Materials de debat per a l’elaboració de les normes de participació ciutadana Regidoria de Participació i Districtes Juny 2016 0 ÍNDEX 1. Consideracions prèvies: marc conceptual 2. Òrgans de participació 3. Processos participatius 4. Democràcia directa 5. Enfortiment associatiu i gestió cívica 1 Introducció al document Aquest document vol ser un material de debat per al procés de l’elaboració de la normativa de participació ciutadana de la ciutat de Barcelona. S’ha elaborat amb la voluntat de recollir els plantejaments i debats ja generats prèviament per part d’entitats, col·lectius, ciutadans i ciutadanes i els propis grups municipals, amb la voluntat de posar per escrit algunes bases i propostes ja realitzades i que aquest govern recull i reconeix. Tot i així, entenem que aquest és un punt de partida i que el debat i futura normativa pot anar més enllà del què aquí es planteja, doncs segurament hi ha qüestions que l’articulat actual no contempla però que actualment ja formen part del debat públic i ciutadà. El procés que aquí es planteja i que ens agradaria, per tant, seria un procés obert, amb capacitat d’innovar i de pensar en noves formes i mecanismes que permetin una major i millor democràcia i que respongui a les necessitats i demandes de la ciutadania del segle XXI. 2 Consideracions prèvies. Marc conceptual Aquest document planteja algunes idees per definir una política municipal que tingui com a objecte la pròpia democràcia i, consegüentment, la millora de la participació ciutadana en la presa de decisions que afecten la col·lectivitat. Cal dir, d’entrada, que el promotor d’aquesta política (i per tant de la redacció del document) és un actor institucional: l’Ajuntament de Barcelona. No es tracta per tant de la mirada des de l’acció social o política de persones, col·lectius, organitzacions, etc., sinó de la perspectiva institucional que té l’obligació, per definició i compromís democràtic, d’adreçar-se al conjunt de la població. La democràcia del s.XXI La crisi econòmica ha anat acompanyada d’una forta crisi política que ha posat en qüestió el sistema democràtic actual. Això s’ha vist reflectit en una falta de confiança cap a les institucions i els seus representants polítics, que s’ha vist agreujada per una lenta però constant retirada de l’Estat en matèria de drets socials. Ens trobem, doncs, en una crisi que no és només econòmica, sinó també social i política, i que ha fet emergir una clara demanda ciutadana de democràcia, que s’ha traduït en una major exigència d’informació i transparència, una demanda de més i millor sobirania en la capacitat de definir els models de vida, territoris i infraestructures, i en la gestió d’alguns serveis, recursos i béns comuns. Aquest govern parteix de la convicció que són possibles altres formes de governar, que posin en el centre la ciutadania i en una lògica de control i col·laboració entre tècnics/es, polítics i polítiques i ciutadania. El repte que tenim avui és desenvolupar i crear canals i mecanismes que facin possible una administració col·lectiva i més democràtica d’allò públic i comú. Política o servei? Tanmateix hauríem d’aclarir primer si la millora de la democràcia respon a una política o a un servei. Si és un servei, quina és la política de la que neix? Si és una política, en què consisteix? Entenem per política com l’art d’exercir el poder públic, de governar o d’ocupar-se dels afers públics (comuns, col·lectius) en general. En els règims democràtics és l’activitat de la ciutadania quan intervé en els afers públics, amb el seu vot, la seva opinió o les seves accions. El punt de partida de la política és la 3 necessitat d’actuar davant el conflicte social. Vivim en societats on han de conviure els interessos diferents de les persones, per això la política és una manera d’intervenir i de gestionar en el conflicte. La política intervé quan determinades situacions o determinats aspectes de la vida en comú requereixen d’estructures i processos per obtenir un resultat. D’aquesta política han de derivar els serveis. Per exemple, si volem que les decisions de transcendència política no pertoquin únicament a les persones escollides a les eleccions, sinó que, en algunes ocasions, les prengui directament la ciutadania, aleshores haurem de crear un servei d’organització de referèndums que ho permeti. Sense política no hi ha servei i amb política i sense recursos no es poden promoure serveis i complir la finalitat prevista per la política. Per això, creiem que cal definir una política que tingui com a objecte la millora del sistema democràtic, l’essència del qual, és la sobirania popular, fonamentada en la confiança en la capacitat de les persones per ser subjectes actius en la concreció de les actuacions que afecten a la comunitat. Per això li diem democràcia activa i l’entenem com el sistema polític fonamentat en la sobirania popular que no es redueix a l’elecció de representants sinó que facilita la iniciativa ciutadana (ciutadania activa), ofereix canals per a la col·laboració i coresponsabilitat en determinades matèries, permet el control ciutadà de l’acció política i promou la presa de decisions per part de la ciutadania. Cap a una democràcia activa Considerem que sí és necessària una política de participació i que el marc conceptual de la mateixa és el d’una democràcia activa, que pretén harmonitzar en una arquitectura institucional útil i eficaç, mitjans de participació, coresponsabilitat i control ciutadà amb una gestió eficient dels recursos públics. Des d'aquesta perspectiva, s’actua en dos àmbits: construint aquesta arquitectura i facilitant la iniciativa ciutadana. En el primer àmbit s’estructuren els canals, espais i