear de fissió. Seria un aparell
extraordinari, perquè a part de produir energia ens ajudaria a destruir els ele-
ments tòxics de les deixalles dels reactors nuclears. L’amplificador consta d’un
reactor que va enterrat sota la superfície del sòl. Per la part superior s’intro-
dueix un feix de protons que prové dels acceleradors de partícules que se saben
construir actualment, i que tenen la particularitat que la densitat del feix de
protons i l’energia es pot controlar molt bé. Els protons descendeixen fins a
un blanc de combustible que està format per plom a una temperatura de més
de 500 graus en estat líquid i rodejat de tori. Els protons xoquen amb el plom
i es transformen en neutrons que bombardegen el combustible de tori 232,
produint així urani 233. Els mateixos neutrons s’encarreguen d’assolir la fis-
22 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Antoni Lloret
sió de l’urani 233 per obtenir energia. Aquesta fissió té l’avantatge que pro-
dueix deixalles d’urani 233, que és molt més confortable que l’urani 235 de
les centrals nuclears clàssiques que ens estan causant tants problemes. L’energia
produïda en la reacció nuclear es recupera en el plom que envolta el combus-
tible escalfat i fa funcionar unes turbines mitjançant un bescanviador de calor.
Com que podem controlar molt bé l’energia dels neutrons, en comptes de tori
hi podríem posar altres materials i provocar reaccions de transmutació, és a
dir que les deixalles radioactives de vida mitjana llarga amb una radiotoxicitat
molt elevada es transformessin en residus més innocus. La idea és molt inte-
ressant, però malauradament les coses no són tan fàcils. No hi ha gaire expe-
riència en la tecnologia del plom líquid en fusions nuclears i, per altra banda,
la transmutació d’un àtom requereix una quantitat específica d’energia que
depèn de cada material, la qual cosa significa que les deixalles que volem des-
contaminar no poden ser una mescla. Si les deixalles no són pures ens pot suc-
ceir que, en intentar transformar un àtom amb una vida mitjana llarga amb
una de més curta, estiguem fent el procés contrari en un altre àtom. El gran
problema és que ningú és capaç de purificar les deixalles que produïm en un
reactor nuclear. De totes maneres, ha de ser un procés molt car. Hi ha moltes
altres qüestions sobre aquest tema, però tan sols comentaré que la seguretat
intrínseca no existeix. Malgrat l’alta seguretat de la central, no se’n pot exclou-
re un accident radioactiu per ruptura de la cambra de reacció. De totes ma-
neres, com que la cambra de reacció es troba enterrada, els accidents eventuals
només podrien tenir escala local, tret que afectessin les capes freàtiques.
L’assignatura pendent de l’energia nuclear segueix essent la no producció
de deixalles radioactives. Fent un repàs de la radiotoxicitat relativa produïda
per les diferents propostes de reactors nuclears que he esmentat, veiem que en
tots els casos superen amb escreix el valor de radiotoxicitat tolerable per l’espè-
cie humana, definida com la radiotoxicitat que produeix una central tèrmica de
carbó. Hauríem d’aconseguir un sistema de producció d’energia que tingués
una radiotoxicitat inferior o igual a aquesta, però l’estudi de la radiotoxicitat mos-
tra una perspectiva alarmant. Els actuals reactors nuclears de fissió tenen una
radiotoxicitat elevadíssima que durarà més de 10.000 anys a partir del moment
que s’aturi la reacció nuclear, i el famós amplificador d’energia de Rubbia, mal-
grat tots els seus avantatges, té una radiotoxicitat acceptable al cap de 500 anys.
Ens hauríem de preguntar si la nostra societat està disposada a pagar aquest
preu sabent que no hi ha cap solució tecnològica per eliminar la radioactivi-
tat. Nosaltres som uns éssers amb una sort immensa perquè vivim en el lloc i
en el moment més ric que hi ha hagut mai en el planeta i sovint ens oblidem
que avui en dia la gran majoria de la població de la Terra no té electricitat. El
problema de fons, però, és que, tanmateix, hem de poder donar energia a tot-
hom. Si nosaltres mateixos, que som rics, no trobem la solució perquè els
pobres deixin de ser-ho, tindrem uns problemes immensos perquè és impossible
ser feliç en un món d’infeliços.
Cal fer una revolució energètica, i de fet ja hi ha un savi fantàstic que va
iniciar-la, és una persona que ha aportat solucions revolucionàries i que a més
Energies per al segle XXI Aula d’Ecologia, 1999-2000 23
ha inventat les energies renovables: el professor Franz de Copenhaguen, del
TBO. Precisament les energies renovables podrien ser la font energètica alter-
nativa al tombant de segle. L’energia eòlica és una tecnologia ben resolta que ja
s’està utilitzant a molts llocs, però la font energètica que actualment desperta
més expectatives és l’energia solar. Gràcies a la seva construcció modular, els
sistemes solars ofereixen més flexibilitat que els eòlics, ja que generen energia
prop del lloc on es consumeix. L’energia solar és una tecnologia no contaminant,
no és radiotòxica ni fa soroll, és una font inesgotable distribuïda per tot el glo-
bus terrestre i representa una quantitat d’energia, gens menyspreable, d’1 kW
per m2. Per a la utilització de les cèl·lules fotovoltaiques només es necessita el
Sol i una superfície plana que es pot obtenir posant els panells a les teulades
o a les façanes. En 10 m2 de superfície es pot obtenir una potència d’1 kWp
—o kilowatt pic, la unitat de potència quan la radiació solar és de 1.000 W—
que pot generar 1,4 MWh per any. El cost màxim del Wp avui en dia és de
1.000 pts., i el preu de compra de l’electricitat és de 36 pts./kWh, tal com ha
aprovat el protocol elèctric recentment aprovat pel govern. A casa nostra ja
tenim algunes experiències amb l’energia solar, com la biblioteca de Mataró,
i altres infraestructures en projecte. Certament, l’energia solar s’està desper-
tant, i el gran creixement que ha experimentat el mercat en els últims deu anys
a tot el món n’és la prova. Els preus mostren una tendència a la baixa i s’equi-
pararan als de l’electricitat convencional d’aquí a uns cinc anys, i aleshores es
preveu que les empreses dedicades a l’energia solar experimentin una gran
expansió i les energies renovables entrin amb força al mercat.
24 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Antoni Lloret
La recerca científica a través de la física i de les matemàtiques ens aporta una
nova definició del concepte «ésser viu» que ens pot ajudar a plantejar el problema
de la sostenibilitat dels ecosistemes i altres temes tan importants com l’evolu-
ció biològica a nivell d’individu o d’espècie. Aquest enfocament no només
necessita la biologia, sinó també altres ciències, i forma part d’una interdisci-
plinarietat que ha estat una afirmació important pel Museu de la Ciència des
dels seus inicis. Per fer recerca o per ensenyar a les escoles i a les universitats
necessitem construir disciplines diferents com la física, la química o la biolo-
gia, però no podem fragmentar la natura si volem entendre-la en el seu conjunt.
Aquesta nova visió de la biologia defineix els éssers vius com un tros de l’uni-
vers (ja sigui un ou, un ecosistema o qualsevol de nosaltres), i anomena entorn
tot allò que no forma part del sistema. La frontera que separa el sistema i l’en-
torn és un concepte molt important, perquè a través d’aquesta frontera es ne-
gocia tot l’intercanvi de matèria, energia i informació. No tots els sistemes,
però, estan vius, i per tant ens trobem davant del repte de donar un conjunt de
condicions necessàries i suficients per discriminar entre un sistema viu i un
sistema no viu. És una tasca realment difícil, perquè la llista de condicions seria
molt llarga, però proposaré una definició dins de la qual hi ha l’essència de la
vida: un ésser viu és un individu que té una tendència forta a ser independent
de la incertesa del seu entorn. Aquesta definició —que està inspirada en la físi-
ca— no és gens habitual en biologia, però prové d’una intuïció molt senzilla.
Si un objecte inanimat, com per exemple un vas, està en un ambient més calent
que el propi objecte, les lleis de la física diuen que el sistema s’adaptarà a la
temperatura de l’entorn. Ara bé, un ésser viu no intenta seguir el que fa l’en-
torn, sinó que té la tendència d’independitzar-se de les variacions de l’entorn.
Per exemple pensem en l’evolució cultural de l’ésser humà. El domini del foc
ens va fer guanyar una gran independència de l’entorn, ja que abans del foc no
només depeníem de les fluctuacions de l’entorn per menjar, sinó per no ser
menjats. De la mateixa manera passa amb l’aparició dels utensilis, aquests
òrgans exosomàtics que ens permeten prolongar la funció de la mà i que són ele-
ments que ens augmenten la independència de l’entorn. Evolucionar cap a la
complexitat és tota una negociació per la matèria, l’energia i la informació
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 25-28
Investigació científica i sostenibilitat:
l’experiència amazònica
Jorge Wagensberg
entre el sistema i l’entorn, i hi ha una gran esperança intel·lectual que l’anàli-
si de la biologia des d’aquest punt de vista ens permeti entendre com els éssers
vius s’ho fan per seguir vius, i això significa evolucionar, millorar amb una
certa idea de progrés. I parlo de progrés sense cap vergonya, encara que els biò-
legs s’inquietin en sentir aquesta paraula, perquè penso que entre un bacteri i
Shakespeare han passat algunes coses, fins i tot independentment de definir el
progrés de les estructures. Hi ha alguns conceptes que també ens seran molt
útils en aquestes anàlisis, com és la intel·ligibilitat de l’individu respecte al seu
entorn, que en aquest cas es refereix a la diversitat i a la capacitat de permanència
de l’individu. Hi ha dues gran probabilitats a l’hora d’entendre per què existeix
un individu. La primera és la probabilitat d’emergència. Per exemple, sabem que
si totes les direccions són igualment probables, la forma d’emergència més
espontània és una esfera, com passa en el Sol o en una bombolla de cava. La
intel·ligibilitat és el fet de trobar el que hi ha de comú entre dues coses molt dife-
rents, com la forma, i constitueix la base de la gran aventura de la teoria de la
complexitat. Però la presència d’un ésser viu no només està relacionada amb
la probabilitat d’aparèixer, sinó que la selecció natural ha actuat al llarg del
temps afavorint la independència de l’entorn envers allò que ja ha tingut una
probabilitat de sortir. Per exemple, en una peça d’ambre podem trobar dos
objectes que comparteixen la mateixa forma: bombolles d’aire i ous d’insec-
tes. La bombolla d’aire només té una probabilitat necessària d’emergència,
però l’ou ja està afavorit per la selecció natural i té una probabilitat de funció,
i la funció i la necessitat creen una nova dialèctica per entendre el paper d’un
individu viu dintre del seu entorn.
Podem fer una classificació senzilla dels mecanismes que un individu uti-
litza per seguir viu, tenint en compte el concepte d’intercanvi de matèria, ener-
gia i informació, per tal de mantenir la independència: ser passiu, ser actiu o que
alguns tinguin manera de canviar a un altre tipus d’independència. La mane-
ra passiva significa no fer res, o sigui no intercanviar ni matèria ni energia ni
informació, i la tècnica que utilitza l’ésser viu passiu per ser independent de
l’exterior és per exemple créixer. Per canviar la temperatura d’un elefant, per
exemple, es necessiten fluctuacions més fortes que per canviar la temperatura
d’un ratolí. Una altra opció és intentar aïllar-se de l’entorn o reduir l’activitat
pràcticament a zero. Hi ha moltes formes resistents provisionals a la natura
que creen un blindatge i esperen temps millors, com les llavors, l’estat latent o
la hivernació.
La manera activa representa una gran novetat respecte a la passiva, perquè
per ser actiu es necessita una gran capacitat d’intercanvi d’informació. El gran
problema científic que tenim actualment és que la física sap estudiar la inde-
pendència d’un sistema respecte al seu entorn si tracta només de matèria i ener-
gia, i la matemàtica sap com descriure els intercanvis d’informació en la teoria
de la comunicació, però no hi ha manera de trobar una llei que tingui en comp-
te totes tres coses. Estem en un moment en el qual necessitem un geni, perquè
si es resol aquesta qüestió podrem fer un gran pas en la comprensió dels éssers
vius. Jo tinc alguna proposta per començar a fer el camí. La termodinàmica és
26 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Jorge Wagensberg
la branca de la física que descriu els intercanvis de matèria i energia, i anome-
na «estat estacionari» allò que he citat com a estat d’independència o conservar-
se en l’estat actual. Un ésser viu no trivial és un ésser viu que es manté
independent de la manera activa i que manipula els fils de la termodinàmica,
de manera que tota la seva activitat estigui compensada per l’intercanvi, és a
dir, que canviï tot el possible per no canviar res. Aquesta és la gran equació de
la termodinàmica, però cal tenir en compte que per fer aquesta compensació,
el sistema necessita informació de l’entorn. La informació és importantíssima,
per això tot el progrés dels éssers vius ha estat associat al progrés del sistema
de la percepció, i el sistema nerviós ha fet arribar la informació a totes les sub-
parts del sistema. Hi ha una altra equació, que no s’ha aplicat mai als ecosistemes,
que descriu l’intercanvi d’informació entre dues fonts d’informació. La idea
genial és aplicar aquesta equació de balanç entre una font d’informació (el sis-
tema) i l’altra (la resta del món amb tots els altres éssers vius), de manera que
s’estableix la relació següent entre l’individu i l’entorn:
la complexitat de l’individu + la capacitat d’aquest individu d’anticipar-se a l’en-
torn = la incertesa de l’entorn + l’impacte que l’individu fa al seu entorn
Els quatre termes de l’equació tenen sentit per a tots els éssers vius, des
d’un bacteri fins al planeta Terra, però és especialment indicat per a un eco-
sistema. Un entorn amb molt poca incertesa és un sistema molt estable, fàcil
de predir. Això vol dir que si un sistema ha de ser independent de l’entorn i
la incertesa de l’entorn augmenta, té dues maneres de salvar-se: augmentant
la seva capacitat d’anticipació o contaminant menys el seu entorn. Si la incer-
tesa és baixa, per tant l’estabilitat de l’entorn és alta, és més eficient fer-se espe-
cialista, però els especialistes són molt fràgils davant d’un augment de la incertesa
de l’entorn, perquè viuen en un ambient molt concret. L’ésser viu que acon-
segueix acumular solucions encara que no les utilitzi és capaç, per exemple,
d’augmentar la capacitat d’anticipació. Si ens referim a la interacció de l’ésser
humà amb el seu entorn, l’augment en la capacitat predictiva es tradueix a in-
crementar la recerca científica. La tercera via per mantenir-se viu és passar a
un altre estat, i això es pot fer per la reproducció o l’associació amb altres indi-
vidus, de manera que aquest nou individu sigui més independent de la incer-
tesa del seu entorn que tots dos per separat. La simbiosi seria un procés d’aquest
tipus, i inclouria el pas dels éssers unicel·lulars a éssers pluricel·lulars o la inte-
racció entre les formigues per formar una colònia.
La idea que sorgeix d’aquest nou anàlisi dels éssers vius és que la recerca
científica és clau per disminuir l’impacte de l’ésser humà sobre l’ambient. L’any
1998 vaig visitar una fusteria al Brasil situada a Treviso, al mig de la selva
amazònica, on per primera vegada vaig comprendre què vol dir una explotació
sostenible. La selva amazònica és un sistema ric en diversitat i biomassa, però
pertany a un país amb fortes dificultats de subsistència. La migració dels humans
des de les ciutats cap a la selva ha estat una via tradicional per sortir de la pobre-
sa, però mai s’ha fet recerca sobre l’impacte en l’ambient. Una reforma agrà-
Investigació científica i sostenibilitat: l’experiència amazònica Aula d’Ecologia, 1999-2000 27
ria va implicar la tala d’unes 5 hectàrees de selva per família i la plantació de blat.
El primer any van tenir collita, però el segon any la producció va ser menor i
van cremar 5 hectàrees més en lloc de replantar les que ja tenien. La crema
successiva de terreny i les explotacions de fusta de gran qualitat han transfor-
mat la selva en un desert tropical, ja que els nutrients del sòl es perden com-
pletament dos anys després de la tala. L’explotació sostenible de Treviso era
una extensió de 17.000 ha de bosc on treballaven 30 famílies, les quals havien
dividit la superfície de selva en parcel·les de 100 ha. Es va fer un cens del 100%
dels arbres de més de 25 cm de diàmetre, i com a resultat d’una recerca cien-
tífica es va decidir marcar els arbres que tenien més interès comercial i que
calia tallar durant els següents 25 anys. L’explotació esdevenia sostenible quan
durant aquest període es tallaven 2 arbres per cada parcel·la, sempre que dins
la parcel·la quedessin almenys 10-30 arbres de la mateixa espècie. A més, als
arbres que calia tallar se’ls treia la competència del seu entorn perquè creixes-
sin més, i sempre es treballava amb unes màquines especials que no aixafaven
la resta de vegetació. Els estudis de diversitat fets per investigadors de tot el
món no només mostraven que el bosc continua viu, sinó que el nombre d’espè-
cies animals havia augmentat com a conseqüència de la gestió, probablement
perquè la fusta que no es necessitava es deixava al lloc perquè es descompon-
gués. Amb aquesta explotació s’obtenien 60.000 m3 de fusta l’any que ali-
mentaven 3.000 famílies, sense comptar els beneficis de l’empresa. Era terrible
comparar els boscos de la fusteria amb aquelles zones que havien estat explo-
tades abans de començar aquesta política. Una correcta gestió dels ecosistemes
no és possible sense recerca científica. No hi ha cap tècnica en cap llibre del
món que expliqui com s’ha de fer un manteniment sostenible, i no hi ha cap
grup humà que pugui estalviar-se la recerca científica. El salt a la modernitat
passa per comprendre això. I llavors, l’ésser humà es converteix en un animal
més de la selva.
28 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Jorge Wagensberg
1. Les empreses són fonamentals per al medi ambient
Perquè Catalunya tingui un medi ambient sostenible, les empreses són fona-
mentals. Avui necessitem un moviment ambientalista o ecologista que no sigui
antiempresarial ni antiindustrial, com sovint és el cas al nostre país en aquests
moments. És impossible canviar la gestió del medi ambient contra les empre-
ses i sense les empreses.
El panorama ambiental actual a Catalunya em recorda a vegades el primi-
tiu moviment sindicalista de fa 150 anys, que tenia més interès en la con-
frontació que en la negociació, més interès en la denúncia que no pas a arribar
a acords polítics, econòmics o socials.
Cal dir, però, que hi ha un sector dins el moviment ecologista de Catalunya,
que vol aconseguir solucions ambientals negociades. Probablement el movi-
ment ecologista arribarà a assolir (com ho ha fet el moviment sindical) una
cultura de govern que ofereixi alternatives concretes per transformar la realitat.
El que necessitem és un moviment que fecundi la societat en el seu conjunt.
En aquest sentit, hi ha raons per pensar que les empreses són capitals per can-
viar les coses. I això és així, tant pel propi interès econòmic de les empreses,
com perquè aquestes empreses estan fetes per persones que tot sovint tenen
sensibilitat ambiental, com les que estem avui aquí.
Les empreses, en primer lloc, són una font de contaminació de primer ordre,
com els ciutadans i els governs. Però, a la vegada, són claus en el remei, ja que
d’elles depèn que una part dels problemes ambientals es resolguin mitjançant
la recerca de nous productes i processos productius. Les grans empreses, a més,
tenen un pes extraordinari en l’opinió pública, en un món on cada cop hi ha
menys referents polítics, i en el qual les opinions de les grans empreses tenen
un gran predicament.
2. Una nova concepció de l’economia
La concepció tradicional de l’economia ignora, en positiu i en negatiu, el medi
ambient i la seva contribució «econòmica».
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 29-33
El paper de les empreses en la societat sostenible
Manuel Ludevid
L’economia tradicional és un sistema que considera exclusivament les tran-
saccions monetàries i, per tant, no inclou tot allò que no es pot traduir en diners.
És un sistema de funcionament tancat en ell mateix, on el medi ambient tan
sols és una font de primeres matèries, i on s’ignora que l’empresa està dins el sis-
tema natural.
Aquesta manera de considerar l’economia comporta molts problemes, ja que
no té en compte coses que passen, tant en sentit positiu com en sentit negatiu.
— En sentit positiu no comptabilitza, per exemple, la productivitat total dels
arbres. Sabem que Catalunya té un 50-60% de superfície forestal (en sen-
tit ampli, a boscos densos correspon un 35%) i que aquests arbres fan una
sèrie de tasques productives a la societat que van més enllà de la fusta per
als mobles, que és l’única activitat que el sistema econòmic tradicional
comptabilitzaria. Els arbres fixen CO2 de l’atmosfera, reduint una part de
la nostra contaminació atmosfèrica, són fabricants de pluja i enriquidors
del sòl, i aquestes són feines productives en termes econòmics, ja que si no
les fessin els arbres ens costarien molts diners. Tenim una forma de calcu-
lar que elimina produccions certes que existeixen, moltes de les quals estan rela-
cionades amb el medi ambient.
— En sentit negatiu, el sistema tradicional de l’economia de l’empresa tampoc
considera les despeses socials, econòmiques i col·lectives del malmetement
ambiental, per exemple, la contaminació o la producció de residus. Fins i
tot caldria considerar el cost difús que comporta la contaminació atmosfè-
rica en la salut pública.
Resumint, tenim un sistema econòmic basat només en les transaccions
monetàries que no considera la integració de l’empresa i l’economia en els siste-
mes naturals, i que ignora en positiu i en negatiu moltes coses que passen. Això
és un greu problema que ens obligarà a canviar el sistema de comptabilitat
nacional i de les empreses.
3. Una nova concepció de l’empresa
La qüestió de fons és que la cultura empresarial tradicional es basa en la creença
que el desenvolupament econòmic és ininterromput. La conquesta de nous
mercats i la descoberta de nous productes i tecnologies ha permès que l’eco-
nomia hagi anat creixent, i, paral·lelament al creixement, hem cregut en la
capacitat de la tecnologia per donar resposta als problemes que han sorgit en el
processament del producte o en la mancança de matèria primera.
D’altra banda, hem cregut que l’ètica empresarial es limita a gestionar bé i
a tenir el màxim excedent i que, per tant, els costos socials del desenvolupament
com el medi ambient no són prioritaris en l’empresa. També hem cregut que el
medi ambient és un problema bàsicament dels governs i no pas de l’empresa.
El problema ambiental, però, qüestiona els mercats que tenim i els sistemes
de comptabilitat que han funcionat fins ara. El problema del medi ambient
30 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Manuel Ludevid
«se li ha escapat» al sistema econòmic tradicional, perquè els mercats (tal com
els tenim organitzats avui): valoren més els impactes a curt termini que els impac-
tes llunyans, i subvaloren aquells productes (com el cas dels recursos naturals)
que no tenen preu, que tenen una producció incerta i que són valorats per agents
no participats en els mercats.
L’aigua, per exemple, no té un preu específicament fixat, la producció és
incerta —no sabem si plourà ni quanta aigua hi haurà cada any— i la gent
que valorarà l’escassetat d’aquest producte no som nosaltres, sinó els nostres
fills i els nostres néts que encara no hi són.
La concepció tradicional de l’empresa també ha menystingut dos factors
importants, els flux de matèria i el flux d’energia, que reflecteixen com l’em-
presa obté dels sistemes naturals la majoria de les matèries primeres i les fonts
d’energia que necessita per funcionar, i com retorna als sistemes naturals els
productes residuals.
Aquest concepte és molt important, perquè moltes d’aquestes matèries i
energies són exhauribles i no renovables i perquè la transformació i l’aboca-
ment de les matèries a l’entorn crea molts problemes de contaminació.
Però les empreses no es limiten a modificar aquests fluxos, sinó que fins i
tot canvien l’estructura i l’ús del sistema terrestre. Quan una empresa japonesa,
per exemple, compra unes terres a l’Amèrica Llatina, desforesta un bosc i en
fa pastures per a bous per a l’exportació de carn congelada, fa molt més que
obtenir una font energètica: està canviant l’estructura i la riquesa d’aquell sòl.
Els sòls desforestats ja no seran capaços de ser productius com abans, perquè els
estem empobrint.
I això és el que passa quan les empreses actuen, no només agafen de la natu-
ra uns recursos que no són renovables, no només hi retornen uns contami-
nants i uns residus que originen grans problemes, sinó que, a més, trenquen la
lògica dels cicles biogeoquímics naturals i creen problemes estructurals de llarg abast
que moltes vegades són irreparables i irreversibles.
Els canvis estructurals en els sistemes naturals, ja sigui per acció humana
o natural, també tenen, en sentit contrari, una repercussió molt directa en les
empreses que sovint no tenim en compte. Si contribuïm al canvi climàtic i
com a conseqüència plou menys, és evident que això tindrà una enorme reper-
cussió en el preu de l’aigua, el preu de l’electricitat, el preu de la fruita i per
tant el marge dels empresaris serà menor.
4. Les raons del canvi de les empreses
Aquest és el tema de fons. Però, de forma molt més concreta, per quina raó
haurien de canviar la gestió en les empreses catalanes per donar resposta al
repte ambiental?
Les empreses es plantegen aquests canvis, en primer lloc, per raons de segu-
retat. La primera gran motivació és el fet que moltes empreses pensen que no
tenir un plantejament ambiental positiu els pot aportar molts riscos legals i
econòmics.
El paper de les empreses en la societat sostenible Aula d’Ecologia, 1999-2000 31
D’altra banda, cada vegada més les empreses pensen que la qualitat ajuda
a vendre i que la gestió ambiental correcta forma part de la qualitat. En tercer
lloc, la gestió ambiental correcta també pot suposar estalvis econòmics, per exem-
ple en el cas de l’aigua a Catalunya, on es paga un cànon de sanejament i un
cànon d’infraestructura hidràulica molt important.
Hi ha també alguns casos d’empreses que comencen la gestió ambiental
per qüestions de mercat, i hi ha fins i tot raons de tipus financer. El Banc
Mundial o el Fons Monetari Internacional condicionen cada vegada més els
crèdits i les ajudes financeres a la realització de projectes en països en vies de
desenvolupament que no tinguin impactes ambientals seriosos. Cada cop hi
ha més companyies que fan un annex a la memòria anual de l’empresa, i és
una evidencia que aquelles empreses que tenen problemes ambientals veuen
afectada la seva cotització borsària.
Per tant, financerament comença a ser interessant no contaminar, i encara
ho serà més quan siguin obligatòries les assegurances ambientals que propera-
ment s’aplicaran a l’Estat espanyol. El govern està preparant una llei de res-
ponsabilitat civil ambiental en la qual, de la mateixa manera que en un accident
d’automòbil hem d’indemnitzar els tercers, obligarà algunes indústries a subs-
criure una pòlissa d’assegurances, i algunes companyies asseguradores rebut-
jaran assegurar certes empreses contaminants o exigiran que tinguin un sistema
de gestió ambiental i una política ambiental de canvi.
5. El nostre objectiu
El nostre objectiu a llarg termini és un canvi del model de producció de béns i de con-
sum actual, i tot fa pensar que aquest canvi serà inevitable abans que pugui aparèi-
xer un miracle tecnològic que trobi energies alternatives als combustibles fòssils.
Haurem de passar d’un model que malmet els recursos i que tendeix a usar
i llençar, a un altre model que valori, encoratgi i recompensi la conservació dels
recursos i eviti la pol·lució.
Dit amb altres paraules, tendirem a un sistema de producció i consum que
s’acostarà al màxim possible al funcionament de la natura. Hem de tornar, per
exemple, a una cultura de la reutilització i acabar amb la cultura d’usar i llençar,
perquè, malgrat que és molt pràctica, ens crea molts problemes ambientals.
És també fonamental que es creï un nou ordre internacional en els temes de
medi ambient, ja que no podrem convèncer els països pobres que entrin en
aquesta nova dinàmica si no els fem transferències importants de tecnologia i
de diners. No tenim autoritat moral per dir als xinesos, que actualment són
els segons productors de carbó mineral del món, que ja no poden fer servir
aquest carbó perquè produeix efecte hivernacle a escala mundial, quan tan sols
han heretat el nostre model de producció i de desenvolupament. Aquests paï-
sos no entraran al conveni de canvi climàtic i biodiversitat si no hi ha trans-
ferències, i de moment això no està anant gaire bé.
A curt termini hauríem de plantejar a les empreses el concepte de l’ecoefi-
ciència o, dit d’una altra manera, aconseguir més amb menys, aconseguir més
32 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Manuel Ludevid
satisfacció del client amb el nostre producte, però emprant menys recursos i
energia i generant menys contaminació.
Encara que això ja s’ha estat fent per motivacions econòmiques, avui s’ha
de fer perquè hi ha problemes ambientals de fons en la supervivència de la
humanitat que ens hi forcen. Els optimistes tendeixen a pensar que aquelles
empreses que facin això acabaran sent líders i que al final aquest esforç ambien-
tal serà rendible. Això vol dir ser més eficaços i optar pel desenvolupament
més que no pas pel pur creixement.
6. Tres fases en l’ambientalització de les empreses
La gestió ambiental a les empreses se sol produir en tres fases.
En la primera fase, que hom sol anomenar de final de canonada, l’empre-
sa intenta resoldre els problemes ambientals quan aquests ja estan creats. És a
dir, intenta que l’impacte de la contaminació o dels residus sigui al menys
nociu possible. Aquesta fase inclouria, per exemple, posar una depuradora per
tractar les aigües residuals en lloc d’abocar-les a la riera pública, o seguir tota la
tramitació que exigeix la Junta de Residus i no llençar el residu industrial tòxic
en un abocador il·legal.
A Catalunya estem actualment en aquesta fase, però naturalment hi ha pas-
sos més ambiciosos. Encara seria més interessant que no gastéssim tanta ener-
gia i recursos i que no generéssim tants residus ni tanta pol·lució. Aquesta
segona via és la fase de les tecnologies netes, on tractem de millorar el procés de
producció de manera que sigui més eficient en termes ambientals.
Encara hi ha un pas més enrere en el procés productiu quan incidim en el dis-
seny del producte, amb la finalitat que no tan sols la producció sigui ambiental-
ment correcte, sinó que durant el temps que aquest producte estigui en mans del
consumidor tingui l’impacte més petit possible en el medi ambient. L’anàlisi
de cicle de vida integral del producte és finalment la millor opció de gestió, per-
què en el moment del disseny del producte anticipem tot el que li passarà durant
la seva vida útil, incloent el moment del seu desballestament o reutilització.
7. Al final hi ha el client
Avui en dia, hi ha empresaris que pensen que no podran pagar tot aquest esforç
pel medi ambient. Però, avui, com a l’inici de la revolució industrial amb els cos-
tos laborals, els empresaris de veres sabran convertir aquesta aparent amenaça
en una oportunitat de negoci.
D’altra banda, si volem que Catalunya estigui entre els països de primera
categoria haurem de competir en qualitat, ja que no podem fer-ho en costos
laborals o en mà d’obra.
A la llarga serà el client qui impulsarà la revolució ambiental, perquè serem
conscients que una bona gestió millorarà la qualitat de vida i la capacitat de
supervivència de tothom. Demanarem productes i serveis ambientalment
correctes i això forçarà les empreses i els governs a canviar.
El paper de les empreses en la societat sostenible Aula d’Ecologia, 1999-2000 33
Darrere la idea de sostenibilitat hi ha una consciència global dels límits de la bios-
fera que es crea a principis dels anys setanta, quan l’ésser humà arriba a la Lluna
i ens adonem que vivim en un planeta blau però fràgil, i quan s’elabora l’in-
forme del Club de Roma sobre els límits del creixement, que plantejava que
l’ús de recursos escassos en progressió geomètrica portava l’espècie humana i
el planeta a un atzucac, a un carrer sense sortida. Per parlar de societat sostenible
hem de tenir en compte, per tant, que la idea de desenvolupament ha anat
canviant al llarg del segle. Avui en dia, el concepte desenvolupament ja no és
sinònim de creixement econòmic, ni és quelcom que es pugui aconseguir
d’avui per demà, sinó quelcom multidimensional que implica una vessant
econòmica, una vessant ecològica i una vessant social. Afortunadament, s’ha
abandonat la concepció imitativa del desenvolupament que Occident va expor-
tar durant 20-30 anys a la resta de països del món.
L’any 1947 el propi president Truman presenta la idea que el desenvolu-
pament està basat en els conceptes de capital, coneixement tecnològic i trans-
ferència de capital humà. En aquest temps hi ha un enorme acord entre els
experts en l’economia del desenvolupament en què l’objectiu de l’economia
és aconseguir un creixement il·limitat, una concepció que prové d’abans de la
revolució industrial i que planteja que per créixer és necessari anar superant
etapes, innovar, modernitzar, industrialitzar i per tant reduir l’agricultura al
mínim. Les úniques discrepàncies entre les diverses escoles de desenvolupa-
ment als anys cinquanta són si cal optar per un model on l’Estat ha de fer la tasca
de locomotora del creixement econòmic de la societat, o bé cal considerar també
la importància del mercat. En general, però, tant a l’est com a l’oest, l’únic
que es planteja és en quina forma l’Estat ha d’intervenir, però ningú en discu-
teix el seu paper cabdal. A partir dels anys seixanta comença a aparèixer el
dubte que el sud pugui créixer i desenvolupar-se sense que es modifiqui el mo-
del econòmic internacional, i va arrelant la idea que, per molts diners que el
nord aporti en cooperació, el subdesenvolupament del sud està parcialment
provocat pel creixement i el desenvolupament del nord. Malgrat això, hi ha una
forta coherència amb un destí final de creixement a través de mecanismes d’indus-
trialització que no tenen en compte les constriccions ecològiques. Els canvis
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 35-39
El paper de les ONG en la societat sostenible
Rafael Grasa
es produeixen als anys setanta quan els economistes veuen que després de tren-
ta anys de benefici econòmic molt fort en algunes zones, el benestar del con-
junt de la població no ha millorat, que hi ha hagut creixement econòmic però
no hi ha hagut repartiment. L’economia del benestar comença a qüestionar
que el destí final del desenvolupament sigui el creixement i es planteja quina
política cal seguir per obtenir un desenvolupament humà basant-se en la idea
que la finalitat bàsica del creixement són les persones, l’element social. I a par-
tir de l’any 1971 apareix una consideració nova als termes de desenvolupa-
ment que prové precisament de l’ecologisme i de l’ecologia política, per tant
de la reflexió que la sociologia fa a través d’eines ecològiques.
Als anys vuitanta es produeix un canvi en el model de desenvolupament i
apareixen les idees d’ecodesenvolupament o desenvolupament humà sosteni-
ble, una concepció del desenvolupament que gira al voltant de quatre punts. En
primer lloc, canvia la concepció del paper de l’economia en el desenvolupa-
ment. El creixement i el desenvolupament econòmic queden subordinats a un
element instrumental i es planteja que el creixement econòmic d’una ciutat
necessita tres sectors: el sector privat (el mercat), l’Estat i un sector intermedi
que després anomenarem la «societat civil», que és de titularitat privada però
que vol incidir en les qüestions publiques. Fins i tot s’accepta que cal canviar
la manera com els països del nord interaccionen amb els països del sud, que
no tot ho pot resoldre la inversió directe, que cal inserir-se al mercat mundial,
però alhora gaudir de prou autonomia per tenir una mínima capacitat de pro-
tecció. Un segon component d’aquesta nova idea de desenvolupament és la
consciència dels límits ecològics o del desenvolupament sostenible, és bàsica-
ment la necessitat que el model funcioni en equilibri. Un tercer component
és la idea del desenvolupament humà que posa l’accent a l’opció de polítiques
socials. L’objectiu del desenvolupament passa a ser el benestar de les persones
i la satisfacció de determinades necessitats bàsiques que no només són materials.
I un quart component bàsic de la nova idea de desenvolupament és la parti-
cipació, no pot haver-hi desenvolupament sense un retorn del poder als propis
protagonistes del desenvolupament. Quan parlem de societat sostenible no
parlem només de sostenibilitat en sentit ecològic, al darrere d’aquesta idea hi
ha la voluntat de conciliar les constriccions ecològiques amb el benestar de les
persones. El centre del desenvolupament ha de ser el benestar de les persones,
no hi ha lloc per al despotisme il·lustrat de cap tipus, no es pot fer res en nom
de les persones sense les persones i malgrat que els instruments econòmics són
fonamentals, no poden ser el principi rector del desenvolupament. En defini-
tiva, hem de parlar de l’ecologia de la governació, del paper de la societat civil.
Govern i governació
Quan parlem de govern solem pensar en una autoritat central, però aquesta
no sempre existeix. Per això hem introduït la idea de governació, que es refe-
reix a qualsevol procés ordenat de governar que no implica necessàriament la
presència d’una autoritat central i que permet que la societat decideixi i rea-
36 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Rafael Grasa
litzi els seus objectius amb el mínim grau de frustració per part de les persones
i dels grups que la conformen. La bona governació en una societat complexa que
vol ser sostenible no només ha de dependre del govern, sinó també de com
funcionen les institucions. Per tant, quan parlem d’ecologia de la governació
volem parlar de les relacions que tenen les institucions que governen la nostra
societat en un context històric, social i econòmic. Hi ha cinc institucions socials
bàsiques que engloben les interaccions socials: 1) les institucions legals, o sigui
el sistema judicial, els tribunals, les presons, la policia, etc.; 2) els serveis públics
que presten les administracions, com l’educació o la sanitat, i que inclourien
també la funció militar en el cas que existís; 3) organitzacions representatives
i democràtiques, incloent partits polítics, el sistema electoral o el parlament;
4) la societat civil, aquelles organitzacions voluntàries on les persones s’asso-
cien per aconseguir determinades finalitats sense objectiu lucratiu, com per
exemple les ONG, i 5) el mercat, allò que regula les nostres interaccions pri-
vades amb un component lucratiu. Aquestes cinc institucions podem agrupar-
les en tres grans sectors: l’Estat (que inclou el sistema legal, els serveis públics i
part de les organitzacions democràtiques i representatives); el mercat, i la socie-
tat civil. L’anàlisi dels ecosistemes de governació mostra que l’única forma de
garantir una governació sostenible i democràtica és que hi hagi un bon equi-
libri entre els tres sectors. Un bon govern o governació sostenible vol dir reforçar
totes les àrees, no hi haurà un bon govern si només hi ha eficiència de l’Estat o
l’Administració, no hi haurà bon govern si només assegurem una societat civil
activa i crítica, i tampoc hi haurà bon govern si només assegurem una econo-
mia competitiva. L’agenda de la governació ha d’implicar un equilibri entre les
tres esferes i, per tant, reforçar les institucions, criticar i donar suport a certes polí-
tiques, però sobretot construir alguna forma de col·laboració.
