Ciutats educadores Educating cities Ciudades educadoras Noranta anys de metro Ninety years of the metro Noventa años de metro Entrevista / Interview www.barcelonametropolis.cat Isona Passola Número 94 – 6 € Desembre – December – Diciembre 2014 www.bcn.cat/bcnmetropolis http://twitter.com/bcnmetropolis Barcelona Metròpolis 94 - Desembre / December / Diciembre 2014 Editorial La força de la participació ciutadana ha marcat l’any 2014. En aquesta pàgina i a l’interior de la coberta, imatges del procés participatiu del 9 de novembre passat. En les pàgines següents, experiències de lluita contra l’exclusió social, que és un objectiu prioritari de les ciutats educadores. Fotos del 9N: Antonio Lajusticia La ciutat educadora La participació és indispensable per vertebrar la transformació de la ciutat. I en Marc Puig i Guàrdia la base de totes les noves formes de participació hi ha la ciutat educadora. Director de Comunicació i Atenció Ciutadana Tanquem un any memorable, un any políticament vertigi- la nova economia del coneixement. I a la base de totes aques- nós que ha estat marcat per la força de la participació ciuta- tes noves formes de participació hi ha la ciutat educadora. dana. Ara que s’acaba ho sabem i ho sentim: justament El monogràfic d’aquest número se centra justament en enguany que commemoràvem el Tricentenari dels fets de el Congrés de Ciutats Educadores, que s’ha celebrat a 1714, un dels episodis més dolorosos de la història de Barce- Barcelona aquesta tardor i que ha reunit representants de lona, hem viscut també un dels moments més dinàmics, més de 470 ciutats d’arreu del món. És ciutat educadora decisius i esperançats del nostre temps. aquella que procura i vetlla per la formació dels seus ciuta- El 2014 ha estat un any marcat per l’expressió d’una dans més enllà de l’escola, la universitat i els àmbits propis voluntat col·lectiva. Les avingudes de Barcelona han estat de l’ensenyament. La ciutat educadora crea espais per l’escenari d’una de les manifestacions més multitudinàries compartir i fer arribar el coneixement a la ciutadania, sigui de la història d’Europa. Centenars de milers de catalans han a les biblioteques, els ateneus populars, les associacions de participat en un exercici de cal·ligrafia insòlit pels carrers de veïns, els centres cívics, les fàbriques de creació, els labo- Barcelona amb l’únic objectiu d’expressar un anhel popu- ratoris ciutadans... i, per què no, també les presons. És la lar. De tot plegat ens hem quedat amb la lliçó que no hi ha ciutat porosa, que participa i innova amb la voluntat d’in- cohesió sense col·laboració. cloure, que busca fórmules innovadores de participar i Així com la política d’un govern municipal emana d’un inclou la innovació en tots els àmbits de participació. mandat dipositat a les urnes, la concreció d’una agenda polí- D’aquest triangle format per la inclusió, la participació i la tica només es pot fer realment efectiva si la ciutadania se innovació, la ciutat educadora en fa un cercle virtuós. l’apropia i hi col·labora. I viceversa, només quan la capacitat La ciutat educadora no és cap entitat supraciutadana d’associació dels barcelonins s’ha expressat en voluntats sinó la seva gent, és la pròpia capacitat de les persones de intel·ligibles ha estat possible traduir-les políticament. Com generar un teixit ciutadà. I Barcelona és una ciutat que s’ha diu la directora i productora Isona Passola a l’entrevista que dissenyat a partir de successives planificacions però que obre aquest número de Barcelona Metròpolis: “La gent ha reeixit sobretot quan la transformació s’ha fet des de la malparla de la política, però caldria recordar-los que si tu no cooperació de la gent. I és des de la base que ha sorgit fas política, la faran per tu.” també la dissidència, les veus crítiques que han matisat el No hi ha cohesió, doncs, sense col·laboració. Si la discurs oficial i han enriquit el relat de la ciutat. La feina col·laboració és la condició, el premi és la cohesió. El dels governants és també escoltar atentament aquests concepte de col·laboració ha estat un dels eixos de la revista ciutadans que ens alerten davant maniobres d’exclusió i Barcelona Metròpolis al llarg d’aquests darrers dos anys. ens recorden que no avancem de veritat si la ciutadania Immersos com som en el nou paradigma digital, la partici- queda enrere. La ciutat educadora, en definitiva, també és pació ciutadana s’ha convertit en un vector indispensable això: el dret de la ciutadania de formular el seu mandat per vertebrar la transformació de la ciutat, tant si parlem de democràtic. smart cities, resiliència urbana o ciència ciutadana, com de 1 Editorial The power of citizen participation has characterised the year 2014. On the previous page and the inside cover, images from the participation process on November 9th. On this page and the next, examples of the fight against social exclusion, which is a priority for educating cities. 9N photos: Antonio Lajusticia The educating city Marc Puig i Guàrdia Participation is vital for structuring the transformation of the city. And the Director of Communications educating city is the basis of all new forms of participation. and Citizen Service We are approaching the end of a memorable year, a politi- cities, urban resilience, citizen science or the new knowl- cally intense one in which the power of citizen participa- edge economy, and at the foundation of all these new forms tion has left an indelible mark. Now is a time to reflect on of participation is the educating city. what we know and feel: this year – when we commemorate This issue’s monograph focuses on the Congress of the tercentenary of the events of 1714, one of the most Educating Cities, held in Barcelona this past autumn, an painful episodes in the history of Barcelona – we have lived event that brought together representatives from more than through one of the most dynamic, decisive and hopeful 470 cities around the world. An educating city is one that years of our time. provides and ensures the education of its citizens beyond 2014 was a year distinguished by the expression of the confines of schools, universities and other conventional collective will. The avenues of Barcelona were the scene of teaching environments. The educating city creates places one of the most massive demonstrations in the history of for sharing knowledge and disseminating it to the public: Europe: hundreds of thousands of Catalans coloured the libraries, athenaeums, neighbourhood associations, commu- city’s streets in an unprecedented calligraphy for the sole nity centres, art factories, citizen laboratories and – why purpose of expressing a shared longing. All of this leaves us not? – also prisons. Such cities are porous, acting and inno- with the lesson that cohesion requires collaboration. vating with an inclination for inclusion. They seek innova- Just as municipal policies derive from a mandate decided tive formulas for participation and incorporate innovation at the polls, a political agenda can only be implemented at all levels of participation. From a triangle formed by inclu- effectively with the public participating as active stakehold- sion, participation and innovation, the educating city ers. Conversely, only when the associative capacity of creates a virtuous circle. Barcelonians has been expressed through intelligible aspi- The educating city is not an institution operating over rations has it been possible to shift these into the political and above the citizenry. Rather, it embodies the capacity of realm. As Isona Passola says in her interview in the opening people to weave the very fabric of citizenry. While Barcelona pages of this edition of Barcelona Metròpolis: “People is a city designed from successive planning initiatives, it has speak ill of politics, but they would do well to remember that been most successful when its transformations were the if you do not do politics, others will do it for you.” product of cooperation amongst its people. It is from this Hence, once again, cohesion requires collaboration. same source that dissent has arisen; those critical voices When collaboration is present, cohesion is the reward. The offering nuances to official discourse and enriching the concept of collaboration has been one of the guiding prin- city’s narrative. The job of those who govern is to listen ciples behind Barcelona Metròpolis magazine over the past astutely to citizens who warn against actions of exclusion two years. Within the new digital paradigm in which we are and remind us that real advancement does not take place now immersed, citizen participation plays an essential role when the citizenry is left behind. Ultimately, an educating in structuring urban transformation. This assertion holds city is one that embraces the right of citizens to formulate true irrespective of whether we are talking about smart their own political mandate. 2 Editorial La fuerza de la participación ciudadana ha marcado el año 2014. Ilustrando la página de la editorial en catalán y el interior de la cubierta, imágenes del proceso participativo del 9 de noviembre pasado. En esta página y en la anterior, experiencias de lucha contra la exclusión social, que es un objetivo prioritario de las ciudades educadoras. Fotos del 9N: Antonio Lajusticia La ciudad educadora La participación es indispensable para vertebrar la transformación de la ciudad. Y Marc Puig i Guàrdia en la base de todas las nuevas formas de participación está la ciudad educadora. Director de Comunicación y Atención Ciudadana Cerramos un año memorable, un año políticamente vertigi- cia ciudadana, como de la nueva economía del conoci- noso marcado por la fuerza de la participación ciudadana. miento. Y en la base de todas estas nuevas formas de parti- Ahora que termina lo sabemos y lo sentimos: justo cuando cipación, se encuentra la ciudad educadora. conmemorábamos el Tricentenario de los hechos de 1714, El monográfico de este número se centra justamente en uno de los episodios más dolorosos de la historia de Barce- el Congreso de Ciudades Educadoras, que el pasado otoño lona, hemos vivido también uno de los momentos más diná- reunió en Barcelona a representantes de más de 470 ciuda- micos, decisivos y esperanzados de nuestro tiempo. des de todo el mundo. Ciudad educadora es la que procura El año 2014 ha sido un año marcado por la expresión de y vela por la formación de sus ciudadanos más allá de la una voluntad colectiva. Las avenidas de Barcelona han sido escuela, la universidad y los ámbitos propios de la ense- el escenario de una de las manifestaciones más multitudi- ñanza. La ciudad educadora crea espacios para compartir y narias de la historia de Europa. Cientos de miles de catala- hacer llegar el conocimiento a la ciudadanía, sea en biblio- nes han participado en un ejercicio de caligrafía insólito por tecas, ateneos populares, asociaciones de vecinos, centros las calles de Barcelona con el único objetivo de expresar un cívicos, fábricas de creación, laboratorios ciudadanos... y, deseo popular. De todo ello, nos quedamos con la lección por qué no, incluso en prisiones. Es la ciudad porosa, que de que no hay cohesión sin colaboración. participa e innova con la voluntad de incluir, que busca Así como la política de un gobierno municipal emana de fórmulas innovadoras de participar e incluye la innovación un mandato depositado en las urnas, la concreción de una en todos los ámbitos de participación. De este triángulo agenda política solo puede hacerse realmente efectiva si la formado por la inclusión, la participación y la innovación, la ciudadanía se adueña de ella y colabora. Y viceversa, solo ciudad educadora hace un círculo virtuoso. cuando la capacidad de asociación de los barceloneses se La ciudad educadora no es ninguna entidad supraciu- ha expresado en voluntades inteligibles, ha sido posible dadana, sino su gente; es la propia capacidad de las perso- traducirlas políticamente. Como dice Isona Passola en la nas de generar un tejido ciudadano. Y Barcelona es una entrevista que abre este número de Barcelona Metròpolis: ciudad que se ha diseñado a partir de sucesivas planifica- “La gente se queja de la política, pero habría que recordar- ciones, pero que ha triunfado sobre todo cuando la trans- les que si tú no haces política, la harán por ti.” formación se ha hecho desde la cooperación de la gente. Y No hay cohesión, pues, sin colaboración. Si la colabora- es de la base de donde han surgido también las voces críti- ción es la condición, el premio es la cohesión. El concepto cas que han matizado el discurso oficial y que han enrique- de colaboración ha sido uno de los ejes de la revista Barce- cido el relato de la ciudad. El trabajo de los gobernantes es lona Metròpolis a lo largo de estos dos últimos años. Inmer- también escuchar atentamente a estos ciudadanos que nos sos como estamos en el nuevo paradigma digital, la alertan ante maniobras de exclusión y nos recuerdan que participación ciudadana se ha convertido en un vector indis- no avanzamos de verdad si la ciudadanía se queda atrás. La pensable para vertebrar la transformación de la ciudad, ciudad educadora, en definitiva, también es eso: el derecho tanto si hablamos de smart cities, resiliencia urbana o cien- de la ciudadanía a formular su mandato democrático. 3 Barcelona Metròpolis Número 94. Desembre 2014 ÍNDEX Editor Ajuntament de Barcelona Consell d’edicions i publicacions Jaume Ciurana, Jordi Martí i 6 Entrevista Galbis, Marc Puig, Miquel Guiot, Jordi Joly, Vicente Guallart, Àngel Isona Passola: “Allò que distingeix Barcelona és el Miret, Marta Clari, Albert Ortas, Josep Lluís Alay, José Pérez respecte per la llibertat” Freijo, Pilar Roca Josep M. Muñoz Edició i producció 10 Dossier. Ciutats educadores Direcció de Comunicació i Atenció al Ciutadà. Marc Puig, director Un agent educatiu permanent, plural i polièdric Direcció d’Imatge i Serveis Editorials. José Pérez Freijo, director Antònia Hernández Balada Passeig de la Zona Franca, 66. 08038 Barcelona. Tel. 93 402 30 99 Un espai inclusiu, de participació i de creació Direcció Bernat Puigtobella Àngel Castiñeira Coordinació editorial Marga Pont Reconstruir el “jo” col·lectiu Anna Jolonch i Anglada Edició de textos Jordi Casanovas Experiències de combat contra l’exclusió social Col·laboradors Núria Juanico Mercè Balada, Helena Buffery, Àngel Castiñeira, L’art de la paraula com a eina de canvi Joan Coll, Josep M. Coll, Jenn Díaz, Josep M. Espinàs, Sílvia Espinosa, Griselda Oliver Alabau Daniel Giralt-Miracle, Antònia Hernández Balada, Anna Jolonch i Joves que ensenyen a la gent gran Anglada, Núria Juanico, Jordi Jubany i Vila, Ramon Malla, Manuel Jordi Jubany i Vila Marina, Imma Merino, Josep M. Muñoz, Jordi Nopca, Griselda Oliver Reptes educatius en el camí del futur Alabau, Oriol Pàmies, Joan M. del Pozo, Josep M. Rovira Ragué Joan Manuel del Pozo Maquetació Daniel Muñoz El Tao de l’educació Fotografia Dani Codina, Antonio Lajusticia, Fabiola Llanos, Josep Maria Coll Noemí Roset, Claudia Torner, Pere Virgili, Vicente Zambrano. 24 Biografia Arxius i agències: Albertí Editor SL, Apropa Cultura, Arxiu Foto- La pionera radiofònica oblidada Sílvia Espinosa gràfic de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Awi.net, Funda- 26 Generació etcètera ció La Roda, teatroDENTRO. Edició fotogràfica: Antonio Lajusticia Jungles, distàncies i marginacions Imma Merino Il·lustracions Bernat Cormand, Elisenda Llonch, Ana Yael Zareceansky 28 Barcelona vista des d’Irlanda Portada i contraportada Ana Yael Zareceansky Les set edats de Barcelona Helena Buffery Correcció i traducció L’Apòstrof SCCL, Linguaserve, Nova 30 Dossier. Noranta anys de metro Language Services El metro parla Josep Maria Espinàs Producció Maribel Baños Deien que els barcelonins no suportaven viatjar sota Administració general Ascensión García terra Josep Maria Rovira Ragué Distribució M. Àngels Alonso Una història subterrània Joan Coll / Manuel Marina Dipòsit legal B. 37.375/85 ISSN: 0214-6223 A l’avantguarda dels metros del futur Adreces electròniques Ramon Malla / Oriol Pàmies www.bcn.cat/bcnmetropolis – http://twitter.com/bcnmetropolis 39 Llibres bcnmetropolis@bcn.cat Una passió transversal i necessària Jordi Nopca Els articles de col·laboració expressen l’opinió dels seus autors, Fer justícia a August Font Daniel Giralt-Miracle no necessàriament compartida pels responsables de la revista. Viatge a la Barcelona del 1900 de la mà d’Adolf Els continguts de Barcelona Metròpolis es troben disponibles al Mas Mercè Balada lloc web de la publicació sota una llicència Creative Commons de 41 El relat Reconeixement-No Comercial-Compartir Igual 2.5 Espanya. Més Les coses que es fan al Clot Jenn Díaz informació a www.bcn.cat/bcnmetropolis. 4 SUMMARY ÍNDICE 42 Interview 78 Entrevista Isona Passola: “What distinguishes Barcelona is Isona Passola: “Lo que distingue a Barcelona es el respect for freedom” respeto por la libertad” Josep M. Muñoz Josep M. Muñoz 46 Dossier. Educating cities 82 Dossier. Ciudades educadoras A permanent, plural and multi-faceted educating Un agente educativo permanente, plural agent Antònia Hernández Balada y poliédrico Antònia Hernández Balada An inclusive space for participation and creation Un espacio inclusivo, de participación y de Àngel Castiñeira creación Àngel Castiñeira Reconstructing the collective “me” Reconstruir el “yo” colectivo Anna Jolonch i Anglada Anna Jolonch i Anglada Experiences in fighting against social exclusion Experiencias de combate contra la exclusión social Núria Juanico Núria Juanico The art of words as a tool for transformation El arte de la palabra como herramienta de Griselda Oliver Alabau transformación Griselda Oliver Alabau The young who teach the elderly Jóvenes que enseñan a la gente mayor Jordi Jubany i Vila Jordi Jubany i Vila Educational challenges up ahead Retos educativos en el camino del futuro Joan Manuel del Pozo Joan Manuel del Pozo The Tao of education Josep Maria Coll El Tao de la educación Josep Maria Coll 60 Biography 96 Biografía A radio pioneer forgotten Sílvia Espinosa La pionera radiofónica olvidada Sílvia Espinosa 62 Generation etcetera 98 Generación etcétera On jungles, marginalisation and distance De junglas, marginaciones y distancias Imma Merino Imma Merino 64 Barcelona as seen from Ireland 100 Barcelona vista desde Irlanda The Seven Ages of Barcelona Helena Buffery Las siete edades de Barcelona Helena Buffery 66 Dossier. Ninety years of the metro 102 Dossier. Noventa años de metro The metro speaks Josep Maria Espinàs El metro habla Josep Maria Espinàs They used to say Barcelonians hated underground Decían que los barceloneses no soportaban viajar travel Josep Maria Rovira Ragué bajo tierra Josep Maria Rovira Ragué An underground history Joan Coll / Manuel Marina Una historia subterránea Joan Coll / Manuel Marina At the forefront of future metros A la vanguardia de los metros del futuro Ramon Malla / Oriol Pàmies Ramon Malla / Oriol Pàmies 75 Books 110 Libros A necessary and pervasive passion Jordi Nopca Una pasión transversal y necesaria Jordi Nopca Doing justice to August Font Daniel Giralt-Miracle Hacerle justicia a August Font Daniel Giralt-Miracle On a journey to the Barcelona of 1900 with Adolf Viaje a la ciudad de 1900 con Adolf Mas Mas Mercè Balada Mercè Balada 77 The story 112 El relato The way it goes in El Clot Jenn Díaz Las cosas que se hacen en el Clot Jenn Díaz 5 Josep M. Muñoz Tenir un compromís ideològic –si és que se’n pot dir així, Director de L’Avenç perquè per a mi és tan natural que forma part de la meva vida– em dóna la possibilitat de canviar les coses que no m’agraden. Em sembla positiu implicar-se en els problemes Isona Passola de la societat, i amb aquest país tan a mig fer ets sents útil. Per a mi, que no suporto la passivitat davant les injustícies, “Allò que distingeix ha estat molt estimulant. La gent malparla de la política, però caldria recordar-los que, si no fan política, algú altre la Barcelona és farà per ells. A casa meva he viscut una resistència fortíssima al fran- el respecte quisme per la via cultural, i això donava molt de sentit a la vida del meu pare i dels meus avis. Per tant, per a mi ha per la llibertat” estat molt natural, i no és cap mèrit. Quan la gent m’atura pel carrer per donar-me les gràcies, penso: “De què? Però si és fantàstic!” La gràcia d’aquest país, dins la seva desgràcia, L’endemà, la segona pel·lícula política és que encara el pots transformar. d’Isona Passola, va ser un fenomen del D’on prové el seu interès per l’audiovisual? micromecenatge, amb 350.000 euros Jo, de molt jove, feia teatre. Per tant, la ficció sempre m’ha recaptats, tot un rècord europeu. La interessat molt. I, després d'estudiar història, vaig entrar a la Universitat de Vic. Allà fèiem que els alumnes debatessin productora de Pa negre, que ara entre ells com si fossin personatges històrics. A més, els prepara l’adaptació d’Incerta glòria, filmàvem, cosa que encara tenia més interès. Llavors em vaig matricular en un curs d’introducció a la imatge a l’Ins- de Joan Sales, considera que Barcelona titut del Teatre; i d’aquí ja vaig fer el salt i vaig muntar la és un centre d’experimentació productora. cinematogràfica molt potent, tot i que Vostè crea la productora Massa d’Or Produccions l’any al cinema català encara li falta trobar el 1992, que és un any important per a Barcelona. Sí, jo havia fet Despertaferro, un dels primers treballs de seu gran públic. dibuixos animats que es van produir aquí, també de tema històric. Però m’interessava la ficció, i vaig trobar un soci Veient la seva trajectòria com a productora cinematogrà- francès a Canes que es va enamorar d’aquesta pel·lícula i fica, no és cap anècdota constatar que vostè es va llicen- em va proposar fer una sèrie de coproduccions amb Arte. ciar en història contemporània. Llavors vam muntar Massa d’Or i vam fer Els de En tinc un record tan bo, de la carrera d’història! I m’ha davant –amb Jesús Garay–, que transcorre a la Unió Soviè- servit tant, a la vida, per a la meva professió: per triar els tica i aborda l’estalinisme. temes, per enfocar no només el documental més polític, sinó Gairebé totes les pel·lícules que he produït tenen un també la ficció... Sempre he estat una lectora compulsiva i punt d’història: El pianista, basada en la novel·la de dubtava si estudiar literatura, però als anys setanta, a la Vázquez Montalbán, sobre el barri vell de Barcelona; El Universitat Autònoma, hi havia uns professors d’història tan mar, basada en la novel·la de Blai Bonet sobre la post- brillants –Reglà, Termes, Balcells, Riquer, Nadal, Fontana– guerra a Mallorca; Mirant al cel, sobre els bombardejos que, és clar, no podies deixar passar l’oportunitat! I en la durant la Guerra Civil; Pa negre, basada en la novel·la meva trajectòria com a productora sempre em va sortint la d’Emili Teixidor, sobre el món de la fàbrica... Produir reque- història: sembla que no puc escapar-me’n. reix molta energia, obtenir fons, anar a mercats, dissenyar El cinema fa possible convertir la història en realitat. El els equips, controlar els rodatges, ser al muntatge... Hi dedi- dia que, rodant Pa negre, vam posar en marxa les fàbriques ques moltes hores, moltes nits sense dormir, molts caps de de filats a Manlleu, i vaig tornar a sentir el soroll que feien setmana. Has de creure en allò que fas, o no et compensa. les màquines, i vaig adonar-me que les volves de cotó vola- Per tant, he de produir temes que m’interessin. ven per l’aire, per damunt dels caps de les treballadores, vaig tenir un moment d’emoció brutal... Em vaig dir que la Una de les seves característiques com a productora és l'ús història la pots fer venir de cop, te la pots posar davant dels de textos literaris catalans com a base de les pel·lícules: El ulls. I després, quan vam fer fumar les xemeneies, i des del pianista, El mar, Pa negre i ara Incerta glòria. riu fèiem la boira, i els treballadors amb les bicicletes i amb La literatura del país m’interessa moltíssim; la conec bé, l’he els llums de carbur anaven caminant a les cinc de la mati- estudiada i n’he gaudit. A més, és tan difícil escriure un guió nada, era preciós! A mi la història m’acompanya sempre, no ben fet, que quan algú ja ha reflexionat sobre la creació l’he deixada mai. psicològica dels personatges i sobre les estructures narrati- ves per a una novel·la ja tens moltes pistes de com pot ser Una altra cosa que l’acompanya sempre és el compromís la pel·lícula, oi? Quan llegeixes la novel·la, ja veus si hi ha ideològic. Com l’ha condicionat, professionalment? l’estructura cinematogràfica o per on l’has de compensar, i 6 ENTREVISTA Entrevista a mi això m’agrada molt. De fet, a la universitat faig classes d’adaptació lite- rària al cinema, que s’ha acabat conver- tint en la meva especialitat. Una altra característica seva ha estat treballar amb directors que no es carac- teritzen per tenir un perfil comercial: per exemple, va fer un dels últims documentals de Joaquim Jordà, De nens... Aquí em vaig arriscar molt, perquè en Jordà volia parlar del cas Raval, però fins que no vam entrar als jutjats i vam veure que malament que funciona un dels pilars de la democràcia, no vaig veure que allò es convertia en una pel·lícula sobre la justícia en aquest país. Els jutges menystenien els acusats, s’adormien a la sala... De tota manera, tinc l’obsessió que hem de buscar els públics. Les condi- cions econòmiques han fet que el cinema català s’hagi especialitzat en pel·lícules de baix cost i, per tant, molt creatives. Això ens ha donat una imatge de marca molt bona a l’estranger, i ara Barcelona és un centre d’experimenta- ció cinematogràfica molt potent, però no hem trobat els grans públics que tenen totes les cinematografies, com la francesa. A França, un 35% de la recap- tació prové de pel·lícules franceses perquè l’Estat dóna molt de suport al sector. A l’estat espanyol hi ha una mitjana del 13% que va a veure pel·lícu- les espanyoles, i a Catalunya..., no ho vull ni dir! Hem d’apropar la gent al nostre cinema; la proximitat és un factor d’atracció que funciona a tot arreu. Això només ho hem resolt a la televisió, amb els serials, que han saciat la demanda de proximitat, però en el cinema no ha estat igual. I no vull parlar de Pa negre, perquè sempre es posa com a excepció, però el fet és que va demostrar que tenim un públic. Vostè fa gairebé dos anys que és presi- denta de l’Acadèmia del Cinema Català. Entre les prioritats de l’acadè- mia figura la projecció internacional del cinema català, però també, i potser de manera més important, la necessitat de prestigiar-lo de portes endins perquè trobi el seu públic natural. El cinema és una eina de cohesió del país, d’autoestima i d’autoconeixement, i també és el recurs més important per 7 © Pere Virgili Entrevista donar-se a conèixer a fora. És impressionant, quan vas pel món presentant una pel·lícula com Pa negre, trobar-te al La cultura és davant la premsa d’un lloc tan allunyat com ara Hong Kong l’ensenyament en l’edat i poder-los explicar com és el teu país, com vivim, quina llen- ” ” gua parlem... adulta: et continues A Catalunya no hem pogut tenir una cinematografia que nodrint d’esperit crític, donés tot el potencial creatiu que ofereix el país en les altres d’informació i d’emoció. arts, com les arts plàstiques i el teatre... Aquesta és una assignatura pendent, i per això estic al capdavant de l’aca- dèmia, per contribuir a posar la centralitat cultural que té el cinema dins la centralitat política que hauria de tenir la cultura. El pressupost cultural de la Generalitat no arriba a l’1%, i això és una vergonya. Com a mínim hauríem de tenir En aquests moments patim una gran fuga de cervells. La un 2% d’acord amb el retorn econòmic de la cultura, cosa gent bona marxa a fora. Espero que s’ho agafin com una que cap govern no ha entès. No puc entendre que, sabent el pràctica i tornin per aportar-nos els coneixements adquirits paper que pot fer la cultura en un país sense estat, se l’hagi a fora, perquè el país s’està dessagnant de talent. No ho vull abandonat tant! I, insisteixo, el cinema és indústria, però comparar amb l’exili de l’any 1939, però... Hem de construir també és cultura. un Estat que funcioni per recuperar els més bons i atorgar- los els llocs que els corresponen. Cal fer entendre, doncs, la cultura no com un luxe sinó com un element indispensable per a la societat. No estem fent massa pel·lícules? No n’hauríem de produir A casa nostra la cultura no s’ha pres seriosament, encara menys i concentrar els esforços? que formés part de l’estat del benestar. La cultura és l’en- Estem produint molt, amb uns estàndards de qualitat alts, senyament en l’edat adulta: quan surts de l’escola et conti- però amb uns estàndards pressupostaris baixos que no ens nues nodrint d’esperit crític, d’informació i d’emoció. La fan competitius. La plaga n’és un exemple. És una pel·lícula cultura és un puntal de l’estat del benestar, com la sanitat i boníssima, molt creativa, però feta amb un pressupost l’ensenyament. Hem de batallar perquè les institucions ho reduït. I així és difícil sortir a competir. Però estic segura entenguin i hi posin remei. Com més cultura, més riquesa; que a la seva directora, la Neus Ballús, li dónes un bon pres- no al contrari, no es tracta de pensar “ara som rics i ens supost i, amb el talent que té, et fa una pel·lícula absoluta- podem pagar la cultura”. Això, a Espanya, no s’ha entès, i a ment competitiva. Catalunya, amb prou feines. Així doncs, ens calen uns estàndards pressupostaris normalitzats que ens permetin competir en igualtat de Quin paper té Barcelona en aquesta projecció del cinema condicions. En l’última edició dels premis Gaudí la mitjana català? pressupostària de les pel·lícules que hi optaven estava nota- La nostra imatge és la d’una ciutat molt oberta, molt respec- blement per sota de la mitjana europea. Aquesta és una de tuosa, molt diversa –i això crec que és un dels trets identi- les coses que s’han de resoldre: hem de tornar a tenir pres- ficadors del país. A vegades la gent, a propòsit de trets supostos normals per estimular el cinema rodat en català i identitaris, només pensa en elements com la llengua, però també per sostenir la nostra diversitat. Ens cal poder rodar allò que ens distingeix de debò, que fa que siguem moderns en anglès i en l’idioma que convingui. No hem d’oblidar que i que ens puguem considerar un banc de proves de la socie- el cinema és també una indústria. tat del futur, és que tenim un respecte enorme per la lliber- tat. Així és Barcelona, i jo crec que és una imatge de marca Com a directora, vostè ha fet dues pel·lícules amb una fantàstica. I això es pot ensenyar en el cinema. intencionalitat política clara, Cataluña-Espanya (2009) i, Barcelona ha ocupat una posició de primer ordre en la ara, L’endemà. Què destacaria de l’una i de l'altra? producció de publicitat, tot i que la centralitat en aquest A L’endemà ha estat fantàstic poder explicar com voldries àmbit, amb el pas dels anys, s’hagi anat desplaçant parcial- que fos el teu país, però Cataluña-Espanya també va ser ment a Madrid. Fèiem una publicitat molt bona i ben valo- important perquè abans no s’havia parlat mai tan clarament rada. Això ens ha deixat unes infraestructures de producció del tema posant cara a cara i sense por pensadors d’una i potents, tot i que també s’han vist afectades per la crisi. altra banda; va ser una pel·lícula absolutament desdrama- Però és un actiu que no hauríem de deixar perdre. A més, titzadora. La vaig presentar per tot Catalunya i va ser molt disposem de professionals molt bons i creatius, i universitats ben acceptada per la intelligentsia, perquè era molt més que donen una preparació excel·lent als estudiants. Per intel·lectualitzada que L’endemà, una pel·lícula que s'ha fet tant, no ens falta res del que es demana a una ciutat perquè per a un públic molt ampli. Mentre que Cataluña-Espanya s’hi vingui a rodar: les estructures, el suport logístic, els posava tot l’èmfasi en el discurs, a L’endemà el discurs tècnics... I la llum, que és molt important, perquè si has de continua en poder dels pensadors, però l’emoció –que n’hi fer rodatge diürn i a les cinc de la tarda ja és fosc... ha molta, perquè l’he feta èpica– està en mans dels actors i de les seqüències de masses, de les corals, etcètera. Cata- Hi ha una base industrial però tocada per la crisi. I tenim luña-Espanya s’adreçava directament al cap. En canvi, a unes escoles universitàries que formen bons professionals, L’endemà fem un pas més i té cap i cor, perquè sigui però aquests joves no troben feina! massiva, per al gran públic i no només per a les elits. 8 Entrevista © Pere Virgili És una pel·lícula que s’ha pogut fer gràcies al micromece- la seva trajectòria i que hi hagi molt bona connexió amb les natge. xarxes socials i els mitjans de comunicació. A Catalunya, on Ha estat un plaer, fer això, amb la llibertat que m’han donat hi ha una societat civil molt estructurada que amb internet els mecenes... 8.163 persones que et diuen “hi posem diners s’ha convertit en imbatible, el micromecenatge té un gran i fes el que vulguis”, i només un m’ha dit que no li havia agra- futur. dat! I això que la pel·lícula no la vaig fer per als mecenes, que són gent convençuda, sinó amb una visió molt oberta. La veig molt il·lusionada amb el projecte d’Incerta glòria. Ha estat una experiència fantàstica. Sí, crec que serà una gran pel·lícula. El micromecenatge és el futur amb què ens haurem de Per què la va triar? conformar? Fa molt de temps que la tenia al cap. A Nova York, on vaig És per a projectes petits. Et permet escapar-te dels bancs, anar a fer un curs de direcció d’actors, vaig conèixer David però té un sostre molt clar. Una pel·lícula mitjana europea Rosenthal, que acabava de traduir a l’anglès el Tirant lo té un pressupost d’uns 4 milions d’euros, i amb L’endemà Blanc –que es va convertir en un best-seller medieval, te’l vaig aconseguir un rècord europeu de recaptació amb trobaves als supermercats–, i recordo que vam parlar molt 350.000... Per a la música i els llibres està molt bé, perquè d’Incerta glòria. A més, és un esquema produïble; com va la gent acaba produint allò que vol. A més, gairebé pots passar amb Pa negre, la puc tirar endavant amb els pres- assegurar que el producte final funcionarà al mercat, si hi ha supostos que tenim aquí. I em va costar molt poc convèncer molta gent que hi ha col·laborat. Els entesos diuen que, l’Agustí Villaronga perquè la dirigís. Ell també és bon lector, perquè funcioni, el micromecenatge ha de tenir tres i s’hi va enganxar de seguida. Crec que tenim un grandís- elements: que sigui un tema molt transversal, que hi hagi sim guió, rodó. I el guió ho és tot! una persona al darrere que doni credibilitat al projecte amb 9 © Ana Yael Zareceansky Ciutats educadores Barcelona va acollir, el passat mes de novembre, el XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, que va reunir representants de 470 ciutats d’arreu del món. Aquesta cita internacional va servir per presentar 150 experiències educadores de 36 països diferents al voltant del lema “Una ciutat educadora és una ciutat que inclou”. El primer congrés es va engegar justament a Barcelona l’any 1990 amb el lema “Ciutats educadores per a nens i joves”. Al llarg dels 24 anys transcorreguts des de llavors, Barcelona ha estat un membre actiu de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). I gairebé un quart de segle després de la seva fundació, el congrés s’ha tornat a celebrar a la ciutat on va néixer. Es tanca així un cercle que convida a fer balanç. Hem invitat la directora del congrés Antònia Hernández i quatre membres del comitè científic, Àngel Castiñeira, Anna Jolonch, Josep Maria Coll i Joan Manuel del Pozo a dir-hi la seva. Tots ells aborden les línies mestres d’un congrés que ha volgut relligar el concepte d’inclusió amb els de participació i innovació. També hi hem recollit cròniques que exposen exemples de bones pràctiques i projectes innovadors en el camp de la inclusió social a la ciutat i la seva àrea metropolitana, tant en l’àmbit de la gent gran com en el de la discapacitat i el de les presons. 10 DOSSIER Ciutats educadores Antònia Hernández Balada Directora del XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores Un agent educatiu permanent, plural i polièdric S’ha de formar les persones perquè es puguin adaptar críticament a la globalització, per facilitar-los la intervenció en la complexitat mundial i per permetre’ls mantenir l’autonomia davant d’una informació desbordant i controlada pels poders econòmics i polítics. El XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores va reunir a Barcelona, entre els dies 12 i 16 del passat mes de novembre, representants de 470 ciutats de 36 països agru- pades en el marc de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). Els plenaris, les ponències i els tallers del congrés van girar al voltant del lema “Una ciutat educa- que garanteixi un accés fàcil de tota la població a les tecno- dora és una ciutat que inclou”. logies de la informació i de les comunicacions. L’Associació Internacional de Ciutats Educadores s’or- La humanitat no està vivint només una època de canvis, ganitza al voltant de xarxes territorials, xarxes temàtiques sinó un veritable canvi d’època. Com diu Josep Maria Coll a i congressos. El congrés va tenir la seva primera edició a l’article que tanca aquest dossier, “la globalització ha facili- Barcelona l’any 1990, amb el lema “Ciutats educadores per tat l’accés al coneixement, però també ha reduït l’educació a nens i joves”. Des d’aleshores s’ha celebrat amb periodici- a un instrument del progrés material”. S’ha de formar les tat biennal a Göteborg, Bolonya, Chicago, Jerusalem, persones perquè es puguin adaptar críticament als reptes i Lisboa, Tampere, Gènova, Lió, São Paulo, Guadalajara a les possibilitats que s’obren amb la globalització dels (Mèxic) i Changwon, a la República de Corea. L’any 2016 processos econòmics i socials, i perquè hi puguin participar serà el torn de Rosario, a l’Argentina. Els participants en activament; per facilitar-los la intervenció des del món local aquell primer congrés van recollir en una carta fundacional en la complexitat mundial, i per permetre’ls mantenir la els principis bàsics per a l’impuls educatiu de la ciutat. pròpia autonomia davant d’una informació desbordant i Partien del convenciment que el desenvolupament dels seus controlada des dels centres de poder econòmic i polític. habitants no es pot deixar a l’atzar. La diversitat és inherent a les ciutats actuals i se’n Avui més que mai, la ciutat, gran o petita, és un sistema preveu un increment en el futur. Per això, un dels reptes de complex i, alhora, un agent educatiu permanent, plural i la ciutat educadora és promoure l’equilibri i l’harmonia polièdric, capaç de contrarestar els factors deseducatius. entre identitat i diversitat, tenint present les aportacions de Com apunta Àngel Castiñeira en aquest mateix dossier, “la les comunitats que la integren i el dret de totes les persones ciutat educadora del futur es construeix sobre tres models que hi conviuen a sentir-se reconegudes des de la seva complementaris i integrats: la ciutat inclusiva, la ciutat pròpia identitat cultural. Vivim en un món d’incertesa que participativa i la ciutat creativa”. dóna la màxima importància a la recerca de seguretat, la Som davant d’un dels grans reptes del segle XXI. En qual sovint s’expressa com a negació de l’altre i amb primer lloc, cal invertir en educació en cada persona, de malfiança mútua. “L’educació, entesa integralment, ha de manera que sigui cada cop més capaç d’expressar, afirmar i ser la guia del creixement humà, social i tecnològic si no vol desenvolupar el seu propi potencial humà a través de la seva esdevenir esclava de les pitjors pulsions individualistes, singularitat, la seva creativitat i la seva responsabilitat. En competitives, tecnocràtiques i autoritàries”, alerta Joan segon lloc, s’han de promoure condicions de plena igualtat Manuel del Pozo en aquest mateix dossier. perquè tothom es pugui sentir respectat i ser respectuós, capaç de dialogar. I, en tercer lloc, hem de conjugar tots els factors possibles perquè es pugui construir, ciutat a ciutat, una veritable societat del coneixement sense exclusions, 11 Àngel Castiñeira Càtedra Lideratges i Governança Democràtica, ESADE-URL Un espai inclusiu, de participació i de creació La ciutat educadora esdevé promotora del benestar i les oportunitats vitals dels ciutadans; s’ordena com a espai inclusiu de convivència, diàleg i relació, i afavoreix que en aquest mateix espai aflorin la innovació i la creativitat. Barcelona s’ha compromès davant del món en una funció complementaris i integrats, la ciutat inclusiva, la ciutat educadora derivada de la seva sensibilitat pel progrés de les participativa i la ciutat creativa, models que aposten alhora persones, que es manifesta en les maneres de concebre l’ur- per l’enfortiment d’uns capitals –inseparables de les perso- banisme i les infraestructures, en l’accent amb què es nes– de tres tipus: el capital humà, el social i l’intel·lectual remarca el paper públic i la funció socialitzadora de l’art, de i creatiu. D’aquesta manera, la ciutat educadora esdevé la cultura i del lleure, o en el suport concedit a les formes promotora del benestar i les oportunitats vitals dels ciuta- innovadores de participació ciutadana. dans; s’ordena com un espai inclusiu de convivència, diàleg Els espais i els temps que habitem i ordenem; les nostres i relació, i afavoreix que en aquest mateix espai aflorin la formes de viure i conviure; els estils de relació i acollida; els innovació i la creativitat. rituals festius i de commemoració; les creences, els valors i Els tres pilars de la ciutat educadora es retroalimenten els ideals que compartim; els estris i les tecnologies, els mútuament. Les polítiques inclusives –en habitatge, treball, símbols i els artefactes culturals; els sistemes de comunica- salut, educació, cultura...– afavoreixen el compromís parti- ció preferits, i fins i tot les maneres d’estar i de fer dins l’es- cipatiu de les persones. I l’augment de la densitat associa- pai són elements amb què la ciutat contribueix a l’educació tiva, l’enfortiment dels lligams comunitaris i la multiplicació (o deseducació) de les persones i amb què contribueixen a dels intercanvis culturals impulsen i atrauen el talent i la produir un model urbà determinat. creativitat, l’art i la innovació, la generació d’idees i el D’acord amb el seu lema centrat en el repte de la inclu- progrés econòmic, l’aprenentatge i l’emprenedoria, la gene- sió, el XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores va ració de confiança i les oportunitats de compartir projectes. tenir tres grans eixos temàtics: la inclusió com a dret, la participació i el compromís col·lectiu i la ciutat com a espai Deu metàfores que resumeixen un projecte d’innovació i creativitat. Dit altrament, la piràmide de la Aquests grans eixos temàtics permeten visualitzar deu imat- ciutat educadora del futur es construeix sobre tres models ges o metàfores de la configuració de les ciutats educadores. 12 Ciutats educadores ”La ciutat necessita llei iordre, però també ànima i pulsió vital. L’espai ” públic és de tots, i acull vida i convivència. I després calen aliances, complementarietat i coresponsa- bilitat per aprendre a treballar conjuntament. La clau és saber “lligar” les diverses aportacions; aquesta és la nova tasca dels lideratges relacionals. 5. Josep Pallach. Aquest mestre, pedagog i líder polític insistia a afirmar: “Política és pedagogia.” La millor i més genuïna gestió del poder ha de tenir vocació educadora. Sense ella, la política presenta la seva cara més pobra i instrumental. 6. Plató: l’ànima alimenta el cos. L’espai físic urbà (el cos) depèn de l’espai mental dels ciutadans (l’ànima). Sense © Ana Yael Zareceansky (una bona) mentalització i predisposició no hi ha (una bona) urbanització. Contrasta la imatge dels seguidors japo- 1. La banda de Möbius, forma geomètrica d’una sola nesos de futbol recollint les seves deixalles en acabar el cara. Entre ciutat i educació no hi ha una cara interior i una partit de la selecció nipona durant el Mundial del Brasil amb altra d'exterior, una a dins i una a fora; sinó que són la les brigades urbanes de neteja de Barcelona, que cada mateixa cara. La ciutat educa, l’educació urbanitza. L’edu- revetlla de Sant Joan han de netejar durant la matinada les cació transforma la vida de les nostres ciutats. La urbanitat platges, convertides en una cort de porcs. El canvi educatiu i el civisme són plasmacions de la petjada educadora de la ha de ser principalment un canvi de mentalitats. ciutat. Si hi ha ciutats intel·ligents no és perquè hi hagi 7. Newton i l’equació espai-temps. La ciutat educadora infraestructures intel·ligents, sinó perquè hi ha ciutadans és espai (àgora, urbanisme, planificació de la mobilitat), intel·ligents. però també és temps: ritmes, cadències, compassos. Ens cal 2. Beyoncé. Un grafit festiu postmodern de París deia: una organització horària nova i ben plantejada, que faci que “Liberté, Egalité et Beyoncé.” Seria un error per a les les nostres ciutats estiguin menys estressades i molt més nostres ciutats prescindir del valor republicà de la frater- equilibrades. Ara el temps i les trajectòries educatives són nité. La ciutat és comunitat, crea vincles, afiliació, formes discontinus, fragmentaris i, sovint, endogàmics. Ens calen de pertinença. No hi ha bé comú sense sentit de pertinença nous espais i nous ritmes. a la comunitat. La pertinença s’obté almenys per tres vies: 8. Col·laboratoris. Junts sabem i podem més. En els a) per la via de l’aplicació dels drets universals i reals de binomis memòria-projecte, herència-diferència, imitació- ciutadania, que assegura el contracte social de l’estat del innovació, llegat-creativitat hi ha sempre el perill de la pura benestar, b) per la preservació i la compartició d’un mateix repetició del passat o d’aquell adamisme que pretén sempre patrimoni cultural i lingüístic, i c) per la participació activa començar de zero. Ens cal experimentar col·laborativament en processos civicoassociatius. La solidaritat no és caritat; i aprendre a combinar continuïtat i canvi. La creativitat no la inclusió no pot ser paternalista, sinó l’acció de ciutadans implica necessàriament rebutjar el passat, sinó mantenir-hi lliures. un diàleg constant. 3. El yin i el yang. Talent i equitat, èxit educatiu i cohe- 9. Internet. El paper físic de la ciutat educadora el va sió social, aprenentatge i servei són factors que sovint veiem laminant progressivament un altre entorn de les persones: i vivim com a antitètics, quan en realitat són les dues cares la xarxa. Infants i joves es reclouen a casa, però a través d’una mateixa moneda. Hem d’incorporar en un mateix d’internet es capbussen en un carrer i en una plaça molt paquet educatiu les necessitats, les capacitats i les oportu- més grans. Hi ha un nou espai urbà de contacte i partici- nitats de la gent. Aprenent es pot servir, i servint s’aprèn. pació virtuals. Cal entendre’l i aprofitar-lo educativament. 4. Lligar l’allioli. Hi ha un subjecte educatiu central, la 10. Ànima. La ciutat necessita llei i ordre, però també persona, però hi ha molts agents educadors i tots són ànima, pulsió vital, batec. S’ha de prestigiar l’espai públic imprescindibles (escoles i universitats, administracions, urbà. No és un espai anònim i de ningú, sinó l’espai de tots, entitats socials, famílies, empreses, ciutadans, mitjans de afaiçonat al llarg del temps per acollir vida i convivència. comunicació, museus, centres esportius, esglésies…). Les ciutats educadores transfereixen coneixements, apre- Necessitem enfortir la consciència de ser agents educatius. nentatges i utilitats, però també emocions i valors. 13 Anna Jolonch i Anglada Doctora en Ciències de l’Educació per la Universitat de París 8. Professora associada de la Universitat Ramon Llull Reconstruir el “jo” col·lectiu No n’hi ha prou amb voler atendre les necessitats socials de la gent. L’acció educadora promou la capacitació de les persones, genera vincles de pertinença, recrea comunitat. “L’educació no canvia el món: canvia les persones que canviaran el món.” Paulo Freire. El lema del Congrés de Ciutats Educadores –“Una ciutat educadora, una ciutat que inclou”– és revolucionari en un temps de fractura social, de desintegració, d’augment de desigualtats, de noves formes d’exclusió social. Perquè © Ana Yael Zareceansky enmig del luxe enlluernador, als carrers són temps de crisi. Temps de desnonaments, atur, desnutrició infantil, pobresa tat i recuperen la centralitat de la persona com a subjecte extrema, soledat i aïllament. Per això el lema esdevé l’es- protagonista de la seva vida. Són accions, totes, amb una tendard d’un ideal, d’una altra manera d’entendre i viure la dimensió política clara i, per tant, amb vocació educadora. ciutat. Des del Brasil, la terra mare de Paulo Freire –el pare de Les ciutats educadores són integradores, són escoles de la pedagogia alliberadora– ens van arribar dues experièn- ciutadania que garanteixen el desenvolupament dels seus cies de les quals podem aprendre. A la regió metropolitana habitants i la capacitat de reconstruir un “jo” col·lectiu. de São Paulo hi ha dos nuclis urbans, São Bernardo do Volen que el “nosaltres” asseguri a tothom un lloc i un vincle Campo i Santo André, que treballen en diferents projectes de pertinença. Generen humanitat i combaten la desinte- presidits per la voluntat de transformar la ciutat a partir gració i l’exclusió social amb accions i projectes que aple- d’una gestió pública diferent. Processos rigorosos de parti- guen persones compromeses amb la comunitat i exerceixen cipació ens parlen d’una nova manera de fer i d’entendre la la conciutadania fent realitat cada dia una societat més justa política, de generar democràcia i de construir ciutadania. i fraternal. El lema uneix la inclusió i l’educació com en dues cares Per governar cal trencar amb la paràlisi d’una mateixa moneda. No es pot entendre l’una sense l’al- Les primeres paraules que emmarquen el projecte pluria- tra. El concepte de les ciutats educadores ens recorda que nual participatiu de São Bernardo do Campo són prou reve- cal deixar de pensar i de voler resoldre l’exclusió i els ladores del que es proposa: “Governar és trencar amb la problemes socials en termes paternalistes o assistencials paràlisi i posar fi a les pràctiques d’exclusió que alienen la sense tenir en compte la necessària dimensió política de majoria de la societat de les decisions del govern, les deci- l’educació. No n’hi ha prou amb la resposta, sovint urgent i sions que afecten la vida de tots. Governar és obrir-se, fragmentada, des de la beneficència. No n’hi ha prou amb acollir-se. És saber escoltar, debatre, pensar i fer junts.” En voler atendre les necessitats socials de les persones. Una Santo André, el procés de participació arriba als infants i acció educadora promou la participació i la capacitació dels aglutina tota la xarxa d’escoles municipals amb clara volun- actors, genera vincles de pertinença, recrea comunitat. tat de “fer-los protagonistes de la història de la seva ciutat”. En el programa del congrés, la presentació d’experièn- Els nois i les noies són protagonistes de debats i propostes cies va ocupar un espai i un temps destacats. Participació, sobre la salut, l’esport, la cultura, l’habitatge, el turisme, capacitació, lligam social i comunitat són dimensions que l’economia i el conjunt de la vida urbana. van aparèixer amb força en cinc d’aquestes iniciatives, de A Buenos Aires, a l’Argentina, l’experiència “Mujeres en caràcter integrador, que expliciten la voluntat de promoure el urbanismo cotidiano”, dirigida per la Secretaria d’Habi- el compromís cívic, de treballar per una ciutat més justa, tatge i Inclusió Social, promou un nou paradigma de la equitativa i igualitària i que s’adrecen als sectors més vulne- gestió pública i una nova manera d’exercir la democràcia. rables de la ciutadania; són experiències sorgides en Les paraules clau són “participació, diàleg i convivència” des entorns difícils per acollir la fragilitat i la vulnerabilitat crei- de la perspectiva de gènere. Conscients que massa sovint xents. Aquestes accions generen noves formes de solidari- les dones en situació de desavantatge queden al marge de 14 Experiències la vida política, es creen consells de dones per tots els En les experiències presentades a Barcelona la ciutat barris. Es fan mapatges de la vida quotidiana, enquestes, esdevé agent educador de primer ordre: integra en la diver- debats i jornades de reflexió. Es treballa per incloure en la sitat, obre oportunitats de futur, recrea l’espai comú. En el planificació urbana la realitat de les dones, per sentir-ne la centre de l’acció hi trobem la participació i el dret de ciuta- veu, capacitar-les i fer-les partícips de les polítiques i la dania dels diferents actors socials. Paraules com apodera- gestió públiques. Els consells de dones debaten i fan ment, capacitació, implicació, compromís ciutadà, cohesió propostes sobre el treball domèstic, la mobilitat i la connec- comunitària, vincles i lligams són les notes que componen la tivitat, la segregació urbanística, les condicions d’habitatge, melodia que vol combatre l’exclusió social. Una música de la violència de gènere, els serveis i l’espai públic. fons que fa que els mateixos beneficiaris dels diferents A la ciutat portuguesa d’Almada, l’experiència que es projectes, ja siguin joves, dones, persones grans o infants, presenta promou l’exercici de la ciutadania activa entre la esdevinguin els protagonistes de l’acció. La participació i el gent gran. El Consell de la Gent Gran és el motor d’un pla compromís cívic s’erigeixen, doncs, en peces clau per enten- d’inclusió social amb què l’administració local, les entitats, dre el que són experiències integradores, constructores de les empreses, la universitat i els agents culturals es coordi- ciutadania. nen per dur a terme un seguit d’accions significatives. En Per lluitar contra l’exclusió social es promou la cohesió, són exemples la Universitat de Sèniors, el suport i l’ajuda a el compromís, el sentiment de pertinença a la col·lectivitat, domicili, el Flexibus per millorar la mobilitat, el voluntariat la interdependència i la convivència. Els governs locals per combatre la soledat, les activitats esportives, els projec- treballen braç a braç amb les institucions i les entitats per tes intergeneracionals i les campanyes de qualitat de vida. generar ciutadans lliures, responsables, constructors de Tota l’activitat es fa en clau de reforçar l’autonomia, la quali- futur i de noves respostes als problemes socials. No els fan tat de vida i l’exercici de la ciutadania dels més grans, i por el debat i les tensions; no neguen els conflictes i es recu- alhora per enfortir i recrear el teixit solidari. pera el sentit més noble de la vida política, de la civis. A Rennes, França, la creació de vincles socials entre els S’uneixen l’acció d’iniciativa social i l’acció pública per estudiants universitaris i els barris més populars guia els recrear l’espai comú, i es dóna la paraula als ciutadans no objectius de l’Associació d’Estudiants per la Ciutat (AFEV). només per reivindicar o proposar, sinó també per dissenyar, Amb el lema “Viure junts”, han iniciat un projecte que uneix planificar i gestionar. Els beneficiaris esdevenen actors i es el dret a l’habitatge dels estudiants amb la seva voluntat de retallen les distàncies que els separen dels centres de deci- compromís social. Se’ls ofereix allotjament en habitatges sió. Es redueix la burocràcia i s’escurça la distància entre socials a un preu molt moderat a canvi del seu treball soli- els que són dins i els que són fora, per construir el “nosal- dari. L’intercanvi beneficia els estudiants i els barris, es tres” en un espai comú on tothom hi té cabuda. treballa en defensa del dret a l’habitatge dels més joves i, alhora, es creen llaços comunitaris entre dos mons propers geogràficament però en realitat molt allunyats, com són la universitat i els barris d’atenció prioritària. 