processos de debat i implicació ciutadana, així com la col·laboració i la coresponsabilitat en l’acció municipal. En el segon àmbit s'afavoreix, la iniciativa ciutadana perquè, directament, sense esperar a ser cridada per l’ajuntament, pugui exercir d'accelerador de l'agenda política, proposant iniciatives o de fre de determinades actuacions mitjançant mecanismes eficaços de control, i fins i tot decidir directament (referèndum vinculant). Des d’aquí es promou també el millor funcionament democràtic de les organitzacions socials. Es tracta d'articular un marc institucional que permeti millorar la qualitat de la democràcia aprofundint en les seves evidents virtuts i conjurant els seus riscos, també evidents. De la mateixa manera que la POLÍTICA amb majúscules desenvolupa polítiques concretes per fer front a les necessitats col·lectives: educació, salut, transports, infraestructures, economia, etc., es necessita una política municipal, l'objecte de la qual sigui el millor funcionament del sistema democràtic. 4 Podríem resumir aquesta política en la necessitat d'habilitar mitjans que permetin exercir un seguiment i un control més efectiu sobre l'acció dels representants i afavorir la implicació ciutadana en l'elaboració de les actuacions públiques: proposant, debatent, controlant la seva execució, exigint responsabilitats per incompliments i, en ocasions, decidint directament. Cap a una acció públic comuna Aquest govern municipal aposta per la construcció de polítiques públiques de manera més col.laborativa, fomentant una major sinèrgia i cooperació entre les pràctiques pròpies de l’administració i les sorgides de la societat civil. En aquest context, la col·laboració públic comuna s’ha d’entendre com una visió transversal en tots els àmbits de la participació. La societat actual ens exigeix, no un marc participatiu on opinar sobre la política municipal, sinó un marc conceptualment diferent, un nou paradigma que possibiliti un diàleg on sigui possible la construcció conjunta de les polítiques i els serveis que la comunitat necessita. Per això serà necessari teixir ponts de diàleg constants dins-fora l’Ajuntament, propiciant i facilitant espais de col·laboració, afavorint així models de gestió, disseny, seguiment i avaluació de les polítiques públiques que reforcin el teixit associatiu i les pràctiques comunitàries del propi territori i, perquè no, posant a disposició de la ciutadania espais i eines per a crear i gestionar noves formes de serveis públics. Aquest punt de vista porta implícit un canvi de rol en el paper dels poders públics. S’assumeix que les administracions públiques deixin de ser les úniques que tinguin la capacitat per a resoldre les qüestions de la societat i passen a formar part d’una xarxa amb capacitat d’intervenció en el disseny, el desenvolupament, la gestió, el seguiment i l’avaluació. Aquests objectius no eximeixen ni redueixen la responsabilitat pública en la gestió de béns, serveis i accés a drets i llibertats, ans al contrari, remet al principi de coresponsabilitat entre els diversos actors implicats. Per tant, es tracta de posar l’accent en la lògica de compartir i cooperar on la concepció de la dimensió pública sobrepassa l’esfera institucional. Davant d’això, es plantegen dues maneres complementàries d’actuació, la promotora i la facilitadora, sense que en cap cas això eximeixi a les institucions de la seva responsabilitat pública com a proveïdora de drets i serveis públics. En l’estratègia promotora té molta més rellevància la iniciativa institucional: allò que l’ajuntament vol construir directament, i que compromet de manera més directa els dispositius de les polítiques i els serveis públics. 5 En l’estratègia facilitadora guanya força i protagonisme la iniciativa ciutadana. La institució hi és amb els seus recursos, però respectant la capacitat i l’enfortiment autònom de la societat. Facilitar però, no és fàcil, i menys encara des de les institucions. Així doncs cal assumir que queda encara un llarg camí d’aprenentatge i definició dels mecanismes concrets institucionals per a fer possible aquesta facilitació. Aquesta nova visió conceptual ha d’estar present en tots els òrgans, processos i mecanismes de participació de l’Ajuntament i, també ha d’estar implícit en el reconeixement de les formes d’organització i de treball de la societat civil, realitzant una escolta activa de les seves opinions i propostes, establint debats i formes de col.laboració reals i donant-los suport respectant sempre la seva autonomia. Cap a una participació inclusiva i diversa El conjunt de ciutadans i ciutadanes abasta la totalitat de persones que viuen i treballen en un territori. Hi ha, però, un conjunt d’homes i dones que, avui, no formen part del poble com són aquelles que no tenen la nacionalitat espanyola i tenen limitats els seus drets polítics. Caldria revisar també quina edat es considera la mínima per exercir aquests drets, doncs per una banda es considera els 18 anys l’edat mínima per exercir el dret de vot, però per l’altra algunes normes contemplen i permeten l’acció política a partir dels 16 anys, com per exemple donar suport a una iniciativa popular o a la petició d’una consulta. La ciutadania està composada per una gran varietat de realitats, necessitats, experiències, etc., i aquesta pluralitat conforma una gran diversitat, amb interessos diferents i, sovint, contradictoris. En el moment de definir una normativa per al dret a la participació i a la democràcia activa s’ha de tenir en compte que es dirigeix a un conjunt heterogeni de persones, la majoria de les quals no estan organitzades en estructures associatives, sindicals o polítiques, ans al contrari, ja que