BarcelonaMETROPOLISRevista d’informaciói pensament urbansNúm. 82Primavera 2011Preu 3€ Amb articles de Guillermo Altares, Manuel Delgado, Estrella de Diego, Enrique Díaz Álvarez, Daniel Gamper, Cristina González Beilfuss, Manuel Gutiérrez Estevez, Jesús Palacios, Alan Pauls, Javier Pérez Andújar, Antoni Ramon, Jordi Vidal, José Antonio Zarzalejos Entrevistes amb Slavoj Zizek i Boaventura de Sousa Santos ACNUR: polítiques de protecció als refugiats Richard Sennet: l’individu arraconat en el mercat Educació versus instrucció, la visió de Condorcet Adopcions, abusos o respecte a la infància El cos, en públic Quadern central v v Punt de partida. Vivim en una època de secularització, d’una secularització consumada. A diferència del pri- mer moment del procés (és a dir, amb la Revolució Francesa), en el qual es va mantenir el miratge d’inten- tar trobar diferents solucions a les mateixes velles pre- guntes o anhels (la por de la mort, per exemple, resolta no a còpia de proposar una altra vida ultraterrenal, sinó de suggerir viure en la ment dels nostres successors o, encara millor, substituint els vells mil·lenarismes per noves escatologies), ara sembla que es compleix el pro- grama que va plantejar el cèlebre historiador de la cièn- cia T. S. Kuhn en el seu no menys cèlebre llibre L’estructura de les revolucions científiques: l’autèntic canvi de paradigma no ofereix noves respostes als problemes preexistents, sinó que els abandona considerant-los pseudoproblemes. Però, a l’hora de parlar de l’eficàcia secular de les estructures religioses, seria un error posar el focus de l’atenció sobre l’efecte consolador que oferien als homes, aterrits per la seva caducitat temporal. Avui dia, aquest terror, encara que subsisteixi, ja no sembla empènyer els homes a creure en determinades expecta- tives transcendents. Fins i tot els qui volen confiar que això es prolongarà en una altra modalitat de vida man- tenen aquesta creença com quelcom secret i íntim, gairebé inconfessable, sense fer-ne ni bandera ni teoria (alguna vegada he explicat l’anècdota d’aquell capellà que, oficiant un respons, preguntava en la seva al·locu- ció als assistents: “Què hi ha després de la mort?”, i es responia –el capellà!–: “Qui ho sap”). Molt probablement, l’eficàcia de les conviccions reli- gioses, el que explica més i millor el seu rebrot, té a veure amb un sentiment de pertinença a una comuni- tat. Una comunitat d’un tipus diferent de les comuni- tats socials o polítiques en què tendim a pensar quan utilitzem aquest terme. Són comunitats transversals, en certa manera intangibles, però que ofereixen una robusta consistència, que les fa perfectament identifi- cables. Comunitats organitzades, sòlidament ideologit- zades, els membres de les quals comparteixen un com- plex entramat de creences, d’altra banda severament vinculants (sota pena de càstig, en el cas que s’incom- pleixin a través d’un pecat), en el qual fins i tot s’incor- porava el mecanisme de l’exclusió del grup (a través de l’excomunió o de la impossibilitat d’acollir-se a deter- minats ritus de pas, com alguns sagraments). Aquest efecte comunitat avui el representen de mane- ra destacada entre nosaltres determinades esglésies. Les esglésies evangèliques, per exemple, s’ofereixen com a comunitats d’acollida per a sectors –bàsicament, la immigració llatinoamericana– que se senten exclo- sos de la societat que els rep. Però seria un error pensar que això només afecta aquests sectors. Potser el més característic de les nostres societats occidentals desen- volupades és precisament –no solament per als nou- vinguts, sinó també per als seus mateixos ciutadans– la seva duresa, la seva hostilitat, el caràcter descarnat, cru, amb el qual es plantegen les relacions socials. Tots aquests trets d’alguna manera són subsumibles en l’a- nomenat des-encantament del món (Weber), la pèrdua de l’aura (Benjamin) i altres descripcions que, fins i tot al·ludint també a uns altres trets, assenyalaven l’absèn- cia d’un tipus d’imaginaris acollidors, integradors, socialment balsàmics. Només atenent la funció que compleixen determi- nats discursos i les actituds a les quals aquests donen lloc en podrem entendre tant l’auge com el declivi. L’aparent rebrot de les conviccions religioses a què sembla que assistim avui dia, així com altres fenòmens en els fons paral·lels (com l’auge de l’anomenada educa- ció en valors –sempre, ai, els d’abans–), del que ens parlen, de fet, és de la profunditat de la nostra crisi, del fracàs d’un món que va esclatar en mil bocins i que ens va dei- xar a tots cercant a les palpentes una nova manera d’o- rientar-nos enmig del no-res. Per això les velles formes no acostumen a servir: perquè formen part del proble- ma, no de la solució (potser inexistent). Editorial Orientar-se enmig del no-res Manuel Cruz M © Pere Virgili © Pere Virgili Barcelona METRÒPOLIS número 82, primavera de 2011 Editor Ajuntament de Barcelona. Consell d’Edicions i Publicacions Ignasi Cardelús, Enric Casas, Eduard Vicente, Jordi Martí, Jordi Campillo, Glòria Figuerola, Víctor Gimeno, Màrius Rubert, Joan A. Dalmau, Carme Gibert, José Pérez Freijo. Edició i producció Direcció de Comunicació Corporativa i Qualitat. Director: Enric Casas. Direcció d’Imatge i Serveis Editorials. Director: José Pérez Freijo. Direcció Manuel Cruz. Direcció editorial Carme Anfosso. Tel. 93 402 31 11. Edició de textos Jordi Casanovas. Redacció Margarida Pont. Coordinació Quadern central Estrella de Diego. Col·laboradors habituals Catalina Gayà, Sergi Doria, Gregorio Luri, Lilian Neuman. Col·laboradors en aquest número Guillermo Altares, Xavier Antich, J. Ernesto Ayala-Dip, Javier Bassas Vila, Amanda Cuesta, Mery Cuesta, Maricela Daniel, Manuel Delgado, Enrique Díaz Álvarez, Estrella de Diego, Daniel Gamper, Cristina González Beilfuss, Manuel Gutiérrez Estévez, Elisenda Julibert, Patrizia Magli, Felip Martí-Jufresa, Julio Mayol, Jesús Palacios, Alan Pauls, Cristina Peñamarín, Javier Pérez Andújar, Miquel Porta Perales, Antoni Ramon Graells, Armando Silva, Karles Torra, Jordi Vidal, José Antonio Zarzalejos, Monika Zgustová. Disseny original Enric Jardí, Mariona Maresma. Disseny i maquetació Santi Ferrando, Olga Toutain. Fotografia Gianluca Battista, Laura Cuch, Albert Fortuny, Eva Guillamet, Mattia Insolera, Christian Maury, Miguel Trillo, Pere Virgili. Arxius ACNUR, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Corbis / Cordón Press, Getty Images, Prisma. Il·lustracions Guillem Cifré, Eva Vázquez. Correcció i traducció Babel Traductors, L’Apòstrof SCCL, Tau Traductors, Daniel Alcoba. Edició de web Miquel Navarro. Manfatta SL. Gestió editorial Jeffrey Swartz. Administració general Ascensión García. Gestió administrativa BM Jaume Novell. Distribució M. Àngels Alonso. Tel. 93 402 31 30 · Passeig de la Zona Franca, 66. Comercialització Àgora Solucions Logístiques, SL. Tel. 902 109 431. info@agorallibres.cat. Dipòsit legal B. 37.375/85 ISSN: 0214-6223. Adreces electròniques bcnrevistes@bcn.cat www.bcn.cat/publicacions www.barcelonametropolis.cat http://twitter.com/bcnmetropolis. Els articles de col·laboració que publica Barcelona METRÒPOLIS expressen l’opinió dels seus autors, la qual no ha de ser necessàriament compartida pels responsables de la revista. Els continguts de Barcelona METRÒPOLIS es troben disponibles en català, castellà i anglès al lloc web de la revista sota una llicència Creative Commons de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Espanya. Més informació a www.barcelonametropolis.cat. Consell de redacció Carme Anfosso, Jaume Badia, Mireia Belil, Fina Birulés, Ignasi Cardelús, Judit Carrera, Enric Casas, Carme Castells, Manuel Cruz, Daniel Inglada, Jordi Martí, Héctor Santcovsky, Jeffrey Swartz. Comitè assessor Marc Augé, Jordi Borja, Ulrich Beck, Seyla Benhabib, Massimo Cacciari, Victòria Camps, Horacio Capel, Manuel Castells, Paolo Flores d’Arcais, Nancy Fraser, Néstor García Canclini, Salvador Giner, Ernesto Laclau, Sami Naïr, Josep Ramoneda, Beatriz Sarlo, Fernando Vallespín. © Mattia Insolera© Pere Virgili 1 Editorial Manuel Cruz Plaça pública 4 El dit a l’ull L’espai públic no existeix Manuel Delgado 6 La mirada de l’altre Cal protegir el pispa! Monika Zgustová 8 Des de l’altra riba Ciutats desmemoriades José Antonio Zarzalejos 10 Metropolítica Protecció als refugiats: un llarg camí per recórrer Maricela Daniel 18 Massa crítica Slavoj Zizek: “En el discurs políticament correcte, s’hi amaga una extrema violència” Entrevista de Javier Bassas Vila i Felip Martí-Jufresa 26 D’on venim / A on anem Adopcions, abusos o respecte cap a la infància De la conveniència adulta a la protecció infantil Jesús Palacios L’adopció internacional Cristina González Beilfuss 32 Fronteres L’individu arraconat en el mercat Daniel Gamper 36 Veu convidada L’extinció de les llums. Una aproximació literària a Condorcet Jordi Vidal Quadern central El cos, en públic. Formes i normes 48 Cossos en públic Estrella de Diego 50 Forats, porus, ferides: la pell de les coses Patrizia Magli 56 Cossos imaginats als espais urbans Armando Silva 62 Ciutats secretes per a cossos amerindis Manuel Gutiérrez Estévez 66 Seducció a la ciutat del consum Cristina Peñamarín 72 L’impacte de les subcultures urbanes Mery Cuesta i Amanda Cuesta 76 La medicalització massiva, o el retorn de Frankenstein Julio Mayol 80 Propostes / respostes Dones que caminen, per Guillermo Altares. Tornar amb el cos a la ciutat, després d’haver-lo perdut, per Xavier Antich. Àlbum de cossos a la intempèrie, per Alan Pauls Ciutat i poesia 86 Rambla avall Guerau de Liost Observatori 88 Paraula prèvia Els teatres dels ateneus, renovació i sociabilitat Antoni Ramon Graells 91 Zona d’obres Liberales. Compromiso cívico con la virtud, per Miquel Porta Perales. La ciutat vertical, per J. Ernesto Ayala-Dip. Diàlegs a Barcelona, per Sergi Doria. Sin fines de lucro. Por qué la democracia necesita de las humanidades, per Elisenda Julibert 96 Racons vius El carrer dels nostàlgics Gregorio Luri 98 Històries de vida És vida Lilian Neuman 104 Mirades Un joc postmodern entre música i art Karles Torra 108 En trànsit Entrevista amb Boaventura de Sousa Santos Enrique Díaz Álvarez 112 Nova memòria Més gent que mai Javier Pérez Andújar Portada i contraportada Fotos: Gianluca Battista © Pere Virgili © Enrique Marco El dit a l’ull Com a concepte polític, “espai públic” vol dir esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de la societat heterogènia, marc on se suposa que es conforma i es confirma la possibilitat d’estar junts sense que caiguem els uns sobre els altres. Però aquest espai públic no existeix. L’espai públic no existeix Text Manuel Delgado Antropòleg Cada dia se sent parlar i es llegeix més sobre el que se’n diu espai públic. Però, des de quan i per a què comença a genera- litzar-se aquesta noció com a element immanent de tota morfologia urbana i com a destí de tota mena d’interven- cions urbanitzadores, amb el doble sentit de basades en l’ur- banisme i en la urbanitat? Si es dediqués una mica de temps a establir la genealogia del seu sentit actual, es desvelaria de seguida que aquest concepte s’ha imposat en les tres últi- mes dècades com a ingredient fonamental tant dels discur- sos polítics relatius a la realització dels principis igualitaris- tes atribuïts als sistemes nominalment democràtics, com d’un urbanisme i una arquitectura que, sense desconnexió possible amb aquests pressupòsits polítics, treballen en la qualificació i la posterior codificació dels buits urbans que precedeixen o acompanyen tot entorn construït, sobretot si aquest apareix com a resultat d’actuacions de reforma, tematització o revitalització de barris o de zones industrials considerades obsoletes i en procés de reconversió. Com a concepte polític, espai públic vol dir esfera de co- existència pacífica i harmoniosa de la societat heterogènia, marc en què se suposa que es conforma i es confirma la possibilitat d’estar junts sense que, com Hannah Arendt va escriure –amb Habermas i Koselleck, una de les fonts teòri- ques bàsiques del concepte actualment en vigor d’espai públic–, “caiguem els uns sobre els altres”. Aquest espai públic es pot esgrimir com l’evidència que el que ens per- met fer societat és que ens posem d’acord en un conjunt de postulats programàtics al si dels quals les diferències es veuen superades, sense quedar oblidades ni negades del tot, sinó definides a part, en aquest altre escenari que ano- menem privat. Aquest espai públic s’identifica, per tant, com a àmbit de i per al lliure acord entre éssers autònoms i emancipats que el viuen en tant que s’hi enquadren i viuen plegats una experiència massiva de desafiliació. L’esfera pública és, llavors, en el llenguatge polític, un constructe en què cada ésser humà es veu reconegut com a tal en relació amb altres i com la relació amb altres, amb els quals es vincula a partir de pactes reflexius permanentment reactualitzats. Aquest espai és la base institucional mateixa sobre la qual s’assenta la possibilitat d’una racionalització democràtica de la política, d’acord amb l’ideal d’una socie- tat culta formada per persones privades iguals i lliures que estableixen entre elles un concert racional, en el sentit que fan un ús públic del seu raciocini amb vista a un control pragmàtic de la veritat. Això explica la vocació normativa que el concepte d’espai públic explicita com a totalitat moral, conformada i determinada per aquest “haver de ser” entorn del qual s’articulen tot tipus de pràctiques socials i polítiques que exigeixen que aquest marc deixi de ser mera- ment categorial i esdevingui també un escenari en el qual desplegar-se i existir. Aquest prosceni en què l’espai públic abstracte es faci “carn entre nosaltres” no pot ser sinó el carrer, la plaça i tots aquells llocs en què es troben éssers, que, sent sovint desiguals, han d’aprendre a comportar-se a cada moment com si fossin només diferents. A fora, en aquell lloc de trobada generalitzada, és on l’Estat ha d’acon- seguir desmentir, encara que sigui momentàniament, la naturalesa asimètrica de les relacions socials que adminis- tra i a les quals serveix, i escenificar el somni impossible d’un consens equitatiu en el qual dur a terme la seva funció integradora i de mediació. L’objectiu de convertir en realitat aquest espai públic místic és el que fa que qualsevol apropiació considerada inapropiada del carrer o de la plaça sigui ràpidament neu- tralitzada, per la via de la violència si cal, però sobretot per una deshabilitació i després una expulsió dels qui gosin desacatar o desmentir la utopia, d’altra banda impossible, d’una autogestió basada en el consens civil i la “bona convi- vència ciutadana”. Això afecta de ple la relació entre l’urba- nisme i els urbanitzats, ja que el que se’n diu urbanitat –sis- tema de bones pràctiques cíviques– és la dimensió conduc- tual adequada a l’urbanisme, entès al seu torn com el que és en realitat avui: mera requisa de la ciutat, sotmetiment d’aquesta, per mitjà tant del planejament com de la seva gestió política, als interessos en matèria territorial de les minories dominants. A aquest espai públic materialitzat hom hi assigna la tasca estratègica de ser el lloc en què els sistemes nominal- ment democràtics veuen o haurien de veure confirmada la seva veritat igualitària, el terreny en què s’exerceixen els drets d’expressió i reunió com a formes de control sobre els poders i des del qual aquests poders poden ser qüestionats. El que abans era només un carrer o una plaça ara són àmbits accessibles a tothom, on es produeixen negociacions ininter- rompudes entre éssers humans que han aconseguit el dret a l’anonimat i que juguen amb els diferents graus de l’aproxi- mació i el distanciament, però sempre sobre la base de la lli- bertat formal i la igualtat de drets, tot plegat en una esfera de la qual tots es poden apropiar, però que no poden reclamar com a propietat; marc físic oficial d’allò polític com a camp de trobada transpersonal i regió sotmesa a lleis que haurien de ser garantia per a l’equitat. Altrament dit: lloc per a la media- ció entre societat i Estat –cosa que equival a dir entre sociabili- tat i ciutadania–, organitzat perquè hi puguin cobrar vida els principis democràtics que fan possible el lliure flux d’iniciati- ves, judicis i idees. Però aquest espai públic no existeix. És una quimera, una llegenda, quelcom de què es parla o escriu, fins i tot que es proclama administrar, però que no ha vist ni veurà ningú, almenys en una societat capitalista. Els llocs presumible- ment de la trobada amable i cooperativa entre iguals rara- ment aconsegueixen defugir el lloc que cada concurrent ocupa en un organigrama social que distribueix i institucio- nalitza asimetries de classe, d’edat, de gènere, d’ètnia, de “raça”. A determinades persones en teoria beneficiàries de l’estatut de plena ciutadania se’ls desposseeix o se’ls regate- ja en públic l’equitat, com a conseqüència de tota mena d’estigmes i negativitzacions. Als no ciutadans pobres –els anomenats “immigrants”– se’ls obliga a ocultar-se o a pas- sar el temps exhibint papers. El que es tenia per una vida pública basada en l’adequació entre comportaments opera- tius pertinents i en la comunicació generalitzada entre éssers abstractes –“els ciutadans”–, es veu una vegada i una altra desemmascarada com una arena de i per al marcatge de certs individus o col·lectius, als quals la seva identitat real o atribuïda els col·loca en un estat d’excepció del qual l’espai públic no els allibera en absolut, ja que aquest lloc ho és per a ells de –i per a tot tipus de– vulnerabilitats i vul- neracions. És en vista d’aquesta veritat que el discurs de l’espai públic convida a fer els ulls grossos, fer com si no existís, atès que al carrer i a la plaça només hi caben les pro- ves inequívoques del final d’una classe mitjana universal i feliç, a soles amb si mateixa en un món sense conflictes i sense misèria. © Eva Vázquez M Plaça pública 5 La mirada de l’altre Fa 36 anys de la mort de Franco. És possible que el record d’una policia sorgida d’una dictadura encara embruti la imatge de la policia actual en la consciència de molts ciutadans? Cal protegir el pispa! Text Monika Zgustová Escriptora Un col·lega escriptor em convida a dinar al barri on acaba de traslladar-se: el del mercat de Santa Caterina. El restaurant, L’Econòmic, està mig amagat sota les antigues arcades de la plaça de Sant Agustí Vell. L’amic irradia satisfacció i mentre dinem em canta les lloances del seu nou barri: els domini- cans hi han introduït moltes botigues noves, hi han apare- gut bars i restaurants africans i carnisseries i supermercats magrebins. El meu amic afirma amb orgull que en el barri tothom el coneix. “I tothom em respecta”, afegeix. Em sor- prenc: “Per què no t’haurien de respectar?” De la resposta començo a copsar que el respecte del veïnat consisteix en el fet que els diferents grups d’immigrants no agredeixen el meu amic i no intenten robar-li la cartera, tot i que molts d’ells es dediquen al crim dins de les fronteres d’aquell barri. Li pregunto si creu que hauria d’haver-hi més policies. “De tant en tant per aquí passeja una parella de policies uni- formats, i trobo que ja n’hi ha prou. No volem policies, aquí. Que cadascú es busqui la vida com pugui”. Després de dinar, l’amic em recomana: “Si vols donar una volta pel barri, tu mateixa; però jo de tu m’amagaria la bossa sota la jaqueta”. Així ho faig, encara al restaurant. Travessem la plaça i entrem a la terrassa del cafè Joanet que Plaça pública 7 © Eva Vázquez l’amic descriu com “un bar de tota la vida”. L’amic pren el cafè d’un glop i em dóna un últim consell abans de partir: “Que no se t’acudeixi anar al bar d’aquí a l’esquerra, que es diu Cantonada, i més val que ni tan sols passis pel davant”. Xarrupejo el cafè en aquesta plaça tranquil·la a l’ombra d’arbres imponents. Ara observo una parella de turistes holandesos que creuen la plaça per entrar al carrer Carders. Dues dones amb faldilles llargues i mocadors de colors al cap, que semblen haver caigut del cel, se’ls acosten i els demanen una almoina. L’holandès treu el bitlleter per fer una donació a la gitana, i aquesta l’hi arrenca de les mans i totes dues engeguen a córrer. L’holandès es queda un moment de pedra, després mira la seva dona amb aire aba- tut. Indignada, em dirigeixo a dos guàrdies que descobreixo en una cantonada de la plaça, els explico el que ha passat, els indico la parella de turistes que s’allunya amb el cap cot, i els ensenyo la direcció per on s’han esmunyit les dues gitanes. Els guàrdies s’arronsen d’espatlles: “No hi podem fer res, aquesta no és la nostra feina, nosaltres només ens ocupem del trànsit”. Insisteixo: “Però sens dubte poden avi- sar els seus col·legues perquè actuïn”. “No”, repeteixen ells, “no hi podem fer res, ho tenim prohibit: no és cosa nostra”. Alacaiguda torno al meu seient a la terrassa del cafè i em pregunto per què l’amic escriptor amb qui he dinat rebutja la presència de la policia. Recordo els debats que he mantin- gut, al llarg dels anys, a la capital catalana, sobre l’ordre establert a Nova York. Conec bé la ciutat i sé fins a quin punt els novaiorquesos estan agraïts a l’exalcalde Rudy Giuliani per haver netejat dels grans i petits crims una ciutat on, fa quinze anys, sortir al carrer després de les sis de la tarda representava un perill: un s’hi jugava no sols la cartera sinó la vida. Per què, quan esmento aquest exemple a Barcelona, els meus interlocutors em fan cara de rebuig? Prenc l’últim glop del cafè i penso que hi ha coses que mai no he acabat d’entendre en els meus companys de feina barcelonins: Per què quan a Barcelona se li havien adjudicat els Jocs Olímpics, bona part de la intel·lectualitat hi estava en contra? Per què quan parlo dels centres antics de la meva Praga natal o de París, que aquestes dues ciutats han sabut convertir en barris ben conservats d’interès gene- ral, agradables i segurs, els meus col·legues de Barcelona em contesten que no cal ser tan net i polit? Provinc d’un país que fa 21 anys era totalitari i en aquella època la gent desconfiava de la policia: amb raó, perquè la policia comunista era profundament corrupta. Ara, durant la democràcia, la policia txeca representa un suport per al ciuta- dà. Fa 36 anys de la mort de Franco. És possible que el record d’una policia sorgida d’una dictadura encara embruti la imat- ge de la policia actual en la consciència de molts ciutadans? Mentre em plantejo aquestes qüestions, veig que un gran grup d’homes magrebins ha sortit fora del bar Cantonada i la fa petar a la plaça. Una jove turista acaba de passar-hi pel davant. Un dels magrebins se li acosta i d’una tirada li arrenca la bossa, que la noia aguantava fermament amb les dues mans. El lladre arrenca a córrer, la resta dels homes segueixen amb la seva tertúlia com si no haguessin vist res. La noia mira al seu voltant i crida, però només troba indiferència, impotència: és evident que, en aquesta plaça, la gent està acostumada a un espectacle semblant i ningú no s’immuta en sentir els crits d’una estrangera. Per què, de tant en tant, la policia no es pren un cafè en el bar Joanet, com ho faig jo ara? Profundament indignada per tot el que he vist aquesta tarda pago la consumició i me’n vaig. Però abans de sortir de la plaça, una preciosa joieria artesanal em crida l’atenció. Hi entro per preguntar el preu d’unes arracades retallades en plata com dos ganivets xops de sang. I de pas pregunto a l’atractiva propietària de la botiga sobre la seguretat de la joieria i d’ella mateixa. La noia m’explica que no se sent pro- tegida en absolut, que, ja fa temps, ha deixat de confiar en les institucions que haurien de proveir la seguretat ciutada- na, com ara l’Ajuntament i la Generalitat. La noia declara que viu enmig de guerres de clans entre els magrebins i els altres, sobretot els africans i els dominicans, i que ha de dependre de les pròpies forces. “Els guàrdies que arriben fins aquesta plaça són escassos”, diu, “i sovint fan el desen- tès. Les institucions fan molt poc per protegir els ciutadans, les seves propietats i els seus negocis. Estrebades de bos- ses? Les veus constantment”. La joiera artesana està con- vençuda, doncs, que una forta presència policial –junta- ment amb una legislació adequada– acabarien millorant moltes coses. La propietària d’una fleca del barri em confes- sa el mateix: està cansada de viure en un ambient insegur on pateix sense parar pel forn i pels fills. Camino per aquells carrers antics i descobreixo botigues de roba dominicanes, barberies africanes i un rètol que diu: “El supermercado més barat de Barcelona”; les últimes dues paraules estan escrites també en lletres àrabs. Aquesta mena de rètols dels immigrants no intenten de cap manera ser cool, en pla Vueling; més aviat reflecteixen les ganes que els seus propietaris