15 Restaurant La Trobada Al restaurant La Núria Juanico Trobada de Terrassa, els participants en Sociòloga i periodista el programa hi treballen unes quantes hores i, a canvi, hi poden Experiències de combat dinar. Com que el local està obert al públic en general, contra l’exclusió social també es fomenta la cohesió comunitària. El programa Apropa Cultura, el projecte Deslimita’m i la iniciativa d’intercanvi de temps del restaurant La Trobada de Terrassa són tres experiències de lluita contra l’exclusió social a través de la cultura, l’acció teatral i l’ocupació. La cultura i els col·lectius en situació de discriminació o en dor que belluga moltes coses. A banda d’entrar en contacte risc d’exclusió social són dos mons diferents, però no exclo- amb la cultura, les persones que hi participen es barregen ents. Per escurçar la distància que els separa, el programa amb la societat i tenen visibilitat”, diu Gainza. També hi ha Apropa Cultura ha teixit una xarxa que uneix equipaments petites anècdotes que els avalen, com el dia en què un dels culturals i centres socials amb l’objectiu de convertir el assistents va plorar per primera vegada en un concert. teatre, la música i els museus en una opció de lleure per a tothom. “Volem demostrar que les persones en risc d’ex- Molt més que una tarda d’entreteniment clusió social no només necessiten menjar i dormir, sinó Per als participants, anar al teatre o visitar un museu és molt també alimentar l’ànima”, subratlla la directora de la inicia- més que una tarda d’entreteniment. Les sortides, que habi- tiva, Sònia Gainza. tualment es fan en grup, són un motor d’inclusió social que És un projecte pioner que treballa amb una vintena d’es- canvia el seu dia a dia. “Es preparen per a l’esdeveniment”, pais culturals de Barcelona, com el Teatre Nacional de Cata- apunta la directora, que recorda amb un somriure quan un lunya (TNC), el Palau de la Música Catalana, el Museu dels assistents es va comprar unes sabates noves per anar Picasso i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a l’Auditori. Tot plegat busca repercutir en la societat i “ser (CCCB), entre d’altres. Aquests equipaments posen les també una experiència de sensibilització”. seves propostes a disposició dels centres socials amb entra- Perquè l’Apropa Cultura funcioni, el suport econòmic, ja des que no superen els tres euros, de manera que “tothom sigui públic o privat, resulta indispensable. Actualment, el pot participar en l’oferta cultural de la ciutat”, afirma programa rep ajudes de la Generalitat de Catalunya, la Dipu- Gainza. Així, col·lectius en una situació fràgil i persones amb tació de Barcelona i l’Ajuntament de la ciutat, amb la discapacitat poden assistir a espectacles i exposicions de la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa”. Segons Gainza, el temporada. rol d’aquestes administracions és fonamental, tot i que Apropa Cultura va néixer el 2007 de la mà de l’Auditori també cal impulsar una política de responsabilitat social als i, des d’aleshores, la seva xarxa ha crescut en equipaments equipaments. “Alguns tenen clar que la cultura necessita i en poblacions. La directora del programa explica que, més tota la població per sobreviure i no només una part, però enllà de Barcelona, són presents en quinze municipis i que encara hi ha molta feina per fer”, apunta la directora, que un dels seus reptes és seguir-ne sumant per arribar a tot el admet que la crisi econòmica ha dificultat el desenvolupa- territori català. I és que l’experiència els ha ensenyat que la ment del programa. Amb tot, Gainza assenyala que l’interès iniciativa dóna bons resultats. “És un projecte transforma- dels espais culturals cap als col·lectius en risc d’exclusió 16 Ciutats educadores social ha crescut i que els obstacles no vénen d’una qüestió de prejudicis, sinó més aviat del desconeixement que es té Apropa Cultura va néixer d’aquestes persones. “Als equipaments els costa trobar el 2007 de la mà de centres que treballin amb aquests col·lectius, perquè no ” ” saben com buscar. La nostra funció és facilitar-los-ho”, diu. l’Auditori i ha anat Els responsables d’Apropa Cultura encaren el futur amb creixent en equipaments una maleta carregada de reptes. Volen ampliar l’oferta i en poblacions. cultural i incorporar-hi activitats de participació perquè “els assistents no es limitin només a anar a un espectacle, sinó que tinguin un paper actiu en els equipaments”, explica Gainza. També volen incrementar el nombre d’espais cultu- rals que en formen part i impulsar el coneixement popular pants. Les experiències viscudes a través de Deslimita’m de l’Apropa Cultura. Per damunt de tot, però, Gainza té clar han donat els seus fruits i, fins i tot, alguns participants han que el secret perquè el programa funcioni és apostar-hi fort. creat la seva pròpia companyia. I és que, segons Corbella, “el “Hem aconseguit ser una eina de treball en xarxa que teatre els enganxa i molts volen repetir”. enllaça els centres socials amb el món cultural. Creient-hi, ho hem fet possible”, assegura. Un restaurant com a vincle amb la societat El restaurant La Trobada de Terrassa va néixer amb el Teatre per expressar conflictes mateix esperit dels projectes anteriors, però partint d’una El projecte Deslimita’m de la Fundació La Roda comparteix iniciativa gastronòmica que s’adreça a col·lectius afectats l’essència de l’Apropa Cultura des de l’altra banda del teló. per la nova pobresa. La Trobada fomenta la reinserció social Aquesta iniciativa apropa als escenaris joves en risc d’ex- a través de l’intercanvi de temps: els participants treballen clusió social que, a través del teatre, expressen allò que els unes quantes hores al restaurant i, a canvi, poden gaudir preocupa o els genera conflictes. “Ells plantegen temes, d’àpats al local. “Mitjançant l’experiència al restaurant, com la violència de gènere o les drogues, que són el punt reprenen els hàbits laborals, recuperen l’autoestima i es de partida per crear una peça escènica”, apunta la directora posen una altra vegada a la línia de sortida per buscar feina”, de la fundació, Anna Corbella. assenyala el portaveu de la iniciativa, Xavier Casas. Els El projecte compta amb una desena de grups i es desen- voluntaris també aprenen a treballar en grup, estableixen volupa durant tot l’any a barris com el Raval i el Poble-sec. contactes amb altres participants i fan amics. Així, el seu “Aprenen a treballar en equip, a adquirir confiança i a pas per La Trobada els ensenya a tenir confiança en ells creure en els valors que transmet l’obra de teatre”, explica mateixos i a encarar la vida amb optimisme i il·lusió, alhora Corbella. La culminació de Deslimita’m arriba a final de que acumulen nous coneixements. curs, quan cada grup representa la seva peça a la Sala Barts, El restaurant acull entre quaranta i cinquanta partici- en un espectacle obert a tothom i on també participen altres pants, que hi treballen un màxim de quatre mesos per evitar A sota, d’esquerra entitats de teatre social. La trobada proporciona als joves situacions de dependència. El local està obert a qualsevol a dreta, una visita l’oportunitat d’actuar “en un teatre de veritat”, alhora que es persona que vulgui anar-hi a dinar. Així es potencien els museística del programa familiaritzen amb les instal·lacions i el funcionament vincles entre clients convencionals i voluntaris i s’impulsa Apropa Cultura i d’aquests espais. A més, la iniciativa dóna a conèixer la reali- la cohesió comunitària. La Trobada, que és una iniciativa de representació de final de curs del tat d’aquest col·lectiu, ja que després de l’espectacle té lloc l’Associació Local d’Entitats per a la Inclusió de Terrassa, projecte Deslimita’m, un teatre-fòrum en què el públic fa preguntes als partici- ofereix cuina casolana, estacional i de proximitat. a la Sala Barts. Claudia Torner / Apropa Cultura Fundació La Roda 17 Dossier: experiències Griselda Oliver Alabau Filòloga L’art de la paraula com a eina de canvi L’art travessa fronteres, també les interiors d’una societat. El projecte teatroDENTRO i el certamen literari Vivències tenen com a objectiu acostar la cultura i la paraula a llocs insòlits, com són les presons de Barcelona. Els entorns urbans i cosmopolites faciliten la inserció social és en si mateix molt dur: “Cal construir una relació de de col·lectius que estan en risc d’exclusió mitjançant l’ús de confiança sense oblidar on ets i què fas”, conclou l’Eva. diverses eines educatives. L’educació és un procés vital Així mateix, la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), mantingut en el temps que no consisteix només en un apre- conduïda per Laura Borràs, ha posat en marxa diversos nentatge reglat, sinó que sobretot s’adreça a l’assoliment del projectes per difondre les lletres entre àmbits i col·lectius benestar personal i d’una vida social de qualitat. Si l’ésser diversos, incloent-hi aquells –com els de les presons– que, humà és sociable per naturalesa, la ciutat és idònia per al si bé poden no sentir-s’hi propers a priori, amb el temps desenvolupament d’accions educadores. poden quedar-ne captivats. L’ILC vol portar la paraula a En aquest entorn ciutadà cal situar els dos projectes que tants llocs com sigui possible, ja que la paraula ajuda a es presenten aquí, teatroDENTRO i el certamen literari pal·liar el sofriment, a oblidar i a retrobar-nos. Vivències, que mostren Barcelona com un model d’inclusió Juntament amb projectes com el Cicle de lletres i salut per mitjà de l’educació. Ambdós tenen com a objectiu acos- (PINSAP) o les tertúlies literàries als trens durant la diada tar la cultura i la paraula a llocs inesperats, com són les de Sant Jordi, l’ILC sol programar anualment, amb la presons de Barcelona. I és que l’art pot travessar fronteres. col·laboració del poeta Carles Rebassa, un concurs de poesia La companyia teatroDENTRO, creada fa deu anys, i relats d’interns de les presons que s’acaben publicant en forma part del projecte transFORMAS, una associació de un volum anomenat Vivències. Enguany se n’ha presentat professionals que investiga la relació entre les arts escèni- la tercera edició a Can Brians 1. ques i la transformació social. A diferència de la resta de És, per tant, amb aquest sentit de purificació i d’allibe- tallers, teatroDENTRO ofereix una formació artística cons- rament de totes les vivències anteriors que es pot utilitzar tant de quatre hores al dia a la presó de Quatre Camins per l’art com a eina de transformació, de catarsi. D’aquesta donar als seus integrants més oportunitats de treball un cop manera molts es poden retrobar amb si mateixos, creure en hagin recuperat la llibertat. “Els interns troben un oasi, un ells mateixos, buscar el seu lloc en societat i sentir-s’hi, defi- lloc per poder expressar-se tal com són i, fins i tot, alguns es nitivament, inclosos. poden descobrir per primera vegada a si mateixos”, asse- gura Eva García, directora de transFORMAS. El món de la presó és maniqueu: la frontera entre el bé i el mal està tan delimitada que condiciona els mateixos presoners. El Nota projecte ha demostrat a la companyia que la cultura disposa Vídeo del recital de poesia a Can Brians, 7 de maig del 2014 de molts espais d’expressió, tot i que treballar en una presó (autora: Noemí Roset): http://vimeo.com/95132016. teatroDENTRO © Noemí Roset teatroDENTRO ofereix una formació artística constant de quatre hores al dia a la presó de Quatre Camins per donar als seus integrants més oportunitats de treball un cop hagin recuperat la llibertat. Al centre, una interna de Can Brians recitant un poema propi en el marc del concurs de poesia organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes. A la pàgina següent, a la dreta, joves i persones grans comparteixen ordi- nador en el projecte Awi.net. 18 Ciutats educadores Jordi Jubany i Vila serveixi a les persones per millorar la seva qualitat de vida Mestre, antropòleg i assessor en TIC en aspectes com la salut, la mobilitat o l’educació. La Fundació Ciutat de Viladecans disposa de set aules Joves que ensenyen d’informàtica on imparteix cursos i tallers d’alfabetització digital, per les quals passen més de cinc-centes persones la gent gran l’any. El mateix 2011 va iniciar el projecte Awi.net, que actua principalment sobre els barris on es concentra la població –sobretot majors de seixanta anys– sense conei- A Viladecans, el projecte Awi.net xements d’internet ni accés a la xarxa. Aquestes activitats imparteix cursos d’alfabetització potencien l’autoestima de les persones, perquè els ajuden a descobrir les seves capacitats i a fer-les conscients del seu digital basats en parelles formades per lloc en la comunitat. una persona gran i una de jove. Awi.net imparteix cursos d’alfabetització digital basats en parelles digitals, mitjançant els quals les persones grans Recordes el primer dia que vas agafar el ratolí d’un ordina- s’introdueixen en el món d’internet de la mà dels seus néts dor o que vas tenir un mòbil a les mans, o com has après a o d’altres joves. El projecte suposa un canvi dels rols habi- utilitzar una tauleta tàctil? tuals, ja que els adolescents exerceixen de professors en un Saber fer servir aquestes eines de forma no només camp en què són més experts. S’han format centenars de instrumental ens fa competents digitals. De la separació que parelles que treballen en quatre sessions d’hora i mitja, en hi ha entre les persones que tenen aquesta competència i què el jove disposa de material didàctic i el suport d’un les que no, sigui per desconeixement, perquè no hi tenen monitor. Les sessions es fan en una aula d’informàtica del accés o per falta d’habilitat, en diem fractura o escletxa digi- centre municipal de recursos per a joves, tot i que també hi tal. Aquesta desigualtat pot exercir una influència conside- ha l’opció de fer-les a casa si els dos membres de la parella rable sobre el desenvolupament de les persones. digital pertanyen a la mateixa família. La inclusió digital pretén facilitar l’accés a les tecnolo- Els joves ensenyen les persones grans a usar internet – gies de la informació i la comunicació a tota la societat, fer cerques, documentar-se a la Viquipèdia, consultar vídeos superant també altres fractures com la generacional, la de i visitar tota mena de llocs web–, crear-se un compte de gènere, la cognitiva, la cultural, l’econòmica... correu electrònic i utilitzar-lo, obrir un compte en una xarxa Hi ha diverses experiències que atenen a l’aprenentatge social o mantenir una videoconferència. Aquestes persones pràctic de les tecnologies en comunitats on els és difícil aprenen a resoldre els seus dubtes sobre qualsevol tema, a penetrar. És el cas de les intervencions entre els col·lectius fer gestions al banc, a consultar els horaris del transport, a de gent gran com les que porta a terme la Fundació Ciutat comunicar-se amb els seus familiars, a demanar cites mèdi- de Viladecans en aquest municipi de l’àrea metropolitana ques, a llegir el diari, a fer compres...: activitats positives, de Barcelona. funcionals i significatives que serveixen per a la vida quoti- Una radiografia de l’alfabetització digital el 2011 va diana. És un projecte que també treballa a favor de la inter- posar de manifest que un 40% dels habitants de Viladecans generacionalitat i que fomenta valors com el compromís, la no disposava d’internet a casa seva i ho desconeixia gairebé paciència i la capacitat pedagògica. Al final tots són mestres, tot sobre la xarxa i la seva utilitat. És a partir d’aquesta reali- perquè els joves aprenen aquests valors de i amb els seus tat que s’ha fet un gran esforç per evitar l’escletxa digital i avis i les persones grans. esdevenir una ciutat socialment intel·ligent, on la tecnologia Awi.net 19 Joan Manuel del Pozo Professor de filosofia de la Universitat de Girona Reptes educatius en el camí del futur El progrés tecnològic és bo i ha vingut per quedar-se, però no l’hauríem d’acceptar com a dominador de les nostres vides, com una finalitat en si mateixa, descontrolada i mancada de principis ètics. La societat occidental, a partir de la Revolució Francesa i la per la seva subordinació creixent a les finances; el predo- Revolució Industrial, s’ha instal·lat amb ritmes i estils dife- mini creixent d’allaus informatives des de múltiples fonts, rents en una concepció educativa amb alguns principis i fins a extrems d’autèntic desbordament de la capacitat objectius bàsics: cognitivisme racionalista amb una baixa reflexiva, selectiva i crítica; les formes comunicatives digi- apreciació dels components emocionals de la personalitat; talitzades, audiovisuals i espectacularistes, amb marginació humanisme d’arrel grecollatina –cada dia més afeblit– i cièn- progressiva de les formes discursives de base lingüística i cia positiva i tecnologia –cada dia més fortes– com a objec- conceptual, i la vivència temporal cada dia més obsessiva- tius principals d’aprenentatge; l’orientació eticopolítica cap ment presentista, menyspreadora del passat i depredadora als valors d’una ciutadania democràtica, però amb insegu- dels recursos del futur. retat d’aplicació curricular i extracurricular; el predomini Com influeix tot això en l’educació? En aparença, poc, d’una concepció social orientada teòricament, però de cohe- perquè els sistemes educatius sembla que en viuen al rència insuficient en la pràctica vers la igualtat d’oportuni- marge, instal·lats amb inèrcia en les seves pràctiques tats, i l'expectativa predominant entre estudiants i famílies habituals de moltes dècades enrere. Però en veritat, molt, cap a l’ocupació laboral i l’èxit professional. perquè fan cada dia més difícil el procés educatiu i proba- Ens preguntem si aquests principis i objectius educa- blement l’amenacen de progressiva inutilitat en el nou tius, que encara semblen ben instal·lats, continuarien igual context. El fan més difícil perquè factors com la liquiditat en el nou context de globalització, que està resultant un cultural, el trencament de marcs de referència o l’indivi- veritable canvi d’època. Aquest canvi es pot resumir, sense dualisme creixent atempten contra la necessitat d’una afany exhaustiu, en els ítems següents: la creixent liquidi- bona socialització més cooperativa que no pas competi- tat cultural o inestabilitat dels valors; el trencament dels tiva i d’una orientació coherent del creixement i l’exis- marcs de referència en els ordres religiós, social i polític; tència personal. O, des d’un altre punt de vista, el l’afebliment dels vincles comunitaris derivat del creixent descrèdit greu de la política institucional i democràtica individualisme associat al pensament neoliberal hegemònic; posa en risc el sentit necessari de participació en la vida el descrèdit greu de la política institucional i democràtica pública, de compromís de ciutadania. I, des del punt de 20 Futur Ciutats educadores ”L’ús sistemàtic de pròtesis ‘intel·ligents’ pot acabar frenant ” l’evolució cerebral. vegada a la història els rics seran “realment millors” (!) que els pobres. El repte és, doncs, de primera magnitud; i ho és sobre- tot en dos terrenys principals: un repte democràtic, pel possible ensorrament qui sap si irreversible del principi d’igualtat entre els humans, avui ja prou afectat per l’evolu- ció de la crisi; i un repte educatiu, perquè qüestiona ja des d’ara les bases de la formació personal: si les persones no són igualment ben educades per comprendre la seva digni- tat i els seus drets i deures ètics, cívics i democràtics; si no se les forma per apoderar-les cognitivament i socialment com a partícips i responsables en la mateixa mesura del © Ana Yael Zareceansky progrés humà, el projecte educatiu mínimament igualitari dels darrers segles fills de la Il·lustració es desintegrarà en vista de l’estructura i la funcionalitat cognitiva, l’invasiu mans d’una munió d’iniciatives previsiblement més priva- audiovisualisme espectacularista –que ens fa passar des que no pas públiques, més mercantils i tecnocràtiques d’Homo sapiens a Homo videns, segons Sartori– i la digi- que no pas humanístiques i socials, i més competitives que talització universal no faciliten, sinó que redueixen, la no pas cooperatives; i tot plegat acabarà reforçant les capacitat comprensiva i expressiva del llenguatge natural desigualtats i generant ciutats i societats mancades de cohe- i del seu posterior ús eficaç per a la comunicació compe- sió, molt dividides i excloents de grans sectors socials, i per tent en almenys dos terrenys socialment rellevants: la això mateix situades en el pendent de tensions internes i ciència i la política. violències potencials. Notícies recents informen que el creixement cerebral de l’ésser humà s’ha accelerat en els darrers dos segles, Afebliment dels valors educatius i democràtics gràcies a l’escolarització creixent i el progrés sociocultural, El risc d’afebliment dels nostres valors educatius i de ciuta- fins a pesar uns cent grams més que els mil tres-cents que dania democràtica és, doncs, enorme: és un camí de futur feia de mitjana des de mil·lennis enrere; les mateixes notí- costerut i incert. Si no socialitzem les tecnologies en comp- cies adverteixen que l’actual ús sistemàtic d’eines, tant tes de tecnificar la societat, les dificultats apuntades es hard com soft, que acaben actuant com a pròtesis cerebrals consolidaran. El progrés tecnològic és òbviament bo i ha externes –calculadores, informàtica i telemàtica, GPS, etcè- vingut per quedar-se, però no l’hauríem d’acceptar com a tera– poden frenar l’evolució cerebral per la menor auto exi- dominador de les nostres vides, sinó com el que és, un auxi- gència d’abstracció, de memòria i d’agilitat operativa. No liar, un instrument, mai una finalitat en si mateixa, descon- hem de ser biologistes en absolut, però no podem ignorar trolada i mancada d’uns mínims principis ètics, que no són que la nostra capacitat mental té una base cerebral deter- sinó principis de preservació i millora de la condició minant. Tot i que podríem optar per romandre com a espè- humana. cie en un cert “creixement zero” cerebral i delegant el L’educació, entesa integralment –la formal, la no formal creixement en les mateixes pròtesis intel·ligents, cal i la informal–, està cridada a tenir un paper determinant: o pensar si això és humanament i socialment acceptable. esdevé protagonista democràtica i guia del creixement Perquè aquests són camins que, en opinió de l’autor de l’as- humà, social i tecnològic o es convertirà en una esclava de saig trencador Sàpiens. Una breu història de la huma- les pitjors pulsions individualistes, competitives, tecnocrà- nitat, Yuval Noah Harari, és probable que portin a la creació tiques i autoritàries. Ha de ser una educació democràtica d’humans més poderosos i més intel·ligents que nosaltres en quant és igualitària, ètica en quant és lliure i responsable, per la ciència, i que l’Homo sapiens sigui substituït per científica en quant és racional i metòdica, humanística en aquests éssers; preveu que els humans i els ordinadors es quant és crítica, lingüísticament competent i culta, i sensi- fusionaran en ciborgs i que amb la implantació de xips al ble en quant és capaç de reconèixer el valor de les emocions cervell podrem consultar internet amb la ment; la qual cosa, i integrar-les en una vida personal plena. Tot això no sola- però, considera obvi que no serà possible per a tothom i que ment no nega cap progrés, sinó que en garanteix la qualitat es crearan autèntiques castes biològiques on per primera humana, democràtica i cívica. 21 Josep Maria Coll Professor associat de la Maastricht School of Management i director-fundador del Centre de Promoció de Negocis d’ACCIÓ a Corea del Sud El Tao de l’educació Tenim el repte de recuperar l’educació com a estil de vida i mètode per esdevenir persones millors. Amb el desenvolupament humà com a finalitat, l’educació deixaria de ser un mer instrument al servei de l’economia. Europa –especialment els països del sud– viu una època de coneguda tan sols com la fàbrica del món per convertir-se en dol pels danys d’una crisi financera i econòmica global que un dels principals centres neuràlgics de la dinamització no s’acaba de superar. A la mala salut de les dades macro- econòmica, la inversió, el comerç i la innovació. econòmiques se sumen les conseqüències socials de les La valoració de l’educació està molt arrelada en la retallades centrades en la salut i l’educació. Un dels psique col·lectiva dels països confucians, fet que els repre- col·lectius més afectats és el dels joves. Malgrat l’esforç i senta un avantatge important. La despesa més gran en els diners dedicats a procurar-se una formació de qualitat, educació als països asiàtics és només un indicador del no poden fer-se un lloc al mercat de treball. Això fa que compromís polític i familiar amb el conreu del factor humà. creixi la frustració del col·lectiu juvenil, que confia cada L’elevat estatus social de mestres i professors, així com l’es- cop menys en l’educació dins d’un sistema que no genera treta relació entre la universitat i l’empresa, són els altres oportunitats, i també augmenta la decepció dels adults per dos pilars d’un sistema que reflecteix el gust dels asiàtics no haver estat capaços de dissenyar un sistema que oferís pel coneixement aplicat. un futur millor als seus fills i néts. La valoració de l’educació com a motor de progrés ve A l’Àsia, en canvi, sembla que les coses van millor. Als acompanyada per la cultura de l’esforç manifestada a través països desenvolupats de la regió més oriental, com el Japó, de la disciplina i la diligència, virtuts que Confuci va defen- Corea del Sud, la Xina (costa est, Hong Kong, Taiwan) i sar fa més de dos mil·lennis com a claus per millorar la quali- Singapur, de tradició taoista i confuciana, l’educació ha estat tat humana. Els joves estudiants tenen el repte de formar-se i és un factor clau del progrés socioeconòmic i la cohesió i adquirir coneixement d’una manera imparable, i reben una interna de la societat. Amb l’embranzida d’altres països pressió social en el mateix sentit. Les jornades intensives emergents del sud com Malàisia, Indonèsia, Tailàndia, el diàries a l’escola es complementen amb activitats acadèmi- Vietnam i l’Índia, l’Àsia s’ha convertit en el motor del crei- ques extraescolars esgotadores. Els més resistents assolei- xement econòmic mundial, que fa trontollar l’hegemonia xen resultats destacables, constitueixen un capital de talent política i econòmica atlàntica. L’Àsia està deixant de ser al servei del progrés del país i poden pujar per l’ascensor 22 Ciutats educadores lògics i de suïcidi juvenil en països com Corea del Sud o el Japó. El confucianisme ha deixat una forta empremta a l’Àsia Oriental. Però el llegat de Confuci va molt més enllà del fet de realçar l’educació. El funcionari xinès, desencantat del sistema polític de l’època, va iniciar un viatge per compren- dre les vicissituds de l’ésser humà i el seu paper en la polí- tica i la societat. Després de dotze anys, ja convertit en mestre, va tornar a la terra natal per divulgar el seu pensa- ment, centrat en l’art de ser humà. Per Confuci, l’educació no és només un model o un mitjà per aconseguir un objec- tiu, sinó sobretot un camí de vida i una manera de viure (el camí del tao). Ser és aprendre, és el procés continuat que guia el desenvolupament de l’individu des d’un punt de vista integral i holístic. L’aprenentatge no és tan sols l’acumulació de coneixements; no importa saber molt, sinó passar-s’ho bé aprenent. Per això Confuci emfasitza el valor de l’aprenen- tatge com a activitat que cal viure a través de l’experimen- tació directa. L’educació forma part del desenvolupament humà, entès com a acció conjunta de la mateixa societat, no com un fet aïllat que és competència de l’educació pública. L’aprenentatge com a aposta El concepte de l’educació de Confuci i la seva aposta per © Ana Yael Zareceansky “l’home aprenent” formen part d’una cosmovisió taoista en què l’ésser humà se situa entre el cel i la terra, i es comporta meritocràtic fins a ocupar posicions de lideratge en els com un petit univers que canvia constantment. El coneixe- àmbits de la indústria i la tecnologia, de la recerca i el ment és sinònim de consciència, i el seu desenvolupament desenvolupament. El cansament i el recel es combaten amb s’articula des del cel fins a la terra mitjançant l’educació. obediència i resignació en una cultura en què el bé col·lectiu Confuci creia en la regeneració de la consciència pública i s’avantposa a l’individual. privada mitjançant l’educació. Però la globalització ha En la societat global d’avui l’educació encara es concep desmitificat l’educació i l’ha reduït a un instrument de com un mitjà per aconseguir un progrés material, en què progrés material, tot i que també facilita l’accés general al l’objectiu és trobar o emprendre una bona feina que permeti coneixement. assolir un estatus socioeconòmic rellevant. El model d’èxit A casa nostra tenim un repte doble: d'una banda, recu- es basa en l’acumulació de riquesa material amb el mínim perar el valor de l’educació, i de l’altra –igual que a l’Àsia–, esforç, en el culte a l’individu i en la promoció de la seva aprendre pel goig d’aprendre, com a estil de vida i mètode imatge social. La sinergia del mercat i els valors confucians per esdevenir millors éssers humans. Amb el desenvolupa- de l’educació i de l’esforç han fet que l’adaptació dels països ment humà com a finalitat, l’educació deixaria de ser un mer de l’Extrem Orient al món capitalista hagi estat meteòrica. instrument al servei de l’economia. El foment del talent i de L’Àsia ha sabut introduir i desenvolupar el capitalisme amb l’autorealització personal impulsaria la creativitat i la inno- una identitat pròpia. El capitalisme confucianista optimitza vació, cosa que, per la seva banda, afavoriria el desenvolu- el rendiment d’una societat educada per al benefici pament econòmic, mediambiental i espiritual de la societat. col·lectiu, fet que reforça el desenvolupament econòmic a Caminar pel tao de l’educació no és una empresa fàcil, partir de la construcció del talent i de l'aplicació que té en però el llegat de Confuci és universal i aplicable a qualsevol l’economia. Si res no trunca l’estabilitat política a la regió, indret. Com el mateix savi deia, cal una regeneració de sembla indiscutible que l’Àsia ascendirà ràpidament en consciència que, començant per l’individu, es transmeti a la detriment d’un eix transatlàntic –els Estats Units i Europa– societat i després al sistema polític. En aquest nou escenari, cada cop més deteriorat. l’economia deixa de ser el senyor i l’educació, el vassall. Malgrat tot, hi ha símptomes alarmants que alerten que Guiats pel tao, els líders del futur no perdran la il·lusió i la no és or tot el que lluu. En un sistema en què sovint s’ama- passió per aprendre. Si l’economia va bé, posaran la creació guen les expressions d’identitat individual per mantenir de riquesa i llocs de treball al servei del desenvolupament l’harmonia social, els valors confucianistes tradicionals com humà; si no, toleraran millor les frustracions i aprofitaran l’obediència i el respecte a la jerarquia es comencen a posar els canvis per aprendre i adaptar-se a la realitat canviant. en dubte, també per efecte de la globalització, davant de De ben segur que contribuiran de tota manera a augmentar filosofies més llibertàries vinculades al carpe diem del món la felicitat global bruta. occidental. Alguns joves asiàtics, pressionats i desesperats, no acon- segueixen expressar-se ni trobar l’equilibri i el seu lloc al món, com reflecteixen les elevades taxes de trastorns psico- 23 © AFB Sílvia Espinosa Periodista i doctora en comunicació audiovisual i publicitat. Autora de Dones de ràdio (2014) La pionera radiofònica oblidada Maria Cinta Balagué, la primera locutora de ràdio a Catalunya, es va avançar al seu temps amb un programa en format magazín dedicat a les dones. Només en temps recents s’ha reconstruït la rellevant actuació com a radiofonista d’aquesta barcelonina, funcionària de l’Ajuntament fins que es va jubilar, el 1968. Històricament s’ha atribuït el títol de primera locutora de bàndol franquista en la Guerra Civil, director general de Ràdio Barcelona a Maria Sabaté (sobre aquestes línies, l’any premsa de Franco i conspicu ideòleg del seu règim. 1925), tot i que en realitat no va ser mai locutora, sinó secretària de direcció amb els pioners de l’emissora. La De senyores i per a senyores primera locutora que va actuar com a tal va ser Maria Cinta Corria el 1926 quan l’emissora, encara amb poques hores de Balagué, treballadora de l’Ajuntament de Barcelona, que va programació i dominades per les veus masculines, es va crear el primer programa magazín dedicat al públic femení. adreçar a una poderosa institució femenina, l’Institut de Quan Ràdio Barcelona va sortir a l’aire per primera Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, per oferir a les sòcies vegada, l’any 1924, les poques hores del dia que emetia l'oportunitat de fer un programa “per a senyores”. Una jove programava música clàssica i conferències vinculades, per Maria Cinta Balagué, deixeble de la fundadora, Francesca exemple, a la història o als nous invents de moda. Era una Bonnemaison, va entrar així en contacte amb la ràdio. ràdio de música culta i de monòlegs adreçada a un públic Maria Cinta Balagué havia nascut a Barcelona l’any d’un cert nivell cultural, que compartia els gustos d’una 1898. Va estudiar magisteri i, un cop graduada, es va presen- programació pionera i elitista i es podia permetre el luxe de tar a les oposicions de la Diputació que presidia Enric Prat pagar un cànon per tenir un magnífic receptor a casa. La de la Riba. Va quedar segona i li van oferir feina a l’Ajunta- feien persones benestants i conservadores, que s’adreçaven ment, al Negociat de Cultura que s’estava creant. a un públic minoritari caracteritzat per les mateixes atribu- Amb dinou anys acabats de fer, Balagué va entrar de cions de classe. funcionària sense tenir molt clar si li agradaria la feina, tal En aquest marc, el programa dedicat a les dones era una com ella mateixa manifestaria molts anys després en una mena de soliloqui amb un objectiu clar d’adoctrinament. Es entrevista retrospectiva publicada a La Vanguardia. Va ser deia Charlas para la mujer i el presentava el periodista la primera dona que s’incorporava a la funció pública. El Joaquín Arrarás, que anys més tard seria corresponsal del 1922 la van traslladar a Governació. Després d’un periple 24 BIOGRAFIA Biografia per diferents departaments de l’Ajun- i destra amb la ploma, tal com demos- tament i de treballar amb personali- tren alguns dels seus escrits del 1927 a tats de la categoria de Ventura la revista tècnica Ràdio Lot. Aquí es Gassol, Manuel Ainaud o Adrià Gual, descobreix la seva particular visió de va ser secretària dels regidors fins la ràdio: que es va jubilar, l’any 1968. La seva “La dona, la bona mestressa de llarga carrera com a funcionària li va casa, que les seves peculiars obligacions valer la Medalla de la Ciutat (1973) i la l’allunyen del continu bullici de les diver- Medalla de Plata del Mèrit al Treball sions mundanes, té un mitjà excel·lent per (1976). recrear-li les oïdes i il·lustrar-la a l’ensems, per a enriquir els seus coneixements artístics i pràctics. Rescat d’una biografia desconeguda I mentre li va trametent ço que passa pel defora, mentre Aquesta faceta de funcionària ens va permetre reconstruir Pompadour l’assabenta de les Modes i Georgette li explica la biografia de la primera locutora de ràdio del país. Les temes útils, i en Toresky amb el ‘Míliu’ fa riure els fillets que fotografies aparegudes a la premsa d’una Balagué gran, que la volten, i mentre escolta embadalida els diàlegs Gonzàlez- rebia reconeixements municipals, mostraven la mateixa Miret o algun conte, o el Quintet li fa sentir alguna escollida fesomia de la Maria Cinta Balagué que havia estat la primera composició, etc., ella és a casa seva.” locutora de Ràdio Barcelona. La troballa, fruit d’una revisió exhaustiva de documents, ha permès rescatar una expe- Dones “consagrades a la família” riència vital totalment desconeguda fins a la publicació de I no tenia cap recança a alliçonar les seves oients, defensant Dones de ràdio. les seves col·laboradores quan es rebien queixes sobre Maria Cinta Balagué no era una treballadora contractada alguns continguts del programa: per Ràdio Barcelona, sinó una col·laboradora que, sota el “[...] lamentándonos al mismo tiempo, que no haya más pseudònim de Salus, va radiar les primeres emissions feme- Georgettes que, lanzando su voz al espacio, templen un A sota, d’esquerra a nines corals. Tenia vint-i-vuit anys quan li van oferir fer un poco la atmósfera que respiran estas muchachitas que dreta, portada del llibre Dones de ràdio, programa. El seu perfil culte la va portar a estrenar el 1926 dándoselas de intelectual, van leyendo en los tranvías nove- on es rescata la una secció literària femenina dins la programació que Ràdio las cinematográficas y cosas de muy mal gusto, sin otra figura de Maria Cinta Balagué, i una Barcelona dedicava a les dones, anomenada genèricament preocupación que de levantar de vez en cuando sus ojos mostra de publicitat Radio telefonía femenina. De periodicitat bisetmanal, para ver si algún efebo les dirige sus miradas; o aquellas de ràdio apareguda a s’emetia els dimarts i els divendres a les sis de la tarda i otras de las modernas mujeres –que creen serlo, pero que la revista D’ací d’allà l’any 1925. durava vint o trenta minuts, segons el dia, que es dedicaven no lo son en el elevado concepto de la palabra– para, A dalt, una foto a difondre les creacions de les oients amb inquietuds lite- volviendo su vista hacia atrás, vuelvan también a sus hoga- d’època de la radiofonista ràries. Salus era l’encarregada de posar en antena els res, ávidos de su presencia y su guía y se consagren a la barcelonina. escrits. Al final d’aquell mateix any el programa va ampliar familia como es su deber”. A la pàgina anterior, imatge de 1925 de continguts i va fitxar col·laboradores noves, especialistes en El febrer del 1929 Balagué i les seves companyes van Maria Sabaté, “modas y temas útiles”. Totes eren dones d’un alt nivell desaparèixer de la programació, i Ràdio Barcelona EAJ-1 secretària de direcció i cultural i econòmic, que ja publicaven sobre aquestes matè- tornava a emetre monòlegs per a les dones. anunciadora a qui ries en revistes femenines de l’època. Així, mentre la Senyo- Maria Cinta Balagué Domènech es va quedar soltera. Va s’havia considerat equivocadament com reta Pompadour s’encarregava de “Modas” i la Senyoreta morir a Barcelona, on va ser enterrada, el 3 de juny de 1985, la primera locutora Maintenon de la secció “Ciencia doméstica”, Balagué conti- als vuitanta-set anys. de Ràdio Barcelona. nuava radiant tant els escrits de les oients com els de les seves especialistes. També mantenia converses amb la pianista Emília Miret, que explicava, segons la premsa, “amb una veu vibrant, clara i expressiva, el perquè sí o el perquè no de les sonates de Beethoven”. Maria Cinta Balagué va ser una pionera. Segurament sense tenir-ne consciència, va ser la primera persona que feia un programa de ràdio amb format magazín, tancat, amb una estructura àgil, construït a base de seccions, amb col·laboradores que parlaven de temes diversos de l’univers femení, i adreçat a un públic objectiu concret: les dones. També va ser idea seva donar veu en antena a les oients que enviaven escrits. Tota una novetat. Aquest magazín embrio- nari tenia la mateixa estructura que els que avui encara s’es- colten a la programació radiofònica. És un mèrit que cal reconèixer-li i atribuir-li, encara que el seu magazín femení no estigués més de mitja hora en antena. Era una dona plena de contradiccions: avançada en la concepció formal de la programació però ideològicament conservadora –si atenem als continguts que s’hi difonien–, 25 Albertí, Editor SL Imma Merino Periodista i crítica de cinema. Professora de la UdG Jungles, distàncies i marginacions Jordi Morató, Neus Ballús i Carlos Marqués-Marcet són uns joves cineastes catalans que s’han revelat poderosament amb el seu respectiu primer llargmetratge, que els ha fet guanyar premis i els ha dut a voltar món per presentar-lo en festivals. Què pot originar el desig de fer cinema? Jordi Morató (Torelló, 1989) creu que va tenir la intuïció que fer-ne és una forma d’aprenentatge que accelera l’alè vital: “I ho he comprovat perquè tens experiències que, en el cas d’arribar a viure-les, requeririen molt més de temps a la vida ordinària.” Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) no recorda que Fotos: Fabiola Llanos tingués al cap voler ser directora, però pensa que el seu desig s’origina en la voluntat de donar a conèixer realitats Morató, el més jove, de només vint-i-cinc anys, diu que pròximes a ella perquè, si no ho fes, ningú més no ho faria: no podia imaginar que arribaria tan lluny amb un projecte “Per això vaig filmar el meu avi de vuitanta anys quan va concebut primerament com un treball de final de carrera a voler descobrir què podia fer amb una càmera de vídeo. I, propòsit de la particular selva que Josep Pujiula, el Garrell, per a La plaga, vaig rodar a Gàllecs, aquesta mena de terra es va arranjar en un petit bosc del terme municipal d’Arge- de ningú al terme de Mollet, d’on sóc. En tot cas, encara que laguer (la Garrotxa). em resultin realitats pròximes, no vol dir que conegui del El títol del seu documental assagístic és Sobre la tot qui o què filmo. El cinema s’ha de fer per conèixer i marxa –però també en té un altre d’internacional: The compartir aquest coneixement. Per mi no paga la pena fer creator of the jungle–, i reflecteix la manera recurrent amb una pel·lícula si no has après res de nou un cop l’has què el mateix Garrell defineix com ha fet i refet durant quar- acabat.” anta anys tot un món. “Ho va fer tot sobre la marxa, sense Carlos Marqués-Marcet (Barcelona, 1983) imagina que una idea preconcebuda, construint edificacions, canalitzant l’origen de la seva vocació procedeix de l’estranyesa que, en l’aigua, en un lloc on va jugar i es va banyar de petit. Hi va un moment de la seva infantesa, va sentir davant la seva tornar per continuar-hi jugant. S’hi va arribar a sentir com imatge reflectida en un mirall, tot i que sospita que això es Tarzan, un home lliure i salvatge, però uns gamberros de la pot tractar d’un relat elaborat per explicar aquesta atracció civilització van envair el seu paradís retrobat. Per evitar que pel cinema. “Sentia que era jo i que a la vegada no ho el fessin malbé, el va destruir ell mateix. Més tard va refer-lo, era –recorda–. Em va angoixar, però ara sé que s’ha de viure fins que la construcció d’una autovia al costat va tornar a amb aquesta angoixa: que el jo també és un altre. assetjar el seu món. Novament destruït, el va reprendre per Tanmateix, és perquè sents que no en saps prou (si és que aixecar torres encara més altes fins que va arribar un informe en saps alguna cosa) dels altres (i de tu mateix) que fas tècnic dels Mossos. Tanmateix, ara hi excava i hi ha construït cinema o escrius o pintes. Entenc el cinema (no només fer- la seva tomba”, explica Morató, que, havent fet un dels docu- ne, sinó veure’n) com un mirall en què projectes una imatge mentals de l’any, continua formant-se al Màster en docu- de tu a través d’altres, però no només per identificar-te de mental de creació de l’IDEC/UPF mentre va treballant com a manera narcisista: eixampla la visió sobre un mateix, l’al- càmera i muntador. teritat i el món. En el mirall hi sou tu i l’altre junts. I també Jordi Morató va saber d’aquella jungla inventada per podria explicar que vaig sentir ganes de fer cinema en uns amics. L’aventura humana del Garrell el va fascinar i en descobrir un dia per la tele Vivre sa vie, de Godard, encara va emprendre una de pròpia durant la qual va confirmar la que fos en un programa de Garci i doblada al castellà.” seva intuïció originària: “Jo també he treballat sobre la Havent estudiat tots tres comunicació audiovisual a la marxa, sense partir d’una idea, aprofitant tot allò que Universitat Pompeu Fabra, en diferents cursos, Jordi trobava, intentant superar les contrarietats sense amargar- Morató, Neus Ballús i Carlos Marqués-Marcet s’han revelat me. Tot això ho he après del Garrell, però sobretot m’ha poderosament amb el seu primer llargmetratge, que els ha encoratjat el fet que ell s’ho ha passat bé amb cada pal que fet guanyar premis i els ha dut a festivals de tot el món. afegia. Aquesta és una lliçó de vida i, per tant, serveix per 26 GENERACIÓ ETC Generació etcètera fer cinema. M’ho he passat bé amb cada pal amb què s’ha gal, continuarà parlant d’una realitat que li resulta pròxima: D’esquerra a dreta, anat fent el film, sense calcular i esperar-ne res”. Morató “M’inquieta aquesta dificultat perquè la conec”. a la pàgina anterior i en aquesta, Jordi creu que aquesta actitud (aquesta gaubança i aquesta lli- Morató, director bertat) és el factor que ha fet possible la pel·lícula i que A deu mil quilòmetres de Barcelona del documental assagístic Sobre la aquesta sigui com és. Hi cal sumar el llarg temps que hi ha D’acord amb la seva idea que el cinema és un mirall que marxa; Neus Ballús, dedicat, més de cinc anys, i, sens dubte, el suport generós reflecteix el jo i l’altre, 10.000 km, de Carlos Marqués- autora de La plaga, la gran guanyadora de de moltes persones, de manera particular d’Isaki Lacuesta i Marcet, és una ficció en què es pot reconèixer l’interès per la sisena edició dels Isa Campo, que n’han assumit la producció. la fotografia del seu director i el fet que visqui a Los Ange- premis Gaudí, i Carlos Marqués- les –la mateixa ciutat que la protagonista femenina del Marcet, director de Als límits entre documental i ficció film–, on va anar el 2009 amb una beca d’un any de la 10.000 km, títol que fa referència a la Lacuesta i Campo també van donar suport a Neus Ballús, Fundació “La Caixa”. distància que hi ha que, amb el seu company Pau Subirós, va crear la produc- Encara que torni sovint a Barcelona, lloc de producció i entre Barcelona i Los Angeles. tora El Kinògraf i, després de diversos curts, va emprendre rodatge d’un film que sobretot passa en interiors, Marqués- la creació de La plaga, la gran guanyadora de la sisena Marcet es va quedar a Los Angeles perquè li van anar sortint edició dels premis Gaudí. Una pel·lícula que posa en qüestió feines i, de fet, li agrada viure-hi. Podria passar el mateix a la frontera entre el documental i la ficció construint un relat Alexandra, la protagonista, que també se’n va de Barcelona amb la vida de cinc persones que, confluint en un mateix amb una beca i que, malgrat la comunicació per l’Skype amb territori, reflecteixen una realitat social relativa a la immi- el seu company, experimenta una crisi en què la distància gració, la vellesa, la prostitució i les dificultats de la pagesia. física –els deu mil quilòmetres que separen les dues urbs– “Què va fer possible La plaga? Suposo que hi va tenir a n’evidencia una de més profunda. veure la meva tossuderia, però evidentment la col·laboració “He intentat parlar de com gent que s’estima es distan- de molta gent, començant per aquells que són els seus cia perquè els seus desigs són diferents, tot i que d’això protagonistes –comenta Neus Ballús–. Nosaltres, pel que fa ningú no en tingui la culpa”, em va comentar Carlos a la producció, vam fer totes les passes que ens van dir i, Marqués-Marcet en una conversa per Skype mentre jo sorprenentment, ens va funcionar i vam trobar els recursos estava a punt de sopar i ell dinava a Los Angeles abans de per fer-la. Ara bé, sobretot la va fer possible tal com és la reprendre una feina de muntatge per a una amiga. Ha idea de mostrar de manera naturalitzada, amb la seva treballat com a muntador (i continua fent-ho perquè li és complexitat vital, unes persones i unes realitats que, o bé se còmode posar-se al servei d’un altre) mentre feia curts i no les ignora, o bé se les tracta com a marginals.” li sorgia la possibilitat de rodar un llarg. “L’amistat ho ha fet Neus Ballús està gestant el seu segon llargmetratge, possible: els amics que hi han col·laborat i que m’han dut a amb el qual vol abordar la dificultat d’una relació d’igualtat buscar els diners per poder pagar-los una mica.” entre persones del “món ric” i persones de països pobres amb tot el pes de l’explotació colonial. Hi afegeix que, encara que tingui previst rodar part de la pel·lícula al Sene- 27 Helena Buffery aquells mateixos anys van estar marcats per dies vertigi- Cap del Departament d’Estudis Espanyols, nosos de marxes històriques i campanyes a favor de la Portuguesos i Llatinoamericans. Universitat de Cork democràcia, però avui no en conservo ni el més remot record personal. Pel que fa al context sociocultural, el que Les set edats de sí que recordo dels meus anys de preadolescència és la Ruperta fantasma de l’Un, dos, tres, flaixos del programa Barcelona de nit de l’Àngel Casas, que entrevèiem mentre ens feien fora perquè anéssim a dormir, la meva àvia cantant que era una “iaia ie-iè”, i a mi mateixa quan m’obligaven a inter- És com una xarxa d’espais amb pretar Kisses for me per a divertiment moderat de la meva capes superposades, moltes de les familia extensa. Barcelona, vista amb ulls de criatura. Sense cap indici quals s’han perdut i d’altres s’han dels efímers paisatges bucòlics on es refugiaven, potser transformat irremeiablement, mentre massa idealitzadament, les infàncies angleses o irlandeses, que a algunes només s’hi pot accedir sinó plena d’aquells terres enrajolats i gravats que resse- guíem, dels parterres i les voreres per on saltàvem, i de les mitjançant records incerts o portes i els llindars foscos on ens amagàvem (llocs curiosos fotografies encara menys fiables. i irregulars on més tard veuria els meus fills pujar, saltar i ensopegar i que, per a tants visitants actuals, omplen la “I la darrera escena, ciutat d’encant). Perquè, malgrat l’alarma recent que han la fi d’un conte estrany, ple d’esdeveniments, generat les bretolades que es fan als llocs turístics i les és la segona infància, el pur oblit: sospitoses xarxes urbanes criminals, per al visitant esporà- sense ulls i sense dents; sense gust…, sense res.” dic i per a moltes famílies irlandeses Barcelona continua sent una ciutat ideal per anar-hi amb nens, plena de plat- (Del soliloqui conegut com “Les set edats de l’home”, de ges, de parcs i de bars, restaurants, mercats i museus acolli- l’obra Al vostre gust, de William Shakespeare. Traducció dors per als infants. Si bé és cert que hi ha zones que és catalana de Salvador Oliva.) millor no visitar, n’hi ha d’altres que ofereixen tota mena d’aventures. Aquesta primavera he acompanyat la meva filla Tinc una imatge gravada de la meva infantesa en la qual hi ha de vuit anys i la seva preuada possessió, per bé que poc dues nenes vestides amb dues granotes iguals de color morat duradora, una “Superpatata” feta a mà, i he gaudit de la seva i baixos acampanats que van de la mà de sa mare, d’aspecte incoherent (tot i que enormement suggeridora per a mi) força hipster i vestida amb uns texans també de campana, i selecció de llocs memorables en un recorregut llampec, que tenen com a fons una plaça de Catalunya de colors crida- però també de les reaccions dels botiguers, els comerciants ners (gairebé en tecnicolor de tanta sobreexposició). Quin i els cambrers locals: “I aquesta patata tan maca, com es any devia ser? El 1976? El 1977? Crec que són els colors el diu? I com es troba? I què s’explica la senyora patata?” que em fa pensar que va ser després de Franco, però potser Ara em ve al cap un altre record, gràcies a les imatges va ser només tot just després. El que se’m fa més estrany, que ha pres la ballarina i coreògrafa Àngels Margarit per a però, mirant-ho retrospectivament (com passa amb tantes l’estudi sobre els fluxos urbans de Barcelona que forma part altres fotos de les meves visites d’infantesa a Barcelona, fetes del projecte URBS. Els diaris en vídeo filmats per la Núria en els llargs passejos per la Gran Via, la Rambla i, en aquells Font mostren la negociació diària que mantenen persones dies, també el carrer d’Urgell), és la sensació d’espai obert al d’entorns socials, culturals i generacionals diversos amb un nostre voltant, un espai avui pràcticament inimaginable al paisatge urbà canviant. Em va commoure especialment la centre de Barcelona en un dia clar, ni en aquesta plaça refor- imatge de la plaça de la Universitat del segle XXI, amb el mada o renovada (ara una mica més grisa i menys atraient) terra de ciment i uns bancs baixos de pedra, ara plenament ni en cap de les altres vies de la ciutat que s’han convertit en funcional per als skaters que recorren, rabents i estrepito- zones de vianants. També recordo amb tendresa la Rambla i sos, les actuals places públiques de disseny. Fa només una les tardes que hi vaig passar passejant per aquelles parades dècada, aquest paisatge era ple d’arbres, herba i bancs de sorolloses, plenes de colors i absolutament atractives, o asse- fusta, i hi sovintejaven tot de pensionistes de moviments guda amb els avis, per unes quantes pessetes, a les dobles lents, com ara els meus avis, que l’ocupaven per xerrar amb fileres de cadires que hi havia gairebé a dalt de tot per veure- altres parelles de gent gran sobre flaqueses familiars, escàn- hi l’espectacle del món deambular davant nostre, lluint les dols del veïnat o el preu de la llet. És la Barcelona de la millors gales de tarda. sisena edat, que sembla que ara ha quedat apartada de la Aquests plaers rituals, repetitius, m’han quedat a la vista. memòria amb molta més insistència que la primera vegada Aquesta juxtaposició em fa pensar en una xarxa d’es- que vaig veure cap dels edificis, monuments o llocs turístics pais amb capes superposades, moltes de les quals s’han emblemàtics de Barcelona, potser exceptuant-ne els paisat- perdut i moltes de les quals s’han transformat irremeiable- ges màgics del Park Güell i els jardins de Montjuïc, que en els ment, mentre que a algunes només s’hi pot accedir mitjan- anys següents esdevindrien l’escenari d’escapades divertides. çant records incerts o fotografies encara menys fiables, on És clar que els llibres d’història, les memòries i moltes la realitat s’amaga en certa manera fora del marc; un palimp- de les notables novel·les catalanes, m’han explicat que sest urbà realitzat, de forma reveladora, en material de 28 BCN VISTA DES D’IRLANDA Barcelona vista des d’Irlanda © Elisenda Llonch pel·lícules i documentals i també a través de relats que “L’embarcador. Al peu de la columna, herois i banderes. intenten conservar una capa d’aquell paisatge quan està en La plaça de Macià, amb fuetades de palmeres. Les pacients ple procés de ser esborrat (com Rodoreda, com Tusquets, esglésies, pedra sobre pedra. Els jardins de Montjuïc. Art. com Marçal). Si en seguim l’estela, observem i escoltem Més art! L’Arc de Triomf. L’estació de França. Així, tot a restes d’una ciutat diferent, d’una ciutat en trasllat, entre prop i tot lluny. Tot barrejat. Tot lluny de turistes i de idiomes, entre edats, entre mons. coloms, soldats i minyones, nens color de rosa, tipus folls i Fa relativament poc vaig llegir una història que l’escrip- burgesos grassos. Calor i fred. Llum i ombra. Necis i eixerits. tora mexicanocatalana exiliada Maruxa Vilalta va escriure Dolents i bons.... Quina era jo, de totes aqueixes persones?” després de retornar per primera vegada a Barcelona, de Entre aquesta caòtica sèrie de llocs, visions i sensacions visita, sent una adolescent, l’any 1949-50. Hi esmenta els que ens presenta la narradora, n’hi ha un que, de ben segur, carrers, les places i els monuments més representatius de la havia de superar els coneixements de qualsevol turista ciutat, incloent-hi el carrer on Vilalta havia nascut (Munta- autèntic: la plaça de Macià, dita així només entre 1931 i ner), i altres símbols culturals relacionats amb la infantesa. 