BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 1 2 50Núm. novembre 2005 Núm.50 novembre 2005 1,50 BARCELONA EDUCACIÓ Tercera època Consell editorial Marina Subirats Cinquena tinenta d’alcalde i regidora d’Educació Manel Blasco Gerent de l’Institut d’Educació Teresa Eulàlia Calzada Directora de Planificació Educativa i Coordinació Territorial Daniel Resines Director de Formació Professional i Transició al Món del Treball Ignasi García de la Barrera Director adjunt de Planificació Educativa i Coordinació Territorial Toni Martorell Director de Serveis Educatius Teresa Salvadó Directora de Recursos i Serveis Generals Casimir Macià Director de Centres Educatius Municipals Carme Turró Secretària del Consell Escolar Municipal Pilar Figueras Secretària de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores Direcció Eva Martínez-Picó Consell de Redacció Lídia Marsol Departament d’Organització i Sistemes d’Informació Jordi Arnal Oficina del Projecte Educatiu de Ciutat Ignasi García de la Barrera Direcció de Planificació Educativa i Coordinació Territorial Daniel Resines Direcció de Formació Professional i Transició al Món del Treball Emili Pérez Direcció de Centres Educatius Municipals Dolors Cabrera Direcció de Centres Educatius Municipals Marta Carranza Direcció de Serveis Educatius Dolors Casanovas Projecte d’Innovació i Qualitat de la Pràctica Educativa Amparo Tomé Projecte d’Educació en Valors Mariona Ribalta Programa de recuperació de la memòria història M. Àngels Cabeza Secretaria de l’Associació Internacional Ciutats Educadores Josep Rovira Consell Escolar Municipal Coordinació: Jaume Capsada Redacció: Oriol Guiu Disseny gràfic original: Villuendas+Gómez disseny Disseny gràfic: Gramagraf, SCCL Secretaria i administració: Programa de Publicacions de l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Plaça d’Espanya, 5, 08014 Barcelona tel.: 934023534; fax: 934023601 e-mail: imebatencio@mail.bcn.es Il·lustracions: Alba Mengual i Elisenda Juan Disseny portada: Critèria, SCCL Impressió: Gramagraf, SCCL ISSN: 1135-2655 Dipòsit legal: B-21483-1995 © Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona e www.bcn.es/educacio 4 NOTÍCIES Col·laboració entre l’escola Massana i Pont del Dragó Itineraris per Barcelona del CCCB IV Mostra d’informatius, espots i vídeos de ficció de batxillerat Premis Ciutat de Barcelona Activitats del Conservatori Municipal de Música de Barcelona 170 escoles participen a l’Agenda 21 escolar IV seminari de l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes Programes Culturals per al curs 2005-2006 Seminari internacional de la Feset Signatura del Conveni entre l’Institut d’Educació i la Universitat Blanquerna 6 SOM XARXA Les escoles bressol municipals Una xarxa de qualitat en plena ampliació i constant renovació 8 APUNTS D’un pati gris a un jardí verd Sosteniblitat, coeducació i interculturalitat al projecte Recuperem els Jardins Escolars 10OPINEM És temps de celebració Com ens agrada celebrar els aniversaris, les festes i les tradicions? 12A FONS Educar avui: quina cultura ens cal transmetre? Marina Subirats 15ASSOCIACIONS Volem ser escola pública! Un record per al col·lectiu d’escoles per l’escola pública catalana 24PROJECTE EDUCATIU DE CIUTAT Educació, barri i territori Reflexions des del comitè científic de les VI Jornades del PEC 26 CIUTATS EDUCADORES L’educació durant tota la vida De la població infantil no escolaritzada del Brasil a la universitat popular de Gijón 28 CIUTAT Barcelona & fotografia Les relacions entre la ciutat i la mirada fotogràfica en una exposició 30 UNA MICA DE TOT Hem llegit... Lectura Convocatòries Tira còmica 16PERSONATGES Ara fem 25 anys El diàleg entre les directores el CEIP municipal Pau Vila, del CEIP Mare Nostrum i l'IES La Sedeta 20RECURSOS Mediarelate: parlem de sexe i amor La sexualitat i les relacions afectives a través de l’anàlisi dels mitjans de comunicació 22 BCN A L’ESCOLA El zoo modern El Parc Zoològic de Barcelona promou l’estimació i el respecte cap els animals BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 2 e 350Núm. novembre 2005 L’EDUCACIÓ, TRONC DE LA VIDA T eniu a les mans el número 50 de Barcelona Educació. És una d’aquestes ocasions tan simbò-liques que a tothom agrada celebrar. Però, en realitat, què volem celebrar? Celebrem laconstància? Celebrem l’oportunitat que hem gaudit de tenir un canal obert a la comunitat educativa? Celebrem les experiències conegudes i compartides a través d’aquest espai? Una mica de tot, en realitat. Particularment, m’agrada pensar –i crec que no m’equivoco– que Barcelona Edu- cació, com dèiem fa uns mesos, és un lloc de trobada, com un mirall on cada persona, cada centre, cada iniciativa, deixa la seva petja per a l’aprofitament de la resta, que en treu coneixements i bones pràctiques per replicar. Quan vam tornar a engegar la revista al número 12, perquè ja venia de temporades anteriors, vam voler donar-li un caràcter obert i participatiu. Això no era fàcil, perquè amb la feinada que quotidia- nament ens ocupa a totes i tots, la immensitat de missatges que rebem i les múltiples demandes que ens adrecen tota mena d’agents i interlocutors, la nostra veu només podia servir per sumar més soroll al soroll. I això podia ser particularment entorpidor als centres educatius, on el dia a dia, que és bàsicament construir el futur amb les mans, ja té prou densitat i omple per si sol totes les fórmules possibles d’intervenció. Així que, sense renunciar a construir un espai participat, vam posar les bases per no acabar estre- llades i estrellats per la manca de resposta. Es tractava de marcar pautes i adreçar-nos molt directa- ment a les parts implicades en els projectes, fent demandes senzilles que ens permetessin obtenir respostes sense grans entrebancs. El mecanisme ha funcionat, i ho ha fet amb molt bons fruits. Mol- tes i molts de vosaltres ja ho coneixeu, perquè us hem demanat que vinguéssiu a compartir la vostra tasca i la vostra experiència a través de les nostres pàgines. I, tots plegats, hem assistit des de pri- mera fila a aquesta crònica de l’educació a la ciutat que, a més a més, hem anat relatant. Hi ha una segona reflexió que no voldria oblidar. Una de les pors, o de les coses que volíem evitar quan vam engegar aquesta nova etapa de Barcelona Educació era que es tornés una plataforma de discurs institucional, un pamflet de l’administració per a lluïment i propaganda de les seves inicia- tives. No ens volíem mirar el melic! El pas del temps ens ha fet sentir alleujats; Barcelona Educació és més de la ciutat que de l’Ajuntament. I, sovint, ens aturem per preguntar-nos si no expliquem massa poc el que es treballa des de l’IMEB i la resta de l’administració municipal. Però recentment, revisant, fullejant i recordant cada número assolit, m’he adonat que hem fet una fotografia en la fosca i –sorpresa!– ens ha sortit plasmat allò que només semblava un discurs: a Barcelona, tenim una manera diferent de fer institució, de ser Ajuntament. Així, Barcelona Educació, que no deixa de ser una revista institucional, pertany a una institució que considera la participació plural, la transversalitat, la innovació i el debat eixos de la seva tasca. L’Ajuntament, que històricament ha jugat un paper destacat en l’educació a la ciutat, segueix tre- ballant per assolir les expectatives de la comunitat educativa, sempre en clau de progrés, buscant la igualtat d’oportunitats i la cohesió social en un entorn en permanent procés de canvi, proposant un projecte concret però escoltant alhora totes les veus que, des de diferents mirades i espais, construeixien cada dia l’educació. I si sovint diem que l’educació d’avui fa l’esborrany de la societat del demà, perquè eduquem en funció dels modus de vida que volem posar en valor i que proposem per al futur, a Barcelona, de ben segur que l’educació per a la qual estem treballant ens aboca a una ciutat compromesa, inte- gradora, plural, solidària i, per damunt de tot, ens condueix cap a una gran comunitat, amb identi- tat pròpia, amb forts vincles i amb un horitzó cap a on caminar. Barcelona Educació ha estat la plataforma per la qual han anat passant els ingredients indispen- sables d’aquest gran projecte comunitari. I per tal de recollir cada iniciativa, cada veu i cada debat, hem pensat en un objecte, molt simbòlic però també molt útil –com els bons regals!. Així, amb aquest número 50 adjuntem un CD amb el contingut dels 50 números de la revista, inclosos els 11 anteriors a la nova etapa, i un cercador, de manera que podreu consultar, passejar i gaudir d’aques- ta mirada polièdrica sobre l’educació a Barcelona. Tan de bo pugui servir, ni que sigui una mica, per seguir aportant elements que facin el tronc de l’educació més gran i més fort. Finalment, no vull deixar passar l’ocasió d’agrair, en nom de tot l’equip, a totes les persones, entitats, centres, institucions i col·lectius la seva aportació durant aquests 50 números. Pel que fa a nosaltres, amb aquest número celebrem molt especialment la complicitat, la passió i el compromís que, de la mateixa manera que cada mes fan possible una nova revista, cada minut fan de l’educa- ció el tronc de la ciutat. Felicitats! I bona feina... Eva Martínez-Picó “...no és pas pel soroll de les paraules que tots els homes som germans, sinó per l’esperit únic que les fa brollar diferents en la varietat misteriosa de la terra” Joan Maragall Elogi de la paraula E d it o ri al BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 3 e4 50NOTICÍES Núm. novembre 2005 notícies PREMIS CIUTAT DE BARCELONA Al conjunt d’especialitats que formen part dels Premis Ciutat de Barce- lona que lliura anualment l’Ajuntament, s’hi incorpora enguany la que fa referència a l’educació. El jurat valorarà, entre d’un conjunt seleccionat prèviament, una experiència docent i de participació realitzada per una escola, centre educatiu, organització, institució o per particulars de la ciu- tat de Barcelona o de la seva àrea metropolitana, durant l’any 2005.  Per a més informació: www.bcn.es SEMINARI INTERNACIONAL DE LA FESET Els dies 13, 14 i 15 d’octubre va tenir lloc a la seu de les Escoles Univer- sitàries de Treball Social i Educació Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull, el quart Seminari de la FESET (Associació europea de cen- tres universitaris de formació de professionals del treball socioeduca- tiu), que sota el títol “Construint des de la diferència. Cooperació en contextos socioeducatius”, va reunir més de 130 professional de 15 nacionalitats diferents. El principal objectiu era establir un espai de reflexió on analitzar els avantatges, problemes i reptes que presenta la multidisciplinarietat i la col·laboració en l’àmbit socioeducatiu.  Per a més informació: www.peretarres.org COL·LABORACIÓ ENTRE L’ESCOLA MASSANA I PONT DEL DRAGÓ Alumnes de l’escola Massana han dissenyat diferents propostes de rei- xes per cobrir els escocells dels arbres que hi ha al voltant de l’escola Pont del Dragó, un centre municipal de formació professional adreçat a persones amb disminució física, on un bon nombre d’alumnat es des- plaça amb cadires de rodes. Un jurat ha triat el model guanyador, obra de l’alumne Gerard Dàvila, que s’instal·larà en els propers mesos. ACTIVITATS DEL CONSERVATORI MUNICIPAL DE MÚSICA DE BARCELONA El Conservatori Municipal de Música de Barcelona continua amb la seva agenda d’activitats. El dia 22 de novembre, amb motiu de la patrona de la música, us convida al Concert de Santa Cecília interpretat pels alumnes amb Premi d’Honor, que tindrà lloc a l’Auditori Eduard Toldrà del Conserva- tori. El dia 3 de desembre, us convida al concert interpretat per la Banda i l’Orquestra del Conservatori a l’Auditori.  Per a més informació: www.cmmb.net ITINERARIS PER BARCELONA DEL CCCB El programa d’itineraris del Centre de Cultura Contemporània de Barce- lona (CCCB) compleix 10 anys i ho celebra amb una renovació dels itine- raris i la creació de nous materials d’ajuda per als escolars que partici- pen en qualsevol dels recorreguts programats. Durant els 10 anys del programa, hi han participat uns 60.000 alumnes entre els cicles de primària, secundària i batxillerat.  Per a més informació: www.cccb.org BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 4 e 550 NOTÍCIESNúm. novembre 2005 IV SEMINARI DE L’ASSOCIACIÓ DE PARES I MARES DE GAIS I LESBIANES Els dies 12 i 13 de novembre va tenir lloc el IV Seminari de l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes (AMPGIL) sota el títol “La família: nucli d’amor, de comprensió i d’acompanyament”. També hi va haver un debat sobre el “Bullying per diversitat sentimental”. L’AMPGIL va aprofitar per mostrar la seva alegria per la nova llei que reconeix que els seus fills i filles homosexuals puguin casar-se i adoptar.  Per a més informació: www.ampgil.org PROGRAMES CULTURALS PER AL CURS 2005-2006 S’ha publicat la web on es pot consultar la informació relativa a la con- vocatòria dels Programes Culturals del curs 2005-2006, que enguany es dedica a l’any de la ciència i de l’espai. Aquest espai web inclou la infor- mació relativa a la convocatòria dels Ajuts i recursos dels Programes Culturals del curs 2005-2006, i dels àmbits de la XVIII Mostra dels pro- grames culturals en l’Any de la Ciència i l’Espai.  Per a més informació: www.bcn.es/educacio IV MOSTRA D’INFORMATIUS, ESPOTS I VÍDEOS DE FICCIÓ DE BATXILLERAT La IV Mostra d’informatius, espots i vídeos de ficció de batxillerat és una proposta de la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull, que vol recollir i donar a conèixer els documents de gènere infor- matiu per a ràdio, televisió o Internet, espots publicitaris i vídeos de fic- ció produïts per estudiants de batxillerat i de 4t d’ESO dels centres d’ensenyament de Catalunya. Aquesta edició introdueix una nova pro- posta: el weblog. El lliurament de premis dels treballs presentats es farà el 30 de març de 2006.  Per a més informació: http://comunicacio.blanquerna.edu 170 ESCOLES PARTICIPEN A L’AGENDA 21 ESCOLAR El passat 6 d’octubre es va fer l’acte inaugural de l’inici del curs de l’A- genda 21 Escolar, en què aquest any participaran 170 escoles barceloni- nes, 21 més que el curs passat. D’aquests 170 centres, 30 signen el compromís amb l’Agenda 21 Escolar per primera vegada. El programa, organitzat per l’Ajuntament, fa quatre anys que es du a terme i té per objectiu involucrar els centres escolars (escoles bressol, escoles de primària i de secundària) en el desenvolupament d’un model de vida més sostenible.  Per a més informació: http://www.bcn.es/agenda21 SIGNATURA DEL CONVENI ENTRE L'INSTITUT D'EDUCACIÓ I LA UNIVERSITAT BLANQUERNA L'Institut d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona i la Universitat Blan- querna han signat un conveni, que té per objectiu la realització de beques de col·laboració a les escoles bressol municipals destinades al projecte d’innovació educativa. La seva finalitat és la immersió a la pràc- tica educativa per a l'alumnat de tercer curs de Mestre d’Educació Infan- til. L’acte va ser presidit per Climent Giné, degà de la Universitat Blan- querna, i Marina Subirats, presidenta de l’Institut d’Educació. BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 5 T ractar qualsevol aspecte relacionat ambles escoles bressol municipals ens situa,de manera immediata, en el marc de la política educativa de l’Ajuntament de Barcelona. El seu compromís històric amb l’educació ha comportat exercir, des de fa més de setanta anys, la titularitat del conjunt d’oferta educativa adreçada als més petits, entre d’altres. La decisió d’incrementar progressivament l’oferta pública en el primer cicle d’educació infantil té com a objectiu donar resposta a una demanda cada vegada més àmplia i explícita de la nostra societat. La influència del context social com a instrument d’anàlisi no és, lògica- ment, exclusiu d’aquesta etapa, però hi ha dues variables que creiem que tenen una relació més directa amb la demanda actual de places d’es- cola bressol: la incorporació de la dona al món laboral i la desaparició de la família extensa. Des d’aquesta voluntat política hi ha, almenys, dos eixos que defineixen l’actual xarxa pública a la ciutat. D’una banda el progressiu augment de places i de l’altra la qualitat educa- tiva del servei que s’ofereix. Durant el curs 2000-2001 hi havia una oferta de 1.898 places en 39 escoles bressol. Avui, la ciutat de Barcelo- na disposa d’una oferta de 3.304 places en 53 escoles bressol distribuïdes en els deu districtes. Les primeres 1.000 noves places es van poder posar en funcionament gràcies al conveni de finançament signat l’any 2001 amb la Generali- tat de Catalunya. I, per tal de mantenir aquest creixement, l’Institut d’Educació ha impulsat un nou conveni amb el Departament d’Educació que garanteix l’augment de 1.000 places més per construir durant el període 2004-2007. Aquest conveni s’ampliarà properament per arri- bar a 2.190 places, que són les que preveu per a Barcelona la distribució de places d’escoles bressol aprovada pel Parlament de Catalunya. Aquest curs 2005-2006 es posen en marxa les dues primeres escoles bressol municipals corresponents al nou conveni. Estan situades als districtes de Sants-Montjuïc i Sant Martí, i s’afegeixen a les 14 ja inaugurades durant els anys 2002, 2003 i 2004. e6 50SOM XARXA Núm. novembre 2005 LES ESCOLES BRESSOL MUNICIPALS UNA XARXA DE QUALITAT EN PLENA AMPLIACIÓ I CONSTANT RENOVACIÓ Les escoles bressol municipals són petites comunitats educatives on l’infant és el protagonista. L’escola bressol proporciona als nens i nenes més petits la primera experiència socialitzadora fora del marc familiar, i s’hi estableixen veritables xarxes de relacions personals en diàleg constant que són l’eix fonament al en l’educació. Alhora, l’atenció personalitzada permet oferir a cada infant l’ajut que necessita per