BarcelonaMETROPOLISRevista d’informaciói pensament urbansNúm. 84Tardor 2011Preu 3€
Ba
rce
lo
na
 M
ET
RÒ
PO
LIS
 · 8
4
Ta
rd
or
 20
11 
 La
 ci
ut
at
 i e
ls 
re
pt
es
 te
cn
ol
òg
ics
Precio 3€
“El Quadern Central d’aquest número, ‘La
ciutat i els reptes tecnològics. De l’alta
recerca a l’aplicació quotidiana’, tracta sobre
centres d’investigació i àmbits d’aplicació de
les noves tecnologies a la ciutat de
Barcelona i la seva àrea. Els diferents casos
d’estudi donen una idea sobre com
Barcelona ha esdevingut un centre de
referència internacional en la recerca
científica i tecnològica i cap a on es
dirigeixen els esforços per continuar
apostant per la internacionalització i per la
cooperació pública i privada entre empreses,
Administració i universitats”.
(De l’editorial)
Núm. 84
Tardor 2011
www.bcn.cat/publicacions
www.barcelonametropolis.cat
http://twitter.com/bcnmetropolis
8 400214 062238
8 4
Entrevistes amb Agustín García Calvo
i Giacomo Marramao
Barcelona, un debat d’idees
impossible
Sarajevo en transició: 
la calma aparent
Edició i propietat intel·lectual: 
del paper al format digital
Art, col·leccionisme i mercat
La ciutat i 
els reptes 
tecnològics
Quadern central
Amb articles de Ramon Alcoberro,
Francesc-Marc Álvaro, Michele
Catanzaro, Joaquim Elcacho, 
Mònica L. Ferrado, Mònica López Pérez,
Francesc Robusté, Manel Sanromà, 
Juan Tugores Ques, Gerard Vilar
El Quadern central d’aquest número, “La ciutat i els rep-
tes tecnològics. De l’alta recerca a l’aplicació quotidia-
na”, tracta sobre centres d’investigació i àmbits d’apli-
cació de les noves tecnologies a Barcelona i la seva àrea.
Els diferents casos d’estudi donen una idea sobre com
Barcelona ha esdevingut un centre de referència inter-
nacional en la recerca científica i tecnològica i cap a on
es dirigeixen els esforços per continuar apostant per la
internacionalització i per la cooperació pública i privada
entre empreses, Administració i universitats. 
Si bé el futur ofereix moltes possibilitats, els
autors també fan esment dels efectes de la crisi i del
paper que hi fan les noves tecnologies. Com apunta
Manel Sanromà, gerent de l’Institut Municipal
d’Informàtica, la construcció de la ciutat intel·ligent
del futur és oberta i el model Barcelona pot consoli-
dar-se com a referent mundial. En aquest sentit, el
2012 ve ple d’esdeveniments al voltant de les noves
tecnologies a la ciutat.
A finals de l’any passat, Barcelona va acollir el pri-
mer congrés Smart City Expo, que va aplegar més de
200 experts a combinar les solucions tecnològiques
amb l’ús racional de l’energia per discutir i intentar tro-
bar un nou model urbanístic més sostenible. El febrer,
la ciutat acull un cop més el Mobile World Congress,
acte central de la capitalitat internacional de la telefo-
nia mòbil, la Mobile World Capital, que durant els pro-
pers sis anys convertirà Barcelona en un laboratori tec-
nològic internacional, amb l’organització d’activitats i
programes socials i culturals entorn del desenvolupa-
ment d’aplicacions mòbils.
El mes de maig es lliuraran els premis Living Labs
Global, impulsats per vint ciutats del món, entre les
quals hi ha Barcelona, que tenen l’objectiu de trobar
solucions innovadores per millorar la qualitat de vida
de més de cent milions de ciutadans d’arreu del món.
Barcelona i la resta de participants triaran a Rio de
Janeiro els vint millors proveïdors de tecnologia i ser-
veis amb projectes innovadors per posar-los a prova
en cadascuna de les ciutats; en el nostre cas, s’avalua-
ran a l’Urban Lab del districte 22@. Algun d’aquests
projectes pot estar encaminat a millorar la mobilitat
de la ciutat. En aquest camp, el director del Centre
d’Innovació del Transport (CENIT), Francesc Robusté,
explica què significarà una “ciutat sensoritzada” on
vehicles i ciutadans disposarem d’informació en
temps real sobre el trànsit, els aparcaments o el trans-
port públic. I aposta perquè puguem liderar un
“model Barcelona” de mobilitat intel·ligent.
En l’àmbit científic, l’equip del sincrotró ALBA pre-
veu que els propers avenços tecnològics procediran
sobretot d’aplicacions inesperades dels descobriments
científics que hi realitzin els investigadors en aquest
tipus d’instal·lacions. Per facilitar el traspàs de la recer-
ca a la societat, del coneixement a aplicacions indus-
trials que van des de la farmacèutica fins a la microelec-
trònica, ALBA té previst obrir una oficina de relacions
amb la indústria durant el 2012 i impulsar la seva inter-
nacionalització acollint propostes de projectes euro-
peus, d’Amèrica Llatina i d’Àfrica que vulguin utilitzar
les línies de llum del sincrotró. 
Per la seva banda, el Barcelona Supercomputing
Center-Centre Nacional de Supercomputació (BSC-
CNS), que alberga el superordinador MareNostrum i un
nou equip Bull encara més ràpid, ja ha estat utilitzat en
més de 2.000 projectes d’investigació en ciències dels
materials, enginyeria, astronomia, biomedicina... En
referència a aquest darrer camp, l’anomenada BioRegió
de Catalunya acull en el seu territori la meitat del sector
farmacèutic a Espanya i concentra ja la meitat del
volum de facturació de les empreses de tecnologies
mèdiques. També al BSC s’està treballant en el Mare-
Incognito, un projecte per definir les característiques i
el disseny de la nova generació de superordinadors mil
cops més potents que el MareNostrum, i la integració
del nou equip en un consorci europeu de supercompu-
tació (Prace) amb nodes principals a Alemanya, França i
Itàlia, a més del BSC-CNS de Barcelona.
Editorial
Capital
tecnològic(a)
© Vicente Zambrano
M
Barcelona METRÒPOLIS 
número 84, tardor de 2011
Editor
Ajuntament de Barcelona.
Consell d’Edicions i Publicacions
Jaume Ciurana, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig, Miquel Guiot,
Jordi Joly, Vicent Guallart, Àngel Miret, Marta Clari, Josep Lluís
Alay, José Pérez Freijo, Pilar Roca.
Edició i producció
Direcció de Comunicació i Atenció al Ciutadà.
Director: Marc Puig.
Direcció d’Imatge i Serveis Editorials.
Director: José Pérez Freijo.
Passeig de la Zona Franca, 66. 08038 Barcelona.
Tel. 93 402 30 99.
Direcció editorial
Marga Pont. Tel. 93 402 30 87.
Edició de textos
Jordi Casanovas. Tel. 93 402 31 08.
Coordinació Quadern central
Jordi Casanovas, Marga Pont.
Col·laboradors habituals
Catalina Gayà, Sergi Doria, Gregorio Luri, Lilian Neuman.
Col·laboradors en aquest número
Ramon Alcoberro, Francesc-Marc Álvaro, Javier Bassas Vila,
Caterina Borelli, Fernando Carbajo Cascón, Michele Catanzaro,
Octavi Comeron, Joaquim Elcacho, David G. Torres, Wenceslao
Galán, Daniel Gamper, Catalina Gayà, Jordi Gràcia, Mònica
López Ferrado, Mònica López Pérez, Enrique Lynch, Uli
Marchsteiner, Felip Martí-Jufresa, Guillem Martínez, Francesc
Robusté, Manel Sanromà, Matías Sirczuk, Juan Tugores Ques,
Gerard  Vilar, Raquel Xalabarder.
Disseny original
Enric Jardí, Mariona Maresma.
Disseny i maquetació
Santi Ferrando, Olga Toutain.
Fotografia
Albert Armengol, Gianluca Battista, Antonio Lajusticia,
Camilla de Maffei, Christian Maury, Pepo Segura, Pere Virgili,
Vicente Zambrano.
Arxius fotogràfics
Corbis, ESRF (Grenoble), Getty Images.
Il·lustracions
Guillem Cifré, Pep Montserrat, Eva Vázquez.
Correcció i traducció
Babel Traductors, L’Apòstrof SCCL, Tau Traductors,
Daniel Alcoba.
Edició de web
Xavier Martínez, Manfatta SL.
Gestió editorial
Jeffrey Swartz. 
Administració general
Ascensión García. Tel. 93 402 31 10.
Gestió administrativa BM
Jaume Novell. Tel. 93 402 30 91. jnovell@bcn.cat.
Distribució
M. Àngels Alonso.
Tel. 93 402 31 30 · Passeig de la Zona Franca, 66. 
Comercialització
Àgora Solucions Logístiques, SL. Tel. 902 109 431.
info@agorallibres.cat.
Dipòsit legal
B. 37.375/85 ISSN: 0214-6223.
Adreces electròniques
bcnrevistes@bcn.cat
www.bcn.cat/publicacions
www.barcelonametropolis.cat
http://twitter.com/bcnmetropolis.
Els articles de col·laboració que publica Barcelona
METRÒPOLIS expressen l’opinió dels seus autors, la qual no
ha de ser necessàriament compartida pels responsables de la
revista.
Els continguts de Barcelona METRÒPOLIS es troben
disponibles en català, castellà i anglès al lloc web de la revista
sota una llicència Creative Commons de Reconeixement-No
Comercial-Compartir Igual 2.5 Espanya. Més informació a
www.barcelonametropolis.cat.
Fe d’errates
Al mapa teatral de Barcelona que vam publicar a l’obertura del
Quadern central del número 83 hi cal afegir, entre els centres
en actiu, el Guasch Teatre, situat al 140 del carrer d’Aragó.
© AFP/Getty Imatges© Pere Virgili
1 Editorial 
Plaça pública
4 Des de l’altra riba
Barcelona, un debat d’idees impossible
Francesc-Marc Álvaro
6 La mirada de l’altre
Identitats de ficció: Barcelona i el disseny
Uli Marchsteiner
8 El dit a l’ull
La ciutat dels eufemismes
Enrique Lynch
10 Metropolítica
Sarajevo en transició: la calma aparent
Caterina Borelli
18 Massa crítica
Agustín García Calvo: “El futur és un buit que
no ens deixa viure”
Entrevista de Javier Bassas Vila
i Felip Martí-Jufresa
26 D’on venim / A on anem
Art, col·leccionisme i mercat
“En cap cas s’aplicarà aquest règim especial
a l’or d’inversió”
Octavi Comeron
Acumular objectes o preservar el coneixement?
David G. Torres
32 Fronteres
El llegat de Claude Lefort
Matías Sirczuk
36 Veu convidada
Edició i propietat intel·lectual: del paper
al format digital
Fernando Carbajo Cascón
Les llicències Creative Commons
Raquel Xalabarder
Quadern central
La ciutat i els reptes tecnològics.
De l’alta recerca a l’aplicació quotidiana
48 La revolució TIC: el model Barcelona
Manel Sanromà
50 ALBA, una aposta per la llum
Michele Catanzaro
60 Ordinadors a la màxima potència
Joaquim Elcacho
68 Unir esforços per aconseguir nous medicaments
Mònica L. Ferrado
72 Telefonia mòbil: les noves olimpíades
de Barcelona
Mònica López Pérez
78 Mobilitat a les ciutats intel·ligents
Francesc Robusté
Ciutat i poesia
82 Barcelona
Boris Vian
Observatori 
84 Paraula prèvia
Pensar l’art a Barcelona
Gerard Vilar
87 Zona d’obres
El espacio público como ideología, per
Wenceslao Galán. Caligrafía de los sueños,
per Jordi Gràcia. Barcelona 1700, per Ramon
Alcoberro. La universidad. Una historia
ilustrada, per Juan Tugores Ques.
92 Racons vius
Centre Islàmic Camí de la Pau
Gregorio Luri
94 Històries de vida
Malalts de greix
Catalina Gayà
100 En trànsit
Entrevista amb Giacomo Marramao,
per Daniel Gamper
112 Nova memòria
Els lladres salvatges 
Guillem Martínez
Portada
Recerca d’una vacuna contra la sida en el
marc del programa HIVACAT, al laboratori
de l’IRSI-Caixa de l’Hospital Germans Trias i
Pujol de Badalona. Foto: Pere Virgili.
Contraportada
Detall del superordinador MareNostrum, al
Campus Nord de la UPC. Foto: Pere Virgili.
© Prisma© Pere Virgili
La Barcelona cruïlla de sensibilitats i criteris
tendeix a un monòleg ideològic on les idees
centrals d’una socialdemocràcia lenta de reflexos
són substituïdes i desplaçades per un magma de
discursos alterglobalitzadors, neollibertaris,
neocomunistes, antiamericans, antisemites i
antioccidentals.
Barcelona, un
debat d’idees
impossible
Text Francesc-Marc Álvaro Columnista de La Vanguardia i
professor de periodisme a la Universitat Ramon Llull
Crec, com ha escrit Daniel Innerarity, que són els fets allò
que acredita les idees i no a l’inrevés. I també crec, com ens
recorda Raymond Aron, que l’experiència ens ensenya que
hem de jutjar les persones per allò que fan i no per allò que
diuen. La política és, en darrera instància, acció. Una acció
sustentada en alguns principis i vinculada a diversos inte-
ressos en conflicte. I la ciutat, com a més alta plasmació de
la política i espai d’aquesta, és fruit de moltes decisions
acumulades en el temps, i també resultat d’atzars i de
dinàmiques no previstes que incideixen sobre la voluntat
dels individus. Però tota ciutat, també Barcelona, és un
espai de les idees on es confronten –o s’haurien de con-
frontar– posicions diverses que tenen, sobre el tauler, la
mateixa legitimitat per ser formulades i que, en un procés
constant d’intercanvi, guanyen o perden credibilitat
davant de la ciutadania.
Barcelona, la capital de Catalunya, una gran metròpoli
europea, hauria de donar cabuda a un debat exemplar d’i-
dees. La Barcelona oberta, la que sempre va mirar cap al
nord, la que va acollir exiliats de mig món, la que va saber
rebre i rellançar les avantguardes artístiques, la que va
entrellaçar identitat, cosmopolitisme i modernitat a través
del catalanisme, la que va ser punta de llança de la lluita
Des de l’altra riba
© Eva Vázquez
democràtica a les Espanyes, la Barcelona cruïlla de sensibili-
tats i criteris tendeix, des de fa molts anys, al monòleg. Es
tracta d’un monòleg ideològic en el qual les idees centrals
d’una socialdemocràcia lenta de reflexos són substituïdes i
desplaçades per un magma de discursos alterglobalitza-
dors, neollibertaris, neocomunistes, antiamericans, antise-
mites i antioccidentals. Tots aquests elements donen lloc a
un confús brou antipolític i populista que obté part de la
seva projecció gràcies a la sobrerepresentació de què gau-
deix en els mitjans (sobretot els públics) i en els entorns
acadèmics i culturals. Això va provocar, durant la primavera
i l’estiu passats, que la revolta dels anomenats indignats
tingués a Barcelona un perfil més caòtic i molt menys refor-
mista que el mateix moviment a Madrid.
És, però, a la dreta dels valors socialdemòcrates, en l’espai
on conviuen els principis democristians, liberals i conserva-
dors, on Barcelona palesa una veritable anomalia. Veig
aquesta situació com una asimetria inercial que transforma
qualsevol debat d’idees en una competició tramposa on els
jugadors hegemònics no reconeixen al jugador contrari el
dret a sostenir allò que sosté. El fet de qualificar per sistema
de “neocon” o “ultraliberal” tota posició que no encaixi en
la seva ortodòxia dóna mesura d’aquesta desfiguració per-
manent. Qui no s’adhereix al corrent dominant és expulsat
de la conversa i només excepcionalment, com a quota legiti-
madora de precaris equilibris tàctics, pot aparèixer en els
espais des d’on es fabrica i s’administra una ideologia acla-
paradora que –paradoxa enorme– esdevé la més oficial de
totes, malgrat representar-se com a hipercrítica amb el siste-
ma i proposar-se com a impugnació rupturista d’aquest.
Els cicles electorals incideixen relativament poc, si més
no fins ara, en aquest fenomen. L’hegemonia ideològica és
una i l’hegemonia politicoinstitucional és una altra. Amb
tot, és una evidència que el socialisme català, sobretot
durant l’etapa de l’alcalde Pasqual Maragall, va assolir i man-
tenir moltes complicitats amb el món dels creadors i del
pensament, bo i forçant el xoc amb tot allò que hom deia
que representaven el pujolisme i Jordi Pujol. L’axioma fals
segons el qual el nacionalisme català és allò retrògrad opo-
sat a una Barcelona que encarna la modernitat va permetre
crear, amb diners públics, una sèrie de plataformes i panta-
lles potents per consolidar un domini ideològic a llarg termi-
ni. El fet que Pujol donés prioritat a la competició electoral
en l’eix catalanisme-espanyolisme (que era el que afavoria la
seva oferta política) va ajornar sine die el combat ideològic en
l’eix dreta-esquerra. El singular paper d’una part important i
activa de l’Església catòlica i del món educatiu, tradicional-
ment ubicats en unes coordenades molt precises de la tran-
sició ençà, ha tendit a reforçar moltes premisses del progres-
sisme local i ha impedit la penetració d’altres punts de vista;
l’imaginari escolar, sovint influït per un sindicalisme corpo-
ratiu i rígid, descansa, moltes vegades, en consignes d’una
ultracorrecció política que mata el pensament. 
Amb tot, les coses han canviat en els darrers temps. El
gran debat d’idees pendent a Catalunya ja no és entre
visions més a la dreta o visions més a l’esquerra. Som en un
nou context, de més risc. La crisi econòmica, l’endogàmia
dels partits, la sospita generalitzada sobre els polítics, l’en-
fonsament dels programes socialdemòcrates a Europa i l’e-
mergència de moviments populistes de tot color han tret
rellevància al debat dreta-esquerra i han posat damunt la
taula una discussió més greu, que es pretén nova però que
té ressons de la pitjor dècada del segle XX: el debat entre
partidaris de la democràcia que tenim i partidaris de liqui-
dar-la de manera expeditiva per instaurar no se sap ben bé
què. Els que impugnen de dalt a baix la democràcia repre-
sentativa neguen que aquesta es pugui reformar i fan el
següent recorregut: primer, proclamen que els polítics no
els representen i, després, en un triple salt mortal argumen-
tatiu, afirmen que, en realitat, no representen ningú, i que el
poble, per tant, pren el carrer per edificar una nova legitimi-
tat. Els milions de votants dels partits esdevenen així àni-
mes extraviades que han de ser salvades per l’avantguarda
conscienciada d’un moviment que, per pura intuïció, sap
perfectament què vol la ciutadania, tot i que no accepta sot-
metre’s a les regles de les urnes perquè, segons repeteix,
aquest és un joc adulterat. Trencar aquest pensament circu-
lar és impossible.
A Barcelona, aquesta reacció antipolítica compta amb
l’adhesió entusiasta de la vella intel·lectualitat, fascinada
per un espectacle que té tots els components del que
Bernard Crick denomina “política estudiantil”, que identifi-
ca amb “l’actitud d’aquell que s’estima més pensar a cons-
truir la ‘Nova Jerusalem en la terra verda i bonica
d’Anglaterra’ que considerar les millores vulgars i limitades
però immediates que una victòria electoral pot suposar per
a un electorat”. En aquest sentit, és interessant observar
com alguns dels mandarins més destacats de la cultura i l’a-
cadèmia de Barcelona, amb càrrecs de responsabilitat que
depenen de les institucions democràtiques i amb control
sobre pressupostos públics, aconsegueixen desdoblar-se i
actuar com a inspiradors i valedors d’aquest fenomen fron-
talment antipolític, bo i representant un doble paper des de
la comoditat de fer-se passar per outsiders quan són insiders
de luxe, gestors amb poder efectiu sobre parcel·les de reali-
tat gens negligibles.
La desigual i ambigua relació de la societat catalana amb
el poder de l’Estat, des de la derrota militar de 1714, ha ali-
mentat tota mena de rebomboris i insurreccions, i també ha
anat modelant la figura de l’intel·lectual com a actor públic
protagonista. Ser lluny de Madrid relativitza la responsabili-
tat de les elits, tot sembla mig de broma. La Setmana
Tràgica, el pistolerisme dels anys vint, els Fets de Maig, la
clandestinitat antifranquista, l’underground llibertari de la pri-
mera transició, tot això són imatges molts potents, irresisti-
bles, que conviden a l’emulació nostàlgica. Sobretot entre
aquells que creuen tenir tota la raó perquè, fa molts anys,
sentint-se déus, van saltar per damunt de la foguera.
Plaça pública, 5
M
La mirada de l’altre
© Eva Vázquez
Són un conjunt d’identitats –i no solament una–, amb les seves múltiples
confluències culturals, les que han contribuït a generar la veritable energia que
ha mostrat aquesta ciutat en les últimes dècades en el camp del disseny. La
tendència cap a augmentar el mestissatge en aquesta professió és previsible.
Identitats de ficció:
Barcelona i el disseny
Text Uli Marchsteiner Dissenyador i comissari d’exposicions 
Vaig arribar a Barcelona el 1985, quan la ciutat començava el
seu prodigiós boom olímpic. Tenia una beca de l’Estat austríac
i vaig començar a treballar amb Òscar Tusquets Blanca, arqui-
tecte, dissenyador i cofundador de l’aleshores anomenat
estudi PER. Vaig viure el desenvolupament de la ciutat des de
dins de la professió i vaig assistir a l’ascens fulminant del dis-
seny barceloní, que de sobte se’n deia disseny català, alhora
que formava part del disseny espanyol. Per sort, i com sabem
prou bé, a les empreses productores d’aquests dissenys els
importava poc sota quina identitat nacional o local es ven-
drien els seus productes. El disseny a Barcelona –i això és una
de les seves característiques– sempre ha estat un projecte
dirigit per les institucions a fi de promoure la ciutat.
Barcelona, gràcies als seus dissenyadors, sempre ha sabut
tenir cura de la seva imatge corporativa. Les Olimpíades de
1992 eren la meta i la ciutat es posava guapa.
Si hi ha un país referent per al desenvolupament del dis-
seny català, és Itàlia: la seva forma de desenvolupar produc-
tes entre dissenyador, estudi tècnic i empresa; empresaris
visionaris com Dino Gavina, Aurelio Zanotta o Alberto
Alessi, i dissenyadors com Achille Castiglioni, Vico
Magistretti o Mario Bellini que van marcar les directrius des
dels anys seixanta. Els dissenyadors espanyols i catalans
veneraven aquesta cultura del bel disegno italià; malaurada-
ment, els empresaris espanyols no tant. Faltaven l’esperit
d’avantguarda i la voluntat de risc de les empreses italianes.
Així doncs, es pot comprendre que les nostres institucions
locals sempre hagin intentat treure profit d’aquesta manca
de cultura empresarial en el camp del disseny. Cal afegir en
favor seu que el motor del disseny a Barcelona sempre han
estat els grans esdeveniments i exposicions, en especial la
biennal Primavera del Disseny durant els anys noranta. L’any
2011 s’ha organitzat el primer Barcelona Design Festival per
iniciativa del FAD i la Fundació BCD. És bo que en temps difí-
cils sorgeixi un projecte en comú entre aquestes dues orga-
nitzacions. En aquest cas, la identitat principal que s’associa
al disseny és de nou Barcelona, la marca més ben cotitzada a
escala internacional –ni la imatge catalana ni l’espanyola no
la superen. Esperem que amb aquest nou festival del disseny
a Barcelona es continuï amb la coneguda equació de princi-
pis dels noranta: indústria + cultura = disseny.
Resulta curiós saber que un producte genuïnament italià
pot estar dissenyat per un britànic i produït a la Xina. El que
determina la denominació d’origen és el nom de l’empresa
italiana (potser en realitat ja venuda a un hòlding francès!).
No resulta un xic anacrònic parlar de disseny en funció de
nacionalitats? Ja no respon a la nostra realitat social a les ciu-
tats, ni tampoc al camp. Un producte prové de punts distints
del món i el que li confereix la seva “denominació d’origen”
és, de fet, un mite: el mite del lloc, el genius loci, el “on s’ha
creat”. És la veneració del lloc. Un lloc virtual! Tot seguit ens
preguntem: “D’on ve?” Però de vegades no hi ha una única
resposta possible. El mercat descobreix cada vegada més pro-
ductes amb renovada “identitat cultural”. Sens dubte,
Barcelona, la ciutat iconitzada pel disseny, n’és un bon exem-
ple, ja que ha aconseguit col·locar aquesta marca de denomi-
nació d’origen en el mercat turístic mundial. Començant per
Antoni Gaudí, passant pel Barça, i fins i tot Woody Allen,
molts han contribuït a la marca icònica de Barcelona.
En l’àmbit de l’arquitectura i el disseny, des de mitjan
anys vuitanta es va produir una notable internacionalització.
Es veien dissenys entre una càlida retromodernitat i una aco-
lorida gesticulació postmoderna. Mobiliari, il·luminació,
interiors, bars i espais públics van convertir Barcelona en la
impulsora del disseny internacional. Però, quina identitat
cultural tenia aquest impuls? El seny o la rauxa? Aquesta bice-
fàlia no sembla ja tòpica? La identitat del disseny a Barcelona
és, en una proporció gens negligible, de nacionalitat argenti-
na. A tall d’exemple, l’edifici de la plaça de Ramon Berenguer
aplega els noms més destacats del disseny d’aquí amb passa-
port argentí: Jorge Pensi, Alberto Lievore, Mario
Eskenazi –per cert, tots ells guardonats amb premis nacio-
nals de disseny concedits per l’Estat espanyol. Però el dis-
seny reconegut a Barcelona no és solament de nacionalitat
argentina: també destaquen l’arquitecta italiana Benedetta
Tagliabue; el suís Luki Huber, dissenyador d’objectes per a El
Bulli; la nord-americana interiorista Nancy Robbins, amb les
seves butaques; el multitalent irlandès Niall O’Flynn, i molts
més. Pel que fa a la resta de comunitats autònomes espanyo-
les, ens podem preguntar què han aportat al disseny català
professionals com el valencià Xavier Mariscal o el basc Martín
Azúa: moltíssim, sens dubte.
Sembla obvi constatar que són un conjunt d’identi-
tats –no solament una– amb les seves múltiples confluèn-
cies culturals les que han contribuït a generar la veritable
energia que ha mostrat aquesta ciutat en les últimes dèca-
des en el camp del disseny. La tendència cap a augmentar el
mestissatge en aquesta professió és previsible, i per part
meva també desitjada. És una realitat enriquidora que crea
alhora una nova definició del lloc, una denominació de mul-
tiorigen, un concepte que es comparteix i s’ofereix des d’a-
questa metròpolis que és Barcelona.
Potser posem massa atenció en el concepte d’identitat cul-
tural. De fet, és un valor que va generar l’arquitectura post-
moderna en els anys setanta. L’arquitecte nord-americà
Robert Venturi analitzava el llenguatge de l’arquitectura –els
seus símbols, la seva iconicitat– en el cas de Las Vegas. Per
contra, el moviment modern rebutjava el valor lingüístic de
l’arquitectura i prioritzava, en els seus dogmes, un estil de
puresa arquitectònica. En la postmodernitat, l’arquitectura
redescobreix les memòries del lloc i les atmosferes tenyides
de fragments de la història, des de la Piazza d’Italia dissenya-
da per Charles Moore el 1978 a Nova Orleans (EUA) fins a les
actuals arquitectures mimètiques, com ara –per què no com-
parar-ho– les casetes d’estil rural de La Roca Village, un cen-
tre comercial de marques de moda conegudes construït com
un poble tradicional català als afores de Barcelona. Un altre
exemple més antic seria el Poble Espanyol de Montjuïc, amb
les seves cases populars de diferents regions d’Espanya.
Efectivament, són construccions d’una identitat cultural
impura, encreuada i fins i tot internament freda, però són
formes de mentida, ficcions d’una identitat que necessitem
en temps globals. En relació amb aquesta problemàtica del
disseny com a identitat cultural i l’impacte que té el turisme
sobre Barcelona, recordo l’exposició “Turisme. Espais de fic-
ció”, que es va organitzar el 2008 en el DHUB de Barcelona.
Prenent aquest títol com a inspiració, ens podem preguntar:
els productes d’identitats culturals també són així? Venem
ficció en comptes d’identitat? Una resposta difícil, tret que
els dos conceptes coincideixin des de fa temps. M
Plaça pública, 7
Cerdà va dissenyar la ciutat, si de cas, massa oberta.
Això, al capdavall, la va retre al trànsit rodat, cosa
que mai no ha posat en qüestió cap administració
municipal, ni franquista ni democràtica, per més
que en les darreres dècades amplis espais hagin
esdevingut per a vianants i s’hagin promocionat
mitjans de desplaçament alternatius.
La ciutat dels
eufemismes
Text Enrique Lynch Professor de filosofia. 
Universitat de Barcelona
En un curiós passatge de la seva novel·la La ciudad de los pro-
digios, Eduardo Mendoza especula –sens dubte, amb inten-
ció irònica– amb la possibilitat que l’arxicitat i famosíssim
Pla Cerdà, que va donar a Barcelona el seu rostre inconfusi-
ble i la va consagrar com una de les urbs modernes
d’Europa, fos en realitat una maligna iniciativa impulsada
per Madrid per tal d’esguerrar per sempre qualsevol temp-
tativa de convertir Barcelona en una ciutat agradable per
viure, ja que obria irreversiblement l’escenari urbà als auto-
mòbils, que, com els coloms i les rates, a més de ser bruts,
sorollosos i contaminants, es troben arreu d’aquesta ciutat.
Sens dubte, l’anomenat Eixample aconseguia de racio-
nalitzar la nova planta urbana d’acord amb les pautes
urbanístiques vuitcentistes, que preferien les ciutats ober-
tes, mitjançant una estructura en forma d’escaquer, amb
edificis baixos, xamfrans i espais per a l’ús i el gaudi comu-
nitari al centre de cada illa, però el seu disseny només con-
templava dues grans artèries d’accés, totes dues conver-
gents en el port: la Diagonal i l’avinguda Meridiana, i no
preveia cap desenvolupament urbà sobre els voltants de la
gran aldea burgesa que era la Barcelona de finals del segle
XIX. A diferència de la solució ideada pel baró de
Hausmann per a París, on el trànsit es canalitza principal-
El dit a l’ull
© Eva Vázquez
ment per les avingudes i els bulevards i deixa en pau els
espais intermedis entre aquests, a Barcelona, d’acord amb
un igualitarisme menestral i, per cert, molt poc
burgés –però molt característic de Catalunya, on tot, des de
l’estalvi públic fins al futbol, passant per l’assistència sani-
tària, segueix el model de la cooperativa–, Cerdà va dissen-
yar la ciutat, si de cas, massa oberta. Això, al capdavall, la va
retre al trànsit rodat, cosa que cap administració municipal,
ni franquista ni democràtica, mai no ha discutit, per més
que en les darreres dècades amplis espais hagin esdevingut
per a vianants i s’hagin promocionat mitjans de desplaça-
ment alternatius, com ara la bicicleta. El dibuix de Cerdà a
l’últim va resultar una trampa mortal, ja que va convèncer
els barcelonins que circular per la ciutat amb el vehicle pri-
vat constitueix un dret inalienable del ciutadà i va contribuir
de manera decisiva a convertir Barcelona en un gegantí pàr-
quing habitat. Així mateix, l’exagerada permeabilitat va dis-
tribuir el comerç minorista de manera irracional i indiscri-
minada i sense criteris urbanístics, quelcom afavorit per
l’escaquer, que posava a l’abast dels vehicles de reparti-
ment –carros, camions i furgonetes– qualsevol botiga en
qualsevol punt de la ciutat i fins i tot va permetre que, enca-
ra a finals del segle passat, funcionessin tallers, fàbriques i
magatzems de mercaderies en àrees tan cèntriques com els
voltants de la plaça d’Urquinaona.
Com se sap, però s’admet només en veu baixa, el Pla
Cerdà no es va complir mai. Els centres de les illes de
l’Eixample, pensats per servir com a pulmons i zones verdes,
es van omplir de rafals, dipòsits, més tallers i, en èpoques
més recents, també de pàrquings, més o menys improvi-
sats. L’altura dels edificis, que havia de guardar la necessària
proporció amb l’ample dels carrers, no es va respectar mai.
S’acostuma a donar la culpa d’aquestes aberrants talaies
que, en forma d’àtics i sobreàtics i sobre-sobreàtics, es
veuen en molts edificis barcelonins de totes les categories, a
la incúria dels alcaldes franquistes, també responsables
dels pisets amb aluminosi, el mur de blocs d’apartaments a
tots dos costats de l’avinguda Meridiana i les voreres estre-
tes de la zona alta, que imiten els pobles d’on procedeixen
la majoria dels urbanistes i que no estan pensades per anar
a peu, tot i que precisament es tracta d’això en una ciutat. Es
dóna la culpa al franquisme, però la barbàrie edilícia i l’obs-
cena especulació immobiliària que la sol acompanyar van
començar molt abans: qualsevol ho pot comprovar només
repassant les façanes dels edificis modernistes que mostren
els afegits i les ampliacions improvisades, cadascuna d’a-
cord amb l’estil de la seva època.
El Pla Cerdà va fer justícia a aquesta idea abstracta del pla
que s’ensenya a les escoles de negocis segons la qual cal tra-
çar un programa de treball i desenvolupament, sigui quin
sigui el propòsit, però no necessàriament per dur-lo a
terme. L’important no és ajustar-se a un pla, sinó tenir-ne un.
Així doncs, complint la maledicció de Cerdà, amb la mateixa
interpretació perversa del disseny urbanístic s’han dut a
terme molts plans de transformació urbana que, tot i que
alguna vegada he pensat que estaven dictats pel seny, avui
dia comprenc que eren sinistres, ja que no van pensar mai
complir allò que declamaven. Es van obrir espais a Ciutat
Vella –com ara la conspícua Rambla del Raval– i se’n va des-
plaçar els habitants marginals, per ocupar-los de seguida de
manera flagrant amb nous edificis i pàrquings que només
contribueixen a inundar la zona antiga d’automòbils.
Barcelona es va desfer de l’Escorxador i es va obrir un gran
parc al seu lloc, però no va trigar gaire a cobrir-se d’“equipa-
ments”, l’habitual plaça dura i els espantosos palmerars
que, distribuïts profusament amb l’excusa que resulta barat
mantenir-los, han donat a la ciutat un absurd aire magrebí.
Ja fa un parell de dècades es va llançar la consigna
d’“obrir Barcelona al mar”; però, tret d’unes quantes platges
de sorra artificial i aigües contaminades, on és el mar?
Gairebé enlloc, cosa que és lògica, ja que ¿quan ha estat
aquesta ciutat, poblada de pagesos esquerps i desconfiats
arribats al port, “oberta al mar”? El mateix promotor i ideò-
leg d’aquest projecte que ha donat tants bons resultats a la
florent indústria del turisme barat i ha convertit Barcelona
en una mena de Las Vegas, Oriol Bohigas, em va admetre a
mitja veu i no sense cert cinisme, mentre assistíem a la
inauguració de l’Imax al Port Vell, obra d’un amic comú: “Al
pas que anem, d’aquí a vint anys haurem de llançar de nou
la consigna d’obrir Barcelona al mar”. Aquella frase va resul-
tar premonitòria.
Barcelona no ha estat mai una ciutat amb vocació de ciu-
tat, sinó una urbs entestada a conservar la seva vida de gran
poble i l’ànima i els costums provincians dels seus habi-
tants. Aquest esperit de poble explica que es pensi que la
Rambla –un caminal llarg entre dues calçades cobertes per
riuades d’automòbils que obliga a multiplicar per tres els
semàfors– és l’ideal del passeig i que l’Ajuntament hagi
posat rambles en tots els barris que van patir transforma-
cions radicals durant les obres de les Olimpíades de 1992; o
que Gràcia, Sants, Sarrià o el barraquisme del Carmel siguin
tractats com a àrees urbanes que cal conservar encara que
sigui com a petits guetos mentre es lliuren els barris burge-
sos als automòbils.
Alguns arguments per justificar l’aldeanisme barceloní fan
riure: com sostenir que la serra de Collserola és una barrera
natural, causant que Barcelona tingui una concentració
poblacional com la de Calcuta, en plena Europa! Per no par-
lar de la imaginació dels urbanistes per fer de la necessitat
virtut. En una exposició de l’anomenat Fòrum de les
Cultures ho vaig poder comprovar: un sofisticat power point
explicava amb gràfics en 3D que no vivíem en una urbs
inhumana, sorollosa i amuntegada en la qual és impossible
traçar una perspectiva visual de més de dos-cents metres,
sinó en el paradigma de la ciutat contemporània, entre la
megàpolis i l’aldea, l’anomenada ciutat compacta, que –vaig
pensar– té els inconvenients de totes dues alternatives i cap
de les seves virtuts.
Plaça pública, 9
M
Metropolítica
© Eva Guillamet
Plaça pública, 11
Com s’acostuma a dir, el segle XX va començar i va acabar a
Sarajevo. Durant segles laboratori europeu de la multicultu-
ralitat, convertida després en símbol de les atrocitats come-
ses els anys noranta durant les guerres iugoslaves, avui dia
la ciutat es troba encara en plena recuperació. Els acords de
Dayton van aconseguir fer callar les armes, però no van
saber –o no van poder– extirpar l’arrel de les fractures cau-
sades pel conflicte, la recomposició del qual encara és viva i
troba greus dificultats per ser superada. La capital de Bòsnia
i Hercegovina és el reflex de les contradiccions a les quals
s’enfronta avui la seva població, en constant tensió entre
les seves aspiracions europeistes i una lògica de la segrega-
ció ètnica que tradicionalment no li pertanyia.
Com alguns suggereixen, Sarajevo té la forma d’una
tassa de cafè. Si ens posicionéssim idealment al mont
Trebevic, que la domina des del costat sud-oriental, aprecia-
ríem la seva forma peculiar, arrepapada en una vall angosta,
amb el centre històric en els fons d’aquesta conca i els vells
barris de cases baixes enfilant-se pels costeruts vessants;
vista des de dalt es mostra tal com és, desplegada com una
catifa. L’ull que la domina així en la seva totalitat en capta
alhora la bellesa i la fragilitat: aquesta mateixa morfologia
que permet gaudir d’escorços tan bells l’ha convertida, en
temps recents, en la ciutat perfecta per a un assetjament.
Entre el 5 d’abril de 1992 i el 29 de febrer de 19961, des d’a-
questes mateixes altures, l’Exèrcit Popular Iugoslau i
l’Exèrcit de la República Srpska van sotmetre Sarajevo a un
bombardeig constant durant el setge més llarg de la histò-
ria moderna. 
Avui, el record d’aquelles imatges dramàtiques que ens
arribaven diàriament sorgeix per moments, com una inter-
ferència, sobreposant-se a les vistes de la ciutat pacificada,
que torna a la normalitat. La posició elevada proporciona
l’esgarrifança que s’adverteix en tenir la perspectiva d’un
franctirador: podem albirar fàcilment cada cotxe en movi-
ment pels carrers de la ciutat, els vianants que travessen els
ponts sobre el riu Miljacka, les finestres il·luminades de les
cases. Què es podria fer amb un rifle de precisió. Però, si
apartem aquesta visió lúgubre i tornem una mica d’inno-
cència a la nostra mirada, la vista d’ocell permet distingir
immediatament l’estructura urbana i, fins i tot, reconèixer
les modificacions que s’hi han fet recentment. 
La ciutat se’ns presenta així en la seva versió més cartogrà-
fica. Seguint el sentit est-oest, sota els nostres peus hi ha
primer el nucli històric d’època otomana, seguit pel segon
centre edificat pels austríacs, tots dos constel·lats dels
monuments més significatius de la ciutat: el basar, les mes-
quites, les esglésies catòliques i ortodoxes, la sinagoga
sefardita, els símbols més eloqüents de la que es coneixia
com la Jerusalem dels Balcans. Passat el pont de Skenderija,
el panorama urbà esdevé més monòton, els edificis s’eleven
en altura, la paleta de colors vira cada vegada més cap als
grisos: és la ciutat socialista, formada pels imponents barris
dormitori de blocs de formigó que caracteritzen gairebé
totes les ciutats de l’Europa de l’Est.
La massa urbana homogènia es veu interrompuda en
alguns punts per pics, llampecs i taques de color: són
grues, gratacels vidrats, cases pintades de tonalitats llam-
pants: tots aquells detalls ens suggereixen activitat, nove-
tat. Fixem-nos-hi bé: què es construeix? Primer de tot sal-
ten als ulls les altes torres d’oficines que esquitxen l’horit-
zó: les de nova edificació es distingeixen dels vells edificis
socialistes per l’ús gairebé omnipresent del vidre emmira-
llat, material molt de moda als Balcans i el Caucas. En són
dos exemples l’Avaz Twist Tower, la construcció més alta de
Bòsnia i Hercegovina, i l’Avaz Business Centre.
Una mica més enllà albirem diversos minarets fins i pun-
xeguts que apunten com a coets cap al cel: pertanyen a les
Sarajevo en transició: 
la calma aparent
Text Caterina Borelli Antropòloga. Grup de recerca sobre exclusió i control
socials. Universitat de Barcelona
Fotos Camilla de Maffei
Bòsnia i Hercegovina es troba encara en plena transició. Sota la superfície
d’una calma aparent s’oculten qüestions sense resoldre i noves incerteses
que afloren amb molta facilitat. Trebevic, la muntanya que domina Sarajevo
des del costat sud-oriental, exemplifica les complexitats de la postguerra.
´
´
desenes de noves mesquites construïdes els últims anys
amb donatius de països com Aràbia Saudita, Indonèsia i
Malàisia. La seva arquitectura trenca amb la tradició bosnia-
na de petites i discretes mesquites d’un sol minaret: les
noves són enormes, a l’estil saudita, i marquen el paisatge
urbà com si recordessin a visitants i feligresos d’altres con-
fessions que l’islam bosnià, lluny d’haver quedat anihilat
pel conflicte, està més present i és més viu que mai.
Continuem mirant al nostre voltant. Ací i allà hi trobem
la imponent massa d’alguna construcció que es reconeix
com un centre comercial. El BBI Center, a la històrica avin-
guda Maršala Tita, ha estat el primer i en pocs anys l’han
seguit sis més. Un centre comercial cada 60.000 habitants;
no és cap fotesa per a la capital d’un país on el sou mitjà
mensual no arriba als 400 euros2. 
L’economia bosniana va patir en gran manera les conse-
qüències del conflicte de 1992-1995: la transició a una econo-
mia de mercat, començada a finals dels anys vuitanta, es va
reprendre a partir de 1997 en un greu estat d’emergència
postbèl·lica, sense un marc institucional fort i estable, amb
les indústries nacionals anihilades i la meitat de la mà d’o-
bra morta, refugiada o desplaçada i gairebé sense recursos.
Després de l’estancament de la primera postguerra i gràcies
principalment a l’ajuda internacional, en els últims anys l’e-
conomia s’ha posat de nou tímidament en marxa: el fet que
s’hagi tornat a construir sembla que n’és un símptoma. Un
bon senyal, per tant: les destrosses deixades per tres anys i
mig d’assetjament van desapareixent, i al seu lloc emergei-
xen les noves arquitectures d’un jove capitalisme rampant,
atrevit i, possiblement, musulmà.
12, Metropolítica
“Els estàndards de vida encara són més baixos que a l’època
iugoslava. La retirada de l’estat de benestar socialista no s’ha
reequilibrat amb un augment del PIB i de la renda per capita
després de l’obertura del mercat a les dinàmiques globals”.
Tan aviat com deixem el nostre emplaçament privilegiat
en les altures i ens prenem el temps necessari per observar
les coses de prop, ens adonem que no és or tot el que lluu.
La torre Avaz és mig buida perquè no hi ha noves empreses
que en vulguin llogar els espais. Els centres comercials són
plens de gent que mira de lluny els aparadors que exhibei-
xen productes de marques internacionals, però gairebé
ningú no gosa entrar a les botigues i emprovar-se alguna
cosa. Per tant, la pregunta sorgeix espontàniament: en un
país on les taxes d’atur arriben al 50%, per què i per a qui
tants espais comercials? Costa de creure que la reduïda
minoria de bosnians benestants requereixi tantes botigues
per satisfer les seves necessitats. Hi ha diverses respostes
possibles. D’una banda, potser les campanyes que
l’Ajuntament ha engegat els últims anys per atreure nous
inversors ja donen fruits. Fins i tot grans companyies estran-
geres sembla que confien en el mercat bosnià: un signe
inequívoc en seria l’obertura dels dos primers McDonald’s
del país. D’altra banda, els promotors locals no estan del tot
lliures de la sospita que les operacions immobiliàries siguin
una tapadora per blanquejar diners: un pensament inevita-
ble tenint en compte que molts empresaris van amassar les
seves fortunes com a mercaders de la guerra.
L’aparició de les banderes del liberalisme global –fran-
quícies multinacionals, bancs estrangers, etc.– no són indi-
catives d’una pujada general dels estàndards de vida de la
població, que continuen molt per sota de la mitjana euro-
pea i que són sensiblement inferiors fins i tot als nivells
assolits durant l’època iugoslava. La retirada de l’estat de
benestar socialista no s’ha vist reequilibrada per un aug-
ment del producte interior brut i de la renda per capita des-
prés de l’obertura del mercat a les dinàmiques globals. En
un context com aquest, tants centres comercials sembla
que funcionen més com una mena de conjur per atreure les
forces del capitalisme que com una demostració que la tran-
sició a la societat de mercat ha culminat: l’equació no seria
“som una societat capitalista, ergo construïm centres comer-
cials”, sinó més aviat “construïm centres comercials perquè
aspirem a ser, algun dia, una societat capitalista”.
