© J án os G er le Ödön Lechner, 1891-1986. Museum of Applied Arts, detail of columns Ödön Lechner, 1891-1986. Museu d’Arts Aplicades, detall de columnes THE ROUTE 3 Budapest: an Art Nouveau Stylistic Inventory János Gerle Architect, Budapest Géza Majorossy and Elek Hofhauser, 1900-1901. Apartment house with shops at 15, Váci utca. Detail of main entrance Géza Majorossy i Elek Hofhauser, 1900-1901. Edifici d'habitatges a Váci utca 15. Detall de la porta principal Ödön Lechner, 1888-1889. Apartment house with shops at 11/a, Váci utca Ödön Lechner, 1888-1889. Edifici d'habitatges a Váci utca 11/a © J án os G er le © J án os G er le T he so-called Bedo-house is alive with activity. The long ago destroyed shop will get back its original portal (reconstructed on the basis of one existing photograph) and the tenant, who happens to be the builder, wants to open the Budapest Art Nouveau Centre – with a café, museum, exhibitions and shop for art objects and books. This private initiative is a fantastic opportunity for Budapest to show off its Art Nouveau heritage to tourists. Until now, none of the official projects for such a centre have gotten off the ground. Budapest is unfortunately failing to exploit its rich architectural heritage as it could: programmes, publications, restoration and, above all, the very consciousness of the value of this heritage are all missing. The key feature of Hungarian Art Nouveau was the ambition to create a national language for the new style at the turn of the century. The idea of using architecture as a tool for expressing national identity comes from the first third of the 19th century, but this romantic approach to architecture as a stimulator of cultural independence reached its artistic apogee in the 1890s. This led, at least in the work of Ödön Lechner, to a combination of pioneering structures, materials and new construction methods, which together also bore a concrete national message that was at once modern and traditional. The formal source of Lechner's architecture (or what he called his new language of forms) lay in folk arts that still flourished in those days and encapsulated the peasant culture that itself preserved the most ancient layers of national culture. This heritage shows a relationship to Middle- and Far-Eastern civilisations – which Lechner thought represented the real archetypes for a new monumental architecture in Hungary. Lechner developed his personal style step by step; the first innovation was the use of ceramics to cover the whole façade of the building at Váci utca 11/a to create a colourful, carpetlike surface. All decorative elements, even sculptures, are made of the especially weather-resistant pyrogranite. He gradually transformed the historical stylistic elements: from Gothic and Renaissance patterns he developed three-dimensional and enlarged folk art motifs. It is often asked if Lechner knew the work of Gaudí, given the similarities between their architectural tools, the use of colourful ceramics, the plastic handling of forms and the cave-like interiors. Any mutual influence can be excluded - construction dates alone rule out the idea. There are, however, common features in their work. The parabolic tower of the St Ladislaus church is a surprising revival of the Gothic and one of the first examples in Europe to discover the catenary arch for the new architecture. While Gaudí was a pioneer of a new structural thinking rooted in rural Catalan heritage, Lechner was a pioneer of a new space-creation rooted in the spirit of Hungarian vernacular ornamentation. c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u LA RUTA4 Budapest: un inventari estilístic del Modernisme János Gerle Arquitecte, Budapest S està duent a terme una tasca laboriosa en l'anomenada Casa Bedo: l'antiga botiga destrossada de fa temps recuperarà el portal original (reconstruït segons l'única fotografia existent) i l'arrendatari, el mateix constructor, vol obrir-hi el Centre Modernista de Budapest, amb una cafeteria, un museu, exposicions, una botiga d'objectes d'art i llibres. Aquesta iniciativa privada és una oportunitat fantàstica perquè Budapest mostri el seu patrimoni modernista als turistes interessats, ja que en les darreres dècades no s'ha arribat a realitzar cap dels projectes oficials per fer un centre arquitectònic similar. Per desgràcia, Budapest no està aprofitant el tresor arquitectònic que té: manquen programes, publicacions, restauracions i, sobretot, consciència sobre el seu valor. El tret més característic de l'arquitectura modernista hongaresa és la forta ambició de crear un llenguatge nacional per al nou estil del tombant de segle. La idea de tractar l'arquitectura com una eina per a l'expressió de la identitat nacional prové del primer terç del segle XIX, però l'enfocament romàntic de l'arquitectura com a estimuladora de la independència cultural va arribar al seu màxim nivell artístic amb la revolució arquitectònica de la dècada de 1890. El resultat va ser, si més no en les obres d'Ödön Lechner, la coexistència d'estructures pioneres, nous materials i noves formes en la construcció que duien alhora un missatge nacional concret: modernitat i tradició alhora. La font formal de l'arquitectura de Lechner (o com ell l'anomenava: el seu recentment desenvolupat llenguatge de les formes) eren les arts populars encara emergents a l'época, una mena de compendi de la cultura popular que conservava els estrats més antics del passat de la cultura nacional. Aquest patrimoni mostra una relació amb les civilitzacions de l'orient mitjà i l'orient llunyà –que Lechner considerava com a preservadores dels arquetips reals per a una nova arquitectura monumental a Hongria. Lechner va construir el seu estil personal pas a pas, essent la primera innovació l'ús de ceràmica per cobrir la totalitat de la façana de l'edifici a Váci utca 11/a per tal de crear una superfície acolorida, com encatifada. Tots els elements decoratius, fins i tot les escultures, són en aquest cas de pirogranit, un material resistent a les inclemències del temps. Poc a poc va transformar els elements estilístics històrics: a partir de models gòtics i renaixentistes va desenvolupar motius tridimensionals i engrandits de l'art popular. Sovint es planteja la qüestió sobre si Lechner coneixia l'obra de Gaudí, a causa de les similituds entre les eines arquitectòniques de l'un i l'altre, l'ús de ceràmiques acolorides, la plasticitat de les formes, els interiors cavernosos. Es pot descartar cap influència mútua –les mateixes dates de les construccions desmenteixen aquesta hipòtesi–, si bé és cert que hi ha alguns trets comuns en la seva obra. La torre parabòlica de l'església de St. Ladislaus és una recuperació sorprenent del gòtic i un dels primers exemples del descobriment de l'arc catenari per a la nova arquitectura. Mentre que Gaudí va ser pioner d'un nou pensament estructural arrelat en el patrimoni rural català, Lechner va ser pioner d'una nova creació espacial arrelada en l'esperit de l'ornamentació vernacle hongaresa. Lechner no va tenir mai una càtedra a la Universitat Tècnica de Budapest, però va tenir molts seguidors, Ödön Lechner, 1891-1986. Museum of Applied Arts Ödön Lechner, 1891-1986. Museu d’Arts Aplicades © J án os G er le the route 5 Henrik Schmahl, 1909-1913. Belvárosi bank Henrik Schmahl, 1909-1913. Banc de Belvárosi Ödön Lechner, 1892-1897. Saint Ladislaus Roman Catholic church / Ödön Lechner, 1892-1897. Església catòlica de Sant Ladislaus © J án os G er le © J án os G er le Lechner never obtained a chair at the Budapest Technical University but had many followers who made his formal language (peasant motifs in urban architecture) popular. Beside Lechner's theory, other architects looked for different sources to give a national character to their new buildings. Experiments with national mythology and a new wave of historicism led to a kind of national romanticism, a local version of Arts & Crafts. Young architects like Károly Kós researched the structures, materials and traditional technologies used in village construction and this led to a new urban architecture (first of all schools and residential estates) that, in a sense, taught townspeople the origins of their own (ideal) culture amid their everyday urban life. Orientalism, fashionable in the 19th century, gained new impetus as a possible means of expressing the oriental origin of the Hungarian people. During the complete rebuilding of Budapest's old town centre around 1900, new and noble palaces in mixed style and all influenced by the new tendencies were erected in place of former classicist houses. The Paris passage, with its oriental arcades, is a mixture of Venetian Gothic and Lechnerian national Art Nouveau. The Zoo pavilions (largely destroyed in WWII) were like an international open-air museum of native architecture. The Elephant house is an example of the Islamic style, with a crazy decor of animal heads made of glazed ceramics from the Zsolnay factory. c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u la ruta6 Kornél Neuschlosz, 1911. Elephant house at the Zoo, detail of cornice sculptures / Kornél Neuschlosz, 1911. Casa dels Elefants al Zoològic, detall d'escultures de la cornisa www.budapestinfo.hu © J án os G er le que van posar de moda el seu llenguatge formal: els motius campestres en l'arquitectura urbana. A banda de la teoria de Lechner, altres arquitectes cercaven diferents recursos per conferir als nous edificis un caràcter nacional. Els experiments amb la mitologia nacional, amb una nova onada d'historicisme, van donar lloc finalment a una mena de romanticisme nacional, a una versió local de les Arts & Crafts. Alguns joves arquitectes com Károly Kós van investigar les estructures, els materials, les tecnologies tradicionals de l'activitat constructiva dels pobles i van crear una nova arquitectura urbana (en primer lloc escoles i habitatges), que volia mostrar als habitants de les ciutats quina era la seva cultura original i ideal, encara que fos enmig de la seva quotidianitat urbana. L'orientalisme, molt de moda en el segle XIX, va adquirir un nou ímpetu com a mitjà d'expressió de l'origen oriental del poble hongarès. Durant la reconstrucció total del centre històric de Budapest, pels volts de 1900, on hi havia hagut antigues cases classicistes es van erigir nous palaus nobles en un estil molt barrejat, però sempre influït per les noves tendències. El passatge París, amb arcades orientals, és una barreja del gòtic venecià i del Modernisme nacional de Lechner. Els pavellons per al zoo, destrossats en gran part durant la Segona Guerra Mundial, constituïen una mena de museu a l'aire lliure de l'arquitectura autòctona. La Casa dels Elefants és un exemple de l'estil islàmic, amb una decoració agosarada de caps d'animals de ceràmica vidrada de la fàbrica Zsolnay. La qualitat de l'artesania del segle XIX va arribar al seu punt àlgid durant el període modernista. Els mestres que s'havien format en la decoració d'edificis històrics com el Parlament o el Palau Reial van prosseguir la seva activitat en edificis públics i comercials a principis del segle XX. Els mosaics i els vitralls del taller de Miksa Róth, els tallers artístics del metall i la fusta servien les idees de l'època de la Gesamtkunstwerk. Lajos Kozma va establir el Budapesti Muhely com a paral·lel hongarès dels Wiener Werkstätte. La Secession vienesa va tenir una gran influència a Hongria. L'alumne d'Otto Wagner István Medgyaszay, va intentar crear una síntesi entre el racionalisme del seu mestre i la tradició nacional. Va realitzar una revisió de les solucions funcionals de l'arquitectura vernacle en les seves construccions pioneres de formigó armat. Alguns seguidors de Lechner, com Béla Lajta i József Vágó, van desenvolupar el seu propi estil en el camí vers una modernitat clàssica. Lajta va rebre la influència durant un breu període de temps de l'arquitectura finlandesa, i després va seguir les idees del seu amic Adolf Loos, que es veuen clarament en el Cabaret Parisiana, recentment restaurat. Kozma, que va dissenyar els elements decoratius dels edificis de Lajta, va importar inicialment el decorativisme de Josef Hoffmann. L'edifici d'habitatges de Lajta de 1912, a Népszínház utca19, obra expressionista primerenca amb un magnífic pati interior, sorprèn per la decoració de la construcció d'acer, feta amb caps de reblons, el seu motiu p referit. La curiosa barreja d'orientalisme i de Secession que presentava el Parisiana la van sintetitzar els germans Löffler, seguidors de Lajta, en el centre i la sinagoga de la comunitat jueva ortodoxa. L'estil modern primerenc de Wagner i Hoffmann pot estudiar-se en les obres d'arquitectes com els germans Jónás o el ja esmentat Vágó, que va dissenyar el Palau Stoclet hongarès (destruït durant la Segona Guerra Mundial) i la seva predecessora, la Vil·la Schiffer, que es conserva parcialment, juntament amb els rics interiors, com a Museu de les Autoritats Duaneres. Vágó va ser el codissenyador del palau residencial més noble de l'època, l'edifici de la companyia asseguradora Gresham, convertit ara en hotel (veure coupDefouet nº 8, 2006), que reuneix tota la rica gamma d'efectes estilístics de tot Europa, fet molt característic de Budapest. L'escultor de monuments heroics György Zala, va dissenyar un relleu ceràmic molt parisenc per al seu propi habitatge. Vidor i Körössy van dur a Hongria les darreres novetats alemanyes i franceses. L'església calvinista que Aladár Árkay va realitzar al final d'aquest període presenta un inventari de tot el ventall d'iniciatives diferents, des del romanticisme nacional fins a la geometrització vienesa. the route 7 Calvinist church, by Aladár Árkay Església calvinista, obra d'Aladár Árkay Albert Korössy, 1904. Apartment house at 33, Munkácsy Mihály utca Albert Korössy, 1904. Edifici d'apartaments a Munkácsy Mihály utca 33 www.budapestinfo.hu © J án os G er le © J án os G er le The high level of 19th century craftsmanship reached its summit during the Art Nouveau period. Masters who trained in the decoration of historic buildings like the Parliament and royal palace continued their activity in public and commercial buildings at the beginning of the 20th century. Mosaics and stained glass windows from the workshop of Miksa Róth, artistic metal- and woodworkshops served the Gesamtkunstwerk ideas of the age. Lajos Kozma established the Budapesti Muhely as a Hungarian parallel of the Wiener Werkstätte. The Viennese Secession was influential in Hungary. Otto Wagner's student, István Medgyaszay, tried to create a synthesis between his master's rationalism and national tradition. He reworked the functional solutions of vernacular architecture for his pioneering reinforced concrete constructions. Followers of Lechner, like Béla Lajta and József Vágó, worked out their personal style on the way towards classical modern. Lajta was influenced for a short period by Finnish architecture, then followed the ideas of his friend, Adolf Loos, best seen in his (newly rebuilt) Cabaret Parisiana. Kozma, who designed the decorative elements for Lajta's buildings, imported Josef Hoffmann's decorativism first. Lajta's early expressionistic building (1912) at Népszínház utca 19, with its fine inner courtyard, is striking for the decoration of the steel construction. It is made purely of the heads of rivets, his preferred motif. The curious mixture of Orientalism and Secession in the Parisiana was synthesized by the Löffler brothers, followers of Lajta, at the Jewish Orthodox community centre and synagogue. The early modern style of Wagner and Hoffmann can be studied in works of architects like the Jónás brothers or Vágó, who designed the Hungarian Palais Stoclet (destroyed in WWII) and its predecessor, the Villa Schiffer, partly preserved with its rich interiors as the Museum of Customs Authorities. Vágó was the co- designer of the noblest residential palace of its time, the Gresham insurance company building now transformed into a hotel (see coupDefouet nº 8, 2006). It shows in itself the rich variety of stylistic effects from all over Europe – very characteristic for Budapest. The sculptor of heroic monuments, György Zala, designed a very Parisienne ceramic relief for his house. Vidor and Körössy brought to Hungary the latest German and French novelties. The Calvinist church by Aladár Árkay at the end of the period is like an inventory of all different initiatives, from national romanticism to Viennese geometrization. c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u Contents Sumari Bruxelles - Brussel THE ROUTE LA RUTA POINT OF VIEW PUNT DE VISTA Keyhole-shaped Windows , a Hallmark of Art Nouveau Finestres en arc de ferradura, un segell del Modernisme REPORT INFORME Art Nouveau Meeting in Barcelona El Modernisme es reuneix a Barcelona Declaration of the Second Plenary Session of the Art Nouveau European Route Declaració del Segon Plenari de la Ruta Europea del Modernisme SINGULAR Novelda's Modernista House-Museum La Casa-Museu Modernista de Novelda WORLDWIDE ARREU The Art of Medal-making in Argentina L’art de la medalla a l’Argentina LIMELIGHT PROTAGONISTES The Jewellery of Lluís Masriera Les joies de Lluís Masriera JUBILEE ANIVERSARI Five Years of CaixaForum: A Successful Undertaking Cinc anys de CaixaForum: una experiència reeixida IN DEPTH A FONS Decorative Arts at the turn of the 20th century Arts decoratives a la cruïlla del 1900 ENDEAVOURS INICIATIVES AGENDA Budapest: an Art Nouveau stylistic inventory Budapest: un inventari estilístic del Modernisme Barcelona COUP DE FOUET Published by - Edita Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida Ajuntament de Barcelona Av. Drassanes, 6-8, planta 21 08001 Barcelona Tel. 34 93 256 25 09 Fax 34 93 317 87 50 www.paisatgeurba.com coupDefouet@bcn.cat President Jordi Portabella i Calvete Manager-Gerent Ricard Barrera i Viladot Contributing to this issue: Han col·laborat en aquest número: María Luisa Aguado Tate Cabré Rossend Casanova Mariàngels Fondevila János Gerle Roger Grasas Carlos Iglesias Janis Krastins Marc Llimargas Ramon Manent Antonella Purpura Dominique Ruiz Teresa M. Sala Francesc Serra Geneviève van Tichelen Valérie Thomas Jose Varela Oriol Vila Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Arxiu Fotogràfic Bisou Fotografia Figueroa-Stallard Fundació “la Caixa” Fundació Orfeó Català Palau de la Música Galleria d’Arte Moderna di Palermo Gasull Fotografia Musée de l’École de Nancy Museu Nacional d’Art de Catalunya Obra Social Fundació “la Caixa” Patronat Municipal de Turisme i Comerç de Reus Pour Voir et dire Bruxelles Translation and proofreading Traducció i correcció Maria Lucchetti Damien Simonis Design and preprints Disseny i maquetació PLAY [creatividad] Printed by - Impressió System BCN Cover photo – foto portada El Capricho (Comillas) © Ricard Pla Triangle Postals The Art Nouveau European Route magazine La revista de la Ruta Europea del Modernisme Nº 9. 