tenen d’integrar-se. Entro al carrer Carders amb un munt de preguntes al cap. Per què Barcelona no ha sabut –o no ha volgut, cosa que seria més greu– crear aquí un Marais o una Malá Strana? Per què sembla que l’Ajuntament de Barcelona vulgui protegir l’agressor? Per què molts barcelonins consideren menys- preable la voluntat d’establir ordre, com s’ha fet a Nova York? Després d’haver passat una tarda al cor de la Barcelona antiga he de concloure que les autoritats de la ciutat haurien de deixar de fer el desentès i atendre les necessitats dels ciutadans: i el dret a la seguretat és un dret essencial. Sense seguretat no hi ha vida en comú. M La capital de Biscaia era una ciutat grisa, lànguidament burgesa, amb els carrers plujosos sempre com miralls. Ara és un Bilbao de disseny. La capital d’Espanya era una ciutat desarranjada, funcionarial i cortesana, abastable i ocultament procaç. Avui Madrid pateix d’un frenesí esvalotat i patològic. Ciutats desmemoriades Text José Antonio Zarzalejos Periodista Quan torno a Madrid, on visc des de 1998, procedent de Bilbao, ciutat en què vaig néixer i en la qual vaig viure fins aquell any, experimento una contradicció radical. No m’a- graden ni l’una ni l’altra. Bilbao, per defecte; Madrid, per excés. Les transformacions que en l’última dècada han experimentat totes dues urbs em confonen. La capital de Biscaia era una ciutat grisa, lànguidament burgesa, amb els carrers plujosos sempre com miralls, una- munianament encaixonada entre muntanyes que formen una clotxa protectora i perfilada per una ria –la del Nerbion, per les aigües tèrboles del qual pujava la gavarra de l’Athletic campió– que, com el fossat d’un castell, defen- sava la nostra endogàmia. Però aleshores Bilbao tenia una ànima furiosa i s’envilia accedint a la part alta de la ciutat, al carrer de Las Cortes, el de la prostitució consentida per l’autoritat competent, que per Setmana Santa era transitat per un Crist espantosament moradenc pels pecats de la devota concurrència. La capital d’Espanya era una ciutat desarranjada, funcio- narial i cortesana, abastable i ocultament procaç. Madrid “matava” en la movida d’Oscar Mariné, però acollia conspira- tivament. A la manxega Madrid (la ciutat no va ser mai cas- tellana) s’admirava Barcelona (europea, oberta, mediterrà- nia), però hom gaudia a glops la llibertat sostinguda fins a trenc d’alba a la xurreria de San Ginés, a tocar de la Puerta del Sol, on ara hi ha el palau oficial de la comtessa consort de Murillo. Eren els temps del difunt Tierno Galván, a qui no se li hauria acudit mai mudar el consistori des de la Casa de la Vila al pretensiós edifici de Correus davant la deessa Cibeles. Madrid era una ciutat amb ritme col·lectiu; avui pateix d’un frenesí esvalotat i patològic. Quan vaig a Bilbao, em perdo. És una ciutat que ha aban- donat la seva memòria perquè en comptes de posar-se guapa s’ha sotmès a una cruel cirurgia estètica i s’ha injectat Botox en cadascuna de les seves arrugues. Llueix un Guggenheim descarat, l’artifici més celebrat de l’urbs; el magatzem de vins, La Alhóndiga, l’han convertit en un espai espectral i multiusos, quan era un monument en si mateix; i totes les façanes de les grans cases dels rics biscaïns, d’un perfecte estil britànic, rellueixen netes i gairebé resplendei- xen sense els regalims que hi deixava la pluja i el sutge de la siderúrgia instal·lada en el marge esquerre de la ria. L’alcalde de Bilbao ha emprès furiosament la creació de zones per a vianants a la ciutat, per la qual es passeja com per un parc temàtic. Tot és nou; tot és modern; tot és a lloc. I totes les avingudes són ben plenes de rotondes, com si es tractés d’una maledicció. Ja no hi plou com abans, el plugim ja no s’eternitza –un dia, i un altre, i un altre–, i els ponts i l’aeroport els ha dissenyat Calatrava com a Venècia o a València, tant és. És un Bilbao de disseny, que emula l’estè- tica afrancesada de Sant Sebastià (Bilbao es va distanciar acaloradament de l’ordre pagerol donostiarra i del ruralis- me de Vitòria) i que no es reconeix a si mateix. Però tothom està molt content –si més no és el que diuen– que la temporada d’òpera se celebri al palau-garatge d’Euskalduna i no al teatre Arriaga; tothom sembla feliç amb la jardineria de còmic que adorna un Bilbao amnèsic de la duresa de la que va ser la seva indústria pesant, dels seus patrons feroços, dels seus obrers, dels seus socialistes, dels seus nacionalistes de primera hora i dels seus liberals resistents a l’assetjament carlí en el segle XIX. He de reconèixer que Bilbao és una ciutat esplèndida per a la mobilitat de les persones grans; que no agredeix; en la qual la gent es retira a hores decents; que rep un turisme fugaç que veu el Guggenheim –no, evidentment, el Museu de Belles Arts, una de les pinacoteques més importants d’Espanya i a la qual el veí nord-americà ha massacrat–, dina a Donostia i torna directament a l’aeroport de Loiu per embarcar cap a Madrid sense pernoctar a la ciutat. Bilbao ha esdevingut una ciutat transparent, artificial, embolicada en una cel·lofana de feblesa urbana que no li correspon. No puc sinó sumir-me en la perplexitat quan llegeixo que el candidat de CiU a l’alcaldia barcelonina s’ha traslladat a la capital bis- caïna per “prendre nota” de la seva transformació, quan Barcelona és una de la poques ciutats a Espanya que conti- nuen conservant l’evocació permanent de si mateixes. Però la tornada a Madrid no és pas gaire millor. Sortir de la ciutat suposa un triomf els caps de setmana; entrar-hi, una Des de l’altra riba © Eva Vázquez autèntica heroïcitat. L’enorme llibertat que fueteja com el vent de la muntanya a l’hivern de la Meseta no eximeix la ciu- tat d’acumular una mala bava col·lectiva que es percep en cada semàfor en vermell, en cada pas de vianants, en cada ofi- cina ministerial. Les distàncies són desèrtiques; més que pels quilòmetres, per un trànsit encabritat i pugnaç que es baralla amb els carrers madrilenys cada alba i cada ocàs. Aconseguir una entrada per gaudir Flotats a El Español amb el seu Beaumarchais es pot convertir en una tasca desesperant; reser- var al Bar Tomate –per posar un exemple de negoci català– requereix una previsió tan anticipada com descoratjadora. Tot són presses desaforades i paciències sobrepassades. A la ciutat ja es nota –de fet, es nota des de ja fa un parell d’anys– que el deute municipal pesa com una llosa: un sot sense arreglar; un parc brut i deixat; un PAU (Pla d’Actuació Urbanística) sense acabar; un autobús vell que ranqueja; aquell barri de Tetuán islamista; aquell Lavapiés okupa; aquell La Latina de Cava Baja i de Cava Alta que imanta bandades de gent de tota mena que arriben en onades i acoltellen per con- templar els Renoir d’El Prado o els jardins impressionistes al Thyssen. Aclaparament. Multituds. Trànsit. Congestió. Temps in itinere. Madrid s’ha convertit en un corredor immens pel qual es transita a velocitats trasbalsadores. Ja no és el Madrid tertulià isabelí, aquell de la Villa y Corte, el del cuplet picardiós. Ja no és el Madrid ni tan sols de Chueca, per- què als gais d’allí els cansa l’aburgesament del barri i es des- placen al del triBall –escrit així–, on les carnisseries s’han transformat en botigues de roba, foragitant les meretrius que hi abundaven per a fornicacions a preus caritatius. I aquí arribem al problema: que les ciutats les transformen els urbanistes i no els humanistes; que se’ls aplica un prêt-à- porter de gran superfície amb talles distintes però amb els mateixos talls i amb colors similars; que les ciutats es prenen per inertes quan són vives i palpiten i tenen esperit i memò- ria; que se senten bé o malament amb les solucions que els ofereixen als seus problemes –generalment, se senten mala- ment–; que les coses boniques no sempre són les belles, ni les coses noves millors que les antigues. Les ciutats, cal auscultar-les, sentir-les, viure-les com són, deixar-les soles, una mica al seu aire. Però els edils, així que arriben a les butaques municipals, agafen llapis i paper, dis- senyen torres i avingudes, consulten a les pàgines grogues el nom de l’urbanista més famós i de més volada, el contracten, i a canviar la història, l’essència i l’ésser d’una ciutat. Això ha passat a Bilbao. Això ha passat a Madrid. Ciutats sense rastre de la memòria del que van ser. M Plaça pública 9 Metropolítica © ACNUR Protecció als refugiats: un llarg camí per recórrer Text Maricela Daniel Representant de l’ACNUR a Espanya Més de cinquanta milions de persones han trobat una solució a les seves vides gràcies a la feina feta per l’ACNUR des que va ser creat, ara fa seixanta anys. Amb el temps el concepte de refugiat s’ha anat perfilant i ampliant. Avui dia l’agència de l’ONU cobreix amb accions específiques les formes de persecució de què són víctimes les dones i els nens. L’1 de gener de 1951, l’oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) va iniciar les seves funcions mentre s’estava redactant la Convenció de les Nacions Unides sobre l’Estatut dels Refugiats, que seria adoptada el 28 de juliol de 1951. Abans que hi hagués l’ACNUR i la convenció de 1951 ja existia una pràctica per part dels estats per protegir qui fugia per persecució política, religiosa o per altres motius. Amb la creació de l’ACNUR i l’adopció de la convenció, la comunitat internacional va establir estàndards internacio- nals sobre el contingut de la protecció que haurien de pro- porcionar els estats i l’estructura formal per respondre a les necessitats dels refugiats. Amb això també es va començar a desenvolupar una xarxa d’institucions, sistemes i lleis per abordar el problema des d’una perspectiva global. El mandat central de l’ACNUR no ha variat des que l’Assemblea General de l’ONU va crear l’oficina el 14 de de- sembre de 1950. La protecció dels refugiats i la recerca de solucions als seus problemes continuen sent els objectius centrals de l’organització, però el context en què treballa, els tipus d’activitat i la manera de fer-la sí que han canviat de manera significativa. Una mirada a les múltiples intervencions i operacions portades a terme per l’ACNUR en les últimes sis dècades reflecteixen, per una banda, que l’aniversari no és realment motiu de celebració. La crònica del seu treball presenta una llarga llista d’operacions com a resposta a la fugida en peti- ta escala de persones o a fluxos massius ocasionats per intolerància i persecució, conflictes o violència, que es tra- dueixen en serioses violacions dels drets humans. Aquestes violacions palesen que a la comunitat internacio- nal encara li queda un llarg camí per recórrer pel que fa a la prevenció i el respecte dels drets humans, i a la consecució dels drets econòmics i socials adreçats a eradicar la pobre- sa, la inequitat i la discriminació que provoquen la recerca de refugi. La realitat palesa que encara que han canviat les causes que originen els fluxos i les urgents necessitats jurí- diques i humanitàries dels refugiats, aquestes no han dei- xat, desafortunadament, de subsistir. El patiment humà que han generat unes noves crisis, igual que les situacions prolongades d’acolliment, demostren de manera clara la contínua rellevància del règim internacional de refugiats. Per altra banda, són moltes les persones que s’han bene- ficiat de la tasca que ha desenvolupat l’ACNUR i han desta- cat la importància que ha tingut en les seves vides: perso- nes que han deixat les seves famílies i amics, les seves pro- pietats, el seu lloc a la societat fugint per protegir les vides, la seva integritat, les seves idees o creences. Més de cin- quanta milions de desarrelats han trobat aquesta protecció i una duradora solució a través de l’acció de l’ACNUR i dels estats que els acullen. Tant la posada en marxa de la convenció de 1951 com les activitats de l’ACNUR s’han anat adaptant a noves circums- tàncies i situacions que han sorgit en els seixanta anys que fa que existeix. Per una banda, el seu mandat ha evolucio- nat amb la necessitat de donar resposta a situacions urgents de grans moviments de refugiats i desplaçats a qui els calia protecció, seguretat i assistència. En aquest procés, l’ACNUR ha desenvolupat noves maneres de treball. Reconeixent les capacitats i els recursos dels refugiats, així com el seu interès a ser part de la solució dels seus proble- mes, l’ACNUR ha anat invertint més temps a consultar-los, incorporar les seves perspectives i fer-los partícips de tots els processos de què són beneficiaris, des de l’elaboració Plaça pública, 11 dels projectes fins a la seva avaluació. En aquest enfoca- ment s’han tingut en consideració aspectes de gènere, edat i multiculturalitat com a àrees transversals en tot el treball de l’organització. Ampliació del concepte de refugiat A través dels anys, l’ACNUR també ha treballat activament perquè la convenció sigui interpretada pels estats signataris de manera flexible, per permetre’n l’aplicació fins i tot en casos que, per les seves característiques, no hi queden arti- culats de manera específica, probablement perquè no es trobaven en la ment dels legisladors en el moment en què la van formular. Per exemple, la convenció estava original- ment enfocada a persones que s’havien convertit en refu- giades com a resultat d’esdeveniments ocorreguts abans de l’1 de gener de 1951, fonamentalment els de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, el 1956 es va veure que la defini- ció continguda en aquesta convenció era aplicable als més de 200.000 hongaresos que van fugir del seu país entre novembre i desembre de 1956 i que també entraven en el mandat de l’ACNUR. Igualment, els refugiats que van fugir d’Algèria cap a Tunísia i el Marroc durant el moviment d’in- dependència de França responien a la definició inclosa en la convenció, però no encaixaven en la limitació temporal imposada en els seus termes. No obstant això, el seu reco- neixement com a refugiats i les tasques d’assistència van obligar l’ACNUR a abordar el tema amb molta cautela, per- què França va ser un dels primers països signataris de la convenció i considerava que els moviments independentis- tes eren un assumpte de caràcter intern. El treball de l’ACNUR va ser recolzat i refermat per resolucions de l’Assemblea de les Nacions Unides. Els moviments d’independència que van continuar a l’À- frica, al sud-est asiàtic i en altres regions els anys poste- 12, Metropolítica A Pagani, Lesbos, se situa un dels nombrosos centres de detenció d’immigrants il·legals turcs que hi ha escampats per les illes gregues. Va ser parcialment clausurat arran de les reiterades denúncies sobre les seves condicions. Obrint l’article, camp alemany de refugiats el 1953. La primera tasca de l’ACNUR va ser assistir gairebé un milió de persones a l’acabament de la guerra mundial. © ACNUR / L. Boldrini Plaça pública, 13 “L’oficina del ACNUR s’esforça perquè els estats interpretin amb flexibilitat la Convenció del Refugiat, de manera que es pugui aplicar fins i tot a casos que, per les seves característiques, no han quedat específicament articulats en el text de l’acord”. riors, van fer patent la necessitat d’estendre l’aplicació de la convenció a aquests refugiats i que es poguessin beneficiar dels programes d’assistència de l’ACNUR. L’ampliació es va formalitzar amb el Protocol a la Convenció de 1967. Així mateix, el desenvolupament de convencions regio- nals –com l’adoptada per l’Organització de la Unitat Africana el 1969, que, a més de reiterar la definició de refu- giat, estenia el seu abast a les persones que fugien per “agressió o ocupació externa […] o esdeveniments que per- torbin greument l’ordre públic […]”– van facilitar aquest reconeixement. El 1984, els estats de Llatinoamèrica eme- trien la Declaració de Cartagena, que també estén la defini- ció a les persones que han fugit “perquè la seva vida, la seva seguretat o la seva llibertat han estat amenaçades per la vio- lència generalitzada, l’agressió estrangera, els conflictes interns, la violació massiva dels drets humans [...]”. Formes de persecució per gènere i edat L’asil és la protecció en un altre estat d’aquells que han patit serioses violacions dels drets humans en el seu país d’ori- gen o de residència habitual. És natural, doncs, que l’evolu- ció progressiva de les normes de drets humans hagi anat perfilant la noció de persecució continguda en la definició de la Convenció sobre Refugiats de 1951, fet que ha ajudat a identificar-los millor i a facilitar-ne el reconeixement. D’aquesta manera, l’establiment d’una protecció especial per a les dones –per mitjà de tractats de drets humans com la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW, per les sigles corres- ponents en anglès)– i per als nens –amb la Convenció de l’ONU sobre els Drets del Nen– van contribuir a establir que el gènere i l’edat podrien donar lloc a formes específiques de persecució que havien de ser protegides. En efecte, la CEDAW i tot el moviment que promovia la igualtat de drets de la dona van facilitar un millor context per a l’entesa i l’acceptació del fet que les dones sovint experimenten la persecució en forma diferent dels homes, i que la violència contra elles podria constituir persecució. Igualment, la participació de l’ACNUR, dels seus socis i d’al- tres membres de la comunitat internacional en situacions de conflicte com la dels Balcans, així com les polítiques específiques sobre la protecció de les dones refugiades, va permetre un millor coneixement de la dramàtica situació que vivien les dones durant els conflictes: l’ús de la violació com a arma de guerra per forçar el desplaçament de la població, per marginar-les en les seves comunitats o per humiliar-les tenint fills de “l’enemic”, i la tendència a patir violacions del drets a què estaven exposades pel simple fet de ser dones. Aquestes circumstàncies van impulsar el reco- neixement que la persecució podia estar motivada per qües- tions de gènere i que, com a tal, tenia cabuda en els termes de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, tot i que en la seva definició no s’hagués articulat expressament. El 1993, el Comitè Executiu de l’ACNUR va acceptar el fet que “les dones amb freqüència experimenten la persecució en forma diferent dels homes”, i que la violència sexual havia estat una causa de moviments de refugiats. Així mateix, el comitè va condemnar enèrgicament la persecució mitjançant la violència sexual perquè constituïa una greu violació dels drets humans i del dret humanitari en cas de ser comesa en el context d’un conflicte armat. A més, va donar suport al reconeixement com a refugiats de les perso- nes que basaven la seva sol·licitud en un temor fundat de persecució per violència sexual. No obstant això, l’accepta- ció del concepte de persecució basada en gènere –que inclou, a més, la mutilació femenina o el matrimoni for- çós–, i la seva consideració dintre de la convenció de 1951, han requerit i continuen requerint un treball sistemàtic i considerable per part d’advocats, defensors de drets humans, estats i l’ACNUR mateix. Durant els conflictes i els desplaçaments massius de població, les separacions dels membres d’una família són fenòmens freqüents. Per als menors, la vivència d’una situa- ció de guerra o de violència generalitzada resulta més trau- màtica sense el suport familiar. Els riscos de reclutament forçós, d’abús i d’explotació es multipliquen exponencial- ment per a un menor que no es troba acompanyat dels seus pares, dels seus tutors o d’algun membre de la família. Els menors del sud-est asiàtic Durant les dècades de 1970 i 1980, la sortida massiva de refugiats des de Cambodja i Vietnam fins a Tailàndia i altres països va presentar importants reptes, ja que entre ells hi havia un nombre considerable d’infants i adoles- cents menors de divuit anys. En alguns casos, es proposava el trasllat dels menors a països de reassentament com a opció de futur, però a mesura que es va anar descobrint que els nens i les nenes tenien parents als camps, els pro- cediments es van adaptar per permetre en primer lloc la reunificació de les famílies. No obstant això, la cerca de solucions duradores sovint va suposar un autèntic repte, ja que el principi de la “unitat familiar” semblava xocar amb el que establia “l’interès superior del menor”. L’ACNUR va anar constatant que moltes famílies es separaven intencio- nadament dels menors amb l’expectativa d’incrementar el seu nivell de protecció i d’assistència, i de trobar-los una solució duradora més bona. El mateix any 1989, l’ACNUR va crear comitès especials en el primer país d’asil de la regió per decidir cas per cas les peticions de nens i adolescents no acompanyats, tenint en consideració l’interès superior del nen. Però, ¿com avaluar una separació deliberada en què s’havia deixat en mans del menor la responsabilitat de trobar una solució duradora i d’obtenir accés a l’educació, per després sol·licitar la reunifi- cació amb els pares? Com avaluar el desig benintencionat dels pares d’enviar el nen o la nena a reunir-se amb un parent llunyà, desconegut per al menor, amb l’esperança que li oferís educació i benestar? Des de la meva experiència de treball en aquests comitès, puc constatar que, donades les complexes circumstàncies, s’invertia molt temps a prendre decisions ben fonamenta- des per respondre seriosament a les necessitats d’aquests nens i nenes. Com que els menors també podien presentar els seus propis casos i ser reconeguts com a refugiats, era important que el personal que treballava amb ells tingués sensibilitat cultural i una formació especial per fer les entre- vistes. Mentrestant els menors romanien en unes condi- cions molt dures en els centres de detenció en què els governs d’asil els allotjaven. El novembre de 1990 hi havia 5.000 nens a la regió esperant una decisió sobre el seu futur, ja fos el reassentament en un tercer país, la integració o el retorn al país d’origen. Per accelerar el procés es van invertir molts recursos, però, per als que treballàvem en llocs com Hong Kong en aquest període, era punyent veure l’impacte que la vida en els camps o els centres de detenció i la separació mateixa dels pares va ocasionar als nens, i l’angoixa que a molts d’ells els causava, de retorn al Vietnam, sentir-se com a “fra- cassats” per no haver aconseguit que els reubiquessin o reassentessin en un altre país, conscients com eren, a més, dels deutes que sovint els seus familiars s’havien vist obli- gats a contraure per pagar-los el viatge. La seva tornada va requerir un treball ferm amb les famílies i les comunitats d’origen. Però és probable que, en un gran nombre de casos, El genocidi de Ruanda va causar uns 800.000 morts i la fugida de dos milions de persones el 1994. Al peu d’aquestes línies, camp de refugiats de Burundi, país que va acollir 270.000 ruandesos. A la pàgina següent, un grup de nens kurds torna a la seva terra després de la Guerra del Golf, que l’any 1990 va provocar l’èxode d’un milió i mig de membres d’aquesta nacionalitat. 