desenvolupar-se de forma harmònica. REFORMA ORGANITZATIVA En paral·lel a aquest creixement de la xarxa d’escoles bressol, des de l’Ajuntament de Bar- celona s’ha abordat la reforma organitzativa i de gestió dels centres, de tal manera que es pugui garantir la viabilitat d’aquest creixe- ment de places tan sostingut i, alhora, una oferta educativa de la màxima qualitat. Durant aquest mateix període, l’Institut d’Educació ha treballat també per elaborar propostes educa- tives per als infants i per dotar als i les profes- sionals d’instruments per a l’acció educativa. En aquest sentit, s’ha definit el model educa- tiu de les escoles bressol municipals. Aquest model expressa conceptualment l’atenció edu- cativa a la petita infància des d’una perspectiva institucional i, per tant, estableix els trets que defineixen globalment les escoles bressol, des- tacant els aspectes centrals de l’acció educativa. Aquest marc conceptual ha quedat recollit en un document que pretén incorporar la visió dels i les mestres de les escoles bressol i establir els paràmetres d’una acció educativa de qualitat. El document ha estat treballat en l’àmbit universi- tari i debatut posteriorment pel conjunt de pro- fessionals, que són els que dia a dia fan escola. El resultat de totes les aportacions ha quedat recollit com a model de referència. I, per acabar de donar marc a la tasca realitza- da en una xarxa tan extensa, s’han elaborat també altres documents que són la base de l’or- ganització i gestió dels centres. En primer lloc, el “Reglament Orgànic de Centre”, que té bàsica- ment dos objectius: d’una banda, recollir el con- junt de normes organitzatives i de gestió per a les escoles bressol municipals de Barcelona i, de l’altra, ser el marc de referència per a l’elabo- ració dels reglaments de règim intern de cada centre, és a dir, dotar d’un instrument bàsic per regular la convivència a l’interior de l’escola de tots els membres de la comunitat educativa. Una altra publicació, no menys important, i que ja fa cinc cursos que l’Institut d’Educació edita, és el recull d’informacions inicials, diri- gides a les famílies quan formalitzen la matrí- cula dels seus fills i filles a les escoles bressol Manolo S. Urbano BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 6 e 750 SOM XARXANúm. novembre 2005 «Barcelona disposa d’una oferta de 3.304 places en 53 escoles bressol distribuïdes en els deu districtes.» UN RECORD PER A MANOLO S. URBANO Just quan començava l’estiu de 2005, a finals del mes de juny, va morir en Manolo. En Manolo Sánchez Urbano, fotògraf, va treballar amb nosaltres els darrers anys, ajudant-nos a buscar les imatges de l’educació a la ciutat, dibuixant, en blanc i negre i en color, els perfils de la tasca quotidiana a les aules. És difícil destacar una feina sobre les altres, però recordem amb espe- cial admiració el material que va aportar al llibre Avillar Chavorros. 25 anys d’una escola diferent, i amb especial tendresa les escenes que va pre- senciar per a nosaltres a les escoles bressol municipals. Hem perdut per sempre en Manolo, però són molts els materials de l’Institut d’Edu- cació que porten el seu segell, fent perdurar la seva mirada, que també va ser la nostra. municipals. Aquesta publicació té l’objectiu de descriure els trets d’identitat d’aquests centres, establir el marc de relació amb la família i expo- sar els aspectes més importants des del punt de vista de funcionament quotidià. INNOVAR EN LA TASCA QUOTIDIANA Des d’aquest escenari, l’Institut d’Educació ha impulsat un seguit de projectes i progra- mes que, amb la complicitat de les escoles, no fan més que confirmar que l’acció educati- va a l’escola bressol pren una direcció inno- vadora i de qualitat. Una experiència que en aquesta línia val la pena remarcar, és el conveni signat entre l’Insti- tut d’Educació i la Universitat de Barcelona així com amb la Universitat Ramon Llull (Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna), per a la realització de beques de col·laboració a quatre escoles bressol destina- des al Projecte d’innovació educativa, que té per objectiu la immersió a la pràctica d’alumnes de tercer curs de l’ensenyament de mestre d’Edu- cació Infantil. La finalitat principal és afavorir el diàleg entre les escoles i les universitats en l’àmbit educatiu per millorar la formació dels i les mestres d’Educació Infantil. La filosofia del projecte es fonamenta en els beneficis recíprocs que es poden desprendre de la relació creativa i responsable entre la formació inicial dels mes- tres i la formació permanent dels professionals en actiu. Aquesta experiència, que es va posar en marxa el curs 2004-2005 per a 3 escoles amb la Universitat de Barcelona, ha estat molt ben valorada des dels diferents estaments. D’altra banda, el projecte que defineix l’a- tenció als infants amb necessitats educatives específiques, té com a objectiu millorar les condicions de l’alumnat discapacitat a partir d’un seguit d’actuacions, procediments i cir- cuits que incideixen en la millora en l’atenció dels nens i nenes. Aquestes actuacions consis- teixen en l’orientació psicopedagògica als i les professionals de les escoles i l’assignació i gestió dels recursos humans i materials per atendre als infants. Finalment, posar l’accent en les bones pràctiques que garanteixin el benestar dels infants i la satisfacció de les famílies reque- reix un pla de formació continuada per a les i els professionals implicats. En aquest sentit, l’Institut d’Educació organitza cada curs acti- vitats formatives per tal d’actualitzar els seus coneixements i que els permeti reflexionar i millorar la seva intervenció educativa a l’aula, intervenció que finalment és el que dóna sen- tit a l’escola bressol. Dolors Cabrera Servei d’Educació Infantil Institut d’Educació > Per a més informació: www.bcn.es/educacio Manolo S. Urbano BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 7 e8 50APUNTS Núm. novembre 2005 “Recuperem els Jardins Escolars” és un projecte impulsat des de l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona que, a partir del coneixement de l’espai del pati, facilita estratègies de resolució per a la realitat complexa que viuen els centres escolars. És un projecte sostenible que proposa recuperar els jardins arbrats perquè les noies i els nois puguin gaudir d’entorns rics en vegetació. Un projecte coeducatiu que té en compte les desigualtats de sexe que es donen en l’ús dels espais dels patis, en els jocs i en les actituds de nois i noies. També és un projecte amb vocació intercultural i inclusiva, perquè crea les condicions necessàries per fer que els espais i jocs siguin diversos i per donar a tothom l’oportunitat de desenvolupar les seves capacitats i habilitats. SOSTENIBLITAT, COEDUCACIÓ I INTERCULTURALITAT AL PROJECTE RECUPEREM ELS JARDINS ESCOLARS Vaig entrar a l’escola bressol un dia a finals d’octubre i no podia creure que entre la porta d’entrada i el vell edifici hi hagués aquell bonic terreny, ple d’arbres, i que els meus peus no trepitgessin ciment. L’aire canviava en aquell petit espai i els sons eren diferents. Estava tan contenta de pensar que el meu fill podia córrer en aquell espai... (Neus, mare de dos infants de l’escola bressol municipal El Tren) D’UN PATI GRIS A UN JARDÍ VERD Cada pati és un món. La seva varietat és immensa, tant pel que fa ala grandària, a les formes, a la seva localització respecte a l’edificiescolar o a la presència de vegetació i altres equipaments. Els patis són els espais que usen els centres educatius per a l’esbarjo, el joc i el desenvolupament d’algunes activitats esportives de l’alumnat i, en moltes ocasions, també és l’escenari d’activitats extraescolars. En la majoria de casos, la lògica que es prioritza és la de l’estalvi en la neteja i el manteniment. El resultat és visible per a tothom: la majoria dels patis són superfícies planes de ciment, moltes amb marques en el paviment per facili- tar la pràctica d’alguns esports, i porteries de futbol, cistelles de bàsquet, etc. Alguns conserven arbres sempre que no molestin el desenvolupament de les activitats esportives. Hi ha patis escolars, però, que poc s’assemblen a un espai de jocs o, encara menys, a un espai educatiu. Algunes investigacions sociològiques han determinat que aquesta tipologia de patis no ajuda a evitar que puguin aparèixer relacions agres- sives. De fet, molts dels conflictes i baralles que es donen en els centres escolars s’inicien o tenen lloc en els patis. D’altra banda, el futbol és el joc que més vegades monopolitza el centre del pati. Hi juguen majoritàriament nois amb característiques comunes: són forts, ràpids, juguen bé i exclouen del joc als nois que no comparteixen les seves habilitats físiques i, per descomptat, a la majoria de les noies. El que és més important, i és la base d’aquest projecte, és que el pati és el lloc en el qual, finalment, nens i nenes aprenen a interioritzar el pro- tagonisme, on s’aprenen unes regles consensuades només per aquells que exerceixen el domini sobre l’espai i el joc. És un espai d’aparent “lli- bertat”. Aquí és on comença la feina. COM MILLOREM ELS PATIS Revisar les idees preconcebudes que es tenen sobre aquests espais forma part del procés que proposem a les escoles. Cal pensar en l’ús i les funcions que volem atorgar-li al pati i fer-ho tenint en compte els desigs i interessos de tots els usuaris i usuàries. Proposem trencar l’homogeneï- tat de l’espai i el monopoli de determinats jocs i repensar-lo com un espai multifuncional que cobreixi les necessitats de tothom. BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 8 e 950 APUNTSNúm. novembre 2005 L’anàlisi sistemàtica de l’espai ens permet veure els elements que conté el pati i també els que hi manquen. Es tracta de saber si hi ha algu- na zona que es fa servir poc, quins elements de joc hi ha, si hi ha prou bancs per esmorzar còmodament o jugar a canviar cromos, per exemple; si hi ha ombra suficient, quina és la vegetació que ocupa el pati i en quin estat es troba, si hi ha conflictes, què els motiva i si es resolen, a què juguen els infants, quines altres activitats hi tenen lloc, etc. En resum, proposem observar aquells aspectes que volem millorar per poder avaluar els avenços que fem a l’hora de desenvolupar el projecte. Però el que és més important és que amb aquest procés afavorim la dis- cussió i l’aportació d’opinions i idees per millorar aquest espai de forma conjunta amb tota la comunitat educativa. El seminari organitzat en el marc del projecte facilita formació, col·labo- ració i recursos per a l’observació i l’anàlisi de l’ús de l’espai, dels jocs i de les relacions que s’hi produeixen, permet contrastar el procés de la pròpia escola amb el d’altres centres que també estan treballant en el seu pati i facilita l’intercanvi d’idees i de recursos. També proporciona assessora- ment tècnic per desenvolupar el projecte i per dissenyar les actuacions de millora, coneixent in situ la situació del pati que es vol transformar. QUÈ HEM ACONSEGUIT I QUÈ ESPEREM Les característiques específiques d’aquest projecte fan que sigui agrada- ble somiar que algun dia totes les escoles de la ciutat de Barcelona dedi- quin una part del seu espai extern a tenir cura i mantenir un jardí d’acord amb les dimensions de l’espai escolar dedicat al pati. Les escoles que estan treballant en el projecte dirigeixen els seus esforços a assolir una certa harmonia amb el medi i, fins i tot, a superar- la. En alguns barris de la ciutat, mancats de zones verdes i enjardinades, el futur jardí escolar serà un model a seguir. També esperem aconseguir la diversitat espacial, és a dir, s’han de crear espais on sigui possible amagar-se, on gaudir del sol o on protegir- se a l’ombra d’arbres, arbustos o porxos quan faci massa calor. Calen espais per parlar, la qual cosa fa necessari col·locar alguns bancs; i és bo tenir una font per satisfer la set. I, evidentment, el pati ha de ser el lloc on el joc sigui el fil que uneixi les diferències que es donen entre les nenes i els nens d’arreu. La diversitat de jocs i d’elements de joc han de facilitar la participació de tots els nens i totes les nenes, sense que cap joc monopolitzi l’espai. Finalment, el pati-jardí ha d’afavorir les condicions perquè el pati sigui un espai de trobada on les relacions d’amistat i respecte eliminin les conductes agressives, de competitivitat, d’avorriment o d’abús. En cadascun dels projectes de pati hi ha participat tota la comunitat educativa. Per a l’alumnat, sens dubte el veritable protagonista, ha sigut un element clau per dinamitzar la seva participació i un lloc on aprendre a ser responsable del material de joc o de les tasques de manteniment del jardí. Per al professorat, una manera d’afavorir els aprenentatges basats en l’observació directa i la pròpia experiència. Per a les famílies, un espai on compartir activitats i projectes amb els seus fills i filles. Per a tothom, un espai públic on establir relacions respectuoses. Fa més de quatre anys que, gràcies a la col·laboració d’una quarantena de centres, estem provant models de pati que segueixen les línies esmentades. El procés de cadascun ha seguit ritmes diferents, però sense ells no hauríem pogut analitzar i valorar les estratègies educatives més adients, ni tampoc les actuacions en els patis més reeixides. Ells han fet que recuperar els jardins escolars sigui una realitat i una manera de cercar l’essència d’una nova escola. Maria Molins, Concepció Boleda i Amparo Tomé Projecte d’Educació en Valors Institut d’Educació > Per a més informació: www.bcn.es/educacio LES ACTUACIONS ALS CENTRES Properament podreu consultar a www.bcn.es/educacio, la web del pro- jecte “Recuperem els jardins escolars”, totes les actuacions que s’han dut a terme en diferents centres escolars de la nostra ciutat. La diversitat dels espais on s’aplica el programa, i per tant les actuacions, és molt gran. I, per tant, sempre s’han d’adequar a la tipologia de l’espai i als objectius del projecte presentat. Enjardinar i fer més present la vegetació en aquests espais és un premissa bàsica, però altres vegades ja existeix la vegetació i el que cal és millorar l’organització de l’espai del pati. Tot i la diversitat d’actuacions, podem plantejar quatre tipologies d’espais: · Terrats: En aquestes actuacions, s’intenta que l’espai del terrat es converteixi en un lloc agradable, on hi hagi diferents racons i possibilitats de joc, on no hi manqui la vegetació ni l’ombra a l’estiu. · Patis interiors: S’han fet actuacions en patis interiors amb la intenció de transformar-los en espais educatius, de relació, d’estudi i gaudi de la natura o en aules a l’aire lliure. · Patis amb jardí: Algunes escoles tenen el privilegi de gaudir d’un espai de pati amb jardí, zones boscoses, hort, etc. Les actuacions en aquests casos van dirigides a la redistribució i aprofitament dels diferents espais amb la finalitat de crear marcs de relació i convivència, i possibilitar l’estudi de la biodiver- sitat. També es fan actuacions per afavorir i facilitar el manteniment i la renovació de la vegetació, impulsant intervencions sostenibles com la instal·lació de reg per degoteig, el compostatge de les restes vegetals i l’ús de plantes autòctones o naturalitzades. · Patis estàndard: En la majoria de les escoles, el pati és zona esportiva i, alhora, zona de jocs. A més, s’aprofita per fer-hi activitats extraescolars. Les actuacions en aquests espais estan dirigides a repensar la seva utilització i les seves possibilitats per convertir-los en espais compatibles d’esbarjo i esport. Centres escolars que han participat en el projecte · Escoles bressol: Ciutat de Mallorca, El Tren, Gràcia, L’Arboç, Pau i Portal Nou. · CEIP: Àgora, Àngels Garriga, Antoni Brusi, Barcelona, Barrufet, Cervan- tes, Collaso i Gil, Dolors Monserdà-Santapau, El Sagrer, Eulàlia Bota, Ferran Sunyer, Font d’en Fargas, La Muntanyeta, Els Pins, Escola del Mar, Ignasi Iglesias, Parc del Guinardó, Pau Vila, Reina Violant, Tres Pins, Turó Blau, N II Pràctiques, Pau Romeva, Perú, Ramon Llull, Rubén Darío, Sagrada Família i Seat. · IES: Gal·la Placídia, Lluís Vives, XXV Olimpíada i Ferran Tallada. «La diversitat de jocs i d’elements de joc han de facilitar la participació de tots els nens i totes les nenes.» BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 9 ÉS TEMPS e10 50OPINEM Núm. novembre 2005 Encara ens agrada mantenir les tradicions per Nadal, Carnaval o Sant Jordi? Preferim les sorpreses pel nostre aniversari o pensem que hi ha moments que és millor no celebrar res? Ens fa més il·lusió un gran regal o la visita d’algú que fa temps que no veiem? Preguntes sobre les celebracions, les festes, les tradicions i els rituals que vam fer arribar a dos centres que han estat de celebració: el CEIP Mare Nostrum, del districte d’Horta-Guinardó, que ha fet 25 anys, i l’IES Joan Fuster, del districte de Sant Andreu, que ha fet 10 anys. MARTÍ, IRENE I CLARA, ALUMNES DE 3R DE PRIMÀRIA, I OMAR, CRISTI- NA I JOAN, ALUMNES DE 4T DE PRIMÀRIA DEL CEIP MARE NOSTRUM Martí: A vegades, quan celebres l’aniversari o arriba el Nadal, et regalen masses coses i no saps que fer-ne. És millor que te’n regalin poques i les puguis gaudir més. No saps què fer amb tantes joguines i moltes d’elles, al cap de poc temps, ja no les fas servir. Irene: Quan faig festes d’aniversari, m’agrada que hi siguin els meus amics i amigues. Sempre els dic als meus pares que, pel meu aniversari, vull que la festa sigui amb amics i amigues, perquè és més divertida que si només hi són pares i mares. Però el moment que m’agrada més és quan em donen els regals. Clara: Recordo que quan va ser l’aniversari de l’escola, que feia 25 anys, vam participar en la cavalcada de Reis. L’escola va participar amb una carrossa i va ser molt divertit passejar pels carrers del barri. No era només mirar, sinó que vam participar