Els mercats, una cultura alimentària Markets, the culture of food Los mercados, una cultura alimentaria La ciutat novel·lada The city in novels La ciudad novelada Entrevista / Interview www.bcn.cat/bcnmetropolis Anna Veiga Número 86 - Tardor 2012 - 6€ www.bcn.cat/bcnmetropolis http://twitter.com/bcnmetropolis 8 6 8 400214 062238 Barcelona Metròpolis 86 - Tardor / Autumn / Otoño 2012 Editorial El mercat del Born cap a 1920 i una vista aèria del mercat de Sant Antoni l’any 1960. A la pàgina següent, dos mercats actualment en procés de renovació, el del Ninot i el de Sant Antoni. A la darrera pàgina, dos dels centres comercials que ja disposen d’instal·lacions renovades, el mercat de la Barceloneta i el de Santa Caterina. © Ritma / AFB © AFB Barcelona, marca catalana Enguany celebrem el vintè aniversari dels Jocs Olímpics de actuals més o menys així: Barcelona sona si la marca és Marc Puig i Guàrdia Barcelona. Aquella efemèride va impulsar la transformació bona. Director de Comunicació i de la ciutat amb una renovació urbanística i arquitectònica Avui Barcelona té l’oportunitat de capitalitzar molts Atenció Ciutadana que va anar acompanyada de guanys de valor més intangi- valors. La cuina mediterrània n’és un, i els mercats de ble. Barcelona va cobrar una nova identitat com a marca, i Barcelona són un dels motors d’aquesta cultura alimentària a partir d’aquell moment als catalans se’ns va fer molt més basada en el producte fresc de proximitat. Dediquem aquest fàcil presentar-nos davant del món. número de Barcelona Metròpolis a explorar passat, Els que havien viatjat a l’estranger abans de l’any 1992 present i futur d’un model de mercats que s’ha convertit en deuen recordar com n’era de feixuc i recurrent de vegades exemple per a altres ciutats, que han vingut a observar-ne explicar Catalunya al món exterior. La inevitable referència el funcionament per adaptar-lo a les seves necessitats. als toros o al flamenc obligava a fer un munt d’explicacions. Dediquem també un dossier especial a la novel·la sobre Amb els Jocs Olímpics es va comprovar que, paral·lelament Barcelona, que ens brinda un recorregut per la ciutat que és al mapamundi de països i capitals, també cotitzava el mapa tan literària com real, ja que cada vegada són més els turis- intercontinental de les ciutats, i la cita olímpica va fer aflo- tes que hi vénen amb la dèria de reconèixer un paisatge rar Barcelona com una marca d’aigua en aquesta urbà que han conegut de la mà d’un escriptor. La marca lite- constel·lació urbana global. rària de Barcelona ha viscut dues eclosions literàries A partir d’aquell moment la cosa va canviar. Si algú ens recents, L’ombra del vent, de Ruiz Zafón, i Jo confesso, de preguntava d’on érem, dir simplement que veníem de Jaume Cabré, tots dos profusament traduïts arreu. Barcelona simplificava la conversa. De sobte descobríem Però la marca va sempre lligada a una identitat i a una que Barcelona era una paraula eufònica, d’una cadència història. I Barcelona ha d’actuar també com a capital de la prolongada i feliç, que portàvem com una flor als llavis, una catalanitat. La modernitat, la innovació, la creativitat no paraula de tan fàcil pronúncia com Rambla, Gaudí o Picasso. estan renyides amb la defensa de la identitat. En la seva Des d’aleshores la marca Barcelona s’ha anat consoli- Oda a Barcelona, Pere IV deia a la ciutat: “Escabellada, dant. No és només gràcies a la marca olímpica, sinó també ronca, / perds la vergonya i la senyera, / però et guanyes la per la marca arquitectònica del Modernisme; la marca vida, / entre la mort i la follia.” No és pas així com la volem. gastronòmica de xefs catalans com el Bulli, Santamaria, La marca és també un esperó per a la nostra autoexi- Roca o Ruscalleda; la marca literària de Jaume Cabré o Ruiz gència. Aquesta revista porta a la capçalera el nom de Zafón; la marca tecnològica que ens dóna el Mobile World Barcelona. Ens esforçarem per estar a l’altura que els temps Congress, i sobretot la marca de la Champions, amb Messi i ens demanen. Guardiola com a referents. Però tots sabem que la marca no és un objectiu en si mateix, ni ens podem permetre de parlar de Barcelona únicament en termes de branding, deixant-nos portar per les fluctuacions de la borsa o la moda. En definitiva, aquella vella dita que diu que Barce- lona és bona si la bossa sona, es podria traduir en termes 1 Editorial Two markets currently undergoing refurbishment: El Ninot and Sant Antoni. On the following page, two of the shopping complexes which have now been refurbished: Barceloneta and Santa Caterina markets. On the preceding page, El Born market around 1920, and an aerial view of Sant Antoni market in 1960. © Albert Armengol Barcelona, the Catalan brand Marc Puig i Guàrdia This year is the twentieth anniversary of the Barcelona holds, that “Barcelona sounds fine if you have money in your Director of Olympic Games. That event boosted the transformation of pocket”, could be reworked to say, in keeping with the times, Communications and Citizen Service the city. The benefits went beyond a mere facelift, howe- “Barcelona sounds fine because the brand is fine”. ver. In addition to the architectural development and buil- Nowadays, Barcelona can leverage a great many values, ding expansion came rewards of a more intangible nature. one of them being Mediterranean cuisine, and Barcelona’s Barcelona took on a new identity as a brand, and as of that markets are one of the driving forces of this food culture moment it became easier for us Catalans to present oursel- based on fresh local products. This issue of Barcelona ves to the world. Metròpolis is dedicated to exploring the past, present and Anyone who had travelled abroad before 1992 will future of a market model that has become an example for remember how difficult and trying it could sometimes be to other cities, which have come here to observe how they explain what Catalonia was to the rest of the world. The work and then adapt them to their own needs. inevitable reference to bulls or flamenco prompted the need We are also dedicating a special dossier to novels about for all kinds of explanations. The Olympic Games showed Barcelona, which takes us on a literary and actual tour of that besides the world map with countries and capital cities the city, since increasingly more tourists come to explore a there was also an intercontinental map of cities, and the cityscape they have heard about through writers. The Olympic event led Barcelona to become a watermark in this Barcelona literary brand has recently engendered two major global urban constellation. works, L’ombra del vent [The Shadow of the Wind] by Ruiz As of that moment things changed. When asked where Zafón and Jo confesso [I confess] by Jaume Cabré, both of we were from, simply responding “Barcelona” greatly them translated into numerous languages. simplified the ensuing conversation. All of a sudden we But a brand is always linked to an identity and a history. discovered that Barcelona was a euphonic word, with a And Barcelona also has to act as the capital of Catalan drawn-out and happy cadence, like bringing a flower to our feeling and identity. Modernity, innovation and creativity are lips, a word as easy to pronounce as Rambla, Gaudí or not at odds with the defence of identity. In his Ode to Picasso. Barcelona, Pere Quart said to the city: “Tousled and Since then the Barcelona brand has gained credence. hoarse, / knowing neither shame nor banner, / but you earn And not just thanks to the Olympic brand, but also by dint your living, / amid death and folly.” This is not how we want of the architectural brand of modernism, the gastronomic things to be. brand of Catalan chefs such as Ferran Adrià, Santamaria, The brand also spurs us on to be more self-demanding. Roca or Ruscalleda, the literary brand of Jaume Cabré or This magazine bears the name of Barcelona, and we shall Ruiz Zafón, the technological brand that gives us the Mobile strive to live up to the demands of our time. World Congress, and particularly the Champions brand, with Messi and Guardiola as leading lights. However, everyone knows that a brand is not an end in itself, and nor can we afford to talk about Barcelona only in terms of branding, letting ourselves be carried away by the fluctuations of the stock exchange or fashion. Indeed, that old saying that 2 Editorial El mercado de la Barceloneta y el de Santa Caterina, dos de los centros comerciales que ya cuentan con instalaciones renovadas. En la página anterior, otros dos cuyas obras están en curso, el mercado del Ninot y el de Sant Antoni. En la primera página, el mercado del Born hacia 1920 y una vista aérea del mercado de Sant Antoni en 1960. © Albert Armengol Barcelona, marca catalana Este año celebramos el decimosegundo aniversario de los si la bolsa suena), se podría traducir en términos actuales Marc Puig i Guàrdia Juegos Olímpicos de Barcelona. Aquella efeméride impulsó más o menos así: “Barcelona suena si la marca es buena”. Director de Comunicación y la transformación de la ciudad con una renovación urbanís- Barcelona tiene hoy la oportunidad de capitalizar Atención Ciudadana tica y arquitectónica que fue acompañada de beneficios de muchos valores. La cocina mediterránea es uno de ellos, y un valor más intangible. Barcelona cobró una nueva identi- los mercados de Barcelona son uno de los motores de esta dad como marca, y a partir de aquel momento a los catala- cultura alimentaria basada en el producto fresco de proxi- nes nos fue mucho más fácil presentarnos ante el mundo. midad. Dedicamos este número de Barcelona Metròpolis a Los que habían viajado al extranjero antes del año 1992 explorar pasado, presente y futuro de un modelo de merca- recordarán lo pesado y recurrente que resultaba a veces dos que se ha convertido en ejemplo para otras ciudades, explicar Cataluña al mundo exterior. La inevitable referen- que han venido a observar su funcionamiento para adap- cia a los toros o al flamenco obligaba a dar un sinfín de expli- tarlo a sus necesidades. caciones. Con los Juegos Olímpicos se comprobó que, Dedicamos también un dossier especial a la novela sobre paralelamente al mapamundi de países y capitales, también Barcelona, que nos brinda un recorrido por la ciudad que cotizaba el mapa intercontinental de las ciudades, y la cita es tan literaria como real, puesto que cada vez son más los olímpica hizo aflorar Barcelona como una marca de agua en turistas que llegan a ella con la idea fija de reconocer un esta constelación urbana global. paisaje urbano que han conocido de la mano de un escritor. A partir de aquel momento la cosa cambió. Si alguien La marca literaria de Barcelona ha vivido dos eclosiones lite- nos preguntaba de dónde éramos, decir simplemente que rarias recientes, La sombra del viento, de Ruiz Zafón, y Yo veníamos de Barcelona simplificaba la conversación. De confieso, de Jaume Cabré, ambos profusamente traducidos. repente descubríamos que Barcelona era una palabra eufó- Pero la marca va siempre ligada a una identidad y a una nica, de una cadencia prolongada y feliz, que llevábamos historia. Y Barcelona debe actuar también como capital de como una flor en los labios, una palabra de tan fácil pronun- la catalanidad. La modernidad, la innovación, la creatividad ciación como Rambla, Gaudí o Picasso. no están reñidas con la defensa de la identidad. En su Oda Desde entonces la marca Barcelona se ha ido consoli- a Barcelona, Pere IV le decía a la ciudad: “Escabellada, dando. Y no solo gracias a la marca olímpica, sino también ronca, / perds la vergonya i la senyera, / però et guanyes por la marca arquitectónica del Modernismo; la marca la vida, / entre la mort i la follia.” [Despeinada, ronca / pier- gastronómica de chefs catalanes, como el Bulli, Santamaria, des la vergüenza y la bandera, / pero te ganas la vida, / entre Roca o Ruscalleda; la marca literaria de Jaume Cabré o Ruiz la muerte y la locura.] No es así como la queremos. Zafón; la marca tecnológica que nos da el Mobile World La marca es también un estímulo a nuestra autoexigen- Congress, y sobre todo la marca de la Champions, con Messi cia. Esta revista lleva en su cabecera el nombre de Barce- y Guardiola como referentes. Pero todos sabemos que la lona. Nos esforzaremos por estar a la altura que los tiempos marca no es un objetivo en sí mismo, ni nos podemos permi- reclaman. tir hablar de Barcelona únicamente en términos de bran- ding, dejándonos llevar por las fluctuaciones de la bolsa o la moda. En definitiva, aquel antiguo dicho catalán que reza “Barcelona és bona si la bossa sona” (Barcelona es buena 3 Barcelona Metròpolis ÍNDEX Número 86, tardor de 2012 Editor Ajuntament de Barcelona 6 Entrevista Consell d’edicions i publicacions Jaume Ciurana, Jordi Martí i Anna Veiga: “Cal fer un esforç i evitar que es parin Galbis, Marc Puig, Miquel Guiot, Jordi Joly, Vicent Guallart, Àngel projectes científics” Joaquim Elcacho Miret, Marta Clari, Josep Lluís Alay, José Pérez Freijo, Pilar Roca 10 Dossier. Edició i producció Els mercats, una cultura alimentària Direcció de Comunicació i Atenció al Ciutadà Mercats i identitat alimentària Manuel Guàrdia Director: Marc Puig Cuina de mercat, cuina catalana i dieta Direcció d’Imatge i Serveis Editorials mediterrània Manuel Guàrdia Director: José Pérez Freijo Un eix destacat del “model Barcelona” Passeig de la Zona Franca, 66. 08038 Barcelona Marçal Tarragó Tel. 93 402 30 99 La universitat del gust Ada Parellada Direcció Bernat Puigtobella Salut personal, social i econòmica Trinitat Gilbert Coordinació editorial Marga Pont Les clatellades de la realitat Joan de Déu Domènech Edició de textos Jordi Casanovas 28 Biografia Col·laboradors Jordi Amat, Lluís Amiguet, Margarida Sales, Calders, Tísner: tres escriptors, tres mirades, Casacuberta, Ada Castells, Cristina Cerezales Laforet, Joan de tres barcelones Margarida Casacuberta Déu Domènech, Sergi Doria, Joaquim Elcacho, Martí Estruch 32 Generació etcètera Axmacher, Trinitat Gilbert, Najat El Hachmi, Manuel Guàrdia, La passió quàntica de Sònia Fernández-Vidal Mònica López Pérez, Ignacio Martínez de Pisón, Montero Glez, Mònica López Pérez Ada Parellada, Javier Pérez Andújar, Jordi Puntí, Marçal Tarragó Òscar Tomico, reflexió sobre el disseny Maquetació Daniel Muñoz Joaquim Elcacho Fotografia Albert Armengol, Pere Virgili, Enrique Marco, Guim Mercedes Balcells: funcionària del MIT? No! Bonaventura, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Getty Images Lluís Amiguet Il·lustracions Manel Andreu, Lluïsa Jover 34 Barcelona vista des de... Berlín Portada i contraportada Manel Andreu Dues ciutats a l’avantguarda d’Europa Correcció i traducció L’Apòstrof SCCL, Nova Language Martí Estruch Axmacher Services, Tau Traductors 36 Dossier. La ciutat novel·lada Producció Maribel Baños Guerra i postguerra: la visió de Joan Sales Administració general Ascensión García Ignacio Martínez de Pisón Distribució M. Àngels Alonso Dues peces del mosaic Najat El Hachmi Dipòsit legal B. 37.375/85 ISSN: 0214-6223 De ‘Jo confesso’ a ‘Nada’ Cristina Cerezales Laforet Adreces electròniques El passaport Marsé Jordi Puntí www.bcn.cat/bcnmetropolis – http://twitter.com/bcnmetropolis El desencís segons Eduardo Mendoza bcnmetropolis@bcn.cat Javier Pérez Andújar Ruiz Zafón i el cànon literari barceloní Sergi Doria Els articles de col·laboració que publica Barcelona Metròpolis De Cervantes a Sagarra, i més Montero Glez expressen l’opinió dels seus autors, la qual no ha de ser 45 Llibres necessàriament compartida pels responsables de la revista. I amb tos pecats, nostra! Jordi Amat 46 El conte Els continguts de Barcelona Metròpolis es troben disponibles al Trobada prevista Ada Castells lloc web de la revista sota una llicència Creative Commons de Reconeixement-No Comercial-Compartir Igual 2.5 Espanya. Més informació a http://www.bcn.cat/bcnmetropolis. 4 SUMMARY ÍNDICE 48 Interview 80 Entrevista Anna Veiga: “We have to make an effort and keep Anna Veiga: “Debemos esforzarnos y evitar que se scientific projects on course” Joaquim Elcacho paren proyectos científicos” Joaquim Elcacho 52 Dossier. Markets, the culture of food 84 Dossier. Markets and food identity Manuel Guàrdia Los mercados, una cultura alimentaria Market cuisine, Catalan cuisine and the Mercados e identidad alimentaria Manuel Guàrdia Mediterranean diet Manuel Guàrdia Cocina de mercado, cocina catalana y dieta An axis of the “Barcelona model” mediterránea Manuel Guàrdia Marçal Tarragó Un eje destacado del “modelo Barcelona” The university of taste Ada Parellada Marçal Tarragó Personal, social and economic health Trinitat Gilbert La universidad del gusto Ada Parellada Bludgeoned by reality Joan de Déu Domènech Salud personal, social y económica Trinitat Gilbert 64 Biography Las bofetadas de la realidad Joan de Déu Domènech Sales, Calders, Tísner: three writers, three outlooks, three Barcelonas Margarida Casacuberta 96 Biografía 68 Generation etcetera Sales, Calders, Tísner: tres escritores, tres miradas, tres barcelonas Margarida Casacuberta The quantic passion of Sònia Fernández-Vidal Mònica López Pérez 100 Generación etcétera Òscar Tomico, reflections on design La pasión cuántica de Sònia Fernández-Vidal Joaquim Elcacho Mònica López Pérez Mercedes Balcells: MIT civil servant? No way! Òscar Tomico, reflexión sobre el diseño Lluís Amiguet Joaquim Elcacho 70 Barcelona as seen from... Berlin Mercedes Balcells: ¿funcionaria del MIT? ¡No! Lluís Amiguet Two cities at the forefront of Europe Martí Estruch Axmacher 102 Barcelona vista desde... Berlín 72 Dossier. The city in novels Dos ciudades a la vanguardia de Europa Martí Estruch Axmacher War and post-war: Joan Sales’ vision Ignacio Martínez de Pisón 104 Dossier. La ciudad novelada Two parts of the mosaic Najat El Hachmi Guerra y posguerra: la visión de Joan Sales From ‘Jo confesso’ to ‘Nada’ Ignacio Martínez de Pisón Cristina Cerezales Laforet Dos piezas del mosaico Najat El Hachmi The Marsé passport Jordi Puntí De ‘Yo confieso’ a ‘Nada’ Cristina Cerezales Laforet Disenchantment according to Eduardo Mendoza El pasaporte Marsé Jordi Puntí Javier Pérez Andújar El desencanto según Eduardo Mendoza Ruiz Zafón and the Barcelona literary canon Javier Pérez Andújar Sergi Doria Ruiz Zafón y el canon literario barcelonés From Cervantes to Sagarra, and more Montero Glez Sergi Doria 78 Books De Cervantes a Sagarra, y más Montero Glez And with your sins, ours! Jordi Amat 110 Libros 79 The story Y con tus pecados, ¡nuestra! Jordi Amat The date Ada Castells 111 El cuento Encuentro previsto Ada Castells 5 Joaquim Elcacho Anna Veiga “Cal fer un esforç i evitar que es parin projectes científics” Darrere la porta del seu despatx, al penja-robes, hi descansen un jersei, una bata de laboratori i mig centenar de penjolls amb identificacions per a congressos i seminaris especialitzats en reproducció humana en què ha participat Anna Veiga durant els últims anys. Una de les trobades científiques que han deixat el seu record al penjador de la directora del Banc de Línies Cel·lulars ha estat el congrés anual de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia, una entitat de primer nivell científic mundial que, des de l’estiu del 2011, presideix Anna Veiga. La darrera reunió anual de la Societat Europea de Repro- de les tècniques de reproducció assistida, tot i que durant ducció Humana i Embriologia ha servit per destacar que els últims anys hem rebaixat molt el naixement de bessons. des que va néixer Louise Brown, el 1978, han vingut al Hem millorat les tècniques i cada vegada sabem més sobre món cinc milions d’infants per fecundació in vitro (FIV)... els casos en què està justificat transferir més d’un embrió i Sí, aquesta és una xifra que demostra que la fecundació in en quins casos podem transferir dos embrions, o tres, com vitro és una tècnica absolutament consolidada, amb una a màxim. En alguns països fins i tot han regulat aquest metodologia estandarditzada que serveix per donar solució a aspecte; a l’Estat espanyol, per exemple, la llei diu que no es molts problemes de fertilitat. És una tècnica segura que dóna poden transferir més de tres embrions en cada tractament. resultats similars als nascuts sense reproducció assistida. L’estadística demostra que durant els últims anys el Segueix creixent el nombre de tractaments de fecundació nombre de naixements múltiples ha crescut considerable- in vitro al món? En països industrialitzats en especial, pel ment i això és degut bàsicament a la reproducció assistida. retard en la maternitat... Sí, això es veu anant pel carrer: s’hi veuen molts més És cert que aquest és un dels motius del creixement d’aques- bessons. Mireu si és un fet real que fins i tot algunes tes tècniques. No hi ha estudis que indiquin de forma clara campanyes publicitàries fan ser servir el reclam dels parts que existeixen ara a la nostra societat més problemes d’este- múltiples. rilitat que fa unes dècades. Però és evident que les dones endarrereixen l’edat a la qual volen tenir fills i això comporta Quan va néixer Louise Brown, l’any 1978, vostè estudiava complicacions a l’hora d’aconseguir l’embaràs. Molts dels biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. En aque- casos d’infertilitat que es veuen avui en dia estan motivats lla època ja es pensava que es podria dedicar a la recerca exclusivament per l’edat avançada de la mare. en reproducció humana? No, la veritat és que no. Aquella notícia em va cridar molt Quina és l’àrea de treball de la Societat Europea de Repro- l’atenció, però llavors estava interessada només de forma ducció Humana que vostè presideix? genèrica en temes de genètica i cultius cel·lulars. Va haver- És una de les dues societats científiques més importants del hi un professor que em va motivar molt en aquests temes. món en el camp de la reproducció humana; potser podríem dir que estem una mica per davant de la societat nord- El malaurat professor Josep Egozcue... americana. El nostre objectiu és donar suport científic a les Exactament. Vaig acabar la carrera i per casualitat vaig llegir activitats de reproducció assistida, aportar evidències cien- una entrevista amb el doctor Pere Barri, de la Clínica tífiques sobre l’eficàcia de les tècniques, recollir dades sobre Dexeus, que explicava que estaven fent inseminacions, i l’activitat del sector a Europa i donar pautes perquè els trac- vaig pensar: aquest és un camp que està començant i potser taments es facin de la millor manera possible. estaria bé col·laborar-hi. Quins són els reptes de futur de la FIV? Fa uns anys es Així doncs, és cert que tot va començar llegint una entre- parlava que el gran problema són els embarassos múltiples vista a la revista Ser Padres? induïts per aquesta tècnica. A partir d’aquella lectura vaig fer algunes consultes fins que Els embarassos múltiples continuen sent una complicació vaig poder parlar amb el doctor Barri per oferir-li els meus 6 ENTREVISTA Fotos: Pere Virgili serveis. Era conscient que no li podia oferir gran cosa, Finalment vam prendre consciència que si un país vol perquè tot just havia acabat la carrera de biologia, amb progressar ha d’avançar científicament. Per tant, calia dedi- mancances molt importants de formació en la vessant car-hi recursos i emprar totes les eines per fer-ho possible. mèdica. Em va atendre molt cordialment i en un principi no Es van posar en marxa centres com el Parc de Recerca em va poder oferir gran cosa perquè no tenien encara un Biomèdica de Barcelona, on hi ha el Centre de Medicina projecte consolidat. Però allà va començar tot, sí. Regenerativa, on treballo. Va ser una època de gran creixe- ment de la ciència. La seva família té antecedents en el món de la recerca? En absolut. El meu pare treballava en temes de publicitat; I ara, com veu el present i el futur? havia treballat en automoció i en periodisme relacionat amb Estem una mica espantats perquè la situació és terrible i el motor. A casa no hi havia cap tipus de tradició científica, dramàtica. S’està retallant pertot arreu i també a nosaltres ni metges, ni biòlegs. ens toca el rebre. En el cas de la recerca s’ha de recordar que costa molt que un país arribi a tenir un bon nivell i, en De quin barri de Barcelona és la seva família? canvi, no costa gens tornar enrere. Ens serà difícil créixer De Pedralbes. Els meus avis i la meva mare van marxar de de nou. Hi ha molts altres països amb problemes que fan la Gran Via durant la Guerra Civil i van anar a refugiar-se a l’esforç de preservar la recerca per garantir el progrés a Pedralbes a una casa que la família havia fet servir per mitjà i llarg termini. Barcelona i Catalunya en general havien passar els estius. Em vaig criar allí i després he viscut en aconseguit atreure científics de primer nivell mundial, i no diferents barris de Barcelona, però ara, passat el temps, he només perquè tinguem molt bon clima –que també–, sinó tornat a Pedralbes. perquè el nivell científic és prou bo. És complicat, però cal fer un esforç per continuar endavant i que no es parin Hi ha hagut molts canvis a la casa i al barri? projectes científics. S’ha canviat, però la casa és la mateixa. M’agrada tornar al barri on he viscut tota la vida, i s’hi viu molt bé. Tornant a la seva carrera professional, quin és el record més fort que conserva del naixement de Victòria Anna, la La Barcelona científica potser ha viscut transformacions primera nena nascuda per fecundació in vitro a l’Estat més transcendentals des de la seva època d’estudiant... espanyol, gràcies en bona part al seu treball? El fet és que hem progressat molt, ens hem posat a l’altura. Tot plegat! 7 Entrevista Aprofitant el nom i la data, un 12 de juliol –en concret, del trompa, de manera que l’embaràs no va poder anar enda- 1984–, vostè diu que aquell va ser el seu particular Dia de vant. Va ser només una setmana abans que tinguéssim la la Victòria. prova positiva d’embaràs de la Dolors, la mare de la Victòria. Absolutament. El vam viure amb una gran emoció. Eren uns moments molt especials per la novetat, perquè sabíem que Teníeu la sensació que hi havia equips que us feien la s’estaven obrint nous camins per solucionar problemes de competència? fertilitat que afecten moltes persones... A més, el naixement No era una sensació, era una evidència. Hi havia una compe- d’aquella nena demostrava que estàvem treballant bé i que tència molt gran entre dos grups, el nostre i el que liderava la tècnica funcionava correctament. el doctor Marina, també a Barcelona. Sabíem perfectament que feien el mateix que nosaltres. Va ser una cursa, ni més Els records positius ho superen tot, però els va costar acon- ni menys. seguir l’èxit... Ens va costar, però no més del que en aquella època costava Per què va decidir ampliar la seva carrera professional amb a altres grups. Recordeu que en aquells temps formar-se en la recerca en cèl·lules mare? aquesta especialitat, conèixer com funcionaven les tècni- Les coses de vegades són el producte de moltes casualitats ques, era molt difícil. Ara hi ha màsters i cursos de forma- o d’una conjunció de diferents situacions. Vaig tenir la sort ció que ho fan molt senzill. de conèixer Juan Carlos Izpusúa [director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona des de la seva funda- De vegades la memòria esborra sensacions negatives. ció]; en aquell moment la llei deixava oberta la possibilitat Encara que molt minoritaris, als anys 1980 també hi havia de fer recerca amb cèl·lules mare embrionàries i es comen- grups i persones contràries a la FIV. çava a destinar recursos per posar en marxa centres Si voleu que us digui la veritat, aquests moviments eren d’aquesta especialitat... Em vaig trobar en el camí que em molt minoritaris i ens van destorbar molt poc. La immensa portava a implicar-me en aquest terreny i no vaig dubtar en majoria de la gent estava encantada amb el treball que cap moment. Va ser un privilegi fer el salt cap a aquest nou fèiem. Els problemes reals eren uns altres, els moments en camp, encara que no he abandonat mai la reproducció assis- què les coses no funcionaven tècnicament com esperà- tida; i la prova és que presideixo la Societat Europea, encara vem... que aquest és un càrrec no professional. Expliqui’ns alguns detalls d’aquest cas concret en què està A més, continua vinculada a l’Institut Dexeus... pensant... Sí, sóc directora científica del Servei de Medicina de la Parlo del primer embaràs que el nostre equip va aconseguir Reproducció de l’Institut Dexeus. amb fecundació in vitro. La prova de l’embaràs havia donat positiu i quan es va fer l’ecografia es va veure que l’embrió no Quin és el treball del Banc de Cèl·lules Mare que vostè dirigeix? s’havia implantat a la cavitat uterina, sinó que era a la Vam començar fent cèl·lules mare embrionàries. Vam esta- blir convenis amb diferents centres de reproducció assis- tida que ens facilitaven embrions que les parelles ja no desitjaven per a reproducció i a partir d’aquests embrions aconseguíem cèl·lules mare. A partir d’aquí vam derivar diverses línies cel·lulars que estan degudament registrades i que es poden posar a disposició dels investigadors que ho demanin. Posteriorment va aparèixer la metodologia cone- guda com a IPS [per les sigles en anglès de cèl·lules mare de pluripotencialitat induïda], que permet obtenir un tipus de cèl·lules molt similars a les embrionàries però sense fer servir embrions. Les IPS van ser descrites internacionalment entre els anys 2006 i 2007... Sí. El nostre grup va publicar un estudi científic l’any 2008 en què explicàvem una tècnica per fer IPS. De forma resu- mida, la idea consisteix a fer servir una cèl·lula qualsevol, de la pell, per exemple, per fer-la tornar enrere en el seu programa i convertir-la en una cèl·lula com si fos embrionà- ria, que tingui la capacitat per tornar a convertir-se en qual- sevol altra cèl·lula del cos. Continuen treballant en aquests camps? Sí, ara a més treballem per aconseguir un salt directe d’un tipus cel·lular a un altre. Fem un salt directe per fer passar una cèl·lula de la pell a una neurona. Aquest estiu ha estat 8 Entrevista publicat en una important revista científica internacional un estudi encapçalat per una investigadora del CRMB que Costa molt que un país explica com s’ha aconseguit convertir cèl·lules del cordó arribi a tenir un bon umbilical en neurones. ”nivell i, en canvi, no ” Aquest tipus de treballs poden ser útils en malalties neuro- costa gens anar enrere. degeneratives com el Parkinson o l’Alzheimer? Ens serà molt difícil A la llarga, evidentment. En aquest moment hi ha única- ment dos assaigs clínics al món amb cèl·lules mare embrio- tornar a créixer. nàries, no amb IPS, i els dos treballs estan relacionats amb malalties de degeneració macular. Per exemple, en un dels estudis es fa que les cèl·lules mare embrionàries es conver- teixin en precursors de retina i aquestes noves cèl·lules s’in- jecten en persones que tenen aquest problema a la retina, que les està deixant sense visió. No s’havia iniciat també un assaig clínic amb cèl·lules embrionàries per regenerar medul·la espinal? Va costar molts anys que s’aprovés la posada en marxa d’aquest assaig, i finalment es va iniciar. Però després, quan s’havia començat la primera fase dels treballs amb dos pacients, la companyia responsable va decidir aturar-lo i canviar l’estratègia del seu negoci per dedicar-se al càncer. Les IPS són una alternativa a les cèl·lules mare embrionà- ries perquè eviten la utilització d’embrions? La majoria de persones que treballem en aquest camp tenim clars els nivells ètics de la nostra feina. Les IPS estan de moda perquè són una metodologia nova i són un model excel·lent per entendre com funcionen les coses. Potser ara s’està posant massa atenció en les IPS, però no ens hem de descuidar que l’estàndard de pluripotència de les cèl·lules es troba en les embrionàries. La “mare” científica de la Victòria Anna Veiga Lluch va néixer a Barcelona el 1956 i es va llicenciar en biologia a la UAB (1979), on aconseguiria també el doctorat cum laude (1991). Poc després d’acabar la carrera va començar a col·laborar amb l’equip del doctor Pere Barri a la Clínica Dexeus i al juliol del 1984 es va convertir en la mare científica de la Victòria Anna, el primer infant nascut a l’Estat espanyol gràcies a la fecundació in vitro. Va ser fundadora i presidenta (1993-2003) de la Societat Espanyola d’Embriologia i directora del laboratori de FIV de l’Institut Universitari Dexeus (1982-2004), enti- tat a la qual continua vinculada com a directora del Servei de Medicina de la Reproducció. És professora associada del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la UPF i coordinadora del màster de biologia reproductiva de la UAB. Ha estat guardonada amb una vintena de premis i distincions, entre les quals destaquen la Creu de Sant Jordi (2004) i el Premi Nacional de Pensament i Cultura Cientí- fica (2006). Veiga és directora del Banc de Cèl·lules Mare del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona des del 2005 i presidenta de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia des de l’estiu del 2011. 9 © Frederic Ballell / AFB Els mercats, una cultura alimentària Barcelona té una tradició de mercats que es remunta al segle XIX. La irrupció dels supermercats i les grans superfícies als anys vuitanta en va fer perillar la continuïtat, però la renovació arquitectònica i l’aposta decidida pel producte fresc han preservat un model. Avui dia la ciutat disposa de trenta-nou mercats municipals, que atenen al voltant de seixanta milions de visites anuals. Entre el 30% i el 35% del producte fresc que es ven a Barcelona es ven als mercats, que són en conjunt la primera empresa de venda d’alimentació fresca, amb set mil treballadors i una facturació de mil milions d’euros l’any. Podeu veure al mòbil un vídeo complementari sobre els mercats de Barcelona. http://www.bcn.cat/bcnmetropolis/videos 10 DOSSIER Els mercats © Albert Armengol Els mercats, que s’han distingit per la varietat i la qualitat dels productes i pel tracte personalitzat A dalt, a la pàgina de als clients, són avui un dels tres serveis més ben valorats pels barcelonins, després de les l’esquerra, entrada al mercat de la biblioteques i del metro. Boqueria des de la En aquest dossier ens proposem revisar l’evolució d’aquesta tradició i la seva situació actual. Manuel Rambla, en una imatge presa entre Guàrdia i Marçal Tarragó tracen una història dels mercats que és, també, una història alimentària de 1907 i 1908. Barcelona. Tots dos sostenen que la cristal·lització de la cuina catalana i mediterrània ha anat de Damunt d’aquestes bracet de la consolidació del nostre model de mercat. La periodista Trinitat Gilbert i la cuinera Ada línies, el mateix indret en l’actualitat. Parellada descriuen els valors del model: la comercialització de productes de proximitat, frescos i saludables; la relació de confiança que s’estableix amb el paradista; la configuració del mercat com a eix central del barri, punt de trobada i socialització, sobretot per a la gent gran; el foment d’uns hàbits alimentaris saludables. Finalment, Joan de Déu Domènech, historiador, escriptor i gastrònom, aventura un examen prospectiu amb algunes gotes d’escepticisme. 11 © Frederic Ballell / AFB Manuel Guàrdia Universitat Politècnica de Catalunya Mercats i identitat alimentària Si històricament la missió dels mercats Els mercats han estat elements generadors de la ciutat municipals havia estat assegurar europea i articuladors fonamentals de la vida urbana, punts l’aprovisionament a bon preu dels barcelonins, de connexió entre el món rural i el món urbà, espais fona- en el model desenvolupat a partir dels anys mentals de la sociabilitat, de l’intercanvi i de la negociació. vuitanta es van convertir també en factors de Han estat i són encara, en definitiva, exponents de les lògi- revitalització del sector comercial i de defensa ques de la proximitat, que han estructurat històricament els d’una cultura urbana amenaçada, en valors bàsics de la cultura urbana. La sentència –atribuïda catalitzadors del sorgiment de nous a Josep Pla–, “la gastronomia és el paisatge portat a la equipaments urbanístics i en impulsors de les cassola”, fa evident com la cuina tradicional es va construir dietes sanes i equilibrades, basades en els sobre les lògiques de la proximitat. Perquè, en efecte, a les valors tradicionals. viles i les ciutats tradicionals la fusió entre cuina i paisatge es feia mitjançant els mercats setmanals, que eren el punt de confluència dels productes de l’entorn rural immediat. Les transformacions de les ciutats des del segle XIX van significar una profunda renovació dels mercats tradicionals. Eren una resposta al creixement explosiu de les ciutats, als nous requeriments culturals i a la necessitat de contenció dels preus dels consums bàsics per assegurar la pau social i el bon funcionament econòmic. Sovint les renovacions van sorgir com a resposta immediata als avalots provocats per les crisis de subsistència d’unes classes populars urbanes en creixement. Les noves construccions intentaven confi- 12 PASSAT Els mercats © Albert Armengol nar en espais tancats, coberts i ben organitzats, unes acti- Barcelona, com la resta de ciutats del país, es va incor- A la pàgina anterior, vitats que havien envaït fins aleshores desordenadament les porar tard a aquest procés. Havia renovat dos vells mercats venda de melons i síndries a l’entorn places i els carrers. als solars dels convents desamortitzats de Sant Josep i de del mercat de Sants, Des del punt de vista de la cultura del consum, el mercat Santa Caterina, que a mitjan segle ja resultaven anacrònics, l’any 1914. A dalt, una parada de cobert va significar una “transició” entre la plaça de mercat i només va adoptar el nou model a partir de la dècada de fruites i verdures a a l’aire lliure, autèntic cor de la ciutat preindustrial, i els 1870. El que resulta interessant del cas de Barcelona és que l’exterior del mercat de l’Abaceria Central, centres comercials moderns. Des d’un punt de vista arqui- anirà bastint un sistema de mercats que mai no deixarà de a Gràcia. tectònic, els espaiosos “paraigües de ferro” del segle XIX, créixer. Cap a 1914, per exemple, quasi tots els grans barris amb les seves parades fixes i ordenades, són la baula entre populars barcelonins tenien un mercat metàl·lic. els tendals i les taules desmuntables a la intempèrie i l’ex- Per contra, des del principi del segle XX s’observen posició seriada del supermercat modern. símptomes d’un primer estancament de l’expansió dels El segle XIX i el primer terç del XX van ser l’època mercats en molts dels països on primer es van renovar. A daurada dels mercats a Europa, encara que la seva difusió Gran Bretanya la construcció de mercats es va deturar a no va ser ni homogènia ni coetània. Cap al 1850 la Gran partir de 1890, i més clarament encara a partir de la Primera Bretanya era el país de referència, tant per la quantitat de Guerra Mundial. La raó principal d’aquesta decadència va nous mercats com per la seva capacitat d’innovació. Però raure en la revolució que suposava la dominació de la després l’epicentre va ser París, amb les modernes Halles cadena de distribució per grans majoristes, que van trencar Centrales de la dècada de 1850 i amb els nous mercats de l’antiga relació directa i de caràcter local entre productor i barri i les seves rèpliques a les ciutats de província. Van ser venedor que regia el model de producció agrícola i de distri- els principals models dels mercats que es van anar cons- bució d’aliments del segle XIX. També els autors que estu- truint a les diverses ciutats europees i fora d’Europa, en dien el cas francès constaten el debilitament dels mercats al onades successives. final de segle XIX, pertorbats pels nous models de comer- 13 PASSAT © AFB © Frederic Ballell / AFB © Pérez de Rozas / AFB Els mercats van cialització dels productes agrícoles i per la decadència de a França i a Alemanya es van construir les bases del sistema aixoplugar l’activitat l’agricultura tradicional, i, encara que van mantenir la vita- actual. No és sorprenent que, als principals països euro- que abans es feia lliurement als carrers, litat durant les primeres dècades del segle XX, els pressu- peus, aquest fos el període més destructiu per als mercats. i que encara va postos públics els van desatendre més i més a mesura que A Espanya, en canvi, durant el segle XX els mercats van continuar en punts i ocasions determinats. avançava el segle. mantenir bona part de la vigència. En moltes ciutats espa- A dalt i a l’esquerra, nyoles i, particularment, en moltes ciutats menors de Cata- mercat del peix al port de Barcelona, Marca enfront de mercat lunya, les primeres dècades del segle són un període molt l’any 1923; fira de Als països més avançats la crisi definitiva dels mercats es notable de construcció de nous mercats. L’acció i el bens al passeig de Sant Joan, el 1907, va precipitar durant la segona postguerra. El llarg període compromís municipal és gairebé constant durant tot el i parada de terrissa i transcorregut sense inversions, les renovacions dels centres segle. Pot semblar sorprenent que, justament durant pisa a l’àrea dels Encants, l’any 1950. històrics i, sobretot, la motorització i la dispersió progressi- aquest període de forta regressió dels mercats europeus, A la pàgina següent, ves de la població van perjudicar el llegat heretat. D’altra Barcelona dupliqués i consolidés un sistema que l’ha tres imatges actuals: el reformat mercat de banda, la revolució del supermercat i de l’autoservei va convertit en un cas totalment excepcional. L’any 1964 l’al- Santa Caterina, conduir a l’envasament i a la seriació en una escala mai vista calde Porcioles justificava el gran impuls al sistema de neteja a la Boqueria, fins aleshores, i va contribuir a fer que el mercat tradicional mercats amb consideracions econòmiques i socials, ja que i moll de descàrrega als soterranis del es considerés una opció anacrònica. La qualitat es vinculava Barcelona “era considerada, con fundamento, la ciudad mercat de la Sagrada cada vegada més a la marca, en lloc de fer-ho a l’establi- de más alto coste de vida de España”. D’altra banda, la Família. ment. Durant els anys cinquanta i seixanta els nous formats iniciativa quedava inscrita en les previsions del Primer Plan comercials van tenir un ràpid desenvolupament amb el de Desarrollo de 1964-1967, que volia superar la inèrcia de suport decidit dels equips econòmics, preocupats per la les estructures comercials i la persistència de mitjans obso- contenció de la inflació. El panorama va evolucionar molt lets de distribució amb greus repercussions per al cost de de pressa a partir de la dècada de 1960 i a la Gran Bretanya, la vida. Quan a tot Europa el nombre de mercats disminuïa 14 Els mercats, una cultura alimentària ”La política de mercats dels últims tres decennis suposa un canvi radical ” de missió d’aquests equipaments. per l’expansió de les noves formes comercials, a Espanya els intents de modernització van xocar amb una situació molt endarrerida. La debilitat de les xarxes comercials anava lligada a l’escàs equipament de les famílies, la tardana generalització dels electrodomèstics, entre ells el frigorífic elèctric, símptoma de l’escassa incorporació de la dona al mercat de treball, i a una motorització encara molt incipient. © Albert Armengol Malgrat la voluntat d’introduir els autoserveis i els super- mercats seguint el model d’altres països, la modernització dels mercats apareixia com una opció més clara i imme- diata. De manera que es va confiar en els sistemes de mercats públics com a única via efectiva per garantir la contenció dels preus. Si fins l’any 1939 s’havien construït o reconstruït 18 mercats a Barcelona, la xifra va ser de 24 durant el període 1940-1979. És sobre aquest llegat que el nou Ajuntament democrà- tic va bastir la política de mercats dels últims trenta anys, que suposa un canvi radical de missió d’aquests equipa- ments. L’impuls econòmic dels anys seixanta havia compor- tat la incorporació de noves tecnologies de producció, emmagatzematge, conservació, distribució i venda d’ali- ments, i també l’aparició dels moderns centres comercials. La crisi econòmica dels anys setanta, però, havia propiciat un gran creixement del sector alimentari com a resposta a l’atur, amb una deriva cap al minifundisme i cap a la manca de professionalitat, amb poca inversió, amb una població envellida i amb escassa capacitat d’iniciativa i amb quotes © Albert Armengol de mercat raquítiques. Com que aquests establiments necessitaven marges elevats, paradoxalment, l’augment de l’oferta s’associava a l’alça de preus. Eina de revitalització comercial i urbana D’altra banda, l’experiència francesa de ràpida acceptació, durant els anys seixanta, de les grans superfícies comercials n’havia evidenciat els efectes negatius per als teixits comer- cials tradicionals. La Llei Royer, de 1973, va establir límits a l’expansió de les grans superfícies, encara que no es plan- tejava en termes urbanístics sinó de protecció del petit comerç. Encara que, durant els setanta, a Espanya el comerç minorista estava en una fase molt més endarrerida i l’impacte efectiu de les grans superfícies no va començar a ser rellevant fins al període 1984-1996, l’experiència fran- cesa devia ser ben coneguda quan es va començar a pensar en la reconversió del sector comercial alimentari al principi dels anys vuitanta. Des dels primers plantejaments, l’ampli sistema de mercats de Barcelona (quaranta mercats municipals) es va © Albert Armengol veure com una eina essencial en aquest procés de recon- 15 PASSAT Les dues primeres versió. Els mercats municipals mantenien una àmplia quota imatges recullen en el consum alimentari dels barcelonins, absolutament destacats exemples d’instal·lacions excepcional en el context europeu; aglutinaven un potencial reformades, el destacadíssim d’oferta de comerç al detall i d’adrogueria, i mercat del Clot i el de la Sagrada Família, podien resultar un factor decisiu per evitar la concentració que comparteix oligopolística de les grans superfícies encara incipients. El recinte amb la biblioteca i el centre Pla Especial d’Equipament Comercial Alimentari de Barce- cívic del barri. lona (PECAB), elaborat a mitjan decenni dels vuitanta, va A sota, parada del mercat de Galvany: suposar un gir fonamental. Si tradicionalment la missió dels els mercats s’han mercats havia estat assegurar l’aprovisionament a bon preu, convertit en llocs atractius per a la gent en aquest nou context esdevenien polaritats essencials més jove. sobre les quals calia actuar per fer-ne un sector comercial dinàmic, modern, equilibrat i exemplar, capaç de conviure i de competir amb els nous formats comercials, i de rege- nerar el teixit comercial dels barris i una cultura urbana amenaçada. Dotava l’entorn d’infraestructures i equipa- ments urbanístics adequats, amb la creació d’eixos i d’illes de vianants, d’aparcaments, etc. Per superar la gestió merament administrativa dels mercats, l’abril de 1991 es va crear l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB), un organisme autònom dependent de l’Ajuntament que va assumir la gestió directa i l'administració dels mercats municipals, i que ha impulsat durant vint anys una enèrgica i polifacètica política de reno- vació i de promoció. Ha seguit les línies marcades pel PECAB per optimitzar el mix comercial, reduir la dimensió de les parades i augmentar-ne els nivells de capitalització, regular els establiments de l’entorn del mercat per assegu- rar-ne la competitivitat i renovar físicament els mercats per © Eva Parey adaptar-los als actuals requeriments funcionals. Ara bé, l’ac- ció promocional hi ha adquirit un protagonisme creixent. Ha desenvolupat una doble política de comunicació: de caràcter molt transversal i molt actiu en l’àmbit del barri, i també una difusió molt efectiva del model de mercats barce- lonins a escala internacional. Barcelona s’ha convertit, així, en un cas de referència en el context europeu, ja que ha desenvolupat des dels anys vuitanta una política de poten- ciació dels mercats com a actius urbanístics privilegiats. Un dels objectius principals de l’IMMB ha estat la inclu- sió de nous usos socials i culturals dintre dels mercats, en estreta relació amb el teixit associatiu, veïnal i educatiu de l’entorn, promovent tallers de cuina i d’educació alimentà- ria, per exemple, i facilitant-los espais adequats. Aquesta tasca ha adquirit un fort component promocional. Un dels arguments centrals ha estat l’estreta associació dels mercats amb els productes frescos i de qualitat, amb la difusió dels principis d’una dieta sana i amb la promoció d’una cuina de qualitat, basada en la recuperació de la cuina tradicional i amb la contribució dels grans cuiners catalans. La política de mercats ha participat activament en una intensa cons- trucció cultural i identitària bastida al voltant de la cuina catalana i de mercat i de l’anomenada “dieta mediterrània”, fins al punt que els mercats s’han presentat com “les cate- drals de la dieta mediterrània”. Nota Aquest article és resultat d’una recerca realitzada amb José Luis Oyón i Josep Maria Garcia-Fuentes (Universitat Poli- tècnica de Catalunya). 