14, Metropolítica © ACNUR / A. Hollmann “Durant els conflictes i els desplaçaments massius, els riscos de reclutament forçós, d’abús i d’explotació que amenacen els menors es multipliquen exponencialment si no els acompanyen els seus pares, els seus tutors o algun membre de la família”. Plaça pública, 15 esborrar les petjades de la prolongada estada als campa- ments demanés molts més anys. Els nens no acompanyats del Sudan Posteriorment, en altres operacions amb refugiats ruande- sos i sudanesos a Etiòpia, Kenya i Uganda, també es van identificar casos de nens i nenes d’entre set i catorze anys que s’havien vist separats de les seves famílies durant els conflictes i que van fugir per evitar ser reclutats pels comba- tents. Els anomenats “Nens perduts del Sudan” van ser un d’aquests grups: els testimonis ens parlaven del seu passat com a pastors, d’atacs sovintejats al seus vilatges –de què alguns s’havien lliurat per haver estat pasturant el ramat en aquell moment– i d’una vida en ocultació constant per evi- tar el reclutament forçós dels grups armats que buscaven incorporar-los a les seves files. Amb la companyia d’uns quants adults, el grup, de prop de dos mil nens i adolescents, va patir durant el seu viatge cap a l’exili múltiples vicissituds: van passar gana i set, malalties, van patir l’atac d’animals salvatges i van viure experiències traumàtiques com la mort o la captura dels seus companys. Però el grup també va demostrar una tre- © ACNUR / A. Roulet menda fortalesa quan, després d’haver arribat a Etiòpia, on van trobar refugi temporal, el país es va trobar immers en una guerra civil i els nens van haver de creuar un altre cop la frontera cap al Sudan per dirigir-se a Kenya. Des que van ini- ciar el seu periple fins que van arribar al camp de refugiats de Kakuma, a Kenya, molts d’aquests joves havien recorre- gut més de 2.000 quilòmetres. Kakuma es va convertir en el campament per a menors no acompanyats més gran del món, amb prop de 12.000 joves que van poder rebre-hi pro- tecció, assistència i educació. Després de gairebé deu anys vivint als camps de refu- giats molts d’ells van ser reassentats, principalment als Estats Units, on van començar una nova vida. D’altres van tornar espontàniament al Sudan o van localitzar membres de la seva família. Es tem que alguns altres van ser reclutats il·legalment per grups armats als mateixos camps. Una altra part d’aquest grup va ser acollit als camps ubicats a l’oest d’Etiòpia i van rebre protecció i assistència amb pro- grames més modestos desenvolupats amb el suport de l’ONG Radda Bärnen. A partir del coneixement adquirit durant el treball que han fet amb els menors els actors de drets humans i les ONG especialitzades, i dels informes i els estudis sobre l’im- pacte del conflicte armat en la infantesa (i en particular sobre la situació dels nens i les nenes soldat), s’ha anat constatant que els infants, a causa de la seva edat, la seva posició social i el seu desenvolupament físic i mental, poden ser més vulnerables que els adults al reclutament forçós en situacions de desplaçament i que, per tant, es poden acollir a la protecció de la Convenció dels Refugiats. La mutilació genital femenina, matrimonis forçosos, crims d’honor, crims relacionats amb el dot, violència domèstica o l’esmentat reclutament forçós poden constituir greus vio- lacions dels drets humans i formes de persecució especial- ment dirigides a menors. Actualment l’ACNUR treballa amb una eina que conjuga de manera transversal aspectes de gènere, d’edat i de diver- sitat, amb la qual es busca la participació activa dels refu- giats en el disseny i la implementació de les polítiques que els afecten. L’objectiu fonamental d’aquest enfocament consisteix a garantir que tots els refugiats, els repatriats, els sol·licitants d’asil, les persones desplaçades dins del propi país, les persones apàtrides i altres col·lectius per als quals treballa l’ACNUR puguin gaudir dels seus drets en igualtat de condicions i sense limitacions per motius d’edat, gènere, grup ètnic, nacionalitat o determinades característiques específiques, com ara malalties o discapacitats físiques i psi- cològiques. Noves dinàmiques, noves barreres El context en què l’agència de l’ONU per als refugiats brinda protecció internacional ha canviat substancialment. L’increment dels desplaçaments globals ha portat molts països a vincular l’asil i la protecció dels refugiats a les qües- tions relacionades amb la seguretat o les migracions inter- nacionals, particularment amb la immigració irregular. 16, Metropolítica © ACNUR / P. Taggart L’ACNUR no posa en dubte el dret sobirà dels estats a deci- dir qui accedeix al seu territori, però aquest dret ha d’exer- cir-se de forma consistent amb les responsabilitats que estableix la convenció i en particular amb el dret a sol·licitar i gaudir d’asil. A causa de les pràctiques restrictives d’asil i de la imposició de controls migratoris més estrictes, sovint les persones que fugen perquè la seva vida o la seva integri- tat física estan amenaçades es veuen forçades a recórrer a xarxes de traficants d’immigrants. Els refugiats i els migrants utilitzen les mateixes rutes, els mateixos mitjans, i són també objecte de tràfic de persones i víctimes de l’ex- plotació per part de xarxes criminals organitzades. Per això, l’ACNUR considera fonamental establir salvaguardes especí- fiques per a la identificació i el tractament diferenciat de totes aquelles persones que necessiten protecció internacio- nal dintre dels fluxos migratoris mixtos. Un dels principals desafiaments per a l’acció humanitària és la gradual ubicació dels refugiats en zones urbanes. La seva arribada sobtada exerceix una pressió addicional sobre els escassos recursos locals i augmenta la possibilitat de provocar tensió social. Damasc i Aman, per exemple, han rebut més d’un milió d’iraquians des de 2003, i constituei- xen un dels exemples més dramàtics d’aquest fenomen. Khartum, Abidjan i Bogotà també han absorbit centenars de milers de víctimes de conflictes armats. Una avaluació de la situació en els diversos continents revela situacions sovint precàries, de gran empobriment i amb un accés molt limitat als serveis bàsics i a la protecció. Als refugiats els manquen xarxes socials de suport i poden no disposar de les habilitats i dels coneixements que es requereixen per sobreviure en la ciutat. Molt sovint tampoc no tenen els documents d’identitat necessaris per accedir als serveis públics. És possible, a més, que les persones sol·lici- tants d’asil es vegin formalment excloses dels mercats labo- rals, fet que les obligarà a treballar en l’economia submergi- da i que, per tant, les posarà en risc de ser explotades. En la mesura en què són considerades “persones estranyes” poden fàcilment ser blanc del crim organitzat i de la violèn- cia, de desallotjaments forçats, d’expulsions i assetjaments, d’extorsions i d’altres formes d’abús i explotació. L’oficina de l’Alt Comissionat treballa amb especial dedi- cació, també, per acabar amb les situacions de refugi pro- longat, que són aquelles que han superat la fase inicial d’e- mergència i per a les qual no es veuen solucions en el futur immediat. Sovint els refugiats es veuen obligats a passar molts anys exiliats als camps, amb l’impacte que això té per a la seva qualitat de vida, que es deteriora a mesura que les opcions de retorn o d’integració van quedant enrere. Aquestes situacions deixen els refugiats sotmesos a la tris- ta condició de vides emmagatzemades. M Plaça pública, 17 Un grup dels dos mil nens errants coneguts com els “Nens perduts del Sudan”, en un campament d’acollida a Kenya, l’any 1988. A la pàgina anterior, habitants de la província de Kivu Nord, a la República Democràtica del Congo, fugint de la guerra cap als camps de desplaçats de Kibati i la seva rodalia. © ACNUR / L. Aström Massa crítica Slavoj Zizek “En el discurs políticament correcte, s’hi amaga una extrema violència” Entrevista Javier Bassas Vila i Felip Martí-Jufresa Retrats Pere Virgili v v Plaça pública, 19 Filòsof de discurs compulsiu i bel·licós, Slavoj Žižek és el director internacional de l’Institut Birkbeck per a les Humanitats (Birkbeck College, Londres). Membre funda- dor de l’escola lacaniana d’Eslovènia, el compromís polític el va portar a presentar-se com a candidat a les eleccions presidencials del seu país l’any 1990. De la seva obra, es podria dir que “qui no llegeix Žižek, no sap el que es perd”. I no només perquè la seva reflexió filosòfica és d’una gran immediatesa política, sinó també perquè combina la inter- rogació filosòfica i allò que, tradicionalment, no ha accep- tat la (santa) acadèmia dels filòsofs: la cultura popular. “Hi havia un obrer de qui sospitaven que robava: com cada dia, quan es feia fosc i sortia de la fàbrica, els vigilants inspeccionaven la carreta que duia, però no hi trobaven res, sempre era buida. Finament, se’n van adonar: l’obrer roba- va precisament les carretes”. Amb aquesta història gracio- sa, subtil i profunda, comença un dels últims llibres de Slavoj Žižek, el títol del qual no és gens còmic: Violència. Sis reflexions de biaix (Empúries, 2009). Com ja és habitual en la seva immensa bibliografia, el pensador eslovè torna a des- tapar els paranys, les inèrcies i els esquematismes del pen- sament que impera en les nostres societats. La tasca de Žižek consisteix, doncs, a identificar i revelar allò encobert que determina i defineix les nostres convic- cions: la ideologia. ¿Per què no ens adonem que, sovint, critiquem i volem castigar els brots de violència subjectius que ens mostren cada dia els mitjans de comunicació, gens innocents, i no ens preocupem d’identificar altres violències més invisibles però més profundes, com la vio- lència del sistema capitalista? Sentir parlar Žižek i llegir la seva obra fa trontollar les conviccions més íntimes i que crèiem naturals. El seu pensament materialitza aquell vers de Virgili, citat per Freud al principi de La interpretació dels somnis: “Acheronta movebo” (mouré les regions infernals). D’aquesta manera, Žižek activa l’essència més revolucio- nària de la filosofia. Vostè és un filòsof molt sol·licitat: el conviden a col·loquis, li demanen entrevistes i s’han rodat diverses pel·lícules sobre vostè, i fins i tot on surt vostè, que es poden trobar a internet. L’assistència a la conferència que va impartir a Barcelona durant les “Jornades filosòfiques: Què se n’ha fet de la veritat? Què se n’ha fet de la revolució?” va ser impressionant per a un filòsof amb referents tan erudits com Hegel, Marx o Lacan. Com encara aquest èxit mediàtic? La resposta pot semblar una mica narcisista, però penso que és una manera de desempallegar-se de mi. Normalment, el discurs que va associat als mitjans que parlen de mi és: “Žižek és divertit i provocador”. I llavors, entre parèntesis, acostumen a afirmar: “No se’l prenguin gaire seriosament”. Se’m pot fer una objecció òbvia: “Sí, però vostè els segueix la corda, juga amb l’èxit mediàtic”. És veritat, però potser me n’acabaré cansant. La raó per la qual represento aquest paper de pallasso coincideix amb el que he afirmat en relació amb l’Holocaust i la comèdia: la veritat dol. I quan la veritat fereix de debò, només pot expressar-se com a comèdia. Sempre m’ha semblat una farsa la posició tràgica dels filòsofs i moralistes que afirmen: “La humanitat travessa un moment de intensa crisi, hem de fer reflexions profundes, hem de...” Sembla que ho facin per amagar la qualitat de vida de què gaudeixen. Això ja m’irritava quan era jove i, especialment, en el cas de l’Escola de Frankfurt: la posició acomodada del criticisme més extrem. D’una banda, critica- ven el triomf de la raó utilitària, un món completament administrat, regulat de manera totalment tecnòcrata; una situació que condueix a la humanitat a una espècie de nivell zero o d’estat nul, d’alienació total, sense creativitat, i que la converteix així en una societat completament manipulada. Es tracta, en definitiva, de la situació que personificaven els estats occidentals desenvolupats. Ara bé, la paradoxa que s’estableix –com a mínim en el cas de Horkheimer i Adorno– és que, quan es criticava la pràctica política de les democràcies occidentals, ells la defensaven! Sembla que s’a- donaven, en un sentit més irònic del que haguessin volgut, de la validesa del vell i cèlebre motto de Winston Churchill: “La democràcia és el pitjor dels sistemes polítics, exceptu- ant tots els altres sistemes”. Les nostres societats són tec- nòcrates, administrades, però les altres són pitjors. Per això, encobrir el propi confort transmetent una imatge fosca del món resultava una posició còmoda, pròpia del gran filòsof que vol fer carrera. Així doncs, en relació amb la posició i la figura del filòsof, vostè substitueix el pessimisme i el confort per la comèdia. La situació actual és una gran merda i, precisament per això, cal recórrer a la comèdia. Insisteixo: quan les coses van mal- dades, només ens queda el riure. Evidentment, és un riure mig buit, mig embogit. Tractem ara les nocions concretes de veritat i revolució que van centrar les seves intervencions a Barcelona. Per a mi, la veritat i la revolució van juntes. En això segueixo Badiou, Lacan i altres: en tota societat hi ha un element que sobra. Com diria Alain Badiou, és un element del conjunt que, alhora, no està integrat en cap part d’aquest tot; un ele- ment buit com per exemple el rebel o el marginat, que inte- gren la societat, però sense formar-ne part o ocupar-hi un lloc concret. Això és el que Badiou anomena el “buit de la situació”, el “punt simptomàtic”. Només des d’aquest “punt” es pot dir la veritat. Cal insistir en això: la veritat no és un punt intermedi ni neutral, ni des del qual es pugui ser just amb tothom. Agafem com a exemple l’Alemanya dels anys 30. En aque- lla època, el biògraf de Freud, Ernest Jones, va reaccionar de manera molt interessant davant l’ascens del nazisme al poder. Va dir que era una lluita extrema, en la qual s’havia de prendre part per trobar una situació intermèdia entre tots els partits. El resultat va ser desastrós i constitueix un dels punts més foscos de la psicoanàlisi. Entre 1935 i 1936 va proposar negociar una espècie de cohabitació amb els nazis. Tot i que el pacte era terrible el va acceptar. La psicoanàlisi es podria continuar practicant, però sota una sèrie de condi- cions: d’una banda, els jueus en quedaven exclosos i, de l’al- tra, li canviarien el nom, de manera que va passar a dir-se “apropament dinàmic”. Durant els anys 1943 i 1944, aquest grup va fer la primera anàlisi freudiana dels efectes psicolò- gics dels bombardejos a les ciutats alemanyes. Quan accep- tes aquest tipus de pactes, estàs perdut. La qüestió, per tor- nar a la idea de la veritat i l’exclusió, és que els jueus, en tant que exclosos, constituïen el moment de veritat. Pel que fa a la veritat i la força revolucionària que té, es pot establir una mena de tipologia. D’una banda, trobem posicions que en destaquen el component revolucionari, com seria el cas de Gramsci, i la necessitat, per tant, de dir la veritat amb totes les conseqüències que hi van associa- des. D’altra banda, trobem certes posicions que destaquen la relació entra la veritat eterna i la veritat encarnada en un moment precís. On es troba situada la veritat de què vostè parla? Quina relació té amb les diferents realitza- cions concretes i empíriques? El filòsof Slavoj Zizek (Liubliana, Eslovènia, 1949) desenvolupa les teories de Marx i la psicoanàlisi lacaniana per analitzar críticament el present (Violència: sis reflexions de biaix) i les trampes de la ideologia (El sublime objeto de la ideología, Porque no saben lo que hacen). A través d’acudits i elements de la cultura popular (Elvis, Hitchcock, el condó, la coca-cola light), aconsegueix acostar la filosofia a un públic més ampli. 20, Massa crítica v v Plaça pública, 21 Amb això toquem la qüestió de l’historicisme absoluta- ment radical. No es tracta d’afirmar que l’eternitat de la veritat sempre existirà i serà igual a si mateixa. No, més aviat es tracta d’acceptar que cada època històrica concreta fa la seva pròpia proposta d’eternitat. L’eternitat és una categoria històrica molt important. En aquest sentit, T. S. Elliot deia que tota obra d’art canvia el passat, reestructura l’eternitat. I encara hi ha un exemple més clar, extret de la teologia, que em va comentar el meu amic Fredric Jameson i que és central i molt útil per al marxisme: el concepte de predestinació. L’intentaré explicar: d’una banda, sembla que el capitalisme és el sistema més dinàmic de la història de la humanitat: sempre cal treballar més i progressar. D’altra banda, trobem la tradició catòlica, que afirma que la salvació depèn de l’esforç i el treball, en oposició al protes- tantisme, que sosté que la salvació o la condemna estan predestinades. Si acceptéssim aquesta predestinació tin- dríem la temptació de quedar-nos asseguts tot el dia i mas- turbar-nos mentre mirem pel·lícules pornogràfiques (dis- culpeu aquest exemple tan groller però, irònicament, es pot dir que l’utilitzo per fer-ho tot una mica més comprensi- ble... [rialles]). Paradoxalment, fem tot el contrari: quan acceptem aquesta predestinació, encara treballem més. Podria matisar aquesta paradoxa entre la predestinació de la salvació i els mèrits que pot fer l’ésser humà? Quina relació precisa tenen aquestes teories amb la veritat eter- na i la contingència? Els protestants fan cas als signes. Parteixen del fet que no es pot canviar el destí. Ara bé, si treballes molt i acabes fent-te ric, això indica, segons la teoria del capitalisme pro- testant, que has estat escollit. És a dir, treballant de valent no canviaràs el destí, però sí que pots arribar a veure-hi un signe que t’indicarà, d’alguna manera, que estàs salvat. Estem davant d’un cas clar d’ideologia: estàs creant el teu destí retroactivament. Malgrat això, els protestants no ho volen admetre: és la mateixa idea de T. S. Elliot que comen- tàvem sobre la retroactivitat, sobre el fet de canviar retroac- tivament el passat. Potser un exemple amb Hegel ho farà més comprensi- ble. Le Monde va publicar una afirmació molt interessant en relació amb el polític francès Édouard Balladur, que s’havia presentat al procés preelectoral de candidats del partit per optar a la presidència: “Si Monsieur Balladur acaba gua- nyant aquestes eleccions prèvies diumenge que ve, la victò- ria haurà estat necessària”. És la mateixa idea que apuntà- vem abans: un esdeveniment contingent acaba creant, retroactivament, la seva pròpia necessitat. Amb l’amor passa el mateix: quan estàs apassionada- ment enamorat, penses que has estat esperant aquella persona tota la vida, tot i que en el fons saps que és un fet contingent. Això és el més impressionant en Hegel: no és aquesta versió vulgarizada de l’evolucionisme que afirma que tot es desenvolupa a través d’una necessitat concep- tual. La necessitat hegeliana és precisament retroactiva: quan les coses es desenvolupen, creen retroactivament la seva pròpia necessitat. Aquesta idea es troba també en l’èti- ca kantiana i justifica la grandesa de l’idealisme alemany: no som completament lliures, perquè sempre estem condi- cionats. Ara bé, podem seleccionar quines causes ens condicionen. És important pensar la necessitat i la contin- gència de manera conjunta. En la seva primera obra, El sublime objeto de la ideología [traducció castellana a Siglo XXI, 1992], ja trobem aquesta mateixa estructura temporal de la “retroactivitat” associa- da a la psicoanàlisi. Sí, pot trobar-se en la psicoanàlisi i, més concretament, en la noció de “símptoma”. El símptoma és contingent, un lap- sus linguae, per exemple. Però aquesta contingència ve del futur. Per dir-ho en poques paraules: els símptomes creen allò de què ells mateixos són símptomes. Lacan ho explica dient que allò reprimit i el retorn d’allò reprimit són el mateix. Així doncs, l’inconscient no és una regió profunda que, de tant en tant, emergeix a la superfície. Per això són fonamentals les posicions de Hegel o Lacan, segons les quals l’ordre simbòlic i l’activitat política són processos oberts que creen, retroactivament, la seva pròpia necessitat i que són contingents. Permeteu-me afegir una cosa més. El gran escriptor Heinrich von Kleist va escriure un fragment molt interes- sant sobre el funcionament del llenguatge (no recordo el títol, però el trobareu a internet…1). És d’una actualitat incre- ïble. Kleist intenta demostrar que, quan vols dir alguna cosa “La situació actual és una gran merda i és justament per això que cal jugar amb la comèdia. Quan les coses van maldades, només ens queda el riure com a últim recurs. Evidentment es tracta d’un riure mig buit, mig embogit”. profunda, de vegades et surt una banalitat, de la qual acaba sortint més endavant, de sobte, un pensament profund. En resum: un pensament profund sempre sorgeix per mitjà d’una certa contingència. El llenguatge apareix així com una entitat semàntica oberta... En aquest sentit, Hegel és el pen- sador més important de la contingència, perquè no només en va teoritzar la necessitat, sinó també –i això és encara més difícil– la contingència de la necessitat. La necessitat mateixa emergeix sempre d’una manera contingent. Llavors, la veritat... Sí, sí, la veritat eterna és contingent. En relació amb la veritat i el fonament de la lluita revolu- cionària, es podrien establir tres posicions per explicar l’o- rigen del buit, de la força, d’aquest desig que s’oposa a l’or- dre imperant. La primera consistiria a identificar una dimensió de la vida humana que queda intacta, que no se sotmet a l’alienació capitalista: una vida en comú, un món comú, una activitat no alienada, etc. Sí, ja ho entenc, però no ho comparteixo. Em sembla socia- lisme preburgès soft. La segona posició consideraria que el desig revolucionari neix del principi mateix que estructura el capitalisme en els àmbits jurídic i polític: el principi d’igualtat i llibertat. El concepte de “revolució” només tindria sentit en el marc històric del capitalisme i definiria el procés de realització absoluta de l’estructura jurídicopolítica del capitalisme mateix, una realització a la qual el capitalisme no pot res- pondre sense contradicció. Així doncs, la seva realització només podria significar-ne la superació. Aquesta posició ja em sembla més adequada... I la tercera posició per explicar l’origen del buit, de la força o del desig que s’oposa al capitalisme, postula que dispo- sem d’una idea comunista eterna, potser encara no total- ment construïda en tots els seus aspectes, però disponible com a exigència transhistòrica... La qüestió que queda oberta és, per tant, la següent: d’on surt materialment aquesta idea eterna, de lluites antigues? Quina relació té en relació amb aquestes tres posicions? La tercera posició és la més adequada. Però cal matisar-la. Quan parlo d’eternitat, n’he de concretar el significat. Des del meu punt de vista, l’eternitat veritable no està separada del desordre del món. En aquest punt gairebé he aconseguit convèncer a Alain Badiou: quan parlava de la universalitat concreta, Hegel tenia en ment l’eternitat veritable. És allò que, per mantenir-se viu, s’ha de reinventar en cada situació històrica concreta. L’eternitat no és, doncs, una cosa ja feta. És una cosa que té lloc de forma espontània i, només si es repeteix una i altra vegada, es torna eterna. Agafem Shakespeare d’exemple. Per què és el poeta per excel·lència, per dir-ho així? La resposta historicista diu: Shakespeare va encaixar molt bé amb l’època elisabetiana, però a l’època de la raó, amb Racine i Corneille, va quedar en segon terme. Encara no estava clar si era un dels grans, si seria etern, i gairebé va caure en l’oblit. Tanmateix, a la fi del segle XVIII, amb el començament del Romanticisme, es va reinventar. Es va reinventar un Shakespeare romàntic, i més endavant es reinventaria el Shakespeare de la modernitat. Així doncs, la meva tesi paradoxal és la següent: com a mar- xista estic en contra d’una vulgar reducció historicista, en el sentit que tot ha de reduir-se al context. Marx mateix, a Elements fonamentals per a la crítica de l’economia política, ja afir- mava que això era erroni i diu que és molt fàcil reduir a Homer al context de l’època, però que aquí no rau el proble- © Keystone / Getty Images 22, Massa crítica ma2. La qüestió, doncs, és l’eternitat: com és possible sobre- viure a la pròpia descontextualització? L’eternitat s’engen- dra, en certa manera, gràcies a la repetició històrica. Podríem parlar, doncs, d’una noció que ha aconseguit certa importància en l’àmbit de les neurociències i que la filòso- fa francesa Catherine Malabou ha reprès precisament a partir d’una reinterpretació de Hegel. Em refereixo a la noció de plasticitat. Podríem dir que l’eternitat és plàstica, que depèn de la capacitat de configurar-se i de canviar constantment i que no és res més que una identitat (no positiva) en aquest procés de canvi? No voldria subscriure massa ràpidament el terme “plastici- tat”, perquè hi ha diferències molt concretes entre el pensa- ment de Catherine Malabou i el meu. Encara que ella no ho faci, molta gent sí que s’equivoca quan parla de la plasticitat i n’oblida l’essència. La plasticitat no s’entén només com la “qualitat de poder canviar” d’una cosa, sinó que es tracta d’una “plasticitat reflexiva”. Malabou ho diu amb molta clare- dat en el seu llibre sobre Hegel3: la manera en què les coses canvien també pot canviar. La plasticitat s’ha d’entendre, doncs, com la capacitat de canviar a un segon nivell. Això és el que anomeno “canviar l’eternitat”. Un dia vaig dinar amb ella a París i va afirmar precisament això que dic ara: que la plasticitat veritable consisteix a incloure-hi l’eternitat. Tornem a la necessitat del buit, del desig d’oposició al sis- tema capitalista... Com és que existeix aquest buit? Aquí cal capgirar el sentit de la pregunta: l’anàlisi de qualse- vol ordre jeràrquic demostra que tot ordre jeràrquic és impossible en si mateix. Sempre és inestable. La font última del comunisme seria, per tant, aquesta autocontradicció, última i inconsistent, de tota jerarquia. Alguns crítics i lectors s’han adonat de la importància de la repetició en els seus textos, com també de l’ús d’acudits i les referències a la cultura popular. Caldria destacar també el paper de l’associació. Això, d’una banda, l’allibera de l’a- cademicisme de l’escriptura filosòfica clàssica i, de l’altra, situa els seus textos entre diferents disciplines: no només la filosofia o la filosofia política, sinó també la sociologia crítica o la psicoanàlisi. Voldríem preguntar-li si aquesta “economia de l’associació” estableix, per a vostè, un vincle entre l’escriptura filosòfica i la