La societat civil
La societat civil és l’espai que ocupa una àmplia col·lectivitat de grups més o
menys organitzats formalment, caracteritzats per ser no oficials, per no tenir
finalitats comercials, que volen reforçar o canviar les regles, les normes, les
estructures socials. Societat civil no és sinònim de visió progressista del canvi,
sinó que conforma qualsevol espai entre ciutadania, Estat i mercat, i en aquest
sentit inclou sindicats, organitzacions rurals, organitzacions religioses, orga-
nitzacions esportives, professionals, acadèmiques, universitàries, associacions
empresarials i partits polítics. Hi ha un tipus d’organitzacions de la societat
civil, les ONG (organitzacions no governamentals), que podríem definir-les
com a organitzacions estables sense afany de lucre que pretenen el canvi i la
millora de la societat amb independència a l’hora de prendre decisions. La fun-
ció bàsica de les ONG és exercir mecanismes de participació i apoderament, i
al mateix temps han de tenir algun tipus de base social que els permeti gene-
rar compromís civil, generar capital social, o sigui que les persones connectin
amb la vida de les comunitats. La clau perquè hi hagi governació és precisa-
ment la presència de compromís civil, perquè permet que l’actuació dels ciu-
El paper de les ONG en la societat sostenible Aula d’Ecologia, 1999-2000 37
tadans col·lectivament sigui més eficaç a l’hora d’aconseguir objectius de millo-
ra d’aquesta societat.
La tesi que s’ha anat plantejant a tots els països del nord en els últims 15-
20 anys és que el compromís civil ha disminuït. Això ha passat als EUA, a
l’Europa occidental i també està passant a casa nostra. Al meu entendre, el
capital social, i en conseqüència la sostenibilitat, ha disminuït en les nostres
societats i ciutats, perquè no hi ha hagut una bona entesa entre la societat civil
i les administracions. Ha disminuït perquè es va perdre una generació de llui-
tadors d’activistes de la societat civil, aquella generació que havia estat activa
durant el franquisme i que després va passar als quadres dirigents de partits
polítics i de les primeres administracions. Hi ha una segona raó. A Catalunya
hem hagut d’innovar durant aquests anys per fer tot allò que el franquisme no
havia fet, però al mateix temps s’ha creat una cultura política del subsidi i de
la subvenció. Fins i tot les tendències més interessants de la societat civil, com
l’aparició de persones amb prou compromís cívic com per oferir part del seu
temps lliure, ha entrat per un camí enormement problemàtic que jo anomeno
«voluntariat sense causa», un pseudovoluntariat. Durant molts anys s’ha fet
una tasca social molt important per part dels voluntaris —parcialment incen-
tivats— que feien la Prestació Social Substitutòria, però s’ha generat un volun-
tariat que no ha estat prou educat des de l’Administració i la societat, perquè
el seu treball tingui una causa determinada, i finalment tan sols ha ofert capa-
citat de treball.
Però hi ha mecanismes per incrementar aquest compromís cívic i construir
una societat civil més dinàmica i potser més sostenible. Bàsicament, cal assegurar
un mecanisme de diàleg permanent i de codecisió entre les administració i la
societat civil per les raons següents: perquè la pròpia Administració i la socie-
tat civil guanyaran en l’intercanvi d’informació; perquè aquest mecanisme de
diàleg i de debat estimularà el debat sobre les polítiques públiques que recauen
sobre nosaltres; perquè això significa que hi haurà canals per fer sentir les veus
de les persones amb situacions més desfavorides, o dels grups que tenen en
compte els interessos que semblen minoritaris malgrat que siguin majoritaris,
com per exemple els mediambientals; perquè aquest mecanisme és una forma
de legitimar i deslegitimar una política. D’alguna manera, aquest mecanisme
demana més Estat i més societat civil —cadascú al seu lloc— i l’aplicació del
principi de subsidiarietat, la creació de mecanismes de govern compartit esta-
blint instàncies de coordinació i debat, l’aplicació de formes descentralitzado-
res en la pròpia societat civil, i tres qüestions que probablement poden ser més
dures en el propi sector de les ONG: en primer lloc, cal recordar que perquè
les ONG siguin generadores de capital social i de compromís cívic han de ser
organitzacions cíviques que no poden esdevenir organitzacions realitzadores
de serveis, perquè llavors perd el seu sentit i al mateix temps creix la idea que
les ONG estan fent allò que pertoca a l’Administració. També és necessari ser
conscient que es poden establir mecanismes pels quals les ONG i les admi-
nistracions actuïn de forma conjunta. Cal que les ONG entrin en competèn-
cia en el bon sentit de la paraula, amb la idea de no acceptar cap tipus de
38 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Rafael Grasa
favoritisme tal com s’ha vist a vegades en els últims anys. La última idea és que
cal ser conscients que el fet de reforçar la societat civil és condició de sosteni-
bilitat, però que també pot originar tensions socials a curt termini si al mateix
temps no es treballa en la via dels procediments, de la presa de decisions, dels
mecanismes i de les instàncies de resolució de conflictes. En síntesi, la idea de
desenvolupament humà sostenible, de sostenibilitat en el sentit ampli o d’eco-
logia de la governació, implica no només parlar d’ONG. Si tenim en compte
el concepte que les ciències socials hem aprofitat de l’ecologia, hem també
d’incloure les institucions dins un context més ampli, veure com es relacionen
entre si les institucions en un context global.
El paper de les ONG en la societat sostenible Aula d’Ecologia, 1999-2000 39
Durant el 1992, quan l’horitzó de qualsevol mitjà de comunicació eren els
Jocs Olímpics de Barcelona, vaig haver de preparar la informació de l’anome-
nada Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, on per primera vegada es discuti-
ria la relació entre desenvolupament i medi ambient. Com a periodista sabia que
es tractava d’un esdeveniment de gran envergadura i que calia fer-ne ressò,
però la documentació sobre les reunions preparatòries que facilitava les Nacions
Unides solia tardar mesos i en relació amb la cimera era molt poc el que es
podia fer. Llavors va ser quan, per primera vegada, em vaig assabentar que tota
aquella informació també era accessible des d’un servidor, un gran ordinador
enllaçat en xarxa amb altres ordinadors. Per accedir-hi em vaig subscriure a
una xarxa anomenada GreenNet i en entrar-hi em vaig trobar amb una de les
sorpreses més grans que mai m’he trobat com a persona i com a periodista,
perquè GreenNet era tan sols la parcel·la europea d’una xarxa mundial que
s’estenia per Àfrica, tots els països de la l’antiga Unió Soviètica, el sud-est asià-
tic, l’Amèrica Llatina, Europa i els EUA. Dins de GreenNet s’estaven donant
conferències sobre tots els temes relacionats amb el medi ambient, dones, tre-
ball, pau o antimilitarisme, i en cada una d’aquestes conferències hi havia cen-
tenars d’organitzacions i milers de persones de tots aquests països que, a través
del correu electrònic, intercanviaven informació, documents i contactes i desen-
volupaven projectes. En aquella època els ordinadors eren en blanc i negre, i
encara que Internet ja existia des de feia molts anys, no havia saltat a la llum
pública. Malgrat això, aquesta xarxa s’havia anat estenent pel planeta i em vaig
trobar que podia fer coses, com, per exemple, enviar un correu electrònic a les
35.000 persones distribuïdes per tot el món que componien la xarxa en aquell
moment. Em vaig trobar amb un dels grans somnis de la meva vida, amb un
mar de gent que procedia d’ONG, d’organitzacions d’investigació, d’universitats
i d’administracions públiques, tant nacionals, com regionals o locals, amb qui
vaig anar cultivant una relació al llarg de molts mesos. Això em va permetre
anar a Rio de Janeiro amb una documentació i una visió del que seria la discussió
de la Cimera molt diferent de la que portaven els meus col·legues, i amb con-
tactes anòmals dins aquest tipus de conferències des del punt de vista d’un
periodista occidental, ja que les meves fonts d’informació eren, a més de les
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 41-44
La comunicació en la transició 
cap a una societat sostenible
Luís Ángel Fernández Hermana
fonts habituals, ministres, tècnics, representants i activistes mediambientals
dels principals països del Tercer Món.
I des de llavors Internet no ha fet més que créixer de manera exponencial,
fins i tot en els països del sud, malgrat el greu inconvenient que els països del
nord hem posat al mitjà. Des que el 1994 Internet comença a utilitzar el World
Wide Web, un sistema que permet veure la informació d’una manera molt
senzilla, en colors, moviment i so, els països desenvolupats hem tornat a con-
vertir-nos en els opulents de la xarxa, forçant els països amb infraestructures
de telecomunicacions més pobres, més escasses i més deficitàries a arribar al
nostre nivell d’exigència tecnològica. Tanmateix, el correu electrònic segueix
funcionant i són milers les organitzacions de tot el planeta que es relacionen.
Els fòrums de debat en temes de medi ambient que hi ha a la xarxa en aquest
moment no tenen comparació als fòrums convencionals. La informació que
estem rebent a través del mitjans de comunicació i fins i tot a través de vies
més especialitzades, com certes entitats i associacions, és d’una immensa pobre-
sa en comparació amb la informació que hi ha dins d’Internet. Internet està
marcant els inicis d’un canvi fonamental, no tan sols en el model de comuni-
cació que hem tingut fins ara, sinó sobretot d’un canvi fonamental en la mane-
ra com els ciutadans participarem en la societat.
El model fonamental de comunicació que hem heretat és un model carac-
teritzat per oferir una informació summament estructurada i jerarquitzada.
Des de la revolució industrial fins a l’actualitat cap diari no ha variat substan-
cialment el seu format i segueix utilitzant un espai limitat per encabir tota la
informació. Un diari del 1800 o d’avui en dia ens està convidant des de la
mateixa portada a fer una lectura guiada del que ha passat al món d’acord amb
els criteris del diari. Ens diu amb una foto principal on està l’esdeveniment
més important i a partir d’aquí el joc de la grandària de titulars i dels gruixos
de les columnes ens jerarquitzen la importància de les notícies. En aquest model
de comunicació uns quants diuen a tota la resta el que passa en el poc espai
de què disposen per dir-ho. Internet ha subvertit aquest ordre. En primer lloc,
la informació d’Internet va de tothom cap a tothom, és una relació igualitària
entre els que estan dins la xarxa perquè la informació està actualment distri-
buïda en uns vuit milions d’ordinadors per tot el món. Per entrar en la infor-
mació d’un diari convencional haig de viure físicament al lloc on es produeix
aquesta mitjà i tan sols accedeixo a la informació que pago. En el cas d’Internet,
entro a divuit milions de quioscos on em puc emportar el que vulgui. Al diari
m’haig d’empassar les notícies que em donin, però si en aquest moment vull
saber quina és la situació amb els camperols de Tailàndia entro a Internet i ho
converteixo en la meva primera pàgina. Aquesta manera de transmetre infor-
mació subverteix l’ordre de l’únic model de comunicació que hem tingut fins
aquest moment, i això significa que cada un de nosaltres adquirim en virtut
d’aquesta tecnologia, i segons l’ús que en fem, el potencial d’expressar-nos i
de dir tot el que vulguem sobre el que passa al món. Això té riscos, però també
té l’immens avantatge que per primera vegada a la història entrem a un siste-
ma a través del qual podem expressar-nos i establir un tipus de treball col·labo-
42 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Luís Ángel Fernández Hermana
ratiu amb gent que, malgrat que no hem conegut mai, està treballant a la matei-
xa longitud d’ona que nosaltres, establint una relació que fora de la xarxa és
molt difícil d’aconseguir o ens exigeix una inversió enorme d’energia. A Internet
pots entrar, per exemple, a un fòrum de discussió sobre el canvi climàtic a
Buenos Aires on participa gent il·lustrada i preparada, i això està passant cada
minut, a qualsevol part del món, entre centenars de persones que estableixen
relacions d’aquest tipus. Internet ens obliga a canviar un munt de xips i hem
de començar a considerar que el concepte de desenvolupament sostenible passa
en primer lloc i fonamentalment per un concepte que possiblement s’inscriu
com un dels drets fonamentals de tots els països del món: la informació sos-
tenible. És molt difícil desenvolupar polítiques de desenvolupament sostenible
sense la implicació directa de tots i cada un dels protagonistes relacionats amb
el problema ambiental d’aquell moment. Tenim una llarguíssima experiència
en aquest sentit, i una de les causes del desastre mediambiental que en aquests
moment vivim al planeta des de tots els punts de vista té a veure amb el fet
que la població directament implicada no té ni veu ni vot.
Un segon fet important que passarà amb l’arribada de la informació sos-
tenible és que, malgrat la nostra actitud, els països en vies de desenvolupament
ens curaran de l’autisme que estem patint. Les societats del Primer Món fa
molts anys que no escoltem els altres i no entenem que el factor clau de la des-
trucció del medi ambient des de la Segona Guerra Mundial ha sigut la mane-
ra com el Primer Món ha encadenat el desenvolupament tecnològic per no
transferir-lo al Tercer Món. Aquesta va ser una de les primeres reivindicacions
fonamentals del Tercer Món que es van plantejar als anys cinquanta i encara ho
segueix sent, i alhora és un dels temes menys discutits als països rics, perquè
simplement no ens interessa discutir-ho. Aquest criteri ha modelat el món els
darrers quaranta anys. Els acords que permeten als països del Tercer Món seguir
contaminant durant un cert temps o que permeten que s’adaptin més enda-
vant als canvis que nosaltres estem tenint al Primer Món, sempre responen a la
negativa sistemàtica per transferir tecnologia que els permeti viure millor, con-
taminar menys i protegir molt millor el medi ambient. En el cas de l’ozó, per
exemple, no els estem donant energies alternatives i preferim que la Xina,
Rússia o l’Índia segueixin produint CFC. Els castiguem als debats internacio-
nals però no els donem les tecnologies que aquí acaparen poques empreses per-
què és tecnologia nostra i volem rendibilitzar-la. Perquè això hagi sigut així,
fins al dia d’avui ha estat fonamental que mai haguem escoltat les solucions
que el Tercer Món proposa, sinó tan sols allò què nosaltres diem que ells diuen.
I, com això, hi ha tota una problemàtica immensa del medi ambient que afec-
ta la biodiversitat, la desforestació, no sabem el que passa al Brasil, a Tailàndia
o a Indonèsia. La meva impressió és que Internet canviarà això, perquè aques-
ta informació arribarà al menjador de casa i ens diran què en pensen de nosal-
tres, què pensen de la nostra actitud, de les nostres polítiques de les quals en
sentim tan orgullosos sense pensar en les repercussions que aquestes polítiques
tenen a l’altra banda del món. I hi arribaran de manera organitzada, perquè
Internet és un organitzador nat de les relacions humanes, la gent tendeix a
La comunicación en la transició cap a una societat sostenible Aula d’Ecologia, 1999-2000 43
associar-se constantment amb aquells nuclis que mantenen, desenvolupen i
proporcionen interessos dels quals se senten partícips alhora que descobreixen
interessos nous. M’estic avançant una mica al temps, encara que jo ja em sento
part del que estic dient. A mi se’m van posar al menjador de casa i em van
començar a explicar què passava als seus països i a les seves organitzacions, què
passava amb els seus diners i els nostres, on anava la nostra ajuda humanità-
ria i com afectava aquesta ajuda al desenvolupament del comerç, de les indús-
tries i dels mercats. Hi ha una pila de coses que nosaltres pensem que són
indubtablement benefactores de la humanitat, però ens canviaran el punt de vista
i a més ens permetran treballar en aquest àmbit.
I la tercera cosa que es dedueix del canvi que Internet està causant en la
comunicació és que, en contra del que molts diuen, anem cap a una socialit-
zació rabiosa de les relacions humanes. Encara que la gent digui que Internet
t’aïlla del teu entorn, el fet que qualsevol pugui emetre i rebre un missatge ens
converteix per definició en comunicadors. La labor de comunicació que fem
quotidianament amb la família i la feina té un àmbit geogràfic d’impacte molt
limitat, però en el cas d’Internet el joc de la comunicació ens converteix en
mitjans de comunicació molt potents. Ens convertirem en durs competidors del
model de comunicació que hem viscut fins ara i entrarem fins i tot no en
aquells camps on els mitjans de comunicació tradicionals hagin triat la comu-
nicació, sinó que elaborarem l’agenda que ens interessa. Triarem quins són els
problemes que nosaltres considerem importants i on hi ha els recursos, la gent
i el coneixement necessari per tirar-ho endavant. De la concentració de les
idees i el coneixement d’alguns emissors anirem cap a una superfragmentació
de les idees i el coneixement a partir de múltiples emissors determinats pels
seus propis interessos. I això és un canvi espectacular del món que hem cone-
gut fins ara.
Per últim, l’aparició d’Internet és un canvi radical en el medi ambient, un
canvi de to com no s’ha registrat des de l’època de la vida tribal quan la infor-
mació i els coneixements es compartien des dels ancians fins als nens. Aquesta
vegada, però, el flux d’informació es donarà a una escala absolutament feno-
menal. Estem parlant d’una visió molt diferent del medi ambient, perquè es
tracta d’un tipus de relació que es produeix a través d’ordinadors, la qual cosa
significa que possiblement estem construint un nou medi ambient, un nou
entorn artificial en el qual es pot dissenyar a partir de les decisions que pre-
nem, un entorn virtual que a més repercuteix sobre el món real en què vivim.
En un futur podrem treballar en entorns simulats on serem capaços de repre-
sentar els problemes que podríem estar causant, i decidir entre tots els com-
portaments idonis per subsanar una factura que ve del passat i poder
preparar-nos avui per deixar alguna cosa per demà. Malgrat aquest optimis-
me, Internet també comporta perills. Qui tingui una mica d’afició per la histò-
ria sap que tot allò que hem inventat sempre ha tingut la possibilitat de
convertir-se en alguna cosa perjudicial per a la humanitat.
44 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Luís Ángel Fernández Hermana
Per explicar el concepte de planificació territorial i les seves connotacions m’a-
gradaria que us imaginéssiu la planificació d’unes vacances. Imaginem-nos que
en les meves vacances em marco l’objectiu més simple possible, passar-m’ho
bé, i no em plantejo quines connotacions té la meva visita, no m’interessa on
sóc ni què passa al meu entorn. Si faig el símil amb la planificació de la ciutat
i del territori, l’objectiu més simple és el creixement econòmic que no té en
compte els costos, la justícia o l’equitat social i les repercussions del meu «pas-
sar-m’ho bé» transposat al territori respecte a les generacions futures. Aquest
és el model desenvolupista que va funcionar durant molts anys. Però imagi-
nem-nos que elaboro una mica més la planificació de les meves vacances, i a
més de l’objectiu de passar-m’ho bé, també tinc una certa inquietud per conèi-
xer la situació històrica del país on vaig. Si fem la transposició en la planifica-
ció del territori ens podríem trobar en la situació actual dels ajuntaments
democràtics, on l’objectiu principal és el creixement econòmic, però plante-
jant uns equipaments per a la gent (hospitals, geriàtrics, espais verds, etc.) i un
bon urbanisme. Encara puc elaborar una mica més la planificació de les meves
vacances. Segueixo volent passar-m’ho bé, també vull conèixer el lloc on vaig,
però, a més a més, m’agradaria ser un turista respectuós amb el que hi passa i
implicar-m’hi una mica. La transposició d’aquesta planificació al territori és
el nivell de planificació que m’agradaria desenvolupar. Segueixo tenint com a
objectiu principal el desenvolupament econòmic de la ciutat, que la ciutat crei-
xi i que l’economia funcioni, segueixo pensant que cal posar equipaments i
tenir espais verds, però a més assumeixo un compromís amb les generacions
futures, assumeixo que els recursos són limitats i decideixo orientar el creixe-
ment assumint certes limitacions. Aquest model de planificació és el que alguns
han anomenat la «sostenibilitat tova», perquè no és un trencament radical dels
models imperants de l’estructura de la ciutat, de les relacions econòmiques i
de les relacions socials, però és un reconeixement que el model territorial actual
és insostenible, que estem esgotant recursos i fent ciutats com no han de ser i
que podem aprofitar moltes de les eines que tenim a l’abast per modificar els
nostres objectius i la manera d’arribar-hi. Però també hi ha una quarta opció,
puc ser membre d’una ONG i vaig a un altre país a implicar-me amb la gent
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 45-49
Estratègies i eines de planificació territorial 
cap a una ciutat sostenible
Frederic Ximeno
i divertir-me no és el meu objectiu. Seguint el símil, aquest cas és el que en
podríem dir la «sostenibilitat dura», que, duta a l’extrem, ens portaria cap a
l’ecologisme radical, que planteja que el creixement econòmic no pot ser el
motor del creixement de la ciutat.
El concepte de territori també té moltes concepcions. Quan estic parlant de
ciutat puc estar parlant solament de la ciutat construïda, dels barris i les cases
tal com ha estat durant molts anys, sense parar atenció a l’entorn de la ciutat.
En el nostre model actual de territori la planificació s’organitza a escala muni-
cipal, que inclou la ciutat construïda però també els espais periurbans, els espais
naturals, els rius, les infraestructures, les carreteres, etc. És un territori més
complex i que conforma un sistema. Però pot passar que el meu municipi no
estigui sol al mig d’un entorn seminatural o agrícola, sinó que formi part d’un
sistema de ciutats que estableixin interaccions entre elles, com l’àrea metro-
politana de Barcelona, i aquest territori s’ha de planificar conjuntament. Però
l’àrea metropolitana no està sola, és evident que per planificar el territori amb
criteris de sostenibilitat s’ha de parlar de les relacions d’aquesta àrea metropo-
litana amb tota la regió que està conformada al seu voltant i que inclou siste-
mes naturals, àrees agrícoles, infraestructures de connexió, activitats extractives,
abocadors per a tots els ciutadans i les indústries, producció energètica per
abastar tota la població, aigua, etc. També existeix una escala de relació supra-
regional, per exemple, europea. Està clar que cada sistema tindrà el seu nivell
de planificació segons quanta població se’n beneficiï, però es important que
des de cada un dels nivells es tingui en compte que s’està integrat en diferents
sistemes.
Encara plantejo un últim concepte: la ciutat territori. Les ciutats són per-
sones, i la relació que aquestes persones estableixen entre elles forma part de
les ciutats i de la seva planificació. Aquestes persones generen activitats, fan
comerç, treballen en les indústries, es mouen, tenen feina en un municipi i
viuen en un altre, etc. Però el territori construït també genera espais insterticials,
periurbans, i també espais naturals que formen part important de l’estructura
de la ciutat, com la serra de Collserola en la mateixa ciutat de Barcelona. Però
la ciutat, a més, demana recursos (aigua, menjar, ciment, benzina…), és una gran
captadora d’energia, és un pol d’intercanvi, és un pol d’informació i de cultu-
ra, la ciutat també és una gran captadora de persones, demana serveis i n’ofe-
reix, genera externalitats (residus líquids, sòlids i gasos) i impactes propers o
llunyans. Per exemple, les zones periurbanes es degraden, els rius propers i
llunyans perden la seva funció quan adquirim recursos o exportem residus. Per
tant, la planificació cap a la sostenibilitat implica assumir que la ciutat no és tan
sols el territori construït, les activitats i la generació de riquesa que s’ha tingut
en compte durant molt temps, ni tan sols només el territori, sinó tots aquests
elements junts i interrelacionants. Des d’aquest punt de vista podem analit-
zar l’estat de les nostres ciutats avui en dia:
— El territori està al servei de les infraestructures. El transport privat està definint
l’estructura de les ciutats, de manera que carrega tots els sistemes i necessitem
46 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Frederic Ximeno
crear infraestructures per als cotxes. Però potser un sistema més sostenible
de solucionar aquest problema passa per fer servir menys el cotxe i utilitzar
el transport públic i no fer més infraestructures per absorbir tot el trans-
port privat. Per exemple, no tenim metro a l’àrea metropolitana de Barcelona,
però recentment han acabat l’autovia del Baix Llobregat que havia de solu-
cionar un col·lapse de trànsit que se segueix produint.
— L’edificació s’està expandint. La ciutat mediterrània ha sigut clàssicament
compacte i s’ha estructurat sense un gran consum de territori. Això està
canviant radicalment. El continu urbà de la ciutat de Barcelona, que inclou
l’Hospitalet, Badalona o Sant Adrià entre d’altres, s’estén amb models de
baixa densitat i s’amplien els nuclis exteriors de l’àrea amb aquest model
extensiu. Aquesta és la tendència que estem vivint en aquest moment expan-
siu de la construcció. Això comporta molts problemes de pèrdua d’espais
naturals o seminaturals i diversitat, però també problemes de dotació de
serveis (fer arribar el clavegueram o l’aigua potable a una zona més exten-
sa, recollir les escombraries, etc.). Fins fa poc, la llei del sòl deia que hi
havia tres tipus de sòl: el sòl urbà, el sòl urbanitzable i la resta de sòl no
urbanitzable. La planificació del sòl urbà, així com de sòl urbanitzable, ha
estat absolutament detallada i la resta no es planificava. Recentment s’ha
aprovat una nova llei del sòl a Espanya que planteja que qualsevol sòl no
urbanitzable que no tingui una protecció específica passa a ser urbanitzable.
Per tant, si abans ja era necessari aprofundir el planejament del sòl no urba-
nitzable, ara és imprescindible.
— A les àrees d’expansió, tornem a tenir un dèficit d’equipaments. Abans del fun-
cionament dels ajuntaments democràtics teníem ciutats sense zones ver-
des, sense escoles i sense hospitals, i s’ha fet molta feina en la redotació
d’equipaments. El creixement de l’edificació i la redistribució de la pobla-
ció, però, està provocant que ens tornem a trobar, en molts casos, en una
situació semblant a la inicial. A Castelldefels, per exemple, només hi ha un
centre d’atenció primària que està pensat per a 20.000 persones, i que pot
donar servei fins a 40.000 persones, però la població està creixent tant ràpi-
dament que els actuals 45.000 habitants tornen a originar un dèficit d’equi-
paments.
— Les solucions a la contaminació es fan al final de la línia. Per posar-ne un
exemple, a Castelldefels tenen una bona gestió de residus, han muntat una
planta de compostatge, la recollida de vidre funciona i ara estan implan-
tant la recollida d’envasos i de matèria orgànica. Però cada dia generem
més deixalles. Potser un dels elements de planificació que oblidem és que
una solució passa per produir menys residus i no només per construir més
infraestructures.
Estratègies i eines de planificació cap a una ciutat sostenible Aula d’Ecologia, 1999-2000 47
— S’ha superat la capacitat de càrrega. Un exemple de la saturació i de la supe-
ració de la capacitat de càrrega es troba a Mallorca. La superfície de què ha
de disposar una persona a la platja, per no saturar-la, que s’ha calculat per
a l’illa és de 7,5m2. Un estudi mostra que 25 de les 35 zones turístiques
mallorquines estan per sota d’aquest valor, i hi ha zones que disposen de
0,2 m2 per persona. La capacitat de càrrega s’està sobrepassant claríssima-
ment amb la producció de residus, amb el consum d’aigua i amb l’ús del
territori, entre d’altres vectors.
A la conferencia de Rio del medi ambient i desenvolupament (1992) es va
proposar l’Agenda 21, un programa d’actuacions que plantejava els criteris de
sostenibilitat necessaris en una planificació territorial, i un vell concepte de
l’ecologisme que esdevé de gran importància i es fa extensiu a tota la societat:
«pensar globalment però actuar localment». En un moment on l’economia i
el creixement econòmic s’està globalitzant, on les relacions s’esdevenen a esca-
la internacional, on l’espai físic ja no té tanta importància, les ciutats comen-
cen a prendre força en el moviment econòmic, però tornen a ser el nucli de
relació i d’innovació entre les persones. Anem cap a una economia globalitza-
da, però, com a contraposició, es reforcen els poders locals i el paper de les
ciutats. L’Agenda 21 és un conjunt de programes que planteja un desenvolu-
pament local i dels territoris lligats al desenvolupament econòmic, al desen-
volupament social i urbà a les ciutats, i a la gestió dels serveis. Totes aquestes
qüestions comparteixen un element transversal del desenvolupament del terri-
tori: el medi ambient. El pla d’acció planteja com han d’avançar paral·lela-
ment. Per tant, ja no només hem de parlar de construcció d’habitatges, sinó
que hem de parlar dels entorns naturals, dels recursos, de l’aire, de l’aigua, del
medi biòtic, de la biodiversitat, i també hem de parlar dels usos del sòl, de la
salut de les persones, de l’accés a l’habitatge, de l’accés a l’educació, de l’equi-
tat social, de la lluita contra la pobresa, de la tipologia de les activitats econò-
miques que volem a les nostres ciutats, etc. L’aplicació de l’Agenda 21 té un
fort component territorial i pretén que s’apliquin els criteris bàsics de no-supe-
ració de la capacitat de càrrega del medi i l’ús eficient dels recursos. Un ele-
ment crucial de les Agendes 21 és la participació dels ciutadans en la presa de
decisions a les nostres ciutats. La idea bàsica de la planificació en una ciutat
sostenible és que els ciutadans intervinguin cada vegada més en la presa de
decisions a través de bons mecanismes de participació. Malgrat que aquest
objectiu no és gens fàcil, en els Plans Estratègics (un altra eina de planificació
de les ciutats) ja hi ha una certa tradició de participació d’empresaris, sindi-
cats, comerciants, entitats que participen en la definició de les estratègies de
la ciutat. Els models de la planificació estratègica es poden exportar i ampliar
per elaborar l’Agenda 21. Un altre criteri de planificació amb objectius soste-
nibilistes és la preservació dels recursos per a les generacions futures, la con-
servació i preservació de biodiversitat entesa des del punt de vista regional de
les espècies i ecosistemes, però també des del punt de vista social i cultural de
les ciutats, i la preservació de la polifuncionalitat per evitar ciutats cada cop
48 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Frederic Ximeno
més especialitzades en serveis i barris residencials sense comerç ni vida ciutadana.
Actualment, malgrat que encara són a la fase de planificació, s’estan desenvo-
lupant moltes agendes 21 locals a Catalunya que, com a mínim, impliquen
una nova visió de la planificació del territori i la ciutat. Per exemple, a les Illes
Balears han decidit fer una planificació del territori on, per primera vegada,
l’eix que defineix l’estructura del territori és el desenvolupament sostenible. A
Mallorca, per exemple, s’ha plantejat, entre d’altres mesures, potenciar els nuclis
interiors amb vies semiràpides i no pas ràpides, organitzant un anell verd inte-
rior on no es pugui urbanitzar. A Sant Feliu de Llobregat s’està plantejant un
pla transversal de medi ambient que permeti abordar la gestió municipal tenint
en compte els criteris de sostenibilitat. En definitiva, el resultat de l’Agenda
21 local és establir un pla d’acció que concreti unes estratègies de desenvolu-
pament de la ciutat assumint els criteris de sostenibilitat.
Estratègies i eines de planificació cap a una ciutat sostenible Aula d’Ecologia, 1999-2000 49
Existeix una confusió absoluta per part dels ciutadans entre el significat d’a-
gricultura ecològica, agricultura sostenible o programes de producció integrada.
L’agricultura química només té quaranta anys d’història a l’Estat espanyol,
però ha estat un temps més que suficient per posar en evidència totes les seves
virtuts però també totes les seves deficiències. L’impacte que ha provocat en
aquesta poca història ha sigut tan fort que no existeix cap tècnic o polític que
no entengui que cal corregir aquests processos de producció. Hem de corre-
gir-los perquè estan apareixent problemes de contaminació dels aqüífers, de
contaminació de la llet materna, d’alteració dels mecanismes hormonals, de la
degradació de sòls, etc. I comencem a parlar d’altres models d’agricultura més
sostenible, amb menys contaminants. Els problemes que nosaltres, la part rica
del món, vivim a conseqüència de l’impacte de l’agricultura química no són
vistos de la mateixa manera per un grup de tècnics i científics fonamentalment
procedents de països pobres d’Àsia o Amèrica del Sud. Per ells l’agricultura
química comporta un deteriorament molt fort de la vida dels ciutadans i els
camperols. En les parts del món on es viu el problema de la gana, la misèria i
les malalties s’ha començat a desenvolupar un moviment format per científics,
anomenat agroecològic, que vol posar en evidència l’impacte social de l’agri-
cultura química. Els agroecòlegs defineixen una explotació agrícola com una
taula amb quatre potes sobre la qual recolza la seva estabilitat. La primera pota
és el sistema agronòmic, el sistema productiu format pel sòl, l’aigua, les eines
o les varietats de cultius. Però no és suficient gestionar el sistema agrícola amb
criteris ecològics perquè l’explotació sigui sostenible, perquè l’agroecologia
posa en evidència que qualsevol explotació també recolza en una pota econò-
mica on estaria representat tot el món empresarial. Una altra pota estaria for-
mada pel sistema social, o sigui la relació que estableix la societat amb aquesta
explotació. En la nostra societat, per exemple, les famílies envien el fill amb
menys aptituds per dedicar-se a l’agricultura com si fos una activitat fàcil, però
res més lluny de la realitat. L’agricultor té un ofici tremendament complex,
perquè cap any és igual a l’anterior i cal improvisar contínuament noves estratè-
gies. Per últim, hi hauria una pota política. Així doncs, l’agroecologia pretén
fer una anàlisi al més global possible implicant-hi factors agronòmics però
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 51-55
Estratègies agroecològiques 
cap a una agricultura sostenible
José Luís Porcuna
també factors econòmics, socials i polítics. La dificultat d’aquesta visió rau a
trobar especialistes globals amb capacitat de síntesi. Mentre que totes les cièn-
cies es defineixen com a escèptiques, l’agroecologia es defineix com una cièn-
cia absolutament parcial, les seves investigacions, els seus estudis, les seves
anàlisis estan dirigides a definir conceptes en la mesura que aquests conceptes
siguin eines útils per al disseny i l’aplicació de sistemes sostenibles. L’agroecologia
com a ciència parcial, com a ciència que es defineix de la banda dels pobres i
dels que han de néixer, utilitza unes eines que són útils per analitzar totes les
estratègies que existeixen al món per fer una ciutat sostenible, fer un camp sos-
tenible i tenir unes activitats productives sostenibles. El problema i la duresa de
la seva anàlisi és que globalitza, i quan es globalitza automàticament grinyo-
len els eixos pertot arreu, perquè és molt fàcil definir la sostenibilitat respecte
a un paràmetre, però no respecte a tots els paràmetres. Des d’aquesta anàlisi
agroecològica es pot estudiar l’agricultura ecològica, la producció integrada,
la permacultura, l’agricultura biodinàmica, etc.
Podem parlar d’economia des d’un punt de vista agroecològic. Molts de
vostès potser han estudiat comptabilitat i economia, han fet anàlisis de viabi-
litat d’explotacions, indústries o projectes. Els anticipo que quasi segur que els
han pres el pèl a tots en nom de la ciència. Els vostres professors segueixen fent
les anàlisis de les explotacions agràries tenint en compte els ingressos —la venda
dels tomàquets, la venta de les pomes, etc.— i les despeses —el gas-oil, l’elec-
tricitat, les llavors, l’adob—. Quan l’estudiant oblida l’amortització, el pro-
fessor li diu de seguida: «Encara que no hagis tingut despeses del tractor, no
pensis que el tractor et durarà tota la vida, el tractor té una vida de 10-15 anys
i cal amortitzar-lo. Si la instal·lació de rec no s’ha espatllat, això no significa
que no hagis tingut despeses, la bomba no et durarà tota la vida». L’estudiant
automàticament comprèn l’explicació del professor i assimila el concepte d’a-
mortització com una despesa que cal computar perquè ha estat real, malgrat
que no hagi tingut una aplicació econòmica. La pregunta de l’anàlisi agroe-
cològica ve a continuació, quan l’estudiant pregunta: «Vostè m’ha ensenyat
que haig d’amortitzar tot el que es deteriora encara que no hi hagi hagut una
despesa computable. Tots els edafòlegs i ecòlegs i agrònoms reconeixen que
amb l’agricultura química hi ha un gran deteriorament del sòl, que l’adob quí-
mic és un gran disgregador del sòl, que els herbicides són biocides del sòl. Tota
la ciència ho reconeix, igualment que tota la ciència reconeix que l’únic capi-
tal fix que té l’agricultor no és la nau o el tractor, és el sòl. Què li sembla si
amortitzem el deteriorament del sòl?» És de sentit comú, però el professor
automàticament respondrà que no pot ser, que no procedeix. Pregunta següent:
«Perdoni’m, però com a conseqüència de l’activitat agrícola tothom reconeix que
hi ha un deteriorament del capital aigua. El capital aigua és probablement un
dels capitals més sagrats que ha existit a la història de la humanitat. Hi ha
evidències científiques, tècniques i reals que com a conseqüència de l’agricul-
tura química es deteriora l’aigua per concentració de sals, per concentració de
nitrats i per rentat d’herbicides. Hi ha una evidencia d’això. Tampoc amortit-
zem aquest capital?», «No senyor, no procedeix». Aquesta és la ciència que es diu
52 Aula d’Ecologia, 1999-2000 José Luís Porcuna
economia. I podríem continuar parlant de les llavors: «Com a conseqüència de
l’activitat química, estem perdent un capital genètic de valor incalculable, un
capital que a més èticament no tenim dret a perdre perquè ha estat un esforç
de milers d’anys. M’està dient que l’esforç del meu avi que va passar gana per
seleccionar tres patates que seguien en peu, o quan va seleccionar el tomàquet
que aquell any es va salvar, tot aquest esforç generació rere generació, això no
és un capital que calgui amortitzar?». L’anàlisi agroecològica és molt dura amb
la ciència, perquè el polític consulta el científic abans de prendre una decisió,
i el periodista consulta el científic. Podríem parlar d’altres conceptes d’econo-
mia, com la globalització, aquest concepte que està tant de moda. Tothom
pressuposa que la globalització és bona. Podem entrar a Internet i saber què
passa a l’altra banda del món, però no coneixem com reguen els nostres pai-
sans ni quines varietats sembren. Se’ns oculta que probablement no hi ha res
més violent que uniformitzar el món, no hi ha res més violent que no existei-
xin regles i lleis que protegeixin les economies camperoles dels petits països,
dels pobres, aquells que no estan jugant a competir sinó a subsistir. Ho tra-
duïm tot en termes d’exportació, d’importació, de producte interior brut, de
creixement, i associem el creixement a desenvolupament com si tinguessin rela-
ció. La gran violència de la globalització es manifesta, en primer lloc, en les
economies dels camperols dels països pobres, que són obligats a vendre les seves
terres a les grans companyies i una vegada s’han desprès del seu mitjà de sub-
sistència han d’emigrar a les ciutats per formar les bosses de pobresa.
Parlem una mica de l’anàlisi que fa l’agroecologia de la pota sociològica,
de com la societat es relaciona amb l’agricultura. La nostra societat ha hagut
de lluitar per conservar els seus senyals d’identitat i som sensibles als problemes
de la llengua. Però la llengua és un vehicle per comunicar la pròpia cultura,
per exemple la cultura agrària. Què en sap de la cultura catalana agrària un
nen quan surt de l’escola? Què en sap de les arrels del seu poble, de la seva gas-
tronomia, de les festes, de la botànica, de com utilitzava les plantes el seu avi
per curar-se, de com regava? La cultura catalana és riquíssima, i un nen pot
aprendre una gran lliçó sabent que quan es llogava la terra a un camperol fa
cent anys una de les regles bàsiques era que podia recollir els productes i treballar
la terra, però que no tenia dret a treure’n cap resta vegetal, obligant d’aquesta
manera que es compostés al mateix terreny. L’anàlisi agroecològica és també
duríssima quan parla dels investigadors. Se’ns oblida que el 80% de la forma-
ció d’un estudiant l’ha pagat l’Estat, i que per tant té un nivell de coresponsa-
bilitat amb la societat. A un centre d’investigació agrari podeu preguntar sobre
les últimes tecnologies, sobre els hivernacles intel·ligents, podeu preguntar
sobre varietats transgèniques o rec en substrat, però ningú us podrà respondre
quina és la rotació més adequada després del cultiu del tomàquet. Penso que l’es-
tudiant o l’investigador no ha de perdre mai la referència que es deu a una
societat que l’ha format.
