ANNA ÀVILA I JAUME TERRADAS (EDS.)
AULA D’ECOLOGIA
CICLE DE CONFERÈNCIES
2006
Universitat Autònoma de Barcelona
Servei de Publicacions
Bellaterra, 2007
DADES CATALOGRÀFIQUES RECOMANADES PEL SERVEI DE BIBLIOTEQUES
DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA
Aula d’Ecologia : cicle de conferències 2006 ; Anna Àvila, Jaume Terradas (eds.). — Bellaterra :
Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 2007. — (Ciència i Tècnica ; 34. Ecologia)
ISBN 978-84-490-2485-6
I. Universitat Autònoma de Barcelona
II. Col·lecció
III. Àvila, Anna
IV. Terradas, Jaume
1. Medi ambient — Congressos
2. Canvis climàtics — Congressos
504(063)
L’Aula d’Ecologia ha estat, en els cicles del 1996 al 2006, una iniciativa de l’Ajuntament 
de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha tingut el suport, 
en la coordinació i secretaria, del Centre de Recerca Ecològica i d’Aplicacions Forestals (CREAF).
Director de l’Aula d’Ecologia
Jaume Terradas i Serra, catedràtic emèrit d’Ecologia de la UAB
Coordinadors per l’Ajuntament de Barcelona
Txema Castiella i Viu, Margarita Parés i Rifà
Preparació dels textos (resums de les ponències)
Anna Àvila (CREAF)
Coordinació de les sessions
Anna Àvila (CREAF)
Edició i impressió
Universitat Autònoma de Barcelona
Servei de Publicacions
08193 Bellaterra (Barcelona). Spain
Tel. 93 581 10 22. Fax 93 581 32 39
sp@uab.cat
http://publicacions.uab.es/
ISBN 978-84-490-2485-6
Dipòsit legal: B. 16.840-2007
Imprès a Espanya. Printed in Spain
Imprès en paper ecològic
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un 
sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per 
fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editor.
Aula d’Ecologia, 2006 7
Índex
9-11 Pròleg, per Jaume Terradas i Serra
13 Ponents i programa de l’Aula d’Ecologia de l’any 2006
Desè cicle de conferències 2006
15-21 Josep Enric Llebot
L’informe del canvi climàtic a Catalunya
23-28 Dr. Antoni Rosell
Circulació oceànica i canvis abruptes en el clima: passat i futur
29-38 Dr. Enric Mateu
Epidèmies: l’eterna amenaça
39-45 Dr. Pere Santanach
Terratrèmols i tsunamis: avaluació geològica dels riscos
47-56 Xavier Querol
L’aire de les ciutats: trànsit i partícules
57-63 Dr. Javier Romero
El Mediterrani, compendi de la interacció home-medi marí
65-73 Jordi Julià
El futur del ferrocarril en el transport a Catalunya
75-83 Jordi Pietx i Jordi Sargatal
Conservació del territori i societat civil
85-91 Dr. Xavier Aquilué
Les migracions humanes en l’antiguitat: lliçons per al dia d’avui
Aula d’Ecologia, 2006 9-11
Pròleg
Jaume Terradas i Serra
Catedràtic emèrit d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona
i director de l’Aula d’Ecologia
Presentem el novè volum de resums de les conferències que es fan a
l’Aula d’Ecologia, que organitza l’Ajuntament de Barcelona, conjunta-
ment amb la Universitat Autònoma de Barcelona, i amb la cooperació
del Centre de Recerca Ecològica i d’Aplicacions Forestals (CREAF).
Correspon a l’edició de 2006 de l’Aula, que va tenir lloc a la Casa Elizalde
de Barcelona. Els resums han estat elaborats per la Dra. Anna Àvila,
investigadora del CREAF, i revisats pels mateixos ponents. En aquesta oca-
sió, no ha estat possible incloure-hi una de les conferències per dificul-
tats insuperables. 
Les conferències no tenen un tema unitari, com ja és habitual, però
toquen molts dels problemes ambientals més coents: des del canvi climà-
tic fins als riscos d’epidèmies, tsunamis i terratrèmols, dins la tendèn-
cia escollida per l’Aula de no amagar el cap sota l’ala en el plantejament
de les qüestions que poden preocupar més l’opinió pública. Era del tot
ineludible que es presentessin a l’Aula les conclusions de l’Informe sobre
el Canvi Climàtic a Catalunya, promogut per la Generalitat i que el
mateix director del treball, el físic Dr. Josep Enric Llebot, catedràtic de
la Universitat Autònoma de Barcelona, va comentar als assistents a l’Aula
fent-ne un acurat i brillant resum. Sobre el canvi climàtic, destaquem
també l’aportació del Dr. Antoni Rossell, professor ICREA de l’Institut
de Ciències Ambientals de la UAB, que en va examinar una de les con-
seqüències més potencialment importants i que atrauen més recerca en
aquests moments, les que es refereixen a canvis en la circulació oceàni-
ca i especialment la possibilitat que es produeixin processos sobtats; per
esbrinar-ho, el Dr. Rossell va exposar resultats de recerca sobre les recons-
truccions que s’han fet de situacions de canvis sobtats en el passat.
Entre els riscos globals, un de molt notable, i en part lligat als canvis
climàtics, és el de les epidèmies. El Dr. Enric Mateu, de la Facultat de
Veterinària de la UAB, se’n va ocupar donant-ne una visió històrica més
que no pas prospectiva, ja que el tema de les epidèmies que poden esten-
dre’s com a resultat del canvi climàtic va ser tractat en una Aula ante-
rior relativament recent. També correspon a l’apartat de riscos la
conferència del Dr. Pere Santanach, de la Universitat de Barcelona, sobre
terratrèmols i tsunamis, que va aportar una sòlida informació sobre les
causes i possibilitats de predicció d’aquests fenòmens, amb nombrosos
exemples al món i a Catalunya. Un altre problema ambiental que cal
considerar com un risc que també es va tractar a l’Aula 2006 és el de la
contaminació de l’aire a les ciutats. El Dr. Xavier Querol, investigador del
CSIC a l’Institut de Ciències de la Terra «Jaume Almera», va analitzar
sobretot els efectes del trànsit, i en particular la qüestió de les partícu-
les (efectes, tipologia, mesures que s’empren en la quantificació, etc.).
El Dr. Javier Romero, professor d’Ecologia de la Universitat de Barcelona,
va fer una lliçó de síntesi sobre la mar Mediterrània en la qual, a més de
descriure alguns mecanismes bàsics en el funcionament del sistema marí,
en aquest cas va tocar temes ambientals tan importants com l’eutrofit-
zació i les invasions biològiques, amb exemples molt concrets.
La resta de conferències van tenir altres objectius, més orientats cap
a estratègies i qüestions de caràcter social. L’enginyer Jordi Julià, d’Ifercat,
va dissertar sobre el futur del ferrocarril a Catalunya, i va exposar d’una
manera alhora crítica i engrescadora les expectatives i programacions
previstes per les administracions per als pròxims decennis a casa nostra,
amb referències constants a la situació en altres països i mostrant-nos
en mapes les idees principals de transformació de la xarxa ferroviària
catalana. Jordi Pietx i Jordi Sargatal, dues persones que han tingut un
gran protagonisme en les iniciatives més importants sobre conservació de
la natura a Catalunya, van abordar les possibles aportacions de la socie-
tat civil en aquest camp, especialment a partir de les experiències de la
Xarxa de Custòdia del Territori i de la Fundació Territori i Paisatge i del
coneixement del que s’ha fet arreu en la mateixa direcció. La seva inter-
venció va palesar l’enorme canvi que ja suposen aquestes iniciatives en les
possibilitats i en la realitat de la conservació a Catalunya. El darrer resum
que presentem és el de la conferència del Dr. Xavier Aquilué, director
del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, qui va donar una
visió històrica de les migracions humanes, especialment a la conca medi-
terrània i territoris veïns en temps de Grècia i Roma, per extreure’n algu-
nes idees vàlides a l’hora de reflexionar sobre els fenòmens migratoris
actuals. 
Com a director de l’Aula, agraeixo un any més, i ja en són onze, que
s’hagi mantingut la voluntat de l’Ajuntament de Barcelona, representa-
da per la tinent d’alcalde Imma Mayol i per la gerència del Sector de
10 Aula d’Ecologia, 2006 Pròleg
Serveis Urbans i Medi Ambient, així com també la de la Universitat 
Autònoma de Barcelona, de continuar organitzant aquests cicles. Així
mateix, agraeixo al públic que hagi continuat fent-los possible amb la
seva assistència i participació activa en els debats. Altres agraïments són
per al CREAF, per al Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma
i per a Marta Barceló i Javier Jerónimo (secretariats del CREAF i de la
Unitat d’Ecologia de la UAB, respectivament). Absolutament essencial
ha estat la tasca de coordinació, des de l’Ajuntament, de Txema Castiella
i Margarita Parés, i, pel que fa a les sessions, d’Anna Àvila, que també
s’ha ocupat de la redacció i l’edició dels resums. Finalment, no cal dir
que res no hauria estat possible sense la participació, brillant, dels ponents
i la presència i participació del públic. 
Febrer de 2007
Pròleg Aula d’Ecologia, 2006 11
Aula d’Ecologia, 2006 13
Ponents i programa de l’Aula d’Ecologia 
de l’any 2006
Desè cicle de conferències 2006
Josep Enric Llebot, Departament de Física de la UAB. Consell Assessor
per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya
L’informe del canvi climàtic a Catalunya.
Dr. Antoni Rosell, professor de recerca de l’ICREA a l’ICTA-UAB
Circulació oceànica i canvis abruptes en el clima: passat i futur.
Dr. Enric Mateu, Departament de Sanitat i d’Anatomia Animals.
Universitat Autònoma de Barcelona
Epidèmies: l’eterna amenaça.
Dr. Pere Santanach, Departament de Geodinàmica i Geofísica.
Universitat de Barcelona
Terratrèmols i tsunamis: avaluació geològica dels riscos.
Xavier Querol, Institut de Ciències de la Terra «Jaume Almera». CSIC
L’aire de les ciutats: trànsit i partícules.
Dr. Javier Romero, Departament d’Ecologia. Universitat de Barcelona
El Mediterrani, compendi de la interacció home-medi marí.
Jordi Julià, Ifercat
El futur del ferrocarril en el transport a Catalunya.
Jordi Pietx, Xarxa de Custòdia del Territori
Jordi Sargatal, Fundació Territori i Paisatge
Conservació del territori i societat civil.
Dr. Xavier Aquilué, Director del Museu d’Arqueologia de Catalunya-
Empúries
Les migracions humanes en l’antiguitat: lliçons per al dia d’avui.
Fruit de la ja antiga col·laboració –iniciada el 1980– en el camp de l’ecologia
urbana entre l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat Autònoma de
Barcelona, el 1996 va néixer l’Aula Permanent d’Ecologia de la Ciutat.
L’Aula d’Ecologia té els seus orígens en el propòsit de consolidar un nucli
de debat sobre la qüestió ambiental. Des de la seva creació, l’Aula d’Ecologia
ha organitzat un cicle de conferències anuals i, des del cicle de 1997, els
resums han estat publicats en volums d’aquesta mateixa sèrie.
El present ja és el novè d’aquests volums. S’hi inclouen els resums del cicle
de l’any 2006, amb l’excepció del corresponent a la conferència del
Dr. Jesús Mosterín, que no s’ha pogut fer. Entre els temes tractats, n’hi ha
que fan referència al canvi climàtic, com la conferència de Josep Enric
Llebot, que resumeix les conclusions de l’informe sobre el canvi climàtic
a Catalunya, i la d’Antoni Rossell, sobre els efectes del canvi en la circulació
oceànica. La d’Enric Mateu, sobre la història de les epidèmies, la de Pere
Santanach, sobre terratrèmols i tsunamis, i la de Xavier Querol, sobre la
contaminació de l’aire a les ciutats, sobretot a causa del trànsit, toquen
qüestions especialment rellevants en el context del canvi global. Javier
Romero fa una anàlisi del funcionament i dels principals riscos ambientals
del mar Mediterrani.
Altres conferències tenen un contingut més directament social. Jordi Julià
s’ocupa del futur del transport ferroviari, amb especial referència a Catalunya.
Jordi Pietx i Jordi Sargatal presenten les bones notícies de la creixent
implicació de la societat civil catalana en iniciatives de conservació de la
natura. Finalment, Xavier Aquilué fa un repàs històric de les migracions
humanes i mira de treure’n lliçons per a la situació actual.
Com sol ser el cas a l’Aula Permanent d’Ecologia, l’espectre temàtic és,
doncs, molt ampli, però hi trobem aportacions teòriques i alhora exemples
concrets, eines metodològiques, resultats de recerca de primera mà i propostes
de futur. La qualitat de les conferències ha estat elevada, ja que tots els
ponents han estat curosament seleccionats per la seva experiència directa
sobre el tema. Les sessions, un any més, es van veure molt enriquides pels
debats, generalment vius i oportuns, amb els assistents.
CIÈNCIA I  TÈCNICA
Aula d’Ecologia, 2006 15-21
L’informe del canvi climàtic a Catalunya
Josep Enric Llebot
Departament de Física de la UAB
Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya
En presentar l’informe del canvi climàtic a Catalunya, voldria ressaltar
que no parlo d’un treball meu, sinó del d’un grup d’experts de quaranta-
cinc persones que han aportat la seva experiència des de cadascun dels
àmbits que desenvolupa l’informe. Intentaré posar en context l’entorn on
s’ha gestat l’informe i faré un resum de les principals conclusions. 
Cronologia
Fem primer uns apunts cronològics per situar l’estudi i tot el debat que
existeix entorn del canvi climàtic.
L’any 1988, les Nacions Unides i l’Organització Meteorològica
Mundial van crear un grup intergovernamental per estudiar els proble-
mes del canvi climàtic. Per assolir una opinió consensuada i experta
sobre aquests temes, es va crear el Grup Internacional d’Experts sobre
el Canvi Climàtic (IPCC). Aquest grup encara actua avui dia. 
L’any 1992, va tenir lloc la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro. Una
de les fites d’aquesta cimera va ser la signatura del Conveni Marc de les
Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Es tracta de l’eina jurídica de
rang més alt que en aquests moments tenim per gestionar els proble-
mes del canvi climàtic. Aquest conveni va entrar en vigor el 21 de març
de 1994, ratificat per la major part dels estats de les Nacions Unides,
entre ells, els EUA. Aquests convenis marc són unes declaracions de
bones intencions més o menys ambigües però que es doten d’unes eines 
de concreció. Una n’és la Conferència de les Parts, que s’abreuja com a
COP (Conference of Parts). Aquestes conferències intenten anar con-
cretant el que estableix el conveni de canvi climàtic. 
La primera conferència (COP 1) va començar l’any 1995 i, el novem-
bre de 2006, es va reunir l’última a Nairobi (COP 12). La tercera d’a-
questes conferències va tenir lloc a Kyoto l’any 1997, on es va concretar
el prou conegut protocol de Kyoto, que estableix unes mesures de limi-
tació d’emissions de sis gasos amb efecte d’hivernacle en un grup de paï-
sos. L’any 2001, es va publicar el darrer informe global de l’IPCC
(IPCC-TAR, de Third Assessment Report), que posava al dia la infor-
mació que es tenia sobre la ciència, els impactes del canvi climàtic, les
eines de detecció i les possibles polítiques que es poden dur a terme.
Està previst que el quart informe es publicarà l’any 2007. L’octubre de
l’any 2003, la Unió Europea va publicar la directiva de comerç d’emis-
sions que regula les quotes d’emissió dels diferents països en funció dels
compromisos adoptats en el protocol de Kyoto. En aquell moment, es
va acordar que l’Estat espanyol podia augmentar les seves emissions un
15 % per sobre de les seves emissions el 1990. A altres països els van
adjudicar disminucions. La Unió Europea, en elaborar aquesta directi-
va de 2003, també establia unes eines (el comerç d’emissions) per tal de
facilitar aquestes reduccions. El 16 de febrer de 2005, després de la rati-
ficació de Rússia, el protocol de Kyoto va entrar en vigor i, per tant, ara
és una eina jurídica que reglamenta les emissions d’un determinat nom-
bre de països.
Un dels punts més importants del Conveni Marc de les Nacions
Unides sobre el Canvi Climàtic, l’article 2, estableix que els estats pro-
curaran «l’estabilització de les concentracions de gasos causants de l’e-
fecte d’hivernacle a l’atmosfera a un nivell que impedeixi interferències
perilloses en el sistema climàtic». Això sembla molt correcte, però no
queda clar quines i com són les interferències perilloses, i quin grau de
contaminants és el que produeix les interferències. No se sap on s’ha de
posar el llindar. 
Darrerament, davant la impossibilitat que els experts donin una xifra,
la Unió Europea ha adoptat un valor determinat per decisió política, no
pas tècnica. S’ha decidit que es consideren interferències perilloses totes
aquelles emissions que condueixin al fet que la temperatura a l’atmosfera
augmenti per sobre de 2 ºC respecte dels nivells a l’època preindustrial.
Ara estaríem, de mitjana, en un augment entre 0,6 i 0,8 ºC. 
En el mateix conveni marc s’expliciten els compromisos dels estats
basats en el concepte de responsabilitats comunes però diferenciades.
En resum, es tracta que tots els països del món tenen responsabilitat
sobre l’atmosfera i, per tant, totes les seves accions contribueixen en
certa manera a una determinada composició atmosfèrica, però no a tots
se’ls adjudica la mateixa responsabilitat. En el protocol de Kyoto es dife-
rencien trenta-tres estats enfront d’un centenar dels altres. Als primers se’ls
demana globalment una reducció del 5 %, mentre que als altres no se’ls
exigeix res. 
16 Aula d’Ecologia, 2006 Josep Enric Llebot
Un altre aspecte important del conveni marc és que fixa l’elaboració
i presentació d’inventaris nacionals. De sempre, les emissions de CO2
s’han basat en càlculs, no en mesures. Abans del protocol de Kyoto, cada
estat ho calculava segons li convenia. Amb el protocol de Kyoto (i amb
l’assessorament de l’IPCC), s’ha establert un sistema de protocols d’ela-
boració dels inventaris nacionals. Així doncs, les formes de mesura són
les mateixes i els inventaris són comparables entre països. 
El conveni marc, a més, incita a formular programes nacionals i regio-
nals per contrarestar el canvi climàtic i estratègies per adaptar-se als seus
efectes. En aquest entorn s’insereix el present informe sobre el canvi
climàtic a Catalunya. La idea és, tot i reconèixer-ne el caràcter de pro-
blema global, formular-se preguntes com ara quins impactes hi ha a
Catalunya?; ja s’ha detectat un canvi del clima a Catalunya?; en quines
condicions es manifesta?; cap on anirà?; quines són les zones, les activi-
tats o els sectors de més risc davant d’un possible canvi ambiental? 
Del que es tracta és de respondre a aquestes preguntes i alhora detec-
tar quins són els àmbits d’activitat on tenim un desconeixement complet.
És un estudi promogut i coordinat pel Consell Assessor per al Desenvo-
lupament Sostenible de Catalunya de la Generalitat de Catalunya
(CADS), amb la col·laboració del Servei Meteorològic de Catalunya i
de l’Institut d’Estudis Catalans. El resultat ha estat una publicació de
825 pàgines, estructurada en 21 capítols i elaborada per 45 autors. La
publicació ha estat patrocinada per Caixa Girona, Caixa Sabadell, Caixa
Tarragona i la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans. També
s’ha elaborat un document de resum executiu amb 126 conclusions edi-
tat pel CADS en català, castellà i anglès. A continuació faré un resum
de l’informe. 
L’objectiu de l’estudi és detectar i fer disminuir els comportaments
de risc, esbrinar-ne les conseqüències a escala regional al nostre país,
identificar els sectors econòmics i socials més vulnerables i elaborar un
pla d’acció (polític i administratiu). L’estudi està dividit en tres parts,
que inclouen la ciència, els impactes i l’organització administrativa.
La ciència del canvi climàtic
Aquest apartat té sis capítols: 1. El sistema climàtic. 2. Una perspectiva
històrica del canvi climàtic. 3. Els factors geogràfics, la regionalització
climàtica i les tendències de les sèries climàtiques a Catalunya. 4. El
forçament antropogènic i els canvis del clima. 5. L’estimació de les emis-
sions de gasos amb efecte d’hivernacle produïdes a Catalunya durant el
període 1990-2001. 6. Projeccions futures sobre el clima a Catalunya.
L’informe del canvi climàtic a Catalunya Aula d’Ecologia, 2006 17
Tots els escenaris que inclou l’estudi català preveuen un creixement
del CO2 durant el segle XXI, una previsió comuna a tot el món i exem-
plificada per la tendència mesurada a l’observatori de Mauna Loa (Hawaii).
El comportament general de la temperatura a Catalunya és molt similar
al planetari, tal com ho han reconstruït investigadors de la Universitat
Rovira i Virgili a partir de dades dels observatoris de Catalunya. Hi ha
un augment de la temperatura a partir dels anys vuitanta, similar al de
la mitjana mundial. Per la pluviometria, el nostre país presenta caracte-
rístiques singulars. A Europa es preveu, i existeixen mesures que ho demos-
tren, un augment de les precipitacions. A Catalunya, no obstant això,
no es veu cap tendència clara. Tampoc no s’ha trobat un canvi en el nom-
bre, la freqüència, la intensitat o la persistència dels episodis meteorolò-
gics extrems. Mentre que els models preveuen que sí que n’hi haurà, a la
pràctica els registres no els han mostrat.
Què diuen els models? Les conclusions de l’IPCC, ara com ara, són que
les prediccions del canvi climàtic a escala regional encara són molt incer-
tes. Les cel·les dels models són massa grans per poder predir els esdeve-
niments a escala petita. Per superar aquest entrebanc, cal regionalitzar els
models. El nostre grup de recerca treballa per trobar estratègies per poder
predir a escales petites, per exemple, per distingir diferents localitats dins
de Catalunya. Fins ara, en els models de GCM, Catalunya només es
representa per 2 punts. Sense entrar en gaires detalls, podem dir que la idea
essencial del que fem és seleccionar estacions meteorològiques que tin-
guin un registre llarg de temperatura o precipitació. Aquestes dades les
comparem amb els resultats d’aplicar models GCM i es busquen corre-
lacions. Després, usant les correlacions en el passat i considerant que les
correlacions es mantindran idèntiques en el futur, es calcula el model cap
al futur i es dedueixen les temperatures corresponents a les escales locals.
Aquest tipus d’aproximació l’hem usat amb dades de l’aeroport de Girona,
l’Estartit, Castellfollit de la Roca, l’Observatori Fabra, Núria, Montserrat
i Moià. D’aquí es dedueixen les pautes del que pot passar a escala regio-
nal amb els canvis de temperatura.
Pel que fa a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, en el
període 1990-2001 les emissions van augmentar a Catalunya seguint
la tendència de l’Estat espanyol. Com que el creixement del PIB de
l’Estat espanyol ha estat superior al de la mitjana europea, les emissions
també ho són. Les emissions per càpita a Catalunya durant el 2001 són
de 8,4 t CO2 per habitant i any. Aquest valor se situa a la franja baixa
comparat amb la mitjana europea (10-11 t CO2 per habitant i any).
Això és degut en part al desenvolupament econòmic i en part a l’apor-
tació de les centrals nuclears al proveïment d’energia elèctrica del país.
18 Aula d’Ecologia, 2006 Josep Enric Llebot
Segons els sectors d’activitat, malgrat que habitualment s’atribueix
el pes de les emissions al sector industrial, el sector responsable de l’in-
crement de les emissions és el del transport. Analitzant dades del perío-
de 1990-2001, es veu que les emissions del sector industrial es mantenen
constants, probablement a causa de l’aplicació de normatives regulado-
res i de la millora de l’eficiència dels processos productius conseqüents,
que han pogut pal·liar l’augment de la producció.
Impactes, vulnerabilitat, mitigació i adaptació
La segona part de l’informe sobre el canvi climàtic a Catalunya conté
les aportacions d’onze grups d’estudi que han revisat l’impacte del canvi
de clima en els temes següents: 1. L’energia, les infraestructures i el medi
urbà. 2. El transport. 3. La indústria. 4. L’agricultura i la silvicultura. 
5. Els residus. 6. El turisme. 7. Els recursos hídrics i la dinàmica hidrolò-
gica. 8. Els sistemes naturals: ecosistemes terrestres. 9. El paper dels sòls
de Catalunya en el canvi climàtic. 10. Les zones costaneres i la dinàmi-
ca sedimentària. 11. La salut.