16 © Enrique Marco © Albert Armengol © Albert Armengol A l’esquerra, el president Mas en un acte de suport a la campanya en favor de la declaració de la cuina catalana com a patrimoni de la humanitat. el mes de febrer passat, al Palau de la Generalitat. Amb el president, Pepa Aymamí, directora de la Fundació Institut Català de la Cuina. A la dreta, alguns elements típics de la cuina mediterrània. © Jordi Bedmar / Generalitat de Catalunya © Enrique Marco Cuina de mercat, cuina catalana i dieta mediterrània Als anys setanta, en plena resistència qualitat de l’alimentació i en la tritura- ment of the Mediterranean Diet. Durant antifranquista, Manuel Vázquez Montal- ció d’un teixit econòmic essencial, amb la campanya electoral de 1995 el gremi bán, a L’art del menjar a Catalunya, el perill associat de desertització dels de restauradors havia demanat que el de 1977, establia un irònic i provocatiu centres urbans. De manera que, encara Consorci de Turisme promocionés la paral·lelisme. La missió de salvar la llen- que aparentment no hi ha vincles direc- dieta mediterrània per impulsar l’atractiu gua era fonamental, però creia legítim tes, no es pot considerar, de cap manera, de Barcelona. Anys més tard, el febrer de qualsevol esforç paral·lel per salvar una casual que la gestació d’una política de 2005, i també a Barcelona, va néixer l’Ob- parcel·la d’identitat que mereixia un revitalització dels mercats fos coetània servatori Mundial de la Dieta Mediterrà- racó dins la memòria col·lectiva. Un del renaixement gastronòmic. nia per impulsar que la UNESCO la paral·lelisme clarament subratllat en els Els anys 90 es va iniciar des de declarés patrimoni de la humanitat, cosa subtítols de les diverses reedicions: Barcelona la promoció de la dieta medi- que es va aconseguir el 16 de novembre Crònica de la resistència dels senyals terrània. Ancel Benjamin Keys havia de 2010. d’identitat gastronòmica catalana o, correlacionat les malalties cardiovascu- El gran potencial culinari de Barce- en una reedició més recent, El llibre lars amb els alts nivells de colesterol. Va lona ha esdevingut un argument cada roig de la identitat gastronòmica comprovar que a les àrees mediterrànies vegada més important de les campanyes catalana. Una mena de catecisme la forma de vida i la dieta semblava que de turisme i ha activat suports i iniciati- contra la banalització de la gastronomia afavorien una presència menor d’aquest ves institucionals. N’és una mostra la de cartó pedra. Encara que podia lípid a la sang. A partir d’aquestes obser- declaració de l’Any de la Gastronomia (de semblar aleshores una boutade, va vacions va elaborar una “construcció març del 2005 a març del 2006), amb marcar un abans i un després. El mateix ideal”, la Mediterranean-style diet, per l’objectiu d’aprofitar els creatius catalans Vázquez Montalbán, al pròleg de la impulsar una dieta més racional als i la tradició de la cuina mediterrània. Es reedició del llibre, reconeixia que, si Estats Units. La repercussió a l’àrea considerava que un dels principals moltes de les receptes de 1977 eren mediterrània es va demorar molts anys, reclams que reforçaven Barcel ona com a pura arqueologia, set anys després el però es va acabar convertint en un argu- destinació turística urbana era la cultura, panorama havia canviat radicalment. La ment d’identitat i de promoció. incloent-hi la gastronòmica, i es plante- recuperació va coincidir amb una forta Resulta curiós que en un diari com java com una fórmula de promoció que reivindicació de la cuina de mercat, de La Vanguardia no hi trobem cap refe- permetia captar nous visitants i benefi- productes frescos i de qualitat, que rència fins al maig de 1987, i gens cien- ciar el sector hostaler. també era una de les característiques de tífica, per cert: l’actor Ugo Tognazzi en Molts cuiners reconeguts han contri- la nouvelle cuisine francesa, llavors en parlava molt col·lateralment durant una buït activament a la promoció dels el seu moment de màxima popularitat. estada que va fer per promocionar la mercats i de la cuina del país. La gastro- A França, als anys setanta, van coin- pasta italiana. Poc després, el 16 de nomia tradicional catalana ha estat cidir l’eclosió de la nova cuina que juliol, el ministre d’Agricultura ja reivin- impulsada i sistematitzada a través de reivindicava els productes de mercat i el dicava els hàbits alimentaris saludables l’acció de la Fundació Institut Català de desplegament de la Llei Royer, desti- de la població espanyola i també desta- la Cuina, que l’any 2002 va potenciar la nada a protegir el comerç de proximitat cava la preferència dels compradors Marca Cuina Catalana, el 2006 va publi- contra les grans superfícies. Dues pels establiments tradicionals. car el Corpus de la cuina catalana i el accions contra les influències externes A partir d’aquest moment les refe- 2011 el més ambiciós Corpus del patri- que desestructuraven uns formes tradi- rències es consoliden, i proliferen a partir moni culinari català, i que ha posat en cionals de la cuina i del teixit comercial, de 1996, un any després de la fundació a marxa la candidatura de la cuina catalana i, en definitiva, d’una forma de vida. Els Barcelona, amb el suport d’empreses com a patrimoni cultural intangible de la perjudicis s’observaven en la pèrdua de locals, de l’Association for the Advance- humanitat. M.G. 17 PASSAT © Josep Domínguez / AFB Marçal Tarragó Economista. Professor d’urbanisme comercial de l’Escola Superior de Comerç i Distribució de la UAB Un eix destacat del “model Barcelona” La política dels ajuntaments democràtics en en la construcció i en el funcionament dels mercats muni- matèria de mercats ha marcat tendència i ha cipals. Als barris sorgits de les onades migratòries hi aparei- fet que moltes ciutats es mirin Barcelona xen mercats on l’Ajuntament opta per noves vies de –cap i seu de l’associació internacional de promoció i encarrega a la iniciativa privada la construcció i mercats Emporion– com a exemple per seguir. l’adjudicació de les parades. Malgrat aquesta mena de promoció, els nous mercats passen a formar part de la xarxa pública. Sense el control que faciliten les institucions demo- Tal com assenyala Lewis Mumford a The City in History, cràtiques, el nepotisme, les lluites d’interessos i el merca- bona part de la història de les ciutats cal explicar-la a través deig de favors s’ensenyoreixen dels mercats municipals. de les implantacions de les activitats comercials en el terri- L’any 1956 la junta rectora del Gremio Sindical de Detallis- tori. Les estructures comercials, molt especialment l’em- tas de Pollería, Huevos y Caza es dirigia a la “superioridad” plaçament dels mercats, condicionen en bona mesura les sol·licitant un canvi en les ordenances municipals de Barce- estructures urbanes. lona en els següents termes: Barcelona no escapa a aquesta lògica. Els professors “Los motivos que nos inciden a solicitar estas modi- Manuel Guàrdia Bassols i José Luis Oyón Bañales situen al ficaciones son bien claros: el reconocimiento de nues- segle X l’origen d’aquests equipaments comercials en la tra existencia como grupo independiente dentro del forma incipient de concentració de venedors en places ober- sindicato de ganadería, con su clara y específica deno- tes. Des de llavors no han deixat d’evolucionar amb la ciutat. minación de pollería, huevos y caza. Por ello, es lógico El creixement urbà a l’Eixample de Cerdà va requerir nous y de muy fácil comprensión que seamos nosotros exclu- espais per a equipaments i en particular per a mercats, que sivamente los ÚNICOS autorizados para la venta de van ajudar a estructurar els barris emergents. Al mateix dichos artículos [...] Solicitamos [estas modificaciones] temps, la incorporació al terme dels municipis del pla de con tanta ilusión porque no sólo se dará satisfacción a Barcelona, que tenien mercats propis, va comportar al prin- nuestro sufrido comercio, encuadrado en este gremio. cipi dels anys trenta del segle passat una organització terri- sino que además repercutirá en el público consumidor.” torial de l’aparell comercial que permet començar a parlar Aquestes pinzellades històriques serveixen per intro- dels mercats de Barcelona com d’una xarxa estructurada. duir-nos en el coneixement de la política de mercats –un Amb la represa econòmica i urbana de la postguerra, a dels eixos fonamentals del sistema de gestió que ha donat mitjan dècada dels anys seixanta, s’inaugura una nova fase lloc a l’anomenat “model Barcelona”–, que ha tingut dos 18 Els mercats, una cultura alimentària vessants principals: la reestructuració arquitectònica i dieta), ni tampoc possibilitats de gestió i de promoció A sota, el remodelat mercat de la funcional dels equipaments, i el desenvolupament d’uns comercial conjuntes. Barceloneta, amb mètodes comuns de gestió i promoció aplicats al conjunt L’aparició indiscriminada de locals comercials alimenta- els tubs de l’aire dels mercats considerats com una xarxa. ris suposava una amenaça per al bon funcionament de la condicionat a la vista. A la pàgina anterior, xarxa de mercats municipals. L’Ajuntament va iniciar la el mercat de Sant L’arribada de la democràcia regulació del sector mitjançant una Ordenança de galeries, Antoni amb moltes parades encara “Queda prohibido vocear la naturaleza y el precio de la centres d’alimentació i supermercats. El criteri fonamental descobertes, en una mercancía, y llamar a los compradores”. Així començava era la consideració d’una distància mínima entre establi- imatge del temps de la República. l’article 136 de l’Ordenança municipal de mercats vigent ment i establiment. L’ordenança es va impugnar davant dels l’any 1979, quan es constitueix el primer Ajuntament demo- tribunals, que van donar la raó als afectats i la van suspen- cràtic. dre perquè no s’ajustava a dret. Però, al mateix temps, la En aquell moment, “l’herència” administrativa rebuda sentència indicava que l’ordenació havia de fer-se mitjan- situava la gestió dels mercats municipals en un estricte çant un pla especial de caràcter urbanístic. marc de gestió de concessions administratives i de serveis. És així com el regidor de Serveis Municipals, Josep Els mercats es gestionaven igual que els cementiris, les Maria Serra i Martí, i el director de l’Àrea, Jordi Maymó, van concessions a les platges, els banys públics i els serveis de promoure el Pla Especial del Comerç Alimentari de Barce- lavabos. S’entenien, doncs, com a espais públics cedits per lona (PECAB), que es va elaborar al nostre despatx. a activitats econòmiques privades i que no requerien altres Prèviament a la formulació del PECAB es van dur a intervencions més enllà de l’aplicació d’una fèrria disciplina terme un conjunt d’estudis sobre els mercats municipals. per posar ordre entre els sectors representats per les dife- En destaca una enquesta sobre l’atractivitat dels mercats i rents branques gremials del sindicat vertical. la procedència dels clients compradors. Els resultats es van L’arribada dels nous ajuntaments coincideix amb la crisi plasmar en un plànol que reflectia les àrees on residien les econòmica de final dels anys setanta. La difícil gestió d’aquesta crisi tenia com a rerefons la reestructuració © Albert Armengol industrial, que va generar una onada d’acomiadaments a les indústries de Barcelona i de l’àrea metropolitana. Durant molts anys les activitats comercials han estat un coixí esmorteïdor de l’atur. Quan disminuïa l’ocupació en la indústria o en la construcció, creixia el nombre de petites unitats comercials. Les indemnitzacions per acomiadament es reinvertien en obertures comercials en aquells sectors on calia menys inversió i també, suposadament, menys coneixements, com ara el comerç d’alimentació. Al mateix temps, el mercat immobiliari vivia una situa- ció paradoxal: en època de crisi s’havia fet una enorme inversió immobiliària per aprofitar les últimes oportunitats de l’antiga ordenació urbanística, que aviat seria superada per l’aprovació del Pla General Metropolità. Les conse- qüències són fàcils d’endevinar: es van construir desenes i desenes –si no centenars– d’edificacions per provar d’evi- tar la nova ordenació, que dotava la ciutat d’espais verds i d’equipaments. D’això va resultar una sobreoferta de grans locals comercials en planta baixa, les conseqüències de la qual es van agreujar per la manca de demanda pròpia d’unes estructures comercials encara molt poc evolucionades i sense capacitat inversora. Els promotors immobiliaris van trobar una solució per als seus locals invenuts: “parcel·lar-los” en petits locals que es venien a persones amb petita capacitat d’inversió (aque- lles que havien estat acomiadades de la indústria i reinver- tien les indemnitzacions en autoocupació comercial). D’aquesta manera, van aparèixer sense previsió ni ordena- ció un gran nombre de galeries privades d’alimentació que volien emular el funcionament dels mercats municipals. Aquesta pràctica de parcel·lació, que els francesos anome- nen gràficament saucissonner (tallar a rodanxes), compor- tava que cada local es destinava a l’activitat que volia el comprador. No hi havia, doncs, cap disciplina, perquè no s’havia planificat el mix comercial (barreja ponderada d’usos d’acord amb les necessitats familiars en matèria de 19 PASSAT A sota, plats famílies compradores de cada mercat. Se n’extreien dues elaborats a la parada conclusions: primera, la importància de les compres de Mesclans del mercat de Galvany, al carrer proximitat; en segon lloc, l’existència de zones no servides ”Els mercats impulsen de Santaló. pels mercats municipals, unes que corresponien a les àrees A la pàgina següent, les relacions socials, ” de dalt a baix: antiga industrials del Poblenou, el Bon Pastor i la Zona Franca, i l’economia sostenible peixateria del mateix altres a àrees lliures com Montjuïc, els Tres Turons, la Ciuta- mercat remodelada per incloure-hi un della o Collserola. Finalment, i aquesta és la dada més i la protecció bar-restaurant; un important, apareixien dèficits d’equipaments en zones resi- del medi ambient. supermercat instal·lat a l’interior del mercat dencials importants, com ara el Fort Pienc, Pedralbes, de la Llibertat, de alguna zona de Nou Barris i un gran espai situat entre l’Ei- Gràcia, i una parada de nou disseny xample i Sants. han de generar centralitat i han de promoure els valors de dedicada a la venda El PECAB va tenir com a objectiu principal –i el manté la proximitat com a espais de relació i de cohesió social. de fruits secs, fruites confitades i després de dues revisions– ordenar les activitats comercials Aquest doble aspecte va ser abordat per l’Ajuntament des melmelades, al a la ciutat, pel que fa a la localització, d’acord amb pautes de del moment de la proclamació de Barcelona com a seu dels mercat de Galvany. comportament identificables amb pautes urbanístiques més Jocs Olímpics del 1992. generals. En aquest context, l’aportació més important del El Pla d’Àrees de Nova Centralitat, que fixava fins a PECAB va ser concebre l’estructura urbanística del comerç dotze punts d’intervenció urbanística, va ser el complement d’alimentació com una xarxa amb uns nòduls principals que necessari del PECAB. Totes les grans operacions de centra- són els mercats municipals. litat comercial i terciària que s’han fet a Barcelona des de Una vegada detectades les àrees no servides, el pla 1990 es corresponen amb aquesta proposta municipal. proposava una estructuració de la localització comercial a Una de les senyes d’identitat del “model Barcelona” era partir de tres grans eixos: que es potenciava la proximitat per facilitar els hàbits de 1) Les àrees de polaritat comercial en funcionament al compra del ciutadà, i al mateix temps s’impulsava la centra- voltant dels mercats municipals preexistents, que actuaven litat amb l’objectiu d’assegurar la capacitat d’atraure com a focus d’aquesta polaritat. Al seu entorn es preveien compradors i, per tant, la rendibilitat dels negocis. actuacions tant de caràcter urbanístic com d’ordenació de Tan aviat com es va fixar l’estructura urbana de la loca- les estructures comercials. Es reconeixia, doncs, el paper lització comercial i es va establir el paper preeminent dels motor dels mercats, però al mateix temps s’evitava l’apari- mercats en la xarxa de distribució, es va plantejar la reforma ció d’estructures parasitàries no eficients que s’aprofitaven d’aquests equipaments a partir de quatre postulats: de l’atractivitat del mercat. 1) Modernització de les estructures comercials. Això 2) Les àrees on s’havia detectat un dèficit de servei dels suposava intervenir en els formats, en els productes que es mercats municipals, que anomenàvem “àrees de nova pola- podien vendre en cada parada, en la incorporació de noves ritat comercial”, on es permetia la implantació de nous equi- gammes de productes, en la presentació i en la degustació. paments en forma de mercats municipals, centres L’evolució de les pautes alimentàries de les famílies barce- comercials amb presència alimentària o grans supermer- lonines està plenament representada als mercats. La valo- cats. ració progressiva d’unes dietes sanes prioritza l’alimentació 3) Les àrees de comerç de proximitat, esteses per tota fresca, i els mercats en són el principal exponent. La la ciutat, on només es permetien els petits establiments. progressiva complexitat de les relacions laborals obliga Els mercats municipals, igual que altres formats comer- sovint les famílies a prendre els àpats en la restauració cials, segueixen els principis de la localització comercial: pública, i, així, la incorporació de la degustació als mercats municipals dóna resposta a l’extensió de formes i horaris de treball nous. 2) Millora de l’eficiència econòmica dels operadors. Mantenir els mercats municipals no semblava possible sense garantir-los un nivell suficient d’ingressos, i això requeria, a més d’una especialització, reduir el nombre de parades i augmentar-ne la superfície mitjana. 3) Aplicació de la màxima d’origen anglosaxó “one stop shop”, que es pot traduir com a “compres en una única aturada”, en el context d’un únic desplaçament. Per això es va decidir incorporar als mercats espais per a la venda d’ali- mentació seca, drogueria i perfumeria en règim d’autoser- vei; d’aquesta manera, els supermercats hi entraven com un operador més. 4) I, last but not least, intervenció física en els mercats per renovar-ne les instal·lacions, incorporar-hi nous serveis i reestructurar-ne les circulacions internes, tot respectant les estructures originals tant com fos possible. Com a exemples d’aplicació d’aquests postulats als © Enrique Marco processos de reforma ens podem referir al nou mercat de la 20 Els mercats, una cultura alimentària Sagrada Família, el primer que va incorporar un supermer- cat dins de les seves estructures; al de Santa Caterina, que va ser objecte de la intervenció física més profunda, atesa l’existència d’unes estructures constructives de maçoneria que van obligar a construir una nova coberta, que l’ha convertit en fita obligada de les visites a la ciutat; als del Clot i de la Llibertat, que han reduït el nombre d’operadors i han conservat les magnífiques estructures de ferro; al de la Boqueria, que va incorporar nous serveis i instal·lacions i on es van fer intervencions per assegurar el confort tant dels clients com dels venedors, i al de Sant Antoni, amb una reforma en marxa que preveu convertir-lo en un veritable centre comercial, amb diverses botigues no alimentàries. Tendències socials La política dels ajuntaments democràtics pel que fa als mercats municipals ha marcat realment tendència i ha fet que moltes ciutats es mirin Barcelona –que encapçala i és la seu de l’associació internacional de mercats municipals © Enrique Marco Emporion– com a exemple per seguir. L’oferta dels mercats municipals és el millor exemple de les noves tendències de la dieta alimentària. El concepte de dieta mediterrània es va anar expandint cap al més ampli de slow food, dit així per contraposició al menjar ràpid (que suposa dietes desequilibrades), però que també valora el producte agrari de proximitat, un producte que difícilment poden oferir les grans corporacions comercials. Els mercats municipals són una referència de la Barce- lona i la Catalunya emergents en matèria de gastronomia i suposen una valoració de la proximitat, que facilita la rela- ció social, promou la sostenibilitat i protegeix el medi ambient. També són un factor important de cohesió social. Vet aquí un exemple ben gràfic. Durant unes jornades sobre immigració i comerç que es van fer el 2007, la titular d’una parada de menuts de la Boqueria va explicar que, arran de la crisi de les vaques boges, el consum de menuts havia caigut en picat fins a provocar la pràctica desaparició de les parades. Però, de sobte, el creixement de la immigració llati- noamericana en va comportar un augment del consum, cosa © Albert Armengol que va permetre que les parades ressorgissin i que incor- poressin persones provinents d’aquests països com a treba- lladors experimentats. Cal recordar, finalment, què representa el mercat per a la gent gran. La clientela que hi va a primeríssima hora del matí –pràctica poc compatible amb els horaris laborals– la formen les persones grans, que viuen soles i que tenen en les parades el principal punt de relació social. Recentment, la Direcció de Comerç i Consum de l’Ajun- tament ha fet un estudi sobre els hàbits de compra del qual es dedueix que els mercats municipals continuen sent el principal lloc per a la compra d’alimentació fresca. A partir de 1985 s’havia registrat una davallada en la captació de clients, que es frena des de 1997. Avui els mercats conserven una quota de més del 40% de les compres d’alimentació fresca, mentre que es detecta una baixada progressiva de la quota dels hipermercats. En el mateix estudi es constata que el 90% de les compres d’ali- mentació es fan al barri propi de residència i que un 55% de les famílies barcelonines va al mercat com a mínim una © Enrique Marco vegada a la setmana. 21 Fotos: Enrique Marco Ada Parellada Restauradora La universitat del gust Res no il·lustra més bé el paisatge d’un país i la manera de ser dels seus habitants que les parades d’un mercat. Anar a mercat és com visitar una galeria d’art, on es desperten i hi intervenen tots els sentits, com si fos un parc d’atraccions on l’aventura és l’esclat de la vista, l’olfacte, el tacte, el gust i l’oïda. Una cultura perd les arrels quan la gent deixa de menjar els plats del seu territori. Segons el diccionari, el mercat és un espai on es despatxen sitat del gust, i els catedràtics van amb bata blanca o blava aliments de tota mena. És cert, sí, però és una definició del o amb farbalans, i sota el braç no hi porten llibres, sinó tot incompleta i poc il·lustrativa d’allò que realment hi costellams de porc, sacs de cebes o lluços de mides desco- trobem. Anar a mercat no és només adquirir aliments; això munals. Aquesta és la riquesa del mercat: no només ho podem fer en qualsevol establiment. Al mercat l’aliment comprem aliments, sinó que “comprem” coneixements. porta un plus, un valor afegit, com es diu ara; és un aliment Els catedràtics d’aquesta útil universitat són els carnis- amb complement, com si es tractés de vitamines afegides. sers, els peixaters, els verdulaires, els cansaladers, etc. No Aquestes vitamines ens donen tanta vida com la B6, la C i el són venedors, són gent d’ofici, autèntics especialistes en la retinol alhora. seva matèria. Els podem preguntar tot el que ens passi pel Les píndoles vitamíniques que ens “regala” el mercat cap, perquè, del gènere que venen, ho saben tot: quin és el són: aprendre, fer amics, tenir cura del planeta, sentir-se millor tall, la procedència, com conservar-lo, amb què emparat d’una cultura i omplir els sentits de colors, aromes combinar-lo i, fins i tot, ens regalaran una recepta ad hoc, i sabors. especialment pensada per a l’aliment que hem comprat i per Així doncs, ens calcem unes sabates còmodes, prenem el als nostres gustos particulars. És la ruïna per als qui escri- cistell o el carret i fem via al mercat. Si tenim infants a càrrec, vim llibres de cuina! els animarem que ens hi acompanyin i ens ho prendrem com Si hi anem amb criatures, les farem protagonistes procu- una excursió, com una visita a un parc d’atraccions o com la rant incloure-les en la presa de decisions i tenint en compte pràctica del nostre esport preferit: l’esport del profit. la seva opinió. No els demanem que es portin com a adults, Entrem al mercat amb esperit inquiet i curiós. Anem al contrari: més aviat som nosaltres els qui ens hem de amb les finestres ben obertes, perquè hi entri l’aire del transformar en infants per una estona i gaudir de la visita al coneixement: orelles, ulls i boca, per aclarir tots els dubtes mercat com si es tractés d’un joc. El joc és una bona eina i per tastar tot el que desconeixem. El mercat és la univer- d’aprenentatge: a veure qui és el primer que troba una 22 PRESENT hortalissa que sembla un nas de pallasso! Pregunteu a la supermercat. A més, sovint, els usuaris recorden portar un La visita a un mercat fruitera si té coll de dama... Compta bé el canvi, si l’encer- cistell i no fan tanta despesa de bosses de plàstic. La compra representa una completa experiència tes et donaré cinc cèntims. Avui tu tries el formatge que que es fa al mercat és sempre la més sostenible per a un sensorial i una menjarem tota la família. Què et sembla? Oi que aquest peix planeta malmès, del qual hem de tenir cura. immersió en la cultura gastronòmica és molt lleig? Doncs és rap, el que més t’agrada! Respecte a la qüestió de la millora del teixit comercial del país. A més la Si som molt juganers, podem donar-los uns del nostre entorn, cal recordar que l’organització del mercat transacció comercial (pàgina anterior, al euros –sobretot si van en companyia d’altres nens– i deixar- es basa en un conjunt de petits comerciants independents, mercat de Sarrià) los que campin sols pel mercat una estona perquè comprin que ajuden a la distribució justa del capital local. Així, s’humanitza, i els clients no són tractats el que els vingui més de gust. Això sí, amb limitacions: ha de doncs, la compra que es fa al mercat és sempre la més equi- només com a tals, ser una verdura, o més d’un aliment..., o el que us sembli tativa i sostenible des d’una perspectiva social. sinó com a persones més adequat. Han de portar un rellotge i els heu d’ensenyar amb nom i cognom. el lloc on han de tornar a l’hora establerta. Aprendran a Humanitat i valors socials orientar-se, a comprendre el valor dels diners i a llegir el Al mercat no som un número, no som solament un client; rellotge! sinó que som persones, sovint tractades amb nom i cognom. Quan comprem al mercat no només nosaltres en sortim La transacció comercial s’humanitza. Abans de l’inevitable beneficiats, pel fet d’obtenir el millor producte, de rebre un “Què li poso?”, segur que ens han preguntat com va la famí- tracte personalitzat i d’aconseguir una recepta de regal lia, s’han interessat pels nostres avatars quotidians i ens han específica per a la nostra compra. Quan comprem al mercat, demanat si estem bé de salut i d’ànims. també en treuen profit el planeta i, per acabar-ho d’arrodo- La relació i la confiança amb el peixater, el carnisser, el nir, el teixit social i comercial del barri, la ciutat i el país. cansalader, el verdulaire... es va reforçant al llarg dels anys Al mercat es ven a granel i, en conseqüència, s’empren i crea un vincle personal que va més enllà del fet de comprar molts menys embolcalls de plàstic, porexpan o llauna que al i vendre. 23 PRESENT A diferència del que passa en altres models comercials, llengua i, amb la tercera, la cuina es mescla amb la dels al mercat no hi ha files índies, sinó un eixam de persones autòctons. Així ha passat a França, on ha nascut la quarta que esperen ser ateses davant el taulell. La tanda es generació d’àrabs procedents del Magreb i on el cuscús és respecta religiosament, malgrat que no hi hagi evidència un aliment de cada dia, comú a totes les llars franceses. física organitzativa. El protocol que obre la porta de l’ordre Gaudim dels viatges, però és aquest o aquell plat el que és la fórmula “Qui és l’últim?”. No calen números, ja fem ens fa sentir que ja som a casa. El mercat, amb la seva idio- amb les màgiques paraules. A la cua es fan amics, s’inter- sincràsia, ens fa sentir que formem part d’aquesta cultura. canvien salutacions, safareigs i receptes. És com si hi coin- cidíssim amb un psicòleg, un periodista de la premsa del cor Despertar els sentits i un cuiner. Tothom opina i dicta sentència, amb total impu- Anar a mercat és com visitar una galeria d’art, on es desper- nitat i llibertat, perquè tampoc no es diuen coses tan trans- ten i hi intervenen tots els sentits, com si fos un parc cendentals... És com una xarxa social, temàtica i gens d’atraccions on l’aventura és l’esclat de la vista, l’olfacte, el virtual, ben real, formada per persones amb els mateixos tacte, el gust i l’oïda. interessos: menjar bé i conèixer els secrets de la cuina. L’espectacle cromàtic de les parades és una classe de Un mercat és un reflex de la manera de menjar d’un pintura on s’aprenen tots els matisos del Pantone. A la país. I la manera de menjar és un dels trets que caracterit- peixateria farem com els metges i visitarem els peixos per zen amb més precisió el tarannà d’una cultura. No debades, detectar-ne la frescor. Mirarem la brillantor dels ulls, el color quan fem un viatge, sovint visitem els mercats dels pobles. roig de sang de sota la ganya i la viscositat de l’escata. Ens agraden els mercats propers a la nostra cultura i ens Sabrem que som prop de la fruiteria per l’aroma dels sorprenen els dels països exòtics, llunyans, on descobrim maduixots a la primavera i descobrirem que és en aquesta ingredients curiosos, flairem intensos aromes d’espècies i temporada quan són més bons. Ens deixaran palpar el meló observem astorats les peculiars maneres de menjar. Res no i ens explicaran que és quan cedeix lleugerament que està il·lustra millor el paisatge d’un país i la manera de ser dels a punt per ser consumit. seus habitants que les parades d’un mercat. Gaudirem del brogit que identifica el mercat i ens deixa- El xef i promotor de projectes de Diuen que una cultura ha perdut les arrels quan la gent rem seduir pels tastets de formatge del cansalader. restauració Carles deixa de menjar els plats del seu territori. Segons els estu- En definitiva, el mercat ajuda a consolidar una cultura, Abellán, de compres al mercat de la diosos de la història de la immigració, la primera generació a construir un país i a educar de manera saludable. El Boqueria. nascuda al país receptor perd el vestit, la segona perd la mercat és l’escola que alimenta. 24 Els mercats, una cultura alimentària © Albert Armengol Toni Pamus, Trinitat Gilbert pescador jubilat, fa la compra a la parada Periodista especialitzada en temes de cuina de la peixateria Encarna i Robert, del mercat de la Salut personal, social i econòmica Barceloneta. El producte fresc és el principal valor dels mercats de Barcelona, que són, en conjunt, la primera empresa de venda d’alimentació fresca de la ciutat, amb una quota que se situa entre el 30% i el 35%, i que en el cas del peix es dispara fins al 70%. Els mercats existeixen des que van sorgir les ciutats. I no moment, els paradistes s’hi van oposar frontalment, perquè només això; en molts indrets hi ha avui una ciutat perquè en això significava posar-se l’enemic a dins de casa, però l’es- origen hi havia un mercat. Encara ara, d’anar a comprar al tratègia, iniciada l’any 1993 al mercat de la Sagrada Família, mercat en diem anar a plaça. va donar bons resultats. El temps ha demostrat que no és Els nostres mercats, tal com els entenem avui, vénen cert el tòpic que als súpers tot és més barat. El paradista del segle XIX. El del Born era majorista i abastia els anome- paga al comptat i pot aconseguir preus i marges més bons. nats mercats de ferro, que constituïen la corona de mercats Els majoristes, en canvi, paguen a noranta dies i el seu preu que envolta Ciutat Vella. A principis del segle XX es van se’n ressent. El mercat ara ho ofereix tot, el producte fresc construir els de Sarrià, Galvany o Sants, i als anys de qualitat i els productes bàsics de supermercat. One stop cinquanta-seixanta en tenim una tercera fornada: Nou shop, que diuen els americans. Barris, Carmel, Horta... Als anys vuitanta, arran de la irrup- L’Institut de Mercats es va consagrar a defensar un ció dels súpers i les grans superfícies, el mercat municipal model que havia d’oferir un servei amb uns valors: la salut es va enfonsar i es va haver de reinventar. Molts paradistes que aporta el producte fresc, el benefici social que dóna el van plegar i la clientela va fugir. L’any 1992 es va fundar tracte personalitzat, sobretot per a gent gran que viu sola i l’Institut de Mercats per remuntar la situació. Amb l’espai troba en el mercat un espai de socialització. buit que havia deixat la crisi, l’Institut va proposar de cons- A Barcelona hi ha actualment trenta-nou mercats muni- truir pàrquings subterranis per facilitar l’accés i d’introduir cipals, que acullen més de 2.700 establiments i donen feina els supermercats en el mateix recinte. En un primer a un total de 7.000 treballadors. La superfície construïda 25 PRESENT que ocupen equival a vint illes de l’Eixample i la seva factu- empresa de venda d’alimentació fresca de la ciutat. Actual- ració és de mil milions d’euros anuals. Segons dades apor- ment, Mercats de Barcelona té entre un 30% i un 35% de tades per l’Institut de Mercats, són el servei municipal més quota de mercat de menjar fresc. Si parlem exclusivament ben valorat després de les biblioteques i el metro. de peix fresc, aleshores la quota es dispara fins al 70%. A Segons alguns estudis, la proximitat al mercat pot condi- més, hi ha un fet que no té preu: els peixaters són capaços cionar el nostre pes. Com més lluny vivim d’un mercat, més de recomanar-nos quins són els peixos que més ens conve- risc de patir obesitat. Al súper els consumidors es deixen nen. “La qualitat del menjar hi compta, però jo hi vinc també influir per les ofertes de la setmana i acaben menjant més i perquè em cuiden”, diu una clienta mentre Joan Brunet, de malament. Com sostenen Peter Singer i Jim Mason, autors Peix Fresc Brunet del mercat de Galvany, li fileteja uns de Com mengem. La importància ètica de les nostres molls. Sí, li fileteja uns molls, perquè, “si no traiem totes les decisions alimentàries, “un àpat britànic, consistent en espines, ningú no ens compraria peix”, continua en Joan, pollastre tailandès, mongetes vermelles de Zàmbia, pasta- però “nosaltres ja hi estem acostumats, i sabem que és una nagues de l’Estat espanyol, pèsols de Zimbabwe i patates diferència respecte d’altres llocs”. d’Itàlia, pot haver recorregut un total de 39.209 quilòme- Al mercat de la Barceloneta, “els que venim hi entenem, tres. Ha costat una fortuna en combustibles fòssils per en peix, perquè la majoria som pescadors, o familiars de travessar continents”. pescadors, i, per tant, el nivell d’exigència és més alt a l’hora Els mercats ofereixen productes locals i de temporada. d’adquirir-ne”, explica un pescador. “Segur que si t’acostes Si és el cas de les fruites, verdures i hortalisses, hi trobem a les parades, t’adones del nivell”. pagesos que ens expliquen els mètodes que fan servir i ens Així doncs, els mercats de Barcelona ens permeten ser garanteixen que els préssecs que ens emportem a casa han locàvors. El terme és un neologisme que fa referència a la fet un recorregut màxim de cinquanta quilòmetres. El persona que consumeix productes locals. De fet, el movi- producte fresc és, doncs, el principal valor afegit dels ment Locavore està agafant força als Estats Units, i postula mercats municipals, que són en el seu conjunt la primera la necessitat de consumir només aliments conreats en un Joan de Déu Domènech Historiador i gastrònom Les clatellades de la realitat Avui en dia la paraula mercat ha perdut despatxen menjar és cosa del segle XIX. conservar res en un carner, ara els frigo- molt de prestigi. Sia perquè se l’assimila No obstant això, comprar el menjar és rífics ens han portat a un altre món, i els amb les queixalades dels taurons finan- de molt més abans que els mercats, i va calaixos dels congelats, a una altra galà- cers, sia per l’adotzenament del terme –i anirà– més enllà dels mercats. Els xia. Ja no es compra al dia, sinó per “cuina de mercat” amb què molts mercats són d’un temps. I el segle XIX guardar i consumir quan sigui, cosa que restaurants es volen fer valdre. És una fa anys que es va acabar. vol dir –entre d’altres– que es compra manera de dir que allò que se serveix és Temps era temps, abans de trencar més del que es necessita. I qui vol fresc, vingut de l’horta del costat, com l’alba, una munió de carros entrava a menjar fresc i de proximitat, al terrat de aquell qui diu. No és ben bé així. A Barcelona. Eren els pagesos que anaven casa hi té un hort urbà. També cal tenir quarts de vuit del matí per tot Barce- a vendre a ciutat. Portaven fruita i en compte la butxaca: les grans cadenes lona es veuen camions i furgonetes que verdures, ous i aviram, també pa. Molts de distribució alimentària ofereixen els van parant davant de cada bar i restau- dels carros es creuaven amb uns altres productes a més bon preu que els que rant. Descarreguen begudes, carns, que sortien. Venien de recollir el que hi trobem a plaça. peixos. Res de mercat; són botigues o havia a les comunes i latrines, i ara, amb Vés a saber si el món canvia. El que majoristes. Per deixar prou clares les els bidons a vessar, anaven cap al camp, sí que canvia són les maneres d’encarar coses, cal dir que, al món de la restau- als femers, on es feia l’adob per a les la vida. La manera d’alimentar-se, ració, l’última persona que va creure en carxofes i les pastanagues de la tempo- posem per cas. Els productes fres- la cuina elaborada amb els productes de rada vinent. Aquesta imatge és vella, de cos –emblema del mercat– són gairebé mercat i hi va ser fidel va ser Ramon fa molt de temps, perquè ara la situació inexistents en moltes cases. Si es fa Cabau, de l’Agut d’Avinyó, que, per és tota una altra –tant pel que fa als algun àpat a casa, solen ser menjars rematar la seva vida, es va suïcidar a la carros com als mercats. preparats, precuinats; escalfar, remenar Boqueria l’abril de 1987. I a la imatge Com tot, cada vegada més sovint, els i servir. Ningú no ho diria, però és dels mercats només li faltava que, a mercats també van rebent clatellades de menjar de la guerra (1936-1939). Va ser cada campanya electoral, els candidats la realitat. Primer les del món de la el primer gran moment del menjar hi treguin el nas una estona per saludar, tècnica: neveres, congelats i microones ensobrat. Als mercats hi havia poca amb més fotògrafs que clients. han acabat amb una manera de proveir- cosa comestible: cues de gent i herbes A Barcelona, alçar un edifici per se i d’alimentar-se. Si abans es comprava conilleres. En altres establiments es tenir-hi a cobert les botigues que per al dia a dia perquè era molt difícil despatxaven sopes de sobre, carn 26 CONTRAPUNT Els mercats, una cultura alimentària radi de 160 quilòmetres. A poc a poc, el moviment ha anat creixent. Les universitats nord-americanes s’hi han afegit. Els bars dels mercats Al Regne Unit, el 1997 tan sols hi havia un mercat de page- sintonitzen amb l’ideari sos; el 2002 ja n’hi havia uns 450 i el 70% es declaraven ” pròspers. de les parades. Fan una” Els mercats són també un pol de vida econòmica. El cuina de foc lent i de model actual afavoreix l’enfortiment de l’economia local i xup-xup. de la pagesia autòctona. També garanteix la protecció del medi ambient i ofereix la seguretat que els aliments locals i de temporada no han estat processats ni han passat per cap procés de congelació, deshidratació o enllaunat. canta d’una tirada a les 9 del matí d’un dia qualsevol mentre Més enllà dels productes en si, el mercat és un espai de paradistes, treballadors d’obres properes i oficinistes n’en- convivència. La gent hi viu, hi esmorza o hi dina. Josep M. drapen a la barra o a les taules. “Hi ha plats que no podem Coll, coordinador d’Unió de Pagesos al Camp de Tarragona, deixar de preparar, perquè sempre hi ha algun client que ve és assidu del Bar Joan del mercat de Santa Caterina. “La expressament a buscar-los”, assegura. relació qualitat-preu d’un bar de mercat és molt competi- Al bar El Rebost, del Galvany, entre mandonguilles i trui- tiva, però és que, a més, puc comprar-me el menjar fresc en tes, un parroquià comenta que li agrada el mercat perquè una parada i portar-lo al bar perquè me’l cuinin”, explica. imposa –“el meu fill diu que sembla una església”–, amb els Els bars dels mercats de Barcelona estan en sintonia sostres alts, els vitralls modernistes i les voltes. El maó vist amb l’ideari de les parades. Fan una cuina de foc lent i de vermell de la façana i la imponent estructura de ferro de xup-xup. “Avui hi ha bacallà, peix espasa a la planxa, tripes, dins l’allunyen dels temples religiosos, però, tot i amb això, peus de porc, botifarra, mandonguilles, arròs negre, paella hi són a prop, perquè el mercat sempre omple l’ànima. I la i truites”. Són els plats que Joan Hernández, del Bar Joan, panxa. enllaunada, truites en pols. Aquells Han canviat els productes i el tota la vida i, per tant, d’una certa edat. En la imatge que afamats no sabien que estaven gustant mateix calendari de productes (trans- Aquesta és l’altra cara de la situació: la il·lustra aquest article, carros i el futur. Amb tot, cal dir que hi ha ports), ha canviat la conservació dels clientela, l’edat, el relleu que, sembla, camions omplen alguna diferència: el que aleshores era aliments (frigorífics), han baixat els de moment no arriba. I aleshores es vol el carrer del Comerç a la vora de l’antic misèria ara és anar amb un coet al cul. preus (supermercats), han canviat els innovar, posar-se al dia. El resultat és mercat del Born, Sigui com sigui, l’origen del menjar hàbits alimentaris (menjar preparat), i que els mercats de més anomenada el 25 d’octubre de 1934. preparat sempre són privacions: abans, malgrat tants canvis els mercats conti- s’han convertit en un parc d’atraccions, la de productes frescos; avui, la de nuen. Certament tenen vida, hi ha en un espai festiu: allà on anar a fer un temps. clients –sobretot clientes; clientes de extra –bolets exquisits, o peix que encara belluga–; o en un parc temàtic, ideal per a turistes. Al de Santa Caterina © Josep M. Marquès / AFB toca embadocar-se amb les obres de remodelació, i al de la Boqueria, fer fotos i comprar fruita pelada i envasada (els mercats venent fruita envasada!). Tal com va, els mercats queden com a icones urbanes, no pas com a centres de primera necessitat. El més corrent per a la majoria de la gent és anar a proveir-se al súper, a l’híper o la botiga de pakistanesos. I quan es va a comprar, ja no es porta el cabàs de la plaça, un cabàs d’espart o de palma, folrat amb roba de quadrets, amb nanses de cuiro i amb la bossa del pa plegada al fons, sinó que s’hi va amb el carretó de la compra. Un carretó, perquè sembla que tot ha d’anar sobre rodes. 27 Margarida Casacuberta Departament de Filologia i Comunicació. Universitat de Girona Sales, Calders, Tísner: tres escriptors, tres mirades, tres barcelones Aquest any es commemora el centenari de tres escriptors barcelonins que, malgrat que van seguir unes trajectòries vitals paral·leles –presidides per les circumstàncies tràgiques de la guerra, la derrota i l’exili–, són substancialment diversos en l’aspecte creatiu. Cap d’ells no va fer de Barcelona la seva protagonista literària, però, de forma indeliberada, la “gran ciutat catalana” és el personatge que juga a “fet i amagar” en uns escrits –novel·les, contes, poemes, articles, memòries i cartes– carregats sempre d’un important bagatge autobiogràfic. © Fons Sales 28 BIOGRAFIA Biografia ”Sales reflecteix una Barcelona de ‘baixos fons’, anarquista, revolucionària i forastera, que encarna una forma de barbàrie anarquista en lluita contra la barbàrie del feixisme. ” Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders i Joan Sales van néixer tots mateix temps és “l’encisera”, la ciutat sensual, “delicada- tres el 1912 a Barcelona. Casualitat o no, tots tres van anar ment perversa aquests vespres sota el doble embruix de la al front, tots tres van perdre la guerra i es van haver d’exi- lluna creixent i dels arbres fullats de nou. El clar de lluna, liar, tots tres van passar la ratlla pel coll d’Ares, tots tres es filtrant-se entre el fullatge, afavoreix les barcelonines i les fa van veure en el cas de conèixer els camps de concentració semblar bruixes joves. És la revolució que ha posat aques- rossellonesos, tots tres van emprendre l’exili americà, es van tes subtileses de metzina a l’aire de la ciutat; [...] Les noies retrobar a Mèxic i, en tornar, cosa que tots ells van decidir han pres, amb la revolució que sotragueja, com dirien els de fer en moments diferents, es van instal·lar novament a moralistes, ‘fins els fonaments de la societat’, un aire de Barcelona, on van morir, respectivament, el 1983, Sales; el llibertat que trobo que els escau.” (22-4-1937) 1994, Calders, i el 2000, Tísner. Aquesta Barcelona és la que Sales, ja casat i pare d’una Tres trajectòries paral·leles per a tres escriptors subs- filla, llogater d’un pis petit del carrer Rosselló 36, voldria tancialment distints, marcats, cadascun d’ells, per la pecu- poder contemplar des de la torre d’Horta que tantes vega- liar relació que van mantenir amb la seva ciutat i les des apareix a l’epistolari i que es convertirà en el mirador diferents mirades sobre el món que hi van desenvolupar i d’excepció des del qual la Trini, una de les protagonistes que van expressar en forma d’escriptura, per bé que cap d’Incerta glòria –exanarquista, desclassada i miraculosa- dels tres no decidís emprendre la gran novel·la sobre Barce- ment convertida al catolicisme–, contemplarà els bombar- lona –idea que apareix i es perpetua durant la dècada dels deigs contra Barcelona mentre el seu marit, en Lluís, i el seu trenta, els anys d’aprenentatge de tots tres escriptors– ni amic Soleràs, són al front d’Aragó i, entre batalla i batalla, que cap dels tres hagi convertit deliberadament la ciutat en durant els molts i llargs parèntesis d’inacció, elucubren protagonista de les seves novel·les, contes, poemes, articles sobre el bé i el mal, l’humà i el diví, la vida i la mort, el plaer periodístics, memòries i epistolaris, els gèneres conreats i el dolor, i destil·len el discurs anticulturalista que vehicula preferentment per tots tres escriptors. la novel·la i que Sales formula en diverses cartes a Màrius Deliberadament: perquè, de forma indeliberada, la “gran Torres, com quan parla, a propòsit de les idees d’Acció Cata- ciutat catalana” –protagonista innominada de la novel·la que lana, d’“allò tan risible que ‘una nació és una cultura’” (2-2- Calders va deixar sense acabar amb el títol de La ciutat 1937) i de fins a quin punt són il·lusos poetes com Josep cansada (2008)– és el personatge que juga a “fet i amagar” Carner o Carles Riba, “que no saben en quin món viuen”. en totes les seves obres, carregades sempre d’un important bagatge autobiogràfic que s’hi manifesta en forma de record, La mirada implacable de Calders d’anècdota, d’escenari, de caràcter o, simplement, de parau- No penso que Sales inclogués entre aquests il·lusos Pere les. Calders, per bé que sigui carneriana la Barcelona sobre la qual opera literàriament l’autor d’Unitats de xoc (1938) i de La ciutat convulsa de Sales Cròniques de la veritat oculta (1954). És a dir, la ciutat Joan Sales, el menys militant de barcelonisme de tots pretesament plàcida, civilitzada, gairebé sempre innomi- tres –“sóc un vallclarí nascut a Barcelona contra la seva nada, que serveix de teló de fons a les criatures que es voluntat”–, comença a escriure les cartes que al cap dels mouen en el món literari de Calders. Mancades de seny i de anys aplegarà sota el títol de Cartes a Màrius Torres por, com el vailet protagonista del conte “La guerra” de (1977) amb el rerefons de la ciutat republicana, jove i lliure, Carner, i sense prejudicis, aconsegueixen desactivar el políticament convulsa, que pren la fesomia, per mor de la poder de les grans paraules i mostrar els mecanismes reacció antifeixista contra el cop d’estat militar del 18 de interns dels relats sobre els quals se sustenta la realitat juliol de 1936, de la protagonista de la famosa Oda nova a soterrada. La ironia és la principal estratègia narrativa de la Barcelona de Joan Maragall (1909). És una Barcelona de prosa de Calders i, per tant, el bisturí que dissecciona les “baixos fons”, anarquista, revolucionària i, segons Sales – imatges del món que el lector amb certa tendència a l’ob- l’escriptor unidireccional de les cartes–, forastera i caste- vietat acciona automàticament. llana, que encarna una forma de barbàrie anarquista en En aquest sentit, no resulta gens estrany que el lector lluita contra una altra barbàrie, la del feixisme. És la ciutat assisteixi, en un conte com “El desert”, a la transformació “mala” de l’oda maragalliana, que ha provocat una nova d’una ciutat d’allò més convencional, amb carrers, cases, “setmana tràgica”. “Mala”, tant pels qui actuen com pels qui arbres, tietes, promeses, encarregats, metges, amics enve- s’ho miren, aterrits i paralitzats, i que Sales, igualment com josos, en el desert que, metafòricament parlant, és la vida Maragall, increpa: “Qui té la culpa que Barcelona hagi del personatge que se sent escapar-se-li la vida i és a temps A la pàgina anterior, cremat pels quatre cantons? Nosaltres, que l’hem deixat d’agafar-la amb la mà. Joan Sales a Siurana de Prades, per cremar.” (2-8-1936) És, doncs, la ciutat “convulsionada”, O, com ocorre a la fins fa poc inèdita La ciutat l’època de la creació “desballestada”, escenari d’un “carnaval macabre”. Però al cansada, el qüestionament des de dintre del relat, dels sis d’Incerta glòria. 29 © Fons Pere Calders de la Universitat Autònoma de Barcelona pilars bàsics que sostenen una suposada “ciutat ideal”. Així que, com a mínim pel que feia al temps atmosfèric, els pares doncs, per a Calders, els “baixos fons” de la ciutat moderna els havien estafat. no són inherents a determinats individus o col·lectius per raó de gènere, classe o raça, sinó que són indestriables de Tísner: la cerca de les arrels la condició humana i es troben en l’interior de cada individu. Ben diferent, en canvi, és la mirada de Tísner, el qual conver- Aparentment bonhomiosa, la mirada de Pere Calders sobre teix la seva arribada al port de Barcelona a bord del Satús- la realitat i les representacions que hom se’n fa és implaca- tregui en un pretext per “fer una estremidora espeleologia ble. dins teu”, és a dir, “cercar les arrels” i convertir aquesta I tanmateix Calders està enamorat de la ciutat on va recerca en tema de la pròpia obra literària. En aquest sentit, néixer i on tornarà a viure després de l’exili, a partir de i a propòsit de la primera vista que té de Barcelona des del 1962: “A Barcelona em passa que, a desgrat de tots els mar, escriu Tísner al primer volum de Viure i veure: “Ara la inconvenients que té com qualsevol altra gran ciutat, me geografia ja s’ordena d’acord amb l’exigència de la memòria: l’estimo. Només en puc parlar bé. No me’n mouria [...] Montjuïc ja és l’esquerra del quadre i la ciutat de Barcelona, Aquesta ciutat és al capdavall la capital del nostre país i la teva ciutat, s’estén sota la suau, serena serralada de Coll- trobo ridícul que ara es parli de combatre un anomenat serola, on cada element és ordenadament al seu lloc, com centralisme barceloní [...] No perdem de vista que qualsevol les ben arrenglerades peces d’escacs: Sant Pere Màrtir, el cosa que es generi, és molt sovint de Barcelona d’on parteix. Puig Aguilar, el Tibidabo, Vallvidrera, el Collserola i el turó de Si arribéssim a tenir una independència, una sobirania, el Valldaura, que és on arriben la meva vista i el meu record. país hauria de tenir un centre on necessàriament es concen- Voldria fer balanç de què han estat els vint-i-sis anys i mig de tressin els serveis neuràlgics de l’Estat.” no reveure la meva ciutat natal, però les emocions em A dalt, autoretrat de Aquestes afirmacions, publicades en un dels Diàlegs a desborden i em priven de coordinar assenyadament.” Pere Calders, en una Barcelona, entre Joan Oliver i Pere Calders (1984), queden És el 31 de desembre de 1965 i “el taxista té el bon gust data imprecisa de 1947, a Mèxic. lluny de qualsevol intent de mitificació de la ciutat anterior de pujar-nos Rambla amunt [...] M’han canviat els autobu- A la pàgina a la guerra, com quan afirma, amb un distanciament anti- sos! M’han tret els tramvies! M’han plantat unes botigues següent,Tísner els primers anys de la sentimentalista no exempt de crítica a les polítiques fran- noves! M’han tenyit la ciutat amb un to foraster! M’han, a dècada de 1980 quistes, que els únics que van quedar decebuts en tornar mi, m’ho han fet mentre n’era fora! [...] A còpia de dir la durant una estada a Sanillés, a la van ser els seus fills, que des de Mèxic s’havien imaginat meva ciutat he cregut que l’adjectiu no volia dir filiació, un Cerdanya. Barcelona com una mena de “Disneylandia” i van trobar senzill gentilici, sinó propietat física i moral. Avesar-se a la 30 © Família Artís-Gener realitat serà un llarg procés: passaran alguns anys fins que Moraguetes –en l’estela dels quals se situa Tísner–, i la ja no em sentiré exiliat, exiliat d’un exili encara més dolorós recreació dels ambients de la Barcelona vella, tipificada, que l’altre, i serà un doble procés perquè al mateix temps desapareguda, malgrat que sigui conscient del procés de m’hauré d’habituar, i acceptar, que si la meva ciutat no mistificació a què sotmet la imatge de la ciutat, tal com ho hagués crescut durant el temps que en vaig ser fora, hauria explica a Al cap de vint-i-cinc anys (1972) l’autor d’una significat que s’havia atrofiat [...] Aquesta Barcelona super- Guia inútil de Barcelona: ficialment desfigurada és, però, la meva ciutat. La retrobaré “A l’exili, insensiblement, hom elabora una imatge entre els arbres que hi manquen, entre les cares inconegu- perfecta del seu país [...] Se’n fa una terra incontaminada i des i els carrers nous. Costarà una mica perquè no es dóna incontaminable, robustament bastida en una cultura avial, pas fàcilment. Al contrari: és esquerpa de mena i li agrada que fa la seva via, que ningú no podrà tòrcer definitivament. jugar a fet i amagar. Però hi és: ho descobriré a còpia de Un munt de raonaments, profundament arrelats en el paciència i de sobresalts, de traïdores pors que ja no hi fos”. subconscient, elabora la formidable estampa, sense adonar- I, d’alguna manera, aquest és un dels reptes de l’escrip- se que allò que hom ha fet realment ha estat clavar a distàn- tura de Tísner, especialment la memorialística: reconstruir cia una injecció paralitzadora. Immobilitzem un breu una ciutat que, a l’exili, ha estat mitificada i que, novament moment de la història del país i el magnifiquem al nostre a Catalunya, no ha perdut del tot aquella imatge ideal. I grat, disfressant-lo de perenne. No compta tant allò que Tísner es defensa abans que qualsevol li ho pugui retreure. creiem com allò altre que volem creure, que necessitem Perquè, escriu: “Exagerar és mentir? Qualsevol jutge, per creure. Perquè hem d’acarar la nostra imatge portàtil amb mediocre que fos, s’avindria a qualificar-lo de legítima d’altres terres massa presumides [...] El fet és que, en el llarg defensa.” I en legítima defensa sembla escriure Tísner quan període d’exili, hom detura el temps respecte al país d’ori- dedica una part important de la seva producció literària a gen [...] Enllà de l’oceà, específicament en aquell trianglet ressuscitar, a través del record, del quadre costumista, de que enyores histèricament, tot s’ha paralitzat. Res no es l’anècdota pura, la Barcelona ideal anterior a la guerra, que mourà fins que no hi tornis. Has caigut, senzillament, en el no és la Barcelona esgarriada de Sales, ni la noucentista de domini de l’estirabot. Deu mil tones d’egocentrisme invo- Calders, sinó la modernista en el sentit més popular i, segu- luntari! I ara, sobtadament, ha arribat l’hora de plantar rament, més pintoresc del terme. davant el teu país mateix aquella imatge-símbol i comparar- Només així s’expliquen, per part de Tísner, la recupera- la amb la realitat. S’han acabat les trampes, deliberades o ció sistemàtica de les anècdotes de Rusiñol, de Peius o de inconscients. L’anàlisi és desoladorament cruel.” 31 A la pàgina següent, de dalt Mònica López Pérez Joaquim Elcacho a baix: Sònia Fernández-Vidal, que ha fet recerca al CERN i a Los Alamos; Òscar Tomico, de la Universitat La passió quàntica Òscar Tomico, de Tecnologia d’Eindhoven, i l’enginyera de Sònia reflexió sobre Mercedes Balcells, del MIT. Fernández-Vidal el disseny Com li va passar a Einstein, Sònia Fernández-Vidal va Els objectes que ens envolten són una part tan important començar en la física quàntica perquè no sabia que fos difí- del nostre món que, de vegades, ni tan sols ens adonem que cil. Tampoc no va pensar en el seu moment que fos impos- transformen les nostres vides. El disseny de les eines i les sible arribar a investigar al CERN (el temple de la recerca en màquines, per exemple, no només facilita o dificulta el física de partícules). nostre dia a dia, sinó que determina la manera en què vivim. Amb 34 anys d’edat, ha fet recerca al CERN (Ginebra), En aquest sentit, el dissenyador té una “responsabilitat a Los Alamos (EUA) i a l’Institut de Ciències Fotòniques ètica” quan decideix donar forma a un objecte que serà (Castelldefels), i ha estat professora a la Universitat Autò- utilitzat per milions de persones, explica Òscar Tomico, un noma de Barcelona. I, per si no n’hi hagués prou, ha escrit jove investigador català instal·lat a la Universitat de Tecno- dos llibres que han estat èxit de vendes, en els quals ha logia d’Eindhoven (Holanda). No es tracta que el dissenya- barrejat la ciència, la divulgació, la fantasia i l’amor. dor renunciï a fer la seva feina i passi a ser un mer El seu pare és professor de filosofia i història, però ella “facilitador” que dibuixa de manera simple allò que alguns va triar les ciències de ben petita. Somiava ser científica i consumidors creuen que volen, sinó que cal arribar a un anar-se’n a l’Antàrtida a investigar. Va descobrir la física compromís social per tal que el dissenyador assumeixi el mentre feia secundària, a l’institut, i va saber que allò era el seu rol transformador de manera conscient i positiva. que necessitava per entendre com funciona la gran Tomico proposa fer una “coreflexió” entre dissenyadors i màquina, l’Univers. usuaris per confrontar les raons fonamentals del dissenya- A la universitat es va trobar cara a cara amb la mecànica dor, les motivacions dels usuaris i els valors socials. quàntica, que la va captivar de seguida. Amb tot, reconeix “El nostre departament no és un equip de disseny indus- que, a diferència d’altres tipus de recerca, la quàntica és trial clàssic, sinó que ens centrem en les fases prèvies, en molt abstracta i teòrica. Sovint es pot fer amb un paper i un l’estudi de la societat i a trobar oportunitats per dissenyar llapis. “Les matemàtiques són el nostre idioma i la nostra com pot ser el futur”, afirma. La seva proposta passa per guia en aquest territori desconegut on sovint entrem. De “aconseguir una relació entre la persona i la tecnologia més vegades som exploradors perquè arribem a terrenys on natural, més humana; el cos, els moviments, la roba que ningú no ha estat abans”, explica. portem, poden servir per comunicar la nostra identitat, per La científica se sent molt afortunada d’haver fet recerca entendre millor l’estat del nostre cos o per millorar les capa- al CERN: “Hi havia dies que anava a prendre el cafè i al meu citats físiques”. Òscar Tomico va néixer a l’esquerra de l’Ei- costat seia un premi Nobel amb qui podia compartir la xample de Barcelona l’any 1979. Es va doctorar a la conversa..., que no sempre era científica. Sovint la filosofia Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) l’any 2007 amb era la protagonista de la sobretaula, l’anomenada tercera una tesi basada en la psicologia constructivista, en què estu- cultura, aquest pont entre humanisme i ciència.” diava l’experiència subjectiva aplicada al disseny de la inter- Quan el 4 de juliol passat van confirmar l’existència del acció. Ha estat investigador convidat i conferenciant en bosó de Higgs va emocionar-se i se li va escapar alguna diverses universitats i escoles de disseny, i va ser codirector llagrimeta: “El bosó de Higgs és la pedra angular del model del projecte “Repte creatiu” de Philips (2009). Ha estat estàndard, que ens explica com està constituïda la matèria. comissari de la mostra que va presentar a Disseny Hub El bosó és el responsable que algunes partícules adquireixin Barcelona (DHUB) el Departament de Disseny Industrial massa i d’altres no. De fet, és un repartidor de quilos!” de la Universitat de Tecnologia d’Eindhoven, on treballa des Després de més de set anys dedicats a la recerca, Sònia de fa cinc anys; actualment, hi treballa com a professor Fernández-Vidal sent la necessitat de sortir dels “temples” adjunt del grup de recerca Designing Quality in Interaction. i tria una manera poc ortodoxa de fer-ho: la novel·la. La “En una zona amb un teixit industrial com el del sud primera, pensada per a nens de 9 a 99 anys, és La porta d’Holanda té sentit un treball com el que porta a terme el dels tres panys, i l’altra, una novel·la d’amor, Quantic love. meu grup de recerca; Catalunya està avançant molt i crec La propera obra d’aquesta divulgadora sense complexos que la recerca que fem a Holanda en disseny de productes serà un assaig. “Els científics han de sortir de la seva biblio- i sistemes intel·ligents es podria aplicar també al nostre país, teca d’Alexandria si no volen ser cremats sense que ningú per exemple, en temes d’il·luminació intel·ligent o, també, els defensi. Si volem que la societat demani als polítics que en tèxtils”, assenyala Tomico, que conclou: “No és cap luxe, inverteixin en ciència, els científics hem d’explicar què la tècnica de coreflexió es pot aplicar en qualsevol àmbit. estem fent i ho hem de fer amb un llenguatge planer. El He treballat amb gent de la Salle, de Telefónica i de Turisme coneixement no pot continuar aïllat.” de Catalunya en coses semblants.” 