22
Butllet’
3
Vil·la Joana, restaurada, ja mostra els combats per 
la paraula i la literatura en perspectiva històrica. 
S’hi va estar Verdaguer, després fou una escola 
emblemàtica, es transformà en casa museu i ara 
inicia una nova etapa, en la Barcelona literària 
reconeguda per la Unesco. Oberta Vil·la Joana, i 
sense deixar la feina al Poblenou (Oliva Artés: 
la metròpoli contemporània) o a Sant Andreu 
(Fabra i Coats: la ciutat industrial), els esforços 
del MUHBA es concentren ara en la conversió de 
la Casa Padellàs com a Casa de la Història, 
portal de la ciutat per a barcelonins i visitants. 
L’aposta del Museu per «expressar la perifèria, 
reteixir el centre i relatar la ciutat» compta amb 
l’estímul del 75è aniversari del museu i de la 
declaració del 2018 com a Any Europeu del 
Patrimoni Cultural. Abans però, el  2017 tenim 
el repte de mostrar, de Barcelona estant, la 
gran divisió d’Europa fa cinc segles arran de la 
Reforma i la Contrareforma, amb els gravats que 
imprimien catòlics i protestants com a primera 
arma moderna de propaganda massiva.
DESEMBRE DE 2016. ANY VIII. NòM. 32 Museu, Barcelona, Europa
Jacques Callot, gravat número 13 (La foguera) de la sèrie Les Grans Misèries de la Guerre, aiguafort, 1633
2 MUHBA Butllet’ 32 | 2016
EL PROGRAMA DEL MUSEU
ELS MUSEUS CAP AL LLEVANT DE BARCELONA
L’extensió dels valors de centralitat 
cultural en favor dels pobles i barris 
de les antigues perifèries és, d’alguna 
manera, un procés d’anada i tornada: 
no és només equipar per superar ve-
lles mancances, és també mostrar al 
conjunt de la ciutadania allò que tenen 
d’excepcional els espais i els col·lectius 
de cada territori urbà. Va guanyant 
terreny una idea de centralitat ciutadana 
en la qual és fonamental l’aposta 
cultural. I dins d’aquesta, el museu de 
la ciutat hi pot tenir un paper molt 
rellevant.
En els temps del creixement urbà sense 
democràcia del franquisme tardà, i de la 
discussió del Pla General Metropolità, la 
reivindicació del dret a la ciutat, i no tan 
sols de millores per al propi barri, fou 
cabdal en l’articulació de la ciutadania i 
en la formació d’un poderós moviment 
veïnal. Sobre aquestes bases va 
prendre forma un model d’actuació 
urbana admirat arreu, que va millorar 
substancialment tant «la ciutat de la 
gent» com «la capital de Catalunya» 
i va mostrar-se al món amb els Jocs 
Olímpics de 1992. Però el model no era 
ben bé un model, sinó la intel·ligència 
per aprofitar una oportunitat històrica 
i, per aquest motiu, quan les condicions 
van començar a canviar, la seva crisi 
es féu cada cop més visible i punyent. 
Érem a la primera dècada del segle XXI. 
Quan en la segona dècada de la centúria 
actual, per camins diversos, s’ha emprès 
decididament la cerca de noves pautes 
d’actuació urbana, entre els actors hi 
ha hagut, des del principi, el museu 
de la ciutat, cada cop més considerat 
com un interlocutor valuós perquè pot 
relligar el món més local i la ciutat en 
el seu conjunt, des de múltiples punts 
de vista. Per part del Museu ja fa temps 
que s’han incorporat aquests paràmetres 
urbans però de vegades fa la impressió 
que, en el debat sobre les polítiques 
culturals i la ciutat, la component 
urbana dels museus en general i del 
museu de la ciutat en particular és 
encara una gran desconeguda. El 
MUHBA ja ha tingut, i pot tenir molt 
més en el futur, un paper d’interlocutor 
en l’encaix urbà entre les lògiques 
dels barris i el conjunt de la ciutat. I 
contribuir així, a més, a reformular 
les pràctiques turístiques, en pro d’un 
turisme sostenible. 
El Museu participa hores d’ara en 
aquest debat des de la programació 
com a espai laboratori de MUHBA 
Oliva Artés, amb la contribució 
d’entitats, professionals i agents urbans 
de tota mena. I és que l’opció mateixa 
d’incorporar Oliva Artés al museu com 
a espai òptim per abordar la metròpoli 
dels segles contemporanis ja fou fruit 
d’aquestes reflexions. A més dels seus 
valors patrimonials, Oliva Artés tenia 
un gran potencial pel seu emplaçament 
a la cruïlla entre Pere IV, eix històric 
del Poblenou, amb el darrer tram 
de la Diagonal, nou eix metropolità, 
i al bell mig de les propostes més 
innovadores en el debat sobre el futur 
de la ciutat –smart o no– relacionades 
amb el teixit econòmic i social i els 
espais patrimonials de la seva rodalia: 
La Escocesa, Ca l’Alier i, sobretot, 
Can Ricart, on el Museu ha de tenir 
cura dels espais del seu antic sistema 
energètic.
Amb una metodologia similar s’ha anat 
avançant, des de ja fa una dècada, en 
l’actuació del MUHBA a Fabra i Coats, 
on el conjunt del recinte edificat, més 
l’arxiu documental de la fàbrica i la 
col·lecció d’objectes aconseguits gràcies 
als Amics de Can Fabra, conformen 
una polaritat patrimonial única per 
mostrar la Barcelona industrial. A 
més hi ha de tot un seguit d’elements 
i espais patrimonials de primera línia: 
el món ferroviari i la Maquinista, 
els habitatges del Bon Pastor i de la 
Casa Bloc, i el rec Comtal i la Casa de 
l’Aigua. S’obre així la possibilitat d’una 
aposta museística de primera magni-
tud i cabdal per entendre Barcelona a 
Fabra i Coats, que no tan sols mostri 
a veïns i a visitants la potència de la 
Barcelona industrial, sinó que tingui 
prou massa crítica per generar sinergies 
i vincles creatius amb el Centre d’Art 
i la Fàbrica de Creació. Aquest és el 
punt del debat en el qual ens trobem, 
al qual esperem poder contribuir des 
del MUHBA tant en els aspectes 
conceptuals com, de manera més 
pràctica, amb els espais patrimonials 
confiats al Museu a la meitat oriental 
de Barcelona. 
Joan Roca i Albert 
MUHBA
F
o
to
g
ra
fi
a
 ©
E
M
U
V
E
, 2
0
16
 
Full informatiu del darrer seminari sobre Paisatges urbans emergents a MUHBA Oliva ArtŽs, que 
es va celebrar el novembre de 2016
Distribuci— dels espais muse’stics dins del terme 
municipal de Barcelona el 2015. Cap a llevant de 
Gl˜ries hi ha els museus del Disseny, Can Framis, 
MUHBA Oliva ArtŽs i de Cincies Naturals. Per la 
banda de Santa Andreu no hi ha per ara museus,  
per˜ es compta, amb un gran potencial de futur i 
amb un conjunt patrimonial excepcional a Fabra i 
Coats, que tŽ el pes espec’fic suficient per poder 
mostrar la ciutat industrial i obrera en la hist˜ria 
de Barcelona i per interactuar amb altres 
projectes i equipaments culturals.
3MUHBA Butllet’ 32 | 2016
El projecte conjunt de la Unió Euro-
pea i Cuba –representada per l’Oficina 
de l’Historiador de la Ciutat de l’Hava-
na– relatiu a la restauració i refuncio-
nalització del palau del Segundo Cabo, 
més enllà del seu propòsit essencial, 
uneix voluntats i exposa sabers amb 
beneficis indubtables. 
El palau, joia de l’arquitectura bar-
roca del segle XVIII cubà, construït 
paral·lelament i davant del palau del 
govern, va ser també casa de correus i 
intendència de l’exèrcit durant l’etapa 
colonial de Cuba. Al llarg del segle 
XX va acollir funcions governatives i 
legislatives, fins que finalment fou la 
seu de l’Institut del Llibre. La seva 
restauració era una tasca imperativa 
dins dels propòsits restauradors de 
l’Oficina de l’Historiador i del país 
sencer, decidit a rescatar el patrimoni 
edificat i dotar-lo de la vocació cultu-
ral que anima el projecte integral del 
centre històric de l’Havana.