directament i ens vam sentir molts feliços. Omar: Una de les festes que m’agrada més és el Carnaval perquè dis- fressar-se és molt divertit. Sempre fem una desfilada pel carrer i ho com- partim amb una escola del costat, que es diu Oralia, de nens i nenes amb discapacitats. I sempre acabem amb una xocolatada i una funció de tea- tre que fan els i les mestres. Ens ho passem molt bé, perquè encara que van disfressats, els coneixem a tots. Cristina: Quan és el nostre aniversari, a l’escola ens posen una corona i ens canten una cançó. Aleshores, sense que sigui obligatori, podem por- tar una capsa de galetes o de caramels per regalar als companys i com- panyes de classe. Joan: Aviat serà el meu aniversari i sempre m’agrada fer coses que em fan il·lusió i que siguin especials. He demanat als meus pares que em portin a patinar sobre gel. És bonic que et facin sorpreses però també que puguis complir les teves il·lusions. MARTA I ANNA, ALUMNES DE 5È DE PRIMÀRIA, I MARTÍN I BERTA, ALUMNES DE 6È DE PRIMÀRIA DEL CEIP MARE NOSTRUM Marta: A l’escola sempre ens ensenyen a celebrar les tradicions aprenent coses noves. Per exemple, el Nadal passat vam fer uns arbres construïts a partir de material de reciclatge com ampolles, cartró, disquets d’ordi- nador o paper. Anna: A casa meva seguim mantenint algunes tradicions com la carta als Reis. Jo els faig una llista del que m’agradaria que em regalessin i després els meus pares escullen el que volen. Martín: Quan fem l’últim curs de sisè a l’escola, es fa un comiat espe- cial. Es posa una catifa i anem passant tots els nois i noies que acabem aquell any a l’escola i ens canten l’hora dels adéus. També ens fem una fotografia de record. Berta: A mi m’agrada molt que pel meu aniversari hi hagi alguna sor- presa. Una vegada, la meva mare em va dir que agafaríem el cotxe i em portaria a un lloc. Jo pensava que anàvem a comprar alguna cosa, però em va portar a veure un espectacle de dansa. Va ser una gran sorpresa i em va fer molta il·lusió. Sempre ho recordaré. ROSA, TUTORA DE 5È DE PRIMÀRIA, I CONXITA, MESTRA D’ANGLÈS DEL CEIP MARE NOSTRUM Rosa: Quan celebrem cada any la setmana de l’escola i, sobretot, quan coin- cideix amb dates especials com el 20è o 25è aniversari del centre, volem sobretot la participació de l’alumnat, que són els veritables protagonistes d’un centre. Per això, sempre pensem jocs col·lectius on s’ho passin bé i que a més organitzen ells mateixos. A l’escola vam crear el que anome- nen el joc de la mediterrània, que és com una gimcana. També hi volem la implicació dels pares i mares. Aprofitem tot tipus de celebracions i festes tradicionals per augmentar la companyomia entre els nois i noies de l’es- cola, per crear un ambient bo entre les classes. És positiu mantenir les tradicions per treballar aspectes com la solidaritat, la responsabilitat, el treball en grup i veure que és més important l’amistat que el fet material del regal. I, és clar, es creen xarxes de coneixements interelacionats, per- què aprenen llengua, matemàtiques, ciències naturals, etc., al mateix temps que fem les celebracions. COM ENS AGRADA CELEBRAR ELS ANIVERSARIS, BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 10 Patricia Esteve DE CELEBRACIÓ Conxita: És important celebrar festes i tradicions, com poden ser la Castanyada, el caga tió, Carnaval, Sant Jordi, l’amic invisible o altres, ja que són un mitjà molt positiu per a l’aprenentatge. Per exemple, mit- jançant aquestes festes es poden aprendre paraules noves d’anglès i pels nens i nenes és una forma de coneixement molt més divertida. També a l’escola estem molt atents al que proposen els nois i noies. Per exemple, durant la castanyada fem una gimcana perquè va ser una pro- posta que ens va fer un noi, que aleshores feia setè d’EGB. VENCESLAO, DIRECTOR, ISIDRE, COORDINADOR, I MAGDA I CARME, PROFESSORES DE L’IES JOAN FUSTER Venceslao: No hi ha res més bonic que celebrar els aniversaris de l’insti- tut. És una oportunitat magnífica per reunir ex alumnes amb professorat, pares i mares i l’alumnat actual. Pel desè aniversari vam decorar el pati amb taronges, en homenatge a l’escriptor valencià Joan Fuster, i vam tenir la visita d’alumnat de l’institut Joan Fuster de Sueca, on va néixer l’escriptor. També ens agrada mantenir tradicions com la festa de gradua- ció cada curs de l’alumnat de 4t d’ESO i de 2n de batxillerat. El més important quan prepares festes o celebracions és que hi hagi il·lusió per fer-ho. És l’element fonamental perquè una celebració surti bé. No es poden celebrar coses sense il·lusió, només fent-ho per fer-ho. Isidre: Els aniversaris, siguin de l’institut o el teu propi, són moments de celebració, d’alegria, de retrobament, de felicitat; però també són com un punt i apart o, millor dit, un punt i seguit. Són moments per posar ordre, per sistematitzar, sigui la teva vida o el teu treball. Això sí, que mai falti el detall, quan és el teu aniversari o el teu sant, de convidar encara que sigui a un cafè. Magda: És molt important, quan volem fer actes de celebració de l’ins- titut, que s’impliqui l’alumnat. És la millor manera de “fer institut”. Així, pel nostre desè aniversari, que vam celebrar el curs passat, vam fer entre l’alumnat un concurs de disseny del logotip de l’aniversari, un concurs de pastissos i un altre per a la composició de l’himne de l’institut. Tres coses molt diferents per promocionar la participació de l’alumnat, que creiem molt important. I ho vam aconseguir. Nosaltres som partidaris que les celebracions siguin iniciatives de l’alumnat i el que fem el professorat és ajudar-los. I entre el professorat també mantenim un sopar de germanor per fer unió. D’altra banda, les celebracions en aquest centre sempre intentem que siguin una demostració de civisme. A l’hora de recollir, tot- hom ho fa. Són situacions que són un exercici de convivència. Carme: El més bonic d’aquests actes de celebració a l’institut és el retrobament amb els ex alumnes. Veure que cadascú, a la seva manera, estan contents amb el que fan a la seva vida. Va ser molt tendre i emocio- nant veure’ls que estaven emocionats de tornar a l’institut. Fins i tot van venir nois i noies que ara són a l’estranger i que no volien perdre’s l’ani- versari del que havia estat el seu institut, que sempre és una part molt important de la teva formació i de la teva vida. D’altra banda, m’agradaria dir que el millor regal que m’han fet pel meu aniversari va ser una obra de teatre sorpresa que em va muntar la meva família. ISABEL I ROSER, ALUMNES DE 4T D’ESO DE L’IES JOAN FUSTER Isabel: L’aniversari de l’institut també ha servit perquè l’alumnat s’hagi implicat en la celebració. No ha sigut una celebració que només han fet el professorat o la direcció, sinó que hem implicat els nois i noies. Fins i tot es va permetre que es fes un documental durant tot el curs i, per tant, tots i totes ho vam notar i vam participar-hi. Era una festa de tots els que formem l’institut i, fins i tot, vàrem descobrir que els pares i mares poden ser més marxosos que nosaltres. Roser: Potser a la majoria de gent jove li agrada celebrar els aniversaris amb molta gent i fent una gran festa. I amb la comoditat de citar a la gent en un bar o discoteca. Jo sóc més partidària de fer celebracions més ínti- mes, m’hi trobo més còmoda. JOSÉ I MARIA JOSÉ, MEMBRES DE L’AMPA DE L’IES JOAN FUSTER José: Moltes vegades es pensa que a només als nois i noies els agrada fer festes i celebracions a l’institut. Però crec que les instal·lacions del cen- tre també s’han d’aprofitar per fer celebracions amb pares i mares. És una manera de trobar-nos que difícilment és pot donar en un altra situa- ció. Ens veiem les cares, ens coneixem i, això, és un factor molt positiu. I, a més, nosaltres també tenim dret a gaudir i passar una bona estona. No només l’alumnat. Maria José: Les festes i celebracions a l’institut serveixen per demostrar que hi ha bon rotllo entre professorat, alumnat i pares i mares. Necessites sentir que hi ha amistat, que ens ajudem entre tots i totes, que hi ha calide- sa humana. Això per les famílies és molt important notar-ho i així ho sentim quan hi ha festes i tradicions que es celebren a l’institut. e 1150 OPINEMNúm. novembre 2005 «Els aniversaris són moments d’alegria, de retrobament, però també són moments per posar ordre a la teva vida.» LES FESTES I LES TRADICIONS? BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 11 Marina Subirats Regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona Jordi Oliver BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 12 e 1350 A FONSNúm. novembre 2005 Hem iniciat el curs escolar amb la recent aprovació del Projecte de Llei d’Educació pel Consell de Ministres. És encara un començament, al qual seguiran moltíssims debats, alguns dels quals ja s’estan produint. No es pot dir, doncs, que l’educació no interessi la nostra societat; ans al contrari: de l’educació s’espera que solucioni tot allò que no sabem resoldre per altres camins, el debat educatiu és constant, la voluntat de construir una educació millor i més accessible es fa palesa cada dia, i la quantitat de suggeriments, aportacions i fins i tot exigències en matèria educativa no para de créixer. Esperem que tot plegat ens dugui a bon port i ens permeti, efectivament, de dur a terme uns canvis que garanteixin la igualtat d’oportunitats i l’augment del nivell educatiu per a tots i totes. EDUCAR AVUI: QUINA CULTURA ENS CAL TRANSMETRE? P erò, què significa, avui, en un entorn cada dia més multicultural,més complex i divers, aquesta afirmació? Perquè, encara quesigui cert, com constatem sense parar, l’augment del debat educatiu, aquest es produeix gairebé exclusivament en termes orga- nitzatius i entorn del caràcter polític de l’educació, és a dir, de com es distribueixen els recursos que li són destinats entre els diversos grups socials. Molt rarament parlem d’allò que és central en la tasca educati- va: la cultura, els valors, els continguts i els canvis que experimenten en un món com el nostre. És per això que voldria, aprofitant aquest espai, parlar-ne un moment. Quina és avui la característica de la nostra cultura? El final del segle XX i el començament del XXI ens han portat un temps d’exploració, d’aven- tura intel·lectual, en el qual a priori no hi ha límits per imaginar mons diversos. Peça a peça, deconstruïm les cultures del passat, les certeses antigues i, sobretot, les jerarquies establertes. Des de la sociologia, l’antropologia o la pintura, per esmentar només alguns àmbits ben reconeguts, en el segle XX, en l’art de negar certeses, d’impugnar veri- tats indestructibles, s’ha fet un gran esforç per mostrar la fal·làcia de la superioritat d’una cultura, per introduir un relativisme cultural que mostri l’equivalència entre gèneres, entre expressions artístiques, entre llengües, entre les construccions culturals de la selva amazònica o del barri jueu. Esforços, en tots els casos, indispensables per assolir una de les propostes més boniques i potents de la modernitat, la igualtat entre les persones, entre els éssers humans. Una igualtat que no es basi en l’assimilació a models hegemònics, sinó en l’hegemonia compartida d’allò que és universalment vàlid de cada cultura. Una igualtat en el valor que atorguem a l’acció dels diversos grups, a les seves creacions culturals. Així, ja no hi ha d’haver una cultura indiscutida, sinó una munió de propostes —encara bastant jerarquitzades, és cert— que podem combinar en dosis molt diverses i sobre les quals podem triar. I no estic parlant d’opcions molt abstractes: encara prioritzem l’aprenen- tatge de l’anglès, per exemple, però, si obrim més el ventall d’opcions, la possibilitat d’aprenentatge de segones, terceres, quartes llengües es presenta plena d’interès per a les escoles. «Oblidem la concepció del saber basada en l’acumulació d’informació, i treballem per assolir un nou saber, el saber viure.» BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 13 l’excés. Així doncs, aquella tasca primera per a la qual moltes i molts mestres es van formar i que consistia a traslladar a l’alumnat un seguit de coneixements socialment acceptats com a certs i definidors de la realitat, ha deixat de tenir sentit. Nois i noies tenen accés a tota la informació acumulada al llarg de la història, de les històries, i a tota la que constantment es genera. Quin és ara el nou paper d’aquesta figura enclavada a l’aula? La seva tasca és formar persones, no transmetre coneixements —o no fonamentalment—; la seva missió és educar per a l’adquisició d’hàbits i per a la presa de decisions responsables, fins i tot en la tria de la informació que serà més útil i que contribuirà a construir el bagatge de coneixements que aniran fent pòsit en cada persona. La responsabilitat quotidiana del mestre, de la mestra, és l’elecció del model cultural a transmetre, fruit d’aquesta barreja d’elements, deses- tigmatitzats, d’arreu, en una sàvia proporció. Oblidem, doncs, una con- cepció del saber basada en l’acumulació d’informació, i treballem per assolir un nou saber, el saber viure. De l’altra, ja tenim, per sort, un instrument que ha de donar el marc a la feina encomanada a cada mestre, que l’omple de sentit i que, en certa manera, la pauta: el projecte educatiu de centre. En aquest document, que recull l’ideari de l’equip docent, és on s’ha de reflectir aquesta voluntat de canvi. És el projecte educatiu de centre el que ha de marcar els marges entre els quals han de transcórrer els camins de l’aula. I, sobretot, és l’espai de trobada en què la suma de criteris dels membres de l’equip ha d’anar construint els nous models a transmetre, ha de pac- tar l’elecció cultural i ha de treballar les formes de fer-la arribar. Perquè l’educació no és mai un projecte individual, sinó social, i és en l’equip que cada mestra i cada mestre troba la complicitat suficient per seguir construint el futur. Tenim, doncs, instruments per reordenar la cultura, per repensar l’edu- cació, de cara a una societat que s’està transformant davant els nostres ulls amb una acceleració que fins fa poc ni podíem sospitar. És impres- cindible que el professorat del nostre país comprengui la necessitat de renovació cultural, la urgència d’una nova mentalitat i unes noves formes de relació per a les generacions joves, i s’adoni que, avui, la lluita per la igualtat a l’escola ja no passa, per sort, per la gratuïtat o l’escola per a totes i tots, sinó per l’elaboració d’una cultura compren- siva en què no es negui als nens la tendresa, a les nenes el protago- nisme o als i les joves immigrants el futur. Esperem que el nou marc normatiu que aquests dies entra en la darrera fase de debat ens ajudi, amb recursos i espais, amb confiança i llibertat, a allunyar-nos de les velles formes repetitives de fer escola, i a anar assolint l’educació del segle XXI que tanta falta ens fa. e14 50A FONS Núm. novembre 2005 DOS OBSTACLES Ara bé, aquesta modificació tan forta de les propostes culturals tradicio- nals està tenint un gran impacte en l’educació, a la qual planteja almenys dos obstacles. El primer és d’ordre conceptual: per educar cal partir d’un model, posseir un motlle, en certa manera. Que ningú no s’esveri: els motlles poden ser molt diversos i poden induir a crear persones flexibles, imaginatives, comprensives, obertes o creatives. Però ser així no és fruit de l’atzar —encara que la biologia ens condicioni fortament—, sinó de l’educació i del model emprat per educar. Educar és reproduir, és conver- tir en éssers socials els éssers naturals, plens de potencial però encara sense definir. Educar és crear dispositius interns orientats cap a determi- nats comportaments, hàbits mentals, sentimentals, emocionals, intel·lectuals. Educar és transmetre jerarquies de valors, i és també crear mecanismes, generar criteri, perquè aquests valors puguin ser revisats i modificats per cada individu, a partir de l’experiència que li toqui viure. I tot això suposa, per tant, prioritzar uns valors, uns hàbits, unes conduc- tes i uns coneixements determinats i deixar-ne altres de banda. Però, com apliquem aquest discurs en un món canviant i que ha trencat els models, els models de conducta, de coneixement, la noció d’excel·lèn- cia? Com educar des del relativisme cultural, que ens porta a anul·lar qualsevol jerarquia? A què ens arrisquem si ho fem així? Potser ens arrisquem a educar esperits lliures que ho reinventin tot a cada pas. Ens arrisquem que la creativitat il·limitada acabi amb la rutina, però també amb la tradició, amb les bones solucions que ja coneixem. I què fem de la transmissió de les identitats? De la necessitat de codis compartits? Probablement no hauríem de cometre, conscientment, un error social d’aquestes dimensions. El segon obstacle és d’ordre pràctic: qui canalitzarà aquest nou ventall d’opcions cap a les generacions que pugen? Seguirà sent el professorat, els i les mestres, que es van formar en el seu moment per ser corretja de transmissió de coneixements establerts i als quals ara demanarem que deixin de fer això per començar a educar per a una vida diferent? Trobarem un munt de persones disposades a realitzar l’alquímia quotidiana de barrejar les argiles de totes les cultures i de totes les mirades en les dosis adequades per construir una educació diferent cada dia; però també tro- barem, no ens podem enganyar, mirades cansades per massa anys de rutina, trajectòries cremades per l’incompliment d’expectatives, voluntats doblegades per la desproporció de la feina diària, sovint mancada dels recursos per fer front amb èxit, precisament, a l’allau multicolor i plurilin- güe que omple les aules d’alguns barris, d’algunes poblacions. CLAUS DE SOLUCIÓ Com afrontem aquests dos obstacles? Podem apuntar, tímidament, dues vies que ens donen claus de solució. No són infal·libles ni definiti- ves, perquè es basen en el treball de les persones —que no és mai uní- voc— i perquè poden necessitar prendre formes diferents a mesura que passi el temps. D’una banda —i aquest és un discurs bastant recurrent—, la nostra societat ha passat de la manca d’informació a l’abundància i, fins i tot, a «És imprescindible que el professorat del nostre país comprengui la necessitat de renovació cultural.» «És en l’equip que cada mestra i cada mestre troba la complicitat per seguir construint el futur.» BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 14 e 1550 ASSOCIACIONSNúm. novembre 2005 VOLEM SER ESCOLA PÚBLICA! UN RECORD PER AL COL·LECTIU D’ESCOLES PER L’ESCOLA PÚBLICA CATALANA El 2 de desembre de 1979, fa doncs més de 25 anys, 25.000 persones van reclamar a Granollers “Volem ser escola pública!”