32 GENERACIÓ ETC Generació etcètera Lluís Amiguet Mercedes Balcells: funcionària del MIT? No! “Qui ha dit que les enginyeries no atreuen les noies?”. L’en- ginyera Mercedes Balcells, pionera de la biomecànica i investigadora d’elit al Massachusetts Institute of Techno- logy (MIT), es fa aquesta pregunta i s’assenyala a si mateixa, perquè ella és la prova que qui ho diu s’equivoca. Balcells ja destacava juntament amb un grapat de joves enginyeres a l’Institut Químic de Sarrià (IQS). Una altra d’aquestes promeses de la seva promoció i ella mateixa es © Pere Virgili van quedar embarassades al mateix temps, però el nadó de la seva companya va néixer sense una orella. Per això van fundar Regenear (un joc de paraules entre “regenerar” i “ear”, orella en anglès). Regenear és una start-up concebuda per comercialitzar prototips biomecànics i de teixits i òrgans humans que l’en- ginyera Balcells i el seu equip perfeccionen ara entre el MIT i l’IQS, entre Boston i Barcelona. Es tracta d’un pont biotec- nològic que promet, ja que també és l’eix sobre el qual gravita el conveni amb el MIT perquè joves investigadors del país intercanviïn empreses i experiències amb els millors científics del prestigiós centre de recerca de Massachusetts. Va ser la mateixa Balcells qui va convèncer els directius del MIT perquè apostessin per Barcelona en els seus projec- tes d’expansió: “Vaig haver d’enfrontar-me als grans tòpics de la migdiada i la festa espanyola”, explica. I va aconseguir superar-los gràcies als seus dots dialèctics, però també perquè, abans, s’havia guanyat la confiança de les autoritats acadèmiques de Massachusetts amb un doctorat a Alemanya (“va ser l’oportunitat per aprendre alemany”) i © Pere Virgili un viatge llampec a Boston amb els últims euros que li quedaven de la beca Fulbright de “la Caixa”. “Al MIT hi havia els herois de la biomecànica, l’especia- litat que em fascinava, de manera que vaig agafar un avió i em vaig plantar a Boston. Vaig anar trucant a les portes dels despatxos sense cita prèvia ni secretàries pel mig. Simple- ment, quan trucava sortien els millors enginyers del món; els deia qui era i quedàvem per a un altre dia. Al final vaig quedar totalment fascinada per la seva feina. Vaig allargar la visita fins a aconseguir una cita amb el degà... I ara sóc un d’ells, una investigadora de plantilla.” Funcionària? “No! Al MIT no saben què és això: cada any et revisen el rendiment i els plans, i si els interessen, et renoven, i si no, no reps la carta del provost i llavors ja saps que has de començar a buscar una altra feina. Però això no em preocupa, perquè no tinc cap mena d’intenció de deixar de seguir treballant al màxim amb els millors.” © Pere Virgili 33 © John Mac Dougall / AFP / Getty Images Martí Estruch Axmacher Periodista. Delegat de la Generalitat de Catalunya a Alemanya entre 2008 i 2011 Dues ciutats a l’avantguarda d’Europa El que Amsterdam i Londres van representar en el passat ho són avui Barcelona i Berlín, que sovint comparteixen posicions als rànquings de ciutats més atractives o emprenedores. També tenen en comú el fet de ser ciutats de moda i culturalment molt avançades. Els berlinesos no amaguen la seva admiració per la capital de Catalunya. Si hi ha algun lloc de Berlín des del qual es pot veure Barce- exemple, pertany a un club d’amants del vi i ha usat Barce- lona, ha de ser el Teufelsberg, la muntanya més alta que hi lona diverses vegades com a campament base per explorar ha a la capital alemanya i rodalia. Teufelsberg significa les regions vinícoles catalanes. El Priorat és la seva prefe- “muntanya del diable”, però no passa de turonet. De fet no rida. La Helene ha descobert Catalunya gràcies a l’èxit de les és ni muntanya ni turó: és el lloc on al final de la Segona traduccions alemanyes de Jaume Cabré i ja ha fet dues esta- Guerra Mundial van acumular part de la runa de la ciutat des a Barcelona per aprendre-hi català. En canvi, el Michael bombardejada i destruïda, que no era poca. Actualment és és un dels molts que coneixen Barcelona com a capital de un indret on els berlinesos van a passar el dia quan és clar, Catalunya però després s’embolica perquè creu que Cata- hi fan volar estels o simplement gaudeixen de la vista. lunya és l’equivalent de Baviera i, per tant, el català un També s’hi poden visitar les restes de la gran estació de dialecte i no una llengua pròpia. El Norbert i la Sybille, per radar que els militars nord-americans hi van plantificar per la seva banda, es van trobar fa un any per sorpresa enmig de escoltar què deien els de l’altre costat del teló d’acer. les festes de la Mercè i hi van fer una troballa que els va Aprofitem l’alçada i la tradició d’espionatge del lloc per impressionar: la riquesa de les tradicions populars. Ja conei- dur a terme un experiment. És un matí net i assolellat, que xien els correfocs perquè havien viscut en directe el primer a Berlín són escadussers, i el resultat és aclaparador. A la que la Delegació de la Generalitat va organitzar a Berlín, pregunta sobre com veuen Barcelona, no hi ha diferències l’estiu de 2010, amb els Diables d’Argentona. Però els entre els qui passegen el gos, les parelles d’enamorats i els castells van ser una novetat que els va impactar tant que ja qui s’entrenen amb el parapent: a tots se’ls dilaten les han decidit que algun dia tornaran a Catalunya a fer-hi una pupil·les i se’ls dibuixa un somriure d’orella a orella, acom- ruta de jornades castelleres. panyat d’un “oh” inicial força intens per ser en alemany. El potencial internacional dels castellers és gran i encara Tothom hi ha estat fa poc o té un bitllet a la butxaca per està per explotar, com es va demostrar fa uns mesos a Nova venir-hi. Qui no hi té un fill fent un Erasmus, s’hi va aturar York. El cost dels desplaçaments massius és el principal fre, més temps de l’habitual viatjant amb InterRail o hi va passar és clar. A Alemanya, un dels despatxos d’advocats i consul- unes vacances inoblidables. toria més importants del país utilitza des de fa mesos els Els conceptes positius associats a la ciutat són molts i Castellers de Barcelona per a la seva imatge corporativa. Al coneguts: el bon temps, el menjar, l’arquitectura –amb web, a la publicitat, als powerpoints..., els conceptes d’unió, Gaudí dalt del pedestal–, les botigues, el mar, el Barça, les esforç col·lectiu i perseverança per assolir els objectius van nits de festa... N’hi ha, però, que van més enllà dels tòpics i acompanyats amb imatges de la colla. Convidar-los a fer una han descobert altres cares de Barcelona. El Roland, per actuació davant la Porta de Brandenburg de Berlín o a dins 34 BCN VISTA DES DE... BERLÍN Barcelona vista des de... Berlín gat i els bastoners de Llorenç del Penedès en dues edicions En aquesta pàgina, diferents del Carnaval de les Cultures berlinès, un festival de dalt a baix, cartells del primer correfoc que es fa durant el mes de maig i que treu més de mig milió que es va fer a Berlín, de persones al carrer. dins del Karneval der Kulturen de 2010, Barcelona és present en diversos llocs de Berlín i amb i actuació dels formes diverses, sovint silencioses o anònimes. Segur que Bastoners de Corbera de Llobregat. són pocs els compradors de roba multicolor que surten de A sota, el Bar Raval, la botiga berlinesa de Desigual, la més gran d’Europa amb de l’actor germanocatalà Daniel 1.400 metres quadrats, sabent que la seu central de la reei- Brühl, i l’hotel Gat xida multinacional tèxtil és a Barcelona. O els qui compren Point Charlie, amb un restaurant que és a la moderna botiga de sabates que Vialis va inaugurar a la un dels pocs llocs on capital alemanya l’any 2008. es pot tastar cuina Més difícil és ignorar la marca barcelonina del Bar Raval, catalana de debò. A la pàgina anterior, situat al vital barri de Kreuzberg, obert fa poc més d’un any vistes des del turonet sota l’impuls –i amb el capital– de l’actor Daniel Brühl. Teufelsberg –fet amb runes de la guerra–, Aquest, de pare alemany i mare catalana, és conegut a casa on els berlinesos van nostra per la interpretació que va fer, en català, del perso- a passar el dia quan és clar. natge de Salvador Puig Antich a la pel·lícula Salvador (2006). A Alemanya és molt popular, amb èxits cinemato- gràfics sonats com Good Bye, Lenin! (2003). Gran enamo- rat de Barcelona, Brühl ha posat per escrit el seu amor per la ciutat al llibre Ein Tag in Barcelona (Un dia a Barce- lona), publicat recentment i que avui dia decora els apara- dors de les llibreries de Berlín. Al Bar Raval, tant el nom com la decoració, com les tapes i la cervesa Estrella o les retransmissions dels partits del Barça recorden la ciutat que dóna la raó de ser al local. Ara bé, qui convoca centenars d’aficionats en els partits importants del Barça és l’activa Penya Barcelonista Berlín Culé, que aquesta temporada estrena nou local al Cine Moviemento. També hi ha alguns hotels a Berlín que no amaguen la seva relació amb Barcelona: des del luxós Eurostars Berlin, un cinc estrelles del grup Hotusa que l’alcalde Xavier Trias va inaugurar el novembre de l’any passat, fins a l’hotel de disseny Casa Camper, que només té dos establiments, l’un a la capital catalana i l’altre a l’alemanya, passant per l’en- cara més luxós Schlosshotel Grünewald, amb llibres en català i una habitació decorada al gust del dissenyador de moda Karl Lagerfeld perquè aquest s’hi allotja sovint. Menys luxós i per tant més assequible, i molt ben situat, és el Gat Point Charlie, que utilitza el gat com a element simbòlic de l’establiment. El restaurant, amb un concepte gastronòmic creat per la parella de cuiners Paula i Flip, és un dels pocs llocs on els berlinesos poden tastar cuina catalana de veri- tat. L’altre és el Mariona, a Kreuzberg, on Josep Troiano ofereix una carta que canvia cada dia segons la seva inspi- ració i allò que troba al mercat. Sovint Barcelona i Berlín comparteixen posicions als rànquings de ciutats, ja sigui com a més atractives per als turistes o com a més emprenedores. Comparteixen, també, el fet de ser ciutats de moda, culturalment molt avançades, on passen coses i on cal anar de tant en tant si es vol estar al cas de la cultura alternativa, el videoart o la música més moderna. El que Amsterdam i Londres van representar en © Guim Bonaventura el passat ho són avui Barcelona i Berlín. Potser Berlín una l’edifici del Bundestag és un projecte embrionari encara mica més que Barcelona, ni que només sigui perquè el preu pendent. Fins ara, la presència de grups catalans de cultura de l’habitatge i dels espais de creació és molt més assequi- popular a la capital alemanya sempre ha tingut molt d’èxit. ble per als joves i els artistes. Però Barcelona, sobretot al A l’esmentada visita dels Diables d’Argentona, cal afegir-hi pic de l’hivern, continua provocant un “oh” molt sonor en la participació dels gegants i grallers de Corbera de Llobre- boca dels berlinesos. 35 Il·lustracions: Manel Andreu La ciutat novel·lada El debat sobre la gran novel·la de Barcelona ha estat viciat per una rivalitat absurda. Avui no interessa tant decidir en quin idioma s’han escrit les millors novel·les, com donar fe de la influència mútua. Aquest dossier descobreix que Ruiz Zafón llegeix Narcís Oller i Rodoreda; que Montero Glez admira Vallmitjana i Sagarra; que Nada, de Laforet, es pot llegir en paral·lel a La Plaça del Diamant, de Rodoreda, o Jo confesso, de Cabré; i que les Barcelones de Marsé i Mendoza són tan vives en l’imaginari col·lectiu com la real. 36 DOSSIER La ciutat novel·lada Ignacio Martínez de Pisón Escriptor i crític literari Guerra i postguerra: la visió de Joan Sales Considerada una de les millors novel·les de la postguerra, Incerta glòria es va publicar per primera vegada el 1956, però l’autor la va anar ampliant i modificant fins a la versió definitiva de 1971. Barcelona hi apareix com una ciutat de rereguarda, on les parets estan empaperades amb propaganda republicana i els reflectors perforen la nit a la recerca de bombarders. A les últimes parts de l’obra, publicades amb el títol d’El vent de la nit, la protagonista és la fosca Barcelona dels vençuts. La Barcelona d’Incerta glòria és una ciutat de rereguarda, en què les parets estan empaperades amb cartells de propa- ganda republicana i els reflectors antiaeris del Tibidabo i de Montjuïc perforen la nit a la recerca de bombarders italians. També és una ciutat interioritzada, gairebé metafísica, reflex de la turmentada religiositat del narrador, Cruells, i de la transformació espiritual de la protagonista, la Trini, jove anarquista convertida al cristianisme. D’aquí prové la seva inconcreció: tantes caminades per Barcelona i tan poques referències precises. La Trini, que va néixer al carrer Hospital (on continuen vivint els seus pares), assisteix a misses clandestines en un pis del carrer Arc del Teatre i deambula per la Rambla i els voltants de la Boqueria fins a aturar-se en els que semblen els límits del seu reduït àmbit geogràfic: la plaça de Cata- lunya, la ronda de Sant Antoni, el carrer Pelai, els aparadors buits del qual palesen el desabastament que pateix la ciutat. El més curiós és que, durant els quasi tres anys de la contesa, la Trini no viu a la Barcelona antiga, sinó a Pedral- bes, a la luxosa torre familiar d’en Lluís, el seu company i el pare del seu fill. En les sis-centes i escaig pàgines de la novel·la el lector no hi trobarà cap episodi ambientat en l’ex- tensa àrea urbana que separa Pedralbes de Ciutat Vella. Entre la Barcelona en què la Trini passa les nits i la Barce- lona per la qual es mou durant el dia hi ha un buit immens: l’Eixample, per dir-ho d’alguna manera, no existeix a Incerta glòria. El curiós del cas és que jo sempre havia tingut Joan Sales per un senyor de l’Eixample. D’on vaig poder treure aquesta estranya idea? Suposo que d’un dels episodis clau d’El vent de la nit, la continuació d’Incerta glòria, en què Sales recrea un dels fets més destacats de la resistència de l’Església catalana al franquisme, la manifestació de cape- senyor de l’Eixample si la seva vida no hagués patit la llans de l’11 de maig de 1966. Aquell dia, més de dos-cents violenta sotragada de la derrota. De fet, fins que aquesta sacerdots van anar de la Catedral a la prefectura de policia derrota el va enviar a l’exili, el seu domicili era al número 36 de Via Laietana per entregar un document de protesta pels del carrer Rosselló, un edifici racionalista de 1930 que maltractaments patits per estudiants i treballadors. Un encara es conserva, tot i que transformat i malparat, i que d’aquests sacerdots era Cruells, que amb aquest acte de va ser el primer bloc d’habitatges construïts per l’arquitecte coratge cívic cercava una mena de redempció personal. Josep Lluís Sert. Quan els religiosos es van plantar davant l’entrada de la Des que va tornar de l’exili el 1948 i fins que va morir el comissaria, els policies no es van estar de clavar-los uns 1983 va viure, en canvi, en una zona benestant allunyada bons cops i perseguir-los després fins al lloc on van acudir del centre: al carrer que abans es deia de la Mare de Déu per refugiar-se: els jesuïtes del carrer Casp. Per fi la geogra- del Pilar, al barri del Coll, per damunt de la ronda del Mig i fia literària de Sales desborda els límits de Ciutat Vella per ja tocant al Carmel. Com aquell qui diu, en terra de ningú, internar-se a l’Eixample! en ple camp, en un territori escabrós i poc accessible al qual La ciutat d’El vent de la nit és la Barcelona canalla i la família de l’escriptor acostumava a referir-se com a “cims aprofitada dels vencedors; però, sobretot, la fosca Barce- borrascosos”. Des d’aquesta talaia Sales veia com es trans- lona dels vençuts. Joan Sales hauria esdevingut el clàssic formava la seva vella Barcelona. 37 La ciutat novel·lada Najat El Hachmi Escriptora Dues peces del mosaic Nada de Carmen Laforet i La plaça del Diamant de Rodoreda són obres paral·leles que es complementen en molts aspectes per esdevenir peces del mosaic d’una mateixa realitat històrica. Llegides l’una seguida de l’altra, la sensació és que, encara que escrites en llengües diferents, formen part d’un mateix tot. Nada és el viatge iniciàtic d’Andrea, en totes dues novel·les, tot i que de l’opressió, l’enclaustrament i la deca- que arriba amb divuit anys acabats de manera molt diferent: Andrea passa dència de tota una època i d’una classe fer a Barcelona, mentre que la història gana perquè no se sap administrar bé la social. Davant la decepció que significa de Natàlia-Colometa és la d’una dona paga d’òrfena que rep, mentre que per a l’heroïna de Laforet l’ambient asfi- jove de Gràcia des que festeja amb qui Rodoreda parla de la gana com a conse- xiant de la casa plena d’objectes amun- serà el seu primer marit fins als primers qüència directa de la guerra. Però si tegats, aviat començarà a deambular anys del franquisme. El marc temporal una cosa tenen en comú les dues frenèticament pels carrers de la ciutat, de totes dues novel·les s’encavalca: novel·les és Barcelona. atreta sobretot per la part antiga, el Andrea centra el relat en el seu primer Per a la protagonista de Nada la Gòtic, i pel Barri Xino. L’edifici central any a la ciutat poc després d’acabar-se ciutat té una gran importància, fins al de la Universitat de Barcelona també la guerra, mentre que La plaça del punt que esdevé un personatge més, apareix com a escenari del desassossec Diamant comprèn els anys previs i potser el més present després de la de l’adolescent. Aquest acte de caminar alguns de posteriors. mateixa Andrea. Hi arriba de nit, en fins a l’extenuació pels carrers de Pel que fa a la classe social, també tren, des d’un poble que desconeixem, i Barcelona el viu com una autèntica alli- es poden llegir com dos volums que es esperançada per l’expectativa de lliber- beració, encara que al final la ciutat ja complementen: Rodoreda se centra tat que el paisatge urbà representa en se li ha fet petita. bàsicament en la classe treballadora; el seu imaginari. La Colometa de Rodoreda, en canvi, Carmen Laforet, en la decadència que El domicili dels seus parents al centra el seu dia a dia en el barri de pateix una família vinguda a menys, carrer Aribau és l’escenari central de Gràcia i amb prou feines en surt; només alhora que dibuixa de passada les tots els esdeveniments del relat, el lloc s’esmenten de passada la Rambla o la desigualtats socials de l’època. La misè- on es concentren els nusos dels conflic- casa on va a netejar la protagonista, que ria i la gana d’aquests anys són presents tes familiars. El pis representa l’espai de es troba més enllà de Gran de Gràcia. En algun moment en què la dona també deambula pels carrers, a la manera d’Andrea, arriba als Jardinets de Gràcia i la Diagonal. Les descripcions del barri van evolu- cionant al ritme que canvia la vida de Natàlia: al principi hi apareix lluminós, alegre i ple de vida, amb el ball a la plaça del Diamant i ella fent de dependenta en una botiga de dolços, però a mesura que es va enterbolint la vida de la prota- gonista es va enfosquint també la descripció dels carrers i les places. I és clar, el moment més claustrofòbic i en què el paisatge urbà esdevé més cruent correspon a la Guerra Civil. Ens són descrits els temps previs, els bombar- dejos i l’escassetat, i el que al principi era teló de fons, la situació històrica, va posant-se en primer pla. I allà on acaba La plaça del Diamant podríem comen- çar Nada, de manera que ens queda una fotografia força nítida de la Barce- lona de l’època. La ciutat novel·lada Cristina Cerezales Laforet Escriptora De ‘Jo confesso’ a ‘Nada’ Tant a la novel·la de Jaume Cabré com a la de Carmen Laforet la ciutat traspua la por i el dolor de les postguerres, però els seus protagonistes se’n mantenen al marge, vivint la seva pròpia tragèdia interna. Cap dels dos no és lliure de gaudir de la vida a la seva manera. La intel·ligència només pot ser narrada carrer València, de la mateixa manera aquest dolor. Però tant Adrià com des de la intel·ligència. A la novel·la Jo en què vaig viatjar a Barcelona per Andrea es mantenen al marge, vivint la confesso, Jaume Cabré ho aconsegueix primera vegada en l’adolescència, seva pròpia tragèdia interna. La seva d’una manera magistral, i encara més també literàriament, conduïda per la llibertat no està només restringida per perquè introdueix el lector, com per art mare, Carmen Laforet, a una altra casa l’ambient gris i ranci de la ciutat en de màgia, en aquesta facultat, fent-l’en de l’Eixample al carrer Aribau. No postguerra. Cap dels dos, malgrat la partícip. coneixeria Barcelona personalment fins seva clara intel·ligència, no és lliure de Mentre llegia amb un interès crei- uns quants anys més tard, de manera gaudir de la vida a la seva manera. xent les més de vuit-centes pàgines que aquella primera presentació de la Estan involuntàriament reclosos en una d’aquest llibre, em preguntava amb ciutat a través de Nada va quedar casa de l’Eixample, on s’intueix un curiositat professional com l’autor ho profundament gravada en mi. passat pròsper, de burgesia catalana. havia aconseguit, com havia reeixit a Per alguna raó, la novel·la de Jaume I en tots dos casos, quan aconse- endinsar-nos en la ment privilegiada Cabré m’ha portat a aquesta primera gueixen trencar algunes de les cadenes d’Adrià Ardèvol, a més de traslladar- imatge. Potser és a causa d’algunes simi- que els aferren, ens encomanen la pleni- nos les seves sensacions i angoixes, i lituds en la forma de percebre la ciutat tud i la joia de passejar per aquests fins i tot aquest sentiment de culpa que tant d’Andrea a Nada, com d’Adrià a Jo carrers de l’Eixample, cap a la Univer- desborda el personatge amb causes confesso. sitat, cap al Gran Teatre del Liceu, cap esdevingudes fins cinc-cents anys En les dues novel·les estan presents a l’església de Santa Maria del Mar; abans del seu naixement, i que ens les seqüeles de la Guerra Civil, i a Jo sensacions que s’afegeixen a la meva connecta amb la consciència de culpa confesso s’hi afegeixen, a més, les de la pròpia experiència cada vegada que tinc universal. Segona Guerra Mundial. En els dos la sort de passejar per aquesta ciutat Jaume Cabré ens fa viure el seu casos la ciutat traspua aquesta por i tan bella. personatge des de dins i des de fora, usant amb una gran naturalitat tant la tercera persona com la primera per referir-s’hi. És potser per això que la lectura de Jo confesso ha estat per a mi una experiència vivencial. M’he sentit traslladada literàriament a una casa del La ciutat novel·lada Jordi Puntí la van deixar en un descampat del carrer Legalitat, en un Escriptor dels crims més comentats i silenciats de la postguerra. Com molta gent, vaig conèixer la cabellera rossa i el El passaport Marsé perfum fatal de Carmen Broto perquè Juan Marsé la va convocar a Si te dicen que caí (1973), una novel·la que era un repàs als paisatges de la seva infància i la guerra, una Hi ha ciutats de paper que resulten més vives barreja de records personals i aventis que circulaven pels que les de debò. Hi ha pocs autors que hagin carrers de Gràcia. Marsé hi feia sortir l’Alaska, punt de alçat una Barcelona tan ancorada en la reunions subversives i de mala vida, i traçava al voltant de memòria popular, tan present en l’imaginari Carmen Broto una trama que s’esdevenia als carrers del col·lectiu. barri, als cines, a les rebotigues fosques, als tramvies que llançaven guspires. Amb aquella primera lectura em vaig treure el passaport per al territori Marsé, un mapa de Barce- Durant vuit anys vaig viure a tocar del bar Alaska, que és a lona que és alhora real, realista i mític. la cantonada del passeig de Sant Joan i el carrer Pare Claret. Els novel·listes creen uns lligams afectius amb els deco- Sovint, quan hi convidava algun amic a fer el vermut, li expli- rats que trien per als seus llibres. No és mai una tria aleatò- cava que és un bar amb més llegenda del que aparenta. Els ria. La ciutat que s’inventen, els carrers i les cases que deia, per exemple, que l’Alaska era un dels llocs que freqüen- recreen, formen part de l’essència dels personatges –els tava Carmen Broto. La història diu que la Broto, prostituta i marquen– i després esdevenen una part important de la entretinguda de l’alta societat, vivia just a l’altra vorera i memòria del lector. Hi ha ciutats de paper que resulten més molts dies, quan tornava a casa de matinada, feia l’última vives que les de debò. En el cas de Marsé la identificació és copa al bar. El gener de 1949 tres homes la van assassinar i especialment intensa. Hi ha pocs autors que hagin alçat una Barcelona tan ancorada en la memòria popular, tan present en l’imaginari col·lectiu. L’essència urbana de les novel·les de Marsé prové del seu interès per uns personatges margi- nals, que saben saltar d’una classe a l’altra com qui canvia de barri, o que troben en l’estranyesa dels llocs desconeguts una via d’escapament. La oscura historia de la prima Montse, Ronda de Guinardó, Un día volveré, Rabos de lagartija... Cada nou títol amplia el mapa i en detalla els carrers ja coneguts. De les barraques del Carmel a les foscors del Xino, de la plaça Rovira al Ritz, del restaurant Tibet a les ombres protectores del parc Güell, del cinema Roxy al bar Delicias, del club de tennis La Salut... Podria continuar fixant els topants del mapa Marsé, però l’enumeració freda no porta enlloc. M’atreu més la figu- ració d’una ciutat literària que és compartida per altres narradors –i que acaba formant dins la memòria de cada lector una topografia pròpia. En posaré un exemple. Penso en Últimas tardes con Teresa (1966), que és tal vegada la novel·la en què la presència de Barcelona és més determi- nant. Parlant del Pijoaparte, Marsé escriu: “Acaba de salir de su casa, que forma parte de un enjambre de barra- cas situadas bajo la última revuelta, en una plataforma colgada sobre la ciudad: desde la carretera, al acer- carse, la sensación de caminar hacia el abismo [...]”. A l’instant la meva memòria de lector se’n va cap a El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda –publicada també el 1966–, i al dia que la Cecília Ce se’n va a viure a les barra- ques amb l’Eusebi: “La barraca només tenia dues parets de maó; les altres eren fetes amb llaunes, amb fustes velles i amb trossos de sac entaforats per les escletxes”. La mateixa operació serviria per a altres casos: Marsé ressona en Blai Bonet, que ressona en Vázquez Montalbán, que ressona en Sagarra, que ressona en Josep M. Planes, que ressona en Vila-Matas, que ressona en Josep Pla, que ressona en Enrique de Hériz, que ressona en Marsé... Són mirades diferents, a vegades fins i tot oposades, però el misteri és que les unes es reflecteixen en les altres, perquè la ciutat és un gran calidoscopi. La ciutat novel·lada Javier Pérez Andújar Escriptor El desencís segons Eduardo Mendoza A Mauricio o las elecciones primarias es dibuixa una ciutat deprimida que no gosa fer realitat el que anhela, una Barcelona que va del somni prescrit de la transició al somni promès dels Jocs Olímpics, igual que el malalt que canvia d’estimulants a veure si l’encerta. Barcelona és la llegenda de la ciutat sense nom perquè no hi ha manera de pronunciar dues vegades el seu nom i que signifiqui el mateix. Dins de cada novel·la ambientada a Barcelona hi viu una ciutat diferent; tant se val que els llibres siguin del mateix autor. A Eduardo Mendoza (que és el novel·lista que ha recreat més visions de Barcelona) no és igual, per citar-ne unes quantes, la Barcelona de La verdad sobre el caso Savolta, que la de La ciutat dels prodigis, que la d’El enredo de la bolsa y la vida (la més recent, assolada per la crisi actual, on fins i tot el famós detectiu sense nom es queda sense el seu negoci de perruqueria) ni que la de Mauricio o las elecciones primarias. De totes que el d’aquest llibre. Cap escriptor no ha sabut llegir Pío les Barcelones llegides en l’obra d’Eduardo Mendoza, és Baroja millor que Eduardo Mendoza. Aquí, com a Baroja, tot aquesta última la que m’ha colpit més; no solament impres- és un reflex d’un estat d’ànim: el fraseig abrupte, els diàlegs sionat, apassionat o fascinat: ara parlo d’emocions. secs i llunyans, com sentits a la casa del costat, la ciutat Es va publicar el 2006, quan Mendoza feia una llarga mateixa, els seus paisatges i, sobretot, els seus personatges. temporada que tenia els seus lectors sotmesos a la llei seca. Mauricio és un indecís que viu en un estat d’anhel perma- Només havia escrit dues obres en els últims deu anys: el nent; així doncs, quan la vida el fa escollir entre dues reali- 2001, la novel·la La aventura del tocador de señoras, i tats, entre dues formes de plasmar-se com a ésser viu, es aquell mateix estiu, un fulletó de ciència-ficció per a El paralitza i deixa que la realitat més potent l’arrossegui com País, El último trayecto de Horacio Dos, que després es una riuada s’emporta un tronc mort, o una ciutat sencera. va recollir en un llibre. A més totes dues eren d’humor, de En tots els llibres de Mendoza del que més es parla és de manera que la part herbívora (o potser carnívora) de la la lluita per l’amor, de la difícil lluita per establir un amor fauna lectora es caragolava de fam. El 2006 ja vam viure que no és mai a l’abast. Les eleccions primàries d’en Mauri- temps presents, si entenem el present com el desmantella- cio són entre una jove advocada de classe mitjana, que ment de tot allò que han aconseguit les generacions ante- encara viu amb els pares, i una dona de Santa Coloma, una riors. És l’any en què explota la bombolla immobiliària i la roja històrica que fa vida independent. Però també totes gent comença a sortir al carrer en defensa del dret a l’habi- dues representen aquests dos somnis en què se submergeix tatge. I és quan apareix Mauricio o las elecciones prima- l’època narrada: la promesa de l’èxit anunciat a Lausana i rias, una novel·la ambientada en una altra de les èpoques un somni al qual, com que no es va acomplir, només li queda més descoratjadores i dures de la nostra ciutat, la que té morir, igual que moren tots els somnis trencats, de la lloc entre les eleccions a la Generalitat de 1984 (on el mapa manera més trista i solitària. En Mauricio és l’home sense polític català queda fixat per a tota l’eternitat) i la nomina- voluntat, atrapat en una onada de pessimisme i que al final ció el 1986 de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics. És es veurà atrapat en una onada d’optimisme. Però això no la Barcelona del desencís de l’esquerra (la novel·la comença vol dir que s’hagi redimit. Mauricio Greis és també la imatge amb els socialistes buscant gent per omplir les seves llis- invertida d’Onofre Bouvila a La ciutat dels prodigis (la filò- tes), de l’especulació immobiliària que sotmet els ajunta- loga Cristina Jiménez-Landi Crick ha escrit sobre el pas de ments, la Barcelona dels confins ignots (part de l’acció la Barcelona moderna a la postmoderna a través d’aquestes transcorre a Santa Coloma de Gramenet)... S’hi dibuixa una dues novel·les); així, doncs, una obra és mirall de l’altra, de ciutat deprimida que viatjarà d’un somni a un altre i que no la mateixa manera que ho són les seves respectives Barce- gosa fer realitat el que anhela, que va del somni prescrit de lones. Els llibres d’Eduardo Mendoza contenen el mirall que la transició al somni promès de les Olimpíades, igual que el Stendhal va introduir a la novel·la. Per l’obra de Mendoza malalt que canvia d’estimulants a veure si l’encerta. es va reflectint Barcelona en tots els seus rostres. Quan vaig La novel·la està escrita amb una prosa feta miques per llegir Mauricio o las eleccions primarias, hi vaig veure la destral basca de Baroja. No hi ha Mendoza més barojià reflectit el meu. 41 La ciutat novel·lada Sergi Doria Periodista i crític literari Ruiz Zafón i el cànon literari barceloní L’ombra del vent recrea una urbs gòtica amb les arts pròpies del món audiovisual. A les seves pàgines, que tenen com a referents els grans autors que abans van exercir la seva mirada sobre Barcelona, l’esperit de la ciutat aconsegueix un vol universal. Carlos Ruiz Zafón va posar el 2001 la gran novel·la de Barce- lona en l’òrbita del best seller amb L’ombra del vent. Els seus mèrits: entroncar amb la narrativa de tradició realista per imaginar una ciutat gòtica amb les arts audiovisuals. L’escriptor no persegueix un rigor històric, sinó crear atmosferes inoblidables. La Rambla se’ns apareix sota “un sol de vapor” que es vessa “en una garlanda de coure líquid”. Barcelona i els seus misteris, com el fulletó que Anto- nio Altadill va popularitzar en l’últim terç del segle XIX. Dracs modernistes de ferro forjat: boiroses històries de malenconia i desassossec. Topografia: el petri Barri Gòtic, la salobre Ribera, el nocturn Raval, la gaudiniana Sagrada Família, torres burgeses a Pedralbes, Sarrià o el Tibidabo; Montjuïc, amb el castell i el cementiri mirant al mar. Del cànon barceloní, Ruiz Zafón subratlla títols en llengua cata- lana com La febre de l’or, de Narcís Oller: la Barcelona del Borsí i l’ambició financera en la primera gran novel·la d’una Ciutat Comtal en trànsit cap a una modernitat que va de 1892 a 1992, i també La plaça del Diamant i Mirall tren- cat, de Mercè Rodoreda: confidències quotidianes amb el rerefons de la postguerra. De la literatura barcelonina en castellà, La verdad sobre el caso Savolta, d’Eduardo Mendoza, o la Rosa de Foc del pistolerisme… Tanmateix, confessa que la història que més l’ha impactat és Nada, de Carmen Laforet, perquè “captura un cert aire de la Barcelona intangible”. No és casualitat, a manera d’homenatge, que la guanyadora del primer premi Nadal veiés la llum el maig del 45 i L’ombra “assessor bibliogràfic” de la llibreria Sempere que combat del vent arrenqui precisament l’estiu d’aquell mateix any. amb una erudició irònica l’àcid reflux d’una memòria perso- La profunda impressió d’Andrea quan arriba a una Estació nal inquietant. de França on no l’espera ningú es podria equiparar al Daniel Ruiz Zafón destaca també l’obra de Juan Marsé i, pel seu Sempere que s’endinsa en una Barcelona enigmàtica; tots valor documental, Mariona Rebull i El viudo Rius, d’Igna- dos perceben l’atmosfera humida del misteri, que esglaia i cio Agustí. El viudo Rius encarna el fabricant tèxtil barceloní atreu alhora. Laforet escriu: “Un aire marino, pesado y que consumeix els seus dies entre balanços del proteccio- fresco, entró en mis pulmones con la primera sensación nisme econòmic –tema que també aborda Oller– i l’obsessió confusa de la ciudad. Una masa de casas dormidas; de per una dona. El veiem acompanyar el seu fill Desiderio als establecimientos cerrados; de faroles como centinelas escolapis de Sarrià: “Era como si se hubieran trasladado a borrachos de soledad…” otra ciudad, a otro mundo…” Els escolapis són ben a prop Sensibilitat de la soledat equiparable a les heroïnes de dels jesuïtes, on l’autor de L’ombra del vent va estudiar i va Rodoreda i la seva particular forma de metabolitzar colors, voler que estudiés Julián Carax: “La façana, esquitxada de olors i objectes oblidats entre ombres del passat. Pel que fa finestrals en forma de punyal, retallava els perfils d’un palau a Eduardo Mendoza, l’humor paròdic dels detectius cripti- gòtic de totxo vermell, suspès en arcades i torrasses que cocrítics palpita en el loquaç i picaresc Romero de Torres, despuntaven per damunt de les capçades d’un platanar en 42 La ciutat novel·lada forma d’arestes catedralícies”. En aquest col·legi burgès, Ruiz Barcelona només possible en literatura; identificar-nos amb Zafón conjuga secrets familiars amb la ironia mendocina de les sensacions dels seus personatges. Un exercici que no les criptes embruixades: “En els seus bons temps, diguem s’ha de confondre amb una forma de nostàlgia que li sembla entre el 1880 i el 1930, si fa no fa, […] acollia la flor i nata dels perillosa i inexacta. malcriats de rància i antiga soca i la bossa ben plena”. Més autors predilectes, més enllà del cànon barceloní: Els passatges i paisatges que travessa el nou ric Gil Foix Charles Dickens i Stephen King. La connexió fulletonesca i de La febre de l’or –carrer Ample, plaça del Palau, la Llotja, el misteri “monstruós” ens condueixen fins al borgeà la Ciutadella de l’Exposició de 1888 i, també, la muntanya Cementiri dels Llibres Oblidats sota la llum macilenta del de Montjuïc– emmarquen la Barcelona de Ruiz Zafón i la carrer Arc del Teatre, on l’impuls del buscador de tresors d’Eduardo Mendoza. El primer mou les seves intrigues en empeny Daniel Sempere cap al llibre que va rubricar Julián aquesta topografia i el Mendoza de La ciutat dels prodigis Carax, aquell escriptor maleït: “Hi va haver un temps, de dóna el nom de Delfina –el mateix de la filla de Gil Foix– a nen, en què potser per haver crescut envoltat de llibres i de la noia de la pensió on Onofre Bouvila inicia la seva esca- llibreters, vaig decidir que volia ser novel·lista i portar una lada crematística. vida de melodrama”. L’esperit d’aquesta Barcelona eterna i Tenint com a referents aquests autors en català o en suggestiva aleteja, fins a aconseguir un vol universal, a les castellà, Ruiz Zafón pretén compartir la “mirada” sobre una pàgines de L’ombra del vent. 43 Montero Glez Escriptor De Cervantes a Sagarra, i més Barcelona s’ha anat construint pàgina a pàgina des de Miguel de Cervantes fins als nostres dies. És la ciutat més literària de totes, feta de pàgines i carrers, de barris i de tinta. És literatura sota el fanal indecent d’un prostíbul. És més que una ciutat. Percebuda en una cantonada mediterrània del mapa penin- Ja que escrivim sobre Marsé, cal apuntar que Barcelona sular, Barcelona és la ciutat més literària de totes. Tant és no seria Barcelona sense l’ajuda de Marsé i d’unes aventis així que fins i tot Don Quixot hi va caminar i hi va visitar que van contribuir a aixecar els fonaments d’una ciutat arruï- una impremta. Convé recordar les paraules que Cervantes nada per la guerra. L’agressió que va patir per part de l’Es- va fer dir al seu personatge més universal: “Barcelona, panya dels privilegis es va fer més suportable gràcies a la archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, imaginació d’homes com Marsé o Francisco González hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza Ledesma, que es va convertir en Silver Kane per entretenir de los ofendidos y correspondencia grata de firmes la postguerra. Ho va fer escrivint novel·les de butxaca per a amistades, y en sitio y en belleza, única”. adults; històries d’acció directa on l’heroi era un cowboy Des de Miguel de Cervantes fins avui, Barcelona s’ha cremat pel sol i per la pólvora, però que podria haver estat anat construint pàgina a pàgina, i ha quedat definida a partir un d’aquells llibertaris que van lluitar per defensar la digni- del segle passat amb la mirada de Juli Vallmitjana, un autor tat del seu poble. Un d’aquests personatges de carn i ossos oblidat avui dia, però d’una intensitat única a l’hora de que apareixen a les memòries de García Oliver, el combatiu captar la vida a l’altra banda dels marges. Gitanos, ravals, anarquista que, juntament amb Ascaso i Durruti, formaria el barraques, nens tinyosos i aigües estancades on va quedar grup d’acció Los Solidarios, un grup que només podia sorgir submergida una època que va castigar Barcelona amb la a Barcelona, bressol de l’anarquisme actiu. realitat de les epidèmies i de la fam. La ciutat que no volia Amb tot, si hi ha una novel·la que conté totes les altres veure ningú, la va denunciar Vallmitjana a les seves obres. novel·les de Barcelona i sense la qual no existirien ni Marsé, Si modernament hi ha hagut un hereu de Vallmitjana, és ni Mendoza, ni González Ledesma, ni jo mateix, i que és la sens dubte Francesc Candel, fill d’emigrants que va créixer mare dels ous de la novel·la contemporània escrita en caste- a les barraques de Montjuïc i que va escriure unes històries llà –tot i que va ser escrita en català–, és Vida privada, de plenes de cicatrius i sabors obscens. Uns anys després sorgi- Josep Maria de Sagarra. És la història de la família Llobe- ria un altre fill bastard de Montjuïc: Francisco Casavella. Per rola, una família exemplar que va veure com el seu llinatge a Casavella, Barcelona va ser mare, núvia, esposa i alguna es floria; una família de classe alta a qui deixaria exposada cosa pitjor: una exdona amb qui continuava compartint pis, el corc del vici. Ara que preparo una novel·la que es desen- vergonya i una salutació de circumstàncies a la porta del volupa a Barcelona, carrego la motxilla amb les obres de lavabo. Casavella va deixar escrites les millors pàgines de la tota la colla i oriento el meu rumb cap a aquesta ciutat tan Barcelona de finals del segle passat. Sens dubte, el millor literària com certa. Perquè Barcelona són pàgines i carrers, narrador de la seva generació, que també és la meva. Juan barris i tinta. Barcelona és literatura sota el fanal indecent Marsé ho assegurava. d’un prostíbul. Barcelona és més que una ciutat. 44 Jordi Amat I amb tos pecats, nostra! Odes a Barcelona, 1840-2011 Tria, pròleg i notes de D. Sam Abrams Ajuntament de Barcelona Barcelona, 2012 334 pàgines Al final del pròleg que encapçala el El lector, d’entrada, podria pressu- çat a la col·lectivitat. Bona part de les llibre, afirma Sam Abrams: “La litera- posar que només llegirà odes escrites en odes que tenen Barcelona com a esce- tura catalana té un problema greu a català, però la segona i la tercera –les de nari (també les més anodines) han l’hora d’estudiar, documentar, editar i Víctor Balaguer i Amalia O’Crowley, de tingut aquesta funció, des de l’encara transmetre correctament el seu immens l’època de la Renaixença– són castella- corprenedora de Joan Maragall fins a la i riquíssim patrimoni.” El judici és com nes. Perfecte. Però malgrat que Abrams reflexió d’un Lluís Jou (“Tingues cor a mínim discutible, però Abrams així ho pondera al seu pròleg odes castellanes mediterrani, Barcelona”), passant per creu i es compromet a provar de corre- més recents (no en menciona una d’ex- l’esquemàtica concatenació polititzada gir aquesta disfunció. I un fruit del seu cel·lent, “Nostalgia urbana”, de Joaquim de Joan Brossa o el brillant cor històric compromís és l’antologia d’odes que Marco, inclosa a El muro de Berlín), elaborat per José Agustín Goytisolo per tenen el tractament literari de Barce- després no les reprodueix. Una llàstima. elogiar el mestissatge com a vertebració lona com a denominador comú. Un El conjunt, en tot cas, fa prou patxoca i moral de la ciutat. corpus generós, que inclou poemes és representatiu tant de l’evolució dels Em preguntava abans per què els escrits al llarg de més d’un segle i mig i grans moviments literaris com de les grans simbolistes de la lírica moderna que, com sosté el crític, han acabat successives mutacions de la ciutat. no van escriure odes a Barcelona. És a configurant un autèntic subgènere de la El primer poema és “Barcelona”, del través del símbol, com va explicar Octa- lírica catalana, divulgat més de dues patriarca Joaquim Rubió i Ors, publicat vio Paz, que la poesia esdevé meca- vegades al llarg dels darrers decennis. el 2 de febrer de 1840 al Diario de nisme d’anàlisi de la subjectivitat El principal mèrit de la present Barcelona. Aquesta oda pionera elabo- contemporània. I potser l’aprofundi- antologia és l’afany d’incloure tantes rava ja dos dels cronòtops que han ment en la pròpia individualitat quedi odes com sigui possible. El criteri no és, esdevingut més recurrents del subgè- depassat per un conjunt simbòlic tan doncs, la qualitat sinó la quantitat. Es nere: el mar i Montjuïc. Proclama de potent, accelerat i plural com ho és la recopilen poemes de 41 poetes, alguns romanticisme descarat, la mirada ciutat. Però, alhora, des de fa més d’un molt extensos, i no només les peces anacrònica que Rubió projecta està segle, no hi ha manera de comprendre clàssiques –Rubió, Verdaguer, Maragall, focalitzada en un passat gloriós pericli- la subjectivitat contemporània fora de Pere Quart–, sinó també d’altres de tat. L’acumulació d’imatges d’un temps la circumstància urbana. Al subgènere menys conegudes (Abrams destaca les idealitzat intensifica el dramatisme de l’oda a Barcelona (a diferència de antiodes modernistes d’Apel·les Mestres inherent a l’ubi sunt, tòpic clàssic a l’oda a Nova York, posem per cas) no li i Jeroni Zanné) i una tria valuosa d’au- través del qual el poeta vol intervenir en ha estat fàcil resoldre aquesta teòrica tors contem poranis, demostració del el seu present. Aquesta ciutat és avui paradoxa. Diria que, finalment, ho ha coneixement que l’antòleg té de la “comtessa sense corona”, però “un fet a través d’una poesia de caire més poesia d’ara mateix i, sobretot, de la temps fou en què parties / del mar lo aviat meditatiu. I són alguns dels millors bona pervivència d’una tradició que és ceptre amb Venècia” (nostàlgia dels poemes del llibre –el sublim i magnètic principalment local. Una pervivència temps heroics que més endavant farà d’Enric Casasses, els de Joan Margarit o que, a més, té els seus suggeridors seva, per exemple, un Àngel Guimerà). David Castillo– aquells que ho manifes- forats negres. Per què, em pregunto, no Rubió pretén incidir en els seus ten. Representen, crec, la transforma- en van escriure alguns dels més grans contemporanis perquè Barcelona torni ció més valuosa d’una tradició poètica de la tradició simbolista nostrada –tres a ser una gran capital del Mediterrani. que ara, gràcies a aquest llibre, podem barcelonins: Riba, Manent, Vinyoli...? El de Rubió és un exercici de poesia resseguir detalladament. Potser perquè la poètica del símbol no civil que vol encoratjar o fer prendre funciona si dins d’un poema es disse- consciència, i que en manifestacions Nota mina un reguitzell d’imatges dinàmi- posteriors, a mesura que el subgènere “I amb tos pecats, nostra!”: la declara- ques i fugisseres com són les pròpies es consolidi, servirà per denunciar, ció pertany al penúltim vers de l’“Oda d’una metròpolis moderna? proclamar o elaborar un missatge adre- nova a Barcelona”, de Joan Maragall. 45 LLIBRES Ada Castells Trobada prevista Cinc minuts de marge. I, si ve, la reconeixeré a primer cop d’ull?, o em costarà saber si és ella i després hauré de dissimular amb un “Sílvia, no has canviat gens”? Les mateixes paraules que m’estic dient ara mentre la veig entrar. Estic segur que vam quedar el 18 de setembre a les dotze al Zurich, és a dir, avui. És la una i ella encara no ha tingut la gentilesa d’aparèixer per la porta, més ben dit, per cap de les portes. Ni per la principal, que m’ha quedat gravada a la retina de tant mirar-la, ni per la lateral, que no paro d’en- trellucar amb l’ull esquerre, cosa que m’acabarà provocant una lesió ocular, segur. L’única cosa que la pot excusar és que la cita la vam fixar fa vint anys, una tarda que ens passà- vem els apunts d’història contemporània i estàvem prou avorrits per fer càbales futuristes. –Creus que algun dia podrem acabar la carrera? –va dir ella, desesperançada. –És clar, només ens queden tres setmanes i adéu als maleïts exàmens! –I què farem? –Tu faràs unes opos i trobaràs plaça en un institut a quinze quilòmetres a la rodona per poder-te centrar de seguida i començar a tenir criatures amb l’avorrit del teu nòvio, i jo aniré a voltar pel món per acabar en una univer- sitat dels Estats Units fent la tesi sobre els costums de les noves societats urbanes i la seva interrelació generacional. –I una merda! Seré jo qui em menjaré el món. I la frase següent va ser la que va desencadenar que jo ara porti una hora d’espera en el bar més cèntric de la ciutat: © Lluïsa Jover –Quedem d’aquí a vint anys, en aquesta mateixa taula, a les dotze del migdia, i ho comprovarem. La vaig deixar anar sense pensar, desafiant el destí, i mir en aquesta cita que jo m’he pres com una revisió de vida resulta que no, que no m’he menjat el món. Continuo amb i que ara m’adono que ella ni tan sols ha recordat. La resta els exàmens, només que no sóc jo qui els faig, però sí qui de canvis de la meva cronologia anodina han estat del tot els corregeix. Segueixo anant a la mateixa facultat, a cinc involuntaris: he perdut els cabells, l’agilitat, la memòria, minuts d’aquí, utilitzo la mateixa talla de pantalons, visc al l’energia, i ara estic perdent la paciència. Una hora i quart pis dels meus pares, encara que ells ja no hi són, i el meu deu ser la proporció límit d’espera per a una cita fixada fa plat preferit continua sent l’arròs del Set Portes. No es pot dues dècades. Cinc minuts més i foto el camp. dir que hagi canviat gaire, fins i tot ha canviat més el Zurich Ni m’havia passat pel cap que ella em fallés. És curiós. que no pas jo. Quan el van enderrocar per construir el nou Feia dies que especulava sobre la seva vida i dubtava si la edifici del Triangle, una mola grisa que competeix en lletjor Sílvia de quaranta anys m’agradaria, si tots dos aconsegui- amb El Corte Inglés, vaig creure que mai més no l’obririen i ríem reprendre la confiança que ens mantenia tan units fins i tot vaig arribar a patir per la nostra cita, però ara està quan estudiàvem, però la possibilitat de ni tan sols veure-la, gairebé igual, més aviat rejovenit, com si li haguessin fet un això sí que no entrava en els meus plans d’aquesta tarda. lífting. Ella era una persona molt formal. De fet, ens comple- Potser a causa d’aquesta vida metòdica que porto, jo sí mentàvem d’allò més. Jo sempre somiava i era ella qui que he recordat la cita i ella no. És com si el temps se m’ha- tocava de peus a terra. L’únic que em desagradava d’aquesta gués quedat aturat aquell dia, en aquella taula amb olor de combinació era que la seva formalitat comportava que baieta, convençut que havia d’esperar vint anys abans de tingués nòvios fixos, que li duraven ben bé tres o quatre canviar res. Em vaig casar, sí, amb la noia que tocava, però anys, i a qui es mantenia fidel d’una manera malaltissa. de seguida vaig tornar a la posició inicial, separant-me. De Gràcies a això, mai no va passar res entre nosaltres més fet, tots els canvis que he patit han estat poc viscuts. No enllà del clàssic morreig de borratxera que després comen- m’hi he involucrat, com si em fes mandra haver-los d’assu- tàvem rient i no tornàvem a recordar mai més, per educació. 46 EL CONTE El conte Tot aplicant una d’aquestes lleis que un s’inventa quan –Així, és cert que vius a l’Àfrica subsahariana estudiant s’espera en un bar, hauria de convenir que si l’informal, que llengües d’un parell de parlants i cada dia...? Bé, res. era jo, ha acabat de funcionari de la mateixa universitat on –Què t’empatolles? va estudiar, la formal, que era ella, ara viu a l’Àfrica subsa- –Ja t’ho explicaré. Fa vint anys i una hora i mitja que ens hariana estudiant llengües d’un parell de parlants i cada dia esperem. Ens haurem d’organitzar per temes, subtemes i s’enamora d’un sàtrapa diferent. Amb una agenda com annexos. Una cerveseta? aquesta, no és pas estrany que la Sílvia s’hagi oblidat de mi. –És clar, això sí que no ha canviat! Però què li ha passat, Cinc minuts de marge. Cap més. I, si ve, la reconeixeré al Zurich; en lloc d’envellir, com nosaltres, està més nou que a primer cop d’ull?, o em costarà saber si és ella i després mai. Com s’ho fan els bars, pacten amb el diable? hauré de dissimular amb un “Sílvia, no has canviat gens”? –No te’m posis fàustica. Se’n diu reformes, però corren Exactament les mateixes paraules que m’estic dient ara el risc de perdre l’essència, no com nosaltres... Jo diria que mentre la veig entrar per la porta principal, avançant, eufò- nosaltres dos continuem igual. rica, radiant. Seixanta quilos de Sílvia, de la meva Sílvia, que –Per què? ara em diu: –Perquè jo continuo somiant que em menjaré el món –Pep, te n’has recordat! mentre bec cervesa i tu... –Sí, a les dotze, al Zurich –remarco sense que soni com –Recordo que em vas pronosticar que jo havia de gua- un retret. nyar unes opos i tenir moltes criatures. –No, fa una hora que t’espero al Núria, que ara és un –I? Burger King infecte! Acabo d’entrar al Zurich per casuali- –Sóc funcionària a Brussel·les i tinc cinc fills. En dema- tat. Fa molts anys que no vinc a Barcelona i m’havien dit nem una altra? que l’havien refet del tot. És increïble, com ha canviat –Que siguin cinc més, si us plau! Tanta coherència no la aquesta ciutat! puc suportar! 