Respecte de l’energia, alguns dels principals punts forts a Catalunya
des de la perspectiva de les emissions són la gran implantació del gas
natural en el consum domèstic i en la generació de l’energia elèctrica, i
el pes de les centrals nuclears, que forneixen el 40 % de l’energia sense
emissions. A Catalunya hi ha un gran potencial eòlic i solar per explo-
tar. A més, ho acompanya el fet de tenir un fort suport social i un teixit
associatiu molt favorable a l’ús de fonts renovables d’energia i la capa-
citat tecnològica per reduir-ne el consum. D’altra banda, els punts febles
que es van identificar inclouen una importació considerable d’electrici-
tat, la dependència de la gestió energètica d’organismes fora de Catalunya,
un potencial hidroelèctric saturat, l’oposició social a la construcció de
parcs eòlics, poca formació universitària en l’àmbit de l’energia, i poca
consciència social de la necessitat de reduir les emissions de gasos amb
efecte d’hivernacle.
Respecte a les infraestructures i l’urbanisme, veiem que hi ha una
desconcentració residencial, cosa que genera un gran consum de sòl i
una alta mobilitat. El transport és el primer sector en consum d’ener-
gia a Catalunya des de 1993. I les previsions a un termini de deu anys van
cap a un augment de la seva demanda energètica a un ritme del 5,4 %
anual. És el sector que creix més quant a consum d’energia i emissió de
gasos. Es dóna la circumstància que Catalunya és un país de pas, i tenim
una gran afluència de trànsit que produeix emissions però que no corres-
pon a activitats del país mateix.
L’informe del canvi climàtic a Catalunya Aula d’Ecologia, 2006 19
Els efectes del canvi climàtic sobre l’agricultura són incerts i com-
plexos, i varien segons les espècies agrícoles i forestals. L’amenaça més
gran per a l’agricultura i la silvicultura catalanes és la disminució de la dis-
ponibilitat d’aigua, la qual serà crítica a les zones de secà. Els canvis en
les variables meteorològiques poden afectar la productivitat i la quali-
tat dels conreus i els riscos meteorològics als quals estan sotmesos. Però,
alhora, aquests canvis també poden constituir oportunitats comercials,
com el cultiu de varietats precoces amb un valor econòmic més gran en
el mercat. Els prats d’alta muntanya i els boscos de muntanya són eco-
sistemes molt amenaçats pels canvis de les condicions climàtiques, ja
que tenen una gran vulnerabilitat i poca capacitat d’adaptar-se als can-
vis ambientals.
Respecte dels residus, els residus sòlids urbans (RSU) són els que fan
més aportacions a les emissions relacionades amb el canvi climàtic per-
què en la seva degradació emeten metà. De tota manera, hi ha un pla
per al reaprofitament del biogàs en els abocadors. En la reducció de les
emissions hi té un paper cabdal l’aprofitament de l’esmentat biogàs
obtingut per digestió anaeròbia.
Quant al turisme, sembla plausible l’augment de la freqüentació per
l’allargament de la temporada i una disminució de l’estacionalitat en 
el turisme de sol i platja a Catalunya. D’altra banda, probablement l’aug-
ment de temperatura en època estival i la sequera provocaran una dis-
minució de l’afluència el mes d’agost. Els impactes més importants podrien
donar-se en el turisme d’hivern. La disminució de la innivació natural
requerirà l’ús de canons de neu artificial, però l’augment de les tempe-
ratures farà més costosa la producció de neu artificial. Les estacions que
tinguin pistes per sota de la cota de 2.000 m és molt probable que a mit-
jan segle XXI tinguin problemes de gestió a causa de la menor innivació. 
Respecte dels recursos hídrics, se’n va fer una anàlisi molt acurada i
es va constatar un desconeixement dels recursos hídrics subterranis. A
termini curt i mitjà, les variacions de la demanda i els canvis d’ús del terri-
tori produiran una pressió més gran sobre l’aigua que no pas les influèn-
cies del canvi global. De tota manera, les tendències climàtiques no
afavoriran la recuperació de les deficiències actuals en la disponibilitat
de recursos hídrics. 
Els estudis sobre els sistemes naturals mostren canvis en la fenologia
de les espècies vegetals lligats al canvi climàtic. Els estudis dels sòls mos-
tren que tenim un gran desconeixement dels sòls de Catalunya. S’ha de
fer una cartografia edàfica. També s’ha constatat que els sòls de Catalunya
tenen, en conjunt, un potencial de segrest de carboni elevat, encara que
la manca d’aigua en pot limitar les entrades. La gestió adequada dels
20 Aula d’Ecologia, 2006 Josep Enric Llebot
fertilitzants nitrogenats pot ser més efectiva que altres mesures en la
mitigació del canvi climàtic a Catalunya. S’han d’incentivar les tècni-
ques de conreu més adients davant l’agricultura convencional.
Quant a les zones costaneres, a un termini mitjà, el canvi climàtic pot
contribuir a modelar l’aspecte de la costa catalana mitjançant l’ascens
relatiu del nivell mitjà del mar, l’augment en la persistència de les tempestes
i un lleuger increment en la seva intensitat, l’augment de la freqüència
d’inundacions i la disminució del volum sedimentari disponible a les
conques sorrenques. La costa es troba en un equilibri molt fràgil i pre-
senta un alt valor natural. Les zones de més risc són les costes baixes: els
principals deltes de la costa catalana i els aiguamolls costaners. S’ha de
començar a actuar amb prou antelació a fi d’anticipar-se a les conse-
qüències del canvi climàtic, ja que no serà factible defensar totes les cos-
tes baixes del Principat simultàniament i en un període de pocs anys.
Finalment, els efectes sobre la salut s’associen principalment als aug-
ments de la temperatura. L’informe és relativament optimista, si bé reco-
neix que poden augmentar els casos de malària o la incidència de malalties
que afectin l’agricultura i la ramaderia. En tot cas i pel que fa a les per-
sones, el sistema de salut està prou desenvolupat per poder combatre
aquest augment de vectors de transmissió lligats a la temperatura. Els
principals efectes indirectes es basen en la modificació dels nivells de
contaminació atmosfèrica i de pol·len. La complexitat i els múltiples
factors que determinen la transmissió de malalties fan molt difícil gene-
ralitzar sobre els mecanismes que la fan possible. 
Instruments de gestió
Essencialment, el Govern i les administracions catalanes en l’exercici de
les seves responsabilitats, i malgrat que moltes de les competències estan
derivades a l’Estat espanyol o la Unió Europea, tenen un marge d’ac-
tuació. Per tant, les administracions s’han de dotar d’una estructura que
pugui gestionar els problemes derivats del canvi climàtic. La Generalitat
té departaments (per exemple, Medi Ambient i Habitatge, Agricultura
i Pesca, Política Territorial i Obres Publiques) als quals concerneix el
canvi climàtic. L’actuació de la Generalitat ha de tenir una estructura
política i administrativa per gestionar transversalment aquesta qüestió
a nivell de comunitat autònoma, però a nivell local també hi ha d’ha-
ver iniciatives similars.
Per finalitzar, no ens trobem en un territori on els impactes siguin
molt grans i amb molt de risc, però hi detectem aspectes vulnerables:
s’ha d’estar al cas per actuar amb la màxima eficiència.
L’informe del canvi climàtic a Catalunya Aula d’Ecologia, 2006 21
Aula d’Ecologia, 2006 23-28
Circulació oceànica i canvis abruptes en el clima:
passat i futur
Dr. Antoni Rosell
Professor de recerca de l’ICREA a l’ICTA-UAB
Normalment, en referència al canvi climàtic, es parla sobretot dels aspec-
tes atmosfèrics i, no obstant això, els oceans hi tenen també un paper
fonamental. Per compensar una mica aquest oblit mediàtic, m’estendré
a presentar estudis que mostren la relació dels oceans amb els canvis del
clima i destacaré el descobriment recent que es poden donar canvis
abruptes de clima, materialitzats en només unes dècades. 
Els habitants dels països de la riba nord de l’Atlàntic estan força pen-
dents del que passa a l’oceà Atlàntic. Un exemple de la preocupació per
un potencial escenari de canvi de clima lligat a canvis en els oceans és
el que mostra la pel·lícula El día de mañana. En la mateixa sintonia,
alguns diaris prestigiosos, com The Times, van publicar una notícia el
maig de 2005 referint que la Gran Bretanya s’enfronta a un gran refre-
dament perquè els corrents oceànics s’estan alentint. 
Ens ho podem creure això? N’hi ha per a tant? Què hi ha de ficció i
què hi ha de realitat?
Ens ajudarà a entendre-ho l’estudi del que va passar en el passat. I
com més enrere puguem anar en el temps, més global serà la represen-
tació que obtindrem del funcionament del sistema. Tal com va dir
Winston Churchill: «The further backward you can look, the further
forward you are likely to see.» [Com més enrere puguem mirar, més
enllà hi podrem veure.] Aquesta és la filosofia que el nostre institut apli-
ca per determinar les pautes de canvis actuals i futurs. 
Ara bé, s’ha de tenir en compte que, per obtenir una representació
robusta dels canvis, calen sèries molt llargues. A vegades, tendències que
veiem ben clares durant un temps desapareixen en allargar la sèrie cap
enrere. Aquest fet deriva de la complexitat de les relacions establertes
entre les nombroses variables que s’interrelacionen entre elles i que com-
prenen canvis dels oceans, l’atmosfera, la vegetació o la dinàmica solar,
entre d’altres.
Per tant, ens fixarem en sèries temporals tan llargues com sigui pos-
sible. I quan ho fem així, ens adonem que actualment gaudim d’un clima
força estable, encara que no ho sembli. Si mirem sèries de desenes de
milers d’anys enrere, també veiem que hi ha hagut episodis de canvi
molt ràpids i abruptes en alguns moments. Per exemple, fa 8.200 anys
hi va haver una pertorbació climàtica a l’hemisferi nord (a Grenlàndia la
temperatura va augmentar en 6 ºC), però que també es va sentir per tot
el globus. Més enrere en el temps, trobem el que s’anomena el canvi del
Dryas recent, on en menys d’una dècada la temperatura va pujar 15 ºC
a Grenlàndia. Normalment pensem que els canvis són graduals, que les
coses van canviant de mica en mica, però aquí veiem que, en només una
dècada, es van produir uns canvis climàtics importants que van afectar
globalment el planeta. 
En l’Holocè (els darrers deu mil anys) hi ha una gran variabilitat
climàtica, que podem aprofitar per estudiar què provoca aquests canvis
extrems i ràpids i, així, poder entendre el que passa actualment. 
Fa uns vint mil anys, Nord-amèrica estava en gran part coberta per
una gran placa gelada (la Laurentiade), de fins a 3.000 m de fondària,
però aquestes glaceres de l’hemisferi nord eren molt inestables: la glacera
es podia «trencar» de sobte i vessar unes quantitats ingents d’icebergs a
l’Atlàntic. Els icebergs, en fondre’s, alliberaven els sediments que porta-
ven, que es dipositaven al fons del mar. Estudiant els sediments de l’Atlàntic
nord, i a partir de les restes aportades pels icebergs, podem determinar la
seqüència dels períodes de glaciació o dels interglacials. S’observa que les
aportacions de sediments s’han fet en qüestió de dècades, un sospir, geolò-
gicament parlant. A més, quan els icebergs es fonen, aporten gran quan-
titat d’aigua dolça a l’oceà, fet que en pertorba la salinitat. En testimonis
de gel de Grenlàndia hem pogut estudiar la variació de la temperatura en
aquest període. Hem vist també que oscil·lacions similars a les de la tem-
peratura de Grenlàndia es troben en tot el planeta. Per exemple, l’esmen-
tada sèrie de temperatura de Grenlàndia està correlacionada amb canvis
en la productivitat marina a l’Índic o amb la pluviositat al Brasil. Quan
veiem aquests canvis arreu del món, deduïm que el mecanisme responsa-
ble d’aquestes oscil·lacions brusques ha de ser global. També s’observa
que, mentre que les temperatures pugen a l’hemisferi nord, a l’hemisferi sud
baixen. Per tant, i a diferència de la concepció habitual, els canvis globals
poden no tenir una mateixa direcció a escala planetària. 
Ens interessa entendre aquestes dinàmiques per entendre què passa
si es pertorba la circulació atlàntica. De fet, aquestes observacions les
tractem com si fossin un experiment que ens ha d’ajudar a interpretar
les dinàmiques actuals. 
24 Aula d’Ecologia, 2006 Antoni Rosell
Actualment, es considera que la hipòtesi que millor explica els can-
vis bruscos de temperatura esmentats és la basada en modificacions en
la circulació termohalina oceànica. Per explicar de forma molt simple
què és la circulació termohalina, ens hem d’imaginar el planeta com si
estigués recorregut per una gran cinta contínua que enllaça tots els oce-
ans. Les aigües que surten del Carib pugen cap a l’Atlàntic nord, on
s’enfonsen entre el mar de Noruega i Grenlàndia i en el mar de Labrador.
Aquestes masses d’aigua es desplacen en fondària fins a l’Antàrtida, on
també es formen aigües profundes, i allà es distribueixen, en circum-
val·lació des de l’Antàrtida, derivant cap al Pacífic i cap l’Índic. D’aquí
viatgen cap al nord del Pacífic per aflorar en superfície, des d’on tornen
a baixar per tornar cap a Sud-àfrica i l’Atlàntic i així tanquen el cicle
(figura 1). Es tracta d’una hipòtesi proposada als anys seixanta que cada
vegada té més evidències a favor. Es calcula que una molècula d’aigua
trigaria mil anys a fer tot el cicle. És important el fet que l’aigua super-
ficial s’enfonsa només en uns llocs molt específics de l’oceà (a l’Atlàntic
nord i a l’oceà Antàrtic), a causa de l’augment de la seva densitat en
aquests punts. S’ha vist que els canvis abruptes de la temperatura tenen
relació amb la dinàmica de la circulació a l’Atlàntic nord. 
La circulació del corrent termohalí té un efecte molt important en
la distribució de calor a la Terra. El que fa aquest corrent (mitjançant el
corrent del Golf ) és transportar calor cap a l’Àrtic. Per exemple, Es-
candinàvia, que rep el corrent del Golf, és perfectament habitable, men-
tre que Grenlàndia, a una latitud similar a l’altra banda del mar del Nord
i sense els beneficis del corrent del Golf, està permanentment gelada.
Aquest transport de calor fa que Europa sigui més càlida que latituds
equivalents a l’altre costat de l’Atlàntic (p.e., la diferència de clima entre
Barcelona-Boston, situades entorn del paral·lel 41º). En resum, el paper
dels oceans en el clima, a través de la circulació marina, és el de transportar
calor, bàsicament des de l’equador cap a l’Àrtic. Si pertorbem la circulació
oceànica, afectem la distribució de calor en tot el planeta. El nostre equip
ha endegat projectes d’investigació per estudiar la transferència de calor
des de l’Índic cap a l’Atlàntic sud, i d’aquí cap a l’Atlàntic nord. Si s’in-
terrompés la transferència d’aigües Índic-Atlàntic, el clima d’Europa es
veuria afectat. Així doncs, s’ha de tenir en compte que la calor que rebem
a Europa no només ve dels tròpics de la banda atlàntica, sinó també de
parts tan allunyades com l’Índic! 
Si fem un balanç de la calor transportada per la circulació termoha-
lina entre els hemisferis sud i nord, trobem que hi ha un transport de
calor des de l’hemisferi sud cap a l’hemisferi nord. A l’Atlàntic nord acu-
mulem molta energia, i això dóna unes condicions ideals per viure a
Circulació oceànica i canvis abruptes en el clima: passat i futur Aula d’Ecologia, 2006 25
Europa. No obstant això, es tracta d’un sistema molt delicat climàtica-
ment parlant i molt susceptible a pertorbacions. 
Què pot fer que aquest sistema canviï, i què passa quan canvia?
El que controla que l’aigua a latituds molt septentrionals s’enfonsi
són els canvis de temperatura i de salinitat. En simulacions climàtiques
s’ha demostrat que el sistema de circulació termohalina no és un sistema
lineal. Malgrat que habitualment pensem en termes de relació lineal,
ara sabem que hi ha molts fenòmens naturals que no obeeixen a lleis
lineals, sinó que són afectats per nivells llindar: quan se sobrepassa el
nivell llindar, la resposta deixa de ser lineal. En el clima, hi ha proces-
sos (com la circulació termohalina) que a partir de cert llindar experi-
menten un gran canvi. 
En el cas que ens ocupa, si a l’Atlàntic nord hi hagués una entrada
continuada d’aigua dolça, baixaria la salinitat i l’aigua del mar no seria
prou densa per enfonsar-se. En modelitzacions matemàtiques es pot
veure que hi ha una relació d’histèresi entre l’entrada d’aigua dolça i la
temperatura al nord d’Europa: si va afluint més aigua dolça a l’Atlàntic
nord, arriba un moment en què la circulació termohalina s’atura i, com
que no arriba el flux de retorn de calor per les aigües atlàntiques super-
ficials, la temperatura al nord d’Europa baixa bruscament i es glaça la
zona circumpolar. Això fa disminuir l’entrada d’aigua dolça a l’Atlàntic
nord, cosa que va provocant un augment de la salinitat i de la densitat
de l’aigua fins que, en arribar a determinat llindar, l’aigua comença de nou
a enfonsar-se i es reprèn la circulació, cosa que, bruscament, aporta de
nou la calor de zones tropicals a latituds elevades.
Es tracta d’un equilibri múltiple en què la circulació oceànica és esta-
ble de dues maneres: tal com la tenim ara o amb una circulació molt
més lenta, havent interromput l’aportació de calor cap a l’Europa del
nord. Així doncs, tenim un sistema binari, d’on-off. Quan està en situa-
ció on, la circulació termohalina transporta calor cap a latituds altes de
l’hemisferi nord. Quan està en off, no hi ha convecció a l’Atlàntic pro-
fund i la temperatura atmosfèrica baixa a l’Europa del nord. Això dóna
variacions brusques, aquelles oscil·lacions climàtiques dels registres geolò-
gics esmentades al principi. Aquests cicles de variació de la temperatu-
ra són molt regulars i s’anomenen cicles de Dansgaard-Oeschger. 
Els canvis en la circulació termohalina tenen conseqüències en tot el
planeta i afecten la temperatura de l’aire i la precipitació. En un estudi
comparatiu del canvi de temperatura en localitats de tot el planeta, es
mostra que, quan hi ha un augment de la temperatura a l’hemisferi nord,
hi ha una disminució a l’hemisferi sud i viceversa. Per tant, els canvis
climàtics no són en la mateixa direcció en tot el planeta, un efecte que
26 Aula d’Ecologia, 2006 Antoni Rosell
en anglès s’anomena bipolar seasaw, i que nosaltres anomenem «sistema
climàtic balancí». El sistema balancí es pot explicar per l’alentiment de
la circulació termohalina, que fa que la calor no transportada cap a l’he-
misferi nord s’acumuli als tròpics o a l’Atlàntic sud, d’aquí que sorgeixi
una relació inversa entre tots dos hemisferis, un fenomen molt ben estu-
diat actualment amb dades de registres mil·lenaris.
Davant d’aquesta situació, ens podem preguntar: què passarà amb
l’augment recent de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera? L’es-
calfament global, pot fer que s’aturi la circulació termohalina i que es
congeli l’hemisferi nord (l’argument de la pel·lícula El día de mañana)?
L’efecte d’un increment de gasos d’efecte d’hivernacle a l’atmosfera
produeix un augment de l’efecte radiatiu a l’atmosfera i més absorció
de calor. Això es pot traduir en un increment de la temperatura de l’at-
mosfera i de l’evaporació de l’aigua del mar. L’increment de l’evapora-
ció conduiria a una acumulació de més humitat a l’atmosfera. L’escenari
que alguns autors proposen és que aquesta quantitat més gran d’aigua
continguda a l’atmosfera portaria a un augment de la precipitació en
zones determinades. Uns estudis de les tendències de precipitació entre
els anys 1990 i 2000 i models de simulació del balanç hídric coincidei-
xen a indicar que s’està produint un augment de la precipitació a lati-
tuds elevades. Altres estudis han mostrat un augment de l’aportació de
drenatge dels rius del nord d’Euràsia entre els anys 1930 i 2000. Així
doncs, tant a partir de resultats de camp com de simulació, se suggereix
que l’escalfament global produirà més pluges a la zona de l’Atlàntic nord.
Aquesta major aportació d’aigua dolça portaria a una disminució de la
salinitat superficial a l’Atlàntic nord, fet que ens situaria en l’escenari
d’atur de la circulació termohalina.
Està succeint així? Resulta afectada la cinta de transport de calor per
aquest fet? Els modeladors climàtics de tot el món s’han posat d’acord 
per fer un experiment conjunt en condicions comparables per simular
quins efectes pot tenir el fet d’introduir aigua dolça a l’Atlàntic nord en
la circulació termohalina. Se simulen escenaris en condicions realistes
introduint la quantitat d’aigua previsible per a un increment de CO2
dins dels escenaris esperables (4 x actual CO2). Se simula una intro-
ducció d’aigua a l’Atlàntic nord com la que aporta l’Amazones (0,14 Sv;
1 Sv (sverdrup) equival a un milió de m3 s–1). En comparació, en esce-
naris extrems d’escalfament global, el casquet de Grenlàndia en fondre’s
aportaria la meitat d’aquesta quantitat anualment. El que preveu el
model és que la resposta en la circulació termohalina ocorreria al cap
d’uns cent anys, amb un alentiment del 30 % respecte de la velocitat
actual. Cap model no preveu l’aturada de la circulació termohalina.
Circulació oceànica i canvis abruptes en el clima: passat i futur Aula d’Ecologia, 2006 27
També es preveu que el canvi sigui reversible. Les conseqüències, doncs,
no serien tan dràstiques com si hi hagués una aturada total i tampoc no
seria un canvi homogeni a tot el planeta, sinó que tindríem un refreda-
ment a l’hemisferi nord (al voltant de 3 ºC de disminució de la tempe-
ratura), però un escalfament a l’hemisferi sud.
També s’ha fet una simulació amb una entrada d’aigua dolça d’1 Sv
durant cent anys, un escenari molt dràstic i fora d’unes expectatives rea-
listes, però que ha ocorregut en algun moment de la història del plane-
ta. Aquestes condicions de simulació farien que el nivell del mar
augmentés en 9 m. La simulació indica que la circulació termohalina
disminueix d’intensitat molt ràpidament i hi ha un fort refredament a
l’Atlàntic nord, però els diferents models no es posen d’acord en si el
fenomen seria reversible o no.
Que passa avui en dia? Cada vegada hi ha més dades que corrobo-
ren la disminució de la salinitat de l’Atlàntic nord. Des de l’any 1965
fins a l’actualitat, s’ha demostrat una baixada de la salinitat en aigua cir-
cumpolar, cosa que confirma que cada vegada hi ha més drenatge dels rius
cap a l’Atlàntic nord. Això pot iniciar un procés d’alentiment de la cir-
culació termohalina. Tot i que no sembla que es pugui donar la situa-
ció descrita en la pel·lícula esmentada, la magnitud del canvi encara està
per establir. 
28 Aula d’Ecologia, 2006 Antoni Rosell
Aula d’Ecologia, 2006 29-38
Epidèmies: l’eterna amenaça
Dr. Enric Mateu
Departament de Sanitat i d’Anatomia Animals
Universitat Autònoma de Barcelona
Una primera reflexió que cal fer és que, en el món actual, l’impacte dels
mitjans de comunicació fa que les notícies es magnifiquin. Però, certa-
ment, les malalties infeccioses han ocorregut en tots els temps. Parlaré de
malalties de les persones però també de les dels animals. Les epidèmies
humanes ens són més properes però succeeixen per les mateixes raons
que ocorren les malalties dels animals. 
La vida va aparèixer a la Terra fa 3.500 milions d’anys (m.a.). En el
Proterozoic (1.500-543 m.a. enrere) van aparèixer els bacteris. Els bac-
teris que podem associar amb malalties tenen l’origen en aquests bacte-
ris apareguts fa uns 1.500 m.a. Al Paleozoic (fa 543-250 m.a.) van
aparèixer els artròpodes, els mol·luscs, els cordats i els peixos. En aquests
moments ja existien malalties en els animals. Les hipòtesis actuals diuen
que els virus van aparèixer fa uns 500 m.a. I en els esquelets dels peixos
es veu que són els primers que desenvolupen anticossos per tal de llui-
tar contra les espècies infeccioses. Al Mesozoic (fa 240-265 m.a.) van
aparèixer evidències de l’existència de paràsits.
El document més antic que parla de qüestions mèdiques és el papir
d’Ebersa, de l’any 1550 aC, que ja descriu la presència d’una epidèmia
a Egipte, possiblement la malària. La deessa egípcia Sekhmet era la divi-
nitat responsable de les malalties. Es creia que quan la gent feia alguna
cosa prohibida, la deessa enviava una epidèmia sobre el país. Però la nos-
tra cultura cristiana recull la mateixa creença. Les deu plagues d’Egipte
provindrien del càstig que va enviar Déu als egipcis perquè deixessin
marxar els israelites cap a terra palestina. Concretament, la cinquena
plaga d’Egipte, descrita al capítol 9 de l’Èxode, ens diu que «tot el bes-
tiar d’Egipte morí» (Èxode 9,6, segle XIII aC). Avui es creu que podia
ser una epidèmia de pesta bovina.
