House Sparrow (Passer domesticus) escape behavior is triggered faster in smaller settlements

Abstract

Un model de trets de comportament recurrent per estudiar l'adaptació als entorns urbans és la distància d'iniciació de vol (FID), mesurada com la distància a la qual els animals fugen d'una amenaça que s'aproxima. Anteriorment s'ha demostrat que els ocells urbans mostren un FID més curt que els seus homòlegs no urbans (rurals). Tanmateix, encara no s'ha abordat discernir si això és el resultat de l'habituació a la presència i freqüentació humana, o de factors ecològics relacionats amb la mida de la ciutat (considerada com a "habituació sistèmica"). En aquest estudi, es van analitzar els FID del pardal domèstic (Passer domesticus) en una xarxa de 26 petites ciutats i pobles de la mateixa regió al nord-est d'Espanya. El nostre objectiu era relacionar la FID amb la densitat de població humana i la mida dels assentaments. Si es recolzava la hipòtesi de l'habituació a la presència humana, hauríem d'esperar que els FID disminueixin amb la densitat de la població humana als assentaments humans, ja que aquest tipus d'habituació està relacionada amb la taxa d'exposició humana i això és proporcional a la densitat humana. Tanmateix, si es recolzava la hipòtesi de l'habituació sistèmica, els FID haurien de relacionar-se amb la mida dels assentaments humans, ja que l'abundància de depredadors, de manera similar a altres variables ecològiques, sovint és proporcional a la mida de les ciutats. Els resultats van mostrar que els pardals domèstics són més audaços als assentaments humans més grans, però no necessàriament als que tenen una densitat de població humana més alta. Això dóna suport a la idea que el fet que els ocells urbans mostrin FID més curts que els seus homòlegs rurals és el resultat de factors ecològics sistèmics més que els resultats d'una simple habituació als humans.

A recurrent behavioral trait model to study adaptation to urban environments is the flight initiation distance (FID), measured as the distance at which animals flee from an approaching threat. It has previously been shown that urban birds display shorter FID than their non-urban (rural) counterparts. However, discerning whether this is the result of habituation to human presence and frequentation, or of ecological factors related to the size of the city (considered as “systemic habituation”), has not yet been addressed. In this study, we analyzed House Sparrow (Passer domesticus) FIDs in a network of 26 small towns and villages within the same region in northeastern Spain. Our aim was to relate FID to human population density and settlement size. If the habituation to human presence hypothesis was supported, we should expect FIDs to decrease with the density of the human population across the human settlements, since this type of habituation is related to the rate of human exposure and this is proportional to human density. However, if the systemic habituation hypothesis was supported, FIDs should instead relate to the size of the human settlements, as the abundance of predators, similarly to other ecological variables, is often proportional to the size of towns. Results showed House Sparrows to be bolder in larger human settlements, but not necessarily the ones with a higher density of human population. This supports the idea that the fact that urban birds display shorter FIDs than their rural counterparts is the result of systemic ecological factors rather than the results of a simple habituation to humans.

Un modelo de rasgos de comportamiento recurrente para estudiar la adaptación a entornos urbanos es la distancia de iniciación del vuelo (FID), medida como la distancia a la que los animales huyen de una amenaza que se aproxima. Anteriormente se ha demostrado que las aves urbanas muestran una FID más corta que sus contrapartes no urbanas (rurales). Sin embargo, aún no se ha abordado discernir si esto es el resultado de la habituación a la presencia y frecuentación humana, o de factores ecológicos relacionados con el tamaño de la ciudad (considerados como “habituación sistémica”). En este estudio, analizamos los FID del gorrión común (Passer domesticus) en una red de 26 pequeños pueblos y aldeas dentro de la misma región en el noreste de España. Nuestro objetivo fue relacionar la FID con la densidad de población humana y el tamaño de los asentamientos. Si se respalda la hipótesis de la habituación a la presencia humana, deberíamos esperar que los FID disminuyan con la densidad de la población humana en los asentamientos humanos, ya que este tipo de habituación está relacionado con la tasa de exposición humana y esto es proporcional a la densidad humana. Sin embargo, si se respaldara la hipótesis de la habituación sistémica, los FID deberían relacionarse con el tamaño de los asentamientos humanos, ya que la abundancia de depredadores, al igual que otras variables ecológicas, suele ser proporcional al tamaño de las ciudades. Los resultados mostraron que los gorriones domésticos son más audaces en los asentamientos humanos más grandes, pero no necesariamente en los que tienen una mayor densidad de población humana. Esto apoya la idea de que el hecho de que las aves urbanas muestren FID más cortos que sus contrapartes rurales es el resultado de factores ecológicos sistémicos más que el resultado de una simple habituación a los humanos.