47 Joaquim Elcacho Anna Veiga “We have to make an effort and keep scientific projects on course” Hanging on the coat rack on the back of her office door, there is a jumper, a lab coat and dozens of lanyards with IDs for congresses and seminars specialising in human reproduction in which Anna Veiga has participated over the last few years. One of the scientific meetings that has taken its place on the Stem Cell Bank director’s coat rack is the annual congress of the European Society of Human Reproduction and Embryology, one of the world’s foremost scientific organisations, which Anna Veiga has chaired since the summer of 2011. The European Society of Human Reproduction and Embr- assisted reproduction techniques, although in recent years yology’s annual meeting, held in Istanbul in July this year, twin births have diminished substantially. We have impro- helped to highlight the fact that since the birth of Louise ved the techniques and know a lot more about the cases in Brown, in 1978, five million children have come into the which it is justified to transfer more than one embryo, and in world thanks to in vitro fertilisation (IVF)... which cases we can transfer two embryos, or three at most. This figure demonstrates that in vitro fertilisation is a fully In some countries this aspect has even been regulated; in consolidated technique with a standardised methodology the Spanish state, for example, the law says that no more that helps to solve many fertility problems. It is a safe tech- than three embryos can be transferred in each procedure. nique that yields similar results to births without assisted reproduction. The statistics show that in recent years the number of multiple births has grown considerably, and this is essen- Is the number of in vitro fertilisation treatments in the tially due to assisted reproduction. world still on the increase? Particularly in industrialised You can see this by simply strolling through the streets: countries due to late motherhood... there are more twins about. You realise it’s a fact when some It is true that it is one of the reasons for the growth of these advertising campaigns even use the multiple-birth hook. techniques. There are no studies that clearly indicate that our society has more infertility problems than a few decades When Louise Brown was born, in 1978, you were studying ago. However, it is evident that women are having children biology at the Autonomous University of Barcelona. At that later and this brings complications in becoming pregnant. time did you think that one day you might end up working Many of the cases of infertility that we see today are due to in human reproduction research? the mother’s age. No, the truth is that I didn’t. That piece of news really caught my attention, but at that time I only had a general What is the work area of the European Society of Human interest in genetics and cell cultures. There was a lecturer Reproduction and Embryology, which you chair? who really inspired me on those topics. It is one of the world’s two most important scientific asso- ciations in the field of human reproduction; we might say The late Josep Egozcue... that we are a bit ahead of the North American society. Our Exactly. I finished university and by chance I read an inter- objective is to provide scientific support to assisted repro- view with Dr Pere Barri, of the Clínica Dexeus, which said duction activities, furnish scientific evidence on the efficacy they were doing inseminations, and I thought: this is an of techniques, collect data on the sector’s activity and issue emerging field and it might be good to get involved in it. guidelines for the best application of procedures. So, is it true that it all began when you read an interview What are the future challenges facing IVF? Years ago it was in the Ser Padres magazine? said that the biggest problem is the multiple pregnancies After reading it, I made some enquiries until I managed to induced by this technique. talk to Dr Barri to offer him my services. I realised that I did Multiple pregnancies are still one of the complications of not have a lot to offer: I had just graduated in biology, and 48 INTERVIEW Photos: Pere Virgili was rather short on medical training. He was very kind, but Regenerative Medicine, where I am employed, is located. At could not initially offer me a great deal because he had no that time science was growing steadily. consolidated project. But that was where it all began. And now how do you see the present and the future? Do you have a family background in the research world? We are a bit apprehensive because the situation is terrible Not at all. My father was in advertising; he had worked in and dramatic. There are cutbacks everywhere, and we have the automotive industry and in motor journalism. There was also been hit. The thing with research is that it takes a lot no kind of scientific or medical or biological tradition. for countries to reach a good level but on the other hand it is very easy to lose that level. It is hard to recover growth. What part of Barcelona is your family from? There are many other countries with problems that strive to My grandparents and mother left Gran Via during the Civil preserve their research in order to guarantee progress in War and took refuge in Pedralbes in a house the family had the medium and long term. Barcelona and Catalonia in used as a summer residence. I was brought up there and general had managed to attract top-level scientists, and not then lived in different neighbourhoods of Barcelona, but only because of our nice climate – which is true – but also after some time I returned to the same house in Pedralbes. because we have a good scientific level. It is difficult, but we have to make an effort to carry on and keep scientific Had the house and the neighbourhood changed a lot? projects on course. Obviously the area had changed a little, but the house is the same. I like going back to the neighbourhood where I had Going back to your professional career, what is the most always lived, and life is good there. memorable part of the birth of Victòria Anna, the first baby born by in vitro fertilisation in the Spanish state, largely Scientific Barcelona has undergone some major transfor- thanks to your work? mations since your student days... Everything! We have made a lot of progress, we have raised our game. We realised that if a country wants to evolve it has to On the subject of the name and the date, on 12 July – more progress scientifically. It needs all the necessary resources specifically 1984 –, you say that it was your own personal and tools for this to be so. Centres were set up, such as the Victòria, or Victory, Day. Barcelona Biomedical Research Park, where the Centre of Absolutely. It was a truly exciting day. They were very 49 Interview special moments because everything was new, because we It wasn’t a feeling, it was a fact. There was a great deal of knew that new paths were being opened up to solve fertility competition between two groups: ours and the team led by problems that affect many people... Moreover, that child’s Dr Marina, also in Barcelona. We knew perfectly well that birth showed that we were on the right track and that the they were doing exactly the same as us. It really was a race. technique worked. Why did you decide to expand your professional career into The good memories are always the ones that last, but stem cell research? success did not come easy... Things are sometimes a product of many twists of fate, or a It was hard, but no more so than it was for other groups at convergence of different circumstances. I was lucky to meet the time. Remember that back then it was very difficult to Juan Carlos Izpusúa [director of the Centre of Regenerative get training in this specialty, to learn how the techniques Medicine in Barcelona ever since its foundation]; at that worked. Now there are master’s programmes and training time, the law provided for the possibility of doing research courses that make things very easy. with embryonic stem cells, and resources were being inves- ted in this specialty... I found myself on a path that was Sometimes memory erases negative feelings. In the 1980s leading me to get involved in this area, and I didn’t have a there were also groups and people opposed to IVF, albeit a moment’s hesitation. It was a privilege to make the leap into minority. this new field, although I have never left behind assisted To tell you the truth, those movements were small and did reproduction, and the proof of that is that I chair the Euro- not really bother us. Most people were delighted with the pean Society, although it is a non-professional position. work we were doing. The real problems were different, such as the times when the technical side of things didn’t work Moreover, you are still linked to the Institut Dexeus... out the way we expected... Yes, I’m the scientific director of the Reproductive Medicine Department at the Institut Dexeus. Could you elaborate on this specific case you have in mind? I’m referring to the first pregnancy our team achieved with What work is being done by the Stem Cell Bank you in vitro fertilisation. The pregnancy test was positive but manage? the ultrasound showed that the embryo had not been We started out with embryonic stem cells. We signed agree- implanted in the uterine cavity, but rather in the Fallopian ments with different assisted reproduction centres that tube, so the pregnancy could not go ahead. It was just one provided us with embryos that couples no longer wanted for week before Dolors, Victòria’s mother, had a positive preg- reproduction and used them to harvest stem cells. This led us nancy test. to different cell lines that are duly recorded and can be made available to researchers who request them. The methodology Did you have the feeling that there were teams competing known as IPS [Induced Pluripotent Stem] cells subsequently with you? appeared, which allows us to obtain cells that are very simi- lar to embryonic cells, but without using embryos. IPS cells were described internationally between 2006 and 2007... Yes. Our group published a scientific study in 2008 in which we explained a technique for creating IPS cells. In summary, the idea consists of using any cell, from the skin, for exam- ple, to make it go backwards in its programming and turn it into an embryo-like cell, with the capacity to become any other body cell. Are you still working in these fields? Yes; moreover, we are working to take a direct leap from one cell type to another. We directly convert a skin cell to a neuron. This summer, a major international scientific jour- nal published a study led by a researcher from the Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, which explains how umbilical cord cells have been turned into neurons. Could this type of work be useful in neurodegenerative dise- ases such as Parkinson’s or Alzheimer’s? In the long term, yes. At this moment in time there are only two clinical trials in the world with embryonic stem cells, not with IPS cells, and both projects are related to macular degeneration diseases. For example, in one of the studies, embryonic stem cells are converted into retinal precursors, 50 Interview and these new cells are injected into people with this problem in the retina that is making them go blind. The thing with research is that it takes a lot to Wasn’t there another clinical trial being conducted with ” ” embryonic cells to restore spinal cord function? reach a good level but it It took many years to get this trial approved, and it even- is very easy to lose that tually got under way. Afterwards, however, when the first level. It is hard to phase of the work had begun with two patients, the company in charge decided to stop the project and focus on recover growth. cancer programmes. Are the IPS cells an alternative to embryonic stem cells because they avoid the use of embryos? Most of the people working in this field have a clear unders- tanding of the ethical level of our work. IPS cells are fashio- nable because use of them it is a new methodology and they are an excellent model for understanding how things work. Perhaps too much attention is being paid to IPS, but we must not forget that the pluripotency standard of cells lies in the embryonic cells. Victòria’s scientific “mother” Anna Veiga Lluch was born in Barcelona in 1956 and graduated with a biology degree from the Autonomous University of Barcelona (1979), where she also completed her cum laude PhD (1991). Shortly after finishing her degree she started to collaborate with Dr Pere Barri’s team at the Clínica Dexeus, and in July 1984 she became the scientific mother of Victòria Anna, the first child born in the Spanish state thanks to in vitro fertilisation. She was founder and chairperson (1993 – 2003) of the Spanish Embryologist Society and director of the IVF labo- ratory at the Institut Universitari Dexeus (1982 – 2004), an organisation she is still linked to as scientific director of the Reproductive Medicine Department (since 2005). Anna Veiga has been an adjunct lecturer in the Department of Experimental and Health Sciences at the Universitat Pompeu Fabra since 2002, and is a coordinator of the Master’s in Reproductive Biology at the Universitat Autò- noma de Barcelona. She has received some 20 awards and social and academic distinctions, including the Creu de Sant Jordi (2004) and the Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica [National Award for Scientific Thought and Culture] (2006) for her contribution to the dissemina- tion and consolidation of scientific progress, particularly in the sphere of biomedicine. Anna Veiga has been the director of the Stem Cell Bank of the Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona since 2005 and chairperson of the European Society of Human Reproduction and Embryology since the summer of 2011. 51 Alongside, the entrance to the Boqueria market from the Rambla, in a photo taken between 1907 and 1908. On the following page, the inside of the same trading complex in 1910. © Frederic Ballell / AFB Markets, the culture of food Barcelona boasts a market tradition that dates back to the 19th century. The emergence of supermarkets and superstores in the 1980s endangered the survival of markets, but architectural renovation and the firm commitment to fresh products have preserved a model. The city now has 39 local markets, which receive some 60 million people a year. Between 30% and 35% of the fresh produce marketed in Barcelona is sold in markets, which overall are the main enterprise in the sale of fresh food. Markets, distinguished by the variety and the quality of their products and by the personal touch with customers, are now one of the three best-rated services by Barcelona’s inhabitants, after libraries and the metro service. Over the following pages we invite you to look back over the evolution of this commercial and gastronomic tradition. Manuel Guàrdia and Marçal Tarragó maintain that the materialisation of Catalan and Mediterranean cuisine has gone hand in hand with the consolidation of our market model. The journalist Trinitat Gilbert and the chef Ada Parellada describe its values: local, fresh and healthy products; a trust-based relationship with the market stall-owner; and the market as a main focal point in the district, a meeting and interaction point, particularly for the elderly. Finally, Joan de Déu Domènech, historian, writer and gastronomist, looks to the future with a certain degree of scepticism. See a complementary video about Barcelona's markets on your mobile. http://www.bcn.cat/bcnmetropolis/videos 52 DOSSIER © Frederic Ballell / AFB Manuel Guàrdia Universitat Politècnica de Catalunya. BarcelonaTech Markets and food identity Markets have become a factor in revitalising growth of cities, new cultural demands and the need to the retail sector and safeguarding an urban contain the prices of basic commodities in order to guaran- culture under threat, as the catalysts for the tee social peace and economic wellbeing. Oftentimes, reno- emergence of new city amenities and the vations emerged as an immediate response to disturbances proponents of a healthy and balanced diet. spawned by the subsistence crises that afflicted the growing urban working classes. The new buildings sought to confine Markets have contributed to generating cities in Europe activities which had hitherto messily invaded squares and and have been instrumental in structuring urban life, streets to closed, covered and well-organised spaces. serving as nexuses between the rural and city worlds, core From the standpoint of the culture of consumption, the spaces for socialisation, exchange and trade. They have indoor market signified a “transition” between the open-air been, and still are, essential elements in the logics of market square, the veritable heart of the pre-industrial city, proximity, and have historically structured the underpin- and the modern shopping centres. From the architectural ning values of urban culture. The sentence – attributed to point of view, the spacious “iron umbrellas” of the 19th Josep Pla –, “a country’s cuisine is its landscape in a century, with their fixed and tidy stalls, are the link between cooking pot”, clearly illustrates how traditional cooking the stalls and fold-up tables at the mercy of the elements was built on the logics of proximity. Because, indeed, in and the endless arrays of shelves of modern supermarkets. traditional towns and cities the fusion of cuisine and The 19th century, and the first three decades of the landscape was effected through the weekly markets, a 20th, were the golden age for markets in Europe, although point of convergence for the products from the immediate this spread did not take place homogeneously or at exactly rural surroundings. the same time. Around 1850, Great Britain was the bench- The transformations of cities from the 19th century mark country in terms of new markets and innovation capa- onwards heralded a far-reaching renovation of traditional city. However, Paris subsequently became the epicentre, markets. These changes came in response to the rapid with its modern Halles Centrales of the 1850s and the new 53 PAST PAST neighbourhood markets and their copycats in provincial In the more advanced countries, the definitive crisis of cities. They were the main models of the markets built in the markets was accelerated during the post-Second World the different European cities and outside Europe in succes- War period. The ensuing long period devoid of investments, sive waves. the renovation of historic centres, and more particularly Barcelona, like the other cities in the country, joined this motorisation and progressive population scattering, hit the process somewhat late. It had renovated two old markets inherited legacy hard. Moreover, the emergence of super- on the lands of the expropriated convents of Sant Josep and markets and self-service shops led to packaging and mass- Santa Caterina, which by mid-century were outdated, and production on a hitherto unheard-of scale, leading the only adopted the new model as of the decade beginning traditional market to be regarded as an outmoded option. 1870. The interesting thing about Barcelona’s case is that Quality was linked increasingly more to brands, rather than from that moment it started to build up a system of markets to establishments. During the 1950s and 60s, the new that never stopped growing. Around 1914, for example, commercial formats developed rapidly with the resolute almost all the large working-class districts of Barcelona had support of economic teams, concerned with containing a metal market. inflation. The panorama evolved very quickly as of the On the other hand, as of the beginning of the 20th 1960s, and the foundations for the current system were laid century, the first symptoms appeared of an initial stagna- in Great Britain, France and Germany. It is hardly surpri- sing that this was the most destructive period for markets in the main European countries. In Spain, on the other hand, markets largely maintained their importance during the 20th century. In many Spanish cities, and particularly in many of the smaller cities in Cata- lonia, the early decades of the century were an outstanding period for the construction of new markets. Municipal action and commitment were almost constant throughout the century. It might come as a surprise that precisely during this period, with a major slump in the European markets, Barcelona should double and consolidate a system that has made it a completely exceptional case. In 1964 Mayor Porcioles justified the major boost afforded to the markets system with economic and social considerations, since Barcelona “was rightly considered as the city with the highest cost of living in Spain”. Modernisation is the solution Moreover, the initiative was envisioned in the First Deve- lopment Plan of 1964–1967, which constituted an attempt to overcome the inertia of commercial structures and the persistence of obsolete forms of distribution that had seriously impacted on the cost of living. As the number of markets diminished across Europe due to the expansion of new commercial forms, attempts at modernisation in Spain clashed with a still very backward © Albert Armengol environment. The weakness of commercial networks was Unloading bay tion in the expansion of markets in many of the countries linked to the lack of some facilities or utilities in families, a beneath the where they had been renewed first. Great Britain slowed general delay in the arrival of household appliances, inclu- renovated Sagrada Família market. down its market-building as early as 1890, though it came to ding the fridge, symptomatic of the scant presence of a standstill ostensibly after the start of the First World War. women in the job market and the burgeoning use of cars. The main reason for this decline lay in the revolution Despite attempts to introduce self-service shops and super- that saw large wholesalers coming to dominate the distri- markets, following the model of other countries, the moder- bution channel, doing away with the age-old direct and local nisation of markets emerged as the clearest and most relationship between producers and sellers that had gover- immediate option. Hence, the public market systems were ned the agricultural production and food distribution model the sole form of ensuring that prices were contained. of the 19th century. The authors who have studied the Whereas 18 markets had been built or rebuilt in Barcelona French case also observed a weakening of markets at the up until 1939, the figure was 24 between 1940 and 1979. end of the 19th century, affected by the new models for This was the legacy leveraged by the democratic City marketing agricultural products and the decline of traditio- Council to construct its markets policy of the last 30 years, nal agriculture, and, while they did retain their vitality which constitutes a radical change in the mission of these during the first few decades of the 20th century, they were facilities. The economic boost of the 60s brought the advent increasingly spurned by public budgets as the century of new food production, storage, conservation, distribution moved on. and selling technologies, as well as the appearance of 54 Markets, the culture of food ” ” in the market setting to guarantee competitiveness, and The markets policy of the physically revamping markets to bring them up to speed last three decades with modern-day functional requirements. Having said that, promotional activity has taken on an increasingly higher represents a radical profile. It has implemented a two-pronged communication change in the mission of policy: a highly active, all-encompassing policy at district these establishments. level, complemented by effective dissemination of the Barcelona market model at international level. Barcelona has thus become a benchmark in the European context, because since the 1980s it has spearheaded an active policy modern shopping centres. However, the economic crisis of of promoting markets as prized city-planning assets. the 70s had prompted a major growth in the food sector in One of the IMMB’s core objectives is the inclusion of response to unemployment, veering towards small-scale new social and cultural uses in markets, closely linked with farming and a lack of professionalism, with scant invest - the related network of associations, residents and the ment, an aging population somewhat bereft of initiatives, educational world. Examples include promoting workshops and paltry market shares. As these establishments needed on cooking and education in good eating habits, and provi- high profit margins, the increased offer was associated, paradoxically, with rising prices. The experience in France, which in the course of the 60s had welcomed superstores with open arms, brought to light the negative effects for traditional traders. The Royer Law, in 1973, set limits on the size of superstores, although this measure was conceived to protect small traders rather than for urban development reasons. Even though during the 60s retail shopping in Spain was still lagging behind the rest, and the impact of the superstores was not really felt until the 1984–1996 period, the French experience must have been well-known when a reconversion of the food commercial sector was mooted in the early 80s. Right from the initial approaches, Barcelona’s extensive market system (40 municipal markets) was viewed as an essential tool in this reconversion process. The municipal markets accounted for a large share of food consumption by the inhabitants of Barcelona, which was absolutely exceptional in the European context; they brought together a very high potential offer from the retail and household products trade, and could prove to be a decisive factor in avoiding an oligopolistic concentration by the then-fledgling superstores. The Pla Especial del Comerç Alimentari de Barcelona [Barcelona Special Food Shopping Plan – PECAB], devised in the mid-80s, heralded a fundamental about-turn. If the mission of markets was traditionally to guarantee supply at a fair price, in this new context they © Albert Armengol became focal points requiring action to create a dynamic, ding suitable venues for these activities. This task has taken One key example of a modern, balanced and exemplary commercial sector, capa- on a heavily promotional slant. One of the underpinning refurbished facility: the El Clot market. ble of coexisting and competing with the new commercial arguments was the close association of markets with fresh, formats and of regenerating the commercial fabric of the high-quality products, with the dissemination of the princi- districts and an urban culture under threat. This plan provi- ples of a healthy diet and the promotion of quality cuisine, ded for suitable infrastructures and city-planning facilities based on the recovery of traditional cooking and the contri- through the creation of pedestrian areas, car parks, etc. bution of the great Catalan chefs. The markets policy has With a view to overcoming the purely administrative actively participated in an intense cultural and identity management of markets, the Municipal Institute of Markets construction based around Catalan and market cuisine and of Barcelona (IMMB) was established in April 1991, an inde- the so-called “Mediterranean diet”, to the extent that pendent organisation reporting to the City Council which markets have been portrayed as “cathedrals of the Medite- took over the direct management and administration of rranean diet”. municipal markets, and which for years now has been deploying a brisk and multi-faceted renovation and promo- Note tion policy. It has followed the lines laid down by the PECAB This article is the result of research carried out by José Luis to optimise the marketing mix, downsizing stalls and incre- Oyón and Josep Maria Garcia-Fuentes (Universitat Politèc- asing the levels of capitalisation, regulating establishments nica de Catalunya. BarcelonaTech). 55 Artur Mas at an event to support the campaign for Catalan cuisine to be decla- red intangible cultural heritage, held in February at the regio- nal parliament, the Generalitat. Alongside the region's Presi- dent, Pepa Aymamí, Director of the Catalan Cookery Institute Foundation. Right, typical elements of Mediterranean cuisine. Market cuisine, Catalan cuisine and the Mediterranean diet In the 1970s, when resistance to Franco that were deconstructing traditional the Mediterranean Diet, based in Barce- was still in full swing, Manuel Vázquez ways of cooking and of the commercial lona, and supported by local enterpri- Montalbán, in L’art del menjar a Cata- fabric, and, in a nutshell, a way of life. ses. During the 1995 election campaign, lunya [The Art of Eating in Catalonia], The damage was patent in the loss of the restaurant owners’ guild had called published in 1977, drew an ironic and food quality, and in how a basic econo- upon the Tourism Consortium to provocative parallel. The mission to mic fabric was crushed, with the asso- promote the Mediterranean diet in save the language was fundamental, but ciated danger of depopulation of the order to bolster Barcelona’s appeal. he also deemed any parallel effort to city centres. The fact that the emer- Some years later, and once again in save a part of the national identity that gence of a market revitalisation policy Barcelona, the World Observatory of the deserved its space in the collective came at the same time as the gastrono- Mediterranean Diet was created in memory equally legitimate. This parallel mic renaissance cannot be regarded as order to have UNESCO declare the diet was clearly underlined in the subtitles fortuitous. Intangible Cultural Heritage of Huma- of subsequent reprints: Crònica de la In the 1990s Barcelona began to nity, which it did on 2010. resistència dels senyals d’identitat promote the Mediterranean diet. Ancel Barcelona’s vast culinary potential gastronòmica catalana [Chronicle of Benjamin Keys had established a has become an increasingly important the resistance of the distinguishing correlation between cardiovascular aspect in tourism campaigns and has traits of Catalan gastronomic identity], diseases and high cholesterol. He saw garnered institutional support and or, in a more recent reprint, El llibre that life style and diet in the Mediterra- initiatives. One such example is the roig de la identitat gastronòmica nean regions seemed to favour a lower declaration of the Gastronomy Year catalana [The red book of Catalan amount of this lipid in blood. These (from March 2005 to March 2006), with gastronomic identity] – A kind of cate- observations yielded an “ideal cons- a view to leveraging Catalan creative chism against the trivialisation of truct”, the Mediterranean-style diet, to chefs and the Mediterranean cuisine papier-mâché gastronomy. Although it promote an improved diet in the tradition. Culture, including gastro- might have looked like a boutade at the United States. The impact in the Medi- nomy, was regarded as one of the main time, it actually marked a watershed. terranean region took some years but attractions that bolstered Barcelona as Vázquez Montalbán himself, in the it did eventually become an identity a tourist destination. prologue to the reprint, recognises that and promotion argument. Many renowned chefs have made an while many of the recipes from 1977 It is curious that a newspaper such active contribution to the promotion of were pure archaeology, the panorama as La Vanguardia should contain no Catalonia’s markets and cuisine. Cata- had changed radically seven years later. reference to it until May 1987, and one lan traditional gastronomy has been The recovery came at the time of a which is by no means scientific at that: fostered and systematised through the major drive towards market cuisine, the actor Ugo Tognazzi mentioned it in activities of the Catalan Cuisine Insti- using fresh and quality products, which passing during a visit to promote Italian tute, which in 2002 promoted the Cata- also characterised the French nouvelle pasta. Shortly afterwards the Minister for lan Cuisine Guarantee Brand, in 2006 cuisine. Agriculture was championing healthy published Corpus de la cuina cata- France in the 1970s experienced eating habits and also highlighting the lana [Compendium of Catalan Cuisine] the emergence of the nouvelle cuisine preference exhibited by shoppers for and in 2011 the more ambitious Corpus that championed market products, at traditional establishments. del patrimoni culinari català the same time as the implementation of References are subsequently conso- [Compendium of Catalan Cuisine Heri- the Royer Law, conceived to protect lidated, and indeed they proliferate as tage], and which initiated the candidacy local commerce from superstores – two of 1996, one year after the founding of of Catalan cuisine as Intangible Cultural actions to combat external influences the Association for the Advancement of Heritage of Humanity. ??????????????? © Frederic Ballell / AFB Marçal Tarragó Economist and Professor of Commercial City Planning of the School of Commerce and Distribution of the Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) An axis of the “Barcelona model” As Lewis Mumford said in The City in History, a large part part of the public network. In the absence of control by the Above, the inside of of the history of cities may be explained by the implemen- democratic institutions, nepotism, conflicts of interest and Sant Antoni market during a traders' tation of commercial activities in the territory. Commercial the buying and selling of favours took hold of the municipal strike in August structures – more particularly market sites – largely condi- markets. In 1956 the Head of the Trade Union of Poultry, 1916. tion urban structures. Egg and Game Products addressed the “powers that be”, Barcelona is no exception in this regard. Professors requesting a change in Barcelona’s municipal bylaws in the Manuel Guàrdia Bassols and José Luis Oyón Bañales esti- following terms: “The reasons that lead us to ask for these mate that the origin of these commercial facilities dates modifications are [...] the acknowledgement of our existence back to the 10th century, through the incipient concentra- as an independent group within the livestock union, with its tion of sellers in open squares. Since then, these spaces clear and specific name of pollería, huevos y caza [poultry, have evolved with the city. Urban growth in Cerdà’s Eixam- egg and game products]. This is why it is logical and easy to ple required new spaces for facilities and particularly understand that we are exclusively the SOLE AGENTS markets, which helped to structure the emerging districts. authorised to sell these goods [...]” At the same time, the inclusion of the municipalities of the These brushstrokes of history provide us with an intro- plain of Barcelona, which had their own markets, within the duction to the knowledge of market policy – one of the core city’s limits, heralded, at the beginning of the 1930s, a terri- axes of the management system that gave rise to the so- torial organisation of the commercial apparatus that made called “Barcelona model” –, which has had two main it possible to begin to regard Barcelona’s markets as a struc- aspects: the architectural and functional restructuring of tured network. facilities and the development of common methods of With the economic and urban recovery of the post-war management and promotion applied to markets overall period, halfway through the 1960s a new phase began in the regarded as a network. construction and operation of municipal markets. In the “It is forbidden to shout out the kind of goods and prices districts that sprang up following the waves of immigration, and call to shoppers.” Thus reads the beginning of article markets began to appear, where the City Council chose new 136 of the Municipal Bylaws on markets in force in 1979, channels of development and commissioned the building when the first democratic city council was constituted. At and assignment of stands to private enterprise. Despite this that time, the administrative “legacy” placed the manage- kind of development, the new markets went on to become ment of municipal markets within a strict management 57 PAST framework of administrative licences and services. Markets The indiscriminate appearance of food shops was a threat were managed in the same way as cemeteries, concessions to the proper operation of the municipal market network. for beaches, public bathrooms and toilet services. They The City Council embarked upon the regulation of the sector were regarded as public spaces granted for private econo- by means of a bylaw for food halls, food centres and super- mic activities and which required no intervention other than markets. The fundamental criterion of this bylaw was the the application of iron discipline to bring some order to the setting of a minimum distance between establishments. This sectors represented by the different guild branches of the bylaw was contested in the courts; the ruling found in favour vertical trade union. of those affected, and it was revoked as illegal. The arrival of the new town and city councils coincided However, at the same time, the ruling indicated that with the economic crises of the late 1970s. The difficult planning had to be executed through a special urban deve- management of this crisis had the undercurrent of indus- lopment plan. Thus, the councillor for Municipal Services, trial restructuring, spawning a spate of layoffs in industries Josep Maria Serra i Martí, and the Area Director, Jordi in Barcelona and the metropolitan area. For many years Maymó, promoted the Pla Especial del Comerç Alimen- commercial activities had acted as a buffer for unemploy- tari de Barcelona [Barcelona Special Food Shopping Plan – ment. When employment in industry or the building trade PECAB], which was drafted in our office. waned, the number of small commercial units would grow. The formulation of the PECAB was preceded by a set of Money from severance packages was reinvested in opening studies on the municipal markets. Particularly noteworthy shops in sectors requiring less investment, and purportedly is a survey on the appeal of markets and where the shoppers less expertise, such as food stores. came from. The results took the material form of a map that At the same time, the situation in the real estate market reflected the areas where the families that shopped at each was paradoxical: in times of crisis a huge real estate invest- market lived. Two conclusions may be drawn: firstly, the ment had been made to capitalise on the remaining oppor- importance of local shopping; secondly, the existence of tunities of the former city planning laws, which were soon areas not covered by the municipal markets, some of them superseded by the enactment of the General Metropolitan corresponding to the industrial areas of Poblenou, Bon Plan. The outcome is easy to guess: scores – if not hundreds Pastor and Zona Franca, and others to free areas such as – of buildings were erected to try to get round the new plan- Montjuïc, Tres Turons, Ciutadella or Collserola. Finally, and ning, which afforded the city green spaces and amenities. this is the most salient point, there are facility shortcomings This led to a surplus supply of large ground-floor commer- in major residential areas such as Fort Pienc, Pedralbes, cial premises, the consequence being a heightening in the some areas of Nou Barris and a large area between the lack of demand typical of as yet underdeveloped shopping Eixample and Sants. structures lacking investment capacity. The PECAB’s main objective – which has been maintai- Real estate developers found a solution for their unsold ned after two revisions – is to plan the city’s commercial premises: “divide them into plots” – small premises which activity in terms of location, in accordance with identifiable they sold off to people with small investment capacity behaviour patterns and more general urban development (those laid off from industry who were reinvesting their patterns. In this context, the PECAB’s main contribution severance packages into self-employment in commerce). In was to conceive the city planning structure of the food this way, a large number of private food halls sprang up, shopping trade as a network with primary nodes, namely lacking prevision or planning, seeking to emulate the muni- the municipal markets. cipal markets. This practice of plot division, which the Once the areas lacking coverage had been detected, the French very graphically call saucissonner [chopping up the plan proposed a structuring of commercial locations based sausage], meant that each premises was allocated to the on three major axes: activity the shopper wanted. Hence there was no discipline, 1) The areas of commercial polarity operating around because the marketing mix had not been planned (a mix of the pre-existing municipal markets that acted as a focal uses weighted according to family needs), and nor was point of this polarity. The activities envisaged for the there any possibility of joint management and commercial surrounding areas were based on urban development and promotion. the planning of commercial structures. The role of markets © Enrique Marco © Enrique Marco The popular bar-restaurant Pinocho, in the Boqueria, and a refurbished cooked pulses stall at Sarrià market. 58 Markets, the culture of food as a driving force was acknowledged, but at the same time Some examples of the application of these principles in it sought to prevent the appearance of inefficient parasiti- reformation processes include the new Sagrada Família cal structures that exploited the market’s appeal. market, the first one to have a supermarket within its struc- 2) The areas where shortcomings were detected in the ture; the Santa Caterina market, given a major overhaul in services of the municipal markets, which we called “areas of view of the existence of stonemasonry building structures new commercial polarity”, that permitted the implementa- that rendered it necessary to build a new roof, and which tion of new facilities in the form of municipal markets, shop- have made it a must-visit spot in the city; the Clot and ping centres with the presence of food shops or large Llibertat markets, which have cut the number of operators supermarkets. and conserved the magnificent iron structures; the Boque- 3) The local shopping areas, spread all over the city, ria market, which added new services and facilities and where only small establishments were allowed. where work was carried out to guarantee the comfort of clients and sellers alike; and the Sant Antoni market, with From local to central an ongoing reform intended to turn it into a true shopping Municipal markets, like other commercial formats, are centre, with a range of non-food shops. governed by the principles of commercial location: they must generate centrality and promote the values of local- Social trends ness, as spaces for social interaction and cohesion. This The policies of the democratic town and city councils for twofold aspect was addressed by the City Council as soon as municipal markets are truly groundbreaking, leading many Barcelona was awarded the 1992 Olympic Games. cities to look upon Barcelona – which leads and is the head- The Pla d’Àrees de Nova Centralitat [New Centrality quarters of the international association of municipal Areas Plan], which established up to 12 points of urban markets, Emporion – as a role model. development intervention, was the necessary complement The range of municipal markets is the best example of to the PECAB. All the main operations addressing centra- new diet trends. The concept of the “Mediterranean Diet” lity of trade and tertiary services implemented in Barce- developed progressively towards the broader concept of lona since 1990 have been driven by this municipal slow food, as opposed to fast food (with unbalanced diets), proposal. which also attaches value to local agricultural products – One of the distinguishing features of the “Barcelona products which by no means find it easy to break into the model” was the promotion of proximity to facilitate resi- large commercial corporations. dents’ shopping habits, while also promoting a centrality Municipal markets are a reference for a burgeoning that made these facilities attractive for shoppers, thereby Barcelona and Catalonia in terms of gastronomy, and denote ensuring the profitability of the businesses. As soon as the how people appreciate things local, facilitating social rela- city structure for the location of shops was established, and tionships, promoting sustainability and protecting the envi- the pre-eminent role of markets was embedded in the distri- ronment. They are also an important factor in social bution network, the reform of these facilities was addres- cohesion. Here is a very graphic example. During a confe- sed, underpinned by four key principles: rence on immigration and trade held in 2007, the owner of 1) Modernisation of commercial structures. This meant an offal stall in the Boqueria market explained that follo- taking action with regard to formats, products that could be wing the Mad Cow Disease crisis, consumption had plum- sold at each stall, the inclusion of new ranges of products, meted to the point where such stalls had all but presentation and dining. The evolution in the eating habits disappeared. However, all of a sudden, the growth of immi- of Barcelona’s families is well-represented in the markets. gration from Latin America sparked an increase in The progressive importance attached to healthy diets affords consumption, giving these stalls a new lease of life, emplo- priority to fresh food, epitomised in the markets. The growing ying people from these countries as experienced workers. complexity of industrial relations often obliges families to eat Finally, it should be remembered what the market out in public restaurants; hence the implementation of eating represents for the elderly. The clients who go there first facilities in municipal markets comes in response to the thing in the morning – hardly compatible with working extension of new ways of working and timetables. hours – are basically the elderly, who live alone and for 2) Improvement of operators’ economic efficiency. It whom the market stalls provide their focal point of social seemed that it would not be possible to sustain the munici- interaction. pal markets without guaranteeing a sufficient level of Recently, the Board of Commerce and Consumption of income, which required, besides specialisation, a reduction the City Council conducted a study on shopping habits from in the number of stalls and an increase in the average which it may be deduced that municipal markets are still surface area. the main place where people buy fresh food. From 1985 on, 3) Application of the “one stop shop”. Thus, places for a fall had been recorded in the capture of clients, which has the sale of dry food and household and perfumery products been curbed since 1997. on a self-service basis were introduced into markets; in this Nowadays, markets retain a share of 40% of fresh food way, supermarkets were like any other operator. shopping, whereas a progressive fall in the share of the 4) Last but not least, physical intervention in markets hypermarkets has been detected. The same study shows to renovate the facilities, introduce new services and that 90% of food purchases are made in the district where restructure internal circulation, while maintaining the origi- one lives, and that 55% of families from Barcelona go to the nal structures as far as possible. market at least once a week. 59 Photos: Enrique Marco Ada Parellada Restaurateur The university of taste Nothing better illustrates the landscape of a country and the way of life of its population than its market stalls. A trip to the market is akin to a visit to an art gallery, arousing and engaging all the senses. A culture loses its roots once people stop eating regional dishes. According to the dictionary, a market is a place where all from, how to preserve it, what to combine it with – they will kinds of food are sold. While that is certainly true, this defi- even give us a free recipe, conceived especially for the food nition is somewhat lacking and hardly illustrative of what is item we have bought and to suit our own particular tastes. actually to be found there. Going to the market is not just Bad business for those of us who write recipe books! about buying food; we can do that in any store. In the If we go there with the kids, we let them participate in market, food has that something extra, an added value, as decision-making and take their opinion into account. We it is called nowadays; it is food with a complement, like don’t ask them to behave like adults; quite the opposite: it added vitamins. These “vitamins” give us as much life as is we who have to become children for a while and enjoy vitamins B6, C and retinol all rolled into one. the visit to the market, as if it were a game. Playing is a good The vitamin pills “gifted” by the market are: learning, way of learning: let’s see who’ll be the first to find a vegeta- making friends, looking after the planet, feeling part of a ble that looks like a clown’s nose! Ask the greengrocer if she culture and filling our senses with colours, aromas and has coll de dama figs... Count the change properly, and if flavours. Thus, we don comfy shoes, take our basket or you get it right I’ll give you five cents. Today it’s your turn trolley and head for the marketplace. If we have children, to choose the cheese for the family’s lunch. Isn’t this fish we encourage them to come with us and look upon it as an really ugly? Well it’s monkfish, your favourite! outing, like going to the funfair or doing their favourite If you are feeling really playful, give them a few euros – sport: one that we all learn from. particularly if they are with other children – and let them We walk into the market feeling restless and curious. We roam around the market for a while to buy whatever takes keep our ears, eyes and mouth wide open, the winds of their fancy. But within certain limits: it has to be a vegetable, knowledge breezing over all doubt and allowing us to taste or more than one kind of food... or whatever you think is the unknown. The market is the university of taste, and the best. They have to have a watch and you show them where professors, in their white, blue or frilly gowns, do not carry they must be at the appointed time. They will learn to get books, but rather pork ribs, bags of onions or enormous about, understand the value of money and tell the time! hakes. Therein lies the market’s wealth: we don’t just buy When we shop at the market, it is not just we who bene- food; we also “buy” knowledge. fit from the personal touch or get a specific recipe for what The professors of this useful university are butchers, we buy. When we shop at the market, we also help the fishmongers, greengrocers, charcutiers... They are not planet, and the social and commercial fabric of the neigh- sellers; they are people with a trade, veritable specialists in bourhood, city and country into the bargain. their fields. We can ask them anything, because each one is Markets sell loose produce, so they use less plastic, all-knowing in their own subject: the best cut, where it came polystyrene, tins and cans. Moreover, shoppers often 60 PRESENT remember to bring their own baskets and cut down on the resemble those of our own culture, and are surprised at A trip to a market is a use of plastic bags. Shopping at the market is the most those of exotic, far-off countries, where we discover unusual complete sensory experience plunging sustainable form of shopping for our beleaguered planet, ingredients, get a whiff of pungent aromas of spices and look the visitor into the which we have to take good care of. On the subject of on in astonishment at the peculiar ways of eating. Nothing gastronomic culture of the country. The improving the commercial fabric of our locality, we should depicts the landscape of a country and the personality of its commercial transac- remember that a market’s organisation is based on a group inhabitants better than its market stalls. tion (previous page, at Galvany market) is of small, independent traders who help to distribute the They say that a culture has lost its roots when its people itself more human, local capital fairly. Thus, shopping at the market is always stop eating the dishes of the land. According to the scholars with customers treated not just as the most equitable and sustainable kind of shopping. of the history of immigration, the first generation born in clients, but as indi- the receiving country loses the way it dresses, the second viduals with a name Humanity and social values loses the language and by the third generation the cooking and surname. At the market we are not just a number, we are not merely has fused with the local cuisine. This is what happened in a customer; we are people, often addressed by our name or France, now into the fourth generation of Maghreb Arabs surname. Transactions are more personal. Before the inevi- born there, and where couscous is now a staple in all French table “What would you like?”, we have probably already households. been asked about our family, our daily ups and downs and We love travelling, but it is always that special dish of our health. Our relationship with and trust in the fishmon- our own that makes us realise that we are truly back home. ger, butcher, charcutier, greengrocer, and so forth, is The market, and its idiosyncrasy, makes us feel part of this cemented over the years and creates a link that goes culture. beyond plain old buying and selling. Unlike other commercial models, at the market there The senses awaken are no single-line queues, but rather a throng of people Going to the market is like visiting an art gallery, where all waiting to be served. People wait their turn in an orderly our senses awake and participate, like a funfair, an adven- manner even though there seems to be no physical organi- ture for all our senses – sight, smell, touch, taste and sation. The protocol that establishes the order is the ques- hearing. tion “Who’s last?” No numbered tickets are needed; those The coloured array of the stalls is like a painting class are the magic words. where we learn all the hues of the Pantone chart. At the People make friends in the queues, greet each other and fishmonger’s we will act like doctors and examine the fish to exchange gossip and recipes. It’s like encountering a make sure it is fresh. We will check that its eyes are bright, psychologist, a tabloid journalist and a chef all at once. its gills blood-red and the scales viscous. Everyone has their opinion and slant on things, and people We will know that we are approaching the greengroc er’s talk freely and with impunity, because the subject matter is thanks to the fragrant strawberries in spring, which is when never of any real substance... It is like a social or thematic they are at their best. The grocer will let us touch the network, but not at all virtual; it is for real and connects melons, and will explain that they are ripe when they give people with the same interests: eating well and learning the a little under the pressure of our fingers. secrets of good cooking. We will enjoy the hubbub that defines the market, and A market is a reflection of how a country eats. And the savour the cheese samples from the charcutier. way people eat is one of the most characteristic and defining In a nutshell, the market helps to consolidate culture, traits of a culture’s personality. That explains why, when we build a country and provide a healthy education. The travel, we like to visit the local markets. We like markets that market is the school that nurtures us. 61 PRESENT Trinitat Gilbert Gastronomy journalist Personal, social and economic health Markets have existed as long as cities have. Moreover, in after 90 days and this is