Dins d’aquest gran propòsit, Barcelona 
–la ciutat que tant va donar a l’Havana 
amb els seus famosos picapedrers, nave-
gants i comerciants ultramarins durant 
el segle XVIII, els seus industrials, artistes, 
mestres, agricultors i obrers el segle 
XIX i la seva arquitectura modernista el 
segle XX– va estar disposada a contribuir 
també tècnicament i professionalment, 
a través del Museu d’Història de Bar-
celona, en la nova funció edilícia que, 
com a centre d’interpretació sobre les 
relacions d’aquesta ciutat amb Europa, 
es va definir per a l’immoble. 
Amb aquestes possibilitats de 
col·laboració, no es podia deixar de 
banda el desenvolupament coincident 
de les respectives capitals, l’avenç 
paral·lel en el temps, la influència 
recíproca, l’estreta imbricació que 
proclama un esdevenir semblant. Per 
tal d’expressar-ho, la realització d’un 
vídeo va resultar ser una iniciativa 
afortunada, que afegiria un alt valor al 
projecte si aconseguíem atrapar-hi una 
espurna de l’ànima de les urbs. 
Imatges i textos viatjaven d’un costat 
a l’altre de l’Atlàntic; gairebé cada 
dia teníem alguna cosa per dir-nos, 
rectificar o sol·licitar, aclarir i demos-
trar. El desembre de l’any passat, les 
especialistes de Barcelona van viatjar a 
l’Havana. La trobada sense mediació 
informàtica va tenir lloc i la visualit-
zació del primer resultat va traçar 
novament el rumb de la labor. La feina 
incessant, plena de bona voluntat, ens 
havia acostat; aleshores vam poder afe-
gir rostres i ànimes a tants missatges de 
correu electrònic, crítiques i preguntes 
intercanviades. I vam voler més, vam 
saber que era possible assolir més belle-
sa i profunditat per l’evident capacitat 
i sensibilitat dels participants. Resulta 
ineludible assenyalar que la Direcció 
de Justícia Global i Cooperació Inter-
nacional de l’Ajuntament de Barcelona 
formava part d’aquells especialistes, tan 
involucrat en el projecte com la nostra 
Direcció de Cooperació Internacional.
Junts vam inserir poesia i música, 
imatges cada cop més precises, idees 
cada vegada més sintètiques, i el 
paral·lelisme va sorgir màgicament 
d’ambdues històries, per fer-se més 
estret en l’esdevenir de la ciutat. 
Dues integrants de l’equip de 
l’Havana vam viatjar a Barcelona el 
maig d’enguany per fer les últimes 
precisions. Mai no havia treballat tan 
intensament fora de Cuba. La 
presència i la sàvia participació de 
l’equip del MUHBA va ser un al·li-
cient important durant les nostres 
jornades, igual que l’acollida amable 
i eficient del grup d’aquella ciutat i el 
seu ajuntament. 
Les professionals seleccionades per fer 
el multimèdia també van resultar mag-
nífiques i unes companyes amb gran 
sensibilitat; amb elles aquesta darrera 
etapa va fluir harmònicament, i l’aspi-
ració a l’excel·lència ens va fer tornar 
a l’Havana amb nous continguts per 
treballar: informacions, imatges i textos 
que calia afegir o canviar. Es va treballar 
més enllà de les vacances i la distància. 
Estàvem compromeses i absolutament 
enamorades del nostre projecte. 
Sabem que a la perfecció s’hi aspira, 
però no s’assoleix, però també que en 
aquesta recerca sorgeixen les obres més 
depurades. Els qui hi vam participar 
estem convençuts que hi ha qualitat, 
bellesa i veracitat en el resultat final; 
confiem en la seva utilitat cognosciti-
va i en l’estètica encertada del suport 
visual que l’expressa, una conjunció 
que fa possible la comprensió dels con-
tinguts i el gaudi dels espectadors. 
Més enllà dels objectius assolits, puc 
assegurar que ha crescut l’afecte i la 
comprensió, la capacitat d’integració i 
realització, de col·laboració fraternal en 
l’equip executant a banda i banda de 
l’oceà; són valors intangibles, profun-
dament humans, que sempre agrairem 
a aquesta magnífica experiència, a 
Barcelona. 
Raida Mara Suárez Portal
Historiadora. Ofi cina del Historiador de 
la Ciudad de La Habana
1. Amable: digne d’ésser amat (DIEC).
2. Capità de guerra de l’Havana, substitut 
del capità general gràcies a les potestats 
excepcionals atorgades a aquest càrrec 
per la corona des de la segona dècada del 
segle XVIII, que li permetien, en absència 
d’aquest, exercir les seves funcions civils i 
militars a l’illa.
EL PROGRAMA DEL MUSEU
BARCELONA–L’HAVANA. UNA EXPERIÈNCIA AMABLE1
Vista de l'Havana a vol d'ocell. J. Bachmann, 1861 
EL PROGRAMA DEL MUSEU
4 MUHBA Butllet’ 32 | 2016
LA CIUTAT DELS PRODIGIS CIENTÍFICS, 1988-1929
La famosa novel·la d’Eduardo Men-
doza La ciudad de los prodigios (1986) 
atribuïa a Barcelona un notable 
dinamisme científic i tecnològic en 
les quatre dècades que van entre 
les dues exposicions universals de 
1888 i 1929, és a dir, els anys de la 
construcció efectiva de la Barcelona 
moderna. Mentre l’arquitectura, l’art, 
la qüestió social o el creixement de-
mogràfic i urbà d’aquest període han 
estat objecte de nombroses recerques 
històriques, el paper crucial de la 
ciència (ciència, tecnologia i medi-
cina) ens és encara molt desconegut. 
Tenim encara poques evidències de 
com la ciència va modificar la ciutat 
o, de manera dialèctica, de com l’es-
pai urbà va condicionar el desenvolu-
pament de la ciència mateixa.
El nostre llibre Barcelona: An Urban 
History of Science and Modernity, 
1888-1929 (Routledge, 2016) pretén 
precisament recuperar la riquesa i la 
complexitat de la cultura científica 
barcelonina del 1900. Parlem de 
parcs zoològics, de museus d’his-
tòria natural, de noves especialitats 
mèdiques, de pràctiques científiques 
alternatives, de la geografia mèdica de 
marginalitat, de l’electricitat domès-
tica o dels observatoris astronòmics. 
Els parcs d’atraccions, l’electrificació 
de les llars, els carrers i les botigues, la 
instal·lació de les primeres antenes de 
ràdio –la primera emissora del país es 
va crear a Barcelona– o els observato-
ris astronòmics van fer un paper clau 
en el disseny i desenvolupament del 
teixit urbà. 
La ciència estava òbviament al servei 
de les elits urbanes (polítics, arqui-
tectes, enginyers, metges, urbanistes, 
empresaris) en el seu afany de progrés 
i modernització, però també es forjà 
en mans d’actors històrics fins ara 
poc coneguts: usuaris de tecnologies 
elèctriques, radioaficionats, pacients 
dels nous sistemes d’assistència, clíni-
ques i dispensaris, visitants i donants 
d’objectes per als museus, aficionats 
a l’astronomia i a molts altres camps 
del coneixement.
Els diferents grups socials es van 
apropiar del coneixement científic 
de maneres diverses. Per exemple, les 
elits conservadores van promocionar 
una xarxa important de naturalistes 
que no veien contradicció entre la 
religió i una ciència antidarwiniana, 
i que havien de contribuir en gran 
manera al desenvolupament del ca-
talanisme com a projecte cultural i 
polític. Per altra banda, als ateneus 
populars i anarquistes la ciència es va 
convertir en un instrument de resis-
tència i de lluita contra l’hegemonia 
cultural de les elits.
També des de la cultura de les classes 
dominants, es van crear les primeres 
clíniques d’especialitats modernes a 
l’Eixample i parcs públics com el de 
la Ciutadella (amb el Zoo i el Museu 
Martorell de ciències naturals). Però 
les classes populars maldaven per la 
seva pròpia ciència i pels seus propis 
serveis mèdics, per exemple, en petits 
consultoris als barris obrers. Fins i tot 
l’espiritisme, com a forma de religió 
laica que es contraposava al catolicis-
me imperant, oferia teràpies i clíni-
ques alternatives.
D’aquesta manera, el públic, els ciu-
tadans en general, es va convertir en 
protagonista (sovint controvertit) de 
la modernització de la ciutat. Tots 
contribuïren a la Barcelona dels «pro-
digis» científics, a una ciutat amb 
una ciència, tecnologia i medicina 
íntimament lligades al teixit urbà, en 
tensió permanent entre el control i la 
crítica social.