Podem parlar de la pota política des de l’anàlisi agroecològica. Quan entrem
en el món polític ens trobem que aquesta societat moderna no té absoluta-
ment res de democràtica, fins i tot podríem dir que aquesta societat que tant
Estratègies agroecològiques cap a una agricultura sostenible Aula d’Ecologia, 1999-2000 53
ostenta i pregona la democràcia ha utilitzat el concepte de democràcia més
pobre que hi ha hagut en tota la historia de la humanitat. La democràcia és el
respecte a les majories i la majoria dels catalans no són els sis milions de perso-
nes que diuen els polítics, sinó, sense cap mena de dubte, els catalans que enca-
ra han de néixer. Una societat que no tingui en compte els drets d’aquestes
majories no es poden dir democràtiques, tret que considerin que el sòl, l’aire,
l’aigua i el material vegetal que han deixat centenars de generacions és de la nos-
tra propietat. Tenim la responsabilitat històrica de passar-ho a la generació
següent almenys en el mateix estat que ens ho han passat a nosaltres, o és que l’ai-
gua és només d’aquesta generació? És que el sòl és només d’aquesta generació?
I l’aire? I el material vegetal? El mar és només d’aquesta generació? Veiem que
quan s’apliquen les anàlisis agroecològiques alguna cosa comença a canviar.
Per últim entraríem en la pota agronòmica. El paisatge és evidentment el
reflex d’una manera de pensar, d’un poble, d’una sensibilitat. Només hem de
mirar els nostres paisatges per saber que estem destruint els sòl a una veloci-
tat increïble i que estem contaminant les aigües. Fa poc vaig sentir vergonya
aliena llegint el Llibre blanc de l’aigua publicat pel Ministeri d’Agricultura,
perquè em va semblar que reflectia un dels moments més gèlids, més tristos i
més pobres del pensament humà. Quan analitzava els problemes de l’aigua
deia que s’havia de racionalitzar, i començava a parlar d’una pila de tècniques
per consumir menys aigua, per contaminar-la menys i perquè no es produïssin
processos de salinització. Parlava del rec per degoteig i de les varietats transgè-
niques que ens permetran produir blat sense aigua, però no deia ni una sola
paraula del fet que un sòl estructurat, un sòl on existeixi el complex argil·lohu-
mífer, necessita entre un 30-40% de l’aigua que necessita un sòl químic.
L’agricultura ecològica permet realitzar estratègies per estalviar aigua senzilla-
ment perquè el sòl torna a fer la seva funció d’esponja. No deia ni una sola
paraula sobre la recuperació, la millora i la selecció de les varietats autòctones,
oblidant vergonyosament que l’agricultura ecològica no fa un gir al passat, sinó
que proposa recuperar tot allò positiu del passat amb la tecnologia del present.
En aquest llibre no es deia que recuperant varietats autòctones tradicionals es
pot estalviar un 50% d’aigua senzillament perquè els híbrids no són capaços
de colonitzar el sòl, perquè la seva estratègia és produir massa vegetal aèria i
no massa radicular. Però les conseqüències pels que vénen darrere són dramà-
tiques. El 70% del nostre sòl està en diferents processos de desertització i el
material vegetal s’ha perdut en la seva gran majoria. Tota la costa mediterrà-
nia té un nivell de fitotoxicitat per ozó que excedeix en dues i tres vegades els
nivells que marca la UE com a límits de fitotoxicitat en plantes. I, per últim,
cal parlar de les varietats híbrides i dels pesticides. Quan van aparèixer les varie-
tats híbrides l’ésser humà per primera vegada es va sentir déu. Va pensar que aca-
baria amb la fam, que multiplicaria els rendiments del blat i l’arròs a tot el
món, que superaria el líder amb tecnologia punta —la naturalesa—. I ho va
fer, però els comptes no sortien, no hi havia miracles. Tres o quatre anys més
tard centenars de milers de varietats locals s’havien arrasat, centenars de milers
d’agricultors i de camperols estaven arruïnats perquè les varietats híbrides
54 Aula d’Ecologia, 1999-2000 José Luís Porcuna
només van aguantar dos o tres anys fins que van esgotar el banc del sòl, i un cop
esgotat calia utilitzar fertilitzants químics que cap país pobre pot permetre’s.
I amb els pesticides va arribar el miracle següent. Deien que hi havia controls,
que podíem estar tranquils, i que per tenir una màxima seguretat es dividia la
dosi d’un fitosanitari tòxic en l’ésser humà per 100 o per 500. Un comporta-
ment novament antidemocràtic. Pot ser que sigui un coeficient de seguretat, pot
ser que la dosi d’ingestió admissible d’un pesticida en un cos de 60 quilos esti-
gui ben calculada, però què estem fent amb el nen que pesa 5 quilos, i amb el
nen que pesa 5 grams? L’any 1962 una comissió de científics i especialistes va
veure que els efectes dels pesticides eren molt importants i automàticament
se’n va haver de regular tota la utilització. I, per últim, ja tenim més que eviden-
cies sobre els problemes que apareixen amb les varietats transgèniques. Els or-
ganismes modificats genèticament volen de nou redescobrir el món, saltar-se
les regles del joc.
En un futur necessitem que la gent jove treballi, però no com a la univer-
sitat on copien i repeteixen, sinó com a éssers amb capacitat d’integrar, de pen-
sar, de preguntar, de qüestionar. Deia Ortega i Gasset amb tota la seva saviesa,
que en aquesta societat supermaterialitzada el més important són els concep-
tes, perquè es converteixen en les eines que després utilitzem. A treballar!
Estratègies agroecològiques cap a una agricultura sostenible Aula d’Ecologia, 1999-2000 55
Davant el creixement poblacional i l’ocupació generalitzada del medi per part de
l’ésser humà, la conservació de la diversitat biològica ha esdevingut un element clau
en les estratègies internacionals d’acció ambiental en les darreres dècades. Des
d’abans de la Segona Guerra Mundial diverses organitzacions conservacionistes ja
parlaven de la necessitat que hi hagués un instrument jurídic a nivell internacio-
nal, però no va ser fins l’any 1992 quan es va aprovar el Conveni sobre la diver-
sitat biològica durant la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro. El Conveni va
néixer amb tres objectius principals: conservar la biodiversitat —entesa com la
variabilitat de la vida a nivell d’ecosistema, a nivell d’espècie i a nivell genètic—,
fer una utilització sostenible dels recursos biològics i mantenir una distribució
justa i equitativa dels beneficis derivats de l’ús dels recursos genètics. Un aspecte
interessant del Conveni és que constitueix un marc bastant ampli on cada una
de les parts contractants, els Estats o entitats supraestatals com la Unió Europea,
ha d’elaborar una estratègia que apliqui totes les propostes generals en el propi
àmbit. L’elaboració d’una estratègia per a Catalunya té sentit en el marc de l’Estat
espanyol, atès que les competències en la majoria de temes de conservació i de
medi ambient han estat traspassades a la Generalitat de Catalunya. El procés
estratègic comprèn una fase de diagnosi de l’estat de la diversitat biològica, l’es-
tabliment d’uns objectius que cal assolir i l’elaboració d’un pla d’acció que defi-
neixi les actuacions que s’han de dur a terme perquè, partint de la situació
diagnosticada, s’arribi als objectius plantejats. L’estratègia catalana per a la bio-
diversitat ha abordat cinc àmbits temàtics principals que inclouen qüestions socials
i polítiques, temes relacionats amb la identificació i el coneixement de la diversitat
biològica, la conservació i l’ús sostenible dels recursos biològics, i altres qüestions
relacionades amb la recerca, l’educació i la informació. El Conveni sobre la bio-
diversitat insta que els temes de conservació s’integrin en les diferents polítiques
sectorials, des de les empreses, el ciutadà, les administracions o els científics, i no
recaiguin tan sols en l’Administració. Seguint aquestes directrius, l’Institut d’Estudis
Catalans, un organisme pluridisciplinari que aplega especialistes dels diferents
camps científics i de la tècnica, va encarregar-se d’impulsar el desenvolupament
de l’Estratègia a Catalunya. Durant el procés de diagnosi es va posar en pràctica
la voluntat de participació dels àmbits més diversos. Es va procurar que els grups
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 57-61
Estratègia catalana per a la biodiversitat
Josep Germain
participants en la diagnosi fossin representatius dels diferents territoris de Catalunya,
alhora que es buscava també un equilibri entre les persones més coneixedores de
cada tema. Aquesta interterritorialitat va anar acompanyada d’una interdiscipli-
narietat. En el treball de diagnosi hi han col·laborat especialment biòlegs, però
també especialistes tècnics, com ara enginyers, arquitectes, advocats, economistes,
sociòlegs, geògrafs i geòlegs. Finalment, hi ha hagut representació intersectorial amb
la participació de gent vinculada a la universitat però també a empreses, centres
de recerca, Administració i fins i tot ONG o entitats d’altres tipus.
Per a l’elaboració de la diagnosi es van subdividir els àmbits temàtics prin-
cipals en 51 categories, des de cooperació internacional, normativa i organit-
zació administrativa fins a agricultura o espais naturals protegits, i es van establir
40 grups d’especialistes per desenvolupar cada un d’aquests aspectes. Cada
grup va elaborar un apartat de característiques generals que sintetitzava l’estat
del tema, utilitzant un llenguatge adequat a un estudi interdisciplinari d’aques-
tes característiques. En la diagnosi se’ls demanava un resum dels principals
resultats i els problemes o dèficits detectats, comparacions a nivell estatal o
europeu, i propostes per a la millora relatives a les mancances detectades. A con-
tinuació exposo com a exemple una sèrie de resultats concrets de la diagnosi
que són prou representatius de la utilitat de l’Estratègia.
L’àmbit temàtic, que inclou qüestions administratives, legals, de distribu-
ció de competències i d’organització territorials, posa de relleu, per exemple, que
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no va esgotar el sostre competencial que
la Constitució espanyola li permetia en temes de conservació i de restauració
del medi natural, la qual cosa demostra que quan es parla de conservar la bio-
diversitat s’han de tocar tots els aspectes de la nostra societat, com pot ser el
propi Estatut d’Autonomia.
En l’àmbit temàtic relacionat amb la identificació i el seguiment dels com-
ponents de la diversitat biològica s’ha determinat l’estat dels ecosistemes i dels
hàbitats, les espècies i les comunitats, i els gens i els genomes. Aquestes són
algunes de les dades de la diagnosi de l’Estratègia:
— Ecosistemes terrestres. L’estudi dels ecosistemes forestals mostra que l’explo-
tació constant dels boscos catalans ha originat un dèficit d’ecosistemes
madurs, i que actualment aquests estan localitzats en zones determinades
com, per exemple, la comarca de la Selva i els Pirineus. La manca d’arbres
madurs o fins i tot d’arbres morts en descomposició sobre el terreny dificulta
la presència de determinades espècies de líquens especialitzades a viure en
aquests hàbitats. A l’hora de gestionar el patrimoni forestal s’ha de preveure
que determinats exemplars, determinats rodals de bosc o determinades
zones forestals han de tenir una protecció especial. Estem detectant que la
xarxa d’espais protegits (Pla d’Espais d’Interès Natural o PEIN) no repre-
senta adequadament tots els ecosistemes. Els boscos de ribera, per exem-
ple, no hi estan suficientment representats. Perquè la protecció sigui realment
efectiva en funció dels objectius i dels principis originals, s’hauran d’in-
cloure ecosistemes d’aquestes característiques.
58 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Josep Germain
Nombre d’espècies conegudes
Grups taxonòmics Catalunya Península Ibèrica Europa
Microorganismes s.d. s.d. s.d.
Algues d’aigua dolça 1.942 s.d. s.d.
Algues marines bentòniques 509 0.825 s.d.
Algues marines planctòniques 574 0.628 s.d.
Fongs 1.470 2.500 4.500
Líquens 1.305 3.100 3.500
Briòfits 817 1.044 1.687
Plantes vasculars 3.600 8.000 12.500
Invertebrats no artròpodes 4.400 s.d. s.d.
Artròpodes 8.000* 12.000* 60.000*
Vertebrats continentals 473 583 1.340
s.d.: sense dades
*: dades estimades
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de diversos autors, 1999.
— Algues d’aigua dolça. En aquest estudi es detecten 23 espècies que a Catalunya
requeririen mesures de protecció bastant actives. D’aquestes, 4 les trobem
a l’estany de Basturs (Pallars Jussà), un estany molt petit d’origen càrstic
d’aigües sulfatades que acull algunes poblacions úniques, però no hi ha
prou garanties per a la seva conservació, malgrat que aquest estany forma
part del PEIN.
— Fongs i líquens. El coneixement que es té de determinats grups biològics
és mínim. Els treballs que s’han fet sobre els líquens de Catalunya són poc
extensos, i per tant cal aprofundir l’estudi d’aquest grup i d’altres, com
els invertebrats o els microorganismes, per aportar dades que fins ara són
totalment desconegudes però imprescindibles per elaborar un bon pla
d’actuació.
— Briòfits. El grup dels briòfits es troba molt ben representat a Catalunya, ja
que no està sotmès a característiques climàtiques ni de relleu especials. Com
que la riquesa de la península Ibèrica és també molt important, les neces-
sitats de preservació d’aquestes espècies poden integrar-se fàcilment en una
estratègia de preservació a nivell estatal. Per contra, a Catalunya hi ha una
sèrie d’espècies endèmiques que no es troben en cap altra regió de la
Península, ni tan sols d’Europa, i per tant caldran propostes de conservació
específiques per al nostre país.
— Plantes vasculars. Totes les zones no són igualment interessants pel que fa
a la presència d’espècies endèmiques. Per exemple, la zona pirinenca i pre-
Estratègia catalana per a la biodiversitat Aula d’Ecologia, 1999-2000 59
pirinenca concentren la major part dels endemismes en plantes vasculars i
a la vegada són les regions més ben conservades. A l’hora de dissenyar
estratègies de conservació és important saber en quins punts cal fer esforços
i detectar aquelles zones que potser tenen menys espècies d’interès però
que estan més amenaçades, i que per tant requereixen uns esforços molt
importants de conservació. Les polítiques actuals de conservació es reve-
len incongruents pel que fa a l’estat de les espècies endèmiques amenaçades.
Catalunya té 4 endemismes propis en estat crític, 2 en estat amenaçat i 9 en
estat vulnerable. De les 4 espècies en estat crític cap està protegida, en canvi
hi ha espècies sense cap amenaça especial que estan protegides, i fins i tot
hi ha espècies protegides que actualment ja s’han extingit. Precisament la
importància dels treballs de diagnosi rau a detectar si la gestió actual va en
la direcció correcta.
— Comunitats vegetals. A Catalunya hi ha 44 zones de grandària de 10 x 10
quilòmetres on mai s’ha fet cap inventari. És lògic que les zones amb més
riquesa, com els Pirineus, hagin gaudit tradicionalment d’un esforç de pros-
pecció més intens, però no és acceptable que algunes zones no s’hagin estu-
diat mai.
— Artròpodes. En el cas dels artròpodes ens trobem amb dades interessants,
com el fet que el 47% de les col·leccions i més del 60% dels exemplars que
les componen, siguin col·leccions particulars. El diagnòstic ens mostra com
els aficionats tenen molt pes en el món de la recerca, malgrat que normal-
ment se’ls menysté i poques vegades la tasca que realitzen gaudeix de suport
oficial. El coneixement i la conservació de la biodiversitat a vegades no és
només una qüestió de biòlegs o d’universitats.
— Vertebrats. La major part de les espècies d’ocells amenaçades o en perill d’ex-
tinció habiten zones humides com aiguamolls, platges, canyissars o arros-
sars. El delta de l’Ebre n’encapçala la llista. Els ocells propis de zones
estepàries de secà, però, constitueixen un dels grups que més pateixen els
efectes de l’activitat humana i els canvis en els usos del sòl, especialment
al Segrià. Les zones de secà amb erms interiors i camps de cultius exten-
sius són zones amb una riquesa biològica no tan elevada com les zones
humides a nivell quantitatiu, però amb unes espècies d’ocells en un estat
de conservació prou preocupant com perquè requereixin la nostra atenció.
Quan s’avalua l’estat de conservació dels diferents components de la bio-
diversitat, veiem que la majoria de treballs es duen a terme al medi terres-
tre en detriment del medi marí. La fauna recull la major part d’estudis i
dins d’aquesta els ocells i els mamífers s’enduen el tall més gros del pastís,
mentre que hi ha altres grups amb els quals, tot i la seva importància s’està
fent un treball menor.
L’àmbit temàtic de conservació de la diversitat biològica i ús sostenible dels
seus components va revelar que Catalunya té gairebé més espècies de peixos
60 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Josep Germain
introduïdes que autòctones i que la taxa d’introducció és més elevada que en
altres zones. Moltes iniciatives per a la recuperació d’espècies no apliquen cap
mena de pla de reintroducció, sinó que simplement s’alliberen espècies. En
temes de conservació ex situ, o sigui la conservació que es fa a través de bancs
de germoplasma, de jardins botànics o de parcs zoològics, veiem que la majo-
ria de grups no reben cap iniciativa de conservació o reintrodució, exceptuant
algunes espècies de plantes vasculars o vertebrats. La pesca marina constitueix
un bon exemple de l’ús no sostenible dels recursos biològics. A partir dels anys
setanta es va produir un increment en l’esforç de pesca i per aquest motiu la
biomassa dels recursos pesquers és al límit del seu aprofitament, de manera
que qualsevol alteració ambiental està causant disminucions importants en el
nombre de captures. A nivell de Catalunya es descarrega el 40% de la pesca
de tot el litoral mediterrani de la península Ibèrica, per tant, les decisions que
es prenguin són importants no només per la conservació del litoral català, sinó
també per la conservació de tot el litoral mediterrani espanyol.
Actualment hem finalitzat l’apartat de coneixement de la biodiversitat i el
seu estat de conservació. A partir de les dades obtingudes començarem a defi-
nir els objectius i les propostes d’actuacions concretes que han de contribuir, si
es tenen en compte, a invertir la tendència actual de pèrdua de la diversitat
dels ecosistemes, de les espècies i del patrimoni genètic.
Estratègia catalana per a la biodiversitat Aula d’Ecologia, 1999-2000 61
El problema de l’increment de CO2 a l’atmosfera i el canvi climàtic ha portat
els ecòlegs forestals a dedicar grans esforços a l’estudi de la importància dels
boscos en la sostenibilitat del planeta com a fonts o embornals de carboni. La
preocupació per l’increment de CO2 atmosfèric va sorgir als anys setanta arran
de la publicació d’un estudi de Keeling i col·laboradors, on es mostrava l’evo-
lució de la concentració de CO2 des de finals dels anys cinquanta a l’observa-
tori de Mauna Loa (Hawaii). L’observatori de Mauna Loa, situat a uns 3.000
metres d’altitud, constitueix un lloc molt favorable per a aquest tipus de mesu-
res, ja que no està directament influenciat per la vegetació o l’activitat dels
humans, i reflecteix per tant el que passa a l’atmosfera de l’hemisferi nord.
L’estudi mostrava dues tendències importants. En primer lloc, les concentra-
cions de CO2 seguien un cicle anual, amb un màxim a l’hivern i un mínim a
la primavera, degut bàsicament a l’activitat de les plantes. Els boscos fan dis-
minuir la concentració de CO2 a l’atmosfera entre 5 i 8 ppm de CO2, com a
conseqüència de la fotosíntesi. La primera evidència d’aquest estudi va ser, per
tant, que els productors primaris, majoritàriament els boscos, interaccionen
de manera significativa amb el CO2 de l’atmosfera. A més a més, superposada
a aquest cicle anual, hi havia una tendència clara a incrementar les concentra-
cions de CO2 al llarg del temps. Aquesta tendència s’ha mantingut fins a l’ac-
tualitat i hem passat de 320 ppm de CO2 a mitjan segle a 360 ppm de CO2 a
l’actualitat, malgrat els esforços de les conferències internacionals sobre medi
ambient. Com que el CO2 és un gas que participa en l’efecte hivernacle, en
aquell moment es va encendre la llum d’alarma i la comunitat científica va
començar a pensar que si el CO2 se seguia incrementant, probablement hi
hauria algun problema d’escalfament de la Terra. De fet, l’increment de la tem-
peratura és un fet constatable. En la sèrie de dades de l’observatori de Roquetes
(Tarragona) observem que la temperatura d’aquest segle s’ha incrementat apro-
ximadament 2,5 graus en la temperatura màxima, o sigui les temperatures d’es-
tiu, malgrat que les temperatures mínimes s’han mantingut estables. De totes
maneres, encara que actualment existeix pràcticament acord en el fet que el
CO2 i la temperatura s’estan incrementant, no és tan universalment accepta-
da l’existència d’una causalitat entre els dos processos. Un fet que ho posa en
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 63-66
Els boscos i el funcionament sostenible del planeta
Carles Gràcia
dubte és la manca de relació entre l’increment constant de CO2 a un ritme de
3 ppm anuals a l’hemisferi nord i una petita disminució de la temperatura del
planeta que es va originar entre els anys 1940 i 1970. Aquesta baixada de la
temperatura ens permet com a mínim posar un interrogant sobre si el CO2 i
l’efecte hivernacle són l’única causa de l’escalfament del planeta, o si per con-
tra tenim altres factors que també estan condicionant la temperatura.
Galileu va descobrir, a principis del segle XVII, l’existència d’unes taques a
la superfície del Sol que variaven en densitat al llarg del temps, i va iniciar un
registre històric que ens ha permès, en l’actualitat, veure que l’activitat solar
presenta un màxim cada onze anys aproximadament. Aquest fet és important
quan es considera l’activitat atmosfèrica i climàtica, perquè les taques solars
són el reflex de l’activitat del Sol, i per tant el reflex de la radiació electro-
magnètica que arriba a la superfície terrestre i que després provoca activitat a
les capes ionitzants de l’atmosfera, com les aurores boreals, les tempestes o la cir-
culació atmosfèrica. Quan comparem l’activitat solar amb el patró de tempe-
ratures al llarg del temps, veiem dues gràfiques força semblants que, com a
mínim, posen un interrogant a la qüestió de quins factors estan condicionant
el canvi de temperatura al planeta. Altres sèries d’observacions històriques mos-
tren el mateix patró, com els registres dels pescadors de Groenlàndia, que des
de 1750 van portar el control de quantes setmanes el mar estava glaçat al vol-
tant de la costa. Aquesta sèrie és una gràfica mirall respecte a l’evolució de l’ac-
tivitat solar i la temperatura de l’hemisferi nord. Per tant, encara que a partir
de les dades de Mauna Loa estem tots capficats amb el problema del CO2 i
l’escalfament del planeta, probablement es tracta d’un problema afegit a l’ac-
tivitat solar. En tot cas, i sigui quina sigui l’explicació, el millor que podem fer
és reduir al màxim els abocaments de CO2, ja que no tenim control sobre l’ac-
tivitat solar.
Des de fa alguns anys s’ha posat de moda estudiar el paper que té la vege-
tació en el problema de la concentració de CO2 a l’atmosfera, més concretament
com els diferents tipus de boscos, a vegades amb activitats absolutament con-
traposades, ens ajuden a retirar CO2 de l’atmosfera. Els boscos boreals com la
taigà, per exemple, estan constituïts per arbres petits, no gaire desenvolupats i
amb poca biomassa aèria comparada amb els boscos tropicals o mediterranis.
La quantitat de matèria orgànica al sòl, però, és fins a cent vegades superior a
la quantitat de biomassa arbòria i ha estat acumulada precisament a causa de
les baixes temperatures. Si s’incrementa la temperatura del planeta tindrem el
risc que aquesta matèria orgànica surti en forma de CO2 a l’atmosfera i iniciï
l’efecte «bola de neu», o sigui que l’augment de la temperatura acceleri la des-
composició de la matèria orgànica, la qual cosa faci incrementar més la con-
centració de CO2 a l’atmosfera mantenint una reacció en cadena. En un bosc
típicament tropical tenim una situació ben diferent als boscos boreals, ja que,
malgrat que hi ha una biomassa extraordinària a la part aèria, el sòl està pràc-
ticament desproveït de matèria orgànica. Entre aquests dos extrems, el bosc
boreal i el bosc tropical, tenim boscos de tipus intermedi, com els alzinars
mediterranis que podem trobar al Montseny o a la serralada de Prades. Els
64 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Carles Gràcia
nostres boscos presenten una característica molt particular, perquè estan sotmesos
a poca precipitació i molta radiació solar, i per tant l’evapotranspiració poten-
cial, és a dir l’aigua que el bosc transpiraria si pogués, és el doble o més que
l’aigua que realment arriba al sistema. La pluja al Mediterrani és escassa, i això
implica una sèrie de problemes relacionats amb la sostenibilitat dels nostres
boscos. Quan analitzem els alzinars mediterranis veiem que la superfície fores-
tal, malgrat la reducció a conseqüència dels incendis, està en extensió com a
resultat de la reforestació en condicions naturals o seminaturals que s’ha pro-
duït en els últims cinquanta anys. Després de segles i segles d’explotar els arbres
per carboneig vam abandonar els boscos als anys 1950-60 quan ja no s’utilit-
zava carbó per a ús domèstic, i les alzines van rebrotar massivament originant
uns deu peus en cada soca original. El resultat és que actualment ens trobem
boscos, com l’alzinar de Prades, amb una densitat de 20.000 rebrots per hectà-
rea, quan la densitat normal d’un bosc gira al voltant de 1.000 arbres per hec-
tàrea. La conseqüència immediata d’aquesta densitat és que el bosc està
absolutament aturat. A Prades, el diàmetre mitjà dels arbres havia incrementat
menys d’1 mm l’any, i això és el que tècnicament en diem un «bosc estancat»,
el bosc no creix a causa de la competència entre els individus per aconseguir
l’aigua.
Aprofitant el coneixement obtingut als boscos de Prades, l’any 1991 es va
fer un experiment d’aclarida per intentar millorar la situació d’inactivitat dels
arbres. Es va reduir la densitat del bosc on es van situar les parcel·les experi-
mentals, de manera que es van treure tots els arbres petits, mal formats, mig
morts i defoliats, i tan sols es va deixar un individu per soca. La hipòtesi inicial
suposava que el creixement dels arbres seria molt ràpida com a conseqüència de
la disminució de la competència i milloraria, per tant, la situació del bosc. Els
resultats mostren, efectivament, que la taxa de creixement en les parcel·les acla-
rides va ser nou vegades més gran que a les parcel·les control, els arbres van
acumular més biomassa i van fixar més carboni de l’atmosfera. Tres anys des-
prés de l’aclarida, els arbres de les parcel·les experimentals havien crescut ràpi-
dament i la densitat final, de 2.000 arbres per hectàrea, era més raonable. Veiem
que el bosc aclarit ha cicatritzat mot ràpidament en el moment que els arbres
han disposat de més aigua i més espai, de manera que l’aspecte resultant és
molt semblant al bosc del voltant però amb una estructura molt més raona-
ble. Paral·lelament a l’experiment, l’any 1994 vam tenir un any extraordinà-
riament sec: del setembre del 1993 al setembre del 1994 van ploure només
120-130 mm —una precipitació corresponent a algunes zones desèrtiques—
quan la mitjana a Catalunya és de l’ordre de 700 mm anuals. A finals d’un
agost extraordinàriament eixut, una bona part dels arbres de les muntanyes de
Prades estaven aparentment morts, secs en la part aèria. Quan un bosc té una
estructura desequilibrada, amb una densitat molt elevada, el bosc consumeix
una bona part de carboni només per mantenir la seva estructura i en condi-
cions d’estrès hídric o tèrmic, com per exemple una temperatura mitjana anual,
aquell any, superior en 1º C a la mitjana històrica, una bona part dels arbres
moren. Amb l’aclarida experimental del 1991 vam aconseguir una estructura
Els boscos i el funcionament sostenible del planeta Aula d’Ecologia, 1999-2000 65
del bosc molt més equilibrada i l’estrès d’aquell estiu extraordinari no va afec-
tat tant. Aquest cas és una demostració empírica del fet que efectivament podem
fer alguna cosa per mantenir una estructura favorable d’aquests boscos, sobre-
tot sota la perspectiva d’un increment de la temperatura del planeta. L’estudi
experimental es va complementar amb una simulació per ordinador elaborada
a partir de les dades dels boscos de les muntanyes de Prades i dades del clima.
La simulació mostrava que a les parcel·les aclarides, amb molta menys densi-
tat de plantes i, per tant, molta més aigua per planta, els arbres no ho passaven
tan malament com els arbres de les parcel·les control. És evident que, con-
frontant les dades de l’experiment i les dades del funcionament de la planta
obtingudes a partir del model, veiem que la nostra gestió sobre el bosc pot aju-
dar a millorar l’estrès hídric de la planta. Però també hem d’entendre com es
comporten els nostres boscos des del punt de vista de la quantitat de carboni
que fixen les plantes a través de les fulles i la quantitat de carboni que deixen
anar a l’atmosfera, com a conseqüència de la respiració de les fulles o la respi-
ració del sòl. Fent un càlcul de la quantitat absoluta de carboni que podem a
arribar a acumular en un bosc mediterrani, veiem que el nostre bosc de Prades
està retirant de l’atmosfera una quantitat considerable de CO2: 351 g m
-2 any-1.
Actualment el bosc mediterrani té un valor econòmic directe molt baix, però
si l’ajudem a incrementar la seva taxa de creixement, pot tenir un paper rela-
tivament important en l’absorció i el control de la quantitat de CO2 a l’at-
mosfera. En els propers cinquanta anys es preveu un increment de la temperatura
entre 2 i 3 graus i una disminució de la precipitació entre el 10 i el 15%, unes
condicions similars a les de l’any 1994. Hem de començar a preveure quina
gestió farem als boscos mediterranis si aquests canvis es produeixen, ja que
actualment estan sota el límit de les seves possibilitats en condicions extremes.
La nostra actuació sobre els boscos pot ajudar a garantir-ne la supervivència,
alhora que netejaria una part del CO2 atmosfèric.
66 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Carles Gràcia
La discussió sobre criteris de sostenibilitat és encara massa genèrica, afecta els
grans lemes, però també hauria de tenir una reflexió en el nostre urbanis-
me quotidià. En aquesta xerrada voldria reflexionar sobre la proliferació
d’uns arquetips de la ciutat actual, sobre la repetició d’un model, el model
del carrer, el model de la plaça, el model de la claveguera, que no resisteix
la més mínima anàlisi des de la perspectiva de cost energètic, de recursos,
ni tan sols de benefici social. Cal que parlem dels materials que utilitzem
en els nostres carrers, de les normes que apliquem i dels costos que impli-
quen, de les infraestructures que consumeixen més energia de la que trans-
porten i de la pressió a la qual estem sotmetent el sistema a través d’aquesta
aparent ciutat bonica.
La Barcelona actual és la ciutat de l’automòbil, una ciutat dispersa en el
territori que consumeix espais d’una manera creixent cada dia. El ritme de pro-
ducció de la nostra ciutat ha estat absolutament desaforat. En els últims vint-
i-cinc anys s’han urbanitzat més hectàrees a l’àrea metropolitana de Barcelona
que les que la ciutat havia produït fins als anys setanta, i aquesta dada resulta
encara més sorprenent si tenim en compte que la població no ha crescut més
d’un 18-20% durant aquest període.
Una ciutat de 4 milions d’habitants que ocupi 44.000 hectàrees és una ciu-
tat que ha perdut tota la seva compacitat, ja no és la ciutat de l’eixample, tan
afortunadament densa, tan versàtil, tan carregada d’activitat, tan pròxima, tan
plena d’informació, tan compacta. Aquest mite que la densitat és dolenta ens
ha portat a mitificar la ciutat dispersa, i la proliferació de l’espai s’ha fet sobre
la proliferació del sistema viari. Els urbanistes havíem estudiat que existia el
model de ciutat europea compacta i el model de ciutat llatinoamericana dis-
persa, i en aquest moment l’aspecte físic i l’organització de la Barcelona real
no es distingeixen gaire dels de Rio de Janeiro, Bogotà o Buenos Aires. Però
aquesta situació no és casual. En els últims deu anys, des del 1988 fins al 1998,
s’han construït 500 km de vies i carrers a l’àrea metropolitana de Barcelona
amb una inversió de 300.000 milions de pessetes, i en aquest mateix període tan
sols s’han habilitat 8 km nous de metro, amb un cost d’inversió de 38.000
milions de pessetes (compensat per un altíssim cost de subvenció a l’explotació).
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 67-70
El territori de la ciutat: criteris de sostenibilitat,
ordenació i urbanització
Manuel Herce
Com a resultat d’això, les pautes de distribució del transport a Barcelona ciu-
tat s’han mantingut més o menys semblants a les de fa quinze anys, però el
percentatge d’utilització del vehicle privat per la mobilitat a l’entorn de la ciu-
tat s’ha incrementat fins al 70%, és a dir, que el ciutadà de l’àrea metropolita-
na està obligat a agafar el cotxe per anar a l’estudi o a la feina en un 70% dels
casos. Si observem el desenvolupament de l’energia que gastem, veiem que des
de l’any 1975 Catalunya consumeix de mitjana el doble de kilotonelades equi-
valents de petroli, però el consum parcial d’energia en transport, la majoria en
vehicle privat, s’ha triplicat.
No podem deduir d’aquestes xifres que la política viària hagi estat dolenta.
L’extensió de la xarxa ha millorat i ha igualat els nivells d’accessibilitat en tots els
municipis, ha igualat les oportunitats, ha estès els nivells de renda, ha creat noves
centralitats, ha permès crear un trànsit més racional i per tant també ha permès
recuperar voreres o enderrocar alguns viaductes. Però el desequilibri en la inver-
sió entre els sistemes de transport i la falta de previsió en l’extensió del sistema
de transport públic ha determinat que actualment entrin tres vegades més vehi-
cles a Barcelona que fa vint anys, i l’Ajuntament de Barcelona tan sols ha res-
post creant aparcaments al centre de la ciutat o aparcaments de dissuasió tan a prop
del centre (plaça de les Glòries) que evidentment no resolen el problema.
El càlcul de la petjada ecològica de la ciutat, o sigui la quantitat de territo-
ri que una ciutat necessita per mantenir-se en el seu ritme de desenvolupament,
ha revelat que Catalunya té un consum de territori biològic (boscos, agricultu-
ra o espais per a la renovació del CO2) d’unes 2,25 hectàrees per habitant, que
té un territori equivalent al seu consum d’energia d’1 hectàrea per habitant i
que la ciutat construïda ocupa 0,05 hectàrees per habitant. Per tant, el nostre
model de desenvolupament té una petjada ecològica de 3,3 hectàrees per habi-
tant, i quan apliquem aquests paràmetres al total de la població veiem que
Catalunya necessita un territori de suport de cinc vegades la seva extensió, la
qual cosa evidencia que estem consumint molt més espai del que disposem.
La despesa energètica de Catalunya és semblant a la despesa de països amb
el nostre mateix nivell de renda, però en el nostre cas és acompanyada d’un
gran desaprofitament que també és un bon indicador del model de ciutat que
tenim. Produïm 900 kg per habitant i any de residus de la construcció que
provenen d’enderrocaments, però també de material de construcció nou que ha
estat mal utilitzat o mal reciclat. I aquest és el punt on voldria incidir, perquè
aquests residus no se separen ni es reciclen. Es podrien separar els metalls i ser
utilitzats per construir altres coses, triturar els materials petris i els totxos per
fer-ne formigons, utilitzar els residus de la fusta per fer-ne conglomerats i pla-
ques, utilitzar els residus plàstics per fabricar mobiliari urbà, tanques o mate-
rials aïllants, triturar els pneumàtics per millorar les mescles asfàltiques i utilitzar
els fangs de depuració per fer ceràmiques. En altres països ja es fa.
No estem parlant de materials de fi de cicle de vida, com les neveres o els
cotxes que no són fàcils de reciclar, sinó que parlem dels materials de cons-
trucció, que podrien servir per urbanitzar i que no utilitzem simplement per-
què no son macos, perquè la nostra urbanització està seguint un model que es
68 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Manuel Herce
va generalitzar des del període olímpic, que és marcada corporativament per
una certa elit dels urbanistes i arquitectes que només utilitza granit, acer ino-
xidable i una gran proliferació de punts de llum.
La primera aberració d’aquest estil va ser la plaça de la Universitat; i el
model de l’acer i el granit s’ha estès per tota la ciutat, a la plaça Molina, les
places de les Corts i a les places de Ciutat Vella. No estic en contra de l’acer i
el granit, però sí en contra de la seva generalització com a únic mecanisme
d’urbanització, perquè el granit no és renovable ni reutilitzable i és un recurs
mineral escàs a Catalunya. L’acer té un cost energètic de producció d’impacte
mitjà-alt, perquè consumeix energia, produeix residus metàl·lics que col·labo-
ren a toxificar les aigües residuals i a acidificar l’ambient, contribueix a pro-
duir l’efecte hivernacle i, a més, és econòmicament molt car.
Encara que la ciutat ha guanyat en espais verds, s’hauria de quantificar
quant verd ha perdut en aquesta transformació que es basa en un criteri estè-
tic autoqualificat de minimalista i en un dubtós criteri de disminuir la neces-
sitat de manteniment. Ningú s’ha parat a estudiar els seus mínims efectes.
Estem convertint la pell de la ciutat en una mena de crosta impermeable on
cap gota d’aigua penetra al sòl, i això és greu, perquè perdem humitat, perdem
riquesa en la capa edàfica, perdem capacitat de sostenir vegetació i perdem
recàrrega dels aqüífers, perquè aquesta aigua que cau no es filtra, sinó que és reco-
llida per uns tubs que la porten al mar o a les depuradores.
Les infraestructures que suporta el carrer són aspectes de la urbanització
menys evidents però que també cal analitzar. Estem consumint el triple d’as-
falt que fa vint anys només perquè les normes de ferms de carreteres han can-
viat i les apliquem mimèticament a la ciutat. Estem dimensionant les clavegueres
perquè suportin grans pluges d’un període de retorn de cent anys, però com
que les depuradores han de funcionar amb un cabal constant i tan sols adme-
ten un volum de tres vegades les aigües residuals, que és molt menor que aquell,
aboquen a les rieres el sobrant d’aigües. Aigües que porten fosfats, residus sòlids
en suspensió i materials orgànics sintètics en grans quantitats. No costaria tant
entendre un model de clavegueram més racional que es dimensionés de mane-
ra més sensata. La utilització d’aquestes aigües per fer llacs serviria per depurar-
les, per donar vida a la ciutat, però també caldria acceptar les males herbes i
els mosquits, i això ja no és bonic ni de disseny.