psicoanàlisi i, després, si el fet de moure’s entre diferents disciplines permet captar la ideologia de forma adequada, ja que aquesta és transdisci- plinària. Sí, en aquest sentit tinc un model molt ampli. Alguns estu- diosos han criticat aquest mateix aspecte a Hegel... Atenció, no considerem criticables ni l’ús de l’associació ni l’adisciplinarietat de l’escriptura filosòfica. Ben al contrari, només volíem apuntar aquest aspecte per a una anàlisi lin- güística dels seus textos. Sí, ja ho sé... d’acord. Però, de tota manera, molts estudio- sos critiquen això mateix en l’escriptura de Hegel: aquesta barreja interdisciplinària o aquests salts d’un tema a l’altre. Estic d’acord amb la vostra anàlisi, però m’agradaria ressal- tar el contrari, és a dir, que l’estil associatiu dels meus tex- tos serveix per contrarestar la monotonia que puguin tenir els meus treballs, perquè, de fet, sempre estic lluitant con- tra els mateixos problemes. Primer dic una cosa, després una altra, salto de tema i sovint torno enrere... A més, el meu a priori transcendental seria: no es pot assolir la veritat al primer intent, ni tampoc es pot esperar a tenir les idees clares i ordenades i després posar-les per escrit. O com molt bé va dir Hegel: el camí de la veritat forma part de la veritat © Maynard Owen Williams / National Geographic Society / Corbis Plaça pública, 23 Cada época proposa la seva idea de l’eternitat, i l’art canvia el passat i reestructura l’eternitat. A la imatge, una representació de “Les suplicants”, d’Èsquil, feta a Delfos el 1930. A la pàgina anterior, el psicoanalista Ernest Jones amb Freud i una de les filles d’aquest, Mathilda. Jones va acceptar un pacte amb els nazis per mantenir la pràctica del psicoanàlisi. “Quan em demanen que vagi al gra responc que és impossible assolir la veritat al primer intent, i que tampoc no es pot esperar a tenir-ho tot ben clar per escriure-ho”. mateixa. Només a través de la repetició sorgeix la veritat. Això és fonamental. Quan em diuen que faci menys associa- cions i que vagi directe a la qüestió, responc que, precisa- ment, no s’hi pot arribar de manera directa. Insisteixo que el que faig no és interdisciplinari, sinó més aviat adisciplinari. Però cal afirmar que les meves anàlisis, al cap i a la fi, acaben servint a la filosofia. A més, s’hauria de veure si la filosofia no és, com a tal, adisciplinària. Ens agradaria parlar sobre un dels seus últims llibres: Violència. Sis reflexions de biaix (Empúries, 2009), on abor- da un tema fonamental a les nostres societats i distingeix, d’una banda, entre la violència objectiva (o sistèmica) i la violència subjectiva, i d’una altra banda, entre la violència mítica i la violència divina. Són distincions que també apa- reixen al text “De la democracia a la violencia divina”, publicat al llibre col·lectiu Democracia en suspenso (Casus Belli, 2010). Ara interpretaré el paper d’un estalinista: “L’interrogarà el KGB per haver esmentat la violència subjectiva i l’objectiva, i no la violència simbòlica. És una desviació greu que cal exa- minar...” [rialles]. Bé, intentaré respondre. Sembla que el lli- bre Violència s’ha interpretat com si jo celebrés, de forma secreta, la violència. I sí, en cert sentit, aquest llibre intenta rehabilitar la violència, perquè la nostra cultura postmoder- na soft hi reacciona, equivocadament, amb extrema sensibi- litat. I és més, de la mateixa manera que és tan sensible envers la violència, s’ha de dir que també és violenta en ella mateixa, excloent. Què vull dir amb això? Aneu als EUA i ho veureu! Europa també s’està tornant cada vegada més sensi- ble en aquest sentit. Per exemple: si miro algú directament als ulls, i jo sóc un home i l’altre és una dona –o viceversa–, seré perseguit immediatament per assetjament visual o vio- lació verbal (això m’ha passat de debò). El fet és que percebem la proximitat excessiva de l’altre com a violència. Ara bé, per evitar malentesos: sóc de les poques persones que fins i tot està a favor de la pena de mort. No tinc cap problema a castigar el veritable racisme, el sexisme o l’assetjament. Només dic que hem d’estar molt atents per saber a què reaccionem amb tanta virulència, de què tenim por en realitat quan tenim por de la violència. Un altre cas, relacionat amb l’experiència d’allò que es considera políticament correcte, és que tot allò que faci l’al- tre sigui considerat violent. Això es correspon al vell tòpic judeocristià, a la por de la proximitat excessiva de l’altre. La qüestió del proïsme és molt important per entendre, per exemple, la categoria de “racisme”. Freud ho va explicar molt bé, i Lacan, més tard, encara millor: el proïsme no són aque- lles persones semblants, les que són com nosaltres, amb qui ens podem identificar o sentir empatia. El proïsme es fa pre- sent com a tal quan és radicalment altre i aliè. Per exemple, com em podria convertir jo en el teu proïsme? Imagina que som amics: saps com sóc i em coneixes, però què passaria si, de sobte, un bon dia em veus fent una cosa mal feta que tu no faries mai? Et pensaves que era una bona persona, amable i, de sobte veus que intento fer la traveta a un home cec i fer- lo caure. Et preguntaries: el conec realment? Doncs bé, en aquest precís moment jo em convertiria en el teu proïsme: la proximitat excessiva de l’alteritat radical. Aprofundim més en la qüestió del proïsme i posem-la en relació amb algunes polèmiques actuals. Com es pot apli- car aquesta anàlisi del proïsme a les nostres societats? Agafem el cas de França, i també d’altres països, on es vol prohibir l’ús del burca. Aquest tema fa referència, precisa- ment, al problema del proïsme, de l’altre. Cal assenyalar dos elements importants. D’una banda, hi ha l’afirmació dels liberals occidentals, amb qui comparteixo l’opinió, que © Leemage / Prismaarchivo© The Granger Collection, New York / Prismaarchivo 24, Massa crítica diuen: “Em preocupo per la dona oprimida”. Però aquests mateixos liberals occidentals afegeixen: “Quan veig una dona tapada, em sento amenaçat, atacat”. Per tant, no només estem davant la voluntat de protegir la dona, sinó que aquest exemple també ens confronta amb la pròpia por. Tot això crea mites: diuen que anar coberta amb un vel és una agressió a l’espai públic, a la comunitat, perquè l’ideal occidental és el d’una societat formada per persones que són transparents unes envers les altres; per tant, es conside- ra que una persona coberta amb un vel fa un gest d’extrema agressivitat. Però aquest problema va més enllà: gràcies a un amic vaig descobrir un relat d’Alphonse Allais, un gran escriptor satíric francès que, a principis del segle passat, va fer una versió de la historia de Salomé i la dansa dels set vels. En aquest relat Herodes exigeix que Salomé es tregui un vel rere l’altre, fins que Salomé es queda completament nua. Com que Herodes li segueix demanant que es tregui més vels, Salomé comença a arrencar-se la pell. Això és el que ens fa por de debò: quan et trobes amb una dona tapa- da amb el burca, a qui només li pots veure els ulls, t’enfron- tes amb el proïsme en el seu estat més pur. Quina relació s’estableix llavors entre la qüestió del proïs- me i la tolerància, una noció molt de moda en certs discur- sos occidentals des de ja fa uns anys i que vostè ha analit- zat de forma crítica al seu llibre En defensa de la intoleran- cia (Sequitur, 2007)? El fet és que tenim problemes amb l’alteritat radical de l’altre, del proïsme. En el discurs políticament correcte s’amaga una extrema violència. Això es relaciona amb la tolerància, que ha passat a significar tot el contrari. Als països occidentals des- envolupats la tolerància vol dir no assetjament, no agressió. Cosa que significa: “No tolero la teva proximitat excessiva, vull que mantinguis la distància adequada”. Això em recorda una explicació còmica que utilitzo sovint. Ja sabeu quin tipus de productes tenim actualment al mercat: coses sense la qualitat perjudicial –la cervesa sense alcohol, el cafè sense cafeïna, fins i tot el sexe sense sexe, el sexe que anomenem “sexe segur”. Jo proposo una manera completament segura de practicar el “sexe segur” (em sem- bla que a Califòrnia ja ho han patentat): es tracta d’un condó total, com un impermeable on fiques tot el cos i estàs com- pletament cobert, protegit i ben segur... [rialles]. Notes 1 Gràcies a internet i a la biblioteca: “Sobre la progressiva elaboració del pen- sament en parlar”, publicat a H. von Kleist: Sobre el teatro de marionetas y otros ensayos de arte y filosofía, Hiperión, Madrid, 1988, p. 37-45. 2 Vegeu la traducció castellana a Marx, Karl: Elementos fundamentales para la crítica de la economía política (Borrador) 1857-1858, vol. I, ed. Siglo XXI, Madrid, 1971, secció “El arte griego y la sociedad moderna”, p. 31-33, on podem llegir: “D’altra banda, seria possible Aquiles amb la pólvora i les bales? O, en general, una obra com la Ilíada amb la premsa o directament amb la impressora? (...) Tanmateix, la dificultat no rau a comprendre que l’art grec i l’epopeia estan lligats a certes formes de desenvolupament social. La dificultat consisteix a comprendre que encara puguin proporcionar-nos plaer artístic i valguin, en certs aspectes, com una norma i model inassolibles”. 3 Zizek es refereix a Malabou, Catherine: L’avenir de Hegel, ed. Vrin, París, 1996. Les societats modernes són molt sensibles a la violència però amaguen també una gran brutalitat. A la dreta, Richard Carpenter, convicte per assassinat, és conduït a un tribunal de Chicago per escoltar la seva sentència de mort, el 22 de novembre de 1955. A la pàgina anterior, Hegel a la seva càtedra berlinesa, segons una litografia del segle XIX, i una aquarel·la del pintor i poeta romàntic William Blake inspirada en “Somni d’una nit d’estiu”, de Shakespeare. M © Bettman / Corbis Plaça pública, 25 v v A través de l’adopció es produeixen vincles de filiació que no procedeixen del nexe de la biologia, sinó de la voluntat d’uns adults de fer-se càrrec, com a pares, d’aquells que encara no poden valdre’s per si mateixos i necessiten pro- tecció i atenció. L’adopció uneix trajectòries vitals que abans estaven separades i crea vincles permanents on anterior- ment no hi havia cap relació. L’adopció no és un fenomen exclusivament humà, sinó que també és present en centenars d’espècies animals, tant en mamífers com en no mamífers. Algunes aus, per exem- ple, distribueixen els ous en nius d’altres ocells, de manera que les cries reben les primeres atencions d’éssers que no han tingut res a veure amb la seva procreació. Entre els humans, l’adopció ha estat present en totes les èpoques històriques i en totes les cultures. Així, diverses mitologies recullen casos d’adopció: Sargó a Mesopotàmia, Moisès a Egipte, Èdip a Grècia, o Ròmul i Rem a Roma. Típicament, un fill il·legítim era abandonat a la seva sort en un bosc o en un riu, on algú el rescatava i se n’ocupava. Alguns clàssics europeus recullen també casos d’adopció tan notables com el d‘Oliver Twist, de Dickens, o el de Quasimodo, de Víctor Hugo. De la conveniència adulta a la protecció infantil L’adopció ha estat present en totes les èpoques i en totes les cultures. Històricament servia per respondre a les necessitats adultes i no s’acostumava a exercir sobre nens desprotegits, sinó sobre persones de més edat. Text Jesús Palacios Catedràtic de psicologia evolutiva. Universidad de Sevilla D’on venim / A on anem Adopcions, abusos o respecte cap a la infància © Josep Maria Sagarra / AFB Plaça pública, 27 Una bona prova de l’existència de l’adopció en èpoques remotes la tenim en la primera regulació jurídica al codi d’Hammurabi, uns 1.750 anys abans de la nostra era. En aques- ta estela ja hi apareix una de les diferències fonamentals entre el passat i el present de l’adopció. El codi preveia l’adopció amb dues finalitats molt diferents: d’una banda, per tal que les parelles que no podien tenir fills n’adoptessin un que esti- gués en condicions de ser-ho, ja fos perquè l’havien abando- nat, per mitjà d’un contracte amb els pares biològics, o perquè es tractava de fills de persones sense drets; d’altra banda, per tal que els pares que tenien els fills lluny poguessin adoptar- ne un que es fes càrrec d’ells en la vellesa. El codi d’Hammurabi establia el dret de l’adoptat a rebre part de l’he- rència dels adoptants, habitualment amb el consentiment dels fills no adoptats. Històricament, l’adopció servia per respondre a les neces- sitats adultes i no se solia exercir sobre nens desprotegits, que eren agafats com a esclaus, sinó sobre persones de més edat. Si una parella no tenia fills que li asseguressin el com- pliment de les obligacions de culte religiós, n’adoptava un perquè pogués garantir aquesta continuïtat i es pogués fer càrrec, entre altres coses, de les cerimònies funeràries. En altres ocasions, l’adopció servia per establir aliances entre famílies o s’adoptaven aprenents per assegurar la continuï- tat del negoci familiar. Els emperadors romans, per exemple, seleccionaven un bon successor i l’adoptaven, com va ser el cas de Tiberi, Cal·lígula, Neró, Trajà i Adrià. L’adopció estava, doncs, al servei dels interessos dels adoptants. Si l’aprenent adoptat era incapaç de complir amb les obligacions, el con- tracte es trencava i l’adopció es desfeia. Després de la caiguda de l’Imperi romà i al llarg de l’edat mitjana va anar sorgint a Europa un altre fenomen impor- tant per a la història social de l’adopció. Alguns infants eren abandonats a les portes d’esglésies o convents per ser fills il·legítims o perquè havien nascut en llars amb pocs recur- sos. Així va ser com es va començar a desenvolupar la pràcti- ca de la institucionalització de la infància desemparada en espais conventuals i com va aparèixer la figura de l’oblat, que vivia dins del monestir en qualitat de treballador. Alguns dels oblats podien treballar fora del convent o ser lliurats com a treballadors a famílies que els necessitaven, i quan es morien, els enterraven al monestir. L’organització dels orfenats es va anar estenent a partir del segle XIII, tal com assenyala John Boswell a The Kindness of Strangers, l’estudi més complet sobre com la societat va anar donant resposta al problema dels infants abandonats fins al Renaixement. La gran majoria dels que ingressaven en aquestes institucions hi moria a causa del contagi fatal de malalties, la malnutrició i la falta d’atencions. Tan sols una minoria en sortia i s’integrava amb més o menys d’èxit a la societat, i sovint el cognom Expòsit n’indicava la procedència institucional. Algunes famílies recollien nens dels orfenats i se’n feien càrrec piadosament, tal com indica el títol de l’o- bra de Boswell (“La pietat dels estranys”). De totes maneres, no s’establien vincles de filiació, sinó que es tractava d’un sistema més semblant al de l’acolliment familiar. Només el destí d’una minoria d’aquests nens s’assemblava més clara- ment al concepte actual d’adopció, malgrat algunes diferèn- cies encara notables. Si una parella no podia procrear, agafava un nadó abandonat de l’orfenat, sovint de manera clandesti- na i simulant que es tractava d’un fill biològic. La institucionalització no ha estat l’única manera de res- pondre al problema de l’abandonament infantil. A finals del segle XIX, uns 200.000 nens nord-americans van ser despla- çats en ferrocarril (en els anomenats orphan trains) de les grans ciutats de l’est a les àrees despoblades de l’oest, on passaven a formar part d’altres famílies, generalment amb l’objectiu de poder-los explotar com a mà d’obra barata. També a mitjan segle XIX trobem antecedents de l’adopció internacional en els milers de nens irlandesos que van fugir amb vaixell de la gran fam de la patata. Alguns es van inte- grar en famílies i van començar una nova vida lluny de la terra d’origen. L’adopció com a filiació El 1900, l’escriptora i activista sueca Ellen Key va publicar un llibre titulat El segle dels nens, on va preveure que el segle XX es convertiria en el segle de la infància, una nova època en què els drets infantils estarien reconeguts i es convertirien en un dels arguments centrals de la vida social i de les seves lleis. Almenys nominalment i pel que fa als països occidentals, els fets van acabar donant-li la raó: tant la Declaració de Ginebra, adoptada per la Societat de Nacions el 1924, com la Declaració de Drets Humans de l’ONU de 1954, contenien clares referències als drets infantils. Posteriorment, la Convenció sobre els Drets de l’Infant, aprovada per l’ONU el 1989, recollia ja de forma més explícita i desenvolupada el dret de l’infant a la protecció i a la seguretat. En referència a l’adopció, el gran avenç del segle XX va con- sistir a fer-ne una institució jurídica al servei de les necessitats A la pàgina de l’esquerra, les nenes de la Casa de la Caritat reben dolços a l’Hotel Ritz de Barcelona amb motiu del dia de Reis, el 6 de gener de 1932. “La institucionalització no ha estat l’única manera de respondre a l’abandonament infantil. A finals del segle XIX, uns 200.000 nens nord-americans van ser desplaçats en ‘orphan trains’ de ciutats de l’est a àrees despoblades de l’oest per explotar-los com a mà d’obra barata”. Nens orfes al jardí de la casa del doctor Barnardo a Woodford Bridge, Essex (Anglaterra, maig de 1928). A la dreta, una assistenta pakistanesa vigila el son dels internats a l’orfenat Edhi de Karachi (febrer de 2010). El centre pertany a una xarxa d’institucions benèfiques que dirigeix Bilquis Edhi, coneguda com “la mare del Pakistan”. © Davis / Topical Press AgencyHulton Archive / Getty Images 28, D’on venim / A on anem infantils. L’adopció es defineix com la via per la qual s’assegu- ra el dret a viure en família de menors que no poden o no han de continuar amb la família d’origen. Les necessitats o els des- itjos dels adults ja no són el punt de partida. L’adopció deixa de ser, fonamentalment, una manera de donar fills a parelles que no en tenen, i es converteix en una via per assegurar una família als infants que no puguin seguir creixent amb la seva. En la majoria dels casos, els adoptants es converteixen en tals com a conseqüència de les dificultats biològiques per tenir fills, de manera que la necessitat d’uns coincideix amb el desig dels altres. No obstant això, el fet que la infertilitat hagi deixat de ser una condició necessària per a l’adopció serveix d’argu- ment central d’aquesta per ressaltar el dret de tot nen i tota nena a una família. A Occident, l’evolució del concepte actual d’adopció ha diferit d’uns països a altres. Així, alguns països centreeuro- peus i escandinaus van desenvolupar polítiques de protecció de la infància poc després de la Segona Guerra Mundial. A Espanya, els canvis van haver d’esperar fins a l’arribada de la democràcia, amb modificacions del codi civil que van donar lloc al concepte actual d’adopció el 1987 i que van servir, entre altres coses, per acabar amb casos de compravenda de nens i altres pràctiques irregulars. El desenvolupament legislatiu es va ampliar el 1996, en part per donar carta de naturalesa a l’a- dopció internacional; el 2005, amb l’adopció per part de pare- lles del mateix sexe; i el 2007, quan es va completar la legislació de l’adopció internacional. L’aspecte essencial de totes aques- tes modificacions legislatives es pot resumir molt fàcilment: la filiació a través de l’adopció s’equipara del tot a la filiació biològica, amb plenitud de drets per part dels adoptats i amb tot el reconeixement de drets i obligacions parentals per part dels que adopten. Les diferències entre països no es limiten al moment en què es va produir la transició cap al concepte actual d’adopció com a filiació. Així, per exemple, mentre que en alguns països es contempla la possibilitat d’adopció oberta, en la qual l’a- doptat es converteix en fill de ple dret dels adoptants, n’adop- ta els cognoms i manté un cert contacte amb membres de la família biològica, en altres països –la majoria dels europeus– l’adopció sempre és confidencial, és a dir, cap de les dues famí- lies implicades no disposa d’informació per identificar l’altra, i l’adopció suposa la interrupció de qualsevol lligam. Alguns països tenen una llarga tradició d’adopció internacional, men- tre que altres s’orienten sobretot a la nacional. De totes maneres, la idea comuna que uneix tots els països occidentals és que l’adopció ja no és una via per respondre a les conveniències dels adults, sinó un procediment per asse- gurar la filiació als que necessiten una protecció adequada en el si d’una família permanent. Les legislacions i pràctiques professionals actuals sobre l’adopció no fan més que desenvo- lupar aquesta idea i garantir-ne el compliment en les millors condicions i amb les majors garanties possibles. M L’adopció internacional forma part del paisatge de les grans metròpolis occidentals com Barcelona. Es fa palesa als parcs infantils, a les escoles i als centres de salut. Des que Espanya va iniciar l’adopció, ha experimentat un progrés extraordinari en els últims quinze anys. Juntament amb els Estats Units, el Canadà i Itàlia és actualment un dels princi- pals estats receptors de nens adoptats internacionalment. El 2008 en va rebre 3.156 procedents de l’estranger, dels quals 826 es van establir a Catalunya. Des d’un punt de vista jurídic, l’adopció internacional es presenta com una institució complexa en tant que, per defi- nició, involucra dos ordenaments jurídics diferents, sovint distants i amb posicions diferents respecte a qüestions bàsiques que cal conjugar. En els sistemes jurídics occiden- tals, l’adopció es concep com una institució de protecció dels menors, i, en conseqüència, és preceptiva la intervenció de l’administració pública, a qui correspon garantir que s’actua en interès de l’infant. En altres models, en canvi, se segueix considerant un assumpte enterament privat, que pot resoldre’s mitjançant un contracte formalitzat davant de notari. En algunes parts del món és fins i tot una institu- ció desconeguda. L’islam, per exemple, prohibeix la creació L’adopció internacional L’adopció internacional es presenta com una institució complexa en tant que involucra dos ordenaments jurídics diferents, el del país d’origen de l’infant i el del país de destinació, sovint distants i amb posicions diferents respecte a qüestions bàsiques. Text Cristina González Beilfuss Catedràtica de dret internacional privat. Universitat de Barcelona Plaça pública, 29 © Behrouz Mehri / AFP / Getty Images 30, D’on venim / A on anem de vincles de filiació artificials i exigeix arbitrar un altre tipus d’institucions amb funcions similars però amb efec- tes diferents, que no impliquin la creació d’un vincle de filiació, com seria el cas de la kafala. Fins i tot en sistemes que coneixen l’adopció, una anàlisi detallada posa en relleu diferències importants. Mentre que a Espanya, com en la majoria de països occidentals, preval l’adopció plena, que implica tant l’extinció de vincles jurí- dics entre el nen i la família d’origen com la plena equipara- ció del fill biològic i el fill adoptiu, en altres ordenaments existeix l’adopció simple, en què es mantenen els vincles amb la família d’origen. Altres diferències importants fan referència a les persones que jurídicament tenen capacitat d’adoptar. En alguns ordenaments només els matrimonis de sexe diferent poden adoptar, mentre que en d’altres, aquest dret es reconeix també, de manera individual, a per- sones no casades o, conjuntament, a parelles de fet. Segurament un dels aspectes més polèmics és el reconeixe- ment del dret de les parelles del mateix sexe a adoptar de manera conjunta, que és encara un tabú en molts dels estats de procedència dels infants i minoritari fins i tot entre els estats occidentals de recepció. La dificultat associada a les adopcions internacionals deriva de la necessitat de conjugar els requisits establerts als dos ordenaments jurídics involucrats. Això pot impedir que es constitueixi una adopció que seria possible, per exemple, en aplicació del dret vigent a l’estat de destinació del nen, però que està proscrita a la legislació del país d’ori- gen. En el pitjor dels casos es poden produir situacions claudicants, és a dir, d’adopcions vàlides en un país i no en un altre. Especialment en cas d’absència d’acords entre l’estat d’origen de l’infant i el de destinació, és fàcil que proliferin pràctiques il·lícites: les persones que volen adoptar i no saben quins procediments cal seguir per aconseguir-ho són una presa fàcil de les xarxes que busquen treure bene- fici, d’una banda, de les possibilitats econòmiques dels ciu- tadans del primer món i, d’una altra, de la situació de des- emparament i vulnerabilitat en què es troben els infants en molts estats del tercer món. Així doncs, i per tal d’evitar el tràfic d’infants, resulta necessari desenvolupar mecanis- mes de cooperació entre els estats que