Aula d’Ecologia, 2002 35-40
Espècies prop de l’extinció
Miquel Riba
Abans de parlar d’extincions, el primer que cal fer és definir el terme.
Entenem per extinció la desaparició de tots els membres d’una espècie.
Això es pot produir a diferents escales espacials: des d’un nivell local,
a un de regional o bé global; però les extincions quasi sempre comencen
en les poblacions locals i acaben per ser de tipus global. 
Història geològica
Per saber què pot passar amb les espècies prop de l’extinció, el millor és
veure què ens diu la història del nostre planeta. En la història de la Terra
s’han produït cinc o sis períodes d’extinció massiva amb una minva
important del nombre d’espècies. Malgrat això, s’observa un increment
de la biodiversitat cap als nostres dies. El període d’extinció més impor-
tant fou el del Pèrmic-Triàsic, amb la desaparició del 50% de les famí-
lies animals i d’aproximadament el 95% de les espècies marines. Aquestes
extincions són selectives, i hi ha qui pensa que han tingut un paper clau
en la diversificació de la vida. Així doncs, és probable que l’extinció dels
dinousaures en el Cretaci hagi afavorit la diversificació dels mamífers
tot posant les bases per a l’aparició de l’home.
L’extinció seria un fenomen molt freqüent a escala geològica.
D’aquesta manera, si considerem que el nombre estimat d’espècies que
hi ha hagut al planeta al llarg de tota la seva història se situa prop dels qua-
tre mil milions, trobaríem que entre un 76-96% d’aquest total d’espè-
cies s’han extingit. És també important aprendre algunes lliçons de la
manera com es distribueixen aquestes extincions. Les corbes de super-
vivència per a les diverses famílies en els darrers sis-cents milions d’anys
(el Fanerozoic) ens mostren unes èpoques d’extincions massives, entre
les quals s’intercalen altres episodis d’extinció més petits i més freqüents.
Podem veure una predisposició més gran a l’extinció per part de certs
organismes, justament els de poblacions de mida petita, distribució
geogràfica reduïda i poca capacitat de dispersió. 
Història recent
Anant cap a temps més recents, podem estudiar el que ha passat en els
darrers quatre-cents anys, amb extincions ben datades per a alguns grups,
com ara les aus i els mamífers. En aquest període s’observa un incre-
ment progressiu de les extincions per l’efecte de l’activitat humana fins
fa uns cinquanta anys, on sembla que hi ha una estabilització de la
tendència. Això, segons els optimistes, podria correspondre a l’efectivi-
tat de les activitats dels grups conservacionistes. No obstant això, també
n’hi ha que pensen que podria ser un artefacte de la normativa moder-
na, ja que, per declarar-la extingida, cal documentar que una espècie no
ha estat observada durant cinquanta anys. Sembla que les extincions
han estat majors per a les aus i els mamífers, i en canvi es troben poques
extincions entre els insectes. També s’observa que les extincions han
estat més acusades a les illes que no pas als continents. 
Es poden fer alguns càlculs de les espècies en perill d’extinció, també
dites amenaçades. El percentatge d’espècies amenaçades és bastant elevat
entre els ocells i els mamífers. Entre les plantes, les monocotiledònies
(per exemple, les palmeres) també ho estan força. En canvi, els insectes
semblen estar poc amenaçats. 
S’ha estimat la biodiversitat total del planeta en uns cinc milions
d’espècies aproximadament, però n’hi ha que en fa una estimació de
trenta milions. Hi ha, per tant, un rang de variació enorme en les esti-
macions del nombre d’espècies existents actualment al planeta, i per tant
en el nombre total d’espècies en perill d’extinció. On hi ha més incertesa
és precisament en l’estimació de les espècies d’insectes, i, malaurada-
ment, avui les grans destruccions d’hàbitat es produeixen en la selva tro-
pical, allí on hi ha una major diversitat d’insectes. Tot i que el procés
d’extinció recent d’espècies ve explicat per diverses causes, es pot con-
siderar la destrucció de l’hàbitat com la més important. 
Aproximació teòrica a la dinàmica de poblacions
Per entendre què pot passar en les espècies prop de l’extinció, faré una
aproximació teòrica, basada en les probabilitats d’extinció. Per pronosticar
els canvis en el nombre d’efectius d’una població es fan uns càlculs de pro-
babilitat, basats en l’expressió Nt+1 = λ Nt. Si λ (taxa de creixement) és 1,
la població es manté; si és més gran que 1, la població augmenta, i si es
36 Aula d’Ecologia, 2002 Miquel Riba
més petita que 1, aquesta disminueix. El paràmetre λ representa el nom-
bre de descendents que deixa un individu reproductor quan mor. 
La taxa de creixement depèn de factors ecològics i factors genètics.
A les poblacions naturals, el nombre d’individus no és gaire regular: hi
ha força variació, malgrat que la tendència temporal a llarg termini es
pugui mantenir constant. Això ho hem pogut comprovar en els nostres
estudis amb Centaurea corymbosa, en què, malgrat les oscil·lacions obser-
vades, en termes generals la població es mantenia en uns nivells cons-
tants. Quan parlem de la probabilitat d’extinció, hem de tenir en compte
tres tipus d’extincions: 1) estocàstica: l’extinció és impredictible, i es
produeix en poblacions de taxa de creixement constant però amb impor-
tants fluctuacions, de tal manera que en un moment determinat es pot
donar una davallada tan gran que produeixi la desaparició dels efectius;
2) determinística: en aquest cas les fluctuacions poden ser poc impor-
tants, però hi ha una taxa constant de disminució que acaba per portar
la població a l’extinció, i 3) una combinació dels dos fenòmens ante-
riors, que és el cas més comú a la natura.
Seguint amb la formulació teòrica abans esmentada, hem de ser cons-
cients que difícilment sabrem quins factors ecològics fan que les taxes
de creixement variïn d’un any a l’altre. Hi ha una variabilitat que englo-
bem dins del concepte d’incertesa ambiental (també parlarem poste-
riorment de la incertesa demogràfica). Les diferències que hi ha d’un
any a l’altre per a una espècie en la taxa de naixement, creixement i mor-
talitat afecten el nombre d’individus i, per tant, la λ. Per veure el que
representa la incertesa ambiental, prenem la fórmula anterior i donem un
valor global a λ constant de mitjana, però simulem una variació a l’at-
zar d’any en any. Simulant el que passa segons el nombre d’individus
de les poblacions, veiem que, si augmenta el nombre d’efectius, dismi-
nueix la probabilitat d’extinció i augmenta el temps de persistència. 
Respecte a la incertesa demogràfica, ens basem en la mateixa fórmula
i simulem λ = 1, o sigui, mantenim la població constant al llarg del
temps. Tot i considerar λ =1, és a dir, una població estable i constant al
llarg del temps, podem donar un 50% de probabilitat de supervivència
als individus. Jugant amb aquests valors es poden fer simulacions que
mostren que la probabilitat d’extinció és molt elevada en poblacions
petites, i molt menor quan el nombre d’efectius és més gran.
Aquestes aproximacions teòriques sobre els efectes de la incertesa
ambiental i demogràfica proporcionen unes guies per a la gestió. A par-
tir d’aquest tipus d’anàlisis arribem a uns criteris per predir les tendèn-
cies de les diferents poblacions i estimar la seva probabilitat d’extinció.
En funció d’aquests criteris es classifiquen les espècies, tot assenyalant
Espècies prop de l’extinció Aula d’Ecologia, 2001 37
com a espècies vulnerables les que tenen el 10% de probabilitat d’ex-
tinció en cent anys, com a amenaçades si la probabilitat d’extinció es
del 20% en vint anys o en cinc generacions, o bé com a críticament
amenaçades si la probabilitat d’extinció és del 50% en deu anys o cinc
generacions. No obstant això, en realitat sovint no tenim cap informació
sobre la dinàmica de les espècies i les seves poblacions, és a dir, sobre les seves
taxes de creixement, de les fluctuacions, ni del paper de la incertesa
demogràfica. Aleshores, el que fem és usar criteris de prevenció, i per exem-
ple, declarar una espècie com a vulnerable o en perill d’extinció si el seu
nombre d’efectius és escàs, o si no se’n coneixen gaires poblacions.
En alguns casos sí que podem saber quins factors ambientals afecten
les taxes de creixement. Un primer factor ambiental el constituiria el de
les fluctuacions climàtiques. En el nostre estudi sobre l’orella d’ós
(Ramonda myconi), la taxa de creixement fluctua entre valors positius i
negatius en relació amb la temperatura mínima de la zona on s’empla-
cen les poblacions. Això ens permet fer unes previsions de futur per a
aquesta planta en funció de com evolucioni el canvi climàtic. Altres inte-
raccions ecològiques, com ara la depredació, el parasitisme o la pol·linit-
zació, també poden afectar de forma molt important el manteniment
de les poblacions petites, especialment quan es troben aïllades.
D’altra banda, cal considerar els factors genètics. D’una generació a
una altra la selecció afecta la variabilitat genètica. Quan actua un factor
de selecció, la variabilitat genètica poblacional en la generació posterior
pot canviar respecte a la de la generació anterior. No obstant això, en
poblacions petites també són importants uns altres factors, com ara la
deriva genètica i el règim de reproducció. Aquests factors tenen un impac-
te molt fort sobre la variabilitat genètica i el grau de parentesc. A curt
termini poden conduir a l’anomenat fenomen de depressió per consan-
guinitat, i a llarg termini afecten el potencial evolutiu de les espècies.
S’entén per consanguinitat l’elevat grau de parentesc entre individus que
s’aparellen reproductivament, amb la possibilitat que aflorin i s’expres-
sin gens negatius que comportin una supervivència mes baixa, i una
menor reproducció.
La deriva genètica és una conseqüència de l’anomenat coll d’ampo-
lla genètic. Imaginem una població amb els individus genèticament dife-
rents. Si es produeix una disminució important del nombre d’efectius,
disminueix la variabilitat genètica i incrementa la probabilitat d’apare-
llament entre individus emparentats. Així doncs, veiem que la mida de
les poblacions afecta la variabilitat genètica. Amb exercicis de modelit-
zació es pot veure que la quantitat d’homozigosi augmenta a mesura
que disminueix el nombre d’individus de les poblacions. En experiments
38 Aula d’Ecologia, 2002 Miquel Riba
de camp amb plantes, s’ha comprovat que, quan augmenta l’autogàmia,
es produeix un increment del grau de parentesc entre individus, cosa
que a llarg termini pot portar a l’extinció.
Metapoblacions
Hem parlat del que passa en una població local. Però, des de fa uns
quants anys hi ha una nova manera d’aproximar-se al problema de les
extincions locals. Es tracta de considerar diverses poblacions separades
però amb la possibilitat d’intercanviar individus: les metapoblacions.
Amb aquest marc de referència, l’extinció d’una població en una localitat
concreta pot ser reparada per una migració des d’altres poblacions cir-
cumdants. Així doncs, sabent que hi pot haver una recolonització que
mantingui el conjunt estable, podem acceptar que hi hagi poblacions
que s’extingeixin localment. Això és important per a la gestió. És impor-
tant conservar llocs i hàbitats encara que l’espècie objectiu de la con-
servació en concret no hi sigui, ja que podria tornar a ser-hi, sempre que
hi hagi poblacions al voltant amb capacitat de dispersar propàguls. 
La capacitat de dispersió és molt important per a la recolonització
que esmentava anteriorment. No obstant això, amb l’augment de tem-
peratura observat en algunes zones del planeta, les espècies han de tro-
bar la manera de desplaçar-se en hàbitats fragmentats. La capacitat de
dispersió requereix dues condicions: 1) que hi hagi l’hàbitat, i 2) que hi
hagi capacitat de migració.
Efectes del canvi climàtic en l’estat de poblacions
a la Mediterrània
Què pot passar a la Mediterrània amb el canvi climàtic? En el nostre
territori es prediu un augment de la temperatura i, malgrat que hi ha
dubtes en aquest aspecte, la precipitació podria disminuir, aspectes que
fan pensar que hi haurà més dèficit hídric. Les espècies mediterrànies,
doncs, es troben davant una modificació ambiental que les obliga a uns
canvis. Per afrontar-los, o bé han de desplaçar-se cap allí on les condicions
els són més adequades, o bé han de tenir prou variabilitat genètica per
adaptar-se a les noves condicions. A més, la regió mediterrània, després de
molts anys d’utilització per l’home, presenta un paisatge molt fragmentat.
En hàbitats fragmentats, les poblacions, malgrat tenir gran capacitat de
migració, poden trobar-se envoltades d’hàbitats inadequats. Aleshores,
van perdent els individus que porten genèticament més capacitat de
dispersió, i les poblacions en van perdent la capacitat. Aquest fenomen
Espècies prop de l’extinció Aula d’Ecologia, 2001 39
sembla bastant evident en l’espècie vegetal Mycelis muralis, per a la qual
obtenim una disminució de la capacitat de dispersió en incrementar el
grau d’aïllament de les poblacions.
Finalment, i a manera de resum, presento una imatge del dodo, extin-
git, i una d’una altra espècie, Argyroxiphium sandvicense (endèmica d’un
cràter a l’illa de Maui), que tenen les característiques més inconvenients
per sobreviure enfront dels efectes del canvi global: poca capacitat de
dispersió, poblacions petites i una adaptació molt específica a uns
ambients molt concrets. 
40 Aula d’Ecologia, 2002 Miquel Riba
Aula d’Ecologia, 2002 41-46
La diversitat genètica en els conreus
Pere Arús
Els avenços en genètica molecular produïts en els darrers vint-i-cinc anys
ens permeten estudiar acuradament la variabilitat genètica. Les tècni-
ques moleculars han esdevingut imprescindibles en l’estudi d’alguns pro-
cessos, tal com mostren els nostres estudis als laboratoris de l’IRTA amb
el meló i fruiters del gènere Prunus. 
Conceptes bàsics de genètica molecular
Les mutacions de l’ADN són a la base de la diversitat genètica. Les muta-
cions constitueixen el motor de l’evolució, ja que, passades pel filtre de
la selecció natural, acaben determinant com és el que queda i el que
desapareix.
Hi ha dos tipus fonamentals de mutacions. Les substitucions d’una
sola base, anomenades polimorfismes d’una sola base (single nucleotide
polimorfisms o SNP) són les mutacions més essencials. En humans hi
ha una d’aquestes mutacions cada 1.000 parells de bases, xifra que sig-
nifica un total d’uns 3 milions en el conjunt dels 3.000 milions de parells
de bases del genoma humà. Un altre tipus de mutació, també molt fre-
qüent, és la coneguda com a «inserció/deleció». En aquest tipus de muta-
cions es produeix l’addició o desaparició d’un fragment d’ADN.
Per detectar la variabilitat genètica s’utilitzen marcadors. Els marca-
dors s’obtenen de moltes maneres. Una de molt típica és la basada en la
reacció en cadena de la polimerasa. Si nosaltres coneixem la seqüència
d’un fragment d’ADN, podem dissenyar trossets petits d’ADN (anome-
nats encebadors) que s’uneixen a banda i banda de la seqüència d’interès
i que permeten que un enzim, la polimerasa, fabriqui un altre fragment
d’ADN dins del fragment marcat. Anant iterant el procés, això permet
obtenir milers de còpies del fragment d’interès: s’ha obtingut una ampli-
ficació de l’ADN, un procés molt usat en els laboratoris de genètica.