2007 Dipòsit legal: B-3982-2003 Editor - Director Lluís Bosch Staff Senior- Redactora en cap Inma Pascual Editorial Staff - Equip editorial Armando González Jordi París Sònia Turon Pep Ferré Budapest 16-17 42-49 24-29 18-21 14-15 10-13 2-7 30-33 22-23 50-51 34-41 Nancy Novelda Palermo Reus Riga Amsterdam editorial S ense pecar de falsa modèstia hem de dir que el segon Plenari de l'Art Nouveau European Route-Ruta Europea del Modernisme va ser un gran èxit. Van assistir-hi més d'una dotzena d'alcaldes i d'una vintena de regidors de municipis d'arreu d'Europa, a més de directors i presidents d'institucions membres, altres delegats i nombrosos acompanyants. Durant un cap de setmana Barcelona va ser –encara més del que ho pot ser habitualment– la capital europea de l'Art Nouveau. En el marc de la reunió plenària es va presentar el llibre editat per l'Ajuntament de Barcelona Ruta Europea del Modernisme, que mostra i explica el patrimoni dels 57 municipis i 46 institucions associats a la Ruta, i que en pocs dies es va exhaurir. Ben aviat en sortirà una nova E ven if we do say so ourselves, the second plenary meeting of the Art Nouveau European Route-Ruta Europea del Modernisme was a great success. Attendance included more than a dozen mayors and over twenty town councillors from all over Europe, along with directors and presidents of member institutions, other delegates and numerous accompanying parties. For a weekend, Barcelona was -more than ever- the European Art Nouveau capital. In the framework of the plenary meeting the book Art Nouveau European Route, a compilation of the architectural heritage of the 57 municipalities and 46 institutions associated 9 La capital de l'Art Nouveau The Art Nouveau Capital Special Thanks to Agraïments especials Jesús Arroyo Carles Coll Lluïsa Daniel Mireia Garcia Elisabeth Horth Ramon Manent Marcel Bing. Pendant, c 1900. Musée des Arts décoratifs, Paris Marcel Bing. Penjoll, ca.1900. Musée des Arts décoratifs, París impressió, que posarem a disposició de totes les entitats membres de la Ruta perquè el comercialitzin a la seva ciutat o regió (per a més detalls, vegeu la pàgina 42 d'aquest número de coupDefouet). En la reunió també es va acordar la creació del Club del Modernisme, que ha de ser el canal pel qual la Ruta Europea del Modernisme connecti directament amb la ciutadania, fent-los partícips d'aquest projecte comú per a la promoció del patrimoni modernista. Hi ha precedents d'iniciatives de subscripció popular per a la protecció i difusió del patrimoni i d'altres clubs culturals que ens han de servir d'exemple en la creació d'aquest club. Entre les decisions que es van aprovar també hi havia l'encàrrec de fer de coupDefouet una publicació amb més incidència entre la ciutadania. Com a revista de d i s t r i b u c i ó p u r a m e n t institucional hem estat molt ben rebuts arreu del món, i això ens omple de satisfacció, però arribar als aficionats i amants de l'art en general –i no només als especialistes i gestors del patrimoni– ha de ser un dels nostres reptes de futur per complir amb els objectius de la Ruta Europea del Modernisme. Al capdavall, seria ben propera a la filosofia modernista l'ambició d'estendre i fer accessibles l'art i la bellesa a totes les capes de la població. with the Route published by the Barcelona City Council, was presented and sold out in just a few days. A new print run will come out soon, and we will make it available to all member organisations for them to put on sale in their cities and regions (see p43 in this edition of coupDefouet for more details). In the meeting it was also agreed to create an "Art Nouveau Club", the means by which the Art Nouveau European Route will link up directly with general public, involving them in this common project for the promotion of Art Nouveau heritage. Other previous experiences of cultural clubs or heritage protection projects appealing to citizens for subscriptions should serve as an example for the creation of this club. Among the decisions taken is the task of bringing coupDefouet to the attention of a broader public. As a magazine distributed solely at an institutional level we have been well received around the world. That fills us with satisfaction, but it has to be one of our goals to reach art lovers in general, not just specialists and heritage managers, in order to meet the objectives of the Art Nouveau European Route. After all, the ambition of making art and beauty accessible to all levels of society is quite in keeping with the philosophy of Art Nouveau itself. Joieria Bagués M usée des Arts décoratifs, Paris © c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u punt de vista10 Les obertures en arc de ferradura poden trobar-se en diversos temples budistes antics de la Xina Finestres en arc de ferradura, un segell del Modernisme Doors of a buddhist temple in Tahsi, Taiwan Portes d'un temple budista a Tahsi, Taiwan Architect unknown, ca. 1905. Apartment building at 74, Istiklal Cadesi, in Istanbul Arquitecte desconegut, ca. 1905. Edifici d'habitatges a Istiklal Cadesi 74, Istanbul Dr. Janis Krastinš Arquitecte, catedràtic de la Universitat Tècnica de Riga © J an is K ra st in š © J an is K ra st in š M olts edificis modernistes es reconeixen pels trets decoratius característics del llenguatge modernista: motius estilitzats de plantes exòtiques, màscares distorsionades, motllures de paons, cignes, ducs, óssos, dragons i altres éssers vius o criatures fantàstiques, o formes geomètriques força senzilles. Un dels trets formals més distintius i alhora més característics de l'arquitectura modernista són les finestres o obertures en arc de ferradura, semblants a la lletra grega omega (Ω). Aquestes obertures les trobem pertot arreu on hi ha edificis modernistes –des de Hèlsinki, al nord, fins a Lisboa, al sud d'Europa. I alhora, l'ús d'aquesta forma reflecteix la comprensió tant de l'essència estructural d'aquest estil com de la seva imatgeria artística. El mètode creatiu racional del Modernisme tendia a transformar el que és pràctic en bell o a dotar els articles bàsics de la llar d'un disseny artístic generalitzat. La finestra, com un dels elements pràctics més necessaris de qualsevol edifici, podria interpretar-se com un element atractiu de l'art decoratiu que realça l'expressivitat emotiva de l'arquitectura. Les originals finestres en arc de ferradura desenvolupen aquesta tasca d'una manera clara. L'origen de les finestres en arc de ferradura el podem trobar probablement en l'esfera d'influències de l'expressió artística del Modernisme. La inspiració es prenia de tot allò que diferís de la cultura acadèmica majoritàriament arrelada en les tradicions de l'art antic europeu. L'estilització de plantes exòtiques d'origen oriental va esdevenir molt popular. I els motius de les belles arts orientals captivaven amb la seva imatgeria i atmosfera particular –una qualitat que encaixava perfectament amb la tendència artística del Modernisme. Les obertures en arc de ferradura poden trobar-se, de fet, en l'art oriental, per exemple en diversos temples budistes antics de la Xina. La forma de ferradura és en certa manera un clixé formal, però és tan flexible que pot utilitzar-se amb diverses interpretacions. A Finlàndia, on el Modernisme s'expressava sobretot a través d'una forma molt robusta i força pràctica del Romanticisme nacional, aquestes obertures són una raresa, però l'arquitecte Usko Nyström va incorporar aquesta forma en la façana de l'edifici del carrer Kapteeninkatu, número 20 (1905-1906), de Hèlsinki, amb unes línies corbes de rajoles de ceràmica que encerclen la part superior de les finestres rectangulars ordinàries en una superfície enguixada de textura tosca. L'arquitecte Paul Mandelstam va utilitzar el mateix principi però amb un mètode diferent d'acabat de la superfície, creant un motiu de ferradura al voltant d'una obertura de forma convencional a la façana de l'edifici de Riga, al carrer Kaleju iela, 23 (1903). En aquest cas, un relleu del sol en el contorn entreteixeix les motllures que emmarquen una finestra rectangular. En diversos edificis de la metròpoli modernista de Riga –per exemple, al carrer Tallinas iela, 23 (1901), dels arquitectes Konstantins Pekšens i Eižens Laube–, es poden trobar cercles en relleu o fets amb diferents materials d'acabat que transformen point of view11 Dr. Janis Krastinš Architect, Professor of Riga Technical University Keyhole-shaped openings can be found in many ancient Buddhist temples in China Keyhole-shaped Windows, a Hallmark of Art Nouveau Konstantins Peškens and Eižens Laube, 1901. Apartment building at 23, Tallinas iela, in Riga Konstantins Peškens i Eižens Laube, 1901. Edifici d'habitatges a Tallinas iela 23, a Riga © J an is K ra st in š M any Art Nouveau buildings can be recognised by the characteristic decorative features of Art Nouveau vocabulary – stylised motifs of exotic plants, distorted masks, mouldings of peacocks, swans, owls, bears, dragons and other living or fantastic creatures, or quite simple geometric shapes. One of the most unique and characteristic formal features of Art Nouveau architecture is keyhole-shaped windows or openings, resembling the Greek letter omega (Ω). Such openings can be found wherever there are Art Nouveau buildings – from Helsinki in the north to Lisbon in the south of Europe. The use of this shape reflects the understanding of the style's structural essence and its artistic imagery. The rational creative method of Art Nouveau tended to transform the practical into the beautiful, or to endow essential household items with a generalised artistic design. The window, as one of the most necessary practical elements of any building, could be interpreted as an eye-catching element of decorative art, enhancing architecture's emotional expressiveness. The unusual keyhole- shaped windows perform this task in a direct sense. The other origin of keyhole-shaped windows can most likely be traced back to the sphere of influences of Art Nouveau artistic expression. Inspiration was drawn from everything differing from academic culture, rooted mostly in traditions of European antique art. Stylisation of exotic plants of Oriental origin became very popular. And the motifs of Oriental fine arts allured with their generalised imagery and peculiar atmosphere – a quality that most precisely matched the artistic trend of Art Nouveau. Keyhole-shaped openings can be found in Oriental art, such as in many ancient Buddhist temples in China. The keyhole shape is a cliché of forms yet so flexible it can be used in various interpretations. In Finland, where Art Nouveau was mostly expressed in a heavily robust and practical form of National Romanticism, such openings are a rarity. However, architect Usko Nyström embedded this shape in the façade of a building in Helsinki, Kapteeninkatu 20 (1905-06). Curved lines of ceramic tiles encircle the upper parts of ordinary-shaped rectangular window openings on a roughly textured surface of the plastering. Architect Paul Mandelstam used the same principle, only with different surface finishing methods, creating a keyhole motif around a conventionally shaped opening in the façade of a building in Riga, Kaleju iela 23 (1903). There, a relief contour of the sun interweaves the mouldings framing a rectangular window opening. Relief circles or circles made of different surface finishing materials visually transforming rectangular or arched openings into the fashionable keyhole shape can be found in various buildings in the Art Nouveau metropolis of Riga. The building at Tallinas iela 23 (1901, architects Konstantins Pekšens and Eižens Laube) is an example. Indeed, this technique can be found almost everywhere, from western Europe (such as the Berchem building at Waterloostraat 39 in Antwerp, done in 1905 by Jacques De Weerdt) to the very east (as in Istiklal Cadesi 74 in Istanbul, built around 1905). In the Les c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u punt de vista12 Otto Wagner, 1898. Majolica House, at 40, Linke Wienzeile, in Vienna Otto Wagner, 1898. Casa Majolica, a Linke Wienzeile 40, Vienna Edouard Pelseneer, 1899. Les Hiboux apartment building, at 55, Avenue Bruggmann, in Brussels Edouard Pelseneer, 1899. Edifici d'habitatges Les Hiboux, a l'Avenue Bruggmann 55, Brussel·les Lluís Domènech i Montaner, 1905. Casa Lleó Morera apartment building at 35, Passeig de Gràcia, in Barcelona Lluís Domènech i Montaner, 1905. Casa Lleó Morera al passeig de Gràcia 35, Barcelona © J an is K ra st in š © J an is K ra st in š © J an is K ra st in š visualment les obertures normalment rectangulars o en arc, en unes formes en ferradura molt a la moda. De fet, aquesta tècnica es troba gairebé pertot, des de l'Europa occidental –per exemple, l'edifici d'Anvers, Berchem, al carrer Waterloostraat, 39 (1905), de l'arquitecte Jacques De Weerdt– fins a la més oriental –com a Istanbul, al carrer Istiklal Cadesi, 74 (ca. 1905), d'arquitecte desconegut. En la coneguda casa Les Hiboux (1899) de Brussel·les, a l'avinguda Brugmann, 55, de l'arquitecte Edouard Pelseneer, un arc oval corona el portal d'entrada, però en la finestra següent, apareix el motiu de l'arc de ferradura en les barres de la finestra. Aquesta forma en les barres de les finestres és força comú, i n'hi ha més exemples a Brussel·les, París, Torí i Porto. Les grans finestres circulars en què el segment inferior o superior del cercle ha estat tallat i substituït per un balcó o algun altre element arquitectònic són gairebé tan comunes en el Modernisme com les finestres en arc de ferradura. Podem trobar exemples on el segment inferior ha estat tallat en les obertures dels portals d'entrada de dues cases dissenyades per Joseph Maria Olbrich a Darmstadt –la casa per a exposicions Ernst Ludwig (1901) i l'edifici d'habitatges de Glückert (1901)– i en l'edifici d'habitatges Maisons Huot de Nancy, a Quai Claude le Lorrain, 92-92 bis (1903), de l'arquitecte Émile André, i també en un edifici força eclèctic de Lisboa, a l'avinguda Fontes Pereiro De Melo, 28 (1915), de l'arquitecte Norte Junior. A la Casa Lleó Morera de Barcelona, al passeig de Gràcia, 35 (1905), de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, la part inferior del cercle incorpora un balcó, de manera que composició decorativa de pedra i metall. La forma de ferradura està senzillament girada cap per avall i resulta així encara més rara i original, i així doncs, més adequada al llenguatge general del Modernisme. La llista d'obertures amb forma de ferradura dissenyades en formes “pures” o combinades amb balcons més o menys grans amb proporcions molt variades podria omplir com a mínim tot un volum. N'existeixen molts exemples característics per tot Europa, des de Bèlgica fins a Itàlia i des de Letònia fins a Portugal. En el Modernisme, no només les portes i finestres dels edificis presenten aquesta forma estilitzada de ferradura, sinó que també es pot trobar en diversos elements arquitectònics o decoratius de les façanes. Són molt habituals les combinacions de màscares femenines amb cercles i línies. Molt sovint la forma de ferradura o d'omega apareix en els ornaments metàl·lics de les reixes dels balcons. Un dels primers exemples on es van utilitzar les formes de ferradura com a ornaments decoratius d'una façana és la Casa Majolika de Viena, a Linke Wienzeile, 40 (1898), de l'arquitecte Otto Wagner. Uns cercles realitzats amb rajoles ceràmiques acolorides encerclen unes màscares en relleu de caps de lleó que estan rítmicament disposats sota la cornisa. El famós arquitecte català Lluís Domènech i Montaner va incorporar motius ceràmics similars al Palau de la Música Catalana de Barcelona (1905-1908) i a la Casa Navàs de Reus (1902-1907). La forma de ferradura com a símbol d'aquest estil és inherent en diverses obres de creació d'artistes modernistes –en disseny gràfic, articles per a la llar, mobiliari, i en els acabats ornamentals d'interiors i de façanes. En la forma global de la composició presenta una semblança clara amb una ferradura. Es pot dir el mateix sobre el coronament de les cases de Saint-Cyr a Brussel·les, al número 11 de l'Square Ambiorix (1900), de l'arquitecte Gustave Strauven, on damunt d'un cercle impressionant, s'alça una trobem molts exemples en les obres creades pel famós arquitecte escocès Charles Rennie Mackintosh. El motiu és tan variat, divers i artísticament expressiu com diversa i sorprenentment rica és tota l'arquitectura modernista. point of view13 José de Pinho, 1908. Apartment building at Rua Engenheiro Von Haff, in Aveiro José de Pinho, 1908. Edific d'habitatges a la Rua Engenheiro Von Haff, a Aveiro Joseph Maria Olbrich, 1901. Glückert's residence in Darmstadt Joseph Maria Olbrich, 1901. Residència de Glückert a Darmstadt © J an is K ra st in š © J an is K ra st in š Hiboux house in Brussels (55 Avenue Brugman), done in 1899 by Edouard Pelseneer, an oval arc crowns the entrance portal but in the next window the keyhole motif is worked into the window-bars. This form in window-bar patterns was quite popular, with other examples in Brussels, Paris, Turin and Porto. Large circular windows in which the lower or upper segment of the circle is cut off or supplemented with a balcony or some other architectural element are almost as popular as keyhole-shaped windows in Art Nouveau. The cut-off lower segment can be seen in the openings of entrance portals of two houses designed by Joseph Maria Olbrich in Darmstadt (the Ernst Ludwig exhibition house and Glückert's apartment building, both done in 1901), at the Maisons Huot apartment building in Nancy, (92-92bis quai Claude le Lorrain, done in 1903 by Émile André), and in an eclectic building in Lisbon at Avenida Fontes Pereiro De Melo 28 (1915, architect Norte Junior). In the Casa Lleó Morera apartment building in Barcelona (Passeig de Gràcia 35), done by the Catalan architect Lluís Domènech i Montaner in 1905, the lower part of the circle includes a balcony and so the composition's overall shape bears a direct resemblance to a keyhole. The same can be said of the crowning of Saint-Cyr's house in Brussels (11 Square Ambiorix), completed in 1900 by Gustave Strauven, where a decorative composition in stone and metal rises above the effective circle. The keyhole element is turned upside down and so even more unusual and original – and thus more appropriate to the idiom of Art Nouveau. The list of keyhole-shaped openings designed in “pure” forms or combined with smaller or larger balconies in a variety of proportions would fill a volume. There are many characteristic examples, from Belgium to Italy and from Latvia to Portugal. Aside from doors and windows, the stylised Art Nouveau keyhole shape is also traceable in various architectural and decorative finishing elements of façades. Combinations of women's masks with circles and lines are common. Often the keyhole or omega motif is entwined in metal laces of balcony railings. One of the earliest examples in which keyhole-shaped forms were used as ornament for a façade is Majolika House in Vienna (Linke Wienzeile 40), done in 1898 by Otto Wagner. Circles made of colourful ceramic tiles encircle relief masks of lion's heads, rhythmically arranged under the cornice. Lluís Domènech i Montaner included similar ceramic motifs in his Palau de la Música Catalana in Barcelona (1905-1908) and in Casa Navàs in Reus (1902-1907). The keyhole shape as a symbol of the style is inherent in various works by Art Nouveau artists – in graphic designs, household items, furniture, and in the decorative finish of interiors and façades. The works of Scottish architect Charles Rennie Mackintosh abound with examples. The motif is as varied, diverse in mood and artistically expressive as Art Nouveau architecture itself is diverse and overwhelmingly rich. c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u informe14 El Modernisme es reuneix a Barcelona coupDefouet Barcelona Delegates of the municipalities and institutions of the Art Nouveau European Route, together at the CaixaForum building Delegats dels muncipis i institucions mebres de la Ruta Europea del Modernisme, reunits a l'edifici de CaixaForum B is ou F ot og ra fia IM PU iQ V © E l primer cap de setmana de febrer, es van reunir a Barcelona els delegats de les ciutats i institucions membres de la Ruta Europea del Modernisme per celebrar el seu segon Plenari. Més de setanta representants dels 104 membres de la Ruta van assistir a la trobada, que va