. Era el crit de tota la gent que al voltant del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC) reclamava la seva conversió en escoles públiques. Una iniciativa civil, que té el seu nom a l’Enciclopèdia Catalana, i que des d’aquí volem recordar per mantenir-ne la memòria. T ot va començar quan, actuant enfrontdel panorama que es vivia en elsúltims anys del franquisme, en molts llocs de Catalunya i, principalment, a Barcelo- na, grups de mestres i pares i mares prengue- ren la inciativa de muntar escoles concebudes com un servei no discriminatori, ni econòmica- ment ni ideològicament, descartant l’afany de lucre, en la línia de l’anomenada pedagogia activa, arrelades i obertes a l’entorn social, amb participació de pares i mares i mestres en el seu funcionament, i encetant un procés de catalanització de l’ensenyament pel que fa a la llengua i als continguts. El moviment de renovació pedagògica a Catalunya es va gestar entre aquestes esco- les i la institució Rosa Sensat, que funcionava com a Escola de Mestres. Aquest moviment tenia la seva expressió més ressonant en les Escoles d’Estiu de Barcelona, que els anys 1975 i 1976 van aprovar sengles declaracions proposant un nou model d’escola pública catalana i democràtica. Al mateix temps que s’apuntava la transició cap a la democràcia, va prendre cos la necessi- tat de constituir una organització específica per aconseguir la conversió de les escoles en escoles públiques, en condicions tals que es mantinguessin els equips i no se’n malmetés el patrimoni pedagògic. La nova organització, el CEPEPC, es va constituir formalment el desembre de 1978. El juny de 1979, el col·lectiu va demanar for- malment a la Generalitat provisional que comen- cés a preparar les mesures legals necessàries per fer possible la seva conversió en escoles públiques en condicions adequades. Va ser el 2 de desembre del 1979, a Granollers, quan hi va haver la trobada d’unes 25.000 persones recla- mant la integració en la xarxa pública. El gener de 1981 l’administració estatal va traspassar les competències educatives a la Generalitat ja definitiva, però es va haver d’es- perar encara fins a l’any 1983 perquè el Parla- ment de Catalunya aprovés la llei que final- ment faria possible, com diu el seu preàmbul, “la integració a la xarxa d’escoles públiques de Catalunya de les escoles de reconeguda tradició pedagògica”. El govern català d’aquell temps va dur enda- vant la integració de les escoles del CEPEPC amb poca convicció i amb entrebancs. Fins i tot, van voler fer dubtar alguns centres de la seva conversió en escoles públiques recordant-los la duresa de les condicions (reducció de plantilles, supressió de la classe de 3 anys, no integració d’especialistes ni de personal administratiu, etc.). Finalment, l’any 1988 el procés d’integra- ció va quedar pràcticament enllestit, tot i que caldria encara resoldre la continuïtat dels mes- tres, que la llei no havia deixat prou assegurada i que va necessitar una nova llei l’any 1990. La història del CEPEPC ens demostra clarament que, malgrat, els moltíssims entrebancs, pogué- rem obtenir allò somiat fent propostes mesura- des i, encara que difícils, possibles. Sens dubte, hi va haver llums i ombres en tot el procés. Els aspectes més positius van ser la plurali- tat d’escoles que formaven part del CEPEPC. Una pluralitat geogràfica, social i econòmica, i també metodològica. Hi havia però, la clara voluntat d’unir-se, amb la qual cosa es va aconseguir intercanviar experiències pedagò- giques, fer xarxa -quan encara no hi havia Internet-, contribuir a fer avançar la pedagogia a Catalunya i crear moviment democràtic i rei- vindicatiu més enllà de les mateixes escoles. Tot el que va passar, com va dir una vegada la Marta Mata, “va ser una epopeia cívica dis- soldre’s en la xarxa, entrar en una estructura sense estructurar”, i una valentia assumir ris- cos molt elevats. Anna Piguillem Responsable de grups de treball de Rosa Sen- sat i antiga coordinadora del CEPEPC > Per a més informació: Canals, M.A.; Codina, M.T.; Cots, J.; Darder, P.; Mata, M.; Roig, A.M.: La renovació pedagògica a Catalunya des de dins (1940- 1980). Associació de Mestres de Rosa Sensat, Barcelona, 2001. Gavaldà, Antoni (ed): L’escola catalana en el context de la renovació educativa. Fundació d’Estudis Socials i Nacionals Josep Recasens i Mercadé, Reus, 2002. «Una organització específica per aconseguir la conversió en escoles públiques que es va convertir en una epopeia cívica.» BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 15 e16 50PERSONATGES Núm. novembre 2005 ARA FEM 25 ANYS EL DIÀLEG ENTRE LES DIRECTORES DEL CEIP MUNICIPAL PAU VILA, EL CEIP MARE NOSTRUM I L’IES LA SEDETA Van arribar a l’Institut d’Educació, on les havíem convocades, i de seguida es van posar a parlar entre elles de petites històries, de mestres que coneixien, de l’última paperassa que han hagut de firmar, de les peticions d’obres. Somriures i confidències mentre els fèiem les fotografies. Així va començar el diàleg entre l’Imma Estruch (directora del CEIP municipal Pau Vila, al districte de Sants-Montjuïc), l’Esther Serrat (directora del CEIP Mare Nostrum, al districte d’Horta-Guinardó) i la Carme López (directora de l’IES La Sedeta, al districte de Gràcia). Tres directores de centres que celebren els 25 anys; tres dones que dirigeixen centres públics i que es van emocionar amb els records, que van discutir els reptes actuals de l’educació i que van acomiadar-se tal i com van arribar: amb un somriure. El gest que, segons van dir les tres, mai pot faltar en la direcció d’un centre. Patricia Esteve BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 16 e 1750 PERSONATGESNúm. novembre 2005 Barcelona Educació: Els centres que dirigiu ja tenen 25 anys d’història. Així doncs, esteu en temps de celebració. Com penseu gaudir d’aquest moment? Esther: A la nostra escola Mare Nostrum ho vam celebrar el curs passat. I vam aprofitar que cada any, a mitjan maig, celebrem la set- mana de l’escola amb diferents activitats al voltant d’un tema: exposicions, sortides i una cloenda amb tota la comunitat educativa. Quan ens vam plantejar què faríem pels 25 anys, com que el dia a dia ja és molt dur i no et deixa temps per gaire més, vam decidir que faríem més lluïda la setmana de l’escola. Carme: A La Sedeta ara fa 25 anys de la remodelació de l’edifici, que és patrimoni de la ciutat i que havia estat una antiga fàbrica. Fins d’aquí dos anys no farà realment els 25 anys de funcionament del centre. Així doncs, encara ens queden dos anys per pensar-hi. Imma: A l’escola municipal Pau Vila ho vivim amb una gran il·lusió però també molt atabalats. Hem creat una comissió per a la celebració i hem començat per recopilar l’arxiu fotogràfic del cen- tre, treballs d’alumnat i altres materials per fer una gran exposició permanent. El que intentem és que l’escola estigui més maca que mai i que quan vinguin exalumnes o antic professorat, diguin “com ha canviat l’escola”, però que alho- ra s’hi reconeguin i puguin seguir dient “és la meva escola”. La gran festa de celebració, la farem el tercer trimestre del curs. Barcelona Educació: Aquests moments de celebració també solen ser moments de reflexió. Carme: Per al centre i també per a mi, aques- ta celebració ha de convertir-se en la celebració de la trajectòria i de la tradició de l’escola públi- ca. I molt més a la secundària, que com a ensenyament públic no té tanta tradició. Volem aprofitar per crear el sentit de pertinença a un centre públic, que l’antic alumnat estigui orgu- llós d’haver-se format en un centre públic com La Sedeta. Per tant, no cal que siguin moments de reflexió, que durant l’any ja en tenim molts. Esther: Jo també crec que és un moment més de reflexió emocional que de reflexió pedagògica. Serveix per remenar les estante- ries, plenes de coses, i trobar aquella fotografia o aquell document que et porta bons records. Imma: Nosaltres, al Pau Vila, ens ho hem plantejat explicant paral·lelament la trajectò- ria del centre amb l’evolució de l’edifici, amb les diferents transformacions que ha sofert. Per tant, tots aquests moments han deixat una empremta i han provocat canvis. El que volem, doncs, és reflectir la vida de l’edifici i de les persones que hi han passat. Quan trobes tota la documentació apilada en una taula, penses “uf, quantes coses que han passat”. I aquesta és una sensació molt bonica. Barcelona Educació: Els vostres centres són de tres districtes diferents i segur que van néi- xer per motius diversos... Esther: Mare Nostrum va néixer al barri d’Hor- ta, on fa 25 anys no hi havia cap escola pública. Va ser l’Associació de Veïns del barri d’Horta qui va reclamar una escola pública per al barri. Al principi era una escola de P4 fins a vuitè de l’anti- ga EGB i l’edifici tenia dos blocs diferents: un per a parvulari i l’altre per a primària. L’any 2000 es va unificar tot l’edifici per ubicar-hi l’escola bres- sol Valldaura, que en aquells moments estava en uns locals de la parròquia d’Horta. Nosaltres érem una escola de doble línea, vam perdre tota la segona línia de primària i alguns membres del claustre van haver de marxar. Però ara al districte d’Horta-Guinardó s’ha millorat moltíssim, perquè es va crear la coordinació de centres públics de primària i de secundària. Això ha tranquil·litzat molt les famílies, que ara saben que l’escola pública els pot donar una xarxa de 0 a 18 anys. Carme: L’escola, l’institut i el centre cívic La Sedeta, que comparteixen edifici, van sortir també per reivindicació popular. Encara recordo el rebombori a la premsa. L’espai on ara estem, que havia estat una fàbrica, era de La Caixa i s’hi havia de fer pisos. Però la reivindicació popular va fer que els solars es compressin i que s’hi fes el que demanava el veïnat. Estic parlant dels pri- mers anys de la restauració democràtica, quan la gent tenia il·lusió, ganes i energia. Aleshores, també era una situació molt dura per a la secundària perquè no era ensenyament obliga- tori. En aquestes circumstàncies, l’institut de La Sedeta va ser el primer que va posar en marxa la Generalitat i va començar, fixeu-vos quina ani- malada, amb vuit primers de BUP. Multipliqueu vuit per trenta-cinc. Però vam tirar endavant. També he de dir que vam ser el primer institut públic del districte de Gràcia i el primer que vam implantar el català a tot l’ensenyament. I, sobre- tot, recordo ara tots els equips directius, profes- sorat i membres de l’AMPA que van posar el coll per aquest centre. Imma: A mi també em sonen aquestes histò- ries. El CEIP municipal Pau Vila està situat en el que era un antic abocador. Primer hi va haver un institut de psicologia aplicada, com us comenta- va abans, que estava treballant amb alumnat del que se’n deia l’aula de Sants. Eren nens i nenes d’educació especial. Va ser l’Ajuntament de Barcelona qui va crear l’escola Pau Vila per aplicar els principis de pedagogia operatòria i va absorbir aquest alumnat d’educació especial de l’aula de Sants. Vam començar amb alumnat de P3 a cinquè d’EGB. Després de molts anys amb els principis de pedagogia operatòria, va arribar el moment de la separació. També vam passar pel desdoblament de les dues línies i el que suposa acomiadar gent. Després ens vam con- vertir amb una escola d’educació infantil d’una línia, amb un ambient molt familiar, fins que van venir els de l’institut durant tres anys. Més obres, com va tornar a passar quan es va crear l’escola bressol municipal Bellmunt. O sigui, ja veieu que no hem parat. ELS REPTES ACTUALS Barcelona Educació: Són ara, doncs, temps de nous reptes per a l’educació i la societat. I entre ells, especialment a la nostra ciutat, l’a- rribada en els últims anys de molta població nouvinguda. Com viviu aquest repte? Carme: Tenim alumnat de famílies nouvin- gudes però que ja s’han escolaritzat aquí. I una cosa és l’alumne que ja ha fet la primària en algun centre d’aquí i l’altra cosa és quan t’arriben alumnes de catorze anys que no van ser escolaritzats en els seus llocs d’origen o ho van ser amb una llengua diferent i amb mèto- des molt diferents. Aleshores és quan hi ha problemes que s’han de solucionar. Al profes- sorat li vénen dubtes quan hi ha tres o quatre alumnes que no poden seguir o que ni tant sols coneixen el català. Esther: Crec que manquen molts recursos per fer front a aquest fenomen. És veritat que hi ha moltes aulles d’acollida, però les beques de menjador segueixen sent molt minses, com les beques de llibres. A vegades t’arriben famí- lies que no han vist ningú de l’administració des que han arribat fins que et veuen a tu, i aleshores fas més una feina de servei social. Al nostre centre no passa, perquè tenim un per- centatge petit d’alumnat nouvingut, però a d’altres centres, sí. Aquesta funció no l’hauria de fer un mestre. Hi hauria d’haver una figura específica a l’escola que la fes. Carme: A La Sedeta, per l’alumnat nouvin- gut que tenim, aquesta feina la podem fer. No és cap problema. Jo vull anar més al fons i sé que diré coses que són políticament incorrec- tes. Però col·locar quatre nois o noies de quin- ze anys mal escolaritzats als seus països i amb costums diferents, amb nois i noies de la nos- tra societat, consentits i mimats, genera, en els que no poden seguir el mateix ritme d’es- tudi i de vida que tenen els d’aquí, una frustra- ció que a vegades es manifesta en comporta- ments, diguem, no gaire bons. I això no se soluciona amb “bonismes”. Dir que tots som molt bons i a tots els integrem. Però els tinc jo i no els tenen els claretians, que estan a l’altra banda de carrer. Això és a causa de la diferent situació que hi ha per a les escoles públiques i per a les privades-concertades. Les aules d’a- collida em semblen molt positives, però hi hauria d’haver una servei especial per a l’a- lumnat nouvingut, sobretot el que arriba aquí ja amb 16 o 17 anys, lligat al que seria la for- mació d’adults. Haurien de tenir un període d’adaptació lingüística i de coneixement de la societat a la qual han arribat. Jo vinc de la immigració i si m’haguessin tractat com es fa ara, amb només bones intencions, no hagués estudiat com ho vaig fer. Imma: A Pau Vila també tenim un percentat- ge petit d’alumnat nouvingut. Com deia la Carme, és molt diferent quan entren al centre amb tres anys. Encara que la família faci poc BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 17 que viu entre nosaltres, el nen o nena entra a educació infantil. És diferent quan arriben ja al cicle mitjà i no tenen, per exemple, cap conei- xement de català i tot ho troben tan diferent. I, de vegades, fem esforços i després se’n van. Et vénen a mig curs i, després, ni l’acaben. Hi ha molta mobilitat entre aquest tipus d’alumnat. Això desgasta molt. LA DIRECCIÓ Barcelona Educació: Ja veiem que en 25 anys els reptes de l’educació han canviat molt. També ho ha fet el paper de la direcció d’un centre? Carme: Si penso en els quatre directors que ha tingut La Sedeta, dos homes i dues dones, trobo que els quatre són de personalitats for- tes. Persones que tenen no poder sinó autoritat davant els companys i companyes, i persones que han de passar comptes de les responsabi- litats que tenen i que han d’estar remunerats en conseqüència. El que no pot ser és que en alguns centres públics el paper de la direcció no es nota prou i, en canvi, a la privada tothom té molt clars els seus rols. El paper del director o directora ha canviat moltíssim. Imma: Jo diria que abans el director era un company o companya de l’equip docent i era el representant del que decidia el claustre o el portaveu davant l’administració per demanar tot allò que s’havia de demanar. I després hi havia l’AMPA, que en el nostre centre sempre ha tingut molta representació. Però quan jo vaig entrar a la direcció, fa deu anys, va ser el perío- de d’impuls dels consells escolars. Això va suposar uns anys d’adaptació i canvis impor- tants. Les AMPA van haver d’acceptar que hi havia pares i mares que no estaven dins la seva associació però que també estaven represen- tats en els consells escolars. Aquells anys, els vaig viure de forma difícil, perquè s’havia de dinamitzar el consell escolar, que era qui tenia la potestat de decidir. D’altra banda, com dèiem abans, ja no som els representants del claustre. Som els representats de la comunitat educativa i això ha suposat un canvi molt important. Ara en un consell escolar no només hem de defen- sar els interessos dels nostres companys i com- panyes de l’equip docent. A vegades hi ha situa- cions polèmiques on l’equip docent vol unes coses i els pares i mares unes altres. Nosaltres hem d’arbitrar i tenir en compte totes les opi- nions. També som part de l’administració, enca- ra que les administracions ens haurien de fer sentir més que formem part d’ella i fer-nos més copartícips de les seves decisions. Després, un altre factor que desestabilitza la funció de la direcció són els constants canvis de legislació... Això sí que ha estat un maldecap constant. Ara fes un pla, ara fes això, ara canvia un altre cop... Esther: Ets la representant de molts àmbits: de la comunitat educativa del centre, de