reflected in the cost. Markets now many places there is now a city where there was once a offer everything: fresh quality products and basic super- market. Even now, when we go shopping in the market we market commodities. A “one stop shop”. say we are going to the “plaça”, which in Catalan also means The Institute of Markets was established to defend a town square. model of markets that was to offer a service with added Our markets come from the 19th century. The Sarrià, values: the health involved in eating fresh produce and the Galvany and Sants markets were built at the beginning of social benefit of a personalised service, especially for elderly the 20th century. In the 1950s and 60s a third wave of people living alone, for whom the market is a place for social markets emerged. In the 80s, with the advent of supermar- interaction. Barcelona currently has 39 local markets, which kets and superstores, the municipal market collapsed and are home to over 2,700 businesses and employ 7,000 people. has had to be reinvented. Many stallholders had to shut up The built area is equivalent to 20 blocks of the Eixample shop. Markets were empty. district with an annual turnover of EUR 1 billion. According In 1992, the Barcelona Municipal Institute of Markets to data provided by the Institute of Markets, it is one of the was founded to combat the situation and save a market city’s best-rated services after libraries and the metro. model. With the empty space left in the wake of the crisis, According to some studies, market proximity can even the Institute proposed the construction of underground car have an influence on our weight. The further away you live parks for easy access and the inclusion of supermarkets in from a market, the greater the risk of obesity. In supermar- the actual market premises. Initially, stallholders were kets, consumers are influenced by the week’s special offers strongly opposed to this, because it was tantamount to and end up eating more and unhealthily. As Peter Singer letting the enemy in, but the strategy, launched in the and Jim Mason, authors of The Ethics of What We Eat. Why Sagrada Família market in 1993, yielded good results. Time Our Food Choices Matter, hold, referring to Britain: “a has shown that the cliché which holds that everything is single meal consisting of chicken from Thailand, runner cheaper in supermarkets is not true. Market stallholders pay beans from Zambia, carrots from Spain, snowpeas from in cash and get better prices. Wholesalers, however, pay Zimbabwe, and potatoes from Italy, could have travelled a Joan de Déu Domènech Historian and gastronomist Bludgeoned by reality Nowadays the word “market” has lost a with fresh market products and was sed. The latter were loaded up with great deal of its prestige. It might be true to his convictions was Ramon waste from toilets and latrines, which because it is equated with dollar-hungry Cabau, of the Agut d’Avinyó restaurant, now, their drums almost overflowing, financial sharks or because of the hack- who rounded off his life by taking it in were headed for the fields, to the dung neyed use of the term “market cuisine” the Boqueria market in April 1987. And heaps, where manure was made for the with which so many restaurants seek to all the markets’ image needed was, coming seaso n’s artichokes and carrots. promote themselves. It is a way of come election time, for candidates to This image is an old one, very old, saying that the produce is fresh, right drop in just to say hello amid a flurry of because things are totally different now. from the market garden next door, so to photographers who outnumber the Like everything else, markets are speak. However that is not quite true. actual customers. being increasingly bludgeoned by At quarter past seven in the morning, Markets belong to a certain era. And reality. First of all, by the world of tech- Barcelona is a beehive of lorries and the 19th century ended a good few nology: fridges, frozen food and micro- vans stopping in front of every bar and years ago. In bygone days, a long line of waves have put an end to a certain way restaurant. They unload drinks, meat, carts would trickle into Barcelona of procuring and consuming food. fish… but forget about fresh from the before the break of dawn. It was the People no longer buy on an everyday market: they are shops or wholesalers rural workers en route to sell their basis, but rather do so to hoard and use that supply food to restaurants, be it wares in the city. Their carts were laden when required, which means – among bread or snails – live or cooked. To put with fruit and vegetables, eggs and other things – that we buy more than it bluntly, the last person in the restau- poultry, as well as bread. The paths of we need. And anyone who wants to eat rant world who believed in food made inbound and outbound carts often cros- fresh, local produce has an urban 62 COUNTERPOINT Markets, the culture of food total of 24,364 miles… [It will have] cost an ecological farmers’ market; by 2002 there were 450, 70% of which fortune in fossil fuels coming across the continent.” rated themselves as prosperous. Markets offer local and seasonal products. In the case Markets are also a pole of economic life. The current of fruit and vegetables, there are farmers who explain the model promotes strengthening the local economy and the methods they use and guarantee that we take home area’s farmers. It also protects the environment and comes peaches that have travelled a maximum distance of 50 kilo- with the guarantee of local and seasonal food that has not metres. Fresh produce is therefore the main added value of been processed or been through any freezing, drying or Barcelona’s markets, which, overall, constitute the leading canning process. People live markets as an experience; they fresh food selling company. Barcelona’s markets currently have their breakfast or lunch there. Josep M. Coll, coordi- have a 30% to 35% share of the fresh food market. If we nator of the Unió de Pagesos [Farmers’ Union] of Camp de consider only fresh fish then the share rises to 70%. And Tarragona, is a regular at the Bar Joan in the Santa Cate rina then there is something else, which is priceless. Fishmon- Market. “Market bars offer excellent value for money, but gers can recommend the fish that are best for us. “Food what’s more, I can even buy fresh food at a stall and take it quality obviously counts, but I come because they take care to the bar and have them cook it for me”, says Coll. The bars of me”, says one client, while Joan Brunet, of Peix Fresc in Barcelona’s markets are in tune with the stalls’ ideology. Brunet in the Galvany Market, debones some mullets for They cook food over a low heat and allow the dish to him. He removes the bones, because “if we don’t then they simmer. “Today there is cod, grilled swordfish, tripe, pigs’ won’t buy fish from us”, says Joan. trotters, sausage, meatballs, black rice, paella and omelet- In the Barceloneta market, “we sellers know about fish, tes.” These are the dishes that Joan Hernández, of Bar Joan, because most of us are fishermen or are relatives of fisher- calls out one after another at 9 am every day while stall men, and therefore when people buy fish here they are owners, workers from nearby building sites and clerical more demanding”, says one fisherman. “If you come to the workers gulp them down sitting at the bar counter or the stalls you realise that they know their stuff.” tables. Thus, the markets of Barcelona allow us to be locavo- At El Rebost Bar, in the Galvany market, amid meatballs res – a neologism that refers to a person who eats local and omelettes, one customer says he likes the market produce. The locavore movement is gaining ground in the because it is imposing – “my son says it is like a church” – United States and propounds the need to consume only with high ceilings, modernist stained glass windows, and food grown within a 160-kilometre radius. The movement domes. The red brick facade and imposing iron structure has gradually grown. North American universities have distinguish it from religious temples, but there is some truth joined it. In the United Kingdom in 1997 there was only one in it, as markets always fill the soul. And the belly. kitchen garden on the roof terrace of there is a bit of a difference: what was mushrooms, or a fish that is still actually their house. Then there is the question once a life of abject misery is now a life moving –; or a theme park, ideal for of wallet size: the large food distribution of breakneck speed. Be that as it may, tourists out for a day’s culture. People channels offer cheaper products than the origin of ready-made food is always go to the Santa Caterina market to gape markets do. linked to deprivation: in the past it was at the refurbishing work, and to the Who knows if the world really chan- the paucity of fresh products, but nowa- Boqueria for a photo and a tray of ges? What does change is the way we days what we lack is time. peeled and packaged fruit (markets deal with life. For example, the way we Products have changed, as has the selling packaged fruit!). eat. Fresh products – the market’s flags- seasonal produce calendar (transport); As it stands, markets are being hip – are almost non-existent in many the way we conserve our food has chan- turned into icons on the cityscape cases. If we dine at home, it is often pre- ged (fridges), prices have fallen (super- rather than centres purveying basic cooked or readymade: heat, stir and markets), eating habits have changed commodities. For most people, shop- serve. You would never guess, but this (pre-cooked food), but despite all of ping at the supermarket, the superstore is actually Civil War (1936–39) food. this, the markets are still with us. Yes, or the neighbourhood Pakistani shop is Those years, at least from the food markets are alive and kicking; there are the norm. And when we go shopping, no standpoint, were a different reality; the customers – mainly women – the life- longer do we avail ourselves of that food was different. We are talking about long customers, who are therefore of a quaint wicker or palm basket lined with the first real instance of packaged food. certain age. This is the other side of the checked cotton fabric and leather grip Markets had precious little food to sell: coin: clientele, age, the generational handle with our bread bag neatly folded long queues of people to buy hound’s changeover that has yet to materialise. at the bottom. No, now we use the tongue. Other establishments sold And then people want to innovate, get shopping trolley. A trolley, because packaged soups, canned meat and up to speed. The outcome is that the apparently having wheels is of the powdered omelettes. Little did those most famous markets have become like essence. hungry souls realise that they were funfairs, a place for a special day out: tasting the future. Although obviously somewhere we go for a treat – exquisite 63 Margarida Casacuberta Philology and Communication Department, University of Girona Sales, Calders, Tísner: three writers, three outlooks, three Barcelonas This year marks the centenary of three Barcelona-born writers who, although their lives ran in parallel, shaped by the tragic circumstances of the war, defeat and exile, are fundamentally different in their creative aspects. Barcelona does not feature prominently in the literary output of any of them, although the “great Catalan city” is nonetheless a character which “plays hide and seek” spontaneously in a number of writings (novels, short stories, poems, articles, memoirs and letters), laden in all cases with considerable autobiographical baggage. © Sales Collection 64 BIOGRAPHY Biography ”Sales reflects the ‘down at heel’ Barcelona of anarchists, revolutionaries and outsiders, expressed in a form of anarchic barbarity pitted against the barbarity of fascism. ” Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders and Joan Sales were all born is “delicately perverse on evenings that are under the in 1912 in Barcelona. Coincidentally, or not, all three went to double spell of a waxing moon and trees bursting with new the front, all three lost the war, all three were exiled, all three leaves. The moonlight, filtering through the foliage, flatters crossed the border at Col d’Ares, all three found themselves the women of Barcelona and makes them look like young in concentration camps in Roussillon, all three sought refuge sorceresses. It is the revolution that has poured these subtle in the Americas, all three met up again in Mexico and, on drops of deadly nightshade into city’s air [...] With this revo- returning, which they all decided to do at different times, all lution that rattles along, ‘shaking society to its foundations’, three once again settled in Barcelona, where they died: Sales as the moralists would say, the girls have taken on an air of in 1983, Calders in 1994 and Tísner in 2000. freedom that I find becomes them” (22-4-1937). Three parallel life journeys for three very different This is the Barcelona that Sales, married and with a writers, all of them marked by the unique relationship they daughter, renting a little flat at 36, Carrer Rosselló, would had with their home city and the different takes on the have wanted to see from the tower in Horta that so often world that they developed and expressed in their writing, appears in his letters and that became the ultimate view- even though none of the three ever embarked on the point from which Trini, one of the protagonists of Incerta magnum opus on Barcelona – an idea that emerged and glòria [Uncertain Glory], ex-anarchist, classless and mira- lasted throughout the thirties, when all three writers were culously converted to Catholicism, watches the bombing of learning their trade. Nor did any of them intentionally make Barcelona while her husband, Lluís, and his friend Soleràs, the city the protagonist of any of their novels, short stories, fight on the Aragonese front, where they, between battles poems, newspaper articles, memoirs or letters, the preferred and during the many and long periods of inaction, reflect genres of all three. I say “intentionally” because uninten- on good and evil, the human and the divine, life and death, tionally, the “great Catalan city” – the unnamed protagonist pleasure and pain, synthesising the discourse against cultu- of Calders’ unfinished novel, La ciutat cansada [The Weary ral identity that drives the novel, which Sales expresses in City] published in 2008 – is the character that plays hide several letters to Màrius Torres, such as when he refers to and seek in all of his works, always carrying a piece of auto- the ideas of Acció Catalana, to “something as laughable as biographical baggage that can be glimpsed in the form of a ‘a nation is a culture’” (2-2-1937) and how deluded poets memory, an anecdote, a setting, a character or, simply, some such as Josep Carner and Carles Riba are, “who don’t know words. which world they’re living in”. Joan Sales, the least militant in his love of Barcelona, who once stated, “I am a native of Vallclara, born in Barce- The implacable eyes of Calders lona against my will”, began writing letters that, after many I do not believe that Sales included Pere Calders among years, he compiled under the title Cartes a Màrius Torres these deluded souls, even if the Barcelona on which the [Letters to Màrius Torres], published in 1977, and set author of Unitats de xoc [Shock Units, 1938] and Cròni- against the backdrop of a Republican, youthful, free and ques de la veritat oculta [Chronicles of the hidden truth, politically agitated city that, because of the anti-fascist reac- 1954] based his work was the same as that of Carner. In tion against the military coup of July 18th, 1936, adopts the other words, it is a supposedly placid, civilised, almost features of Joan Maragall’s heroine from the famous Oda always unnamed city that serves as a backdrop to the beings nova a Barcelona [New Ode to Barcelona], published in that populate Calder’s literary world. Lacking in common 1909. This is the underbelly of Barcelona: anarchistic, revo- sense and in fear, such as the lad who is the hero of Carner’s lutionary and, according to Sales, the writer of this one- short story La guerra [The War], they have no prejudices directional correspondence, a Spanish-speaking city of and they manage to cancel out the power of big words and outsiders that embodies a form of anarchistic barbarism reveal the inner workings of the stories on which the hidden fighting against another form of barbarism: Fascism. It’s the reality is founded. Irony is the main narrative strategy used “bad” city of Maragall’s ode, a city that has provoked in Calders’ prose: it is the scalpel that dissects the images of another “tragic week” (long after the first “tragic week” of the world that the reader, with his general leaning towards violent confrontation between the Army and the working the obvious, automatically switches on. classes in 1909). “Bad”, both for those who take action and So it is no surprise that, in a story such as El Desert [The for those who watch, paralysed with fear and who Sales, like Desert], the reader witnesses the transformation of a city Maragall, rebukes: “Whose fault is it that Barcelona has been from something really conventional with streets, houses, On the preceding burned at every corner? Ours: we have let it burn. It is our trees, aunties, fiancées, supervisors, doctors and envious page, Joan Sales in fault, nobody else’s” (2-8-1936). This then, is the “agitated”, friends into the desert that, metaphorically speaking, is the Siurana de Prades, around the time “unhinged” city: the setting of a “macabre carnival”. But at life of the character who feels his life eking away from him when he wrote the same time, it is the “enchantress”; the sensual city that but is still in time to grab hold of it. Or, as in the recently Incerta Glòria. 65 © Pere Calders Collection, Universitat Autònoma de Barcelona published La ciutat cansada [The Weary City], the reader Disneyland and who found that, at least when it came to the listens to the questioning of the six basic pillars on which a weather, their parents had conned them. supposed “ideal city” is built. For Calders, then, the “under- Tísner’s outlook is very different: he sees his arrival at belly” of the modern city is not made up of certain indivi- the port of Barcelona on board the Satústregui as a reason duals or groups because of their gender, class or race. to “go on a terrifying cave exploration inside yourself”, in Rather, it is inseparable from the human condition and can other words, to “search for one’s roots” and to turn this be found inside every individual. It may look good-natured, search into the theme of one’s own writing. In reference to but Calders’ take on reality and how it is represented is his first sighting of Barcelona from the sea, Tísner writes in implacable. the first volume of Viure i veure [Living and seeing] that And yet Pere Calders is in love with the city in which he “The geography now rearranges itself to fit the demands of was born and where he returned from exile to live, in 1962: memory: Montjuïc is now to the left of the picture and the “The thing with Barcelona is that, despite all the drawbacks city of Barcelona, your city, spreads out below the gentle, it has, as does any large city, I love it. I can only speak well serene sierra of Collsarola, where every feature is neatly in of it. I wouldn’t move [...] This city is, above all, the capital its place like neatly aligned chess pieces: Sant Pere Màrtir, of our country and I find it ridiculous that people are now Puig Aguilar, Tibidabo, Vallvidrera, Collsarola and the hill of talking about fighting against the so-called centralism of Valldaura, which is as far as my eyes and my memory can Barcelona [...] We must not ignore the fact that it is very see. I would like to weigh up the twenty-six and a half years often in Barcelona that new things are born. If we ever in which I have not laid eyes on my home city, but I am over- gained independence or sovereignty, the country would come by emotions that stop me from thinking clearly.” need a nerve centre where the core services of the State It is December 31st, 1965 and “the taxi driver has good would be concentrated”. These statements, published in taste and is taking us up the Rambla [...] They’ve changed Above, self-portrait of one of the Diàlegs a Barcelona [Dialogues in Barcelona] my buses! They’ve taken away my trams! They’ve opened Pere Calders, chess trophies, of unknown between Joan Oliver and Pere Calders (1984) are a far cry up new shops on me! They’ve tinged my city with a foreign date in 1947, in from any attempt to mythologise the pre-war city, as is his tone! They did this to me while I was away! [...] By dint of Mexico. On the following page, Tísner affirmation (with an anti-sentimental distance not lacking saying my city, I believed that the adjective did not signify in the early 1980s in criticism of the policies of Franco’s dictatorship) that the affiliation, a simple demonym, but my physical and mental while staying at Sanillés in La only ones to be disappointed on their return were his chil- property. Getting used to the reality will be a long process: Cerdanya. dren who in Mexico had imagined Barcelona as a kind of years will pass before I no longer feel like an exile, in an 66 © Artís-Gener Family even more painful exile than the other one, and it will be a guetes (in whose wake Tísner follows) and recreates scenes twofold process because at the same time I will have to get from an old, typified Barcelona that is no more, even though used to and accept that, if my city had not grown during the he is well aware of mystifying the image of the city, as the time I was away, it would mean that it had atrophied [...] author of a Guia inútil de Barcelona [Useless Guide to This disfigured Barcelona is, indeed, my city. I will find it Barcelona] explains in Al cap de 26 anys [Twenty-Six Years once more among the trees that are gone, among the Later, 1972]: unknown faces and in the new streets. It will be a little hard “In exile, one imperceptibly paints a perfect picture of because it doesn’t give itself away easily. On the contrary: it one’s country [...] One makes an uncontaminated and non- is elusive by nature and likes to play at hide and seek. But contaminable land, solidly built on an ancestral culture, it is there: I will find it by dint of patience and unpleasant which sets its own path that no-one can ever divert. Plenty surprises and treacherous fears that it is no longer there.” of reasoning, well rooted in one’s subconscious, creates this And in some way, this is one of the challenges of Tís - formidable picture postcard, without realising that what one ner’s writing, especially his memoir: to rebuild a city that has really done is to stab in a paralysing injection from afar. was mythologised in exile and that, now he’s back in Cata- We take a brief moment in our country’s history and magnify lonia, has not completely lost that idealistic image. Tísner it to our liking, dressing it up as something eternal. It is not defends himself before anyone can reproach him. He writes: what we believe that counts but what we want to believe, “Is exaggerating the same as lying? Any judge, however what we need to believe, because we have to compare our mediocre, would describe it as legitimate defence.” And it is portable picture with other, far too vain lands [...] The fact in legitimate defence that Tísner seems to write when he is that during the long period of exile, one stops time when devotes a considerable part of his literary work to resusc ita- it comes to one’s homeland [...] Beyond the ocean, and ting, through memory, the images of local customs, the specifically in that little triangle you long for so hysterically, anecdotes and the idealised pre-war Barcelona, which is not everything has stopped. Nothing will move until you get Sales’ Barcelona that has gone astray, nor Calders’ Barce- back. Put simply, you have fallen prey to absurdity. Ten lona of Noucentisme, but the Barcelona of Catalan Moder- thousand tonnes of involuntary self-centredness! And now, nisme in the most popular and probably most colourful and suddenly, the time has come to put this symbolic image picturesque sense of the word. right next to your actual country and compare it with the This explains why Tísner systematically reclaims the real thing. No more tricks, be they intentional or not. The anecdotes of Modernista writers Rusiñol, Peius and Mora- analysis is despairingly cruel.” 67 On the following page, from top to Mònica López Pérez Joaquim Elcacho bottom, Sònia Fernández-Vidal, who was a researcher at CERN and at Los Álamos; Òscar Tomico, from the The quantic Òscar Tomico, Technological University in Eindhoven, and passion of Sònia reflections on engineer Mercedes Balcells from MIT. Fernández-Vidal design Just like Einstein, Sònia Fernández-Vidal started out in the The objects around us are such an important part of our world of quantum physics because she didn’t know it was world that sometimes we do not even realise that they difficult. Nor did she ever think that it would be impossible transform our lives. The design of tools and machines, for to conduct research at CERN (the nerve centre of particle example, not only makes our daily life easy or difficult; it physics research). also determines how we live. In this sense, designers have At the age of 34, she has worked at CERN (Geneva), Los an “ethical responsibility” when they decide to give shape to Alamos (USA) and the Institute of Photonic Sciences an object that will be used by millions of people, explains (Castelldefels, near Barcelona), and has lectured at the Òscar Tomico, a young Catalan researcher working at the Universitat Autònoma de Barcelona. And if that were not Eindhoven University of Technology (The Netherlands). It enough, she has authored two best-selling books mixing is not that the designer has to relinquish their work and science, dissemination, fantasy and love. become a mere “facilitator” who draws, in a simple fashion, Her father is a philosophy and history lecturer, but she what some consumers believe they want, but rather that a plumped for science from a very early age. She dreamed of social commitment has to be reached so that the designer being a scientist and going off to carry out research in the can take their role as a transformer on board in a conscious Antarctic. She discovered physics when she was at secon- and positive way. Tomico proposes a “joint reflection” dary school, and realised that it was what she needed to between designers and users to address the basic reasons understand how that great machine, the Universe, worked. that drive designers, user motivations and social values. At university she ran into and fell in love with quantum “Our department is not the classic industrial design mechanics. Nevertheless, she admits that, unlike other team, as we focus on the phases prior to design, studying types of research, things in this field are highly abstract and society and detecting opportunities to design what the theoretical. It can often be done with pen and paper. future may be like”, he asserts. His proposal involves “achie- “Mathematics is our language and guide in this unknown ving a more natural, more human relationship between territory we often venture into. Sometimes we are explo- people and technology; the whole body, its movements, and rers because we reach places where nobody has gone the clothes we wear, can be used to communicate our iden- before”, she says. tity, better understand our body’s condition or improve The scientist feels very lucky to have had the opportu- physical capacity”. nity to do research at CERN: “There were days when I Òscar Tomico was born in the Esquerra de l’Eixample would go for a coffee and could chat to a Nobel Prize-winner district of Barcelona in 1979. He took his PhD at the Univer- sitting next to me... and not always about science. The sitat Politècnica de Catalunya BarcelonaTech (UPC) in 2007 subject was often philosophy, the so-called third culture, with a thesis based on constructivist psychology, studying the bridge between humanism and science.” subjective experience applied to the design of interaction. When the existence of the Higgs boson was confirmed He has been a visiting researcher and speaker at different on 4 July last she got all emotional and even shed a little universities and design schools and co-directed the “Crea- tear: “The Higgs boson is the cornerstone of the Standard tive Challenge” project by Philips (2009). Tomico curated Model, which explains the essence of matter. It is the reason the exhibition presented at the Disseny Hub Barcelona by why some particles acquire mass and others do not. In fact, the Department of Industrial Design of Eindhoven Univer- it is a kilogram distributor!” sity of Technology, where he has been working for five After more than seven years in research, Sònia Fernán- years; he is currently employed as assistant professor of the dez-Vidal felt the need to get out of the “nerve centres”, and Designing Quality in Interaction research group. chose a rather unorthodox way to do so: through novels. “The work done by my research group makes sense in Her first novel, for children aged 9 to 99 years old, is La an area with an industrial fabric such as the south of the porta dels tres panys [The Door with Three Locks], and Netherlands; Catalonia is making a lot of progress, and I the other one is a love story, Quantic Love. The next work believe that the research we do in the Netherlands in the by this knowledge-spreader will be an essay. “Scientists design of intelligent products and systems could also be need to get out of their Library of Alexandria if they do applied in our country, for example, to intelligent lighting not want to be burnt with nobody to defend them. If we or textiles”, says Tomico, who concludes: “It is not a luxury; want society to call upon politicians to invest in science, the joint reflection technique can be applied to any area. I then we have to explain what we are doing, and do so in have worked with people from la Salle, Telefónica and plain language. Knowledge cannot remain isolated.” Turisme de Catalunya on similar projects.” 68 GENERATION ETC Generation etcetera Lluís Amiguet Mercedes Balcells: MIT civil servant? No way! “Who said that girls aren’t into engineering?” The engineer Mercedes Balcells, a pioneer in biomechanics and high- flying researcher at the Massachusetts Institute of Techno- logy (MIT), asks the question and then points to herself, because she is the living proof that anyone who says so is totally wrong. Balcells excelled very early along with a handful of young female engineers at the Institut Químic de Sarrià © Pere Virgili (IQS). Another of the talented young women from the class and Mercedes got pregnant at the same time, but her colle- ague’s baby was born with just one ear, so they founded Regenear (a fusion of the words regenerate and ear). Regenear is a start-up conceived to market biomecha- nical prototypes and human tissues and organs which Balcells and her team perfect between the MIT and the IQS, between Boston and Barcelona. It is a promising biotech- nological bridge, and is the cornerstone of the agreement with the MIT for young researchers from Catalonia to swap companies and glean experience with the best scientists from the prestigious research centre in Massachusetts. It was Balcells who convinced the MIT executives to commit to Barcelona in their expansion projects: “I had to deal with the typical Spanish siesta and fiesta clichés”, she explains. However, her gift of the gab helped her to get past all that, because she had already won over the academic authorities of Massachusetts with a PhD taken in Germany (“it was a chance to learn German”) and a flying visit to Boston with the last few euros from her “la Caixa” Fulbright © Pere Virgili scholarship. “MIT is where the legends of biomechanics, a speciality © Pere Virgili which fascinated me, work, so I just hopped on a plane from Germany to Boston and started to knock on their office doors without an appointment or even talking to secreta- ries. Quite simply, the world’s best engineers answered when I knocked, I told them who I was and we arranged to meet another day. I ended up utterly fascinated by their work and I prolonged my visit until I got an appointment with the dean... And now I’m one of them, a staff resear- cher.” Civil servant? “No way! At MIT they don’t know the meaning of the word: every year they review your perfor- mance and your plans, and if they want to keep you on they do; otherwise you receive a letter from the provost, and then you know it’s time to look for something else. But that doesn’t worry me, because I have every intention of conti- nuing to give my all, shoulder to shoulder with the best.” 69 © John MacDougall / AFP / Getty Images Martí Estruch Axmacher Journalist. Delegate to the Catalan Government in Germany from 2008 to 2011 Two cities at the forefront of Europe Barcelona and Berlin, which often share positions in the rankings of the most attractive or enterprising cities, are what Amsterdam and London used to be in the past. They also share the fact that they are highly advanced cities in cultural terms. Berliners do not hide their admiration for the capital of Catalonia. If there is one place in Berlin from where you can see Barce- belongs to a wine-lovers’ club and has used Barcelona as a lona, then it is Teufelsberg, the highest mountain in the base for exploring Catalonia’s wine-making regions on seve- German capital and its surrounding area. Teufelsberg means ral occasions. El Priorat is his favourite. Helene discovered “the devil's mountain” in German, although it is little more Catalonia thanks to the success of the German translations than an 80-metre-high hill. In actual fact, it is neither a of Jaume Cabré’s work, and has already been to Barcelona mountain nor a hill; it is the place where, at the end of World twice to learn Catalan. Then there is Michael, one of many War II, the debris – by no means a small amount – from the people who know Barcelona as the capital of Catalonia, but bombed and destroyed city was dumped. It is now a place then got all mixed up because he thought that Catalonia was where Berliners like to go on clear days to fly kites or simply the equivalent of Bavaria and therefore that Catalan was not enjoy the view. You can also visit the remains of the large a language in its own right. Norbert and Sybille, in turn, radar station built by the U.S. military to listen in to what bumped into each other last year at the Mercè festivities was being said on the other side of the Iron Curtain. and made an amazing discovery: the wealth of Catalonia’s We made the most of the height and the site’s espionage popular traditions. They already knew about the correfocs tradition to conduct an experiment. It was a clear, sunny [literally, fire-runs] because they had seen the first one orga- morning, somewhat infrequent in Berlin, and the result was nised by the Catalan Government office in Berlin in the stunning. When we asked dog-walkers, couples and newbie summer of 2010, performed by the Diables d’Argentona. But paragliders how they saw Barcelona, each and every one of the castellers [human towers] were such a novelty that they them reacted the same way: their eyes widened and a huge have decided to return to Catalonia some day to go on a smile lit up their faces, accompanied by an “ooh”, which is route taking in the casteller events. quite intense for Germans. They had all either been there The international scope of the castellers is huge and as recently or planned to visit in the near future. Those who do yet unexploited, as was demonstrated earlier this year in not have a son or daughter on Erasmus there had prolonged New York. Of course, the cost of mass travel is the main their stay on an InterRail pass or had simply had a brilliant curb. In Germany, one of the country’s top law and consul- holiday in the city. There are many and well-known positive tancy firms has been using the image of the Castellers de concepts associated with the city: fine weather, good food, Barcelona as its corporate image for months now. On the architecture – led by Gaudi –, the shops, the sea, Barça, internet, in advertising, in PowerPoint presentations... the nights out partying and so on. concepts of unity, group effort and perseverance to reach However, some made it past the stereotypes and have goals are accompanied by pictures of the group. There are discovered other sides to Barcelona. Roland, for example, plans, still in the early stages, to invite them to perform in 70 BCN AS SEEN FROM BERLIN Barcelona as seen from... Berlin de Llobregat and the bastoners [stick dancers] from Llorenç On this page, from the del Penedès took part in two different editions of the Berlin top down, posters for the first correfoc fire Carnival of Cultures, a festival held in May which draws run staged in Berlin, more than half a million people out onto the streets. as part of the 2010 Karneval der Kulturen, Barcelona is present in several places in Berlin and in and the performance many ways, often silently or anonymously. Few of the shop- by the Bastoners de Corbera de Llobregat. pers in the Desigual Berlin multicoloured clothing store, the Below, the largest in Europe at 1,400 square metres, will realise that Moviemento cinema, which houses the the head offices of this successful multinational fashion Penya Barcelonista company are located in Barcelona. Or those who shop at the Berlín Culé supporters’ club, and the Casa modern shoe store opened by Vialis in the German capital Camper designer in 2008. It is harder to miss the Bar Raval Barcelona brand, hotel, which has just located in the busy area of Kreuzberg, opened just over a two establishments, in Berlin. On the previous year ago under the leadership – and with the capital – of the page, views of the actor Daniel Brühl. The latter, of a German father and Cata- Teufelsberg hill, made from wartime rubble, lan mother, is known back here for his performance, in Cata- where Berliners go to lan, of the character of Salvador Puig Antich in the film spend a sunny day. Salvador (2006). He is very popular in Germany, with blockbusters such as Good Bye, Lenin! (2003). A great lover of Barcelona, Brühl committed his love of the city to paper in the recently published Ein Tag in Barcelona [One Day in Barcelona], now adorning the windows of bookstores in Berlin. In the Bar Raval, the name and the decor, the tapas and Estrella beer, and the broadcasts of Barça matches, remind revellers of the city that inspired it. Having said that, the Berlin Culé Barça Supporters’ Club, which this season has new premises, at the Moviemento Cinema, pulls in hundreds of fans for the big games. There are also some hotels in Berlin that do not hide their relationship with Barcelona: from the luxurious Euros- tars Berlin, a five-star hotel belonging to the Hotusa group, opened by the Mayor of Barcelona, Xavier Trias, last November; to the designer hotel Casa Camper, which has only two establishments, one in the Catalan capital and another in the German capital; as well as the even more luxurious Schlosshotel Grünewald, owned by the Alma Group and located on the outskirts of the city, with books in Catalan in the reading room and a room decorated in the style of the eccentric fashion designer Karl Lagerfeld, who often stays there. Less luxurious, and therefore more affor- dable, in addition to its handy location, is Gat Point Charlie, which also uses the cat as its symbol. The hotel’s restau- rant, a gastronomic concept created by a couple of chefs, Paula and Flip, is one of the few places where Berliners can taste real Catalan cuisine. The other one is Mariona, in Kreuzberg, where Joseph Troiano serves up a menu that changes every day depending on his inspiration and what is available at the market. Barcelona and Berlin often share positions in the rankings of cities, on account of either their tourist appeal or their enterprising nature. Both of them are also cultu- rally advanced, fashionable cities, with a lot of things going on and where you need to go once in a while if you want to keep abreast of alternative culture, video art and the latest © Guim Bonaventura music. Barcelona and Berlin now represent what Amster- front of the Brandenburg Gate in Berlin or in the Bundestag dam and London once did. Perhaps Berlin more than Barce- building. Hitherto, visits to the German capital by Catalan lona, if only because housing and creation spaces are much popular culture groups have always enjoyed success. Besi- more affordable for young people and artists. However des the Diables d’Argentona, mentioned above, the giant Barcelona, particularly in the depths of winter, still elicits figures and grallers [wind instrument players] of Corbera that “ooh” from Berliners. 71 Artwork: Manel Andreu The city in novels The debate surrounding the great Barcelona novel has been marred by absurd rivalry. It is not a question of deciding whether the best novels have been written in Catalan or Spanish, but rather of attesting to both languages’ mutual influence. This dossier reveals that Ruiz Zafón reads Narcís Oller and Mercè Rodoreda; that Montero Glez admires Vallmitjana and Sagarra; that Carmen Laforet can be read in parallel with Mercè Rodoreda or Jaume Cabré; and that the Barcelonas of Marsé and Mendoza are present and alive in the collective imagery and in the real Barcelona. Ignacio Martínez de Pisón Writer and literary critic War and post-war: Joan Sales’ vision The Barcelona of Incerta glòria [Uncertain Glory] is a rear- key episodes in El vent de la nit [Night Wind], the sequel guard city, where the walls are covered with posters of to Incerta glòria, where Sales recreates one of the most Republican propaganda and the anti-air searchlights pierce outstanding events in the Catalan church’s resistance to the night sky on the lookout for Italian bombers. It is also an Franco’s regime, the priests’ demonstration of 11 May 1966. inward-looking, almost metaphysical city, mirroring the That day, more than 200 priests marched from the Cathe- tormented religiousness of the narrator, Cruells, and the dral to the police headquarters on Via Laietana to hand in a spiritual transformation of the main character, Trini, a document protesting at the abuse perpetrated on students young anarchist who has been converted to Christianity. and workers. One of these priests was Cruells, seeking a Therein lies its lack of definition: so much wandering kind of personal redemption through this act of civic valour. around Barcelona and so few precise references. When the priests stood firm in front of the police station, Trini, born in Carrer de l’Hospital (where her parents the police simply laid into them and then chased them to still live), goes to clandestine masses in a flat in Carrer de the place where they went in search of refuge: the Jesuits l’Arc del Teatre, and traipses along La Rambla and around of Carrer de Casp. At last, the literary geography of Sales La Boqueria until she stops in what appear to be the limits spilled beyond the limits of Ciutat Vella into the Eixample! of her reduced geographical area: Plaça de Catalunya, The city of El vent de la nit is the Barcelona of the riff- Ronda de Sant Antoni, Carrer de Pelai, whose empty shop raff and unscrupulous victors, but above all the dark Barce- windows eloquently depict the shortages in the city. The lona of the vanquished. Joan Sales would have ended up funny thing is that over the three years of the conflict Trini being the classic gentleman of the Eixample had his life not does not live in the old Barcelona, but rather in Pedralbes, been violently pummelled by the defeat. In fact, until that in the luxury home of Lluís, her partner and father of her defeat drove him to exile, he lived in number 36 of Carrer son. In the novel’s six hundred-plus pages the reader will del Rosselló, a rationalist building from 1930 which still find no episode set in the extensive urban area that sepa- stands today (albeit transformed and run-down), and which rates Pedralbes and Ciutat Vella. There is a huge gap was the first residential block built by the architect Josep between the Barcelona where Trini spends the nights and Lluís Sert. Between his return from exile in 1948 and his the Barcelona she moves about in during the day: the death in 1983 he lived well away from the centre, in the Coll Eixample somehow does not exist in Incerta glòria. district, virtually in the countryside, a rugged and remote And the funny thing is that I had always thought that territory the writer’s family used to refer to as “Wuthering Joan Sales was a gentleman of the Eixample. Where could Heights”. It was from this vantage point that Sales gazed I have got that strange idea from? I suppose from one of the upon the transformation of his old Barcelona. 72 DOSSIER The city in novels Najat El Hachmi ering the streets of the city frenetically, Writer particularly attracted by the old part, the Gòtic neighbourhood, and the Red- Two parts of the mosaic Light District. This action of traipsing the streets of Barcelona constitutes a veritable release for the girl. Nada [Nothing] by Carmen Laforet, and two complementary volumes: Rodoreda The life of Rodoreda’s Colometa, on The Time of the Doves by Mercè Rodo- basically focuses on the working class, the other hand, plays out in the district reda are two parallel works that Laforet on the decadence of a well-to- of Gràcia, which she hardly ever leaves. complement each other in many ways, do family that has fallen on hard times. At some point, when the woman is also becoming two parts of the mosaic of the The poverty and hunger of these years wandering the streets, she makes it as same historical reality. Read back to run through both novels, although these far as the Jardinets de Gràcia and Avin- back, the sensation is that although topics are presented very differently: guda Diagonal. The descriptions of the they were written in different languages Andrea is hungry because she is unable neighbourhood evolve with the changes (the former was originally written in to administer her orphan’s allowance, in Natalia’s life: at the beginning it is Spanish and the latter in Catalan), they whereas Rodoreda talks about hunger bright, happy and full of life, epitomised are nonetheless part of the same whole. as a direct consequence of the war. by the dance in the square from which Nada is the voyage of enlightenment of For Nada’s main character, the city the novel’s original Catalan title takes Andrea, who comes to Barcelona having is of great importance, so much so that its name, the Plaça del Diamant, and just turned 18, whereas the story of it becomes like another character, she works as an assistant in a sweet Natàlia/Colometa is that of a young perhaps the most prominent one after shop, but as the heroine’s life becomes woman from the neighbourhood of Andrea herself. She arrives at night, by murkier so too do the descriptions of Gràcia, charting between when she is train, from a town that is not disclosed streets and places. Of course, the most going out with her first husband-to-be to us, driven by the expectations of the claustrophobic moment is the Civil War. through to the early years of Franco’s freedom which the cityscape represents We are told about the time leading up dictatorship. The time settings of both in her imagination. Her parents’ house to the war, the air raids and the depri- novels overlap: Andrea’s account focu- in Carrer d’Aribau is the main setting vations, and the historical situation, ses on her first year in the city, not long for all events. The flat represents the initially a backdrop, gradually comes to after the Civil War, whereas The Time space of oppression, where a whole age the fore. And Nada begins just where of the Doves straddles the pre- and and social class is shut in, falling into The Time of the Doves ends, affording some of the post-war years. In terms of decadence. Laforet’s heroine’s disap- us a rather vivid snapshot of the Barce- social class, they can both be read as pointment leads her to take to wand- lona of the age. Cristina Cerezales Laforet Andrea, in Nada, and Adrià in Jo Writer confesso, perceive the city. The after- math of the Civil War is present in both From ‘Jo confesso’ to ‘Nada’ novels, and in Jo confesso’s case, it is compounded by the events occurring in the wake of the Second World War. In Intelligence can only be narrated by using, with the utmost naturalness, both novels the city exudes that fear intelligence. Jaume Cabré achieves this both the third person and the first and pain. Yet both Adrià and Andrea brilliantly in the novel Jo confesso [I person on alluding to him. Perhaps this remain outside this, experiencing their Confess]. And his achievement is even is why reading Jo confesso was such an own internal tragedy. Neither one of greater, as he imbues the reader with uplifting experience for me. I felt the them is free to enjoy life in their own this intelligence, as if by magic, making novel conveyed me to a house in Carrer way. They are unwillingly shut away in a them part of it. As I read this book, my de València, just like when I was first house in Barcelona’s Eixample district, interest ever-growing, I wondered, my transported to Barcelona in my adoles- where there is a hint of a prosperous, professional curiosity piqued, how the cence, also thanks to literature and my Catalan middle-class past. However, author had managed this, that is, to mother, Carmen Laforet, to another both of them manage to unfetter some draw us into the brilliant mind of Adrià house in the Eixample in Carrer d’Ari- of the chains that bind them, and we are Ardèvol while also conveying his bau. I did not actually make it to Barce- treated to the plenitude and the joy of feelings and anguish to us, and even lona in person until several years later, strolling through the streets of the that feeling of guilt that overwhelms the so the first presentation of the city Eixample, towards the University, the character for reasons that had occurred through Nada [Nothing] made a strong Liceu, the church of Santa Maria del 500 years before he was even born, all impression on me. Mar, sensations that mingle with my tied in with a universal feeling of guilt. Jaume Cabré’s novel has brought own experience whenever I am lucky Jaume Cabré obliges us to live his me to this first image. Perhaps it is due enough to wander around this lovely character from within and without, to certain similarities in the way both city. 73 The city in novels Jordi Puntí Writer The Marsé passport For eight years I lived a stone’s throw away from the Alaska and aventis [tales]. Marsé turned the spotlight on the bar, on the corner of Passeig de Sant Joan and Carrer del Alaska bar, a meeting point for subversion and low life, and Pare Claret. The Alaska was one of Carmen Broto’s haunts. around Carmen Broto he wove a web that played out in the The story goes that Broto, a prostitute and plaything of neighbourhood streets, in the cinemas, in the dark back- Barcelona’s high society, lived on the other side of Pare rooms of shops and on the trams that gave off sparks. That Claret and very often, on returning home in the wee small first read was my passport to Marsé’s world, a simultane- hours, would have a nightcap in the bar. In January 1949, ously true, realistic and mythical map of Barcelona. three men murdered her and abandoned her body on waste Novelists create bonds of affection with the settings ground in Carrer de la Legalitat, in one of the most talked- they choose for their books. It is never a random choice. about and most covered-up crimes of the early post-Civil The city that they invent and the streets and houses they War period. recreate lie at the core of their characters – they mark Like many people, I became acquainted with Carmen them – and go on to become an important part of the reade- Broto’s blonde hair and killer perfume when Juan Marsé r’s memory. There are paper cities whose realism is more portrayed her in The Fallen (1973), a novel that visits his vivid than the real ones. In the case of Juan Marsé, this iden- childhood and war scenarios, mingling personal memories tification is particularly intense. Few authors have created a Barcelona so anchored in the popular memory, so present in the collective imagery. In fact, the urban essence of Marsé’s novels lies in his interest in characters who live on the fringe, who can change classes like one who moves to a new neighbourhood, or for whom the unfamiliarity of unknown places is like an escape valve. La oscura historia de la prima Montse [The Dark Story of Cousin Montse], Ronda de Guinardó, Un día volveré [One Day I’ll Come Back], Lizard Tails... Each new title extends the map, while also detailing familiar streets. From the hovels of El Carmel to the dark Red-Light District, from Plaça Rovira to the Ritz hotel, the Tibet Restaurant to the protective shadows of Parc Güell, the Roxy cinema to the Delicias bar... I could continue to plot the place names of the Marsé map, but clinical list-making leads nowhere. I am more inte- rested in the figuration of a literary city that is shared by other narrators – and which eventually forms a personalised topography in each reader’s memory. I will give you an example. I am thinking about Últimas tardes con Teresa [Last Afternoons with Teresa] (1966), which is perhaps the novel where Barcelona’s presence is most decisive. Talking about Pijoaparte’s character, Marsé writes: “He has just left the house, which is part of a beehive of hovels located under the last turn, on a platform hanging on the city: from the road, on approaching it, the sensation of walking towards the abyss.” At that moment my reader’s memory flies to El carrer de les Camèlies [Camelia Street], by Mercè Rodo- reda – also published in 1966 – on the day Cecília Ce shacks up with Eusebi in the shanty town: “The hut only had two brick walls; the other ones were made of tin, with pieces of wood and sackcloth stuffed in the chinks.” The same operation would serve for other cases: Marsé is echoed in Blai Bonet, who is echoed in Vázquez Montal- bán, who is echoed in Sagarra, who is echoed in Josep M. Planes, who is echoed in Vila-Matas, who is echoed in Josep Pla, who is echoed in Enrique de Hériz, who is echoed in Marsé... They are different takes, even opposing ones, but the mystery is that they are all mirrored in each other, because the city is a huge kaleidoscope. The city in novels Javier Pérez Andújar Writer Disenchantment according to Eduardo Mendoza Barcelona is the legend of the nameless city, because there is no way you