la desestructuració i la desigualtat socials són notes definitòries també d’aquesta societat. Les diferents realitats associatives i de capacitat de mobilització dels barris; les pròpies desigualtats materials entre col·lectius i persones; així com la diversitat de realitats, necessitats i interessos, planteja la necessitat de reconèixer la multiplicitat de pràctiques participatives que tenen expressió al territori, i habilitar mecanismes i espais de participació que incorporin aquesta diversitat i permetin exercir el dret a la participació en igualtat d’oportunitats. A més, cal tenir en compte que el context actual de vides precàries introdueix més dificultat en tenir temps per una participació continuada en el temps. La participació en molts casos és inconstant, i això por repercutir en la capacitat i qualitat de la implicació en un procés. 6 La democràcia és també un aprenentatge i per això és important que infants i joves tinguin espais d’aprenentatge de les pràctiques participatives i es reconeguin com a agents actius de les decisions polítiques de la ciutat. Cal enfortir l'educació en valors i en la pràctica de la participació a través de les escoles i l’educació en el lleure, i el foment d’experiències concretes que facilitin aprenentatges per a la participació per a una societat activa i crítica. La tecnologia com a eina per a l’aprofundiment democràtic Cal incorporar la tecnologia com a mecanisme per a l’aprofundiment democràtic que acompanya i possibilita la participació, que amplii el seu abast i obri nous canals, possbilitant així mecanimes de democràcia directe. La tecnologia ha d’acompanyar els òrgans de participació, espais, processos, canals d‘informació, transparència, retorn i comunicació. És per tan un mecanisme d’aprofundiment democràtic en la qual intervenen dispositius digitals que permeten col·laborar, visualitzar, documentar, certificar, quantificar, decidir, discutir, deliberar, fiscalitzar o contribuir a un procés de participació. Ja no pot entendre’s una participació àmplia, diversa i de qualitat sense l’ús de les noves teconologies i la vessant de la participació digital. Els mecanismes, plataformes o espais tecnològics que l'Ajuntament posi a disposició dels processos de participació haurein d’estar fets amb software lliure i auditable; garantir la soberania (no dependencia tecnològica) de les infraestructures digitals que s'utilitzin; la privacitat de la ciutadania; la transparència; la interoperabilitat i l'accessibilitat de les infraestructures digitals amb estàndards oberts, així com facilitar l'accés, l'alfabetització i la formació davant de les tecnologies i infraestructures digitals de participació. Els òrgans de participació Els òrgans de participació haurien de ser espais de trobada entre la ciutadania i l’ajuntament per articular un debat regular sobre les actuacions públiques. La presència en aquest tipus d’òrgans no es fa amb criteris de “representació” sinó de “representativitat” dels projectes socials impulsats per les organitzacions socials i de presència de ciutadania que té interès en promoure debats i iniciatives concretes. Aquests òrgans haurien de ser espais de participació, de cooperació públic ciutadana i d’acció conjunta entre institucions i organitzacions i professionals. Cal potenciar aquests espais com a òrgans de col·laboració en el disseny, el seguiment i l’avaluació de les polítiques municipals. Haurien de ser també espais de rendició de comptes del seu àmbit, podent tenir accés a la informació de l’acció de 7 govern, al pressupost i al grau de compliment de les accions previstes. Es fa necessari apostar per uns Consells que, més enllà que siguin espais relacionals i informatius, siguin espais de corresponsabilitat, amb autonomia i capacitat d’acció i amb el protagonisme de la ciutadania. A. Consells sectorials Les principals funcions del consells sectorials serien l’acompanyament en el disseny, l’execució i l’avaluació de l’acció municipal; l’anàlisi de les necessitats de la ciutadania en el seu àmbit i del funcionament dels serveis propis; el seguiment i la rendició de comptes; la proposta de línies d’anàlisis i estudis; l’elaboració de dictàmens; el foment de la participació; l’anàlisi i control dels pressupostos del sector, entre d’altres. Caldria orientar als Consells per a què tinguin una major acció des de l’autonomia i la proposició d’actuacions, fomentant també canals de comunicació i difusió propis. L’Ajuntament hauria de posar al seu abast les eines necessàries per al seu funcionament i el desenvolupament de les actuacions, posant a disposició personal tècnic i amb la possibilitat de dotar-los d’un pressupost propi per a la gestió de cada òrgan. Caldria també fer una mirada de tots els consells actuals i analitzar la possible duplicitat d’alguns espais per tendir cap a la racionalització d’aquests i la simplificació normativa perquè s’adaptin amb flexibilitat a les necessitats canviants de la ciutat. Es fa necessari potenciar i fomentara els grups de treball per abarcar temes concrets que el propi consell vegi necessari. Es potenciaria també la interrelació entre els consells, fomentant grups de treball mixtos i jornades conjuntes per abarcar temàtiques transversals que requereixin de la multiplicitat de mirades i coneixements i d’un ampli consens social. Les sessions podrian ser moderades per les viscepresidències associatives, donant així més protagonisme a les organitzacions, reduint el temps d’informació de l’acció de govern, i intervint en l’elaboració de l’ordre del dia. Es fomentaran formats i metodologies que promoguin la participació activa i àmplia de totes les persones i la creació d’espais de deliberació i debat col·lectiu de qualitat. Es podrà comptar amb la presència de persones expertes que aportin al debat i que siguin reconegudes per tota a comunitat. Comptar amb les eines tecnològiques necessàries per a la facilitació i la difusió de la tasca dels consells que permetin compartir les tasques dels grups de treball; provocar espais de debat online dins del propi consell, entre consells, o entre consells i ciutadania; fomentar la cooperació i relació entre les sessions presencials i comunicar a la ciutat les diferents activitats de cada òrgan. 