El consum de luxe en enllumenat públic de les ciutats occidentals és un escàn-
dol. Les normes tècniques diuen que els cotxes no poden sofrir enlluernaments i
que per tant els carrers ha de tenir un nivell mínim de llum i que aquesta ha de tenir
una distribució uniforme. I així, amb els mateixos mètodes de càlcul de l’enllumenat
de les carreteres, s’ha calculat també la llum per a les voreres de vianants, els pas-
seigs i les places, i la il·luminació és tan intensa que arriba en alguns casos a moles-
tar els veïns. Estem confonent urbanització de qualitat amb il·luminació model
Disneylàndia, i en introduir aquest model en el subconscient col·lectiu, arribem
a l’extrem que mostren les postals turístiques de la majoria de ciutats.
És veritat que en el tema de l’enllumenat s’han produït moltes millores tèc-
niques, hi ha bombetes de vapor de sodi que duren més, hi ha mètodes de con-
Ciutat: sostenibilitat, ordenació i urbanització Aula d’Ecologia, 1999-2000 69
trol de la il·luminació, hi ha reguladors de flux, etc., però també cal recordar que
el 50% de l’energia elèctrica que gasten els ajuntaments és encara en enllu-
menat públic en ritme creixent.
I així podríem seguir amb quasi totes les infraestructures, com per exemple
les xarxes d’aigua potable. Estem entestats a aconseguir pressions d’aigua molt
elevades, però a la vegada n’estem perdent quasi un 25% en fuites de la xarxa.
Estem creant mecanismes complicats per a la neteja del clavegueram o per al
rec de les plantacions, i som incapaços d’aprofitar aquestes pèrdues d’aigua de
les xarxes.
En realitat, en matèria de criteris d’algunes tècniques d’urbanització, les
coses han avançat molt poc des de l’època dels romans i encara menys des del
segle XIX. És cert que s’ha incrementat enormement la tecnologia, però els
enginyers de cada especialitat (de trànsit, de llums, d’aigües, d’electricitat, de
rieres) dimensionen les infraestructures aïlladament per la màxima sol·licita-
ció, pel dia que plogui més, pel dia que tots encenem la bombeta a la vegada
o obrim l’aixeta a la vegada, i en conseqüència produïm unes xarxes desmesu-
rades i que no aprofiten els avantatges de les possibles interrelacions.
La major part dels dies de l’any, però, hi ha una mínima sol·licitació i les
estructures sobredimensionades i costosíssimes funcionen malament, perquè
no tenen el volum mínim de sol·licitació per al qual foren dimensionades. Per
exemple, el dia que no plou l’aigua d’una claveguera enorme construïda perquè
hi càpiga l’aigua de pluja i l’aigua negra, no té velocitat i queda estancada. O
les grans canalitzacions de rieres estan buides quasi tot l’any, convertides en
abocadors de deixalles, de tal manera que quan hi ha una avinguda té poc espai
per al desguàs.
A l’actualitat la cosa es complica, perquè ha aparegut la tecnologia digital
de la fibra òptica, el cable i el negoci de la televisió, i la ciutat s’està omplint de
cables. Algú s’ha de fer càrrec de la planificació i gestió de les xarxes que cons-
titueixen un conjunt unitari que no pot ser dimensionat des de les perspecti-
ves aïllades i especialitzades de cada una, perquè això significa caure en les normes
tècniques desmesurades i sota la dictadura de les companyies subministradores
que dissenyen les infraestructures segons el seu criteri, i demanen els materials
més cars, les dimensions més grans i el màxim consum d’espai públic.
Però en el fons no hi ha culpables o tots som culpables. El problema ve de
la tecnocràcia, de la visió parcial de l’arquitecte i de l’enginyer que no vol ser
criticat el dia que plogui més o que hi hagi més trànsit. Aquesta tecnocràcia
parcial de l’espai urbà produeix una confusió molt gran al ciutadà, i aquest ha
acabat confonent estàndard de cost amb qualitat de vida i ha acabat entenent
que la seva qualitat de vida és més elevada perquè el carrer és més ric. La culpa
és dels tècnics i dels ciutadans poc exigents amb el seu entorn immediat. Però
també crec que part de la culpa recau als denominats ecologistes, perquè obses-
sionats amb grans temes no dediquen el seu esforç a lluitar pels temes de la
vida quotidiana, i aquesta reflexió, en aquest fòrum, només ha tingut l’objec-
tiu de mostrar, molt superficialment, quant falta per estudiar i reflexionar res-
pecte a la sostenibilitat i la convivència amb el medi ambient.
70 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Manuel Herce
El canvi climàtic és una problemàtica ambiental que cal analitzar-la des d’un
punt de vista científic, tècnic, polític i social, a través de la comprensió dels
mecanismes que condicionen el clima i de la realització de models predictius
que ens ajudin a determinar les mesures d’acció que cal emprendre. Quan par-
lem de clima, intuïtivament pensem en el temps meteorològic. La meteoro-
logia, però, analitza algunes variables atmosfèriques, com la temperatura, la
pressió, la humitat o el vent en un moment determinat instantani, i obvia molts
altres elements que no tenen una variabilitat temporal prou gran per ser impor-
tants en una previsió a deu dies vista. Per exemple, per calcular el balanç de
la radiació solar és important tenir en compte un paràmetre que fa referència
a la reflectivitat de la superfície terrestre o de l’atmosfera, l’albedo. Des d’un punt
de vista meteorològic l’albedo és un component constant, perquè la quanti-
tat de superfície terrestre coberta per gel o neu varia estacionalment, però les
previsions del clima tenen una escala temporal més gran, i aquest factor en
aquestes previsions sí que tindrà importància. Tot i que la nostra intuïció ens
diu que els meteoròlegs cometen molts errors en la predicció del temps, els
encerts són molt freqüents. La meteorologia treballa amb el sistema atmosfè-
ric que està relativament ben controlat, en canvi la climatologia ha de treba-
llar amb sistemes acoblats que experimenten relacions contínues. Els climatòlegs
estudien l’atmosfera però també tenen en compte la interacció de l’atmosfera
amb la hidrosfera (la coberta dels mars i oceans), amb la criosfera (la coberta
de glaç de tota la superfície terrestre), amb la biosfera, i finalment una inte-
racció menys important amb la litosfera. El tipus d’elements que introduïm
als models climàtics també depenen de la seva escala espacial i temporal. Si,
per exemple, volem reproduir les glaciacions del passat, en una predicció climà-
tica haurem de tenir en compte les variacions en l’òrbita de la Terra al voltant
del Sol, ja que les escales de temps del model tenen un ordre de magnitud de
milers d’anys, però si, en canvi, volem fer previsions per a l’any 2100, aquests
canvis ja no seran un factor de gran variació i, per tant, els incorporarem com
una component constant. De la mateixa manera, s’hauran de tenir en comp-
te també les activitats antropogèniques, com els canvis en l’ús del sòl o l’in-
crement de gasos a l’atmosfera en els models climàtics d’una escala de 100 a
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 71-74
Ciència i política del canvi climàtic
Josep Enric Llebot
1.000 anys. L’anàlisi de les escales temporals ens permet saber quines varia-
bles s’han de tenir en compte per fer una modelització del clima i de quina
manera s’han de tenir en compte.
La radiació solar aporta l’energia responsable de la vida a la Terra. El balanç
energètic global, o sigui la capacitat que té l’atmosfera per absorbir radiació o
per difondre-la, determinarà la temperatura terrestre. La radiació solar no arri-
ba per igual a totes les regions de la Terra. A les latituds equatorials hi ha un
balanç de radiació positiu, és a dir que hi arriba més energia que no pas en
marxa, però, en canvi, el balanç a les zones polars és negatiu. Les diferències
de radiació produeixen una circulació de l’aire al globus terrestre que consti-
tueix un mecanisme natural de redistribució de l’energia. Com que aquest com-
portament és important en la determinació del clima, cal quantificar-lo i
introduir-lo als models de previsió. Per fer-ho s’estableixen, en primer lloc, les
equacions del moviment amb les forces de pressió, de Coriolis, de fregament
de l’atmosfera amb la superfície terrestre, les quals intervenen en la descripció
dels moviments atmosfèrics. També cal modelitzar els canvis en la composició
atmosfèrica, ja que els moviments de l’aire estan generats per diferències en la
radiació, i l’absorció de la radiació per part de l’atmosfera depèn a la vegada
dels gasos que la componen i de la seva variabilitat temporal. Val a dir que
aquesta incidència és poc perceptible a nivell meteorològic. Malgrat que la
quantitat de vapor d’aigua de l’atmosfera és molt variable, malgrat que el CO2
està augmentant i malgrat que actualment hi ha més metà i menys ozó a l’es-
tratosfera, el comportament diari de l’atmosfera segueix uns patrons bastant
homogenis i constants. Però no està tan clar què passa amb aquests patrons de
comportament meteorològic quan es vol assolir una predicció climatològica.
Els models meteorològics fan previsions mitjançant les equacions que hem
esmentat, però es van actualitzant contínuament amb el que en diem la «veri-
tat terreny», o sigui aquelles mesures de l’estat de l’atmosfera que es recullen
contínuament a les estacions meteorològiques repartides per tota la Terra i de
les dades obtingudes a partir de l’observació meteorològica amb satèl·lits. La
integració d’una part matemàtica analítica de coneixement del temps i de les
dades experimentals de la veritat terreny fan dels models meteorològics una
eina de gran fiabilitat en la predicció, llevat d’esdeveniments molt locals. Amb
els models climatològics, en canvi, es pretén fer avaluacions estadístiques fia-
bles a llarg termini, per exemple a un any vista per a l’estudi del fenomen El
Niño o a cent anys vista en el cas del canvi climàtic. La dificultat d’aquest pro-
cediment és complementar el nostre model amb les veritats terreny, ja que l’es-
cala temporal de les mesures experimentals és molt petita comparada amb el
temps de predicció que volem assolir. Per tant, tenim models precisos en les
seves prediccions però incerts davant la impossibilitat de produir aquesta nor-
malització. De fet, sí que hi ha un cert grau de calibració en els model climà-
tics, perquè es realitza una actualització a partir de la historia climàtica de la
Terra corrent els models cap al passat. D’aquesta manera es fa un lligam de
la veritat passada amb les prediccions del que hauria passat segons com entenen
els models i s’obtenen uns resultats d’una certa confiança.
72 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Josep Enric Llebot
Quan es parla de models de canvi climàtic cal afegir-hi un altre aspecte
molt important, l’aspecte antropogènic. Ja hem vist que el comportament de
l’atmosfera està basat en el seu contingut de gasos, i aquest depèn fortament
de l’activitat humana. Els temes de canvi climàtic moltes vegades generen la
polèmica sobre si existeixen prou evidències científiques dels impactes de l’és-
ser humà en el clima. El que ningú no dubta, però, és que el CO2 ha anat aug-
mentant al llarg d’aquest segle i que aquest augment és degut a la crema de
combustibles fòssils. L’observatori de Mauna Loa (Hawaiï) té el registre de
mesures directes més llarg de contingut de CO2 a l’atmosfera, que mostra com
des de l’any 1958 els nivells han anat augmentant gradualment. Els models
climatològics intenten avaluar aquest creixement i preveure’n les conseqüències
a partir de l’anàlisi dels components climàtics, però hi ha un altre element que
fa una mica més complexa la modelització del futur i que no correspon als
científics del medi físic sinó als científics socials. Aquest element són les pre-
diccions del ritme d’emissions de CO2 a l’atmosfera produït per les activitats
humanes, i això està influenciat per una multiplicitat de factors, com els nivells
de desenvolupament econòmic o de desenvolupament tecnològic dels dife-
rents països. Per tant, la viabilitat dels models de predicció està condicionada
per la incertesa pròpia del sistema natural i per una incertesa afegida que depèn
dels escenaris del futur de les emissions atmosfèriques, calculats en funció de
les previsions en la dinàmica social i econòmica.
Un punt molt notable en l’anàlisi dels esdeveniments relacionats amb la
política i la ciència al voltant del canvi climàtic és la creació l’any 1988 per
part de les Nacions Unides i l’Organització Meteorològica Mundial del Panell
Intergovernamental per al Canvi Climàtic, IPCC. L’IPCC és una comissió for-
mada per científics d’arreu del món, experts en temes sectorials del canvi climà-
tic, que elaboren un compendi de l’estat de la recerca en temes de canvi climàtic,
no només estrictament del medi físic sinó també de la recerca dels possibles
impactes previstos i de les possibles mesures des d’un punt de vista social,
econòmic i polític. La visió integradora de l’IPCC ha permès desenvolupar
una anàlisi sobre el canvi climàtic bastant consensuada entre tota la comunitat
científica. El context científic i polític de final dels anys noranta va portar a
l’elaboració d’uns acords internacionals positius des del punt de vista polític,
però insuficients des del punt de vista tècnic, durant la Conferència de Kyoto
(1997). En l’acord de Kyoto es reconeix l’IPCC com un àrbitre científic i s’es-
tableixen reduccions globals d’emissió per una sèrie de gasos d’efecte hiverna-
cle (CO2, metà, òxid nitrós, CFC o hexofluorur de sofre) per al període 2008-12
principalment en països desenvolupats. Per als redactors de l’IPCC i els nego-
ciadors del conveni de Kyoto els acords assolits van ser, però, manifestament
insuficients en vista de l’evidència científica de l’efecte antropogènic sobre els
gasos de l’atmosfera. Els països en vies de desenvolupament, per exemple, no
es van incorporar al conveni i, justament, aquests països tenen actualment les
taxes d’emissions més baixes i per tant unes taxes probables d’increment de les
emissions extraordinàriament més altes. Finalment, es va progressar de mane-
ra modesta en tres punts que tenien per objectiu establir uns mecanismes de
Ciència i política del canvi climàtic Aula d’Ecologia, 1999-2000 73
transferència de tecnologia entre els països: el mercat d’emissions, els meca-
nismes d’un desenvolupament net i la implementació conjunta d’estratègies
de reducció d’emissions. El mercat d’emissions permet que un país desenvolupat
incapaç de reduir les emissions tal com el protocol estableix pugui comprar-
les a uns altres països que sí que l’han complert. Això té l’avantatge que glo-
balment s’assoleix l’objectiu, però ha estat un mecanisme extraordinàriament
criticat, perquè no va a l’arrel del problema, sinó que perpetua les condicions
dels països més contaminants sense que aquests es vegin forçats a prendre mesu-
res estructurals importants. El mecanisme de desenvolupament net és un intent
d’establir relacions entre els països desenvolupats i els països en vies de desen-
volupament. Evidentment, és molt difícil pels països en vies de desenvolupa-
ment parlar de temes tan subtils com els ambientals enfront de les seves
condicions econòmiques i socials precàries. Aquest punt del protocol estableix
que els països rics poden fer inversions en tecnologia neta als països pobres,
de manera que les iniciatives industrials d’aquests països puguin utilitzar una
tecnologia amb nivells d’emissions més baixos que la tecnologia antiga.
D’aquesta manera, els països en vies de desenvolupament tindrien unes emis-
sions més baixes i els països inversors se’n podrien descomptar de la seva quota
d’emissions. Malgrat que és un mecanisme positiu, el problema rau a deter-
minar quin és l’estalvi real que es produeix. Per últim, la implementació con-
junta d’estalvi d’emissions inclou propostes més globals, com, per exemple,
que un país desenvolupat inverteixi en reforestació de boscos per tal que els
arbres capturin CO2 de l’atmosfera.
En els temes de canvi climàtic hi ha hagut una campanya que, malaura-
dament, esdevé molt comuna als problemes ambientals. Davant la incertesa
que ofereixen els models de previsió climàtica, una part de l’opinió pública, a
vegades manifestament manipulada, pensa que no cal actuar davant del canvi
climàtic perquè no està comprovat científicament que s’estigui donant. Però
no crec que això sigui un motiu suficient per no actuar, i no tant per la por
dels possibles impactes futurs, sinó per una qüestió de sostenibilitat. Estem
incrementant els nivells de CO2 a l’atmosfera perquè la utilitzem per sobre de
la seva capacitat de funcionament, i al marge de si hi haurà o no un cataclisme
ambiental, sabem que el nostre desenvolupament social i econòmic dels pro-
pers anys ha d’anar acompanyat per d’uns nivells d’emissions menys impac-
tants que els actuals.
74 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Josep Enric Llebot
El principal repte que afronta la humanitat al final del mil·lenni és conciliar el
creixement demogràfic de l’espècie humana, l’ocupació de l’hàbitat i les activitats
urbanes i industrials amb la conservació del medi natural. El creixement de la
població va ser durant molts segles insignificant, però fa aproximadament dos
segles i mig es va produir una caiguda en les taxes de mortalitat com a conse-
qüència de millores en la medicina, la higiene i l’alimentació que va portar a un
creixement rapidíssim de la població. L’impacte demogràfic i la mala capacitat
de l’ésser humà per gestionar els recursos vius ha estat absolutament devastador
per al medi, fins al punt que actualment es considera que la taxa de desaparició
de les espècies encara desconegudes és més ràpida que la taxa de descripció i iden-
tificació d’aquestes noves espècies. L’extinció de les espècies és un fenomen natu-
ral però l’ésser humà n’ha incrementat la magnitud a través de tres mecanismes
principals. En primer lloc, s’ha donat una eliminació intencionada dels organis-
mes, ja sigui per una sobreexplotació, perquè competeixen amb nosaltres en l’ex-
plotació de recursos, perquè són plagues o bé perquè produeixen o transmeten
algun tipus de malaltia. Les activitats humanes comporten també una elimina-
ció accidental d’organismes, que en el cas de ser intensa i persistent, pot produir
una situació d’extinció. Finalment, el grup més important i més difícil d’enten-
dre i de resoldre és l’extinció relacionada amb l’alteració de l’hàbitat. L’ésser humà
elimina hàbitats sencers o components de l’hàbitat que són necessaris per als
organismes, degrada l’hàbitat introduint-hi modificacions que disminueixen
l’eficàcia dels organismes per sobreviure-hi, o senzillament contribueix a establir
processos d’extinció fragmentant l’hàbitat i aïllant les poblacions. L’extinció de les
balenes i de la foca o vell marí del Mediterrani representen dues problemàtiques
d’extinció directa i d’extinció indirecta absolutament oposades que il·lustren les
situacions extremes que podem trobar en els processos d’extinció.
La caça de la balena és un exemple d’acumulació d’errors en la gestió de les
explotacions que ha conduït a la destrucció de moltes poblacions i ha contribuït
a crear una incertesa sobre el procés de la gestió global dels recursos vius. Hi ha
registres de la presència d’una activitat balenera estable des del segle IX, quan les
balenes es caçaven a prop de terra amb petites barquetes de rems per extreure’n
oli. Durant molts anys aquesta activitat es va anar estenent des del País Basc cap
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 75-78
L’extinció de les espècies: 
entre la ignorància i la tolerància
Àlex Aguilar
al nord, i a principis del segle XVI n’hi havia una presència continuada. Cap als
segles XVI-XVII la millora de la capacitat de navegació va permetre treballar les
balenes no només a la costa, sinó també a mar oberta, estenent el mercat a noves
espècies que eren més ràpides. La caça, però, es veia dificultada pel fet que la
majoria de balenes un cop mortes s’enfonsen, i per aquest motiu tota l’explota-
ció balenera fins al segle XIX es va centrar només en les dues espècies que suren:
la balena dels bascos (Eubalaena glacialis) i el catxalot (Physeter macrocephalus). En
aquella època no hi havia la concepció de mantenir el recurs a llarg termini i es
matava tot el que es trobava. Aquesta pràctica sense control va portar a l’extinció
de les poblacions a totes les zones on hi havia activitat balenera. El 1875, Svend
Foyn, un balener noruec, va patentar un canó que disparava arpons i que per-
metia caçar balenes des del vaixell en lloc de perseguir-les amb petites barques.
Aquesta millora tècnica, juntament amb altres desenvolupaments, com l’apari-
ció de l’aire comprimit i els motors a vapor, va representar un canvi importantíssim
per al mercat de la balena i va obrir les portes a una sèrie d’espècies que havien
estat al marge de l’explotació, entre elles la balena blava (Balaenoptera musculus).
La balena blava és l’animal més gran que ha existit al planeta, pot mesurar fins a
35 metres i pesar 180 tones, i és lògicament el més rendible. Immediatament
totes les operacions baleneres es van concentrar en aquesta espècie i van estar
actuant d’una manera molt intensa durant anys. Els vaixells van créixer de mida,
es van equipar de plantes de congelació i el mercat de transformació dels pro-
ductes extrets baleners ho aprofitava gairebé tot. El preu del productes de bale-
na es va disparar. A principis de segle la caça de la balena era una indústria
extractiva de primer ordre i l’explotació marina que més rendiment econòmic
—tenint en compte la inversió— ha donat mai. La tècnica va anar millorant, es
van començar a construir vaixells factories i les operacions baleneres es van esten-
dre pertot arreu, fins i tot en zones distants com l’Antàrtida, on tradicionalment
hi havia una densitat de balenes més elevada. Aquesta pràctica va continuar fins
que les poblacions de balena blava van començar a notar l’impacte de l’explota-
ció. La mortalitat va afectar sobretot a femelles, sovint reproductores, que eren més
grosses que els mascles i de moviments relativament lents. Lògicament, això va
representar un impacte importantíssim per a la població i va arribar un moment
que les balenes blaves eren molt poc abundants i els baleners no en treien els
mateixos rendiments. Llavors van començar a pescar la segona espècie en mida,
el rorqual comú o balena d’aleta (Balaenoptera physalus), que mesurava només
27 metres, pesava 120 tones i era més ràpida de moviments. Durant prop de
dues dècades es va estar explotant aquesta espècie al mateix temps que es dona-
va mort a les balenes blaves que es trobava. Les poblacions de rorqual comú no
eren tan abundants com les de balena blava i van caure en picat. Els baleners van
passar llavors a la següent espècie en mida, el rorqual del nord (Balaenoptera bore-
alis), de 19 metres i 60 tones de pes, a part de caçar esporàdicament les dues
altres espècies. Quan aquesta espècie va seguir el mateix cicle d’explotació, sobre-
explotació i reducció de les poblacions van passar a la següent espècie en mida,
i així successivament fins als anys setanta, quan es caçava la més petita de les bale-
nes, la balena d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata). Aquest cicle de sobre-
76 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Àlex Aguilar
explotació va tenir lloc a l’Antàrtida, al Pacífic i a l’Atlàntic, i va provocar mol-
tes crítiques i preocupació per part dels propis baleners, que veien com es quedaven
sense recurs. L’any 1949 es va crear el primer organisme encarregat de gestionar
un recurs viu, la Comissió Balenera Internacional, que no va fer res més que pre-
sidir i documentar el procés d’extinció successiva. L’any 1985 hi va haver un
canvi en les percepcions sobre la conservació del medi. Molts països sense inte-
ressos baleners es van fer membres de la comissió balenera, i aquesta va fer un
gir en la seva actitud adoptant una mesura insòlita en aquell moment: es va apro-
var la moratòria, és a dir, la decisió de no caçar balenes durant uns quants anys
fins que es disposés d’elements suficients que permetessin una explotació fiable.
Alguns països van acceptar la moratòria, però d’altres, com Japó, Islàndia o
Noruega, van aprofitar una petita norma del conveni que permetia a tots els paï-
sos membres de la comissió fer captures amb finalitat científica, i va continuar així
una captura molt més petita.
La mala gestió de la caça de la balena no va ser mai una qüestió d’ignorància,
sinó que hi va haver una perversió dels principis de gestió, ja que interessava més
la destrucció del recurs que el seu manteniment. Els baleners havien sabut sem-
pre que estaven eliminant el recurs, coneixien la taxa de reproducció de les
balenes i sabien que mantenir una explotació sostenible no era econòmica-
ment rendible, sinó que era molt més interessant arrasar una zona i assumir el
cost de traslladar totes les factories i el personal a un altre lloc. Actualment
algunes poblacions s’han extingit, moltes poblacions no s’han recuperat com esta-
va previst i s’han quedat estancades, com els pocs milers d’individus de la bale-
na blava que queden a tot el món, tot i que algunes espècies han tingut
increments molt marcats fins al punt que actualment podrien ser susceptibles
d’explotació. La balena constitueix un cas d’extinció senzill, on una activitat
humana intensa fa reduir la població i en el moment que la pressió desapareix
hi ha una certa capacitat de revertir el procés.
La trajectòria del vell marí (Monachus monachus) ha estat molt diferent. La
foca europea mediterrània per antonomàsia era molt abundant al Mediterrani, a
la mar Negra i a la franja temperada de l’oceà Atlàntic. Aquesta espècie menja
peix comercial de costa i va aprendre ràpidament a agafar el peix de les xarxes
dels pescadors. Aquests sempre la van identificar com un competidor i un des-
tructor dels seus ginys de pesca i, per aquests motius, calia exterminar-la. 
A l’Atlàntic va ser objecte de captura als segles XVII-XVIII fins a la seva pràctica eli-
minació, i aquest procés es va repetir a tot el Mediterrani. Les foques de les cos-
tes espanyoles, per exemple, es van matar a garrotades o a trets, i les últimes
poblacions daten dels anys seixanta. A partir d’aquesta època se’n va prohibir la
caça, però llavors les foques es van trobar que no podien sortir a descansar a les plat-
ges perquè estaven ocupades per gent, carreteres i ports. Això va fer que un ani-
mal que inicialment vivia en platges passés a viure a l’interior de coves protegides,
a vegades fins i tot amb entrada subaquàtica. Totes les poblacions de vell marí
viuen actualment en coves petites, i això comporta problemes per l’espècie, ja
que es converteixen en trampes quan hi ha mala mar i els animals, especialment
els cadells, hi moren ofegats. Les taxes de reproducció tampoc funcionen bé, són
L’extinció de les espècies: entre la ignorància i la tolerància Aula d’Ecologia, 1999-2000 77
animals que tenen la capacitat de reproduir-se cada any, però a la practica ho fan
cada tres o quatre anys sense que se’n sàpiga el motiu. També hi ha una alta mor-
talitat perinatal que segurament reflecteix problemes reproductius d’índole molt
diversa, com per exemple problemes genètics causats per les altes taxes de con-
sanguinitat. En aquest moment el nucli poblacional més gran es troba a les cos-
tes del Sàhara i està compost per 110 animals —quan la foca era un animal
colonial que vivia en grups d’uns mil individus—, però les altres poblacions són
grups de 10-15 individus o fins i tot menys. Per altra banda, el mar Mediterrani
té una concentració de contaminants inhibidors de la reproducció prou elevades
per afectar la fecunditat. És possible que tant els elevats nivells de contaminació
com la baixa diversitat genètica n’estiguin alterant la capacitat de reproducció.
Paral·lelament, durant les dues últimes dècades s’han observat sovint mortaldats
massives de mamífers marins per motius aparentment independents i encara s’està
discutint si es tracta de processos naturals o si han estat causats per la influència
humana. El 1997 el vell marí va patir una d’aquestes mortaldats, que en aquest cas
va ser deguda a una intoxicació per toxines produïdes per dinoflagel·lats planctò-
nics. Com a conseqüència, en van morir dues terceres parts de la població mun-
dial. La reacció de la comunitat científica i de conservació va ser lenta i va patir
l’acusació de dilatar les investigacions en lloc d’actuar. S’han fet campanyes de
sensibilització als pescadors, però no ha servit de res. També es va fer un intent
de posar en marxa un programa de cria en captivitat, però, per raons mai gaire
clares, finalment es va abandonar. S’han fet campanyes per recuperar cadells, però
novament això ha estat subjecte de moltes trifulgues, ja que s’ha qüestionat la seva
introducció al medi perquè eren animals inútils per a la reproducció i per a la
integració en l’estructura de la població i que a més podrien introduir malalties
associades a l’ésser humà. En aquests moments queden uns tres-cents animals a tot
el món que formen poblacions residuals que ocupen hàbitats aparentment subòp-
tims, raons per les quals es dubta de la seva viabilitat. Les úniques operacions que
podrien tenir un cert èxit serien les d’agregació dels animals de diverses zones en
un lloc protegit per intentar aixecar la diversitat genètica de les poblacions, però
aquesta és una actuació d’èxit dubtós i impracticable en l’actualitat. El cas del vell
marí ens mostra l’extinció d’unes poblacions que han estat objecte de diverses
pressions i ens planteja la gran dificultat que hi ha a l’hora de prendre iniciatives
de conservació sense disposar de la informació ni dels instruments de gestió adients.
Els humans utilitzem els éssers vius per alimentar-nos, per produir mate-
rials i productes farmacèutics, però a la vegada som un element de l’ecosiste-
ma. No sabem quina fracció de la biodiversitat és necessària perquè funcioni el
planeta, ni tan sols si tindrem capacitat de sobreviure en el cas que l’ecosiste-
ma deixi de funcionar. Normalment operem amb una certa tranquil·litat, per-
què assumim que la tecnologia avança més ràpidament que la pressió humana
sobre les espècies en extinció. Les projeccions demogràfiques més recents, però,
mostren un sostre d’11.000 milions d’habitants al 2050, més o menys el doble
de l’actual, i com que no sabem en quin estat estarà el planeta d’aquí a mig
segle, hauríem d’intentar aplicar una filosofia que conciliés les nostres activitats
amb la supervivència de la resta d’organismes que viuen al planeta.
78 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Àlex Aguilar
La ciutat ha estat originàriament un model d’organització de l’habitatge humà.
Avui tenim habitualment la idea que les primeres ciutats van ser construïdes
per amuntegament d’edificis, tal com ha succeït posteriorment en aparèixer
gradualment una barriada, per exemple, o una nova aglomeració. Però això no
fou pas la norma a l’urbanisme dels orígens, que tingúé sempre, segons cons-
ta, un caire fundacional. La fundació de les ciutats era un acte ritual d’enor-
me importància social i política, perquè significava la fundació de la vida
comunitària i a la vegada representava la creació del món. La forma mateixa
de la ciutat amb els elements importants al centre —l’altar, el temple, l’àgora,
o el mercat— i la perifèria delimitada per unes muralles, que es consideraven
inviolables, constituïa un model d’ordre. Feia que la ciutat fos com una peti-
ta obra d’art, i una mena de text carregat de valuosa informació. En realitat,
estava dissenyada talment una maqueta que representava a escala l’ordre de
l’univers i que a la vegada servia de base per a l’organització social. Fou, doncs,
un model d’habitació, però també a la vegada un model d’equilibri de l’ésser
humà amb la seva comunitat, així com un equilibrat model de convivència
entre societat i naturalesa.
Seguint el model aprorístic i cosmogònic, que presenta grans similituds
arreu del món, es van fundar la majoria de ciutats, tant d’Europa com d’Àsia
i Amèrica, fins que el dit model, a la vegada urbà i polític, amb el ritual de
fundació que li estava associat, van anar perdent vigència. Al segle VII aC, en ini-
ciar-se el període clàssic de l’antiguitat, tot això havia esdevingut un record
mig llegendari. Malgrat que no haguem pogut conèixer directament els esmen-
tats orígens sagrats i prodigiosos de la urbanística, sembla que en quedi una
certa aroma en la representació que avui encara ens fem de les antigues ciutats
d’Atenes, Roma, Toledo, Jerusalem o Cadis, evocadores de civilitat i catego-
ria humana.
Malgrat que haguem perdut quasi el record del que fou el model urbà en
l’etapa arcaica o fundacional, és evident que alguna cosa de la seva força i la
seva gràcia se’n conservà al llarg de la història. Les ciutats sempre hi apareixen
com els llocs privilegiats de la cultura, l’art, la intel·ligència, la llibertat, i com
a testimonis petris dels valors humans. Amb raó han estat anomenades «arxius
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 79-85
La ciutat com a idea d’equilibri
Josep Olives
de la història». Fins a mitjan segle darrer, i malgrat les destruccions i recons-
truccions sofertes, mantingueren els trets essencials de la seva estructura tra-
dicional: el centre, les muralles, el carrer (o carrers) major(s), i el valor simbòlic
de nombrosos elements, que significativament marcaven les parts de la seva
trama, articulant-la com un organisme viu i essencialment bell a la vegada, en
tot cas ordenat, significatiu, i ben distint del territori circumstant.
Però heus ací que la forma urbana canvia totalment amb l’adveniment del
món modern, que marca un gran canvi del vell model d’equilibri entre la socie-
tat i el medi ambient. La ciutat en la seva forma tradicional és destruïda d’una
manera que, a més de real, és emblemàtica, simbòlica i digna de ser tinguda
en compte. Això es pot observar pel que fa a un dels elements essencials, man-
tingut al llarg dels segles, a través de les remodelacions i ampliacions. Ens refe-
rim a les muralles, que son enderrocades al segle XIX, la qual cosa marca
significativament, des del punt de vista urbanístic, la revolució moderna i el
començament d’una nova etapa, caracteritzada, entre altres coses, per l’enorme
creixement de la ciutat i la progressiva dissolució de la seva forma.
Observem com les muralles, a més de ser un element essencial que iden-
tifica la ciutat antiga i tradicional, tenen una gran importància simbòlica, espe-
cialment en els orígens, però també pel valor semàntic essencial implícit a la
seva forma. Des d’aital punt de vista, podem reconèixer que no només servien
per a la defensa, ans també representaven, pel seu caràcter circular i constric-
tiu, la idea de límit, tan grata i sagrada pel món premodern: límit en l’espan-
sió de l’hàbitat edificat (hi ha una extensió ideal de la ciutat) i límit en els
processos que configuren el teixit de la vida comunitària (el poder, l’econo-
mia, la informació, la guerra, la gaubança, etc.). En desaparèixer del context
europeu (després mundial) el model tradicional de la ciutat, el qual bé o mala-
ment havia durat mil·lennis, és precisament quan també desapareix la idea
d’un límit del creixement del poder, l’economia, la tecnologia i els recursos
materials en general.
Aquest gran canvi és el que marca l’adveniment del capitalisme, que, filosò-
ficament considerat, és el desenvolupisme en l’aspecte econòmic, i no con-
templa mai en la seva teoria el concepte de límit. Avui, però, alguns efectes
perversos d’aquest règim de vida, tan típic de la modernitat, ens obliguen a
plantejar-nos altra vegada la questió dels límits. I és en aquest sentit, entre
altres, que l’estudi del model urbà pot resultar-nos interessant o d’actualitat.
És una clau important per poder aprofundir la idea de sostenibilitat.
Una de les principals diferències que ens distingeix de les civilitzacions anti-
gues en general és que aquelles consideraven el creixement com un element
que s’havia de saber regular, perquè tan sols era considerat positiu sota certes cir-
cumstàncies. La virtut, el benestar o la felicitat tenien més a veure amb un
equilibri que no pas amb una maximització dels beneficis. A partir del moment
que es trenquen les muralles, les ciutats s’escampen pel territori com a taques
d’oli i es comencen a produir situacions caòtiques difícils de resoldre. La ciu-
tat mateixa esdevé un càncer que revesteix una patologia típica dels nostres
temps i que denota un desequilibri en qüestions urbanístiques, en l’organit-
80 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Josep Olives
zació dels transports, en la salubritat i en totes les qüestions de malestar social.
Tal destrucció no significa la total desaparició de les restes del model urbà
arcaic. Barcelona, per exemple, és una de les ciutats que, malgrat que ha per-
dut les seves muralles, encara conserva importants elements d’urbanitat en el
casc antic, com alguns fragments recuperats dels antics murs, així com impor-
tants edificis i vestigis de l’antigor, amb tot el simbolisme, el poder de cohe-
sió i de fascinació del centre urbà, on encara hi ha les institucions de govern,
la catedral i el testimoni de venerables runes arqueològiques. El model antic
de ciutat ha deixat, però, de ser clarament visible, i ha esdevingut tan sols una
utopia soterrada en la ciutat moderna.
El desenvolupament de la societat industrial capitalista també va originar
problemes de desequilibri a partir de l’aixecament d’una sèrie de tabús que
controlaven l’economia. Avui dia l’economia és considerada com la religió del
liberalisme, la ciència fonamental de la riquesa de la qual depèn el nostre benes-
tar. En realitat, però, i aquesta és la paradoxa, l’economia moderna no és l’autèn-
tica economia en el sentit etimològic de la paraula, tal com va ser inventada
pels antics. És una modalitat exacerbada del que ells anomenaren «crematísti-
ca». La paraula «economia» deriva de oikos, que en llengua grega vol dir «casa».
El pensament antic considerava que la riquesa, per tal de fer feliç l’home, i
garantir-li el benestar, havia d’estar centrada en la casa, i per tant en la terra i
al voltant de la família. En conseqüència, la ciència de la riquesa se centrava
en la producció agrària familiar i l’administració de la casa.
Durant l’edat mitjana i fins la revolució industrial es manté a grans trets
la mateixa idea, tolerant només dins d’estrictes limitacions un cert desenvolu-
pament del mercat i de la indústria, amb tecnologia suau i sotmesa a les res-
triccions gremials. Allunyar-se d’aquest principi és considerat pel pensament
clàssic com una cosa perillosa, i d’aquí provenen tots els tabús que en temps
passat pesaven sobre l’afany d’enriquir-se. Per exemple, tan sols es tolera el
comerç a llarga distància de certs productes de luxe, com la seda o les espècies.
Existeixen tota mena de controls del comerç, així com de la producció en els
tallers. Entre tots n’hi ha un que destaca en qualsevulga civilització tradicio-
nal, i aquest és el que posa en entredit la indiscriminada introducció de tec-
nologia en el procés de treball. És considerada com un element molt perillós,
ja que alterava artificialment els ritmes naturals i introdueix formes de com-
petència i insolidaritat entre els ciutadans d’un mateix estament. Això és cen-
surat pel pensament econòmic clàssic com una falta greu, ja que destrueix la
cohesió social, la qual és tinguda com a cosa sagrada.
El punt de vista de l’economia clàssica, centrat en la idea de límit, i propi
de la ciutat antiga, és avui filosòficament interessant, perque forma contrast
amb el tarannà capitalista actual, i ens pot ajudar a reformar-lo en aquells punts
que calgui. Això almenys sembla ser el repte que ens ofereixen en general els
plantejaments de l’ecologia, i tots aquells enfocaments que es plantegen un
millorament de la qualitat de vida, més enllà dels estereotips de l’anomenada
«crematística». L’economia moderna (la que podem anomenar «economia polí-
tica», per contrast amb la que la precedí) és vista des del pensament clàssic com
La ciutat com a idea d’equilibri Aula d’Ecologia, 1999-2000 81
una crematística, això és, buscar la riquesa per la riquesa, voler-la augmentar sem-
pre, tot desenvolupant el comerç, la indústria, en base a la producció d’excedents,
amb la dèria del superàvit, i establint com a axioma indiscutible el dogma del
creixement pel creixement, el que podríem anomenar «desenvolupisme».
Nosaltres, en la nostra situació d’hiperdesenvolupament tecnològic, podem
admirar paradoxalment el pensament antic en el sentit d’haver tingut la intuï-
ció dels perills que estaven involucrats en la indiscriminada aplicació de la tec-
nologia. Aquest factor és, en realitat, el principal responsable dels desequilibris
ecològics que amenacen el món actual, i n’espatllen el bon viure.