can utter the name of Barcelona twice with it meaning the same thing. Every novel set in Barcelona is about a different city, even in books by the same author. The Barcelonas of Eduardo Mendoza (the novelist who has recreated most visions of Barcelona) in The Truth about the Savolta Case, The City of Marvels, El enredo de la bolsa y la vida [The Tangle of Money and Life] – his most recent one, in a city ravaged by the current recession, where even his famous nameless detective loses his hair- dresser’s business – and Mauricio o las elecciones prima- rias [Mauricio or the Primary Elections] are not the same. Of all the Barcelonas created by Eduardo Mendoza, the latter moved me most; and I do not mean that I was merely impressed, excited or fascinated. I am talking about emotions. It was published in 2006, when Mendoza had had his overheard in the house next door, the city itself, its city- readers “fasting” for some time. He had only written two scapes and more particularly its characters. Mauricio is a works in the previous ten years, the novel La aventura del person unable to make choices, who lives in a permanent tocador de señoras [The Adventure of the Powder Room] state of longing, and so, when he is forced to choose (2001) and, also in the summer of 2001, a science fiction between two realities, between two ways of living, he free- serial for El País newspaper, El último trayecto de Hora- zes and lets the more powerful reality carry him away, like cio Dos [The Last Journey of Horatio Dos], subsequently a flood that sweeps away a dead tree trunk or an entire city. published in book form. Moreover, both were comedies, The most salient topic in all of Mendoza’s books is the hence the herbivorous (or carnivorous) portion of his struggle for love, the difficult fight to consolidate a love that readership was dying of hunger. In 2006 we saw everything never seems to fall within reach. Mauricio’s main choices that had been erected by preceding generations come are between a young middle-class lawyer, who still lives with tumbling down. It was the year of the real estate boom, her parents, and a woman from Santa Coloma, a diehard when people started to take to the streets en masse to Republican who lives her own life. But both of them also defend their right to a house. And it is also when Mauricio represent these two dreams in which the epoch is submer- o las elecciones primarias appeared, a novel set in one of ged. The promise of the success announced in Lausanne, our city’s gloomiest and grimmest epochs, between the elec- and a dream which, as it did not come true, is now just tions to the Government of Catalonia in 1984, when the waiting to die, as all broken dreams do, in sadness and lone- Catalan political map was cast in stone for eternity, and liness. Mauricio is the man without a will, caught up in a 1986, when Barcelona was awarded the 1992 Olympic wave of pessimism, but who will eventually be trapped in a Games. It is the Barcelona of the disenchanted left (the wave of optimism. However, this does not mean that he has novel begins with the socialists out searching for recruits), been redeemed. Mauricio Greis is also the inverted image of real estate speculation subjugating town and city coun- of Onofre Bouvila in The City of Marvels (the philologist cils, the Barcelona of the outer reaches (part of the action Cristina Jiménez-Landi Crick has written about the shift unfolds in Santa Coloma de Gramenet)... This book portrays from modern to post-modern Barcelona in these novels), so a grey city, poised to hop from one dream to another, not one work is the mirror of the other, as too are their respec- daring to make its longed-for dream come true, which tive Barcelonas. Eduardo Mendoza’s books contain the ranges from the prescribed dream of the political transition mirror that Stendhal brought to the novel. All the faces of to the promise of the Olympic dream, like the patient who Barcelona are mirrored in Mendoza’s work. When I read changes pills just to try their luck. Mauricio o las elecciones primarias, I saw my own Barce- The novel is written in a prose shattered by the Basque lona reflected. axe of Baroja. This is Mendoza’s most Baroja-like effort. No writer has ever understood Pío Baroja better than Eduardo Mendoza. Here, as in Baroja, everything is a transcription of a mood: abrupt phrasing, dry, detached dialogues, as if 75 The city in novels Sergi Doria that same year. The deep impression made on Andrea on Journalist and literary critic reaching the Estació de França train station, where nobody is waiting for her, could be compared to Daniel Sempere Ruiz Zafón and the delving into an enigmatic Barcelona; both perceive the dank atmosphere of mystery that is both startling and alluring. Barcelona literary The sensitivity of loneliness comparable to the heroines of Rodoreda and her particular way of metabolising colours, canon scents and objects forgotten amid the shadows of the past. As for Eduardo Mendoza, his parodial sense of humour of the cryptic-critical detectives palpitates in the loquacious In 2001, Carlos Ruiz Zafón put the great Barcelona novel on and picaresque Romero de Torres, “bibliographic adviser” the best-seller map with The Shadow of the Wind. Its of the Sempere bookshop who struggles, with ironic erudi- merits: tying up with the realist narrative tradition to tion, against the acid reflux of a brooding personal memory. imagine a gothic city with the arts of the audiovisual. The Ruiz Zafón also draws attention to the work of Juan writer does not pursue historic rigour, but rather creates Marsé and, for its documentary value, Mariona Rebull and unforgettable atmospheres. La Rambla is conjured up as El viudo Rius [The Widower Rius], by Ignacio Agustí. El “dawn poured” over it in a “wreath of liquid copper”. viudo Rius personifies the textile manufacturer of Barce- Barcelona and its mysteries, like the newspaper serial lona whose days are frittered away amid the balances of popularised by Antonio Altadill in the last third of the 19th economic protectionism – a topic also taken up by Oller – century. Wrought-iron modernist dragons: foggy stories of and his obsession with a woman. We see him accompany his melancholy and unease. Topography: the stone-clad Barri son Desiderio to the Piarist school in Sarrià: “It was as if they Gòtic; the brackish Ribera; the nocturnal Raval; the had moved to another city, another world.” The Piarist school Gaudiesque Sagrada Família; sprawling middle-class houses is very close to the Jesuits, where the author of The Shadow in Pedralbes, Sarrià and Tibidabo; Montjuïc, with its castle of the Wind studied and wanted Julián Carax to study: “Its and cemetery overlooking the sea. From the Barcelona redbrick façade dotted with dagger-shaped windows, stood canon, Ruiz Zafón points to titles written in Catalan, such as in the middle of a grove, at the top of a narrow, winding La febre d’or [Gold fever], by Narcís Oller: the Barcelona of street that led up from the boulevard. The whole structure, financial ambition in the first great novel of a city shifting crowned by arches and towers, peered over a group of plane towards a modernity that spans 1892 to 1992; and also The trees like some Gothic cathedral.” In this middle-class school, Time of the Doves and A Broken Mirror, by Mercè Rodo- Ruiz Zafón conjugates family secrets with the “Mendozian” reda: post-war confidences whispered behind the curtains. irony of haunted crypts: “In its heyday – say between 1880 And literature about Barcelona in Spanish, The Truth and 1930, more or less ... [it] ... took in the flower of old, esta- about the Savolta Case, by Eduardo Mendoza, or the gun blished families with bulging wallets.” law… However, he confesses that the story that had the The passageways and cityscapes travelled by the greatest impact on him was Nada [Nothing], by Carmen nouveau riche Gil Foix of La febre d’or – Carrer Ample, Laforet, because “it captures a certain air of the intangible Plaça del Palau, la Llotja, the Ciutadella of the 1888 Univer- Barcelona”. It is no coincidence, by way of homage, that the sal Exhibition and also the mountain of Montjuïc – provide winner of the first Nadal Prize was published in May ’45 and the backdrop for the Barcelona of Ruiz Zafón and Eduardo The Shadow of the Wind begins precisely in the summer of Mendoza. The former spins his plots in this cityscape, and the Mendoza of the City of Marvels gives the name of Delfina – the same as Gil Foix’s daughter – to the girl from the hostel where Onofre Bouvila embarks upon his rise to financial success. Taking these authors in Catalan or in Spanish as his references, Ruiz Zafón seeks to share a “take” on a Barcelona which is only possible in literature; to have us relate to his characters’ sensations. An exercise that should not be confused with a form of nostalgia that strikes him as dangerous and inexact. More favourite authors, beyond the Barcelona canon: Charles Dickens and Stephen King. The connection with the newspaper serial and the “monstrous” mystery leads us to the Borgesian Cemetery of Forgotten Books in the gloom of the Calle Arco del Teatro; there, the impulse of the treasure hunter drives Daniel Sempere towards the book signed by Julián Carax, the accursed writer: “There was a time, in my childhood, when, perhaps because I had been raised among books and booksellers, I dreamed of becoming a novelist.” The spirit of that eternal and suggestive Barcelona flaps its wings, to take universal flight, in the pages of The Shadow of the Wind. 76 Montero Glez Writer From Cervantes to Sagarra, and more Barcelona has been constructed page by page from Miguel de Cervantes to the present day. It is pages and streets, neighbourhoods and ink. It is literature under the indecent lamplight of a brothel. It is more than a city. Nestled in a Mediterranean corner of the Iberian Peninsula, the help of Marsé and his aventis (tales) which helped to Barcelona is the most literary city of all. So much so that build the foundations of a city that was ravaged by the Civil Don Quixote visited a printer’s there. One need only recall War. The aggression suffered by Barcelona at the hands of the words that Cervantes placed in the mouth of his most a Spain rife with privileges was made more bearable thanks universal character: “Barcelona, the treasure-house of cour- to the imaginations of men like Marsé and Francisco Gonzá- tesy, haven of strangers, asylum of the poor, home of the lez Ledesma, who had to become Silver Kane to entertain valiant, champion of the wronged, pleasant exchange of firm the post-war readers. He did so by writing paperbacks for friendships, and city unrivalled in site and beauty.” adults, pure action stories in which the hero was a sunburnt From Miguel de Cervantes to the present day, the city of and gunpowder-tinged cowboy, but who could just as well Barcelona has been constructed page by page, defined, as of have been one of those libertarians who fought to defend the last century, by the eyes of Juli Vallmitjana, a now their people’s dignity. One of those flesh and blood charac- forgotten author, but one who portrayed life on the fringe in ters that appear in the memoirs of García Oliver, the militant a uniquely intense fashion. Gypsies, slums, shanty towns, anarchist who, together with Ascaso and Durruti, formed grubby kids and stagnated water where an epoch that the Los Solidarios action group, which could only have punished Barcelona with the reality of epidemics and surfaced in Barcelona, the home of active anarchism. famine was submerged. The Barcelona that nobody wanted Having said that, if there is one novel that contains all to know about was denounced by Vallmitjana in his work. the other novels of Barcelona, and without which Marsé, If Vallmitjana has an heir in our times, then that person Mendoza, González Ledesma or even I would not exist, and is definitely Francesc Candel, a son of emigrants who grew is the mother of the contemporary novel written in Spanish – up in the hovels of Montjuïc and whose stories are cram- even though it was written in Catalan –, then it is Vida med with obscene gashes and flavours. Years later another privada [Private Life], by Josep Maria de Sagarra. It is the illegitimate son would be engendered in the shanty town on story of the Lloberola family, an exemplary family that fell Montjuïc. I’m referring to Francisco Casavella. Barcelona upon hard times; a high-class family eaten away and exposed was Casavella’s mother, bride, wife and something worse: by vice. As I am preparing a novel that is set in Barcelona, I an ex-wife with whom he continued to share a flat, shame popped the works of Vallmitjana, Casavella, Candel, Marsé, and a curt greeting at the bathroom door. Casavella penned Mendoza, González Ledesma, Josep Maria de Sagarra into some of the best pages about the Barcelona of the end of my rucksack; in short, the whole gang. All kitted out, I set the last century. Undoubtedly the best narrator of his gene- sail for this literary and real city. Because Barcelona is pages ration, which is also mine. Juan Marsé also asserts this. and streets, neighbourhoods and ink. Barcelona is literature On the subject of Marsé and generations, it must be under the indecent lamplight of a brothel. Barcelona is more mentioned that Barcelona would not be Barcelona without than a city. 77 Jordi Amat And with your sins, ours! Odes a Barcelona, 1840–2011 [Odes to Barcelona, 1840–2011] Selection, prologue and notes by D. Sam Abrams Barcelona City Council Barcelona, 2012 334 pages At the end of the prologue the critic but the second and third odes – by (even the most anodyne ones) have Sam Abrams says: “Catalan literature Víctor Balaguer and Amalia O’Crowley, performed this function, from the has serious difficulties when it comes to from the time of the Catalan Renais- perennially enrapturing Joan Maragall correctly studying, documenting, sance (Renaixença) – were written in to the reflection of Lluís Jou (“Tingues publishing and transmitting its vast and Spanish. Perfect. However, while cor mediterrani, Barcelona” [Have a very rich heritage.” This opinion is at Abrams’ prologue refers to more recent Mediterranean heart, Barcelona]), via least debatable, but that is what Abrams Spanish odes (he omits the excellent the schematic and politicised concate- believes, and indeed he undertakes to “Nostalgia urbana” [Urban Nostalgia], by nation of Joan Brossa or the brilliant try to rectify this shortcoming. One of Joaquim Marco, included in El muro de historical heart devised by José Agustín the yields of his undertaking is his Berlín [The Berlin Wall]), he does not Goytisolo to praise intermingling as the collection of odes whose common deno- subsequently include them. A pity. In city’s moral backbone. minator is that they are all about Barce- any event, as an ensemble it cuts a dash I wondered at the time, and have yet lona. A generous body of work, which and is representative of both the great to find a clear answer, why the great includes poems written over more than literary movements and the city’s symbolists of modern poetry did not 150 years ago and, as the critic holds, successive mutations. write odes to Barcelona. It is through which eventually constituted a veritable The first poem is “Barcelona”, by the symbol, as Octavio Paz explained, subgenre of Catalan poetry, it has been the patriarch Joaquim Rubió i Ors, that poetry becomes a mechanism for disseminated more than twice over the published on 2 February 1840 in the the analysis of contemporary subjectiv- last few decades. Diario de Barcelona periodical. This ity. Perhaps the exploration of one’s own The main merit of this collection is groundbreaking ode already featured individuality is overcome by such a that it seeks to include as many odes as two of the subgenre’s most recurring potent, accelerated and plural symbolic possible. Hence, the underpinning crite- chronotopes: the sea and Montjuïc. A whole as the city undoubtedly is. How - rion is quantity rather than quality. It proclamation of brazen romanticism, ever, for more than a century now, it has features poems, some of them very Rubió’s anachronistic take on the city been impossible to understand contem- long, by 41 poets; and not just the clas- focuses on a now-endangered glorious porary subjectivity outside the urban sics – Rubió, Verdaguer, Maragall, Pere past. The accumulation of images from circumstance. The subgenre of the ode Quart – but also other less well-known an idealised era intensifies the drama to Barcelona (unlike the ode to New pieces (Abrams highlights the moder- inherent in the ubi sunt, a classic cliché York, for example) did not find it easy to nist anti-odes of Apel·les Mestres and through which the poet seeks to act solve this theoretical paradox. I would Jeroni Zanné), and a valuable selection upon their present. This city is now a say that it has done so through a more of contemporary authors. Moreover, “crownless countess”, but “there was a meditative poetry. And some of the this survival has its suggestive black time when you shared the sceptre of finest poems in the book – the sublime holes. Why, I wonder, were none of the sea with Venice”. Rubió’s intent is to and magnetic ode by Enric Casasses, them written by three of the true greats call upon his contemporaries to make those by Joan Margarit and David Casti- of our symbolist tradition – three poets Barcelona a great Mediterranean capi- llo – express precisely that. They repre- from Barcelona: Riba, Manent and tal once again. sent the most valuable transformation of Vinyoli? Perhaps because the poetry of Rubió’s ode is an exercise in civic a poetic tradition which now, thanks to the symbol does not work if from the poetry, seeking, in this instance, to this book, we can plot in detail. inside of a poem there gushes a stream encourage, or instil awareness, and of dynamic and fleeting symbols like which, in subsequent efforts, as the Note those typical of a modern metropolis. subgenre became more consolidated, “I amb tos pecats, nostra!”[And with The reader might initially assume would serve to denounce, proclaim, call your sins, ours!], from the second-last that Odes a Barcelona, 1840–2011 will upon or craft a message for the collec- line of “Oda nova a Barcelona” [New only contain works written in Catalan, tive. Many of the odes set in Barcelona Ode to Barcelona], by Joan Maragall. 78 BOOKS quarter is fair enough time to wait for a date made two deca- des ago. Another five minutes and I’m out of here. Being stood up had never crossed my mind. It’s funny. I had been speculating about her life for days, wondering whether I would like the forty-year-old Silvia, whether we would be able to recover that closeness that had bound us © Lluïsa Jover together through our university life, but the possibility of Ada Castells not even seeing her this afternoon had never remotely ente- red my mind. The date She was a very formal person. In fact, we were the perfect foil for each other. I was always dreaming while she was totally down to earth. The only thing that irked me I am sure we had arranged to meet in the Zurich bar on about this combination was that her formal nature meant September 18, at noon; in other words, today. It’s one o that she had sort of steady boyfriends who she went out clock and she still hasn’t deigned to make an appearance with for about three or four years, and to whom she was through the door, or any of the doors for that matter. Her obsessively faithful. Thanks to that, there was never only excuse is that we made the date twenty years ago, one anything between us, barring the almost classic booze-indu- afternoon when we were swapping history notes and were ced snog that we laughed off later. so bored we got to thinking about the future. Applying one of those laws you tend to make up while –Do you think we’ll ever finish Uni? she said, somewhat waiting in a bar, it is funny how the irresponsible one, yours desperately. truly, had ended up as an employee at the same university –Of course we will. There are only three weeks to go and where he’d studied, whereas the responsible one, Silvia I then it’s goodbye exams! mean, was living in sub-Saharan Africa, studying languages –And what will we do then? spoken by a only couple of people, and falling in love with a –You’ll do the civil service exams and land a job in a high different satrap every day. With an outlook like this it is no school within a radius of fifteen kilometres and then get wonder that Silvia had forgotten me. down to having babies with your boring boyfriend, and I’ll Five more minutes. Not one second more. And if she take off round the word and will end up in some university does turn up, will I recognise her right away, or will I not in the United States doing my PhD on the habits of the new realise who she is initially and then have to cover it up with urban society and generational interrelation. a “Silvia, you haven’t changed a bit”? These are the exact –Screw that! It’s me who will set the world on fire. same words I am muttering to myself as I see her push And her following utterance was what eventually led me through the main door, euphoric, radiant. to be waiting for her, now an hour overdue, in the city’s –Pep, you remembered! most central bar: –Yes, at twelve, in the Zurich – underlining the last word –We’ll meet back here in twenty years’ time, at this same without making it sound like a reproach. table, 12 noon, and we’ll see who was right. –No, I was waiting for you where the Núria used to be, And off I went to challenge my destiny, although it which is now a bloody Burger King! I came into the Zurich turned out that I did not actually take the world by storm. I by chance. I hadn’t been back to Barcelona for years and I am still up to my eyeballs in exams, but now I am correcting was told that it had been totally revamped. them. I go to the exact same school, I wear the same size –So is it true that you live in sub-Saharan Africa stud- trousers, live in my parents’ flat (they’re no longer around), ying languages spoken only by a couple of people and that and my favourite dish is still the paella they do in the Set every day...? Oh just forget it. Portes restaurant. I can’t really say I have changed much; –What are you on about? even the Zurich has changed more than I have. When they –I’ll tell you later. We’ve been waiting for each other for demolished it to build the new Triangle building, a grey twenty years and an hour and a half. We’ll have to divide mass equalled in unsightliness only by the Corte Inglés, I our lives into topics, sub-topics and annexes. Fancy a beer? thought they would never open it again and even worried –Of course! That’s one thing that hasn’t changed! Not that our date would be dashed, but now it is almost exactly like the Zurich, which instead of getting older looks newer the same, revamped even, as if it had been given a facelift. than ever. What do bars do, make covenants with the devil? Maybe it is precisely my methodical lifestyle that made –Don’t go all Faustian on me. They are called reforms, me remember our date, while she didn’t. I got married, but they run the risk of losing their essence, not like us... I naturally, to a nice girl, but we parted ways almost imme- would say that we haven’t changed. diately, and I went back to my former habits. Now that I –Why? think of it, all my changes have been very short-lived. I have –Because I still dream of setting the world on fire... never committed to anything, as if I couldn’t be bothered to –I remember you predicted that I would pass my civil accept them on this date, which is becoming like a recap of service exams and have loads of kids. my life, a date that I now realise she hasn’t even remembe- –And? red. The other changes in my nondescript timeline were – I am a civil servant in Brussels and have five children. totally involuntary: I have lost my hair, agility, memory, Fancy another beer? energy and now I am losing my patience. An hour and a –Make that five please! Such predictability bugs me! 79 THE STORY Joaquim Elcacho Anna Veiga “Debemos esforzarnos y evitar que se paren proyectos científicos” Tras la puerta de su despacho, en el perchero, descansan un jersey, una bata de laboratorio y medio centenar de colgantes con identificaciones para congresos y seminarios especializados en reproducción humana en los que ha participado Anna Veiga durante los últimos años. Uno de los encuentros científicos que han dejado su recuerdo en el perchero de la directora del Banco de Líneas Celulares es el congreso anual de la Sociedad Europea de Reproducción Humana y Embriología, una entidad de primer nivel científico mundial que preside Anna Veiga desde el verano de 2011. La reunión anual de la Sociedad Europea de Reproducción se decía que el gran problema eran los embarazos múlti- Humana y Embriología, celebrada en Estambul en julio de ples inducidos por esta técnica. este año, ha servido para destacar que desde el nacimiento Los embarazos múltiples siguen siendo una complicación de Louise Brown, en 1978, han venido al mundo cinco de las técnicas de reproducción asistida, aunque durante millones de niños por fecundación in vitro (FIV)... los últimos años hemos reducido mucho el nacimiento de Sí, esta cifra demuestra que la fecundación in vitro es una gemelos. Hemos mejorado las técnicas y cada vez sabemos técnica totalmente consolidada, con una metodología estan- más sobre los casos en que está justificado transferir más darizada que sirve para dar solución a muchos problemas de un embrión y en qué casos podemos transferir dos de fertilidad. Es una técnica segura que arroja resultados embriones, o tres, como máximo. En algunos países incluso similares a los nacidos sin reproducción asistida. han regulado este aspecto; en el estado español, por ejem- plo, la ley dice que no se pueden transferir más de tres ¿Sigue creciendo el número de tratamientos de fecunda- embriones en cada tratamiento. ción in vitro en el mundo? En países industrializados en especial, por el retraso en la maternidad... La estadística demuestra que en los últimos años el Es cierto que este es uno de los motivos del crecimiento de número de nacimientos múltiples ha crecido de forma estas técnicas. No hay estudios que indiquen de forma clara considerable, lo que se debe básicamente a la reproduc- que hoy en día existen en nuestra sociedad más problemas ción asistida. de esterilidad que antes. Las mujeres retrasan la edad a la Sí, lo ves cuando vas por la calle: se ven muchos más geme- que desean tener hijos, lo que comporta complicaciones a la los. Fíjese si es un hecho real que incluso algunas campañas hora de conseguir el embarazo. Muchos de los casos de publicitarias utilizan el reclamo de los partos múltiples. infertilidad que se ven actualmente están motivados exclu- sivamente por la edad avanzada de la madre. Cuando en 1978 nació Louise Brown, usted estudiaba biología en la Universidad Autónoma de Barcelona. ¿Por ¿Cuál es el área de trabajo de la Sociedad Europea de aquel entonces ya pensaba que podría dedicarse a la inves- Reproducción Humana que usted preside? tigación en reproducción humana? Es una de las dos sociedades científicas más importantes No, la verdad es que no. Aquella noticia me llamó mucho la del mundo en el ámbito de la reproducción humana; quizás atención, pero entonces estaba interesada solo de forma podríamos decir que nos encontramos algo por delante de genérica en temas de genética y cultivos celulares. Había la sociedad norteamericana. Nuestro objetivo es apoyar un profesor que me motivó mucho en estos temas. científicamente las actividades de reproducción asistida, aportar evidencias científicas sobre la eficacia de las técni- El fallecido profesor Josep Egozcue... cas, recoger datos sobre la actividad del sector en Europa y Exactamente. Terminé la carrera y por casualidad leí una ofrecer pautas para que los tratamientos se lleven a cabo de entrevista con el doctor Pere Barri, de la Clínica Dexeus, la mejor manera posible. que explicaba que estaban realizando inseminaciones, y me dije: este es un campo que está empezando y quizá estaría ¿Cuáles son los retos de futuro de la FIV? Hace unos años bien colaborar. 80 ENTREVISTA Fotos: Pere Virgili Entonces, ¿es verdad que todo empezó leyendo una entre- La Barcelona científica quizás ha vivido transformaciones vista en la revista Ser Padres? más trascendentales desde su época de estudiante… A partir de esa lectura hice algunas consultas hasta que Hemos progresado mucho; nos hemos puesto a la altura. pude hablar con el doctor Barri para ofrecerle mis servicios. Tomamos conciencia de que si un país quiere progresar Era consciente de que no podría ofrecer gran cosa, porque tiene que avanzar científicamente. Había que dedicar recur- apenas había terminado la carrera de biología, con caren- sos y disponer de todas las herramientas necesarias para cias muy importantes de formación desde el punto de vista hacerlo posible. Se pusieron en marcha centros como el médico. Me atendió muy cordialmente y en un principio no Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, donde está el me pudo ofrecer gran cosa porque aún no tenían un Centre de Medicina Regenerativa en que trabajo. Fue una proyecto consolidado. Pero sí: allí empezó todo. época de gran crecimiento de la ciencia. ¿En su familia hubo antes otros investigadores? Y ahora ¿cómo ve el presente y el futuro? En absoluto. Mi padre trabajaba en temas de publicidad: La situación es dramática. Se recorta por todas partes y a había trabajado en automoción y en periodismo relacionado nosotros también nos toca pagar el pato. En el caso de la con el motor. En mi casa no había ningún tipo de tradición investigación, hay que insistir en que cuesta mucho que un científica, ni médicos, ni biólogos. país alcance un buen nivel, pero muy poco volver atrás. Nos será muy difícil crecer de nuevo. Muchos países con proble- ¿De qué barrio de Barcelona es su familia? mas se esfuerzan por preservar la investigación a fin de De Pedralbes. Mis abuelos y mi madre se fueron de la Gran garantizar el progreso a medio y largo plazo. Barcelona y Via durante la Guerra Civil para refugiarse en Pedralbes a Cataluña en general habían conseguido atraer a científicos una casa que la familia había utilizado para veranear. Allí me de primer nivel mundial, y no solo porque aquí tengamos crié y después he vivido en diferentes barrios de Barcelona, muy buen clima –que también–, sino porque poseemos un pero ahora, al cabo del tiempo, he vuelto a la misma casa. nivel científico razonablemente bueno. Es complicado, pero tenemos que esforzarnos por seguir adelante y que no se ¿Han experimentado muchos cambios la casa y el barrio? paren proyectos científicos. Evidentemente, han cambiado un poco, pero la casa es la misma. Me gusta volver al barrio donde he vivido toda la Volviendo a su carrera profesional, ¿cuál es el recuerdo más vida, y se vive muy bien. intenso que conserva del nacimiento de Victòria Anna, la 81 Entrevista primera niña nacida por fecundación in vitro en el estado con fecundación in vitro. La prueba del embarazo había español, gracias en buena parte a su trabajo? dado positivo y cuando se hizo la ecografía se vio que el ¡Todo, en general! embrión no se había implantado en la cavidad uterina, sino que estaba en la trompa, de modo que el embarazo no pudo Aprovechando el nombre y la fecha, un 12 de julio –en seguir adelante. Fue solo una semana antes de que tuviéra- concreto, de 1984–, usted dice que ese día fue su parti- mos la prueba positiva de embarazo de Dolors, la madre de cular Día de la Victoria. Victòria. Absolutamente. Lo vivimos con una gran emoción. Eran unos momentos muy especiales por la novedad, por saber ¿Tenían la impresión de que había equipos que les hacían que se estaban abriendo nuevos caminos para solucionar la competencia? problemas de fertilidad que afectan a muchas personas... El No era una impresión, era una evidencia. Había una compe- nacimiento de aquella niña demostraba que estábamos tencia muy grande entre dos grupos, el nuestro y el que trabajando bien y que la técnica funcionaba correctamente. lideraba el doctor Marina, también en Barcelona. Sabíamos perfectamente que hacían lo mismo que nosotros. En Los recuerdos positivos lo superan todo, pero les costó verdad, fue una carrera. alcanzar el éxito... Nos costó, pero no más de lo que en aquella época les ¿Por qué decidió ampliar su carrera profesional con la costaba a otros grupos. Recuerde que en aquellos tiempos investigación en células madre? formarse en esta especialidad, conocer cómo funcionaban Las cosas a veces son el producto de muchas casualidades las técnicas, era muy difícil. Ahora existen másters y cursos o de una conjunción de diferentes situaciones. Tuve la de formación que lo facilitan mucho. suerte de conocer a Juan Carlos Izpusúa [director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona desde su A veces la memoria borra sensaciones negativas. Aunque fundación]; en aquel entonces la ley dejaba abierta la posi- muy minoritarios, en los años ochenta también había bilidad de investigar con células madre embrionarias y se grupos y personas contrarios a la FIV. empezaban a destinar recursos para poner en marcha A decir verdad, estos movimientos eran muy minoritarios y centros de esta especialidad... Me encontré en el camino nos molestaron muy poco. La inmensa mayoría de la gente que me llevaba a implicarme en este terreno y no dudé en estaba encantada con el trabajo que estábamos realizando. ningún momento. Fue un privilegio dar el salto hacia este Los problemas reales eran otros, los momentos en que las nuevo campo, aunque nunca he abandonado la reproduc- cosas no funcionaban técnicamente como esperábamos... ción asistida, y la prueba es que presido la Sociedad Euro- pea, aunque se trata de un cargo no profesional. Explíquenos algunos detalles de este caso concreto en que está pensado... Además, sigue vinculada al Institut Dexeus... Hablo del primer embarazo que nuestro equipo conseguía Sí, soy directora científica del Servicio de Medicina de la Reproducción del Institut Dexeus. ¿Cuál es el cometido del Banco de Células Madre que dirige? Empezamos creando células madre embrionarias. Estable- cimos convenios con diferentes centros de reproducción asistida que nos facilitaban embriones que las parejas ya no deseaban para reproducción y a partir de estos embriones conseguíamos células madre. A partir de ahí derivamos varias líneas celulares que están debidamente registradas y que se pueden poner a disposición de los investigadores que lo pidan. Posteriormente apareció la metodología conocida como IPS [por las siglas en inglés de las células madre de pluripotencialidad inducida], que permite obtener un tipo de células muy similares a las embrionarias pero sin utilizar embriones. Las IPS fueron descritas internacionalmente entre los años 2006 y 2007... Sí. Nuestro grupo publicó un estudio científico en 2008 en el que explicábamos una técnica para crear IPS. De forma resumida, la idea consiste en utilizar una célula cualquiera, de la piel, por ejemplo, para hacer que vuelva atrás en su programa y convertirla en una célula como si fuera embrio- naria, que posea la capacidad de volver a convertirse en cualquier otra célula del cuerpo. 82 Entrevista ¿Siguen trabajando en estos campos? Sí. Ahora además trabajamos para conseguir un salto Cuesta mucho que un directo de un tipo celular a otro. Damos un salto directo país llegue a tener un para hacer pasar una célula de la piel a una neurona. Este ” ” verano se ha publicado en una importante revista científica buen nivel y, en cambio, internacional un estudio encabezado por una investigadora no cuesta nada ir hacia del CRMB que explica cómo se ha conseguido convertir atrás. Nos será muy células del cordón umbilical en neuronas. difícil volver a crecer. Este tipo de trabajos pueden resultar útiles en enfermeda- des neurodegenerativas como párkinson o alzheimer? A la larga, evidentemente. Hoy en día únicamente existen dos ensayos clínicos en el mundo con células madre embrio- narias, no con IPS, y ambos trabajos están relacionados con enfermedades de degeneración macular. Por ejemplo, en uno de los estudios se consigue que las células madre embrionarias se conviertan en precursores de retina y estas nuevas células se inyectan en personas que padecen este problema en la retina, que las está dejando sin visión. ¿No se había iniciado también un ensayo clínico con célu- las embrionarias para regenerar médula espinal? Costó muchos años que se aprobara la puesta en marcha de este ensayo, y finalmente se inició. Pero después, cuando se había empezado la primera fase de los trabajos con dos pacientes, la compañía responsable decidió pararlo y cambiar la estrategia de su negocio para dedicarse al cáncer. ¿Son las IPS una alternativa a las células madre embrio- narias porque evitan la utilización de embriones? La mayoría de personas que trabajamos en este campo tene- mos claros los niveles éticos de nuestro trabajo. Las IPS están de moda porque representan una metodología nueva y constituyen un modelo excelente para entender cómo funcionan las cosas. Quizás ahora se está poniendo dema- siada atención en las IPS, pero no debemos que olvidar que el estándar de pluripotencia de las células se halla en las embrionarias. La “madre” científica de Victòria Anna Veiga Lluch nació en Barcelona en 1956 y se licenció sora asociada del Departamento de Ciencias Experimenta- en biología en la Universidad Autónoma de Barcelona les y de la Salud de la Universitat Pompeu Fabra (desde (1979), donde conseguiría también el doctorado cum laude 2002) y coordinadora del máster de biología reproductiva (1991). Al poco de terminar la carrera empezó a colaborar de la UAB. Ha sido galardonada con una veintena de con el equipo del doctor Pere Barri en la Clínica Dexeus y premios y distinciones sociales y académicas, entre las que en julio de 1984 se convirtió en la madre científica de Victò- destacan la Creu de Sant Jordi (2004) y el Premio Nacional ria Anna, el primer niño nacido en el estado español gracias de Pensamiento y Cultura Científica (2006) por su contri- a la fecundación in vitro (FIV). bución a la difusión y consolidación de los avances en cien- Fue fundadora y presidenta (1993-2003) de la Sociedad cia, especialmente en el ámbito de la biomedicina. Española de Embriología y directora del laboratorio de FIV Anna Veiga es directora del Banco de Células Madre del del Institut Universitari Dexeus (1982-2004), entidad a la Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona desde 2005 que continúa vinculada como directora científica del Servi- y presidenta de la Sociedad Europea de Reproducción cio de Medicina de la Reproducción (desde 2005). Es profe- Humana y Embriología desde el verano de 2011. 83 Junto a estas líneas, entrada al mercado de la Boqueria desde la Rambla, en una imagen tomada entre 1907 y 1908. En la página siguiente, puestos callejeros en torno al mercado de Sant Antoni, en la calle Comte d’Urgell, en una postal coloreada del segundo decenio del siglo XX. © Frederic Ballell / AFB Los mercados, una cultura alimentaria Barcelona tiene una tradición de mercados que se remonta al siglo XIX. La irrupción de los supermercados y las grandes superficies puso en peligro su continuidad, pero la renovación arquitectónica y la apuesta decidida por el producto fresco han preservado el modelo. A día de hoy, la ciudad dispone de 39 mercados que atienden a cerca de sesenta millones de visitas anuales y se erigen, en conjunto, en la primera empresa de venta de alimentación fresca. Los mercados, que se han distinguido por la variedad y la calidad de los productos y por el trato personalizado a los clientes, son actualmente uno de los tres servicios mejor valorados por los barceloneses. En las siguientes páginas nos proponemos revisar la evolución de esta tradición comercial y alimentaria. Manuel Guàrdia y Marçal Tarragó sostienen que la cristalización de la cocina catalana y mediterránea ha ido de la mano de la consolidación de nuestro modelo de mercado. La periodista Trinitat Gilbert y la cocinera Ada Parellada, por su parte, describen sus valores: la preferencia por los productos de proximidad, frescos y saludables; la relación de confianza que se establece con el paradista; la constitución del mercado como eje central del barrio, punto de encuentro y socialización, sobre todo para la gente mayor; el fomento de unos hábitos alimentarios saludables. Finalmente, Joan de Déu Domènech, historiador, escritor y gastrónomo, aventura un examen prospectivo con unas gotas de escepticismo. Pueden ver en el móvil un vídeo complementario sobre los mercados de Barcelona. http://www.bcn.cat/bcnmetropolis/videos 84 DOSSIER © AFB Manuel Guàrdia Universitat Politècnica de Catalunya Mercados e identidad alimentaria Los mercados han sido elementos generadores de la miento. Las nuevas construcciones intentaban confinar en ciudad europea y articuladores fundamentales de la vida espacios cerrados, cubiertos y bien organizados, unas acti- urbana, puntos de conexión entre el mundo rural y el vidades que hasta entonces habían invadido desordenada- mundo urbano, espacios fundamentales de sociabilidad, mente las plazas y las calles. intercambio y negociación. Han sido y siguen siendo, en Desde el punto de vista de la cultura del consumo, el definitiva, exponentes de las lógicas de la proximidad, que mercado cubierto significó una “transición” entre la plaza al han estructurado históricamente los valores básicos de la aire libre, auténtico corazón de la ciudad preindustrial, y los cultura urbana. La sentencia –atribuida a Josep Pla–, “la centros comerciales modernos. Desde un punto de vista gastronomía es el paisaje puesto en la cazuela”, pone de arquitectónico, los espaciosos “paraguas de hierro” del siglo manifiesto cómo se construyó la cocina tradicional sobre las XIX, con sus paradas fijas y ordenadas, son el eslabón entre lógicas de la proximidad porque, en efecto, en los pueblos los toldos y las mesas desmontables a la intemperie y la y las ciudades, la fusión entre cocina y paisaje se hacía a exposición seriada del supermercado moderno. través de los mercados semanales, que eran el punto de El siglo XIX y el primer tercio del XX fueron la época confluencia de los productos del entorno rural inmediato. dorada de los mercados en Europa, aunque su difusión no Las transformaciones de las ciudades desde el siglo XIX fue ni homogénea ni coetánea. En torno a 1850, Gran significaron una profunda renovación de los mercados tradi- Bretaña era el país de referencia, tanto por la cantidad de cionales. Eran una respuesta al crecimiento explosivo de las nuevos mercados como por su capacidad de innovación. ciudades, a los nuevos requerimientos culturales y a la nece- Pero luego el epicentro fue París, con las modernas Halles sidad de contención de los precios de los consumos básicos Centrales de la década de 1850 y con los nuevos mercados para asegurar la paz social y el buen funcionamiento econó- de barrio y sus réplicas en las ciudades de provincia. Fueron mico. A menudo las renovaciones surgieron como respuesta los principales modelos de los mercados que se construye- inmediata a los disturbios provocados por las crisis de ron en las diversas ciudades europeas y fuera de Europa, subsistencia de unas clases populares urbanas en creci- en oleadas sucesivas. 85 PASADO PASADO Barcelona, como el resto de ciudades del país, se incor- dispersión progresivas de la población perjudicaron el poró tarde a este proceso. Había renovado dos viejos merca- legado heredado. Por otro lado, la revolución del super- dos en los solares de los conventos desamortizados de Sant mercado y del autoservicio condujo al envasado y a la seria- Josep y Santa Caterina, que a mediados del siglo ya resul- ción en una escala jamás vista hasta entonces, y contribuyó taban anacrónicos, y no adoptó el nuevo modelo hasta la a que el mercado tradicional se considerara una opción década de 1870. Lo que resulta interesante del caso de anacrónica. La calidad se vinculaba cada vez más a la marca, Barcelona es que, a partir de esas fechas, fue construyendo en lugar de al establecimiento. Durante los años cincuenta un sistema de mercados que nunca dejó de crecer. Hacia y sesenta los nuevos formatos comerciales tuvieron un 1914, por ejemplo, casi todos los grandes barrios populares rápido desarrollo con el apoyo decidido de los equipos barceloneses tenían un mercado metálico. económicos, preocupados por la contención de la inflación. Por el contrario, desde principios del siglo XX se obser- El panorama evolucionó muy deprisa a partir de la década van síntomas de un primer estancamiento de la expansión de 1960 y en Gran Bretaña, Francia y Alemania se constru- de los mercados en muchos de los países donde primero se yeron las bases del actual sistema. No es sorprendente que, renovaron. En Gran Bretaña la construcción de mercados en los principales países europeos, este fuera el periodo más se detuvo a partir de 1890, y más claramente aún a partir de destructivo para los mercados. la Primera Guerra Mundial. La razón principal de esta deca- En España, en cambio, durante el siglo XX mantuvieron buena parte de su vigencia. En muchas ciudades españolas y, particularmente, en muchas ciudades menores de Cata- luña, las primeras décadas del siglo son un periodo muy notable de construcción de nuevos mercados. La acción y el compromiso municipal son prácticamente constantes durante todo el siglo. Puede parecer sorprendente que, justo durante ese periodo de fuerte regresión de los merca- dos europeos, Barcelona duplicara y consolidara un sistema que la ha convertido en un caso totalmente excepcional. En 1964 el alcalde Porcioles justificaba el gran impulso al sistema de mercados con consideraciones económicas y sociales, ya que Barcelona “era considerada, con funda- mento, la ciudad de más alto coste de vida de España”. Modernizar, la solución Por otro lado, la iniciativa quedaba inscrita en las previsio- nes del Primer Plan de Desarrollo de 1964-1967, que quería superar la inercia de las estructuras comerciales y la persis- tencia de medios obsoletos de distribución con graves repercusiones para el coste de la vida. Cuando en toda Europa el número de mercados dismi- nuía por la expansión de las nuevas formas comerciales, en España los intentos de modernización chocaron con una situación muy retrasada. La debilidad de las redes comer- ciales iba ligada al escaso equipamiento de las familias, la tardía generalización de los electrodomésticos, entre ellos el © Albert Armengol frigorífico eléctrico, síntoma de la escasa integración labo- Muelle de descarga dencia fue la revolución que suponía la dominación de la ral de la mujer, y a una motorización todavía muy incipiente. en los subterráneos cadena de distribución por grandes mayoristas, que rompie- A pesar de la voluntad de introducir los autoservicios y los del renovado mercado de la ron la antigua relación directa y de carácter local entre supermercados siguiendo el modelo de otros países, la Sagrada Família. productor y vendedor por la que se regía el modelo de modernización de los mercados aparecía como una opción producción agrícola y de distribución de alimentos del siglo más clara e inmediata. Por ello se confió en los sistemas de XIX. También los autores que estudian el caso francés cons- mercados públicos como única vía efectiva para garantizar tatan el debilitamiento de los mercados de finales de ese la contención de los precios. Si hasta 1939 se habían cons- siglo, perturbados por los nuevos modelos de comercializa- truido o reconstruido dieciocho mercados en Barcelona, la ción de los productos agrícolas y por la decadencia de la cifra fue de veinticuatro durante el periodo 1940-1979. agricultura tradicional, y, aunque mantuvieron la vitalidad Sobre este legado el nuevo Ayuntamiento democrático durante las primeras décadas del siglo XX, los presupuestos construyó la política de mercados de los últimos treinta públicos los desatendían cada vez más a medida que avan- años, que supone un cambio radical de misión de esos equi- zaba el siglo. pamientos. El impulso económico de los años sesenta había En los países más avanzados, la crisis definitiva de los comportado la incorporación de nuevas tecnologías de mercados se precipitó durante la segunda posguerra. El producción, almacenamiento, conservación, distribución y largo periodo transcurrido sin inversiones, las renovaciones venta de alimentos, y también la aparición de los modernos de los centros históricos y, sobre todo, la motorización y la centros comerciales. Sin embargo, la crisis económica de 86 Los mercados, una cultura alimentaria los setenta propició un gran crecimiento del sector alimen- doble política de comunicación: de carácter muy transver- tario como respuesta al paro, con una deriva hacia el mini- sal y muy activo en el ámbito del barrio, y también una difu- fundismo y la falta de profesionalidad, con poca inversión, sión muy efectiva del modelo a escala internacional. una población envejecida y escasa capacidad de iniciativa, Barcelona se ha convertido, así, en un caso de referencia en y con cuotas de mercado raquíticas. Paradójicamente, como el contexto europeo, ya que ha desarrollado desde los años estos establecimientos necesitaban márgenes elevados, el ochenta una política activa de potenciación de los merca- aumento de la oferta se asoció al alza de precios. dos como activos urbanísticos privilegiados. Por otro lado, la experiencia francesa de rápida acepta- Uno de los objetivos principales del IMMB ha sido la ción, en los años sesenta, de las grandes superficies comer- inclusión de nuevos usos sociales y culturales dentro de los ciales había puesto de manifiesto los efectos negativos de mercados, en estrecha relación con el tejido asociativo, veci- estas últimas para los tejidos comerciales tradicionales. La nal y educativo del entorno, mediante la promoción de talle- Ley Royer, de 1973, estableció límites a la expansión de las res de cocina y educación alimentaria, por ejemplo, y grandes superficies, aunque no se planteaba en términos facilitándoles los espacios adecuados. Esta labor ha adqui- urbanísticos, sino de protección del pequeño comercio. A rido un fuerte componente promocional. Uno de los argu- pesar de que, en los setenta, en España el comercio mino- mentos centrales ha sido la estrecha asociación de los rista estaba en una fase mucho más atrasada y el impacto mercados con los productos frescos y de calidad, con la efectivo de las grandes superficies no empezó a ser rele- vante hasta el periodo 1984-1996, la experiencia francesa debió de ser bien conocida cuando se empezó a pensar en la reconversión del sector comercial alimentario a princi- pios de los años ochenta. Herramienta esencial de reconversión Desde los primeros planteamientos, el amplio sistema barcelonés (cuarenta mercados municipales) se vio como una herramienta esencial en este proceso de reconversión. Los mercados mantenían una amplia cuota en el consumo alimentario de los barceloneses, absolutamente excepcio- nal en el contexto europeo; aglutinaban un potencial desta- cadísimo de oferta de comercio al por menor y de colmados, y podían resultar un factor decisivo para evitar la concen- tración oligopolística de las grandes superficies, aún inci- pientes. El Plan Especial de Equipamiento Comercial Alimenta- rio de Barcelona (PECAB), elaborado a mediados de los años ochenta, supuso un cambio fundamental. Si tradicio- nalmente la misión de los mercados había sido asegurar el aprovisionamiento a buen precio, en este nuevo contexto se convertían en polaridades esenciales sobre las que había que actuar para transformarlos en un sector comercial diná- mico, moderno, equilibrado y ejemplar, capaz de convivir y de competir con los nuevos formatos comerciales, y de rege- nerar el tejido comercial de los barrios y una cultura urbana © Albert Armengol amenazada. Dotaba el entorno de infraestructuras y equi- difusión de los principios de una dieta sana y con la promo- Los mercados se han pamientos urbanísticos adecuados, con la creación de ejes ción de una cocina de calidad, basada en la recuperación de convertido en centros de vida social y e islas peatonales, aparcamientos, etc. la cocina tradicional y con la contribución de los grandes potenciadores del Para superar la gestión meramente administrativa de los cocineros catalanes. La política de mercados ha participado entorno urbano. En la foto, mercado mercados, en abril de 1991 se creó el Instituto Municipal de activamente en una intensa construcción cultural e identi- de la Barceloneta. Mercados de Barcelona (IMMB), un organismo autónomo taria construida en torno a la cocina catalana y de mercado dependiente del Ayuntamiento que asumió la gestión y de la llamada “dieta mediterránea”, hasta el punto de que directa y la administración de los mercados municipales, y los mercados se han presentado como “las catedrales de la que ha impulsado durante veinte años una enérgica y poli- dieta mediterránea”. facética política de renovación y promoción. Ha seguido las líneas marcadas por el PECAB para optimizar el mix comer- cial, reducir la dimensión de las paradas y aumentar los niveles de capitalización, regular los establecimientos del entorno para asegurar la competitividad y renovar física- Nota mente los mercados para adaptarlos a los actuales requeri- Este artículo es fruto de una investigación realizada con mientos funcionales. Ahora bien, la acción promocional ha José Luis Oyón y Josep Maria Garcia-Fuentes (Universitat adquirido una importancia creciente. Ha desarrollado una Politècnica de Catalunya). 