començar l'1 de febrer amb la presentació del llibre Ruta europea del Modernisme i un sopar oficial a la Casa Batlló de Gaudí. L'endemà, després d'una visita i un dinar al Palau de la Música Catalana de Domènech i Montaner, els delegats de la Ruta van celebrar una sessió de treball a la fàbrica Casaramona de Puig i Cadafalch, actualment centre cultural CaixaForum. Es van aprovar el nou protocol d'adhesió i els nous estatuts per unanimitat, així com també la Declaració sobre el Modernisme, que trobareu en les pàgines següents. L'Assemblea va nomenar també una Junta Permanent de cinc membres per debatre i aprovar les qüestions que sorgeixin entre plenaris. Són membres d'aquesta junta les ciutats de Barcelona (que presideix la Ruta), Ljubljana, Budapest i La Chaux-de-Fonds, així com el museu Jugenstilsenteret d'Ålesund. Amb aquesta nova organització, la Ruta pot començar a desenvolupar els projectes de futur aprovats a la reunió, que giren entorn de la creació del Club del Modernisme, un canal internacional per difondre i promoure entre la ciutadania el patrimoni, les activitats i els esdeveniments puntuals dels municipis i les institucions membres de la Ruta. La trobada es va clausurar en l'edifici veí que reprodueix el pavelló alemany que Mies van der Rohe va realitzar per a l'Exposició Internacional de 1929 celebrada a Barcelona. Allà els delegats van signar el nou protocol de la Ruta i van gaudir d'un espectacle de so i llum mentre es feia visible una lluna plena. El cap de setmana va continuar amb un seguit d'activitats culturals i socials. En els comentaris que els convidats ens han fet arribar ens fan saber que van gaudir especialment de la visita al municipi costaner de Sitges, on van poder conèixer el patrimoni modernista més representatiu de la localitat, i que es va completar amb un dinar al restaurant del Celler Güell de Gaudí. Per als organitzadors, l'Institut Municipal del Paisatge Urbà, el fet d'acollir els representants del millor patrimoni modernista d'Europa ha estat certament tot un plaer. report 15 Meeting in Barcelona Art Nouveau coupDefouet Barcelona O n the first weekend of February, delegates from the member cities and institutions of the Art Nouveau European Route met in Barcelona for its Second Plenary session. More than 70 representatives of the 104 Route members attended the meeting, which began on February 1st with the presentation of the book Art Nouveau European Route and an official dinner at Gaudí's Casa Batlló. On the following day, after a visit with lunch to Domènech i Montaner's Palau de la Música Catalana, delegates of the Route met in Puig i Cadafalch's Casaramona factory – now the CaixaForum cultural centre – for the working meeting. The proposed new adhesion protocol and statutes were approved unanimously, as was the Declaration for Art Nouveau, which you will find on the following pages. The assembly also appointed a Permanent Board of five members to discuss and decide questions between plenary sessions. Members of the Board are the cities of Barcelona (as president of the Route), Ljubljana, Budapest and La Chaux-de-Fonds, and the Jugendstilsenteret museum of Alesund. With this new organisation, the Route can start developing projects approved at the meeting, which revolve around the creation of the Art Nouveau Club, an international channel for direct promotion among citizens of the heritage, activities and special events of the municipal and institutional members of the Route. The meeting ended in the neighbouring building – a reproduction of Mies Van der Rohe's German pavilion at Barcelona's 1929 International Exhibition – where delegates signed the new Route protocol and from which they enjoyed a sound and light show under a rising full moon. The weekend continued with cultural and social activities. Feedback from guests tells us that the excursion to the nearby coastal town of Sitges, complete with a visit to its best Modernista heritage and lunch at Gaudí's Celler Güell restaurant, was especially enjoyable. For the organisers, Barcelona's Urban Landscape Institute, hosting Europe's finest representatives of Art Nouveau heritage was certainly a pleasure. The newly elected Permanent Board of the Route: left to right, Laurent Kurth, Mayor of La Chaux-de-Fonds; Gábor Demszky, Mayor of Budapest; Ricard Barrera, Manager of the Urban Landscape Institute of Barcelona; Arve Tonning, Mayor of Ålesund (representing the Jugendstilsenteret) and Zoran Jankovic, Mayor of Ljubljana La Junta Permanent, després de l'elecció: d'esquerra a dreta, Laurent Kurth, alcalde de La Chaux-de-Fonds; Gábor Demszky, alcalde de Budapest; Ricard Barrera, gerent de l'Institut del Paisatge Urbà de Barcelona; Arve Tonning, alcalde d'Ålesund (representant el Jugendstilsenteret) i Zoran Jankovic, alcalde de Ljubljana Deputy Mayor of Barcelona Jordi Portabella presents the book Art Nouveau European Route at Casa Batlló, accompanied by Malú Piedrabuena, Cultural Visits Manager of Casa Batlló (left) and professor Mireia Freixa, director of the book’s contents El tinent d’alcalde Jordi Portabella presenta el llibre Ruta Europea del Modernisme, acompanyat de Malú Piedrabuena, directora de visites culturals de la Casa Batllò (esquerra) i la professora Mireia Freixa, directora de continguts del llibre B is ou F ot og ra fia IM PU iQ V © B is ou F ot og ra fia IM PU iQ V © c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u informe16 Declaració del Segon Plenari de la Ruta Europea del Modernisme A Barcelona, a dos de febrer de 2007, els reunits, representants de les ciutats i institucions adherides a la Ruta Europea del Modernisme, declaren: A finals del segle XIX, principis del XX, es van desenvolupar a Europa uns moviments artístics amb estils nous, coneguts genèricament avui en dia com a Art Nouveau. Aquest “nou art” va manifestar-se en diferents disciplines artístiques: principalment en l'arquitectura i les arts decoratives, però també en molts casos en la pintura, l'escultura, la literatura o la música. Aquest fenomen artístic va tenir diferents denominacions que es corresponien a característiques i expressions diverses com Jugendstil, Secessionstil, Glasgow Style, Liberty, Modernisme, Style Sapin, Arte Nova i el mateix Art Nouveau. Aquestes diferents denominacions es corresponien a un tret fonamental de cadascun d'aquests moviments: el profund arrelament en la cultura, la història, les tradicions i llegendes de cada contrada on van aparèixer i créixer. Cada moviment o estil particular de l'Art Nouveau s'identificava plenament amb la nació, regió, i especialment amb cada ciutat on es va desenvolupar. Alhora, però, tots els moviments de l'Art Nouveau es van caracteritzar per un intercanvi constant d'idees i influències entre ells: un intercanvi i comunicació que va transcendir fronteres i limitacions en un diàleg artístic internacional sense precedents que va abastar tot el continent europeu i va anar més enllà, estenent-se a d'altres continents, especialment a Amèrica i Àfrica. Les creacions artístiques dels moviments de la “família Art Nouveau” també van destacar per la seva capacitat de recuperar tècniques i estils tradicionals i històrics de cada contrada on es van desenvolupar, fent renéixer amb força les antigues artesanies del vidre, el ferro, la fusta o la ceràmica. Així mateix, la inspiració en la natura va ser una constant universal, inspiració que s'expressa clarament en les formes i les estructutres, d'entre les quals destaca com a peculiar i únic de l'Art Nouveau l'anomenat coup de fouet, la voluta ondulant i lliure. Alhora, però, l'Art Nouveau va tenir des del seu naixement una ferma voluntat d'incorporar totes les innovacions i noves tecnologies que el tombant de segle oferia: nous mètodes constructius, nous materials, noves energies, i els mestres d'aquest art es caracteritzen per la seva incessant recerca i innovació. Per primera vegada, l'art s'associava de forma desacomplexada amb la indústria, amb el clar objectiu de produir bellesa mitjançant processos industrials que la fessin assequible a totes les persones, més enllà del seu poder adquisitiu. Aquest fet es manifesta clarament en les arts decoratives, però també en l'arquitectura, de manera que els arquitectes de l'Art Nouveau van ser els primers a incorporar conscientment en cada projecte tecnologies com l'electricitat, el gas, la calefacció central, l'aigua corrent i sistemes de desguàs, ascensors, etc. –tot això sense abandonar el seu compromís amb la natura, expressada en la importància radical que donaven a la llum i la ventilació naturals. Els reunits volem afirmar el gran valor que aquestes característiques de l'Art Nouveau tenen per als ciutadans i ciutadanes europeus i d'arreu del món avui en dia, cent anys més tard. Els artistes i arquitectes de l'Art Nouveau van ser pioners en conceptes que avui són reconeguts com a importants. Van saber entendre que la qualitat de vida moderna implica una equilibrada combinació del respecte per la natura amb una sàvia utilització de les noves tecnologies. I també van tenir la clarividència i el coratge de portar a terme allò que avui tots considerem desitjable i necessari per a Europa i la humanitat en general: trobar la fórmula que permeti que cada ciutat, regió i nació conservi i cultivi allò que li és propi, la seva llengua, la seva cultura i i les seves tradicions, tenint alhora la capacitat per desenvolupar el diàleg, l'intercanvi i l'entesa veritablement internacional. Valorar i conservar la natura, conrear les tradicions i alhora la recerca i la innovació tecnològica, i trobar el camí que ens permeti viure en pau i units, tot i cultivant les nostres cultures pròpies. Aquest és el llegat de l'Art Nouveau, que és alhora el nostre repte per al futur. Delegates visiting Domènech i Montaner's Palau de la Música Catalana Els delegats visiten el Palau de la Música Catalana de Domènech i Montaner B is ou F ot og ra fia IM PU iQ V © report 17 Declaration of the Second Plenary Session of the Art Nouveau European Route The representatives of the member cities and institutions of the Art Nouveau European Route gathered in Barcelona on 2 February 2007 declare: “Towards the end of the 19th and in the early 20th centuries, a series of artistic movements with new styles, generally known today as Art Nouveau, developed in Europe. This 'new art' manifested itself in diverse artistic disciplines, mainly in architecture and the decorative arts, but also in many cases in painting, sculpture, literature and music. “This artistic phenomenon received different names that corresponded to varying characteristics and expressions, such as Jugendstil, Secessionstil, Glasgow Style, Liberty, Modernisme, Style Sapin, Arte Nova and, of course, Art Nouveau. These different denominations had in common a fundamental trait of each of these movements: their profound roots in the culture, history, traditions and legends of each area in which they appeared and flourished. Each movement or individual Art Nouveau style was closely identified with the nation, region and, especially, the city in which it developed. “At the same time, however, all the Art Nouveau movements were characterised by a constant exchange of ideas and influences among themselves: an exchange and communication that transcended borders and limitations in an international artistic dialogue without precedent, which developed throughout Europe and beyond, extending to other continents, especially America and Africa. “The artistic creations of the Art Nouveau “family's” movements also stood out for their capacity to revive the traditional and historical techniques and styles of every region in which they developed, fomenting the sturdy rebirth of ancient crafts such as glassware, iron, woodwork or ceramics. In the same way, the inspiration of nature was a universal constant, an inspiration that expressed itself clearly in shapes and structures, among which stands out the coup de fouet ('whiplash'), the free flowing volute that is peculiarly and uniquely Art Nouveau. “At the same time, Art Nouveau maintained from its beginnings a firm desire to incorporate all the innovations and new technologies that the turn of the century had to offer: new building methods, new materials, new energies. And the masters of this art were characterised by their unceasing research and innovation. For the first time, art associated itself unashamedly with industry, with the clear aim of producing beauty using industrial processes that rendered it accessible to everyone, regardless of their purchasing power. This was clear in the decorative arts, but also in architecture, for Art Nouveau architects were the first to incorporate consciously new technologies, such as electricity, gas, central heating, running water, drainage systems and lifts etc into every project - all without abandoning their commitment to nature, which found expression in the importance they attached to natural light and ventilation. “We wish to affirm the great value that these characteristics of Art Nouveau have today, one hundred years later, for Europeans and citizens around the world. The Art Nouveau artists and architects were pioneers in concepts whose importance is still recognised today. They understood that modern quality of life implies a balanced combination of respect for nature with a wise use of new technologies. They also had the foresight and courage to do what today we all consider desirable and necessary for Europe and humanity in general: to find a formula that allows each city, region and nation to preserve and cultivate that which is theirs, their own language, culture and traditions, at the same time maintaining the capacity to engage in dialogue, exchange and a truly international understanding. “To value and preserve nature, to foster traditions and at the same time research and technological innovation, to find the path that will allow us to live in peace and united, all the while cultivating our own cultures: that is the legacy of Art Nouveau. It is also our challenge for the future.” Delegates in their visit to Cau Ferrat, painter Santiago Rusiñol's house in Sitges Visita al Cau Ferrat, la casa del pintor Santiago Rusiñol a Sitges B is ou F ot og ra fia IM PU iQ V © c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u SINGULAR18 La Casa-Museu Modernista de Novelda Tate Cabré i Massot Periodista especialitzada en Modernisme, Novelda La majoria d'estances van ser pensades per a les relacions públiques The dining room, now fully restored and decorated with period furniture El menjador, avui totalment restaurat i decorat amb mobles de l’època Detail of wrought iron bannister / Detall de barana de forja © T at e Ca br é © T at e Ca br é N ovelda està situada en un enclavament estratègic com a connexió natural entre el centre d'Espanya i el litoral mediterrani. A principis del segle XX la vila va viure un gran moment d'eclosió econòmica i urbanística gràcies a la indústria del marbre, les espècies i el raïm, i va passar a ser ciutat per Reial Decret. La prosperitat dels seus habitants es va traduir en la construcció d'elegants edificis públics com el teatre, el casino, o la biblioteca; i també de fastuosos habitatges privats, de carregades façanes eclèctiques i bellíssims interiors modernistes, més propers a l'Art Nouveau francobelga i a la Secession vienesa que als neohistoricismes catalans o a les formes blanes gaudinianes del santuari de Santa Maria Magdalena, situat als afores de la ciutat. El més ostentós d'entre tots aquests edificis particulars va ser la Casa Navarro, llavors coneguda com “la casa de la Pitxoxa” –per causa del renom de la seva propietària–, i actualment Casa-Museu Modernista de Novelda. Va ser construïda a tot luxe entre els anys 1900 i 1903 per l'arquitecte murcià Pedro Cerdán Martínez (1862-1947), autor d'una desena de destacades obres modernistes a tota l'àrea, per encàrrec d'una acabalada dama que volia deixar constància simbòlica del seu fulgurant ascens social. L'hisendada Antònia Navarro Mira, àlies “la Pitxoxa”, era filla única i hereva de Lluís Navarro, un propietari rural que havia fet fortuna exercint de banquer a la zona i havia adquirit diverses cases al carrer Major de la ciutat, l'artèria més important, amb la finalitat d'enderrocar-les i obtenir un solar ben senyorívol. Antònia era una matriarca de gran personalitat, que es va fer construir a mida l'habitatge més llampant de la ciutat com a quarter general des del qual mouria els fils del seu petit empori. Així, només una part de l'edifici està dissenyat per a la vida familiar –l'apartament–, mentre que la majoria d'estances van ser pensades per a les relacions públiques: l'immens rebedor, les sales de visita, el gabinet, el claustre-pati interior, l'oratori, i sobretot l'espectacular saló de ball al qual s'accedeix per una magnífica escalinata en espiral, que és el senyal d'identitat visual de la casa a totes les publicacions on apareix. Però l'edifici va perdre la funció per a la qual havia estat projectat amb l'adveniment de la Guerra Civil (1936-1939), en ser ocupat per oficials de l'exèrcit italià. En aquesta etapa va patir un greu deteriorament del parquet i va perdre la major part del mobiliari original. Els descendents d'Antònia Navarro es van traslladar a Madrid i mai no van tornar a habitar la casa; quan visitaven Novelda s'instal·laven a La Romana. Posteriorment l'edifici va ser cedit a l'orde religiós de Sant Josep de Cluny que hi va instal·lar un col·legi de nenes: el saló de ball va ser convertit en capella i els dormitoris en aules. Part de la decoració inicial es va perdre definitivament. Sortosament, l'any 1975 la Caixa d'Estalvis de Novelda va adquirir l'immoble amb finalitats socioculturals i dos anys més tard va endegar una restauració gràcies a la qual la Casa-Museu, avui propietat de la Fundació Cultural de la Caja de Ahorros del Mediterráneo, constitueix el millor exemple de manifestació modernista fora de les rutes més conegudes d'aquest moviment. Antònia Navarro hi va fer aixecar un sumptuós palauet urbà i el va inaugurar amb gran pompa el 1905 pel casament d'una de les seves filles. Havia quedat vídua de molt jove, portava amb molta sagacitat els negocis familiars i va aconseguir multiplicar les seves finques i millorar el seu estatus social adquirint part del marquesat de La Romana, on la família va estiuejar a partir de llavors. Per deixar constància de l'abast del seu patrimoni va fer pintar les seves múltiples possessions, una a una, a les rajoles esmaltades que encerclen encara avui el pati porticat de la casa. SINGULAR 19 House-Museum Novelda's Modernista Tate Cabré i Massot Journalist specialised in Modernisme, Novelda The majority of the rooms were conceived for public relations © T at e Ca br é The spectacular stairwell is one of the best-known features of the house L'espectacular escala és un dels trets més coneguts de la casa N ovelda lies in a strategic location forming a natural link between central Spain and the Mediterranean coast. In the early 20th century the town experienced a major economic and building boom thanks to the marble industry, spices and grapes and was declared a city by royal decree. The prosperity of its inhabitants was reflected in the building of elegant public edifices such as the Theatre, Casino and Library. Equally, splendid private houses were raised, with heavily laden eclectic façades and beautiful Modernista interiors that owe more to Franco-Belgian Art Nouveau or Viennese Secession than to Catalan neo-historicism or the rounded soft Gaudí-like forms in the Santa Maria Magdalena shrine outside the city. The showiest of all these private houses was Casa Navarro, then known as “Pitxoxa's House” (due