1939. Pel temps de la visita de Vilalta ja tornava a portar el El meu dia foll (1958) desprèn una aura de nostàlgia en seu nom històric i actual, Real o Reial. Enterrada sota què es difuminen les fronteres entre el passat i el present, aquesta història, doncs, hi trobem la tragèdia de la Barce- la realitat i la imaginació, i explora els efectes d’aquest llin- lona republicana i catalanista, amagada rere una referència dar intermedi sobre la constitució de la persona. En aquest que només es pot reconèixer si estem disposats a compar- relat, la narradora/protagonista adolescent adopta i habita tir la mateixa llengua i la mateixa visió de la història. En diverses subjectivitats, entre les quals hi ha la del turista: evocar els senyals, els indrets i els objectes perduts, sorgeix “La noble Barcelona sí, ella sí, estava allí, senyorívola i la preocupació per la convivència i la preservació de tempo- bona. Però jo no me n’adonava. Em creia que no em perta- ralitats diverses en l’espai present. nyia. Em sentia sense dret a embrutar-la. 29 © Josep Domíngez / AFB Noranta anys de metro El ferrocarril elèctric subterrani d’àmbit urbà va arribar a Barcelona ara fa just noranta anys, el 30 de desembre de 1924, per donar solució a un problema que totes les societats urbanes avançades es van plantejar al seu moment: com facilitar la mobilitat d’una població creixent, concentrada en unes àrees cada cop més extenses, alliberant espai, al mateix temps, en uns carrers col·lapsats pel transport de superfície. El Gran Metro va unir llavors, per primera vegada sota terra, la plaça de Catalunya i la de Lesseps. La línia –simple fragment de la notable xarxa projectada al principi– tenia un recorregut de 2.741 metres i quatre estacions, i va ser l’embrió de l’actual línia 3. A les pàgines següents fem un repàs als primers plans del metro barceloní i al seu desenvolupament; ens endinsem en túnels i estacions per conèixer dades curioses, anècdotes i llegendes, i expliquem els avenços que el metro incorporarà per posar-se a l’alçada d’una ciutat que es proclama intel·ligent. 30 DOSSIER Noranta anys de metro Josep Maria Espinàs només disposava dels peus per desplaçar-se. Una limitació Escriptor i periodista que compartia amb la majoria dels animals terrestres i que després es va modificar amb l’ús del cavall i del carro. El metro parla Fins que el metro va aportar una gran innovació: la velo- citat. A les grans ciutats, la velocitat de trasllat es va acon- seguir gràcies, precisament, al fet que els camins que obrien Potser estaria bé que, alguna vegada, els combois de metro no es veien entorpits pels obstacles ens fixéssim en el rètol d’una estació de la superfície i podien, per tant, mantenir una velocitat ràpida i sostinguda. i ens preguntéssim què signifiquen Avui, una Barcelona sense metro no és imaginable. La aquelles paraules. Perquè hi desfilen ciutat seria com un organisme al qual li han extirpat uns referències històriques, geogràfiques, nervis bàsics. Per mi, una altra qualitat del metro és que ens parla. personals. Almenys als qui tenim una certa curiositat per llegir rètols. Naturalment, el viatger té pressa i només necessita identi- El ser humà va néixer al planeta Terra. I quan dic planeta ficar la placa que li indica on haurà de baixar. Però general- Terra, vull dir la seva superfície. Allà on l’espècie podia viure ment no sabem què ens diuen alguns dels rètols successius, i evolucionar. a més d’indicar en quin punt estem del nostre trajecte. Al cap d’uns mil·lennis, però, va intentar conquistar Potser estaria bé que, alguna vegada, ens fixéssim en un l’aire, i ho va aconseguir. Primer va intentar-ho amb globus dels rètols i ens preguntéssim què signifiquen aquelles i després amb avió. Va descobrir que es podia moure en un paraules. Perquè al llarg de totes les línies de metro, hi altre espai. desfilen referències històriques, geogràfiques, personals. La Li faltava descobrir i demostrar que es podia moure Verneda ens diu que, en aquell barri, abans hi havia un bosc encara en un altre espai, que podia viatjar per sota de la de verns. Igualment, l’estació Llacuna ens fa saber que en seva superfície ancestral. aquella zona hi va haver, en altres temps, una invasió d’ai- I va néixer el metro. gua de mar. Drassanes, que prop d’aquella estació es cons- Es podria dir que era la conquista d’una tercera dimen- truïen vaixells medievals per a l’expansió mediterrània de sió: la subterrània. Catalunya. I Penitents, que és un barri on hi havia hagut El metro, que primer va ser un túnel únic, s’ha anat ermitans, cosa que ara costa de creure. ramificant progressivament fins a convertir-se en una xarxa. Els vagons del metro de Barcelona, doncs, anant i venint Com un teixit cada vegada més dens. sense parar, teixeixen els més diversos punts de la vida Això ha permès l’aparició d’una percepció absolutament passada i present. nova, que incorpora dos valors fonamentals de la vida: el Quan baixo en una estació, miro la placa i, si entenc què temps i la distància. Penso en els temps antics, quan l’home m’està dient, li dono les gràcies. © Vicente Zambrano Imatge de l’estació del Liceu de l’actual línia 3, que va ser final de la línia I entre el 1925, un any després d’inaugurar-se, i el 1946, quan se li va afegir l’estació de Ferran (“Fernando- Ramblas”). A la pàgina anterior, inauguració del Gran Metro a l’estació de la plaça de Catalunya, presidida per l’infant Ferran en representació del rei Alfons XIII, el 30 de desembre de 1924. 31 Dossier Obres del metro a la Rambla, any 1932. A la pàgina següent, de dalt a baix,visita de les autoritats a les obres de construcció del Gran Metro, el desembre de 1922; un vagó dels primers trens –fabricats per una empresa basca– a les cotxeres en superfície de la plaça de Lesseps, els anys trenta, i les obres d’obertura de la Via Laietana l’any 1913, amb un petit fragment ja construït del túnel de doble sentit que a partir de 1926 acolliria les vies del ramal II del Gran Metro (Aragó-Correus). © Josep Domínguez / AFB Josep Maria Rovira Ragué Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya Deien que els barcelonins no suportaven viatjar sota terra El 30 de desembre de 1924 es va inaugurar la primera línia de metro de Barcelona –el Gran Metro, embrió de l’actual línia 3– entre les places de Lesseps i de Catalunya. Els inicis d’aquest mitjà de transport van ser força titubejants, ja que el poc ús que se’n feia va comportar dificultats econòmiques a la companyia. La gènesi dels primers projectes de metro a Barcelona, mitjans de comunicació per permetre els desplaçaments entès com a ferrocarril elèctric subterrani d’àmbit urbà, dins la ciutat que, a més, ja havia començat a annexionar els s’inscriu en el context dels profunds canvis que, a tot el municipis veïns. Finalment, amb el desenvolupament del Pla món, vivia la tecnologia dels transports urbans al comença- Cerdà –que donava continuïtat al territori entre nuclis ment del segle XX. urbans– els sistemes de transport van anar perdent el caràc- A la fi del segle XIX, com a conseqüència de la irrupció de ter d’enllaç entre nuclis residencials per convertir-se en l’energia elèctrica en les societats desenvolupades de eixos de la mobilitat urbana. l’època, es va produir l’eliminació successiva de la tracció Per ordenar i dirigir el creixement d’aquest territori, animal i del vapor a les xarxes de transport urbà i es van l’Ajuntament va treure a concurs i va aprovar el 1905 el Plan substituir aquestes fonts d’energia per l’electricitat. Les de Enlaces de l’urbanista Léon Jaussely, que modificava noves xarxes de tramvies elèctrics aportaven una velocitat substancialment el Pla Cerdà. Jaussely proposava la divisió comercial més elevada, un impacte ambiental inferior i uns de l’espai urbà en diferents zones segons les activitats costos d’operació molt més reduïts. previstes i establia zones verdes per separar-les, a manera A aquest fet cal afegir-hi la concentració de la població de tallafocs. Al pla s’ordenaven també les xarxes tramvià- als nuclis urbans, que crea una necessitat creixent de ries i es preveia un ferrocarril subterrani, antecessor del desplaçar-se per unes ciutats cada vegada més extenses i, metro, i les penetracions i enllaços ferroviaris. Aquest per tant, menys assumibles per als desplaçaments a peu, fins aspecte es descrivia al Plano de los Tranvías y Ferrocarriles. aleshores majoritaris. El fenomen migratori va motivar una En l’inici del canvi de tracció als tramvies, les compa- necessitat d’habitatge cada vegada més gran i també de nous nyies de transport van ser incapaces de satisfer la 32 Noranta anys de metro demanda creixent de viatges amb una oferta suficient de servei en algunes línies. La densificació del trànsit en determinats indrets centrals, com ara la Rambla, la plaça de Catalunya i el passeig de Gràcia, va acabar per plante- jar la recerca d’una solució en forma de ferrocarril elèctric urbà segregat i subterrani, que podia donar resposta a la congestió dels mitjans públics de transport i a la vegada a l’ordenació adequada de l’entorn viari, solució ja adoptada en altres indrets, temps enrere, amb molt bons resultats. El primer projecte En resposta a aquest requeriment, els enginyers Pau Müller i Gonçal Zaragoza van redactar un projecte de ferrocarril subterrani amb tracció elèctrica, d’ample de via estàndard, anomenat Ferrocarril Metropolitano Norte-Sur de Barce- lona. El traçat tenia una longitud de 7.236 metres i unia la Ciutadella amb la Bonanova, passant pel subsòl del passeig de Colom, la Rambla, la plaça de Catalunya, el passeig de Gràcia, el carrer Gran de Gràcia, la plaça de Lesseps, el passeig de Sant Gervasi i el passeig de la Bonanova. En fer-se càrrec del projecte per compte de la societat Gran Metropolitano de Barcelona (GMB), l’enginyer indus- trial Santiago Rubió i Tudurí va replantejar el projecte origi- nal. En va modificar les capçaleres i va comprar el túnel construït per l’Ajuntament a la Via Laietana a partir del 1908, i d’aquesta manera va afegir al projecte original un nou ramal entre Aragó i Correus. Es configuraven així uns traçats que serien els embrions de les actuals línies L3 i L4. Aquest va ser el primer túnel de metro construït a Barcelona, que va estar sense utilització fins a la inaugura- ció de la línia II, d’Aragó a Jaume I, el 1926. Les línies previstes quan es van engegar les obres de construcció, l’any 1921, eren les següents: — Línia I, de Lesseps a la Rambla (actual L3). — Línia II, d’Aragó a Correus (actual L4). — Línia III, de Lesseps a Sant Gervasi, Vallcarca i Horta (actual L3, parcialment). — Línia IV, de Lesseps a Sarrià, les Corts, Sants, Hosta- francs, el Poble-sec, la Rambla, el parc de la Ciutadella, l’Es- tació de França i Correus (línia de circumval·lació). — Línia V, de l’Estació de França a la Rambla. Aquesta xarxa del GMB cobria els principals eixos de mobilitat de la ciutat i significava un gran canvi en un moment en què la xarxa tramviària, en l’època de màxima expansió, començava a donar signes de sobresaturació i d’envelliment –tant del material mòbil com de la infraes- tructura–, al cap de més de vint anys d’ús intensiu. Paral·lelament a aquests fets, el 1910 l’enginyer indus- trial Ferran Reyes i Garrido va desenvolupar el projecte d’una línia ferroviària d’enllaç entre totes les estacions de ferrocarril que hi havia en aquell moment. El projecte preveia l’establiment de dues grans estacions a la plaça de Catalunya, que integrarien també el tren de Sarrià. El projecte, anomenat Ferrocarril Subterráneo SO-NE de Barcelona, Sans-San Martín, Enlaces y Estaciones Centrales, d’ample de via ibèric i amb una longitud de 7.368 metres, es va presentar al Govern de l’Estat l’any 1912. A conseqüència de l’esclat de la Gran Guerra, l’any 1914, va caure en l’oblit fins a l’any 1920, quan el projecte es va reprendre amb la societat Ferrocarril Metropolitano de 33 © Frederic Ballell / AFB © Josep Domínguez / AFB © Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunuya Dossier Barcelona (FMB), que s’havia acabat de constituir. Mentre s’iniciaven les obres, FMB va projectar i sol·licitar la conces- sió de set noves línies, que cobrien pràcticament tota la ciutat de l’època i que van ser un precedent de la xarxa actual juntament amb les del GMB: — Línia Sants - Sant Martí, en construcció entre Sants i la plaça de Catalunya, amb una estació terminal provisional. — Línia de Lesseps, amb enllaç a Catalunya amb el tren de Sarrià, convertit en subterrani i altre cop d’ample ibèric, i amb terminal a l’estació de la línia en construcció. Incloïa un ramal entre l’estació de Gràcia i la plaça de Lesseps. — Línia de la Ronda, des de la plaça d’Espanya fins a la plaça de la Universitat pel Paral·lel i les rondes. — Línia de la plaça de Tetuan, des de la plaça de la Universitat fins a Tetuan per la Gran Via. — Línia de Sant Andreu, des de la plaça de Tetuan fins a la plaça de les Glòries per la Gran Via, i fins a Sant Andreu, al costat del passeig de Valldaura, per la carretera de Ribes. — Línia del Poblenou, amb inici a la cantonada del passeig de Sant Joan amb la travessera de Gràcia, pel passeig de Sant Joan fins al carrer de Pujades i, des d’aquest indret, per Pere IV fins al carrer de la Selva de Mar. — Línia de Can Tunis, amb inici a la plaça d’Espanya, per la Gran Via de les Corts Catalanes fins al barri de la Mare de Déu de Port, l’hipòdrom de Can Tunis i el port franc. © Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya — Línia del Prat de Llobregat, des de la plaça d’Es- panya, per la Gran Via de les Corts Catalanes, fins a l’esta- Joan Coll / Manuel Marina ció del Prat de la companyia de ferrocarrils MZA i, des d’allà, Joan Coll, autor del text, és llicenciat en Comunicació cap a les instal·lacions aeroportuàries. Audiovisual i director de CultRuta Tots aquests projectes van precedir la inauguració de la Manuel Marina, responsable de la documentació, és línia I del GMB, excepte la darrera de les línies esmentades, diplomat en Turisme i guia de les visites pel metro que es va sol·licitar poc temps després, l’any 1925. La inauguració de la línia I del GMB es va fer el 30 de desembre de 1924 sobre un traçat inacabat, ja que només va Una història entrar en servei el tram de Lesseps a la plaça de Catalunya, amb una longitud de 2.741 metres i amb dues estacions subterrània intermèdies, Diagonal i Aragó. No va ser fins més tard que es van posar en servei les estacions de Fontana, l’1 de maig Túnels i estacions en desús, antigues de 1925, i de Liceu, el 5 de juliol de 1925, i la línia II entre rajoles artístiques, publicitat d’altres Aragó i Jaume I, el 19 de desembre de 1926. Pel que fa a les línies d’FMB, el 10 de juny de 1926 es va temps, remors d’aigua i fins i tot inaugurar el tram entre la Bordeta i la plaça de Catalunya de llegendes de fantasmes expliquen la l’anomenat Ferrocarril Metropolitano Transversal, embrió història del metro de Barcelona, ara de l’actual línia 1. Va tenir una estació provisional a la plaça de Catalunya fins que es van acabar els treballs cap a Sant accessible en directe per mitjà d’unes Martí, interromputs a causa de la indefinició que hi havia visites guiades. respecte de la nova estació que calia construir al centre de la ciutat en col·laboració amb la Companyia del Nord. La història d’una societat, d’una localitat o d’un col·lectiu Els inicis del funcionament del metro van ser força titu- acostuma a basar-se en fets singulars, representatius, bejants: la baixa utilització per part dels ciutadans va dramàtics o feliços, i habitualment esdevinguts a la superfí- comportar dificultats econòmiques importants a la compa- cie. Tanmateix, durant els segles XIX i XX, la industrialització nyia. Cal tenir present que enfront dels 170 milions de viat- i la vida a les urbs del que considerem el món civilitzat han ges anuals que es feien amb tramvia, el metro no va arribar canviat substancialment el dia a dia dels seus habitants, fins a aportar-ne deu fins als anys trenta. Alguns observadors al punt que alguns ciutadans viuen part de les seves vides del fenomen van concloure que als barcelonins d’aquella sota l’escorça terrestre. època no els agradava viatjar pel subsòl, però crec que ens Aquestes noves formes de vida, minoritàries encara, no acostaríem més a la realitat si afirméssim que l’oferta era s’estudien habitualment als tractats d’història contemporà- àmpliament insuficient per a les necessitats d’una ciutat nia. Tanmateix, resulten vistoses per al gran públic. Una com Barcelona. Quan finalment hi va haver una oferta prova d’això és el creixent nombre d’activitats de lleure solvent, el mite va caure per si sol. subterrànies: búnquers, túnels i masmorres medievals, dipò- 34 Noranta anys de metro ven, encara, rajoles originals, blanques o acolorides, petites A l’esquerra, o grans, brutes o cuidades, que continuen complint la seva automotor del Gran Metro a l’estació de funció decorativa i higiènica, encara que ocultes als nostres Lesseps, avui ulls. integrada en la línia 3, en una data No és un caprici dels seus gestors. El fet d’ocultar-les, indeterminada dels eliminar-les o substituir-les ha facilitat que disposem d’una anys 1925 a 1930. Els deu trens de les xarxes més il·luminades, accessibles i còmodes de originals duien dos totes les ciutats amb un metro gairebé centenari. Per cotxes cada un i van estar en contra, vegem l’exemple de París o Londres: a la capital funcionament, francesa i a la britànica es conserven estacions històriques reformats, fins al final de la dècada pràcticament idèntiques a les originals, però mai no de 1980. podríem baixar-hi en cadira de rodes de la manera que A sota, l’estació de podem fer-ho a Fontana, per exemple, gràcies als múltiples Lesseps del Gran Metro, poc abans ascensors que hi ha. d’inaugurar-se. Aquesta modernització ha comportat, sens dubte, canvis A peu de pàgina, l’estació de Fontana a la mateixa xarxa: de línies, andanes, passadissos o esta- de la mateixa línia cions senceres. Com l’antiga Aragó, avui Passeig de Gràcia: actualment, amb el mosaic original on actualment circulen tres línies hi va haver fins fa unes presidit pel logotip dècades el vèrtex de la Y invertida on es bifurcava el recor- de la companyia. regut descendent del Gran Metropolità cap a Liceu o Correus. Amb el creixement de la xarxa es va deixar inde- pendent el ramal del nord per a la L4, que s’uneix amb la L3 per aquest interminable passadís que qualsevol usuari assidu intenta evitar. La seva estretor, rectitud i claustrofò- bia insalvables no tenen l’origen en un mal dia de cap urba- nista, sinó en una qüestió molt prosaica: quan es va fer la sits fluvials i, sens dubte, les xarxes de suburbans van connexió de línies, aquesta zona del subsòl ja havia estat entrant en les propostes turístiques de gran part de les capi- ocupada per un pàrquing subterrani i l’única connexió possi- tals europees. © Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya Barcelona no podia ser menys: coincidint amb el norantè aniversari de la inauguració del primer metro de la ciutat, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i CultRuta han iniciat visites guiades per conèixer el llegat històric, artístic i humà de túnels, vestíbuls i trens que en el dia a dia, tant si els utilitzem com si no, són el marc d’un formigueig incessant sota els carrers de Barcelona. Les visi- tes són una excusa per obligar-nos a passejar pel metro: per parar-nos, fixar-nos en un detall de les rajoles, escoltar un murmuri d’aigua a l’altre costat de les vies o preguntar-nos per un sotragueig que sempre es nota entre dues estacions concretes. Són indicis d’una història subterrània de la ciutat que la majoria ignorem. Que serveixi com a primer exemple l’estació de Fontana, inaugurada l’any 1925, mesos després de l’entrada en servei del tram entre Catalunya i Lesseps. Amb un únic vestíbul però una gran quantitat de trams d’escales fixes i mecàni- ques, la majoria dels que la utilitzen donaran fe de la seva profunditat. Però pocs buscarien, en un extrem d’aquestes andanes de 92 metres de llargària, una joia del metro: l’arc d’accés al túnel en direcció a Trinitat Nova manté les rajo- les pintades que es van col·locar el 1924, amb el logotip i els colors corporatius de l’empresa Gran Metropolità de Barce- lona (GMB), que llavors era privada. Si els agrada el logotip, el trobaran també en ferro forjat a les baranes dels accessos a l’estació de Liceu. La resta de la decoració original de pràcticament tota la xarxa històrica (nucli central de les línies L1 i L3 actuals) s’ha perdut en reformes successives, o simplement s’ha amagat. Darrere de reixetes de ventilació, plafons sintètics, elements prefabricats i màquines expenedores es conser- © Dani Codina 35 Dossier camions cisterna i fonts decoratives. Es calcula que, si deixessin de funcionar, en menys de deu hores les vies quedarien inundades fins a l’altura de les andanes. Confiem que mai no s’arribi a comprovar. La línia d’Arc de Triomf, la L1 actual, va ser, també en els seus inicis, una iniciativa privada d’empresaris entusias- tes de les noves tecnologies. I, com avui, van pensar a inte- grar-les. És per això que les seves vies (d’ample ibèric) són més amples que la resta de les que recorren la ciutat (d’am- ple internacional). El que durant mig segle es va conèixer com el metro Transversal va ser concebut inicialment com una connexió entre l’estació dels trens procedents de l’in- terior de la Península i els que venien del Pirineu i més enllà. Encara avui les seves vies es poden comunicar amb les d’Adif (abans Renfe) mitjançant un canvi d’agulles situat © Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya entre les estacions d’Universitat i Urgell. Aquesta línia ha estat alhora botxí i salvadora de barce- L’estació de Jaume I ble entre metros esquivant els cotxes estacionats va ser el lonins. Va emportar-se vides amb un accident de construc- el setembre de túnel de les robustes bigues que sostenen a sobre dues illes ció l’abril de 1924, quan diversos obrers van morir en 1933. Avui integrada en la línia 3, aquesta del Pla Cerdà. enfonsar-se el túnel que construïen sota la Gran Via a causa estació havia estat D’altres simplement van ser i ja no són. Vegeu el cas de dels moviments de terres causats pels aqüífers. L’aigua com originalment la penúltima del ramal Correus, que es va posar en marxa el 1934 i va funcionar a enemic una vegada més. Anys després, aquesta mateixa II del Gran Metro, durant quaranta anys com a estació terminal, amb una única línia seria utilitzada com a refugi antiaeri quan, en plena que des d’Aragó enfilava cap a la via i una única andana. El 1974, l’ampliació de la L4 cap al Guerra Civil, l’aviació italiana va començar a freqüentar plaça d’Urquinaona litoral va implicar la demolició de l’andana per construir una Barcelona d’acord amb la tàctica franquista de desgast de la i, per sota de la Via Laietana, seguia fins segona via que permetés seguir el trajecte cap a la Barcelo- rereguarda republicana. Els avions italians entraven a la a Correus. neta i el Poblenou. Avui dia, si s’arrapen als vidres dels ciutat seguint la carretera de Castelldefels (avui C-31) fins trens, els més atents aconsegueixen divisar restes d’anuncis que albiraven el monument de la plaça d’Espanya, que iden- que en els anys setanta promocionaven iogurts, candidats tificava el límit de la ciutat densa i, per tant, el punt on polítics o remeis per a la salut. Una arqueologia publicitària iniciaven els bombardejos sobre la població civil. Milers de que només és visible als ulls dels iniciats en la matèria, i dels persones es van salvar amagant-se en túnels, andanes i motoristes: els conductors dels trens, que, realment, amb vestíbuls, però altres centenars de barcelonins van morir la conducció automatitzada actual, habitualment s’encarre- corrent cap a aquestes dependències subterrànies. guen d’obrir i tancar portes, però no d’accelerar ni frenar els trens. Així que –estem avisats– no pararan al bell mig L’estació maleïda del túnel perquè fem la foto d’aquests anuncis antics. Una de les estacions més castigades va ser la de Rocafort. Aquest fet i una sèrie de suïcidis en les dècades següents L’aigua omnipresent va fer que, més endavant, els caps d’estació intentessin L’ampliació de la L4 esmentada va posar en evidència el que evitar que els hi destinessin. Temien que, quan el metro en aquell moment va ser un repte important: el subsòl de tancava i es disposaven a esperar el tren que verificava tota Barcelona és, sobre manera, humit, gairebé aquàtic. Segles la línia, aparegués algun espectre a les andanes penombro- enrere l’aigua arribava a la riba de la muralla romana, on ses o als túnels negres, o bé en aquelles pantalles de televi- avui tenim cases, carrers, temples i restaurants, en l’ano- sió tan poc precises que s’estilaven en els anys seixanta. menat Gòtic Sud. La riba va anar retrocedint, però conti- Amb l’ampliació i la modernització de les línies han nuen arribant aigües de les desenes de rieres i torrents que desaparegut certs oficis: el d’obrir i tancar portes des dels baixen des de Collserola, abans a cel obert (fixem-nos en vagons, el de validar bitllets, el d’accelerar i frenar (actual- els noms dels carrers de Gràcia) i avui dia per aqüífers, ment aquesta tasca la controlen uns sensors a cada esta- naturals o construïts, situats a sota nostre. ció), el de cap d’estació (ja ningú no ha d’encreuar els dits Podeu veure dos vídeos sobre les Construir en certs punts no va ser fàcil: a la Barceloneta perquè no el destinin a Rocafort) o el de verificar el tercer rutes i les estacions es va dur a terme una proesa per aconseguir estabilitzar el rail (quan l’electricitat se subministrava arran de terra i fantasma del metro de Barcelona al terreny. I, amb les dificultats, van sorgir les sorpreses, com baixar a la via comportava el risc de morir electrocutat). mòbil o al web quan es creia que s’havia trobat una bossa de cru i gas al Han desaparegut de la vida diària, però, com tota la www.bcn.cat/ bcnmetropolis/ litoral barceloní, però en realitat es tractava d’una fuga dels història recent del metro, el seu record es conserva en la videos dipòsits de l’antiga Catalana de Gas. memòria dels nostres veïns i companys de viatge i a les I l’aigua continua sent-hi. No es veu, però es pot sentir. rajoles de cada estació. N’hi ha prou de dedicar a aquesta Si ens hi fixem bé, a Arc de Triomf veurem unes reixetes a evocació una estona de calma i interès perquè, subtilment, la paret que separa les vies. En moments sense trens ni ens sorgeixin les preguntes i, com a resultat d’això, les megafonia, una oïda atenta pot aconseguir apreciar des ganes de conèixer la història subterrània de Barcelona, de d’allà una de les vuit bombes que dia i nit evacuen les aigües la qual el metro protagonitza els últims noranta anys. Enho- freàtiques subterrànies a col·lectors de clavegueram, rabona. 36 Noranta anys de metro Ramon Malla Director de Línies Automàtiques de TMB Oriol Pàmies Periodista A l’avantguarda dels metros del futur Si fas noranta anys vol dir que has viscut molt. En el cas del metro de Barcelona ha estat una vida de creixement, maduració i actualització. Amb l’entrada al segle XXI el transport es transforma una vegada més per resoldre la mobilitat d’una urbs que es proclama intel·ligent. Si el metro ha estat històricament lligat al fenomen de l’hora punta, de les anades i tornades de la feina o dels estudis, avui se li demana que, a més, atengui una pluralitat de situa- cions i desitjos de desplaçament, de dia i de nit, en labora- bles i en festius, al centre i a les perifèries, i que ho faci mantenint els atributs de rapidesa, fiabilitat i seguretat que el caracteritzen. La ciutat evoluciona: la població s’ha dispersat, s’han creat nous equipaments i pols d’activitat, ha crescut el turisme, hi ha més gent gran... I també evolu- © Vicente Zambrano cionen els patrons de mobilitat de les persones: l’auge de la bicicleta coincideix amb una pèrdua de prestigi del cotxe, es La tecnologia dels sistemes ferroviaris ha evolucionat en Escales i ascensors desferma la febre de la connectivitat, la informació es rep en diferents etapes per respondre a la preocupació principal: de baixada a les andanes de l’estació dispositius mòbils i es comparteix en temps real... garantir el moviment segur de cada tren en el seu itinerari de Passeig de Gràcia En aquest context, el “metro de sempre” no és suficient, per la via, sense deixar marge a l’error. La culminació de la línia 2, a la Gran Via. i ho serà menys a mesura que les demandes emergents es d’aquest progrés l’estem vivint ara amb la circulació de trens consolidin i requereixin respostes. Les infraestructures de sense conductor ni personal embarcat, en línies automàti- llarga vida s’han de projectar i executar per satisfer neces- ques com la 9 o la 10. Un exemple del salt endavant acon- sitats a llarg termini. Per això ja fa un temps que a les seguit és que el posicionament dels trens, que abans es ciutats, i també a Barcelona, estem pensant en el metro del mesurava en centenars de metres, ara es pot precisar en futur, i començant a fer-lo realitat. centímetres gràcies als sistemes de control basats en comu- nicacions per ràdio (CBTC). Un avenç en què Barcelona ha Escoltar la gent i aplicar la tecnologia estat pionera, ja que va ser la primera del món a fer circu- El metro que ve serà el resultat d’escoltar les demandes de lar un tren sense conductor amb aquest sistema de control. la gent i aplicar les solucions que la tecnologia hi pugui apor- La tecnologia també ha fet possible que la major part tar. Així, s’espera que pugui absorbir la demanda que es dels dispositius crítics dels metros actuals, tant dels trens produeixi en tot moment, tant a les hores punta com a les com de les estacions i els túnels, es puguin monitorar a hores vall (que ja no ho són tant), que tingui una fiabilitat distància. Això obre possibilitats noves de gestió eficient del elevada, que pugui respondre fins i tot en esdeveniments transport, augment de la fiabilitat, minimització del consum, de ciutat massius, que funcioni més hores i no pari en deter- millora de la informació i l’atenció als usuaris, reforç de la minades nits, que proporcioni informació en temps real seguretat a través de la vigilància intel·ligent dels espais... sobretot en cas d’incidència... I tot això amb costos inferiors La separació física entre les andanes i la zona de vies, i sense pèrdua de condicions de seguretat. mitjançant portes automàtiques sincronitzades amb les El canvi ja és visible en els àmbits tecnològics i de la portes dels trens, és una altra petita revolució que afegeix infraestructura, però potser no tant en els aspectes orga- confort i seguretat als viatgers i que va de bracet amb els nitzatius, en què contrasta l’elevada formació de les perso- metros automàtics. Barcelona va instal·lar les primeres nes amb el baix valor afegit de feines rutinàries, com ara portes d’andana de l’estat espanyol el 2007, a la línia 11. vendre bitllets i conduir trens. I, per anar bé, tots han d’anar L’aspecte físic ideal dels metros està canviant, i, per lligats. tant, la manera de construir-los. Les estacions ja no són 37 Dossier laberints tortuosos de corredors i escales, sinó espais línia de l’anterior i, per a la propera, s’espera que es tripli- diàfans on els fluxos s’ordenen lògicament, sense barreres quin. arquitectòniques entre el carrer i les andanes, perquè tota La majoria dels nous metros es dissenyen i construei- la població tingui les mateixes possibilitats d’accés al trans- xen perquè siguin automàtics, i és significatiu constatar que port públic, amb forta presència del transport vertical quan una ciutat ha posat en servei una línia automàtica mai mitjançant ascensors, i en què els enllaços s’han pensat per més no ha construït una nova línia tradicional amb conduc- afavorir la intermodalitat. Els túnels no són tubs exigus, sinó tors. Una altra tendència que marcarà els propers anys és la que incorporen camins d’evacuació i espais per maniobrar o conversió de línies convencionals en automàtiques, en què aparcar trens que poden entrar en servei en el moment Barcelona és també un exemple, ja que l’any 2009 va fer una idoni. Per inserir aquestes infraestructures en zones densa- transformació en aquest sentit a la línia 11. ment poblades o d’orografia complicada, s’utilitzen tunela- Més atractiu, més flexible, amb més informació de dores de gran diàmetre que deixen el túnel acabat, i servei, eficient, sostenible, segur: són trets del metro del minimitzen l’afectació en la superfície. D’aquesta manera futur, en què Barcelona ja treballa des de fa un temps i del s’estan construint en gran part les línies 9 i 10. qual s’ha convertit en referència internacional. L’ambiciosa El metro del futur demana una organització adequada ampliació de la xarxa que tenim en curs, les línies semicir- per aprofitar els avantatges que aporten la infraestructura i culars 9 i 10, s’ha dissenyat amb aquestes característiques i la tecnologia. Com que s’eliminen tasques rutinàries, els està impulsant l’adopció de pautes diferents d’organització llocs de treball tenen més contingut i esdevenen més poli- i de relació amb els viatgers, que ja han assumit com a valents: calen empleats amb coneixements tècnics, que normal que al tren no hi hagi conductor, ni tan sols cabina. prenguin decisions i que alhora es relacionin amb els viat- La posada en servei del sector Besòs de la línia, d’onze quilò- gers. Aquests nous perfils són encara més evidents en les metres de longitud, el 2009-2010, ha representat l’establi- línies automàtiques, des de les persones en contacte amb ment d’un bon banc de proves per a aquest nou metro, que el públic fins a la majoria de les situades als àmbits de ja podem considerar madur. manteniment i operació. Amb aquesta organització, el Malgrat les dificultats que el context econòmic centre de control adquireix encara més importància, com a comporta a l’hora de tirar endavant les grans infraestructu- lloc en què s’integren les funcions i els sistemes. res, la línia 9 i la 10 avancen i s’ha anunciat la posada en servei d’una part del sector sud, entre Aeroport T1 i Zona El metro automàtic Universitària, per als primers mesos del 2016. Això vol dir Si hi ha un model que en molts casos integra tots aquests que s’afegiran a la xarxa prop de vint quilòmetres i quinze trets del metro del futur és el metro automàtic, entès com estacions. I una dada que no es pot passar per alt: molt aviat el conjunt de la línia, no solament la circulació de trens sinó el 25% del metro de Barcelona serà completament automà- també la gestió de les estacions. tic. Així, doncs, no sols es crearà una nova oferta de trans- L’avenç cap a aquest model és ràpid i decidit, segons port ràpid i massiu que travessarà els campus de la UB i la indiquen les dades de l’Observatori de Metros Automàtics, UPC, el recinte firal de Montjuïc 2, Mercabarna, el Parc organisme permanent de l’Associació Internacional de Logístic i els barris residencials de l’Hospitalet i el Prat de Transport Públic (UITP) que presideix TMB i es coordina Llobregat, sinó que al mateix temps es farà un pas ferm per des de Barcelona. Actualment, més de quaranta línies de situar la xarxa de transport a l’altura del segle XXI. Perquè metro, que sumen més de sis-cents quilòmetres, estan auto- en termes de mobilitat urbana el repte és donar respostes matitzades, i s’espera que l’expansió s’acceleri en els als problemes d’avui i, en la mesura de les possibilitats, propers anys: cada dècada s’han duplicat els quilòmetres de avançar-se als de demà. © Vicente Zambrano Tren de la sèrie 9000, del fabricant Alstom, a l’estació de Sagrada Família de la línia 2. Aquestes unitats són les primeres preparades per circular sense conductor, tot i que en aquesta línia sí que en duen. 38 Llibres Jordi Nopca dedicar tot un any a Camí de sirga, de Daniel Giralt-Miracle Jesús Moncada, però gràcies a la meti- Una passió culositat de la lectura es veuria amb cor Fer justícia a transversal de traduir-lo anys després a la seva llen- August Font i necessària gua, l’eslovè. El dibuixant Miguel Gallardo obre les portes de la seva trin- xera, plena a vessar de còmics: en destaca una selecció del dibuixant de The New Yorker Gluyas Williams, centrat a retratar figures rodanxones en ambients urbans. Cada personatge té una manera diferent de conviure amb la seva biblio- teca. El doctor en filologia romànica Ramon Pla i Arxé té els 21.000 volums de la seva col·lecció “registrats a l’ordi- nador”. L’historiador Josep Fontana dedica habitacions a cada bloc temàtic: al desgavell del lloc on treballa s’hi ha Biblioteques particulars d’afegir una cambra dedicada a la lite- La Barcelona eclèctica. de Barcelona ratura catalana dels segles XIX i XX i una L’arquitectura d’August Font Jaume Subirana. Fotografies de altra a “la història espanyola, del 1808 i Carreras (1854-1924) Víctor P. de Óbanos al 1864”. El compositor Salvador Judith Urbano Lorente Ajuntament de Barcelona Brotons s’ha especialitzat a acumular Ajuntament de Barcelona Barcelona, 2014 partitures, i l’expert en jocs Oriol Comas i Dux Editorial 197 pàgines i Coma conserva una quantitat ingent Barcelona, 2014 de títols relacionats amb la lúdica disci- 224 pàgines Alè, vida i futur: Dostoievski associava plina en què s’ha especialitzat. El polític aquestes tres paraules als llibres. En el Miquel Iceta recomana una joia poc Molt pocs barcelonins saben que a la món actual es dóna un doble moviment coneguda de Lawrence Durrell, Antro- part alta de la ciutat hi ha un petit paradoxal que consisteix, d’una banda, bus –contes sobre un diplomàtic que el carrer dedicat a l’arquitecte August en el progressiu consum digital de la fan “riure fins a plorar”–, i el físic Jorge Font i Carreras (1845-1924), i molts cultura, i de l’altra, en la reivindicació Wagensberg no pot suportar que algú li menys coneixen qui era aquest perso- dels suports físics en què aquesta ha endreci la biblioteca, tot i que reconeix natge o, si ho saben, no n’identifiquen estat transmesa. Del llibre se’n ressalta que el seu desordre l’ha obligat a tornar- les obres. Per això valorem la feina que el disseny, la tipografia, l’interlineat, el se a comprar llibres seus. porta a terme amb entusiasme i des de paper que s’ha fet servir, l’olor que Destaca també el gust impecable de fa anys la Dra. Judith Urbano, profes- desprèn el volum i la presència abasse- la parella formada per la sinòloga Dolors sora d’història de l’art a l’Escola Tècnica gadora que encara té a través de les Folch i el fundador de l’editorial Empú- Superior d’Arquitectura de la UIC, amb biblioteques particulars. A Biblioteques ries, Xavier Folch, que té gairebé 3.000 el propòsit de recuperar la memòria de particulars de Barcelona, Jaume Subi- primeres edicions de poesia catalana Font, un dels arquitectes més descone- rana investiga les col·leccions de llibres moderna. El testimoni de la bibliotecà- guts i potser també més menystinguts de tretze barcelonins que han tingut o ria Teresa Rovira, morta aquest setem- de l’arquitectura catalana del 1900. L’úl- encara tenen una professió directament bre als noranta-cinc anys, és un dels tima aportació de la Dra. Urbano en relacionada amb la lletra impresa. Ho fa més valuosos: de la col·lecció familiar, aquest sentit és el llibre La Barcelona a partir d’entrevistes interessants, requisada pel bàndol franquista, només eclèctica, que acaben de publicar acompanyades d’imatges de la biblio- en va poder recuperar els volums que l’Ajuntament de Barcelona i Dux Edito- teca i de la tria de quatre llibres que estaven dedicats al seu pare, Antoni rial. L'obra constitueix una reivindica- s’estimi especialment. Rovira i Virgili, o els que portaven el seu ció nova i oportuna d’aquest gran El recorregut comença amb el nom escrit. Va ser gràcies a això que professional, que va ser ignorat per dramaturg i guionista Josep Maria molts anys després d’haver llegit per haver estat fidel a un estil imperant en Benet i Jornet, que reconstrueix el seu primera vegada Maria Glòria, de la seva època, l’eclecticisme, que, justa- itinerari lector –s'inicia amb Jules Dolors Monserdà, el va poder tornar a ment per la seva ambigüitat, va quedar Verne– i admet que procura deixar pocs desar en un dels prestatges de casa eclipsat per la potència desbordant del llibres, “perquè no tornen” i això el fa seva. modernisme que el va succeir. “emprenyar molt”. La traductora i assa- La majoria dels arquitectes que van gista Simona Škrabec va saber què era estudiar al final del segle XIX van rebre la literatura després de devorar l’Ulis- una formació de gran qualitat acadè- ses de James Joyce, que no ha tornat a mica en què tenien un paper destacat el llegir per por de “destrossar-lo”. Va càlcul d’estructures, el coneixement 39 LLIBRES Llibres dels materials i el dibuix artístic i tècnic, Mercè Balada Poc després d’aquest viatge, ja havia encara que estèticament mirés enrere, obert botiga de material fotogràfic a com, d’altra banda, es feia en gairebé Viatge a la Barcelona i feia de reporter gràfic. Va totes les escoles d’arquitectura europees Barcelona del ser, doncs, un dels pioners d’aquest coetànies: els professors estaven fasci- nats per les arquitectures de la Grècia 1900 de la mà ofici, ja que va treballar per a les prime- res publicacions que van incorporar la clàssica, del món àrab, del romànic i d’Adolf Mas fotografia a les seves pàgines per sobretot del gòtic, i també per elements il·lustrar les notícies de la Barcelona de de les renaixentistes o barroques. Poste- principi de segle, una ciutat vibrant, en riorment, aquestes referències les utilit- transformació constant. zarien “eclècticament” en les seves obres L’Adolf, incipient reporter gràfic, els alumnes, molts dels quals, com freqüentava els ambients culturals August Font o el també redescobert modernistes i les tertúlies com la d’Els Enric Sagnier, eren conscients que els Quatre Gats, on era reconegut per la temps canviaven i que també ho havia de seva sensibilitat darrere l’objectiu i pel fer l’arquitectura, però van optar per seu entusiasme, apreciat pel seu interès seguir fidels a la tradició historicista, en per l’art i popular pel seu bon humor. una decisió que en primera instància va En aquest cercle és on va fer amistat semblar encertada, perquè els va amb el pintor Ramon Casas i on dos comportar nombrosos encàrrecs per arquitectes, Puig i Cadafalch i Domè- part de les institucions, la burgesia i l’es- Barcelona, 1900. nech i Montaner, li van proposar la tasca glésia, que els van confiar molts dels seus Els reportatges d’Adolf Mas titànica de fotografiar i catalogar el edificis. Blanca Giribet patrimoni artístic i arqueològic català. Per aquest motiu, La Barcelona Viena Edicions i Ajuntament Amb l’entusiasme que el caracterit- eclèctica resultarà de gran interès a de Barcelona zava, s’hi va abocar de ple i en una tothom que vulgui saber de la nostra Barcelona, 2014 primera embranzida va fer 25.000 nega- arquitectura, i apropar-se amb una 153 pàgines tius. Va dissenyar un sistema d’arxiu de mirada objectiva i oberta a August Font, fàcil consulta i va començar a docu- figura que la Dra. Urbano contextualitza “Coneixeu l’Adolf Mas? Pocs són a Cata- mentar el patrimoni català: d’aquesta i analitza en la introducció i la cloenda lunya que puguin contestar negativa- manera va néixer l’Arxiu Mas, que aviat d’aquest llibre, i de qui ens presenta ment a aquesta pregunta. L’Adolf Mas va rebre encàrrecs d’arreu del món. amb rigor les obres més rellevants que és un dels homes més populars a Barce- L’arxiu, ampliat pel seu fill Pelai i va fer a Barcelona (també va treballar lona i per totes les contrades catalanes gestionat des del 1941 per l’Institut per a Tarragona, Vilafranca del Pene- on hi ha una pica baptismal, una mitra Amatller d’Art Hispànic, conté 500.000 dès, Tortosa i Saragossa). Es tracta episcopal, o un tàlam (sic) o un retaule, fotografies, principalment del patrimoni d’edificis que, com els lectors podran o simplement, una bella finestra gòtica artístic de Catalunya i de la resta de constatar, no són només emblemàtics per reproduir a mig aire d’una façana l’Estat. Encara avui és un dels arxius sinó també molt coneguts, tot i que en pagesa. Ell ha fotografiat en tota la fotogràfics privats de més prestigi pel general no se sàpiga qui n’és l’autor. Em nostra Catalunya...” El Poble Català, 20 seu valor històric i documental, i rep refereixo a l’Institut Frenopàtic de les de juny de 1915. consultes d’arreu del món, com ha estat Corts, les façanes de l’església dels Ha passat molt temps des del 1915, una constant des que es va crear. Sants Just i Pastor i de la Catedral, la quan es van escriure aquestes línies. En Si les fotografies de l’Arxiu Mas són plaça de toros de les Arenes, el Palau de aquell temps Adolf Mas era un dels fotò- omnipresents en llibres i publicacions, les Heures, l’asil de les Germanetes dels grafs més populars de Catalunya i, sens l’Adolf Mas més personal ha quedat Pobres, la sucursal de la Caixa d’Estal- dubte, el més internacional de tots. inèdit i la seva obra com a reporter és vis i Mont de Pietat de la plaça de Sant Nascut a Solsona el 1860, en el si d’una avui pràcticament desconeguda. Jaume o l’església de la Casa de la Cari- família carlina i fill de procurador, va Blanca Giribet ens proposa en tat, i també als desapareguts Palau de venir molt jove a Barcelona, on va exer- aquest llibre un recorregut deliciós per Belles Arts de l’Exposició Universal del cir, per poc temps, el mateix l’ofici del la Barcelona de principi del segle XX de 1888 i l’espectacular Maison Dorée. seu pare. la mà d’Adolf Mas. La mirada sensible Aquest és, doncs, un volum que Va ser precisament el carlisme de la del fotògraf cedeix tot el protagonisme paga la pena llegir perquè ens permet seva família el que el va convertir en a les persones i converteix la ciutat en comprendre el talent i la vàlua d’un fotògraf. El fet que l’any 1897 acom- un escenari magníficament retratat on arquitecte de gust i tècnicament panyés el duc de Madrid, pretendent es viu el drama, com durant la Setmana competent que, com reclama l’autora, carlí al tron d’Espanya, a un viatge per Tràgica, però també la festa, el treball i no pot ser oblidat. Europa i en tornés amb setanta magní- l’esbarjo. Un viatge en què les mirades fiques fotos dels paisatges i de l’aristo- còmplices dels retratats ens acompan- cràcia europea va ser un bon bagatge yen en la redescoberta de la nostra per començar la carrera com a fotògraf ciutat, tal com era en un dels moments professional a Barcelona. més brillants de la seva història. 40 © Bernat Cormand Jenn Díaz Escriptora Per això aquell dia que de cop la mare va dir que ens preparéssim vaig enfadar-me tant. Era estiu, l’amic estava Les coses que es de vacances i ens havia dit que fins a finals d’agost no torna- ria, i tornava exactament el 27 d’agost, i era 27 d’agost. fan al Clot Aquells mesos de calor no vam fumar, perquè la gent seguia sense voler vendre’ns ni un cigarro, ni un!, que ja ho entenc que no pots vendre un paquet, però un cigarret, un de Els meus amics no acompanyaven petitó, un de no res..., però ningú no volia. Durant aquell mai les seves mares quan anaven a estiu pràcticament no vam ajudar cap àvia, i si ens en trobà- Barcelona –com si nosaltres no vem alguna pel carrer i ens demanava ajuda, després ens gastàvem els diners en gelats, que tampoc estava malament, fóssim de Barcelona. però necessitàvem, necessitar de veritat, amb urgència, fumar. Si marxava, tots fumarien menys jo, i era tan injust, La mare deia: “Vinga, prepareu-vos, que hem de fer coses perquè alguns d’ells havien fumat alguna cosa perquè roba- al centre!” I anar al centre volia dir, no ho sé, fer una excur- ven tabac a casa seva, però a casa meva ningú no fuma, i ja sió, perquè nosaltres som del Clot, que és com una ciutat és estrany que un pare no fumi, doncs el meu no fuma. però no és una ciutat. I si la mare deia prepareu-vos, ja Vaig demanar de totes les maneres possibles no acom- podíem acomiadar-nos de casa per a tot el dia, perquè no panyar-la, i la mare va insistir també de totes les maneres tornaríem fins a la nit. Era una de les coses que més m’agra- possibles, i vaig dir que odiava el barri: “Odio el barri!”, dava del Clot i també era una de les coses que menys perquè sempre igual, sempre amb el centre, com si no fos m’agradava del Clot, perquè perdia tot un dia d’estiu per suficient el Clot, com si el Clot fos una merda. “El Clot és fer coses al centre, quan les coses que jo volia fer eren allà una merda!” I de la bufetada que em va fer la mare, em van al barri. Les coses que jo volia fer al barri eren per exem- passar les ganes de fumar i de menjar gelats i d’utilitzar ple les coses que feien els meus amics, que no acompanya- totes les àvies. Vaig vestir-me en silenci perquè era millor ven mai les seves mares quan anaven a Barcelona –com si així; la mare quan s’enfada és odiosa. nosaltres no fóssim de Barcelona. Coses com anar per les Quan vaig sortir de casa, ja m’estava esperant fora, cases demanant a les àvies si necessitaven ajuda, perquè parlant amb la veïna, i em vaig adonar que la meva normalment sempre la necessitaven i després ens donaven germana no venia amb nosaltres, es quedava amb les unes monedes, i llavors el dia era com si tornés a començar, amigues, i llavors vaig començar a bufar fins que la mare va perquè podíem comprar algunes coses que necessitàvem, girar-se i va mirar-me disposada a pegar-me allà al mig del que realment necessitàvem, coses urgents, com per exem- carrer, ja he dit que quan s’enfada és odiosa, i vaig callar, ple un cigarro. que estic més guapo, com em diuen. Quan feia vint minuts Ningú al barri no ens volia vendre tabac perquè tothom que caminàvem, la mare va parar un moment i es va recol- coneixia els nostres pares i si després ens enganxaven i ens zar en una paret, com marejada per la calor, i jo vaig dir preguntaven qui ens l’havia venut, no dubtaríem a delatar- sense mirar-la ni ajudar-la ni fer-li cas: “Això ens passa per los, així que ningú no ens volia vendre tabac. Però teníem un viure al Clot i voler ser com els del centre; perquè és veri- amic, bé, menys que un amic, perquè només parlàvem pel tat, és el que penso, que hem d’anar allà a comprar coses tabac, i aquest amic ens agafava la pasta, com ell en deia, i per poder ser com ells, que no se’ns noti que som d’un comprava un paquet sencer, amb interessos, com ell en poble, perquè és el que semblem”. I la mare va dir: “Això deia. ens passa per imbècils”. 41 EL RELAT Josep M. Muñoz Having an ideological commitment – if it can be called that, Director of L’Avenç as it has always been so natural for me that it forms part of my life – makes it possible to change the things I don’t like. I think being involved in the problems of society and this Isona Passola far-from-perfect country is positive: it makes you feel useful. I can’t stand passivity in the face of injustice, so for me it is “What distinguishes very stimulating. People speak ill of politics, but they would do well to remember that if you do not do politics, others Barcelona is respect will do it for you. At home, I saw a strong resistance to Francoism through for freedom” cultural outlets, which gave great meaning to the lives of my father and my grandparents. So for me it is very natural, and that is not a merit: when people on the street thank me, L’endemà [The Next Day], Isona I think, What for? Is it so fantastic? The good thing about this country, amid so many bad things, is that it can still be Passola’s second political film, was a transformed. micro-sponsorship phenomenon that How did you become interested in film? grossed €350,000. Passola was the When I was very young I was involved in theatre. Conse- producer of Pa negre [Black Bread] quently, fiction has always interested me greatly. After studying history I started working at the University of Vic. and is currently preparing the There, we had the students debate among themselves as if cinematic adaptation of Joan Sales’ they were historical figures, and we filmed them, which added some appeal. Then I signed up for an Introduction to Incerta glòria [Uncertain Glory]. She Image course at the Institut del Teatre (Theatre Institute), considers Barcelona a powerful centre and from there I made the leap to becoming a producer. of cinematographic experimentation, You created your own production company, Massa d’Or even though Catalan cinema has yet to Produccions, in 1992. That was an important year for Barcelona. find its mass audience. Yes, I had done Despertaferro, one of the first animated films made here, which also had a historical theme. In view of your career as a film producer, it is hardly inci- However, I was interested in fiction, and I found a French dental to mention that you have a degree in contemporary partner in Cannes who fell in love with that film and history. suggested we make a series of co-productions with Arte. So I have such good memories of studying history! It has helped we formed Massa d’Or and made Els de davant [Those in me in my life, and in my profession, to choose themes, to Front] with Jesús Garay. The film is set in the Soviet Union focus not only on political documentaries but on fiction as and addresses Stalinism. well. I have always been a compulsive reader and I thought Almost all the films I have made have a historic element: about studying literature, but there were such good history El pianista [The Pianist], based on the novel by Vázquez professors at the Autonomous University of Barcelona in Montalbán, about Barcelona’s historic district, El mar [The the seventies – Reglà, Termes, Balcells, Riquer, Nadal, Sea], based on Blai Bonet’s novel about post-war Mallorca; Fontana – that I couldn’t pass up the opportunity! During Mirant al cel [Eyes on the Sky], about the bombardments my career as a film producer, history always comes up; it during the Spanish Civil War; Pa negre [Black Bread], based seems I can’t escape it. on the novel by Emili Teixidor, about life in the factory. Cinema makes it possible to turn history into reality. Producing requires a lot of energy, fundraising, going to One day, while shooting Pa negre, the spinning mills in markets, designing the equipment, supervising the shoot- Manlleu started up, and I again heard the sound of the ing, being there for the editing… You put in many hours, machines, and realised that wisps of cotton were flying sleepless nights, and weekends. You must believe in what through the air, over the heads of the workers, and a wave you are doing; otherwise, it gives you no reward. That’s why of excitement swept over me… I told myself that you can I have to produce themes that interest me. make history happen suddenly, you can place it right before your eyes. Afterwards, when we made smoke billow from One of your characteristics as a producer is your use of the chimneys, and mist was rising from the river, and the Catalan literary texts as a basis for your films: El pianista, workers with bicycles and carbide lamps were out and about El mar, Pa negre and now Incerta glòria [Uncertain Glory]. at five in the morning, it was beautiful! History is always I am very interested in the literature of this country, and with me; I have never left it behind. moreover, I know it well. I have studied it and I love it. Also, it’s so difficult to come up with a well-written script. When Something else that is always with you is your ideological you reflect on the psychological creation of the characters commitment. How has it influenced you professionally? and the narrative structures for a novel, you already have a 42 INTERVIEW Interview lot of clues as to how the film could be, right? When you read a novel, you can see if there is a cinematic structure or where you have to make adjustments to create one, and I like this a lot; in fact, at university I took classes in cinematic adaptation of literature, which ended up becoming my speciality. Another of your characteristics has been working with directors who are not known for being commercial: for ex am- ple, you made one of the last docu- mentaries by Joaquim Jordà, De nens [About Children]. I risked a lot here, because Jordà wanted to talk about the “Raval case”, but until we went into the court and we saw how poorly one of the pillars of democracy functions, I didn’t see it turning into a film about justice in our country. How the judges scorned the accused, how they nodded off in the courtroom… Anyway, I am obsessed with the idea that you must seek out your audience. Economic conditions have resulted in Catalan cinema specialising in low- budget and therefore very creative films. This has presented a good brand image abroad, and now Barcelona is a very important centre for cinematographic experimentation, but, on the other hand, we have not found the mass audience that other cinema has, such as French cinema. In France, 35% of revenue comes from French films, because the state provides a lot of support. In Spain, an average of 13% of viewers go to see Spanish films, and in Catalonia… I don’t even want to say it out loud! We have to bring people closer to our cinema; closeness is a means of attraction that works everywhere. We have only solved this problem in televi- sion, with serials, which have satisfied this demand for closeness, but not in cinema. I don’t want to talk about Pa negre, because it is always put forward as an exception, but it demonstrated that we had an audience. You have been President of the Acadèmia del Cinema Català [Catalan Film Academy] for almost two years. Among the Academy’s priorities is the spread of Catalan cinema abroad, but also, and perhaps more importantly, the need to support it at home so that it can find its natural audience. 