Qui paga, mana
Aquest tipus d’edificis també és el que més es construeix
perquè és l’únic que troba finançadors. Encara que hi hagi
plans reguladors que preveuen projectes de més utilitat
pública, l’Administració no disposa de fons per implemen-
tar-los. Al final, les úniques obres que es fan són les que
tenen patrocinador privat; en suma, qui paga mana, el pla ja
es canviarà. Posem-ne un exemple: entre la històrica església
de Sveti Josip i el Parlament de la República s’estenia una
gran parcel·la de terreny comunal erm. Poc abans del comen-
Damunt d’aquestes
línies, una mesquita
de construcció
recent al barri
d’Otoka.
A la pàgina anterior,
el barri de Bistrik.
A la fotografia
amb què s’obre
l’article, vista
de Sarajevo des de
Vratnik.
Plaça pública, 13
çament de la guerra, un primer projecte preveia la construc-
ció d’un monument en record de Tito amb un parc urbà
annexat. Uns anys més tard, amb la tornada a la normalitat,
es va reprendre la idea de la zona verda, però aquesta vegada
completada amb una sala de concerts subterrània, idea que
també va acabar aparcada en favor del projecte per a la seu
del Museu d’Art Contemporani Ars Aevi, dissenyat per
Renzo Piano com a regal a la ciutat3. Tanmateix, cap d’a-
quests plans no va arribar mai a veure la llum: descartat el
museu perquè suposadament no respectava els estàndards
d’altura imposats al centre històric, l’assumpte va quedar
congelat fins a l’aparició de l’Al-Shiddi Investment Group
(Bahrain), que, després d’insuflar una quantitat de diners
suficients per convèncer el Departament d’Urbanisme, va
obtenir els permisos per aixecar un centre comercial de 77
metres d’altura i una superfície de 70.000 metres quadrats.
El boom de noves mesquites, en canvi, tindria unes altres
arrels: una vegada el discurs secular del socialisme ha anat a
menys i després de les vexacions patides durant la guerra,
entre els bosnians de fe musulmana s’ha esdevingut en els
últims anys un cert renaixement religiós. Paral·lelament,
han aparegut grups procedents d’altres països musulmans,
14, Metropolítica
“Els únics aliats de Bòsnia fins que l’OTAN es va decidir a
intervenir van ser els països islàmics; és lògic que busquin
certa compensació en forma de lliure proselitisme i llicències
de construcció”.
decidits a importar un islam més ortodox en una societat
considerada massa laxa i permissiva: la inserció de nuclis
adscrits al wahhabisme en seria una prova. El fenomen
s’inscriu en un marc més general de reafirmació de les iden-
titats etnicoreligioses en tota la regió balcànica, amb la
peculiaritat que, en la postmodernitat del neoliberalisme
global, el nacionalisme, la fe i els interessos financers es
donen la mà. Els únics aliats de Bòsnia fins que l’OTAN es
va decidir a intervenir van ser els països islàmics: és com-
prensible que cerquin certa compensació en forma de lliure
proselitisme i llicències de construcció.
El fet que les mesquites de la ciutat atreguin un públic
cada vegada més gran també es deu a un segon factor cru-
cial. A tot Bòsnia i Hercegovina, a causa dels feroços atacs
contra la població civil i les operacions de neteja ètnica, un
dels efectes més contundents del conflicte ha estat que s’ha
produït un moviment forçat de persones d’unes dimen-
sions que a Europa no es registraven des de la Segona
Guerra Mundial. Sobre un total de 4 milions d’habitants
aproximadament, 1,3 milions van haver de refugiar-se a l’es-
tranger i 1,2 milions van ser desplaçats a l’interior del país4.
A Sarajevo l’èxode d’una bona part de la població sèrbia i
croata, combinat amb l’arribada de pròfugs bosnians
musulmans d’altres zones de l’estat, ha tingut com a conse-
qüència la pèrdua de la secular diversitat que caracteritzava
l’urbs. Avui dia mostra, doncs, fortes tendències cap a la
monoetnicitat: l’arena política, el món del treball, el siste-
ma educatiu són només alguns dels àmbits societaris greu-
ment afectats per l’ordre ètnic heretat de la guerra, amb el
seu potencial altament desestructurador.
Sarajevo s’islamitza, de la mateixa manera que altres
ciutats o zones del país es serbitzen o croatitzen, segons l’èt-
nia dominant en cada àrea. Així doncs, veiem com per a
Bòsnia i Hercegovina la pau segurament ha significat el
cessament dels enfrontaments armats i els atacs a la pobla-
ció civil, però també la institucionalització de la lògica de la
separació imposada per les armes. Els acords signats el 1995
a la base militar de Dayton, Ohio, van congelar de facto les
línies del front en tot el territori del nou estat: aquest va
emergir dividit en dues entitats amb un alt grau d’autono-
mia, la Federació Croatomusulmana i la República Srpska,
el territori de les quals reflecteix fidelment la situació mili-
tar dels dos exèrcits en vigílies de la signatura del tractat de
pau. Amb escasses excepcions, els territoris conquerits i
netejats ètnicament per les distintes faccions han quedat
sota la jurisdicció de cadascuna d’elles. Aquesta situació fa
A sota, les torres
d’oficines Unitic, a
Marijin Dvor,
reflectides als
finestrals d’un altre
dels nous edificis
comercials de
Sarajevo, construïts
amb abundor
de vidre.
A la pàgina
anterior, el barri de
Alipasino Polje,
un complex de blocs
d’habitatges típic de
l’Europa socialista,
aixecat els anys 70 a
la municipalitat de
Novi Grad.
Plaça pública, 15
16, Metropolítica
que, a llarg termini, l’ordre establert a Dayton es demostri
inviable, ja que la retòrica nacionalista acapara allò que fa
referència al debat polític nacional, sense deixar gairebé
espais per al desenvolupament d’un altre tipus de projec-
tes i supeditant la política als interessos de tal grup ètnic o
tal altre.
Els polítics nacionalistes no són els únics que s’han
beneficiat del caos que va sobrevenir al conflicte: ja hem
esmentat els molts exmercaders de la guerra convertits ara
en empresaris d’èxit, ja que han sabut aprofitar-se de la libe-
ralització del mercat i la privatització dels béns que, sota el
socialisme, eren de propietat pública o social. En aquest
quadre també hi hem d’incloure les màfies, cada vegada
més poderoses, tant locals com procedents dels països limí-
trofs, que han trobat l’humus perfecte per als seus tràfics en
el desordre bosnià. Corrupció, crim organitzat, particularis-
mes excloents: hi ha qui s’atreveix a parlar del nou ordre
qualificant-lo de tornada al feudalisme més que de capita-
lisme incipient, remarcant així el pes dels vincles familiars i
les xarxes clientelars en la gestió del poder polític i econò-
mic, amb els llaços de vassallatge substituint els drets de
ciutadania. 
Bòsnia i Hercegovina, lluny d’haver obtingut amb la pau
estabilitat i benestar, es troba encara en plena fase de tran-
sició. Tot i que la vida a Sarajevo transcorri aparentment
tranquil·la, només gratant la superfície afloren amb prepo-
tència totes les qüestions no resoltes i les noves incerteses.
El mateix racó privilegiat des del qual observàvem la ciutat,
el mont Trebevic, és un exemple evident de les complexi-
tats de la postguerra.
La muntanya abandonada
Trebevic era un símbol de la ciutat. Destí privilegiat per a les
escapades dels ciutadans de Sarajevo, connectat directa-
“Gairebé ningú no puja al Trebevic: els camps minats, les ruïnes
depriments, la frontera invisible però poderosa impedeixen
tornar-hi a la gent. Assistim a la remoció psicològica d’un
indret que encarna un conjunt enorme de records dolorosos”.
Cabines del telefèric
que duia al cim del
mont Trebevic,
abandonades en
un magatzem
de la companyia
municipal de
transports, a Bistrik.
A la pàgina següent,
ruïnes de
l’observatori
astronòmic de la
mateixa muntanya.
´
´
´
´
Plaça pública, 17
ment amb el nucli antic per un popular telefèric, el seu terri-
tori allotjava nombroses infraestructures hoteleres i espor-
tives. Quan va ser escollida com una de les muntanyes
olímpiques per als Jocs d’Hivern de 1984, el vincle amb la
ciutat es va fer encara més estret. No obstant això, en escla-
tar la guerra el 1992, va ser ocupat per les tropes serbobos-
nianes i es va convertir en un dels punts més estratègics per
al setge de Sarajevo. Durant aquells tres anys i mig totes les
infraestructures van quedar completament malmeses i avui
dia el paisatge encara porta les marques inequívoques de
les accions que s’hi van consumar. A més, la frontera entre
les dues entitats establerta pels Acords de Dayton travessa
la muntanya i la divideix de facto en un territori croatomu-
sulmà i un altre de serbi.
Després de la guerra gairebé ningú no puja al Trebevic:
els camps minats, les ruïnes depriments, la frontera invisi-
ble però poderosa impedeixen a la gent de tornar-hi. És
com si el temps s’hagués detingut fa setze anys: no assis-
tim a un simple abandonament, sinó més aviat a la remo-
ció, en el sentit psicològic del terme, d’un lloc que encarna
un enorme conjunt de records dolorosos i totes les frustra-
cions del temps present. Per la seva banda, l’Administració
pública fa cas omís de la importància simbòlica d’aquesta
muntanya per a la història de la ciutat i la memòria col·lec-
tiva de la seva població: per raons que sembla que depenen
més de la conveniència política que de dificultats econòmi-
ques, el Trebevic és sempre l’últim a la llista de prioritats. 
El cas del mont Trebevic és solament un més dels nom-
brosos a Bòsnia i Hercegovina que il·lustren les conse-
qüències a llarg termini d’esdeveniments històrics que, en
el moment que es produeixen, atrauen l’atenció mundial i
que s’obliden massa fàcilment una vegada s’apaga el fra-
gor. Convé prendre’s la molèstia d’anar a veure què en
queda després.
Notes
1 La guerra es va acabar oficialment el 22 de desembre del 1995, amb la ratifi-
cació dels Acords de Pau a París. Tanmateix, el Govern de Bòsnia i
Hercegovina no va llevar oficialment l’estat de setge de Sarajevo fins que les
forces serbobosnianes no van aixecar les seves posicions al voltant de la
capital, després d’un alto el foc de quatre mesos.
2 Dada consultada en la pàgina web de l’Agència Nacional d’Estadística,
http://www.bhas.ba.
3 El projecte Ars Aevi, encara pendent d’un ajornament i de l’assignació de fons,
és consultable a http://www.arsaevi.ba/EngSve/1rvi ArsWEBsa LOADOM.swf.
4 Es calcula que a la guerra van morir 260.000 persones. Totes les dades han
estat obtingudes de la pàgina web de l’Alt Comissionat de les Nacions
Unides per als Refugiats (ACNUR, en anglès UNHCR), delegació a Bòsnia i
Hercegovina: http://unhcr.ba.
´
´
M
´
Massa crítica
Agustín García Calvo
“El futur és un buit que 
no ens deixa viure” 
Entrevista Javier Bassas Vila i Felip Martí-Jufresa
Retrats Pere Virgili
Agustín García Calvo, anomenat per alguns “el mestre”, des
de fa molts anys és un referent per a qualsevol jove i no tan
jove pensador indisciplinat –alguns dels pensadors espa-
nyols actuals més rellevants s’han declarat, en algun
moment, deixebles seus. Havent conegut i rebutjat les for-
mes i l’argot tècnic de l’acadèmia filosòfica, García Calvo ha
traçat un itinerari de pensament que aborda, aprofundeix i
dissecciona temes fonamentals per a la filosofia (Déu, la
realitat, el temps, l’individu, la democràcia, etc.), conser-
vant sempre la vivacitat i senzillesa del llenguatge corrent
tant als assajos com, sovint, en forma de conversa amb els
presents.
És, doncs, mestre en l’art de denunciar amb rigor i ritme
directe els enganys del sistema, així com de fer parlar
aquest “jo que hi ha darrere la nostra personalitat”, aquesta
veu que sorgeix del comú i que és la veu del poble.
Coneixedor de la gramàtica, la llengua i la literatura que
també escriu, Agustín García Calvo, que sap comunicar els
enganys que patim amb la contundència de paraules senzi-
lles, afirma que la força que la parla pot desplegar contra el
Poder dominant va ser, és i serà la que pugui ser en cada
present. Sense demagògia en la paraula, sense mitges tintes
en el compromís: “Es diu que [la democràcia] és l’única
forma de poder que ens toca i, per tant, l’única contra la
qual val la pena parlar. Parlar, que és fer. S’entén que aquí,
com en qualsevol conversa o escrit en què jo sempre pugui
intervenir, no es tracta d’arribar a conclusions i a treure pro-
grames, cosa que es considera feixuga i inútil, sinó que, al
contrari, s’entén que això que estem fent aquí i ara és un
fer, sense més ni més, sense esperar res més; que farà el que
això pugui, però que en tot cas no es concep com una prepa-
ració per a una altra forma d’acció; que es pensa, per contra,
que aquest parlar és una acció, i únicament se li deixa que el
resultat d’aquesta acció, en cadascú, en la col·lectivitat,
entre la gent, sigui el que pugui ser”1.
García Calvo va ser una de les personalitats convidades a
les II Jornades Filosòfiques que, sobre el tema “La indiscipli-
na del pensament”, es van celebrar a Barcelona el mes de
maig passat, organitzades per Arts Santa Mònica i l’Institut
Francès i coordinades pels autors d’aquesta entrevista.
Molts llibres seus porten com a títol un sintagma que sig-
nifica un gest d’oposició frontal i de total respecte a legali-
tats ultrapoderoses, com “el temps”, a Contra el tiempo, o
“la realitat” a Contra la realidad. Podríem interpretar que
aquest gest d’oposició està en relació infidel amb la vella
tradició gnòstica? Una mena de versió atea d’aquest odi al
món que defensava el vell gnosticisme…
La veritat és que no, aquesta interpretació no em sembla
gens bé, perquè qualsevol forma de gnosticisme implicaria
una cosa contra la qual també estic: la positivització de la
negació. És a dir, convertir l’acte, l’acció de negar ara mateix,
en una actitud o, fins i tot, en una doctrina és una de les pri-
meres coses que cal rebutjar. El contra que apareix als llibres
no és, en principi, directament contra la realitat, sinó contra
la pretensió de veritat en la realitat. Cada vegada se m’ha
anat fent més clar que la realitat no té sentit, que en ella no
hi pot haver veritat; aquests últims temps se m’ha anat fent
més clar que la realitat s’ha d’entendre com si es trobés en
una situació intermèdia entre l’intent d’imposició des de
dalt d’ideals com “Tot”, “Res”, “Déu”, els “Purs Nombres”,
etc., i una resistència per sota a la qual s’anomena errònia-
ment “Natura”, o alguna cosa així –o, fins i tot, “Univers”–,
perquè és simplement el que queda de desconegut, el que
és desconegut, el que sempre ha estat desconegut. I la reali-
tat no té sentit si no és entesa com a encontre, lluita, xoc,
guerra entre una cosa i l’altra.
Així doncs, qualsevol altra filosofia o ciència que no reco-
negui aquest caràcter contradictori de la realitat farà el que
s’ha acostumat a fer sempre; és a dir: contribuir al manteni-
ment de les idees establertes sobre el món, etc. I això, prin-
cipalment, amb dues confusions amb un sentit oposat:
l’una, prendre la realitat com si fos “natural”, i l’altra, ajudar
a prendre la realitat com si fos “veritable”. La realitat no és
cap d’aquestes dues coses. I si es pot resumir tota aquesta
lluita que mantinc, seria aquesta negació.
En relació amb aquest contra, vostè també va publicar una
conferència titulada “Contra la democracia”, en la qual feia
palès que la democràcia està associada directament amb
el poder i amb el que en diu “tecnodemocràcia”. Ara bé,
Jacques Rancière, un dels assistents a les II Jornades
Filosòfiques, s’oposa a abandonar la noció i addueix que
en la base de la democràcia hi ha un principi que val la
pena mantenir i pel qual cal lluitar: la igualtat. Així doncs,
no es defineix essencialment la democràcia per la igual-
tat? I, en aquest sentit, no correspondria la democràcia al
que vostè anomena “la dimensió comuna” o “poble”?
De l’error contra el qual parlaré ara n’he parlat sovint des de
la conferència “Contra la democracia” que esmenta. Aquest
error no s’ha d’associar tan directament amb el desenvolu-
pament actual de la democràcia com a “tecnocràtica”, “estat
del benestar”, etc., sinó que es troba en l’origen…, quan l’e-
rror i la mentida es van imposar en moltes ciutats de l’anti-
ga Grècia: el terme democràcia, compost de demo i krato, ja és
una imatge de l’engany mateix. Així doncs, no puc estar d’a-
cord amb Rancière, però tampoc amb molts dels amics que
he anat perdent perquè s’entestaven, malgrat tot, a defen-
sar la forma de règim que avui patim, si més no com “la
menys dolenta”, segons diuen –donant per fet que el poder
Plaça pública, 19
és dolent, sempre contra algú. Tot això ja ho atacava en l’è-
poca dels meus últims anys de París –quan vaig publicar a
La Gaya Ciencia el llibre ¿Qué es el Estado?–, i després he anat
renovant l’atac d’una manera o d’una altra. Això d’igualtat
no té sentit perquè implica una creença en l’individu –al
qual s’al·ludeix amb l’element demo, que és una cosa com-
posta d’individus, que són poblacions de l’Estat o cliente-
les del Capital amb un nombre determinat d’ànimes. Per a
mi, això és l’altra cara del poder: són els serfs del poder,
serfs amb els quals el poder compta i que, pel propi interès
de cadascú, no poden sinó estar d’acord amb la fe que se’ls
predica, amb el poder que se’ls imposa. Desitjo que la meva
veu sorgeixi d’allò altre que resideix en el que és descone-
gut, al qual es pot al·ludir amb tota cura amb el terme
“poble”, dient sempre “poble que no existeix, però que hi
és”, i que justament no el componen individus.
Però el “poble que no existeix” es caracteritza per la
igualtat…
No, perquè igualtat sempre es refereix a poblacions, a indi-
vidus. I “poble” no té individus, no coneix persones, és
impersonal…, una mica en el sentit en què alguns polítics
de la controvèrsia han descobert: la impersonalitat. Per
tant, no té sentit parlar d’igualtat. En aquesta regió del que
és desconegut que es troba a sota de la realitat els passa el
mateix a les persones i a les coses: en la mesura que allí
encara siguin vives i no arribin a realitzar-se sota una idea
o ocasionalment un nom propi, no són cadascuna el que
són, no estan definides i, per tant, no té sentit computar-
les, ni comptar-ne els privilegis o desgràcies en termes d’i-
gualtat o desigualtat…, no té sentit. Per a això, cal que les
persones i les coses siguin el que són, i si ja són el que són,
llavors són súbdits de l’Estat, súbdits del Capital. Així
doncs, en aquest sentit, consideraria la democràcia simple-
ment com l’últim dels règims que patim. 
Gran part del que dic “contra la democràcia”, contra el
règim actual, ho vaig aprendre, se’m va quedar fixat, de l’al-
çament dels estudiants el 1965, quan l’onada va arribar a
Madrid, per Califòrnia, per Tòquio, per altres llocs, i després
per França. Aleshores s’estava establint aquest règim, el que
avui patim, que es caracteritza per la desaparició de qualse-
vol separació entre Estat i Capital; el règim dels diners, més
o menys dissimulat, en què els executius de l’Administració
no es distingeixen gens ni mica dels executius de l’empre-
sa. Aquest règim tan descarat dels diners s’estava establint
els anys seixanta i, des del meu punt de vista, l’alçament de
molts estudiants en els llocs més avançats del món respo-
nia a un sentiment més o menys subconscient del que ens
queia al damunt.
I com va viure aquest alçament d’estudiants de 1965? Com
va reaccionar?
Em vaig deixar arrossegar per ells, per tot allò que em va tocar
de viure, amb molta alegria. Em va costar la càtedra i coses
per l’estil, però no eren res en comparació amb aquesta ale-
gria. I m’hi he mantingut fidel: no solament continuo recor-
dant-ho històricament, sinó que també hi visc. I encara amb
més raó en la forma més avançada del règim del benestar.
Aprofitant aquest apunt biogràfic, i abans de seguir amb
altres preguntes més precises sobre el seu pensament, ¿es
pot dir que la seva consciència contra la realitat, contra la
democràcia –en resum, aquesta lluita que manté–, ha
estat present des del principi en la seva vida? Com es va
desenvolupar aquesta lluita? Amb quins panorames
intel·lectuals s’ha anat trobant al llarg dels últims cin-
quanta anys?
La primera vegada que vaig anar a Catalunya, per exemple,
va ser en ocasió d’haver enviat uns sonets a uns jocs florals
que s’organitzaven a Reus; sonets en castellà, és clar, ja que
era la postguerra. Tenia catorze anys i em van donar un
accèssit: no vaig guanyar cap premi, però em van enviar un
bitllet de primera classe, de Zamora a Reus. Vaig anar a
Catalunya i, al teatre de Reus, va fer el discurs un falangista,
Eugenio Montes, que tenia una gran facilitat de paraula. Va
parlar i va continuar parlant; van passar les dues, l’hora de
Agustín García Calvo (Zamora,
1926) és un dels pensadors
espanyols més radicals. La seva
obra, que palesa una ferma
posició d’indisciplina enfront
de la realitat dominant,
conjuga la reflexió lingüística i
política amb la creació literària
i les traduccions. Entre els seus
llibres es pot destacar
Del lenguaje, Contra la realidad, De
Dios, Contra la democracia,
Contra el tiempo, Contra la pareja
i Sermón de ser y no ser.
20, Massa crítica
dinar, i continuava parlant; ja no quedava temps perquè els
poetes recitessin els seus poemes…, i els burgesos de Reus
aguantaven. Fins que, quan ja no quedava ningú més per-
què el Mestre de Salamanca guanyador recités les seves
poesies d’amor, em van veure a mi, amb catorze anys, des-
graciat, i em van deixar llegir els sonets. Així vaig entrar en
contacte amb un poeta i altres coses, German Schröder. Ho
recordo per mostrar fins a quin punt estava allunyat de
qualsevol situació de lluita en el sentit en què la mantinc
ara. Aleshores jo estava més o menys conforme. Discutia
amb la mare, que no era gaire devota però sí molt creient.
Des de l’adolescència discutia amb ella sobre Déu i em bara-
llava amb els professors de l’institut…
Així doncs, va ser amb l’alçament dels estudiants a
Madrid, l’any 1965, quan va començar aquesta lluita que
manté?
Sí, va ser allí quan vaig aprendre que n’era d’important l’ac-
titud que conservo com a record viu. L’any següent vaig
anar a Barcelona, perquè també s’hi va produir al cap d’uns
mesos un alçament considerable d’estudiants, la
Caputxinada. I l’únic no català al qual se’ls va acudir de fer
venir va ser a mi. Vaig agafar l’avió, encara que ja aleshores,
des que m’havien fet fora de la càtedra, la policia em dete-
nia cada dos per tres. A Barcelona em vaig trobar amb per-
sonatges molt venerables d’aquella època, com el poeta
Pere Quart i el que havia estat rector de la Universitat de
Barcelona durant la República...
No sé si ara trobaríem cap rector d’universitat implicat en
lluites socials, com les protestes estudiantils contra les
retallades pressupostàries en educació i altres movi-
ments…
A la Caputxinada també hi havia algun no català, com ara
Manuel Sacristán. I hi havia Tàpies, al qual els nois dema-
naven que parlés però ell s’hi negava al·legant que ja ho
feia amb els pinzells i altres bajanades similars; si abans ja
m’era antipàtic, aleshores encara m’ho va ser més. Els
caputxins ens van acollir al seu convent; ens hi vam tancar
tots, i n’érem molts. També hi havia el poeta Salvador
Espriu, encara que estava malalt. Els frares tenien moltes
patates i amb això ens anàvem alimentant, i dormíem a
Plaça pública, 21
A sota, d’esquerra a
dreta, protesta a la
City contra el poder
de la banca l’abril
de 2009, i la Borsa
de Nova York un dia
de gener de 2010.
Per a García Calvo,
el règim actual es
caracteritza per la
identificació
absoluta entre Estat
i capital.
A la dreta, classe al
Campus de Ciutat
Vella de la
Universitat Pompeu
Fabra. Segons el
pensador de
Zamora, “estan
matant els nois amb
exàmens futurs,
amb oposicions
futures”.
22, Massa crítica
terra. Ens vam estar al convent de Sarrià durant tres dies.
Després el bisbe i Governació es van posar d’acord i van
entrar a sac –el quart dia, si no recordo malament–, i ens
van detenir a tots i ens van tancar durant els tres dies
següents als calabossos.
Aquesta lluita va continuar fins que em vaig cansar.
Quan ja no podia més i vaig veure que em tancarien a la gar-
jola, vaig venir a Catalunya, i després vaig creuar els
Pirineus clandestinament gràcies als nois que coneixien les
senderes. Em van portar per una sendera fins a una ermita
que visitaven devots de França i Espanya, i a l’altre costat hi
havia Ceret. Des d’allí un amic em va portar a París, on em
vaig estar durant vuit anys. Així doncs, amb tot aquest enre-
nou, tampoc no puc dir com es va anar precisant l’actitud de
lluita que mantinc…
Amb quins cercles de filòsofs va entrar en contacte a París?
Pràcticament amb cap. Freqüentava tertúlies de cafè, amb
gent de qualsevol banda. Vaig treballar a Nanterre fent clas-
se; va ser el meu primer curs, amb els hispanistes. Volien
que parlés de la novel·la social espanyola, que em queia d’a-
llò més malament, però vaig resistir. El curs següent vaig
treballar a Lille com a maître-assistant, ensenyant llatí i
espanyol medieval als hispanistes. Però tampoc no s’ha d’e-
xagerar. Vaig formar part del tribunal que va qualificar la
tesi doctoral de Gómez Pin –una tesi sobre Aristòtil–, amb
Deleuze, François Châtelet, etc., i amb aquest últim vaig
tenir més contacte: quan vaig tornar a Espanya el 1976 em va
cridar i vaig fer una xerrada amb ell.
Des d’aquests primers anys docents i fins ara el seu interès i
especialitat principal ha estat sempre la llengua: la poesia,
la lingüística, les traduccions, etc. Tornem a qüestions preci-
ses del seu pensament i, més exactament, a la seva concep-
ció del llenguatge. Perquè vostè distingeix entre la “llengua
comuna” que no existeix –potser com el “poble que no
existeix”, segons que deia fa un moment– i els idiomes. 
La llengua comuna, la raó comuna, no apareixen en la reali-
tat. Serien el que no s’ha reduït encara a realitat i que és
aquí. La llengua comuna, la raó comuna, se situen en la rea-
litat perquè estan fent i desfent totes les coses, realitzant-
les i desrealitzant-les, però justament per això queden fora
de la realitat. L’únic que en la realitat apareix com a llengua
són els idiomes. Acostumo a dir que no hi ha una realitat
comuna, sinó la de cada tribu, que és la realitat establerta i
condicionada pel vocabulari semàntic del seu dialecte o
llengua. I tot això és en el subconscient. En el transcurs dels
descobriments que anava fent en els llibres de llenguatge
se’m va aparèixer amb claredat aquest ús del terme freudià,
no per designar el que és veritablement desconegut, sinó
allò altre que, d’alguna manera, s’ha sabut i s’ha
oblidat –no per censura, sinó simplement per motius pràc-
tics. Qualsevol parlant parla bé una llengua en la mesura
que no sap el que fa, perquè quan la consciència de la llen-
gua s’hi fica, no fa sinó espatllar el mecanisme. La condició
perquè la gent parli bé és que no tingui ni idea sobre la gra-
màtica de la seva llengua.
En aquest sentit, com vostè sap prou bé, la gramàtica
també té una història o evolució.
Són les llengües, els idiomes, els que tenen una història.
Però, per exemple, la invenció gramatical del temps verbal
futur és bastant recent en les nostres llengües. Procediria
© Mike Kemp / In Pictures / Corbis
d’antigues formes d’expressió modal de deures i projectes
(“demà anar he a l’església” o “demà treballar he al
camp”). Això és una transformació de la gramàtica…
Sí, i no solament en les llengües antigues –en el dialecte
homèric, per exemple– no hi ha un temps futur, ja que es
tracta d’un invent posterior, sinó que tampoc no n’hi ha en
les llengües modernes. A Elementos gramaticales2 ho he mos-
trat clarament. Tracto el futur com el que anomeno
“modes” en sentit segon, l’“eventual”, el “potencial”, etc.,
que són atenuadors de l’afirmació: perquè afirmar de mane-
ra rotunda resulta excessiu. És per això que hi ha quantifica-
dors, de la seguretat, de l’afirmació. El que se’n diu “modes”
no és cap temps.
Ara bé, el temps real dels calendaris i dels rellotges –que
no és el temps que passa, inconcebible– està fet amb la idea
que sí que hi ha un futur, i no solament això, sinó també
amb la idea que el futur és el primer. Només a partir d’a-
questa fe en el futur el passat es converteix després en mera
història, en comptes de deixar-li ser una memòria viva que
continuaria complint la seva comesa. D’aquesta manera, el
passat es converteix en dates, documents, història. Però
això passa per imitació del futur que ens han inventat i en el
qual la llengua comuna no participa, sinó només els dialec-
tes superiors, incloent-hi els matemàtics, al servei de la
ciència. En aquest futur no passa res i, per tant, es pot jugar
amb els nombres, amb els pressupostos de la banca, amb
els pressupostos dels estats, amb les lleis que prevenen i
preveuen el que s’ha de fer: el que es vulgui, ja que el futur
és un buit… que no ens deixa viure, canviant-nos la vida per
un futur.
Així doncs, vostè distingiria, d’una banda, la gramàtica de la
llengua comuna i, d’una altra, la gramàtica dels idiomes…
Els dialectes científics i filosòfics i els dialectes de les èpo-
ques teològiques i eclesiàstiques estan clarament separats
de la llengua de debò, que és la llengua de la gent, la llengua
corrent. La meva pràctica pretén ser exemplar: m’he acostu-
mat a no utilitzar termes cultes quan parlo. Me les empesco
per dir-ho tot amb la llengua corrent. Estic constantment en
contra dels dialectes superiors, incloent-hi el matemàtic, del
qual m’he ocupat més últimament. 
En aquest sentit, he vist que els filòsofs de la ciència
mantenen dues actituds bastant diferents: uns han vist la
condició ideal que tenen els ens matemàtics –per començar,
els nombres i les sèries– i s’acontenten a dir que la idealit-
zació dels fets ajuda a entendre el que hi passa. Aquesta és
Plaça pública, 23
© Gianluca Battista© Bloomberg / Getty Images
“No hi ha una realitat comuna, sinó la de cada tribu,
que és la realitat establerta i condicionada pel
vocabulari semàntic del seu dialecte o llengua”.
l’actitud, diguem-ne, modesta: la idealització que el llen-
guatge matemàtic imposa sobre els fets bruts de la realitat
és simplement una via per entendre el que són aquests fets
i com es comporten. L’altra actitud, més superba, és la que
sembla que Galileu defensava en el seu temps: que la
Natura mateixa està feta matemàticament, de manera que
l’únic que fa l’estudi físic és descobrir el que ja es trobava en
la Natura. Galileu, però, no deia “Natura”, sinó “Univers”.
Tanmateix, generalment, crec que l’actitud que he anome-
nat “modesta” és la que predomina…
Insistim en la qüestió del futur. Vostè sempre l’associa amb
possibles ideals, construccions, esperances i, per tant, amb
el que Ells ens fan creure. El futur, en resum, és un dels
mecanismes del poder: creure en el futur ens enganya i ens
despista de l’ara que vivim. Ara bé, també hi ha un futur de
la gent, del llenguatge corrent, en expressions com ara:
“Què menjaré demà? On dormiré? Què llegiré?”. Voldria
saber si es pot distingir entre un futur que és engany i per-
tany a Ells com a estratègia del poder i un futur més
corrent o més existencial, per dir-ho així, que no és dimen-
sió del poder.
No sé per què haurien de ser diferents. Són el mateix. Si els
separes d’aquesta manera, l’únic que fas és separar el Poder
dels individus personals, que són el mateix que l’Estat i el
Capital. Els individus personals, com que estan sotmesos a
la realitat, estan condemnats a creure tot el que els facin
empassar, però no perquè l’Estat ho imposi, sinó perquè es
correspon amb el seu propi interès personal. Els han fet
creure que va amb ells. Sens dubte, la fe ve imposada i pre-
dicada des de dalt: la televisió predica tots els dies la fe en el
futur, en la realitat. Però l’individu personal la porta dins,
perquè efectivament necessita un futur, o es creu que el
necessita, de manera que li treuen les poques possibilitats
de viure que li quedaven i les canvia per tenir un futur. Els
òrgans del poder i els mitjans exageren en voler convèncer
els nois que tenir un futur és una cosa molt bona. Però els
estan matant amb exàmens futurs, amb oposicions futures;
literalment els estan matant, tot i que al mateix temps els
convencen que això és viure.
Però hi ha graus, oi? Hi ha diferència entre uns jocs olím-
pics planificats des de dalt i el pa nostre de cada matí…
Sí, però, en resum, hi ha la qüestió de l’origen: totes les
idees que se’ns imposen neixen d’una idea primera, la idea
de la mort futura; no hi ha cap altre futur més primitiu.
Podem dir, amb precisió una mica exagerada, que a un nen,
quan té un any i mig o dos anys, quan ha acabat la lluita
entre el que li quedava de llengua comuna i l’idioma rebut
dels pares o l’entorn –amb victòria per a l’idioma dels pares,
© Bettmann / Corbis
24, Massa crítica
per descomptat–, la primera cosa que li comuniquen és: “Et
moriràs demà”. Aquesta és la primera informació; totes les
altres informacions de futur procedeixen d’aquí, i també les
formulacions de passat convertides en història. Es tracta
d’un fenomen específicament humà. També vaig escriure
Contra el hombre, ja fa molts anys, contra qualsevol forma
d’humanisme; no em serveix creure que l’específicament
humà és la llengua, o riure o plorar. Això són interpreta-
cions patriòtiques: ens sembla que la forma de la nostra
llengua és la de la llengua en general, com els antics grecs
creien que la llengua era el grec i que el que feien els
altres –els bàrbars– era balbucejar. L’únic que ens distingeix
de debò és el fet de saber la mort, saber el que no és aquí.
No hi ha més futur que l’establert per la mort, i això és espe-
cíficament humà; les coses no tenen futur i els animals
tampoc. És la nostra constitució, el nostre pecat…
Per què els animals no tenen futur? Què significa que el
saber de la mort és l’específicament humà?
Fa poc, perquè n’estava tip –perquè sembla que el que no
s’escriu en anglès no ho llegeix ni Déu–, vaig enviar als del
British Journal for the Philosophy of Science un text sobre aquest
assumpte; es tractava de ser clar en poc espai. I els deia això:
a ningú no se li acudeix pensar que, quan una aranya, en
comptes de matar la presa, l’anestesia simplement per
poder disposar-ne fresca en el moment que li toqui menjar-
se-la…, a ningú no se li acudeix pensar que ella ho sap.
L’aranya no sap res; el que fa té un origen molt més pro-
fund: forma part del mecanisme. El nostre saber de la mort
no forma part del mecanisme, és pròpiament un saber.
Llavors, en relació amb aquest saber de la mort, hi hauria
en vostè un desig de ser aranya, per seguir amb el seu
exemple?
No... No hi ha desig de ser coses; és a dir, aquestes coses que
encara no s’han realitzat, que encara no han rebut el seu
nom ni s’han comptat, ni són nombres… El meu desig és
morir-me, deixar-me morir com les herbes, com la lluna,
que també s’està morint però que no sap res. El meu desig
és aquest: deixar-me morir així, sense futur, sense cap mort
futura, alliberar-me’n.
Notes
1 “Contra la democràcia”, conferència seguida d’una xerrada amb els assis-
tents que va tenir lloc a les Cotxeres de Sants (Barcelona), a l’abril de 1991, i
que va ser publicada a l’editorial Virus el 1993; la citació prové de les pàgines
69 i 70.
2 A.G. Calvo, Elementos gramaticales, 3 vol., ed. Lucina, Zamora, 2009.
Una imatge de les
concentracions
del moviment dels
“indignats” a la
plaça de Catalunya,
el mes de maig
passat.
A la pàgina
anterior, l’activista
de Nova York Mario
Savio (1942-1996),
líder del moviment
Students for a
Democratic Society,
s’adreça als
universitaris
de Berkeley el
novembre de 1966.
M
© Christian Maury
Plaça pública, 25
26, D’on venim / A on anem
“En cap cas s’aplicarà aquest
règim especial a l’or d’inversió”
Abans d’Adam Smith i dels economistes del segle XVIII –recorda
Foucault–, el mercat era considerat un espai de justícia, que tenia
com a funció establir unes relacions equilibrades entre els
productors i els consumidors. La possibilitat de concebre un “preu
just”, que en cert sentit és ben estranya avui dia, se’ns fa encara més
estranya si pensem en la pràctica de l’art.
Text Octavi Comeron Artista visual
D’on venim / A on anem 
Art, col·leccionisme
i mercat
© Picture Hooked / Loop Images / Corbis
Plaça pública, 27
En els debats sobre l’art i el seu funcionament, hi ha una
escena recurrent que molts haurem presenciat més d’una
vegada, amb petites variacions. Des d’una banda de la taula,
un dels convidats situa entre els seus arguments una forta
crítica sobre el vincle actual entre l’art i el mercat, amb tot
l’entramat d’interessos econòmics que l’envolten, ben
allunyats dels valors artístics. A continuació, des de l’altra
banda de la mateixa taula, un altre convidat li dóna la rèpli-
ca i defensa un argumentari obertament oposat, sovint de
simetria gairebé perfecta, fonamentalment sostingut en
una senzilla pregunta: Per què la pràctica artística no hauria
d’estar vinculada al mercat i a l’economia com ho està tota
altra activitat professional? 
De fet, ambdues posicions s’arrelen en línies històriques
de pensament que, tot i ser d’àmbits diferents, sorgeixen de
manera gairebé simultània en el període de final del segle
XVIII, quan es gesta la racionalitat moderna1. El primer posi-
cionament podria situar-se en una tradició que té el seu ori-
gen en l’estètica kantiana. El conflicte que el filòsof alemany
planteja al veïnatge econòmic d’una pràctica artística que ha
de ser essencialment “desinteressada” queda situat en diver-
sos moments de la seva Crítica del judici. Ho trobem expressat
de manera prou eloqüent en un passatge on arriba a afirmar
que “hauria d’anomenar-se art només aquella producció feta
per mitjà de la llibertat, mentre que l’ofici de l’art pot ser dit
també art mercenari”. Pel que fa a la segona posició, podríem
destacar-ne una mena de moment inaugural equivalent: el
tractat amb què Adam Smith posa els fonaments de la lògica
econòmica del liberalisme. Una forma de racionalitat en què
el mercat es presenta no només com la mà invisible que
regula els interessos individuals expressats en tot treball
portat a terme en un escenari de llibertat, sinó també com
l’ull que permet veure el veritable valor d’aquest treball i dels
seus productes resultants, sense constriccions artificials.
Les dues mirades que aquestes línies de pensament ens
ofereixen tenen una aparença ben irreconciliable, i el més
probable és que en l’escena que esmentàvem abans donin
lloc a desqualificacions mútues, explícites o velades, i es
vegin respectivament com a expressions d’un idealisme
ingenu o d’un economicisme buit. Si parem una mica d’a-
tenció, però, veurem que aquestes dues mirades no estan
tan allunyades, o, si més no, potser hi trobem un punt en
què arriben a convergir. En tots dos casos, el lloc comú que
en l’art “el temps acaba posant les coses al seu lloc” resulta
un axioma perfectament acceptable, i bé podria sortir en
defensa dels arguments de cadascun. És com si un estrabis-
me natural, que fa que l’ull del valor artístic adreci de mane-
ra espontània la seva atenció en una direcció diferent a la
que interessa l’ull econòmic (sovint distret per altres inte-
ressos o pur desconeixement), corregís aquesta tendència
mitjançant la simple intervenció del factor temporal, tot
deixant passar el temps necessari perquè el valor artístic i el
valor de mercat s’apropin a poc a poc, fins que arribin a fer
coincidir les seves imatges divergents en una de sola. I és la
confiança tradicional en aquest retrobament harmònic
(que, val a dir, pot anar a l’alça o a la baixa) la que sosté la
lògica d’un col·leccionisme que inverteix en art.
Sovint, per debatre qüestions esmunyedisses però relle-
vants, com ara la conceptualització de la pràctica artística i
la seva construcció social, convé posar l’atenció en zones
que queden més laterals, on reflexions que poden semblar
etèries connecten amb aspectes més mundans. Un àmbit
que ens mostra aquesta connexió mundana del fet artístic,
de manera similar al de l’economia, és el jurídic –i, com veu-
rem, tampoc és aliè a la lògica d’inversió que tot just he
apuntat. Aventurar-se a definir què és art és un assumpte
delicat que podria quedar reservat als introduïts en la teoria
estètica o als mateixos artistes, i, fins i tot així, difícilment
escaparia d’obrir-se a discussió i a les infinites formes de
subjectivitat del públic. Però els encarregats de redactar les
lleis a vegades no tenen més remei que arromangar-se i
posar-ho tot en negre sobre blanc.
En l’actual legislació espanyola, allà on trobem recollit
amb més precisió què pot ser considerat “objecte d’art” és
a la Llei de l’IVA2, en el seu article 136. Aquest article fa una
descripció detallada d’allò que pot acollir-se al règim espe-
cial de fiscalitat de l’objecte artístic, i que permet, entre
altres coses, que l’obra que un artista vengui directament a
un col·leccionista quedi gravada amb un tipus del 8%, en
lloc del 18% aplicat a les mercaderies convencionals. La des-
cripció estableix fins a set categories per classificar les dife-
rents expressions de l’objecte artístic, seguint nombroses
especificacions tècniques que no deixen d’estranyar per la
seva arbitrarietat. Les pintures, els collages i els dibuixos
són art si han estat totalment fets a mà, però no s’hi adme-
ten els dibuixos de plànols d’arquitectura, ni els topogrà-
fics, ni tampoc els decorats de teatre; les litografies, els gra-
vats i les estampes, procedents de planxes executades per la
mà de l’artista, amb una tirada limitada a 200 exemplars,
són objecte d’art, però en queden excloses les formes de
reproducció per mitjans fotomecànics; els buidatges d’es-
cultura han de tenir una tirada limitada a 8 exemplars, igual
que els esmalts sobre coure o els tapissos i els tèxtils
murals fets a partir de cartrons originals confeccionats per
artistes; les ceràmiques han d’estar signades, igual que les
fotografies, que no poden superar el límit de 30 exemplars, i
que cal que hagin estat preses, revelades i impreses per l’au-
tor... En definitiva, una concepció d’obra d’art més pròpia de
l’imaginari artístic del segle XVIII o XIX que no pas de l’any
1992 en què es va redactar aquesta llei ara vigent.
Però els àmbits jurídics no només representen una deter-
minada forma de pensar, en aquest cas, una de poc atenta a
bona part del que s’ha esdevingut en l’art des de les prime-
res avantguardes del segle passat. També intervenen
damunt allò que busquen definir o gestionar. Tenen una
dimensió performativa, i afavoreixen o sancionen determi-
nades formes de pensament o comportament3. És interes-
sant parar atenció en l’altre aspecte significatiu d’aquesta
llei, més enllà de l’aire de segle XIX que respira: l’èmfasi
amb què estableix un límit precís d’exemplars en cada
mitjà reproduïble per tal que pugui ser reconegut el caràc-
ter artístic de l’obra. Un límit, és clar, adreçat a afavorir úni-
cament un component especulatiu. Només amb aquesta
lògica –precisament per l’evidència d’aquesta lògica– té
A sota, un mural de
Banksy al festival de
grafits que es va fer
en un túnel
abandonat de
Londres l’any 2008.
A la pàgina següent,
un retrat de Mao
Zedong firmat per
Andy Warhol
presideix una
subhasta d’art a la
sucursal de
Christie’s de Nova
York, el 15 de
novembre de 2006.
sentit que aquest text jurídic hagi considerat necessari pre-
cisar que “en cap cas s’aplicarà aquest règim especial a l’or
d’inversió”.
La connexió entre l’àmbit econòmic i el jurídic, en aquest
cas aplicada a l’art, va més enllà de ser una qüestió mera-
ment pragmàtica. Evidentment, tota concepció econòmica
requereix una base jurídica per ser aplicada, fixada mitjan-
çant una sèrie de reglamentacions. Però, per generar i trans-
metre aquesta concepció, cal un imaginari que li doni
suport. En la lúcida anàlisi feta a final dels anys setanta pel
filòsof francès Michel Foucault sobre els orígens i diversos
desplegaments de la racionalitat del liberalisme econòmic,
hi ha una metàfora fonamental en aquest sentit: la forma
amb què la lògica liberal concep el mercat és la d’un tribu-
nal encarregat de descobrir una veritat4. És un espai de veri-
dicció, diu Foucault: la seva funció és descobrir el veritable
valor de les coses. El seu funcionament és el d’un tribunal
permanentment dedicat a veure el veritable valor de les
coses i les activitats, i a traduir-lo en un preu –una màquina
òptica perfecta, a la qual lliura la seva confiança tota lògica
d’inversió. I si hi ha un àmbit habituat a assumir aquest
imaginari en el seu estat més pur, i a expressar-lo en la seva
forma més extrema, ha estat tradicionalment el de l’art, ja
que probablement cap altra activitat laboral es mou tan lite-
ralment entre zero i infinit per determinar el seu valor.