L’economia política és una ciència que no podrà mai resoldre el proble-
ma ecològic, perquè ni tan sols el pot plantejar. Cal reconèixer que el seu
objecte, contràriament al que es podria pensar, no és el coneixement de la
riquesa o la comprensió de les lleis del benestar per a l’ésser humà, sinó el mer
creixement de la riquesa, la qual cosa constitueix un axioma, i per tant un
principi apriorístic, no qüestionable ni discutible. L’economia política, dins del
seu paradigma epistemològic, no pot ni tan sols plantejar-se el fet de no aug-
mentar o de restringir la riquesa material. Una idea com la del «creixement
zero», proposada manta vegada en el nostre temps, és una cosa que no hi té
cabuda, totalment fora del paradigma. Expressa un absurd científic, un no-
concepte. Aquest matís és important, perquè si seguim el pensament clàssic,
aprenem a considerar que la ciència de la riquesa al servei de la felicitat huma-
na ha de ser una ciència que pugui contemplar la qüestió del no-creixement,
o de la restricció del creixement unilateral i continu de la riquesa material,
per tal de poder augmentar la riquesa en altres aspectes del benestar humà.
Això que proclama l’economia antiga no és una cosa absurda. És el que apli-
ca correntment el ciutadà concret cada vegada que limita el seu afany crema-
tístic o consumista, per tal d’aconseguir viure millor. És fins i tot una de les
fenomenologies socials de la postmodernitat en les capes socials més desen-
volupades culturalment.
Considerar la polaritat existent entre qualitat i quantitat, i el seu joc dialèc-
tic en totes les coses, ens pot ajudar a comprendre la felicitat de l’ésser humà.
L’economia està basada en la idea que serem més feliços i viurem millor com més
riquesa hi hagi, i tot polític o dirigent, dins de l’actual sistema, es veu obligat
a prometre sempre més creixement econòmic, quan precisament moltes vega-
des s’hauria d’acceptar la idea que menys quantitat pot assegurar més qualitat
de vida. Sovint pensem espontàniament i irreflexivament que augmentar la
quantitat de riquesa comporta sempre augmentar la qualitat de vida, però si
reflexionem filosòficament, en profunditat, veiem que no és així, que qualitat
i quantitat són dues polaritats complementàries, que actuen de manera semblant
a com ho fan els dos plats d’unes balances, de manera que si en potenciem
l’una estem pel mateix fet inhibint-ne l’altra. Cal jugar intel·ligentment i ado-
nar-nos que la virtut, com afirmen els clàssics, es basa en l’equilibri i que de
vegades caldrà reduir la quantitat per potenciar la qualitat. Això inclou el con-
cepte de limitació del creixement i ens invita a emprendre la tasca, ben actual,
de reformular una autèntica ciència de la riquesa, més enllà de l’obsoleta cre-
82 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Josep Olives
matística, esdevinguda avui una mena de fonamentalisme, tal com ho han
denunciat alguns crítics del nostre temps.
Aquesta reflexió ens permet intuir que plantejar-nos les qüestions ecològi-
ques significa admetre un canvi de model d’anàlisi, una revolució del paradig-
ma de les ciències socials que no es basi ja en l’economia actual de caire
desenvolupista. En cas contrari intentarem sempre resoldre els problemes
ambientals en base al creixement de la indústria, de l’augment de la producció
i de l’explotació de la Terra, i no ens en sortirem. De vegades ens pensem que
la gran esperança per al futur ha de venir de la mà d’una forma de vida super-
tecnològica, la qual, entre altres avantatges, tindria la d’alliberar-nos dels pro-
blemes ambientals. Ara bé, la principal justificació de la tecnologia és fer
augmentar la producció de coses, tot transformant la naturalesa per obtenir
més benestar, més confort, més riquesa. Però no oblidem què és la naturalesa.
Els filòsofs antics l’anomenaren physis, per significar tot allò que està subjecte a
generació i corrupció. En aquest sentit, ens apareix com un continu de vida i
mort, de manera que la vida dels uns comporta la mort dels altres. Hi ha, doncs,
una complementarietat entre els dos processos, i una relació comparable a la
ja esmentada per referència als dos plats d’unes balances. Si estenem bé dita
polaritat entre generació i corrupció també hem de comprendre que tot augment
de la productivitat implica necessàriament i automàticament un augment de
la destrucció, ja que en la mateixa mesura que creem estem destruint.
Qualsevol tecnologia, a la vegada que afavoreix la creativitat humana, pro-
mou pel mateix fet els processos de destrucció. Actualment, en la mateixa
mesura que estem assolint un grau de desenvolupament tecnològic sense pre-
cedents, també hem generat el potencial destructiu més gran de la història. La
nostra societat és la que ha inventat, juntament amb els elements benèfics del
progrés material, els genocidis i les guerres entre nacions, fins al punt de fer-nos
por el potencial destructiu generat a costa d’intervenir artificialment en els
processos de la naturalesa. Ara és hora d’intentar resoldre aquest desequilibri ori-
ginat pel descontrol en el desenvolupament tecnològic. Cal començar a plan-
tejar, almenys en un pla filosòfic, la reducció de la tecnologia i la potenciació
d’altres formes de creixement, però no ja en el sentit material i crematístic.
Tota teoria ecològica, per ser una teoria global i completa, hauria de tenir
en compte els tres grans nivells de la relació dels humans amb la naturalesa.
El primer, fàcil de reconèixer, és el més material: s’hi veu la naturalesa com a
matèria de producció d’elements de subsistència (el menjar, la llana, etc.). El
segon, sense el qual l’ésser humà tampoc no podria existir, considera la natu-
ra com un aliment estètic, com una font d’emocions. Fixem-nos com l’home
no pot viure sense els seus paisatges predilectes, com durant tota la història de
l’art ha intentat imitar la bellesa natural. El tercer és el nivell superior, el més
difícil de copsar, malgrat que és encara més fonamental per a l’home: consis-
teix a prendre la naturalesa com un suport contemplatiu. La natura hi és vista
com una manifestació de la bellesa, com a font del coneixement superior, reli-
giós o místic. Per això mateix la naturalesa és un medi d’emmirallament per
l’ésser humà, i també d’identificació.
La ciutat com a idea d’equilibri Aula d’Ecologia, 1999-2000 83
En la mesura que també desenvolupéssim aquest nivell de relació amb la
naturalesa, podríem potser contribuir a reduir l’excés de tecnologia i desenvo-
lupar altres aspectes importants de la persona, avui massa oblidats. La socie-
tat moderna, que ha desenvolupat el racionalisme i la capacitat tecnològica,
ha comportat significativament la marginació de tota una sèrie de categories
i grups socials, que simbòlicament ens ofereixen alguns indicis per a la solu-
ció del problema: la dona, el nen, el pobre i el Tercer Món són aspectes prin-
cipals d’un mateix procés de marginació. No ens hem de fixar en la dona només
en el sentit literal o sociològic, sinó en el que signifiquen aquestes parts de la
nostra societat en tant que categories intel·lectuals i formes de sensibilitat alter-
natives. La intel·ligència femenina, per exemple, és una part fonamental de la
intel·ligència humana, que tradicionalment s’ha de decantat cap a les emo-
cions i l’afecte; també ha estat més considerada vers la Terra, més comprensi-
va dels processos naturals, i ensems bona copsadora de les formes irracionals
i més imaginatives. La infància, en sentit material, intel·lectual i cultural, ha
estat tan relegada històricament per la modernitat com la dona, a causa pot-
ser del gran desenvolupament de la ciència, de l’ensenyament i de la informa-
ció. És vista sobretot com una insuficiència, o una imperfecció. Com a societat
ens hem oblidat del caràcter diví de la infància, del fet que tot nen té un pen-
sament mitològic, entén les llegendes, els símbols i el llenguatge dels animals.
Potser recuperar alguna d’aquestes capacitats ens podria ajudar a salvar el dese-
quilibri que volem resoldre. En aquest sentit de la marginació, a les dones i als
infants els són molt pròxims els pobres. Hem relegat la pobresa a una catego-
ria unilateralment negativa, quan la pobresa forma una part tan important de
la condició humana que no és possible progressar com a persona sense assu-
mir-la d’alguna manera, tal com unànimement ho reconeixen els filòsofs clàs-
sics. Des del seu punt de vista, el fet de poder gaudir de la riquesa no és mai gaire
durador ni fiable, i per tant la felicitat i el benestar concrets i reals passen
necessàriament pel treball d’assumir en certa manera la pobresa i adonar-nos que
en realitat l’home no és propietari de res.
Finalment, en la categoria fins fa poc denominada «tercer món», és on s’a-
cumulen tots tres aspectes considerats: és la part «femenina» de la humanitat,
la seva part «infantil» i la part pobra. Totes les civilitzacions de la humanitat
que no han desenvolupat en el mateix grau que la nostra els valors de la moder-
nitat, han estat relegades en la nostra consciència a les tenebres de la ignoràn-
cia, l’infortuni de la pobresa i del subdesenvolupament. Però darrere del que hem
estat anomenant «tercer món» hi ha encara restes vives d’autèntiques civilit-
zacions, i formes de coneixement equivalents a les nostres, fins i tot superiors
en alguns aspectes, de les quals podríem rebre’n útils lliçons. En realitat, aques-
tes lliçons han estat ja rebudes per bon nombre d’intel·lectuals i artistes
d’Occident, i no hi hauria art ni pensament del segle XX sense la decisiva influèn-
cia rebuda de les cultures d’Amèrica, Àfrica i Àsia. Caldria tenir present aques-
ta aportació cada vegada que pensem en termes de «tercer món». Només des
d’aquest nou punt de vista podrem anar realitzant alguna cosa de la casolania
global. «Globalització» no significa «occidentalitzar el món i exportar el nostre
84 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Josep Olives
punt de vista», «sinó escoltar el punt de vista dels altres i realitzar un intercanvi
en les dues direccions».
Finalment, i tornant al model urbà, podríem recordar que l’establiment
d’un bon ordre és una questió d’equilibri entre les diferents parts que el com-
ponen. Limitar el creixement d’algunes coses pot ser beneficiós en tant que
significa el desenvolupament d’altres que han quedat oblidades. Millorar la
pobresa d’alguns significa reduir la riquesa (o el creixement continu) d’uns
altres. Gaudir d’un medi ambient més natural i genuí, significa reduir les inter-
vencions i els desenvolupaments tecnològics. De la mateixa manera que s’ha
acceptat, almenys en teoria, la idea d’un desenvolupament sostenible, també
es podria introduir la d’un subdesenvolupament sostenible. Aquesta paraula
no ens hauria d’espantar filosòficament, ja que això significaria el desenvolu-
pament consegüent de noves possibilitats humanes ara inhibides. Podríem,
per exemple, com ja s’ha insinuat, i fins i tot provat puntualment, aplicar una
desmodernització sostenible en diversos àmbits de la vida, per exemple amb
l’aplicació d’una tecnologia suau que permetés potser tenir més gent ocupa-
da, o bé pol·lucionar menys, o bé millorar l’ambient laboral i social, introduint
un altre tipus de criteris a l’hora de prendre les decisions, que vagin més enllà
dels habituals prejudicis tecnologistes.
Si fóssim capaços de ser més agosarats en la gimnàstica mental, podríem
començar a veure els conceptes subdesenvolupament i desmodernització sosteni-
ble com a possibles elements positius, dins d’un nou paradigma d’anàlisi de la
situació actual, i de resolució de problemes. Els professionals dels diferents
camps podríem trobar solucions concretes que ens ajudessin a millorar. En
matèria de ciutat, per exemple, és evident que la megalòpoli típica del nostre
temps, ha deixat ja d’enlluernar-nos, com ho podia fer en els seus inicis als ulls
d’unes societats encara majoritàriament pageses. Avui pesa més en el nostre
judici la consciència dels seus inconvenients: la megalòpoli crea infelicitat pel
seu gegantisme, per l’excés de creixement, de circulació, de gent, de pol·lució
i de riquesa, que els urbanistes han comparat sovint a la patologia somàtica
d’un càncer. No cadrà buscar precisament el seu antídot de cultivar allò més
petit, i valorar-ho? I no pensem només a prestar atenció a l’aspecte local…,
malgrat que és ben cert que la globalització no serà ben entesa si no inclou el
seu concepte contrari que és la localització. Pensem sobretot en el microcos-
mos i en la petita ciutat que és cada persona humana, i que el model de la ciu-
tat antiga perfectament representa. Aquest és el desenvolupament més urgent
i la clau de tota teoria veritablement ecològica.
La ciutat com a idea d’equilibri Aula d’Ecologia, 1999-2000 85
La migració és un factor que normalment es minimitza en les previsions
demogràfiques, ja que és molt difícil d’operativitzar i molt difícil d’acceptar
socialment. Si l’emigració és un procés complex, però potencialment calcula-
ble a partir de les pautes emigratòries de les generacions anteriors, intentar
determinar tendències en immigració és molt difícil d’un punt de vista tècnic
i fins i tot d’un punt de vista conceptual, perquè la gent que arriba a un lloc no
té res a veure amb la que ja hi ha. El càlcul d’immigració només té sentit quan
hi ha una relació funcional que es pugui explicitar entre els que hi són i els
que hi arriben, com per exemple en els casos de matrimonis amb estrangers o
d’adopció. Però la immensa majoria d’immigrants vénen pel seu propi comp-
te en relació amb el mercat de treball, i això fa que el nombre d’immigrants
s’hagi d’afegir a les previsions sense cap mena de càlcul previ. A més, avui en dia
es veu la immigració com una invasió i els immigrants estrangers pobres, com
a persones que creen conflictes socials, i per tant és un tema molt difícil d’ac-
ceptar políticament. Tots aquests factors fan que els temes migratoris no tin-
guin normalment un paper important en les previsions de població, i com que
finalment la migració és sempre més important del que s’havia previst, fa apa-
rició en les previsions d’una manera catastròfica. Aquesta alarma social va pren-
dre manera recentment en la difusió distorsionada per part dels mitjans de
comunicació d’un estudi sobre immigració elaborat per la Divisió de Població
de les Nacions Unides. La premsa va publicar que en els propers cinquanta
anys hi hauria una immigració de cent seixanta milions de persones a Europa,
una xifra absolutament desmesurada que va crear alarma en àmbits polítics i a
l’Administració. Però l’estudi original, que aleshores encara estava en curs, feia
un exercici per la reducció a l’absurd preguntant-se si la immigració podria
solucionar la manca de població activa en els països envellits. Els càlculs de
l’estudi es van basar en el raonament que, amb la millora actual de l’esperança
de vida i la baixa fecunditat, les persones més grans de seixanta-cinc anys aug-
mentarien d’una manera extraordinària, la població del 2050 envelliria molt
i mancaria població activa per mantenir l’equilibri d’un sistema de pensions
on fan falta quatre persones d’edat activa per una persona d’edat inactiva. Com
que les previsions que fem actualment en fecunditat i mortalitat diuen que
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 89-91
Demografia i migracions al segle XXI: 
què és raonable preveure?
Anna Cabré
aquesta població activa no hi serà, la diferència s’hauria d’omplir amb cent sei-
xanta milions d’immigrants. L’informe posava de manifest que els problemes
dels països amb una població envellida i declinant seran tan grans que de cap
manera es resoldran només amb immigració.
Les previsions demogràfiques estan normalment desviades a creure que les
tendències del moment en què es fan les previsions es mantindran invariables.
Així, per exemple, no hi ha ningú actualment a Europa que faci una previsió
de natalitat pel 2100 que passi dels dos fills per dona, mentre que la previsió pel
mateix període realitzada als anys setanta hauria predit dos o dos fills i mig per
dona. Què podem esperar en temes de natalitat i supervivència per als propers
anys? Estem certament davant d’un envelliment de la població? És cert que la
fecunditat a nivell mundial està baixant de manera molt accelerada, excepte
en alguns països de l’Àfrica negra on hi ha una forta mortalitat o en alguns
països de l’Orient Mitjà. En un futur es preveu una continuació d’aquesta
declinació fins que l’alta fecunditat estigui associada a casos de marginalitat o
bé d’extrema riquesa i comportament excèntric. A Catalunya i Espanya tenim
la taxa més baixa de fecunditat del món en aquest moment, amb una mitjana
de més de dos fills per les dones que estan acabant la seva edat reproductiva, i
1,15 fills per dona com a mitjana. També tenim un rècord mundial d’eman-
cipació tardana, i aquesta és una de les raons que expliquen la baixíssima fecun-
ditat. Durant els propers anys veurem si les circumstàncies del mercat de treball
actual i de l’habitatge canvien les pautes de fecunditat o si, per contra, estem
davant d’un altre model demogràfic on les generacions d’ara acabaran tenint
molt pocs fills. Malgrat això, és raonable esperar que en els pròxims anys assis-
tim a un augment important del nombre de naixements, principalment perquè
les generacions més nombroses de la nostra història, que van néixer durant els
anys seixanta i setanta, estan en edat reproductiva.
La supervivència s’està incrementant en els països desenvolupats. La mitjana
de l’esperança de vida per a la població que neix actualment, o sigui l’edat que
un 50% dels nens i nenes assoliran, és de 82 anys pels homes i de 87 anys per
les dones. Per la gent d’una certa edat és encara més elevada, i calcular que viu-
rem uns noranta-cinc o cent anys sembla molt raonable. Això no és veritat per
tot el món, perquè ja en matèria de mortalitat s’estan creant unes fortes desi-
gualtats, de manera que aquelles poblacions que estan bé continuen millorant,
però els països amb esperança de vida més baixa del món, que estan per sota els
quaranta anys, empitjoren. Alguns països d’Àfrica, o països asiàtics com
Cambodja, Afganistan i Rússia entrarien dins d’aquesta categoria. Rússia, per
exemple, ha perdut deu anys en l’esperança de vida durant l’última dècada i
ha elevat la mortalitat a totes les franges d’edat. Per tant, en matèria de mortalitat
és previsible que la vida s’allargui molt, però també és previsible que hi hagi
una diferenciació dels nivells de supervivència molt més gran de la que mai
s’hagi donat en cap moment històric.
Amb aquest panorama de fecunditat decreixent i mortalitat decreixent, què
és raonable esperar en termes d’immigració? Certament, hi haurà immigració
estrangera, però de cap manera s’arribarà a les quantitats que es diuen i en tot
90 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Anna Cabré
cas no per les raons que es diuen. Un dels errors més grans a l’hora de fer pre-
visions és considerar la immigració com una substitució dels éssers humans
nacionals que no neixen. Però probablement un increment de la natalitat por-
taria a una immigració més elevada, ja que la immigració no és substitutòria sinó
bàsicament complementària. La major part dels immigrants vénen a comple-
mentar la població del país atrets pel mercat de treball, i realitzen feines poc
qualificades i mal pagades lligades a la indústria, a l’obra pública, a l’agricultura
i als serveis personals, que els nadius no volen fer. Es pot pensar que, amb el
temps, l’agricultura i la indústria intensiva seran deslocalitzades als països d’on
prové la mà d’obra. Totes les activitats lligades al territori, com l’obra públi-
ca, la construcció o els serveis personals, no es podran deslocalitzar i conti-
nuaran necessitant immigració. De totes maneres, pensar que la immigració
creixerà tant com es diu actualment és un absurd. Per una banda, els immi-
grants no seran perpètuament il·limitats i encara que ho fossin no serien forço-
sament adequats. L’arribada d’immigrants tindria uns costos socials i econòmics
d’adaptació i, a més, els migrants no s’han de considerar només persones acti-
ves, sinó que tenen fills, pares i mares que haurien de poder cobrar les pen-
sions no contributives. Finalment, els propis migrants també es fan vells i
augmentarien la proporció de pensionistes. La solució de manca de població acti-
va, per tant, no la portaran els immigrants, sinó una part de població que
actualment està desocupada. És possible que en una població d’edat activa
decreixent arribem a tenir una població ocupada creixent si es redueix l’atur i
s’augmenta l’activitat dels joves, les dones, la gent de cinquanta a seixanta-cinc
anys prejubilada amb invalideses i els propis vells, que constitueixen la gran
mina d’actius. La solució per la falta de mà d’obra a cinquanta anys vista seran
les grans adaptacions al món del treball amb el canvi de l’edat de jubilació o
bé amb la compaginació de la jubilació amb el dret a treballar. L’allargament de
la vida o l’adaptació de la fecunditat tal com es dóna actualment són canvis
demogràfics molt desitjats, i malgrat que de vegades es consideri socialment
com una desgràcia, a la pràctica caldrà adaptar-s’hi de manera creativa.
Demografia i migracinons al segle XXI: què és raonable preveure? Aula d’Ecologia, 1999-2000 91
Podem definir les exposicions ambientals, des d’un punt de vista molt ampli,
com tots aquells efectes sobre l’organisme que no estan determinats genètica-
ment. En salut ambiental, però, normalment utilitzem una definició molt més
estricta, que tan sols inclou aquells factors ambientals que no podem contro-
lar directament cada u de nosaltres, com per exemple els contaminants atmosfè-
rics, els contaminants de l’aigua, els contaminants als aliments, les exposicions
a metalls, etc. El càncer és una malaltia freqüent des de la infantesa que té ori-
gen en gran part en les exposicions ambientals en la definició àmplia, i en una
petita part en la definició estricta. Centraré la meva presentació sobre alguns
aspectes del càncer i el medi ambient dels quals s’ha parlat molt darrerament:
els efectes de les dioxines i dels camps electromagnètics de molt baixa fre-
qüència.
Reflexions sobre els problemes de salut ambiental
Una característica de les exposicions ambientals és que no sempre provoquen
malalties molt greus. Un estudi realitzat a Austràlia ha avaluat com l’exposició
al plom afecta el desenvolupament d’infants acabats de néixer. S’han mesurat
els nivells de plom de mares i nens, i s’han sotmès els nens a un test que integra
la seva capacitat visomotora. Els resultats mostren que les criatures que presen-
ten un desenvolupament més elevat són aquelles amb uns nivells més baixos de
plom, i malgrat que els nens amb dosis més elevades de plom no són casos clí-
nics, sí que sofreixen un lleuger retard en el seu desenvolupament. Aquest és
un tema important, ja que moltes de les exposicions ambientals no necessària-
ment provoquen malalties com el càncer, però sí que poden originar un pro-
blema de salut pública en el cas que afectin una àmplia part de la població.
Una altra consideració en els temes de contaminació ambiental és la
importància dels efectes a llarg termini. Els científics, durant molt anys, hem
concentrat les nostres investigacions en els efectes aguts i immediats, però
actualment sabem que moltes de les exposicions ambientals, com l’efecte hiver-
nacle, la destrucció de la capa d’ozó o la contaminació per dioxines, continua-
ran tenint un impacte a cinquanta o cent anys vista en el cas que avui n’aturéssim
  Aula d’Ecologia, 1999-2000 93-96
Càncer i exposicions mediambientals
Manolis Kogevinas
la causa. L’efecte hivernacle, per exemple, pot tenir conseqüències directes a
curt termini a través dels cops de calor, efectes indirectes primerencs com l’in-
crement de la malària a causa d’augments en la temperatura a molts països
d’Àfrica i Àsia que fins fa poc estaven fora de les zones endèmiques, o efectes
a molt llarg termini, quan per exemple els canvis en la temperatura de les aigües
fa disminuir la presència de peixos comestibles. Les exposicions ambientals
també es caracteritzen per la presència de múltiples fonts i vies a través de les
quals els humans estem exposats. En conseqüència, a l’hora de prevenir l’ex-
posició no és sempre fàcil solucionar el problema amb una sola intervenció.
El càncer i les dioxines
Les dioxines són un conjunt d’agents químics perjudicials per la salut que pro-
venen principalment de les incineradores urbanes i hospitalàries, les indústries
de paper que encara blanquegen amb clor i les indústries de metall. Després
de ser alliberades a l’ambient, s’incorporen als aliments que contenen greix
(carn, llet, formatge, peix, etc.) i les persones hi resultem exposades. Un 95%
de la nostra exposició a dioxines prové de la via alimentària. Les dioxines tenen
una vida llarga mitjana i es van acumulant al teixit adipós del cos. En una situa-
ció d’una exposició constant al voltant dels quaranta anys s’estableix un equi-
libri entre les dioxines que ingerim diàriament (a Espanya per una persona de
setanta kilos possiblement d’entre cent cinquanta i dos-cents picograms al dia),
i les que eliminem. Si augmentem el consum de dioxines durant un cert temps,
però, els nivells al cos tornen a pujar fins que s’assoleix un nou equilibri.
Molts estudis han demostrat que les persones exposades a uns nivells de dio-
xines d’entre deu i mil vegades per sobre els nivells normals tenen un risc més
elevat de morir de càncer, aquest risc augmenta un 50% en aquells individus
més exposats. Malgrat que s’han dedicat molts esforços a investigar l’increment
del càncer en humans causat per les dioxines, quasi no tenim informació en hu-
mans sobre altres efectes, i això és un problema. Tots els experiments fets amb
animals ens suggereixen que els efectes més sensibles a les dioxines no són el càn-
cer, sinó canvis en el sistema immunològic i en el sistema reproductiu en cries
de mares exposades. Un dels resultats de més difícil comprensió prové d’un estu-
di a Seveso, Itàlia, on es va provocar una gran contaminació amb dioxines l’any
1976 després d’un accident industrial. Es va trobar un canvi en la proporció entre
els gèneres, de manera que les parelles amb més alta exposició només tenen nenes.
No sabem quin és el mecanisme biològic que ho provoca, però els resultats són
compatibles amb totes les evidències que provenen de l’experimentació amb ani-
mals. Les dioxines també poden afectar el sistema cardiovascular o incrementar
la diabetis, encara que en aquests casos les evidències no són gaire clares.
Dioxines: hi ha un límit segur?
Quan no se sap res o gairebé res sobre els efectes d’un agent químic en humans,
els límits de seguretat per sobre dels quals existeix un risc important per la salut
94 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Manolis Kogevinas
de la població s’estimen projectant els experiments realitzats amb animals i
aplicant un factor de seguretat, per exemple dividint per cent els nivells mínims
que van provocar efectes en els animals en el cas que aquests estudis existei-
xin. Durant molts anys les agències nacionals de salut han estat regulant l’e-
missió de dioxines en base a la dosi d’exposició que provoca càncer en ratolins.
Altres estudis realitzats amb animals més propers a nosaltres com els primats,
però, mostren altres efectes com l’endometriosi, que es produeix a exposicions
molt més baixes. Si tenim en compte tots els efectes no vinculats al càncer,
resulta evident que la ingesta diària estimada hauria de ser més baixa que l’es-
tablerta actualment. Segons les noves normatives de l’OMS, els límits accep-
tables d’ingesta són d’entre un i quatre picograms de dioxines per quilo de pes,
per sota dels nivells de molts països d’Europa (entre dos i sis picograms). La
vessant optimista és que en els últims anys les mesures de salut pública han fet
disminuir en gran mesura els nivells de dioxines.
El càncer i les radiacions electromagnètiques de baixa freqüència
L’any 1979 dos epidemiòlegs nord-americans estaven estudiant una acumula-
ció de casos de leucèmia infantil a Denver quan van observar que la majoria
dels nens vivien al costat de cables elèctrics d’alta tensió. Van avaluar que aquests
nens tenien un risc 2,6 vegades superior de patir leucèmia que els que vivien
lluny de línies elèctriques. De tots els tipus de radiacions electromagnètiques
a les quals estem exposats no hi ha cap dubte que les radiacions ionitzants
tenen els efectes més perjudicials per la salut. A continuació vénen les radia-
cions ultraviolades, les radiofreqüències, les microones, els telèfons mòbils, els
repetidors, etc. A nivells encara més baixos d’emissió tenim els camps electro-
magnètics de molt baixa freqüència, que s’estan produint cada vegada que
passa electricitat per un cable, i són camps tan fluixos que no sabem si tenen
algun efecte a nivell molecular. Els soldadors o els treballadors de les centrals
elèctriques hi estan exposats a nivells molts alts, i la població en general hi
estem exposats en la nostra vida quotidiana a través dels aparells domèstics,
les fotocopiadores o els ordinadors.
Per determinar si aquests camps eren perjudicials, es va avaluar si el con-
sum d’electricitat estava relacionat amb un increment de leucèmies infantils, i
el resultat va ser negatiu. Inicialment aquest seria un argument en contra de
la presència d’efectes si no fos que el consum d’electricitat no ha d’estar necessà-
riament correlacionat amb l’exposició als camps electromagnètics per part de
la població. Durant vint anys s’han realitzat moltes investigacions, però no
sempre han estat fiables. A poc a poc comencem a tenir estudis que utilitzen gau-
símetres per mesurar els camps electromagnètics i que implementen models
d’exposició sofisticats. Els resultats obtinguts són molt variables. Els investi-
gadors de l’Institut del Càncer dels Estats Units, per exemple, afirmen que
aquestes radiacions no tenen efecte, mentre que dos estudis realitzats al Canadà
amb el mateix protocol tenen resultats absolutament contraris. Un altre estu-
di realitzat a Anglaterra tampoc ha trobat cap efecte, exceptuant els casos de
Càncer i exposicions mediambientals Aula d’Ecologia, 1999-2000 95
nens exposats a alta radiació. Molt recentment s’han fet dues anàlisis combinades
de tots els estudis existents sobre leucèmia en nens i camps electromagnètics
de molt baixa freqüència. En aquestes anàlisis les dades de tots els estudis indi-
viduals es van reanalitzar tenint en compte la mateixa metodologia. Totes dues
anàlisis combinades van trobar un augment del risc de leucèmia entre 50% i
100% en nens exposats a la seva residència a nivells més alts que 0,3-0,4 µT. Tot
i així, es va constatar que menys de l’1% (i a Europa probablement molt menys)
dels nens estarien exposats a aquests nivells. Fent una lectura simplificada, arri-
bem a la conclusió que, a excepció dels efectes tèrmics ja coneguts, no es pot
concloure que les radiacions afectin l’organisme humà.
Després de divuit mesos de reunions, estudis i discussions, un grup d’experts
de l’agència de salut ambiental dels EUA (NIEHS) ha arribat a un consens en
relació amb les evidències científiques sobre els efectes biològics associats a
l’exposició de camps electromagnètics de molt baixa freqüència. Entre una
classificació que comprenia «definitivament carcinògens, probablement car-
cinògens, possiblement carcinògens, no hi ha prou dades, o no són carcinò-
gens» els científics van considerar aquests camps com a possibles carcinògens
humans per una votació de 19 a 9. Sembla una mica estrany que calgui votar,
però dins la comunitat científica les coses tampoc estan gaire clares. Malgrat
que moltes avaluacions dels instituts científics estan fetes per comissions de
científics independents que no tenen una pressió directa de la indústria, aques-
tes comissions no estan fora de la societat i el coneixement dels nivells d’e-
missió actuals comporta que no tingui sentit proposar mesures molt restrictives.
La UE ha recomanat uns límits tan extremament elevats que són de molt
fàcil aplicació a l’Estat espanyol. La gent, però, està preocupada per uns nivells
menors dels legislats. En situacions com l’actual, on es desconeix si hi ha un
risc important per la població, s’hauria de considerar, malgrat que no sigui
fàcil, l’aplicació del principi de precaució evitant al màxim les exposicions.
96 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Manolis Kogevinas
La gestió de les aigües del subsòl que es vol portar a terme a la ciutat de Bar-
celona és una aposta per la sostenibilitat, atès que es vol realitzar una utilitza-
ció més racional de l’aigua.
Abans de conèixer què es pot fer i què volem fer amb aquestes aigües, farem
una mica d’història.
Si els ibers i els romans van bastir la nostra ciutat on és actualment va ser
per la disponibilitat d’aigua. El sòl del front litoral i dels deltes del Besòs i del
Llobregat està compost de sediments de caràcter al·luvial que van arribar pels
rius i pel transport litoral, que a Catalunya és de nord a sud. A l’època dels
romans, Barcelona estava situada al costat d’una gran badia al peu de Montjuïc,
i al Poble Nou la línia de costa es trobava terra endins, pràcticament coinci-
dint amb l’actual línia del ferrocarril de la Sagrera (contacte entre el que es
coneix com el quaternari antic i el modern). A mesura que es va desenvolupar
el port, també va anar creixent la vessant litoral de la ciutat, que encara ens
recorda en aquesta zona el seu passat vinculat a l’aigua a través d’alguns topò-
nims, com el d’antigues zones baixes, el Clot o la Llacuna.
La ciutat està formada sobre un tipus de geologia molt variable i, per tant,
presenta un comportament hidrogeològic diferent. Així, la zona del litoral està
composta per sorres, graves i alguns llims que conformen un terreny molt per-
meable i amb molta capacitat per guardar aigua. El sòl de l’Eixample està cons-
tituït per argiles, més o menys carbonatades, i llims del quaternari antic que
descansa sobre terrenys del terciari corresponents al pliocè i al miocè, fona-
mentalment gresos, margues i argiles molt impermeables, que afloren a
Montjuïc. Finalment, la zona alta de la ciutat està enclavada sobre un terreny
paleozoic de pissarres i taques de granit.
La presència de grans quantitats d’aigua al subsòl de Barcelona va afavorir
un fort desenvolupament industrial al segle passat, fonamentalment localitzat
als llocs on més aigua hi havia, el Poble Nou i Sant Andreu. S’ha calculat que
n’extreien uns 60 hm3 (hectòmetres cúbics) a l’any, que correspon a seixanta illes
de l’Eixample de cent metres d’alçada (trenta-tres pisos). S’estava extraient
molta més aigua de la que la natura podia proporcionar, que hem estimat en
uns 15 hm3 l’any. L’explotació no era sostenible i el nivell de les aigües freàti-
Aula d’Ecologia, 1999-2000 97-101
L’aprofitament de les aigües del subsòl de Barcelona
Ramon Arandes
ques va baixar i, com que hi havia una diferència entre el nivell de l’aigua sub-
terrània i el nivell de l’aigua del mar, es va produir un procés d’intrusió mari-
na. Progressivament, a partir de finals dels anys seixanta es va començar a
extreure aigua amb uns alts nivells de clorurs i de conductivitat, i tant és així
que Aigües de Barcelona va haver d’anar tancant els pous que tenia al curs baix
del Besòs un a un, fins al tancament del pou de la Maquinista l’any 1995.
La situació actual és ben diferent. Amb l’aturada de les explotacions d’Aigües
de Barcelona i el trasllat de les indústries transformadores del Poble Nou, que
eren grans consumidores d’aigua, en tota la ciutat, segons les dades de què dis-
posem, només se n’extrauen 1,2 hm3 l’any. Com que la recàrrega és més gran
que l’explotació, s’està recuperant el nivell natural d’equilibri entre l’aigua que
entra i l’aigua que s’evacua cap al mar o cap al riu Besòs. Per tant, Barcelona està
recuperant el perfil històric de les aigües al subsòl que van trobar els romans
fa dos mil anys.
Aquesta recuperació ha portat alguns problemes. Les estructures que es
van construir al subsòl a finals dels anys seixanta i setanta no van tenir en
compte que el nivell de l’aigua podia tornar a pujar, i quan ho ha fet s’ha fil-
trat en soterranis d’edificis, en aparcaments subterranis, en estacions trans-
formadores, en la línia del metro, i en totes aquelles instal·lacions que no
estaven preparades per entrar en contacte amb l’aigua. El metro constitueix,
sens dubte, un dels problemes més importants. Actualment hi ha 165 bom-
bes, repartides en 91 punts, que han d’extreure uns 10 hm3 d’aigua a l’any
perquè pugui continuar en servei. El pou d’esgotament situat al Baró de Viver
dóna l’enorme quantitat de 2 hm3 l’any.
Fins fa poc aquesta aigua s’abocava en la seva totalitat a la claveguera, ja
que, malgrat que una part té característiques d’aigua potable, la majoria presenta
petites variacions en les seves característiques, que no la inutilitzen per a usos
que no tinguin necessitat d’aigua amb la qualitat de l’aigua per beure, entre
ells certs serveis municipals com el reg dels parcs i jardins, la neteja viària i les
fonts ornamentals i les làmines d’aigua. No és absurd que, tenint aigua a la
mateixa ciutat, l’haguem de portar d’un ecosistema natural com el Ter on és
necessària? Abans que ens plantegem quines alternatives hi ha, cal saber si en
un futur continuarem tenint aigua.
A partir d’uns punts de control que hi ha dispersos per tota la ciutat, hem
pogut veure que, a causa del descens de les extraccions, el nivell freàtic en els
darrers anys ha estat incrementat en gairebé 1m per any a la zona del Besòs i s’ha
mantingut estable a la plana del Llobregat, on encara es produeixen impor-
tants extraccions per a l’abastament de Barcelona. Per arribar a la conclusió
que una explotació sostenible proporcionava uns 15 hm3 l’any, a partir de 742
punts de control es va fer prèviament un model matemàtic que ens propor-
ciona el balanç de les aigües i permet analitzar l’evolució del nivell freàtic sota
diferents hipòtesis.
L’entrada d’aigua o recàrrega al subsòl es pot donar per tres vies, en primer
lloc per la filtració de l’aigua de pluja: a Barcelona es calcula que només s’arriba
a filtrar, com a mitjana, un 10 o un 15% màxim, ja que la ciutat està molt
98 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Ramon Arandes
impermeabilitzada. El segon punt d’alimentació són les fuites de la xarxa de
distribució d’aigua potable d’Aigües de Barcelona, ja que, malgrat que es trac-
ta d’una bona xarxa, normalment s’accepten unes pèrdues del 25%. Aquestes
pèrdues engloben diferents conceptes: la inèrcia que tenen els comptadors a
l’hora de començar a registrar, i que suposa un 10% que no queda facturat,
les pèrdues no mesurades per comptadors, com les preses de bombers, i final-
ment les fuites veritables al subsòl, que suposen d’un 10 a un 15%. Finalment,
també es produeixen petites fuites des del clavegueram (tan sols entre l’1 i el 2%
del cabal total) i de l’escreix d’aigua pel reg, que és pràcticament inexistent.
Les sortides de l’aigua poden ser laterals, a través del Besòs i el Llobregat
(columna 3) o pel mar (columna 2).
Des que al final dels anys seixanta va disminuir el ritme d’explotació, només
a partir de l’any 1980 hem detectat un intercanvi positiu global entre el mar i
la terra, és a dir que la quantitat d’aigua que baixa de la muntanya és més gran
que la quantitat d’aigua que entra des del mar. A la zona del Llobregat, en
canvi, encara hi ha una intrusió marina per culpa de les extraccions que es con-
tinuen fent. El model també ens ha permès fer hipòtesis sobre què passarà en
un futur. Es preveu que el nivell a la part alta de la ciutat encara pujarà una
mica més. Però la natura és molt lenta a recuperar-se, i tota aquesta entrada
Taula 1. Balanç de les aigües freàtiques
Sortides Extraccions
aigua subsòl Sortides pous+ Extraccions
Any Recàrrega al mar laterals FCG metro ∆V
(1) (2) (3) (4) (5) (6)
1960 31,61 –24,78 4,10 51,55 1,05 –0,32
1970 23,06 –11,90 –4,00 42,82 0,08 –3,93
1980 27,43 3,58 –3,20 20,34 4,69 2,12
1990 27,81 8,87 –8,64 20,38 5,49 1,73
1991 27,62 3,05 –4,64 18,51 6,24 4,45
1992 26,15 –1,32 –2,37 18,23 6,43 5,19
1993 25,40 0,69 –2,74 18,49 6,21 2,75
1994 23,85 3,67 –4,14 17,24 6,48 0,64
1995 22,70 –1,22 –1,04 14,06 7,25 3,66
1996 22,35 –4,30 0,16 13,48 8,42 4,55
1997 21,75 0,70 –0,74 13,47 8,57 –0,25
1998 21,47 1,86 –0,34 13,38 8,31 –1,74
1999 21,51 0,11 1,06 13,38 8,30 –1,34
Font: resultats de la calibració del model matemàtic. Unitats: hm3/any (el signe fa referència al
literal de la columna).