En la mòmia de Ramsès II tenim constància històrica que al segle 
XIII aC ja hi havia verola a Egipte per unes marques a la cara momifica-
da que s’atribueixen a signes d’aquesta malaltia. D’altra banda, l’esquelet
momificat d’un egipci del segle XI aC presenta el que s’anomena la tuber-
culosi òssia, és a dir, ens indica una epidèmia de tuberculosi a l’antic
Egipte.
No obstant aquestes referències, la primera epidèmia ben documen-
tada i enregistrada de forma històrica va ser la pesta d’Atenes. Està molt
ben documentada perquè es va produir enmig de les guerres del
Peloponès, unes guerres de les quals Tucídides va redactar unes detalla-
des cròniques a mitjan segle V aC. Entre els fets que es van esdevenir
durant les guerres va descriure aquesta pesta. És important històrica-
ment per la descripció de l’epidèmia, però també perquè és el primer
relat en la història de com les persones que sobrevivien a la pesta que-
daven immunitzades. Avui en dia encara no se sap del cert quina va ser
la causa de la pesta d’Atenes. Les hipòtesis que es consideren es referei-
xen a les febres tifoides, l’escarlatina, la pesta bubònica, el xarampió i
fins i tot la malaltia d’Ebola. Segons el relat de Tucídides, de 29.000 sol-
dats d’infanteria, en van morir 4.400 (el 15 %), i de 12.000 soldats de
cavalleria, van morir-ne 3.000 (el 25 %). També va morir Pèricles (495-
429 aC). Les conseqüències, com es veu, va ser devastadores. Fins i tot
la guerra es va aturar a causa de l’epidèmia, ja que les tropes espartanes
es van retirar per por de contagiar-se les unes a les altres.
Com es produeix una epidèmia? En l’exemple següent veurem com
les epidèmies es disseminen pel territori. L’Imperi Romà va caure a finals
del segle V dC. En l’Imperi d’Orient va regnar Justinià des de l’any 518
fins al 565 dC. Durant aquest període es va produir la primera gran
epidèmia europea en època recent (entre els anys 541 i 560), l’anome-
nada pesta de Justinià. L’Imperi Bizantí, a l’època de Justinià va con-
querir el nord d’Àfrica i l’Europa central i l’evolució de l’epidèmia va
discórrer en paral·lel al moviment de les tropes bizantines en conques-
ta fins al Roine. L’Imperi va ser contraatacat per búlgars i eslaus, que
van arribar a la porta de Constantinoble. Simultàniament, els perses ata-
caven des de l’orient. Lògicament, aquestes guerres eren dinàmiques; les
tropes avançaven, conquerien un terreny, eren repel·lides i cedien terreny.
Per tant, durant aquest període hi va haver un moviment constant de
tropes per tota la Mediterrània. L’any 541 dC tenim constància que en
la zona d’Egipte i Etiòpia va aparèixer la pesta, probablement la pesta
bubònica. Des d’aquesta zona va arribar l’any següent a Constantinoble,
capital de l’Imperi Bizantí i nucli de comerç importantíssim. L’any 543,
la pesta va aparèixer a Damasc en un moment en què les tropes de Justinià
anaven cap a l’est per intentar contenir els avanços dels perses. El mateix
any 543, la pesta va arribar a Itàlia fins al Roine, coincidint amb l’en-
30 Aula d’Ecologia, 2006 Enric Mateu
trada de les tropes bizantines a Itàlia. Des d’allà, va saltar a la Gàl·lia fins
a arribar als Pirineus. Així doncs, coincidint amb l’expansió de l’Imperi
Bizantí, i amb el consegüent moviment d’homes i d’animals, l’epidèmia
es va estendre per tot l’Imperi.
La pesta negra
L’episodi epidèmic més important de la història ha estat la pesta negra.
La pesta negra és la catàstrofe demogràfica més gran d’Europa en tot el
temps de registre històric. El període de la pesta negra ocupa 4-5 anys, del
1347 al 1351 dC. L’entrada inicial del Decameró ens explica com va arri-
bar la pesta negra, com deu persones fugen de Florència i es refugien en
una casa als afores per evitar la pesta negra que està destruint la ciutat.
Veurem a continuació com va evolucionar la pesta i quines conse-
qüències va tenir en l’Europa de l’edat mitjana.
L’any 1346, Europa estava formada per petits estats al sud (a les
penínsules Ibèrica i Itàlica), els grans estats del centre, on dominava el
Sacre Imperi Romà Germànic (Àustria, Alemanya i el nord d’Itàlia) i
l’Imperi dels Francs (França), i al nord, el principat de Rússia i el de
Lituània. La pesta va aparèixer cap al 1320 a la Xina. Avui sabem que
al centre de l’Àsia hi ha zones on la pesta bubònica és endèmica. La dis-
seminació de la pesta es va produir a través de les rutes comercials prin-
cipals. En aquest moment, hi havia dues rutes comercials importants:
la que, des de Pequín i travessant el sud-est asiàtic fins a l’Índia, acaba-
va a la Meca, i una altra, anomenada la ruta de la seda, que va des de
Pequín pel centre d’Àsia fins a Samarcanda, Astracan i entra a Europa.
En una primera fase, es creu que la pesta es va introduir a través de la
ruta de la seda fins al Caucas o la Meca. Posteriorment, a partir d’aquí
se sap que la primera ciutat a rebre la pesta va ser Kaffa, a Crimea, i des
d’aquí, per les rutes comercials, es va disseminar per tot el Mediterrani
el primer semestre de 1348. Inicialment, la pesta es va expandir per la
zona de l’Adriàtic a través del comerç venecià. Una vegada arribada a
Itàlia, i ara a través dels genovesos, es va transmetre a tot el Mediterrani
occidental seguint les poblacions costaneres. El segon semestre de 1348,
la malaltia havia arribat a París i se’n començaven a presentar casos a les
illes Britàniques. El 1349, la pesta abraçava tota l’Europa meridional,
tota l’Àsia Menor i el nord d’Àfrica, i es començava a disseminar cap a
Polònia, Lituània i Rússia. 
Avui sabem que la pesta negra es transmet per les puces de les rates,
un coneixement relativament recent, de fa uns cent anys. Dos investi-
gadors, Alexandre Yersin, que treballava amb el químic francès Louis
Epidèmies: l’eterna amenaça Aula d’Ecologia, 2006 31
Pasteur, i Shibasaburo Kitasato, van descobrir simultàniament com es
transmetia la pesta. A la natura, la malaltia es manté entre animals, en la
interacció entre rosegadors salvatges i les seves puces. El rosegador conté
puces contaminades amb els bacteris que causen la malaltia. Quan un
rosegador mor, les puces que allotjava salten de l’animal per buscar 
un altre rosegador que els permeti alimentar-se. Amb aquest cicle, un
rosegador infectat serveix de font de contagi de la puça i aquesta la va
escampant a altres rosegadors. Normalment, aquest cicle es pot mante-
nir sense entrar en contacte amb l’home. Però la malaltia arriba a l’ho-
me si aquest envaeix zones on hi ha els rosegadors salvatges infectats, o
si s’estableix un cicle on intervé la rata domèstica, com va succeir al segle
XIV. Un cop el rosegador domèstic és infectat, i amb les altes densitats
humanes a les ciutats i la manca d’higiene, les puces trameten ràpida-
ment la malaltia a la població. Com que aquest cicle no es coneixia, els
habitants urbans de l’edat mitjana lluitaven a cegues contra l’epidèmia.
La pesta va aparèixer en el període càlid medieval, un escalfament
global que es va produir entre els anys 500 i 1350. Aquest augment de
temperatura va anar acompanyat d’un augment de les precipitacions.
En aquest període es van produir collites molt bones i la població huma-
na a Europa va augmentar: en el període 1250-1350, la població havia
doblat la del període 1000-1250: va passar de cinquanta a cent milions
de persones. Aquest augment de població probablement va anar apare-
llat amb un augment de la població de rates. Això, unit a un increment
del comerç, la creació de la burgesia i l’augment de la població de les
ciutats, va provocar la disseminació de la pesta. 
L’impacte demogràfic de la pesta negra va ser brutal. La població es
va reduir a la meitat: l’any 1450 s’havia retrocedit a una població de cin-
quanta milions de persones a Europa. D’aquesta disminució del 50 % de
la població, es calcula que la pesta en va ser responsable del 30 %. Però
els efectes van ser molt més grans. Si en cinc anys desapareix un 30 % de
la població, en molts llocs no hi haurà gent en edat de treballar, o es
poden perdre oficis i coneixements. Una de les conseqüències va ser
l’augment dels salaris. I d’aquí se’n van derivar revoltes socials: hi havia
poca mà d’obra i, a més, pocs recursos per pagar uns treballadors que
demanaven salaris més alts. Tot això posava dificultats al manteniment
de l’equilibri social. La pesta negra va ser la causa que a Rússia s’establís
la servitud, que no es va abolir fins al 1861. La servitud implicava que
els serfs depenien de l’amo i no podien marxar de la terra sota cap con-
cepte. Aquesta va ser una de les causes remotes de la Revolució Russa. A
Catalunya, això també va existir: els remences (apareguts al segle XI) i
els seus descendents quedaven vinculats a la terra i només podien des-
32 Aula d’Ecologia, 2006 Enric Mateu
lliurar-se’n pagant la remença, una quantitat que el senyor feudal fixa-
va arbitràriament. Això va durar fins a la sentència arbitral de Guadalupe,
de 1487, emesa per Ferran II el Catòlic, que abolia els anomenats mals
usos i convertia la relació senyor-serfs en un contracte d’emfiteusi amb
llibertat per als pagesos de disposar de les seves persones i mobles i trans-
ferir el domini útil del mas sense autorització dels senyors directes. Això
va arribar després d’un segle de revoltes.
La pesta també va tenir un gran impacte sobre la religiositat a Europa.
Com queda narrat en novel·les com El nom de la rosa, en aquesta època
van aparèixer abundants heretgies. Es creia que la pesta era un càstig
diví i les sectes sorgien com a resposta. De totes aquestes heretgies, pro-
bablement la més important va ser la dels penitencials flagel·lants. Tot i
que aquesta secta havia aparegut el 1259 a Itàlia, va ser durant la pesta
quan es va estendre per tot Europa formant processons de fins a deu mil
persones. Els flagel·lants, abillats amb túniques blanques i anant per les
ciutats d’Europa, produïen una forta repercussió sobre l’esperit col·lec-
tiu dels habitants. 
L’altre fet important és el desencadenament de fortes onades d’anti-
semitisme. La gent necessita respostes i, moltes vegades, un «boc expia-
tori» serveix per canalitzar les ires. En aquells anys van ser freqüents els
pogroms, o brots antisemites, acusant els jueus d’haver enverinat els
pous i les fonts d’aigua potable. Es van assaltar 450 calls jueus a ciutats
com Frankfurt, Nuremberg o Magúncia. A Catalunya, els calls de
Barcelona i Tàrrega van ser assaltats. La pesta negra també va impactar
en la cultura i les arts i va imprimir un aire pessimista a les manifestacions
culturals: es vivia un ambient de fi de segle sota premisses com «morirem
tots» i «això és el judici final». Encara avui queden vestigis d’aquells dies,
com, per exemple, la dansa de la mort de Verges.
La pesta també va impactar en la literatura. Durant el període de la
pesta negra, els monestirs van estar molt afectats per la facilitat de con-
tagi en la comunitat, de tal manera que va començar a tenir importàn-
cia la llengua vernacular. El Decameró, al Quattrocento italià, n’és un
exemple. 
Afortunadament, la pesta negra queda molt lluny, però encara exis-
teix avui dia, bàsicament a l’Àsia central. El darrer cas de pesta en humans
a Europa es va diagnosticar el 1947.
Descobriment d’Amèrica
El descobriment d’Amèrica constitueix un exemple que ens pot ense-
nyar molt bé com es produeix una gran catàstrofe demogràfica. És l’e-
Epidèmies: l’eterna amenaça Aula d’Ecologia, 2006 33
xemple històric més palpable de trobada de dos mons, un xoc de civi-
litzacions. L’any 1491, a Europa existien malalties transmissibles que
aleshores eren ben comunes (la verola, la varicel·la, el xarampió, la diftè-
ria, diarrees infeccioses, la grip). A Sevilla, que ja era una ciutat impor-
tant, es calcula que el 30 % dels nens moria abans dels cinc anys, la
majoria a causa d’alguna d’aquestes malalties. Una persona adulta, per
tant, havia sobreviscut a totes elles i probablement s’havia immunitzat.
A Amèrica no tenien aquestes malalties. Allí tenien paràsits intestinals, dia-
rrees infeccioses, sífilis, febres hemorràgiques, leishmaniosi o la malaltia
de Chagas. Entre 1492 i 1503, van tenir lloc els quatre viatges de Colom
per les illes antillanes, Veneçuela i Centramèrica. Els castellans van fun-
dar ciutats a Amèrica (per exemple, entre 1496 i 1519, Santo Domingo,
San Juan de Puerto Rico, Santiago, l’Havana o Ciutat de Panamà). 
La primera epidèmia que es descriu al nou continent va començar
el 9 de desembre de 1493 a Santo Domingo i està plenament docu-
mentada. Es va produir una epidèmia de grip, probablement transme-
sa pels animals (porcs, cavalls) que portaven els espanyols. En les cròniques
del viatge es diu: «y los animales llegaron derrengados». Se suposa que
tenien la grip, i sabem que la grip dels porcs és la mateixa que la de les
persones. 
La segona epidèmia a Amèrica és la verola, que va començar el desem-
bre de 1518. El 1519, entre una cosa i una altra, la població autòctona
de Santo Domingo havia disminuït en un 90 %. El 1518, va aparèixer
la verola a Cuba, i a partir d’aquí va passar al continent (Mèxic), on va
produir una nova catàstrofe demogràfica. 
El viatge d’Hernán Cortés va partir de Cuba l’any 1519 cap a Yucatán.
Cortés va desembarcar a la costa central de Mèxic, on va fundar la Villa
Rica de la Vera Cruz el Dijous Sant de 1519. Aquesta va ser la primera
ciutat fundada a Mèxic. De Veracruz va anar a Tenochtitlan, la capital
de l’imperi asteca, on va arribar el 8 novembre de 1519. En aquesta data,
però, va haver de fugir per retornar a conquerir-la definitivament el 
13 d’agost de 1521. Aquest viatge d’Hernán Cortés no tenia l’aprova-
ció del governador de Cuba, Don Diego Velázquez, qui va enviar Pánfilo
de Narváez en expedició per perseguir el desobedient Cortés per detenir-
lo i jutjar-lo a Castella. El cronista d’aquesta expedició, Fray Toribio de
Benavides, escriu a la Historia de la Nueva España: «Al tiempo que el
capitán Pánfilo de Narváez desembocó en esta tierra, en uno de sus na-
víos vino un negro herido de viruelas, la cual enfermedad nunca en esta
tierra se había visto. Y a esta sazón estaba toda esta Nueva España en
extremo muy llena de gente, y como las viruelas se comenzasen a pegar
a los indios, fue entre ellos tan grande enfermedad y pestilencia mor-
34 Aula d’Ecologia, 2006 Enric Mateu
tal». El 30 de maig de 1520, va començar una epidèmia de verola a
Veracruz; el setembre del mateix any, l’epidèmia ja havia arribat a
Tenochtitlan. Pels cronistes que acompanyaven les expedicions podem
conèixer molt bé la cronologia de les epidèmies (taula 1).
Taula 1. 
Epidèmies a l’Amèrica de la conquesta: 1492-1580
Data Lloc Malaltia
1493 Santo Domingo grip
1498 Cuba tifus exantemàtic
1518 Antilles, Mèxic, Guatemala verola
1520 Mèxic verola
1521 Guatemala grip
1531 Mèxic xarampió
1534 Perú, Equador grip
1539 Sud dels EUA verola, grip
1550 Mèxic galteres
1558 Perú verola
1560 Brasil verola
1575 Tot Amèrica febres tifoides
D’altra banda, en aquest període es van produir també malalties
autòctones a Amèrica, com una epidèmia al Perú, l’any 1524, que els
inques van anomenar el tictiyan i que no se sap ben bé què era. El 1546,
a Mèxic i Centramèrica hi va haver una epidèmia de cocoliztli (una malal-
tia similar al dengue o febre hemorràgica), i el 1576, a Mèxic es va esten-
dre el matlazahuatl (tifus exantemàtic). Totes aquestes epidèmies van
ser molt mortals. 
Com es produeixen aquestes grans epidèmies? El model matemàtic de
Reed-Frost (1923) ens ajuda a explicar-ho:
C t + 1 = S t · (1 – q) Ct
on:
Ct +1 són els casos que es produiran en el futur 
St  són els casos susceptibles existents en la població
1 – q és la probabilitat que es produeixi un contacte efectiu 
Ct són els malalts presents en la població
Epidèmies: l’eterna amenaça Aula d’Ecologia, 2006 35
Els casos d’aquesta epidèmia que es produiran en el futur depenen
dels individus susceptibles que hi ha a la població. Si la gent està immu-
nitzada (poc susceptible) no hi haurà la malaltia i viceversa. A més, també
depèn de la probabilitat que es produeixi un contacte efectiu, és a dir,
que un individu en contagiï un altre. Aquesta probabilitat depèn de la
densitat de població, de la dosi infectiva mínima i de la contagiositat
(període durant el qual un individu allibera l’agent infecciós al medi).
Tot això depèn, en darrer terme, dels individus malalts que hi ha a la
població.
En un territori com Amèrica no es coneixien les malalties europees.
Per tant, tota la població era susceptible a les malalties europees. Les
malalties que s’hi van introduir van ser de transmissió molt fàcil i van
afectar una població desprotegida. Les epidèmies contagiades pels con-
queridors van ser virulentes i van provocar una alta morbiditat en una
societat mancada de recursos, amb mala alimentació, poca higiene i uns
costums habituals favorables al contagi (com banyar-se en col·lectivi-
tat). El resultat: un desastre demogràfic).
També, a més, en el cas de les epidèmies a Amèrica, hi ha un altre
element que cal tenir en compte. Les feines de la casa, com recollir els ali-
ments i cuidar els animals, les feien les dones. En morir les dones, la
gent literalment es moria de gana perquè no hi havia ningú que s’encar-
regués d’aquestes feines.
Conseqüències de les epidèmies americanes
El nombre d’habitants d’Amèrica abans de la conquesta és incert. A l’à-
rea de Mèxic i a l’Amèrica Central, se suposa que l’any 1500 hi havia
entre vuit i vint milions de persones. Després de l’arribada dels con-
queridors, en un cens fet l’any 1595 per a la recaptació d’impostos, la
població estimada era d’entre dos i quatre milions (entre un 10 % i un
50 % de l’anterior a la conquesta).1 En aquesta davallada, la contribu-
ció de les malalties no es pot saber amb certesa, però es calcula que repre-
senta entre un 30 % i un 60 % de la caiguda demogràfica del segle XVI
a Amèrica.
L’any 1696, Jenner va iniciar els experiments de verolització; inocu-
lant verola bovina a les persones, va aconseguir protegir-les: Jenner havia
inventat les vacunes. El darrer cas de persona infectada de verola es va
36 Aula d’Ecologia, 2006 Enric Mateu
1. MCCAA, R. 1995. «¿Fue el siglo XVI una catástrofe demográfica para México? Una
respuesta basada en la demografía histórica no cuantitativa». Cuadernos de Historia
15: 123-136.
produir el 1977 a Somàlia, i ara aquesta malaltia està totalment eradicada
de la terra.
La pesta bovina
Ara presentarem un exemple d’epidèmia animal, que, malgrat no afec-
tar directament les persones, ha tingut un gran impacte en la humani-
tat en diverses èpoques. La pesta bovina és causada per un virus similar
al del xarampió. De fet, es creu que el virus del xarampió deriva del de
la pesta bovina, del qual va divergir fa 10-12 mil anys. Originalment,
el virus procedia de l’Àsia central o del Caucas. Ocasionalment havia
aparegut a Europa abans del segle XVII, però no havia causat grans estralls.
La pesta bovina sol matar els bovins, als quals produeix lesions de tipus
hemorràgic als ulls, a la boca i als budells; unes lesions tan sagnants que
la majoria d’animals mor. Al segle XIII, els dos focus principals dels virus
estaven situats a Mongòlia i al Caucas. Durant aquest període, es va pro-
duir l’expansió dels mongols per Àsia i Europa, i amb els seus movi-
ments van portar la pesta bovina fins a la frontera de la Rússia europea.
En els segles següents la malaltia es va conèixer a Europa però sense cau-
sar grans problemes. L’any 1700 va esclatar la Gran Guerra Nòrdica
entre Suècia i una coalició de Dinamarca, Noruega, Polònia, Saxònia,
Prússia, Hamburg i Rússia. La guerra va durar fins al 1721. El movi-
ment de tropes que travessaven Polònia i Rússia portava aparellat el
moviment de bestiar per a l’avituallament. El transport de bovins des
de l’interior de Rússia va estendre la pesta bovina fins a Prússia, on la
van denominar Rinderpest. La pesta bovina es va estendre per Europa 
a partir de l’any 1709. Es calcula que, durant el segle XVIII, van morir a
Europa uns dos-cent milions de caps de bestiar boví. En un continent
amb 150 milions d’habitants, la desaparició dels bovins va tenir com a
resultat la manca d’una quantitat ingent d’aliments. La malaltia va esde-
venir endèmica a Europa, on es van produir brots epidèmics al llarg de
tot el segle XIX. L’any 1880, amb l’expansió colonial europea vers l’À-
frica, la malaltia es va estendre també a aquest continent. L’entrada de la
malaltia al continent africà va ser devastadora. Els càlculs més conser-
vadors en xifren l’impacte en uns 225 milions de bovins morts en aquest
continent entre 1880 i 1900. La malaltia es va reintroduir a Europa a
partir de bestiar provinent d’Àfrica l’any 1928, però es va eradicar ràpi-
dament.
L’epidèmia de pesta bovina a Europa durant el segle XVIII va ser un dels
factors que va conduir a l’empobriment dels camperols i a la fam prè-
via a la Revolució Francesa. L’aparició de la pesta bovina a l’Àfrica va
Epidèmies: l’eterna amenaça Aula d’Ecologia, 2006 37
provocar un dels pitjors períodes de fam del continent per manca de llet
i carn, i manca de cacera, ja que també van patir-la els bovins salvatges.
Es calcula que entre un i dos terços dels massai van morir de gana a
causa de la mortalitat bovina, tant domèstica com salvatge. La pesta no
només va tenir un impacte social; també va tenir un gran impacte cien-
tífic. Estudiant la pesta bovina, es va veure per primera vegada la trans-
missió de la immunitat de mare a cadell per mitjà de la llet, l’any 1711.
Va ser la primera malaltia en què es van aplicar amb èxit mètodes de
control poblacional per quarantena i de control de moviments (anys
1712-1715). Es va utilitzar per primer cop el termòmetre per detectar la
febre producte de la infecció. 
L’any 1928, es va constituir l’organisme que actualment vetlla per la
sanitat animal mundial, l’Oficina Internacional d’Epizoòtia. A més, les
escoles de veterinària van sorgir com a resultat de l’impacte de la pesta
bovina. Avui en dia se sap que la pesta bovina és present en un petit
reducte de l’Àfrica i que probablement l’any 2010 estarà completament
eradicada.
Hem presentat alguns exemples històrics d’epidèmies per tal d’en-
tendre més bé com es generen i difonen. Aquest coneixement ens ha de
servir per estar alerta pel que fa a l’aparició (o reaparició) de malalties
infeccioses transmeses entre animals i entre animals i persones.
38 Aula d’Ecologia, 2006 Enric Mateu
Aula d’Ecologia, 2006 39-45
Terratrèmols i tsunamis: avaluació geològica 
dels riscos
Dr. Pere Santanach
Departament de Geodinàmica i Geofísica
Universitat de Barcelona
He organitzat aquesta xerrada entorn de la següent llista de preguntes que
he pensat que els podria interessar: Què són els terratrèmols i els tsuna-
mis? Què els produeix? On ocorren? Se’n poden produir allí no n’hi ha
hagut en temps històrics? Fins on es poden predir els terratrèmols i tsu-
namis? Podria haver-hi terratrèmols devastadors al nostre país? Què apor-
ta la ciència geològica a l’avaluació del risc de terratrèmols i tsunamis?
No pretenc contestar tots aquests interrogants a fons, una tasca ingent,
sinó fer una breu pinzellada però que sigui suficient per entendre el feno-
men. 
Introducció 
Un terratrèmol no és més que la conseqüència d’un moviment brusc
d’una falla. I una falla, què és? Una falla és una fractura de l’escorça
terrestre al llarg de la qual s’ha produït un desplaçament dels blocs sepa-
rats per la fractura. Hi ha falles molt petites i n’hi ha de molt grosses,
com la que va produir el terratrèmol d’Andaman (Sumatra), el 26 de
desembre de 2004, de 500 km, o la del terratrèmol de Xile, de 800 km,
el terratrèmol més gran que s’ha produït en temps històrics. 