Quan hi ha una mutació, pot passar que un dels encebadors no reco-
negui un dels extrems del fragment. En aquest cas no hi haurà amplifi-
cació. En canvi, si hi ha inserció, l’amplificació produeix un dels trossos
més llarg que l’altre, i així es poden diferenciar aquestes mutacions. En
ser detectats aquests senyals, podem treure conclusions sobre els poli-
morfismes o la variabilitat genètica.
Actualment tenim uns marcadors extremament útils anomenats
microsatèl·lits (SSR).
Els polimorfismes es poden localitzar per mitjà de l’electroforesi.
Amb aquesta tècnica, es distingeixen els fragments d’ADN segons la
seva velocitat diferencial de desplaçament en una placa del gel. Es poden
comparar les bandes d’ADN de diferents individus: si un individu pre-
senta una mutació per al gen d’interès, no s’observarà cap banda. Per
contra, si la mutació ha estat per inserció, presentarà una banda més
llarga. Com que les bandes procedeixen d’un mateix fragment d’ADN,
se les coneix per al·lels i funcionen seguint les lleis de la genètica men-
deliana. Modernament, s’utilitzen els seqüenciadors automàtics en lloc
de gels, i s’obtenen pics en lloc de bandes per als diferents gens. 
Amb aquest tipus d’anàlisi es poden fer interpretacions genètiques
per tal caracteritzar molt acuradament la variabilitat genètica; per exem-
ple, es pot saber quins al·lels hi ha i amb quines freqüències apareixen.
Hi ha diferents tipus de marcadors segons que es vulgui caracteritzar
ADN o proteïnes. Els marcadors de proteïnes són els isoenzims. El pro-
cediment és comparable al descrit: es fa un extracte, se’l fa córrer per la
placa d’electroforesi, i les diferències entre proteïnes es poden veure com
a bandes de diferent mobilitat en la matriu porosa.
Els marcadors poden ser emprats per a diferents línies d’investiga-
ció, com per comparar el nivell de variabilitat entre diferents espècies,
per avaluar la variabilitat del germoplasma d’una espècie, o, en una línia
més directament aplicada, per identificar varietats. 
Per mesurar la variabilitat genètica s’han d’usar uns índexs, els més
usuals dels quals són:
a = la mitjana d’al·lels per locus
p = % de loci polimòrfics
heterozigositat = proporció de loci hetero-
zigòtics respecte del total dels estudiats
Definint, Ho = heterozigositat observada, i He = heterozigositat espe-
rada (en la qual se suposa que hi ha una situació d’encreuament totalment
42 Aula d’Ecologia, 2002 Pere Arús
a l’atzar), quan Ho = He, es diu que la població està en equilibri, i si
Ho < He, que hi ha consanguinitat (més homozigosi que heterozigosi).
L’índex següent (F ) ho recull en l’expressió:
F = 1 – (Ho/He)
Aquest índex és zero quan Ho = He, situació en la qual la població
reté el màxim de variabilitat que pot tenir, i és 1 quan es dóna la situa-
ció oposada, amb el màxim de consanguinitat.
Una mesura també interessant és la de la distància genètica entre
individus i poblacions.
Com són les plantes des del punt de vista de variació molecular?
Hi ha plantes al·lògames, que s’encreuen entre elles de forma anàlo-
ga als animals, normalment obligats a fecundar un altre membre de la
població. Però les plantes poden també ser autògames i autofecundar-
se en un mecanisme pel qual el pol·len d’una flor fecunda l’òvul de la
mateixa flor. Les plantes al·lògames són molt més polimòrfiques que les
autògames, en tots els paràmetres esmentats.
Les plantes conreades tenen menys variabilitat genètica respecte de
les silvestres com a resultat del procés de domesticació, que ha seleccio-
nat alguns individus i no tots, i de l’efecte de la millora moderna, agres-
siva quant a reducció de la variabilitat. 
Recerques del nostre grup de treball
Al nostre equip treballem, sobretot, amb el meló i els fruiters del gènere
Prunus. El meló es diploide, i consta de 24 cromosomes, un genoma
petit. És una espècie aïllada, que no es pot encreuar amb altres espècies
properes. Tota la variabilitat que podem trobar és la de l’espècie culti-
vada, amb un nivell de variabilitat genètica mitjà-baix. 
Els fruiters del gènere Prunus també són espècies diploides, normal-
ment de 16 cromosomes, i un genoma molt petit. Entre els fruiters amb
què hem treballat hi ha el presseguer, l’ametller, el cirerer, el pruner i
l’albercoquer. Moltes d’aquestes espècies es poden entrecreuar entre si. 
Variabilitat de Prunus i tipus de reproducció
La variabilitat d’aquestes espècies s’ha estudiat amb isoenzims. Hem tro-
bat que el presseguer només té un 8% de polimorfismes, essent aquesta
l’única espècie de Prunus capaç d’autopol·linitzar-se. A l’altre extrem, la
prunera i l’ametller tenen vora d’un 70% de polimorfismes. Aquestes dues
La diversitat genètica en els conreus Aula d’Ecologia, 2002 43
espècies són de pol·linització encreuada obligada. L’albercoquer, que
queda entremig quant a polimorfisme, té un sistema mixt de pol·linit-
zació. Concloem, per tant, que el sistema de pol·linització determina
decisivament la variabilitat genètica de l’espècie.
Variabilitat genètica del meló i història evolutiva
En un altre estudi hem avaluat la variabilitat genètica d’una sola espècie,
el meló. Estudiem varietats de tot arreu del món, des de l’Índia, el Senegal,
les Malvines, Espanya, etc., fins a recollir unes trenta varietats.
Emprant microsatèl·lits podem veure els al·lels de determinats loci.
Es construeix una matriu, en la qual es calcula la distància genètica entre
les varietats. Es representa un dendrograma per resumir tota aquesta
informació. 
Com a resultats d’aquest estudi, obtenim que: 1) les varietats que
procedeixen de regions geogràfiques properes surten agrupades en el
dendrograma, 2) la variabilitat màxima es troba en les varietats de l’Índia
i de l’Orient Pròxim.
Aquests resultats ens expliquen la història evolutiva del meló: per altres
fonts històriques se sap que el seu origen és en el Corn d’Àfrica (Somàlia,
Eritrea). D’allí va passar a l’Orient Pròxim i a l’Índia. Les varietats medi-
terrànies van ser posteriorment importades a partir d’aquelles. El den-
drograma explica aquesta història evolutiva.
D’altra banda, les varietats amb menys variabilitat són aquelles en
les quals més s’ha treballat en millora genètica. El progrés en qualitat i en
producció ha tingut com a contrapartida una reducció de la variabilitat
genètica.
Selecció dels progenitors
En millora genètica, per trobar varietats millors és molt important tenir
variabilitat genètica. És important seleccionar els pares de l’encreuament
de manera que donin el màxim de variabilitat possible. La millor mane-
ra de poder avaluar-ho és utilitzant marcadors. 
Per avaluar el paper dels progenitors, hem estudiat 212 varietats
de préssecs i nectarines de carn tova, i més de 43 varietats de préssecs de
carn dura. En aquestes es van analitzar 16 microsatèl·lits, i s’identifica-
ren 113 al·lels, un bon resultat per a una espècie tan poc variable, com
ja s’ha esmentat. Les varietats es van agrupar per tres orígens: préssecs, nec-
tarines, i préssecs de carn dura. Això ens indica que històricament els
préssecs s’han utilitzat com a pares dels préssecs; les nectarines, per pro-
44 Aula d’Ecologia, 2002 Pere Arús
duir nectarines, i els préssecs de carn dura per al mateix. És a dir, hi ha
hagut tendència a la separació. Avui dia es tendeix a barrejar.
Els préssecs de carn dura es diferenciaven més que els altres. La millo-
ra moderna de préssecs i nectarines funciona a força d’encreuar indivi-
dus de dues varietats diferents i buscar-ne una entre la descendència que
ens agradi més que els seus progenitors. Una vegada obtinguda, es pot
reproduir vegetativament, per empelts, tant com vulguem. Com que les
varietats s’obtenen d’encreuaments d’individus diferents i hi ha molt
poca autofecundació, l’heterozigosi és elevada. La situació seria propera
a una panmíxia, on tot es pot encreuar amb tot, afavorint el manteniment
de la variabilitat. Antigament, el mètode tradicional era conrear les lla-
vors en lloc d’empeltar. Com que el presseguer s’autofecunda, això feia
baixar l’heterozigositat. I aleshores, perdre un sol individu representava
una pèrdua de variabilitat molt més gran que en el procediment actual
en l’obtenció de varietats per millora moderna.
Identificació de genotips
Els milloradors de préssec es dediquen a obtenir noves varietats comer-
cials, i estan interessats a evitar que algú els plagiï les varietats sense tenir-
ne coneixement. O, en un altre cas, un pagès pot necessitar assessorament
per saber que ha comprat una varietat concreta que ell necessitava. És
una qüestió de gran interès amb el préssec perquè canvien les varietats
molt sovint, i hi ha molta expectativa en les novetats. La manera tradi-
cional per saber si una varietat és igual o diferent d’una altra consisteix
a empeltar i esperar a diferenciar-les per l’aspecte dels seus fruits, o altres
parts de l’arbre, un procés molt llarg que com a mínim dura cinc anys.
Ara, per la via de l’ADN es pot saber això en qüestió d’hores. 
Bancs de germoplasma
Lamentablement, l’única manera de conservar varietats, gens i germo-
plasma no comercials és guardant el material en uns magatzems ano-
menats bancs de germoplasma. Això és car i complicat i cal maximitzar
l’eficiència del procés. Per no perdre variabilitat, cal conservar els indi-
vidus que aportin més gens interessants i diferents, és a dir, els més dis-
tants genèticament. Els marcadors permeten estimar millor que els trets
morfològics aquesta distància genètica i són, per tant, molt útils per a
la gestió de la variabilitat que pretenen dur a terme els bancs de germo-
plasma. Amb aquests s’ha pogut veure que en alguns conreus la major part
de la variabilitat està en les espècies silvestres i no en les cultivades. Així
La diversitat genètica en els conreus Aula d’Ecologia, 2002 45
doncs, potser caldrà donar més importància a la conservació d’espècies
silvestres properes a les cultivades encara que això pugui reduir la
importància que ara es dóna a les mostres de varietats cultivades. Convé
guardar els gens que ens permetin reconstruir un genotip que ens pugui
interessar. Si en canvi guardem els genotips de varietats molt semblants,
ens arrisquem a perdre els gens que ens permetran construir noves varie-
tats amb caràcters de producció, adaptació o qualitat millorats.
46 Aula d’Ecologia, 2002 Pere Arús
Aula d’Ecologia, 2002 47-50
La diversitat en el medi marí
Miquel Alcaraz
Diversitat i biodiversitat
Buscant amb un buscador web el terme biodiversitat, apareixen (en
anglès) més d’un milió de pàgines; en castellà, 180.000, i en català,
3.700. Si busquem diversitat específica o diversitat ecològica, el resultat
baixa a un terç. És a dir, està més difós el concepte de biodiversitat. 
El terme diversitat té una connotació diferent segons qui l’utilitza:
per a la majoria de biòlegs, diversitat representa un índex, relacionat
amb l’entropia i la informació, que indica una cosa semblant al grau de
diferenciació i maduresa d’un ecosistema. Els índexs de diversitat tenen
en compte el nombre, l’abundància relativa d’espècies i el tipus de con-
nexió entre els elements que conformen el sistema d’interès. Amb el pre-
fix «bio» (biodiversitat), el terme sol tenir unes connotacions més lligades
a problemes de conservació: se’l fa equivalent a la riquesa o nombre
d’espècies. Es tracta d’un terme que ja forma part del lèxic habitual de
periodistes i polítics. Tanmateix, en el fons, tots dos conceptes ens ser-
veixen per donar una idea de la complexitat del sistemes biològics. 
Historia del concepte de diversitat
El problema de fer un estudi de la diversitat consisteix primer a posar
ordre. A la antiguitat es coneixien bé els organismes principals, plantes
o animals. Les plantes es classificaven en tres categories: verinoses, útils
i curatives. Els animals es classificaven entre els que tenien sang i els que
no en tenien. Al segle XVIII, Karl Linné va desenvolupar un sistema per
descriure, classificar i donar nom als éssers vius. Linné va triar caràcters
diagnòstics que va considerar importants (els òrgans reproductors en el
cas de les plantes), va agrupar els organismes en categories en funció de
la seva semblança i va anomenar les espècies amb una nomenclatura binà-
ria, un nom per al gènere i un altre que classifica estrictament l’espècie. 
Al medi marí, les coses anaven pitjor. Les cultures mediterrànies anti-
gues coneixien bé els organismes útils, els que es menjaven o que eren
perillosos. Però el gran coneixement del mar no es va desenvolupar fins
a finals del segle XIX, amb les expedicions científiques organitzades per
explorar els fons marins. La ignorància era tan gran que es creia que no
hi havia vida per sota de 180 braces, molt poca fondària. L’expedició
del Challenger al voltant del món (1872-1876) va obrir un nou món
(valgui la redundància) de coneixements.
Què determina el nombre i l’abundància d’espècies?
L’any 1959, Hutchinson va publicar un treball anomenat «Homenatge
a Santa Rosalia o per què hi ha tantes classes d’animals». L’any 1972, aquest
assaig va ser contestat pel doctor Margalef amb el treball «Homenatge a
Evelyn Hutchinson o per què hi ha un límit superior a la diversitat». El
fet concret que es discutia era la percepció que els ecosistemes són més
eficients i més estables com més complexos són (amb més nombre de
nivells tròfics, més especialització entre les espècies, etc.), tot i reconèixer
que el nombre de connexions està limitat. 
Singularitat del medi marí
Les espècies descrites a la Terra són aproximadament 1.300.000.
D’aquestes, el 75% són insectes. Al mar hi ha unes 270.000 espècies,
amb representants de tots els grups. 
Què ho fa que al mar hi hagi aquesta elevada diversitat? Primerament,
el mar és un ambient continu, no hi ha barreres físiques, es pot circu-
lar pertot arreu. Sí que hi ha barreres ambientals (com la generada per
diferències de temperatura); però, comparades amb les barreres en medi
continental, no són gaire importants. De fet, al mar hi ha molt pocs
endemismes. La distribució geogràfica de les espècies acostuma a ser
molt àmplia, amb una majoria d’espècies de distribució circumpolar.
D’altra banda, el mar és turbulent, i això facilita la barreja de les comu-
nitats d’individus i també de les propietats físiques i químiques de l’aigua.
Els gradients tendeixen a ser més suaus que en terra, essent la llum el
factor que varia més, amb un gradient d’extinció en fondària. Així mateix,
les característiques del mar són notablement estables. La composició
química és pràcticament uniforme arreu del medi marí. Les concentra-
cions absolutes poden variar una mica (per dilució o concentració), però
les proporcions relatives són constants. A més, a causa del seu elevat
calor específic, al mar hi ha una variabilitat tèrmica reduïda. Els gra-
dients de temperatura dia/nit són poc importants, excepte en zones molt
poc fondes. La variació de temperatura estacional tampoc és molt gran.