Agustí Nieto-Galan
Centre d’Història de la Ciència,UAB
Oliver Hochadel
Institució Milà i Fontanals, CSIC
F
re
d
e
ri
c
 B
a
lle
ll,
 1
9
0
8
Concurs de globus, 1908
EL PROGRAMA DEL MUSEU
5MUHBA Butllet’ 32 | 2016
LLEGIR LA CIUTAT: HISTÒRIA I EDUCACIÓ
El MUHBA és una institució que té 
una llarga tradició en l’atenció a les 
escoles i la relació amb la comunitat 
educativa del país. L’acció del museu 
en aquest camp va iniciar-se pocs anys 
després de la seva fundació el 1943, 
amb uns tallers de dibuix adreçats 
a escolars, i de llavors ençà ha anat 
creixent i diversificant-se de mica en 
mica. Des de l’inici sempre s’ha tingut 
consciència del paper del museu com 
a eina rellevant d’aprenentatge, cosa 
que es fa avinent quan es recullen les 
activitats per a escolars organitzades 
pel museu en els seus gairebé 75 anys 
d’existència. El projecte educatiu 
actual, molt consolidat i amb una 
notable varietat de propostes, és hereu 
d’aquesta tradició de dècades. L’evo-
lució i la incorporació de noves dinà-
miques i metodologies, la renovació 
de temes i la revisió de materials de su-
port, entre altres, fan que el programa 
sempre estigui en moviment, reforma 
i millora. 
El programa d’activitats escolars 
del MUHBA té per objectiu que 
l’alumnat aprengui a interpretar el 
patrimoni per que pugui construir el 
seu propi coneixement sobre la ciutat 
de Barcelona. No es tracta només, des 
del museu, d’informar de forma més o 
menys organitzada sobre com era 
la vida en el passat, sinó de compren-
dre el present incorporant el passat, 
creant un punt de vista fort, si pot ser 
innovador, sobre els diversos temes 
tractats, i incorporant els avenços 
historiogràfics a mesura que es van 
produint. 
A més, des de fa anys es treballa 
cooperativament amb mestres i 
professors, diluint els límits entre el 
museu i l’escola, cosa que reporta èxits 
considerables en l’apropiació de la 
ciutat per part de l’alumnat a partir de 
la comprensió del seu patrimoni i de 
l’espai urbà.
Diverses consideracions metodolò-
giques i pedagògiques caracteritzen 
el projecte educatiu del MUHBA. 
En primer lloc, totes les èpoques 
històriques són objecte de treball, des 
de la prehistòria al pla de Barcelona 
fins al segle XX, però més que una foto 
fixa de diverses èpoques de la ciutat, el 
museu procura transmetre i treballar 
el concepte de procés històric, 
exemplificat en activitats al voltant de 
les principals transformacions urbanes, 
la immigració o la industrialització, 
per exemple, o tractant un tema de 
manera diacrònica al llarg del temps. 
El patrimoni és en realitat una 
construcció del present en relació al 
passat, i informa tant d’aquest com de 
la societat que l’ha generat.
El MUHBA no té ni imparteix 
la «història oficial». La història és 
interpretació i, com a conseqüència, 
el museu posa molt l’accent a pre-
sentar fonts primàries per a l’estudi 
de la història, convenientment 
seleccionades i explicades, per tal que 
siguin una eina de treball útil per al 
professorat a l’hora de desenvolupar 
les seves explicacions. 
Així mateix, es treballa la dimensió 
metropolitana de Barcelona, amb la 
idea de transcendir el coneixement del 
barri per acostar-se a comprendre la 
ciutat com un ens complex, tant des 
del punt de vista temporal i territorial 
com funcional. 
Treballar amb l’alumnat dins i fora del 
museu, trepitjant i analitzant la ciutat, 
essent capaços d’individualitzar i de 
destriar els diferents pòsits del passat 
que són presents en la ciutat actual i 
que n’han condicionat la forma, 
la constitució i el funcionament, 
és la millor manera de llegir la ciutat, 
d’entendre els elements que la con-
figuren i de comprendre el context i 
la trajectòria que l’han feta possible.
Mònica Blasco
Teresa Macià
MUHBA
M
U
H
B
A
EL MUSEU PER DINS
6 MUHBA Butllet’ 32 | 2016
CASA PADELLÀS, LA CASA DE LA HISTÒRIA 
En el butlletí anterior ja vam comen-
çar a parlar dels projectes per renovar 
tot el conjunt de la plaça del Rei, 
entre els quals hi ha la conversió de la 
Casa Padellàs i l’Edifici Llibreteria en 
la Casa de la Història de Barcelona. 
Una casa de la història concebuda 
com a punt de trobada per a ciuta-
dans i visitants, que articuli el conjunt 
dels relats i espais patrimonials del 
MUHBA estesos per la ciutat. 
No són pocs els museus de ciutat 
europeus que, després d’unes dècades 
en què han multiplicat la seva presèn-
cia urbana amb la incorporació de 
seus pel conjunt de la ciutat, amplien 
i renoven la seva seu central en pro 
d’una més gran cohesió cultural urba-
na, que inclogui l’atenció als nouvin-
guts i els refugiats de manera plena-
ment normalitzada, i apunti, alhora, 
a una reformulació completa de les 
pràctiques turístiques. 
Les propostes d’aquests museus urbans 
de nova generació, ben representats en 
la xarxa creada i liderada pel MUHBA, 
la City History Museums and Research 
Network of Europe, s’han començat 
a debatre també prop de les institu-
cions europees, a partir de la Declara-
ció de Barcelona sobre museus de 
ciutat de 2013. Amb aquesta finalitat, 
i en nom de tots els membres de la 
xarxa, el MUHBA va ser present el mes 
d’octubre passat a la darrera reunió del 
Culture Forum d’Eurocities, celebrada 
a Oulu (Finlàndia), per començar a 
concretar i a donar impuls al reconeixe-
ment de la configuració específica i de 
les funcions i potencialitats d’aquests 
museus de ciutat renovats en el marc 
de l’Any Europeu del Patrimoni 
Cultural, que s’ha de celebrar el 2018. 
No es tracta tan sols de comptar amb 
un camp d’actuació més clar per als 
museus de ciutat, que tenen unes ca-
racterístiques molt diferents d’altres 
tipus de museus, sinó de la possibilitat 
d’avançar en la construcció d’una per-
sonalitat compartible d’Europa. 
Relatar les múltiples trajectòries euro-
pees a partir de les seves ciutats, consi-
derades en xarxa, es perfila també com 
una alternativa tant a la mera addició 
de relats nacionals com al relat mític 
i monolític d’una suposada identitat 
essencial que, a còpia de contrapesar 
conflictes i exaltar valors hipotèticament 
compartits, acaba per convertir-se en 
una visió més ideològica que no pas his-
tòrica del passat i de com considerar-lo 
en el present. Aquest és, precisament, 
el risc que corre la Casa de la Història 
Europea, promoguda des del Parlament 
Europeu, que aviat ha d’obrir les portes 
a Brussel·les. 
Per poder perfilar el projecte de Casa de 
la Història de Barcelona a la Casa Pa-
dellàs i l’Edifici Llibreteria com com a 
cor i motor del MUHBA hi ha prevista 
una exposició seminari al Museu a co-
mençaments de 2017, que esperem que 
sigui el preludi d’una exposició i un de-
bat més amplis sobre tota aquesta nova 
generació de museus de ciutat europeus, 
que avançat l’any s’ha de celebrar con-
juntament a Barcelona, Berlín i una altra 
ciutat encara per decidir, en haver-hi 
múltiples candidatures. 
Aquesta petita exposició hauria de per-
metre també comentar els aspectes més 
materials en la concreció de la Casa de 
la Història com una part diferenciada 
i específica del complex museístic de 
la plaça del Rei. No es parteix de zero, 
hi ha exemples per Europa i també hi 
ha els estudis i treballs efectuats per al 
MUHBA Vil·la Joana. A hores d’ara, 
la previsió és d’una planta baixa com 
a àgora museu, és a dir, un espai obert 
amb múltiples mecanismes per apro-
piar-se de la ciutat, acompanyada de 
dues plantes per abordar les grans 
qüestions de la història de Barcelona 
fins als nostres dies, més una planta 
superior amb el Centre de Recerca i 
Debat, al qual s’afegiria el Centre de 
Documentació.