És important veure com una falla produeix el terratrèmol. En algu-
nes falles observem que el desplaçament d’un bloc respecte de l’altre ha
estat molt gran, de quilòmetres, però si el desplaçament ha estat lent i
continu aleshores no es produeixen terratrèmols. Aquesta situació, no
obstant això, no es dóna quasi mai. El més habitual és que el fregament
que hi ha a la superfície de falla n’impedeixi el moviment fins que arriba
un moment en què se supera un cert llindar d’esforç i aleshores la falla 
fa un moviment brusc i s’allibera l’energia que s’havia acumulat. Aleshores,
els blocs a banda i banda de la falla es desplacen i provoquen el terratrè-
mol. La ruptura brusca dura uns quants segons i en el desplaçament con-
següent s’allibera energia en forma d’ones: les roques comencen a vibrar.
A partir d’un punt —l’hipocentre—, les ones s’expandeixen i fan vibrar
el terreny. Aquestes vibracions són les que recullen els sismògrafs i deno-
ten la força de sacseig que patia la terra en el moment del terratrèmol.
Així doncs, veiem que, de terratrèmols, n’hi ha de petits i de grans.
Però hi ha una qüestió semàntica que cal tenir clara: s’ha de distingir entre
la magnitud i la intensitat del terratrèmol. La magnitud és un número
que dóna una idea de l’energia alliberada pel terratrèmol (la magnitud
està relacionada amb la dimensió del segment de falla que es trenca, la
seva superfície), mentre que la intensitat dóna una idea dels efectes que
ha provocat (si han caigut cases, si ha fet trontollar les parets, etc.), o sigui,
el que observa la gent. En terratrèmols antics només podem tenir la inten-
sitat en diferents punts gràcies a les descripcions històriques del que va
passar. A partir d’aquestes informacions sobre la intensitat, podem espe-
cular sobre la magnitud. Pel que fa a la magnitud, es parla de magnitud
5, 7, etc. I s’ha de tenir en compte que no és una escala lineal, sinó expo-
nencial. La diferència d’energia que s’allibera entre, per exemple, 7,2 i 7,3
és molt més gran que la que s’allibera entre les magnituds 1 i 2. El terratrè-
mol més gran produït en temps històrics va ser el de Xile del 22 de maig
de 1960, de magnitud 9,2. Va alliberar, ell sol, un terç de tota l’energia
que han alliberat tots els terratrèmols des que n’hi ha registre històric.
Respecte de la qüestió del lloc on es produeixen els terratrèmols, és
interessant fer una ullada al mapa de les zones on hi ha els terratrèmols
al planeta; s’observa que coincideixen amb els límits de les plaques tectò-
niques. En aquestes zones es produeixen moviments entre plaques d’es-
corça terrestre. 
La capa superficial de la terra és la litosfera, una capa elàstica que es
doblega una mica, però que, si s’excedeix un cert llindar, es trenca i es pro-
dueixen les falles. Importants zones de falles limiten les plaques que es
belluguen sobre l’astenosfera, una capa més plàstica i que no es trenca;
en uns punts, unes se separen de les altres, i en altres llocs, s’enfonsen
una per sota de l’altra. En les zones de fricció hi ha una quantitat enor-
me de falles i justament aquí és on es produeixen la majoria de terratrè-
mols. A vegades també poden ocórrer terratrèmols lluny d’aquestes vores,
enmig d’una placa, per transmissió de les forces que s’exerceixen a les
zones de contacte de les plaques.
Les plaques es belluguen les unes respecte de les altres a diferent velocitat
mitjana. Les falles situades a prop de les vores de les plaques tenen taxes de
lliscament superiors a 10 mm/any. Les situades a l’interior de les plaques
tenen taxes mitjanes de lliscament per sota de 0,1 mm/any, i les que estan
a l’interior de les plaques, però a prop de les seves vores, es belluguen a
40 Aula d’Ecologia, 2006 Pere Santanach
velocitats entre 0,1 i 1 mm/any. Mentre el fregament bloqueja el movi-
ment de les falles, es va acumulant esforç fins que, superat un cert llindar,
la roca es trenca i es produeix un moviment brusc i, com a conseqüència,
una sacsejada sísmica. Com més a prop s’està de la vora de la placa, més
ràpida és la velocitat del moviment i més curt és el temps de recurrència
entre terratrèmols: un terratrèmol es pot produir cada cent anys. A l’altre
extrem, a l’interior de les plaques, com que el moviment és molt lent, el
temps de recurrència és molt alt, de l’ordre de deu mil anys o més. I en
zones a una certa distància de les vores de la placa, un entremig, entre cent
i mil anys. Això és important per entendre la predicció i la previsió.
Els tsunamis són una conseqüència secundària del moviment d’una
falla. Una ruptura d’una falla sota el mar produeix un moviment que causa
una gran onada. Aquesta ona es diferencia de les onades ocasionades pel
vent en el fet que, en aquestes últimes, és la part superficial del mar la que
es mou, mentre que les onades provocades per un tsunami s’originen des
de baix i posen en moviment tota la columna d’aigua del mar. Això desprèn
una energia enorme a mesura que l’onada es propaga cap a terra. Mentre
el mar és profund no passa res, només s’observa una oscil·lació del nivell
del mar sense que els vaixells en quedin afectats. Però quan l’onada tren-
ca a la costa, aleshores, les ones topen amb una barrera i això fa que s’a-
lliberi tota aquesta energia i que es produeixin unes grans onades que ho
recobreixen tot. La predicció dels tsunamis consisteix en la predicció dels
terratrèmols marins que els causen.
Respecte del risc, s’ha de diferenciar entre risc i perillositat. Perillositat
és la probabilitat que en un període de temps passi un desastre (com
una riuada o un terratrèmol). Risc és el producte de la perillositat per
la vulnerabilitat, entenent vulnerabilitat com allò que pot ser malmès, tant
persones com béns materials. L’aportació de la geologia fa referència a
la perillositat. El geòleg aporta dades per determinar la probabilitat que
es produeixi un fenomen geològic en un lloc precís. En el cas que ens
ocupa, la probabilitat que en un lloc concret, i a causa d’un terratrèmol
en qualsevol punt, el terra vibri amb una acceleració determinada. In-
tentaré explicar alguns aspectes de les limitacions i dificultats a deter-
minar la perillositat dels terratrèmols. Ens agradaria poder-los predir
totalment, però això ara com ara no és possible.
Perillositat sísmica
En la perillositat sísmica s’han de considerar tres elements: 1) la font sís-
mica, és a dir, la falla o estructura que produeix el terratrèmol; 2) l’ate-
nuació de les ones que es propaguen; 3) l’estructura geològica del lloc
Terratrèmols i tsunamis: avaluació geològica dels riscos Aula d’Ecologia, 2006 41
en qüestió. La geologia està present en els tres elements. En el lloc, per-
què no és el mateix que la zona estigui sobre roca ferma o sobre sorra. En
l’atenuació, perquè la manera en què s’atenuen les ones depèn de les
roques que travessen. I la font sísmica, que són les falles. En aquesta
exposició ens centrarem sobretot en la font sísmica, el lloc d’origen del
terratrèmol. 
El primer que cal fer és caracteritzar la font, descriure’n la localitza-
ció i la geometria. S’ha de definir quina seria la magnitud del terratrèmol
màxim, aquell que es produeix quan la falla es trenca tota sencera d’un
sol cop. Això es pot deduir mitjançant l’estudi de la falla: es pot calcu-
lar i pot servir per preveure’n els efectes. Suposant que el terratrèmol
màxim té una certa periodicitat, aleshores cal determinar-ne la recurrèn-
cia. 
Els primers que es van dedicar a estudiar els terratrèmols i a fer càl-
culs de la perillositat van ser els físics, que es van aproximar al tema estu-
diant els registres dels sismògrafs i utilitzant els catàlegs històrics.
L’aproximació clàssica dels sismòlegs es basa a determinar les àrees en
què l’energia que s’allibera (o quantitat de terratrèmols que hi ha en el
temps) és homogènia. Amb aquesta aproximació als terratrèmols no cal
descriure les falles exactes.
Com es determina el terratrèmol màxim amb aquesta aproximació,
si no es coneixen ni estudien les falles? Doncs es parteix dels catàlegs de
terratrèmols, uns catàlegs que cada país ha elaborat. Des de comença-
ments del 1900 hi ha sismògrafs i dades instrumentals que conformen
un registre d’uns cent anys, però, a més, i partint dels terratrèmols cone-
guts en temps històrics, es reconstrueix el registre més llarg possible.
Sobre la base d’aquests catàlegs, es fan uns gràfics relacionant la fre-
qüència (a les ordenades, quantitat de terratrèmols acumulats en el
temps) amb la magnitud o intensitat (a les abscisses). A partir d’aquests
gràfics es pot extrapolar el terratrèmol màxim (1 grau de magnitud su-
perior al més gran ocorregut històricament) i la seva freqüència i, per
tant, el temps de recurrència, dades bàsiques per calcular la probabili-
tat d’ocurrència.
Caracterització de falles sismogèniques
Què cal mirar en una falla activa, és a dir, una falla que produeix terra-
trèmols? Primerament s’han de delimitar, obtenir les coordenades extre-
mes, determinar-ne el límit inferior i el cabussament (inclinació). S’ha
de determinar quin tipus de falla és dins les tipologies que s’han descrit.
Després cal determinar, a partir de la geologia, quin és el sisme màxim
42 Aula d’Ecologia, 2006 Pere Santanach
que pot fer aquesta falla, la seva recurrència i el temps transcorregut 
des de l’últim terratrèmol. Hi ha una ciclicitat que és important per als
càlculs. L’estudi dels terratrèmols del passat a partir del registre geolò-
gic constitueix la paleosismologia. A Itàlia s’ha fet l’estudi paleosísmic
en tot un seguit de segments de falles distribuïts al llarg dels Apenins.
Les falles s’han trencat en anys diferents i han produït terratrèmols al
llarg de la història. En els estudis sobre aquestes falles s’han pogut esta-
blir taxes de recurrència dels moviments sísmics.
En l’estudi de les falles, determinem sobre el terreny el lloc on s’ha pro-
duït la ruptura. Quan es produeix un terratrèmol, moltes vegades hi ha
un desplaçament en vertical que provoca un petit escarpament (per
exemple, en un terratrèmol de magnitud 6,5 podem trobar un escarpa-
ment de mig metre aproximadament). En passar el temps, l’escarpa-
ment es va erosionant i a la seva base s’acumula terra i pedres arrossegades
per l’escorriment, segons la geologia de la zona. Al cap del temps, es pot
produir un nou moviment de la falla i es torna a reproduir el procés. La
idea és que, en un lloc en què la falla ha estat activa, cal buscar-hi una sec-
ció, els antics escarpaments i els tascons sedimentaris dipositats al peu
dels escarpaments i datar-los. Per aquest procediment podem conèixer la
freqüència dels terratrèmols en aquesta zona. 
Per tant, per fer els estudis sismològics, hem de buscar falles actives.
Si antigament ja han produït algun terratrèmol, ja sabem on anar a bus-
car-ne. Si no n’han produït perquè estem en zona d’interior de placa
(com al nostre país), hem de buscar criteris geomorfològics que ens indi-
quin que un front muntanyós és actiu. Per posar-ne un exemple pro-
per, a la localitat de Mont-roig del Camp es troba la falla del Camp, que
limita el Camp de Tarragona amb les muntanyes de Prades. Una mica
separat de les muntanyes hi ha l’escarpament de Mont-roig del Camp.
Es tracta d’una falla d’activitat molt lenta, de freqüència tan baixa que
en temps històrics no hi ha hagut cap terratrèmol lligat a aquesta falla.
Per criteris geològics vam estudiar-la, malgrat la seva baixíssima activitat.
Primerament, vam fer un estudi molt detallat de la zona de la falla, fent
la interpretació geològica i geomorfològica, per tal de disposar d’infor-
mació que ens permetés decidir on excavar unes rases. A les rases vam
poder observar el desplaçament de la falla amb el corresponent tascó
col·luvial. Vam datar els materials amb 14C per saber-ne l’edat. Fent
esquemes de la zona, vam anar reconstruint la història dels últims temps
de la falla. En aquesta falla hem obert vuit rases de quatre metres de
fondària per estudiar-ne els moviments. Hem conclòs que, en els darrers
300.000 anys, la falla del Camp ha produït un mínim de sis grans esde-
veniments sísmics. Hem pogut determinar-ne la freqüència anual, que
Terratrèmols i tsunamis: avaluació geològica dels riscos Aula d’Ecologia, 2006 43
podríem situar en un terratrèmol cada 30.000 anys (tenint en compte el
registre dels darrers 125.000 anys). És notable que, d’una falla de la qual
no hi ha constància històrica que hagi produït mai cap terratrèmol, es
pugui demostrar, mitjançant l’estudi del terreny, que sí que n’ha pro-
duït. I amb aquesta informació es pot avaluar, aleshores, la seva magni-
tud i recurrència. 
No sempre es poden observar els esdeveniments individuals. Es poden
buscar superfícies de referència, datar-les i veure quants metres s’ha des-
plaçat la falla en un temps determinat. Per exemple, a la falla del Camp
de Tarragona vam trobar una taxa de lliscament de 0,2 a 0,8 mm/any.
Tenint en compte la dimensió de la falla, aquesta dada ens permet obte-
nir una estimació de la recurrència. Aquests estudis han permès con-
cloure que les falles grans produeixen terratrèmols amb major freqüència
que la previsible a partir de l’extrapolació del comportament de les falles
petites. 
Amb totes aquestes dades es fan els càlculs de perillositat. Podem
saber on es pot produir un terratrèmol, ja que podem detectar quines
falles són actives. Podem saber quina magnitud pot tenir el màxim
terratrèmol esperable mesurant la falla; i podem tenir una probabilitat que
es produeixi en un període de temps donat. El que no podem saber és
exactament quan es produirà. 
En el cas de la falla del nord d’Anatòlia, ens trobem davant d’un sis-
tema de falles amb molts segments. S’ha determinat la cronologia dels
terratrèmols grans d’aquesta falla fins a l’actualitat. S’observa que hi ha
falles que s’han trencat en anys consecutius, ja que la tensió que s’acumula
a l’extrem d’una falla, després del trencament d’un segment, fa que sigui
més fàcil que es trenqui el segment immediatament consecutiu que no
pas un segment situat en un altre lloc. L’any 1999, es va produir el
terratrèmol d’Izmit. Veient la seva situació geogràfica, es pot predir que
el proper terratrèmol se situarà a la zona d’Istanbul, i que probablement
succeirà en un període de 10-20 anys. Les autoritats turques en són ben
conscients: hi ha una certa reorganització social i s’està destinant molt d’es-
forç científic per estudiar la zona del mar de Màrmara, per on passa la falla
del nord d’Anatòlia. 
A la península Ibèrica també hi ha hagut terratrèmols catastròfics.
El darrer va tenir lloc el dia de Nadal de 1884 a la província de Granada,
i hi van morir prop de mil persones. A Catalunya, al segle XV, hi va haver
la sèrie d’Olot, molt activa. Aquests terratrèmols tenen una recurrència
molt gran (uns quants milers d’anys), ja que no estem en una vora de
placa. El més probable és que el proper terratrèmol a Catalunya no passi
a la zona de falles d’Amer i Olot, actualment en recàrrega energètica,
44 Aula d’Ecologia, 2006 Pere Santanach
sinó que passi en un lloc on no n’hi hagi hagut cap de gran, a les zones
on hi ha falles amb activitat molt lenta. Per això és interessant estudiar
la geologia en zones de falles lentes.
La perillositat sísmica té incidència en les normes constructives de
tots els països. El BOE espanyol publica un mapa de perillositat amb
unes normes constructives en funció de la perillositat de les zones. Però
en zones que no es consideren perilloses, com per exemple Galícia, tal
com ho publicava el BOE de 1995, es van produir terratrèmols durant
els anys 1996 i 1997. Es podrien haver predit? La resposta és afirmati-
va, ja que els mapes del BOE es basen únicament en els catàlegs sísmics,
independentment de l’estudi de les falles actives. A Galícia hi ha mol-
tes falles amb aspecte d’estar actives que s’haurien d’estudiar per predir
millor els esdeveniments. Al llevant de la Península, l’estudi de les falles
ens indica una zona de moltes falles al sud del delta de l’Ebre, a la zona
del Maestrat, que cal anar estudiant. 
Es pot concloure que els terratrèmols són previsibles en certs aspec-
tes. A partir d’aquests aspectes previsibles es poden prendre mesures de
precaució per estar preparats per mitigar-ne els efectes. Podem preveu-
re on poden passar, quina magnitud poden tenir, quina probabilitat hi
ha que passin; el que no podem preveure és el moment i el lloc exacte en
què tindran lloc.
Terratrèmols i tsunamis: avaluació geològica dels riscos Aula d’Ecologia, 2006 45
Aula d’Ecologia, 2006 47-56
L’aire de les ciutats: trànsit i partícules
Xavier Querol
Institut de Ciències de la Terra «Jaume Almera»
CSIC
Des de fa anys hi ha una preocupació pel problema del trànsit a les ciu-
tats i la contaminació atmosfèrica, especialment pels relativament ele-
vats nivells d’òxids de nitrogen i de partícules en suspensió. Avui parlarem
sobre atmosfera i contaminació, descriurem les característiques principals
de les partícules en suspensió, veurem per què es mesuren, quins efectes
tenen, quines són les seves principals fonts d’emissió, quina contribu-
ció hi ha d’episodis naturals o d’antròpics i, finalment, veurem com
estem a casa nostra, comparant els nostres nivells de contaminació amb
els d’altres membres de la Unió Europea, i descriurem la legislació que
s’està desenvolupant.
La contaminació atmosfèrica es coneix des de fa molt de temps. S’ha
demostrat que una persona momificada trobada al desert del Gobi (ano-
menada The Beauty of the Lowland) va morir per inhalació de sutge i
pols del desert ara fa uns quatre mil anys (1800 aC). Ja l’any 500 aC,
Lao Tse va escriure que l’home produïa un impacte en el medi ambient
que es traduïa en una disminució de la qualitat de l’aire. El 300 dC, a
York, els romans van adonar-se que la producció de cervesa produïa un
impacte en la salut humana per les emissions de contaminants atmosfè-
rics. L’any 1180, el primer epidemiòleg de l’Estat espanyol, Maimònides,
va observar: «A les ciutats, a causa de l’alçada dels edificis i dels carrers
estrets, així com de les emissions que produeixen els seus habitants, l’ai-
re es deteriora». 
A l’Estat espanyol, la Llei de protecció de l’ambient atmosfèric, el
gran marc que preveu les emissions i coordina totes les accions referents
a la qualitat de l’aire, és de 1972. El gener de 2006, el Ministeri de Medi
Ambient en va presentar un nou esborrany. En la llei antiga es defineix
la contaminació atmosfèrica com «la presència en l’aire de matèries o
formes d’energia que impliquen risc, molèsties o danys per a les perso-
nes o qualsevol tipus de bé». A hores d’ara (inici de 2006), l’única comu-
nitat autònoma que té una llei d’atmosfera pròpia és la gallega, una llei
de l’any 2002. Aquesta llei ha redefinit contaminació atmosfèrica i l’ha
portat a uns termes més actuals: «introducció a l’atmosfera de substàn-
cies o formes d’energia, que per si soles o com a conseqüència de la seva
transformació presenten un risc per a la salut humana, el medi ambient
o els ecosistemes». Aquestes definicions són concretes, però la seva apli-
cació estricta es veu dificultada, ja que no coneixem totes les substàn-
cies que tenen un impacte negatiu en la salut o els ecosistemes i que són
a l’atmosfera. A mesura que la investigació avança es va ampliant la llis-
ta de components perillosos, la qual, per tant, serà més llarga d’aquí a
vint anys. D’altra banda, per a alguns components (per exemple, per a
l’arsènic, que és cancerigen), no hi ha un llindar concret de protecció,
ja que la sensibilitat és diferent per a diferents individus. Finalment, s’ha
de tenir en compte que qualsevol activitat emet substàncies a l’atmos-
fera. 
Quines escales tenim pel que fa a l’emissió de contaminants? L’escala
més gran afecta tot el planeta: és l’escala global, on els contaminants
emesos a qualsevol indret poden afectar qualsevol altra part del planeta
o zones molt extenses. Exemples d’efectes a escala global són els prou
coneguts del canvi climàtic per l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle,
o la destrucció de l’ozó estratosfèric. A una escala espacial no tan gran es
donen els fenòmens de mesoescala, un exemple dels quals és la pluja
àcida. En el cas de la pluja àcida, els efectes es van notar a Escandinàvia,
però la majoria de contaminants s’emetien a l’Europa Central, a cente-
nars o milers de quilòmetres de les zones receptores. Un altre exemple de
mesoescala el constitueix l’ozó troposfèric, que es forma a partir d’uns pre-
cursors que s’emeten a la ciutat o des de la indústria, però els efectes del
qual es troben a desenes o centenars de quilòmetres a sotavent. Finalment,
tenim el que ens interessa per a les ciutats, que és la microescala. Ens fi-
xem en els impactes d’una indústria en una zona determinada o de les
emissions del trànsit en l’àmbit local. La tendència actual és integrar
totes les escales de manera que es pugui seguir un contaminant des del
seu origen (per exemple, en un tub d’escapament) fins a la seva dinà-
mica a l’atmosfera i els seus efectes en el canvi climàtic.
Una mica d’història de la legislació
Al llarg de la història hi ha dates especials, com la del desembre de 1952
a Londres, on, en una setmana, van produir-se milers de morts atribuï-
bles a les emissions de contaminants atmosfèrics. Aquests esdeveniments
van activar diferents acords internacionals, com l’acord d’Estocolm, de
48 Aula d’Ecologia, 2006 Xavier Querol
1972, per lluitar contra la contaminació atmosfèrica i la pluja àcida, o el
de Montreal, el 1987, per lluitar contra el forat d’ozó, o el de Rio de
Janeiro, el 1992, per actuar contra l’emissió de gasos d’efecte d’hiver-
nacle.
A partir d’aquestes reunions es va generar una legislació específica
per tal d’aconseguir les fites acordades. La legislació s’ocupa de les emis-
sions (IPPC: prevenció i control integrat de la contaminació, 1996/
61/CE) i de les immissions (qualitat de l’aire), que és del que ens ocu-
parem ací. El 1996, es va aprovar la directiva «mare» de qualitat de l’ai-
re (1996/62/CE), que va establir la necessitat de desenvolupar directives
«filles» per al control i la vigilància de nivells de SO2, NO2, NOx, PM10,
Pb, O3, benzè, CO, PAH, Cd, As, Ni i Hg. De 1999 a 2006, aquestes
directives s’han anat desenvolupant i han entrat en aplicació (1999/30/
CE, 2000/69/CE, 2002/3/CE, 2004/107/CE, i revisions de 2006). 
Les fites de reducció dels contaminants s’han d’aconseguir entre els anys
2010 i 2015.
Emissions
En una zona urbana, el principal focus emissor és el trànsit, que emet
tota una sèrie de contaminants (monòxid de carboni, diòxid de carbo-
ni, hidrocarburs, òxids de nitrogen, carboni elemental, carboni orgànic,
metalls...). Els motors dièsel són la principal font d’emissió urbana de
partícules ultrafines (inferiors a 0,1 µm), amb un potencial impacte en
la salut molt important. Les centrals tèrmiques, per generar energia,
emeten els mateixos contaminants, a més de vanadi i níquel (si la cen-
tral usa fuel), o arsènic i seleni (si crema carbó). Diferents processos
industrials (processos químics, metal·lúrgics, petroquímics, alimenta-
ris) produeixen diferents contaminants. No hem d’oblidar la ramade-
ria, responsable de l’emissió d’amoníac, un contaminant molt important
que forma aerosols secundaris. L’any 2000, el 96 % de les emissions de
NH3 a l’atmosfera de països de la Unió Europea provenia de la rama-
deria. D’altra banda, hem de considerar també els focus naturals d’e-
missió, com ara l’aerosol marí, la resuspensió del sòl, les intrusions
africanes, les emissions volcàniques, les emissions de compostos orgà-
nics volàtils, les emissions producte de processos microbians, etc.
Els transport dels contaminants
A banda de les emissions, també hem de considerar les condicions de
dispersió dels contaminants emesos, que influeixen de forma decisiva
L’aire de les ciutats: trànsit i partícules Aula d’Ecologia, 2006 49
en els nivells d’immissió i, per tant, en el grau de contaminació a què
es veuen sotmesos els components de la biosfera. Així doncs, és fona-
mental conèixer com es produeix el transport i la dispersió de contami-
nants en l’atmosfera. En condicions d’estabilitat (per exemple, quan hi
ha inversió tèrmica), la manca de renovació de l’aire a les capes baixes
fa que es produeixi una gran acumulació de contaminants a la superfí-
cie. A més de les condicions atmosfèriques, és essencial conèixer on i
com es produeix l’emissió. Una xemeneia elevada d’una central tèrmica
afavoreix la dispersió en emetre els contaminants a una altura conside-
rable, mentre que un tub d’escapament emet baixes quantitats de con-
taminants però molt a prop dels ciutadans i, per tant, amb un potencial
impacte superior. 