garanteixin la regu- lació de l’adopció i que responguin a l’interès superior de l’adoptat. No es tracta, doncs, de buscar un fill per a una família, sinó una família per a un infant. Conforme a la nor- mativa internacional en matèria de drets humans, ningú no té dret a adoptar un infant, sinó que és l’infant qui té dret a créixer en una situació idònia, preferentment amb els pares biològics i, si no és així, amb una família del mateix estat d’origen, mentre que l’adopció internacional ha de ser una solució subsidiària. Els acords entre els estats d’origen i de recepció involu- crats en l’adopció són molt importants per salvaguardar els drets dels infants. Tot i això, no són, en absolut, cap pana- cea; per això cal que la comunitat internacional vigili que l’aplicació es faci correctament. A vegades, fins i tot s’ha arribat a suspendre l’aplicació de determinats tractats quan s’ha constatat una situació de corrupció generalitzada, com la que va portar Romania a decretar una moratòria en la tra- mitació de les adopcions internacionals el 2001. En aquesta matèria destaca un tractat internacional important, el Conveni de l’Haia de 1993, que estableix un sistema de cooperació entre les autoritats de l’estat d’ori- gen i les de l’estat de recepció. Es tracta d’un instrument que ha tingut un èxit destacat, ja que hi ha 82 estats con- tractants. Tanmateix, només un 40% de les adopcions es regeixen per aquest conveni, ja que la seva aplicació reque- reix que tant l’estat d’origen com el de recepció siguin estats contractants. A més, convé destacar de manera especial la important tasca de seguiment de l’aplicació del conveni que realitza l’organització internacional que el va patrocinar, la Conferència de l’Haia de Dret Internacional Privat, que posa en relleu els punts clars i els foscos de les adopcions inter- nacionals. La realitat que queda al descobert desmenteix de manera creixent la visió edulcorada i fins a cert punt naïf de l’adopció que preval en l’imaginari col·lectiu. El Conveni de l’Haia parteix, de manera relativament simple, d’un repartiment de responsabilitats i funcions entre les autoritats de l’estat de recepció i les de l’estat d’o- rigen. Correspon a les autoritats competents del primer garantir que els futurs adoptants reuneixen els requisits de capacitat jurídica i idoneïtat psicosocial per adoptar; assegu- rar que la futura família adoptiva rebi l’assessorament con- venient, i garantir que l’adoptat pugui entrar i residir per- manentment a l’estat de recepció. Les autoritats de l’estat d’origen han de constatar al seu torn que el nen és adopta- ble i que tots els consentiments necessaris s’han obtingut lliurement i sense cap mena de contraprestació. A partir d’a- quest repartiment de responsabilitats s’articula un procedi- “Un aspecte polèmic de l’adopció és l’examen d’idoneïtat dels futurs adoptants. El seu objectiu és fer un pronòstic sobre les possibilitats d’èxit de l’adopció per evitar que l’adoptat pateixi per segon cop una situació d’abandonament”. ment en el qual les autoritats dels estats d’origen i de recep- ció decideixen assignar conjuntament un nen concret a uns sol·licitants d’adopció internacional determinats. A conti- nuació es procedeix a la constitució de l’adopció. Les adop- cions instituïdes conforme al conveni es reconeixen en tots els estats contractants. Un dels aspectes més polèmics del procés d’adopció és l’examen d’idoneïtat dels futurs adoptants. Sovint es consi- dera que aquest examen és una ingerència desproporciona- da de l’Estat i, fins i tot, que no té justificació suficient. De totes maneres, cal tenir en compte l’objectiu que perse- gueix, que és fer un pronòstic sobre les possibilitats d’èxit de l’adopció per evitar que l’adoptat revisqui el trauma del primer abandonament i pateixi per segon cop una situació de desemparament. No s’ha de perdre de vista que les adop- cions poden fracassar. Als països amb una experiència més gran en aquesta matèria, com per exemple Suècia, els fracas- sos constitueixen entre un 5% i un 6% de les adopcions. En casos extrems hi ha pares que retornen els fills que van adoptar, els quals acaben sent atesos pel sistema públic de protecció de la infància. En altres casos, les relacions entre pares i fills són molt difícils i acaben trencant-se definitiva- ment quan el menor arriba a la majoria d’edat. L’examen d’i- doneïtat, els cursos de formació i el seguiment posterior a l’adopció tenen com a objectiu evitar aquestes situacions. Les obligacions de les autoritats de l’estat de recepció fan referència a l’infant. Els correspon, en primer lloc, determinar, conforme a la legislació i als procediments que prescrigui, que sigui adoptable. Pel que fa a aquesta qües- tió, en els últims temps s’han detectat casos escruixidors de falsificació de documentació, una autèntica fabricació d’“orfes de paper”, és a dir, nens que, en lloc de ser orfes, havien estat sostrets de la família per intermediaris sense escrúpols, que exploten la misèria i la ignorància de les famílies biològiques. S’han detectat casos en què els nens, quan aprenen la llengua dels adoptants, expliquen que tenien pares i germans. Fins i tot hi ha casos de suposades “fàbriques de nens”, és a dir, d’organitzacions que afavorei- xen els embarassos amb l’objectiu de lliurar, posterior- ment, els nens en adopció. Sovint, una altra qüestió difícil és la prohibició de paga- ments indeguts: cal diferenciar aquests pagaments dels honoraris que es deuen als professionals que intervenen al procés d’adopció. Si, per exemple, s’ha de tramitar judicial- ment la constitució de l’adopció a l’estat d’origen i es reque- reix la intervenció de professionals com ara advocats i intèr- prets, ha de ser possible remunerar els serveis prestats, ja que l’estat d’origen no els assumeix. No obstant això, els pagaments han de ser proporcionals a aquests serveis i d’a- cord amb el nivell de vida de l’estat en el qual es presten. Un altre aspecte delicat és que els donatius que sol·liciten els orfenats o institucions de protecció de la infància en alguns dels estats d’origen dels adoptats poden suscitar sospites, com ara que serveixin per facilitar determinades adopcions. En definitiva, els últims estudis constaten que, encara que l’adopció internacional pot ser una solució idònia per a l’in- fant, no deixa de ser un àmbit en què l’absència de regulació pot tenir efectes devastadors. Tothom hauria de ser conscient que l’adopció internacional pot generar situacions d’explota- ció, ja que és el primer pas per evitar-les. El reconeixement del dret de les parelles del mateix sexe a adoptar continua sent un tabú en molts dels estats de procedència dels infants i és minoritari fins i tot entre els països occidentals de recepció. A la imatge, Ub i Will amb la seva filla Stassa, adoptada a Califòrnia, un dels estats que permet l’adopció a les parelles homosexuals. M Plaça pública, 31 © Mattia Insolera Fronteres Richard Sennett parteix en els seus assajos de les formes de vida que el capitalisme engega a rodar. S’enfronta als mecanismes alienants del mercat fixant la mirada en formes de producció més humanes, capaces de restituir als treballadors la seva dignitat perduda. L’individu arraconat en el mercat Text Daniel Gamper Il·lustració Guillem Cifré Amb motiu de la inauguració de l’edició Espai Públic, de l’Arxiu CCCB (arxiu del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), Richard Sennett (Chicago, 1943) va impartir una conferència sobre El artesano (Anagrama, 2009), títol del seu últim llibre i primer d’una trilogia sobre la cultura material. Més enllà dels seus indubtables mèrits acadè- mics, la vasta producció intel·lectual d’aquest professor de la London School of Economics destaca per la seva reper- cussió pública. Els seus assajos, des del seminal The Hidden Injuries of Class (1966, en col·laboració amb Jonathan Cobb) fins al ja esmentat El artesano, passant per La corrosión del carácter (Anagrama, 2000), entre d’altres, han traspassat els límits de la universitat per adreçar-se a una nova franja de lectors que no es conforma amb el creixent aprimament de l’opinió pública. Pel que fa a això, la seva obra és compara- ble a la de Zygmunt Bauman en la mesura que ambdós posen al servei del lector mitjanament informat una mira- da a la realitat contemporània que transcendeix els clixés sense renunciar a la claredat. Fa temps que han quedat enrere les formes de la sociolo- gia basades exclusivament en les estadístiques, les enques- tes i els estudis de camp. És cert que, sense un mínim suport empíric, la sociologia mancaria no solament de tot prestigi, sinó també de tota credibilitat. Com a ciència humana, la sociologia no pot aspirar a l’exactitud de les ciències de la natura o de les ciències exactes, sinó que ha de trobar la seva pròpia concepció del rigor, de la compe- tència; el seu propi mètode que faci justícia al fet que l’ob- servador i l’observat, el subjecte i l’objecte d’aquesta cièn- cia coincideixen en una mateixa entitat, és a saber, l’ésser humà. Amb aquesta complexitat en el punt de mira, la sociologia no es pot conformar a descriure com són les societats, com es configuren els comportaments humans i de quina manera aquests han canviat amb el pas de les generacions. Una sociologia exclusivament descriptiva corre el risc d’empobrir les ciències humanes acadèmiques que, sota les exigències de l’eficiència institucional, han abandonat tota aspiració normativa o prescriptiva i han quedat recloses en els llimbs de les disciplines inútils sota l’amenaça permanent de desaparició. En els seus assajos, Sennett beu contínuament de la seva pròpia experiència. Així doncs, la seva educació musi- cal li permet una mirada atenta a la complexitat dels tre- balls artesanals, de la qual extreu les seves conclusions sobre la devoció que es necessita per aconseguir l’excel·lèn- cia productiva. Un altre autor traduït i editat per Anagrama, i també representant de la tradició divulgativa nord-ameri- cana, Oliver Sacks, acostuma a aproximar-se als assumptes que estudia des del mateix prisma subjectiu, fet que no ha de ser considerat únicament una estratègia retòrica per guanyar-se el lector, sinó més aviat una manera d’apropiar- se de l’assumpte d’estudi i de transmetre’l amb tanta autenticitat com sigui possible. Això corrobora que les ciències humanes, com s’ha dit més amunt, suposen la fusió de la perspectiva subjectiva amb l’objectiva, que el subjecte que mira estudia la seva pròpia mirada, que la ciència sociològica ha d’incloure necessàriament l’experi- mentador, ja que, en cas contrari, esdevé una disciplina buida i grisa que difícilment contribuirà a fer llegible una realitat que s’ha tornat incomprensible per a la gent. D’anècdota vital a categoria sociològica La sociologia de Sennett (o etnografia, com ell mateix des- criu de vegades la seva tasca) no es limita a descriure el que existeix, i encara menys a justificar-ho. El sociòleg que no es compromet amb un horitzó normatiu o que manlleva de la realitat les pautes polítiques i ideològiques és funcional a les pressions de l’actualitat i s’arriba a confondre amb les exigències de les institucions vigents. En canvi, quan l’afany descriptiu s’insereix en un horitzó normatiu, l’empresa sociològica adquireix sentit i s’eleva a la màxima expressió de si mateixa. La sociologia pot, doncs, establir aliances, perilloses, però necessàries, amb la qüestió del bé, d’allò que és bo per a nosaltres, la font en la qual s’alimenten els nos- tres esforços. La reivindicació de la figura de l’artesà com a model d’activitat humana prossegueix les seves reflexions entorn d’un dels fils vermells de la seva obra, és a saber, que els canvis propiciats pel nou capitalisme “no han alliberat la gent” (La cultura del nuevo capitalismo, Anagrama, 2006). Amb Sennett el lector s’endinsa en les experiències d’in- dividus retratats en detallades imatges vitals. L’anècdota vital s’eleva a categoria sociològica: el punt de partida són les formes de vida que el capitalisme engega a rodar. Les reflexions de Sennett orbiten, doncs, entorn del capitalis- me: aquesta és la seva elecció normativa, la que presta veri- tat a la seva mirada. Sense perdre peu en els estudis de camp, Sennett s’enfronta als mecanismes alienants del mercat, fixant la mirada en formes de producció més Plaça pública, 33 34, Fronteres humana, que restitueixin als treballadors la seva dignitat perduda (El respeto, Anagrama, 2003). La feina ben feta, un valor en extinció Les formes de producció capitalista han arraconat l’artesa- nia, de manera que hom ha oblidat els processos que carac- teritzen la creació humana i que impliquen una concepció complexa de la nostra natura. La qualitat del treball en les societats ordenades segons la flexible lògica del capital desvincula el treballador del compromís, en la mesura que li requereix únicament que s’adeqüi a les expectatives d’efi- ciència. El capitalisme ha erosionat el valor de les coses que produïm, ja que aquestes són intercanviables, indiferents a la mà que les ha pensades. Les màquines i la manufactura- ció massiva han convertit l’artesà en una figura del passat, una espècie en extinció la presència de la qual és merament simbòlica. El que s’ha perdut amb el desprestigi de l’artesania és el valor del treball ben fet. Per a Sennet, l’artesania és “fer quel- com bé pel simple fet de fer-ho bé”, per a la qual cosa es requereix un alt grau d’autodisciplina i autocrítica. La feina artesanal persegueix la qualitat com un fi en si mateixa. Per què un director d’orquestra allarga els assajos malgrat que això suposi un cost econòmic per a l’empresari? Perquè, mal- grat tots els patiments que comporten els llargs assajos, millorar la prestació és un valor en si mateix que no pot ser quantificat en termes exclusivament econòmics. Efectivament, el fet que la qualitat del producte artesa- nal sigui més important que els costos econòmics de la producció contribueix al seu desprestigi, però no és la seva única causa. L’activitat pràctica tendeix cada vegada més a ser considerada com a part subsidiària de l’activitat intel·lectual. Això es deu al fet que l’artesania és vista com una mera repetició mecànica que de cap manera no es pot parangonar a la complexitat del pensament abstracte. A El artesano Sennett sosté que, d’alguna manera, pensem amb les mans. Per il·lustrar la connexió entre la mà i el cer- vell, Sennett se serveix de múltiples casos extrets de tradi- cions dispars, des dels problemes d’adaptació d’un pianista de formació clàssica per aprendre a tocar jazz modern, fins a la història dels ganivets de cuina en la gastronomia xinesa, passant, per exemple, pel procés de desossament d’un pollastre o per la influència dels programes de disseny per ordinador en l’arquitectura contemporània. Contant les his- tòries concretes d’artesans, Sennett esbossa una història de l’habilitat: la combinació de factors corporals i intel·lectuals és necessària per aconseguir l’acció precisa dels dits, així com la posterior coordinació de la mà amb el canell i l’a- vantbraç, la qual només tindrà èxit si va acompanyada d’un fi calibratge de l’ull. Així doncs, la destresa necessària per a executar manualitats complexes, les de l’ebenista, el mecà- nic o el paleta, i les del violinista, el cuiner o l’enginyer, no són reductibles a processos intel·lectuals, ni tampoc al talent, sinó que la repetició i la tenacitat són imprescindi- bles i, fins i tot, suficients perquè l’individu manifesti en tota la seva plenitud la seva naturalesa d’animal laborans. Es tracta d’habilitats que no segueixen mai un procés lineal, que no sempre –de fet, gairebé mai– s’utilitzen o practiquen de manera conscient i que, per tant, no poden ser simplificades o racionalitzades, perquè, com escriu el sociòleg, som organismes complexos. Sennett insisteix en la importància de la repetició i la disciplina. L’adquisició d’una destresa es pot mesurar. Així doncs, per aconseguir el grau d’excel·lència artesanal, són necessàries unes 10.000 hores de pràctica. Al cap d’aquest temps, l’habilitat esdevé coneixement tàcit, una manera de veure el món o, més ben dit, una manera de transformar el món, d’humanitzar-lo, de fer-lo “per a la mà”, en termes de Heidegger. I només així podem també habitar el món: transformat, solucionat, embellit. La humanitat sobreviu i progressa trobant i solucionant simultàniament els problemes que li planteja l’entorn. Malalties, transport, aliments, etc., són un repte per a la humanitat des dels seus orígens. Els artesans, des de les seves formes més rudimentàries fins a les més sofisticades en el món globalitzat digital, no són mers solucionadors de problemes, sinó que el seu tracte amb els objectes com- porta sempre el descobriment de nous problemes que, en última instància, redunden en el perfeccionament de les maneres en què habitem el món. L’eficiència requereix llibertat creativa El món burocratitzat i mercantilitzat assetja la llibertat per treballar bé. La veritable eficiència no va acompanyada sempre d’una bona planificació centralitzada, sinó que requereix llibertat creativa. El treball creatiu no es justifica “ La creativitat troba un incentiu més gran en la cooperació que en la competència; és un procés orgànic que no s’ha d’emprendre de manera sectorial ni individual. El saber artesanal es vincula amb el pragmatisme i amb la democràcia, perquè no restringeix l’accés a les capacitats bàsiques”. pel major rendiment d’operaris que se senten satisfets de la seva activitat, sinó perquè només així els humans poden efectivament exercir de manera més eficaç les seves tas- ques, només així reben una recompensa emocional, tant valuosa o més que la pecuniària. Les comunitats d’artesans es basen en principis com el servei i la lleialtat, sense els quals no és possible acumular prou experiència per aconseguir l’excel·lència productiva. En la nova economia, caracteritzada per la flexibilitat del mercat, els individus es desarrelen, i l’experiència necessà- ria per fer una bona feina redueix el valor de qui l’acumula. El que dóna sentit a l’artesania s’inverteix. L’estructura del capitalisme del segle XXI expulsa als marges l’artesà, ja que no recompensa l’esforç sostingut al llarg de tota una exis- tència, no respecta la narració de si, centrada en la devoció a una activitat. Un dels elements del capitalisme que més ha contribuït a la corrosió de l’artesania són les màquines. El treball amb ordinadors, per exemple, impedeix que la gent aprengui repetint gestos, cosa que redueix l’activitat a quelcom intel·lectual. Sennett il·lustra aquest mal ús de la informà- tica al fil del disseny assistit per ordinador, el conegut pro- grama CAD. Certament, en el camp de l’enginyeria aquest programa ha millorat la producció de productes, des dels cargols fins als automòbils. Però en l’arquitectura se n’ha abusat, de manera que el professional perd la visió de tota- litat. En traçar amb la mà un edifici o un terreny, l’arquitec- te s’apropia del seu objecte, el coneix. Igual que un tennis- ta que ha de repetir els seus cops infinitat de vegades per perfeccionar-los, la repetició del gest manual amb el llapis comporta un coneixement més profund d’allò que s’està produint, una maduració del pensament. El pas del dibuix a mà al treball de pantalla elimina el caire tàctil, relacional i incomplet, les experiències físiques que s’esdevenen en l’acte de dibuixar. Tanmateix, no es tracta que sigui necessari abandonar la tecnologia per recuperar formes primitives de producció, sinó que ens trobem davant un desafiament, “el de pensar com a artesans que fan un bon ús de la tecnologia”. Amb aquesta finalitat, l’arquitecte ha d’unir la simulació infor- màtica amb el treball sobre el terreny, i reconèixer que, sense l’aparentment nimi gest del paleta, no hi ha un veri- table coneixement del producte. Un dels exemples d’aquesta activitat cooperativa en què es reprodueixen les habilitats dels artesans és el sistema Linux, a la comunitat oberta del qual pertany Sennett. El procés de millora constant de Linux s’assembla al d’un basar, en el qual tothom pot participar i en què els proble- mes es descobreixen i solucionen simultàniament i col·lec- tivament. És la mateixa comunitat la que estableix els estàndards del treball ben fet, i la que els va modificant a mesura que s’accelera l’evolució de les habilitats. El siste- ma de coneixement obert produeix millors resultats que el tancat, el qual pot tenir un èxit momentani, però la seva dificultat d’adaptació no resisteix els embats del temps. La creativitat troba un incentiu més intens en la coope- ració que en la competència; és un procés orgànic que no ha de ser emprès de manera sectorial ni individual. A partir d’aquesta afirmació, Sennett desenvolupa el seu propi taller filosòfic, en el qual predomina la visió pragmàtica de la realitat humana. “Les capacitats del nostre cos per donar forma a coses físiques són les mateixes en què s’inspiren les nostres relacions socials”. Les formes de producció basades en sistemes verticals, maquinitzats i individualit- zats, redunden en el debilitament del teixit social, en El declive del hombre público, com anunciava el sociòleg en un títol de 1974 (Península, 2002). El saber artesanal es vincula amb el pragmatisme i amb la democràcia, perquè no restringeix de manera elitista l’ac- cés a les capacitats bàsiques per heure-se-les amb la com- plexitat del món. Si el requisit bàsic de la democràcia és que hi hagi ciutadans demòcrates, llavors els modes de producció artesanal, la democratització de les habilitats i la superació de la simple imitació són receptes, antigues i revolucionàries, per insuflar una mica de dignitat en l’ago- nitzant ciutadania. Bibliografía Sennett, R. (2009). El artesano. Barcelona: Anagrama - Colección Argumentos. Sennett, R. (2006). La cultura del nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama - Colección Argumentos. Sennett, R. (2000). La corrosión del carácter: las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama - Colección Argumentos. M Plaça pública, 35 Veu convidada © Christine Spengler / Sygma / Corbis L’extinció de les llums Una aproximació literària a Condorcet Text Jordi Vidal Director de HEART, Haute École d’Art de Perpinyà Les pàgines següents són un extracte del llibre de Jordi Vidal L’extinction des lumières (Editions Allia, París, 2011), un treball amb què l’autor s’apropa a la figura del marquès de Condorcet, filòsof i polític francès (1743-1794). Recollim, en aquest ordre, els capítols “L’educació contra la instrucció”, “La transmissió contra la submissió” i “Genealogia del despertar”. En tots, el fil conductor és l’aportació de Condorcet a la història de l’educació a partir del seu Informe (1792), que va establir les bases del primer sistema educatiu públic democràtic a França. Vidal decideix acostar-se al personatge i al seu pensament des d’un estil literari que ell mateix defineix com a confús, de muntatge cinematogràfic, barrejant la primera i tercera persones per referir-se tant a Condorcet com a si mateix. Quan apareix “ell”, es refereix a Condorcet vist i analitzat per Vidal; quan apareix el “jo”, unes vegades parla l’espectre de Condorcet i d’altres és el mateix autor relatant la seva experiència personal. La reproducció dels capítols de llibre en aquest article respecta les llicències literàries fixades per l’autor. 