Evidentment: ∆V (6) = (1) - (2) - (3) - (4) - (5), on ∆V és la variació de l’emmagatzematge.
L’aprofitament de les aigües del subsòl de Barcelona Aula d’Ecologia, 1999-2000 99
de l’aigua de mar ha deixat una seqüela de clorurs i conductivitat que proba-
blement tardarà molts anys a ser eliminada. Al llarg del front litoral en aquests
moments el contingut de clorurs arriba a uns nivells molt alts i l’aigua no és
bona per regar, però podem afirmar que al subsòl de la ciutat tenim un cert
volum d’aigua per poder-lo utilitzar.
A Barcelona no fem un excessiu consum d’aigua. L’any 1996 el consum va
tocar sostre amb unes quantitats de 115,7 hm3 l’any, i des d’aleshores es manté
pràcticament sense variacions. El consum actual suposa un descens del 20%
en relació amb les dades de 1989, en part degut a la disminució de la població,
però també per altres mesures com, per exemple, per l’esforç que s’ha fet a
introduir rentadores ecològiques. Els serveis municipals, a tall d’exemple, han
reduït el consum en una tercera part i això suposa un 7,30 % del consum total.
D’aquest consum, pel reg dels parcs i jardins es gasten uns 4 hm3 l’any i 0,5 hm3
més per a la neteja viària.
El consum total suposa únicament 212 litres per habitant i dia, i això posa
en dubte les previsions de consum d’aigua realitzades els anys setanta i vui-
tanta i, fins i tot, algunes que es realitzen a la actualitat, que continuen supo-
sant que l’increment en el nivell de vida va necessàriament acompanyat d’un
increment del consum d’aigua.
Taula 2. Volum d’aigua distribuïda a Barcelona
Comercial i Altres
Any Domèstic industrial (serveis públics) Total Índex
1985 78,6 47,2 13,1 138,9 100,0
1986 80,0 44,6 12,5 137,1 98,7
1987 80,0 45,2 12,8 138,0 99,4
1988 82,0 46,0 12,5 140,5 101,2
1989 83,5 49,6 12,9 146,0 105,1
1990 81,4 46,0 11,6 139,0 100,1
1991 81,7 44,2 12,2 138,1 99,4
1992 79,9 40,8 11,0 131,7 94,8
1993 76,9 35,7 11,1 123,7 89,1
1994 76,2 34,6 10,2 121,0 87,1
1995 75,74 33,43 10,15 119,32 85,90
1996 74,33 32,67 8,71 115,71 83,30
1997 74,82 33,41 7,96 116,19 83,65
1998 74,52 33,48 8,35 116,35 83,76
1999 73,35 34,05 8,90 116,30 83,72
Font: AGBAR (Barcelona Economia).
100 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Ramon Arandes
Amb la utilització de l’aigua del subsòl encara es preveu estalviar més aigua.
No es pretén construir una xarxa alternativa a la de distribució actual, sinó
realitzar petites captacions als punts on hi ha aigua i fer una segona xarxa secun-
dària constituïda per petites xarxes lligades al llocs del consum, que són els
situats a l’entorn de les captacions, així s’evitaran grans inversions en canona-
des. A través d’aquesta xarxa els serveis públics seran susceptibles de ser abas-
tits amb aigües del subsòl, concretament el reg de parcs i jardins, les fonts
ornamentals i les làmines d’aigua, la neteja dels carrers o la neteja del clave-
gueram. Per exemple, el Turó Parc i el Parc del Palau Reial de Pedralbes, amb
totes les seves fonts ornamentals, seran completament abastits amb aigua del
subsòl, i està previst a curt termini arribar al passeig dels Til·lers, la Torre Girona
o els parterres de la Diagonal i també a la muntanya de Montjuïc. Una altra
utilització d’aquesta aigua serà per a la millora de les característiques del cabal
del riu Besòs. Es preveu que aquests usos suposaran uns 4 hm3 l’any, i per tal
d’arribar a gastar els 15 hm3 l’any que es poden utilitzar amb una gestió sos-
tenible caldrà fer un gran esforç, sobretot involucrant les indústries, que actual-
ment només gasten 1,2 hm3 anuals.
En aquesta primera fase no volem entrar en els habitatges, per la dificul-
tat que comporta el control de la correcta utilització d’aquesta aigua que, no hem
d’oblidar, no està tractada. L’aigua no està potabilitzada i no podem assumir
el risc que, per una distracció, s’arribi a consumir, encara que es prenguin mesu-
res com ara posar canonades d’altres colors.
L’excés d’aigua actual al subsòl de la ciutat deguda a la seva infraexplota-
ció comporta seriosos problemes per a la ciutat. La gestió integrada i coordinada
de tots els recursos hídrics es perfila com una bona aposta de cara a fer una
ciutat més sostenible, alhora que permetrà reduir els problemes ocasionats per
la pujada del nivell freàtic.
L’aprofitament de les aigües del subsòl de Barcelona Aula d’Ecologia, 1999-2000 101
Parlar del canvi climàtic global és fascinant, però a la vegada molt com-
promès. D’una banda, es tracta d’un tema de gran interès des del punt de
vista científic; de l’altra, té un component social molt acusat. La societat civil
i política fa moltes preguntes a la comunitat científica, i hi ha una certa pres-
sió per treure conclusions. A què ens referim quan parlem de canvis ambien-
tals, i en concret de canvi climàtic? Hi ha evidències d’aquest canvi, o és tan
sols pura especulació? Què volem dir quan diem «global», ens referim a
geogràficament global o a alguna cosa més profunda? Amb els coneixements
que tenim actualment, quines previsions fem del canvi climàtic? Quin és el
paper de l’oceà en el canvi climàtic? Quins canvis cal esperar a l’oceà? Anem
a pams.
A què ens referim quan parlem de canvi climàtic?
En aquest context, parlem de canvi climàtic com d’un «canvi afegit» en el clima
respecte a la variabilitat natural que té lloc en períodes de temps comparables.
Aquest canvi afegit es pot atribuir directament o indirectament a l’alteració
que l’activitat humana causa en la composició de l’atmosfera global. La com-
posició atmosfèrica determina la retenció d’energia i, per tant, l’escalfament
del planeta. Actualment estem observant i preveient un escalfament global
però geogràficament desigual que comporta, entre altres coses, pujades del
nivell del mar, variacions en la circulació oceànica (que a la vegada té efectes dràs-
tics sobre les variacions en el règim hidrogràfic de precipitacions), en la circu-
lació atmosfèrica, en el transport de vapor d’aigua, en el règim de vents i en el
règim de radiació solar incident. De tot aquest conjunt d’alteracions en diem
«canvi climàtic global», del qual deriven canvis en la distribució i productivi-
tat dels ecosistemes terrestres i marins, i que, al capdavall, pot comportar movi-
ments demogràfics humans. A la vegada, cal preveure que totes aquestes
variacions a nivell d’ecosistema i d’activitat humana generaran respostes amb
efecte de retroalimentació sobre la composició atmosfèrica i el canvi climàtic
(vegeu la figura).
Aula d’Ecologia, 1999-2000 103-109
L’oceà i l’atmosfera, inseparables davant 
el canvi climàtic global
Rafael Simó
Hi ha evidències de canvi?
La Terra sempre ha estat un sistema canviant, i tothom sap que el planeta ha pas-
sat glaciacions i desglaciacions al llarg de la seva història. Els canvis de temperatura
mitjana, però, no han estat tan grans com podria semblar. La Terra ha mantingut
les condicions ambientals dins uns marges raonablement estrets, la qual cosa ha
permès a la vida no només sobreviure sinó també expandir-se i generar i mante-
nir una biodiversitat alta. Actualment som en el punt més càlid de l’últim segle,
de l’últim mil·lenni i, fins i tot, tenim el clima més càlid dels últims sis mil anys.
La temperatura mitjana global ha augmentat entre 0,4 i 0,8 graus els darrers cent
quaranta anys (vegeu la taula), coincidint amb una àmplia presència de l’activitat
industrial. Però amb aquestes dades no n’hi ha prou per saber si aquest escalfa-
ment és induït per l’activitat humana. Si mirem més detalladament l’evolució en
els últims cent anys, veiem que, efectivament, la temperatura ha anat pujant i
que hi ha un increment en els últims cinquanta anys que «sospitosament» coin-
cideix amb un increment de la concentració de CO2 a l’atmosfera en més d’un
30%. L’estreta coincidència en el temps i en la intensitat dels increments de tem-
peratura i de CO2, juntament amb l’absència de cap explicació natural plausible,
és la prova principal que els humans som darrere el canvi climàtic.
A banda dels increments de temperatura i de CO2, hi ha altres evidències
que s’estan esdevenint canvis. El metà i l’òxid nitrós, que són gasos d’una alta
capacitat d’efecte hivernacle, han crescut més d’un 145% i un 15% respecti-
vament. El nivell del mar ha pujat entre 10 i 15 cm. L’oceà profund s’ha escal-
fat fins un màxim d’1 grau en algunes zones en els últims cent anys, s’ha perdut
molt corall a causa de l’escalfament en els darrers vint anys, ha disminuït la
superfície gelada de l’oceà Àrtic durant la dècada dels noranta, i a l’Antàrtida
les plataformes de glaç també han disminuït en els últims cinquanta anys. Les
glaceres dels Alps han perdut el 50% del seu volum en els últims cent cin-
quanta anys, d’un 10 a un 20% tan sols en els darrers vint anys.
Però, ben bé, quina és la relació entre la composició atmosfèrica 
i el canvi climàtic?
Aquesta relació s’esdevé, sobretot, per mitjà del famós «efecte hivernacle». De
la radiació solar que arriba a la Terra, una proporció similar retorna a l’espai. Part
de la radiació d’ona curta que hi arriba és reflectida per la superfície com a radia-
ció d’ona llarga, que dóna escalfor, una fracció de la qual queda retinguda a la
troposfera per causa de la presència de determinats gasos, com el vapor d’ai-
gua, el CO2, els òxids de nitrogen, els CFC i el metà. Aquests gasos estan pre-
sents en l’atmosfera en concentracions baixíssimes, però tenen un gran impacte
en el balanç de radiació. Això és el que anomenem «efecte hivernacle». Aquest
efecte no és nou d’ara; de fet, la Terra ha mantingut unes temperatures con-
fortables a causa de l’efecte hivernacle. Però resulta que, com ja hem dit abans,
el CO2, que té una màxima contribució en la capacitat d’efecte hivernacle,
està augmentant a l’atmosfera a causa de la ignició de combustibles fòssils i de
104 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Rafael Simó
la desforestació. El CO2 és part del cicle global del carboni. Els continents i
els oceans bescanvien CO2 amb l’atmosfera, tant a través del metabolisme de la
biosfera (que fixa CO2 en la fotosíntesi i emet CO2 durant la respiració) com
a través de la solubilització i exhalació d’aquest gas per les masses d’aigua.
Aquests bescanvis naturals de CO2 estan més o menys en equilibri. L’activitat
humana introdueix desequilibri quan passem a l’atmosfera, d’una manera molt
ràpida, carboni (en forma de CO2) que estava retingut als combustibles fòs-
sils (carbó i petroli) i que hauria trigat moltíssims anys a retornar-hi d’una
manera natural. Tot i que les emissions de l’activitat humana són molt més
petites que les emissions dels oceans i dels continents, són prou importants
per fer entrar el sistema en desequilibri. Sembla evident que el restabliment
de l’equilibri dependrà del sentit, de la intensitat i de l’escala de temps de la
resposta dels oceans i els continents al desequilibri.
Què volem dir quan afirmem que el canvi és global?
D’entrada, volem dir que s’esdevé a tot arreu. Només el 20% de la població
mundial és responsable dels 2/3 de les emissions de CO2 a l’atmosfera, però
com que l’atmosfera està barrejada i el CO2 hi té una vida llarga, les emissions
afecten el conjunt del planeta. Però hi ha una altra accepció del terme «global».
Fa referència a la Terra com un gran ecosistema constituït pels oceans, els eco-
sistemes terrestres i la geosfera, tots íntimament relacionats. El canvi climàtic glo-
bal no només és geogràficament global, sinó que afecta la Terra com un tot i,
per tant, demana estudis que no fraccionin el sistema en petites parts. En aquest
sentit, una de les aportacions que em semblen més interessants de l’últim quart
de segle l’ha fet el científic britànic independent James Lovelock amb la seva
famosa teoria de Gaia. La teoria diu que la Terra es comporta com un únic ens,
un sistema conjunt de biosfera, hidrosfera i geosfera que evoluciona conjunta-
ment amb tendència a l’homeòstasi, és a dir, a la preservació de les condicions
ambientals. La Terra és diferent de qualsevol altre planeta, té molta aigua, té
unes temperatura bones per a la vida, té una composició atmosfèrica en des-
equilibri químic profund, i això només s’explica per l’existència de la vida. És
a dir, que la vida s’ha adaptat al planeta i a la vegada l’ha transformat profun-
dament, de manera que tots dos han evolucionat i evolucionen conjuntament
i són indissociables. Des d’aquest punt de vista, cal abordar qualsevol aproximació
als canvis del planeta amb una visió integrada i no pas a través de reduccions i
compartimentacions en disciplines científiques clàssiques.
Quines previsions hi ha de canvi?
Actualment s’està enllestint el llançament d’un nou programa d’abast mun-
dial per a l’estudi de les interaccions entre oceà i atmosfera en el context del
canvi climàtic: el programa SOLAS (Surface Ocean Lower Atmosphere Study).
Aquesta iniciativa i d’altres han portat la Comissió Internacional d’Experts en
Canvi Climàtic (IPCC) a revisar les previsions fetes fins ara (vegeu la taula 1).
L’oceà i l’atmosfera, inseparables davant el canvi climàtic global Aula d’Ecologia, 1999-2000 105
Taula 1. Canvi climàtic: Revisió a l’alça de les previsions d’escalfament global
Augment de la temperatura mitjana entre 1990 i 2100
_ previsió 1995 previsió 2000
1 a 3,5 ºC 1,5 a 6 ºC
Concentració de CO2 a l’atmosfera el 2100
_ previsió 1995 previsió 2000
500 ppm 540 a 970 ppm
Augment de la temperatura mitjana entre 1860 i 2000
_ anàlisi 1995 anàlisi 2000
0,3 a 0,6 ºC 0,4 a 0,8 ºC
Pujada del nivell del mar entre 1990 i 2100
_ previsió 1995 previsió 2000
15 a 95 cm 14 a 80 cm
Font: International Panel on Climate Change (IPCC). Report, 2000.
La concentració atmosfèrica de CO2 augmentarà fins a doblar les d’èpoques
preindustrials d’aquí a dos-cents anys, si suposem que les emissions seran iguals
que les actuals i no creixeran. Les concentracions de metà i òxid nitrós també
augmentaran si no se’n redueixen les emissions humanes; i es tracta de dos
gasos molt poderosos en l’efecte hivernacle. També les partícules negres de sutge
que es formen en les combustions, si continuen augmentant, tindran una con-
tribució important a l’escalfament. Els models més actuals diuen que la tem-
peratura mitjana pujarà entre 1,5 i 6 graus en els propers cent anys, que aquest
augment serà superior a l’hivern respecte a l’estiu, i que disminuiran les diferèn-
cies entre el dia i la nit. El nivell del mar pujarà per terme mitjà entre 14 i 80
cm, i s’alentirà la circulació termohalina de l’Atlàntic nord, que és vital per la
distribució del clima en termes de temps meteorològic regional i també de cara
a la dissolució del CO2 en diverses zones de l’oceà. El cicle hidrològic serà més
vigorós, hi haurà una redistribució de pluges i sequeres. A la zona mediterrània,
per exemple, podríem tenir estius més secs i hiverns més plujosos, i un aug-
ment d’episodis extrems, és a dir, de tempestes i de sequeres. Les glaceres de
Groenlàndia, que juntament amb les de l’Antàrtida fan el 90% del conjunt de
les glaceres continentals del planeta, disminuiran un 12% i amb això contri-
buiran a fer pujar el nivell del mar. Paradoxalment, les glaceres continentals de
l’Antàrtida poden patir el procés invers, ja que probablement hi nevarà més i les
plataformes molt properes als continents augmentaran en gruix.
Què passaria si per acords polítics i desenvolupament tecnològic eliminés-
sim totalment les emissions de gasos hivernacle al segle XXII, entre el 2100 i el
2200? A causa de l’enorme inèrcia de la temperatura global, la resposta del sis-
tema no seria immediata. Els efectes d’escalfament que estem causant ara són
irreversibles durant segles. Això ens diu que és un tema més urgent del que
podria semblar.
106 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Rafael Simó
Tots aquests càlculs es fan per mitjà de models complexos anomenats «mo-
dels de circulació general» (CGM). Aquests models, malgrat que ens ajuden
a fer previsions, porten associat un grau d’incertesa enorme. Per què? D’entrada,
els models són representacions imperfectes de la realitat perquè encara no
coneixem prou com funciona el sistema. En segon lloc, per fer previsions a
cent anys vista hauríem de conèixer com variaran les emissions humanes de
CO2, i això suposa incorporar les previsions dels demògrafs i dels economistes
sobre el creixement i el desenvolupament industrials. En tercer lloc, durant la
ignició dels combustibles fòssils hom emet, juntament amb CO2, una gran
quantitat de partícules (aerosols) que dispersen la radiació solar i tenen un
efecte directe de refredament. Però, a més, si aquestes partícules són prou peti-
tes, actuen de nuclis de condensació per a la formació de núvols, de la qual
cosa en deriva un efecte indirecte de refredament. Actualment, l’efecte direc-
te s’està introduint de manera seriosa en els models, però l’efecte indirecte
encara es coneix poquíssim i s’introdueix amb un grau d’incertesa elevat.
Tanmateix, hi ha proves de l’efecte de refredament dels aerosols. L’escalfament
que prediuen els models basats només en les concentracions de gasos hiver-
nacle sempre és superior a l’escalfament observat, i això vol dir que cal tenir
en compte l’efecte dels aerosols.
Però encara hi ha una altra font d’incertesa per als models de previsió de
canvi climàtic: no coneixem prou les reaccions «naturals» del sistema biològic
i geoquímic del planeta; ni tan sols sabem fins a quin punt aquestes reaccions
actuaran amplificant o compensant els canvis induïts.
I en tot això, quin paper hi té l’oceà?
L’oceà cobreix dues terceres parts de la superfície del planeta. Només pel fet
de ser una massa d’aigua tan enorme ja té un paper extraordinari com a absor-
bidor d’escalfor, transmissor d’energia i capturador de CO2 per dissolució.
Però és que, a més, l’oceà no és tan sols una massa d’aigua salada, sinó que és
ple de vida. Sota un microscopi, hom pot veure el plàncton de l’oceà: les algues
unicel·lulars (fitoplàncton) que fan la fotosíntesi, els animalons i protozous
(zooplàncton) que es mengen les algues, els bacteris (bacterioplàncton) que es
«mengen» els exhudats i restes de les algues i els animalons, etc. Entre una ter-
cera part i la meitat de la producció primària de tot el planeta té lloc al mar.
Les algues utilitzen la llum i els nutrients que vénen del fons del mar per fixar
el CO2 en matèria orgànica i créixer, i el zooplàncton i els bacteris respiren
aquella matèria orgànica altra vegada a CO2. Quin és l’efecte net d’aquests
processos? La major part del carboni fixat retorna ràpidament a l’atmosfera i,
per tant, des del punt del canvi climàtic, no té cap efecte; però una part sedi-
menta cap a aigües més fondes i s’hi queda entre cinc-cents i mil anys, i una part
més petita s’incorpora als sediments marins i queda retingut temps encara més
llargs. La proporció de producció primària que esdevé «segrestada» a llarg ter-
mini al fons de l’oceà depèn essencialment de l’estructura de la comunitat de
plàncton, estructura que varia en l’espai i en el temps en funció de les condi-
L’oceà i l’atmosfera, inseparables davant el canvi climàtic global Aula d’Ecologia, 1999-2000 107
cions climàtiques. Per tant, la capacitat de la biosfera oceànica per reduir el
CO2 atmosfèric i passar-lo a formes més conservades, és a dir, per interactuar
amb el clima, varia en funció del mateix clima. Dit d’altra manera, el lligam
entre plàncton i clima és estret i funciona en tots dos sentits.
El paper de l’oceà davant el canvi climàtic va més enllà de la capacitat de
segrestar CO2. El mar també emet un gran nombre de substàncies que són
importants en l’activitat de l’atmosfera i en la regulació del clima: el metà,
l’òxid nitrós, compostos de sofre que formen aerosols a la troposfera o que
intervenen en la destrucció de l’ozó de l’estratosfera, compostos halogenats
que també interaccionen amb l’ozó, compostos de nitrogen que afecten l’acidesa
de l’aerosol, altres hidrocarburs que afecten l’activitat oxidativa de la tropos-
fera, etc. La llista de compostos és llarga; tots tenen importància per a les pro-
pietats de l’atmosfera i n’hi ha alguns que són importants per al clima. El
dimetilsulfur, per exemple, és un gas de sofre produït pel plàncton que els
oceans exhalen en petites quantitats però de manera continuada. A l’atmos-
fera, s’oxida per formar aerosols que reflecteixen la radiació solar, tant direc-
tament com a còpia d’augmentar la densitat òptica dels núvols. És a dir, que
els oceans emeten sofre d’origen biològic amb efecte «refredant». Les inves-
tigacions més recents, en les quals jo mateix he participat, apunten que els
canvis previstos a l’oceà podrien incrementar l’emissió a l’atmosfera de sofre
marí d’efecte refredador. Una petita «bona notícia» en el panorama desola-
dor del canvi climàtic.
Quins canvis esperem a l’oceà?
L’escalfament de l’atmosfera està incrementant la temperatura de l’aigua del
mar. Això farà canviar el règim de barreja vertical a moltes regions de l’oceà,
amb conseqüències importants per a la disponibilitat de nutrients i per a l’ex-
posició dels organismes a la radiació solar. Sembla ser que en zones properes
als pols hi haurà una disminució de la salinitat superficial. L’augment de CO2
abaixarà el pH de l’aigua de mar, i això tindrà importància pels organismes
que produeixen esquelets o closquetes de carbonat càlcic. I cal esperar canvis en
la biogeoquímica marina com a conseqüència de l’increment dels fenòmens
tempestuosos. Tots aquests canvis fisicoquímics de l’oceà, quin impacte tenen
en la vida marina? Afecten l’estructura i la composició de les comunitats planctò-
niques, la seva calcificació, la capacitat de fotosíntesi i respiració, la fenologia
(comportament i cicles vitals), la distribució de les espècies biològiques, etc.
Aquestes modificacions en el plàncton determinaran quina quantitat de CO2
podran segrestar de l’atmosfera les bombes biogeoquímiques i quants com-
postos dels que hem esmentat es produiran, i, per tant, si la resposta del siste-
ma oceànic al canvi climàtic serà compensatòria o amplificadora.
El gran repte és introduir als models de canvi climàtic els processos de bio-
geoquímica oceànica. Però per a això cal entendre millor com funcionen i com
es distribueixen aquests processos. Cal combinar l’obtenció de dades in situ en
campanyes amb vaixells oceanogràfics amb eines d’observació oceànica quasi-
108 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Rafael Simó
sinòptica i a gran escala, com la teledetecció des de satèl·lits, que ens permet
mesurar fàcilment la temperatura superficial de l’aigua, la presència d’algues,
la cobertura de gel, etc.
Comiat
Als científics ens cal abordar la nostra recerca amb originalitat i flexibilitat.
Això, avui, no és sempre fàcil, sobretot a causa de les limitacions del finança-
ment de què disposem. També cal, tanmateix, que nosaltres mateixos sapi-
guem adreçar les preguntes més correctes, i que a la vegada estiguem oberts a
les noves preguntes que sens dubte la nostra recerca generarà. Davant el canvi
climàtic global, ens cal afrontar la recerca amb responsabilitat i lucidesa, tenir
una paraula entenedora i precisa malgrat que ens movem en la incertesa cien-
tífica, i convèncer que cal invertir tant en coneixements com en actuació poli-
ticoeconòmica. Predico amb l’exemple: ateses les evidències de canvi, i de
relació causa-efecte d’aquest amb l’activitat humana, calen replantejaments
profunds i valents del cost de progrés (totalment desequilibrat en un món pre-
tesament en vies de globalització) per tal d’aturar les emissions de gasos d’efec-
te hivernacle; dades i models a la mà, res no indica que les respostes del sistema
Terra actuïn, en conjunt, en la direcció de compensar el canvi global per man-
tenir les condicions ambientals tal com les vivim avui.
L’oceà i l’atmosfera, inseparables davant el canvi climàtic global Aula d’Ecologia, 1999-2000 109
L’any 1981 es van començar a diagnosticar en persones homosexuals sarcomes
de Kaposi i pneumònia per Pneumocistis carinii, unes malalties que fins llavors
es veien molt infreqüentment i tan sols en persones molt immunodeprimides.
L’agent etiològic causant d’aquests símptomes, el Virus de la Immunodeficiència
Humana (VIH), se suposa que ja era a l’Àfrica central abans dels anys seixanta
i, per causes que encara es desconeixen, va començar a afectar homes homose-
xuals. A partir d’aquest grup el virus va passar a addictes a drogues parenterals
que compartien xeringues, als hemofílics i als hemotransfosos per via hemàtica,
i finalment a altres persones heterosexuals per via sexual. L’any 1983 es va iden-
tificar el virus i el 1985 ja era possible disposar de tests per detectar la presència
d’anticossos enfront d’aquest virus. Hi ha hagut dues fites molt importants en
el tractament de la malaltia: l’any 1986 es va començar a subministrar, a malalts
de sida i a persones infectades per VIH relativament avançades, l’AZT, el primer
fàrmac actiu enfront del virus, i a partir dels anys 1996-1997 es va començar
una campanya de subministrament sistemàtic als països desenvolupats dels inhi-
bidors de proteases que han fet disminuir molt la letalitat de la malaltia.
Actualment, des d’un punt de vista de salut pública, la sida es pot consi-
derar una malaltia infecciosa crònica als països desenvolupats, que es transmet
per via sexual o hemàtica, que presenta una elevada morbilitat i mortalitat,
sobretot al Tercer Món i a les bosses de pobresa de les grans ciutats, i que reque-
reix una bona adherència a un tractament que, malauradament, té un elevat
cost econòmic.
La sida a la ciutat de Barcelona
A Barcelona el primer cas de sida va ser un home homosexual de trenta-cinc anys
que viatjava freqüentment als Estats Units. Va debutar a l’Hospital de la Vall
d’Hebron amb sarcoma de Kaposi, toxoplasmosi i infecció per citomegalovi-
rus. Va ser diagnosticat el mateix mes en què va morir, el desembre de 1981.
El que va començar amb un cas puntual ha esdevingut una epidèmia que ha ori-
ginat, tan sols a la ciutat de Barcelona, set mil afectats, una mica més de la
meitat dels quals han mort.
Aula d’Ecologia, 1999-2000 111-114
Sobre el possible impacte mundial de la sida 
en la dècada 2000-2010
Joan Caylà
Les dades de l’evolució de l’epidèmia de la sida a Barcelona mostren que
l’any 1987, quan només n’hi havia cent vint-i-sis casos, els homosexuals repre-
sentaven el percentatge més alt d’infectats per HIV, amb una mitjana d’edat
de trenta-nou anys, seguit dels toxicòmans, amb una mitjana d’edat de vint-i-
set anys, i alguns casos d’hemofílics o fills de mare toxicòmana. Per districtes,
hi havia diferències importants en el nombre de malalts i en els mecanismes
de transmissió o grups de risc. Ciutat Vella tenia més casos que la resta de la ciu-
tat i hi predominaven els toxicòmans, mentre que en altres districtes com
Sarrià-Sant Gervasi la proporció d’homosexuals era més elevada.
La malaltia diagnòstica de sida també variava segons el grup de transmissió.
Amb dades del període 1994-1997, quan ja hi havia més de mil casos d’in-
fectats addictes a drogues, la tuberculosi era molt més freqüent en toxicòmans
que entre els altres grups de transmissió. Una dada preocupant del període
1988-1990 va ser un increment general dels casos de sida a Barcelona, espe-
cialment en el grup dels toxicòmans. Com a dada positiva, a partir de l’any
1994 van anar disminuint els casos nous de sida, i a partir del 1997 augmentà
molt l’esperança de vida dels afectats gràcies a l’aplicació dels nous tractaments
antiretrovirals que comentava anteriorment.
La sida a l’Estat espanyol
A nivell de l’Estat espanyol, Catalunya ha estat sempre una de les comunitats
autònomes amb una incidència més elevada, juntament amb Madrid. Dins
d’Europa, l’Estat espanyol té la incidència més alta i moltes vegades amb una
gran diferència respecte als altres països. Per exemple, l’any 1998 tenia vuitan-
ta-tres casos nous per a cada milió d’habitants, mentre que Itàlia en tenia només
quaranta-un, França, trenta i Holanda, deu. Segons el grup de risc, Espanya
concentra el nombre més alt d’usuaris de drogues parenterals i d’homosexuals
amb sida seguida de Portugal.
La sida a nivell mundial
Als EUA, l’any 1987, quan ja tenien registrats més de 50.000 casos en homo-
sexuals, van fer unes prediccions bastant catastrofistes sobre l’evolució del nom-
bre de malalts. Les projeccions deien que l’any 1992 tindrien 365.000 casos
de sida, que haurien mort 263.000 persones fins aquell any, que hi hauria
66.000 morts tan sols el 1992 i que el cost econòmic anual estaria situat entre
els 5.000 i els 13.000 milions de dòlars. Afortunadament no va ser així, però
sí que és cert que el cost econòmic, a part de sanitari i social, ha anat evolu-
cionant en xifres molt importants.
A nivell mundial hi ha grans diferències entre els països desenvolupats i els paï-
sos en vies de desenvolupament. L’OMS estima que a finals de l’any 1998 hi havia
trenta-tres milions d’adults infectats per VIH i un total de catorze milions de
morts, la majoria localitzats a l’Àfrica subsahariana, a Tailàndia i algun país de l’A-
mèrica Llatina. Espanya, com els EUA, té unes xifres intermèdies, i els països amb
112 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Joan Caylà
menys incidència són alguns de l’Europa nòrdica o el Canadà. Les noves infec-
cions per VIH de l’any 1998 serien gairebé sis milions de casos amb un balanç de
dos milions i mig de morts. Això comença a ser una xifra molt preocupant, perquè
actualment només hi ha dues malalties infeccioses més letals que aquesta, la tuber-
culosi i la malària, però si continua aquesta tendència, les arribarà a sobrepassar.
Una altra dada preocupant és que, a nivell mundial, hi hauria 16.000 nous
infectats per VIH diàriament, un 10% dels quals serien nens menors de quinze
anys i un 40% dels adults serien dones. El nombre estimat de nens orfes a causa
de la sida l’any 1997 a nivell mundial arribaria als vuit milions, el 90% dels quals
procedirien dels països més pobres de la Terra, la majoria a l’Àfrica subsahariana.
L’impacte de la sida als països en vies de desenvolupament està hipotecant el
futur de milions de persones. Es calcula que un 25% dels adults de Botswana esta-
rien infectats per VIH, un 12% a Kenya, un 19% a Zàmbia, etc., mentre que,
en comparació, la incidència als països desenvolupats seria extremament menor
(un 0,18% als EUA, un 0,50% a Espanya o un 0,30% a França). L’esperança de
vida en països com Botswana, Kenya, Malawi, Moçambic o Zàmbia era molt
bona fins als anys 1990-1995, però l’aparició de la sida l’ha fet disminuir uns deu
anys de mitjana, i això es pot explicar en bona part pels diners de què disposen
per tractar els malalts. Alguns d’aquests països l’any 1996 disposaven de dos
dòlars per malalt, una quantitat ridícula si es compara amb la inversió de l’Estat
espanyol, on el tractament anual per a cada malalt costa uns dos milions de pes-
setes. Quant a mortalitat, l’any 1999 els països de l’Àfrica subsahariana hau-
rien sofert fins gairebé 14 milions de morts, 210.000 morts a l’est d’Europa
i 450.000 als EUA. S’ha parlat molt de la sida als EUA, però l’impacte social i
econòmic a l’Àfrica és extremament més elevat.
Sida i tuberculosi
Una preocupació important és quan el VIH i la tuberculosi s’associen. L’OMS
estima que en la dècada 1990-1999 hi haurà hagut noranta milions de casos
nous de tuberculosi i trenta milions de morts. A la dècada dels vuitanta molts
països van veure com la tuberculosi sofria un increment de casos de manera
important. A moltes persones que fins aquell moment només estaven afectades
per Mycobacterium tuberculosis o bacil de Kock sense haver desenvolupat enca-
ra la malaltia, una infecció pel VIH els produïa un estat d’immunodepressió que
afavoria que el Mycobacterium tuberculosis es multipliqués i produís patologia.
Quan el bacil de Kock afecta una persona immunitàriament sana, aquesta
esdevé tuberculinopositiva al cap de tres o set setmanes. D’aquests tuberculi-
noconvertors, entre l’1 i el 2% desenvoluparan la tuberculosi durant l’any
següent i tan sols un 10% presentaran malaltia al llarg de la seva vida. En canvi,
quan un bacil de Kock afecta una persona infectada per VIH, la situació es
complica d’una manera alarmant: la malaltia es desenvolupa en un 10% dels
tuberculinoconvertors el primer any i en un 50% al cap de cinc anys. La tuber-
culosi es converteix, per tant, en una malaltia molt més probable quan hi ha
infecció per VIH.
Impacte mundial de la sida en la dècada 2000-2010 Aula d’Ecologia, 1999-2000 113
El mapa mundial del nombre d’afectats per tuberculosi és bastant semblant
al mapa d’afectats per la sida. Els països més afectats sempre són aquells amb
un nivell socioeconòmic més baix: els països de l’Àfrica subsahariana, l’Índia i
altres països de l’Àsia i l’Amèrica Llatina. L’augment de casos de tuberculosi
registrats a nivell mundial també es podria explicar per la millora en els siste-
mes de detecció de la malaltia, i pel fet que les mesures de control de la tuber-
culosi a nivell mundial al llarg dels darrers anys havien baixat molt, ja que
molts països pensaven que aquesta malaltia pràcticament no existia. Però el
VIH s’ha encarregat de demostrar que no era així.
Prevenció de les conductes de risc
A Barcelona s’han posat en marxa mesures de prevenció que han estat molt
útils, com per exemple els programes de metadona, que aconsegueixen que els
malalts deixin d’injectar-se heroïna amb tanta freqüència com abans i sigui
més fàcil convèncer-los que no comparteixin xeringues. Aquests programes
van molt bé per poder donar missatges preventius en relació amb la sida, per
incentivar que els malalts de tuberculosi compleixin els tractaments de medi-
cació durant molts mesos, i alhora han fet disminuir l’índex de criminalitat.
Un bon exemple del funcionament d’aquests programes el trobem a Holanda,
on l’any 1990 hi participaven un 70% dels toxicòmans i l’any 1994 ja van
detectar una disminució dels casos de sida en aquest grup de risc. Els progra-
mes de manteniment amb metadona a Espanya van arribar molt tard, tan sols
un 10% dels toxicòmans hi participaven l’any 1990, i el retard en la seva apli-
cació explica, en gran mesura, que Espanya sigui el país d’Europa més afectat
per la sida, especialment pel que fa a toxicòmans. Hem de recordar que estem
davant d’un problema econòmicament molt important i és necessari que la
gent entengui les mesures de prevenció. Espanya ja gasta 36.000 milions de
pessetes en tractaments retrovirals, i ens ha de quedar molt clar que amb la
sida és molt millor prevenir que curar.
Previsions sobre l’impacte de la sida en el període 2000-2010
Actualment els tractaments antiretrovirals s’estan aplicant a gent que encara
no té sida, i això és bo perquè fan que la immunodeficiència no progressi i
d’aquesta manera molts d’aquests infectats com a mínim retardaran l’inici de
la malaltia. Malgrat això, és molt difícil predir el futur. L’impacte serà donat
per l’elevat cost econòmic dels tractaments, que només el podran assumir els
països amb rendes altes com Espanya. Per tant, aquesta malaltia continuarà
presentant una elevada morbilitat i mortalitat, sobretot als països en vies de de-
senvolupament. L’aparició d’una vacuna no és previsible en un termini de cinc
o deu anys, i es veu a venir que una vacuna eficaç contra la sida serà proba-
blement econòmicament molt costosa. Si aquesta vacuna no es pogués apli-
car sistemàticament als països més afectats, el seu interès a nivell mundial
quedaria molt limitat.
114 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Joan Caylà
Introducció
L’ocupació del litoral, al nostre país i arreu del món al llarg de la història recent,
ha comportat canvis importants i generalment negatius, tant en la seva evolu-
ció com en l’estructura i la dinàmica de les costes i del medi físic. Al llarg d’a-
questa conferència es farà una breu introducció teòrica sobre la diversitat dels
tipus de costa i els factors que controlen el seu modelatge per, a continuació,
incidir sobre alguns dels problemes resultants de l’ocupació del litoral català, que
possiblement es podrien haver evitat amb una gestió millor, o amb el que ara
anomenem «gestió integral del litoral».
Alguns conceptes teòrics
La línia de costa, des del punt de vista físic, és la frontera entre els sistemes con-
tinental i marí en un moment del temps, formada pels processos dels dos domi-
nis. A escala de temps curta és una situació que podem considerar estable, però
a escala de temps llarga, o fins i tot geològica, és un element totalment can-
viant. Uns quants milers d’anys enrere (18.000) la línia de costa es trobava
aproximadament cent metres per sota de la línia actual, pràcticament al límit de
la plataforma continental, i no va assolir el nivell actual fins fa uns cinc mil
anys. Aquests canvis s’han realitzat en repetides ocasions al llarg de la història
de la Terra, produïts ja sigui per canvis en el volum de l’aigua de les conques
marines o en l’evolució estructural de l’escorça de la Terra. Si en la situació
actual es produís la fusió de tota la massa de gel, aquest nivell encara s’elevaria
uns seixanta metres més. La tendència actual atorgada a l’escalfament o canvi
climàtic és de l’ordre de 2 mm any, segons les previsions més moderades.
La línia de costa integra les formacions litorals, aquelles estructures que
s’han construït a expenses de processos sedimentaris, biològics o d’altra mena,
com per exemple les platges, les formacions deltaiques, els estuaris o els esculls
bioconstruïts. Considerarem, doncs, que la línia de costa i totes les formacions
que hi estan associades són un sistema dinàmic. Moltes vegades la política de
conservació de les formacions litorals, com els aiguamolls o els sistemes del-
Aula d’Ecologia, 1999-2000 115-120
Ocupació del litoral i implicacions sobre el territori
Jordi Serra Raventós
taics, intenta rigidificar el sistema i per tant dóna a aquests elements un caràc-
ter estàtic impropi o no compatible amb la seva evolució natural.