Les partícules i els seus efectes
Podem parlar indistintament de partícules o d’aerosols. Es defineixen
com un conjunt heterogeni de material sòlid o líquid (a excepció de l’ai-
gua pura), presents en suspensió en l’atmosfera. La primera raó per estu-
diar-los és pel seu impacte en la salut humana i en els ecosistemes terrestres
i aquàtics, i pels seus efectes en la modulació del clima, en la degradació
de materials i en la visibilitat. Encara que des dels anys cinquanta o
setanta els nivells de la major part dels contaminants s’han reduït molt
marcadament, l’any 2004 l’Organització Mundial de la Salut (OMS)
va anunciar que la contaminació atmosfèrica per material particulat, al
nivell que tenim actualment a les ciutats, pot «causar una marcada reduc-
ció de l’esperança de vida, principalment per malalties cardiovasculars
i pulmonars». S’ha calculat que, com a mitjana, la vida d’un ciutadà
europeu es redueix en nou mesos a causa de la seva exposició a l’aire
contaminat per partícules. A Barcelona mateix, estudis de l’Institut Mu-
nicipal d’Investigacions Mèdiques (IMIM) han mostrat que es produeix
un increment de la mortalitat proper a l’1 % per cada increment de la
mitjana anual de 10 µg m-3 PM10 a l’aire de la ciutat.
L’impacte en la salut deriva del fet que les partícules poden arribar 
a entrar molt endins del sistema respiratori. Les partícules d’entre 5 i
10 µm es retenen a la tràquea, però amb la disminució de la mida, les
partícules poden entrar més i més endins fins als alvèols. Les partícules
ultrafines poden fins i tot traspassar el teixit alveolar i arribar al torrent
circulatori i produir malalties cardiorespiratòries. 
D’altra banda, les partícules afecten també el clima. Segons el darrer
informe de l’IPCC-2001, els aerosols tant poden escalfar l’atmosfera com
refredar-la. Gairebé tots els aerosols reflecteixen radiació i, per tant, con-
50 Aula d’Ecologia, 2006 Xavier Querol
tribueixen al fet que l’escalfament de la superfície de la Terra per la radia-
ció solar sigui més baixa. Els aerosols de sulfat refreden tant com pot
escalfar el CO2, ja que absorbeixen la llum ultraviolada del sol i perquè
formen nuclis de condensació, la llavor a partir de la qual creixen els
núvols, que reflecteixen part de la radiació solar. En canvi, els vehicles
dièsel i la crema de rostolls produeixen carboni elemental (popularment,
el sutge), el qual absorbeix llum infraroja i visible i produeixen un escal-
fament. Finalment, les emissions de partícules d’àcids sulfúric i nítric són
a la base de la pluja àcida, de gran impacte en ecosistemes terrestres i
aquàtics des de fa un parell de dècades, però que ha anat disminuint.
Com són les partícules?
La granulometria típica es distribueix en partícules de diferents mides.
Tenim unes partícules finíssimes, de menys de cent nanòmetres (un
nanòmetre és equivalent a la milionèsima part del mil·límetre), anome-
nades ultrafines; es generen per nucleació, per exemple, per condensació
de vapors orgànics. També són partícules ultrafines una gran part de les
partícules carbonoses produïdes pels motors dièsel. Aquestes partícules
són molt inestables i en qüestió de minuts o d’hores s’acumulen en una
moda de menys d’1 micròmetre (µm) de diàmetre (1 µm és equivalent
a la milèsima part del mil·límetre). El que entenem nosaltres popular-
ment per pols es troba en la moda mecànica, en diàmetres d’1 a 10 µm.
Les partícules minerals naturals i l’aerosol marí tenen una mida de par-
tícula generalment entre 5 i 10 µm. Així doncs, l’origen de les partícu-
les controla la seva mida de gra, i la composició química variarà segons
la seva granulometria. Les partícules ultrafines, en zones urbanes, pro-
cedeixen en una elevada proporció dels motors dièsel i tenen un elevat
component carbonós. A la moda d’acumulació ens trobem sobretot amb
aerosols carbonosos, així com també de sulfat i nitrat, mentre que les
partícules de més de 10 µm de diàmetre són majoritàriament l’aerosol
marí i la pols mineral. Si estudiem l’anomenat PM10 (partícules infe-
riors a 10 µm), que és el que ens marca la legislació, tindrem tota la
barreja de partícules, des de les ultrafines fins a les de 10 µm, amb tota
la barreja de contaminants que comporta. També podem concentrar-
nos en la fracció fina (inferior a 1 µm, l’anomenat PM1) i aleshores ens
centrem més en els sulfats, els nitrats i les partícules carbonoses de les
emissions antropogèniques.
També podem classificar les partícules en primàries, si s’emeten direc-
tament, i secundàries, si es formen per reacció d’uns gasos precursors
(un exemple en seria la reacció d’oxidació del SO2 gas per formar àcid sul-
L’aire de les ciutats: trànsit i partícules Aula d’Ecologia, 2006 51
fúric). Pel seu origen, podem classificar les partícules en naturals i antro-
pogèniques. L’emissió de partícules primàries per fenòmens naturals
prové de la resuspensió, que pot ser local o externa (com la pols de la
construcció o pols africana), o de l’aerosol marí. L’emissió de partícules
primàries per activitats humanes tindria el seu origen en l’abrasió del
ferm de rodament de les vies de trànsit, dels frens dels vehicles, emis-
sions directes de sutge dels vehicles, emissions de cendres de centrals
tèrmiques, emissions d’indústries, com fàbriques de ciment o de cerà-
mica, o activitats de la construcció. Aquestes partícules primàries tenen
una composició química carbonosa, de sals marines o de matèria mine-
ral (en diem cortical perquè conté els elements típics de l’escorça terres-
tre), i una granulometria bàsicament grollera (d’1 a 10 µm). Les partícules
secundàries naturals es formen, per exemple, per l’oxidació del SO2 emès
pels volcans o dels compostos orgànics volàtils emesos per la vegetació,
que reaccionen per formar partícules orgàniques. Tenen una composició
química diferent, amb predomini de sulfats, nitrats, amoni, carboni
orgànic i metalls, i una granulometria fina (inferior a 1 µm).
Si ens fixem en els fluxos globals a escala planetària, tenim que les
emissions naturals sumen 3.060 milions de tones que estan contínua-
ment en suspensió a l’atmosfera. En canvi, les emissions antropogèni-
ques són «només» 370 milions de tones. D’aquestes, el 80 % són partícules
secundàries. Això ens diu que, pel que fa a les emissions antropogèni-
ques, és molt més important allò que s’emet com a gas i que després passa
a ser partícula que no pas el que s’emet directament com a partícula. En
canvi, pel que fa a les emissions naturals, les partícules primàries consti-
tueixen el 93 %. 
Òbviament, dintre de les zones urbanes aquesta proporció d’orígens
de les partícules és totalment diferent i predomina tant en massa com
en nombre la contribució antròpica sobre la natural.
La concentració de partícules es pot mesurar en massa (micrograms per
metre cúbic, com indiquen les directives de qualitat de l’aire) o en nom-
bre (partícules per centímetre cúbic). El nombre de partícules està molt
influenciat per les emissions antròpiques, ja que aquestes emeten moltes
partícules ultrafines. En canvi, la massa por estar influenciada per les con-
tribucions naturals o per la resuspensió de la pols. Així, un gra de sorra
(molt groller) pot pesar molt més que mil partícules de sutge, però és
solament una partícula.
La nostra investigació està encaminada a intentar separar la contribució
dels diferents focus d’emissió en l’aerosol de diferents zones. Per exem-
ple, al massís del Montseny, en una estació enmig d’un bosc d’alzinar
que podem pensar és un entorn relativament poc contaminat, l’aerosol
52 Aula d’Ecologia, 2006 Xavier Querol
presenta una elevada proporció de contribucions antròpiques, com ara
el sulfat, el nitrat, l’amoni (els dos primers, emesos des de les ciutats
properes i la indústria), matèria mineral de pedreres i de les vies de tràn-
sit, a més de contribucions de l’aerosol marí, de la pols africana en perí-
odes d’intrusió i, també, de les emissions biogèniques de la vegetació.
Al centre de Barcelona, a més del que trobem al Montseny, s’hi afegei-
xen partícules que provenen de les emissions del trànsit rodat, la demo-
lició i les centrals tèrmiques, i les de resuspensió de l’erosió del ferm de
rodament. Per complicar-ho una mica més, aquestes partícules interac-
cionen entre elles i formen una barreja complexa. Nosaltres emprem
eines analítiques i d’estadística multivariant per determinar les fonts d’e-
missió de les partícules i així poder orientar els gestors de la qualitat de
l’aire sobre les mesures adequades que cal prendre en cada cas.
Mesures 
La major part de les xarxes de vigilància de la qualitat de l’aire mesuren
la concentració de partícules en massa, però des del punt de vista cien-
tífic és tant o més interessant mesurar la concentració en nombre, que és
més bon indicador de les emissions antropogèniques de mida petita, les
de més potencial impacte ambiental. És un tema tècnic ara en discus-
sió, que molt probablement es resoldrà fent que s’hagi de mesurar no
només la massa de partícules sinó també el seu nombre.
La massa es pot mesurar en temps real, que és tal com es mesura a
les xarxes de qualitat de l’aire d’arreu del món. Té l’avantatge que els
nivells es poden mesurar contínuament i, en cas d’alarma, avisar la pobla-
ció immediatament. Com a desavantatges, la mesura a vegades presen-
ta defectes i costa que la qualitat de la mesura es mantingui constant al
llarg del temps.
D’altra banda, les mesures dels equips manuals consisteixen a obte-
nir filtres (procedents del filtratge de volums grans d’aire) acumulats en
un nombre determinat d’hores, que cal anar a recollir diàriament. És el
mètode de referència de la Unió Europea. Consta d’un aparell amb un
capçal que permet que passin les partícules inferiors a 10 o 2,5 µm que
queden retingudes en els filtres. Com a avantatge, permet l’anàlisi quí-
mica del filtre, i així s’obté informació addicional sobre com són les par-
tícules. Com a desavantatges, s’ha d’esmentar que a vegades hi ha
artefactes de mesura, la informació s’obté amb retard respecte de l’epi-
sodi de contaminació i té més costos de personal. 
En el nostre grup de recerca del CSIC, als filtres analitzem 57 parà-
metres, cosa que ens permet determinar amb molta precisió la com-
L’aire de les ciutats: trànsit i partícules Aula d’Ecologia, 2006 53
posició dels aerosols. Aplicant anàlisis multifactorials, podem extreure
els factors principals que expliquen la composició química. Per exem-
ple, en un estudi a Huelva, vam poder determinar els elements que ens
representen la part cortical (Al, Fe, Ca), els del component marí (Na, Cl),
els de la indústria (SO4, Ni, V, d’una banda, i As, Bi, Zn, Cu... de l’al-
tra) i els del trànsit (NO3, C...). A més, podem donar aquesta infor-
mació de forma quantitativa, és a dir, podem deduir el percentatge de
la massa de partícules que vénen de cadascun dels components (trànsit,
indústria, pols mineral, etc.). Veiem, per exemple, que, a Madrid, el
50 % d’aquesta massa prové del trànsit, i a Barcelona, el 34 %. Com
a cas molt diferenciat, a les illes Canàries, la major part de l’aerosol
prové de fonts marines i de la pols africana, i el trànsit hi contribueix
molt poc. Aquesta informació és d’utilitat per als gestors de la qualitat
de l’aire i l’Administració per actuar allí on calgui per reduir les emis-
sions fins als límits estipulats per les directives d’àmbit local o de la
Unió Europea.
Alguns exemples de casos reals
Moltes vegades, és fàcil d’esbrinar l’origen de la contaminació. En un
estudi de la contaminació antropogènica local, al País Basc l’any 1998 vam
enregistrar la variació temporal dels nivells de partícules a sis localitats (una
de rural i cinc d’urbanes). Les mesures ens mostraven un increment de
partícules en dies laborables i un descens en caps de setmana. Això ens
indicava, sense necessitat de més estudis de detall, que el trànsit era el
responsable principal de la contaminació atmosfèrica. 
En general, els episodis de contaminació local (sobretot del trànsit)
són més importants a l’hivern que a l’estiu, ja que a l’hivern es donen
períodes molt llargs d’estabilitat tèrmica que comprimeixen la capa de
barreja cap al terra. Els contaminants es queden a prop d’on s’han emès.
En canvi, a l’estiu, les brises i altres circulacions convectives homoge-
neïtzen l’atmosfera i transporten la contaminació urbana cap a les zones
dels voltants, fet que produeix el que anomenem episodis regionals.
A continuació descriurem uns episodis regionals típics de la zona
mediterrània. Els contaminants són emesos per l’home però la seva cir-
culació està determinada pel patró meteorològic típic de l’estiu a la zona.
Durant molts dies a l’estiu, l’anticicló de les Açores dóna una situació
isobàrica sobre la Península de pantà baromètric. En un mapa sinòptic
s’observa molta distància entre les isòbares, cosa que indica poca circu-
lació d’aire i, per tant, poca dispersió. Sota aquestes condicions no hi
ha vents de mesoescala i el vent és activat principalment per la brisa
54 Aula d’Ecologia, 2006 Xavier Querol
marina. La brisa entra, però les serralades litorals que s’estenen per tot el
llevant peninsular fan de paret, la qual cosa obliga les masses d’aire a
elevar-se. Els fluxos de vent en alçada van arrossegant aquestes masses
cap al mar una altra vegada, de manera que, com han demostrat els estu-
dis de Dr. Millan i col·laboradors (del CEAM a València), la contami-
nació d’ozó (un contaminant secundari, igual que molts components
de les partícules) s’acaba acumulant entorn de l’arxipèlag dels Columbrets,
davant de Castelló, on es produeix la subsidència de les masses d’aire
envellides. 
A Barcelona, alguns dies d’estiu abans que comenci a circular el tràn-
sit per la ciutat a les 6 del matí, ja s’hi forma una capa d’aire superficial
bruta: conté els contaminants que han estat recirculant en les cel·les de
recirculació activades per les brises de terra cap a mar a la nit i a la mati-
nada i de mar cap a terra durant el dia. Per aquesta dinàmica es forma una
estratificació amb diferents capes de contaminació injectades a diferents
alçades en funció de com es produeix la brisa. El mateix patró es repro-
dueix a tot el llevant de la Península.
D’episodis d’entrada de masses d’aire contaminades procedents d’Eu-
ropa, cada any en tenim un parell. Es manifesten per una elevació dels
nivells de PM1, produïts per l’advecció de masses carregades de conta-
minants (entre ells sulfat) des d’Europa.
Finalment, tenim els episodis naturals. Són tan importants que les
directives els consideren una causa possible de superació dels nivells límit
de les directives de qualitat de l’aire. A les illes Canàries, les intrusions afri-
canes causen la superació dels llindars en una freqüència molt gran (epi-
sodis de calima), mentre que els contaminants antropogènics hi
representen una fracció molt petita. A Barcelona, els episodis africans
representen 25 sobre 90 superacions del valor límit diari de PM10 de 
50 µg m–3 , mentre que la directiva actual permet 35 superacions d’a-
quest valor. Tot i que a Barcelona la majoria de superacions del valor
límit diari es deuen a episodis de contaminació antròpica local, els epi-
sodis naturals també representen una fracció important. A Barcelona,
la major part de la contaminació per partícules és antròpica, principal-
ment dels motors dels vehicles, així com també de la resuspensió del
ferm de rodament i dels materials que resulten de l’erosió de les rodes i
dels frens. Una part important també és atribuïble a la construcció i la
demolició, i una altra, a la indústria i la generació elèctrica. Podríem
tenir la mateixa o menor emissió del trànsit que a Londres o Amsterdam,
però allí tenen una pluviositat més elevada, i la pluja, a més de netejar l’at-
mosfera, neteja la superfície del ferm de rodament i arrossega cap al cla-
vegueram les partícules sedimentades, la qual cosa fa que aquest problema
L’aire de les ciutats: trànsit i partícules Aula d’Ecologia, 2006 55
es converteixi en un de contaminació de l’aigua d’escorrentia superfi-
cial urbana. A Barcelona hi plou molt menys que en aquestes ciutats i la
matèria mineral es resuspèn. Els elevats nivells de partícules en deter-
minades estacions superen els límits que proposa actualment la Comissió
Europea. 
Cal que apliquem les reduccions que puguem obtenir amb les millors
tècniques disponibles. S’han d’establir urgentment plans i programes
per reduir les emissions o per afavorir tecnologies netes d’emissions en
el trànsit i la indústria, o bé organitzar polítiques per reduir el trànsit;
per exemple, millorant el transport públic. Si no es prenen mesures ara,
probablement l’any 2010 no complirem el que ens exigeix la directiva de
la Comissió Europea.
Fotografia d’una intrusió de masses d’aire africà en altura sobre una capa límit conta-
minada, que deixa solament una estreta massa d’aire net entre ambdues masses.
Fotografia de Xavier Querol, 9 d'octubre de 2006, sobrevolant Sevilla.
56 Aula d’Ecologia, 2006 Xavier Querol
Aula d’Ecologia, 2006 57-63
El Mediterrani, compendi de la interacció 
home-medi marí
Dr. Javier Romero 
Departament d’Ecologia
Universitat Barcelona
El Mediterrani té una mida petita: no hi ha cap punt en aquest mar que
disti gaire més de 200 km de les vores terrestres que l’encerclen. Així
doncs, la interacció entre el mar i el continent hi és particularment estre-
ta i això fa que sigui un mar molt sotmès a la influència continental. La
pressió antròpica és molt més gran al Mediterrani que als oceans, ja que,
a més, el continent que el rodeja està molt poblat. Ara bé, malgrat la
seva mida petita, el mar Mediterrani ha estat considerat paradigma d’un
oceà en miniatura, on els processos oceanogràfics es poden estudiar en
distàncies més petites que en els oceans pròpiament dits. També és un lloc
on els impactes i les activitats humanes estan amplificats a causa de les
seves reduïdes dimensions. És, en definitiva, com un laboratori on es
poden posar a prova hipòtesis relatives al medi marí d’una manera més
convenient que en els grans oceans.
Del Mediterrani es poden dir moltes coses, però ens centrarem en
dos aspectes concrets que ens permetran apropar-nos una mica a les
característiques ecològiques d’aquest mar i a alguns dels problemes que
pateix.
Qualitat de les aigües costaneres
Parlaré primer del funcionament natural ecològic de les zones costane-
res per entendre millor la dinàmica que es dóna quan aquest funciona-
ment es veu alterat. 
La formació de la matèria orgànica es produeix per la fotosíntesi a
partir de CO2, aigua, sals minerals i llum, un procés que allibera oxi-
gen a l’entorn. En el medi marí, aquesta fotosíntesi la fa principalment
el fitoplàncton, però també les plantes macròfites i les algues pluri-
cel·lulars. Els animals usen l’oxigen per cremar la matèria orgànica i,
com a resultat del procés, retornen al medi aigua, CO2 i sals minerals.
Aquests mecanismes funcionen de manera acoblada formant un cicle
on el que surt d’un procés constitueix l’entrada de l’altre, malgrat que
també s’ha de tenir en compte que el cicle no és perfecte. 
El sistema marí té unes propietats físiques que constrenyen les pau-
tes de funcionament dels processos ecològics. La primera d’aquestes pro-
pietats és que l’aigua absorbeix la llum de manera important i, a més a
més, selectiva segons les longituds d’ona. Com que la fotosíntesi neces-
sita la llum i l’aigua n’absorbeix produint una disminució de llum en
fondària, per sota de certa fondària (uns 100 m) ja no hi ha prou llum
per tal que la fotosíntesi sigui efectiva. Per sobre d’aquest nivell queda
la capa fòtica, la capa il·luminada on el fitoplàncton marí pot fer la foto-
síntesi. El Mediterrani té una fondària mitjana d’uns 1.500 m. Per tant,
aproximadament només les aigües situades en una capa que ocupa el 
7 % superficial són fotosintètiques i productives. 
En un oceà privat de vida, l’oxigen i els nutrients estarien, idealment,
homogèniament distribuïts en tot el perfil vertical. Però en l’oceà real, el
fitoplàncton assimila els nutrients a les capes superficials i això inicia uns
processos de segregació. Els nutrients circulen per la xarxa tròfica i pas-
sen al zooplàncton i als peixos que es mengen el zooplàncton. En aquest
procés també es van retornant nutrients en forma mineral al medi, la qual
cosa tanca el cicle. Com hem vist a l’inici, amb la fotosíntesi s’allibera
oxigen, que utilitzaran els animals per respirar. La matèria en suspensió
al mar (restes d’organismes, restes fecals...) sedimenta per gravetat i, quan
surt de la zona fòtica, continua sent consumida per animals o descom-
ponedors, de manera que s’alliberen sals minerals i nutrients en fondà-
ria, on no hi ha fitoplàncton i, per tant, hi ha poc oxigen. L’activitat de
l’ecosistema tendeix a formar dues capes segregades: una capa superficial
amb pocs nutrients, llum i oxigen abundant i, per sota, una capa fosca
amb nutrients abundants però poc oxigen, que es consumeix en la respi-
ració però que no es reposa per manca de fotosintetitzadors. El funcio-
nament de l’ecosistema marí està a cavall d’aquesta dicotomia: les plantes
necessiten llum i sals minerals, però aquests estan en fondària, on no hi ha
llum, i els organismes heteròtrofs que viuen de la matèria que va sedi-
mentant necessiten oxigen per consumir-la, que els manca en fondària. 
Com se supera això? Aquesta dicotomia només es pot superar pel
moviment vertical de les masses d’aigua: aquest és un principi general
per a tots els ecosistemes aquàtics. Els moviments verticals provoquen
una barreja en la qual s’intercanvien els nutrients i l’oxigen. El funcio-
nament ecològic del mar Mediterrani sols és possible si hi ha zones on
hi ha intercanvi vertical. Barrejar dos mil metres de columna d’aigua és
molt difícil, i més quan a la columna d’aigua s’estableixen gradients de
58 Aula d’Ecologia, 2006 Javier Romero
densitat. Les aigües superficials, calentes, són menys denses que les pro-
fundes, més fredes, cosa que dificulta la barreja vertical. Així doncs, tot
ecosistema marí està limitat per tres aspectes importants: 1) la llum, que
només arriba a les capes superficials, 2) l’oxigen, que es queda a les capes
superficials, i els nutrients, que es queden a les capes profundes, i que
cal que es barregin per tal que l’ecosistema funcioni, i 3) la barreja ver-
tical de les aigües marines trencant els gradients de densitat.
Què passa en l’ecosistema marí mediterrani? Veurem de quina mane-
ra es produeixen aquestes barreges al Mediterrani i com això condicio-
na el funcionament del sistema ecològic.
Una primera característica condicionant al Mediterrani és el seu
balanç evaporatiu, que és negatiu: s’evapora més aigua de la que entra
per precipitació i pel drenatge dels rius de les conques afluents. Per com-
pensar el dèficit, hi entra aigua de l’Atlàntic a través de l’estret de Gi-
braltar. Aquest fet marca tot el funcionament físic i, per tant, biològic
del Mediterrani. L’aigua atlàntica entra per Gibraltar i flueix fregant el
nord d’Àfrica. Aquest sistema de circulació és complex i ha estat molt
estudiat per oceanògrafs d’arreu del món. Aquest corrent d’aigua ori-
ginàriament atlàntica arriba a l’extrem de la conca oriental (figura 1).
Al llarg d’aquest viatge, l’aigua experimenta modificacions importants:
a mesura que avança pel Mediterrani, es va fent més salada per l’evapo-
ració superficial i, per tant, més densa. Quan entra de l’Atlàntic, té una
salinitat del 35 per mil, i quan arriba a l’extrem oriental, ha pujat fins
al 39 per mil. El resultat és que l’aigua salada i densa de l’extrem orien-
tal s’enfonsa i forma l’anomenada aigua intermèdia del Mediterrani. És
una aigua salada i calenta, però que no arriba fins al fons, ja que aquest
està ocupat per aigua encara més densa. A partir del seu enfonsament
en el Mediterrani oriental, aquesta aigua intermèdia es va estenent i
ocupa les dues conques del Mediterrani (oriental i occidental), a fondà-
ries intermèdies (100-500 m). Aquesta aigua sol anomenar-se també
aigua llevantina. En formar-se l’aigua llevantina, es produeix l’oxigena-
ció de les aigües intermèdies. 