l’admi- nistració, de l’equip docent. Aleshores, segons la meva experiència personal, et sents una Ciudad Alegre. Esther: El meu és un record més personal. Sóc especialista de música i quan vaig arribar a Mare Nostrum, no n’havien tingut mai cap. Feia la broma de dir que em sentia com el rei Fernando VII “El deseado”, perquè em van acollir molt bé. I, a poc a poc, vam aconse- guir dotar una aula per fer música i vam poder comprar un piano. Això ha fet que aquesta aula i l’escola sigui com la meva segona casa. I tot va ser gràcies a l’equip directiu que hi havia aleshores. També vol- dria fer una menció especial per a la Roser Carrascal, que va haver de jubilar-se abans d’hora per una malatia i de la qual vaig aprendre moltes coses. Imma: És clar, jo no puc deixar de recordar al Pau Vila. I també voldria recordar les quatre persones que són a l’escola des dels seus ini- cis, i la Montserrat Gabarró, que va crear fa molts anys el projecte de biblioteca-mediateca de la nostra escola. Ella el va crear i ens el va deixar com a gran herència. ESCOLA PÚBLICA Barcelona Educació: No m’agradaria aca- bar sense preguntar a tres directores de cen- tres públics i sense cap ànim de convertir això en una lloança sense arguments a favor de l’e- ducació pública, quin és el moment que viu l’escola pública. Carme: Jo no estic en contra de l’escola con- certada, però sí que hauria de complir deter- minades condicions. Si rep diners públics, ha de tenir, per exemple, el mateix percentatge de nois i noies nouvinguts que un centre públic. Diria, d’altra banda, que a la secundària públi- ca, que és el que més concec, tenim tants o més recursos que els centres concertats, enca- ra que no tinguem els que voldríem. Ja fa anys que, sense luxes, tenim tot el que cal. Almenys al nostre institut. I que moltes escoles públi- ques són millor o igual que les privades. Esther: Naturalment que són necessàries les escoles concertades, però el que no entenc és que es doni un concert a un centre que pre- tén ser elitista. Barcelona Educació: I a l’escola, en gene- ral, se li demana massa? Imma: I tant que sí. Ara a l’escola hem de donar, a més de les assignatures, educació sobre què han de menjar i què no, sobre què han de veure a la televisió i què no. Els hem d’ensenyar hàbits i civisme. Però, i els pares i mares? Què fan? Necesitem més col·laboració mútua, no pot ser que l’escola sigui la culpa- ble de tot, i més quan ens trobem en una societat tan canviant. Esther: Potser vam viure una època en la qual pensàvem que no hi havia d’haver límits. I ara ens toca recuperar aquests límits. Hi ha pares i mares que no s’atreveixen a dir-ho als seus fills. No pot ser que renyem un nen o una nena per alguna cosa que ha fet malament i ens haguem de sentir culpables. mica sola enfront d’aquest mur de contenció, has de saber superar l’obstacle... Fa molts anys, el director era escollit entre l’equip docent de forma molt democràtica, i per tant, tenia tot el suport de l’equip docent. Però a vegades hi havia com un buit de poder perquè el director no tenia prou “autoritat moral”. Això passava en l’època dels anys vuitanta i potser en algun centre encara passa ara. Per això en alguns moments hi ha tanta dificultat perquè surtin persones que vulguin fer-se càrrec de la direcció dels centres. L’administració t’exi- geix que també facis funcions de cap de perso- nal però a la vegada no et sents prou recolzat, no t’han informat o no han valorat prou la teva opi- nió. És un gran repte ser directora d’un centre avui en dia, perquè es produeix aquest conflicte a l’hora de fer les teves funcions. I després, podríem entrar en el sou que tens per les res- ponsabilitats que et demanen. Carme: A mi m’agrada ser directora. M’agra- da coordinar i, si pogués, m’agradaria manar una mica més. Les coses clares. Però posem exemples i et parlaré d’un dels problemes de l’escola pública. Jo puc obrir un expedient dis- ciplinari a un alumne, però no puc fer-ho a un membre del professorat encara que faig fun- cions de cap de personal. Imma: A mi m’agrada parlar de les necessi- tats diverses de l’alumnat, però també, i això no és diu, tenim una diversitat de l’equip docent. Has de conciliar i a l’hora d’adjudicar les tutories, per exemple, has de fer malaba- rismes perquè tenim persones que són d’una manera o d’una altra i no podem triar. Per ser director o directora et fan presentar un projecte però l’equip docent és el que tens. Et fan fer un projecte però no pots escollir els recursos que necessitaria. I després, els directors o directo- res som els únics que hem de passar per una comissió que t’avalua el projecte que defenses. A ningú més li passa això que t’avaluin. AGRAÏMENTS Barcelona Educació: Està clar que podríem estar hores parlant de les dificultats que viviu com a directores, però segur que teniu bons moments per recordar i, segurament, perso- nes a les quals voleu fer un agraïment pels 25 anys dels centres que esteu dirigint en aquests moments. Carme: Jo em quedaria amb el record de l’alumnat. Quan te’ls trobes i et recorden, per exemple, coses que els vas explicar en una classe que tu ni recordes. I t’ho diu un alum- ne que tu pensaves que era un camàndules. També voldria recordar alguns companys que van passar pel centre i que ja són morts i agrair la feina de tot el professorat del centre, a les conserges, que són unes joies, i a l’ad- ministrativa. No vull dir noms per no deixar- me’n cap. Encara que si hagués de destacar algú que va marcar la meva vida professional, seria la que va ser la meva mestra, la Carme e18 50PERSONATGES Núm. novembre 2005 BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 18 e 1950 PERSONATGESNúm. novembre 2005 Esther Serrat Pérez Vaig néixer a Barcelona el 1964. Vaig iniciar els meus estudis universitaris a la Facultat de Pedagogia de la Universitat Autònoma, però després d’un curs vaig ingressar a l’escola de Magisteri de Bellaterra. Paral·lelament he cursat estudis de música el Conservatori Superior de Música del Liceu, on vaig obtenir el títol de Grau Elemental de piano, i també vaig realitzar el curs de postgrau en Educa- ció Musical a l’Escola Blanquerna. L’any 1985 vaig començar la meva tasca docent a l’escola Barrufet i el 1994 vaig obtenir una plaça de professora de música al CEIP Mare Nostrum, on actualment estic a la direcció del centre des del curs 2002-2003. Un desig que no has complert. No haver acabat els estudis de música. Un que sí. Els meus fills. Què col·lecciones? Res en especial, però guardo una caixa amb cartes de les meves amigues d’adolescèn- cia, algunes encara ho són ara. Una virtut teva. Decisió. Què et fa por? No poder fer tot allò que vull fer. Un consell que t’han donat i vols compartir. Saber escoltar. Carme López Vergara Vaig néixer a Galícia l’any 1946. Vaig arribar a Barcelona l’any 1956. Em sento gallega i catalana. He estudiat Magisteri i Filologia Hispànica. Estic casada des de fa 36 anys i tinc tres fills. Sóc professora de llengua cas- tellana i literatura i des de fa quinze anys sóc a l’IES La Sedeta, i en fa 7 que sóc la directora. Les meves afeccions són la lectu- ra i el cinema. Un desig que no has complert. Tenir una filla. Un que sí. Visitar Grècia. Què col·lecciones? Res. Una virtut teva. El bon humor. Què et fa por? Viatjar en avió. Un consell que t’han donat i vols compartir. Creure que els i les alumnes poden fer més coses que les que ells creuen que poden. Imma Estruch Tobella Des de ben petita ja jugava a ser mestra amb les meves nines. Dels 14 als 17 anys vaig treballar en un parvulari amb nens i nenes de 3 anys i vaig aprendre a ser mestra de veritat. Em vaig llicenciar en Ciències de l’Educació a l’any 1985 i em vaig presentar a les oposicions de l’ Ajuntament de Barcelo- na el mateix any. El curs 1988-1989 vaig sol·licitar el trasllat a l’escola municipal Pau Vila com a mestra de parvulari. El curs 1995- 1996 ens vàrem presentar tres companyes com a equip directiu. Les meves companyes tenien molt clar que no volien ser directora i em va tocar ser-ho a mi. Des de fa deu anys sóc la directora i la cordinadora de la biblio- teca de l’escola. Un desig que no has complert. Ser més pacient. Un que sí. Treballar amb infants i ser mare. Què col·lecciones? Ampolles de vidre reciclades. Una virtut teva. Sóc honesta amb mi mateixa. i amb els/les altres. Què et fa por? Les actituds i les conductes agressives. Un consell que t’han donat i vols compartir. Gaudeix del que ja has aconseguit. Fotografies: Patricia Esteve «Hi hauria d’haver una figura específica a l’escola que fes el primer contacte amb l’alumnat nouvingut.» «Un factor que desestabilitza la funció de la direcció són els constants canvis de legislació.» «L’aniversari ha de convertir-se en la celebració de la trajectòria del centre i de la tradició de l’escola pública.» BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 19 e20 50RECURSOS Núm. novembre 2005 LA SEXUALITAT I LES RELACIONS AFECTIVES A TRAVÉS DE L’ANÀLISI DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ A quest CD recull la primera part de laversió adaptada dels materials educa-tius corresponents al projecte “Media- Relate. Understanding Media Images of Love, Sex and Relationships”. Aquestes lliçons són el resultat d’un treball finançat per la Unió Europea, que s’ha desenvolupat a partir de la col·laboració entre la Universitat de Londres (School of Education), l’English & Media Cen- ter (Londres), l’Entertainment and Education Foundation (Gouda, Holanda) i la Universitat Autònoma de Barcelona (Facultat de Ciències de la Comunicació). En el finançament d’a- quest projecte també han participat l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Jaume Bofill. El projecte va néixer a partir dels resultats de les recerques als tres països implicats: Young people, sex and the media. The facts of life?, de David Buckingham i Sara Bragg; Violència, sexe i televisió. La mirada adolescent, de Mag- dalena Albero Andrés; i The Turtle and the Pea- cock, de Martine Bouman. Les recerques de Buckingham i Bragg i d’Al- bero van sorgir com a resposta a la preocupa- ció pública per l’augment de material de con- tingut sexual als mitjans de comunicació i es proposaven descobrir els significats que els adolescents —com a grup que comparteix motivacions similars, necessitats comunicati- ves i experiència prèvia amb els mitjans de comunicació— atorguen als continguts de sexe que troben en aquests mitjans, i quin tipus de relació estableixen entre ficció i realitat. La recerca de Bouman planteja la forma en què es poden treballar els guions de les telesè- ries d’èxit per tal d’aconseguir incorporar-hi missatges educatius, especialment adreçats a l’educació sexual. MEDIARELATE: PARLEM DE SEXE I AMOR Les lliçons del programa MediaRelate han estat produïdes per l’English & Media Center, una institució anglesa establerta a Londres que, mitjançant els seus cursos i les seves publicacions, intenta ajudar el professorat a desenvolupar estratègies per a l’ensenya- ment actiu. Els seus productes, que han rebut premis per la seva excel·lència, tenen com a objectiu treballar el coneixement de la llengua escrita com a lectors i productors de missatges, així com el llenguatge dels mit- jans de comunicació, tant pel que fa a la comprensió com a la producció. Aquest CD inclou la primera part de les lliçons angle- ses, les quals han estat adaptades al nostre entorn cultural, a partir dels resultats obtin- guts a les proves pilot que es van fer amb dife- rents grups d’alumnes a quatre escoles de Bar- celona i de l’àrea metropolitana durant la tardor-hivern del curs 2004-2005. A QUI VA ADREÇAT? El material va adreçat a l’alumnat de sisè de primària i de primer, segon i tercer d’ESO. Els materials estan pensats perquè puguin ser utilitzats en un ventall ampli d’àrees curricu- lars. Encara que la seva orientació prioritària és la de treballar la sexualitat i les relacions afectives a través de l’anàlisi i la producció de mitjans de comunicació, les lliçons també poden ser d’utilitat per abordar l’educació en la salut i l’educació en la ciutadania. Donat que les lliçons incorporen el treball escrit de l’alumnat i les presentacions i debats orals de les seves conclusions, aquests materials també poden utilitzar-se a les classes de llengua. A més, MediaRelate es pot utilitzar tant en l’educació formal com en l’educació no formal. “MediaRelate: el sexe i les relacions afectives en els mitjans de comunicacio” és el nom d’un programa europeu i d’un material de treball, en forma de CD, adreçat a l’alumnat de sisè de primària i de primer, segon i tercer d’ESO. El CD compta amb els recursos necessaris perquè els i les adolescents d’onze a quinze anys siguin capaços d’interpretar, comprendre i avaluar críticament la forma en què els mitjans de comunicació representen l’amor, el sexe i les relacions afectives, i arribar a les seves conclusions. «Estimular els i les adolescents a analitzar la seva pròpia actitud com a consumidors dels mitjans de comunicació.» BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 20 e 2150 RECURSOSNúm. novembre 2005 QUINS SÓN ELS OBJECTIUS? · Donar la base necessària perquè els i les ado- lescents d’onze a quinze anys siguin capaços d’interpretar, comprendre i avaluar críticament la forma en què els mitjans de comunicació representen l’amor, el sexe i les relacions afec- tives, i arribar a les seves conclusions sobre aquesta qüestió. · Donar l’oportunitat als més joves perquè contribueixin d’una forma creativa als debats al voltant de la forma en què els mitjans de comu- nicació representen les relacions sexuals i emo- cionals. Aquesta aportació es farà donant-los les eines bàsiques per produir els seus propis textos mediàtics. Aquests objectius es volen aconseguir a par- tir de treballar els aspectes següents: · Desenvolupar la capacitat d’anàlisi dels mit- jans de comunicació, com, per exemple, la rela- ció entre text i imatge, les convencions que són presents als diversos tipus de gèneres mediàtics i les diferents formes en què els textos dels mit- jans poden ser interpretats per les audiències. · Estimular els i les adolescents a analitzar la seva pròpia actitud com a consumidors dels mitjans de comunicació. · Desenvolupar les habilitats bàsiques necessàries per a la producció de mitjans de comunicació, que puguin ajudar els estu- diants a articular les seves pròpies perspecti- ves. Es tracta de treballar formes de producció mediàtica centrades en l’escriptura (articles per a revistes o diaris, guions per a telesèries, pàgines web, campanyes publicitàries) o bé que requereixin una tecnologia simple (pro- grames de ràdio en una emissora local). · Explorar les perspectives i els valors con- tradictoris representats pels diversos gèneres i formes mediàtics. L’ESTRUCTURA DE MEDIARELATE Unitat 1: Fer recerca sobre el sexe i les rela- cions afectives en els mitjans de comunicació. Unitat 2: Les revistes juvenils i els seus missatges sobre sexe i relacions afectives. Unitat 3: Els programes de ficció a la tele- visió i el tractament que fan del sexe i de les relacions afectives. El programa es completarà amb una quar- ta unitat centrada en els missatges publici- taris, actualment en procés de producció. L’estructura de les unitats és oberta, de manera que cada professor o professora pot seleccionar els aspectes que consideri més adequats per al seu grup i també decidir en quin ordre els treballarà. Cada unitat té la suficient autonomia per ser aplicada sense necessitat de fer referència a cap altra. Cada unitat presenta: · Uns objectius generals, uns objectius per a l’educació sexual i per a l’educació en mit- jans de comunicació, i una breu descripció de la seqüència general d’activitats a realitzar. · Una presentació de cada exercici en què s’indiquen els objectius, els materials necessaris i el que ha de fer el professorat: quins materials ha de repartir, com ha de treballar l’alumnat (en parelles, en grups, etc.) i com ha d’introduir l’exercici i orga- nitzar l’activitat. · Una breu explicació adreçada als docents (guia per al professorat) i referida a la meto- dologia i dinàmica que s’ha de seguir, així com suggeriments de preguntes o reflexions per part dels i les alumnes. Aquesta infor- mació està pensada per ajudar el professo- rat a desenvolupar les activitats de cada unitat. La guia pot incloure: el temps que s’ha de dedicar a cada cosa, el paper del professorat al llarg de l’activitat, les dificul- tats amb què es pot trobar i possibles mane- res de solucionar-les, formes d’ampliar l’ac- tivitat i idees per avaluar l’alumnat. · Els materials que s’han de repartir a l’a- lumnat (fulls d’activitat), en els quals s’ex- plica detalladament què han de fer, com ho han de fer i què s’espera d’ells i d’elles. · Altres materials complementaris que es reparteixen a l’alumnat per tal que pugui tenir totes les dades necessàries per dur a terme cada activitat. > Per aconseguir el CD: Projecte d’Educació en Valors Institut d’Educació genericvalors@mail.bcn.es Fundació Jaume Bofill fbofill@fbofill.org · Donar a les i els estudiants la possibilitat de treballar amb materials interactius, que prenen com a punt de partida els descobriments dels mateixos estudiants i, per tant, els converteixen en el nucli central de l’experiència educativa. No es pretén que aquests materials: · Siguin un vehicle de promoció de missat- ges específics sobre comportament sexual i actituds envers el sexe, tot i que el professorat poden donar prioritat a aquests aspectes com un dels seus objectius a l’hora d’utilitzar aquests materials. · Constitueixin un paquet complet de lliçons per tractar tots els possibles temes relacionats amb l’educació sexual. Aquests materials pre- tenen treballar els aspectes de la sexualitat i de les relacions afectives a partir de les prò- pies experiències de l’alumnat. · Imposin una forma concreta de