43 © Pere Virgili Interview Cinema is a tool of cohesion for the country, of self-respect and self-knowledge; it is also the most important tool for Culture is education for getting known abroad. It’s incredible to go around the world adults: you continue to screening a film like Pa negre, and you have all the press ” ” with you from a country as far away as Hong Kong, and you nurture a critical spirit, a can tell them about your country, what your life is like, thirst for information and which language you speak… excitement. In Catalonia, we have not been able to have a cinema with the same creative potential that the country gives to the other arts, such as fine arts and theatre… This is a pressing matter, and it’s why I am leading the Acadèmia: to contribute to putting the cultural centrality of cinema crisis, and furthermore, we have university faculties that within the political centrality that culture should have. The train good professionals, but these young people cannot cultural budget of the Catalan Regional Government does find work! not even reach 1%, and that is a disgrace. We should have At the moment we have a considerable brain drain. The at least 2%, in accord with culture’s economic return, which good people leave. I hope they treat it as practical experi- is something no government has understood. I can’t under- ence and bring back what they have learned, because the stand how, knowing the role that culture can have in a coun- country is bleeding talent. I don’t want to compare it to the try with no state, it has been so abandoned. And I would exile of 1939, but… We have to make a state that works, to like to stress that cinema is an industry, but it is also culture. get back the best so that they can occupy the positions they should be occupying. Culture must therefore be seen not as a luxury but as an indispensable element of society. Aren’t we making too many films? Shouldn’t we be making At home, culture is not taken seriously even though it forms fewer and concentrating our efforts? part of the welfare state. Culture is education for adults: We are producing a lot, with very high quality standards, when you leave school you continue to nurture a critical but with very low budget standards, which does not make spirit, a thirst for information and excitement. Culture is a us competitive. La plaga [The Plague] is one example: it is mainstay of the welfare state, like health and education. We a great film, very creative, but made with very little money. have to fight for it so that institutions understand and Thus it is difficult to go out and compete. However, I am propose a solution. The more culture there is, the more sure its director, Neus Ballús, will be given a good budget wealth there is; not the contrary. It is not “Now we are rich, and, with the talent she has, make a film that is absolutely so we can pay for culture”. This is the lesson Spain has not competitive. understood, and Catalonia has not done well to learn it Consequently, certain normalised budget standards are either. required that would allow competition under equal condi- tions. In the last edition of the Gaudí awards, the average What role does Barcelona have in the spread of Catalan budget of the films chosen was well below the European cinema abroad? average; this is something that must be resolved; we need to Our image is one of a very open city, very respectful, very have normal budgets again in order to sustain the diversity diverse, and I think that this is one of the country’s identi- and thus, obviously, to also stimulate cinema filmed in Cata- fying traits. Sometimes people think that identifying traits lan. But we should also be able to film in English and in are language, etc., but the trait that really distinguishes us, whatever language is appropriate. We should not forget that makes us modern and makes us believe that we are an incu- cinema is also an industry. bator for how testing out a future society should be, is our great respect for freedom. That’s Barcelona, and I think it’s As a director, you have made two films with a clear politi- a fantastic brand image. And this can be shown through cal intention, Cataluña-Espanya [Catalonia-Spain] and, cinema. now, L’endemà [The Next Day]. What sets each one apart? Barcelona has been a very important production centre In L’endemà it was wonderful to be able to explain what for advertising, although this has now partly shifted to you would want your country to be like, but Cataluña- Madrid; we did it very well and it was highly valued. This Espanya was also important, because never before has the means that we have solid production infrastructure, issue been discussed directly, putting thinkers from both although it has been affected by the economic crisis. This is sides face to face and without fear. It was an absolutely something we should not let go of. We also have very good dedramatising film. I presented it throughout Catalonia, and professionals, very creative people, and universities that are it was very well received by the intelligentsia, as it was much preparing their students very well. Consequently, we have more intellectualised than L’endemà, a film made for a everything that any capital requires for films to be shot much wider audience. While Cataluña-Espanya placed all here: structures, logistical support, technicians, etc., and the emphasis on the discourse, in L’endemà the discourse lighting, which is very important, because if you have to remained in the hands of the thinkers, and the emotion – shoot during the day and at five it’s already dark… and there is a lot because I made it epic – is in the hands of the actors and the crowd and choral sequences, etc. So there is a base for the industry, albeit affected by the Cataluña-Espanya aimed directly at the head, and in L’en- 44 Interview © Pere Virgili demà we take a step further and aim at the head and heart follows a very cross-cutting theme, that there is a person to target a wider audience so that the film is for all of soci- behind it whose career will give it credibility and that there ety and not just for the elite. is a good connection with the social networks and the media. In Catalonia, where there is a very structured soci- The film was possible thanks to crowdfunding. ety that has become unbeatable with the internet, micro- It was a pleasure making it with the freedom given to me by sponsorship has a great future. the sponsors… 8,163 people who say, “We’ll put the money in; do what you want,” and only one of them told me that he You appear very excited about the Incerta glòria project. didn’t like it! Thus the film was made not for the sponsors, Yes, I think it will be a great film. but rather with a very open-minded vision. It was a fantas- tic experience. Why did you choose that work? I had it in my head for a long time. When I was taking a So, crowdfunding is the future that we must adapt to? course in directing actors in New York, I met David Rosen- It is for small projects. It allows you to escape from the thal, who had just finished translating Tirant lo Blanc [The banks, but it has a clear limit. A medium-size European film White Knight] into English – which became a mediaeval has a budget of around €4 million, and with L’endemà I bestseller that you can find in supermarkets –, and I remem- managed a European record of €350,000. It is excellent for ber that we talked a lot about Incerta glòria. What’s more, music and for books because the people end up producing it is a producible concept: as with Pa negre, I can produce what they want. Also, it can almost be taken for granted that it with the budgets we have here. It wasn’t hard to convince the final product will do well in the market, if enough people Agustí Villaronga to direct it. He is also a good reader and want to pay. Those in the know say that in order for micro- became hooked immediately. I think we have a great script sponsorship to work, there must be three elements: that it that is very rounded. And the script is everything! 45 © Ana Yael Zareceansky Educating cities Last November Barcelona hosted the 13th International Congress of Educating Cities, assembling representatives from over 470 cities worldwide. This international event presented 150 educational experiences from 36 different countries focusing on the theme “An Educating City is an Inclusive City”. In fact, the first congress was held in the city of Barcelona in 1990 under the heading “Educating cities for children and youth”. Throughout the 24 years since then Barcelona has remained an active member of the International Association of Educating Cities (IAEC). And almost a quarter of a century after its foundation, the congress has come back to the city where it was born. This closes a circle which invites us to take stock. We invited congress director Antònia Hernández and four members of the scientific committee, Àngel Castiñeira, Anna Jolonch, Josep Maria Coll and Joan Manuel del Pozo to give us their opinion. They all discussed the general points of a congress which aims to link the concept of inclusion to those of participation and innovation. We also compiled accounts showcasing the good practices and innovative projects in the field of social inclusion in the city and its metropolitan area, for senior citizens as well as those with disabilities or in prison. 46 DOSSIER Educating cities Antònia Hernández Balada Director of the 13th International Congress of Educating Cities A permanent, plural and multi-faceted educating agent People must be taught in ways that enable them to adapt to the globalisation, to bring them to confront worldwide complexity and to allow them to maintain autonomy when faced with an overload of information controlled by economic and political powers. The 13th International Congress of Educating Cities brought together, from the 12th to the 16th November, representatives from 470 cities and 36 countries , grouped together under the framework of the International Associ- ation of Educating Cities (IAEC). The congress plenaries, presentations and workshops revolved around the theme to the next, a genuine knowledge society without exclusions “An Educating City is an Inclusive City”. – one that guarantees easy access to information and The International Association of Educating Cities is communications technology for the entire population. organised across territorial networks, thematic networks At present, humanity is not simply living in an era of and congresses, and the congress that first set things in change but in fact a real change of era. As Josep Maria Coll motion was held in 1990 in Barcelona under the slogan “The says in the closing article of this publication, “globalisation Educating City for Children and Youth”. Since then it has has stolen some of its mythical value and reduced educa- been held every two years, in Gothenburg, Bologna, tion to an instrument for material progress, although it has Chicago, Jerusalem, Lisbon, Tampere, Geneva, Lyon, São also improved general access to knowledge”. People must Paulo, Guadalajara (Mexico), and Changwon (South be taught in ways that enable them to critically adapt them- Korea). In 2016 the event will come to Rosario, Argentina. selves to the challenges and possibilities that arise with The participants at the very first congress brought together global social and economic progress, so that they can the basic principles for the educational driving force of the actively play a part in connecting local spheres of activity city in an initial charter. Their starting point was the convic- with worldwide complexity, while also allowing them to tion that the edification of their inhabitants could not be left maintain autonomy when faced with an overload of infor- to chance. mation controlled by the centres of economic and political Today more than ever the city, large or small, is both a power. complex system and a permanent, plural and multi-faceted Diversity is inherent in today’s cities and is forecast to educating agent capable of counteracting elements inimical increase in the future. Therefore, one of the challenges for to education. As Àngel Castiñeira notes in this same publi- the educating city is to promote balance and harmony cation, “the educating city of the future is built on three between identity and diversity, keeping in mind the contri- complementary and integrated models: the inclusive city, butions from the constituent communities and the right all the participative city and the creative city”. inhabitants have to enjoy recognition of their own cultural We are facing one of the great challenges of the twenty- identity. We live in a world of uncertainty that gives utmost first century. Firstly, there must be investment in each and importance to establishing security, often manifesting itself every person, such that they may be ever more capable of in the disregard of others and in mutual mistrust. “Educa- expressing, asserting and developing their own human tion as a whole has to be a guide for human, social and tech- potential through their uniqueness, their creativity and their nological growth, unless it wants to become slave to the responsibility. Secondly, conditions of absolute equality worst individual, competitive, technocratic and authoritar- must be promoted so that everyone both gives and receives ian impulses,” warns Joan Manuel del Pozo in his essay in respect, and is capable of dialogue. Thirdly, we have to inte- this very publication. grate all of the factors available to us to build, from one city 47 Àngel Castiñeira Chair in Leadership and Democratic Governance, ESADE-URL An inclusive space for participation and creation The educating city becomes a promoter of wellbeing and of life opportunities for citizens; it is organised as an inclusive space for living together, holding dialogues and connecting, while also favouring the growth of innovation and creativity. Barcelona has made a commitment to an educational role participatory city and the creative city, models that jointly stemming from its interest in the progress of its people. This support three types of capital that are nothing without interest is borne out in its ways of conceiving urbanism and people: human capital, social capital, and intellectual and infrastructure, the tone with which it emphasises the public creative capital. This means the educating city becomes a role and socialising function of art, culture and leisure, and promoter of wellbeing and of life opportunities for citizens; the support lent to innovative forms of citizen participation. it is organised as an inclusive space for living together, hold- The spaces and the times we live in and organise; our ing dialogues and connecting, while also favouring the ways of living and of living together; tendencies in relation- growth of innovation and creativity in this same space. ships and welcoming people; festival and commemoration Moreover, the three pillars of educating cities feed off rituals; beliefs, values and ideals that we share; devices and one another. Inclusive policies – in housing, employment, technologies, cultural symbols and artefacts; preferred health, education, culture, etc. – encourage participatory communication systems, and even the ways of being and commitment from the citizens. And the increase in associa- doing inside a space are ways in which a city contributes to tive density, the strengthening of community ties and the the education (or miseducation) of the people, and also ways multiplication of cultural exchanges promote and attract in which people contribute to produce an urban model. talent and creativity, art and innovation, the creation of In keeping with its theme and focusing on the challenge ideas and economic progress, learning, entrepreneurship, of inclusion, the 2014 International Congress of Educating the building of trust, and the opportunity to share projects. Cities had three thematic axes: inclusion as a right, collec- tive participation and commitment, and the city as a space Ten metaphors which sum up a project for innovation and creativity. In other words, the pyramid These three substantial thematic axes allow for the visuali- of the educating city of the future is built on three comple- sation of ten images, ten metaphors on the configuration of mentary and integrated models: the inclusive city, the new educating cities. 48 Educating cities ”Cities need law and order,but also soul and a heartbeat. They belong to” all and accommodate life and lives shared. need partnerships, complementarity and shared responsibil- ity to learn to work together. The key is knowing how to put it all together. This is the new task of relations leadership. 5. Josep Pallach. This teacher, pedagogue and political leader repeatedly insisted that “politics is pedagogy”. The best and most genuine stewardship of power must have an educating mission. Without this, politics offers its poorest and most tractable façade. 6. Plato: the soul feeds the body. Physical urban space (the body) depends on the mental space of its citizens (the soul). Without (good) mentalities and predispositions there is not (good) urbanisation. Compare the image of Japanese © Ana Yael Zareceansky football fans picking up their rubbish at the end of their team’s game in the Brazil World Cup to the Barcelona city 1. The Moebius strip, a geometric shape with only one clean-up crews, who every year after the festival eve of Sant face. Between city and education there are no outer or inner Joan have to spend the whole morning cleaning up beaches faces – one on the outside and the other on the inside. They turned into a squalor worthy of pigs. Educational change are the same face. The city educates; education urbanises. must primarily be a change of mentalities. Education transforms the life of our cities. Urbanity and 7. Newton and the space/time equation. The educating community spirit are embodiments of the city’s educational city is space (agora, urbanism, mobility planning), but there footprint. If there are smart cities it is not because there is is also time: rhythms, cadences, beats. We need a new and smart infrastructure, but because there are smart citizens. worthy organisation of timetables that makes our cities less 2. Beyoncé. A playful piece of postmodern graffiti in stressful and much more balanced. Currently, time and our Paris read: “Liberté, Égalité et Beyoncé”. It was an error for educational trajectories are discontinuous, fragmented and our cities to have overlooked the value of fraternité. The often endogamous. We need new spaces and new rhythms. city is a community; it creates links, affiliations and means 8. Collaboratories. Together we know and are capable of of penitence. There is no common good without a sense of more. In the binomials memory/project, inheritance/differ- belonging to the community. Belonging is achieved by way ence, imitation/innovation, legacy/creativity, there is always of three possible routes: a) applying real and universal citi- the risk of simple repetition of the past, or the false belief zens’ rights that enforce the social contract with the welfare that one is always starting from nothing and/or breaking new state, b) the preservation and sharing of a shared cultural ground. We need to experiment collaboratively and learn to and linguistic heritage and c) active participation in civic combine continuity and change. Creativity does not neces- association processes. Solidarity is not charity, and inclu- sarily imply ditching the past, but rather holding a constant sion cannot be paternalistic, but instead must be citizens dialogue with it. acting freely. 9. Internet. The physicality of the city is progressively 3. Yin and yang. Talent and equity, educational success having a new layer added by another of people’s environ- and social cohesion, learning and service are factors that we ments: the web. Children and adolescents hide away at often see and experience as antitheses, when in fact they home, but over the internet they are bowling down streets are two sides of the same coin. We have to incorporate and through squares that are larger than life. There is a new people’s needs, capacities and opportunities into a single virtual urban space for contact and participation. It needs educational package. By learning you can serve, and by to be understood and put to educational uses. serving you learn. 10. Soul. Cities need law and order, but they also need 4. Preparing a sauce. There is a central subject in educa- soul, a pulse, a heartbeat. Public urban spaces must be held tion, the person, but there are many educating agents, and all in high esteem. They are not anonymous, belonging to are essential (schools and universities, authorities, social nobody; they belong to all, shaped over months and decades entities, families, companies, citizens, the media, museums, of accommodating life and lives shared. Educating cities sports centres, churches, etc.). We need to strengthen our transmit not only knowledge, learning and tools, but also awareness of how we are educative agents. Then we will emotions and values. 49 Anna Jolonch i Anglada Doctorate in Educational Sciences from University of Paris 8. Associate professor at Ramon Llull University Reconstructing the collective “me” Wanting to address the social needs of citizens is not enough. Educating action promotes the participation and empowerment of people, generates links of belonging, recreates community. “Education does not change the world. Education changes people. People change the world.” Paulo Freire. The slogan of the Congress of Educating Cities (“An Educating City is an Inclusive City”) is revolutionary in times of social fracture, disintegration, increased inequal- © Ana Yael Zareceansky ity, new forms of social exclusion. Because in the midst of the dazzling luxury, the streets are marked by times of forms of solidarity and recover the centrality of people as crisis. Times of evictions, unemployment, child malnutri- protagonists of their own lives. All these actions have a clear tion, extreme poverty, loneliness and isolation. Conse- political dimension and thus an educating mission. quently, the slogan becomes the banner for an ideal, for Brazil, the motherland of Paulo Freire (who is the father another way of understanding and experiencing the city. of liberation pedagogy), presents two experiences from An educating city is an integrative city, a school of citi- which we can all learn. In the São Paulo metropolitan area, zenship, which ensures the development of its inhabitants there are two cities – São Bernardo do Campo and Santo and the capacity to reconstruct a collective “me”. Educating André – working on different projects, both driven by the cities want “us” to secure a place and a link of belonging for desire to transform the city through a change in public everyone. They are human cities that generate humanity administration. Rigorous citizen-participation processes tell and combat disintegration and social exclusion with initia- us about a new way of going about and understanding poli- tives that bring together people who are committed to the tics, of generating democracy and building citizenship. community and who practise co-citizenship, every day The first words to frame São Bernardo do Campo’s making a more just and fraternal city a reality. multi-year participatory project make it quite clear what is The slogan unites inclusion and education as two sides being proposed: “To govern is to break with paralysis and of the same coin. One cannot be understood without the put an end to the exclusion practices that leave most of other. The concept of educating cities reminds us that we society alienated from government decisions, the very deci- cannot aspire to solve exclusion and other social problems sions that affect the lives of everyone. To govern is to open from a paternalistic or assistance-driven standpoint if we up, to welcome in. It is to know how to listen, think and act fail to consider the essential political dimension of educa- together.” In Santo André, the participation process has tion. The response from well-intentioned initiatives, often reached children and brings together the entire network of urgent and fragmented, is not enough. Wanting to address public schools with the clear desire to “make them the the social needs of citizens is not enough. Educational protagonists of their city’s history”. The boys and girls are action promotes the participation and empowerment of leading debates and making proposals on health, sport, people, generates links of belonging, recreates community. culture, housing, the economy and all aspects of city life. In the congress agenda, the presentation of experiences From Argentina’s capital in Buenos Aires, the notion of took up considerable time. Participation, empowerment, a political reality created with an educating mission is social and community ties are dimensions at the forefront of shown. The experience “Women in Everyday Urban Plan- five of the experiences shared; integrative experiences ning”, led by the Ministry of Housing and Social Inclusion, which describe the desire to promote civic commitment, to promotes a new paradigm in public administration and a work toward a fairer, equal and egalitarian city; that address new way to exercise democracy. The key words are “partic- the most vulnerable sectors among the population; born in ipation, dialogue and living together” from the perspective environments where fragility and growing vulnerability are of gender. With the awareness that all too often disadvan- met with limited acceptance. These actions generate new taged women remain at the edge of political life, women’s 50 Experiences councils are being created in all neighbourhoods. Mappings In the Barcelona experiences presented, the city of daily life are created, along with surveys, debates and becomes a first-class educator: it creates unity in diversity, sessions for reflection. The efforts aim to incorporate opens up opportunities for the future, and recreates shared women’s view of reality into urban planning, to hear their spaces. At the heart of the action are participation and voices, empower them and to make them participants in different social agents’ right to citizenship. Words and public politics and citizen administration. The women’s phrases like empowerment, capacity-building, involvement, councils debate and make proposals on domestic work, commitment to citizenship, community cohesion, participa- inter-neighbourhood mobility, urban segregation, housing tion, links and connections are the notes that make up the conditions, gender violence, services and public spaces. melody in the fight against social exclusion. A background From the Portuguese city of Almada, the experience music that incites the beneficiaries of the different projects presented promotes the exercise of active citizenship to become the protagonists of the action, whether they are among the elderly. The Senior Citizens Council is the driv- young people, women, senior citizens or children. Participa- ing force behind a social-inclusion plan for this group. The tion and civic commitment thus become keys to under- local government, organisations, companies, the university standing what integrative experiences, construction of and cultural agents coordinate to monitor significant actions citizenship experiences and educating city experiences are. such as Universidade Sénior (Senior Citizen University), Fighting against social exclusion means promoting cohe- home help and support, the Flexibus to improve mobility, sion, commitment, feelings of belonging to the group, inter- volunteers to combat loneliness, sports activities, integra- dependence and living together. Local governments work tion-oriented projects and quality-of-life campaigns. All shoulder to shoulder with institutions and organisations to activities are aimed at reinforcing autonomy, quality of life create free, responsible citizens who construct the future and the exercise of citizenship among senior citizens while and develop new responses to social problems. They are not strengthening and recreating support networks. afraid of debate and tensions; they do not deny conflict and In Rennes, France, the creation of social connections the most noble sense of the political life is recovered; that between university students and the city’s poorest neigh- of the civis who populate the educating city. Social initia- bourhoods guides the objectives of the Association of tives join forces with public action to recreate a common Students for the City (AFEV). Under the slogan “Live space in which citizens can make their voices heard, not Together”, it has started up a project that unites the only to claim or to propose ideas, but also to design, plan students’ right to housing with their desire for social and manage city life. The beneficiaries become agents and commitment in poor neighbourhoods. Students are offered the distance that separates them from decision centres accommodation in social housing at a modest price in begins to shrink. Bureaucracy is reduced and the distance exchange for their participatory commitment to neigh- between those on the inside and those on the outside, bourhood life. The exchange benefits the students and the between the few and the rest, is cut down to construct “us” neighbourhoods while forging links between two worlds that in a common space with room for all. are close geographically but distant. 51 Restaurant La Trobada At La Trobada Núria Juanico restaurant in Terrassa participants Sociologist and journalist in the programme work there for a few hoursand eat there in exchange. As the Experiences in fighting restaurant is open to the general public, this also promotes against social exclusion community cohesion. The Apropa Cultura programme, the Deslimita’m project and the time exchange initiative at the restaurant La Trobada in Terrassa are three examples of the fight against social exclusion through culture, drama and employment. Culture and groups at risk of social exclusion are different touch with culture, the people who take part in it mix with worlds, but not worlds apart. To bring them closer together, society and achieve visibility,” says Gainza. There are also the programme Apropa Cultura has woven a web that unites little anecdotes that underscore its success, such as the day cultural resources and social centres with the aim of a participant cried at a concert for the first time. converting theatre, music and museums into leisure activi- ties for everyone. “We want to make it clear that people who Much more than an afternoon’s entertainment are at risk of social exclusion need more than just food and For the people who take part, going to the theatre or visit- a place to sleep; they also need to feed their souls,” says ing a museum means a lot more than entertainment to fill a Sònia Gainza, the director of the project. part of the day. The outings, which are typically done in This pioneering project works with a score of cultural groups, are a driving force for social inclusion that changes institutions in Barcelona, including the Teatre Nacional de the daily lives of these people. “They prepare for the event”, Catalunya (TNC), the Palau de la Música Catalana, the Picasso notes the director, who remembers with a smile the time a Museum and the Centre de Cultura Contemporània de participant bought new shoes to go to the Auditori. As a Barcelona (CCCB), to name just a few. These establishments whole, it seeks to make an impact in society, and “not to be make their offerings available to social centres with tickets just a meet-up or a glance at culture, but also an awareness- that never cost more than three euros, meaning that “every- building experience”. one can be a part of the city’s cultural life”, according to For Apropa Cultura to operate, economic support is Gainza. Groups in difficult situations and people with disabil- indispensable, be it public or private. Currently the ities are thus able to visit the season’s shows and exhibitions. programme receives funding from the Catalan Regional Apropa Cultura started out in 2007 in one of Barcelona’s Government and the Barcelona provincial and city councils, most modern music complexes, the Auditori, and since then and collaborates with “la Caixa” Foundation. According to its network has grown in terms of establishments involved Gainza, the role of these authorities is essential, although it and people reached. The programme’s director explains is also necessary to push for a policy of social responsibility that it is active in fifteen municipalities in addition to from the facilities. “For some it is clear that culture needs Barcelona and that one of its challenges is to continue all of the population to survive, not just a part, but there’s adding to these to reach all of Catalonia. Experience has still a lot of work to be done,” the director points out, admit- shown that the initiative has good results. “It’s a project that ting that the economic crisis has made the programme’s transforms things and gets them moving. Besides getting in development harder. All the same, Gainza indicates that 52 Educating cities cultural institutions’ interest in groups at risk of social works and its facilities and equipment. Furthermore, the exclusion has grown, and that obstacles do not arise from initiative allows the public to get to know these young prejudice, but most often from a lack of understanding people’s reality, as after the show there is a forum where towards these people. “The institutions on their own find it the public ask the project participants questions. The expe- difficult to look for centres that work with these groups, riences lived through Deslimita’m have borne fruit, and because they don’t know how. Our job is to make it easy for some participants have even gone on to start their own them,” she says. theatre company. According to Corbella, what happens is Those in charge of Apropa Cultura face a future laden that “they get hooked on theatre, and a lot want more”. with challenges. One of these is to widen the programme’s cultural offering and introduce interactive activities, so that, A restaurant as a link to society as Gaiza explains, “people aren’t limited to simply being Theatre isn’t the only way to bring people at risk of exclusion spectators, but can also have an active role in the estab- into society. The restaurant La Trobada in Terrassa was born lishments”. They also want to increase the number of of the same spirit as the above-mentioned projects, but is cultural institutions in Barcelona that take part to generate based on a gastronomic initiative that is aimed at groups more public awareness of Apropa Cultura. Above all, affected by the recent wave of poverty. Trying to get away however, Gainza feels sure that the secret behind the from a culture of dependency, La Trobada encourages social programme’s success is confidence. “We’ve managed to reintegration through time exchanges: participants work a become an instrument for working in networks that certain number of hours at the restaurant, and in exchange connects social centres with the world of culture. By believ- they can enjoy the meals. “Through their time at the restau- ing in it, we’ve made it possible,” she asserts. rant, they regain work habits and self-esteem, and put them- selves in a good position to find work,” spokesperson for the Theatre to express conflict initiative Xavier Casas explains. Volunteers also learn to The Deslimita’m project by Fundació la Roda shares the work in a group, and participants make friends and new essence of Apropa Cultura, but from the other side of the contacts. Their time at La Trobada helps them to have self- curtain. This initiative brings to the stage young people at confidence and to face life with optimism and good spirits risk of social exclusion, who through theatre can express whilst also learning new things. worries or conflict issues. “They propose themes such as The restaurant can accommodate between forty and gender-based violence or drugs, which are then starting fifty participants, who work for up to four months, so as to points for creating theatrical pieces,” says Anna Corbella, avoid situations of dependency. At the same time, the the director of the foundation. restaurant is open to anyone who might like to go to have The project has about ten groups and runs throughout lunch there. This is a way of strengthening ties between the year in neighbourhoods such as Raval and Poble-sec. conventional clients and volunteers that also foments “They learn to work as a team, to build confidence and to community cohesion. La Trobada is an initiative of the Asso- believe in the values conveyed by the theatrical produc- ciació Local d’Entitats per a la Inclusió de Terrassa (the tion,” explains Corbella. The project’s climax arrives at the Terrassa Association of Local Entities for Inclusion), and it Below, from left to end of the course, when each group performs their piece in offers locally sourced, seasonal home-made food. right, a museum visit of the Apropa the Sala Barts auditorium in a show that is open to all and Cultura programme in which other social theatre entities also take part. The and an end-of-year representation of the occasion offers these young people the chance to act “in a Deslimita’m project, real-life theatre” whilst also getting a feel of how a theatre at the Sala Barts. Claudia Torner / Apropa Cultura Fundació La Roda 53 Dossier: experiences Griselda Oliver Alabau Philologist The art of words as a tool for transformation Art transcends boundaries, including those within a society. The project teatroDENTRO and the writing contest Vivències have a shared ambition to bring words and culture to new and unexpected places, such as Barcelona’s prisons. Urban and cosmopolitan settings encourage the social inclu- although working inside a prison is in itself very tough: “You sion of groups at risk of exclusion through the use of a have to build a trusting relationship without forgetting number of educational means. Long-term sustained educa- where you are and what you’re doing,” concludes Eva. tion is a vital process, one that goes beyond mere schooling The Institució de les Lletres Catalanes (ILC), under the to address achieving personal well-being and a healthy direction of Laura Borràs, has put into action various proj- social life. If by nature we are social beings, a city is an ideal ects to spread letters and literature across diverse contexts social vehicle for carrying out educational activities. and communities, including those – such as the prisons – It is in this setting of cities and citizens that we find the that may not feel much connection to begin with, but with two projects that are presented in this article, teatroDEN- time can end up fully engaged in them. The ILC wants to TRO and the writing contest Vivències, which show bring words to as many places as possible, as words can Barcelona as an exemplar for social inclusion through help us to ease suffering, to forget and to find ourselves education. They share an ambition to bring words and anew. culture to new and unexpected places, such as Barcelona’s Examples of its projects include Cicle de lletres i salut prisons. Because art can transcend boundaries. (by the Interdepartmental Plan for Public Health of Catalo- Created two years ago, the teatroDENTRO company nia – PINSAP) and literary talks on trains to mark Sant forms part of the transFORMAS project, a collection of Jordi’s Day; recently, with the collaboration of the poet professionals that investigates the relationship between the Carles Rebassa, the ILC has been organising a yearly short performing arts and social transformation. The teatroDEN- stories and poetry competition for prison inmates, which TRO workshop differs from others by offering regular artis- leads to publication of a volume called Vivències. This year tic education for four hours a day at Quatre Camins prison, its third edition was presented at the Can Brians 1 prison. giving inmates a better chance of finding work once they It is with this sense of purification and release from past are released. “The prisoners find the project to be a kind of life experiences that art can be used as a tool for transfor- oasis, a place to really express themselves, and in some mation, for catharsis. As a result, many can find themselves cases they can even find themselves for the first time,” says again, believe in themselves, try to find their place in soci- Eva García, the director of transFORMAS. Prison life takes ety and, ultimately, feel that they are a part of it. place in a Manichean world, where the boundary between good and bad is so firmly entrenched that the inmates Note become inured to it. The project has proven to the company Video of the poetry reading in Can Brians, 7 May 2014 (author: that culture has many different outlets for expression, Noemí Roset): http://vimeo.com/95132016. teatroDENTRO © Noemí Roset teatroDENTRO offers constant dramatic training four hours a day at Quatre Camins prison to give its members more work opportunities once they recover their freedom. In the centre, a Can Brians inmate reciting a poem of her own in the poetry competition organised by the Institution of Catalan Letters. Next page, right, young people and senior citizens share a computer in the Awi.net project. 54 Educating cities Jordi Jubany i Vila nology can help improve people’s quality of life in areas such Teacher, anthropologist and ICT consultant as health, mobility and education. The Fundació Ciutat de Viladecans has six computer The young who classrooms where it runs digital literacy courses and work- shops, which have over five hundred participants per year. teach the elderly 2011 also saw the start of the project Awi.net, which is most active in the neighbourhoods where the population without internet access or knowledge is concentrated – mostly In the town of Viladecans, the project comprising people over the age of sixty. These activities build up people’s self-esteem, as they help them to discover Awi.net gives courses in digital new abilities and to become more aware of their place in literacy that pair up one senior citizen the community. with one young person, who may or Awi.net runs digital literacy courses with digital pair- may not be a member of the same ings, in which elder members of the community are guided into the world of the internet by their grandchildren or by family. other members of the youngest generations. The project represents a shift away from normal roles, as adolescents Can you remember when you first used a mouse, had a assume the position of teacher in a field where they have mobile in your hand, or learnt to use a touch screen? the greater expertise. Hundreds of pairings have been Knowing how to use these tools in more than a simply made, and they work for four sessions of an hour and a half instrumental way makes us digitally competent. The sepa- each, in which the young person has teaching materials and ration that exists between those with this competence and support from a monitor. The sessions take place in a those without, be it due to lack of experience, access or computer classroom at a municipal resource centre for habit, is called the digital divide. This disparity can have a young people, although there is also the option of doing considerable influence on people’s development. them at home if the two partners belong to the same family. Digital inclusion means facilitating access to informa- The younger partners teach senior citizens how to use tion and communications technology for all of society, while the internet, conduct searches, look things up on Wikipedia, also overcoming other societal divides caused by factors watch videos, visit all kinds of websites, set up an email such as age, gender, education, culture, economic back- account and use it, create a profile on a social network and ground, etc. There are many practical learning experiences hold a video conference. The senior citizens learn how to that aim to bring technological know-how to difficult-to- resolve doubts on any topic, manage their bank account, reach communities. For example, programmes brought to look up transport timetables, connect with relatives, make sections of the elderly population, such as the one the medical appointments, read the newspaper, do the shop- Fundació Ciutat de Viladecans brings to its own municipal- ping, etc. – positive, functional and meaningful activities ity in the Barcelona metropolitan area. that are useful in everyday life. An analysis of the state of digital literacy in 2011 showed The project also facilitates intergenerational contact and that 40% of Viladecans residents did not have internet at encourages values such as commitment, patience and home and had almost no knowledge of the web and its uses. teaching. In the end, everyone is a teacher, because the This realisation has given rise to a great effort to reduce the young end up learning these values from the elderly during digital divide and become a socially smart city, where tech- the time they spend together. Awi.net 55 Joan Manuel del Pozo Professor of Philosophy at the University of Girona Educational challenges up ahead Technological progress is good and is here to stay, but we should not accept it as a dominant factor in our lives, as a purpose in its own right, lacking control and short on ethical principles. Subsequent to the French and Industrial Revolutions, West- with the ideology of neoliberal hegemony; the severe ern society adopted a perception of education that has discredit done to institutional and democratic politics by their manifested itself in different fashions but remains marked increasing servitude to finances; the growing predominance by a few fundamental principles and objectives: rationalist of avalanches of information from multiple sources, to the cognitivism with a reduced appreciation for the emotional point of the actual overrunning of reflective, selective and correlates of personality; humanism rooted in the Greco- critical capacities; digitalised, audio-visual and sensationalis- Roman tradition – ever growing weaker – alongside tech- tic forms of communication, with progressive marginalisation nology and scientific positivism – ever growing stronger – as of discourse rooted in language and concepts; lifetimes every the principal objectives of learning; ethical-political orien- day more obsessed with the present, disregarding the past tation towards the values of democratic citizenry, but with and preying on future resources. uncertain curricular and extracurricular application; How does all of this influence education? On the face of prevailing social perception supporting equal opportunities it not very much, because educational systems appear to in theory but not adequately carrying over in practice; exist in the periphery, inertly keeping to their time-worn predominant expectations held by students and families as practices. But in truth it affects them greatly, because all of regards employment and professional success. these aspects convolute the educational process with each We can ask ourselves if these educational principles and passing day, and probably threaten it with progressive futil- objectives, which seemingly remain well established, will ity in this new context. They complicate education because continue unchanged in the new context of globalisation, a factors such as cultural fluidity, the breakdown of frames of context that is proving to be a genuine change of era. With- reference and growing individualism impinge upon the need out going too far into depth, this change can be summarised for a proper socialisation that is more cooperative than by the following occurrences: the growing cultural fluidity competitive, and an orientation that is coherent with or instability of values; the breakdown of religious, social and personal well-being and growth. From another point of view, political frames of reference; the weakening of community the severe discredit done to institutional and democratic links stemming from the growing individualism associated politics imperils the necessary feeling of involvement in 56 Future Educating cities ”The systematic use of ‘intelligent’ prostheses could hinder brain ” development. be formed, where for the first time in history the rich will be truly superior (!) to the poor. The challenge therefore is of the highest order, and above all in two areas: democracy, because of the possible collapse – perhaps even irreversible – of the principle of equality amongst humankind, already considerably affected by the evolution of the financial crisis; and education, because it immediately brings into doubt the bases of personal learning: if people are not equally well-educated to understand their dignity, rights, and ethical, civic and democratic duties; if they are not taught to empower them- selves cognitively and socially as both participants in and guardians of human progress in equal measure, the mini- mally egalitarian educational design of recent centuries, © Ana Yael Zareceansky born of the Enlightenment, will disintegrate in the hands of a plethora of initiatives that can be forecast as more private public life, of civic commitment. And from the point of view than public, more commercial and technocratic than of cognitive structure and functions, the invasive sensa- humanistic and social, and more competitive than coopera- tionalist audio-visualism – which, according to Sartori, takes tive; which altogether will result in the reinforcement of us from homo sapiens to homo videns – and universal digi- inequalities and will generate cities and societies lacking in talisation do not foster but rather inhibit the capacity for cohesion, highly divided and excluding large sections of comprehension and expression of natural language, and its society, and therefore perched on the edge of internal subsequent effective use for competent communication in tensions and potential violence. at least two socially relevant fields: science and politics. Recent reports tell of accelerated human brain growth Weakening of educational and democratic values over the past two centuries, thanks to growing schooling The risk of undermining our educational and democratic and sociocultural progress, to the point of weighing about citizenry values is thus huge; it lays great difficulty and one hundred grams more than the one thousand three uncertainty up ahead. If we do not socialise technology, hundred grams it had weighed on average for millennia hith- instead of technicising society, the difficulties mentioned erto; the same reports warn that the current use of both will swell. Technological progress is evidently good and is hardware and software end up working as external cogni- here to stay, but we should not accept it as a dominant tive prostheses (calculators, informatics and telematics, factor in our lives, but instead for what it is: an aid, a tool, GPS, etc.) and could slow down cerebral evolution due to but never a purpose in its own right, lacking control and the reduced individual need for memory, functional agility short of the basic ethical notions that constitute nothing less and abstract thought. Without any need for biological than the principles for the preservation and improvement of expertise, it is clear that mental capacity derives from cere- the human condition. bral factors. Although we could opt to remain a species in Education as a whole – including formal, non-formal and some type of zero cerebral growth state, delegating growth informal education – is called upon to take a decisive role: to these smart prostheses, the question of whether or not either it becomes a democratic example and guide for this is socially acceptable has to be pondered. In the opin- human, social and technological growth, or it becomes a ion of Yuval Noah Harari, author of the ground-breaking slave to the worst individual, competitive, technocratic and essay Sapiens: A Brief History of Humankind, it is likely authoritarian impulses. It must be an education that is as that these paths will lead science to create humans that are democratic as it is egalitarian; as ethical as it is free and more powerful and intelligent than we are, and that Homo responsible; as scientific as it is rational and methodical; as sapiens will be replaced by these beings; Harari forecasts humanistic as it is critical, linguistically competent and that humans and computers will coalesce as cyborgs, and cultured; and as sensitive as it is capable of recognising the that through implantation of chips in our brains we will be value in emotions and of integrating them within a well- able to browse the internet with our minds. Nevertheless, rounded personal life. All of this gives free passage to he considers it clear that such possibilities will not be avail- progress, and, moreover, guarantees its humane, demo- able to everyone, and that authentic biological castes will cratic and civic attributes. 