A més, hi ha dos punts determinats del Mediterrani, al golf de Lleó
i cap a la sortida del mar Adriàtic, on es forma aigua profunda. Al golf
de Lleó, a l’hivern, hi bufa la tramuntana. Com que és un vent sec, pro-
voca l’evaporació de l’aigua superficial, i com que és molt fred, a més la
refreda. L’evaporació i el refredament actuen conjuntament per produir
una aigua més freda i salada, molt densa, que s’enfonsa. En arribar a
100-500 m de fondària, es barreja amb l’aigua llevantina, també salada
i densa, i es forma una aigua encara més densa. És l’aigua que arriba al
fons del Mediterrani occidental i que en cobreix tot el fons, des de 500
El Mediterrani, compendi de la interacció home-medi marí Aula d’Ecologia, 2006 59
fins a 1.500 m. Una cosa semblant, encara que una mica diferent, suc-
ceeix amb l’aigua que surt de l’Adriàtic, fet que dóna lloc a l’aigua fonda
de la conca oriental.
Això és important perquè l’aigua que s’enfonsa oxigena els fons més
profunds del Mediterrani. Per tal que es mantingui l’equilibri, hi ha
d’haver un volum equivalent d’aigua que reemplaci la que s’enfonsa, i
això s’aconsegueix amb l’aflorament d’aigua profunda que aporta nutrients
a les capes superficials. Aquesta aportació de nutrients fa que el golf de
Lleó sigui l’àrea més productiva de tot el Mediterrani. 
El Mediterrani funciona amb tres «respiradors» que aporten aigües
oxigenades: l’esmentat d’aigües intermèdies al Mediterrani oriental, i
dos més d’aigües profundes al mar Jònic i al golf de Lleó. No obstant
això, només al golf de Lleó hi ha un ascens important de les aigües pro-
fundes que alimenta en nutrients el fitoplàncton de les capes superfi-
cials. La resta del Mediterrani està estratificat, cosa que impedeix la
barreja vertical i limita la productivitat. El Mediterrani és un mar molt
poc productiu, però, a més, part de l’aigua llevantina que s’estén per tot
el mar marxa per l’estret de Gibraltar. En aquest canvi, el Mediterrani
perd sals minerals. Les aigües profundes i intermèdies tenen més nutrients
que les superficials, on el plàncton els ha esgotat. A Gibraltar tenim una
entrada d’aigües superficials pobres en nutrients i una sortida d’aigües fon-
des riques en nutrients, fet que dóna un balanç de nutrients negatiu per
al Mediterrani. 
Així doncs, podem considerar el Mediterrani un mar oligotròfic, amb
una producció comparable a la de les zones subdesèrtiques. Únicament
a la zona del golf de Lleó i a la desembocadura dels grans rius (Nil, Po,
Roine i Ebre), hi ha una producció important. 
Fins aquí hem descrit el sistema del Mediterrani sense alteracions.
Però també hem dit que el Mediterrani rep un fort impacte de la pobla-
ció que l’envolta. Què passa quan l’home incideix en aquest sistema oli-
gotròfic? 
Els vessaments agrícoles i domèstics són rics en nutrients minerals
(sobretot en nitrogen i fòsfor). Com a conseqüència d’aquests aboca-
ments, es produeix una major producció planctònica, és a dir, s’eutrofitza
el mar. En haver-hi més biomassa d’algues unicel·lulars, disminueix la
transparència de l’aigua, n’augmenta la terbolesa i les aigües esdevenen
verdoses. La subsegüent disminució de llum en fondària afecta negati-
vament les comunitats bentòniques de la zona costanera. Una segona
conseqüència de l’eutròfia és que la matèria orgànica tendeix a sedi-
mentar, de manera que en fondària augmenta la demanda de l’oxigen
que ha de consumir aquesta matèria orgànica. Això fa que la concen-
60 Aula d’Ecologia, 2006 Javier Romero
tració d’aquest gas disminueixi, amb risc per als organismes que respiren.
En casos extrems, l’oxigen pot arribar a esgotar-se, fet que produeix anò-
xia i la desaparició dels organismes heteròtrofs pluricel·lulars. 
Processos d’eutrofització similars s’han descrit en algunes praderies
de Posidonia de la costa catalana que reben nutrients per part de granges
marines. L’aigua es torna tèrbola, augmenten les algues i la fauna epífi-
ta que recobreixen les parts fotosintètiques de la planta, fet que causa
una mortalitat important. Ara bé, les coses són més complicades. Per
exemple, aquestes praderies tenen una certa capacitat d’eliminar nitro-
gen, ja que al sediment on arrelen hi viuen bactèries desnitrificadores.
Aquestes comunitats microbianes actuen com a petites depuradores
biològiques que transformen sals de nitrogen en nitrogen gasós que
marxa cap a l’atmosfera. No se sap del cert, però s’estima que per aques-
ta via es podria eliminar entre el 5 i el 50 % dels abocaments de nitro-
gen al Mediterrani. Així doncs, l’aportació del nitrogen degrada les
praderies, això fa minvar la capacitat natural de depuració i s’entra, d’a-
questa forma, en una espècie de cercle viciós: hi ha unes aportacions de
nitrogen, hi ha uns organismes que l’eliminen, però aquest mateix nitro-
gen malmet aquest filtre, eventualment fins i tot desapareix; per tant,
ja no s’elimina part del nitrogen i aleshores aquest s’acumula. 
Resumint, l’eutrofització provoca una pertorbació de l’ecosistema:
el modifica i causa la pèrdua d’alguns dels seus components. En general,
provoca una pèrdua de biodiversitat. Des del punt de vista antròpic,
també té efectes importants en l’àmbit econòmic, per exemple per la
disminució del turisme, que prefereix aigües més netes i transparents, i
sanitari, per les proliferacions d’algues tòxiques que tot sovint es pro-
dueixen amb l’eutròfia de les aigües.
Avui dia, al Mediterrani, l’eutrofització no és un problema de gran
extensió, segons els resultats d’un panell internacional que ha estudiat
a fons la qüestió. Hi ha zones sensibles, com per exemple, al mar Adriàtic
(per les aportacions del riu Po i per la baixa renovació de l’aigua), o a la
desembocadura d’alguns grans rius que baixen amb una gran càrrega de
nutrients. Malgrat això, l’eutrofització costanera és una amenaça cada
cop més present, especialment a les zones costaneres on el desenvolu-
pament turístic és més intens. 
Invasions biològiques
Si l’eutrofització cau dins de la categoria de contaminació química, alguns
autors parlen de les espècies invasores com a contaminació biològica.
Considerem que es produeix contaminació quan s’introdueix en el sis-
El Mediterrani, compendi de la interacció home-medi marí Aula d’Ecologia, 2006 61
tema alguna cosa que no hauria de ser-hi; normalment, el que s’hi intro-
dueix prové d’alguna activitat humana. El cas de les espècies invasores és
clar: es tracta d’espècies contaminants perquè per la seva biogeografia no
haurien de ser allí, i si hi són és perquè alguna intervenció humana les
ha introduït en un hàbitat diferent del seu original, o ha permès que hi
fossin. Entre aquestes espècies n’hi ha una que ha tingut molt ressò medià-
tic: la Caulerpa taxifolia, mal anomenada «alga assassina». 
La Caulerpa taxifolia és una alga clorofícia una mica especial, ja que
conté toxines com a mecanisme defensiu davant dels herbívors.
Originàriament, la seva distribució era indopacífica, i en el seu medi
natural tropical tenia una presència més aviat marginal, sense destacar
gaire. De cop i volta, va aparèixer a Mònaco (primera citació, l’any 1984),
a prop del desguàs de l’Aquari, i a partir d’aquí es va anar estenent pel
Mediterrani (primeres alertes, l’any 1989), fet que va causar problemes
i preocupació. Actualment, es troba en grans extensions a la costa sud
de França i al nord d’Itàlia; també en petits enclavaments a Mallorca,
Sicília, l’Adriàtic i Tunísia. També se l’ha trobat recentment a Austràlia
i a San Diego (Califòrnia). 
La dispersió es produeix mitjançant petits fragments enganxats en
xarxes de pesca o en àncores de vaixells. Per què es va fer tan famosa?
Per la seva gran capacitat de creixement i per la seva àmplia valència
ecològica, ja que colonitza el fons marí des d’1 m fins a 60 m de fondà-
ria, i tant ocupa fons de roca com sorrencs. S’estableix i es reprodueix
ràpidament per la seva gran capacitat de rebrotada. Per aquesta capaci-
tat recobridora del substrat i per l’emissió de substàncies tòxiques, a les
zones colonitzades per Caulerpa taxifolia hi disminueix molt la biodi-
versitat. També cal considerar la pèrdua de valor del paisatge submarí. El
paisatge marí Mediterrani és molt ric, amb comunitats diferents, com
el coral·ligen, les gorgònies, els fons d’algues fotòfiles o d’algues esciò-
files, les esponges o els fons arenosos. Però, en les zones afectades per
Caulerpa, el paisatge es transforma en una massa monòtona de verd que
ho ocupa tot. Aquesta substitució implica que hi hagi menys recursos
tròfics per a altres espècies, amb la qual cosa les comunitats simplifi-
quen la seva estructura i perden riquesa. 
Així doncs, les conseqüències principals de la invasió de Caulerpa
són l’homogeneïtzació i la banalització del paisatge submarí, així com
també la reducció dels efectius de moltes espècies, com alguns peixos.
El cas de Caulerpa és extrem per la gran agressivitat i virulència del seu
procés d’invasió. Hi ha altres espècies invasores que no han produït uns
efectes tan devastadors, però que van provocant canvis subtils als eco-
sistemes. 
62 Aula d’Ecologia, 2006 Javier Romero
Moltes de les espècies invasores arriben per l’aquariofília, els cultius
de bivalves o altres pràctiques d’aqüicultura, i per esquers de pesca.
Arriben també adherides als bucs de les embarcacions o en les aigües de
llast dels vaixells. Cal recordar també que l’obertura del canal de Suez
va facilitar l’entrada d’espècies del mar Roig cap al Mediterrani. El nom-
bre d’espècies que arriben és molt alt i difícil de calcular, però es calcu-
la que només sobreviu entre l’1 i el 5 % de les espècies arribades. Es
calcula que, de les espècies que sobreviuen, només se n’estén l’1 %. Per
tant, només una petita proporció esdevé invasora. Això, d’una banda,
tranquil·litza una mica, ja que, com es veu, costa molt que hi hagi una
introducció amb èxit. Però cal tenir present que estem sotmesos a un
bombardeig constant d’espores, larves, fragments i individus exòtics. En
els darrers vint-i-cinc anys (període 1976-2000) s’han introduït 79 espè-
cies de mol·luscs i 27 d’algues al Mediterrani. Les probabilitats que s’hi
introdueixi una espècie més nociva són petites però significatives: la
Caulerpa taxifolia n’és un exemple. 
La llista dels efectes humans sobre els ecosistemes mediterranis és
molt més llarga que no pas aquests dos exemples. Podríem parlar de
sobrepesca, de contaminació per hidrocarburs, de metalls, de desequili-
bris sedimentaris, etc. Les pressions són molt fortes i hem de tenir cura
d’aquest nostre petit oceà força amenaçat. 
El Mediterrani, compendi de la interacció home-medi marí Aula d’Ecologia, 2006 63
Aula d’Ecologia, 2006 65-73
El futur del ferrocarril en el transport a Catalunya
Jordi Julià
Ifercat
El ferrocarril és un mitjà de transport que ajuda a aconseguir objectius
de sostenibilitat, ja que, en general, és menys agressiu envers el medi
ambient que el transport per carretera. Necessita electricitat per fun-
cionar —per tant, s’ha de tenir en compte la contaminació derivada de
la seva generació— i utilitza unes infraestructures que tenen un cert
impacte; però, tot i així, el cost ambiental global, quan es tracta de trans-
portar un gran nombre de persones o moltes tones de mercaderies, és
menor que quan s’usa el transport per carretera. Per tant, reconeixem
que el ferrocarril és una tecnologia dura, però que, d’altra banda, té unes
virtuts incontestables i presta grans serveis. En el segle XIX, el ferrocarril
va ser motor de desenvolupament del món industrial i també ha passat
brillantment pel segle XX. Nosaltres som del parer que en el segle XXI
continuarà prestant serveis. A continuació, explicaré el pla d’infraes-
tructures i transports que ha fet la Generalitat de Catalunya, tasca en
què he col·laborat en els darrers anys. 
El marc competencial
En primer lloc, cal dir que el marc competencial del ferrocarril és com-
plex (taula 1). S’ha de tenir en compte que els ferrocarrils comprenen
el metro, el tramvia i els trens. 
El Pla Director d’Infraestructures (PDI), redactat per l’Autoritat
Metropolitana del Transport (ATM), consorci entre la Generalitat,
l’Entitat Metropolitana i els Ajuntaments, és qui decideix sobre el metro
i el tramvia. En el cas de la rodalia de Barcelona (comprenent les línies
de Renfe i dels Ferrocarrils de la Generalitat), les competències són com-
partides entre la Generalitat i el Ministeri de Foment de l’Estat espanyol.
En els ferrocarrils regionals, en els de mercaderies i en l’alta velocitat,
qui intervé més és el Ministeri de Foment. 
Taula 1 
Serveis ferroviaris PDI ATM Pla de rodalia PEIT + Pla PITC
MFOM sectorial
MFOM
Metro i tramvia XX
Rodalia de Barcelona XX XX X
Rodalia altres àmbits XX
Regionals Catalunya
(inclou TAV) X XX
Llarg recorregut XX X
Mercaderies XX XX
XX: àmbit d’actuació principal
X: altres àmbits d’actuació
Llegenda:
PDI ATM: Pla Director d’Infraestructures de l’Autoritat Metropolitana del Transport
MFOM: Ministeri de Foment de l’Estat espanyol
PEIT: Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport del Ministeri de Foment de l’Estat espanyol
PITC de la Generalitat: Pla d’Infraestructures de Transport de Catalunya
De tota manera, independentment de l’aspecte competencial, el PITC
redactat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de
la Generalitat de Catalunya hauria de ser l’eina que permeti el desen-
volupament coherent i ordenat del conjunt del sistema ferroviari català
en totes les seves vessants: transport de viatgers (serveis de rodalia, regio-
nals i llarg recorregut) i transport de mercaderies. 
Àmbit local
Què es fa a Barcelona en temes ferroviaris? Des de fa uns anys, a Barcelona
s’està ampliant el metro de forma molt considerable. Les actuacions
aprovades del PDI per a la dècada 2001-2010 es concentren bàsicament
al Barcelonès i al delta del Llobregat. El pressupost d’inversió estimat és
de 7.300 milions d’euros per al conjunt del període, dels quals 2.300
milions corresponen a la línia 9 del metro. En aquests moments (març
de 2006) tenim obres pressupostades i adjudicades en 50 km de metro
i s’està duent a terme la construcció de diverses estacions dins la ciutat. 
Hi ha altres obres programades: el PDI 2001-2010 preveu també
l’estudi d’altres inversions que afecten la Regió Metropolitana de Bar-
celona, com per exemple la construcció d’una línia ferroviària que unei-
xi les viles de la corona de Barcelona, com ara Vilanova i la Geltrú,
Vilafranca del Penedès, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró,
66 Aula d’Ecologia, 2006 Jordi Julià
fet que conformaria una línia orbital de la regió metropolitana. Aquesta
línia hauria de pertànyer a la xarxa de Renfe. D’altra banda, també es
considera la necessitat de soterrar la línia del Maresme. Pel que fa a la
Generalitat, es considera la necessitat de perllongar les línies de FGC a
Terrassa i Sabadell.
En el marc ferroviari de l’Estat espanyol, les determinacions del Pla
Estratègic d’Infraestructures del Transport del Ministeri de Foment que
afecten Catalunya són les següents: 1) implantació progressiva de l’ample
internacional a tota la xarxa començant pel quadrant nord-est; 2) execu-
ció d’un nou corredor ferroviari transpirinenc especialitzat en el transport
de mercaderies; 3) desenvolupament de nous eixos transversals que tren-
quin l’estructura radial de la xarxa, i 4) s’admet l’Eix Transversal Ferroviari
(ETF) com a actuació «en estudi». L’ETF és un nou traçat entre Lleida,
Igualada, Manresa, Vic i Girona. Pel que fa a la xarxa ferroviària europea,
a llarg termini s’ha pensat en una nova penetració d’Espanya cap a Europa
a través dels Pirineus. Actualment funcionen els passos per Irun i per
Portbou. En el futur, haurien de passar nous túnels (de 50 km) sota els
Pirineus, en un model que imiti en part el que es fa a Suïssa.
En els pròxims anys, es preveu un augment del nombre d’habitants
de Catalunya. Avui, ja en som set milions, i se’n preveuen vuit milions
cap a l’any 2026. Els problemes deguts a la congestió tendiran a agreu-
jar-se al llarg dels pròxims anys perquè la mobilitat continuarà creixent.
Cada vegada ens movem a més distància i ens desplacem entre diferents
municipis, fet que causa que la mobilitat que omple les carreteres i les
línies de ferrocarril sigui la interurbana. Així, mentre que l’any 1981 de
cada 100 persones ocupades, 28 treballaven fora del seu municipi, l’any
2001 ja en són 47. S’ha fet la hipòtesi que, tot i que aquest increment ha
de tendir a amortir-se, pot estabilitzar-se sobre el 60 % globalment a
Catalunya l’any 2026. Això significa una taxa d’increment acumulat en
la mobilitat per al període 2001-2026 de 30,5 %. Cal una dotació de
transport públic per servir aquestes necessitats.
Quina part d’aquests viatgers utilitzaran el transport públic? La
tendència històrica dels darrers vint anys és una participació creixent del
vehicle privat en el repartiment modal. Mentre que l’any 1981 el vehi-
cle privat representava poc més d’un 40 % del total de la mobilitat inter-
urbana per treball, l’any 2001 es troba prop d’un 70 %. Des de la
Generalitat de Catalunya es fa una proposta voluntarista d’invertir radi-
calment aquesta tendència fent que el transport col·lectiu recuperi quota
al llarg dels pròxims vint anys.
El futur del ferrocarril en el transport a Catalunya Aula d’Ecologia, 2006 67
Transport de mercaderies
El total de mercaderies que es mouen a la Unió Europea ha anat aug-
mentant en els darrers anys. Als quinze països de la Unió Europea, el
trànsit de mercaderies ha crescut un 3,4 % anual entre 1985 i 1997. En
aquesta tendència, hi ha hagut un repartiment desigual: mentre que
el trànsit de mercaderies per carretera ha crescut a un ritme superior
(4,9 %), el trànsit de mercaderies per ferrocarril ha disminuït a un
ritme d’un 1,3 % anual. El llibre blanc dels transports de la Comissió
Europea, en la seva hipòtesi alta, proposa créixer els pròxims anys a
un ritme similar al dels darrers dotze anys (3,4 %), però forçant també
rotundament el repartiment modal a favor del ferrocarril. Així, la carre-
tera suavitzaria el seu creixement (el 2,7 % en lloc del 4,9 % dels darrers
anys), mentre que el ferrocarril passaria de perdre un 1,3 % anual a
guanyar un 6 % anual. Són hipòtesis molt contundents, que reque-
reixen una millora notable de la gestió del transport ferroviari de mer-
caderies i també noves inversions, en un intent de preveure un
desenvolupament més equilibrat entre la construcció de carreteres i de
ferrocarrils.
Aquests increments de trànsits de mercaderies es traduirien, a la fron-
tera dels Pirineus, en les xifres següents (en tones):
2002 2026 Inc. anual
Total tones
que travessen els Pirineus 99.268.292 269.036.012 4,07 %
Total tones 
que travessen els Pirineus per carretera 95.039.737 220.712.173 3,43 %
Total tones 
que travessen els Pirineus en ferrocarril 4.228.556 48.323.839 10,23 %
Repartiment modal 
(% ferrocarril sobre terrestre) 4,3 18,0% —
Total camions 
que travessen els Pirineus 18.000 41.802 3,43 %
Total trens 
que travessen els Pirineus 43 311 8,24%
Els fluxos es reparteixen equilibradament entre els dos passos trans-
pirinencs actuals (Atlàntic i Mediterrani).
En altres països d’Europa, als passos dels Alps hi ha més equilibri
entre les rutes per carretera i les de ferrocarril. Això s’ha fet a còpia d’im-
posar un impost de circulació per als camions (peatge) quan passen per
Suïssa i d’oferir un servei de tren molt bo. A la frontera espanyola amb
68 Aula d’Ecologia, 2006 Jordi Julià
França, hi domina el transport per carretera i pensem que s’ha de fer un
esforç per equilibrar-ho. 
La demanda de transport de mercaderies que es mouen entre dife-
rents regions, per exemple entre Catalunya i el Rosselló, ha d’estar cober-
ta pel nou Pla Ferroviari de Catalunya, coordinadament amb el Pla
Estratègic d’Infraestructures de Transport de Catalunya del Ministeri
de Foment i en el marc de les Xarxes Transeuropees de la Comunitat
Europea. En un esquema com el previst pel Pla Estratègic d’Infra-
estructures de Transport de Catalunya, el trànsit transfronterer tendiria
a distribuir-se equilibradament pels dos passos actuals (Irun, amb 
22,7 Mt l’any 2026 respecte a 1,8 MTn el 2002, i Portbou, amb 23,7 Mt
l’any 2026 respecte a 2,4 Mt el 2002). El túnel de Vignemale captaria
espontàniament poc trànsit (1,9 Mt al 2026).
A tall de comparació, podem observar què passa en altres països, com
per exemple al Japó, un dels primers països ferroviaris del món, juntament
amb els EUA i Suïssa. El Japó té ara 127 milions d’habitants i una den-
sitat molt alta (334 hab/km2). En aquest país, el ferrocarril representa
el 30 % de quota en transport de viatgers, però només un 4 % de quota
en transport de mercaderies. Les reduïdes dimensions del Japó combi-
nades amb la seva altíssima densitat de població han focalitzat el mer-
cat ferroviari quasi exclusivament cap als viatgers, un mercat ferroviari que
està format per 95 companyies privades, sis de les quals han sorgit de la
privatització de la companyia estatal JNR ara fa pocs anys (aquestes sis
són: Kyushu JR, Shikoku JR, West JR, Central JR, East JR i Hokkaido
JR). A més, hi ha 37 companyies semiprivades i 13 línies públiques de
transport regional. Metros, rodalia, alta velocitat, totes dedicades als
viatgers.
Un cas oposat és el dels Estats Units d’Amèrica, que, malgrat tenir
300 milions d’habitants, tenen una densitat molt baixa (31 hab/km2). 
A Nord-amèrica quasi s’ha abandonat el transport de viatgers, que només
representa un 0,6 % de quota en el transport de viatgers, però, en canvi,
un alt percentatge de les mercaderies (40 %) viatgen en tren. Els Estats
Units tenen una densitat de població deu vegades inferior a la del Japó
i una extensió vint-i-cinc vegades superior. Com veiem, el seu mercat
ferroviari s’ha decantat clarament cap al transport de les mercaderies,
que cobreix grans distàncies. Aquest mercat ferroviari dels Estats Units
funciona de manera totalment privada. Les sis principals companyies
que operen als Estats Units i el Canadà són: Norfolk Southern, CXS,
BNSF, UP (Union Pacific), CP (Canadian Pacific) i CN (Canadian
National). Es tracta de xarxes complementàries, que a vegades compe-
teixen però que altres vegades es complementen per cobrir tot el conti-
El futur del ferrocarril en el transport a Catalunya Aula d’Ecologia, 2006 69
nent americà. A causa de la geografia del país, molt plana en gran part
del territori, es van poder construir línies molt rectes per les quals poden
circular trens de doble alçada amb contenidors, amb la qual cosa es gua-
nya eficiència en el transport.
Això ens fa veure que al món han triomfat les xarxes que s’han espe-
cialitzat, bé en viatgers, bé en mercaderies. És difícil fer passar diferents
tipus de trens per una mateixa via, ja que els trens no es poden avançar
els uns als altres. Els trens de mercaderies tendeixen a anar molt plens,
transporten molta càrrega, cosa que els condiciona a moure’s a baixes
velocitats. En canvi, per als passatgers es prioritza l’alta velocitat. Això
imposa limitacions a l’ús de la xarxa pel fet que no poden coexistir trens
ràpids i trens lents en una mateixa via.
L’Europa dels quinze té una densitat de població tres vegades infe-
rior a la del Japó i tres vegades superior a la dels Estats Units. La seva
extensió també està entremig d’aquests dos països. Les seves quotes de
transport per al ferrocarril, tant per a viatgers com per a mercaderies,
són baixes. A Europa volem una cosa difícil: que el ferrocarril transpor-
ti mercaderies i viatgers alhora, però utilitzant una única xarxa. Tal com
hem comentat anteriorment, calen diferents xarxes per satisfer les dife-
rents necessitats de cada tipus de servei (per exemple, els de rodalia, els
de transport de mercaderies i els d’alta velocitat). S’han de construir
noves xarxes per a cada tipus de servei.