8 Els òrgans de participació haurien de vetllar per incloure la diversitat de col·lectius en tant origen, edat, sexe, minories socials, diversitat funcional, etc., entre els seus membres i/o a través d’accions concretes amb aquests col·lectius que no formen part del propi consell però que són importants per l’àmbit o sector. Caldria reforçar la relació entre els òrgans de participació, la ciutadania i amb altres organitzacions que no en formin part, potenciant la comunicació i difusió de la seva activitats cap a la ciutat. B. Les Xarxes i Taules de treball A més dels consells de participació, Barcelona compta amb diferents xarxes de treball entre l’Ajuntament i el sector associatiu en un àmbit concret. Són espais de participació, de cooperació publico-soociativa i d’acció conjunta entre institucions i organitzacions de la ciutat que treballen per millorar la ciutat o les condicions de la seva població en un àmbit concret. És un espai compartit entre el govern de la ciutat i la societat civil on s’intercanvien informació i coneixements i s’impulsen projectes amb la cooperació entre organitzacions i administració. En un àmbit més petit, de districte o de sector, les taules de treball funcionen de forma similar: intercanviant experiències i coneixements i coordinant activitats i projectes. C. El Consell de ciutat El Consell de Ciutat seria l’òrgan de participació en el qual estarien representats els diferents àmbits sectorials i territorials. Seria per tant l’òrgan que tindria una visió més àmplia i transversal de tota la ciutat. La seva funció seria l’elaboració de dictàmens; l’impuls d’iniciatives ciutadanes; assessorar l’Ajuntament en la definició de les grans línies de la polítiques; conèixer i debatre sobre: el Programa d’Actuació Municipal; els pressupostos i els resultats dels indicadors de la gestió municipal; i els grans projectes de l’Ajuntament; donar suport als consells sectorials; formular propostes d’interès general ciutadà al Consell Municipal; proposar iniciatives ciutadanes, sol·licitar audiències públiques, 9 proposar i fer el seguiment dels processos participatius, consultes ciutadanes i referèndums, i jurats ciutadans. Hauria de vetllar pel foment de la relació entre consells i la ciutadania; la coordinació entre òrgans i per la preservació de la seva pròpia dinàmica associativa i evitant la seva excessiva instrumentalització. D. Òrgans de participació de districte i de barri El debat sobre els òrgans de participació al territori va molt lligat al debat de la descentralització política i administrativa. Aquest és un tema que caldria abordar-lo a més llarg termini. Sembla de consens, però, que caldria una major capacitat de decisió per part del territori i que caldria, per tant, potenciar els òrgans polítics i participatius dels districtes. D’altra banda, des de la creació de la divisió territorial dels barris s’han anat consolidant tant la figura del Conseller/era de barri com la del Consell de Barri arreu de la ciutat. En el plenari municipal es va aprovar l’elecció directa dels consellers i conselleres dels districtes, fet que possibilitarà, sens dubte, un augment de legitimitat de la representació dels consellers i conselleres de Districte. Aquest fet, junt amb la consolidació de les dinàmiques de barri empeny a pensar que en un breu plaç de temps la gestió i la política de barri seran un aspecte fonamental en la política global de la ciutat. Els Consells de Barri Si es parteix del supòsit que la participació passa per la proximitat i que aquesta es dóna, sobretot, al barri, es podria dir que el ‘barri’ esdevendria l’espai bàsic de referència d’una comunitat. Seguint aquesta lògica els consells de barri podrien ser un dels espais principals de referència al territori, i caldria dotar-los de més capacitat per incidir en la política dels districtes. Haurien de ser concebuts com a espais de reconeixement dels diferents membres d’una comunitat que es reuneixen per tal de millorar el seu entorn i la seva qualitat de vida. S’apostaria per uns consells de barri que fomentessin un treball comunitari en xarxa per a construir accions i polítiques que suposessin una millora real per als barris. Serien també espais d’informació, deliberació, seguiment i de rendició de comptes i, fins i tot, amb capacitat de decisió per elevar propostes als plens de districte. Caldria potenciar el paper de les vicepresidències associatives; promoure l’autonomia dels consells dotant-los de personalitat pròpia i fent efectiu el seu impacte al barri; donar més pes a les comissions de seguiment i ampliar-ne la seva composició i crear grups de treball vinculats als Consells de Barri; 10 donar més veu a les entitats i menys temps d’exposició institucional; dotar-los de suport tècnic i possibilitat de tenir pressupost per a desenvolupar activitats o projectes concrets; i Introduir les tecnologies per facilitar la interacció entre consells, la informació i la transparència. És possible que per dur a terme aquest nou funcionament es requerís d’un major nombre de sessions dels consells i de la possibilitat que poguessin ser convocats a petició de les pròpies