jutjar i avaluar les preferències sexuals i mediàti- ques de l’alumnat. S’estima que les lliçons puguin ocupar un total de 10-12 hores de classe. Tanmateix, no cal fer servir totes les lliçons i l’existència d’aquestes no ha d’eliminar pas la possibili- tat que el professorat pugui fer servir també altres materials. Magdalena Albero Andrés Directora de la part espanyola del projecte MediaRelate Facultat de Ciències de la Comunicació Universitat Autònoma de Barcelona > Per a més informació: www.mediarelate.org Alba Mengual BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 21 e22 50BARCELONA A L’ESCOLA Núm. novembre 2005 Avui l’educació es considera l’objectiu principal d’un zoològic i el que dóna sentit a la seva existència. Per assolir aquest objectiu, el Parc Zoològic de Barcelona té un Departament d’Educació que pretén servir perquè les persones que anualment visiten el zoològic entenguin, apreciïn, respectin i estimin els animals, la qual cosa és de gran ajut a l’hora de salvaguardar la vida salvatge i natural. En aquest article, trobareu els arguments que, avui, defineixen l’existència del zoo modern, del Parc Zoològic de Barcelona. EL PARC ZOOLÒGIC DE BARCELONA PROMOU L’ESTIMACIÓ I EL RESPECTE CAP ELS ANIMALS EL ZOO MODERN les espècies més exòtiques i potencialment més perilloses. És possible que aquestes ins- tal·lacions donin al públic la impressió que aquests “animals exòtics familiars” són menys perillosos del que en realitat són. Aquesta nova percepció podria ser la causa que molta gent vulgui tenir animals exòtics com a ani- mals de companyia i, malgrat que la nostra postura des del zoo és deixar clar que no s’han de tenir animals salvatges a casa, és possible que sense voler-ho, amb la manera com pre- sentem els animals, estiguem afavorint un pro- blema. El pas de les instal·lacions de ciment a les més naturalitzades apareix en el mateix moment que el públic comença a desenvolu- par una consciència ambiental. En principi, el públic va percebre els zoos com una “Arca” que podia evitar l’extinció dels animals, pre- servant en captivitat aquelles espècies més amenaçades en estat salvatge. Durant els últims trenta anys, però, el públic ha entès que la catàstrofe de l’ambient no és inevitable i que alguns dels problemes causats per les persones poden prevenir-se i fins i tot revertir- se. Amb aquest increment de la consciència mediambiental i de la conservació d’hàbitats, el zoo es percep més com una llanxa salvavi- des que com una “Arca”. Actualment, la con- servació s’ha afegit a la preservació en els objectius principals del tots els zoològics en general i del nostre en particular. LA CONSERVACIÓ La conservació és avui un tema fonamental en l’educació que es porta a terme en els zoos. S’ha incorporat als programes d’educació for- mal i també en els d’educació en el lleure per tal d’incrementar la consciència mediambiental del públic. Una via important que utilitzem les i els educadors de zoos per augmentar l’apreciació i E ls zoològics han tingut des de sempreuna profunda influència en la maneracom els humans percebem els animals. Al segle XIX, moltes persones van posar-se en contacte amb els animals salvatges gràcies a circs ambulants i a menageries que sovint expo- saven els animals salvatges arraulits en cel·les separades del públic per feixugues reixes, la qual cosa reforçava la creença, molt estesa a l’è- poca, que els animals salvatges eren perillosos per als humans. Aquesta visió s’adeia molt amb la convicció general que la natura era quelcom que primer s’havia de conquerir i després domesticar al servei de les persones. Als nos- tres avis, doncs, se’ls van presentar els animals salvatges com criatures confinades que tenien conductes aberrants i que es mostraven esquer- pes amb la gent. Des que es va tenir coneixement de que el comportament dels animals salvatges en cap- tivitat estava fortament influït pel seu habita- cle, les coses van començar a canviar. Els zoos van passar de les menageries als zoològics actuals. Els animals van passar de les seves gàbies a grans instal·lacions a l’aire lliure, i els barrots han estat substituïts per baranes i fos- sats. Algunes instal·lacions s’idearen per sem- blar més naturals afegint’hi roques i gespa. Amb l’ampliació del seu espai de confinament els animals van començar a comportar-se de manera més semblant a com ho fan en lliber- tat, i les actituds del públic envers als animals van començar a canviar. Amb l’aparició de la televisió, els visitants dels zoos van tenir accés a documentals d’ani- mals a la natura, i començaren a esperar més de les instal·lacions dels parcs. Així, les ins- tal·lacions modernes del zoo intenten mostrar els animals salvatges en recreacions naturals, pel benefici dels animals exposats i també del públic que els visita. No hem d’oblidar que la percepció que té el públic dels animals salvatges segueix mode- lant-se dia rere dia en el zoo. Les “barreres invisibles” entre les instal·lacions animals i les àrees dels visitants han permès al públic tenir una visió més propera i personal, fins i tot amb «La conservació és avui un tema fonamental en l’educació que es porta a terme en els zoos.» BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 22 e 2350 BARCELONA A L’ESCOLANúm. novembre 2005 respecte del públic envers els animals i la natura és oferir-los una experiència personal amb animals vius. La connexió entre la gent i els animals en els zoos inclou habitualment xerrades amb cuidadors o educadors i visites “portes endins”, que persegueixen enfortir els vincles entre el públic visitant i els nostres hostes. Desenvolupar l’estima envers els ani- mals salvatges és una part integral de l’esforç del zoo per incrementar la conscienciació i per guanyar suport per a la conservació global. Busquem l’apropament als animals dels nous dissenys d’instal·lacions, amb la possibilitat d’observar en funcionament la nurseria i el zoo infantil amb cries, amb la participació con- trolada en l’alimentació d’algunes espècies i també amb els espectacles del dofins o de lle- ons marins. Per cultivar l’estimació personal pels ani- mals salvatges però, és possible que els zoos oferim un missatge confús al públic: mentre els expliquem que tenir animals sal- vatges com a animals de companyia no és bo, utilitzem animals exòtics com a animals per tocar. És per aquest motiu que transme- tre el missatge que els animals salvatges no han de ser animals de companyia és avui el nostre veritable repte. La gent pot estimar tant algunes espècies que aquest desig pot conduir a la seva extinció en estat salvatge. La importació il·legal d’animals exòtics i d’espècies nadiues per al mercat de masco- tes cauria en picat si no existís la demanda del públic. Així, en lloc de reforçar la por envers els ani- mals salvatges com es feia en el passat, els zoos moderns podríem avui fomentar un affaire amo- rós entre el visitants dels zoos i les espècies exòtiques. Cal que siguem, per tant, molt curo- sos a l’hora de planificar i programar les activi- tats pel públic que ens visita. LES ACTIVITATS EDUCACIÓ INFANTIL (3-6 anys) · El taller de la granja · Programa 3-5 · Taller “Combi” · Treballem per projectes EDUCACIÓ PRIMÀRIA Cicle inicial (6-8 anys) · Coneguem els animals · El taller de la granja · Els amfibis i els rèptils · Funcionament del Parc Zoològic · Taller “Combi” Cicle mitjà (8-10 anys) · Els amfibis i els rèptils · Els vertebrats · Funcionament del Parc Zoològic · L’alimentació del vertebrats · Les aus · Mamífers I · Taller “Mira i toca” Cicle superior (10-12 anys) · Animals en perill d’extinció · Els amfibis i els rèptils · Els vertebrats · Fauna catalana · Funcionament del Parc Zoològic · La reproducció · L’alimentació dels vertebrats · Les adaptacions · Les aus · Mamífers II EDUCACIÓ SECUNDÀRIA 1r cicle (12-14 anys) · Animals en perill d’extinció · Biodiversitat dels ecosistemes · Els amfibis i els rèptils · Els vertebrats · Fauna catalana · Funcionament del Parc Zoològic · La reproducció · Les adaptacions · Nutrició i reproducció dels vertebrats · Taller d’invertebrats 2n cicle (14-16 anys) · Animals en perill d’extinció · Biodiversitat dels ecosistemes · El comportament dels animals · Fauna catalana · Funcionament del Parc Zoològic · La reproducció · Nosaltres els primats · Nutrició i reproducció dels primats · Taller d’invertebrats EDUCACIÓ SECUNDÀRIA POSTOBLIGATÒRIA (16-18 anys) · Animals en perill d’extinció · Curs de recerca per a batxillerat · El comportament dels animals · Fauna catalana · Funcionament del Parc Zoològic · L’evolució dels animals · Nosaltres els primats > Per a més informació sobre el programa d’activitats escolars de l’Institut d’Educació: www.bcn.es/educacio ELS PROGRAMES EDUCATIUS Els programes educatius dissenyats pel Zoo de Barcelona són un element més per fer entendre al públic perquè els animals salvatges no han d’estar en mans privades. Fem servir recursos tradicionals com visites comentades, tallers sobre el tràfic d’animals i tinença responsable, etc., però també un recurs que la majoria de zoològics ja té en les seves col·leccions: animals domèstics vius, que utilitzem principalment com a animals de contacte per a la mainada petita. Són fàcils de mantenir, sovint són uns ani- mals per tocar ideals i resulten idonis per que els puguin alimentar, de manera controlada, els visitants. El missatge que els animals sal- vatges no són bones mascotes pot promocio- nar-se mitjançant la incorporació d’animals domèstics en els programes de conservació amb un nou missatge: molts animals domès- tics són bones mascotes. Amb l’èmfasi en la diferència entre animal domèstic i salvatge, els animals domèstics poden esdevenir un valuós instrument en l’esforç per reduir la demanda d’animals no domèstics per part del públic. Un altre recurs que tenim al nostre abast i que no hem de desaprofitar són les noves tecnolo- gies: els elements multimedia, el 3D i la realitat virtual que tot just comencem a albirar, ja ens permet transmetre el nostre missatge de manera més eficaç, produint un major impacte emocio- nal en els receptors que, de ben segur, obriran altres perspectives que novament modificaran la nostra percepció del món animal. Departament d’Educació Parc Zoològic de Barcelona En el proper número podreu llegir una article sobre un projecte compartit entre el Parc Zoològic de Barcelona i el CEIP municipal Patronat Domènech. BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 23 ROSER BATLLE (Fundació Catalana de l’Esplai) Dos dels conceptes més significatius i més presents en el document base de les Jornades eren el compromís i la cooperació. Aquests dos mots expressen actituds i estratègies que avui formen part de l’equipatge pedagògic imprescindible per enfrontar-nos als reptes educatius pre- sents i futurs. El barri, el territori, la ciutat…, no poden ser únicament escenaris moti- vadors d’aprenentatges multidisciplinaris per als nostres infants i ado- lescents. Cal estimular el compromís amb l’entorn, explicitant i concre- tant en accions tangibles la responsabilitat ciutadana de construir una societat millor per a tothom. El compromís és la forma madura de la par- ticipació, la seva expressió més noble. I aquest compromís no funciona si no és en cooperació. Infants, famí- lies, escoles, administracions, associacions..., tots plegats hem d’apren- dre a cooperar, a repartir joc, a compartir els reptes i les solucions, a comptar els uns amb els altres. El desastre recent de Nova Orleans ha posat de manifest fins a quin punt pot arribar a ser inhumana una socie- tat teòricament desenvolupada on les llibertats individuals s’orienten a alimentar la llei de la selva. Compromís i cooperació defineixen, doncs, una visió progressista d’educació que transcendeix el concepte de dret individual i de servei als ciutadans i que aposta, senzillament, pel desen- volupament comunitari. MARLENY COLMENARES (Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona) La nostra ciutat ens ofereix diferents escenaris on són possibles la socia- lització del coneixement i l’experiència dels diversos agents educatius que hi actuen en diferents moments i espais. El PEC és un d’aquests escenaris, en el qual constatem la sensibilitat i el compromís dels dife- rents agents educatius i socials que actuen a la ciutat per contribuir a fer- la més solidària i inclusiva. e24 50PROJECTE EDUCATIU DE CIUTAT Núm. novembre 2005 REFLEXIONS DES DEL COMITÈ CIENTÍFIC DE LES VI Els dies 17, 18 i 19 de novembre s’han celebrat les VI Jornades del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC) de Barcelona, convocades pel seu Consell Directiu. El títol de les jornades, “Educació, barri i territori”, ens ha convidat a conèixer com es produeix l’acció educativa en el territori i quin ha de ser el seu futur, entenent la ciutat com a xarxa educativa a favor de la cohesió social. Aquest tema s’ha tractat des de tres punts de vista: l’escola, el barri i el govern de la ciutat educadora. A les persones que, com a expertes, han format part del Comité Científic de les VI Jornades i van elaborar el document base (vegeu revista 48) els vam preguntar quins creien que eren els punts més importants de les jornades per al futur de l’educació a la ciutat. EDUCACIÓ, Pel que fa al contingut de les VI Jornades, vull subratllar alguns dels aspectes abordats que des de la meva experiència professional conside- ro que tenen una rellevància especial. D’una banda, la necessitat que les noves propostes i els nous recursos s’articulin en relació amb la conside- ració i valoració rigorosa del que existeix amb criteris d’eficàcia, eficièn- cia i qualitat. L’acció dels diferents agents educatius i els recursos que esmercem han de ser mitjans que sumim i no finalitats en si mateixos. D’altra banda, crec que cal una atenció especial al suport a la família. El context actual ens dibuixa una realitat familiar diversa i complexa. En aquest sentit, cal diversificar actuacions que vagin des de les més bàsi- ques, per assegurar la igualtat d’oportunitats, fins a espais i escenaris diversos per a l’intercanvi i la formació amb l’objectiu d’ajudar a situar i millorar la competència de la família pel que fa al seu paper fonamental com a agent educatiu. No oblidem que tenim pendent un tema d’especial rellevància com és la millora dels resultats escolars de l’alumnat. Aquest fet té implicacions importants pel que fa al desenvolupament personal i quant al progrés social i econòmic. Remarcaria sobre aquesta qüestió que és un dels objectius prioritaris del PEC. És una fita de present i de futur. MERCÈ CHACÓN (Fundació Jaume Bofill) Una de les qüestions clau del document base de les Jornades del PEC d’enguany era, precisament, la necessitat de promoure la connexió entre els diferents espais d’actuació que proposa: escola, barri i govern de la ciutat, és a dir, escoles (i altres serveis socioeducatius), entitats i Admi- nistració. Com podem aconseguir desenvolupar un treball integrat entre els diversos agents educatius que intervenen en el territori? El treball integrat, com a model d’intervenció socioeducativa, reque- reix, entre d’altres coses, un canvi conceptual entre els professionals en la seva manera de treballar i una revisió de l’organització —i la cultura— del treball. A ciutat, aquestes jornades poden contribuir a promoure la reprofes- sionalització dels professionals que intervenen en l’àmbit educatiu, i aju- dar-los a conèixer les eines necessàries per gestionar projectes compar- tits des de la diferència però amb la perspectiva del resultat col·lectiu com a horitzó. També poden contribuir a impulsar l’adaptació de les metodologies d’actuació als requeriments que comporta el treball inte- grat (des de l’Administració local a la resta d’agents educatius). De document base partíem d’una escola de proximitat que aglutina els agents al voltant d’un projecte i d’un barri-xarxa que vol enfortir totes les interaccions possibles entre escola, famílies, entitats de lleure, mitjans de comunicació, estructura productiva, etc. Els passos per avançar en aquesta línia han d’aprofundir, d’una banda, en les fórmules de coordi- nació, buscant models nous de col·laboració on se senti la veu de tots els agents, i, d’altra banda, en processos de descentralització i autonomia cap a àmbits més reduïts de govern, que augmentin la capacitat de resol- dre problemes en contextos concrets. GEMMA MARTÍN (Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia) Diverses propostes apunten cap a una col·laboració estreta entre les escoles i les entitats de temps lliure. I és que la relació de l’escola públi- ca amb les entitats de lleure és insignificant. És una dada que hauria d’activar moltes alarmes. Cal tenir present que bona part dels moviments BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 24 e 2550 PROJECTE EDUCATIU DE CIUTATNúm. novembre 2005 JORNADES DEL PEC BARRI I TERRITORI juvenils de lleure tenen històricament la seva gènesi a les escoles de la ciutat. El divorci que hi ha entre el món escolar públic i l’associacionisme no s’ha resolt en aquests trenta anys d’institucions democràtiques. Si bé un primer pas per fomentar la relació seria que l’escola facilités espais per a les entitats de lleure, també seria necessari que l’escola es plante- gés com impulsar aquestes entitats que són una eina excel·lent d’educa- ció per a la ciutadania, la participació i el civisme. MIQUEL MARTÍNEZ (Universitat de Barcelona - ICE) El tema de les jornades convida a repensar l’escola i les seves possibili- tats i límits en l’assoliment de més inclusió social. Qüestions com els processos d’escolarització i matriculació; la definició de projectes de barri que permetin una educació en valors i per una ciutadania activa arrelada i viscuda en la proximitat de la vida de barri; l’acció conjunta entre escola i món del treball per a la formació de competències orien- tades