to the owner's nickname) and now Novelda's Modernista House-Museum. It was built in grand style in 1900-03 by the Murcian architect Pedro Cerdán Martínez (1862-1947), who left behind close to a dozen important Modernista works around the area, for a wealthy lady who wished to make a symbolic statement of her rapid rise in society. Antònia Navarro Mira, aka La Pitxoxa, was the only child and heiress of Lluís Navarro, a country property owner who had made his fortune as a local banker and acquired a series of houses on the main street of the town, Carrer Major, with the idea of demolishing them to make way for a c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u © T at e Ca br é SINGULAR 21 Sculpted detail of a corbel / Detall escultòric d'una mènsula Main façade / Façana principal © T at e Ca br é © T at e Ca br é sizeable piece of land on which to raise a house fitting his position. Antònia Navarro had a sumptuous town house raised on the site and made a grand opening in 1905 on the occasion of the wedding of one of her daughters. She had been widowed very young and ran the family business astutely, managing to buy still more properties and improve her social status by acquiring property from the marquis of La Romana, where the family would spend the summer from then on. To show just how well-off she was, she had each of her many properties painted on the enamelled tiles that still surround the house's porticoed courtyard today. Antònia was a matriarch of considerable character, who had the city's most outstanding dwelling made to measure for herself as the HQ from which she controlled the strings of her little empire. Thus, only a small portion of the building (the apartment) is designed with family life in mind. The majority of the rooms were conceived for public relations: the immense reception room, the rooms for visitors, the study, the inner cloister-courtyard, the chapel and, above all, the spectacular ballroom reached by a magnificent spiral staircase. This latter image is the house's visual call sign in any publication in which it appears. With the Civil War (1936-39), the house lost its original function and was occupied by Italian army officers. In this period, the parquet suffered greatly and most of the original furniture disappeared. Antònia Navarro's descendents moved to Madrid and never again lived in the house - when they visited Novelda they went to La Romana. Later the property was handed over to the religious order of St. Joseph of Cluny, which set up a girls' school there. The ballroom became the chapel and the bedrooms classrooms. Some of the original decoration was lost for good. Happily, the Caixa d'Estalvis de Novelda savings bank acquired the building in 1975 to use it for socio-cultural purposes and two years later began restoration. Thanks to that work, the House-Museum, now owned by the Caja de Ahorros del Mediterráneo bank's cultural foundation, constitutes the best example of Modernisme away from this movement's better known routes. c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u arreu22 L'art de la medalla a l'Argentina Rossend Casanova Doctor en Història de l'Art, Barcelona L a medalla commemorativa és per concepte un objecte simbòlic que s'ofereix com a premi, testimoni o record. És també un producte netament europeu que sobresurt a França, que té medallistes de reconeguda excel·lència. A mitjan el segle XIX, amb la millora de la tècnica i el disseny que culminaren amb l'aparició de l'Art Nouveau, les medalles gal·les varen penetrar fàcilment als països més desproveïts d'aquesta indústria. El cas argentí n'és un bon exemple: alguns dissenys es confiaren a escultors francesos, com Daniel Dupuis, Adolphe Rivet, René Rozet, Hippolyte Lefebvre o Jules-Prosper Legastelois. Paral·lelament, l'Argentina va viure un període de bonança en la indústria i l'art local, i varen ser diversos els artistes i les empreses que es dedicaren a aquest art. També, moltes de les exposicions, inauguracions, premis, homenatges o festes es recordaren amb medalles i plaquetes commemoratives. És el cas de l'àmplia producció realitzada arran de la celebració, el 1910, del centenari de la seva independència, ocasió que les autoritats aprofitaren per confiar les medalles als artistes locals, que realitzaren alguns dels més bells exemples Art Nouveau d'Amèrica del Sud. D'entre els escultors destaca el polifacètic Jorge María Lubary (també fou legislador, polític i periodista), que viatjà sovint a Europa on establí amistat amb Renoir i Degas, i gràcies als seus vincles amb l'administració executà diverses medalles de caire oficial. També sobresurt Ernesto de la Cárcova, reconegut pintor i escultor que va obtenir la Medalla d'Or a l'Exposició de Saint Louis (EUA) de 1904 i fundà l'Escola Superior de Belles Arts a Buenos Aires, que avui porta el seu nom. Altres artistes remarcables són Torcuato Tasso, nascut a Barcelona però nacionalitzat argentí i conegut autor d'una abundant obra arreu del país, principalment a la capital. Tasso va ser mestre de Juan Carlos Oliva Navarro, escultor que realitzà una important producció medallística. Altres artistes estrangers força actius foren el filipí Félix Pardo de Tavera i els italians Víctor de Pol, Arturo Dresco i Santiago Girola. Pel que fa a les empreses, cal citar la de Juan Gottuzzo, que va ser molt activa i tingué diversos associats al llarg de la seva història, com Costa o Piana. També destaca Talleres Olinto Gallo, fundada el 1888 per Marcos Vanzo i enderrocada el passat 2006, dedicada a la producció de peces d'orfebreria i medalles. Altres cases de prestigi a Buenos Aires foren la de Constante Rossi, així com els tallers Bellagamba o Horta. La majoria de medalles i plaquetes argentines Art Nouveau seguiren els patrons europeus, però ben aviat aportaren propostes noves, sovint relacionades amb el format i el disseny, on el coup de fouet era un element important. Una estètica que arribà més enllà de la dècada dels anys vint, quan aquest estil ja havia decaigut a Europa. Malgrat això, l'art de la medalla a l'Argentina fou una expressió artística molt important, testimoni de l'afirmació nacional i record de la seva consolidació com a nació, alhora que ajudà a assentar un prestigi cultural que l'acompanyà per sempre més. anolecraB ,avonasaC dnessoR óiccel·loC © J. Gottuzzo y Cía., 1909. Medal to commemorate the start of work to build the new police station in Rosario de Santa Santa Fe. Silver-coated bronze, Ø 74 mm (obverse) J. Gottuzzo y Cía., 1909. Commemoració de la col·locació de la primera pedra del nou edifici de la policia de Rosario de Santa Fe. Bronze platejat, Ø 74 mm (anvers) worldwide23 T he commemorative medal is by its nature a symbolic object offered as a prize, testament or souvenir. It is also a clearly European product that stands out especially in France, home to renowned medal- makers. In the mid-19th century, with the improvement in technique and design that would culminate in the appearance of Art Nouveau, French medals flooded into countries less versed in the industry. Argentina is a good example. Here various designs were commissioned from French sculptors, liked Daniel Dupuis, Adolphe Rivet, René Rozet, Hippolyte Lefebvre and Jules-Prosper Legastelois. At the same time, Argentina was enjoying a boom in industry and local art, and various artists and companies began to devote themselves to this art. Medals and commemorative plaques were struck for exhibitions, openings, prize-givings, ceremonies and celebrations. For instance, the 1910 centenary of Argentine independence was marked by the striking of many medals, and the authorities chose the occasion to commission from local artists, who created some of the most beautiful Art Nouveau pieces in all South America. Among the sculptors, the multi-talented Jorge María Lubary (also a law-maker, politician and journalist) stands out. He often travelled to Europe, where he became friends with Renoir and Degas, and thanks to his links with the administration, had several official medals struck. Another who stands out is Ernesto de la Cárcova, a noted painter and sculptor who won the Gold Medal at the Exhibition of St Louis in the USA (1904) and founded the Fine Arts High School in Buenos Aires that today bears his name. Among other notable artists is Torcuato Tasso, born in Barcelona but a naturalised Argentine and well known creator of a considerable number of works around the country, mostly in the capital. Tasso taught Juan Carlos Oliva Navarro, a sculptor who produced a major body of medals. Other feverishly busy foreign artists included the Filipino Félix Pardo de Tavera, along with Víctor de Pol, Arturo Dresco and Santiago Girola, all of them Italian. As for manufacturers, Juan Gottuzzo's requires mention. It was very active and could boast various partners throughout its history, like Costa o Piana. Talleres Olinto Gallo, founded in 1888 by Marcos Vanzo and demolished in 2006, also stands out. It concentrated on the production of gold jewellery and medals. Other prestige companies in Buenos Aires included Constante Rossi, as well as the Bellagamba and Horta workshops. Most Argentine Art Nouveau medals and plaques followed European models, but soon they were contributing their own proposals, often in terms of shape and design. The coup de fouet was an important element that remained in favour beyond the 1920s, long after it had fallen from grace in Europe. Nevertheless, the art of medal-making in Argentina was a highly important means of artistic expression, a sign of national sentiment and reminder of its consolidation as a nation. At the same time, it helped establish a cultural prestige that has accompanied the country ever since. The Art of Medal-making in Argentina Rossend Casanova Doctor of Art History, Barcelona J. Gottuzzo y cía., 1915. Tribute to Lieutenant-General Julio A. Roca. Silver- coated bronze, 73 x 87 mm (obverse) J. Gottuzzo y Cía., 1915. Homenatge al tinent general Julio A. Roca. Bronze platejat, 73 x 87 mm (anvers) Constante Rossi, 1915. In memory of Adolfo P. Carranza, founder of the National History Museum. Bronze, 45 x 50 mm (obverse) Constante Rossi, 1915. En record d'Adolfo P. Carranza, fundador del Museu Històric Nacional. Bronze, 45 x 50 mm (anvers) Constante Rossi, 1925. Inauguration of Primero de Mayo square. Silver, Ø 42 mm (obverse) Constante Rossi, 1925. Inauguració de la plaça Primero de Mayo. Plata, Ø 42 mm (anvers) © Co l·l ec ci ó Ro ss en d Ca sa no va , B ar ce lo na © Co l·l ec ci ó Ro ss en d Ca sa no va , B ar ce lo na © Co l·l ec ci ó Ro ss en d Ca sa no va , B ar ce lo na c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u protagonistes24 Les joies de Lluís Masriera Mariàngels Fondevila i Guinart Conservadora del Departament d'Art Modern. Museu Nacional d'Art de Catalunya E n la seva època les joies de Lluís Masriera van ser accessoris decoratius, fashionable i un bon baròmetre de l'èxit financer d'aquella Barcelona que havia organitzat dues sonades exposicions: la universal de 1888 i la internacional de 1929. El periodista Gaziel, en les seves memòries, ja deia: “Barcelona és una de les ciutats europees més enjoiades […] des de temps antic les joies són considerades per la burgesia barcelonina com els signes més alts de la potència econòmica, suprem exponent de distinció social.” Avui, en canvi, les contemplem com a autèntiques obres d'art i com a tals es mereixen un lloc privilegiat a les exposicions i als museus; un bon exemple n'és el conjunt que exposa de manera permanent el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Lluís Masriera (1872-1958) va rebre les primeres nocions de joieria del seu pare, Josep Masriera, que regentava el negoci familiar a Barcelona. Ell i el seu germà van formar part de l'elit dels pintors més influents durant els anys de la Restauració i les seves obres van ser molt cobejades pels sectors més conservadors de la burgesia. Lluís Masriera fou el més polifacètic de la nissaga ja que, a més de pintor, va destacar com a autor teatral, escenògraf i, sobretot, fou el pioner inqüestionable de la joieria durant l'època del Modernisme. Les seves creacions primerenques es mouen dins un cert eclecticisme. Era l'època en què l'esclat fred del diamant, fruit dels importants descobriments de les mines de Sudàfrica, configurava la paleta cromàtica de les joies, on la recerca de la perfecció tècnica semblava haver exclòs qualsevol projecte creatiu. Amb el canvi de segle Lluís Masriera va assumir la direcció artística del taller familiar i es va llançar a una nova aventura creativa. Lluís Masriera fou el pioner inqüestionable de la joieria durant l'època del Modernisme Després de consolidar i perfeccionar els seus coneixements a Ginebra, on va aprendre els secrets de l'esmalt amb Frank- Édouard Lossier, i a París, on va quedar enlluernat amb les creacions fantàstiques de René Lalique exposades als salons, va decidir trencar amb el repertori eclèctic. En una hàbil estratègia comercial i amb vistes a fer front a la competència del mercat, va fer fondre tot l'estoc antic i va incorporar, de manera radical, el corol·lari estètic de la nova moda de l'Art Nouveau als seus dissenys, que destil·len la fantasia del regne animal i vegetal. Les flors més modestes (roselles, espigues de blat, clavells o cards), les aus, els coleòpters, especialment les libèl·lules d'influx japonesitzant (com bona part dels protagonistes de l'Art Nouveau, va reunir una destacada col·lecció d'art japonès), les dones flor-insecte (d'estètica concomitant amb les il·lustracions d'Apel·les Mestres) i les nimfes deliqüescents, sense oblidar el sant Jordi, patró de Catalunya, són els temes més recurrents d'unes joies que tenen com a material base l'or, que posa en valor la màgia dels colors que emanen de les pedres precioses (robins, safirs i diamants); les perles “barroques”, la talla d'ivori i, sobretot, els esmalts, tècnica tradicional que Masriera recupera amb gran mestria. De les diferents modalitats que comprèn aquesta tècnica, per altra banda ben coneguda des de l'antiguitat, Masriera va excel·lir en les de la Portrait of Lluís Masriera, at age 42, in his study in Barcelona Retrat de Lluís Masriera als 42 anys, al seu estudi de Barcelona © F ra nc es c Se rr a – Ar xi u H is tò ric d e la C iu ta t de B ar ce lo na limelight 25 The Jewellery Of Lluís Masriera Mariàngels Fondevila i Guinart Curator, Modern Art Department. Museu Nacional d'Art de Catalunya I n his day, Lluís Masriera's jewellery was a fashionable, decorative accessory and a sure sign of success in a city that had organised two highly successful expositions: Barcelona's Universal Exposition in 1888 and the International Exposition in 1929. The journalist Gaziel wrote in his memoirs: “Barcelona is one of the most bejewelled of European cities (…) since ancient times, Barcelona's bourgeoisie has regarded jewellery as the greatest sign of economic power, the supreme expression of social distinction”. Today, however, we regard these jewels as true works of art worthy of a privileged place in exhibitions and museums. A good example is the collection on permanent show in the Museu Nacional d'Art de Catalunya (National Art Museum of Catalonia). Lluís Masriera (1872-1958) picked up his first notions of jewellery from his father, Josep Masriera, who ran the family business in Barcelona. He and his brother were part of the elite group of the most influential painters in the Spanish Restoration years (1874-1931) and his works were much sought after in the most conservative bourgeois circles. Lluís was the most versatile of the clan. As well as a painter, he also stood out as a playwright, set designer and, above all, was unquestionably the pioneer of jewellery in the Modernisme period. His earliest creations showed a certain eclecticism. It was a time when the cold brilliance of the diamond, fruit of major finds Lluís Masriera was unquestionably the pioneer of jewellery in the Modernisme period in the mines of South Africa, dominated the palette of colours for jewels, when the quest for technical perfection seemed to exclude any creative project. At the turn of the century, Lluís Masriera took over the running of the family workshop and embarked on a new creative adventure. After consolidating and improving his knowlege in Geneva, where he learned the secrets of Bracelet with woman's head, c1904. Gold, ivory, translucent plique-à-jour enamel, basse-taille enamel and diamonds. Private collection Braçalet amb cap femení, ca. 1904. Or, ivori, esmalt translúcid plique-à-jour, esmalt basse-taille i diamants. Col·lecció particular © R am on M an en t c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u Pendant with nymph, c1908.Gold, sapphires, translucent plique-à-jour enamel, basse-taille enamel and diamonds. Private collection Penjoll amb nimfa, ca. 1908. Or, safirs, esmalt translúcid plique-à-jour, esmalt basse-taille i diamants. Col·lecció particular © R am on M an en t limelight 27 enamelwork with Frank-Édouard Lossier, and in Paris, where he was dazzled by the fantastic creations of René Lalique on show in the Salons, he decided to break with his eclectic repertory. In a clever commercial move and with the aim of meeting market competition, he had all the old stock melted and, in radical fashion, absorbed the aesthetic code of the new fashion of Art Nouveau in his designs, which oozed the fantasy of the animal and vegetable kingdoms. The most frequently recurring themes in his jewellery included unprepossessing flowers (poppies, ears of wheat, carnations or thistles), birds, beetles, dragonflies with a Japanese influence (like many of the movers of Art Nouveau, he put together an outstanding collection of Japanese art), flower-insect women (with an aesthetic look in line with the illustrations of Apel.les Mestres) and deliquescent nymphs, not to forget St George (Catalonia's patron saint). Its base materials were: gold, which brings out the magic of the colours radiated by the precious stones (rubies, sapphires and diamonds); “baroque” pearls; carved ivory and, above all, enamels, a traditional skill that Masriera recovered with great mastery. Of the different techniques employed in enamelwork, itself a skill known since antiquity, Masriera excelled in those known as basse-taille and plique-à-jour, which, with its glass effect, was dubbed “Barcelona enamel” as Masriera's contemporaries argued over who had given rise to the style. Sketched designs for bracelets, c1903. Bagués-Masriera Collection Esbossos per a braçalets, ca. 1903. Col·lecció Bagués-Masriera Bracelet with swans, c1903. Gold, translucent plique-à-jour enamel, diamonds and rubies. Braçalet amb cignes, ca.1903. Or, esmalt translúcid plique-à-jour, brillants i robins. Pendants, c1906-1910. Gold, translucent plique-à-jour enamel, basse-taille enamel and diamonds. Private collection Penjolls, ca. 1906-1910. Or, esmalt translúcid plique-à-jour, esmalt basse-taille i diamants. Col·lecció particular C ol ·le cc ió B ag ué s- M as rie ra © R am on M an en t © R am on M an en t © R am on M an en t c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u protagonistes28 basse-taille i del plique à jour, que, amb el seu efecte vitrall és batejada, en un moment en què els contemporanis de Masriera se'n disputaven la paternitat, com a “esmalt Barcelona”. Les seves joies, de format discret i ricament llavorades, van causar sensació quan van ser exposades en els aparadors de la flamant joieria homònima al carrer de Ferran de Barcelona el 1901. Així mateix, són significatives de l'estreta aliança entre l'artesanat i els avenços de la tècnica (repetició i seriació de models a través de la fosa i l'encuny); de les fèrtils col·laboracions amb pintors i escultors (Eusebi Arnau, Josep Llimona, Dionís Renart o Alexandre de Riquer); de l'actuació de destres operaris (el cisellador i gravador miop Narcís Perafita o el tallista d'ivoris Bernadés), que van contribuir a fer créixer la qualitat de les peces. A banda, no hem d'oblidar les seves creacions d'argenteria tant civil com religiosa, que comprenen des dels serveis de cafè, coberteries, plaques commemoratives i trofeus, fins a bàculs, calzes, patenes i custòdies, que enllaçen amb les obres dels argenters de l'edat mitjana. L'any 1913 Lluís Masriera dóna per acabat el Modernisme i així ho fa saber al seu conegut article “La caída del modernismo”. A partir d'aleshores les joies de Masriera són protagonistes d'un viratge cap a un classicisme, en sintonia amb el Noucentisme català, que alterna amb l'orientalisme i amb els estils històrics. La fastuositat del món persa i els refinaments orientals dels ballets russos de Diaghilev, que van debutar al Gran Teatre del Liceu a partir de 1917, es filtren en els nous dissenys de les joies amb derivacions cap a l'Art Déco, la qual cosa cristal·litzarà a l'Exposició Internacional de les Arts Decoratives de París el 1925. Justament Lluís Masriera i el seu soci Carreras (des de 1915) fan una significativa aportació en aquesta mostra, que havia de palesar un nou estil en sintonia amb els temps moderns i cosmopolites marcats pels estralls de la Primera Guerra Mundial. Amb tot, a Lluís Masriera no li fou fàcil desfer-se del poderós influx del Modernisme. Ja ho deia Rafael Benet, un dels crítics més aguts de l'època, que va desplaçar-se a la capital francesa en qualitat de cronista de l'exposició: “Tot i volent despendre's de l'estil 1900, l'art d'en Masriera n'està ben saturat: és el mateix que passa amb els Plumet, Lalique, etc. que encara porten el segell d'una època”. Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona el 1929, Masriera exposa un conjunt nombrós d'obres, i també a l'Exposició- Venda Internacional de Dibuixos de Joieria, Pedreria i Orfebreria Modernes de París. En aquesta ocasió les seves creacions incorporen plenament els estilemes de l'Art Déco i es caracteritzen per les formes geomètriques i per les noves orquestracions cromàtiques aconseguides amb el platí, l'aiguamarina, els topazis, el lapislàtzuli, la turquesa i l'ònix i, també, assimilen la moda de la joieria blanca de la Maison Cartier, amb preferència per les estructures sembrades de diamants amb formes esglaonades. Podem concloure dient, doncs, que fins i tot en els anys de l'Art Déco les seves creacions palesen una vegada més la seva determinació d'estar à la page del disseny en la joieria del seu temps. Comb, wheat field with poppies, c1902-1913. Gold, diamonds, translucent plique-à-jour enamel, basse-taille enamel. Private collection Pinta, camp de blat amb roselles, ca. 1902-1913. Or, diamants, esmalt translúcid plique-à-jour, esmalt basse-taille. Col.lecció particular Fastener with woman-dragonfly, c1903. Gold, ivory, sapphires, translucent plique-à-jour enamel and diamonds. Private collection Fermall amb dona-libèl·lula, ca. 1903. Or, ivori, safirs, esmalt translúcid plique-à-jour i diamants. Col·lecció particular © R am on M an en t © R am on M an en t limelight 29 His jewellery items, in discrete shapes and elaborately worked, caused a sensation when they were shown in the shop windows of the new jewellery store with the his name on Barcelona's Ferran St. in 1901. They also underline the importance of the close relationship between handicraft and technical developments (repetition and serialisation of models through metal casting and stamping); as well as of the fruitful collaboration with painters and sculptors (Eusebi Arnau, Josep Llimona, Dionís Renart and Alexandre de Riquer) and the contribution of skilled handworkers (the short-sighted stone-cutter and engraver Narcís Perafita and the ivory carver Bernadés), who helped augment the pieces' quality. In addition, we should not forget his civil and religious silverware, ranging from coffee sets, cutlery sets, commemorative plaques and trophies to croziers, chalices, patens and monstrances, which constitute a link with the work of medieval silversmiths. In 1913, Masriera declared in a celebrated essay, “The Fall of Modernisme”, that Modernisme was dead. From then on, the style of his jewellery took a classical turn, following the tendencies of Catalan Noucentisme, which switched between Orientalism and historical styles. The pomp of Persia (Iran) and the oriental refinements of Diaghilev's Russian ballets (which had their debut in Barcelona in 1917) crept into new jewellery designs, with Art Deco tendencies that were clearly on show at the International Decorative Arts Expo in Paris in 1925. Masriera and Carreras (his partner since 1915) made a major contribution to that exposition, which revealed a new style in line with the modern and cosmopolitan times marked by the havoc wrought by WWI. In spite of all this, Masriera found it hard to rid himself entirely of the powerful influence of Modernisme. Rafael Benet, one of the sharpest critics of the period, who covered the exposition in the French capital, remarked: “For all he may want to leave the style of 1900 behind, Masriera's art remains steeped in it. The same can be said of Plumet, Lalique, etc, who still bear the mark of an era”. On the occasion of the Barcelona International Exposition in 1929 and also the Paris International Modern Jewellery, Precious Stones and Gold Design Exhibition and Sale, Masriera exhibited numerous works. Now his creations fully displayed the stylistic elements of Art Deco and were characterised by geometric shapes and new colour combinations achieved with platinum, aquamarine, topaz, lapis lazuli, turquoise and onyx. They also reflected the fashion of Cartier's white jewellery, with a preference for pieces festooned with diamonds in spaced out shapes. We can thus conclude by saying that in the Art Deco years his creations showed yet again his determination to stay up to date in contemporary jewellery design. Silver cup and plate / Tassa i plat d’argent Pendant with ballerina, c1915-1920. Gold, ivory, translucent plique-à-jour enamel, diamonds and sapphires. Private collection Penjoll amb dansarina, ca. 1915-1920. Or, ivori, esmalt translúcid plique-à-jour, diamants i safirs. Col.lecció particular © R am on M an en t © R am on M an en t c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u aniversari30 Cinc anys de CaixaForum: una experiència reeixida General view of the former Casaramona factory, today CaixaForum, Social & Cultural Centre of “la Caixa " Community Projects Vista general de l'antiga fàbrica Casaramona, avui CaixaForum, Centre Social i Cultural de l'Obra Social "la Caixa" Fundació “la Caixa” Barcelona © M ar c Ll im ar ga s F a cinc anys que CaixaForum va obrir les portes. Des de molt aviat el centre va esdevenir un lloc de referència per als barcelonins i per a molts visitants de la nostra ciutat. Una de les raons del seu atractiu ha estat la interacció entre l'espai arquitectònic i les activitats que s'hi desenvolupen. L'antiga fàbrica Casaramona de Puig i Cadafalch és un dels millors representants del Modernisme industrial a Barcelona. Inaugurada el 1913, va funcionar com a empresa tèxtil fins al 1920. Posteriorment va tenir una atzarosa història i diversos usos que en van malmetre molts elements. La rehabilitació va constar de diverses fases. Una primera de consolidació i restauració, encarregada a un dels màxims especialistes en l'arquitectura modernista, Francisco Javier Asarta. En segon lloc, la creació del gran vestíbul soterrani i l'adequació de les grans naus de la fàbrica com a sales d'exposicions, en les quals van col·laborar l'arquitecte Roberto Luna i l'enginyer Robert Brufau. I finalment la construcció dels monumentals arbres de l'entrada, obra d'Arata Isozaki, que proposen un diàleg amb l'arquitectura industrial i amb el Pavelló Mies van der Rohe racionalista, que és just al davant. Es tractava de poder disposar d'un espai modern, adequat per desenvolupar-hi activitats socials, artístiques i musicals de l'Obra Social “la Caixa”, que mantingués l'esperit de l'obra de Puig i Cadafalch i que permetés als artistes, als programadors i als visitants gaudir de l'espai, ocupar-lo i transformar-lo segons les necessitats. Des de diversos punts de la muntanya de Montjuïc, les torres de CaixaForum, amb les seves reixes i mosaics, són un reclam per a la gent. El jardí soterrat, amb les altes parets de pedra de Cabra, ha estat intervingut per diversos artistes que han jugat amb la intimitat de l'espai, buscant una forma de comunicació individual amb el públic. En contrast, el vestíbul ha esdevingut un lloc de trobada, que s'ha adaptat per presentar-hi exposicions de petit format, realitzar-hi accions, concerts i activitats educatives. Les sales d'exposicions ofereixen un espai diàfan, modulable segons les característiques de l'obra que s'exposa. Al llarg d'aquests anys els clàssics de l'art europeu s'han alternat amb els nous llenguatges audiovisuals, l'art de les antigues civilitzacions amb Dalí i la cultura de masses. Les possibilitats d'intervenció que ofereix l'espai han estat una de les claus de l'èxit de CaixaForum, que en aquests anys ha multiplicat espectacularment el nombre de visitants. jubilee Five Years of CaixaForum: A Successful Undertaking 31 Main entrance of CaixaForum, designed by the Japanese architect Arata Isozaki Entrada principal de CaixaForum, dissenyada per l'arquitecte japonès Arata Isozaki F ive years ago, CaixaForum opened its doors. From early on, it was a key location for the people of Barcelona and many visitors to the city. One of the things that has made it so attractive has been the interaction between the architectural space and the activities that take place within. The former Casarmona factory, designed by Puig i Cadafalch, is one of the finest examples of industrial Modernisme in Barcelona. Opened in 1913, it was a textile factory until 1920. Thereafter, it had a bumpy history and was subject to various uses that damaged much of it. Its resuscitation took place in various stages. Firstly, Francisco Javier Asarta, a topflight specialist in Modernista architecture, was entrusted with the building's consolidation and restoration. Then came the creation of the large underground foyer and the remodelling of the factory buildings for use as exposition space, done by architect Roberto Luna and engineer Robert Brufau. Finally, Arata Isozaki created the monumental trees at the entrance, which suggest a dialogue with industrial architecture and the nearby Mies van der Rohe Pavilion, a rationalist building just across the street. The idea was to create a modern space capable of hosting the social, artistic and musical events of the La Caixa bank's Obra Social (Community Projects) that would maintain the spirit of Puig i Cadafalch's work and allow artists, event organisers and visitors to enjoy, use and transform the space according to their needs. From various lookout points of the Montjuïc mountain, the CaixaForum's towers, grills and mosaics attract attention. Various artists have exploited the hidden garden, with its high walls of Cabra stone, playing with the area's intimacy and looking for a personal means of communication with the public. In contrast, Laneway inside the former Casaramona factory Carrer a l'interior del complex de l'antiga fàbrica Casaramona © M ar c Ll im ar ga s © Fo to a rx iu F un da ci ó “l a Ca ix a” Fundació “la Caixa” Barcelona c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u aniversari32 Exhibition of the "la Caixa" Contemporary Art Foundation collection, CaixaForum 2003 Exposició de la col·lecció d'Art Contemporani Fundació "la Caixa", CaixaForum 2003 / Exhibition of the "la Caixa" Contemporary Art Foundation collection, CaixaForum 2003 Exposició de la col·lecció d'Art Contemporani Fundació "la Caixa", CaixaForum 2003 Fo to a rx iu O br a So ci al F un da ci ó “l a Ca ix a” © Fo to a rx iu O br a So ci al F un da ci ó “l a Ca ix a” © www.lacaixa.es/obrasocial Una de les raons del seu atractiu ha estat la interacció entre l'espai arquitectònic i les activitats que s'hi desenvolupen Malgrat la diversitat dels usos actuals, CaixaForum manté la seva relació amb el Modernisme. Entre les exposicions en destaquen dues: una dedicada al llegat de Siegfried Bing, un dels grans marxants del 1900, amb una àmplia selecció de les pintures, escultures i els objectes d'art que van exposar-se a la galeria L'Art Nouveau; i l'altra a l'obra del pintor Hermen Anglada-Camarasa, que va copsar en les seves pintures els ambients de París en el canvi de segle . Les v is i tes comentades permeten apropar-se a les idees arquitectòniques de Puig i Cadafalch, que combinava la recuperació de l'arquitectura autòctona amb les tendències més modernes de l'arquitectura industrial, dirigides a crear espais diàfans i millorar les condicions de vida dels treballadors. Una de les descobertes d'aquests cinc anys han estat els patis que, amb les parets de maó vist i les reixes de ferro, és on es conserva millor l'ambient primitiu de la fàbrica. Els visitants han conquerit aquest espai, que ha deixat de ser simplement un lloc de trànsit. Actualment es troben també obertes al públic les cobertes de les naus, amb la tradicional volta a la catalana, sistema constructiu importat d'Itàlia al segle XIV que va tenir una gran fortuna entre els arquitectes del nou-cents; Gaudí el va aplicar a la coberta de Santa Maria de Cervelló i a les Escoles de la Sagrada Família. Properament s'inaugurarà un espai permanent dedicat a l'antiga fàbrica Casaramona, l'arquitectura de Puig i Cadafalch i el Modernisme. 33jubilee One of the things that has made it so attractive has been the interaction between the architectural space and the activities that take place within www.lacaixa.es/obrasocial Summer Evenings 2005 in the “English Courtyard" of CaixaForum Nits d'Estiu 2005, al “Pati anglès” de CaixaForum Fo to a rx iu O br a So ci al F un da ci ó “l a Ca ix a” © Fi gu er oa -S ta lla rd © the foyer has become a meeting point, used to present small-scale expositions, events, concerts and educational activities. The exhibition halls present a diaphanous space that can be subdivided according to any given exhibition's requirements. Over these years, exhibitions have ranged from classics of European art to the latest success of CaixaForum, the number of whose visitors has multiplied spectacularly, has been the flexibility of options that the space offers. In spite of the variety of its present uses, CaixaForum maintains its relation with Modernisme. Two exhibitions stand out: one devoted to the legacy of Siegfried Bing, a major art dealer in the 1900s, with an ample selection of paintings, sculptures and in audiovisual creations, from the art of ancient civilisations to Dalí and mass culture. One of the keys to the objets d'art once shown in Paris' L'Art Nouveau gallery; and one on the painter Hermen Anglada-Camarasa, who captured scenes of turn-of-the-century Paris in his painting. Guided tours acquaint visitors with the architectural ideas of Puig i Cadafalch, who combined a revival of local architecture with the latest tendencies in industrial architecture to create well-lit spaces and improve workers' living conditions. One of the discoveries of these past five years have been the courtyards, which, with their exposed brick walls and iron grills, is where the original look of the factory is best preserved. Visitors have conquered this space, which has ceased to be a mere place of transit. The factory buildings' ceilings, with their traditional Catalan vaults, are also open to the public. This construction system, imported from Italy in the 14th century, was particularly popular with early 20th century architects. Gaudí used the vaults in the roof of Santa Maria de Cervelló and the Sagrada Família Schools. A permanent display on the former Casaramona factory, the architecture of Puig i Cadafalch and Modernisme will soon open. Exhibition of the "la Caixa" Contemporary Art Foundation collection, CaixaForum 2003 Exposició de la col·lecció d'Art Contemporani Fundació "la Caixa", CaixaForum 2003 c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u a fons34 a la cruïlla del 1900 Arts decoratives Teresa-M. Sala Professora d'Història de l'Art, Universitat de Barcelona P arlar de les arts decoratives és referir-se a aquelles “arts que apleguen la idea de bellesa i ofici”, fixar-nos en un tipus d'artefactes (mot que etimològicament ens remet a aquells “objectes fets amb art”) que configuren el millor exponent expressiu dels usos i costums d'una societat. De fet, aquestes creacions de la cultura material –enteses com a “objectes per viure”– són anomenades de diverses maneres a la segona meitat del segle XIX, segons l'èmfasi que es vulgui posar en determinats aspectes de la seva forma o funció: arts menudes, decoratives, aplicades, industrials o sumptuàries. I com passa en altres àmbits, la història dels motius decoratius pot ser comparada amb la història de les paraules en el llenguatge. La figura del projectista, que ara anomenaríem dissenyador, esdevé una espècie de compositor ornamentista, un ensamblador d'imatges que arriba a conformar l'estil decoratiu d'una època. Així, doncs, les arts decoratives s'acaben convertint en un dels millors indicadors dels valors culturals, històrics i estètics, d'una sensibilitat que flueix evanescent a l'efímera fi de segle que, responent a l'esperit ambivalent de l'època (cruïlla daurada per a alguns, laboratori de la fi del món per a d'altres), podem anomenar l'apocalipsi joiosa. Les alternatives a l'estètica del naturalisme-positivisme van donar lloc a tot un seguit de poètiques individuals, algunes de les quals s'agrupen en el moviment simbolista. El paper del poeta-artista és fonamental en una societat que entra en crisi, que ja no troba respostes vitals en el mite del progrés tecnològic. Després de l'Exposició Universal de Londres del 1851, s'havia encetat un viu debat sobre les relacions entre les arts i la indústria, amb les veus crítiques dels reformadors que clamaven contra el mal gust i intentaven trobar sortides a l'historicisme i a l'eclecticisme imperant. L'aportació de l'Aesthetic Mouvement anglès, les teories de John Ruskin i la influència de William Morris i el moviment de les Arts & Crafts varen ser determinants per al moviment de consecució de l'art nou, sota l'ideal integrador de l'art total. També el desig d'acabar amb la separació tradicional entre les denominades “arts majors” (arquitectura, pintura i escultura) i les “arts menors” (joieria, ceràmica, mobiliari, forja, estampats, vitralls...), a més de la necessitat de dissenyar l'entorn, farà que els artistes vulguin embellir el que els envolta. Així, l'emergència d'un art jove, modern i regenerador s'anomenarà a França i a Bèlgica Art Nouveau, a Gran Bretanya i als EUA Modern Style, a Alemanya Jugend, a Itàlia Liberty, a Àustria i a algunes ciutats centreeuropees Secession, a Catalunya Modernisme... El denominador comú del “moviment de moviments” que conforma el després denominat Art Nouveau Internacional és el de crear una línia de bellesa que embolcalli qualsevol tipus de forma, una epidermis decorativa que s'imposa en composicions asimètriques d'influència japonesa i que pren com a font d'inspiració fonamental la naturalesa. La difusió d'aquestes idees es realitzarà sobretot a través de revistes il·lustrades. Un dels primers focus de renovació va ser Brussel·les. Allà, l'arquitecte Victor Horta inicia amb la Casa Tassel el nou estil, amb unes Henry