Joan Roca i Albert
MUHBA
Nova seu central del Museu d'Hlsinki, totalment refeta i inaugurada a la primavera de 2016. La 
planta baixa la formen un conjunt d'espais d'accŽs lliure, l'exposici— de s’ntesi sobre la ciutat Žs 
al primer pis Ðal Museu d'Hlsinki han optat per una perspectiva mŽs d'etnografia hist˜rica que 
d'hist˜ria urbanaÐ i vora seu hi ha l'exposici— infantil: el museu dedica una atenci— espec’fica als 
nens, amb sales d'exposici— on pares i avis troben els referents per parlar amb els mŽs petits del 
passat i el present.
M
a
ija
 A
st
ik
a
in
e
n
, ©
H
e
ls
in
g
in
 K
a
u
p
u
n
g
in
m
u
se
o
EL MUSEU PER DINS
7MUHBA Butllet’ 32 | 2016
L’any 1517 Martí Luter 
plantificà a les portes de 
l’església del castell de 
Wittenberg les 95 tesis 
contra les indulgències 
papals que acabarien per 
desencadenar la Reforma 
protestant. La imminent 
commemoració de l’es-
deveniment serà, ben 
segur, una oportunitat 
per revisar i millorar el 
nostre coneixement sobre 
els orígens i la implan-
tació del protestantisme 
a l’Europa del segle XVI. 
Però també, ben mirat, 
per observar el fenomen 
des de l’altre costat de la 
trinxera confessional, és a 
dir, per conèixer com es va 
veure –i viure– la Reforma 
des de la Contrareforma. 
Ben entès, no es tracta pas 
de remarcar un cop més 
els contrastos entre l’una 
i l’altra, sinó més aviat 
d’analitzar com i de quina 
manera es van construir 
aleshores unes identitats 
o cultures religioses de 
molt llarga durada i que 
encara són prou visibles a 
hores d’ara. De passada, 
i per extrapolació, si es 
vol, també podem interro-
gar-nos sobre quin pot ser 
el lloc de la religió en l’esfera públi-
ca; una discussió que tampoc no s’ha 
acabat mai de tancar en les societats 
secularitzades i democràtiques.
En aquesta perspectiva, Barcelona 
pot ser un punt d’observació tan 
indicat com qualsevol altre, o potser 
una mica més i tot. La capital cata-
lana formava part aleshores dels do-
minis de la Casa d’Àustria i del tot 
just coronat emperador Carles V, el 
qual va combatre de bon comença-
ment Luter i els seus seguidors, tant 
dogmàticament (dieta de Worms, 
1521) com militarment (batalla de 
Mühlberg, 1547). Però Barcelona, 
alhora, es trobava també prou a la 
vora d’algunes ciutats franceses que 
van esdevenir, sobretot a la sego-
na meitat del segle XVI, veritables 
ciutadelles hugonotes o calvinistes 
(com ara Montpeller, Nimes o 
Montalban). Va ser, doncs, el temor 
a un eventual contagi herètic allò que 
va portar tant Felip II com els inqui-
sidors del Principat a impermeabilit-
zar la frontera catalana i a perseguir 
tothora el trànsit pirinenc d’idees 
en qualsevol format: persones (im-
migrants), escrits (llibres) i imatges 
(gravats).
Recentment, alguns autors han 
mostrat un cert escepticisme davant 
l’eficàcia pràctica d’aquesta mena de 
controls. Admetem-ho: no tenim 
encara una resposta prou elabora-
da davant la pregunta de per què 
el protestantisme no va trobar el 
camp adobat al Principat. 
Sigui com sigui, però, a 
la Barcelona moderna, i 
sota la fèrula inquisitorial, 
les llibreries (i fins i tot 
les biblioteques particu-
lars) eren inspeccionades 
periòdicament; els llibres, 
censurats sense compassió; 
i fins i tot alguns llibreters 
(d’origen francès), con-
demnats a galera. També 
s’hi pot afegir els efectes 
induïts per la sola exis-
tència o amenaça de la 
Inquisició: la pedagogia de 
la por, tal com se n’ha dit. 
Tanmateix, la lluita contra 
l’heretgia, a Barcelona i 
arreu, va ser també una 
lluita en el camp cultural, 
més eficient a la llarga. Hi 
va ajudar, per descomptat, 
el solapament entre reli-
giositat i sociabilitat i, en 
conseqüència, dispositius 
com ara la festa cívica i 
religiosa, l’enquadrament 
de la població en confraries 
devocionals i fins i tot l’en-
senyament de les primeres 
lletres. Tot plegat, una for-
ma d’ensenyar a creure en 
tots els sentits del mot: a 
creure en el Déu vertader, 
però també a obeir l’auto-
ritat establerta.
En aquest procés d’aculturació es 
van fer servir mitjans de tota mena. 
El gravat religiós en va ser un dels 
més incisius, tal com es podrà com-
provar en una propera exposició del 
MUHBA, on es podran contemplar 
les «imatges per creure» que els barce-
lonins de l’època moderna van poder 
veure i les que no. 
Xavier Torres
Universitat de Girona
LA REFORMA I LA CONTRAREFORMA VISTES 
DES DE BARCELONA
Michiel Cnobbaert, Triomf de la Veritable EsglŽsia, aiguafort, Anvers, 1673
C
o
l. l
e
c
c
i—
 G
e
lo
n
c
h
 V
ila
d
e
g
u
t
TEMA CENTRAL
8 MUHBA Butllet’ 32 | 2016
Encara avui admirem els frescos de Rafael a les estan-
ces vaticanes que, a inicis del segle XVI, celebraven 
alguns episodis clau de la història de l’Església catòlica 
amb el Papa com a protagonista. Menys conegut és 
que Cranach en capgirà el significat en tretze imatges 
que, a través de l’antítesi com a recurs visual, contras-
taven la corrupció de l’Església amb el retorn del ver-
tader cristianisme, encarnat per Luter, qui li encarregà 
aquest Passional Christi und Antichristi (1521).
Les obres d’art poden vehicular tot tipus de missat-
ges, i aquesta riquesa de significats i de possibilitats 
explica en part la vigilància i el control a què han estat 
freqüentment sotmeses. Ha estat sobretot en perío-
des de conflictes polítics i socials que les imatges han 
transmès idees polèmiques contra l’autoritat, tot i que 
aquesta funció de l’art obertament crítica només es 
troba legitimada socialment en algunes comunitats 
del món contemporani. Tanmateix, al llarg dels segles 
XVI i XVII també s’elaboraren obres amb contingut 
combatiu, que posaren en relleu els defectes dels 
enemics. Algunes condicions externes al món de l’art 
expliquen en part la possibilitat de l’aparició d’aquest 
tipus d’imatges; així, la progressiva politització de la 
població europea en època moderna, que culminà 
amb la Revolució Francesa, en fou un element impor-
tant. Però, sens dubte, la coincidència de l’expansió 
de la impremta i l’esclat de la Reforma luterana esde-
vingué un punt cabdal en l’ús polèmic de l’art. 
Precisament, les noves confessions religioses sorgides 
arran de la Reforma, entre altres coses, van tornar a 
qüestionar i debatre els usos i funcions de les imatges. 
Totes elles criticaren la idolatria d’aquells que confo-
nien la forma amb la idea d’allò sagrat. Tanmateix, 
lluny de les propostes més radicals de Karlstad i altres 
teòlegs reformistes que defensaven la iconoclàstia i la 
destrucció de les imatges religioses, Luter promogué 
sempre el valor pedagògic de l’art, i féu un ús ben 
conscient de l’estampa com a mitjà d’adoctrinament i 
propaganda. 
Des del món catòlic aquesta idea fou refermada 
oficialment en el Concili de Trento (1545-1563) i 
esdevingué motiu de reflexió de tractadistes i teòlegs 
al llarg de les dècades següents. Els llibres religiosos de 
gèneres diversos s’il·lustraren sovint com a suport a la 
narració, a la meditació o a la predicació. La Bíblia, 
el llibre comú a totes les confessions, que s’havia 
editat en múltiples versions i llengües des del primer 
exemplar imprès per Gutenberg el 1455, també es 
va il·lustrar en aquests temps convulsos, atès que la 
imatge ajudava a apropar el contingut de les Sagrades 
Escriptures a una població majoritàriament analfabe-
ta. Es difongueren les doctrines respectives, però amb 
èmfasis diversos. Des de l’àmbit catòlic, s’il·lustraren 
conceptes com l’exaltació eucarística o la funció gua-
ridora dels sants i les relíquies, mentre que les paràbo-
les i els exemples públics de la misericòrdia de Crist 
sovintejaven en l’àmbit protestant.