48 Aula d’Ecologia, 2002 Miquel Alcaraz
Per exemple, al Mediterrani la variació entre estiu i hivern no oscil·la
més enllà de 13 °C. En fondària, l’aigua del Mediterrani se situa uni-
formement entorn dels 13 °C. Àdhuc en fondària, s’observa una gran
constància al llarg de l’any entorn dels 13 °C.
Peculiaritats dels organismes
El mar conté una comunitat especial dels ecosistemes aquàtics, el plànc-
ton. El plàncton està format per organismes que viuen sempre suspesos
a l’aigua, a l’embat dels corrents sense tenir mai relació amb el fons.
Depèn, per tant, de la producció de les zones il·luminades. Molts dels
organismes bentònics (adherits al fons marí) tenen fases larvàries planctò-
niques i, per tant, en alguna fase del seu cicle vital, exploten també les
aigües superficials. 
El plàncton conté organismes d’una varietat extraordinària des del
punt de vista taxonòmic (hi són pràcticament tots els grups), i també
des del punt de vista tròfic. Com que els organismes planctònics viuen
suspesos a l’aigua, sense cap contacte amb el fons, rarament pateixen
problemes derivats de la competència per l’espai. Aquestes característi-
ques determinen que la diversitat al plàncton sigui controlada per factors
com ara la turbulència i la fondària, altament específics del sistema.
Contràriament, les comunitats que viuen íntimament lligades al fons
(bentos) són comparables gairebé en tot amb comunitats terrestres. 
El plàncton, des del punt de vista funcional, és un sistema complet,
amb tots els nivells tròfics d’una comunitat qualsevol. El rang de mides
és molt extens: des de menys de 0,2 micres (virus) fins al megaplàncton
de més de 2 metres. Aquesta gran diversitat de formes encara és més evi-
dent quan hom observa una mostra amb microscopia d’escaneig. La
capacitat que té el plàncton de sostenir una tan gran varietat d’organis-
mes la va qualificar Hutchinson de «la paradoxa del plàncton».
Normalment, en les comunitats d’organismes funciona el principi de
l’exclusió competitiva, que prediu que la competència limita el nombre
d’espècies coexistents. Al plàncton es viola aquest principi: coexisteixen
espècies potencialment competidores, i això s’explica per la impossibilitat
d’aconseguir un equilibri en un medi fluctuant.
Entre els factors que controlen la diversitat del plàncton tenim:
1) l’alternança entre dia i nit, amb poblacions específiques per al dia i
la nit; 2) la turbulència, que provoca la barreja de taques de diferent
grandària amb el resultat que podem trobar una composició més rica
en espècies; 3) la fondària: en superfície trobem el fitoplàncton, el bac-
terioplàncton i els primers nivells d’herbívors; en fondària augmenta el
La diversitat en el medi marí Aula d’Ecologia, 2002 49
nombre d’organismes carnívors de primer o segon ordre; 4) l’existència
d’ergoclines, fronteres entre dues masses d’aigua de propietats diferents
(en salinitat, temperatura, etc.): a la zona de barreja hi ha major varietat
d’organismes. I, finalment, 5) la successió, amb cicles de fertilització,
utilització i esgotament de nutrients que dóna canvis cíclics en la diversitat.
La diversitat del bacterioplàncton, que s’intueix molt elevada, no es
pot conèixer bé per la dificultat de cultius i recompte de colònies,
i la dificultat de classificació i identificació. Actualment, s’ha vist que la
molècula 16s de l’ARN dels ribosomes té una molt baixa capacitat de
mutació neutra. En ser tan lenta, les mutacions es poden acumular al llarg
de la història i això pot permetre veure la distància i el temps que ha trans-
corregut des de la primera estructura fins a la que trobem més tard. Usant
aquestes tècniques moleculars es poden classificar millor els bacteris. 
Lynn Margulis va proposar la hipòtesis, ja en els anys 1960, que les
cèl·lules eucariotes procedeixen d’una simbiosi entre una cèl·lula pro-
cariota hoste i un bacteri anaerobi. Si en aquesta simbiosi, el bacteri sim-
biont era fotosintètic, donaria lloc a la cèl·lula vegetal, i si no, el simbiont
faria la funció de les mitocòndries donant lloc a les cèl·lules d’animals,
de fongs o de protozous. El tèrmit Reticulitermis flavipes conté pobla-
cions de ciliats en el seu aparell digestiu: es tracta de Mixotrica parado-
xa, un organisme que té cinc genomes diferents. Això proporciona una
certa confusió a l’hora de considerar la diversitat genètica.
Si he parlat poc de biodiversitat marina és per no transformar la con-
ferència en una llista o catalogació d’organismes sense fi. En canvi, he
volgut concentrar-me en els conceptes de diversitat i biodiversitat, i en
les característiques del medi marí que afavoreixen la diversitat.
50 Aula d’Ecologia, 2002 Miquel Alcaraz
Aula d’Ecologia, 2002 51-55
La diversitat de vertebrats a l’Amazònia*
Adolf de Sostoa
L’Amazònia és emblemàtica quan parlem de biodiversitat, però també
és una de les zones del planeta on aquesta està més amenaçada. 
Marc geogràfic 
La conca de l’Amazones és d’una immensitat increïble. L’Amazònia és
la selva plujosa equatorial més gran del planeta amb una conca d’uns
6 milions de km2 que abasta dues cinquenes parts de Sud-amèrica. El
riu Amazones, en època de pluges, arriba a tenir fins a 50 km d’amplada.
A la conca de l’Amazones, la temperatura és elevada i estable durant
tot l’any: en una mateixa localitat de la plana, les diferències al llarg de
l’any rarament sobrepassen els 2 °C, tot oscil·lant entre els 22 i 24 °C.
Ara bé, entre la zona de la plana i les zones elevades hi ha diferències
més grans (uns 10 °C) en les temperatures mitjanes.
L’estació seca va del juny al setembre (l’hivern de l’hemisferi sud), i la plu-
josa, de l’octubre al maig. Les precipitacions presenten una gran variació en
l’espai a causa de les importants diferències altitudinals, que van des del
nivell del mar fins a uns 5.000 m d’alçada a la carena andina. La pluvisil-
va de les zones baixes, situada per sota dels 200 m d’altitud, ocupa més del
50% de l’Amazònia i rep uns 1.500-2.000 mm/any. Però la zona de les
selves andines, anomenades també «ceja de selva», o «jungas», tenen plu-
viositats de fins a 6.000 mm/any. La zona baixa, de pluviositat moderada,
rep i canalitza l’aigua de les pluges de la zona andina, en una xarxa fluvial
enorme: hi ha prop de 2 km lineals de riu per cada km2 de superfície
de selva.
En resposta a la precipitació de les zones altes, les crescudes dels rius
poden ser molt grans i la variació estacional del nivell dels rius pot variar
* Text del resum no revisat per l’autor.
entre 2 i 15 m. En època de crescudes, s’inunden els marges dels rius.
En aquests moments, els arbres de menys alçada poden quedar totalment
coberts per les aigües. 
Tipus de selva
A les zones altes tenim el bosc nebulós, la «ceja de selva», que està sem-
pre cobert de boira, i rep, per tant, molta precipitació. A la part baixa, tro-
bem diferents tipus de sòls i vegetació depenent de la freqüència
d’inundació i del tipus d’aigua del riu («aguas negras» / «aguas blancas»).
Els rius d’aigües blanques drenen terrenys argilosos: el seu color prové de
l’arrossegament de partícules argiloses. Els rius d’aigües negres conte-
nen altes concentracions d’àcids húmics que els donen una coloració
fosca. De rius d’aigües negres n’hi ha pocs, però dos d’aquests, el Rio
Negro i el Xingu, són molt importants. El Rio Negro s’ajunta amb el
Solimões a nivell de Manaus i formen el nucli principal de l’Amazones.
A l’aiguabarreig es pot apreciar durant molt de temps la diferenciació
de colors dels dos afluents. 
Els rius d’aigües blanques van dipositant les argiles que transporten
per les zones on discorren, i donen lloc a un tipus de selva anomenat
«varzea». En època d’inundació molta vegetació queda totalment cober-
ta per les aigües. En època baixa, en canvi, veurem la terra ferma (zona
no inundable més elevada), els llacs de «varzea», uns cordons de tipus
al·luvial on es desenvolupa un cert tipus de vegetació (la «restinga»),
i uns canals d’aigua anomenats «igarapé».
Una situació semblant la trobem als rius d’aigües negres. A les zones
altes hi ha la terra ferma. La «catinga» es una zona d’inundació periò-
dica, i l’«igapó» constitueix una superfície periòdicament inundada
durant les pluges però que queda parcialment eixuta en època seca.
L’«igapó» alt és aquell on només s’inunden una part dels troncs. 
La diversitat faunística de l’Amazones 
La selva amazònica té una gran diversitat d’espècies de flora i de fauna.
A causa de l’enorme exuberància de la selva, és molt difícil saber amb
exactitud el nombre d’espècies existents en un punt determinat. Hi
ha punts on es poden trobar entre tres-centes i quatre-centes espècies
d’ocells, setanta d’anfibis, noranta de rèptils, i unes cent espècies de
mamífers en 1 km2. Constitueixen autèntics rècords de biodiversitat,
però només es troben en determinades localitats corresponents a zones
molt estudiades, com ara les estacions biològiques del parc nacional
52 Aula d’Ecologia, 2002 Adolf de Sostoa
Manú. En aquestes estacions treballen diversos equips científics d’uni-
versitats nord-americanes des de fa uns vint-i-cinc anys, estudiant les
«madreviejas», llacs interiors d’elevada productivitat sorgits d’antics
meandres del riu. En altres zones la informació és molt més escassa.
Per què hi ha una diversitat tan elevada a l’Amazònia? Per explicar
aquesta característica s’han de tenir en compte aspectes de caire histò-
ric i de caire ecològic. Una de les teories que ha tingut més predicament
es la que diu que a l’Amazònia es troben zones de refugi que conserven
una fauna procedent del Terciari i el Quaternari. Respecte als factors
que condueixen a una alta diversitat, s’ha generat una certa controvèrsia:
hi ha qui pensa que l’estabilitat de clima a la selva afavoreix la biodi-
versitat; però també hi ha qui sosté el contrari: l’elevada biodiversitat
provindria de l’existència d’un cert ritme de fluctuacions i de pertorba-
cions més o menys cícliques. En realitat, probablement, per explicar
l’elevada biodiversitat ens cal una combinació de diferents aproximacions.
Un dels aspectes per explicar una elevada biodiversitat seria el de
l’existència d’una xarxa intricada de sofisticades relacions. Tindríem una
heterogeneïtat d’ambients que proporcionarien gran diversitat de nínxols.
Com a exemple de diferents explotacions alimentàries dels recursos de la
selva, tindríem una espècie d’ocell que s’alimenta de nèctar, un ratpe-
nat pescador, unes granotes verinoses, o espècies d’ocells granívores que
ajuden a la dispersió de les llavors.
Un altre aspecte seria la teoria dels refugis plistocènics esmentada
anteriorment. Aquesta teoria la va posar en boga Haffer l’any 1969,
i després s’hi han sumat diversos autors. Durant les glaciacions del Terciari
i sobretot del Quaternari, les selves tropicals retrocedien, i en els inter-
glacials s’expandien. Les àrees de selva que van quedar en els moments
de retrocés constitueixen el que diversos autors anomenen refugis plis-
tocènics, i aquestes zones coincideixen amb hot spots d’alta diversitat
actual. Aquesta teoria ha rebut fortes crítiques, ja que també s’ha dit que
l’alta diversitat d’aquests llocs podria ser simplement l’efecte que han
estat les zones més estudiades de l’Amazònia i Sud-amèrica. També hi
ha una crítica en el sentit que el nombre d’espècies s’ha calculat només
en plantes superiors, insectes i ocells, i en menor grau en amfibis, rèptils,
mamífers, o en determinats grups d’insectes. Jo sóc del parer que cal fer
una revisió sobre les evidències que suporten aquesta teoria, que sí que
es podria confirmar a la zona nord (on es troben més refugis plistocè-
nics), però no a les zones sud, més aïllades.
Entre la selva africana i la sud-americana hi ha una certa convergèn-
cia de formes entre les espècies. Per exemple, la capibara, la paca, l’agutí,
i l’armadillo, espècies de la selva amazònica, tenen equivalències de forma
La diversitat de vertebrats a l’Amazònia Aula d’Ecologia, 2002 53
en la selva africana, però s’observa una reducció de la mida en la selva
americana, on l’espècie més gran es el tapir. No obstant això, aquesta
convergència no és total, ja que els primats són molt diferents en els dos
continents. 
Un altre aspecte a destacar seria la gran abundància de vida arborícola
a la selva amazònica. Un percentatge molt elevat de les espècies explota
la dimensió vertical del bosc. No obstant això, algunes d’aquestes espè-
cies (sobretot els primats) es troben actualment en un gran perill d’ex-
tinció. Entre un 80 i un 90% de les espècies de primat estan amenaçades,
ja que s’ha passat d’un sistema de caça tradicional i selectiu, poc agres-
siu i usant eines senzilles, a una caça despietada amb escopetes moder-
nes per abatre tot el que es mou, no només per menjar, sinó també per
al comerç. Abans, hi havia un cert nomadisme que permetia una rege-
neració itinerant, però ara l’explotació generalitzada en superfícies exten-
ses no deixa lloc a la regeneració.
Un dels aspectes que caracteritza la selva amazònica és el fet de tenir
un ambient molt humit, cosa que permet la vida d’amfibis en qualse-
vol part del bosc, aprofitant les fitotelmes (dipòsits d’aigua en la vege-
tació). A la selva amazònica, els amfibis són arborícoles, i es poden
distribuir a diferents alçades en el bosc: molts d’ells no arriben mai a
tocar a terra. 
Vida als rius
L’oceà d’aigua dolça que és el riu Amazones, amb un cabal de 5,5 bilions
de metres cúbics l’any i una xarxa de 80.000 km lineals de rius, conté
una enorme diversitat de vida aquàtica. Tenim tres tipus de riu: a la zona
andina, rius d’alta muntanya, de corrent ràpid. Més avall trobem els rius
de l’interior de la selva, d’amplada variable entre 2 i 20 m d’amplada.
I, finalment, els rius de la plana amazònica, molt més amples, amb mean-
dres que conformen diversos ambients. 
A tota la regió neotropical es creu que hi ha tres mil espècies de peixos,
dues mil de les quals viuen a l’Amazònia. Tanmateix, amb l’ús de tec-
nologia molecular s’estan aclarint dubtes taxonòmics, i això proporcio-
na un degoteig cap a l’augment del nombre d’espècies. És difícil fer una
expedició ara a l’Amazones i no trobar-hi espècies noves. A l’Amazònia
hi ha una gran varietat d’espècies de peixos, amb una dominància
d’algunes famílies, com els siluriformes, però amb gran ventall de famílies,
des dels caracoideus (piranyes) fins a rareses com el Potamogtrygon, una
rajada d’aigua dolça dotada d’una fisiologia especial per equilibrar la
pressió osmòtica.
54 Aula d’Ecologia, 2002 Adolf de Sostoa
Dins d’un mateix grup trobem, a més, una gran variabilitat mor-
fològica. Per exemple, hi ha moltes espècies de peixos plans que viuen
soterrats. També es donen diverses categories tròfiques, amb espècies
estenòfagues especialitzades i no especialitzades. Hi ha peixos herbívors,
insectívors, menjadors de fang, menjadors de zooplàncton. O també
trobem espècies eurífagues que alternen una fase carnívora i una altra
de vegetariana. 