entitats i ciutadania, i no només per iniciativa municipal. També la possibilitat d’ajuntar sessions entre diferents consells per tal d’aprofitar els debats o d’abordar problemes de caire similar. Els Consells sectorials de Districte És compartit també que caldria simplificar i racionalitzar els espais de participació que hi ha actualment al territori. S’apostaria per reduir la complexa arquitectura institucional de participació. Caldria per tant repensar la relació entre consells sectorials de districte i de ciutat ja que actualment la relació entre ambdós és gairebé inexistent en la majoria de casos. En aquest sentit, s’apostaria per repensar els consells sectorials i avançar cap formats més flexibles com poden ser les taules temàtiques o els grups de treball que estiguessin vinculats als consells de barri i, si convé, també als consells sectorials de ciutat. Es podrien diferenciar unes taules “permanents” per a aquells temes que es creguessin necessaris i per mantenir els actuals espais que ja existeixen, però caldria tendir cap a espais que poguessin crear-se i deixar de funcionar en el moment que s’hagi solucionat la qüestió per la que van ser creats. E. Audiències públiques Audiència pública de ciutat El nivell de participació a les audiències sovint és limitat i amb poques garanties de què es tinguin en compte les propostes i/o demandes dels assistents, i sovint acaba sent un recull de respostes per part de l'Ajuntament. . Per augmentar la participació per part de la ciutadania en les audiències es proposaria incoporar la possibilitat de rèplica de la ciutadania després de la resposta del regidor/a; aixecar acta de les 11 demandes i fer un seguiment dels acords i temes plantejats i limitar les intervencions dels grups polítics per donar més espai a la ciutadania, ja que aquests ja estarien representats als Plenaris. Audiències Ciutadanes de districte Sota la lògica de reduir el nombre d’òrgans, es proposaria fer coincidir l’Audiència Pública de districte amb el Consell Ciutadà de Districte, plantejant la unió dels dos espais en una sola convocatòria d’Audiència Ciutadana que pogués tenir dues parts diferenciades, una més de “consell” per a representants d’entitats i de Consells de Barri i una altra “d’audiència” oberta a tot el veïnat. Es proposaria tendir cap a audiències que proposessin temes concrets a debat i d’interès per al Districte o per la ciutadania i que esdevenguessin així espais de debat sobre una matèria concreta on els veïns i veïnes poguessin intervenir lliurement i interl·locutar amb el regidor/a i altres representants del Districte. 12 Els processos de participació Els processos de participació per a la deliberació de temes específics són una eina que ha anat a més durant els últims anys i que sovint s’han desenvolupat a petició de demandes ciutadanes. Alguns d’aquestes exemples són els processos per a la definició d’usos d’equipaments, solars, ordenança de terrasses o intervencions en espai públic. Els Processos Participatius (PP’s) són iniciatives concretes i puntuals per promoure la participació a través dels quals els diferents actors socials aporten i comparteixen el seu coneixement i experiència en espais de diàleg amb persones representants municipals, expertes i professionals. Endegar un procés de participació significa establir un diàleg entre els veïns i les veïnes, les entitats i organitzacions, els grups d'interès i tots els actors del territori respecte a un assumpte públic, així com aprendre nous mètodes per a relacionar-se i interactuar amb els diferents subjectes socials i polítics per anar construint polítiques públiques basades en la cooperació i una major inclusió social. L’aposta per tant, per posar en pràctica processos participatius parteix de la visió de què una solució de consens entre els diferents actors implicats en una determinada qüestió de caràcter públic esdevindrà en gran mesura en una solució més adequuada i enriquidora. Els PP’s poden desenvolupar-se a nivell territorial (a escala de carrer, barri, districte, ciutat o àrea metropolitana) i/o a nivell sectorial i intersectorial (cultura, esports, educació, salut, etc.) i adreçat a col·lectius específics o a la ciutadania en general. A diferència dels òrgans i espais estables de participació els PP’s tenen un caràcter puntual. Cada procés té connotacions diverses i per tant, el seu disseny, fases, metodologies i eines a aplicar haurien de ser diferents en cada cas i en consequència, caldria pensar cada procés ad hoc, segons les circumstàncies específiques. En funció d’aquests elements concrets (si és un tema sectorial i/o territorial, quins són els actors implicats, el temps i mitjans disponibles, el context en que s’aplica, etc.) es dissenyaria i estructuraria cada PP i es planificaria la metodologia més adient segons els objectius específics de cada cas. La iniciativa d’endegar un PP no hauria de ser només de l’Administració, podria esdevenir d’una iniciativa fruït d’una mobilització social, a petició d’una entitat o grup, una inicitiva ciutadana o una demanda fruit de la cooperació entre l’Administració i la societat civil. 