Però Foucault recordava que aquesta idea del mercat com
a espai dedicat a descobrir la veritat de les coses havia sorgit
per reemplaçar-ne una altra de prèvia. Abans d’Adam Smith
i dels economistes de la fisiocràcia del segle XVIII, el mercat
no era considerat un espai de veridicció, sinó de justícia. La
seva funció no era establir una veritat, sinó un equilibri just
en les relacions entre productors i consumidors. I és inte-
ressant veure que aquesta idea de justícia, la possibilitat de
concebre un preu just, que en cert sentit és ben estranya,
se’ns fa encara molt més estranya si pensem en la pràctica
de l’art, que no pas, per exemple, en un paquet de cafè. Però
caldria no perdre de vista que també la lògica que sosté
bona part de l’actual sistema mercantil de l’art es fa estra -
nya a molts dels que l’habitem. I que el sentiment d’inco-
moditat o de distància de molts artistes respecte al funcio-
nament del mateix sistema hauria de començar a ser un
aspecte ineludible dels nostres debats.
Potser des d’aquí es podria començar a revisar tot l’ima-
ginari amb què s’estableixen les relacions, es formulen les
lleis i es construeix l’espai social de la pràctica artística. I
també quin és el sentit –per a col·leccionistes, institucions
o governs– d’invertir en art i cultura, és a dir, què pot signi-
ficar una idea d’inversió aplicada a un bé que literalment no
és consum en el seu ús, sinó que és precisament en el seu ús
que esdevé i es multiplica.
Notes
1 El tractat econòmic d’Adam Smith La riquesa de les nacions es va publicar
l’any 1776, i la Crítica del judici, d’Immanuel Kant, el 1790.
2 Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l’impost sobre el valor afegit.
3 Un projecte artístic que he presentat recentment a la NauEstruch de
Sabadell, titulat La balada del valor d’ús, buscava interrogar i en certa mane-
ra interferir aquest escenari a partir d’una senzilla acció: la venda d’un auto-
mòbil de sèrie (un Seat León) com a obra d’art, per aprofitar el règim fiscal
especial de l’obra artística i vendre’l més barat. La proposta incloïa diversos
elements que desplegaven aquesta performativitat del sistema jurídic i eco-
nòmic, i posava damunt la taula una reflexió sobre la noció de “valor d’ús”
en el context artístic.
4 Vegeu Michel Foucault, Nacimiento de la biopolítica. Curso en el Collège de
France 1978-79. Madrid, Akal, 2009.
M
© David Brabyn / Corbis
28, D’on venim / A on anem
La gran majoria dels crítics d’art i comissaris defineixen el
seu perfil professional justament com a crítics d’art i
comissaris d’exposicions. Jo mateix ho faig així. És una
convenció. Però una convenció plena de múltiples contra-
diccions. Sembla que hi ha un ampli consens en el fet que,
quan es col·labora en qualitat de comissari amb una insti-
tució, cal abandonar la crítica d’exposicions. Com si calgués
ocultar els veritables motius de criteri que duen a valorar
unes coses i desestimar-ne unes altres. Això permet entre-
veure la sospita constant que el crític/comissari actua sota
interessos que no sempre tenen relació amb el criteri, la
valoració, el discurs o la investigació. D’aquesta manera,
l’activitat de crítica/comissariat queda connotada com lli-
gada a la política, en el seu sentit més administratiu, és a
dir, com una activitat regida per una sèrie d’incompatibili-
tats. Encara que s’acostuma a considerar com a necessitat
d’independència: no deixar-se influir per la realitat d’un
sistema de relacions complex. I és aquí, en aquest desig
d’independència, on apareix la distància, si no el rebuig,
davant de tot el que fa olor de mercat.
Acumular objectes o
preservar el coneixement?
El mercat afecta en gran manera el col·leccionisme. En el món de l’art
tothom fa llistes, i els noms sempre hi coincideixen. Les llistes fan contenta
la gent perquè no hi ha dissensió, però cal preguntar-se què se n’ha fet,
mentrestant, del criteri i del debat. Promoure el coneixement i el debat era,
se suposa, la funció primordial de la crítica i del pensament crític.
Text David G. Torres Crític d’art i comissari del Pavelló de Catalunya i Balears a
la Biennal de Venècia (2011)
© Voishmel / AFP / Getty Images
Plaça pública, 29
Pocs comissaris i crítics d’art admetran que coneixen
mínimament els vaivens del mercat. Així, afirmaran que
mai no han actuat de connivència amb el mercat de l’art i
negaran que aquest els hagi afectat en les seves decisions.
Tot i que, efectivament, crítics i comissaris visitem galeries
i escrivim sobre els seus artistes, també visitem fires, enca-
ra que no amb ulls de comprador, sinó incòmodes, perquè
no és possible veure-hi res i, tanmateix, valorem la seva
qualitat i la bona o mala salut de les vendes. I fins i tot
podem emprar com a argument per desacreditar una expo-
sició el fet que és massa deutora del mercat i del poder de
les galeries. Llavors, prenem o no prenem en consideració
el mercat d’art?
El mercat afecta de manera fonamental el col·leccionisme.
Per col·leccionar, fins a ara, cal comprar obres. Encara que
col·leccionar no és només acumular objectes, sinó establir un
discurs a través d’obres, artistes i fets. Implica, en moltes oca-
sions, destacar moments inatesos i, per tant, subratllar artis-
tes i obres que, si s’estableix un cert consens al voltant seu,
s’acaben valorant econòmicament. Articular una col·lecció,
establir-ne el discurs, no és gaire diferent de programar una
sèrie d’exposicions o, simplement, comissariar-ne una. Aquí
també s’estableixen contextos generals de lectura, es busquen
obres i moments significatius, s’accepten i es rebutgen pro-
postes sobre la base d’una lògica discursiva 0, més encara,
sobre la base d’una lògica crítica.
Formo part d’una generació que arriba al comissariat
d’exposicions a partir de la crítica. Per a mi, com per a molts
col·legues meus, el comissariat no era més que l’exercici de
la crítica per altres mitjans. En el comissariat d’exposicions
s’empraven instruments semblats als de la crítica, però en
un dispositiu de visualitat. L’exposició també permetia tre-
ballar sobre els continguts, desenvolupar el discurs, posar
en pràctica el criteri i mostrar un compromís amb la creació
contemporània. Justament aquí apareixien les sospites: és
possible criticar l’exposició d’un museu per al qual, al
mateix temps, es prepara un projecte? Però el comissari free
lance treballa per a moltes institucions que, per cert, són
suspicaces davant de la crítica. Per tant, més que no pas
d’independència del crític/comissari caldria parlar d’una
multidependència. La crítica que havia aparegut per emple-
nar de continguts les nombroses institucions noves que es
construïen arreu, de cop i volta es va trobar que depenia d’a-
questes mateixes institucions. A partir d’aquest moment ja
no n’escriu a la contra, perquè en depèn. I en els seus textos
crítics ja només li queda espai per descriure, ja no jutjar i
valorar, perquè les exposicions necessiten préstecs, parlar
amb galeries i col·leccionistes que també tenen altres artis-
30, D’on venim / A on anem
Albert Armengol
tes a les seves llistes i els quals no es pot decebre. Llistes,
tothom fa llistes.
Artfacts (www.artfacts.net) estableix, a la seva pàgina
web, un rànquing d’artistes sobre la base de la seva cotitza-
ció de mercat i el seu valor de prestigi, és a dir, segons el
nombre d’exposicions en museus i institucions o galeries
fora del seu país de residència. També Christie’s i les cases
de subhastes fan llistes de cotització d’artistes. Els comissa-
ris no se’n queden fora. El 1998 es va editar CREAM, una llis-
ta de cent artistes contemporanis assenyalats per deu comis-
saris. L’experiència s’ha repetit cada dos anys, emulant el sis-
tema de biennals. Per la seva banda, Taschen també treu les
seves llistes: cent artistes contemporanis i, més endavant,
dones artistes. Però Taschen no té al darrere l’aval d’una llis-
ta de comissaris de prestigi . Encara que el resultat no és
gaire diferent. Tothom fa llistes, el mercat, els comissaris i
Taschen..., i els noms coincideixen.
Les llistes, sens dubte, fan contents tothom, perquè no
hi ha dissensió. Però on queden el criteri, els continguts i la
discussió? Fa la impressió que el crític, les revistes i les
exposicions eviten l’enfrontament amb un poder econò-
mic –de valoració econòmica de les obres i dels artistes–
que només aspira a satisfer tots aquells que volen assegurar
la valoració de les seves col·leccions. I per què tants escrú-
pols, tanta correcció, tants intents de sostraure’s a la sospita
i de mostrar les incompatibilitats del crític/comissari amb el
mercat? El crític/comissari no participa en el mercat només
d’una manera implícita, ni és una simple peça d’un engra-
natge de valoració basat en el consens i no en la discussió.
Tot i que es pretén net, com que és pluridependent, el crí-
tic participa en un mercat que està inclòs en el mercat eco-
nòmic general de l’art: el mercat institucional. Dit d’una
altra manera, el mercat de l’art és sistèmic, és el sistema de
l’art, i hi participen tots els agents. L’única estratègia trans-
formadora pot arribar des d’una consciència crítica que no
eviti les asprors ni la confrontació, una pràctica crítica que
no intenti satisfer els seus desitjos de puresa en els ide-
als –com ara el d’una suposada independència–, sinó que
sigui conscient de la seva impuresa i la seva multidepen-
dència. I potser l’actual situació de crisi és perfecta per refer
aquest estat i repensar tant el significat d’aquest mercat
com el d’un dels seus moviments paral·lels, el col·leccionis-
me.
Chris Dercon, director de la galeria Tate Modern de
Londres, en una conferència que va fer el maig de 2011 al
CaixaForum de Barcelona es referia irònicament als museus
privats i defensava les institucions públiques com aquelles
que poden assegurar una relació no merament de producti-
vitat econòmica amb els seus usuaris. Feia bé de fixar-se en
els museus privats. Els darrers anys, a Barcelona, diversos
col·leccionistes han decidit crear museus, seguint una ten-
dència iniciada als Estats Units. De fet, tan important com la
visita a la mateixa fira de Miami Art Basel és la visita, acom-
panyada d’esmorzar, als diferents museus que els grans
col·leccionistes han instal·lat a Miami. En realitat es tracta
d’una evolució del paper del col·leccionista: ja no necessita
estar en patronats o incentivar la creació de museus, sinó
que construeix museus propis. Col·leccions amb un nivell
d’obres d’artistes que tenen assegurada la presència en qual-
sevol llista de cases de subhastes o de comissaris, i amb les
quals els pressupostos de les institucions públiques difícil-
ment poden competir. Per aquest motiu Chris Dercon desta-
ca els termes d’aquesta competència en la relació amb els
usuaris: el públic i la funció pública.
Però aquesta creació de museus privats a l’Occident va
tenir lloc abans de la crisi. És a dir, de la crisi d’Occident.
Mentre Europa i els EUA decreixen econòmicament, el
Brasil, l’Índia i la Xina continuen creixent. També en el mer-
cat de l’art. Pequín i Xangai continuen sumant barris sen-
cers dedicats a galeries, centres d’art privats, museus i
tallers d’artistes, de vegades en espais que ho són tot alho-
ra. El mercat de l’art xinès és molt endogen, bàsicament
compra art xinès. I així s’ha arribat a l’extrem que hi ha
joves artistes xinesos més cotitzats que grans figures de
l’art occidental, en una espiral econòmica que ha sublimat
tots els tics de l’art occidental, no només els econòmics,
sinó també els formals i els conceptuals.
Efectivament, el saludable mercat xinès, en realitat, subli-
ma l’esquema econòmic de l’art heretat des de final del segle
XIX a l’Occident, de la mateixa manera que ho fa la jugada
potent de les col·leccions privades reconvertides en museus
privats. Mentrestant, altres àmbits culturals, des de la músi-
ca al cinema, amb economies més importants que la de l’art,
s’han vist obligats a replantejar el seu sistema econòmic,
forçats pel nou esquema de comunicació i distribució que
comporta Internet. En la seva conferència, Chris Dercon no
només parlava de públics i de relació amb l’usuari, sinó
també del museu del segle XXI com un lloc que ja no serà un
contenidor, sinó un arxiu;  un arxiu actiu que en si ja és
coneixement, perquè s’obre a ser recorregut i que s’hi esta-
bleixin connexions. Des d’aquest punt de vista tot el siste-
ma econòmic de l’art es veurà afectat tard o d’hora. Davant
d’un sistema basat en l’arxivament i la distribució, potser ja
no seran vàlids els esquemes classificatoris que hem
emprat, relacionats amb l’obra única i les còpies limitades.
Tampoc no ho serà la consideració dels museus i les col·lec-
cions com a llocs vàlids per dipositar-hi les obres amb segu-
retat. Els símptomes ja n’apareixen. Igual que el descens de
les vendes de compactes coincideix amb l’auge de la música
en directe, en art ja són fets habituals el fee a l’artista, les
còpies d’exposició i les còpies d’arxiu. Què sosté la còpia
única, tret d’una lògica mercantil? O més encara, en què es
diferencia l’aprehensió artística d’un vídeo de John Smith si
es contempla en un museu o al YouTube? Només hi ha una
resposta possible: en el discurs. Quan en comptes d’un
públic hi ha un col·lectiu d’usuaris, i uns arxius actius en lloc
d’uns mers contenidors, el museu i les col·leccions deixen
de tenir res a veure amb l’acumulació d’objectes i es posen al
servei d’una cultura del coneixement: abans que salvaguar-
dar objectes, es tractarà de preservar el coneixement. El
coneixement: discutir, pensar –no pas les llistes–; aquesta
era una de les funcions, no ja només de la crítica com a pro-
A sota, el magatzem
de la galeria
barcelonina
Francesc Mestre Art.
A la pàgina anterior,
un grup d’obrers de
Pequín descansa
davant d’una de les
naus del districte
artístic 798. El barri
va prendre el nom
d’una de les 
factories d’un
complex militar de
l’època maoista, que
es va reconvertir per
acollir estudis i
galeries d’art. Les
produccions del 798
s’han fet famoses
arreu del món.
M
Plaça pública, 31
Fronteres
Lefort descobreix en els fonaments del totalitarisme la representació del
poble-un; descriu un règim que pretén negar que la divisió sigui
constitutiva de la societat. Destruint la divisió entre societat civil i Estat, el
poder aspira a condensar en un mateix pol les esferes del poder, del
coneixement i de la llei. El desconeixement de la divisió crea una dinàmica
que entén l’alteritat en termes de malaltia.
El llegat de
Claude Lefort
Text Matías Sirczuk Llicenciat en sociologia. Investigador del seminari Filosofia i
gènere de la Universidad de Buenos Aires
Il·lustració Guillem Cifré 
Deixeble de Merleau-Ponty, jove crític de l’estalinisme
soviètic i de la burocràcia, lector de Maquiavel i de Marx, de
Tocqueville i de La Boétie, fundador juntament amb
Cornelius Castoriadis de Socialisme ou Barbarie, coeditor
de diverses revistes que van avivar el debat intel·lectual a la
França dels anys setanta i vuitanta,1 Claude Lefort (1924-
2010) roman fidel en cadascuna d’aquestes experiències a
un gest d’interrogació: prestar atenció al que l’obra de pen-
sament o el fenomen social ens mostra més enllà de la seva
representació ideològica; comprendre les experiències polí-
tiques del nostre temps.
A “La brecha entre pasado y futuro” Hannah Arendt va
afirmar que el pensament neix dels esdeveniments de l’ex-
periència, i que cal que s’hi mantingui vinculat com als
únics indicadors per poder orientar-se.2 No és casual que
Lefort hagi decidit anomenar el seu darrer llibre (que aple-
ga articles que va escriure al llarg de tota la seva vida) Le
temps present. Écrits 1945-2005.3 L’interès per mirar de com-
prendre l’aparició de l’inesperat, d’allò que és signe del
temps present, orienta la seva indagació intel·lectual.
Utilitzant un mètode que intenta desarticular qualsevol
aproximació dogmàtica tant al pensament com a la histò-
ria, Lefort es proposa recuperar les distincions fonamentals
del pensament polític. La seva trajectòria està vinculada a
un esforç per recobrar una manera de pensar allò polític
atenta a les formes de societat existents, així com a les dife-
rències entre aquestes. En aquest recorregut s’enfronta al
que anomena la ceguesa dels intel·lectuals per pensar allò
polític; en particular, la ceguesa de l’esquerra per pensar el
fenomen del totalitarisme  i, contraposat a aquest, el feno-
men de la democràcia. En definitiva, planteja la incapacitat
per distingir entre règim lliure i règim despòtic, entre lli-
bertat i servitud.
Quins són els indicadors que el guien per poder pensar
les distintes formes de societat, les diferències entre els
règims? Quines experiències polítiques, però també filosòfi-
ques, formen part de l’horitzó lefortià?
Pensament polític, ciències socials i marxisme
Al centre de la reflexió teòrica de Claude Lefort hi distingim
amb claredat un interès permanent per repensar allò polític
més enllà de les ciències socials i del marxisme. Aquest gest
de ruptura suposa la renúncia a subordinar l’esdeveniment
a una història escrita amb majúscules, a inscriure’l en un
registre suposadament més real o més veritable; i suposa
rebutjar, simultàniament, la pretensió objectivista de les
ciències socials que prenen per cert el que és necessari
explicar. Tal com afirma Lefort, el fet que la política se cir-
cumscrigui a un sector definit de l’espai social ja té un signi-
ficat polític particular. Criticant la confiança en un subjecte
que pugui posar-se per damunt de la realitat social, que s’hi
pugui sostreure per analitzar-la objectivament o per llegir
en el que és  particular el signe d’una trajectòria predetermi-
nada, Lefort es proposa repensar l’especificitat d’allò polític.
Si observem els textos de les dècades de 1950 i de 19604 i
els elaborats després de 1970, podem apreciar un canvi de
perspectiva en la manera en què Lefort pensa la natura del
vincle social: percebem un desplaçament des de la recerca
d’un principi d’intel·ligibilitat social, cap a la convicció que
no hi ha cap ordre que preexisteixi a la seva conformació
política. Aquest passatge és el resultat del reconeixement
que la societat no es pot comprendre a partir de si mateixa,
sinó que troba la seva raó de ser en un lloc que és, en certa
manera, exterior a ella.5 A partir d’aquí, Lefort entén que allò
polític no pot ser simplement considerat com una dimen-
sió particular de la societat, sinó que ha de ser entès com el
principi generador que dóna forma a allò social, que fa
intel·ligible la relació que els individus tenen entre ells i
amb el món. Així doncs, quan intenta pensar la institució
política d’allò social, el que Lefort es proposa en definitiva
és revelar –més enllà de les pràctiques, més enllà de les rela-
cions, més enllà de les institucions que sorgeixen de les
determinacions fàctiques, tant si són naturals o històri-
ques– un acoblament d’articulacions no deduïbles ni de la
natura ni de la història, però que ordenen la comprensió del
que es presenta com a real.
Aquest estil de pensament troba una primera elaboració en
les investigacions de Lefort sobre Maquiavel,6 que el van
portar a distingir dos elements que seran clau per articular
la seva comprensió d’allò polític. En primer lloc, a través de
la lectura d’El Príncep i dels Discorsi, Lefort descobreix el
caràcter originari i insuperable de la divisió social, que és
escenificada en Maquiavel mitjançant la presentació de dos
desitjos contraposats: el desig de dominar dels grans i el
desig de no ser dominat del poble. En segon lloc, Lefort des-
cobreix en la figura del príncep maquiavelià certa exterioritat
del poder envers aquesta divisió originària: el poder és el
pol simbòlic a partir del qual s’articula la divisió; i les mane-
res en què té lloc aquesta articulació són les que donen
forma als diferents règims polítics.
Per tant, al centre de l’anàlisi d’allò polític s’hi troba el
fenomen del poder. Mitjançant la representació del poder,
Plaça pública, 33
34, Fronteres
així com de la seva relació amb el dret i amb el coneixe-
ment, es veu l’estructura simbòlica de la societat, el seu
principi d’organització. El poder, engendrat a partir de la
divisió, permet diferenciar les societats en funció de la
manera en què se’l representa. Però aquesta diferència
s’institueix sobre un fons comú: per a Lefort, del que es
tracta és de conèixer què li passa a la divisió social en cada
règim. En efecte, que l’espai social s’ordeni i s’unifiqui,
malgrat les divisions que el travessen, suposa la referència
a un lloc des d’on l’àmbit social es deixa veure, dir, anome-
nar. El poder apareix com aquell lloc, i manifesta, així, certa
exterioritat de la societat respecte de si mateixa.
Tanmateix, hem de mirar de projectar aquesta exterioritat
en la realitat; la distància entre el poder i la divisió social no
suposa una separació entre dues entitats diferents: al con-
trari, suposa el descobriment de l’àmbit polític, d’allò que
permet donar forma al fet social, delimitant la relació entre
el dins i el fora.
En aquest sentit, i d’una manera general, Lefort es pro-
posa fer una interrogació respecte d’allò polític la idea rec-
tora del qual afirma que les societats es distingeixen entre
si pel seu règim o, per dir-ho més adientment, per una certa
manera de donar forma (mise en forme) a la coexistència
humana. El pensament polític, per tant, no es troba restrin-
git a un gènere científic particular, sinó que el seu camp és
el social com a tal: la seva constitució, el seu principi d’arti-
culació. Ara bé, en la mesura que ens trobem sempre ja
immersos en la societat, en la mesura que resulta impossi-
ble mirar a la societat per fora d’una manera particular
d’entendre i donar sentit i significació a l’àmbit social,
Lefort arriba a la conclusió que la manera en què podem
accedir a la comprensió de la natura d’allò polític és a tra-
vés de la comparació entre règims.
Democràcia i totalitarisme
A “La cuestión de la democracia”7, Lefort es pregunta per la
ceguesa dels intel·lectuals davant del fenomen totalitari.
Diu que la subtilesa en el maneig de les obres filosòfiques
no impedeix que grans pensadors retornin al realisme més
recalcitrant quan es tracta de pensar la política, d’intentar
comprendre un fenomen polític de nou encuny. Només
Arendt ha recorregut un camí similar al de Lefort, en mirar
de comprendre l’especificitat del totalitarisme, fenomen
que les paraules clàssiques de tirania i despotisme ja no
aconsegueixen de definir. Tots dos entenen que el totalita-
risme ha estat possible a causa d’una ruptura radical amb
el passat, amb la tradició. Però a diferència d’Arendt, Lefort
mirarà de pensar el fenomen en els termes clàssics de
règim polític.
Com s’ha assenyalat, l’estudi de Maquiavel va portar
Lefort al descobriment que tota societat està travessada per
una divisió originària, i que la manera de tramitar aquesta
divisió és el que permet diferenciar entre els distints
règims. Maquiavel utilitza aquesta estructura conceptual
per interpretar la diferència entre principat, república i lli-
cència. Lefort la utilitzarà per distingir entre l’Antic Règim,
la democràcia i el totalitarisme.
La ruptura amb l’àmbit teològic polític, així com amb la
manera d’articular la relació entre el poder, la llei i el conei-
xement en l’Antic Règim, es revela per a Lefort com la clau
per comprendre les especificitats del dispositiu simbòlic
tant de la democràcia com del totalitarisme. Dit molt suc-
cintament, la lògica del dispositiu teològic polític es carac-
teritzava per l’encarnació del poder en la figura del monarca,
mitjancer entre els homes i els déus. Incorporat en el prín-
cep, el poder donava cos a la societat, la feia una malgrat les
seves divisions. Sotmès a la llei i per sobre de les lleis, el
príncep condensava en el seu cos la unitat del regne. Però la
garantia d’aquesta unitat estava assegurada per un principi
d’exterioritat: el poder apuntava a un més enllà d’allò
social; la legitimitat política se sostenia gràcies a la referèn-
cia a la transcendència. En aquest sentit, Lefort afirma que
en el model teològic polític es dóna una representació ima-
ginària d’allò simbòlic: allí, l’“excés del ser sobre l’aparèixer”8
es figura en un altre lloc, per fora de la societat.
Sobre aquest fons és possible comprendre la novetat de
la democràcia. Segons Lefort, la característica fonamental de
la modernitat democràtica ve donada per un doble movi-
ment de ruptura i continuïtat: si en l’Antic Règim la referèn-
cia a l’alteritat es figurava en un altre lloc, en la modernitat
democràtica aquesta dimensió no desapareix, tot i que la
seva representació canvia.9 La societat no es torna transpa-
rent, continua tenint una referència a l’alteritat, però aques-
ta alteritat ja no és figurable, no pot encarnar-se en cap
representació definitiva i, per tant, el lloc del poder apareix
com un lloc buit. Però si el lloc del poder ja no pot referir
cap a un fora determinat (Déu o la natura), tampoc no es
pot reduir a un més ençà indiferenciat; assenyala “una sepa-
ració entre l’interior i l’exterior d’allò social que, tanmateix,
institueix la seva relació”.10
Així doncs, en la democràcia el lloc del poder continua
procurant a la societat el signe d’un fora. Però, des del
“ Als règims democràtics, la societat s’articula sobre 
la base del reconeixement de la divisió i de la 
indeterminació, encara que sigui de manera implícita”.
moment que no és nomenable, que ningú no té capacitat
definitiva per ocupar el lloc del gran jutge o del gran mit-
jancer, la instància del poder es revela de manera tàcita
com a purament simbòlica. Alhora, s’inaugura una lògica
de desimbricació de les esferes del poder, del coneixement
i de la llei. Dret i saber s’afirmen enfront del poder amb
una exterioritat i irreductibilitat noves. Buit, inocupable, el
lloc del poder es presta a una dinàmica de competència i
crítica que habilita la legitimació del conflicte en totes les
dimensions de la vida social. “L’essencial –sosté Lefort– és
que la democràcia s’institueix i es manté per la dissolució
dels referents de la certesa. Inaugura una història en què els
homes experimenten una indeterminació última respecte
del fonament del poder, de la llei i del saber, i respecte del
fonament de la relació de l’un amb l’altre en tots els regis-
tres de la vida social”.11
En vista de l’experiència democràtica, es pot entendre
més bé el fenomen totalitari. La seva conformació també
suposa una mutació d’ordre simbòlic la millor expressió de
la qual és la nova posició del poder. Mentre que la democrà-
cia fa front a la desaparició del dispositiu teològic polític
mitjançant el manteniment de la distància irrepresentable
entre el dins i el fora, mitjançant el treball de la incertesa, el
totalitarisme és llegit per Lefort com l’intent per anul·lar
aquesta distància, per clausurar-la. Lector de La Boétie,
Lefort descobreix en els fonaments del totalitarisme la
representació del poble-un; descriu un règim que pretén
negar que la divisió sigui constitutiva de la societat. Allí es
produeix una lògica de la identificació, dirigida per un
poder encarnador, entre el poble, el partit i l’egòcrata, men-
tre que s’estén la representació d’una societat homogènia i
transparent, sense fissures internes. Amb la intenció d’a-
propiar-se dels principis i els fins últims de la vida social,
destruint la divisió entre societat civil i Estat, el poder s’afir-
ma com a poder purament social, aspirant a condensar en
un mateix pol les esferes del poder, del coneixement i de la
llei. El desconeixement de la divisió, l’anul·lació de la dis-
tància en totes les esferes de la vida social, dóna forma a
una dinàmica que entén l’alteritat en termes de malaltia.
En definitiva, partint del descobriment del caràcter origi-
nari de la divisió social que es presenta com el fonament de
la societat política i de la dissolució dels referents de certe-
sa –resultat de la ruptura amb la tradició–, Lefort reconeix
en el totalitarisme i en la democràcia dues maneres antagò-
niques d’articular el règim polític en la modernitat: en la
primera, la societat s’organitza entorn de la negació de la
divisió i de la indeterminació; en la segona, la societat s’arti-
cula en funció del reconeixement, encara que sigui implícit,
d’ambdues. “L’originalitat política de la democràcia –afirma
Lefort– apareix en aquest doble fenomen: un poder cridat
d’ara endavant a continuar a la recerca del seu propi fona-
ment perquè la llei i el poder ja no estan incorporats en la
persona de qui o dels qui l’exerceixen; una societat que
acull el conflicte d’opinions i el debat sobre els drets, ja que
s’han dissolt els referents de la certesa que permetien als
homes situar-se d’una forma determinada els uns respecte
dels altres”.12
En el mirall de la societat democràtica, Lefort es proposa
pensar sense garanties últimes, sostenir la indeterminació.
Aquest és el desafiament al qual ens convida la seva obra i
al qual va romandre fidel al llarg de la seva vida. A través de
la seva lectura es poden rastrejar els traços d’un pensament
compromès a pensar el present, a distingir, aquí i ara, la lli-
bertat de la servitud.
Notes
1 Textures (1971-1975), Libre (1977-1980), Passé-Présent (1982-1984).
2 Arendt, H., “La brecha entre pasado y futuro”, a De la historia a la acción,
Barcelona: Paidós, 1995, p. 87.
3 Lefort, C., Le temps present. Écrits 1945-2005, París: Belin, 2007.
4 Recollits principalment a: Lefort, C., Les formes de l’histoire. Essais d’anthro-
pologie politique, París: Gallimard, 1978, i Lefort, C., Éléments d’une critique
de la bureaucratie, París: Gallimard, 1979.
5 Poltier, H., Claude Lefort, El descubrimiento de lo político, Buenos Aires:
Nueva Visión, 2005, p. 11.
6 Lefort, C., Le travail de l’oeuvre. Machiavel, París: Gallimard, 1972.
7 Lefort, C., “La cuestión de la democracia” (1983), a La incertidumbre democrá-
tica. Ensayos sobre lo político, Barcelona: Anthropos, 2004.
8 Lefort, C., “¿Permanencia de lo teológico político?” (1981), a La incertidumbre
democrática. Ensayos sobre lo político, op. cit., p. 65.
9 Assenyalem de passada que no és tan senzill parlar de continuïtat i/o de rup-
tura entre l’Antic Règim i la revolució democràtica. Per a Lefort, el que revela
la comparació és quelcom que pertany a un ordre més originari: la no coinci-
dència de la societat amb si mateixa. En l’Antic Règim, aquesta no coincidèn-
cia es representa com a escindida en dues dimensions fixes. En la modernitat
democràtica se sosté sense poder ser representada de manera definitiva.
10 Lefort, C., “La cuestión de la democracia”, op. cit., p. 47-8.
11 Ibíd., p. 50.
12 Lefort, C., “Los derechos humanos y el Estado de bienestar” (1985), a La incer-
tidumbre democrática. Ensayos sobre lo político, op. cit., p. 148.
M
Plaça pública, 35
© Albert Armengol
Edició i propietat
intel·lectual: del paper 
al format digital
Text Fernando Carbajo Cascón Professor titular de dret mercantil.
Universidad de Salamanca
La tecnologia digital i les telecomunicacions avançades ofereixen noves formes
de creació, d’expressió i d’explotació de continguts, i han provocat també
l’aparició de nous models de negoci. Però, al mateix temps, el món digital
comporta un auge de la pirateria de continguts, que amenaça greument la
supervivència de la indústria cultural. Les condicions tecnològiques exigien una
adaptació del dret de propietat intel·lectual, que va començar a Ginebra el 1996.
Veu convidada
38, Veu convidada
D’esquerra a dreta:
restauració del
palimpsest
d’Arquimedes –la
còpia més antiga
de textos del
matemàtic– al
Waters Arts
Museum de
Baltimore (EUA);
una empresa
japonesa dedicada a
la digitalització de
llibres, i la
Impremta Municipal
de Barcelona, on es
fa aquesta revista.
A la portada de
l’article, una noia
llegeix un llibre
digital en una
estació dels FGC.
En el nou entorn de la societat de la informació, on tot gira
al voltant de la informació entesa en un sentit amplís-
sim –abraça el patrimoni cultural sencer–, la propietat
intel·lectual assumeix una posició rellevant com a meca-
nisme incentivador de la creació i de la inversió en contin-
guts, béns o productes culturals, d’acord amb la creixent
importància que ha anat adquirint la indústria de la cultura
i de l’entreteniment com a pedra angular de l’anomenat
capitalisme cultural o capitalisme cognitiu.
La tecnologia digital i les telecomunicacions avançades
ofereixen noves formes i tècniques de creació, com ara l’hi-
pertext i la multimèdia; noves formes d’expressió o repre-
sentació de creacions intel·lectuals i productes culturals,
com les anomenades publicacions electròniques, en
suports digitals tangibles (CD-ROM) o intangibles (arxius
digitals emmagatzemats en la memòria interna d’ordina-
dors o en d’altres equips electrònics), i noves formes d’ex-
plotació de continguts entre el públic, com ara la difusió en
línia per encàrrec. També han provocat l’aparició de nous
models de negoci comercials, basats en drets d’accés tem-
porals o permanents a còpies digitals, i de models no
comercials, de difusió de continguts en règim obert. Així
mateix, el format digital comporta una creixent pirateria de
continguts que amenaça greument la supervivència matei-
xa de la indústria cultural.
Adaptació de la normativa
Les noves condicions tecnològiques exigien una adaptació
del dret de propietat intel·lectual. El procés d’adaptació de
la normativa va rebre el tret de sortida amb la promulgació
dels tractats de l’Organització Mundial de la Propietat
Intel·lectual sobre drets d’autor (TODA) i sobre intèrprets,
executants i fonogrames (TOIEF), que va tenir lloc a
Ginebra el 1996. Aquests tractats internacionals van ser
desenvolupats, al seu torn, per la Directiva 2001/29/CE, de
22 de maig de 2001, relativa a l’harmonització de determi-
nats aspectes dels drets d’autor i drets afins en la societat
de la informació (DDASI), la qual ha estat incorporada a
l’ordenament jurídic espanyol per mitjà de la Llei 23/2006,
de 7 de juliol, per la qual es reforma el Text refós de la Llei
de propietat intel·lectual de 1996 (TRLPI).
La nova normativa destaca per una ampliació de l’abast
dels drets tradicionals d’explotació d’obres i prestacions
artístiques i industrials. En particular, el dret de reproduc-
ció (art. 18 TRLPI), que ara inclou la facultat de prohibir o
autoritzar reproduccions provisionals i permanents, per
qualsevol mitjà i en qualsevol forma, de tota l’obra (o pres-
tació afí) o de part d’aquesta; i el dret de posada a disposi-
ció del públic (o dret de comunicació pública interactiva),
definit com la posada a disposició del públic d’obres, per
procediments amb fils o sense fils, de tal manera que qual-
sevol persona pugui accedir-hi des del lloc i en el moment
que esculli (art. 20.2.i TRLPI). També s’ha procedit a la rede-
finició d’alguns i importants límits als drets exclusius,
fonamentalment la còpia privada digital i la compensació
equitativa en forma de cànon (art. 31.2 i 25 TRLPI). Una altra
de les novetats importants introduïdes per la nova legisla-
ció és la protecció que s’atorga a les mesures tecnològi-
ques, com els mecanismes de control d’accés, control de la
realització de còpies, etc., i als sistemes d’informació per a
la gestió de drets davant de possibles actes d’elusió (art.
160, 161 i 162 TRLPI). 
El model perseguit consisteix en la comercialització de
còpies digitals en règim de llicències d’usuari final. El titu-
lar de drets defineix els usos prohibits i permesos amb
ajuda de sistemes de gestió digital de drets (DRM) per pro-
tegir l’obra i impedir-ne usos no autoritzats. En l’entorn
fora de línia s’estableix un complex equilibri entre l’explo-
© George Steinmetz / Corbis © Bloomberg / Getty Images
tació de continguts amb mesures tecnològiques i el gaudi
d’algunes excepcions legals, mentre que en l’entorn en línia
interactiu –amb l’ànim de potenciar el comerç electrònic de
continguts– s’atribueix prioritat a allò que estableix el con-
tracte de llicència sobre les excepcions previstes amb caràc-
ter general en la llei, les quals perden així tota eficàcia.
Models d’accés obert i pirateria digital
Les eines i telecomunicacions digitals han potenciat
extraordinàriament les possibilitats d’accés a la informa-
ció, incloent-hi tota mena de continguts protegits per drets
d’autor i drets connexos. Això afavoreix la llibertat de crea-
ció, expressió i informació al marge dels intermediaris cul-
turals tradicionals (editors i productors). D’aquesta mane-
ra, se superen amb escreix les minses facultats que ator-
guen als usuaris i competidors els límits o excepcions als
drets exclusius de propietat intel·lectual (còpia privada,
paròdia, citació i ressenyes, il·lustració, reproducció i prés-
tec en biblioteques i arxius), drets molt allunyats de les
necessitats d’informació del conjunt de la societat, que ja
no necessita reclamar aquests límits per aconseguir accedir
als continguts.
La tecnologia, a més, ofereix al creador vies alternatives
per a la difusió de les seves obres al marge de la indústria
editorial mitjançant models d’accés obert en forma de lli-
cències públiques generals (GPL), com les cèlebres llicèn-
cies Creative Commons. D’acord amb aquestes, el creador
decideix lliurement pujar els seus continguts a la xarxa i
permet als usuaris reproduir, distribuir i comunicar la seva
obra. També pot, segons els casos, autoritzar-ne la trans-
formació i fer-ne usos comercials. Aquest model de lliure
accés s’ha generalitzat per a totes les manifestacions creati-
ves i facilita la difusió de l’obra a través de la xarxa –en
llocs web, blocs i xarxes socials–, però té una incidència
especial en les obres científiques, la qual cosa ha donat lloc
al moviment open access, és a dir, la difusió en obert de crea-
cions científiques en repositoris institucionals d’universi-
tats i centres de recerca.
El model de lliure accés tendeix a identificar-se de mane-
ra genèrica amb el revolucionari terme copyleft, però en
rigor aquest no és més que una clàusula –incorporable a la
llicència pública general– que obliga a tothom que faci una
transformació autoritzada de l’obra original a compartir de
la mateixa manera (share alike), és a dir, en les mateixes con-
Plaça pública, 39
© Antonio Lajusticia
“El sector editorial ha d’abordar sense dilacions el trànsit
cap a nous models de negoci, en un diàleg permanent amb
autors, traductors i agents literaris, i al mateix temps lluitant
activament contra la pirateria digital”.
dicions d’accés autoritzades en origen pel primer autor de
l’obra. Així doncs, el copyleft esdevé la màxima expressió de
la idea de la utilitat pública, que se substancia ara en la ini-
ciativa de compartir les creacions amb tota la societat mun-
dial i d’impulsar les creacions compartides o creacions gre-
gàries. Però el copyleft (en general, les llicències públiques
generals i l’accés obert) és copyright, perquè està basat en la
lliure decisió del creador que parteix del dret de propietat
sobre l’obra que neix pel simple fet de la creació.
D’altra banda, les eines tècniques que permeten el lliure
intercanvi entre usuaris d’arreu del món de fitxers amb
continguts protegits sense comptar amb l’autorització dels
legítims titulars de la propietat intel·lectual, han generat
una nova cultura de la transgressió i l’aparició d’un mercat
pirata global de continguts digitals. Aquest fenomen –que
no té res a veure amb les llicències públiques generals o el
moviment open access– es basa fonamentalment en els pro-
grames i xarxes d’intercanvi de fitxers entre iguals o xarxes
peer to peer (P2P). Tot i això, en els últims anys té lloc un gir
cap a les descàrregues directes d’arxius amb continguts
il·lícits allotjats per usuaris particulars en llocs d’emmagat-
zemament massiu d’informació (webhosting megasites com
megaupload.com o rapidshare.com), continguts que es
posen a disposició del gran públic per mitjà d’enllaços en
webs i blocs que funcionen com a mers intermediaris i que,
normalment, sota una aparença de neutralitat, es lucren
indirectament amb publicitat. La pirateria digital amenaça
greument no només el sector de la indústria cultural (que
representa prop d’un 4% del PIB en països desenvolupats),
sinó també, probablement, la diversitat cultural.
Reptes per al sector editorial
Una vegada consolidats els equips de lectura digital, el sec-
tor editorial veu com s’incrementa espectacularment any
rere any la pirateria de llibres i revistes a Internet. El motiu
és el fracàs del sector en el procés d’adaptació al mercat digi-
tal de continguts, fenomen que obeeix, d’una banda, a les
lentes i difícils negociacions amb autors, traductors i agents
literaris i, d’altra banda, al naufragi dels models de negoci
basats en la descàrrega de còpies digitals en règim de paga-
ment per ús amb preus poc atractius per al consumidor (a
penes inferiors en un 30% al preu del llibre en paper), com
demostra l’escàs èxit de la plataforma libranda.com, impul-
sada pels principals grups editorials espanyols.
El sector editorial ha d’emprendre sense dilació el trànsit
cap a nous models de negoci, per adaptar-se a noves formes
de creació i a nous perfils de lectors i de consum d’obres lite-
ràries i gràfiques. I ha de fer-ho, d’una banda, establint un
diàleg necessari i permanent amb autors, traductors i agents
literaris i, d’altra banda, lluitant activament contra la pirate-
ria digital. Les últimes reformes legislatives (disposició final
43a de la Llei 2/2011, d’economia sostenible, coneguda com a
“Llei Sinde”) encaminades a frenar la pirateria de contin-
guts –mitjançant la lluita no contra els usuaris de xarxes
© Brooks Kraft / Corbis
40, Veu convidada
P2P, sinó contra intermediaris com ara els webs d’enllaços–
constitueixen un primer pas per impulsar models de nego-
cis legals de continguts digitals. Però la indústria ha de fer
un esforç per fornir suficientment el mercat de continguts
d’actualitat, mitjançant l’establiment d’acords amb els crea-
dors perquè posin les seves obres a disposició a la xarxa i a
través del rescat d’obres òrfenes i descatalogades, per a la
qual cosa seran fonamentals els avenços normatius sobre
aquesta matèria. La indústria, a més, haurà de desenvolupar
nous models de negoci a preus competitius que facin més
atractiva l’oferta als usuaris.
L’editor sembla abocat a adquirir progressivament un
caràcter plurimediàtic, de manera que compatibilitzi l’ex-
plotació gràfica o impresa tradicional amb l’explotació
sonora (audiollibres) i l’explotació electrònica fora de línia
i en línia (productes multimèdia i llibres, diaris i revistes
electrònics). Tot això comptant a més amb la xarxa com a
mitjà de publicitat i promoció, la qual cosa es coneix com
un model d’explotació long tail.
Després d’uns inicis tímids i aïllats, el pas definitiu cap a
l’edició digital està motivat per l’aparició en el mercat dels
moderns equips de lectura electrònica, coneguts entre el
gran públic com a llibres electrònics o e-book hardware, que
actuen com un gran llibre (suport o continent digital) en el
qual es poden emmagatzemar gran quantitat d’obres lite-
ràries i gràfiques en format digital visual i sonor. Els més
avançats, a més, aporten l’accés a continguts
externs –incloent-hi revistes i diaris digitals– allotjats a
websites mitjançant la connexió universal a Internet.
Aquests nous suports o equips de lectura i les àmplies pos-
sibilitats que ofereix la xarxa per a la promoció, la difusió i
la comercialització global de continguts, provoquen una
profunda renovació en les bases del negoci editorial, i són
el principal motiu de l’entrada en l’escenari d’un nou tipus
d’operadors que, a tall d’intermediaris-agregadors o fins i
tot de nous editors digitals, estan revolucionant les mane-
res de crear, editar, difondre i llegir. 
Això és el que passa, en particular, amb els populars ser-
veis Google Books i Google News, que es limiten a posar a
disposició del públic llibres i articles de premsa de tercers
per ser consultats en línia, cosa que els permet obtenir
ingressos indirectes per publicitat. També amb llocs com
lulu.com, e-libro.net o bubok.com, que ofereixen un servei
d’intermediació editorial que consisteix a editar, promocio-
nar i comercialitzar llibres digitals o en format d’impressió
per encàrrec, i els ingressos del qual es reparteixen equitati-
vament amb l’autor. Altres llocs, com ara Amazon o Apple,
funcionen com a distribuïdors virtuals que ofereixen la des-
càrrega de llibres electrònics associats a un determinat tipus
de lector (Kindle, iPad). En aquesta línia se situa també el
servei Google Editions, que està començant a oferir edicions
digitals per al seu accés i gaudi en el núvol, universal i intem-
poral, des de qualsevol dispositiu connectat a una xarxa,
amb molts models de subscripció a continguts plurals.
A dalt, magatzem
del llibreter de vell
Bookbarn
International,
especialitzat en la
venda per Internet,
al comtat anglès de
Somerset. Amb un
fons de més de 5
milions de llibres, és
la segona empresa
de la seva classe al
Regne Unit.
A l’esquerra,
establiment de la
cadena Borders
Washington, l’auge
de la qual va fer
que tanquessin
molts llibreters
independents, i que
al seu torn es va
declarar en fallida i
va tancar un terç de
les seves botigues al
principi del 2011.
© Matt Cardy / Getty Images
Plaça pública, 41
Aquests innovadors serveis no acostumen a actuar com
a editors tradicionals, adquirint drets d’explotació sobre
l’obra, sinó més aviat com a serveis de producció o maque-
tació digital, promoció i distribució de continguts, arribant
a acords individualment amb els autors o amb editors que
prèviament hagin adquirit els drets d’explotació digital, i
sense tancar la porta a un altre tipus d’explotació paral·lela
de la mateixa obra per l’autor o per l’editor.
Precisament en els nous serveis d’accés universal i
intemporal en el núvol i amb models de subscripció, pot
haver-hi la resposta del mercat als elevats índexs de pirate-
ria que amenacen seriosament tota la indústria de la cultu-
ra, ja que els és possible donar accés a un catàleg plural de
continguts en condicions raonables de preu i seguretat, i
oferir, a més, serveis de valor afegit relacionats amb les
obres i els seus autors. Els editors de llibres i revistes digi-
tals han de pensar a associar-se per oferir un catàleg plural
i/o tancar contractes de col·laboració amb grans agrega-
dors-distribuïdors, perquè la hipertròfia d’informació
característica d’Internet aconsella aplegar l’oferta en uns
quants punts d’accés per aprofitar els efectes de xarxa.