Quan la selva s’inunda, moltes de les espècies que es troben al riu
entren en els braços inundats de la selva, ja que són molt més rics en
recursos (llavors, fruits, insectes, fulles, etc.). La «varzea» encara es con-
serva força bé, ja que aquí la pesca es realitza de forma artesanal: s’ha de
passar en piragües lleugeres dins d’una zona arbrada. A més, la pesca es
realitza normalment de nit, que és quan l’efectivitat de la captura és més
gran.
Vida terrestre 
Pel que fa a la part terrestre, un aspecte important és que la fauna està
organitzada en sentit vertical. Hi ha espècies, com ara l’ós formiguer o
el jaguar, que només viuen en el nivell inferior (terra). N’hi ha d’altres
que habiten en diferents nivells intermedis, i d’altres que només viuen en
el cobricel de la selva. Ara s’ha posat de moda estudiar les espècies en
pisos verticals: a 20 m trobem la «parva de monte», els lloros, el pere-
sós, etc. A la part del cobricel (44 m d’alçada), el dosser és continu,
només interromput per clarianes degudes a la caiguda d’alguns arbres
vells o l’emergència de la Ceiba pentrandra, que pot superar els 55 m
d’alçada. Les espècies de vertebrats que viuen en la part superior dels
arbres són el formiguer tamanduà, l’harpia o els guacamais. 
Amb aquesta pinzellada de la selva amazònica i dels seus habitants
espero haver despertat l’interès per aquest espai extraordinari i per la
necessitat de conservar-la. 
La diversitat de vertebrats a l’Amazònia Aula d’Ecologia, 2002 55
Aula d’Ecologia, 2002 57-61
Els ocells de la ciutat de Barcelona
Eduard Durany
Observar els ocells és una afició molt estesa als països anglosaxons,
on centenars de milers de persones dediquen bona part del seu temps
lliure a gaudir amb l’observació i l’estudi dels ocells. Irradiant des
d’aquests països, l’interès pels ocells s’ha anat estenent cap a altres
indrets. A l’Estat espanyol, Catalunya ha estat pionera en l’estudi
dels ocells.
Aquesta creixent popularització de l’ornitologia es deu bàsicament a
una sèrie de característiques pròpies dels ocells, com ara: 1) la seva gran
varietat de mides, des d’espècies de pocs centímetres fins a ocells de més
de dos metres d’envergadura, 2) les diverses formes i colors que presen-
ten, 3) la seva ubiqüitat, i 4) el fet de volar, que els dóna unes bones
possibilitats d’observació. 
Bàsicament l’interès ornitològic s’ha dirigit a les àrees naturals, sobre-
tot aiguamolls, on és fàcil observar espècies de mida mitjana i gran.
D’altra banda, altres zones s’han menystingut des del punt de vista natu-
ralístic. Les grans ciutats en són un bon exemple. I, no obstant això, les
ciutats presenten unes característiques i uns hàbitats molt adequats per a
moltes espècies. Àdhuc, hi podem trobar indrets singulars per a algunes
d’aquestes. En aquesta xerrada volem reivindicar el paper de la ciutat
com a lloc d’observació i estudi dels ocells gràcies al ventall d’ambients
diferents que hi podem trobar.
La ciutat: un mosaic d’ambients diferents
Centrant-nos en Barcelona, podem dir que la ciutat presenta una gran
varietat d’ambients, cadascun dels quals té una avifauna associada.
Resumidament, podem enumerar els ambients següents: 1) la costa i el
litoral, 2) els parcs i jardins, 3) els conreus urbans, 4) els estanys artifi-
cials, i finalment 5) el medi urbà (construccions) pròpiament dit. Les
espècies característiques d’aquests ambients i les seves particulars adap-
tacions es descriuen a continuació. 
Les espècies lligades al medi marí són generalment de mida gran,
adaptades a alimentar-se d’animals marins (mol·luscs, peixos i crustacis).
Entre aquestes, podem diferenciar les espècies costaneres —lligades a la
franja costanera— i les pelàgiques —de mar obert. Freqüentment se les
pot observar al port, seguint les barques de pesca per alimentar-se del
peix rebutjat. Entre les espècies més representatives tindríem el gavià
argentat (Larus cachinnans), malgrat que aquesta espècie ha envaït també
altres ambients de terra endins; la gavina riallera (Larus ridibundus), que
podem veure durant l’hivern, procedent de les zones de cria al centre i
nord d’Europa; el mascarell (Sula bassana), que també ens visita a l’hi-
vern i que es caracteritza per una peculiar tècnica de pesca, llançant-se des
de gran alçada sobre el mar, i que per evitar la pressió de l’aigua té els
orificis nasals tapats; els corbs marins, amb dues espècies, el corb marí gros
(Phalacrocorax carbo) i el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis),
que es caracteritzen per ser uns excel·lents bussejadors. Finalment, també
trobem al port les baldrigues (Puffinus sp.), que són espècies pelàgiques,
que només van a terra per criar i que s’alimenten del plàncton de mida
gran que puja a la superfície durant la nit.
Un altre ambient de la ciutat són els boscos o les imitacions d’aquests,
els parcs i jardins. En aquests ambients, amb una sèrie d’obstacles verticals
com són els arbres, hi ha poca visibilitat, i això fa que la majoria dels
ocells es comuniquin pel cant. Són ocells de mida petita i mitjana i de
colors críptics o disruptius (per trencar la silueta). La gran majoria són
insectívors. Exemples d’aquesta ornitofauna són el bruel (Regulus igni-
capillus), l’ocell més petit d’Europa; el cargolet (Troglodytes troglodytes),
de color terrós i en qui és el cant el que denota la seva presència; el coll-
tort (Jynx torquilla), de la família dels picots i d’un color mimètic amb
els troncs, el pit-roig (Erithacus rubecula), ocellet molt vistós que es dife-
rencia bé gràcies a l’ampla taca taronja que presenta al pit. Cria aquí,
però a l’hivern augmenten les poblacions per l’arribada de poblacions
del centre i nord d’Europa; les mallerengues (Parus sp.), ocellets de colors
vistosos i acròbates associats a les pinedes; la merla (Turdus merula), amb
el mascle que té un plomatge característic negre i el bec de color taron-
ja; el gafarró (Serinus serinus), de tonalitats groguenques i emparentat
amb els nostres canaris; i finalment el gamarús (Strix aluco), rapinyaire
nocturn de cos compacte i esgarip característic que a Barcelona podem
escoltar al Guinardó i a Montjuïc.
El tercer gran grup d’ambients dins la ciutat serien els conreus, un
medi que va en franca davallada, no només a la ciutat de Barcelona, sinó
58 Aula d’Ecologia, 2002 Eduard Durany
també a tot Catalunya, en favor del bosc i la urbanització creixent. És
per aquest motiu que gairebé totes les espècies associades a medis agrí-
coles estan en franca regressió arreu de Catalunya. Els ocells d’espais
oberts es caracteritzen pel seu mimetisme amb l’entorn i la seva mida
reduïda. Exemple d’aus d’aquests ambients són el cucut reial (Clamator
glandarius), gran depredador de les erugues de la processionària del pi
i avui en dia pràcticament desaparegut en l’àmbit barceloní; l’enganya-
pastors (Caprimulgus europaeus), ocell nocturn que s’alimenta d’insec-
tes que captura amb una boca extraordinàriament gran; els tallarols
(Sylvia sp.), habitants de les brolles i mates als marges dels camps; les
garses (Pica pica), que crien als arbres però s’alimenten als camps i que
actualment han colonitzat el medi urbà pròpiament dit; i finalment els
mussols (Athene noctua), petits rapinyaires nocturns que a Barcelona
presenten una població molt important al cementiri de Montjuïc.
Un altre hàbitat és el dels estanys artificials. Les espècies d’aus que
podem trobar-hi són les associades a masses d’aigua dolça. Podem esmen-
tar la fotja (Fulica atra), amb els dits molt llargs i lobulats per poder
caminar pel fang, de la qual n’arriben a l’hivern grans quantitats; la polla
d’aigua (Gallinula chloropus), molt abundant arreu fins i tot en petites
séquies; l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), una espècie en expansió a tot
Catalunya. A l’hivern ens arriben altres espècies d’ànecs procedents del
centre i nord d’Europa. Finalment, cal esmentar el bernat pescaire (Ardea
cinerea), el qual ha establert una important colònia de cria al parc zoolò-
gic de la Ciutadella. 
El medi pròpiament urbà conté una fauna que va associada als medis
rupícoles (penya-segats). Aquestes espècies troben a les parets d’edificis el
seu ambient. Les espècies més característiques d’aquest hàbitat són els fal-
ciots (Apus apus) i els ballesters (Apus melba), ocells que només van a terra
per criar i fan tota la seva activitat a l’aire; la cotxa fumada (Phoenicurus
ochruros), petit ocellet de color gris amb la cua de color taronja; el pardal
(Passer domesticus), que és l’ocell més estretament lligat a l’home, ja que
no se’n coneixen poblacions salvatges; el falcó pelegrí (Falco peregrinus),
l’au més veloç del planeta, que va desaparèixer de Barcelona a comença-
ments dels anys setanta, tot i que actualment hi ha engegat un projecte
de reintroducció; el xoriguer (Falco tinnunculus), de la mateixa família que
l’anterior, però que s’alimenta de petits animals que van per terra, a diferèn-
cia del falcó pelegrí, que captura ocells en ple vol. A Barcelona hi ha una
població molt important de xoriguers, amb una quarantena de parelles
que crien en llocs inversemblants, just al costat dels habitacles humans. 
Hi ha altres espècies urbanes que han estat afavorides per l’acció
humana, perquè els homes els donen menjar, o per la manca de depre-
Els ocells de la ciutat de Barcelona Aula d’Ecologia, 2002 59
dadors i/o pel recer tèrmic que representa la ciutat a l’hivern. La més
popular és la dels coloms (Columba sp.). L’origen dels coloms a la ciutat
és domèstic, per naturalització dels coloms engabiats, ja que les pobla-
cions salvatges, molt escasses, només es localitzen a casa nostra als penya-
segats marins de les illes Balears. El gran ventall de colors i el fet que
poden criar durant tot l’any indiquen el seu origen domèstic. La tórtora
turca (Streptopelia decaocto) també va molt lligada a l’home. Procedent
de l’est de l’Àsia, s’ha anat expandint en l’ambient urbà. També la cotor-
ra de pit gris ha experimentat una expansió gran i espectacular, ajudada
pel fet de fer nius colonials on aconsegueixen una temperatura més alta
per passar millor l’hivern. L’origen d’aquestes colònies ha estat l’allibe-
rament d’exemplars captius. De moment les poblacions no han sortit
de la ciutat, però, si ho fessin, podrien provocar greus danys als conreus
i possiblement a les altres espècies d’aus autòctones. 
Relació home-ocells
En una ciutat densament poblada com Barcelona, la relació entre persones
i ocells no és sempre fàcil. Entre les interaccions negatives que s’hi donen
cal esmentar la depredació sobre animals domèstics efectuades per espè-
cies com el xoriguer, que en les èpoques de l’any de més necessitat depre-
den sobre preses fàcils com els ocells engabiats. Un altre problema és la
superpoblació d’algunes espècies afavorida per l’excés de menjar i la
manca de depredadors, com en el cas del coloms, amb molts individus
malalts. Un altre aspecte negatiu per a l’home és el comportament agressiu
de defensa del niu en època de cria, com és el cas dels gavians. Finalment,
cal esmentar el soroll que algunes espècies poden provocar. És el cas del
comportament social de les cotorres de pit gris.
D’altra banda, entre els efectes positius de la convivència amb els
ocells, hi ha el fet que tenir ocells a la ciutat fa més agradable, més relaxat
i natural l’ambient urbà. A més, cal tenir en compte l’efecte de lluita
biològica que realitzen algunes espècies insectívores, pròpies dels jardins.
Per exemple, una mallerenga consumeix diàriament més d’una tercera
part del seu pes en insectes. Els falcons ataquen els coloms, sobretot els
malalts, tot efectuant un paper de selecció. 
Quines accions pot fer l’home per potenciar els aspectes positius que
ens proporcionen els ocells? Una d’aquestes és la construcció i col·loca-
ció de menjadores durant l’hivern. Moltes espècies (com el pit-roig o
les mallerengues) són insectívores a l’estiu, però a l’hivern són omní-
vores, de manera que poden menjar llavors i fruits secs. Amb la col·loca-
ció de menjadores poden sobreviure als hiverns més severs, quan altrament
60 Aula d’Ecologia, 2002 Eduard Durany
moririen. Un altre aspecte és mantenir arbres vells a la ciutat, per tal que
puguin utilitzar els forats per fer-hi el niu. Una alternativa és la col·loca-
ció de caixes niu. Una altra acció interessant és la reintroducció d’espè-
cies que havien desaparegut quan la causa de la desaparició ja no hi és. 
I, per concloure, m’agradaria fer ressaltar una vegada més la vàlua
ornitològica de molts indrets de Barcelona. Com a especialment desta-
cable, cal esmentar el penya-segat marítim de Montjuïc, on podem tro-
bar una fauna rupícola molt interessant, entre la qual destaca per la seva
singularitat una colònia de xoriguers amb una vintena de parelles.
Els ocells de la ciutat de Barcelona Aula d’Ecologia, 2002 61
Aula d’Ecologia, 2002 63-71
El banc de dades de biodiversitat
de Catalunya
Xavier Font
La llarga tradició naturalística de Catalunya fa que actualment puguem
disposar de molta informació sobre les espècies animals i vegetals que
hi viuen. Les dades que tenim responen sobretot a citacions: la consta-
tació d’un organisme determinat en un indret del territori. Aquestes
dades, però, es troben disperses en una munió de publicacions nacio-
nals i internacionals i en diverses col·leccions situades en museus i cen-
tres d’investigació.
Actualment, perquè una citació sigui vàlida s’ha de tenir informació
fidedigna de tres paràmetres: 1) la identitat de l’organisme (en el cas de
col·leccions, ho podem comprovar estudiant la mostra); 2) la localitat
d’on prové, com més precisa millor, i georeferenciada (amb coordena-
des geogràfiques o UTM i precisió, com a mínim, d’1 km2), i 3) la data de
recol·lecció/observació. Aquesta darrera dada és important perquè
alguns organismes poden modificar amb el temps la seva distribució,
i en aquest cas la data d’observació és imprescindible per documentar
aquests canvis. En els bancs de dades que recullen informació contem-
porània, no s’hi pot entrar una citació nova si hi manca una d’aquestes
tres dades.
Els bancs de dades de biodiversitat s’han de fornir a partir de fonts
bibliogràfiques, de fonts documentals històriques inèdites i de col·lec-
cions. Les fonts més valuoses de dades, perquè ens permeten de verificar
la mostra, són les col·leccions de museus i instituts de Ciències Naturals
(o més específicament, de Botànica i Zoologia). En això, Catalunya és
afortunada, ja que té molt bones col·leccions. Entre les que comprenen
exemplars més antics podem destacar-ne dues: 
1. El gabinet Salvador, de l’Institut Botànic de Barcelona, que conserva
el primer herbari prelinneà d’Espanya, amb vora quatre mil plecs de
plantes vasculars, molses i líquens dels segles XVII i XVIII, recol·lectats
en diversos països del Mediterrani occidental (Catalunya, València,
Provença, Itàlia).