A més de posar de manifest les propostes doctrinals, 
la imatge també fou emprada per mostrar els defectes 
de l’oponent. La pugna religiosa en púlpits i carrers 
va tenir un paral·lel en el món visual i, a través de 
diversos recursos, els artífexs d’aquestes obres atacaren 
els enemics oferint-ne una imatge negativa. Una de 
les fórmules més efectives per a aquest propòsit fou la 
inversió de la imatge positiva de l’altre, capgirant les 
idees difoses des de la propaganda rival, tal com 
es va fer al Passional esmentat anteriorment, en què la 
identificació del Papa amb l’Anticrist era inequívoca. 
La inversió moral es mostrava amb una inversió for-
mal i l’arsenal reformista feia escarni tant de la imatge 
del Papa i la cúria romana com d’algunes pràctiques 
catòliques abusives, com ara la venda d’indulgències 
per a la salvació de l’ànima. Des d’àmbit catòlic, es 
representà Luter com un xarlatà i es mostrà el triomf 
de l’Església catòlica en pintures, gravats o tapissos en 
què els enemics reformistes apareixien esclafats. En 
algunes ocasions, la mateixa iconografia fou utilitzada 
des d’ambdós bàndols, i tant el Papa com Luter foren 
representats com bèsties de l’Apocalipsi. La vehemèn-
cia i la inventiva d’aquests atacs visuals, sobretot pro-
testants, es difongueren arreu d’Europa i es perpetua-
ren en contextos posteriors, quan van servir de model 
a obres de conflictes diversos.
Cristina Fontcuberta i Famadas
Universitat de Barcelona
IMATGES PER CREURE: LA REFORMA I 
EL COMBAT ENTRE ICONOGRAFIES
Lucas Cranach, Passional Christi und Antichristi, xilografia, 1521 
B
a
y
e
ri
sc
h
e
 S
ta
a
ts
 B
ib
lio
th
e
k
, M
u
n
ic
'
TEMA CENTRAL
9MUHBA Butllet’ 32 | 2016
Els principis i la força de l’humanisme van preparar 
el terreny per al desenvolupament de la impremta, 
la difusió de la qual es va fer d’una forma més ràpida 
que qualsevol altre progrés de la història dels mitjans 
de transmissió d’informació. A Europa, si el 1455 
Gutenberg va concloure la impressió de la Bíblia de 
42 línies, s’estima que el 1470 ja hi havia 12 ciutats 
que comptaven amb impremta 
(les més importants en aquest 
sentit eren Anvers, Lió, Venè-
cia, Basilea, París, Colònia i 
Augsburg). A finals del segle XV 
ja hi havia més de 200 poblaci-
ons amb tallers d’impressió.
La impremta fou un instru-
ment útil de divulgació que va 
permetre que les tesis de Luter 
es difonguessin amb una gran 
celeritat. Milers de petits fu-
llets, opuscles, sermons i obres 
curtes d’edificació espiritual 
van inundar el continent euro-
peu i es van transformar en efi-
caços instruments propagandís-
tics. No en va, el mateix Luter 
escriuria que «la impremta és el 
darrer i el més gran do de Déu, 
ja que gràcies a ella el Senyor 
vol fer conèixer la causa de la 
religió veritable a tot arreu, fins 
a la fi del món i difondre-la en 
totes les llengües».1
Cada episodi de la Reforma es pot relacionar amb 
la difusió d’algun imprès: el de les 95 tesis i el de la 
provisió de Carles V que ordenava la crema de totes 
les obres de Luter, les butlles que condemnaven la 
difusió del pensament luterà, els pasquins difosos 
per tot arreu que identificaven el Papa amb l’Anti-
crist i que condemnaven la missa, els textos que 
decretaven els càstigs per als heretges de l’un o de 
l’altre bàndol, les llistes de llibres prohibits…
Es calcula que, a principis del segle XVI, un llibre 
imprès costava entre una cinquena i una vuitena 
part del preu d’un manuscrit de la mateixa obra. 
Això va contribuir que una gran quantitat d’obres 
arribessin a mans del poble. Sabem, per exemple, 
que d’un dels sermons de Luter se’n van comercialit-
zar 4.000 exemplars en cinc dies i que, en l’espai de 
temps entre el 1519 i el 1534, es van vendre 20.000 
exemplars de les cent edicions del Nou Testament 
que s’havien editat fins llavors.2
De fet, «el setembre del 1522 apareix el Nou Testa-
ment traduït per Luter, de gran influència a la cultu-
ra alemanya. Un any més tard, el 1523, l’Antic Tes-
tament amb traducció del mateix autor. La primera 
Bíblia traduïda per Luter apareix el 1534 i s’assegura 
que se’n van editar, en vida de l’autor, 430 edicions, 
bé de la totalitat o bé de parts; tenint en compte que 
Luter va morir el 1546, donaria una mitjana de 36 
edicions per any o tres per mes».3
La resposta a aquesta escalada 
no es va fer esperar i l’Església 
catòlica va convocar el 1545 
un concili reformador. Fou 
també el moment de les grans 
Bíblies poliglotes.
Als centres impressors de les 
regions fidels al catolicisme es 
va gestar la Reforma catòlica, 
de manera que el sud d’Alema-
nya i els Països Baixos (sobre-
tot Anvers) es van convertir en 
punta de llança de la contra-
ofensiva, traslladant la pugna 
al terreny de l’edició d’obres 
impreses. De fet, el 1546 l’Es-
glésia catòlica va prohibir la 
impressió de llibres religiosos 
anònims, excepte si estaven 
aprovats per l’Església, i va pu-
blicar un índex de llibres pro-
hibits. I, només per citar un 
exemple, el 1558 va aparèixer 
un decret de la infanta Joana, 
en nom del seu germà Felip II, en 
què es prohibia la importació de llibres estrangers, 
amb la idea de protegir els territoris de la casa d’Àus-
tria del contagi d’idees herètiques, i s’ordenava que 
tots els llibres impresos en aquests territoris portessin 
la llicència del Consell de Castella.4
Antoni Gelonch
Director de la col·lecció Gelonch Viladegut
Acadèmic d’Honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts 
de Sant Jordi
1. Josep-Lluís CAROD-ROVIRA, Història del protestantisme als 
Països Catalans, València, Tres i Quatre, S.L., 2016.
2. Svend DAHL, Historia del libro, Madrid, Alianza Editorial, 
1987.
3. José MARTÍNEZ DE SOUSA, Pequeña historia del libro, Barce-
lona, Editorial Labor, 1992.
4. John H. ELLIOT, La España Imperial 1469-1716, Barcelo-
na, Vicens Vives, 1998.
CIRCULACIÓ DELS GRAVATS PER EUROPA, 
LES CIUTATS ESTAMPADORES
Albrecht DŸrer, L'Oraci— a l'Hort, aiguafort, 1515 
C
o
l. l
e
c
c
i—
 G
e
lo
n
c
h
 V
ila
d
e
g
u
t
10 MUHBA Butllet’ 32 | 2016
La gestió dels arxius arqueològics 
Des de l’Arxiu Arqueològic del MUHBA es 
van organitzar aquestes jornades per debatre 
sobre els reptes actuals en la salvaguarda i l’ús 
dels materials procedents de les excavacions 
arqueològiques, en un entorn i equipaments 
adequats per a la seva conservació, perfecta-
ment ordenats i classificats per tal de facilitar-
ne la inspecció i consulta.
Hi van participar representants i responsables 
dels Serveis Territorials del Departament 
de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 
d’arxius arqueològics d’Anglaterra, del Centre 
de Conservation et d’Étude de Lorraine 
(França), de l’Arkeologi Museoa de Bizkaia 
i de l’Arxiu Arqueològic de Lleida. Les pre-
sentacions i debats van ser molt profitosos 
per analitzar i compartir experiències, i també 
per establir pautes de funcionament per tal 
d’avançar en l’eficàcia i eficiència de la gestió 
i difusió dels arxius arqueològics. 