Edició digital i llicències d’usuari final
Enmig de tota aquesta voràgine se situen les publicacions
electròniques, que fan referència tant a continguts mono-
gràfics (llibre electrònic) com a continguts periòdics (diaris i
revistes digitals), independentment del suport en què es
plasmin i del seu mode d’accés i gaudi per part de l’usuari.
Aquest concepte de publicació electrònica entronca amb el
concepte d’edició digital.
En el dret de propietat intel·lectual, “edició” no fa refe-
rència al procés industrial de producció d’un llibre en
“No es venen còpies de llibres electrònics, sinó que es
comercialitzen drets de reproducció per a ús personal
en forma de contractes de llicència d’usuari final”.
42, Veu convidada
© Bayazid Akter / Demotix  / Corbis
suport paper, sonor, audiovisual o digital, sinó al procés
jurídic de transmissió de drets de l’autor a l’editor perquè
aquest reprodueixi i distribueixi l’obra entre el públic a
canvi d’una remuneració (art. 58 TRLPI). Publicar suposa la
posada a disposició del públic de l’obra mitjançant exem-
plars (art. 4 TRLPI). Ambdós conceptes jurídics exigeixen,
per tant, l’existència d’un suport tangible, d’un exemplar
que serà distribuït entre el públic, de manera que, clara-
ment, només es poden aplicar a les publicacions electròni-
ques fora de línia, és a dir, a les publicacions en suports
electrònics tangibles com el DVD o el CD-ROM.
Jurídicament, com que falta un suport tangible, no es pot
parlar d’una distribució online.
A les publicacions electròniques en línia, les obres en
format digital intangible (emmagatzemades en fitxers
informàtics) es posen a disposició del públic a través de xar-
xes de telecomunicació, perquè cada membre individual del
públic (usuari) hi accedeixi quan i des d’on vulgui (a la
carta). La posada a disposició és un acte de comunicació
pública i l’accés requereix en tot cas que, per gaudir-ne, l’u-
suari reprodueixi la còpia digital de l’obra de manera provi-
sional o permanent, ja que, amb la tecnologia digital, per
usar cal reproduir. Aquesta última circumstància tècnica
influeix decisivament en les relacions jurídiques pròpies del
procés editorial entre autor i editor i també en les relacions
jurídiques del procés comercial entre editors i usuaris. 
La mal anomenada distribució online de continguts és,
des de la perspectiva de la propietat intel·lectual, un procés
complex en què l’editor ha de comptar amb l’autorització
de l’autor per digitalitzar l’obra, emmagatzemar-la en un
servidor, posar-la a disposició del públic a la carta o per
encàrrec i autoritzar-ne –a canvi d’un preu o gratuïtament–
l’accés mitjançant la reproducció provisional, si només per-
met l’accés o la lectura en pantalla, o la reproducció perma-
nent, en el cas que autoritzi la descàrrega en equips electrò-
nics. Així doncs, fins que no es produeixi una adaptació de
la legislació vigent, la cessió de drets per a l’explotació digi-
tal en línia de continguts (reproducció digital i comunica-
ció interactiva o posada a disposició) no tindrà lloc mitjan-
çant el tradicional contracte d’edició –que, com s’ha dit,
requereix l’existència d’exemplars per a la seva distribu-
ció–, sinó a través del règim general de transmissió entre
vius de drets d’explotació (art. 43 i seg. TRLPI). 
Quant al procés comercial, en el cas de publicacions elec-
tròniques en línia l’usuari no adquireix la propietat d’un
exemplar (llibre). Això li permetria disposar-ne posterior-
ment per revendre’l, prestar-lo o regalar-lo, cosa que supo-
saria una greu amenaça per a l’explotació normal de l’obra.
En l’economia de continguts digitals no es venen còpies de
llibres electrònics, sinó que es comercialitzen drets de
reproducció per a ús personal en forma de contractes de lli-
cència d’usuari final. D’aquesta manera, el lector adquireix
drets d’ús i no pot disposar ulteriorment –no pot reven-
dre– de la còpia digital del llibre o de la revista per la simple
raó que no n’ha adquirit la propietat, sinó drets de repro-
ducció per a ús temporal o permanent. Per aquest motiu, la
venda d’aquesta còpia implicaria una infracció de drets
d’autor.
Les llicències
Creative Commons
Text Raquel Xalabarder Estudis de Dret de la UOC.
Vicerectorat d’Ordenació Acadèmica i Professorat
Entre els molts reptes que la tecnologia digital està plante-
jant en el món editorial, l’aparició de les llicències “públi-
ques”, com ara les llicències Creative Commons (CC), és
possiblement un dels més interessants. 
El projecte va néixer el 2002 als Estats Units amb l’objec-
tiu de posar a l’abast d’autors, artistes i productors un con-
junt de llicències estandarditzades que els permetés autorit-
zar a favor del públic en general (d’aquí prové l’adjectiu
“públiques”) l’explotació de les seves obres, interpretacions
i/o gravacions. A la llarga, es vol construir un fons (el com-
mons) d’obres i prestacions que estiguin a l’abast del públic
de forma lliure i gratuïta. Però no s’ha de confondre aquest
commons amb el “domini públic” que deriva únicament de la
llei (l’obra és de domini públic un cop ha expirat el seu ter-
mini de protecció). L’obra llicenciada amb CC continua
estant protegida, tot i que és cert que –segons la llicència
triada– pot ser utilitzada com si fos domini públic. 
Les llicències Creative Commons estan disponibles en
més de 46 països en versions traduïdes i adaptades a les
lleis nacionals de propietat intel·lectual1. La interoperabili-
tat de les llicències, amb independència de l’idioma, afavo-
reix la circulació de les obres a escala global. 
Les llicències Creative Commons són aplicables (amb
més o menys fortuna) a tot tipus d’obres, però no totes són
copyleft. A pesar del joc de paraules, el copyleft2 no és contrari
al copyright: sense una llei que protegeixi la propietat
intel·lectual no hi hauria ni copyleft ni llicències públiques,
perquè els autors i els artistes no tindrien res per llicenciar.
Jurídicament, el copyleft és una clàusula contractual que
obliga a sotmetre l’obra derivada a la mateixa llicència que
ha permès la seva creació. D’aquesta manera, l’autor que
s’ha beneficiat d’una llicència pública retorna al públic la
seva creació en les mateixes condicions. 
Tot i que des de la dogmàtica jurídica es qüestiona que
les llicències públiques siguin realment contractes (es parla
de donació o de renúncia de drets a favor del públic), les lli-
cències públiques creen drets i obligacions, tant per a l’au-
tor (que queda vinculat per la llicència) com per a l’usuari
(que es converteix automàticament en llicenciatari i s’obli-
ga a acceptar i respectar les condicions de la llicència).
Creative Commons fa de simple intermediari i per això no
es fa responsable del mal ús que se’n pugui fer. 
Com dèiem, el contingut de les llicències CC ve prefixat i
no es pot modificar. La llicència autoritza tots els drets d’ex-
Confiscació de
còpies pirates
de llibres científics
en una subhasta
il·legal de llibres, a
Dhaka, Bangla Desh,
setembre de 2010.
A la pàgina següent,
material pirata de
fabricació xinesa
presentat
pel govern
nord-americà en
una roda de premsa
que va fer l’abril de
2009, durant la qual
va anunciar
el seu propòsit
de denunciar el país
asiàtic a l’OMC.
plotació que la llei atorga als titulars: reproducció (fixar l’o-
bra o fer-ne còpies), distribució (venda, donació, lloguer o
préstec d’exemplars), transformació (traduir, resumir,
modificar, adaptar, etc.) i comunicació pública (posar l’obra
a l’abast del públic sense distribució d’exemplars, inclosa
l’explotació a Internet), amb l’única condició que es faci
referència al nom de l’autor o artista i, si així s’ha indicat, la
font on s’ha publicat3.
A partir d’aquí, l’autor pot triar si autoritzar o excloure:
– els usos comercials “que pretenguin principalment o
persegueixin l’obtenció d’un benefici mercantil o una con-
traprestació monetària”;
– la modificació i transformació de l’obra –i si la permet,
pot decidir si la sotmet al copyleft o no.
D’aquesta manera, l’autor pot calibrar el grau de control
que vol exercir sobre la seva obra: quins drets es vol “reser-
var” i quins vol llicenciar. 
– La llicència CC només la pot atorgar el titular dels
drets que es llicencien. Sovint, però, la publicació a revistes
o edicions online queda subjecta a una llicència prèviament
escollida per l’editorial: si l’autor accepta lliurement la
publicació sota aquesta llicència, s’entén a tots els efectes
que és ell qui l’ha atorgat. Per tant, per evitar el mal ús que
suposaria la imposició d’una llicència, les institucions i les
editorials han d’estar disposades a fer excepcions a petició
de l’autor. Cal tenir molt present, però, que aquestes llicèn-
cies són a favor del públic en general i que, llevat que s’hagi
optat per excloure els usos comercials i/o la transformació,
l’editor no obtindrà més drets que els que s’autoritzen a
favor del públic en general; llevat que l’autor concedeixi a
favor de l’editor una llicència tradicional, normalment en
exercici dels drets que s’hagi reservat.
Segons les opcions triades, hi ha sis llicències diferents
que s’identifiquen combinant quatre icones bàsiques que
expliquen les condicions que estableix l’autor (commons
deed) i que són comprensibles amb independència de l’idio-
ma utilitzat a la llicència (legal code)4.
Com més símbols, més restringida és la llicència (dit
d’una altra manera, com menys símbols, més àmplia és)5.
La més restrictiva (by-nc-nd) no permet usos comercials ni la
transformació de l’obra. La més àmplia (by i by-sa) permet
qualsevol acte d’explotació. 
A l’hora de triar una llicència, cal tenir present que les lli-
cències CC:
– Comprenen qualssevol modalitats d’explotació i en
qualsevol mitjà (encara que la llicència es faci a través
d’Internet, cobreix tots els formats d’explotació, digital, en
paper, en DVD o CD, etc.). A Espanya, d’acord amb l’art. 43
TRLPI, només cobreixen les modalitats d’explotació exis-
tents en el moment d’atorgar la llicència.
– S’atorguen amb caràcter gratuït (el titular renuncia a
exigir cobrament pels usos llicenciats, cosa que no impe-
deix la remuneració si algú vol pagar per fer actes d’explota-
ció que tothom pot fer gratuïtament).
– Són a perpetuïtat (per tota la durada de la protecció de
l’obra, segons estableix la llei). En qualsevol moment l’au-
tor pot deixar de distribuir la seva obra amb la llicència CC,
però, un cop atorgada, la llicència CC no es pot revocar (lle-
vat de casos d’infracció i només pel que fa al subjecte infrac-
tor). Per tant, no podrà impedir l’explotació d’obres deriva-
des ni tampoc els efectes que es derivin d’actes realitzats
mentre l’obra estava llicenciada. 
Sense exclusivitat
L’amplitud d’aquestes llicències, però, queda “mitigada” pel
fet que no tenen caràcter d’exclusiva. L’autor podria llicen-
ciar la mateixa obra i el mateix àmbit d’explotació amb con-
dicions diferents (fins i tot, podria obtenir remuneració),
però mai no podrà atorgar-ne l’exclusivitat –llevat, òbvia-
ment, per a l’àmbit reservat en atorgar la llicència CC.
(by) obligació de
donar crèdit a
l’autor i la font
(nd ) exclou la
transformació o
modificació de
l’obra
(sa) obligació 
del copyleft
(és incompatible
amb l’anterior)
(nc) exclou els usos
comercials
© Chip Somodelvilla / Getty Images
Plaça pública, 45
Aquesta pèrdua d’exclusivitat és el que fins fa ben poc han
utilitzat les entitats de gestió per negar l’adhesió d’autors i
obres llicenciades públicament; ara, però, obligats per la
Comissió Europea, ja estan acceptant mandats de gestió
sense exclusiva.
Cal tenir present que les llicències CC no afecten els
drets de simple remuneració que la llei atorga als autors i
editors amb caràcter irrenunciable –és el cas, per exemple,
de la remuneració compensatòria per còpia privada. L’autor
i/o l’editor pot no reclamar els pagaments a l’entitat de
gestió corresponent, però la llicència CC no evita la recapta-
ció del cànon establert per llei. En canvi, sí que quedarien
afectades (quan s’han autoritzat els usos comercials) les
remuneracions derivades de llicències gestionades per les
entitats de gestió per mandat dels autors i titulars.
Tampoc no queden afectats els usos permesos directa-
ment per la llei (els anomenats “límits”): sigui quina sigui
la llicència establerta, qualsevol persona pot utilitzar l’obra
per fer-ne una citació, una paròdia o una notícia, o per a
fins educatius o de recerca, segons estableixi la llei.
I tampoc no es veuen afectats els drets morals d’autors i
d’artistes, que són irrenunciables i inalienables (art.14
TRLPI). El de reconeixement ja ve recollit a les llicències i la
resta romanen efectius, encara que no se’n digui res. Així
doncs, l’autor pot oposar-se a la mutilació de la seva obra,
encara que n’hagi autoritzat la transformació. La llicència
CC no és una carta blanca a la infracció!
La senzillesa del sistema (és fàcil d’utilitzar i no queda
subjecte a cap control ni comprovació) i l’aparença de lega-
litat que confereix (s’entén que ha estat l’autor qui ha ator-
gat la llicència CC) el fan, però, especialment vulnerable:
qualsevol mal ús (per desconeixement o amb mala inten-
ció) podria iniciar una cadena d’infraccions de bona fe que,
no per això, deixarien de ser infraccions. El seu bon funcio-
nament requereix una comprensió i utilització correctes,
tant per part dels autors i editors com del públic. I si no
s’explica bé, l’èxit massiu del projecte podria donar a
entendre que tot allò que no porta una llicència CC no està
protegit –quan, de fet, tota creació original està protegida
amb independència de qualsevol formalitat, registre o,
òbviament, llicència.
No ens hem de deixar enlluernar per les llicències CC, ni
tampoc ens han d’espantar. Ben enteses i utilitzades poden
facilitar la difusió d’obres, la promoció d’autors i artistes
novells i també l’explotació, especialment a Internet, alter-
nativa als canals “tradicionals”. Però no totes les llicències
CC són idònies per a tots els autors, ni per a totes les obres.
Cada autor, artista o productor ha de conèixer els seus
drets i decidir la llicència (tradicional o pública) que s’ajusti
més bé a l’explotació de les seves aportacions intel·lectuals
i als seus interessos.
Notes
1 Des del web de Creative Commons es pot accedir a les diferents jurisdiccions
i llicències disponibles en cadascuna: http://creativecommons.org/. 
2 El copyleft té l’origen en la llicència GNU General Public License (GPL) de
programari lliure; actualment, més del 50% del programari lliure es crea i
s’explota amb llicència GPL
(http://www.fsf.org/licensing/licenses/gpl.html).
3 Aquesta opció és especialment interessant per als editors i, en general, per
als titulars derivatius de drets d’explotació.
4 Un petit programari (Digital Code) fa possible –si es copia correctament del
web de CC– la visualització de les icones i la llicència, i també que els motors
de cerca d’Internet indexin i localitzin l’obra llicenciada.
5 Es poden veure les estadístiques d’ús de cada llicència a http://monitor.cre-
ativecommons.org/. A escala mundial, per al 2010, el 49% (enfront del 41%
a Espanya) correspon a les llicències més àmplies 
(by i by-sa) i el 47% (57% a Espanya) exclou els usos comercials 
(by-nc i by-nc-nd ); el 20% (23% a Espanya) exclou la transformació 
(by-nd i by-nc-nd ) i el 47% (41% a Espanya) obliga al copyleft (by-sa i by-nc-sa).
En conseqüència, un contracte d’edició que autoritza per
si mateix a reproduir i distribuir exemplars en paper no és
vàlid per realitzar reproduccions digitals en línia que es
posen a disposició del públic a la carta en xarxes telemàti-
ques. L’explotació en línia d’obres publicades abans en
paper, sense demanar la cessió de drets digitals pertinent
(reproducció digital i comunicació pública interactiva),
suposa una infracció de drets de propietat intel·lectual, i
l’autor o els seus successors poden sol·licitar la cessació de
l’explotació, la retirada de l’edició digital del comerç i una
indemnització per danys i perjudicis. Caldrà, en tot cas, for-
malitzar nous contractes o fer annexos als contractes ante-
riors per a la cessió de drets digitals.
Per descomptat, l’autor o els drethavents d’una obra
publicada en format analògic són lliures de negociar l’ex-
plotació dels drets digitals amb els seus anteriors editors
en paper, o bé d’establir acords amb altres editors digitals
o directament amb els nous intermediaris o agregadors de
continguts, un sector que està ampliant significativament
la seva activitat en vista de la imparable expansió dels
equips de lectura digital (com el Kindle d’Amazon o l’iPad
d’Apple) i dels nous models de negoci de descàrrega o mer
accés per subscripció. 
De moment, les negociacions es produeixen individual-
ment, i no s’ha aconseguit cap acord global entre els editors
i els autors, representats en molts casos per agents literaris.
Les principals discrepàncies consisteixen en la modalitat i
la quantia de la retribució a percebre per autors i traductors
i en l’abast temporal i material de la cessió de drets. Els dub-
tes sobre l’evolució del mercat digital de publicacions elec-
tròniques, sobretot després del creixement de la pirateria,
constitueixen el principal obstacle per a l’acord. Tanmateix,
la pressió competitiva introduïda pels nous editors i agre-
gadors hauria de provocar una reacció immediata en els edi-
tors tradicionals, si no volen veure com els seus autors i tra-
ductors cedeixen els drets digitals sobre les seves obres a
aquests nous operadors. El temps apressa. M
M
© 
Pe
re
 V
irg
ili
La ciutat i els 
reptes tecnològics
De l’alta recerca 
a l’aplicació quotidiana
48, La ciutat i els reptes tecnològics
La revolució TIC:
el model Barcelona
Text Manel Sanromà Gerent de l’Institut Municipal d’Informàtica de 
l’Ajuntament de Barcelona. Professor de la Universitat Rovira i Virgili
La tercera gran revolució cultural humana, la de la informació
o el coneixement, encara no ha afectat gaire les nostres
ciutats: els paràmetres industrials continuen configurant
predominantment la vida urbana. Però hi ha un gran canvi a
punt de produir-se.
Fa uns quants milers d’anys van aparèixer les ciutats, com a
fruit de la primera gran revolució cultural que ha experi-
mentat la humanitat, la neolítica o agrícola. La segona gran
revolució, la industrial, les va configurar tal com les conei-
xem avui en dia. Alguns dels grans avenços d’aquesta sego-
na revolució, com ara el ferrocarril, l’electricitat o l’automò-
bil, han contribuït a la construcció de les ciutats en les quals
ja viu més de la meitat de la població del món. En els països
desenvolupats la taxa d’urbanització sobrepassa el 75%,
xifra que s’assolirà a escala mundial d’aquí a poques dèca-
des. I és que es tracta d’un model d’èxit: són molts els cien-
tífics que han teoritzat que la seva supervivència (ciutats
com Alexandria, Barcelona o Roma tenen més de dos mil
anys d’antiguitat) no és únicament un fenomen social o cul-
tural, sinó evolutiu de la nostra espècie i basat en la mateixa
eficiència del creixement urbà.
Sigui com sigui, la realitat actual és que les nostres ciu-
tats són fruit de la revolució industrial. En canvi, la tercera
gran revolució cultural humana –a la qual estem assistint–,
la de la informació o el coneixement, encara les ha afectat
poc. És cert que ha afectat els individus, les empreses, l’eco-
nomia; però la vida urbana i, per tant, la configuració i el
funcionament de les nostres ciutats encara segueixen, en
gran mesura, paràmetres i paradigmes industrials. Les TIC,
les tecnologies de la informació i la comunicació o –més
d’acord amb l’onada 2.0– de la innovació i la col·laboració,
tenen un impacte evident en la vida dels ciutadans, però
encara no en la de les ciutats. I això està a punt de canviar o,
si es vol, en procés de canvi. I d’aquest canvi naixeran grans
oportunitats de negoci: és la carrera de les ciutats
intel·ligents (smart cities) a la qual s’han llançat no solament
les empreses tecnològiques, sinó totes aquelles que centren
el seu negoci en la provisió de serveis urbans: mobilitat,
energia, aigua, medi ambient…
És una nova febre de l’or en la qual s’oblida sovint que
les mateixes ciutats i els seus habitants en són protagonis-
tes de primer ordre. Perquè no és el mateix construir o pro-
jectar nous nuclis urbans (els anomenats greenfields o nous
projectes en terrenys verges) que plantejar-se la introducció
de les TIC en poblacions centenàries (els brownfields o projec-
tes de recondicionament de terrenys usats). El capital
intel·lectual i social i l’urbanisme de les velles ciutats en les
quals s’ha desenvolupat la cultura humana és una cosa que
no es pot deixar de banda quan es parla de ciutats
intel·ligents, és a dir, que incorporin les tecnologies de la
innovació i la col·laboració.
Barcelona té un pla
L’urbanisme modern va néixer a Barcelona a meitat del
segle XIX gràcies a l’enginyer Ildefons Cerdà; de fet, Cerdà
mateix és l’inventor del terme “urbanisme”. Aquest polifa-
cètic català havia conegut el ferrocarril a França poc després
de la seva introducció i la visió d’aquest producte de la revo-
lució industrial va marcar la seva concepció sobre com havia
de ser la ciutat del futur, la qual va plasmar en el pla que va
donar lloc a l’Eixample, el cor de la Barcelona moderna.
Cerdà ja no és amb nosaltres, però la seva visió encara
ens pot ajudar a plantejar-nos el futur urbà davant unes
noves tecnologies que canvien la vida de les persones. Com
concebria (com concebríem nosaltres) la ciutat del futur
després de conèixer un ordinador, internet o un telèfon
intel·ligent? Amb un pla, tal com ho va fer Cerdà. I aquest
pla no requereix acumular experiments o projectes pilot
més o menys interessants, sinó concebre l’urbanisme d’a-
cord amb les noves oportunitats que ens ofereixen les TIC.
Una concepció integral de la ciutat on aquesta i els seus
habitants són l’eix conductor i no pas els receptors passius
d’una allau de tecnologia.
El primer que ha fet el nou Ajuntament després de la seva
constitució el mes de juliol passat és organitzar-se interna-
ment. La creació d’una regidoria d’Hàbitat Urbà que agrupa
urbanisme, habitatge, infraestructures, medi ambient, ser-
veis urbans i tecnologies de la informació és un primer pas,
necessari per bé que no suficient, per assumir amb una visió
transversal el protagonisme que s’espera de la Casa Gran en
la transformació de Barcelona.
Aquesta nova organització és una conseqüència de la
visió que havia anunciat el nou alcalde, Xavier Trias, en el
seu programa: la voluntat d’anar cap a una ciutat autosufi-
cient energèticament, amb barris productius de velocitat
humana dins una metròpoli hiperconnectada, d’alta veloci-
tat i emissions zero. Tot un manifest en el qual urbanisme,
ecologia i tecnologia configuren les tres potes d’un model
que ha de guiar la construcció de la ciutat intel·ligent.
La capital intel·ligent
Aquesta urbs del futur ofereix oportunitats que van més
enllà de la construcció d’una metròpoli més humana i habi-
table. En efecte, una ciutat on la gent pugui viure i treballar
en el mateix entorn, amb illes autosuficients energètica-
ment i respectuoses amb l’entorn natural, requereix una
reindustrialització. Amb la segona revolució industrial la
ciutat va acabar expulsant del seu interior la indústria (con-
taminant i agressiva) i les seves factories, que havien confi-
gurat el cor urbà en la primera onada d’industrialització.
Això va comportar al seu torn grans problemes de mobilitat,
de gestió energètica i de residus que actualment condicio-
nen la vida ciutadana. 
Ara podem, un cop més, fer de la necessitat virtut. Les
mateixes tecnologies que necessitem per fer ciutats
intel·ligents i sostenibles poden contribuir a reindustrialit-
zar-les, oferint alhora oportunitats econòmiques i solucions
als problemes urbans. En aquest sentit, Barcelona no sola-
ment vol prendre part en aquesta nova revolució, sinó lide-
rar-la.
La recent consecució de la capitalitat internacional de la
telefonia (Mobile World Capital o MW Capital) obre l’opor-
tunitat de configurar a la capital catalana un clúster d’em-
preses al voltant de la mobilitat i la intel·ligència de les ciu-
tats. Aquestes empreses, que donaran treball i riquesa a
Barcelona i al país, són intensives en coneixement i baixes
en impacte ambiental; per aquests motius, poden i han d’es-
tar ubicades al cor de l’urbs sota múltiples formes. Noves
factories de barri a les quals els treballadors accediran amb
facilitat des dels seus habitatges. Grans factories que con-
viuran amb els nous tallers del segle XXI, els fablabs o espais
de producció d’objectes físics a escala personal o local que
agrupen màquines controlades per ordinadors. Laboratoris
locals que afavoreixen la creativitat proporcionant a les per-
sones eines de fabricació local.
Un pla, una visió, una organització per a la construcció de
la ciutat intel·ligent del futur. Aquest és el model Barcelona,
la capital que va inventar l’urbanisme modern i que vol lide-
rar l’urbanisme del futur com a oportunitat per a la seva
gent i el seu país. M
El capital intel·lec-
tual i social i l’urba-
nisme de les velles
ciutats no es pot
deixar de banda
quan es parla de
ciutats intel·ligents,
és a dir, que
incorporin les
tecnologies de
la innovació i la
col·laboració. En la
imatge, edificis del
districte 22@ i la
torre Agbar.
© Pere Virgili
Quadern central, 49
L’eina 
més gran
Els reptes tecnològics
Quadern central, 51
Una llum nova s’ha encès a la Mediterrània: ALBA, l’última a
arribar de les fonts de llum de sincrotró del món. La
instal·lació, emplaçada a prop de Barcelona, és la més gran i
costosa d’Espanya i la més meridional de les infraestructu-
res europees d’aquest tipus. Totes les parts de l’enorme
màquina –una anella de 268 metres de circumferència, ubi-
cada en un edifici en forma de cargol a Cerdanyola del
Vallès– ja estan a punt. La reducció de la inversió pública
associada a la crisi ha frenat el creixement previst, però els
seus gestors confien que podran fer una bona feina amb els
projectes ja aprovats i finançats. S’espera que científics de
tot el món comencin a fer servir el sincrotró a partir del
febrer, després d’un període de proves de diversos mesos.
“Els sincrotrons són una eina universal i una infraestruc-
tura estratègica d’investigació, com els telescopis, els
satèl·lits o els col·lisionadors de partícules”, explica
Salvador Ferrer, director de la divisió experimental d’ALBA.
Un sincrotró és, en essència, una anella de grans dimen-
sions, a l’interior de la qual corren electrons amb energies
altíssimes: el corrent genera una llum amb propietats espe-
cials que es pot projectar sobre mostres de tot tipus de
material per escorcollar-ne l’estructura i el comportament
més íntims. 
L’instrument representa per a la recerca actual allò que va
ser el microscopi per a la ciència del segle XIX: un forat de
pany que dóna accés visual a un món desconegut. Amb la
llum de sincrotró es poden observar objectes de la magni-
tud de pocs àtoms, veure en directe processos a l’interior de la
cèl·lula o avançar en la comprensió de la nanotecnologia.
Per això els sincrotrons fan un paper important en una
àmplia gamma d’investigacions –de la biologia a les cièn-
cies dels materials– i d’aplicacions industrials –de la farma-
cèutica a la microelectrònica. 
“Una instal·lació d’aquest tipus és una aposta essencial
per modernitzar la ciència i la tecnologia de la comunitat
que la fa servir”, afirma Ferrer. “Abans els investigadors
espanyols només disposaven d’uns laboratoris a l’European
Sinchrotron Radiation Facility (ESRF) de Grenoble (França),
però el nombre d’usuaris va créixer molt i les instal·lacions
es van quedar petites”, hi afegeix Ramon Pascual, president
de la comissió executiva d’ALBA i catedràtic de la Universitat
Autònoma de Barcelona (UAB). Des de 2003, l’Estat i la
Generalitat de Catalunya han invertit 200 milions d’euros a
parts iguals en el consorci CELLS (Consorci per a la
Construcció, Equipament i Explotació del Laboratori de
Llum Sincrotró), que gestiona ALBA.
Les infraestructures del sincrotró, que compten amb 140
treballadors i ocupen sis hectàrees, estan preparades per
rebre més de mil usuaris i per funcionar durant 5.000 hores
l’any: “Un gran rendiment, si es té en compte que haurà de
parar algunes setmanes per revisions diverses”, comenta
Pascual. El sincrotró pot tenir fins a 32 línies de llum, és a dir,
laboratoris que capturen la llum emesa pels electrons: 7 ja
estan construïts i entraran en funcionament durant la pri-
mera meitat de 2012. 
“Quan França va obrir el seu sincrotró, la comunitat de
científics que fan servir aquesta eina va tenir un creixement
explosiu en aquell país –recorda Pascual–. Actualment hi ha
mig miler de persones inscrites a l’Associació Espanyola
d’Usuaris de Sincrotrons. Això és una desena part de la
comunitat francesa: en aquest àmbit, Espanya està subde-
senvolupada”. Segons Nick Brookes, un investigador de
l’ESRF que forma part del comitè d’assessoria científica
d’ALBA, la infraestructura proporcionarà “un punt de troba-
da per a la comunitat espanyola, que és molt activa”. A més
estarà oberta a investigadors de tot el món en igualtat de
condicions. El laboratori publicarà una convocatòria inter-
nacional dues vegades a l’any, seleccionarà les millors pro-
postes i els donarà espai perquè es duguin a terme en la ins-
tal·lació durant els temps disponibles d’experimentació. “A
Grenoble només dues terceres parts de les propostes rebu-
des passen el filtre –apunta l’investigador–. Esperem que
ens arribin projectes des d’altres parts d’Europa, del nord de
l’Àfrica i també de l’Amèrica Llatina, on només hi ha un sin-
Text Michele Catanzaro Doctor en física i periodista freelance
Fotos Pepo Segura
Els sincrotrons representen per a la recerca actual allò que
va ser el microscopi per a la ciència de fa dos segles. ALBA,
a Cerdanyola del Vallès, es posa en marxa per impulsar el
desenvolupament científic i tecnològic del país.
ALBA, una aposta
per la llum
52, La ciutat i els reptes tecnològics
crotró al Brasil”. Els promotors d’ALBA esperen atreure
també l’atenció de les empreses perquè desenvolupin tec-
nologia d’alt nivell a les seves instal·lacions. 
Un esforç de dues dècades
ALBA és la culminació d’un esforç engegat fa vint anys,
quan la participació d’Espanya en la ciència dels sincrotrons
va fer els primers passos: llavors el Govern estatal es va com-
prometre a finançar el 4% de la font de llum europea ESRF.
Això va garantir l’accés a diverses línies del sincrotró euro-
peu de Grenoble i el control sobre dues d’aquestes: la BM16,
cogestionada per l’Estat i la Generalitat de Catalunya, i la
BM25, gestionada pel Consell Superior d’Investigacions
Científiques (CSIC). “Al començament l’ús era deficitari:
amb prou feines arribava a l’1% –recorda Ferrer–. Però darre-
rament s’havia incrementat fins al 6 o el 7%, i cada any s’ha-
via de pagar una mica més per compensar”.
El 1992 la Generalitat va avançar la proposta de fabricar a
Catalunya un sincrotró tot nou. La iniciativa era hereva d’un
projecte previ que plantejava la construcció d’un dispositiu
molt més car i complex: un accelerador de partícules del
tipus del gran col·lisionador d’hadrons (LHC) de Ginebra,
idea que finalment es va deixar de banda per plantejar una
infraestructura més àgil, com és un sincrotró.
“El camí de la proposta va ser llarg i complicat”, recorda
Pascual. El 1995 els governs espanyol i català van arribar a un
acord per fer un estudi detallat, i fins al 2002 no es va arribar
a formar el consorci CELLS, entre el Ministeri de Ciència i
Innovació (MICINN) i la Generalitat. L’activitat del consorci
va començar el setembre de 2003. Que hagi passat tant de
temps no representa cap problema, segons Pascual. “En tots
els sincrotrons passa el mateix a causa de la magnitud de les
obres –argumenta el catedràtic–. Però la instal·lació no s’ha
quedat obsoleta, en absolut, ja que s’hi han anat incorpo-
rant totes les novetats pertinents”.
De les línies espanyoles de Grenoble només n’ha sobre-
viscut la del CSIC. L’Estat i la Generalitat van tancar la BM16
el juliol de 2011, uns quants mesos abans de l’obertura
d’ALBA als usuaris. Alguns dels investigadors que hi treba-
llaven o que n’eren usuaris han vingut al sincrotró de
Cerdanyola. “També s’ha reciclat part del material”, explica
Josep Campmany, físic, director del laboratori de mesures
magnètiques, on s’han ajustat tots els imants del sincrotró
de Cerdanyola i els de les seves línies de llum.
De tota manera, Ana Labrador, responsable de la línia
BM16 fins al novembre de 2010, creu que la decisió de tancar-
la va ser un error. “Cada any hi anaven grups nous –assegu-
ra–. ALBA no respondrà a les necessitats de tots aquests
usuaris”. Pascual no comparteix aquest punt de vista.
Segons l’investigador, mantenir les línies de Grenoble “hau-
ria sigut inútil”, perquè ALBA ofereix serveis semblants amb
eines més modernes. Labrador addueix que el cost de man-
teniment del laboratori de l’ESRF rondava els 500.000 euros
anuals, mentre que ALBA necessitarà 16 milions a l’any. “A la
BM16 li calia un millorament –reconeix–, però no hauria
costat més d’un o dos milions d’euros”. Per la seva banda,
Pascual insisteix que “a la Generalitat no li interessava
embarcar-se en aquesta empresa”.
Pascual explica l’interval de temps entre el tancament de
la BM16 i l’obertura d’ALBA pel fet que “ens hem retardat en
el començament de les operacions” del nou sincrotró.
Tanmateix, diversos investigadors apunten que les adminis-
tracions estatal i autonòmica es van voler estalviar els cos-
tos de prorrogar el funcionament d’aquella línia. Aquest
seria un dels diversos efectes que l’austeritat en la despesa
ha tingut sobre l’engegada d’ALBA.
Però la conseqüència més rellevant de les retallades és la
frenada en sec de l’aprovació de línies noves. Al final de 2009
els representants de CELLS comptaven d’aprovar-ne dues
cada any, a més de les set inicials. Finalment, avui només se
Quadern central, 53
n’han acceptat dues, i una tercera proposta és en fase de
revisió. A més, de moment, aquests projectes es quedaran
en el paper: l’aprovació científica no ha anat acompanyada
del finançament corresponent per part de les administra-
cions estatal i autonòmica. “No és que s’hagi retallat el pres-
supost d’ALBA, que es manté en 16 milions d’euros anuals
–explica Pascual–. El fet és que cada nova línia ha tenir un
pla de finançament propi perquè es pugui fabricar, i això no
s’ha produït”.
Un altre efecte de la contenció en la despesa va ser que
les administracions finançadores van denegar la possibilitat
que el sincrotró donés servei durant les 24 hores, tal com
volien els seus gestors. El funcionament ininterromput al
llarg de tot el dia no és insòlit en infraestructures d’aquest
tipus, on els investigadors fan torns de nit per aprofitar al
màxim el temps disponible per als experiments. En el cas
d’ALBA l’horari serà de 8 a 22 hores. “La màquina no s’apaga-
rà, però durant la nit no hi haurà serveis tècnics per als
investigadors que hi segueixin treballant: si tenen algun
problema, hauran d’interrompre l’experiment i esperar al
matí següent”, explica Pascual.
Entitats com la Federació de Joves Investigadors (FJI) han
criticat que la important inversió en grans infraestructures
científiques durant la darrera època d’expansió de l’econo-
mia espanyola no es completés amb un esforç igual d’intens
per atreure recursos humans. Per exemple, esmenten el cas
del programa Ramón y Cajal (llançat el 2001 per recuperar els
millors cervells fugats i per atreure a Espanya investigadors de
talent d’altres països), que en diversos casos no ha aconse-
guit proporcionar una plaça estable als investigadors que
s’hi acollien. Però el president de la comissió executiva
d’ALBA no comparteix la crítica. “A Espanya hi ha més aviat
un dèficit d’infraestructures científiques en comparació amb
els països científicament avançats”, afirma.
No obstant les dificultats de la crisi, els gestors del pro-
jecte tenen clars els propers passos. “La posada en marxa ha
sigut suau, sense gaires problemes”, explica Josep
Campmany. Els últims mesos investigadors amics han fet
mesures amb mostres conegudes per acabar de calibrar la
màquina. Al febrer hi haurien d’entrar els primers usuaris.
Pròximament es designarà també el successor de Joan
Bordas com a director, un canvi ja previst.
En aquesta pàgina i
en l’anterior, imatge
lateral de l’anella
del sincrotró ALBA
i una fotografia
exterior de
l’equipament.
Obrint l’article,
l’anella durant les
obres.
“ El 1992 la Generalitat va avançar la proposta de
fabricar un sincrotró a Catalunya, i deu anys
més tard es va formar un consorci amb la
participació dels governs estatal i català”.
© Laura Cuch
La crisi tampoc no ha desanimat els responsables del sin-
crotró d’intentar atreure l’interès de les empreses: Ramon
Pascual considera que, durant el 2012, ALBA hauria d’obrir
una oficina de relacions amb la indústria.
“Fins als anys setanta empreses com Siemens, Philips,
Bell, IMB o Epson tenien línies pròpies en diversos sincro-
trons del món”, informa Salvador Ferrer. Aquestes indús-
tries de microelectrònica utilitzen la radiació de sincrotró
per controlar la puresa de les mostres de semiconductors.
“Amb la crisi del petroli les van tancar, però segueixen llo-
gant temps de feix als sincrotrons”, explica l’investigador.
Recentment l’empresa de cotxes Toyota ha construït una
línia pròpia en un sincrotró del Japó per optimitzar el rendi-
ment dels catalitzadors dels tubs d’escapament. Però el
client principal dels sincrotrons és la indústria farmacèuti-
ca, que els fa servir per investigar i per analitzar les molècu-
les dels medicaments.
“Desafortunadament el panorama no és encoratjador en
el nostre entorn –reconeix Pascual–. Les farmacèutiques
espanyoles no es dediquen a investigar fàrmacs nous, Seat
no fabrica catalitzadors, Repsol no fa investigació bàsica...”
L’investigador creu que hauran de fer un esforç perquè la
indústria local descobreixi les oportunitats del sincrotró. De
moment entre les empreses que hi han mostrat interès hi
ha la farmacèutica catalana Esteve i la química alemanya
Henkel, amb seu al veí Parc de Recerca UAB. Però, ara com
ara, les empreses que més s’han beneficiat del projecte són
les constructores. “Entre aquestes hi ha empreses espanyo-
les –comenta Pascual–, però no tantes com ens hauria agra-
dat”. Master, l’enginyeria catalana que ha dut a terme el pro-
jecte executiu d’ALBA, ha aconseguit un encàrrec del sincro-
tró de Grenoble arran de la feina que ha dut a terme a
Cerdanyola.
Una zona amb gran potencial econòmic
“El sincrotró està emplaçat en una zona amb un potencial
de desenvolupament molt interessant”, afirma Montserrat
Termes, professora de la Facultat d’Economia de la UB i
coautora d’un estudi sobre les empreses de l’eix de la B-30.
Aquesta àrea, al voltant del tram central de l’autopista AP-
7/B-30 (Sabadell, Terrassa, Rubí, Sant Cugat, Cerdanyola,
Barberà, Ripollet i Sant Quirze), és una de les que té més
densitat industrial d’Europa. Durant els darrers anys de crei-
xement econòmic s’hi van instal·lar moltes empreses
“expulsades de Barcelona o del Baix Llobregat per l’alt preu
del sòl”, explica Termes. La zona reuneix també equipa-
ments com el Parc de Recerca UAB, diversos instituts del
CSIC, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries
(IRTA), Esade Creapolis i el Parc Tecnològic del Vallès.
“En general les empreses es localitzen en llocs on poden
obtenir beneficis d’entitats properes: aquestes connexions
ja existeixen en aquest districte, però es poden aprofitar
molt més”, afirma l’economista. Segons el seu estudi, la
majoria de les indústries de la zona són sobretot petits pro-
veïdors d’unes quantes multinacionals, com la Seat.
“El percentatge d’empreses innovadores és baix: és aquí
on ALBA pot ajudar a fer un salt qualitatiu”, opina
Montserrat Termes. L’economista considera que ALBA hau-
ria de fer una promoció comercial adequada, identificar les
empreses locals que ja fan servir els sincrotrons de l’estran-
ger, i atraure-les o oferir serveis complementaris als de
Grenoble.
En aquesta pàgina
i en la següent,
dues vistes de les
instal·lacions del
sincrotró ALBA
durant les proves
que s’han fet abans
de la inauguració.
54, La ciutat i els reptes tecnològics
Xavier Queralt: 
de la física als dibuixos
animats, i torna a l’origen
ALBA i Les tres bessones són mons menys allunyats del que
podria semblar d’entrada. La prova és el recorregut professio-
nal de Xavier Queralt, investigador en ciències dels materials
que ha acabat treballant a ALBA, després d’haver dedicat uns
quants anys a Minimán, Juanito Jones i Tom. Després de fer un
doctorat en física a la UB i dos postdoctorats a Alemanya i
Anglaterra, va tornar a Barcelona el 1996 com a professor aju-
dant a la UB. “Esperava implicar-me en el projecte del sincro-
tró, però llavors semblava aturat. Estava casat i tenia dos fills i
vaig decidir que la precarietat de la investigació ja no em con-
venia”. Aleshores va iniciar un recorregut pel món de l’empre-
sa que el va dur fins a Cromosoma, la productora de Les tres
bessones, entre d’altres coses. “Aquella experiència va ser
engrescadora: estava ficat en totes les fases, des del disseny
dels models fins a la postproducció, passant per l’storyboard,
l’animació, el color...”, explica. Fa set anys li van oferir
col·laborar a temps parcial amb ALBA, i després un contracte
estable com a responsable de seguretat radiològica. Això el va
decidir a tornar al seu món d’origen: “La meva trajectòria
m’ha ensenyat estratègies per col·laborar amb la gent, una
tasca que requereix molt savoir faire, especialment quan trac-
tes amb artistes!”. M
Quadern central, 55
L’Ajuntament de Cerdanyola i l’Incasòl han destinat una
àrea de 340 hectàrees al voltant del sincrotró (el Parc de
l’Alba) per a desenvolupament empresarial i residencial.
“Estem parlant d’una àrea igual a la meitat de l’Eixample”,
explica Pere Solà, director del parc. La crisi, tanmateix, ha
frenat el creixement del projecte. De moment l’única
infraestructura empresarial activa és el centre de processa-
ment de dades de “la Caixa”, encara que hi ha més parcel·les
reservades per altres entitats. “El nostre estudi considera
dades anteriors al 2007 –comenta Montserrat Termes–, però
des de llavors els actius industrials de la zona s’han reduït.
En tot cas, l’impacte econòmic es veurà a mitjà i llarg termi-
ni”. Per la seva banda, el director del laboratori de mesures
magnètiques, Josep Campmany, observa que “és un procés
llarg, de 25 o 30 anys, però l’experiència diu que al voltant
dels sincrotrons sempre hi convergeixen indústries. Les
empreses esperen a estar segures que l’eina és fiable, però
quan decideixen que la volen fer servir, solen fer una inver-
sió important”.
El director de la divisió experimental d’ALBA, Salvador
Ferrer, és optimista. “L’interès pel sincrotró creixerà, sobre-
tot en els estudis d’anàlisi de contaminació: el tema està a
l’alça en el món empresarial i les anàlisis químiques no són
gaire complicades”, explica. En tot cas, segons l’investiga-
dor, l’ús industrial serà sempre minoritari, no més d’un 10%.
Els avenços tecnològics vindran sobretot d’aplicacions ines-
perades dels descobriments científics que es facin al sincro-
tró. “ALBA és una inversió important, però el tren d’alta
velocitat va costar més!”, fa broma Pascual, i afegeix: “És
una aposta que paga la pena”. 
La potència d’un fil de llum
Setmanes senceres pendent d’un fil de llum més fi que un
cabell, dia i nit: així treballava la química catalana Gemma
Guilera al sincrotró ESRF de Grenoble entre 2004 i 2008.
Amb aquell raig el seu grup escorcollava l’interior del cata-
litzador d’un cotxe. Escalfaven la peça, modificaven la con-
centració de gasos i provaven diverses barreges de compos-
tos químics. Després miraven quanta llum quedava absorbi-
da en el material catalitzador i quanta en sortia: d’aquesta
manera podien deduir quines reaccions esdevenien a l’inte-
rior del material. 
Els investigadors dels sincrotrons treballen a ritmes for-
çats per aprofitar al màxim els breus torns disponibles per
dur a terme els experiments. Gràcies a aquesta feina, el
grup de Guilera va identificar un sistema catalitzador més
ecològic, que està a punt de treure al mercat la casa Toyota,
que col·laborava amb l’experiment. Des de 2008 aquesta
investigadora treballa en una de les línies del sincrotró de
Cerdanyola. “ALBA ha representat una oportunitat per tor-
nar a Catalunya, i a més se m’oferia un contracte més esta-
ble que el que tenia a Grenoble”, explica. Aquí fa de científi-
ca de línia al laboratori Claess (Core Level Absorption &
Emission Spectroscopies), una versió actualitzada de la
línia de llum en què treballava a Grenoble. La seva tasca
consisteix a col·laborar amb els usuaris del sincrotró i fer
estudis propis. “Amb la tècnica d’absorció i emissió es pot
estudiar tot tipus de material: des de components de pintu-
res i materials antics fins a contaminants d’aigües, sòls i
plantes”, explica.