57 Josep Maria Coll Associate professor at the Maastricht School of Management and founder-director of the ACCIÓ Business Promotion Office in South Korea The Tao of education Our challenge is bringing education back as a way of life and a route to becoming better human beings, in the Confucian line of thought. With human development as the goal, education will cease to be a mere instrument at the service of the economy. Europe – especially southern Europe – is still living a Atlantic political economic hegemony tremble. Asia is shed- sorrowful time after the damage from the global financial ding its tag as the world’s factory to become one of the main and economic crisis, from which it is yet to recover. On top focal points of economic revitalisation, investment, of the poor form of the macroeconomic figures, there are commerce and innovation. also the social consequences of funding cuts concentrated The high value given to education is strongly rooted in on health and education. One of the most affected groups is the collective psyche of Confucian countries, something the young. Despite putting in money and hard work for a that works significantly in their favour. The greater expen- quality education, they cannot find their place in the job diture on education in Asiatic countries is just one sign of market. This increases their frustration, and they have less the commitment made by politicians and families to the and less confidence in education as part of a system that advancement of their people. The elevated social status of does not create opportunities. It is also a cause of despair teachers and professors and the close relationship between for adults, who were not able to build a system that offered businesses and universities are the other two pillars of a later generations a brighter future. system that reflects an Asian fondness for applied knowl- In contrast, things seem to be going better in Asia. In edge. the developed countries furthest to the East, such as Japan, Education’s high valuation as a driving force for South Korea, China (east coast, Hong Kong, Taiwan) and progress is accompanied by a culture of hard work through Singapore, with Taoist and Confucian traditions, education discipline and diligence – virtues that Confucius defended has been and remains a key factor in their socio-economic as key to improving the quality of human life over two thou- progress and internal social cohesion. With the added boost sand years ago. Young students have the challenge of from other emerging economies in the South, for example absorbing knowledge at breakneck speed, and social pres- Malaysia, Indonesia, Thailand, Vietnam and India, Asia has sure pushes them in the same direction. Intensive daily become the engine for world economic growth, making the schedules at school are complemented by exhausting after- 58 Educating cities do not manage to express themselves, strike a balance or find their place in the world, and this is reflected in the high rates of suicide and mental illnesses among the young popu- lations of countries such as South Korea and Japan. Confucianism left a strong mark on the Far East. But Confucius’s legacy goes a lot further than just putting a value on education. That Chinese official, disenchanted with the political system of the time, undertook a journey to understand the vicissitudes of human beings and their role in politics and society. After twelve years, already having become a teacher, he returned to his home town to propa- gate his ideas, centred on the art of being human. For Confucius, education was not just a model or a means to an end, but above all a life path and a way of living (the way of Tao). To be is to learn; it is a continual process that guides the development of the individual from an integral and holistic point of view. Learning is not just the accumulation of knowledge; knowing a lot does not matter, but having a good time while learning does. This is why Confucius emphasised the value of learning as an activity that must be experienced via direct experimentation. Education is a part of human development understood as a joint action across society, not as an isolated element falling under the respon- sibility of public education. © Ana Yael Zareceansky Learning as an investment school academic activities. The most resolute achieve Confucius’s conception of education and his belief in “the remarkable results; they are talent capital serving the coun- learning man” are parts of a Taoist world view where man is try’s progress, and can move up a meritocratic skyscraper positioned between heaven and earth, behaving as a small all the way to leadership positions in the fields of industry, universe in his own right, changing constantly. Knowledge technology, and research and development. Fatigue and is synonymous with consciousness, and these are developed misgivings are fought off with obedience and resignation in in the connection between heaven and earth through this culture where collective well-being comes before that of education. Confucius believed in using education to regen- the individual. erate public and private consciousness. However, globalisa- In today’s global society education is still seen as a tion has stolen some of its mythical value and reduced means to achieve material ends, where the goal is to find or education to an instrument for material progress, although create a good job that lets one reach a desirable socio- it has also improved general access to knowledge. economic standing. The model for success is based on the Back at home, we have a double challenge. First, we accumulation of material wealth through minimum effort, must reclaim the value of education. Second, as in Asia, we on the glorification of the individual and the social projec- must learn for the joy of learning, as a way of life and a tion of their image. Market synergy and Confucian values of means of becoming better human beings. With human devel- effort and education have led to countries in the Far East opment as the goal, education would cease to be merely an making a meteoric adaptation to the capitalist world. Asia instrument at the service of the economy. Encouraging has been able to introduce and develop capitalism under its talent and personal fulfilment will foster creativity and inno- own identity. Confucian capitalism optimises the output of vation, which in turn will favour the economic, environmen- an educated society for the common good, which reinforces tal and spiritual development of society. economic development based on developing talent and Walking the way of the Tao in education is no simple applying it to the economy. Provided there is no serious task, but the legacy of Confucius is universal and applicable political instability in the region, it seems unarguable that anywhere and everywhere. As the wise man himself said, Asia will rapidly rise at the expense of a transatlantic axis – there is a need for a regeneration of consciousness that the United States and Europe – that falls further and further starts with the individual and is carried over into society, behind. then the political system. In this new economic setting, the Despite all this, there are alarming signs that all that glit- economy and education will no longer be captain and ship, ters is not gold. In a system where expressions of individual respectively. Guided by the Tao, future leaders will not lose identity are often hidden to maintain social harmony, tradi- their excitement and passion for learning. If the economy is tional Confucian values such as obedience and respect for healthy, they will dedicate wealth and jobs to human devel- the hierarchy are starting to be doubted. This can be linked opment; if not, they will be more tolerant of frustration and to the effects of globalisation, which presents more liber- take advantage of changes to learn and adapt to the shifting tarian philosophies and the Western idea of carpe diem. reality. Surely in all cases they will contribute towards Some young people in Asia, desperate and under pressure, increasing net global happiness. 59 © AFB Sílvia Espinosa Journalist and doctor in Audiovisual Communication and Advertising. Author of Dones de ràdio [Radio Women], 2014 A radio pioneer forgotten Maria Cinta Balagué was ahead of her time with a magazine-format programme especially for women. The significant contributions made as a radio presenter by this Barcelona native, who worked in the Barcelona City Council until her retirement in 1968, have only recently been reconstructed. Historically, the name attributed to the first female presen- spondent for the Nationalists in the Spanish Civil War, ter on Ràdio Barcelona was Maria Sabaté. In reality she was Franco’s chief executive of press and a conspicuous ideol- never a presenter, but rather the executive secretary for the ogist of that regime. pioneers of the station. The first woman to really fulfil the role of presenter was Maria Cinta Balagué, a civil servant in By women, for women the Barcelona City Council who created the first magazine- It was 1926 when the station – still with only a limited format programme intended for a female audience. number of hours on air that were dominated by male voices When Ràdio Barcelona first hit the waves in 1924, the – turned to a powerful female literary institution, the Insti- few hours a day that it was on air were given to classical tut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, to offer its music and talks on matters such as recent inventions or members the chance to make a programme for women. The history. It was radio consisting of sophisticated music and young Maria Cinta Balagué, a disciple of the aforementioned highbrow monologues for a cultured public that shared the institution’s founder, Francesca Bonnemaison, thus came programmers’ pioneering and elitist tastes and could afford into contact with radio. the luxury of paying a premium to have a state-of-the-art Maria Cinta Balagué was born in Barcelona in 1898. She machine at home. The programming was organised by well- studied to be a teacher, and after graduation sat civil serv- off conservative-minded people for a minority public that ice exams for the provincial administration headed by Enric shared these social attributes. Prat de la Riba. She came in second, and was offered work Within this context, there was one programme dedi- in the city council, in a cultural department then under cated to women that was a kind of soliloquy, with a clear creation. objective of indoctrination. It was called Charlas para la Having just turned nineteen, Balagué started life as an mujer (Talks for Women) and was presented by journalist official unsure of whether she liked the work, as she herself Joaquin Arrarás, who years later would be a war corre- expressed in a retrospective interview published many years 60 BIOGRAPHY Biography later in La Vanguardia. She was the programming but – based on the first women to be employed as a public contents that were broadcast – ideo- official, and in 1922 was transferred to logically conservative. She was also a the Governorate. Following a round- very capable writer, as can be seen in about route through various city coun- some of her work from 1927 in the cil departments, working alongside magazine Ràdio Lot. Here, her vision personages such as Ventura Gassol, of radio is revealed: Manuel Ainaud and Adrià Gual, she held “Woman, the good housewife, drawn the position of councillors’ secretary until away from the routine hustle and bustle by her retirement in 1968. Her long career as a her own particular duties, has an excellent means public official earned her a Medal of the City (1973) of enjoying the act of listening and of enlightening and a Silver Medal of Merit at Work (1976). herself at once, and of cultivating her artistic and practical knowledge. Meanwhile, she is dealing with what is happening Rescue of an unknown biography outside, while Pompadour is filling her in on the latest fash- Balagué’s career as a public official helped us to reconstruct ions, Georgette is telling her about useful topics and Toresky the biography of the country’s first female radio presenter. is making the little ones surrounding her laugh with ‘Míliu’, and Newspaper photographs of an older Balagué receiving city while she listens, taken aback by the Gonzàlez-Miret dialogues awards show the same physiognomy as that of the Maria or some story, or the Quintet performs a select composition Cinta Balagué who years earlier had led the way for female for her to listen to, and so on, she is at home.” voices on Ràdio Barcelona. This find – the reward of an She had no qualms about lecturing her listeners, defend- exhaustive search for documents – has made possible the ing her asociées when complaints were received over some retrieval of a vital episode that was completely unknown of the programme’s content: until the publication of Dones de ràdio. “[...] at the same time it’s a shame there are not more Maria Cinta Balagué was not an employee of Ràdio Georgettes who, projecting their voices to the air, might Barcelona, but a collaborator who broadcast the first female temper the atmosphere breathed by these little madams choral ensembles under the pseudonym Salus. She was who, fancying themselves intellectuals, read their cinematic Below, from left to right, book cover for twenty-eight when she was offered the chance to make the novels and other distasteful material on the tram, without a Dones de ràdio, programme. Her cultured profile led to the Secció literària care but for raising their gaze once in a while to see if some which rescued the figure of Maria Cinta femenina making its debut in 1926, as a part of the program- Ephebos is looking their way; or that other type of modern Balagué, and an ming that Ràdio Barcelona aimed at women, under the woman – who believes that that is what she is, but in the example of an advert for radio in the generic name Radio telefonía femenina. It was broadcast better sense of the term she is not – who cast their eyes magazine D’ací d’allà twice weekly on Tuesdays and Fridays at six in the evening, back down again and return to their homes, devoted to her in 1925. Above, a period and lasted twenty or thirty minutes (depending on the day). guiding presence, and consecrate themselves to their family, photograph of the The time was devoted to relaying the creations of listeners as is their duty.” Barcelona radio journalist. Previous with literary interests. Salus was the voice in charge of read- In February 1929 Balagué and her colleagues went off page, image from ing out their writings on air. At the end of that year, the the air, and Ràdio Barcelona EAJ-1 went back to broad- 1925 of Maria programme expanded the content and recruited new collab- casting monologues for women. Sabaté, director’s secretary and orators, specialists in “fashions and useful topics”. All were Maria Cinta Balagué Domènech did not marry. She presenter mistakenly women with cultured backgrounds and high economic passed away on 3 June 1985 at eighty-seven years of age in considered the first radio commentator status whose writings on their subject matters were already Barcelona, where she is buried. on Ràdio Barcelona. published in women’s magazines of the time. There was Senyoreta Pompadour, who dealt with “Fashions”, and Senyoreta Maintenon in the “Domestic science” section; Balagué continued broadcasting both the writings of the listeners and of the specialists. She also held conversations with the pianist Emília Miret, who, according to the press, explained “with a vibrantly clear and expressive voice the ins and outs of Beethoven’s sonatas”. Maria Cinta Balagué was a pioneer. Doubtless unaware of the fact, she was the first person to make a radio programme in magazine format, fixed, but with a versatile structure made up of sections, and with collaborators who talked about a range of topics from the female world, all aimed at a specific target: women. It was also her idea to give airtime to the listeners who wrote to her – a great inno- vation. This embryonic format had the same structure as magazines that are listened to on the radio nowadays do. It is an achievement she should be credited with, even though her programme only lasted half an hour. She was a woman full of contradictions, advanced in her conception of the 61 © Albertí, Editor SL Imma Merino Journalist and art critic. Teacher at the UdG On jungles, marginalisation and distance Jordi Morató, Neus Ballús and Carlos Marqués-Marcet are young Catalan filmmakers who have come into their own with their first features, which have won them awards and taken them to festivals around the world. Where does the desire to make films come from? Jordi Morató (Torelló, 1989) had an intuition that it would be a form of learning that intensifies the essence of living: “This is true because you have experiences that would take much longer to occur in your ordinary life.” Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) does not recall Photos: Fabiola Llanos wanting to be a director, but thinks the idea originated from a desire to share realities that were familiar to her because Morató, the youngest at 25, said he couldn’t have imag- if she didn’t do it, no one else would: “So I filmed my eighty- ined so much success with his film – originally intended as -year-old grandfather when he wanted to see what could be a final degree project about the private jungle founded by done with a video camera. And for The Plague I shot in Josep Pujiula “Garrell” in a small forest near the village of Gàllecs, a kind of no man’s land in the outskirts of Mollet, Argelaguer in the province of Garrotxa. the village where I’m from. Even though these things are The title of his documentary is Sobre la marxa. Its title very familiar to me, that doesn’t mean I have a full under- for international distribution – The Creator of the Jungle – standing of who or what it is that I’m filming. Cinema should bears a resemblance to the way Garrell describes spending be for discovering things and then sharing them. For me a forty years building and rebuilding an entire world. “He did film is not worth making if you haven’t learnt anything new everything on the fly, without a preconceived idea, by the time it’s over.” constructing buildings, channelling water, in a place where Carlos Marqués-Marcet (Barcelona, 1983) imagines his he played and swam as a boy. He returned there to continue vocation stems from the strangeness he felt as a child upon playing. He felt like a real-life Tarzan, free and wild, until seeing his image reflected in a mirror, although he suspects the thugs of civilization invaded his paradise rediscovered. that it might be just a story made up to explain his attrac- To keep them from ruining it, he destroyed it himself. He tion to cinema. “I felt that it was me and that it wasn’t me, later rebuilt it until the construction of a nearby dual both at the same time,” he recalls. “It distressed me, but carriageway once again wreaked havoc on his world. His now I know that I have to live with this anxiety: that the self project destroyed anew, he rebuilt it, erecting towers even is also the other. And it’s because you feel that you don’t higher than the previous ones until a technical report by know enough (if you know anything at all) about others regional law enforcement put an end to it. In spite of every- (and yourself) that you write, paint or make films. I under- thing, he persevered, this time by digging and even building stand cinema (both as a filmmaker and viewer) to be a his own tomb,” says Morató. After having made one of this mirror that projects an image of you through others, but year’s most outstanding documentaries, Morató continues only to identify yourself in a narcissistic way: it broadens to study for his MA in Creative Documentary at IDEC-UPF one’s view of oneself, of otherness and of the world. In the while also working as a camera operator and editor. mirror it’s you and the other, together. This could also Jordi Morató first learnt of that invented jungle from explain why I wanted to make films after seeing Godard’s friends. Garrell’s human endeavour fascinated him and Vivre sa vie on the telly, albeit on a Garci programme prompted him to launch an adventure of his own during dubbed into Spanish.” which he confirmed his innate intuition: “I’ve also worked on Jordi Morató, Neus Ballús and Carlos Marqués-Marcet the fly, without any idea to start from, making use of every- each studied Audiovisual Communication at Pompeu Fabra thing I found along the way and struggling to overcome University. All three made impressive debuts with their first setbacks and discouragement. All this I learnt from Garrell, feature films, which have won prizes and taken them around but mostly I was encouraged by the fact that he took joy in the world to present them at festivals. every post he drove into the earth. This is a life lesson and, 62 GENERATION ETC Generation etcetera hence, useful for making films. I’ve also enjoyed each post I of the film in Senegal, it deals with a reality she is familiar From left to right, used to make this film, and with no prior expectations.” with: “It’s a difficulty that troubles me because I know it all previous page and this one, Jordi Morató believes that this attitude (this joy and freedom) is too well.” Morató, director of what has made the film possible and determined its final the documentary film The Creator of the form. Also significant were his more than five years of work 10,000 km from Barcelona Jungle; Neus Ballús, on the project, not to mention the generous support of In keeping with his idea that cinema is a mirror reflecting author of La plaga, winner at the sixth many people, in particular producers Isaki Lacuesta and Isa the self and the other, 10,000 km by Carlos Marqués-Marcet Gaudí Awards, and Campo. is a work of fiction with autobiographical points. These Carlos Marqués- Marcet, director of points are reflected in the interest in photography and in 10,000 km, a title The boundary between documentary and fiction the choice of Los Angeles as the female lead character’s which refers to the distance between Lacuesta and Campo have also lent their support to Neus residence; the same city where the film’s director spent a Barcelona and Los Ballús, who, with colleague Pau Subirós, founded the El year in 2009 on a scholarship from “la Caixa” Foundation. Angeles. Kinògraf production company. After producing several Although the film frequently cuts back to Barcelona, short films, the company undertook The Plague, winner of the site of production and shooting of a film that is mostly the Best Film prize at the sixth Gaudí Awards. This film, set indoors, Marqués-Marcet remained in Los Angeles which challenges the boundary between documentary and because he received offers for work and, in fact, he enjoys fiction, tells the story of five people who coincide in the living there. The same could have happened to Alexandra, same place to reveal the social realities of immigration, the lead character, who also goes to Barcelona on a schol- ageing, prostitution and the difficulties of rural life. arship and, despite having Skype to communicate with her “What made The Plague possible? I guess my stub- partner, goes through a crisis in which the physical bornness had something to do with it, but of course it really distance – 10,000 km between the two cities – exposes a comes down to the collaboration of many people, starting deeper crisis. with the protagonists,” says Neus Ballús. “In terms of “I tried to look at how people who love each other grow production, we followed all the steps as we were told to do apart because they desire different things, even though and, surprisingly, it worked out and we found the resources nobody’s to blame,” Carlos Marqués-Marcet told me during to make the film. What most made this possible was the idea a Skype conversation just as I was about to have dinner of presenting a natural view of people and realities, with all while he, in Los Angeles, was finishing lunch before resum- of their inherent complexities, which are either ignored or ing editing work for a friend. He has worked as an editor marginalised.” (and still does because he finds working for someone else to Neus Ballús is in the process of developing her second be convenient) and will continue to make short films until feature film, in which she aims to address the difficulties in the opportunity to shoot a feature film arises. “Friendship a relationship of equality between people from wealthy and has made it possible, friends who have collaborated with me poor countries, the product of a legacy of colonial exploita- and forced me to earn enough money to pay them a little tion. She says that even though she’s planning to shoot part something.” 63 Helena Buffery Head of Department. Spanish, Portuguese and Latin American Studies. University College Cork The Seven Ages of Barcelona It is like a network of layered spaces, many of them lost, many of them irrevocably transformed, some of them only accessed through uncertain memories or even less faithful photos. Last scene of all, That ends this strange eventful history, Is second childishness and mere oblivion, Sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything. (From the soliloquy “The seven ages of man” in Shakespeare’s As you like it.) There is an image I have of my childhood in which two little leap and jump and teeter on, and that for many visitors to girls wearing matching purple flared dungarees hold hands the city today fill it with so much charm. with their rather hipster mother in her bell-bottom jeans set For, notwithstanding recent alarm about wild tourist against a rather garish (almost technicolour through over- antics and shady urban crime rings, Barcelona for the occa- exposure) image of the Plaça de Catalunya. What must the sional visitor and for many Irish families remains an ideal date have been? 1976? 1977? I suppose because of the city to visit with children, with its plentiful beaches, parks colours I somehow imagine it as being after Franco, but and child-friendly bars, restaurants, markets and museums. maybe only just. The strangest thing for me, in retrospect, If some areas have become no-go, then others remain ripe is – as in many of the photos from early childhood visits to for adventure. This spring I accompanied my eight-year old Barcelona, taken on the enormous promenades of the Gran daughter with a prized but perishable possession that was Via, the Rambla and in those days the Carrer Urgell – the a hand-made “Superpatata”, enjoying her haphazard (but sense of space around us, something almost unimaginable in for me highly suggestive) selection of places of memory on central Barcelona on a clear day today, either on the remod- this whirlwind tour, but also the reactions of local shop- elled and renovated (but somehow greyer and less inviting) keepers, store-holders and bar staff: “What’s the name of Plaça or on any of the other pedestrianised thoroughfares of your lovely potato? How’s she doing? What does she say, la the city. The Rambla, too, I remember with fondness from senyora patata?” afternoons spent wandering past noisy, colourful and impos- Now another image returns to me, via the footage taken by sibly desirable stalls, or seated for a few pesetas with my dancer and choreographer Àngels Margarit in her exploration grandparents on the double rows of chairs set up near the of Barcelona urban flows as part of the URBs project. Video very top to watch the spectacle of the world wander by in diaries filmed by Núria Font reveal the daily negotiation of a their afternoon best. Repeated, ritual pleasures that remain changing urban landscape by people from diverse social, with me far more strongly than the first glimpse of any of cultural and generational backgrounds. Particularly poignant Barcelona’s buildings or monuments or tourist hot-spots, for me was the footage of a twenty-first century Plaça Univer- apart perhaps from the magical landscapes of the Park Güell sitat, with its concrete paving and low stone benches now and the gardens of Montjuïc, sites of playful escapades in most fulfillingly functional for the skaters who whizz and stut- years that followed. ter across contemporary high-design public squares. Just a Of course, as history books, memoirs and many remark- decade before, this was a landscape with trees and grass and able novels in Catalan have taught me, those same years wooden benches, frequented by slow-moving pensioners like were marked by heady days of historic marches and pro- my grandparents, who occupied the space to talk with other democratic campaigns, none of which I have even the slight- ageing couples about family foibles, neighbourhood scandals est personal memory of today. In terms of sociocultural and the price of milk. The Barcelona of the sixth age, now context, what I remember from my pre-teen years is La somehow hidden from view. Such juxtaposition evokes for me Ruperta Fantasma from Un, dos, tres, glimpses of late night a network of layered spaces, many of them lost, many of them Àngel Casas as we were bustled off to bed, my grandma irrevocably transformed, some of them only accessed through singing about being a yaya yéyé, and me being coaxed into uncertain memories or even less faithful photos, with reality a rendition of Kisses for me for mildly amused extended somehow hidden outside the frame; an urban palimpsest family. A child’s-eye Barcelona. No sign here of the fleeting performed most tellingly in film and documentary footage, pastoral landscapes that all-too-ideally sheltered English or and through writings that attempt to preserve a layer of that Irish childhoods, but scattered with tiled and patterned landscape in the very process of erasure (like Rodoreda, like pavements to trace, stone borders and kerbs to jump, and Tusquets, like Marçal). Walking in their wake, we see and hear shadowy doorways and thresholds in which to hide – the traces of a different city, a city in translation, between curious, uneven spaces I would later see my own children languages, between ages, between worlds. 64 BCN AS SEEN FROM IRELAND Barcelona as seen from Ireland © Elisenda Llonch There is a story I read relatively recently by exiled Mexi- can-Catalan writer Maruxa Vilalta, completed after a first return visit to Barcelona as a teenager in 1949/1950. Situ- For the occasional visitor ated in Barcelona, with references to city’s the most ”it remains an ideal city to” emblematic streets, squares and monuments, including the visit with children. If street in which Vilalta was born (Muntaner), and other some areas have become cultural signs related to childhood, El meu dia foll [A crazy day] (1958) gives off a nostalgic aura that blurs the bound- no-go, others remain ripe aries between past and present, reality and imagination, for adventure. exploring the effects of this liminal in-between space on the constitution of the individual. In it the adolescent narrator/ protagonist takes on and inhabits different subjectivities, amongst them that of the tourist: tourist, that of the Plaça de Macià, which only had that “The noble Barcelona yes, it was there, stately and good. name between 1931 and 1939. By the time of Vilalta’s visit, But I did not realise. I thought it did not belong to me. I felt I the name have been changed back to its previous –and now had no right to soil it. current– of Plaça Reial. Buried within this story we find the “The port. Heroes and flags at the foot of the column. Plaça de tragedy of a Republican and Catalanist Barcelona, hidden Macià, with its swaying palm trees. The patient stone by stone behind a reference that is only recognizable if we are will- of the churches. The gardens of Montjuïc. Art. More art! Arc ing to share the same language and vision of history. de Triomf. Estació de França. Everything like that, near and Through evocation of lost signs, spaces and objects, there far. All mixed together. All full of tourists and pigeons, soldiers emerges a concern with the coexistence and preservation of and squaddies, children dressed in pink, crazy people and fat different temporalities in the space of the present. bourgeois. Heat and cold. Light and shade. Ignorant and alert. Bad and good... Who was I of all these?” But amidst the chaotic enumeration of sites, visions and sensations presented by the narrator, there is one that would certainly have exceeded the knowledge of any real 65 © Josep Maria Sagarra / Arxiu Nacional de Catalunya Ninety years of the metro Urban underground electric trains reached Barcelona ninety years ago, on 30th December 1924, to provide a solution to a problem which arises at some point in all advanced urban societies: how to improve mobility for an increasing population concentrated in growing areas while freeing space in streets overwhelmed by overground transport. For the first time, the Gran Metro joined Plaça de Catalunya and Plaça de Lesseps underground. The line – just a fraction of the enormous network planned initially – covered a 2,741 metre-long route with four stations, which was to become line 3. In the following pages we review the early plans of the Barcelona metro and their development; we visit tunnels and stations to reveal curiosities, anecdotes, and legends as well as explaining the advances that were added to the metro to bring it up to the level of intelligence that the city prides itself on. 66 DOSSIER Ninety years of the metro Josep Maria Espinàs moved about on foot. He shared this limitation with most Writer and journalist land animals until the advent of the horse and carriage. And that was until the metro added a major innovation: The metro speaks speed. In big cities, faster transport times were achieved precisely because the obstacles found on the surface did not exist for the metro. It was thus able to achieve fast, At some stage we should look closely sustained speeds. at the signs of stations and ask Today, Barcelona without its metro would be unfath- omable; the city would be like a body with major nerves ourselves what those words mean, removed. because they are full of historic, For me, another quality of the metro is that it speaks to geographical, and personal us, at least to those of us with the curiosity to read signs. Of course, passengers in a hurry only need to see the map indi- references. cating where to get off. We generally do not notice what all of the signs say, apart from those that let us know where we Mankind was born on planet Earth. And when I say planet are on our journey. Earth, I mean its surface. That place where species could Perhaps it would a good idea to occasionally take notice live and evolve. of one of those signs and ask ourselves about the meaning After a few millennia, however, they tried to conquer behind each word, because all metro lines contain a parade the air, and were successful. They first tried using balloons of historical, geographical and personal references. La and later planes. They discovered it was possible to move Verneda (“Alder Grove”) tells us that there used to be a around in another medium. forest with alder trees in that neighbourhood. Likewise, the There was still another area where they hadn’t yet name Llacuna (“Lagoon”) tells us that the district experi- discovered how to move around freely – the one beneath enced, in earlier times, an invasion of sea water. Mediaeval their ancestral surface. ships were built near the Drassanes (“Shipyard”) station And so the metro was born. to service Catalonia’s Mediterranean expansion. And Peni- It could be said to be the conquest of a third dimension: tents (“Penitents”) used to be a neighbourhood for the underground. hermitages, however hard that is to believe now. The metro, which started out as a single tunnel, has The cars of the Barcelona metro, endlessly coming and progressively branched out and become a network, like an going, weave a tapestry revealing diverse aspects of past increasingly dense woven tapestry. and present life. This has enabled the emergence of a revolutionary new When getting off at a station I take a look at the sign and, perception incorporating two fundamental values of life: if I grasp the meaning behind it, offer my thanks. time and distance. Consider ancient times, when man only © Vicente Zambrano Image of Liceu station, currently on line 3, which was the terminus for line I from 1925, the year after its inaugura- tion, to 1946, when the Fernando- Ramblas station was added. On the previous page, King Alfonso XIII presiding the inauguration of the Transversal metro works, now line 1, at Plaça d’Espanya on 8th June 1922. 67 Dossier Work on the metro in the Rambla, 1932. On the following page, from top to bottom, official visit to the construction work of the Gran Metro in December 1922; a coach from one of the first trains – manufactured by a Basque company – at the overground depot in Plaça Lesseps, the 1930s, and work for the opening of Via Laietana in 1913, showing an already- constructed small part of the two-way tunnel which covered the tracks from line II of the Gran Metro (Aragó- Correus) from 1926. © Josep Domínguez / AFB Josep Maria Rovira Ragué College of Industrial Engineers of Catalonia They used to say Barcelonians hated underground travel On 30 December 1924, Barcelona’s first metro line was inaugurated; Gran Metro, predecessor to today’s Line 3, ran between Plaça de Lesseps, in the Gràcia neighbourhood, and Plaça de Catalunya. The new means of transport experienced a faltering start, low usage rates putting the company in a difficult financial position. The genesis of Barcelona’s first planned metro, understood that had already begun to annex neighbouring municipali- as an electric underground urban railway, coincided with ties. Finally, with the development of the Cerdà Plan – which profound, worldwide changes experienced in the field of afforded continuity to areas lying between urban centres – urban transport during the early 20th century. transport systems came to be less a link between residential As a result of the emergence of electrical energy in nuclei and more the focal points of urban mobility. developed societies, the end of the 19th century witnessed To manage and direct the growth of these areas, the City a progressive removal of animal and steam-driven vehicles Council issued a call for tender, and in 1905 approved urban from urban transport networks in favour of those using elec- planner Léon Jaussely’s Link Plan, which substantially tricity. The new electric tram systems offered higher modified the Cerdà Plan with respect to land enjoyment and commercial speeds, a smaller environmental impact and use. Jaussely proposed a division of urban areas into differ- much lower operating costs. ent zones in accordance with planned activities, and estab- In addition, the widespread phenomenon of higher lished green areas as a kind of firewall to separate them. concentrations of the population in urban areas – prevalent The plan also included tram networks and envisioned then, and today continuing strongly still – created a grow- an underground electric railway, which would be the ing need for more movement within cities under a state of metro’s predecessor, as well as railway access routes and continuous expansion. This trend made journeys by foot links. This aspect is described in the Tram and Railway Plan. (the main means of travel until then) less feasible. Already at the beginning of the power system The phenomenon of migration triggered a growing need changeover for trams, the transport companies were unable for more housing and new means of transport within a city to meet the growing demand for travel with sufficient serv- 68 Ninety years of the metro ice on some lines. High traffic density in certain central loca- tions such as La Rambla, Plaça de Catalunya and Passeig de Gràcia led to an eventual search for a solution that would take the form of a separate underground urban electric rail- way capable of resolving congestion issues associated with public transport, which would also enable the proper plan- ning road systems, a solution that had already been adopted in other locations with very good results. The first plan In an effort to meet this requirement, engineers Pau Muller and Gonçal Zaragoza drew up a plan for an underground railway, running on standard gauge track, to be called Ferro- carril Metropolitano Norte Sur de Barcelona. The plan called for 7.2 km of railway between Parc de la Ciutadella and La Bonanova. The route was to pass under Passeig de Colom, La Rambla, Plaça de Catalunya, Passeig de Gràcia, Carrer Gran de Gràcia, Plaça de Lesseps, Passeig de Sant Gervasi and Passeig de la Bonanova. In taking charge of the project on behalf of the company Gran Metropolitano de Barcelona (GMB), industrial engi- neer Santiago Rubió i Tudurí reworked the original proposal. Head stations were modified and the tunnel built by the City Council on Via Laietana was purchased in 1908, thus adding a new branch line between Aragó and Correus to the original plan. The plan thus included sections that would be the precursors to the current L3 and L4 metro lines. This was the first underground metro tunnel built in Barcelona, and it remained unused for about 18 years until the opening of Line II between Aragó and Jaume I in 1926. The lines already planned when works began in 1921 were the following: — Line I, from Plaça de Lesseps to La Rambla (now L3). — Line II, from Aragó to Correus (now L4). — Line III, from Plaça de Lesseps to Sant Gervasi, Vall- carca and Horta (now L3, in part). — Line IV, from Plaça de Lesseps to Sarrià, Les Corts, Sants, Hostafrancs, El Poble-sec, La Rambla, Parc de la Ciutadella, Estació de França and Correus (circular route). — Line V, from Estació de França to La Rambla. This GMB system covered the city’s main transport nodes and was a big change at a time when the tram system, in the midst of its most active expansion period, was start- ing to show signs of saturation and aging, both in terms of rolling stock and infrastructure, following more than twenty years of intensive use. At the same time, in 1910 industrial engineer Ferran Reyes i Garrido undertook a plan for a railway link between all railway stations in existence at that time. The proposal included plans for building two major stations at Plaça de Catalunya that would also link with the Sarrià train. The plan, called Ferrocarril Subterráneo SO-NE de Barcelona, Sans-San Martín, Enlaces y Estaciones Centrales, included wide Iberian gauge track and covered 7.4 km. It was submitted to the Spanish Government in 1912. Following the outbreak of World War I in 1914, the proposal fell into oblivion until 1920, when it was resusci- tated under the leadership of the railway company Ferro- carril Metropolitano de Barcelona (FMB), which had just been incorporated. 69 © Frederic Ballell / AFB © Josep Domínguez / AFB © Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya Dossier As works began, FMB proposed and submitted a tender for seven new lines that would cover almost the entire city as it was at that time and be the precursor to the current system, along with lines created by GMB. The proposed lines were the following: — The Sants-Sant Martí line, to be built between Sants and Plaça de Catalunya, with a provisional terminal station. — The Lesseps line, with a link to Plaça de Catalunya with the Sarrià train, to be made an underground line with Iberian gauge track and a terminal in the station of the line under construction. It included a branch line between the Gràcia and Plaça de Lesseps stations. — The Ronda line, from Plaça de Espanya to Plaça de Universitat via Paral·lel and the Rondes. — The Plaça de Tetuan line, from Plaça de Universitat to Tetuan through Gran Via de les Corts Catalanes. — The Sant Andreu Line, from Plaça de Tetuan to Plaça de Les Glòries through Gran Via, and as far as Sant Andreu beside Passeig de Valldaura and along Ribes highway. © Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya — The Poblenou line, starting at the corner of Passeig de Sant Joan and Travessera de Gràcia, along Passeig de Joan Coll / Manuel Marina Sant Joan to Carrer de Pujades and from there to Pere IV Joan Coll, author of this article, has a Bachelor’s and Carrer de la Selva de Mar. degree in Audiovisual Communication and is the — The Can Tunis line, starting at Plaça de Espanya and director of CultRuta running along Gran Via de les Corts Catalanes to the Mare Manuel Marina, responsible for documentation, holds de Déu del Port district, L’Hippodrome de Can Tunis and a Diploma in Tourism and leads guided tours of the the free port. metro system — The El Prat de Llobregat line, from Plaça de Espanya and along Gran Via de les Corts Catalanes to La Estació del Prat, owned by the MZA railway company, and from there to An underground the airport. These projects all preceded the opening of GMB’s Line history I with the exception of the last, for which a tender was submitted soon thereafter, in 1925. Line I of the GMB was opened on 30 December 1924, in Tunnels and stations in disuse, old an unfinished section, as only the section from Plaça de artistic tiling, advertising from past Lesseps to Plaça de Catalunya, with a length of 2.7 km and eras, murmurs of water and even with two intermediate stations, Diagonal and Aragó, was put ghost legends tell the story of the into service. The following stations were later put into service: Fontana, on 1 May 1925; Liceu, on 5 July 1925; the Barcelona metro. line between Aragó and Jaume I, on 19 December 1926. With regard to the FMB lines, on 10 June 1926 the The history of a society, a town or a group is often based on section between La Bordeta and Plaça de Catalunya opened unique, representative, dramatic or happy events, which under the name Ferrocarril Metropolitano Transversal, have usually occurred on the face of the Earth. However, precursor to the current Line 1. It had a temporary station during the 19th and 20th centuries, industrialisation and in Plaça de Catalunya until the completion of works to Sant urban life in what we call the civilised world brought Martí. substantial changes to the day-to-day of its inhabitants. As The metro’s operations experienced a faltering start: a a result, some people live a part of their lives within the low rate of citizen use caused the company serious finan- Earth’s crust. cial difficulties. It should be noted that more than 170 These new-found lifestyles, which still number within million tram journeys had been made each year. The metro the minority, are not usually studied as part of modern did not achieve the annual figure of 10 million journeys until history. However, the general public recognise their signif- the 1930s. Some observers of this phenomenon concluded icance. Proof of this is to be found in the growing number of that the Barcelona residents of that period did not like leisure activities taking place underground. Bunkers, underground travel, but I think it would be more accurate tunnels, mediaeval dungeons, fluvial deposits and, of to say that the offer was largely insufficient to meet the course, underground train networks are now amongst the needs of a city like Barcelona. When a viable transport offer tourist attractions available in major cities throughout finally became available, the myth collapsed under its own Europe. weight. Barcelona is not one to be left out. Coinciding with the ninetieth anniversary of the opening of the city’s first metro 70 Ninety years of the metro metro history. Paris and London serve as prime examples. On the previous page, Gran Metro In the French and British capitals historic stations are train at Lesseps conserved virtually identical to their original state, yet we station sometime could never enter them in a wheelchair, as we can in between 1925 and 1930. The original Fontana thanks to the many lifts available there. trains, refitted, Of course, this modernisation has led to modifications continued in operation until the to the system: changes in lines, platforms, walkways or late 1980s. entire stations. A case in point is the old Aragó, present-day On this page, top, entrance to the Passeig de Gràcia station. Where three lines run today, there Correus station at was until a few decades ago one end of an inverted Y-shaped the start of the Civil War, with a notice intersection of the Gran Metro, forking in the direction of warning that it is not Liceu or Correus. With the growth of the system, the north fit for use as a bomb shelter. Below, a siding was left in place for the independent L4, which is group of visitors to linked to the L3 via that endless corridor that any regular the guided tours organised by user takes pains to avoid. The insurmountable narrowness, Transports straightness and claustrophobia of this corridor is not the Metropolitans de product of an urban planner’s bad-hair day, but rather the Barcelona and CultRuta. result of a very mundane circumstance: when the under- © Generalitat de Catalunya / Arxiu Nacional de Catalunya ground connection between these lines was made, the subsoil already housed an underground car park; the only system, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) and possible link between the two lines that would avoid parked CultRuta now offer guided tours that provide a first-hand cars was the tunnel with sturdy beams that held up the two look at the historical, artistic and human legacy of tunnels, city blocks of the Cerdà Plan. platforms and trains that day-to-day, whether we use them Other stations simply once were and now are no longer. or not, are behind the incessant buzz that exists beneath A case in point is Correus, which opened in 1934 and was the streets of Barcelona. These tours serve as a pretext to operational for forty years as a terminal station with a single get us walking through the metro system. They oblige us to track and platform. In 1974, the expansion of L4 towards stop and have a good look at the details of the tiling, hear the coastline entailed the demolition of the platform for the the murmur of water on the other side of the tracks, or ask construction of a second track that would make the exten- about that ever-present clattering sound between two sion of the route to Barceloneta and Poble Nou possible. stations – signs of a subterranean history of the city that Today, the metro’s most observant users, pressing their escape the attentions of most of us. faces to train windows, will spot the remains of adverts from A prime example would be the Fontana station, opened the 1970s promoting yogurt, political candidates or health in 1925, months after the entry into service of the section of remedies. Advertising archaeology only visible to the eyes of track between Plaça de Catalunya and Plaça de Lesseps. Its those already familiar with the subject – and to the drivers entrance is unique and includes a great many stairwells and of the trains who, given the present use of automated driv- escalators that give most users a real understanding of how ing, will often open and close doors but no longer power or deep the metro goes down. But few will be aware of one of brake the trains. So we can be forewarned that they will not the metro’s jewels, found at one end of the 92-metre long stop in the middle of the L4 tunnel for us to take a picture platform: the entrance arch to the tunnel in the direction of of any of these old adverts! Trinitat Nova still has the painted blue tiles placed there in © Dani Codina 1924. They bear the logo and corporate colours of the then privately owned company Grand Metropolitan Barcelona (GMB). Anyone who likes the logo will also find it on wrought iron railings in the entranceways to the Liceu station. Almost all the rest of the original decor on the majority of this historic line (which forms the core of today’s L1 and L3) has disappeared in refurbishment works, although sometimes it has not been lost but just hidden. Behind ventilation ducts, synthetic panels, precast components and vending machines are (at least for the time being) the orig- inal tiles – white or coloured, large or small, dirty or cared for – that still perform their decorative and hygienic func- tions, even if hidden from our view. This is not a mere caprice on the part of the metro management. The concealment, removal or replacement of these elements has been part of providing us with one of the most comfortable, accessible and well-lit systems, compared against other cities with close to a century of 71 Dossier While in its infancy, the Arc de Triomf (now L1) line was also a private initiative backed by enthusiastic entrepre- neurs of what were then new technologies. And, like today, they wanted to make use of their technology. That is why the line’s tracks (Iberian gauge) are wider than those in the rest of the city (standard gauge). What was known as the Transversal metro for half a century was initially conceived as a connection between stations for trains arriving from the interior of the Iberian Peninsula (entering from the south of the city) and those coming from the Pyrenees and abroad (entering from the north). Even today its tracks are capable of connecting with those of Adif (formerly Renfe) by means of an almost imperceptible points change located between the Urgell and Universitat stations. This line has played the role of both executioner and saviour of Barcelona residents. It took lives as a result of a construction accident in April 1924, as several died when the tunnel being built under La Gran Via collapsed due to groundwater-induced soil movement – water once again proving to be an enemy. Years later, the same line would be used as a bomb shelter when, during the Civil War, Italian planes flew over Barcelona in support of Franco’s efforts to wear down the Republican Rear Guard. Italian aircraft approached the city along the Castelldefels highway (now the C-31) until they sighted the Plaça de Espanya monu- ment, which identified the boundary of the city’s most densely populated area, and the point from which they began their bombing of the civilian population. While thou- sands saved themselves by hiding in the metro’s tunnels, platforms and entrances areas, hundreds of others died © Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya running to get to this underground haven. Above, Jaume I The expansion of the aforementioned L4 brought to The cursed station station in the Gran light what turned out to be a major challenge in its time: the One of the hardest hit stations was Rocafort. This fact, Metro – now part of line 3 – in fact that Barcelona’s subsoil is largely wet, almost aquatic. added to a number of suicides during subsequent decades, September 1933, Centuries ago, water reached the shores at what was once led station chiefs to try to avoid being assigned there. They and Rocafort station in the Transversal – the Roman wall, where houses, streets, temples and restau- feared that after the metro had closed and while they now line 1 – in May rants now stand in the Gòtic Sud quarter. The shoreline awaited the last train charged with checking the entire line, 1926, shortly before its inauguration. progressively receded, but waters continued to arrive from a figure would appear on shadowy platforms or in the dark- the dozens of streams and rivers running down from ened tunnels, or on the video monitors used in the 1960s Collserola, uncovered in times past (note the names of that were as bright as they were fuzzy. streets in Gràcia). Today these waters run through natural The metro’s expansion and modernisation initiatives aquifers and man-made channels located underground. have led to the disappearance of certain jobs: opening and Building was not easy in certain locations: stabilising the closing doors from inside train cars, validating tickets, accel- soil in Barceloneta was no easy feat. And, along with the erating and braking (currently these functions are difficulties came a few surprises. One example was when it controlled by sensors at each station), station management was thought that crude oil and natural gas deposits had (no one has to cross their fingers so as not to be assigned to You can watch two been found on the Barcelona coast, but the source was then Rocafort), or checking the third rail (when electricity was videos about the routes and ghost determined to be leaking tanks belonging to the defunct supplied from the ground, venturing onto the tracks stations of the company Catalana de Gas. exposed one to the risk being electrocuted). Barcelona metro on your mobile or at And the water is still there. It is not visible, but can be These jobs have disappeared from daily life, but as in www.bcn.cat/ heard. A close inspection at the Arc de Triomf installations the case of everything associated with the recent history of bcnmetropolis/ en/videos reveals the presence of ducts in the wall between the tracks. the metro, their memory is preserved in the memories of (in Catalan). Without the sound of trains or PA announcements, a good local residents and fellow commuters, and in the tiles of ear can pick out the sound of one of eight pumps working each station. It is sufficient to dedicate a few moments of 24/7 to transfer groundwater to sewage tanks, tankers and calm and interest to such remembrances so that the ques- decorative fountains. It has been calculated that if these tions will gently arise, and with them, a desire to learn more pumps stopped working, the track areas would become about the underground history of Barcelona, in which for flooded up to the height of the platforms in less than ten the last ninety years the metro has played a stellar part. hours. Let us hope that the theory never gets put to the test. Congratulations. 