van de Velde, c1900. Door handle with keyhole shield. Nordenfieldske Kunstindustrimuseum, Trondheim Henry van de Velde, ca. 1900. Pany de porta amb escut. Nordenfieldske Kunstindustrimuseum, Trondheim © N or de nf ie ld sk e Ku ns tin du st rim us eu m , T ro nd he im in depth 35 at the Turn of the 20th Century Decorative Arts Teresa-M. Sala Professor of Art History, Universitat de Barcelona T o speak of the decorative arts is to refer to those arts that fuse the idea of beauty and utility, to examine a type of artefacts (a word that literally refers to objects “made”, or facts, with art) that constitute the best expression of the habits and customs of a society. Indeed, these creations of material culture, understood as “objects for living”, were given various labels in the second half of the 19th century, depending on the emphasis laid on one or other aspect of their form or function: minor, decorative, applied, industrial or sumptuary arts. For the history of decorative motifs can be compared with the history of words in language. The draftsman (today we'd refer to the designer) became a sort of composer of ornament, an assembler of images who ends up shaping the decorative style of an age. Thus, the decorative arts end up being one of the best indicators of the cultural, historical and aesthetic values of a sensibility that flowed in evanescent fashion around the short-lived fin-de-siècle, which, in line with the ambivalent spirit of the times (a golden crossroads for some, a laboratory of the end of the world for others), we might call joyous apocalypse. The alternatives to the aesthetics of naturalism-positivism opened the way to a whole series of individual poetic arts, some of which are grouped in the symbolist movement. The role of the poet- artist is fundamental in a society heading for crisis that no longer finds dynamic answers to the myth of technological progress. After the first Universal Exhibition in London in 1851, a lively debate Émile Gallé's The Rhine (1889). Gallé based the design of this inlaid work table, built by Victor Prouvé, on a phrase by Tacitus: “The Rhine separates the Gauls from all of Germania.” Taula El Rin, d'Émile Gallé (1889). En aquest fris de marqueteria executat per Victor Prouvé, Gallé es va inspirar en la frase de Tàcit: “El Rin separa els gals de tota la Germània" © Ra m on M an en t © Cl au de P hi lip po t Seat designed by Antoni Gaudí for the dining room of Casa Batlló, c1906-07. Casa-Museu Gaudí, Sagrada Família Temple Board, Barcelona Cadira del menjador de la Casa Batlló, dissenyada per Antoni Gaudí, ca. 1906-1907. Casa- Museu Gaudí, Junta del Temple Expiatori de la Sagrada Família, Barcelonac o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u Vase by Louis Comfort Tiffany, c1896. Musée des Arts décoratifs, Paris Gerro de Louis Comfort Tiffany, ca. 1896. Musée des Arts décoratifs, París © M us ée d es A rt s dé co ra tif s in depth 37 had arisen on the relation between the arts and industry. The critical voices of the reformers railed against poor taste and searched for ways out of the historicism and eclecticism then dominant. The contribution of the English Aesthetic Movement, John Ruskin's theories, and the influence of William Morris and Arts & Crafts movement were key elements in the movement to achieve a new art, under the umbrella concept of total art. In addition, the desire to end the traditional separation of the “major arts” (architecture, painting and sculpture) and “minor arts” (jewellery, ceramics, furniture, metalwork, prints, stained glass etc), along with the need to design one's surroundings, would lead artists to want to bring beauty to everything around them. Thus, the emergence of a young, modern and regenerating art would be called Art Nouveau in France, the Modern Style in Great Britain and the USA, Jugendstil in Germany, Liberty in Italy, Secession in Austria and various central European cities and Modernisme in Catalonia. The common denominator of this 'movement of movements' that formed what would later be called International Art Nouveau is the creation of a line of beauty that would envelope Siegfried Bing's cabinet-making workshop in Paris, 1899-1900 Taller d'ebenisteria de Siegfried Bing, París, 1899-1900 Entrance to Siegfried Bing's Art Nouveau pavilion at the Paris 1900 Universal Exhibition / Entrada al pavelló Art Nouveau de Siegfried Bing a l'Exposició Universal de París de 1900 © Bi bl io th èq ue d es A rt s dé co ra tif s, Pa ris c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u 38 formes organicistes que s'imposen i s'expandeixen en un tot pensat globalment. Altres arquitectes i decoradors prestigiosos contribuiran al desenvolupament de les arts decoratives a Bèlgica, com Henry van de Velde, Paul Hankar, Gustave Serrurier-Bovy i els germans Wolfers. Émile Gallé serà el teòric i difusor d'un altre dels nuclis més creatius en les indústries d'art: l'École de Nancy. Destaquen els seus dissenys de vidre i l'originalitat dels mobles, que en molts casos sustenten fragments literaris de Verlaine, Hugo o Baudelaire. Allà també excel·liren Louis Majorelle, Eugène Vallin, els germans Daum i Victor Prouvé. En la creació i recreació de naturaleses artificials per als projectes de revestiment o decoració s'aconsegueix la màxima expressivitat dels materials, alhora que s'intenta comunicar dinamisme, joventut, moviment, en un joc d'estilització de formes que arribarà al seu punt àlgid a l'Exposició Universal de París de 1900. L'èxit del pavelló Art Nouveau Bing, amb mobles i decoracions completes de Georges de Feure, Edward Colonna i d'Eugène Gaillard, completades amb les pintures murals de Josep Maria Sert, marquen el moment de culminació de les noves propostes. Els dissenys de vidre de Tiffany i els de Karl Köpping, les joies i vidres de René Lalique i els múltiples dissenys d'Eugène Grasset esdevenen els millors exponents d'originalitat i riquesa decorativa. Hector Guimard esdevé el símbol de l'Art Nouveau, amb les entrades arborescents del metro parisenc i la seva concepció de “les arts de la casa” al Castel Béranger. Una tendència més abstracta és la de la Glasgow School, encapçalada per Charles Rennie Mackintosh, que va crear unes formes més austeres i contingudes, com veiem en la decoració de les sales de te de Miss Cranston. A partir de l'Exposició de Torí de 1902 s'imposarà un tipus de decoració més geomètrica, amb el triomf de les propostes austríaques d'Otto Wagner, Josef Hoffmann, Joseph Maria Olbrich i Koloman Moser. La producció de les Wiener Werkstätte de mobles i objectes d'ús quotidià empra preferentment el motiu ornamental estilitzat de la rosa (flor simbòlica que apareix també a fons en la literatura i la música vieneses de l'època). Significatiu és l'encàrrec que l'arquitecte Hoffmann realitzarà a Brussel·les, el Palau Stoclet, on compta amb la col·laboració de Gustav Klimt per als panells decoratius. A Alemanya, els tallers de Munic, Dresde i Darmstadt intenten crear mobles “moderns i senzills”, que defugen els materials sumptuosos i busquen la simplicitat. Georges de Feure, . Sketch for a loungeroom's seats. Musée des Arts décoratifs, Paris Georges de Feure, ca. 1895-1903. Esbós per als seients d'un saló. Musée des Arts décoratifs, París c1895-1903 Charles Rennie Mackintosh, 1890-1900. Dining Room in The Mackintosh House, Hunterian Art Gallery, University of Glasgow Charles Rennie Mackintosh, 1890-1900. Menjador ubicat a The Mackintosh House, Hunterian Art Gallery, Universitat de Glasgow © H un te ria n Ar t G al le ry , U ni ve rs ity o f G la sg ow © M us ée d es A rt s dé co ra tif s any type of shape, a decorative skin that dominated in asymmetrical compositions with Japanese influences and which took its principle inspiration from nature. These ideas spread above all through illustrated magazines. One of the first focal points of major renewal was Brussels. There the architect Víctor Horta launched the new style with his Tassel House, whose organic forms dominated and expanded in a single conceived whole. Other prestigious architects and decorators, such as Henry Van de Velde, Paul Hankar, Gustave Serrurier-Bovy and the Wolfers brothers contributed to the development of the decorative arts in Belgium. Émile Gallé, who would become the theoretician and disseminator of another of the most creative centres in the art industry, the École de Nancy, also spent time in Belgium. His glass designs and original furniture, which in many cases allude to literary fragments of Verlaine, Hugo or Baudelaire, stand out. Louis Majorelle, Eugène Vallin, the Daum brothers and Victor Prouvé also excelled in Nancy. In the creation and recreation of “artificial natures” for decoration projects, the materials' maximum expressiveness was achieved while aiming to transmit dynamism, youth and movement in a game of stylisation of shapes that reached its high point in the Universal Exhibition of Paris in 1900. The success of Siegfried Bing's Art Nouveau pavilion, with furniture and decorations by Georges de Feure, Eugène Colonna and Eugène Gaillard, complemented by Josep Maria Sert's murals, Gaspar Homar, Oak room in Casa Navàs, Reus / 1905-1906. Gaspar Homar, 1905-1906. Saló de roure de la Casa Navàs, Reus © Ra m on M an en t c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u a fons40 A Catalunya, les arts decoratives i industrials van tenir un període excels a finals de segle, amb tallers especialitzats que van produir per als diferents nuclis en plena efervescència constructiva, per satisfer la demanda dels arquitectes i d'una clientela àvida de novetats. Atents al que venia de l'estranger, però també amb un marcat interès per trobar una via autòctona de “recerca moderna per a la tradició”, aquests tallers oferien dissenys a la moda Art Nouveau amb certes adaptacions “a la catalana” Els projectes originals i singulars d'arquitectes tan diferents com Antoni Gaudí, Lluís Domènech o Josep Puig es van poder realitzar g ràc i e s a un equ ip de col·laboradors eficients que es van adequar a les seves demandes. La manera d'entendre i de situar en el conjunt l'ebenisteria i la fusteria artística, la ceràmica, els vitralls, els paviments, els bibelots o objectes decoratius, els mosaics que poblen els espais (interiors o exteriors, públics o privats) del Modernisme o les joies que s'apliquen al cos de les dones, configuren un variat repertori tant de producció artesana com industrial. Nombrosos van ser els tallers d'artesans i industrials, com els de mobiliari i decoració Casas i Bardés, Homar, Busquets, Ribas, Puigdengolas, Esteva, Roca, el del mosaista Lluís Brú, els dedicats al vitrall com Lluís Rigalt o els Graner, els de bronzes i metal·listeria artística dels Masriera i Campins o Renart, la ceràmica de Jordi Serra o de la fàbrica Pujol i Bausis, els paviments hidràulics Escofet, els guixos d'Alfons Juyol, les escultures aplicades d'Eusebi Arnau, els translúcids de Masriera, que són alguns dels noms que van fer possible l'univers simbòlic del Modernisme. En molts altres nuclis com Budapest, Praga, Riga o Sant Petersburg també van comptar amb un ampli estol d'arquitectes i decoradors que van imaginar el quadre de vida de la burgesia, o sigui, els edificis, el mobiliari i la decoració d'un paisatge “ple de delictes ornamentals”... Joan Busquets, 1899. Pyrograph decorative detail of a chest of drawers at the Catalan town of La Garriga / Joan Busquets, 1899. Detall de decoració amb pirogravat d'un xifonier, La Garriga Royal Copenhagen vase, c1888. Musée des Arts décoratifs, Paris Gerro Royal Copenhagen, ca. 1888. Musée des Arts décoratifs, París © Ra m on M an en t © Musée des Arts décoratifs in depth 41 marked the high point of these new offerings. Tiffany's and Karl Köpping's glass designs, René Lalique's jewels and glasswork and Eugène Grasset's multifarious designs were among the richest and most original. On the other hand, Hector Guimard became the symbol of Art Nouveau with his treelike Paris Metro entrances and in his conception of “household arts” in Castel Béranger. The Glasgow School, headed by Charles Rennie Mackintosh, showed a greater abstract tendency. Mackintosh created more austere and restrained shapes, as we see in the decoration of Miss Cranston's tearooms. Starting with the 1902 Torí Exhibition, a new, more geometric style of decoration would emerge, as demonstrated by the works of the Austrians Otto Wagner, Josef Hoffmann, Joseph Maria Olbrich and Koloman Moser. The production by the Wiener Werkstätte of furniture and objects of everyday use favours the stylised ornamental motif of the rose (a symbol that appears also in Viennese literature and music of the time). The commission carried out in Brussels by the architect Hoffmann, the Stoclet Palace, for which Gustav Klimt provided the decorative panels, is significant. In Germany, the workshops of Munich, Dresden and Darmstadt tried to create modern and simple furniture, shunning the use of sumptuous materials and striving for simplicity. In Catalonia, the decorative and industrial arts enjoyed their peak at the end of the 19th century, with specialised workshops that turned out products for various centres undergoing a building boom, satisfying the needs of architects and customers keen on novelty. With an eye on what was going on abroad, but equally interested in the “modern search for tradition”, these workshops offered Art Nouveau style designs with certain Catalan adaptations. The original and unique projects by architects as varied as Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Muntaner and Josep Puig i Cadafalch were carried out thanks to a team of efficient colleagues who met their needs. The way they understood and inserted within broad projects woodwork, ceramics, stained glass, floors, gewgaws and decorative objects, the mosaics that filled the spaces (inside and out, public and private) of Modernisme or the jewels that adorned women's bodies together constituted the varied repertoire (whether handmade or produced industrially). The craft workshops and factories were numerous: those dedicated to furniture and decoration, like Casas i Bardés, Homar, Busquets, Ribas, Puigdengolas and Roca; the mosaicist Lluís Brú; glass workshops like those of Lluís Rigalt and the Graner family; bronze and metal workers like Masriera i Campins and Renart; Jordi Serra's ceramics workshop and the Pujol i Bausis ceramics factory; the Escofet hydraulic floor manufacturers; Alfons Juyol's plasterworks; the applied sculptures of Eusebi Arnau; the translucent enamel works of Masriera. These are a few of those who rendered possible the symbolic universe of Modernisme. In many other cities, like Budapest, Prague, Riga and St Petersburg, bands of architects and decorators were equally busy imagining the framework of bourgeois life, that is, the buildings, furniture and decoration of a landscape “full of ornamental crimes”... Fledermaus Cabaret of Vienna, designed by artists of the Wiener Werkstätte in 1907. It closed in 1950. Österreichische Nationalbibliotek, Porträtsammlung Bildarchiv Cabaret Fledermaus de Viena, dissenyat pels artistes dels Wiener Werkstätte el 1907. La sala va tancar el 1950. Österreichische Nationalbibliotek, Porträtsammlung Bildarchiv Hector Guimard, Campo Formio Metro station entrance, Paris Hector Guimard, ca. 1906. Entrada de l'estació de metro de Campo Formio, París c1906. © Ö st er re ic hi sc he N at io na lb ib lio te k, P or tr ät sa m m lu ng B ild ar ch iv c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u 42 E L LL IB R E que va traspassar fronteres dins d'Europa i va tenir un enorme impacte a tot el món. Aquest llibre és una compilació de la millor arquitectura que van produir artistes i dissenyadors, amb una selecció de 500 imatges de més d'un centenar de ciutats i institucions membres de la Ruta Europea del Modernisme. el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre La nova edició del llibre catàleg Ruta Europea del Modernisme proposa un viatge fascinant al voltant d'un moviment que va brillar amb força fa un segle i que avui constitueix un patrimoni de valor incalculable. Malgrat el fort caràcter regional de cadascun, els diversos moviments europeus relacionats amb l'Art Nouveau –Jugendstil, Secession, Liberty, Arte Nova, Modernisme o Glasgow Style, entre d'altres– van esdevenir plegats un llenguatge universal INSTITUT DEL PAISATGE URBÀ, AJUNTAMENT DE BARCELONA, BARCELONA 272 pàg., 24 x 33,5 cm, 500 il·lustracions en color. Edició en català, castellà, anglès i francès. Disponible en rústica / 39,5 € Per a més informació: coupdefouet@bcn.cat Reus ha obert al public a començament d'estiu el Gaudí Centre, un nou espai d'interpretació al voltant de l'obra i la personalitat d'Antoni Gaudí, el seu fill il·lustre més universal. Amb l'equipament, Reus ret homenatge a l'arquitecte i vol posicionar- se encara més com una ciutat de turisme cultural. El Gaudí Centre de Reus és un nou espai d'interpretació al voltant de la personalitat i l'obra d'Antoni Gaudí i el Modernisme, que permet als visitants entendre les claus de la seva arquitectura, descobrir la personalitat del geni, i conèixer la seva estreta vinculació amb Reus i amb l'entorn que el va inspirar. 