2. En el camp de la zoologia, les col·leccions de vertebrats més antigues
són les de Francesc Martorell (1850-1882), col·leccions que es van
anar ampliant durant el període d’activitat de la Junta de Ciències
Naturals (1893-1948). Totes aquestes col·leccions han quedat reco-
llides a l’actual Museu de Zoologia de Barcelona. 
Una altra base important són les dades publicades en llibres i revis-
tes. Per a la majoria de grups d’organismes, es tracta de la principal font
d’informació pel que fa a volum de dades disponibles. Cal, però, pren-
dre certes precaucions i acceptar només les citacions d’investigadors fia-
bles i rebutjar les dubtoses i errònies.
Per tal de facilitar les tasques de documentació, tant per als cientí-
fics com per als gestors del patrimoni natural, es va iniciar l’any 1998
el projecte Banc de dades de biodiversitat (BDB), projecte que ha estat
possible gràcies a un conveni entre la Universitat de Barcelona i el
Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. El Banc
de dades de biodiversitat vol ser un portal de referència sobre la biodi-
versitat de Catalunya i té per objectius:
1. La recopilació de tota la bibliografia especialitzada referent als orga-
nismes vius i a la vegetació de l’àmbit territorial català.
2. La recollida informatitzada de totes les citacions d’organismes (amb
llur informació taxonòmica, topogràfica i ecològica) aparegudes en
aquesta bibliografia.
3. La recopilació dels inventaris de vegetació (amb llur informació
topogràfica, estructural i ecològica) aixecats a Catalunya.
La coordinació general del Banc la porta a terme l’autor de l’article,
amb la col·laboració de Salvador Grau i Francesc Diego (tècnics del
Departament de Medi Ambient). La feina de programació informàtica
correspon a Rafael Quadrada, Miquel de Càceres i el dit autor. Cada
grup taxonòmic tractat (vertebrats, artròpodes, fongs i cormòfits) té
assignat un coordinador que es fa responsable de la informatització de les
dades, de la nomenclatura i la sistemàtica i de confirmar i validar les cita-
cions publicades al web. En Xavier Ferrer és el coordinador dels vertebrats
i compta amb la col·laboració de J. Gosàlbez (mamífers), G. Llorente
(amfibis i rèptils) i A. de Sostoa (peixos); n’Antoni Serra coordina diver-
sos especialistes en artròpodes; en Jaume Llistosella és el responsable dels
fongs, i l’autor assumeix la coordinació dels cormòfits i la vegetació. El
64 Aula d’Ecologia, 2002 Xavier Font
Banc de dades de biodiversitat de Catalunya està disponible a l’adreça
d’Internet: http://biodiv.bio.ub.es/biocat/homepage.htm.
Inicialment, es van publicar en el web les dades de les plantes vas-
culars (juliol del 1999), posteriorment s’hi afegiren les dels fongs (juny
del 2000) i finalment les dels artròpodes i dels vertebrats (desembre del
2001).
La tecnologia informàtica emprada
El maquinari consta d’un ordinador Pentium IV amb sistema operatiu
Windows; com a servidor de pàgines web utilitzem el Java Web Server
1.1.3, i com a gestor de base de dades hem triat DB2 (versió 7.1), d’IBM.
La programació es fa en llenguatge Java, operatiu en qualsevol sistema
informàtic que disposi de la màquina virtual de Java (JRE), característica
ben interessant per si calgués migrar, en un futur, a un ordinador o a
un sistema operatiu amb més prestacions. El programari Java funciona
tant del costat del servidor (servlets) com del costat del client (applets), cosa
que ajuda a descarregar la feina del servidor. També hem utilitzat els
llenguatges SQL (per fer cerques al gestor de dades), html i xml. 
Dades introduïdes
Pel que fa a la flora vascular, tenim recollides 1.280.000 citacions, corres-
ponents a vora 3.200 tàxons. De fongs, artròpodes i vertebrats tenim dades
de 3.160, 4.374, i 640 tàxons, respectivament. En total el Banc dispo-
sa de vora 1.500.000 citacions, corresponents a unes 11.000 espècies.
Cada responsable de grup té una certa independència per utilitzar
els sistemes que li són més propers per informatitzar les dades, tot res-
pectant, però, l’estructura de dades final. Per a cormòfits i fongs s’ha
dissenyat un sistema d’entrada de dades força innovador. Consisteix en
un «escanneig» del text de les obres a informatitzar (tesis, llibres, arti-
cles de revistes, etc.) i el reconeixement de la imatge mitjançant un pro-
grama de reconeixement òptic de caràcters (OCR). El fitxer de text
generat per l’OCR s’edita i s’hi incorporen unes marques del llenguatge
de descripció de citacions Xflora (actualment tenim definits més de
setanta senyals, cadascun amb el seu significat específic). Finalment
s’executa un programari original que interpreta el text i les marques
i afegeix la informació resultant a l’estructura relacional de la base
de dades. Aquest procés és força ràpid i fiable si la impressió original és de
bona qualitat. Per recollir les dades relatives a vertebrats i a artròpodes
s’han implementat uns formularis d’Access. 
El banc de dades de biodiversitat de Catalunya Aula d’Ecologia, 2002 65
Desgraciadament, el mostreig de camp que han realitzat tradicio-
nalment els biòlegs no ha estat fet a l’atzar, sinó de manera clarament
contagiosa: les àrees molt diverses han estat repetidament visitades, i les
presumiblement pobres gairebé no ho han estat encara. En el cas dels
cormòfits, són àrees molt mostrejades els Pirineus, les rodalies de
Barcelona, el Montseny, Montserrat, el cap de Creus, etc., mentre que
queden territoris gairebé per explorar. El ventall va des d’àrees molt estu-
diades i realment molt diverses com, per exemple, la vall de Ribes (el
quadrat UTM DG38 amb més de 30.000 observacions), fins a espais
presumiblement més pobres (i, per tant, poc atractius i poc estudiats),
com les planes de Lleida, amb no més de 250 observacions per quadrat
UTM de 10 km de costat. 
66 Aula d’Ecologia, 2002 Xavier Font
Figura 1. Intensitat de mostreig pel que fa als cormòfits.
D’1 a 476
De 477 a 952
De 953 a 1.904
De 1.905 a 3.808
De 3.809 a 7.616
De 7.617 a 15.232
De 15.233 a 30.464
Tipus de consultes
Bàsicament podem fer dos tipus de consultes: 1) on es troba una espè-
cie, i 2) quines espècies hi ha en un lloc determinat.
Per exemple, si busquem al Banc la distribució de l’estepa negra
(Cistus monspeliensis), apareix en pantalla una imatge de punts en ver-
mell indicant, en una malla UTM de 10 km de costat, on és present
l’espècie (fig. 2). Aquesta imatge la genera un programa interactiu (applet)
que pot afegir-hi altres capes d’informació (hidrografia, poblacions,
relleu o capes temàtiques, com ara els espais protegits, la pluviositat,
etcètera). Es pot saber també el nombre de citacions corresponents a
cada un dels quadrats representats. Clicant al damunt dels punts es pot
saber l’origen de les dades corresponents (localitats precises, autors, etc.).
Si algú hi està interessat, la imatge es pot exportar com a fitxer gràfic
(format gif ), en l’opció «exporta mapa».
Un altre tipus de cerca seria el de llistar totes les espècies d’un indret
o territori determinat. Per exemple, llistar quines espècies han estat cita-
des al Montseny. Coneixent les coordenades UTM, es pot obtenir una
El banc de dades de biodiversitat de Catalunya Aula d’Ecologia, 2002 67
Figura 2. Applet de representació cartogràfica amb la distribució de Cistus monspeliensis.
llista dels tàxons presents al quadrat o als quadrats pertinents (escala de
100 km2, o d’1 km2).
A continuació presentem una relació de les principals consultes:
Consulta a la base de dades florística
— Llista totes les citacions d’un UTM
— Llista totes les citacions d’un tàxon
— Llista tots els tàxons d’un o més quadrats UTM
— Llista tots els tàxons de Catalunya
— Llista tots els sinònims d’un tàxon
— Comunitats en què és present un tàxon
— Imatges i fitxa biològica d'un tàxon
— Àrea de distribució d’un tàxon a partir de les citacions
Bibliografia
— Obres bibliogràfiques en què trobem esmentat un tàxon
— Llista d’obres bibliogràfiques referents a un o més quadrats UTM
Mòdul d’explotació de dades de conservació
— Tàxons rars, vulnerables, endèmics o protegits presents en un o més
quadrats UTM
— Tàxons vulnerables
— Tàxons protegits
— Tàxons endèmics
Dades estadístiques del banc de dades
— Nombre de tàxons per quadrat UTM
— Nombre de citacions per quadrat UTM
— Nombre d’obres bibliogràfiques per quadrat UTM
— Nombre total de tàxons
— Nombre total de citacions
— Nombre total de citacions
— Nombre total d’obres bibliogràfiques
Una altra informació interessant que es pot trobar en aquesta pà-
gina web és la llista de les espècies amenaçades, vulnerables o en pe-
rill d’extinció. Aquesta informació es va introduir en xarxa el juliol
del 1999. 
68 Aula d’Ecologia, 2002 Xavier Font
L’interès dels bancs de dades 
Hem anat monitoritzant les consultes realitzades, i el resultat es mostra a
la figura 3. A partir del 1999 el nombre de consultes gairebé s’ha duplicat
anualment (més de 81.000 consultes el 2002). Estimem que vora unes
1.000 persones coneixen i han utilitzat, si més no una vegada, el Banc de
dades. 
Entre els usuaris destaquen, en nombre de consultes, els investigadors
de centres de recerca catalans i els tècnics de les consultories dedicades al
medi ambient. Per a aquests últims el Banc resulta molt útil com a font
d’informació primària per fer estudis d’impacte ambiental. També els afec-
cionats a la natura comencen a utilitzar aquest recurs amb l’objectiu de
reconèixer a través de les imatges els tàxons i de localitzar-ne exemplars.
Altres projectes
En l’àmbit internacional es desenvolupen nombrosos projectes de bases
de dades de biodiversitat accessibles per Internet. Entre els més de cent
projectes, locals, nacionals o internacionals que coneixem, recomanem
la visita telemàtica a Calflora (Flora de Califòrnia, http://www.calflo-
ra.org), que conté 800.000 registres relatius a 8.375 plantes i una infor-
mació complementària molt entenedora i acuradament presentada.
Amb tants projectes d’instauració de bases de dades com s’estan desen-
volupant darrerament, calen organismes que estandarditzin els formats
de dades i coordinin la informació generada. El Taxonomical Data
Working Group (www.tdwg.org/) dóna recomanacions sobre formats
de dades i indica com fer les coses per aconseguir una bona coordina-
ció entre els diversos bancs de dades de caire naturalístic.
Hi ha també organismes de promoció de xarxes de biodiversitat i de
desenvolupament de programari especialitzat. Entre aquests, podem des-
tacar el GBIF (Global Biodiversity Information Facility), un projecte
molt ambiciós finançat per molts Estats, entre els quals hi ha l’espanyol,
però que fins ara s’ha mostrat poc resolutiu. Es pot obtenir més infor-
mació sobre aquest projecte a www.gbif.org/.
Cal esmentar que últimament han aparegut en escena els suprabus-
cadors (metabuscadors), pàgines que permeten fer cerques en diferents
bases de dades a la vegada. Es poden fer cerques en moltes bases de dades
per obtenir el màxim d’informació a partir d’una cerca individual. Entre
aquest grup de webs destaquen:
Species Analyst (http://tsadev.speciesanalyst.net), xarxa de centres amb
un mateix protocol de comunicacions (Z39.50). A partir d’un únic for-
El banc de dades de biodiversitat de Catalunya Aula d’Ecologia, 2002 69
70 Aula d’Ecologia, 2002 Xavier Font
1999-Jul.
Ago.
Set.
Oct.
Nov.
Des.
2000-Gen.
Feb.
Març
Abr.
Maig
Juny
Jul.
Ago.
Set.
Oct.
Nov.
Des.
2001-Gen.
Feb.
Març
Abr.
Maig
Juny
Jul.
Ago.
Set.
Oct.
Nov.
Dec.
2002-Gen.
Feb.
Març
Abr.
Maig
Juny
Jul.
10.000
8.000
6.000
4.000
2.0000
FungC
at
A
troC
at
V
ertebralC
at
FloraC
at
Figura 3.N
om
bre de consultes per any als quatre m
òduls taxonòm
ics del B
anc de dades de biodiversitat de C
atalunya.
mulari de consulta permet cercar mostres en més de cent vint col·lec-
cions de museus i universitats americans.
REMIB (Red Mundial de Información sobre Biodiversidad). Es tracta
d’una xarxa interinstitucional que comparteix informació biològica i
que està formada per nodes situats en centres que generen col·leccions 
i té un node central situat a Mèxic:
(http://www.conabio.gob.mx/remib/doctos/remib_esp.html).
Neodat II (http://www.neodat.org), xarxa de museus i de centres d’in-
vestigació dedicats a l’estudi dels peixos.
Algunes consideracions finals
El Banc de dades de biodiversitat de Catalunya és, en primer lloc, un
magatzem d’informació corològica i biològica de les espècies, però ens
agradaria que fos més útil i més utilitzat. Amb aquest objectiu estem
preparant per al proper any (2003) cartografia sobre els elements corolò-
gics de les espècies i sobre la distribució potencial de les plantes. Aquest
darrer aspecte té un interès aplicat notable, ja que ens permet conèixer
les àrees on podrien viure les plantes i, per tant, on es poden conrear o
utilitzar amb èxit per revegetar.
Recopilar la informació sobre biodiversitat per posar-la a l’abast dels
investigadors, dels afeccionats de la natura, dels gestors, etc., és una feina
feixuga, cara i que, en definitiva, no s’acaba mai, ja que es publiquen
milers de noves citacions cada any. En un futur proper, caldrà idear algun
sistema integrat en què les mateixes publicacions científiques i, per tant,
els científics que hi publiquen, integrin de manera més automàtica les
seves recerques en els bancs de dades. I també caldrà valorar adequada-
ment els científics que col·laboren en aquesta mena de projectes, que
tenen una difusió en línia i, per tant, no impresa. 
Tots els projectes de bancs de dades distribuïts en la web apareixen en
paral·lel, gràcies al recent desenvolupament tecnològic del món de les
telecomunicacions i la informàtica. Se’ns presenta, doncs, una oportu-
nitat única, que no podem desaprofitar, per avançar en el més bon conei-
xement, gestió i divulgació de la nostra biodiversitat.
El banc de dades de biodiversitat de Catalunya Aula d’Ecologia, 2002 71
Aula d’Ecologia, 2002 73-78
La diversitat aplicada a la gestió de parcs naturals.
Cal un model?
Jaume Vicens
En aquesta xerrada presentaré algunes pinzellades sobre el que crec que
hauríem de tenir en compte quan parlem de diversitat i de com gestio-
nar-la. No obstant això, més que parlar estrictament de diversitat (la
llista d’espècies, d’hàbitats o de paisatges) el que faré serà recordar que al
territori on vivim es produeixen un nombre molt alt d’interaccions amb
forts efectes sobre la diversitat. Si això no ho tenim en compte, difícil-
ment podrem avaluar si la diversitat millora o empitjora. 