72 Ninety years of the metro Ramon Malla Director of Automated Lines for TMB Oriol Pàmies Journalist At the forefront of future metros Ninety years is long life to live. In the case of the Barcelona metro, it has been a life of growth, maturation and renewal. The 21st century has seen this means of transport once again transform itself. If the metro has been historically linked to the phenomenon of rush hour, commuting to and from work or school, it is now being asked to accommodate numerous transport situ- ations and needs – daytime and night-time, business days and holidays, service to the city centre and in the outskirts – and do so while maintaining the attributes of speed, relia- bility and safety that define it. The city has evolved: its popu- lation is more dispersed, new facilities and activity centres have been created, tourism has grown and it is home to more senior citizens. Patterns of personal mobility have also evolved: the boom in cycling coincides with the car losing its prestige, connectivity is all the rage, and information is © Vicente Zambrano received and shared on mobile devices in real time. In this context, the “good old metro” is no longer good running of every scheduled train in a way that leaves no Stairs and lifts down enough, and this will be accentuated as new demands margin for error. We are now bearing witness to the culmi- to the platforms of Singuerlin station appear and require solutions. But long-term infrastructures nation of this process in the form of driverless, crewless on line 9, by the should be planned and executed to meet long-term needs. trains on automated lines such as our metro Lines 9 and 10. Gran Via. This is why in cities such as Barcelona we have long envi- An example of the progress achieved can be seen in train sioned what the metro of the future would look like and location measurements. While previous measurements were have worked towards making it a reality. made in increments of hundreds of metres, today they can be specified within centimetres thanks to the Communica- Listen to people and implement technology tions-Based Train Control (CBTC) system, which makes use The metro of the future will be the fruit of listening to of radio communication. Barcelona became a pioneer in this people’s demands and implementing technology-driven breakthrough control system as the first city in the world solutions. It is thus expected to be capable of absorbing any to operate driverless trains using it. and all demands placed on it: those arising during peak use Technology has also made possible the remote monitor- hours (which do not number that many nowadays); the ing of the metro’s most critical components, including need for high levels of reliability; the capability of handling trains, stations and tunnels. This opens new possibilities for situations that inevitably occur in large cities; longer oper- efficient transport with increased reliability, reduced ational hours and non-stop service on certain nights; and consumption, an improved service to users and higher levels the ability to provide real-time information, especially in the of safety through intelligent surveillance systems. The phys- event of incidents. And all this at lower costs, without sacri- ical separation between the platform and track areas ficing safety. through the use of automated doors synchronised with the The change is already visible in terms of technology and doors of trains is yet another small innovation that adds to infrastructure, perhaps less so in regards to organisational the comfort and safety of passengers and is an integral part aspects, where high levels of staff qualifications and train- of automated metros. Barcelona was the first city in Spain ing contrast with low added-value from everyday jobs such to install platform doors in 2007, on its Line 11. as selling tickets and driving trains. And for everything to The physical appearance of metro systems is changing work out they should all be linked. as are the methods used to build them. Stations are no The technology used in rail systems has evolved over longer mazes of corridors and winding stairs but open spaces time to address one main concern: ensuring the safe where traffic flows are logically arranged, without the pres- 73 Dossier ence of architectural barriers between the street and plat- Most new metro systems are designed and built to be forms, providing everyone with the same access to public automated. It is significant to note that cities with auto- transport. Vertical transport methods such as lifts are also mated lines already in service never go back to building new increasingly used, and links are designed to favour inter- lines in the traditional mode with drivers. Another trend modal transport. Tunnels are not mere tubes: they include that will mark the coming years is the conversion of conven- evacuation routes and places to park or manoeuvre trains so tional lines into automated lines. This is an area in which they can be brought into service just at the time they are Barcelona is once again exemplary, having thus converted most needed. Installing this infrastructure in densely popu- its Line 11 in 2009. lated areas or in areas with difficult terrain entails the use of More attractive, more flexible, information-rich, effi- large-bore tunnelling machines that get the job done while cient, sustainable and safer: these are the features of the minimising impact to above-ground areas. Lines 9 and 10 are metro of the future. Having already implemented these being built to a great extent along such lines. features over a considerable period of time has made Metro systems of the future will require organisational Barcelona an international benchmark. The ambitious schemes that make use of the advantages afforded by infra- network expansion that we are now carrying out on the structure and technology. As routine tasks will be eliminated, semi-circular of Lines 9 and 10 has been designed to include jobs will be more information-rich and versatile: employees these features, and is driving the adoption of different with technical skills who can make decisions while interact- organisational schemes and ways of interacting with users, ing with users will be needed. Such profiles will be even which have made trains without a driver the norm. The more significant on automated lines, and staff duties will opening of the Besòs sections in 2009/2010 has proved to range from those involving contact with the public to those be a good testing ground for this new metro system. in the fields of maintenance and operations, which will Despite the difficulties that come with trying to advance comprise the majority. Under this organisational system, the the country’s major infrastructure projects in view of the control centre will take on enhanced importance as a place current economic scenario, Lines 9 and 10 are moving where functions and systems are integrated. forward and the opening of a portion of the southern sector, between Airport T1 and Zona Universitària, has been The automated metro announced for early 2016. This means that within a just over If there is already a model that already largely integrates all a year the Barcelona Metro will add about twenty kilometres these features of the future metro, it is the automated and fifteen stations to its network. Another thing that metro. This model is understood to be applicable to the should not be overlooked: soon 25% of the metro system entire line, from trains to station management. Progress will be fully automated. towards this model is moving apace in an assured manner, In addition to the creation of a new fast and compre- as indicated by data from the Automated Metros Observa- hensive transport option serving the UB and UPC tory. The observatory is a permanent body within the Inter- campuses, the Montjuïc Exhibition Centre 2, Mercabarna, national Association of Public Transport (UITP), which is the Logistics Park, as well as the residential districts L’Hos- chaired by TMB and coordinated from Barcelona. Today, pitalet and El Prat de Llobregat, a firm commitment has more than forty metro lines, covering more than six been made to make our transport network one that meets hundred kilometres, have been automated. Accelerated the needs of the 21st century. In the area of urban mobility, expansion of this system is expected for the coming years. our challenge is to offer solutions to today’s problems while The number of line kilometres doubles each decade and is also doing everything possible to progress towards resolving expected to triple by the next decade. those of tomorrow. © Vicente Zambrano Series 9000 train, manufactured by Alstom, at Sagrada Família station on line 2. These were the first engines prepared to circulate without a driver, although drivers do operate on this line. 74 Books Jordi Nopca she discovered the essence of literature Daniel Giralt-Miracle on devouring James Joyce’s Ulysses, A necessary and she hasn’t read it again for fear of Doing justice to and pervasive “spoiling it”. She also dedicated a whole August Font passion year to Camí de Sirga, by Jesús Moncada, and the meticulousness of her reading gave her the confidence to translate it into her mother tongue, Slovenian, years later on. Cartoonist Miguel Gallardo opens the doors to his repository of comics, and highlights a selection by Gluyas Williams of The New Yorker, who had a penchant for plump figures in urban surroundings. Each interviewee has a different way of inhabiting their library. The Doctor of Romance Philology Ramon Pla i Arxé has the 21,000 volumes in his collection all “catalogued on the Biblioteques particulars computer”. The historian Josep La Barcelona eclèctica. de Barcelona Fontana dedicates a room to each L’arquitectura d’August Font [Private libraries of Barcelona] theme: as well as the disarray of his i Carreras (1845–1924) Jaume Subirana. Photography work area, there is also a room dedi- [Eclectic Barcelona: the by Víctor P. de Óbanos cated to 19th and 20th century Catalan architecture of August Font Barcelona City Council literature and another to “Spanish i Carreras (1845–1924)] Barcelona, 2014 History, from 1808 to 1864”. The Judith Urbano Lorente 197 pages composer Salvador Brotons has Barcelona City Council and Dux specialised in compiling sheet music, Editorial Breath, life and future: Dostoyevsky and the expert in games Oriol Comas i Barcelona, 2014 associated these three words with Coma keeps an implausible number of 224 pages books. In the world today two paradox- publications relating to his ludic special- ical trends are in action: on one hand the isation. The politician Miquel Iceta Very few of Barcelona’s population know progressive digital consumption of recommends a little-known gem by that high up in the city there is a small culture, and on the other the defence Lawrence Durrell, Antrobus Complete street dedicated to the architect August and upholding of the traditional tangible –short stories about a diplomat that Font i Carreras (1845–1924); even fewer media through which this culture has make him “laugh till I cry” – and the know who this man was, and of those been transmitted. Strong arguments in physicist Jorge Wagensberg cannot who do, not many can identify his works. the case for books are the design, the stand anyone tidying his library, despite For this reason we consider the initiative typography, the spacing, the type of recognising that its disorder has obli- by Dr Judith Urbano, a professor of Art paper, the scent of the pages and the gated him to buy second copies of History at the International University of hoarding presence they still give life to books he already owns. Catalonia’s School of Architecture, to be in private libraries. In Biblioteques Also of note is the impeccable taste a noble pursuit. For years she has enthu- particulars de Barcelona, Jaume Subi- of the couple formed by sinologist siastically endeavoured to shed light on rana explores the book collections of Dolors Folch and founder of the Font’s legacy, as one of the most thirteen Barcelonians whose professions Empúries publishing house, Xavier unknown – and perhaps also most under- are all directly involved with the printed Folch, who have almost 3,000 first valued – architects of 19th century Cata- word. This is done through thought- editions of modern Catalan poetry. The lan architecture. In this vein, Dr Urbano’s provoking interviews, each accompa- testimony of librarian Teresa Rovira, latest offering is her book, recently nied by a selection of four books that who died this September aged 95, is one published by the Barcelona City Council hold particularly special meanings for of great value: the family collection was and Dux Editorial. It makes for a new their owners, and also by photos of the seized by Franco’s Nationalists, and it and timely revindication of this grand libraries. was only possible to retrieve those with professional, who was disregarded for his The first is with playwright and a dedication to her father, Antoni Rovira faithfulness to the dominant style of his scriptwriter Josep Maria Benet i Jornet, i Virgili, or ones in which he had written day: eclecticism, the inherent ambiguity who reconstructs a literary journey that his name. It was thanks to this that of which led to it being overshadowed by started off with Jules Verne. He admits many years after her first reading of the irrepressible force of its successor, to trying to avoid lending many books Maria Glòria, by Dolors Monserdà, she modernism. out, “because they don’t come back” was finally able to bring her family’s The majority of architects who and that “really winds me up”. Transla- edition home again. studied towards the end of the 19th tor and essayist Simona Škrabec says century were given a very high quality 75 BOOKS Books education, where structural calcula- Mercè Balada Soon after this trip he opened a tions, knowledge of materials, and tech- photography supply shop and began to nical and artistic drawing all played On a journey work as a photojournalist. He became a important parts, despite not being very to the Barcelona pioneer, having worked for the first forward-thinking aesthetically. This was a prominent trend across almost all of of 1900 with publications to include photographs in news reports about turn-of-the-century the European architectural schools of Adolf Mas Barcelona, a vibrant and constantly that era, where professors were fasci- changing city. Adolf was a regular on nated with classical Greek, Arabic, the modernist and cultural scene, Roman and above all Gothic architec- attending intellectual discussions at ture, and also by certain renaissance establishments such as Els Quatre Gats, and baroque ideas. These students where he was known for his behind-the- went on to use these references “eclec- camera sensitivity and enthusiasm. He tically” in their works. Many of them, was also appreciated for his interest in including August Font and the similarly art and well-liked because of his easy- rediscovered Enric Sagnier, were aware going nature. It was within this circle that the times were changing and that that he befriended painter Ramon architecture should move with them, Casas and where two architects, Puig i but they chose to remain true to the Cadafalch and Domènech i Montaner, historicist tradition – a decision that suggested that he take on the daunting initially appeared well-made, as it Barcelona 1900. Els reportatges task of photographing and cataloguing brought them a number of commissions d’Adolf Mas [Barcelona 1900. Catalonia’s archaeological and artistic from institutions, the bourgeoisie and Photojournalism by Adolf Mas] heritage. With his hallmark enthusiasm, the church, who all trusted them with Blanca Giribet he dove in head first and his initial many of their buildings. Viena Edicions and the Barcelona efforts produced 25,000 negatives. He For this reason, La Barcelona eclèc- City Council created an easy-to-access archive tica should prove to be of great interest Barcelona, 2014 system and began documenting Catalo- to anyone who would like to discover our 153 pages nia’s heritage: fruit of this initiative was architecture and have a closer, objective the Arxiu Mas, which soon received and open look at August Font, a figure “Do you know who Adolf Mas is? There commissions from all around the world. who Dr Urbano contextualises and are few in Catalonia who would answer The archive, expanded by his son analyses in the introduction and conclu- this question in the negative. Adolf Mas Pelai and managed from 1941 by the sion of this book. She meticulously pres- is one of the most popular figures in Amatller Institute of Hispanic Art, ents to us his most relevant works in Barcelona and any Catalan locality with contains 500,000 photographs primarily Barcelona (he also worked in Tarragona, a baptismal fountain, episcopal mitre, covering themes related to the artistic Vilafranca del Penedès, Tortosa and pallium or altarpiece, or simply a beauti- heritage of Catalonia and the rest of Zaragoza), buildings that – as the reader ful Gothic window susceptible of being Spain. Still amongst the most presti- will note – are not only emblematic, but photographed in front of a rural façade gious private photographic archives also very well known, even though their at mid-height. He has taken photographs owing to its historical and documentary author remains largely without recogni- all throughout our land, Catalonia…” El value, it continues to receive inquiries tion. The buildings I refer to are the Poble Català, 20 June 1915. from across the globe. Psychiatric Hospital of Les Corts, the Much time has passed since these Although the Arxiu Mas photos have façades of the church of Sants Just i lines were written in 1915. At that time enjoyed a ubiquitous presence in books Pastor and the Cathedral of Barcelona, Adolf was one of Catalonia’s most and publications, the more personal the Les Arenes bullring in Plaça d’Es- famous and, undoubtedly, its most facets of Adolf’s life have received little panya, the Les Heures Palace, the Little international photographer. attention and his work as a photojour- Sisters of the Poor Refuge, the branch of Born in Solsona in 1860 into a nalist is virtually unknown today. Caixa d’Estalvis and Mont de Pietat in Carlist family, he moved to Barcelona at In this book, Blanca Giribet serves Plaça de Sant Jaume, the Casa de la Cari- a young age and soon followed in his up a delightful tour of Barcelona in the tat Almshouse, as well as the Palau de father’s footsteps as a solicitor. early 20th century with Adolf Mas as Belles Arts (Palace of the Fine Arts) of It was his family’s Carlism that led our guide. The photographer’s sensitive the 1888 Universal Exposition and the him to become a photographer. In 1897 eye puts people in the limelight and spectacular Maison Doré restaurant, he accompanied the Duke of Madrid, a converts the city into a magnificent both now disappeared. Carlist aspirant to the Spanish throne, stage where drama abounds, capturing As such, this is a publication that is on a trip around Europe and returned events such as the Tragic Week as well well worth reading, allowing us to with seventy magnificent photos of as festivity, work and leisure. Knowing appreciate the talent and value of a scenery and the European aristocracy. faces in portraits join us on a journey tasteful and technically competent This experience helped pave the way where we rediscover the city as it was architect who, as Dr Urbano asserts, for his career as a professional photog- during one of its brightest moments in cannot be forgotten. rapher in Barcelona. history. 76 © Bernat Cormand Jenn Díaz Writer and had told us he wouldn’t be back until late August, the 27th to be precise. And it was 27 August. We hadn’t smoked The way it goes those hot months because people still weren’t selling us any cigarettes, not a one! Now I can understand not selling us a in El Clot packet, but a measly fag, a one-off? No takers. That summer we hardly helped out any old ladies. And whenever we found one in the street who asked us to do something, we’d My friends never had to go along go and spend the money on ice cream. That wasn’t so bad, when their mothers went to but what we really, urgently needed to do was smoke. If Barcelona, as if we weren’t already in anything worked out at all, everyone but me would get to smoke. It was so unfair, because some of them nicked fags Barcelona. from home and no one in my house smoked. It’s unusual for a dad not to smoke, but mine didn’t. “Get ready, we’ve got some errands to run in the centre!” I tried asking every way I could not to go with her, and said Mum. Going to the centre was like, I dunno, like going Mum insisted every way she could that I would go, and I on an excursion, because we’re from El Clot, which is like a said I hated the neighbourhood. “I hate the neighbour- city even though it’s not a city. And when Mum told us to hood!”; because it was always the same story, she was “get ready”, it meant we could kiss our flat goodbye for the always going on about the centre as if El Clot wasn’t good rest of the day, as we wouldn’t get back until well after enough, as if El Clot sucked. “El Clot sucks!” Mum’s slap nightfall. That was one of the things I liked the most about stung so much that I lost the desire to smoke, eat ice cream El Clot, and also one of the things I liked the least about El and take advantage of those poor old ladies. I got dressed Clot: a whole summer’s day wasted in the city centre when without a word. It was better that way, because Mum angry everything I wanted to do was in our neighbourhood. The is a right nasty thing. things I wanted to do in our neighbourhood were the kinds When I stepped outside she was there waiting, chatting of things my friends could do because they never had to go with a neighbour. I then realised that my sister wasn’t with along when their mothers went to Barcelona, as if we us – she’d stayed behind with friends. I began grumbling, weren’t already in Barcelona. Things like going to flats until Mum turned and gave me a look like she was ready to where old ladies lived to ask if they needed help, because let me have it right there in the street. Like I said before, they almost always did and would give us a bit of money for she’s right nasty when she gets angry. So I kept my lip it. That was like starting the day all over again, because we buttoned. They tell me I look better that way. After we’d could buy things we needed, urgent things like cigarettes. been walking for twenty minutes, Mum stopped and leaned Nobody in the neighbourhood wanted to sell us fags. against a wall, like she’d been overcome by the heat. Then Everybody knew our parents and also knew full well that if I said, without looking at her, trying to help her or paying our parents asked us about it we’d rat them out in a second. her any mind, “That’s the way it goes when you live in El But we had a friend – well, less than a friend because we Clot but want to be like those from the city centre. That’s only ever spoke to him about fags – and this friend would right, that’s what I think, that we shop there to be more like take our brass, as he called it, and buy a whole packet, with them, so they won’t notice we’re village folk, because that’s interest, as he’d say. exactly what we look like.” And Mum said, “That’s the way That’s why I got so cross that day Mum upped and told it goes for fools like us.” us to “get ready”. It was summer. Our friend was on holiday 77 THE STORY Josep M. Muñoz Director de L’Avenç Isona Passola “Lo que distingue a Barcelona es el respeto por la libertad” L’endemà, la segunda película política de Isona Passola, fue un fenómeno del micromecenazgo, con 350.000 euros recaudados, todo un récord europeo. La productora de Pan negro, que ahora prepara la adaptación de Incierta gloria, de Joan Sales, considera que Barcelona es un centro de experimentación cinematográfica muy potente, aunque al cine catalán todavía le falta encontrar a su gran público. Viendo su trayectoria como productora cinematográfica, no es anecdótico constatar que usted se licenció en historia contemporánea. ¡Tengo un recuerdo tan bueno de la carrera de historia! Y me ha servido tanto, para la vida, para mi profesión, para © Pere Virgili escoger los temas, para enfocar no ya solo el documental más político, sino también la ficción... Siempre he sido una Tener un compromiso ideológico –si es que se puede decir lectora compulsiva y dudaba si estudiar literatura, pero en así, porque para mí es tan natural que forma parte de mi los años setenta, en la Universidad Autónoma de Barcelona, vida– me da la posibilidad de cambiar las cosas que no me había unos profesores de historia tan brillantes –Reglà, gustan. Me parece positivo implicarse en los problemas de Termes, Balcells, Riquer, Nadal, Fontana– que, claro está, la sociedad y, con este país tan a medio hacer, te sientes útil. no podías dejar pasar la oportunidad. Y en mi trayectoria Para mí, que no soporto la pasividad ante las injusticias, ha como productora siempre me sale al paso la historia: parece sido muy estimulante. La gente despotrica de la política, que no puedo escaparme de ella. pero habría que recordarles que si ellos no hacen política, El cine posibilita convertir la historia en realidad. El día otros la harán en su lugar. en que, rodando Pan negro, pusimos en marcha las hilatu- En mi casa he vivido una resistencia fortísima al fran- ras de Manlleu, y volví a oír el fragor de las máquinas y vi quismo por la vía cultural, y eso daba mucho sentido a la cómo las motas de algodón volaban por encima de las cabe- vida de mi padre y de mis abuelos. Para mí ha sido muy zas de las trabajadoras, sentí una emoción brutal... Me dije natural, y no es ningún mérito: cuando la gente me para por que la historia la puedes hacer venir de golpe, te la puedes la calle para darme las gracias, yo pienso: “¿Por qué?, ¡pero poner ante los ojos. Y, después, cuando hicimos humear las si es fantástico!” La gracia de este país, dentro de su desgra- chimeneas, y desde el río producíamos la niebla, y los traba- cia, es que todavía lo puedes transformar. jadores con las bicicletas y con las luces de carburo se diri- gían allí a las cinco de la mañana, ¡era precioso! A mí la ¿Cómo llega su interés por lo audiovisual? historia me acompaña siempre, no la he dejado nunca. Yo, de muy joven, hacía teatro. Por lo tanto, la ficción siem- pre me ha interesado mucho. Y, tras estudiar historia, entré Algo más que siempre la acompaña es el compromiso ideo- en la Universidad de Vic. Allí hacíamos que los alumnos lógico. ¿Cómo la ha condicionado profesionalmente? debatieran entre ellos como si fueran personajes históricos. 78 ENTREVISTA Entrevista obtener fondos, ir a mercados, diseñar los equipos, controlar los rodajes, estar en el montaje... Le dedicas muchas horas, muchas noches sin dormir, muchos fines de semana. Tienes que creer en lo que haces, o no te compensa. Por lo tanto, tengo que producir temas que me interesen. Una de sus características como productora es la utiliza- ción de textos literarios catalanes como base de las pelí- culas: El pianista, El mar, Pan negro y, ahora, Incierta gloria. La literatura catalana me interesa muchísimo; la conozco bien, la he estudiado y he disfrutado de ella. Además, es tan difícil escribir un guión bien hecho, que, cuando alguien ya ha reflexionado sobre la creación psicológica de los perso- najes y sobre las estructuras narrativas para una novela, ya tienes muchas pistas sobre cómo puede ser la película, ¿verdad? Cuando lees la novela, ya ves si tiene estructura cinematográfica o por dónde la has de compensar, y a mí eso me gusta mucho; de hecho, en la universidad doy clases de adaptación literaria al cine, que se ha acabado convir- tiendo en mi especialidad. Otra característica suya ha sido trabajar con directores que no se caracterizan por la comercialidad: por ejemplo, hizo uno de los últimos documentales de Joaquim Jordà, De niños... Aquí me arriesgué mucho, porque Jordà quería hablar del caso Raval, pero hasta que no entramos en los juzgados y vimos lo mal que funciona uno de los pilares de la demo- cracia, no vi que aquello se convertía en una película sobre la justicia en este país. Los jueces despreciaban a los acusa- dos, se dormían en la sala... De todos modos, mi obsesión es que hay que buscar a los públicos. Las condiciones económicas han hecho que el cine catalán se haya especializado en películas de bajo coste y, por lo tanto, muy creativas. Eso nos ha dado una imagen de marca muy buena en el extranjero, y ahora Barcelona es un centro de experimentación cinematográfica muy potente, Además, los filmábamos, lo que aún tenía más atractivo. pero no hemos encontrado a los grandes públicos que tienen Entonces me matriculé en un curso de introducción a la todas las cinematografías, como la francesa. En Francia un imagen en el Instituto del Teatro; y de aquí ya di el salto y 35% de la recaudación procede de películas francesas porque monté la productora. el Estado les da mucho apoyo. En España hay una media del 13% que va a ver películas españolas, y en Cataluña..., ¡no lo Usted creó su productora, Massa d’Or Produccions, en quiero ni decir! 1992, que es un año importante para Barcelona. Tenemos que acercar a la gente a nuestro cine; la proxi- Sí, yo había hecho Despertaferro, uno de los primeros midad es un factor de atracción que funciona en todas partes. trabajos de dibujos animados que se realizaron aquí, En la televisión lo hemos resuelto con los seriales, que han también de tema histórico. Pero me interesaba la ficción, y saciado esa demanda de proximidad, pero no así en el cine. encontré a un socio francés en Cannes que se enamoró de Y no quiero hablar de Pan negro, porque siempre se pone esta película y me propuso hacer una serie de coproduc- como excepción, pero el hecho es que demostró que tene- ciones con Arte. Entonces montamos Massa d’Or e hicimos mos un público. Los de enfrente –con Jesús Garay–, que transcurre en la Unión Soviética y aborda el estalinismo. Usted hace casi dos años que es presidenta de la Acade- Casi todas las películas que he hecho tienen un punto de mia del Cine Catalán. Entre las prioridades de la academia historia: El pianista, basada en la novela de Vázquez Montal- figura la proyección internacional del cine catalán, pero bán, sobre el barrio viejo de Barcelona; El mar, basada en la también, y quizás de forma más importante, la necesidad novela de Blai Bonet sobre la posguerra en Mallorca; de prestigiarlo de puertas adentro, para que encuentre a Mirando al cielo, sobre los bombardeos durante la Guerra su público natural. Civil; Pan negro, basada en la novela de Emili Teixidor, sobre El cine es una herramienta de cohesión del país, de autoes- el mundo de la fábrica... Producir requiere mucha energía, tima y de autoconocimiento, y es también la herramienta 79 Entrevista más importante para darse a conocer fuera. Es impresio- nante, cuando vas por el mundo presentando una película La cultura es la como Pan negro, encontrarte delante tuyo toda la prensa enseñanza de los adultos: de un lugar tan alejado como Hong Kong y poderles expli- ” ” car cómo es tu país, cómo vivimos, qué lengua hablamos... te sigues nutriendo de En Cataluña no nos ha sido posible disponer de una cine- espíritu crítico, matografía que rindiera todo el potencial creativo que ofrece información y emoción. el país en las demás artes, como las plásticas y el teatro... Es una asignatura pendiente, y por eso estoy al frente de la academia, para contribuir a poner la centralidad cultural que tiene el cine dentro de la centralidad política que debería Existe, pues, una base industrial, aunque tocada por la tener la cultura. El presupuesto cultural de la Generalitat no crisis. Y unas escuelas universitarias que forman a buenos llega al 1%, y eso es una vergüenza. Por lo menos debería- profesionales, ¡pero no encuentran trabajo! mos tener un 2% de acuerdo con el retorno económico de la En estos momentos sufrimos una gran fuga de cerebros. La cultura, lo que ningún gobierno ha entendido. ¡No gente buena se marcha fuera. Espero que se lo tomen como comprendo que, conociendo el papel que puede tener la una práctica y vuelvan para aportarnos los conocimientos cultura en un país sin estado, se la haya abandonado tanto! adquiridos fuera, porque el país se está desangrando de E, insisto, el cine es industria, pero también es cultura. talento. No lo quiero comparar con el exilio del año 1939, pero... Hay que construir un Estado que funcione para recu- Hay que hacer entender, pues, la cultura no como un lujo perar a los mejores y otorgarles los puestos que merecen. sino como un elemento indispensable para la sociedad. En nuestro país la cultura no se ha tomado seriamente, ¿No estamos haciendo demasiadas películas? ¿No debería- aunque formara parte del estado de bienestar. La cultura es mos producir menos películas y concentrar los esfuerzos? la enseñanza en la edad adulta: cuando sales de la escuela Estamos produciendo mucho, con unos estándares de cali- te continúas nutriendo de espíritu crítico, de información y dad altos, pero con unos estándares presupuestarios muy de emoción. La cultura es un puntal del estado de bienestar, bajos, que no nos hacen competitivos. La plaga es un ejem- como la sanidad y la enseñanza. Tenemos que batallar para plo: es una película buenísima, muy creativa, pero hecha que lo entiendan las instituciones y pongan remedio a esta con muy poco dinero. Y así es difícil salir a competir. Pero situación. Cuanta más cultura, más riqueza; no al contrario, estoy segura de que a su directora, Neus Ballús, le das un no se trata de pensar “ahora somos ricos y nos podemos buen presupuesto y, con el talento que tiene, te hace una pagar la cultura”. Esto, en España, no se ha entendido, y en película absolutamente competitiva. Cataluña, a duras penas. Por lo tanto, hacen falta unos estándares presupuesta- rios normalizados que nos permitan competir en igualdad ¿Qué papel tiene Barcelona en esta proyección del cine de condiciones. En la última edición de los premios Gaudí, catalán? la media presupuestaria de las películas presentadas estaba Nuestra imagen es la de una ciudad muy abierta, muy muy por debajo de la europea. Esta es una de las situacio- respetuosa, muy diversa –y esto creo que es uno de los nes que hay que resolver: debemos volver a disponer de rasgos identificadores del país. A veces la gente, a propó- presupuestos normales para estimular el cine rodado en sito de rasgos identitarios, solo piensa en elementos como catalán y también para sostener nuestra diversidad. Nos la lengua, pero lo que de verdad nos distingue, lo que nos conviene poder rodar en inglés y en el idioma que convenga. hace modernos y que nos podamos considerar un banco de No hay que olvidar que el cine es también una industria. pruebas de la sociedad del futuro, es que tenemos un respeto enorme por la libertad. Así es Barcelona, y yo creo Como directora, usted ha realizado dos películas con una que es una imagen de marca fantástica. Y es algo que se intencionalidad política clara, Cataluña-Espanya (2009) y, puede enseñar en el cine. ahora, L’endemà. ¿Qué destacaría de ellas? Barcelona ha ocupado una posición de primer orden en la En L’endemà ha sido fantástico poder explicar cómo que- producción de publicidad, aunque la centralidad en este rrías que fuera tu país, pero Cataluña-Espanya también ámbito, con el paso de los años, se haya ido desplazando en fue importante porque nunca antes se había hablado tan parte hacia Madrid. Llevábamos a cabo una publicidad muy claramente del tema situando cara a cara y sin miedo a buena y bien valorada, lo que nos ha dejado unas infraes- pensadores de ambas partes; fue una película absoluta- tructuras de producción potentes, aunque también se han mente desdramatizadora. La presenté por toda Cataluña, y visto afectadas por la crisis. Pero es un activo que no debe- estuvo muy bien aceptada por la intelligentsia, porque ríamos dejar perder. Además disponemos de profesionales estaba mucho más intelectualizada que L’endemà, una pelí- muy buenos y creativos, y universidades que dan una prepa- cula destinada a un público muy amplio. Mientras que Cata- ración excelente a los estudiantes. Por lo tanto, no carece- luña-Espanya ponía todo el énfasis en el discurso, en mos de nada de lo que se exige a una capital para que se L’endemà este continúa en manos de los pensadores, y la acuda a rodar a ella: las estructuras, el apoyo logístico, los emoción –que la hay en gran cantidad, porque la he hecho técnicos..., y la luz, que es muy importante, porque si tienes épica–, está en manos de los actores y de las secuencias de que hacer un rodaje diurno y a las cinco de la tarde ya se ha masas, de las corales, etcétera. Cataluña-Espanya se diri- hecho de noche... gía a la cabeza. En cambio, en L’endemà damos un paso 80 Entrevista © Pere Virgili más y tiene cabeza y corazón, para que sea masiva, para el que funcione, debe contar con tres elementos: que sea un gran público y no solo para las elites. tema muy transversal, que haya alguien detrás que le dé credibilidad con su trayectoria y que exista una conexión La cinta se ha podido realizar gracias al micromecenazgo. muy buena con las redes sociales y los medios de comuni- Ha sido un placer, con esa libertad que me han dado los cación. En Cataluña, donde hay una sociedad civil muy mecenas... ¡8.163 personas que te dicen “ponemos dinero y estructurada que con internet se ha convertido en imbati- haz lo que quieras”, y solo una me ha dicho que no le había ble, el micromecenazgo tiene un gran futuro. gustado! Y eso que la película no la hice para los mecenas, que son gente convencida, sino con una gran amplitud de La veo muy ilusionada con el proyecto de Incierta gloria. miras. Ha sido una experiencia fantástica. Sí, creo que será una gran película. ¿El micromecenazgo es el futuro con el que nos tendremos ¿Por qué la escogió? que conformar? Hace mucho tiempo que la tenía en mente. En Nueva York, Es para proyectos pequeños. Te permite escapar de los a donde fui a hacer un curso de dirección de actores, conocí bancos, pero tiene un techo muy claro. Una película media a David Rosenthal, que acababa de traducir al inglés europea tiene un presupuesto de unos cuatro millones de Tirante el Blanco –que se convirtió en un best seller euros, y con L’endemà conseguí un récord europeo de medieval–, y hablamos mucho de Incierta gloria. Además, recaudación con 350.000... Para la música y los libros está es un esquema producible: como Pan negro, la puedo hacer muy bien, porque la gente acaba produciendo lo que quiere. realidad con nuestros presupuestos. Y me costó muy poco Además, puedes casi dar por sentado que el producto final convencer a Agustí Villaronga para que la dirigiera: es buen funcionará en el mercado si has tenido muchos colaborado- lector y se enganchó enseguida. Creo que tenemos un gran- res. Los entendidos aseguran que el micromecenazgo, para dísimo guión, redondo. ¡Y el guión lo es todo! 81 © Ana Yael Zareceansky Ciudades educadoras Barcelona acogió el pasado mes de noviembre el XIII Congreso Internacional de Ciudades Educadoras, que reunió a representantes de 470 ciudades de todo el mundo. Esta cita internacional sirvió para presentar 150 experiencias educadoras de 36 países distintos en torno al lema “Una ciudad educadora es una ciudad que incluye”. El primer congreso se puso en marcha justamente en Barcelona en 1990 bajo el lema “Ciudades educadoras para niños y jóvenes”. A lo largo de los 24 años transcurridos desde entonces Barcelona ha sido un miembro activo de la Asociación Internacional de Ciudades Educadoras (AICE). Y ahora, casi un cuarto de siglo después de su fundación, el congreso ha vuelto a celebrarse en la ciudad donde nació. Se cierra así un círculo que convida a efectuar balance. Hemos invitado a la directora del congreso Antònia Hernández y a cuatro miembros del comité científico, Àngel Castiñeira, Anna Jolonch, Josep Maria Coll i Joan Manuel del Pozo, a ofrecernos sus puntos de vista sobre el congreso y los retos que se plantearon en él. Todos ellos abordan las líneas maestras de un acontecimiento que se proponía religar el concepto de inclusión con los de participación e innovación. También hemos recogido crónicas que exponen ejemplos de buenas prácticas y proyectos innovadores en el campo de la inclusión social en la ciudad y su área metropolitana, tanto en el ámbito de las personas mayores como en el de la discapacidad y el de las prisiones. 82 DOSSIER Ciudades educadoras Antònia Hernández Balada Directora del XIII Congreso Internacional de Ciudades Educadoras Un agente educativo permanente, plural y poliédrico Hay que formar a las personas para que puedan adaptarse a la globalización, para facilitarles la intervención en la complejidad mundial y para permitirles mantener la autonomía ante una información desbordante y controlada por los poderes económicos y políticos. El XIII Congreso Internacional de Ciudades Educadoras renuió en Barcelona, entre los días 12 y 16 de noviembre, a representantes de 470 ciudades de 36 países agrupadas en el marco de la Asociación Internacional de Ciudades Educa- doras (AICE). Los plenarios, las ponencias y los talleres del congreso giraron en torno al lema “Una ciudad educadora es que se pueda construir, ciudad a ciudad, una verdadera una ciudad que incluye”. sociedad del conocimiento sin exclusiones, que garantice La Asociación Internacional de Ciudades Educadoras se un acceso fácil de toda la población a las tecnologías de la organiza en torno a redes territoriales, redes temáticas y información y de las comunicaciones. congresos. El congreso se puso en marcha en Barcelona en La humanidad no está viviendo solo una época de el año 1990 con el lema “Ciudades educadoras para niños y cambios, sino un verdadero cambio de época. Como afirma jóvenes”. Desde entonces se ha celebrado con periodicidad Josep Maria Coll en el artículo que cierra el dossier, “la bienal en Gotemburgo, Bolonia, Chicago, Jerusalén, Lisboa, globalización ha facilitado el acceso al conocimiento, pero Tampere, Génova, Lyon, São Paulo, Guadalajara (México) también ha reducido la educación a un instrumento del y Changwon, en la República de Corea. En el 2016 será el progreso material”. Hay que formar a las personas para que turno de Rosario, en Argentina. Los participantes del primer puedan adaptarse críticamente a los retos y a las posibili- congreso recogieron en una carta fundacional los principios dades que se abren con la globalización de los procesos básicos para el impulso educativo de la ciudad. Partían del económicos y sociales, y para que puedan participar activa- convencimiento de que el desarrollo de sus habitantes no mente en ellos; para facilitarles la intervención desde el se puede dejar al azar. mundo local en la complejidad mundial, y para permitirles Hoy, más que nunca, la ciudad, ya sea grande o pequeña, mantener la autonomía ante una información desbordante es un sistema complejo y, al mismo tiempo, un agente y controlada por los centros de poder económico y político. educativo permanente, plural y poliédrico, capaz de contra- La diversidad es inherente a las ciudades actuales y se rrestar los factores deseducativos. Como apunta Àngel prevé que se incremente en el futuro. Por eso, uno de los Castiñeira en este mismo dossier, “la ciudad educadora del retos de la ciudad educadora es promover el equilibrio y la futuro se construye sobre tres modelos complementarios e armonía entre identidad y diversidad, teniendo presentes integrados: la ciudad inclusiva, la ciudad participativa y la las aportaciones de las comunidades que la integran y el ciudad creativa”. derecho de todas las personas que conviven en ella a Estamos ante uno de los grandes retos del siglo XXI. En sentirse reconocidas desde su propia identidad cultural. primer lugar, hay que invertir en educación en cada Vivimos en un mundo de incertidumbre que da la máxima persona, de modo que sea cada vez más capaz de expresar, importancia a la búsqueda de seguridad, que a menudo se afirmar y desarrollar su propio potencial humano a través expresa como negación del otro y con desconfianza mutua. de su singularidad, su creatividad y su responsabilidad. En “La educación, entendida integralmente, debe ser la guía segundo lugar, se deben promover condiciones de plena del crecimiento humano, social y tecnológico si no quiere igualdad para que todas las personas puedan sentirse respe- convertirse en esclava de las peores pulsiones individualis- tadas y ser respetuosas, capaces de dialogar. Y, en tercer tas, competitivas, tecnocráticas y autoritarias”, alerta Joan lugar, hemos de conjugar todos los factores posibles para Manuel del Pozo en este mismo dosier. 83 Presente Àngel Castiñeira Cátedra Liderazgos y Gobernanza Democrática, ESADE-URL Un espacio inclusivo, de participación y de creación La ciudad educadora se erige en promotora del bienestar y las oportunidades vitales de los ciudadanos; se ordena como espacio inclusivo de convivencia, diálogo y relación, y facilita que afloren la innovación y la creatividad. Barcelona se ha comprometido ante el mundo en una otra manera, la pirámide de la ciudad educadora del futuro función educadora derivada de su sensibilidad por el se construye sobre tres modelos complementarios e inte- progreso de las personas, que se manifiesta en los modos grados, la ciudad inclusiva, la ciudad participativa y la de concebir el urbanismo y las infraestructuras, en el acento ciudad creativa, modelos que apuestan al mismo tiempo por que se pone en la función pública y socializadora del arte, de el fortalecimiento de unos capitales –inseparables de las la cultura y del ocio, o en el apoyo concedido a las formas personas– de tres tipos: el capital humano, el capital social innovadoras de participación ciudadana. y, en tercer lugar, el intelectual y creativo. De este modo, la Los espacios y los tiempos que habitamos y ordenamos; ciudad educadora se convierte en promotora del bienestar nuestras formas de vivir y convivir; los estilos de relación y y las oportunidades vitales de los ciudadanos; se ordena acogida; los rituales festivos y de conmemoración; las creen- como un espacio inclusivo de convivencia, diálogo y rela- cias, los valores y los ideales que compartimos; las herra- ción, y favorece que en este mismo espacio afloren la inno- mientas y las tecnologías, los símbolos y los artefactos vación y la creatividad. culturales; los sistemas de comunicación preferidos, e Los tres pilares de la ciudad educadora se retroalimen- incluso las maneras de estar y de hacer dentro del espacio tan mutuamente. Las políticas inclusivas –en vivienda, son elementos con los que la ciudad contribuye a la educa- trabajo, salud, educación, cultura...– favorecen el compro- ción (o deseducación) de las personas y con los que estas miso participativo de los ciudadanos. Y el aumento de la contribuyen a producir un determinado modelo urbano. densidad asociativa, el fortalecimiento de los vínculos comu- De acuerdo con su lema, centrado en el reto de la inclu- nitarios y la multiplicación de los intercambios culturales sión, el XIII Congreso Internacional de Ciudades Educado- impulsan y atraen el talento y la creatividad, el arte y la ras tuvo tres grandes ejes temáticos: la inclusión como innovación, la generación de ideas y el progreso económico, derecho, la participación y el compromiso colectivos y la el aprendizaje y el emprendimiento, la generación de ciudad como espacio de innovación y creatividad. Dicho de confianza y las oportunidades de compartir proyectos. 84 Ciudades educadoras imprescindibles (escuelas y universidades, administracio- nes, entidades sociales, familias, empresas, ciudadanos, medios de comunicación, museos, centros deportivos, igle- sias...). Necesitamos fortalecer la conciencia de ser agentes educativos. Y después se requieren alianzas, complementa- riedad y corresponsabilidad para aprender a trabajar conjuntamente. La clave está en saber “ligar” las diversas aportaciones. Esta es la nueva tarea de los liderazgos rela- cionales. 5. Josep Pallach. Este maestro, pedagogo y líder político insistía en afirmar: “Política es pedagogía”. La mejor y más genuina gestión del poder debe tener vocación educadora. Sin ella, la política presenta su cara más pobre e instru- mental. 6. Platón: el alma alimenta el cuerpo. El espacio físico urbano (el cuerpo) depende del espacio mental de los ciudadanos (el alma). Sin (buena) mentalización y predis- posición no hay (buena) urbanización. Contrasta la imagen de los seguidores japoneses de fútbol recogiendo sus desperdicios al acabar el partido de su selección durante el Mundial de Brasil con las brigadas urbanas de limpieza de Barcelona, que cada verbena de San Juan tienen que limpiar durante la madrugada las playas, convertidas en una pocilga. El cambio educativo debe ser principalmente un © Ana Yael Zareceansky cambio de mentalidades. 7. Newton y la ecuación espacio-tiempo. La ciudad Estos tres grandes ejes temáticos permiten visualizar educadora es espacio (ágora, urbanismo, planificación de la diez imágenes, diez metáforas de la configuración de las movilidad), pero también es tiempo: ritmos, cadencias, nuevas ciudades educadoras. compases. Necesitamos una organización horaria nueva y 1. La cinta de Moebius, forma geométrica de una sola bien planteada, que haga que nuestras ciudades estén cara. Entre ciudad y educación no hay una cara interior y menos estresadas y mucho más equilibradas. Ahora el otra exterior, un adentro y un afuera; sino que son la misma tiempo y las trayectorias educativas son discontinuos, frag- cara. La ciudad educa, la educación urbaniza. La educación mentarios y, a menudo, endogámicos. Necesitamos nuevos transforma la vida de nuestras ciudades. La urbanidad y el espacios y nuevos ritmos. civismo son plasmaciones de la huella educadora de la 8. Colaboratorios. Juntos sabemos y podemos más. En ciudad. Si hay ciudades inteligentes, no es porque haya los binomios memoria-proyecto, herencia-diferencia, imita- infraestructuras inteligentes, sino porque hay ciudadanos ción-innovación, legado-creatividad está siempre el peligro inteligentes. de la pura repetición del pasado o de ese adanismo que 2. Beyoncé. Un grafito festivo posmoderno de París pretende siempre empezar de cero. Necesitamos experi- rezaba: “Liberté, Égalité et Beyoncé”. Sería un error para mentar colaborativamente y aprender a combinar continui- nuestras ciudades prescindir del valor republicano de la dad y cambio. La creatividad no implica necesariamente el fraternité. La ciudad es comunidad, crea vínculos, afilia- rechazo del pasado, sino un constante diálogo con él. ción, formas de pertenencia. No hay bien común sin sentido 9. Internet. El papel físico de la ciudad educadora va de pertenencia a la comunidad. La pertenencia se obtiene al siendo progresivamente laminado por otro entorno de las menos por tres vías: a) por la vía de la aplicación de los personas: la red. Niños y jóvenes se recluyen en casa, pero derechos universales y reales de ciudadanía, que asegura el a través de internet se zambullen en una calle y en una plaza contrato social del estado de bienestar, b) por la preserva- mucho mayores. Hay un nuevo espacio “urbano” de ción y compartición de un mismo patrimonio cultural y contacto y participación virtuales. Hay que entenderlo y lingüístico y c) por la participación activa en procesos civi- aprovecharlo educativamente. coasociativos. La solidaridad no es caridad; la inclusión no 10. Alma. La ciudad necesita ley y orden, pero también puede ser paternalista, sino la acción de ciudadanos libres. alma, pulsión vital, latido. Se debe prestigiar el espacio 3. El yin y el yang. Talento y equidad, éxito educativo y público urbano. No es un espacio anónimo y de nadie, sino cohesión social, aprendizaje y servicio son factores que a el espacio de todos, elaborado a lo largo del tiempo para menudo vemos y vivimos como antitéticos, cuando en reali- acoger vida y convivencia. Las ciudades educadoras trans- dad son las dos caras de una misma moneda. Tenemos que fieren conocimientos, aprendizajes y utilidades, pero incorporar en un mismo paquete educativo las necesidades, también emociones y valores. las capacidades y las oportunidades de la gente. Apren- diendo se puede servir y sirviendo se aprende. 