13 Condicions bàsiques per dur a terme un procés participatiu Malgrat que cada procés participatiu és diferent i cal pensar-lo i definir-lo ad hoc, caldria definir uns mínims requisits de partida per garantir un procés participatiu de qualitat. ■ Assegurar compromís polític, claredat i transparència des de l’inici sobre les regles del joc i els límits de l’acció de govern respecte els seus resultats i el retorn d’aquest a la ciutadania. ■ Fomentar l’accés al coneixement i a la comprensió de tots els participants sobre els continguts i metodologia del PP a través d’una informació i comunicació accessible i pedagògica per a tot tipus de participants. ■ Proporcionar espais i iniciatives que permetessin una participació oberta i inclusiva i en igualtat de condicions a tots els actors involucrats a través d’un repartiment dels rols que eviti lideratges predominants. ■ Facilitar la participació a través d’una definició dels temps adequat a les agendes quotidianes de les persones participants a través de donar a conèixer un calendari d’activitats amb capacitat per adaptar-lo als temps i a les necessitats de les persones. ■ Impulsar la participació d’aquells que normalment no participen dotant-nos d’estratègies específiques segons els grups destinataris (dones, joves, gent gran, immigrants, infància, adolescència, diversitat funcional, etc.). Foment de la participació L’Ajuntament i els actors socials i veïnals implicats haurien de ser proactius per aconseguir una participació plural i diversa, desenvolupant i posant en marxa mecanisme necessaris per a potenciar la participació de totes les persones i actors objectes del procés; dels col·lectius més desafavorits o invisivilitzats; de les organitzacions socials; dels sectors professionals; de persones amb coneixement singular per la seva especialització; dels actors econòmics i, si s’escau, dels treballadors i treballadores de l’Ajuntament o dels organismes i empreses que en depenen. La fusió i complementarietat entre metodologies participatives Les tecnologies digitals de participació no haurien de ser un annex dels processos presencials sinó que han d'estar plenament imbrincades i han de garantir l'obertura i transparència del propi procés de participació, ja que permet col·laborar, visualitzar, documentar, certificar, quantificar, decidir, discutir, fiscalitzar i/o contribuir. Alhora ajuda a la transformació dels resultats en formats computables, connectables i reproduïbles. 14 També ha de permetre que un procés participatiu sigui transparent i obert al conjunt de la ciutadania i que sigui possible consultar qualsevol informació a temps real. La participació digital, hauria d'anar acompanyada també d'una digitalització participativa, és a dir, d'un disseny, producció i gestió dels recursos digitals de manera oberta i col·laborativa. Finalment s'hauria de garantir a la ciutadania i a les entitats socials la possibilitat de participar sense haver d'utilitzar dirrectament mitjans digitals. Tot procés de participació ha de venir acompanyat de mesures de formació digital així com de la mediació necessària per traslladar la participació presencial a les tecnologies digitals. La informació i comunicació en els processos En el marc d'un procés participatiu la comunicació és un element de molta importància que condiciona de manera determinant el desenvolupament del mateix procés. És per això que es fa important pensar i acompanyar els procés amb estratègies de comunicació integrals que articulin, a través de diferents canals i formes, totes les fases del PP. Espais d’impuls, seguiment i control Caldria pensar en òrgans/espais d’impuls, de seguiment i control de processos participatius, que vetllés per la seva idoneïtat, diversitat, transparència i validació. Podria comptar amb veïns i veïnes, entitats i organitzacions, tècnics, professionals, sectors, etc. Avaluació del procés participatiu El compromís amb la transparència i la traçabilitat de tot el procés hauria de ser un principi imprescindible per a garantir el compromís de l'Ajuntament amb el procés participatiu introduint mecanismes de seguiment sobre l'evolució de les propostes ciutadanes. Els mecanismes i eines digitals han de permetre facilitar el coneixement i el recorregut del procés així com les diferents aportacions, debats, etc. Seria important que l’avaluació comenci al principi, i no al final, marcant uns objectius previs que permetin una revisió periòdica i la introducció de modificacions que millorin les mancances detectades. Processos de mandat La realització i valoració de la proposta de Pla d’Actuació Municipal hauria de ser sotmesa a un procés de participació d’implicació de tota la ciutat. 15 s’haura de vetllar també per la participació de la ciutadania en l’elaboració dels pressupostos municipals, donant a conèixer als òrgans de participació i a la ciutadania en general la proposta de pressupost municipal i del Pla d’Inversió Municipal. Es podrien dissenyar processos participatius específics o complementaris al procés participatiu del PAM en els que es donés conèixer el pressupost de cada actuació i es pogués establir un sistema de votació o de suport a les esmentades actuacions, amb els límits territorials i pressupostaris que l’Ajuntament establís. Mecanismes de democràcia directa La democràcia directa està poc desenvolupada a Catalunya i a Espanya per la cotilla que suposa l'estret marc institucional i la interpretació que fa el Tribunal Constitucional però pot, tanmateix, tenir camí per recórrer. No es pot defugir aquesta interpretació “inventant” formes alternatives que no 16 tinguin com a referència el conjunt de la ciutadania en el moment de prendre decisions. Només podem parlar de democràcia directa quan la decisió és del poble i els poders públics han d’acceptar aquesta decisió (vinculant), sense cap tipus d'intermediació, de manera que tot aquell procés en el qual no pugui participar el sufragi universal i el resultat no sigui una decisió política, no es pot considerar democràcia directa. Hi ha principalment tres tipus de mecanismes de democràcia directa: el referèndum, el referèndum revocatori d'autoritats (recall) i la iniciativa popular. ■ El referèndum és la convocatòria a totes aquelles persones que conformen