Agafaré el fil conductor del que conec millor: el parc natural de la
Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG). Així doncs, d’entrada ja par-
tim d’uns espais amb reconeguts valors naturals o culturals, i, per tant,
hem de pressuposar que inclouen una diversitat preuada i valuosa. Això
ens defineix el context en el que intentem gestionar la diversitat d’un
territori concret. La informació que aniré presentant del PNZVG es pot
ampliar i complementar a les següents adreces d’Internet: 
www.parcsdecatalunya.net
www.gencat.es/mediamb
www.gencat.es/sig/sig.htm
www.gencat.net/mediamb/PNZVG/vulca/index.htm
www.gencat.net/mediamb/PN/biodiversitat.htm
La Garrotxa, un territori ric en flora i fauna
En parlar de diversitat el que primer ens plantejem és conèixer les espè-
cies que trobem en un territori determinat. Basant-nos generalment en
censos i bibliografia recent de la zona en consideració, busquem la llista
d’espècies, la seva distribució i el seu grau de vulnerabilitat. Aplicat
aquest mètode al PNZVG, en una superfície de 12.000 hectàrees, tro-
bem 255 espècies de vertebrats, xifra que representa el 67,3% del total
de vertebrats de Catalunya (sense comptar les espècies marines). Aquest
percentatge indica que la biodiversitat és alta en aquesta zona. L’exemple
anterior es refereix a la fauna, però també ho podem calcular per a la
vegetació. Un mapa de Miramon de l’àrea del PNZVG ens mostra que
la zona presenta un mosaic molt ric de vegetació, on hi ha 5.000 o 6.000
hectàrees de bosc que cobreixen aproximadament el 50% del parc. Això
ja ens dóna a conèixer que aquesta zona és d’una gran diversitat: un terri-
tori ric tant en fauna com en flora. 
Ara bé, arriba un moment en què, a causa de l’especulació o de l’ex-
plotació per creixements urbanístics o altres activitats antròpiques, es fa
necessària la protecció dels elements naturals del territori. I així, en la
transició democràtica a mitjan anys setanta, sorgiren un seguit de movi-
ments conservacionistes que animaren una forta campanya de conser-
vació per tal d’actuar abans que es malmetessin molts espais valuosos.
Aleshores sorgeix un primer dilema: tots estem d’acord que cal conser-
var aquests espais; la qüestió és com. 
Normalment el concepte teòric del que caldria fer seria analitzar pri-
mer la flora i la fauna presents a la zona, tot fent l’inventari del que hi ha.
Focalitzant més cap a la conservació, ens interessarà saber en quin estat
es troben les espècies, quin grau de vulnerabilitat tenen, o bé si hi ha
algun tipus de problemàtica que les afecta. En resum, ens caldrà fer el
diagnòstic de la situació. Per exemple, al PNZVG, el conill és una espè-
cie en franca regressió a causa, entre altres aspectes, de la pèrdua d’hàbitats,
de determinades pràctiques d’explotació agropecuària, de la cacera,
i també de diverses malalties que l’han afectat. Una vegada realitzat el
diagnòstic, cal fer un control i seguiment de les poblacions en risc. Si
detectem que aquestes poblacions baixen, això indica que hi ha alguns
factors que estan incidint negativament sobre elles. Si una espècie està
afectada negativament, com per exemple el conill o la perdiu, això ens pot
indicar que determinats ambients on vivien aquestes espècies, ambients
agrícoles o zones obertes, estan desapareixent. És a dir, canvis en la demo-
grafia d’una espècie ens indiquen canvis en usos del sòl. Tot això podria
revertir en el fet que s’haguessin d’implementar programes de recupe-
ració i millora ja fos a nivell d’espècies, d’hàbitats o a escala global. Aquest
procés, basat en les tres fases, de conèixer, controlar i recuperar, seria
l’esperable i lògic per a la gestió de la diversitat.
El factor humà
No obstant això, la qüestió no funciona exactament així. No podem
perdre de vista un aspecte clau: al territori, a més de la flora i fauna, hi
som nosaltres, la població humana, que hi desenvolupem una intensa
74 Aula d’Ecologia, 2002 Jaume Vicens
activitat socioeconòmica. Si només ens quedem amb el primer aspecte,
en la perspectiva clàssica de diversitat entesa com a llista d’espècies de
flora i fauna, estarem considerant només una part de la història, la del nos-
tre punt de vista com a naturalistes. I, si no tenim en compte els condi-
cionants socials i econòmics del territori en el qual ens estem movent,
i com interactuen els habitants i l’ambient, la gestió no és possible. Un
espai natural mirat només des d’una de les parts (la naturalista o la socio-
econòmica) no pot ser subjecte d’una adequada gestió. No obstant
això, l’equilibri entre les parts és difícil d’aconseguir i veiem que la rea-
litat va per camins tossudament diferents.
Seguint amb el cas de la Garrotxa, l’evolució de la demografia de
la ciutat d’Olot des de l’any 1958 fins avui mostra que la població va
creixent suaument, però presenta un salt important corresponent a
l’onada migratòria dels anys seixanta. En comparar aquesta tendència i
els forts augments dels seixanta amb l’evolució de la superfície forestal,
del sòl agrícola i de l’urbà, veiem que la migració dels seixanta consumeix
sòl de la plana agrícola per convertir-lo en urbà. Aquest comportament
no és exclusiu de la Garrotxa, sinó que va apareixent de forma extensiva
arreu de la Catalunya rural dels anys seixanta. De sobte, a partir dels
anys noranta ens trobem amb un altre comportament: la població no
creix apreciablement, però en canvi la superfície urbana ho fa de forma
exponencial. No estem ocupant sòl per necessitat d’habitacles, sinó que
es produeix un esponjament relacionat amb la construcció d’àrees resi-
dencials, de zones industrials i de serveis. Aquest comportament té una
àmplia repercussió en la gestió de la natura. A part de pensar en els bos-
cos i en les àrees de conreu, s’ha de gestionar pensant també en les acti-
vitats socioeconòmiques, les quals incideixen sobre el territori i la diversitat
de forma veritablement acusada. 
El model d’activitat econòmica que tenim actualment demana un
ús del sòl molt gran. D’altra banda, el fort augment recent de la mobi-
litat fa que ara es produeixin habitualment connexions entre llocs allu-
nyats que antigament només es donaven molt esporàdicament. Mentre
que als anys cinquanta parlàvem d’una mobilitat d’escala reduïda, amb
la unitat productiva principal, el mas, envoltat per les seves terres, amb un
funcionament autònom i amb poques necessitats de desplaçaments a la
ciutat capital de comarca (en aquest cas, Olot), cap als anys setanta ja
va augmentar la mobilitat, amb freqüents desplaçaments a escala comar-
cal. Però, en arribar al 2000 l’escala s’ha disparat. Les línies de comuni-
cació afavoreixen les connexions a grans distàncies, amb la frontera
francesa i la resta de Catalunya. S’ha produït un canvi estructural molt
fort que ha provocat un canvi de fase. I, insistim, en gestionar la diver-
La diversistat aplicada a la gestió de parcs naturals Aula d’Ecologia, 2002 75
sitat d’una zona, s’han de tenir en compte aquestes circumstàncies, aquest
context. En els darrers anys s’ha produït un canvi que ha comportat pas-
sar d’una escala humana, on es podia fer tot a peu, a una escala moto-
ritzada massiva. Quan ens plantegem com hem de gestionar la diversitat,
no ens hem de quedar només amb la llista d’espècies i hàbitats. Hem
de tenir en compte aquesta globalitat.
Eines de gestió
Qualsevol parc, quan es crea, disposa d’un òrgan rector. Molt sovint,
una vegada s’ha creat l’espai protegit, es considera que la feina ja està
feta; no hi ha la consciència d’una necessitat de gestió. I això es veu clar
en el mateix redactat de les primeres lleis de creació dels parcs: «es crea
una junta o òrgan rector, que serà l’encarregada de vetllar per la con-
servació, de realitzar els programes d’actuació i redactar les memòries
d’actuació». Una junta pot marcar unes directrius i estratègies, però en
cap cas no és qui fa la feina. Així doncs, aquestes lleis no afavoreixen
que hi hagi una gestió al darrere. 
El desitjable seria que l’òrgan rector marqui una pauta i una estratè-
gia d’ordenació del planejament. Si els òrgans rectors fossin de tipus
polític i funcionessin com un ple d’Ajuntament, tindrien una certa capa-
citat, però en aquests moments són generalment òrgans híbrids entre
els representants de l’Ajuntament i representants d’altres entitats (caça-
dors, entitats veïnals, naturalistes, etc.), i, si aquesta varietat d’interessos
implicats no és equilibrada, es fa molt poc viable la presa de decisions.
L’òrgan gestor estaria format per les persones encarregades d’imple-
mentar la gestió en funció dels planejaments i directrius marcades pels
òrgans rectors i de les iniciatives de les interaccions amb el teixit asso-
ciatiu de les diverses associacions d’àmbit local. Si s’ha fet correctament
la diagnosi de què parlàvem a l’inici, i si d’aquesta n’obtinguéssim un
planejament correcte sobre les espècies més sensibles, l’òrgan gestor seria
l’encarregat d’aplicar-lo. 
Realitat actual de la gestió dels espais naturals
En un territori, d’entrada ja s’hi desenvolupen unes activitats: hi ha un
municipi i s’hi fan unes actuacions. ¿Quina diferència hi ha entre el fet que
aquest espai funcioni tal com ha funcionat sempre i el fet de l’establi-
ment d’un òrgan responsable de mantenir els valors naturals? La principal
missió d’un òrgan de gestió és mantenir o millorar els valors naturals de
l’espai en el qual s’ha decidit una protecció amb certes garanties tenint
76 Aula d’Ecologia, 2002 Jaume Vicens
en compte el context econòmic en què està inserit i l’activitat que s’hi
desenvolupa.
Fent una radiografia simplista de la gestió d’un espai, les fases que
es podrien trobar serien les següents:
1. Marc legal: llei o decret que aprova l’espai i li marca un espai territorial.
En aquests moments disposem de diverses figures de protecció (parc
nacional, parc natural, reserves naturals, paratges naturals, etc.).
2. Planejament: a Catalunya podem declarar un espai i després fer el
planejament. A l’Estat espanyol tindríem en aquests moments uns
sis-cents espais naturals protegits, dels quals un 70% són assimila-
bles a parcs naturals i representen més del 80% del territori protegit
espanyol. En el cas de Catalunya, tots els parcs declarats tenen un
marc legal, però no tots disposen de planejament. Així doncs, en els
parcs naturals ens hem de basar en el planejament municipal, o en
normatives de caire sectorial o general.
3. Els òrgans gestors, que són qui ha de fer la feina. Comprendrien el
director, els tècnics, els vigilants i els informadors. Es tracta d’una
estructura diferent de la municipal, més reduïda.
4. Recursos materials. Consistirien en els equipaments, materials per a
la recerca, per a l’ús públic, per al manteniment, les infraestructures
i els serveis. 
5. Recursos administratius.
6. Recursos econòmics.
Es podria començar a parlar que un espai té una certa consolidació
quan disposa de marc legal, el planejament està aprovat, hi ha un òrgan
de gestió ben estructurat, els pressupostos estan garantits, els recursos
són suficients, tant administratius com de finançament, i la despesa per
inversió està estabilitzada i tendeixen a incrementar-se els costos en man-
teniment. En moltes ocasions, a l’Estat espanyol, s’han fet grans equi-
paments molt costosos, però després no és viable el seu manteniment. 
De les sis-centes figures de protecció de l’Estat espanyol, l’any 1998,
el 40-45% tenien el planejament aprovat. Els que tenien uns òrgans de
gestió operatius no arribaven a un centenar, i dels que, a més, tinguessin
una gestió activa, en quedaven molt menys. I en el cas que s’hi faci una
gestió, a continuació caldria reflexionar sobre l’adequació de la gestió:
avaluar com estan els recursos aquells pels quals es va crear el parc, l’es-
tat de les aigües, la diversitat biològica, la superfície forestal, la qualitat
del bosc, etc. En molts casos, això no se sap.
Per la meva experiència puc posar l’exemple del treball al PNZVG, en
el qual es va intentar seguir una certa lògica, tenir seny en les actuacions
La diversistat aplicada a la gestió de parcs naturals Aula d’Ecologia, 2002 77
que es portaven a terme. Es va intentar gestionar la diversitat tenint
sobre la taula tots els elements que incidien per tal de prendre decisions
tenint en compte els tres pilars de què parlàvem: el territori (medi físic
i natural), les activitats i la gent que hi viu. 
En col·laboració amb el CREAF, al PNZVG vam desenvolupar un
GIS anomenat Vulcà amb l’objectiu de reunir i gestionar el màxim d’in-
formació disponible del territori del parc. El programa Vulcà és una eina
d’ajuda en la presa de decisions sobre territori en la seva globalitat uti-
litzant el millor criteri. 
A banda de la gestió dels propis espais, hem de tenir en compte l’im-
portant dinamisme en el territori. En aquest sentit, i per acabar, apun-
taré dues eines que han de començar a ser imprescindibles en un futur
proper: 1) l’avaluació ambiental estratègica, que obligarà a avaluar l’im-
pacte ambiental en els planejaments, tenint en compte altres aspectes a
més de la part de projectes de traçat d’infraestructures i construccions,
i 2) els plans territorials, que impulsaran a planificar actuacions de mane-
ra que les infraestructures no col·lapsin el territori. Actualment, la xarxa
viària connecta i permet una alta mobilitat entre zones llunyanes, coa-
gulant un espai que prèviament era molt més permeable. No obstant
això i malauradament, la permeabilitat no la podem donar en les mateixes
figures de protecció; ha de venir embolcallada pel planejament territorial o
per plans directors de coordinació. 
78 Aula d’Ecologia, 2002 Jaume Vicens
Aula d’Ecologia, 2002 79-84
La recuperació del front litoral del Besòs
Antoni Alarcón
La recuperació d’aquest tram costaner, avui en dia, comença, de mica
en mica, a ser realitat. Han calgut diferents actuacions que abasten no
només el litoral, sinó fins i tot a la conca del baix Besòs, perquè s’iniciï
una lenta recuperació ambiental. Aquestes actuacions, engegades a mit-
jans de la dècada dels noranta, tenen la seva continuïtat en el marc de
la renovació de la franja litoral al nord de Barcelona i la reordenació dels
espais per al Fòrum de les Cultures de l’any 2004. El model de ciutat
proposat ha fet un esforç per incorporar criteris ambientals, uns aspec-
tes que fins fa ben poc eren negligits en les actuacions urbanístiques. 
El riu Besòs
El tram final del riu Besòs era amb tota seguretat un dels àmbits flu-
vials més degradats de Catalunya. La forta contaminació de les seves
aigües, juntament amb la canalització de la llera arran dels aiguats de
l’any 1961, van comportar la degradació i marginalitat d’aquest àmbit
fluvial. L’acord institucional pres l’any 1995 entre els ajuntaments
de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Santa Adrià de Besòs i
Montcada i Reixac va permetre engegar un projecte unitari de remo-
delació de tot el tram final del riu Besòs i el seu àmbit d’influència.