4. Ligar el alioli. Hay un sujeto educativo central, la persona, pero hay muchos agentes educadores y todos son 85 Anna Jolonch i Anglada Doctora en Ciencias de la Educación por la Universidad de París 8. Profesora asociada de la Universidad Ramon Llull Reconstruir el “yo” colectivo No basta con querer atender las necesidades sociales de las personas. La acción educadora promueve la capacitación de los individuos, genera vínculos de pertenencia, recrea comunidad. “La educación no cambia el mundo: la capacitación de los actores, genera cambia a las personas que van a vínculos de pertenencia, recrea comu- cambiar el mundo”. Paulo Freire. nidad. En el programa del congreso la El lema del Congreso de Ciudades presentación de experiencias ocupó un Educadoras –“Una ciudad educadora es espacio y un tiempo destacados. Parti- una ciudad que incluye”– es revolucio- cipación, capacitación, vínculo social y nario en un tiempo de fractura social, comunidad son dimensiones que apare- de desintegración, de aumento de cieron con fuerza en cinco de estas desigualdades, de nuevas formas de iniciativas, de carácter integrador, que exclusión social. Porque en medio del explicitan la voluntad de promover el lujo deslumbrante, en las calles son compromiso cívico, de trabajar por una © Ana Yael Zareceansky tiempos de crisis. Tiempos de desahu- sociedad más justa, equitativa e iguali- cios, paro, desnutrición infantil, pobreza taria, y que se dirigen a los sectores más las decisiones del gobierno, las decisio- extrema, soledad y aislamiento. Por ello vulnerables de la ciudadanía; son expe- nes que afectan a la vida de todos. el lema se erige en estandarte de un riencias surgidas en entornos difíciles Gobernar es abrirse, acogerse. Es saber ideal, de otra manera de entender y para acoger la fragilidad y la vulnerabi- escuchar, debatir, pensar y hacer vivir la ciudad. lidad crecientes. Estas acciones gene- juntos”. En Santo André, el proceso de Las ciudades educadoras son inte- ran nuevas formas de solidaridad y participación llega a los niños y aglutina gradoras, son escuelas de ciudadanía recuperan la centralidad de la persona toda la red de escuelas municipales con que garantizan el desarrollo de sus habi- como sujeto protagonista de su vida. la clara voluntad de “hacerlos protago- tantes y la capacidad de reconstruir un Son acciones, todas ellas, con una clara nistas de la historia de su ciudad”. Los “yo” colectivo. Pretenden que el dimensión política y, por lo tanto, con chicos y chicas son protagonistas de “nosotros” asegure a todo el mundo un vocación educadora. debates y propuestas sobre la salud, el lugar y un vínculo de pertenencia. Desde Brasil, la tierra madre de deporte, la cultura, la vivienda, el Generan humanidad y combaten la Paulo Freire –el padre de la pedagogía turismo, la economía y el conjunto de la desintegración y la exclusión social con liberadora–, nos llegaron dos experien- vida urbana. acciones y proyectos que congregan a cias de las que podemos aprender. En En Buenos Aires, Argentina, la personas comprometidas con la comu- la región metropolitana de São Paulo experiencia “Mujeres en el urbanismo nidad y ejercen la conciudadanía hay dos núcleos urbanos, São Bernardo cotidiano”, dirigida por la Secretaría de haciendo realidad, dia a día, una socie- do Campo y Santo André, que trabajan Hábitat e Inclusión Social, promueve un dad más justa y fraternal. en diferentes proyectos presididos por nuevo paradigma de la gestión pública El lema une la inclusión y la educa- la voluntad de transformar la ciudad a y una nueva manera de ejercer la demo- ción como dos caras de una misma partir de una gestión pública diferente. cracia. Las palabras clave son “partici- moneda. No se puede entender la una Rigurosos procesos de participación nos pación, diálogo y convivencia” desde la sin la otra. El concepto de las ciudades hablan de una nueva forma de hacer y perspectiva de género. Conscientes de educadoras nos recuerda que hay que de entender la política, de generar que demasiado a menudo las mujeres dejar de pensar y de querer resolver la democracia y de construir ciudadanía. en situación de desventaja quedan al exclusión y los problemas sociales en margen de la vida política, se crean términos paternalistas o asistenciales Hay que romper con la parálisis consejos de mujeres en todos los sin tener en cuenta la necesaria dimen- Las primeras palabras que enmarcan el barrios. Se realizan mapeos de la vida sión política de la educación. No basta proyecto plurianual participativo de São cotidiana, encuestas, debates y jornadas con la respuesta, a menudo urgente y Bernardo do Campo son bastante reve- de reflexión. Se trabaja para incluir en fragmentada, desde la beneficencia. No ladoras de lo que se propone: “Gober- la planificación urbana la realidad de las basta con querer atender las necesida- nar es romper con la parálisis y poner mujeres, para escuchar su voz y para des sociales de las personas. Una acción fin a las prácticas de exclusión que capacitarlas y hacerlas partícipes de las educadora promueve la participación y enajenan a la mayoría de la sociedad de políticas y la gestión públicas. Los 86 Experiencias consejos de mujeres debaten y hacen propuestas sobre el en la diversidad, abre oportunidades de futuro, recrea el trabajo doméstico, la movilidad y la conectividad, la segre- espacio común. En el centro de la acción encontramos la gación urbanística, las condiciones de la vivienda, la violen- participación y el derecho de ciudadanía de los diferentes cia de género, los servicios y el espacio público. actores sociales. Palabras como empoderamiento, capacita- En la ciudad portuguesa de Almada, la experiencia que ción, implicación, compromiso ciudadano, cohesión comu- se presenta promueve el ejercicio de la ciudadanía activa nitaria, vínculos o lazos son las notas que componen la entre las personas mayores. El Consejo de las Personas melodía para combatir la exclusión social. Una música de Mayores es el motor de un plan de inclusión social mediante fondo que hace que los mismos beneficiarios de los dife- el que la administración local, las entidades, las empresas, rentes proyectos, ya sean jóvenes, mujeres, personas mayo- la universidad y los agentes culturales se coordinan para res o niños, se conviertan en los protagonistas de la acción. llevar a cabo una serie de acciones significativas. Algunos La participación y el compromiso cívico se erigen, pues, en ejemplos son la Universidad de Séniors, el apoyo y la ayuda piezas clave para entender lo que son experiencias integra- a domicilio, el Flexibus para mejorar la movilidad, el volun- doras, constructoras de ciudadanía. tariado para combatir la soledad, las actividades deportivas, Para luchar contra la exclusión social se promueve la los proyectos intergeneracionales y las campañas de cali- cohesión, el compromiso, el sentimiento de pertenencia a dad de vida. Toda la actividad tiene el objetivo de reforzar la colectividad, la interdependencia y el vivir juntos. Los la autonomía, la calidad de vida y el ejercicio de la ciudada- gobiernos locales trabajan codo con codo con las institucio- nía de los mayores y, al mismo tiempo, de fortalecer y nes y las entidades para generar ciudadanos libres, respon- recrear el tejido solidario. sables, constructores de futuro y de nuevas respuestas a los En Rennes, Francia, la creación de vínculos sociales problemas sociales. No temen el debate y las tensiones; no entre los estudiantes universitarios y los barrios más popu- niegan los conflictos y se recupera el sentido más noble de lares guía los objetivos de la Asociación de Estudiantes por la vida política, de la civis. Se unen la acción de iniciativa la Ciudad (AFEV). Bajo el lema de “Vivir juntos”, han social y la acción pública para recrear el espacio común, y iniciado un proyecto que une el derecho a la vivienda de los se da la palabra a los ciudadanos no solo para reivindicar o estudiantes con su voluntad de compromiso social. Se les proponer, sino también para diseñar, planificar y gestionar. ofrece alojamiento en viviendas sociales a un precio muy Los beneficiarios se convierten en actores y se reducen las moderado a cambio de su trabajo solidario. El intercambio distancias que los separan de los centros de decisión. Se beneficia a los estudiantes y a los barrios, se trabaja por el reduce la burocracia y se acorta la distancia entre los que derecho a la vivienda de los más jóvenes y, al mismo tiempo, están dentro y los que están fuera, para construir el se crean lazos comunitarios entre dos mundos físicamente “nosotros” en un espacio común en el que todos tienen cercanos pero en verdad muy alejados, como son la univer- cabida. sidad y los barrios de atención prioritaria. En las experiencias presentadas en Barcelona, la ciudad se convierte en agente educador de primer orden: integra 87 Restaurant La Trobada En el restaurante La Núria Juanico Trobada de Terrassa los participantes en Socióloga y periodista el programa trabajan unas cuantas horas y, a cambio, pueden comer en él. Puesto Experiencias de combate que el local está abierto al público en general, también se contra la exclusión social fomenta la cohesión comunitaria. Los programas Apropa Cultura y Deslimita’m, y la iniciativa de intercambio de tiempo del restaurante La Trobada de Terrassa, son experiencias de lucha contra la exclusión social a través de la cultura, la acción teatral y el empleo. La cultura y los colectivos en situación de discriminación o transformador que mueve muchas cosas. Aparte de entrar en riesgo de exclusión social son dos mundos distintos, pero en contacto con la cultura, las personas participantes se no excluyentes. Para acortar la distancia que los separa, el mezclan con la sociedad y tienen visibilidad”, dice Gainza. programa Apropa Cultura ha tejido una red que une equi- También hay pequeñas anécdotas que los avalan, como el pamientos culturales y centros sociales con el objetivo de día en que uno de los asistentes lloró por primera vez en un convertir el teatro, la música y los museos en una opción de concierto. ocio para todo el mundo. “Queremos demostrar que las personas en riesgo de exclusión social no solo necesitan Mucho más que una tarde de entretenimiento comer y dormir, sino también alimentar el alma”, subraya la Para los participantes, ir al teatro o visitar un museo signi- directora de la iniciativa, Sònia Gainza. fica mucho más que una tarde de entretenimiento. Las sali- Es un proyecto pionero que trabaja con una veintena de das, que habitualmente se realizan en grupo, son un motor espacios culturales de Barcelona, como el Teatre Nacional de inclusión social que cambia su día a día. “Se preparan de Catalunya (TNC), el Palau de la Música Catalana, el para el evento”, señala la directora, que recuerda con una Museu Picasso y el Centre de Cultura Contemporània de sonrisa el día en que uno de los asistentes se compró unos Barcelona (CCCB), entre otros. Estos equipamientos ponen zapatos nuevos para ir al Auditori. Todo ello busca reper- sus propuestas a disposición de los centros sociales con cutir en la sociedad y “constituir también una experiencia entradas que no superan los tres euros, de forma que “todo de sensibilización”. el mundo puede participar en la oferta cultural de la Para que Apropa Cultura funcione, el apoyo económico, ciudad”, afirma Gainza. De este modo, colectivos en una ya sea público o privado, resulta indispensable. Actualmente situación frágil y personas con discapacidad pueden asistir el programa recibe ayudas de la Generalitat de Catalunya, la a espectáculos y exposiciones de la temporada. Diputación de Barcelona y el Ayuntamiento de la ciudad, Apropa Cultura nació en 2007 de la mano del Auditori y, con la colaboración de la Obra Social “la Caixa”. Según desde entonces, su red ha crecido en equipamientos y en Gainza, el rol de dichas administraciones es fundamental, poblaciones. La directora del programa explica que, más allá aunque también se debe impulsar una política de responsa- de Barcelona, están presentes en quince municipios y que bilidad social en los equipamientos. “Algunos tienen claro uno de sus retos es seguir sumando para llegar a todo el que la cultura necesita a toda la población para sobrevivir y territorio catalán. Porque la experiencia les ha enseñado no solo a una parte de ella, pero todavía hay mucho trabajo que la iniciativa da buenos resultados. “Es un proyecto por hacer”, apunta la directora, quien admite que la crisis 88 Ciudades educadoras económica ha dificultado el desarrollo del programa. A en el que también participan otras entidades de teatro pesar de todo, Gainza señala que el interés de los espacios social. El encuentro proporciona a los jóvenes la oportuni- culturales hacia colectivos en riesgo de exclusión social ha dad de actuar “en un teatro de verdad”, a la vez que se fami- crecido y que los obstáculos no vienen por una cuestión de liarizan con las instalaciones y el funcionamiento de estos prejuicios, sino más bien por el desconocimiento hacia estas espacios. Además, la iniciativa da a conocer la realidad de personas. “A los equipamientos les cuesta buscar por sí este colectivo a la ciudadanía, ya que después del espectá- solos centros que trabajen con estos colectivos, ya que no culo tiene lugar un teatro-fórum en el que el público hace saben cómo hacerlo. Nuestra función es ponérselo fácil”, preguntas a los participantes. Las experiencias vividas a dice. través de Deslimita’m han dado sus frutos e incluso algunos Los responsables de Apropa Cultura encaran el futuro participantes han creado su propia compañía. Y es que, con una maleta cargada de retos. Uno de ellos es ampliar la según Corbella, “el teatro les engancha y muchos quieren oferta cultural del programa e incorporar actividades de repetir”. participación para que “los asistentes no se limiten sola- mente a ir a un espectáculo, sino que tengan un papel activo Un restaurante como vínculo con la sociedad en los equipamientos”, explica Gainza. También quieren El restaurante La Trobada de Terrassa nació con el mismo incrementar el número de espacios culturales de Barcelona espíritu de los proyectos anteriores, pero partiendo de una que forman parte del programa e impulsar el conocimiento iniciativa gastronómica dirigida a colectivos afectados por popular de Apropa Cultura. Pero por encima de todo Gainza la nueva pobreza. Rehuyendo el asistencialismo, La Trobada tiene claro que el secreto para que el programa funcione es fomenta la reinserción social a través del intercambio de apostar fuerte por él. “Hemos conseguido ser una herra- tiempo: los participantes trabajan durante unas horas en el mienta de trabajo en red que enlaza los centros sociales con restaurante y, a cambio, pueden disfrutar de comidas en el el mundo cultural. Creyendo en el proyecto, lo hemos hecho local. “A partir de la experiencia en el restaurante recupe- posible”, asegura. ran los hábitos laborales y la autoestima y se sitúan otra vez en la línea de salida para buscar trabajo”, señala el portavoz Teatro para expresar conflictos de la iniciativa, Xavier Casas. Los voluntarios también El proyecto Deslimita’m de la Fundació La Roda comparte aprenden a trabajar en grupo, establecen contactos con la esencia de Apropa Cultura desde el otro lado del telón. otros participantes y hacen amigos. Así, su paso por La Esta iniciativa acerca a los escenarios a jóvenes en riesgo Trobada les enseña a tener confianza en sí mismos y a afron- de exclusión social que, a través del teatro, expresan lo que tar la vida con optimismo e ilusión, a la par que acumulan les preocupa o les genera conflictos. “Ellos plantean temas, nuevos conocimientos. como la violencia de género o las drogas, que son el punto El restaurante acoge entre cuarenta y cincuenta parti- de partida para crear una pieza escénica”, apunta la direc- cipantes, que trabajan un máximo de cuatro horas para tora de la fundación, Anna Corbella. evitar situaciones de dependencia. El local está abierto a El proyecto cuenta con una decena de grupos y se cualquier persona que quiera ir a comer. De este modo se Abajo, de izquierda a derecha, una visita desarrolla durante todo el año en barrios como El Raval y potencian los vínculos entre clientes convencionales y museística del Poble-sec. “Aprenden a trabajar en equipo, a adquirir voluntarios y se impulsa la cohesión comunitaria. La programa Apropa Cultura y confianza y a creer en los valores que transmite la obra de Trobada, que es una iniciativa de la Associació Local d’En- representación de teatro”, explica Corbella. La culminación de Deslimita’m titats per a la Inclusió a Terrassa, ofrece cocina casera, esta- final de curso del proyecto llega a final de curso, cuando cada grupo representa su cional y de proximidad. Deslimita’m, pieza en la Sala Barts, en un espectáculo abierto a todos y en la Sala Barts. Claudia Torner / Apropa Cultura Fundació La Roda 89 Dossier: experiencias Griselda Oliver Alabau constante de cuatro horas al día en la prisión de Quatre Filóloga Camins para dar a sus integrantes más oportunidades de trabajo al salir en libertad. “En este proyecto los internos El arte de la palabra encuentran un oasis, un lugar donde poder expresarse tal y como son, e incluso algunos pueden descubrirse por como herramienta primera vez a sí mismos”, asegura Eva García, directora de transFORMAS. El mundo de la prisión es maniqueo: la fron- de transformación tera entre el bien y el mal está tan delimitada que condi- ciona a los propios presos. El proyecto ha demostrado a la compañía que la cultura dispone de muchos espacios de El arte atraviesa fronteras, también expresión, aunque trabajar en una prisión es ya de por sí muy duro: “Hay que construir una relación de confianza sin las interiores de una sociedad. El olvidar dónde estás y qué haces”, concluye Eva. proyecto teatroDENTRO y el Asimismo, la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), certamen literario Vivències buscan conducida por Laura Borràs, ha puesto en marcha varios acercar la cultura y la palabra a proyectos para difundir las letras entre distintos ámbitos y colectivos, incluso aquellos –como el de las prisiones– que, lugares insólitos, como las prisiones. aunque a priori puedan no sentirlas próximas, con el tiempo pueden llegar a sentirse cautivados por ellas. La ILC Los entornos urbanos y cosmopolitas facilitan la inserción quiere llevar la palabra a tantos lugares como sea posible, ya social de colectivos que están en riesgo de exclusión que la palabra ayuda a paliar el sufrimiento, a olvidar y a mediante el uso de diferentes herramientas educativas. La rencontrarnos. educación es un proceso vital mantenido en el tiempo que Junto con los proyectos como el Cicle de Lletres i Salut no consiste solamente en un aprendizaje reglado, sino que (PINSAP) o las tertulias literarias en los trenes durante el se dirige sobre todo a alcanzar el bienestar personal y una día de Sant Jordi, la ILC suele programar anualmente, con vida social de calidad. Si el ser humano es sociable por natu- la colaboración del poeta Carles Rebassa, un concurso de raleza, la ciudad como símbolo social es idónea para el poesía y relatos de internos de las prisiones que acaban desarrollo de acciones educadoras. publicándose en un volumen titulado Vivències. Este año se En este entorno ciudadano hay que situar los dos ha presentado la tercera edición en Can Brians 1. proyectos que se dan a conocer aquí, teatroDENTRO y el Es en este sentido de purificación y liberación de todas certamen literario Vivències, que muestran a Barcelona las vivencias anteriores, por lo tanto, en el que puede utili- como un modelo de inclusión mediante la educación. Ambos zarse el arte como herramienta de transformación, de catar- tienen como objetivo acercar la cultura y la palabra a luga- sis. De este modo muchos pueden reencontrarse consigo res inesperados, como son las prisiones de Barcelona. Y es mismos, creer en sí mismos, buscar su puesto en la sociedad que el arte puede atravesar fronteras. y sentirse, definitivamente, incluidos en ella. La compañía teatroDENTRO, creada hace diez años, forma parte del proyecto transFORMAS, una asociación de profesionales que investiga la relación entre las artes escé- Nota nicas y la transformación social. A diferencia de los demás Vídeo del recital de poesía en Can Brians, 7 de mayo de 2014 talleres, teatroDENTRO ofrece una formación artística (autora: Noemí Roset): http://vimeo.com/95132016. teatroDentro © Noemí Roset teatroDENTRO ofrece una forma- ción artística constante de cuatro horas al día en la prisión de Quatre Camins para dar a sus integrantes más oportunidades de trabajo una vez salgan en libertad. En el centro, una interna de Can Brians recitando un poema propio en el marco del concurso de poesía organizado por la Institució de les Lletres Catalanes. En la página siguiente, a la derecha, jóvenes y personas mayores comparten ordenador en el proyecto Awi.net. 90 Ciudades educadoras Jordi Jubany i Vila ligente, donde la tecnología sirva a las personas para mejo- Maestro, antropólogo y asesor en TIC rar su calidad de vida en aspectos como la salud, la movili- dad o la educación. Jóvenes que enseñan La Fundació Ciutat de Viladecans dispone de siete aulas de informática en las que imparte cursos y talleres de alfa- a la gente mayor betización digital, por las que pasan más de quinientas personas al año. En 2011 inició el proyecto Awi.net, que actúa principalmente sobre los barrios donde se concentra En Viladecans, el proyecto Awi.net la población –sobre todo mayores de sesenta años– sin imparte cursos de alfabetización conocimientos de internet ni acceso a la red. Estas activi- digital basados en parejas formadas dades potencian la autoestima de las personas, ya que les ayudan a descubrir sus capacidades y a tomar conciencia por una persona mayor y un joven. de su lugar en la comunidad. Awi.net imparte cursos de alfabetización digital basados ¿Recuerdas el primer día en que cogiste el ratón de un orde- en parejas digitales, mediante los cuales las personas mayo- nador o tuviste un móvil en las manos, o cómo has apren- res se introducen en el mundo de internet de la mano de dido a utilizar una tableta táctil? sus nietos u otros jóvenes. El proyecto supone un cambio de Saber utilizar estas herramientas de forma no solo instru- los roles habituales, ya que los adolescentes ejercen de mental nos convierte en competentes digitales. La separación profesores en un campo en el que son más expertos. Se han existente entre las personas que tienen dicha competencia y formado centenares de parejas que trabajan en cuatro sesio- las que no, ya sea por desconocimiento, porque no tienen nes de hora y media, en las que el joven dispone de mate- acceso a ellas o por falta de habilidad, la llamamos fractura o rial didáctico y el apoyo de un monitor. Las sesiones se grieta digital. Esta desigualdad puede ejercer una influencia realizan en un aula de informática del centro municipal de considerable sobre el desarrollo de las personas. recursos para jóvenes, aunque también existe la opción de La inclusión digital pretende facilitar el acceso a las hacerlas en casa si ambos miembros de la pareja digital tecnologías de la información y la comunicación a toda la pertenecen a la misma familia. sociedad, superando asimismo otras fracturas como la gene- Los jóvenes enseñan a las personas mayores a usar racional, la de género, la cognitiva, la cultural, la econó- internet –hacer búsquedas, documentarse, visitar sitios mica… Existen varias experiencias que atienden al web–, crear una cuenta de correo electrónico y utilizarla, aprendizaje práctico de las tecnologías en comunidades a abrir una cuenta en una red social o mantener una video- las que les resulta difícil acceder. Es el caso de las inter- conferencia. Estas personas aprenden a resolver sus dudas venciones entre los colectivos de gente mayor como las que sobre cualquier tema, a hacer gestiones bancarias, a consul- lleva a cabo la Fundació Ciutat de Viladecans en este muni- tar los horarios del transporte, a comunicarse con sus fami- cipio del área metropolitana de Barcelona. liares, a pedir citas médicas, a leer el diario, a hacer Una radiografía de la alfabetización digital en 2011 puso compras…: actividades positivas y funcionales, útiles para de manifiesto que un 40% de los habitantes de Viladecans la vida cotidiana. El proyecto trabaja a favor de la interge- no disponía de internet en su casa y lo desconocía prácti- neracionalidad y fomenta valores como el compromiso, la camente todo acerca de la red y de su utilidad. A partir de paciencia y la capacidad pedagógica. Al final todos son esta realidad se ha hecho un gran esfuerzo para evitar la maestros, porque los jóvenes aprenden estos valores de y grieta digital y convertirse en una ciudad socialmente inte- con sus abuelos y las personas mayores. © Awi.net 91 Joan Manuel del Pozo Profesor de filosofía de la Universidad de Girona Retos educativos en el camino del futuro El progreso tecnológico es bueno y ha venido para quedarse, pero no lo deberíamos aceptar como dominador de nuestras vidas, como una finalidad en sí misma, descontrolada y carente de principios éticos. La sociedad occidental, a partir de la Revolución Francesa asociado al pensamiento neoliberal hegemónico; el grave y la Revolución Industrial, se ha instalado con ritmos y esti- descrédito de la política institucional y democrática por su los diferentes en una concepción educativa con algunos subordinación creciente a las finanzas; el predominio principios y objetivos básicos: cognitivismo racionalista con creciente de avalanchas informativas desde múltiples fuen- una baja apreciación de los componentes emocionales de la tes, hasta extremos de auténtico desbordamiento de la personalidad; humanismo de raíz grecolatina –cada día más capacidad reflexiva, selectiva y crítica; las formas comuni- debilitado– y ciencia positiva y tecnología –cada día más cativas digitalizadas, audiovisuales y espectacularistas, con poderosos– como objetivos principales del aprendizaje; la una marginación progresiva de las formas discursivas de orientación eticopolítica hacia los valores de una ciudadanía base lingüística y conceptual; y la vivencia temporal cada democrática, pero con inseguridad de aplicación curricular día más obsesivamente presentista, despreciativa del y extracurricular; el predominio de una concepción social pasado y depredadora de los recursos del futuro. orientada teóricamente, pero de coherencia insuficiente en ¿Cómo influye todo esto en la educación? En aparien- la práctica hacia la igualdad de oportunidades; y la expec- cia, poco, porque los sistemas educativos parecen vivir al tativa predominante entre estudiantes y familias de ocupa- margen de ello, instalados con inercia en sus prácticas habi- ción laboral y éxito profesional. tuales de muchas décadas atrás. Pero en verdad, mucho, Nos preguntamos si estos principios y objetivos educa- porque hacen cada día más difícil el proceso educativo y tivos, que parecen aún bien instalados, continuarían igua- probablemente lo amenazan de progresiva inutilidad en el les en el nuevo contexto de globalización, que está nuevo contexto. Lo hacen más difícil porque factores como resultando un verdadero cambio de época. Este cambio la liquidez cultural, la ruptura de marcos de referencia o el puede resumirse, sin un afán exhaustivo, en los siguientes individualismo creciente atentan contra la necesidad de una ítems: la creciente liquidez cultural o inestabilidad de los buena socialización más cooperativa que competitiva y de valores; la ruptura de los marcos de referencia en los órde- una orientación coherente del crecimiento y la existencia nes religioso, social y político; el debilitamiento de los víncu- personal. O, desde otro punto de vista, el descrédito grave los comunitarios derivado del creciente individualismo de la política institucional y democrática pone en riesgo el 92 Futuro Ciudades educadoras podamos consultar internet con la mente; lo cual, no obstante, considera obvio que no será posible para todo el mundo y se crearán, por tanto, auténticas castas biológicas donde por primera vez en la historia los ricos serán “real- mente mejores” (!) que los pobres. El reto es, pues, de primera magnitud; y lo es sobre todo en dos terrenos principales: un reto democrático, por el posible derrumbe, quién sabe si irreversible, del principio de igualdad entre los humanos, hoy ya bastante afectado por la evolución de la crisis; y un reto educativo, porque cuestiona ya desde ahora las bases de la formación personal: si las personas no son igualmente bien educadas para comprender su dignidad y sus derechos y deberes éticos, cívicos y democráticos, si no se las forma para empoderar- las cognitiva y socialmente como partícipes y responsables en la misma medida del progreso humano, el proyecto educativo mínimamente igualitario de los últimos siglos hijos de la Ilustración se desintegrará en manos de una multitud de iniciativas previsiblemente más privadas que públicas, más mercantiles y tecnocráticas que humanísticas y sociales, y más competitivas que cooperativas. Y todo ello acabará reforzando las desigualdades y generando ciudades y sociedades carentes de cohesión, muy divididas y exclu- yentes de grandes sectores sociales, y por eso mismo situa- © Ana Yael Zareceansky das en la pendiente de tensiones internas y violencias potenciales. sentido necesario de participación en la vida pública, de compromiso de ciudadanía. Y, desde el punto de vista de la Los valores educativos y democráticos, en peligro estructura y la funcionalidad cognitiva, el invasivo audiovi- El riesgo del debilitamiento de nuestros valores educativos y sualismo espectacularista –que nos hace pasar de Homo de ciudadanía democrática es, pues, enorme: es un camino de sapiens a Homo videns, según Sartori– y la digitalización futuro escarpado e incierto. Si no socializamos las tecnolo- universal no facilitan, sino que reducen, la capacidad gías en vez de tecnificar la sociedad, las dificultades apunta- comprensiva y expresiva del lenguaje natural y de su poste- das se consolidarán. El progreso tecnológico es obviamente rior uso eficaz para la comunicación competente en, al bueno y ha venido para quedarse, pero no lo deberíamos menos, dos terrenos socialmente relevantes: la ciencia y la aceptar como dominador de nuestras vidas, sino como lo que política. es, un auxiliar, un instrumento, y nunca una finalidad en sí Noticias recientes informan de que el crecimiento cere- misma, descontrolada y carente de unos mínimos principios bral del ser humano se ha acelerado en los últimos dos éticos, que no son sino principios de preservación y mejora de siglos, gracias a la escolarización creciente y al progreso la condición humana. sociocultural, hasta pesar unos cien gramos más que los mil La educación, entendida integralmente –la formal, la no trescientos que pesaba de media desde milenios atrás. Estas formal y la informal– está llamada a tener un papel deter- noticias advierten también de que el actual uso sistemático minante: o se convierte en protagonista democrática y guía de herramientas, tanto hard como soft, que acaban del crecimiento humano, social y tecnológico, o se conver- actuando como prótesis cerebrales externas –calculadoras, tirá en una esclava de las peores pulsiones individualistas, informática y telemática, GPS, etcétera– pueden frenar la competitivas, tecnocráticas y autoritarias. Tiene que ser una evolución cerebral por la menor autoexigencia de abstrac- educación democrática en tanto que igualitaria; ética en ción, de memoria y de agilidad operativa. No es preciso caer tanto que libre y responsable; científica en tanto que racio- en el biologismo para reconocer que nuestra capacidad nal y metódica; humanística en tanto que crítica, lingüísti- mental tiene una base cerebral determinante. Aunque camente competente y culta; y sensible en tanto que capaz podríamos optar por permanecer como especie en un cierto de reconocer el valor de las emociones e integrarlas en una “crecimiento cero” cerebral y delegando el crecimiento en vida personal plena. Todo ello no solo no niega ningún las mismas prótesis inteligentes, debemos reflexionar sobre progreso, sino que garantiza su calidad humana, democrá- si ello es aceptable humana y socialmente. Porque estos tica y cívica. caminos, en opinión del autor del rompedor ensayo Sapiens. Una breve historia de la humanidad, Yuval Noah Harari, es probable que lleven a la creación de huma- nos más poderosos y más inteligentes que nosotros por la ciencia, y que el Homo sapiens sea sustituido por estos seres. Prevé que los humanos y los ordenadores se fusionen en cíborgs y que con la implantación de chips en el cerebro 93 Josep Maria Coll Profesor asociado de la Maastricht School of Management y director-fundador del Centro de Promoción de Negocios de ACCIÓ en Corea del Sur El Tao de la educación Tenemos el reto de recuperar la educación como estilo de vida y método para convertirnos en mejores personas. Con el desarrollo humano como finalidad, la educación dejaría de ser un mero instrumento al servicio de la economía. Europa –especialmente los países del sur– vive una época hace tambalearse la hegemonía política y económica atlán- de luto por los daños de una crisis financiera y económica tica. Asia deja de ser conocida tan solo como la fábrica del global que no se acaba de superar. A la mala salud de los mundo para convertirse en uno de los principales centros datos macroeconómicos se suman las consecuencias socia- neurálgicos de la dinamización económica, la inversión, el les de los recortes centrados en la salud y la educación. Uno comercio y la innovación. de los colectivos más afectados es el de los jóvenes. A pesar La valoración de la educación está muy arraigada en la del esfuerzo y el dinero dedicados a procurarse una forma- psique colectiva de los países confucianos, lo que les repre- ción de calidad, no pueden hacerse un lugar en el mercado senta una importante ventaja. El mayor gasto en educación de trabajo. Ello hace que crezca la frustración del colectivo en los países asiáticos es solo un indicador del compromiso juvenil, que confía cada vez menos en la educación dentro político y familiar con el desarrollo del factor humano. El de un sistema que no genera oportunidades; y también elevado estatus social de maestros y profesores, así como aumenta la decepción de los adultos por no haber sido capa- la estrecha relación entre la universidad y la empresa, son ces de diseñar un sistema que ofreciera un futuro mejor a los otros dos pilares de un sistema que refleja el gusto de los sus hijos y nietos. asiáticos por el conocimiento aplicado. En Asia, en cambio, parece que las cosas van mejor. En La valoración de la educación como motor de progreso los países desarrollados de la región más oriental como viene acompañada por la cultura del esfuerzo manifestada Japón, Corea del Sur, China (costa este, Hong Kong, a través de la disciplina y la diligencia, virtudes que Confu- Taiwán) y Singapur, de tradición taoísta y confuciana, la cio defendió hace más de dos milenios como claves para educación ha sido y es un factor clave del progreso socio- mejorar la calidad humana. Los jóvenes estudiantes tienen económico y de la cohesión interna de la sociedad. Con el el reto de formarse y adquirir conocimiento de una forma impulso de otros países emergentes del sur como Malasia, imparable, y reciben una presión social en el mismo sentido. Indonesia, Tailandia, Vietnam y la India, Asia se ha conver- Las jornadas intensivas diarias en la escuela se comple- tido en el motor del crecimiento económico mundial, que mentan con actividades académicas extraescolares agota- 94 Ciudades educadoras carpe diem del mundo occidental. Algunos jóvenes asiáti- cos, presionados y desesperados, no consiguen expresarse ni encontrar el equilibrio y su lugar en el mundo, como refle- jan las elevadas tasas de trastornos psicológicos y de suici- dio juvenil en países como Corea del Sur o Japón. Confucio ha dejado una fuerte huella en Asia Oriental, pero su legado va mucho más allá de esta puesta en valor de la educación. El funcionario chino, desencantado del sistema político de la época, inició un viaje para compren- der las vicisitudes del ser humano y su papel en la política y la sociedad. Al cabo de doce años, ya convertido en maes- tro, volvió a su tierra natal para divulgar su pensamiento, centrado en el arte de ser humano. Para Confucio, la educa- ción no es solo un modelo o un medio para conseguir un objetivo, sino sobre todo un camino de vida y una manera de vivir (el camino del tao). Ser es aprender, es el proceso continuado que guía el desarrollo del individuo desde un punto de vista integral y holístico. El aprendizaje no es tan solo la acumulación de conocimientos; no importa saber mucho, sino pasárselo bien aprendiendo. Por ello Confucio enfatiza el valor del aprendizaje como actividad que hay que vivir a través de la experimentación directa. La educación forma parte del desarrollo humano, entendido como acción conjunta de la misma sociedad, no como un hecho aislado © Ana Yael Zareceansky que es competencia de la educación pública. El concepto de la educación de Confucio y su apuesta doras. Los más resistentes alcanzan resultados destacables, por el “hombre aprendiz” forman parte de una cosmovisión constituyen un capital de talento al servicio del progreso del taoísta en la que el ser humano se sitúa entre el cielo y la país y pueden subir por el ascensor meritocrático hasta tierra, comportándose como un pequeño universo que ocupar posiciones de liderazgo en los ámbitos de la indus- cambia constantemente. El conocimiento es sinónimo de tria y la tecnología, de la investigación y el desarrollo. El conciencia, y su desarrollo se articula desde el cielo hasta la cansancio y el recelo se combaten con obediencia y resig- tierra mediante la educación. Confucio creía en la regene- nación en una cultura en la que el bien colectivo se ante- ración de la conciencia pública y privada mediante la educa- pone al individual. ción. Pero la globalización ha desmitificado la educación y En la sociedad global de hoy la educación se concibe la ha reducido a un instrumento de progreso material, todavía como un medio para conseguir un progreso mate- aunque también facilita el acceso general al conocimiento. rial, en el que el objetivo es encontrar o emprender un buen Se nos presenta un doble reto. Por una parte, recuperar trabajo que permita alcanzar un estatus socioeconómico el valor de la educación. Y por la otra –igual que en Asia–, relevante. El modelo de éxito se basa en la acumulación de aprender por el placer de aprender, como estilo de vida y riqueza material con el mínimo esfuerzo, en el culto al indi- método para llegar a convertirnos en mejores seres huma- viduo y en la promoción de su imagen social. La sinergia del nos. Con el desarrollo humano como finalidad, la educación mercado y los valores confucianos de la educación y del dejaría de ser un mero instrumento al servicio de la econo- esfuerzo han hecho que la adaptación de los países de mía. El fomento del talento y de la autorrealización perso- Extremo Oriente al mundo capitalista haya sido meteórica. nal impulsaría la creatividad y la innovación, lo que a su vez Asia ha sabido introducir y desarrollar el capitalismo con favorecería el desarrollo económico, medioambiental y espi- una identidad propia. El capitalismo confucionista optimiza ritual de la sociedad. el rendimiento de una sociedad educada para el beneficio Caminar por el tao de la educación no es una empresa colectivo, lo que refuerza el desarrollo económico a partir de fácil, pero el legado de Confucio es universal y aplicable en la construcción del talento y de su aplicación a la economía. cualquier lugar. Como el propio sabio decía, es necesaria Si nada trunca la estabilidad política en la región, parece una regeneración de conciencia que, empezando por el indi- indiscutible que Asia ascenderá rápidamente a costa de un viduo, se transmita a la sociedad y, después, al sistema polí- eje transatlántico –Estados Unidos y Europa– cada vez más tico. En este nuevo escenario la economía deja de ser el deteriorado. señor y la educación, el vasallo. Guiados por el tao, los líde- A pesar de todo, hay síntomas alarmantes de que no es res del futuro no perderán la ilusión y la pasión por apren- oro todo lo que reluce. En un sistema en el que, a menudo, der. Si la economía va bien, pondrán la creación de riqueza las expresiones de identidad individual se ocultan para y de puestos de trabajo al servicio del desarrollo humano; si mantener la armonía social, los valores confucionistas tradi- no, tolerarán mejor las frustraciones y aprovecharán los cionales como la obediencia y el respeto a la jerarquía se cambios para aprender y adaptarse a la realidad cambiante. empiezan a poner en duda, también por efecto de la globa- Seguro que contribuirán, de todos modos, a aumentar la lización, frente a filosofías más libertarias vinculadas al felicidad global bruta. 95 Albertí, Editor SL Sílvia Espinosa Periodista y doctora en Comunicación Audiovisual y Publicidad. Autora de Dones de ràdio (2014) La pionera radiofónica olvidada Maria Cinta Balagué, la primera locutora de radio en Cataluña, se adelantó a su tiempo con un programa en formato magacín dedicado a las mujeres. Solo recientemente se ha reconstruido la relevante actuación como radiofonista de esta barcelonesa, que fue funcionaria del Ayuntamiento hasta su jubilación en 1968. Históricamente se ha atribuido el título de primera locutora tor general de prensa de Franco y conspicuo ideólogo de su de Ràdio Barcelona a Maria Sabaté (sobre estas líneas, en régimen. 1925), aunque en realidad nunca fue locutora, sino secre- taria de dirección con los pioneros de la emisora. La primera De señoras y para señoras locutora que actuó como tal fue Maria Cinta Balagué, traba- Corría el año 1926 cuando la emisora, aún con pocas horas jadora del Ayuntamiento de Barcelona, que creó el primer de programación y dominadas por las voces masculinas, se programa magacín dedicado al público femenino. dirigió a una poderosa institución femenina, el Instituto de Cuando Ràdio Barcelona salió al aire en 1924, las pocas Cultura y Biblioteca Popular de la Mujer, para ofrecer a las horas del día en que transmitía programaba música clásica socias la oportunidad de hacer un programa “para señoras”. y conferencias vinculadas, por ejemplo, a la historia o a los Una joven Maria Cinta Balagué, discípula de la fundadora, nuevos inventos de moda. Era una radio de música culta y Francesca Bonnemaison, entró así en contacto con la radio. de monólogos dirigida a un público de un cierto nivel cultu- Maria Cinta Balagué había nacido en Barcelona en 1898. ral, que compartía los gustos de una programación pionera Estudió Magisterio y, tras graduarse, se presentó a las oposi- y elitista y se podía permitir el lujo de pagar un canon para ciones de la Diputación que presidía Enric Prat de la Riba. tener un magnífico receptor en casa. La hacían personas Quedó segunda y le ofrecieron trabajo en el Ayuntamiento, acomodadas y conservadoras, que se dirigían a un público en el Negociado de Cultura que se estaba creando. minoritario con similares atribuciones de clase. Con diecinueve años recién cumplidos, Balagué entró En este marco, el programa dedicado a las mujeres era de funcionaria sin tener muy claro si le gustaría el trabajo, una especie de soliloquio con un claro objetivo de adoctri- tal y como ella misma manifestaría muchos años más tarde namiento. Se llamaba Charlas para la mujer y lo presen- en una entrevista retrospectiva publicada en La Vanguar- taba el periodista Joaquín Arrarás, que años más tarde sería dia. Fue la primera mujer que se incorporaba a la función corresponsal del bando franquista en la Guerra Civil, direc- pública. En 1922 la trasladaron a Gobernación. Después de 96 BIOGRAFÍA Biografía un periplo por diferentes departamen- se difundían en ella–, y diestra con la tos del Ayuntamiento y de trabajar pluma, tal como demuestran algunos con personalidades de la categoría de de sus escritos de 1927 en la revista Ventura Gassol, Manuel Ainaud o técnica Ràdio Lot. Aquí se descubre Adrià Gual, fue secretaria de los su visión de la radio: concejales hasta que se jubiló, en “La mujer, la buena ama de casa, 1968. Su larga carrera como funciona- cuyas peculiares obligaciones la alejan ria le valió la Medalla de la Ciudad del continuo bullicio de las diversiones (1973) y la Medalla de Plata del Mérito al mundanas, tiene un medio excelente para Trabajo (1976). recrearse los oídos e ilustrarse al mismo tiempo, para enriquecer sus conocimientos artísti- Rescate de una biografía desconocida cos y prácticos. Y mientras se le va transmitiendo lo que Esta faceta de funcionaria nos permitió reconstruir la pasa en el exterior, mientras Pompadour le informa de las biografía de la primera locutora de radio del país. Las foto- modas y Georgette le explica temas útiles, y Toresky con grafías aparecidas en la prensa de una Balagué mayor, que Míliu hace reír a los hijitos que la rodean, y mientras recibía reconocimientos municipales, mostraban la misma escucha maravillada los diálogos González-Miret o algún fisonomía de la Maria Cinta Balagué que había sido la cuento, o el Quinteto le hace oír alguna escogida composi- primera locutora de Ràdio Barcelona. El hallazgo, fruto de ción, etc., ella está en su casa”. una revisión exhaustiva de documentos, ha permitido resca- Y no tenía ningún reparo en aleccionar a sus oyentes, tar una experiencia vital totalmente desconocida hasta la defendiendo a sus colaboradoras cuando se recibían quejas publicación de Dones de ràdio [Mujeres de radio]. sobre algunos contenidos del programa: Maria Cinta Balagué no era una trabajadora contratada “[...] lamentándonos al mismo tiempo, que no haya más por Ràdio Barcelona, sino una colaboradora que, bajo el Georgettes que, lanzando su voz al espacio, templen un seudónimo de Salus, radió las primeras emisiones femeninas poco la atmósfera que respiran estas muchachitas que corales. Tenía veintiocho años cuando le ofrecieron realizar dándoselas de intelectual, van leyendo en los tranvías nove- un programa. Su perfil culto la llevó a estrenar en 1926 una las cinematográficas y cosas de muy mal gusto, sin otra sección literaria femenina dentro de la programación que preocupación que de levantar de vez en cuando sus ojos Abajo, de izquierda a derecha, portada del Ràdio Barcelona dedicaba a las mujeres, llamada genérica- para ver si algún efebo les dirige sus miradas; o aquellas libro Dones de ràdio mente Radio telefonía femenina. De periodicidad bise- otras de las modernas mujeres –que creen serlo, pero que [Mujeres de radio], manal, se emitía los martes y los viernes a las seis de la tarde no lo son en el elevado concepto de la palabra– para, donde se rescata la figura de Maria Cinta y duraba veinte o treinta minutos, según el día, que se dedi- volviendo su vista hacia atrás, vuelvan también a sus hoga- Balagué, y una caban a difundir las creaciones de las oyentes con inquie- res, ávidos de su presencia y su guía y se consagren a la muestra de publicidad de radio tudes literarias. Salus era la encargada de poner en antena familia como es su deber”. aparecida en la los escritos. Al final de ese mismo año, el programa amplió En febrero de 1929, Balagué y sus compañeras desapa- revista D’ací d’allà en 1925. contenidos y fichó colaboradoras nuevas, especialistas en recieron de la programación, y Ràdio Barcelona EAJ-1 Arriba, una foto “modas y temas útiles”. Todas eran mujeres de un alto nivel volvía a emitir monólogos para las mujeres. de época de la radiofonista cultural y económico, que ya publicaban sobre estas mate- Maria Cinta Balagué Domènech permaneció soltera. barcelonesa. rias en revistas femeninas de la época. Así, mientras la Seño- Murió en Barcelona, donde fue enterrada, el 3 de junio de En la página anterior, una oyente de radio rita Pompadour se encargaba de “Modas” y la Señorita 1985, a los ochenta y siete años. de los años veinte del Maintenon de la sección “Ciencia doméstica”, Balagué conti- siglo pasado. nuaba radiando tanto los escritos de las oyentes como los de sus propias especialistas. También mantenía conversacio- nes con la pianista Emília Miret, que explicaba, según la prensa, “con voz vibrante, clara y expresiva, el por qué sí o el por qué no de las sonatas de Beethoven”. Maria Cinta Balagué fue una pionera. Seguramente sin tener conciencia de ello, fue la primera persona que reali- zaba un programa de radio en formato magacín, cerrado, de estructura ágil, construido a base de secciones, con colabo- radoras que hablaban de temas diversos del universo feme- nino, y dirigido a un público objetivo concreto: las mujeres. También fue idea suya dar voz en antena a las oyentes que enviaban escritos. Toda una novedad. Este embrionario magacín tenía la misma estructura que los que hoy todavía se escuchan en la programación radiofónica. Es un mérito que hay que reconocerle y atribuirle, aunque su magacín femenino no estuviera en antena más de media hora. Era una mujer con muchas contradicciones, adelantada en la concepción formal de la programación pero ideológi- camente conservadora –si atendemos a los contenidos que 97 © Albertí, Editor SL Imma Merino Periodista y crítica de cine. Profesora de la UdG De junglas, marginaciones y distancias Jordi Morató, Neus Ballús y Carlos Marqués-Marcet son unos jóvenes cineastas catalanes que se han revelado poderosamente con su respectivo primer largometraje, que les ha aportado premios y les ha llevado a festivales de todo el mundo. ¿Qué puede originar el deseo de hacer cine? Jordi Morató (Torelló, 1989) cree que tuvo la intuición de que crear cine es una forma de aprendizaje que acelera el aliento vital: “Y lo he comprobado porque tienes experiencias que requerirían mucho más tiempo en la vida ordinaria”. Fotos: Fabiola Llanos Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) no recuerda que pretendiera ser directora, pero piensa que su deseo se ori- Morató, el más joven, de solo veinticinco años, dice que gina en la voluntad de dar a conocer realidades cercanas a no podía imaginar que llegaría tan lejos con un proyecto ella, porque de otra forma nadie más lo haría: “Por eso filmé concebido primeramente como un trabajo de final de a mi abuelo de ochenta años cuando quiso descubrir qué carrera a propósito de la particular selva que Josep Pujiula, podía hacer con una cámara de vídeo. Y, para La plaga, el Garrell, se creó en un pequeño bosque del término de rodé en Gàllecs, esa especie de tierra de nadie en el término Argelaguer (comarca catalana de La Garrotxa). de Mollet, de donde soy. En todo caso, aunque me resulten El título de su documental ensayístico es Sobre la realidades cercanas, no conozco del todo a quién o qué marxa (El inventor de la selva), que refleja la manera filmo. El cine debe servir para conocer y para compartir el recurrente con que el mismo Garrell define cómo ha cons- conocimiento. No me vale la pena rodar una película si al truido y reconstruido todo un mundo durante cuarenta acabar no he aprendido nada nuevo”. años. “Lo hizo todo sobre la marcha, sin una idea precon- Carlos Marqués-Marcet (Barcelona, 1983) imagina que cebida, construyendo edificaciones, canalizando el agua, en el origen de su vocación procede de la extrañeza que, en un un lugar donde jugó y se bañó de niño. Volvió para conti- momento de su infancia, sintió ante su imagen reflejada en nuar jugando. Allí llegó a sentirse como Tarzán, un hombre un espejo, aunque sospecha que esto sea un relato libre y salvaje, pero unos gamberros de la civilización compuesto para explicar su atracción por el cine. “Sentía invadieron su paraíso reencontrado. Para evitar que lo que era yo y que a la vez no lo era –recuerda–. Me angustió, estropearan, lo destruyó él mismo. Más tarde lo rehízo, pero ahora sé que hay que vivir con esta angustia: que el yo hasta que la construcción de una autovía volvió a asediar su también es otro. Sin embargo, es porque sientes que no mundo. Nuevamente destruido, lo reanudó para levantar sabes lo suficiente (si es que sabes algo) de los demás (y de torres todavía más altas hasta que llegó un informe técnico ti mismo) por lo que haces cine o escribes o pintas. de los Mossos. Ahora mismo está excavando y ha construido Entiendo el cine (no solo hacerlo, sino verlo) como un su tumba”, explica Morató, que, tras haber filmado uno de espejo en el que proyectas una imagen de ti a través de los documentales del año, continúa formándose en el Máster otros, pero no solo para identificarte de manera narcisista: en Documental de Creación del IDEC-UPF mientras va amplía la visión sobre ti mismo, sobre la alteridad y sobre el trabajando como cámara y montador. mundo. En el espejo estáis tú y el otro juntos. Y también Jordi Morató supo de aquella “jungla inventada” por podría explicar que sentí ganas de hacer cine al descubrir unos amigos. Le fascinó la aventura humana del Garrell, y un día por la tele Vivre sa vie, de Godard, aunque fuera en emprendió una propia durante la que confirmó su intuición un programa de Garci y doblada al castellano”. originaria: “Yo también he trabajado sobre la marcha, sin Habiendo estudiado los tres Comunicación Audiovisual partir de una idea, aprovechando todo aquello que encon- en la Universidad Pompeu Fabra (UPF), Jordi Morató, Neus traba, intentando superar las contrariedades sin amar- Ballús y Carlos Marqués-Marcet se han revelado poderosa- garme. Todo esto lo he aprendido del Garrell, pero sobre mente con su respectivo primer largometraje, que les ha todo me ha animado que él se lo haya pasado bien con cada aportado premios y les ha llevado a recorrer festivales. palo que añadía. Es una lección de vida y, por lo tanto, sirve 98 GENERACIÓN ETC Generación etcétera para hacer cine. Me lo he pasado bien con cada palo del Senegal, continuará hablando de una realidad que le resulta De izquierda a filme, sin calcular nada ni esperar”. Morató cree que esta próxima: “Me inquieta esta dificultad porque la conozco”. derecha, en la página anterior y en esta, actitud (este júbilo y esta libertad) es el factor que ha hecho Jordi Morató, director posible la película. A ello hay que sumar el largo tiempo que A 10.000 km de Barcelona del documental ensayístico Sobre la le ha dedicado, más de cinco años, y, sin duda, el apoyo De acuerdo con su idea de que el cine es un espejo que marxa; Neus Ballús, generoso de muchas personas, en particular de Isaki refleja al yo y al otro, 10.000 km, de Carlos Marqués- autora de La plaga, la gran ganadora de Lacuesta e Isa Campo, que han asumido la producción. Marcet, es una ficción en la que se puede reconocer el la sexta edición interés de su director por la fotografía y el hecho de que de los premios Gaudí, y Carlos Marqués- En los límites entre documental y ficción viva en Los Ángeles –la misma ciudad en la que reside la Marcet, director de Lacuesta y Campo también dieron apoyo a Neus Ballús, que, protagonista femenina del filme–, adonde se trasladó en el 10.000 km, título que hace referencia a con su compañero Pau Subirós, creó la productora El Kinò- 2009 con una beca de un año de la Fundación “la Caixa”. la distancia que hay graf y, después de varios cortos, emprendió la creación de Aunque vuelva a menudo a Barcelona, lugar de produc- entre Barcelona y Los Ángeles. La plaga, la gran ganadora de la sexta edición de los ción y rodaje de un filme que sobre todo transcurre en inte- Premios Gaudí. La película cuestiona las fronteras entre riores, Marqués-Marcet se quedó en Los Ángeles porque le documental y ficción, construyendo un relato con la vida de fueron saliendo trabajos y, de hecho, le gusta vivir allí. cinco personas que confluyen en un mismo territorio y refle- Podría pasarle lo mismo a Alexandra, la protagonista, que jan una realidad social relativa a la inmigración, la vejez, la también se va de Barcelona con una beca y que, pese a la prostitución y las dificultades del campesinado. comunicación por Skype con su compañero, experimenta “¿Qué hizo posible La plaga? Supongo que mi tozudez una crisis en que la distancia física –los 10.000 kilómetros tuvo algo que ver, pero evidentemente la colaboración de que separan las dos urbes– evidencia otra más profunda. muchas personas, empezando por sus “He intentado hablar de cómo gente que se quiere se protagonistas –comenta Neus Ballús–. Nosotros, por lo que distancia porque sus deseos son diferentes, aunque nadie respecta a la producción, dimos todos los pasos que nos tenga la culpa de ello”, me comentó Carlos Marqués-Marcet indicaron y, sorprendentemente, la cosa funcionó y encon- en una conversación por Skype mientras yo estaba a punto tramos los recursos para llevarla a cabo. Ahora bien, sobre de cenar y él comía en Los Ángeles antes de reanudar un todo la hizo posible, tal y como es, la idea de mostrar de trabajo de montaje para una amiga. Ha trabajado como manera naturalizada, con toda su complejidad vital, a unas montador (y continúa haciéndolo porque le es cómodo personas y unas realidades que, o bien se las ignora, o bien ponerse al servicio de otros) mientras filmaba cortos se las trata como marginales”. esperando que le surgiera la posibilidad de rodar un largo. Neus Ballús está gestando su segundo largometraje, con “La amistad lo ha hecho posible, los amigos que han cola- el que quiere abordar la dificultad de una relación de igual- borado y que me han llevado a buscar el dinero para poder dad entre personas del “mundo rico” y personas de países pagarles un poco”. pobres con todo el peso de la explotación colonial. Añade que, aunque tenga previsto rodar parte de la película en 99 Helena Buffery Departamento de Estudios Españoles, Portugueses y Latinoamericanos. Universidad de Cork Las siete edades de Barcelona Es como una red de espacios de capas superpuestas, muchas de las cuales se han perdido y otras se han transformado sin remedio, mientras que a algunas solo se puede acceder desde inciertos recuerdos o fotografías aún menos fiables. “El fin del postrer acto, con que remata la azarosa historia es la segunda infancia, un puro olvido, Do dientes, ojos, gusto y todo falta”. Del soliloquio conocido como “Las siete edades del hombre”, de la obra Como gustéis, de William Shakespeare. Traducción castellana de Jaime Clark. Tengo una imagen grabada de mi niñez en la que se ve a dos niñas vestidas con dos monos iguales de color morado y acampanados, cogidas de la mano de su madre, de aspecto © Elisenda Llonch bastante hipster y vestida con unos tejanos también de campana, y como fondo una plaza de Catalunya rebosante de explicarme que esos mismos años estuvieron marcados de colores chillones (casi en tecnicolor, de tanta sobreex- por días vertiginosos de marchas históricas y campañas a posición). ¿Qué año sería? ¿1976, 1977? Por los colores favor de la democracia, pero hoy ya no conservo ni el más tiendo a pensar que fue después de Franco, pero quizá solo remoto recuerdo personal de todas ellas. En cuanto al inmediatamente después. Aun así, lo que me resulta más contexto sociocultural, lo que sí recuerdo de mis años pre - extraño de todo, mirándolo retrospectivamente (como pasa adolescentes es la Ruperta fantasma del Un, dos, tres, frag- con tantas otras fotografías de mis visitas de niñez a Barce- mentos del programa nocturno de Àngel Casas, que apenas lona, tomadas en largos paseos por la Gran Via, la Rambla y podíamos ver porque nos enviaban corriendo a la cama, a también la calle de Urgell), es la sensación de espacio mi abuela cantando que era una “yaya yeyé”, y a mí misma, abierto en torno nuestro, un espacio prácticamente inima- obligada a interpretar Kisses for me para divertir, modera- ginable hoy en el centro de Barcelona en un día claro, ni en damente, a mi extensa familia. esta plaza reformada o renovada (ahora un poco más gris y Barcelona a través de los ojos de una niña. Sin indicio menos atrayente) ni en ninguna de las otras vías de la alguno de esos efímeros paisajes bucólicos donde se refu- ciudad convertidas en zonas peatonales. Recuerdo también giaban, quizá de forma demasiado idealizada, las infancias con cariño la Rambla y las tardes en que paseaba por sus inglesas o irlandesas, pero repleta de esos suelos embaldo- ruidosas paradas, coloridas e inevitablemente atractivas, o sados y con grabados que solíamos recorrer, de parterres y sentada con mis abuelos, por unas pesetas, en las filas aceras por los que saltábamos, y de puertas y umbrales dobles de sillas que se colocaban casi arriba del todo para oscuros donde nos escondíamos (lugares curiosos e irregu- contemplar el espectáculo del mundo deambulando ante lares por donde más tarde vería a mis hijos subir, saltar y nosotros con sus mejores galas de tarde. Esos placeres tropezar y que, para tantos visitantes actuales, llenan la rituales, repetitivos, han permanecido en mi memoria con ciudad de encanto). Porque, a pesar de la reciente alarma mucha más insistencia que la primera vez que vi cualquiera generada por las gamberradas en lugares turísticos y por de los edificios, monumentos o lugares turísticos emblemá- sospechosas redes urbanas criminales, para el visitante ticos de Barcelona, exceptuando quizá los mágicos paisajes esporádico y para muchas familias irlandesas Barcelona del Park Güell y los jardines de Montjuïc, que en años poste- sigue siendo una ciudad ideal para ir con niños, con multi- riores se convertirían en escenario de divertidas escapadas. tud de playas, parques y bares, restaurantes, mercados y Claro que los libros de historia, los de memorias y museos acogedores para los más pequeños. Si bien es cierto muchas de las notables novelas catalanas se han encargado que hay algunas zonas a las que es mejor no ir, también hay 100 BCN VISTA DESDE IRLANDA Barcelona vista desde Irlanda capas superpuestas, muchas de las cuales se han perdido y otras se han transformado irremediablemente, mientras que a alguna solo se puede acceder a través de inciertos recuer- dos o de fotografías aún menos fiables en las que la realidad parece esconderse fuera del marco; un palimpsesto urbano realizado, de forma reveladora, sobre material de películas y documentales y también a través de relatos que intentan preservar una capa de ese paisaje justamente cuando está en pleno proceso de ser borrada (como los de Rodoreda, Tusquets, Marçal). Si seguimos su estela, observamos y escuchamos rastros de una ciudad diferente, de una ciudad en traslado, entre idiomas, entre edades, entre mundos. Hace relativamente poco leí una historia de la escritora mexicano-catalana exiliada Maruxa Vilalta, escrita después de su primer regreso a Barcelona, de visita, siendo una adolescente, en el año 1949-50. Ambientada en Barcelona, en ella aparecen las calles, las plazas y los monumentos más representativos de la ciudad, incluida la calle donde había nacido la propia Vilalta (Muntaner), así como otros símbo- los culturales relacionados con la niñez. Un día loco (1958) desprende un aura de nostalgia en la que se difuminan las fronteras entre el pasado y el presente, entre la realidad y la imaginación, y explora los efectos que tiene ese umbral intermedio sobre la constitución de la persona. En este relato, la narradora/protagonista adolescente adopta y habita varias subjetividades, entre ellas la del turista: “La noble Barcelona sí, ella sí, ella estaba allí, señorial y buena. Pero yo no me daba cuenta. Creía que no me perte- necía. Me sentía sin derecho a ensuciarla. “El embarcadero. Al pie de la columna, héroes y bande- ras. La plaza de Macià, con latigazos de palmeras. Las pacientes iglesias, piedra sobre piedra. Los jardines de otras que ofrecen todo tipo de aventuras. Esta primavera Montjuïc. Arte. ¡Más arte! El Arco de Triunfo. La estación he acompañado a mi hija de ocho años y a su preciada pero de Francia. Así, todo cerca y todo lejos. Todo mezclado. efímera posesión, una “Superpatata” hecha a mano, y he Todo lejos de turistas y de palomas, soldados y criadas, disfrutado tanto de su incoherente selección (aunque enor- niños color de rosa, tipos locos y orondos burgueses. Calor memente sugerente para mí) de lugares memorables en un y frío. Luz y sombra. Necios y listos. Malos y buenos... ¿Cuál recorrido relámpago, como de las reacciones de tenderos, de todas esas personas era yo?”1 comerciantes y camareros: “¡Qué patata tan chula! ¿Cómo se Entre esta caótica serie de lugares, visiones y sensacio- llama? ¿Y cómo le va? ¿Y qué se cuenta la señora patata?” nes que nos presenta la narradora, hay uno que, segura- Ahora me ha venido a la mente otro recuerdo, gracias a mente, superaba los conocimientos de cualquier turista las imágenes tomadas por la bailarina y coreógrafa Àngels auténtico: la plaza de Macià, así llamada solo entre 1931 y Margarit para el estudio sobre los flujos urbanos de Barce- 1939. Por el tiempo de la visita de Vilalta ya volvía a llevar lona que forma parte del proyecto URBS. Los diarios en su nombre histórico y también actual, Real o Reial. Ente- vídeo filmados por Núria Font muestran la negociación rrada bajo esta historia, por lo tanto, encontramos la trage- diaria que mantienen personas de distintos entornos socia- dia de la Barcelona republicana y catalanista, oculta tras una les, culturales y generacionales con el cambiante paisaje referencia que solo puede ser reconocible si estamos urbano. Me conmovió especialmente ver una imagen de la dispuestos a compartir la misma lengua y la misma visión plaza de la Universitat del siglo XXI, con su suelo de cemento de la historia. Al evocar señales, lugares y objetos perdidos, y unos bancos bajos de piedra, que ha terminado siendo surge una preocupación por la convivencia y la preserva- plenamente funcional para los skaters que transitan ción de distintas temporalidades en el espacio presente. zumbando y traqueteando por las actuales plazas públicas de diseño. Hace tan solo una década este paisaje estaba poblado de árboles, hierba y bancos de madera, y lo frecuentaban pensionistas de movimientos lentos, como mis abuelos, que lo ocupaban para charlar con otras parejas de gente mayor sobre debilidades familiares, escándalos veci- Nota de la redacción nales o el precio de la leche. Es la Barcelona de la sexta 1. El original inglés del artículo reproducía un fragmento de la edad, que ahora ha quedado apartada de la vista. Y esta versión catalana de la obra de Maruxa Vilalta, El meu dia foll. Ofrecemos aquí nuestra propia traducción al castellano, pues no yuxtaposición me hace pensar en una red de espacios de hemos podido consultar el original de Un día loco. 101 © Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya Noventa años de metro El ferrocarril eléctrico subterráneo de ámbito urbano llegó a Barcelona hace noventa años, el 30 de diciembre de 1924, para dar solución a un problema que todas las sociedades urbanas avanzadas se plantearon en su momento: cómo facilitar la movilidad de una población creciente, concentrada en unas áreas cada vez más extensas, liberando espacio, al mismo tiempo, en unas calles colapsadas por el transporte de superficie. El Gran Metro unió entonces, por primera vez bajo tierra, las plazas de Catalunya y de Lesseps. La línea –mero fragmento de la notable red proyectada al principio– tenía un recorrido de 2.741 metros y cuatro estaciones, y fue el embrión de la actual línea 3. En las páginas siguientes repasamos los primeros planes del metro barcelonés y su desarrollo; nos adentramos en túneles y estaciones para conocer datos curiosos, anécdotas y leyendas, y explicamos los avances que el metro incorporará para ponerse a la altura de una ciudad que se proclama inteligente. 