38, Veu convidada La mort de Condorcet a la seva cel·la de la prisió de Bourg-la-Reine, el 28 de març de 1794, en un gravat de l’època. A la pàgina d’obertura de l’article, l’estàtua de Condorcet, com altres estàtues parisenques, va ser condemnada al reciclatge per a l’obtenció de metall durant l’ocupació nazi de França. A Les sciences de l’éducation face aux interrogations du public (Les ciències de l’educació davant de les interrogacions del públic), Ginebra, 1995, Philippe Perrenoud ens ensenya que el saber, d’emancipador, s’ha convertit en violència, que l’escola que instrueix no solament no educa sinó que oprimeix l’a- lumne, li impedeix expressar-se i desenvolupar-se. En lloc de l’alumne obligat a adquirir coneixements fossilitzats, imagi- na un “aprenent” construint els seus sabers. Observa diària- ment el tipus de ciutadà que promet aquest tipus d’aprenent. Entre les nombroses reaccions suscitades pel meu Informe,1 la campanya de denigració conduïda pel futur baró de l’Imperi Jeanbon Saint-André no ha perdut gens de la seva violència ni de la seva actualitat. “La instrucció no ha de ser la prioritat de la revolució: el que ens fa falta és una educació. Vull lluites, jocs, exercicis, curses, moviment, abans que llibres i lliçons. Calen pocs llibres a aquell que només vol saber el que és útil i veritable. Tots els dies, d’en- çà que vosaltres us ocupeu d’educació, sento repetir que cal acostumar els nens a llegir en el gran llibre de la natura, i quan demano que se’m mostri a la fi aquest llibre de la natura, se’m condueix a una biblioteca. No crec que la ins- trucció que proposen els savis sigui un mitjà d’instruir els joves, sinó de posar-los al davant tots aquests esquelets o en certa manera tancar-los en tombes, per no donar-los més que idees falses i incompletes. Rebutjo aquesta instrucció científica i verbosa que després d’haver fatigat la nostra infància i haver-la fet desgraciada només ens ha deixat errors, prejudicis i vicis”. Philippe Perrenoud va establir la llista dels “drets impres- criptibles de l’alumne”. Es tracta dels drets de no estar cons- tantment atent, de no aprendre més que allò que tingui sen- tit, de no obeir de sis a vuit hores per dia, de moure’s, de no complir totes les promeses, de no estimar l’escola i dir-ho, de triar amb qui es vol treballar, de no cooperar en el seu propi procés, d’existir com a persona. Philippe Perrenoud reivindica per a l’alumne els “drets al seu fur interior”. En resum, totes les qualitats requerides per participar en els nostres dies en una telerealitat o ser seleccionat com a audi- tor o teleespectador d’un d’aquests estranys debats que ens ofereix el sistema mediàtic. L’alumne i el lliure teleespecta- dor estan considerats com les víctimes d’un nou totalitaris- me: el de la cultura. Estan forçats; no poden; han d’obeir; simulen. Serien els esclaus d’un saber absurd del qual vol- drien –se’ns afirma– jutjar la pertinència i el sentit. Sobre les relacions entre el mestre i l’alumne, Jeanbon Saint-André declara: “Al revés de Condorcet, el gran Jean- Jacques Rousseau no és un pedagog: llançat al món, Emili sabrà tot el que cal saber, sense haver estat torturat per estu- dis repulsius. Ens fan falta, aleshores, mestres més sensibles que instruïts, més raonables que savis. Per aconseguir-ho hi © Bettmann / Corbis Plaça pública, 39 “La producció de l’home occidental com a subjecte servil, educat a penes per a l’elogi del mercat, remet als discursos més reaccionaris de desembre de 1792, en què l’obediència a la llei no es diferenciava de la submissió a la divinitat”. ha mitjans senzills. Desitjo que es desenvolupin aquestes fes- tes nacionals consagrades a l’educació, que reuneixin totes les edats, on, com a Lacedemònia, els ancians, els homes adults i els nens entonin himnes de lloança a la pàtria, i recor- din amb plaer que l’han servida, o jurin amb èxtasi servir-la”. S’atribueix a Mussolini la declaració següent: “La trans- formació de la instrucció pública en educació nacional és la més feixista de les meves reformes”. Ell ha observat que, entre 1792 i 1793, molts discursos sobre l’edu- cació es van fer defensors d’una obediència servil a la llei, assimilada a la divinitat. Per als seus autors, com a atribut diví, la llei està sempre al servei de Déu. En els nostres dies està al servei del Mercat, el caràcter transcendent del qual sembla estar afegit i fins i tot haver substituït el de Déu. Ell troba la petjada d’aquests comportaments supersticiosos en estranys pedagogs per als quals l’infant, naturalment predisposat a un coneixement immediat, només hauria de desenvolupar allò que ja portaria dintre seu. Aquesta manera d’admetre una presència que espera ser revelada falsifica, segons ell, l’acte pedagògic, per essència materialista, subordinant-lo a una molt virtual transcendència. Per a aquests pedagogs d’un nou gènere, com per als adeptes al mercat, ser lliure és mantenir-se ignorant per sempre. Philippe Meirieu, especialista en ciències de l’educació i pedagog inspirat, va declarar, en un moment que no era de confusió, que més valia conèixer la diferència entre allò civil i allò penal que saber resoldre el teorema de Tales, i que un mínim de cultura econòmica seria més útil que el domini d’una tercera llengua viva. Per a l’ideòleg Gabriel Cohn- Bendit, autoproclamat “militant de l’educació”, com que els sabers són opinions, és per l’educació que “l’aprenent” ha de “construir el seu saber”. Tots dos –liberal i llibertari o lliber- tari i liberal– estan d’acord en un punt: els sembla preferible formar per mitjà de l’educació que alliberar per la instrucció. Per als adeptes del Mercat, tant com per als pedagogs lli- bertaris, la felicitat dels homes no depèn de la seva acció en el món, sinó d’una causa que els seria exterior i que el seu caràcter transcendent, establert per la llei, els prohibiria d’accedir-hi. Què descobrirà el nen al món sinó allò que les lleis del Mercat li hauran deixat? Com més es vantin aquests estranys pedagogs de la seva nova llibertat, més serà format l’infant per obeir a un sistema educatiu que el mantindrà en la ignorància dels detalls de la seva condició. Aquesta producció de “l’home occidental” com a subjecte servil educat a penes per participar en l’elogi mercantil també es troba, idèntica, en els adeptes al mercat i remet explícitament als discursos més reaccionaris de desembre de 1792, aquells en què l’obediència incondicional a la llei no es diferenciava gens de la submissió plena i completa a les ordres de la divinitat. Aquests últims anys ha pogut comprovar els estralls d’una orga- nització social que identifica la vida dels homes només amb el mer- cat. Observa, espantat i realment impotent, la velocitat i l’eficàcia de l’atac que pateixen la universitat i les escoles superiors d’art. És aquesta una ofensiva de gran abast contra els valors humanistes dels quals són portadors l’art, la cultura, la instrucció pública, la recerca i la teoria crítica. Ja no sent parlar més de continguts, de sabers, d’ex- periències, sinó de resultats i de rendibilitat; aquests darrers aparei- xen en l’actualitat com la forma mateixa del vincle social. Davant d’un sistema que, com a ambició pedagògica, es limita a reproduir en sèrie generacions successives d’éssers atomitzats, però que es compor- ten com a predadors, ¿com es pot fer comprendre que els serveis públics com el suplement d’art no tenen preu, que no són quantifica- bles segons les lleis de l’economia de mercat, que expressen un valor humà i no produeixen valor mercantil? ¿Com poden oblidar els estra- tegs de l’hipercapitalisme que la innovació i la investigació no són reductibles a dades micro o macro econòmiques, que descuidant la lli- bertat de creació condemnen el seu propi sistema a l’esclerosi? Allò que jutja més condemnable en les agències de perits és el seu atac for- mal contra les facultats humanes d’innovació i l’amenaça que fan pesar sobre la pròpia organització de les societats democràtiques. Quan una investigació arriba a la seva fi, en la majoria dels casos és conseqüència d’una llibertat experimental i d’haver tingut en compte el caràcter aleatori i impredictible de tot acte creatiu. L’objectiu de la investigació està en la mateixa recerca: aquesta descobreix i innova només amb aquesta condició. Tota submissió li resulta fatal. No es pot pensar lliurement ni a l’ombra d’una capella ni a la del CAC 402. A la concepció molt contemporània segons la qual el progrés resultaria suficient quan l’educació d’una petita elit no deixés de créixer, alhora que la incultura de les majories seguiria sent la mateixa de sempre, Lotze planteja una objecció en forma de pregunta: “En aquestes condicions, com es podria parlar d’una història de la humanitat?” S’ha de saber distingir entre la dedicació que la raó deu a les lleis que aprova i aquesta submissió a elles, aquest suport exterior que el ciutadà també els deu, fins i tot quan la intel·ligència li’n mostra el perill o la imperfecció. Cal que, tot i estimant les lleis, se les sàpiga jutjar. En el fosc passat, Txuang Tzu3 o Tse (Mestre Txuang) ja observava: “L’aparició del sant comporta la del bandit. Enderroqueu els sants i allibereu els bandits, el món sencer recuperarà l’ordre. Si el riu s’esgota, la vall s’asseca; si el turó s’ensorra, omple els barrancs. Morts els sants, els ban- dits no sorgeixen més; acabada tota domesticació, la pau regna al món”. La transmissió contra la submissió El compromís en la conservació d’una escola d’art em va enfrontar amb els inevitables dilemes de la transmissió. “Ell no es va demorar mai en les alegries de la memòria, les impressions lliscaven sobre seu, instantànies i vivaces”. Transmetre pot semblar debades: en això massa sovint es descobreixen els efectes de la resignació molt més que els del compromís. Pel que fa a mi, va ser a conseqüència de pro- funds canvis en la meva vida personal que em van enfrontar a temes fins llavors descuidats, que em va aparèixer la necessi- tat de transmetre, com a necessitat, i fins i tot com a urgència. Al principi de tot es vol, d’una manera una mica egotista, no ser falsificat ni recuperat. “Què morirà amb mi quan jo mori? Quina forma patètica o insignificant perdrà el món?” Després, als amors, a les amistats i als combats d’una història personal se superpo- sa de manera sensible una època de contracultura i d’agitació revolucionària que s’inscriu en una història cultural molt més àmplia. Allò que ens va ser llegat, allò que hem consumat, ha de ser transmès als qui ens envolten o ens succeiran i no pot desaparèixer de la “memòria dels homes”. A poc a poc acabem per reivindicar una comunitat molt més vasta i conseqüent: una consciència del que és humà que sempre reclama més humanitat. És la mateixa aposta del combat al voltant de la transmissió. “Llavors va baixar en la seva memòria, que li va semblar interminable, i va aconseguir extreure d’aquest vertigen els records per- duts, que brillaven com una moneda sota la pluja, sens dubte perquè mai no els havia mirat excepte potser en somnis”. El romanticisme alemany hauria evocat la situació tràgi- ca del filòsof, de l’artista o del poeta –no se l’ha de confon- dre amb la figura contemporània de l’intel·lectual– mitjan- çant una fórmula que avui seria qualificada d’exagerada, per desacreditar-ne més bé la grandesa i la profunditat. Qui gosaria escriure encara per evocar l’angoixa que és la seva fortalesa? No obstant això, encara s’alça com un niu d’àgui- la al cim de les muntanyes, entre els núvols: ningú no pot assaltar-la. I jo, davant la realitat que se m’imposa? Em sub- mergeixo volant en la realitat i atrapo la meva presa, però no m’hi quedo: transporto el meu botí cap aquest castell que faig meu i que no correspon sinó molt imperfectament a la ciutadella del jo i encara menys a la memòria virtual d’un ordinador. El meu botí són imatges amb les quals estan teixits temps i història: tot el que s’ha viscut, tot el 40, Veu convidada Nello Baroni / Altinari Archives / Corbis que està acabat i s’esborra, ho enfonso en les antigues aigües de l’oblit i ho consagro a l’eternitat del record. Lliurat als meus pensaments, explico les imatges en veu baixa, gai- rebé com un murmuri; al meu costat hi ha assegut un nen que escolta les meves paraules, encara que recordi des de fa molt temps tot el que tinc per explicar-li. Sempre m’he negat a permetre que el meu pensament s’enfonsi en el consens estèril o el radicalisme purament for- mal. Em sembla que, qualsevol que sigui la institució que es doni a un poble, s’estableix necessàriament una divisió entre els qui volen més submissió i els qui volen més llibertat. Entre els qui es lliguen a les coses establertes i no veuen l’or- dre i la pau més que en la conservació d’allò que existeix, i els qui, atacats pels defectes inherents a totes les institucions, creuen, potser amb massa facilitat, que canviar-les és sempre corregir-les. Entre els qui segueixen els progressos de la intel·ligència i els qui se’ls avancen. La primera opinió és la dels homes que tenen els càrrecs o que esperen obtenir-los, la segona reuneix els qui prefereixen la glòria o el crèdit en lloc dels càrrecs. Aquesta divisió no és un mal, els defensors del que està establert impedeixen que els canvis es repeteixin massa i siguin massa ràpids; els amics de la novetat s’oposen a la corrupció –massa ràpida– de les antigues institucions. Els uns mantenen la pau, els altres sostenen l’esperit públic en una activitat útil i perpètua: si els primers es volen atribuir exclusivament els honors de la virtut i els altres la glòria del patriotisme o dels talents, són igualment injustos. Però d’a- questes observacions resulta que el govern, sigui quin sigui, en totes les seves divisions com en tots els seus nivells, bus- carà sempre conservar, i en conseqüència afavorir, la perpe- tuïtat de les opinions, de manera que la seva influència sobre l’ensenyament tendirà naturalment a suspendre els progres- sos de la raó, a afavorir tot el que pugui allunyar dels esperits les idees de perfeccionament. El 15 d’octubre de 1795, Daunou va llegir l’últim text d’un debat que havia durat sis anys. En nom del Comitè d’Instrucció Pública de França i de la comissió encarregada de redactar una nova constitució, declara: “Ara es pot tornar a Talleyrand, a Condorcet i a l’honorable sistema de la perfecti- bilitat humana”. Malgrat això, suprimint l’obligació i la gra- tuïtat, en endavant les responsabilitats que jo4 concedia a l’estat en la formació d’una “nació il·lustrada” estan reserva- des a la iniciativa privada. El 25 d’octubre de 1795, els diputats de la Convenció adopten el text de Daunou, darrera llei sobre l’organització de la instrucció pública sota la Convenció. Aquesta última legislació, a la qual el meu nom servia deshonestament de garantia, testifica la decadència intel·lectual i moral de la Convenció després de l’aturada de l’impuls revolucionari. L’ensenyament primari i l’ensenya- ment superior –aquests dos pilars de la instrucció pública– Uns atapeïts grans magatzems de Nova York, pels voltants de 1930. A la pàgina anterior, alumnes de les colònies d’estiu feixistes posen el 1935 davant de l’escola Villa Rosa Maltoni Mussolini, anomenada així en record de la mare del dictador, mestra de professió. Plaça pública, 41 © Philip Gendreau / Bettmann / Corbis s’han sacrificat. En l’ensenyament primari s’ha renunciat a la gratuïtat i l’obligació, i el mestre torna a ser el miserable magister de l’antic règim, reduït a viure dels pagaments dels seus alumnes. Per a l’ensenyament superior, una brillant enumeració d’escoles superiors especials es redueix a l’efec- te d’un anunci, amb l’excepció de les escoles de sanitat. En canvi, l’estat organitzarà o reorganitzarà les escoles de ser- veis públics per proveir els funcionaris que necessita. Aquestes escoles, que no tenen cap relació amb les escoles primàries desateses i envilides, romandran com una creació artificial, impotent per fer penetrar en la massa del poble l’esperit científic que es considerava que representen. Alguns anys més tard, el Consolat podrà consumar fàcil- ment el retorn a l’antic règim: en tindrà prou, per exemple, de transformar l’Escola Politècnica en caserna per suprimir tot el que encara subsistia de les aspiracions de 1789 i de 1793 . Els vius es descobreixen cada vegada en el migdia de la història. Estan obligats a aportar un dinar al passat. En aquestes circumstàncies jo seré aquell que convida els morts al banquet. Genealogia del despertar Després de l’intangible cel blau català que, malgrat els sobresalts de la tramuntana, ja no aconsegueix fer oblidar la grisor de la vida social i política, recupero, no sense un ambigu plaer, el gris sobre gris del cel parisenc que no intenta enganyar ningú ni dissimular la capa de plom que recobreix la capital. Si els parisencs creuen encara en les estrelles, fa molt de temps que han desaparegut del seu cel, i amb elles, em sembla,5 un cert gust per l’art i la cultura: allò que ja no és possible observar ja no existeix. Així passa tant amb les estrelles com amb els moviments socials, o com la resta, aquesta resta que em va conduir a París; així és tant amb les estrelles com amb la cultura. Es creu cada vega- da menys en la cultura, però sempre es creu en les predic- cions de les estrelles. La primera, massa absent, és evocada en cercles cada vegada més tancats, talment com es parlava d’una malaltia vergonyosa ara fa cent anys. Les segones, a força d’estar absents del cel nocturn, s’han desplaçat cap a un espai quimèric que compensa l’absència de somnis. Es controla millor allò que es domina, o es domina millor allò que es controla? Per respondre a la paradoxa o a l’exhorta- ció d’Oberon, el mercat ha reemplaçat la contemplació per la comunicació, ha duplicat la foscor de la nit i ha cobert de moment la volta estelada amb una espessa boira. Aquell matí de desembre es troba davant les portes del Ministeri de Cultura i Comunicació. Per a ell, la institució s’ha diluït en una sèrie de noms propis i substantius. Reminiscències: La vigília, un Milicians de la columna Francisco Ascaso a la caserna del Bruc, el 13 d’agost de 1936, poc abans de marxar al front. Ascaso va morir el 20 de juliol, durant els enfrontaments amb els militars sublevats de la caserna de les Drassanes. A la pàgina següent, una imatge emblemàtica del romanticisme alemany, el “Caminant sobre un mar de boira”, de Caspar David Friedrich. 42, Veu convidada © Pérez de Rozas / AFB debat ocupava l’espai radiofònic dedicat a la cultura. Semblava anti- cipar la seva presència a París. –Va escriure vostè que la nostra concepció del passat ja no pot ser neutra. –Sí, la nostra concepció del passat no ha d’estar fixada sinó en moviment. En certa manera, fins i tot arribaria a dir que el passat ens ha de retre comptes. –Segons vostè, el passat no té vocació per informar-nos sobre el present. Vostè fins i tot ha arribat a escriure que és al revés, que és el present –en el sentit en què l’entén, com a espai democràtic– que ha de determinar la nostra lectura del passat. –Anem més lluny. Per mi no hi ha res xocant en el fet que el pre- sent pugui jutjar el passat. Per què sóc a París? Què ha passat perquè em trobi davant les portes d’un ministeri que està en una situació que no ignoro, però amb un destí que, al final, em deixa estranyament indiferent? Com hi he arribat? Sempre he detestat els conflictes i la violència i, en canvi, no he cone- gut més que temps conflictius i violents. Ja no es guilloti- na, és cert, però en l’actualitat hi ha mitjans més subtils per fer perdre la vida, fins i tot quan es creu seguir vivint. He conegut diverses formes de censura, i la de la nostra època no és de les menys eficaces. Fins i tot ha aconseguit justifi- car l’atac contra les idees i la llibertat artística posant en escena una falsa permissivitat sexual, política i mediàtica a hora fixa. Quan el 2008, després de molts anys difícils, se’m va proposar de dirigir l’Escola de Belles Arts de Perpinyà (ciutat on el destí m’havia conduït després del naixement de la meva filla Thaïs), vaig dubtar, no per raons de falsa consciència (que és possible resumir mitjançant algunes fórmules: s’ha compromès, ha pactat amb l’enemic, ha venut la seva ànima al mercat), sinó a causa de la complexitat de la tasca i de la varietat de les dificultats que pressentia. Una presència lligada a la meva història personal em va resultar decisiva, la del meu avi matern, Valerio Mas. Una presència que m’acompanya des de la meva primera infància, una presència amb la qual encara enraono ben sovint en els laberints del son. No sé si el seu rostre múltiple persisteix en mi pel record o per la fotografia. Per moments s’esborra, però no el so de la veu, ni els gestos, ni tan sols la mirada d’un blau escombrat pels núvols. “Ja no es parla de sabers i d’experiències, sinó de resultats i de rendibilitat. Descuidant la llibertat de creació, els estrategs de l’hipercapitalisme condemnen el seu propi sistema a l’esclerosi”. Plaça pública, 43 © Prisma La badalonina Angelina Colubret, mestra i activista d’Esquerra Republicana, durant una conferència a l’Ateneu Popular del districte 4t de Barcelona, el 28 d’octubre de 1931. 44, Veu convidada Valerio Mas va ser el 1936 un dels consellers, un dels ministres anarquistes, en temps de la Guerra Civil espanyo- la, en els temps de la revolució. Les fórmules assassines i definitives no el resumeixen: no, ell “no va renunciar a la revolució per perdre millor la guerra”. Al centre mateix de la batalla no hi havia cap dels fins estrategs d’avui per infor- mar-lo sobre el desenllaç del conflicte. Aquest fill de la bur- gesia protestant catalana, que va renunciar al seu medi i a la fortuna, es va reconèixer del tot en l’ideal llibertari i va par- ticipar activament en el desenvolupament de la CNT. Va prolongar l’obra de Francesc Ferrer i Guàrdia i dels ger- mans Reclus; amic de Francisco Ascaso, va conèixer Néstor Makhno a París i va negociar enviaments d’armes en nom de la República Espanyola. Des de la Dictadura de Primo de Rivera fins a la República, va escapar a diversos atemptats; moltes bales el van buscar, però cap no va aconseguir fer-lo callar. Sovint es va amagar, li van prohibir treballar, va conèixer la presó, però no va cedir mai. Alguns dels seus amics francmaçons li van permetre, sens dubte, escapar de la presó i de la mort més d’una vegada. Però va ser tantes altres coses per a mi, totes determi- nants també, fins i tot l’estil de vida que he reivindicat sem- pre. Em va ensenyar a no mirar més, sinó a veure l’aurora i el crepuscle nocturn; a no sobrevolar, sinó a comprendre el pas dels segles que transforma els mites en utopies; a no témer el temps que separa i que uneix. En observar aquell la vida i memòria del qual testifiquen a favor de l’obra de la Primera Internacional, he pogut entreveure que un estrany destí ens mena cap a la revolta, de la mateixa manera que cap a l’art. Escoltava amb paciència els meus setze anys pretensio- sos però incerts; de vegades pescava una ignorància; en rares ocasions jutjava, i em deixava cometre tots els errors d’un adolescent per al qual s’acaba l’adolescència i no ho accepta. Va acollir amb benevolència els meus primers arti- cles, que va retallar i reunir en petites enquadernacions; a conseqüència dels meus primers èxits com a orador, es va divertir amb els meus estats d’ànim. Tractant-lo, vaig com- prendre pels seus silencis i per la seva ironia mordaç que no perdonava els “caps anarquistes”, que la glòria del mala- barista polític o mediàtic no estava feta per a ell ni per a mi; que es tractava de plaers dels quals jo no obtindria més que insatisfacció. No era sectari i, alguns anys abans de morir li vaig fer descobrir certs surrealistes, l’expressionisme abstracte i la ciència-ficció. Quan parlàvem de literatura i filosofia, en comptes de l’afirmació magistral preferia el to interrogatiu, el de la consulta modesta. Era sempre d’una previnguda perplexitat. Davant del meu entusiasme pel surrealisme i la teoria situacionista, em va fer observar que els destructors de sistemes podien ser també arrogants, manipuladors i de © Christine Spengler / Sygma / Corbis Plaça pública, 45 mala fe. Desconfiava dels pensaments doctrinaris i de les avantguardes “autoproclamades”, i arribava fins i tot a retreure a Bakunin el seu gust per la intriga i la clandestini- tat conspirativa. No estimava els ideòlegs i tornava sense parar a les llums i als moralistes i filòsofs francesos del segle XVIII. Amic de La Libre Pensée i de L’Union Rationaliste, va ser el primer que em va fer conèixer els escrits de Condorcet, en ocasió d’una discussió sobre la instrucció pública i la pedagogia lli- bertària en què participava la historiadora Renée Lamberet. Per a ell l’educació i la cultura eren prioritats. Considerava, com Condorcet, que sense accés al saber, a la literatura i a l’art, les dones i els homes mai no serien lliures. Estava con- vençut que la consciència de classe denotava instrucció. El meu avi detestava aquells a qui un radicalisme desva- gat aïlla en les seves torres d’ivori, des de les quals, sense comprometre’s mai, es posen a donar lliçons. Em va animar, doncs, a fer tot el contrari; a actuar amb el millor de les meves facultats pel meu interès, que s’havia de confondre, deia, amb el dels altres, els exclosos; però sense creure’m mai superior al poble al qual calia instruir però no educar. M’agradava la tranquil·la seguretat amb què m’explicava que intervenir en el nostre nivell de competència i sense fingiments no era una ofensa narcisista, sinó un deure envers la col·lectivitat. Considerava que qualsevol que tin- gui talent està obligat a usar-lo, fins i tot si hi ha grans ris- cos per a aquell que s’exposa a cara descoberta allà on l’ha fet néixer el destí. He après, escoltant-lo, que era possible combatre el poder treballant en el si de les seves institucions. Ell mateix havia aconseguit canviar les coses en condicions hostils. Va acceptar la presidència de la Unió Liberal de Granollers que, sota el seu mandat, es va radicalitzar. Es van multiplicar publicacions, conferències, exposicions, espectacles musicals i teatrals. Amb la condemna de les escoles religioses, va aconseguir imposar un ensenyament mixt, decididament laic, que s’acompanyava d’una valorit- zació de la “paraula lliure”. Al final del seu mandat va rebutjar la carrera política que se li oferia. Passava a vegades que els seus orígens protestants tor- naven a la càrrega; llavors el seu rigorisme moral esdevenia insuportable. Un món ens separava en relació amb la sexualitat o amb la crítica de la vida quotidiana. Tots els lli- bres de la seva biblioteca ignoraven la censura; els seus fills van poder accedir-hi lliurement, però això no volia dir que tinguessin dret a posar en pràctica el que hi descobrien. Era un fill del seu temps, d’un segle XIX encara encotillat pels convencionalismes i la moral burgesa. Tanmateix, pel que fa a mi, no es va revoltar mai contra els meus comporta- ments, tot i ser escandalosos per a ell. Em deixava fer, inquiet sens dubte, a vegades interrogant, com si se li hagués pogut escapar alguna cosa essencial. Quan li esmentava la necessària crítica del militantisme, en la seva dimensió sacrificial, ell abundava sovint en el meu sentit i feia referència “als seus estimats moralistes”, però era per, immediatament, posar-me en guàrdia contra els perills indirectes d’un qüestionament d’aquesta mena. Havíem d’aprendre a “no llençar el nen amb l’aigua bruta”. En el transcurs d’una trobada final vam parlar de la televisió i, a la manera d’Orwell, va evocar els seus previsibles danys en la consciència del poble. Va ser un dels primers, crec, a criti- car el món mediàtic en termes religiosos. Que em basti saber que entre 1965 i 1973 un home em va fer entreveure respostes possibles a les preguntes sobre el sentit i el compromís. En Condorcet hi trobo la mateixa lucidesa, hi trobo també el mateix rigor moral que de vega- des vira a l’ascetisme. Són homes que semblen superats pel seu propi destí, no es limiten a les paraules, no es barallen per res, no fingeixen mai, rebutgen tota idea de sacrifici, però prefereixen –sense cap mena d’heroisme– perdre la vida en el combat a sobreviure sota la tirania. Com a conclusió provisional del persistent diàleg que sostinc amb el meu avi, i que és la prefiguració del que he entaulat amb Condorcet, he acceptat fer-me càrrec del destí d’una escola d’art. La decisió és l’eco de la creació, fa dos anys, juntament amb dos còmplices (universitaris singu- lars), d’una universitat popular llibertària. Ho vaig acceptar tan bon punt m’ho van proposar: ombra projectada dels ateneus o de la Unió Liberal que va encoratjar i desenvolu- par en el seu temps Valerio Mas. Notes del traductor 1 Aquest “jo” correspon a l’espectre de Condorcet. 