87 Artur Mas en un acto de apoyo a la campaña a favor de la declaración de la cocina catalana como patrimonio de la humanidad, el mes de febrero, en la Generalitat. Con el presidente, Pepa Aymamí, directora de la Fundación Instituto Catalán de la Cocina. A la derecha, elementos típicos de la cocina mediterránea. © Jordi Bedmar / Generalitat de Catalunya © Enrique Marco Cocina de mercado, cocina catalana y dieta mediterránea En los años 70, en plena resistencia modo de vida. Los perjuicios se obser- partir de 1996, un año después de la antifranquista, Manuel Vázquez Montal- vaban en la pérdida de calidad de la fundación en Barcelona de la Associa- bán, en El arte de comer en Cataluña, alimentación y en la trituración de un tion for the Advancement of the Medi- de 1977, establecía un irónico y provo- tejido económico esencial, con el peli- terranean Diet. Durante la campaña cativo paralelismo. La misión de salvar gro asociado de desertización de los electoral de 1995 el gremio de restaura- la lengua era fundamental, pero creía centros urbanos. No se puede conside- dores había pedido que el Consorcio de legítimo cualquier esfuerzo paralelo rar en absoluto casual que la gestación Turismo promocionara la dieta medite- para salvar una parcela de identidad de una política de revitalización de los rránea para impulsar el atractivo de que merecía un rincón en la memoria mercados fuera coetánea del renaci- Barcelona. Años más tarde, en febrero colectiva. Un paralelismo claramente miento gastronómico. de 2005, y también en Barcelona, nació subrayado en los subtítulos de las diver- En los años noventa se inició desde el Observatorio Mundial de la Dieta sas reediciones: Crónica de resisten- Barcelona la promoción de la dieta Mediterránea, para impulsar que la cia de las señales de identidad mediterránea. Ancel Benjamin Keys Unesco la declarara patrimonio de la gastronómica catalana y, en una había correlacionado las enfermedades humanidad, lo que se logró en 2010. reedición más reciente, El libro rojo de cardiovasculares con los altos niveles de El gran potencial culinario de la identidad gastronómica catalana. colesterol. Comprobó que en las áreas Barcelona se ha convertido en un argu- Una especie de catecismo contra la mediterráneas la forma de vida y la mento cada vez más importante de las banalización de la gastronomía de dieta parecía que favorecían una campañas de turismo y ha activado cartón piedra. Aunque pudiera parecer presencia menor de este lípido en la apoyos e iniciativas institucionales. Una entonces una boutade, marcó un antes sangre. A partir de estas observaciones muestra de ello es la declaración del y un después. El mismo autor, en el elaboró una “construcción ideal”, la Año de la Gastronomía (2005-2006), prólogo de la reedición del libro, reco- Mediterranean-style diet, para impul- con el objetivo de sacar partido de los nocía que, si muchas de las recetas de sar una dieta más racional en Estados creativos catalanes y de la tradición de 1977 eran pura arqueología, siete años Unidos. La repercusión en el área medi- la cocina mediterránea. Se consideraba después el panorama había cambiado terránea se retrasó muchos años, pero que uno de los principales reclamos que radicalmente. La recuperación coinci- acabó convirtiéndose en un argumento reforzaban a Barcelona como destino dió con una intensa reivindicación de la de identidad y de promoción. turístico urbano era la cultura, incluida cocina de mercado, de productos fres- Resulta curioso que en un diario la gastronómica. cos y de calidad, que también era una como La Vanguardia no encontremos Muchos cocineros reconocidos han de las características de la nouvelle ninguna referencia a ella hasta mayo de contribuido a la promoción de los cuisine francesa, entonces en su 1987, y que no sea nada científica, por mercados y la cocina del país. La gastro- momento de máxima popularidad. cierto: el actor Ugo Tognazzi hablaba nomía tradicional catalana ha sido En Francia, en los años setenta, muy colateralmente del tema durante impulsada y sistematizada a través de la coincidieron la eclosión de la nueva una estancia que hizo para promocionar acción del Instituto Catalán de la cocina que reivindicaba los productos la pasta italiana. Poco después el minis- Cocina, que en 2002 potenció la marca de mercado y el desarrollo de la Ley tro de Agricultura ya reivindicaba los Cocina Catalana, en 2006 publicó el Royer, destinada a proteger el comercio hábitos alimentarios saludables de la Corpus de la cocina catalana y en de proximidad frente a las grandes población española y también destacaba 2011 el más ambicioso Corpus del superficies. Dos acciones contra las la preferencia de los compradores por patrimonio culinario catalán, y que influencias que desestructuraban unas los establecimientos tradicionales. ha puesto en marcha la candidatura de formas tradicionales de la cocina y del A partir de este momento las refe- la cocina catalana como patrimonio tejido comercial, y, en definitiva, de un rencias se consolidan, y proliferan a cultural inmaterial de la humanidad. Los mercados © Frederic Ballell Marçal Tarragó Economista. Profesor de Urbanismo Comercial de la Escuela Superior de Comercio y Distribución de la UAB Un eje destacado del “modelo Barcelona” Como señala Lewis Mumford en The City in History, buena dos se integran en la red pública. Sin el control que facilitan Arriba, interior del parte de la historia de las ciudades hay que explicarla a las instituciones democráticas, el nepotismo, las luchas de mercado de la Abaceria Central de través de las implantaciones de las actividades comerciales intereses y el mercadeo de favores se adueñan de los merca- Gràcia. La fotografía en el territorio. Las estructuras comerciales, muy especial- dos municipales. En 1956, la junta rectora del Gremio Sindi- se tomó en junio de 1913, al cabo de mente el emplazamiento de los mercados, condicionan en cal de Detallistas de Pollería, Huevos y Caza se dirigía a la un mes de su buena medida las estructuras urbanas. “superioridad” solicitando un cambio en las ordenanzas inauguración. Barcelona no escapa a esta lógica. Los profesores municipales de Barcelona en los siguientes términos: Manuel Guàrdia Bassols y José Luis Oyón Bañales sitúan en “Los motivos que nos inciden a solicitar estas modifica- el siglo X el origen de estos equipamientos comerciales en ciones son [...] el reconocimiento de nuestra existencia la forma incipiente de concentración de vendedores en como grupo independiente dentro del sindicato de ganade- plazas abiertas. Desde entonces no han dejado de evolucio- ría, con su clara y específica denominación de pollería, nar con la ciudad. El crecimiento urbano en el Eixample de huevos y caza. Por ello, es lógico y de muy fácil comprensión Cerdà requirió nuevos espacios para equipamientos y en que seamos nosotros exclusivamente los ÚNICOS autoriza- particular para mercados, que ayudaron a estructurar los dos [...]” Estas pinceladas históricas sirven para introducir- barrios emergentes. Al mismo tiempo, la incorporación al nos en el conocimiento de la política de mercados –uno de término de los municipios del llano de Barcelona, que tenían los ejes fundamentales del sistema de gestión que ha dado mercados propios, condujo a comienzos de los años treinta lugar al llamado “modelo Barcelona”–, que ha tenido dos del siglo pasado a una organización territorial del aparato vertientes principales: la reestructuración arquitectónica y comercial que permitió empezar a hablar de los mercados funcional de los equipamientos y el desarrollo de unos de Barcelona como de una red estructurada. métodos comunes de gestión y promoción aplicados al Con la recuperación económica y urbana de la posgue- conjunto de los mercados considerados como una red. rra, a mediados de la década de los años sesenta se inau- gura una nueva fase en la construcción y el funcionamiento La llegada de la democracia de los mercados municipales. En los barrios surgidos de las “Queda prohibido vocear la naturaleza y el precio de la oleadas migratorias aparecen mercados en que el Ayunta- mercancía, y llamar a los compradores”. Así empezaba el miento opta por nuevas formas de promoción, y encarga a artículo 136 de la Ordenanza municipal de mercados vigente la iniciativa privada la construcción y adjudicación de las en 1979, cuando se constituye el primer Ayuntamiento paradas. Pese a esta forma de promoción, los nuevos merca- democrático. 89 PASADO En aquel momento, “la herencia” administrativa recibida comprador quería. No había disciplina, porque no se había situaba la gestión de los mercados municipales en un planificado el mix comercial, ni tampoco posibilidades de estricto marco de gestión de concesiones administrativas y gestión y promoción comercial conjuntas. de servicios. Los mercados se gestionaban igual que los La aparición indiscriminada de locales comerciales cementerios, las concesiones de las playas, los baños públi- alimentarios suponía una amenaza para el buen funciona- cos y los servicios de lavabos. Se entendían, pues, como miento de la red de mercados municipales. El Ayuntamiento espacios públicos cedidos para actividades económicas inició la regulación del sector mediante una Ordenanza de privadas y que no precisaban de otras intervenciones más galerías, centros de alimentación y supermercados. El crite- allá de la aplicación de una férrea disciplina para poner rio fundamental era la consideración de una distancia orden entre los sectores representados por las diferentes mínima entre establecimientos. La ordenanza se impugnó ramas gremiales del sindicato vertical. ante los tribunales, que dieron la razón a los afectados y la La llegada de los nuevos ayuntamientos coincide con la suspendieron porque no se ajustaba a derecho. Pero, la vez, crisis económica de finales de los años setenta. La difícil la sentencia indicaba que la ordenación debía hacerse gestión de esta crisis tenía como trasfondo la reestructura- mediante un plan especial de carácter urbanístico. ción industrial, que generó una oleada de despidos en la industria. Durante muchos años el comercio ha actuado Ordenación del comercio alimentario como cojín amortiguador del paro. Cuando disminuía el Así fue como el concejal de Servicios Municipales, Josep empleo en la industria o la construcción, crecía el número Maria Serra i Martí, y el director del área, Jordi Maymó, de pequeñas unidades comerciales. Las indemnizaciones promovieron la realización del Plan Especial del Comercio por despido se reinvertían en aperturas comerciales en Alimentario de Barcelona (PECAB), que se elaboró en aquellos sectores donde era necesaria una inversión menor nuestro despacho. Pero primero se realizaron una serie de y también, supuestamente, menos conocimientos, como el estudios sobre los mercados municipales. Entre ellos comercio de alimentación. Al mismo tiempo, el mercado destaca una encuesta sobre su capacidad de atracción y la inmobiliario vivía una situación paradójica: en época de procedencia de los clientes. Los resultados se plasmaron en crisis se había hecho una enorme inversión inmobiliaria para un plano que reflejaba las áreas donde residían las familias aprovechar las últimas oportunidades de la antigua ordena- compradoras de cada mercado. Se extraían dos conclusio- ción urbanística, que pronto sería superada por la aproba- nes: primera, la importancia de las compras de proximidad; ción del Plan General Metropolitano. Las consecuencias son en segundo lugar, la existencia de zonas no servidas por los fáciles de adivinar: se construyeron multitud de edificacio- mercados municipales, unas correspondientes a las áreas nes para tratar de evitar la nueva ordenación, que dotaba a industriales de Poblenou, Bon Pastor y la Zona Franca, y la ciudad de espacios verdes y equipamientos. Esto generó otras a áreas libres como Montjuïc, Tres Turons, la Ciuta- una sobreoferta de grandes locales comerciales en planta della o Collserola. Finalmente, y este era el dato más impor- baja, cuyas consecuencias se agravaron por la falta de tante, aparecían déficits de equipamientos en zonas demanda propia de unas estructuras comerciales todavía residenciales importantes, como Fort Pienc, Pedralbes, muy poco evolucionadas y sin capacidad inversora. alguna zona de Nou Barris y un gran espacio situado entre Los promotores inmobiliarios encontraron una solución el Eixample y Sants. para sus locales sin vender: “parcelarlos” en pequeños loca- El PECAB se marcó como objetivo principal –y lo les que se vendían a personas con pequeña capacidad de mantiene tras dos revisiones– ordenar las actividades inversión (aquellas que habían sido despedidas de la indus- comerciales en la ciudad, en cuanto a su localización, de tria y reinvertían las indemnizaciones en autoempleo acuerdo con unas pautas de comportamiento identificables comercial). Así aparecieron, sin previsión ni ordenación, un con pautas urbanísticas más generales. Su aportación más gran número de galerías privadas de alimentación que importante fue concebir la estructura urbanística del El remodelado mercado de la querían emular el funcionamiento de los mercados munici- comercio de alimentación como una red con unos nodos Barceloneta, con las pales. Esta práctica de parcelación, que los franceses llaman principales que son los mercados. Una vez detectadas las nuevas instalaciones gráficamente saucissonner (cortar en rodajas), compor- áreas no servidas, el plan proponía una estructuración de la resaltando bajo la antigua estructura. taba que cada local se destinaba a la actividad que su localización comercial a partir de tres grandes ejes: 1) Las áreas de polaridad comercial en funcionamiento © Albert Armengol en torno a los mercados municipales preexistentes, que actuaban como foco de esa polaridad. En su entorno se preveían actuaciones tanto de carácter urbanístico como de ordenación de las estructuras comerciales. Se reconocía, pues, el papel motor de los mercados, pero al mismo tiempo se evitaba la aparición de estructuras parasitarias no eficien- tes que se aprovechaban de su capacidad de atracción. 2) Las áreas donde se había detectado un déficit de servicio de los mercados, que llamábamos “áreas de nueva polaridad comercial”, donde se permitía la implantación de nuevos equipamientos en forma de mercados municipales, centros comerciales con presencia alimentaria o grandes supermercados. Los mercados, una cultura alimentaria 3) Las áreas de comercio de proximidad, extendidas por tería que obligaron a construir una nueva cubierta, que lo ha toda la ciudad, donde solo se permitían los pequeños esta- convertido en un hito obligado de las visitas a la ciudad; a los blecimientos. del Clot y de la Llibertat, que han reducido el número de Los mercados municipales, al igual que otros formatos operadores y conservado las magníficas estructuras de comerciales, siguen los principios de la localización comer- hierro; al de la Boqueria, que incorporó nuevos servicios e cial: han de generar centralidad y han de promover los valo- instalaciones y en el que se hicieron intervenciones para res de la proximidad, como espacios de relación y de asegurar la comodidad tanto de los clientes como de los cohesión social. Este doble aspecto fue abordado por el vendedores, y al de Sant Antoni, con una reforma en marcha Ayuntamiento desde el momento de la proclamación de que prevé convertirlo en un verdadero centro comercial, Barcelona como sede de los Juegos Olímpicos de 1992. con diferentes tiendas no alimentarias. El Plan de Áreas de Nueva Centralidad, que fijaba hasta doce puntos de intervención urbanística, fue el comple- Tendencias sociales mento necesario del PECAB. Todas las grandes operacio- La política de los ayuntamientos democráticos en relación nes de centralidad comercial y terciaria que se han con los mercados municipales ha marcado realmente efectuado en Barcelona desde 1990 se corresponden con tendencia y ha hecho que muchas ciudades miren a Barce- esta propuesta municipal. lona –que encabeza y es la sede de la asociación interna- Una de las señas de identidad del “modelo Barcelona” cional de mercados municipales Emporion– como ejemplo era que se potenciaba la proximidad para facilitar los hábi- a seguir. tos de compra, y al mismo tiempo se impulsaba la centrali- La oferta de los mercados municipales es el mejor ejem- dad con el fin de asegurar la capacidad de atraer plo de las nuevas tendencias en dieta alimentaria. El compradores y, por tanto, la rentabilidad de los negocios. concepto de dieta mediterránea fue expandiéndose hacia el Tan pronto como se fijó la estructura urbana de la loca- concepto más amplio de slow food, así llamado por contra- lización comercial y se estableció el papel destacado de los posición a la comida rápida (que supone dietas desequili- mercados en la red de distribución, se planteó la reforma bradas), pero que también valora el producto agrario de de estos equipamientos a partir de cuatro postulados: proximidad, un producto que difícilmente pueden ofrecer 1) Modernización de las estructuras comerciales. Supo- las grandes corporaciones comerciales. nía intervenir sobre los formatos, los productos que se Los mercados municipales son una referencia de la podían vender en cada parada, la incorporación de nuevas Barcelona y la Cataluña emergentes en materia de gastro- gamas de productos, la presentación y la degustación. La nomía y suponen una valoración de la proximidad, que faci- evolución de las pautas alimentarias de las familias barce- lita la relación social, promueve la sostenibilidad y protege lonesas está plenamente representada en los mercados. La el medio ambiente. También son un importante factor de valoración progresiva de unas dietas sanas prioriza la cohesión social. He aquí un ejemplo muy gráfico. Durante alimentación fresca, y los mercados son su principal expo- unas jornadas sobre inmigración y comercio que se realiza- nente. La progresiva complejidad de las relaciones laborales ron en 2007, la titular de un puesto de menudos de la obliga a menudo a las familias a realizar las comidas en la Boqueria explicó que, a raíz de la crisis de las vacas locas, restauración pública y, así, la incorporación de la degusta- el consumo de menudos había caído en picado hasta provo- ción a los mercados municipales da respuesta a la extensión car la práctica desaparición de los puestos. Sin embargo, de de nuevas formas y horarios de trabajo. improviso, el crecimiento de la inmigración latinoamericana 2) Mejora de la eficiencia económica de los operadores. conllevó un aumento del consumo, lo que permitió que los Mantener los mercados municipales no parecía posible sin puestos resurgieran y que incorporaran personas prove- garantizarles un nivel suficiente de ingresos, y ello requería, nientes de estos países como trabajadores experimentados. además de una especialización, reducir el número de para- Cabe recordar, por último, qué representa el mercado das y aumentar la superficie media. para las personas mayores. La clientela que va a primerí- 3) Aplicación de la máxima de origen anglosajón “one sima hora de la mañana –práctica poco compatible con los stop shop”, que se puede traducir como “compras en una horarios laborales– está formada por personas mayores, que única parada”, en el contexto de un único desplazamiento. viven solas y que tienen en los puestos el principal punto Por eso se decidió incorporar a los mercados espacios para de relación social. la venta de alimentación seca, droguería y perfumería en Recientemente, la Dirección de Servicios de Comercio régimen de autoservicio; de esta manera los supermercados del Ayuntamiento ha realizado un estudio sobre los hábitos entraban en dicho sector como un operador más. de compra del que se deduce que los mercados siguen 4) Y, last but not least, intervención física en los merca- siendo el principal lugar para la compra de alimentación dos para renovar sus instalaciones, incorporar nuevos servi- fresca. Desde 1985 se había registrado una caída de la cios y reestructurar las circulaciones internas, respetando captación de clientes, que se frenó a partir de 1997. Actual- en todo lo posible las estructuras originales mente los mercados conservan una cuota de más del 40% Como ejemplos de aplicación de estos postulados en los de las compras de alimentación fresca, mientras que se procesos de reforma, nos podemos referir al nuevo mercado detecta un descenso progresivo de la cuota de los hiper- de la Sagrada Familia, el primero en incorporar un super- mercados. En el mismo estudio se constata que el 90% de mercado dentro de sus estructuras; al de Santa Caterina, las compras de alimentación se efectúan en el mismo barrio que fue objeto de la intervención física más profunda, dada de residencia, y que un 55% de las familias barcelonesas va la existencia de unas estructuras constructivas de mampos- al mercado como mínimo una vez a la semana. 91 Fotos: Enrique Marco Ada Parellada Restauradora La universidad del gusto No hay nada que ilustre mejor el paisaje de un país y el modo de ser de sus habitantes que los puestos de un mercado. Ir al mercado es como visitar una galería de arte, donde se despiertan e intervienen todos los sentidos. Una cultura pierde sus raíces cuando la gente deja de consumir los platos de su tierra. Según el diccionario, el mercado es un espacio en el que se ceros, los pescaderos, los verduleros, los tocineros, etc. No despachan todo tipo de alimentos. Es cierto, sí, pero es una son vendedores, son gente de oficio, auténticos especialis- definición del todo incompleta y poco ilustrativa de lo que tas en su materia. Podemos preguntarles todo lo que nos realmente encontramos en él. Ir al mercado no es solo pase por la cabeza, porque lo saben todo acerca del género adquirir alimentos; eso podemos hacerlo en cualquier esta- que venden: cuál es la mejor parte, su procedencia, cómo blecimiento. En el mercado el alimento lleva un plus, un conservarlo, con qué combinarlo e incluso nos regalarán una valor añadido, como se dice ahora; es un alimento con receta ad hoc, especialmente pensada para el alimento que complemento, como si se tratase de vitaminas añadidas. hemos comprado y para nuestros gustos particulares. ¡Es la Estas vitaminas nos dan tanta vida como la B6, la C y el reti- ruina para los que escribimos libros de cocina! nol a la vez. Si vamos con niños, les haremos protagonistas procu- Las píldoras vitamínicas que nos “regala” el mercado rando incluirlos en la toma de decisiones y teniendo en son: aprender, hacer amigos, cuidar del planeta, sentirse cuenta su opinión. No les pediremos que se porten como amparado por una cultura y llenar nuestros sentidos de adultos, al contrario: más bien somos nosotros quienes tene- colores, aromas y sabores. mos que transformarnos en niños por un rato y disfrutar de Así pues, nos calzamos unos cómodos zapatos, cogemos la visita al mercado como si de un juego se tratase. El juego el cesto o el carrito y nos encaminamos al mercado. Si tene- es una buena herramienta de aprendizaje: ¡a ver quién es el mos niños a nuestro cargo, les animaremos a que nos acom- primero en encontrar una hortaliza que parece una nariz de pañen y nos lo tomaremos como una excursión, como una payaso! Preguntadle a la frutera si tiene cuello de dama... visita a un parque de atracciones o como la práctica de Cuenta bien el cambio, si aciertas te daré cinco céntimos. nuestro deporte favorito: el deporte del provecho. Hoy eliges tú el queso que comeremos toda la familia. ¿Qué Entramos en el mercado con espíritu inquieto y curioso. te parece? ¿Verdad que este pescado es muy feo? ¡Pues es Vamos con las ventanas bien abiertas, para que entre el aire rape, el que más te gusta! del conocimiento: oídos, ojos y boca, para aclarar todas las Si somos muy juguetones, podemos darles unos dudas y para probar todo lo que desconocemos. El mercado euros –sobre todo si van en compañía de otros niños– y es la universidad del gusto, y los catedráticos van con bata dejarles que se las arreglen solos un rato para que compren blanca o azul o con faralaes, y bajo el brazo no llevan libros, lo que más les apetezca. Eso sí, con limitaciones: ha de ser sino costillares de cerdo, sacos de cebollas o merluzas de una verdura, o más de un alimento..., o lo que os parezca tamaño descomunal. Esta es la riqueza del mercado: no solo más adecuado. Han de llevar un reloj y se les mostrará el compramos alimentos, sino que “compramos” conocimien- lugar al que regresar a la hora establecida. ¡Aprenderán a tos. Los catedráticos de esta útil universidad son los carni- orientarse, a comprender el valor del dinero y a leer el reloj! 92 PRESENTE Los mercados, una cultura alimentaria un psicólogo, con un periodista de la prensa del corazón y La visita a un mercado representa con un cocinero. Todo el mundo opina y dicta sentencia, una completa con total impunidad y libertad, porque tampoco se dicen experiencia sensorial cosas tan transcendentales... Es como una red social, temá- y una inmersión en la cultura gastronómica tica y nada virtual, muy real, compartida por personas con del país. Además, los mismos intereses: comer bien y conocer los secretos de la transacción comercial se la cocina. humaniza, y los Un mercado es un reflejo de la manera de comer de un clientes son tratados como personas con país. Y el modo de comer es uno de los rasgos que caracte- nombre y apellidos rizan con más precisión el talante de una cultura. No en y no como meros clientes. vano, cuando realizamos un viaje, a menudo visitamos los En la foto de la mercados de los pueblos. Nos gustan los mercados cerca- página anterior, el cocinero Fermí nos a nuestra cultura y nos sorprenden los de los lejanos Puig –derecha– países exóticos, donde descubrimos ingredientes curiosos, haciendo la compra en un puesto de vola- apreciamos intensos aromas de especias y observamos tería y carnes selec- atónitos las peculiares maneras de comer. Nada ilustra tas de la Boqueria. mejor el paisaje de un país y el modo de ser de sus habitan- tes que los puestos de un mercado. Dicen que una cultura ha perdido sus raíces cuando la gente deja de comer los platos de su tierra. Según los estu- Cuando compramos en el mercado no solo nosotros sali- diosos de la historia de la inmigración, la primera genera- mos beneficiados por el hecho de obtener el mejor ción nacida en el país receptor pierde el atuendo, la segunda producto, de recibir un trato personalizado y de lograr una pierde la lengua y, con la tercera, la cocina se mezcla con la receta de regalo específica para nuestra compra. Cuando de los autóctonos. Así ha sucedido en Francia, donde ha compramos en el mercado también se beneficia el planeta, nacido la cuarta generación de árabes procedentes del e incluso el tejido social y comercial del barrio, la ciudad y Magreb y donde el cuscús es un alimento de cada día, el país. En el mercado se vende a granel y, en consecuencia, común en todos los hogares franceses. se usan muchos menos envoltorios de plástico, porexpan o Disfrutamos de los viajes, pero es determinado plato lo latas que en el supermercado. Además, a menudo los usua- que nos hace sentir que ya estamos en casa. El mercado, rios recuerdan llevar un cesto para no necesitar tantas con su idiosincrasia, nos hace sentir que formamos parte de bolsas de plástico. La compra que se hace en el mercado es esa cultura. siempre la más sostenible para un planeta dañado, que debemos cuidar. Respecto a la cuestión de la mejora del Despertar los sentidos tejido comercial de nuestro entorno, hay que recordar que Ir al mercado es como visitar una galería de arte, donde se la organización del mercado se basa en un conjunto de despiertan e intervienen todos los sentidos, como si se pequeños comerciantes independientes, que ayudan a la tratase de un parque de atracciones en el que la aventura es distribución justa del capital local. De este modo, la compra el estallido de la vista, el olfato, el tacto, el gusto y el oído. que se hace en el mercado es siempre la más equitativa y El espectáculo cromático de los puestos es un tipo de sostenible desde una perspectiva social. pintura en el que se aprenden todos los matices de la carta de colores. En la pescadería haremos como los médicos y Humanidad y valores sociales pasaremos visita al pescado para detectar su frescor. Obser- En el mercado no somos un número, no somos solo un varemos el brillo de sus ojos, el color rojo-sangre bajo las cliente; somos personas, a menudo tratadas con nombre y agallas y la viscosidad de las escamas. apellido. La transacción se humaniza. Antes del inevitable Sabremos que estamos cerca de la frutería por el aroma “¿Qué le pongo?”, seguro que nos han preguntado cómo de los fresones en primavera y descubriremos que es en esta está la familia, se han interesado por nuestros avatares coti- temporada cuando más buenos están. Nos dejarán palpar el dianos y nos han preguntado si estamos bien de salud y de melón y nos explicarán que cuando cede ligeramente es ánimos. La relación y la confianza con el pescadero, el carni- cuando está listo para el consumo. cero, el tocinero, el verdulero... se va reforzando a lo largo Disfrutaremos del bullicio que identifica el mercado y de los años y crea un vínculo que va más allá del hecho de nos dejaremos seducir por esos trocitos de queso que nos da comprar y vender. a probar el charcutero. A diferencia de lo que ocurre en otros modelos comer- En definitiva, el mercado ayuda a consolidar una ciales, en el mercado no se forman filas indias, sino grupos cultura, a construir un país y a educar de manera saluda- de personas que esperan ser atendidas frente al mostrador. ble. El mercado es la escuela que alimenta. El turno se respeta religiosamente, pese a que no haya evidencia física organizativa. El protocolo que abre la puerta del orden es la fórmula “¿Quién es el último?”. No hacen falta números, ya nos arreglamos con las mágicas palabras. En la cola se hacen amigos, se intercambian saludos, cotilleos y recetas. Es como si en ella coincidiéramos con 93 PRESENTE Trinitat Gilbert resiente. El mercado ahora lo ofrece todo, el producto Periodista especializada en temas de cocina fresco de calidad y los productos básicos de supermercado. El Institut de Mercats se consagró a defender un modelo Salud personal, para ofrecer un servicio con unos valores: la salud que aporta el producto fresco y el beneficio social que da el trato social y económica personalizado, sobre todo para las personas mayores que viven solas, y que encuentran en el mercado un espacio de socialización. Actualmente Barcelona cuenta con 39 merca- Los mercados existen desde que surgieron las ciudades. Es dos municipales, que acogen a más de 2.700 establecimien- más, en muchos lugares en los que actualmente hay una tos y dan trabajo a un total de 7.000 trabajadores. La ciudad es porque en origen había un mercado. Todavía hoy, superficie construida equivale a veinte manzanas del Eixam- a ir a comprar al mercado lo llamamos ir a la plaza ple y su facturación es de mil millones anuales. Son el servi- Nuestros mercados, tal como los entendemos hoy, cio municipal mejor valorado tras las bibliotecas y el metro. vienen del siglo XIX.A principios del XX se construyeron los De acuerdo con algunos estudios, la proximidad al de Sarrià, de Galvany o de Sants, y en los años cincuenta- mercado puede condicionar nuestro peso. Cuanto más lejos sesenta aparece una tercera hornada: Nou Barris, Carmel, vivimos de un mercado, mayor riesgo de sufrir obesidad. En Horta... En los años ochenta, a raíz de la irrupción de los el súper los consumidores se dejan influir por las ofertas de súpers y las grandes superficies, el mercado municipal se la semana y acaban comiendo más y mal. Como sostienen hundió y tuvo que reinventarse. En 1992 se fundó el Insti- Peter Singer y Jim Mason, autores de Somos lo que come- tut de Mercats para remontar la situación. En el espacio mos. La importancia ética de los alimentos que decidi- vacío que había dejado la crisis propuso construir aparca- mos consumir, “una comida británica, consistente en pollo mientos subterráneos e introducir los supermercados. En tailandés, alubias rojas de Zambia, zanahorias españolas, un primer momento, quienes tenían un puesto en el guisantes de Zimbabue y patatas de Italia, puede haber mercado se opusieron a ello frontalmente, porque signifi- recorrido un total de 39.209 kilómetros. Ha costado una caba meter al enemigo en casa, pero la estrategia, iniciada fortuna en combustibles fósiles para atravesar continentes”. en 1993 en la Sagrada Família, dio buenos resultados. El Los mercados ofrecen productos locales y de tempo- tiempo ha demostrado que no es cierto el tópico de que en rada. En el caso de las frutas, verduras y hortalizas, encon- los súpers todo es más barato. El puestero paga al contado tramos payeses que nos explican los métodos que emplean, y puede conseguir mejores precios y márgenes. Los mayo- y garantizan que los melocotones que nos llevamos a casa ristas, en cambio, pagan a noventa días y su precio se han recorrido como máximo cincuenta kilómetros. El Joan de Déu Domènech Historiador y gastrónomo Las bofetadas de la realidad Hoy en día la palabra “mercado” ha la cocina elaborada con los productos recoger lo que había en las comunas y perdido mucho prestigio. Bien sea de mercado y se mantuvo fiel a ella fue letrinas, y ahora, con los bidones a rebo- porque se asimila a los bocados de los Ramon Cabau, del Agut d’Avinyó, que sar, se dirigían hacia el campo, a los tiburones financieros, bien sea por la se suicidó en el mercado de la Boqueria estercoleros, donde se preparaba el ramplonería del término “cocina de en abril de 1987. Y a la imagen de los abono para las alcachofas y zanahorias mercado” con que muchos restaurantes mercados solo le faltaba que, en cada de la temporada siguiente. Esta imagen quieren hacerse valer. Es una manera campaña electoral, los candidatos es de hace mucho tiempo, porque ahora de decir que lo que se sirve es fresco, asomen la nariz para saludar, con más la situación es totalmente venido del huerto de al lado, como fotógrafos que clientes. distinta –tanto en lo referente a los quien dice. No es del todo así. Hacia las Comprar comida es de mucho antes carros como a los mercados. 7,30 h por toda Barcelona se ven camio- que los mercados, y va –e irá– más allá Como todo, cada vez más a menudo nes y furgonetas que van parando de los mercados, que son de una época. los mercados también van recibiendo delante de cada bar y restaurante. El siglo XIX hace años que terminó. bofetadas de la realidad. Primero, las Descargan bebidas, carnes, pescados. Antaño, antes de romper el alba, del mundo de la técnica: neveras, Nada de mercado; son tiendas o mayo- una multitud de carros entraba en congelados y microondas han acabado ristas quienes suministran la comida, Barcelona. Eran los payeses que iban a con una forma de proveerse y de tanto pan como caracoles –vivos o vender a ciudad. Traían fruta y verdu- alimentarse. Ya no se compra al día, sino guisados. Para dejar las cosas claras hay ras, huevos y aves de corral, también para guardar y consumir cuando sea, lo que decir que, en el mundo de la restau- pan. Muchos de estos carros se cruza- que significa –entre otras cosas– que se ración, la última persona que creyó en ban con otros que salían. Venían de compra más de lo que se necesita. Y el 94 CONTRAPUNTO Los mercados, una cultura alimentaria producto fresco es, pues, el principal valor añadido de los dos ni han pasado por ningún proceso de congelación, mercados de Barcelona, que son en su conjunto la primera deshidratación o enlatado. empresa de venta de alimentos frescos. Mercats de Barce- Más allá de la calidad de los productos en sí, el mercado lona tiene una cuota del mercado de la comida fresca de es un espacio de convivencia. La gente vive en los mercados, entre un 30% y un 35%; en el caso del pescado fresco, se desayuna o come en ellos. Josep M. Coll, coordinador de dispara hasta el 70%. Además, hay algo que no tiene precio: Unió de Pagesos en el Camp de Tarragona, es asiduo del Bar los pescaderos son capaces de recomendarnos qué pesca- Joan del mercado de Santa Caterina. “La relación calidad- dos nos convienen más. “La calidad de la comida cuenta, precio es muy competitiva, pero es que, además, puedo pero yo también vengo porque me cuidan”, dice una clienta comprarme la comida fresca en un puesto y llevarlo al bar mientras Joan Brunet, de Peix Fresc Brunet, del mercado para que me la cocinen”, explica. de Galvany, le filetea unos salmonetes. Los bares de los mercados de Barcelona están en sinto- En el mercado de la Barceloneta, “los que venimos nía con el ideario de los puestos. Hacen una cocina de fuego entendemos de pescado, porque la mayoría somos pesca- lento y chup-chup. “Hoy tenemos bacalao, pez espada a la dores o familiares de pescadores y, por tanto, el nivel de plancha, tripa, pies de cerdo, butifarra, albóndigas, arroz exigencia es más alto a la hora de adquirirlo”, explica un negro, paella y tortillas.” Son los platos que Joan Hernán- comprador. dez, del Bar Joan, canta de una tirada a las 9 de la mañana Así pues, los mercados de Barcelona nos permiten ser de un día cualquiera mientras los que trabajan en los pues- locávoros. El término locávoro es un neologismo que tos del mercado o en obras cercanas y algunos oficinistas designa a la persona que consume productos locales. El los degustan en la barra o en las mesas. “Hay platos que no movimiento postula la necesidad de consumir solo alimen- podemos dejar de preparar, porque siempre hay algún tos cultivados en un radio de 160 kilómetros. Poco a poco, cliente que viene expresamente a buscarlos”, asegura. el movimiento ha ido creciendo. Las universidades nortea- En el bar El Rebost, del Galvany, entre albóndigas y mericanas se han sumado a él. En el Reino Unido, en 1997 tortillas, un parroquiano comenta que le gusta el mercado tan solo había un mercado de campesinos; en 2002 ya había porque impone –“mi hijo dice que parece una iglesia”–, con unos 450 y el 70% se declaraban prósperos. los techos altos, las vidrieras modernistas, las bóvedas. El Los mercados son también un polo de vida económica. ladrillo visto de color rojo de la fachada, y la imponente El modelo actual favorece el fortalecimiento de la economía estructura de hierro del interior, lo alejan de los templos local y del campesinado autóctono. Asimismo, garantiza la religiosos; pero, aún así, algo une los dos edificios, porque el protección del medio ambiente y ofrece la seguridad de que mercado siempre llena el alma. Y el estómago. los alimentos locales y de temporada no han sido procesa- que quiere comer fresco y de proximi- sobre, carne enlatada, tortillas en polvo. se han convertido en un parque de dad, en la azotea de su casa tiene un Aquellos hambrientos no sabían que atracciones, en un espacio festivo: allí huerto urbano. También hay que tener estaban gustando el futuro. Pero hay donde ir a hacer un extra –setas exqui- en cuenta el bolsillo: las grandes cade- que decir que existe alguna diferencia: sitas, o pescado que aún se mueve–; o nas de distribución alimentaria ofrecen lo que entonces era miseria ahora son en un parque temático, ideal para turis- los productos a mejor precio que los las malditas prisas. En cualquier caso, tas que quieren dedicar un día a la que encontramos en la plaza. el origen de la comida preparada siem- cultura. En el de Santa Caterina toca Vete a saber si el mundo cambia. Lo pre son privaciones: antes, la de embobarse con las obras de remodela- que sí cambia son los modos de enfocar productos frescos; hoy, la de tiempo. ción, y en el de la Boqueria, sacar fotos la vida. La manera de alimentarse, Han cambiado los productos y el y comprar fruta pelada y envasada (¡los pongamos por caso. Los productos fres- propio calendario de productos (trans- mercados vendiendo fruta envasada!). cos –emblema del mercado– son casi portes), ha cambiado la conservación Tal como vamos, los mercados inexistentes en muchas casas. Si se de los alimentos (frigoríficos), han quedan como iconos del paisaje urbano, hace alguna comida en casa, suelen ser bajado los precios (supermercados), no como centros de primera necesidad. comidas preparadas, precocinados; han cambiado los hábitos alimentarios Para la mayoría de la gente, lo más calentar, remover y servir. Nadie lo (comida preparada), y los mercados corriente es ir a proveerse al súper, o al diría, pero es comida de la guerra siguen ahí. Ciertamente, los mercados híper, o la tienda de pakistaníes. Y (1936-1939). En aquellos años, al tienen vida, hay clientes –clientas, prin- cuando se va a comprar, ya no se lleva el menos desde el punto de vista alimen- cipalmente, clientas de toda la vida y, cesto de ir a la plaza: un capazo de tario, se vio otra realidad, otra comida. por tanto, de una cierta edad. Esta es la esparto o de palma, forrado con tela a Fue el primer gran momento de la otra cara de la situación: la clientela, la cuadritos, con asas de cuero y con la comida de sobre. En los mercados había edad, el relevo, que según parece de bolsa del pan doblada en el fondo, sino poca cosa comestible: colas de gente y momento no llega. Y entonces se quiere que se va con el carro de la compra. Un hierbas conejeras. En otros estableci- innovar, ponerse al día. El resultado es carro, porque parece que todo tiene que mientos se despachaban sopas de que los mercados de mayor renombre ir sobre ruedas. 95 Margarida Casacuberta Departamento de Filología y Comunicación. Universitat de Girona Sales, Calders, Tísner: tres escritores, tres miradas, tres barcelonas Este año se conmemora el centenario de tres escritores barceloneses que, pese a haber seguido unas trayectorias vitales paralelas –presididas por las circunstancias trágicas de la guerra, la derrota y el exilio–, son sustancialmente diversos en el aspecto creativo. Ninguno de ellos hizo de Barcelona su protagonista literaria, pero, de modo indeliberado, la “gran ciudad catalana” es el personaje que “juega al escondite” en unos escritos –novelas, cuentos, poemas, artículos, memorias y cartas– cargados siempre de un importante bagaje autobiográfico. © Fons Sales 96 BIOGRAFÍA Biografía ”Sales refleja una Barcelona de ‘bajos fondos’, anarquista, revolucionaria y forastera, que encarna una forma de barbarie anarquista en lucha contra la barbarie del fascismo. ” Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders y Joan Sales nacieron en rece a las barcelonesas y hace que parezcan jóvenes brujas. 1912 en Barcelona. Casualidad o no, los tres fueron al Es la revolución la que ha puesto estas sutilezas de veneno en frente, los tres perdieron la guerra y tuvieron que exiliarse, el aire de la ciudad; [...] Las muchachas han adquirido, con la los tres cruzaron la divisoria por el collado de Ares, los tres revolución que sacude, como dirían los moralistas, ‘hasta los conocieron los campos de concentración roselloneses y cimientos de la sociedad’, un aire de libertad que encuentro emprendieron el exilio americano, se reencontraron en que les sienta bien.” (22-4-1937) México y, al volver, en momentos diferentes, se instalaron Esta Barcelona es la que Sales, ya casado y padre de una de nuevo en Barcelona, donde murieron, respectivamente, niña, inquilino de un pequeño piso en el número 36 de la calle en 1983, Sales; en 1994, Calders, y en 2000, Tísner. Rosselló, quisiera poder contemplar desde la villa de Horta Tres trayectorias paralelas para tres escritores sustan- que tantas veces aparece en el epistolario y que se convertirá cialmente distintos, marcados, cada uno de ellos, por la en el mirador de excepción desde el que Trini, una de las peculiar relación que mantuvieron con su ciudad y las dife- protagonistas de Incierta gloria –exanarquista, desclasada y rentes miradas sobre el mundo que desarrollaron y que milagrosamente convertida al catolicismo–, contemplará los expresaron en forma de escritura, aunque ninguno de ellos bombardeos contra Barcelona mientras su marido, Lluís, y su decidiera emprender la gran novela sobre Barcelona –idea amigo Soleràs, están en el frente de Aragón y, entre batalla y que aparece y se perpetúa durante la década de los treinta, batalla, durante los muchos y largos paréntesis de inacción, los años de aprendizaje de los tres escritores– y aunque elucubran sobre el bien y el mal, lo humano y lo divino, la vida ninguno de ellos haya convertido deliberadamente a la y la muerte, el placer y el dolor, y destilan el discurso anti- ciudad en protagonista de sus novelas, cuentos, poemas, culturalista que vehicula la novela y que Sales formula en artículos periodísticos, memorias y epistolarios, los géneros diversas cartas a Màrius Torres, como cuando habla, a propó- preferentemente cultivados por los tres escritores. Delibe- sito de las ideas de Acció Catalana, de “eso tan risible de que radamente: porque de forma indeliberada, la “gran ciudad ‘una nación es una cultura” (2-2-1937) y de hasta qué punto catalana” –protagonista innominada de la novela que son ilusos poetas como Josep Carner o Carles Riba. Calders dejó sin terminar con el título de La ciutat cansada (2008)– es el personaje que “juega al escondite” en todas La mirada implacable de Calders sus obras, siempre cargadas de un importante bagaje auto- No creo que Sales incluyera entre esos ilusos a Pere biográfico que se manifiesta en forma de recuerdo, de anéc- Calders, aunque sea carneriana la Barcelona sobre la que dota, de escenario, de carácter o, simplemente, de palabras. opera literariamente el autor de Unitats de xoc (1938) y Joan Sales, el menos militante de barcelonismo de los de Crónicas de la verdad oculta (1954). Es decir, la tres –“soy de Vallclara y nacido en Barcelona en contra de mi ciudad pretendidamente plácida, civilizada, casi siempre voluntad”–, empieza a escribir las cartas que al cabo de los innominada, que sirve de telón de fondo a las criaturas que años reunirá bajo el título de Cartes a Màrius Torres (1977) se mueven en el mundo literario de Calders. Carentes de con el trasfondo de la ciudad republicana, joven y libre, polí- juicio y de miedo, como el chiquillo protagonista del cuento ticamente convulsa, que adquiere la fisonomía, debido a la “La guerra” de Carner, y sin prejuicios, consiguen desactivar reacción antifascista contra el golpe del 18 de julio de 1936, el poder de las grandes palabras y mostrar los mecanismos de la protagonista de la famosa Oda nova a Barcelona de internos de los relatos sobre los que se sustenta la realidad Joan Maragall (1909). Es una Barcelona de “bajos fondos”, soterrada. La ironía es la principal estrategia narrativa de la anarquista, revolucionaria y, según Sales –el escritor unidi- prosa de Calders y, por lo tanto, el bisturí que disecciona las reccional de las cartas–, forastera y castellana, que encarna imágenes del mundo que el lector con cierta tendencia a la una forma de barbarie anarquista en lucha contra otra barba- obviedad acciona automáticamente. rie, la del fascismo. Es la ciudad “mala” de la oda maraga- En este sentido, no resulta nada extraño que el lector lliana, que ha provocado una nueva “semana trágica”. “Mala”, asista, en un cuento como “El desert”, a la transformación de tanto por los que actúan como por los que contemplan la una ciudad de lo más convencional, con calles, casas, árbo- escena, aterrados y paralizados, y a quienes Sales, igual que les, tías, prometidas, encargados, médicos, amigos envidio- Maragall, increpa: “¿Quién tiene la culpa de que Barcelona sos, en el desierto que, metafóricamente hablando, es la vida haya ardido por los cuatro costados? Nosotros, que hemos del personaje que siente que la vida se le escapa y está a dejado que ardiera.” (2-8-1936) Es, pues, la ciudad “convul- tiempo de cogerla con la mano. O, como sucede en la hasta sionada”, “desquiciada”, escenario de un “carnaval macabro”. hace poco inédita La ciutat cansada, el cuestionamiento En la página anterior, Pero al mismo tiempo es “la encantadora”, la ciudad sensual, desde dentro del relato de los seis pilares básicos que sostie- Joan Sales en “delicadamente perversa en esos anocheceres bajo el doble nen una supuesta “ciudad ideal”. Para Calders, por tanto, los Siurana de Prades, por la época de embrujo de la luna creciente y de los árboles recién cubier- “bajos fondos” de la ciudad moderna no son inherentes a creación de Incierta tos de hojas. El claro de luna, filtrándose entre el follaje, favo- determinados individuos o colectivos por razón de género, gloria. 97 © Fondo Pere Calders de la Universitat Autònoma de Barcelona clase o raza, sino que son inseparables de la condición Muy diferente, en cambio, es la mirada de Tísner, que humana y se hallan en el interior de cada individuo. Aparen- convierte su llegada al puerto de Barcelona a bordo del temente bondadosa, la mirada de Calders sobre la realidad y Satústregui en un pretexto para “hacer una estremecedora las representaciones que uno se hace de ella es implacable. incursión espeleológica en tu interior”, es decir, “buscar las Y sin embargo Pere Calders está enamorado de la ciudad raíces” y convertir esta búsqueda en tema de la propia obra en la que nació y en la que volverá a vivir después del exilio, literaria. En este sentido, y a propósito de la primera vista de a partir de 1962: “Me pasa que a Barcelona la quiero, pese Barcelona desde el mar, Tísner escribe en el primer volumen a todos los inconvenientes que tiene como cualquier otra de Viure i veure: “Ahora la geografía ya se ordena de gran ciudad. Solo puedo hablar bien de ella. No me movería acuerdo con la exigencia de la memoria: Montjuïc ya está a de aquí [...] Esta ciudad es al fin y al cabo la capital de nues- la izquierda del cuadro y la ciudad de Barcelona, tu ciudad, tro país y me parece ridículo que ahora se hable de comba- se extiende bajo la suave, serena sierra de Collserola, donde tir un llamado centralismo barcelonés [...] No perdamos de cada elemento está ordenadamente en su lugar, como las vista que, cualquier cosa que se genere, muy a menudo es bien alineadas piezas del ajedrez: Sant Pere Màrtir, el Puig de Barcelona de donde parte. Si llegásemos a tener una Aguilar, el Tibidabo, Vallvidrera, Collserola y la colina de Vall- independencia, una soberanía, el país debería tener un daura, que es adonde llegan mi vista y mi recuerdo. Quisiera centro en el que necesariamente se concentrasen los servi- hacer balance de lo que han sido veintiséis años y medio sin cios neurálgicos del Estado.” reencontrarme con mi ciudad natal, pero las emociones me Estas afirmaciones, publicadas en uno de los Diàlegs a desbordan y me privan de coordinar como es debido.” Barcelona entre Joan Oliver y Pere Calders (1984), quedan Es el 31 de diciembre de 1965 y “el taxista tiene el buen lejos de cualquier intento de mitificación de la ciudad ante- gusto de subirnos Rambla arriba [...] ¡Me han cambiado los Arriba, autorretrato de Pere Calders, en rior a la guerra, como cuando afirma, con un distancia- autobuses! ¡Me han quitado los tranvías! ¡Me han puesto una fecha imprecisa miento antisentimentalista no exento de crítica a las tiendas nuevas! ¡Me han teñido la ciudad de un tono foras- de 1947, en México. En la página políticas franquistas, que los únicos que se sintieron decep- tero! ¡Me han, a mí, me lo han hecho mientras estaba fuera! siguiente, Tísner en cionados al volver fueron sus hijos, que desde México se [...] A fuerza de decir mi ciudad he creído que el adjetivo no los primeros años de la década de 1980, habían imaginado Barcelona como una especie de “Disney- significaba filiación, un sencillo gentilicio, sino propiedad durante una estancia landia” y a quienes les pareció que, como mínimo en lo que física y moral. Acostumbrarse a la realidad será un largo en Sanillés, en la comarca de la al tiempo atmosférico se refería, sus padres les habían enga- proceso: pasarán algunos años hasta que ya no me sienta Cerdanya. ñado. exiliado, exiliado de un exilio aún más doloroso que el otro, 98 © Familia Artís-Gener y será un doble proceso porque al mismo tiempo tendré que recida, pese a ser consciente del proceso de mistificación a habituarme, y aceptarlo, a que si mi ciudad no hubiera que somete la imagen de la ciudad, tal como lo explica en Al crecido durante el tiempo que estuve fuera, habría signifi- cap de vint-i-cinc anys (1972) el autor de una Guía inútil cado que se había atrofiado [...] Esta Barcelona superficial- de Barcelona: mente desfigurada es, con todo, mi ciudad. La reencontraré “En el exilio, insensiblemente, uno elabora una imagen entre los árboles que faltan, entre las caras desconocidas y perfecta de su país [...] Lo convierte en una tierra inconta- las calles nuevas. Costará un poco porque no se da fácil- minada e incontaminable, robustamente erigida en una mente. Al contrario: es arisca de natural y le gusta jugar al cultura ancestral, que hace su camino, que nadie podrá escondite. Pero ahí está: lo descubriré a base de paciencia torcer definitivamente. Un montón de razonamientos, y de sobresaltos, de traidores miedos de que ya no esté”. profundamente enraizados en el subconsciente, elabora la Y, de algún modo, este es uno de los retos de la escritura formidable estampa, sin darse cuenta de que lo que uno ha de Tísner, especialmente la memorialística: reconstruir una hecho realmente ha sido clavar a distancia una inyección ciudad que, en el exilio, ha sido mitificada y que, de nuevo paralizadora. Inmovilizamos un breve momento de la histo- en Cataluña, no ha perdido del todo aquella imagen ideal. Y ria del país y lo magnificamos a placer, disfrazándolo de Tísner se defiende antes de que nadie pueda reprochárselo. perenne. No cuenta tanto lo que creemos como lo que Porque escribe: “¿Exagerar es mentir? Cualquier juez, por queremos creer, lo que necesitamos creer. Porque tenemos mediocre que fuese, estaría de acuerdo en calificarlo de legí- que encarar nuestra imagen portátil con otras tierras dema- tima defensa.” Y en legítima defensa parece escribir Tísner siado presumidas [...] El hecho es que, en el largo período de cuando dedica una parte importante de su producción lite- exilio, uno detiene el tiempo respecto al país de origen [...] raria a resucitar, a través del recuerdo, del cuadro costum- Más allá del océano, específicamente en aquel triangulito brista, de la anécdota pura, la Barcelona ideal anterior a la que echas de menos histéricamente, todo se ha paralizado. guerra, que no es la Barcelona descarriada de Sales, ni la Nada se moverá hasta que tú regreses. Has caído, sencilla- noucentista de Calders, sino la modernista en el sentido mente, en el dominio de la incongruencia. ¡Diez mil tonela- más popular y, seguramente, más pintoresco del término. das de egocentrismo involuntario! Y ahora, repentinamente, Solo así se explican, por parte de Tísner, la recupera- ha llegado la hora de plantar ante tu propio país aquella ción sistemática de las anécdotas de Rusiñol, de Peius o de imagen-símbolo y compararla con la realidad. Se han Moraguetes –en cuya estela se sitúa Tísner–, y la recreación acabado las trampas, deliberadas o inconscientes. El análi- de los ambientes de la Barcelona vieja, tipificada, desapa- sis es desoladoramente cruel.” 