Aquest esforç es va concretar en diferents projectes i intervencions,
un dels quals ha estat la «Recuperació mediambiental del tram final del
riu Besòs». El projecte, redactat i gestionat per Barcelona Regional,
i que ha estat cofinançat entre la Unió Europea, mitjançant els Fons
de Cohesió, i l’Administració local, ha permès no només la recupe-
ració ambiental d’aquest tram de riu, sinó a més apropar el ciutadà
a aquest espai degradat.
El projecte global, de 9 km de recorregut, pretén abordar els objec-
tius següents:
— Millorar la qualitat ambiental i paisatgística de la llera.
— Millorar la capacitat hidràulica del riu.
— Millorar part de l’efluent de la planta depuradora de Montcada i
Reixac mitjançant un tractament terciari basat en la implantació de
zones humides.
— Aprofitar per a l’oci determinades zones de la llera del riu.
El projecte s’ha executat en dues fases amb un cost aproximat d’uns
37,5 milions d’euros. La primera fase, ja finalitzada, es va inaugurar
l’any 2000 i va permetre la creació del parc fluvial del Besòs. Aquest
projecte ha millorat ostensiblement la capacitat hidràulica en fer més
alts els murs de l’endegament i amb actuacions concretes en determinats
punts conflictius. Tanmateix, en el tram inicial, s’ha meandrificat el
canal central, no només per millorar les condicions ambientals, sinó per
tal d’incrementar l’estabilitat de la mateixa llera.
Probablement, una de les aportacions més innovadores del parc ha
estat la construcció de gairebé 10 ha de canyissars, per tal d’aconseguir
un tractament terciari de l’efluent de l’EDAR de Montcada i Reixac, i així
millorar la qualitat de les aigües del riu. Això ha permès, a més, la recu-
peració d’hàbitats fluvials la qual cosa ha comportat l’estada, i en alguns
casos la nidificació, de més de 120 espècies d’aus, algunes de les quals
estan protegides.
Un altre fet important ha estat generar 13 ha de prat fluvial accessible
als ciutadans. Aquest àmbit incorpora l’ampliació del canal central, la qual
cosa permet disminuir les condicions d’inundabilitat i, per tant, incrementa
les possibilitats d’utilització de les zones de prat. A més, s’han instal·lat
preses inflables per mantenir una làmina d’aigua constant (en condicions
normals) en el canal central. Aquestes preses tenen la capacitat de desin-
flar-se de manera automàtica, tant per condicions de risc d’inundacions
com per problemes de salubritat de les aigües. Adossats als murs de l’en-
degament, a ambdós marges del riu, s’ha construït un passeig per a via-
nants i carrils per a bicicleta, la qual cosa dóna una continuïtat a tota la
zona accessible del parc fluvial. Això ha permès recuperar activitats de
lleure com ara passejar, anar en bicicleta o senzillament badar en una zona
fortament densificada i mancada d’espais verds. En tot l’àmbit fluvial s’han
creat i donat continuïtat als passeigs de ribera que ressegueixen la llera. Des
d’aquests, a les zones accessibles del parc, s’accedeix al riu mitjançant
rampes i escales. Aquests accessos, a més, disposen de panells lluminosos
i senyals informatius, per tal de facilitar la informació necessària a l’usuari.
Per garantir la seguretat dels ciutadans s’ha creat un Sistema d’alerta
hidrològica (SHABE) que permet conèixer en temps real l’estat de la
80 Aula d’Ecologia, 2002 Antoni Alarcón
conca, com també les previsions d’aiguats. Tanmateix, el sistema també
disposa de càmeres i avisadors optoacústics per tal de facilitar la vigilàn-
cia i alertar en cas de necessitat. 
Actualment es troba en obres la segona fase de 3 km fins a la desem-
bocadura. En aquest àmbit, força urbanitzat, es perllongarà el parc fluvial
amb el mateix disseny de zona accessible. D’aquesta manera, en la tota-
litat del parc fluvial, s’aconseguiran un total de gairebé 23 ha de prat
fluvial accessibles als ciutadans amb la consegüent continuïtat dels carrils
bici. Finalment, en el tram de la desembocadura es proposa un tractament
de naturalització i creació de nous hàbitats generant zones de vegetació
ripària i d’ambients salobres, que, juntament amb la recuperació de la
platja de la desembocadura, permetrà millorar les condicions ambien-
tals per als ocells limícoles i marins, sobretot tenint en compte la
importància que tota aquesta zona té per a les aus migratòries.
En aquest àmbit s’estan desenvolupant altres projectes engegats i ges-
tionats per Barcelona Regional, com ara la retirada i soterrament de les
línies elèctriques d’alta tensió de dins la llera o els projectes per tal de millo-
rar l’accessibilitat entre ambdós marges del riu amb la construcció d’un
pont per a vehicles i de passeres per a vianants. Un cop finalitzades totes
aquestes obres, aquest tram fluvial constituirà un dels parcs fluvials més
grans de Catalunya, on es combinaran els aspectes de l’oci ciutadà amb
la recuperació ecològica d’un espai fluvial.
Recuperació dels fons marins de Barcelona
La realització l’any 2004 del Fòrum de les Cultures marca una nova fita
en la recuperació del sector litoral Besòs. La discussió sostenibilista cons-
titueix un dels eixos principals del Fòrum i, per tant, totes les actuacions
urbanístiques previstes responen a aquesta inquietud.
La remodelació d’aquesta façana no només pretén recuperar l’espai
vora mar, sinó que s’emmarca en una intervenció decidida i contundent
amb criteris sostenibles del litoral i per tant, com no podia ser d’una
altra manera, incorpora les propostes necessàries per recuperar els eco-
sistemes marins. Això va molt més enllà de les tesis del 1992: ja no és
suficient la restauració estètica i la millora de les condicions ambientals
per a l’ús del lleure ciutadà, sinó que, a més, s’incorporen les bases per a
la recuperació dels fons marins a les propostes de la nova línia litoral.
Amb les condicions ambientals recuperades i les obres realitzades,
s’iniciarà una lenta recuperació d’aquests fons bentònics, però aquest
procés pot accelerar-se i fins i tot millorar-se. La present proposta pretén,
en el marc de les obres de recuperació del front litoral del Besòs, diver-
La recuperació del front litoral del Besòs Aula d’Ecologia, 2002 81
sificar els ambients submergits per tal d’incrementat la diversitat dels
organismes bentònics. Recuperar els fons marins afegeix un interès no
només estètic sinó ecològic, ja que a mitjà termini comportarà la gene-
ració d’un nou sistema ecològic juntament amb la nova remodelació de
la línia de costa.
Millora de les condicions ambientals 
Les aportacions durant anys al sector litoral del Besòs dels abocaments
dels emissaris submarins d’aigua depurada i de fangs de la depuradora del
riu Besòs i del sistema de col·lectors d’emergència, van portar a l’altera-
ció de les característiques físiques, químiques i biològiques de l’aigua i dels
sediments litorals, i en conseqüència dels organismes presents en aquest
ecosistema.
La inversió d’aquests processos contaminants amb el tractament dels
diferents abocaments que arriben a la línia de vora mar possibilitarà la
lenta recuperació de tot aquest entorn.
La implantació del Pla de sanejament de la conca del Besòs ha pos-
sibilitat una millora substancial de la qualitat de les aigües del riu que,
tot i que encara és lluny d’una recuperació ecològica, ha millorat les con-
dicions en la desembocadura. Segurament la transformació més impor-
tant ha estat la planta depuradora del Besòs. Aquesta planta, construïda
a finals dels anys setanta, ha experimentat darrerament una progressiva
transformació. Un dels seus principals punts d’abocament, l’emissari d’ai-
gües, va ser millorat i construït de nou l’any 1995. Amb això es va acon-
seguir una millora notable de la qualitat de les aigües litorals.
Però, sens dubte, la millora més important pel que fa a la recupera-
ció del medi marí ha estat l’eliminació de l’emissari de fangs. Al llarg
dels anys, aquest ha abocat al medi una mitjana d’unes 14 × 103 tones
en pes humit de fangs anuals. Això ha originat davant de la costa un
fons de llots d’aproximadament 1 km2 d’extensió, amb un gruix d’uns
2,5 m. Des de l’eliminació d’aquests abocaments, s’ha detectat una peti-
ta millora del medi marí, que en el futur tendirà a augmentar substan-
cialment. Lentament les aportacions naturals de materials arenosos es
van dipositant sobre l’extensió dels llots, i aquests seran colonitzats gra-
dualment pels organismes propis d’aquests fons sedimentaris.
Actualment, els fangs són tractats en una planta d’assecatge annexa
a la depuradora. Com que el procés d’assecatge requereix un consum
energètic molt elevat, s’ha construït una instal·lació de cogeneració per
optimitzar l’energia emprada, amb una potència instal·lada de 25 MW.
Per altra banda, en la superfície que ocupava l’antiga depuradora (11,5 ha)
82 Aula d’Ecologia, 2002 Antoni Alarcón
s’està construint la nova depuradora segons un disseny compacte que
permeti alliberar espai perquè es pugui desenvolupar el tractament biolò-
gic. Aquesta nova planta tractarà 600.000 m3/dia, amb una càrrega con-
taminant de 3.250.000 habitants equivalents. A la nova planta es
remodelarà el tractament primari, que serà amb decantadors laminars
d’alta càrrega de superfície amb espessiment incorporat, i el tractament
biològic serà de reactor profund amb selector i decantador de doble
pis, així com un espessiment mecànic, amb centrífugues per als fangs
biològics.
La construcció d’aquesta planta s’adequa a l’entorn urbà, de manera
que la planta depuradora estarà coberta, ventilada i desodoritzada, i a
sobre s’hi situarà una plaça pública i tots els elements emergents s’inte-
graran i adequaran arquitectònicament a la plaça.
Per acabar, per tal de minimitzar el nombre d’abocaments al medi
marí i incrementar el nombre de dies de compliment de la Directiva de
qualitat d’aigües de bany, s’han dut a terme diferents actuacions com la
construcció de dipòsits antiinundacions i anti-DSU, comportes de regu-
lació i col·lectors. L’objectiu plantejat amb aquestes actuacions és reduir
el nombre de descàrregues en temps de pluja al medi receptor a una ter-
cera part dels actuals, reduint les hores en temporada de banys en les
quals està prohibit el bany per culpa de les DSU del 5% al 1,5%. Entre
aquestes actuacions destaca el dipòsit anti-DSU del carrer Taulat, amb
una capacitat de 50.000 m3, el qual retindrà l’aigua de pluja per poste-
riorment traslladar-la a l’EDAR del Besòs, on serà tractada abans de ser
abocada al medi receptor. Actualment s’està finalitzant l’estudi de mode-
lització de la qualitat microbiològica del litoral, que permetrà conèixer
amb detall l’efecte de totes aquestes actuacions.
Projecte del parc d’Esculls
L’objectiu del projecte del «parc d’Esculls del Litoral de Llevant de
Barcelona», elaborat per Barcelona Regional i Infraestructures del Llevant,
és la recuperació dels bentos marí i l’augment de la diversitat dels actuals
fons sedimentaris mitjançant l’enfonsament d’estructures artificials
(esculls artificials). Aquestes estructures crearan hàbitats diversificats i
substrats amb capacitat per a la fixació del pool larval planctònic. Això per-
metrà, per una banda, desenvolupar la pesca artesanal sostenible en esta-
blir zones d’explotació exclusives per a aquests mètodes no degradants del
medi natural i, per una altra, fomentar les activitats subaquàtiques. 
Després d’haver realitzat una caracterització i cartografia dels fons
marins, i sobre la base dels condicionants de l’entorn (gradient de qua-
La recuperació del front litoral del Besòs Aula d’Ecologia, 2002 83
litat ambiental de l’aigua marina i dels sediments amb la fondària i les
ocupacions actuals del fons marí), l’àrea del parc d’Esculls comprèn la
zona litoral entre els espigons submergits del col·lector de Bac de Roda
i la nova bocana del port de Barcelona, entre les isòbates de 15 i 25
metres de fondària. Aquesta àrea suposa més de 10 km2 de fons submarí
i abastarà cinc subzones de forma semicircular, on s’instal·laran estruc-
tures productives, és a dir, que afavoreixin la posta, el reclutament i el
refugi de les espècies objectiu de les pesqueres locals. Totes les zones
d’esculls estaran protegides perimetralment per estructures de protec-
ció per tal d’evitar agressions per part d’arts de pesca no permesos. Una
d’aquestes subzones estarà destinada a les activitats subaquàtiques.
El disseny del parc d’Esculls preveu diferents usos que es plantegen
amb estructures diferents:
— Estructures per a activitats subaquàtiques (inclou una zona per a l’en-
fonsament de vaixells de pesca com a derelictes).
— Estructures per al reclutament larval, la posta d’organismes i el refugi,
alimentació i reproducció d’espècies d’interès pesquer.
— Estructures per a la promoció dels aspectes educacionals del medi
ambient marí i destinades a la investigació per estudiar la colonitza-
ció dels nous substrats.
— Estructures per a la protecció del medi davant d’arts de pesca no per-
mesos (ròssec, art clar, ancoratges, etc.).
La combinació d’un substrat dur i un fons sedimentari en una zona
on encara arriba la llum, juntament amb la millora de la qualitat de
l’aigua, pot comportar un gran increment de les espècies a la zona. Serà
la prova del nou, com diu l’alcalde, del fet que les coses, ambientalment,
han anat millorant.
84 Aula d’Ecologia, 2002 Antoni Alarcón
Aula d’Ecologia, 2002 85-91
Diversitat intercultural
Joan Subirats
El concepte de diversitat l’aplicarem aquí com a element que ens ajudi
a entendre la transformació de la nostra societat des del punt de vista
de l’heterogeneïtat cultural, ètnica o religiosa. En el debat sobre les
polítiques d’immigració a Espanya i a Catalunya tenim, encara, massa
interrogants. Els diaris i altres mitjans de comunicació recullen dis-
cussions sobre l’interculturalisme o el multiculturalisme, o sobre la
forma de denominar el fenomen. I és palpable que les coses no estan
clares, que hi ha un neguit entorn d’aquest tema. A molta gent se li fa
difícil d’entendre fins a quin punt es pot acceptar aquesta diversitat
entre cultures. Hi ha dubtes en una munió de qüestions: des del vel
o l’alimentació, en un crescendo cap a temes difícilment admissibles
com l’ablació del clítoris, o la poligàmia. I dubtem d’on situar els
límits: ¿hem de rebutjar de pla totes les peculiaritats de les ètnies
immigrants, o, per contra, ho hem acceptar tot? Què podem acceptar
i què hem de rebutjar? 
Abans m’agradaria presentar la diagnosi dels canvis ocorreguts a
Espanya recentment en el tema de la immigració, amb el plantejament
de la qüestió per part del Govern central i els canvis derivats en passar de
la Llei 4/2000 a la Llei 8/2000. M’interessarà especialment analitzar el
paper que ha tingut la premsa en presentar el problema i com s’ha anat
construint una imatge col·lectiva de la qüestió. Resumiré un treball nos-
tre on analitzem les notícies sobre immigració del diari El País durant
els anys 2000 i 2001. Veurem el paper dels poders autonòmic i local
contraposats al Govern central, i acabarem parlant dels diversos models
de gestió de la multiculturitat que s’estan presentant en aquests moments
a Europa. La idea és generar interrogants més que no pas oferir respostes;
en definitiva, provocar la reflexió.