La llum de sincrotró neix d’un fenomen que a la natura-
lesa se sol produir en processos d’alta energia a l’espai:
quan se sotmet a acceleració unes partícules carregades,
irradien llum. El dispositiu reprodueix aquest procés al seu
interior. Si es força uns electrons a córrer al llarg d’una tra-
jectòria corba, se’n modifica la velocitat cap al centre del cer-
cle, és a dir, se’ls accelera. En aquestes condicions es produ-
eix una radiació especial (la llum de sincrotró) en la direcció
tangent al cercle, una llum més subtil que un cabell i a la
vegada molt intensa.
L’ús experimental del fenomen va fer els primers passos
l’any 1947, quan els laboratoris d’investigació de General
Electrics (EUA) van fabricar el primer sincrotró. Des de lla-
vors han proliferat en tot el món i avui n’hi ha més de mig
centenar de diverses energies i dimensions. ALBA té un lloc
especial en aquest mapa, ja que és el sincrotró europeu més
meridional, emplaçat més al sud que els de Grenoble
(França) i Trieste (Itàlia).
Un error que es comet freqüentment és confondre sin-
crotrons amb col·lisionadors, com l’LHC de Ginebra. Encara
que el principi de base dels dos dispositius és el mateix
–l’acceleració de partícules–, l’objectiu és molt diferent. En
els col·lisionadors les partícules són accelerades en dues
anelles i després xoquen en uns punts de contacte, i així els
científics poden identificar en les restes dels xocs els com-
ponents bàsics de la matèria. En aquest context la producció
de llum no és desitjable perquè és una pèrdua d’energia. Per
això l’LHC té una circumferència molt gran (27 quilòme-
tres), de manera que en cada moment les partícules es des-
placen en un tub gairebé lineal, cosa que minimitza l’emis-
sió de llum de sincrotró. Al contrari, en un sincrotró la cur-
vatura ha de ser gran per estimular la producció de radiació:
per això la circumferència dels sincrotrons sol ser més peti-
ta que la dels col·lisionadors.
A la pàgina següent,
la llum de sincrotró
en una cabina
d’experimentació de
l’ESRF de Grenoble;
un dels projectors
de l’equipament de
Cerdanyola, i una
imatge en tres
dimensions d’una
formiga fòssil de
100 milions d’anys,
trobada dins d’un
bloc d’ambre que
es va radiografiar
a l’ESRF.
A la pàgina 58,
científics de
l’Organització
Europea de Recerca
Nuclear (CERN)
analitzen els
resultats d’un
experiment amb
protons fet el
setembre de 2008
al col·lisionador
de Ginebra.
56, La ciutat i els reptes tecnològics
“ Els avenços tecnològics vindran sobretot
d’aplicacions inesperades dels
descobriments que es facin al sincrotró”.
L’obertura de les primeres línies de llum del sincrotró SESA-
ME (Synchrotron-light for Experimental Science and
Applications in the Middle East), prevista per a l’any 2015,
serà molt més que un esdeveniment científic. Aquesta
màquina, situada a Allan (Jordània), es va concebre el 1997
com una ocasió per avançar en la pau a l’Orient Mitjà a través
del progrés de la ciència. Quan aquest accelerador comenci a
operar prendrà a ALBA el rècord de meridionalitat en aquesta
part del planeta i completarà el nou mapa de fonts de llum a
la Mediterrània. Els estats membres del primer sincrotró de
l’Orient Mitjà són Jordània, Bahrain, Xipre, Egipte, Iran, Israel,
Pakistan, l’Autoritat Palestina i Turquia.
La idea d’aplegar els científics d’aquests països en un pro-
jecte comú va sorgir a finals dels anys noranta. Alemanya
havia decidit de desfer-se del seu sincrotró Bessy 1 i fer-ne un
de nou. Els científics promotors van convèncer el govern d’a-
quell país que donés les peces del vell accelerador perquè es
poguessin reciclar en un sincrotró a l’Orient Mitjà. La 
UNESCO es va fer càrrec de la coordinació del projecte i
Jordània, el país triat per acollir-lo, de les despeses de cons-
trucció. Darrerament, el projecte s’ha vist afectat pels proble-
mes dels països membres: el 2010 dos científics de la delegació
iraniana van ser assassinats en condicions poc clares, la crisi va
dificultar els pagaments del Pakistan i la revolta a Egipte va
deixar en suspens la contribució d’aquest país. Tanmateix, la
UNESCO assegura que Israel, Iran, Jordània i l’Autoritat
Palestina segueixen compromesos amb el finançament del
projecte i confia que els altres països no es facin enrere. M
SESAME: 
un sincrotró per la pau
Quadern central, 57
© Michael Krumrey, ESRF
© M. Lak, P. Tafforeau, D. Néraudeau (ESRF-UMR CNRS), V. Perrichot (KU, Kansas) i A. Nel (MNHN, París)
Els sincrotrons han obert perspectives cada vegada més
noves per a la ciència. “El 98% de les estructures de proteïnes
es resolen en sincrotrons –explica Ferrer–. Fa dos decennis
es descobria l’estructura d’una proteïna cada any, mentre
que avui se n’obtenen mil en el mateix temps”. Entre les
grans fites dels sincrotrons, el director de la divisió experi-
mental d’ALBA destaca la seva contribució a l’estudi i la
comprensió de microxips i altres dispositius electrònics. 
Alguns dels descobriments més recents permeten fer-se
una idea de l’impacte científic d’aquestes infraestructures.
L’any 2005, al National Synchrotron Light Source (EUA), es
va visualitzar per primera vegada com penetra en els glò-
buls vermells la proteïna que obre aquestes cèl·lules als
paràsits de la malària. El 2007 l’equip del físic Uwe Bergman
va descobrir un antic manuscrit grec amagat en un llibre de
pregàries medieval, el Palimpsest d’Arquimedes, mitjançant la
llum de sincrotró de l’Stanford Linear Acceleration Center
(EUA). Un any més tard a l’ESFR es van fer observacions
que expliquen per què els castells de sorra s’aguanten tan
bé quan la sorra és mullada, mentre que el mateix material
rellisca quan és sec. Un dels descobriments més sorpre-
nents del sincrotró de Grenoble ha estat la primera imatge
d’un cervell fòssil: el 2009 es va aplicar la llum del sincrotró
al crani fossilitzat d’un parent llunyà dels taurons d’avui en
dia i es va poder visualitzar un cervell de fa 300 milions d’a-
nys, el fòssil d’aquest tipus més antic trobat fins ara.
“És difícil decidir quins són els sincrotrons més impor-
tants –afirma Salvador Ferrer–, però sens dubte el que pro-
dueix més ciència és l’ESRF”. Segons l’investigador, el
Berkeley Advanced Light Source (EUA) és el més avançat en
termes d’experiments de física, amb resultats importants
en nanotecnologia i nanomagnetisme, mentre que el Swiss
Light Source de Suïssa és un dels que més ha contribuït a
l’estudi de macromolècules.
“ALBA és un model de sincrotró òptim –sosté l’investiga-
dor–. Fer-ne un com l’ESRF, amb més de 800 metres de cir-
cumferència, hauria sigut massa car; però un de més petit en
magnitud i energia, com el Bessy 2 de Berlín, hauria produït
pocs raigs X”. La infraestructura de Cerdanyola té una mesura
mitjana que serveix pràcticament per a tot i unes característi-
ques semblants als sincrotrons d’última generació que s’han
fabricat a Austràlia, França, el Canadà i el Regne Unit. En els
seus 268 metres de circumferència els electrons donen
100.000 voltes cada microsegon. “Les partícules viatgen al
99,999999% de la velocitat de la llum amb una energia de 3
gigaelectró volts (GeV)”, explica Ramon Pascual. Els diversos
components de la màquina estan dissenyats en bona part per
permetre que els electrons assoleixin aquestes energies i
velocitats extremes: són necessaris 300 km de cables per pro-
porcionar connectivitat al laboratori.
La delicadesa dels dispositius requereix un disseny espe-
cial de l’edifici. Per garantir la seva estabilitat mecànica, la
base de la construcció és una llosa de formigó d’un metre de
gruix, que descansa sobre dos de grava. La conformació geo-
lògica del terreny, compost predominantment d’argila, afavo-
reix l’absorció de les vibracions, però té l’inconvenient que es
pot moure. Per això tota l’estructura disposa de pilars capa-
ços d’aïllar-la de les vibracions sísmiques. El subministra-
ment elèctric el garanteix una planta de cogeneració de gas,
fabricada especialment per al laboratori: en cas d’apagada, els
científics disposarien de més d’un quart d’hora d’autonomia
per parar les màquines amb seguretat. Finalment, la tempera-
tura interior es manté constantment a 23 graus. “És una
estructura tan aïllada que l’arquitecte ha introduït obertures
© Fabrice Coffrini / AFP / Getty Images
58, La ciutat i els reptes tecnològics
Quadern central, 59
al sostre perquè els usuaris puguin saber almenys si és de dia
o de nit!”, comenta Ramon Pascual.
Microscòpia de raigs X
Entre les set línies de llum construïdes, la més original és la
de microscòpia de raigs X, ja que n’hi ha molt poques d’a-
quest tipus al món. Amb el microscopi de tota la vida una
cèl·lula es veu com una massa borrosa. Però el sincrotró
obre la porta a radiografiar-ne l’interior i immortalitzar els
processos que hi tenen lloc. “Un microscopi òptic arriba
amb prou feines a distingir objectes d’alguns centenars de
nanòmetres, mentre que nosaltres podrem fotografiar
cèl·lules amb resolucions de 30 a 50 nanòmetres”, explica
Eva Pereiro, una de les responsables de la línia de microscò-
pia de raigs X d’ALBA. Per tenir una idea de les magnituds
cal pensar que per fer un metre calen mil milions de nanò-
metres. El microscopi electrònic pot arribar a resolucions
fins i tot més altes (5-10 nm), però per observar una cèl·lula
amb aquesta eina cal tallar-la en un centenar de mostres
molt fines. Amb el sistema de raigs X es pot treballar amb
una cèl·lula sencera congelada i fer radiografies dels orgànuls
i d’altres dels seus components. Si es congelen cèl·lules en
diversos moments d’un procés biològics pot visualitzar
una mena de pel·lícula. “Per exemple, es podria estudiar tot
el cicle de maduració d’un virus a dins d’una cèl·lula”, expli-
ca Pereiro.
Aquesta investigació és un exemple de les oportunitats
obertes per ALBA. Amb aquesta instal·lació, Espanya s’ha
dotat d’una eina present a la majoria dels països científica-
ment avançats, i Catalunya s’ha adjudicat una infraestructu-
ra amb un gran potencial d’atractiu en l’àrea euromediterrà-
nia i més enllà. Els resultats de l’aposta dependran d’un
creixement de la comunitat d’usuaris i de la capacitat d’esta-
blir enllaços amb el món industrial, com és el cas dels altres
sincrotrons. La contenció de la despesa pública associada a
la crisi ha deixat en suspens el desenvolupament previst,
però els investigadors es manifesten optimistes respecte als
primers passos d’ALBA. “Els científics que fan servir sincro-
trons a l’estranger han vingut a veure com treballem i els
d’aquí ens han estat pressionant perquè obríssim tan aviat
com fos possible. La gent té ganes que ALBA es posi en
marxa”, resum Josep Campmany.
Sinfonia per a 
sincrotró i orquestra
“No sé si quan sentiu la música veieu el sincrotró: la meva
obra no és descriptiva. Però el sincrotró va ser un excel·lent
pretext per fer una obra musical”: així explica el músic Joan
Guinjoan la seva experiència de contacte amb el món de la
ciència, que va resultar en l’obra Sincrotró-Alba. Tercera simfonia,
escrita per encàrrec de la Residència d’Investigadors del CSIC
i les dues administracions del consorci CELLS, i estrenada
l’any passat per la Orquestra Simfònica de Barcelona i
Nacional de Catalunya (OBC).
No és la primera vegada que el músic es relaciona amb un
tema científic: el 2003 va estrenar l’obra Verbum, genoma en
música. Guinjoan va fer diverses visites al sincrotró abans de
començar-hi a treballar. “No em vaig inspirar en les matemà-
tiques, perquè no sóc un científic, sinó en les imatges i en el
comportament dels electrons”, explica. En el primer dels tres
moviments s’acumulen uns processos acústics globals que
al·ludeixen als electrons que s’apropen a la velocitat de la
llum i emeten la radiació de sincrotró. En el segon moviment
la música “fa una visita a cada un dels set laboratoris”: en
cada visita, un instrument diferent de l’orquestra pren un
paper destacat. Finalment, el tercer moviment és “a l’estil
clàssic de rondó, amb ritmes afrocubans”, explica l’autor, que
pretén crear un ambient “eufòric” i “festiu” per a l’estrena del
nou dispositiu. “La interacció amb el món científic és una
experiència plenament satisfactòria –afirma Guinjoan–. De
fet, aquesta és la meva millor simfonia”.
M
M
Qüestió
de flops
Els reptes tecnològics
Quadern central, 61
El Ministeri de Ciència i Innovació va donar a conèixer el mes
d’octubre passat la llista dels primers vuit centres de recerca
científica de l’Estat espanyol guardonats amb la distinció
Severo Ochoa. Un d’aquests centres –de fet, el primer per
ordre alfabètic– era el Barcelona Supercomputing Center-
Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS). Les noves
distincions del Ministeri de Ciència pretenen incentivar eco-
nòmicament –quatre milions d’euros per a cada centre–, faci-
litar el treball i donar visibilitat i prestigi internacional als ins-
tituts i centres de recerca que acumulen més mèrits en inves-
tigació de màxim nivell i en innovació. Tot i que la llista de
centres Severo Ochoa és encara incompleta, a mitjà termini
aquesta iniciativa s’hauria de convertir en una mena de ràn-
quing de les institucions de l’Estat espanyol amb mèrits sufi-
cients per competir en el panorama internacional. 
La nota oficial del ministeri sobre els nous guardons resu-
mia les característiques del BSC-CNS com a centre que pro-
mou “l’excel·lència científica en ciències de la computació i
acull el superordinador MareNostrum, un dels més avançats
del món”; una definició correcta però més aviat escassa per a
un projecte que està liderant treballs científics i tecnològics
de primer nivell mundial. El BSC-CNS no és només la seu
d’un potent superordinador a disposició del conjunt de la
comunitat científica, ni treballa exclusivament en ciències de
la computació, sinó que, a més a més, aplega un important
equip de científics i disposa d’una cartera pròpia d’investiga-
cions en àrees com les ciències de la vida, les ciències de la
terra i aplicacions computacionals en ciència i enginyeria. El
BSC compta amb un total de 350 investigadors i experts en
computació, cent dels quals són estrangers. 
Un inici molt a prop de la tragèdia
La presentació pública del projecte de creació del Centre
Nacional de Supercomputació, l’any 2004, va quedar enfos-
quida per dues coincidències negatives. D’una banda, la con-
firmació que aquesta gran instal·lació científica s’ubicaria a
Barcelona la va fer José María Aznar el 10 de març del 2004, en
la recta final de la campanya a les eleccions generals del 14 de
març. D’altra banda, un dia després de la presentació van
tenir lloc a Madrid els tràgics atemptats recordats com l’11-M.
Aznar va presentar com a èxit propi la firma del conveni
entre el Govern central i l’empresa IBM per a l’adquisició del
superordinador que més tard seria batejat com a
MareNostrum. Defugint aquell episodi d’electoralisme,
Mateo Valero, catedràtic de la Universitat Politècnica de
Catalunya (UPC), recorda que l’octubre de 2003 va tenir conei-
xement que IBM volia construir un nou superordinador i que
volia que s’instal·lés en col·laboració amb algun centre espe-
cialitzat. En aquella època, un dels pocs centres de fora dels
Estats Units en què participava la multinacional informàtica
es trobava a Barcelona: era el CIRI, institut d’investigació
creat per la UPC a través del Centre Europeu de Paral·lelisme
de Barcelona (CEPBA) i l’IBM Research Institute. El director
del CIRI era precisament Mateo Valero, que va aconseguir
ràpidament el suport incondicional de la Generalitat i del
Govern central en el cas que IBM decidís facilitar la
instal·lació del nou superordinador a Barcelona.
“Al febrer de 2004, Francesc Subirada, gran impulsor del
centre i actual director associat, em va trucar d’IBM des dels
Estats Units i, després de demanar-me ‘sit down, sit down’, em
va deixar anar que la nova màquina era per a nosaltres”,
recorda Valero. Començava l’esprint d’una carrera d’obsta-
cles amb final feliç.
El primer obstacle a superar va ser que, des del punt de
vista burocràtic i polític, el projecte va quedar mig aparcat a
Madrid a causa del canvi de govern. Els tècnics, però, hi con-
tinuaven treballant i, a més, el maig d’aquell mateix any el
Govern de la Generalitat va recordar el seu interès pel projec-
te i va confirmar que havia proposat a l’Administració cen-
tral la gestió a mitges del superordinador que es volia cons-
truir al Campus Nord de la UPC. De fet, els pressupostos de
la Generalitat van incloure una partida de sis milions d’eu-
ros per adequar la capella, mentre que el Ministeri
d’Educació i Ciència havia d’aportar 12 milions per a la com-
pra del superordinador. En total, el pressupost per a la crea-
ció i el funcionament del BSC durant els quatre primers
Text Joaquim Elcacho Redactor de ciència i medi ambient d’El Punt-Avui
Fotos Pere Virgili
El Barcelona Supercomputing Center, gestor del
superordinador MareNostrum, es confirma
com una de les millors institucions científiques de l’Estat.
Ordinadors a 
la màxima potència
anys era de 42 milions d’euros, una quantitat relativament
modesta per a una iniciativa d’aquest abast. Solucionats els
primers problemes, el muntatge parcial del superordinador
es va iniciar la segona quinzena d’agost de 2004 a Madrid,
perquè la capella on està ubicat actualment no estava prepa-
rada. Tot i la instal·lació parcial, va ser quart en la classifica-
ció especialitzada internacional Top-500 de novembre de
2004. Uns mesos més tard, es va procedir al muntatge total
del MareNostrum a Torre Girona, i el juny de 2005 ocupava la
cinquena plaça en el rànquing mundial i la primera del con-
tinent europeu. La seva potència de càlcul era de 42,14 tera-
flops (és a dir, 42,14 bilions d’operacions per segon de rendi-
ment màxim teòric del sistema, o Rpeak).
Després de superar una nova llista d’entrebancs polítics i
burocràtics, el BSC-CNS va ser creat formalment a principis
del 2005 com a consorci integrat pel Govern central (actual-
ment a través del Ministeri de Ciència i Innovació), la
Generalitat (ara a través del Departament d’Economia i
Coneixement) i la UPC.
El 2006 es va completar la primera renovació dels compo-
nents del superordinador barceloní, fins a arribar als 10.240
processadors, amb una potència de càlcul de 94,21 teraflops,
i va tornar a ser cinquè del món. Els processadors del primer
MareNostrum es van distribuir entre els diferents nodes de
la Red Española de Supercomputación (RES).
Usat en més de dos mil projectes
Els superordinadors s’han convertit durant els últims anys en
instal·lacions científiques de primer nivell. En alguns casos es
fan servir per a treballs específics, com el càlcul de reaccions
atòmiques, mentre que altres equips, com el MareNostrum, es
posen a disposició de la comunitat científica per a càlculs en
camps molt diversos. El MareNostrum és un dels equips inte-
grats en la llista oficial de grans instal·lacions científiques de
l’Estat espanyol, i des de la seva entrada en funcionament ha
donat suport o ha estat utilitzat en més de dos mil projectes
de recerca en àrees de ciències de la vida, biomedicina, quími-
ca, ciències dels materials, física, enginyeria, ciències de la
terra, astronomia i recerca aeroespacial.
Els equips de científics del BSC-CNS i el superordinador
MareNostrum han treballat, per exemple, en l’estudi de les
interaccions de les proteïnes per millorar el disseny de
medicaments, a entendre com les propietats físiques de
l’ADN modulen la funció biològica de les molècules, a simu-
lar el funcionament del cor o en la cerca de regions similars
entre genomes diferents. En l’apartat de ciències de la terra i
de l’espai, el BSC ha ajudat a predir la qualitat de l’aire de la
península Ibèrica, a modelitzar l’emissió i el transport de
pols natural des del Sàhara cap al continent europeu, a estu-
diar l’impacte i les conseqüències del canvi climàtic a escala
europea i a simular la formació de l’univers. En altres camps
com l’aeronàutica o les ciències dels materials, alguns dels
treballs més destacats han estat l’estudi dels fluxos turbu-
lents que tenen lloc a les ales dels avions en vol i a l’interior
de les turbines, el disseny de nanofibres estructuralment
estables i l’estudi de la física dels plasmes confinats magnè-
ticament. Des de l’octubre passat, per exemple, el BSC-CNS
ha col·laborat amb l’Institut Geogràfic Nacional en la con-
62, La ciutat i els reptes tecnològics
fecció de models de dispersió de cendres volcàniques a l’illa
canària d’El Hierro. Amb el MareNostrum, els experts tenen
a la seva disposició pronòstics de vent i de caiguda de cen-
dres destinats a mitigar l’impacte d’una erupció explosiva.
El BSC-CNS manté acords de col·laboració amb organis-
mes i empreses com l’Agència Estatal de Meteorologia,
Airbus, IBM, SunMicrosystems i Nvidia. A més, destaquen els
projectes conjunts amb Microsoft, Repsol i Intel. La multina-
cional informàtica Microsoft va firmar l’abril del 2006 un
acord amb el BSC-CNS per a la investigació conjunta en el
camp de l’arquitectura dels computadors i dels llenguatges
de programació. El bon resultat dels dos primers anys de
col·laboració va facilitar la creació d’un centre conjunt de
recerca a Barcelona, un projecte que se centra en la investiga-
ció del disseny de microprocessadors i del programari per als
dispositius mòbils i els ordinadors personals del futur.
De forma paral·lela, després de quatre anys de col·labora-
ció a través del projecte Calidoscopi, al setembre del 2011 el
BSC-CNS i Repsol van presentar el Repsol-BSC Research
Center, un projecte que pretén aprofundir i enfortir la coo-
peració en la recerca de jaciments d’hidrocarburs. Els pri-
mers quatre anys de col·laboració en aquest camp han per-
mès posar en marxa una tecnologia que processa la infor-
mació que es capta en el subsòl quinze vegades més ràpid
que la resta d’empreses especialitzades en les prospeccions
petrolíferes, cosa que augmenta les possibilitats de trobar
jaciments d’hidrocarburs a milers de metres de fondària en
zones com el golf de Mèxic o la costa del Brasil. Durant l’ac-
te de presentació del nou centre conjunt de recerca, el direc-
tor de geofísica de Repsol, Francisco Ortigosa, va explicar
que des del 2007 la companyia ha pogut estalviar més de
cinquanta milions d’euros gràcies a la tecnologia desenvo-
lupada en col·laboració amb el BSC per saber on cal buscar
petroli i gas amb més probabilitat d’èxit.
El germà més potent del MareNostrum
La segona gran renovació del superordinador català hauria
d’haver portat el MareNostrum fins a una capacitat de càlcul
dels 400 teraflops a finals del 2010, però la situació econòmi-
ca va congelar el projecte. Per contra, al setembre del 2011 es
va fer realitat una alternativa diferent amb l’adquisició per
part del BSC d’un nou superordinador de la marca Bull.
L’equip està basat en nodes Bullx equipats amb processa-
dors Intel i GPUs Nvidia, amb un rendiment màxim de 186
teraflops (davant els 94,21 teraflops del MareNostrum).
A diferència del MareNostrum, la nova màquina del BSC-
CNS és de propòsit específic i, malgrat que no pot ser utilit-
zada de forma genèrica, ofereix un rendiment òptim per a
algunes aplicacions o programes. L’avantatge que presenta,
comparada amb processadors de propòsit general, és una
velocitat més gran i un menor consum energètic. Tot i que
la seva programació és més complexa, aquesta és una barre-
ra fàcilment superable pel BSC-CNS, atesa la seva experièn-
cia en models de programació. En aquest sentit, Mateo
Valero, director del BSC-CNS, comenta que actualment
aquest centre “disposa dels millors models de programació
del món; per tant, està en una situació excel·lent per facilitar
a determinades aplicacions l’ús òptim del nou sistema, i
afavorir així un increment substancial del seu rendiment”.
El nou equip ha estat instal·lat a les dependències del
Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica (CNAG), al Parc
Científic de Barcelona, on treballarà, per exemple, en l’anàli-
si de les dades de la seqüenciació de genomes de cèl·lules
cancerígenes. La màquina Bull, a més, serà destinada a la
recerca en models de programació, eines de desenvolupa-
ment i portabilitat d’aplicacions.
El director associat del BSC-CNS, Francesc Subirada,
comenta l’arribada del nou superordinador i en destaca que
“el model de programació i les eines del centre possibiliten
la utilització òptima dels recursos de supercomputació per
accelerar el rendiment d’aplicacions complexes i de gran
impacte social”, i posa com a exemples pràctics l’anàlisi del
genoma, imatges sísmiques o el disseny de nous materials.
En tot cas, el nou equip “no substitueix, sinó que comple-
menta, la capacitat i les utilitats del MareNostrum”, puntua-
litza Subirada. A més de ser utilitzat en projectes propis del
BSC, la nova màquina formarà part de la Xarxa Espanyola de
Supercomputació (RES) i permetrà als científics de tot
l’Estat accedir a més recursos de supercomputació mitjan-
çant l’actual comitè d’accés (organisme que assigna el
temps d’utilització dels superordinadors en funció de la
qualitat dels projectes científics presentats i la disponibili-
tat tècnica i horària de les màquines).
El nou sistema o clúster Bullx de Bull, operatiu al BSC-CNS
des del setembre, compta amb les tecnologies més avança-
des, com la xarxa InfiniBand QDR, discos d’estat sòlid i portes
de refrigeració per líquid, amb alt rendiment i baix consum
energètic. El director general de Bull España, Julio del Valle,
afirma que “l’aposta que ha fet per la nostra companyia i per
la nostra tecnologia una entitat tan reconeguda en el món de
En aquesta pàgina
i en l’obertura de
l’article: instal·lat a
la part central de
l’antiga capella de
Torre Girona, al
Campus Nord de la
UPC, el
MareNostrum
ofereix unes
atractives
perspectives
en què s’apleguen
el classicisme
i la modernitat.
“ El projecte MareIncognito prepara una nova
generació de superordinadors, mil vegades
més potents que l’actual MareNostrum”.
Quadern central, 63
la recerca, a escala europea i mundial, com és el BSC-CNS,
representa el millor aval per a l’estratègia llargament sostin-
guda per Bull”. Del Valle destaca que un dels objectius “és
situar la companyia i, amb aquesta, la tecnologia europea,
com a referència per a l’equipament dels sistemes d’alta com-
putació, i això basant-nos en la nostra capacitat d’innovació,
de desenvolupament i d’integració”.
Per aquest motiu, el responsable de Bull España va mos-
trar la seva satisfacció pel fet de “tenir diversos sistemes Bullx
–als quals ara se suma el del BSC-CNS– entre els més potents
del món, molts d’ells operatius en entitats europees dedica-
des a la recerca, fet que ajuda aquestes entitats en la tasca de
potenciar la competitivitat futura d’Europa. Des de Bull
creiem fermament en aquesta competitivitat, però també
considerem que tan sols podrà articular-se si fomentem entre
tots les nostres capacitats conjuntes de recerca, desenvolupa-
ment i innovació tecnològica, cosa en la qual el BSC-CNS és el
millor dels models a seguir”.
La incògnita de la màquina del futur
Al marge que es pugui confirmar la segona ampliació del
MareNostrum, el gran projecte del BSC porta el nom de
MareIncognito. Literalment, seguint la denominació dels
romans, si Mare nostrum es refereix al Mediterrani, el Mare
incognito és l’Atlàntic.
El projecte MareIncognito es va presentar oficialment el
març del 2007 i té com a objectiu principal definir les caracte-
rístiques i el disseny de la nova generació de superordina-
dors, que seran capaços d’assolir una potència de càlcul de
més de 100 petaflops, és a dir, superordinadors mil vegades
més potents que l’actual MareNostrum. El projecte tècnic
s’ha desenvolupat en principi en col·laboració amb IBM, la
qual cosa no implica que finalment el nou gran superordi-
nador que s’instal·li a Barcelona sigui d’aquesta companyia
informàtica.
El que sí que és clar és que totes les administracions
volen apostar pel MareIncognito i que aquest aparell d’altes
prestacions s’hauria d’instal·lar en el nou edifici del
Barcelona Supercomputing Center, que s’està construint a
prop de la Torre Girona. Tot i els problemes econòmics, un
dels factors clau que juguen a favor del nou equip és que
s’integraria com un dels nodes o elements del consorci
europeu de supercomputació Prace (Partnership for
Advanced Computing in Europe). Francesc Subirada desta-
ca, en aquest sentit, que “Europa ha entès que no es pot
avançar ni competir amb els Estats Units o la Xina anant per
separat; per això, el Prace hauria de permetre posar en
marxa a Europa, gairebé cada any, un superordinador de pri-
mera línia mundial”.
Prace estableix una nova forma de col·laboració i, a la
pràctica, qualsevol investigador europeu podrà demanar la
utilització del superordinador que consideri més adequat
per al seu treball. Els equips científics d’avaluació determi-
naran quins són els projectes que faran servir els nous
super ordinadors, sempre amb criteris de preferència per a
les iniciatives de més interès científic. Si un projecte català,
per exemple, aconsegueix el permís per treballar amb el
superordinador més potent d’Europa (en aquests moments,
el CEA francès), podrà fer-ho des de Barcelona a través de la
xarxa de comunicacions científiques d’alta capacitat Geant,
a la qual es troba connectat el BSC. Prace compta amb 21
socis europeus i preveu inicialment que s’instal·lin quatre
A dalt, investigadors
treballant en
terminals del
MareNostrum.
A la pàgina següent,
reconstrucció de la
superfície de la
Lluna sobre 128
monitors al Centre
de Supercomputació
Avançada de la
NASA, a Moffett
Field, Califòrnia. El
sistema, conegut
com Hyperwall-2,
permet visualitzar
ingents quantitats
de dades enviades
pels telescopis
amb l’ajuda
del superordinador
Columbia. .
64, La ciutat i els reptes tecnològics
nodes principals als centres GCS-Gauss Centre for
Supercomputing (Alemanya), Genci (Grand Equipement
National de Calcul Intensif, França), CINECA-Consorzio
Interuniversitario (Itàlia) i el Barcelona Supercomputing
Center-Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS).
Els quatre socis principals, Alemanya, França, Espanya i
Itàlia, ja s’han compromès a fer la inversió de cent milions
d’euros i construir els seus nous superordinadors. De fet, els
primers equips –els nodes d’Alemanya (l’IBM BlueGene/P-
JUGENE del Centre Gauss a Jülich) i el superordinador Curie
de França– ja estan en funcionament. El 2011 el projecte
Prace va anunciar la construcció a Alemanya d’un tercer
equip, denominat SuperMUC, que podria començar a treba-
llar a mitjan 2012 al Centre de Supercomputació de Leibniz.
Els dos nodes següents haurien de ser els del BSC-CNS i el
d’Itàlia, però les dates per a la seva construcció encara no
estan confirmades. La comunitat científica europea confia
que la crisi no faci perdre aquesta gran oportunitat.
Què és un superordinador?
Un superordinador (o supercomputador, de l’original en
anglès supercomputer) és un ordinador amb unes característi-
ques i prestacions especials, entre les quals destaquen la
seva gran velocitat, la capacitat de càlcul, l’enorme memòria
central i la xarxa d’alta velocitat que connecta els processa-
dors.
Mateo Valero, director del BSC-CNS, ajuda a entendre
aquest concepte amb un exemple molt directe: “A la
Universitat Politècnica de Catalunya, entre professors i
alumnes, tenim més de 20.000 ordinadors personals connec-
tats per internet; aquesta xarxa de CPU pot tenir una gran
potència de càlcul, fins i tot més que el MareNostrum, però
això no és un superordinador”.
“Un superordinador no es basa només en la potència de
càlcul, que es pot augmentar posant a treballar més proces-
sadors, sinó a aconseguir que molts processadors treballin
junts, que intercanviïn informació molt ràpidament; dins
d’un superordinador els processadors intercanvien informa-
ció a velocitats molt més ràpides que les que es poden acon-
seguir en la millor connexió d’internet del món”, detalla el
director del BSC-CNS.
Els primers ordinadors que podien lluir l’adjectiu de súper
els van dissenyar a partir dels anys seixanta del segle passat
experts com Seymour Cray, en aquells moments a l’empresa
Control Data Corporation (CDC). De fet, el CDC 6600, que es
va fabricar el 1964, és considerat de manera habitual el pri-
mer superordinador del món. Fent servir el sistema homo-
logat internacionalment per mesurar i comparar la potència
dels superordinadors (LINPACK Benchmarks), aquell primer
ordinador de grans prestacions tenia una potència de càlcul
(Rpeak, o rendiment màxim teòric del sistema) d’un mega-
flop (és a dir, un milió d’operacions per segon). Per tenir una
imatge clara del creixement en aquest camp de la informàti-
ca, cal destacar que el superordinador més potent del món a
l’estiu del 2011, el japonès Riken K, va arribar als 8,773 peta-
flops (8.773 bilions d’operacions per segon), que van aug-
mentar fins als 10,5 petaflops el novembre del mateix any. 
Les altes prestacions dels superordinadors els convertei-
xen en eines imprescindibles per a treballs que requereixen
gran capacitat de càlcul intensiu, com les investigacions i
les aplicacions pràctiques en camps com ara predicció
meteorològica i anàlisi del clima, física nuclear, sismologia,
Quadern central, 65
© Joe McNally / Getty Images
mecànica quàntica, simulació aeronàutica i aeroespacial,
cosmologia o biomedicina.
Una ràpida evolució
Com passa també en el món dels ordinadors domèstics o
personals (els PC), la velocitat de renovació i ampliació de
les capacitats dels superordinadors és espectacular. A finals
del 2003, quan es va anunciar la intenció de comprar el pri-
mer superordinador de l’Estat espanyol, la màquina que
oferia IBM –que més tard portaria el nom de MareNostrum–
tenia una capacitat de càlcul de 40 teraflops –menys de la
meitat que actualment– i podia convertir-se en la segona
més potent del món. El 2005 el superordinador barceloní va
ser superat per quatre màquines més potents i en un any va
caure per sota del número 10 en el rànquing mundial.
A finals del 2011, en l’última edició del rànquing Top-500,
la configuració actual i ja final del superordinador Riken K,
que compta amb 705.024 processadors, està molt per sobre
de la del xinès Tianhe 1A, de 4.701 teraflops (que un any
abans, el novembre de 2010, era el primer).
A més, mentre que la capacitat de càlcul de les màquines
noves augmenta, se’n redueixen el preu, les dimensions i el
consum d’energia, que en el cas dels superordinadors és
una despesa realment important. El nou superordinador
Bull del BSC-CNS, per exemple, té una potència de càlcul de
186 teraflops, mentre que el MareNostrum arriba als 94,21
teraflops. Tot i així, el nou equip consumeix set vegades
menys energia i ocupa tretze vegades menys espai. La nova
màquina del BSC-CNS ha costat 1,2 milions d’euros, és a dir,
deu vegades menys que el MareNostrum original.
El MareNostrum ha perdut posicions en el rànquing
mundial dels superordinadors més potents del món, però
sense cap mena de dubte continua sent un dels més fotogè-
nics. Instal·lat a la part central de l’antiga capella de Torre
Girona –dessacralitzada el 1920–, al Campus Nord de la UPC,
el MareNostrum ofereix unes atractives perspectives en què
s’apleguen el classicisme i la modernitat. 
Des de l’entrada en funcionament de la màquina, el 2004,
Catalunya havia liderat –pràcticament sense competència–
el rànquing estatal de superordinadors. Després de set anys
de lideratge, el juliol passat Catalunya va perdre per primera
vegada la primera posició estatal en superordinadors i es va
situar per darrere del Magerit, instal·lat a la Universitat
Politècnica de Madrid (UPM), segons les dades donades a
conèixer en la conferència internacional de supercomputació
celebrada a Seattle (Estats Units) i publicades a través del
rànquing del sector Top-500. Les xifres oficials indicaven que
el MareNostrum es mantenia en una capacitat de càlcul de
66, La ciutat i els reptes tecnològics
L’aragonès Mateo
Valero, director
del Barcelona
Supercomputing
Center, ha dirigit
els principals
centres de recerca i
gestió de xarxes
i superordinadors 
de Catalunya.
Quan Mateo Valero (Alfamén, Saragossa, 1952) encara no
havia fet els sis anys, la mestra va dir als seus pares que el seu
fill era bo en els estudis, insinuant que potser s’haurien de
preparar per fer possible que continués la seva formació en
escoles de fora del poble. El promotor i director del BSC-CNS
recorda: “Quan vaig sentir el que deia la mestra, vaig pensar
que m’havia caigut una maledicció a sobre, perquè m’agrada-
ven les matemàtiques, però no volia deixar la família i els
amics”.
El 1998, molts anys després que hagués de marxar de casa
per estudiar, Mateo Valero va ser nomenat fill predilecte
d’Alfamén, una distinció modesta però molt preuada per
aquest científic, amb una llista inacabable de guardons.
Possiblement, Valero només equipari el premi del seu poble
natal amb una altra de les seves grans passions –en aquest
cas al marge de la carrera científica–, el barcelonisme.
Mateo Valero va aconseguir el grau d’enginyer superior de
telecomunicació per l’ETSIT de Madrid el juny de 1974, i el de
doctor en telecomunicació per l’ETSET de Barcelona el març
del 1980. Ha estat professor convidat a l’Escola Pública
d’Enginyers d’Informàtica de Grenoble i a la Universitat de
Califòrnia a Los Angeles. És autor o coautor de més de 500 arti-
cles i publicacions en revistes especialitzades i ha participat en
l’organització de més de 300 congressos internacionals.
A més de la seva àmplia carrera acadèmica, Mateo Valero
ha dirigit els principals centres de recerca i gestió de xarxes i
superordinadors de Catalunya. Així doncs, va ser el promo-
tor i primer director del Centre Europeu de Paral·lelisme de
Barcelona (CEPBA) des del 1991 fins al 1995, i fins al 2000 va
dirigir el Centre de Computació i Comunicacions de
Catalunya. Entre el 2000 i el 2004 va ser director del CIRI, un
centre creat pel CEPBA i l’IBM Research Institute, des d’on
s’impulsaria la creació del Barcelona Supercomputing
Center i la instal·lació del superordinador MareNostrum.
El 1994 Mateo Valero va rebre el premi Narcís Monturiol
de la Generalitat de Catalunya, el 1997 va ser guardonat amb
la distinció Rei Jaume I que atorga la Generalitat valenciana
i el 2006 va rebre el premi estatal d’investigació Leonardo
Torres Quevedo del Ministeri de Ciència. La llista de reconei-
xements internacionals és igualment destacada: és doctor
honoris causa per les universitats de Chalmers (Suècia),
Belgrad (Sèrbia), Veracruz (Mèxic), Las Palmas de Gran
Canaria i Saragossa. El currículum oficial i la llista de publi-
cacions de Mateo Valero ocupen 119 folis.  J.E.
94,21 teraflops (bilions d’operacions per segon) i se situava
en la posició número 299 del rànquing mundial. Per contra,
el Magerit s’acabava de posar en marxa el mateix estiu del
2011 amb una potència de 103,49 teraflops, i va pujar fins a la
posició 229. El setembre del 2011 es va fer oficial que el BSC
estrenava nou superordinador i tornava a tenir el lideratge a
l’Estat espanyol. Les primeres proves van confirmar que la
nova màquina barcelonina germana del MareNostrum té un
rendiment màxim de 186 teraflops (bilions d’operacions per
segon). En relació amb la llista internacional Top-500, el nou
equip del BSC ocupava el novembre de 2001 la posició 114 a
escala mundial. 
Centres d’excel·lència científica
La recerca científica que es fa a Catalunya ha aconseguit un
important reconeixement institucional amb els guardons
Severo Ochoa que promou el Ministeri de Ciència i
Innovació i que s’atorguen a proposta d’un jurat internacio-
nal que inclou tres premis Nobel. Quatre dels vuit centres
inclosos en la primera llista del ministeri es troben a
Catalunya. Així doncs, en l’apartat de ciències físiques i
enginyeria, han estat guardonats el Barcelona
Supercomputing Center-Centre Nacional de
Supercomputació i l’Institut de Ciències Fotòniques, un
centre situat al Parc Mediterrani de la Tecnologia, a
Castelldefels, que treballa en recerca bàsica i aplicacions de
la llum en general i del làser en concret, i que acull 250
investigadors de 41 nacionalitats. En l’àmbit de ciències de
la vida i medicina, el jurat d’aquesta convocatòria competi-
tiva ha distingit l’Institut de Recerca Biomèdica de
Barcelona (IRBB), situat al Parc Científic de Barcelona, un
centre d’investigació especialitzat a treure el màxim profit
en els estudis i aplicacions clíniques en què es relaciona la
biologia, la química i la medicina. La primera i de moment
única distinció en l’àrea de ciències socials i humanitats ha
estat atorgada a Barcelona Graduate School of Economics,
un institut interuniversitari creat el 2006 per la Universitat
Pompeu Fabra i la Universitat de Barcelona.
També s’inclouen a la primera llista de centres Severo
Ochoa, l’Institut de Ciències Matemàtiques (ICMAT), situat
al Campus de Cantoblanco de la Universitat Autònoma de
Madrid; l’Institut d’Astrofísica de Canàries (IAC), amb seus
a Tenerife i La Palma i que aplega els telescopis de
l’Observatori Nord-Europeu (ENO); el Centre Nacional
d’Investigacions Oncològiques Carlos III (CNIO), i el Centre
Nacional d’Investigacions Cardiovasculars Carlos III
(CNIC), que té com a director general l’investigador català
Valentí Fuster. 
M
Quadern central, 67
Mateo Valero, promotor i director del BSC-CNS
M
Ciències
vitals
Els reptes tecnològics
Quadern central, 69
A Catalunya hi ha quinze hospitals on cada cop es fan més
assajos clínics. El seu paper és fonamental per a l’anomenat
bioclúster català. Cal sumar-hi un teixit que permet establir
sinergies: aquí també es troben les seus de 145 indústries far-
macèutiques –la meitat de tot el sector a Espanya–, i en la
darrera dècada s’hi han incorporat, juntament amb els nous
centres de recerca, empreses de biotecnologia –les anomena-
des biotec–, altres farmacèutiques d’arreu i els hospitals.
En l’àmbit de recerca en ciències de la vida, la BioRegió de
Catalunya compta amb 449 grups i 80 centres de recerca, 19
parcs científics i tecnològics, 12 universitats i 15 hospitals.
Entre els centres on més assajos clínics es fan hi ha
l’Hospital Clínic, l’Hospital de la Vall d’Hebron, l’Hospital del
Mar i l’Hospital de Sant Pau. Per exemple, l’any 2007
l’Hospital Clínic va iniciar 215 assajos clínics, dels quals 176
els va promoure la indústria farmacèutica i 11 van ser fruit de
la iniciativa d’investigadors del centre. En aquests casos, pas-
sades les primeres fases, el mateix hospital s’encarrega de
buscar un comprador o d’establir aliances amb les empreses
interessades, sovint amb la indústria tradicional i cada cop
més amb les noves biotec.
Esteve, Almirall, el grup Uriach o Ferrer representen la
indústria farmacèutica catalana més tradicional. Sorgida a
principis del segle passat de la iniciativa de metges i farma-
cèutics, van endegar la seva activitat amb alguna fórmula
magistral d’èxit. Han continuat la seva tasca, sobretot, distri-
buint i millorant productes, i a les darreres dècades han aug-
mentat la inversió en recerca i desenvolupament per posar a
punt nous productes. 
Esteve és un grup empresarial familiar fundat pel doctor
Antoni Esteve Subirana el 1929. Avui compta amb més de
2.600 col·laboradors i està present en més de 90 països. L’any
2008 va invertir 73 milions d’euros en recerca i desenvolupa-
ment; d’aquest total, el 65% el va destinar a projectes de risc,
és a dir, a nous compostos en fases incipients de recerca que
podrien acabar en no-res, i la resta a innovar en processos de
consecució de principis actius, en formulacions per a genè-
rics i a treure nous formats de medicaments ja existents.
L’oncologia i el sistema nerviós són les dues àrees de
recerca que més esforços concentren a Catalunya. Des de fa
cinc anys Esteve investiga per aconseguir nous analgèsics
per tractar el dolor crònic. Fins ara en aquest camp ha treba-
llat amb productes amb llicència. Els medicaments que hi ha
són opiacis, però la farmacèutica vol aconseguir noves
opcions, productes igual de potents però sense efectes
secundaris, com la dependència que es crea després d’un
temps de prendre el medicament. 
Les noves biotec
Als darrers cinc anys, l’R+D catalana també ha aconseguit con-
jugar l’experiència dels laboratoris de tota la vida amb el sorgi-
ment de les noves biotec, fruit del teixit empresarial que es
gesta a partir del coneixement generat pels investigadors de
les mateixes universitats o dels centres de recerca. 
En aquest sentit ha estat molt important el paper dels
parcs científics i tecnològics de Catalunya, on investigadors,
emprenedors i empreses fa més d’una dècada que establei-
xen sinergies i comparteixen recursos comuns com ara tec-
nologia, personal de suport o, fins i tot, els estabularis on es
guarden els animals de laboratori amb els quals es fan els
assajos triclínics. 