99 En la página siguiente, de arriba Mònica López Pérez Joaquim Elcacho a abajo: Sònia Fernández-Vidal, que ha hecho investigación en el CERN y en Los Alamos; Òscar Tomico, de la La pasión Òscar Tomico, Universidad de Tecnología de Eindhoven, cuántica de Sònia reflexión sobre y la ingeniera Mercedes Balcells, del MIT. Fernández-Vidal el diseño Como le pasó a Einstein, Sònia Fernández-Vidal empezó en Los objetos que nos rodean son tan parte de nuestro mundo la física cuántica porque no sabía que fuera difícil. Tampoco que, a veces, ni siquiera nos damos cuenta de que transfor- pensó en su momento que fuera imposible llegar a investi- man nuestras vidas. El diseño de las herramientas y las gar en el CERN (el templo de la investigación en física de máquinas, por ejemplo, no solo facilita o dificulta nuestro partículas). Con 34 años de edad, ha investigado en el día a día, sino que determina la manera en que vivimos. En CERN (Ginebra), en Los Alamos (EE. UU.) y en el Instituto este sentido, el diseñador tiene una “responsabilidad ética” de Ciencias Fotónicas (Castelldefels, área de Barcelona), y cuando decide dar forma a un objeto que será utilizado por ha sido profesora de la Universitat Autònoma de Barcelona. millones de personas, explica Òscar Tomico, un joven inves- Y, por si no fuera suficiente, ha escrito dos libros que han tigador catalán instalado en la Universidad de Tecnología de sido éxito de ventas, en los que ha mezclado la ciencia, la Eindhoven (Holanda). No se trata de que el diseñador divulgación, la fantasía y el amor. renuncie a hacer su trabajo y pase a ser un simple “facilita- Su padre es profesor de Filosofía e Historia, pero ella dor” que dibuja de manera sencilla lo que algunos consumi- eligió las ciencias desde muy pequeña. Soñaba con ser cien- dores creen que quieren, sino que hay que llegar a un tífica e irse a la Antártida a investigar. Descubrió la física compromiso social para que el diseñador asuma su papel mientras hacía secundaria, en el instituto, y supo que aque- transformador de manera consciente y positiva. Tomico llo era lo que necesitaba para entender cómo funciona la propone hacer una “correflexión” entre diseñadores y usua- gran máquina, el Universo. En la universidad se encontró rios para confrontar las razones fundamentales del diseña- cara a cara con la mecánica cuántica, que la cautivó de dor, las motivaciones de los usuarios y los valores sociales. inmediato. A pesar de todo, reconoce que, a diferencia de “Nuestro departamento no es un equipo de diseño otros tipos de investigación, la cuántica es muy abstracta y industrial clásico, sino que nos centramos en las fases teórica. A menudo puede hacerse con un papel y un lápiz. previas al diseño, en el estudio de la sociedad y en encon- “Las matemáticas son nuestro idioma y nuestra guía en este trar oportunidades para diseñar cómo puede ser el futuro”, territorio desconocido donde a menudo entramos. A veces afirma. Su propuesta pasa por “lograr una relación más somos exploradores, porque llegamos a terrenos donde natural y humana entre la persona y la tecnología; todo el nadie ha estado antes”, explica. cuerpo y los movimientos, incluso la ropa que llevamos, La científica se siente muy afortunada de haber podido puede servir para comunicar nuestra identidad, para enten- investigar en el CERN: “Allí había días que iba a tomar café der mejor el estado de nuestro cuerpo o para mejorar las y a mi lado se sentaba un premio Nobel con quien podía capacidades físicas.” conversar... no siempre sobre temas científicos. A menudo Òscar Tomico nació en Barcelona en 1979. Se doctoró la protagonista de la sobremesa era la filosofía, la llamada en la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) en 2007 tercera cultura, ese puente entre humanismo y ciencia.” con una tesis basada en la psicología constructivista, en la Cuando el pasado 4 de julio confirmaron la existencia que estudiaba la experiencia subjetiva aplicada al diseño de del bosón de Higgs, se emocionó y se le escapó alguna lagri- la interacción. Ha sido investigador invitado y conferen- mita: “El bosón de Higgs es la piedra angular del modelo ciante en varias universidades y escuelas de diseño, y fue estándar, que nos explica cómo está constituida la materia. codirector del proyecto “Reto creativo” de Philips (2009). El bosón es el responsable de que algunas partículas adquie- Tomico ha sido comisario de la muestra que recientemente ran masa y otras no. De hecho, ¡es un repartidor de kilos!” presentó en Disseny Hub Barcelona (DHUB) la Universidad Tras más de siete años dedicados a la investigación, de Tecnología de Eindhoven, donde trabaja desde hace Sònia Fernández-Vidal siente la necesidad de salir de los cinco años; actualmente, trabaja como profesor adjunto del “templos” y escoge una manera poco ortodoxa de hacerlo: grupo de investigación Designing Quality in Interaction. la novela. La primera, pensada para niños de 9 a 99 años, es “En una zona con un tejido industrial como el del sur de La puerta de los tres cerrojos, y la otra, planteada como Holanda tiene sentido un trabajo como el que lleva a cabo mi una novela de amor, Quantic love. La siguiente obra de esta grupo. Cataluña está avanzando mucho y creo que la inves- divulgadora sin complejos será un ensayo. “Los científicos tigación que hacemos en Holanda se podría aplicar también han de salir de su biblioteca de Alejandría si no quieren en nuestro país, por ejemplo, en iluminación inteligente o en ser quemados sin que nadie los defienda. Si queremos que textiles”, señala Tomico, que concluye: “No es ningún lujo, la sociedad pida a los políticos que inviertan en ciencia, los la técnica de correflexión se puede aplicar en cualquier científicos hemos de explicar qué estamos haciendo con un ámbito. He trabajado con gente de la Salle, de Telefónica y lenguaje llano. El conocimiento no puede seguir aislado.” de Turisme de Catalunya en cosas parecidas.” 100 GENERACIÓN ETC Generación etcétera Lluís Amiguet Mercedes Balcells: ¿funcionaria del MIT? ¡No! “¿Quién ha dicho que las ingenierías no atraen a las chicas?” La ingeniera Mercedes Balcells, pionera de la biomecánica e investigadora de elite en el Massachusets Institute of Tech- nology (MIT), se hace la pregunta y se señala a sí misma, porque ella es la prueba de que quien lo dice se equivoca. Balcells ya destacaba junto con un puñado de jóvenes ingenieras en el Institut Químic de Sarrià (IQS). Otra de esas promesas de su promoción y ella misma se quedaron © Pere Virgili embarazadas al mismo tiempo, pero la bebé de su compa- ñera nació sin una oreja. Por eso fundaron Regenear (un juego de palabras entre “regenerar” y “ear”, oreja en inglés). Regenear es una start up concebida para comercializar prototipos biomecánicos y de tejidos y órganos humanos que la ingeniera Balcells y su equipo perfeccionan ahora entre el MIT y el IQS, entre Boston y Barcelona. Se trata de un puente biotecnológico que promete, puesto que también es el eje sobre el que gravita el convenio con el MIT para que jóvenes investigadores del país intercambien empresas y experiencias con los mejores científicos del prestigioso centro de investigación de Massachusets. Fue la propia Balcells la que convenció a los directivos del MIT de que apostaran por Barcelona en sus proyectos de expansión: “Tuve que enfrentarme a los topicazos de siesta y fiesta española”, explica. Y consiguió superarlos por sus dotes dialécticas, pero también porque antes se había ganado la confianza de las autoridades académicas de Massachusets con un doctorado en Alemania (“fue la opor- tunidad para aprender alemán”) y un viaje relámpago a © Pere Virgili Boston con los últimos euros que le quedaban de su beca Fulbright de “la Caixa”. © Pere Virgili “En el MIT estaban los héroes de la biomecánica, la especialidad que me fascinaba, así que cogí un avión en Alemania y me planté en Boston y fui llamando a las puer- tas de sus despachos sin cita previa ni secretarias de por medio. Simplemente, cuando llamaba, salían los mejores ingenieros del mundo; les decía quién era y quedábamos para otro día. Al final acabé totalmente fascinada por su trabajo. Alargué la visita hasta que conseguí una cita con el decano... Y ahora soy uno de ellos, una investigadora de plantilla”. ¿Funcionaria? “¡No! En el MIT no saben lo que es eso: cada año revisan tu rendimiento y tus planes y, si les inte- resan, te renuevan, y en caso contrario no recibes la carta del provost y entonces ya sabes que tienes que ir buscán- dote otro sitio. Pero eso no me preocupa, porque no tengo ninguna intención de dejar de seguir trabajando a tope con los mejores.” 101 © John Mac Dougall / AFP / Getty Images Martí Estruch Axmacher Periodista. Delegado de la Generalitat de Cataluña en Alemania entre 2008 y 2011 Dos ciudades a la vanguardia de Europa Lo que Ámsterdam y Londres representaron en el pasado lo son hoy Barcelona y Berlín, que a menudo comparten posiciones en los rankings de ciudades más atractivas o emprendedoras. También comparten el hecho de ser ciudades de moda y culturalmente muy avanzadas. Los berlineses no disimulan su admiración por la capital de Cataluña. Si hay algún lugar de Berlín desde el que puede verse Barce- tectura –con Gaudí en un pedestal–, las tiendas, el mar, el lona, tiene que ser el Teufelsberg, la montaña más alta que Barça, las noches de fiesta... hay en la capital alemana y sus alrededores. En alemán, Sin embargo, los hay que van más allá de los tópicos y Teufelsberg significa “montaña del diablo”, pero no pasa de han descubierto otras caras de Barcelona. Roland, por ejem- ser una colina de unos ochenta metros de altura. Puestos a plo, pertenece a un club de amantes del vino y ha utilizado analizar, no es ni montaña ni colina: es el lugar en que al Barcelona varias veces como campamento base para explo- final de la Segunda Guerra Mundial acumularon parte de los rar las regiones vinícolas catalanas. El Priorat es su prefe- escombros de la ciudad bombardeada y destruida, que no rida. Helene ha descubierto Cataluña gracias al éxito de las eran pocos. Actualmente los berlineses acuden a ese paraje traducciones alemanas de Jaume Cabré y ya ha estado en a pasar el día cuando está despejado, a hacer volar cometas dos ocasiones en Barcelona para aprender catalán. En o simplemente a disfrutar de la vista. También pueden visi- cambio, Michael es de los muchos que conoce Barcelona tarse los restos de la gran estación de radar que los milita- como capital de Cataluña pero después se hace un lío res norteamericanos instalaron para escuchar lo que decían porque cree que Cataluña es el equivalente a Baviera y, por los del otro lado del telón de acero. tanto, el catalán un dialecto y no una lengua propia. Norbert Aprovechamos la altura y la tradición de espionaje del y Sybille, por su parte, se encontraron hace un año por lugar para llevar a cabo un experimento. Es una mañana sorpresa en medio de las fiestas de la Mercè y les impre- limpia y soleada, que en Berlín son escasas, y el resultado es sionó la riqueza de las tradiciones populares. Ya conocían abrumador. A la pregunta de cómo ven Barcelona, no hay los correfocs porque habían vivido en directo el primero que diferencias entre quienes pasean al perro, las parejas de la Delegación de la Generalitat organizó en Berlín, durante enamorados y quienes se entrenan con el parapente: a todos el verano de 2010, con los Diables d’Argentona. Pero las se les dilatan las pupilas y se les dibuja una sonrisa de oreja torres humanas, los castells, fueron una novedad que les a oreja, acompañada de un “oh” inicial muy intenso para ser impactó tanto que ya han decidido que algún día volverán a en alemán. Todo el mundo ha estado en nuestra ciudad hace Cataluña a realizar una ruta de jornadas castelleres. poco o tiene un billete en el bolsillo para venir. Quien no El potencial internacional de los castellers es grande y tiene un hijo haciendo un Erasmus, se detuvo aquí más aún está por explotar, como se demostró hace unos meses tiempo de lo habitual cuando viajaba con InterRail o pasó en Nueva York. Naturalmente, el coste de los desplazamien- unas vacaciones inolvidables. tos masivos es el principal freno. En Alemania, uno de los Los conceptos positivos asociados a Barcelona son despachos de abogados y consultoría más importantes del muchos y conocidos: el buen tiempo, la comida, la arqui- país utiliza desde hace meses la imagen de los Castellers de 102 BCN VISTA DESDE... BERLÍN Barcelona vista desde... Berlín Barcelona para su imagen corporativa. En la web, en la publi- Troiano ofrece una carta que cambia cada día según su inspi- En esta página, cidad, en los powerpoints..., los conceptos de unión, esfuerzo ración y lo que encuentra en el mercado. de arriba abajo, actuación de los colectivo y perseverancia para alcanzar los objetivos van Con frecuencia Barcelona y Berlín comparten posicio- Bastoners de Corbera acompañados con imágenes de esta colla. Invitarles a actuar nes en los rankings de ciudades, ya sea como las más atrac- de Llobregat durante el Karneval der frente a la Puerta de Brandenburgo de Berlín o dentro del tivas para los turistas o como las más emprendedoras. Kulturen de 2010; el edificio del Bundestag es un proyecto embrionario todavía Comparten, también, el hecho de ser ciudades de moda, hotel Gat Point Charlie, que ofrece cocina pendiente. Hasta ahora la presencia de grupos catalanes de culturalmente muy avanzadas, donde pasan cosas y a las catalana auténtica, cultura popular en la capital alemana siempre ha tenido que hay que ir de vez en cuando si se quiere estar al día en y el cine Moviemento, sede de la Penya mucho éxito. A la mencionada de los Diables d’Argentona, lo que se refiere a la cultura alternativa, el videoarte o la Barcelonista Berlín hay que añadir la participación de la Colla de Gegants i música más moderna. Lo que Ámsterdam y Londres repre- Culé. En la pàgina anterior, las vistas Grallers de Corbera del Llobregat y de los Bastoners de sentaron en el pasado, lo son hoy Barcelona y Berlín. Quizás desde el Teufelsberg, Llorenç del Penedès en dos ediciones diferentes del Carna- Berlín un poco más que Barcelona, aunque solo sea porque donde los berlineses van a pasar el día val de las Culturas berlinés, un festival que se celebra en el precio de la vivienda y de los espacios de creación es cuando hace bueno. mayo y que saca a la calle a más de medio millón de personas. mucho más asequible para los jóvenes y los artistas. Pero Barcelona está presente en distintos lugares de Berlín y Barcelona, sobre todo en pleno invierno, sigue provocando de formas diversas, a menudo silenciosas o anónimas. un “oh” muy sonoro en boca de los berlineses. Seguro que son pocos los compradores de ropa multicolor © Guim Bonaventura que salen de la tienda berlinesa de Desigual, la más grande de Europa con 1.400 metros cuadrados, sabiendo que la sede central de la exitosa multinacional textil está en Barce- lona. O los que compran en la moderna zapatería que Vialis inauguró en la capital alemana en el año 2008. Más difícil es ignorar la marca barcelonesa del Bar Raval, situado en el vital barrio de Kreuzberg, abierto hace poco más de un año bajo el impulso –y con el capital– del actor Daniel Brühl. Este, de padre alemán y madre catalana, es conocido en Cataluña por la interpretación que realizó, en catalán, del personaje de Salvador Puig Antich en la pelí- cula Salvador (2006). En Alemania es muy popular, con éxitos cinematográficos sonados como Good Bye, Lenin! (2003). Gran enamorado de Barcelona, Brühl ha puesto por escrito su amor por la ciudad en el libro Ein Tag in Barce- lona (Un día en Barcelona), recientemente publicado, y que a día de hoy decora los escaparates de las librerías de Berlín. En el Bar Raval, tanto el nombre como la decoración, las tapas y la cerveza Estrella o las retransmisiones de los parti- dos del Barça recuerdan la ciudad que da razón de ser al local. Ahora bien, quien convoca a centenares de aficiona- dos en los partidos importantes del Barça es la activa Penya Barcelonista Berlín Culé, que esta temporada estrena nuevo local en el Cine Moviemento. También hay algunos hoteles en Berlín que no esconden su relación con Barcelona: desde el lujoso Eurostars Berlin, un cinco estrellas del grupo Hotusa que el alcalde de Barce- lona, Xavier Trias, inauguró en noviembre del año pasado; hasta el hotel de diseño Casa Camper, que solo tiene dos esta- blecimientos, uno en la capital catalana y otro en la alemana; pasando por el aún más lujoso Schlosshotel Grünewald, del grupo Alma, situado en las afueras de la ciudad, que tiene libros en catalán en la sala de lectura y una habitación deco- rada al excéntrico gusto del diseñador de moda Karl Lager- feld porque se aloja aquí a menudo. Menos lujoso y por tanto más asequible, además de muy bien situado, es el Gat Point Charlie, que utiliza el gato como elemento simbólico del esta- blecimiento. El restaurante del hotel, con un concepto gastronómico creado por la pareja de cocineros Paula y Flip, es de los pocos lugares en donde los berlineses pueden probar cocina catalana de verdad. El otro restaurante en que se pueden encontrar los platos que descubrieron en su viaje a Barcelona es el Mariona, en Kreuzberg, donde Josep Ilustraciones: Manel Andreu La ciudad novelada El debate sobre la gran novela de Barcelona se ha viciado por una rivalidad absurda. No es tan interesante decidir si las mejores novelas se han escrito en catalán o en castellano, como dar fe de la mutua influencia. Este dossier descubre que Ruiz Zafón lee a Narcís Oller y a Rodoreda; que Montero Glez admira a Juli Vallmitjana y a Josep M. de Sagarra; que Nada, de Laforet, puede leerse en paralelo a La Plaza del Diamante, de Rodoreda, o Yo confieso, de Jaume Cabré; y que las Barcelonas de Marsé y Mendoza están tan presentes y vivas en el imaginario colectivo como la real. Ignacio Martínez de Pisón Escritor y crítico literario Guerra y posguerra: la visión de Joan Sales La Barcelona de Incerta glòria [Incierta gloria en la de la nit [El viento de la noche, también traducido por versión española de Carlos Pujol; Barcelona, 1962] es una Pujol], continuación de Incierta gloria, en el que Sales ciudad de retaguardia, en que las paredes están empapela- recrea uno de los hechos más destacados de la resistencia das con propaganda republicana y los reflectores perforan de la Iglesia catalana al franquismo, la manifestación de la noche en busca de bombarderos italianos. Es también una curas del 11 de mayo de 1966. Ese día más de doscientos ciudad interiorizada, casi metafísica, reflejo de la atormen- sacerdotes fueron a la jefatura de policía para entregar un tada religiosidad del narrador, Cruells, y de la transforma- documento de protesta por los malos tratos a estudiantes y ción espiritual de la protagonista, Trini, joven anarquista trabajadores. Entre ellos estaba Cruells, quien así buscaba convertida al cristianismo. De ahí su inconcreción: tantas una suerte de redención personal. Cuando los religiosos se caminatas por Barcelona y tan pocas referencias precisas. plantaron ante la comisaría, los policías no tuvieron reparos Trini, que nació en la calle Hospital, asiste a misas clan- en atizarles unos buenos golpes, para luego perseguirles destinas en un piso de la calle Arc del Teatre y deambula hasta el lugar al que acudían a refugiarse: los jesuitas de por La Rambla y los alrededores de La Boqueria hasta dete- Casp. ¡Por fin la geografía literaria de Sales desborda los nerse en los que parecen ser los límites de su reducido límites de Ciutat Vella para internarse en el Eixample! ámbito geográfico: la plaza de Catalunya, la ronda de Sant La de El viento de la noche es la Barcelona canalla y Antoni, la calle Pelai, cuyos escaparates vacíos hablan a las ventajista de los vencedores, pero sobre todo la oscura de claras del desabastecimiento. Lo más curioso es que, los vencidos. Sales habría acabado siendo el clásico señor durante los casi tres años de la contienda, Trini no vive en del Eixample si no hubiera sufrido la violenta sacudida de la la Barcelona antigua, sino en Pedralbes, en la lujosa torre derrota. Hasta entonces su domicilio estaba en el número familiar de Lluís, su compañero y el padre de su hijo. En las 36 de la calle Rosselló, un edificio racionalista de 1930, el seiscientas y pico páginas de la novela no se encontrará primer bloque de viviendas construido por el arquitecto ningún episodio ambientado en la extensa área urbana que Josep Lluís Sert. Desde su regreso del exilio en 1948 y hasta separa Pedralbes de Ciutat Vella. Entre la Barcelona en la su muerte en 1983 vivió, en cambio, en una zona bien que Trini pasa las noches y la Barcelona por la que se mueve alejada del centro: en la calle entonces llamada de la Mare durante el día hay un inmenso vacío: el Eixample, por de Déu del Pilar, en el barrio del Coll, tocando ya al Carmel. decirlo de alguna manera, no existe en Incierta gloria. Como quien dice, en tierra de nadie, en pleno campo, en un Y lo curioso es que yo siempre había tenido a Sales por territorio escabroso y poco accesible al que la familia del un señor del Eixample. ¿De dónde pude sacar esa extraña escritor solía referirse como “cumbres borrascosas”. Desde idea? Supongo que de uno de los episodios clave de El vent esa atalaya veía Sales transformarse su vieja Barcelona. 104 DOSSIER La ciudad novelada Najat El Hachmi desasosiego de la adolescente. El acto Escritora de caminar hasta extenuarse lo vive como una auténtica liberación, aunque Dos piezas del mosaico al final la ciudad se le queda pequeña. La Colometa de Rodoreda, en cambio, centra su día a día en Gràcia; Nada de Carmen Laforet y La Plaza dencia de una familia venida a menos, y fuera de ella solo se citan de paso La del Diamante de Rodoreda son obras de paso dibuja las desigualdades socia- Rambla o la casa a donde va a limpiar la paralelas que se complementan en les de la época. La miseria y el hambre protagonista. En algún momento en que muchos aspectos para convertirse en están presentes en ambas, aunque de también deambula, como Andrea, llega dos piezas del mosaico de una misma distinto modo: Andrea pasa hambre a los Jardinets de Gràcia y a la Diagonal. realidad histórica. Leídas una a conti- porque no sabe administrarse, y en la La descripción del barrio evoluciona al nuación de la otra da la sensación de obra de Rodoreda el hambre es conse- ritmo que cambia la vida de Natàlia: al que, aunque escritas originalmente en cuencia directa de la guerra. principio aparece luminoso, alegre y lenguas diferentes, forman parte de un Para la protagonista de Nada la lleno de vida, con el baile en la plaza y mismo todo. Nada es el viaje iniciático ciudad tiene una gran importancia, ella haciendo de dependienta en una de Andrea, que llega con dieciocho años hasta el punto de que se convierte en tienda de dulces, pero, a medida que se recién cumplidos a Barcelona, mientras un personaje más. Llega de noche, en va enturbiando la vida de la protago- que la historia de Natàlia-Colometa es tren, esperanzada por la expectativa de nista, también se oscurece la descrip- la de una joven de Gràcia desde que libertad que el paisaje urbano repre- ción de calles y plazas. empieza a salir con quien será su primer senta en su imaginario. El domicilio de Y, naturalmente, el momento más marido hasta los primeros años del fran- sus parientes en la calle Aribau es el claustrofóbico y en el que el paisaje quismo. El marco temporal se solapa: escenario central de todos los aconteci- urbano se vuelve más cruento corres- Andrea centra su relato en su primer mientos. El piso representa el espacio ponde a la Guerra Civil. Se describen los año en la ciudad poco después de de opresión, el enclaustramiento y la tiempos previos, los bombardeos y la acabarse la guerra, mientras que La decadencia de toda una época y una escasez, y lo que al principio era telón Plaza del Diamante abarca los años clase social. La heroína de Laforet de fondo, la situación histórica, va previos a la misma y algunos posterio- pronto empezará a deambular frenéti- situándose en primer plano. Y allí donde res. En cuanto a la clase social, también camente por las calles, atraída sobre termina La Plaza del Diamante podrí- se pueden leer como volúmenes que se todo por el Gòtic y el Barrio Chino. El amos empezar Nada, de manera que complementan: Rodoreda se centra en edificio central de la universidad nos queda una fotografía muy nítida de la clase trabajadora; Laforet, en la deca- también aparece como escenario del la Barcelona de la época. Cristina Cerezales Laforet Andrea en Nada, como de Adrià en Yo Escritora confieso. En las dos novelas están presentes las secuelas de la Guerra De ‘Yo confieso’ a ‘Nada’ Civil, y en Yo confieso se añaden las de la Segunda Guerra Mundial. En ambos casos la ciudad rezuma ese miedo y ese La inteligencia solo puede ser al referirse a él, tanto la tercera persona dolor. Pero tanto Adrià como Andrea se narrada desde la inteligencia. En Yo como la primera. Quizás por ello la mantienen al margen, viviendo su confieso Jaume Cabré lo consigue de lectura de Yo confieso ha sido para mí propia tragedia interna. Su libertad no forma magistral. Y su logro es todavía una experiencia vivencial. Me he solo está restringida por el ambiente mayor porque introduce al lector en esa sentido trasladada literariamente a una gris y rancio de la posguerra. Ninguno facultad, haciéndole partícipe de ella. casa de la calle València, de la misma de los dos es libre de disfrutar la vida a Mientras leía con creciente interés forma en que viajé a Barcelona por su manera. Están involuntariamente el libro, me preguntaba con curiosidad primera vez en la adolescencia, también recluidos en una casa del Eixample en profesional cómo había logrado el autor literariamente, conducida por mi la que se intuye un pasado próspero, de adentrarnos en la mente privilegiada de madre, Carmen Laforet, a otra casa del burguesía catalana. Y en ambos casos, Adrià Ardèvol, además de trasladarnos Eixample en la calle Aribau. No cono- cuando consiguen romper algunas de sus sensaciones y angustias, y hasta ese cería Barcelona personalmente hasta las cadenas que les aprisionan, nos sentimiento de culpa que desborda al años más tarde, de forma que aquella contagian la plenitud y la dicha de personaje con causas acaecidas hasta primera presentación a través de Nada pasear por esas calles, hacia la Univer- quinientos años antes de su nacimiento, quedó fuertemente grabada en mí. sitat, hacia el Liceu, hacia la iglesia de conectándonos con la conciencia de La novela de Jaume Cabré me ha Santa Maria del Mar, sensaciones que se culpa universal. Jaume Cabré nos hace llevado a esa primera imagen. Quizás añaden a mi propia experiencia cada vivir el personaje desde dentro y desde sea debido a algunas similitudes en la vez que tengo la suerte de pasear por fuera, utilizando con gran naturalidad, forma de percibir la ciudad tanto de esta hermosa ciudad. 105 La ciudad novelada Jordi Puntí Escritor El pasaporte Marsé Durante ocho años viví cerca del bar Alaska, en la esquina paisajes de su infancia y la guerra, una mezcla de recuerdos del paseo de Sant Joan con la calle Pare Claret. A menudo, personales y aventis que circulaban por las calles de Gràcia. cuando invitaba a algún amigo a tomar el vermut, le expli- Marsé hacía aparecer el Alaska, punto de reuniones subver- caba que es un bar con más leyenda de lo que aparenta. El sivas y de mala vida, y trazaba en torno a Broto una trama Alaska era, por ejemplo, uno de los lugares que frecuentaba que tenía lugar en las calles del barrio, en los cines, en las Carmen Broto. La historia dice que Broto, prostituta y trastiendas oscuras, en los tranvías que chispeaban. Con esa entretenida de la alta sociedad, vivía justo en la otra acera primera lectura me saqué el pasaporte para el territorio de Pare Claret y muchos días, cuando volvía a casa de Marsé, un mapa de Barcelona a la vez real, realista y mítico. madrugada, tomaba la última copa en este bar. En enero de Los novelistas crean unos vínculos afectivos con los 1949 tres hombres la asesinaron y la dejaron en un descam- decorados que escogen para sus libros. Nunca es una elec- pado de la calle Legalitat, en uno de los crímenes más ción aleatoria. La ciudad que se inventan, las calles y las comentados y a la vez silenciados de la primera posguerra. casas que recrean, forman parte de la esencia de los perso- Como muchos, conocí la cabellera rubia y el perfume najes –los marcan– y después se integran en la memoria del fatal de Carmen Broto porque Juan Marsé la convocó en Si lector. Hay ciudades de papel que desde su realismo resul- te dicen que caí (1973), una novela que era un repaso a los tan más vivas que las de verdad. En el caso de Marsé la iden- tificación es especialmente intensa. Pocos autores han erigido una Barcelona tan anclada en el imaginario colec- tivo. De hecho, la esencia urbana de sus novelas proviene de su interés por unos personajes marginales, que saltan de una clase a otra como quien cambia de barrio, o que encuen- tran en la extrañeza de los lugares desconocidos una vía de escape. La oscura historia de la prima Montse, Ronda de Guinardó, Un día volveré, Rabos de lagartija... Cada nuevo título amplía el mapa y a la vez detalla sus calles ya conocidas. De las barracas del Carmel a las oscuridades del Barrio Chino, de la plaza Rovira al Ritz, del restaurante Tibet a las sombras protectoras del parque Güell, del cine Roxy al bar Delicias, del club de tenis La Salut... Podría seguir fijando los rincones del mapa Marsé, pero su fría enumeración no conduce a nada. Me atrae más la figuración de una ciudad literaria que es compartida por otros narradores –y que acaba formando una topografía propia en el interior de la memoria de cada lector. Pondré un ejemplo. Pienso en Últimas tardes con Teresa (1966), que quizás es la novela en que la presencia de Barcelona es más determinante. Hablando del Pijoaparte, Marsé escribe: “Acaba de salir de su casa, que forma parte de un enjambre de barracas situadas bajo la última revuelta, en una plata- forma colgada sobre la ciudad: desde la carretera, al acer- carse, la sensación de caminar hacia el abismo […]”. Al instante mi memoria de lector se va hacia La calle de las Camelias, de Mercè Rodoreda –publicada también en 1966–, y al día en que Cecília Ce se va a vivir a las barracas con Eusebi: “La chabola sólo tenía dos paredes de ladrillo; las restantes estaban hechas con latas, maderas viejas y trozos de saco metidos por las rendijas”. La misma operación serviría para otros casos: Marsé resuena en Blai Bonet, que resuena en Vázquez Montalbán, que resuena en Sagarra, que resuena en Josep M. Planes, que resuena en Vila-Matas, que resuena en Josep Pla, que resuena en Enrique de Hériz, que resuena en Marsé... Son miradas diferentes, a veces incluso opuestas, pero el miste- rio es que unas se reflejan en las otras, porque la ciudad es un gran caleidoscopio. La ciudad novelada Javier Pérez Andújar Escritor El desencanto según Eduardo Mendoza Barcelona es la leyenda de la ciudad sin nombre, porque no hay manera de pronunciar dos veces el nombre de Barce- lona y que signifique lo mismo. Dentro de cada novela ambientada en Barcelona vive una ciudad diferente, no importa que los libros sean del mismo autor. En Eduardo Mendoza (que es el novelista que más visiones de Barce- lona ha recreado) no es igual, por citar unas pocas, su Barcelona de La verdad sobre el caso Savolta, que la de La ciudad de los prodigios, que la de El enredo de la bolsa y la vida (la más reciente, asolada por la actual crisis, donde hasta su famoso detective sin nombre se queda sin su negocio de peluquería) ni que la de Mauricio o las elec- ciones primarias. Es esta última, de todas las Barcelonas leídas en Eduardo Mendoza, la que más me ha conmocio- nado; no sencillamente impresionado, apasionado o fasci- nado, ahora estoy hablando de emociones. Se publicó en 2006 y por entonces Mendoza llevaba una larga temporada sometiendo a sus lectores a la ley seca. Solo había escrito dos obras en los últimos diez años, la de al lado, la propia ciudad, sus paisajes y sobre todo sus novela La aventura del tocador de señoras (2001) y, en personajes. Mauricio es un indeciso que vive en permanente verano también de 2001, un folletín de ciencia ficción para estado de anhelo, y así, cuando la vida le da a elegir entre el diario El País, El último trayecto de Horacio Dos, que dos realidades, entre dos formas de plasmarse como ser luego se recogió en libro. Encima, ambas eran de humor, de vivo, se paraliza y deja que la realidad más potente lo arras- manera que la parte herbívora (o quizá carnívora) de la tre como una riada se lleva con ella un tronco muerto, o a fauna lectora se estaba retorciendo de hambre. En 2006 una ciudad entera. vivimos ya tiempos presentes, si entendemos el presente En todos los libros de Mendoza de lo que más se habla como el desmantelamiento de todo lo alcanzado por las es de la lucha por el amor, de la difícil lucha por establecer generaciones anteriores. Es el año en que explota la burbuja un amor que nunca se pone a tiro. Las elecciones prima- inmobiliaria y la gente empieza a salir a la calle a mogollón rias de Mauricio son entre una joven abogada de clase en defensa del derecho a la vivienda. Y es cuando aparece media, que aún vive con sus padres, y una mujer de Santa Mauricio o las elecciones primarias, una novela ambien- Coloma, roja histórica que hace vida independiente. Pero tada en otra de las épocas más desalentadoras y duras de también ambas representan esos dos sueños en los que se nuestra ciudad, la que discurre entre las elecciones a la sumerge la época narrada. La promesa del éxito anunciado Generalitat de 1984 (donde el mapa político catalán queda en Lausana, y un sueño al que, como no se cumplió, tan fijado para toda la eternidad) y el nombramiento en 1986 solo le queda morir igual que mueren todos los sueños de Barcelona como sede de los Juegos Olímpicos del 92. Es rotos, de la manera más triste y solitaria. la Barcelona del desencanto de la izquierda (la novela Mauricio es el hombre sin voluntad, atrapado en una ola empieza con los socialistas buscando gente para llenar sus de pesimismo y que al final se verá atrapado en una ola de listas), de la especulación inmobiliaria sometiendo a los optimismo. Pero eso no quiere decir que se haya redimido. ayuntamientos, la Barcelona de los confines ignotos (parte Mauricio Greis es también la imagen invertida de Onofre de la acción transcurre en Santa Coloma de Gramenet)... Se Bouvila en La ciudad de los prodigios (sobre el paso, a dibuja en este libro una ciudad deprimida, que va a viajar través de estas dos novelas, de la Barcelona moderna a la de un sueño a otro y que no se atreve a hacer realidad lo posmoderna ha escrito la filóloga Cristina Jiménez-Landi que anhela, que va del sueño prescrito de la transición al Crick), y así una obra es espejo de la otra, del mismo modo sueño prometido de las Olimpíadas igual que el enfermo que que lo son sus respectivas Barcelonas. Los libros de cambia de estimulantes a ver si tiene suerte. Eduardo Mendoza contienen el espejo que Stendhal intro- La novela está escrita con una prosa hecha astillas por dujo en la novela. Por la obra de Mendoza se va reflejando el hacha vasca de Baroja. No hay Mendoza más barojiano Barcelona en todos sus rostros. Cuando leí Mauricio o las que el de este libro. Ningún escritor ha sabido leer a Pío elecciones primarias vi reflejado el mío. Baroja mejor que Eduardo Mendoza. Aquí, como en Baroja, todo es un trasunto de un estado de ánimo: el fraseo abrupto, los diálogos secos y lejanos, como oídos en la casa 107 La ciudad novelada Sergi Doria sión de Andrea al llegar a una Estación de Francia donde Periodista y crítico literario nadie la espera podría equipararse al Daniel Sempere que se adentra en una Barcelona enigmática; ambos perciben la Ruiz Zafón y el húmeda atmósfera del misterio, que sobrecoge y atrae. Escribe Laforet: “Un aire marino, pesado y fresco, entró en canon literario mis pulmones con la primera sensación confusa de la ciudad. Una masa de casas dormidas; de establecimientos barcelonés cerrados; de faroles como centinelas borrachos de soledad”. Sensibilidad de la soledad equiparable a las heroínas de Rodoreda y su particular forma de metabolizar colores, Carlos Ruiz Zafón puso en 2001 a la gran novela de Barce- olores y objetos olvidados entre sombras del pasado. En lona en la órbita del best seller con La sombra del viento. cuanto a Eduardo Mendoza, su humor paródico de los Sus méritos: entroncar con la narrativa de tradición realista detectives cripticocríticos palpita en el locuaz y picaresco para imaginar una ciudad gótica con las artes del audiovi- Romero de Torres, “asesor bibliográfico” de la librería sual. El escritor no persigue un rigor histórico, sino crear Sempere que combate con irónica erudición el ácido reflujo atmósferas inolvidables. La Rambla se nos aparece bajo “un de una memoria personal inquietante. sol de vapor” que se derrama “en una guirnalda de cobre Ruiz Zafón destaca también la obra de Juan Marsé y, por líquido”. Barcelona y sus misterios, como el folletín que su valor documental, Mariona Rebull y El viudo Rius, de Antonio Altadill popularizó en el último tercio del XIX. Ignacio Agustí. El viudo Rius encarna al fabricante textil Dragones modernistas de hierro forjado: brumosas historias barcelonés que consume sus días entre balances del protec- de melancolía y desasosiego. Topografía: pétreo Barri Gòtic, cionismo económico –tema que aborda también Oller– y la salobre Ribera, nocturno Raval, gaudiniana Sagrada Família, obsesión por una mujer. Lo vemos acompañar a su hijo torres burguesas en Pedralbes, Sarrià o el Tibidabo; Mont- Desiderio a los escolapios de Sarrià, que están muy cerca juïc, con su castillo y su cementerio mirando al mar. Del de los jesuitas, donde el autor de La sombra del viento canon barcelonés, Ruiz Zafón subraya títulos en lengua estudió y quiso que estudiara Julián Carax: “La fachada, catalana como La fiebre del oro, de Narcís Oller: la Barce- salpicada de ventanales en forma de puñal, recortaba los lona del Bolsín y la ambición financiera en la primera gran perfiles de un palacio gótico de ladrillo rojo, suspendido en novela de una Ciudad Condal en tránsito hacia una moder- arcos y torreones que asomaban sobre un platanar de aris- nidad que va de 1892 a 1992; y también La Plaza del tas catedralicias”. En ese colegio burgués, Ruiz Zafón Diamante y Espejo roto, de Mercè Rodoreda: confidencias conjuga secretos familiares con la ironía mendocina de las cotidianas entre visillos de posguerra. criptas embrujadas: “En sus buenos tiempos, digamos que De la literatura barcelonesa en castellano, La verdad entre 1880 y 1930 más o menos [...] acogía a la crema de los sobre el caso Savolta, de Mendoza, o la Rosa de Fuego del niñatos de rancia alcurnia y bolsa sonante”. pistolerismo… Aunque confiesa que la historia que más le Los pasajes y paisajes que atraviesa el nuevo rico Gil ha impactado es Nada, de Carmen Laforet, porque “captura Foix de La fiebre del oro –calle Ample, plaza del Palau, la un cierto aire de la Barcelona intangible”. No es casualidad, Llotja, la Ciutadella de la Exposición de 1888 y también la a modo de homenaje, que la ganadora del primer Nadal montaña de Montjuïc– enmarcan la Barcelona de Ruiz Zafón viera la luz en mayo del 45 y La sombra del viento arran- y la de Eduardo Mendoza. El primero mueve sus intrigas en que precisamente en verano de ese año. La profunda impre- esa topografía y el Mendoza de La ciudad de los prodigios da el nombre de Delfina –el mismo de la hija de Gil Foix– a la chica de la pensión donde Onofre Bouvila inicia su esca- lada crematística. Teniendo como referentes a esos autores en catalán o en castellano, Ruiz Zafón pretende compartir la “mirada” sobre una Barcelona solo posible en la literatura; identifi- carnos con las sensaciones de sus personajes. Un ejercicio que no debe confundirse con una forma de nostalgia que se le antoja peligrosa e inexacta. Más autores predilectos, más allá del canon barcelonés: Charles Dickens y Stephen King. La conexión folletinesca y el misterio “monstruoso” nos conducen hasta el borgeano Cementerio de los Libros Olvidados bajo la luz macilenta de la calle Arc del Teatre; allí, el impulso del buscador de teso- ros empuja a Daniel Sempere hacia el libro que rubricó Julián Carax, aquel escritor maldito: “Hubo un tiempo, de niño, en que quizá por haber crecido rodeado de libros y libreros decidí que quería ser novelista y llevar una vida de melodrama”. El espíritu de esa Barcelona eterna y suges- tiva aletea, hasta alcanzar un vuelo universal, en las pági- nas de La sombra del viento. 108 Montero Glez Escritor De Cervantes a Sagarra, y más Barcelona se ha ido construyendo página a página desde Miguel de Cervantes hasta nuestros días. Es la ciudad más literaria de todas, hecha de páginas y calles, de barrios y de tinta. Es literatura bajo el farol indecente de un prostíbulo. Es algo más que una ciudad. Percibida en una esquina mediterránea del mapa peninsu- ayuda de Marsé y de sus aventis, que ayudaron a levantar lar, Barcelona es la ciudad más literaria de todas. Hasta don los cimientos de una ciudad que arruinó la guerra. La agre- Quijote anduvo por ella y en ella visitó una imprenta. Cabe sión que sufrió Barcelona por parte de la España de los recordar las palabras que Cervantes puso en boca de su privilegios se hizo más llevadera gracias a la imaginación de personaje más universal: “Barcelona, archivo de la cortesía, hombres como Marsé o Francisco González Ledesma, que se albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria tuvo que convertir en Silver Kane para entretener la de los valientes, venganza de los ofendidos y correspon- posguerra. Lo hizo escribiendo novelas de bolsillo para adul- dencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, tos; historias de acción directa en las que el héroe era un única”. Desde Miguel de Cervantes hasta hoy, la ciudad se cowboy quemado por el sol y por la pólvora, pero que bien ha ido construyendo página a página, quedando definida a podría haber sido uno de aquellos libertarios que lucharon partir del siglo pasado con la mirada de Juli Vallmitjana, un por defender la dignidad de su pueblo. Uno de esos perso- autor olvidado en nuestros días pero de una intensidad najes de carne y hueso que aparecen en las memorias de única a la hora de captar la vida al otro lado de los márge- García Oliver, el combativo anarquista que formaría Los nes. Gitanos, arrabales, chabolas, niños tiñosos y aguas Solidarios junto con Ascaso y Durruti, un grupo que solo estancadas donde quedó sumergida una época que castigó pudo darse en Barcelona, cuna del anarquismo activo. a Barcelona con la realidad de las epidemias y de la Con todo, si hay una novela que contiene a todas las hambruna. La Barcelona que nadie quería ver, la denunció demás novelas de Barcelona y que sin ella no existiría ni Vallmitjana en sus obras. Marsé, ni Mendoza, ni González Ledesma, ni yo mismo, y Si hay un heredero de Vallmitjana en nuestro tiempo, es que es la madre del cordero de la novela contemporánea sin duda Francesc Candel, hijo de emigrantes que creció en escrita en castellano –aunque fue escrita en catalán–, esa las barracas de Montjuïc y cuyas historias están colmadas es Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. Es la historia de chirlos y sabores obscenos. Años después surgiría otro de los Lloberola, una familia ejemplar a la que se le apolilló hijo bastardo de Montjuïc, Francisco Casavella, para quien la cuna; una familia de clase alta a la que la carcoma del vicio Barcelona fue madre, novia, esposa y algo peor: una exmu- dejaría expuesta. Ahora que preparo una novela cuya acción jer con la que seguía compartiendo piso, vergüenza y un se desarrolla en Barcelona, cargo mi macuto con las obras saludo de circunstancias en la puerta del lavabo. Casavella de Vallmitjana, Casavella, Candel, Marsé, Mendoza, Gonzá- dejó escritas las mejores páginas de la Barcelona de finales lez Ledesma, Josep Maria de Sagarra; en fin, toda la pandi- de siglo pasado. Sin duda alguna, el mejor narrador de su lla. Bien equipado, oriento mi rumbo hacia esta ciudad tan generación, que también es la mía. Juan Marsé lo aseguraba. literaria como cierta. Porque Barcelona son páginas y calles, Ya puestos a escribir sobre Marsé y sobre generaciones, barrios y tinta; es literatura bajo el farol indecente de un hay que apuntar que Barcelona no sería Barcelona sin la prostíbulo. Barcelona es algo más que una ciudad. 109 Jordi Amat Y con tus pecados, ¡nuestra! Odes a Barcelona, 1840-2011 Selección, prólogo y notas de D. Sam Abrams Ayuntamiento de Barcelona Barcelona, 2012 334 páginas Al final del prólogo afirma Sam Abrams: El lector, de entrada, podría presu- parte de las odas que tienen a Barce- “La literatura catalana tiene un grave poner que solo leerá odas escritas en lona como escenario (también las más problema a la hora de estudiar, docu- catalán, pero la segunda y la tercera –las anodinas) han desempeñado esta mentar, editar y transmitir correcta- de Víctor Balaguer y Amalia O’Crowley, función, desde la aún cautivadora de mente su inmenso y riquísimo de la época de la Renaixença– son caste- Joan Maragall hasta la reflexión de un patrimonio.” La afirmación es discuti- llanas. Perfecto. Abrams pondera odas Lluís Jou (“Tingues cor mediterrani, ble, pero Abrams así lo cree y se castellanas más recientes (no menciona Barcelona”), pasando por la esquemá- compromete a intentar corregirlo. Y un una excelente: “Nostalgia urbana”, de tica concatenación politizada de Joan fruto de su compromiso es su antología Joaquim Marco, incluida en El muro de Brossa o el brillante coro histórico de odas que tienen el tratamiento lite- Berlín), pero después no las reproduce. elaborado por José Agustín Goytisolo rario de Barcelona como denominador Una lástima. El conjunto, en cualquier para elogiar el mestizaje como verte- común. Un corpus generoso, que caso, luce lo suficiente y es representa- bración moral de la ciudad. incluye poemas escritos a lo largo de tivo tanto de la evolución de los grandes Me preguntaba antes por qué los más de un siglo y medio y que, como movimientos literarios como de las suce- grandes simbolistas de la lírica moderna sostiene el crítico, han acabado confi- sivas mutaciones de la ciudad . no escribieron odas a Barcelona. Es a gurando un auténtico subgénero de la El primer poema es “Barcelona”, del través del símbolo, como explicó Octa- lírica catalana, divulgado más de dos patriarca Joaquim Rubió i Ors, publi- vio Paz, como la poesía se convierte en veces a lo largo de los últimos decenios. cado el 2 de febrero de 1840 en el mecanismo de análisis de la subjetivi- El principal mérito de la presente Diario de Barcelona. Esta oda pionera dad contemporánea. Y quizás la profun- antología es el afán de incluir el mayor elaboraba ya dos de los cronotopos que dización en la propia individualidad número de odas posible. El criterio no han pasado a ser más recurrentes del queda superada por un conjunto simbó- es, por tanto, la calidad sino la cantidad. subgénero: el mar y Montjuïc. Proclama lico tan potente, acelerado y plural Se recopilan poemas de 41 poetas, algu- de romanticismo descarado, la mirada como es la ciudad. Pero, a la vez, desde nos muy extensos, y no solo las piezas anacrónica que Rubió proyecta está hace más de un siglo, no hay manera de clásicas –Rubió, Verdaguer, Maragall, focalizada en un pasado glorioso peri- comprender la subjetividad contempo- Pere Quart–, sino también otras menos clitado. La acumulación de imágenes de ránea fuera de la circunstancia urbana. conocidas (Abrams destaca las antiodas un tiempo idealizado intensifica el Al subgénero de la oda a Barcelona no modernistas de Apel·les Mestres y dramatismo inherente al ubi sunt, le ha sido fácil resolver esta teórica Jeroni Zanné) y una valiosa selección de tópico clásico a través del cual el poeta paradoja. Diría que, al final, lo ha hecho autores contemporáneos, demostración quiere intervenir en su presente. Esta a través de una poesía de tipo más bien del conocimiento que el antólogo tiene ciudad es hoy “condesa sin corona”, meditativo. Y son algunos de los mejo- de la poesía actual y, sobre todo, de la pero “un temps fou en què parties / res poemas del libro –el sublime y buena pervivencia de una tradición del mar lo ceptre amb Venècia” [hubo magnético de Enric Casasses, los de local. Una pervivencia que, además, un tiempo en que compartías / del mar Joan Margarit o David Castillo– los que tiene unos sugerentes agujeros negros. el cetro con Venecia]. Rubió pretende lo manifiestan. Representan, creo, la ¿Por qué –me pregunto– no escribie- incidir en sus contemporáneos para que transformación más valiosa de una ron odas algunos de los más grandes de Barcelona vuelva a ser una gran capital tradición poética que ahora podemos la tradición simbolista de nuestra tierra del Mediterráneo. repasar detalladamente. –tres barceloneses: Riba, Manent, El de Rubió es un ejercicio de poesía Vinyoli...? ¿Quizás porque la poética del civil que quiere alentar o hacer tomar Nota símbolo no funciona si dentro de un conciencia, y que en manifestaciones “Y con tus pecados, ¡nuestra!”, del cata- poema se disemina una serie de imáge- posteriores servirá para denunciar, lán “I amb tos pecats, nostra!”, decla- nes dinámicas y fugaces como las de proclamar, interpelar o elaborar un ración del penúltimo verso de la “Oda una metrópoli moderna? mensaje dirigido a la colectividad. Gran nova a Barcelona”, de Joan Maragall. 110 LIBROS Ada Castells Encuentro previsto Estoy seguro de que quedamos el 18 de septiembre a las doce en el Zurich, es decir, hoy. Es la una y ella todavía no ha tenido la gentileza de aparecer por la puerta, mejor dicho, por ninguna de las puertas. Ni por la principal, que de tanto mirarla se me ha quedado grabada en la retina, ni por la lateral, que no paro de atisbar con el ojo izquierdo, lo que me acabará provocando una lesión ocular, seguro. Lo único que puede excusarla es que la cita la fijamos hace veinte años, una tarde que nos pasábamos los apuntes de historia contemporánea y estábamos lo suficientemente aburridos como para hacer cábalas futuristas. –¿Crees que algún día podremos acabar la carrera? –dijo ella, desesperanzada. –¡Claro, sólo nos quedan tres semanas y adiós a los malditos exámenes! –¿Y qué haremos? –Tú harás unas opos y encontrarás plaza en un instituto a quince kilómetros a la redonda para poder centrarte en seguida y empezar a tener críos con el aburrido de tu novio, y yo iré a recorrer mundo para acabar en una universidad norteamericana haciendo una tesis sobre las costumbres de las nuevas sociedades urbanas y su interrelación genera- cional. –¡Y una mierda! Seré yo quien se comerá el mundo. Y la frase siguiente fue la que desencadenó que yo ahora lleve una hora de espera en el bar más céntrico de la ciudad: –Quedamos dentro de veinte años, en esta misma mesa, a las doce del mediodía, y lo comprobaremos. La solté sin pensar, desafiando al destino, y resulta que (C) Swasky no, que no me he comido el mundo. Sigo con los exámenes, solo que no soy yo quien los hace, pero sí quien los corrige. Sigo yendo a la misma facultad, a cinco minutos de aquí, uso gía y ahora estoy perdiendo la paciencia. Una hora y cuarto la misma talla de pantalones, vivo en el piso de mis padres, debe de ser la proporción límite de espera para una cita aunque ellos ya no están, y mi plato preferido sigue siendo fijada hace dos décadas. Cinco minutos más y me largo. el arroz del Set Portes. No puede decirse que haya Ni se me había pasado por la cabeza que ella me fallase. cambiado demasiado, incluso ha cambiado más el Zurich Es curioso. Llevaba días especulando sobre su vida y dudaba que yo. Cuando lo derribaron para construir el nuevo edifi- de si la Sílvia de cuarenta años me gustaría, si los dos conse- cio del Triangle, una mole gris que compite en fealdad con guiríamos retomar la confianza que nos mantenía tan unidos El Corte Inglés, creí que ya no lo abrirían jamás e incluso cuando estudiábamos, pero la posibilidad de ni siquiera llegué a preocuparme por nuestra cita, pero ahora está casi verla, eso sí que no entraba en mis planes de esta tarde. igual, más bien rejuvenecido, como si le hubiesen hecho un Ella era una persona muy formal. De hecho, nos comple- lifting. mentábamos estupendamente. Yo siempre estaba soñando Quizás debido a esta vida metódica que llevo, yo sí que y era ella quien tenía los pies en el suelo. Lo único que me he recordado la cita y ella no. Es como si el tiempo se me desagradaba de esta combinación era que su formalidad hubiera quedado parado aquel día, en aquella mesa que olía comportaba que tuviera novios fijos, que le duraban por lo a bayeta, convencido de que tenía que esperar veinte años menos tres o cuatro años, y a quienes se mantenía fiel de antes de cambiar algo. Me casé, sí, con la chica que tocaba, un modo enfermizo. Gracias a ello, nunca pasó nada entre pero enseguida regresé a la posición inicial, separándome. nosotros más allá del clásico morreo de borrachera que De hecho, todos los cambios que he experimentado han sido después comentábamos riendo y no volvíamos a recordar poco vividos. No me he involucrado, como si me diera nunca más, por educación. pereza tener que asumirlos en esta cita que yo me he Aplicando una de esas leyes que uno se inventa cuando tomado como una revisión de vida y que ahora me doy está esperando en un bar, tendría que concluir que si el cuenta de que ella ni siquiera ha recordado. El resto de informal, que era yo, ha acabado de funcionario de la misma cambios de mi anodina cronología han sido totalmente invo- universidad en la que estudió, la formal, que era ella, ahora luntarios: he perdido el pelo, la agilidad, la memoria, la ener- vivirá en el África subsahariana estudiando lenguas de un 111 EL CUENTO El cuento © Lluïsa Jover par de hablantes y se enamorará cada día de un sátrapa dife- –¿Pero qué dices? rente. Con una agenda como esa, no es de extrañar que –Ya te lo explicaré. Llevamos veinte años y una hora y Sílvia se haya olvidado de mí. media esperándonos. Tendremos que organizarnos por Cinco minutos de margen. Ni uno más. Y, si viene, ¿la temas, subtemas y anexos. ¿Una cervecita? reconoceré a primera vista?, ¿o me costará saber si es ella y –¡Claro, eso sí que no ha cambiado! Pero ¿qué le ha después tendré que disimular con un “Sílvia, no has pasado al Zurich? En lugar de envejecer, como nosotros, cambiado nada”? Exactamente las mismas palabras que me está más nuevo que nunca. ¿Cómo se las arreglan, los estoy diciendo ahora mientras la veo entrar por la puerta bares?, ¿hacen un pacto con el diablo? principal, avanzando, eufórica, radiante. Sesenta kilos de –No te me pongas fáustica. Se le llama reformas, pero Sílvia, de mi Sílvia, que ahora me dice: corren el riesgo de perder la esencia, no como nosotros... –¡Pep, te has acordado! Yo diría que nosotros dos seguimos igual. –Sí, a las doce, en el Zurich –afirmo sin que suene a –¿Por qué? reproche. –Porque yo continuo soñando que me comeré el mundo –No, llevo una hora esperándote en el Núria, ¡que ahora mientras bebo cerveza y tú... es un Burger King infecto! Acabo de entrar en el Zurich por –Recuerdo que me pronosticaste que yo tenía que ganar casualidad. Hace muchos años que no vengo a Barcelona y unas opos y tener muchos hijos. me habían dicho que la habían remodelado totalmente. Es –¿Y? increíble, ¡cómo ha cambiado esta ciudad! –Soy funcionaria en Bruselas y tengo cinco hijos. ¿Pedi- –Así ¿es cierto que vives en el África subsahariana estu- mos otra? diando lenguas de un par de hablantes y cada día...? Bueno, –¡Que sean cinco más, por favor! ¡No puedo soportar nada. tanta coherencia! 112 Els mercats, una cultura alimentària Markets, the culture of food Los mercados, una cultura alimentaria La ciutat novel·lada The city in novels La ciudad novelada Entrevista / Interview www.bcn.cat/bcnmetropolis Anna Veiga Número 86 - Tardor 2012 - 6€ www.bcn.cat/bcnmetropolis http://twitter.com/bcnmetropolis 8 6 8 400214 062238 Barcelona Metròpolis 86 - Tardor / Autumn / Otoño 2012