el poble (caldria veure com s’amplia el concepte original, i s’incorporen, per exemple, majors de setze anys, persones sense nacionalitat espanyola...) perquè prenguin una decisió política. Normalment es presenten tres opcions, a favor, en contra o abstenció, però pot tenir altres potencialitats com triar altres alternatives. ■ El referèndum revocatori és aquell que té com a finalitat fer fora de la institució algun representant polític perquè es considera que no compleix les expectatives que va crear quan va se escollida per exercir aquesta funció. En el nostre sistemes institucional això es pot fer a l’àmbit de les relacions laborals, ja que el comitè d’empresa escollit en unes eleccions, pot ser revocat en qualsevol moment per una majoria suficient de treballadors i treballadores durant el seu mandat representatiu. ■ La iniciativa popular és la proposta promoguda per un petit número de persones que acredita, mitjançant la recollida d’un nombre determinat de signatures que té interès per a una col·lectivitat més àmplia. Quan s’assoleix aquesta xifra, és obligatori convocar un referèndum si el poder públic, en aquest cas l’ajuntament, no té en compte la petició presentada. Si no té aquest efecte vinculant, la iniciativa popular no es pot considerar dimensió directa sinó un mecanisme de dimensió dialògica que s’explica després. La democràcia directa té també té alguns riscs com són ara, el cost econòmic i la seva relació amb el benefici social, la temptació plebiscitària, la simplicitat binària de les possibles respostes, el pes d’allò emocional sobre allò racional, etc. Es tracta de debatre si existeix algun moment de l’activitat pública en el que la decisió final la pugui prendre el conjunt del poble, ja sigui d’un barri, un districte o la ciutat. A. La iniciativa ciutadana En el cas de què la iniciativa tingués com objecte la petició de convocatòria d’un referèndum, és important i necessari definir com i qui la pot promoure, sobre quines matèries, com s’hauria de votar, 17 objecte del referèndum, procés, iniciativa per promoure’l, mitjans de seguiment i sistema de control i garanties. Cal també un debat més profund sobre els riscos i avantatge d’aquesta mesura. La iniciativa ciutadana podria ser impulsada per un mínim de tres persones majors de 16 anys o per part d’una organització. El contingut de la proposta i la manera d’estructurar-la formaria part del dret d’autoorganització social i l’ajuntament hauria d’articular el sistema que permeti la seva presentació i la resposta a la demanda. Es podrien presentar iniciatives per posar en marxa qualsevol dels canals indicats a l’apartat “acció institucional”, és a dir: processos participatius, fòrums de debat, òrgans consultius, etc., i referèndums. També es pot utilitzar per proposar normes, acords, actuacions o punts a l’ordre del dia del Ple. Cal estudiar l’opció d’incorporar la possibilitat de fer consultes sobre els tributs i preus públics municipals, ja que actualment no es pot i, en canvi, forma part també de les competències municipals. Caldria establir una degradació per a cada un dels tipus d’iniciatives en base a la població a la què es dirigeixi. El màxim de suports que es demanarien per a què una iniciativa popular pugui ser portada al ple i a consulta ciutadana, si és el cas, és de 15.000 persones, que correspondrien aproximadament a l’1% de la població major de 16 anys empadronada a Barcelona, i en un període de 180 dies hàbils. Es podrien demanar iniciatives a escala de barri, o delimitar una zona concreta sumant diferents barris, encara que de districtes diferents, sempre i quan no es trenqués la seva unitat administrativa. Els mecanismes de democràcia directa no haurien de tenir cap filtre per part dels grups municipals. El filtre per a dur a terme una iniciativa ciutadana hauria de ser la pròpia recollida de signatures i, per tant, de suport per part d’un sector de la ciutadania. En aquest sentit doncs, les iniciatives haurien de dur-se a tràmit sense previ acord del consistori ni informes dels regidors/es i deixar que sigui el debat públic i polític qui prengui una determinació sobre la iniciativa proposada. Els mecanismes de recollida de signatures podrie ser presencials i telemàtics. Podria ser incorporats al reglament municipal de participació el sistema establert per les iniciatives ciutadanes de procediment de control per mostreig, evitant així la recollida de signatures una per una, davant de notari, secretaris o fedataris especials, procediment que afegeix molta complexitat i poques garanties. El sistema de mostreig atorgaria la iniciativa del control i el propi control a l’Ajuntament el qual podria contrastar, simultàniament, el compliment del requisit d’empadronament de les persones signants. 18 L’Ajuntament impulsararia també accions de foment que donessin a conèixer a la ciutadania aquest mecanisme de democràcia directa i facilitaria els recursos necessaris per al seu impuls. Facilitararia també la publicitat i comunicació de la iniciativa, introduint mecanismes de discriminació positiva per als col·lectius minoritaris, més vulnerables o amb menys recursos. Les iniciatives podrien ser promogudes de manera presencial o utilitzant internet i les xarxes socials i amb plataformes de participació digital. La regulació del funcionament a la xarxa hauria de tenir la mateixa lògica que la regulació en els àmbits presencials. B. La consulta La consulta és la convocatòria a la ciutadania perquè prenguin una decisió política. Normalment es presenten tres opcions, a favor, en contra o abstenció, però pot tenir altres potencialitats com triar altres alternatives. Les consultes poden ser promogudes i a proposta de