2El centre té 1.200 m i està equipat amb les més modernes infraestructures i l'última tecnologia audiovisual, al servei d'un projecte expositiu que desvetlla aspectes poc coneguts de la vida de Gaudí i alguns dels enigmes de la seva obra. Un projecte expositiu del qual s'ha fet càrrec un equip encapçalat per l'arquitecte japonès Toshiaki Tange, director d'Arata Isozaki y asociados España, i per l'arquitecte i museògraf Joan Sibina, que, entre d'altres, ha estat el responsable del projecte museogràfic de diverses àrees del CosmoCaixa, a Barcelona. Tot plegat per configurar una de les col·leccions més importants de Gaudí que hi ha en el món. L'equipament està distribuït en cinc plantes: en l'àtic hi trobem el restaurant; a la tercera planta, el Gaudí Universal; a la segona, el Gaudí Innovador; a la tercera, Gaudí i Reus, i a la planta baixa, la recepció, l'Oficina de Turisme i la botiga. El recorregut per l'exposició és descendent i cada planta té una capacitat mínima de 60 persones i una màxima de 120, essent la capacitat màxima total de 360 persones. La visita dura entre una i dues hores aproximadament i es realitza mitjançant audioguies en 4 idiomes (català, castellà, anglès i francès). Reus ret homenatge permanent a Antoni Gaudí INICIATIVES Dominique Ruiz Patronat de Turisme i Comerç de Reus www.reus.net/turisme GRACMON (M. Freixa et al.), 2007 / RUTA EUROPEA DEL MODERNISME El recorregut comença a la tercera planta, anomenada Gaudí Universal, amb un audiovisual que resumeix l'esperit de l'equipament i mostra la personalitat polièdrica i la magnitud, única en el món, de Gaudí, així com els trets més curiosos i significatius de la seva trajectòria i obra. Al marge d'aquest audiovisual, la planta acull diferents maquetes per situar el visitant en el món de les sensacions. A la segona planta, que es coneix com a Gaudí Innovador, es reflecteix la creativitat tecnològica que l'arquitecte va desplegar en les seves construccions. La primera planta vincula Gaudí amb la seva ciutat. Esta dedicada a la seva infantesa, als seus companys de classe (alguns d'ells, després col·laboradors inseparables) i al Reus modernista. Amb la inauguració del Gaudí Centre, Reus preveu fer un salt endavant en la seva promoció turística, que fins ara havia estat relacionada amb la variada oferta de comerç urbà i de qualitat, els seus atractius culturals i la Ruta del Modernisme, creada fa 10 anys i per la qual han passat fins ara més de 150.000 persones. © Pa tr on at M un ic ip al d e Tu ris m e i C om er ç de R eu s Corporate image of the new Gaudí Centre in Reus / Imatge corporativa del Gaudí Centre de Reus ENDEAVOURS43 TH E B O O K the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book The new edition of the book and catalogue, European Route, proposes a fascinating journey into the world of a movement that shone bright a century ago and which today constitutes a heritage of incalculable value. In spite of their strongly regional character, each of the various European Art Nouveau movements –Jugendstil, Secession, Liberty, Arte Nova, Modernisme or Glasgow Style, among Art Nouveau others – together formed a universal language that transcended frontiers within Europe and had an enormous impact on the entire world. This book is a compilation of the best architecture produced by artists and designers, with a selection of 500 images from more than 100 cities and institutions that are members of the Art Nouveau European Route. Reus pays lasting homage to Antoni Gaudí Dominique Ruiz Patronat de Turisme i Comerç de Reus At the beginning of this summer, Reus opened the Gaudí Centre, a visitors' information centre dedicated to the life and work of Antoni Gaudí, a world-renowned figure and the city's most illustrious son. With this centre, Reus aims to pay homage to the architect and reinforce its position as a city of cultural tourism. The Reus Gaudí Centre, which also deals with Modernisme in general, allows visitors to comprehend the keys to Gaudí's architecture, discover the personality of the genius and understand his close relationship with Reus and the surrounding area, which inspired him. 2The 1200 m centre boasts the latest equipment and audiovisual technology, employed in the service of an exhibition that reveals little known aspects of Gaudí's life and some mysteries of his work. The team that took on the project was headed by the Japanese architect Toshiaki Tange, head of Arata Isozaki & Associates in Spain, and Joan Sibina, architect and museum designer who, among other things, was in charge of parts of the CosmoCaixa science museum project in Barcelona. All up, this is one of the world's most important displays on Gaudí. The centre spreads over five floors: in the attic we find a restaurant; on the third floor a display entitled Universal Gaudí; on the second, the theme of Gaudí the Innovator; on the first, Gaudí and Reus. The reception, tourist office and shop take up the ground floor. The exhibition is organised from the top of the building down, and each floor www.reus.net/turisme URBAN LANDSCAPE INSTITUTE, BARCELONA TOWN HALL, BARCELONA 272 pp., 24 x 33.5cm, 500 colour illustrations. Published in Catalan, Spanish, English and French. Available in paperback / €39.50 For more information: coupdefouet@bcn.cat GRACMON (M. Freixa et al.), 2007 / ART NOUVEAU EUROPEAN ROUTE to a maximum of 120 people, making the building's total capacity 360. Visits lasts approximately one to two hours with audioguides available in four languages (Catalan, Spanish, English and French). The exhibition starts on the third floor, entitled Universal Gaudí, with an audiovisual display that sums up the spirit of the centre and reveal the many-sided personality and unique greatness of Gaudí, as well as the most curious and important aspects of his career and work. Around this audiovisual display, the floor hosts models to introduce the visitor into the world of sensations. The second floor, which is entitled Gaudí the Innovator, looks at technological creativity the architect deployed in his buildings. The first floor links Gaudí with his city. It is dedicated to his childhood, classmates (some of whom became inseparable colleagues) and Modernista Reus. With the opening of the Gaudí Centre, Reus aims to take a big step forward in its tourist promotion, which until now had been concentrated on its broad and quality city commerce, cultural attractions and the Modernista Route, which was established 10 years ago and has attracted more than 150,000 visitors. © Pa tr on at M un ic ip al d e Tu ris m e i C om er ç de R eu s Promotional image of the new Gaudí Centre in Reus / Imatge promocional del Gaudí Centre de Reus c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u 44 Geneviève van Tichelen Guia conferenciant, Brussel·les www.voiretdirebruxelles.be INICIATIVES La Biennale Art Nouveau 2007 La reobertura de la Galeria d'Art Modern en el complex restaurat de Sant'Anna, al cor del centre històric de la ciutat, ha tornat a centrar l'atenció en el Liberty de Palerm. Inaugurada inicialment el 1910, gràcies a la burgesia comerciant de l'època i als Florios, en la seu del Foyer del Teatre Politeama, és el símbol de la Belle Époque, amb unes esplèndides col·leccions dels segles XIX i XX. Cap a les acaballes del segle XIX, aquesta ciutat viva i culta va obrir-se a les idees més capdavanteres de la cultura europea, i en el procés va modificar radicalment el seu traçat urbà. En aquest clima, es van reunir les col·leccions del museu, que reflectien els gustos i les tensions existents entorn de l'època del gir secessionista de Franz Von Stuck, de la nova visió de la imatgeria femenina de Giovanni Boldini, de les visions líriques del paisatge mediterrani, així com de les tendències modernistes d'artistes com Aleardo Terzi, Ettore De Maria Bergler i Ernesto Basile. Palerm sembla una petita capital de l'estil Liberty Un marc per a dos segles. La Galeria d'Art Modern de Palerm Antonella Purpura Directora de la Galeria d'Art Modern Departament de Cultura, Palerm www.comune.palermo.it en un quadre contemporani de Michele Catti, de la col·lecció del museu, en el qual la imatge tradicional de la ciutat immersa en una atmosfera mediterrània assolellada obre una visió més moderna. L'entorn tardorenc serveix com a marc de l'inici del Viale della Libertà que, amb una ampla calçada de tres carrils i una proliferació de petites vil·les a banda i banda, va esdevenir de seguida un símbol del canvi, el cor bategant de la nova ciutat, la ubicació ideal per a les activitats d'oci i diversió, i l'àrea residencial més desitjada per la burgesia i l'aristocràcia de l'època. Avui, el nou museu (o més ben dit el museu renovat, ja que ha recuperat els seus orígens i les seves col·leccions en una forma moderna) mostra els treballs artístics en un viatge que es desenvolupa entorn dels temes emergents de la cultura i la història dels segles XIX i XX i ho fa a través d'un enfocament modern que pretén estimular i implicar activament la imaginació del visitant. Biennale, s'obren al públic de manera excepcional els edificis que pertanyen al període Art Nouveau. L'accent es posa sobre la diversitat i sobre el caràcter únic de l'accés a cases particulars, que es fa possible gràcies a l'organització d'una acollida i unes visites guiades de qualitat. Aquestes visites dels interiors van acompanyades de múltiples recorreguts guiats –a peu, en cotxe o en bicicleta– per diversos barris de Brussel·les. Per a aquesta edició de 2007 i dins el marc de la commemoració del cinquantè aniversari del Tractat de Roma, la Biennale posarà un èmfasi especial en l'emergència de l'Art Nouveau com a encreuament de múltiples influències europees. Un seguit de conferències i d'animacions faran també que el públic descobreixi l'Art Nouveau a través de l'artesanat d'art (esgrafiats, orfebreria, ferro forjat, vitralls) i d'altres formes artístiques inspirades per l'Art Nouveau (el còmic, l'art tèxtil, la fotografia). La Biennale Art Nouveau és una ocasió important per a la ciutat de Brussel·les, en què l'arquitectura es retroba amb la història d'uns homes que van somiar i inventar l'Art Nouveau. És també el moment del retrobament amb els propietaris, els col·laboradors, els guies... totes les persones que avui transmeten la qualitat d'aquesta arquitectura obrint-ne les portes a un públic cada vegada més nombrós! Així doncs, Voir et Dire Bruxelles proposa la 4a edició de la Biennale Art Nouveau. L'esdeveniment es desenvoluparà al llarg de quatre caps de setmana i en cada un es presentarà un dels barris insígnia de l'Art Nouveau. En ocasió de cada E L LL IB R E família que el va construir, presenta una anàlisi descriptiva des del punt de vista arquitectònic i decoratiu, i conclou amb la descripció del procés de restauració que es va desenvolupar durant anys per descobrir aquesta joia modernista convertida avui en Centre Cultural, mostra de la idea de modernitat que la burgesia local de primers del segle XX va plasmar en la manera de construir i decorar els edificis. el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre L'objectiu principal d'aquest llibre neix de la idea de donar a conèixer el patrimoni arquitectònic i artístic modernista de la ciutat de Novelda, a partir de la descripció detallada d'un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, propietat de l'Ajuntament. Es tracta alhora de posar en valor aquest edifici i de donar a conèixer el Modernisme, encara pràcticament desconegut, del sud de la província d'Alacant. El llibre aborda la història de l'edifici i de la AJUNTAMENT DE NOVELDA I FUNDACIÓN JORGE JUAN, NOVELDA 142 pàg., 30 x 25 cm, il·lustracions en color. Text en castellà. Disponible en tapa dura / 30 € VVAA, 2007 / MODERNISMO EN NOVELDA. EL CENTRO CULTURAL GÓMEZ-TORTOSA Corporate image of the Biennale, 2007 Imatge corporativa de la Biennale 2007 Aleardo Terzi, 1913, Mattino d'estate. Oil on canvas (99 x 90.5cm) Aleardo Terzi, 1913, Mattino d'estate. Oli sobre tela (99 x 90,5 cm) © G al le ria d 'A rt e M od er na d i P al er m o © Po ur V oi r e t di re B ru xe lle s 45ENDEAVOURS The Art Nouveau Biennale is a busy time in Brussels, where architecture meets the story of those who dreamed up and created Art Nouveau. It is also a time to meet the property owners, partners and guides, all those who today communicate to us the quality of this architectural style by opening their doors to an ever growing audience. And so Voir et Dire Bruxelles ('Seeing and Talking Brussels') is staging the fourth Art Nouveau Biennale in the city. The event will stretch over four weekends, on each of which a single city district known for its Art Nouveau treasures will be presented. On the occasion of each Biennale, Art Nouveau buildings usually closed to the public open their doors. The focus is on variety and the unique opportunity to gain access to private houses, made possible by the organisation of quality guided tours inside them. These visits are complemented by other guided tours –on foot, by bus or by bicycle– made available in numerous city districts. This year, and in the context of celebrations for the 50th anniversary of the signing of the Treaty of Rome, the Biennale will focus on the rise of Art Nouveau as a crossroads of various European influences. Lectures and other activities will give people the chance to discover Art Nouveau through artistic crafts (sgraffiti, jewellery, wrought iron and stained glass) and other art forms inspired by Art Nouveau (cartoon strips, textiles and photography). Antonella Purpura Director, Modern Art Gallery Department of Culture, Palermo The reopening of the Modern Art Gallery has again put the spotlight on Liberty in Palermo. First opened in 1910 in the restored Sant'Anna complex in the heart of the city's historic centre, thanks to the business bourgeoisie of the time and the Florios in the headquarters of the Ridotto del Teatro Politeama, it is the symbol of the Belle Epoque, with its splendid 19th and 20th century collections. Towards the end of the 19th century, this busy and cultured city opened itself up to the most advanced ideas of European culture, changing its urban layout radically in the process. In this climate, the museum's collections were formed, reflecting the tastes and tensions around the time of the secessionist turnaround of Franz Von Stuck, Giovanni Boldini's new take on female imagery, and the Two Centuries in the Frame. The Modern Art Gallery of Palermo lyrical vision of the Mediterranean landscape and Art Nouveau tendencies of the likes of Aleardo Terzi, Ettore De Maria Bergler and Ernesto Basile. Palermo seems to be a little capital of the Liberty style in a contemporary painting by Michele Catti, taken from the museum's collection, in which the traditional image of the city immersed in a sunny Mediterranean atmosphere gives way to a more modern vision. The autumnal setting serves as a frame for the beginning of Viale della Libertà (Freedom Boulevard), which, with its broad, tree-lined roadway and proliferation of small villas along its route, quickly became a symbol for change, the pulsing heart of the new city, the ideal location for leisure and entertainment activities and the residential area most sought after by the bourgeoisie and aristocracy of the time. Today, the new museum (or rather the renewed museum, since its origins and www.comune.palermo.it www.voiretdirebruxelles.be The Art Nouveau Biennale 2007 Geneviève van Tichelen Guide lecturer, Brussels TH E B O O K the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book The main aim of this book is to make known the Modernista artistic and architectural heritage of the town of Novelda, concentrating on the detailed description of one of its most emblematic buildings, today owned by the municipality. It is as much about shedding light on this building, as it is a way of promoting the Modernisme in the south of Alicante province, largely unknown until now. The book addresses the history of the building and of the family that had it built, makes a descriptive analysis of it from an architectural and decorative point of view and concludes with an account of the years-long process of restoration undertaken to reveal this Modernista gem. Today a cultural centre, the building is an example of the idea of modernity that the citizens of Novelda in the early 20th century expressed in the way they constructed and decorated their houses. AYUNTAMIENTO DE NOVELDA Y FUNDACIÓN JORGE JUAN, NOVELDA 142pp, 30 x 25 cm, colour illustrations. Text in Spanish. Available in hardback for €30 VVAA, 2007 / MODERNISMO EN NOVELDA. EL CENTRO CULTURAL GÓMEZ-TORTOSA Ernest Delune, 1904. Door at 6 rue du Lac Ernest Delune, 1904. Porta de la Rue du Lac, 6 collections have been brought back to life in a modern fashion) displays its artworks in a journey that develops around the emerging themes of the culture and history of the 19th and 20th centuries and does so using a modern approach that aims to stimulate and actively involve visitors' imagination. Michele Catti, 1906. Ultime foglie, Il viale della Libertà in una giornata di pioggia. Oil on canvas ( 100 x 201 cm) Michele Catti, 1906. Ultime foglie, Il viale della Libertà in una giornata di pioggia. Oli sobre tela (100 x 201 cm) © G al le ria d 'A rt e M od er na d i P al er m o © Po ur V oi r e t di re B ru xe lle s c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u 46 E L LL IB R E El crític d'art Jackie Wullschlager afirma que el catàleg marca una fita en els textos d'història cultural perquè l'exposa “tal i com ha de ser: ... amb imaginació, gran abast i recuperant el paper de la imatge visual en la història de les idees”. Barcelona and Modernity... examina un període de 70 anys (del 1868 al 1939), en què la ciutat es va transformar en un dels centres més dinàmics d'art i arquitectura moderna a Europa. el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre | el llibre María Luisa Aguado Cap del Departament d'Arquitectura i Projectes Urbans Ajuntament de Barcelona www.rutadelmodernisme.com INICIATIVES Agressió al Drac del Park Güell i recuperació Un dels elements més emblemàtics i probablement més coneguts de Barcelona, el Drac de la font de l'escalinata del Park Güell (Antoni Gaudí, 1900- 1914), va patir un acte vandàlic el passat 6 de febrer. La notícia va fer la volta al món en un parell de dies. El Drac és una peça de modestes dimensions, revestida de trencadís de rajola. Els cops rebuts van fer-li perdre un tros del morro i li van esquerdar el llom. Els brètols van ser enxampats in fraganti, per la qual cosa els danys no van ser més importants, i pràcticament tots els bocins de rajola despresos van ser recollits de sota l'aigua. Així es va poder fer una restauració ràpida, en un parell de setmanes, sense haver de cercar ni reproduir cap dels models de rajola que formen la pell del drac. Les característiques de la peça fan que sigui relativament senzilla de mantenir, i petits Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí, és el catàleg de l'exposició homònima que s'ha pogut veure al Cleveland Museum of Art del 15 d'octubre de 2006 al 7 de gener de 2007, i al Metropolitan Museum of Art de Nova York entre el 7 de març i el 3 de juny de 2007 (vegeu coupDefouet núm. 7, pàgs. 46-47). Aquest catàleg ha estat seleccionat pel prestigiós diari econòmic Financial Times com un dels millors llibres d'art del 2006. Barcelona 1900 s'insereix en una de les línies expositives del Museu Van Gogh (MVG) dedicada a les ciutats, com les ja celebrades Glasgow 1900. Art i Disseny (1992-1993), Viena 1900. Retrat i interior (1997), Praga 1900. Poesia i èxtasi (1999-2000), i L'Art Nouveau: La Maison Bing (2004-2005). El projecte està comissariat per Teresa-M. Sala, professora de la Universitat de Barcelona, Edwin Becker i Benno Tempel, del servei d'exposicions del MVG. La mostra Barcelona 1900 gira entorn de la història artísticocultural de la ciutat, posant èmfasi en el contrast entre els ideals, els somnis i les realitats. Principalment es volen ensenyar quins van ser els canvis artístics i culturals entre 1880 i 1909, amb unes 300 obres (pintures, dibuixos, escultures, fotografies, maquetes, arts aplicades i decoratives, i pel·lícules) procedents de diversos Barcelona 1900 coupDefouet Barcelona despreniments o cops que va patint són restaurats de forma sistemàtica amb la contracta de manteniment del parc que té l'Ajuntament. Aquestes intervencions sempre es fan amb restauradors especialistes. El procediment seguit és la reconstrucció, en primer lloc, de la forma, per posteriorment revestir-la amb les rajoles trencades. Quan falten trossos per completar aquest revestiment s'utilitzen rajoles antigues emmagatzemades (provinents d'enderrocs), o mitjançant reproduccions seguint les mateixes tècniques de l'època, per la qual cosa prèviament s'havia fet un inventari dels diferents models que Gaudí va utilitzar per fer el Park Güell. Per tal de ser fidels a la forma original s’usen fotografies, tant d’antigues com de més recents. Malauradament el 1914 no hi havia fotografia a color, la qual cosa fa que per encertar el model original de rajola que cal utilitzar sigui necessari guiar-se pels dibuixos i una anàlisi acurada de les fotografies antigues. museus i col·leccions particulars. La transformació urbana des del pla d'Eixample (1859) fins a l'Exposició Universal (1888) i la construcció d'una determinada imatge de capital industrial, comercial i cultural, inserida en les contradiccions de la ciutat moderna. Així, com diria el poeta Maragall, “la ciutat és un món, el compendi vivent d'un món”. Es presenten els espais urbans d'encontre i de confrontació, tot creant en cada secció una atmosfera pròpia: L'Avenç i el projecte cultural del Modernisme; la Sala Parés i els paisatges de París; el Gran Teatre del Liceu: aparador de la burgesia i el wagnerisme; la gent i el carrer i els refugis de l'art: Cau Ferrat a Sitges, Cercle Artístic de Sant Lluc i els Quatre Gats; les cases singularitzades, amb alguns artefactes de les arquitectures de la vida privada i els emblemes ciutadans com el Palau de la Música Catalana, síntesi de les arts, el Park Güell, projecte de ciutat-jardí de Gaudí i l'Hospital de Sant Pau de Domènech; per finalitzar amb la construcció d'una nova catedral i la Setmana Tràgica: La Sagrada Família i les imatges de la ciutat cremada. Eusebi Arnau's sculpture A Llotja scultura d'Eusebi Arnau A Llotja, e THE CLEVELAND MUSEUM OF ART EN ASSOCIACIÓ AMB YALE UNIVERSITY PRESS I EL SUPORT DE L'INSTITUT RAMON LLULL. 