a la inserció social i laboral dels joves; la col·laboració de la gent gran participant en l’activitat de les escoles; la formació religiosa que cada vegada més confessions demanen i que no es pot confondre amb fer classe de religió a l’escola, són, entre d’altres, qüestions que no es poden abordar des de l’escola sense la implicació del conjunt de la ciutadania. No es tracta que els consells escolars incorporin més representants de la comunitat. Es tracta d’avançar cap a consells edu- catius de barri que integrin tots els agents educadors, entre ells, les escoles, públiques i concertades, i que proposin i regulin projectes educatius de barri. Aquest és un objectiu que no pot ser abordat per regulació administrativa. Ha de ser promogut per la mateixa ciutada- nia i el barri. VIOLETA NÚÑEZ (Universitat de Barcelona, Facultat de Pedagogia) Tenint en compte la realitat de Barcelona, jo subratllaria la importància de la integració de l’escola a les xarxes territorials (locals i virtuals), tant pel que fa a l’atenció a la infància i adolescència com pel que fa a la cultura o l’oci en general. L’escola no pot romandre en solitud. El món de la infància i l’adolescència ha canviat. Als inicis de la moderni- tat, les lògiques socials van crear dues institucions per a l’”encamina- ment” dels infants: la família patriarcal, nuclear —àmbit d’allò domès- tic i privat— i l’escola —àmbit d’allò públic. Però l’actualitat ens fa palès que ambdues, sent com són de necessàries, no són suficients. Hem de realitzar una nova aposta per a les noves generacions: la societat ha de prendre al seu càrrec noves situacions que desborden tant a l’escola com a les famílies. No se les pot deixar enfrontades o juxtaposades o en solitud. És imprescindible la inclusió de l’escola dins les xarxes institucionals i ciutadanes, perquè els infants puguin recórrer-les, circular-hi, aprendre altres modalitats de convivència, apropiar-se d’altres sabers, sense el pes que, ara per ara, té la seva provinença familiar. L’horitzó de la igualtat d’oportunitats es dibuixa com les possibilitats d’accés a un món ampli i canviant, on les infàn- cies i les adolescències puguin gaudir de recursos socials i culturals més enllà del medi familiar i/o del barri del qual provenen. Al segle XIX era l’escola l’encarregada de fer aquesta feina. Al segle XXI, l’haurà de fer comptant amb altres institucions, a més de la família. Una altra responsabilitat pública envers les infàncies i les adolescèn- cies s’obre pas a la nostra ciutat. > Per a més informació: www.bcn.es/educacio/pec JOAN SUBIRATS (Universitat Autònoma de Barcelona, IGOP) M’interessa especialment el tema del govern de la ciutat educadora, i vull dir-hi alguna cosa. Crec que cal avançar en la generació d’un espai de coresponsabilitat territorial i d’articulació cívica sobre la realitat educati- va local on siguin representats tots els agents i les institucions més signi- ficatives presents en el territori. I, per tant, anar “governant-nos” tots sense difuminar responsabilitats. Per fer-ho, cal que les estructures administratives avancin en la superació d’un plantejament excessiva- ment “ministerial” o sectorial dels problemes que s’enfronten, per anar situant en el centre els problemes des de la seva complexitat, integralitat i territorialitat. I això té a veure amb educació, però també amb altres polítiques i àmbits de govern i gestió. Crec que un cop aconseguida una notable professionalització i espe- cialització, hauríem de poder construir estratègies de gestió que no “deconstruïssin” els problemes des de lògiques sectorials, quan cada cop s’és més conscient de la connexió interna de problemes com, per exemple, l’exclusió social o la sostenibilitat ambiental. Des d’aquest punt de vista, tot allò que permeti transversalitzar i integrar les estratè- gies de gestió sense perdre capacitat d’intervenció constituirà un bon actiu de futur per a cada municipi. I, un cop més, l’educació en l’àmbit local ens dóna moltes pistes per avançar en aquesta dimensió transver- sal i integral. Hi ha molta més “educació” de la que ens pensem en les activitats del mateix Ajuntament, i molta “educació” en allò que la matei- xa comunitat local fa de manera autònoma. Potenciar, generar capacitats de govern conjuntes d’aquesta riquesa educativa és un tema clau pel qual val la pena treballar. JOSEP VALLCORBA COT (Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya) Al meu entendre, un dels elements bàsics en el procés de construcció de la ciutat de Barcelona com una xarxa educativa a favor d’una educació de qua- litat que propiciï els valors de la ciutadania, és el de la consolidació de la “zona educativa 0-18”, entesa en un doble sentit: el temporal i el geogràfic. Des d’una dimensió temporal, aquesta articulació d’actuacions educa- tives al llarg de tota l’escolaritat suposa afavorir la continuïtat i la coherència educativa per evitar trencaments, disfuncions i, fins tot, con- tradiccions i afavorir un procés educatiu més harmònic i més integral per a tots els infants fins a l’edat adulta. Des de la seva dimensió geogràfica, la “zona educativa 0-18” concreta un espai de socialització idoni per propiciar la participació, crear vincles, identi- ficar-se i implicar-se progressivament en un projecte social compartit que permeti a l’alumnat anar desenvolupant una consciència ciutadana. Tanmateix, per a una ciutat amb la complexitat de Barcelona, el repte és poder i saber definir zones 0-18 d’unes dimensions adequades per tal que siguin espais propers i, alhora, prou rics i prou oberts per donar resposta a totes les necessitats que planteja l’educació dels infants i joves d’avui. Oficina Tècnica del Projecte Educatiu de Ciutat (En propers números de la revista, donarem a conèixer els continguts i la declaració final de les VI Jornades del Projecte Educatiu de Ciutat de Barcelona ) BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 25 “Tots els habitants d’una ciutat tindran el dret de gaudir en condicions de llibertat i d’i- gualtat dels mitjans i oportunitats de forma- ció, entreteniment i desenvolupament perso- nal que la pròpia ciutat ofereix. El dret a la ciutat educadora es proposa com una extensió del dret fonamental de totes les persones a l’e- ducació. La ciutat educadora renova de manera permanent el seu compromís amb la formació dels seus habitants al llarg de la vida en els aspectes més diversos. I perquè això sigui possi- ble haurà de tenir en compte tots els grups, amb les seves necessitats particulars.” (Primer prin- cipi de la Carta de Ciutats Educadores.) Les dues bones pràctiques que es presenten a continuació tenen a veure amb els argu- ments descrits anteriorment: el projecte Alvo- recer, desenvolupat a Alvorada (Brasil) i dirigit a la població infantil no escolaritzada, i la Uni- versitat Popular de Gijón, oberta a la població major de setze anys sense necessitat d’una titulació acadèmica prèvia. Ambdues experièn- cies són projectes integrals que volen contri- buir al desenvolupament educatiu, cultural, social i econòmic de la ciutat mitjançant una oferta educativa de qualitat adreçada a la pro- moció de sectors desfavorits. Secretariat de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores www.edcities.org e26 50CIUTATS EDUCADORES Núm. novembre 2005 DE LA POBLACIÓ INFANTIL NO ESCOLARITZADA DEL BRASIL A LA UNIVERSITAT POPULAR DE GIJÓN A la nostra societat actual, marcada perles noves tecnologies i la necessitatd’un coneixement continuat, l’educa- ció i la formació han deixat d’estar adreçades només a nens i nenes o als i les més joves per incloure tota la població. L’educació al llarg de la vida es fa necessària per poder fer front, de manera crítica i responsable, al ràpid ritme de canvi de l’estil de vida a les ciutats. Incidir en el vessant educador de les dife- rents polítiques i actuacions que es duen a terme a la ciutat pot permetre avançar cap a ciutats més educadores, inclusives i solidà- ries. Unes polítiques orientades cap a la igual- tat d’oportunitats fomenten la inclusió social i econòmica dels grups i sectors socials més desfavorits, i promouen la seva participació a la vida i la gestió de la ciutat. Conscients del potencial educador de la ciutat, les ciutats que són membres de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores es comprometen a l’exten- sió efectiva del dret fonamental a l’educació per a totes les persones: L’EDUCACIÓ DURANT TOTA LA VIDA EL PROJECTE ALVORECER AL BRASIL L’Ajuntament d’Alvorada, al Brasil, impulsa el projecte Alvorecer amb l’objectiu de contribuir a la lluita contra l’exclusió social, mitjançant l’educació i la participació comunitària. El pro- jecte pretén facilitar l’accés a una educació de qualitat per a nens i nenes en edat preescolar, de quatre a sis anys, que no han accedit a l’e- ducació infantil de la xarxa municipal, mit- jançant la implicació de la comunitat com a agent educador. D’aquesta educació se n’encarreguen les “educadores comunitàries”, que són mares sense recursos econòmics amb nens i nenes de fins a sis anys. Les educadores comunità- ries reben una formació inicial de vuitanta hores i una formació permanent amb l’objectiu de garantir una relació educativa de qualitat amb els nens i nenes de quatre a sis anys i amb la comunitat. Aquest projecte és fruit d’un conveni entre l’Administració municipal i les entitats de la societat civil. Les entitats col·laboradores de la societat civil s’encarreguen de la selecció i contractació de les educadores comunitàries, i reben recursos econòmics de l’Administració municipal destinats a les despeses del projec- te (adquisició de materials pedagògics, quali- ficació dels espais físics on es realitzen les activitats educatives, etc.), així com al salari de les educadores. Les educadores són les responsables de tro- bar els nens i nenes que necessiten aquest servei educatiu, així com de trobar els espais de la comunitat on realitzar les activitats. El servei s’ofereix de dilluns a divendres, en dos torns de quatre hores cada dia, matí i tarda. L’impacte del projecte és molt positiu, ja que s’ha passat de deu entitats col·laborado- res, que oferien servei a 380 nens i nenes l’any El projecte Alvorecer, al Brasil, destinat a la població infantil no escolaritzada, i la Universitat Popular de Gijón, oberta a tota la població major de 16 anys sense titulació prèvia, són dues bones pràctiques que posen sobre la taula l’aposta de les ciutats educadores per afavorir l’educació de tots els sectors de la ciutadania i de totes les edats. «Són projectes integrals que volen formar una ciutat amb una oferta educativa de qualitat.» BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 26 e 2750 CIUTATS EDUCADORESNúm. novembre 2005 LA UNIVERSITAT POPULAR DE GIJÓN La Universitat Popular Municipal de Gijón és una de les iniciatives que la ciutat asturiana du a terme per estendre el dret d’accés a la cultura i l’educació, i promoure el desenvolupament social, cultural i econòmic de la ciutat. Es va inaugurar l’any 1981 com una institu- ció de caràcter públic i docent oberta a totes les persones majors de setze anys, amb l’ob- jectiu d’oferir coneixements, habilitats i actituds que ajudin les persones a la seva rea- lització personal i la seva integració social. La Universitat Popular de Gijón, igual que d’altres existents a l’Estat espanyol, inicia el seu reco- rregut amb l’objectiu de facilitar l’accés a l’ofer- ta cultural i formativa de la ciutat als grups socials sense una formació acadèmica superior. Els antecedents de la Universitat Popular de Gijón es troben tant a les experiències de for- mació de persones adultes desenvolupades a països centreeuropeus —com Alemanya, Gran Bretanya o els països escandinaus— com a la tradició dels Ateneus Obrers a Espanya, que als inicis del segle XX havien desenvolupat programes de formació de per- sones adultes de notable transcendència. La Universitat Popular va iniciar el seu reco- rregut com un centre municipal orientat a un tipus de formació que es diferenciava de la reglada i que incidia en aspectes de l’educació per al lleure, dinàmiques culturals o formació laboral. S’hi organitzaven tallers d’anglès, comptabilitat, bricolatge, pintura, ceràmica, fotografia, dansa, cuina, teatre, cinema, etc. L’any 1993 experimenta un important canvi en fusionar-se amb la Fundació Municipal de Cultura. Aquesta nova entitat s’encarrega de la gestió global de totes les accions formatives i culturals de la ciutat. L’objectiu és el desenvolu- pament cultural del municipi, adreçat a promou- re la participació social i l’educació contínua per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Les activitats es gestionen al voltant de tres eixos: – Formació ocupacional: millorar la qualifi- cació professional, donant prioritat a perso- nes aturades i amb baixos nivells formatius, i oferir formació per als nous filons d’ocupació. – Atenció a necessitats educatives específiques. – Formació cultural i per al lleure. L’àmplia oferta formativa a la Universitat Popular de Gijón s’organitza en horaris de matí, tarda i nit. La metodologia pedagògica es basa en la participació. Tots aquests anys de funcionament, amb una mitjana de partici- pants de 5.000 persones a l’any, avalen el seu bon funcionament, que ha afavorit l’emergèn- cia de múltiples iniciatives culturals i la impli- cació ciutadana a la vida de la ciutat. GIJÓN La ciutat de Gijón, una de les ciutats més pobla- des del Principat d’Astúries, té una extensió de 181,60 km2 i un total de 275.632 habitants.2 L’activitat econòmica principal d’avui dia són els serveis (68,4%), mentre que la indústria (side- rúrgica, naval i minera), que havia estat molt important, es troba en declivi (18,3%). La taxa d’atur és del 15,3%. 3 2 Font: Ajuntament de Gijón, 1 de gener de 2003. 3 Font: INEM, 2002. 2002, a 28 entitats, que donen servei a 1.360 infants l’any 2004. A més, s’han qualificat 55 educadores comunitàries. Gràcies al projecte Alvorecer els nens i nenes de quatre a sis anys no escolaritzats tenen l’oportunitat d’accedir a una educació de qualitat i les mares a una for- mació i una font d’ingressos. Per assegurar el bon funcionament del projec- te Alvorecer, l’Administració municipal realitza un seguiment dels nens i nenes mitjançant els informes i una avaluació continuada de les edu- cadores comunitàries i de les entitats que parti- cipen en el projecte. Alhora, impulsa l’apropiació del projecte per part de la comunitat amb la cre- ació de cooperatives d’educadores. ALVORADA (BRASIL) Alvorada és una de les ciutats que integren l’Es- tat Federal de Rio Grande do Sul, al sud del Bra- sil, amb una extensió de 72,9 km2 i una població de 184.000 habitants. Es troba a 16 km de Porto Alegre, capital de Rio Grande do Sul. L’activitat econòmica principal és el sector terciari: el comerç i els serveis (que representa el 74,1%). El 64,8% de la població activa treba- lla fora d’Alvorada i un 17% de la població es troba a l’atur sense cap font d’ingressos. La població d’Alvorada té un poder adquisitiu baix: més de 31.000 persones estan per sota del llindar de la pobresa. En relació amb l’edu- cació, la taxa d’analfabetisme de la població de més de quinze anys és del 5,99% .1 1 Segons el cens de l’any 2000: Pesquisadores do Insti- tuto Brasileiro de Geografia e Estatística (IBGE). Il·lustracions: Elisenda Juan BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 27 on es creuen la ciutat i la creació fotogràfica, no pot existir una autonomia excloent de cap de les dues parts. FOTOGRAFIA URBANA Aquesta exposició és una aproximació a les relacions que s’han anat creant, durant més d’un segle i mig, entre Barcelona i la fotogra- fia. La complexitat d’una anàlisi que treballi conjuntament els dos elements en relació és, però, evident, i aquí s’aborda un guió, un índex de la relació i un mapa a gran escala dels camins que s’han obert al llarg de la rica histò- ria de la fotografia a Barcelona. L’estructura de l’exposició es basa en alguns trets propis de la fotografia, en general, i de la fotografia urbana en concret. En primer lloc, la fotografia mira la realitat urbana amb ulls diferents dels nostres, la des- cobreix i la interpreta, fins al punt que, amb el temps, ha creat una altra realitat. En segon lloc, els ulls múltiples i diversos dels fotògrafs són sempre presents a la ciutat i tenen la capacitat de captar cada moment a tots els llocs. Les fotografies aturen el temps a l’espai, fixen l’estat de les coses en un instant precís, diferent de l’immediat o del posterior. Permeten, així, descobrir elements, gestos, situacions, actituds, emocions, que, pel fet de ser extraordinàriament efímers, no són fàcilment visibles a la mirada humana, encara que formin part del nostre entorn més proper i familiar. A la ciutat, caracteritzada per la densitat d’esdeveni- ments quotidians i pel moviment constant, la fotografia descobreix realitats fugisseres, retalla aspectes de l’espai i del temps urbans que, d’al- tra manera, no podríem apreciar. Aquesta dis- secció de la realitat urbana en infinits moments successius, la consideració aïllada de cada una de les realitats temporals, no construeixen un món anecdòtic, sinó que ajuden a entendre millor l’estructura de la realitat. De la mateixa manera que l’anàlisi fotogra- ma a fotograma de la carrera del cavall propor- cionà la seva comprensió, l’anàlisi de les ins- tantànies urbanes permet d’abordar la realitat Barcelona ha suscitat un gran interès enels fotògrafs, com mostra l’obra realit-zada per molts creadors forans durant més d’un segle i mig i l’excepcional nòmina d’autors locals intensament dedicats a la inter- pretació del seu entorn urbà. Malgrat la nota- ble quantitat d’autors, de publicacions i d’expo- sicions que han tractat sobre la fotografia de tema barceloní, la relació entre Barcelona i la fotografia no ha estat analitzada i