Suïssa probablement és el país més ferroviari del món. Els suïssos han
aconseguit el que en altres llocs s’ha vist incompatible: disposar d’un bon
transport de mercaderies i de viatgers. Com que el país és molt mun-
tanyós, s’han hagut de construir molts túnels. I uns túnels molt llargs,
dissenyats amb poc pendent per fer-los adequats als trens de mercade-
ries, que requereixen vies molt estables, de poc pendent i amb poques
corbes per poder arrossegar molta càrrega. 
A Europa, malgrat el que hem comentat a l’inici sobre la pèrdua de
quota de mercat del ferrocarril respecte de la carretera, hem de tenir en
compte els problemes de capacitat previstos per a algunes de les línies
ferroviàries. Alguns trams saturats es produeixen precisament per la con-
fluència de viatgers i mercaderies en la mateixa línia. Per exemple, aquest
és el cas de l’Europa Central (Alemanya, nord de França) i del corredor
Mediterrani (sud de França, Catalunya). El nostre pla s’ha de fer en
aquest context de línies saturades i aconseguir que, així i tot, el ferro-
carril pugui créixer. 
El nostre model territorial és l’euroregió mediterrània del sud-est de
França i el nord-est de la Península, una regió que té disset milions d’ha-
bitants i set milions de llocs de treball, i que conté grans nuclis urbans,
70 Aula d’Ecologia, 2006 Jordi Julià
com Montpeller, Tolosa de Llenguadoc, Saragossa, Barcelona i València.
L’aeroport i el port de Barcelona també han de servir tota aquesta regió.
La xarxa ferroviària i la de carreteres han de connectar totes aquestes
infraestructures amb una connexió a Europa amb un ferrocarril d’ample
internacional.
Pensar en el transport i les infraestructures d’una regió ens obliga a
pensar quin tipus de país volem. Si hem de ser vuit milions d’habitants
en els pròxims anys, hem de preveure com es distribuiran pel país.
Preveiem un creixement de la zona metropolitana i d’altres ciutats a
més distància en un creixement equilibrat de les diferents regions (no
només a l’entorn de Barcelona). La idea és que la població s’estengui
per tot Catalunya. I aquest creixement de la Catalunya interior (tant
en població com en indústria) ha de ser servit per una bona xarxa d’in-
fraestructures. Hem de crear línies de ferrocarril cap a aquestes zones
interiors, inexistents a dia d’avui. La implantació de l’Eix Transversal
Ferroviari impulsaria aquest nou model territorial de Catalunya pro-
posat en el nou Pla Territorial. Segons les previsions de la Secretaria de
Planificació Territorial, uns tres milions d’habitants viuran fora de la
Regió Metropolitana de Barcelona l’any 2026 i, així, aquesta perdrà
pes demogràfic en relació amb la resta de Catalunya (passarà de con-
tenir el 69 % de la població l’any 2001 al 61 % l’any 2026). A les
comarques situades al llarg del corredor transversal de Catalunya, s’hi
concentraran 1,5 milions d’habitants. Exceptuant el Segrià i el Gironès,
que estan servits també pel corredor de l’Ebre i del Mediterrani res-
pectivament, les set comarques que seran servides exclusivament per
l’Eix Transversal Ferroviari sumaran un milió d’habitants (600.000
l’any 2001).
L’Eix Transversal Ferroviari s’inscriu en el marc de l’euroregió com
un complement de la xarxa ferroviària proposada pel Pla Estratègic
d’Infraestructures de Transport del Ministeri de Foment i de la xarxa
ferroviària transeuropea. Amb aquestes infraestructures transversals esten-
drem la connectivitat de les comarques interiors de Catalunya, tant per
carretera (l’actual eix transversal) com per ferrocarril. Aquestes infra-
estructures també s’han d’usar per al transport de mercaderies, en un
model mixt de mercaderies i viatgers similar a l’esmentat anteriorment
de Suïssa. D’aquesta manera, es trencaria el model actual en què les mer-
caderies forçosament han de passar per Barcelona. Amb una gestió com-
binada de passatgers i mercaderies, s’amortitza millor una gran
infraestructura, nova de soca-rel, i que permet la combinació de moda-
litats ràpides i lentes pel fet que no va gaire congestionada. En aquesta
visió, les circulacions de mercaderies desapareixen de la línia de la costa,
El futur del ferrocarril en el transport a Catalunya Aula d’Ecologia, 2006 71
de manera que cal reforçar tant el corredor prelitoral com l’eix trans-
versal per l’interior. La xarxa de mercaderies serà d’ample internacional,
tant si són les línies actuals remodelades com si són línies noves. 
El nou model d’infraestructures ferroviàries projectat per als pròxims
anys per part de la Generalitat de Catalunya es configura a partir de tres
línies no radials: 1) la línia 9 de metro de circumval·lació de Barcelona
per la part alta; 2) la línia orbital, un ferrocarril de rodalia que unirà
Mataró, Granollers, Terrassa, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la
Geltrú, i 3) l’eix transversal, que ha de connectar Girona i Lleida. Amb
aquesta planificació, molt ambiciosa, es busca un disseny de malla no
radial amb un nucli a Barcelona. Els serveis actuals de llarg recorregut
(grans línies) esdevindran serveis d’alta velocitat circulant per les noves
línies d’ample internacional. Apareixeran uns serveis regionals circulant
també a alta velocitat per les noves línies. Pensem també a proporcio-
nar serveis ferroviaris cap a Europa, per exemple, a Venècia, París, Roma,
amb l’alta velocitat, de manera que s’arribi a aquestes ciutats en un ter-
mini d’unes sis hores, i els serveis regionals (Montpeller, Tolosa de
Llenguadoc, València) encara seran més ràpids. Les ciutats més llunya-
nes requeriran sempre el transport en avió. Però aquestes infraestructu-
72 Aula d’Ecologia, 2006 Jordi Julià
2001 2026
Segrià 169.593 277.264
Pla d’Urgell 30.393 44.506
Urgell 32.042 46.980
Segarra 19.059 31.664
Anoia 95.103 155.094
Bages 157.870 281.060
Osona 132.601 232.869
Selva 125.515 173.741
Gironès 142.978 240.268
905.154 1.483.445
MODEL TERRITORIAL
EIX TRANSVERSAL FERROVIARI Mcrit
EIX TRANSVERSAL FERROVIARI
CORREDOR DE L’EBRE /
CORREDOR MEDITERRANI
res crearan una regió en una altra escala, una euroregió. Aquesta euroregió,
territori on estem situats al bell mig, seria el nostre àmbit natural de
relació. 
Un exemple: estudi sectorial del tren al Maresme
A Mataró, la posició relativament excèntrica de l’estació respecte de la
població fa que tot just 16.000 habitants tinguin garantida la seva acces-
sibilitat a peu a l’estació. Bona part de la ciutat queda lluny de l’estació,
situada vora el mar. En el futur, s’hauria de servir millor la població
situant estacions al centre de la ciutat. Això implica fer la línia de tren per
l’interior. Si volem que la gent agafi el tren, l’hi hem d’acostar, i l’accés
al tren ha de ser molt pràctic; altrament, s’agafa el cotxe. Al Maresme,
actualment la línia de tren i la carretera nacional (N-II) van arran de les
platges, de manera que carretera i via de tren constitueixen una barrera
entre les poblacions i la costa. La carretera hauria de desaparèixer d’a-
quí i hauria d’anar per l’interior, a prop d’on passa actualment l’auto-
pista. En el cas del ferrocarril, seria important, tant per l’impacte de la
via vora la platja, com per poder situar les estacions de manera més cèn-
trica a les poblacions i així servir millor la gent, fer passar el tren per
l’interior i amb via doble. Com que l’espai està densament construït,
serà necessari construir túnels per sota de les poblacions. Amb aquest
projecte es podria imaginar una gran façana litoral amb un passeig marí-
tim ample, sense els destorbs de la via i la carretera. Es tracta d’una obra
molt ambiciosa pensada per a llarg termini per millorar la qualitat de
vida dels ciutadans tot respectant el medi ambient amb una planifica-
ció adequada de les infraestructures.
El futur del ferrocarril en el transport a Catalunya Aula d’Ecologia, 2006 73
Aula d’Ecologia, 2006 75-83
Conservació del territori i societat civil
Jordi Pietx 
Xarxa de Custòdia del Territori
Jordi Sargatal
Fundació Territori i Paisatge
Sobre la Fundació Territori i Paisatge
Ara fa vuit anys, Caixa Catalunya va fer una aposta molt decidida i valen-
ta per dedicar part del pressupost de l’obra social a temes ambientals.
L’obra social de les caixes disposa d’un pressupost important. Per exemple,
per a aquest any 2006, el pressupost del conjunt de totes les caixes d’es-
talvi d’Espanya serà de 1.200 milions d’euros. L’obra social de les caixes es
dedica a fer allò que fa falta a la societat, com, per exemple, promoure
asils, hospitals, llocs d’acolliment, biblioteques. Últimament, també es
promouen aspectes més culturals i ambientals. Caixa Catalunya va apos-
tar per un projecte decidit: emulant el National Trust anglès, va promoure
una entitat que es dedica a comprar territori per a la seva conservació.
La seu de l’obra social de Caixa Catalunya és a l’edifici modernista
de la Pedrera. L’obra social comprèn quatre fundacions. Una fundació és
cultural i es dedica a gestionar la Pedrera. La segona és la Fundació
Territori i Paisatge, apareguda l’any 1997. Més tard, l’any 2000, es va
crear la Fundació Un Sol Món, que es dedica a promoure iniciatives per
al tercer i el quart món. I, finalment, Viure i Conviure es va crear l’any
2000 com a fundació, però comprèn l’obra tradicional de la Caixa, és
a dir, l’assistència a les persones grans que ja es duia a terme des del prin-
cipi en l’obra social. 
Ens centrarem en les activitats de la Fundació Territori i Paisatge, un
referent per a l’Administració i la societat civil que dóna una imatge
favorable i diferenciadora de Caixa Catalunya.
Tal com hem esmentat, el nostre referent va ser el National Trust
anglès. Aquesta entitat va néixer fa 108 anys per aplegar els propietaris
de castells amb terrenys, que, a causa de les seves dificultats per mantenir
les propietats i les terres, es van associar per buscar recursos. Per treure’n
un rendiment, van obrir i fer visitables les propietats. L’entitat es va anar
fent gran fins al dia d’avui, que ha assolit dos milions de socis, té dos mil
empleats, gestiona 400.000 hectàrees en propietat i mou un pressupost de
250 milions d’euros, una part dels quals (el 30 %) prové de donatius o
herències. Resumint, s’ha convertit en una entitat de gran suport social.
Referents similars en altres països són el Natuurmonumenten neerlandès,
o el moviment de conservació francès, tots ells pertanyents a una xarxa
anomenada Eurosite, de la qual nosaltres també som membres. Fora
d’Europa, als Estats Units aquesta funció la fa el Nature Conservancy.
L’objectiu principal que ens vam marcar a la Fundació Territori i
Paisatge ja des del primer dia va ser comprar espais amb un elevat valor
ecològic. El segon objectiu va ser gestionar territori directament o mit-
jançant convenis. Finalment, el tercer objectiu concerneix a la sensibi-
lització i l’educació ambiental de la població. 
Fins ara, la Fundació Territori i Paisatge ha comprat vint espais dife-
rents que sumen 7.531 hectàrees. Tot i que estan a nom de la Fundació
Territori i Paisatge, els estatuts diuen que, si un dia desapareix Caixa
Catalunya, aquests terrenys no poden passar a mans o entitats privades,
sinó que han de passar a l’Administració o a una entitat social anàloga de
conservació. Ho anomenem propietat social ja que els diners provenen
de l’obra social d’una caixa d’estalvis. A més de la propietat adquirida,
s’han fet 42 convenis de custòdia de finques públiques, principalment
amb ajuntaments, que comprenen 126.000 hectàrees. També tenim
quatre acords de custòdia amb propietaris privats. 
A continuació farem esment d’alguns dels vint espais que ha com-
prat la Fundació Territori i Paisatge:
1) Muntanya d’Alinyà, la finca privada més gran que hi havia a Cata-
lunya (5.350 ha), situada a la zona de Coll de Nargó-Oliana. És un
espai amb una gran variabilitat d’hàbitats i de paisatges, derivada de
la variabilitat en l’altitud: mentre que a l’extrem occidental trobem
una altitud de 500 m, a l’est trobem altituds de 2.400 m. Es tracta
d’una zona molt despoblada, amb un cens de només 86 persones
amb una mitjana d’edat de 67 anys. La feina de la Fundació Territori
i Paisatge consisteix, per exemple, a ajudar a netejar camins, fer abeu-
radors per al bestiar, organitzar camps de treball. També estem duent
a terme un projecte de protecció de races de vaques domèstiques
autòctones en perill d’extinció. Així, es pot fer un passeig pel parc,
per un ecomuseu a cel obert, per entendre el procés de pastoralis-
me i de domesticació dels animals.
2) Congost de Mont-rebei. Es tracta d’una finca de 500 hectàrees amb
molta variabilitat biològica. Hi estem duent a terme tasques d’ar-
76 Aula d’Ecologia, 2006 Jordi Pietx i Jordi Sargatal
ranjament de zones d’aparcament i de pícnic, miradors, així com
també del camí excavat a pic a la paret del congost.
3) Muntanya de Puigventós, a llevant de Montserrat. És una zona de
gran interès geològic i botànic situada en antigues feixes conreades,
ara abandonades, i que han cremat diverses vegades. Hi estem fent
un condicionament per a l’ús públic arranjant zones que havien patit
una degradació.
4) Bosc de Vilalta. Es tracta d’una zona de penya-segats a les munta-
nyes de Prades. S’hi fa la restauració del paisatge i s’hi promou també
la cria de l’àguila cuabarrada. 
5) Port d’Arnes, a les muntanyes de Tortosa i Beseit. En aquest entorn
es troben llúdrigues, cabres salvatges, àguiles i voltors. La nostra
tasca és l’arranjament de camins per a senderisme i la regulació de l’es-
calada. 
6) Congost de Fraguerau al Montsant. S’hi han instal·lat rètols i indi-
cadors.
7) Mig de Dos Rius. Bosc de ribera a Sant Pere Pescador, al parc dels
aiguamolls. S’hi ha arreglat l’accés i la circulació dels visitants per
protegir uns prats molt interessants a causa de la seva variada flora
d’orquídies.
8) Boscos de ribera dels rius Segre i Ter. 
9) El bosc de Tosca a les Preses (la Garrotxa), que comprèn uns con-
reus tradicionals de fajol encerclats de parets de pedra tosca.
10) Coll de Can Maçana. Una part de les agulles de la muntanya de
Montserrat.
11) Rehabilitació de l’estany d’Ivars (un estany dessecat fa cinquanta
anys) amb la reinundació de la seva cubeta, que ocupa 160 ha. S’han
comprat els terrenys que cobria l’antic estany i s’està refent la zona
inundada. La gent dels pobles veïns n’estan molt contents, ja que
recuperen el seu patrimoni natural. Pot ser interessant estudiar la
successió secundària que s’hi desenvoluparà.
12) Llacuna de l’Aufacada al delta de l’Ebre, de 175 ha. L’expansió del
conreu de l’arròs al delta de l’Ebre fa perillar algunes zones de gran
valor faunístic. La llacuna de l’Aufacada va estar a punt de conver-
tir-se en arrossars. Ara intentem comprar més arrossars adjacents
per aconseguir acostar-nos a la superfície original de 500 hectàrees
cartografiada als anys setanta.
A més de les finques de propietat, hem establert convenis de custò-
dia de propietats municipals. Ara en tenim 42 que comprenen el 2,7 %
del territori de Catalunya. Si a aquesta quantitat hi sumem el 0,3 % de
Conservació del territori i societat civil Aula d’Ecologia, 2006 77
territori que tenim en propietat, veiem que, en total, contribuïm a la
gestió d’un 3 % del territori català.
Dins dels acords de custòdia, una de les nostres responsabilitats és
gestionar drets de tala. A molts boscos de l’Alt Pirineu català la propie-
tat és publica. Quan es talla el bosc, el 75 % del benefici ha de passar
als municipis de la zona; però, en canvi, qui ha de fer-se càrrec de les
despeses de la tala és l’administració de la Generalitat. Pot passar que la
Generalitat tingui un pressupost molt just per fer política forestal i, si
no hi ha partides de diners disponibles, les tales no s’efectuen. Com que
els ajuntaments necessiten l’entrada de diners que obtenen amb la tala,
reclamen poder talar alguns rodals. Per exemple, recentment, els ajun-
taments de Farrera i de la Vall de Cardós reclamaven que es talés algun
bosc per disposar de finançament per arreglar pistes. Com que no es
disposa de pressupostos adequats, es va plantejar de talar uns avets monu-
mentals vora la carretera, amb accés fàcil i sense la necessitat d’obrir
camins de desembosc. Davant d’aquesta proposta, els habitants de la
zona van mirar la manera de salvar un patrimoni valuós, i van demanar
a la Fundació Territori i Paisatge que intervingués en la subhasta. La
Fundació va comprar els drets de tala, amb la qual cosa els ajuntaments
van poder disposar d’una entrada de diners i, evidentment, els arbres
han romàs en peu. S’ha pogut conservar un patrimoni natural de molt
valor i alhora s’han cobert les necessitats pressupostàries dels ajunta-
ments. 
La compra de drets de tala també la fem en rodals de boscos molt
madurs dels Pirineus. Per identificar els boscos interessants, usem indi-
cadors com, per exemple, la presència del mussol pirinenc. És una espè-
cie que habita en troncs d’arbres vells de pi negre i menja talpons,
característiques indicadores d’un bosc madur. 
Col·laborant amb la Fundació CBD-Habitat es van començar alguns
projectes fora de Catalunya. Per exemple, a Andalusia, hem comprat
drets de caça del conill i la perdiu, en una estratègia per afavorir el linx
ibèric (una espècie endèmica de la península Ibèrica i, per tant, del món).
La major part dels darrers cent cinquanta linxs que queden a la Península
viuen en finques de caça major. Nosaltres vam comprar en subhasta els
drets de caça de conill i perdiu, però no els exercitem, de manera que
són els linxs els que es beneficien d’aquesta disponibilitat de preses i així
poden augmentar la població. Es tracta d’un pas més en l’esperança que
aquest felí no desaparegui. A través del procediment d’entrar a la sub-
hasta, vam poder accedir a aquests vedats, que eren molt tancats i els
propietaris dels quals tenien males relacions amb l’Administració i els
ecologistes.
78 Aula d’Ecologia, 2006 Jordi Pietx i Jordi Sargatal
A Catalunya treballem en la custòdia del territori de l’àguila cuabar-
rada. Des de la Fundació Territori i Paisatge hem ajudat entitats, com
SEO/Birdlife, a fer convenis de custòdia del territori amb propietaris
que tenen finques de cria o de caça de l’àguila cuabarrada. De tota mane-
ra, tot i que en un primer nivell es tracta de la custòdia de l’àguila, amb
aquest pretext s’aconsegueix recuperar els hàbitats de prats i conreus en
benefici del paisatge i la biodiversitat de la zona.
La custòdia del territori és un concepte que s’ha d’anar consolidant.
La custòdia comprèn tots aquells mecanismes que han de fer que els
propietaris particulars o els ajuntaments tinguin maneres de poder con-
servar el territori. Una persona propietària d’un tros de país té a les seves
mans poder fer molt més per a la conservació que les persones que no ho
són. El propietari ajuda a mantenir el paisatge i la seva biodiversitat. Ara
que molts boscos ja no rendeixen, el manteniment de les finques es fa
difícil i la gestió no està pagada ni reconeguda. Amb la custòdia es bus-
quen sistemes de compensar els propietaris mitjançant desgravacions
fiscals per tal que puguin gestionar a llarg termini. La iniciativa de la
Xarxa de Custòdia del Territori està específicament orientada cap a 
la gestió i la custòdia del territori.
Sobre la Xarxa de Custòdia del Territori
La Xarxa de Custòdia del Territori es va fundar el 6 de març de 2003
amb el suport de la Universitat de Vic, la Fundació Territori i Paisatge
i el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. La
implicació d’aquestes institucions no ha estat senzillament donar un
pressupost per treballar, sinó bastir ponts, establir aliances i treballar vers
objectius comuns. Es va començar amb un treball en xarxa de 49 orga-
nitzacions i persones membres. A l’inici hi havia 34 entitats de custò-
dia en funcionament, 114 acords de custòdia i 74.605 ha custodiades
a Catalunya i les illes Balears. Amb data actual (27 de febrer de 2006),
s’ha passat a 98 organitzacions, corresponents a àmbits molt diversos,
com ajuntaments, associacions, fundacions, consorcis, empreses con-
sultores vinculades a la conservació i algunes persones a títol individual. 
De què parlem quan parlem de custòdia? La definició més concisa
seria la del nostre lema: «persones que tenen cura de la terra». Es tracta
de fer un treball conjunt entre propietaris, entitats i administracions,
com a procés educatiu de coneixement i aprenentatge i intercanvi a l’ho-
ra de plantejar una gestió que prevegi la conservació. Es tracta d’una
estratègia compatible amb el fet d’obtenir una rendibilitat de les fin-
ques, buscant d’implicar els propietaris, els usuaris (pagesos, caçadors,
Conservació del territori i societat civil Aula d’Ecologia, 2006 79
pescadors) i l’administració de la Generalitat amb l’objectiu d’aconse-
guir la conservació i el bon ús dels recursos naturals, culturals i paisat-
gístics. La Xarxa de Custòdia del Territori seria una organització paraigua
per impulsar el desenvolupament i l’ús de la custòdia. La Xarxa de
Custòdia del Territori no fa acords amb propietaris privats o públics
sinó que promou que les seves organitzacions membres ho puguin fer. La
Xarxa de Custòdia del Territori se centra en els àmbits següents: difu-
sió ciutadana, informació tècnica, formació i capacitació, suport i tre-
ball en xarxa i impuls social de R + D per a la custòdia. 
Com s’aplica la custòdia?
A partir de la sensibilització del públic, es va cap a la creació de meca-
nismes d’acord entre propietaris, usuaris i entitats de custòdia. Per exem-
ple, quan la Fundació Territori i Paisatge aposta per la conservació
comprant uns drets de tala, ha de poder disposar d’uns mecanismes
ferms i fiables que assegurin aquest compromís en el marc jurídic.
Evidentment, és primordial aconseguir acords de custòdia per a la bona
gestió i protecció de terrenys. Es promou el suport i l’assessorament a
propietaris i ajuntaments d’indrets amb valor, en un treball fent costat 
a l’administració local. Quan l’entitat té mitjans econòmics i alhora els
terrenys tenen un gran valor, les entitats de custòdia poden aconseguir
la propietat del terreny mitjançant la compra o donacions. En altres
casos, les entitats de custòdia ajuden a planificar, restaurar i gestionar
els indrets quan així s’ha pactat amb el propietari, organitzen activitats
d’educació i sensibilització ambiental en relació amb els projectes de
custòdia i conservació dels terrenys que gestionen, i també organitzen
activitats de voluntariat ambiental com a peça important de divulgació
i de reconeixement social. Evidentment, també cal anar estudiant quins
llocs poden ser interessants, és a dir identificar les zones prioritàries. A
més a més, i a vegades de forma imprescindible, cal promoure una acti-
vitat econòmica sostenible als terrenys de la custòdia. Finalment, s’or-
ganitzen campanyes i accions de captació de fons que permetin tirar
endavant les iniciatives que les organitzacions porten a terme.
Si ens fixem en algunes dades sobre les fórmules d’acord, veiem que
el 63 % dels acords de custòdia s’han fet amb propietats privades, i el
71 % s’han fet fora d’espais naturals protegits per la legislació o per les
polítiques públiques, cosa que reforça la complementarietat entre totes
dues estratègies. La custòdia no substitueix els mecanismes tradicionals
de conservació des de les administracions públiques, sinó que els com-
plementa, sobretot quan la custòdia actua fora dels espais naturals. S’ha
80 Aula d’Ecologia, 2006 Jordi Pietx i Jordi Sargatal
de veure la custòdia com una estratègia per a la conservació, com n’hi
ha d’altres. 
Fixant-nos ara en l’inventari per a l’any 2004 de l’anuari d’entitats
catalanes ambientals que publica el Centre UNESCO de Catalunya
(amb la col·laboració de la Fundació Territori i Paisatge), hi trobem les
dades següents: actualment hi ha a Catalunya unes 75 entitats de la
societat civil, sense ànim de lucre i de caràcter privat, dedicades a l’es-
tudi del medi natural i la biodiversitat; n’hi ha 57 que declaren dedicar-
se a la recuperació i la gestió d’espais naturals; 51 es dediquen a l’ordenació
del territori (segons la classificació d’aquest anuari, es tractaria de les
entitats clàssiques de defensa i reivindicació de la conservació del terri-
tori); hi ha unes 25 entitats dedicades a l’estudi dels ecosistemes aquàtics;
24 que diuen dedicar-se als boscos, incendis forestals i reforestació; 
3 de dedicades a la custòdia del territori (mentre que la Xarxa de Custòdia
del Territori n’identificaria unes 38), i només una entitat declara dedi-
car-se a la conservació (justament és la Fundació Territori i Paisatge).