El perfil de costa pot modificar-se per l’efecte dels factors climàtics, geolò-
gics o antròpics. Els efectes climàtics inclouen, en un sentit molt ampli, els
agents dinàmics marins, la climatologia marina, el règim de l’onatge, els corrents,
les marees, etc., així com els canvis climàtics atmosfèrics. Sabem, per exemple,
que l’escalfament global actual de la Terra fa incrementar el nivell del mar,
malgrat això, el sistema reacciona de manera natural adaptant-se a un nou per-
fil, sempre que existeixin l’espai i el material necessaris. Els canvis geològics
comprenen la dinàmica cortical i la dinàmica sedimentària. Són processos a
escales de temps molt diferents. Per exemple, a una escala de temps curta tin-
dríem els canvis produïts per un terratrèmol o per fenòmens volcànics; a una
escala de temps de centenars d’anys tindríem la formació d’un delta. Finalment,
intervé l’acció de l’home, que, com a introductor d’elements estranys en el
litoral o a l’interior del país, dóna lloc a una ràpida modificació de les condi-
cions d’equilibri dels processos litorals. Entre les intervencions a la pròpia línia
de costa, destaquen les construccions de ports, esportives, esculleres, espigons
de protecció, o les més recents intervencions d’alimentacions artificials de les
platges, i a l’interior del continent trobem la construcció d’embassaments que
poden afectar les conques hidrogràfiques i tenir una repercussió directa sobre
el litoral quan retenen el material detrític que transporta el riu i aquest no s’a-
llibera al mar.
La geodiversitat costanera defineix els diferents tipus de morfologies lito-
rals existents. El coneixement de la geodiversitat és important en la gestió del
litoral, ja que la tecnologia aplicable variarà segons la morfologia predomi-
nant, perquè els processos dominants no són sempre els mateixos en funció
d’aquesta variabilitat. Algunes actuacions que s’han realitzat copiant els models
d’altres països per aplicar-los al litoral català han estat un gran fracàs. Per exem-
ple, a Segur de Calafell i Coma-ruga s’hi han construït ports dels anomenats
«ports illa», uns ports fets mar endins i units a terra per un pont que permet,
en principi, el pas de les ones i del sediment que transporten formant l’ano-
menat «corrent de deriva litoral». Malgrat que es tracta d’una bona tecnolo-
gia a nivell tècnic, la climatologia no és l’adequada per a aquestes construccions
i el resultat ha estat que aquests ports produeixen un efecte pantalla en el movi-
ment de sediments i han de ser dragats de manera contínua.
Qualsevol gestió al litoral ha d’anar acompanyada, en primer lloc, d’un
coneixement molt precís dels factors que intervenen en la modulació de la
costa. Aquests factors els classifiquem en cinc categories:
1. El tipus de substrat que dóna lloc a la morfologia del litoral. Aquest és un
factor dominant, per exemple, a la badia de Cadaqués i Portlligat.
2. La dinàmica sedimentària i el balanç sedimentari, dels quals parlarem a
continuació.
3. Els processos biològics. Tenen gran importància en les costes de tipus escull,
on domina la bioconstrucció, i en zones on la presència d’un substrat per-
116 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Jordi Serra Raventós
manent, com en el cas del cap de Creus, ha facilitat l’establiment d’unes
comunitats amb un temps de residència llarg.
4. L’entrada energètica a què és sotmesa la costa, per exemple les marees, que
malgrat que al mar Mediterrani són mínimes, també tenen una certa inter-
venció, així com d’altres tipus d’ones de llarg període.
5. El factor humà, que amb les seves actuacions pot fer capgirar qualsevol dels
altres elements.
El balanç sedimentari
El balanç sedimentari litoral no és res més que la relació entre les entrades i
les sortides del material detrític (continental o marí) del sistema. En el cas que
sigui positiu (hi dominen les entrades al sistema) es produirà la progradació
de la costa, mentre que en el cas contrari dominaran els processos erosius. Les
entrades poden ser de diversos tipus, però en el cas del Mediterrani dominen
les aportacions continentals transportades a través de la xarxa fluvial. Els sedi-
ments arriben a la línia de costa portats per un corrent unidireccional, i el canvi
energètic brusc en entrar en contacte amb el sistema dinàmic marí provoca
una selecció dels materials. Els sediments més fins i els elements en dissolució
són progressivament decantats més enllà de la línia de costa o passen a formar
part del sistema o de la solució marina, mentre que els elements detrítics gro-
llers es queden a la desembocadura i es distribueixen al llarg de la costa a favor
de la deriva litoral. També hi pot haver entrades de sediments des de mar cap
a terra, o entrades procedents de la productivitat d’organismes marins que dei-
xen esquelets carbonàtics. La importància relativa de les aportacions detríti-
ques d’origen continental, marina o biològica, donarà lloc a un tipus de fàcies
sedimentària característica. Per exemple, el sediment que forma la costa con-
tinental mediterrània són materials de tipus silicicoclàstics originats al continent
i retreballades per l’acció de les ones. En les zones insulars, en canvi, dominarà
l’element biogènic, amb la presència de sorres bioclàstiques carbonatades com-
postes per restes d’organismes animals (com el «marés» de Mallorca).
Els sediments que arriben o formen part del sistema costaner poden ser
retransportats de dues maneres: pel transport longitudinal, que transcorre
paral·lelament a la costa, i pel transport transversal, durant el qual els sedi-
ments guanyen fondària fins on pot arribar l’energia de transport (fondària
límit). Aquesta dualitat depèn bàsicament del tipus d’energia incident que tin-
guem en cada tram de costa. Una tercera sortida, produïda per l’ésser humà
fins fa poc, era l’explotació d’àrids del litoral i de les conques fluvials que ali-
menten el litoral. Ara aquestes actuacions estan rigorosament prohibides.
El comportament d’un sector de costa no podrà ser conegut amb certesa
fins que no es coneguin tots els paràmetres que intervenen en el balanç sedi-
mentari. Això és força complex i comporta períodes de mesura i bases de dades
prou llargues com per ser vàlides. De vegades l’experiència o el record histò-
ric (vegi’s també el registre geològic) poden suplir o ser més fiables que un mal
càlcul, no obstant això un període mínim de mesures és imprescindible. La
Ocupació del litoral i implicacions sobre el territori Aula d’Ecologia, 1999-2000 117
resposta dinàmica a la introducció de modificacions en un sistema litoral sola-
ment podrà ser coneguda a través de models numèrics o de proves en model
reduït, eines cada cop més utilitzades i fiables.
La diversitat del nostre litoral fa necessari l’establiment d’un inventari en el
qual es tinguin en compte els compartiments o les cel·les caracteritzades per
trets dinàmics, sedimentaris i amb comportaments similars, això facilitaria en
gran manera els treballs o les actuacions en el sentit ampli de la seva gestió.
A continuació n’exposarem dos exemples en què es posa en evidència aquesta
necessitat, que són els del Maresme i els del delta de l’Ebre.
La gestió litoral al Maresme
La Tordera és el punt principal d’aportació sedimentària en l’àrea fisiogràfica
del Maresme, una costa estructural però amb una formació d’una plana litoral
més o menys extensa. El balanç sedimentari d’aquesta àrea pot calcular-se a
partir de les característiques del clima marítim, coneixent les entrades de sedi-
ment al sistema (bàsicament del riu Tordera i les rieres que es troben al llarg
de tota aquesta província), coneixent els paràmetres físics i morfològics de la
zona i coneixent l’energia dominant incident (principalment de les llevanta-
des). Segons els resultats empírics, el transport per deriva potencial en aquest
tram de costa és de l’ordre del 80.000 m3 anuals. Les entrades que podem ava-
luar del riu Tordera, encara que no hi ha estudis gaire precisos, són de l’ordre
de 200.000 m3 anuals. Evidentment, aquest sistema ha funcionat fins que ha
entrat en joc el paper modificador de l’ésser humà, que ha intervingut en els rius
i en les construccions de la costa, i actualment aquest esquema està trencat
pràcticament des de la seva desembocadura.
La Tordera ha patit recentment (a finals dels anys vuitanta) una petita
modificació en la seva desembocadura que està causant un gran impacte en el
sistema costaner. Fa deu anys els propietaris d’un càmping van construir una
escollera al marge dret del riu per evitar la formació d’un canal d’aigües estan-
cades que dificultava el pas cap a la platja dels seus estadants. Ara, quan el riu
baixa de manera torrencial, el sediment que aporta es veu obligat a sortir fron-
talment cap a mar. El delta del Tordera té un front molt abrupte i la particu-
laritat d’estar format per una sorra gruixuda, i pràcticament tot el material que
arriba al mar es perd en fondària i no alimenta les platges aigües avall del corrent
de deriva (cap a ponent). Això comporta un problema greu, perquè, tot i ser el
primer punt del Maresme en l’aportació de sediments, les platges situades al
sud de la Tordera estan en procés d’erosió i han hagut de ser regenerades arti-
ficialment. Una petita intervenció en aquesta desembocadura podria evitar els
mals que tenen les platges sotacorrent, però malgrat que això ha estat comunicat
a les autoritats competents, aquestes no n’han fet gaire cas (competències de
diferents departaments).
Les conseqüències de la manca de sediment són visibles pocs quilòmetres
més avall del delta de la Tordera, com és el cas del petit delta de la riera de
Santa Susanna, on teòricament hi hauria d’arribar una quantitat de material
118 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Jordi Serra Raventós
suficient per mantenir estable aquesta zona. Actualment està protegit per uns
espigons perquè el procés d’erosió era tan important que afectava alguns càm-
pings i altres propietats d’aquesta zona. Encara més al sud, a la població d’Arenys,
trobem la primera obra important en la província sedimentària del Maresme,
que produeix una barrera total al transport de sediment: el port. La platja situa-
da aigües amunt d’Arenys encara manté una certa estabilitat, però la platja
situada aigües avall pràcticament havia desaparegut i ja fa alguns anys s’hi va fer
una intervenció considerable d’aportació de sorres artificials per restablir-la.
La platja es va regenerar fins al port següent, Port Balís, i aigües avall d’aquest
port ja no hi ha platja fins arribar a Mataró, on la riera de Sant Simó aporta
sediments per formar una platja més o menys estable.
La característica general al llarg de tot el Maresme és la presència dels ports
que modifiquen la dinàmica sedimentària i que forcen a realitzar intervencions
de regeneració artificial per permetre la presència de platges. És per aquest
motiu que en el Pla de Ports Esportius (G. de C. 1983) tot el tram superior
del Maresme no afectat per cap intervenció va ser considerat com d’elevat índex
de protecció, mentre que la revisió que es fa d’aquell pla, ja es pretén modifi-
car a la baixa.
La gestió litoral al delta de l’Ebre
El delta de l’Ebre és el punt més emblemàtic a nivell de dinàmica sedimentària
de la costa catalana, ja que és un dels exemples típics on, malgrat els problemes
d’erosió, no s’hi fa cap tipus d’intervenció. El problema a nivell físic és que el
riu només transporta el sediment procedent dels pocs barrancs que hi ha des-
prés dels embassaments i actualment no arriba al 5% del material sòlid que
transportava fa cinquanta anys. La manca de sediment ha contribuït a establir una
creixent taxa d’erosió de la costa externa, inclòs el punt de desembocadura.
S’han realitzat nombrosos estudis per veure quines podrien ser les solu-
cions per preservar millor tot el sector, com per exemple veure què passaria si
es tornés a obrir la gola original del riu, abandonada el 1939 quan l’Ebre es va
desviar en direcció nord. Les anàlisis realitzades preveuen que si es recuperés
aquella gola, el poc material que aquest transporta seria distribuït de manera uni-
forme a les dues bandes del delta. Malgrat que el procés d’erosió continuaria,
aquesta seria equilibrada als dos costats del delta. La gola actual seria erosio-
nada ràpidament i el material resultant podria mantenir l’estabilitat de la costa
exterior, tant de la zona de la Marquesa com la platja dels Eucaliptus i del
Trabucador, almenys per un període de temps similar des que es produí el des-
viament natural del riu. Aquesta petita intervenció no requeriria cap mena
d’obra important i podria recuperar l’estabilitat de la costa externa. Les actua-
cions amb una inversió mínima de recursos com les que hem proposat pel
delta de la Tordera o el delta de l’Ebre són accions que permetrien la sosteni-
bilitat del sistema litoral.
S’han proposat moltes altres intervencions, però les poques realitzades a la
costa (duna artificial del Trabucador, regeneració experimental a la Marquesa,
Ocupació del litoral i implicacions sobre el territori Aula d’Ecologia, 1999-2000 119
escollera a la zona del canal vell, etc.) han estat un fracàs absolut. Això, més la
incertesa en què es treballa en aquest medi tan canviant ha portat a prendre
la decisió més encertada: no fer-hi res o solució zero. Al sector fluvial, també
hi ha hagut intervencions prou conegudes i amb resultats tan negatius com a la
costa, com el pla de navegabilitat esportiva.
Comentari final
L’ocupació intensiva del nostre litoral ens ha portat a una situació en la qual
aquest ja no pot reaccionar lliurement davant dels episodis o temporals alta-
ment erosius, com ho feia abans o com ho fan encara alguns sectors per motius
diversos, i en què es demostra que la millor solució és no fer-hi res i deixar que
la natura actuï. Això no obstant, avui és l’excepció.
Cada cop és més necessària una coordinació d’esforços, que passa des del
coneixement en profunditat de les característiques morfodinàmiques dels dife-
rents compartiments del litoral, fins a les diferents possibilitats d’actuació i
seguiment d’aquest, o el que s’integra en el que coneixem per la Gestió Integral
del Litoral.
120 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Jordi Serra Raventós
Agost del 1999: Terratrèmol a Turquia; 20.000 morts.
Desembre del 1999: A la costa atlàntica de Veneçuela, molt a la vora de Caracas,
s’esllavissen els vessants i s’inunden les desembocadures d’unes petites rieres
ocupades per habitatges; 50.000 víctimes entre morts i desapareguts.
Febrer del 2000: Inundacions a Moçambic a la zona compresa entre el mar i
els països de Sud-àfrica i Zimbabwe. Queden afectades les àrees amb més pobla-
ció humana. Almenys 150 persones mortes i més de 500.000 desplaçades.
Abril del 2000: Un volcà entra en erupció al Japó. En un context social i econò-
mic absolutament diferent de Turquia, Veneçuela i Moçambic, els serveis d’e-
mergència d’aquell país prediuen l’erupció amb dos dies d’antelació, evacuen
la població i cap persona pateix danys.
Els danys mundials deguts als desastres naturals l’any 1998 van ser estimats per
una reasseguradora alemanya en 50.000 morts i 1,2 bilions de pessetes en pèr-
dues. Fent memòria, aquell va ser l’any de les inundacions del Iang-Tsé a la Xina
(3.700 morts), de l’huracà Mitch (gairebé 20.000 persones entre morts i des-
apareguts) i del terratrèmol a l’Afganistan (9.000 morts), entre altres desastres.
Des dels anys seixanta hi ha hagut un augment alarmant de pèrdues econò-
miques i de vides humanes degut als desastres naturals. Enfront d’aquest pano-
rama, l’any 1987 l’ONU va declarar la dècada dels noranta Decenni Internacional
per la Reducció dels Desastres Naturals (IDRND) i va proposar a tots els governs
del món que comencessin una sèrie d’estratègies per tal de mitigar els efectes dels
fenòmens naturals catastròfics i disminuir les pèrdues humanes i econòmiques.
Ara que ja entrem al segle XXI, cal que ens plantegem algunes qüestions
importants que interessen no només als científics i als tècnics, sinó també a la
societat en general. Són els fenòmens naturals cada cop més severs? Han aug-
mentat la seva freqüència? La societat, ha esdevingut més vulnerable? L’ésser
humà, que n’és la víctima, n’és també el culpable? De quina manera està can-
viant en la relació entre l’ésser humà i els fenòmens naturals? Per respondre
aquestes qüestions, en primer lloc analitzaré els conceptes que els especialistes
utilitzem per a l’avaluació de les catàstrofes naturals. En segon lloc, revisarem
Aula d’Ecologia, 1999-2000 121-129
Catàstrofes i societat
Joan Manuel Vilaplana
tres exemples amb els quals he tingut una relació professional com a geòleg:
la catàstrofe de Biescas al Pirineu aragonès, l’esllavissament de Randa a Suïssa
i els efectes devastadors de l’huracà Mitch a Nicaragua.
Conceptes bàsics
Classifiquem els desastres naturals en funció de l’origen del fenomen. Els d’o-
rigen geològic o processos geodinàmics interns agrupen fenòmens generats a l’in-
terior de la Terra: els terratrèmols, les erupcions volcàniques i els tsunamis (les
onades gegants generades a partir de sismes subaquàtics).
El conjunt més important de fenòmens físics que desencadenen desastres
naturals (per la seva freqüència i la seva distribució geogràfica i arreu del Planeta)
són els geodinàmics externs, els quals provoquen erosió, transport o sedimen-
tació i són condicionats per la climatologia. Aquests fenòmens, anomenats
«hidrometereològics», inclouen les inundacions, les esllavissades i caigudes de
pedra, les allaus de neu, els temporals marítims, les calamarsades i fins i tot les
tempestes de llamps. En alguns fenòmens de tipus meteorològic, malgrat que
l’ésser humà pot intervenir-hi, la natura continua sent-ne el principal agent
generador.
Hi ha també els desastres anomenats de tipus mixt, d’origen natural i antrò-
pic, on les persones hi tenen un paper molt important. És el cas, sobretot, dels
incendis forestals i de la desertització.
Per avaluar l’impacte, o sigui les conseqüències d’una catàstrofe o desastre
natural, fem servir el mateix concepte que utilitzen les asseguradores per esti-
mar el risc d’accidentalitat, per exemple, d’un model de cotxe en un àmbit
social determinat. El risc natural s’estima segons la probabilitat que, a causa
d’un perill natural determinat, ja sigui un terratrèmol, una erupció volcànica,
una allau o una inundació, es produeixin unes pèrdues socioeconòmiques en
un moment determinat i en una àrea de territori determinada. El terme «risc
natural» és, doncs, el producte de dos factors:
Risc natural = Perillositat natural x Vulnerabilitat del elements territorials exposats
La perillositat representa la intensitat o magnitud d’un fenomen físic natu-
ral destructiu. En el cas d’una allau, per exemple, la perillositat s’avalua en
base a l’energia que genera el desplaçament del mantell nival quan aquest
s’esllavissa i, per tant, es pot estimar en base a la massa de la neu esllavissada
i a la velocitat de desplaçament. Els elements del territori que poden ser vul-
nerables enfront del fenomen natural depenen de l’ésser humà. Entre ells
podem considerar les persones mateixes, les edificacions, les infraestructures
viàries, la massa forestal, els cultius, etc. En l’avaluació del risc, el factor vul-
nerabilitat l’estimem segons la intensitat del dany en cada element exposat, i
és màxima la vulnerabilitat quan la destrucció és total. Així doncs, només
parlem de risc en catàstrofes quan coexisteixen els dos factors: perillositat i
vulnerabilitat.
122 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Joan Manuel Vilaplana
La prevenció: el millor remei
Hi ha molts tipus d’estratègies preventives. Cal combinar diferents estratègies
i adaptar les decisions a la realitat socioeconòmica de cada context. La cartografia
o zonificació del perill hauria de ser sempre el primer pas. Així doncs, des d’un
punt de vista preventiu, la cartografia de les zones amb perillositat és un docu-
ment bàsic per poder fer un bon ús del territori enfront de les amenaces natu-
rals. Malgrat que es tracta d’una eina que avui en dia s’està abordant amb força
èxit en molts països del primer món, continua essent una assignatura pendent
a casa nostra. Podem mitigar el risc determinant quines zones són freqüent-
ment amenaçades per un perill natural i, en conseqüència, decidint un canvi en
l’ús o en l’ocupació del territori, o bé dissenyant algun tipus d’obra de defen-
sa sobre la zona exposada. A l’hora d’establir estratègies per a la reducció del
risc natural, en alguns casos, com en les allaus, esllavissades o inundacions,
haurem de ser capaços de fer disminuir l’energia implicada en el fenomen per
fer més petit el risc. També podem lluitar contra els desastres naturals actuant
sobre la vulnerabilitat mateixa, fent més resistents els nostres elements vulne-
rables a l’impacte d’aquests fenòmens físics. Aquesta és l’estratègia en engi-
nyeria sísmica. Com que avui en dia no és possible, encara, actuar sobre la
perillositat dels terratrèmols ni sobre la reducció de l’àrea exposada, s’opta per
construir edificacions sismoresistents. Per una bona i efectiva prevenció, l’edu-
cació és una eina fonamental, ja que la millor manera d’afrontar un perill és
conèixer-lo. El Japó és un exemple paradigmàtic en la formació, des de l’esco-
la, dels nois i noies que han d’aprendre a conviure amb una problemàtica inhe-
rent al territori en el qual viuen.
Tres casos reals
Càmping «Las Nieves» (Biescas, Pirineu d’Osca),
7 d’agost del 1996. Inundació. 87 morts en mitja hora.
A Biescas va ploure més de 160 mm en mitja hora i el torrent d’Arás va res-
pondre mobilitzant tots els materials que hi havia als sòls morrènics. A més,
un element d’origen antròpic va magnificar la perillositat de la torrentada.
Entre els anys vint i quaranta, els enginyers forestals van construir una sèrie
de preses de retenció de terres per evitar l’erosió dels sòls de la conca. Aquestes
preses estaven plenes de sediments des de feia temps i no se’n realitzava cap
mena de manteniment. La resposta hidrològica de la conca va ser suficient per
mobilitzar el material de dins les preses. L’aigua va trencar lateralment un dels
primers dics de la trentena que hi havia. En buidar-se va incrementar-se el
poder energètic del corrent, trencant els altres dics (vegeu Foto 1). Encara que
no s’haguessin trencat els dics, la quantitat d’aigua que baixava pel torrent —un
cabal estimat de l’ordre de 500 m3/s— hagués estat suficient per destruir el
càmping. La casa on hi havia l’administració i els serveis del càmping i la gent
que en aquell moment l’ocupava no van patir danys. La seva situació damunt
Catàstrofes i societat Aula d’Ecologia, 1999-2000 123
del con i la seva resistència la van fer poc o gens vulnerable a la inundació. Per
contra, tots els elements fràgils, com les tendes, els vehicles i les caravanes, van
resultar destruïts i els seus ocupants, morts o ferits.
Recordo molt bé les declaracions dels polítics dient que el càmping va ser
objecte d’una força desorbitada de la natura absolutament incontrolable i
imprevisible. Vejam si és veritat, si a mitjan anys noranta no érem capaços de
predir aquests tipus de torrentades i els seus efectes. En geologia, com en cièn-
cia experimental, que utilitza l’anàlisi històrica, aprenem molt dels esdeveni-
ments passats, els quals ens ajuden a entendre el comportament futur dels
sistemes naturals, per tant, l’anàlisi d’esdeveniments precedents és una bona
eina de predicció. Retrocedirem fins a l’any 1982. El 6 i 7 de novembre d’aquell
any hi va haver fortes precipitacions al Pirineu, especialment al de Catalunya,
es va arribar a uns màxims pluviomètrics de 600 mm en tan sols dos dies a la
Cerdanya, i més de 300 mm a Esterri d’Àneu. Tots els rius pirinencs van tenir
importants crescudes i, en conseqüència, es van produir algunes víctimes mor-
tals i nombrosos danys materials.
En una petita conca torrencial al costat d’Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà), la
del torrent de Jou, al terme municipal de la Guingueta d’Àneu, una torrentada
va produir erosió a la conca i sedimentació al con de dejecció. La major part
del con estava ocupada per prats i només a la part més distal, a uns quants cen-
tenars de metres de la sortida del torrent, hi havia les cases del poble i la carre-
tera alineades perpendicularment al flux. A conseqüència de la resposta
hidrològica del torrent, el con de dejecció del torrent va quedar cobert de sedi-
ments aportats per la crescuda: grans blocs de roca granítica barrejats amb còdols
124 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Joan Manuel Vilaplana
Foto 1. Imatge dels dics de contenció del barranc d’Arás a Biescas trencats per la torren-
tada del 7 d’agost de 1996. J. M. Vilaplana.
més petits amb sorres i fang. Tot el con va ser escombrat per l’avinguda, però les
acumulacions de sediments es disposaven tal com correspon a aquests ambients
sedimentaris ben coneguts pels geòlegs: els sediments de granulometria més
gran es concentraven a la part alta del con, la zona més propera a la desembo-
cadura del torrent. A mesura que ens allunyàvem d’aquest punt, la mida de gra
del sediment disminuïa, de tal manera que a la part baixa del con, a la zona
ocupada per les cases i la carretera, només una capa de fang recobria el sòl.
La conca del torrent de Jou té 15 km2, una mida i un context molt similar
a la conca del torrent d’Arás, a Biescas, de 20 km2. Són conques amb un bosc
relativament dens sobre sòls morrènics, un material detrític format per argi-
les, còdols i grans blocs de granit, molt susceptibles de mobilitzar-se en deter-
minades condicions hidrològiques (com ara per pluges especialment intenses).
Alguns punts de capçalera i els marges del torrent de Jou es van erosionar i el
material resultant (blocs de granit, còdols, graves, fangs i sorres) va ser transportat
corrent avall fins a la confluència amb la Noguera Pallaresa (així es construei-
xen els cons de dejecció, també el d’Arás). La carretera va quedar recoberta de
fang i les cases, inundades a la part baixa, però cap no va patir danys estruc-
turals, excepte una que estava en construcció a la zona alta del con. No hi va
haver cap mort, ni tan sols cap ferit (vegeu Foto 2).
Catàstrofes i societat Aula d’Ecologia, 1999-2000 125
Foto 2. Efectes de la sedi-
mentació i de l’erosió de la
torrentada dels dies 7 i 8 de
novembre de 1982, damunt
el con de dejecció de la Guin-
gueta d’Àneu. J. M. Vila-
plana.
Així doncs, per què aquesta gran diferència en l’impacte socioeconòmic de
les dues torrentades? Malgrat que el factor perillositat (severitat de la torren-
tada) era comparable, el factor vulnerabilitat era molt superior en el cas de
Biescas.
Una reflexió sobre aquest cas. Podem respondre els interrogants següents:
som capaços de dir quan, com i on es produirà una torrentada?
Sabem que aquestes torrentades es generen en base a determinades situacions
pluviomètriques. Sabem quins fenòmens geomorfològics destructius acom-
panyen una torrentada. És clar que en zones tan petites com les conques torren-
cials pirenenques, davant d’una situació de tempestes, resulta molt difícil predir
amb exactitud quina o quines conques tindran una crescuda. En canvi, els ser-
veis meteorològics sí que han de ser capaços de donar una alerta meteorològi-
ca regional que activi els plans d’emergència de Protecció Civil. Un cop donada
l’alerta, hom sap que, com a estratègia preventiva, totes les conques torrencials
de la regió, comarca, massís, etc. s’han de considerar zones exposades a una
avinguda torrencial, i sabem també que en tota conca torrencial el con de dejec-
ció és la zona inundable, en conseqüència podem conèixer perfectament quins
són els indrets amenaçats. I si tot això no funciona, la qual cosa és força criti-
cable en un país del primer món, el que és del tot inacceptable és el fet de dei-
xar ubicar instal·lacions altament vulnerables (com ara càmpings) en zones
clarament inundables. I a Biescas existia un estudi anterior a la catàstrofe que
alertava de la perillositat del con de dejecció del barranc d’Arás.
Randa (Cantó del Valais, Suïssa), 9 de maig del 1991
Mig quilòmetre aigües avall de Randa, a la vall de Zermat, des del vessant
esquerre s’acaben de desprendre trenta milions de metres cúbics de roca al fons
de la vall. L’esllavissament dura uns quants minuts. No hi ha cap víctima ni
cap habitatge destruït, només unes bordes situades al peu de la paret queden
soterrades; a més, la carretera queda col·lapsada, el ferrocarril, interromput i
el drenatge del riu, obstruït. La conseqüència immediata és la inundació de la
part baixa de Randa i la incomunicació de la vall de Zermat (vegeu Foto 3).
Hom podria dir que, amb la precisió horària que caracteritza els suïssos,
l’equip de geòlegs cantonals va arribar a predir el fet, l’hora aproximada de la
gran trencada i fins i tot ho van fotografiar.
Suïssa és un país amb una organització social, una educació i una cons-
cienciació enfront de les catàstrofes naturals que no té res a veure amb l’e-
xemple anterior. S’hi porta a terme una política de vigilància en aquelles zones
del territori susceptibles de patir fenòmens naturals catastròfics, i precisament
el sector que es va esllavissar al poble de Randa estava marcat als mapes de
zonificació de perill natural com un sector potencialment perillós. I periòdi-
cament es vigilava. Un mes i mig abans del fenomen, en un vol de reconeixe-
ment amb helicòpter, s’hi van detectar unes esquerdes que s’obrien d’una
manera sospitosa. Amb uns instruments controlats remotament es va fer un
126 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Joan Manuel Vilaplana
seguiment de l’obertura de les esquerdes i es va poder aplicar un model de pre-
dicció temporal per saber quin dia s’esllavissaria. Els serveis d’emergència i
protecció civil ja havien evacuat tot el poble el dia previst i les carreteres i el
ferrocarril es van tallar al trànsit. Les conseqüències de l’esllavissada van ser
menors. El riu va inundar la carretera i el ferrocarril, els quals es van haver de
reconstruir, i evidentment hi va haver uns costos econòmics. Però els mitjans
de prevenció van reduir al mínim el risc natural, tenint en compte l’elevada
perillositat del fenomen, sobre el qual no es podia actuar directament. Aquest
és un cas paradigmàtic d’una bona gestió en cas de desastres naturals.
Nicaragua, octubre de 1998. Huracà Mitch.
20.000 víctimes entre morts i desapareguts a tot Amèrica Central.
L’huracà Mitch va afectar, entre d’altres, un país que ja havia estat castigat per
dues catàstrofes: el terratrèmol de Managua de l’any 1971, que va destruir tota
la ciutat (que mai més no ha estat reconstruïda), i la guerra civil, durant la
dècada dels vuitanta. La pobresa era total, la vulnerabilitat del país estava sota
mínims. El Mitch va ser un huracà d’elevada intensitat, amb vents superiors
a 250 km/h quan es trobava davant de la costa atlàntica. Va entrar a l’istme
centreamericà i va resseguir la franja fronterera entre Hondures i Nicaragua.
Les precipitacions van ser especialment intenses i d’una durada de fins a vuit
dies, atès que una borrasca provinent del Pacífic va coincidir en aquell moment
Catàstrofes i societat Aula d’Ecologia, 1999-2000 127
Foto 3. El gran esllavissament de Randa a Suïssa, el 9 de maig de 1991. CREALP.
amb els vents humits de l’huracà caribeny. La destrucció no va ser deguda
directament als vents huracanats, sinó a les pluges que se’n van derivar, que
van ocasionar les crescudes dels rius i els esllavissaments de gran quantitat de
vessants. Quan ja s’havien acumulat 1.000 mm de pluja, el dia 30 d’octubre
les precipitacions van tenir la màxima intensitat, amb valors de 500 mm en
vint-i-quatre hores a la zona de Chinandega, prop del volcà Casitas. Va ser el
dia que hi va haver la màxima crescuda dels rius i que van baixar aigües avall
la majoria de vessants esllavissats de les zones de muntanya. A les regions del nord
i del centre del país hi va haver destrucció de carreteres, ponts i cases per les
inundacions i els esllavissaments. En alguns llocs, per iniciativa de les alcaldies
o per pròpia reacció d’autoprotecció dels habitants, es van evacuar algunes
poblacions i això va fer disminuir el nombre de víctimes, que encara hagués
estat molt superior. El sector amb un nombre més elevat de víctimes, va ser el
del gran esllavissament del volcà Casitas, que va provocar 2.200 morts (vegeu
Foto 4). Després d’una setmana de pluges contínues, el Casitas, un volcà apa-
gat constituït de roca volcànica molt alterada, va deixar anar una colada de
fang, roques i aigua que va anar erosionant tot el material alterat i es va acumular
al peu del con volcànic, on el pendent esdevenia més suau. En ser abandonat
tot el material rocós, l’aigua va seguir avall acompanyada de fang i pedres, pro-
duint una onada gegant de 8 metres d’alçada i 5 km d’amplada. En el seu reco-
rregut de 20 km es va endur dues poblacions, Cesar Augusto Sandino i El
Porvenir.
128 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Joan Manuel Vilaplana
Foto 4. El gran esllavissament del volcà Casitas a Nicaragua, amb el resultat de més
de dos mil morts. J. M. Vilaplana.
Consideracions finals
Els tres casos exposats anteriorment ens permeten afirmar que l’impacte socio-
econòmic de les catàstrofes naturals no depèn només de la perillositat del feno-
men natural, sinó sobretot de la vulnerabilitat social d’un territori. I en la
consideració de la vulnerabilitat són bàsics dos factors: el grau de desenvolu-
pament i la riquesa d’un país i l’organització social. En països rics, com el cas
de Japó, Suïssa o els EUA, la vulnerabilitat dels elements territorials és més
baixa i, quan no és així, el potencial econòmic del país permet una ràpida recu-
peració. Un huracà a la Florida no provoca ni de bon tros el mateix nombre
de morts que un huracà amb la mateixa energia a Hondures, El Salvador o
Nicaragua. O un terratrèmol a Turquia origina uns resultats radicalment dife-
rents a un terratrèmol de la mateixa magnitud a San Francisco. La vulnerabi-
litat també depèn del grau d’organització social d’un país, i l’organització social
és educació, educació i educació. Educació en el sentit de formació integral de
la població, on sempre hi ha d’haver un lloc per al coneixement del risc amb el
qual s’ha de conviure. Educació en el sentit d’informació sobre el comportament
adequat davant de situacions d’emergència en cas de catàstrofe. I educació en
el sentit de capacitat de reivindicació, ja que una societat civil organitzada és
capaç d’exigir als seus dirigents que actuïn per tal de reduir al màxim l’exposició
a aquestes catàstrofes naturals.
I acabo responent algunes qüestions que ens havíem plantejat al principi.
Hi ha cada vegada més desastres? La comunitat científica diu que des del punt
de vista de la severitat, de l’energia i de la freqüència dels fenòmens no hi ha
diferències notables des de principis de segle en l’ocurrència d’esdeveniments
catastròfics. Però en els últims quinze anys ha variat la percepció que en tenim
a través dels mitjans de comunicació i subjectivament pensem que hi ha més
catàstrofes que mai. Sí que és cert que els seus efectes són cada cop més devas-
tadors, i això és una de les conseqüències dels desequilibris socials i econòmics
entre països desenvolupats i subdesenvolupats. Els països rics són cada cop més
rics, i els països pobres són cada cop més pobres i per tant més vulnerables.
Així doncs, podem afirmar sense cap mena de dubte que la vulnerabilitat de
les zones exposades sí que ha augmentat. Les catàstrofes naturals continuaran
tenint efectes devastadors, sobretot al Tercer Món, si no actuem sobre la vul-
nerabilitat social, i per actuar en aquesta línia cal, sobretot, voluntat política.
Catàstrofes i societat Aula d’Ecologia, 1999-2000 129
Sovint, quan viatgem, en el nostre afany de voler trobar un paisatge diferent,
quedem admirats per una vegetació que no és característica de la zona. Les
postals turístiques de Sardenya, per exemple, mostren com a paisatges típics
uns matollars extensos on trobem Carpobrotus acinacifolius, una espècie d’ori-
gen sud-africà que no pertany de cap manera a un paisatge mediterrani. També
estan integrades al paisatge les famoses atzavares (Agave americana) del cap de
Gata (Almeria), fins al punt que a ningú no se li ocorreria eliminar aquesta
espècie del parc natural pel fet de ser exòtica. El mateix passa amb les figueres
de moro (Opuntia sp.) que actualment abunden al cap de Creus però que són
originàries de l’Amèrica Central. Tots aquests exemples ens revelen l’homoge-
neïtzació de la vegetació que s’està produint arreu del món a causa de les inva-
sions biològiques.
Les invasions biològiques s’esdevenen quan una espècie d’una regió d’ori-
gen es dispersa cap a una regió receptora. Amb la migració, produïda o no pro-
duïda deliberadament per l’ésser humà, s’introdueixen unes espècies exòtiques
que amb el temps es poden naturalitzar, com les atzavares del cap de Gata que
ja no necessiten l’acció de les persones per establir-se. Fins i tot poden inte-
grar-se a la comunitat receptora i esdevenir espècies invasores. El terme inva-
sió s’utilitza normalment quan l’espècie introduïda té un impacte ecològic o
econòmic negatiu en la regió receptora. Tradicionalment es deia que el 10%
de les espècies introduïdes es naturalitzaven i el 10% de les espècies naturalitzades
envaïen, però actualment sabem que aquests processos depenen de molts fac-
tors, inclòs el tipus de tàxons introduïts. Dos exemples extrems els trobem en les
espècies exòtiques utilitzades als conreus, les quals han tingut un percentatge
de naturalització molt baix, i en les espècies d’ocells introduïts en illes, per les que
es calcula que més d’un 50% han esdevingut espècies invasores. Les dades de
les espècies naturalizades a nivell peninsular s’exposen a la taula 1.
Les preguntes principals que els ecòlegs intenten respondre en referència
a les invasions biològiques són les següents: quins són els motors o els factors
socioeconòmics que determinen la invasió d’una espècie? Quin és el poten-
cial d’invasió d’una espècie introduïda, és a dir, quina és la probabilitat que
una espècie introduïda passi a ser invasora? Quines característiques fan d’una
Aula d’Ecologia, 1999-2000 131-135
Causes i conseqüències de les invasions biològiques
Montserrat Vilà
espècie una bona invasora? Quins són els ecosistemes més envaïts i que intrín-
secament poden acceptar més espècies exòtiques? Quin impacte tenen les inva-
sions a nivell econòmic i ecològic? Quina és la gestió més apropiada enfront
de les invasions biològiques? I finalment, és possible predir-les? A continua-
ció exposaré algunes dades sobre invasions vegetals que ens ajudaran a saber
l’estat de la qüestió per a cada una d’aquestes preguntes.
Quins són els factors socioeconòmics que determinen la invasió?
Els factors principals que han promogut la introducció d’espècies exòtiques i
la posterior invasió han estat els moviments humans, especialment els comer-
cials, i el desenvolupament de la societat en general. Ja hi va haver introducció
d’espècies a l’època dels grecs i dels romans, però en comencem a tenir constàn-
cia a partir del descobriment d’Amèrica, i el procés s’ha anat accelerant a mesu-
ra que les rutes comercials s’han estès. Un exemple de l’impacte dels factors
econòmics el trobem a l’illa de Còrsega entre els anys 1812-1964. Durant
aquest període la naturalització de tàxons vegetals es va veure accelerada en
dos moments: a principis del segle XIX, amb la millora de les vies de comuni-
cacions a l’illa i la promoció de l’agricultura per part del govern francès, i durant
els anys seixanta, amb el desenvolupament de l’agricultura a la zona oriental
de l’illa, i especialment el desenvolupament del turisme d’estiu, que va intro-
duir espècies exòtiques a través dels jardins particulars.