presentada d’una forma global. Aquest és l’objectiu de l’exposició “Barcelona & fotografia”, que també vol retre homenatge a la capacitat de la fotografia per captar i mostrar la realitat urbana i desvetllar-ne les facetes visi- bles o amagades, amables o desagradables. El 10 de novembre de 1839, el gravador barce- loní Ramon Alabern i Casas va obtenir un da- guerreotip de la Llotja i de la Casa Xifré. S’inicia- va, així, una llarga història, fins ara de 166 anys, que ha unit Barcelona i la fotografia. Una relació relativament curta en el temps, si la comparem amb la trajectòria del dibuix i la pintura, però molt fructífera. Sens dubte, la tècnica de capta- ció de la realitat en imatges que ha dialogat més i millor amb la ciutat ha estat la fotografia. Una gran quantitat de fotògrafs de qualitat han estat interessats a captar la realitat física i social de Barcelona, els seus espais i la gent que els ha ocupat i usat. Moltes altres ciutats han resultat també atractives per aquests creadors, però Barcelona, per la condició de ciutat avança- da i moderna en el seu context geogràfic, per la qualitat del seu marc físic, per la seva llum medi- terrània, per la intensitat de la vida als seus carrers, per la suma d’aquests i d’altres factors, ho ha estat de forma especial. En aquest sentit, resulta especialment significatiu el gran nombre de fotògrafs forans d’alt nivell que, des de l’ori- gen mateix d’aquesta relació, han volgut plas- mar la ciutat comtal. La relació entre Barcelona i la fotografia ha estat tan rica que mereix que s’analitzi la inter- secció entre aquests dos àmbits. Per abordar- lo, no es tracta de fer ni una història de Barce- lona ni una exposició de fotografia. En el lloc e28 50CIUTAT Núm. novembre 2005 LES RELACIONS ENTRE LA CIUTAT I LA MIRADA FOTOGRÀFICA EN UNA EXPOSICIÓ BARCELONA & FOTOGRAFIA Wolgang Weber, Francesc Català- Roca, Eliot Erwitt, Robert Capa, Oriol Maspons, Otho Lloyd, Ricard Terré, Xavier Miserachs... Són alguns noms de fotògrafs que, en el darrer segle i mig, han fixat la seva mirada cap a Barcelona. Les obres d’aquests autors i d’altres es poden veure des del 17 de novembre de 2005 fins al 19 de març de 2006 a l’exposició “Barcelona & Fotografia”, que té lloc a la Casa Padellàs del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Una exposició que vol reflectir l’enamorament que viuen permanentment la ciutat i la fotografia. BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 28 urbana amb bases més sòlides, més profun- des, més suggeridores. En tercer lloc, les fotografies no només són capaces d’aturar el temps d’un espai en un instant precís, sinó que han mantingut una atenció duradora, dia rere dia i any rere any, en bona part del teixit urbà. De tal manera que les imatges fotogràfiques no tan sols preserven la memòria de la ciutat, sinó que, per la seva per- severança en la captació dels moments, fona- menten memòries comparades. ESTRUCTURA DE L’EXPOSICIÓ Amb aquests punts de partida, l’exposició s’organitza en tres apartats. El primer, Mirades, està relacionat amb les for- mes de veure pròpies de la fotografia, que apor- ten molt a la nostra manera d’analitzar, d’enten- dre, de criticar i de gaudir la ciutat. El segon, Espai, i el tercer, Societat, tenen a veure amb els dos elements bàsics que conformen la ciutat: el continent i el contingut, l’espai urbà i la societat urbana. La pacient disposició de la fotografia per resseguir en el llarg termini tot allò que dura la fa especialment adequada en la interpretació de l’escena urbana. La seva capacitat, en canvi, per captar l’instant, l’efímer, li permet ser eficaç en l’aproximació a tot allò, de temps curt o fins i tot instantani, que sorgeix dels actors urbans. L’exposició resulta ser, per suposat, una visió concreta i personal dels lligams entre Barcelona i la fotografia. Una intenció, però, ha estat a la seva gènesi: no es tractava de crear ni una antologia de la fotografia de Bar- celona, ni una Imatge de la ciutat, amb majús- cula, aconseguida a través d’una selecció d’i- matges. Amb les limitacions que presenten tot guió i tota selecció, l’exposició vol mostrar la complexitat de les relacions entre Barcelona i la fotografia, i obtenir una visió global tant de la riquesa de la feina de les i els fotògrafs, com de la complexa, i de vegades gens agradable, realitat urbana recreada per la fotografia. Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona e 2950 CIUTATNúm. novembre 2005 «A la ciutat, la fotografia descobreix realitats fugisseres i retalla aspectes de l’espai i del temps urbans.» «L’exposició vol retre homenatge a la capacitat de la fotografia per captar i mostrar la realitat urbana.» > Per a més informació: www.museuhistoria.bcn.es. LA MIRADA D’ORIOL MASPONS Vaig néixer a Barcelona l’any 1928 i sempre l’he considerada una de les ciutats més fotogèniques del món. Totes les ciutats tenen els seus encants i, és clar, París o Nova York també formen part de les meves preferi- des. Però algú coneix un passeig on hi hagi tant a fotografiar –persones, edificis, el cel, monuments– com la Rambla? És únic en el món i, és clar, la fotografia sempre n’ha estat enamorada. Jo també tinc un enamorament amb el Poble Sec. Precisament, una de les dues meves fotografies de l’exposició és d’un carrer del Poble Sec, a prop d’on va néixer Joan Manuel Serrat. O les obres de Gaudí, que són una altra gran inspiració per a la fotografia. Però jo he fotografiat més les per- sones de Barcelona que els edificis de la ciu- tat. I les persones de Barcelona també són úniques per la fotografia. Ara, me’n recordo de l’Alexandre Cirici i del Néstor Luján. També voldria dir que si hi ha un fotògraf que va saber captar Barcelona, que sens dubte és el “fotògraf ” de Barcelona, és Fran- cesc Català-Roca. Les seves fotografies reflec- teixen perfectament un període de la ciutat com ningú més ha sabut fer i dubto que algú pugui fer en el futur. Em direu que sóc un nostàlgic, però jo no crec que la fotografia digital, que tant s’utilit- za ara, pugui captar la ciutat com ho vàrem fer molts. Ho farà, però d’una manera diferent. I és que el que més greu em sap és veure com la fotografia ja no és valorada com fa uns anys. Ha passat de moda per a molts i per això espero que exposicions com aquesta servei- xin per demostrar que la fotografia és única. Única com Barcelona i la seva gent, i que a tra- vés de les mirades de tants fotografs i fotò- grafes hem sabut retratar. Oriol Maspons Fotògraf LA CIUTAT DIGITAL: ELS CIUTADANS I L’ESPAI PÚBLIC En el context de l’exposició, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona convo- ca del 25 d’octubre fins el 27 de novembre un concurs de fotografia digital, una pro- posta de participació ciutadana oberta a tots el públics. Amb el títol La Ciutat Digital: els ciuta- dans i l’espai públic, l’MHCB, en col·labo- ració amb la Universitat Oberta de Catalu- nya i amb el suport d’Elogia, ofereix un espai digital a través del qual els partici- pants poden enviar les seves fotografies de tema barceloní, amb un títol identificatiu de l’indret retratat. Aquestes es podran veure tant a través d’internet1 com a la mateixa exposició, en un audiovisual que anirà crei- xent a mesura que es vagin rebent fotogra- fies. Un cop finalitzat el període de presen- tació, s’atorgaran un primer, un segon i un tercer premi. Paral·lelament, i en aquest cas amb la col·laboració de l’Institut Municipal d’Edu- cació a més de la Universitat Oberta de Catalunya i el suport d’Elogia, es va convo- car el concurs Barcelona & fotografia per a escoles, en el qual han participat centres educatius d’educació primària i secundària de la ciutat de Barcelona. 1 www.museuhistoria.bcn.es. Pere Català i Roca Aguinaldo, cap a 1964 Ronda de la Universitat i carrer Pelai BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 29 e30 50UNA MICA DE TOT Núm. novembre 2005 amb regularitat propostes concretes de treball per millorar el funcionament del centre o del Consell Escolar. A primària destaquen les propostes sobre activitats extraescolars i temes del menjador (beques, suport...), manteniment i infra- estructures, horaris i calendari, material escolar, i qüestions de tipus pedagògic. · La capacitat propositiva de l’alumnat que està representat als consells escolars dels centres de secundària ha continuat augmentant en relació amb els informes anteriors, amb un 56% el curs 2003-2004 davant del 51% el curs 2001-2002, i del 43% el curs 1999-2000. Hi ha, per tant, una percepció de major participació per part de l’alumnat en els consells escolars. · Els suggeriments de l’alumnat giren sobre activitats diver- ses (festes, sortides, altres...), funcionament i ús del centre fora d’horari lectiu, disciplina i convivència, i horaris i calenda- ri. En el 25 % dels centres hi ha una promoció específica de la participació de l’alumnat. Entre els conceptes que han tingut una evolució positiva de forma destacada assenyalem que els consells difonen a tota la comunitat educativa els acords presos, que el clima de treball és respectuós, participatiu i tolerant, i que la presentació d’ini- ciatives per part dels pares i mares manifesten el mateix nivell de resposta positiva que a l’anterior informe. Observem un petit retrocés en la presa de decisions i en la difusió que el Consell fa dels acords presos. Els temes prioritaris tractats pels consells escolars són la pro- gramació d’activitats (80%), les actuacions pedagògiques (65%), l’organització i funcionament dels serveis educatius (61%), la convivència i disciplina (30%), i les beques i ajuts (36%). Extracte del “Dotzè informe sobre el funcionament dels con- sells escolars dels centres docents públics. Curs 2003-2004”. Es troba en curs de publicació, el “Segon informe sobre el funcionament dels consells escolars dels centres docents privats concertats”. Podeu demanar els informes a: cem@mail.bcn.es  Per a més informació: www.bcn.es/cem Hem llegit  El dotzè informe sobre el funcionament dels consells escolars dels centres docents públics de la ciutat de Barcelona Aquest informe, elaborat per la secretaria del Consell Escolar Municipal, fa referència al curs 2003-2004 i recull el funciona- ment dels consells escolars de centre. El qüestionari es va pas- sar a final del curs 2003-2004 i, en aquestes dates, la LOCE havia estat suspesa en el seu articulat no orgànic. Els consells han continuat amb la dinàmica mantinguda en l’etapa anterior i en aquest informe no es percep cap canvi qualitatiu de funcio- nament. Aquestes són algunes dades d’interès: · El curs 2003-2004 a la ciutat de Barcelona hi havia 256 con- sells escolars constituïts als centres docents públics; 157 als centres de primària, 72 als centres de secundària, 8 als centres d’adults, 6 als centres d’educació especial i 13 a centres que imparteixen altres tipus d’ensenyament. · A la ciutat de Barcelona el 87% dels consells escolars dels centres han aprovat el projecte educatiu, el 87% el reglament de règim intern, el 92% la programació anual, el 95% el pressu- post i el 46% un pla estratègic de centre que respecte a l’ante- rior informe, significa una variació negativa de quatre punts en el projecte educatiu i nou punts positius en l’aprovació de plans estratègics. · A nivell de ciutat els consells escolars apleguen unes 4.300 persones representants de diferents sectors: alumnat (als cen- tres de secundària), mares i pares i professorat, a més dels càrrecs unipersonals; director o directora, cap d’estudis; secre- tari o secretària i personal d’administració i serveis. · En el conjunt de la ciutat, s’ha mantingut la mitjana de reu- nions realitzades de l’anterior informe que és de 5 sessions anuals, com estableix la normativa. · El Consell Escolar acostuma a prendre decisions sobre els temes tractats, en fa el seguiment i valora els resultats en reu- nions posteriors en el 84% dels centres de primària i en el 88% dels centres de secundària. · A primària se situa en el 65% i a secundària en el 62% el per- centatge de consells escolars en què els pares i mares presenten Dinem?... Avui cuino jo! Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona Per viure i realitzar les tasques diàries és neces- sari menjar. Menjar per menjar a vegades és molt avorrit, mentre que menjar variat i de manera equilibrada és més saludable, ajuda a no engreixar-se i millora el rendiment. Si el que costa és pensar què dinar i posar-se a cuinar, cal saber que el menjar d’elaboració ràpida no és sinònim de mal menjar. Es poden fer receptes fàcils però innovadores i sorprenents, només cal provar-ho. En el marc de la campanya que ha endegat l’Ajuntament de Bar- celona “Dinem?... Avui cuino jo!”, s’ha editat un llibret dirigit als nois i noies amb la intenció de proporcionar-los idees, recursos i sobretot interès per la cuina a partir de la necessitat de fer-se un dinar ràpid saludable, original i al seu gust. La campanya també compta amb tallers per a l’alumnat, el professorat i les famílies, un recull de recursos didàctics per als centres docents, i un pòster de difusió.  Per a més informació: www.bcn.es/educacio Lectura  Andrea Giráldez Internet y educación musical Editorial Graó, Barcelona, 2005. La recent i vertiginosa expansió de la xarxa d’Internet ha fet que l’ensenya- ment de la música a través d’aquest canal sigui no només una possibilitat, sinó una realitat que no pot ser ignora- da pels professionals de l’educació musical. Aquest llibre ofereix un marc teòric des del qual refle- xionar sobre aquesta nova realitat, i també aporta idees, estratègies, activitats, materials i recursos que faciliten l’ense- nyament i l’aprenentatge musical aprofitant l’immens poten- cial obert per Internet. Està adreçat fonamentalment a profes- sorat de música de tots els nivells i contextos educatius. Aquesta obra també pot resultar interessant per a tots els pro- fessionals de l’educació. un a m ic a de t ot BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 30 Nom i cognoms: Adreça particular: CP: Localitat: Província: Telèfon: Correu electrònic: Professió: Lloc de treball (optatiu): Remeteu-la a: Revista Barcelona Educació: Pl. Espanya, 5 08014 Barcelona Fax: 93 402 36 01 e-mail: imebatencio@mail.bcn.es La base de dades del Mailing d’educació s’inscriu en l’Agència de Protecció de Dades (APD). Les dades que ens faciliti es poden utilitzar per a les trameses de l’Institut d’Educació, i estan a la seva disposició per a consulta, modificació o cancel·lació (Llei orgànica 15/1999 de 13 de desembre de Protecció de Dades de Caràcter Personal). Autoritza també la cessió o comunicació d’aquestes dades, per efectuar trameses i comunicacions per part d’altres institucions educatives públiques i privades que les sol·licitin sí no Data i signatura: e 3150 UNA MICA DE TOTNúm. novembre 2005 Les i els que hem escrit en aquest número Anna Piguillem, responsable de grups de treball de Rosa Sensat i antiga coordinadora del CEPEPC Carme López, directora de l’IES La Sedeta Departament d’Educació del Parc Zoològic de Barcelona Dolors Cabrera, Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona Esther Serrat, directora del CEIP Mare Nostrum Imma Estruch, directora del CEIP municipal Pau Vila Isabel i Roser, alumnes de l’IES Joan Fuster José i Maria José, de l’AMPA de l’IES Joan Fuster Magdalena Albero, directora del projecte Mediarelate Maria Molins, Concepció Boleda i Amparo Tomé, Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona Marina Subirats, regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona Marina, Irene i Clara, Omar, Cristina i Joan, alumnes de 3r i 4t de primària del CEIP Mare Nostrum Marta, Anna, Matín i Berta, alumnes de 5è i 6è de primària del CEIP Mare Nostrum Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona Oficina Tècnica del Projecte Educatiu de Ciutat de Barcelona Oriol Maspons, fotògraf Rosa i Conxita, mestres del CEIP Mare Nostrum Secretariat de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores Venceslao, Isidre, Magda i Carme, director, coordinador i professores de l’IES Joan Fuster de t ot u na m ic aConvocatòries  Tertúlia cafè Lluna Verda El Projecte d’Educació en Valors de l’Institut d’Educació de l’Ajun- tament de Barcelona, us convida a la propera Tertúlia cafè Lluna Verda "Hi havia una vegada... l’amor". Davant la creixent evidèn- cia de la violència en les relacions entre adolescents, mirem cap a l’escola i l’educació i ens preguntem quines són les expectatives, representacions i experiències dels joves en les seves relacions de parella. Dijous, 1 de desembre de 2005, a les 18 h, a la Sala d’Actes de l’Institut d’Educació, plaça Espanya, 5. Es prega con- firmació al telèfon 93 402 36 63 o per email a genericvalors@mail.bcn.es  Per a més informació: www.bcn.es/educacio XVII Cursos d’Hivern d’Expressió, Comunicació i Psicomotricitat L’Escola d’Expressió i de Psicomotricitat Carme Aymerich organit- za els XVII Cursos d’Hivern d’Expressió, Comunicació i Psicomo- tricitat que tenen lloc del mes de novembre del 2005 fins a l’abril del 2006. S’ofereixen 28 cursos reconeguts, a efectes administra- tius, pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Es desenvolupen a la seu de l’escola (Cisell, 15, 2ª planta).  Per a més informació: www.bcn.es/educacio Cicle de cinema sobre drets dels infants L’Institut d’Educació i la Regidoria de Dona i Drets Civils, orga- nitzen la darrera quinzena de novembre el Cicle de Cinema sobre els Drets dels Infants, una acció adreçada a les escoles i que té com a objectiu provocar la reflexió dels infants i joves prenent com a base una pel·lícula.  Per a més informació: www.bcn.es/educacio V u ll re b re B ar ce lo n a E d u ca ci ó a c as a B u tl le ta d e s u b sc ri p ci ó g ra tu ït a L a t ir a c ò m ic a D an i T u r / E sc o la M as sa n a BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 31 BE50 orig 16/11/05 12:28 Página 32