Una sola entitat declara dedicar-se a la protecció del medi natural. Les
entitats que es dediquen a la conservació del patrimoni cultural (unes
20 a Catalunya) coincideixen sovint en objectius de conservació del
patrimoni natural. També caldria pensar si hi ha entitats dedicades a la
conservació del paisatge en el sentit estricte del terme. En resum, estem
parlant d’unes 150 organitzacions que es dediquen a la conservació del
territori des de la societat civil a Catalunya, de les quals unes 130 esta-
rien dedicades a la conservació de la natura.
Unes altres dades obtingudes d’aquest anuari, elaborades per Josep
Germain i basades en 110 entitats ambientals (segons l’Anuari 2003),
indiquen que el 49 % d’aquestes entitats tenen menys de cent socis.
Són, doncs, organitzacions molt petites. L’entitat més gran és Greenpeace,
amb disset mil socis. A l’altre extrem en trobem de modestíssimes, amb
quatre socis. Hi hauria unes cinquanta mil persones associades en aquests
tipus d’organitzacions. Aquesta, malgrat semblar una bona xifra, és molt
modesta comparada amb els 3,5 milions de membres del National Trust
al Regne Unit. El 77 % dels associats es concentren en vint associacions.
En total, aquestes organitzacions gestionen uns 4-5 milions d’euros
anuals; repartint-ho entre les entitats, obtenim un pressupost de 36.000-
40.000 euros /any per a cadascuna, excloent-ne les grans entitats com
la Fundació Territori i Paisatge. Algunes d’aquestes organitzacions tenen
personal professional contractat (d’una a deu persones), però la majo-
ria no tenen personal remunerat. Aproximadament un 50 % d’aques-
tes es beneficien d’un voluntariat organitzat en programes concrets. Si
comparem aquestes dades amb les d’altres països, com el National Trust,
Conservació del territori i societat civil Aula d’Ecologia, 2006 81
que té un pressupost de 462,4 M euros/any i els esmentats 3,5 milions
de membres, o el Natuurmonumenten, dels Països Baixos, amb un pres-
supost de 98,9 M euros/any i més d’un milió de membres, ens adonem
que estem a anys llum de distància.
Com ens hem de plantejar el futur? Si volguéssim apropar-nos als
models europeus que ens serveixen de referent, hem d’intentar que les
organitzacions siguin sòlides en estructura i funcionament, que la pla-
nificació estratègica i la qualitat siguin conceptes habituals en els objec-
tius de les entitats de conservació. Les entitats s’han de reforçar respecte
de com estan ara, i una manera de fer-ho és assolint una certa concen-
tració, ja que ara tenim una gran quantitat d’organitzacions petites. S’ha
de plantejar el seu funcionament sobre la base d’una cultura organitza-
tiva dinàmica i positiva. S’ha d’innovar i mirar cap enfora. La qüestió
de professionalitzar aquestes entitats és bàsica si es vol seguir treballant:
cal veure la professionalització com una inversió necessària per assolir
la maduresa. S’ha de veure la importància de la comunicació i el màr-
queting, puntals en aquest procés perquè ens fa la sensació que potser
no ho estem explicant prou bé als ciutadans. I també cal exigir més a
l’Administració: el funcionament ordinari d’aquestes entitats hauria de
tenir un marc de relació més transparent amb les administracions. No
hauria de ser tan difícil com ho és actualment assegurar el finançament
adequat del funcionament ordinari i a llarg termini de les activitats de
conservació, una funció que complementa la de les polítiques públi-
ques. Estem de sort que hagi sortit una iniciativa com la Fundació Ter-
ritori i Paisatge que, a més, ha arrossegat altres iniciatives d’obra social
de caixes d’estalvi, però cal aconseguir més finançament de fundacions
i empreses privades per millorar en comparació amb altres països euro-
peus. Hem de treballar en pro d’una fiscalitat favorable a la conserva-
ció de la natura i de beneficis per a la propietat que s’hi implica. Moltes
d’aquestes demandes es poden aconseguir, es van fent nous passos i gra-
dualment van sorgint oportunitats concretes per a la seva realització.
Finalment, volem destacar que el treball en xarxa/xarxes és important
per crear aliances i per a l’eficàcia del treball, ja que s’aconsegueixen
millor els objectius que anant per separat.
El reconeixement social de la custòdia
Per obtenir un reconeixement social del que s’està fent, hem d’aconseguir
que la societat conegui, valori i participi en la conservació, entenent per
societat la ciutadania, els agents socials, les entitats civils, les empreses,
els sindicats i les associacions. I també, les institucions de mecenatge,
82 Aula d’Ecologia, 2006 Jordi Pietx i Jordi Sargatal
patrocini i finançament (fundacions públiques i privades, obres socials,
institucions financeres i de crèdit...), i les administracions a tots els
nivells.
Hem de treballar d’una manera clara i concreta per obtenir resultats.
Això no passarà de la nit al dia. Si partim d’entitats de custòdia públiques
i privades, que es professionalitzen, creen llocs de treball, tenen capaci-
tat de recaptar fons, participen de manera més activa contribuint en
polítiques públiques i establint aliances, per aquest camí segur que ten-
direm cap al reconeixement i la valoració de la custòdia en la societat.
La sort que té el moviment de la custòdia del territori és el fet d’ha-
ver creat una xarxa que té com a objectiu prioritari aconseguir el reco-
neixement global del moviment. En aquest moment (28 de febrer de
2006), a la Xarxa de Custòdia del Territori estem iniciant els treballs
que han de portar a un nou pla estratègic (pla director 2007 de la Xarxa
de Custòdia del Territori), on es recullin els compromisos i acords amb
les entitats per marcar la línia del que volem fer. Per reforçar i capacitar
les entitats de custòdia, estem acabant de posar en marxa la Caixa d’Eines
per a les entitats de custòdia. Estem plantejant també noves estratègies
de finançament de la custòdia que inclouen els aspectes de fiscalitat i
altres eines financeres, i estem preparant el terreny per tal que entitats
amb més capacitat puguin actuar amb eines més modernes i innovado-
res. També estem posant en marxa el Mercat de Custòdia del Territori,
que ha de servir per potenciar els temes d’activitat econòmica vinculats
a la conservació. I, com a acció que fem una vegada cada dos anys, pro-
jectada clarament envers la societat, estem organitzant la II Setmana de
la Custòdia del Territori, del 29 de setembre al 8 d’octubre de 2006. En
aquestes jornades s’han programat activitats i actes divulgatius organit-
zats per totes les entitats.
Conservació del territori i societat civil Aula d’Ecologia, 2006 83
Aula d’Ecologia, 2006 85-91
Les migracions humanes en l’antiguitat: 
lliçons per al dia d’avui
Dr. Xavier Aquilué
Director del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries
El concepte de migració, en qualsevol diccionari, el trobem definit com
«el moviment d’un conjunt d’individus d’un territori a un altre per assen-
tar-se». És a dir, el concepte deixa clar que es tracta d’una migració quan
un grup de persones establert en un lloc concret marxa d’aquest lloc per
establir-se en un altre.
Quan podem parlar de migracions tal com ho entenem avui en dia?
Bàsicament, i gràcies a estudis de caire arqueològic i antropològic, sabem
que en el paleolític inferior es van formar els grups humans predeces-
sors de l’Homo sapiens sapiens (fa uns 3-2,6 M d’anys) i que aquests grups
humans estaven focalitzats en certes zones de l’Àfrica (Homo habilis i
Australopithecus) i a la península Ibèrica, fa un milió d’anys, a la zona
d’Atapuerca (Homo antecessor). Aquests grups humans no estaven esta-
blerts en un territori concret. Des del punt de vista històric, només es
pot començar a parlar de migració quan les comunitats humanes dei-
xen el nomadisme i s’estableixen sedentàriament tot organitzant-se i
mostrant una identificació cultural amb el territori que ocupen. Això
sorgeix en el neolític (7000-6500 aC) en zones de Mesopotàmia. A par-
tir d’aquí, la innovació va irradiar cap a la Mediterrània, on es detecta
a partir del 6000 aC. Quan es produeix el sedentarisme, amb grups
assentats al territori i amb consciència del territori, es pot començar a
parlar de moviments migratoris. Els corrents migratoris apareixen, doncs,
a partir del neolític.
La migració és un fenomen del qual trobem exemples a l’antiguitat
clàssica i en qualsevol època històrica (medieval, moderna, contem-
porània). Aquí presentarem una visió dels moviments migratoris en l’an-
tiguitat clàssica i limitats a la Mediterrània.
Una obvietat és que les causes d’aquests moviments migratoris es
produeixen per motivacions econòmiques. En els exemples que analit-
zarem, veurem que totes les causes, tant de moviments col·lectius com
individuals, tenen l’origen en raons de tipus econòmic, i que moltes d’a-
questes causes són perfectament comparables amb els moviments migra-
toris actuals. Tot i així, per analitzar les migracions a l’antiguitat tenim
molts buits d’informació i una manca significativa de dades quantitati-
ves i demogràfiques. En un estudi recent amb dades de la població mun-
dial de 2005, dels 6.500 milions de persones del planeta, 191 milions
(aproximadament el 3 %) són emigrants, i els estudis demogràfics
d’Espanya han determinat que, entre l’any 1990 i el 2005, han entrat
al país uns quatre milions d’emigrants. Aquest tipus de dades no el tenim
a les societats antigues i, per tant, les conclusions que es poden extreu-
re de les informacions de què disposem són limitades. No obstant això,
els exemples que veurem a continuació ens mostren que els fenòmens
migratoris de l’antiguitat clàssica són produïts per motivacions similars
a les que podem trobar actualment al segle XXI.
Com ja se sap prou bé, gran part de la nostra cultura està basada en
la cultura grega i romana, i tenim diverses informacions sobre movi-
ments migratoris d’aquelles societats.
Així, en el període arcaic d’època grega (segles VIII-VII aC) es va pro-
duir la primera onada colonitzadora de les ciutats-estat gregues, que
impliquen la creació de nous assentaments de tipus agrícola a la Medi-
terrània per instal·lar-hi els excedents demogràfics i solucionar la manca
de terres i, per tant, de recursos econòmics de les zones d’origen. Un ex-
cedent de la població autòctona, sense accés a la terra, font de la pro-
ducció i la riquesa, va forçar aquests moviments migratoris, que van
portar a la creació de noves ciutats (apoikia). Des de les diferents poleis
gregues, es va efectuar una sèrie de moviments colonitzadors en dife-
rents direccions de la Mediterrània, principalment cap a la Mediterrània
central i cap a la mar Negra. Així, entre el 750 i el 650 aC, els grecs de
Calcis van fundar Cumes, després Neàpolis, al sud d’Itàlia, i Naxos,
Zancle, Règion i Himera a Sicília i a la Magna Grècia. Els grecs de Mè-
gara van crear Mègara Hiblea i els de Corint, Siracusa. Els grecs de Milet
i Mègara van crear colònies a la mar Negra. Els grecs de Tera van fundar
Cirene, a l’actual Líbia. 
Aquesta etapa va ser seguida d’una segona colonització (entre el 650
i el 550 aC), la raó de la qual va ser principalment comercial. Es van
fundar emporia (mercats), uns assentaments totalment diferents dels
esmentats anteriorment, amb la finalitat de crear i consolidar rutes comer-
cials. Els grecs van fundar colònies comercials en diferents sectors de la
Mediterrània. Per exemple, les ciutats de Milet i Mègara van crear els
emporia de la mar Negra d’Òlbia, Ístria i Heraclea del Pont; la ciutat de
Focea va crear els emporia de la Mediterrània occidental de Massàlia,
86 Aula d’Ecologia, 2006 Xavier Aquilué
Àgatha, Alalia o Empòrion; la ciutat de Milet va fundar Naucratis a
Egipte. Als emporia, s’hi van instal·lar grups de nouvinguts de les ciu-
tats d’origen que van establir diferents processos de pactes amb les comu-
nitats indígenes assentades al territori. En el cas dels emporia, sabem que
es van constituir amb uns ritus fundacionals que sempre tenien en comp-
te l’element indígena. A Empúries mateix s’ha vist molt bé que l’encla-
vament de la Palaiapolis (l’actual nucli de Sant Martí d’Empúries), on
es va produir el primer assentament grec d’Emporion cap al 575 aC, era
ocupat per una població indígena des del segle VII aC. Els indígenes ja
havien establert contactes amb els mercaders orientals i l’assentament
comercial grec es va produir amb un pacte amb la població local. De
fet, les excavacions arqueològiques han demostrat que la factoria foceo-
massoliota d’Emporion es va instal·lar directament damunt del poblat
indígena sense cap hiatus temporal entre l’una i l’altra. És clar que l’as-
sentament es va produir en un procés de pacte, que respectava tant els
interessos dels comerciants grecs com els de les poblacions indígenes.
Aquests emporia arreu de la Mediterrània van ser assentaments extraor-
dinàriament importants, ja que van tenir conseqüències clares d’acul-
turació. Els pobles indígenes en contacte amb els assentaments grecs van
rebre tota una sèrie d’influències i d’intercanvis culturals que van trans-
formar amb el temps la seva pròpia cultura inicial. Es tractaria, en resum,
de fenòmens de migració amb processos d’aculturació de les poblacions
indígenes sense anul·lar la personalitat i la cultura de les societats locals.
Però no només tenim documentades en època grega les migracions de
grups humans de les ciutats-estat a altres zones de la Mediterrània, per
qüestions de poblament o de comerç, com hem vist, sinó que també
estan documentades les migracions entre les mateixes ciutats-estat de
Grècia. Aquestes migracions també tenen motivacions de tipus econò-
mic. Així, per exemple, en el segle VI aC, les reformes de Soló d’Atenes
van tenir com a finalitat que l’economia de la ciutat no depengués exclu-
sivament del conreu de la terra i facilités la creació d’estructures econò-
miques vinculades al comerç i l’artesania. D’aquesta manera, van immigrar
a la ciutat d’Atenes diversos artesans i comerciants d’altres ciutats-estat,
tal com va succeir amb ceramistes de la ciutat de Corint que es van ins-
tal·lar a la ciutat. 
També sabem que, en època grega, aquestes migracions de ciutadans
grecs no sempre van ser voluntàries. A Sicília o a la Magna Grècia hi va
haver desplaçaments forçats de ciutadans per motius polítics. Així, per
exemple, a inicis del segle V aC (494 aC), diferents contingents de sam-
nites i milesis van ser obligats a traslladar-se a la ciutat de Zancle amb
la finalitat que la ciutat depengués políticament de Règion i no de Gela.
Les migracions humanes en l’antiguitat: lliçons per al dia d’avui Aula d’Ecologia, 2006 87
Un cop la ciutat va dependre de Règion, el tirà Anaxilau de Règion en
va fer fora els samnites i els milesis, en una forma clara d’utilització de
grups socials per a polítiques conjunturals del moment. Un altre exem-
ple n’és el de la creació d’una nova ciutat per raons polítiques amb ciu-
tadans obligats d’altres ciutats, com va succeir amb la nova ciutat d’Etna,
fundada pel tirà Hieró de Siracusa l’any 475 aC, amb ciutadans proce-
dents de diverses poleis de Sicília (Naxos, Catània, Siracusa). 
El cas de Roma és encara més clar en relació amb els processos de
migració i aculturació. L’expansió militar romana pel Mediterrani va ser
deguda a campanyes amb l’objectiu principal de conquerir el territori
per establir-hi assentaments per als veterans de l’exèrcit romà. Va ser un
procediment per facilitar als excedents demogràfics que a Itàlia no tenien
cap recurs econòmic l’accés a la propietat de les terres. Primerament, els
soldats romans i itàlics servien l’exèrcit. Un cop llicenciats, s’instal·laven
en colònies de nova fundació, on se’ls adjudicava un lot de terres del
territori adscrit a la ciutat, dins de les noves províncies. Aquestes ciu-
tats, a poc a poc, van entrar a formar part de la República Romana i,
posteriorment, de l’Imperi Romà. Un exemple d’aquesta dinàmica el
tenim en la península Ibèrica. A mesura que els romans incorporaven
els territoris conquerits a la seva estructura política i econòmica, es pro-
duïa també una aculturació de les societats conquerides (l’anomenada
romanització).
És clar que els processos de conquesta i les migracions dels itàlics als
territoris conquerits no van ser els únics moviments de població en aquest
període. Roma, en la seva expansió militar i política, va provocar la de-
portació massiva dels pobles conquerits. Així, per exemple, durant la
conquesta de la Ligúria, l’any 180 aC, Titus Livi ens informa que tota
la població ligur (47.000 ligurs amb les seves dones i fills) va ser depor-
tada i instal·lada a l’ager publicus del Samni, on van rebre bones terres
de cultiu i van restar sota el control de diferents assentaments de veterans
romans (coloni). A la mateixa península Ibèrica, un cop finalitzades les
guerres contra els lusitans (154-137 aC), Roma va fer deportar una gran
part de la població lusitana i la va fer assentar en una nova ciutat ano-
menada Valentia juntament amb altres contingents humans provinents
d’Itàlia. 
Un altre exemple de les deportacions forçoses efectuades per Roma
són les de les campanyes militars contra els pirates assentats a la Cilícia,
esdevingudes l’any 67 aC. Pompeu va acabar amb aquests assenta-
ments de pirates i va garantir i estabilitzar el comerç marítim de la
Mediterrània. Una vegada vençuts, sabem per les fonts escrites que
unes vint mil persones d’aquests assentaments pirates van ser traslla-
88 Aula d’Ecologia, 2006 Xavier Aquilué
dades a diferents indrets de l’Anatòlia, del Peloponès, del sud d’Itàlia
i del nord d’Àfrica.
Un exemple de gran rellevància històrica és el de la destrucció de
Jerusalem, a Judea, els anys 70 i 132-135 dC. L’inici de la diàspora del
poble jueu es va produir amb la presa de Jerusalem per Nabucodono-
sor II i la primera deportació de jueus a Babilònia. Després d’entrar a
formar part de l’Imperi Romà, els jueus havien protagonitzat diversos
aixecaments des de l’any 66, però Titus, fill de l’emperador Vespasià, hi
va posar fi. Aquest oficial va assetjar Jerusalem i en va destruir el tem-
ple. Els jueus, derrotats, van ser venuts com a esclaus per totes les pro-
víncies de l’Imperi. Encara, però, van quedar prou jueus a la zona per
recuperar la seva força, i els anys 132-135 van tornar a aixecar-se contra
els romans i van desencadenar una terrible guerra. Els supervivents van
ser dispersats des d’Aràbia fins al nord d’Àfrica i per la resta de l’Imperi.
La voluntat política de Roma respecte d’aquest poble va ser la seva dis-
persió i la seva desintegració total dins les unitats polítiques de l’Imperi.
També tenim documentat a bastament per l’epigrafia, tant en època
grega com romana, el fet que es van produir moviments migratoris de
persones individuals durant tota l’antiguitat. Hi ha evidència de per-
sones que es bellugaven per tota la Mediterrània per motius econòmics
o pels seus oficis. A Tàrraco, per exemple, l’epigrafia ens documenta
l’existència d’una quantitat important d’immigrants procedents d’al-
tres ciutats, a més dels propis de la ciutat. Eren persones lliures, capa-
ces de deixar constància escrita de la seva procedència a través dels
elements funeraris o honorífics (no eren esclaus). A Tàrraco, l’epigrafia
dels segles I, II i III dC ha documentat la presència de diversos immi-
grants a la ciutat, tant militars procedents d’Itàlia (Mevania,
Albintimilium), de la Gàl·lia (Nemausus, Narbo), de l’Àfrica (Sicca i
Veneria), de la Pannònia (Poetovio i Emona), de la Tarraconense (Toletum,
Asturica Augusta, Segisama), de la Bètica (Italica) i de la Lusitània
(Emerita), com civils procedents de la Tarraconense (Barcino, Saguntum,
Ilerda), d’Itàlia (Roma, Pisarum), de la Dalmàcia, de Grècia, de l’Àfri-
ca (Leptiminus i Cirta) o d’Egipte (Pitermo).
Finalment, per posar-ne altres exemples i per trencar els esquemes
que es mantenen en la historiografia, parlem ara del final de l’Imperi
Romà. Sempre s’ha dit que van ser les invasions dels pobladors germà-
nics les que van acabar amb l’Imperi Romà. Avui sabem que això no és
cert. Els qui estudiem el món antic parlem de l’antiguitat tardana com
el període històric que agafa el final de l’Imperi Romà fins a les prime-
res etapes de la invasió àrab a la península Ibèrica al segle VIII. El fet és
que les migracions dels pobles germànics pretenien incorporar-se dins
Les migracions humanes en l’antiguitat: lliçons per al dia d’avui Aula d’Ecologia, 2006 89
l’estructura política de l’Imperi Romà, sobre el qual estaven interac-
tuant. En veurem uns exemples.
Els gots, que procedien de Suècia i del Bàltic, cap a l’any 150 dC es
van desplaçar arreu d’Europa, començant per la Germània i arribant,
l’any 230, a la mar Negra. Els visigots es van assentar l’any 376 dC, per
autorització de l’emperador romà Valent, a la província romana de Mèsia,
al sud del Danubi. Va ser la primera vegada que es va permetre que un
poble germànic entrés dins els límits de l’Imperi. Els visigots van dur a
terme diverses campanyes de saqueig fins que, a partir de l’any 415, es
van assentar primer al sud de la Gàl·lia i després a gran part d’Hispània.
Els ostrogots es van assentar com a federats de Roma a la Pannònia a
mitjan segle V, i després, l’any 488, van envair Itàlia, on s’hi van estar
fins a l’any 555, quan van ser derrotats pels bizantins. Els ostrogots assen-
tats a Roma van utilitzar les mateixes relacions comercials establertes
pels romans anteriorment; per tant, malgrat la invasió, es va mantenir
una continuïtat en els models d’organització.
Un altre exemple el proporcionen els vàndals, originaris de l’Europa
central. L’any 406 van traspassar la frontera del Rin i van penetrar dins
dels territoris de l’Imperi Romà. Es van introduir a Hispània, on van
formar una confederació amb els sueus i els alans l’any 406. Una part
dels vàndals, el vàndals silings, va ser derrotada pels visigots, i els vàn-
dals asdings i els alans van passar a l’Àfrica l’any 429, on van formar un
regne vàndal a la Numídia amb una població d’unes vuitanta mil per-
sones. Aquests grups de vàndals, generalment, no van destruir els siste-
mes d’explotació del territori i els sistemes de producció romans, sinó
que van continuar amb les mateixes estructures econòmiques.
En síntesi, els exemples que hem vist de l’antiguitat ens demostren
la diversitat dels moviments migratoris i com, tant en moviments col·lec-
tius com individuals, presenten destacables similituds amb el que tro-
bem en el món contemporani.
Finalment he d’abordar la segona part del títol de la conferència: lliçons
per al dia d’avui. Un cop fet aquest repàs de la història antiga, veiem que
els moviments migratoris estan presents al llarg de tota la història. Les
lliçons que ens dóna la història són moltes, però les respostes que es con-
tinuen donant davant dels fets migratoris no semblen que tinguin en
compte tot aquest bagatge històric. Les migracions a l’àrea del Mediterrani
han estat contínues des que tenim documentació arqueològica i històri-
ca i la nostra realitat cultural està fonamentada en els diversos grups socials
assentats al territori fruit de moviments migratoris de naturalesa diversa.
Per tant, costa d’entendre com encara avui en dia hi ha un temor gene-
ralitzat per part de la nostra societat davant del fenomen migratori. 
90 Aula d’Ecologia, 2006 Xavier Aquilué
Cal pensar, també, que les migracions han estat moltes vegades con-
seqüència de conflictes bèl·lics que han implicat la deportació o el tras-
llat dels vençuts per part dels guanyadors. Al llarg de la història, s’han
produït aniquilacions, genocidis o deportacions massives, com hem
esmentat en alguns exemples del món antic, i que, per desgràcia, conti-
nuem veient avui en dia. També veiem que, després d’aplicar aquestes tàc-
tiques de desplaçament dels grups humans vençuts, s’han aplicat
polítiques d’integració i d’aculturació forçosa amb la finalitat d’adaptar
aquests grups als models culturals de la societat dominant.
En definitiva, gran part dels exemples extrets de l’antiguitat podrien
aplicar-se perfectament al dia d’avui. Canviarien els noms, canviarien
les situacions, però les causes i les conseqüències serien les mateixes. La
Mediterrània ha estat sempre una zona permeable, d’orient a occident i
de nord a sud, i els moviments migratoris han estat sempre presents en
la nostra història. Esperem que, en el futur, desapareguin les migracions
provocades pels conflictes bèl·lics i que articulem unes correctes políti-
ques socials d’integració que facin menys traumàtica la migració de les
persones.
Les migracions humanes en l’antiguitat: lliçons per al dia d’avui Aula d’Ecologia, 2006 91