Les introduccions deliberades tenen l’objectiu de promoure el comerç d’a-
questes espècies, com el cas de la tortuga de Florida, que la gent abandona als
rierols i llacs i actualment ja és una espècie naturalitzada a Catalunya, i dues
espècies de cotorres també naturalitzades introduïdes als anys setanta, la coto-
rra de pit gris (Myopsitta monachus) i la cotorra de Kramer (Psittacula krameri),
que podem observar al Parc de la Ciutadella. Un altre focus d’introducció de-
liberada són les plantacions forestals, com per exemple les plantacions d’euca-
liptus o Pinus radiata, que poden esdevenir espècies molt invasives en alguns
països, o les restauracions d’hàbitats degradats on normalment s’utilitzen espè-
cies exòtiques.
132 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Monserrat Vilà
Taula 1. Nombre d’espècies naturalizades a la península Ibèrica i percentatge que
aquestes espècies representen del total d’espècies del mateix grup taxonòmic (Vilà i
altres, 2001)
Grups taxonòmics Nre. espècies naturalizades % respecte al total d’sp
Flora 102 12%
Peixos d’aigua dolça 20 39%
Amfibis 3 12%
Rèptils 9 18%
Ocells 8 3%
Mamífers 11 15%
Quins són les característiques d’una espècie vegetal invasora?
Als anys setanta, Herbert Baker, de la Univesitat de Califòrnia (EUA), va esta-
blir que les espècies vegetals amb més probabilitats de ser invasores tenien
característiques de males herbes. Serien espècies amb un elevat èxit reproduc-
tiu, un creixement molt ràpid, amb un sistema de pol·linització generalista
(que no requereixen un pol·linitzador específic), autocompatibles (que poden
autopol·linitzar-se), amb reproducció vegetativa, i una plasticitat fenotípica
elevada (amb capacitat de viure a diferents ambients). Un estudi recent ha
comparat espècies invasores i no invasores de pins i eucaliptus d’arreu del món,
i ha establert una nova llista de característiques que fan d’una espècie una bona
invasora: un genoma petit, unes llavors petites, un període juvenil curt i una dis-
persió de les llavors per part d’animals.
Quins són els ecosistemes més envaïts?
El nombre d’espècies exòtiques d’un ecosistema, o sigui el grau d’invasió que
ha sofert aquell escosistema, depèn de dues variables: el nombre d’espècies
introduïdes i la taxa de supervivència d’aquestes espècies un cop han estat intro-
duïdes, o sigui de la invasibilitat d’un ecosistema. Un ecosistema pot tenir mol-
tes espècies exòtiques, no per les seves característiques intrínseques que el fan
més propens a tenir invasions, sinó perquè ha sofert una entrada més gran de
propàguls. Dins dels factors ecològics que determinen la invasibilitat d’un eco-
sistema trobem factors limitants, com la competència per part de les espècies
natives, l’herbivorisme o la presència de patògens. Les pertorbacions de l’hàbitat,
les relacions mutualístiques com per exemple la dispersió de les llavors, la
pol·linització, i les relacions simbiòtiques amb les micorrizes són els principals
factors facilitadors.
Nosaltres estem estudiant les relacions entre planta i animal per veure quin
és el paper que tenen en el control de les invasions. Un dels estudis pretén
determinar el patró i els processos d’invasió de dues figueres de moro (Opuntia
maxima i Opuntia estricta) a diferents ecosistemes del Parc Natural del Cap de
Creus, i com els rosegadors poden controlar aquesta invasió. Hem observat
que el grau de predació de les llavors coincideix amb el grau d’invasibilitat de
la comunitat. També hem estudiat els patrons d’invasió de l’espècie sud-africana
Carpobrotus edulis enfront de l’espècie nativa de Califòrnia Carpobrotus chi-
lensis i d’un tàxon híbrid resultant. L’espècie exòtica i l’híbrid tenen una capa-
citat d’invasió molt més alta que l’espècie nativa, i hem volgut esbrinar si
aquestes diferències són determinades per l’acció dels frugívors, conills i cér-
vols, que es mengen els fruits i dispersen les llavors amb els excrements. Els
resultats mostren que la germinació de les llavors en els fruits intactes és més gran
en l’espècie nativa que en les altres dues, però que quan aquestes llavors passen
pel tracte intestinal dels conills i cérvols la germinació de l’espècie nativa dis-
minueix i augmenta la de les espècies invasores. Per tant, les diferències que
hi pugui haver en la presència de frugívors tant a les zones estudiades del cap
Causes i conseqüències de les invasions biològiques Aula d’Ecologia, 1999-2000 133
de Creus com de Califòrnia podrien determinar, almenys parcialment, la inva-
sibilitat dels ecosistemes.
A l’Espanya peninsular els ecosistemes més envaïts són els ecosistemes rude-
rals, amb un 25% d’espècies naturalitzades, perquè són habitats oberts on el
nombre de propàguls que hi arriba és molt elevat, on hi ha poca competència
vegetal i on hi ha més nutrients. Altres tipus d’ecosistemes força envaïts són
els conreus extensius de regadiu, amb un 23%; els sistemes litorals, amb un
12%, sobretot perquè són ecosistemes molt pertorbats i amb una elevada entra-
da de propàguls; les vores de camins, amb un 14%, també perquè són ecosis-
temes força pertorbats i on moltes vegades s’han desenvolupat restauracions
utilitzant espècies exòtiques, i per últim els boscos de ribera, les zones de mares-
mes i els aiguamolls, amb un 4%.
Les illes també són hàbitats amb moltes espècies introduïdes. En general,
les illes tenen una relació entre perímetre i àrea molt elevada que facilita l’en-
trada de propàguls, són hàbitats més pertorbats que altres zones d’iguals carac-
terístiques en el continent, i la presència de molts endemismes però poca riquesa
d’espècies podria facilitar l’ocupació dels nínxols ecològics buits per part de
les espècies exòtiques. A Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera hi ha setan-
ta tàxons endèmics, un 6% del total de la flora. En canvi, només a Mallorca
ja hi ha més de cent tàxons exòtics, més de setanta a Menorca i seixanta-cinc
a les Pitiüses.
Quin impacte tenen les invasions a nivell ecològic?
L’impacte depèn de tres factors principals: 1) de l’àrea de distribució de l’espè-
cie, on una àrea de distribució més àmplia implicarà un impacte més gran,
2) de l’abundància d’aquesta espècie i 3) de l’efecte de cada individu en si.
L’impacte d’una espècie exòtica pot donar-se a diferents nivells d’organització:
a nivell genètic, d’individu, de població, de comunitat o d’ecosistema. Existeix
impacte a nivell genètic si l’espècie introduïda s’hibrida amb una espècie nati-
va i dilueix el seu pool genètic. A nivell d’individu una espècie invasora pot fer
disminuir la reproducció o el creixement de les espècies natives. L’impacte a
nivell de població es dóna quan les poblacions natives de l’ecosistema recep-
tor disminueixen la seva taxa de creixement. La competència que pot fer una
espècie vegetal introduïda, o l’impacte d’un depredador introduït en un nivell
tròfic inferior, serien efectes a nivell de comunitat.
Finalment, existeix un impacte molt important a nivell d’ecosistema. Les
invasions biològiques poden modificar els cicles dels nutrients (per exemple si
s’hi introdueixen espècies fixadores de nitrogen, com les mimoses i les acàcies
(Acacia spp), i augmenta el nitrogen disponible del sòl), poden modificar els
règims de pertorbació de l’ecosistema (per exemple amb la introducció d’una
espècie molt més inflamable que les espècies natives, amb la qual cosa s’aug-
menta el risc d’incendi), o bé poden modificar les relacions tròfiques (per exem-
ple l’espècie sud-africana Senecio inaequideus conté substàncies tòxiques per
als herbívors).
134 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Monserrat Vilà
Quina és la gestió més apropiada de les espècies exòtiques?
La protecció dels espais naturals no comporta menys problemes d’invasió per
espècies exòtiques, ben al contrari, el percentatge d’espais protegits i la densi-
tat d’espècies exòtiques i naturalitzades es relacionen positivament. El princi-
pal control que es porta a terme per eliminar les espècies exòtiques és el control
mecànic i el control químic. Des dels anys vuitanta s’ha començat a aplicar el
control biològic, que en el cas de l’eliminació de plantes consisteix a introduir
un fitòfag específic de l’àrea d’origen de l’espècie invasora. Un exemple d’èxit
en el control biològic es va donar a Austràlia amb l’eliminació d’Onopordon
sp. dels camps de pastura a través de la introducció d’un curculiònid que con-
sumeix les llavors. El control biològic semblava la panacea, però moltes vega-
des aquest sistema falla, ja que, tot i que es fan proves prèvies, no és tan específic
com es podria esperar, i fins i tot s’han donat casos on l’herbívor ha preferit
consumir una espècie nativa en lloc de l’espècie exòtica. Recentment es reco-
mana utilitzar el control integrat de les invasions biològiques, que consisteix
a utilitzar diferents mètodes alhora. Quan es planifica la gestió s’hauria de tenir
en compte que la invasió és un procés exponencial en el temps i per tant l’eficàcia
del control és màxima a les primeres etapes d’invasió. També caldria tenir en
compte que el procés d’eliminació de l’espècie invasora pot comportar una
pertorbació en l’ecosistema més dràstica que la pròpia invasió. Qualsevol mena
de control, però, serà ineficaç si l’activitat humana comporta contínues entra-
des de propàguls.
És possible predir les invasions biològiques?
Podem comparar els trets vitals de l’espècie invasora i veure si té característi-
ques de mala herba, podem comparar el patró d’invasió en altres països o
podem fer experiments per veure quines són les espècies més invasores, però
els ecòlegs més experimentats diuen que es tracta d’un problema de canvi glo-
bal que possiblement no es pot resoldre, encara que puntualment tinguem èxit
eliminant alguna espècie. Per aquest motiu, el tema de les invasions biològi-
ques és comparable al problema de la sismologia, ja que malgrat que és impos-
sible predir quan hi haurà un terratrèmol, sí que es poden fer accions preventives.
És en el camp de la prevenció que hi hauríem d’esmerçar més esforços que fins
ara.
Causes i conseqüències de les invasions biològiques Aula d’Ecologia, 1999-2000 135
Els primers intents de clonació d’éssers vius es van portar a terme en amfibis
i es van basar en el trasplantament de nuclis de cèl·lules queratinitzades pro-
cedents de granotes adultes a ovòcits secundaris. Amb aquest mètode es van
obtenir capgrossos, que no van aconseguir completar la metamorfosi ni arri-
bar a la fase adulta. Durant la dècada següent aquests estudis van ser quasi
abandonats; malgrat això, en els últims anys, un dels objectius prioritaris, tant
per la millora animal com per la indústria farmacèutica, ha estat la producció
d’animals idèntics, ja sigui utilitzant tècniques clàssiques, com la divisió d’em-
brions per produir bessons, com aplicant noves tecnologies per obtenir éssers
clònics.
De totes maneres, la notícia apareguda als mitjans de comunicació el febrer
de 1997, en què es va donar a conèixer que per primera vegada s’havia clonat
un individu adult (en aquest cas l’ovella Dolly, de raça Finn Dorset) va com-
mocionar el món científic, ja que l’opinió més generalitzada havia relegat a un
futur incert la possibilitat que aquest fantasma genètic es convertís en realitat.
Així doncs, per primera vegada a la història s’havia aconseguit produir una
còpia, teòricament idèntica, d’un remugant adult. La gesta va disparar la ima-
ginació del públic, però la realitat és molt més complexa i l’anàlisi de les difi-
cultats trobades en el procés posa de manifest que la clonació no només està
lluny de generalitzar-se, sinó que és possible que tardi molt temps a cobrir les
inversions realitzades en el seu desenvolupament.
Definicions i puntualitzacions
Els diccionaris de genètica defineixen un clon com una població de cèl·lules
o organismes derivats d’una única cèl·lula o d’un avantpassat comú per mito-
si, és a dir, per reproducció asexual. I, s’afanyen a afegir, un clon no és necessà-
riament homogeni, on les paraules clon i clonació no han d’utilitzar-se per
indicar homogeneïtat en una població. Quan es parla d’un clon cel·lular, pro-
duït de manera espontània o induïda, es refereix a un conjunt de cèl·lules deri-
vades d’una cèl·lula única. Com a exemple podem citar des dels clons que es
troben en les dones normals, i que es diferencien per la inactivació d’un cro-
Aula d’Ecologia, 1999-2000 137-142
Clonatge humà: tècnica i ètica
Josep Egozcue
mosoma X o un altre, fins a les metàstasis d’una neoplàsia. S’ha de recordar
també que, al laboratori, s’utilitzen tècniques de clonació per generar pobla-
cions homogènies per alguns caràcters. Però, dins d’un clon, es produeixen
inevitablement diferències, tant genètiques (mutació somàtica, intercanvis de
cromàtide) com resultants de factors epigenètics (com diferent resposta als
medis de cultiu o a la situació en la placa de creixement, per exemple).
Els clons organístics naturals són els bessons idèntics o monozigòtics. Aquests
bessons es produeixen per la divisió en dues parts, no necessàriament iguals,
en la massa cel·lular interna del blastòcit en el moment de l’eclosió, és a dir,
quan l’embrió abandona la zona pel·lúdica per implantar-se. Els bessons mono-
zigòtics no són idèntics, ja que presenten diferències genètiques (mutacions
somàtiques, intercanvis de cromàtide; de fet, es coneixen com a twin spots o
taques bessones els clons cel·lulars, genotípica i a vegades fenotípicament dife-
rents, que es troben en un mateix individu com a resultat d’un intercanvi
—crossing over— mitòtic), fenotípiques (empremtes dactilars —que poden ser
diferents—, taques melàniques) i epigenètiques (com la diferent resposta a les
condicions ambientals).
Finalment, existeixen individus clònics produïts artificialment. Els éssers
clònics poden produir-se per divisió d’un embrió en dues parts o més, tècnica
simple que indueix una bessonalitat artificial i que no mereix més comenta-
ris, ja que el seu ús en millora animal és ja sistemàtic, per trasplantament de
nuclis de cèl·lules embrionàries a un ovòcit anucleat, per fusió d’una cèl·lula
mare embrionària mantinguda en cultiu (embryonic stem cell, ESC) i un ovò-
cit anucleat, o per fusió d’una cèl·lula somàtica mantinguda en cultiu i un ovòcit
anucleat.
Les diferències bàsiques entre els diferents enfocaments citats són diverses:
la divisió embrionària tan sols permet obtenir un nombre limitat de còpies del
mateix individu, i es desconeixen les característiques de l’ésser que es clona; la
fusió de cèl·lules mare embrionàries té una eficiència més gran, però se segueix
desconeixent, almenys en part, què és el que es clona; i finalment la fusió de
cèl·lules somàtiques en cultiu, amb una eficiència limitada, reprodueix un model
ja conegut que es pretén multiplicar. Fins ara, emprant tècniques de tras-
plantament nuclear o fusió s’han obtingut individus clònics a partir de porcs, ove-
lles, bestiar boví i conills, encara que només en el cas de les ovelles s’hagi
aconseguit clonar un individu adult.
Aspectes tècnics
La cèl·lula receptora
Encara que en els treballs inicials de Gurdon i col·laboradors el trasplantament
nuclear es va realitzar amb ovòcits secundaris, durant un temps es va creure
que els zigots en fase d’una cèl·lula serien més adequats per permetre el desen-
volupament embrionari. No obstant això, aviat es va demostrar que era una
idea errònia, i es va tornar al plantejament inicial.
138 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Josep Egozcue
Les característiques que han de reunir els ovòcits receptors també han sigut
motiu de discussió. Inicialment es va postular la necessitat d’emprar ovòcits
recentment activats, on l’activitat del Factor Promotor de la Mitosi (MPF)
hagués desaparegut. Tanmateix, estudis més recents han demostrat l’efectivitat
dels ovòcits en metafase II, amb una elevada quantitat de MPF, capaços d’in-
duir el desenvolupament embrionari, la qual cosa dóna lloc a la desaparició
de la membrana nuclear de la cèl·lula donant i a la condensació dels seus cro-
mosomes, per completar la primera divisió embrionària.
La capacitat dels factors citoplasmàtics de l’ovòcit per reprogramar una
cèl·lula embrionària o una cèl·lula adulta no s’exerceix immediatament, sinó
progressivament, de manera que la cromatina de la cèl·lula donadora es capa-
cita gradualment per la transició del control matern al control del desenvolu-
pament per part del genoma embrionari. Se suposa que, per aquesta raó, és
més fàcil clonar espècies amb una transició maternoembrionària tardana (vuit
cèl·lules en l’ovella) que espècies amb una transició primerenca, com el ratolí
(dues cèl·lules) o eventualment els humans (quatre cèl·lules, encara que alguns
gens ja s’expressen en el zigot). De fet, per aconseguir aquesta capacitació gra-
dual s’havia arribat a utilitzar trasplantaments nuclears successius.
Per descomptat, per poder utilitzar ovòcits secundaris en programes de clo-
nació és necessari enuclear-los prèviament, ja que en cas contrari es produirien
individus triploides. La enucleació, que ha de ser immediata, es porta a terme
per micromanipulació, amb una pipeta, aspirant el citoplasma adjacent al pri-
mer corpuscle polar, ja que és allà on habitualment es troba situat el fus acromà-
tic de la segona divisió meiòtica. Per confirmar que la enucleació és completa,
s’utilitza un fluorocrom vital, com el Hoechst 33342, i la cèl·lula s’observa als
raigs ultraviolats. Encara que la radiació ultraviolada és mutàgena, l’eliminació
prèvia dels cromosomes de l’ovòcit fa que la seva utilització sigui innòcua.
En l’actualitat, els ovòcits secundaris emprats per a la fusió s’obtenen per
superovulació, seguint una pauta semblant a la utilitzada per a la fecundació in
vitro. No obstant això, en el futur la viabilitat comercial de la clonació animal
augmentarà si s’utilitzen ovòcits procedents d’escorxadors, i és necessari madu-
rar ovòcits in vitro fins que assoleixin la metafase II.
La cèl·lula donadora
Inicialment, les cèl·lules donadores eren cèl·lules de l’embrió, prèvies a la tran-
sició maternoembrionària, però aviat es va observar que les cèl·lules de fases
més tardanes també podien reprogramar-se i donar lloc a un desenvolupament
embrionari totalment normal. A partir d’aquest moment es van utilitzar cèl·lules
de mòrules o de blastocists, per la senzilla raó que en aquestes fases és possi-
ble obtenir un nombre més elevat de cèl·lules.
Tanmateix, aviat es va veure que la dificultat per separar les cèl·lules d’a-
questes fases compactes podia causar lesions cel·lulars i també es va observar
que la petita mida de les cèl·lules embrionàries feia més difícil la seva fusió
amb els ovòcits. Per aquests motius, aviat es va recórrer a la utilització de
Clonatge humà: tècnica i ètica Aula d’Ecologia, 1999-2000 139
cèl·lules embrionàries en cultiu. En el cas de les ovelles, les cèl·lules s’obtenen
del disc embrionari o de fetus. També s’han utilitzat cultius de cèl·lules mamà-
ries d’ovella prenyada en l’últim trimestre de gestació.
Les cèl·lules es cultiven sobre un suport de fibroblasts inactivats de ratolí
i es comprova que el seu número diploide sigui correcte abans de procedir a
la fusió amb els ovòcits. Prèviament, es procedeix a una deprivació metabòli-
ca, disminuint la proporció de sèrum al medi de cultiu del 10 al 0,5% durant
cinc dies. Aquest tractament es porta a terme per aconseguir que les cèl·lules sur-
tin del cicle de creixement (continu en les cèl·lules en cultiu) i entrin en G0, fase
en què l’estructura de la cromatina i la disposició de la maquinària de regula-
ció genètica faciliten la seva reprogramació.
S’ha de remarcar que la tecnologia utilitzada en aquest moment és un pèl
empírica. De fet, en el cas del cultiu de la glàndula mamària utilitzat per a la
clonació de l’ovella Finn Dorset, els autors admeten desconèixer si la fusió es
va portar a terme amb cèl·lules epitelials, amb fibroblasts o amb cèl·lules mio-
epitelials, ja que el cultiu era mixt.
Fusió cel·lular
A continuació, es porta a terme la fusió de l’ovòcit enucleat amb la cèl·lula
donadora en cultiu. Aquesta fusió s’aconsegueix mitjançant impulsos elèctrics
variables, que produeixen una electroporació de la cèl·lula. Una vegada acon-
seguida la fusió, els doblets resultants es cultiven en presència d’un inhibidor
del citoesquelet, com la citocalasina, que és un inhibidor d’actina, per evitar
que l’ovòcit expulsi el nucli fusionat com si fos un corpuscle polar. En no poder
formar-se l’anell de citoquinesi, el nucli de la cèl·lula donadora es manté a
l’ovòcit i l’acció de l’MPF dóna lloc a la desaparició de la membrana nuclear i
a l’entrada del nucli en mitosi.
Els doblets aconseguits d’aquesta manera es cultiven, en general, als ovi-
ductes lligats de les femelles receptores, encara que en alguns casos s’han cul-
tivat en medis definits, sobre un suport de fibroblasts, fins a set dies després
de la fusió.
A continuació, els embrions són tranferits a les femelles receptores sincro-
nitzades. En general, es transfereixen d’un a tres embrions per femella. El reci-
clatge dels embrions clònics per produir-ne un nombre més elevat sembla una
estratègia lògica, però sembla també que la capacitat de desenvolupament dis-
minueix progressivament. Per aquesta raó, és preferible utilitzar la primera
generació d’embrions, almenys en el cas d’organismes de transició materno-
embrionària tardana.
Aplicacions
La clonació d’embrions o d’embrions adults té aplicacions importants, tant en
ciència bàsica com aplicada. En primer lloc, la clonació d’individus adults ha
posat de manifest que les cèl·lules diferenciades són reprogramables, la qual
140 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Josep Egozcue
cosa indica que la determinació i la diferenciació cel·lular no són incompatibles
amb la pluripotència ni amb la totipotència. Aquestes noves nocions obren
camps d’investigació insospitats sobre els processos del desenvolupament. En
segon lloc, les tècniques de clonació poden permetre la producció d’un nom-
bre limitat d’animals d’especial interès comercial. El nombre d’animals idèn-
tics produït ha de controlar-se per evitar un excés d’uniformitat, que limitaria
la variabilitat genètica. En tercer lloc, la tècnica permet la clonació d’animals
transgènics, utilitzats com a fàbriques per la indústria farmacèutica. Si els ani-
mals clònics segueixen expressant els transgens, cosa no fàcil, el seu ús abara-
tiria molt considerablement les tècniques de la transgènia.
La possibilitat d’obtenir animals de característiques uniformes milloraria
també els mètodes d’experimentació animal, en reduir el nombre de variables
per analitzar. Finalment, la clonació permetria reproduir amb facilitat models
animals de malalties humanes.
Inconvenients
Els principals inconvenients de la clonació es basen en la seva inherent difi-
cultat (evident segons el que s’ha exposat fins ara), en el seu baix rendiment
(l’ovella clònica va néixer a partir de 277 doblets), en l’alt percentatge de mor-
talitat i en l’elevat nombre de malformacions detectades.
A més, la fusió d’un ovòcit amb una cèl·lula adulta podria donar lloc a l’a-
parició primerenca de malalties senils i a un possible envelliment primerenc
dels animals clònics, ja que és conegut que les cèl·lules tenen un període de
vida limitat.
Aspectes ètics
La clonació animal sembla èticament acceptable, si els beneficis obtinguts supe-
ren les dificultats. Per descomptat, l’aplicació d’aquestes tècniques a la con-
servació d’espècies en perill d’extinció no té sentit, ja que en cap cas soluciona
el problema.
En l’espècie humana, la clonació és èticament reprobable, ja que no res-
pecta el dret a la unicitat i converteix l’individu en un mitjà (p. ex. com a donant
d’òrgans) i no en una finalitat, tant si s’utilitza per a objectius comprensibles,
com la clonació d’un fill de curta edat mort prematurament a causa d’una
malaltia (i, en aquest cas, s’ha de tenir en compte els factors de predisposició,
que poden donar lloc al fet que la situació que es pretenia solucionar es repe-
teixi), com si es pretén clonar un model adult. La asincronia entre el naixe-
ment de la còpia del suposat model i el del seu antecessor sempre donaria lloc
que la repetició de les circumstàncies ambientals fos impossible, i en conse-
qüència la semblança seria anecdòtica, i en tot cas més física que no pas d’una
altra índole.
Finalment, les situacions de ficció científica que sempre s’addueixen en
aquests casos no es corresponen amb la realitat, ja que, si es produïssin, només
Clonatge humà: tècnica i ètica Aula d’Ecologia, 1999-2000 141
podrien donar-se en situacions de dictadura absoluta. En aquell cas, el mate-
rial humà preexistent és sempre més econòmic, dúctil i dòcil, i permet esco-
llir el sexe i l’edat. Els éssers clònics, en canvi, són una incògnita de futur, massa
llunyà per a qui desitgi resultats immediats.
La reflexió serena i objectiva sobre la clonació d’éssers humans posa de
manifest la seva inutilitat. Moltes organitzacions nacionals i internacionals
l’han condemnat. Però, sens dubte, la clonació humana serà un fet, perquè,
malgrat el necessari respecte a la dignitat humana, quan alguna cosa és possi-
ble i hi ha interessos econòmics en joc, acaba sent realitzada sense que la moral
o l’ètica pesin gaire en la decisió.
142 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Josep Egozcue
Los resultados de los primeros proyectos de la Unión Europea en el sur de
Europa han mostrado que el comportamiento de los contaminantes atmosfé-
ricos en la cuenca mediterránea es muy diferente de lo que ocurre en otras
regiones europeas, y que su dinámica está dominada por procesos (meso) mete-
orológicos regionales con período diurno. La caracterización de estos ciclos y
procesos se inició con el proyecto MECAPIP sobre la península Ibérica y, en los
proyectos siguientes, se ha extendido de forma progresiva desde Portugal hasta
Italia y, finalmente, a Grecia, Turquía e Israel.
Uno de los factores clave en los procesos atmosféricos en esta región es la exis-
tencia de un mar rodeado por montañas costeras que alcanzan los 1.500 a
2.000 m de altura. En particular, las cadenas orientadas al este y sur facilitan que
las brisas de mar se combinen con las de ladera, y actúan como chimeneas oro-
gráficas para inyectar en altura las masas de aire transportadas por las brisas a
lo largo de la superficie.
Así, se ha documentado que durante el día se producen recirculaciones
atmosféricas a lo largo de las costas. Las brisas conjuntas de mar y ladera pene-
tran hasta 80 o 100 km tierra adentro; a su vez, sus flujos de retorno, en altu-
ra, se dirigen hacia el mar y llegan fácilmente a más de 200 km de la costa. La
profundidad de estas circulaciones puede ser de 2 a 3 km de altura, y el hun-
dimiento compensatorio produce «estratos de reserva» apilados sobre el mar
como un pastel de milhojas, los cuales contienen contaminantes ya envejecidos
(secundarios). El día siguiente los estratos más cercanos a la superficie del mar
(hasta ± 700 o 1.000 m de altura) vuelven a entrar con la brisa de mar, mien-
tras que los flujos de retorno reponen otro tanto en altura. Experimentos con
trazadores han demostrado que cada día se consumen de 1/2 a 1/3 de los estra-
tos y, por tanto, que el tiempo necesario para que un contaminante emitido
en la costa complete uno de estos ciclos es de dos a tres días.
Bajo la intensa insolación de verano, estas celdas recirculatorias se con-
vierten en «reactores fotoquímicos naturales» en los que las emisiones de óxi-
dos de nitrógeno (NOx) y otros precursores se transforman en oxidantes (O3,
PAN), compuestos ácidos (NO3¯) y aerosoles. En el caso del ozono, en la costa
mediterránea española se llegan a alcanzar, y se mantienen, concentraciones
Aula d’Ecologia, 1999-2000 143-144
Contaminación fotoquímica en la cuenca 
mediterránea: revisión de los resultados 
de proyectos de investigación europeos
Millán M. Millán
que superan de dos a tres veces las directivas europeas para daños a vegetación
durante, al menos, cinco meses del año.
En este mismo período se produce una deposición de nitratos sobre las
zonas afectadas por las recirculaciones que, en el caso de la cuenca balear, llega
a superar el aporte de los ríos en factores de 3 a 4. De forma simultánea tie-
nen lugar procesos de retroalimentación que pueden afectar el clima a escala
regional. Por ejemplo, se potencia la afloración de algas con producción de
DMS (Sulfuro de dimetilo) y su posterior oxidación a sulfatos que perturban
el equilibrio radiactivo atmosférico y actúan como núcleos de condensación.
También se produce un calentamiento fotoquímico de los estratos atmosféri-
cos, hasta unos 3.000 m de altura, sin aumentar la humedad absoluta. Este
último proceso eleva el nivel de condensación de nubes por ascendencia oro-
gráfica y puede, asimismo, perturbar los procesos de disparo y formación de
tormentas de verano, disminuyendo su frecuencia sobre las cadenas monta-
ñosas que rodean la cuenca mediterránea occidental.
Finalmente, el análisis de los datos más recientes, desde la costa atlántica
ibérica hasta Israel, indica que existe una relación directa y organizada entre
las circulaciones y los procesos atmosféricos a todas sus escalas, desde las regio-
nales hasta la continental. En esta situación, los contaminantes emitidos en
la cuenca mediterránea y regiones periféricas del centro de Europa pueden
ser envejecidos en las recirculaciones costeras y transportados hacia la zona
de convergencia intertropical (ITCZ), situada sobre el Atlas argelino y al sur
de la costa de Libia en esta época del año. Una vez allí, la intensa actividad
convectiva puede inyectarlos en la base de la estratosfera, desde donde pue-
den ser transportados hacia el Ártico con los vientos en altura. De confir-
marse estas hipótesis, la cuenca mediterránea sería la primera región del mundo
en la que se puede establecer una conexión directa entre las emisiones con-
taminantes y las transformaciones químicas en la baja atmósfera, y su impac-
to a escala global.
144 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Millán M. Millán
Introducció
El mapa ecològic de Barcelona que presentem avui és la culminació d’una
llarga trajectòria de col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona
i l’Ajuntament de Barcelona que es va iniciar l’any 1977, i que al llarg d’aquests
anys ha aportat molta informació sobre la ciutat vista com un ecosistema,
inclosos els fluxos de matèria i energia i les modificacions en els seus elements
territorials. Des dels anys vuitanta la visió del tema d’ecologia urbana i del
medi ambient ha canviat molt, tant per part del públic en general com dels res-
ponsables tècnics i polítics. L’aparició de la 2a Estratègia per la Conservació
Mundial l’any 1991, que va donar arguments científics i morals per relacio-
nar la conservació i el desenvolupament sostenible, i la Convenció per la
Biodiversitat a Rio de Janeiro l’any 1992, que va incidir sobretot en els recur-
sos per a l’ésser humà i les funcions de sosteniment ecològic de la biodiver-
sitat, fan que les institucions prenguin cada cop més compromisos en el tema
del medi ambient. Últimament també s’ha parlat molt de desenvolupament
sostenible, malgrat que és un concepte que no deixa de ser força ambigu.
Podríem dir que el desenvolupament sostenible depèn de tres eixos d’igual
importància: la sostenibilitat, la igualtat i la solidaritat, ja que sens dubte no
tindrem sostenibilitat si no hi ha una actuació de tipus solidari a nivell mun-
dial i si no hi ha més igualtat en la distribució de recursos. La sostenibilitat
no és un terme que es pugui quantificar fàcilment ni al qual puguem aspirar
de manera immediata, però igual que parlem de més necessitat d’igualtat o
de solidaritat, també podem parlar de més necessitat de sostenibilitat. Avui
en dia, el desenvolupament sostenible constitueix la utopia que les nostres
societats s’han de plantejar. I hi ha motius més que suficients per fer-ho.
L’increment de la població previst pels propers anys posa de manifest que s’es-
pera una disminució per càpita de tots els recursos de la biosfera, incloent les
captures de peixos, els cultius, les pastures i els boscos. Malgrat els científics
no es posen d’acord en quina és la població òptima que pot sustentar el pla-
neta Terra, aquesta qüestió és prou preocupant perquè comencem a reflexio-
nar seriosament sobre sostenibilitat.
Aula d’Ecologia, 1999-2000 145-148
Mapa ecològic de Barcelona
Jaume Terradas i José Ángel Burriel
Una de les idees crucials desenvolupades en els últims anys en relació amb
la sostenibilitat és l’anomenada «petjada ecològica», que es refereix a la quan-
titat de superfície necessària per mantenir una determinada població. El terme
petjada ecològica ens situa la ciutat en context territorial, formant un mosaic
de diferents elements naturals, agrícoles, urbans, etc. que es relacionen entre
ells a través d’uns fluxos de matèria i energia. La petjada ecològica s’ha calcu-
lat sobre diferents situacions. Segons l’estudi d’Anna Prat i Ferran Relea (La
petjada ecològica de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1999), a Barcelona
necessitem una superfície vuit vegades més gran que el terme municipal de
Barcelona els anys secs per obtenir l’aigua que gastem i 3,5 vegades els anys
humits, i 75 vegades més superfície per a l’absorció de diòxid de carboni. Un
ciutadà dels EUA necessita 5 hectàrees de territori per mantenir-se, un canadenc
4,3, la majoria dels europeus 3,5 i per portar el món al nivell de desenvolupa-
ment del Canadà es necessitarien 2 planetes Terra. Això demostra que no anem
per gaire bon camí en el desenvolupament sostenible.
El mapa ecològic que presentem a continuació restringeix el seu estudi al
municipi de Barcelona i per tant constitueix una visió artificial del funciona-
ment de la ciutat, però tot i reconeixent aquesta limitació intentarem entendre
com Barcelona està estructurada territorialment i quins canvis ha experimen-
tat en els darrers anys. Aquest mapa constitueix un marc de referència dels
processos funcionals i també conté indicadors adequats per analitzar algunes rela-
cions bàsiques entre estructura i funció de l’ecosistema urbà.
Els canvis en les zones ecològiques de Barcelona
El primer mapa ecològic de Barcelona va ser elaborat per Garza i Martín l’any
1977 sota la direcció de Jaume Terradas. Els objectius principals eren consti-
tuir una base per caracteritzar les diferents zones ecològiques que componen el
sistema urbà i així poder estudiar les repercussions que podien tenir en el meta-
bolisme urbà de la ciutat. El mapa, d’escala 1:10.000, es va elaborar a partir
de fotografies aèries i treball de camp, i s’hi van diferenciar fins a trenta-vuit
categories que incloïen zones naturals i zones construïdes.
L’any 1998 es va elaborar un nou mapa ecològic a partir de les imatges en
color més noves que hi havia en aquell moment a nivell de Catalunya, corres-
ponents a l’any 1993. Aquestes imatges es van interpretar segons la descripció
de categories que hi havia al mapa ecològic de 1977 utilitzant el material de
suport següent: el mapa topogràfic de Barcelona a escala 1:500, fotografies i
ortofotomapes en blanc i negre de l’any 1986 —especialment en aquelles zones
on les cobertes del sòl no havien variat gaire, per exemple la zona de Collserola
o el pla de Barcelona—, i el mapa de cobertes del sòl de Catalunya confec-
cionat pel CREAF, que va ser especialment útil en les zones amb vegetació
natural. En la versió de l’any 1993 es van fusionar les categories ecològiques
del mapa original en les categories bàsiques següents: zones de bosc i de matoll,
verd urbà (parcs i jardins), zones de conreus, terrenys erms o solar abandonats,
urbanitzat lax (habitatges unifamiliars amb jardí), urbanitzat dens i d’ús intens
146 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Jaume Terradas i José Ángel Burriel
(zones d’edificis densament construïts, indústries, magatzems, zona portuària,
etc.) i zona natural sense vegetació (platges, rius o la zona marítima munici-
pal). Els dos mapes ecològics es van elaborar utilitzant el sistema d’informa-
ció geogràfica MiraMon, que permet localitzar la informació geogràficament,
i emmagatzemar, analitzar i representar aquesta informació.
Els resultats mostren, en primer lloc, que a la ciutat dels anys 1977 i 1993
hi ha una bona extensió de bosc i matoll, tot i que en els dos casos domina
l’urbanitzat dens o d’ús intens. Quan comparem els resultats dels dos mapes
veiem que en el període considerat gairebé 1/6 part de la ciutat ha canviat de
zona ecològica. Ha disminuït la superfície ocupada pel verd natural a causa d’una
baixada d’un 10% de matollars que no s’ha compensat amb l’augment d’un
4% dels boscos, mentre que el verd urbà ha crescut a la vora del 14%. Els con-
reus i els erms constitueixen la major transformació de la ciutat en percentat-
ge, reduint a la meitat la seva representació conjunta. El tipus de zona ecològica
que ha augmentat més en superfície és l’urbanitzat dens, augment que prové dels
solars de dins de la ciutat que no estaven edificats o de conreus que s’han trans-
format en zones urbanes. Les zones naturals sense vegetació han perdut gaire-
bé un terç de la seva superfície, principalment perquè l’ampliació del port ha
permès guanyar terreny al mar.
Per zones geogràfiques, veiem que la majoria de canvis s’han produït a
Collserola, sobretot a partir de la colonització per part d’edificacions i altres
infraestructures, com els túnels de Vallvidrera, en terrenys erms i conreus
abandonats; a la Zona Franca, on s’ha incrementat la presència d’indústries
Mapa ecològic de Barcelona Aula d’Ecologia, 1999-2000 147
Taula 1. Variació de les agrupacions de zones ecològiques els anys 1977 i 1993. El
valor corresponent al TOTAL de la variació en hectàrees representa les superfícies que
han experimentat transformació en altres tipus de zones ecològiques. El valor corres-
ponent al TOTAL de la variació en percentatge indica quina fracció de la superfície
de Barcelona ha experimentat els canvis de tipus de zona ecològica.
Superfície Superfície Variació Variació
1977 (ha) 1993 (ha) (ha) (%)
Verd natural (bosc) 1.112,1 1.155,6 +43,5 3,9
Verd natural (matollar) 885,0 802,4 –82,6 –9,3
Verd urbà 503,4 575,0 +71,6 14,2
Conreu 225,3 44,4 –180,9 –80,3
Erm 593,9 374,1 –219,8 –37,0
Conreu d’arbres abandonat 31,9 1,4 –30,5 –95,6
Urbanitzat dens o d’ús intens 6.027,7 6.478,9 +451,2 7,5
Urbanitzat lax 537,3 546,4 +9,1 1,7
Zona natural sense vegetació 193,8 132,2 –61,6 –31,8
TOTAL (ha) 10.110,4 10.110,4 1.610,9 15,9
La versió electrònica del mapa ecològic de Barcelona es pot trobar a http://www.bcn.es/mediam-
bient/cat/mapa)/MEB/Index.htm
i magatzems a costa dels conreus i els erms; a Sant Andreu i Sant Martí, on
s’han substituït part de les àrees industrialitzades cap a altres usos, com ara
parcs i jardins i on també s’ha incrementat la urbanització de la zona; a
Montjuïc, arran dels jocs olímpics, on s’han transformat els erms i els con-
reus en edificis públics, i a la zona universitària de Pedralbes, on s’ha com-
pletat la seva urbanització.
148 Aula d’Ecologia, 1999-2000 Jaume Terradas i José Ángel Burriel