Emili Revilla
MUHBA
Cants de calderes a la Fabra i Coats 
El Màster d’Art Sonor de la Universitat 
de Barcelona, coordinat per José Manuel 
Berenguer, mostrarà el projecte “Cants de 
calderes” dins el marc del Festival Mixtur, que 
se celebrarà entre el 30 de març i el 9 d’abril de 
2017. Compta amb el suport de  la Fàbrica de 
Creació de Fabra i Coats i  el Museu d’Histò-
ria de Barcelona, amb l’ajuda de l’Associació 
d’Amics de Can Fabra. El grup de treball creat 
treballa amb la idea de donar nova vida sonora 
a la sala de calderes. L’objectiu és generar un 
paisatge sonor, a vegades proper del que reg-
nava en el passat, a vegades llunyà i futurista, 
però relacionat amb els sons industrials d’altres 
èpoques, com també d’altres menes de sons 
que no estaran relacionats amb l’espai.  Aquest 
projecte comporta un temps de recerca i el 
tractament fidedigne en la reproducció dels 
sons de la fàbrica, sense deixar de banda la 
creativitat dels autors. Els sons, un element 
essencial en un dia de treball, és un tema poc 
estudiat en la restitució històrica del patrimoni. 
El MUHBA considera que és una oportunitat 
més de transmetre coneixement a través d’un 
format nou que val la pena explorar.
Carmen Cazalla
MUHBA
LA PE‚A DEL MUSEU
L’anomenada Llei de memòria 
històrica (formalment, Llei per la 
qual es reconeixen i amplien drets i 
s’estableixen mesures a favor dels qui 
van patir persecució o violència durant 
la Guerra Civil i la Dictadura) es va 
publicar al BOE el dia dels Innocents 
de l’any 2007. Estableix, entre altres 
coses, que les administracions públi-
ques prendran mesures per a la retirada 
d’escuts, insígnies, plaques i altres 
objectes o mencions commemoratives 
d’exaltació, personal o col·lectiva, de 
la sublevació militar, de la Guerra 
Civil i de la repressió de la dictadura. 
Menciona així mateix l’elaboració d’un 
catàleg de vestigis relatius a la Guerra 
Civil i la Dictadura.
L’element més escampat per tot arreu, 
dels que contenien simbologia fran-
quista, eren les plaques que identifi-
caven les cases construïdes o acollides 
a alguna mena de protecció oficial 
durant la dictadura, ja sigui mitjançant 
l’anomenada Obra Sindical del Hogar, 
l’Instituto Nacional de la Vivienda o, 
finalment, el Ministeri de l’Habitatge, 
creat el 1957.
El símbol franquista que predominava 
majoritàriament en totes aquestes pla-
ques era el del jou i les fletxes, és a dir, 
el símbol de la Falange, el partit únic 
del règim. Una presència que s’estenia 
capil·larment per tota la ciutat i que 
encara que pugui semblar paradoxal 
seguia tenint una presència força signi-
ficativa als carrers de Barcelona trenta 
anys després de la fi de la dictadura. 
L’any 2005 l’Ajuntament de Barcelona 
havia comptabilitzat més de 4.400 pla-
ques d’aquestes. El passat mes d’agost 
de 2016 encara se’n van comptabilitzar 
232 només al districte de Nou Barris. 
A Gràcia, encara n’hi quedaven 166.
L’any 2009, ja publicada la llei de me-
mòria històrica, l’Ajuntament va pren-
dre les primeres mesures per afavorir 
institucionalment la retirada d’aquestes 
plaques, tot i que moltes comunitats 
de propietaris ja les havien fet desapa-
rèixer per iniciativa pròpia. Es tractava 
d’un ajut per cobrir les despeses de 
retirada de les plaques.
Per tal de donar-hi notorietat, la reti-
rada de la «primera placa» es va fer en 
presència de l’alcalde accidental, Carles 
Martí, de la regidora de Les Corts i, és 
clar, de la presidenta de la comunitat 
de propietaris interessada. Va ser el dia 
30 de juliol de 2009. Era la placa que 
es trobava a la façana de la casa situada 
al carrer Numància número 145, al 
districte de Les Corts. La premsa i els 
digitals de l’endemà recullen la notícia 
i en alguns casos la il·lustren amb fo-
tografies. Les notícies també recullen 
les paraules de Carles Martí en el sentit 
que la placa retirada seria dipositada al 
Museu d’Història de Barcelona.
Així va ser. La placa va ingressar al 
Museu i es va donar d’alta tot seguit. 
Respon a un dels diversos models 
d’aquest tipus de plaques. A l’esquer-
ra, el jou i les fletxes amb el logo de 
l’Instituto Nacional de la Vivienda. 
A la dreta, la inscripció «Ministerio 
de la Vivienda. Instituto Nacional de 
la Vivienda. Esta casa está acogida a 
los benefi cios de la Ley de 15 de Julio 
de 1954» (concretament, la llei sobre 
habitatges de renda limitada).
A començaments de l’any 2011, el 
MUHBA incorporà una altra peça 
major de simbologia franquista que 
encara subsistia a l’espai públic de la 
ciutat: l’estàtua de la Victòria, ubicada 
al peu de l’obelisc de la plaça del Cinc 
d’Oros, també retirada de resultes de la 
Llei de memòria històrica.
Josep Bracons i Clapés
MUHBA
MHCB 34578
Placa d’habitatge protegit, amb simbo-
logia franquista
Data: cap a 1970.
Materials i tècnica: alumini pintat.
Dimensions: 19,6 x 30 cm.
Procedència: Bloc d’habitatges del 
carrer Numància, 145.
PLACA D’HABITATGE PROTEGIT, 
AMB SIMBOLOGIA FRANQUISTA
BREUS
M
U
H
B
A
M
U
H
B
A
LABORATORI
11MUHBA Butllet’ 32 | 2016
La relació de les primeres societats agrícoles i ramaderes 
amb el mar ha estat des de sempre present en la recerca, 
tant dels orígens d’aquest important canvi econòmic i 
social de la humanitat com del procés de consolidació i 
desenvolupament històric posterior. Aquest fet és encara 
més evident en el cas del mar Mediterrani i en les expli-
cacions de les societats neolítiques que des del Pròxim 
Orient desenvolupen per primera vegada l’economia de 
producció de subsistència que s’estendrà cap a la resta 
de les terres del Mare Nostrum. 
Un cop superades les reticències a l’existència de nave-
gació entre els darrers caçadors recol·lectors, l’aparició 
de matèries primeres com l’obsidiana grega a algunes de 
les illes hel·lèniques va ser concloent per proposar una 
navegació neolítica ben estructurada. També l’ocupació 
antròpica de les principals illes mediterrànies uns 9000 
anys abans de la nostra era ha evidenciat l’ocupació de 
nous territoris illencs per part de les primeres societats 
pageses. El cas de l’illa de Xipre és paradoxal, ja que en 
els darrers anys s’ha posat en evidència una colonització 
complexa i densa de grups pagesos des del continent 
malgrat la dificultat d’establir-ne l’origen exacte (costes 
meridionals d’Anatòlia o costes del Llevant, a l’actual 
Síria i Líban).
La recerca actual també ha posat en evidència que bona 
part de la difusió cap a l’Occident mediterrani té lloc 
per via marítima, si bé es complementa amb la via con-
tinental que, seguint els grans rius, arriba a l’Europa 
septentrional. Aquests fenòmens sempre estan vinculats 
a la circulació d’espècies domèstiques o la introducció 
de la ceràmica. Són també font d’estudi la circulació 
d’idees i coneixements tècnics associats a la creació de 
noves eines o nous sistemes d’explotar alguns ma-
terials, si bé l’adopció d’aquests nous elements 
es fa probablement seguint una distribució 
temporal arítmica, com proposa el profes-
sor Jean Guilaine. Són també fonts de 
recerca les hipòtesis sobre els sistemes 
de navegació, centrats en el ca-
botatge i l’existència de punts 
geogràfics que exerceixen el 
rol de concentració de pobla-
ment (sud d’Itàlia). I cal re-
cordar que és ben vigent el debat 
sobre si la població es desplaça a 
llarga distància o bé efectua un sistema 
d’ocupació de noves terres a curt abast, 
partint del model d’ona d’avanç establert 
fa anys pel genetista Luigi Luca Cavalli Sforza 
i que ha estat estudiat a la península Ibèrica per 
Jaume Bertranpetit. 
El que sí que és indubtable és que molts dels assenta-
ments dels primers pagesos es troben a prop del mar, i 
aquest és el cas de la ciutat de Barcelona. Els assenta-
ments de la caserna de Sant Pau del Camp, l’enterra-
ment de la plaça Vila de Madrid i les restes trobades a la 
nova estació de la Sagrera donen testimoni dels poblats 
que ocupaven el pla de Barcelona al voltant del 5500 
a.n.e. Aquestes poblacions vivien en cabanes construïdes 
amb materials peribles i consumien les espècies vegetals 
i animals domesticades. La presència de restes malaco-
lògiques, de peixos i de pesos de xarxa ha permès rein-
troduir la importància del mar per aquestes societats. 