Precisament en aquests centres es comencen a fer molts
dels assajos preclínics, amb cultius in vitro i després en ani-
mals, assajos que són necessaris abans que els candidats a fàr-
mac es comencin a provar als hospitals amb malalts. Sovint la
fórmula consisteix que la biotec es fa càrrec del període preclí-
nic i, en fer el salt a l’hospital, es busquen aliances amb altres
farmacèutiques i fonts de finançament. Aquestes són necessà-
ries per assumir el cost de les fases clíniques, que és molt més
alt. El procés és llarg: cal passar per una primera fase en què es
Text Mònica L. Ferrado Periodista científica. Responsable de ciència del diari Ara
Fotos Pere Virgili
L’R+D catalana conjuga l’experiència dels laboratoris de
tota la vida amb l’empenta de les noves “biotec”, sorgides
a partir del coneixement que generen els investigadors de
les universitats i dels centres de recerca.
Unir esforços per aconseguir
nous medicaments
prova la seguretat del medicament amb uns quants malalts;
una segona fase, en què se n’avaluen els efectes, es detecten
efectes secundaris i es cerquen les dosis apropiades, entre
altres aspectes, i una última fase, amb molts malalts –sovint
milers–, durant la qual es recullen dades a més gran escala i
molt més representatives per poder arribar a concloure si el
medicament realment és eficaç i segur.
El Parc Científic de Barcelona (PCB), vinculat a la
Universitat de Barcelona, va ser el primer que va tenir una
bioincubadora. Advancell va ser una de les primeres spin off
dedicades al sector farmacèutic que s’hi va allotjar. Les seves
instal·lacions no han deixat d’augmentar, en metres i en per-
sonal. Va començar com una idea d’un grup d’investigadors,
i avui compta amb uns trenta treballadors i tres línies de
negoci, en què desenvolupen diferents tipus de projectes,
uns més arriscats i altres més segurs.
Una d’aquestes línies té com a objectiu testar i caracteritzar
molècules per encàrrec del sector farmacèutic i de cosmètica;
una segona línia se centra en la  millora de l’absorció de molè-
cules ja desenvolupades, i la tercera, més prometedora però
també més arriscada, en el desenvolupament de medica-
ments. Alguns dels seus productes ja es troben en la fase sego-
na, com Acandra, un tractament contra la leucèmia limfàtica
crònica de cèl·lules B que afecta més de 300.000 persones en
tot el món. El mercat al qual s’adreça aquest medicament té
una valoració d’uns 250 milions d’euros anuals. Des
d’Advancell també es busquen projectes desenvolupats per
altres entitats per invertir en les fases clíniques de recerca. 
Un altre exemple és la companyia biotecnològica AB-
Biotics, que es va fundar fa sis anys al si de la UAB. El juliol del
2010 es va convertir en la primera biotec catalana –i segona
espanyola– que sortia a borsa, fet que li ha permès doblar la
facturació anual, obtenir més ingressos i donar més notorietat
a la marca. L’activitat de l’empresa se centra en la investigació,
el desenvolupament i la distribució de solucions biotecnològi-
ques pròpies. AB-Biotics treballa ara mateix en un fàrmac per
combatre el càncer de pulmó, consistent en una teràpia que
actua sobre la membrana de la cèl·lula, la qual cosa millora l’e-
fectivitat del tractament i en redueix la toxicitat.
Entorn de la Universitat Pompeu Fabra i el Parc de Recerca
Biomèdica de Barcelona també s’han format dues biotec des-
tacades. A partir de la tasca d’investigadors del Centre de
Regulació Genòmica es va gestar qGenomics (Quantitative
Genomic Medicine Laboratories), una empresa de transfe-
rència de coneixement dedicada al desenvolupament i l’apli-
cació de productes i serveis derivats de la recerca en genòmi-
ca al sector sanitari. La segona és Chemotargets S.L., empre-
sa creada sota els auspicis de l’IMIM (Institut de Recerca
Hospital del Mar, centre adscrit a la Universitat Pompeu
Fabra i situat al Parc de Recerca Biomèdica), amb l’aspiració
d’esdevenir líder en els camps de la farmacologia computa-
cional. Chemotargets aplica la tecnologia desenvolupada en
la seva recerca al disseny informàtic de nous fàrmacs, a tra-
vés de col·laboracions amb altres empreses del sector quí-
mic, farmacèutic i biotecnològic.
Un altre fet destacable és que companyies internacionals
com Amgen –fundada a Califòrnia l’any 1980, i actualment
la primera biotecnològica independent del món– hagin
optat per establir les seves operacions espanyoles a
Barcelona. El 2010 aquesta companyia va dur a terme 85
estudis clínics, en solitari o com a col·laboradora, per als
quals es van reclutar més de 3.000 pacients. Catalunya va
participar en 77 d’aquests estudis, que van comportar una
inversió de gairebé 24,5 milions d’euros. Les dues fases ini-
cials van representar el 45% de la investigació clínica.
Una nova conjuntura: crisi i oportunitats
També, però, hi ha obstacles a superar per tots. La crisi ha
posat sobre la taula una realitat que podria fer que la indús-
tria optés per invertir menys en R+D i alentir el ritme al qual
havia anat creixent fins ara, amb la probable conseqüència
d’una reducció del nombre d’assajos clínics.
D’una banda cal tenir en compte la limitació de la despesa
de fàrmacs; un descens que, a Catalunya, l’any 2010 va ser
d’un 10,6%, segons xifres del Ministeri de Sanitat. A això cal
sumar-hi els efectes dels retards en els pagaments i la crei-
xent competència dels medicaments genèrics. En aquest
sentit, el 2012 es considera un punt d’inflexió crucial, ja que
durant aquest any vencen algunes de les patents sobre les
quals ha cavalcat el creixement de diverses grans farmacèuti-
ques, segons el darrer informe del Biocat. Astra Zeneca, Eli
Lilly, Forest, GlaxoSmithKline, Johnson&Johnson i Merck
tenen totes productes amb patents que expiren aquest any, i
que suposen facturacions anuals d’entre 1.000 i 3.000
milions de dòlars.
Un altre element a considerar és l’encariment progressiu
de la innovació biofarmacèutica, que deriva en el que s’ha
anomenat innovation gap. Mentre que la inversió en recerca de
nous medicaments s’ha multiplicat per quatre des de la dèca-
da dels noranta (el 2010 va ser de 49.400 milions, segons
l’Informe Burrill 2011), el nombre d’aprovacions de nous fàr-
macs per part de la Food and Drug Administration (FDA,
agència federal de promoció i protecció de la salut pública)
dels Estats Units s’ha reduït a la meitat (21 per a l’any 2010).
L’encariment de la innovació està impulsant el naixement de
nous models de negoci, en què les grans farmacèutiques
mantenen àmplies xarxes internacionals de col·laboració de
les quals es beneficien centres de recerca de màxim nivell i
amb empreses biotecnològiques que tinguin línies d’investi-
gació capdavanteres. Treure un medicament al mercat pot
costar entre 500 i 600 milions d’euros. Uns costos i uns riscos
(sempre es corre el risc que al final no funcioni) que resulten
difícils d’assumir si no s’uneixen esforços.
L’adequada connexió amb aquestes xarxes pot ser un ele-
ment clau en els propers anys per al desenvolupament del
bioclúster català, indica Biocat. Algunes farmacèutiques cata-
lanes ja es troben en aquesta dinàmica de crear aliances. Una
de les aliances dels darrers anys ha estat l’establerta entre
Esteve, Almirall i Palau Pharma, que va néixer el 2006 com
una spin off de la divisió d’R+D del grup Uriach. Juntes han
constituït Neogenius Pharma, una agrupació d’interès econò-
mic per investigar en l’àmbit de l’artrosi.
Entorn de la recerca per trobar vacunes s’han establert
interessants col·laboracions. Esteve participa en el projecte
70,  La ciutat i els reptes tecnològics
HIVACAT, engegat per la Fundació IrsiCaixa per aconseguir
un prototipus de vacuna per al VIH. Al capdavant del projec-
te hi ha els millors especialistes: Josep Maria Gatell, de
l’Hospital Clínic de Barcelona, i Bonaventura Clotet, del
Germans Trias i Pujol de Badalona.
Catalunya també investiga per trobar una vacuna contra
la tuberculosi. En aquest cas hi col·laboren la companyia bio-
farmacèutica Archivel Farma i l’Hospital Germans Trias i
Pujol, que hi treballen des de l’any 2000. La vacuna de Can
Ruti, que es podria comercialitzar el 2015, està elaborada a
partir d’un cep patogen del bacil tuberculós. Funciona en
part com a vacuna, induint immunitat, i en part com a agent
terapèutic, com si fos un antibiòtic, i redueix el tractament
de nou mesos a un. 
Altres noves figures per impulsar l’avenç dels assajos cen-
tren els seus esforços a trobar inversors que, sobretot, vulguin
arriscar en les fases més incipients de la recerca, quan encara
no és segur que allò acabi donant com a resultat un tracta-
ment aprovat per les pertinents agències de la salut.
L’any 2009 es va fundar Janus Developments, amb l’objec-
tiu de convertir-se en un pont entre el mercat i els projectes
desenvolupats en l’àmbit universitari. Actualment disposen
d’una àmplia cartera de projectes en marxa, com ara un trac-
tament de l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). El producte
és el resultat de deu anys de treball realitzat per investiga-
dors de la Universidad de Zaragoza i de la Universitat
Autònoma de Barcelona, que l’any 2010 van concedir a Janus
els drets exclusius de desenvolupament i explotació de la
patent. L’empresa ha articulat un consorci que ha mobilitzat
més recursos, ha ampliat la propietat industrial, ha definit
el camí regulador, ha treballat en la producció del principi
actiu i ha reforçat l’evidència científica. En total s’invertiran
en aquest projecte 1,5 milions d’euros al llarg de dos anys,
per tal de completar la fase preclínica necessària abans de
dur a terme els primers assajos.
El clúster català, en xifres
La BioRegió de Catalunya, el clúster català de la biotecnolo-
gia, la biomedicina i les tecnologies mèdiques, la integren
empreses, universitats, hospitals i centres de recerca. De les
481 empreses, 91 són biotecnològiques, 71 farmacèutiques,
106 de tecnologies mèdiques, 29 de química fina, 45 d’ali-
mentació i 9 de bioinformàtica.
Segons dades reproduïdes a l’Informe Biocat 2011, durant el
període 2007-2009 Catalunya comptava amb el 22% de les
empreses innovadores de l’Estat. L’any 2009, amb 3,5 milions
d’euros, concentrava el 19,82% de la despesa en innovació
(20,55% en l’àmbit de les biotec) (INE, 2009).
L’aportació de primeres matèries i específics de les empre-
ses catalanes al conjunt de la producció farmacèutica estatal
s’aproxima al 50%, i al 48% la seva participació pel que fa a
ocupació (Informe anual sobre la indústria a Catalunya: 2009).
El 25% de la recerca extramurs realitzada per la indústria far-
macèutica espanyola es va fer a Catalunya, amb un valor de 101
milions d’euros (Best 2011). Així mateix, les empreses farma-
cèutiques catalanes van invertir 381 milions d’euros en R+D el
2008, el 9,6% més que el 2007 (Informe anual sobre la indústria a
Catalunya: 2009), i el mercat farmacèutic català va créixer el 2009
al voltant del 3% respecte del 2008, la meitat que l’espanyol
(Informe anual sobre la indústria a Catalunya: 2009).
Amb prop de 270 empreses de tecnologies mèdiques,
Catalunya concentra el 50% de la facturació del sector. La
major part (92%) són pimes (Memoria 2009. Federación de
Empresas de Tecnología Sanitaria). El 32% del volum invertit
en capital risc es va fer aquí amb 151 operacions (Anuario Ascri
2011. Asociación Española de Entidades de Capital Riesgo).
Investigadors de
l’Hospital Germans
Trias i Pujol de
Badalona (a dalt)
participen en el
desenvolupament
d’una vacuna
contra la sida.
En l’obertura de
l’article, el Parc de
Recerca Biomèdica
de Barcelona.
M
Quadern central, 71
Revolució
“smart”
Els reptes tecnològics
© Albert Armengol
Quadern central, 73
El 17 d’octubre es van complir 25 anys del dia en què Joan
Antoni Samaranch va pronunciar la famosa frase: “À la ville
de... Barcelona”. El temps ja ens ha dit que aquells jocs del
92 van ser uns dels millors de la història i els beneficis són
inqüestionables. L’estiu passat la ciutat olímpica va viure
un altre moment clau: el 22 de juliol es va emportar des de
Londres el títol de capital de la telefonia del món i ho feia
ni més ni menys que fins al 2018.
S’acabava un procés de divuit mesos en què s’havia provat
de convèncer la GSMA (Associació GSM o del Sistema Global
de Comunicacions Mòbils, que representa els interessos dels
operadors de tot el món) perquè tornés a apostar per
Barcelona. Els competidors eren pesos pesants: París, Munic i
Milà. Finalment, la GSMA es va decantar per confiar de nou en
la capital de Catalunya per a la celebració del congrés de tele-
fonia mòbil més important del món, el Mobile World
Congress (MWC), i per convertir-la, paral·lelament, en la capi-
tal internacional de la telefonia (Mobile World Capital o
MWCapital) amb l’organització d’un seguit d’activitats i pro-
grames que en faran un laboratori tecnològic vivent al llarg
de sis anys, amb el consegüent benefici per a tots els ciuta-
dans de Barcelona i de Catalunya.
La bona feina efectuada durant els anys de celebració del
congrés al nostre país ha estat la clau del nomenament. Cal
recordar que la GSMA aplega gairebé 800 operadors i més
de 200 empreses d’un amplíssim ecosistema que comprèn
més de 220 països, i que inclou fabricants de telèfons,
empreses de programari, proveïdors d’equips, empreses
d’internet, mitjans de comunicació i organitzacions d’entre-
teniment. John Hoffman, conseller delegat de la GSMA, es
manifestava encantat de l’elecció. A parer seu, “Barcelona
ha sabut treure profit del capital que constitueixen la Fira,
les instal·lacions per a conferències, la xarxa de transports i
la infraestructura hotelera, juntament amb el suport que la
iniciativa pública i la privada han donat al sector de la
mobilitat. En aquesta ciutat es pot aconseguir que tothom
vagi en la mateixa direcció quan cal”.
Segons Sònia Recasens, segona tinenta d’alcalde
d’Economia, Empresa i Ocupació, “la capitalitat mundial de la
telefonia mòbil és una fita fonamental per al nou govern
municipal, perquè genera il·lusió i enllaça perfectament amb
els dos objectius primordials del consistori: l’economia i les
persones”. Recasens explica que “estem molt ben situats per
crear negoci i, a més, comptem amb la marca Barcelona i amb
una reconeguda qualitat de vida. Són valors importants per
encarar el gran projecte. No volem una transformació urba-
nística, sinó una transformació tecnològica, per crear liderat-
ge públic i privat”.
De la primera medalla al gran premi
Aquest no era, però, el primer cop que Barcelona guanyava
la partida. El 2006 ja havia aconseguit arrabassar el congrés
–abans es deia 3GSM– a Cannes, que l’havia acollit durant
dotze anys. El congrés continuarà sent l’esdeveniment prin-
cipal relacionat amb la capitalitat de la telefonia mòbil. Les
xifres de l’edició del 2011 parlen per si mateixes: en quatre
dies va atraure més de 60.000 assistents de 200 països, dels
quals 3.000 eren consellers delegats, o CEO, de companyies;
1.400 expositors hi ocupaven una superfície de prop de
60.000 metres quadrats, i 2.900 mitjans van transmetre a tot
el planeta el que estava passant a Barcelona. Les dades eco-
nòmiques tampoc no deixen indiferent: el congrés del 2011
va generar 275 milions d’euros i 6.100 contractes temporals,
i l’impacte econòmic global en la ciutat, des de la primera
edició de 2006, ha pujat a 1.500 milions d’euros.
Ser la capital de la telefonia mòbil no consisteix només a
celebrar un congrés anual, sinó que implica associar la
imatge de Barcelona al concepte de la telefonia. Ser la ciutat
de referència suposa una gran oportunitat en un moment
en què la indústria del sector està experimentant un fort
Text Mònica López Pérez Periodista. Directora del programa Eureka de ciència
i tecnologia a COM Ràdio
El MWC torna a omplir Barcelona amb milers de
professionals del sector. No només per això la ciutat és la
capital mundial del mòbil: durant sis anys els catalans
ajudaran a definir el futur de la tecnologia al planeta.
Telefonia mòbil: les noves
olimpíades de Barcelona
creixement. Com diu el director de Fira Barcelona, Agustí
Cordón, “a la capital de la telefonia mòbil promourem l’a-
costament de la gent a aquestes tecnologies a través del
suport a esdeveniments de moltes menes: concerts i altres
activitats musicals com el Sònar, torneigs de tennis, compe-
ticions de fórmula 1, festes de celebració dels èxits del
Barça, ofertes artístiques i culturals destacades com ara el
Festival de Cinema de Sitges...”
Així doncs, l’esdeveniment de la capitalitat aportarà a la
ciutat diferents espais i activitats que transformaran el
marc urbà durant els propers sis anys. Es crearà un espai per
acollir el Centre Mundial del Mòbil, s’organitzaran activitats
entorn del Festival Mundial del Mòbil i es generarà el con-
text necessari per a la creació de negoci i empreses relacio-
nades amb el món de les apps (aplicacions per al mòbil) a
través d’un centre de recerca propi.
El Centre Mundial del Mòbil, que estarà situat al cor de la
ciutat, probablement en un edifici que l’Ajuntament de
Barcelona té a la plaça de Catalunya, allotjarà una mena de
museu del mòbil amb exposicions permanents i temporals
de caràcter interactiu, que permetran conèixer les darreres
novetats del sector i els models de terminals més recents,
així com apreciar els efectes de les innovacions tecnològi-
ques sobre diferents formes d’expressió cultural. El centre
també acollirà un espai per a la celebració de conferències i
jornades, les oficines barcelonines de la GSMA (l’organització
té dues seus més a Atlanta i Londres) i un espai transparent
on es faran experiments tecnològics, una mena de laboratori
destinat a posar en marxa projectes socials i ciutadans amb
aplicacions mòbils. S’espera que el centre es converteixi en
un hub tecnològic de primer nivell, que faci d’incubadora
d’empreses desenvolupadores de solucions per a mòbils i, en
definitiva, que contribueixi a fer de Barcelona una ciutat
intel·ligent (smart city) del món mòbil.
Un altre dels grans projectes serà el Festival Mundial del
Mòbil, que inclourà activitats en els àmbits esportiu, musi-
cal, artístic, del cinema i dels videojocs. El festival participarà
en els grans esdeveniments ciutadans, i ho aprofitarà per
proposar a la població que comparteixi noves experiències a
través del mòbil, com ara comentar des d’un mateix espai les
curses de fórmula 1 o els partits del Camp Nou. Els especta-
dors podrien, per exemple, veure des dels seients de la grade-
ria la repetició dels gols gràcies als telèfons intel·ligents
(smartphones) dotats de tecnologia 4G. De fet, aquests grans
74, La ciutat i els reptes tecnològics
© 
Hu
lto
n 
Ar
ch
ive
 / 
Ge
tty
 Im
ag
es
esdeveniments esportius ja fa temps que posen de manifest
la necessitat de millorar les comunicacions perquè els espec-
tadors puguin interactuar durant les competicions. A més de
l’esport, la cultura també hi tindrà el seu paper: la Setmana
d’Estiu del Mòbil proposarà la participació en manifestacions
culturals com ara el festival Sònar.
El tercer eix del projecte MWCapital es relaciona amb la
indústria. El centre de recerca que es crearà com a laboratori
urbà, com a living lab, possibilitarà que les empreses que fan
aplicacions mòbils disposin d’un espai perfecte per a la
recerca i el desenvolupament; aplicacions que permetran,
per exemple, pagar la compra o sol·licitar una cita mèdica
amb el mòbil. Moltes companyies catalanes ja s’han posat a
la feina d’idear aplicacions i compten que podran provar-les
a Barcelona; però, a més, altres empreses han vingut de
molt lluny tan aviat com han conegut la notícia de la capita-
litat. És el cas de l’holandesa Service2Media –amb clients
com ara la CNN, Al Jazeera, LG o Sony Ericsson–, que s’ha
instal·lat a Vilanova i la Geltrú. Dedicada a la creació d’apli-
cacions per a telèfons intel·ligents, Service2Media invertirà
inicialment 10 milions de dòlars. El seu director de finances,
Richard Schreutelkamp, explica que “hem començat l’ex-
pansió internacional obrint delegacions a Dubai, el Regne
Unit, els EUA, Madrid i Vilanova. Des d’aquesta seu ens
volem obrir a l’Amèrica Llatina i al sud d’Europa. Un dels
nostres projectes permetrà la gestió de les factures amb els
telèfons intel·ligents”. Service2Media apareix al Magic
Quadrant de la consultora Gartner, en la categoria de desen-
volupadors de plataformes d’aplicacions per a consumidors,
on hi ha empreses del nivell de RIM (Blackberry) o HP.
Els beneficis d’unes olimpíades tecnològiques
L’arribada d’aquesta empresa a Vilanova no és casualitat. La
Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) hi té molt a veure,
ja que ofereix talent jove i motivació; però els ajuts que ofe-
reix l’Ajuntament, també. I és que la instal·lació d’aquestes
empreses tecnològiques i d’altres a Catalunya produirà un
gran benefici econòmic. La capitalitat mundial del mòbil
espera generar més de 300 milions d’euros només el primer
any. Les administracions i les empreses que participen en el
projecte ja han començat a fer-ho possible.
El Congrés dels Diputats va aprovar una llei que declara la
capitalitat barcelonina del mòbil com a “esdeveniment d’in-
terès públic excepcional”, cosa que comporta avantatges fis-
cals per a les empreses participants: un 35% de les contribu-
cions que facin a la Fundació Mobile World Capital. En el cas
que els donants a la fundació siguin particulars, la bonifica-
ció fiscal serà del 25% de les seves aportacions.
La fundació té inicialment un capital cent per cent
públic. Fins al 2018 està previst que entre la Generalitat de
Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, el Ministeri
d’Indústria, la GSMA i Fira de Barcelona aportin gairebé
cent milions d’euros al projecte, quantitat que es recupera-
ria amb els ingressos previstos.
Segons el director general de Telecomunicacions i
Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya,
Carles Flamerich, “la repercussió econòmica de la Mobile
World Capital encara està per veure. De moment només
tenim xifres relatives a l’esdeveniment central, el congrés,
que comporta uns ingressos anuals d’uns 270 milions d’eu-
ros, un volum de negoci de 1.850 milions d’euros i la creació
de 6.000 llocs de treball temporals a l’any. Però, a més, l’es-
deveniment suposa un reclam de primer ordre per a empre-
ses de tot el món, sobretot després de la declaració d’inte-
rès públic”.
Flamerich apunta que “la capitalitat mundial de la tecno-
logia mòbil ens ha de servir per assolir reptes que fins ara
ens semblaven inimaginables pel que fa a recerca, desenvo-
lupament i innovació en l’àmbit de la mobilitat. La designa-
ció de Barcelona impulsarà Catalunya com a pol d’atracció
d’empreses i de generació de noves companyies, beneficiarà
també els altres sectors econòmics i, en termes generals,
incidirà positivament en la competitivitat empresarial i en
la creació d’ocupació”.
Per la seva banda, Agustí Cordón, director de Fira de
Barcelona, espera que la inversió privada incrementi de
forma important el pressupost disponible per a la Fundació
Mobile World Capital, i anuncia que ja s’han establert con-
tactes amb empreses privades com ara la Seat, MediaPro o
el Futbol Club Barcelona perquè potenciïn l’ús de les noves
tecnologies en les activitats que organitzen.
Una nova marca: navegar a 100 Mb/s des del mòbil
Per a Kim Faura, director de Telefónica Catalunya, aconseguir
la capitalitat de la telefonia mòbil és com haver estat triats
per acollir “els jocs olímpics del món de les noves tecnolo-
gies”. Telefónica, la principal empresa impulsora de la candi-
datura, ja ha posat en marxa la tecnologia 4G, els serveis de
banda ampla de quarta generació. Aquest era un dels com-
promisos que es van prendre en la preparació de la candida-
tura, que suposa poder gaudir de la tecnologia clau per a la
consolidació definitiva de l’accés a internet des del mòbil. 
Ara com ara, Telefónica només es compromet a posar en
marxa el 4G –amb la tecnologia Long Term Evolution
(LTE)– a Barcelona i les àrees on hi hagi més demanda;
altres ciutats catalanes hauran d’esperar. El 4G ofereix als
A la pàgina anterior,
els precedents: un
telèfon portàtil per
a ús dels viatgers a
l’estació de tren de
Nàpols, l’any 1935, i
John F. Mitchell,
vicepresident de
Motorola, amb un
prototip de mòbil
urbà, l’any 1973.
A l’obertura de
l’article, el passeig
de Maria Cristina
durant el MWC de
2011.
“ La capitalitat mundial del mòbil, declarada
d’interès especial per llei, generarà més de
300 milions d’euros només el primer any”.
Quadern central, 75
© 
Be
ttm
an
n 
/ C
or
bi
s
usuaris una xarxa mòbil amb una velocitat de fins a 100
Mb/s de descàrrega i 50 de càrrega en llocs estratègics com
l’aeroport, el Camp Nou, la plaça de Catalunya, el recinte de
Fira de Barcelona i les oficines de Telefónica a la ciutat.
El servei s’oferirà en un primer moment a través de
mòdem i s’espera que aquest any ja es posaran a la venda
terminals intel·ligents que permetran connexions amb
velocitats de fins a 100 Mb/s. Telefónica el llançarà al preu
de 45 euros al mes, cosa que el posarà, si té prou qualitat, en
competència directa amb l’ADSL tradicional que ofereix la
mateixa companyia. La seva expansió dependrà de l’amplia-
ció progressiva de la cobertura, i això requerirà augmentar
el nombre d’antenes instal·lades.
D’altra banda, el gerent de l’Institut Municipal
d’Informàtica de l’Ajuntament de Barcelona, Manel Sanromà,
considera imprescindible que “la capital del mòbil sigui també
la capital de la mobilitat”. En aquest sentit va anunciar que ja
s’està creant un nou sistema d’antenes. Per a Sanromà, “és
bàsic que una ciutat com Barcelona disposi d’infraestructures
pròpies, serveis relacionats amb la mobilitat, projectes de
recerca i desenvolupament i una xarxa de wi-fi”.
Parlant amb alguns dels impulsors de la candidatura de
Barcelona com a capital mundial de la telefonia mòbil hem
comprovat que es repetien una sèrie de paraules i conceptes:
il·lusió, passió, capacitat d’anar tots a l’una (per sobre d’ins-
titucions, per sobre dels partits) i voluntat d’aprofitar l’esde-
veniment com a via per sortir de la crisi. Aquest esperit ens
sona: era l’ambient que es respirava a Barcelona abans del
1992. Ara només cal que la ciutat faci seu el projecte.
El Mobile World Congress 2012
Tal com recorda el director general de Fira Barcelona,
Agustí Cordón, “si primer no haguéssim aconseguit ser la
seu del Mobile World Congress, no hauríem pas obtingut
la capitalitat”.
El 2012 el congrés torna a tenir lloc al final de febrer, des
del 27 d’aquest mes fins a l’1 de març. Les principals empre-
ses de telefonia ja esperen que arribi la data per aterrar a
Barcelona i presentar les seves novetats. L’espai de Montjuïc
acollirà l’esdeveniment per darrer any, ja que a partir del
2013 se celebrarà al nou recinte de la Zona Franca, Fira Gran
Via, que és el més gran de tot Europa i un dels més nous de
tot el món. Un cop la fira es traslladi a Gran Via, l’espai de
Montjuïc es continuarà utilitzant per a diferents activitats
durant els dies del congrés i, a més, acollirà les empreses
anomenades del second ring, que realitzen activitats comer-
cials relacionades amb el sector de la telefonia mòbil.
Aquells que han tingut l’oportunitat de treure el nas en
alguna edició del congrés ja saben que durant quatre dies
Fira de Barcelona es transforma en una petita ciutat, una
torre de Babel de persones de diferents races i colors, la
major part de les quals, això sí, parlen en anglès. Des dels
© Vicente Zambrano
© Park Ji-Hwan / AFP / Getty Images
76, La ciutat i els reptes tecnològics
caps de les empreses líders del sector fins als venedors més
modestos, tots saben que disposen de quatre dies per ven-
dre, comprar i fer un nombre de contactes de negocis tan
gran como sigui possible. És per això que la Fira disposa de
diferents espais de reunions, tot i que, sovint, el millor net-
working es fa davant d’un cafè i una aigua: elements impres-
cindibles per sobreviure en uns dies en què es dorm poc i es
camina molt.
Abans que comenci cada edició ningú no s’imagina
quina serà la principal empremta que deixarà, quina serà
l’aportació innovadora que marcarà les tendències del mer-
cat. En l’edició de l’any passat un dels elements a destacar
va ser el mercat d’aplicacions per a telèfons intel·ligents.
Ignorem encara què quedarà com a més remarcable de l’edi-
ció del 2012, però sí que coneixem els ponents de les confe-
rències principals. No faltarà gairebé ningú: noms tan
importants com eBay, Electronic Arts, Google, Nokia i
Vodafone, HTC, Ericsson, Alcatel-Lucent, AT&T, Deutsche
Telekom o NTT Docomo hi portaran els seus màxims repre-
sentants, els seus consellers delegats o CEO.
Un dels noms que no apareix a la llista és òbviament el
d’Steve Jobs. Tot i que, si no s’hagués mort a la tardor pas-
sada, tampoc no hauria anat a l’MWC. Apple, que ha revolu-
cionat el mercat de la telefonia mòbil des de l’aparició de
l’iPhone –encara que a uns quants els costa acceptar-ho–
sempre ha estat la gran absent d’aquest esdeveniment. El
conseller delegat de l’empresa de la poma mai no va voler
participar al congrés, però d’alguna manera ja fa molts anys
que la companyia hi és present, sigui a través de l’ombra de
l’iPhone –les operadores cada any segueixen oferint-lo com
un dels seus productes estrella–, com encarnada en les apli-
cacions per a iPhone d’altres desenvolupadors.
En aquesta edició del 2012 hi ha de tot i per a tothom: ope-
radors mòbils, fabricants de telèfons, desenvolupadors d’a-
plicacions i empreses de comerç electrònic, de publicitat i de
màrqueting..., així com espais on parlar de la informàtica en
núvol (cloud computing), de les tecnologies de propera genera-
ció i de les aplicacions de tot tipus que es podran trobar de
nou a l’App Planet, que torna per tercer any consecutiu, des-
prés de l’èxit de les edicions anteriors. L’App Planet és un
espai on es poden explorar les múltiples dimensions del
mercat mòbil i conèixer les darreres tendències en aplica-
cions. Presenta oportunitats per a la comunitat de desenvo-
lupadors i els professionals mòbils, per als operadors i per
als fabricants d’equips i dispositius.
Xifres impressionants
Les xifres del congrés són impressionants. Només a les tas-
ques de muntatge i desmuntatge hi participen més de 600
empreses. El material del saló el transporten 1.100 camions
tràiler coordinats des del Sot del Migdia. Durant la celebra-
ció del congrés 1.500 persones treballen cada dia: el perso-
nal de neteja augmenta en 300 persones i es contracten 230
vigilants de seguretat i més de 600 hostesses.
Pel que fa a gastronomia i restauració, 200 cuiners i 500
cambrers ofereixen als visitants de tot el món 37 punts dife-
rents on poder menjar cuina internacional (italiana, xinesa,
japonesa, índia, etc.) i cuina saludable, un restaurant de
dues plantes que es munta especialment per al saló, amb
1.200 m2 de superfície, i diferents punts ambulants de venda
de frankfurts, sandvitxos, fruita natural i fideus amb te
xinès. En els quatre dies de congrés s’arriben a servir fins a
18.000 esmorzars i 20.000 dinars. 
Els participants del saló pendran 30.500 cafès, es beuran
13.000 ampolles d’aigua, 12.000 refrescos, 7.800 cerveses i
5.800 sucs de taronja naturals i es menjaran 28.500 entre-
pans i 1.500 racions de paella, per exemple.
Tot el material d’un sol ús utilitzat als locals de restaura-
ció és cent per cent reciclable o biodegradable.
Damunt d’aquestes
línies, un grup
d’assistents asiàtics
a la passada edició
del congrés es
prenen una estona
de descans.
A la pàgina anterior,
a dalt, un
congressista
examina un dels
estris de nova
generació
presentats el 2011.
A sota, una dona
usa el mòbil per
pagar la compra en
una botiga de Seül,
on els productes
apareixen marcats
amb els codis QR,
uns codis de barres
evolucionats.
Quadern central, 77
© Albert Armengol
M
El futur del
transport
Els reptes tecnològics
© Albert Armengol
Quadern central, 79
El transport consisteix en una transformació d’energia en
moviment que, amb l’ajuda de la informació, permet a les
persones i als objectes superar de forma eficient el temps i
la distància. L’eficiència, en sentit ampli i estacionari, aporta
una primera idea d’optimització i engloba la sostenibilitat.
Des de la perspectiva de la demanda, es prefereix parlar de
mobilitat i no de transport, que és un concepte que pren la
perspectiva de l’oferta.
La mobilitat sostenible tracta de garantir un llindar
mínim d’accessibilitat1 i de proveir-lo al cost social més petit
possible2 (per unitat de persona/km, que és la unitat de
transport). Aquest cost social depèn d’una gamma tecnolò-
gica d’oferta de transport (infraestructures, vehicles i siste-
mes de control), de patrons de comportament de la deman-
da i de la gestió conjunta del sistema, i no garanteix necessà-
riament una sostenibilitat en l’accepció habitual. En general,
sostenibilitat i velocitat són poc compatibles3 en els mitjans
de transport mecanitzats (de motor), excepte quan una alta
ocupació pot compensar els costos totals amb uns d’unitaris
delimitats (en euros per passatger i quilòmetre).
La sostenibilitat, la gestió del sistema de transport i les
tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) aplica-
des a la mobilitat (o ITS, sistemes de transport intel·ligents)
comparteixen alguns aspectes de millora del sistema, però
són conceptes diferents i complementaris. La mobilitat sos-
tenible pot, o no, incorporar TIC i elements de gestió. La
gestió del sistema de transport es refereix a la demanda
(augmentar l’ocupació dels vehicles, ampliar el teletreball,
descongestionar el trànsit en les hores punta, reduir el
nombre de vehicles per quilòmetre, etc.), però també a l’o-
ferta (coordinació semafòrica, control de rampes d’accés a
autopistes i rondes, etc.).
El paper de la tecnologia dins l’evolució del sistema de
mobilitat terrestre ha passat per etapes diferenciades: una
primera etapa estratègica centrada en les infraestructures
(enginyeria civil), una segona de tàctica relacionada amb els
vehicles i els senyals (enginyeria industrial) i una tercera
d’operativa vinculada amb les TIC (enginyeria de telecomu-
nicacions). Aquestes etapes de desenvolupament se super-
posen, però el pes de cada una és màxim de forma seqüen-
cial: a Catalunya ja ens trobem en la tercera, on preponderen
les TIC aplicades a la mobilitat. I és aquesta fase la que obre
el sector a la intervenció de les empreses catalanes, d’una
manera com mai abans no ens havíem imaginat.
Malgrat que les TIC són grans potenciadores de millores
en la gestió del transport, convé recordar la persistència dels
condicionants físics del temps i  la distància. És probable que
les TIC hagin millorat molts aspectes de gestió –documenta-
ció i expedició de bitllets, procediments, informació en línia i
fora de línia, etc.– i que fins i tot hagin permès reduir una
demanda potencial de transport gràcies a l’extensió progres-
siva de les videoconferències, del teletreball i de l’enviament
de documents digitals per teleprocés; però, mentre no sigui
prou alta la proporció de la demanda que no ha de vèncer el
temps i la distància, la resta estarà subjecta a condicionants
de funcionalitat. A qualsevol velocitat, l’energia és igual a la
massa per la velocitat al quadrat, i això condiciona el con-
sum energètic, el volum d’emissions, la seguretat viària, etc.
Cal arribar a un consens sobre l’objectiu de la gestió,
especialment en els àmbits urbà i metropolità, on confluei-
xen els diversos modes de transport en un espai públic
compartit amb altres serveis i funcions. Si l’objectiu és
millorar la seguretat viària, les velocitats per força hauran
de ser baixes; però si l’objectiu és –com ara mateix– mini-
mitzar les emissions, caldrà reduir el nombre de vehicles per
quilòmetre, especialment dels més contaminants, i perme-
tre que circulin sense aturades a velocitats més elevades.
A Barcelona, el Pacte per la Mobilitat de 1998 va saber dis-
senyar una taula de negociacions i de consens sobre l’assig-
nació de l’espai públic i la convivència entre els sistemes de
Text Francesc Robusté Catedràtic de transport de la UPC (BarcelonaTech) i
director del Centre d’Innovació del Transport
Si potenciem el triangle empreses-Administració-universitats
sense perdre mai de vista els usuaris i l’entorn, podrem
liderar un “model Barcelona” de mobilitat en una smart city
que constituiria un aparador internacional.
Mobilitat a les 
ciutats intel·ligents
mobilitat. El pacte encarna una voluntat de diàleg amb tots
els actors implicats, sense que es qüestioni la vocació de
mantenir-se en moviment. Els nous inputs procedents de la
sensorització de la ciutat, de les tècniques de l’internet dels
objectes i de la informació en temps real, si són canalitzats i
prioritzats per les administracions i si es produeix al voltant
seu una col·laboració entre l’empresa i la universitat, poden
afavorir el sorgiment d’un “model Barcelona” de mobilitat
intel·ligent.
A propòsit dels ITS –sistemes de transport intel·ligent–,
de vegades em pregunto si intel·ligència equival a disposar
de xips, telecomunicacions i satèl·lits, o més aviat consisteix
en l’ús adient de la informació i del poder de comunicació
que ens proporcionen les TIC. Per a mi, la intel·ligència resi-
deix en l’anàlisi i l’optimització del sistema, en la presa de
decisions sobre l’eficiència dels costos, i en la recerca, el des-
envolupament i la innovació aplicats a la mobilitat urbana.
El mateix rigor sobre l’optimització de costos que convé
aplicar a les infraestructures cal estendre’l als vehicles i al
desenvolupament de les TIC en l’àmbit de la mobilitat. Els
vehicles ja passen els filtres del mercat, però, pel que fa a les
TIC, cal que les administracions hi intervinguin de manera
proactiva per evitar inversions poc eficients.
Logística urbana
Durant una estada a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley,
l’any 1990, ja ens plantejàvem que calia considerar la provisió i
la gestió dels serveis d’una ciutat de forma global i sota uns
mateixos principis científics. La ciutat es veia com una unitat de
negoci que havia de proveir d’una carta de serveis els seus ciuta-
dans i residents, els visitants i les empreses, i que havia de ser
capaç de gestionar de forma adient la xarxa viària pública. Al
final de la dècada dels anys noranta ja es va començar a parlar
de les city logistics i, més recentment, de les smart cities.
La logística urbana engloba totes les operacions urbanes
que requereix una societat moderna i la gestió eficient de
les necessitats en matèria de mobilitat, tant de persones
com de mercaderies. Considera la ciutat com una unitat de
negoci, els serveis i les operacions de la qual són suscepti-
bles d’optimització. La ciutat com a concepte genèric ha d’in-
tegrar i tractar globalment la planificació i la gestió urbana,
de manera que totes les operacions i els serveis es considerin
en relació amb el conjunt i no amb les parts, i prestant una
atenció especial a la sostenibilitat del sistema.
La logística urbana4 tractaria problemes de localització, de
disseny de rutes, de previsió, de priorització d’actuacions o
appraisal, de benchmarking de qualitat, de política tarifària, etc.
Tots aquests problemes adquireixen el seu sentit ple en l’op-
timització en temps real. Per això cal sensors de baix cost
que detectin de manera automàtica les variables clau i els
incidents, i en trametin la informació a un centre de decisió
des del qual es traci la política de gestió més adient.
Les TIC tenen un paper fonamental en la detecció, la
transmissió i l’avaluació de la informació sobre les opera-
cions i els serveis de la ciutat, però encara cal desenvolupar
models de comportament causals que ens permetin estar
segurs sobre quines són les millors polítiques de gestió, un
cop que s’ha fixat una funció-objectiu. El concepte d’urbòtica
(format per la paraula llatina urbs i el sufix tic, d’automàtic),
que es va encunyar a la Viquipèdia, ha estat superat pel d’s-
mart cities o ciutats intel·ligents, un projecte estratègic liderat
per IBM. La inversió en aquests elements està prou delimita-
da i la tecnologia corresponent es troba prou a l’abast de
tothom, de manera que ofereixen excel·lents oportunitats a
les empreses catalanes interessades en la innovació. 
Una ciutat sensoritzada
Imaginem ara la mobilitat d’una ciutat sensoritzada on vehi-
cles i infraestructures parlen, on disposem d’informació en
temps real sobre els serveis, on podem gestionar la xarxa vià-
ria pública, on podem seguir el moviment per la ciutat dels
vehicles i les persones (de forma anònima, via telèfons
mòbils 3G amb bluetooth i GPS), on som capaços de predir el
comportament de la mobilitat en funció de condicionants
externs (meteorològics, operacions sortida i retorn de caps
de setmana i ponts, incidents), on podem reservar places
d’estacionament al carrer i als aparcaments, etc. Aquest és
l’escenari futur que es plantejava a l’Smart City Expo and
World Congress, organitzat recentment a Barcelona.
Serem més eficients i el sistema tindrà molta més fiabilitat
si som capaços de gestionar les fluctuacions del dia a dia. A
San Francisco ja es tarifa l’aparcament al carrer de forma dinà-
mica amb detectors de les places disponibles, completats amb
unes aplicacions de telefonia mòbil que hi guien els conduc-
tors. El lema de l’SF Park, el sistema d’aparcament de la ciutat
californiana, és “Circuit less, live more” [circula menys, viu més].
La tecnologia necessària és a l’abast d’empreses catalanes com
Urbiòtica o ParkHelp, que tenen sensors de prova instal·lats en
algunes ciutats. El sistema d’Urbiòtica l’ha desenvolupat a la
UPC el professor Ramon Pallàs, i consta d’un sensor magnètic
i d’un d’òptic: el primer, que detecta masses de metall, s’activa
quan l’òptic capta un decrement de llum.
La gestió de l’aparcament al carrer és només una de les
moltes innovacions que es veuran en aquest àmbit.
S’aplicarà una tarifació en funció de la distància al centre, l’o-
ferta de transport públic, l’època de l’any, l’ocupació i les
emissions del vehicle, la distància des de la plaça d’aparca-
ment fins a la porta, el flux de vehicles que busquin aparca-
ment, etc. Subministraments com l’enllumenat o la ventila-
ció també són susceptibles d’optimitzar-se si es fan modu-
lars i si els aparcaments poden acollir usos complementaris
com ara lliuraments del comerç electrònic, magatzem com-
partit per als comerços, petits tallers o els serveis relacionats
amb l’electrificació progressiva dels vehicles. 
També és tecnologia made in Barcelona la que s’aplica, als
túnels de Tabasa, en el sistema de descomptes tarifaris per alta
ocupació dels vehicles. Desenvolupada pel grup del professor
Josep Amat, director del Grup de Robòtica Intel·ligent i
Sistemes de la UPC, es basa en una càmera multifreqüència
que detecta el moviment dels ocupants.
Com a exemples actuals de mobilitat a les ciutats
intel·ligents podem esmentar en primer lloc el Bicing, el llo-
guer de bicicletes públiques de Barcelona, que inclou aspec-
tes de planificació i de gestió en temps real. El model s’ha
80, La ciutat i els reptes tecnològics
estès a moltes altres ciutats de Catalunya i de la resta de
l’Estat, i ha generat una tecnologia pròpia exportable.
Aviat veurem una reenginyeria del transport col·lectiu amb
autobús a Barcelona que permetrà definir als carrers de
l’Eixample una xarxa d’alta velocitat (en autobusos urbans,
alta velocitat és 15 km/h) i d’alta freqüència (intervals de pas de
tres minuts, com el metro). Els autobusos seran d’alta capaci-
tat, articulats o biarticulats, i tots estaran controlats per GPS a
través del servei d’ajuda a l’explotació de TMB. Algunes
implantacions que han preparat aquest canvi són les parades
dobles de l’avinguda Diagonal (que permeten guanyar temps
en carregar dos autobusos en paral·lel) i la coordinació sema-
fòrica per donar prioritat als autobusos al carrer Aribau, inno-
vacions que han estat, totes dues, desenvolupades al Centre
d’Innovació del Transport (CENIT).
La xarxa troncal d’autobusos exprés descrita abans caldrà
complementar-la amb serveis d’aportació com els autobusos
de barri, serveis convencionals i directes amb velocitats més
baixes i serveis sota comanda amb taxis col·lectius de set
places, ja admesos a Barcelona. Aquest transport sota
comanda (truquem o fem una sol·licitud per internet des del
PC o el telèfon intel·ligent, diem quan ens han de venir a
buscar, on volem anar i en quin termini de temps) pot incor-
porar moltes TIC si es gestiona de forma eficient, i amb ocu-
pacions significativament superiors a una persona.
Fa pocs anys que s’ha descobert que el trànsit segueix
patrons estables i predibles a escala de ciutat o de barri, inde-
pendentment dels orígens i les destinacions dels vehicles.
Aquest diagrama fonamental macroscòpic del trànsit a les ciutats
permetrà definir a priori el nivell de congestió que volem
tenir, canviarà la lògica de funcionament dels semàfors i
també la del programari de simulació del trànsit. Amb
aquest símil –primari però molt entenedor– dels carrers com
a dipòsits de vehicles en moviment, la ciutat es pot conside-
rar com una fàbrica de desplaçaments i els usuaris de la
mobilitat com a clients que compren mobilitat en funció del
seus comportaments i dels seus filtres de percepció.