2 Índex de referència de la borsa francesa. Es tracta d’una taula amb els qua- ranta valors més importants entre els cent primers. 3 Filòsof xinès del segle IV aC, de qui poc se sap, i a qui s’atribueix el Veritable clàssic de l’eclosió del sud, que mil anys després va ser incorporat al cànon taoista per l’emperador Xuanzong. 4 Aquest “jo” correspon a l’espectre de Condorcet. 5 Aquest “jo” correspon a la veu de l’autor. “La forma de censura de la nostra època no és de les menys eficaces. Ha aconseguit fins i tot justificar el seu atac contra les idees i la llibertat artística posant en escena una falsa permissivitat sexual, política i mediàtica”. M El cos, en públic Formes i normes 48, El cos, en públic Sembla innegable que hi ha un cos urbà enfront d’un cos rural i que n’hi ha hagut al llarg de la història de la moderni- tat, i fins i tot abans. Des de l’amuntegament procliu a les epidèmies en èpoques pretèrites, i també en les actuals amb alarmes com la grip aviària o la grip A que han emmascarat els rostres a aeroports i avingudes, fins a les modes que s’imposen des de les grans urbs, el cos ha ocupat les ciutats i s’hi ha organitzat d’una manera molt diferent de la que han propiciat el camp o les petites poblacions. Cossos en públic que les ciutats han anat dibuixant a imatge i sem- blança seva, o tot al contrari, ja que la ciutat té al seu torn alguna cosa d’organisme vivent que batega i s’expandeix i es trenca, com proposa Magli a les pàgines que segueixen. I es mutila i s’agrega en un malabarisme que transcendeix la ciutat mateixa i el desig dels seus habitants. En els imagina- ris urbans, el cos vesteix la ciutat tant com la ciutat vesteix el cos, de manera que des de sempre s’ha posat en marxa el ritual: preparar-se per anar a ciutat, vestir-se per anar a ciu- tat, fins i tot de forma metafòrica. D’això en sap molt l’an- tropologia, com desvela al seu article Gutiérrez Estévez. O desvestir-se, eventualment, en una paradoxa que cobreix i descobreix els cossos com a certa pràctica habitual de la nostra cultura. De fet, des de l’aparició de les primeres ciutats modernes, el cos ha anat adquirint un protagonisme cada vegada més gran i el seu aspecte i conducta s’han modificat fins a arribar als cossos que avui dia passegem, amaguem i exhibim per les urbs contemporànies. Es tracta fins i tot de dissociacions curioses per a l’ull del visitant, que en una època de globalitzacions, en la qual les marques unifiquen les urbs, troba com a únic factor diferenciador les anatomies i la seva manera de representar-se. Prenguem com a exemple les empleades d’Ikea als països del Golf, que treballen amb la cara i el cos coberts amb la roba tradicional, organitzant una mena de detournement entre la familiaritat de l’entorn i la corporeïtat inesperada, un regust que s’adiu poc amb la modernitat de les construccions. La ciutat, fins a cert punt, domestica el cos i, per des- comptat, el vesteix i el cobreix; l’encobreix. A l’estiu, a ciu- tats com Barcelona o Nova York, i malgrat la calor, el cos urbà es transforma enfront del cos de la platja o la munta- nya. Només els turistes van “mig vestits” enmig de la calor desoladora. Els altres cossos s’adeqüen a la norma: les ana- tomies urbanes han de mantenir el decòrum. En llocs com Sant Sebastià –per esmentar una altra localitat el passeig principal de la qual coincideix amb una de les platges més freqüentades–, el cos desvestit, amb banyador, es limita a la sorra: al passeig, una frontera invisible divideix el centre del mar, els vestits dels desvestits, la civilització de la llibertat. Així doncs, la platja a les ciutats sembla una mena d’anècdo- ta, el lloc del que està separat, allò altre, allò de l’altre; un territori del camuflatge molt subtil, trencar la norma i sortir- ne; pel que fa als cossos, la ciutat, al seu mar, ha deixat una mica de ser-ho. Malgrat tot, seguint el joc de paradoxes proposat, la ciu- tat és al mateix temps el lloc on els cossos s’exhibeixen d’una manera radical, sovint extrema, com aquells perso- natges que es mostren descarats per a la venda i als quals al·ludeix Pauls al seu text –igual que passa en els “districtes rojos”, on la pell es desvesteix com a mostrari–, unint-se al catàleg de corporeïtats que la ciutat actual ofereix en els seus “cossos a la carta”, i que inunden les tanques publicità- ries on l’anunci d’un perfum exposa anatomies femenines i, en els últims anys, masculines, que tracten de captar les mirades del passejant urbà del qual parla Antich. És una maniobra que alimenta les imaginacions i va creant el desig dels qui miren, descrit al seu article per Peñamarín; és una manera d’homogeneïtzar aquest cos ideal que a l’últim esdevé l’esmentat “cos a la carta”. De fet, mai com a les nostres ciutats actuals no s’ha cons- truït un “cos a la carta” tan perfecte, des de l’obsessió pel gimnàs que es va posar de moda a Nova York en els anys vuitanta, imatge d’una nova classe en ascens essencialment Cossos en públic Text Estrella de Diego Grup de Recerca del Departament d’Art Contemporani. Universidad Complutense de Madrid Foto Miguel Trillo El cos ha ocupat les ciutats des dels seus inicis, i s’hi ha organitzat de manera molt diferent a com ho fa als ambients rurals o a les poblacions petites. Les relacions entre el cos i el territori urbà centren les reflexions dels autors convidats a aquest Quadern central. urbana (els yuppies) que des d’allí s’escampa per la resta de les urbs, fins als canvis més dràstics després de les opera- cions d’estètica, tan habituals avui dia a les àrees urbanes. Sense dubte, hi ha quelcom contradictori en les pràctiques culturistes, entre d’altres raons perquè s’estableix una falsa idea de “vida sana”, idèntica a la que es ven en els anuncis de cereals o iogurts, equiparant bellesa amb salut. Al final, la vida sana s’estableix en un soterrani on l’exercici en una cinta mecànica o una bicicleta estàtica substitueix les passe- jades pel camp que la gran ciutat i el seu ritme d’obligacions fan impossibles. En aquest sentit, la moda de la bicicleta és prometedora, ja que trena la conservació del medi ambient amb una dubtosa vida sana, els pulmons plens de fums. Sigui com vulgui, aquests cossos culturitzats dels vuitan- ta són només el principi de l’era de les grans transforma- cions a les corporeïtats. Després de la moda dels tatuatges i els pírcings, que passen de la subcultura –territori essencial per a la posada en escena del cos com mostren Mary Cuesta i Amanda Cuesta al seu article– a la cultura de masses, el cos urbà està assistint a una de les seves metamorfosis més radi- cals. En aquest joc metafòric que equipara cos i ciutat, les anatomies modernes s’agreguen i es trenquen a través de fórmules fins fa poc impensades: les operacions de cirurgia estètica han anat creant i perfeccionant aquests “cossos a la carta” que epitomitzen la societat medicalitzada; un cos sa que emmalalteix per renovar-se, típic de les grans aglomera- cions urbanes, del qual ens parla Mayol. D’aquesta manera, es va creant un escenari de cossos per al consum i no sola- ment per al desig, els quals s’inclouen en els imaginaris urbans, perquè, com comenta Silva, les ciutats són el que percebem que són, de la mateixa manera que els cossos són allò que construïm com a noció de cos. Hi ha, no obstant això, un altre tipus de corporeïtat que sorgeix als espais urbans i que, en el joc incessant de parado- xes, els desborda. Em refereixo al cos de la pobresa i de la violència que trobem als suburbis de les grans capitals i que ben sovint es camufla, s’expulsa del centre, si bé cada vegada és més freqüent veure’l colonitzant els carrers, persones sense sostre dormint a les voreres, antítesi dels esmentats “cossos a la carta”, i que, cobert per cartons, s’arrauleix a sota d’una marquesina o a l’entrada d’una botiga, en aparença amorf . Es tracta d’una mena de “cos de l’excedència”, el que sobra a les grans urbs, el que no poden assimilar ni amagar: una altra possibilitat menys falaguera d’aquests cossos moderns i urbans. Després queden, és clar, els cossos de la violència extre- ma, de la guerra oberta o encoberta, que a llocs com Ciudad Juárez es fonen amb l’entorn i s’hi transformen. Són els cos- sos dels qui, d’una manera més extrema –si és possible– que en les situacions de pobresa, es queden sense corporeïtat; cossos dels desplaçats a Colòmbia, que en la seva pèrdua radical de la vida com la coneixen es queden fins i tot sense fisicitat, o cossos violats a Sarajevo sobre els quals escriu Altares; ciutats amenaçades i trencades que van imitant les anatomies trencades; contrastos entre uns cossos i uns altres que a cada pas, a cada cantonada, parlen de les dife- rents morfologies de l’entramat urbanístic. M Dues assistents a l’edició de 2010 del Saló del Còmic, que es va celebrar al recinte de la Fira de Barcelona, a l’escalinata de l’avinguda de Maria Cristina. Quadern central, 49 Faç i façana El cos, en públic Quadern central, 51 De vegades ens quedem astorats davant la façana d’una casa, d’un palau o d’una església, en trobar-hi una fisonomia vaga- ment familiar. Fisonomia que es torna expressiva per a nosal- tres precisament perquè està impregnada d’ambigüitat antropomorfa. Facce (cares, rostres) i facciate (façanes)1 són, per a psicòlegs i arquitectes, els llocs en què es manifesten amb més claredat les relacions simbòliques entre l’intern i l’extern, on s’interroguen les superfícies per recuperar en el visible allò invisible2. Sempre hi ha un cos, diu Gilles Deleuze referint-se a l’arquitectura3, i aquest cos expressa el que l’àni- ma expressa en el seu àmbit. Un exemple d’això es troba a la façana barroca que, en estar dividida per la meitat, en un pla baix i un pla alt, reprodueix l’axiologia fisiognomònica i la seva correlació entre les oposicions alt/baix, espiritual/mate- rial. El pla baix, diu Deleuze4, s’allarga buidant-se, es corba seguint els replecs produïts per una matèria pesant, mentre que el pla alt es presenta com una interioritat tancada, apa- rentment privada de pes, entapissada de plecs que són els d’una ànima. Raó per la qual, conclou Deleuze citant Wölfflin, el món barroc s’estructura segons dos vectors, l’aprofundi- ment cap avall i l’impuls cap amunt. El fet que una cosa sigui metafísica i concerneixi a les ànimes mentre que l’altra sigui física i pertanyi als cossos no impedeix que entre ambdós vectors componguin un mateix món, edifici, rostre. Però l’oposició material/espiritual, en la projecció de les façanes, sovint comporta una altra oposició més pregona, la que es dóna entre matèria i forma. En l’arquitectura renai- xentista, per exemple, el disseny arquitectònic de les façanes tendeix a destacar les figures del fons: portes, portals, fines- tres, fornícules, galeries, vestíbuls o frontons emergeixen amb nitidesa d’una superfície monocroma que val el mateix que l’absència del fons. La noció elemental de superfície és, de fet, la noció d’una cosa més aviat homogènia i contínua. Però la matèria amb què és fet aquest fons, anàlogament a la pell de la nostra cara observada des de molt curta distància, es presenta com una textura infinitament porosa, de vega- des foradada. Com una pell orgànica qualsevol, també la superfície de les cases respira i transpira, secreta i elimina, protegeix allò que embolcalla de les pertorbacions exteriors i, al mateix temps, com diu Didier Anzieu5, conserva la memòria d’aquestes pertorbacions en la seva pròpia trama. Com la nostra pell, les superfícies de les façanes són fronte- res relacionals, que permeten la separació però també l’inter- canvi, entre allò intern i privat i allò que reconeixem com a extern i públic. I com a tals, expressen la pressió tant de for- ces internes com externes. Sotmesa a aquestes pressions, cap obra arquitectònica no és per sempre. Cap forma projectada no és capaç de resistir les deformacions permanents de forces estranyes, vinculades amb la casualitat i irreversibilitat del temps. Així com el temps vulnera el rostre humà permetent a la decadència insinuar-se a poc a poc mitjançant arrugues, talls, orificis, esquinçades, anàlogament els edificis canvien de mica en mica la forma originària, i manifesten en la seva irregularitat l’activitat d’una transformació. És una modificació inevitable pròpia de tot allò que és viu. El fons així revelat Els cossos, diu Lessing6, no existeixen només en l’espai sinó també en el temps. Com a cossos, les façanes estan revesti- des però no són constants ni estables. La seva deformació es declina en una sèrie de variacions. Són taques, lleugeres esquerdes damunt l’arrebossat, les inevitables presències deixades sobre els murs per la constant erosió de l’aigua, pel contacte amb els cossos que transiten, per l’acció del vent, de la llum o de la pols i de tot allò que interpretem com el pas- satge de forces naturals sobre la superfície de la matèria. D’aquestes modificacions gairebé imperceptibles es passa a veure autèntiques alteracions traumàtiques capaces de des- truir la fisonomia de conjunt d’un edifici. En la tensió entre aquests dos pols s’inscriu, discreta, la presència dels forats. Els forats són un accident, un esdeveni- ment, una fractura que es defineix en relació amb una conti- nuïtat que interromp però no disgrega. De fet, una superfície Text Patrizia Magli Facultat d’Art i Disseny. Universitat de Venècia Fotos Eva Guillamet Així com el temps vulnera el rostre humà permetent a la decadència insinuar-se a poc a poc mitjançant arrugues, talls, orificis o esquinçades, els edificis manifesten en la seva irre- gularitat l’activitat d’una transformació. Forats, porus, ferides: la pell de les coses pot estar coberta de ferides sense perdre mai la seva indivi- dualitat. Cada una d’elles és empremta singular i acabada d’un drama o trauma que ha sofert l’edifici. A diferència d’altres perjudicis més greus com són els afegits, enderrocs, obertures d’autèntiques portes i finestres abusives, el forat és una pertorbació local del sistema, una pertorbació que encara no el descompon. És un esdeveniment fortuït, no previst en el projecte, i tanmateix molt temut per raons que van més enllà del seu estatut d’ordinària il·legalitat. La presència dels forats damunt una façana, per exemple, tendeix instantàniament a posar en primer pla el fons. Els forats assenyalen una interrupció sobre la superfície d’una paret. Són una discontinuïtat sobre la continuïtat, com un tic nerviós que eludeix el control. Un tic que es revela acar- nissant una “distorsió rítmica” en un rostre, però que no destrueix l’harmonia del conjunt. Què és un tic en realitat?, es pregunta Ewa Kuryluk7. El tic és la lluita entre una part de la configuració facial que intenta escapar a l’ordre sobirà del rostre, però sobre la qual el rostre mateix es tanca, esbor- rant-se la línia de fuga i reimplantant-la a l’interior de la seva organització. Però què són els forats? Els forats, diuen Roberto Casati i Achille Varzi, formen part de la nostra experiència quotidia- na i també són objecte d’estudi científic. Els forats tenen un bon nombre de propietats: forma, dimensions, registre cau- sal. No obstant això, el fet que estiguin així de presents i a mà, sostenen en el seu llibre Agujeros y otras superficialidades, no impedeix que siguin tan metafísicament evanescents. Si consultem el diccionari, es tracta d’una “obertura més o menys rodona, o, almenys no estreta i llarga, que travessa alguna cosa”. El forat és una fractura que esquinça un conti- nuum espacial. En la mesura que és trencament pot ser també l’empremta violenta d’un cop d’un marge que trenca una forma. De vegades el forat és d’obra i, en aquest cas, deixa sobre la paret una mena de cicatriu silenciosa. Si seguim mirant el diccionari, el mot “forat” es declina en algunes accepcions orgàniques com orificis del cos, porus. En el llenguatge corrent de vegades és sinònim de ferida: “Em van foradar el cap”. De fet, i justament segons una accepció negativa, aquesta paraula viu a l’interior d’una constel·lació semàntica que l’assimila no sols a les ferides i a les excoria- cions, sinó també a les pigues, a les taques de la pell, a les cicatrius, totes elles metaparaules que individualitzen la figuració profunda de la imperfecció somàtica. No és casual que també en sentit figurat es digui “forat” per indicar una cosa negativa: per assenyalar una llacuna en el saber, una insuficiència en l’espai, un interval en el temps com a lloc de la insignificança (“potser entre un compromís i un altre pugui trobar un forat per veure’t“). Segons Varzi i Casati, els forats no són propietats, sinó individus. Són individus dependents, parasitaris: no poden 52, El cos, en públic existir per ells mateixos, necessiten un objecte que els allot- gi en la superfície del qual trobar un lloc on assentar-se. Són individus i no abstraccions, diuen, encara que estiguin fets de no-res, de pur espai buit. Són cossos immaterials que crei- xen com fongs malignes damunt cossos materials. En realitat, els forats formen part de la família extensa de la “discontinuïtat” que, sobre superfícies contínues dels edi- ficis, comprèn concavitats, orificis, fractures, lesions, esquer- des. Es poden presentar com purs accidents o com produïts intencionalment. Les forces que actuen sobre les superfí- cies, de fet no són mai de la mateixa naturalesa: algunes són exògenes i, com diu René Thom8, representen l’enemic. Són infligides amb violència, com les produïdes pels actes van- dàlics o en situacions de conflicte9. D’altres, en canvi, són endògenes, són les que garanteixen “la regulació intrínseca de si”, diu René Thom. Per tant, en el primer cas els forats són autèntiques feri- des. Acudim altra vegada al diccionari: “Ferir: Donar un cop que danya l’organisme (d’algú)”. Són forats caracteritzats sobretot per les vores irregulars degudes a l’aspecte casual del cop que els ha produït. En conseqüència, les seves vores es presenten retallades i irregulars, fet que emfasitza les accions, les traccions, les percussions i les pressions que van provocar el vulnus scissum10. De vegades aquests forats estan tapats. Però la cicatriu que recompon el teixit conserva la memòria del cop clavat amb brutalitat, del qual és empremta igual que les escoriacions en el marbre del David de Miquel Àngel, senyals encara avui visibles dels tumults en què el David –espectador ignorant– es va veure envoltat a la Piazza della Signoria, on també, més sovint, fou víctima dels cops accidentals de tot tipus d’objectes contundents, no el darrers dels quals va ser una banqueta llançada des de dalt del Palau que li va costar la mutilació instantània d’un braç. En aquest cas els forats són esgarrapades damunt la superfície de la matèria. Però la complexitat morfològica dels forats es declina en una articulada tipologia, sobretot en relació amb els forats produïts intencionalment. De fet, no sempre els forats són el producte d’una “llei de l’atzar”. Exemple d’això són els deixats en el procés de construcció dels edificis que no s’acaben mai. Les façanes de San Samuele a Venècia o de San Petronio a Bolonya, o l’aspecte rugós de la basílica de San Lorenzo a Florència, mostren sig- nes visibles de la seva realització en el transcurs de les obres. Aquests forats testimonien sobre una pràctica cons- tructiva encara inconclusa, documenten la transició d’un estat a un altre. Són signes que obliguen l’espectador a reco- nèixer en l’obra el resultat d’un procés, d’un acte que pro- gressivament li ha donat forma. L’eloqüència de les empremtes deixades sobre aquests monuments posa en escena el backstage, els processos de for- mació, les pràctiques en el transcurs de l’obra tan cares a la sensibilitat estètica contemporània. De manera que no es tracta d’accidents aïllats que colpegen aleatòriament aquesta o aquella façana per comprometre la seva integritat formal, la cohesió sintàctica desitjada i dissenyada per un projectista. Són forats organitzats segons una lògica constructiva precisa, d’acord amb un diagrama que alterna espais plens amb buits, clars amb obscurs, i que a vegades produeix extraordinaris efectes rítmics sobre les textures de les façanes11. Rares excepcions a banda, com les empremtes d’allò inacabat, els forats són sempre el resultat d’un conflicte. Es tracta de “catàstrofes generalitzades”, per emprar de nou una expressió de René Thom. També ho són aquells pro- duïts per les forces endògenes, com els forats excavats intencionalment pels mateixos habitants en els murs de casa seva, atenent a diverses necessitats. En aquest cas no Imatges de les ferides amb què el temps, les guerres i l’activitat humana han marcat la ciutat. Damunt d’aquestes línies, façana de la Catedral al carrer de Santa Llúcia; a la pàgina anterior, el número 1 de Bisbe Caçador, el Palau Fiveller al 4 del carrer de Lledó i cantonada de les vies Montcada i Cremat Gran. Obrint l’article, la façana de Sant Felip Neri amb les empremtes del brutal bombardeig feixista del 30 de gener de 1938, que va matar més de 40 persones, gairebé totes nens que jugaven a la plaça. són simples cavitats sinó autèntics forats que perforen un mur12 de costat a costat. Sovint són el resultat d’un conten- ciós no sols entre propietaris i administracions locals, sinó també de subdivisions interiors en el mateix edifici; per tant, fruit de fragmentacions degudes a particions hereditàries, a parcel·lacions de l’espai a causa de litigis entre els residents d’aquests edificis. Tota aquesta conflictivitat entre els múltiples actors en guerra els uns amb els altres o amb les seves necessitats vitals es tradueix de manera inevitable en una mena de grafia sobre les façanes i els murs exteriors dels edificis. En general, les façanes solen estar perforades amb obertures, com portes i finestres, projectades generalment per la voluntat d’un sol arquitecte o pel mestre d’obres que sigui; elements que estan oberts o tancats de manera intencionada per deixar fora o fer entrar. O sigui que els forats de les finestres actualitzen una dialèctica interior/exterior. Però amb una diferència substan- cial. Mentre que les finestres són buits previstos a la fase de projecció i, per tant, buits al voltant dels quals es construeix l’element massís13, els forats, en la mesura que no han estat prèviament concebuts, són buits excavats a dins d’un cos massís ja existent. Podríem interpretar això com una diver- gència de normes