És aquesta revisió de les dades la que ha permès obrir el 
debat que ha motivat la celebració del seminari científic 
«Els primers pagesos i el mar», programat el 19 i 20 de 
gener de 2017 al MUHBA. En aquesta trobada científi-
ca s’analitzaran, entre altres, les novetats dels contextos 
de tres ciutats actuals (Barcelona, Cadis i Marsella, totes 
elles amb unes primeres ocupacions humanes d’època 
neolítica) i es posarà en relleu la recerca recent.
Miquel Molist
Anna Gómez
UAB
ELS PRIMERS PAGESOS I EL MAR
Dents de peixos de la fam’lia dels espˆrids, consumits a 
la Barcelona neol’tica (caserna de Sant Pau del Camp)
LABORATORI
12 MUHBA Butllet’ 32 | 2016
A l’extrem nord de Barcelona, a tocar del congost del 
Besòs, es localitzen diverses infraestructures hidràuliques 
que han portat aigua a la ciutat al llarg de la seva història, 
la majoria de les quals es troba en un estat de conserva-
ció acceptable. Es tracta d’un conjunt excepcional i força 
desconegut que permet interpretar bona part de l’evolu-
ció de l’abastament d’aigua de la ciutat i la seva rodalia.
En ordre cronològic cal fer referència, en primer lloc, a 
l’aqüeducte romà de Bàrcino (segle I d.C.), un tram del 
qual es troba soterrat al futur Parc Arqueològic del Rec 
Comtal, a Sant Andreu de Palomar. En segon lloc, trobem 
el rec Comtal, que data com a mínim del segle X. Part 
del seu recorregut medieval amb l’aigua corrent és visible 
al barri de Can Sant Joan de Montcada i al de Vallbona, 
al districte de Nou Barris, mentre que un tram es troba 
soterrat a Sant Andreu en espera de l’execució de les obres 
del Parc Arqueològic. En tercer lloc, cal fer referència a les 
galeries i la boca de la mina de Montcada, inaugurades el 
1785: des d’aquesta data fins a l’actualitat ha estat l’origen 
de les aigües de la séquia Comtal. En quart lloc, l’aqüeduc-
te Baix de Montcada (ABM), amb origen a les mateixes 
mines i inaugurat el 1826, fou el principal subministra-
ment d’aigua de boca a Ciutat Vella i la Barceloneta al llarg 
del segle XIX. 
El cinquè lloc correspon a l’aqüeducte de Dosrius, inici 
del servei de la Societat General d’Aigües de Barcelona 
(SGAB) des del 1873. Procedent del Maresme, traves-
sava la vall del Besòs i ascendia fins a Trinitat Nova per 
arribar finalment a la Central d’Altures, l’actual seu el 
districte d’Horta-Guinardó. En sisè lloc trobem la Casa 
de les Aigües de Montcada, ubicada al barri de Can Sant 
Joan, que fou l’antiga central d’extracció de l’Ajunta-
ment de Barcelona i de 1879 a 1989 va completar l’abas-
tament de l’ABM.
En setè lloc, cal esmentar dos altres aqüeductes, Baix i Alt 
Vallès. Procedien de la conca dreta del Besòs i foren ad-
quirits per la SGAB el 1881 i 1896, respectivament. Un 
tram del primer es pot veure al barranc de Can Cuyàs, a 
Ciutat Meridiana. El vuitè lloc l’ocupa la central d’Agbar 
del Besòs, a tocar de l’A17, finalitzada el 1895 i enca-
ra en servei, i el novè, l’estació elevadora de les aigües 
captades a Montcada de l’Ajuntament de Barcelona, des-
tinada a l’abastament municipal i operativa de 1919 a 
1989. Actualment es troba seccionada per la Meridiana, 
en les anomenades Cases de les Aigües de Trinitat Vella 
i Trinitat Nova. 
La ruta de l’aigua a llevant de la ciutat, incorporada als 
espais MUHBA, actualment permet visitar la boca de la 
mina de Montcada, la Casa de les Aigües de Montcada, 
els trams descoberts del rec Comtal i la Casa de les Aigües 
de Trinitat Vella. Esperem que en un futur immediat 
sigui possible millorar i completar aquesta ruta amb la 
visita a la Casa de les Aigües de Trinitat Nova i la dignifi-
cació del tram del rec Comtal al seu pas per les hortes de 
la Ponderosa, a tocar de l’autovia A17. 
Manel Martín Pascual
Historiador
LA RUTA DE L’AIGUA A LLEVANT DE LA CIUTAT: 
UN RECORREGUT PER LA HISTÒRIA DE BARCELONA
A
rx
iu
 M
. M
a
rtinGaleries de les mines de Montcada
EL MUSEU  EN XARXA
13MUHBA Butllet’ 32 | 2016
Les al·lusions a Babel, siguin en forma de dispersió de 
la humanitat fragmentada en múltiples llengües, com a 
càstig diví per haver gosat construir una torre per arri-
bar a Déu, o siguin en forma de biblioteca infinita que 
contindria tots els llibres en totes les llengües, consti-
tueixen un doble tòpic d’obligada referència quan es 
reflexiona sobre el paper de les traduccions en la li-
teratura universal. No ens enganyem: ningú no sabrà 
mai totes les llengües, ni això garantiria el coneixement 
de totes les literatures. Per això, la figura del traduc-
tor resulta imprescindible; ara bé, com a alguna cosa 
més que algú que permet l’accés a una literatura en una 
llengua que no coneixem.
Cal tenir present que, en els orígens mateixos de la 
idea de literatura universal, la formulació de la idea de 
Weltliteratur per part de Goethe, aquest insistia que tot 
traductor hi ha de ser considerat una figura clau, «per-
què s’esforça com a mitjancer en la relació general intel-
lectual, i fa seva la tasca de promoure l’intercanvi. Hom 
dirà el que voldrà sobre la insuficiència de la traducció, 
però ha estat i segueix sent una de les més importants 
i dignes feines de la universalitat». Cal recordar que 
aquestes paraules les adreçava Goethe a l’escriptor esco-
cès Thomas Carlyle en una carta datada el 20 de juliol 
de 1827; Carlyle, al seu torn, era el traductor i crític 
literari escocès que va presentar als britànics la literatura 
alemanya del seu temps, tant per mitjà de traduccions a 
l’anglès com amb un esforç de reflexió crítica veritable-
ment imponent.
Figures com aquesta permeten pensar en els traductors 
com a intraductors, és a dir, com aquells que, a més de 
traslladar a la llengua pròpia la literatura d’una altra, la 
presenten, la introdueixen al seu propi context, modifi-
cant-lo: «Abandonada a si mateixa, tota literatura exhau-
rirà la seva vitalitat, si no ve a ser renovada per l’interès 
i les contribucions de la literatura estrangera», afegeix 
Goethe en la mateixa carta a Carlyle. Evitar aquest ex-
hauriment seria la tasca gairebé heroica dels traductors, 
per no esmentar altres dificultats de caràcter teòric, no 
pas menors, com són les derivades de la necessitat de 
fer que una traducció sigui fidel a l’obra original, però 
tingui un encaix perfecte en la llengua literària d’arri-
bada. En aquest sentit, la literatura traduïda forma part 
de la literatura pròpia: és allò que en català en diríem 
nostrar, que permet considerar part de la nostra imagi-
nació autors com el mateix Goethe, Gustave Flaubert, 
Franz Kafka, Thomas Mann o Stefan Zweig no només 
per l’existència eminent de les seves obres, sinó perquè 
grans traductors —i grans escriptors que han traduït— 
com Joan Maragall, Carles Riba o Feliu Formosa han 
assumit el compromís de nostrar-les. I aquests noms ens 
permeten subratllar un fet clau: la catalana és una de les 
cultures a la qual, proporcionalment, més es tradueix, i 
això converteix Barcelona, pel seu doble camp editorial 
i literari, en una de les capitals europees de la traducció.
De vegades s’ha volgut veure en la idea de Weltliteratur 
les bases perquè algun dia se superés definitivament la 
dispersió babèlica i s’arribés a una nova unitat de totes 
les cultures en una sola llengua literària. Però com va 
saber advertir Eric Auerbach, això significaria alhora 
un fals acompliment del somni goethià, i, en realitat, 
la seva destrucció: el gran comparatista alemany ente-
nia els ideals de Goethe més aviat com una fecundació 
recíproca de la diversitat. Entesa així la literatura 
universal, queda més clar el paper determinant de la 
traducció en cadascuna, en totes les literatures que 
la formen. I el traductor seria, en aquest sentit, clau. 