El fenomen de la immigració
Un primer element que cal considerar és el fet que Espanya ha passat
de ser un país exportador de mà d’obra a ser-ne un importador. El pro-
cés d’immigració és molt recent. Podem dir que la seva major intensi-
tat es detecta cap a mitjans dels anys noranta, i això fa que no siguem
un país amb una gran tradició d’acollida d’immigrants. Respecte als
immigrants que rebem, cal destacar que acollim dos tipus de visitants
ben diferenciats. Un és el tipus d’immigrant benestant, d’edat avançada,
procedent del nord i que s’instal·la a la costa del País Valencià, Múrcia
o Andalusia. L’altre el formen els immigrants del sud (Magrib i Àfrica
subsahariana), de l’Amèrica Llatina o del centre i est d’Europa, de desi-
gual nivell cultural i poca capacitat adquisitiva, i al qual acompanyen,
molts cops, connotacions molt més negatives. La xifra actual d’immi-
grants a Espanya, a finals del 2001, era d’1.109.000 immigrants regu-
laritzats. A aquesta xifra s’han d’afegir uns 400.000 no regularitzats,
i uns 15.000 difícilment classificables, no expulsables per buit legal, però
tampoc regularitzables. A Catalunya, hi ha 300.000 immigrants regu-
laritzats, entre els quals destaquen els llatinoamericans. Tot i així, a finals
del 2001 hi havia més alemanys que llatinoamericans a Catalunya, cosa
que indica la gran diversitat de procedències. En aquesta presentació,
però, em centraré més estretament en la immigració no comunitària. 
En termes generals, podem dir que Espanya no és un país receptor
d’un gran flux migratori (un 2,5%, comparat amb percentatges d’entre
8-13% en altres països de la UE). De tota manera, aquesta mitjana pre-
senta una gran variància, i en algunes zones es pot acumular el 20% de
la immigració, com ara Ciutat Vella, percentatge comparable a les zones
de més intensa immigració, com Marsella. La població immigrant
s’acumula al litoral mediterrani, a Madrid i a la vall de l’Ebre, i en canvi
n’hi ha molt poca al País Basc i a la cornisa nord. En general, trobem
una correlació forta entre immigració i capacitat de generació de treball
i nivells d’ocupació. 
Legislació sobre immigració
A mesura que es produeix el fenomen de la immigració, la percepció
social i les posicions polítiques sobre la qüestió van canviant. En l’àmbit
de l’Estat espanyol, es promulgà una primera llei, l’any 1985, en plena
època de majoria absoluta del PSOE. Aquesta llei, que avui en dia seria
molt criticada per repressiva i autoritària, va ser pensada per facilitar
l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. De fet, la llei es va aplicar molt
86 Aula d’Ecologia, 2002 Joan Subirats
poc, i de forma laxa. Per exemple, durant tot el període 1985-1998 els
immigrants magribins podien entrar i sortir d’Espanya a conveniència,
segons les seves necessitats econòmiques (amb la qual cosa s’evitava que
tinguessin tants incentius com ara per quedar-se, amb papers o sense). 
Fins al 2000, el nucli de política d’immigració era dins del Ministeri
de Treball i Afers Socials, cosa que indicava una perspectiva relacionada
amb el treball i amb els serveis d’integració. A partir d’aquest any es pro-
duí un gir molt important, centrat en dos elements: la cimera de Tampere
a finals del 2000, i la modificació de la llei. En dita modificació es va
pretendre un consens notable sobre la llei, amb la participació de tots
els partits polítics, moltes entitats cíviques i unes quantes ONG. No
obstant això, en un moment determinat, aquest consens es va trencar
per un canvi d’opinió del Partit Popular. L’argument del PP era que s’havia
d’adequar la normativa als acords de la cimera de Tampere. Malgrat l’es-
mentada manca de consens, la Llei 4/2000 va ser aprovada amb el suport
de tots els grups parlamentaris, excepte el PP. Cal recordar que en el
període 1996-2000 el PP no tenia majoria absoluta i necessitava els vots
de Coalición Canaria i CiU per poder governar: sense el suport d’aquests
dos grups, no va poder tirar endavant el seu projecte. Però aleshores
ja va anunciar que, si guanyava les properes eleccions amb majoria sufi-
cient, canviaria aquesta llei. 
A partir del 2000 i sota la batuta del senyor Mayor Oreja, aleshores
ministre d’Interior, el tema de la immigració es va convertir en un tema
d’encès debat. En aquesta situació, van tenir lloc els fets d’El Ejido, el
febrer del 2000. Les declaracions dels ministres i altres polítics de l’en-
torn del PP sobre el tema van estar en la línia d’augmentar l’alarma. Es
va arribar a declarar que la Llei 4/2000 tenia «un efecto llamada». Això va
suscitar la sensació general que s’estava davant d’un tema molt delicat,
amb un impacte electoral altament significatiu. I, aquí és on intervé
poderosament el paper de la premsa. 
La immigració als mitjans de comunicació
Nosaltres vam estudiar les informacions sobre immigració publicades
pel diari El País (El País, Edición Nacional) durant els anys 2000 i 2001.
L’any 2000 sortiren nou-centes notícies sobre el tema i l’any 2001 un
total de mil dues-centes notícies. S’observà un patró estacional amb
puntes a l’estiu i repunts importants en moments de successos especí-
fics (El Ejido, accident de la camioneta dels equatorians, etc.). Les por-
tades, unes dotze al mes de mitjana, destacaven els temes negatius associats
a la immigració: violència, ofegats, policia, precarietat, problemes d’in-
Diversitat intercultural Aula d’Ecologia, 2002 87
tegració, relacions amb el Marroc. Això contribueix a anar construint
una imatge entorn dels aspectes negatius de la immigració, com ara la pre-
carietat, la desesperació, la delinquència, etc. En canvi, es fa molt poc
esment de les dimensions positives que podria tenir la qüestió quant a
renovació de la població, increment de la demografia, nova ocupació,
nova formació, futurs pagadors de les pensions, etc. En resum, s’ha anat
generant una forma d’entendre la política de la immigració que fa difí-
cil a la resta de forces polítiques sortir d’aquest patró: si se n’apartaven,
l’electorat els podria castigar enormement. I, de fet, les enquestes mos-
tren una disposició favorable a la restricció de les entrades, a la poca
tolerància en els enquestats. 
La política governamental actual
Quina es la hipòtesi sobre la qual l’actual Govern organitza la seva polí-
tica? Sobre quines bases està construint aquesta política d’immigració?
Els principals inspiradors d’aquesta política d’immigració són l’exmi-
nistre d’Interior senyor Mayor Oreja, el secretari d’Estat en matèria d’im-
migració, senyor Fernández Miranda, i el president del Foro de la
Inmigración, senyor Mikel Azurmendi. 
Es basen en les hipòtesis següents: 1) s’han de blindar les fronteres i
impedir que entri ningú sense papers; 2) s’han d’establir acords priori-
taris amb certs països i pactar amb ells convenis de recepció d’immi-
grants, 3) s’han de fixar les quotes d’immigrants que necessitem cada
any d’acord amb les opinions dels agents socials i de les institucions
públiques autonòmiques i locals, 4) s’ha de procedir a la recepció dels
immigrants arribats segons aquests criteris; i 5) s’ha d’expulsar del país
els immigrants que no compleixin aquesta previsió. 
Però, a la pràctica, això no funciona així. Les fronteres, malgrat el
canvi de la Llei 4/2000 a la 8/2000, no són inviolables; és evident que
contínuament entren immigrants per molts llocs diferents, i en tenim
constatacions cada dia. D’altra banda, s’han firmat poquíssims conve-
nis amb països emissors d’immigració, i significativament no s’ha sig-
nat cap acord amb el Marroc; la fixació de quotes es fa de manera molt
lenta i amb poc consens amb agents socials i autoritats autonòmiques i
locals (per exemple, els empresaris catalans van demanar 80.000 con-
tractes l’any 2001, però només els en van assignar 40.000. A tot Espanya,
la quota era de 200.000, però d’aquesta quantitat 150.000 va ser desti-
nada a regularitzar els que ja eren dintre del país); no s’han signat con-
venis d’extradició, i als immigrants «expulsats» no se’ls pot expulsar, però
tampoc se’ls pot regularitzar. 
88 Aula d’Ecologia, 2002 Joan Subirats
Si el sistema no funciona, què és el que fa que es mantingui? Una
possible resposta és que es tracta d’un mecanisme econòmicament fun-
cional. Des del punt de vista polític dóna seguretat i rigor en resposta
al que demana la societat; però, d’altra banda, com que se sap que la
norma no es pot implementar, això permet que existeixi un exèrcit de
mà d’obra irregular molt rendible i molt barata. Mentre que aquest fun-
cionament beneficia molt les zones agrícoles del País Valencià, Múrcia i
Andalusia, i Catalunya, el problema es presenta en els ajuntaments que
han d’acollir els immigrants i donar-los els serveis bàsics i preocupar-se
per la seva integració, educació, sanitat, habitatge, etc. Davant les deman-
des dels ajuntaments, la resposta del senyor Fernández Miranda va ser de
proposar que no els empadronin, per la senzilla raó que, si no estan
empadronats, no tindran drets.
Actualment, el programa GRECO intenta reestructurar la política
d’immigració recent. Aquest programa està coordinat pel Ministeri
d’Interior, amb els ministeris d’Exteriors i d’Afers Socials com a petits
satèl·lits. Del Ministeri d’Interior penja una gran gamma de polítiques:
Foro para Integración Social de Inmigrantes, Comisión Interministerial
de Extranjería, i Consejo Superior de Política de Inmigración, entre
d’altres. En canvi, els governs autònoms i els sindicats tenen molt poc
pes: només són consultats pel Consell, i pel Foro. De les 85 mesures
incloses en el pla GRECO, un 55% estan en mans del Ministeri
d’Interior. Això demostra que, més que d’una política d’immigració,
s’ha de parlar d’una política d’estrangeria, de control de fronteres i d’ac-
ció policial i posa en relleu una divisió de funcions molt costosa del punt
de vista institucional i social. El Govern manté un tipus de política con-
sistent en una imatge social basada en la por (amenaces, perill, invasió,
etc.) alhora que se n’aprofita econòmicament. Però, en canvi, no accep-
ta els costos que se’n generen, els quals recauen en les comunitats autò-
nomes i, sobretot, en els ajuntaments. Tenim una situació en la qual,
de tres aspectes: el conceptual, el substantiu i de contingut, i l’operatiu,
el Govern té una forta presència en tots tres, però tant les comunitats
autònomes, com els municipis i les ONG hi tenen només una presència
operacional. I es dóna la paradoxa que el pes essencial de les polítiques
positives d’integració social està en mans d’uns sectors que no tenen cap
possibilitat d’influència sobre la forma de decidir la política en qüestió.
Aquesta situació se sosté perquè les forces polítiques no tenen coratge
per donar una alternativa. Els mitjans de comunicació no donen altra
imatge millor (les bones notícies no són notícies) i així es genera un cercle
viciós. 
Diversitat intercultural Aula d’Ecologia, 2002 89
Les alternatives
Com podem modificar això? L’element central és que se sigui capaç de
construir discursos alternatius des de l’àmbit local i des de les comuni-
tats autònomes, ja que són els estaments que es fan càrrec dels costos de
la política, de l’empadronament, l’habitatge, la sanitat i l’educació tant
dels petits com la incorporació dels adults a l’educació. Fins ara, aquests
costos s’han assumit bàsicament des del punt de vista humanitari.
La immigració també s’ha de veure com un tema cultural, un reflex
d’elements de caracterització social. S’ha anat construint una imatge que
tendeix a fer veure que les persones immigrants porten problemes, pro-
voquen desajustos en la nostra forma de vida i en la convivència. I, per
evitar el problema del xoc de cultures, s’ha fet distincions entre immi-
grants. Per exemple, en la darrera campanya de recollida de maduixa a
Huelva s’han anat substituint els treballadors magribins i subsaharians que
ja estaven allí d’anys anteriors per persones procedents de l’Europa de
l’Est, educats en una cultura més semblant a la nostra. Els immigrants es
necessiten per cobrir les feines més feixugues, però se’ls vol adaptats a
la nostra manera de viure per tal que no produeixin problemes.
Implícitament, s’ha generat una frontera entre els immigrants integrables
i els no integrables. I aquí ve a tomb un comentari sobre les idees de
Sartori, un politòleg italià molt influent, que en el seu llibre justifica
que el pluralisme cultural (o multiculturalisme) és inacceptable en les
nostres societats occidentals en relació amb els col·lectius que tenen una
religió i uns valors contradictoris amb els nostres i la nostra tradició. Els
països islàmics no separen religió i Estat, i això és profundament con-
tradictori amb els fonaments de la nostra civilització. Huntington parla
de «guerra entre civilitzacions», la nova fase de conflictes mundials. 
Quins models hi ha a Europa sobre aquest conjunt de qüestions que
ens puguin servir de guia? Molt simplificadament, es dibuixen tres
models: el francès, l’alemany i l’anglosaxó. El model francès és repu-
blicà, de la il·lustració, de la ciutadania, i considera que els drets de les
persones són drets individuals, i tot allò que els caracteritza des del punt
de vista identitari forma part de l’espai privat. Aleshores, tota exterio-
rització de la fe religiosa constitueix un atemptat a la religió dels altres.
Tothom ha de tenir accés a la ciutadania, però acceptant les bases
d’aquesta ciutadania, és a dir, essent intolerant respecte al fet que el fet
privat s’imposi en l’espai públic. A França la tendència ha estat de negar
la presència del xador a les escoles públiques. És un model d’integració, és
constitucional, legal. Si s’accepten aquestes condicions, eventualment
es pot aconseguir la ciutadania francesa.
90 Aula d’Ecologia, 2002 Joan Subirats
El cas d’Alemanya és diferent. Allà, fins fa molt poc, regia el ius san-
guinis (s’havia de ser fill d’alemanys per accedir a la ciutadania). Hi havia
habitants que després de moltes generacions (turcs, kurds) seguien sense
ser ciutadans alemanys. Però des punt de vista cultural hi ha una per-
missivitat en la convivència de diferents cultures i tradicions. I ara fa
poc s’ha començat a concedir la nacionalitat a turcs de segona i tercera
generacions a Alemanya.
El cas anglosaxó és més pragmàtic. Es tendeix a pensar que es pot
separar la societat en elements culturals en tant que en els espais públics
s’acceptin mútuament les diferents cultures. 
La nostra tradició seria mes aviat semblant a la francesa. 
Els països que millor funcionen són Holanda i el Canadà, que tenen
un nivell d’acceptació de la diversitat molt gran. En contrapartida, es
tracta d’un model força car: per exemple, a les escoles es tenen en comp-
te els diferents requeriments de les diferents cultures. Són interessants
les idees de l’autor canadenc Joseph Carens, que ens alerta de no con-
fondre l’acceptació de la diversitat amb una «neutralitat» cultural de la
societat. Seguint Amartya Sen, hauríem de ser capaços de construir un
«nucli dur» format pels aspectes que considerem innegociables (els drets
dels individus, la integritat física, la no-acceptació de diferències per raó
de gènere, etc.), i alhora construir una corona més ampla amb altres
aspectes que s’haurien d’acordar, allí on posem els límits. No és tasca
senzilla, però és un repte que les societats receptores no podem defugir.
Diversitat intercultural Aula d’Ecologia, 2002 91