102 DOSSIER Noventa años de metro Josep Maria Espinàs ficó con el uso del caballo y del carro. Hasta que el metro Escritor y periodista aportó una gran innovación: la velocidad. En las grandes ciudades, la velocidad de traslado se consiguió gracias, El metro habla precisamente, al hecho de que los caminos que abrían los convoyes de metro no se veían entorpecidos por los obstá- culos de la superficie y podían mantener, por lo tanto, una Alguna vez deberíamos fijarnos en el velocidad rápida y sostenida. Hoy, una Barcelona sin metro no es imaginable. La letrero de una estación y ciudad sería como un organismo al que le han extirpado preguntarnos qué significan esas unos nervios básicos. palabras. Porque desfilan referencias Para mí, otra cualidad del metro es que nos habla. Al menos a los que tenemos una cierta curiosidad por leer históricas, geográficas, personales. letreros. Naturalmente, el viajero tiene prisa y solo necesita identificar la placa que le indica dónde tendrá que bajar. El ser humano nació en el planeta Tierra. Y cuando digo Pero, generalmente, no sabemos qué nos dicen algunos de planeta Tierra, me refiero a su superficie: allí donde la espe- los rótulos sucesivos, además de indicarnos en qué punto cie podía vivir y evolucionar. de nuestro trayecto estamos. Sin embargo, al cabo de unos milenios, intentó conquis- Quizás estaría bien que, alguna vez, nos fijáramos en uno tar el aire, y lo consiguió. Primero lo intentó en globo y de los letreros y nos preguntáramos qué significan esas pala- después en avión. Descubrió que podía moverse en un espa- bras. Porque, a lo largo de todas las líneas de metro, desfi- cio distinto. lan referencias históricas, geográficas, personales. La Le faltaba descubrir y demostrar que podía moverse aún Verneda nos dice que, en ese barrio, antes había un bosque en otro espacio más, que podía viajar por debajo de su de alisos [verns, en catalán]. Igualmente, la estación Llacuna superficie ancestral. Y nació el metro. Podría decirse que [laguna] nos hace saber que en esa zona hubo, en otros era la conquista de una tercera dimensión: la subterránea. tiempos, una invasión de agua de mar. Drassanes [ataraza- El metro, que primero fue un único túnel, se ha ido nas], que cerca de esa estación se construían barcos medie- ramificando progresivamente hasta convertirse en una red, vales para la expansión mediterránea de Cataluña. Y como un tejido cada vez más denso. Penitents [penitentes], que es un barrio donde había habido Esto ha permitido la aparición de una percepción abso- ermitaños, algo que ahora cuesta creer. lutamente nueva, que incorpora dos valores fundamentales Los vagones del metro de Barcelona, pues, yendo y de la vida: el tiempo y la distancia. Pienso en los tiempos viniendo sin cesar, tejen los más diversos puntos de la vida antiguos, cuando el hombre solamente disponía de los pies pasada y presente. para desplazarse. Una limitación que compartía con la Cuando bajo en una estación, miro la placa y, si entiendo mayoría de los animales terrestres y que después se modi- qué me está diciendo, le doy las gracias. © Vicente Zambrano Imagen de la estación de Liceu de la actual línea 3, que fue final de la línea I entre 1925, un año después de su inauguración, y 1946, cuando se le añadió la estación de Fernando- Ramblas. En la página anterior, inauguración del tramo Catalunya- Bordeta del metro Transversal, actual línea 1, en la estación de la plaza de Catalunya, el 10 de junio de 1926. 103 Dossier © Josep Domínguez / AFB © Josep Domínguez / AFB Arriba, obras del Josep Maria Rovira Ragué metro de La Rambla, Colegio de Ingenieros Industriales de Cataluña en 1932. A la derecha, un vagón de los primeros trenes –fabricados Decían que los barceloneses por una empresa vasca– en las cocheras de superfi- no soportaban viajar bajo tierra cie de la plaza de Lesseps, en los años treinta. El 30 de diciembre de 1924 se inauguró la primera línea de metro de Barcelona –el Gran Metro, embrión de la actual línea 3– entre las plazas de Lesseps y de Catalunya. Los inicios de este medio de transporte fueron titubeantes, ya que el poco uso que se le daba comportó dificultades económicas a la compañía. La génesis de los primeros proyectos de metro en Barce- separarlas, a modo de cortafuegos. En el plan se ordenaban lona, entendido como ferrocarril eléctrico subterráneo de también las redes tranviarias y se preveía un ferrocarril eléc- ámbito urbano, se inscribe en el contexto de los profundos trico subterráneo, antecesor del metro, y las penetraciones cambios que, en todo el mundo, vivía la tecnología de los y enlaces ferroviarios. Este aspecto se describía en el Plano transportes urbanos a comienzos del siglo XX. de los Tranvías y Ferrocarriles. A finales del siglo XIX, como consecuencia de la irrup- Ya al principio del cambio de tracción en los tranvías, las ción de la energía eléctrica en las sociedades desarrolladas compañías de transporte fueron incapaces de satisfacer la de la época, se produjo la sucesiva eliminación de la tracción creciente demanda de viajes con una oferta suficiente de animal y de vapor en las redes de transporte urbano y su servicio en algunas líneas. La densificación del tráfico en sustitución por la electricidad. Las nuevas redes de tranvías determinados lugares centrales como La Rambla, la plaza eléctricos aportaron una mayor velocidad comercial, un de Catalunya y el paseo de Gràcia acabó por plantear la menor impacto ambiental y unos costes de operación búsqueda de una solución en forma de ferrocarril eléctrico mucho más reducidos. urbano segregado y subterráneo, que podía dar respuesta a A este hecho hay que añadir un fenómeno cada vez más la congestión de los medios públicos de transporte y, a la generalizado, la concentración de la población en los vez, a la ordenación adecuada del entorno viario, solución núcleos urbanos, que creó una necesidad creciente de tras- adoptada ya en otros lugares con muy buenos resultados. ladarse por unas ciudades cada vez más extensas y, por lo tanto, menos asequibles para los desplazamientos a pie, El primer proyecto hasta entonces mayoritarios. El fenómeno migratorio indujo En respuesta a este requerimiento, los ingenieros Pau una necesidad de vivienda cada vez mayor y también de Müller y Gonçal Zaragoza redactaron un proyecto de ferro- nuevos medios de comunicación para permitir los despla- carril subterráneo de ancho de vía estándar, denominado zamientos dentro de la ciudad, que, además, ya había empe- Ferrocarril Metropolitano Norte-Sur de Barcelona. El zado a anexionar los municipios vecinos. Finalmente, con trazado tenía una longitud de 7.236 m y unía el parque de la el desarrollo del Plan Cerdà, los sistemas de transporte Ciutadella con la Bonanova, pasando por el subsuelo del fueron perdiendo su carácter de enlace entre núcleos resi- paseo de Colom, La Rambla, la plaza de Catalunya, el paseo denciales para convertirse en ejes de la movilidad urbana. de Gràcia, la calle Gran de Gràcia, la plaza de Lesseps, el Con el fin de ordenar y dirigir el crecimiento de este paseo de Sant Gervasi y el paseo de la Bonanova. territorio, el Ayuntamiento sacó a concurso y aprobó en Al hacerse cargo del proyecto por cuenta de la sociedad 1905 el Plan de Enlaces del urbanista Léon Jaussely, que Gran Metropolitano de Barcelona (GMB), el ingeniero modificaba sustancialmente el Plan Cerdà. Jaussely propo- industrial Santiago Rubió i Tudurí replanteó el proyecto nía la división del espacio urbano en diferentes zonas según original. Modificó las cabeceras y compró el túnel cons- las actividades previstas y establecía zonas verdes para truido por el Ayuntamiento en la Via Laietana a partir de 104 Noventa años de metro — Línea de Lesseps, con enlace en Catalunya con el A la izquierda, obras tren de Sarrià, convertido en subterráneo y otra vez de de apertura de la Via Laietana en 1913, ancho ibérico, y con terminal en la estación de la línea en con un pequeño construcción. Incluía un ramal entre la estación de Gràcia y fragmento ya construido del túnel la plaza de Lesseps. de doble sentido que — Línea de la Ronda, desde la plaza de Espanya hasta a partir de 1926 acogería las vías del la plaza de la Universitat por el Paral·lel y las Rondes. ramal II del Gran — Línea de la plaza de Tetuan, desde la plaza de la Metro (Aragó- Correus). Universitat hasta Tetuan por la Gran Via de les Corts Cata- lanes. — Línea de Sant Andreu, desde la plaza de Tetuan hasta la plaza de las Glòries por la Gran Vía, y hasta Sant Andreu, © Frederic Ballell / AFB junto al paseo de Valldaura, por la carretera de Ribes. — Línea del Poblenou, con inicio en la esquina del paseo 1908, y, de esta manera, añadió al proyecto original un de Sant Joan con la Travessera de Gràcia, por el paseo de nuevo ramal entre Aragó y Correus. Se configuraban así Sant Joan hasta la calle de Pujades y, desde allí, por Pere IV unos trazados que serían embrión de las actuales líneas L3 hasta la calle de la Selva de Mar. y L4 del metro. — Línea de Can Tunis, con inicio en la plaza de Espanya, Este fue el primer túnel de metro construido en Barce- por la Gran Via de les Corts Catalanes hasta el barrio de la lona, que estuvo sin utilización hasta la inauguración de la Mare de Déu de Port, el hipódromo de Can Tunis y el puerto línea II, de Aragó a Jaume I, en 1926. franco. Las líneas previstas cuando se pusieron en marcha las — Línea de El Prat de Llobregat, desde la plaza de obras de construcción, en el año 1921, eran las siguientes: Espanya, por la Gran Via de les Corts Catalanes, hasta la — Línea I, de Lesseps a La Rambla (actual L3). estación de El Prat de la compañía de ferrocarriles MZA y, — Línea II, de Aragó a Correus (actual L4). desde allí, hasta las instalaciones aeroportuarias. — Línea III, de Lesseps a Sant Gervasi, Vallcarca y Horta Todos estos proyectos precedieron a la inauguración de (actual L3, parcialmente). la línea I del GMB, excepto la última de las líneas mencio- — Línea IV, de Lesseps a Sarrià, Les Corts, Sants, Hosta- nadas, que se solicitó poco tiempo después, en el año 1925. francs, el Poble-sec, La Rambla, el parque de la Ciutadella, La inauguración de la línea I del GMB se produjo el 30 de la estación de Francia y Correus (línea de circunvalación). diciembre de 1924 sobre un trazado inacabado, ya que fue — Línea V, de la estación de Francia a La Rambla. puesto en servicio únicamente el tramo de Lesseps a la Esta red del GMB cubría los principales ejes de movili- plaza de Catalunya, con una longitud de 2.741 m y con dos dad de la ciudad y suponía un gran cambio en un momento estaciones intermedias, Diagonal y Aragó. No fue hasta más en que la red tranviaria, en su época de máxima expansión, tarde cuando se pusieron en servicio las estaciones de empezaba a dar signos de sobresaturación y de envejeci- Fontana, el 1 de mayo de 1925, y de Liceu, el 5 de julio de miento –tanto del material móvil como de la infraestruc- 1925, y la línea II entre Aragó y Jaume I, el 19 de diciembre tura–, después de más de veinte años de uso intensivo. de 1926. Paralelamente a estos hechos, en 1910, el ingeniero Con respecto a las líneas de FMB, el 10 de junio de 1926 industrial Ferran Reyes i Garrido emprendió el proyecto de se inauguró el tramo entre la Bordeta y la plaza de Cata- una línea ferroviaria de enlace entre todas las estaciones de lunya del llamado Ferrocarril Metropolitano Transversal, ferrocarril existentes en aquel momento. El proyecto embrión de la actual línea 1. Tuvo una estación provisional preveía el establecimiento de dos grandes estaciones en la en la plaza de Catalunya hasta la finalización de los trabajos plaza de Catalunya, que integrarían también el tren de hacia Sant Martí, interrumpidos por la indefinición existente Sarrià. en aquellos momentos sobre la nueva estación que había El proyecto, llamado Ferrocarril Subterráneo SO-NE de que construir en el centro de la ciudad en colaboración con Barcelona, Sans-San Martín, Enlaces y Estaciones Centra- la Companyia del Nord. les, de ancho de vía ibérico y con una longitud de 7.368 m, Los inicios del funcionamiento del metro fueron fue presentado al Gobierno del Estado en 1912. A conse- bastante titubeantes: la baja utilización por parte de los cuencia del estallido de la Gran Guerra, en el año 1914, cayó ciudadanos comportó dificultades económicas importantes en el olvido hasta 1920, cuando el proyecto se reanudó de a la compañía. Hay que tener presente que, ante los 170 la mano de la sociedad Ferrocarril Metropolitano de Barce- millones de viajes anuales que se hacían en tranvía, el metro lona (FMB), que se había acabado de constituir en ese no llegó a aportar 10 millones hasta los años treinta. Algu- mismo momento. nos observadores del fenómeno concluyeron que a los Mientras se iniciaban las obras, FMB proyectó y solicitó barceloneses de aquella época no les gustaba viajar por el la concesión de siete nuevas líneas, que cubrían práctica- subsuelo, pero creo que nos acercaríamos más a la realidad mente toda la ciudad de la época y que serían un prece- si afirmáramos que la oferta era a todas luces insuficiente dente de la red actual junto con las del GMB. Eran estas: para las necesidades de una ciudad como Barcelona. — Línea Sants-Sant Martí, en construcción entre Sants Cuando finalmente hubo una oferta solvente, el mito cayó y la plaza de Catalunya, con una estación terminal provisio- por sí solo. nal. 105 Dossier © Dani Codina Placa que en la Joan Coll / Manuel Marina medievales, depósitos fluviales y, por supuesto, las redes de estación de Catalunya recuerda Joan Coll, autor del texto, es licenciado en Comunica- suburbanos van entrando en las propuestas turísticas de el primer viaje del ción Audiovisual y director de CultRuta gran parte de las capitales europeas. metro de Barcelona en 1924, colocada Manuel Marina, responsable de la documentación, es Barcelona no podía ser menos: coincidiendo con el con motivo del 75 diplomado en Turismo y guía de las visitas por el metro noventa aniversario de la inauguración del primer metro de aniversario del evento. la ciudad, Transportes Metropolitanos de Barcelona (TMB) Una historia y CultRuta han iniciado visitas guiadas para conocer el legado histórico, artístico y humano de túneles, vestíbulos y subterránea trenes que en el día a día, los usemos o no, son el marco de un hormigueo incesante bajo las calles. Las visitas son una excusa para obligarnos a pasear por el metro: para parar- Túneles y estaciones en desuso, nos, fijarnos en un detalle de los azulejos, escuchar un antiguos azulejos, publicidad de otro murmullo de agua al otro lado de las vías o preguntarnos sobre un traqueteo que siempre se nota entre dos estacio- tiempo, rumores de agua y hasta nes concretas. Son indicios de una historia subterránea de leyendas de fantasmas cuentan la la ciudad que la mayoría ignoramos. historia del metro de Barcelona, Sirva como primer ejemplo la estación de Fontana, inau- gurada en el año 1925, meses después de la entrada en accesible ahora en directo a través de servicio del recorrido entre Catalunya y Lesseps. Con un unas visitas guiadas. único vestíbulo pero una gran cantidad de tramos de esca- leras fijas y de escaleras mecánicas, la mayoría de los que la La historia de una sociedad, de una localidad o de un colec- usan darán fe de su profundidad. Pero pocos buscarían, en tivo suele basarse en hechos singulares, representativos, un extremo de esos andenes de 92 metros de largo, una joya dramáticos o felices, y, habitualmente, acaecidos en la del metro: el arco de acceso al túnel en dirección a Trinitat superficie. Sin embargo, durante los siglos XIX y XX, la indus- Nova mantiene los azulejos pintados que se colocaron en trialización y la vida en las urbes de lo que consideramos el 1924. Con el logotipo y los colores corporativos de la enton- mundo civilizado han cambiado sustancialmente el día a día ces empresa privada Gran Metropolitano de Barcelona: de sus habitantes, de tal modo que algunos ciudadanos GMB. Si les gusta el logotipo, lo encontrarán también en viven parte de sus vidas bajo la corteza terrestre. forja de hierro en las barandillas de los accesos a la estación Estas nuevas formas de vida, minoritarias todavía, no se de Liceu. estudian habitualmente en los tratados de historia contem- El resto de la decoración original de prácticamente toda poránea. Sin embargo, resultan llamativas para el gran la red histórica (núcleo central de las líneas L1 y L3 actua- público. Prueba de ello es el creciente número de activida- les) se ha perdido en sucesivas reformas, o simplemente se des de ocio subterráneas: búnkeres, túneles y mazmorras ha escondido. Detrás de rejillas de ventilación, paneles 106 Noventa años de metro sintéticos, elementos prefabricados y máquinas expende- calles de Gràcia) y hoy en día por acuíferos, naturales o doras se conservan (por ahora) azulejos originales, blancos construidos, situados debajo de nosotros. o coloreados, pequeños o grandes, sucios o cuidados, que Construir en ciertos puntos no fue fácil: en la Barcelo- siguen cumpliendo su función decorativa e higiénica, neta se llevó a cabo una proeza para lograr estabilizar el aunque ocultos a nuestros ojos. terreno. Y, con las dificultades, surgieron las sorpresas, No es un capricho de sus gestores. Su ocultación, elimi- como cuando se creyó haber hallado una bolsa de crudo y nación o sustitución ha facilitado que dispongamos de una gas en el litoral barcelonés, pero, en realidad, se trataba de de las redes más iluminadas, accesibles y cómodas de todas una fuga de los depósitos de la antigua Catalana de Gas. las ciudades con un metro casi centenario. Un caso distinto Y el agua sigue estando allí. No se ve, pero se puede oír. son los metros de París o Londres, por ejemplo. En la capi- Si uno se fija bien, en Arc de Triomf se ven unas rejillas en tal francesa y en la británica se conservan estaciones histó- la pared que separa las vías. En momentos sin trenes ni ricas prácticamente idénticas a las originales, pero jamás megafonía, un oído atento consigue apreciar ahí una de las podríamos bajar a ellas en silla de ruedas, como sí podemos ocho bombas que día y noche evacuan las aguas freáticas hacer en Fontana, por ejemplo, gracias a sus múltiples subterráneas a colectores de alcantarillado, camiones ascensores. cisterna y fuentes decorativas. Se calcula que, si dejaran de Esta modernización ha conllevado, por supuesto, funcionar, en menos de diez horas las vías quedarían inun- cambios en la propia red: de líneas, andenes, pasillos o esta- dadas hasta la altura de los andenes. Confiemos en que ciones enteras. Como la antigua Aragó, hoy Passeig de jamás se llegue a comprobar. Gràcia: donde actualmente circulan tres líneas hubo hasta La línea de Arc de Triomf, la L1 actual, fue, también en hace unas décadas el vértice de la Y invertida donde se sus comienzos, una iniciativa privada de empresarios entu- bifurcaba el recorrido descendente del Gran Metropolitano siastas de las que entonces eran nuevas tecnologías. Y, como hacia Liceu o hacia Correus. Con el crecimiento de la red hoy, pensaron en la integración de estas. Por ello, sus vías se dejó independiente el ramal del norte para la L4, que se (de ancho ibérico) son más anchas que el resto de las que une con la L3 por ese interminable pasillo que cualquier recorren la ciudad (de ancho internacional). Lo que durante usuario asiduo intenta evitar. Su estrechez, rectitud y claus- medio siglo se conoció como el metro Transversal fue trofobia insalvables no tienen su origen en un mal día de concebido inicialmente como una conexión entre la esta- ningún urbanista, sino en una cuestión muy prosaica: ción de los trenes procedentes del interior de la Península cuando se hizo la conexión de líneas esa zona del subsuelo (y que llegaban por el sur de la ciudad) y los que venían de ya había sido ocupada por un aparcamiento subterráneo y los Pirineos y más allá (que llegaban por el norte). Todavía la única conexión posible entre metros sorteando los coches hoy sus vías se pueden comunicar con las de Adif (antes estacionados fue el túnel de las robustas vigas que sostienen Renfe) mediante un casi imperceptible cambio de agujas dos manzanas del Plan Cerdà. situado entre las estaciones de Universitat y Urgell. Otras simplemente fueron y ya no son. Véase el caso de Esta línea ha sido a la vez verdugo y salvadora de barce- Correus, que se puso en marcha en 1934 y funcionó durante loneses. Quitó vidas con un accidente de construcción en Estación de Aragó del Gran cuarenta años como estación terminal, con una única vía y abril de 1924, cuando varios obreros perecieron al hundirse Metropolitano en los un único andén. En 1974, la ampliación de la L4 hacia el lito- el túnel que construían bajo la Gran Vía debido a los movi- años treinta. Desde aquí la línea se ral implicó el derribo del andén para la construcción de una mientos de tierras causados por los acuíferos. El agua como dividía en sentido segunda vía que permitiera seguir el trayecto hacia la Barce- enemigo una vez más. Años después esa misma línea sería descendente en los loneta y el Poblenou. Hoy en día, pegándose a los cristales usada como refugio antiaéreo cuando, en plena Guerra Civil, ramales de La Rambla de los trenes, los más atentos logran divisar restos de anun- la aviación italiana empezó a frecuentar Barcelona de y la Via Laietana. cios que en los años setenta promocionaban yogures, candi- © Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya datos políticos o remedios para la salud. Arqueología publicitaria solo visible a los ojos de los iniciados en la mate- ria, y de los motoristas: los conductores de los trenes, que, en realidad, con la conducción automatizada actual, habi- tualmente se encargan de abrir y cerrar puertas, pero no de acelerar ni frenar. Así que –estamos avisados– no pararán en medio del túnel de la L4 para que tomemos la foto de esos antiguos anuncios. El agua omnipresente La ampliación de la mencionada L4 puso en evidencia lo que fue un reto importante en su día: el subsuelo de Barcelona es, en gran medida, húmedo, casi acuático. Siglos atrás, el agua llegaba a orillas de la muralla romana, donde hoy tene- mos casas, calles, templos y restaurantes, en el llamado Gòtic Sud. La orilla fue retrocediendo, pero siguen llegando aguas de las decenas de rieras y torrentes que bajan desde Coll- serola, antes a cielo abierto (fijémonos en los nombres de las 107 Dossier Ramon Malla Director de Líneas Automáticas de TMB Oriol Pàmies Periodista A la vanguardia de los metros del futuro Si cumples noventa años significa que has vivido mucho. En el caso del metro de Barcelona, ha sido una vida de crecimiento, maduración y actualización. El transporte se transforma una vez más para resolver © Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya la movilidad de una urbe que se proclama inteligente. La estación de acuerdo a la táctica franquista de desgaste de la retaguardia Jaume I en republicana. Los aviones italianos entraban en la ciudad septiembre de 1933. Hoy integrada en la siguiendo la carretera de Castelldefels (hoy C-31) hasta que Si el metro ha estado históricamente vinculado al fenó- línea 3, esta estación avistaban el monumento de la plaza de Espanya, que iden- meno de la hora punta, de las idas y venidas del trabajo o había sido originalmente la tificaba el límite de la ciudad densa y, por consiguiente, el de los estudios, hoy se le pide que, además, atienda una penúltima del ramal punto donde daban inicio a los bombardeos sobre la pobla- pluralidad de situaciones y deseos de desplazamiento, de II del Gran Metro, que desde Aragó ción civil. Miles de personas se salvaron escondiéndose en día y de noche, en laborables y en festivos, en el centro y tomaba hacia la túneles, andenes y vestíbulos, pero otros centenares de en las periferias, y que lo haga manteniendo los atributos plaza de Urquinaona y, bajo la Via barceloneses murieron corriendo hacia esas dependencias de rapidez, fiabilidad y seguridad que lo caracterizan. La Laietana, seguía subterráneas. ciudad evoluciona: la población se ha dispersado, se han hasta Correus. creado nuevos equipamientos y polos de actividad, ha La estación maldita crecido el turismo, hay más personas mayores... Y también Una de las estaciones más castigadas fue la de Rocafort. evolucionan los patrones de movilidad de la gente: el auge Este hecho y una serie de suicidios en las décadas siguien- de la bicicleta coincide con una pérdida de prestigio del tes hicieron que, más adelante, los jefes de estación inten- coche, se desata la fiebre de la conectividad, la informa- taran evitar que los destinaran a ella. Temían que, cuando el ción se recibe en dispositivos móviles y se comparte en metro cerraba y se disponían a aguardar el tren que verifi- tiempo real... caba toda la línea, algún espectro apareciera en los ande- En este contexto, el “metro de siempre” no es suficiente, nes penumbrosos o los túneles negros, o bien en aquellas y lo será menos a medida que las demandas emergentes se pantallas de televisión tan luminosas como poco precisas afirmen y requieran respuestas. Las infraestructuras de que se estilaban en los años sesenta. larga vida deben ser proyectadas y realizadas para satisfacer Con la ampliación y la modernización de las líneas han necesidades a largo plazo. Por eso, hace ya un tiempo que en desaparecido ciertos oficios: el de abrir y cerrar puertas las ciudades, y también en Barcelona, estamos pensando en desde uno de los vagones, el de validar billetes, el de acele- el metro del futuro y empezando a hacerlo realidad. rar y frenar (actualmente esta tarea la controlan unos sensores en cada estación), el de jefe de estación (ya nadie Escuchar a la gente y aplicar la tecnología Se pueden ver dos tiene que cruzar los dedos para que no le destinen a Roca- El metro que viene será el resultado de escuchar las deman- vídeos sobre fort) o el de verificar el tercer raíl (cuando la electricidad se das de la gente y aplicar las soluciones que la tecnología las rutas y las estaciones fantasma suministraba a ras de suelo y bajar a la vía conllevaba el pueda aportar. Así, se espera que pueda absorber la del metro de riesgo de morir electrocutado). demanda que se produzca en todo momento, tanto en las Barcelona en el móvil o en el web Han desaparecido de la vida diaria, pero, como toda la horas punta como en las horas valle (que ya no lo son www.bcn.cat/ historia reciente del metro, su recuerdo se conserva en la tanto), que tenga una elevada fiabilidad, que pueda respon- bcnmetropolis/ es/videos memoria de nuestros vecinos y compañeros de viaje y en der incluso en acontecimientos de ciudad masivos, que (en catalán). los azulejos de cada estación. Basta con dedicar a esta funcione más horas y no pare en determinadas noches, que evocación un rato de calma e interés para que, sutilmente, proporcione información en tiempo real, sobre todo, en caso nos surjan las preguntas y, con ellas, las ganas de conocer la de incidencia... Y todo esto con costes inferiores y sin historia subterránea de Barcelona, de la cual el metro prota- pérdida de las condiciones de seguridad. goniza los últimos noventa años. Felicidades. El cambio ya es visible en los ámbitos tecnológicos y de la infraestructura, quizás no tanto en los aspectos organi- zativos, en los que contrasta la elevada formación de las 108 personas y el bajo valor añadido de trabajos rutinarios como como el lugar en el que se integran las funciones y los siste- vender billetes y conducir trenes. Y lo ideal es que todos mas. vayan unidos. En los sistemas ferroviarios, la tecnología ha evolucio- El metro automático nado en diferentes etapas para responder a la preocupación Si hay un modelo que en muchos casos integra todos estos principal: garantizar el movimiento seguro de cada tren en rasgos del metro del futuro, este es el metro automático, su itinerario por la vía, sin dejar margen de error. La culmi- entendido como el conjunto de la línea: no solo la circula- nación de este progreso la estamos viviendo ahora con la ción de trenes, sino también la gestión de las estaciones. El circulación de trenes sin conductor ni personal embarcado, avance hacia este modelo es rápido y decidido, según indi- en líneas automáticas como la 9 y la 10 de nuestro metro. Un can los datos del Observatorio de Metros Automáticos, orga- ejemplo del salto adelante conseguido es que el posiciona- nismo permanente de la Asociación Internacional de miento de los trenes, que antes se medía en centenares de Transporte Público (UITP), que preside TMB y se coordina metros, ahora se puede precisar en centímetros, gracias a desde Barcelona. Actualmente, más de cuarenta líneas de los sistemas de control basados en comunicaciones por metro, que suman más de seiscientos kilómetros, están radio (CBTC). Un avance en el que Barcelona ha sido automatizadas, y se espera que la expansión se acelere en pionera, ya que fue la primera ciudad del mundo en hacer los próximos años: cada década se han duplicado los kiló- circular un tren sin conductor con este sistema de control. metros de línea de la anterior y, para la próxima, se espera La tecnología también ha hecho posible que la mayoría que se tripliquen. de los dispositivos críticos de los metros actuales, tanto de La mayoría de los nuevos metros se diseñan y constru- los trenes como de las estaciones y los túneles, puedan ser yen como automáticos, y es significativo constatar que, monitorizados a distancia. Esto abre nuevas posibilidades cuando una ciudad pone en servicio una línea automática, de gestión eficiente del transporte, aumento de la fiabilidad, ya no vuelve a construir una nueva línea tradicional con minimización del consumo, mejora de la información y la conductores. Otra tendencia que marcará los próximos años atención a los usuarios, refuerzo de la seguridad a través de es la conversión de líneas convencionales en automáticas, la vigilancia inteligente de los espacios... La separación física en lo que Barcelona es también un ejemplo, ya que en el año entre los andenes y la zona de vías, mediante puertas auto- 2009 hizo una transformación en este sentido en la línea 11. máticas sincronizadas con las puertas de los trenes, es otra Más atractivo, más flexible, con más información de pequeña revolución que añade confort y seguridad a los servicio, eficiente, sostenible, seguro: son rasgos del metro viajeros y que está relacionada con los metros automáticos. del futuro, en el que Barcelona ya trabaja desde hace un Barcelona instaló las primeras puertas de andén de España tiempo y del que se ha convertido en referencia internacio- en el 2007, en la línea 11. nal. La ambiciosa ampliación de la red que tenemos en El aspecto físico ideal de los metros está cambiando y, curso, las líneas semicirculares 9 y 10, ha sido diseñada con por lo tanto, también el modo de construirlos. Las estacio- estas características y está empujando a la adopción de nes ya no son laberintos de pasillos y escaleras tortuosas, pautas diferentes de organización y de relación con los sino espacios diáfanos donde los flujos se ordenan lógica- viajeros, que ya han asumido como algo normal que en el mente, sin barreras arquitectónicas entre la calle y los ande- tren no haya conductor y ni siquiera cabina. La puesta en nes, para que toda la población tenga las mismas servicio del sector Besòs de la línea, de once kilómetros de posibilidades de acceso al transporte público, con una longitud, en el 2009-2010, ha supuesto el establecimiento fuerte presencia del transporte vertical mediante ascenso- de un buen banco de pruebas para este nuevo metro, que ya res, y donde los enlaces se han pensado para favorecer la podemos considerar maduro. intermodalidad. Los túneles no son tubos exiguos, sino que A pesar de las dificultades que el contexto económico incorporan caminos de evacuación y espacios para manio- entraña a la hora de sacar adelante las grandes infraestruc- brar o aparcar trenes que pueden entrar en servicio en el turas del país, las líneas 9 y 10 avanzan y se ha anunciado la momento idóneo. puesta en servicio de una parte del sector sur, entre Aero- Para insertar estas infraestructuras en zonas densa- port T1 y Zona Universitària, para los primeros meses del mente pobladas o de orografía complicada, se utilizan tune- 2016. Esto quiere decir que, en el plazo de poco más de un ladoras de gran diámetro que dejan el túnel acabado y año, se añadirán cerca de veinte kilómetros y quince esta- minimizan efectos en la superficie. De esta manera se están ciones a la red de metro de Barcelona. Y un dato que no se construyendo en gran parte las líneas 9 y 10. puede pasar por alto: muy pronto el 25% del metro de El metro del futuro precisa una organización adecuada Barcelona será completamente automático. para aprovechar las ventajas que aportan la infraestructura Así pues, no solamente se creará una nueva oferta de y la tecnología. Como se eliminan tareas rutinarias, los pues- transporte rápido y masivo que atravesará los campus de la tos de trabajo tienen más contenido y resultan más poliva- UB y la UPC, el recinto ferial de Montjuïc 2, Mercabarna, el lentes: se necesitan empleados con conocimientos técnicos, Parque Logístico y los barrios residenciales de L’Hospitalet que tomen decisiones y que, al mismo tiempo, se relacio- y El Prat de Llobregat, sino que, al mismo tiempo, se dará nen con los viajeros. Estos nuevos perfiles son todavía más un paso firme para situar la red de transporte a la altura del evidentes en las líneas automáticas, desde las personas en siglo XXI. Porque, en términos de movilidad urbana, el reto contacto con el público hasta la mayoría de puestos de los es dar respuestas a los problemas de hoy y, en la medida de ámbitos de mantenimiento y operación. Con esta organiza- lo posible, adelantarse a los de mañana. ción, el centro de control adquiere aún más importancia, 109 Jordi Nopca miedo a “destrozarlo”. Dedicó todo un Daniel Giralt-Miracle año a Camino de sirga, de Jesús Una pasión Moncada, pero gracias a la meticulosi- Hacerle justicia transversal dad de la lectura se vería con ánimos de a August Font y necesaria traducirlo años después a su lengua, el esloveno. El dibujante Miguel Gallardo abre las puertas de su trinchera rebo- sante de cómics: destaca una selección del dibujante de The New Yorker Gluyas Williams, centrado en retratar figuras regordetas en ambientes urba- nos. Cada personaje tiene una manera diferente de convivir con su biblioteca. El doctor en filología románica Ramon Pla i Arxé tiene los 21.000 volúmenes de su colección “registrados en el orde- nador”. El historiador Josep Fontana dedica habitaciones a cada bloque Biblioteques particulars temático: al desbarajuste de su lugar de La Barcelona eclèctica. de Barcelona trabajo hay que añadir un cuarto dedi- L’arquitectura d’August Font Jaume Subirana. Fotografías de cado a la literatura catalana de los siglos i Carreras (1854-1924) Víctor P. de Óbanos XIX y XX y otro a “la historia española, de Judith Urbano Lorente Ayuntamiento de Barcelona 1808 a 1864”. El compositor Salvador Ayuntamiento de Barcelona Barcelona, 2014 Brotons se ha especializado en acumu- y Dux Editorial 197 páginas lar partituras, y el experto en juegos Barcelona, 2014 Oriol Comas i Coma conserva una 224 páginas Aliento, vida y futuro: Dostoievski ingente cantidad de títulos relacionados asociaba estas tres palabras a los libros. con la lúdica disciplina en la que se ha Muy pocos barceloneses saben que en En el mundo actual se da un doble especializado. El político Miquel Iceta la parte alta de la ciudad hay una movimiento paradójico que consiste, recomienda una joya poco conocida de pequeña calle dedicada al arquitecto por una parte, en el progresivo Lawrence Durrell, Antrobus –cuentos August Font i Carreras (1845-1924), y consumo digital de la cultura, y por la sobre un diplomático que le hacen “reír muchos menos conocen quién era este otra, en la reivindicación de los sopor- hasta llorar”–, y el físico Jorge Wagens- personaje o, si lo saben, no identifican tes físicos en los que esta ha sido trans- berg no puede soportar que alguien le sus obras. Por eso valoramos el trabajo mitida. Del libro se resalta el diseño, la ordene la biblioteca, aunque reconoce que lleva a cabo con entusiasmo y desde tipografía, la interlínea, el papel que se que su desorden le ha obligado a volver hace años la Dra. Judith Urbano, profe- ha utilizado, el olor que desprende el a comprarse libros suyos. sora de historia del arte en la Escuela volumen y la presencia acaparadora que Destaca también el gusto impecable Técnica Superior de Arquitectura de la aún tiene a través de las bibliotecas de la pareja formada por la sinóloga UIC, con el propósito de recuperar la particulares. En Biblioteques particu- Dolors Folch y el fundador de la edito- memoria de Font, uno de los arquitec- lars de Barcelona, Jaume Subirana rial Empúries, Xavier Folch, que tiene tos más desconocidos y quizás también investiga las colecciones de libros de casi 3.000 primeras ediciones de poesía menos considerados de la arquitectura trece barceloneses que han tenido o catalana moderna. El testimonio de la catalana de 1900. La última aportación todavía tienen una profesión directa- bibliotecaria Teresa Rovira, fallecida el de la Dra. Urbano en este sentido es el mente relacionada con la letra impresa. pasado mes de septiembre a los noventa libro La Barcelona eclèctica, que Lo hace a partir de interesantes entre- y cinco años, es uno de los más valiosos: acaban de publicar el Ayuntamiento de vistas, acompañadas de imágenes de la de la colección familiar, requisada por el Barcelona y Dux Editorial. La obra biblioteca y de la elección de cuatro bando franquista, solo pudo recuperar constituye una nueva y oportuna reivin- libros que aprecie especialmente. los volúmenes que estaban dedicados a dicación de este gran profesional, que El recorrido empieza con el drama- su padre, Antoni Rovira i Virgili, o los fue ignorado por haber sido fiel a un turgo y guionista Josep Maria Benet i que llevaban su nombre escrito. Gracias estilo imperante en su época, el eclecti- Jornet, que reconstruye su itinerario a esto, muchos años después de haber cismo, que, precisamente por su ambi- lector –se inicia con Julio Verne– y leído por primera vez Maria Glòria, de güedad, quedó eclipsado por la potencia admite que procura dejar pocos libros, Dolors Monserdà, lo pudo volver a guar- desbordante del modernismo que lo “porque no vuelven” y eso le “fastidia dar en uno de los estantes de su casa. sucedió. mucho”. La traductora y ensayista La mayoría de los arquitectos que Simona Škrabec supo qué era la litera- estudiaron a finales del siglo XIX reci- tura después de devorar el Ulises de bieron una formación de gran calidad James Joyce, que no ha vuelto a leer por académica en la que tenían un papel 110 LIBROS Libros destacado el cálculo de estructuras, el Mercè Balada material fotográfico en Barcelona y conocimiento de los materiales y el hacía de reportero gráfico. Fue, pues, dibujo artístico y técnico, aunque esté- Viaje a la ciudad uno de los pioneros de este oficio, ya ticamente mirara atrás, como, por otra de 1900 con que trabajó para las primeras publica- parte, se hacía en casi todas las escuelas Adolf Mas ciones que incorporaron la fotografía coetáneas de arquitectura de Europa: para ilustrar las noticias de la Barcelona los profesores estaban fascinados por de principios de siglo, una ciudad las arquitecturas de la Grecia clásica, vibrante, en constante transformación. del mundo árabe, del románico y, sobre Adolf frecuentaba los ambientes todo, del gótico, así como por elemen- culturales modernistas y las tertulias, tos de las renacentistas o barrocas. como la de Els Quatre Gats, donde era Posteriormente, estas referencias las reconocido por su sensibilidad tras el utilizarían “eclécticamente” en sus objetivo y por su entusiasmo, apreciado obras los alumnos, muchos de los por su interés hacia el arte y popular cuales, como August Font o el también por su buen humor. En este círculo fue redescubierto Enric Sagnier, eran cons- donde entabló amistad con el pintor cientes de que los tiempos cambiaban y Ramon Casas y donde dos arquitectos, de que también lo tenía que hacer la Puig i Cadafalch y Domènech i Monta- arquitectura, pero optaron por seguir ner, le propusieron la tarea titánica de fieles a la tradición historicista, en una Barcelona 1900. Els reportatges fotografiar y catalogar el patrimonio decisión que, en primera instancia, d’Adolf Mas artístico y arqueológico de Cataluña. pareció acertada, porque les comportó Blanca Giribet Con el entusiasmo que lo caracteri- numerosos encargos por parte de las Viena Edicions y Ayuntamiento zaba, se entregó por completo a esta instituciones, la burguesía y la iglesia, de Barcelona empresa y, en un primer impulso, hizo que les confiaron muchos de sus edifi- Barcelona, 2014 25.000 negativos. Diseñó un sistema de cios. 153 páginas archivo de fácil consulta y empezó a Por este motivo, La Barcelona documentar el patrimonio catalán: nacía eclèctica resultará de gran interés a “¿Conocen a Adolf Mas? Pocos hay en de este modo el Archivo Mas, que pronto todos los que quieran saber de nuestra Cataluña que puedan contestar negati- recibió encargos de todo el mundo. arquitectura y acercarse con una vamente a esta pregunta. Adolf Mas es El archivo, ampliado por su hijo mirada objetiva y abierta a August Font, uno de los hombres más populares en Pelai y gestionado desde 1941 por el figura que la Dra. Urbano contextualiza Barcelona y en todas las regiones cata- Instituto Amatller de Arte Hispánico, y analiza en la introducción y la conclu- lanas donde hay una pila bautismal, una contiene 500.000 fotografías, principal- sión de este libro, y de quien nos mitra episcopal, o un tálamo (sic) o un mente del patrimonio artístico de Cata- presenta con rigor las obras más rele- retablo, o simplemente una bella luña y del resto del Estado. Todavía hoy vantes que realizó en Barcelona ventana gótica para reproducir a media es uno de los archivos fotográficos (también trabajó para Tarragona, Vila- altura de una fachada rústica. Él ha privados de mayor prestigio por su valor franca del Penedès, Tortosa y Zara- fotografiado en toda nuestra Cata- histórico y documental, y recibe consul- goza). Se trata de edificios que, como luña...” El Poble Català, 20 de junio de tas de todo el mundo, como ha sido una los lectores podrán constatar, no son 1915. constante desde su creación. solo emblemáticos, sino también muy Ha pasado mucho tiempo desde Si las fotografías del Archivo Mas conocidos, aunque en general se ignore 1915, cuando se escribieron estas son omnipresentes en libros y publica- quién es el autor. Me refiero al Instituto líneas. En aquella época, Adolf Mas era ciones, el Adolf Mas más personal ha Frenopático de Les Corts, las fachadas uno de los fotógrafos más populares de quedado inédito y su obra como repor- de la iglesia de los Sants Just i Pastor y Cataluña y, sin duda, el más internacio- tero es hoy prácticamente desconocida. de la Catedral, la plaza de toros de las nal de todos. Nacido en Solsona en Blanca Giribet nos propone en este Arenas, el Palau de les Heures, el asilo 1860, en el seno de una familia carlista libro un delicioso recorrido por la de las Germanetes dels Pobres, la e hijo de procurador, llegó muy joven a Barcelona de principios del siglo XX de sucursal de la Caixa d’Estalvis i Mont de Barcelona, donde ejerció, por poco la mano de Adolf Mas. La mirada sensi- Pietat de la plaza de Sant Jaume o la tiempo, el oficio de su padre. ble del fotógrafo cede el protagonismo a iglesia de la Casa de la Caritat, y Precisamente, fue el carlismo de su las personas y convierte la ciudad en un también a los desaparecidos Palacio de familia lo que le convirtió en fotógrafo. escenario magníficamente retratado Bellas Artes de la Exposición Universal El hecho de que en 1897 acompañara al donde se vive el drama, como durante de 1888 y la espectacular Maison Dorée. duque de Madrid, pretendiente carlista la Semana Trágica, pero también la Este es, pues, un volumen que al trono de España, en un viaje por fiesta, el trabajo y la diversión. Un viaje merece la pena leer porque nos permite Europa y regresara con setenta magní- en que las miradas cómplices de los comprender el talento y la valía de un ficas fotos de los paisajes y de la aristo- retratados nos acompañan en el redes- arquitecto de gusto y técnicamente cracia europea fue un buen bagaje para cubrimiento de nuestra ciudad, tal y competente que, como reclama la empezar su carrera. Poco después de como fue en uno de los momentos más autora, no puede ser olvidado. este viaje ya había abierto una tienda de brillantes de su historia. 111 © Bernat Cormand Jenn Díaz Escritora Por eso aquel día que de repente mamá dijo que nos preparáramos me enfadé tanto. Era verano, el amigo estaba Las cosas que se de vacaciones y nos había dicho que hasta finales de agosto no volvería, y volvía exactamente el 27 de agosto, y era 27 hacen en el Clot de agosto. Aquellos meses de calor no fumamos, porque la gente seguía sin querer vendernos ni un cigarro, ¡ni uno!, que ya entiendo que no puedes vender un paquete, pero un Mis amigos no acompañaban nunca a cigarrillo, uno pequeñito, uno de nada..., pero nadie quería. sus madres cuando iban a Durante aquel verano prácticamente no ayudamos a Barcelona –como si nosotros no ninguna abuela, y, si nos encontrábamos a alguna por la calle y nos pedía ayuda, después nos gastábamos el dinero fuéramos de Barcelona. en helados, que tampoco estaba mal, pero necesitábamos, necesitar de verdad, con urgencia, fumar. Si me iba, todos Mamá decía: “¡Venga, preparaos, que tenemos que hacer fumarían menos yo, y era tan injusto, porque algunos de cosas en el centro!” E ir al centro quería decir, no sé, hacer ellos habían fumado algo porque robaban tabaco en su casa, una excursión, porque nosotros somos del Clot, que es pero en mi casa nadie fuma, y ya es extraño que un padre como una ciudad pero no es una ciudad. Y si mamá decía no fume, pues el mío no fuma. preparaos, ya podíamos despedirnos de casa para todo el Pedí de todas las maneras posibles no acompañarla, y día, porque no volveríamos hasta la noche. Era una de las mamá insistió también de todas las maneras posibles, y dije cosas que más me gustaban del Clot y también una de las que odiaba el barrio: “¡Odio el barrio!”, porque siempre igual, cosas que menos me gustaban del Clot, porque perdía todo siempre con el centro, como si no fuera suficiente el Clot, un día de verano para hacer cosas en el centro, cuando las como si el Clot fuera una mierda. “¡El Clot es una mierda!” cosas que yo quería hacer estaban allí, en el barrio. Lo que Y, de la bofetada que me dio mamá, se me pasaron las ganas yo quería hacer en el barrio eran por ejemplo lo que hacían de fumar y de comer helados y de utilizar a las abuelas. Me mis amigos, que no acompañaban nunca a sus madres vestí en silencio porque era mejor, mamá cuando se enfada cuando iban a Barcelona –como si nosotros no fuéramos de es odiosa. Al salir ya me estaba esperando fuera, hablando Barcelona. Cosas como ir por las casas preguntando a las con la vecina, y me di cuenta de que mi hermana no venía abuelas si necesitaban ayuda, porque normalmente siempre con nosotros, se quedaba con las amigas, y entonces la necesitaban y después nos daban unas monedas, y enton- empecé a resoplar hasta que mamá se giró y me miró ces el día era como si volviera a empezar, porque podíamos dispuesta a pegarme allí en medio de la calle, ya he dicho comprar algunas cosas que necesitábamos, que realmente que cuando se enfada es odiosa, y callé, que dicen que necesitábamos, como por ejemplo un cigarro. callado estoy más guapo. Cuando hacía veinte minutos que Nadie en el barrio nos quería vender tabaco porque todo caminábamos, mamá se paró un momento y se apoyó en una el mundo conocía a nuestros padres y, si después nos engan- pared, como mareada por el calor, y yo dije sin mirarla ni chaban y nos preguntaban quién nos lo había vendido, no ayudarla ni hacerle caso: “Esto nos pasa por vivir en el Clot dudaríamos en delatarlos, así que nadie nos quería vender y querer ser como los del centro; porque es verdad, es lo tabaco. Pero teníamos un amigo, bueno, menos que un que pienso, que tenemos que ir allí a comprar cosas para amigo, porque solo hablábamos por el tabaco, y este amigo poder ser como ellos, que no se nos note que somos de un nos cogía la pasta, como él decía, y compraba un paquete pueblo, porque es lo que parecemos”. Y mamá dijo: “Esto entero, con intereses, como él decía. nos pasa por imbéciles”. 112 EL RELATO Ciutats educadores Educating cities Ciudades educadoras Noranta anys de metro Ninety years of the metro Noventa años de metro Entrevista / Interview www.barcelonametropolis.cat Isona Passola Número 94 – 6 € Desembre – December – Diciembre 2014 www.bcn.cat/bcnmetropolis http://twitter.com/bcnmetropolis Barcelona Metròpolis 94 - Desembre / December / Diciembre 2014