Potser per això George Steiner afirmava que la litera-
tura comparada viu en les derrotes de la traducció, és 
a dir, que té com a missió posar en relació els elements 
intraduïbles entre les cultures i, a partir d’aquí, conti-
nuar la tasca del traductor a través de la crítica. Però 
podríem afegir que no és possible ser un bon traductor 
sense ser també un gran crític comparatista: algú que és 
conscient de la pròpia tradició literària fins al punt de 
proposar-li i acostar-li aquells altres autors i obres, d’al-
tres tradicions literàries, que li permetran continuar-se 
de manera infinita, sense abandonar-se.
Antoni Martí Monterde
Director del Màster Barcelona-Europa (UB-MUHBA)
NOSTRAR LA LITERATURA UNIVERSAL
IDEES PER EMPORTAR
14 MUHBA Butllet’ 32 | 2016
PÒSITS
Mercè Renom (editora)
Proveir Barcelona: el municipi i 
l’alimentació de la ciutat 
1329-1930
Una de les necessitats més bàsiques de 
les persones és l’alimentació. Aquesta 
obra mostra com les administracions 
barcelonines han anat resolent aquesta 
qüestió i de quina manera les dinàmi-
ques econòmiques i socials d’aquest 
procés han trobat equilibri en l’acció 
política. El llibre, bastit amb l’apor-
tació de nombrosos autors, dóna a 
conèixer diversos aspectes del proveï-
ment alimentari de la ciutat al llarg de 
més de sis segles, des de la baixa edat 
mitjana fins als anys trenta del segle xx.
TEXTURES
Tess Knighton (editora)
Els sons de Barcelona a l’edat 
moderna
Els estudis que reuneix aquest volum 
fruit d’un seminari del Centre de Re-
cerca i Debat del Museu, volen donar 
veu als diversos enfocaments d’histo-
riadors de la cultura i del llibre, musi-
còlegs i etnomusicòlegs, per comparar 
i contrastar no només les dades his-
tòriques, sinó també les metodologi-
es que es poden aplicar a la història 
dels sons de la ciutat de Barcelona en 
l’època moderna.
LLIBRETS DE SALA
Miquel Molist Montañá i Anna 
Gómez Bach
Primers pagesos BCN. La gran 
innovació fa 7.500 anys
El llibre s’endinsa en les comunitats 
agràries formades al neolític, arran de 
la domesticació de plantes i animals. 
Aquesta gran innovació, sorgida al 
Pròxim Orient, va arribar a Barcelona 
fa uns 7.500 anys. L’obra s’inscriu en 
els estudis sobre proveïment alimentari 
que impulsa el MUHBA. (Edicions en 
català, castellà i anglès.)
Judith Urbano Lorente
La Casa Gralla. El periple d’un 
monument
La Casa Gralla va ser una de les més ad-
mirades de Barcelona per l’ornamenta-
ció escultòrica renaixentista. Aquesta 
publicació en ressegueix la història, des 
de l’enderroc fins a la recuperació d’al-
gunes parts, com també el periple per 
diversos indrets d’un edifici que, des 
del Renaixement fins als nostres dies, 
ha estat un cas singular de representa-
ció social a Barcelona.
GUIES D’HISTÒRIA 
URBANA
Aymara Arreaza i Lorena Bou
Indians/BCN, 1835-1888
Un recorregut per les empremtes que 
els indians van deixar a la nostra ciu-
tat, que van contribuir a la transfor-
mació urbanística de la Barcelona del 
segle XIX i principis del segle XX. 
Les successives guerres d’independèn-
cia de les colònies de l’Imperi espanyol, 
la pèrdua dels privilegis que tenien els 
indians per portar a terme els seus ne-
gocis i la possibilitat de multiplicar el 
capital acumulat si s’establien a Bar-
celona van ser al-
guns dels estímuls 
per emprendre el 
retorn des de les 
possessions d’ultra-
mar. Amb l’arriba-
da dels indians, la 
capital catalana 
es va transformar 
en capital del re-
torn d’Amèrica, 
la qual cosa va re-
forçar el seu po-
tencial econòmic 
i mercantil, així 
com el seu des-
envolupament 
urbà. 
IDEES PER EMPORTAR
15MUHBA Butllet’ 32 | 2016
QUARHIS
Diversos autors
Quarhis. Quaderns d’arqueologia i 
història de la ciutat de Barcelona, 12
El dotzè lliurament de Quarhis dedi-
ca la part monogràfica a les tècniques 
constructives a la Tarraconense durant 
l’antiguitat tardana, elaborada a partir 
del seminari organitzat per l’Institut 
Català d’Arqueologia Clàssica el no-
vembre de 2015. 
El número també incorpora treballs 
sobre el perfil i l’ocupació del delta del 
Llobregat de l’època ibèrica a la tar-
doantiga, la via de sortida de Barcino
a partir de les excavacions de la plaça 
del Pedró, la producció ceràmica a la 
Barcelona del segle XIII i els cellers o 
fresqueres d’època moderna excavats 
al subsòl. Entre les novetats de la sec-
ció Noticiari, es fa un repàs als estudis 
que han conduït a la reobertura de la 
part del subsòl de la plaça del Rei, que 
se centra a mostrar Barcelona a l’anti-
guitat tardana, i la nota sobre el pro-
jecte Prehistòria al pla de Barcelona.
La llibreria La Central del Museu d’Història de Barcelona proposa establir un 
diàleg enriquidor amb els continguts del museu, amb un ampli repertori de 
llibres i objectes.
La Central del MUHBA
Baixada de la llibreteria, 7 08002 Barcelona / 932 690 804
Horaris: de dimarts a diumenge, de 10 a 20.30 hores
Dilluns tancat.
LA CENTRAL DEL MUHBA
AMICS I AMIGUES DEL MUHBA
Sortida
D’ibers i de romans. Els museus de Premià 
Passarem el matí visitant el museu i el poblat ibèric de 
la Cadira del Bisbe de Premià de Dalt, un assentament 
fundat pels laietans cap al final del segle V a.C. i aban-
donat cap al segle I a.C. A la tarda anirem al Museu 
Romà de Premià de Mar, un jaciment arqueològic amb 
un edifici de planta octogonal excepcional que mostra 
diverses fases d’ocupació, des de mitjan segle I a.C. fins 
al segle IV, on destaquen una zona de banys, diverses 
instal·lacions industrials i una metròpolis.
Dissabte, 26 de novembre, a les 10 h. Ronda Universitat, 11
Visita comentada
La fàbrica Casaramona
La fàbrica Casaramona és un edifici emblemàtic aixecat 
entre el 1909 i el 1912 per Josep Puig i Cadafalch per 
a l’industrial cotoner Casimir Casaramona i Puigcercós. 
Casaramona havia vist desaparèixer la seva antiga fàbrica 
a causa d’un incendi i l’arquitecte va idear un complex 
fabril d’una sola planta per facilitar el trasllat de merca-
deries mitjançant un sistema de carrers interns que al-
hora també feien de tallafocs. De la construcció només 
sobresortiren dues torres, dipòsits d’aigua que constituï-
en un sistema de protecció contra incendis. Sense xeme-
neies, funcionava amb energia elèctrica.
Dissabte, 14 de gener, a les 16.45 h. CaixaFòrum, avinguda 
Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8
Feu-vos AMICS I AMIGUES del MUHBA. Més informació al 
932 562 122 o a amicsmuhba@bcn.cat
DESTACATS DE L’AGENDA DE NOVEMBRE DE 2016 A GENER DE 2017
Consell de Redacció: Àngels Bertran, Mònica Blasco, Josep Bracons, Carme Cazalla, Carme Garcia Soler, Núria Miró i Alaix 
Disseny gràfi c: Miguel Sal Edició: L’Avenç Direcció: Joan Roca Coordinació: Jaume Capsada Secretari tècnic: Jaime Irigoyen
Dipòsit Legal: B. 47.520-76
ISSN: 2013-8245
Butllet’ 32
bcn.cat/
museuhistoria
facebook.com/barcelonacultura
twitter.com/bcncultura
S
U
P
LE
M
E
N
T 
G
R
AT
U
ÏT
 D
E
 L
A
 R
E
VI
S
TA
 L
’A
VE
N
Ç
 N
Ú
M
. 
4
2
9