L’electrificació del parc mòbil serà progressiva5, segura-
ment amb vehicles híbrids en el primer decenni. Les bicicle-
tes elèctriques entraran en competència amb les motos
urbanes en el transport porta a porta (suposant que en el
futur encara es permeti a bicis i motos aparcar gratuïtament
a prop de les destinacions), i com a mitjans que garanteixen
la duració dels trajectes al marge del grau de congestió del
trànsit. Amb aquests vehicles l’usuari estalvia temps i carbu-
rant, tot i que potser no és conscient de l’augment d’insegu-
retat que crearà la nova composició del parc mòbil.
Finalment, ens cal explotar més a fons el triangle empreses-
Administració-universitats. Proposem una aposta catalana per
la recerca, el desenvolupament i la innovació en mobilitat que
permeti un lideratge de les empreses catalanes, amb un ferm
compromís de l’Ajuntament de Barcelona per implementar
camps de proves que serveixin d’aparador internacional. Si
això es concreta, podrem comptar amb tota la implicació de la
UPC (BarcelonaTech), el MIT català.
Notes
1 L’accessibilitat (un dret) i no la mobilitat (un fenomen o plasmació d’un desig)
és l’objectiu de la política de transport.
2 Costos operatius directes i indirectes, temps de viatge i externalitats, com ara
afeccions al territori, al medi ambient i a la societat.
3 De fet, hi ha qui considera incompatible la mobilitat en modes mecanitzats i
la sostenibilitat en el transport, independentment de la velocitat.
4 “Nace la logística urbana”, ponència presentada al IV Congrés d’Enginyeria
del Transport de València. F. Robusté, J.M. Campos i D. Galván (2000). Actas
del IV Congreso de Ingeniería del Transporte, vol. 2, pàg. 683-691.
5 Malgrat les nefastes perspectives de penetració del sector descrites recent-
ment a La carrera del siglo per Pedro Nueno: els principals fabricants d’auto-
mòbils de l’Índia, la Xina i Alemanya auguren que no vendran més de l’1% de
la seva producció en forma de vehicles elèctrics en els pròxims deu anys.
Una graella de
sortida per a motos
en una cruïlla de la
Gran Via. Es preveu
que les bicicletes
elèctriques entraran
a poc a poc en
competència amb
les motos en el
transport porta a
porta. 
En la pàgina
d’obertura de
l’article, panells
d’informació sobre
la situació del
trànsit en temps
real a les Rondes.
Quadern central, 81
M
© Albert Armengol
Barcelona
Barcelona,
tot de sol i llambordes i cares,
un estiu ple d’imatges
i de flors.
Barcelona,
en el port un vaixell que s’amarra
el brunzir de les guitarres
i el meu cor.
Torno a veure
aquell carrer sota el cel de setembre,
torno a veure
el reixat de la seva finestra.
Dies massa curts,
el vent càlid fregant-nos els rostres
i l’amor
que ens llançava estels en passar.
Barcelona
el record de nits que palpiten
d’un estiu que m’encalça,
Barcelona.
Aquest matí
he tornat al carrer trist i plàcid,
el camí
m’ha portat fins al banc d’altre temps.
I de sobte,
ets aquí, guaita, ets tu, res més m’importa.
En endavant
anirem, els dos junts, vers la vida.
Barcelona,
dins el port, veig el vent que s’aixeca,
veig reviure el meu somni,
Barcelona.
Boris Vian.  Cançó de 1955.
Traducció: L’Apòstrof
Ciutat i poesia
© Christian Maury
OBSERVATORI
Observatori, 85
Pensar l’art
a Barcelona
La investigació estètica i la recerca artística són avui camps
del coneixement de creixent importància. Si mirem als cen-
tres mundials més avançats culturalment, la presència de
laboratoris, centres de creació i centres d’estudi teòrics
resulta imponent. I també es veu de seguida que la interre-
lació entre els múltiples sectors institucionals públics i pri-
vats, incloent-hi les universitats, és igualment un fet.
Conjuntament, constitueixen un important sector econò-
mic que, paradoxalment, des del punt de vista polític sol ser
molt crític amb l’ordre sociocultural. De què estic parlant?,
es preguntarà potser més d’un lector. Respondré amb certa
parsimònia.
El capitalisme postfordista contemporani –per emprar
una etiqueta avui tòpica–, complint amb una predicció del
vell Marx, ha convertit el coneixement en la principal força
productiva de l’economia i, per consegüent, en el motor del
canvi social. Ara que com a país estem immersos en la crisi
més seriosa des de la Guerra Civil, una de les idees que es
repeteix com un mantra és, precisament, la que apunta a la
importància de la producció de coneixement com a via per
sortir del marasme en què ens trobem, i en destaca les difi-
cultats a l’hora de concretar aquests bons propòsits entre
nosaltres, un país més donat al petit comerç i la festa major
que a les llums i la raó. Per sort per a nosaltres, aquestes
darreres s’entenen avui en un sentit molt més ampli que en
temps passats. 
Hi ha diferents classes de coneixement: les ciències bàsi-
ques o fonamentals en són una mena; les ciències aplicades
i les tecnologies en són una altra; algunes de les anomena-
des ciències socials constitueixen un altre gènere cognitiu;
les ciències humanes, un altre. N’hi ha més. Les arts i la filo-
sofia també són formes de coneixement cada cop més apre-
ciades i d’importància creixent. L’art i la filosofia, tanmateix,
no en són formes usuals. Són, quan s’esdevenen, i no sem-
pre s’esdevenen, formes radicals de pensament. El pensa-
ment de debò comença allí on s’acaba el coneixement, espe-
cialment el científic. Les ciències ens poden aclarir, per
exemple, quin és el nostre genoma, però no què hem de fer
si tenim al nostre abast canviar-lo; ens poden explicar que
les causes de molts dels nostres mals resulten de la super-
població, però no ens il·luminen sobre com corregir aquests
mals (sens dubte no ho fa l’economia, que s’ha demostrat
menys fonamentada que l’astrologia mil·lenària). Com a
pensament radical, l’art i la filosofia són laboratoris d’idees,
on s’assagen nous conceptes, valors i visions. Diguem-ho en
termes més clàssics: les arts i la filosofia són llocs privile-
giats del pensament com a imaginació productiva. 
No hi ha dubte que Barcelona, i el país del qual és cap i
casal, té una important trajectòria cultural en els darrers
cent anys i escaig. I que condicionada per la cultura espa-
nyola durant la major part dels temps moderns, o subordi-
nada a ella, la cultura catalana ha pogut manifestar-se com
una rica cultura estètica i artística. A Catalunya és ben pale-
sa l’existència d’una llarga i rica tradició artística, literària i
musical. Des de romàntics com Fortuny i modernistes com
Gaudí, Casas o Maragall, els noms de la cultura tenen un
notable pes específic. Només per referir-nos als darrers cin-
quanta anys podem esmentar Dalí, Miró, Tàpies, Amat,
Solano, Muntadas, Perejaume o Plensa; escriptors com Pla,
Rodoreda, Ferrater o Brossa; músics com Mompou,
Montsalvatge, Benguerel o Casablancas; arquitectes com
Sert, Correa, Bohigas, Bofill, Tusquets o Miralles. És una
notable collita.
Aquest és un país que produeix a una alçada considerable
per les seves escasses dimensions. Però hi ha alguna cosa
que no ha funcionat raonablement. Seria lògic que aquesta
important producció hagués estat acompanyada d’una refle-
xió teòrica i crítica del matex nivell. Tanmateix, aquesta pro-
ducció teòrica i crítica ha estat, amb alguna excepció, bastant
raquítica fins fa poc. Els motius són ben coneguts: la reflexió
estètica i la crítica d’art, literària i musical van ser pobres a
casa nostra perquè vam patir la manca d’una Il·lustració que
desenvolupés el pensament lliure i els espais d’opinió públi-
ca corresponents, i perquè, després de la Il·lustració, l’evolu-
ció política del país tampoc va afavorir el pensament, espe-
cialment durant la terrible època del franquisme. És ben cert
que, des dels anys seixanta, de mica en mica les coses han
anat canviant i que ara, potser, fins i tot es pot dir que hi ha
Paraula prèvia
Text Gerard Vilar Catedràtic d’estètica i teoria de les arts (UAB). Coordinador 
dels màsters Pensar l’art d’avui i Gramàtiques de l’art contemporani
Foto Pere Virgili
86, Paraula prèvia
un àmbit de reflexió i que va adquirint un pes específic
important. Els noms de filòsofs com Arnau Puig, Xavier
Rubert de Ventós, Eugenio Trías o Félix de Azúa destaquen
com una generació que ha construït unes certes bases per a
les generacions posteriors, així com els noms de crítics com
Victòria Combalia, Daniel Giralt Miracle, Anna M. Guasch,
Martí Peran, Manel Clot, Valentí Roma o Carles Guerra; tots
plegats sumen una massa crítica significativa en els àmbits
del pensament estètic i de la crítica de les arts.
D’altra banda, Catalunya i particularment la ciutat de
Barcelona són en l’actualitat un centre de creació i activitats
culturals de primer ordre, no sols en el context d’Espanya
sinó a escala internacional. En aquest marc cultural ampli hi
destaquen per dret propi les institucions relacionades amb
les arts contemporànies que gaudeixen d’una presència cen-
tral en la imatge pública i en el perfil identificador del país.
Institucions com la Fundació Miró, la Fundació Tàpies, el
MACBA, les fundacions de Catalunya Caixa i la Caixa, l’Arts
Santa Mònica, les fundacions privades com la Suñol o la Vila
Casas, els diversos espais expositius comarcals o locals que
hi ha arreu, etc., són el més visible de la cultura artística a
Catalunya, sense oblidar moltes altres institucions que fan
un gran servei de difusió i de suport de les activitats artísti-
ques. Aquestes institucions són importants com a centres
d’atracció del turisme, és clar, però també –i ho podrien ser
més en el futur– com a centres de producció cognitiva, cen-
tres de recerca sobre tota mena de qüestions i nusos d’una
àmplia xarxa de coneixement.
Els nostres artistes d’avui són importants productors de
coneixement, investigadors de les realitats ignorades i
inventors de formes de participació i de comunitat cognitiva
i afectiva. Francesc Abad, Antoni Muntadas, Ignasi Aballí,
Pedro G. Romero, Eulàlia Valldosera, Marcel·lí Antúnez o
Daniel G. Andújar són artistes potents dedicats a la recerca
en temes d’història, el cos, la política, el gènere, etc. Hem dit
que la creativitat i l’energia artístiques de Catalunya no han
anat mai prou acompanyades d’un grau correlatiu de pro-
ducció teòrica, llevat de casos excepcionals com Dalí o
Tàpies, que en alguns moments van ser grans teòrics i crí-
tics de la seva pròpia obra.
La crítica, la filosofia, la història i la sociologia dels fenò-
mens artístics i culturals necessiten un impuls per posar-se
a l’alçada de la realitat artística i cultural que s’acosta i en la
qual no estem mal posicionats. Tenim un art i uns centres
potents, però l’autoconsciència teòrica, el discurs sobre la
producció artística, ha d’anar molt més enllà. Tanmateix, les
coses estan en situació de canviar si ho fem bé.
Un primer element important per redreçar aquesta situa-
ció és que des de les institucions decisives s’aprecia clara-
ment l’abast de les transformacions que hi ha en marxa.
L’Arts Santa Mònica està fent els darrers anys una magnífica
feina d’acostament de les arts i les ciències, de la recerca
artística i la científica. El MACBA treu actualment una revista
teòrica –Índex– que defensa exemplarment la importància del
museu com a centre de producció teòrica i de recerca. Carles
Guerra, el nou conservador en cap, fins i tot defensa el caràc-
ter transicional de les exposicions avui dia, en el sentit que
són motius per a un debat, objectes productors d’una con-
versa, d’un diàleg discursiu amb una funció crítica. Aquesta
visió és correcta en la mesura que respon a la naturalesa de
l’art d’avui, quan les obres d’art necessiten anar acompanya-
des de les seves raons més que en qualsevol altre moment
del passat, fins al punt que són part d’un discurs. En qualse-
vol cas, per estar a l’altura dels temps cal difondre i consoli-
dar aquest punt de vista. Les dificultats comencen a l’hora
d’extreure les conseqüències pràctiques, per la qual cosa cal
enllaçar més estretament aquest món institucional amb les
universitats.
A les universitats estudien aquells que han de ser els
espectadors, el públic i les audiències de l’art contemporani.
Per tant, una atenció estreta a aquests públics i contrapú-
blics ha de ser part imprescindible de la política dels centres
d’art, i no com a mera política educativa diferent de la políti-
ca expositiva, sinó com a part central d’aquesta darrera.
D’altra banda, la universitat de mica en mica ha deixat d’es-
tar d’esquena a la societat, i en el nostre país és i seguirà
sent la primera productora de coneixement. També en el
camp de la recerca artística. Com dèiem abans, la nòmina
d’investigadors no és gaire gran, però té un gran potencial
amb els joves que pugen. Hi ha màsters d’estudis avançats i
de recerca vinculats als centres de la ciutat que estan desen-
volupant un treball sòlid des de fa anys i que aconsegueixen
atraure un important nombre d’estudiants estrangers que
vénen a viure a Barcelona un o dos anys –en la majoria dels
casos– per formar-se en teoria de l’art contemporani.
Aquesta línia de treball s’ha de potenciar i consolidar. I
s’hauria d’ampliar als estudis de doctorat, malgrat totes les
travetes que ens posen una legislació central burocràtica i la
curta visió dels polítics de fora i de dins de la universitat. A
més, hi ha molts camps fronterers amb les arts, com el dis-
seny, la moda o la cuina, que tenen un gran potencial, com
ha demostrat el curs Feeding Thought realitzat a la Pedrera
aquesta temporada passada.
En definitiva, es donen les condicions perquè Barcelona
es converteixi en un centre internacional de recerca estètica
i artística, un lloc de referència on pensar l’art. De tots ple-
gats dependrà que fem créixer els arbrets fins a crear una
xarxa boscosa potenciadora de sinergies o que anem tirant
com fins ara. Per aconseguir-ho no es necessiten diners,
sinó pensar de manera dialògica i productiva.
Una obra de Jaume
Plensa al Jardí de les
Escultures de la
Fundació Miró:
Dell’arte, una
evocació de l’Infern
de Dant en una tapa
de claveguera que
reclou els viciosos
del món artístic:
lussuriosi, iracondi,
falsificatori, violenti,
maliardi, ladri,
traditori, avari,
ruffiani, adulatori
dell’arte.
M
El espacio público 
como ideología
Manuel Delgado
Editorial Los Libros de la Catarata
Madrid, 2011
120 pàgines
Coneixíem Delgado com a antropòleg
dels carrers, tertulià ocasional dels
media i professor d’una ciència crítica de
la societat, prodigada entre aules uni-
versitàries i cases ocupades, a on arriba-
va en la seva inefable bicicleta. Des d’a-
vui aquesta icona entranyable i d’as-
pecte bonàs deixa pas a un signe gens
complaent: el d’una crítica duríssima i
indefugible al discurs polític, no sola-
ment dels qui dominen i gestionen
l’espai públic, sinó –i àdhuc sobretot–
dels qui es resisteixen a aquest domini
muntant la seva tenda a la plaça.
I és que l’onada inaudita d’indigna-
ció i força política que ha emergit en
tantes ciutats espanyoles atorga a l’as-
saig de Delgado (i en especial al seu
capítol segon, que esdevé el cor del lli-
bre: “Las trampas de la negociación”)
una dimensió imprevista, que desafia la
consistència de les seves tesis i les deixa
en un lloc tan seriós i ineludible –repe-
teixo– com ambigu (hem vist l’autor
una mica torbat sobre això davant algu-
na assemblea d’acampats).
Així doncs, la realitat converteix un
text de gènere sociològic, un xic acade-
micista, en l’expressió vívida tot i que
controvertida del seu esdeveniment
actual. Ningú, ni autor ni lectors, no
escull aquesta actualitat, les circums-
tàncies que condicionen la trobada
amb un llibre i que poden arribar a
desbordar-lo, com en aquest cas. Sigui
com sigui, ens sembla un fet afortu-
nat, i amb aquesta disposició entrem
en el seu nucli.
Delgado alerta del perill que el
moviment que sacseja la societat
quedi atrapat en una confusió ideolò-
gica, la qual anomena “ciutadanisme”.
En efecte, el ressort de l’acció –ocupar
les places, manifestar-se davant del
Parlament, convocar assemblees al
carrer– no es troba en subjectes que
assumeixen la seva condició d’actors
en una estructura social objectiva. No
és un moviment d’obrers, o d’aturats,
o de pobres. Al contrari: remet a la
capacitat que tenen els subjectes per
interactuar més enllà de qualsevol
reconeixement o identificació social,
al marge d’estructures de sentit prece-
dents. Un moviment, doncs, “d’indivi-
dus conscients i motivats, sense arrels
estructurals, desvinculats de les insti-
tucions, que renuncien o reneguen de
qualsevol cosa que s’assembli a un
emmarcament organitzatiu o doctri-
nal”, i que, tanmateix, interactuen
“com a elements primaris d’unions
volàtils però potents, basades en una
barreja efervescent d’emoció, impa-
ciència i convicció”.
Som, doncs, davant l’espai d’una
intersubjectivitat universal i anònima;
un flux compost per tots, per ningú,
per qualsevol; un lloc polític, en fi, del
qual sembla que s’esborren les mar-
ques i els límits socials. Ara bé, quin
lloc estem descrivint sinó justament el
de la pura ciutadania? Quin àmbit és
aquest sinó el de l’espai públic? Sens
dubte, una ciutadania i un espai públic
sostrets al principi –cada vegada més
patètic, més indigne– de la representa-
ció, amb el seu sistema de partits, les
seves empreses de comunicació, etc.
Però que, per això mateix, eliminada
tota aquesta impostura, recupera i
reviu la seva institució genuïna, i pot-
ser única: l’assemblea. És per això que
el moviment pren cos en “la institu-
cionalització de l’assemblea com a ins-
trument per antonomàsia per als
acords entre individus que no accep-
ten ser representats per res ni per
ningú”. Una forma radical de parla-
mentarisme que “es conforma com a
òrgan inorgànic, els components del
qual passen el temps discutint entre
ells, però que tenen greus dificultats a
l’hora de discutir o negociar amb qual-
sevol instància exterior, perquè en rea-
litat no tenen res a oferir que no sigui
la seva autenticitat comunitària, més
intralocutora que interlocutora”. 
L’activitat assembleària es redueix,
per tant, a la generació de “petites o
grans bombolles de lucidesa i impa-
ciència col·lectives, que actuen com a
espasmes en relació amb i contra
determinades circumstàncies conside-
rades inacceptables”. Onades, al capda-
vall, que s’apropien de l’espai urbà
mitjançant accions espectaculars i cre-
atives, subjectes només a mecanismes
de coordinació que es desactiven “fins
a la pròxima oportunitat en què noves
coordenades i afers les tornin a gene-
rar gairebé des del no-res”. Cada opor-
tunitat mobilitzadora “instaura així
una veritat comunicacional intensa-
ment viscuda, en la qual les relacions
de producció, les dependències fami-
liars o les institucions oficials de
l’Estat s’han esvaït”.
Ara bé, Delgado afirma que sem-
blant espai polític no és un fet que “es
dóna”, no constitueix de cap manera
l’esdeveniment que pretén ser. Al con-
trari, prové i depèn d’una operació ide-
ològica molt concreta: denegar les
estructures socials d’identificació que
sostenen els subjectes en la realitat;
silenciar la veritat que els constitueix
per tal com els assigna llocs socials no
“L’anonimat
apareix
com l’habilitat
social de la
classe mitjana.
La que mossega
l’ham del
ciutadanisme;
la que cau en el
somni d’un
espai públic
assembleari”.
OBS ZONA D’OBRES
Observatori, 87
88, Zona d’obres
diferents, sinó desiguals; esborrar, en
definitiva, les marques que limiten
sempre i objectivament el camp de les
nostres relacions (“qui som, com hem
arribat fins aquí, on volem anar a
parar”).
Precisament, qui no
aconsegueix –perquè no sap o no pot–
consumar aquesta operació deixa al
descobert tot el que hi ha d’artifici, de
constructe, d’ideologia, en l’espai polí-
tic de l’anonimat. Enregistrat per una
marca social indeleble –un estigma–,
el subjecte resulta llavors massa gros,
o ignorant, o addicte; massa desigual,
en suma, per participar del joc. La seva
intervenció –si no la seva mera presèn-
cia– trenca l’encís de l’assemblea: no
té cap interès. Perquè, què ens agrada
d’aquest espai sinó la presència en ell
de gent inclassificable? I què significa
això, sinó gent “que domina els
modals i l’aspecte de la classe mitja-
na”, és a dir, de subjectes als quals l’es-
tructura social no marginalitza, no
estigmatitza, no confina? En efecte,
només ells poden “negociar cada tro-
bada sense que una identitat real o
atribuïda aparegui com a motiu d’aler-
ta o incomoditat entre els interlocu-
tors”; només ells poden “practicar una
certa promiscuïtat entre mons socials
contigus o interseccionats”.
L’anonimat apareix així com l’habilitat
social de la classe mitjana. La que mos-
sega l’ham del ciutadanisme; la que
cau en el somni d’un espai públic
assembleari.
Delgado persegueix, en anàlisis bri-
llants, d’una altura conceptual i estilís-
tica extraordinària, l’origen d’aquesta
trampa ideològica. D’on ha sortit tal
idea de l’espai públic, de la relació
intersubjectiva, de l’esdeveniment
polític? En primer lloc, de l’anàlisi dels
actes socials en termes d’interacció
simbòlica, situació, acció comunicati-
va, etc. Tot un treball de conceptualit-
zació assumit per la sociologia i la lin-
güística, però que ha anat calant el
pensament crític en totes les seves for-
mes. El que és decisiu és atribuir als
subjectes de discurs la capacitat de
generar cooperativament situacions i
realitats inèdites, el sentit i possibili-
tats de les quals obren i gestionen de
manera autònoma. Deslligats de l’es-
tructura social, els subjectes interac-
tuen “com a éssers que han pogut acce-
dir a un grau zero d’identitat, des del
qual es fan presents en cada circums-
tància com a nounats a ella”. Les situa-
cions i esdeveniments es converteixen,
així, en “l’avatar irrepetible” en el qual
éssers singulars generen entre si mons
igualment singulars.
Carregar de valor polític aquest
camp de categories, sentir en l’ecume-
ne del llenguatge la potència del que
podem plegats, és el que indueix la
il·lusió d’una realitat sotmesa a la deli-
beració de l’àgora. Allò que Marx va
anomenar “el somni de la política”, en
relació amb l’estremidora experiència
jacobina.
Ara bé, encara ens queda per retro-
cedir una passa, potser la més difícil. I
és que per transformar la plaça en una
àgora, per reconèixer en la ciutat l’esce-
nari polític de l’home anònim, cal con-
vertir abans el territori urbà –un camp
de marques evidents, de zones socials
assenyalades– en un veritable “espai
públic”, del qual desapareguin les fron-
teres de la desigualtat. Aquesta prèvia i
violentíssima operació ideològica és la
que escomet el poder urbanístic,
entestat que l’espai urbà –la plaça de
Catalunya, sense anar gaire lluny–
sigui la realització física de “la societat
civil”, l’expressió material d’un espai
públic format ja només per individus
privats. El ciutadanisme contreu així,
com en general el moviment dels
indignats, un deute de sentit amb la
burgesia realment difícil de manejar.
Delgado emprèn, però, la seva elabora-
ció amb la mateixa valentia i el mateix
discurs rigorós i punyent amb que
sosté en general tot aquest assaig,
polèmic i imprescindible. 
Wenceslao Galán
Caligrafía de los sueños
Juan Marsé
Editorial Lumen
Barcelona, 2011
436 pàgines
Qualsevol lector de Marsé (o sigui,
qualsevol lector) sap que les seves
novel·les no són mai avorrides, poques
vegades s’encallen empantanades ni
tampoc incompleixen la seva llei bàsi-
ca: o la novel·la  enganxa el lector o, de
novel·la, no en té res. Així doncs, és
natural que aquesta novel·la expliqui
una història que comença per on li
dóna la gana i que acaba literàriament
on convé a la novel·la: acaba en un
esclat de veritat moral apresa amb llà-
grimes secretes i comença en una can-
tonada inversemblant i fantasmagòri-
ca que adquirirà el seu sentit en el
vivaç desplegament de la resta de
peces, els capítols i les històries que
conté el relat. 
Perquè una mica –i fins i tot molt–
de Marsé té el “noi de la Berta” (que
era el nom de la mare de Marsé i és el
nom de la seva filla) i la seva manera
tan rara d’explicar aventis: “Secrets
nexes, insidiosos i perdurables, llas-
ten persistentment tots els seus relats
amb fets massa enquistats en la reali-
tat, sempre inoportuns i extravagants,
“Una història
d’aprenentatge
sobre el deure
moral i la
integritat,
sobre les
conseqüències
de la conducta
i de la culpa,
sobre el que
està bé i el
que està
malament”.
Observatori, 89
sense la menor lògica aventurera, ges-
tes farcides de caps per lligar i de per-
sonatges que finalment esdevenen
fantasmals. Com més reals i recognos-
cibles, més rars i espectrals”. Aquesta
no és pas una mala definició dels
mecanismes d’un realisme transcen-
dit de veritat moral, d’una veritat
moral que no s’esmussa amb el realis-
me, sinó que l’estètica realista la dota
de sentit transcendent, tant en aques-
ta novel·la com en d’altres.
Transcendent aquí no vol dir més
enllà de la mort: vol dir destil·lació
ètica i reflexiva de l’experiència dels
personatges, de l’experiència de fer-se
adult, que és el que a mi em sembla
que centra de debò aquesta novel·la i
potser li injecta un grau d’introspec-
ció autobiogràfica que altres obres de
l’autor no han tingut. 
L’aprenentatge té una natura tan
radical com el sentit de les pautes que
aprèn el noi en els seus primers pas-
sos com a aprenent de músic, quan el
professor Emery, que es pensava que
“ser bo amb el piano exigia ser millor
persona”, li asserenava les mans al
teclat i el noi intuïa “un magisteri que
anava més enllà de les rudimentàries
lliçons de solfeig i piano, una determi-
nada forma d’entendre i assumir tot el
que li passava”, fins que un dia “va
percebre de sobte l’aroma d’una nova
i estranya disciplina que estava ben
disposat a abraçar en el futur”, com si
de debò les mans sobre el teclat ten-
dissin “misteriosament, un dia rere
l’altre, a convertir-se en petits precep-
tes de moralitat”. Tanmateix, serà la
vocació de l’escriptura i la lectura el
que determinarà aquest futur incert
del noi, no la música, i Marsé mateix,
fora de la novel·la, ha explicat el paper
crucial que va tenir el descobriment
de Hemingway: “Una tarda havia
topat casualment amb la cresta glaça-
da del Kilimanjaro –un petit i allargat
volum de relats de tapes blanques
amb tres cagades de mosca a la cober-
ta”. Sense aquesta conjura del senti-
mentalisme no sortiria el novel·lista
Marsé, com aquell noi que “conrea
secretament una nostàlgia de futur i
una hostilitat creixent cap a l’entorn,
suma temps i llibertat per viure inten-
sament cada paraula dels llibres que
llegeix”. 
Marsé manipula literàriament bona
part de la història real (o almenys així
ho ha cregut fins ara) de la seva adop-
ció per una família diferent de la bio-
lògica. Però és obvi també que això no
defineix la novel·la, sinó que està al
seu servei, i sobretot al servei d’una
història d’aprenentatge sobre el deure
moral i la integritat, sobre les conse-
qüències de la conducta i de la culpa,
sobre el que està bé i el que està mala-
ment, incloent-hi caçar rates blaves
que s’assemblen molt a una altra
superpoblació blava en la postguerra
falangista. El desenllaç de la intriga ni
es fa melodramàtic ni sentimentalis-
ta, entre d’altres coses perquè, com
succeeix en el millor Marsé, la sorna i
el sarcasme, la burla amable o la sàtira
pietosa es despleguen en nombrosos
passatges de la novel·la: a voltes amb
la cruesa de la conversa salvatge que
mantenen un sacerdot i un roig (el
seu pare), a voltes només trascolant
cervesa en un bar de gitanos, a voltes
refent la rutina morta d’un bar de
barri amb clients fixos i pautes cone-
gudes.
L’atapeïda xarxa d’humanitat d’a-
questa novel·la potser està més des-
valguda que mai, també perquè Marsé
ha accentuat la transparència del que
succeeix i dels retrats dels personat-
ges: el pare del noi fa riure amb una
franquesa impossible –“Miri, als seus
col·legis ensenyen l’assignatura de
Formación del Espíritu Nacional, un
bunyol beneït per l’Església que va fal-
tar poc perquè em deixés ximple el
noi”–, però el personatge més desval-
gut del llibre es forja entre allò grotesc
i allò pietós, com si aquesta fos ja l’ú-
nica manera d’explicar l’estretor: amb
pietat i esperpent. Jordi Gràcia
Barcelona 1700
Albert Garcia Espuche
Editorial Empúries
Barcelona 2010
368 pàgines
La publicació de Barcelona 1700, d’Albert
Garcia Espuche –arquitecte, historia-
dor i responsable del projecte museo-
gràfic del Born–, ha de ser saludada
com una notícia magnífica en l’àmbit
de la historiografia catalana dels
darrers anys, en la mesura que posa a
l’abast d’un públic no especialitzat una
sèrie de dades significatives sobre la
Barcelona immediatament anterior a la
derrota del 1714 i que, sobretot, forneix
una informació exhaustiva sobre la
ciutat en un moment de la seva histò-
ria que, sense tòpics, hem de conside-
rar crucial. És quasi un lloc comú, però
s’ha de dir d’entrada: després de les
aportacions de Garcia Espuche, resulta-
rà absolutament imprescindible revi-
sar i segurament enterrar algunes de
les idees rebudes sobre la suposada
Decadència del país als segles XVII i
XVIII. Garcia Espuche és, sense cap
mena de dubte, el millor coneixedor de
la Barcelona anterior a 1714. Ningú no
ha treballat tant com ell sobre fonts
primàries del sis-cents i del set-cents, i
els seus llibres d’investigació des de
90, Zona d’obres
Barcelona entre dues guerres. Economia i
vida quotidiana (1652-1714) (Eumo, 2004)
han anat guanyant cada cop més en
profunditat i en capacitat descriptiva,
fins a convertir la microhistòria i els
documents sobre la vida quotidiana
en una eina que permet revisar la
suposada gran història i la seva incon-
fessada ideologia. 
Armat amb una documentació
exhaustiva i rigorosa, provinent de les
fonts notarials barcelonines, Garcia
Espuche aconsegueix que el lector
vegi la Barcelona del començament
del segle XVIII d’una manera nova:
com una ciutat poc densa, oberta, ria-
llera i cosmopolita, farcida d’horts i de
cases confortables. Una ciutat amb
dos centres vius i amb una activitat
molt intensa al port. Una ciutat amb
una burgesia de mentalitat molt pro-
pera als models italians o holandesos
i on la pobresa no va ser mai misè-
ria –almenys fins a la derrota de 1714.
La capital, en definitiva, d’un país
mediterrani passablement feliç i culte.
Amb poc estat i amb molta societat. 
Però el mèrit d’aquest llibre és
doble: no tan sols descobreix una
Barcelona i per extensió una
Catalunya molt llunyanes al tòpic
decadentista, sinó que ho fa amb un
domini de les eines historiogràfiques
absolutament remarcable. És sabut
que els arxius notarials barcelonins
són uns dels més complets d’Europa,
per la riquesa i l’excepcional estat de
conservació dels seus fons. El treball
d’arxiu i l’amor per l’ofici de moltes
generacions de notaris i advocats (els
Figa Faura, Roca Sastre, Noguera...)
han estat excepcionals i han permès
llegar als estudiosos una quantitat
d’informació impressionant, malaura-
dament no sempre ben aprofitada. El
mateix es pot dir dels arxius d’algunes
parròquies barcelonines (Santa Maria
del Mar, el Pi...), tot i que massa sovint
les autoritats eclesiàstiques posen
encara alguns entrebancs als historia-
dors. Com diu el mateix Garcia
Espuche: “Els documents llegats pels
notaris no són muts, sinó plens de
sonoritat. Recullen minuciosament
els mots que sortien dels llavis dels
barcelonins”. En tota aquesta docu-
mentació la història viu intensament,
i a través dels petits gestos dels nos-
tres avantpassats podem reconstruir
una ciutat diversa i creativa, molt dife-
rent de la posterior a l’11 de setembre.
L’aprofitament d’aquestes fonts ens
permet reconstruir el batec de la ciu-
tat. Barcelona 1700 no és només una his-
tòria social, sinó una lliçó d’antropolo-
gia i de teoria de les mentalitats. Si
algú ha fet a Catalunya una adaptació
remarcable dels postulats de la nouvelle
histoire és, sens dubte, Garcia Espuche. 
Fins i tot si un lector de qualsevol
altra contrada volgués comprendre
com era una ciutat europea del
Mediterrani abans que es produís allò
que Weber va definir com “el desen-
cantament del món”, el llibre resulta
imprescindible. En acabar la lectura
molts tòpics sobre el món de l’Antic
Règim se li haurien esvaït i, sobretot,
desapareixeria per sempre el tòpic de
la petita ciutat provinciana, dominada
pels eclesiàstics i temorenca. Ben al
contrari: Barcelona abans de la mal-
tempsada borbònica fou una ciutat
amb llibreries farcides de textos fran-
cesos i italians, que comerciava amb
Europa i tenia una important colònia
de forasters (que sovint s’acabaven
casant i restaven a la ciutat), que
exportava aiguardent i importava una
llarga sèrie de productes d’adrogueria.
Que la Catalunya d’abans de 1714
havia de ser un país passablement feliç,
els contemporanis ho sabien prou bé.
Però per culpa d’un romanticisme
malaltís hem tendit a oblidar-ho. Poca
gent recorda que a les planes de
l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert,
quan el cavaller de Jacourt explicava
Catalunya als lectors, va escriure que el
nostre era un “país abundós en vi, gra,
fruita, oli i lli. Hi ha moltes mines,
àdhuc de pedres precioses”. Aquestes,
per cert, eren les ametistes del
Montseny; en l’article corresponent es
recorda que n’hi ha “en una muntanya
a dues llegües de Vic, a Catalunya”.
Garcia Espuche ens recupera el país
del qual Voltaire va escriure al pròleg
d’El segle de Lluís XIV (1756): “Catalunya
pot prescindir de l’univers sencer, però
els seus veïns no poden prescindir d’e-
lla”. I això, ara que passem per una
crisi econòmica, és molt reconfortant.
Barcelona 1700 hauria de ser lectura
obligatòria per a barcelonins i catalans
optimistes, que augmentaran la seva
autoestima legítima com a hereus d’a-
quells homes del passat. A pocs anys
del tercer centenari de 1714, és un lli-
bre d’agrair.  Ramon Alcoberro
La universidad. 
Una historia ilustrada
Fernando Tejerina (ed.)
Editorial Turner
Madrid, 2011
436 pàgines
Una de les paradoxes de la universitat
és que, tot i viure en un estat perma-
nent de controvèrsia i crisi, ha superat la
prova més crítica per a les institucions:
la perdurabilitat. Vaig aprendre de Josep
M. Bricall que de les institucions que hi
“‘Barcelona
1700’ hauria
de ser lectura
obligatòria per
a barcelonins i
catalans
optimistes,
que acreixeran
la seva
autoestima
legítima com
a hereus
d’aquells
homes del
passat”.
Observatori, 91
paper de vegades significatiu de les
ciutats com a tercer nivell d’influència.
D’altra banda, les fórmules relatives a
l’accés d’alumnes: qüestions econòmi-
ques com ara en quina mesura el poder
adquisitiu condiciona la possibilitat de
potenciar el talent de la societat.
També els temes de selecció de profes-
sorat, amb derivacions com ara el
paper dels diferents col·lectius en el
procés i la convivència o fins i tot l’al-
ternança de diferents enfocaments ide-
ològics en la provisió de càtedres.
Els aspectes de mobilitat transna-
cional apareixen com un element fun-
dacional de la universitat, fins i tot
com el punt de partida de l’articulació
en col·lectius que dóna lloc a la “corpo-
ració universitària”. S’esmenten alguns
intents de restringir aquesta mobilitat,
en una mena de proteccionisme acadèmic
que els temps moderns han erosionat
de manera que es facilita la tornada a
uns orígens en què la mobilitat de
mercaderies, d’idees i de persones va
ser decisiva en el desenvolupament del
concepte d’una Europa situada per
sobre de conflictes politicomilitars.
I, per descomptat, s’atorga un paper
central a les qüestions de governance:
aquest tema, avui de rabiosa actualitat,
és tan antic com la mateixa institució
universitària. Els equilibris canviants
entre els poders esmentats –l’eclesiàs-
tic, el reial i el municipal–, i entre els
estaments de la “corporació università-
ria” mateixa, es tradueixen en procedi-
ments d’elecció o designació de cance-
llers, rectors i altres càrrecs uniperso-
nals, així com en canvis en les funcions
dels òrgans col·legiats i en variacions de
la seva composició. Com succeeix en els
debats actuals, les limitacions de cada
model esdevenen arguments per assa-
jar-ne d’altres, amb lluites més o menys
subtils pel poder i el control. A més de la
riquesa il·lustrativa i gràfica, el millor del
llibre és precisament aquesta posada en
perspectiva de problemes que es revelen
tan perennes com l’afany de saber, la
força motriu de la universitat.
Menció especial mereixen les aporta-
cions de la universitat a la societat: alts
funcionaris a la Xina imperial, juristes
medievals, teòlegs, filòsofs... Un feno-
men que avui dia es manifesta en un
increment de les relacions amb el siste-
ma productiu, a mesura que es reforcen
els aspectes científics i tecnològics. Així
mateix, són instructius els exemples de
com, quan la universitat deixava de rea-
litzar aquesta funció, s’incentivava el
sorgiment d’altres institucions, comple-
mentàries o clarament alternatives.
La part V, referida a la universitat de
les Amèriques, és molt més que una
anàlisi d’una expansió geogràfica.
Mostra el paper de l’educació superior
en l’articulació de l’Amèrica Llatina,
alhora que s’ofereix la crònica de com
als Estats Units es desenvolupa el
model que ha arribat a ser de referència
en l’últim segle, amb noves formes
d’entendre la connexió entre recerca i
sistema productiu que tindran reper-
cussions en el finançament i en el
govern de les universitats.
A la part VI, sobre “La universitat de
masses”, es tracta l’impacte en la insti-
tució de la “rebel·lió de les masses” a
què es referia Ortega y Gasset, amb
fenòmens tan positius com l’accés
d’amplis sectors de la població a la uni-
versitat, el talent de la qual troba així l’o-
portunitat de ser posat en valor. Un
aspecte important d’aquesta democratit-
zació –altres en diuen massificació– ha
estat la incorporació de la dona als
nivells superiors de l’educació i de la
recerca. El procés interactua amb “Una
societat intensiva en coneixement”, tal
com s’analitza a la part VII. En aquest
nou marc és difícil delimitar les hones-
tes preocupacions per salvaguardar la
qualitat enmig de la densificació –i per
adequar la universitat als nous reptes–
de les actuacions que calen per revertir
la dinàmica d’ampliació cap a unes con-
cepcions més ben adaptades a una con-
centració regressiva del poder econòmic
i a una major estratificació social a esca-
la global.  Juan Tugores Ques
havia a Europa cap al 1400 només en
sobrevivien l’Església catòlica, uns
quants parlaments pioners i algun cente-
nar d’universitats, senyal inequívoc que
la seva existència i la seva estructura
tenien arrels a prova de convulsions. 
Un universitari exemplar, l’exrector
de la Universitat de Valladolid i exsecre-
tari d’Estat Fernando Tejerina, s’ha fet
càrrec de l’edició d’un esplèndid volum
que fa honor al seu títol amb uns textos
i unes il·lustracions que permeten com-
prendre amb amplitud i solvència els
avatars de la peculiar institució.
Eludint la visió eurocentrista, el llibre
dedica la seva primera part a la ciència en
el món antic i la seva transmissió a
Occident, amb unes excel·lents referèn-
cies sobre com l’afany de saber va anar
adquirint presència i repercussió des de
temps antic. En aquest bloc els textos
específics sobre la Xina imperial i els
referits al món àrab ofereixen visions de
com societats en què la cultura i la cièn-
cia van tenir un paper i un reconeixe-
ment explícits van afrontar la qüestió
d’organitzar la transmissió i l’ampliació
del saber. L’enllaç històric dels diversos
formats de la Universitat Imperial xinesa
per donar lloc a la Universitat de Beijing,
central en les anomenades “estrelles
emergents del segle XXI”, estableix una
llarguíssima seqüència temporal de vida
universitària a l’Orient.
La segona part està dedicada al
“Naixement d’una institució”, amb els
referents de Bolonya, París, Oxford i des-
prés Cambridge, així com l’arribada als
regnes hispans. A les parts tercera i quar-
ta –coordinades, amb la segona, per
Mariano Peset– es descriuen de manera
trepidant les vicissituds de les universi-
tats europees des del seu origen medie-
val fins a arribar a la Il·lustració i al libe-
ralisme. Són capítols apassionants que
mostren l’heterogeneïtat d’unes fórmu-
les organitzatives que responen a lluites
de poder d’índole molt diversa. D’una
banda, les pugnes entre el poder ecle-
siàstic i el terrenal pel control dels ense-
nyaments i l’acreditació de títols, amb un
“Juntament
amb la riquesa
il·lustrativa i
gràfica, el
millor del llibre
és la posada en
perspectiva de
problemes que
es revelen tan
perennes com
l’afany de
saber, la força
motriu de la
universitat”.
Arribo a les portes de la seu del Centre Islàmic Camí de la Pau
– Minhaj ol Quran, a les 6 de la tarda d’un dimecres. Abans
d’entrar-hi, em deixo guiar per la gatzara infantil que sona
des de la porta del costat, que dóna accés a la mesquita. Hi
trobo uns quants nens que es renten els peus al costat de la
porta d’entrada, i, a l’interior, unes quantes desenes més d’as-
seguts a terra. De dilluns a dijous, de 17.30 a 19.30 h, tenen
classes d’urdú i de lectura de l’Alcorà. Després de les ablu-
cions de rigor, treuen de les motxilles el casquet d’oració o el
xador, per cobrir-se abans de seure sobre les catifes, preparats
per començar les classes. Avui, segurament, no hi ha a tot
Barcelona una església on hi hagi tants nens. En Naveed, la
persona que he vingut a buscar, encara no ha arribat, i per
tant decideixo fer un volt pel barri i tornar al cap d’una hora.
L’Associació Camí de la Pau és al carrer Erasme de Janer,
dirigent carlista i potent industrial que va arribar a l’alcaldia
de Barcelona el 1846. No sé quins somnis tenia per a la ciutat,
però em temo que en cap no preveia la possibilitat que en un
carrer que dugués el seu nom hi hagués una mesquita.
L’associació és davant de dues perruqueries, una de pakis-
tanesa i una altra de filipina. Baixo pel carrer fins a la plaça
del Pedró, presidida per la imatge de santa Eulàlia, on em
creuo amb una nena que va agafada de la mà de la seva mare.
Totes dues porten xador. M’arriben nítides unes quantes
paraules de la nena: “…perquè sona així en veritat la
Blancaneus”. Decideixo seure a la terrassa del Bar Raval, a
contemplar el veïnatge transeünt. Quina llum més bella cau
en diagonal sobre les terrasses! De tant en tant, una gavina
la talla amb un vol rasant sobre els tendals. Un està predis-
posat a creure que la convivència és un efecte de la llum.
Avui resulta perfectament creïble el repte de fer de la multi-
culturalitat un pluralisme republicà.
Passen al meu costat turistes cansats amb ampolles d’ai-
gua sota l’aixella, ciclistes que fan ziga-zagues, joves pakis-
taneses vestides amb el típic shalwar kamiz de camisola llar-
ga i bombatxos. Les dones es tapen el cap amb la dupata. Un
noi amb una post de planxar sota el braç s’atura a parlar
amb un jove d’uns trenta anys, musculós, que va en patins.
Com que tinc temps, decideixo passejar una mica per la
Rambla. A la plaça Vázquez Montalbán em trobo un grup
nombrós de joves que juguen al criquet. Tot just quan els
deixo enrere, una dona tan carregada de pintura com lleuge-
ra de roba em llança una invitació. “Véns?”. Només se m’a-
cut contestar-li que estic casat. “No m’importa –em respon–,
jo no sóc gelosa”.
A les set en punt arribo altre cop a les portes del Centre
Islàmic Camí de la Pau – Minhaj ul Quran. M’hi espera en
Naveed. “Si vols veure-hi molta gent, vine divendres”, em
Centre Islàmic Camí de la Pau
La “roca ferma” dels creients del Raval
Text Gregorio Luri Fotos Christian Maury
Racons vius
diu, i quedem per a tornar a veure’ns divendres a les 14.30 h,
que és l’hora de l’oració.
Els primers pakistanesos van arribar a Espanya els anys
seixanta, perquè la Gran Bretanya va començar a posar fortes
restriccions a la immigració i les perilloses mines del Bierzo,
Jaen o Terol necessitaven una mà d’obra barata i temerària.
“Nosaltres, els musulmans –em diu un pakistanès que prè-
viament m’ha assegurat que a l’estiu, quan plou a Barcelona,
els carrers fan la mateixa olor que a la seva terra– sabem que
la nostra vida està sempre en mans d’Al·là”. Aquell primer
grup procedia de la regió de Gujrat, de poc més 500.000 habi-
tants, que es troba a la província del Panjab, al nord-est del
Pakistan, frontera amb el Caixmir. La majoria de pakistane-
sos de Barcelona són gujratis. És difícil especificar-ne una
xifra exacta en l’actualitat, però, segons diverses fonts,
podrien voltar els 70.000. I molts viuen al Raval. 
He de deixar constància de l’amabilitat d’en Naveed.