constructives, però el problema va més enllà d’una mera diversitat de tècniques. Portes i finestres són formes creades que legitimen l’in- tercanvi entre interior i exterior. Són figures arquitectòni- ques que es distingeixen per la seva capacitat de delimitar un camp visual. Són, alhora, negacions de les parets i afirma- cions d’un espai interior consentit: la porta d’entrada intro- dueix dins l’espai comú de la casa; les finestres fan entreveu- re l’interior de les habitacions des de fora. Obren a una pro- funditat en perspectiva. En canvi, la dels forats és una pro- funditat produïda per una sintaxi de l’excavació en la matè- ria: és un buit cavat a l’interior del seu gruix. La profunditat albirada a través dels forats és una fondària excavada en les tenebres, en l’ombra. Indica l’ocult, allò que rau amagat. Els forats introdueixen en un espai diferent, de vegades “no legí- tim”. Són obertures que sobretot permeten ventilar més soterranis, cuines, escales, armaris, vàters sovint abusius. Per reprendre la metàfora antropomorfa, podríem dir que els forats són orificis que introdueixen en un interior protegit, generalment invisible en el sentit de “no ofert a la vista”, on es nega l’accés a la mirada estranya, a l’interior d’un lloc des- tinat sovint a funcions vitals l‘exhibició de les quals és inde- cent, inconvenient, inoportuna. Lluny de ser el llindar entre dos espais accessibles, tal com passa amb les portes o fines- tres, són accés a un espai intern i ocult, passatge abusiu sovint, i per tant il·legal, que s’obre a una zona prohibida. D’això es dedueix que el forat assenyala a la mirada una nova forma d’espacialitat. El règim visual obert per aquest passat- ge pertany a un “règim de la intravisió”14. En aquesta dialècti- ca del vist / no vist, la presència dels forats sobre les façanes inicia un diàleg entre altres tipus de fractures: una d’existen- cial i una altra d’estètica. El mur de la nostra pell Si parlem de façana com faccia (cara, rostre), immediatament evoquem un model de la profunditat i de la superfície. Una superfície que es configura com a pell orgànica i les esquer- des, retalls i forats de la qual són com espècies de transmis- sions entre l’interior i l’exterior. Aquesta va ser sens dubte una part important de les tendències de l’art contemporani. No és casual que en les accions del body art, especialment les de Bob Flanagan, Gina Pane, Matthew Barney, Sterlac o Orlan, sovint posin en escena les alteracions del cos, per tal de donar cabuda, com va escriure Arthur Adamov15, al dolorós desig de destruir, perforant-la, l’opacitat de la pròpia pell que separa del món. Una operació anàloga fa Gordon Matta-Clark damunt les parets dels edificis en els contextos urbans16. La pell, diu David Le Breton, embolcalla la persona i la diferencia dels altres: la seva consistència, els seu color, les seves cicatrius i les seves particularitats dissenyen un pai- satge únic. “Com un arxiu, la pell conserva les petjades de la història individual”17. És com un palimpsest fet d’emprem- tes, cremades, operacions, vacunes, fractures, però també de ferides voluntàriament infligides, com tatuatges, pírcings, implants, incisions, bumings (bonys). La superfície dels nos- tres edificis, de manera anàloga a la pell del nostre rostre, apareix com una trama mai completa que evoluciona inces- santment amb el temps. És un camp de batalla de configura- cions cromàtiques constantment renegociades entre grafits pintats veloçment, estesos per sobre i encara després de les ferides infligides. Memòria viva, aleshores, de la nostra voluntat de registre, traces d’esdeveniments dolorosos vis- 54, El cos, en públic cuts, empremta de la violència o de la desatenció dels altres. Entre aquestes esquerdes, entre aquestes arrugues de la matèria, respira, com diu Deleuze, “l’empremta dels estranys dels quals descobreixo en mi les ombres, al meu fons obscur”18. D’aquí ve l’intent de dur a terme un interminable desxifrat per part d’una estètica inquieta que treballa en els marges, una estètica que sembla informar gran part del treball d’estra- tigrafia de la restauració contemporània. Així, per a aquesta estètica inquieta i curiosa, algunes formes imprevistes de dis- continuïtat sobre les façanes, com els forats, en comptes d‘afe- blir la seva configuració sintàctica, pertanyen a les dimensions de la pàtina que el temps, pacientment, els ha estès al damunt. De fet, només una mirada atenta i motivada és capaç de trobar-les i registrar-les. Formen part del teixit treballat pel temps, un teixit que és propi d’una pell viva, posada en reacció amb allò que l’envolta. Es tracta de la variació formal de la pell de les coses, oberta a totes les metamorfosis possibles; on, amb el pas del temps, s’evapora la jerarquia, la desconnexió entre les figures formades i el fons informe, on la pell de les coses que ens envolten en els nostres centres històrics és part d’un mateix continuum. Per què aquesta passió per allò inaca- bat, pel que és informe, per la descomposició? No serà potser perquè sovint les ruïnes mostren que, en la destrucció de l’o- bra, han crescut altres forces i altres formes? Per seguir amb la metàfora antropomorfa, podríem descobrir sobre la superfície de les nostres façanes una bellesa del tot humana, pròpia d’un cos de carn, assetjat per totes les passions, per la ràbia cri- danera dels grafits descolorits, pels incidents, pels accidents i sobretot pel temps que il·lumina allò que és múltiple i contra- dictori. Davant d’aquestes facce/facciate (cares/façanes), és pro- cedent llavors una “criptografia”, com diu Deleuze19, “capaç de penetrar en els replecs de la matèria i alhora llegir els plecs de l’ànima”. Notes 1 El mot facciata (façana) deriva de faccia (cara, rostre). La llengua francesa té, com a derivat de face (cara, rostre), surface (superfície). Per tant, una estreta relació sembla vincular faccia, en qualitat de “superfície”, “part exterior d’un cos”, amb faccia en qualitat de pont vers l’invisible. 2 David Pierre Giottino Humbert de Superville (1770-1849), a Essai sur les signes inconditionelles dans l’art (1832) (Els signes incondicionals en l’art, Pere Hereu, ed. Barcelona: Edicions UPC, 2007), confronta la forma del rostre humà amb la de les façanes arquitectòniques. Cfr. També l’Encyclopédie méthodique (1788- 1825), el Dictionnaire historique d’architecture (1832) de Quatremère de Quincy amb la seva definició de “tipus” i de “caràcters” en arquitectura. Cfr. Heinrich Wölfflin, Prolegomena zu einer Psychologie der architecktur (1886) relaciona les estructures arquitectòniques amb l’impuls psicològic determinat d’un demiürg corpori. 3 i 4 Gilles Deleuze (1988), El pliegue. Leibniz y el Barroco, Barcelona, Paidós, 1989. 5 Didier Anzieu (1985), El yo-piel, Madrid, Biblioteca Nueva, 2010. 6 Gotthold Ephraim Lessing (1766), Laoconte o los límites en la pintura y la poe- sía, Barcelona, Ediciones Folio, 2003. 7 Ewa Kuryluk, Veronica and Her Cloth, Cambridge (Ma)-Oxford, Blackell, 1991. 8 René Thom, “L’arte: luogo di conflitto tra forme e forze?”, a Morfologia del semiotico, Roma, Meltemi, 2006. 9 Per exemple, els produïts durant l’última batalla de 1945, pels morters russos i nord-americans contra les façanes dels palaus guillermins que rodegen la Museumsinsel de Berlín. L’obra de restauració d’aquests palaus ha conservat escrupolosament aquestes traces com a empremtes de memòria. Agraeixo a Renate Range Eco per haver-m’ho recordat. 10 Cfr. Angela Mengoni, “Il volto aperto de Cindy Sherman. Per una semiòtica della ferita”, a Carte Semiotiche, 6, 2004. 11 Algunes pràctiques constructives com les de l’arquitectura hipogea són inte- ressants en aquest cas. Per exemple, les cases i els pobles sencers excavats en la tosca a la Capadòcia (Turquia), clara demostració de la vitalitat dels forats i de la manera en què es comporten com a paràsits en relació amb els seus hos- tes, ja que creixen i canvien de forma i de grandària, autònomament. A conse- qüència de l’acció d’agents externs, es multipliquen sense criteri, es connecten els uns amb els altres, fins que amb el temps eliminen tot el volum que els acull. Demostració d’una autèntica paradoxa ontològica. El forat és un buit que necessita un ple total on assentar-se i créixer, però que pot esdevenir un buit que s’acaba amb la dissolució. 12 Són interessants els Pestloch, forats practicats a la part inferior de les façanes, a les velles cases de la Suïssa alemanya, entre els segles XIV i XV, que servien com a passa queviures per als membres de la família que emmalaltien durant les grans epidèmies de pesta. Els empestats estaven tancats en habitacions interiors de la casa les portes de les quals s’emmurallaven i el menjar se’ls passava des de l’exterior a través dels Pestloch. Perfectes i cruels, les disposi- cions preveien que, en cas de mort del malalt, el Pestloch també es tanqués amb un mur. 13 Excepte a Egipte, on el primer és aixecar de pressa les parets exteriors de maó per després obrir brutalment les finestres. Misteris de les pràctiques construc- tives. 14 Cfr. Angela Mengoni, op. cit. 15 Arthur Adamov (1966), Yo, ellos, Madrid, Cuadernos para el Diálogo, 1972. 16 Cfr. The Ethics of Dust de Jorge Otero-Pailos, només per esmentar alguns exemples. Cfr. Valeria Bugio, The Vera Icon of Venice, Catalogo Biennale, 2009. 17 David Le Breton, La pelle e la traccia, Roma, Meltemi, 2005. 18 i 19 Deleuze, op. cit. D’esquerra a dreta en aquestes dues pàgines: mur del carrer Comerç 24, la cantonada de Sabateret i Flassaders, restes de la muralla romana a la plaça Emili Vilanova i carreu amb la coloració característica de la pedra de Montjuïc, a la confluència d’Hèrcules amb Arlet. M Dimensió fantasma El cos, en públic Quadern central, 57 Sobre els cossos reals dels ciutadans s’hi projecten uns altres cossos imaginats que poden definir accions i maneres de ser dins una urbs. Aquests cossos estan fets de senti- ments col·lectius, adquireixen forma al voltant d’un mateix objecte de desig que comparteixen i creen ficcions grupals que afecten la seva percepció fins a poder arribar a dominar maneres de veure en els seus mons comunitaris. La producció d’aquests imaginaris es dóna dins un model generatiu que marca l’aparició del fantasma urbà en certes condicions de domini d’alta subjectivitat social, en les quals les evidències realistes cedeixen i les manifesta- cions de contagi emotiu guanyen. Els orígens d’aquests esdeveniments socials són múltiples, ja que representen la vida mateixa en totes les seves maneres de ser, encara que es pot explicitar que els imaginaris augmenten o redueixen el seu poder d’expressió com a creadors de visions del món grupal, depenent de conseqüències històriques, però també de l’impacte d’altres fonts com la literatura i l’art, els mit- jans, la publicitat o, fins i tot, la divulgació de troballes de la ciència i per efectes de la tecnologia en si mateixa, que marca d’una manera extraordinària, en diferents períodes, una producció imaginària sui generis. Per això, els imaginaris nascuts de la ficció, tant literatura com cinema, temors o ansietats, per esmentar alguns sentiments desesperants que poden exaltar-se –com ara els que van desencadenar pel·lícules com Tauró (Spielberg, 1975), que va fer desocupar platges en la vida real per por que apareguessin aquests monstres marins–, seran molt distints, com a procediment social, de les visions que desencadenen altres artefactes impulsors d’imaginaris socials amb altres tecnologies, com la d’un telenotícies en directe quan ens mostra un acte de terror de debò –com l’esfondrament de les Torres Bessones a Nova York–, amb què els ciutadans creuen més aviat que s’informen, tot i que aquesta informació també ocasioni en l’espectador el fet de veure vestigis d’aquests actes crimi- nals repetits en moltes situacions de la seva pròpia expe- riència urbana, sense que, de fet, això sigui cert. Aquesta alta sensibilitat social a tot el que pugui significar pèrdua o canvis radicals en la quotidianitat fa d’aquestes situacions imaginàries un objecte exquisit per a tot tipus d’interven- cions i fins i tot manipulacions, tant per al màrqueting de consum, turisme o planejament urbà, com, per descomptat, per satisfer interessos polítics, instància superior del maneig de certs imaginaris per buscar el control de la vida social invocant imatges de benestar del futur. D’aquesta manera, sota l’impacte de les diferents fonts per formar els imaginaris, es creen xarxes d’imatges i de símbols que no recauen només sobre l’objecte material, sinó que abracen les reaccions dels subjectes sobre ells. No obstant això, a més del fet que els imaginaris institueixen distincions i valors i que modelen conductes col·lectives fins a formar un camp on s’articulen les imatges, les idees i les accions, creant “un esquema col·lectiu d’interpel·lació d’experiències” com assenyalen diversos autors (Berger i Luckman a: Bronislav Baczko, p. 29), també cal destacar que aquesta apreciació del dispositiu imaginari descrita que el defineix com una episte- mologia de conductes ciutadanes s’ha d’ampliar fins a incloure una concepció més dinàmica en la qual no solament s’institueixin els sabers, el seu ancoratge en les tradicions i la història, sinó les possibles maneres en què es generin en el present conductes comunitàries, mogudes per afectes i senti- ments, per impulsos de gust que donen forma a conductes fetes en la base d’una estètica social. Si mirem de comprendre el modus operandi entre ment, imaginaris i realitats socials, es tracta més aviat d’evidenciar una ruta del desenganxament anteposant altres lògiques cog- nitives o emotives als judicis merament deductius i racio- nals. En rigor, els imaginaris, més que ser la conseqüència d’una episteme, són realitats en què allò emotiu i sensorial marca una ruta entre psique i representació d’una dimensió particular. Més que episteme, serien la seva fusió amb l’aisthe- tiko. Quan un grup social està o entra en estat imaginari, les certeses s’esvaeixen, el subjecte no es redueix al fet de conèixer, la incertesa s’amplia i la mirada ciutadana es reor- ganitza, diria que estèticament,. Això mateix ocasiona una fusió i es produeix la identificació del subjecte amb el seu Text Armando Silva Semiòleg. Bogotà Sobre els cossos reals dels ciutadans s’hi projecten uns altres cossos imaginats que estan constituïts de sentiments col·lectius. Es tracta de comprendre els pensaments socials des de l’emoció que els produeix. Cossos imaginats als espais urbans objecte. El subjecte en estat imaginari és en el seu desig, incloent-hi allò més abjecte que el constitueix amb la seva pròpia maldat, la seva relació de gaudi. Però els desitjos no s’expressen de manera causal i con- seqüencial, sinó que són part de la seva mateixa lògica arra- bassada, ja que el desig es nodreix àmpliament de si mateix com a desig i paradoxalment significa la manca d’objecte concret; té els seus propis ritmes, que solen ser indepen- dents dels del plaer obtingut. De fet, els desitjos no tenen cap objecte; en tot cas, cap objecte real. A través dels objec- tes reals, que sempre són substituts i per això desplaçats i intercanviables socialment, es persegueix més aviat un objecte imaginat, i per això l’impuls del desig “vol cobrir la mancança i alhora ha de mirar de mantenir-se sempre alerta per sobreviure com a desig” (Metz, 1979: p. 59). El que queda clar —s’ha d’entendre en especial després de l’obra de Kant, d’on prové la reflexió analítica— és que l’objecte és solidari en la seva existència amb el subjecte. És a dir, no hi ha objecte sense subjecte. Aquesta visió kantiana va portar a una dissolució de l’objecte com a substància, problematit- zant l’epistemologia, com vull posar en relleu. Així doncs, podem dir que el desig implica demanda d’allò social, cosa que pot estar en l’ordre simbòlic; però el desig com a lloc psíquic es manté activant l’ordre imaginari. Significa l’esde- venir dels subjectes com a passió. Tanmateix, haig d’aclarir que no estic adduint, com podria semblar, l’existència d’un inconscient col·lectiu en la forma- ció dels imaginaris —cosa que ni tan sols argumento en la meva perspectiva. Parlo de la relació entre allò que és privat del desig i la ficció social en la formació dels cossos imagi- nats. No s’addueix que hi ha un inconscient col·lectiu que els generi, però sí que es fan ficcions col·lectives, com ho expres- sa G. Pommier: “És cert que el llaç psicoanalític és privat, d’una persona, però aquest desig correspondrà a ficcions col·lectives que afecten tot un conjunt que es reconeix en una certa cultura” (1997: 130). Coincidència de desitjos individuals sobre un mateix objecte comú que es comparteix i sobre el qual s’incorpora, pren cos o encarna un sentiment social. Potser la manera de procedir de la mateixa figura del símpto- ma freudià és allò que m’interessa rellevar en la relació ment i cos encarnat: encarnació (d’un trauma) mental en una part ara desplaçada en el cos, in-corporat d’aquesta manera. Així doncs, tota producció imaginària significa un des- plaçament (simptomàtic) i una revaloració com a imatge en la percepció, cosa que augmenta la seva potència visual i, per tant, representa quelcom que no és l’objecte mateix, sinó les seves encarnacions. Una vegada algú em va pre- guntar: “Si els imaginaris són sentiments encarnats en objectes, com es poden mostrar?, com es pot visualitzar l’angoixa davant de la por, més enllà de ser una circums- tància psíquica que es comparteix amb altres?”. Heus aquí la resposta: la por com a imaginari adquireix representació visual quan surt de les persones com a individus, es despla- ça i s’in-corpora socialment; és a dir, pren cos públic en un 58, El cos, en públic “ La por com a imaginari adquireix representació visual quan surt de les persones com a individus, es desplaça i pren cos públic en un objecte, com ara en un edifici cobert de reixes. I així l’objecte real es converteix en objecte de passió”. Gianluca Battista objecte, per exemple, en un edifici cobert de reixes. En el cas de la imatge reproduïda a la portada de l’article no fotogra- fiem l’edifici, sinó la por que l’encarna. Hi ha un desplaça- ment d’un objecte real, l’edifici, cap a un objecte de passió, un sentiment col·lectiu que va moure els qui l’habiten a construir barrots per defensar-se de possibles atacs a la seva propietat que preveuen en la seva visió comunal. Però la ficció continua, i d’aquest mateix edifici (Tamayo, nom dels seus constructors) en va néixer una llegenda de Caracas que es va escampar per tota la ciutat: l’home aran- ya. Amb això, els ciutadans donen nom i imatge a una acció que els va anar sorprenent: no n’hi havia prou de posar rei- xes al primer pis per defensar-se, ja que el lladre les utilitza- va com a escales per entrar al segon i baixar-hi el botí, i així successivament, fins que van haver de posar malles en tots els trenta-dos pisos. L’home aranya, personatge del cinema i els còmics que representa el bé comú, s’incorpora en un cos imaginat en una ciutat real per complir una missió opo- sada: ser el nom del mal i del malestar socials. Diferents desplaçaments que condueixen finalment a un estat aní- mic d’uns ciutadans que s’inventen respostes urbanes. D’aquests cossos imaginats que ronden les urbs i orienten accions ciutadanes que els caracteritzen com a mentalitat social en dic urbanismes ciutadans (Silva, 2007). Per tant, els imaginaris que urbanitzen es poden preveure com el desencadenament d’afectes i els seus desplaçaments en objectes. Això passa no sobre les coses reals, sinó en les seves fantasmagories adherides i, per això, els fantasmes urbans signifiquen els imaginaris socials. Per bé que els ima- ginaris són invisibles, es veuen, però, en la “in-corporació de sentiments”. En tractar de comprendre els seus modes d’ac- tuació, he conclòs que es poden preveure en un model que generaria tres situacions diferents en què haurien de cabre totes les possibles manifestacions que sostenen el paradigma de la “ciutat imaginada”: aquella on habiten els fantasmes urbans i des de la qual els ciutadans viuen les seves ciutats reals. Ho presento en les fórmules següents amb casos con- crets dels nostres estudis de camp avançats en diverses urbs internacionals1. Aquest model trial ens condueix a entendre millor que els estats imaginaris d’encarnació i la seva conse- güent sorpresa social que permet deduir un “estat imaginari d’una comunitat” admeten una graduació, i que la col·lectivi- tat pot ser habitada per aquest estat en la mesura que una dimensió estètica domini la percepció. Situació 1 Represento la primera situació en la fórmula Imaginada- Real: II. Es tracta d’un objecte, un fet, un relat o un text que existeix empíricament i referencialment, però que no s’usa ni és evocat socialment per una urbs, per tota la col·lectivitat o per algun grup d’aquesta. Aquí hi caben les situacions més empiristes. Ajuden a distingir els estats d’o- blit de llocs, objectes esborrats de la memòria, fets històrics a penes recordats, llocs no visitats o negació dels sentits de successos evidents. És el cas del centre de la ciutat de Montevideo, on autors de Montevideo imaginado comproven que “només existeix en la realitat” (L. Álvarez i Ch. Hubert, p. 2005) i no pas en l’imaginari per a la majoria de la pobla- ció, que ni el visita i ni tan sols l’anomena. A mesura que el centre va perdre el valor de reconeixement ciutadà per usar- lo o visitar-lo, o caminar-hi, aquest protagonisme va passar al Paseo de las Ramblas, que és, si fa no fa, la seva extensió moderna, el lloc i passeig que concentra la major densitat de qualitats positives de l’imaginari urbà de Montevideo. Una imatge que capta una persona anciana a Barcelona asseguda en un banc al costat de la seva mascota (pàgina 58) pot reflectir la soledat com a sentiment encarnat en aquest fet europeu de fer-se acompanyar la passejada per un gos. Aquesta persona contextualitza i visibilitza allò que molts refereixen en els discursos de societats de pocs fills: augment de l’edat de supervivència fins al punt que el nombre d’ancians supera el de bebès que neixen cada any, i sorgiment de nous cossos urbanitzats, els gossos, companys fidels en societats indivi- dualistes amb qui es comparteixen espais públics. Passa el contrari en la imatge de Caracas reproduïda damunt d’aquestes línies, a l’esquerra: una multitud de pobres al Barrio 23 de Enero, abandonats a la seva sort, viuen en silenci la seva soledat social, en una intrigant imat- ge nua que capta les superconstruccions de formigó en un tancament agressiu en què la repetició de blocs estavellant- se els uns contra els altres transmet la impressió d’una situació de cul-de-sac dels seus habitants. Pot ser el cas d’un sentiment assolit pel fotògraf, Gerardo Rojas, que engran- deix, amb la seva troballa visual, efectes claustrofòbics2. Com es pot apreciar, aquesta situació 2 ubica un fet que no mereix recreació per a una col·lectivitat, i es genera un abandonament per part d’algun grup significatiu de ciuta- dans, segons diferents punts de vista. Es produeix una mena de negació sobre un objecte d’una part de la ciutat o d’un fet social, i allò que s’ha negat continua existint “només en la realitat”. Situació 3 Represento la tercera situació amb la fórmula Imaginada- Real-Imaginada: II. En aquest cas, la percepció col·lectiva imaginada coincideix amb la realitat empírica. Aquí hi caben la majoria de situacions urbanes, com aquelles en què els ciutadans s’imaginen fets, ubiquen de manera cohe- rent i comprovable dades, records o imatges, i es destaca un saber que acompanya un fet d’imaginar apropiat dels ciuta- dans sobre la seva urbs i la seva cultura urbana. La Paz a Bolívia és una de les ciutats en què els carrers són més utilitzats com a expressió estètica i política. A la imatge superior dreta es pot veure aquesta profunda relació entre el món real i l’imaginat, entre l’accionar de l’art i de la protesta, entre l’evocació i la realitat festiva, amb cossos ves- tits dels seus avantpassats que escenifiquen sobre icones Damunt d’aquestes línies, el Barrio 23 de Enero de Caracas, on s’atapeeixen multitud de famílies pobres. A la dreta, ball de carrer a La Paz. A la pàgina següent, l’edifici Colpatria, emblema nocturn de Bogotà, i una incrustació publicitària a l’avinguda 9 de Julio de Buenos Aires. Gerardo Rojas religioses occidentals, i que arrenquen noves visions cada dia. En aquesta ciutat, Carlos Villanueva (2007: p. 62-76) diu que no s’han apagat els ritmes i els balls ancestrals que es recreen any rere any en les cercaviles que prenen per assalt la ciutat. Amb una necessitat de renovació constant, les pro- testes de La Paz han inventat les formes més creatives i trà- giques per commoure el vianant i, per tant, les autoritats. Des de Bogotà es pot escenificar un altre exemple visual d’aquesta situació I>R