l’ajuntament per demanar l’opinió de la ciutadania o bé per la pròpia ciutadania a través d’una iniciativa ciutadana. Podrien efectuar-se consultes a nivell de ciutat, barri o districte o bé delimitant una zona afectada que inclogués diferents barris, encara que no obligatòriament del mateix districte, sempre i quan es respectés la delimitació administrativa. Es podrien fer consultes a escala més petita del barri quan hi hagués un tema molt concret a abordar i estigués molt delimitat el cens a qui es dirigeix. Quan es considerés oportú, podria contemplar-se la possibilitat de què hi participessin persones que no hi viuen però que són usuàries habituals dels serveis de la ciutat. L’objecte de la consulta hauria de ser sobre competències o serveis municipals o també per tal de què l’Ajuntament es pronunciés a favor de determinades resolucions o propostes. Quan la consulta fos a conseqüència d’una iniciativa ciutadana se li aplicararia el mateix reglament explicitat en l’apartat anterior. Caldria definir el mínim necessari de participació sobre el cens dirigit per a què la consulta fos presa en consideració. 19 Enfortiment associatiu i gestió cívica A. L’enfortiment associatiu Associar-se és un dret, i el fet de fer-ho esdevé una pràctica social que cal reconèixer des d’un punt de vista estrictament democràtic. No hi haurà millora democràtica a la institució si no hi ha valors democràtics i pràctiques coherents a la societat, particularment a les organitzacions socials. L’ajuntament hauria de promoure que poguessin millorar el seu funcionament democràtic: control de les persones representants, espais de diàleg i construcció de projectes associatius, enfortiment dels òrgans decisoris, etc. L’enfortiment democràtic parlaria doncs de la necessitat de dotar de més qualitat democràtica a les pràctiques organitzatives de la societat. Partint de la base que Barcelona és una ciutat amb una gran vida civil i amb una ciutadania activa i organitzada, hauria de ser imprescindible i necessari comptar amb el teixit associatiu i seguir-lo fomentant. S’hauria de posar els mecanismes necessaris per contribuir a potenciar un associacionisme de base àmplia, de funcionament democràtic i en xarxa, posant en valor i facilitant els processos d'associacionisme i d'autoorganització. Tot i el vigor del món associatiu, no podem oblidar que la mateixa crisis i el conjunt dels canvis urbans, laborals, demogràfics, i en els estils de vida, estan donant lloc a una societat poc vertebrada, o 20 molt fragmentada socialment. En aquest sentit hauria de ser un objectiu de primer ordre de l’acció política amb objectius comunitaris facilitar processos i experiències d’organització dels sectors de població més allunyats de la vida associativa ha de ser. Caldria potenciar i vetllar també pel compliment i difusió del Codi ètic de les associacions així com pel bon funcionament democràtic de les organitzacions socials, sense el qual es fa difícil pensar en una democràcia sòlida i efectiva. Caldria també mantenir un fitxer d'entitats actualitzat que faciliti la relació i la transparència. S’apostaria per potenciar el teixit associatiu i incloure formules per a la gestió dels programes sectorials o equipaments que permetessin models de gestió cívica i comunitària, incloent també formes de cogestió. B. La gestió cívica Barcelona compta, des de fa molts anys, amb experiències concretes de gestió cívica i comunitària de recursos públics o comuns que responen a diferents demandes, dinàmiques i serveis; des d’equipaments, fins a solars o locals i serveis municipals. L’origen d’aquestes experiències són molt diverses: la reivindicació veïnal, l’acord o pacte amb el teixit associatiu, el concert, la concurrència o concurs públic i inclús la regularització d’espais o equipaments que estaven ocupats. Darrerament però, la demanda d’espais i equipaments per a la gestió comunitària dels mateixos, bé sigui per part del teixit associatiu o bé per col·lectius socials menys estructurats, ha augmentat sensiblement. Per això, es pot considerar que, a més de participar en debats públics i prendre decisions conjuntament amb l’administració, cada vegada més hi ha expressions de la ciutadania que mostren una clara voluntat de fer, de construir i de gestionar serveis comunitaris i serveis públics. És a dir, hi ha certa tendència de canvi en el paradigma de la participació: de la demanda a les institucions i de la participació en el debat públic, cap a la demanda d’espais i eines per al disseny i la gestió dels propis serveis. El repte hauria de ser desenvolupar en el marc d’una nova institucionalitat que combini elements de gestió pública i amb els de gestió comunitària, amb una participació i coresponsabilitat activa de les pròpies persones usuàries, beneficiàries, creadores i gestores dels serveis públics. En aquest marc, els equipaments de proximitat en l’àmbit de barri, juguen un paper central i haurien de poder ser espais de cohesió social, d’enfortiment de projectes associatius, i d’apoderament i de reforç del vincle comunitari. Caldria, per tant, repensar la seva funció i el seu projecte, com a 21 oportunitat per a què creixin com a plataformes d’enfortiment de la vida comunitària i promoguin noves formes de governança i de gestió public comunitària. Caldria repensar i fomentar la gestió cívica i comunitària i innovar en fórmules de gestió adaptades a les necessitats dels projectes concrets i a les capacitats de cada territori i col·lectiu. Caldria definir també els criteris per a l’adjudicació de la gestió cívica per a que responguin a polítiques de transparència, democràcia en la gestió, foment de la xarxa comunitària i benefici pel bé comú. 22