524 pàg., 23 x 31 cm , 600 il·lustracions en color. Text en anglès. Disponible en tapa dura / 67,00 € Per a més informació: www.clevelandart.org VVAA, 2006 / BARCELONA AND MODERNITY: PICASSO, GAUDÍ, MIRÓ, DALÍ The vandals left the Dragon in this state Imatge del Drac després de l'agressió soferta www.vangoghmuseum.nl © G as ul l F ot og ra fia Ca rlo s Ig le si as © IM PU Q V 47 TH E B O O K the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book | the book Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí is the catalogue of the exhibition of the same name that went on show at the Cleveland Museum of Art (from 15 October 2006 to 7 January 2007) and the Metropolitan Museum of Art in New York from 7 March to 3 June 2007 (see coupDefouet No. 7, pp. 46-47). The prestigious finance newspaper, the Financial Times, selected the catalogue as one of the best art books of 2006. Art critic Jackie Wullschlager argues that the catalogue is a milestone in cultural history texts because it presents the subject “as it should ... inventive, far-reaching, and reclaiming for the visual image its role in the history of ideas”. Barcelona and Modernity looks at a span of 70 years (1868-1939), during which the city was transformed into one of the most dynamic centres of art and modern architecture in Europe. ENDEAVOURS Probably one of the most widely known images of Barcelona, the so-called Dragon of the stairway fountain in Park Güell (Antoni Gaudí, 1900-1914), was vandalised on February 6 this year. News of the destruction spread around the world in a matter of hours. The Dragon is a piece of moderate size, covered in trencadís (ceramic shards). The vandals' blows caused the loss of part of the snout and cracked its back. The wrongdoers were caught in the act, preventing more serious damage, and virtually all the ceramic pieces were collected in the water. It was thus possible to restore the figure quickly, in a couple of weeks, without the need to search for or replicate any of the ceramic models that form the Dragon's hide. The nature of the piece is such that maintenance is fairly straightforward. Bits of ceramic occasionally fall off and it is not immune to blows, but such damage is systematically repaired under the City Council's maintenance contract for the park. The process involves reconstruction of the volumes then covered with ceramic shards. If some of the shards are missing, old ones in storage from buildings demolished in the city are used, but often colour cannot be matched with shards in storage and then reproductions are made, using the same techniques of the period. To that end, an inventory was made of the various models Gaudí used in the creation of the park. With the aim of being faithful to the original shapes and models, old and recent photos are studied. Unfortunately, in 1914 colour photography had not yet been invented, so that to get the original ceramic model right, a long process of study of each drawing and photo is required. Barcelona 1900 is part of a thematic series of exhibitions that the Van Gogh Museum (VGM) has staged on cities. Among those already held were Glasgow 1900. Art & Design (1992-93), Vienna 1900. Portrait & Interior (1997), Prague 1900. Poetry & Ecstasy (1999- 2000), and Art Nouveau: Maison Bing (2004- 2005). The project's curators are Teresa-M. Sala, professor at the University of Barcelona, along with Edwin Becker and Benno Tempel of the VGM’s exhibition service. The Barcelona 1900 exhibition centres on that city's artistic and cultural history, with a special emphasis on the contrast between ideals, dreams and realities. Above all, the exhibition aims to highlight artistic and cultural changes between 1880 and 1909, with some 300 works (paintings, sketches, sculptures, photographs, models, applied and decorative art objects and Barcelona 1900 www.rutadelmodernisme.com The Attack on the Park Güell Dragon and its restoration films) taken from a variety of museums and private collections. It also looks at urban transformation, from the 1859 plan for the city's expansion ('Eixample') to the Universal Exposition of 1888, and the creation of a particular image of an industrial, commercial and cultural capital, in the context of the contradictions of the modern city. Thus, as the Catalan poet Joan Maragall would say, “the city is a world, the living compendium of a world”. Urban meeting points and poles of conflict are presented: L'Avenç and the cultural project of Modernisme; the Sala Parés and Paris landscapes; The Gran Teatre del Liceu as showplace for the bourgeoisie and Wagnerism; People and the Street & Art Refuges - Cau Ferrat in Sitges, the Sant Lluc Art Circle and the Quatre Gats tavern. Then come special houses, with various artefacts from the architecture of private live and emblems of the city such as: the Palau de la Música Catalana (a synthesis of the arts); Park Güell (Antoni Gaudí's garden city project) and Domènech i Montaner's Hospital de Sant Pau. To finish off, one contemplates the construction of a new cathedral and the Tragic Week: La Sagrada Família and images of a city in flames. coupDefouet Barcelona Wrought iron flower (1905-1908) that formed part of the original boxes decoration in the Palau de la Música Catalana Flor de ferro forjat (1905-1908) que formava part de la decoració original de les llotges del Palau de la Música Catalana THE CLEVELAND MUSEUM OF ART IN ASSOCIATION WITH YALE UNIVERSITY PRESS AND WITH THE SUPPORT OF THE RAMON LLULL INSTITUTE. 524 pp., 23 x 31cm, 600 colour illustrations. Text in English. Available in hardback / €67,00 For more information: www.clevelandart.org VVAA, 2006 / BARCELONA AND MODERNITY: PICASSO, GAUDÍ, MIRÓ, DALÍ María Luisa Aguado Head of the Department of Architecture and Urban Projects Barcelona City Council The Dragon after restoration El Drac després de la restauració www.vangoghmuseum.nl © Fu nd ac ió O rf eo C at al à Pa la u de la M ús ic a Ca rlo s Ig le si as © IM PU Q V c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u 48 Mariàngels Fondevila Conservadora Departament d'Art Modern. MNAC www.mnac.es INICIATIVES Jujol al Museu Nacional d'Art de Catalunya Encara no s'ha fet cap exposició monogràfica dedicada a aquesta germandat que pot considerar-se com la “tercera manufactura de vidre de l'École de Nancy”. La presentació de “Verriere Art nouveau. L'exemple des Frères Muller” (“Vidrieria Art Nouveau. L'exemple dels germans Muller”), organitzada pel Museu de l'École de Nancy del 6 d'octubre de 2007 al 6 de gener de 2008, és doncs, una bona ocasió per descobrir les seves creacions. Originaris de Mosel·la, els germans Muller, que eren deu, van rebre formació a la vidrieria de Saint-Louis i després, alguns d'ells, a la d'Émile Gallé a Nancy. Cap al 1897, van crear la seva pròpia manufactura a Croismare, prop de Lunéville, on van dedicar-se a produir, sota diferents firmes, fins a la Segona Guerra Mundial. Tot i no ser-ne membres, tenien una relació propera amb l'École de Nancy, i van treure profit de la intensa activitat artística de la vila de principis Els germans Muller Valérie Thomas Conservadora del Musée de l'École de Nancy del segle XX. Les seves creacions vidrieres són properes, pel que fa a les formes, els ornaments i les tècniques, a les d'Émile Gallé, les dels germans Daum i les d'altres vidriers contemporanis (Amédée de Caranza). Les tècniques que van utilitzar durant els anys 1897-1914 eren sofisticades, originals i jugaven amb un ampli ventall de colors i d'efectes d'iridescència. Paral·lelament, el seu repertori decoratiu s'inspira en el de l'École de Nancy, on predominen la fauna i la flora. Entre els seus temes preferits hi trobem la nit, els paisatges nocturns i nombroses varietats florals, que ornen gerros, copes i làmpades. Els germans Muller van saber proposar tècniques de vidrieria de les quals tenien un domini perfecte i concebre peces originals tant pel que fa a l'ornamentació com a les formes. Van participar igual que altres artistes de Nancy en la renovació de l'art vidrier en aquest període de gran agitació artística. La col·laboració de dos dels germans Muller amb la cristalleria de Val Saint- Lambert, a Bèlgica, entre 1905 i 1908, n'és una mostra clara, testimoni de la circulació d'idees i de la difusió de tècniques i conceptes estètics propis de l'Art Nouveau. El MNAC ha incrementat el seu fons amb quatre obres de Josep M. Jujol que han ingressat en concepte de dació. Alguna d'elles va ser exposada al públic per primera vegada a la mostra Jujol dissenyador, celebrada al MNAC el 2002 i que incidia en una de les facetes més inexplorades d'aquest arquitecte que va excel·lir com a dissenyador de mobles, pintor, escultor i cal·lígraf. Les peces corresponen a la millor etapa de Jujol, quan l'artista s'independitza del seu mestre, Antoni Gaudí, amb qui havia col·laborat en bona part de les seves obres més revolucionàries: la Casa Milà, el Park Güell o la catedral de Mallorca. Cal destacar l'especial valor afegit de la procedència d'aquestes obres: havien pertangut a Pere Mañach, que havia estat el primer marxant de Picasso, i han passat directament a mans dels seus descendents fins arribar a aquest nou destí en un bon estat de conservació. A tot això, cal afegir-hi el fet que fins ara l'obra de Jujol era escassament present a la col·lecció del museu i, de fet, a les Muller brothers, Cup Germans Muller. Copa Le Supplice de Jeanne d'Arc Le Supplice de Jeanne d'Arc www.ecole-de-nancy.com Walnut wood chair, designed by Josep Maria Jujol, c1919. Carried out by Comas workshop Cadira de fusta de noguera. Disseny de Josep Maria Jujol, ca. 1919. Realització dels Tallers Comas col·leccions públiques en general, per la qual cosa aquest conjunt permet representar millor l'obra d'un dels artistes més singulars del segle XX en un museu que acull la col·lecció d'arts decoratives modernistes més completa i més rica del país. L'escriptori és tatuat amb taques de colors i purpurina (col·loquialment “jujolina”) i preludia l'estètica psicodèlica de 1970. No passa desapercebuda la silueta de l'església de Vistabella ni tampoc la seva signatura en forma de creu, logotip que trobem en moltes de les seves obres. L'artista prescindeix de les tècniques tradicionals de l'ebenisteria i treballa mitjançant procediments rudimentaris. Arrodoneix el conjunt una tauleta amb forma de núvol, una cadira i un tinter de bronze; obres que evidencien unes cotes d'originalitat notables, al l l indar amb l'avantguarda, i que destil·len aquella espurna de modernitat que impregna l'obra de Jujol. © M us ée d e l'É co le d e N an cy © M us eu N ac io na l d 'A rt d e Ca ta lu ny a 49ENDEAVOURS Valérie Thomas Curator of the Musée de l'École de Nancy Until now, the Muller brothers, who can be considered the third most important glassmakers of the Nancy School, have never been the subject of an exhibition. Verrerie Art Nouveau. L'exemple des Frères Muller (Art Nouveau Glass. The Case of the Muller Brothers), organised by the Musée de l'Ecole de Nancy from 6 October 2007 to 6 January 2008, now provides the chance to get to know their work. The ten Muller brothers, from Moselle, were trained at the St. Louis crystal glassworks. Some of them went on to study at Émile Gallé's glassworks in Nancy. Around 1897, they established their own factory at Croismare, near Lunéville, where they would maintain production, under different names, until WWII. Although not members, they were close to the Nancy School and benefited from that city's busy artistic life at the dawn of the 20th century. Their glass creations resemble, in terms of shape, The Muller Brothers decoration and technique, those of Émile Gallé, the Daum brothers and other contemporary glassmakers such as Amédée de Caranza. The techniques they employed in the years 1897- 1914 were sophisticated and original, and played on the use of a broad range of colours and effects of iridescence. At the same time, their decorative repertory was inspired by the Nancy School, in which flora and fauna motifs were predominant. Among their favourite themes appearing on vases, jugs, cups and lamps were night, nocturnal landscapes and numerous floral designs. The Muller brothers were masters of their techniques and came up with pieces that were as original in ornament as in shape. They, like other artists in Nancy, contributed to the renewal of the art of glass manufacture at this time of great artistic upheaval. A perfect demonstration of this is their collaboration with the Val Saint-Lambert crystal glass factory in Belgium from 1905 to 1908, which also shows to what extent ideas, and the techniques and aesthetics concepts of Art Nouveau, were in circulation at the time. www.ecole-de-nancy.com www.mnac.es Jujol in the Museu Nacional d'Art de Catalunya Mariàngels Fondevila i Guinart Curator, Modern Art Department, MNAC Muller brothers. Baluster Vase Germans Muller. Gerro Balustre Josep Maria Jujol, 1920-1927. Inkwell Josep Maria Jujol, 1920-1927. Tinter The holdings of the MNAC (National Art Museum of Catalonia) have been enriched by the donation of four works by Josep M. Jujol. Some of them first went on public show in the exhibition Jujol dissenyador, held at the MNAC in 2002. That exhibition delved into one of the least known facets of this architect, who excelled as a furniture designer, painter, sculptor and calligrapher. The four items are from Jujol's best period, just as the artist became independent of his master, Antoni Gaudí, with whom he had worked on many of the latter's most revolutionary projects: Casa Milà (La Pedrera), Park Güell and Mallorca's cathedral. It is worth underlining the special worth of where these items came from. They belonged to Pere Mañach, Picasso's first dealer, and his descendents, from whom they have landed in their new home in a good state of preservation. It should be added that, until now, Jujol's work had been poorly represented in the MNAC's collections and in public collections in general. The acquisition of these items will raise the profile of one of the 20th century's most remarkable artists' work in a museum that already houses the country's most complete and richest collection of Modernista decorative arts. The writing desk is tattooed with splashes of colour and purpurin fast dye (colloquially known as “jujolina”) and presaged the psychedelic fashions of the 1970s. Clearly visible is the silhouette of the Vistabella church and his signature in the form of a cross - a logotype found in many of his works. The artist did without traditional woodworking techniques and worked with rudimentary processes. The small, cloud-shaped table at the centre of the set is complemented by a chair and bronze inkwell, pieces of remarkable originality that come close to being avant-garde, and which ooze that touch of modernity characteristic of all Jujol's oeuvre. © M us eu N ac io na l d 'A rt d e Ca ta lu ny a © M us ée d e l'É co le d e N an cy c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u AGENDA50 QUÈ ON QUAN QUI EXPOSICIONS –El bes de l’esfinx: Art Nouveau i Simbolisme a Bèlgica Viena Del 16 d’octubre de 2007 al 6 de gener de 2008 Kunstforum Wien www.ba-ca-kunstforum.at –La col·lecció Alonso: de l’Art Nouveau al moviment Studio Glass Gant Fins al 31 de desembre Design Museum Gent http://design.museum.gent.be/ –Dibuixos de Santiago Rusiñol del gabinet de dibuixos i gravats del MNAC Barcelona Fins a l’abril de 2008 Museu Nacional d’Art de Catalunya www.mnac.es –V Laboratori històric: Patrons del Modernisme Nancy 19 d’octubre Réseau Art Nouveau Network www.artnouveau-net.eu –Barcelona 1900 Amsterdam Del 21 de setembre de 2007 al 20 de gener de 2008 Van Gogh Museum www.vangoghmuseum.nl –La indústria de la seda lionesa al segle XIX Lió Fins al 30 de desembre Musée des Tissus et des Arts Décoratifs de Lyon www.musee-des-tissus.com TROBADES Per a informació actualitzada, coupDefouet recomana el lloc web del Réseau Art Nouveau Network www.artnouveau-net.eu –L’herbari modernista Terrassa Fins al juny de 2009 Centre de Documentació i Museu Tèxtil www.cdmt.es –Les exposicions universals, arquitectures reals i utòpiques Darmstadt Fins al 19 d’agost Institute Mathildenhoehe www.mathildenhoehe.eu –Koloman Moser i la Wiener Werkstätte Viena Fins al 10 de setembre Leopold Museum www.leopoldmuseum.org –Sarah Bernhardt – L’art del bon teatre Amsterdam Del 15 de juny al 16 de setembre Jewish Historical Museum www.jhm.nl París Del 19 de juny al 16 de setembre Musée d’Orsay www.musee-orsay.fr –Henry van de Velde, arquitectura Gant Del 14 de juliol al 30 de setembre Design Museum Gent http://design.museum.gent.be –La Casa Amatller abans de 1910 Barcelona Fins a la tardor de 2007 Casa Amatller www.amatller.org –René Lalique – Joieria excepcional París Fins al 29 de juliol Musée Luxembourg www.museeduluxembourg.fr –La volta al món de la publicitat París Fins al 14 de setembre Musée des Arts décoratifs www.lesartsdecoratifs.fr –Friedrich Wilhelm Kleukens, El disseny gràfic i l'art editorial a les primeries del segle XX –Tiffany i Gallé: Vidre Art Nouveau Budapest Fins el 18 de novembre Iparmüvészeti Múzeum www.imm.hu AGENDA 51 WHAT WHERE WHEN WHO EXHIBITIONS For the latest updates, coupDefouet recommends the Réseau Art Nouveau Network’s website, www.artnouveau-net.eu –The Kiss of the Sphinx: Art Nouveau and Symbolism in Belgium Vienna thFrom October 16 2007 to thJanuary 6 2008 Kunstforum Wien www.ba-ca-kunstforum.at –The Alonso Collection: From Art Nouveau to the Studio Glass Movement Gent stUntil December 31 Design Museum Gent http://design.museum.gent.be/ –Drawings of Santiago Rusiñol from the Drawings and Etchings Dibuixos Bureau of the MNAC Barcelona Until April 2008 Museu Nacional d’Art de Catalunya www.mnac.es –Barcelona 1900 Amsterdam stFrom September 21 2007 to thJanuary 20 2008 Van Gogh Museum www.vangoghmuseum.nl th –Lyons' Silk Industry in the 19 Century Lyons thUntil December 30 Musée des Tissus et des Arts Décoratifs de Lyon www.musee-des-tissus.com MEETINGS –The Modernista Herbarium Terrassa Until June 2009 Centre de Documentació i Museu Tèxtil www.cdmt.es –Historical Lab V: Patrons of Art Nouveau Nancy thOctober 19 Réseau Art Nouveau Network www.artnouveau-net.eu Darmstadt thUntil August 19 Institute Mathildenhoehe www.mathildenhoehe.eu Vienna thUntil September 10 Leopold Museum www.leopoldmuseum.org Amsterdam thFrom June 15 until September th16 Jewish Historical Museum www.jhm.nl –The Universal Exhibitions, Real and Utopian Architectures Paris thFrom June 19 to September th16 Musée d’Orsay www.musee-orsay.fr –Henry van de Velde, Architecture Gent thFrom July 14 to September th30 Design Museum Gent http://design.museum.gent.be/ –Casa Amatller Before 1910 Barcelona Until Autumn 2007 Casa Amatller www.amatller.org –René Lalique – Exceptional Jewellery Paris thUntil July 29 Musée Luxembourg www.museeduluxembourg.fr –Advertising Around the World Paris thUntil September 14 Musées des Arts décoratifs www.lesartsdecoratifs.fr –Graphic Design and the Art of the thBook at the Beginning of the 20 Century –Sarah Bernhardt – The Art of High Drama –Koloman Moser and the Wiener Werkstätte –Tiffany and Gallé: Art Nouveau Glass Budapest thUntil November 18 Iparmüvészeti Múzeum www.imm.hu c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u c o u pd e fo u e t 9 | 2 0 0 7 | w w w .a r tn o u v e a u .e u