M’explica que a la mesquita es veuen obligats a fer tres
torns d’oració per a la pregària del divendres, perquè no hi
caben tots, en un de sol. Durant les diferents fases de l’ora-
ció em comenta els detalls del ritual, i posa un èmfasi espe-
cial a fer-me notar que en el moment de la lloança de glòria
els fidels responen amb un “amén” a les pregàries de l’i-
mam. És interessant recordar que “amén” prové del verb
hebreu “aman”, que significa, més o menys, estar recolzat
amb absoluta seguretat sobre una roca ferma. No obstant
això, per molt forta que sigui la seva fe, hi ha fidels que sur-
ten amb pressa de la mesquita amb el telèfon mòbil engan-
xat a l’orella. La majoria practica un Islam moderat, amb
influències del sufisme. “Però ser moderats –m’assegura en
Naveed– no significa que la nostra fe sigui dèbil. Al contrari.
Tenim un refrany que diu: ‘Aquell que està buit per dintre
sona més’. L’important no són els gestos del creient, sinó la
seva relació amb Déu”.
Després de l’oració, en Naveed em presenta en
Mohammad Iqbal Chaudhry, el secretari de l’organització,
que m’explica que Minhaj ul Quran és una associació interna-
cional amb seu al Pakistan. La secció barcelonina, dirigida per
una junta de quinze persones, es va crear l’any 1996, i en l’ac-
tualitat té 1.500 socis. Es dedica principalment a assessorar en
la tramitació de papers, tant els de residència com els neces-
saris per a la repatriació dels cadàvers. Mohammad Iqbal
Chaudhry m’assegura que li agradaria tenir el terreny ade-
quat per disposar d’un cementiri propi. L’associació té una
secció femenina i una secció juvenil, amb autonomia organit-
zativa, que es reuneixen periòdicament i que desenvolupen
activitats religioses i socioculturals, i també disposa d’un
consell per resoldre conflictes interns de la comunitat pakis-
tanesa, fonamentalment de caràcter familiar i laboral.
M’insisteixen molt a ressaltar la voluntat d’integració de la
comunitat. Fan classes de castellà, de català i d’urdú als nens,
organitzen jornades de portes obertes i cada any van a
Montserrat, a fer una ofrena floral a la Mare de Déu i a saludar
els monjos benedictins. En Naveed, quan ens acomiadem, em
recorda que el criquet és l’esport preferit dels joves pakistane-
sos i que la secció de Barcelona de Minhaj ul Quran té un
equip propi que competeix cada any a Catalunya i a Espanya
amb altres equips pakistanesos i hindús.
Centre Islàmic Camí de la Pau 
http://www.minhaj.es/
Adreça: Erasme de Janer, 9-11
Telèfon: 93 443 32 95
M
Observatori, 93
Històries de vida
Al greix pudent / Al fastigós / Del qual es diu que ens protegeix / 
No et vull, greix. Al greix que es reprodueix / Que no deixa de créixer /
Que de vegades em sotmet / No et vull, greix. 
Mai no m’has agradat / Mai no t’he volgut / Mai no t’he aguantat /
No puc ni veure’t / No puc tenir-te / No puc voler-te / 
Vull que te’n vagis, si us plau / Però, ja ho veig / 
Ni encara que t’ho digui / Ni encara que desesperi / Te n‘aniràs.
Només quan t’ataqui / Et sotmeti / Et dilueixi / T’eviti / 
Te n‘aniràs / Per fi
I espero que per sempre.
Sandra Cywis recita aquesta oda que va escriure fa ja un any.
Mentre l’escolto, m’adono que mai no vaig pensar que una
dona obesa tingués l’aspecte de la persona que tinc davant
meu: quaranta anys i poc, vestida amb una faldilla especta-
cular i activa en gestos i rialles. És obesa operada i la vaig
buscar perquè cada setmana organitza a Barcelona una
caminada per a obesos. Durant una setmana –el temps que
va passar des que hi vaig parlar per telèfon fins que ens vam
veure–, la imatge mental que me n‘havia fet era la d’una
dona grossa, o flàccida, o lenta. Era un estereotip.
Des del principi m’ha deixat clar que ella és obesa cròni-
ca. “Obesa crònica no significa que em mori. Significa que,
com tota persona amb una malaltia crònica, he d’estar con-
trolada, fer-me responsable de la meva vida i aprendre a
viure amb això. Abans de l’operació pesava 120 quilos. En
vaig perdre 50”, ha rigut. Començo a entendre la llegenda
que hi ha al final dels seus missatges de correu electrònic:
“Si jo no m’ocupo de mi, qui ho farà? I si m’ocupo només de
mi, què sóc? I si no és ara, quan?”. Després ha començat a
explicar-me la vida: un dragon khan per dietes, grups d’autoa-
juda i la difícil i meditada decisió de passar pel quiròfan.
Els darrers trenta anys, l’obesitat s’ha duplicat en tot el
món. El 2008, segons l’Organització Mundial de la Salut
(OMS), 1.500 milions d’adults (de vint anys i més) tenien
sobrepès. D’aquest grup, més de 200 milions d’homes i
prop de 300 milions de dones eren obesos, és a dir, tenien
un índex de massa corporal superior a 30. El 2010 al voltant
de 43 milions de nens més petits de cinc anys tenien sobre-
pès. L’OMS ja ha declarat l’obesitat infantil com l’epidèmia
del segle XXI.
A Espanya, només en deu anys, l’obesitat ha començat a
créixer fins a duplicar-se, i ja arriba al 28% en els més grans
de 18 anys i al 16% en els més petits. En un escenari més
proper, a Barcelona, ciutat mediterrània que es vana d’una
qualitat de vida excepcional i d’un clima temperat que per-
met la vida a l’espai públic, tres de cada deu barcelonins
estan malalts de sobrepès. Els especialistes deixen clar que
una persona amb pes anòmal no ha de pensar en els quilos
que li sobren, perquè, si no, acabarà patint una depressió:
una persona obesa carrega una motxilla massa pesada i ha
de controlar allò que menja, per veure si en pot descarregar
alguna cosa.
La Sandra també parla d’aquesta motxilla, i a més coneix
amb detall les estadístiques, perquè durant anys ha buscat
tota la informació que tingués a veure amb la malaltia.
Acaba de llegir l’Oda a l’obesitat i, diu, continuarà amb altre
text que també va escriure fa temps. El va titular Carta d’un
pare gras a un fill més gras encara, en la qual un pare obès ope-
rat demana al seu fill, que també ho és, que sigui responsa-
ble amb el seu cos i la seva vida per poder continuar vivint,
que no begui ni busqui en el menjar l’elixir de la felicitat,
que tingui cura d’ell mateix .
La Sandra és una espiral d’energia i la seva història de
vida demostra que sempre ho ha estat. Els quilos no li van
impedir treballar en un canal de televisió a Jerusalem, els
anys noranta, en temps de la intifada; ni tampoc fer un
viatge llarg pel Japó, ni que decidís estudiar un màster de
cinema a Barcelona. Amb 100, 110, 120 quilos, va construir la
seva vida. 
“L’obesitat causa diabetis, cardiopaties [les causes princi-
pals de mort al món], apnees”, diu. La Sandra va meditar
molt la decisió de fer-se un bypass gàstric i deixar que un
cirurgià de l’Hospital Clínic li convertís l’estómac en una
petita bossa amb una capacitat per a vint mil·lilitres, de la
mida d’un ou, connectada directament a l’última part de
l’intestí prim, amb la qual cosa se li va reduir la capacitat per
absorbir els nutrients. Va decidir operar-se fa tres anys,
Observatori, 95
Malalts
de greix
Text Catalina Gayà
Fotos Camilla de Maffei
quan va veure la seva mare prostrada en un llit: la seva mare
és obesa i aquests moltíssims quilos de més li impedien
qualsevol tractament. 
La Sandra va resoldre que s’enfrontaria a la malaltia que
havia heretat i que ho faria de l’única manera possible: amb
una vida responsablement sana, en moviment i operant-se,
encara que això impliqués dolor postoperatori, una injecció
de vitamina B12 cada mes i píndoles de vitamines cada dia.
Abans d’operar-se es va apuntar al gimnàs, “un fet gairebé
impossible per a una persona obesa”, i es va aprimar nou
quilos.
La nit abans de l’operació va menjar una hamburguesa
d’algues –és vegetariana–, perquè per a ella passar pel quirò-
fan era “un pas més” en un procés que havia decidit comen-
çar un any abans. La seva lògica era: “Em van a regalar un
estómac nou, per tant he d’arribar-hi tan bé com sigui pos-
sible”. Després de l’operació va perdre cinquanta quilos i va
continuar amb el procés de canvi d’hàbits: va seguir al gim-
nàs, i encara hi va cada dia; amb els amics queda per cami-
nar, més que no pas per menjar; s’ha apuntat a cursos de
cuina, i fins i tot s’ha comprat uns patins. “Encara que t’ope-
rin, sense exercici físic no fas res, i en poc temps tornes a
guanyar pes”, afirma.
Després de l’operació, per primera vegada en dues dèca-
des, era una dona més, invisible. Podia accedir a feines en
què demanen “bona presència”, podia moure’s sense can-
sar-se, no tenia por de desenvolupar una diabetis o una car-
diopatia, o d’ofegar-se a les nits. La invisibilitat era còmoda,
però va decidir que havia de fer alguna cosa per les persones
com ella: va començar a organitzar caminades per a perso-
nes obeses o operades com a agraïment a l’Hospital Clínic.
A més, era la manera de dir a la societat que aquesta malal-
tia, mal vista i jutjada, és al carrer. D’aquestes caminades va
néixer un blog (http://movesidades.blogspot.com). L’última
vegada que vaig tenir contacte amb Sandra Cywis va ser
quan em va enviar una foto en què apareix en algun lloc del
litoral català amb uns patins posats.
La necessitat de moure’s
Hi ha una imatge que molts obesos operats guarden a la
cartera. En la foto llueixen aquells pantalons que van utilit-
zar durant anys; a Espanya, fins fa poc, les talles extragrans
eren difícils d’aconseguir. Els pantalons són vuit, nou talles
més grans del que necessiten quan els fan la foto. Els
aguanten amb les mans però els estiren pels costats, per
poder evocar allò que eren i ja no són cada vegada que tor-
nin a aquesta imatge. 
És diumenge, mig matí, ciclistes i corredors van i vénen
pel carril de la Diagonal de Barcelona. Una dona s’espera
davant d’una cafeteria de la plaça de Francesc Macià. El ter-
cer diumenge de cada mes s’acosten entre tres i deu perso-
nes malaltes cròniques a aquest punt de trobada, totes dis-
Hi ha una imatge
que conserven
molts obesos, la del
pantaló que van
usar durant anys,
vuit o nou talles
més grans que les
actuals; ara neden
dins d’aquests
pantalons.
A la pàgina següent,
un full de control
de dietes.
A la portada de
l’article, la
samarreta que la
Sandra porta durant
les caminades per a
obesos, amb una
foto estampada: un
dels pocs retrats que
li recorden la vida
anterior.
96, Històries de vida
posades a caminar cinc quilòmetres; una anada i tornada
des de la plaça fins al Palau de Pedralbes. Cywis va organit-
zar aquestes caminades fa dos anys i mig i des de llavors no
ha deixat d’afegir-s’hi gent, siguin o no persones operades.
La Maria és la primera que hi arriba, amb una carpeteta
sota l’aixella. Ens asseiem a esperar la resta i treu aquella
foto on busseja dins uns pantalons blaus. Poc després hi
arriben la Carme i en Josep (tots tres prefereixen no ser
identificats, per tant, són noms ficticis). Esperen una estona
que arribi més gent i la Carme decideix començar la camina-
da. Fa un, dos o cinc anys que van entrar en un quiròfan de
l’Hospital Clínic i a la Unitat d’Obesitat els van pinçar, van
suprimir o van cosir l’intestí prim i l’estómac. Després de
l’operació van perdre una mitjana de cinquanta o seixanta
quilos però, a més, van canviar d’hàbits, de rutines, de dieta
i també van modificar la seva autopercepció, i van deixar
d’estar malaltes de greix.
Com per a la Sandra, l’operació va ser difícil per moltes
raons: pel dolor físic i perquè eren conscients que seria un
punt i a part en les seves vides i no podien saber com resul-
taria el canvi. Per fer front a l’operació, es van preparar
durant sis mesos, fins que endocrinòlegs, nutricionistes i
psicòlegs els van donar llum verda.
Ara són a Francesc Macià, disposades a iniciar una passe-
jada que per a elles va ser impossible durant anys. La Maria
camina amb aquest moviment pausat, pesat, difícil amb
què es movia quan pesava 120 quilos. És només un tic, una
cosa apresa que, per rutinària, ara és difícil de desaprendre. 
Explicar l’operació, el dolor del postoperatori –“fins i tot et
cauen els cabells”, diu la Carme– no sembla que els sigui difí-
cil. Ho han repetit tantes vegades i ho continuaran fent, per-
què, diuen, és necessari perquè la gent sàpiga que hi ha “una
solució”. Allò difícil, allò que només surt al camí de tornada,
és posar en paraules com han estat de complicades les seves
vides des que tenen memòria d’ells mateixos: van ser la
diana dels nens quan eren petits; elles mai no es van casar i, a
més, van viure en solitud i incomprensió els quilos que els
turmentaven. “Els homes mai no van saber veure la persona
que hi havia sota el greix”, assegura la Maria.
La Maria té 58 anys i fins on li arriba la memòria sempre
va estar “malalta de pes”. Ho atribueix a una malaltia de l’o-
rella que li van diagnosticar quan tenia dos anys i a un trac-
tament que, segons creu, li var canviar el metabolisme. No
té cap record de la infantesa on no es vegi a si mateixa “nor-
mal, però grasseta“. Com quan sortia d’excursió amb el seu
grup escolta i sempre arribava l’última malgrat el constant
esforç per no quedar-se enrere. I aquella vegada que va evi-
tar un robatori, quan tenia vint anys, i el lladre li va cridar:
“M’he quedat amb la teva cara, gorda! 
Ara, quan ja han passat cinc anys de l’operació, continua
sent “la mateixa, però diferent”. La gent la veu com la ger-
mana prima i jove d’aquella altra dona que va arribar a pesar
Observatori, 97
120 quilos i que ja no hi és. Encara queden gestos de l’altra:
aquesta manera de mirar com la miren, aquesta por de que-
dar-se enrere, aquest neguit de pensar, com li deien a casa,
que el mal d’orella “l’hi enviava Déu”. 
La Maria ara segueix el pas de la Carme, que és tretze anys
més jove i camina més de pressa. La Carme anima els altres
dos amb una vitalitat que ella mateixa desconeixia fins fa un
any i quatre mesos, quan va sortir del quiròfan.  Té 45 anys i
se sent com no hauria imaginat mai abans que es podia sen-
tir una dona: amb ganes de presumir bellesa. La modèstia fa
que ho negui al principi, però té clar que, per a ella, hi ha “un
abans i un després de l’operació”. Fa la llista de les coses que
ha canviat en la seva vida: va vendre el cotxe i va a peu a tot
arreu, visita el gimnàs i té una dieta equilibrada. “L’obesitat
té molt d’emotiu: menges i menges com buscant un refugi,
un plaer instantani”, diu, perquè és conscient que un obès
no distingeix entre tenir fam i sentir desig de menjar. Fam és
la necessitat de rebre menjar, un senyal que emet el cervell
quan escasseja la glucosa a la sang per falta de nutrients. El
desig de menjar, en canvi, és la necessitat d’obtenir plaer
d’una degustació concreta, ja coneguda o que s’acaba de des-
cobrir. La Carme sap que fins fa només un any ella buscava
el plaer en el menjar per oblidar. 
Aquests tres segons de voracitat eren el refugi en què
s’oblidava del càncer que van diagnosticar al seu pare quan
ella tenia set anys, i de l’Alzheimer que el va afectar més
tard. Tres segons sense dolor, però, a canvi, un procés d’au-
todestrucció inaturable. “La meva infantesa va ser complica-
da; la malaltia del meu pare va ser una experiència tan dura
que vaig patir una depressió i vaig arribar a un punt de no
tornada. Vaig créixer sense pensar en mi”, diu. 
L’ull de la Carme està educat, perquè tot seguit localitza
una noia jove asseguda a les escales del metro. “Carrega
amb trenta quilos de més”, considera, i la Maria hi està d’a-
cord. La noia deu tenir uns vint anys. Per a la resta de perso-
nes –i al migdia ja hi ha molta gent que hi fa esport– la noia
passa desapercebuda.
La percepció social de la malaltia ha canviat molt els
darrers deu anys. Es pot dir que l’obesitat ha adquirit un
cert aire de normalitat i això, asseguren endocrinòlegs i psi-
còlegs, és el pitjor que podia passar.
Com és que les síndromes metabòliques s’han convertit
en la causa principal de mortalitat en tot el món? Segons
l’OMS, el 65% de la població mundial viu a països on el
sobrepès i l’obesitat maten més que la insuficiència de pes.
Calcula que les morts per diabetis augmentaran un 50% els
deu anys vinents. A Espanya el problema és greu: ja ocupa el
segon lloc de la llista de països amb més persones obeses. 
José Enrique Campillo Álvarez, metge i expert en nutrició
i alimentació, explica al seu llibre El mono obeso (Crítica) que
l’obesitat no respon a una alteració genètica col·lectiva, sinó
a un canvi ambiental o social molt fort: “Tot just en un
segle la humanitat ha passat de la precarietat i l’esforç cons-
tant a l’abundància i a la inactivitat”.
“Sóc maco” 
A l’Hospital Maternoinfantil Vall d’Hebron, la psicòloga
Sandra Gussinyer i la nutricionista Norma García-Reyna hi
Després de
l’operació cal molta
disciplina i prendre
cada dia diversos
remeis, alguns
durant tota la vida,
com els que mostra
la Sandra en
aquesta imatge.
A la pàgina de la
dreta, els tiquets
setmanals de
control de pes que
conserva des del dia
de l’operació,
i que testimonien
el canvi físic
experimentat en
dos anys: de 120
a 69 kilos.
98, Històries de vida
apliquen des de fa sis anys un innovador tractament contra
l’obesitat infantil que treballa el problema de l’alimentació
desequilibrada que pateixen aquests nens des del seu inva-
riable focus causal: les emocions. Aquesta iniciativa s’ha
estès els darrers mesos a 32 hospitals de la resta de
Catalunya i Espanya, i també a hospitals de Mèxic i
l’Argentina. En paral·lel han format 250 professionals
–pediatres, infermeres i nutricionistes– amb la finalitat que
apliquin aquesta teràpia, anomenada Niñ@ en moviment,
als seus hospitals o centres d’assistència primària. De
moment hi han tractat 195 nens obesos, que han deixat de
ser-ho en el 95% dels casos. “La dieta i l’exercici són ele-
ments secundaris en el nostre tractament; el fet determi-
nant és la càrrega emotiva que nens i adults posen en el
menjar. L’alimentació, històricament, és la via a través de la
qual s’intenta omplir el buit de la vida”, explica Gussinyer.
Deixen molt clar que els nens que fan el tractament no
estan a dieta; tampoc els pares, que en el 50% dels casos
també són obesos. Els nois que cada setmana passen per
l’aula aprenen a identificar què senten quan mengen tran-
quils i treballen la seva autopercepció i la seva autoestima.
Pòsters amb piràmides d’alimentació, frases com ara
“Sóc maco” o “Puc aconseguir allò que em proposi” emple-
nen les parets de l’aula on estan els petits. En una altra clas-
se, tres mares i un pare aprenen com llegir les etiquetes
nutricionals dels productes. Mentrestant, Sandra Gussinyer
acompanya dues nenes i un nen. Els demana que dibuixin
com se senten. “Empipat”, diu l’Àlex. “Molts d’aquests nens
han sofert insults a l’escola pel simple fet del seu pes”,
informa la psicòloga. Ni pares ni nens no parlen de dietes.
Amb exercicis adequats, aborden quin és l’estat d’ànim de
les seves famílies, quantes vegades s’asseuen tots a la taula
o quin tipus de verdures no han entrat mai a les seves neve-
res. Aprendre a expressar els sentiments, a tenir un estil de
vida saludable i equilibrat, a aconseguir una salut física i
emocional més bona, aprendre a menjar i a tenir una mira-
da crítica sobre el que es ven a la tele són exemples dels
objectius del programa. Es desenvolupa al llarg d’onze set-
manes, i durant aquest temps l’índex de massa corporal es
normalitza. A l’aula dels pares tres mares riuen dels deures:
explicar la seva vida i les dietes. “No puc ni comptar-les”, diu
una d’elles. 
La Fundació Thao estudia els hàbits i les rutines dels
petits. Segons estudis d’aquesta fundació, el 31% dels nens
no fa esport i el 43% no juga al carrer quan surt de l’escola i
marxa directament a casa. El 60% va a classe amb cotxe,
encara que el 80% té l’escola a menys de quinze minuts. En
cap de setmana els nens tampoc no es mouen: el 43% dels
nens estudiats no fan cap activitat esportiva ni passegen
els diumenges. Una altra dada: el 22% de les nenes passen
assegudes l’estona de pati.
Una passejada per Barcelona mostra que l’Ajuntament hi
ha instal·lat parcs, pistes... Un dimecres de juny a la tarda
les pistes estan buides. “S’estimen més el Facebook que
anar en bicicleta o sortir a jugar”, declara un pare. M
Entrevista Daniel Gamper
Fotos Pere Virgili
“ Hem de reconstruir
l’universal a partir de
la diferència”
Giacomo
Marramao
En trànsit
Amb motiu de la publicació de La pasión del presente, l’editorial
Gedisa va convidar Giacomo Marramao (1946), catedràtic de
Filosofia a la Università degli studi Roma Tre, a impartir dues confe-
rències. Autor d’una sòlida obra traduïda a diversos idiomes, for-
mat en les universitats de Florència i Frankfurt, Marramao s’esforça
a mantenir la connexió entre la filosofia i l’actualitat, sense cedir a
les exigències del present ni redundar en una disciplina acadèmica,
massa acadèmica. Tot seguit transcrivim l’entrevista que ens va
concedir a la Universitat Autònoma de Barcelona al principi de
maig de 2011.
El seu últim llibre publicat en espanyol es titula La pasión del presen-
te. En què consisteix aquesta passió? Com ha de reaccionar el filòsof
o l’intel·lectual davant del present?
La passió té un doble significat. D’una banda, la passió que sentim
pel nostre temps, i que, per tant, és una cosa moderna. Amb la filo-
sofia moderna, el temps històric va passar a ser objecte de reflexió.
Ho trobem a partir de Hegel, però també als escrits històrics de Kant.
L’objecte de la filosofia ja no és solament l’anàlisi de les proposi-
cions veritables i falses, sinó que es tracta de dir alguna cosa sobre
les constel·lacions de l’època. Recordem aquí la sentència de Hegel,
que va dir que la lectura matutina dels diaris és la pregària de l’home
modern. És a dir, s’hi emfatitza l’actualitat, però no en el sentit de
l’ontologia del present proposada per Michel Foucault. Aprecio molt
el seu pensament, però, a parer meu, el debat filosòfic actual l’utilit-
za de manera apologètica i acrítica, especialment pel que fa a l’ús del
terme biopoder. En el cas de Foucault, hi ha una confusió entre pre-
sent i actualitat.
Per a mi, el present té sempre un plec, una implicació inactual,
unzeitgemäß. Hi ha un estrat superficial, l’actualitat, allò que s’esdevé
avui, i un altre que és l’estructura conceptual, allò que realment s’es-
devé, allò que realment és decisiu del present. Per aprehendre verita-
blement allò que s’esdevé, cal intentar dur el present al concepte,
com diu Hegel. La meva diferència amb ell, com dic al pròleg, és que
avui dia no és possible un sistema del present. Això no impedeix, no
obstant, que calgui anar cap a una reconstrucció de l’estructura del
present. El moment reconstructiu és fonamental per superar l’èmfa-
si postmodern en el fragment.
Quina alternativa proposa al fragment postmodern?
En el meu llibre, i en tot el meu pensament, m’oposo al postmodern,
i ho substitueixo per la idea de la modernitat-món. El problema veri-
table s’esdevé quan la modernitat supera els confins del seu lloc d’o-
rigen, és a dir, Europa i Occident, quan es converteix en un fenomen
de modernitat múltiple: modernitat xinesa, modernitat índia,
modernitat brasilera, i, ben aviat, modernitat àrab. Hi ha diverses for-
mes de modernitat, fet que resultaria incomprensible per a Hegel, ja
que per a ell no es tractava d’un fenomen múltiple, sinó monològic:
la raó occidental, quan s’expandeix, supera i manté en ella totes les
fases precedents.
D’altra banda, el nostre present és global, la qual cosa no és el
mateix que dir que és universal. I més encara, la globalització con-
temporània, el capital global, té un caràcter desuniversalitzant i, per
tant, molt perillós. Això es manifesta en una categoria que copio de
l’analista xilè postfreudià Ignacio Matte Blanc, en concret, el que
proposa al seu magnífic llibre The Unconscious as Infinite Sets: An Essay
in Bi-Logic1. Em refereixo al concepte de bi-lògica, aplicat a la meva
anàlisi de la globalització. Allò implícit en el meu ús d’aquesta cate-
goria és que el nostre present es caracteritza per una estructura
patològica. És una posició semblant a la del meu amic Slavoj Žižek,
però que jo declino de manera diversa. Es tracta de destacar l’estatut
paradoxal de la normalitat quotidiana, que es manifesta en la doble
cara del global. 
D’una banda, un fenomen de compressió espai-temps provocada
per un mercat global que empra les tecnologies postdigitals. Aquesta
globalització, com diu Amartya Sen, no és ni la primera ni l’última de
les globalitzacions de la història. Ja en el període 1870-1880, i també el
1914, en la famosa època de l’imperialisme, el mercat era més global
que avui. El problema és que actualment el mercat és essencialment
financer, i permet la transferència de capitals d’una banda a l’altra del
planeta en temps real, la qual cosa causa una inestabilitat contínua.
El món està unificat des del punt de vista del mercat i de les tecnolo-
gies de la comunicació i de la deslocalització del poder. 
Observatori, 101
De l’altra, i aquí rau l’altra cara de la globalització que determina
la patologia, no hi ha una unificació de la humanitat, sinó, més aviat,
una separació. S’esdevé un moviment de diàspora de la identitat que
no es pot explicar per una lògica de determinació material, sinó que
té a veure amb els processos simbòlics de constitució de la identitat.
Quina és la relació entre les dues cares del fet global?
Aquesta diàspora identitària comporta una afirmació gairebé essen-
cialista de les identitats. Hi ha identitats de tres tipus: locals, religio-
ses i etnoculturals. Són tres dimensions diferents, però que cohabi-
ten en el nostre present i que compliquen les dimensions del con-
flicte. Aquestes identitats es presenten com a blocs substancials, i es
deuen a un fenomen: quan comprimeix i homologa el món, la globa-
lització reprimeix el problema de la identitat, és a dir, prescindeix de
les identitats i pensa que el món es pot uniformitzar; però les identi-
tats reprimides tornen a aparèixer en escena de manera reificada.
És un mecanisme semblant al que va destacar Edward Said amb
el fenomen de l’orientalisme: tractem l’altre com a massa indiferen-
ciada i aquest altre es presenta al seu torn com un bloc únic. Per
exemple, existeixen els valors asiàtics, i els mateixos asiàtics poden
acceptar-los per presentar-se, però aquests valors no són reals, per-
què entre un coreà i un xinès, per dir-ho així, les diferències són
enormes. Tanmateix, ells també es reconeixen en aquests valors.
Quan es reprimeixen les diferències incloses en les identitats, tor-
nen de forma reificada. Hi ha un nexe entre la repressió (la
Verdrängung freudiana) i la reificació (Verdinglichung). No podem ata-
car el fonamentalisme si no entenem abans que és el fill d’una lògi-
ca de la indiferència que nega el problema simbòlic de les identitats
i que s’esdevé sobre la base d’una lògica d’identitat que s’atribueix
únicament a l’anonimat del sistema. Aquí s’evidencia la meva for-
mació frankfurtiana, allò que Adorno anomenava la lògica de les
identitats, però, en canvi, jo no ho interpreto en termes de negativi-
tat, sinó que hem de reconstruir allò universal a partir de la diferèn-
cia. Què és allò que determina l’estructura patogenètica de la bi-
lògica? Hi ha un buit simbòlic de la política. Amb la fi dels blocs ide-
ològics, a finals segle XX, es va crear un buit simbòlic de la política,
la qual cosa ha suposat un tancament del futur, un aixafament del
temps que ha fet desaparèixer el passat i el futur. Com deia el meu
amic i mestre Koselleck, el futur s’ha convertit en vergangenes
Zukunft, futur passat.
En aquest context, llegeixo en el seu llibre que parla de les passions
tristes. A què es refereix?
Hem entrat en l’època de les passions tristes, que és el títol d’un lli-
bre de Miguel Benasayag i Gérard Schmit2, i que fa seva una bellíssi-
ma expressió de Spinoza. Les passions tristes són les que s’imposen
quan no hi ha perspectives de futur. Per a Spinoza, les passions tris-
tes són la por i l’esperança. Com es pot sortir de les passions tristes?
Cal resimbolitzar la política i afrontar novament el tema de la identi-
tat, amb un doble moviment. La identitat és un fenomen múltiple,
que es construeix biogràficament, bé sigui com a biografia intel·lec-
tual, bé com biografia col·lectiva. La identitat biogràfica és contin-
gent, no té relació amb un origen, com pretén el fonamentalisme,
sinó que va més enllà de l’origen. Cal entendre-la com un viatge:
relacional, dinàmica, inclusiva, i sempre lligada al fet que la pròpia
història és irrepetible. Aquest és el doble moviment: no és substan-
cial, però al mateix temps l’element biogràfic esdevé irrepetible i
essencial. Això significa que hem d’individualitzar un model de l’u-
niversal, entès com un universalisme de la identitat. No és un model
postmodern ni modern. La diferència és el criteri de construcció de
l’universal. Això significa que em poso a l’interior d’una perspectiva
que no és deconstructiva, sinó reconstructiva, perquè el poder és
desconstructivista, i ha assimilat i metabolitzat la tècnica de la des-
construcció, en la mesura que desmunta les identitats.
A propòsit de la identitat, quin paper hi juga en la política global?
Abans que Sen publiqués el seu llibre Identidad y violencia, a Pasaje a
Occidente3 jo ja afrontava el tema del conflicte identitari i dels fona-
mentalismes, i que explico com a moviments obsessionats amb la
identitat. L’obsessió per la identitat veu aquesta com una dada i no
com un progrés. Això es deu a una repressió del tema de la identitat
per part del capital global, i també a una ideologia occidental, emi-
nentment nord-americana, que considera, com Fukuyama, que el
mercat global és condició suficient per dur a terme una unitat del
gènere humà i per acabar amb la història entesa en termes dels
grans conflictes entre identitats diferents. La de Fukuyama és una
caricatura de la tesi hegeliana de la fi de la història. És cert que la his-
tòria que continua en el món globalitzat és diferent de l’anterior; per
aquest motiu, en part, Fukuyama té raó. La història ja no s’esdevé al
fil dels conflictes que caracteritzaven la modernitat, però això no vol
dir que l’economia i el mercat de la modernitat-món puguin desen-
volupar la tasca de crear identitat.
Hem de repensar la tesi dels grans teòrics liberals, com Weber o
Schumpeter, i també dels marxistes, com Lenin o Rosa Luxemburg,
segons els quals l’extensió de l’economia implica una uniformitza-
ció del planeta. Avui veiem que s’esdevé una altra cosa, en concret,
que el capital entès com una forma de producció fundada en la mer-
caderia no té eficàcia simbòlica.
A què es refereix en concret?
El mercat no produeix societat. La societat és una dimensió que no
es pot reconduir als processos de socialització del mercat. Hi he d’a-
“El llenguatge de la política s’ha convertit en un
llenguatge arqueològic sense cap relació amb
l’experiència. La política ha de tornar a ser un horitzó
de sentit de l’acció individual i col·lectiva”.
102, En trànsit
fegir que Marx, en contra dels marxistes que ja existien en la seva
vida, havia entès que el concepte de relacions socials de producció
com a concepte sintètic era un parany, feia la impressió que era un
passepartout, com si amb aquest concepte es pogués explicar tot. És
com si la sociabilitat d’un individu es trobés ja a l’ADN. Marx estudia
l’antropologia i l’etnologia, i comença a dubtar sobre la linealitat
entre relacions de producció i formació social. Aquests dubtes es tro-
ben en una carta en la qual diu que probablement la manera en què
s’afirmarà el capitalisme a Rússia no serà comparable a l’occidental.
En d’altres textos, quan parla de la família, diu que, segons una
determinació mecànica del materialisme històric, la família hauria
de desaparèixer, però no és així. La manera de producció capitalista
és camaleònica, s’adapta als contextos socioculturals preexistents.
En els seus apunts privats, Marx qüestionava el marxisme rígid,
en concret l’afirmació de liberals i marxistes segons la qual la Xina
podia esdevenir capitalista sense canviar la seva mentalitat i cos-
tums. En canvi, el que veiem és que el capitalisme s’hi ha afirmat
sense abandonar el confucianisme, i que ha atorgat valor als seus
elements tradicionals, és a dir, no ha caigut en la mentalitat indivi-
dualista i competitiva del capitalisme occidental, sinó que hi ha
mantingut el model familiar i paternalista, en el qual l’individu
compta menys que la família, i on el municipi i l’Estat són vistos
com a famílies ampliades. En una societat hiperproductiva com la
xinesa, aquest model funciona millor que el competitiu i individua-
lista, que per a Marx constituïa la precondició antropològica i cultu-
ral del capitalisme occidental. Així, tenim un paisatge de l’economia
de la modernitat-món que exigeix una nova anàlisi, per superar les
llacunes en l’obra de Marx i introduir-hi la dimensió d’allò simbòlic,
a partir de la intuïció que el simbolisme social no domina el mercat.
El mercat és un instrument perquè progressi la vida i la producció
material de la societat, però el simbolisme de la societat no pot ser
mercantil. Ens trobem en un món unificat i alhora diferenciat.
Fa anys que ha dedicat part de la seva investigació a la secularitza-
ció, interpretada com un fenomen ambivalent.
Al començament era un concepte del dret canònic, després va passar
a ser un concepte juridicopolític, a la Pau de Westfàlia, quan els
estats laics es van apropiar dels béns de l’església. A l’obra de Karl
Löwith, hi apareix com un concepte de filosofia de la història. La
secularització de l’éschaton hebraicocristiana introdueix un element
de trencament de la visió clàssica del temps. Una humanitat que
viatja del passat cap al futur, per acabar amb la visió cíclica. Només
es creua el Mar Roig una vegada. Qualsevol cosa que passa, com
aquesta mateixa conversa, en aquests mateixos termes, només s’es-
devé un cop, per sempre. Ara, i per sempre. Tot esdeveniment es veri-
fica en aquest instant per sempre, com diria Benjamin. Entre l’ins-
tant i l’eternitat hi ha una relació biunívoca.
Aquest és el miracle del món i de la vida, que les coses s’esdeve-
nen una sola vegada. La secularització com a procés, fenomen que
reprèn ara Agamben a El reino y la gloria, i que ja havia descrit jo a Poder
y secularización4, és a dir, que la secularització no coincideix amb una
desacralització, sinó que pot produir noves coses sagrades, disloca-
cions del sacre, que actualitzen el problema del compliment de l’im-
puls secularitzador. Totes les formes de fetitxisme que regnen en el
capitalisme global no són altra cosa que desplaçaments del sacre. No
és només el desplaçament d’allò sagrat sobre el qual han parlat els
crítics del totalitarisme, a saber, l’home que es fa Déu, amb l’atribu-
ció a l’home de totes les prerrogatives que formaven part de la divini-
tat. Hi ha una famosa frase d’Hugo von Hofmannsthal que diu que
no hi ha res sacre que sigui purament espiritual. No és estrany que
en la tradició hebraica no existeixi allò sacre, sinó allò espiritual.
D’aquí ve aquesta ambivalència de la secularització. Per això hem de
comprendre on és possible parlar de desencantament i on cal retro-
bar el camí d’un reencantament, una cosa que proposo de manera
explícitament provocativa.
No resulta paradoxal proposar avui un reencantament?
En l’època de la política ideològica, jo era partidari de la passió webe-
riana de l’Entzauberung, del desencantament. En contra de les políti-
ques ideològiques i totalitzants, semblava un bon remei. Però avui,
amb la caiguda de les ideologies que és la caiguda del futur, insistir
en el desencantament significa d’alguna manera fer-se còmplice del
cinisme polític dominant, de la Realpolitik, una política en la qual allò
possible no és ni tan sols el que sostenia Weber, per a qui el gran
home polític és aquell que sap que allò possible només es pot assolir
si s’aspira sempre a allò impossible. Allò possible és un derivat d’a-
llò impossible. Perquè s’esdevingui allò possible ha d’estar en tensió
cap a allò impossible. Avui veiem que la política és entròpica, implo-
siva. Entròpica, perquè delimita ex ante allò possible, sense la tensió
cap a allò impossible. El desencantament entès d’aquesta manera,
sense la tensió de Weber, significa cinisme. N’hi ha prou d’observar
el llenguatge de la política avui, amb alguna excepció, com la de
Barack Obama, que ha retrobat paraules significatives, encara que
solament siguin paraules. Per als joves, però també per a mi, per a
vostè mateix, el llenguatge de la política sembla un llenguatge
arqueològic que no té res a veure amb l’experiència.
Per això, penso que hem de posar en l’ordre del dia un reencanta-
ment de la política que no pot recaure en els termes del mite. Un
reencantament l’altra cara del qual és la desmitificació de la política.
Això significa que la política ha de tornar a ser un horitzó de sentit de
l’acció individual i col·lectiva. Ha de tornar a ser un espai capaç d’esta-
blir una relació intergeneracional. Jo em vaig formar en la segona
meitat de la dècada dels seixanta, i vaig participar en les revoltes estu-
diantils del 68. El conflicte era una forma de relació amb els nostres
pares. Ara, entre les generacions impera la indiferència. Quan hi ha
un buit entre les generacions, la política deixa d’existir en el sentit de
la pràctica política. El que s’esdevé és exclusivament una administra-
ció d’allò existent, només la lògica del domini i del poder, de l’interès
immediat, només el neopopulisme mediàtic del qual nosaltres a
Itàlia som una trista avantguarda global que emplena el buit d’allò
simbòlic amb el règim d’allò imaginari, on la felicitat és substituïda
pel plaer quotidià. Aquest és el problema. Reencantar la política sig-
nifica tornar un horitzó de sentit a l’acció i restablir una relació entre
les generacions, encara que sigui conflictiva.
Notes
1 Ignacio Matte Blanco, The Unconscious as Infinite Sets: An Essay in Bi-Logic, Karnac
Books, Londres, 1998.
2 Miguel Benasayag & Gérard Schmit, Les passions tristes. Souffrance psychique et crise
sociale, Editions La découverte, 2003.
3 Amartya Sen, Identidad y violencia. La ilusión del destino, Katz, 2007; Giacomo
Marramao, Paisaje a Occidente. Filosofía y globalización, Katz, 2007.
4 Giorgio Agamben, El reino y la gloria, Pre-Textos, 2008; Giacomo Marramao, Poder y
secularización, Península, 1989.
Observatori, 103
M
La memòria com a robatori.– La meva mare té
Alzheimer, una malaltia que consisteix a inven-
tar-se records de fets que no han succeït; com
tothom, però en veu alta i tota l’estona. Pots
passar una tarda escoltant records que saps que
són falsos. Fins que, patapam, en compensació,
de sobte n’emergeix un absolutament real i
desconegut. Saps que és real perquè parla
d’una instantània inútil, però autosuficient i
amb lògica pròpia. Són superproduccions sobre
que n’és d’estranya, la vida. L’altre dia va emer-
gir un d’aquests records per la boca de la mare.
Ella era petita. Vivia al poble on jo vaig néixer
una pila d’anys després, a catorze quilòmetres
de Barcelona. Veia que, com cada diumenge,
venia la gent de Barcelona a berenar en el que
aleshores era el camp. Al capvespre, els tornava
a veure, camí del tren, divertits i amb tot el que
havien robat als horts. “S’ho passaven bé
robant els diumenges”, va acabar la mare.
El gran robatori dels diumenges.– En el record de
la mare, els barcelonins robaven els diumen-
ges. O robaven, però només els diumenges. No
queda clar. Davant aquesta absència de clare-
dat, vaig optar de seguida per l’opció que
dibuixa el diumenge com un robatori. En
aquesta opció apareix la diversió com una sos-
tracció, cosa que, ara que hi penso, és absoluta-
ment científica. Quan t’ho passes bé estàs
robant alguna cosa als dolents. Ara que els
dolents ho retallen tot, que eliminen coses i
drets que els vam aconseguir robar al llarg del
temps, això és més cert encara. Avui dia potser
robes no solament quan t’ho passes bé, sinó
quan simplement vius. Bé. A continuació ve
un seguit de robatoris, fets els diumenges,
quan els nois del poble de la meva mare, que ja
no era un poble ni tenia horts, anàvem a
Barcelona a robar diumenges. El que aquí ve
són, doncs, les primeres pàgines del meu his-
torial delictiu. Com tots els records, són
records –ara ho sé– Alzheimer. Són superpro-
duccions sobre que n’és d’estranya, la vida, etc. 
Primers robatoris.– El meu pare em portava de
petit a robar diumenges a Barcelona. Hi vaig
veure els seus robatoris, que no em correspo-
nien. Assaltar naus cremant més enllà d’Orió,
treure estàtues de magatzems municipals, reti-
rades de circulació el 39, posar-les enmig del
carrer i fer festes. El meu pare era un bon lladre;
possiblement, aquell lladre bo que surt en
algunes pel·lis de romans. Un dia, quan tenia
dotze anys, vaig anar a robar tot sol. Vaig acabar
en una festa de les del meu pare, però sense
pare. En un jardí vaig veure fer l’amor a cente-
nars de persones. Vaig comprendre que estaven
robant. Un parell d’anys després, anava a robar
a la ciutat, cada cap de setmana, amb els meus
col·legues de l’insti. Eren robatoris literals. Els
col·legues ho robaven tot, tot, a El Corte Inglés.
Jo era molt dolent per als robatoris literals. Però
també, snif, per als metafòrics. Si més no, un
diumenge vaig anar a Barcelona a robar amb la
noia més bonica del món. Vam veure una pel·li,
però jo el que volia era besar-la. Al final vam
passar una eternitat mirant-nos i volent fer-nos
un petó. No ho vam aconseguir. No sabíem
com es feia. Ara, que ho sé tot sobre aquesta
mena de robatoris, també sé que allò va ser el
petó més llarg de la meva vida. Un bon robato-
ri. Uns quants anys més tard els meus robato-
ris se centraven en el 666 i en el Necronomicón.
Recordo que aleshores els lladres gastàvem
cara avorrida, com si ja ho haguéssim robat tot.
Tanmateix, no paràvem de robar. Ballar era fins
i tot robar. I després, quan fèiem l’amor als jar-
dins de la plaça de Catalunya, en un portal de
l’Eixample, al Turó Parc, tenies la certesa que
tot era un robatori nou i que, per molt que
robis, hi ha tantes coses que mai no ho pots
robar tot; ni tan sols pots intel·lectualitzar-ho.
Un dia, a les escales del Karma, em vaig trobar
amb aquella noia amb qui no em vaig fer el
petó més llarg de la història. Estava asseguda a
l’escala. Tenia el braç ple de ferides i pesava la
meitat. No em va reconèixer. L’havien robada;
possiblement, de manera definitiva. Durant
una època, anava a robar als concerts mods. Allí
vaig descobrir que els fills de dones que passa-
ven els diumenges veient com la gent robava
fruita i els fills de generacions i generacions de
consumidors de filets robem de manera dife-
rent. Fins i tot objectes diferents. Quan ets jove
i no tens diners, curiosament, no robes mai
diners, encara que aquesta pugui ser la sensa-
ció. Robes joventut. Amb totes dues mans.
Els lladres salvatges
Text Guillem Martínez
Il·lustració: Pep Montserrat
Nova memòria
M
BarcelonaMETROPOLISRevista d’informaciói pensament urbansNúm. 84Tardor 2011Preu 3€
Ba
rce
lo
na
 M
ET
RÒ
PO
LIS
 · 8
4
Ta
rd
or
 20
11 
 La
 ci
ut
at
 i e
ls 
re
pt
es
 te
cn
ol
òg
ics
Precio 3€
“El Quadern Central d’aquest número, ‘La
ciutat i els reptes tecnològics. De l’alta
recerca a l’aplicació quotidiana’, tracta sobre
centres d’investigació i àmbits d’aplicació de
les noves tecnologies a la ciutat de
Barcelona i la seva àrea. Els diferents casos
d’estudi donen una idea sobre com
Barcelona ha esdevingut un centre de
referència internacional en la recerca
científica i tecnològica i cap a on es
dirigeixen els esforços per continuar
apostant per la internacionalització i per la
cooperació pública i privada entre empreses,
Administració i universitats”.
(De l’editorial)
Núm. 84
Tardor 2011
www.bcn.cat/publicacions
www.barcelonametropolis.cat
http://twitter.com/bcnmetropolis
8 400214 062238
8 4
Entrevistes amb Agustín García Calvo
i Giacomo Marramao
Barcelona, un debat d’idees
impossible
Sarajevo en transició: 
la calma aparent
Edició i propietat intel·lectual: 
del paper al format digital
Art, col·leccionisme i mercat
La ciutat i 
els reptes 
tecnològics
Quadern central
Amb articles de Ramon Alcoberro,
Francesc-Marc Álvaro, Michele
Catanzaro, Joaquim Elcacho, 
Mònica L. Ferrado, Mònica López Pérez,
Francesc Robusté, Manel Sanromà, 
Juan Tugores Ques, Gerard Vilar